BENVENUTO CELLINI BERLIOZ

90 43 92 65 63 57 47 32 87 71 81 12 17 74 11 Hector BerliozHector iBenvenuto Cellini vides d’artista:Dues Gilliam Terry laproduccióSobre Synopsis English Teresa Lloret Argument Repartiment Fitxa Biografies Aleix Pratdepàdua Bibliografia recomanada Javier Pérez Senz discogràfica Selecció Jaume Tribó Cellini Benvenuto Cronologia Font Joan Comediants i Terry Gilliam, Riambau Esteve enllà lapantallamés de Terry Gilliam, Sotoo Etsuro l’artistaEl de secret Josep Pons Berlioz, un gran innovador Xavier Cester El Quixot El al Liceu al

Foto: English National Opera P. Petit - Bibliothèque Nationale de France BENVENUTO CELLINI

Òpera en dos actes d’Hector Berlioz. Llibret de Léon de Wailly i Auguste Barbier.

Estrenes 10 de setembre de 1838: Òpera de París 15 de gener de 1977: Gran Teatre del Liceu (estrena a Espanya) 20 de gener de 1977: última representació al Liceu Total de representacions en la programació del Liceu: 3

11 /2015 Torn

8 17.00 h T 10 20.00 h D 12 20.00 h B 14 20.00 h C 16 20.00 h A 19 20.00 h E

Durada aproximada: 3 h. 15 min.

liceubarcelona.cat 12 pàg.

Temporada 2015/16

Benvenuto Cellini John Osborn (8, 10, 14, 16, 19 novembre) / Adrian Xhema (12 novembre)

Giacomo Balducci Maurizio Muraro

Fieramosca Ashley Holland

Papa Clement VII Eric Halfvarson

Francesco Francisco Vas

Bernardino Valeriano Lanchas

Pompéo Manel Esteve Madrid

Hostaler Antoni Comas

Teresa Kathryn Lewek

Ascanio Annalisa Stroppa (8, 10, 12, 14, 19 novembre) / Lidia Vinyes-Curtis (16 novembre) Repartiment 13

novembre 2015

Direcció musical Josep Pons

Direcció d’escena i escenografia Terry Gilliam

Codirectora i coreografia Leah Hausman

Escenografia Aaron Marsden

Il·luminació Paule Constable

Vestuari Katrina Lindsay

Video Finn Ross

Assistent de la direcció d’escena Natascha Metherell, Leo Castaldi

Assistent de coreografia i actor Angelo Smimmo

Assistent d’il·luminació Martin Doone

Producció English National Opera (Londres), Dutch National Opera & Ballet (Amsterdam), Teatro dell’ Opera di Roma

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia

Assistent de la direcció musical Francesc Prat

Concertino Kai Gleusteen

Assistents musicals Véronique Werklé, Jaume Tribó, Vanessa García, Rodrigo de Vera

Sobretítols Glòria Nogué, Anabel Alenda 14 pàg.

John Osborn, Benvenuto Cellini a la Dutch National Opera&Ballet el maig de 2015. Foto: Clarchen&Matthias Baus 15

Benvenuto Cellini, òpera semiseria en dos actes del compositor francès Hector Berlioz, amb llibret de Léon de Wailly i Auguste Barbier, en el qual col·laborà també Alfred de Vigny, basada molt lliurement en La vita –les memòries d’aquest gran escultor renaixentista italià–, fou estrenada a l’Opéra de París (Salle Le Peletier) el 1838 i fou un fracàs absolut. Liszt, bon amic de Berlioz, retocà i abreujà l’obra amb l’acord del compositor i la féu representar a Weimar (1852). Però l’òpera, considerada problemàtica i difícil, no aconseguí imposar-se a Europa (al Liceu no va arribar fins al 1977, amb tres representacions) i fins als darrers decennis no ha tingut el reconeixement que sens dubte mereix. El 2014 l’ENO (English National Opera) n’encarregà una nova producció, amb traducció del llibret a l’anglès de Charles Hart, dirigida per Terry Gilliam, membre destacat del famós grup anglès de comediants Monty Python, que dóna una visió imaginativa, acolorida i fresca –amb nombrosos elements del món del circ– del

clàssic de Berlioz. Teresa Lloret Filòloga 16 pàg.

Benvenuto Cellini a la Dutch National Opera&Ballet, maig de 2015. Foto: Clarchen&Matthias Baus 17

ARGUMENT

Teresa Lloret Filòloga

L’òpera, enmig de l’agitació de l’ambient del Carnaval romà, se centra en la figura del gran artista com l’home capaç de superar tota mena d’adversitats per aconseguir crear l’obra mestra. De fet, aquesta obra mestra –el genial Perseu que encara podem veure a Florència– reprodueix simbòlicament l’esforç sobrehumà del semidéu grec, que exhibeix triomfalment la seva victòria sobre el mal –la Medusa– i que li permetrà aconseguir la Bellesa.

L’acció se situa a Roma l’any 1532, sota el pontificat de Climent VII, els dies de Carnaval (Dilluns Gras i Dimarts Gras) i el Dimecres de Cendra. 18 pàg.

Benvenuto Cellini a l’English National Opera, on aquesta producció s’estrenà el juny de 2014. Foto: ENO

ACTE I QUADRE PRIMER

Obertura A casa de Giacomo Balducci, tresorer del L’obertura, brillant, lírica i equilibrada, recull Papa, al capvespre, aquest es mostra molt diversos temes que sentirem al llarg de contrariat davant la seva filla Teresa perquè ha l’òpera. Seduí el públic des del primer dia i de presentar-se d’immediat davant Clément restà com a peça independent representada VII, el qual ha decidit encarregar una gran sovint en el món de la música simfònica. escultura de bronze representant el semidéu Perseu al famós orfebre i escultor florentí Contingut musical Benvenuto Cellini –que el tresorer titlla de · Ària de Balducci: «Ne regardez jamais la lune». llibertí i gandul– sense tenir en compte el · Cor de màscares: «De profundis». seu protegit Fieramosca, l’escultor oficial del · Ària de Teresa: «Entre l’amour et le devoir». Vaticà, que voldria com a marit de Teresa. · Trio de Cellini, Teresa, Fieramosca: Adreça una sèrie de recomanacions morals a «Parlez plus bas». la seva filla i surt però aviat torna, indignat per · Cor femení de criades i veïnes: la presència al carrer, davant la finestra, d’un «Emmenons-le dans le jardin». grup de màscares format per Cellini –que s’ha enamorat de Teresa– i els seus amics, que Argument 19

canten un cor amb cançons de Carnaval. Un dels enamorats, i amb els seus comentaris grapat de confeti que li llancen les màscares dóna comicitat al duo amorós i el converteix, l’enfurisma perquè se sent impresentable de fet, en trio. Cellini convenç amb facilitat per veure el Papa i afirma amb violència que l’enamorada Teresa que l’endemà, Dimarts Cellini –aquest desgraciat florentí, diu abans Gras, a la plaça Colonna, quan el seu pare de sortir– no serà mai el seu gendre. estigui absort en l’òpera pantomima del teatre de Cassandro que s’hi ha de representar, ell Teresa rep amb alegria i emoció les flors que mateix, disfressat de monjo blanc, acompa- li llança Cellini amb una nota camuflada en nyat d’un monjo bru, el seu ajudant Ascanio, la qual li demana una cita i aquesta decideix se l’emportaran a Florència, on seran feliços. que el seu amor pel florentí està per damunt Fieramosca no gosa intervenir-hi, mentre del seu deure. Entra Cellini i Teresa, espan- canta la seva ràbia i impotència, i els amants tada, intenta de moment rebutjar les seves canten els seus amor i esperança. propostes. Entra també, amb un gran ram de flors a les mans, Fieramosca, que s’amaga Arriba sobtadament el tresorer Balducci de la amb habilitat i així s’assabenta de la conversa seva visita al Vaticà i Cellini s’amaga darrere 20 pàg.

la porta. Teresa justifica davant el pare que estigui llevada tan a deshora dient que un home s’ha presentat i s’ha ficat a la seva cambra. Quan el tresorer entra a comprovar-ho, Cellini aprofita per fugir-ne. Amb gran alegria de la noia, Balducci sorprèn Fieramosca amagat amb el ram de flors, i les seves excuses i l’intent d’incri- minar l’escultor florentí no tenen cap èxit davant el pare fora de si. El tresorer obre les finestres i crida veïnes i serventes per castigar el llibertí que ha intentat deshonorar la filla. El cor de dones, molt excitades, amb llanternes, actua amb gran agressivitat: no deixen escapar Fieramosca i amenacen de llençar-lo, nu, a la gran bassa del jardí, en una escena de gran comicitat. El pretendent, que s’identifica amb Orfeu perseguit per les bacants, aconsegueix finalment fugir.

Laurent Naouri (Fieramosca) i John Osborn (Cellini) a la Dutch National Opera&Ballet, maig de 2015. Foto: Clarchen&Matthias Baus Argument 21

ACTE I QUADRE SEGON

Contingut musical · Romança de Cellini: «Une heure encore et ma belle maîtresse», «La gloire était ma seule idole». · Cor dels ciselladors: «Si la terre aux beaux jours se couronne». · Ària d’Ascanio: «Cette somme t’es due». · Ària de Fieramosca: «Ah! qui pourrait me résister?». · Arieta d’Arlequin. · Cavatina de Pierrot. · Galop dels moccoli.

A la plaça Colonna, on hi ha una taverna i un teatret de fira, el vespre de Dimarts Gras, Cellini, sol, espera impacient la seva esti- mada Teresa i en una delicada romança ens assabenta que el seu amor ha desplaçat el desig de glòria pel seu art que fins ara dominava el seu pensament. Hi arriben Francesco i Bernardino, ajudants de Cellini, ciselladors i amics i deixebles de l’escultor, que demanen enèrgicament beguda, però el mestre els convenç que no cantin cançons tavernàries al vi, sinó un himne a la glòria dels ciselladors. L’elogi de les virtuts de l’art de l’orfebreria s’allarga i els cantants reclamen més vi, apareix el taverner, que no vol servir si no cobra per endavant i exposa una impressionant llista dels vins que els ha proporcionat, veritable lliçó d’enologia.

Hi arriba Ascanio, l’ajudant de Cellini –paper que representa una mezzosoprano–, amb una bossa plena de diners, els hono- raris que el Papa destina a l’estàtua del Perseu que l’artista ha de fondre en el termini màxim d’un dia. Cellini i els seus homes s’hi comprometen i fan jurament de complir aquest termini, però aviat s’adonen de la mesquinesa del Papa, aconsellat per Balducci, que ha escatimat al màxim els diners. Decideixen, però, beure més vi i venjar-se del tresorer posant-lo en ridícul amb l’ajuda de Cassandro i els seus comediants durant la representació de la pantomima; després surten per trobar Cassandro, mentre conti- nuen cantant l’himne que glorifica l’orfebreria. 22 pàg.

Fieramosca, com és habitual en ell, ha costum de l’òpera francesa d’incorporar un presenciat l’escena anterior sense ser vist, ballet dins l’espectacle. amb gran indignació, i demana ajuda a l’es- padatxí Pompeo, amic seu. Proposa d’anar Quan ha de començar la pantomima, prota- a denunciar a Balducci els plans de Cellini, gonitzada pels personatges de la Commedia però l’espadatxí, més àgil i valent, el convenç dell’Arte, Balducci reconeix dalt l’escenari la que faci seu l’estratagema i es disfressi ell seva caricatura i la del Papa, que actuaran mateix de monjo blanc i s’emporti Teresa. Es de jutges dalt un improvisat escenari, però compromet, davant l’atac de pànic de Fiera- decideix restar fins al final per veure fins on mosca, a ajudar-lo, disfressat de monjo bru. arriba la burla dels seus enemics i denunci- L’escultor recupera el valor i canta una ridícula ar-ho a Clément VII. Colombina ens presenta ària sobre l’amor volcànic que sent per Teresa els dos protagonistes que han de competir i la seva habilitat en la pràctica de l’esgrima. en la prova del cant, un d’ells el primer tenor romà, Arlequin, i l’altre un cantant de la A la plaça Colonna, davant el teatret de Toscana, anomenat Pierrot (dit també Polichi- Cassandro, hi van arribant la gent del poble, nelle i Pasquarello). La pantomima, inter- acròbates, ballarins, màscares, guàrdies, rompuda constantment pels crits del públic, pinxos, dones de la vida, per veure l’òpera molt excitat, oposa clarament el cant refinat pantomima El rei Mides o les orelles de l’ase. d’Arlequin, amb la lira a la mà i vestit amb Comença el final d’aquest primer acte, punt elegància, al vulgar i obscè de Pierrot, que culminant de l’òpera i fins i tot de l’obra s’acompanya amb una caixa de percussió i de Berlioz, d’una vitalitat extraordinària, que va disfressat amb una grolleria increïble. amb moments tan brillants com el ball de El fals tresorer i el públic s’inclinen sense Carnaval o la mateixa pantomima. dubtar a aclamar Pierrot i escarnir Arlequin, que rep com a premi un miserable escut, Entra Balducci acompanyat per la seva filla mentre que el rival és omplert d’or. El veri- Teresa i aquesta ens mostra l’afecte que table Balducci ataca indignat els comediants malgrat tot sent pel seu pare i els remordi- amb el seu bastó. ments davant els seus plans de fugida. Entren també Cellini i Ascanio disfressats de monjos S’ha fet fosc i l’escena s’il·lumina amb l’apa- disposats a raptar la noia, seguits aviat per rició d’emmascarats que porten una candela l’altra parella de monjos disfressats, Fiera- encesa –les famoses moccoli pròpies del mosca i Pompeo. El ball de tots els presents, Dimarts Gras–, acompanyats per la música bigarrat i d’una energia extraordinària, té com del ball anomenat «galop», de gran vivacitat. a punt de partida el ball popular dit saltarello, La comèdia es convertirà ara en drama: mentre els acròbates fan els seus números apareixen les dues parelles de monjos més arriscats. Tots canten, riuen i es mouen disfressats per emportar-se Teresa –Fiera- amb una gran rapidesa i vitalitat celebrant mosca i Pompeo, Cellini i Ascanio–, però el Carnaval i l’escena compleix, així, l’obligat la llum tremolosa de les candeles no deixa Argument 23

Una altra escena de Benvenuto Cellini a la Dutch National Opera&Ballet, maig de 2015. Foto: Clarchen&Matthias Baus 24 pàg.

Benvenuto Cellini a l’English National Opera el juny de 2014. Foto: ENO

veure amb claredat les seves faccions. Teresa dubta sobre quin dels dos monjos blancs que la reclamen és el seu estimat. En l’enfrontament entre els falsos monjos, Ascanio empaita Fiera- mosca, mentre que Cellini fereix de mort l’espadatxí Pompeo. La indignació de la gent és unànime davant el que afirmen que ha estat l’assassinat d’un caputxí per part d’un bandit dels Apenins i Cellini és detingut per la guàrdia. Però de sobte una canonada des del Castel Sant’Angelo marca la fi del Carnaval i les moccoli s’han d’apagar, tot deixant l’escena a les fosques. Cellini, protegit ara pels seus amics, aprofita el moment i la confusió per fugir, mentre Ascanio s’emporta Teresa amb ell. La confusió continua augmentant i els crits també, i en un moment determinat Balducci identifica Fieramosca, que porta encara l’hàbit blanc, amb l’assassí. Una vegada més les seves protestes són inútils i se l’emporten els guardes acusant-lo de la mort de Pompeo, en un final d’acte de gran força expressiva. Argument 25

ACTE II QUADRE TERCER

Contingut musical l’estàtua en curs. Envia Ascanio a buscar un · Oració de Teresa i Ascanio: «Sainte Vierge cavall i resta sol amb l’estimada. El duo dels Maria», i cor de caputxins. enamorats, en dues parts, té una gran força · Duo de Teresa i Cellini: «Ah! Le ciel, cher époux». emotiva i constitueix una exaltació de l’amor. · Quintet «Ah, je te trouve enfin». Teresa vesteix Cellini de manera normal i el · Sextet «Le pape ici!». protegeix amb un escut, disposada a deixar · Final: «Ah!, maintenant de sa folle impudence». Roma i seguir-lo a la Toscana.

