Masarykova univerzita
Filozofická fakulta
Ústav románských jazyků a literatur
Bakalářská diplomová práce
2018 Linda Havránková Masarykova univerzita Filozofická fakulta
Ústav románských jazyků a literatur
Katalánský jazyk a literatura
Linda Havránková
La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors:
una guia per al Noucentisme Bakalářská diplomová práce
Vedoucí práce: Mgr. David Utrera Domínguez 2018
2
Prohlašuji, že jsem bakalářskou diplomovou práci vypracovala samostatně s využitím uvedených pramenů a literatury a že se její elektronická verze uložená v archivu IS MU shoduje s verzí tištěnou.
......
Podpis autora práce
3
Na tomto místě bych ráda poděkovala vedoucímu práce, Mgr. Davidu Utrera Domínguezovi, za cenné rady, nápady a poskytnutou literaturu. Dále děkuji své rodině, přátelům a partnerovi za podporu a trpělivost.
4 ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ...... 6 2. TEORIA DEL NOUCENTISME...... 7 2.1. Aparició del Noucentisme a Catalunya...... 7 2.2. Institucions del Noucentisme...... 8 2.3. Obra del Noucentisme...... 11 3. EUGENI D'ORS...... 16 3.1. Vida i obra...... 16 3.2. La Ben Plantada...... 22 4. ANÀLISI DE LA BEN PLANTADA...... 24 4.1. Primera part...... 24 4.2. Segona part...... 30 4.3. Tercera part...... 35 5. CONCLUSIÓ...... 39 6. BIBLIOGRAFIA...... 41
1. INTRODUCCIÓ
En aquest treball de final de grau ens proposem analitzar el llibre La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors i la influència que va poder exercir sobre la societat en l'època del Noucentisme, un període de catalanisme no només polític, sinó també cultural, social i literari en què es van crear moltes institucions, com ara l'Institut d'Estudis Catalans (1907) o la Biblioteca de Catalunya (1907), i es va produir la publicació de nombroses obres essencials com les de Pompeu Fabra (gramàtica), Eugeni d'Ors (pensament i ideologia), Enric Prat de la Riba (política) o Josep Carner (poesia). També volem expressar el nostre parer sobre la idoneïtat d’aquest llibre com a guia per al Noucentisme. A la primera part del treball ens centrem en la teoria sobre el Noucentisme a Catalunya a principis del segle XX, com va sorgir aquest moviment i quines persones, institucions i obres van ser cabdals per a la creació i el desenvolupament d'aquesta època. A la segona part del treball és descriu la vida i l'obra de l'autor de La Ben Plantada i de l'iniciador del moviment noucentista, Eugeni d'Ors i Rovira. Eugeni d'Ors va ser una personalitat molt destacada d’aquest moviment, de la mateixa manera que ho va ser la seva obra La Ben Plantada, igualment descrita en aquesta part del treball com a obra essencial de l'època noucentista. A la tercera part del treball farem una anàlisi de les tres parts del llibre La Ben Plantada que inclouen trenta gloses d'Eugeni d'Ors publicades al diari La Veu de Catalunya dins la secció Glosari. Volem destacar aquelles característiques que són purament noucentistes i la seva referència directa a la ideologia noucentista d'Eugeni d'Ors.
6 2. TEORIA
2.1. Aparició del Noucentisme a Catalunya
El Noucentisme va ser un moviment sorgit el 1906 que va succeir al Modernisme, present a Catalunya, aproximadament des del 1885. Aquest moviment cultural, social, literari, artístic, polític i ideològic va ser tot el contrari al Modernisme, basat en la llibertat (la creació de noves formes que abans no havien estat acceptades), en la natura, en el simbolisme, en l'art i en l'arquitectura de les ciutats catalanes, per exemple, (sobretot de Barcelona o de Reus) on continua molt viu fins als nostres dies. El Noucentisme, contràriament, estava basat en el seny, l’ordre, la intel·ligència, la perfecció i amb un element destacat de realitat en l’àmbit de la literatura. La forma ideal de literatura en l’època noucentista va ser la poesia perquè era clara, transparent i podia ser determinada per la perfecció formal. El Noucentisme va suposar un rebuig al Romanticisme i, per això, els bohemis, intel·lectuals i revolucionaris no es van poder erigir com a dirigents de la cultura. No deixa lloc a l’exhibició exacerbada dels sentiments, a l’incompliment de les normes i a l’edat mitjana com a font d’inspiració. Josep Pla i Casadevall (1897-1981), important escriptor i periodista català va definir el Noucentisme “...com un moviment d'idees que havia aconseguit una sèrie de realitzacions que havien donat vida i prestigi a la cultura catalana.”1. El nom del Noucentisme fa referència a l’adjectiu "nou" com a sinònim d’actual, a un nou segle amb un número nou al nom. Aquesta referència es fa evident per primera vegada a les gloses d’Eugeni d’Ors. El 1906 es considera l’any d’inici del Noucentisme, any en què va aparèixer el Glosari d’Eugeni d’Ors al diari La Veu de Catalunya que es va publicar a Barcelona fins als anys trenta del segle XX. També en aquest any es va publicar l’obra Els fruits saborosos de Josep Carner, considerat un dels poetes més importants del Noucentisme. El 1906 també es va publicar l’assaig La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba, destacat polític catalanista i primer president de la Mancomunitat de Catalunya, a més de director del diari La Veu de Catalunya i un dels fundadors del partit polític conservador la Lliga Regionalista.
A principis del segle XX, Pompeu Fabra, filòleg català i "pare" de la llengua catalana moderna, va publicar nombroses de les seves obres com ara les Normes ortogràfiques (1913), el Diccionari ortogràfic (1917) o el Diccionari general de la llengua catalana (1932). Fabra va rebre l’encàrrec d’Enric Prat de la Riba de dirigir un projecte de normativització lingüística
1 Associació Catalana d’Exlibristes. Del Modernisme al Noucentisme. Disponible en: http://usuaris.tinet.cat/exlibris/catmodernnoucen.html (16. 4. 2018).
7 del català. Per tant, podem dir que el Noucentisme es va crear en una època d’avenç del català, després de la renaixença de la llengua, la literatura i la cultura catalanes i també en una època de gran participació política catalana. El 1907 es va fundar també l’Institut d’Estudis Catalans, una institució que desenvolupa un paper essencial, entre d’altres, per a la llengua catalana. Com es pot llegir a la pàgina web de l’Institut d’Estudis Catalans:
«L’Institut d’Estudis Catalans acull una part de l’elit científica de l’àmbit lingüístic català, la qual cosa configura el paper d’una institució amb molta influència en la societat.»2
És a dir, la institució funciona com a centre de catalanística promovent i desenvolupant la recerca en els diferents àmbits de la ciència, de la tecnologia i sobretot de la cultura catalana i és membre de la Unió Acadèmica Internacional des del 1922. Si fem referència a l'Institut d'Estudis Catalans, també cal esmentar la Biblioteca de Catalunya, que va ser creada el 1907 com a biblioteca pròpia i que va ser ubicada al Palau de la Generalitat. Va tenir caràcter de servei públic i nacional. La Biblioteca de Catalunya va formar i va adquirir els fons bibliogràfics impresos a Catalunya i el 1914 es va obrir al públic quan la Mancomunitat de Catalunya ja residia al Palau de la Generalitat. Els noucentistes volien formar un model propi autòcton i aquestes institucions, com ara l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya, van ser creades com a rebuig de les estructures pròpies d’administració de l’estat provincial i de la llei de jurisdiccions i tenien intenció d’aconseguir l’hegemonia política de la burgesia catalana.
2.2. Institucions del Noucentisme
És important parlar també d’aquelles institucions que van ser essencials per al desenvolupament d'aquest moviment. Una de les institucions importants en l'època del Noucentisme va ser el partit polític la Lliga Regionalista, fundat a Barcelona el 1901 amb la unió de dos grups polítics, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català (que va integrar moltes persones conegudes com ara Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Narcís Verdaguer i Callís o, de caire més liberal, com Jaume Carner), i aquell any es van presentar conjuntament a les eleccions. Aquest partit polític lluitava per l'autonomia catalana dins de l'Estat espanyol. El poc èxit del partit a les eleccions de 1903 va
2 Institut d'Estudis Catalans. L'Institut. Disponible en: https://www.iec.cat/institucio/ (20. 3. 2018).
8 provocar una greu crisi al partit, que posteriorment es va transformar en un partit dretà i conservador. El 1905 va guanyar les eleccions per a la renovació de l’Ajuntament de Barcelona i es va erigir com a oposició frontal als partits republicans. Igualment hem de fer esment del ¡Cu-cut!, setmanari satíric barceloní fundat l’any 1902 i estretament connectat a la Lliga Regionalista. Quan els membres de la Lliga Regionalista van guanyar les eleccions de 1905, molts assistents van sortir després de l'àpat (conegut com a "Banquet de la Victòria") cantant l'himne d’Els Segadors i davant d'un centre lerrouxista alguns manifestants van resultar ferits. Per aquest motiu, a finals de novembre, al ¡Cu-cut! es va publicar una caricatura i un acudit que van ridiculitzar l'exèrcit espanyol. Dos dies més tard uns 300 oficials de la guarnició van destrossar i assaltar les redaccions del diari La Veu de Catalunya i del setmanari el ¡Cu-cut!. La publicació del ¡Cu-cut! va quedar suspesa durant 5 mesos. Tot aquests esdeveniments es van conèixer com "els fets del ¡Cu-Cut!" o "la Cuartelada". Degut a aquests esdeveniments, les relacions entre els espanyols i els catalans van empitjorar. Una conseqüència de tot això va ser la constitució de l’organització la Solidaritat Catalana per oposar-se a la llei de jurisdiccions. Solidaritat Catalana va ser creada el 1906 i va esdevenir el primer moviment unitari català per a la causa del fet nacional. El ¡Cu-cut! va arribar fins al número 518 i va desaparèixer el 1912. Quan parlem sobre la Lliga Regionalista i els seus diaris, és necessari esmentar el diari La Veu de Catalunya, amb què la Lliga Regionalista podia expressar-se públicament. Aquest diari va veure la llum per primer cop el mes de gener de 1899 i en forma de setmanari literari i polític fundat per l'advocat Narcís Verdaguer i Callís, el financer, escriptor, orfebre i polític Joaquim Cabot i Rovira i l'eclesiàstic i escriptor Jaume Collell i Bancells. Després va esdevenir un diari gràcies a Enric Prat de la Riba i Sarrà, qui va defensar el programa de la Lliga Regionalista i va assumir la direcció d'aquest partit. La Veu de Catalunya va cobrar molta importància també gràcies a Eugeni d'Ors. Va ser en aquesta publicació on Eugeni d’Ors escrivia diàriament les seves gloses sota el pseudònim de Xènius i on Josep Carner va publicar els seus versos, per tant, La Veu de Catalunya va ser una plataforma fonamental per al desenvolupament del Noucentisme. Una altra institució administrativa i política molt important durant el Noucentisme va ser la Mancomunitat de Catalunya. Els seus anys actius van ser des del 1914 fins al 1925, quan el dictador Primo de Rivera la va dissoldre. La Mancomunitat de Catalunya va agrupar les quatre diputacions (administracions provincials) de Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, que abans, des del 1833, van ser "trencades" per la divisió provincial. Aquesta organització va ser una de les institucions essencials per a la identitat i la unitat catalana de la
9 història i va gaudir d’una gran importància política. Durant l'època de la Mancomunitat de Catalunya hi era present una gran tendència a recobrar la vida i la unitat del territori de Catalunya: «Recuperar la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes»3, amb aquest objectiu s’estableix, el 6 d’abril de 1914 la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta frase introductora figura a la pàgina web actual de la Mancomunitat en el apartat "Breu història". Les Cort Catalanes va ser un òrgan legislatiu medieval establert el 1283 i que va existir fins al fins al segle XVIII. Podem afirmar que la Mancomunitat de Catalunya es va inspirar en aquesta època daurada de la història catalana i en la importància que tenia aquesta institució. Enric Prat de la Riba i Sarrà, qui va néixer el novembre del 1870 al Vallès Oriental i va morir l'agost del 1917, va ser polític, advocat, periodista i el primer president de la Mancomunitat de Catalunya entre els anys 1914 i 1917 (el va succeir com a president un l’arquitecte, historiador de l’art i polític, Josep Puig i Cadafalch, fins al 1924). Joan Navais i Icart va escriure en l’article de la Revista del Centre de Lectura de Reus (2002):
«Els anys de presidència de Prat de Riba a la Mancomunitat van convertir-se en l’època més esplèndida del noucentisme: la lluna de mel entre els polítics catalanistes i els literats i artistes noucentistes havia arribat al seu punt àlgid d’entesa i de cordialitat. Això no obstant, la fi de la Primera Guerra Mundial va obrir un període ple de convulsions per a la societat catalana, simultàniament a la davallada noucentista.»4
Creiem que la descripció de Navais i Icart s’ajusta molt adequadament a la situació del Noucentisme durant els anys en què Prat de la Riba va ser president de la Mancomunitat de Catalunya. El Noucentisme desapareixeria després amb la Primera Guerra Mundial i, més tard, amb l'inici de la dictadura de Primo de Rivera (setembre de 1923). Enric Prat de la Riba va escriure el 1906 una de les primeres obres i més destacades del Noucentisme, La nacionalitat catalana. Com ja podem intuir a partir del títol, aquest assaig tracta sobre el nacionalisme polític català. Sense cap mena de dubte, podem afirmar que els anys anteriors a la dictadura van suposar un dels moments més importants de la història moderna de Catalunya, en què la cultura i la política catalana van haver de fer front a la influència del francès i sobretot del castellà, tot
3 Mancomunitat de Catalunya. Breu història. Disponible en: http://www.mancomunitatdecatalunya.cat/breu- historia-2/ (11. 3. 2018). 4 NAVAIS i ICART, Joan. Noucentisme, catalanisme i obrerisme (1906-1923). Revista del Centre de Lectura de Reus. Núm. 2. 1r trimestre de 2002, p. 27-28. Disponible en: https://www.academia.edu/10011774/Noucentisme_catalanisme_i_obrerisme (11. 3. 2018).
