Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610*

A Magda Ripoll Barberà, In memoriam

Dr. Josep Serrano Daura Universitat Internacional de Catalunya

Resum Breu relació d’allò que succeeix amb els moriscos de la Comanda hospitalera d’Ascó, arran l’expulsió general ordenada dels catalans el 1610. Primer ens referim, però, al procés de conversió dels sarraïns d’aquest districte senyorial riberenc a principis del s. XVI, seguim amb les vicissituds dels seus descendents conversos fins la primeria del XVII i les conseqüències de l’expulsió. Finalment destaquem l’inici d’un nou procés repoblacional a Ascó segons Carta que l’Orde de l’Hospital de Sant Joan concedeix al lloc el 1615, i veiem què ocorre amb els moriscos que hi romanen. Paraules clau: Orde de l’Hospital, comanda, sarraïns, moriscos, moreria, aljama, universitat municipal, mesquita, drets i càrregues, carta de població, expulsió.

Resumen Breve relación de lo que sucede con los moriscos de la Comanda hospitalera de Ascó después de la expulsión general ordenada el 1610. Nos referimos en primer lugar al proceso de conversión de los sarracenos de este distrito señorial ribereño a principios del s. XVI, seguidamente lo haremos de las vicisitudes de sus descendientes conversos hasta el principio del siglo XVII y las consecuencias de la expulsión. Finalmente, destacamos el inicio de un nuevo proceso de repoblación a Ascó según la Carta que el Orden del Hospital de San Juan concede al lugar en 1615 y veremos el que ocurre con los moriscos que allí permanecen. Palabras clave: Orden del Hospital; comanda, sarracenos, moriscos, morería, aljama, universidad municipal, mezquita, derechos y cargaremes, carta de población, expulsión.

Abstract This paper reports on the situation of the Moorish population of the Hospital commandery of Asco after their expulsion in 1610. We first study the process of conversion to Christiniaty at the beginning of the XVIth century and continue with the aftermath of the expulsion. Finally, the process of repopulation of Asco, according to the settlement charter granted by the Order of the Hospital in 1615 is analized. Keywords: Order of the Hospital of Saint John of Jerusalem, commandery, Moorish, Saracens, expulsion, settlement charter, duties, tax burdens.

11

Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

En tractar dels sarraïns i dels moriscos de les Terres de l’Ebre, és inevitable recordar els ja traspassats Pasqual Ortega i Carmel Biarnès, els qui més coneixen els sarraïns i els moriscos dels dominis hospitalers de la comarca de la Ribera d’Ebre. Tots dos intervingueren precisament en un Congrés, de gran qualitat i alt nivell, celebrat just fa uns 25 anys, aleshores recordant el 380è aniversari de l‘expulsió, organitzat per la Generalitat de Catalunya1. Ja aquesta meva aportació, es refereix en concret als moriscos de la Comanda d’Ascó, districte baronial de l’Orde de l’Hospital integrat en el seu Priorat de la Castellania d’ (com també ho era la veïna Batllia de ). La Comanda d’Ascó comprèn vàries viles i termes, i entre elles el s. XV tenim les comunitats sarraïnes d’Ascó, de Vinebre i de Riba- roja; em referiré a les tres. Per bé que Riba-roja, a finals d’aquell segle s’integra en la nova Comanda de Vilalba creada justament per segregació de la d’Ascó (amb Vilalba, i Berrús). Això no obstant, malgrat aquesta separació baronial, les comunitats sarraïnes (com després les morisques) d’Ascó i de Riba-roja segueixen sota la senyoria hospitalera i entre elles continuen molt estretament relacionades2.

I. Sobre els sarraïns El nucli sarraí principal en tot cas és el d’Ascó, centre de la Comanda del seu nom, amb una comunitat que després de la conquesta cristiana el s. XII i en virtut dels privilegis atorgats per Ramon Berenguer IV de , conserva la seva vila, la que es coneixerà com vila de «dins» (del recinte murallat), front la de «fora» (extramurs) que es crea per a la nova població cristiana que s’hi instal·la. I cada comunitat s’organitza política i jurídicament per separat: els sarraïns amb la seva Aljama i els cristians amb la seva Universitat municipal3.

1 Pascual ORTEGA, «Los sarracenos del catalán. Una aproximación a las relaciones agrarias de producción (siglos XII-XV)»; i Carmel BIARNÈS BIARNÉS, «Tres motius d’expulsió dels moriscos d’Ascó», a Congrés Internacional 380è aniversari de l’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià, Actes de Congressos, núm. 4, Barcelona, Departament de Cultura de la , 1994, p. 27-41, i 235-249 respecti- vament. 2 Vegeu al respecte Josep SERRANO DAURA, Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova (se- gles XII-XIX), I, Col·lecció Estudis núms. 25 i 26, Barcelona, Fundació Noguera, 2000, p. 60-69, i 320 i s. 3 Quan la conquesta cristiana el s. XII, els sarraïns d’Ascó no foren obligats a abandonar la seva antiga vila, com sí ho foren per exemple els de poc abans (1148). Sobre aquest privilegi i altres, i la dualitat organitzativa de les dues comunitats, veieu Josep SERRANO, Senyoriu i Municipi [...], I, p. 300 i s., i 332 i s. 13 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

El mateix ocorre a Vinebre, mentre Riba-roja es manté íntegrament sarraïna. Si ens situem a finals del s. XV i acudim al fogatge de 1497, poc abans de la seva conversió: a Ascó tenim 136 cases o famílies sarraïnes, i unes 28 de cristians (és a dir un 83% del total); a Riba-roja el 100% són sarraïns (31 cases), i a Vinebre un 55,25% (21 cases sarraïnes d’un total de 38).

Aquests sarraïns tenen els cognoms següents: - A Ascó, són er exemple els Abayuch, Abencomeix, Abenepen, Abofamir, Abofet, Aboleta, Abomelic, Agelo, Alalem, Alboly, Alcagi, Alcagix, Alcasp, Alfader, Alfadet, Alfaraci, Algerro, Almezir, Alpetros, Amazit, Ambros, Aroffat, Assaffar, Azmet, Beforch, Benali, Benamen, Bencelim, Bencesim, Benyel, Beol, Blaet, Bofamir, Çalim, Caperes, Capo, Çaragosi, Carim, Caxeres, Fadurdo, Farago, Farago, Faratyo, Fayren, Ferro, Fomaduch, Fomat, Gacox, Geme, Gomet, Guauyx, Guiges, Guingueres, Jacob, Lamet, Lobet, Loget, Masot, Migavida, Mogeyt, Montoliu, Pagonet, Pino, Poichomet, Preveyx, Prux, Puperx, Quexeres, Regilol, Roget, Salamo, Spinell, Talex, Yneyt, Zalamo. - A Riba-roja els Adumel, Alceyt, Alguidar, Ayet, Babaro, Çalim, Cascareta, Corcoll, Crespi, Fayrem, Fomado, Maror, Meçot, Morico, Moro, Palombo, Primall, Raduà, Renla, Renoch, Valenciano. I, - A Vinebre els Abrafia, Agili, Alboley, Alcabrer, Amazit, Brafim, Guinet, Moya, Vilell4. I els noms són els d’Abdeluc, Alí, Ayet, Azmet, Brafim, Çuleyma, Fomat, Jafer, Juci, Mafoma, Muça. En general és una població que, en conjunt, va minvant, malgrat ser majoritària o de fet la única en algun lloc. En aquell moment ja hi ha alguns cristians nous, però són pocs; i això malgrat els reiterats intents reials i senyorials d’aconseguir la seva conversió al llarg dels segles.

4 Josep SERRANO DAURA, «Notes sobre els moriscos als dominis de l’Orde de l’Hospital a la Ribera de l’Ebre», Quaderns d’Història Tarraconense, XII, 1993, p. 11 i s. Josep IGLÉSIES FORT, El fogatge de 1497. Estudi i transcripció, II, Barcelona, Publicacions de la Fundació Sal- vador Vives Casajuana, 1992, p. 306, i 344-345; i V. CASTELLVELL, F. FUCHO, J. R. VINAIXA, Un cens del segle XV. Els habitants de la Batllia de Miravet i les comandes d’Ascó, Horta i Vilalba segons el maridatge de 1492, , Impremta Virgili, 1994, p. 87, i 89-90 (no es refereix a Vinebre). Hem donat dades del fogatge de 1497 sobre els tres pobles, però en un altre cens pel tribut de maridatge que es recapta el 1492 figuren a Ascó 136 famílies de les que 114 són sarraïnes, i a Riba-roja són 20 cases també sarraïnes i cap cristià (no es donen notícies dels de Vinebre) (Ibídem, p. 87, i 89-90). 14 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

II. Unes notes entorn la Moreria, la mesquita i el cementiri dels sarraïns d’Ascó D’altra part, i almenys pel que fa a la comunitat d’Ascó podem donar algunes dades sobre la moreria, la mesquita i el seu cementiri encara que sigui amb informació dels s. XVI i XVII. Dèiem que els sarraïns i els cristians constitueixen dues comunitats separades, cada una amb el seu recinte murallat; l’accés o la comunicació entre els dos barris es fa pel carrer Major, pel portal de la Torre del Martinet documentada almenys l’any 16075, al mateix carrer i que seria segurament, la torre que encara s’aprecia a l’actual Ca Estisora. Un edifici de vigilància i defensa en el recinte murallat de la vila antiga sarraïna, com també ho era l’altra Torre dita «de la Vila» al carrer del Mig6, carrer que anava des de «lo Planello» (avui, plaça Major), fins al carrer de Dalt o dit també ja aleshores «d’Estudi» (paral·lel per sobre al carrer Major). Pel que fa al carrer Major dèiem que comunica els dos barris: comença en el cristià a la plaça de Sant Martí o també dita de Socarrats (després coneguda com el Pla de l’Església, i avui plaça de l’Església)7, i acaba a la Plaça Nova al final de la Moreria després de travessar-la (avui es denomina «carrer de la Plaça Nova» en el tram entre la plaça Major i la plaça Nova). És el carrer del que se’ns diu, precisament, que «va a la vila de dins» sarraïna, i que de vegades en el tram de la Cristiandat Vella (des de la plaça de l’Església fins Ca Estisora ) també se’l nomena com carrer de l’Església. a) De la mesquita Al mateix carrer Major del barri sarraí hi ha la seva mesquita, a la que s’accedia a través d’un «perche» a nivell de carrer; l’edifici tenia façana també a la plaça de «lo Planello» (avui plaça Major), i donava talment al carrer de Fontanet8. El carrer Fontanet o d’en Fontanet era o es corresponia amb el tram del carrer que anava (i avui va) des de la Plaça Nova paral·lel al Major, fins aproximadament l’actual Baixada del Cavaller on començava el