Ja Dimecres de Cendra, a la matinada, al Torna Ascanio i els avisa de la presència de taller d’escultura de Benvenuto Cellini, on hi Balducci acompanyat de Fieramosca, que ha el model del Perseu en guix, Teresa, molt pretén recuperar la filla. Cellini fa que Teresa angoixada, espera rebre notícies del seu s’amagui abans que entrin els dos homes, estimat, i el seu ajudant Ascanio, que l’ha però els crits i les amenaces del tresorer portat fins allà, intenta tranquil·litzar-la. Des l’obliguen a sortir i la discussió entre els del carrer arriba el cant d’unes lletanies mari- presents forma un agitat quintet. Balducci anes que salmodia una confraria de monjos se sent impotent davant el caràcter ferm i blancs (Ora pro nobis) i ells dos entonen atrevit de Cellini i commina Fieramosca –a aleshores una emotiva i malenconiosa oració qui anomena gendre– que actuï ràpidament a la Verge demanant el retorn de l’escultor i s’emporti la seva filla, però una vegada més mentre les lletanies van allunyant-se. es demostra la manca de coratge d’aquest, que davant les amenaces del florentí, que ha Apareix aleshores Cellini, vestit encara desembeinat la daga, no gosa actuar i diu amb l’hàbit blanc, amb taques de sang de que no vol de cap manera fer un escàndol. Pompeo, i explica com la nit passada va aconseguir fugir de la gent que el perseguia La inesperada entrada del papa Clément VII, i refugiar-se darrere una porta, on va perdre acompanyat majestuosament i de manera els sentits. A trenc d’alba, una providencial grandiosa per l’orquestra, marca el moment processó de monjos blancs que passava culminant d’aquest tercer quadre. El quintet per allí li va permetre dissimular la seva anterior es converteix en sextet i se’ns presència als guardes que el perseguien i presenta un dels temes bàsics de l’obra, la arribar al taller sa i estalvi. Però l’experiència passió que els poders eclesiàstics i econòmics l’ha impactat amb força i decideix que cal del Renaixement mostren davant l’obra d’art, fugir d’immediat de Roma amb Teresa, i pres- la passió dels poderosos per la bellesa, que cindir dels encàrrecs del Papa i de finalitzar significa també el seu prestigi, com palesa l’ac- 26 pàg.

Un detall de la producció de Benvenuto Cellini de fort impacte visual a l’English National Opera el juny de 2014. Foto: ENO Argument 27 28 pàg.

titud del pontífex amb la seva indiferència davant els conflictes que li planteja el seu tresorer. D’entrada perdona els pecats als presents i els concedeix les seves indulgències, mostra molt poc interès per les acusacions del tresorer i Fieramosca sobre les malifetes de Cellini i només s’indigna en saber que l’estàtua del Perseu encara no ha estat fosa.

Decideix retirar l’encàrrec a Cellini i cridar un altre escultor per fer la fosa, cosa que posa fora de si l’artista, el qual desafia el Papa i amenaça amb un martell de destruir la feina feta, ja que no accep- taria mai que un rival seu, ni que fos Miquel Àngel, fongués la seva meravellosa obra, mal que li costi la vida. Quan tots pensen que Cellini serà severament castigat, Clément VII, horroritzat de perdre la magnífica obra d’art en curs, recupera la seva actitud paternal i li demana les condicions per posar-hi fi. Cellini demana el perdó per totes les seves culpes, la mà de Teresa i un dia de temps. La passió per l’art guanya la partida i el Papa concedeix a l’escultor el que demana, però si no es compleix el termini pactat –ell mateix vindrà al vespre a comprovar-ho– serà condemnat a mort i penjat. El seguici papal s’uneix al cant dels presents, que expressen les seves emocions amb energia, especialment Cellini, que es mostra insolent, amb una gran seguretat en si mateix, convençut del seu triomf.

El cor de l’English National Opera a Benvenuto Cellini el juny de 2014. Foto: ENO Argument 29

ACTE II QUADRE QUART

Contingut musical · Entreacte. · Ària d’Ascanio: «Mais qu’ai-je donc?». · Ària de Cellini: «Seul pour lutter». · Cor: «Bienhereux les matelots». · Escena «Vite au travail». · Cor: «Peuple ouvrier». · Escena i cor: «Ah! Ciel! Il est mort!». · Cor: «A l’atelier». · Entrada del Papa i final.

La foneria on ha de tenir lloc la fosa del Perseu es troba instal- lada al Coliseu, separada per una cortina del taller de l’escultor. Després d’un breu entreacte, la primera escena és a càrrec d’As- canio, angoixat pel risc que corre Cellini si la fosa de l’estàtua no arriba a bon terme, i que canta una atractiva ària o cançó en forma de rondó en què barreja aquest temor i l’esperança que tot acabi bé, amb una graciosa imitació dels protagonistes.

Apareix Cellini, que envia l’ajudant a la foneria i canta una de les àries més belles i delicades de l’òpera, després d’un recitatiu en què l’escultor medita sobre el seu singular destí i somia a reti- rar-se d’aquest món ciutadà ple de maldat i fer vida de pastor en un indret ombrívol i silenciós sota les estrelles. Se sent el cant dels ciselladors i operaris que treballen en els preparatius de la fosa, que evoca la vida dels mariners i l’aire de la mar, cant que Cellini interpreta com un mal presagi perquè mostra fatiga i preocupació. Els commina a tornar amb energia al treball i els promet una bona celebració si se’n surten.

Apareix Fieramosca, acompanyat de dos espadatxins, tots armats, i desafia en duel Cellini, però no admet que la lluita sigui al taller de l’escultor, perquè aleshores podria ser acusat d’assassinat, i deci- deixen anar al claustre de l’església de Sant Andreu. Cellini fa portar la seva arma i quan es prepara a sortir per enfrontar-se amb el rival, 30 pàg.

arriba desesperada Teresa, que ha fugit del guardar silenci i no renyar més la filla deso- costat del seu pare, que vol allunyar-la de bedient, demana a Cellini, que es presenta Roma malgrat les promeses del Papa. Les amb una aparent gran seguretat, que faci súpliques de l’estimada són inútils i l’escultor començar la fase final de la gran operació. surt disposat a matar el covard rival. Sola i Es descorre la cortina que amagava la desesperada, Teresa ha de fer front encara a caldera, el Papa i el seu seguici s’acomoden la rebel·lió dels treballadors, que han decidit, i molta gent del poble segueix l’escena amb en l’absència de Cellini, que la feina és massa emoció. Però aviat es produeix un contra- dura i es neguen a continuar, actitud que temps inesperat que Fieramosca anuncia manifesten en un breu i impactant cor. amb satisfacció: els obrers comuniquen que no tenen prou metall per aconseguir la fosa. Reapareix Fieramosca i Teresa se sent defallir pensant que ha donat mort a Cellini. Apel·la Cellini se sent perdut i els seus operaris els obrers perquè vengin el seu patró i aquests més pròxims també, però en una inspiració prenen posició a favor de Cellini i s’apoderen immediata l’escultor demana ajuda a la divi- de Fieramosca, que intenta subornar-los i els nitat. Aquesta ajuda arriba en forma d’una ofereix una gran quantitat d’or si abandonen decisió sobtada que pren l’escultor i que el florentí i van a treballar amb ell, oferiment salvarà la fosa: dóna ordres a Francesco i que provoca la seva ira i es disposen a llen- Bernardino que portin tot el que conserva çar-lo a la caldera. Arriben Cellini i Ascanio, dins el taller, les seves obres mestres d’or, amb gran consol de Teresa. L’escultor s’adona argent, coure, bronze i que ho aboquin dins que el desafiament era una simple excusa per la caldera. S’hi afegeixen Ascanio, els millors fer-li perdre els seus operaris i decideix com a obrers, el mateix Cellini i tot el patrimoni càstig molt més adequat que s’uneixi a ells per passa a alimentar la fosa. El crit de victòria aconseguir la fosa del Perseu, cosa que Fiera- que sentim del fons de l’escena marca l’ex- mosca no té més remei que acceptar davant plosió de la tapadora de la caldera i el torrent la mort terrible amb què està amenaçat, i es de metall líquid que es precipita a terra, el posa el fosc davantal dels obrers i s’incor- motlle que s’esberla i l’aparició de l’estàtua pora a la feina. Teresa i Ascanio recuperen la incandescent i gloriosa. La victòria de tranquil·litat. Cellini provoca l’entusiasme i l’adulació dels presents, des de Fieramosca a Balducci, el Un gran acord de tota l’orquestra marca perdó de Clément VII i l’alegria de Teresa. l’entrada del Papa, acompanyat pel tresorer Constitueix l’himne final el cant dels orfebres, Balducci, que vol ser present en el moment que han recuperat el seu honor davant l’im- solemne de la fosa de l’estàtua del Perseu. mortal Perseu de Cellini i que reitera l’himne Després de donar ordres a Balducci de sentit al final del segon quadre. Cau el teló. Argument 31

John Osborn (Cellini), Laurent Naouri (Fieramosca) i Maurizio Muraro (Balducci). Foto: Clarchen&Matthias Baus 32 pàg.

ENGLISH SYNOPSIS

Benvenuto Cellini is an opera semiseria in two acts by the French composer Hector Berlioz. The libretto, written by Léon de Wailly and Auguste Barbier with assistance from Alfred de Vigny, is a very free adaptation of the great Italian Renaissance sculptor’s memoirs, the Vita…. The world premiere, at the Opéra de Paris (Salle Le Peletier) in 1838, was a total failure. Liszt, a close friend of the composer’s, revised and abridged the score with his consent and had it staged in Weimar (1852). But it was considered problematical and failed to win popularity anywhere in Europe. It did not come to the Liceu until 1977, when three performances took place. Only in the last few decades has it gained the recognition it undoubtedly deserves. In 2014, the English National Opera commissioned a new production based on an English translation of the libretto by Charles Hart. The stage director was Terry Gilliam, a leading member of the well-known British comedy group Monty Python. Gilliam took a fresh, imaginative and colourful approach to Berlioz’s classic, incorporating many features from the world of circus. The Gran Teatre del Liceu has chosen to stage this version to do justice to a work that is virtually unknown to Catalan audiences.

The action is set in the ebullient atmosphere of the Roman carnival and focuses on the great artist Cellini, viewed as a man capable of surmounting any obstacle in order to create a masterpiece. The masterpiece in question — the wonderful sculpture Perseus, which can still be seen in Florence today — shows the Greek demigod triumphantly exhibiting the Medusa’s head and symbolizes the tremendous exertions required to overcome evil, and also to attain beauty.

The events take place in Rome in 1532, during the pontificate of Clement VII, at carnival time (Lundi and Mardi Gras) and on Ash Wednesday. English Synopsis 33

ACT I FIRST TABLEAU

The home of Giacomo Balducci, the papal treasurer, in the evening. Balducci, who is with his daughter Teresa, is annoyed to receive a summons to appear immediately before Pope Clement VII. The pontiff has decided to commission a large bronze sculpture of the demigod Perseus from a famous goldsmith and sculptor from Florence, Benvenuto Cellini — described by Balducci as an idle libertine —, instead of giving the job to the official Vatican sculptor Fieramosca, his own protégé, to whom he wants to marry Teresa. He lectures Teresa about how to behave in his absence before setting out. But in no time he is back, annoyed this time by the presence of a group of masked revellers in the street outside his windows. They include Cellini — who is in love with Teresa — and his friends and they are singing carnival songs. They throw flour pellets at Balducci, which makes him even angrier because he is now in no fit state to appear before the Pope. That good- for-nothing Cellini, he roars before leaving, will never be his son-in-law.

To Teresa’s delight, Cellini then throws her a bunch of flowers with a note inside asking her to receive him. She decides that her love for him comes before her filial duty. Cellini comes in and Teresa, now frightened, tries for a moment to repulse him. Fieramosca also appears, bearing a large bouquet, but slips into hiding in order to eavesdrop. His asides add a note of comedy to the love duet between Cellini and Teresa and in fact turn it into a trio. Teresa is so deeply in love that Cellini 34 pàg.

has little trouble persuading her to elope with Overture him from the Piazza Colonna the following The scintillating, lyrical, well-balanced overture day, Mardi Gras, while her father is absorbed presents several themes we will hear in the in the pantomime to be staged by Cassandro course of the opera. It was warmly received and his troupe. Cellini will be disguised as a from its very first performance and has white monk while his apprentice Ascanio will survived as an independent piece that is be wearing a brown habit, and they will carry frequently performed at symphony concerts. her off to Florence, where they will be happy. Fieramosca does not dare to intervene, but he Act I. First tableau voices his rage and impotence in song while · Balducci’s aria, “Ne regardez jamais la lune”. the lovers celebrate their love and hope. · Chorus of masks, “De profundis”. · Teresa’s aria “Entre l’amour et le devoir”. Suddenly Balducci returns from his visit to · Trio between Cellini, Teresa and Fieramosca, the Vatican and Cellini has to hide behind the “Parlez plus bas” front door. Balducci asks Teresa why she is · Chorus of female servants and neighbours, not in bed and she says there is man in her “Emmenons-le dans le jardin”. room. When Balducci goes in to investigate, Cellini seizes the opportunity to dash out. Balducci, to Teresa’s glee, finds Fieramosca hiding inside with his bouquet. Fieramosca apologizes and lays the blame on Cellini but Teresa’s furious father is not convinced. He opens the windows and calls upon their female neighbours and servants to punish the philanderer who has tried to dishonour his daughter. A highly amusing scene ensues in which a chorus of irate women bearing lanterns tussle with Fieramosca to prevent him escaping and threaten to throw him naked into the pond in the garden. Fieramosca, feeling like Orpheus pursued by the maenads, ultimately gets away. English Synopsis 35

ACT I SECOND TABLEAU

The evening of Mardi Gras on the Piazza Colonna. An inn and a small fairground theatre can be seen. Cellini is alone, waiting impatiently for his beloved Teresa. He describes, in a delicate romance, how love has replaced the longing for artistic fame which has dominated his thoughts until now. He is joined by his engravers Francesco and Bernardino, who are also his friends and pupils. They loudly call for drinks and suggest a song, but their master persuades them to sing the praises of goldsmiths and engravers rather than those of wine. After extolling their profession at length, they are in need of more refreshment but the innkeeper refuses to serve them unless they pay in advance. He reels off an impressive list of the wines they have already consumed, which is a veritable lesson in oenology.

Ascanio, Cellini’s apprentice – a mezzosoprano role –, arrives with a bag full of money. It has been sent by the Pope to pay for the statue of Perseus but he stipulates that the casting must be completed the following day. Cellini and his men swear to meet the deadline but soon realize that the Pope, counselled by Balducci, has been very niggardly. They order more wine but resolve to take revenge: with the help of Cassandro and his actors, they will use the pantomime to ridicule the treasurer. Still singing their hymn in praise of goldsmiths, they set off in search of Cassandro.

Fieramosca, as usual, has been spying on the entire scene and is furious. He asks his friend Pompeo, a swordsman, for assistance. His 36 pàg.

plan is to tell Balducci about Cellini’s scheme, but Pompeo is bolder and more intelligent: Fieramosca, he says, should borrow Cellini’s idea by dressing up as white monk and carrying Teresa off himself. Fieramosca is alarmed, but Pompeo promises to put on the brown monk’s habit to help him. This bolsters Fieramosca’s courage and he sings a ludicrous aria in which he compares his love for Teresa to a volcano and boasts of his skill as a swordsman.

A crowd is gathering on the Piazza Colonna in front of Cassandro’s little theatre: ordinary townsfolk mingle with acrobats, dancers and masks, guards, ruffians and prostitutes. They have come to see the pantomime “King Midas or the ass’s ears”. Thus the rousing finale to this first act – the culmination of the opera and indeed of Berlioz’s entire output – gets underway. It includes such brilliant episodes as the carnival ball or the pantomime itself.