10 i que on el Noucentisme va contribuir notablement a què la cultura i la política catalana es poguessin desenvolupar.
2.3. Obres noucentistes
Pel que fa a les obres del Noucentisme, Enric Prat de la Riba, com hem esmentat anteriorment, va publicar el llibre La nacionalitat catalana el 1906 a més de nombrosos articles a la Revista Jurídica de Catalunya, que va ser fundada el 1895 pel Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. A continuació destaquem un fragment de La nacionalitat catalana (1906) sobre la nació catalana:
«I vèiem més: vèiem que Catalunya tenia llengua. Dret, art propis; que tenia un esperit nacional, un caràcter nacional, un pensament nacional; Catalunya era, doncs, una nació. I el sentiment de pàtria i nació eren una mateixa cosa, i que Catalunya era la nostra nació, igual que la nostra pàtria. (...) la nació és nació encara que per la llei no ho sigui.»5
En aquest fragment es veu perfectament el gran sentiment de catalanisme que va esdevenir habitual a l'època del Noucentisme a principis del segle XX. Enric Prat de la Riba parla en aquest llibre d'una llengua pròpia per a la gent que havia de ser el català, no el castellà. Els polítics, els escriptors i la gent van prendre consciència lingüística catalana. El llibre també tracta altres temes com, per exemple, l'Estat, el territori, la raça, la llengua, el dret, l'art, la conseqüència del fet de la nacionalitat o l'Estat català i la Federació espanyola. Enric Prat de la Riba en aquesta obra va promulgar que Catalunya era una nació i que per això tenia dret a constituir un Estat propi: "Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat."6, però aquest nacionalisme no era secessionista: "Així el nacionalisme català, que mai no ha estat separatista, que sempre ha sentit intensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de l'organització federativa, és aspiració enlairada d'un poble que, amb consciència del seu dret i de la seva força, marxa, amb pas segur, pel camí dels grans ideals progressius de la humanitat."7. Així doncs, Enric Prat de la Riba defensava l'articulació federal de Catalunya dins d'Espanya, tot i que fomentava el ressorgiment del sentiment nacional català del segle anterior.
5 FIGUEROLA, Fina, Rosa. PLANELLA a Àlex SUSANNA. El Noucentisme: (selecció de textos literaris i crítics). Barcelona: Columna, 1986, p. 27. 6 Ibid., p. 31. 7 Ibid., p. 32.
11 Entre algunes altres de les seves obres s'inclouen, per exemple, el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens que va ser una carta oberta publicada el 1897 i que Enric Prat de la Riba va dirigir a Jordi I de Grècia, al qual va voler felicitar per l'annexió a Grècia de l'illa de Creta. El mateix any, Els Segadors va ser triat com l'himne nacional de Catalunya, un fet directament relacionat també amb la seva obra. Quant a la poesia, Josep Carner va escriure una destacada obra del Noucentisme, Els fruits saborosos. Aquest poemari va ser publicat el 1906 i és una obra molt original en què Josep Carner descriu les diferents etapes de la vida com a fruits que donen títol a cada poema. L’èxit d’aquesta obra va fer que es publiquessin edicions posteriors, els anys 1928 i 1957, que Josep Carner va adaptar a la nova normativa de Pompeu Fabra. Josep Carner reflecteix en Els fruits saborosos el nou ideari estètic creat pel Noucentisme, amb elements típics el classicisme, la civilitat, la tendresa i la ironia. Les seves altres obres noucentistes són, per exemple, Llibre dels poetes (1904), Primer llibre de sonets (1905) o Segon llibre de sonets (1907). Tot seguit, Jaume Bofill i Mates, poeta, polític i periodista, va publicar una altra obra noucentista en forma de llibre de poemes anomenat La muntanya d’ametistes (1908). Si bé els seus primers escrits havien estats influïts pel Modernisme, la influència noucentista de Josep Carner va fer que adoptés els nous patrons de creació literària sota el pseudònim literari de Guerau de Liost. El pròleg del llibre La muntanya d'ametistes va ser obra d’Eugeni d'Ors, qui va fer una breu exposició de l’ideari noucentista amb una manifesta declaració d’intencions del seu estil: l'acuïtat d'observació, la retenció i la distància enfront de l'objecte, la precisió idiomàtica, el detallisme i una imatgeria brillant. El llenguatge, la retòrica i l'estilització de La muntanya d’ametistes són bàsicament noucentistes, tot i que la natura i l'aire obscur i monumental pot semblar modernista. Jaume Bofill i Mates també va destacar i va retre homenatge al Montseny, al seu paisatge. Es fa evident el culte a la muntanya del Montseny on conviuen homes, bèsties i criatures fantàstiques, com a fades, i on la natura esdevé un relleu humà. El 1933, aquest llibre va ser revisat i reeditat amb pròleg de Josep Carner. Cal destacar, igualment, un altre autor amb obres d’importància com el poeta, traductor i crític literari Marià Manent i Cisa i les seves obres La branca (1918) i La collita en la boira (1920) molt influenciades per l'estètica del Noucentisme i per Josep Carner. Marià Manent va formar part, des del 1921, juntament amb Josep Carner, Jaume Bofill i Ferro o Carles Soldevila, d’una societat i un grup literari anomenat Amics de la Poesia. Un dels objectius d’aquesta societat era fer conèixer la poesia a la societat benestant de Barcelona, organitzant sessions literàries i publicant llibres. Més tard, Marià Manent va evolucionar des de la formació noucentista fins al simbolisme.
12 Dos autors d’importància cabdal en aquest període van ser també Carles Riba i Josep Maria López-Picó. Carles Riba i Bracons, nascut el 1893 a Barcelona, va exercir de poeta, crític, narrador i traductor. Estava convençut que el Noucentisme va ser un moviment capaç de construir i redreçar el país. Va viatjar, per exemple, a París, Itàlia, Alemanya i Grècia. El 1921, va escriure la crítica literària Escolis i altres articles, sobretot sota la influència ideològica d'Eugeni d'Ors, però també va emprar conceptes i termes de diferents autors romàntics i simbolistes. Una altra obra noucentista és L'ingenu amor de 1924 que són uns contes no només per als infants. En aquests contes podem distingir l'artificiositat noucentista. També el seu Primer llibre d’Estances del 1919 té un marcar caràcter noucentista degut a les seves construccions formals i les aparicions de fonts cultes com ara Homer o els simbolistes francesos. Destaquem, a continuació, un fragment d'una pàgina web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana en què es descriu aquest llibre:
«El primer llibre d'Estances (1919) significa una novetat en l'ambient literari d'aquells anys. De tota manera, aquestes primeres passes com a poeta queden en un segon pla a causa del renom de Carles Riba com a traductor i professor, i la seva producció lírica no és reconeguda i admirada fins més endavant. A diferència del primer recull de poemes inèdits, al primer llibre d'Estances ja hi trobem un poeta sense les vacil·lacions pròpies del principiant. En aquests inicis és considerat com a poeta obscur amb un cercle de lectors molt restringit fins als anys trenta, en què joves autors consideren la seva obra com un model que cal seguir.»8
Aquest fragment confirma la constatació de què Carles Riba va esdevenir aviat un autor excel·lent, original i exemplar, però primàriament, sobretot, dins del camp de la traducció, ja que havia obtingut el reconeixement com a traductor de gran èxit (per exemple amb l’Odissea d'Homer o els llibres d'Edgar Allan Poe) i també havia tingut experiència com a professor (a l'Escola de Bibliotecàries). Després, a partir de 1923, Carles Riba va treballar a l'Institut d'Estudis Catalans, on va participar en la fase de preparació de l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra sota les seves ordres directes. El seu nom porta el Premi Carles Riba de poesia que és un premi literari per a obres en llengua catalana convocat per Edicions Proa cada any des del 1959 (abans del 1959 havia estat anomenat Premi Óssa menor).
8 Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Carles Riba. Disponible en: https://www.escriptors.cat/autors/ribac/pagina.php?id_sec=2122 (9. 4. 2018).
13 Josep Maria López-Picó va ser poeta i editor català i va néixer el 1886 a Barcelona, en el si d'una família cardonina, fet pel qual l'Ajuntament de Cardona, i en reconeixement a la seva obra literària, li va atorgar el 1955 el títol de Fill Adoptiu. Quan era jove, va col·laborar breument amb les revistes Joventut i Catalunya i les seves notes, articles i epistolaris van estar molt influït per Eugeni d'Ors. Es va llicenciar en lletres a la Universitat de Barcelona. L'any 1936, va rebre l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Poblet. Va exercir de mestre de Carles Riba i va ser també un gran amic de Josep Carner. Va treballar com a funcionari de la Diputació de Barcelona i va ser un membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Entre les seves obres noucentistes pertany, per exemple, L'ofrena. En aquesta obra, publicada el 1915, es veu clarament l’empremta dels simbolistes francesos:
«Jo, que la clara visió us he dit, amb venturosa parla, de les coses, ara vull dir-vos del neguit de les noses, amb mots eixuts de català cenyit.
Distint el so, la veu és la mateixa, car la paraula, la governo jo. Mai en el dubte estrafaria el plor, ni la dolor estrafarà en la queixa.
