Classicisme I Cinema: Eugeni D'ors, El Noucentisme I Les Arts Industrials LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 293

LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 291 - 304 Classicisme i cinema: Eugeni d’Ors, el noucentisme i les arts industrials

Joan M. Minguet Batllori Universitat Autònoma de Barcelona Departament d’art [email protected]

Resum

Durant les primeres dècades del segle XX, el moviment cultural denominat noucentisme, i el filòsof Eugeni d’Ors, el seu màxim ideòleg, van mantenir una posició contrària al cinema. La ràpida irrupció del fenomen cinematogràfic en els sistemes culturals catalans va ser interpretada com un atac als valors defensats pels escriptors i teòrics noucentistes: el classisicsme, l’art d’expressió individual, l’oposició al món industrial.

Paraules clau: Eugeni d’Ors, noucentisme, cinema, Catalunya.

Abstract

Classicism and cinema: Eugeni d’Ors, Noucentisme and the industrial arts In the firts decades of the 20th century the cultural movement know as Noucentisme («of the 1900s»), and its foremost spokesman, the philosopher Eugeni d’Ors, maintained a position against cinema. The rapid growth of the cinematographic phenomenon in catalan culture was interpreted as an attack on the values defended by the noucentista writers and theorists: classicism, the art of individual expression, and opossition to the industrial world.

Key words: Eugeni d’Ors, Noucentisme, Cinema, Catalonia. 292 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan M. Minguet Batllori

l noucentisme, durant els seus anys irreversible: coincidint amb els anys de desplega- d’esplendor, no va veure amb bons ulls la ment del noucentisme, justament entre 1906 i 1923, E irrupció i fàcil implantació del cinema- aproximadament, Barcelona esdevé el centre de tògraf en l’escena cultural catalana. Davant del clas- producció, distribució i exhibició cinematogràfics sicisme mediterrani que els líders noucentistes més important de tot l’Estat espanyol. Amb la qual defensaven, el cinema esdevenia un fenomen que cosa, el cinema es torna, als ulls del programa nou- caracteritzava la civilització industrial, el món centista, un enemic cultural, i social, gairebé inven- modern, el qual no entrava en l’estètica del nou- cible. cents. Entre 1906 i 1923, el noucentisme vehicula Ja l’any 1906 trobem unes primeres referències més o menys directament les necessitats i els objec- contràries al cinema, fetes des de l’òrbita noucen- tius culturals de la burgesia catalanista. L’estratègia tista, més concretament des de l’orsiana. A partir noucentista (d’una forma especial, la manifestada d’aquí, aquestes referències se succeeixen amb una per Eugeni d’Ors, el seu constructor) és certa regularitat, tant per part del mateix Eugeni l’encarregada de planificar culturalment el país: d’Ors com per altres autors lligats amb més o dotar-lo d’infraestructures adequades (bibliote- menys intensitat al noucentisme: Antoni Rovira i ques, museus, centres d’estudi…), formar els fills Virgili, Josep Carner, Jaume Bofill, Ramon Ruca- de la burgesia en una línia de selecció social inten- bado… Precisament, és Ramon Rucabado, un sa (a través de les diverses escoles que participaren noucentista menor, però omnipresent en totes les en aquella estratègia), etcètera. Al costat d’aquest activitats i publicacions del moviment, qui l’any paper de «construcció nacional» que ells mateixos 1911 comença a la revista noucentista Cataluña una s’assignaven, el noucentisme s’estructura com a una enquesta entre diversos intel·lectuals catalans i es- opció politicocultural que bandeja les opcions ar- panyols, per tal de comprovar la percepció del re- tístiques que no quadren amb una certa ortodòxia gistre d’immoralitat del cinematògraf en la societat formal. En aquest sentit, el noucentisme rebutja les del moment. El resultat confirmava que la majoria avantguardes pictòriques i escultòriques que s’estan de participants, i la majoria també de noucentistes, produint a Europa durant els anys de la seva hege- veien en l’espectacle cinematogràfic un «incentivo monia a Catalunya. També imposa uns models ar- de degradación, a cuyo resultado es preciso opo- quitectònics clarament arrelats en un classicisme i nerse». L’enquesta reclamava, igualment, una contraris, ja durant els darrers anys de la dècada intervenció governativa, un control des del poder dels vint, a les noves formulacions funcionalistes o institucional respecte al contingut moral de les racionalistes en l’arquitectura. pel·lícules que s’exhibien. L’actitud contrària al ci- El noucentisme desplegà una estratègia, una nema no s’acabà, però, amb la campanya anticine- ideologia cultural, en el si de la qual el cinema es- matogràfica de la revista Cataluña. Aquesta devenia un exemple de modernitat i d’interclassis- campanya tal volta sigui la manifestació més diàfa- me que no convenia als interessos, classistes i na del fet que existia un denominador comú con- classicistes, del nacionalisme conservador. No con- trari a l’espectacle, un denominador comú que venia de cara a la consecució d’una formació cul- volgué expressar-se amb contusió. Aquesta tural idònia. Aquest rebuig topà, però, amb un fet comunió, però, ja havia tingut indicis individuals Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 293

al llarg d’anys anteriors. I en tindria amb als seus articles a La Veu de Catalunya i en altres 1. N. BILBENY, La ciutat i l’estàtua. Els orígens intel·lectuals posterioritat a la mateixa campanya. Ara: les publicacions de caràcter noucentista. Tant l’un com del Noucentisme. Tesi doctoral valoracions que en aquella època feien Ors, Carner, l’altre havien mantingut una postura contrària al Universitat de Barcelona, 1982. Rucabado o la que expressaven alguns altres autors cinema en alguns articles publicats entre 1906 i 1910 2. Sobre la figura de Ramon Ru- d’una manera més intermitent són remarcables sobre els quals tornaré més endavant. Ara, però, cabado, Cfr. J.M. MINGUET BAT- LLORI, «Els altres noucentistes: perquè representen les idees, no simplement d’uns allò que s’havia mantingut com una posició més o Ramon Rucabado», Miscel·lània individus, sinó les de tota una estratègia de formació menys testimonial per part d’alguns intel·lectuals, Joan Bastardas, Abadia de Mont- cultural de la burgesia d’un país. uns vinculats al noucentisme i uns altres no, prenia serrat, 1989, volum 2, p. 233-245. Aquesta estratègia s’inicia, com és conegut, el la força d’una campanya orquestrada i amb la fer- 1906. Aquest és, entre d’altres coses, l’any de l’inici ma voluntat d’intervenir socialment en la condem- de la col·laboració regular d’Eugeni d’Ors a La Veu na del cinematògraf. de Catalunya amb la seva fecunda secció «Glosa- ri»; també l’any de publicació de La Nacionalitat Catalana, d’Enric Prat de la Riba i el de la forma- La campanya ció de Solidaritat Catalana. En el desenvolupament del moviment ens trobem amb algunes dates i suc- anticinematogràfica cessos significatius: així, el 1909, amb l’esclat del de la revista Cataluña fenomen conegut com Setmana Tràgica, el noucen- tisme, i d’Ors en particular, fan un gir social consi- derable envers la reacció política, envers una La revista Cataluña tingué tres etapes més o menys dretanització transcendent, i remarquen i agreugen diferenciades. En el període 1907-1910 s’encapçalà el grau de sectarisme i diferenciació social que, al com La Cataluña i fou dirigida per Miquel dels seu entendre, han d’assolir els seus postulats ideo- Sants Oliver; entre 1911-1912 adoptà el nom de lògics. El 1911, el moviment aconsegueix un pri- Cataluña i la responsabilitat, encara que no mer registre d’estabilitat política i cultural: el immediatament oficialitzada, passà a Ramon catalanisme conservador guanya les eleccions Rucabado i Comerna; finalment, entre 1913-1914 provincials i es publiquen dues obres d’un alt la revista es catalanitzà —es digué Catalunya— i contingut programàtic, La Ben Plantada, d’Eugeni la dirigí Josep Carner, recordant aquella altra pu- d’Ors, i l’Almanach dels Noucentistes. Encara més, blicació prenoucentista que entre 1903-1905 apa- el 1914 es constitueix la Mancomunitat de regué a Barcelona i que dirigia també Carner. Catalunya, que presideix Enric Prat de la Riba. A Aquesta revista, sigui en l’etapa que sigui, fou un través de la Mancomunitat, l’estratègia cultural dels dels mitjans de propaganda del projecte polític i polítics conservadors catalans intensifica el que cultural del catalanisme conservador que hegemo- abans havia exercit, en menor grau, des de la nitzava la Lliga; a més a més d’això, però, en els presidència de les diputacions: el programa del seus dos primers períodes Cataluña no solament noucentisme adquireix un caràcter oficial, executiu, es dedicà a difondre el catalanisme i el noucentis- d’ordenació cultural del país. Norbert Bilbeny ho me a Catalunya, sinó que la seva redacció en llen- expressava amb rigor: gua castellana responia a la intenció d’esdevenir difusora de la ideologia pratiana a la resta de l’Estat Arriba un moment, sobretot a partir de la do- espanyol; era la carta de presentació i de propagan- tació, el 1914, de la Mancomunitat de Catalunya da de Prat i els seus acòlits davant dels intel·lectuals que la teoria i la pràctica noucentista no es pot i polítics espanyols. En aquest sentit, la revista era, desentendre del programa de govern dictat per moltes vegades, un compendi d’articles o discursos la burgesia industrial catalanista. […] Propiciat apareguts en altres mitjans d’informació catalans dels i detentat per un sector professional, alhora que quals es considerava oportuna la seva divulgació a profundament nacionalista, dels intel·lectuals la resta de l’Estat o als lectors catalans de parla catalans de principi de segle, el noucentisme castellana. Nombroses glosses d’Eugeni d’Ors o tex- serà, en síntesi, la tendència cultural predomi- tos programàtics dels polítics de la Lliga Regiona- nant de la ideologia catalanista burgesa, ales- lista, generalment apareguts a La Veu de Catalunya, hores hegemònica, i essent característica foren traduïts i publicats a Cataluña. d’aquella l’objectiu, en part assolit, de transfor- El període en què Cataluña fou dirigida per mar aquesta ideologia en una estructura tecni- Ramon Rucabado reflecteix ben clarament algunes cocultural del poder. El noucentisme fou una de les dèries d’aquell noucentista2. La seva preocu- tendència politicocultural, en definitiva1. pació per la moral pública, per exemple, féu que dediqués un percentatge elevat de pàgines a les Els anys 1911 i 1912 la campanya contra el ci- opinions que, fent costat a la seva, blasmaven la nematògraf s’estén àmpliament, tot ultrapassant les situació moral de Barcelona, i de Catalunya per aïllades referències que Eugeni d’Ors, Xènius, i Ra- extensió. I més quan aquestes opinions incidien en mon Rucabado, fonamentalment, havien estampat l’antimoralitat del cinematògraf que ell ja havia 294 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan M. Minguet Batllori

