POLIUTO DONIZETTI Argument MT / 3 Argument 4 / 5 Poliuto

Teatrí de Francesc Soler i Rovirosa per a Poliuto al Gran Teatre del Liceu, la temporada 1875/76. (MAE-Institut del Teatre) Teatrín de Francesc Soler i Rovirosa para Poliuto en el Gran Teatre del Liceu, la temporada 1875/76. (MAE-Institut del Teatre) Argument 6 / 7 Fitxa / Ficha Una òpera tràgica o 9 31 el melodrama vivificat pel martiri / Una ópera trágica o el melodrama Repartiment / vivificado por el martirio Reparto 11 María Encina Cortizo

Amb el teló abaixat Poliuto 12 / A telón corrido al Liceu: el Doni- 43 zetti gran / Poliuto en el Liceu: el gran Donizetti Argument / Jaume Tribó 17 Argumento Biografies / Biografías 25 English Synopsis 48 Temporada 2017/18 8 / 9

POLIUTO

Tragèdia lírica en tres actes. Llibret de . Música de . Tragedia lírica en tres actos. Libreto de Salvadore Cammarano. Música de Gaetano Donizetti.

Estrenes/Estrenos 30 de novembre / noviembre de 1848: estrena absoluta Teatro San Carlo de Nàpols / estreno absoluto Teatro San Carlo de Nápoles 24 de març / marzo de 1856: estrena a Barcelona al Teatre Principal estreno en Barcelona en el Teatre Principal 14 de març / marzo de 1861: estrena al Gran Teatre del Liceu estreno en el Gran Teatre del Liceu 13 de desembre / diciembre de 1975: última representació al Liceu última representación en el Liceu Total de representacions al Liceu / Total de representaciones en el Liceu: 62

Gener / Enero Torn / Tarifa 2018 Turno

10 20:00 H 5 Durada total aproximada / 13 20:00 C 4 Duración total aproximada: 2h 40min

Uneix-te a la conversa / Únete a la liceubarcelona.cat conversación #PoliutoLiceu facebook.com/liceu @liceu_cat @liceu_opera_barcelona Poliuto Repartiment / Reparto 10 / 11

Direcció musical / Dirección musical INTÈRPRETS/INTÉRPRETES Daniele Callegari Severo, procònsol romà / Orquestra Simfònica i Cor del Gran procónsul romano Teatre del Liceu / Orquesta Sinfónica Gabriele Viviani y Coro del Gran Teatre del Liceu Felice, pare de Paolina / Direcció del Cor / Dirección del Coro padre de Paolina Conxita Garcia Josep Fadó

Concertino Poliuto, noble armeni / noble armenio Liviu Morna

Assistents musicals / Paolina, esposa de Poliuto Asistentes musicales Sondra Radvanovsky Véronique Werklé, Jaume Tribó, Vanessa García Callistene, sacerdot del culte de Júpiter / sacerdote del culto de Júpiter Rubén Amoretti

Nearco, amic de Poliuto / amigo de Poliuto Alejandro del Cerro

Un cristià / Un cristiano Sun Min Kang

Un altre cristià / Otro cristiano Miquel Rosales

Ricordi -Ed.crítica William Asbrook / ©2001 Pl.135661 Poliuto

AMB EL TELÓ ABAIXAT A TELÓN CORRIDO

Compositor Compositor Gaetano Donizetti (1797-1848) és considerat, Gaetano Donizetti (1797-1848) es considerado, juntament amb i Vincenzo junto con Gioachino Rossini y , Bellini, un dels principals artífexs del uno de los principales artífices del bel canto romàntic italià. Molt prolífic i amb més de seixanta romántico italiano. Muy prolífico y con más de òperes, va tastar el gènere buffo i el serio, així sesenta óperas, probó el género buffo y el serio, com l’opéra comique i la grand opéra francesa. así como la opéra comique y la grand opéra Títols com L’elisir d’amore, , francesa. Títulos como L’elisir d’amore, Lucia di , , o Lammermoor, Anna Bolena, Lucrezia Borgia, Don La fille du régiment són alguns del més famosos Pasquale o La fille du régiment son algunos de los que va escriure i que es mantenen en repertori más famosos que escribió y que en la actualidad actualment. se mantienen en repertorio. Dotat d’una capacitat de treball extraordinària, Dotado de una extraordinaria capacidad de Donizetti es va arrecerar ocasionalment en les trabajo, Donizetti se refugió ocasionalmente en formes clàssiques –especialment en les òperes las formas clásicas –en especial en las óperas còmiques–, mentre que d’altra banda va saber cómicas–, mientras que por otra parte supo 12 / 13

La producció de Poliuto (1975/76) comptà amb la direcció musical de Giuseppe Morelli i la direcció d’escena de Renzo Frusca. La producción de Poliuto (1975/76) contó con la dirección musical de Giuseppe Morelli y la dirección de escena de Renzo Frusca.

innovar en el terreny dramàtic, tot preparant el innovar en el terreno dramático, preparando el relleu generacional que assumiria Verdi a partir relevo generacional que asumiría Verdi a partir de la dècada del 1840, quan Donizetti ja era un de la década de 1840, cuando Donizetti ya era artista consagrat i reconegut d’un costat a l’altre un artista consagrado y reconocido a lo largo y de l’Europa musical del moment. ancho de la Europa musical del momento. Tot i els seus múltiples èxits (superiors en A pesar de sus múltiples éxitos (superiores nombre als escassos fracassos), Donizetti va ser en número a los escasos fracasos), Donizetti fue un home marcat per la tragèdia familiar, amb la un hombre marcado por la tragedia familiar, con mort de la muller i els tres fills i amb una demència la muerte de su esposa y tres hijos y con una progressiva causada per la sífilis a partir del 1843, demencia paulatina causada por la sífilis a partir amb la qual va acabar els seus dies a la ciutat de de 1843, con la que acabó sus días en la ciudad Bèrgam, la mateixa que l’havia vist néixer. de Bérgamo, la misma que lo había visto nacer.

Llibret i llibretista Libreto y libretista Poliuto té llibret del poeta napolità Salvadore Poliuto cuenta con libreto del poeta napolitano Cammarano –col·laborador habitual de Donizetti Salvadore Cammarano –habitual colaborador Poliuto

des del 1835 i per a qui va escriure nou textos– cions liberals que omplien Europa– la censura es i es basa en la tragèdia de va mostrar menys fèrria per a l’estrena pòstuma. (1642). L’obra original s’emmarca en el No obstant això, i per aprofitar el material, context de la coneguda com a tragédie chrétienne Donizetti va fer alguns canvis per representar i que actua com a mirall de virtuts teologals, en l’òpera a París el 1840, amb el títol de , aquest cas de la fe, atesa la conversió del prota- abans de ser traduïda a l’italià (com a I martiri) i de gonista i la seva esposa a la fe cristiana. Tanma- retornar al Poliuto original. teix, el rerefons marcadament religiós de la peça corneilliana queda desplaçat a un segon terme, Estrena al Liceu perquè Cammarano va potenciar-hi l’element Al Gran Teatre del Liceu, Poliuto va arribar el 14 romàntic, centrat en el triangle amorós que perso- de març de 1861, poc menys d’un mes abans nifiquen Poliuto, la seva esposa Paolina i l’amant que el teatre quedés destruït pel seu primer gran d’aquesta, Severo. El llibretista, a més, va convertir incendi, el 8 d’abril. Amb tot, l’òpera de Donizetti l’escena del temple –senzillament narrada però s’havia estrenat a Barcelona cinc anys abans, el no mostrada en el text de Corneille per Strato- 24 de març de 1856, al Teatre Principal. nice– en un dels moments clau de la peça. Tanmateix, la versió francesa traduïda a l’italià (I martiri) es va estrenar al Liceu el 15 de Estrena desembre de 1849, en el marc d’un espectacle Escrita el 1838 per ser representada al Teatro saludat per Antoni Fargas Soler des del «Diario San Carlo de Nàpols, Poliuto no s’hi va estrenar de Barcelona» amb les paraules següents: «I fins al 30 de novembre de 1848, set mesos Martiri ha sido puesta en escena con mucha després de la mort de Donizetti. La censura local propiedad de trajes y aparato escenico, pero –Nàpols estava governada pels Borbons– va impe- en este se ha desplegado una magnificencia y dir-ne les primeres representacions pel fet que en esplendidez, que sin duda escede á todo cuanto escena es mostrava un sagrament –en aquest cas hasta ahora se habia visto en el teatro del Liceo». el baptisme–, cosa prohibida damunt d’un esce- nari. En canvi, el 1848 –i després de les revolu- Amb el teló abaixat / A telón corrido 14 / 15

de Donizetti desde 1835 y para quien escribió –y tras las revoluciones liberales que poblaban nuevos textos– y se basa en la tragedia de Pierre Europa– la censura se mostró menos férrea en Corneille Polyeucte (1642). La obra original se el estreno póstumo. enmarca en la conocida como tragédie chrétienne Sin embargo, y para aprovechar el material, y actúa como espejo de virtudes teologales, en Donizetti introdujo ciertos cambios para repre- esta ocasión la fe, gracias a la conversión del sentar la ópera en París en 1840, bajo el título protagonista y su esposa a la fe cristiana. Aun así, de Les martyrs, antes de ser traducida al italiano el trasfondo marcadamente religioso de la pieza (como I martiri) y volver al Poliuto original. corneilliana es desplazado a segundo término, porque Cammarano potenció el elemento román- Estreno en el Liceu tico, centrado en el triángulo amoroso que perso- Al Gran Teatre del Liceu, Poliuto llegó el 14 de nifican Poliuto, su esposa Paolina y el amante de marzo de 1861, poco antes de que el teatro esta, Severo. El libretista, además, convirtió la quedara destruido por su primer gran incendio, el escena del templo –sencillamente narrada pero 8 de abril. No obstante, la ópera de Donizetti se no mostrada en el texto de Corneille por Strato - había estrenado en Barcelona cinco años atrás, nice– en uno de los momentos clave de la pieza. el 24 de marzo de 1856, en el Teatre Principal. Aun así, la versión francesa traducida al Estreno italiano (I martiri) subió a escena en el Liceu el 15 Escrita en 1838 para su representación en el de diciembre de 1849, en un espectáculo salu- Teatro San Carlo de Nápoles, Poliuto no subió a dado por Antoni Fargas Soler desde el «Diario de escena hasta el 30 de noviembre de 1848, siete Barcelona» con las siguientes palabras: «I Martiri meses después de la muerte de Donizetti. La ha sido puesta en escena con mucha propiedad censura local –Nápoles estaba gobernada por de trajes y aparato escenico, pero en este se ha Borbones– impidió las primeras representaciones desplegado una magnificencia y esplendidez, que porque en escena se mostraba un sacramento sin duda escede á todo cuanto hasta ahora se –en esta ocasión el bautismo–, posibilidad prohi- habia visto en el teatro del Liceo». bida sobre un escenario. En cambio, en 1848 Poliuto