5 Joan Salvador, batlle i sastre, declara una casa al carrer Major a la part de la Cristiandat Vella, prop d’aquest portal (Archivo Histórico Nacional [=AHN], Encomienda de Azcón, Llibre 1752, foli 53). 6 Torre amb la que limita la casa de Joan Franch (AHN, Encomienda de Azcón, Llibre 1752, foli 21). 7 «Quandam domus sive aulam magnam que dicit la mesquita, …, in vico Major eiusdem ville, juxta de prope ipsius plateam …» (AHN, Encomienda de Azcón, Llibre 1752 –Capbreu de 1607). 8 AHN, Encomienda de Azcón, Llibre 1754, foli 7. Aquesta mesquita és segurament la que el 1418 s’amplia amb l’autorització del castellà d’Amposta (Josep SERRANO, Senyoriu i Municipi [...], I, p. 334). 15 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

carrer de Baix9 (avui tot és carrer de Baix –per davall del carrer Major). Quan els sarraïns es converteixen al catolicisme, com després expliquem, ja entre 1509 i 1510, el comanador vol transformar la mesquita en església; però finalment, almenys a principis del s. XVII després de l’expulsió dels moriscos, l’edifici és rehabilitat, i l’any 1639 el comanador d’Ascó decideix convertir-lo i al seu càrrec, en graner de la Comanda10. Creiem que l’antic edifici de la mesquita coincidiria amb el conjunt de les dues cases que es coneixen actualment com Ca Rifa i Ca Daura (avui resultat d’una divisió d’una finca anterior), a la cantonada de l’antic carrer Major (actualment carrer Plaça Nova) amb la plaça Major. Així ho pensem perquè, precisament, l’edifici encara avui conserva treballat en pedra, l’escut heràldic amb cinc sabates del llinatge aragonès del comanador fra Miquel Zapata11, que és qui decideix aquest nou ús. Sense oblidar que a la Secanella, la baixada entre la plaça Major i el carrer Fontanet (avui de Baix) hi ha encara unes sitges. Al costat de la mesquita, ens diuen els Capbreus, en un altre edifici seguint pel carrer Major anant cap a la Plaça Nova, i amb sortida també al carrer de Fontanet, hi havia estat instal·lat l’antic Consell municipal dels cristians nous12.

b) Del cementiri Pel que fa al cementiri sarraí d’Ascó, coneixem almenys dos límits: el camí del Riu i el camí antic de . És a dir: en el sector dibuixat entre l’actual carrer del Riu i aproximadament l’avui carrer de la Creu Nova, que connecta en un tram aquell altre carrer amb la

9 El 1639 Bartomeu Blai de Salvador, el cavaller, ha anat adquirint cases al carrer de Baix i al de Fontanet ampliant la seva casa familiar, i de fet té accessos pels dos carrers (AHN, Encomienda de Azcón, Llibre 1754, foli 62). Pau Borrell posseeix el 1787 una casa a la Plaça Nova, amb façanes a la mateixa plaça i als carrers Major i de’n Fontanet (AHN, Encomienda de Azcón, Caixa 8173, doc. núm. 61/2). 10 «Quam dictus illustris dominus don Michael Çapata, commendator praedictus, propriis expensis raedificavit» (AHN, Encomienda de Azcón, Llibre 1754). 11 «La casa troncal de Zapata de Aragón y trae por armas escudo campo gules con cinco zapatos jaquelados de oro y sable perfiados de plata puestos en sotuer, y en forma de bordura ocho escudetes de oro, y en cada uno una banda de sable» (Luis VILAR PASCUAL, Diccionario histórico, genealógico y heráldico de las familias ilustres de la Monarquía es- pañola, II, Madrid, Imprenta de D. F. Sánchez, Madrid, 1859, p. 480. 12 AHN, Encomienda de Azcón, Llibre 1753, foli 11. Altre límit d’aquest edifici municipal era la casa de Guillem Busquet, fill de Joan Algordell alias Busquet. 16 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

Carretera de Camposines. A principis del s. XX l’actual carrer de la Creu Nova encara es deia camí de Flix13. Desconeixem els altres dos límits. Creiem que per la situació del poble, i amb els problemes que implicaven les inundacions causades per les riuades, el cementiri es trobaria per sobre del camí de Flix (o l’avui carrer de la Creu Nova); potser en el sector que dibuixen els carrers del Riu i de la Creu Nova amb el carrer Borràs de March (pensem que seria per sobre del carrer Borrell per qüestions d’extensió) i el dels Clots. Un terreny que efectivament l’Orde de l’Hospital cedeix a veïns d’Ascó amb la nova població de la vila posada en marxa el 1615 per a destinar-lo a sequers (de panses i figues)14. Uns sequers més dels que ja hi ha a la vila, i que els particulars utilitzen per aquesta finalitat tant important en la seva activitat econòmica; en hi ha: al camí del Colomer, al camí de Vispella, al camí de la Fontxinxella, a Vallxiqué, al camí de la Lleuda, al «Preno», al camí de l‘Hort del Comanador, al camí del «Monte Santo», a les Eres, als «Estiradors», vers l’actual carrer dels Sequerets, etc.

III. La conversió dels sarraïns La primeria del s. XVI Ferran el Catòlic inicia el darrer procés, ara forçós de conversió dels sarraïns dels regnes hispànics, per bé que no acaba fins un segle després amb l’expulsió dels nostres moriscos i de tots aquells d’arreu que no s’acrediten com a bons cristians. L’11 de febrer de 1502 per una Pragmàtica el monarca ordena la conversió dels sarraïns de Castella sota pena d’expulsió. I a Catalunya, quan el rei vol aplicar aquesta ordre, es troba amb l’oposició de les Corts: és en les tingudes a Barcelona el 1503 on els Braços o estaments del país li supliquen que no ho faci, atenent que els «moros qui estan poblats en lo present Principat ... son en poc nombre e serie gran dany e destructio dels barons e altras parts». Finalment el rei cedeix i no expel·leix els sarraïns catalans15. Però el cas és que els anys següents, en poc temps, s’assoleix efectivament la conversió dels infidels, i entre 1509 i 1511 es pot

13 Aquests límits es reconeixen en nombroses declaracions de béns dels veïns al comana- dor el s. XVII i encara el 1787, tot indicant que es tractava del cementiri dels sarraïns. Pel que fa als carrers d’Ascó a principis del s. XX, veieu Emili MORERA LLAURADÓ (Francesc CARRE- RAS CANDI, director), Geografia General de Catalunya. Província de Tarragona, Establiment Editorial d’Albert Martín, Barcelona, 1915-1918, p. 468. 14 Ho preveu la Carta de població que es concedeix a Ascó aquell any; s’afirma que “se les dara tierra para hacer sequeros en el fosar de los moros u otra parte donde convenga” (Car- mel BIARNÉS BIARNÉS, Els moriscos a Catalunya. Apunts d’història d’Ascó, Ascó, Gràfiques Moncunill, 1981, p. 158 -capítol 68 de la Carta). 15 Josep SERRANO, Senyoriu i municipi [...], I, p. 346. FRANCISQUE-MICHEL, Histoire des races maudites de la France et de l’Espagne, II, Monein, Éditions Pyré Monde, 2008, p. 45 i 46. 17 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

dir que la majoria dels sarraïns de la Ribera d’Ebre (per no dir tots), s’han cristianitzat. A Ascó i la seva Comanda ja ho són el 150916. Precisament el 22 de maig de 1509 el mateix Ferran el Catòlic, en document signat a Valladolid, disposa i dona instruccions perquè els cristians nous d’aquests dominis hospitalers d’Ascó recentment convertits, passin a tributar igual que els cristians vells, amb especial referència al pagament dels delmes i les primícies de l’Església17. El 1510 el comanador d’Ascó ordena fer unes enquestes entre els seus vassalls per a saber i concretar quins eren els drets que pagaven els «olim moros» (els antics moros); aleshores els conversos declaren entre altres coses, que la població sarraïna de la Comanda d’Ascó efectivament ja s’ha cristianitzat i que el comanador ha fet seva la mesquita per a fer-hi una església amb campanes. De fet, per Butlla del Sant Pare s’ha ordenat que les mesquites dels sarraïns i les seves rendes s’adscriguin i s’apliquin a les esglésies dels seus llocs de residència18. Això no obstant no es pren cap decisió efectiva al respecte. Encara un segle després, el 1613, en ocasió de la visita que fa a la vila el bisbe de Tortosa Alfons Marquès de Prado, es recull en l’acta que es formalitza que hi ha la intenció de fer a l’antiga mesquita una «capella» dedicada a Sant Jaume, destinant pel seu manteniment la renda d’un benefici que havia fundat el comanador després de l’expulsió dels moriscos19. Ja els antics membres de la «secta mahomética», com n’hi diuen als sarraïns conversos, passen a denominar-se «cristians nous» o «moriscos», per a distingir-los dels cristians vells. Ara bé, aquests conversos malgrat les declaracions d’intencions i les ordres del rei i de la mateixa Església, el cert és que passen a ser pobladors i veïns de categoria inferior. Justament Carles I crea a Tortosa un col·legi sota l’advocació de Sant Domènec, en un edifici al costat del convent dominic de la ciutat, per a la instrucció en la religió catòlica dels fills dels nous convertits del Bisbat, i perquè a més puguin estudiar «artes y Sacra Theologia». El seu fill Felip encara príncep el 1544, amplia

16 A Aragó els costa més, i per exemple els de Casp no ho fan fins 1526 (Gregorio COLÁS LA- TORRE, La Bailía de Caspe en los siglos XVI y XVII, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1978, p. 26 i s.). 17 AHN, Encomienda de Azcón, Caixa núm. 8175, doc. núm. 21. De manera semblant, el rei havia procedit respecte dels sarraïns conversos de Tortosa el 17 de maig anterior (Jesús MASSIP, «Els moriscs de Tortosa i la ribera d’Ebre a l’Arxiu de Tortosa», a Congrés Internaci- onal 380è aniversari de l’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià, Actes de Congressos, núm. 4, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1994, p. 234. 18 Arxiu de la Corona d’Aragó [=ACA], Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 11/20. 19 Arxiu Capitular de Tortosa [=ACTo], Visita Pastoral 1613, Caixa núm. 7, Protocols Notari- als, Ascó 1596-1600, fols. 3 i s. 18 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

les rendes que té assignades per a fer front a les seves despeses i preveu la seva ampliació20.

