Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ ...... 10
2. QUE ÉS LA NOVEL·LA URBANA? ...... 13
3. BARCELONA A TRAVÉS DE LA LITERATURA ...... 15
4. LES CIUTATS DEL MÓN A TRAVÉS DE LA LITERATURA ...... 22
5. LA MEVA NOVEL·LA: ÚLTIMAS TARDES CON TERESA DE JUAN MARSÉ ...... 25
5.1. Context Històric, Polític i Social ...... 25
5.1.1. El franquisme en general ...... 25
5.1.2. El règim franquista en el període que engloba el temps en que es desenvolupa l’acció d’Últimas tardes con Teresa (1953-1957) ...... 29
5.1.3. La societat franquista: els valors que se li van imposar ...... 31
5.2. Les dues realitats del moment reflectides a la novel·la ...... 32
5.3. Síntesi d’ "Últimas Tardes Con Teresa”, De Juan Marsé ...... 35
6. BARCELONA DE MARSÉ VS BARCELONA 2012 ...... 37
7. EL CAMP DE L’ARPA DEL CLOT ...... 40
7.1. El Passeig Maragall ...... 40
7.1.1. Història ...... 40
7.1.2. Comparativa ...... 41
7.1.3. Cites ...... 41
8. EL CARMEL ...... 44
8.1. El Bar Delicias ...... 44
8.1.1. Història ...... 44
8.1.2. Comparativa ...... 45
8.1.3. Cites ...... 45
9. EL GÒTIC ...... 48
9.1. La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia ...... 48
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.1.1. Història ...... 48
9.1.2. Comparativa ...... 48
9.1.3. Cites ...... 49
9.2. La Rambla de Barcelona ...... 52
9.2.1. Història ...... 52
9.2.2. Comparativa (I) ...... 53
9.2.3. Cita ...... 53
9.2.4. Comparativa (II) ...... 56
9.2.5. Cita ...... 56
9.2.6. Comparativa (III) ...... 60
9.2.7. Cita ...... 60
9.2.8. Comparativa (IV) ...... 64
9.2.9. Cita ...... 64
9.2.10. Comparativa (V) ...... 68
9.2.11. Cita ...... 68
9.2.12. Comparativa (VI) ...... 72
9.2.13. Cites ...... 72
9.3. La Plaça del Teatre ...... 76
9.3.1. Història ...... 76
9.3.2. Comparativa ...... 76
9.3.3. Cita ...... 76
9.4. La Plaça Reial ...... 80
9.4.1. Història ...... 80
9.4.2. Comparativa ...... 80
9.4.3. Cites ...... 81
9.5. La Via Laietana ...... 84
9.5.1. Història ...... 84
9.5.2. Comparativa (I) ...... 84
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.5.3. Cita ...... 85
9.5.4. Comparativa (II) ...... 88
10. EL GUINARDÓ ...... 92
10.1. El Turó de la Rovira i les bateries antiaèries ...... 92
10.1.1. Història ...... 92
10.1.2. Comparativa (I) ...... 93
10.1.3. Cita ...... 93
10.1.4. Comparativa (II) ...... 96
11. EL POBLE SEC ...... 100
11.1. L’Avinguda del Paral·lel ...... 100
11.1.1. Història ...... 100
11.1.2. Comparativa ...... 100
11.1.3. Cita ...... 101
12. LA DRETA DE L’EIXAMPLE ...... 104
12.1. El carrer de Pelai ...... 104
12.1.1. Història ...... 104
12.1.2. Comparativa (I) ...... 105
12.1.3. Cita ...... 105
12.1.4. Comparativa (II) ...... 108
12.1.5. Comparativa (III) ...... 112
12.2. La Gran Via de les Corts Catalanes ...... 116
12.2.1. Història ...... 116
12.2.2. Comparativa ...... 117
12.2.3. Cita ...... 117
12.3. La Plaça Catalunya ...... 120
12.3.1. Història ...... 120
12.3.2. Comparativa (I) ...... 121
12.3.3. Cita ...... 121
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
12.3.4. Comparativa (II) ...... 124
13. LA SALUT ...... 128
13.1. El Parc Güell ...... 128
13.1.1. Història ...... 128
13.1.2. Comparativa (I) ...... 128
13.1.3. Cites ...... 129
13.1.4. Comparativa (II) ...... 132
13.1.5. Cites ...... 132
13.1.6. Comparativa (III) ...... 136
13.1.7. Cites ...... 136
14. MONTJUÏC ...... 140
14.1. El Cementiri del Sud-oest ...... 140
14.1.1. Història ...... 140
14.1.2. Comparativa (I) ...... 141
14.1.3. Cita ...... 141
14.1.4. Comparativa (II) ...... 144
15. SANT ANTONI ...... 148
15.1. El Gran Price ...... 148
15.1.1. Història ...... 148
15.1.2. Comparativa ...... 149