Llibret de Poliuto del Gran Teatre del Liceu per a la temporada 1874/75 Libreto de Poliuto del Gran Teatre del Liceu para la temporada 1874/75 16 / 17

ARGUMENT ARGUMENTO

ACTE I L’acció transcorre a Mitilene, capital de l’Armènia conquerida pels romans, al segle III dC. Poliuto, un noble armeni, parla amb Nearco, cap dels cristians, sobre el possible desamor de la seva esposa Paolina, filla de Felice, governador de la regió. Poliuto, convertit al cristianisme, està decidit a fer-se batejar, tot i la repressió romana.1 De nit, Paolina segueix el seu marit fins a un lloc on es troben els cristians i contempla d’amagat Poliuto, que és batejat.2 La bellesa de la cerimònia i del sagra- ment la impressiona profundament3 i Nearco li fa saber que una nova

ACTO I La acción transcurre en Mitilene, capital de una Armenia conquistada por los romanos, en el siglo III d. de C. Poliuto, noble armenio, habla con Nearco, jefe de los cristianos, sobre el posible desamor de su esposa Paolina, hija de Felice, gobernador de la región. Poliuto, convertido al cristianismo, está decidido a bautizarse, a pesar de la represión romana.1 De noche, Paolina sigue a su marido hasta un lugar donde se reúnen los cristianos y, oculta, observa a Poliuto, que es bautizado.2 La belleza de la ceremonia y del sacramento le impresionan profundamente3 y Nearco

Comentaris 1 La primera escena de l’òpera 3 Donizetti reserva a Paolina la «D’un alma troppo fervida», que musicals està protagonitzada pel cor primera gran ària de l’òpera, «Di subraya la nobleza del personaje. Comentarios masculí («Ancor ci asconda») i per quai soavi lagrime», que exposa 2 La entrada de Paolina está musicales Nearco i Poliuto. A aquest últim una generosa melodia que acompañada por un delicioso se li reserva l’arioso «D’un alma exigeix domini del fraseig i del pasaje para clarinete, con troppo fervida», que subratlla la cant lligat. acompañamiento de la cuerda. noblesa del personatge. 1 La primera escena de la ópera 3 Donizetti reserva a Paolina la 2 L’entrada de Paolina està está protagonizada por el coro primera gran aria de la ópera, acompanyada per un deliciós masculino («Ancor ci asconda») «Di quai soavi lagrime», que passatge per a clarinet, amb y por Nearco y Poliuto. A este expone una generosa melodía acompanyament de la corda. último se le reserva el arioso que exige dominio del fraseo y del canto ligado. Poliuto

llei promulgada per Felice, pare de Paolina, ha condemnat a mort els membres de la nova religió. Per això, li prega que no comprometi el seu marit. Paolina dubta, però per lleialtat està decidida a no descobrir la nova fe professada per Poliuto. Aquest explica aleshores a la seva esposa que sent la crida del nou Déu, però l’escena és interrompuda per Nearco, que anuncia l’arribada del procònsol Severo comandant les tropes romanes que perseguiran els cristians. Paolina s’alegra de saber que el seu antic amant segueix amb vida, tot i adonar-se de la impossibilitat d’aquell amor, que ja forma part del passat.4 A la gran plaça de Mitilene, la massa espera Severo.5 Quan aquest arriba, entremig de lloances del poble, expressa la seva felicitat pel retro- bament amb Paolina.6 Quan s’assabenta que s’ha casat, no pot amagar la ràbia davant del fet.

le expresa que una nueva ley promulgada por Felice, padre de Paolina, ha condenado a muerte a los miembros de la nueva religión. Por eso, le ruega que no comprometa a su marido. Paolina duda, aunque por lealtad está resuelta a no desvelar la nueva fe profesada por Poliuto. Este explica entonces a su esposa que siente la llamada del nuevo Dios, pero la escena es interrumpida por Nearco, que anuncia la llegada del procónsul Severo al frente de las tropas romanas que van a perseguir a los cristianos. Paolina se alegra al conocer que su antiguo amante sigue con vida, a pesar de comprender la imposibilidad de aquel amor, que ya forma parte del pasado.4 En la gran plaza de Mitilene, la masa espera a Severo.5 Cuando este llega, entre las alabanzas del pueblo, expresa su felicidad por el reen- cuentro con Paolina.6 Cuando se entera de su casamiento, no puede disimular su rabia.

Comentaris 4 La «Perché di stolto 4 La cabaletta «Perché di stolto musicals giubilo». giubilo». Comentarios 5 Una marxa triomfal precedeix 5 Una marcha triunfal precede a musicales l’entrada de Severo. la entrada de Severo. 6 L’ària «Di tua beltade immagine» 6 El aria «Di tua beltade imma- és un cantabile en 9/8. L’ària gine» es un cantabile en 9/8. segueix l’estructura prototípica El aria sigue la estructura en dues seccions, la segona de prototípica en dos secciones, les quals, la cabaletta, com a la segunda ellas, la cabaletta, mostra de l’energia i la fortalesa como muestra de energía y interior del personatge. fortaleza interior del personaje. Argument / Argumento 18 / 19

La darrera vegada que Sondra Radvanovsky cantà al Teatre va ser en un recital el 22 de desembre de 2016 La última vez que Sondra Radvanovsky cantó en el Teatro fue en un recital el 22 de diciembre de 2016 Poliuto

ACTE II A casa de Felice, el governador romà pare de Paolina. Callistene, gran sacerdot de Júpiter i enamorat de Paolina, que temps enrere el va rebutjar, actua per despit. Primer conversa amb Severo, a qui diu que segurament Paolina s’havia vist forçada a casar-se amb Poliuto. Però el militar romà està convençut que ella li ha estat infidel per voluntat pròpia. Paolina, en canvi, intenta fer veure a Severo que continua estimant-lo, tot i no manifestar-ho de manera explícita.7 Mentrestant, seguint la seva obscura set de venjança, Callistene informa Poliuto que Paolina s’ha vist secretament amb Severo. Poliuto, en restar sol, expressa la seva ràbia i gelosia. Un cristià li anuncia que Nearco ha estat fet presoner i aleshores Poliuto sent el deure d’anar a trobar els seus germans en la nova fe per defensar-los del martiri imminent.8 D’altra banda, els pagans adoren els déus al temple de Júpiter.9 Nearco és amenaçat amb la tortura si no revela el nom de l’últim membre de la comunitat convertit a la fe cristiana. De sobte apareix Poliuto i fa saber que és ell el nou convers. Condemnat a mort, Poliuto sent com Paolina implora al seu pare que Poliuto sigui perdonat. Es prostra aleshores als peus de Severo i Poliuto maleeix Paolina abans de ser encadenat juntament amb Nearco i dut a la presó, tot esperant per ser devorat pels lleons del circ.10

Comentaris 7 És el gran duet entre Paolina i 8 L’ària «Fu macchiato l’onor mio» ploma de Donizetti, s’obre amb musicals Severo, «Il più lieto dei viventi», està dividida en dues seccions, el cor de sacerdots «Celeste un allegretto en 4/4, en la tona- la primera és un allegro giusto en un’aura pel tempio move!», gran- litat de Mi menor, que aviat 4/4 que va del Fa menor inicial a diós, majestàtic i terrible alhora. demostra, gràcies als motius un La bemoll major que serveix 10Per a aquest final, des de la melòdics que s’hi exposen, per accentuar els sentiments revelació de Poliuto, Donizetti l’evident afinitat entre els dos contradictoris del personatge. va utilitzar material de la seva personatges. El número es La segona és la cabaletta «Sfol- òpera , estre- complementa amb la segona gorò divino raggio», que subratlla nada a de Venècia secció, la cabaletta «Quest’alma l’agitació interna de Poliuto. el 1838, el mateix any que va è troppo debole». 9 La segona escena de l’acte, començar la composició de magistralment elaborada per la Poliuto. Argument / Argumento 20 / 21

ACTO II En casa de Felice, el gobernador romano padre de Paolina. Callistene, gran sacerdote de Júpiter y enamorado de Paolina, quien tiempo atrás lo rechazó, actúa por despecho. Primero conversa con Severo, manifes- tándole que seguramente Paolina se vio forzada a casarse con Poliuto. Pero el militar romano está convencido de que ella le ha sido infiel por propia voluntad. Paolina, en cambio, intenta hacerle ver a Severo que sigue queriéndolo, a pesar de no manifestarlo de manera explícita.7 Mientras tanto, siguiendo su oscura sed de venganza, Callistene informa a Poliuto de que Paolina se ha visto secretamente con Severo. Poliuto, una vez solo, expresa su rabia y sus celos. Un cristiano le anuncia que Nearco ha sido apresado y entonces Poliuto siente el deber de ir a encontrar a sus hermanos en la nueva fe para defenderlos del inminente martirio.8 Por su parte, los paganos adoran a los dioses en el templo de Júpiter.9 Nearco es amenazado con la tortura si no revela el nombre del último miembro de la comunidad convertido a la fe cristiana. Poliuto aparece de repente y manifiesta que él es el nuevo converso. Conde- nado a muerte, Poliuto oye cómo Paolina implora a su padre que Poliuto sea perdonado. Se postra entonces a los pies de Severo y Poliuto maldice a Paolina antes de ser encadenado junto a Nearco y llevado a prisión, a la espera de ser devorado por los leones del circo.10

Comentarios 7 Es el gran dúo entre Paolina y 8 El aria «Fu macchiato l’onor la pluma de Donizetti, se inicia musicales Severo, «Il più lieto dei vivendi», mio» está dividida en dos con el coro de sacerdotes un allegretto en 4/4, en la secciones, la primera es un «Celeste un’aura pel tempio tonalidad de Mi menor, que allegro giusto en 4/4 que va del move!», grandioso, mayestático pronto demuestra, gracias a Fa menor inicial a un La bemol y terrible a la vez. los motivos melódicos que se mayor que sirve para acentuar 10Para este final, desde la revela- exponen, la evidente afinidad los sentimientos contradicto- ción de Poliuto, Donizetti utilizó entre ambos personajes. El rios del personaje. La segunda material de su ópera Maria número se complementa con la es la cabaletta «Sfolgorò divino de Rudenz, estrenada en La segunda sección, la cabaletta raggio», que subraya la agita- Fenice de Venecia en 1838, «Quest’alma è troppo debole». ción interna de Poliuto. el mismo año de inicio de la 9 La segunda escena del acto, composición de Poliuto. magistralmente construida por Poliuto