IV. Les comunitats dels cristians nous En qualsevol cas, les vicissituds d’aquests col·lectius descendents dels sarraïns són diverses al llarg del s. XVI. En la majoria dels casos s’acaben barrejant amb els cristians vells i obren les antigues moreries acabant amb la separació dels seus barris amb els cristians; així ocorre a Vinebre i Riba-roja. Però Ascó és l’excepció, on malgrat haver-se convertit els moriscos no es barregen amb els cristians vells (pocs es casen entre sí), continuen vivint en el seu barri de la vella moreria, són considerats mals cristians i se’ls acusa de seguir en secret les pràctiques religioses dels seus avantpassats. I això sí, tots els conversos, és obvi, prenen noms cristians i cognoms nous o bé, sovint, mantenen els seus propis musulmans. Si acudim a un fogatge de 1553, subsisteixen aquestes famílies morisques (es llisten els caps de casa, tots amb noms cristians) amb els seus cognoms sarraïns, i n’apareixen de noves que s’hi hauran establert de nou procedents normalment d’altres pobles veïns: - A Ascó, tenim els Abencomeix, Aboamic, Abram, Agelo, Albeyt, Albudexa, Alcasp, Algordell, Almezir, Alpecias, Amazit, Ambros, Aramunt, Asapfar, Aveny, Boamich, Busquet, Calandrina, Carim, Caxeres, Caxo, Exaro, Farago, Farajo, Fayres, Ferragot, Ferrer, Foguet, Gallo, Geme, Gena, Guexeres, Guingues, Hoseu, Jacob, Jusaffa, Maçot, Mengina, Montoliu, Pelegrí, Perdigó, Quexeres, Salamo, Salanyet, Saragosi, Serragut, Spinell, Tamen, Tarint, Tartaseu. - A Riba-roja, Abaro, Adomell, Agordell, Alguida, Ambros, Argiles, Ayet, Ayreu, Babaro, Corcollo, Dandia, Domello, Faliu, Gadi, Garbi, Llop, Maçot, del Moro, Offacen, Reduà, Renoch, Salvo, Saragosi, Texidor. I, - A Vinebre, els Billot, Mauri, Raduà, Tronxo21. De totes maneres, la població cristiana nova o morisca s’ha reduït respecte l’anterior sarraïna, i també observem que s’ha produït alguna migració entre les tres localitats per l’aparició de cognoms en una població quan abans figuraven en altra. En tot cas parlem de les famílies de cristians nous que tributen en relació amb les de cristians vells: - A Ascó, de 124 sobre un total de 156 famílies. - A Riba-roja, són 48 de 59; i, - A Vinebre de 6 famílies respecte un total de 43 en total.

20 ACA, Diversos Vària, Lligall 270. 21 Josep IGLÉSIES FORT, El fogatge de 1553, II, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajua- na, 1981, p. 188-192. 19 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

Tot això aproximadament en funció dels cognoms, doncs no sempre es distingeix la condició d’uns i altres en aquest fogatge. Sols els moriscos d’Ascó com dèiem, mantenen la duplicitat municipal que existia en l’època anterior abans de la conversió. Així, cristians i moriscos conserven les dues comunitats diferenciades, subsisteixen dos col·lectius organitzats separadament, i cadascun d’ells es constitueix en Universitat (o Municipi, un de cada comunitat): la de cristians vells (dita de «fora» per ser «extra murs», de la muralla), i la dels nous o de «dins» de la muralla, l’antiga moreria22. Cada comunitat o Universitat compta amb la seva pròpia organització i amb els seus béns, tot això de manera independent una de l’altra. Malgrat la unificació religiosa (encara que formal), no podem parlar d’una Universitat o comunitat conjunta; ara són dos Municipis separats amb els seus jurats i els seus Consells municipals, el General i el Secret u Ordinari. I pel que fa a la Universitat dels cristians nous tots ells gaudeixen pràcticament del mateix règim tributari dels sarraïns. Així es desprèn entre altres, d’un Capbreu tingut a la Comanda d’Ascó el 1558, en el que els moriscos d’Ascó declaren els seus béns i drets: - Un forn de pa, del que paguen un pa de cada vint-i-quatre que couen. - Una botiga d’oli anomenada la «aljama», de la que paguen 3 lliures l’any. - Dos trulls, instal·lats allí on abans «lavabant sarracenei», i pels que paguen 30 sous anuals. - Per l’antic fossar dels «moros», paguen 10 almuts de gra, cinc d’ordi i cinc de blat. - Per la Casa de la Vila o del Consell de la Universitat que tenen no paguen res, però està subjecta a lluïsme (es trobava tocant a l’antiga mesquita). - La carnisseria es franca de tot cens, però està subjecta a lluïsme i el comanador té dret a comprar-hi carn per preu en menys d’«una malla marco per lliura», més barat que els seus vassalls. - I pel que fa a les garrofes, els raïms i les figues s’«alfarrassaven» o preuaven per a fixar el seu valor i el dels tributs a lliurar (uns pagesos preuaven la producció abans de la collita i fixaven el valor del tribut a satisfer al marge de quin fos el resultat final), i el dret senyorial corresponent es pagava en diners (mentre els cristians vells ho feien en espècie i segons la collita final). En ocasió del mateix Capbreu de 1558, a Vinebre els seus moriscos en canvi declaren els mateixos béns i càrregues que els cristians vells, amb una excepció: com abans els sarraïns, ells seguien

22 Nota 3. 20 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

sense estar subjectes a la fadiga senyorial en la venda d’immobles (però sí els cristians vells). I d’altra banda, reconeixien tenir l’antiga mesquita, que en aquell moment ja era la seu del Consell municipal. Advertim això no obstant, que entre els béns comuns que es llisten figura també el forn de pa que la Senyoria tenia cedit als sarraïns (donen un de cada 26 que es couen); i d’entre els drets que satisfan tots els veïns de Vinebre (tots), sobre els diversos fruits que produeixen, en els casos de les figues i el raïm aquells es fixen amb el sistema d’avaluació propi dels moriscos d’Ascó, l’esmentat de preuament. En el cas de Riba-roja: el forn de pa segueix sent de la Senyoria que el gestiona i administra; els veïns estan exempts de tota càrrega per cada bèstia «grossa» que maten a la carnisseria; curiosament tenen prohibit caçar perdius i conills «ab cans, ni furons, ni filats»; poden fer llenya i carbó als boscos del lloc si és per a ús propi; i estan subjectes a fadiga i lluïsme. A Ascó, el règim tributari diferenciat encara es manté el 1607, segons es desprèn del Capbreu que se celebra aquest any, poc abans de l’expulsió dels moriscos; situació que denuncien precisament els cristians vells doncs el seu règim tributari era més gravós. Entre un i altre Capbreu, també a Ascó i exactament el 1594 es projecta la unió de les seves dues comunitats; i el senyor ho vol. Les mateixes comunitats elaboren els pactes que, entre altres coses, tracten la composició dels nous òrgans municipals. El projecte comú no fa cap distinció entre un i altre col·lectiu per a la composició dels òrgans de govern i la participació d’uns i altres; però quan es presenta al comanador, aquest formula una sèrie d’objeccions bàsicament per a evitar que els cristians nous que són la major part, puguin ocupar la majoria dels càrrecs municipals i tenir el control de la nova Universitat. El senyor en tot cas vol assegurar que els cristians vells sempre ocupin un cert número de càrrecs en el nou govern; això malgrat la majoria numèrica i prou important dels cristians nous, que sempre tindrien més possibilitats de sortir elegits23. Ja segons les exigències del comanador, es disposa: - Que s’han de designar 2 cristians nous i 2 de vells perquè elegeixin els 30 membres que ha de tenir el nou Consell General de la Universitat. - Dels 12 membres del Consell Secret, com a mínim 4 han de ser cristians vells.

23 Els càrrecs del govern municipal, els jurats, els prohoms i el mostassaf, s’elegien pel sis- tema insaculatori amb boles de fusta foradades i amb papers amb els noms dels candidats per a ocupar-los que es posaven dins els forats (sempre són els caps de casa); tot es posava en una borsa de roba i una mà innocent d’un nen de 8 o 10 anys n’anava traient una a una amb el nom de l’elegit per cada càrrec. 21 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

- Dels dos jurats a designar, el major i el menor, un ha de ser cristià vell i l’altre nou, alternant-se cada any un de cada comunitat. - I dels sis candidats que s’han de presentar pels càrrecs de clavari i de mostassaf, en cada cas dos d’ells com a mínim han de ser cristians vells (un per cada càrrec)24. Altra qüestió molt important és l’econòmica: la comunitat de cristians vells és la més interessada en la Unió perquè es troba en situació de ruïna, de fallida, amb uns deutes xifrats en 3.400 lliures, mentre la dels cristians nous és solvent i accepten assumir-ho tot com a «mals perduts». En aquest cas però, com els cristians vells en sortien més beneficiats doncs la nova Universitat absorbia els seus deutes, el comanador no posa cap objecció. Sense tenir més notícies, es du a terme la unió o fusió (o absorció en termes econòmics), i el 14 de febrer de 1596 en una reunió dels òrgans de govern de la Universitat d’Ascó per a la constitució d’un censal de 500 lliures, tenim els càrrecs següents: - Jurats: Antoni Almazit i Jaume Agramont (1 de cada comunitat, el major és morisc). - Consell Secret: Joan Capo, Antoni Adet, Antoni Alcasp, Pere Barseló, Joan Pobill «menor», Joan Salvador, Joan Pobill «major», Bartomeu Abencomex, i Gabriel Aboamis (5 moriscos, de 9). - Consell General: Joan Franch, Lluís Assafar, Guillem Spinell menor, Joan Quexeres, Joan Abencomex «galant», Gaspar Manuel, Jaume Moget, Francesc Guerau, Joan Barquet, Gabriel Jordà, Guillem Almazit, Antoni Montoliu «menor», Antoni Pobill, Joan Biarnés, Gabriel Jordà «major», Joan Abencomex «morenillo», Pere Marsal, Joan Exaro «major», Antoni Agostí, Joan Almazit, Joan Espanyol, Gaspar Spinell «Salim», [...] Almassit, Francesc Agostí, Joan Brió, Joan Assafar «bessó», Joan Manuel, Guillem Torner, Guillem Quexeres, Joan Capo «menor», Bartomeu Oneller, Gabriel Montoliu «menor», Antoni Aboamis «menor», Gabriel Ferrayot, Joan Almazit, Pere Alcasp, Guillem Almazit, Guillem Pino, Guillem Quexeres (o Caixeres), Tomàs Gallo, Jaume Salayet, Guillem Adet, Joan Torner, Joan Massot, Miquel Ossen, Pere Geme, Joan Abencomex, i Bartomeu Adet (28 moriscos, i 20 cristians vells). La mateixa acta declara que tots ells «antea erant interioris (de dins, uns) et exterioris (de fora la vila, els altres)»25.

