<<

Bandes de so : el mirali infinit Házael_ González

Sin reservas

embla impossible, pero de vegades ocorren Daldry, 2002), i aquest mateix any passat per Diario Scoses com aqüestes: gairebé vuit anys d'arti­ de un Escándalo {Notes on a Scandal, Richard Eyre, cles parlant de compositors de bandes sonores de 2006) i no, encara no ho ha guanyat mai, però sí tota mena, i encara no havia arribat el torn d'un que ja es va emportar un Globus d'Or per El Show dels mes carismàtics i particulars que ha hi hagut de Truman {The Truman Show, Peter Weir, 1998, on mai dins aquest món. Em refereixo, és ciar, al sem- per cert fa una petíta apandó). No sera el darrer. pre inclassificable Philip Glass, mestre de mestres Encara que aquí els premis no són allò més impor­ a qui ara trobem a la cartellera a la simpática Sin tant, ¡ menys per un compositor que va comencar fent Reservas {No Reservations, Scott Hicks, 2007): cu- feines menors i poc memorables fins que va esclatar a riosament, com aquesta pellicula és una mena de les pantalles de tot el món amb la inclassificable Ko- remake de la bastant desconeguda Life as a House yaanisqatsi (Godfrey Reggio, 1982), una mena de do­ (Irwin Winkler, 2001, amb música de Mark Isham) cumental en que Glass va fer feina conjuntament amb podem escoltar temes d'aquella enllaçats amb ran­ el seu director per fer i tornar a fer escenes ¡ música çons d'opera i altres generes mes mundans i tot ai- fins arribar a una fusíó increíble. Amb aquesta mena xd sense oblidar la feina del mestre que ens ocupa, de bomba filmica com a precedent, el compositor es que és prou deliciosa. va dedicar a treballs més comuns però sempre mar- Pero encara que tot aixô sembli una mica estrany, cats per la seva empenta personal, com La Colina de res de tot el que véngui signât per Glass ens espan­ la Hamburguesa {Hamburger Hill, , 1987), ta: compositor de professió, respectât professio­ (Godfrey Reggio, 1988, directament em­ nal ben capaç d'emplenar auditoris i de convencer parentada amb ), la terrorífica El Engen­ del seu talent els critics i puristes mes recalcitrants dro del Diablo {La Chiesa, Michele Soavi, 1989, que (d'aquells que directament ignoren l'existència de també portava música de Keith Emerson, Goblin, ¡ la música feta només per a una pellicula), i fins i Fabio Pignatelli), Candyman: El Dominio de la Mente tot d'oferir productes d'alló mes avantguardistes {Candyman, Bernard Rose, 1992) i la seva segona part i complexitats insospitades (i és que dins la seva Candyman II: Adiós a la Carne {Candyman: Farewell carrera ens podem trabar amb obres que ens dei- to the Flesh, Bill Condon, 1995), El Agente Secreto xen els cabells de punta, literalment), aquest home {The Secret Agent, Christopher Hampton, 1996), Na- és dels pocs musics que ha sabut deixar de banda qoyqatsi (Godfrey Reggio, 2002, que tanca la trilogia polémiques estúpides i dedicar-se a fer unes ban­ comencada amb Koyaanisqatsi), La Ventana Secreta des sonores que moites vegades son inoblidables; {Secret Window, David Koepp, 2004), Vidas Ajenas a mes del seu encant personal que tan bé ens va {Taking Lives, D. J. Caruso, 2004), o més recentment, demostrar quan fa uns anys ens va fer una visita a la deliciosa El Ilusionista {The Illusionist, Neil Burger, la nostra illa. I no només aixd: per aqüestes feines 2006) i això sense oblidar la imminent estrena del do­ fetes per al cinema ha obtingut un reconeixement cumental Glass: A Portrait of Philip in Twelve Parts que fins i tot els mes puristes no poden negar, com (Scott Hicks, 2007), fet amb motiu del setantè avver­ les tres proposicions a l'Oscar per Kundun (Mar­ sari del mestre Í que ens confirma que la personalitat tin Scorsese, 1997, a la categoría de Millor Banda d'aquest music tan particular és, com el seu nom bé Sonora Dramática),- Las Horas {The Hours, Stephen indica, un mirali, un mirali infinit. •

19 Novembre 2007 papers de cinema