La darrera vegada que Gregory Kunde cantà al Teatre va ser en un concert amb Juan Jesús Rodríguez el 12 de febrer de 2017 La última vez que Gregory Kunde cantó en el Teatro fue en un concierto con Juan Jesús Rodríguez el 12 de febrero de 2017

Comentaris 11 Amb una ària de tall conven- recitatiu, l’ària «Bella e di sol ència. La progressió dramàtica musicals cional, «Alimento alla fiamma vestita» és una pàgina dolça i d’aquest número musical és si porga», escrita per complir de gran càrrega sentimental. admirable, fins a la culminació el compromís d’una ària per Està precedida per un passatge en la cabaletta «Il suon dell’arpe al baix de l’estrena. El número orquestral, el motiu principal del angeliche». és un elegant larghetto en Mi qual hem escoltat a l’obertura. 14La música que acompanya bemoll major. 13El duet s’inicia amb el larghetto Paolina en la seva decisió és 12En aquest cas, el «reciclatge» «Ah! Fuggi di morte», a càrrec contundent i enèrgica, per no va ser cosa de Donizetti sinó de Paolina, ansiosa i nerviosa, reforçar el convenciment de de Cammarano, que va extreure a la qual respon Poliuto amb un l’esposa de Poliuto d’abraçar la material de l’ària de Chevreuse passatge serè que demostra la fe cristiana. de . Després del tranquil·litat de la seva consci- Argument / Argumento 22 / 23

ACTE III Callistene incita els sacerdots a atiar l’odi contra els cristians,11 mentre Poliuto, al calabós, manté l’esperança que Paolina segueix sent-li fidel mentre somia en la seva esposa, a qui veu transfigurada i envoltada d’una llum celestial.12 Quan Paolina el visita, Poliuto la perdona, tot i que ella li implora que abjuri de la fe cristiana per salvar-se, però Poliuto està convençut que el martiri tindrà recompensa al cel. Això impressiona de tal manera Paolina, que decideix ella també convertir-se al cristianisme i morir juntament amb el seu marit.13 Paolina revela tot seguit a Severo la seva decisió de batejar-se. El militar romà intenta en va que la jove renunciï a la idea, però Paolina s’hi manté ferma.14 Paolina i Poliuto seran conduïts al fossat del circ, on els lleons els devoraran amb la resta de cristians esdevinguts màrtirs.

ACTO III Callistene incita a los sacerdotes a despertar el odio contra los cris- tianos,11 mientras Poliuto, en el calabozo, mantiene la esperanza de que Paolina le sigue siendo fiel mientras sueña con su esposa, a la que ve transfigurada y rodeada de una luz celestial.12 Cuando Paolina lo visita, Poliuto la perdona, a pesar de que ella le implora que abjure de la fe cristiana para salvarse; sin embargo, Poliuto está convencido de que el martirio tendrá recompensa en el cielo. Esto impresiona de tal forma a Paolina, que decide ella también convertirse al cristianismo y morir junto a su marido.13 Paolina revela a continuación a Severo su decisión de bautizarse. El militar romano intenta en vano que la joven renuncie a tal idea, aunque Paolina se mantiene firme.14 Paolina y Poliuto serán conducidos al foso del circo, donde van a ser devorados por los leones junto con el resto de cristianos convertidos en mártires.

Comentarios 11 Con un aria de corte conven- recitativo, el aria «Bella e di sol la tranquilidad de su conciencia. musicales cional, «Alimento alla fiamma si vestita» es una página dulce La progresión dramática de porga», escrita para cumplir con y de gran carga sentimental. este número musical es admi- el compromiso de un aria para Está precedida por un pasaje rable, hasta la culminación en el bajo del estreno. El número orquestal, cuyo motivo prin- la cabaletta «Il suon dell’arpe es un elegante larghetto en Mi cipal hemos escuchado en la angeliche». bemol mayor. obertura. 14La música que acompaña 12En este caso, el «reciclaje» no 13El dúo se inicia con el larghetto a Paolina en su decisión es fue obra de Donizetti, sino de «Ah! Fuggi di morte», a cargo de contundente y enérgica, para Cammarano, que extrajo mate- Paolina, ansiosa y nerviosa, a la reforzar el convencimiento de rial del aria de Chevreuse de que responde Poliuto con un la esposa de Poliuto de abrazar Maria di Rohan. Después del pasaje sereno que demuestra la fe cristiana. Poliuto

El darrer Poliuto del Liceu, la temporada 1975/76, comptà amb Vicenç Sardinero (3) com a Severo, Amadeo Zambon (2) com a Poliuto i (1) com a Paolina El último Poliuto del Liceu, la temporada 1975/76, contó con Vicenç Sardi- nero (3) como Severo, Amadeo Zambon (2) como Poliuto y Leyla Gencer (1) como Paolina 24 / 25

ENGLISH SYNOPSIS

ACT I The action unfolds in Mitilene, the capital of Armenia conquered by the Romans in the 3rd century AD. Poliuto, an Armenian noble, talks to Nearco, leader of the Christians, about the possible disloyalty of his wife, Paolina, daughter of Felice, who is the regional governor. Poliuto, who has converted to Christianity, has decided to be baptised, despite the Roman repression.1 At night, Paolina follows her husband to a Christian meeting place and secretly watches Poliuto’s baptism.2 She is deeply moved by the beauty of the ceremony and the sacrament3. But Nearco

Musical 1 The first scene of the is 2 Paolina’s entrance is accom- 3 Donizetti keeps the first major comments dominated by the male chorus panied by a delightful clarinet aria of the opera, “Di quai (“Ancor ci esconda”) and by piece accompanied by strings. soavi lagrime”, for Paolina. It Nearco and Poliuto. Poliuto has is a generous melody which the arioso “D’un alma troppo demands mastery of phrasing fervida”, which underlines the and of legato. character’s nobility. Poliuto

tells her that because of a new law enacted by Felice, Paolina’s father, the members of the new religion have been condemned to death. So he asks her not to compromise her husband. Paolina has her doubts but, out of loyalty, she is determined not to reveal Poliuto’s new faith. Poliuto tells his wife that he feels the call of the new God, but this scene is interrupted by the arrival of proconsul Severo, who is commanding the Roman troops that will persecute the Christians. Paolina is happy to know that her former lover is still alive, through she now realises that their love is impossible, and is now a thing of the past.4 The populace are waiting to see Severo in the grand square of Mitilene.5 His arrival is celebrated by the throngs of people, and he is happy to be reunited with Paolina.6 When he finds out she has married, he cannot hide his rage.

ACT II At the home of Felice, the Roman governor and father of Paolina. Callis- tene, the high priest of Jupiter, is in love with Paolina, who rejected him some time ago. He now acts spitefully. First he talks to Severo, to whom he confides that Paolina would probably have been forced to marry Poliuto. The Roman proconsul, however, is sure that she herself chose to be unfaithful to him. Paolina, on the other hand, tries to get Severo to see that she still loves him, although she does not say so openly.7 Meanwhile, Callistene is still intent on revenge, and now he tells Poliuto that Paolina has secretly met with Severo. When Poliuto is alone, he expresses his rage and jealousy. A Christian tells him that Nearco has been taken prisoner. Now Poliuto feels it is his duty to go to find his Christian brothers to defend them from martyrdom.8

Comentarios 4 The cabaletta “Perché di stolto us realise the obvious affinity the cabaletta “Sfolgorò divino musicales giubilo”. between the two characters, raggio”, which underlines Poliu- 5 Severo’s entrance is preceded through the melodic themes. The to’s inner anxieties. by a triumphal march. number is complemented with 9 The second scene in act two the second section, the cabaletta 6 is one of Donizetti’s most The aria “Di tua beltade “Quest’alma è troppo debole”. immagine” is a cantabile in 9/8. wonderful creations. It opens 8 The aria uses the typical struc- The aria “Fu macchiato with the chorus of priests ture in sections. The second, the l’onor mio” is divided into two “Celeste un’aura pel tempio cabaletta, shows the character’s sections. The first is an allegro move!” which is grandiose, resolve and internal strength. giusto in 4/4 which begins in F majestic and awe-inspiring at minor but changes to a A flat the same time. 7 This is the great duo between major, and which heightens the 10For this ending, from the time Paolina and Severo, “Il più lieto sense of the character’s contra- allegretto of Poliuto’s revelation, Donizetti dei viventi”, an in 4/4, dictory feelings. The second is in E minor, which will soon make used material from his opera English synopsis 26 / 27

Meanwhile, the pagans adore the gods in the temple of Jupiter.9 Nearco is threatened with torture if he does not reveal the name of the last member of the community who converted to Christianity. Poliuto suddenly appears and announces that he is the new convert. He is condemned to death, and hears how Paolina pleads with her father to forgive him. She then throws herself at Severo’s feet and Poliuto curses Paolina before he is put in chains, together with Nearco, and led off to prison, where he is to be devoured by the lions.10

ACT III Callistene urges the priests to stir up hatred against Christians,11 while Poliuto, who is in the dungeons, still has some hope that Paolina will remain faithful to him while he dreams of her, who he sees as transfig- ured and surrounded by celestial light.12 Paolina visits him and Poliuto forgives her. Se begs him to relinquish the Christian faith and so be saved, but Poliuto is convinced that he will be rewarded in heaven for his martyrdom. Paolina is so impressed by this statement that she also decides to convert to Christianity and to die by her husband.13 Next, Paolina tells Severo that she is going to be baptised. The Roman proconsul tries in vain to convince her otherwise, but Paolina refuses to change her mind.14 Paolina and Poliuto will be taken to the circus, where they will be devoured by the lions with the other Christians who have become martyrs.