Greu i austera, sense cap ornat, més que la gràcia de la veritat, la inquietud del meu turment us dicta
perquè aprengueu que, en dir la claredat dels objectes del món, us he callat tota l’angoixa que la feia invicta. »9
En aquest sonet, anomenat Jo, que la clara visió..., López-Picó expressa el seu neguit i rebuig a la mort i és una mostra del seu simbolisme i introspecció. Com sabem, el Noucentisme es va inspirar, no només, en la cultura romana, sinó també en la cultura grega. A les obres de López-Picó també es pot entreveure la seva visió de Déu, un element típic també del Noucentisme amb un exercici màxim de creació poètica.
9 FIGUEROLA, Fina, Rosa. PLANELLA a Àlex SUSANNA. El Noucentisme: (selecció de textos literaris i crítics). Barcelona: Columna, 1986, p. 109.
14 López-Picó va fundar juntament amb Joaquim Folguera i Poal La Revista, una publicació quinzenal literària publicada a Barcelona des del 1915 fins al 1936, data d’inici de la Guerra Civil espanyola, i que des del 1927 va tenir un caràcter semestral. La creació d’aquesta publicació té el seu origen en les reunions que alguns intel·lectuals, seguidors del pensament noucentista, feien en el Café Continental de Barcelona on debatien diferents temes. La Revista va ser dirigida per López-Picó i va ser tenir principalment un caràcter literari, però incloïa també una gran quantitat de traduccions com a resultat de l'esforç de situar Catalunya al món cultural europeu. A l'etapa noucentista d'aquesta publicació, en l’inici de la seva trajectòria, La Revista tractava sobre temes de llengua i les seves normes ortogràfiques, amb una preferència especial per la poesia en l’àmbit literari, perquè l’ideari noucentista considerava que la narrativa o el drama no podien ser formalment tan perfectes com la poesia. La poesia és el gènere per excel·lència. El 1916, López-Picó va publicar una col·lecció complementària a La Revista anomenada Publicacions de La Revista. Pel que fa a altres disciplines artístiques, hi va haver tota una sèrie d’artistes que van propagar el Noucentisme, com el pintor i escultor uruguaianocatalà Joaquim Torres i García qui va ser un dels primers impulsors de l'ideari del Noucentisme o, per exemple, el pintor Francesc d'Assís Galí i Fabra o el dibuixant, caricaturista i pintor Feliu Elias i Bracons (representant d’una tendència noucentista basada en el realisme, no en el classicisme), tots ells amb una clara intenció de regenerar la cultura catalana. Exemples de pintura noucentista són, per exemple, Dones de poble de Joaquim Torres i García del 1911 o La galeria de Feliu Elias i Bracons del 1928, ubicades al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Sense cap mena de dubte, però, les obres literàries el Glosari i La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors són els treballs més importants per al desenvolupament del Noucentisme, com veurem més endavant.
15 3. EUGENI D'ORS
3.1. Vida i obra
Eugeni d'Ors, va ser la persona més destacada del Noucentisme a Catalunya. Va néixer el 28 de setembre de 1881 a Barcelona al número 3 del carrer de Comtal i va morir el 25 de setembre de 1954 a Vilanova i la Geltrú (a la comarca del Garraf) als 72 anys. Va ser periodista, filòsof i escriptor, sobretot de les seves famoses gloses, caracteritzades per la seva modernitat, agilitat i innovació. També va ser un reconegut organitzador de la cultura a Catalunya i va tenir una gran influència en la seva generació. El seu pare era barceloní i la seva mare cubana, però provenia d'una família de Vilafranca. Va fer la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i va estudiar el batxillerat a l'Institut General Tècnic. L'any 1905 es va doctorar a Madrid amb la tesi Genealogía ideal del imperialismo. Després va fer la carrera de Filosofia i Lletres i l'any 1913 es va doctorar en Filosofia amb el treball Las aporías de Zenón de Elea y la noción moderna del espacio-tiempo. Des del 1911 va ser secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans i va estar adscrit a la secció de Ciències. Va ser aquell any també quan van aparèixer les gloses de La Ben Plantada. De jove, passava el temps en un ambient modernista, en un lloc tan emblemàtic per als intel·lectuals com era el restaurant i la cerveseria Els Quatre Gats al carrer de Montsió a Barcelona, i va començar a publicar poemes i proses diversos a revistes modernistes com ara Pèl i Ploma o El Poble Català. També va escriure a la revista La Renaixença i a La Creu del Montseny, setmanari catòlic regionalista fundat a Barcelona el 1899 i dirigit per Jacint Verdaguer. A la revista El Poble Català va escriure columnes des del 1904 i va usar els pseudònims Octavi de Romeu o Xènius. Aquest nom de ploma, Xènius, és, quan es parla d'Eugeni d'Ors, molt conegut i usat fins avui. Amb la mort de Joan Maragall i Gorina, un dels poetes i escriptors modernistes més destacats, el desembre de 1911, data amb la qual es dóna fi al període modernista, es va obrir un espai per a un nou moviment com el Noucentisme. El Noucentisme va ser l’antítesi total del Modernisme i Eugeni d'Ors va ser l’encarregat de fixar una ideologia perfecta per a aquest nou corrent. Molts escriptors i molta gent es van identificar amb aquest moviment i van escriure i van viure segons les regles del Noucentisme. Va influir tota una generació, va preconitzar una vida urbana més ordenada i la natura va deixar de ser només el bosc, el llac, el mar o la muntanya, per esdevenir sobretot el jardí, el parc o l'hort domesticat dins de la ciutat o la muntanya que la família veia des de casa seva:
16 «Però hi ha, ademés, per a fer-ho, un interès especial d'humanitat. Ja hem dit com una muntanya pot resultar un maligne instrument, causant de tantes malventures que ja els homes senten la necessitat de combatre amb ell; (...) Bella obra. Simple continuació d'una de les més commovedores que ha fet l'home sobre la terra: omplir les muntanyes de camins. - Així les muntanyes - amb camins i amb arquitectura contra les allaus- serà un dels conforts més solemnes de l'energia humana que ja les haurà definitivament esclavitzat.»10
Aquest fragment correspon al text "L'arranjament de les muntanyes" del Glosari de 1907. En aquest text podem distingir concretament l'esforç per urbanitzar la naturalesa i posar- la sota el controls dels homes. Segons el Noucentisme, una naturalesa no controlada i dominada per la gent no és segura. L’home és capaç de sobreposar-se a les lleis de la natura i fundar les de la cultura. Pel que fa a la propagació del Noucentisme, un dels elements més importants van ser les seves gloses publicades a diaris i a revistes. Cada dia escrivia una glosa que reflectia el seu pensament (columna d'opinió) sobre la vida, l'art o un filòsof. Hi va tractar temes d'actualitat artística, política i cultural amb un estil modern, àgil i innovador, un fet que li va fer guanyar molta popularitat. El 1906 va començar a escriure el Glosari a la secció diària de La Veu de Catalunya, fet que va propiciar una extensa i important propagació dels seus pensaments i de la seva ideologia. Algunes d’aquestes gloses anaven lligades a uns altres llibres de caire molt important i influent, com per exemple La Ben Plantada (1911), Gualba, la de mil veus (1915) i Oceanografia del tedi (1916). A les seves gloses va aparèixer per primera vegada el nom de Noucentisme, concretament a la glosa del Glosari anomenada "La Nacionalitat Catalana", i de generació noucentista (1906):
«Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat en la idealitat catalana dos mots nous: Imperialisme - Arbitrarisme. - Aquestes dues paraules se tanquen en una sola paraula: Civilitat. - L'obra del noucentisme a Catalunya és -acàs millor dit: serà -l'obra civilista.»11
Eugeni d'Ors va triar aquest substantiu, el Noucentisme, potser per a la seva referència a les paraules italianes, el Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500), o per al significat de
10 LiTeCa. L'arranjament de les muntanyes. Disponible en: http://parles.upf.edu/llocs/liteca/biblioteca- larranjament-de-les-muntanyes (16. 4. 2018). 11 LiTeCa. "La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista. Disponible en: http://parles.upf.edu/llocs/liteca/biblioteca-la-nacionalitat-catalana-i-la-generacio-noucentista (16. 4. 2018).
17 "nou" com a un contrari de "vell" que havia estat el Modernisme i el segle anterior. D'Ors va voler trencar amb aquests conceptes vells i va voler introduir nous canvis. També "nou" pot fer referència al número 9. Una de les seves obres més importants és aquesta obra, el Glosari, que va ser crear des de les gloses del diari La Veu de Catalunya. El Glosari és un conjunt d’articles que va des del 1906 fins al 1920, tot i que també trobem gloses al diari El Día Gráfico on escrivia des del 1920 (després d’abandonar La Veu de Catalunya) fins al 1921 i des del 1926 fins al 1929 va publicar en castellà al mateix diari. És a dir, Eugeni d'Ors va deixar d'escriure a La Veu de Catalunya quan Enric Prat de la Riba va morir, l'agost del 1917, pels seus incipients problemes amb el seu successor, Josep Puig i Cadafalch. Els seus temperaments no van ser compatibles i es va negar a sotmetre's a la disciplina burocràtica. Va haver de deixar tots els càrrecs públics i des d'aquest moment va escriure només en castellà. A Catalunya, Eugeni d'Ors tenia prestigi i poder. L’any 1923, moment en què d’Ors s’estableix a Madrid i es dedica a escriure només en castellà, va començar a escriure el Glosario al diari espanyol madrileny conservador i monàrquic ABC. Va tornar a París (ja abans, entre els anys 1906 i 1910, d'Ors hi va treballar com a corresponsal de La Veu de Catalunya) i el 1926 va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola. També va ser un membre de la institució artística la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Aquesta segona etapa de la seva vida i obra es caracteritza sobretot pels seus treballs de crítica sobre art. Durant la Guerra Civil espanyola, 1936-1939, va ser Jefe Nacional de Bellas Artes. El 1942, va crear l'Acadèmia Breve de Crítica d'Art que va promocionar l'art modern i contemporani de la postguerra espanyola. Hi va organitzar trobades i exposicions fins al 1954. Li van atorgar la càtedra de Ciència de la Cultura de la Universitat de Madrid l'any 1953.
