Manon Lescaut

Home , Fabio Armiliato, Luigi Roni, Maria Guleghina, Mirella Freni, Patrick Fournillier, Vasco Campagnano

MANON LESCAUT PUCCINI Argument MT / 3 Manon Lescaut Argument 4 / 5 Manon Lescaut torna al Liceu amb la coproducció del Gran Teatre del Liceu, el Teatro di San Carlo de Nàpols i el Palau de les Arts Reina Sofía de València. (Teatro di San Carlo – Laura Ferrari) Fitxa La veu de Manon: 6 / 7 un primer vestigi 11 51 d’heroïna pucciniana Mar Medinyà 12 Repartiment Paula Alonso

Entrevista a 14 Amb el teló abaixat 61 Jorge de León

Manon Lescaut Argument 67 al Liceu 19 Jaume Tribó

English Synopsis 29 Cronologia 72 Jordi Fernández M. Notes del director 39 Davide Livermore Selecció d’enregistraments Francesca Zardini 83 Verónica Maynés

Manon o les passions Biografies 43 de l’ànima 86 Begoña Capllonch Carlos Martínez Manon Lescaut

El programa de mà de Manon Lescaut ha estat elaborat, en part, per estudiants universitaris gràcies als convenis de col·laboració existents entre el Gran Teatre del Liceu, la Universitat de Barcelona i la Univer- sitat Autònoma de Barcelona. Efectivament, aquest programa inclou una selecció dels millors treballs, fruit de la tasca feta a l’aula pels alumnes de l’assignatura Música, gest i paraula que imparteix el Dr. Jaume Radigales al màster La música com a art interdisciplinari, dirigit pel Dr. Xosé Aviñoa i la tasca feta pels alumnes de les assignatures Història de l’Òpera del grau de Musicologia i La recerca musical a l’entorn urbà contemporani del màster de Musicologia, educació musical, i interpretació de la música antiga que imparteix el Dr. Francesc Cortès. A més el Liceu també ha col·laborat amb L’Escola Massana que ha participat il·lustrant el programa amb obres inspirades en Manon Les- caut. La il·lustració guanyadora, de Christiane Hilmer, es pot veure a la pàgina següent, i la dels finalistes a pàgines interiors. Es pot visualitzar la galeria completa a la nostra pàgina web 8 / 9

Il·lustració guanyadora de la col·laboració entre l’Escola Massana i el Gran Teatre del Liceu. Autora: Christiane Hilmer Manon Lescaut Temporada 2017-18 10 / 11

MANON LESCAUT

Dramma lirico en quatre actes. Llibret de Domenico Oliva i Luigi Illica amb inter- vencions de Marco Praga, Ruggero Leoncavallo, Giacomo Puccini, Giulio Ricordi i Giuseppe Adami. Música de Giacomo Puccini.

Estrenes 1 de febrer de 1893: estrena absoluta al Teatro Regio de Torí 5 d’abril de 1896: estrena a Barcelona al Gran Teatre del Liceu 8 de gener de 2007: última representació al Liceu Total de representacions al Liceu: 60

Juny 2018 Torn Tarifa

7 20:00 B 4 Durada total aproximada 3h (*) Amb audiodescripció 8 20:00 PB 4 10 17:00 T 4 11 20:00 PC 6 13 20:00 H 5 14 20:00 PE 6 16 20:00 C 4 17 18:00 PD 4 19 20:00 A 4 20 20:00 PA 5 21* 20:00 D 4 22 20:00 E 4

Uneix-te a la conversa #ManonLescautLiceu liceubarcelona.cat

facebook.com/liceu @liceu_cat @liceu_opera_barcelona Manon Lescaut

Manon Lescaut Edmondo, estudiant Liudmyla Monastyrska: i amic de Des Grieux 7, 10, 13, 16, 19 i 21 de juny Mikeldi Atxalandabaso Maria Pia Piscitelli: 8, 11, 14, 17, 20 i 22 de juny L’hostaler Marc Pujol Lescaut, germà de Manon David Bižić: Un músic 7, 10, 13, 16, 19 i 21 de juny Carol García Jared Bybee: 8, 11, 14, 17, 20 i 22 de juny El mestre de ball José Manuel Zapata Renato Des Grieux, jove enamorat de Manon Un sergent Gregory Kunde: Michael Borth 7, 10, 13, 16, 19 i 21 de juny Jorge de León: 8, 11, 14 i 17 de juny Un comandant Rafael Dávila: 20 i 22 de juny David Sánchez

Geronte di Ravoir, El fanaler recaptador d’impostos Jordi Casanova Carlos Chausson Renato Des Grieux de gran (actor) Albert Muntanyola Repartiment 12 / 13

Direcció musical Emmanuel Villaume

Direcció d’escena Davide Livermore

Escenografia Davide Livermore i Giò Forma

Vestuari Giusi Giustino

Il·luminació Nicolas Bovey

Videocreació D-WOK

Assistència de la direcció d’escena Alessandra Premoli Albert Estany

Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro di San Carlo (Nàpols) i Palau de les Arts Reina Sofía (València)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia

Concertino Kai Gleusteen

Assistència a la direcció musical Daniel Montané

Assistents musicals Véronique Werklé, Vanessa García, Rodrigo de Vera, Daniela Pellegrino, Albert Alcaraz i Jaume Tribó Manon Lescaut

AMB EL TELÓ ABAIXAT

Compositor Nascut a Lucca (Toscana) i mort a Brussel·les, Giacomo Puccini (1858- 1924) va ser el compositor més rellevant de la coneguda com a Giovane Scuola italiana, tot i que la denominació de Verisme escau molt més a una generació integrada també per Mascagni, Leoncavallo, Giordano o Cilea, entre d’altres. Amatents a la recerca de l’expressivitat i de l’emoció per damunt de l’artifici o dels impulsos romàntics, els veristes van ocupar bona part de l’escena teatral italiana durant més de quaranta anys. Procedent d’una família de músics, Puccini va obtenir èxits –i algun fracàs– dins i fora d’Itàlia, amb una fama que el va dur fins i tot a estrenar òperes als Estats Units. Autor de dotze òperes, va esdevenir el mestre del melodrama musical en partitures de qualitat i vigència inqüestionables, com ara La bohème, Tosca, Madama Butterfly o la pòstuma Turandot. Especialment procliu a la caracterització matisada de personatges femenins –protagonistes indiscutibles de les seves òperes–, Puccini va ser igualment un mestre en la «pintura» de contextos espacials i emocionals, gràcies a la seva imaginació en el terreny de la melodia i a la seva erudició en l’harmonia. 14 / 15

Bon amant de l’hedonisme i de la vida cosmopolita, el músic italià manté un justificat lloc d’honor en l’espectacle operístic del tombant de segle i és un dels noms indispensables de la història del gènere.

Llibret i llibretista Inspirada en la novel·la Histoire du chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut de l’abbé Prévost, publicada a França el 1731, l’òpera pucciniana és la tercera de les adaptacions sobre aquest relat del segle XVIII, després de les d’Auber i Massenet. Puccini va comptar amb la inestimable col·laboració de dos llibre- tistes amb qui mantindria una relació força estreta al llarg d’algunes de les seves òperes posteriors: Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, després que Puccini descartés la col·laboració de Marco Praga i Domenico Oliva, habituals poetes de Ricordi. Però a més, sembla que el mateix Ruggiero Leoncavallo havia participat en l’elaboració del llibret original. Tant és així que al final l’òpera es va estrenar sense que constés el nom dels autors del text. Una obra de tots i de ningú, com li agradava definir-la al compositor de Lucca. Manon Lescaut

Estrena Manon Lescaut es va estrenar amb gran èxit l’1 de febrer de 1893 al Teatro Regio de Torí. L’editor Ricordi va optar per la ciutat piemontesa, lluny de Milà, que es preparava per a l’estrena vuit dies després del Falstaff amb què Giuseppe Verdi posava punt final a la seva carrera com a compositor teatral. L’èxit de l’òpera pucciniana va ser considerable i encara ho va ser més a Londres el 1894, quan Bernard Shaw va escriure: «Puccini em sembla l’hereu de Verdi més aviat que no pas cap dels seus rivals». Això va ser considerat de la mateixa manera pels crítics i espectadors que veurien successivament Manon Lescaut arreu d’Europa i de Nord- amèrica al llarg dels anys posteriors. El 1907 l’òpera de Puccini va arribar al Metropolitan de Nova York, on seria protagonitzada per Enrico Caruso en el paper de Des Grieux.

Estrena al Liceu L’estrena liceista de Manon Lescaut va tenir lloc el 5 d’abril de 1896. Dos dies més tard La Vanguardia publicava una breu nota en la qual es llegeix que «La obra es de excelente factura y contiene trozos de primer orden por la genialidad de la inspiración, avalorada por una instrumentación rica en detalles, clara y expresiva en sus modulaciones. Son muchas las escenas preciosas que esmaltan la obra y sería difícil en una audición precisar cuál de ellas es la mejor, pero todas destacan é impresionan formando un conjunto digno de los talentos del maestro Puccini». Era, de fet, la primera òpera pucciniana que s’escoltava a Barcelona i al Liceu. Amb el teló abaixat 16 / 17

Assaigs de Manon Lescaut al Teatre Manon Lescaut

Manon Lescaut compta amb la direcció d’escena de Davide Livermore i la direcció musical d’Emmanuel Villaume. (Teatro di San Carlo – Laura Ferrari) 18 / 19

ARGUMENT

ACTE I Plaça i una fonda d’Amiens, al capvespre. Hi ha enrenou d’activitat, la població està congregada divertint-se mentre s’espera l’arribada de la diligència. El jove Renato Des Grieux parla amb el seu amic sobre l’amor i presumeix de no haver caigut en el seu parany.1 Arriba un carruatge del qual baixen el vell Geronte di Ravoir –tresorer reial– i el sergent Lescaut acompanyant la seva germana Manon, que ha d’in- gressar en un convent per voluntat del seu pare.2 Des Grieux queda captivat per la bellesa de la jove Manon, se li adreça i li demana el nom i quan marxarà de la fonda.3 Manon li confessa que l’endemà la porten a un convent. Després de la reve- lació, Des Grieux, desesperat, suplica a Manon de tornar-la a veure. Ella el rebutja, però acaben concretant una cita: quan es faci de nit,

Comentaris 1 Des Grieux, improvisant l’arietta 2 Manon evoluciona musicalment. 3 Des Grieux es caracteritza pel musicals «Tra voi belle», s’adreça a un grup La seva entrada té rèplica en tema de l’amor. L’acompanya de noies. El jove no coneix l’amor l’orquestra: quatre acords paral- durant tota l’òpera, sorgeix en i mostra la seva innocència lels descendents associats amb moments dramàtics crucials amb un minuet. Expressa la les quatre síl·labes del seu nom per a la parella d’amants. seva simplicitat com a perso- i un sorprenent canvi harmònic La primera vegada, aquest natge amb melodia belcantista. a Fa menor. Reflecteix la seva tema apareix juntament amb El pizzicato imita la guitarra. bellesa, però sense mostrar la la rèplica de Des Grieux al Puccini va calcular la forma de seva moral relaxada, encara començament del primer duet, l’òpera donant un caire quasi implícita. Aquest tema s’associa «Cortese damigella». simfònic al primer acte. Tradueix al quart acte amb el motiu de la amb elements àgils l’acció escè- mort. El contrast vital de Manon nica a partir d’estructures breus es tradueix en la metamorfosi i dinàmiques que se succeeixen del seu tema. als dos primers actes. Manon Lescaut

d’amagat.4 Uns estudiants que els havien espiat feliciten Des Grieux entre bromes. Mentrestant, Lescaut i Geronte parlen. Lescaut li explica la situació de la seva germana i que es veu obligat a acompanyar-la fins al monestir. Geronte li confessa que és un adinerat recaptador d’impostos, de la confiança del rei. En aquest moment el vell concep la idea de raptar la jove Manon: proposa al sergent de trobar-se per sopar junts. Lescaut va a una taula de joc mentre es fa fosc. El ric Geronte suborna el propietari de la fonda. Vol que li prepari un carruatge per al segrest. Mentrestant, l’estudiant Edmondo s’adona de la maniobra i avisa Des Grieux dels plans del recaptador. Els estudiants els ajudaran entretenint Lescaut, que ja està begut. Manon torna, s’apropa amb precaució a Des Grieux. Ell la fa adonar de la jugada de Geronte, li proposa de fugir plegats5 amb l’ajuda d’Ed- mondo.6 Just quan s’escapen, entra Geronte buscant la jove. El jove estudiant l’informa de la fugida. Lescaut, encara begut, tranquil·litza Geronte. Creu que Des Grieux no podrà mantenir mai la seva germana, que estima els plaers i el luxe, i que es cansarà d’ell.

Comentaris 4 Des Grieux, sol a escena, canta del segon acte. En un brillant peu a un duet entre Manon i musicals l’emotiva romança «Donna non agut s’aconsegueix el clímax Des Grieux lliure dels antics vidi mai». Puccini tradueix la ple de passió. convencionalismes, dialogat. passió fervorosa de l’amant 5 En aquest acte Manon no té 6 Després del tema de la fugida, amb dinàmiques expressives. una intervenció destacada. A els estudiants tornen a cantar La melodia d’aquesta romança les escenes amb Des Grieux el madrigal exposat abans per sorgeix del tema d’amor, amb subratlla la seva joventut, Edmondo, «Venticelli riciutelli». acompanyament de la secció bellesa, així com la innocència Està escrit amb recursos popu- de fusta i la corda a l’agut –a i el flirteig. La seva rèplica lars: amb cinquenes paral·leles semblança de l’ària de Manon «Vedete? Io sono fedele» dona entre les veus. Argument 20 / 21

Davide Livermore i Giò Forma assumeixen el disseny de l’escenografia en l’actual producció de Manon Lescaut. (Teatro di San Carlo – Laura Ferrari) Manon Lescaut

En l’actual producció apareixen vídeos testimonials sobre el fenomen de la migració italiana cap a Amèrica. (Teatro di San Carlo – Laura Ferrari)

Comentaris 7 Manon es mostra voluptuosa en reexposen la melodia que havia un madrigal, el minuet de la musicals el breu passatge «In quelle trine interpretat Lescaut en parlar de classe de dansa i una pastoral morbide», mitjançant síncopes la mateixa casa. de Manon, «L’ora, o Tirsi», frag- sobre una instrumentació lleu- 8 Una mezzo,transvestida d’home, ment molt sensual i de tècnica gera. És un dels moments més interpreta l’ària «Sulla vetta tu difícil: exigeix un Do agut, resolt coneguts, disposat amb saga- del monte». El fragment és arca- amb un trinat arriscat. citat per Puccini: la descriu ïtzant. Puccini va reutilitzar-hi un 9 S’inicia un duet dialogat, «Tu, tu amb una melodia d’extensos Agnus Dei del 1880. Va utilit- amore? Tu!». L’apassionament salts. En cantar Manon «o mia zar-hi amb audàcia formes barro- contrasta amb l’aire postís ante- dimora umile», l’oboè i el flautí ques d’aires gastats i deslluïts: rior. La riquesa orquestral és Argument 22 / 23

ACTE II París, en una habitació de la casa de Geronte. Manon se sent satisfeta amb els luxes, criats i atencions. Mentre Manon dona instruccions al perruquer, apareix Lescaut, que exalta la seva bellesa. Però ella no és feliç, troba a faltar l’amor apassionat del pobre Des Grieux, sobre el qual demana notícies. Lescaut se sincera: Des Grieux no deixa de preguntar per ella; s’ha lliurat al joc per aconseguir arreplegar fortuna i recupe- rar-la.7 Amb l’arribada d’un grup de músics –que canten un madrigal compost per Geronte–, Lescaut decideix anar a buscar Des Grieux per animar la seva germana. Geronte entra a la sala amb un grup d’amics per observar la classe de ball de Manon.8 Així, el recaptador d’impostos presumeix de la seva jove estimada, de les seves habilitats i coqueteria. Geronte demana a Manon que després d’acabar d’abillar-se es trobi amb ell i els seus amics. Manon resta sola. En disposar-se a sortir arriba Des Grieux a trobar-la. Manon li pregunta si encara l’estima, però ell està dolgut i se sent traït. Ella li suplica perdó i Des Grieux sucumbeix als seus encants amb facilitat.9 Mentre els joves es troben entrellaçats en un petó, Geronte entra a l’estança.10 En una breu discussió, Manon es burla de la seva vellesa mostrant-li el rostre en un mirall. El vell abandona la cambra tot amena- çant-los. Des Grieux, inquiet, adverteix Manon que haurien d’abandonar la casa al més aviat possible. Però a Manon li costa desprendre’s de totes les joies que l’envolten.11 Sobtadament i sense alè, Lescaut irromp a l’habitació per avisar els amants que Geronte ha denunciat Manon i que venen a detenir-la.12 Mentre els dos amics apressen Manon per anar- se’n, per la proximitat dels soldats, ella s’entreté recollint joies. Quan s’afanyen a sortir són sorpresos pels arquers. Des Grieux vol seguir-la, però Lescaut el reté.

esplèndida, amb seqüències cromàtiques, amb un descens La instrumentació de la corda cromàtiques quasi wagnerianes. de setena, trenca l’idil·li. Aquest destaca la inestabilitat dramà- Des Grieux interpreta un tema tema serà el tema central de tica, amb profunditat i línies associat al destí: «Nell’occhio tuo l’últim acte. descendents. profondo io leggo il mio destin». 11 Des Grieux interpreta l’es- 12 S’inicia un tema fugato, cons- Després de l’irresistible clímax plèndida ària «Ah, Manon, mi truït amb síncopes i l’obses- sonor, el passatge ardent es tradisce». L’atmosfera musical siva reiteració de dues notes: tanca en un pianíssim uníson, subratlla el seu malestar. La és l’amenaça de Geronte que sobreeixit de passió. seva melodia diatònica contrasta tanca l’acte de forma brutal. 10Un motiu de quatre notes amb l’estat sensual anterior. Manon Lescaut

Cada acte de Manon Lescaut té una presència escenogràfica i plàstica que recorda una composició pictòrica. (Teatro di San Carlo – Laura Ferrari)

INTERMEZZO (Des Grieux ha intentat tot el possible per alliberar Manon. La segueix fins al port de Le Havre, des d’on la presonera serà enviada a Amèrica.)13

ACTE III De matinada al port de Le Havre. Manon està a la presó juntament amb prostitutes que seran enviades a l’exili. Lescaut ha subornat el sentinella per parlar amb Manon i alliberar-la. Els soldats abandonen la vigilància. Un guàrdia facilita que ella s’acosti a la finestreta del calabós i vegi Des Grieux.14 Manon recupera l’esperança, sent la possibilitat de ser lliure quan sap que han acudit per alliberar-la i fugir junts. Ella és a punt de ser deportada a la colònia francesa de Louisiana. Les campanes precedeixen el crepuscle. Un fort tret anuncia l’arribada dels soldats. El cop ha fracassat. S’amuntega gent davant la caserna.