3. J. MONTANER, «La inmoralidad denunciat en uns primerencs textos apareguts la anticinematogràfic, que ja havia estat publicat del cine (I)», Cataluña, núm. 173, 28/I/1911. J. MONTANER, «La in- primavera del 1908 a La Veu. En aquest sentit, el anteriorment a Revista de Educación. Efectivament, moralidad del cine (II)», Catalu- mes de gener del 1911 ja trobem uns articles que «¿Es conveniente a los niños el cinematógrafo?» ña núm. 175, 11/II/1911. s’integren en aquest corrent d’opinió signats per és un dels més aclaridors articles de reprovació del 4. R. RUCABADO, «El meeting del l’escriptor Joaquim Montaner i significativament cinema del seu autor, perquè hi fa una distinció molt Principal», Cataluña, núm. 190, 27/V/1911. titulats «La inmoralidad del cine», en els quals re- clara entre el cinema com a espectacle i el cinema flectia la sensació generalitzada de condemna del com a instrument d’educació, i, a partir d’aquí, 5. R. RUCABADO, «¿Es convenien- te a los niños el cinematógrafo?, cinema que havia vehiculat una part de la premsa esquematitza el seu pensament moralista respecte Revista de Educación, núm. 2, II/ madrilenya a través de diversos articles, apareguts al mitjà d’expressió sense la retòrica grandiloqüent 1911. No és gens gratuït que l’article fos publicat en una de les entre final de 1910 i començament de 1911, a pu- que, de vegades, ocultava les idees profundes dels principals publicacions pedagògi- blicacions com Heraldo de Madrid, Nuevo Mun- seus escrits5. ques amb les quals comptava el 3 noucentisme i que, per tant, el do, El Debate i La Tribuna . En coherència amb aquest paisatge, al número text fos reproduït a Cataluña, 2/ La vessant moralista de Rucabado es veurà re- de final de setembre de 1911, Rucabado fa conèixer IX/1911. flectida plenament a la revista a mitjan 1911, però. als seus lectors l’inici d’una enquesta dins de la seva 6. Cataluña, núm. 206, 30/IX/ En aquelles dates, concretament el 21 de maig, se secció «La cuestión de la moral pública en Catalu- 1911. celebrà al teatre Principal de Barcelona un «Mee- ña6». Aquesta enquesta pública es promovia, se- 7. Epistolari d’Eugeni d’Ors a ting para el saneamiento moral de Barcelona», con- gons l’anunci de la redacció, entre personalitats Ramon Rucabado, Arxiu Ruca- bado, Barcelona. La glossa a què vocat pel Comitè de Defensa Social, que estava catalanes i espanyoles sota l’enunciat següent: «La faig referència va ser la intitulada integrat pels sectors polítics més integristes, anti- cuestión del cinematógrafo y de la moral de la ca- «Altre cop, Anastàsia», publica- da a La Veu de Catalunya el 9/ catalanistes i dretans de la ciutat. Aquella reunió lle». Tot seguit veurem com, a partir d’aquesta ini- VII/1909. tractà de molts dels temes que preocupaven ciativa, la campanya anticinematogràfica Rucabado (pornografia, prostitució, immoralitat noucentista va prendre una més alta volada que la dels espectacles, etc.), malgrat que ho fessin des que suposen les intervencions individuals, els d’una òptica encara més conservadora que la seva. articles personals. Ben mirat, ja al seu article «He- Rucabado envià una petita comunicació que, se- mofilia encara II», publicat a La Veu de Catalunya gons sembla, no fou llegida. Però ell mateix se la el 28 de gener de 1909, Rucabado havia intentat publicà, al costat d’una ressenya del «Meeting» en involucrar la plana major dels intel·lectuals i dels el número de Cataluña corresponent al 27 de maig polítics catalans, amb un percentatge altíssim de de 1911. En aquesta comunicació, l’escriptor pro- noucentistes i regionalistes, tot demanant-los des posava la solidaritat de tots els partits i tendències d’una nota final que redactessin articles manifes- per a la «neteja» moral de Barcelona i centrava la tant la seva opinió sobre el cinema i, més encara, seva visió del problema en la immoralitat de la por- sobre els arguments que ell emprava al seu escrit, nografia, en la del teatre madrileny (el género chi- és a dir, la corrupció que origina l’assistència al ci- co, el chulapismo, el torerismo) i, per descomptat, nema, la inducció al crim que pressuposen certes en la del cinematògraf. Respecte a la immoralitat seqüències, l’alteració psicològica de l’espectador i dels espectadors, segons ell, de baixa condició, Ru- un llarg etcètera. Rucabado, però, en aquella ocasió cabado feia una afirmació que no es pot obviar: no tingué èxit i no obtingué resposta dels personatges als quals havia demanat, directament Los ciudadanos de Barcelona han entregado su o indirectament, la seva opinió sobre el malèfic patrimonio moral en manos de una cuadrilla de invent. Així, doncs, la idea de convocar un seguit judíos explotadores que nos sorben la sangre a d’intel·lectuals perquè es manifestessin en contra cambio de veneno4. del cinema devia convertir-se en un afer important per Rucabado. Així ho demostra, entre d’altres La celebració d’aquella convenció degué origi- coses, el fet que en parli a Eugeni d’Ors en les seves nar una major abundància d’articles de temàtica cartes i que aquest li faci recomanacions de com moral, i moralista, perquè poques setmanes des- creu ell que s’hauria de fer aquella convocatòria. prés, al número corresponent a 3 de juny de 1911, Més concretament, Ors, en una targeta postal Rucabado comença una secció que, a partir d’ara, timbrada el 6 de juliol de 1909 que envià a Rucaba- ocuparà un bon nombre de planes de la revista: «La do, li comunicava la seva intenció d’escriure una cuestión de la moral pública en Cataluña». Gaire- «glosa» sobre el problema de la intervenció de bé immediatament, aquest encapçalament esdevé l’Estat en certs tipus d’espectacles de menor regis- una secció fixa, i abundosa, de la publicació, en el tre. I, encara més, li suggeria que iniciés una en- si de la qual s’inseriran nombroses col·laboracions, questa pública en els termes següents: tan nacionals com estrangeres, que giren a l’entorn de les qüestions ètiques i morals de la societat del Potser faria goig que provoquéssim una enques- moment, o que denuncien aspectes o casos con- ta (que sent estiu, trobaria al diari fàcil cabuda) crets d’immoralitat. El mateix Rucabado aprofita- preguntant: a) Intervenció o abstenció en els rà la «seva» secció per publicar diversos articles espectacles? —b) Id. o Id. en la premsa? —c) d’aquest caire, entre els quals n’hi ha un d’estrictament Id. o Id. en el parlar públic7? Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 295

Fet i debatut, no tenim constància de si Rucabado do Dato, Francisco Giner de los Ríos, 8. «La cuestión del Cinematógra- fo y la de la Moral de la Calle. proposà a la direcció de La Veu una iniciativa com Hermenegildo Giner de los Ríos, Ramiro de Nuestra información», Cataluña, aquesta, però sí que sabem que no fou fins un pa- Maeztu, Gabriel Maura, Gabriel Miró, José Orte- núm. 208, 30/IX/1911. rell d’any després que el publicista i amic d’Ors ga y Gasset, Fernando de los Ríos i Miguel de 9. «La cuestión del Cinematógra- tirà endavant una empresa similar. Així, el 30 de Unammuno, entre d’altres. A la iniciativa nomi- fo y la de la moral de la calle. Nuestra información», Cataluña, setembre de 1911 la revista Cataluña proposava un nal, s’hi afegia la demanda d’opinió a un seguit núm. 211, 21/X/1911. qüestionari per esbrinar la moral o, més ben escrit, d’institucions catalanes i espanyoles relacionades, 10. Vegeu J.M. MINGUET, la immoral del cinema; un qüestionari que fonamentalment, amb l’educació i el periodisme, «L’Église et les intellectuels es- Rucabado dirigí a moltes personalitats de la políti- com la Institución Libre de Enseñanza, les escoles pagnols contre le cinéma», a R. Cosandey; A. Gaudreault; T. ca i de la cultura espanyola i catalana i que, en rea- de Magisteri, Razón y Fe, Revista de Educación, Gunning (eds.), Une invention litat, seguia els paràmetres que Ors li havia suggerit El Clamor del Magisterio, El Poble Català, El Co- du diable? Cinéma des premiers temps et religion, Actes du Ier. amb la disjuntiva «Intervenció o abstenció». Aquest rreo Catalán… Colloque International de Domi- qüestionari constava de dues parts: en la primera, I, encara més, en un número posterior, corres- tor, Sainte-Foy (Canadà) i Lau- el tema qüestionat era el «cinematògraf», i en la ponent al 21 d’octubre de 1911, s’informava que la sanne (Suïssa), 1992, p. 12-20. segona, «la moral de la calle». Les preguntes sol·licitud de resposta a l’enquesta s’havia ampliat a 11. Ll. SOLER CASAJOANA (respos- ta a l’enquesta «La cuestión del referents al cinema anaven precedides pel comen- cinematógrafo y de la moral de la tari que la redacció (o, el que és el mateix, Ramon la mujer catalana y española, que puede apor- calle»), Cataluña, núm. 218, Rucabado) lliurà, com a introducció, als personat- tar, además de las luces y experiencias de las ilus- 9/XII/1911. ges dels quals es volia la contestació: tres damas que se dedican al profesorado o al apostolado social en diversas actividades, la ri- El cinematógrafo, que tanta popularidad dis- queza del sentimiento femenino y maternal, fruta, es acusado de perturbar y disolver lenta- factor de importante juego en los graves pro- mente la conciencia moral del público, de excitar blemas morales que atacamos9. morbosamente el sistema nervioso de los asi- duos espectadores, de envenenar el alma de los Als noms apuntats en edicions anteriors de la re- niños, infiltrándoles con alarmante persisten- vista, s’hi afegien els de les escriptores Dolors cia sugestiones de índole sexual y criminal. Monserdà, Carme Karr i Caterina Albert (Víctor I.- En vista de ello, ¿debe fomentarse el apar- Català); diverses pedagoges i mestres, com Rosa tamiento del cinematógrafo, o bien someter este Sensat, Mercè Padrós i Francesca Bonnemaison, espectáculo a algún control especial? II.- ¿De- activista social relacionada amb l’Institut de Cul- biérase cuando menos alejar de este espectácu- tura i Biblioteca Popular per a la Dona. Rucabado lo a los niños? III.- ¿Por qué otro espectáculo pretenia que l’abast de l’enquesta fos amplíssim i o diversión popular podría ser substituido con per això no volia que cap sector de la societat cata- ventaja el cinematógrafo?8 lana en quedés exclòs. D’aquí aquesta atenció pre- ferent pel feminisme català del moment, auspiciat Per entendre la magnitud de la campanya, tal i per les directrius noucentistes i que, en realitat, no com l’havia plantejada Rucabado, només cal repas- pretenia res més que assentar a la societat de la Ca- sar els noms de les personalitats a les quals es va talunya regionalista un paper per a la dona molt lligat demanar la seva opinió sobre la «pecaminositat» al conservadorisme implícit en la política de la Lliga. del cinema i sobre la immoralitat dels carrers. En Com podem comprovar, els personatges als qui efecte, aquest text va ser enviat, entre molts d’altres, Rucabado requeria una resposta a l’enquesta no a Manuel Ainaud, Prudenci Bertrana, Jaume Bofill i poden situar-se globalment sota l’estela del noucen- Mates, Francesc Cambó, Josep Carner, Frederic tisme. Hi ha personatges provinents de distintes Clascar, Domènec Corominas Prats, Pere Coro- franges ideològiques i socials: sacerdots, de diver- mines, Joaquim Folch i Torres, Alexandre Galí, sa condició i origen geogràfic10; republicans, com Enric Jardí, Romà Jori, Emili Junoy, Joan Llimo- ara Josep M. de Sucre, aleshores secretari de na, Josep Llimona, Joan Maragall, Cebrià de Mon- l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que desacreditava toliu, Narcís Oller, Eugeni d’Ors, August Pi i el cinema, però no pels seus registres immorals, com Sunyer, Joan Palau Vera, Josep Pijoan, Alexandre volia Rucabado, sinó per la seva falta de «fanta- Plana, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, sia»; el director del Diario de Barcelona, Lluís So- Frederic Rahola, Dídac Ruiz, Rossend Serra Pagès, ler, que en general defensava el cinema com el mitjà Josep M. de Sucre, Joaquim Torres-García, Santia- més adequat per als nens go Valentí i Pau Vila. Tenint en compte que la re- vista tenia com a objectiu preponderant fer distrae como ninguno, emociona, narra, sus publicitat dels ideals noucentistes a la resta de cuentos e historias gráficas despiertan el amor l’Estat espanyol, no és d’estranyar que l’abast de a la geografía e infiltran en los ánimos infanti- l’enquesta no se cenyís al territori català. En aquest les grandes sentimientos. Las películas penetran sentit, Rucabado féu arribar el qüestionari a tot un en el alma de los niños más intensamente que seguit de personalitats espanyoles: Azorín, Eduar- las voces de los actores11. 296 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan M. Minguet Batllori