«Un altre tret determinant de la influència de Torras i Bages en la fixació de l'ideari de la gent del grup carnerià durant el període 1901-1902 és el rebuig de l'individualisme. Un rebuig que també és característic del pragmatisme noucentista, enfront de l'actitud més generalitzada del modernisme, tendent a valorar l'individu per damunt de la societat. En ple noucentisme, però, la defensa de l'art social, d'aquell que sorgeix com a fruit d'unes necessitats col·lectives i d'acord amb un programa cultural prèviament estipulat, no té gran cosa a veure amb la idea de Torras, per a qui l'art cívic és vàlid únicament perquè té una major influència moral.»12
Aquest text és d'un llibre de Jaume Aulet anomenat Josep Carner i els orígens del noucentisme que tracta principalment sobre Josep Carner, però en aquesta part es parla de
12 AULET, Jaume. Josep Carner i els orígens del noucentisme. Barcelona: Curial, 1992, p. 77 i 78.
18 l’eclesiàstic i bisbe català Josep Torras i Bages, representant del gran catalanisme conservador i catòlic, i de la seva influència en Josep Carner. En aquest fragment concret s'esmenta el pragmatisme noucentista també descrit a la ideologia d'Eugeni d'Ors. Aquest ideari es contraposava a l'actitud modernista. Eugeni d'Ors, juntament amb Josep Torras i Bages, va posar l’èmfasi en la societat i no en l'individu, però Torras i Bages tractava l'art cívic com a forma d’influència moral, al revés d'Or, que entenia l'art com una necessitat col·lectiva i com una part del seu programa cultural noucentista. Al Glosari, Eugeni d'Ors va definir una nova estètica noucentista: l'arbitrarisme, una estètica clàssica que promou la idea de què la realitat ha de ser ideal i que un autor no pot escriure les seves obres espontàniament, sinó que ha d'usar l'abstracció per fer aquesta idealització de la realitat seguint, això sí, unes convencions artificioses. La voluntat humana sobre la realitat és dominant. D’Ors menciona també l'imperialisme, que és un moviment politicocultural en què l’important és l’hegemonia interna de la burgesia catalana moderna a Catalunya. L'imperialisme vol assolir la societat ideal i, per tant, les intervencions polítiques són imprescindibles. Un altre dels elements característics de la seva ideologia estètica és la civilitat, que inclou els ja esmentats arbitrarisme i imperialisme. La civilitat és un model de vida europeu perfecte i el que és important és la mesura, la cortesia i l'harmonia a la ciutat. Aquest model s’enfronta a la conflictivitat, al món rural i a l'industrialisme. Així doncs, a la civilitat, la burgesia és la classe social predilecta. Pel que fa al classicisme, el trobem oposat a la "paraula viva" del poeta i escriptor modernista, Joan Maragall i Gorina. Els valors fonamentals del classicisme són el seny, la raó, l'ordre i l'harmonia. El classicisme vol assolir el dinamisme cultural i l'estabilitat social, a la vegada que vol crear un sistema que reguli la vida política i social. L'últim concepte del seu ideari és el mediterranisme, basat en els orígens de la nació catalana que és la història i el paisatge mediterrani grecoromà. Tots aquests principis (l'arbitrarisme, l'imperialisme, la civilitat, el classicisme i el mediterranisme) són essencials per a aconseguir la perfecció. Això fa que Eugeni d'Ors vulgui construir la ciutat ideal. Al contrari de la natura romàntica del Modernisme, la ciutat va ser un ideal i va ser el centre de tot, de la raó, del seny, del progrés, a més de ser l’hàbitat de la societat burgesa. El món rural va deixar de ser essencial. La polis a Grècia, centre de govern i de la vida democràtica, esdevé l’ideal de ciutat. Eugeni d'Ors va usar aquesta polis com a model i va esbossar un moviment que va seduir a Enric Prat de la Riba amb la idealització de la ciutat de Barcelona:
19 «La reforma de Barcelona!... Quan un barceloní, quan qualsevulga català, pronuncia o escriu aquestes paraules, posa en elles tot son poder d'ensomni, tota la impaciència de la seva vocació per les creacions enèrgiques. No lentament, sinó de sobte, s'obren dins la seva imaginació immenses perspectives. I, expandint-se, en generosa plenitud, per elles, el cos petri de la futura ciutat apareix radiant en la llum de totes les victòries i de totes les glòries. Apareix transformat. El que l'imagina no el reconeixeria pas, per sos ulls. Però prou la reconeix son cor, son cor que l'ha feta, la magnífica ciutat d'ensomni. Prou la reconeix i li dóna de seguida son nom: Barcelona!... Sí: Barcelona reformada...»13
Aquesta glosa del Glosari remarca la importància que Eugeni d'Ors atorga a la ciutat de Barcelona com a ciutat ideal. La ciutat és una part essencial de la civilitat i és el resultat de la unió harmònica entre cultura i civilització, a la vegada que garanteix l'hegemonia burgesa, perquè tot pot ser controlat des del si de la ciutat. Les reformes noucentistes van incloure la creació de centres d'ensenyament, com ara les escoles o els instituts, per crear una societat culta. Igualment van incloure edificis culturals, com per exemple, les biblioteques o els museus.
Al Glosari (1907), Eugeni d'Ors va escriure:
«Vaig dir-me que, per tal com perfecta de forma, no podia la Ciutat morir. Car així com les estàtues gregues constitueixen el motllo definitiu de la bellesa plàstica, així la Ciutat, també fruita grega, va ser el motllo definitiu de la bellesa social. »Però de les dues hel·lèniques creacions –la Ciutat i l'Estàtua–, encara és la Ciutat la més bella. Té, damunt la línia, el moviment. És alhora Estàtua i Tragèdia.»14
Resulta evident que Eugeni d'Ors també es va inspirar en la història grecoromana quan va escriure les gloses sobre el seu punt de vista de construcció de la ciutat ideal. Això és propi de l'estètica noucentista, que parla de la magnificència i grandiositat d'un element, la ciutat. La ciutat és el centre de l'art i representa una mena d'infinitat. Inclou els principis de la civilitat, de l'arbitrarisme i l'imperialisme. Al Glosari, tanmateix, podem distingir l'estètica noucentista manifesta en el gaudi de les begudes o dels aliments, com ara un cafè o una xocolata:
13 LiTeCa. Barcelona: ciutat i literatura. Disponible en: http://parles.upf.edu/llocs/liteca/biblioteca-barcelona- ciutat-i-literatura - _ftnref9 (16. 4. 2018). 14 BILBENY, Norbert. Eugeni d'Ors i la ideologia del Noucentisme. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1988, p. 11.
20 «Lenta, però segurament, va el te guanyant un lloc dins les costums barcelonines. Prendre'l a mitja tarda, a casa, a les visites, al saló de te públic, odorant de femenines sentors, o al restaurant, o bé en l'intermedi de la representació teatral o del concert, no és ja, entre la gent nostra, cap excepcional elegància... –I, ¡cosa meravellosa, que un esperit vulgar mai hauria previst! És justament la moda del te la que ens ha fet tornar a apreciar delicadament la bona i vella xocolata. La xocolata, caiguda darrerament en gran descrèdit, i relegada gairebé als negligents desdejunis, com a institució tota domèstica, pariona a les camises de nit, als pentinadors, a les flonges pantufles, i indigna com elles de mostrar-se a la llum civil, és revinguda avui a un esplendor màxim i coneix nous dies de glòria, mercès al senyor te, qui ha volgut presentar-se acompanyat d'ella, i oferint tria entre tots dos, a les llamineres preferències dels nostres contemporanis.»15
Aquest gaudi dels aliments o de les begudes és lent, però segur, un element clarament descriptiu del comportament sofisticat noucentista. Un te, un cafè o una xocolata són les delícies de les quals s'ha de gaudir, són les marques estètiques de la classe i són populars a la vida urbana. Es poden prendre a llocs típics de la ciutat com un restaurant o un saló públic, fet que denota aquest ideal d’urbanitat. Aquesta vida, tranquil·la, sense conflictes ni estrès, suposa una característica essencial en el comportament típic noucentista. Quant a les seves altres obres, Gualba, la de mil veus del 1915 és, juntament amb La Ben Plantada, l'obra més popular i representativa. Es tracta d'una narració en forma de relat romàntic que inclou el barroquisme de l'estil d'Eugeni d'Ors, per tant, és una mena de contradicció de La Ben Plantada. El tema d'aquest llibre format per 37 gloses és l'incest, i els personatges principals són una noia i el seu pare. D'Ors va qualificar aquest llibre de "llibre romàntic: l'angúnia pànica que l'habita és el revers de la medalla que ostenta, al dret, l'efígie arquetípica, angèlica a força de classicisme, de Teresa, la Ben plantada"16. La història té lloc a un poble anomenat Gualba, al Montseny, i els protagonistes viuen al mig del bosc. En aquest llibre l'incest significa la inconsistència de la raó i la imperfecció humana. Seguidament, el 1918, es va publicar un altre dels seus llibres, La lliçó de tedi en el parc, altrament dit Oceanografia del tedi, que és una reflexió filosòfica sobre la predominança de la intel·ligència sobre l'instint, de l'home sobre el caos i de l'art sobre la vida. Aquesta obra, escrita segons els paràmetres d'una novel·la, tracta d'un home de la ciutat anomenat Autor, un "alter ego" d'Eugeni d'Ors, a qui un metge ha prescrit una cura al camp, a un balneari, contra l'estrès,
15 FIGUEROLA, Fina, Rosa. PLANELLA a Àlex SUSANNA. El Noucentisme: (selecció de textos literaris i crítics). Barcelona: Columna, 1986, p. 42. 16 Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Eugeni d'Ors. Disponible en: https://www.escriptors.cat/autors/orsed/obra.php?id_publi=6782 (18. 4. 2018).
21 però no pot estar sense pensar o treballar ni un dia, amb una manifesta lluita interior. El llibre nota la influència de la cultura clàssica en la filosofia d'Eugeni d'Ors: "Una de les glosses més significatives és la «Cenestèsia», on Ors pretén reptar el significat de la primera meditació cartesiana. La glossa és d’una finor excel·lent. Quin lloc millor que un balneari per a combatre el mestre Descartes (...)"17. Hem de trobar el significat d’aquestes paraules en el comentari i paràfrasi que Eugeni d'Ors va fer sobre el pensament de Descartes "sóc una cosa que pensa", al què d'Ors va respondre que no només pensa, sinó que existeix. A continuació ens concentrem en una de les obres més destacades d'Eugeni d'Ors i del Noucentisme datada l'any 1911, La Ben Plantada.
3.2. La Ben Plantada
El 1911 va ser l'any de La Ben Plantada. Aquell any Eugeni d'Ors va ser nomenat secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans i durant l'estiu va publicar les gloses de La Ben Plantada dins la secció Glosari del diari La Veu de Catalunya. Aquest és el recull de gloses més famós d'Ors i tracta sobre el símbol ideal noucentista, la Teresa, qui representa i personifica els valors de la burgesia i els valors ideològics i estètics del Noucentisme que són, com ja hem mencionat anteriorment, el seny, la perfecció, la mesura o l'ordre. La Teresa és una dona que pot influir i transformar els llocs per on passa. Eugeni d'Ors podria haver pres com a model de la Teresa la futura dona del seu amic Josep Pijoan, Teresa Mestre de Baladia. Una escultura d'aquest personatge, obra de l'artista Eloïsa Cerdan, ens la recorda al Turó Parc de Barcelona. El llibre es divideix en tres parts, conté 30 gloses i va assolir un gran èxit per la innovació i modernitat en què està escrit. Aquesta obra va influir en la societat i en tota la seva generació. Les gloses, juntament amb l'assaig, van ser una forma d'escriure molt popular a Catalunya a principis del segle XX. En aquella època, després de la industrialització del segle anterior, Catalunya era una nació que havia pres consciència de la seva identitat i la seva cultura i es va voler integrar entre les nacions europees. Es va concentrar en Europa i no en Espanya, que va viure un procés de profunda centralització i que va perdre les seves colònies com ara Cuba, Puerto Rico o Filipines. Catalunya ja era la part més desenvolupada d'aquest Estat i Barcelona s’erigia com la ciutat central de la vida cultural i social. Des de 1911, Eugeni d'Ors va influir considerablement en la societat i a la política, també gràcies al seu protector i promotor Enric
17 CHAVARRIA, Adrià. De tornada a Ors. L'Espill. Núm. 21. 2005, p. 149. Disponible en: https://www.uv.es/lespill/pdf/lespill-21.pdf (18. 4. 2018).