Comentaris 13L’intermezzo va constituir un tema de l’amor de Des Grieux 14Manon apareix mentre musicals recurs introduït en les primeres amb el motiu de Manon i el escoltem el tema d’amor de òperes veristes: Cavalleria rusti- presagi de la mort. Una secció Des Grieux que condueix al cana i Pagliacci. La seva instru- de transició, tempestuosa, duet «Nell’onta, non m’abban- mentació inicial reduïda es anuncia el desastre. És una de doni?». resol en una deliciosa melodia a les pàgines simfòniques més 15L’orquestra condueix l’acció a partir de blocs que combinen el interessants de Puccini. partir de canvis rítmics, descriu Argument 24 / 25

Comença l’embarcament de les condemnades. Les dones van sortint, cridades una per una. Els espectadors comenten l’actitud de cadascuna d’elles.15 Lescaut explica la història de Manon a un grup proper que n’ad- mira la bellesa, per intentar aixecar els ànims de la gent. Manon aconsegueix acostar-se i compartir uns instants amb Des Grieux, que lamenta haver-la abandonat. El comandant del vaixell els separa bruscament i empeny Manon cap a la fila de presoneres. Des Grieux està esquinçat pel dolor, s’enfronta a la guàrdia amb una arma i la gent protegeix Manon. Des Grieux s’adona que tot és inútil i es deixa desarmar. Davant la idea d’estar separat de Manon per sempre, apel·la a la pietat del capità del vaixell suplicant-li que l’admeti a bord juntament amb Manon, bé com a mariner o fent qualsevol altra activitat.16 El comandant, commogut davant l’escena, accedeix que el jove s’uneixi a les presoneres.

l’entrada i els moviments de 16L’ària de Des Grieux, «Ah! Puccini aconseguia un cop cada presonera basant-se Non v’avvicinate!», és un altre d’efecte. El tema del destí tanca en l’alternança musical de dels moments àlgids de l’obra. la súplica de Des Grieux. pregunta-resposta quan Sense a penes modular harmò- s’anuncia el nom de cada una nicament, la força de l’orquestra de les condemnades. És un s’apropia amb gran dramatisme moment de gran força teatral i del tema central. Aquest recurs efectisme dramàtic. va ser un gran encert, així Manon Lescaut

ACTE IV Al capvespre, enmig d’una vasta plana americana, Manon i Des Grieux caminen famolencs, vestits amb parracs, sense rumb fix. Manon, cansada, cau al terra inconscient. Des Grieux ha de sostenir-la perquè segueixi la marxa.17 Ella es rendeix i es desploma esvaïda. Des Grieux es desespera davant l’evidència que la perdrà18 i cerca ajuda, però és debades. Manon demana aigua.19 Des Grieux corre cap a l’horitzó, però no aconsegueix veure res més que una terra àrida. Manon resta sola,20 paralitzada en ser conscient del dolor que ha causat. Maleeix la seva bellesa i desitja qualsevol cosa menys morir.21 Des Grieux torna sense haver trobat aigua. Manon sap que està perduda, assumeix que morirà. En un delirant esforç suplica que la perdoni i implora que la besi per última vegada.22 Manon mor als braços del seu estimat; tots dos sols, enmig de la desolació del desert. Des Grieux, desfet pel dolor, cau al costat del cadàver de Manon.

Gregori Amengual: musicòleg Josep Maia Codina: musicòleg Núria Flores: violinista Aura Porta: professora de música Laia Queralt: clarinetista Ksenia: musicòloga Jose Valderrama: estudiant de musicologia

Consulteu l’argument en format de lectura fàcil: goo.gl/eDnb54

Comentaris 17El duet «Tutta su me ti posa» calment amb el duet anterior. 19«Sei tu che piangi?» de Manon musicals en Fa# menor representa la L’acte no presenta parts dife- recupera el tema inicial de l’In- soledat, l’espai inexorable on es renciades, l’acció dramàtica termezzo. Tot i que ella està troben perduts els amants. La se succeeix des del torbament exhausta, recupera la seva música és suplicant, desespe- dels protagonistes. La música força en un intent desesperat rada, amb un pols esgotat. Torna ara és molt més esperançada, per sobreviure. a escoltar-se el tema de la mort. menys nihilista: Des Grieux 20Manon interpreta «Sola, 18«Vedi, son io che piango», encara creu que Manon se perduta, abbandonata…». La cantat a l’uníson sobre la secció salvarà, expressat des del tema introducció orquestral és etèria, de corda, es connecta musi- de l’amor. de nou en Fa menor. El cèlebre Argument 26 / 27

Puccini s’inspirà en la novel·la Histoire du chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut de l’abbé Prévost, publicada a França el 1731. (Teatro di San Carlo – Laura Ferrari)

passatge defuig els tòpics és un altre instant crucial. Torna realitat i creu que la seva esti- veristes. Malgrat la tranquil·litat a arrossegar Manon fins a la mada encara pot sobreviure. emocional inicial, els contrastos regió aguda, intensificada per El tema de Des Grieux sona dinàmics i melòdics condueixen l’expressió orquestral. ara deformat, tornant al Fa# fins a una tensió dramàtica 22El duet final, «Fra le tue menor per traçar un arc que desesperada. El subtil acompa- braccia, amore», presenta una ara, simbòlicament, ja es tanca: nyament orquestral es contra- dicotomia musical. Manon l’amor convertit en mort. posa al cant. ha acceptat que morirà amb 21Connectat amb el moment gestos musicals associats a la anterior, «Ah! Non voglio morir!» redempció. Des Grieux nega la Manon Lescaut

Giusi Giustino assumeix el disseny del vestuari. 28 / 29

ENGLISH SYNOPSIS ACT I The courtyard of an inn in Amiens is a bustle of activity at dusk. The population is gathered and having fun while waiting for the arrival of the coach. The young René Des Grieux is talking with his friend about love and boasts that he has not fallen into its trap.1 The coach arrives, from which the elderly Géronte de Ravoir -royal treasurer- gets out, as does Sergeant Lescaut accompanied by his sister Manon, who must enter a convent following her father’s wishes.2 Des Grieux is captivated by the beauty of the young Manon. He approaches her and asks her name and how long she will be staying at the inn.3 Manon confesses that the next day she will be taken to a convent. After that discovery, Des Grieux becomes desperate and begs Manon to give him the opportunity to see her again. She tries to turn him down, but they end up arranging a secret rendezvous at nightfall.4 Some students who had eavesdropped on them congratulate Des Grieux in jest. Meanwhile, Lescaut and Géronte are chatting. Lescaut explains his sister’s situation and how he has been forced to accompany her to

Musical 1 Des Grieux, improvising the entrance with four, parallel, This theme appears for the first comments arietta “Tra voi belle”, addresses descending chords associated time along with Des Grieux’s a group of girls. The young man with the four syllables of her replicate at the beginning of the does not know love and shows name, and a surprising harmonic first duo, “Cortese damigella”. his innocence with a minuet. He change to F minor. They reflect 4 Des Grieux, alone on stage, sings expresses his simplicity with a her beauty, without showing the moving romanza, “Donna non bel canto melody. The pizzicato her still implicit lax morality. vidi mai”. Puccini conveys the imitates the guitar. Puccini This theme is associated in fervent passion of the lover with calculated the form of the opera the Fourth Act with the death expressive dynamics. The melody giving a nearly symphonic form motif. Manon’s contrasting life is of this romanza arises from the to the first act. He conveyed conveyed in the metamorphosis love theme, with accompani- the scenic action with sprite of her theme. ment by the woodwind and string elements based on brief and 3 Des Grieux is characterized by sections on the high notes. It’s dynamic structures that take the love theme. It accompanies similar to Manon’s aria in the place in the first two acts. him throughout the opera and second act. The passion-filled 2 Manon evolves musically. it emerges in crucial dramatic climax is reached with a bright The orchestra replies to her moments for the two lovers. trebly sound. Manon Lescaut

the monastery. Géronte confesses to be a wealthy tax collector and a confidant of the king. It’s at that instant that the old man conceives the idea of kidnapping the young Manon: he suggests to the sergeant that they meet for dinner. Lescaut goes to a gambling table as it gets dark. The wealthy Géronte bribes the innkeeper. He wants him to pre- pare a coach to be used for the kidnapping. Meanwhile, Edmondo, the student, finds out about the scheme, and warns Des Grieux of the tax collector’s plans. The students will help them, entertaining Lescaut who is already drunk. Manon returns and cautiously approaches Des Grieux. He warns her of Géronte’s plot and suggests they flee together5 with Edmondo’s help6. Just as they are escaping, Géronte enters looking for the young woman. The young student informs him of the escape. Lescaut, still drunk, tries to calm Géronte down. He believes that Des Grieux will never be able to support his sister, who loves pleasures and luxury, and that she will tire of him.

Musical 5 Manon doesn’t have a note- with popularizing resources: with interpreted when speaking of comments worthy part in this act. Her youth, parallel fifths between the voices. the house. beauty, innocence and flirting 7 Manon is voluptuous in the 8 A mezzo, dressed as a man, are underscored in the scenes brief passage “In quelle trine interprets the aria “Sulla vetta with Des Grieux. Her reply morbide”, via syncopation and tu del monte”. The fragment “Vedete? Io sono fedele” starts light instrumentation. It is one is archaic. Puccini reused an a duo between Manon and Des of the best-known moments, “Agnus Dei” from 1880. He Grieux, free from the old conven- wisely arranged by Puccini: he boldly used worn and dull tions in regard to dialogue. describes it with a melody of baroque forms: a madrigal, 6 After the escape theme, the extensive leaps. In referring to the dance class minuet and a students re-sing the madrigal Manon “o mia dimora umile”, pastoral of Manon, “L’ora, o Tirsi”, previously sung by Edmondo, the oboe and piccolo restate a very sensual, technically diffi- “Venticelli riciutelli”. It was written the melody that Lescaut had cult fragment: it requires a high C, resolved with a daring trill. English synopsis 30 / 31

ACT II Paris, in a room at Géronte’s house. Manon is surrounded by luxuries, servants and attention. While Manon gives instructions to the hair- dresser, Lescaut appears and extols her beauty. But she’s unhappy, she misses the passionate love of poor Des Grieux, of whom she asks for news. Lescaut is open and honest: Des Grieux doesn’t stop ask- ing about her; he’s given himself over to gambling, so he can amass a fortune and win her back.7 A group of musicians arrives and sings a madrigal composed by Géronte. Lescaut decides to go and look for Des Grieux to cheer up his sister. Géronte enters the room with a group of friends to observe Manon’s dance class.8 The tax collector boasts of his young beloved, her skills and coquettishness. Géronte asks Manon to join him and his friends after she has finished getting ready. Manon remains alone. As she’s pre- paring to leave, Des Grieux arrives and meets her. Manon asks if he still loves him, but he is hurt and feels betrayed. She begs his forgiveness; Des Grieux succumbs to her charms with ease.9 While the young couple are entwined in a kiss, Géronte enters the room.10 In a brief argument, Manon mocks his old age, showing him his face in a mirror. The old man continues threatening them as he leaves the room. Des Grieux feels uneasy and warns Manon that they should leave the house as soon as possible. But Manon has a hard time getting rid of all the trinkets surrounding her.11 Suddenly and out of breath, Les- caut bursts into the room to warn the lovers that Géronte has reported Manon and that they are going to detain her.12 While the two friends urge Manon to leave because the soldiers are getting closer, she gets distracted gathering up jewels. When they are ready to leave, they’re surprised by the archers. Des Grieux wants to follow her, but Lescaut retains him.

9 A dialogued duo begins, “Tu, 10A motif with four chromatic dramatic instability, with depth tu amore? Tu!”. The passion notes, with a descent of a and descending lines. contrasts with the previous arti- seventh, breaks the moment of 12A fugato theme begins, built ficial air. The orchestral richness romance. This theme will be the with syncopation and the is splendid, with nearly Wagne- central theme of the last act. obsessive reiteration of two rian chromatic sequences. Des 11 Des Grieux interprets the notes: it is Géronte’s threats Grieux interprets a theme asso- splendid aria, “Ah, Manon, that brutally closes the act. ciated with destiny: “Nell’occhio mi tradisce”. The musical tuo profondo io leggo il mio atmosphere underscores his destin”. After the irresistible discomfort. Its diatonic melody sonorous climax, the burning contrasts with the previous passage closes in a pianissimo sensual state. The instrumenta- unison, overflowing with passion. tion of the strings highlights the Manon Lescaut

INTERMEZZO (Des Grieux has tried everything possible to free Manon, he follows her to the port of Newhaven (Le Havre), where the prisoner will be sent to America.)13

ACT III It’s dawn in the port of Newhaven and Manon is in prison with prostitutes who will be sent into exile. Lescaut has bribed the sentinel to talk to Manon and free her. The soldiers abandon their surveillance. A guard makes it easier for her to approach the window of the dungeon and see Des Grieux.14 Manon regains hope, feels the possibility of being free when she knows that they have come to free her and flee together. She is about to be deported to the French colony of Louisiana. The bells announce twilight. A loud shot announces the arrival of the soldiers. The escape attempt has failed. Crowds jostle with one another in front of the barracks. The condemned begin boarding. The women are coming out, called one by one. The spectators comment on each one’s attitude.15 Lescaut tells the story of Manon to a nearby group who admire her beauty, to try to lift the spirits of the people. Manon gets close and spends a few moments with Des Grieux. She regrets having abandoned him. The ship’s commander separates them roughly and pushes Manon towards the queue of prisoners. Des Grieux is broken hearted. He faces the guard with a weapon and the people protect Manon.

Musical 13The intermezzo was a resource It’s one of Puccini’s most inter- alternating musical question- comments introduced in the first verismo esting symphonic pieces. answer when the name of operas, Cavalleria rusticana 14 Manon appears while we hear each of the condemned is and Pagliacci. Its reduced Des Grieux’s love theme, which announced. It is a moment of initial instrumentation resolves leads to the duet, “Nell’onta, great theatrical strength and into an exquisite melody, non m’abbandoni?” dramatic effect. based on blocks that combine 16 15 The orchestra conducts the Des Grieux’s aria, “Ah! Non Des Grieux’s love theme with v’avvicinate!” is another of the Manon’s motif and the omen of action based on rhythmic changes and describes the work’s highlights. The strength death. A tempestuous transition of the orchestra appropri- section announces the disaster. entrance and movements of each prisoner based on the ates the central theme with English synopsis 32 / 33

Des Grieux realizes that everything is useless and lets himself be dis- armed. At the thought of being separated from Manon forever, he ap- peals to the mercy of the ship’s captain, begging him to admit him on board with Manon, as a cabin boy or doing any other activity.16 The commander, moved by this scene, agrees to the young man joining the prisoners.