12. El poeta va contestar a través També va contestar l’enquesta Joan Maragall, en una concreció absoluta en demandar l’establiment de la seva tribuna del Diario de Barcelona: J. MARAGALL, «Pelícu- aquells moments l’escriptor més reputat a Cata- de la censura per a l’espectacle. En tercer terme, i la espiritual», Diario de Barcelo- lunya12. I que els noucentistes, i Ors al seu front, com a resposta a la immoralitat del mitjà, els na, 12/X/1911. malgrat les diferències estètiques que els separa- opinadors reclamen que els infants no puguin assistir 13. La revista Cataluña, per ven, aclamaven com a tal13. L’elevat to del text de a les seves sessions. Finalment, en quart lloc, un gran exemple, arran de la mort de Joan Maragall, dedicà un número Maragall va convertir-lo en una referència ineludi- nombre d’enquestats valora positivament un regis- monogràfic al poeta, núm. 220, ble durant uns quants anys per aquells que bes- tre o una característica del cinema: la seva presència 23/XII/1911. cantaven el fet cinematogràfic14. En tot cas, la com a instrument educatiu, didàctic i informatiu18. 14. Fins i tot Adrià Gual, que l’any participació de Maragall en la campanya anticine- De forma general, pot afirmar-se que tots els 1914 es vincularia directament a la realització cinematogràfica a tra- matogràfica iniciada per Rucabado va ser airejada sectors culturals o socials que varen integrar-se en vés de la productora Barcinógra- per la revista Cataluña com un esdeveniment, i els la campanya i que es movien en el mateix sentit o fo, per a la qual va realitzar unes quantes pel·lícules, no deixaria de seus articles varen merèixer una estampació prefe- en sentits paral·lels al del noucentisme varen se- tenir una mirada elogiosa cap a les rent. No endebades, Rucabado era conscient que guir el patró que hem resumit en aquests quatre paraules de Maragall, en la seva ressenya de l’opuscle «El Maragall, amb la seva intervenció, prestigiava punts de lectura del cinematògraf. No és gratuït, cinematògraf en la cultura i en els d’alguna manera l’enquesta. per exemple, que quatre de les personalitats més costums», que Ramon Rucabado Ara: si no tots els que varen participar en la cam- rellevants de la pedagogia catalana del moment in- havia publicat feia poc. A. GUAL, «Secció bibliogràfica. Publicacions panya poden situar-se en l’òrbita noucentista, un tervinguessin en la campanya, en la seva condició rebudes», Vell i Nou, núm. 4, VII/1920, p. 143. percentatge molt alt dels qui finalment varen con- de professionals de l’ensenyament i, alguns d’ells, testar-la sí que combregaven en un grau o en un com a formadors de «joves noucentistes»: Joan 15. Per a conèixer la relació de les 54 persones que varen contestar altre amb l’ideari cultural i catalanista desplegat pel Palau i Vera, aleshores director del col·legi Mont a l’enquesta plantejada per la re- noucentisme15. Els uns amb una afinitat explícita, d’Or, de Terrassa; Manuel Ainaud, director del vista Cataluña, pot consultar-se els altres tal vegada només compartint alguns trets col·legi Mont d’Or, de Barcelona; Pau Vila, director J.M. MINGUET BATLLORI, «El Noucentisme contra el cinema- generalistes. En tot cas, tots varen participar en una de l’Escola Horaciana, i Eladi Homs, director de la tògraf. La campanya anticinema- togràfica de la revista Cataluña», campanya promoguda des d’una publicació inequí- Revista de Educación. Tampoc no és irrellevant que Cinematògraf (Annals de la Fe- vocament vinculada als interessos polítics de la Lli- tots ells plantegessin unes opinions molt similars deració Catalana de Cine Clubs), Barcelona, 1986, volum 3, p. ga Regionalista i que vehiculava l’estratègia cultural respecte al cinema, en assenyalar com a faceta posi- 19-68. noucentista plantejada per Eugeni d’Ors. Rucaba- tiva el registre documentalista, especialment en

16. Carta d’Eugeni d’Ors a Ra- do, en això, degué seguir les directrius marcades geografia i història, i blasmant paral·lelament el caràcter mon Rucabado, París, 15/VII/ dos anys abans pel mateix Ors, que en una carta li malsà de la producció cinematogràfica general19. 1909. Arxiu Rucabado. En la car- ta, Ors fa referència a la sol·licitud recomanava: El conjunt de respostes va ser analitzat per de resposta sobre el tema cinema- Rucabado mateix, que n’oferia el resum següent: togràfic que Rucabado havia plan- tejat en el seu article «D’hemofília Lo de l’enquesta sobre intervenció crec que sí encara II», La Veu de Catalunya, que fóra útil, però [no] amb una mera apel·lació El unánime sentido de las cincuenta y cuatro 28/I/1909. general, com V. va fer una vegada, sinó escri- contestaciones recibidas, debidas a personas de 17. Les majoria de les respostes vint a les gents, i sí potser anar-les a veure, fent todas las opiniones políticas y religiosas, con- al qüestionari varen aparèixer en els números següents de la revis- interwius, etc. i començant per publicar opini- firma que el espectáculo cinematográfico ac- ta Cataluña: 218, 9/XII/1911; ons d’algunes firmes i continuant lentament, per tual es incentivo de degradación, a cuyo resultado 219, 16/XII/1911; 221, 30/XII/ 16 1911; 226, 3/II/1912, i 227, 10/II/ enllaminar els morosos a respondre . es preciso oponerse. // Para este fin, la casi to- 1912. talidad de respuestas suscriben la necesidad de Per ordre d’aparició a la revista, varen estampar la un control, y por unanimidad se declara que: 18. Les aportacions particulars dels noucentistes que varen par- seva opinió sobre el cinema els personatges se- Mientras el cinematógrafo no sea puro, hay que ticipar en la campanya fluctuen al voltant d’aquests punts. Els uns, güents: Joan Palau i Vera; Dolors Monserdà; Car- apartar de él a los niños. // Juegos al aire libre, atacant el cinema amb una càrre- me Karr; Josep Lleonart; Eugeni d’Ors; August Pi campos de juego, robustez física y pureza: esto ga especial de virulència, com el i Sunyer; Eladi Homs; Frederic Rahola; Ricard es lo que conviene a los pequeños. Deportes, poeta López-Picó (Cataluña, núm. 227, 10/II/1912): «Es la- Aragó, Ivon l’Escop; Rossend Serra Pagès; Joaquim música, teatro: esto es lo que conviene a los mentable que haya llegado a Torres-Garcia; Jeroni Estrany; Ferran de Sagarra; adultos. El cinematógrafo sólo para informa- constituirse en nuestra ciudad un núcleo de técnicos y eruditos del Josep M. López-Picó; Manuel Ainaud; Pau Vila; ción y educación. He aquí el sentir general de Cinematógrafo. Esta invasión del espectáculo es bochornosa.» O Cebrià de Montoliu; Domènec Corominas Prats, i nuestros colaboradores, de maestros, pedago- com el pedagog Eladi Homs (Ca- Josep Pijoan. gos, médicos, hombres de letras, sacerdotes, taluña, núm. 218, 9/XII/1911): Del conjunt de respostes publicades a Catalu- señoras20. «Pero cuando nos presenta pelí- culas de argumento y de hechos ña podem extreure’n quatre conclusions generals17. e intrigas de la Historia, entien- En primer lloc, la majoria de les opinions expres- L’enquesta realitzada a la revista Cataluña va cons- do que está invadiendo un terre- no exclusivo de la literatura y del sades pels enquestats manifesta la conveniència de tituir-se en una campanya organitzada en contra arte. Entonces juzgo el Cinema- tógrafo una diversión de mal gusto no assistir a les sales d’exhibició per creure que de l’espectacle cinematogràfic. No era una iniciati- y embrutecedora, especialmente l’espectacle cinematogràfic és causa de l’enviliment va inidividual de Ramon Rucabado a la qual si los argumentos se refieren a moral de l’individu. Segonament, també un per- s’haguessin sumat d’altres escriptors. O no era adulterios, raptos, asesinatos, ro- bos y demás crímenes» Els altres, centatge elevat de les respostes sol·liciten un con- només això. Ho testimonien diverses circumstàn- sempre dintre del rebuig de la ci- trol, una intervenció institucional en els continguts cies. En primer lloc, el fet inqüestionable que Eu- nematografia, però mantenint uns criteris morals i estètics menys es- de les pel·lícules; en ocasions, aquest control pren geni d’Ors es trobava al darrere de la campanya. Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 297