24 Allò que el projecte recollia i el comanador no accepta és el següent: que ambdues viles elegirien 5 persones perquè aquestes en designessin altres 30 per al govern de la nova Vila o Universitat (no s’especificava quants havien de ser de cada col·lectiu); d’aquells 30 s’havia de designar els dos jurats, de manera que s’insaculessin d’entre sis candidats elegits el jurat major i d’altres sis el jurat menor; i d’entre els altres 18 consellers havia d’elegir-se el clavari i el mostassaf (també amb sis candidats cadascun). En cap cas es fa esment a quina devia ser la participació mínima dels cristians vells (Josep SERRANO, Senyoriu i municipi [...], I, p. 353-354). 25 Però els moriscos constitueixen una molt àmplia majoria. ACTo, Protocols Notarials, Ascó 1596-1600, fols. 3 i s. 22 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

Encara en un acte de 24 de juny de 1600 apareixen com a consellers de la Universitat a més dels citats de 1596: Tomàs Gallo, Joan Adolla, Joan Baptista «major», Guillem Gonsalbo «bossot», Antoni Carles, Melcior Barbassar, Gaspar Abencomeix «de l’alfaquí», i Gabriel Montoliu «colom»26. Els moriscos són pagesos, calderers, espardenyers, mercaders, ferrers, fusters, etc. Destaquem el cas de la família Carim: Guillem Carim és jurat el 1520 de la comunitat de cristians nous27; el seu fill Pere Carim exerceix de notari a Ascó almenys el 158128, i el fill d’aquest darrer ja hi exerceix el 158529.

V. L’expulsió A) Els conflictes Mentrestant, la situació dins la Corona d’Aragó cada vegada s’ha tornat més conflictiva a Aragó i a València, com a la resta de la Monarquia, amb comunitats morisques molt més nombroses que les de Catalunya. S’aixequen en armes en diversos territoris, demanen ajut a Marroc i a Constantinoble, i esperen el suport dels turcs que avancen per Europa central i la Mediterrània30. Fins i tot es denuncia la relació dels moriscos de l’Ebre i de València amb els hugonots de França, on, diuen, molts emigren i es refugien per temor a l’expulsió31. Això no obstant, pel que coneixem, en general tothom afirma que els moriscos catalans són pocs i pacífics, a diferència dels aragonesos i dels valencians dins el conjunt de la Corona d’Aragó32. El novembre de 1595 des del Sant Ofici es planteja la necessitat d’adoptar una sèrie de mesures per a la integració dels cristians nous dels Bisbats de Tortosa, València, Sogorb i Oriola. Mesures com ara que es concedís el perdó general a aquells que ja batejats confessessin seguir amb pràctiques herètiques, que es dispensés aquells matrimonis celebrats en graus canònicament prohibits, que rebessin instrucció religiosa en castellà i català o valencià (no en

26 ACTo, Protocols Notarials, Ascó 1596-1600, fols. 3 i s. 27 AHN, Caixa núm. 8175/2, doc. núm. 8. 28 AHN, Encomienda de Azcón, Llibre 1752, foli 25. 29 AHN, Encomienda de Azcón, Llibre 1753, foli 33. Avui el cognom es manté a Vinebre. 30 Sobre els catalans, el Consell d’Aragó informa el rei el 1575: «En Cataluña no hay mo- riscos que importen ni puedan dar cuidado a V. M.» (Joan REGLÀ, «La cuestión morisca y la coyuntura internacional en tiempos de Felipe II», a Estudios sobre los moriscos, Barcelona, Editorial Ariel, 1974, p. 204 i s). 31 Josep SERRANO, «Notes sobre els moriscos [...]», p. 37. 32 Segons LAPEYRE els moriscos catalans constituïen una espècie d’illots, «algunos tan es- timados de su prelado el obispo de Tortosa, que consiguieron escapar a la expulsión» (Henri LAPEYRE, Geografía de la España morisca, col·lecció Història i Societat, núm. 4, València, Diputació de València, 1986, p. 115). 23 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

àrab), que els pares haguessin de dur els seus fills a l’escola fins els 12 anys, que se’ls prohibís enterrar els seus difunts segons la pràctica de l’islam, que se’ls prohibís practicar les cerimònies islàmiques habituals (les de «degollar las reses y aves, hazer zala, …, ayunos de Ramadan … [todas] conocidas y notorias de la secta Mahoma»), que s’eliminessin les restes i vestigis de les mesquites i dels banys àrabs, que s’obrís un seminari també a Tortosa amb una capacitat per a 50 nois, que es creés una germandat encarregada de preparar les seves filles per a servir en monestirs i en cases de cristians vells, que es fessin noves esglésies per a acollir-los, etc33. Però tan pocs eren i tan poc perillosos devien ser els moriscos catalans, que, per exemple, Narcís Feliu de la Peña, ni en fa esment en els seus Anales de Cataluña (de 1709); sols explica com l’any 1608: «Acabose de descubrir ... la infamia de los moriscos, favorecidos por el Gran Turco y africanos, para levantarse con[tra] España. Fueron raros los prodigios por los cuales advirtieron los catolicos la trama de los hipocritas christianos [nuevos] y verdaderos moros». Però, com dèiem, no cita als moriscos catalans: ell es refereix als aragonesos i als valencians. En tots dos casos diu que es van formar les causes judicials corresponents amb «la deposicion y pruevas que avia hecho la Inquisicion de Zaragoza» i després la valenciana; proves que acreditaven que havien preparat «el levantamiento, pagar tributo al Turco, tener electo Califa, y averse juntado para esconder las armas, dineros y otras cosas». Al final, el rei, de la Peña ens diu, «determino ... sacar aquellas vivoras humanas d’estos reynos». Ara bé, en cap cas, com deia, no es parla dels cristians nous catalans, malgrat que aquesta obra se centra i s’ocupa de Catalunya, i semblaria evident que ho fes34. El 22 de setembre de 1609 arriba a Barcelona la notícia de que als Alfacs es formava una flota amb naus de Gènova i Nàpols, preparant-se per a fer front a l’armada del Turc de «100 velas», ja visible des de Malta, que s’hi dirigia per a socórrer els moriscos valencians. El mateix dia el virrei de Catalunya convoca els diputats de la Generalitat catalana per a comunicar-los una carta del rei demanant-los que enviessin als Alfacs quatre galeres ben armades per a ajuntar-se amb aquelles altres naus35. No es parla dels moriscos catalans. Però temorosos de ser expulsats, en una data indeterminada que pot ser del mateix 1609 si no

33 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, docs. 10/2 i 11/1. 34 Narcís FELIU DE LA PEÑA FARELL, Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos y famosos hechos de la Nación catalana, de sus Santos, Reliquias, Conventos y Singulares Grandezas, y de los mas señalados y eminentes Varones, que en Santidad, Armas y Letras han florecido desde la primera población de España Año del Mundo 1788, antes del Nacimi- ento de Christo 2174, y del Diluvio 143, hasta el presente 1709, III, Llibreters Juan Pablo Martí i altres, Barcelona, 1709, p. 230. 35 Jeroni PUJADES, Dietari de Jeroni Pujades, II (1606-1610), tom XVI, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1975, p. 121. 24 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

abans, els cristians nous d’Ascó, i Miravet presenten un memorial al virrei, per a provar que tots són bons i fidels cristians, i demanen no ser expel·lits. Així es fa una succinta llista d’activitats i festivitats religioses cristianes que ells celebren (Sant Miquel de Maig, Sant Roc, Sant Ramon, Santa Bàrbara, i altres), de les atencions caritatives que presten, sobre la constitució de confraries, de les processons que fan, del manteniment de les esglésies i de les seves capelles, que acompanyen el viàtic que es du als malalts, que celebren l’acte de l’Àngelus al matí i a la tarda, etc.36 També informen que tots ells parlen català i vesteixen a la catalana, que no poden dur armes, que a cada vila es costeja un mestre per a ensenyar als joves la doctrina cristiana, i que tots ells sempre han donat suport econòmic a la Corona en les guerres que s’han tingut. Pel que fa als d’Ascó en particular, es diu que els cristians nous estan barrejats amb els vells, que han fundat les Confraries de la Mare de Déu del Roser, del Santíssim Nom de Jesús i de la Mare de Déu; que fan processons cada primer diumenge de mes amb la Mare de Déu del Roser, i el segon diumenge amb la confraria del Santíssim Nom de Jesús; que han engrandit l’església parroquial37, i que hi han construït un nou retaule amb sagrari a l’Altar Major; que han introduït la festa major per la diada de Sant Miquel de setembre (el patró d’Ascó), i que pelegrinen a Berrús.