22 Prat de la Riba. Les seves gloses van esdevenir no només una reacció a les situacions quotidianes o a les situacions de la vida cultural i artística, sinó que també van començar a inspirar i influir en la gent i les institucions. A primera vista pot semblar que el llibre té un important grau d'ironia i d'humor, quan parla d’una dona que vivifica l'estereotip de la ciutat costanera i que conté una lliçó moral inesperada. Però sobretot és una de les obres catalanistes i noucentistes més destacades que, a través dels seus capítols individuals i de la mà del personatge principal gairebé privat del seu passat, manifesta un caràcter concret i fa gala d’uns vincles socials, que encarnen el classicisme i els altres valors noucentistes. Els pensaments d'Eugeni d'Ors són, com n’és costum, lapidaris, breus, però concisos i es podrien considerar, fins i tot, aristocràtics. La Ben Plantada es pot definir com un assaig filosòfic, una novel·la i a la vegada un poema en prosa. Eugeni d'Ors va donar forma narrativa als valors de la tradició clàssica. En un llibre de l'edició de Xavier Pla, La Ben Plantada, es descriu molt bé la seva forma:
«(...) en aquest llibre hi ha un conflicte constant entre la funció poètica i la funció referencial, perquè la mínima intriga narrativa coincideix amb la demostració màxima d'una mena d'al·legoria metafísica i política amb intenció exemplar.»18
Això vol dir que cada lector pot entendre el llibre de manera una mica diferent i que només depèn de la mena de lectura. El llibre està escrit en primera persona per un narrador, Xènius. Eugeni d'Ors va exposar el seu talent literari en aquest llibre i hi va voler honorar no només la dona, sinó també la nació catalana, la seva llengua i la seva rica història. Jan Schejbal va traduir al txec La Ben Plantada el 1982 amb el nom de Ztepilá. "Amb La Ben Plantada, una obra exemplar del catalanisme compromès, d'Ors es va situar al front de la producció prosaica noucentista."19
18 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. viii. 19 ORS, Eugeni d'. Ztepilá. Praha: Odeon, 1982, p. 151; la meva traducció.
23 4. ANÀLISI
4.1. Primera part
Els títols dels diferents capítols ens serveixen com a orientació en l’obra. La primera part del llibre conté nou gloses curtes i la primera es diu De l'aparició de la Ben Plantada. Com suggereix el títol, la primera glosa fa referència a la protagonista i ens parla de les primeres impressions dels habitants d’una ciutat costanera. Xavier Pla, en la seva edició de La Ben Plantada, descriu una informació de caràcter interessant:
«A principis de juliol de l'any 1911, Eugeni d'Ors i la seva família es van traslladar a Can Ferrater, una casa pairal d'Argentona, per passar-hi les vacances d'estiu. Instal·lat en una de les zones preferides d'estiueig de la burgesia barcelonina, un ambient que coneixia molt bé, Ors va començar a publicar alguns articles sobre les poblacions de la costa.»20
Eugeni d'Ors i la seva família es van traslladar a una zona a prop del mar, un fet que va influir també les seves gloses d'aquell estiu que van formar La Ben Plantada. Pel que fa a la Teresa i la seva autenticitat, d'Ors probablement es va inspirar en diferents models. Les gloses de la primera part tenen tres pàgines com a màxim i el relat es desenvolupa lentament. El més important és la descripció. Les altres gloses de la primera part són: De la figura i condicions de la Ben Plantada, De la manera d'habillament de la Ben Plantada, D'una dita de la Ben Plantada, amb la contesta a alguns corresponsals tafaners, Del poble a on estiueja la Ben Plantada, Noves clarícies sobre els ulls de la Ben Plantada, De la terrible puixança d'una dona hermosa, De com la puixança de la Ben Plantada no s'exerceix per al desordre, sinó per a l'ordre i l'última Del dolcíssim nom de la Ben Plantada, amb altres particularitats. Cada capítol inclou el nom de la Ben Plantada, fent d’aquest personatge el centre de tot. La primera glosa ens diu que la Ben Plantada és alta, molt maca, potser és de Barcelona i que tothom parla d'ella. Parla amb un català pur i adequat. El programa noucentista d'Eugeni d'Ors destaca com a persona representativa del moviment aquella que porta roba elegant i blanca (fet que podem veure sobretot a la glosa De la manera d'habillament de la Ben Plantada), aquella que es comporta tranquil·lament, decentment i amb confiança i que parla un català plaent, característiques totes elles de la Ben Plantada. Val la pena afegir que, abans
20 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. viii.
24 d'escriure La Ben Plantada, Eugeni d'Ors va ser a París (des del 1906 fins al 1910), un aspecte que es fa palès en aquest llibre en les referències als esdeveniments i als personatges francesos polítics o culturals del segle XIX i XX (Stendhal a la segona glosa, Dreyfus en aquesta glosa o Joseph Joubert i Georges Sorel a la glosa D'una dita de la Ben Plantada, amb la contesta a alguns corresponsals tafaners) o en la referència a la ciutat de París com a ciutat de moda a la glosa De la manera d'habillament de la Ben Plantada. La seva estada a París també va influir les seves idees, perquè París era una ciutat europea més moderna i la seva forma podia inspirar Eugeni d'Ors en la creació de la seva ciutat ideal noucentista. D’Ors treballava a París com a corresponsal de La Veu de Catalunya, per tant era un observador directe de la vida urbana en aquesta ciutat. Es va inspirar en com crear una ciutat europea moderna i com desenvolupar la nació catalana per ser també més europea i moderna. A la segona glosa, De la figura i condicions de la Ben Plantada, Eugeni d'Ors hi descriu detalladament l'alçada de la Ben Plantada i també els seus peus, turmells, genolls, tronc o braços. La seva cara és descrita fins i tot en centímetres. El que resulta més fascinant són els seus ulls i el seu moviment. En aquest àmbit podem copsar una nova referència a l’ideari noucentista, aquesta precisió y perfecció el la descripció són típics per a aquest moviment. D'Ors associa la seva bellesa amb la musa grega, Urània, que és un ideal de bellesa grec. El Noucentisme segons d'Ors té un clar referent en l’època hel·lènica (també a la glosa següent la Ben Plantada és compara amb la Venus de Milo, un altre ideal de bellesa grec). La història succeeix el mateix any en què va ser escrita, el 1911. A la glosa següent, De la manera d'habillament de la Ben Plantada, es parla de la roba de la Ben Plantada, que és còmoda, airejada i sovint blanca, característica del Noucentisme:
«Perquè, en l'estiu de 1911, d'ordres de moda se'n compten dos. L'un, adoptat per les dones més intel·ligents, l'altre, per les que no ho són tant. Aquest és l'ordre de vestir estret, minvat, travat i cenyit a ultrança; en el primer, al contrari, la gràcia escriba tota en folgament, fresquesa, escuma i flonjor. De l'un, abominen ensems moralistes i artistes; en el flonjo, els artistes s'hi encanten i els moralistes, no és que en quedin contents, però tampoc hi saben què dir.»21
D'una dita de la Ben Plantada, amb la contesta a alguns corresponsals tafaners és una glosa on es fa referència a les personalitats sobre les quals Eugeni d'Ors havia escrit a les seves
21 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 15.
25 gloses, però a les què els lectors no havien prestat tanta atenció com a la Ben Plantada. Aquests lectors van escriure a d'Ors per demanar informació sobre la Ben Plantada després de llegir les gloses sobre ella, tot i que mai havien manifestat el mateix interès sobre aquestes personalitats en els textos previs a la Ben Plantada escrits per Eugeni d'Ors. L’autor va escriure en aquesta glosa que no en diria res, tot citant al final de la glosa una frase que la Ben Plantada va dir en una festa: "A n'a mi, per ara, dels homes, tant me fa. Però m'agradaria tant, tenir criatures que fossin meves!"22. També s’hi fa esment a un pintor i un escultor uruguaianocatalà, Joaquim Torres i García, qui va donar suport al Noucentisme i va pintar paisatges catalans on destacava l'autenticitat de les ciutats catalanes com a reflex del catalanisme cultural noucentista. Del poble a on estiueja la Ben Plantada és una descripció del lloc on la Ben Plantada estiueja. Els bonics paisatges locals són comparats amb els paisatges de les pintures de Josep Masriera, pintor català. Masriera va destacar la bellesa de la naturalesa catalana a les seves pintures, per aquest motiu d'Ors el va fer sevir, així com Torres i García, per destacar la cultura i la naturalesa catalana en consonància amb l’ideari noucentista de propagació dels valors nacionals. Al començament d’aquesta glosa, d'Ors va escriure: "Una, però, de les preguntes dels tafaners corresponsals esqueia del tot: la referenta al lloc d'estiueig de la Ben Plantada. Caldrà no anomenar-lo, aquest lloc, que això res importa, sinó poc a poc referir-ne la mena i color i tarannà."23 en clara referència a la glosa anterior sobre les preguntes dels homes que van voler saber més sobre la Ben Plantada. D'Ors descriu aquest lloc d'estiueig com un poblet mariner molt maco, clar, elegant, blanquíssim, situat ben a prop de les muntanyes. No és difícil que el lector senti l'alegria i la calma que es respira en aquesta vila. La descripció de d'Ors materialitza mentalment la imatge de qualsevol poblet típic costaner català que qualsevol persona que conegui les viles marineres de Catalunya pot imaginar. A partir del seu relat, tothom sap com és l'atmosfera d'aquest poble típic català a prop de la ciutat gran i a prop del mar. D'Ors va transferir la seva ideologia urbana noucentista a aquest poble i va demostrar que també els pobles petits poden ser típicament noucentistes. La Ben Plantada esdevé el centre de tot, fins i tot quan només roman en aquest poblet uns dies. En aquesta part de la glosa podem distingir l'actitud d'Eugeni d'Ors contrària al Modernisme: "El reste del poble es conservaria també blanc si no el virolessin i merenguessin algunes torpíssimes sutjures dels anònims arquitectes i mestres de cases que van infectant tota Catalunya de l'abominable estil que ha degradat el nostre Tibidabo."24. D'Ors destaca l'estil d'arquitectura clàssic, simple, pur i suau i
22 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 17. 23 Ibid., p. 18. 24 Ibid., p. 18 i 19.
26 se sent ofès per l'estil modernista anterior, per la seva excessiva decoració, opulència, amb ornaments i motius naturals i posa com a exemple l’església catòlica neogòtica del Sagrat Cor, al cim del Tibidabo, obra de l’arquitecte modernista Enric Sagnier. Seguint l’ideari noucentista, d'Ors descriu aquest poble a l'estil del classicisme, tot ha de ser blanc, clar i ordenat. Aquest poblet és modest, però com explica d'Ors al final d'aquesta glosa: "Mes cal estimar-lo justament per la seva humilitat, a on es troba el secret de la seva gràcia i de la seva veritat profondes."25 És a dir, compleix perfectament amb els requisits d’una vila noucentista, perquè és un poble modest, calm i sobretot les seves gents es comporten adequadament, amb respecte i sense disputes, una característica molt valorada en el Noucentisme. A la sisena glosa, anomenada Noves clarícies sobre els ulls de la Ben Plantada, l'autor continua la descripció de la Ben Plantada, concretament dels seus ulls. L'autor utilitza la paraula "balba" al final d'aquesta glosa per descriure els ulls de la Ben Plantada: "La meva ploma és, ai!, ben balba per a expressar una meravella tan subtilment senzilla com la que us voldria comunicar."26. D'Ors es veu a ell mateix com una contraposició imperfecta de la Ben Plantada. El mot "balba" prové del llatí balbus i en català significa "Que executa amb dificultat i imperfectament els moviments que li són propis, dit especialment de la llengua i, per extensió, de les mans, dels peus, etc."27. En aquest context, apareix en una comparació amb "el cel d'una làmina astronòmica"28, i destaca la connexió amb l'astronomia utilitzada per d'Ors. Aquesta connexió amb l'astronomia és pot considerar igualment un tret noucentista. L’univers, inabastable i fascinant, però observat des de la distància i la seguretat amb el mateix tractament que els noucentistes atorgaven a la naturalesa, l’univers i la seva comprensió com a incentiu del coneixement. Eugeni d'Ors també va descriure els seus ulls així: "Un astre té una llum aguda, punxeguda, cruíssima i que sembla tremolar de fred; els ulls de la Ben Plantada, al contrari, s'estenen amb una abundosa calma i són suaus i més aviat se diria que s'ajauen elàstics, com un dolç felí, en un càlid geste de peresa."29. El llenguatge del llibre és clar i directe, però de tant en tant podem distingir alguna paraula castellana, un fet és comprensible degut a l'època en què d’Ors va escriure La Ben Plantada (1911). Si bé la seva publicació va ser posterior a la recuperació de la llengua deguda, en part gràcies, a la Renaixença, La Ben Plantada va veure la llum just abans de l'establiment de les regles gramaticals i de la normativització de l’eminent filòleg català Pompeu Fabra.