Com veurem més endavant, Ors tingué un con- gens gratuït que l’any 1918 la Mancomunitat de crupolosos. Com el pintor Joaquim Torres-García (Catalu- tacte epistolar freqüent amb Rucabado i, en algu- Catalunya, a través del seu Consell de Pedagogia, ña, núm. 221, 30/XII/1911), que nes de les cartes, mostrà la seva benedicció, quan encarregués a Josep Massó i Ventós un llibre de inicia el discurs amb una certa permeabilitat en afirmar «creo no el seu impuls, a la celebració d’una enquesta com caràcter divulgatiu sobre aspectes tècnics relatius a que ‘el cinematógrafo-espectácu- la que propicià Rucabado a les pàgines de Catalu- la cinematografia, i el volum, titulat Com es con- lo’, no es en sí ni bueno ni malo, pues depende de lo que se haya ña. En segon lloc, cal tenir en consideració l’enorme fecciona un film, acabés incloent-se en la col·lecció impresionado en la película. Es dimensió que prengué la iniciativa de Rucabado. de llibres «Minerva». más, me parece que hasta es un instrumento utilizable […]», per Inicialment, ja hem vist que el qüestionari va ser Tot amb tot, el noucentista Rucabado, o cada bé que el seu raonament final si- repartit entre moltes personalitats de la vida polí- vegada més exnoucentista, si tenim en compte que, gui absolutament condemnatori: «No cabe duda, sin embargo, de tica i cultural espanyola i catalana. Acabada la a partir de 1914, s’allunya definitivament d’Eugeni que, moral e intelectualmente [els recol·lecció de respostes, i fetes les pertinents con- d’Ors, continua duent a terme la seva campanya qui assisteixin al cinema], no ha- brán ganado nada, pues no hay clusions, el sentiment devia ser força positiu per anticinematogràfica en diversos mitjans, alguns dels espectáculo más vacío que el del part dels organitzadors, ja que la participació ha- quals estan directament vinculats al noucentisme, cinematógrafo[…}». via estat quantitativament important i qualitativa- com La Revista, de Josep M. López-Picó, i amb una 19. En aquest sentit, Joan Palau ment remarcable, malgrat que cap firma de prestigi recurrència que acaba per ser objecte de burla per Vera deia: «los efectos que las pe- 23 lículas producen en los niños os dels sistemes culturals espanyols hagués respost part d’alguns editorialistes . Efectivament, la retòri- aseguro que son desastrosos», l’enquesta. En tercer lloc, l’abast que Rucabado ca anticinematogràfica apocalíptica de Rucabado po- Cataluña, núm. 218, 9/XII/1911. Mentre que Pau Vila alertava: «los volgué donar a la campanya es demostra pel fet que dia ser transportable d’any amb any. I ell sembla que niños deberían ser apartados del presentés els resultats de l’enquesta en el II Con- no s’adonava de la seva paracronia respecte al temps espectáculo cinematográfico ac- tual, del cual son ellos las prime- grés Internacional d’Educació Moral celebrat a La que vivia i, d’una altra banda, de la seva alta ineficàcia ras víctimas», Cataluña, núm. Haya entre el 22 i el 27 d’agost de 1912. A aquest social: ben segur que poques persones devien seguir 227, 10/II/1912. congrés hi anà una delegació espanyola que presi- els seus consells anatemitzadors del cinema, poques 20. Cataluña, núm. 234, 30/III/ dia, precisament, Eugeni d’Ors21. Rucabado hi lle- persones ho degueren fer l’any 1912 arran de la 1912. gí una comunicació titulada «Compte rendu de campanya de la revista Cataluña i moltes menys 21. Eugeni d’Ors va presentar una l’enquête sur le cinéma et la moralité dans la rue», encara vint o vint-i-cinc anys després. Fos com fos, comunicació titulada «La actitud moral en el acto de aprender». En que va ser posteriorment reproduïda a la revista Rucabado seguí impertorbablement les seves el congrés de La Haya també va- Cataluña. Rucabado feia una lectura molt parcial croades personals contra la immoralitat individual i ren participar, a més a més de Ru- cadao i Ors, Pere Coromines i de l’enquesta: social de Catalunya. I, dins d’això, persistí amb la Josep Jorro Miranda, diputat a les seva particular anatematització del cinema. Una Corts per València. I també Ra- fael Altamira, aleshores director Se ha constatado que el cinematógrafo produce croada que, a la fi, es refugià en la revista catòlica general de l’ensenyament primari perturbaciones morales en los niños. La inspec- Catalunya Social, en la qual estampà diversos tex- de l’Estat espanyol.

ción es, pues, indispensable como preservati- tos contraris al cinema durant els anys vint i trenta. 22. R. RUCABADO, «Compte-ren- vo. […] Es preciso, naturalmente, reconocer las Abans, l’any 1920 havia publicat un opuscle titulat du de una encuesta sobre el cine- matógrafo y la moral en la calle. ventajas de este espectáculo desde un punto de El cinematògraf en la cultura i en els costums, on es Memoria presentada al Congre- vista científico, geográfico y de vida actual, pero recull una conferència llegida per Rucabado el dia so de Educación Moral de La Haya. 1912», Cataluña, núm. aparte de este estimable servicio prestado a la 21 de desembre de 1919 a l’Institut de Cultura i Bi- 265, 2/XI/1912. civilización, excita de un modo tan desmedido blioteca Popular per a la Dona, una institució hereva 23. No deixa de ser simptomàtic, el gusto de las escenas fuertemente pasionales, de les estratègies culturals del noucentisme. En la al respecte, que l’any 1929 la re- de las torturas y de las violencias más sorpren- seva conferència, Rucabado, tal com havia fet en vista Mirador fes una enquesta pública entre els seus lectors per dentes y refinadas, que no se ha tardado mucho anteriors ocasions i continuaria fent en el futur, saber, burlescament, quines cinc en señalar en el cine un peligro muy serio para rebutjava el fet cinematogràfic a partir de la doctri- persones de Catalunya voldrien veure dins d’«El tubo de la risa». I públicos tan sensibles e impresionables como na cristiana i d’una concepció molt fèrria i tancada que Ramon Rucabado, amb gran los nuestros. // Si a una excesiva difusión se de la moral. Dos fets, però, conflueixen en aquest sorpresa dels mateixos redactors, fos el guanyador del concurs, amb añade un extraordinario poder sugestivo, el ci- opuscle a l’hora de valorar-lo per damunt de les 586 vots, i un avantatge conside- nematógrafo […] se converirá en una fuente de acostumades diatribes de l’autor. En primer lloc, la rable sobre els següents classificats, entre els quals també hi havia, en- perturbaciones morales, un verdadero peligro utilització d’una certa metodologia en l’estructuració tre d’altres, Francesc Cambó i público22. del text i la singular documentació bibliogràfica usa- Josep Pla. Manuel Brunet, alesho- res director de Mirador, mostrà da per Rucabado, la qual cosa li confereix un caràcter públicament la seva sorpresa pel menys entestat que els d’altres textos de similar refús, resultat del concurs. I aprofità per tant de Rucabado com d’altres autors. En segon fer una semblança jocosa del per- L’oposició a l’espectacle sonatge, en la qual remarcava per terme, cal incidir en el fet que l’opuscle és un dels damunt de tot el fet que Rucaba- cinematogràfic do no sabia conciliar-se amb primers llibres escrits en català que varen tenir com l’època que li havia tocat de viure, a matèria primera el cinema, encara que fos per «no és un home del nostre temps», 24 escrivia Brunet. M. BRUNET, L’actitud contrària al cinema per part dels noucen- blasmar-lo . «Ramon Rucabado. Del Tubo de tistes no s’acabà amb la campanya anticinemato- També el poeta Josep Carner participa d’aquesta la Risa a L’Eterna Glòria», Mira- gràfica de la revista Cataluña. En tot cas, fa la opinió de condemna del cinema, en menor mesura, dor, 12/IX/1929. sensació que l’actitud s’apaivaga i, amb el pas dels però tal volta amb un ressò força contundent, tenint 24. Sobre la figura de Rucabado i anys, es fa progressivament menys present en la en compte el prestigi literari de què gaudia l’autor la seva relació amb el cinema, Cfr. J.M. MINGUET, «Un peoner de vida intel·lectual catalana. En aquest sentit, no és d’Els fruits saborosos. El cert és que, pel que sabem, l’estètica cinematogràfica catala- 298 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan M. Minguet Batllori