Balducci arrives with Teresa who, despite everything, is fond of her father and feels guilty about her planned elopement. Cellini and Ascanio appear, disguised as monks and ready to carry her off, but in their wake come another pair of monks: Fieramosca and Pompeo. The colourful crowd of dancing revellers launch into the energetic folk dance known as the “saltarello”. Tumblers perform their most daring stunts. Everyone sings, laughs, and rushes about, enjoying English Synopsis 37

the carnival festivities. This scene met the is about to turn into a drama. The two pairs requirement of French grand opera that at of monks appear – Fieramosca and Pompeo, least one dance scene should be included in Cellini and Ascanio –, each bent on carrying every show. Teresa away. The flickering candlelight makes it difficult to distinguish their faces. The pantomime begins. It features the stock Both white monks call out to Teresa and she figures of the Commedia dell’Arte, but is unsure which is Cellini. The false monks Balducci also recognizes two figures on the begin to fight: Ascanio rushes at Fieramosca stage who are caricatures of himself and and Cellini mortally wounds Pompeo. The the Pope. They are on a makeshift platform onlookers are indignant at what they believe and are to act as judges in a singing contest. to be the murder of a Capuchin by a bandit He decides stay to the end so that he can from the Apennines. Cellini is arrested by the see how far his enemies will dare to mock guards. But suddenly the cannon at Castel him and then tell the Pope. Columbine Sant’Angelo booms out, signalling the end introduces the contestants: one is Harlequin, of the carnival. The candles are extinguished sung by the leading Roman tenor, and the and the square is left in darkness. The other Pierrot (also known as Polichinelle or confusion enables Cellini to flee under his Pasquarello), played by a singer from Tuscany. friends’ protection while Ascanio leads Teresa The pantomime is constantly interrupted away. As the mayhem and shouting increase, by shouts from the excited audience. The Balducci mistakes Fieramosca, still wearing elegantly attired Harlequin plays the lyre his white habit, for the murderer. Once more and sings with great refinement, in sharp his protests are to no avail. The guards arrest contrast to the garishly dressed Pierrot, who him on the charge of killing Pompeo, bringing accompanies himself on the drum and gives a the act to a resounding conclusion. thoroughly vulgar performance. The audience make fun of the false treasurer, who clearly Act I. Second tableau. prefers Pierrot’s singing and mocks Harlequin. · Cellini’s romance, “Une heure encore et ma In the end the latter is rewarded with a single belle maîtresse” “La gloire était ma seule idole” écu, while his rival is given fistfuls of gold. The · Chorus of engravers, “Si la terre aux beaux real Balducci is so enraged he charges at the jours se couronne” actors with his stick. · Ascanio’s aria, “Cette somme t’est due” · Fieramosca’s aria, “Ah! qui pourrait As night falls, the square is lit up by masks me résister?” bearing lighted candles (the famous “moccoli” · Harlequin’s arietta of Mardi Gras). Lively strains of dance music · Pierrot’s cavatina – a galop – are heard. The comedy, however, · Galop of the “moccoli” 38 pàg.

ACT II THIRD TABLEAU

Early on Ash Wednesday morning in Benvenuto Cellini’s workshop, where the plaster mould for the statue of Perseus stands. Teresa is anxiously waiting for news of Cellini while Ascanio, who brought her there, tries to calm her. From outside in the street, chanting is heard: a procession of white-robed monks are reciting the litany to the Blessed Virgin (“Ora pro nobis”). As their voices fade into the distance, Teresa and Ascanio sing a melancholy prayer to the Virgin begging for Cellini’s return.

Cellini bursts in. He is still wearing his white habit but it is stained with Pompeo’s blood. He tells how he escaped from his pursuers the previous night by hiding behind a door and then lost consciousness. Fortunately for him, the procession of white monks arrived at daybreak. He hid among them and so eluded the guards who were hunting for him and reached his workshop safe and sound. But he is so shaken that he decides to flee Rome immediately, taking Teresa with him, and without finishing the statue for the Pope. He sends Ascanio in search of a horse and remains alone with Teresa. They sing a moving two-part love duet, which is an exaltation of love. Teresa helps him to change his clothes and gives him weapons and a shield. She agrees to leave Rome and follow him to Tuscany.

Ascanio rushes in to warn them that Balducci and Fieramosca are coming to take Teresa away. Cellini tells Teresa to hide before they arrive but, when her father starts shouting and English Synopsis 39

threatening Cellini, she emerges. The dispute sculpture, though it cost him his life. Everyone gives rise to a feverish quintet. Balducci feels expects him to be severely punished, but powerless to overcome Cellini’s unshakable the Pope, aghast at the prospect of losing determination and he calls on Fieramosca — such a splendid work, takes a fatherly whom he refers to as his son-in-law — to play stance and asks Cellini what his conditions his part and carry his daughter off immediately. are for completing the statue. Cellini asks But once again Fieramosca’s cowardice for forgiveness for his sins, Teresa’s hand becomes clear: when Cellini threatens him in marriage, and the rest of the day to cast and pulls his dagger, he says he would rather the sculpture. The Pope’s love of art wins the avoid a scandal. day and he agrees. But should the job not be finished on time – he himself will come in The high spot of this third tableau is the the evening to check –, Cellini will be hanged. unexpected arrival of Pope Clement VII, to All the characters, including the Pope’s a majestic orchestral accompaniment. The attendants, give voice to their respective Pope’s presence turns the quintet into a emotions. Cellini, in an insolent, self-assured sextet, in which one of the basic themes of tone, expresses his conviction that he will be the opera emerges: the passion for art works victorious. felt during the Renaissance by high-ranking churchmen, and the wealthy and powerful in general, since the possession of beautiful Act II. Third tableau objects enhanced their prestige. The Pope’s · Teresa and Ascanio’s prayer, “Sainte Vierge attitude is a clear example of this, notably his Marie”, and chorus of white monks indifference to the personal conflict evoked · Teresa and Cellini’s duet, “Ah! Le ciel, cher by Balducci. Having forgiven everyone’s sins époux” and granted indulgences, he brushes aside · Quintet, “Ah, je te trouve enfin” Balducci and Fieramosca’s charges against · Sextet, “Le pape ici!” Cellini and merely expresses irritation over his · Finale, “Ah, maintenant de sa folle delay in casting the statue. impudence”

The Pope announces his intention to withdraw Cellini’s commission and find another sculptor to complete the statue. Cellini is furious and defies him by grabbing a hammer and threatening to destroy the plaster mould. He swears he will allow no rival – not even Michelangelo – to cast his wonderful 40 pàg.

ACT II FOURTH TABLEAU

The foundry in the Coliseum where the statue of Perseus is to be cast. It is separated by a curtain from Cellini’s workshop. After a brief entr’acte, Ascanio enters the workshop. He is worried over the fate that awaits Cellini if the statue is not finished and sings an attractive aria, or song, in rondo form, in which his apprehensions mingle with the hope that all will turn out right and amusing imitations of the other leading characters.

Cellini arrives, sends Ascanio into the foundry, and launches into one of the most beautiful and delicate arias in the opera, preceded by recitative. In it he reflects on his unusual destiny and dreams of fleeing the evils of the city and living as a shepherd in some quiet, shady spot beneath the stars. As the engravers and founders prepare to cast the statue, they sing about the lives of sailors and the dangers of the ocean winds. Cellini considers their song, which evokes weariness and discouragement, as an ill omen. He encourages them to work with renewed energy and promises them a celebration is they are successful.

Fieramosca arrives with two henchmen. All three are armed and he challenges Cellini to a duel. He refuses to fight in the workshop, however, because he could be accused of murder. Instead they decide to meet in the cloisters of the church of Sant’Andrea. Cellini sends Ascanio for his sword but just as he is about to set out, Teresa arrives in great distress. She has fled from her father’s house because he is planning to send her away from Rome, despite the Pope’s promises. She implores Cellini not to fight but he is determined to kill his cowardly rival and leaves. The desperate Teresa is left alone and is then faced with the workers, who have decided, in Cellini’s absence, to lay down their tools because the job is too hard. They express their attitude in a brief but striking chorus.

Fieramosca returns and Teresa, thinking he has killed Cellini, faints. When she recovers she calls on the workers to avenge their master. They take Cellini’s side and grab Fieramosca, who offers them a English Synopsis 41

large amount of gold if they will leave Cellini Francesco and Bernardino to bring everything and come to work for him. The attempted in his workshop – his masterpieces in gold, bribery infuriates them and they threaten to silver, copper and bronze – and throw it all throw him into the furnace. Thereupon Cellini into the cauldron. Everyone lends a hand – and Ascanio arrive, to Teresa’s great relief. Ascanio, the most skilled workers, and Cellini Cellini now realizes the duel was a stratagem himself – until all his possessions have been to enable Fieramosca to entice his workers tipped into the liquid metal. An explosion is away. The best punishment, he decides, will heard as the lid of the cauldron blows off, be to make him help to cast the sculpture. followed by shouts of victory. A torrent of Faced with the alternative of such a painful molten metal pours out, the mould splits apart, death, Fieramosca can only accept. He puts and the glorious, incandescent statue appears. on a foundry worker’s black apron and sets to Everyone heaps praise on the triumphant work. Teresa and Ascanio are reassured. Cellini, even Fieramosca and Balducci, the Pope pardons him, and Teresa exults. Thanks A resounding chord from the entire orchestra to Cellini’s immortal Perseus, the honour of marks the arrival of the Pope, accompanied goldsmiths has been saved, and the hymn in by Balducci, who also wants to witness the praise of their profession, which was heard at solemn moment of the casting. The Pope tells the end of the second tableau, brings the work his treasurer to be quiet and stop scolding his to a close. The curtain falls. disobedient daughter and then orders Cellini, who is trying to appear confident, to begin the final phase of the process. The curtain is Act II. Fourth tableau drawn back to reveal the cauldron, the Pope · Entr’acte and his escort take their places, and many · Ascanio’s aria, “Mais qu’ai-je donc?” ordinary people look on in great excitement. · Cellini’s aria, “Seul pour lutter” But soon Fieramosca announces, with · Chorus, “Bienheureux les matelots” satisfaction, that an unexpected problem has · Scene, “Vite au travail” arisen: the workers say there is not enough · Chorus “Peuple ouvrier” metal to cast the statue. · Scene and chorus, “Ah! Ciel! Il est mort!” · Chorus, “A l’atelier” Cellini and his assistants are appalled. But · Entrance of the Pope and finale then, on a sudden inspiration, he prays to God for help. It arrives in the form of an idea that will enable him to save the operation. He tells 42 pàg.

John Osborn, Cellini a la Dutch National Opera&Ballet el maig de 2015. Foto: Clarchen&Matthias Baus 43

SOBRE LA PRODUCCIÓ Terry Gilliam Director d’escena

En el decurs de la gestació de Benvenuto El vestuari és del segle XIX, el d’una societat Cellini, del juny de 2011 fins al juny de 2014, victoriana, conservadora, opressiva, puritana i amb l’estrena a l’English National Opera, classista, en blanc i negre. Teresa és una noia Terry Gilliam va escriure un diari on explicava rica dins una gàbia d’or: quan en surt es troba el procés creatiu de la producció. Aquests un món que gira a l’inrevés de com ella creu, són alguns dels seus apunts: i la seva sexualitat, fins en aquell moment amagada, treu el nas. El Carnestoltes que Cellini és com Berlioz: pompós, perillós, clou el primer acte, ple de color, llibertat i sempre al límit, boig, transgressor, un gran caos, ho sacseja tot. [...] artista... I a mi m’agrada formar part d’aquest equip tan especial […] En l’escena del Carnestoltes, durant trenta minuts seguits l’acció no s’atura mai. Hi ha cent Benvenuto Cellini és algú sobre qui m’hauria persones damunt l’escenari: xanquers, acròbates, agradat rodar una pel·lícula. Un home malabaristes, homes fent trucs de màgia. [...] extraordinari: l’únic artista del Renaixement que va escriure la seva pròpia biografia, un joier Les videoprojeccions ens permeten il·lustrar i escultor brillant, un dels més grans del seu moments claus de l’acció, com la fosa de temps, i, tanmateix, un pocavergonya i mentider. l’estàtua del Perseu o, a l’inici de l’obra, tot el Tot el procés de creació de la seva escultura viatge a Roma del protagonista. [...] del Perseu a Florència és el punt culminant, tant de la seva autobiografia com de l’òpera El gravat de Goya El sueño de la razón produce de Berlioz, procés envoltat en tot moment monstruos (de la seva sèrie Caprichos) em de bogeria, excés d’arrogància i una curiosa va inspirar a l’hora de posar en escena la capacitat de fastiguejar-se a si mateix. […] seqüència del somni de Cellini del segon acte: aquesta escena en concret va ser molt En la nostra visió, Cellini és un seductor en difícil de concebre. [...] sèrie i un alcohòlic: per a ell l’escultura és un afer secundari. Qui l’interpreti ha d’entendre Un cop estrenada aquesta producció, el meu a la perfecció la bogeria. I, és clar, tota la desig de filmar la vida de l’artista va quedar ja producció hi està en sintonia. […] cobert i fora de la llista d’anhels pendents. [...] 44 pàg.

Hector Berlioz. Foto: Felix Nadar La cita 45

«Les impressions produïdes per la música són fugisseres i aviat s’esvaneixen. Quan una música és completament nova necessita més temps que cap altra a l’hora d’exercir el seu poder sobre la percepció de l’oient. Només ho aconseguirà actuant repetidament de la mateixa manera, tot colpejant i colpejant sempre sobre el mateix punt. L’oient, que no en va comprendre res en escoltar-la per primera vegada, en la segona audició s’hi familiaritza, aconsegueix que li agradi en la tercera i sovint acaba apassionant-s’hi.» Hector Berlioz Compositor (1803-1869) 46 pàg.

Benvenuto Cellini a Toulouse el maig de 1969 amb motiu del centenari de la mort de Berlioz. Decorats de Claude Perrier. Foto: René Fabre, Toulouse 47

DUES VIDES D’ARTISTA: HECTOR BERLIOZ I BENVENUTO CELLINI

Xavier Cester Periodista i crític musical

«La meva vida és una novel·la que m’interessa molt.» Això escrivia un jove Hector Berlioz a un amic força anys abans de redactar les seves Memòries, un text tan brillant com la seva música. El compositor francès s’inspiraria en la vida d’un altre creador, Benvenuto Cellini, per escriure la que esdevindria la seva primera òpera. Tres segles separen un dels màxims exemples del Romanticisme musical d’una de les figures més vitals del Renaixement italià, units per una lluita comuna contra la incomprensió i la mediocritat que els envolta. 48 pàg.

ÉS FORA DE FRANÇA (A ALEMANYA, RÚSSIA I ANGLATERRA SOBRETOT) ON BERLIOZ ACONSEGUEIX EL RECONEIXEMENT QUE EL SEU PAÍS NO LI DÓNA

Nascut el 1803 a La Côte-Saint-André, prop de Grenoble, Berlioz es va escapar de la carrera de medicina a la qual el destinava el seu pare, metge, quan –un cop arribat a París– va refermar la seva autèntica vocació, la música. Gluck va ser el seu primer déu, al qual es va afegir Beethoven, que li va revelar la força dramàtica de la música instrumental. El 1830 comença una dècada prodigiosa que va veure el sorgiment de tot un seguit d’obres que van trencar motllos: la Symphonie fantas- tique (1830, el mateix any de l’estrena tempestuosa d’una altra fita eld Romanticisme, Hernani de Victor Hugo), Harold en Italie (1834), Grande Messe des morts (1837), Roméo et Juliette (1839, simfonia del tot atípica en què cristal·litza una altra de les seves grans passions, Shakespeare). Alguns èxits puntuals no van ser suficients com perquè Berlioz es guanyés la vida només amb la seva música, tot obligant-lo a una intensa activitat com a crític musical que li robaria molt de temps, però en la qual desenvolupà una ploma ben esmolada.

El seu ritme creatiu s’alenteix i és fora de França (a Alemanya, Rússia i Anglaterra sobretot) on aconsegueix el reconeixement que el seu país no li dóna, tot desenvolupant a més una aplaudida faceta de director d’orquestra. El fracàs a París de La damnation de Faust (1846) és espe- cialment coent, però després del Te Deum (1849), Berlioz aconsegueix amb la llegenda sacra L’enfance du Christ (1854) el seu més gran èxit. El veritable opus magnum (encara inèdit a Barcelona) del compositor és Les troyens (1856-1858): nova decepció, Berlioz només veuria en vida els tres últims actes (i retallats) d’aquest vast fresc que recupera la seva passió juvenil per Virgili. L’última obra important, una altra òpera, és un retorn a Shakespeare, Béatrice et Bénedict (1860-1862), la darrera pirueta abans de passar amb amargor i sense gairebé escriure una nota els últims anys fins a la seva mort, el 1869. Dues vides d’artista: Hector Berlioz i Benvenuto Cellini 49

Benvenuto Cellini, Toulouse, maig de 1969. Decorats de Claude Perrier. Foto: René Fabre, Toulouse

Una figura del Cinquecento Benvenuto Cellini (1500-1571), escultor i orfebre, va escriure la seva Vita entre 1558 i 1566, tot i que el text romandria inèdit fins al 1726, en què va ser publicat de manera parcial. Curiosament, durant un temps el llibre va fer més per garantir la fama posterior de Cellini que la seva pròpia obra (Goethe mateix la va traduir, tot considerant-lo un dels grans testimonis del Renaixement). La personalitat bigger than life de l’artista, les múltiples peripècies que va viure, sens dubte ajudaven en l’atractiu novel·lesc d’aquestes memòries.

