LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 291 - 304 Classicisme i cinema: Eugeni d’Ors, el noucentisme i les arts industrials Joan M. Minguet Batllori Universitat Autònoma de Barcelona Departament d’art [email protected] Resum Durant les primeres dècades del segle XX, el moviment cultural denominat noucentisme, i el filòsof Eugeni d’Ors, el seu màxim ideòleg, van mantenir una posició contrària al cinema. La ràpida irrupció del fenomen cinematogràfic en els sistemes culturals catalans va ser interpretada com un atac als valors defensats pels escriptors i teòrics noucentistes: el classisicsme, l’art d’expressió individual, l’oposició al món industrial. Paraules clau: Eugeni d’Ors, noucentisme, cinema, Catalunya. Abstract Classicism and cinema: Eugeni d’Ors, Noucentisme and the industrial arts In the firts decades of the 20th century the cultural movement know as Noucentisme («of the 1900s»), and its foremost spokesman, the philosopher Eugeni d’Ors, maintained a position against cinema. The rapid growth of the cinematographic phenomenon in catalan culture was interpreted as an attack on the values defended by the noucentista writers and theorists: classicism, the art of individual expression, and opossition to the industrial world. Key words: Eugeni d’Ors, Noucentisme, Cinema, Catalonia. 292 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan M. Minguet Batllori l noucentisme, durant els seus anys irreversible: coincidint amb els anys de desplega- d’esplendor, no va veure amb bons ulls la ment del noucentisme, justament entre 1906 i 1923, E irrupció i fàcil implantació del cinema- aproximadament, Barcelona esdevé el centre de tògraf en l’escena cultural catalana. Davant del clas- producció, distribució i exhibició cinematogràfics sicisme mediterrani que els líders noucentistes més important de tot l’Estat espanyol. Amb la qual defensaven, el cinema esdevenia un fenomen que cosa, el cinema es torna, als ulls del programa nou- caracteritzava la civilització industrial, el món centista, un enemic cultural, i social, gairebé inven- modern, el qual no entrava en l’estètica del nou- cible. cents. Entre 1906 i 1923, el noucentisme vehicula Ja l’any 1906 trobem unes primeres referències més o menys directament les necessitats i els objec- contràries al cinema, fetes des de l’òrbita noucen- tius culturals de la burgesia catalanista. L’estratègia tista, més concretament des de l’orsiana. A partir noucentista (d’una forma especial, la manifestada d’aquí, aquestes referències se succeeixen amb una per Eugeni d’Ors, el seu constructor) és certa regularitat, tant per part del mateix Eugeni l’encarregada de planificar culturalment el país: d’Ors com per altres autors lligats amb més o dotar-lo d’infraestructures adequades (bibliote- menys intensitat al noucentisme: Antoni Rovira i ques, museus, centres d’estudi…), formar els fills Virgili, Josep Carner, Jaume Bofill, Ramon Ruca- de la burgesia en una línia de selecció social inten- bado… Precisament, és Ramon Rucabado, un sa (a través de les diverses escoles que participaren noucentista menor, però omnipresent en totes les en aquella estratègia), etcètera. Al costat d’aquest activitats i publicacions del moviment, qui l’any paper de «construcció nacional» que ells mateixos 1911 comença a la revista noucentista Cataluña una s’assignaven, el noucentisme s’estructura com a una enquesta entre diversos intel·lectuals catalans i es- opció politicocultural que bandeja les opcions ar- panyols, per tal de comprovar la percepció del re- tístiques que no quadren amb una certa ortodòxia gistre d’immoralitat del cinematògraf en la societat formal. En aquest sentit, el noucentisme rebutja les del moment. El resultat confirmava que la majoria avantguardes pictòriques i escultòriques que s’estan de participants, i la majoria també de noucentistes, produint a Europa durant els anys de la seva hege- veien en l’espectacle cinematogràfic un «incentivo monia a Catalunya. També imposa uns models ar- de degradación, a cuyo resultado es preciso opo- quitectònics clarament arrelats en un classicisme i nerse». L’enquesta reclamava, igualment, una contraris, ja durant els darrers anys de la dècada intervenció governativa, un control des del poder dels vint, a les noves formulacions funcionalistes o institucional respecte al contingut moral de les racionalistes en l’arquitectura. pel·lícules que s’exhibien. L’actitud contrària al ci- El noucentisme desplegà una estratègia, una nema no s’acabà, però, amb la campanya anticine- ideologia cultural, en el si de la qual el cinema es- matogràfica de la revista Cataluña. Aquesta devenia un exemple de modernitat i d’interclassis- campanya tal volta sigui la manifestació més diàfa- me que no convenia als interessos, classistes i na del fet que existia un denominador comú con- classicistes, del nacionalisme conservador. No con- trari a l’espectacle, un denominador comú que venia de cara a la consecució d’una formació cul- volgué expressar-se amb