B) L’Ordre i la Crida d’expulsió Finalment el 1609 i malgrat tot, s’ordena l’expulsió dels moriscos de la península, per bé que pel que fa als catalans l’ordre la dicta especialment el rei Felip II (III de Castella), a Valladolid, el 17 d’abril de 1610 (com la dels aragonesos); afecta els moriscos establerts al llarg de les riberes dels rius Segre i Ebre i es publica el següent 29 de maig per ordre del virrei, Hèctor Pignatelo, duc de Monteleón38. El ban relatiu a Catalunya no ha arribat a nosaltres, però es pràcticament el mateix que el d’Aragó, i en ell s’ordena que «asi hombres como mugeres salgan y vayan a embarcarse en los Alfaques de Tortosa, y sean desembarcados y hechados en otras tierras fuera de España, como no sean en los del dominio de Su Magestad». El cas és que, i efectivament aquell 29 de maig de 1610 el virrei crida els diputats catalans (del General de Catalunya), i els consellers de

36 Document sense data que publica i comenta Josep SERRANO DAURA, «Usos i pràcti- ques socials i religioses dels moriscos d’Ascó, Benissanet i Miravet (1610)», a Miscel·lània del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, núm. 9, 1993, p. 31-42. 37 Sobre l’ampliació de l’Església veieu Joan H. MUÑOZ SEBASTIÀ, La capçalera de l’esglé- sia parroquial de Sant Joan Baptista d’Ascó (1576-1582), Ascó, Ajuntament d’Ascó, 2008. 38 Carmel BIARNÉS, Els moriscos a Catalunya [...], p. 89. Podeu veure també l’article de Pascual ORTEGA que es publica en aquesta edició, Expulsió i expulsats: Els moriscos de la comanda de Miravet. 25 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

Barcelona per a comunicar-los una carta del rei en la que els ordena fer públic l’edicte d’expulsió dels moriscos de Catalunya, «manant- los a pena de la vida, buidar [d’ells el país] dins tres dies». Tots respongueren que obeirien i servirien el rei39. Tot seguit es donen instruccions a Pere Soler, jutge de Cort, per a redactar una «Chrida» pels moriscos perquè es preparin per a l’expulsió; el ban està fet a les 9 h. de la nit i l’endemà se’n dona compte al Consell de Cent de la Ciutat. Aquesta Crida o edicte es publica a Barcelona el dia 30 de maig després de dinar, a la plaça de Sant Jaume i en els altres llocs acostumats de la Ciutat. El mateix i en igual dia es fa a Saragossa pel que fa als moriscos aragonesos. La Crida catalana que signa el virrei, duc de Monteleón, refereix que el rei ha «procurat ab diversos medis que los moriscos habitants així en los present Principat de Catalunya, en les fronteres de Arago y Valencia, com es tots los altres regnes de Spanya, se reduissen a la verdadera religió christiana»; i quan aquests intents han fracassat definitivament, aleshores per això s’ordena l’expulsió d’aquests cristians nous40. De fet aquest edicte reprodueix el ban reial. Al·ludeix al fet que malgrat ser batejats, els moriscos eren cada dia més obstinats en no complir amb la seva nova Fe, i que conspiraven contra la Corona «valent-se del turc y de altres enemichs» (com va descobrir la Santa Inquisició). Això no obstant, el cert és que el document es refereix a les actuacions de «lo tribunal de Çaragoça» (de la Inquisició) i per tant fetes a Aragó; ho remarco perquè malgrat tot, no es refereix concretament a cap problema causat pels moriscos catalans ni a la intervenció de tribunals del Principat. En definitiva, els moriscos catalans també són acusats d’un crim d’apostasia i d’altre de lesa majestat humana i divina, i per «la notorietat y continuació de sos delictes y per la atrocitat y gravedad de ells», podia el rei: «... liberament disposar de les vides y havers de tots y de cada hu de ells, de qualsevol edad y sexo que fossen, sent com es licit punir i castigar, aniquilar y extirpar qualsevol comunitat y congregacions quant la major part incideix en tant graves y detestables delictes». Finalment, ja per ser tan necessària i útil l’expulsió «en lo present Principat de Catalunya, aixi perque totalment cesse la correspondencia que tenian ab los turchs y moros», i «per estar los moriscos tant veins del port de Alfachs de Tortosa hon havie de venir lo socorro dels enemichs que ells solicitaven»41, és com s’ordena que els que són naturals del Principat com altres d’aragonesos o

39 Jeroni PUJADES, Dietari [...], p. 155. 40 Dietaris de la Generalitat de Catalunya, III (Anys 1578 a 1611), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1996, p. 953-955. 41 A aquest port es dirigia l’armada turca el setembre de 1609 per a socórrer els moriscos valencians (nota 35). 26 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

valencians que s’hi trobin: «... que dins tres dies comtadors del dia de la publicació de la present crida, fahedora en los llochs a hont dits moriscos habitaran o se trobaran, se hajen de embarcar en lo port dels Alfachs, a hont Sa Magestat te bastant numero de vexells per dita embarcació per anar en altres terres fora dels regnes ... a hont ells voldran». Ara bé, l’ordre d’expulsió afecta en principi els homes moriscos considerats mals cristians, i les seves dones filles de cristians nous (si elles ho són de cristians vells, s’han de quedar sense perjudici de que també vulguin marxar), i els seus fills majors de 7 anys, D’aquesta ordre general queden exclosos els moriscos acreditats com bons cristians, i s’imposen algunes excepcions a l’expulsió: - Les morisques casades amb cristians vells, els seus fills i descendents. - Els moriscos descendents de sarraïns que haguessin vingut aquí precisament «de - Barberia a convertir-se a nostra Santa Fe Catholica». - Els que eren esclaus senzillament per a no «levar lo domini de aquells a lurs amos». - Els moriscos que vulguin anar a viure a altres països catòlics, en qual cas els deixa que s’enduguin els seus fills i filles de qualsevol edat i les seves esposes. - Els orfes de pare i mare moriscos (menors també de 7 anys). - Els descendents de cristians vells per línia masculina que tinguin algun ascendent morisc per línia materna (o de les àvies), i encara que estiguin casats amb morisques (ni els seus fills ni néts). - Tampoc s’expulsaran els cristians vells casats amb morisques descendents d’esclaus sarraïns, ni els seus fills. Pels fills menors de 7 anys que s’han de quedar a Catalunya, es disposa que se’ls proveeixi de tot el necessari «per lur sustento, encarregant-ho als prelats y altres persones eclesiàstiques y seculars abonades y devotes»; i de semblant manera els cristians nous menors orfes hauran de ser educats en la Santa Fe Catòlica i criats degudament. Amb caràcter general s’ordena: - No maltractar els moriscos expulsats. - Que els moriscos afectats per l’ordre, encara que no estiguin al seu lloc de residència, que es quedin on siguin per a ser conduits al lloc d’embarcament. - Que sols es puguin endur allò necessari «per son sustento del viatge y flete, ... pagant lo dret al General [de Catalunya], y altres drets si ni haurà».

27 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

- Que els diners, or, plata i altres béns mobles han de ser lliurats als senyors i barons dels moriscos per a liquidar els seus deutes i altres càrrecs que s’hagin de pagar. - Que es castigarà aquells que prenguin i destrueixin béns de moriscos, com aquells que els amaguin i ajudin per a quedar-se al país, sota pena de mort. Així mateix es disposa que els béns immobles queden en mans dels senyors dels moriscos expulsats, els quals en podran disposar lliurement, per bé que hauran d’assumir les seves càrregues, o en altre cas se’n farà càrrec el virrei i el Reial Consell per a no perjudicar els creditors dels expulsats. S’autoritza tota persona que pugui detenir moriscos fugitius, amb el deure de lliurar-los a l’oficial ordinari del lloc més pròxim. I per últim s’adverteix que aquell morisc que no compleixi l’ordre donada d’expulsió, passat el termini de tres dies fixat podrà ser castigat amb la pena de mort. En tot cas les famílies de cristians nous d’Ascó que el bisbe de Tortosa autoritza a quedar-s’hi són: - Guillen Queixeres, dos germans, muller i fills «mesclats». - Joan i Antoni Baptista, germans i mullers cristianes velles. - Els fills de Joan Baptista, major, que ja és mort, i Joan Antoni i altre menor amb els seus fills. - Tomàs Gallo, major, i Tomàs Gallo, menor, la seva esposa Magdalena i dues filles, Maria i Esperança. - Joan (¿?) major i la seva esposa Magdalena, cristiana vella. - Lluís Busquet, orfe. - Gabriel Abahomis, de 80 anys. - Mossèn Joan Carim, notari, de 70 anys, casat amb cristiana vella (a ell, per «lletres reals de Barcelona», li han tornat els seus béns). - Càndia (¿?) i els seus dos fills i una filla. - Paula Mellera, amb dos fills i una filla42. En total són 11 cases o famílies.

C) Els expulsats i els retornats: la conclusió del procés Es tracta, el 1610, d’una població total de 780 famílies i 3.463 persones morisques a la ribera de l’Ebre (fins a Tortosa), i de 354 cases i 1.502 moriscos a la del Segre. 4.965 persones entre homes, dones, nois, noies i infants43.

42 Ignacio BAUER LANDAUER, Papeles de mi archivo. Relaciones y manuscritos (moriscos), Madrid, Editorial Ibero-Africano-Americano, p. 93. 43 Alguns autors parlen de 10.000 persones obligades a deixar el país sense més especifi- cació (Ferran TABERNER i Ferran SOLDEVILA, Història de Catalunya, 5ª ed., Barcelona, Serra d’Or/Biblioteca de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 392. 28 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

En un primer moment s’havia dubtat si embarcar els moriscos als Alfacs, o a Roses o dur-los a Perpinyà; però al final com es de veure en el ban reial, es decidí fer-ho als Alfacs . I ja el 31 de maig de 1610 el doctor del Reial Consell, Jeroni Astor, advocat fiscal patrimonial, surt de Barcelona cap a Tortosa per a confiscar els «bens vagants dels moriscos de la Ribera de Hebro que han de exir de Cathalunya»44. Però, malgrat les ordres inicials, l’expulsió no es podrà dur a terme fins el mes de setembre següent, ja determinat quins moriscos devien ser expel·lits. Sembla ser que els barons i nobles d’Aragó i Catalunya «no dejaron [de] sentir ... la publicación de un bando que les arrencaba sus mejores vasallos, disminuyendoles considerablemente las rentas»; però també es posa de manifest que, atenent les raons del monarca, «no se opusieron a la expulsion, y aun algunos , deseosos de agradar al de Lerma (el duc favorit del rei), se apresuraron a facilitarla»45. I pel que fa als de la ribera de l’Ebre, el bisbe Pedro Manrique ordena realitzar una enquesta que es du a terme entre juliol i agost del 1610, per a determinar aquells moriscos que són «notoriamente cristianos y vivido como tales y fieles vasallos a su Rey Nuestro Señor» per tal de no ser expulsats. Curiosament aquesta enquesta es fa sobre els moriscos de Flix, Garcia, Móra, Riba-roja, , i Vinebre, però no a Ascó ni a Miravet ni a Benissanet46. L’enquesta es realitza en definitiva, entre eclesiàstics (els rectors, beneficiats, membres de la Inquisició), i alguns laics (pagesos, comerciants, notaris, etc.). Concretament pels de Riba-roja s’interroga al vicari de la seva Parròquia, i als rectors d’Almatret i d’Ascó; i quant als de Vinebre, es pregunta als mateixos vicari de Riba-roja i al rector d’Ascó47. No s’inclouen enquestes sobre els cristians nous d’Ascó, Benissanet i Miravet perquè se’ls segueix tenint per «moros», com manifesten veïns d’altres llocs immediats (de Garcia o de Tivissa, per exemple)48.