na: Ramon Rucabado», L’Avenç. Carner excloïa el cinema del reialme poètic. Així es midable partit de foot-ball o l’exquisitat impon- Revista d’Història, núm. 47, III/ 1982, p. 48-51. J.M. MINGUET, desprèn, per exemple, de sengles articles sobre el ci- derable del ballet rus dels Espectre de la Rosa, la «Els altres noucentistes. Ramon nema publicats a la revista Catalunya, en el període gent oblida les baixes consuetuds i sol·licituds Rucabado», op. cit. J.M. MIN- GUET, El pensament cinemato- en què ell mateix havia passat a dirigir la publicació. del ser, es transfigura en la festa, assoleix gràfic a Catalunya (1896-1936). A pesar del canvi que suposa aquesta nova direcció, maximums d’intensitat i de gloria: però una Tesi doctoral. U.B., 1995. Carner no deixà que a les pàgines de Catalunya hi pel·lícula desenrotllant-se en el llençolet és no més 25. J. PALAU VERA, «Una sessió faltessin algunes referències a un assumpte que, en que còmoda, còmoda en el sentit que la gent que la de cine per a nois», Catalunya, núm. 292, 7/VI/1913, p. 265-266. l’etapa anterior, havia omplert múltiple espai: la va a veure no ha de deixar en cap guarda-roba la Palau comentava, en aquest arti- cinematografia. Més concretament, l’arremesa seua mandra, la seua descortesia, la seua bestialitat, cle: «A nosaltres, els joves pares de família que ens preocupem una anticinematogràfica. I, fins i tot, va col·laborar en la el seu menyspreu de l’esperit. I de quina pobresa mica de com han de viure espiri- campanya amb una sèrie de tres articles sobre cine- no han d’ésser els nostres altres espectacles habitu- tualment els nostres fills, ens in- teressa molt defensar-los de la ma publicats entre juliol i agost de l’any 1913. De als perquè la gent no desitgi més el flagell de la mala influència que avui exerceix fet, unes quantes setmanes abans ja havia col·locat a sublimitat que el benestar de la baixesa27. el cinematògraf. I és difícil esca- par-se’n, tal com ha entrat en les primera pàgina un article del pedagog Joan Palau i nostres costums. No n’hi ha prou Vera, en el qual reafirmava la majoria d’opinions El «benestar de la baixesa», vet aquí el mal me- amb prohibir als nostres nois l’assistència; hi van els amics i pa- contràries al cinema que ell i altres educadors havien nor que Carner prefigura sobre el cinema amb rents i veïns, tothom hi va i co- donat durant la campanya que Cataluña havia aquests articles. A les pantalles, la gent es besa per- menta lo vist i ho accepta sense 25 protestar. Si els únics que no hi realitzat feia poc més d’un any . Josep Carner va què no sap fer altra cosa a més a més d’empaitar-se, van són els nostres, ¿què pensa- titular la seva sèrie de tres articles amb el genèric escriu Carner, en clara referència als films còmics. ran de nosaltres?» d’«El bes en el cinematògraf» i els va signar amb un Carner exposa que els nens, quan veuen un petó a 26 26. J. CARNER [Bellafilla], «El bes dels seus pseudònims més coneguts, Bellafilla . les pel·lícules, fan moure els llavis amb sons en el cinematògraf I», Catalun- ya, núm. 299, 26/VII/1913; «El Carner inicia la sèrie constatant que, malgrat les onomatopeics «estúpids». I, pitjor encara, que les bes en el cinematògraf II», Cata- campanyes que el cinema ha sofert en contra, «ànimes delicades» experimenten repugnància da- lunya, núm. 301, 9/VIII/1913; «El bes en el cinematògraf III», «condemnat per moralistes, higienistes, oculistes, vant «la prostituicó del bes». Carner, en definitiva, Catalunya, núm. 304, 30/VIII/ pedagogs i predicadors», està triomfant a Europa. es pregunta sobre les repercussions negatives que 1913. Es tracta d’una indicació, d’una estimació que prové l’èxit del cinematògraf tindrà en la gent «planera, 27. J. CARNER, «El bes en el cine- de la mateixa època en la qual s’està donant l’auge limfàtica, badoca, riolera, admiradissa i intel·ligent». matògraf II», op. cit. del cinema. També l’inicia esmentant el seu amic Les seves escomeses són, ben mirat, a mig camí del 28. Carner, passats els anys, in- Ramon Rucabado, i la seva sola menció esdevé tot registre filosòfic i del registre moral. I, tal volta, no sistí en els arguments exposats en aquell text. En concret, el 28 de un signe de complicitat per al lector. acaben de radicalitzar l’oposició al mitjà amb la gener de 1921, Carner llegí una El tema central dels tres articles és la presumpta contundència amb què ho havien fet d’altres conferència en el Círcol Artístic 28 de Barcelona sota el títol de «El immoralitat que Carner veu en el «bes», que tan escriptors que li eren coetanis . bes en la poesia, el cinematògraf i habitualment apareix a les pantalles cinematogràfi- Altres noucentistes varen anar estampant el seu la vida reial». No conec el text es- pecífic de la dissertació, però la ques. El bes és un dels fets «més alarmants» del ci- blasme particular del cinema en algunes publicacions ressenya que va fer de l’acte el pe- nema, entre d’altres coses perquè només en una sala, i en temps no gaire allunyats. Així, Domènec riòdic La Veu de Catalunya (30/ I/1921) ens indica que Carner va informa Carner, la Sala Mercè, solen retallar les Corominas Prats i el seu germà Vicenç Corominas emprar els mateixos arguments imatges en què els protagonistes es besen. Carner es Prats reblaven el clau de l’anticinematografisme amb que en aquells articles que havia estampat uns quants anys abans confessa, ni que sigui per via indirecta, un assidu assercions com aquesta: «L’afició al cine demostra el a la revista Catalunya. visitant de les sales cinematogràfiques. Ara: en canvi, grau d’incultura de la gent»29. També Alexandre Galí

29. D. i V. COROMINAS PRATS, «El no pot tolerar la proliferació de besos en tota sèrie advocava per un retorn al temps anterior a la Cine», Catalana, núm. 12, 23/VI/ de pel·lícules i entre qualsevol dels personatges que mecanització, foragitant «els temps dels adelantos de 1918. Destaquem que la revista Catalana no seguia els idearis hi actuen. Films històrics, còmics, detectivescos, cita la ciència, quan la civilització corre pels rails i pels fils noucentistes, i fins s’hi oposava Carner, tots acaben amb un bes final. Aquesta d’electricitat i es propaga per la premsa i el cine30». en aspectes tan fonamentals com la normativització ortogràfica obsessió per un assumpte que, amb mirada retros- Això és, repudiant l’era industrial i les formes de co- avalada per Pompeu Fabra, però pectiva, resulta tan anecdòtic, quan no banal, li ve a municació o d’expressió artística que l’havien acom- en aquest cas donava cabuda a opinions compartides pels Carner de la seva convicció que al món no hi ha panyada. I encara Jaume Bofill i Mates, polític noucentistes. «qüestió més delicada, artísticament i èticament que catalanista i eminent poeta noucentista sota el pseu-

30. A. GALÍ, «Barbres o civilit- la del bes». I d’una concepció més global sobre el dònim Guerau de Liost, publicava en una data tan zats», La Revista, núm. 28, 30/ fet cinematogràfic que el poeta definia així: llunyana com 1928 un article en el qual, alhora que es XI/1916. lamentava de la inexistència d’una cinematografia prò- El cinematògraf en si és el plaer més calvinista piament catalana, matisava la postura anticinemato- del món: la gent s’hi congrega per veure sants, gràfica manifestada per alguns dels seus col·legues sants blancs i negres; i quan el color és intentat, noucentistes en anys anteriors, per bé que no deixava val més deixar-ho córrer, com deia aquell predi- de recriminar algun registre immoral en l’espectacle: cador. Però és que la pobresa no és mai moral, s’entén si és cosa natural i irredimible: i la gran No crec que ara calgui inquirir si el cinema re- immoralitat del cinematògraf, la que porta totes sulta sempre una escola de mals costums: ho és les altres és la seua immensa i lamentable pobresa. de vegades, ben innecessàriament. No crec que Davant una tragèdia de Shakespeare, o un for- ara calgui esbrinar si el cinema i el periodisme Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 299

tenen defectes intrínsecs, altament perillosos per terpretació anacrònica del classicisme. Es pretenia, 31. J. BOFILL I MATES, «El cinema dels altres», La Publicitat, 7/XII/ la potència formidable d’un i altre. […] I consti per damunt d’altres objectius, la consolidació a 1928. Molt probablement, la re- que considerem lloable la tasca dels qui procu- Catalunya d’una burgesia il·lustrada, formada a partir ferència als qui procuren «la de- puració del cinema» deu ser una ren la depuració del cinema i del periodisme, d’una recurrència constant a la riquesa cultural ca- al·lusió a Ramon Rucabado, en que equival a alliberar-los d’influències estra- talana, al passat mediterranista i refusant l’aportació aquells anys encara en plena ofen- siva en contra del cinema immo- nyes a llur tècnica i a llur sentit. D’una i altra d’altres elements culturals que poguessin represen- ral. producció pot un hom abusar i una i altra po- tar una certa modernitat. El noucentisme, ben mi- 32. E. d’ORS, «Altre cop Anastà- den ésser emprades com a instrument de mal rat, va posar en marxa una ideologia de classe. Es sia», La Veu de Catalunya, 9/VII/ col·lectiu o particular31. volia diferenciar la cultura que havia de ser assolida 1909.

per la burgesia i la que era pròpia de les classes popu- 33. I. DE SOLA MORALES, «Sobre Podríem esmentar alguns altres exemples de diatri- lars. En conseqüència, el cinematògraf, que s’estava Noucentisme y arquitectura. No- tas para una historia de la arqui- bes en contra del cinematògraf, però els seus argu- consolidant com un fenomen eminentment popular, tectura moderna en Cataluña ments són similars i la seva freqüència va reduint-se a no entrava en els cànons que havien de caracteritzar (1909-1917», Cuadernos de Ar- quitectura, sèrie «Archivo Histó- mesura que les veus en defensa del cinema van la puixant burgesia catalana. L’interclassisme que es rico», núm. 3. escoltant-se amb més profusió en la premsa catalana. donava a les sales de projecció, o en d’altres especta- 34. Valguin d’exemple aquestes Fet i debatut, la posició del noucentisme en- cles massius, com la sarsuela o els varietés, esdevenia paraules de Ramon Rucabado so- front del cinema va ser la d’oposar-se a un mitjà una manifestació clarament errònia per a les estratègies bre les sales de cinema: «General- mente son antros desprovistos de que, per diverses circumstàncies, no entrava en la politicoculturals marcades per Xènius i els principals la menor ornamentación estética, seva òrbita cultural i ideològica. D’una forma molt protagonistes programàtics del noucentisme. Que els adornados con carteles chillones anunciadores de las escenas de simptomàtica, el màxim constructor del programa membres de la burgesia i de les classes mitjanes sangre y de sensiblería que las pe- noucentista, el Pentarca Ors, va manifestar en di- assisteixin a un espectacle «tan poc clàssic» esdevé un lículas representan; en ellos el es- 34 pectáculo se da a oscuras —gente verses ocasions el seu rebuig envers el cinema, com motiu constant de queixa . de las condiciones sociales más tot seguit veurem. Ors, en la vertebració del movi- En resum, el noucentisme volia aconseguir una bajas se empuja y codea con otras más refinadas, en poco grata mez- ment, venerava les formes artístiques tradicionals, «civilització» per als catalans i una «civilitat» per a colanza.» R. RUCABADO, «¿Es però no acceptava aquelles altres que havien nas- Catalunya. Sense programes d’acció concrets, però conveniente a los niños el cine- matógrafo?, Revista de Educa- cut com a conseqüència de l’era industrial. I el ci- amb «glosaris» i altres textos programàtics; sense ción, núm. 2, II/1911. nema n’era una. Tot seguit comprovarem el to poder d’Estat, però amb la Mancomunitat i la xar- 35. [Redacció]: «La Cuestión del d’aquesta postura, que ja quedava exposada amb xa d’infraestructures culturals que varen néixer-hi; Cinematógrafo y la de la Moral conclusió en una glossa de l’any 1909 en la qual sense suport popular, però amb la confiança dels de la calle. Nuestra información. Prólogo», Cataluña, núm. 218, 9/ Ors defensa que les dirigents polítics de la Lliga Regionalista i, molt XII/1911. especialment, d’Enric Prat de la Riba. El noucen- obres d’art quedin sempre exemptes de qualse- tisme ambicionava la formació d’una classe social vulla censura. Però el genero chico, el cinema- culta, preparada, distingida, catalanista, conservado- tògraf són negocis, indústries, i indústries que ra… Al seu entendre, el cinema destorbava aquest poden tenir el caràcter de malsanes, no deuen procés d’educació social i política dels catalans. En escapar mai als reglaments d’urbana polícia32. la justificació que la revista Cataluña donava per començar la campanya anticinematogràfica a la qual Els temps industrials portaven noves manifestacio- m’he referit, hi havia un argument que explica ns artístiques o noves formes de comunicació que notòriament la idea d’oposar-se al cinema per no entraven en la cosmogonia estètica orsiana, i coadjuvar a un projecte polític més elevat: noucentista en general. És en aquest sentit que pos- tures d’entrada menys teorètiques, més vehements, Los que cifran un ideal en regenerar a España com les de Rucabado, troben una justificació ideo- solo con el utillage económico no deben ver en lògica en l’estratègia cultural de Xènius. Aquesta estas campañas más que una ampliación del estratègia es fonamenta en una orientació classi- suyo: la formación de ciudadanos aptos, acti- cista i en el refús de les activitats artístiques inno- vos, conscientes, dueños de si mismos en los vadores, com les avantguardes artístiques que cuales gobierne la razón y no los instintos; es arrelaven a Europa mentre el noucentisme esdeve- decir, la formación de un buen utillage humano35. nia aquí un corrent cultural d’àmplia jerarquia. Aquest trancament ideologicocultural ja va ser as- senyalat per Ignasi de Solà Morales: «La ruptura Eugeni d’Ors: l’estètica con el Modernisme y la intolerancia con actitudes vanguardistas forman parte de los límites que el classicista en contra del cinema Noucentisme se traza»33. Sembla, doncs, que Eu- geni d’Ors i el noucentisme també varen optar per Al meu entendre, tot el que l’oposició al cinema de la intolerància respecte a un mitjà inqüestionable- Rucabado té de postura fonamentalment ètica o ment lligat al seu temps, el cinematògraf. moralitzant esdevé en el cas d’Eugeni d’Ors una No en va, la concepció cultural desplegada pel postura essencialment estètica. És cert que Ruca- noucentisme era restrictiva, ancorada en una in- bado es val en ocasions d’arguments estètics per 300 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan M. Minguet Batllori