contusió. Aquesta tural idònia. Aquest rebuig topà, però, amb un fet comunió, però, ja havia tingut indicis individuals Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 293 al llarg d’anys anteriors. I en tindria amb als seus articles a La Veu de Catalunya i en altres 1. N. BILBENY, La ciutat i l’estàtua. Els orígens intel·lectuals posterioritat a la mateixa campanya. Ara: les publicacions de caràcter noucentista. Tant l’un com del Noucentisme. Tesi doctoral valoracions que en aquella època feien Ors, Carner, l’altre havien mantingut una postura contrària al Universitat de Barcelona, 1982. Rucabado o la que expressaven alguns altres autors cinema en alguns articles publicats entre 1906 i 1910 2. Sobre la figura de Ramon Ru- d’una manera més intermitent són remarcables sobre els quals tornaré més endavant. Ara, però, cabado, Cfr. J.M. MINGUET BAT- LLORI, «Els altres noucentistes: perquè representen les idees, no simplement d’uns allò que s’havia mantingut com una posició més o Ramon Rucabado», Miscel·lània individus, sinó les de tota una estratègia de formació menys testimonial per part d’alguns intel·lectuals, Joan Bastardas, Abadia de Mont- cultural de la burgesia d’un país. uns vinculats al noucentisme i uns altres no, prenia serrat, 1989, volum 2, p. 233-245. Aquesta estratègia s’inicia, com és conegut, el la força d’una campanya orquestrada i amb la fer- 1906. Aquest és, entre d’altres coses, l’any de l’inici ma voluntat d’intervenir socialment en la condem- de la col·laboració regular d’Eugeni d’Ors a La Veu na del cinematògraf. de Catalunya amb la seva fecunda secció «Glosa- ri»; també l’any de publicació de La Nacionalitat Catalana, d’Enric Prat de la Riba i el de la forma- La campanya ció de Solidaritat Catalana. En el desenvolupament del moviment ens trobem amb algunes dates i suc- anticinematogràfica cessos significatius: així, el 1909, amb l’esclat del de la revista Cataluña fenomen conegut com Setmana Tràgica, el noucen- tisme, i d’Ors en particular, fan un gir social consi- derable envers la reacció política, envers una La revista Cataluña tingué tres etapes més o menys dretanització transcendent, i remarquen i agreugen diferenciades. En el període 1907-1910 s’encapçalà el grau de sectarisme i diferenciació social que, al com La Cataluña i fou dirigida per Miquel dels seu entendre, han d’assolir els seus postulats ideo- Sants Oliver; entre 1911-1912 adoptà el nom de lògics. El 1911, el moviment aconsegueix un pri- Cataluña i la responsabilitat, encara que no mer registre d’estabilitat política i cultural: el immediatament oficialitzada, passà a Ramon catalanisme conservador guanya les eleccions Rucabado i Comerna; finalment, entre 1913-1914 provincials i es publiquen dues obres d’un alt la revista es catalanitzà —es digué Catalunya— i contingut programàtic, La Ben Plantada, d’Eugeni la dirigí Josep Carner, recordant aquella altra pu- d’Ors, i l’Almanach dels Noucentistes. Encara més, blicació prenoucentista que entre 1903-1905 apa- el 1914 es constitueix la Mancomunitat de regué a Barcelona i que dirigia també Carner. Catalunya, que presideix Enric Prat de la Riba. A Aquesta revista, sigui en l’etapa que sigui, fou un través de la Mancomunitat, l’estratègia cultural dels dels mitjans de propaganda del projecte polític i polítics conservadors catalans intensifica el que cultural del catalanisme conservador que hegemo- abans havia exercit, en menor grau, des de la nitzava la Lliga; a més a més d’això, però, en els presidència de les diputacions: el programa del seus dos primers períodes Cataluña no solament noucentisme adquireix un caràcter oficial, executiu, es dedicà a difondre el catalanisme i el noucentis- d’ordenació cultural del país. Norbert Bilbeny ho me a Catalunya, sinó que la seva redacció en llen- expressava amb rigor: gua castellana responia a la intenció d’esdevenir difusora de la ideologia pratiana a la resta de l’Estat Arriba un moment, sobretot a partir de la do- espanyol; era la carta de presentació i de propagan- tació, el 1914, de la Mancomunitat de Catalunya da de Prat i els seus acòlits davant dels intel·lectuals que la teoria i la pràctica noucentista no es pot i polítics espanyols. En aquest sentit, la revista era, desentendre del programa de govern dictat per moltes vegades, un compendi d’articles o discursos la burgesia industrial catalanista. […] Propiciat apareguts en altres mitjans d’informació catalans dels i detentat per un sector professional, alhora que quals es considerava oportuna la seva divulgació a profundament nacionalista, dels intel·lectuals la resta de l’Estat o als lectors catalans de parla catalans de principi de segle, el noucentisme castellana. Nombroses glosses d’Eugeni d’Ors o tex- serà, en síntesi, la tendència cultural predomi- tos programàtics dels polítics de la Lliga Regiona- nant de la ideologia catalanista burgesa, ales- lista, generalment apareguts a La Veu de Catalunya, hores hegemònica, i essent característica foren traduïts i publicats a Cataluña.