Maria de Rudenz, which was from Chevreuse’s aria in Maria impressive dramatic progres- first seen in La Fenice in di Rohan. After the recitative, sion in this musical section, in 1838, the same year that he the aria “Bella e di sol vestita” up to the culmination in the began to compose Poliuto. is tender and very sentimental. cabaletta “Il suon dell’arpe 11 There follows a conventional It is preceded by an orchestral angeliche”. aria, “Alimento alla fiamma si section whose main theme we 14Paolina’s decision is accom- porga”, composed because he heard in the overture. panied by striking bold music, had undertaken to write an aria 13The duo begins with the heightening her sense of forti- for the in the première. It is larghetto “Ah! Fuggi di morte” tude in her decision to embrace a an elegant larghetto en E flat by Paolina, who is anxious Christianity. major. and nervous, and she is 12In this case, the music was not answered by Poliuto in a serene “recycled” by Donizetti but by section which shows that his Cammarano, who took material conscience is clear. There is an Poliuto

Escenografia de Francesc Soler i Rovirosa per a l’estrena de Poliuto a Barcelona, al Teatre Principal el 1856 (acte II), (MAE-Institut del Teatre) Escenografía de Francesc Soler i Rovirosa para el estreno de Poliuto en Barcelona, en el Teatre Principal en 1856 (acto II), (MAE-Institut del Teatre) La cita 28 / 29

No adoro més que un Déu, senyor de l’univers, sota qui tremolen cel, terra i els inferns, un Déu que, estimant-nos amb amor infinit, volgué morir per nosal- tres amb ignomínia, i que, per un esforç d’aquest excés d’amor, vol ser ofert per nosaltres a diari en víctima.

No venero más que a un Dios, señor del universo, bajo el que tiemblan cielo, tierra e infiernos, un Dios que, amándonos con amor infinito, quiso morir por nosotros con ignominia, y que, por un esfuerzo de este exceso de amor, se ofrece a nosotros a diario en víctima.

PIERRE CORNEILLE Polyeucte, acte / acto V, escena III Poliuto

Poliuto s’estrenà el 30 de novembre de 1848 al teatre San Carlo de Nàpols . (Giorgio Sommer) Poliuto se estrenó el 30 de noviembre de 1848 en el Teatro San Carlo de Nápoles . (Giorgio Sommer) 30 / 31

UNA ÒPERA TRÀGICA O EL MELODRAMA VIVIFICAT PEL MARTIRI UNA ÓPERA TRÁGICA O EL MELODRAMA VIVIFICADO POR EL MARTIRIO

María Encina Cortizo Musicòloga i professora de la Universidad de Oviedo Musicóloga y profesora de la Universidad de Oviedo

En un lateral de la Porta della Carta, accés del dux a la basílica de Sant Marco de Venècia, actualment és possible admirar dues grans pilastr es —els Pilastri Acritani— procedents de l’església bizantina de San Polieucto, erigida a Cons- tantinoble al segle VI, de la qual amb prou feines es conserven unes petites ruïnes a l’actual . Malgrat la devoció que va despertar a l’edat mitjana, la memòria d’aquest sant màrtir armeni, castigador dels perjurs, es deu avui

En un lateral de la Porta della Carta, acceso del dogo a la basílica de San Marco de Venecia, es posible admirar en la actualidad dos grandes pilastras —los Pilastri Acritani— procedentes de la iglesia bizantina de San Polieucto, erigida en Constantinopla en el siglo VI, de la que apenas se conservan unas pequeñas ruinas en el Estambul actual. A pesar de la devoción que despertó en la Edad Media, la memoria de este santo mártir armenio, castigador de Poliuto

CAMMARANO TRANSFORMA LA TRAGÈDIA NEOCLÀSSICA DE CORNEILLE EN MELODRAMA ROMÀNTIC

més a les muses que no pas al culte cristià. Ja el Gènesi i desgràcies d’un melodrama 1632, Girolamo Bartolommei va publicar a Roma Donizetti va escriure Poliuto per complir amb la seva tragèdia Polietto, sens dubte coneguda el contracte que havia signat amb Dome- per Corneille, autor de la tragèdia en cinc actes nico Barbaja, director del Teatro San Carlo de Polyeucte (1641), que esdevé referència literària Nàpols, en què li demanava una partitura per ser absoluta. Sobre aquesta, el 1680, Charpentier estrenada el 26 de setembre de 1838. El maig escriu el Ballet de Polyeucte i, després de ser d’aquest any, el compositor havia rebut una propo- traduïda a l’alemany, és el punt de partida de sició des de París, capital cultural d’Europa des l’òpera homònima de Förtsch (Hamburg, 1688) de 1830 i destí en aquell moment de qualsevol i de la música incidental escrita el 1738 per J. compositor contemporani. Per això, el bergamasc Adolf Scheibe. podria haver acabat Poliuto a causa de la fàcil La tragèdia de Corneille és també l’origen reconversió de la partitura en una grand opéra, del melodrama que Cammarano elabora el 1838 sabent que la censura napolitana impediria estre- per Donizetti, reconvertit el 1840 en grand opéra nar-la, tal com va succeir el mes d’agost de 1838, francesa com Les Martyrs, amb ajuda de l’im- quan ja tot estava a punt perquè s’iniciessin els prescindible Scribe. I de l’òpera homònima de assajos. Després d’afirmar que “els màrtirs han de Gounod, composta el 1878 sobre una adaptació ser venerats a les esglésies i no sobre l’escena”, del tàndem Barbier/Carré. Va inspirar, a més, tres els censors proposen canvis —desplaçar l’acció quadres simfònics del compositor flamenc Tinel de la ciutat grega de Mitilene a l’Índia, i eliminar escrits entre 1872 i 1882, i una obertura progra- qualsevol relació amb el martirologi cristià— que màtica de Paul Dukas, estrenada amb èxit en els no són acceptats. I Donizetti, que suma a aquesta Concerts Lamoreux de 1892. decepció la negativa de ser nomenat director del Una òpera tràgica o el melodrama vivificat pel martiri / Una ópera trágica o el melodrama vivificado por el martirio 32 / 33

CAMMARANO CONVIERTE LA TRAGEDIA NEOCLÁSICA DE CORNEILLE EN MELODRAMA ROMÁNTICO

los perjuros, se debe hoy más a las musas que Génesis y desgracias de un melodrama al culto cristiano. Ya en 1632, Girolamo Barto- Donizetti escribió Poliuto para cumplir con el lommei publicó en Roma su tragedia Polietto, sin contrato contraído con Domenico Barbaja, duda conocida por Corneille, autor de la tragedia director del Teatro San Carlo de Nápoles, en el en cinco actos Polyeucte (1641), que deviene en que le demandaba una partitura para ser estre- referencia literaria absoluta. Sobre ella, en 1680, nada el 26 de septiembre de 1838. En mayo de Charpentier escribe el Ballet de Polyeucte y, tras ese año, el compositor había recibido una proposi- ser traducida al alemán, es el punto de partida de ción desde París, capital cultural de Europa desde la ópera homónima de Förtsch (Hamburgo, 1688) 1830 y meta entonces de cualquier compositor y de la música incidental escrita en 1738 por J. contemporáneo. Por ello, el bergamasco podría Adolf Scheibe. haber terminado Poliuto dada la fácil reconversión La tragedia de Corneille es también origen de la partitura en una grand opéra, a sabiendas del melodrama que Cammarano elabora en 1838 de que la censura napolitana impediría su estreno, para Donizetti, reconvertido en 1840 en grand como así sucedió en agosto de 1838, cuando ya opéra francesa como Les Martyrs, con ayuda del todo estaba listo para iniciar los ensayos. Tras imprescindible Scribe. Y de la ópera homónima afirmar que “los mártires deben ser venerados en de Gounod, compuesta en 1878 sobre una adap- las iglesias y no sobre la escena”, los censores tación del tándem Barbier/Carré. Inspiró, además, proponen cambios —desplazar la acción de la tres cuadros sinfónicos del compositor flamenco ciudad griega de Mitilene a la India y eliminar Tinel escritos entre 1872 y 1882, y una obertura cualquier relación con el martirologio cristiano— programática de Paul Dukas, estrenada con éxito que no son aceptados. Y Donizetti, que suma en los Concerts Lamoreux de 1892. a esta decepción la negativa de ser nombrado Poliuto

conservatori de la capital partenopea, decideix pagar la multa de 300 escuts per incomplir el seu contracte i abandonar terres italianes per instal·lar-se definitivament a París. Avui sabem que pocs dies després de la prohibició de Poliuto havia signat un contracte amb Duponchel: lliurarà a l’òpera parisenca dues partitures, que seran Le Duc d’Alba i la versió francesa de Poliuto, amb el títol de Les Martyrs. El febrer de 1840, Berlioz escrivia: “Sembla que Monsieur Donizetti ens tracti com un país conquerit: no es pot parlar dels teatres lírics de París, sinó únicament dels teatres lírics de Monsieur Donizetti”. Poliuto és ignorada fins al novembre de 1848, quan, després de la revolució liberal que aconsegueix una constituciós, perel Sana Nàpol Carlo decideix estrenar-la. Massa tard tant r,per queal haviacomposito mort el mes d’abril d’aquell mateix any, com l perse lial al qua dedica, . Nourrit (1802-1839), un dels grans tenorsrotagonista de la història, p dels grans títols rossinians d’òpera francesaLa muette dei Porticide (1828), La Juive (1835), Robert le Diable (1831) i Les Huguenotes (1836), s’havia sentit altament desplaçat després de l’arribada el 1837 del tenor Duprez —qui per primera vegada va emetre un Do agut a ple na veu de pit a Guillaume Tell (1829). Nourrit dimiteix, i Donizetti li aconsella instal·lar-se a Nàpols, on arriba per representar Maria de Rudenz el gener de 1838. Comptar amb Nourrit porta Donizetti a abordar la composició d’una “òpera de tenor”, i la implicació del cantant és tanta que fins i tot arriba a afirmar en una de les seves cartes: “Si jo confio plenament en Donizetti per aprendre d’ell l’accentuació del cant italià, ell té confiança en la meva experiència teatral i, sobretot, està disposat a confiar-me l’elecció del text […]. La seva ambició és arribar a París, a l’Opéra; i mentrestant, es prepara per a la nostra exigent escena operística”. Una òpera tràgica o el melodrama vivificat pel martiri / Una ópera trágica o el melodrama vivificado por el martirio 34 / 35

director del conservatorio de la capital partenopea, decide pagar la multa de 300 escudos por incumplir su contrato y abandonar suelo italiano para instalarse definitivamente en París. Hoy sabemos que pocos días después de la prohibición de Poliuto había firmado un contrato con Duponchel: entregará a la ópera dos partituras, que serán Le Duc d’Alba y la versión francesa de Poliuto, llamada Les Martyrs. En febrero de 1840, Berlioz escribía: “Monsieur Donizetti parece tratarnos como un país conquistado: no se puede hablar de los teatros líricos de París, sino solamente de los teatros líricos de Monsieur Donizetti”. Poliuto es ignorada hasta noviembre de 1848, cuando, tras la revo- lución liberal que consigue una constitución paraan CarloNápoles, el S decide estrenarla. Es tarde tanto para el compositor,a fallecido que habí en abril de ese mismo año, como para el tenorma, dedicatario de la mis Adolphe Nourrit. Nourrit (1802-1839), uno de los grandes tenores de la historia, protagonista de los grandes títulos rossinianos cesade y óperade fran La muette de Portici (1828), La Juive (1835), Robert le Diable (1831) y Les Huguenotes (1836), se había sentido altamente desplazado tras la llegada en 1837 del tenor Duprez —quien por primera vez emitió un Do agudo con voz plena de pecho en Guillaume Tell (1829). Nourrit dimite, y Donizetti le aconseja instalarse en Nápoles, donde llega para la repre- sentación de Maria de Rudenz en enero de 1838. Contar con Nourrit lleva a Donizetti a abordar la composición de una “ópera de tenor”, y la implicación del cantante en el trabajo es total, llegando a afirmar en una de sus cartas: “Si yo confío plenamente en Donizetti para aprender de él la acentuación del canto italiano, él tiene confianza en mi experiencia teatral y, sobre todo, está dispuesto a confiarme la elección del texto […]. Su ambición es llegar a París, a la Opéra; y mientras, se prepara para nuestra exigente escena operística”. Poliuto