15.1.3. Cita ...... 149
15.2. La Plaça Universitat (La Universitat de Barcelona) ...... 152
15.2.1. Història ...... 152
15.2.2. Comparativa ...... 152
15.2.3. Cites ...... 153
16. SANT GERVASI-GALVANY ...... 156
16.1. La Via Augusta ...... 156
16.1.1. Història ...... 156
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
16.1.2. Comparativa (I) ...... 156
16.1.3. Cites ...... 156
16.1.4. Comparativa (II) ...... 160
16.1.5. Cites ...... 160
17. SANT GERVASI - LA BONANOVA ...... 164
17.1. El carrer de Mandri ...... 164
17.1.1. Història ...... 164
17.1.2. Comparativa ...... 164
17.1.3. Cites ...... 164
18. SANT PERE, SANTA CATERINA I LA RIBERA ...... 168
18.1. El Parc de la Ciutadella ...... 168
18.1.1. Història ...... 168
18.1.2. Comparativa (I) ...... 169
18.1.3. Cita ...... 169
18.1.4. Comparativa (II) ...... 172
18.1.5. Cita ...... 172
19. VILA DE GRÀCIA ...... 176
19.1. El cine Rovira ...... 176
19.1.1. Història ...... 176
19.1.2. Comparativa ...... 176
19.1.3. Cita ...... 177
19.2. El cine Roxy ...... 180
19.2.1. Història ...... 180
19.2.2. Comparativa ...... 181
19.2.3. Cites ...... 181
20. CONCLUSIÓ ...... 184
21. BIBLIOGRAFIA ...... 187
21.1. Llibres ...... 187
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
21.2. Dossiers ...... 188
21.3. Pàgines web ...... 188
22. AGRAÏMENTS ...... 192
23. ANNEXOS ...... 193
23.1. Annex 1 ...... 193
23.2. Annex 2 ...... 199
23.3. Annex 3 ...... 201
23.4. Annex 4 ...... 203
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
1. INTRODUCCIÓ
El Treball de Recerca és un malson per alguns i una forma de descobrir per altres. Fa poc menys d’un any que vaig començar amb tot això i ja acabo. Trobar el tema va ser difícil, concretar la hipòtesi encara ho va ser més, realitzar el treball…més entretingut. En definitiva, una experiència. Si més no, ja està, tanta angoixa inicial… per a que al final m’hagi acabat agradant, segurament per l’elecció encertada del tema del meu treball.
Des d’un bon principi vaig aferrar-me a un objectiu que se’m proposava com un repte, un objectiu que ha esdevingut la meva hipòtesi pel treball: Vull demostrar que “una novel·la urbana pot permetre el coneixement d’una ciutat en un moment històric determinat i que, gràcies a això i a partir de fotografies, podem veure si la ciutat ha canviat o no.”
Escollir el tema i la hipòtesi del treball va ser fruit de diferents aspectes:
D’una banda, el meu interès per la lectura des que era petita va inclinar-me a triar un tema relacionat amb aquesta.
D’altra banda, la influència d’una de les persones més importants a la meva vida va ser molt decisiva: la del meu avi. Ell sempre es complanyia de la meva poca coneixença de la ciutat d’on sóc i aquest motiu va ser el que em va dur a escollir Barcelona per a que formés part del meu treball.
Per últim, la influència de la meva tutora i professora d’història, Carme Herraiz, em va condicionar a l’hora de relacionar els dos aspectes anteriors amb els esdeveniments històrics.
Així, vaig trobar en la meva hipòtesi la manera d’unir els tres aspectes esmentats. No volia quedar-me en un simple anàlisi d’una novel·la i dels llocs que hi sortien, sinó que volia anar més enllà i afegir un estudi comparatiu dels canvis de la ciutat de Barcelona usant fotografies de l’època en que es desenvolupen els fets i de l’actualitat. El treball consta, doncs, de dues línies d’estudi i dos objectius, d’una banda saber si una novel·la urbana ens pot
10
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil permetre conèixer una ciutat i, de l’altra, saber si podem conèixer l’evolució d’aquesta amb fotografies.