25 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 20. 26 Ibid., p. 22. 27 RodaMots. Eugeni d'Ors. Disponible en: http://rodamots.cat/autor/eugeni-d-ors/ (23. 4. 2018). 28 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 21. 29 Ibid., p. 22.
27 Eugeni d'Ors torna a destacar la bellesa de la dona a la setena glosa anomenada De la terrible puixança d'una dona hermosa, però en aquest cas a través d'una cançó catalana coneguda amb diverses variants, La Dama d'Aragó. D'Ors confia en l’important paper que per als noucentistes juga la tradició popular i utilitza aquesta cançó popular per tothom pràcticament coneguda. El començament de la glosa següent anomenada De com la puixança de la Ben Plantada no s'exerceix per al desordre, sinó per a l'ordre diu: "(...) Sí, una dona hermosa pot ésser com un llamp que cau. No així la Ben Plantada, que és com una llar encesa enmig de nosaltres. I el secret se troba en la seva natural mesura i bon seny."30. Hi destaquen les paraules "mesura" i "seny" que identifiquen el Noucentisme, però també podem constatar a tot el llibre la presència de comparacions i descripcions que busquen induir en el lector una sensació poètica. Eugeni d'Ors aconsegueix crear una atmosfera positiva gràcies al control que exerceix al llibre sobre aquesta alegria. El seny i la mesura, elements essencials de la ideologia del Noucentisme, troben la seva inspiració en el classicisme i l’arbitrarisme, de la mateixa manera en què Carner fa seus aquests elements també en el llibre Els fruits saborosos, edició a cura d'Esther Centelles: "ens trobem davant d'una realitat sempre ordenada i harmònica, serena i radiant, construïda a base de petits quadres quotidians i domèstics (i, en darrer terme, burgesos)"31 i "en el Noucentisme no es procedeix a substituir sinó a crear una realitat més a l'abast, tal i com s'aspira que sigui"32. L'autor explica com la Ben Plantada influeix positivament en els altres i en l'entorn en què es troba només amb la seva presència. Les altres dones no senten enveja o gelosia envers la Ben Plantada i els homes són els seus amics: "Pels volts de la Ben Plantada, tot és ordre i acord. Que ella deu ésser l'eternitat mateixa tornada bella apariència i gai instant. Res comparable a aquesta influència. La influència, l'ensenyament de la Ben Plantada!"33. No és de rebut que s’associï amb ella la paraula "gai", "de l’occità antic “gai/jai”, del llatí gaudium, ‘goig’"34. Del dolcíssim nom de la Ben Plantada, amb altres particularitats és l'última glosa de la primera part en què finalment apareix el seu nom, Teresa. L'autor fa esment a Ausiàs March, poeta i cavaller valencià medieval, qui va escriure sobre una dona anomenada Teresa també als seus poemes. A més, hi ha una aclucada d’ull al sentiment de pertinença a una llengua pròpia: "Teresa, nom ple de gràcies, quan se pronuncia a la manera dels catalans."35. Pel que fa al nom,
30 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 25. 31 CARNER, Josep. Els fruits saborosos. Barcelona: Edició d'Esther Centelles, 1984, p. 35. 32 Ibid. 33 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 26. 34 RodaMots. Eugeni d'Ors. Disponible en: http://rodamots.cat/autor/eugeni-d-ors/ (23. 4. 2018). 35 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 28.
28 d’Ors reconeix el seu origen castellà, però és mitjançant la comparació amb el català en què aquest nom sona més càlid, casolà i dolç, que l'autor destaca la llengua catalana per sobre de la llengua castellana en una clara referència al catalanisme noucentista. Teresa és comparada en aquesta glosa amb l'abadessa Adelaisa del Comte l'Arnau (personatge de la mitologia catalana) amb un eventual esment a l'Adelaisa imaginada pel poeta modernista Joan Maragall. Al final d'aquesta glosa es diu que la Teresa els tracta per igual a tots, però potser en el futur distingirà algun home, fet que podria esdevenir conflictiu. Un element freqüent a les seves gloses és "la Raça" i en el llibre de Josep Murgades Eugeni d'Ors, llums i ombres: cicle de conferències en el cinquantenari de la seva mort (1954- 2004), concretament a la conferència de Teresa Costa-Gramunt, es fa una interpretació del seu significat:
«Teresa, la Ben Plantada, tal com ell ens la presenta, no només vol ser l'arquetipus d'una feminitat en què prevalen la mesura, que és discreció i elegància, i el seny, que és intel·ligència i criteri, sinó que vol ser com l'esperit d'una raça. I entengueu què vol dir raça per a Xènius: raça com a equivalent al geni de la terra, el seu caràcter, el genius loci, el geni del lloc que impregna i el substancia amb les seves peculiaritats, tant l'inconscient individual, personalitzat, com l'inconscient col·lectiu. I aquest geni, és clar, s'expressa en una forma de ser que es manifesta en una manera d'estar que s'empelta a tot aquell que beu d'aquesta font. Aquest geni s'expressa amb una veu pròpia que dóna forma a una llengua pròpia que està determinada per aquesta manera individual i col·lectiva d'enfocar la realitat. Així, ha d'entendre's, doncs, la raça.»36
Així doncs, la raça és una forma de ser, un aspecte d'ordre espiritual, els atributs propis d'un ésser o també una personalitat manifestada. Fa referència al mediterranisme, intrínsecament relacionat amb la ideologia del Noucentisme i que inclou la idea de nació i de raça mediterrània. D'Ors destaca especialment la raça catalana en el marc de la seva cultura i història.
36 MURGADES, Josep. Eugeni d'Ors, llums i ombres: cicle de conferències en el cinquantenari de la seva mort (1954-2004). 1a. ed. Valls: Cossetània Edicions, 2006, p. 110. Disponible en: https://books.google.cz/books?id=a4jGcm4UKT8C&pg=PA3&hl=ca&source=gbs_selected_pages&cad=2 - v=onepage&q&f=false (23. 4. 2018).
29 4.2. Segona part
Pel que fa a les gloses de la segona part, hi ha onze gloses i dues altres gloses anomenades PAUSA O INTERMEDI després de la sisena glosa i EPISODI DE LA MAGDALENA després de la desena glosa. Si a la primera part del llibre Eugeni d’Ors ens parla principalment sobre la Ben Plantada, la segona part és més aviat sobre el seu entorn, en particular, les seves amigues, les seves germanes o casa seva. La primera glosa de la segona part del llibre porta per títol A on s'escateix que la Ben Plantada ens fou duta de les Amèriques, i proporciona al lector informació sobre l’origen de la Ben Plantada. El seu pare és català, concretament de Vilanova i la Geltrú, i la Ben Plantada va néixer a Asunción, a Paraguai, i fa dos anys de la seva arribada a Barcelona. L'autor descriu poèticament que la mar els la va dur. En aquesta glosa destaca el discurs directe a l'entrevista amb la seva mare. L'autor explica també que "la seva Raça" és puríssima atès que el seu pare és català. "Per a la renovació d'una sang, cal una mica d'una altra sang."37, l'autor escriu això en referència al naixement de la Ben Plantada fora de Catalunya i esmenta Napoleó Bonaparte, qui va venir a França de Còrsega. Per tant, l'autor considera la Ben Plantada com a una persona catalana, un fet que és important per a aquest model femení noucentista que ha de ser català i que ha de ser un exemple de catalanitat per a la gent, perquè el Noucentisme propaga la consciència nacional de la gent catalana. Segons el Noucentisme cal mantenir i desenvolupar la llengua, cultura i tradició catalanes per ser una nació europea moderna. Les descripcions de la colònia on és la Ben Plantada són a la glosa següent anomenada De la colònia qui té l'honor de comptar-la en son si. La gent hi viu en pau, calma i harmonia i té una vida ordenada amb certes regles. Aquestes característiques urbanites (pau, calma, harmonia, vida ordenada i determinades normes de comportament) són essencials per a la ciutat ideal noucentista que Eugeni d'Ors va descriure a les seves gloses i que formen part de la civilitat i de l'èmfasi en la vida urbana. Aquesta civilitat considera la ciutat com a model ideal de comportament on es creen infraestructures espacials molt més idònies, amb la major semblança a la polis grega. Aquest model ideal de comportament a la ciutat inclou, per exemple, un determinat ordre que comporta la tranquil·litat a l’hora de resoldre els problemes quotidians. Un bon exemple d'això és el comportament dels cotxers que han de gestionar retencions en alguns carrers de la ciutat, on ningú s'impacienta o crida i tothom es comporta amb quietud i cortesia, és a dir, segons el model de comportament noucentista ideal. En la colònia on viu la
37 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 33.
30 Ben Plantada, hi ha dos tipus de gent: els qui "ens coneixem de tota la vida" i els vinguts de nou. La Ben Plantada és vinguda de nou, però tothom considera la seva aparició com un miracle: "Ja sabeu com s'ha trobat la raó de tot per a què no resti en la nostra Teresa, i entorn de la nostra Teresa, res que no sia enraonat."38. També se'ns diu que els avis de la Teresa ja havien estat de per aquí. Una part interessant del relat tracta sobre la part de la llengua que la gent parla: "La llengua oficial de la colònia és la catalana per als homes i també per a les senyoretes més joves de trenta anys. Les que passen d'aquest temps, així com les senyores majors, se creuen en el dever d'usar, sobretot en presència d'algú que ha estat a Amèrica, la llengua castellana."39. Segueix la glosa De ses germanes on Eugeni d'Ors compara les germanes de la Teresa, la Sara i l'Eugènia, i la Teresa mateixa amb Esparta, Atenes, Macedònia, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, la filosofia presocràtica, la filosofia socràtica, la filosofia alexandrina o amb l’empirisme, l’intel·lectualisme i el panteisme. La Teresa se situa sempre al centre, com la filosofia socràtica, Sòfocles o Atenes. La inspiració d'Eugeni d'Ors prové una altra vegada de l'antiga Grècia, un element típic a les seves idees. D'Ors va seleccionar aquesta època clàssica grega i romana entre totes les altres èpoques passades, perquè el coneixement i la maduresa d’aquests pobles va precedir la seva època. Aquesta circumstància va inspirar d'Ors en la creació de l’ideari noucentista com a moviment innovador i modern, tal i com ho va ser el classicisme al seu temps. Eugeni d'Ors crea i descriu la Teresa com una dona moderna, però a imatge i semblança una deessa grega. Resulta, en conseqüència, molt interessant com Eugeni d'Ors combina el classicisme i el Noucentisme i com fusiona els contrastos d’un moviment antic, el classicisme, amb un moviment totalment nou, el Noucentisme. La glosa posterior, De ses amigues, tracta sobre les seves sis amigues i De la casa a on viu descriu la torre antiquada on viu la Teresa. L'autor assenyala que aquesta torre, afortunadament, no va ser influïda per l'estil del temps posterior a l'Exposició Universal de 1888 fent referència a l'esteticisme típic del Modernisme, una opinió que coincideix amb la seva ideologia noucentista de contraposició al Modernisme. El seu jardí és, per descomptat, ben ordenat i sovint podem copsar el color blanc. Aquest ordre perfecte és també una característica del Noucentisme i el color blanc és típic per al classicisme que serveix de mirall als noucentistes. El jardí representa una natura sota control, adaptable als costums i preferències dels noucentistes, on l’ordre pot ser perfecte i els elements blancs aporten llum i claredat. A la sisena glosa, De les coses a son entorn, es fa novament esment a Torres i García, representant de la pintura noucentista, i a la seva pintura. Eugeni d'Ors va escriure en aquest
38 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 35. 39 Ibid., p. 36.