AMB POLIUTO, DONIZETTI S’ANTICIPA A VERDI

Però la prohibició de l’estrena de l’obra perjudica profundament Nourrit, que ha de fer el seu debut napolità el novembre de 1838 amb Il giura- mento (1837) de Mercadante. La seva salut mental es degrada i el març de 1839 se suïcida llançant-se per la finestra del seu hotel. Només tenia trenta-set anys. Poliuto, una fantàstica “òpera de tenor”, mai no va ser oblidada pels grans italians, com Tamberlick, Tamagno, Giglintar —que la va ca el 1940 amb Maria Caniglia a —, Lauri-Volpier- —que la va int pretar també amb Caniglia a les Termes de Caracallaelli el 1955— o Cor —que va abordar el títol amb Callas i Bastianini a la Scala el 1960.

Poliuto: pistes per a una audició Cammarano transforma la tragèdia neoclàssica de loCorneille- en me drama romàntic en tres actes plantejats ecom catarsiun procés-ascè d tica: 1, “El baptisme”; 2, “El neòfit”; i 3,confronta “El màrtir”. L’obra que amor humà i amor sagrat afegeix, a més,Poliuto, la l’odigelosia de de Callistene —comparable al delOtello Iago— od’ la temptativa de suïcidi de Severo, i genera un triangle amorós entre rítontenor, soprano i ba que aconsegueix corregir el “defecte” del textal, segonsoriginal, el qu Donizetti, “prestava poc interès a l’amor”. La dramatúrgia s’articula en formes tancades, busca- una nova cohe rència tonal de gran forma i atorga pes dramàticals. a les seccions cor L’himne cristià que escolta Paolina quan surtnfiamma a escena —“I quest’alma”— torbant el seu esperit i obrint laversió, porta a la seva con en l’acte III es converteix en símbol i reapareixés: dues tres vegades m en l’orquestra —a l’iniciFinale IIdel i en la introducció de la penúltima Una òpera tràgica o el melodrama vivificat pel martiri / Una ópera trágica o el melodrama vivificado por el martirio 36 / 37

CON POLIUTO, DONIZETTI SE ANTICIPA A VERDI

Pero la prohibición del estreno de la obra ultraja profundamente a Nourrit, que tiene que hacer su debut napolitano en noviembre de 1838 con (1837) de Mercadante. Su salud mental se degrada y en marzo de 1839 se suicida, arrojándose por la ventana de su hotel. Tenía tan solo treinta y siete años. Poliuto, estupenda “ópera de tenor”, nunca fuelos olvidada por grandes tenores italianos, como Tamberlick, Tamagno,a Gigli —que l cantó en 1940 con Maria Caniglia en la Scala—,la Lauri-Volpi —que interpretó también con Caniglia en las Termas 55—de Caracallao en 19 Corelli —que abordó el título con Callas y la Bastianinien 1960. en la Sca

Poliuto: pistas para una audición Cammarano convierte la tragedia neoclásica de Corneille en melodrama romántico en tres actos planteados como un procesoscética: de catarsis a 1, “El bautismo”; 2, “El neófito”; y 3, “Elonfronta mártir”. amor La obra que c humano y amor sagrado añade, además, los celos de Poliuto, el odio de Callistene —comparable al del OtelloYago— deo la tentativa de suicidio de Severo, generando un triángulo amoroso entreo y tenor,barítono sopran que logra corregir el “defecto” del textosegún original, Donizetti, el cual, “prestaba poco interés al amor”. La dramaturgia se articula en formas cerradas, buscando una nueva coherencia tonal de gran forma y otorgando pesoa las dramático secciones corales. El himno cristiano que Paolina su escuchasalida en a escena —“Infiamma quest’alma”— turbandoabriendo su espíritu la y puerta a su conversión, en el acto III se, reapareconvierte- en símbolo ciendo tres veces más: dos en la orquestaFinale II y en—al la inicio del Poliuto

escena, a la presó del circ— i una en el cor — “Signore, a te sia gloria!”—, en l’escena final del martiri. El nus dramàtic —el cor “Celeste un’aura” seguit del Finale II—, moment en què el protagonista entra en el temple i es revela pública- ment cristià, és una de les pàgines mestres de Donizetti, que pr eludien el que Verdi escriurà trenta-tres anys més tard a (1871); en paraules de William Ashbrook, pot ser considerada la primera anella d ’una cadena d’òperes que conclourà amb l’Otello (1887) de Verdi. Cammarano, guiat per Nourrit, transforma el relat de Stratonice, confident de Pauline a la tragèdia de Corneille, en la gran escena espec- tacular que confronta l’heroi amb la massa i els seus antagonistes. Per al “larghetto concertato” “La sacrilega parola” reutilitza el concertant “Chiuse il di per te la ciglia” de Maria di Rudenz, estrenada el mateix 1838 a La Fenice, però alguns dels seus gestos melòdics —com el tema “Dio proteggi l’umil servo”, que recorda “Il balen del suo sorriso”— es projecten ja cap a (1853), llibret pòstum també de Cammarano. La cabaletta a l’uníson —“Il suon dell’arpe angeliche”—, clímax vocal del duetto final entre Poliuto i Paolina i de l’òpera, era el fragment doni- zettià més conegut a mitjan segle XIX. El seu perfil melòdic, la tonalitat i l’acompanyament estan presents en la secció final delduetto de Leonora i el Padre Guardiano “Tua grazia, o Dio” de (1862). La reaparició d’aquest himne cristià en l’escena final i la reutilització del motiu de la cabaletta confrontat amb el cant dels sacerdots de Callis- tene recorda un cop més l’Aida verdiana. Una òpera tràgica o el melodrama vivificat pel martiri / Una ópera trágica o el melodrama vivificado por el martirio 38 / 39

introducción de la penúltima escena, en la prisión del circo— y una en el coro — “Signore, a te sia gloria!”—, en la escena final del martirio. El nudo dramático —el coro “Celeste un’aura” seguido del Finale II—, momento en que el protagonista entra en el templo revelándose pública- mente cristiano, es una de las páginas maestras de Donizetti, que prelu- dian lo que Verdi escribirá treinta y tres años más tarde en Aida (1871); en palabras de William Ashbrook, puede ser considerada el primer eslabón de una cadena de óperas que concluirá con Otello (1887) de Verdi. Cammarano, guiado por Nourrit, transforma el relato de Stratonice, confidente de Pauline en la tragedia de Corneille, en la gran escena espec- tacular que confronta al héroe con la masa y sus antagonistas. Para el “larg- hetto concertato” “La sacrilega parola” reutiliza el concertante “Chiuse il di per te la ciglia” de Maria di Rudenz, estrenada el mismo 1838 en La Fenice, pero algunos de sus gestos melódicos —como el tema “Dio proteggi l ’umil servo”, que recuerda a “Il balen del suo sorriso”— se proyectan ya hacia Il trovatore (1853), libreto póstumo también de Cammarano. La cabaletta al unísono —“Il suon dell’arpe angeliche”—, clímax vocal del duetto final entre Poliuto y Paolina y de la ópera, era el fragmento donizettiano más conocido a mediados del XIX. Su perfil melódico, tona- lidad y acompañamiento están presentes en la sección final delduetto de Leonora y el Padre Guardiano “Tua grazia, o Dio” de La forza del destino (1862). La reaparición de este himno cristiano en la escena final y la reutili- zación del motivo de la cabaletta confrontado con el canto de los sacer- dotes de Callistene recuerda una vez más a la Aida verdiana. Poliuto

Escenografia de Francesc Soler i Rovirosa per a l’estrena de Poliuto a Barcelona, al Teatre Principal el 1856 (acte II), (MAE-Institut del Teatre) Escenografía de Francesc Soler i Rovirosa para el estreno de Poliuto en Barcelona, en el Teatre Principal en 1856 (acto II), (MAE-Institut del Teatre) La cita 40 / 41

D’on neix la força per afrontar el martiri? De la profunda i íntima unió amb Crist, perquè el martiri i la vocació al martiri no són el resultat d’un esforç humà, sinó la resposta a una inicia- tiva i a una crida de Déu; són un do de la seva gràcia, que ens fa capaços de donar la pròpia vida per amor a Crist i a l’Església i, així, al món. ¿De dónde nace la fuerza para afrontar el martirio? De la profunda e íntima unión con Cristo, porque el martirio y la vocación al martirio no son el resultado de un esfuerzo humano, sino la respuesta a una iniciativa y a una llamada de Dios; son un don de su gracia, que nos hace capaces de dar la propia vida por amor a Cristo y a la Iglesia y, así, al mundo.