Als dinou anys Cellini va entrar al servei del papa Climent VII, però les seves malifetes el van conduir a la presó. Altres etapes de la seva vida serien França, a la cort de Francesc I (per a qui creà un cèlebre saler conservat a Viena), fins a tornar el 1545 a la Florència natal, on romangué fins a la seva mort. Moltes de les seves obres han desapa- regut; un fet que ha contribuït a la llegenda, que l’òpera de Berlioz recull, que per fondre amb èxit l’estàtua de Perseu amb el cap de Medusa va llançar al foc totes les peces i objectes que tenia a mà al seu taller. 50 pàg.

El Saler és una escultura de taula obra de Benvenuto Cellini que es conserva al Kunsthistorisches Museum de Viena.

Berlioz va veure aquesta estàtua i, de fet, Itàlia va suposar una font d’ins- piració continuada per al músic arran de l’estada que hi va fer gràcies a guanyar, el 1830, en el quart intent, el cobejat Premi de Roma, prova de pas obligada per a tot compositor que volgués fer carrera. Si bé la seva visió de la vida musical italiana va ser molt dura, el país transalpí està rere moltes obres del compositor, com el mateix Benvenuto Cellini.

Un cop retornat a França, el 1832, l’òpera era el camí més evident per consolidar la carrera d’un compositor que, com en el cas de Berlioz, no era un virtuós de cap instrument. Després de considerar diverses possibilitats, com Hamlet, va ser Alfred de Vigny qui va suggerir l’au- tobiografia de l’orfebre, de la qual acabava d’aparèixer una traducció al francès, com a matèria d’una possible òpera. Com a llibretistes, el compositor va acudir al dramaturg Léon de Wailly (1804-1863) i al poeta Auguste Barbier (1805-1882) amb la intenció inicial d’escriure una opéra comique, és a dir, una obra amb números musicals enllaçats per diàlegs parlats. El refús del llibret per part de l’Opéra Comique va fer que els autors piquessin a la porta a l’Opéra de París, no debades la trama, ambientada en la Roma del segle XVI i rica en escenes coloristes, Dues vides d’artista: Hector Berlioz i Benvenuto Cellini 51

a ajudant de l’artista i els tres cops de canó BERLIOZ VA REAPROFITAR des del Castel Sant’Angelo que marquen el ALGUNS TEMES DE final del Carnaval i l’inici de la Quaresma. De BENVENUTO CELLINI fet, és l’autor alemany E. T. A. Hoffmann i el seu relat Signor Formica el que hi ha darrere EN DUES OBRES bona part de l’escena del Carnaval que tanca de manera brillant el primer acte (l’expe- INSTRUMENTALS: riència del compositor el 1832 al Carnaval RÊVERIE ET CAPRICE I LE romà va ser més aviat sòrdida). CARNAVAL ROMAIN

«Malvenuto Cellini» Berlioz va escriure la música entre comença- ments del 1836 i l’abril del 1837, i l’estrena era també apropiada per a aquest presti- finalment tindria lloc, després de diversos giós escenari. L’acceptació del projecte va ajornaments, el 10 de setembre de 1838. implicar, entre altres coses, que l’obra comp- El procés de preparació de l’obra va ser taria amb recitatius cantats en comptes de una premonició que les coses no anirien diàlegs, però els autors van voler mantenir el bé: «Mai no oblidaré les tortures que he to col·loquial del text, tot allunyant-se cons- hagut de suportar durant els tres mesos [en cientment de la grandiloqüència dels versos realitat, sis] consagrats als assajos», recordà d’Eugène Scribe, el llibretista més sol·licitat més tard el compositor. Berlioz apunta dife- a l’Opéra. rents culpables, des del director encarregat de l’estrena, François Habeneck, fins als Un llibret d’òpera no és un estudi històric, i cercles contraris a la seva figura, passant Barbier i De Wailly es van prendre moltes pel cor i l’orquestra del teatre, superats per llibertats amb el text de Cellini, començant les dificultats de la seva escriptura. El tenor per la trama amorosa, del tot fictícia. L’epi- protagonista, Gilbert Duprez, estrella rutilant centre de l’acció és la fosa de l’estàtua del a l’Opéra de París després de la retirada i Perseu, que també apareix al llibre, però en posterior suïcidi d’Adolphe Nourrit, i cèlebre comptes de ser encarregada per Cosme per haver introduït el Do de pit, tampoc no I de Mèdici a Florència (on encara es pot hi va ajudar gaire: «música complicada i veure a la Piazza della Signoria), a l’òpera és erudita», va definir-la. un desig del papa Clément VII a Roma, tot i que la censura parisenca va prohibir l’apa- Durant els assajos Berlioz va haver de fer rició del pontífex a escena, transformat en un múltiples modificacions, com canviar la cava- mer cardenal. Altres coincidències, tot i que tina d’entrada de Teresa per satisfer Madame parcials, entre autobiografia i òpera són els Dorus-Gras, escriure una ària al segon acte per personatges de Balducci, tresorer papal, l’as- a Rosina Stolz (Ascanio) –que esdevindria un sassinat de Pompeo, la figura d’Ascanio com dels fragments més celebrats– i compondre 52 pàg.

Benvenuto Cellini, Toulouse, maig de 1969. Foto: René Fabre, Toulouse

una ària per a Cellini que obriria el segon quadre del primer acte, a banda de realitzar talls d’última hora. Quan l’estrena va arribar, el resultat va ser inequívoc: un fracàs absolut.

Tot i comptar amb defensors de la seva obra, el públic «va xiular amb una energia admirable», va reconèixer l’autor. La majoria de la premsa va quedar sobtada que l’Opéra de París, l’escenari dels grans drames d’Auber, Halévy i Meyerbeer, dugués a escena una obra híbrida, amb un fort component còmic. La vulgaritat del text va ser tan blasmada com una música considerada excèntrica. Després de la tercera representació, Duprez va abandonar el vaixell i fins quatre mesos després no va arribar un nou tenor per protagonitzar la quarta i última funció completa de l’obra. L’acte primer encara es faria tres cops més, seguit d’un ballet, però l’òpera ja s’havia guanyat un malnom: «Malvenuto Cellini», tal com apareixia en una caricatura. Berlioz va decidir retirar l’obra: «Estic ínti- mament convençut que us n’assabentareu amb plaer», va escriure –no sense ironia– al director d’una companyia que no tornaria a posar en cartell Benvenuto Cellini; fins al 1972. Dues vides d’artista: Hector Berlioz i Benvenuto Cellini 53

AMB LA VISIÓ IDEALISTA DE LA SEVA OBRA, BERLIOZ FA TOTA UNA DECLARACIÓ DE PRINCIPIS EN DEFENSA DE LA SUPERIORITAT DE L’ACTE CREADOR I DE L’ARTISTA COM A GENI

Segona oportunitat Berlioz va reaprofitar alguns dels temes de l’òpera en dues obres instru- mentals: l’ària original de Teresa per a Rêverie et Caprice, per a violí i orquestra (1841), i altres fragments per a l’obertura Le Carnaval romain (1844), una de les seves pàgines més vistoses i populars. No va ser, però, fins el 1852, quan Franz Liszt, amic de Berlioz, va volerdonar a Weimar una segona oportunitat a Benvenuto Cellini. Liszt ja havia sortit al seu moment en defensa de l’òpera, tot i que no la va pas veure a París. Ara, a proposta del compositor hongarès i del director d’orquestra Hans von Bülow, Berlioz va acceptar escurçar i introduir canvis en la partitura, tot movent alguns números de lloc, encara que això impliqués desequili- brar l’estructura dramàtica.

Aquesta versió en tres actes (els dos quadres del primer acte original van ser dividits) va ser la que el mateix Berlioz dirigiria el 1853 al Covent Garden de Londres, en presència de la reina Victòria. Per desgràcia, l’èxit tampoc no el va acompanyar davant un públic que només tenia orelles per a l’òpera italiana, i després de noves funcions a Weimar el 1856, Benvenuto Cellini no es va interpretar més en vida del compo- sitor. L’obra va mantenir certa presència marginal en el repertori, sempre en l’edició escurçada de Weimar, però a partir del renovat interès per la música de Berlioz (amb Anglaterra com a focus principal) encetat als anys seixanta del segle passat, els teatres van començar a fixar-se en la versió original, que avui dia sol ser la preferida pels teatres (amb més o menys talls, a gust del consumidor). Alguns intèrprets, com l’eximi berliozià Sir Colin Davis en unes representacions històriques al Covent Garden el 1966 que donarien peu a la primera gravació discogràfica, van voler tornar a les intencions originals del compositor introduint-hi diàlegs parlats per convertir Benvenuto Cellini en l’opéra comique que, al capdavall, mai no va ser en vida de l’autor. 54 pàg.

1 2

3 4

La missió del creador Benvenuto Cellini, amb el virtuosisme orquestral propi de Berlioz i amb un encís melòdic evident en moltes de les seves pàgines, és una òpera volcànica, un esclat musical al servei d’un llibret ric en peripècies i situa- cions que abraça sense por els registres tràgic i còmic. Tota l’escena del Carnaval, amb la seva superposició d’accions i plans musicals, és un veri- table tour de force, i si la trama del segon acte presenta massa anades i vingudes, la fosa reeixida de l’estàtua és l’apoteosi esperada, el punt culmi- nant d’aquesta exaltació de l’acte creador. Perquè, a l’hora de la veritat, el protagonista no és tant l’escultor italià com el compositor francès.

Amb la seva visió idealista, en què la missió del creador està per sobre de tota contingència i limitació, superant les mesquineses i la miopia Dues vides d’artista: Hector Berlioz i Benvenuto Cellini 55

5 1 i 2. Dos moments de Benvenuto Cellini a Toulouse el maig de 1969 amb motiu del centenari de la mort d’Hector Berlioz, que protagonitzaren Alain Vanzo, Andréa Guiot i Robert Massard. Foto: René Fabre, Toulouse 3 i 4. Esbossos escenogràfics de Claude Perrier per a la producció de Benvenuto Cellini de Toulouse en 1969. Foto: René Fabre, Toulouse 5. Estàtua dedicada a Benvenuto Cellini al Piazzale degli Uffizi de Florència. Foto: Jebulon

dels que, ja siguin mecenes com el Papa o artistes «oficials» com Fieramosca, consideren l’art un simple entreteniment sotmès a les lleis econòmiques, Berlioz fa tota una declaració de principis en defensa de la superioritat de l’acte creador, de l’artista com a geni. El fracàs de l’òpera és un reflex del fracàs de Berlioz, incomprès al seu país per un públic obtús, només desitjós d’emocions superficials. Com el compositor va expressar en les seves Memòries en rellegir la partitura, Benventuo Cellini «conté una varietat d’idees, una energia impetuosa, una brillantor de colors musicals com probablement mai no tornaré a trobar i que mereixien un destí millor». Per sort, aquest destí ha arribat finalment per a un dels compositors més originals i apassionants del segle XIX. 56 pàg.

Esbós escenogràfic de Claude Perrier per a Benvenuto Cellini, Toulouse, 1969. Foto: René Fabre, Toulouse 57

BERLIOZ, UN GRAN INNOVADOR Josep Pons Director musical del Liceu

Hector Berlioz (1803-1869), amb el seu Grand traité d’instrumentation et d’orchestration modernes, és un personatge clau a l’hora d’entendre el desenvolupament de l’orquestra en el període romàntic. No oblidem que històricament, tot i que moltes vegades ens l’imaginem més tarda- nament, se situa entre Ludwig van Beethoven (1770-1827), Franz Schubert (1797-1828), Felix Mendelssohn (1809-1847) i Robert Schu- mann (1810-1856); i que Beethoven estrenà la seva Novena Simfonia el maig de 1824; per tant, només una dècada abans que Benvenuto Cellini.

Històricament, en el període renaixentista, les formacions instrumentals (orquestra) sempre s’estructuraven a partir de famílies completes d’instruments (flautes, xeremies, baixons, sacabutxos, violes...), en què cadascuna incloïa tota la gamma de veus (soprano, contralt, tenor i baix), la música era intercanviable entre les diverses famílies i la instrumentació es feia a gust de l’intèrpret i a partir de les famílies de què es disposava.

Després, ja en el Classicisme, l’orquestra pren una estructura fixa i es constitueix a partir de la barreja de representants de les antigues i diverses famílies renaixentistes: les fustes barrejant flautes amb oboès (xeremies), clarinets i fagots (baixons), i així també els metalls i les cordes. 58 pàg.

BERLIOZ REP L’ORQUESTRA BEETHOVENIANA DE FUSTES A DOS I L’EIXAMPLA INCLOENT MÉS EXTENSIÓ EN CADASCUNA DE LES SEVES FAMÍLIES. TAMBÉ N’AUGMENTA EL NOMBRE D’INSTRUMENTS, UN CAMÍ QUÈ ANYS MÉS TARD VA DESENVOLUPAR WAGNER

A partir d’aquí comença un llarg procés de Damnation de Faust. Però tampoc amb la desenvolupament de l’orquestra, tant en el Symphonie fantastique; i aquesta simfonia nombre d’instruments com en l’exploració de tampoc amb el Requiem, Harold en Italie o les seves possibilitats combinatòries. I aquí Les nuit d’été. En el seu afany innovador, per és on entra de ple Berlioz. Ell rep l’orquestra a cada obra busca noves línies vocals, nous beethoveniana, de fustes a dos, i l’eixampla recursos instrumentals. incloent més extensió en cadascuna de les seves famílies i, al mateix temps, n’augmenta És potser per aquest motiu que en la seva el nombre d’instruments, tant en les fustes època fou un personatge gairebé maleït: com en els metalls. Un camí que serà seguit l’Opéra de París no li va voler estrenar mai i plenament desenvolupat anys més tard per cap títol (de fet, encara l’any 2003, i amb Wagner. Així doncs, aquest augment de nous motiu del bicentenari del seu naixement, colors, com els del piccolo, el corn anglès, el hi hagué una proposta, rebutjada, de clarinet baix o el contrafagot en les fustes, o traslladar les seves despulles al Panteó la combinació de trompetes amb cornetes de de Personalitats Il·lustres de París). Això pistons en els metalls, li permet l’exploració ens enllaça amb el protagonista de l’òpera, de noves combinacions i la creació de nous Benvenuto Cellini: l’artista maleït. La història colors instrumentals. ens ha donat exemples similars del de Cellini, grans artistes amb facetes tèrboles Berlioz, però, innova també en recursos. La de la seva personalitat: Caravaggio, Carlo diversitat entre les seves obres és enorme: Gesualdo da Venosa, Jean Genet... Però a Cellini no té res a veure amb Troyens i Berlioz, el que més el fascina del personatge Berlioz, un gran innovador 59

Alain Vanzo (Cellini) i Andréa Guiot (Teresa), protagonistes a Toulouse el maig de 1969

és l’ideal artístic, segons el qual l’obra d’art està per damunt de tot: el conflicte de Cellini amb el Papa per defensar el seu art; fins a arribar a l’extrem que, per assolir la seva fita ideal, s’ho juga tot a una sola carta, en fondre literalment tota la seva obra anterior i reciclar-la per crear el Perseu. Guanya i passa a la posteritat amb només una sola estàtua i un saler. Un artista que és coherent i conseqüent: una ètica de l’art. Que és precisament el que perseguia Berlioz.

Extractes de la conversa de Josep Pons amb Jordi Pujal. Transcripció de Jordi Pujal 60 pàg.

Nicolai Gedda fotografiat a la platea del Liceu a finals dels anys setanta. Foto: Pérez de Rozas La cita 61

«El rol de Cellini està compost d’una manera equilibrada, escrit bellament per a un tenor de tessitura alta i desenvolupat de manera progressivament ascendent fins a l’escena clímax final, quan s’enfronta al Papa. L’escriptura vocal de Berlioz produeix tots els efectes de l’estil italià, des de llar- gues línies legato fins a àries que culminen en notes altes, molt sovint en un Do agut. O sigui que des del punt de vista vocal és un paper dificilíssim, però molt agraït per a l’intèrpret: una meravella per al tenor.»

Nicolai Gedda Tenor 62 pàg.

Perseu amb el cap de Medusa, escultura en bronze de Benvenuto Cellini (1500-1571), bastida entre 1545 i 1554. Piazza della Signoria, Loggia dei Lanzi, Florència. Foto: Paolo Villa 63

EL SECRET DE L’ARTISTA Etsuro Sotoo Escultor en cap de la Sagrada Família

Per dins de tota obra d’art corre sang calenta, hi ha passió, hi ha vida, hi ha una història. La recerca de la bellesa és el que persegueix de manera obsessiva qualsevol artista.