31 llibre sovint sobre destacades personalitats catalanes per destacar la consciència nacional. En aquesta glosa també podem veure trets noucentistes com: "En altra ocasió, el paisatge es composa així: al fons, una baixa muntanyeta tranquil·la. A l'esquerra, un arbre, solitari i fort.". Aquesta obsessió per dominar la natura més propera i mantenir lluny la més inabastable es reflecteix en la manera de descriure el paisatge, una muntanya en la llunyania i un únic arbre amb forts arrels i solidesa com a valors més importants de la societat noucentista. Uns altres trets noucentistes són: "la ronda es desenrotlla i desenllaça d'una manera numeral i perfecta"40 i la part dedicada als moviments d'un peix: "Però cap d'aquests moviments és va o purament expressiu. Tots tenen la seva raó, i és així únicament com tots poden tenir la seva música. I en aquesta presència contínua de la raó, àdhuc de lo que anomenaríem inconscienta raó, rau la seva noblesa. La raó no la descobrim, a voltes, però la noblesa, la sentim. Els moviments del peix al mar, com els moviments del l'estil de Xenofont, entren tots dins la jurisdicció de la Ben Plantada."41. S’hi fa esment a la manera “numeral i perfecta” a l’igual que amb el moviment del peix que representa la idealització noucentista del propòsit i la raó, res és gratuït, tot ha de tenir un sentit i una raó de ser, com el comportament de la persona noucentista. La comparació amb l’escriptor atenenc Xenofont suposa novament un retorn a la cultura grega. L'autor també fa referència a un vaixell de vela o un molí de vent com a exemples d'utilitat i d’elegància: "Guaiteu com se'ns presenta, de graciosa i essencial, la utilitària disposició d'un barco de vela. Res en ell que sia inútil, però res en ell que no sia elegant."42. Aquesta idea es pot traslladar al comportament de la persona noucentista, que s'ha de comportar amb elegància, però intencionadament al mateix temps. No podem oblidar que una base del Noucentisme és la raó, el seny i l'harmonia, tal i com l'autor va especificar en aquesta part quan va escriure sobre un filòsof català, Raimon Sibiuda, i la seva obra Teologia natural: "Ara llegim el primer capítol de la Teologia natural de Raimon Sibiuda. Només aquest nom, Teologia natural, ja signa que es tracta d'alguna cosa enraonada i que s'ha pensat segons el sentit d'harmonia i segons el Seny."43. Eugeni d'Ors destaca la consciència nacional també gràcies a una part sobre la llengua catalana en aquesta glosa: "Pensem en el nostre parlar que, després d'un sigle de barboteig literari, ressuscita avui a nivell de cultura, enraonat, dissert, subtil, flexible i benèvol acollidor d'elegants estrangeries, però sempre ferm, en ses línies essencials."44. D'Ors es refereix a l'època anterior a la Renaixença de la llengua catalana en la què el català no va tenir un gran
40 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 44. 41 Ibid., p. 45. 42 Ibid. 43 Ibid. 44 Ibid., p. 46.
32 desenvolupament, però com a principis del segle XX el català esdevé la llengua majoritària i natural de la gent, una circumstància que d'Ors va voler emfatitzar en el seu ideari a través d'aquest llibre. Segueix una part anomenada PAUSA O INTERMEDI (Altres dones i un infant) que comença amb la referència a la fi de la glosa anterior on es diu que gràcies a una dona elegant i cortesa es pot transmetre la sang ancestral. Eugeni d'Ors va veure en la dona l’encarnació de la seva ideologia noucentista. Aquesta part inclou, per tant, descripcions i destins de les dones (Una balladora, Una masovera vermella, La noia de cabells d'or, Una dama excursionista, Una noia frèvola, Parenta de funeral) i la descripció d’un noi (Un noi salvatge) com a contrast i comparació, perquè és un noi incontrolable i entremaliat. Aquestes dones úniques representen l'ordre natural i són admirades pels homes per les seves qualitats i pel seu comportament noucentista que és segur, concentrat i elegant. Aquest concepte de la dona com una part important de la societat constitueix igualment un tret important del Noucentisme. Es fa patent un gran esforç per integrar les dones a la societat i al mercat laboral. El Noucentisme compta amb les dones, mostra d’això és en naixement en aquesta època de moltes institucions per a la seva formació com ara l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Professional de la Dona, la Secció d'Ensenyament Domèstic o l'Extensió d'Ensenyament Tècnic. Aquestes institucions es van crear a través de la Mancomunitat de Catalunya gràcies a Enric Prat de la Riba, qui va ser un impulsor destacat d'aquest esforç per la integració de les dones. Tanmateix, degut a la Guerra Civil espanyola, que va començar el 1936, seguida per la dictadura del general Francisco Franco, aquest esforç no es va reflectir en el futur immediat. En aquesta glosa hi torna a ser present el color blanc (les dents blanques, la pell blanca, la roba blanca o les sabates blanques) com a símbols de llum i claredat. A la glosa La caritat tornem a la Teresa i a la seva vida al poble i per què tot en aquest poble segueix un ordre i una intenció de conformitat amb el Noucentisme. Serveixi com a exemple l’escena del mendicant que només pot anar a pidolar un dia concret, el dimarts. És una regla i tothom d'aquest poble ho sap. Tothom qui es rebel·la contra aquest costum és un insolent. El Noucentisme imposa el seguiment de les regles, amb independència de l’entorn. En conseqüència, podem constatar que la vida urbana ideal preconitzada pel Noucentisme és aplicable també al poble quan la gent d'aquest poble es comporta seguint uns models de civilitat. A la glosa Els anònims se’ns diu com és de dolent amagar la identitat darrere d’un anònim. Aquest compartiment incompleix les regles noucentistes, perquè una persona ha d’estar segura d’ella mateixa. Ha de comportar-se amb fermesa, no només des del punt de vista del caràcter, sinó també des del punt de vista del moviment. Cada moviment, cada idea i cada
33 reacció de la persona noucentista ha de ser coherent i significativa, fins i tot quan es tracti d'una situació quotidiana i amb independència de si es tracta d’una persona vella o jove, home o dona, rica o pobra. Tothom pot respectar les regles i viure segons el model de vida noucentista. A la glosa A on la Ben Plantada pren un darrer bany de mar, Eugeni d'Ors compara el darrer bany de mar de la Ben Plantada amb la seva experiència. D’Ors va passar un temps a París i aquest fet es fa palès en aquest llibre, com per exemple quan fa esment de la Biblioteca Victor Cousin i la necessitat de llegir per apaivagar la curiositat de l’estudiant davant "la seva set abrasadora de coneixement"45, un element típic del Noucentisme. També la gent del poble vol saber més sobre la Ben Plantada quan està a punt de sortir. Eugeni d'Ors va descriure la Ben Plantada a la glosa Del símbol de la Ben Plantada com l'encarnació de la tradició catalana. El seu símbol és un arbre. Ella és ben plantada com aquest arbre i segurament donarà bons fruits: "tant que ella ens dóna, a la quieta, amb cada un dels seus gestes, amb cada una de les seves dites lacòniques, una lliçó de catalanitat eterna, de tradició, de patriotisme mediterrani, d'esperit clàssic"46, per tant resulta evident la necessitat de què la Ben Plantada serveixi com a model de comportament correcte noucentista i que propagui el catalanisme i provoqui el sentit d'orgull de ser català. Això és l'essència del Noucentisme segons Eugeni d'Ors. La part anomenada EPISODI DE LA MAGDALENA, AMIGA DE LA BEN PLANTADA parla de la Magdalena qui vol tenir un promès. Es divideix en tres parts. S’hi aprecien motius cristians (la història té lloc durant la Mare de Déu d'Agost) i els trets noucentistes són, per exemple, a la descripció del promès quan es parla de la circulació de la seva sang i la seva regularitat i perfecció, elements característics del Noucentisme: "La seva sang corre triomfanta, però amb una perfecta regularitat."47. També s’hi fa esment a les seves sabates i, per descomptat, són blanques segons els cànons noucentistes. L'última glosa d'aquesta part és Pluja i sospita. Té forma de conversa sobre la Ben Plantada i el seu potencial promès qui pot interrompre la seva idealitat que és tan important per al Noucentisme:
"Però aquest supost avorrible ens destruiria tot el sentit d'ella i tota la seva ensenyança! ¿No es xifra l'íntim valor d'aquesta en la seva sobirana equanimitat? ¿I la nostra actitud pacífica i aquietament de passions, amb el seu conseqüent profit, no vénen i dependeixen de que ella no hagi triat, de que ella no triï? La
45 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 60. 46 Ibid., p. 61. 47 Ibid., p. 62.
34 Teresa es deu a la Raça: ¿se reservaria per a un home? La Teresa és platònica essencial: ¿se tornaria aristotèlica?"48
La gent percep la Ben Plantada com el seu model i difícilment poden imaginar què passaria sense la seva presència. La Ben Plantada és un ideal, dóna sentit a tot i és inimaginable que algú pugui influir sobre ella. La gent té por de perdre el seu model d’allò que és correcte, del model noucentista. Aquest exemple és un element clau en la investigació feta amb aquest treball final de grau, perquè s’hi veu clarament el paper de símbol que desenvolupa la Ben Plantada i la importància del model que representa en la forma de vida noucentista. Sense ella tot perd el seu significat, la seva raó. La segona part acaba i la pluja al fons augmenta la sensació d'incertesa. La pluja al Noucentisme esdevé un símbol més d’aquella natura que no pot ser controlada, un element amb el que hem d’anar amb compte perquè simbolitza la inseguretat, la incertesa de tot allò que no es pot dominar.
4.3. Tercera part
En aquesta última part del llibre hi ha vuit gloses. La primera glosa Fisiologia de la Ben Plantada inclou els apartats La fam, La son, La rubor, El silenci i La distracció. Els noms d'aquests apartats són les característiques humanes que la Ben Plantada, tot i ser un ideal noucentista, també manifesta. S’hi enumeren les seves activitats com ara dormir, banyar-se, anar al teatre, ballar, rebre cartes de les amigues, cosir, rentar, llegir o fer visites. Aquestes activitats són típiques d’una vida urbana calma, d’aquella calma que el Noucentisme reclama com a pròpia. La segona glosa, Fidel Contrast, es compon de vuit parts: La Ben Plantada i un diputat demòcrata, La Ben Plantada i l'actor, La Ben Plantada i la senyora Pona, La Ben Plantada i la Gioconda, La Ben Plantada i la damisel·la beneïda, La Ben Plantada i altres heroïnes de novel·la, La Ben Plantada i el matxo de Sínia i La Ben Plantada i Pitàgores. Al començament apareix un promès de la Ben Plantada que exerceix de diputat per algun lloc de Galícia. Representa un jove encara ancorat al Modernisme, un ignorant que no sap apreciar les virtuts de la Ben Plantada i la seva perfecció. Eugeni d'Ors probablement va voler que aquest jove representés Espanya i el seu sentiment de poder, a la vegada que contraposa la negativitat modernista amb el Noucentisme. Pel que fa a la senyora Pona, és un personatge crític amb la Ben Plantada. Per primer cop hi apareixen persones que no admiren la Ben Plantada i que li són
48 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 67.