36. E. d’ORS, «El cimatófago», La condemnar el cinematògraf. I que, com veurem, a llançar una contundent diatriba en contra de Veu de Catalunya, 30/IV/1906. la inversa, Ors no deixa d’emprar raonaments l’espectacle cinematogràfic. Palmira González, en 37. P. GONZÁLEZ, «Dossier: Els d’índole moral o ètic per agombolar la seva diatri- referir-se a aquesta glossa, ho explica molt clara- intel·lectuals catalans i el cinema (1896-1923)», L’Avenç. Revista ba en contra del cinema. Però el cert és que si en ment: d’Història, núm. 79, II/1985, p. 59. l’un preval la condemna moral, en l’altre preval la

38. E. d’ORS, «Sobre el cinema- condemna d’ordre estètic. Potser s’argüirà que el Si observem el vocabulari que fa servir, arribem tògraf», La Veu de Catalunya, resultat final és el mateix, l’oposició al cinema. No- a la conclusió que, per a Eugeni d’Ors, el cine- 21/III/1908. gensmenys, l’aversió orsiana contra el cinema pren ma és l’espectacle ‘antinoucentista’ per excel- un caràcter molt més fonamentat, lúcid, que lència. […] I això és el cinema segons Eugeni l’aversió rucabadiana, molt més immediata, molt d’Ors: l’oposat a la lluminositat blava, a la joia més impregnada de fòbies morals i polítiques que serena i a la visió optimista del món que predi- enterboleixen un possible discurs anticinematogra- cava el noucentisme. Sota una glossa innocent fista rígid i controlat. en aparença, Xènius, en associar el cinema al Eugeni d’Ors, Xènius, inicia l’any 1906 la pu- caos, l’ha excomunicat del món de l’estètica blicació, a La Veu de Catalunya, d’una secció inti- noucentista37. tulada «Glosari», amb la qual també s’inicia, ni que sigui implícitament, la formulació teòrica del Dos anys més tard, el 1908, Xènius publicà una noucentisme com a corrent ideològic més o menys altra glossa, «Sobre el cinematògraf», a La Veu de organitzat. Aquell mateix any, concretament el 30 Catalunya. Aquesta vegada no hi ha cap mena de d’abril, apareix una glossa que, amb el suggeridor cripticisme i les tesis que hi desenvolupa l’autor títol d’«El cimátofago», al·ludeix clarament al ci- són molt clares. El comentari de Xènius, té el seu nematògraf per primera vegada en l’obra orsiana. origen en una comunicació rebuda de part de Ra- D’Ors fa una descripció al·legòrica de les «vi- mon Rucabado i Comerna, dies abans sions» que ofereix el «cimátofago»: cridant-me l’atenció sobre aquest problema […] Són visions anguniosament trontollantes: públic candent de la immoralitat del cinema- una convulsió gris al cap-d’avall d’una llança tògraf. No calia la lletra, per altra banda gratís- de claror, de blancor brutal, entre tenebres. En sima, perquè prou eloqüents eren per la convulsió gris, un món: món de deliri. Dins interessar-me en l’assumpte els articles que amb una llum lívida, les presses, les angúnies, els es- el títol d’«Hemofília» ha publicat aquest escrip- veraments, les decisions súbites, les solucions tor a La Veu. boges, la dansa epilèptica de la natura i dels homes, de la vida i de la mort. Esclata aquest Efectivament, Ramon Rucabado havia manifes- món delirant, del no-res. Viu un minut. Desse- tat públicament la seva oposició al cinema en sen- guida, de sobte, impensadament, mor. Fa un gles articles apareguts a La Veu de Catalunya, amb tremolor últim i la negra boca del caos se’l men- el títol d’«Hemofília (Els perills del cinematògraf)», ja… // Un dia, enfront de la claror de la llança els dies 6 de març del 1908 i 12 de març del 1908. En blanca, llu una altra sinistra claror. // Un in- aquests articles es blasmava la proclivitat al vessa- cendi! // I el deliri de la pel·lícula s’encomana a ment de sang, al terror, a la violència, a l’agressivitat, la vida […]36. a la immoralitat, etcètera que es produeix a causa de la contemplació de pel·lícules. Amb aquests articles, En aquests mots comprovem, en un to meta- l’aleshores jove escriptor iniciava una campanya fòric, la primera visió que Eugeni d’Ors donà als contra el cinematògraf que, com ja he ressenyat, seus lectors del nou mitjà d’expressió. Malgrat que tindrà una llarga continuïtat. Ors, doncs, es feia ressò la vaguetat en la formulació retòrica de l’escrit pu- d’aquells primerencs textos i coincidia plenament gui enterbolir l’essència del discurs, el rerefons de amb els arguments exposats per Rucabado: la glossa entra de ple en la posició anticinemato- gràfica de l’adalil del noucentisme. A més a més, Sovint havia preocupat al glossador el perfum aquest primer posicionament en contra del cinema de catàstrofe que es respira dins dels cinematò- Ors el sosté en un dels mals inqüestionables que grafs. […] No hi ha que dir que a mi, que sóc presentava el cinema en els seus anys d’existència decidit partidari de la Censura en totes les for- inicials, això és, la inflamabilitat de les pel·lícules. mes inferiors d’espectacle, el género chico, per En concret, Xènius fa referència a l’incendi que es exemple —ja en parlarem un altre dia, d’això—, provocà a la sala Olympia del Paral·lel de Barcelo- m’ha de semblar cosa excel·lenta la doctrina in- na el 29 d’abril de 1906, per causa del qual hi hagué tervencionista del senyor Rucabado38. un mort. En realitat, els accidents ocorreguts en les sales de projecció seran un argument de primer Destaquem les darreres paraules citades; en les ordre per als enemics del «cinematògraf». En aquest quals, i un cop havent deixat ben clar el contingut cas, ja, l’incendi del teatre Olympia serveix Ors per immoral del cinematògraf, Ors introdueix un con- Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 301

cepte al que recorrerà de forma sovintejada: la cen- túnica d’àngels o les armadures dels guerrers 39. Ibídem. sura, la intervenció en «les formes inferiors medievals… —El Circ era una cosa de poetes: 40. Vegeu J.M. MINGUET, «¿Tú d’espectacle». La distinció entre grans formes ar- el Cinematògraf és una cosa d’adolescents […]41. vas al cine? Mira que es un medio diabólico de perversión. (Sobre la tístiques i les de condició menor és un dels fona- recepción del cine en la España de ments en què se solidifica la contrària posició d’Ors, Tinc la impressió que en aquest text hi ha con- los años diez.)», Secuencias, núm. i de molts noucentistes, al nou mitjà d’expressió. tinguts els més ferotges atacs en contra de la cine- 8, IV/1998, p. 9-16. Ors rebutja el cinematògraf per considerar que no matografia que Ors va ser capaç d’articular. L’any 41. E. d’ORS, «Elegia», Obra Ca- talana Completa. Glosari 1906/ acull en el seu si els mínims preceptes exigibles per 1908 ja havia anatemitzat el cinema en la glossa re- 1910, Editorial Selecta, Barcelo- assolir la categoria artística. Hi tornarem. Tanma- produïda anteriorment, així com en una posterior na, 1950, p. 790-792. teix s’exalta davant d’un tipus de funcionalitat ben en què invocava la necessitat d’instaurar la censura 42. E. d’ORS, «Anastàsia», La Veu distinta, que el cinema pot desenvolupar amb gran en «certes formes inferiors d’espectacle»42. Aquí, de Catalunya, 23/III/1908.