En l’òpera molt sovint l’amor carnal és l’element argumental bàsic. En el cor de Cellini (com en ELS MOMENTS el de tot artista) aquest amor carnal entre home TENSOS I LES i dona competeix amb el seu amor envers l’art. Conscient de tot això, Berlioz escriu aquesta SITUACIONS LÍMIT òpera en la qual l’amor per l’art acaba superant FAN BROLLAR l’amor carnal i al capdavall se situa en una posició més elevada (per bé que no el venç, ja LA SENSIBILITAT que ambdós triomfen), la qual cosa permet que HUMANA el públic descobreixi el secret més ben guardat al cor d’un artista: l’origen de la seva sensibilitat.

Els moments tensos i les situacions límit fan brollar la sensibilitat. En el cas dels japonesos, en gran manera ha estat facilitat per haver d’enfrontar-se als elements de la natura (tifons, terratrèmols...) en la seva quotidianitat diària, i havent-se de debatre sempre, per tant, entre la vida i la mort. En el cas de Cellini la seva sensibilitat ve determinada per l’època en què va viure (època de grans obres i grans artistes), en què la gelosia, les revenges o un adversari podien decidir sobre la vida o la mort de qualsevol.

Per qüestions professionals, d’uns anys ençà la meva relació amb Florència és molt estreta i tinc molt present diàriament la figura de Benvenuto Cellini. Sento que la meva sensibilitat es molt afí a la seva i que, malgrat la distància, els moments d’exaltació que tots dos hem viscut tenen una naturalesa similar. Qui estima l’art busca la pau i qui busca la pau lluita tant com cal per aconseguir-la. 64 pàg.

Cartell promocional de Brazil, pel·lícula de 1985 dirigida per Gilliam / Filmoteca de Catalunya 65

TERRY GILLIAM, MÉS ENLLÀ DE LA PANTALLA Esteve Riambau Director de la Filmoteca de Catalunya

El cinema de Terry Gilliam desborda el marc de la pantalla. Hi ha altres cineastes, com Rossellini, que ho fan per la seva proximitat amb la realitat. O com Bergman, de qui el vessant teatral queda delatat per la seva direcció d’actors. La característica essencial de Gilliam és l’excés: un sentit del grotesc heretat dels anys provocatius amb els Monty Python; una posada en escena basada en el barroquisme de l’enquadrament i la seva distorsió òptica mitjançant l’objectiu de gran angular, i una proximitat cap a universos fantàstics que depassen els límits convencionals de la ciència-ficció.

Els herois del temps (Time bandits, 1981), el seu primer llargmetratge en solitari, ja marca una tendència inequívoca delimitada per nans i gegants, minotaures i anacronismes històrics. És un deliri que poc després tindria continuïtat en l’univers orwellià de Brazil (1985) o en la revisitació excessiva de Les aventures del baró de Münchhausen (The adventures of Baron Munchhäusen, 1988). El món de Gilliam també està obert a influències artúriques, presents en El rei pescador (The fisher king, 1991) o en els vasos comunicants que Dotze micos (Twelve monkeys, 1995) estableix amb l’inquietant curtmetratge experimental de Chris Marker titulat La jetée. El fet que Gilliam es veiés obligat a cancel·lar el rodatge de The man who killed Don Quijote el 1999 o que fos apartat de la direcció de Harry Potter i la pedra filosofal (Harry Potter and the philosopher’s stone, 2009) només fa créixer la coherència d’una carrera desenvolupada mitjançant les al·lucinacions psicodèliques dels protagonistes de Por i fàstic a Las Vegas (Fear and loathing in Las Vegas, 1998), una biografia d’Els germans Grimm (Brothers Grimm, 2005) compartida amb els personatges dels seus contes de fades, la presència d’elements de circ en The imaginarium of Dr. Parnassus (2009) o la culminació, amb The zero theorem (2014), de la seva trilogia de la distòpia iniciada amb Brazil i Twelve monkeys. 66 pàg.

Fotograma de Brazil (1985) de Terry Gilliam / Filmoteca de Catalunya

Des d’aquesta concepció, del cinema a l’òpera italianes Les aventures de Benvenuto Cellini només hi havia un pas. També n’hi ha entre els (&Il magnifico avventuriero, 1963) o &Una vita films de Luchino Visconti o de Werner Herzog scellerata (1990). En mans de Gilliam, l’artista i llurs respectives posades en escena líriques. renaixentista s’incorpora amb mèrits propis a En el cas de Gilliam, però, les ressonàncies la seva galeria d’iconoclastes delirants sorgits entre Senso i Verdi o Fitzcarraldo i Puccini indistintament de la mitologia clàssica o de es desplacen específicament vers Hector la pintura de Bruegel i Bosch, de l’Alícia en Berlioz. El director de Brazil va recórrer per el país de les meravelles o del periodisme primer cop al compositor francès amb una gonzo de Hunter S. Thompson, de l’apocalipsi adaptació escènica de La condemnació de d’Orwell o dels fantasmes de Fellini. Faust el 2011. Tres anys més tard va estrenar Benvenuto Cellini, una òpera centrada en la «Somniar fa que la vida sigui possible», afirma figura d’aquest escultor, orfebre i escriptor un cineasta a qui la pantalla li queda petita per renaixentista a qui una simple trama amorosa acollir el seu univers desbordant. D’aquí vénen derivada d’intrigues, disfresses i personalitats les seves incursions operístiques mitjançant suplantades situa en el Carnestoltes de un compositor, Berlioz, no adaptat gaire sovint, Roma del segle XVI. I precisament és per –segons les seves pròpies paraules– aquest context el que interessa a Gilliam a «evitar comparacions improcedents». Un cop fi d’incorporar-hi el món del circ, una estàtua posada l’obra ja en escena, però, un tuit del gegant del Perseu, un vestuari barroc o uns mateix Gilliam no dubta a destacar que, «per decorats inspirats en Piranesi. El Benvenuto a espectadors no habituats a l’òpera, el nostre Cellini del cineasta no té res a veure amb el Benvenuto Cellini ofereix preus especials per personatge encarnat per Frederic March en a vegetarians i amants de la bestialitat»: una El burlador de Florència (The affairs of Cellini, gentilesa d’un dels components més provocatius 1934) o el que apareix en les produccions dels sempre corrosius Monty Phyton. Terry Gilliam, més enllà de la pantalla 67

Fotograma de Brothers Grimm (Els germans Grimm), pel·lícula dirigida el 2005 per Terry Gilliam / Filmoteca de Catalunya 68 pàg.

Colin Davis. Foto: Staatskapelle Dresden La cita 69

«Berlioz és un dels compositors més grans i originals, un avançat al seu temps, un inno- vador. Va ser el primer romàntic. Potser l’únic. Estimo la seva energia, la seva imaginació i la seva capacitat per acarar coses molt grans i, al mateix temps, coses molt petites.»

Colin Davis Director d’orquestra (1927-2013) 70 pàg.

Terry Guilliam i Comediants durant una trobada l’any 2000. 71

TERRY GILLIAM, EL QUIXOT I COMEDIANTS Joan Font Director de Comediants

Terry Gilliam es va reunir amb Comediants l’any 2000 a Canet de Mar per proposar-los participar en una pel·lícula que estava produint. El projecte no va reeixir, però la vivència va quedar impresa per sempre en la memòria de Joan Font.

Vaig conèixer personalment Terry Gilliam d’una manera fugaç però molt intensament. Vam compartir amb ell una experiència inoblidable a La Vinya de Comediants, a Canet de Mar. Allà, una nit, li vam preparar i representar un petit muntatge teatral sobre els nostres dimonis, amb focs, petards, fums i fogueres. Ell ens havia demanat de veure’ns i conèixer-nos sobre el terreny per si podíem participar en una bogeria de pel·lícula que estava produint, The man who killed Don Quixote (L’home que va matar Don Quixot). No cal dir que van ser uns moments intensos d’emoció i excitació; vaig i vam viure una petita gran a ventura inesborrable. En aquesta experiència viscuda t’adones del cabal d’energia que desplega aquest imponent artista. Aquella nit a L a Vinya ell gravava personalment les imatges, corria d’un cantó a l’altre de l’espai demanant més imatges, més accions, més situacions, més música... 72 pàg.

Finalment, a l’acabar el rodatge, vam festejar la trobada amb una sopar a La Cúpula; fins i tot en la festa, aquest home vingut d’Amèrica no tenia mesura, desbordava alegria i bon humor, i sense que puguis resistir-t’hi t’arrossega dins dels seus somnis amb els ulls oberts i ben despert.

Malauradament, el projecte no va tirar endavant malgrat els esforços per fer-lo realitat. Tota aquesta aventura-desventura està reflectida en un documental molt especial i recomanable que es diu Lost in la Mancha (Perdut a la Manxa) en què es viuen les calamitats i catàstrofes del rodatge i en el qual la suma de circumstàncies negatives en fa n impossible la continuació. Un bon material per conèixer millor la persona i figura d’aquest gran mag de les imatges i els ambients.

En el nostre entorn hi ha grans creadors, artistes que saben mol t bé el seu ofici i que ens emocionen amb les seves propostes sàvies de com explicar i narrar històries. D’entre aquests, n’hi ha que han anat més enllà del fet transcendent de comunicar emocions i no solament sa ben mirar amb ulls nous històries velles, sinó que tot el que expliquen sempre ho fan des de la seva mirada, però cada cop d’una manera diferent i canviant, fent noves aportacions dins el que podríem dir-ne la se va originalitat. Són creadors que han sabut inventar un llenguatge propi, un llenguatge únic, un llenguatge recognoscible i inconfusible i que Terry Gilliam, El Quixot i Comediants 73

GILLIAM ÉS EL PRESENTADOR D’UNA FIRA DEL “PASSIN I VEGIN”: MONSTRES, FADES, CAVALLERS, DRACS I PRINCESES, AMORS RIDÍCULS, LABERINTS KAFKIANS SENSE SORTIDA, ESCENES D’AMOR IMPOSSIBLES, VIATGES AL FUTUR I A LA LLUNA...

han aconseguit una marca, un estil i una estètica que per ella mateixa els defineix i els situa en un lloc davant dels altres. Terry Gilliam n’és un.

Terry Gilliam es mira la vida amb un gran sentit de l’humor, amb ironia, amb un cert cinisme i sense cap mena de reverència ni fals respecte pels temes transcendents i transcendentals; tot al contrari, aquests són els seus temes favorits, tots i tot som matèria del seu joc, tot i tothom som potencialment una diana per tirar-hi el verí del ridícul. Aquest home té la virtut de fer engrandir les nostres misèries i les nostres ambicions. Però també ens omple de vida, de fantasia, d’il·lusió, de màgia, de somnis, és el presentador d’una fira del «passin i vegin»: monstres i fades, cavallers, dracs i princeses, amors ridículs, laberints kafkians sense sortida, escenes d’amor impossibles, viatges al futur o a la Lluna... Terry Gilliam ens posa davant nostre uns miralls que ens reflecteixen augmentades i deformades les nostres pròpies essències, cares, figures, accions, situacions, anhels, pors, ideals, enganys, traïcions i plaers...

En els moments actuals, en què en l’òpera s’està en un camí de recerca de noves formes per apropar-la a l’avui, en què s’estan buscant nous públics, és saludable i d’agrair que creadors com en Terry donin un nou impuls, una visió fresca i estimulant en aquesta art tan gran, meravellosa i delicada que és l’òpera. 74 pàg.

BERLIOZ MÚSICA

1803 Hector Louis Berlioz neix en una família Ma tante Aurore (Boïeldieu). burgesa de La Côte-Saint-André Klaviersonate 17 (Beethoven) (França), on ja començarà a estudiar música i instruments i a compondre

1815 Probablement aquest any rep la Elisabetta, regina d’Inghilterra (Rossini) primera comunió, que és quan té la primera experiència musical: l’enlluerna una adaptació religiosa coral de l’ària Quand le bien-aimé reviendra, de l’òpera de d’Alayrac Nina. Coneix Estelle Dubœuf (al final de la vida intentarà casar-se amb ella)

1821 Acaba el batxillerat a Grenoble i es Der Freischütz (Weber). La mort du trasllada a París per estudiar medicina, Tasse (Manuel García) sense vocació: tot i el rebuig de la família, decidirà dedicar-se a la música just després de veure l’òpera de Gluck Iphigénie en Tauride. Estudia més música al conservatori de la ciutat

1823 Compon la primera òpera, Estelle Semiramide (Rossini). 9. Sinfonie et Némorin, però no s’estrenarà i en (Beethoven). Die schöne Müllerin renegarà (com renegarà aviat de quasi (Schubert). Neix el tenor Gayarre tota la seva música de joventut)

1825 El seu primer triomf és la Messe La dame blanche (Boïeldieu). Il viaggio solennelle, que estrena a l’església a Reims (Rossini). Adelson e Salvini parisina de Saint-Roch. Comença a (Bellini). Mor Salieri compondre l’òpera Les francs-juges (no s’estrenarà)

1830 La seva cantata Sardanapale guanya Anna Bolena (Donizetti). I Capuleti e i el Prix de Rome. Estrena triomfal de la Montecchi (Bellini) Symphonie fantastique (París)

1831 S’instal·la a Itàlia fins l’any 1832 amb La sonnambula i Norma (Bellini). la beca del Prix de Rome Alexandre Soumet estrena a París l’obra teatral en vers Norma ou l’infanticide, base de l’òpera

1833 Matrimoni amb l’actriu Harriet Lucrezia Borgia (Donizetti). Victor Hugo Smithson (Liszt fa de testimoni): serà estrena l’obra teatral Lucrèce Borgia, turmentat i comportarà problemes base de l’òpera. Beatrice di Tenda econòmics (Bellini). Neix Brahms 75

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Neixen els escriptors Mérimée Guerra de França i Gran Bretanya. (que escriurà la novel·la Carmen) Napoleó ven Luisiana als Estats Units i Mesonero Romanos

Autorretrato (Goya) Derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo: abdica definitivament i el desterren a Santa Helena

Du système industriel (Saint-Simon) Mor Napoleó. Epidèmia de febre groga a Barcelona

El aquelarre/El gran cabrón (Goya) Espanya tanca el Trienni Liberal i obre la Dècada Ominosa (restauració de l’absolutisme)

Physiologie du goût (Brillat-Savarin). Bolívia s’independitza. Portugal Stephenson fa la primera línia de reconeix la independència de Brasil ferrocarril públic amb locomotora a vapor (Anglaterra)

Le Rouge et le Noir (Stendhal). Bolívar mor La Liberté guidant le peuple (Delacroix)

Notre-Dame de Paris (Victor Hugo). Bèlgica estrena Constitució liberal i rei Canti (Leopardi). Mor Hegel. Darwin (Leopold I) salpa des del Beagle

El vapor publica el poema d’Aribau La Ferran VII mor: regència de Maria pàtria a l’inici de la Renaixença Cristina 76 pàg.

BERLIOZ MÚSICA

1834 Simfonia Harold en Italie. Comença Maria Stuarda (Donizetti l’estrena a ser crític musical a Journal des amb el títol Buondelmonte). Das débats (també col·laborarà amb altres Liebesverbot (Wagner). Mor Boïeldieu publicacions): molts textos li causaran enemistats. Neix el seu fill Louis

1837 Requiem Roberto Devereux (Donizetti)

1838 Fracassa Benvenuto Cellini, la seva Guido et Ginevra (Halévy). Maria de primera òpera estrenada (París). Mor Rudenz (Donizetti). Bizet neix a París la seva mare

1839 Estrena a París la simfonia Roméo et La Scala estrena la primera òpera de Juliette. El nomenen Chevalier de la Verdi, Oberto. Gianni di Parigi (Donizetti). Légion d’honneur Moren el tenor francès Adolphe Nourrit i el músic barceloní Ferran Sor

1840 París estrena a l’aire lliure Symphonie Mor Paganini, que va admirar i ajudar funèbre et triomphale Berlioz. Un giorno di regno (Verdi). La fille du régiment i La favorite (Donizetti)

1841 Comença la seva relació sentimental amb Estrena del ballet Giselle amb música la cantant Marie Recio, que l’acompanyarà d’Adolphe Adam en els seus concerts per Europa des de 1842 (molts d’ells, per pagar deutes). Comença a compondre l’òpera La nonne sanglante (no s’estrenarà)

1844 Publica l’influent Grand traité Caterina Cornaro (Donizetti) d’instrumentation et d’orchestration modernes. Estrena amb èxit l’obertura Le carnaval romain, basada en música pròpia de Benvenuto Cellini. Se separa de la seva dona, però l’ajudarà durant la seva malaltia

1846 La seva obra La damnation de Faust El belga Adolphe Sax patenta el saxofon. fracassa en estrenar-se (París), i això Chopin compon la Barcarola li provoca deutes, que intenta pagar amb més concerts a l’estranger: fora de França té més èxit

1848 Comença a escriure les Mémoires (la Il corsaro (Verdi). Le val d’Andorre publicació definitiva serà pòstuma però (Jacques Halévy). Mor Donizetti se’n publicaran textos abans). Mor el seu pare Cronologia 77

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Neix Degas Quàdruple Aliança (França, Gran Bretanya, Espanya, Portugal)

Larra se suïcida. Neix la joieria Tiffany Primer ferrocarril d’Iberoamèrica (Cuba) and Co. (amb el nom Tiffany&Young)

Morse mostra en públic el telègraf elèctric Coronació de la reina Victòria a Londres

Daguerre anuncia la daguerrotípia. Acaba la I Guerra Carlina (Abrazo de Primera publicació de l’abreviatura ok Vergara) (Boston Morning Post).