BENET XVI Audiència general, agost 2010 Audiencia general, agosto 2010 Poliuto

El tenor fou el més gran Poliuto del segle XIX al Teatre El tenor Francesco Tamagno fue el Poliuto más grande del siglo XIX en el Teatro 42 / 43

POLIUTO AL LICEU: EL DONIZETTI GRAN POLIUTO EN EL LICEU: EL GRAN DONIZETTI

Jaume Tribó Mestre apuntador / Maestro apuntador

Estrena absoluta de la versió original: 30 de novembre del 1848 al Teatro San Carlo de Nàpols (amb el títol de Poliuto) Estrena a Barcelona de la versió original: 24 de març del 1856 al Teatre Principal (amb el títol de Poliuto) Estrena al Liceu de la versió original: 14 de març del 1861 (amb el títol de Poliuto) Estrena de la versió francesa: 10 d’abril del 1840 a l’Opéra de París (amb el títol de Les martyrs i text d’Eugène Scribe) Estrena al Liceu i a Barcelona de la versió francesa: 15 de desembre del 1849 (amb el títol de I martiri i en traducció italiana de ) Última representació de Poliuto abans d’aquesta temporada: 13 de desembre del 1975 Total de representacions de Poliuto al Liceu: 62

Estreno absoluto de la versión original: 30 de noviembre de 1848 en el Teatro San Carlo de Nápoles (con el título de Poliuto) Estreno en Barcelona de la versión original: 24 de marzo de 1856 en el Teatre Principal (con el título de Poliuto) Estreno en el Liceu de la versión original: 14 de marzo de 1861 (con el título de Poliuto) Estreno de la versión francesa: 10 de abril de 1840 en la Opéra de París (con el título de Les martyrs y texto de Eugène Scribe) Estreno en el Liceu y en Barcelona de la versión francesa: 15 de diciembre de 1849 (con el título de I martiri y en traducción italiana de Calisto Bassi) Última representación de Poliuto antes de esta temporada: 13 de diciembre de 1975 Total de representaciones de Poliuto en el Liceu: 62 Poliuto

La simple lectura de la relació d’estrenes de les versions d’aquest títol ja revela la dificultat d’establir-ne una cronologia: una òpera italiana de la qual hi ha dues versions; una òpera de la qual s’estrena primerament la segona redacció, en versió francesa, i que aquesta segona versió arriba també al Liceu, traduïda a l’italià, abans que l’original; que l’original es representa a Barcelona al Teatre Principal abans que al Liceu... Són massa singularitats. En el cas de Poliuto, el llibretista Salvadore Cammarano, napolità i anunciat per la casa Ricordi durant 150 anys com “Salvatore”, es va remetre a Corneille a la tragèdia Polyeucte. A Nàpols, Poliuto va ser prohibida per la censura borbònica per ser “massa sacra per a l’escena”; es jutjava irreverent musicar la figura d’un màrtir cristià. A més, Adolphe, que n’havia de ser el protagonista, se suïcidà llançant-se per la finestra d’un hotel napolità. Donizetti es tras- lladà a París i allà preparà una versió francesa de Poliuto ampliada a quatre actes. L’òpera es titularia Les martyrs, amb text d’Eugène Scribe, i s’estrenà el 1840. Ben aviat va passar a molts teatres europeus gairebé sempre en la traducció italiana de Calisto Bassi. És en aquesta traducció i amb el títol de I martiri que el Liceu presenta l’òpera el 1849. L’èxit és immens. Però amb el descobriment de Poliuto desapareix per sempre més del repertori. Donizetti havia mort, i set mesos després s’estrenava en la seva forma original, el 30 de novemb re de 1848, al Teatro San Carlo de Nàpols, per al qual s’havia escrit. Durant un cert temps van conviure les dues versions i amb preponderànc ia de Les martyrs sobre Poliuto. La intromissió entre les dues òperes ha arribat fins als nostres dies, ja que a la famosa edició de 1960 a La Scala amb Poliuto al Liceu: el Donizetti gran / Poliuto en el Liceu: el gran Donizetti 44 / 45

La simple lectura de la relación de estrenos de las versiones de este título ya revela la dificultad de establecer una cronología: una ópera italiana de la que existen dos versiones; una ópera de la que se estrena primeramente la segunda redacción, en versión francesa, y que esta segunda versión llega también al Liceu, traducida al italiano, antes que el original; que el original se representa en Barcelona en el Teatre Principal antes que en el Liceu... Son demasiadas singularidades. En el caso de Poliuto, el libretista Salvadore Cammarano, napolitano y anunciado por la Ricordi durante 150 años como “Salvatore”, se remitió a Corneille en la tragedia Polyeucte. En Nápoles, Poliuto fue prohibida por la censura borbónica como “demasiado sacra para la escena”; se juzgaba irreverente musicar la figura de un mártir cristiano. Además, Adolphe, que tenía que ser el protagonista, se suicidó lanzándose desde la ventana de un hotel napo- litano. Donizetti se trasladó a París y allí preparó una versión francesa de Poliuto ampliada a cuatro actos. La ópera se titularía Les martyrs, con texto de Eugène Scribe, y se estrenó en 1840. Pronto pasó a much os teatros europeos casi siempre en la traducción italiana de Cal isto Bassi. Es en esta traducción y con el título de I martiri que el Liceu presenta la ópera en 1849. El éxito es inmenso. Pero con el descubrimient o de Poliuto desaparece por siempre jamás del repertorio. Donizetti había muerto, y siete meses después se estrenaba en su forma origina l, el 30 de noviembre de 1848, en el Teatro San Carlo de Nápoles, para el que se había escrito. Durante un cierto tiempo convivieron las dos ver siones y con preponderancia de Les martyrs sobre Poliuto. La intromisión entre las dos óperas ha llegado hasta nuestros días, puesto que a la fam osa Poliuto

la Callas, Corelli i Bastianini, el mestre Antonino sentació. La Crónica de Cataluña ho explicava Votto no dubtà a intercalar quatre fragments de així: “El tenor señor Tamagno ha salido para Italia la versió de París, inclosa l’obertura, que també dando, por lo tanto, por fracasada, su exhibición sentim avui, amb l’efecte innovador per a l’època en el Gran Teatro del Liceo”. Poliuto desapareix d’un cor darrere el teló. El material que llogava dels cartells i hi serà absent noranta anys sense Ricordi comprenia aquests fragments, i així es va que ningú no el trobi a faltar. La inquietud de cantar també a l’última edició liceista el 1975. l’últim empresari liceista, Joan Antoni Pàmias, fa El 7 d’octubre del 1860 el Liceu encara repre- que el teatre exhumi Poliuto l’any 1975 i amb un sentava I martiri, i el 14 de març de 1861, cinc gran repartiment. Poliuto significà una actuació mesos més tard, ja estrenava Poliuto. I martiri gloriosa de la diva Leyla Gencer, que actuava aquí era una grand opéra de caire parisenc en quatre per segona i última vegada després de la actes, de certes proporcions i amb un gran ballet. de 1962, la primera Norma de la seva carrera. El Poliuto era molt més breu. protagonista era l’ardit tenor Amedeo Zambon, i La cronologia de Poliuto al Liceu va molt lligada pel que fa a la part de Severo, el baríton, hem de a la figura de Francesco Tamagno, considerat dir que Vicenç Sardinero va obtenir el que, segons el més gran tenor de l’època i per al qual Verdi ell mateix, va ser el seu èxit més gran. va compondre el seu Otello. Tamagno va cantar Poliuto al Liceu en tres temporades consecutives. Era estimat i admirat, però com s’esdevé sovint amb els grans, l’exigència del públic era màxima i l’estimat divo acaba malament amb el teatre. El 1885, Tamagno, que en dues temporades s’havia permès col·locar el seu germà Domenico com a Consulteu la cronologia comprimari en el Nearco del Poliuto, va tenir el detallada a: públic hostil i no va passar de la primera repre- https://goo.gl/W785tH Poliuto al Liceu: el Donizetti gran / Poliuto en el Liceu: el gran Donizetti 46 / 47

edición de 1960 en La Scala con la Callas, Corelli su hermano Domenico como comprimario en y Bastianini, el maestro Antonino Votto no dudó el Nearco de Poliuto, tuvo al público hostil y no en intercalar cuatro fragmentos de la versión de pasó de la primera representación. La Crónica París, incluida la obertura, que también escu- de Cataluña lo explicaba así: “El tenor señor chamos hoy, con el efecto innovador para la Tamagno ha salido para Italia dando, por lo tanto, época de un coro detrás del telón. El material que por fracasada, su exhibición en el Gran Teatro alquilaba Ricordi comprendía estos fragmentos, y del Liceo”. Poliuto desaparece de los carteles así se cantó también en la última edición liceísta y estará noventa años ausente sin que nadie le en 1975. eche de menos. La inquietud del último empre- El 7 de octubre de 1860 el Liceu represen- sario liceísta, Joan Antoni Pàmias, hace que el taba todavía I martiri, y el 14 de marzo de 1861, teatro exhume Poliuto en 1975 y con un gran cinco meses más tarde, ya estrenaba Poliuto. I reparto. Poliuto significó una actuación gloriosa martiri era una grand opéra de cariz parisino en de la diva Leyla Gencer, que actuaba aquí por cuatro actos, de ciertas proporciones y con un segunda y última vez después de la Norma de gran ballet. Poliuto era mucho más breve. 1962, la primera Norma de su carrera. El prota- La cronología de Poliuto en el Liceu está muy gonista era el audaz tenor Amedeo Zambon, y en relacionada con la figura de Francesco Tamagno, cuanto a la parte de Severo, el barítono, tenemos considerado el mayor tenor de la época y para que decir que Vicenç Sardinero obtuvo el que quien Verdi compuso su Otello. Tamagno cantó según él mismo fue su mayor éxito. Poliuto en el Liceu en tres temporadas conse- cutivas. Era apreciado y admirado, pero como ocurre a menudo con los grandes, la exigencia del público era máxima y el estimado divo acaba Consulte la cronología mal con el teatro. En 1885, Tamagno, que en detallada en: dos temporadas se había permitido colocar a https://goo.gl/NNvirQ Poliuto

DANIELE CALLEGARI CONXITA GARCIA GABRIELE VIVIANI Director musical Directora del Cor Severo Directora del Coro