ACT IV At dusk, in the middle of a vast American plain, Manon and Des Grieux walk starving, dressed in rags and wandering aimlessly. Manon, tired, falls to the ground unconscious. Des Grieux has to hold her to keep her going.17 She gives up and collapses faint. Des Grieux is desperate at the evidence that he will lose her18 and vainly seeks help. Manon asks for water.19 Des Grieux runs towards the horizon, but he sees nothing more than barren land.

great drama without hardly desperate, with an exhausted is much more hopeful now, modulating harmonically. This pulse. The death theme is less nihilistic: Des Grieux still resource was highly successful, heard once again. believes that Manon will be and Puccini used it to great 18“Vedi, son io che piango”, saved, and expresses that hope dramatic effect. The destiny sung in unison over the string using the love theme. theme closes Des Grieux’s plea. section, connects musically 19“Sei tu che piangi?” recovers the 17The duo, “Tutta su me ti posa”, with the previous duet. The act initial theme of the intermezzo. in F# minor represents loneli- does not present differenti- Although she is exhausted, ness, the inexorable space ated parts, the dramatic action she recovers her strength in a where the lovers are lost. happens from the dismay of desperate attempt to survive. The music is supplicating, the protagonists. The music Manon Lescaut

Manon remains alone,20 gripped after becoming aware of the pain she has caused. She curses her beauty and wishes for anything other than death.21 Grieux returns without finding water. Manon knows that she is lost and assumes that she will die. In a delirious effort she begs for forgiveness and implores him to kiss her for the last time.22 Manon dies in the arms of her beloved; they’re alone, in the middle of the desolation of the desert. Des Grieux is heartbroken and falls next to Manon’s lifeless body.

Musical 20Manon performs “Sola, perduta, 21Connected to the previous denies reality and believes that comments abbandonata ...”. The orchestral moment, “Ah! Non voglio morir!” his beloved may still survive. The introduction is ethereal and is another crucial moment. It Des Grieux theme now sounds again in the key of F minor. The drags Manon back to higher distorted, returning to the key famous passage breaks free notes and is intensified by the of F# minor to draw an arc that from verismo topics. Despite orchestral expression. now, symbolically, is already the initial emotional calm, the 22The final duet, “Fra le tue closed: love changed into death. dynamic and melodic contrasts braccia, amore”, presents a lead to a desperate dramatic musical dichotomy. Manon has tension. The subtle orchestral accepted that she will die, with accompaniment is in counter- musical gestures associated point to the singing. with redemption. Des Grieux 34 / 35 Manon Lescaut

Cartell anònim de Manon Lescaut de la casa Ricordi (1909) La cita 36 / 37

Manon és una heroïna en la qual crec, i, per tant, mai deixarà de vèncer els cors del públic. Per què no poden haver-hi dues òperes sobre ella? Una dona com Manon pot tenir més d’una amant.

GIACOMO PUCCINI Manon Lescaut

Manon Lescaut s’estrenà amb gran èxit l’1 de febrer de 1893 al Teatro Regio de Torí. 38 / 39

NOTES DEL DIRECTOR DAVIDE LIVERMORE

Francesca Zardini Comunicació i Edicions Teatro di San Carlo de Nàpols

À rebours, gairebé amb una estratègia proustiana, així comença Manon Lescaut, amb l’escamoteig d’un joc teatral, amb Des Grieux, probablement al voltant dels vuitanta anys - si extraiem la hipòtesi que el 1893 pogués tenir uns vint anys - a Ellis Island, el 1954, de tornada a un lloc, escenari del drama més intens, per alliberar un record desagradable, deslligar i solucionar un passat encara suspès. Hi ha una coincidència de dates que ha inspirat el contingut escènic on s’ha situat una ja perfecta dramatúrgia: el 1892, Puccini va escriure la música pel drama de l’abbé Prévost, després de l’èxit de Massenet, en el mateix any que s’obre Ellis Island, l’illa (tancada definitivament el 1954), que va servir de filtre a Nova York davant l’imponent flux d’immigrants que, des d’Europa, arribava als Estats Units. Amb la idea d’un open sequel: Des Grieux torna al « repartiment de quarantena » d’Ellis Island, on va morir Manon, arribant als Estats Units, el 1893. Viatjar a Amèrica era una aventura, un trauma dolorós per la severa burocràcia i la dura normativa sanitària, i des d’allà, molts abandonaven el país sense ser acceptats. La història de la immigració encara no ha finalitzat, de fet es tracta d’un tema de gran actualitat. Aquella estada, a l’apartament de la quarentena, es converteix en l’espai calidoscòpic i catàrtic de la memòria de Des Grieux: sobre una instal·lació escènica fixa, que delimita les fronteres d’aquesta caixa de records, les referències de l’escena es retallen de manera dinàmica, i el ritme frenètic de la partitura fa aparèixer poc a poc l’estació d’Amiens, el boudoir de Manon, la presó, un port, un vaixell, el lloc de la mort de Manon. Les escenes prenen la forma del record més dolorós, el d’un home que Manon Lescaut

ha vist morir el seu amor entre els seus braços. que desitgen erradicar definitivament les formes Si les llegendes del llibret descriuen en el quart convencionals; malgrat l’estimació que Puccini acte un hipotètic desert de Louisiana, poètic i sentia per Wagner, està fora de lloc establir un inventat, hem de recordar que a Louisiana no hi paral·lelisme. En canvi, és pertinent fer referència ha desert. No obstant això, no es tracta d’un error a la poesia de Claudio Monteverdi del segle geogràfic: Puccini probablement volia donar la XVII: “l’harmonia al servei de la poesia”. Per tant, visió d’una vida desèrtica, que sovint es manifesta la composició de Puccini es converteix en l’em- en llocs molt concorreguts, un desert de l’ànima, blema d’un madrigal, per l’adherència i la simbiosi en la soledat de la deportació. total entre text, música i acció: una escrip- Puccini va inventar el cinema, en essència; tura musical capaç de donar valor a la paraula tot està escrit en una partitura que dicta les i subratllar els accents; la música dicta l’acció, i accions concretes de l’escena. La partitura en Puccini trobem un madrigalisme al cub, en flueix de manera cinematogràfica, absoluta- el qual cada element és absolutament perfecte. ment implacable, de manera que si es perd Per fer realitat aquesta idea de Manon em vaig una indicació dramatúrgica, no es compleix servir de Giò Forma, Florian Boje i Cristiana Picco, amb la partitura. I, des d’aquest punt de vista, coautors, juntament amb mi, de les escenes el flashback inicial recolza una tècnica cine- d’aquest repartiment. Amb ells vaig treballar en matogràfica i defineix la modernitat del treball. diverses ocasions, a partir de 2013, any de l’Otello Puccini és un mestre en la conducció drama- de Giuseppe Verdi a València . Giusi Giustino ha túrgica, és un mestre de com es poden desgranar dissenyat el vestuari, a ella m’uneix el record de l’ànima i els sentiments. La meva percepció de la meva primera direcció a San Carlo, La colomba Puccini, mesurada pel record del meu pare i el ferita de Francesco Provenzale, que es va repre- gran afecte amb què em va fer estimar aquest sentar al Teatre Mercadante: transcorria l’any autor, és la d’un brillant precursor de la imagi- 1999 i el 2001 Il Pulcinella vendicato nel ritorno di nació, la direcció, la destresa en el rodatge i el Marechiaro, de Giovanni Paisiello, produït també muntatge: a la partitura ja hi és tot: trobem els pel Sant Carlo i representat al Bellini. Des de primers pisos, el carro, les escenes de la multitud llavors, l’art, la memòria històrica i el domini de i els detalls que tan sols la càmera pot captar. Giusi han enriquit les meves produccions. Aquest escrit conté en si mateix la marca d’aquells 40 / 41

Manon Lescaut fou la primera òpera pucciniana que s’escoltà a Barcelona. Manon Lescaut

Il·lustració finalista de la col•laboració entre l’Escola Massana i el Gran Teatre del Liceu. Autora: Gisela Fabián 42 / 43

MANON O LES PASSIONS DE L’ÀNIM A UNA APROXIMACIÓ A LES DIVERSES VERSIONS OPERÍSTIQUES QUE VA INSPIRAR MANON LESCAUT DE L’ABBÉ PRÉVOST

Begoña Capllonch Carlos Martínez Doctora en humanitats Politòleg

Que una novel·la de caire moral i narrativa complexa com l’Histoire du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut hagi suscitat tantes versions operístiques no hauria de resultar gens estrany, perquè si –com bé apuntava Gérard Mortier– a l’òpera el cant suposa la sensualització de l’ànima, són els efectes que causa en l’ànim l’experiència amorosa el que esperonen les pàgines del text prevostià; per aquest motiu la vocació racionalista de la novel·la apareix contínuament esquerdada pels embats de l’empirisme que de tan a prop va conèixer Prévost arran de la seva estada a Anglaterra, ja que per més que el narrador Des Grieux sospesi els fets que relata a la llum de la seva consciència i enteniment, és la seva facultat de sentir la que regula el pols de tota la narració. Certament, els llibrets de les diverses òperes (Daniel-François-Esprit Auber, 1856; Jules Massenet, 1884; Giacomo Puccini, 1893, i Hans Werner Henze, 1952) difereixen tant entre si com respecte de la trama Manon Lescaut

«NO ESDEVÉ RELLEVANT LA LITERALITAT DE LES ÒPERES QUANT ALS FETS QUE BASTEIX LA NOVEL·LA, SINÓ L’AUTENTICITAT AMB QUÈ CADASCUNA EXPRESSA LA SENSIBILITAT DELS PERSONATGES»

de la novel·la, però les intricades peripècies a no en va prenen com a títol el seu nom, excepte les quals es veuen sotmesos els protagonistes la de Henze). importen menys pel que són que per la manera La versió de Puccini és la més reconeguda com ens revelen la psique dels personatges, la avui dia, i com tantes vegades s’ha repetit, la seva qual cosa explica tant la idoneïtat que els seus obstinació per recrear Manon malgrat els pocs sentiments i emocions siguin traduïts musical- anys que la separaven de la de Massenet, i el ment, com el fet que cadascuna de les òperes gran recel amb què Ricordi va rebre la proposta, hagi adaptat l’argument en funció de com defi- es devia, precisament, al fet que la seva lectura neix aquests estats abstractes de l’ànima als de l’obra en clau de passione disperata no s’as- quals condueixen les impressions sensorials. Per semblaria gens a la del seu col·lega francès. La tant, no esdevé rellevant la literalitat de les òperes Manon del text prevostià no és, en realitat, una quant als fets que basteix la novel·la, sinó l’auten- dona apassionada. Definida per la seva inclinació ticitat amb què cadascuna expressa la sensibilitat als plaers sensitius i als béns terrenals, és la pura dels personatges. De fet, és Des Grieux i no pas imatge de la concupiscència, motiu pel qual el Manon qui s’erigeix en protagonista a la novel·la, seu materialisme sensualista li permet actuar perquè a mesura que configura l’univers de ficció sense consciència fins a pràcticament el final del relat va construint el seu ethos retòric; però la de la seva història; però no sent ella el subjecte certa opacitat amb la qual al roman es manifesta apassionat, representa l’objecte de la passió de el caràcter de Manon –a qui defineixen sempre tots els qui l’envolten, per la qual cosa és aquest aparences esbiaixades, essent ella mateixa el l’afecte de l’ànima pel qual va optar Puccini (i no mirall on es transparenta l’esperit dels perso- s’ha d’oblidar que la passione és una rèplica de natges– afavoreix que ella pugui ser modelada la veu grega πάθος, pathos, tot enllaçant amb el musicalment amb més llibertat i que esdevingui calvari que els protagonistes viuen a la Louisiana el centre gravitatori de les diverses òperes (que i, molt especialment, amb el patiment i mort de Manon o les passions de l’ànima 44 / 45

Manon). Molt menys fidel al desenvolupament el patiment que el redimeix i que dota de signi- argumental de Prévost que no pas la versió ficat la seva mort, com bé rubriquen les darreres massenetiana, les diferents estampes en què es paraules de Manon: «Le mie colpe / travolgerà va acabar convertint el llibret (de factura acciden- l’oblio, / ma l’amor mio… / non muor…». Ella mor, tada i autoria múltiple) no van malmenar la tasca al capdavall, per testimoniar l’amor amb el qual no de Puccini, que va saber mostrar els tempera- va saber viure. ments dels personatges en les circumstàncies en L’opéra comique de Massenet, en canvi, què aquests es podrien revelar amb més inten- esbossa una Manon amb un esperit que sugge- sitat, i gràcies a la funcionalitat dramàtica amb la reix fragilitat, i especialment als dos primers qual va dibuixar tant la melodia com la contextura actes se’ns en dibuixa el descobriment del món orquestral de la partitura mitjançant un verisme o també la sincera recança amb què decideix que qualificaríem d’impressionista per la facilitat abandonar la seva existència modesta amb Des com ens transmet el batec dels personatges. I Grieux. Mitjançant l’evocació d’una atmosfera del aquesta manca de cohesió argumental del llibret segle XVIII que mai no va pretendre ser histori- va afavorir, a més, una lectura tràgica de l’òpera, cista, Massenet ens descriu, des de la nostàlgia ja que en no poder, la trama, explicar l’adveniment amb la qual el Romanticisme mirava un passat dels fets, aquests adquireixen el pes de la inevi- encara proper, diferents escenaris i variats estils tabilitat de les tragèdies com a esdeveniments amb els quals acoloreix la volubilitat i el sensua- dictats per la irrupció inapel·lable del fatum. A lisme de Manon i alhora el lliurament d’un sofert més, la Manon pucciniana pren consciència de Des Grieux que en aquesta òpera adquireix si mateixa en aquest instant de solitud que idea més presència que en la de Puccini. Fent ús del l’operista amb l’ària «Sola, perduta, abbando- leitmotiv, però no dels incisius cromatismes de nata», essent condició necessària de l’heroi tràgic Wagner per tibar el teixit harmònic, Massenet enfrontar-se tot sol al seu destí i experimentar caracteritza els protagonistes des del seu llen- Manon Lescaut

guatge musical contemporani, mentre que embolcalla els ambients amb aires evocadors del passat, tal com s’esdevé al quadre festiu de Cours-la-Reine, on Manon entona la gavotte «Obéissons quand leur voix appelle», i s’inclou una picada d’ullet a l’antiga tragédie lyrique al passatge que recrea una representació del ballet de l’Opéra. Massenet, a més, és l’únic autor que reprèn l’episodi de Saint-Sulpice que exposa el debat de Des Grieux entre el seu amor a Déu i la seva devoció per Manon, i és qui s’endinsa a la sala de joc clandestina del Hôtel de Trans- ylvanie perquè Des Grieux, citant uns versos del poema Namouna de Musset («Manon! Sphinx étonnant»), expressi el neguit que nia al seu cor davant la irrefrenable inclinació de Manon pel luxe i els plaers. No és el desert, no obstant això, l’espai on mor aquí l’heroïna, sinó al port de Le Havre, lloc on es torna a emfasitzar la seva fragilitat mentre agonitza als braços de Des Grieux, i sota l’atenta mirada d’una volta celeste que li concedeix l’últim fulgor d’una llum diamantina. La més antiga de les versions, la d’Auber, és la que més s’allunya del text prevostià, ja que és on Manon, encara que no deixa de manifestar la seva joie de vivre –fet que mostra amb la Bourbonnaise de l’acte I–, és una dona sacrificada i sempre lleial a Des Grieux. Amara tota l’òpera un cert esperit de doctrina que li lleva universalitat, i fins i tot apareix hi un nou personatge, Marguerite, que corregeix els possibles excessos de la protagonista com a exemple de virtut. Més que qualsevol afecte de l’ànima, doncs, l’obra s’erigeix com a valedora de principis morals tradicionals que simplifiquen la profunditat psicològica que comportava la novel·la de Prévost. I l’episodi de Louisiana, aquí sí present, per bé que adaptat a la particular trama que concep l’òpera, se’ns presenta avui, Manon o les passions de l’ànima 46 / 47

Il·lustració finalista de la col·laboració entre l’Escola Massana i el Gran Teatre del Liceu. Autora: Daria Tsvetkova Manon Lescaut

a propòsit dels passatges del cor d’esclaus, per exemple, com el trist testimoniatge del que va suposar l’esclavisme en aquella antiga colònia francesa, malgrat que en aquell moment constituïa per al compositor la pinzellada exòtica que estava tan en voga i raó per incloure-hi la cançó criolla. No obstant això, el quartet final sotto voce i el duet de l’última escena ens recorden el mestratge d’Auber, i el dramatisme amb què conclou l’obra, en un paisatge on el desert és substituït per un bosc frondós que adquireix tons espectrals, es resol de manera penetrant i sense un bri d’afectació. Manon i Des Grieux, a més, converteixen aquest bosc en un temple on s’uneixen en matrimoni in extremis, la qual cosa ens remet a aquest «temple de vivants piliers» de Correspondances amb què Baudelaire segellà, precisament en aquella època, el credo simbolista. L’última versió ja denota al títol mateix un canvi total de tessitura: Boulevard Solitude, nom inspirat a Henze pel film de Billy Wilder Sunset Boulevard, ja proclama que és la solitud l’estat d’esperit de l’home del segle XX. I encara que Manon no és la Norma Desmond de la cinta de Wilder, la decadència del Hollywood daurat que recreava el cineasta es correlaciona amb la que evidenciava llavors la vella Europa després de les dues grans guerres. Curiosament, una altra pel·lícula havia acostat Henze al text de Prévost: la cinta Manon d’Henri-Georges Clouzot, film amb el qual l’òpera no estableix vincles, però els últims minuts del qual degueren impressionar la retina de Henze per la plasticitat com Clouzot Manon o les passions de l’ànima 48 / 49

