Els Dos Primers Períodes Novel·Lístics De Baltasar Porcel a Anàlisi (1961-1975)
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Carles Cabrera Els dos primers períodes novel·lístics de Baltasar Porcel a anàlisi (1961-1975) 1 A Josep Maria Nadal Suau, que me’l redescobrí Presentació 3 Descobrir Porcel Hauria de remuntar-me a la meva etapa com a estudiant de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona per referir-me a la manera com vaig entrar en contacte amb el món de Baltasar Porcel. Havia estudiat abans Filologia Hispànica a Palma i, entre les lectures de curs de les assignatures obligatòries de la carrera i les de les optatives de literatura catalana que cursava per voluntat pròpia, passaven els hiverns i es consumia el temps que destinava per a la lectura. A Palma, de mitjana, llegíem deu llibres per assignatura, i amb una mitjana de cinquanta obres per curs més o menys, em trobava més que servit. A Barcelona, en canvi, per a cada assignatura, hi havia un promedi de tres lectures (un poemari, una novel·la i una peça teatral) i, a més, les optatives en què m’inscrivia pertanyien als mateixos estudis, en què cadascuna m’exigia un nombre similar de lectures. És gairebé un tòpic afirmar que a les universitats s’estudien els escriptors difunts i amb prou feines s’esmenten els autors vius. Però fora del recinte universitari, sabíem i sabia que, dins certs cercles socials, hi havia una narrativa actual que tenia un determinat públic i que eren autors catalans que em recava de no haver llegit mai —culpa meva haver agafat fins llavors tan pocs llibres pel meu compte! La sort va voler que, a Barcelona, anés a raure a casa de Jordi Folck, un escriptor de literatura infantil i juvenil que llavors treballava a Enciclopèdia Catalana i que devia comptar amb devers mil cinc cents o dos mil llibres als prestatges de casa seva. Folck tenia a casa moltes novel·les de les que havien aparegut, es reeditaven o continuaven apareixent i les desava als prestatges. A una ciutat nova, desconegut de tothom i amb temps de sobra, vaig començar a «devorar» els llibres de can Folck; la primera novel·la que vaig triar va ser Solnegre. Tot i la rapidesa amb què la vaig tenir enllestida —val a dir, que és molt breu—, francament, no puc dir que em fes gaire el pes, tot i que, amb el temps, matisaria força la meva postura respecte a la primera novel·la de Porcel. La sort també va voler que la primera professora de la Universitat de Barcelona a qui vaig conèixer fos Rosa Cabré, i amb un tren cap a Sarrià amb dos amics, Antoni Timoner-Salvà i el crític literari Nadal Suau, estudiants també, aquest darrer em comentà que Cabré havia tingut cura de l’edició 4 de les obres completes de Porcel, i durant el sopar d’aquella nit a Sarrià, Timoner-Salvà va treure a la conversa el títol d’una altra novel·la de Porcel, El cor del senglar, molt més actual. La novel·la és de l’any 2000 i això devia ser el 2002. Al final d’aquell primer curs, Nadal Suau i jo dinàvem en un restaurant a tocar de la universitat, i Nadal portà a col·lació, novament, la mateixa novel·la. Amb el perill de les tergiversacions que es produeixen quan els comentaris circulen de boca en boca, José Carlos Llop, que havia parlat al suplement cultural Bellver de Diario de Mallorca d’El cor del senglar, la considerava en petit comitè una novel·la a l’altura del Bearn de Villalonga. Me’n vaig anar a la Llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona a comprar-la immediatament i la vaig llegir durant aquell estiu. Aleshores, jo havia començat a tenir, potser per influència del mateix Folck o vés a saber per què, vel·leïtats literàries, i l’1 de setembre començava a escriure una novel·la. Porcel es va convertir en el meu model a imitar. A més, ja només em mancava un any per acabar els estudis de Filologia Catalana i tenia molt clar que volia envestir una tesi doctoral. Hi havia molts autors que m’agradaven, però cap em produïa una fascinació per consagrar-li un lustre de la meva vida. I aleshores descobreixo Porcel i el vaig assaborint, baldament el meu darrer any a Barcelona estigués més abocat a escriure creació que altra cosa. La professora Rosa Cabré, amb qui travàrem amistat, em suggerí la possibilitat de presentar-me’l —jo havia ofert mesos enrere a Nadal telefonar Porcel a casa i visitar-lo sense que ens conegués de res. En tornar a Palma, em matriculo dels cursos de doctorat de Filologia Catalana. Només una de les assignatures, la de Margalida Pons, sobre literatura experimental dels setanta, tocava