Mor el pintor romàntic Caspar David Anglaterra emet el primer segell postal Friedrich

Richard Owen inventa la paraula Espartero substitueix Maria Cristina de dinosaure (llangardaix terrible en grec) Borbó com a regent

Les Trois Mousquetaires (Dumas pare). Narváez presideix el Govern espanyol: Don Juan Tenorio (Zorrilla) Dècada Moderada

Dickens funda el Daily News Comença la II Guerra Carlina, a Catalunya (acabarà l’any 1849)

Dumas fill publica La dame aux Revolucions liberals europees (la camélias (base de La traviata, de Verdi). de França destrona Lluís Felip I: Mor el pensador català Balmes Lluís Napoleó Bonaparte presideix la II República). Manifest der Kommunistischen Partei (Marx-Engels). Tren Barcelona-Mataró 78 pàg.

BERLIOZ MÚSICA

1852 El seu amic Liszt impulsa la reposició Òperes Dmitri Donskói (Rubinstein) a Weimar de Benvenuto Cellini, i Si j’étais roi (Adam) no representada des de l’estrena fracassada a París (l’any 1853 també es reposarà a Londres)

1854 Mor la seva dona i es casa amb Marie Gounod estrena la seva La nonne Recio sanglante (Berlioz va deixar inacabada la seva pròpia òpera basada en el mateix argument). Mor el tenor Giovanni Battista Rubini

1856 Membre de l’Institut de France. Mor Schumann. Inauguració del Teatro Comença la seva malaltia intestinal de la Zarzuela (Madrid). Incendi del (no se’n guarirà) Covent Garden (Londres)

1862 Baden-Baden estrena amb èxit Béatrice La forza del destino (Verdi). et Bénédict, la seva única òpera còmica. Reinauguració del Liceu. Neix Debussy Mor la seva segona dona, Marie Recio

1863 Estrena a París l’òpera Les Troyens, Les pêcheurs de perles (Bizet). Neix sense enlluernar. Una nova versió de Mascagni Béatrice et Bénédict triomfa a Weimar. Última col·laboració a Journal des débats (elogia Les pêcheurs de perles, de Bizet, malgrat que l’obra rep males crítiques i que es retira aviat del teatre)

1864 El nomenen Officier de la Légion La belle Hélène (Offenbach). Mor d’honneur amb el seu amic l’escriptor Meyerbeer. Neix Richard Strauss Ernest Legouvé

1867 Mor el seu fill Louis, que havia tingut Roméo et Juliette (Gounod). Don Carlo amb la seva primera esposa (Verdi). An der schönen blauen Donau walzer (Johann Strauss). Neixen Granados i Giordano

1868 La seva salut empitjora molt Die Meistersinger von Nürnberg (Wagner). Mor Rossini. Hamlet (Thomas). Boito estrena la seva primera versió de Mefistofele

1869 Mor a casa seva a París: l’enterren al Das Rheingold (Wagner) cementiri de Monmartre al costat de les seves dues esposes

1870 Publicació de les Mémoires Die Walküre (Wagner). Undina (Tchaikovski). Mor Mercadante Cronologia 79

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Foucault inventa el giroscopi II Imperi francès: el president Lluís Napoleó Bonaparte esdevé Napoleó III, emperador i últim rei de França

Comencen a publicar-se Le Figaro Pius IX proclama el dogma de la i El Norte de Castilla Immaculada Concepció

Madame Bovary (Flaubert) es publica a Acaba la Guerra de Crimea La Revue du Paris

Victor Hugo publica Les Misérables Lincoln proclama l’alliberament dels esclaus

Manet pinta Le déjeuner sur l’herbe i Londres inaugura el primer Metro Olympia. Littré comença a publicar a Hachette el seu Dictionnaire de la langue française (’le Littré’)

Pasteur prova que un ésser viu procedeix Maximilià d’Habsburg, emperador de Mèxic d’un altre i que no hi ha generació espontània

Nobel inventa la dinamita. Sholes inventa la Primer volum de Das Kapital (Marx) màquina d’escriure amb teclat Qwerty

Lartet descobreix l’Home de Cromanyó Cau Isabel II i neix la pesseta (Homo sapiens)

Principis de la química (Mendeléiev). Els Estats Units acaben el ferrocarril que Guerra i pau (Tolstoi) creua el territori de costa a costa

Excavacions a Troia (Schliemann). Fortuny Guerra de França i Prússia (fins 1871): pinta La vicaria. Mor Mérimée França perd la Batalla de Sedan i París queda assetjada. Cau Napoleó III i comença la III República francesa. A Espanya assassinen el president espanyol Prim; Amadeu I puja al tron 80 pàg.

Alain Vanzo, gran protagonista de Benvenuto Cellini el 1977, aquí en Manon de Massenet al Liceu, temporada 1968/69. Foto: Ras

PER A L’ESTRENA DE 1977 S’EMPRÀ L’EDICIÓ DE LA CASA CHOUDENS, LLAVORS L’ÚNICA DISPONIBLE I MUSICALMENT BEN DIFERENT DE LA REPRESENTADA ARA 81

BENVENUTO CELLINI AL LICEU Jaume Tribó Mestre apuntador

Berlioz no ha estat un compositor gaire prodigat, ni ara ni mai. Tampoc la seva producció operística no és gaire extensa. Per tant, no ens ha de sorprendre que Benvenuto Cellini hagi tingut una estrena tan tardana al Liceu, l’any 1977 amb tres úniques representacions, i que mai més no s’hi hagi reposat.

Ni Béatrice et Bénédict ni la seva obra més ambiciosa, Les Troyens, mai no s’hi ha representat. Les franc-jugues és una òpera inacabada i considerada irrepresentable, ja que Berlioz en va destruir una gran part. Hi ha, però, La damnation de Faust, no pas òpera, sinó «llegenda dramàtica», que en forma escènica va merèixer 45 representacions al Liceu entre els anys 1903 i 1968. Benvenuto Cellini no ha tingut aquesta sort i els motius no són pas la falta de mèrits, sinó per les dificultats d’un partitura que ja en l’estrena procurà no pocs problemes. Estrenada a la Grand Opéra de París l’any 1838, ja a l’època es 82 pàg.

La intèrpret de Teresa l’any 1977 fou Andrée Esposito, aquí en una imatge de Faust de Gounod al Liceu, temporada 1978/79. Foto: Bofill

remarcà la desproporció entre la preparació representar aquesta raresa al nostre Teatre que exigia la partitura i la poca acceptació del provenia d’una botiga ja desapareguda públic. Vint-i-nou assaigs no produïren més d’electrodomèstics i llistes de noces amb el de set representacions. Per això cal remarcar cognom del protagonista. Era un repte molt l’ardidesa del Liceu actual de voler afrontar arriscat. Pel que fa al material, no n’hi havia una partitura problemàtica, de dificultats d’altre que el de la casa Choudens. Per tant, musicals i escèniques molt superiors a les era musicalment una versió ben diferent de del repertori. Berlioz sempre sorprèn com a la que es representa ara, en què es fa ús compositor singular i del tot original. No venia de l’edició crítica de Bärenreiter, que inclou de cap escola estilística ni va tenir seguidors. les dues versions de París –la segona és la Per això cal fer esforços més que notables de l’estrena– i la de Weimar, estrenada en per entrar en un gènere desconegut i oblidat. aquella ciutat alemanya sota els auspicis de Franz Liszt. El Cellini del Liceu del 1977 era L’historial liceista de Benvenuto Cellini es una altra cosa i en molts sentits. Creiem que limita a tres representacions fetes l’any 1977 el temps llima asprors i potser ara, després amb uns mitjans ben discrets. La iniciativa de de 38 anys, ja es pugui dir que va ser un dels Benvenuto Cellini al Liceu 83

ENTRE TOTS ELS SOLISTES VOCALS EXCEL·LÍ ALAIN VANZO, QUE CANTAVA UN CELLINI PRECIÓS DINS EL MÉS AUTÈNTIC I GENUÍ ESTIL FRANCÈS

moments en què el Liceu va tocar fons. Les dificultats superaven les aptituds dels elements de l’època. Per la banda escènica, els mitjans de què va disposar el director d’escena Gabriel Couret eren ben migrats. En l’últim acte havia de figurar que es fonia l’estàtua del Perseu, obra de Cellini. La situació vorejava el ridícul quan els elements disponibles es limitaven a una màquina de fer fum, un fum teatral que llavors feia tossir i cremava els ulls. Si diem que set dies abans hi havia hagut la première de Roméo et Juliette i només dos dies abans la de Simon Boccanegra, muntada al voltant del divo baríton Piero Cappuccilli en plena època gloriosa, entendrem que per a Benvenuto Cellini els assaigs van ser poquíssims, exactament quatre dies. L’angoixa col·lectiva va esclatar en l’assaig general, que era sempre la nit anterior a la primera representació. Els desgavells era tants i tants que el mestre Francis Balagna es veia obligat a aturar-lo a cada moment. I llavors va pronunciar unes paraules que en aquell moment van semblar terribles: «Passi el que passi, demà jo no aturaré l’orquestra». L’assaig va acabar de manera catastròfica quan es va trencar l’aixeta de la màquina del fum. Allò no es podia parar i tothom tossia. Cal recordar la frase «Maître, maître, la fonte se fige». Allò semblava la fi del món. L’apuntador, que era qui signa aquestes ratlles, en veure que el corredor que llavors hi havia darrere l’orquestra era encara més ple de fum, va haver de sortir del coverol per dalt, tot provocant el riure més estrepitós dels pocs espectadors que aleshores tenien accés als assaigs generals. Calgué interrompre l’assaig perquè l’aire era irrespirable. L’endemà el mestre Balagna no va gosar parar l’orquestra, però artísticament el resultat va ser ben gris. 84 pàg.

1 2

3 4

5 Altres artistes participants en l’estrena liceista de Benvenuto Cellini al 1977 foren:

1. Francis Balagna, director d’orquestra 2. Julien Haas (Fieramosca) 3. Domenico Versaci (Balducci). Foto Gallo, Milano 4. François Loup (Salvati –el nom del personatge en l’edició Choudens llavors emprada i que correspon al del Papa Clement de l’actual producció-) 5. Yvonne Dalou (Ascanio) Benvenuto Cellini al Liceu 85

Però no tot havien de ser calamitats. La part més vàlida va ser a càrrec dels solistes vocals, i entre tots excel·lí el gran tenor monegasc Alain Vanzo, que acabava de triomfar en Roméo i que el 1968 ja havia estat un modèlic Des Grieux en la Manon de Massenet que va protagonitzar Montserrat Caballé. Alain Vanzo cantava un Cellini preciós dins del més autèntic i genuí estil francès. En l’ària «Sur les monts les plus sauvages» va aconseguir engrescar un públic poc disposat a deliqüescències i subtileses. La soprano era Andrée Esposito, també de la més conspícua escola francesa, recordada per una notable Manon de Massenet amb Jaume Aragall, la Juliette de Roméo i la Marguerite de Faust.

També hi hagué la part de trifulgues. El repartiment comprenia alguns elements de la casa, com Dalmau González, Joan Pons encara en la corda de baix, Antoni Lluch i Josep Ruiz. Els dos primers, que cantaven les parts de Francesco i Bernardino, sens dubte per únic cop en llurs carreres, van ser protestats, per bé que, com era previsible, la protesta no va ser efectiva. El mestre Balagna s’adreçà per carta a l’empresari, senyor Joan Antoni Pàmias, fent-li saber que no volia els dos cantants, una protesta que l’empresari no va acceptar i menys encara quan va saber que el mestre tenia a París un tenor i un baix preparats per venir a Barcelona. Tot no era res més que una maniobra per col·locar els amics.

Consulteu la cronologia detallada a: www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/benvenuto-cellini/mes-informacio.html 86 pàg. 87

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

Javier Pérez Senz Periodista i crític musical

Cap altre director d’orquestra ha difós amb tant d’encert i passió el llegat d’Hector Berlioz com el britànic Colin Davis. De fet, el primer i històric cicle de les seves òperes que va gravar a la dècada dels setanta del segle passat per al segell Philips ha estat per a diverses generacions la porta d’entrada a l’univers líric inno- vador i fascinant del compositor francès. I més de quatre dècades després d’aquella publicació, la versió de Benvenuto Cellini enre- gistrada el 1972 a Londres continua essent la millor opció per descobrir les belleses que inclou aquesta òpera apassionant. 88 pàg.

L’ACTUACIÓ DEL GRAN TENOR SUEC NICOLAI GEDDA EN EL ROL TITULAR ÉS MODÈLICA PER LA FACILITAT EN L’AGUT, L’ELEGÀNCIA NATURAL EN EL FRASEIG, L’ACURADA MUSICALITAT I LA DICCIÓ IMPECABLE

En el paper estel·lar, l’actuació del gran tenor suec Nicolai Gedda resulta modèlica: la seva facilitat en l’agut, l’elegància natural en el fraseig, l’acurada musicalitat i una dicció impecable li permeten resoldre les tremendes exigències de Cellini amb eficàcia extraor- dinària i generositat vocal. Una altra gran basa de l’àlbum és la lleu- gera i encisadora Teresa que canta la soprano Christiane Eda-Pierre, intèrpret de musicalitat exquisida i atenta a les indicacions de Davis. El gran director britànic va cuidar al màxim la dicció dels perso- natges en la seva versió, amb diàlegs parlats, en què es gaudeix de notables prestacions del baríton Robert Massard (Fieramosca de referència), el baix Jules Bastin (Balducci), el baix baríton Roger Soyer (papa Clément VII), la mezzosoprano Jane Berbié (Ascanio) i el llegendari tenor Hugues Cuénod (Cabaretier).

El Cor de la Royal Opera House resol amb nota la seva difícil part, i l’orquestració de Berlioz, tot un prodigi d’inventiva i audàcia, brilla amb la direcció sàvia i meticulosa, plena de matisos, de Colin Davis al capdavant de la Simfònica de la BBC.

El tenor nord-americà Gregory Kunde no té problemes a l’hora de superar l’elevada tessitura de Cellini, paper que recrea amb refina- ment i valentia en el segon enregistrament dirigit per Davis i publicat per l’Orquestra Simfònica de Londres en el seu propi segell disco- gràfic (LSO, 2007). Acompanyen Kunde, la més que solvent Laura Claycomb, una Teresa de brillant pirotècnia, al capdavant d’un reparti- ment correcte. Un gran atractiu de la gravació en directe és l’actuació notable del Cor i la Simfònica de Londres. Selecció discogràfica 89

Kunde és també l’atractiu vocal principal de la supercompleta versió de concert dirigida per John Nelson (Virgin, 2003) a París, orga- nitzada per Radio France per celebrar el bicentenari del naixement de Berlioz. És la versió que més música original conté i Nelson s’hi mostra com un refinat mestre en la causa berlioziana. En la versió, Patrizia Ciofi és una impecable Teresa, Jean-François Lapointe és un gran Fieramosca i en el paper d’Ascanio destaca, i molt, una jove Joyce DiDonato.

Al costat d’aquestes tres magnífiques versions, i encara que la discografia de Benvenuto Cellini no és gaire extensa, l’afeccionat amb curiositat pot acudir a les versions dirigides per James Levine –un enregistrament en directe a la Metropolitan Opera House amb un simplement correcte Marcello Giordani en el paper estel·lar– i Roger Norrington (Hänssler), que compta amb els solvents treballs de Bruce Ford i Laura Claycomb i, dada de gran interès, ofereix l’anomenada «versió de Weimar», amb l’adaptació, retallada, que Berlioz va preparar per ser estrenada el 1852 per Franz Liszt.