La metodologia emprada ha estat la següent:
Primerament vaig haver de dur a terme una tasca crucial per l’elaboració d’aquest treball: l’elecció correcte de la novel·la. Després de llegir-ne moltes vaig seleccionar Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé perquè va ser la que més em va atraure.
En segon lloc, em vaig documentar i vaig fer una ressenya amb diverses fonts per poder contextualitzar el treball i tractar la tipologia de novel·la urbana, les novel·les urbanes ambientades a Barcelona i en altres ciutats i l’època històrica en que es desenvolupa l’acció novel·lística. A més, el treball consta d’un resum de la novel·la i un anàlisi de la societat de l’època a partir dels personatges protagonistes. Per fer aquesta tasca ha estat de molta ajuda la Biblioteca Juan Marsé , del Carmel especialitzada en Barcelona on he realitzat diverses visites. A més, a través d’aquesta biblioteca vaig realitzar una ruta literària d’ Últimas tardes con Teresa que em va permetre ambientar-me en l’espai literari.
Un cop això vaig iniciar les tasques que em permetrien comprovar la meva hipòtesi. Vaig seleccionar els diferents llocs que apareixien en la novel·la i que tractaria en el meu treball. Aclareixo que, degut a un problema d’extensió, i de temps, no tots els llocs surten al treball pel fet que el ventall és molt ampli. El criteri que vaig seguir a l’hora de triar els llocs del treball va ser ben lògic, vaig triar els més importants de la novel·la i alguns altres que no ho són tant però són interessants des del punt de vista evolutiu.
Seguidament, vaig fer una selecció de fotografies dels anys 50 i 60 que reflecteixen els llocs que vaig seleccionar. Vaig extreure les fotografies de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona amb algunes excepcions citades en els peus de foto.
Posteriorment, la tasca més feixuga però alhora més entretinguda i la que mai oblidaré del treball va ocupar-me dos mesos a l’estiu. Vaig sortir al carrer a
11
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil realitzar fotografies actuals des del mateix punt de vista del qual havien estat preses les antigues.
Un cop vaig tenir totes les fotografies (les antigues i les actuals) vaig procedir a redactar un breu escrit comparant-les cadascuna i descrivint la història breu de cadascun dels llocs fotografiats. A més, en aquesta comparativa hi ha afegida, en alguns casos, alguna opinió de Juan Marsé facilitada per ell mateix en una entrevista realitzada el dia 3 d’octubre del 2012 la transcripció de la qual està present a l’annex 1. Després de les comparatives hi ha un recull de diferents citacions del llibre Últimas tardes con Teresa en les que apareix el lloc tractat. Les citacions que no incorporo en el cos pràctic del treball es troben a l’annex 3.
Per últim, afegeixo que he creat un suport informàtic per al meu treball ja que penso que és una bona idea que aquest estigui disponible a la web. L’enllaç de la pàgina web és
Ara, convido a tot aquell que vulgui a passar pàgina i endinsar-se en el treball.
12
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
2. QUE ÉS LA NOVEL·LA URBANA?
La novel·la Últimas tardes con Teresa en la que em centraré en el meu Treball de Recerca és considerada una novel·la urbana perquè els fets que succeeixen en aquesta s’esdevenen, majoritàriament, en una ciutat (Barcelona en aquest cas) i perquè els personatges es troben immersos en situacions pròpies de la quotidianitat de la vida a la ciutat.
Les novel·les que tenen una acció ambientada a la ciutat són novel·les en les quals abunden les descripcions de la ciutat on es donen els fets. Aquesta ciutat pot ser un simple teló de fons de l’acció de la novel·la, com és el cas de Nada de Carmen Laforet o pot convertir-se en un personatge col·lectiu que ningú domina i que té una significació important per l’esdeveniment dels fets de la novel·la. Tanmateix, aquesta ciutat pot ser d’ajuda a l’autor per expressar sentiments dels personatges principals de la novel·la, és a dir, pot ser el reflex de les seves emocions. Trobem aquest exemple en la novel·la Aloma de Mercè Rodoreda, una novel·la carregada de simbolisme. En molts casos, es pot donar la descripció de l’eufòria d’un personatge a través de la transformació de la ciutat, pel seu creixement i la seva evolució cap a una ciutat més gran.