35 contràries. Eugeni d'Ors compara la Ben Plantada amb el pintor Sandro Botticelli i amb la pintura la Mona Lisa (la Gioconda). Per descomptat, la Ben Plantada és més progressista. La Teresa és un personatge que no mor en el seu llibre com sí que ho fan heroïnes d’altres novel·les: "He vist de seguida la diferència essencial de què aquestes solen finar quan el llibre fina també, mentres que la nostra, glòria, pompa i pretz de la vida, eina indispensable de vida, professora de vida, no sabria morir així per a què una novel·la s'acabés."49 Eugeni d'Ors va voler que la Ben Plantada fos immortal a la novel·la i pogués influir molta altra gent amb les seves qualitats noucentistes. "Aquesta és la glosa de la boca amarga. Aquesta és la glosa del gran dolor. Però nosaltres no escrivim un poema líric, sinó un assaig teòric sobre la filosofia de la catalanitat."50. Amb aquestes paraules comença la glosa A on és conegut el promès de la Ben Plantada. El propi Eugeni d'Ors va descriure aquest llibre com un assaig teòric sobre la filosofia de la catalanitat. En aquesta glosa augmenta la tragèdia de si la Ben Plantada té un promès, atès que no surt tan com abans i la gent comença a tenir por, tot i que és possible que aquest home sigui ben plantat, també. A la glosa següent, A on se consuma la tragèdia, es veu un esforç per part de l’autor de destacar personatges i esdeveniments de la història catalana que inclouen els ibers, els almogàvers, els bandolers o els guerrillers. L'autor els va usar com un exemple d’allò que eren els catalans abans de la Ben Plantada: "Tornem a ésser com don Joan de Serrallonga i els bandolers, i com els almogàvers i els guerrillers, com els de l'any 8 i els de les guerres carlines, i els capitosts de les barricades i els que violaren les sepultures, en juliol de 1909."51. Només la Ben Plantada pot mantenir el classicisme i la tendència de ser europeu, objectiu del Noucentisme. La vida sense la Teresa és per a la gent una vida sense harmonia. La situació sense ella es compara amb la guerra, perquè la Teresa aporta pau i sense ella només queda el caos. A on unes serventes van a desfer la caseta de banys de la Ben Plantada transmet tristesa al lector. Hi podem distingir també alguns trets noucentistes: "Els moviments de les serventes s'han tornat apressats i precisos. Un home amb un carretó s'ha acostat al lloc, i ara carrega i s'emporta les fustes, ben lligades."52. Aquestes característiques noucentistes apareixen representades per uns moviments que, tot i ser apressats, són precisos i la feina ben feta, amb
49 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 78. 50 Ibid., p. 79. 51 Ibid., p. 81. 52 Ibid., p. 84.
36 responsabilitat, representades per unes fustes ben lligades. Aquesta perfecció de l’escena és típica del Noucentisme. Seguidament, hi ha les gloses el Sonet de Ronsard i A on la Ben Plantada contesta al Sonet de Ronsard. Eugeni d'Ors va copiar aquest sonet d'un poeta francès, Pierre de Ronsard, i correspon al Llibre segon dels Sonnets pour Hélène. D'Ors dedica aquest sonet a la Teresa. La seva resposta comença amb "Amic Xènius", un fet que implica una relació propera entre ella i Eugeni d'Ors, i escriu que la rosa de la seva vida és el seu promès. Finalment, L'ascensió de la Ben Plantada és un somni de l'autor en què parla amb la Teresa. Gràcies a les seves paraules, tot s'ha tranquil·litzat. En un primer moment, Xènius sé Roma i després a Tívoli. Segueix un moment en què veu una figura, la Teresa, que s’acosta "de la manera més natural possible" i "amb un vestit càndid", és a dir, segons el cànon noucentista. La protagonista calma Xènius i diu que la natura és només una cendra d’estrelles. També les idees són com aquestes estrelles, ascendeixen i deixen cendra. La Teresa també argumenta: "com sobre tot home de ton temps malhauradíssim, treballaren aquelles abominades forces de descomposició, que per mal nom apel·leu de romanticisme"53. El Noucentisme rebutja el Romanticisme, perquè el Noucentisme no vol que la gent mostri les seves emocions exageradament. A continuació, hi apareix la paraula "noucentistes": "Vés, doncs, i instrueix-ne a les gents, batejant-les noucentistes en nom de la Teresa. Jo, en el teu caminar pel món, no t'abandonaré pas."54. Per tant, la Teresa seguirà Xènius en el futur i li aconsella difondre la filosofia noucentista entre els homes com un or. El moviment noucentista defèn la idea que cada persona té el seu ordre i la seva harmonia que li dóna suport físic i de pensament. La Teresa declara a Xènius que pertany a ell i que la coneix millor que ella mateixa, perquè va definir la seva essència i la va difondre entre la gent. La Ben Plantada no instaura una llei nova, sinó que restaura una llei antiga i vol romandre en el classicisme, així com Eugeni d'Ors. En el Noucentisme cal buscar la inspiració en la moderació de Sòcrates o Plató. La Ben Plantada va aconsellar: "Fes te pròpria vida com l'elegant demostració d'un teorema matemàtic."55. Al final la Teresa conclou: "Jo conec tes febleses com tu has conegut les meves forces. Adéu, Xènius, i rep ara per a tots els teus viatges i empreses la meva benedicció."56. Per acabar,
53 ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 89. 54 Ibid., p. 92. 55 Ibid. 56 Ibid.
37 la Teresa esdevé una estrella de Xènius, que el segueix i principalment l’inspira en la propagació de la seva sofisticada ideologia noucentista.
38 5. CONCLUSIÓ
He dedicat el meu treball de final de grau a Eugeni d'Ors i a la seva obra noucentista La Ben Plantada. Aquesta obra va servir de guia per al moviment que va tenir lloc a principis del segle XX a Catalunya anomenat Noucentisme. L'objectiu d'aquest treball final de grau ha estat, principalment, definir la importància de La Ben Plantada dins de la ideologia noucentista i dins de la difusió de les regles noucentistes que hi són descrites i també avaluar si aquest llibre podia acomplir el seu objectiu de guia adequada per al Noucentisme. El llibre té forma de novel·la força poètica. He cercat els trets noucentistes típics en aquest llibre en el context del relat que Eugeni d’Ors fa sobre una dona anomenada Teresa. He analitzat La Ben Plantada des del punt de vista del pensament ideològic d'Eugeni d'Ors i he fet servir com a bibliografia principal de base la versió txeca Ztepilá i l’original en català. També he usat el llibre més crític de Norbert Bilbeny i una selecció de textos de Figuerola, Planella i Susanna. Cal constatar que Eugeni d'Ors va ser un dels escriptors i filòsofs catalans més destacats. Va crear una ideologia nova i es va inspirar en el classicisme que implicava un retorn a la cultura grega i romana, un fet clarament escenificat a La Ben Plantada. D'Ors va influir tota la generació de la seva època i, per tant, m'he interessat com Eugeni d'Ors va transmetre les seves idees a través de les seves gloses que composen aquest llibre. Ha estat molt interessant investigar les maneres de propagació d'aquest moviment. Eugeni d'Ors va aprofitar perfectament la situació deixada pel Modernisme quan aquest va començar a perdre la seva influència. La Ben Plantada és una dona en el centre de tot i serveix com a model per al Noucentisme. L'autor va poder mostrar totes les seves idees sobre la perfecció noucentista a través d'ella. He constatat com Eugeni d'Ors va saber descriure tots els aspectes del Noucentisme a través de La Ben Plantada, ja sigui en qüestió d'estètica, característiques humanes o reaccions a situacions quotidianes. L'autor va inspirar la gent i va mostrar una manera de viure segons el Noucentisme. Les seves gloses suggereixen clarament el que més s’adequa al comportament noucentista. L'autor va saber com exercir aquesta influència sobre la societat, amb un estil d'escriure clar i innovador, ple de cultismes i metàfores. Això va afavorir que molts lectors es poguessin identificar fàcilment amb aquest moviment. Aquest llibre pot servir com a guia de pensament i comportament per al Noucentisme, perquè inclou totes les característiques noucentistes essencials. En conclusió, tot i que el
39 Noucentisme va perdre la seva actualitat fa molts anys, gràcies a La Ben Plantada, Eugeni d'Ors pot influir altres generacions i potser ajudar-les a buscar el seu equilibri vital.
40 6. BIBLIOGRAFIA
Associació Catalana d’Exlibristes. Del Modernisme al Noucentisme. Disponible en: http://usuaris.tinet.cat/exlibris/catmodernnoucen.html (16. 4. 2018).
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Carles Riba. Disponible en: https://www.escriptors.cat/autors/ribac/pagina.php?id_sec=2122 (9. 4. 2018).
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Eugeni d'Ors. Disponible en: https://www.escriptors.cat/autors/orsed/obra.php?id_publi=6782 (18. 4. 2018).
AULET, Jaume. Josep Carner i els orígens del noucentisme. Barcelona: Curial, 1992.
BILBENY, Norbert. Eugeni d'Ors i la ideologia del Noucentisme. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1988.
CARNER, Josep. Els fruits saborosos. Barcelona: Edició d'Esther Centelles, 1984.
CHAVARRIA, Adrià. De tornada a Ors. L'Espill. Núm. 21. 2005, p. 143-152. Disponible en: https://www.uv.es/lespill/pdf/lespill-21.pdf (18. 4. 2018).
FIGUEROLA, Fina, Rosa. PLANELLA i Àlex SUSANNA. El Noucentisme: (selecció de textos literaris i crítics). Barcelona: Columna, 1986.
Institut d'Estudis Catalans. L'Institut. Disponible en: https://www.iec.cat/institucio/ (20. 3. 2018).
LiTeCa. Barcelona: ciutat i literatura. Disponible en: http://parles.upf.edu/llocs/liteca/biblioteca-barcelona-ciutat-i-literatura - _ftnref9 (16. 4. 2018).
LiTeCa. "La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista. Disponible en: http://parles.upf.edu/llocs/liteca/biblioteca-la-nacionalitat-catalana-i-la-generacio-noucentista (16. 4. 2018).
LiTeCa. L'arranjament de les muntanyes. Disponible en: http://parles.upf.edu/llocs/liteca/biblioteca-larranjament-de-les-muntanyes (16. 4. 2018).
Mancomunitat de Catalunya. Breu història. Disponible en: http://www.mancomunitatdecatalunya.cat/breu-historia-2/ (11. 3. 2018).
41 MURGADES, Josep. Eugeni d'Ors, llums i ombres: cicle de conferències en el cinquantenari de la seva mort (1954-2004). 1a. ed. Valls: Cossetània Edicions, 2006. Disponible en: https://books.google.cz/books?id=a4jGcm4UKT8C&pg=PA3&hl=ca&source=gbs_selected_ pages&cad=2 - v=onepage&q&f=false (23. 4. 2018).
NAVAIS i ICART, Joan. Noucentisme, catalanisme i obrerisme (1906-1923). Revista del Centre de Lectura de Reus. Núm. 2. 1r trimestre de 2002, p. 27-28. Disponible en: https://www.academia.edu/10011774/Noucentisme_catalanisme_i_obrerisme (11. 3. 2018).
ORS, Eugeni d'. Ztepilá. Praha: Odeon, 1982.
ORS, Eugeni d' i Xavier. PLA. La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004.
RodaMots. Eugeni d'Ors. Disponible en: http://rodamots.cat/autor/eugeni-d-ors/ (23. 4. 2018).
42