«L’OPACITAT AMB LA QUAL ES MANIFESTA A LA NOVEL·LA EL CARÀCTER DE MANON AFAVOREIX QUE ELLA PUGUI SER MODELADA MUSICALMENT AMB MÉS LLIBERTAT I QUE ESDEVINGUI EL CENTRE GRAVITATORI DE LES DIVERSES ÒPERES»

arrossega els seus personatges pel desert de Palestina i com ens mostra la inhumació de Manon (escena fonamental de la novel·la que obvien totes les òperes). Henze ens introdueix en un escenari amoral on l’amor es redueix a la trobada fortuïta, i en el qual la drogodepen- dència resulta de la incapacitat de l’home de satisfer el seu buit. La proteica partitura, que combina la influència del jazz amb ressons de la música tradicional francesa, està escrita seguint el dodecafonisme pel que fa a les figures de Manon i Des Grieux, però torna a una punyent notació tonal quan les desenfoca. Tota l’obra, de fet, s’interroga sobre els llenguatges d’avantguarda, ja que el valor de l’art pictòric també és qüestionat davant el mercantilisme i l’esnobisme creixents; i la cita culturalista l’escenifica l’episodi de la biblioteca en què Manon i Des Grieux copien uns versos de Catul a Lèsbia, perquè també el poeta llatí va cantar la seva desesperació davant l’abandonament de la seva amant. Manon, però, no podrà encarnar la libèrrima Lèsbia i acaba a la presó per la traïció del seu germà, ja que com s’infereix de la interpretació de Henze, les passions de l’home contemporani no mereixen ser gravades a la memòria del Temps. Cadascuna de les òperes, en definitiva, ofereix una lectura perfor- mativa de la novel·la prevostiana en funció de la manera com concep els afectes que assalten l’ànim dels personatges, perquè únicament la música pot escoltar la pell de l’ànima que, efectivament, el cant sensualitza. Manon Lescaut

Il·lustració finalista de la col·laboració entre l’Escola Massana i el Gran Teatre del Liceu. Autora: Marta Genís 50 / 51

LA VEU DE MANON: UN PRIMER VESTIGI D’HEROÏNA PUCCINIANA

Mar Medinyà Paula Alonso Historiadora de l’art Humanista

Manon Lescaut és un personatge que s’ha resistit a abandonar els escenaris des que fou concebuda, en forma de personatge literari, per l’abbé Prévost l’any 1731. Igual que les seves companyes operístiques, Manon és un personatge que es resisteix a caure en l’oblit tot i trobar la mort en escena, fet que la situa com una màrtir operística més, juntament amb la gitana Carmen, l’extraviada Violetta o la barroca Dido. En el context en el qual Puccini dota de veu la seva Manon, nasqueren un seguit de personatges femenins que, en l’àmbit de la ficció, semblaven gaudir d’una llibertat molt més gran que no pas les dones reals. A l’Europa de la segona meitat del segle XIX sorgiren personatges com Madame Bovary o Anna Karénina, en l’àmbit literari, o Carmen, en l’àmbit operístic, totes elles com a resposta als moviments feministes que començaven a brotar per Europa i que reclamaven tenir una part activa a l’espai públic. Aquests personatges femenins, Manon Lescaut

MANON SEMBLA ESTAR CONSTANTMENT DIVIDIDA ENTRE UN DESIG QUE S’ESCINDEIX I ES PERSONIFICA EN ELS DOS HOMES QUE LI MARCARAN EL DESTÍ

tots creacions masculines, eren personatges que, sobretot en el cas de l’òpera, acabaven morint per circumstàncies ineludibles. Hi ha qui ha llegit aquestes morts com un recordatori moral; hi ha qui creu que l’òpera és un espectacle transcendental, i, com a tal, aliè a l’òrbita del fet social i quotidià, però també hi ha qui creu que l’òpera és producte del seu temps i que per tant podria o hauria de ser llegida dins d’un context històric determinat. El cas de Manon, recuperat al llarg dels segles per Puccini, Massenet o Henze, i per nombrosos i diversos cineastes, va transcendir els marcs de la novel·la original i, en fer-ho, va rebre certes transformacions que la dotaren d’unes capacitats abans desconegudes per al personatge. Contràriament a la Manon literària, el personatge de Puccini passaria a ser la protagonista de la història i a tenir, per tant, veu pròpia i a parlar en primera persona. La Manon que apareix en escena és un personatge complex, en metamorfosi contínua, responent a les circumstàncies canvi- ants; sembla estar constantment dividida entre un desig que s’escindeix i es personifica en els dos homes que li marcaran el destí. Aquesta escissió quedarà plasmada en l’oposició ferma entre el desig de posseir luxe i riquesa, lligat al nom de Geronte, i el desig carnal i amorós, que respon al nom de Des Grieux. Manon estarà en un desequilibri constant. La Manon que veurem en escena apareix com una noia ingènua que es presenta a Des Grieux, el coprotagonista masculí, sense entendre els La veu de Manon: un primer vestigi d’heroïna pucciniana 52 / 53

mecanismes de seducció que la determinen. Manon està constantment envoltada d’homes, uns homes que es relacionen amb ella en la seva posició de dona jove i accessible. Manon apareix en un primer moment amb el seu germà, Lescaut, que l’acompanya al convent on està sent conduïda, amb aflicció i sense qüestionar-se el futur. Seguidament apareix Geronte, el tresorer ric i més aviat vell, antagonista masculí de Des Grieux i que acabarà sent el detonant del desenllaç tràgic de Manon. En un primer moment Des Grieux pretén fugir amb Manon, ja que ha sentit el rumor que Geronte, amb l’ajuda de Lescaut, la pretén raptar. Així doncs, fugen, però Lescaut els troba i convenç la seva germana perquè l’acompanyi a visitar Geronte, on ella acaba quedant-se per les como- ditats i el luxe. Allà arriba Des Grieux, que la convenç una altra vegada de marxar junts. Després d’un petit periple, Geronte els descobreix i els denuncia a les autoritats, tot abocant Manon al desterrament i Des Grieux al deshonor. El pes de l’autoritat cau brutalment sobre Manon, que és enviada a Louisiana juntament amb altres dones que la societat ha repu- diat. Des Grieux, en plena desesperació, decideix seguir-la, ja que, com canta al segon acte: «Nell’occhio tuo profondo, io leggo il mio destin!». La nostra protagonista és un personatge complex i dual que busca constantment allò que li ha d’aportar plaer, sigui amor o riquesa, alhora que defuig allò que, aparentment, no li convé, siguin homes o situacions incòmodes. Manon es presenta clarament com l’antítesi de Des Grieux: Manon Lescaut

LES FUTURES DONES PUCCINIANES SABRAN PRENDRE DECISIONS SOBRE EL SEU PROPI DESTÍ; SERAN DONES VALENTES QUE S’ENFRONTARAN AL MÓN D’HOMES DINS DEL QUAL HAN ESTAT CONCEBUDES

és una dona pertanyent a una suposada classe Al llarg de l’obra esdevé evident la poca capacitat mitjana i a qui, de mica en mica, els homes li van de decisió que té Manon sobre el seu propi destí, mostrant com la seva bellesa i el seu cos poden ja sigui en nom de l’honor familiar o per la mà arribar a donar-li tot allò que ella desitja del món. dels homes que s’encreuen amb ella. Des Grieux, Des Grieux, en canvi, és un home jove, un estu- en canvi, té la llibertat de decidir de fugir amb diant de confessió cristiana que, per una implícita Manon, d’anar-la a buscar i convèncer-la perquè mala sort, s’encreua amb una bellesa incompa- torni amb ell, i d’acompanyar-la en el periple final, rable anomenada Manon. És a partir d’aleshores tot sabent que el seu honor quedarà empastifat que el bon estudiant es va allunyant del seu però la seva vida no perillarà. suposat destí, un destí que ha de transcendir la La mort de Manon ens és presentada com un seva persona, a fi de seguir Manon fins a l’altre fet ineludible, tal com ho és la sortida del sol cada banda de l’oceà i, finalment al quart acte, acom- dia o el pes de la llei; en aquest cas, Geronte, que panyar-la en la seva mort. Manon és presentada cau damunt d’ella per raons de gelosia i poder, i com una dona apassionada però ingènua que es que desencadena el seu bandejament. Al quart deixa endur per allò que creu que necessita, però acte apareixen Manon i Des Grieux en un desert sense ser conscient dels mecanismes socials que erm i solitari a Louisiana on Manon s’enfrontarà l’envolten. A mesura que ambdós personatges a la mort. Les seves últimes paraules són colpi- conviuen, Des Grieux va perdent la solidesa dores, sobretot pel to contradictori: vol viure però al que sembla caracteritzar-lo en un inici per anar mateix temps s’acomiada del seu amant, li declara guanyant irracionalitat. Manon li fa perdre el seny. el seu amor, un amor que, tal com diu ella, trans- La veu de Manon: un primer vestigi d’heroïna pucciniana 54 / 55

Il·lustració finalista de la col•laboració entre l’Escola Massana i el Gran Teatre del Liceu. Autora: Berta Crespo Manon Lescaut Kike Meana Kike Adriá Pina Alegre Pina Adriá Pedro del Toro Oleg Radvan Oleg

EXPOSICIONS AL BALCÓ FOYER FINS AL 25 DE JUNY 15 + 1 = SETZE DESITJOS

El sentiment del DESIG. Aquest és el nostre punt de partida per aparellar una vegada més una exposició de pintura amb una òpera; Una selecció d’obres del Museu Europeu d’Art Modern MEAM amb les quals pretenem visualitzar els sentiments que precedeixen a un DESIG. El psicòleg nord-americà Steven Reiss va trobar 16 desitjos bàsics, fonts de moti- vació, que són clau a l’hora d’explicar els nostres actes; el que ens mou a interpretar, triar i actuar sobre el nostre entorn. Acceptació, Curiositat, Aliment, Família, Honor, Idealisme, Independència, Ordre, Activitat física, Poder, Amor i Sexe, Estalvi, Contacte social, Estatus, Tranquil·litat, Venjança. Ens hem basat en aquesta classificació (no sabem si certa), per posar imatge a cadascun d’aquests 16 tipus de desitjos mitjançant les arts visuals. Us presentem un punt de vista, dels molts que pot haver-hi, representats per aquestes 16 pintures seleccionades entre les obres de la col·lecció del Museu Europeu d’Art Modern MEAM. La veu de Manon: un primer vestigi d’heroïna pucciniana 56 / 57

cendirà la seva mort: «Le mie colpe travolgerà l’oblio, ma l’amor mio... non muor…». Amb aquestes paraules Manon s’acomiada i es converteix en el prototip de les futures heroïnes puccinianes. El comiat de Manon apareix com un miratge desèrtic en el qual Des Grieux queda alliberat del seu passat de deshonra, un passat que havia estat guiat per l’impuls de l’amor. Manon, en canvi, havent estat dester- rada i encarant-se a la mort, troba l’alternativa al convent, el punt final de la breu odissea d’una deserta donna que acabarà acceptant mort i amor en el seu últim sospir. Puccini, al llarg de la seva dilatada obra operística, fou compositor i escultor de grans personatges femenins i Manon sembla el model a partir del qual configuraria la resta de les anomenades heroïnes puccinianes, unes dones poderoses, tant en la vessant emocional com en la part sensual i sexual, característiques suposadament inherents a les dones; enginyoses, intel·ligents, sensibles. Les futures dones puccinianes sabran prendre decisions sobre el seu propi destí; seran dones valentes que s’enfrontaran al món d’homes dins del qual han estat concebudes. Però tot i que la veu de Manon encara no està preparada per enfrontar-se al món d’homes per al qual ha estat creada, sí que serà el primer vestigi sobre el qual es basaran els personatges femenins de Puccini, aquelles que posteriorment reconeixerem com a heroïnes puccinianes. Manon Lescaut

Escenografia de Miomir Denic per a Manon Lescaut la temporada 1971/72 (acte II) al Gran Teatre del Liceu La cita 58 / 59

Peca sense malícia, em deia per a mi mateix; és lleugera i imprudent, però recta i sincera’. Afegiu-hi que només amb l’amor ja n’hi havia prou per tancar-me els ulls a totes les seves faltes.

ABBÉ PRÉVOST Manon Lescaut. Traducció de Lluís Maria Todó. Manon Lescaut

Jorge de León encarna el rol de Renato Des Grieux, jove enamorat de Manon. 60 / 61

JORGE DE LEÓN: «ÉS EVIDENT QUE RES NO S’ACONSEGUEIX SENSE UNA BASE CLARA D’ESTUDI, DISCIPLINA, SACRIFICI, COMPLETA DEDICACIÓ I AMOR PEL QUE ES FA»

Cantant habitual als principals coliseus d’òpera del món, Jorge de León torna al Gran Teatre del Liceu després de cantar-hi com a Andrea Chénier aquesta temporada, i el tenor canari ho fa amb un nou repte, el de debutar en el rol de Renato Des Grieux de Manon Lescaut.

Gran Teatre del Liceu. Què significa el debut en aquest rol per a vostè?

Jorge de León. Des Grieux és un personatge ple de passió, sentiments, amb molta complexitat a l’hora d’executar-lo, tant pel que fa a la part vocal, com a la interpretativa; és un dels talismans per als tenors que afrontem aquest repertori, i genera, doncs, respecte i al mateix temps una gran il·lusió poder interpretar un rol tan meravellós.

GTL. Com que debuta en el rol, segur que l’ha estat estudiant inten- sament. ¿Té algun tenor de referència per a aquest paper?

JdL. Molts! D’alguna forma, les referències són necessàries per comparar els diversos estils i maneres d’interpretació, i crec que és fonamental, perquè també quan sóc públic, aspecte en què gaudeixo moltíssim, necessito emocionar-me, sorprendre’m i sentir. I aquesta és una altra manera de formar-se i sortir a la recerca del millor desenvolupament del personatge. Per a mi donar noms és desmerèixer els altres, considero que cadascú ha aportat i hi aporta matisos interessants molt personals i això els fa grans. Manon Lescaut

GTL. Des Grieux va evolucionant al llarg de de la música, tot cuidant i fent ús de la tècnica l’òpera, com l’òpera en si. Des del seu punt de perquè la interpretació doni el resultat desitjat. vista: com és aquesta evolució del personatge? És cert que Des Grieux va creixent en passió i dramatisme, i això el públic ho ha de rebre perquè JdL. Al principi som davant un adolescent la història narrada sigui al màxim de real possible. endinsat en els seus llibres i estudis, presentat com un personatge segur de si mateix davant les GTL. Des Grieux s’enamora de Manon des qüestions que es refereixen a l’amor, però canvia del primer moment que la veu. ¿Pot entendre sobtadament de manera de pensar davant la l’amor que sent Des Grieux per Manon? fascinació en conèixer Manon, tot desenvolupant aquest sentiment en duos i en la meravellosa JdL. Tot és possible en l’amor! L’amor no és un ària «Donna non vidi mai», amb la fugida junts i do que es dona, és una conquesta, una cosa que enamorats. Així, el primer acte es resol amb un sorgeix i que cada persona viu a la seva manera o final feliç. Però a partir del segon, i fins al final a la manera que li atorgui cada situació i circum- de l’òpera, es produeix un canvi dràstic i el tenor stàncies. En el cas que ens ocupa, el veig –i és es converteix en víctima d’un camí tempestuós, a una opinió personal– com un amor impossible causa de les circumstàncies i la situació que es i obsessiu. En tota l’òpera no es desenvolupa genera en aquesta relació amb Manon. I poste- cap instant de consumació d’aquest sentiment riorment amb el desenllaç tràgic i dramàtic de la amorós, és pura fascinació en moments de mort d’ella en la més pura desolació de dester- desacord i dolor. Quina quantitat de formes ens rament al desert. proposa la paraula Amor!