Nascut a Milà, ha estat principal Realitzà els estudis musicals al Format al Conservatori Luigi Bocche- director al Wexford Opera Festival. Conservatori Superior Municipal de rini de Lucca com a intèrpret de Ha dirigit en teatres com la Metropo- Música de Barcelona, i s’especialitzà fagot i cant, amplià els estudis amb litan Opera, Opéra National de París, en cant, direcció coral i direcció d’or- Graziano Polidori. El seu repertori Washington National Opera, Baye- questra. Va ser directora del Cor Jove inclou Belcore (L’elisir d’amore), Mala- rische Staatsoper de Munic, Deutsche de l’Orfeó Català i sots-directora de testa (Don Pasquale), Marcello (La Staatsoper de Berlín, Wiener Staat- l’Orfeó Català. També ha dirigit el Cor bohème), Enrico (Lucia di Lammer- soper i Teatro alla Scala de Milà. dels Amics de l’Òpera de Girona i ha moor) i Sharpless (), Debutà al Gran Teatre del Liceu la estat presidenta de la Federació de entre d’altres. Papers que ha cantat al temporada 1998/99 amb Norma Corals Joves de Catalunya. Ha dirigit Teatro alla Scala de Milà, Teatro Carlo (també la 2002/03), i hi ha tornat nombrosos concerts arreu. Ha estat Felice de Gènova, Teatro Regio de Torí, amb Aida (2007/08), La Gioconda directora musical assistent en diverses Arena de Verona, (2005/06), L’elisir d’amore (2004/05 produccions liceistes i, a partir de l’any de Londres o Opéra Bastille de París. i 2012/13), Cavalleria rusticana 2002, mestra assistent de direcció del Debutà al Gran Teatre del Liceu la (2 010/11), Pagliacci (2010/11) i Il Cor del Gran Teatre del Liceu, havent temporada 2014/15 amb . trovatore (2016/17). treballat estretament amb els mestres Spaulding, Burian i Basso. L’octubre de Formado en el Conservatorio Luigi Nacido en Milán, ha sido principal di- 2015 assoleix la titularitat de la seva Boccherini de Lucca como intérprete rector en el Wexford Opera Festival. direcció. de fagot y canto, amplió sus estudios Ha dirigido en teatros como la Me- con Graziano Polidori. Su repertorio tropolitan Opera, Opéra National de Formada en el Conservatori Superior comprende Belcore (L’elisir d’amore), París, Washington National Opera, Municipal de Música de Barcelona se Malatesta (Don Pasquale), Marcello Bayerische Staatsoper de Múnich, especializó en canto, dirección coral y (La bohème), Enrico (Lucia di Lammer- Deutsche Staatsoper de Berlín, Wiener dirección de orquesta. Fue directora moor) y Sharpless (Madama Butterfly), Staatsoper y Teatro alla Scala de Milán. del Cor Jove de l’Orfeó Català y subdi- entre otros. Papeles que ha cantado Debutó en el Gran Teatre del Liceu la rectora del Orfeó Català. También ha en el Teatro alla Scala de Milán, Teatro temporada 1998/99 amb Norma (tam- dirigido el Cor dels Amics de l’Òpera Carlo Felice de Génova, Teatro Regio bién la 2002/03), regresando con Aida de Girona y ha sido presidenta de la de Turín, Arena de Verona, Royal Opera (2007/08), La Gioconda (2005/06), Federació Corals Joves de Catalunya. House de Londres o en la Opéra Bas- L’elisir d’amore (2004/05 y 2012/13), Ha dirigido infinidad de conciertos tille de París. Debutó en el Gran Teatre Cavalleria rusticana (2010/11), Pagliac- en todo el mundo. Ha sido directora del Liceu la temporada 2014/15 con ci (2010/11) e Il trovatore (2016/17). musical asistente en diversas produc- La traviata. ciones liceistas y, a partir del año 2002, maestro asistente de dirección del Coro del Gran Teatre del Liceu, habiendo trabajado estrechamente con los maestros Spaulding, Burian y Basso. En octubre de 2015 asume la titularidad de su dirección. Biografies / Biografías 48 / 49

JOSEP FADÓ GREGORY KUNDE SONDRA RADVANOVSKY Felice Poliuto Paolina A. Bofill C. Gloag Antonov P.

Nascut a Mataró, estudià cant al Nascut als Estats Units. Aquesta Cantant habitual a la Metropolitan Conservatori del Liceu i finalitzà el temporada, entre d’altres, té previst Opera de Nova York, on la temporada grau superior al Conservatori Superior interpretar Radamès (Aida), Pollione 2015/16 cantà les tres òperes del de Música de Barcelona. A nivell inter- (Norma), Jean (Le prophète), Peter cicle Tudor de Donizetti: Anna Bolena, nacional ha cantat a Rússia, Àustria, Grimes, Don Álvaro (La forza del i , i Itàlia, França, Perú i Dinamarca, i el seu destino) i Des Grieux (Manon). En es convertí en la primera d’assolir-ho repertori inclou, entre d’altres, Pollione ciutats com Masqat, Bilbao, Berlín, a l’òpera americana. Aquest curs (Norma), Radamès (Aida), Manrico (Il València, Madrid o Dresden. Recent- té previst debutar com a Paolina i trovatore) i Don Álvaro (La forza del ment ha publicat el discVincerò, editat Maddalena (Andrea Chénier), ambdós destino). Debutà al Gran Teatre del pel segell Universal, que presentarà en rols al Gran Teatre del Liceu. També Liceu la temporada 1999/2000 amb recital a Saragossa i Màlaga. Debutà té previst interpretar Amelia (Un ballo Turandot. Des d’aleshores hi ha tornat al Gran Teatre del Liceu la tempo- in maschera) i Leonora (Il trovatore). en moltes ocasions, la darrera va ser rada 2010/11 amb Anna Bolena, i hi Debutà al Gran Teatre del Liceu la la temporada 2016/17 amb Rigoletto. ha tornat amb Il pirata (2012/13) i un temporada 2011/12 amb Aida, i hi ha concert amb el baríton Juan Jesús tornat amb (2013/14), Norma Nacido en Mataró (Barcelona), estudió Rodríguez (2016/17). Debutà al Gran (2014/15) i un recital amb piano cantó en el Conservatorio del Liceu y Teatre del Liceu la temporada 2010/11 (2016/17). fializó el grado superior en el Conser- amb Anna Bolena, i ha tornat amb Il vatori Superior de Música de Barce- pirata (2012/13), l’Otello de Rossini Cantante habitual en la Metropolitan lona. A nivel internacional ha cantado (2015/16) i un concert amb el baríton Opera de Nueva York, donde la tem- en Rusia, Austria, Italia, Francia, Perú Juan Jesús Rodríguez (2016/17). porada 2015/16 cantó las tres óperas y Dinamarca, y su repertorio compren- del ciclo Tudor de Donizetti: Anna Bo- de, entre otros, Pollione (Norma), Rada- Nacido en Estados Unidos. La presen- lena, Maria Stuarda y Roberto Deve- mès (Aida), Manrico (Il trovatore) y Don te temporada, entre otros roles, tiene reux, convirtiéndose así en la primera Álvaro (La forza del destino). Debutó previsto interpretar Radamès (Aida), en alcanzarlo en la ópera americana. en el Gran Teatre del Liceu temporada Pollione (Norma), Jean (Le prophète), Este curso tiene previsto debutar como 1999/2000 con Turandot. Desde en- Peter Grimes, Don Álvaro (La forza Paolina y Maddalena (Andrea Chénier), tonces ha regresado en muchas oca- del destino) y Des Grieux (Manon). ambos roles en el Gran Teatre del Li - siones, la última la temporada 2016/17 En ciudades como Mascate, Bilbao, ceu. También tiene previsto interpretar con Rigoletto. Berlín, Valencia, Madrid o Dresde. el rol de Amelia (Un ballo in maschera) Recientemente ha publicado el disco y Leonora (Il trovatore). Debutó en el Vinceró, editado por el sello Universal, Gran Teatre del Liceu la temporada que presentará en recital en Zaragoza 2011/12 con Aida. Ha regresado con y Málaga. Debutó en el Gran Teatre Tosca (2013/14), Norma (2014/15) y del Liceu la temporada 2010/11 con un recital con piano (2016/17). Anna Bolena, regresando con Il pirata (2012/13) y un concierto con el barí- tono Juan Jesús Rodríguez (2016/17). Debutó en el Gran Teatre del Liceu la temporada 2010/11 con Anna Bolena, y ha regresado con Il pirata (2012/13), Otello de Rossini (2015/16) y un con- cierto con el barítono Juan Jesús Ro- dríguez (2016/17). Poliuto

RUBÉN AMORETTI ALEJANDRO DEL CERRO SUN MIN KANG Callistene Nearco Un cristià / Un cristiano

Nascut a Burgos, es traslladà a Suïssa Nascut a Santander, estudià a la seva El 2003 es llicencia en cant líric per la per estudiar amb el tenor Nicolai ciutat natal i es llicencià a l’Escuela universitat nacional de Busan a Corea, Gedda al Conservatori de Ginebra. Al Superior de Madrid. Inicià carrera i l’any 2006 es diploma en Cant liric llarg de la seva trajectòria ha cantat professional l’any 2001, i des d’ales- al conservatori Ottorino Respighi de en teatres com la hores el seu repertori inclou Faust, Latina a Itàlia. Estudia amb Antonietta de Nova York, Opernhaus de Zuric, Ievgueni Onieguin, Cecilia Valdés, Stella, Anna Maria Balboni, Enzo Tei i Teatro La Fenice de Venècia i Teatro Parsifal i Marina, entre d’altres. Títols Luisa Malagrida. Ha realitzat classes San Carlo de Nàpols. El seu repertori que ha cantat a Anglaterra, Bèlgica, magistrals amb Bonaldo Giaiotti i inclou, entre d’altres, , Colòmbia, així com a la ciutat de Jaume Aragall. Al Gran Teatre del Liceu Mustafà (L’italiana in Algeri), Filippo Madrid. Properament serà Picasso a ha interpretat rols com el missatger a II (Don Carlo), Zaccaria (Nabucco), l’estrena de l’òpera El pintor als Teatros Il trovatore, el venedor de La bohème, Dulcamara (L’elisir d’amore) i Raimondo del Canal de Madrid. Debuta al Gran o Bogdanowitsch a Die lustige Witwe. (Lucia di Lammermoor). Debuta al Gran Teatre del Liceu. Actualment és membre del Cor del Teatre del Liceu. Gran Teatre del Liceu. Nacido en Santander, estudió en su Nacido en Burgos, se trasladó a Sui- ciudad natal y se licenció en la Escue- En 2003 es laureado en canto lírico za para estudiar con el tenor Nicolai la Superior de Madrid. Inició su carrera por la universidad nacional de Busan Gedda en el Conservatorio de Ginebra. profesional en 2001, y desde entonces en Corea, y el año 2006 se diploma A lo largo de su trayectoria ha cantado su repertorio incluye Faust, Evgueni en Canto lírico en el conservatorio en teatros como la Metropolitan Opera Oneguin, Cecilia Valdés, Parsifal y Ma- Ottorino Respighi de Latina en Italia. de Nueva York, Opernhaus de Zúrich, rina, entre otros títulos. Que ha canta- Estudia con Antonietta Stella, Anna Teatro La Fenice de Venecia y Teatro do en Inglaterra, Bélgica, Colombia, así Maria Balboni, Enzo Tei y Luisa Mala- San Carlo de Nápoles. Su repertorio in- como en la ciudad de Madrid. Próxima- grida. Ha realizados clases magistrales cluye, entre otros, Don Giovanni, Mus- mente será Picasso en el estreno de la con Bonaldo Giaiotti y Jaume Aragall. tafà (L’italiana in Algeri), Filippo II (Don ópera El pintor en los Teatros del Canal En el Gran Teatre del Liceu ha inter- Carlo), Zaccaria (Nabucco), Dulcamara de Madrid. Debuta en el Gran Teatre pretado roles como el mensajero de Il (L’elisir d’amore) y Raimondo (Lucia di del Liceu. trovatore, el vendedor de La bohème, o Lammermoor). Debuta en el Gran Tea- Bogdanowitsch en Die lustige Witwe. tre del Liceu. Actualmente es miembro del Coro del Gran Teatre del Liceu. Biografies / Biografías 50 / 51

MIQUEL ROSALES Un altre cristià / Otro cristiano

Nascut a Barcelona cursà els estudis musicals a l’Acadèmia Nacional de Música de Sofia (Bulgària), en l’espe- cialitat de cant operístic sota la direcció de la catedràtica i professora Mati Pinkas i del baríton Niko Isakov. Ha format part de la plantilla de l’Opern- haus de Wuppertal a Alemanya, teatre on ha cantat durant diverses tempo- rades. Retorna a Barcelona per inte- grar-se, com a membre del Cor, al Gran Teatre del Liceu, on treballa actual- ment, conservant paral·lelament la seva activitat com a solista en concerts, òperes i sarsueles.