aspectes d’una literatura que pot ser considerada coetània en el sentit que molts dels autors de què parlàvem encara eren autors vius. Porcel, òbviament, està als antípodes d’aquest experimentalisme, però a la tutoria, en parlàrem amb Pons —que em passà dos articles que havia enllestit sobre la narrativa breu de Porcel— i m’animà a escometre la tesi sobre l’autor andritxol. A més, de company de curs, vaig entaular amistat amb l’escriptor Miquel Àngel Vidal, que m’ajudà pel que fa a la meva veta creativa i m’empenyé, a més, a començar la tesi sobre Porcel. Ell, que el coneixia, un dia hi queda i ens desplacem fins a can Bolei. Vàrem passar el matí de dissabte a can Porcel. A ell, li interessava que parlés de les seves cinc 5 darreres novel·les —el quart i el cinquè període de què parlarem més avall, tenint en compte que, en aquell moment, encara no havia vist la llum Cada castell i totes les ombres (d’ara endavant, Cada castell)—, però jo no em comprometia a res perquè no sabia encara per on emprendria el meu estudi. Porcel em facilità el seu telèfon i li vaig telefonar unes quantes vegades, però ell vivia a Barcelona i jo a Mallorca, era un home aqueferat —i un poc fred i distant—, jo no sabia ben bé què volia d’ell i, amb el temps, li vaig deixar de trucar. Al cap d’un temps, es va posar malalt, però en recuperar-se encara tindria ocasió de parlar novament amb ell. Havien passat un parell d’anys. Jo estava enllestint la tesina i sabia ja què volia de Porcel, que era més aviat poca cosa en relació amb el treball que estava duent a terme. Coincidírem i parlàrem diverses vegades, el mateix 2007, a les Jornades d’estudi sobre Baltasar Porcel organitzades a Palma pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. L’any següent, quan va publicar Cada castell, essent jo subdirector de la revista Lluc, el vaig entrevistar per a la nostra publicació1, i el 2009, el Govern de les Illes Balears el nomenaria Escriptor de l’Any. En el primer acte, l’entrevistava l’amic Melcior Comes, i en acabat, tots tres, anàrem a sopar amb l’extint poeta Bartomeu Fiol. Degué ser el darrer cop que vaig veure Porcel amb vida i les tres converses més fructíferes —ensems amb la visita a can Bolei amb Vidal— que, només tangencialment, han pogut influir sobre aquesta tesi. 1 CABRERA, Carles. «Diàlegs amb... Baltasar Porcel: “Jo sóc de les illes Fidji”». Lluc. Palma, 866, 2008, p. 10-14. 6 La tesina La metodologia que vaig seguir em dugué, inicialment, a recopilar feixos de fotocòpies de diaris, revistes i pròlegs, degudament consignats als tres apartats de bibliografia final d’aquest projecte, més que de llibres de crítica literària pròpiament dits. De monografies sobre Porcel, a part de la tesina inèdita de Caldentey Tur2, que vaig poder consultar a la Universitat de Barcelona, només n’hi ha una, Baltasar Porcel o l’òptica aberrant sobre el món. Prosa de ficció3 de Frederic Barberà, que va aparèixer mentre preparava la tesi i que ha estat tinguda en compte durant la redacció del treball. En canvi, com a autor, Porcel va ser en vida un escriptor molt prolífic del qual es publicaren set toms d’una obra completa que preveia allargar-se molt més. Voldria posar en relleu la feina que estalvia per a un doctorand que s’hagin aplegat les sis novel·les treballades en aquesta tesi i Tots els contes en només dos volums, el primer i el cinquè, una bona selecció de les columnes de La Vanguardia, en el tercer, les celebrades entrevistes de Serra d’Or i Destino, en el sisè, el seu teatre, en el setè, etc. Aquesta comoditat contrasta amb la dificultat que he trobat a l’hora de cercar no ja les novel·les4 sinó de rescatar assajos seus que no havien tornat a circular des que aparegueren ençà com China: una revolución en pie5 o Els meus inèdits de Llorenç Villalonga6 per posar-ne només dos exemples. 2 CALDENTEY I TUR, Maria José. “El mirall de la història en la novel·la de Baltasar Porcel”. Tesi de llicenciatura dirigida pel Dr. Ramon Pla. Universitat de Barcelona, 1989. Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres. 3 BARBERÀ, Frederic. Baltasar Porcel o l’òptica aberrant sobre el món. Prosa de ficció (1958-2004). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, 383), 2007, 224 p. 4 És molt de doldre, tanmateix, que malgrat que als darrers anys s’hagi parlat molt de Porcel i la seva obra, si consultem la base de dades del Ministeri de Cultura de llibres editats a l’Estat espanyol, no són gaires les novel·les de Porcel que s’analitzen en aquesta tesi que es troben a l’abast del públic.