GTL. ¿Aquesta evolució com s’ha d’inter- GTL. Malgrat que Des Grieux estima Manon, pretar a nivell vocal? sembla que ella desitja més el luxe. Quina relació creu que s’estableix entre aquests JdL. Es podria generar un debat molt intens i inte- dos personatges? ressant, si tractéssim de fer aquesta pregunta al compositor, intèrpret, director musical, públic i JdL. No crec que Manon no estimés Des Grieux, algun crític... En el meu cas, com a intèrpret, consi- són la seva immaduresa i la seva inconsci- dero que s’ha de posar l’instrument vocal al servei ència les que generen una relació de constant Entrevista a Jorge de León 62 / 63

«NO CREC QUE MANON NO ESTIMÉS DES GRIEUX, SÓN LA SEVA IMMADURESA I LA SEVA INCONSCIÈNCIA LES QUE GENEREN UNA RELACIÓ DE CONSTANT DESENCERT»

desencert, potser provocat per la passió desen- JdL. Doncs es tracta d’una òpera que va tenir un frenada que ell li professa. En definitiva, són dos gran èxit de públic i de crítica, va ser una òpera personatges amb unes dimensions tan diferents que estava en constant evolució fins i tot un cop que gairebé està vaticinat el desenllaç funest. estrenada, amb les seves vuit revisions, l’última pocs anys abans de morir, la qual cosa demostra GTL. ¿És important una bona química entre que la duia al pensament sempre, madurant amb els dos cantants protagonistes o n’hi ha prou la seva pròpia persona, cosa que aconsegueix amb el bon ofici dels cantants? plasmar com a base fonamental d’aquesta obra: l’amor i la joventut. JdL. Per descomptat, crec que és necessari, facilita moltíssim la feina, el diàleg entre intèrprets és GTL. ¿Creu que, tal com molts van dir a fonamental, és part de la missió de l’assaig, on l’època de Puccini, és el successor de Verdi? se’ns presenten les diverses situacions que dona la lectura d’una obra que s’ha d’interpretar. També JdL. Realment, s’ha de reconèixer que la influ- hi ha circumstàncies que, per motius de substi- ència de Verdi és fonamental per a Puccini, igual tució per malaltia d’un company, comporten que et que per a Verdi ho van ser els compositors ante- trobes en un moment en què la relació és inexis- riors. I no per continuar una tradició compositiva tent i sorgeix la màgia de la improvisació, que fran- o per continuar l’obra de Verdi, sinó com a refe- cament, de vegades genera una frescor plena d’es- rent per crear nous estils de composició, melo- pontaneïtat que dona un nou concepte. Tot això dies, ritmes i harmonies, ens trobem amb un altre és el que demostra com de viva està l’òpera, com període en què Puccini deixa una empremta molt evoluciona i es manté radiant al llarg de la història. personal.

GTL. Després d’estrenar Le villi i Edgar, GTL. La que veurem al Gran Teatre del Liceu Puccini buscava una òpera d’èxit, i li va és una producció de Davide Livermore, amb arribar amb Manon Lescaut, estrenada l’acció situada en el context de la immigració poques setmanes abans de l’última òpera d’inicis del segle XX i en la qual vostè no ha de Verdi, Falstaff. Des del seu punt de vista, cantat abans. ¿Generalment té bona relació quina importància té aquesta òpera per al amb els directors d’escena? catàleg de Puccini? Manon Lescaut

JdL. És molt circumstancial, crec que som un equip amb un fi comú, hem d’explicar una història, i per fer-ho hi posem la dedicació i tota la il·lusió, per la qual cosa hi ha d’haver una relació en benefici del resultat que volem obtenir i que faciliti la tasca.

GTL. Quan li proposen cantar una òpera, ¿té molt en compte qui la dirigeix escènicament per acceptar o no?

JdL. Clarament tinc les meves preferències, però trobo molt interessant el fet de trobar-me amb noves expectatives i amb propostes diferents, tot forma part del camí de l’evolució professional. La cosa principal entre els dos és comprendre l’objectiu que es vol aconseguir; en el meu cas, jo necessito entendre què es vol explicar per poder transmetre-ho i aquesta és la clau d’una perfecta relació.

GTL. Molts dels seus seguidors ja coneixen la seva història: l’any 2010 va interpretar Andrea Chénier al Teatro Real de Madrid, on estava contractat com a cover, i l’èxit va ser absolut. Què va significar aquest Andrea Chénier per a la seva carrera?

JdL. Va ser un moment especial que va ajudar a impulsar la meva carrera des del punt de vista mediàtic i de promoció, ja que tenia compromisos importants que més tard formarien part de la conciliació de l’esforç i de la feina esmer- çada per estar a l’alçada de les circumstàncies. Entrevista a Jorge de León 64 / 65

«REALMENT S’HA DE RECONÈIXER QUE LA INFLUÈNCIA DE VERDI ÉS FONAMENTAL PER A PUCCINI, IGUAL QUE PER A VERDI HO VAN SER ELS COMPOSITORS ANTERIORS»

GTL. Des d’aleshores vostè canta als escenaris més importants del món: Nova York, Milà, Viena… Què diria als joves cantants que ara llegeixen aquesta entrevista?

JdL. Crec que seria un error que seguissin les meves mateixes pautes, aquesta carrera és molt personal i cadascú ha de tenir clares les seves fites i expectatives. Però és evident que res no s’aconsegueix sense una base clara d’estudi, disciplina, sacrifici, completa dedicació i amor pel que es fa, i tot això desem- bocarà en un camí que s’adequarà a aquestes expectatives.

GTL. Al Gran Teatre del Liceu, a banda de l’Andrea Chénier d’aquesta temporada, ja ha interpretat òperes com Simon Boccanegra, Madama Butterfly i Tosca. Quina relació té amb el públic de Barcelona?

JdL. M’agrada el seu nivell de coneixement i la seva exigència, l’intèrpret s’exposa a un alt nivell i això fa que sigui un públic que desitgis conquistar. Té un gran coneixement i és part fonamental de l’evolució de l’òpera, la fa continuar viva.

GTL. La propera temporada torna al Liceu amb Pinkerton (Madama Butterfly). ¿El veurem sovint per aquí? JdL. És el meu desig, em trobo en una ciutat meravellosa, en un teatre amb un equip humà fantàstic, em sento en família, a més del privilegi de formar part de la història d’un temple històric i operístic tan emblemàtic. Manon Lescaut

Daniela Dessì i Fabio Armiliato com a Manon Lescaut i Renato Des Grieux, la temporada 2006/07. 66 / 67

MANON LESCAUT AL LICEU

Jaume Tribó Mestre apuntador

Estrena absoluta: 1 de febrer de 1893 al Teatro Regio de Torí Estrena a Barcelona i al Liceu: 5 d’abril de 1896 Darrera representació al Liceu: 8 de gener de 2007 Total de representacions al Liceu: 60

No cal fer gaires esforços per recordar el sostre del prosceni del Liceu que es va cremar, l’arc del damunt de l’orquestra. Hi vèiem tres plafons pintats el 1909 pel barceloní Ramir Lorenzale i Rogent (1859-1917) dedicats a l’òpera francesa, alemanya i italiana. El plafó del mig, més gran que els altres, representava un moment de l’acte tercer de La valquí- ria. Els dels costats eren pintures amb escenes de Manon de Massenet i Otello de Verdi. Les tres pintures no han perdut vigència. Ni l’Otello ni La valquíria no es discuteixen. Pot sobtar la preferència de Manon per damunt d’altres títols francesos. La popularitat de les òperes és qual piuma al vento, imprevisible, però «la Manon» era la de Massenet. La de Puccini arribaria més tard, tant pel que fa a l’estrena absoluta com pel que fa al Liceu.

Manon Lescaut

Manon Lescaut s’estrena al Liceu i a Barcelona el Dotze anys després torna Manon Lescaut al 1896. Va ser el primer Puccini que vàrem conèixer. nostre Teatre i ho fa amb una parella protagonista L’operació tenia un cert risc. Un any i mig abans arravatada com eren Lina Pasini-Vitale i Piero s’hi havia estrenat la Manon de Massenet amb la Schiavazzi. A la soprano, de carrera brillantíssima, mítica Hariclea Darclée. La de Puccini començà hem d’agrair que el 28 de desembre de 1911 amb un èxit discret ajudat per Eva Tetrazzini, muller cantés en català tot l’acte primer de La valquí- del mestre Cleofonte Campanini, que dirigia l’or- ria amb el tenor Joan Raventós i el baix Conrad questra, i germana de la famosa lleugera Luisa Giralt, sota els auspicis de l’Associació Wagne- Tetrazzini que no va cantar mai al Liceu. Hem de riana, que maldava per representar Wagner en la convenir que alguna consideració devia merèixer llengua pròpia del país. El mateix fet es repetí el l’òpera de Puccini per ser escollida per a la inau- 3 de gener de 1912; aquell cop es tractava d’una guració de la temporada de primavera del 1896. funció a favor dels soldats destinats a Melilla, Les inauguracions de temporada tenien una trans- que no era pas el públic que més ho podia agrair. cendència que ara han perdut del tot. L’obra havia Piero Schiavazzi era un tenor arrauxat, tant, que agradat. La prova és que, estrenada l’abril del 1896, sovint l’actor es menjava el cantant, una perso- tornava aquí el novembre del mateix any. Aquell nalitat generosa i apassionada caracteritzada per cop s’alternaren Eva Tetrazzini i Elisa Petri, dues un estil exaltat, forassenyat i agressiu, intèrpret valuoses dives de l’època. Volem destacar que el excel·lent del melodrama verista, que arravatava diumenge 3 de gener de 1897 i a causa de la en la Zazà de Leoncavallo, però que era qüesti- cancel·lació d’Hamlet de Thomas, Elisa Petri va onat quan ens va cantar Rigoletto. cantar Manon Lescaut, tarda i nit, a dos quarts de Del 1909 al 1923 són catorze anys en els quatre i a dos quarts de nou; una proesa que no quals el Liceu va poder prescindir de la Manon li va ser agraïda. El mateix mèrit o potser encara pucciniana mentre que la de Massenet s’hi repre- més, ja que malgrat el títol és Des Grieux la part sentava en onze temporades. Els gustos del de més gran compromís, va recaure en el tenor públic liceista eren ben clars. La Manon Lescaut Fiorello Giraud en la seva única temporada al Liceu. del 1923 va comptar amb el matrimoni format per Manon Lescaut al Liceu 68 / 69

Augusta Concato i Nino Piccaluga, dos cantants Elisabetta Barbato i Vasco Campagnano i el 1959 notables i d’un molt bon aspecte físic, tret que els Renata Tebaldi, justament tan estimada aquí fins a feia idonis per a aquest títol. Lescaut, el baríton, l’extrem de crear el «tebaldisme», un corrent d’ad- era Marcos Redondo, que abans de d’esdevenir miració que el Liceu ha reservat a ben pocs. A el «divo» famós de la sarsuela havia provat fortuna partir d’aleshores ha esdevingut un títol de reper- com a baríton d’òpera i que precisament debu- tori al qual les empreses i direccions artístiques tava al Liceu amb Manon Lescaut. han reservat els més grans intèrprets. El desembre Més de vint anys sense Manon Lescaut i quan del 1964 eren Montserrat Caballé i Bernabé torna al Liceu el 1944, amb la nostra Mercè Martí, casats quatre mesos abans. El 1971, dos Capsir, es produeix la deserció rocambolesca artistes excelsos, Virginia Zeani i Plácido Domingo del «divo» tenor Giacomo Lauri-Volpi, que mitja (debut aquí de Domingo com a «divo» tenor), van hora abans de començar la representació comu- encarnar una de les més glorioses Manon Lescaut nica que està indisposat. Canta el nostre tenor de tota la cronologia liceista. El 1976 la magnífica Pau Civil, que s’ha d’alçar de la butaca on s’havia Ghena Dimitrova cantava la seva primera Manon assegut com a espectador i que és immedia- Lescaut amb un tenor de casa, el barceloní Fran- tament vestit i maquillat. Lescaut era el baríton cesc Lázaro. El 1980 Montserrat Caballé repeteix madrileny Ángel Anglada, que acabaria els seus aquest títol, aquest cop amb el tenor Francisco dies el 1969 després d’haver exercit molts anys Ortiz i el recordat Vicenç Sardinero com a Lescaut. com a mestre apuntador al Liceu. La Manon de Puccini es representava cada Maria Caniglia, la diva tan estimada pel públic cop més, mentre que es feia evident l’oblit liceista i inesperadament desbancada per la jove progressiu de l’obra de Massenet. El 1986 hi Renata Tebaldi, cantava Manon Lescaut el 1947, teníem Raina Kabaivanska, gran especialista en i hem de convenir que d’aleshores ençà el Liceu el rol puccinià, amb un tenor que prometia, Jesús va començar a valorar aquest Puccini, ja que amb Pinto, i la classe i distinció de la veu d’Antonio una certa freqüència s’ha repetit com a òpera molt Blancas, dirigits pel mestre Maurizio Arena i amb admirada. El 1954 la protagonitzava la parella una regia admirable de Pier-Luigi Samaritani. Manon Lescaut

Només quatre anys més tard teníem una altra Manon Lescaut memorable amb Mirella Freni. El tenor era Peter Dvorský, eslovac de naixença però amb una italianitat inqüestionable en el fraseig i l’estil. El nostre Enric Serra hi era un Lescaut esplèndid. Va dirigir el famós mestre suís Silvio Varviso, molt afligit pels fets que li tocà viure: en ser atracats en plena Rambla ell i la seva muller, l’agressor va trencar el canell a la dona; foren dies d’angoixa i de dolor quan després d’una setmana es va descobrir que li havien enguixat el braç malament. El mestre Varviso va prometre que mai més no tornaria a Barcelona. El nefast incendi del Liceu va significar una pausa pel que fa a les representacions. Manon Lescaut no hi va tornar fins a la temporada 2006/07, deu representacions dirigides per l’admirable mestre Renato Palumbo i en una producció «clàssica» de Liliana Cavani del millor bon gust; el saló de l’acte segon és per recordar. Els intèrprets, magnífics, com ja era habitual en aquesta òpera. Recordem en primer lloc l’exímia Daniela Dessì, que ens ha deixat ara fa dos anys, i el seu company Fabio Armiliato, parella a l’escenari i a la vida real. Les representacions n’eren moltes i hi actuaren també Maria Guleghina i Marcello Giordani. El repartiment era de luxe, amb els Lescaut de Ludovic Tézier i Robert Bork i els Geronte di Ravoir de Carlos Chausson i Enric Serra. Hi havia encara la inclusió del gran tenor wagnerià René Kollo en el rol del tot inapropiat de maestro di ballo. Contra els pronòstics, Kollo va venir, va assajar els dies previstos i va cantar totes les deu representacions.

Consulteu la cronologia detallada a: https://goo.gl/NgEKas 70 / 71 Manon Lescaut

CRONOLOGIA

PUCCINI MÚSICA

1858 Giacomo Puccini neix a Lucca (Itàlia). El pare Orphée aux enfers (J.Offenbach). La magicienne és l’organista de la catedral i també descendent (J.Halévy). Neix R.Leoncavallo. Reconstrucció de músics del Covent Garden (Londres)

1864 Mor el pare: la família de Giacomo destija que La belle Hélène (J.Offenbach). Mor també acabi sent organista de la catedral G.Meyerbeer (G.Rossini compon Chant funèbre com a homenatge). Neix R.Strauss

1868 A Lucca comença a estudiar música Die Meistersinger von Nürnberg (R.Wagner). Hamlet (A.Thomas). Mefistofele (A.Boito, 1a versió). Mor G.Rossini

1872 1a feina documentada: assistent musical per R.Wagner posa la 1a pedra del Festspielhaus, a la festivitat de la Santa Croce a la catedral. el seu teatre de Bayreuth (Baviera). G.Bizet Després, organista a Lucca i rodalies comença Carmen. Neix J.Malats

1876 Va a peu de Lucca a Pisa amb uns amics per R.Wagner inaugura Festspielhaus amb la seva veure una òpera, Aida, fet que influirà en què tetralogia íntegra. La Gioconda (A.Ponchielli). deixi l’orgue i aspiri a l’òpera Neixen P.Casals, M.de Falla i E.Wolf-Ferrari. Mor F.M.Piave

1880 Messa a 4 voci con orchestra. Trasllat a Milà Jean de Nivelle (L.Delibes). Das Spitzentuch der per estudiar al Conservatori (serà alumne d’A. Königin (J.Strauss II) Ponchielli)

1883 Presenta al I Concorso Sonzogno la seva 1a Mor R.Wagner. El Liceu estrena el seu 1r Wagner: òpera, Le Villi: perd Lohengrin. Lakmé (L.Delibes). S’obre la 1a seu del Metropolitan Opera House (Nova York) 72 / 73

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1r cable transatlàntic submarí Napoleó III i l’emperadriu Eugènia, il·lesos d’un atemptat del revolucionari italià F.Orsini quan anaven a l’òpera a París

Maximilià d’Habsburg, emperador de Mèxic

L.Lartet descobreix l’Home de Cromagnon Cau Isabel II i neix la pesseta (Homo sapiens). Mor L.Foucault

Creen el Metropolitan Museum of Art de Nova Comença la III Guerra Carlina. Moren G.Mazzini York. Sorgeix L’Esquella de la Torratxa i B.Juárez

Richard Wagner in Bayreuth (F.Nietzsche). Mor M.Bakunin A.G.Bell patenta el telèfon, després de l’invent d’A.Meucci. Bal au moulin de la Galette (P.-A. Renoir)

Le penseur (A.Rodin). Heidi (J.Spyri). J.Milne I Congrés Catalanista. Revolució i guerra civil millora el sismògraf a Argentina entre la República i Buenos Aires, que perd

A.Gaudí assumeix la construcció de la Mor K.Marx. Neix B.Mussolini Sagrada Família. F.Nietzsche comença a escriure Also sprach Zarathustra Manon Lescaut