No hi ha fins avui un enregistrament plenament satisfactori en DVD: la producció dirigida per Valeri Gergiev el 2007 en el Festival de Salzburg (Naxos) té interès per la bona resposta orquestral i el gran Fieramosca de Laurent Naouri, però ni el tenor Burkhard Fritz se’n surt, amb el personatge estel·lar, ni el muntatge escènic aparatós i estrafolari de Philipp Stölzl val la pena. 90 pàg.

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA Aleix Pratdepàdua Historiador i divulgador musical

Hector Berlioz troba en el professor i músic burgalès Enrique García Revilla el seu principal valedor aquí. Coneixedor de la importància de Berlioz en la història de la música, i no només francesa, i esperonat per la necessitat moral –molt romàntica, val a dir-ho– de rescabalar la figura artística del compositor, ens brinda un dels textos del mateix compositor que més ens poden ajudar a conèixer-lo a ell i la seva època: Las tertulias de la orquesta.

A més de compositor, Berlioz va ser un literat nat que ens va deixar una obra literària d’una qualitat excepcional. Les seves obres principals, més enllà de la pedagògica i transcendent Grand traité d’instrumentation et d’orchestration modernes (1844), són: Les soirées de l’orchestre (1852), Les grotesques de la musique (1859), À travers chants (1862) i Mémoires (1868). A aquestes, cal afegir-hi sis volums d’articles periodístics, alguns ja recopilats pel mateix compositor en À travers chants, i una prolífica correspondència en vuit volums. De tota aquesta obra, només Les grotesques de la musique i Mémoires van arribar a ser traduïdes al castellà. Dificilíssimes de trobar avui dia, l’edició crítica d’Enrique García Revilla de Les soirées de l’orchestre és la millor opció per conèixer de primera mà l’època, el pensament i l’obra de Berlioz.

Las tertulias de la orquesta, tal com s’ha traduït al castellà, són vint-i-cinc relats que recullen les «xerrades» dels membres d’una orquestra d’un teatre imaginari; però no les de després de la funció, sinó les que tenien lloc mentre es feia la representació. Aquestes converses li permeten a Berlioz, tot jugant entre la realitat i la ficció, fer una anàlisi crítica de la realitat musical de la seva època. Farcit de la ironia més fina, fins al punt de recollir diàlegs que ben 91

bé podríem trobar en sèries televisives dels nostres dies, aquestes xerrades deixen entreveure la intel·ligència, alhora que l’amargor del geni incomprès a qui li ha tocat viure una època anterior a la seva.

El llibre, de 320 pàgines i editat per Akal Música, està prologat per Pablo Heras-Casado. Els peus de pàgina de García Revilla permeten diferents nivells de lectura en funció del grau de coneixement del lector. La traducció és impecable i sap preservar el perfum noucentista de la ploma de Berlioz. D’objeccions al volum, ben poques. No obstant això, costa trobar la raó per usar el terme tertúlia en comptes de vetllada, tal com seria la traducció literal del francès; no hi ha un mot que evoqui millor l’esperit cultural del segle XIX.

També a càrrec de García Revilla disposem del llibre La estética musical de Hector Berlioz a través de sus textos. En aquest cas l’autor va més enllà de la traducció i contextualització, a fi de bastir el que en la seva opinió seria el sistema filosòfic com a marc de l’expressió estètica musical de Berlioz. Aquesta proposta de sistema és fruit d’un recerca exhaustiva en tots els escrits del compositor d’aquells comentaris, crítiques i observacions que donen pistes de les preferències estètiques del músic. Publicacions Universitat de València edita aquesta tesi doctoral que García Revilla defensà el 2012.

Sigui amb Las tertulias..., sigui amb la tesi sobre l’estètica musical de Berlioz, l’autor ens dóna arguments suficients per fer valer la sentència de Théophile Gautier que Hector Berlioz, Eugène Delacroix i Victor Hugo integren la trinitat de l’art romàntic francès. 92 pàg.

JOSEP PONS TERRY GILLIAM LEAH HAUSMAN Direcció musical Direcció d’escena i escenografia Codirectora i coreografia A. Amato

És el director musical del Liceu. Membre del grup Monty Phyton, la Estudià dansa i dramatúrgia a Nova Nascut a Puig-Reig, es va formar a sèrie televisiva Monty Phyton’s Flying York i a l’escola de Jacques Lecoq l’Escolania de Montserrat. Ha estat Circus (1969) representà la seva de París. Treballa regularment com director titular i artístic de l’Orquesta primera fita en el món de la imatge. a coreogràfa i directora d’escena y Coro Nacionales de España del L’any 1975, i amb Monty Phyton and de muntatges (nous i reposicions) a 2003 al 2012 (actualment n’és the Holy Grial, signà el seu primer ambdós cantons de l’Atlàntic. Dels director honorari) i de l’Orquesta treball en el camp de la direcció seus treballs dins l’àmbit operístic cal Ciudad de Granada del 1994 a 2004. cinematogràfica (en aquest cas, una destacar Les Troyens, Aida, Le nozze Fou fundador i director artístic de codirecció amb Terry Jones), que di Figaro, Elektra, Die Zauberflöte, l’Orquestra de Cambra del Teatre continuà el 1977 amb Jabberwocky Il turco in Italia i Rigoletto (Covent Lliure (1985-1997) i de la JONC (aquí ja sol en la direcció) i prosseguí Garden); L’elisir d’amore, Gianni (1993-2001). El 1999 va rebre el amb Time Bandits, Brazil, The Adven- Schicchi i La bohème (Glyndebourne); Premio Nacional de Música. Col- tures of Baron Munchausen, The Benvenuto Cellini (English National labora habitualment amb les orques- Fisher King, Twelve Monkeys, Fear Opera i Amsterdam); La damnation tres de París, Nacional de Dinamarca, and Loatting in Las Vegas, Tideland, de Faust (Palerm); La clemenza di Suisse Romande, Staatskapelle de The Imaginarium of Doctor Parnassus Tito (English National Opera, Copen- Dresden, Gewandhaus de Leipzig, (també en fou coguionista) i el seu hague, Bremen i Aix-en-Provence); BBC de Londres, Nacional de darrer treball, The Zero Theorem Billy Budd i Rusalka (Chicago); Il trova- França, Deutsche Kammerphilhar- (2013), protagonitzat per Christoph tore (Chicago, Metropolitan de Nova monie i filharmòniques de Radio Waltz, Matt Damon i Melanie Thierry. York, San Francisco); Maria Stuarda France, Tòquio, Rotterdam i Esto- El 2011 va escriure i dirigir el curt- (Metropolitan); Lohengrin (San Fran- colm. Ha gravat més d’una vintena metratge The Wholly Family. Ha cisco). Pel que fa al món del teatre ha de títols per a Harmonia Mundi rebut diversos premis durant la seva treballat regularment per a la Royal France i una desena per a DG. Va carrera. Va fer el seu debut operístic Shakespeare Company, Complicité, debutar al Liceu el 1993, on hi ha el 2011 amb La damnation de Faust National Theatre i Chichester Festival, dirigit molts títols, els més recents: d’Hector Berlioz a l’English National entre d’altres. Das Rheingold (2012-13), L’Atlàn- Opera, muntatge que posteriorment tida, La ciutat invisible de Kitej, Die va portar a la Vlaamse Opera. Debuta Walküre (2013-14) i Siegfried i Così al Gran Teatre del Liceu. fan tutte (2014-15). Biografies 93

AARON MARSDEN PAULE CONSTABLE KATRINA LINDSAY Escenografia Il·luminació Vestuari

Es graduà en disseny escenogràfic Ha dissenyat els llums de moltes Ha dissenyat vestuari per a teatre, a l’Institut Nacional d’Art Dramàtic produccions del National Theatre òpera, dansa, cinema i televisió. Ha d’Austràlia traslladant-se poste- (The Curious Incident of the Dog in the participat en nombroses produc- riorment a Londres per a perfecci- Night-Time, Phèdre, Waves, Saint Joan cions del National Theatre i la Royal onar-se. Ja des de l’inici de la seva i War Horse, entre d’altres). També ha Shakespeary Company (de la que carrera participà en importants col·laborat en moltes produccions és membre). Entre els seus treballs projectes (en la pel·lícula Moulin de dansa i d’òpera, les més recents: més recents per a aquests teatres Rouge, per exemple). Ha col- Pagliacci, Cavalleria rusticana, Don cal esmentar Behind the Beautiful laborat amb artistes del prestigi de Giovanni, Die lustige Witwe i Le Forevers, Dara i All’s Well That Ends Rae Smith, Katrina Lindsey, Paul nozze di Figaro (Metropolitan de Nova Well, així com Hamlet (Barbican), Brown, Mark Thompson, Anthony York); Die Entführung aus dem Serail, Bend it Like Beckham (West End) Ward i Soutra Gilmour, de qui fou Die Meistersinger von Nürnberg, Billy i Wonder.land (Manchester Inter- primer assistent. Participa en el Budd i The Cunning Little Vixen (Glyn- national Festival). El 2008 va muntatge d’escenes operístiques debourne) i Medea i Così fan tutte rebre a Broadway els premis Tony, per al Birkbeck College i la Guidhall (English National Opera). Ha rebut Outer Critics Circle Award i Drama School of Music and Drama així diversos guardons pels seus treballs Desk pel seu disseny de vestuari com en produccions d’òpera i teatre (premis Tony i Olivier, premi del Los per a Les liasons dangereuses. Va com Eugene Onegin, La bohème, La Angeles Critics Circle, Drama Desk, guanyar també el premi Arts Foun- traviata, Orfeo ed Euridice, The Light- premi del New York Critics Circle, dation Fellowship en la categoria de house, Trouble in Tahiti, The Maids, Opera Award 2013). vestuari. Els seus darrers treballs Macbeth, Othello, The Beaver Coat, operístics més destacats han estat Truckstop, Brassed Off i Counterfeit per a les produccions d’Eugen Onegin Skin and Stream. (Covent Garden, Sydney, Melbourne), Die tote Stadt (Hèlsinki, Japó) i La damnation de Faust (English National Opera, Antwerpen, Gant i Palerm). 94 pàg.

FINN ROSS CONXITA GARCIA JOHN OSBORN Video Direcció del Cor Tenor Benvenuto Cellini M. Fassò

Va estudiar a la Central School of Realitzà els estudis musicals al Especialitzat en el repertori Speech and Drama de Londres. Fou Conservatori Superior Municipal de belcantista i de la grand opéra guanyador de dos premis Olivier. Música de Barcelona, on va néixer, i francesa, aquest tenor americà Ha dissenyat vídeos i projeccions s’especialitzà en cant, direcció coral nascut a Sioux City (Iowa) ha estat per a nombrosos espectacles en i direcció d’orquestra. Va ser direc- aclamat als escenaris internacio- viu i té especial interès en òperes tora del Cor Jove de l’Orfeó Català nals de més prestigi (Metropolitan, i musicals. Dels seus treballs més (1986-2003) i sots-directora de Viena, La Scala, Covent Garden, recents cal mencionar The Curious l’Orfeó Català (1989-1995), treba- Chicago, Berlín, París, San Fran- Incident of the Dog in the Night-Time llant el repertori coral i simfònic- cisco, Zuric, Brusel·les, Ginebra, (National Theatre i West End de coral al costat d’eminents batutes. Festival de Salzburg, Accademia Broadway, premi Olivier), American També ha estat directora del Cor di Santa Cecilia, Royal Albert Hall, Psycho (Almeida Theatre), Chime- dels Amics de l’Òpera de Girona. Ha Amsterdam, Teatro Colón de Buenos rica (Almeida Theatre, premi Olivier), estat presidenta de la Federació de Aires, Dortmund, Arena di Verona, Benvenuto Cellini, The Death of Corals Joves de Catalunya. Ha dirigit Munic, Frankfurt, Lyon, Colònia, Klinghoffer, Death in Venice, La nombrosos concerts al Palau de la Seattle i Indianapolis, entre d’al- damnation de Faust i Don Giovanni Música Catalana, Auditorio Nacio- tres). Fou membre del Metropolitan (English National Opera), The Feeling nal de Madrid, Alemanya, Txèquia, Opera Young Artists Development of Going (Malmö Opera), Betrayal Holanda i Noruega, entre d’altres, Program i el 1996 obtingué el primer (Broadway), Missa Solemnis (Los havent fet diversos enregistraments premi del concurs Operalia. Entre els Angeles Philharmonic), Les pêcheurs per a la ràdio i la televisió. Ha estat rols que conformen el seu repertori de perles, Beatrice and Benedict i directora musical assistent en cal esmentar els protagonistes de The Turn of the Screw (Theater an diverses produccions liceistes i, des Guillaume Tell, Lucia di Lammermoor, der Wien), La clemenza di Tito i Mr de l’any 2002, és mestra assistent de La sonnambula, Otello de Rossini, La Broucek (Opera North), Knight Crew direcció del Cor del Gran Teatre del donna del lago, Roméo et Juliette, (Glyndebourne), American Lulu i Liceu, havent treballat estretament Manon, Norma, Don Giovanni, Les Das Portrait (Bregenz), Master and amb els mestres William Spaulding, Huguenots, Les contes d’Hoffmann, Margarita, All My Sons i Shunkin Peter Burian i José Luis Basso. Roberto Devereux, Les vêpres sici- (Complicite), Sunset Boulevard (The liennes, Werther, Falstaff, Benvenuto Göteborg Opera). Cellini i La juive. Debuta al Gran Teatre del Liceu. Biografies 95

ADRIAN XHEMA MAURIZIO MURARO ASHLEY HOLLAND Tenor Benvenuto Cellini Baix Giacomo Balducci Baríton Fieramosca

Va néixer a Tirana, on es formà a Guardonat en diversos certà- Estudià al Royal Northern College of l’Acadèmia de Belles Arts. Poste- mens (Katia Ricciarelli de 1990, Music de Manchester i va guanyar riorment es perfeccionà a Màntua A.Belli Spoletto de 1994, Eberhard l’edició de 1998 del certamen I amb Katia Ricciarelli i a Bari amb Wachter Wiener Staatsoper 1999- Cestelli de l’Òpera d’Hamburg. Ha Paolo Montarsolo. Ha estat membre 2000) ha cantat en els principals cantat a prestigiosos teatres (Welsh de les companyies de l’Òpera i Ballet coliseus operístics (Metropolitan, National Opera, Graz, Stuttgart, Nacional de Tirana, Staatstheater Covent Garden, Tòquio, Amsterdam, Covent Garden, Munic, Dresden, am Gärtnerplatz de Munic i Theater Berlín, Viena, Hamburg, Brusel·les, English National Opera, Frankfurt, Münster. Debutà professionalment a San Francisco, Festival de Ravenna, Chicago, Lyon, Berlín, Düssel- Torí (Don Ramiro a La cenerentola) Arena di Verona, La Fenice, Dresden, dorf, Duisburg, Hamburg, Lisboa i i posteriorment ha actuat a diversos Gènova, Florència i La Scala, entre Colònia, entre d’altres) un repertori teatres europeus (entre d’altres, d’altres) un repertori molt ampli molt eclèctic que inclou títols com Benevento, Weimar, Atenes, Roma, (Simon Boccanegra, Macbeth, Don Lulu, Peter Pan, Satyagraha, Peter Mainz, Freiburg, Flensburg, Dresden, Carlo, Il barbiere di Siviglia, La vedova Grimes, Falstaff, La traviata, Kullervo, Darmstadt). Entre els rols que scaltra, Rigoletto, Adriana Lecouvreur, L’oracolo, Lucia di Lammermoor, Die formen part del seu ampli repertori La fille du régiment, La donna del Frau onhe Schatten, Les Troyens, cal mencionar els protagonistes de lago, Manon Lescaut, Don Pasquale, La bohème, Simon Boccanegra, Rigoletto, La traviata, Don Giovanni, La cenerentola). Cal esmentar la seva Les contes d’Hoffmann, Billy Budd, Così fan tutte, Il mondo della luna, especialitat afinitat amb el reper- La fanciulla del West, Ernani, El cas Don Pasquale, Madama Butterfly, tori mozartià que li permet posar Makropoulos, Les pêcheurs de perles, L’elisir d’amore, Carmen, La bohème, de relleu la seva disposició natural Thaïs, Capriccio i La vera storia. Tosca, Salome, Il trovatore, Benve- per a la comèdia (Figaro, Lepo - Interpretà el rol titular de Caligula nuto Cellini, Les contes d’Hoffmann, rello, Don Alfonso, Osmin, Publio de Detlev Lanert en la seva estrena Cavalleria rusticana i Pagliacci. de La clemenza di Tito). Ha treballat absoluta a Frankfurt. Ha conreat Debuta al Gran Teatre del Liceu. amb batutes tan prestigioses com també el repertori de concert amb Claudio Abbado, Ivor Bolton, Colin formacions com la Royal Concertge- Davis, James Levine, Zubin Mehta, bouw Orchestra, London Symphony Riccardo Muti, Antonio Pappano, Orchestra, Orchestre Nationale de Giuseppe Sinopoli, Seiji Ozawa o Lille i BBC Philharmonic, entre d’al- Christian Thielemann. Debuta al Gran tres. Va debutar al Liceu amb Lulu Teatre del Liceu. (2 010/11) . 96 pàg.