44 En arribar a Tortosa el va rebre «una infinitat» d’homes i dones moriscos amb rosaris a les mans, llençant-se per terra demanant misericòrdia i «protestant» que eren bons cristi- ans; sembla que el bisbe, commogut pel que veia, va escriure al rei per si «podia alcançar-los alguna misericordia» (Jeroni PUJADES, Dietari [...], p. 156). Sobre els moriscos de Tortosa, també podeu veure Eva SERRA PUIG, «Els moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre. L’ad- ministració de Galceran Albanell, batlle i alcaid de la batllia de Tortosa (del 30 de març de 1611 al 2 de març de 1612)», a Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 28, 2010, p. 103 a 140. 45 Florencio JANER, Condición social de los moriscos de España, Madrid, Real Academia de la Historia, 1857, p. 89. 46 Pau FERRER, «Los moriscos de la ribera del Ebro. Las encuestas normativas (1610- 1615)», a Congrés Internacional 380è aniversari de l’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià, Actes de Congressos, núm. 4, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, p. 43 a 47. 47 Ibídem, «Los moriscos de la ribera del Ebro [...]», p. 44. 48 Nota anterior. 29 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

Per últim, segons aquesta enquesta de 1610: a Riba-roja s’hi queden 34 moriscos (amb 26 matrimonis, dels que 18 són mixtes); i a Vinebre són 32 (d’ells, hi ha 18 matrimonis, 11 mixtes)49. De tots els moriscos catalans, al final es decideix expulsar 3.312 moriscos de les dues riberes dels rius Segre i Ebre; 1919 corresponen a la zona de l’Ebre, sobretot de les viles d’Ascó, de Benissanet, de Miravet, de Tivenys i de Tortosa. El 10 de juliol de1610 el rei publica un nou ban sobre l’expulsió dels moriscos de València, Múrcia, Andalusia, Aragó i Catalunya, insistint que no s’expulsin els cristians vells casats amb morisques, ni a elles ni els seus descendents; ni com hem dit, els «moros que de su propia voluntat huvieren venido de Berberia a convertirse», ni «los de la misma nacion de los moriscos fuesen clerigos y frailes y monjas, ni los que fueren esclavos que quedaron de la rebelion de Granada»50. I els expulsats són embarcats al port dels Alfacs el 16 de setembre de 1610, amb milers de moriscos aragonesos, en galeres de la Generalitat de Catalunya (els seus remers eren precisament sobretot, moriscos esclaus valencians), i altres vaixells de les esquadres d’Itàlia i d’Espanya, en viatges cap a Oran, al nord d’Àfrica, i sota la direcció del capità general Pedro de Toledo51. Concretament d’Ascó, s’expulsen 784 persones (154 cases); són la major part dels habitants moriscos. De fet sols s’autoritza a quedar- s’hi a 11 famílies (una vintena de persones). En una data posterior però indeterminada, el rei insisteix en què cal acabar l’expulsió, de tal manera que ordena als oficials reials que facin les averiguacions pertinents per si hi ha algun morisc retornat o amagat. En aquests casos, si se’n troba algun que «fuere de edad» devia ser condemnat a servir en galeres; i si en canvi, es tractava de dones o de «hombre viejo o impedido para servir en las dichas galeras», en aquests casos devien ser castigats amb 200 assots, confiscats els seus béns i novament expulsats52. Des de la Cort reial s’interessa que els virreis de Catalunya i de València es coordinin, que es vegin i es puguin trobar en algun lloc «en los confines de ambos reynos» per tal d’informar-se i ajudar-se

49 Ibídem, «Los moriscos de la ribera del Ebro [...]», p. 47. 50 Florencio JANER, Condición social, p. 342. 51 ACA, Diversos Vària, Lligall 270. Pedro de Toledo, marquès de Villafranca, havia estat nomenat ambaixador del rei d’Espanya per a tractar davant la Cort de França el matrimoni del príncep hereu i de la seva filla gran respectivament amb la filla i el delfí del monarca francès. Un mes abans de l’expulsió el trobem comandant 40.000 homes a la frontera de Savoia i França (Jeroni PUJADES, Dietari, p. 69 i 179). Sobre l’expulsió podeu veure Ignasi FERNÁNDEZ TERRICABRAS, «Els moriscos catalans: la tràgica dissort d’una minoria», a Plecs d’Història Local, 138, Barcelona, Institut Ramon Muntaner, 2010, p. 8-10; o Manuel ARDIT LUCAS, «L’expulsió dels moriscos als Països Catalans: ideologia i història», a Catalan Histori- cal Review, 2, 2009, p. 191-201. 52 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 38/2. 30 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

en cas de necessitat, per a adoptar polítiques comunes davant dels previsibles conflictes que causin els moriscos que retornin o aquells que han quedat en els seus territoris53. Pel que fa a Ascó i Vinebre, a Riba-roja i a Miravet i Benissanet, recordem que són de l’Orde de l’Hospital, i que sent de tres districtes jurisdiccionals diferents pertanyen al mateix Priorat hospitaler de la Castellania d’Amposta. Ho remarco perquè a diferència dels altres barons de Flix i d’Entença, i del mateix bisbe de Tortosa, Pedro Manrique que a més en aquells moments és designat també virrei de Catalunya, el castellà d’Amposta fra Martí Melo de Ferreria sostindrà una veritable creuada contra tots els nostres moriscos i en particular els dels seus dominis de l’Orde de l’Hospital. El castellà critica i desqualifica el procedir del propi bisbe Manrique que tendí en la majoria dels casos a evitar l’expulsió, informant favorablement en pràcticament tots els casos, i acreditant entre altres coses que es tractava de bons cristians i que estaven perfectament barrejats amb els cristians vells54. Dels que finalment s’ordena l’expulsió, alguns aconsegueixen «burlar la justicia», amagant-se o retornant després, i aleshores el mateix bisbe els acaba autoritzant a quedar-se entre tots els pobles des de Lleida fins a Tortosa. 320 famílies es beneficien al territori de la benevolència del bisbe de Tortosa, i són autoritzades a quedar-se el 1610, i 25 més el 1611; i de les expulsades encara tornen 52. Una primera qüestió a resoldre com a conseqüència de l’expulsió dels moriscos, tal i com exposa el bisbe de Tortosa l’octubre de 1610, és la continuïtat o no del col·legi existent a la ciutat per a l’educació dels fills dels cristians nous. El bisbe exposa que tal vegada «ha cessado la causa» de la seva existència, i que ja pel que fa als fills dels cristians nous que han quedat, diu, no seria convenient que «quedassen señalados con nota de que se haze differencia d’ellos a los christianos viejos»; no vol que hi hagi diferència de tracte entre uns i altres. Al final el Consell d’Aragó entén que el col·legi pot seguir obert amb alumnes d’una i altra comunitat junts sense distinció55. Precisament en aquell moment al col·legi hi ha, entre altres, 1 alumne de Vinebre (Marc Ferrús, nascut el 2 de novembre de 1597), i 2 de Riba-roja (Jaume Renoch de 12 anys, i Pere Sans de 15)56.

53 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 11/23. 54 Per exemple, Lluís de Còrdova i Aragó, germà i procurador del duc de Cardona i senyor d’Entença, després de visitar els seu llocs de Móra, Garcia i Tivissa a finals de juliol de 1610 informa que «no n’ha tret ningu dels moriscos vassalls de son germa de dites baronies» (Jeroni PUJADES, Dietari, p. 166). 55 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 270. 56 En hi ha altres de Tivissa (1), de Garcia (1), de Flix (3), i de Móra (3) (Carmel BIARNÉS, Els moriscos a Catalunya [...], p. 114). 31 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

El 22 de març de 1611 el rei es queixa dels moriscos de Granada, dels que «han quedado muchos y buelto algunos de los que salieron, procurando encubrirse» en els seus altres regnes. I adverteix que cal expulsar-los, excepte si són morisques casades amb cristians vells i els seus fills, o sacerdots i frares o esclaus, tot per al bon servei a Déu i a ell mateix com a monarca i als seus regnes57. El cas és que aquestes disposicions es fan extensives també als moriscos catalans que es trobin en les mateixes circumstàncies. Al final, el rei encomana el 3 de maig de 1611 a Cristòfor Sedeño, valencià i cavaller de Montesa, antic governador del Marquesat de Dènia i comissari que fou encarregat de l’expulsió dels moriscos valencians, que vagi al Bisbat de Tortosa per a «acavar de espeler los moriscos que en el huvieren quedado y que lleve en su compañía un alguazil y un escrivano para las cosas que se ofrecieren». Així ho comunica al bisbe, manant-li que li doni les ordres necessàries i assigni a aquests oficials els salaris corresponents per a dur a terme la seva missió. Els salaris s’hauran de pagar precisament dels béns i drets confiscats als mateixos moriscos58. Sedeño surt de Barcelona el 8 de juny de 1611 i visita Lleida, Serós i Aitona, Flix, Riba-roja, Ascó i Vinebre, Garcia, Móra i Tivissa, Miravet i Benissanet, i Tortosa, Tivenys i . En un mes ha acabat la visita, i informa el rei el 7 de juliol següent59. Entre altres, Sedeño refereix haver detingut uns 200 moriscos que estaven amagats per les serres de i de Tivissa, alguns dels quals «andavan en las quadrillas de vandoleros» que es trobaven per la zona60. En un altre ordre de coses, l’expulsió té arreu una conseqüència immediata: l’abandó de terres, l’impagament de deutes i els perjudicis econòmics que se’n deriven i que afecten especialment als senyors baronials. De fet, pràcticament a l’any d’haver-se ordenat l’expulsió dels moriscos del Principat, el 28 d’abril del 1611, el gran mestre de l’Orde de l’Hospital, fra Alofreu de Vignacourt, i el Consell o Capítol General, en sessió­ celebrada a Valeta (capital de l’illa de Malta, centre polític de l’Orde), davant el «maximum detrimentum et praeiudicium» que li ha causat la pèrdua de bona part dels seus vassalls, acorden efectuar-hi «nova populatione et de habitatione vassallorum», perquè es tornin a cultivar les seves terr­es, es millorin i sobretot aug­mentin les seves rendes.