Nacido en Barcelona cursó sus estu- dios musicales en la Academia Naci- onal de Música de Sofía (Bulgaria), en la especialidad de canto operístico bajo la dirección de la catedrática y profe- sora Mati Pinkas y del barítono Niko Isakov. Ha formado parte de la plan- tilla de la Opernhaus de Wuppertal (Alemania), teatro donde ha cantado durante varias temporadas. Regresa a Barcelona para integrarse, como miembro del Coro, en el Gran Teatre del Liceu, donde trabaja actualmente, conservando paralelamente su acti- vidad como solista en conciertos, óperas y Zarzuelas. Poliuto

COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU CORO DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Sopranos I Tenors / Tenores I Margarida Buendia Daniel M. Alfonso Olatz Gorrotxategi Josep Mª Bosch Carmen Jimenez José Luis Casanova Glòria López Pérez Sung Min Kang Raquel Lucena Xavier Martínez Encarna Martínez José Antº Medina Raquel Momblant Joan Prados Eun Kyung Park Llorenç Valero Maria Such Jordi Aymerich Maria Genís Sergi Bellver Marc A Rendon Sopranos II Núria Cors Tenors / Tenores II El Cor del Gran Teatre del Liceu neix juntament amb el teatre Mariel Fontes Omar A. Jara el 1847 i protagonitza des d’aleshores les estrenes a l’estat Mª Dolors Llonch Graham Lister espanyol de la pràctica totalitat del repertori operístic, del Monica Luezas Josep Lluís Moreno barroc als nostres dies. Al llarg d’aquests gairebé 170 anys, Anna Oliva Carles Prat el Cor del GTL ha estat dirigit per les més grans batutes, Mª Àngels Padró Florenci Puig d’ a Erich Kleiber, d’Otto Klemperer a Hans Angèlica Prats Emili Rosés Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Elisabet Vilaplana Xavier Canela Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Helena Zaborowska Ezequiel Casamada Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, Jorge A Jasso fins a arribar als nostres dies amb o Kirill Mezzo-sopranos Facundo Muñoz Petrenko, i per els més grans directors d’escena. El Cor del Teresa Casadellà GTL s’ha caracteritzat històricament per una vocalitat molt Rosa Cristo Barítons / Barítonos adequada per a l’òpera italiana, consolidant un estil de cant Isabel Mas Xavier Comorera de la mà del gran mestre italià Romano Gandolfi assistit pel Marta Polo Gabriel Diap mestre Vittorio Sicuri, que en fou el director titular al llarg Olga Szabo Ramon Grau d’onze anys i que creà una escola que ha tingut continuïtat Guisela Zannerini Lucas Groppo amb José Luis Basso i actualment amb Conxita García. Plamen Papasikov També han estat directors titulars del Cor Peter Burian, Contralts / Contraltos Joan Josep Ramos Andrés Máspero i William Spaulding. Mariel Aguilar Miquel Rosales Sandra Codina Pau Bordas El Coro del Gran Teatre del Liceu nace conjuntamente Hortènsia Larrabeiti Alejandro Llamas con el Teatro en 1847 y protagoniza desde entonces los Yordanka Leon Eduard Moreno estrenos en España de la práctica totalidad del repertorio Elizabeth Maldonado operístico, del barroco hasta nuestros días. A lo largo de Ingrid Venter Baixos / Bajos estos casi 170 años, el Coro del GTL ha sido dirigido por Miguel Ángel Currás las batutas más prestigiosas, de Arturo Toscanini a Erich Dimitar Darlev Kleiber, de Otto Klemperer a Hans Knapperstsbusch, de Ignasi Gomar Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Strauss, Alexander Ivo Mischev Glazunov, Ottorino Respighi, , Igor Stra- Mariano Viñuales vinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, hasta llegar a nues- Antonio Duran tros días con Riccardo Muti o Kirill Petrenko, y por los más Antonio Fajardo grandes directores de escena. El Coro del GTL se ha carac- terizado históricamente por una vocalidad muy adecuada para la ópera italiana, consolidando un estilo de canto de la mano del gran maestro italiano Romano Gandolfi asistido por el maestro Vittorio Sicuri, que fue el director titular a lo largo de once años y que creó una escuela que ha tenido continuidad con José Luis Basso y actualmente con Conxita Garcia. También han sido directores titulares del Coro Peter Burian, Andrés Máspero y William Spaulding. Biografies / Biografías 52 / 53

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU ORQUESTA SINFÓNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU Violí / Violín I Oboè / Oboe Liviu Morna Concertino Cesar Altur * Olga Aleshinsky * Raúl Pérez P. Oksana Solovieva Birgit Euler Clarinet / Clarinete Renata Tanollari Juanjo Mercadal * Oleg Shport Dolores Payá Margaret Bonham Miquel Ramos * (Banda) Sergey Maiboroda José Antonio Gómez Nieblas Raúl Suárez (Banda) Ignasi Roca Ariadna Torner Fagot Natalia Brzewska Bernardo Verde * Juan Pedro Fuentes Violí / Violín II M. José Rielo * (+banda) L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és Emilie Langlais * Francesc Benítez (+banda) l’orquestra més antiga de l’Estat espanyol. Durant Rodica Monica Harda * gairebé 170 anys d’història, l’Orquestra del Gran Teatre Liu Jing Trompa del Liceu ha estat dirigida per les més grans batutes, Mercè Brotons Arturo Nogués * (+banda) d’Arturo Toscanini a Erich Kleiber, d’Otto Klemperer Andrea Ceruti Enrique J. Martínez a Hans Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Kalina Macuta Pablo Cadenas Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Piotr Jeczmyk Jorge Vilalta Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Alexandre Polonsky Carles Chordá (Banda) Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Annick Puig Riccardo Muti o Kirill Petrenko. Ha estat la protagonista Cèlia Johè Trompeta de les estrenes del gran repertori operístic a la penín- Josep Anton Casado * sula ibèrica del barroc als nostres dies i al llarg de la Viola Raul Calvo seva història ha dedicat també una especial atenció a la Alejandro Garrido * Javier Alcaraz creació lírica catalana. Va fer el seu debut el 1847 amb Claire Bobij David Alcaraz un concert simfònic dirigit per Marià Obiols, essent la Bettina Brandkamp primera òpera Anna Bolena, de Donizetti. Des de llavors Franck Tollini Trombó / Trombón ha actuat de forma continuada durant totes les tempo - Josep Bracero Jordi Berbegal * rades del Teatre. Després de la reconstrucció de 1999, Úrsula Amargós David Morales han estat directors titulars Bertrand de Billy (1999 - Laura Erra Luis Bellver * 2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder Peter Bucknell (2008–2012) i, des de setembre del 2012, Josep Pons. Cimbasso Violoncel / Violonchelo Jose Miguel Bernabeu * La Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu es la Guillaume Terrail * orquesta más antigua de España. Durante casi 170 Òscar Alabau Timpani años de historia, la Orquesta del Gran Teatre del Liceu Esther Clara Braun Ferran Armengol * ha sido dirigida por las batutas más prestigiosas, de Carme Comeche Arturo Toscanini a Erich Kleiber, de Otto Klemperer a Juan Manuel Stacey Percussió / Percusión Hans Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Daniel Claret Jordi Mestres Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Salva Ribes Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Contrabaix / Contrabajo Jeremy Friedman Eduard Toldrà, hasta llegar a nuestros días con Riccardo Savio de la Corte * Muti o Kirill Petrenko. Ha sido la protagonista de los Cristian Sandu Arpa estrenos del gran repertorio operístico en la península Francesc Lozano Jose Antonio Domené ibérica desde el barroco hasta nuestros días y a lo largo Jesús Paniagua de su historia ha dedicado también una especial atención a la creación lírica catalana. Hizo su debut en 1847 con Flauta un concierto sinfónico dirigido por Marià Obiols, siendo la Albert Mora * primera ópera Anna Bolena, de Donizetti. Desde entonces Marie Roqueta, ha actuado de forma continuada durante todas las tempo - Sandra Luisa Batista * radas del Teatro. Después de la reconstrucción de 1999, han sido directores titulares Bertrand de Billy (1999- 2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder * Solistes / Solistas (2008–2012) y, desde septiembre de 2012, Josep Pons. En cursiva: assistències / asistencias Poliuto

Direcció/ Dirección: Nora Farrés Coordinació/ Coordinación: Sònia Cañas i Helena Escobar Col·laboradors en aquest programa/ Colaboradores en este programa: Encina Cortizo, Albert Galceran, Jaume Radigales, Jaume Tribó Disseny/ Diseño: Maneko. Jofre Mañé Disseny original/ Diseño original: Lídia Torrents Fotògrafs/ Fotógrafos: Antoni Bofill

Impressió/ Impresión: Dilograf, S. L. Dipòsit Legal/ Dipósito Legal: B 19276-2017

Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies / Gran Teatre del Liceu sobre todos los artículos de este programa y fotografías propias

Informació sobre Patrocini i Mecenatge/ Información sobre Patrocinio y Mecenazgo: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments/ Comentarios y sugerencias: [email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions / El Gran Teatre del Liceu ha obtenido las certificaciones: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental / Sistema de gestión ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica / Sistema de gestión energética)