ERIC HALFVARSON FRANCISCO VAS VALERIANO LANCHAS Baix Papa Clement VII Tenor Francesco Baix-baríton Bernardino L. Kohler

Nascut a Illinois, s’ha especialitzat Nascut a Saragossa, va estudiar Nascut a Bogotà, estudià al Curtis en Verdi i Wagner en rols i títols com cant i violí a Barcelona. Va debutar Institute de Filadèlfia i en el programa Das Rheingold i &Siegfried (Covent amb El giravolt de maig i Il barbiere de joves cantants de l’Òpera de Garden de Londres), el cicle Der di Siviglia. Ha actuat, entre d’altres, Washington. Ha estat guardonat en Ring des Nibelungen (BBC Proms), al Teatro Real, Palacio Euskalduna, els concursos Operalia, Pavarotti Die Walküre (Tòquio), Gran Inqui- Opéra Bastille, Teatro São Carlos International Voice Competition, Toti sidor (Salzburg, Met de Nova York i de Lisboa, Santiago de Compos- Dal Monte i Licia Albanese Puccini Covent Garden), Fafner i Hagen (Los tela, Oviedo, Teatro de la Zarzuela, Foundation de Nova York. Ha cantat Angeles i Bayreuth), Ludovico (San Teatro de la Maestranza i als festi- Don Magnifico (Santiago de Chile, Francisco) i Daland (Teatro Real de vals de Granada i Peralada. Té un Washington i València), Dulcamara Madrid). També ha protagonitzat ample repertori: Incredibile (Andrea (Washington i Montpellier), Bartolo El castell de Barbablava (Miami). Chénier), Scaramuccio (Ariadne auf (Treviso, Quito i Washington), el També ha cantat a les Staatsoper Naxos), Cassio (Otello), Guillot de sagristà de Tosca (Palau de les de Berlín, Viena i Munic, Palau de les Morfontaine (Manon), Goro (Madama Arts Reina Sofía de València i Arts de València, Covent Garden de Butterfly), Bob Boles (Billy Budd), Washington), Haly (Washington), Londres i París, entre d’altres audi- Armand des Grieux (Boulevard Taddeo (New Jersey Opera Festival), toris. Va participar en la pel·lículaDon Solitude), Arbace (Idomeneo), Pang baró Trombonock (Bilbao) i Tosca Giovanni dirigida per Kaspar Bech (Turandot) i d’altres. Recentment ha i Cyrano de Bergerac (Teatro Real Holten. Va debutar al Liceu amb Billy participat en Carmen (Avenches de Madrid i Washington). Va debutar Budd (2000-01). Hi tornà amb Tristan Opéra Festival i Bayerische Staat - com a Fra Melitone de La forza del und Isolde (2001-02), Die Walküre soper) i Andrea Chénier (Peralada). destino a Washington. Va actuar per (2002-03), Siegfried i Götterdäm- Va debutar al Liceu la temporada primer cop al Liceu amb Le nozze merung (2003-04), Boris Godunov 1993-94 i d’aleshores ençà hi actua di Figaro (2008-09 i 2011-12), (2004-05), Don Carlos (2006-07), amb regularitat. Les seves darreres tornant-hi amb La bohème (2 011- Der fliegende Holländer (2006-07), intervencions han estat en Le Grand 12) i Tosca (2013-14). En el Foyer va Parsifal (2010-11) i La ciudad invisible Macabre, Adriana Lecouvreur (2 011- participar en «Les òperes de Mozart» de Kitege i Die Walküre (2013-14). 12), Les contes d’Hoffmann i Loge a (2005-06 i 2006-07). Das Rheingold (2012-13), L’Atlàntida, Tosca (2013-14), Norma i Carmen (2014-15). Biografies 97

MANEL ESTEVE MADRID ANTONI COMAS KATHRYN LEWEK Baríton Pompéo Tenor Hostaler Soprano Teresa

Va néixer a Barcelona, es formà Nascut a Barcelona, ha cantat al Estudià a l’Eastman School of Music, musicalment al Conservatori Muni- Théâtre Châtelet de París, a Verona perfeccionant-se posteriorment a la cipal i va estudiar cant amb el seu i als festivals d’Edimburg, Biennale Music Academy of the West (parti- pare, Vicenç Esteve. Va debutar el de Venècia, de Otoño de Madrid i cipant en el programa pedagògic 1997amb el rol de Joaquín de la Peralada. Especialitzat en música de Marilyn Horne). En l’edició del sarsuela La del manojo de rosas. El contemporània, entre els compo- concurs Operalia 2013 va obtenir 1999 va cantar per primer cop, com sitors amb qui ha treballat destaca dos premis. El rol de la Reina de la a solista, els rols de Fiorello i l’oficial la col·laboració amb Carles Santos, Nit ha esdevingut la seva carta de d’ Il barbiere di Siviglia. Cal destacar tot estrenant la majoria de les presentació en molts escenaris les seves interpretacions dels rols seves obres. Interpretà el rol de Jim (Festival d’Aix-en-Provence, Metro- de Poliuto (ABAO de Bilbao), Enrico Mahoney de Mahagonny (Teatro politan, Òpera de Viena, Welsh Nati- de Lucia di Lammermoor (Òpera Español de Madrid). Recentment ha onal Opera, Houston, Royal Danish Nacional de Varsòvia), Schaunard estrenat diferents òperes d’Alberto Opera, Chicago, Washington, English (producció de l’Òpera d’Oviedo en García Demestres, com Il sequestro National Opera, Deutsche Oper de el Festival de Peralada), el general (Mòdena), WOW! (Peralada) i El Berlín i Festival de Bregenz). Altres d’ El rey que rabió de Chapí (Palau eclipse (Teatre Nacional de Cata- papers destacats del seu repertori de les Arts de València), Sonora de lunya). També ha cantat en el musical són Jessica (El mercader de Venècia La fanciulla del West i Schaunard Amadeu de Boadella (Teatros del d’André Tchaikowsky), Colombe (L’ Hi- (La Maestranza de Sevilla), Mala- Canal de Madrid, Premio Ercilla de rondelle inattendue de Simon Laks) i testa (Peralada) i Haly i Papageno Teatre 2013 al millor actor), Candide el rossinyol (Le rossignol d’Igor Stra- (Oviedo). Va debutar al Liceu amb de Bernstein (El Escorial) i Der Kaiser vinsky) al Festival de Bregenz; Ange- Don Carlos (2006-07). Ha tornat en von Atlantis d’Ullmann (Saragossa). lica (Orlando) al Hobart Baroque nombroses ocasiones, les darreres Debutà al Liceu amb Herodiade Festival Tasmània; Cunegonde amb Lulu i Der Freischütz (2 010 -11) , (1983-84), i des d’aleshores hi ha (Candide) a la Glimmerglass Opera; La bohème (2 011-12), Les contes tornat en moltes ocasions, les últimes la fada (Cendrillon) a la New Orleans d’Hoffmann (2012-13) i Cendrillon i amb El ganxo (2005-06), El gato con Opera; Lucia a l’Opera Carolina; l’ora- Tosca (2013-14). botas (2006-07), Jo, Dalí (2011-12) i tori Messiah al Carnegie Hall. Debuta Una voce in off (2014-15). al Gran Teatre del Liceu. 98 pàg.

ANNALISA STROPPA LIDIA VINYES-CURTIS Mezzosoprano Ascanio Mezzosoprano Ascanio

Nascuda a Itàlia, estudià al Conser- Va néixer a Barcelona, va estu- vatori de Brescia. Ha actuat en el diar violí al Conservatori Superior Festival de Salzburg, Teatro Real de Música del Liceu i cant amb de Madrid, Teatro Colón de Buenos Jorge Sirena. Es perfeccionà en el Aires, Òpera de Roma, Teatro San Conservatoire National de Toulouse Carlo de Nàpols, Teatro Carlo Felice i a la Schola Cantorum Basi- de Gènova, Teatro Regio de Torí, liensis, especialitzant-se en música Wiesbaden, Padova, París, Verona, antiga. Va guanyar el concurs de la Roma i Tel-Aviv, entre d’altres llocs. Setmana Bach 2013 (Bachakademie Ha cantat rols como Cherubino d’I Stuttgart). Després d’una carrera due Figaro i Le nozze di Figaro, Stép- molt activa com a violinista barroca hano de Roméo et Juliette, Dorina (Ensemble Baroque de Limoges, Al d’Il marito disperato, Rosina, Hänsel, Ayre Español, etc.) debutà com a Suzuki i Fenena. Entre les seves cantant dirigida per Gabriel Garrido darreres actuacions cal esmentar Les al Festival d’Ambronay. Ha treballat nuits d’été de Berlioz amb la Dallas amb batutes tan prestigioses com Symphony Orchestra, Il barbiere di Martin Gester, Kay Johannsen, Siviglia (Deutsche Oper de Berlín i Philippe Pierlot, Jordi Savall, Helmuth Opéra de Lausanne), Così fan tutte Rilling, Josep Pons i Giovanni Anto- (Sassari), Fenena (Maggio Musi- nini. El seu repertori, que comprèn cale Fiorentino), Il mondo della luna obres com les Passions i Cantates (Opéra de Montecarlo), Carmen de Bach, l’Atlàntida, l’Oratori de Nadal, (Opéra de Limoges), Norma (Teatro Rinaldo o el Requiem de Mozart, l’ha Massimo de Palerm i Valladolid) i el duta a Alemanya, Amèrica del Sud, seu debut a La Scala (Emilia a Otello París, Leipzig, Moscou, Hong Kong i de Rossini). Va actuar per primer cop Munic, entre d’altres llocs. Debuta al al Liceu amb Il barbiere di Siviglia Gran Teatre del Liceu. (2014-15); hi tornà la mateixa tempo- rada amb Norma. Biografies 99

Cor del Gran Teatre del Liceu

Sopranos I Tenors I Margarida Buendia Daniel M. Alfonso Olatz Gorrotxategi Josep Mª Bosch Carmen Jiménez José Luis Casanova Glòria López Pérez Sung Min Kang Raquel Lucena Xavier Martínez Encarna Martínez José Antº Medina Raquel Momblant Joan Prados Eun Kyung Park Llorenç Valero Maria Such Sergi Bellver Giorgio Elmo Jorge A. Jasso Es consolidà als anys seixanta sota la direcció Sopranos II Pedro Calavia de Riccardo Bottino. En començar la temporada Núria Cors Jordi Aymerich 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la Mariel Fontes direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment n’han Mª Dolors Llonch estat directors Andrés Máspero, William Spaul- Mónica Luezas Tenors II ding, José Luis Basso, Peter Burian i ara Conxita Anna Oliva Omar A. Jara Garcia. Entre les seves actuacions cal mencionar la Mª Àngels Padró Graham Lister Segona Simfonia i Schicksalslied de Mahler (Teatro Angèlica Prats Josep Lluís Moreno Real) i Moses und Aron (Gran Teatre del Liceu), Elisabet Vilaplana Carles Prat a més del Requiem i la Missa de la coronació de Helena Zaborowska Florenci Puig Mozart i la Missa Solemnis de Beethoven. El Cor Emili Rosés del Gran Teatre del Liceu ha actuat a les Arènes Francisco José Martínez de Nîmes, amb Il corsaro; ha interpretat Lucia di Mezzo-sopranos Xavier Canela Lammermoor a Ludwigshafen, Lucrezia Borgia a Teresa Casadellà París i Goyescas i Noches en los jardines de España Rosa Cristo a La Fenice de Venècia. Ha cantat sota la direcció Isabel Mas Barítons dels mestres Albrecht, Decker, Gatto, Hollreiser, Marta Planella Xavier Comorera Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Gabriel Diap Steinberg, Weikert, Varviso, Maag i Neumann, Ramon Grau entre d’altres. Contralts Miquel Rosales Mariel Aguilar Lucas Groppo Sandra Codina Alejandro Llamas Mª Josep Escorsa Guillem Batllori Hortènsia Larrabeiti Yordanka León Elizabeth Maldonado Baixos Ingrid Venter Miguel Ángel Currás Dimitar Darlev Ignasi Gomar Ivo Mischev Mariano Viñuales Antonio Durán Gerard Farreras Sebastià Colomer 100 pàg.

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Violí I Kai Gleusteen Concertino Kostadin Bogdanoski C. associat Liviu Morna C. associat Eva Pyrek * Aleksander Krapovski Birgit Euler Renata Tanollari Oleg Shport Yana Tsanova Margaret Bonham Biel Graells Oriol Algueró Fou la primera orquesta simfònica creada a l’ Estat Heriberto Fonseca espanyol (1847). El primer director titular va ser Marià Michela D’Amico Obiols. En el decurs de la seva història ha estat dirigida per batutes convidades tan prestigioses com Albert Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Violí II Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef Keilberth, Oksana Solovieva* Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Liu Jing* Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote Mercè Brotons de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Andrea Ceruti Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Georges Charles Courant Sebastian, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Hans Piotr Jeczmyc Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto i Bruno Mijai Morna Walter; i darrerament per Sylvain Cambreling, Rafael Annick Puig Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Maria Roca Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Pere Bardagí Peter Schneider i Silvio Varviso. Els seus directors titu- Magdalena Kostrzewska lars han estat Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand Irina Polonskaya de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder. Actualment n’és Josep Pons. Viola Duccio Beluffi* Alejandro Garrido Fulgencio Sandoval Birgit Schmidt Marie Vanier Claire Bobij Bettina Brandkamp Vincent Fillatreau Franck Tollini Maria Juan Biografies 101

Violoncel Trompeta Actors Cristoforo Pestalozzi* J. Anton Casado* Luke Bradshaw Mathias Weinmann Manuel Dávila Jessica Anne Burn Esther Clara Braun Manuel Blanco (Solista/Corneta) Luca Chiarva Carme Comeche Carlos Megías (Corneta) Damian Tomasz Dudkiewicz Rafael Sala Daniel Stephen Edwards Juan Manuel Stacey Renske Endel Trombó Dani Claret Leo Augustsson Hedman Jordi Berbegal* Clara Provreau Jofre Caraben van der Meer Alejandro Cantos Maxime Nourissat Luis Bellver* Jasmijn Rubingh Contrabaix Alan Dean Vincent Frano Kakarigi* Tuba Tobit van Vliet Apostol Kosev Jose Miguel Bernabeu* Cristian Sandu Nens Joaquín M. Arrabal Olívia Alsina Jorge Villar Timpani Greta Comba Francesc Lozano Artur Sala* Marina Costa Francesc Folch Flauta Percussió Joan González Eva-Nina Kozmus* Jordi Mestres Guillem Martínez Sandra Luisa Batista Ferran Armengol Ivan Herranz

Oboè Daniel Fuster* Guitarra Enric Pellicer Jordi Codina (Banda) Raúl Pérez P.(Ca) Joan Furió (Banda) Emili Pascual (Ca) Arpa Clarinet Tiziana Tagliani Isaac Rodríguez* Maria Jesús Avila Pau Rodriguez

Fagot Guillermo Salcedo* Juan Pedro Fuentes Marina Garcia Francesc Benítez (Cfg)

Trompa Ionut Podgoreanu* Carles Chordà Enrique J. Martínez Jorge Vilalta 102 pàg.

Direcció: Joan Corbera Coordinació: Nora Farrés, Jordi Pujal Col·laboradors en aquest programa: Xavier Cester, Joan Font, Terry Gilliam, Teresa Lloret, Javier Pérez Senz, Josep Pons, Aleix Pratdepàdua, Esteve Riambau, Etsuro Sotoo, Jaume Tribó Disseny: Maneko. Jofre Mañé Fotografies de la producció: Dutch National Opera&Ballet (Clarchen&Matthias Baus), English National Opera Fotografies dels espectacles al Liceu: Antoni Bofill, Antoni Ras Rigau Agraïments: Ángel Leiro, Fede Salom, Biblioteca de Paris, Dutch National Opera&Ballet (Michiel Jongejan, Merel Moolenar), English National Opera (Terry-Jayne Griffin, Annie ydford,L Philip Reed), Filmoteca de Catalunya (Ciro Llueca) Traducció a l’anglès: Jacqueline Hall Impressió: Dilograf, S.L. Dipòsit legal: B26969-2015 Copyright 2015 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments: [email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)