PUCCINI MÚSICA

1884 Estrena triomfal de Le Villi (Teatro Dal Verme, Manon (versió de J.Massenet, anterior a la de Milà): l’editor G.Ricordi en compra els drets Puccini i posterior a la de D.-F.Auber, de 1856). i li encarrega una altra òpera. Torí estrena Mor B.Smetana. R.Strauss dirigeix per 1a una altra versió de Le Villi (ja amb 2 actes). vegada Probablement ara comença la relació amb Elvira, que deixarà el marit per ell. La seva relació serà tempestuosa per la gelosia d’ella (moltes vegades, fundada) però estaran junts sempre i tindran un fill l’any 1886. Mor la mare

1885 Le Villi al Teatro alla Scala. Comença a Le Cid (Massenet). The Mikado (A.Sullivan) compondre Edgar

1889 Fracassa Edgar, estrenada a La Scala (en farà P.Mascagni acaba de compondre Cavalleria canvis). Subsisteix gràcies al sou de G.Ricordi, rusticana. Los amantes de Teruel (Bretón). Don que encara hi confia: treballa sobreManon Juan (R.Strauss). 1a demostració pública de la Lescaut. 2n viatge al Festspiele de Bayreuth (ja gramola (San Francisco) hi va anar l’any 1888). A Milà veu la Tosca que protagonitza l’actriu S.Bernhardt

1893 L’estrena triomfal de Manon Lescaut (Teatro Falstaff (G.Verdi). Una vintena de morts per Regio de Torí) el consagra. Projecta amb una bomba al Liceu durant la inauguració de la G.Ricordi La bohème (R.Leoncavallo compon temporada una òpera del mateix títol i argument però l’estrenarà després)

1896 Nou èxit durant l’estrena de La bohème (dirigida 1a òpera de Puccini al Liceu: Manon Lescaut. El per A.Toscanini al Teatro Regio de Torí) Liceu estrena Pepita Jiménez (Albéniz). Andrea Chénier (U.Giordano). Also sprach Zarathustra (R.Strauss)

1897 Compon Inno a Diana (veu i piano). La La bohème (R.Leoncavallo). La revoltosa bohème, a Manchester, Berlín i Viena (R.Chapí). Mor J.Brahms. Neix M.Fleta. R.Strauss dirigeix al Teatre Líric/Sala Beethoven (Barcelona)

1898 París aplaudeix La bohème. Comença a La bohème de Puccini al Liceu. Fedora compondre Tosca (U.Giordano). Neix G. Gershwin. El Liceu instal·la la seva marquesina Cronologia 74 / 75

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Une baignade à Asnières (G.Seurat) Sorgeixen el Dow Jones Industrial Average i el Dow Jones Transport Average

Patent de la 1a motocicleta (G.Daimler amb Roma posa la 1a pedra del monument a Víctor W.Maybach). Construcció del 1r automòbil, Manuel II. Entitats de Catalunya lliuren un de 3 rodes (K.Benz) Memorial de Greuges a Alfons XII, poc abans de morir (regència de Maria Cristina)

París inaugura la Torre Eiffel. Kyoto obre la El príncep hereu austríac Rudolf d’Habsburg fàbrica de cartes Nintendo (acabarà fent apareix mort a Mayerling. Neix A.Hitler videojocs). De sterrennacht (Van Gogh)

R.Diesel patenta el motor dièsel. Neix J.Miró Patent de Coca-Cola

Ubu roi (A.Jarry). Prosas profanas (R.Darío) Restauració dels Jocs Olímpics (Atenes)

1a projecció cinematogràfica a Barcelona, 2 Barcelona incorpora Gràcia, Sant Martí, Sant anys després dels germans Lumière. Neix J.Pla Andreu, Sant Gervasi, Sants i Les Corts

J’accuse…! (É.Zola). La barraca (V.Blasco España perd Cuba, Filipines i Puerto Rico Ibáñez). The War of the Worlds (H.G.Wells) en la seva guerra contra els EUA. Mor O.von Bismarck Manon Lescaut

PUCCINI MÚSICA

1900 Estrena triomfal de Tosca (Teatro Costanzi, La cenerentola (E.Wolf-Ferrari). A.Schönberg Roma). A Londres es representa Tosca i hi veu comença a compondre Gurre-Lieder l’obra teatral de D.Belasco Madama Butterfly. Des d’ara viurà preferentment a la seva casa de la Toscana a Torre del Lago (avui, museu)

1901 Compra els drets de Madama Butterfly i comença Moren G.Verdi i C.Angeloni (va ser professor a compondre l’òpera. Compra un cotxe (gran de Puccini a Lucca i havia estat alumne del seu afició seva, a més de la caça) pare, M.Puccini). R.Strauss estrena Feuersnot; triomfa al Liceu (Ein Heldenleben i d’altres). Neix J.Rodrigo

1902 Assisteix a Montecarlo a una Tosca amb Tosca al Liceu. El Liceu estrena I Pirinei N.Melba i E.Caruso. La fillastra es casa amb (F.Pedrell). Pelléas et Mélisande (C.Debussy) l’empresari S.Leonardi

1903 Un accident de cotxe l’obliga a utilitzar una Tiefland (E.d’Albert, amb llibret de R.Lothar cadira de rodes temporalment: convalescència basat en Terra baixa, d’A.Guimerà) a Torre del Lago, complicada per la seva diabetis, fet que retarda la composició de Madama Butterfly. Mor el marit de la seva parella. Compra una barca amb motor

1904 Fracassa Madama Butterfly durant l’estrena: Hélène (C.Saint-Saëns). Armida (Dvoák, que la retira de La Scala, la reforma i sí triomfa a mor aquest mateix any) Brescia (Teatro Grande). Es casa amb Elvira tot i que segueix la gelosia

1905 Estrena un Requiem a la Casa di Riposo (Milà) Salome (R.Strauss). Amica (P.Mascagni). La pels 4 anys de la mort de G.Verdi vida breve (M.de Falla). La mer (C.Debussy)

1907 Va a Nova York perquè el Metropolitan La llegenda de la ciutat invisible de Kitej Opera House programa òperes seves. A (N.Rimski-Korsakov). Mor E.Grieg Broadway veu The Girl of the Golden West (de D.Belasco), base de La fanciulla del West Cronologia 76 / 77

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Die Traumdeutung (S.Freud). 1a exposició Assassinat d’Humbert I d’Itàlia: el succeeix individual de Picasso (al local Els Quatre Gats, Víctor Manuel III. Mor la reina Victòria: Eduard Barcelona) VII, nou rei britànic

G.Marconi transmet un missatge en Morse a A Catalunya sorgeixen l’Associació Wagneriana, través de l’Atlàntic. Mor Leopoldo Alas “Clarín”. la Lliga Regionalista i l’Escola Moderna de Neix T.Garcés Ferrer i Guàrdia. Neix Hirohito

Le Voyage dans la Lune (germans Méliès). Alfons XIII assumeix el regnat efectiu (Maria Cañas y barro (V.Blasco Ibáñez). Estetica Cristina ha estat regent) (B.Croce)

Els germans Wright fan volar l’avió Flyer durant Els EUA controlen Guantánamo (Cuba). 1r Tour 12 segons als EUA de France

Neix S.Dalí. La busca (Pío Baroja) Entente Cordiale (França-Gran Bretanya)

Teoria de la relativitat especial (A.Einstein). Revolució russa Grup expressionista Die Brücke

Les demoiselles d’Avignon (Picasso) Triple Entente (França-Gran Bretanya-Rússia) Manon Lescaut

PUCCINI MÚSICA

1909 Se suïcida una minyona de la casa a la qual Madama Butterfly al Liceu. Elektra (R.Strauss). Elvira acusa des de 1908 d’una relació Els Ballets Russos de S.Diaghilev comencen a sentimental amb ell: l’autòpsia prova que era París la seva gira internacional verge i la seva família demanda Elvira (tot i que hi ha un pacte econòmic extrajudicial): la composició de La fanciulla del West es retarda

1910 El Metropolitan Opera House estrena Don Quichotte (J.Massenet). L’Oiseau de feu triomfalment La fanciulla del West, (I.Stravinski) coprotagonitzada per E.Caruso i dirigida per A.Toscanini

1912 Mor el seu editor de sempre i amic, G.Ricordi Daphnis et Chloé (M.Ravel). Ariadne auf Naxos (no s’entendrà tan bé amb el fill, T.Ricordi). (R.Strauss). Titaina (E.Morera). Mor J.Massenet. F.Torrefranca publica Puccini e l’opera Neixen X.Montsalvatge i J.Cage internazionale, un assig crític amb ell

1917 Estrena La rondine a Montecarlo (havia de ser a Rapsodie nègre (F.Poulenc). Parade (E.Satie). Viena però la I Guerra Mundial ho impedeix) Simfonia clàssica (S.Prokófiev)

1918 El Metropolitan Opera House estrena Il trittico Mor C.Debussy. Neix L.Bernstein (Il tabarro, Suor Angelica, Gianni Schicchi), amb crítiques dividides segons cada peça

1923 A.Toscanini dirigeix Manon Lescaut en el 30 Neixen M.Callas i V.dels Àngels. El Liceu aniversari d’aquesta òpera. Coneix B.Mussolini. estrena Marianela (J.Pahissa). El retablo de Comença a fer-li mal la gola: és el tumor que el Maese Pedro (M.de Falla) matarà

1924 Nomenat Senatore del Regno. Mor a Erwartung (A.Schönberg). Rhapsody in Blue Brussel·les, on tracten el seu tumor. Turandot (G.Gershwin). F.Poulenc estrena el ballet de està inacabada: F.Alfano rep l’encàrrec de Casa S.Diaghilev Les biches Ricordi i A.Toscanini d’acabar-la

1926 Estrena pòstuma de Turandot: A.Toscanini Concierto para clave y 5 instrumentos (M.de interromp la representació a La Scala en el Falla) punt de la partitura en què Puccini va deixar de compondre. (Turandot arribarà al Liceu l’any 1928) Cronologia 78 / 79

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Manifesto del Futurismo (F.T.Marinetti). Setmana Tràgica a Catalunya i afusellament F.L.Wright dissenya la Robie House posterior de F.Ferrer i Guàrdia

G.Claude presenta la llum de neó. La Danse Comença la Revolució mexicana. J.Canalejas, (H.Matisse) president del Govern espanyol

Descobriment del bust de Nefertiti. Mor Enfonsament del Titanic. Assassinat de l’escriptor M.Menéndez y Pelayo J.Canalejas, president del Govern espanyol

Moren E.Degas, A.Rodin, É.Durkheim i F.von Revolució russa. Mor E.Prat de la Riba. Vaga Zeppelin general a Espanya

J.Cocteau publica Le coq et l’arlequin, assaig Acaba la I Guerra Mundial. Assassinat del tsar sobre art i música Nicolau II i la seva família

El poema de la rosa als llavis (J.Salvat- Comença la república de Turquia i la Papasseit). Neix F.Zeffirelli presidència d’Atatürk. Comença la dictadura de M.Primo de Rivera a Espanya

Manifeste du surréalisme (A.Breton). Der Mor Lenin Zauberberg (T.Mann). Moren À.Guimerà i J.Salvat-Papasseit. J.de la Cierva prova amb èxit el seu autogir

Mor A.Gaudí Fracassa un atemptat contra B.Mussolini. Cop d’Estat a Portugal. Hirohito, emperador de Japó Manon Lescaut

Escenografia de Miomir Denic per a Manon Lescaut la temporada 1971/72 (acte III) al Gran Teatre del Liceu La cita 80 / 81

Morim a Le Havre, amor meu. Que la mort posi fi tot d’una a totes les nostres desgràcies. ¿Hem d’anar a arrossegar-les fins a un país desconegut, on hem d’esperar, sens dubte, excessos més horribles, ja que aquest és el meu suplici? Morim —repetí—; o almenys dóna’m la mort, i vés a buscar una altra sort entre els braços d’una amant més afortunada.

ABBÉ PRÉVOST Manon Lescaut. Traducció de Lluís Maria Todó. Manon Lescaut 82 / 83

SELECCIÓ D’ENREGISTRAMENTS

Verónica Maynés Musicòloga, crítica musical i professora d’Història de la Música

Selecció en CD Montserrat Caballé, Plácido Domingo, Robert Tear, Vicente Sardinero, Delia Wallis i Noël Mangin. Ambrosian Opera Chorus i New Philhar- monia Orchestra. Director: Bruno Bartoletti. 1972. EMI. Mirella Freni, Plácido Domingo, Renato Bruson, Robert Gambill i Brigitte Fassbaender. Cor de la Royal Opera House. Orquestra Philhar- monia. Director: Giuseppe Sinopoli. 1984. Deutsche Grammophon. Mirella Freni, Luciano Pavarotti, Dwayne Croft, Ramón Vargas, Giuseppe Taddei i Cecilia Bartoli. Cor i orquestra del Metropolitan Opera House. Director: James Levine. 1993. Decca. Els anys no han restat valor a aquesta versió referencial, que compta amb el magnífic treball de la parella protagonista. Montserrat Caballé és una Manon de bellíssima línia canora, que llueix aquí les virtuts que caracteritzen el seu cant: domini absolut del fiato, pianissimi commovedors, expressió delicadíssima i admirable puresa de fraseig. Plácido Domingo Manon Lescaut

recorre els pentagrames amb una passió ardorosa niana amb un domini sorprenent de la tècnica i un profund lliurament emocional, transmetent i de l’expressió, i adornant les seves interven- vivament els sentiments amorosos del seu perso- cions amb la inigualable bellesa del seu timbre. natge. La direcció de Bruno Bartoletti ressalta la Pavarotti aporta una visió escruixidora de Des visible càrrega dramàtica de l’obra, agrupant el Grieux, amb aguts irreprotxables i una colpi- respecte a la grafia original amb la fantasia per dora implicació emocional, aconseguint que els llegir entre línies. moments climàtics de l’heroi literari brillin en tota Mirella Freni va ser una Manon sense compa- la seva esplendor musical. James Levine manté ració, exultant de bellesa en la línia de cant i la intriga de principi a fi, i aconsegueix, amb la única a l’hora de recrear totes les contradiccions seva orquestra, moments de màxima expressió de l’heroïna protagonista. L’evolució musical de dramàtica tot reproduint el fil dramàtic amb una Manon, des de la ingenuïtat i frescor dels primers naturalitat esbalaïdora. compassos fins a la tràgica desesperació final, no té parangó en la història de la interpretació Selecció en DVD pucciniana. En el punt àlgid de la seva carrera, Kiri Te Kanawa, Plácido Domingo, Thomas Allen, Plácido Domingo signa una lectura angoixant, Robin Leggate i Forbes Robinson. Orquestra i que commou de principi a fi per la devoció amb la cor de la Royal Opera House. Director: Giuseppe qual converteix el verb en so. L’orquestra de Sino- Sinopoli. Director d’escena: Götz Friedrich. 1983. poli actua en simbiòtica unió amb els cantants, NVC ARTS. DVD. recolzant i respirant a l’una, detenint el metrònom Maria Guleghina, José Cura, Lucio Gallo, allà on la dramatúrgia ho requereix i matisant en Marco Berti, Luigi Roni. Orquestra i cor del Teatro una gamma de sorprenents intensitats sonores. alla Scala de Milà. Director: Riccardo Muti. Direc- Mirella Freni i Luciano Pavarotti formen una tora d’escena: Liliana Cavani. 1998. Arthaus. DVD. simbiòtica parella artística, que es complementa Jonas Kaufmann, Kristine Opolais, Christopher a la perfecció en aquest magnífic registre. Freni Maltman, Maurizio Muraro i Benjamin Hulett. torna a ser aquí la Manon ideal, capaç de passe- Orquestra i cor de la Royal Opera House. jar-se pels complicats racons de la grafia pucci- Director: Antonio Pappano. Director d’escena: Selecció d’enregistraments 84 / 85