57 ACA, Diversos Vària, Fons 30, vol. 5, doc. 39. 58 ACA, Diversos Vària, Fons 30, vol. 5, docs. 36, 40, 41 i 44. 59 ACA, Diversos Vària, Fons 30, vol. 5, doc. 43. 60 ACA, Diversos Vària, Fons 30, vol. 5, doc. 37. 32 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

Pel que fa a Ascó aquest procés, com veurem després, cristal·litza amb la concessió d’una nova Carta de població l’any 161561. Mentrestant el mateix castellà d’Amposta es queixa al rei, en carta del mes de setembre del 1611, perquè l’expulsió dels moriscos li havia comportat unes pèrdues de 3.000 escuts de renda, i que havia d’afrontar uns deutes de 30.000 escuts «por no tenerlos» (als moriscos)62. Però, a més, i «con palabras preñadas», en el mateix escrit també es queixa dels procediments seguits pel bisbe de Tortosa per a donar llicència de permanència als mo­riscos que restaren als dominis hospitalers. Segons ell, s’havien d’expulsar tots els moriscos catalans, perquè els que restaren eren «tan moros como los de Berberia y con las mismas voluntades y traiciones como los que se han em­barcado» . Assenyala també que aquells que es van quedar va ser per les «dadivas y presen­tes» que van donar a cristians vells (aleshores curio ­sament «muy acomodados») perquè donessin testimonis falsos sobre «los moriscos de como descendian de christianos viejos, aprobando que son buenos chris­tianos,siendo ellos moros y desçendientes de tales». A continuació, i en últim terme, denuncia «que ha llegada a tanto la desverguença de los que quedan, y (muchos) se han buelto de Françia, que se han armado y van en campaña, matando gente de Cathaluña, acampandose con los bandoleros, (y) sirven de espias ciertas al Turco, ... »63. L’octubre del mateix any, un oficial del Reial Patrimoni a Catalunya planteja una denúncia similar a la del castellà; però en principi el Consell d’Aragó la desestima perquè, segons manifesta, no té constància del que es diu. Això no obstant, finalment, el mes següent el rei ordena que es prenguin mesures i, si és el cas, que es persegueixi i castigui als moriscos que hagin tornat64.

VI. Sobre els moriscos que resten i altres retornats El marquès d’Almazán per carta de 14 de novembre de 1611 ordena Pere Joan Hortalà, advocat fiscal del Principat, que realitzi una nova enquesta per tal d’acreditar quins moriscos es quedaren al país per mitjà de testimonis falsos, fins i tot quins cristians vells

61 A més es concedeixen Cartes a Benissanet (1611) i Miravet (1623). Un exemplar incom- plet de la Carta d’Ascó el publica Carmel BIARNES, Els moriscos a Catalunya [...], p. 139-175; sobre la concessió i altra còpia completa i el seu contingut veieu Josep SERRANO, Senyoriu i Municipi [...], I, p. 206 i s., i 363 (al llarg d’aquesta obra es va detallant el seu contingut). Josep SERRANO, «Notes sobre els moriscos [...]», p. 43-65. 62 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 24/1. 63 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 24/2 i 24/3. 64 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 24/4 i 31. 33 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

declararen amb suborns, o quins d’aquells moriscos es feren bandolers, per exemple. Precisament l’ordre es dóna arran la denúncia presentada pel castellà d’Amposta. I entre altres, l’enquesta es fa també a Ascó, Benissanet i Miravet (com a Benifallet, Tivenys, Tivissa i Tortosa), entre eclesiàstics, càrrecs i oficials públics, comerciants, pagesos, carnissers, etc.65. L’enquesta es realitza a Ginestar, a la Batllia de Miravet, i pel que fa a Ascó, té lloc el divendres 26 d’octubre de 1612. Intervenen tres testimonis; un és el rector de la vila, mossèn Joan Rius, «christiano viejo por todas partes, de edad sigun dixo de sesenta y tres anyos cumplidos», que declara: - Que fa uns quatre anys que és rector d’Ascó, encara que resideix a la vila des d’anys enrere, sent-hi per tant el 1610, l’any de l’expulsió. - Que sap que després de l’expulsió quedaren a Ascó alguns cristians nous, i en particular «la casa de Juan Bautista, y la casa de Anthonio Bautista, su hermano, con sus mugeres christianas viejas, y dos primos hermanos suyos que se llaman Juan y Anthonio Bautistas; y la casa de Guillen Caixeres con su muger y hijos; la casa de Thomas Gallo con su hijo casado con christiana nueva con sus hijos; Joan Massot con su muger christiana vieja; el pubill Lluis Bosquet». - Que tots ells vivien abans de l’expulsió com a cristians, però de «la manera que vivien los otros que fueron expellidos, que los mas vivien como a moros de Barberia. De manera que en los dichos moriscos que quedaron, no sabe de que culparles». - Que els que es van quedar va ser perquè van provar que s’havien casat o que eren fills de cristianes velles. - Que els que hi són és perquè ven rebre la llicència del bisbe de Tortosa. Després presenta la llista dels moriscos que pogueren quedar- se a Ascó el 1610 amb llicència del bisbe de Tortosa i als que més amunt ens hem referit; i també dóna la relació d’altres que hi són aleshores, el 1612, ja sigui per no haver complert l’ordre d’expulsió o ja per haver retornat després. Són aquests: Els moriscos que es quedaren sense llicència són: - Tomàs Saragosi. - Miquel Saragosi i la seva muller cristiana vella i els seus fills.

65 Ibídem, «Los moriscos de la ribera del Ebro [...]», p. 48-51. Això no obstant, davant la impossibilitat de contrastar aquestes dades sobre els moriscos que resten en aquests llocs, com en el de Tivenys (100 en total), l’autor dubta de la seva viabilitat. De fet FERRER dóna un resultat, remetent-se a aquesta enquesta, per a Ascó de 69 moriscos que s’hi acabarien quedant (entre els que evitaren l’expulsió -25-, els que s’amagaren -8-, i els que retornaren -36) però no ho podem acreditar. 34 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

- Joan Abencomeix «broquerer», amb la seva esposa cristiana vella. - Miquel Montuliu Gonçalbo. - Gaspar Guingues, que és bandoler. - Guillem Ferrer Cortes. - Maria Ferraguda. Els moriscos expulsats i retornats foren: - Antoni Agostí, la seva esposa i els seus fills. - Melcior Barbasa, casat amb cristiana vella. - Guillem Albeors i esposa. - Miquel Joan i «un altre al caips». - La vídua de Guillem Tamen, amb al seva filla i una neboda. - Antoni Guillem i Joan Mathians, els dos casats i amb fills. - Joan Albeors, amb la seva esposa i una neboda. - Antoni Almasir «cavaller», la seva muller i una filla. - Els tres germans Guardiola. - Els dos germans Gener i una germana. - La muda Maria. - Guillem i Joan Ferrús. - La vídua de Gabriel Cascante i una filla. - El fadrí Felip Agelo. - I Jeroni (¿?) i la seva esposa i dos fills. En l’enquesta també intervenen després Joan Franch i Joan Salvador, tots dos pagesos d’Ascó. Aquests altres testimonis afegeixen alguna que altra informació a la del rector. Així Joan Franch afirma que Ascó estava abans dividit en dos barris, un dels moriscos i altre dels cristians vells; i que alguns dels moriscos retornats van anar amb el bandoler Llorenç Clua «con sus pedernales y pistoles» (entre ells cita Gaspar Guingues). Per la seva part, Joan Salvador (50 anys) coincideix amb l’anterior i sols afegeix un altre morisc bandoler, Jeroni Heixero, de Tortosa66.

66 Ignacio BAUER, Papeles de mi archivo [...], p. 91-98. 35 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

VII. Les darreres actuacions sobre els moriscos De tota qüestió relativa a l’expulsió dels moriscos se n’encarregava per disposició de la Corona, almenys fins el novembre de 1612 (i ignorem des de quina data), el comte de Salazar i el Consell de Guerra, amb un majordom reial, el comissari general d’Infanteria i altres ministres especialment designats a l’efecte. Però en aquell moment, per una altra ordre, el rei disposa que tots aquests expedients passin ara a mans del president del Consell de Justícia i del mateix Consell «para que allí se acabassen los pleytos y lo demas que faltasse de la dicha expulsion»67. Tanmateix, veient que molts moriscos estan tornant, i que el Consell de Justícia no dóna l’abast, per una reial cèdula de 20 d’abril de 1613 el monarca ordena que tots aquests expedients tornin al comte de Salazar, perquè els resolgui assistit d’un assessor i amb l’ajut d’altres comissaris, amb facultat per a expulsar els moriscos que considerin necessari, tant entre els que restaren com els que havien retornat68. En la visita pastoral que el 16 de novembre de 1613 fa a Ascó el bisbe Alfonso Marqués de Prado, entre altres coses es declara per exemple: - Que hi ha fundades «almoynes» a l’església parroquial per moriscos com Guillem Caixeres (o Queixeres), Joan i Miquel Osen (aquests no figuren en les llistes de 1612 abans referides), i Francesc i Joan Abencomeix per diferents valors. - Que Bartomeu Salvador és l’encarregat de «cobrar les penes dels moriscos que no oyen misa» (per bé que es denuncia que no les ha declarat). - Que on abans era la mesquita, s’ordena que es faci una capella dedicada a Sant Jaume. - Que el difunt Joan Abencomeix, de la «Viuda», havia llegat una finca per a poder constituir un censal per a destinar-lo als pobres69. El 2 de juny de 1614 el monarca s’adreça de nou al virrei de Catalunya sobre els moriscos expulsats i retornats, i insisteix: els homes en edat de servir, han de ser enviats a galeres un temps; i les dones, els vells i els impedits, han de rebre 200 assots. Complerta una o altra pena, hauran de ser novament expulsats, i si després encara tornen, diu el monarca, aleshores «tengan pena de la vida y confiscación de bienes»70.

67 Florencio JANER, Condición social [...], p. 357. 68 Ibídem, Condición social [...], p. 357-359. 69 ACTo, Visita Pastoral de 1613, Caixa 7. 70 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 270. 36 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

El 12 de novembre de 1614 el nou virrei marquès d’Almazán també denúncia que els moriscos expulsats: «... buelven a manadas, pudiendose encubrir de las justicias como naturales hablando la misma lengua y sabiendo las entradas y passos de la tierra …, viniendo por mar, siendo llano en una noche desembarcar y ponerse entre los de su nacion que tienen vivienda en Tortosa y lugares de la Ribera del Ebro»71. En un informe del Bisbat, fet el dia de la Pasqua de Resurrecció del 1615, sobre els moriscos que romanen a la ribera de l’Ebre després de l’expulsió i pel que fa als de les nostres viles, en un to més conciliador, es diu: Dels de Vinebre (amb 13 cases morisques) i Riba-roja (amb 65 famílies), que molts d’ells tenien les seves cases «entreveradas» amb altres de cristians vells, i alguns casats entre sí, que tots havien restat al poble amb el permís del bisbe Pedro Manrique, que tots ells eren bons cristians, que menjaven «tocino» i bevien vi, fundaven misses i aniversaris, que mai havien acollit ni lladres ni moriscos fugitius, etc. I dels d’Ascó, que les onze famílies de moriscos autoritzades inicialment ja estaven barrejades amb cristians vells, convivint als mateixos carrers, que també menjaven porc i bevien vi com els altres, que practicaven la religió catòlica, etc., i que si bé s’hi podien quedar el cert era que no se’n tenia bona opinió72. Almenys en el cas d’Ascó no es diu res d’aquells que s’hi quedaren sense permís ni dels retornats. D’altra banda, Ascó rep nova Carta de població el 4 de juny del 1615, i el seu preàmbul és prou expressiu quan els comissaris encarregats d’aquest procés poblacional ens expliquen com, en visitar la vila, havien pogut veure «la gran ruyna que en ella havia a causa de dicha expulsion y falta de pobladores, ... y las muchas deudas comunes y particulares que lospulso ex­ s y los que quedaban tenian ... ». El document és aprovat pels caps de casa d’Ascó, constituïda la nova Universitat municipal, i el Capítol provincial de la Castellania el sanciona en la seva reunió de 16 de setembre de 161573. Encara el 3 de maig de 1616 es concerten uns nous capítols complementaris, que afecten i modifiquen tants altres de la Carta74.