èxit: la documental. però, no trobem solament invocacions al control 43. Carta d’Eugeni d’Ors a Ra- social, sinó, encara més, unes deslegitimacions es- mon Rucabado, datada a París el Més ara que l’ocasió es presenta, el glosador no tètiques de primer ordre. I molt significatives. Ors 5/VII/1909, Arxiu Rucabado. vol callar el seu entusiasme pel cinematògraf com contraposa el circ, un fenomen artesanal, d’arrels a instrument documentari. Ell creu que una estètiques clàssiques (la Commedia dell’arte italia- joventut com la del nou-cents portant ja des de na, el clown anglès…) i de pregones essències poèti- la infantesa formada l’ànima en l’exercici de l’ubi- ques, amb un fenomen acabat de néixer i lògicament cuïtat que proporcionen els cinematògrafs, les imperfecte. En la glossa, Ors lamenta que targetes postals (¡silenci, snobs de l’esteticisme!) l’Hipodrome de París, un local on hi havia hagut i tants altres medis contemporanis d’informació, llegendàries actuacions circenses, s’hagi convertit ha d’entrar en la vida ja molt diferentment ar- «en un vil cinematògraf. […] res més que un cine- mada que qualsevol dels individus no aventurers matògraf […]». I aquesta desacreditació del cine- de les generacions anteriors39 […]. ma la fonamenta en la seva grisor, en el sotragueig del seu rudimentari mecanisme de projecció i, fo- La defensa del cinema com a document, històric namentalment, en el seu realisme excessivament po- o geogràfic, esdevindrà també una constant no ja de sitivista. L’exactitud de la fotografia, l’objectivisme Xènius, sinó de la majoria d’autors de l’època, que, fotogràfic que hagués escrit André Bazin molts tot rebutjant la vessant dramàtica i pretesament ar- anys enrere, és la causa principal d’aquesta ensul- tística del cinematògraf, s’interessaren per aquesta siada anecdotista i frívola que, segons Ors, defi- vessant verista40. El cap dels noucentistes intuïa un neix el cinematògraf. dels valors de la cinematografia, malgrat que en Reflexions com aquesta, més connectades amb negués la seva globalitat. Encara més, Ors, aquí, fa la seva primera glossa cinematogràfica, «El cima- una subtil vindicació del cinema com a mitjà tófago», que amb les de registre social o col·lectiu definitori de la generació noucentista, un mitjà que no tornen a produir-se en l’obra orsiana. En canvi, podria permetre un coneixement més directe de la sí que retorna sovintejadament a l’argument inter- realitat, un sistema d’informació del qual no havien vencionista. Unes vegades ho fa públicament i unes pogut gaudir generacions anteriors. altres ho comunica a Ramon Rucabado, un perso- Ara: aquest aspecte positiu no apareix més que natge amb qui comença a cartejar-se l’any 1908, ocasionalment en els textos del Pentarca, el definidor com acabem d’escriure, i que les primeres lletres de l’estratègia politicocultural noucentista. Quan Ors conservades, datades a mitjan 1909, revelen l’exi- escriu sobre cinema és, gairebé sempre, per bescantar- stència d’una amistat intel·lectual intensa entre tots lo, per negar-li valors artístics i despullar-lo de dos. De fet, ja en una de les primeres missives que qualsevol registre moral. Això és el que fa, per Eugeni d’Ors li envia a Rucabado, Xènius escriu: exemple, en una glossa titulada «Elegia», corresponent a mitjan juliol de 1908, i en la qual fa un cant del circ, Lo que sobretot em fa distingir a V. d’una gran es pregunta per la causa de la progressiva desaparició part dels noucentistes de la seva companyia, és «d’aquell deliciós espectacle» i fa una comparació que molts d’aquests són o volen ser tècnics exclu- elegíaca entre el circ i un dels presumptes responsa- sivament, en economia o administració. Vostè és bles de la seva mort, és a dir, el cinema: tècnic sense deixar de ser espiritual. Això és lo que convé43. El Circ era llum i color, i el Cinematògraf és gris i tenebra. El Circ era elasticitat lenta i rit- A més a més, bona part de l’epistolari que Ors me de vals, i el Cinematògraf és inquietud i so- remeté a Rucabado està ple de frases de lloança tragueig. El Circ era Ensomni, i el Cinematògraf envers aquell aleshores jove escriptor. és lliçó anecdòtica, quasi pedagògica de la Al llarg de 1909 es produeix una relació molt realitat… —Quan la pel·lícula aspira a fantàsti- clara entre algunes de les glosses més programàti- ca, esdevé ridícula. L’exactitud de la fotografia ques d’Ors i el temari que ocupa l’intercanvi epis- revela massa innoblement els comparses sota la tolar entre els dos personatges. De tal manera que, 302 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan M. Minguet Batllori

44. E. d’ORS, «Altre cop Anastà- arran dels problemes suscitats per les cartes de en la ideologia noucentista, intervenció i imperia- sia», La Veu de Catalunya, 9/VII/ 1909. El mateix Ors explica el seu Rucabado, a propòsit de la necessitat d’imposar la lisme, que oposava, respectivament, com ja hem ús del mot «Anastàsia»: «Ningú censura en algunes formes literàries i en alguns es- vist, als d’abstenció i liberalisme46. no ignora que el nom pintoresc d’Anastàsia, és el que ha donat la pectacles populars, Ors inclou en el seu «Glosari» Ara: sembla que Ramon Rucabado no devia gràcia francesa a la institució de la problemàtica de l’intervencionisme en certes for- sentir-se gaire conforme amb les directrius que Ors la Censura». mes d’oci de la societat contemporània. En la glossa anava marcant en aquelles glosses i amb alguna de 45. Ibídem. «Altre cop Anastàsia», per exemple, redactada com les indicacions que rebia per correu. Ben segur que 46. Aquestes glosses, publicades a resposta pública a algunes consideracions que li Rucabado va fer arribar a Xènius les seves reticèn- a La Veu de Catalunya, foren les havia fet Rucabado en una carta anterior, Ors invo- cies, a les quals Ors respongué en una extensa i in- següents: «Altre cop, Anastàsia» (9/VII/1909); «Imperialisme i Li- ca la necessitat que l’art veritable no sigui intervin- teressantíssima carta enviada des de París i datada beralisme» (10/VII/1909); «Del gut de cap manera, perquè «la bellesa no peca mai», el 15 de juliol de 1909. El contingut de la carta és Liberalisme a l’Imperialisme» (12/VII/1909); «L’Imperialisme afirma Xènius. Però, en canvi, certes indústries teatrals llarg, però enormement revelador de la posició català» (13/VII/1909), i «Epíleg» i certs espectacles cinematogràfics han de tenir un d’Eugeni d’Ors respecte de les formes artístiques: (17/VII/1909). control absolut per part de la societat. Ors escriu: […] V. em diu, en primer lloc, que no veu clar Que el pavelló de l’art no cobreixi, doncs, certes si les tendències a la imposició per mi manifes- mercaderies tarades, que res no hi tenen a veure. tades en lo relatiu als espectacles, les aplicaria La separació es pot fer i s’imposa: a l’un costat també als llibres, periòdics, etc. Respondré: no, Madame Bovary i Les flors del mal: a l’altre, els i, almenys, no en igual grau. En l’ordre dels es- clàssics madrilenys del Cómico i de l’Eslava. Ni pectacles, la producció obscena ofereix una nota Gustau Flaubert, ni Baudelaire tenen res a veure característica, que en els altres casos no es pro- amb el pobre Curro Paso, o com es digui, ni amb dueix: el que les coses es passen en públic. Si un els seus col·laboradors. I jo estic persuadit que el senyor adquireix un llibre o follet pornogràfic, senyor Rucabado que porta, amb ressonància, i se’n va a casa seva, i es tanca al cuarto, i n’usa una campanya de premsa contra les indústries i n’espera els efectes, no veig que l’autoritat so- basades en l’explotació de certes formes del cial hi tingui gran cosa a fer: resultats parescuts sadisme plebeu, té la sensibilitat tan finament podria obtenir el pobre senyor amb medis dis- organitzada, com el qui més, per a assaborir, en tints… Però el que em sembla que no pot tole- tot el seu valor estètic, la visió de Salomé besant rar-se en un poble civil és la reunió pública d’un la boca de Joan o la de Lady Macbeth provant miler de ciutadans per a descendir alhora i es- inútilment d’esborrar de les seves mans crispades candalosament a abjeccions infrahumanes. // les rojors reveladores del crim44. Cal, doncs, fer una distinció essencial: a la pro- ducció immoral que té per vehicle la premsa, La distinció resultava categòrica al parer d’Ors. serà millor com V. diu combatre-la de flanc; a D’una banda, l’art tradicional i inqüestionable; de la que té per vehicle els espectacles públics es l’altra banda, «els negociets d’extensió prosti- pot i es deu combatre-la de cara. Per lo primer bulària». Aquests últims han de ser objecte d’una no seria convenient Anastàsia: deurà preferir- regulació que eviti els excessos. Ors aprofita se les Lligues, a les que, després, una reforma l’assumpte per bescantar la solució contrària a legislativa parella a la que avui s’acompleix a l’intervencionisme, això és, l’abstenció. Els països França, podrà donar personalitat per a acusar que exerceixen aquesta actitud liberal, una inacció fiscalment. Per als espectacles Anastàsia és del davant del mal i de la ignorància, un laissez faire- tot desitjable, sempre que no toqui l’art: lo qual laissez passer, son governats per polítics irrespon- s’aconseguirà aproximadament (com s’aconse- sables, fisiòcrates. Davant de l’abstencionisme, la gueixen sempre aquestes coses) fent lo que jo intervenció, que no és més que una actitud pròpia indicava: limitant-la al género chico, a les varie- dels Estats imperialistes. tés, al cinematògraf, on encara que hi hagués equivocacions o extralimitacions no en resul- L’Imperialisme vol dir, al revés —escriu Ors—: taria gran mal. I aquesta censura jo no veuria responsabilitat, solidarisme, reforma, Ciutat, gran inconvenient en què fos governativa que legislació del treball. Estat educacional, lluita calia [sic]. Cregui, amic meu, que per a judicar per l’ètica i la cultura, justícia social45 […] la verdor d’una peça d’Eslava, més a propòsit seran els dignes funcionaris del Govern Civil Per tant, l’imperialisme ha de ser intervencionista que no pas V. o jo. A nosaltres ens escaparien en matèria artística, preservant les grans obres de chistes. // En resum: a) Per a la lehundliteratur: l’home i controlant i regulant manifestacions Lligues d’iniciativa privada, al començar. Des- d’ordre menor relacionades amb l’època industrial, prés, per dar-les major eficàcia, reforma legal, com el cinema. El tema va ser considerat per Ors anàloga a la de França, per establir la ja tradicio- en glosses successives, en el decurs de les quals va nal —Anglaterra— de la personalitat d’aques- anar especificant aquests dos conceptes o mots clau tes Lligues en l’acció fiscal (i això és lo que citava Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 303

jo, i no per res la censura anglesa, tocada sens fensa de la institución de la Censura, en ocasión de 47. Carta d’Eugeni d’Ors a Ra- mon Rucabado, París, 15/VII/ dubte del purità odi a l’art). // b) En lo dels es- agitarse en Francia, en los medios más inteligentes, 1909, Arxiu Rucabado. pectacles: Distinció convencional, fundada en la cuestión de su restablecimiento. Porqué la Cen- 48. Targeta postal d’Eugeni d’Ors la talla. En el gran art: llibertat completa, dins sura es una consecuencia lógica del gran principio a Ramon Rucabado, Les Mareco- els límits, almenys de lo actual. En género chi- de la Intervención, característico de nuestro Impe- ttes, Suïssa, 3/IX/1909.