Jonathan Kent. 2015. Arthaus. DVD i Blu-ray. simfònic de l’obra i oferint bones individualitats Sinopoli i Domingo repeteixen experiència solístiques amb una orquestra magistralment en aquesta versió, que va comptar amb Kiri Te jerarquitzada. La regia la signa la directora de Kanawa com a Manon. La soprano brilla aquí pels cinema Liliana Cavani, amb una estètica circum- seus grans dots de teatralitat, agrupant sensua- scrita a la idea original de l’autor, en clau tradici- litat i passió en una lectura d’irresistible contingut onalista i cedint tota la gestualitat i expressivitat emocional, que conté els matisos sonors més al treball dels cantants. variats. L’apassionat relat que Domingo fa de la Entre les versions més recents, destaca la història és un dels grans assoliments del registre, d’Antonio Pappano al capdavant de l’orquestra i és aquest un dels seus millors papers quant a i el cor de la Royal Opera House, amb Kristine l’equilibri entre tècnica, bellesa i expressió. Götz Opolais i Jonas Kaufmann en els rols principals. Friedrich contextualitza la història en l’època Kristine Opolais efectua un memorable perfil descrita, amb vestuari i decorats de tall clàssic. psicològic de la protagonista, seduint l’oient amb La batuta de Sinopoli ofereix una autèntica lliçó la seva captivadora vena lírica, de delicada emoti- de cant puccinià, tot donant suport als solistes vitat. Jonas Kaufmann aporta la bellesa sorpre- sense treure’ls protagonisme i aportant expec- nent del seu cant en una interpretació captiva- tació al desenvolupament de la trama. dora, que remou els sediments més profunds de Maria Guleghina s’adapta admirablement l’esperit pel lliurament absolut amb el qual canta als frenètics canvis d’humor de Manon, i va de el seu personatge, des dels pianissimi més íntims la tendresa a l’exasperació tot reproduint musi- fins als forti més esquinçadors. Antonio Pappano calment els calidoscòpics sentiments de la es lliura en cos i ànima per extreure tota la passió protagonista. José Cura experimenta totes les que contenen els pentagrames puccinians. sensacions sonores imaginables des de l’òptica Jonathan Kent situa l’acció en l’actualitat, amb de la lucidesa artística i l’entrega emocional, a la provocadors escenaris en concordança amb l’evo- qual contribueix el seu bell timbre de profundes lució psicològica de Manon i que fan reflexionar ressonàncies. Des del fossat, Riccardo Muti sobre els efectes devastadors de l’afany de poder. aporta coherència al conjunt, incidint en l’aspecte Manon Lescaut

EMMANUEL VILLAUME DAVIDE LIVERMORE GIÒ FORMA Director musical Director d’escena i escenògraf Escenografia

Nascut a França, ha treballat amb Nascut a Torí i amb una àmplia Estudi format per dissenyadors, companyies d’òpera i orquestres trajectòria al món teatral, ha treba- artistes i arquitectes fundat per Cris- d’arreu del món. En la seva sisena llat als teatres italians Maggio Musi- tiana Picco, Florian Boje i Claudio temporada com a director musical a cale Fiorentino, Teatro Regio de Torí, Santucci l’any 1998 a Milà. Han treba- la Dallas Opera, la temporada vinent Teatro San Carlo de Nàpols, Teatro llat en produccions operístiques, esde- té previst dirigir-hi tres produccions: Carlo Felice de Gènova, Teatro La veniments, exposicions, música i moda. Der fliegende Holländer (R. Wagner), Fenice de Venècia, així com al Festival També han creat escenografies per a Carmen (G. Bizet) i Manon Lescaut Rossini de Pesaro. La seva obra s’ha concerts en directe de Vasco Rossi o (G. Puccini). Després de la seva parti- pogut veure fora del seu país, a l’Opera Tiziano Ferro, així com l’escenari de la cipació a l’òpera Thaïs a la Metropo- Philadelphia, Opéra National de Mont- visita del papa Francesc a Monza. Amb litan Opera de Nova York, hi tornarà peller, Bunka Kaikan de Tòquio, Seoul Davide Livermore han creat esceno- el proper mes de novembre amb Les Arts Center, Palacio de la Ópera de la grafies per a les òperes Otello, Norma, pêcheurs de perles. La temporada Corunya, Teatro Arriaga Antzokia de Falstaff, Manon Lescaut, Tamerlano, vinent també té previst tornar a la Bilbao, Teatro de la Zarzuela de Madrid Don Pasquale, Un ballo in maschera, Deutsche Oper de Berlín per dirigir i Palau de les Arts de València, que va Aida, Maria Stuarda, Anna Bolena, Don Quichotte de J. Massenet. Des de dirigir entre els anys 2015 i 2017. Al Roberto Devereux, Rigoletto i Adriana l’any 2015 també és el director musical llarg de la seva carrera ha pogut treba- Lecouvreur. Han treballat al Palau de de la Filharmònica de Praga. Debuta al llar amb els artistes Luciano Pavarotti, les Arts de València, Teatro Real de Gran Teatre del Liceu. Plácido Domingo, Josep Carreras, Madrid, Royal Opera House Muscat, Zubin Mehta, Mirella Freni, Luca Teatro San Carlo de Nàpols, Teatro Ronconi, Andrei Tarkovsky i Zhang alla Scala de Milà, Teatre Bolxoi de Yimou, entre d’altres. Debuta al Gran Moscou, Sydney Opera House, Seoul Teatre del Liceu. Arts Center i Opéra de Montecarlo, entre altres escenaris. Debuten al Gran Teatre del Liceu. Biografies 86 / 87

GIUSI GIUSTINO NICOLAS BOVEY D-WOK Figurinista Il·luminador Videocreació

Nascuda a Nàpols, es graduà a l’Ac- Dissenyador de llums i escenògraf, Paolo Cucco és el director creatiu cademia di Belle Arti de la seva ciutat va ser alumne de Margherita Palli a la d’aquesta empresa especialitzada en natal. Començà la carrera treballant Nuova Accademia di Belle Arti de Milà. creativitat, disseny interactiu i crea- amb Odette Nicoletti. Des de l’any Amb Davide Livermore ha treballat en cions audiovisuals. Els darrers tres 1990 és la responsable de vestuari els títols de Don Pasquale, Adriana anys han treballat en diverses òperes del Teatro San Carlo de Nàpols. Ha Lecouvreur, Manon Lescaut, Ciro in aportant-hi la direcció i la creativitat creat el vestuari per a moltes òperes: Babilonia, Il turco in Italia, L’italiana in audiovisual. Amb Davide Livermore Norma, Tosca, Lucrezia Borgia, Faust, Algeri, Demetrio e Polibio, L’italiana han treballat en els títols d’Idomeneo La colomba ferita, Pulcinella vendi- del destino, La sorelle bronte, Juditha i Le nozze di Figaro (W. A. Mozart), cato, Jenůfa, Don Carlo, A midsummer Triumphans i Arsilda, regina di Ponto, Norma (V. Bellini), Narciso (D. Scar- night’s dream, Capriccio i Candide, entre d’altres. Títols que s’han vist latti), La bohème (G. Puccini) i Fals- entre d’altres. Ha treballat amb els al Teatro alla Scala de Milà, Opéra taff (G. Verdi); a teatres o espais com directors Filippo Crivelli, Luca de de Montecarlo, Teatro San Carlo de el Palau de les Arts de València, les Fusco, Fabio Sparvoli, Davide Liver- Nàpols, Maggio Musicale Fioren- termes de Caracal·la a Roma, Opera more, Walter le Moli i Lorenzo Mariani. tino, així com als festivals Rossini Philadelphia, Teatro São Pedro de São Els seus dissenys de vestuari s’han de Pesaro, Barga o La Biennale de Paulo, Teatro Colón de Buenos Aires i pogut veure al Teatro Carlo Felice de Venècia. També ha col·laborat amb Festival d’Innsbruck. Debuten al Gran Gènova, Teatro Piccini de Bari, Teatro Francesco Micheli en diversos títols: Teatre del Liceu. La Fenice de Venècia, Teatro Regio de Lucia di Lammermoor, Così fan tutte, Il Torí, Teatro dell’Opera de Roma, Teatro barbiere di Siviglia, Adriana Lecouvrerur Massimo de Palerm, Opéra National de i Orlando furioso, al Teatro La Fenice Montpeller, Hessisches Staatstheater de Venècia i Teatro Comunale de de Wiesbaden, Teatro de la Zarzuela Bolonya. Amb Mario Martone ha col- de Madrid, així com a les ciutats de laborat a Macbeth, Fidelio i Operette Bilbao, la Corunya i Ciutat de Mèxic. morali al Théâtre des Champs Élysées Debuta al Gran Teatre del Liceu. de París i al Teatro Regio de Torí. Debuta al Gran Teatre del Liceu. Manon Lescaut

CONXITA GARCIA LIUDMYLA MONASTYRSKA MARIA PIA PISCITELLI Directora del Cor Manon Lescaut Manon Lescaut

Conxita Garcia és la directora del Cor Aquesta temporada ha debutat a Cantant habitual al Teatro alla Scala del Gran Teatre del Liceu, càrrec que LA Opera de Los Angeles interpre- de Milà, Teatro dell’Opera de Roma, la projecta com una de les figures més tant Abigaille (Nabucco) al costat de Teatro Comunale de Bolonya, Teatro rellevants de la direcció coral de la seva Plácido Domingo, i també en el rol de San Carlo de Nàpols, Teatro La generació. Nascuda a Barcelona, es Norma a la Houston Grand Opera; a la Fenice de Venècia, Teatro Alighieri graduà en direcció d’orquestra, direcció Deutsche Oper de Berlín ha interpretat de Ravenna, Deutsche Oper de de cor i cant. Va ser directora-funda- Tosca i Abigaille, i acaba la tempo- Berlín, Staatsoper d’Hamburg, Opéra dora del Cor Jove de l’Orfeó Català i rada debutant en la part de Manon National de París, Nationale Opera sotsdirectora de l’Orfeó Català. També Lescaut al Gran Teatre del Liceu. La d’Amsterdam, San Francisco Opera, ha estat directora del Cor dels Amics propera temporada té previst cantar Il Teatro Colón de Buenos Aires, Teatro de l’Òpera de Girona i presidenta de trovatore a la Deutsche Staatsoper de Municipal de Santiago de Xile i Teatre la Federació de Corals Joves de Cata- Berlín, Leonora (La forza del destino) Nikkai de Tòquio. Ha treballat amb els lunya, amb qui va ser guardonada amb a la Royal Opera House de Londres, mestres Yves Abel, Marco Armiliato, el Premi Nacional de Cultura de la així com tornar a Barcelona per prota- Paolo Arrivabeni, Maurizio Benini, Generalitat de Catalunya (1994). Paral- gonitzar Tosca. Ha treballat amb Daniele Gatti, Gianluigi Gelmetti, lelament a l’activitat com a directora del els directors James Conlon, Patrick Evelino Pidò, Jordi Savall i Alberto cor del GTL i com a directora invitada Summers i Antonio Pappano. Debutà Zedda, entre d’altres. Així com amb d’altres agrupacions corals, desenvo- al Gran Teatre del Liceu la temporada els directors d’escena Hugo De Ana, lupa també una important labor peda- 2014/15 amb I due Foscari. Gilbert Deflo, Dario Fo, Yannis Kokkos, gògica en cursos internacionals de Denis Krief, Damiano Michieletto, direcció coral. Ha realitzat nombrosos George Miller, Elijah Moshinsky, Pier concerts per les millors sales d’arreu Luigi Pier’Alli, Luca Ronconi, Fede- d’Europa i nombrosos enregistraments rico Tiezzi i Franco Zeffirelli. Debutà per a CD, DVD, ràdio i televisió. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada al Gran Teatre del Liceu com a mestra 2004/5 amb Roberto Devereux, i hi assistent del cor i ha col•laborat en la ha tornat amb la Petite messe solen- direcció musical de diferents produc- nelle al Foyer (2005/06), Il trovatore cions operístiques. Continuadora (2009/10), Anna Bolena (2 010/11) i del l’estil de cant iniciat per Romano La forza del destino (2012/13). Gandolfi i seguit per José Luis Basso, de qui Conxita Garcia en fou directora assistent, va ser nomenada directora titular del Cor del Gran Teatre del Liceu l’any 2015. Biografies 88 / 89

DAVID BIŽIĆ JARED BYBEE GREGORY KUNDE Lescaut Lescaut Renato Des Grieux D. Silpa D. Bybee D. C. Gloag

Nascut a Belgrad, va ser membre de Nascut a Califòrnia, es graduà a l’Aca- Cantant habitual a la Royal Opera l’Opera Studio de l’Opéra National de demy of Vocal Arts de Filadèlfia, on ha House de Londres, Teatro alla Scala París i l’any 2007 va guanyar un segon interpretat els rols de Guglielmo (Così de Milà, Teatro La Fenice de Venècia, premi al concurs Operalia. Debuta fan tutte), príncep Ieletski (La dama de Teatro Real de Madrid, Teatro en el rol de Lescaut en aquesta piques), Germont (La traviata), Marcello dell’Opera de Roma, Deutsche Oper de producció. A París ha cantat els rols (La bohème), Valentin (Faust), Don Berlín i Arena de Verona, entre altres de Masetto i Leporello (Don Giovanni), Giovanni, Manfredo (L’amore dei tre re), coliseus, ha treballat amb Antonio Schaunard (La bohème), Mathieu Michele (Il tabarro), Rigoletto i Enrico Pappano, Charles Dutoit, Zubin (Andrea Chénier) i Guglielmo (Così (Lucia di Lammermoor). Durant la seva Mehta, Gianandrea Noseda, Roberto fan tutte). A la Metropolitan Opera formació a la Santa Fe Opera va inter- Abbado, Pinchas Steinberg, Rentao de Nova York ha cantat el paper de pretar el rol de baró Puck (La Grande- Palumbo i Valery Gergiev com a direc- Marcello (La bohème), Albert (Werther) Duchesse de Gérolstein). El mes de tors. Aquesta temporada ha interpretat i Sharpless (Madama Butterfly). A més, març passat va debutar professional- Radamès (Aida), Pollione (Norma), el seu repertori inclou rols com Don ment interpretant Figaro (Il barbiere di Jean de Leyde (Le prophète), Poliuto, Giovanni, comte d’Almaviva (Le nozze Siviglia) a l’Arizona Opera de Phoenix. Peter Grimes, Don Alvaro (La forza del di Figaro), Ievgueni Onieguin, Zurga Debuta al Gran Teatre del Liceu. destino), a més de recitals a Saragossa (Les pêcheurs de perles), Belcore i Màlaga presentant el seu disc Vincerò (L’elisir d’amore), Escamillo (Carmen), (Universal), enregistrat sota la direcció summe sacerdot (Samson et Dalila) i de Ramón Tebar i amb la Sinfónica Enrico (Lucia di Lammermoor). Pel que de Navarra. Debutà al Gran Teatre fa a ciutats, ha cantat a Viena, Moscou, del Liceu la temporada 2010/11 amb Londres, Madrid, Berlín, Estocolm, Los Anna Bolena, i hi ha tornat amb Il pirata Angeles, València i Ais de Provença, (2012/13), Norma (2014/15) l’Otello entre d’altres. Debuta al Gran Teatre de Rossini (2015/16), un concert del Liceu. amb el baríton Juan Jesús Rodríguez (2016/17) i Poliuto (2017/18). Manon Lescaut

JORGE DE LEÓN RAFAEL DÁVILA CARLOS CHAUSSON Renato Des Grieux Renato Des Grieux Geronte di Ravoir

Estudià cant amb Isabel G. Soto, Va començar els seus estudis al Nascut a Saragossa, va estudiar Giuseppe Valdengo i, des del 2004, Conservatori de Música de Puerto a l’Escuela Superior de Canto de amb Alfonso G. Leoz. L’any 2004 Rico, completant-los més tard amb Madrid amb Lola Rodríguez Aragón i obtingué el Premi Gayarre i el Premi una Mestria en Òpera a la Universitat va obtenir-hi un Master of Music per la Aragall, fet que li permet iniciar la de Texas. Amb més de seixanta rols al Universitat de Michigan. Va començar seva carrera internacional amb Lucia seu repertori, entre els més recents la carrera a San Diego cantant di Lammermoor, Gianni Schicchi, hi ha Renato Des Grieux (Manon Masseto (Don Giovanni), i a partir Il tabarro, Macbeth, La vida breve, Lescaut), Dick Johnson (La fanciulla del d’aleshores ha treballat amb les prin- Andrea Chénier, Aida, Cavalleria rusti- West), Don Jose (Carmen), Pinkerton cipals companyies dels Estats Units, cana, Carmen, Tosca, Le Cid, Il trova- (Madama Butterfly), Turiddu (Cavalleria i posteriorment als principals teatres tore, Turandot, Madama Butterfly i Un rusticana), Otello, Don Carlo i Cava- d’òpera del món, en ciutats com Viena, ballo in maschera, entre altres obres. radossi (Tosca), entre d’altres. Papers Zuric, Milà, Berlín, Barcelona o Madrid. Títols que ha interpretat al Teatro alla que ha cantat a la Metropolitan Opera Així com en festivals de renom, com Scala de Milà, Teatro Massimo de de Nova York, Teatro San Carlo de el de Salzburg. El seu ampli repertori Palerm, Teatro San Carlo de Nàpols, Nàpols, Òpera de Leipzig, Palau de inclou Il barbiere di Siviglia, Le nozze di Palau de les Arts de València, Wiener les Arts de València, Minnesota Opera Figaro, Così fan tutte, L’italiana in Algeri, Staatsoper, Deutsche Staatsoper de de Minneapolis, Washington National Adriana Lecouvreur, La fille du régi- Berlín, Metropolitan Opera de Nova Opera, Lyric Opera de Chicago, Lyric ment, Don Pasquale i La Cenerentola, York i Teatro Real de Madrid. I l’han Opera de Kansas City, Florida Grand entre altres títols. L’any 2008 va ser dirigit els mestres Lorin Maazel i Opera de Miami, Opera de Sarasota, premiat com a millor intèrpret d’òpera Zubin Mehta. Debutà al Gran Teatre Opera de Puerto Rico, Opera de Mani- d’Espanya als Premis Lírics de la del Liceu la temporada 2008/09 toba de Canadà, National Reisopera Fundación Teatro Campoamor. Debutà amb Simon Boccanegra, i hi ha tornat d´Holanda, Opera de Nova Zelanda i al Gran Teatre del Liceu la temporada amb Madama Butterfly (2012/13), Festival de Macerata. Ha treballat amb 1984/85 amb Tosca i L’elisir d’amore. Tosca (2013/14) i Andrea Chénier els directors Nello Santi, Teo Alcántara, Hi ha tornat en diverses ocasions: (2017/18). Sir Andrew Davis, Plácido Domingo, Manon Lescaut (2006/07), La Cene- Ramón Tebar i Antón Coppola. Debuta rentola (2007/08), Falstaff (2 010/11), al Gran Teatre del Liceu. Il burbero di buon cuore (2 011/12), Les contes d’Hoffmann (2012/13) i Il viaggio a Reims (2017/18). Biografies 90 / 91