71 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 270. 72 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 270. 73 Nota 61. 74 Aquests capítols també els publica sense numerar Carmel BIARNÉS, Els moriscos a Ca- talunya [...], p. 171-175; vegeu també Josep SERRANO DAURA, La Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre), Diputació de Tarragona, Tarragona, 1988, p. 251. Són capítols complementaris d’al- tres de la Carta, i per la nostra part quan en farem referència els citarem com a tals capítols complementaris de la Carta d’Ascó numerant-los segons l’ordre amb el que apareixen en la seva edició; entre elles destaca la núm. 6 que concreta el capítol 33 referent al «privilegi del forn» indicant que el mateix solament es reconeix als cristians vells i n’exclou els nous. 37 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

El document final conté 129 capítols, i en podem distingir 3 parts. La primera amb 11 capítols o pactes previs a l’atorgament de la Carta pròpiament dita, concertats separadament pel comanador d’Ascó amb els cristians «vells» (són 7 capítols), i amb els «cristians nous» (són altres 4 capítols). L’existència d’aquests pactes amb els cristians nous confirma que malgrat el que abans s’havia informat, realment no s’acabaven de barrejar amb els cristians vells, o que almenys s’hi desconfiava i calia prevenir-los, doncs són unes disposicions discriminatòries, molt limitatives per a ells en els àmbits polític i civil: En primer lloc se’ls fa renunciar als béns que podien posseir, comprometent-se el comanador a restituir-los-hi i augmentar-los- hi, però amb nous actes d’establiment en els que es fixaran nous tributs. Se’ls prohibeix alienar i gravar les heretats que se’ls ha de cedir si no és a favor dels seus fills, i sempre que estiguin casats amb cristians vells (en altre cas els béns tornen a l’Orde lliures de tota càrrega). De morir sense fills de legítim matrimoni, els béns dels moriscos també retornaran a l’Orde. I se’ls prohibeix formar part dels òrgans de govern de la Universitat municipal, com tampoc podran ocupar cap altre càrrec públic. Quant a la segona part de la Carta, ens referim a un total de 101 capítols que es refereixen bàsicament: a drets i deures dels pobladores en relació amb els béns que se’ls cedeix; l’organització municipal; les funcions i facultats del batlle i altres oficials senyorials; la repercussió dels deutes pendents de satisfer a tercers creditors, tant per la Universitat com pels antics pobladors expulsats o presents; qüestions d’índole processal, com avui les definiríem; sobre la contribució dels veïns a les càrregues comunes; i els drets i deures que se cedeixen a la Universitat i els que es reserva el comanador. I la tercera part del document conté els 17 capítols complementaris pactats el 1616 com s’ha dit, de naturalesa diversa i en general referents a tants altres capítols de la Carta de 1615. Diguem que els caps de casa cristians nous que intervenen en aquest acte poblacional, de vegades amb els seus fills (que ja seran majors d’edat), són: Joan Batiste major i Joan Batiste menor, Antoni Batiste major i Antoni Batiste menor, Tomàs Gallo major i Tomàs Gallo menor, Lluís Busquets, la vídua d’Antoni Quexeres (ella cristiana vella de cognom Sans) i els seus fills Guillem i Lluís Quexeres, Joan Massot, Tomàs Çaragosi i el seu fill Miquel, Guillem Ferrer, Joan Carim, Guillem i Lluís Carles, i Guillem Oneller75. D’aquests, la majoria apareixen en les llistes de 1612 donades pel rector d’Ascó, mossèn Joan Riu (no hi són els Carles ni Oneller),

75 Carmel BIARNÉS, Els moriscos a Catalunya [...], p. 148. 38 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

i en canvi en falten bona part dels que, amb permís o no, s’hi quedaren o retornaren. I de tots aquests cognoms encara els que ja trobàvem a Ascó almenys el s. XVI són Massot, Çaragosi, Ferrer, Gallo, Carim i Quexeres. I cal destacar en tot cas el fet que el comanador d’Ascó, fra Pere Jaureche d’Arbicu, que intervé en la concessió de la Carta de població, mostra major benevolència i sentit comú envers els moriscos vassalls seus que el seu superior el castellà d’Amposta, que seguirà queixant-se dels cristians nous dels seus dominis. Per la seva part el bisbe de Tortosa en altre informe al rei de 16 de juliol del 1615, de fet dona per tancat tot el procés d’expulsió. Però pel que fa als moriscos d’Ascó diu que «casi todos fueron expelidos y en su lugar se a hecho y se va haciendo nueva población». Es desprèn particularment de l’informe, que els moriscos d’aquestes viles segueixen sent considerats com molt perillosos, i de mala fama; i es recomana que si­guin traslladats a altres viles com Móra o Garcia amb major població morisca fidel cristiana (excepte els més grans que ja no puguin tenir descendència). Dels moriscos d’altres localitats com els de Riba-roja i Vinebre s’assenyala que tots ells foren autoritzats a restar-hi, d’acord amb la seva «buena y notoria cris­tiandad y concluyendo que devian todos quedarse con exclusiva». En aquests casos s’informa que els moriscos o «la maior parte comen tocino y beven vino, fundan misas y aniversarios y hazen las devociones, ... y son tenidos y reputados por buenos y verdaderos cristianos, ..., casi todos mezclados en casamientos con cristianos viejos». Dir també que aquest informe exposa que molts moriscos ja s’han instal·lat al Camp de Tarragona i en altres parts del Principat, havent emigrat doncs d’aquestes terres tot buscant-ne una de nova on viure en pau76. En total a les nostres terres de l’Ebre, de moriscos en aquell moment són 409 famílies entre la Comanda d’Ascó, la Batllia de Miravet, la Baronia de Flix i la Ciutat de Tortosa77. Això no obstant, el castellà d’Amposta i altres oficials reials continuen els anys següents insistint contra els moriscos, els que es quedaren i els que retornaren. El 24 de setembre de 1616 el duc de Lerma, complint les ordres del rei, comunica al Consell d’Aragó la necessitat de donar instruccions als virreis de la Corona, inclòs el de Catalunya, per a expulsar finalment tots aquells moriscos que «despues de

76 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 270. 77 Total de cases o famílies: , 1; Ascó, 11; Benissanet, 19; Benifallet, 13; Flix, 53; Garcia, 37; Miravet, 21; Móra, 51; Riba-roja, 75; Tivenys, 75; Tivissa, 52; Tortosa, 47; i Vine- bre, 13 (Pau FERRER, «Los moriscos de la ribera del Ebro [...]», p. 53). 39 Recerca, 17 (2017), p. 9-42. ISSN 1135-6014 Josep Serrano Daura

expelidos se han buelto», doncs és «conveniente extirpar de todo punto los daños que se siguen de que esta gente sea admitida»78. El novembre de 1617 el mateix castellà d’Amposta, insistint en la seva demanda, s’adreça de nou al rei denunciant «el poco cuydado que sus reales ministros tienen en el Principado de Cataluña dejando vivir en el y contratar infinito numero de los moriscos que fueron expelidos abiendose buelto de Berberia y Francia»79. Encara es queixa el 1618 conforme «moriscos expulsados se han buelto a su encomienda»; el rei ho trasllada al seu favorit, el duc de Lerma, i aquest al final decideix consultar al Consell d’Aragó què fer80. Per la seva part, és cert que molts moriscos expulsats i establerts al nord d’Àfrica, i en particular un grup benestant instal·lat a Argel, per exemple, demanen reiteradament permís al rei per a «vivir y morir como buenos christianos» als seus dominis; així ho informen al monarca diferents personalitats com el governador de Menorca a qui li demanen que faci de mitjancer81. Mentrestant a Ascó, el 1617 es rehabilita l’edifici de l’antiga mesquita pendent de convertir-la en una nova capella (que mai serà); les despeses d’aquests treballs són: - Joan Franch cobra 8 sous per 100 rajoles “per al perche de la mesquita”. - Joan Bausili percep 4 sous per les feines d’apuntalar l’edifici. - A Domingo Peris se li paga 1 sou per portar la fusta que s’ha fet servir per a apuntalar la mesquita, i un altre sou per dur-hi 4 càrregues de calç. - Tomàs Gasso, mestre d’obres, rep 1 sou i 8 diners per dos dies de feina per a adobar les parets de la mesquita. - Aquest mateix cobra 4 sous per a feina d’enderrocar una caseta que existia al costat de la mesquita. - A Joan Alui (o Alvi) li paguen 1 lliura (equival a 10 rals), per jornals treballats a l’edifici. - I Joan de Lerin cobra 8 sous per 2 jornals en els que ha ajudat Gasso82. Malgrat tot, ja el 1639 se’l destina a graner de la Comanda83. I pel que fa als moriscos que eviten l’expulsió i els que retornen i s’instal·len en els nostres pobles, uns es queden definitivament i

78 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 33/1. 79 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 24/5. 80 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, doc. 24/6, i Lligall 270. 81 ACA, Consell d’Aragó, Lligall 221, docs. 23, 23/1 i 23/2. 82 AHN, Encomienda de Azcón, Caixa núm. 8173, doc. núm. 1. 83 Nota 10. 40 Els moriscos de la Comanda d’Ascó (Ascó, Vinebre i Riba-roja), i l’ordre reial d’expulsió de 1610 Recerca, 17 (2017), p. 11-41. ISSN 1135-6014

es «barregen», com diuen, amb els cristians vells, i altres emigren a altres comarques del Principat, sense que mai més es torni a plantejar la qüestió ni cap altre problema.

41