co, varietés, cinés, etc.: censura oficial, que no rialismo; principio que, a su vez, es un corolario 49. E. d’ORS, «Mal per mal di- importaria tampoc que fos censura governati- del que fundamentalmente adoptamos, al firmar la guem cinema», La Veu de Cata- va, ni censura prèvia47. existencia de una responsabilidad, más allá de los lunya, 22/II/1910. límites de la personalidad (o, mejor dicho —pero 50. E. d’ORS (resposta a l’enquesta «La cuestión del cine- Ors continua, doncs, amb una divisió entre el eso ya es muy filosófico—, que la personalidad no matógrafo y de la moral de la ca- «gran art», com ell el denomina, i les arts menors, se constituye sino al centralizar extensiones lle»), Cataluña, núm. 218, 9/XII/ 1911. Ors comet un petit error, ja arts de l’espectacle, arts industrials, entre les quals ultraindividuales de responsabilidad.) // Proponía, que les primeres glosses sobre ci- hi cabria, òbviament, el cinema. Arts clàssiques i pues, a mis amigos catalanes, una campaña para que nema, com ja hem vist, correspo- nien als anys 1906 i 1908. I les arts industrials, aquesta és la dicotomia que Ors fuese aplicada la Censura estatal a todos los espec- referides a la intervenció i assenyala com una frontera entre aquelles mani- táculos de índole predominante industrial o em- l’imperialisme, a l’any 1909. festacions que poden entrar en el paradís noucen- presaria, metiéndolos en la consideración de otra tista i aquelles altres que n’han de ser excloses. cualquiera industria; dejando fuera de aquella los Aquesta opinió encara serà objecte d’un altre trac- de índole propiamente artística; porqué en lo de la tament epistolar unes setmanes enrere, un altre cop libertad del arte es cosa adquirida del Renacimien- a causa d’una dissensió per part de Rucabado res- to acá, y que está demasiado bien, para que ponga- pecte a la teoria imperialista/intervencionista: mos mano en ella. // ¿Como distinguir, en la práctica, unos de los otros espectáculos? Sencilla- […] Per què em feu retret de Liberalisme? Per mente, trazando una línea divisoria convencional. lo de la idea no peca? Jo quan les vostres cam- Convencional, sí, ni más ni menos que tantas otras panyes d’intervenció ètica em va semblar que que traza la ley. La que separa los menores de los dissentíem un xic en alguns matisos: perquè vós mayores de edad, por ejemplo. // Tal tiene mayor no semblàveu sempre separar prou lo que fos juicio a los veinte años que tal otro a los treinta. negoci de lo que fos bellesa, i per mi aquesta Pero, no hay remedio: la legislación ha de tomar distància és fonamental. Perquè la bellesa no un patrón fijo y calificar de no juicioso aún o de ya peca. Aquesta doble impecabilitat, la de la idea juicioso, según él. Análogamente, tal drama será i la de la bellesa em sembla indispensable en inventado con la única, perversa y descarada in- l’Humanisme. Em ve del Renaixement. Crec tención de lucro; y no así tal inocente juguete de que no devem ni podem en això tornar endar- género chico; pero la ley debe considerar al prime- rere. Què us sembla a vós48? ro, artístico, al segundo no. Y según ello, impone a este la Censura; no a aquel. // Como se parta de La resposta que Eugeni d’Ors envià a la revista ahí, se acabará por juzgar que bueno sería que es- Cataluña arran de l’enquesta sobre la presumpta tuviesen sujetos a la Censura, el cinematógrafo, el immoralitat del cinema partia dels mateixos raona- café concierto, el género chico. El criterio de aqué- ments que hem vist fins ara. Fins i tot, algun refe- lla, su mayor o menor tolerancia, los dictarían, es rent explicitat per Ors en les cartes a Rucabado, com claro, las costumbres, el estado social. Por estrecho el de la puresa estètica provinent del Renaixement, que el tal criterio fuese, no creo demasiado de te- torna a ser emprat aquí. Cal tenir en compte que mer que con ello perdiese el arte ninguna Madame havien passat més de dos anys des de les reflexions Bovary, ningunas Flores del mal50. orsianes sobre el cinema i sobre la necessitat que fos intervingut socialment. I que des d’aleshores Xènius En aquella enquesta, Ors reblava el clau de la no havia fet cap altra al·lusió pública al cinema, llevat política intervencionista, la preeminència de la pro- d’una glossa de matisacions ortogràfiques on posta imperialista sobre la liberal. I la seva actitud suggeria l’ús del terme cinema en comptes de contrasta amb la que també va estampar la revista cinematògraf, el més convenient segons el glossador, Cataluña, sorgida de la ploma de Joan Maragall. però de difícil generalització a causa de la seva Mentre que Maragall abjurava absolutament de llargària, o cine49. La resposta d’Ors a l’enquesta qualsevol actitud censuradora, Ors la reclamava sobre la immoralitat del cinema era aquesta: amb força. Recordem que els arguments de Mara- gall eren contundents: Siento verme forzado a contestar a las preguntas de una encuesta tan interesante entre apremios de Entonces, la autoridad —decís—, el Municipio, trabajo, y sin casi poder otra cosa que referirme a el estado. ¡Bah! ¡Ya apareció la Entidad! La es- algunas notas de Glosari, publicadas días atrás, tética y la moralidad dependiendo de unas elec- como que corrían los años de 1907 y 1908. // Lo ciones municipales, de la manga estrecha o ancha más sustancial de esas glosas se cifraba en una de- de un censor y del buen gusto de un empleado. 304 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan M. Minguet Batllori

51. J. MARAGALL, op. cit. […] No, los redentores habéis de ser vosotros l’escriptor valencià. En la primera, Ors fa referèn-

52. E. d’ORS, «Zoòtrop», La Veu mismos […]: avivad simplemente vuestro espí- cia a l’estrena a París del film, i escriu: de Catalunya, 7/I/1913. Ors es ritu en el amor de las cosas altas, comunicad este refereix, sens dubte, a l’al·lusió que Bergson fa a la «il·lusió cine- amor y esta vida y los espíritus se levatarán y I mentrestant, a la mateixa hora, hi haurà pari- matogràfica» en el seu tractat so- con sólo levantarse ellos, repudiado quedará lo sencs reunits als cinemes de París per veure gan- bre el moviment titulat 51 L’evolution créatrice. Ors co- que esté bajo: el cinematógrafo y lo demás . yotejar els ninots d’una espanyolada sinistra neixia el text bergsonià en la seva que, sota el nom de Sangre y arena, els serveix versió original, publicada en 55 francès el 1907. De fet, el «Glo- La diferència respecte a la posició d’Ors és inne- avui un deplorable aventurer llevantí […]. sari» és ple de referències a gable: mentre que l’ideòleg noucentista fomenta la Bergson i fins al llibre en concret. Aquí, però, el motiu de la glossa necessitat d’una censura, d’un intervencionisme so- Uns quants mesos més tard, Ors lamentava que tal vegada fos la seva traducció al cial, Maragall aposta decididament per l’espiritualitat aquell film hagués arribat a Barcelona i, si inter- castellà: La evolución creadora, Editorial Renacimiento, Madrid, i la independència de l’individu. pretem els seus comentaris, hagués tingut un cert 1912. En tot cas, si no vaig errat, Posteriorment, les referències al cinema en l’obra ressò favorable56. la referència a Schopenhauer és fruit de la pròpia collita del «glo- d’Eugeni d’Ors són més difuses, o, si més no, sense L’octubre de 1917, encara, Eugeni d’Ors es re- ssador». la contusió activa que les que he comentat fins ara. feria tangencialment al cinema quan dedicava un 53. Maciste va ser estrenada a Bar- Van perdent la seva utilitat social més directa i dels seus textos del «Glosari» a l’aparició del llibre celona, amb honors de gran es- defugen, de forma general, la reflexió estètica sobre de Pío Baroja Juventud, egolatría. Abans, però, Ors deveniment, l’1 de novembre de 1915 al Teatro Cine Eldorado, al el llenguatge cinematogràfic. Si de cas, una excepció comentava globalment les novel·les que havia es- Salón Cataluña. Maciste és un podem trobar-la en una estranya glossa publicada el crit anteriorment Baroja i les comparava amb els personatge herculi que havia nascut cinematogràficament al gener de 1913 en la qual, sota el títol «Zoòtrop», films nord-americans: film Cabiria (1914), de Giovanni escateix les diferències filosòfiques que poden Pastrone. trobar-se entre aquell aparell protocinematogràfic i Del trepidant deslligament d’un film nord- 54. E. d’ORS, «La Força i l’Astúcia», el mateix cinema. Les distincions que concep Ors americà tenen alguna cosa, ben cert, aquelles La Veu de Catalunya, 4/XI/1915. són certament agosarades i, em sembla, difícils de novel·les de Baroja. La sabor agre d’acció, la in- 55. E. d’ORS, «La compensació», comentar com no sigui en base a l’interès que Ors quietud sense remei, l’escena pintoresca. I aquell La Veu de Catalunya, 10/V/1917. demostrà per la filosofia del francès Henri Bergson: infatigable cavalcar57. 56. «Què hi farem? Aquella es- panyolada abjecta del popular home d’afers Blasco-Ibáñez ha El zoòtrop és el pare arcaic del cinematògraf. Els comentaris sobre el cinema que venia de Holly- pogut portar-se a les sales de Bar- Però molt més intel·lectual que aquest: lo que wood no pot ser més negatiu. I és que, no en va, celona i el públic ha sabut tole- rar-la. […] D’un poble que ho fa, en el cinematògraf no és més que moviment i Ors confessa que «surto sense recança del cinema també l’espectacle —deixada a expressió, en el zoòtrop ja és repetició i ritme. quan s’hi projecta un film nord-americà». Final- part la qüestió de la moralitat i del bon gust—, pot plaure a El cinematògraf és bergsonià; el bon zoòtrop ment, Ors encara va fer en el «Glosari» dues lleus l’espectador. Però, si aquest po- més aviat s’afilia a Schopenhauer52. referències al cinema en sengles glosses en les quals, ble fos el vostre!» E. d’ORS, «Aquell film», La Veu de sobretot en la primera, Ors contraposa com a em- Catalunya, 4/X/1917. No és fins dos anys després, el novembre de blema de cultura les biblioteques populars enfront 58 57. E. d’ORS, «Els polítics», La 1915, que tornem a trobar una referència al cinema de l’assistència a un cinema . Veu de Catalunya, 13/X/1917. en l’obra orsiana, malgrat que, en aquest cas, no- Fet i debatut, Eugeni d’Ors no va veure mai

58. E. d’ORS, «Però…», La Veu més sigui l’anècdota a partir de la qual Xènius cons- amb bons ulls el cinema, el qual considerava una de Catalunya, 10/X/1919. E. trueix el seu petit text. En concret, en la glossa forma menor d’espectacle, una manifestació sub- d’ORS, «Un teatre de natura mor- ta», La Veu de Catalunya, 20/XI/ titulada «La Força i l’Astúcia» Ors parteix de la cultural. I en l’entorn del noucentisme aquesta 1920. recent estrena a Barcelona del film italià Maciste posició resulta enormement simptomàtica. I cohe- (1915), de Giovanni Pastrone, interpretada per Bar- rent amb la resta d’opinions anticinematogràfiques tolomeo Pagano53. A partir d’aquí, Ors es val d’unes que d’altres noucentistes de menor o de similar subtils metàfores sobre la Força que poden repre- entitat a la de Xènius varen publicar. En realitat, el sentar personatges com Hèrcules o Goliat i rebuig que Eugeni d’Ors va manifestar cap al cine- l’Astúcia que poden encarnar Iago o Ulisses54. ma es va perllongar durant molts anys. Fins i tot D’altra banda, durant l’any 1917 Ors es refereix en durant els primers temps de la dictadura franquis- dues ocasions a un film, Sangre y Arena (1916), en ta, quan comença a col·laborar a la revista cinema- què l’escriptor Vicente Blasco-Ibáñez accedí a di- togràfica Primer Plano, els seus articles manifesten rigir la seva pròpia obra literària homònima. En una displicència no gens dissimulada envers el ci- realitat, més que opinions sobre el film, les glosses nema. Però això ja és objecte d’una altra investiga- traspuen l’ira vehement que Ors sentia per ció no menys procel·losa.