MIKELDI MARC PUJOL CAROL GARCÍA ATXALANDABASO L’hostaler Un músic Edmondo

Nascut a Bilbao, es formà a la seva Nascut a Barcelona, estudià cant Ha actuat als teatres i auditoris de ciutat natal. Recentment ha interpretat amb Montserrat Pueyo, Maty Pinkas, l’Opéra National de París, Opéra Royal Ruodi (Guillaume Tell) a Amsterdam, Edda Moser i Carlos Chausson. I de Versalles, Amsterdam Concertge- Opéra de Montecarlo, Théâtre des posteriorment a l’Académie Musi- bouw, Opéra National de Bordeus, Champs Élysées i Teatro Regio de cale de Villacroze treballant amb Opéra National de Lorraine, Opéra Torí; Beppe (Pagliacci) a Tolosa de Lorraine Nubar i Dalton Baldwin. de Mont-real, Teatro Verdi de Trieste, Llenguadoc i Santiago de Xile; Monos- Durant el curs 2006/07 treballà a Opéra National du Rhin d’Estrasburg, tatos (Die Zauberflöte) al Teatro Real la Bayerische Staatsoper de Munic. entre d’altres. L’han dirigit els mestres de Madrid, i El retablo de Maese Pedro El 2008 fou semifinalista al concurs Christophe Rousset, Christopher Fran- al Petit Liceu. En concert ha interpretat Operalia, i el 2009 resultà premiat al klin, Daniel Oren, Evelino Pidò, Andrea Tybalt (Roméo et Juliette) dirigit per Concurs Internacional Boris Christoff Marcon, Diego Fasolis i Bruno Campa- Michel Plasson, Atlàntida amb Josep (Bulgària). Ha treballat en teatres nella; i els directors d’escena Giancarlo Pons, La llama (Usandizaga) i Gugli- de Berlín, Munic, Barcelona, Madrid, del Monaco, Coline Serreau, Lucinda elmo Tell a Edimburg, Detroit, Chicago, Oviedo o Sofia. Amb els directors Childs, Klaus Guth i David McVicar. Toronto i Nova York. Recentment ha Kent Nagano, Ivor Bolton, Daniel Oren, Entre els seus rols més representats actuat a Le prophète al Théâtre du Harry Bicket, Christopher Hogwood, figuren Rosina (La Cenerentola), Char- Capitole de Tolosa de Llenguadoc, Antoni Ros-Marbà, Víctor Pablo Pérez, lotte (Werther), Dorabella (Così fan Remendado (Carmen) a Madrid, Narra- Patrick Fournillier, Yutaka Sado, tutte) i Donna Elvira (Don Giovanni). both (Salome) a l’ABAO, Dr. Cajus Renato Palumbo i Daniel Oren, entre Debutà al Gran Teatre del Liceu la (Falstaff) amb la Symphonieorchester d’altres. Ha format part del Cor de temporada 2016/17 amb Werther, des Bayerischen Rundfunks de Munic Cambra del Palau de la Música Cata- tot i que abans havia cantat al Petit i Spoletta (Tosca) a Salzburg. Ha lana sota la direcció de Jordi Casas. Liceu en l’espectacle La Ventafocs estat premiat al Concurs Internacional Debutà al Gran Teatre del Liceu la (2009/10) i al concert final del 46è Manuel Ausensi. Debutà al Gran Teatre temporada 2008/09 amb L’inco - Concurs Internacional de Cant Fran- del Liceu la temporada 2002/03 amb ronazione di Poppea, i hi ha tornat cesc Viñas. L’occasione fa il ladro, i hi ha tornat amb amb Der Rosenkavalier (2009/10), El retablo de Maese Pedro (2008/09) Les mamelles de Tirésias i El jugador i Der fliegende Holländer (2016/17). (2009/10), Anna Bolena (2 010/11), Adriana Lecouvreur (2011/12), Don Pasquale (2014/15), El pessebre (2015/16) i Thaïs (2016/17); i també amb l’espectacle infantil La petita flauta màgica (2013/14, 2014/15, 2015/16, 2016/17 i 2017/18). Manon Lescaut

JOSÉ MANUEL ZAPATA MICHAEL BORTH DAVID SÁNCHEZ El mestre de ball Un sergent El comandant

Nascut a Granada, descobrí la música Membre del Centre de Perfeccio- Ha treballat al Teatro Real i Auditorio clàssica als divuit anys i decidí nament Plácido Domingo del Palau Nacional de Madrid, Gran Teatre del formar-se com a cantant, per a la qual de les Arts de València, entre els Liceu, i a les ciutats de la Corunya, cosa s’instal·là a Madrid i començà a anys 2015 i 2017 hi va interpretar Oviedo, Sevilla, Palma, Màlaga, El estudiar amb Toñi Rosado a l’Escuela els rols d’Albert (Werther), Astolfo Escorial, Pamplona, Gijón, Castelló de Canto de Madrid. Poc després (Lucrezia Borgia), sacerdot de Neptú de la Plana, Saragossa, Santander i entrà al Cor de València, i el 2002 va (Idomeneo) i Starveling (A midsummer València. El seu repertori inclou els conèixer el director Alberto Zedda, night’s dream). L’estiu del 2017 va ser rols de Caronte (L’ O r fe o), Bartolo (Le amb qui començà a cantar repertori convidat a l’Accademia Rossiniana del nozze di Figaro), Sarastro (Die Zauber- rossinià. Ha cantat a la Metropolitan Festival Rossini de Pesaro, on inter- flöte), Don Basilio (Il barbiere di Sivi- Opera de Nova York, Teatro Real pretà el paper de baró de Trombo- glia), Sparafucile (Rigoletto), Ferrando de Madrid, Gran Teatre del Liceu, nock (Il viaggio a Reims). Properament (Il trovatore), el rei (Aida), Pistola Deutsche Oper de Berlín, Semper té previst cantar al Teatro Massimo (Falstaff), Colline (La bohème), Timur Oper de Dresden, Teatro Reggio de de Palerm, així com debutar com a (Turandot) i Tom (Un ballo in maschera). Parma, Teatro Massimo de Palerm, Belcore (L’elisir d’amore) a l’Ópera L’han dirigit els mestres James Conlon, Théâtre du Châtelet i Champs Élysées de Oviedo, cinquè jueu (Salome) a Yves Abel, Ivor Bolton, Semyon de París i al Festival Rossini de Pesaro. l’ABAO-OLBE, Marcello (La bohème) Bychkov, Dietrich Fischer-Dieskau, Ha treballat amb els directors Alberto al Theater Freiburg i Schaunard (La Pedro Halffter, Ramón Tebar, Keri- Zedda, Jesús López Cobos, Jean- bohème) a la Komische Oper de Berlín. Lynn Wilson i Alberto Zedda. Debutà Christophe Spinosi, Cristophe Rousset, Debuta al Gran Teatre del Liceu. al Gran Teatre del Liceu la temporada Josep Pons, Riccardo Frizza i Anto- 2016/17 amb Macbeth, i hi ha tornat nello Allemandi. Debutà al Gran Teatre amb Andrea Chénier (2017/18). del Liceu la temporada 2002/03 amb L’occasione fa il ladro, i hi ha tornat amb Boris Godunov i Il corsaro (2004/05), Semiramide (2005/06), La cabeza del Bautista (2008/09), Tosca (2013/14) i Le nozze di Figaro (2016/17). Biografies 92 / 93

JORDI CASANOVA ALBERT MUNTANYOLA FIGURACIÓ El fanaler Renato Des Grieux de gran Mònica Barrio Maria Calvet Marta Casals Rocío Cebrero Tamara Gutiérrez Lidia Hill Eva Martínez Núria Masip Anna Mestre Daniela Poli Cecilia Segado Santiago Bernardi Nascut a Reus, inicià els estudis Nascut a Sevilla l’any 1960, però Pere Bohigas de violí i solfeig amb Maria Massià. format a Barcelona. Com a cantant César Carrasco Posteriorment inicià la carrera de professional des de l’any 1979 ha Óscar Foronda cant al Conservatori Superior Muni- treballat en cinema, televisió, teatre, Patrick Martínez cipal de Música de Barcelona, sota ràdio i publicitat, a més de col·laborar David Ortega el mestratge de Myriam Francheri i en gravacions discogràfiques de Alexandre Romero Manuel Garcia Morante. Obtingué el diversos artistes. Des de l’any 1995 títol superior de cant al Conservatori treballa com a actor professional, del Liceu. Amplià la formació amb la inicialment en teatre de text, però soprano Carme Bustamante. També ràpidament se centra en el teatre ha treballat amb Cindee Sunner i musical. Ha participat en musicals Kurt Widmer. És llicenciat en musi- com Sugar, Priscilla reina del desierto, cologia per la Universitat Autònoma Mamma Mia!, 40, La Bella y la Bestia, de Barcelona. Ha interpretat, entre El Mikado, Cantando bajo la lluvia, d’altres, les òperes Il giovedí grasso, Assassins, Blues en la nit, Rocky Horror Rita, Don Pasquale, La fille du Show, Fama, Hermanos de sangre, régiment, Il barbiere di Siviglia, Le Zorba, Gaudí, L’espectacle ha de conti- nozze di Figaro, Die Zauberflöte, Don nuar i El Somni de Mozart. També ha Giovanni i Il mondo della luna. Debutà actuat en diversos projectes de teatre al Gran Teatre del Liceu la temporada musical familiar. Llicenciat en inte- 2001/02 amb La traviata, i hi ha tornat riorisme i decoració, ha treballat en amb Ariadne auf Naxos (2002/03), algunes produccions com a escenò- Lucrezia Borgia (2007/08), Salome graf. Debuta al Gran Teatre del Liceu. (2008/09), Parsifal (2010/11), Linda di Chamounix (2 011/12), Cendrillon (2013/14) i La sonnambula (2013/14), i prèviament havia actuat en diversos espectacles infantils. Manon Lescaut

COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

El Cor del Gran Teatre del Liceu neix juntament amb el teatre el 1847 i protagonitza des d’aleshores les estrenes a l’estat espanyol de la pràctica totalitat del repertori operístic, del barroc als nostres dies.

Al llarg d’aquests gairebé 170 anys, el Cor del GTL ha estat dirigit per les més grans batutes, d’Arturo Tosca- nini a Erich Kleiber, d’Otto Klemperer a Hans Knap- perstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti o Kirill Petrenko, i per els més grans directors d’escena.

El Cor del GTL s’ha caracteritzat històricament per una vocalitat molt adequada per a l’òpera italiana, conso- lidant un estil de cant de la mà del gran mestre italià Romano Gandolfi assistit pel mestre Vittorio Sicuri, que en fou el director titular al llarg d’onze anys i que creà una escola que ha tingut continuïtat amb José Luis Basso i actualment amb Conxita García. També han estat directors titulars del Cor Peter Burian, Andrés Máspero i William Spaulding. Biografies 94 / 95

Sopranos I Contralts Barítons Margarida Buendia Mariel Aguilar Xavier Comorera Olatz Gorrotxategi Sandra Codina Gabriel Diap Carmen Jimenez Hortènsia Larrabeiti Ramon Grau Glòria López Pérez Yordanka Leon Lucas Groppo Raquel Lucena Elizabeth Maldonado Plamen Papazikov Encarna Martínez Ingrid Venter Joan Josep Ramos Raquel Momblant Marta Planella Miquel Rosales Eun Kyung Park Pau Bordas Maria Such Tenors I Aaron McAuley Luciana Michelli Daniel M. Alfonso Maria Genís Josep Mª Bosch Baixos José Luis Casanova Miguel Ángel Currás Sopranos II Sung Min Kang Dimitar Darlev Núria Cors Xavier Martínez Ignasi Gomar Mariel Fontes José Antº Medina Ivo Mischev Mª Dolors Llonch Joan Prados Mariano Viñuales Monica Luezas Llorenç Valero Antoni Fajardo Anna Oliva Sergi Bellver Mª Àngels Padró Marc Rendon Angèlica Prats Giorgio Elmo Helena Zaborowska Jordi Aymerich Mireia Tarragó Concepción Perez-Boj Tenors II Omar A. Jara Mezzo-sopranos Graham Lister Teresa Casadellà Josep Lluís Moreno Rosa Cristo Carles Prat Isabel Mas Florenci Puig Marta Polo Emili Rosés Olga Szabo Jorge Jasso Guisela Zannerini Facundo Muñoz Tanit Bono Xavier Canela Enrique Bauer

En cursiva: assistències Manon Lescaut

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és l’orquestra més antiga de l’Estat espanyol.

Durant gairebé 170 anys d’història, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu ha estat dirigida per les més grans batutes, d’Arturo Toscanini a Erich Kleiber, d’Otto Klem- perer a Hans Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti o Kirill Petrenko.

Ha estat la protagonista de les estrenes del gran repertori operístic a la península ibèrica del barroc als nostres dies i al llarg de la seva història ha dedicat també una especial atenció a la creació lírica catalana.

Va fer el seu debut el 1847 amb un concert simfònic dirigit per Marià Obiols, essent la primera òpera Anna Bolena, de Donizetti. Des de llavors ha actuat de forma continuada durant totes les temporades del Teatre.

Després de la reconstrucció de 1999, han estat directors titulars Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder (2008–2012) i, des de setembre del 2012, Josep Pons. Biografies 96 / 97

Violí I Contrabaix Trombó Kai Gleusteen Concertino Savio De La Corte * Jordi Berbegal * Kostadin Bogdanoski C. Associat Cristian Sandu Ass. Solista Miguel Esteve Eva Pyrek * Joaquín Arrabal Ass. Solista Luis Bellver * Oksana Solovieva * Alfredo Fajardo Birgit Euler Tuba Renata Tanollari Flauta Jose Miguel Bernabeu * Oleg Shport Albert Mora * Yana Tsanova Joan J. Renart Timpani Sergey Maiboroda Aleksandra Miletic Artur Sala * Raul Suarez Aleksandra Miletic * (Banda) Ariadna Torner Percussió Natalia Brzewska Oboè Ferran Armengol Cesar Altur * Mario García Violí II Enric Pellicer M. Angel Martínez Christo Kasmetski * Emili Pascual (CA) * Salva Soler (Banda) Liu Jing Ass. Solista Jeremy Friedmann (Banda) Mercè Brotons Clarinet Charles Courant Luís Cámara * Arpa Mijai Morna Álvaro Hernández Bleuenn Lefriec * Kalina Macuta Víctor De La Rosa Piotr Jeczmyk Celesta Alexandre Polonsky Fagot Rodrigo de Vera * Sergi Puente Bernardo Verde * Magdalena Kostrzewska Juan Pedro Fuentes

Viola Trompa Alejandro Garrido * Ionut Podgoreanu * Fulgencio Sandoval Ass. Solista Enrique J. Martínez Claire Bobij Carles Chordà Sanz Bettina Brandkamp Jorge Vilalta Franck Tollini Helena Sotoca Trompeta Josep Bracero Josep Anton Casado * Nina Sunyer David Alcaraz Raúl Calvo Violoncel Francesc Colomina * (Banda) Cristoforo Pestalozzi * Guillaume Terrail Ass. Solista Carme Comeche Òscar Alabau Juan Manuel Stacey Daniel Claret

* Solistes En cursiva: assistències Manon Lescaut

Direcció: Nora Farrés Coordinació: Sònia Cañas i Helena Escobar Continguts: Albert Galceran i Jaume Radigales Col·laboradors en aquest programa: Paula Alonso, Gregori Amengual, Begoña Capllonch, Josep Maria Codina, Jordi Fernández M., Nuria Flores, Albert Galceran, Carlos Martínez, Verónica Maynés, Mar Medinyà, Aura Porta, Laia Queralt, Jaume Radigales, Ksenia Starkova, Jaume Tribó, Jose Valderrama Disseny: Maneko. Jofre Mañé Disseny original: Lídia Torrents Fotògrafs: Antoni Bofill, Christian Machío, Laura Ferrari Impressió: Dilograf, S. L. Dipòsit Legal: B 19304-2017

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments: [email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)