Cal apuntar, també, el fet que exposar una ciutat, real o no, com a part d’una novel·la pot servir per presentar models d’utopia alhora que es fa una valoració crítica de la ciutat que es presenta. Aquest desig de presentar la ciutat utòpica condueix, sovint, a descripcions d’allò més enlluernadores i fantasioses sobre una ciutat.
A més, una novel·la en la que l’acció es desenvolupi en una ciutat determinada pot servir per mostrar la realitat d’aquesta ciutat des de diferents punts de vista que poden ser des del punt de vista d’un ciutadà que viu en la ciutat sobre la que escriu o d’un estranger que escriu sobre una ciutat que li és poc coneguda.
També s’ha de tenir en compte que hi ha diferents referències en les novel·les ambientades en entorns urbans que permeten al lector reconèixer l’època en la qual els fets estan passant i el lloc on passen. Així, per exemple, la novel·la de Juan Marsé ens presenta l’època en la qual s’ambienta l’acció de la seva
13
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil novel·la Últimas tardes con Teresa a través dels barris de barraques del barri del Carmel de la Barcelona de l’època de postguerra espanyola.
14
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
3. BARCELONA A TRAVÉS DE LA LITERATURA
Barcelona ha estat l’escenari o el teló de fons de diverses novel·les. És el cas, per exemple, d’ Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, de Nada de Carmen Laforet, de La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza, de La Sombra del viento de Carlos Ruíz Zafón, per citar-ne algunes. Cal tenir en compte, també, que la literatura ambientada en una ciutat té una llarga tradició històrica.
La utlització de la ciutat de Barcelona com a escenari d’una novel·la no és un recurs nou ja que Bernat Desclot (1240?-1288?) va escriure sobre Barcelona en la seva crònica: Crònica de Bernat Desclot . Una Barcelona, però, totalment diferent de la que coneixem avui dia ja que es tracta de la Barcelona del segle XIII. En aquest segle Barcelona s’estava convertint en una ciutat gòtica en la que van néixer dues noves ambicions: La primera era crear un espai urbanístic que estigués al nivell de la Corona que regnava sobre Catalunya en aquell moment (la Catalano-aragonesa). La segona era crear una literatura pròpia en català ja que era la llengua que usava el poble. Així, la Barcelona que ens mostra Desclot de finals del segle XIII és una ciutat que està passant per una època de molts canvis, una Barcelona que encara viu entre muralles.
Posteriorment trobem l’escriptor (Barcelona entre 1340-1346-1413) Bernat Metge, que ja es va trobar una Barcelona totalment diferent a la de Desclot perquè tota l’època d’efervescència que s’estava donant a Barcelona quan Desclot era viu, havia ja acabat en el moment en que Metge escrivia, és a dir, al segle XIV. No arriben a ser gairebé cent anys els que separen els dos escriptors, però gràcies a les seves novel·les podem veure la diferència entre la Barcelona de la que parlen.
Posteriorment, ja en el segle XVII, Miguel de Cervantes Saavedra (Alcalá de Henares 1547 – Madrid 1616), va lloar diverses vegades la ciutat de Barcelona en les seves obres. Mai no s’ha arribat a saber perquè li tenia tanta admiració, ja que , tot i que en les seves obres va parlar d’altres ciutats, mai no va lloar cap altre amb l’entusiasme amb que ho feia damb Barcelona. Aquí hi ha un
15
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil parell d’exemples. El primer, en el moment en que el Quixot és vençut per les armes de Barcelona i ha de tornar a casa:
Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los lelvo sin ella, sólo por haberla visto. 1
El segon, en una altra novel·la de Cervantes, Las dos doncellas :
Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, de regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo. 2
Al segle XVIII, Rafael d’Amat Baró de Maldà (Barcelona 1746-1819), també va escriure sobre Barcelona però centrant-se, sobretot, en el barri gòtic, totalment diferent al barri gòtic actual.
Arribat el segle XX, van ser molts els escriptors que van parlar de Barcelona i la van descriure en les seves obres. A més, el que van fer molts autors va ser fer una comparació de la Barcelona antiga amb la moderna, per fer notar com havien canviat les coses.
Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (Barcelona 1894 – 1961) també es féu un lloc en el món de les novel·les ambientades a Barcelona amb la seva novel·la titulada Vida privada . En aquesta, s’hi reflecteixen les dues realitats de la Barcelona de la primera meitat del segle XX a través d’una família pertanyent a la burgesia dels anys 30 que acaba arruïnant-se i perdent-ho tot. Amb aquesta història, Josep Maria de Sagarra mostra el canvi o la desaparició d’una Barcelona totalment diferent a la burgesa, una Barcelona que s’ha d’obrir pas en un món nou sense tantes ostentacions. Per aquest motiu, per la seva fidel representació de la situació de la ciutat comtal del moment, aquesta novel·la és
1 VILA-SANJUÁN,S. ; DORIA,S. “Paseos por la Barcelona literaria” Barcelona, Grup 62, 2005, p. 34 2 VILA-SANJUÁN,S. ; DORIA,S. “Paseos por la Barcelona literaria” Barcelona, Grup 62, 2005, p.34
16
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil considerada pels estudiosos la que representa de millor manera la ciutat de Barcelona. A més, Sagarra té un ampli volum d’obres en les que parla sobre Barcelona i la fa ser, sovint, el centre de les seves composicions. Tant és així, que entre els volums de l’editorial La Campana en que es recull tota la seva obra, n’hi ha un d’específic de la seva producció literària ambientada a Barcelona. Es tracta de petits relats en els que s’hi fa una descripció exhaustiva i acurada dels diferents espais de la ciutat i de quina ha estat la seva evolució. En la seva obra tracta tant l’estret i poc conegut carrer dels Tallers com la gran Plaça Catalunya.
Un altre escriptor, molt conegut, que va escriure sobre Barcelona en aquest segle fou Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona 1861 – Aranjuez 1931), en la seva obra, L’auca del senyor Esteve.
També fou molt important en aquest aspecte Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles 1845 – Vallvidrera 1902), que va escriure diversos cops sobre Barcelona. Fou ell mateix el que va dedicar una oda sencera a la mateixa ciutat que duu el títol d‘ Oda a Barcelona. Tenint en compte que els escriptors que escrivien sobre la Barcelona d’aquesta època mostraven el canvi del que havia estat beneficiada, aquest fragment de l’Oda de Verdaguer ens explica que Barcelona ha crescut:
Quan á la falda't miro de Montjuich seguda, m'apar vèuret als brassos d'Alcides gegantí, que per guardar sa filla del seu costat nascuda en serra transformantse s'hagués quedat aquí.
Y al veure que traus sempre rocam de ses entranyes per tos casals, que creixen com arbres ab sahó, apar que diga á l'ona y al cel y á les montanyes: -Miraula; òs de mos òssos, s'es feta gran com jo!-3
Carmen Laforet Díaz (Barcelona, 1921 – Majadahonda (Madrid), 2004), també està inclosa en aquest període de transformacions. La seva obra més notable i coneguda és Nada . En aquest fragment de l’obra esmentada s’aprecia el tractament que l’escriptora fa de Barcelona:
3 VERDAGUER,J. “Oda a Barcelona” dues primeres estrofes.
17
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
El coche dio la vuelta a la plaza de la Universidad y recuerdo que el bello edficio me conmovió como un grave saludo de bienvenida. Enfilamos la calle de Aribau, donde vivían mis parientes, con sus plátanos llenos aquel octubre de espeso verdor y su silencio vivido de la respiración de mil almas detrás detrás de los balcones pagados. 4
Ens endinsem, ja, en la Barcelona de la segona meitat del segle XX. En aquest període, Barcelona ja era gairebé la mateixa que coneixem avui dia. Molts dels llocs de la ciutat tenien la mateixa fesonomia.
En aquest període de temps, és on s’emmarca Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) una de les escriptores catalanes de novel·la ambientada a Barcelona per excel·lència. Va escriure La plaça del diamant i Aloma , entre d’altres . Aquesta novel·la ens mostra la Barcelona de la època de la República i de la guerra civil. Aloma , en canvi, té lloc exclusivament a la Barcelona de l’any 1934 és a dir, en plena república. En aquesta novel·la s’hi mostra, principalment, el barri de Sant Gervasi, que també cita Juan Marsé per situar la seva protagonista d’ Últimas tardes con Teresa en l’ambient burgès. Rodoreda ambienta aquestes dues novel·les a la Barcelona d’aquesta època pel fet que, tot i ésser a l’exili, aquesta és la Barcelona que ella coneixia, la Barcelona en la qual havia viscut. Per aquest motiu, perfilava amb tanta perfecció la psicològica dels seus personatges combinant-la amb un gran simbolisme que, molts cops, es representava amb l’estat de la ciutat de Barcelona.
Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003), fou un altre escriptor de molta importància gràcies a un personatge que va crear sota el nom de Carvalho: Un detectiu que va fent la seva feina pels carrers de Barcelona. A continuació, un fragment d’una de les obres de Montalbán que té com a protagonista a Carvalho:
Salió hasta las Ramblas y tomó la dirección del puerto. Al llegar frente a la iglesia de Santa Mónica se salió del paseo central, cruzó la calzada derecha y se adentró por la
4 VILA-SANJUÁN,S. ; DORIA,S. “Paseos por la Barcelona literaria” Barcelona, Grup 62, 2005, p. 118
18
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
calleja que brdeaba la izquierda de la iglesia. Penetró en el bar de El Pastís y pidió absenta. 5
Ramón Moix i Messeguer (Barcelona, 1942 – 2003), amb el pseudònim de Terenci Moix, destaca per la seva novel·la El día que murió Marylin ambientada en la Barcelona de la postguerra. La descripció i el tracte de la ciutat a la novel·la tenen molta importància, així com la mateixa ciutat pels personatges. La prova clara es troba en el fragment del llibre exposat a continuació:
Quiero que sepas lo que es tu ciudad y que un día llegues a amarla no sólo por uno de sus distritos (por elegante que sea), no por uno de sus hombres, no a través de las cosas que se han escrito sobre ella, sino por todo lo que ha sido y será en tu vida y en tu amor. Porque, fíjate, al amarla no amas solamente una piedra o un conjunto de casas, sino que nos amas a todos. (...) Cuando vuelvas a tu ciudad, cuando hayan pasado los años y llegues por el muelle y bajes de un barco enorme y la Rambla vuelva a abrirse ante ti, entonces (...) nos sentirás a nosotros, a todos, latiendo en el fondo de cada recuerdo tuyo, y también nuestros rinconcitos, nuestras casas ya envejecidas, donde un día fuiste feliz; me sentirás a mí, recordarás estas palabras, aquel arco roto; recordarás a tu madre, de joven, en su piso del Ensanche; a Bruno y la calle donde nació... 6
María Dolores Torres Manzanera (Barcelona, 1943), més coneguda com Maruja Torres, per la seva part, amb la publicació de la seva novel·la Un calor tan cercano , fa una representació acurada de la ciutat de Barcelona dels anys 70.
Com a novel·lista amb més èxit de la ciutat de Barcelona del segle XXI, cal esmentar a Carlos Ruíz Zafón (Barcelona, 1964) que ha centrat la seva obra en la ciutat. A continuació adjunto un fragment de La sombra del viento , que descriu molt bé i de manera molt intensa la Barcelona dels anys 40 i 50:
Las calles languidecían entre neblinas y serenos cuando salimos al portal. Las farolas de las Ramblas dibujaban una avenida de vapor, parpadeando al tiempo que la ciudad se desperezaba y se desprendía de su disfraz de acuarela. Al llegar a la calle del Arco del Teatro nos aventuramos camino del Raval bajo la arcada que prometía una bóveda
5 VILA-SANJUÁN,S. ; DORIA,S. “Paseos por la Barcelona literaria”. Barcelona, Grup 62, 2005, p. 211 6 MOIX, T. “El día que murió Marylin”. Barcelona, Planeta, 1998, p. 246
19
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
de bruma azul. Seguí a mi padre a través de aquel camino angosto, más cicatriz que calle, hasta que el reluz de la Rambla se perdió a nuestras espaldas. 7
Les dues obres posteriors a aquest llibre també estan ambientades Barcelona i porten el títol de El juego del ángel (ambientada en els anys 20) i El prisionero del cielo (ambientada en l’any 1957). Aquesta darrera, està ambientada en la mateixa Barcelona que la del llibre Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé que ocupa aquest treball. Així, aquests dos llibres podrien ser un objecte de comparació de la Barcelona de l’època representada des de diferents punts de vista o llibres. El fragment introduït a continuació mostra la descripció de les Rambles que fa l’autor en El prisionero del cielo :
“Mientras seguía al extraño rumbo a las Ramblas fui refrescando las nociones básicas, empezando por dejar una buena cincuentena de metros entre nosotros, camuflarme tras alguien de mayor corpulencia y tener siempre previsto un escondite rápido en un portal o una tienda en el caso de que el objeto de mi seguimiento se detuviese y echase la vista atrás sin previo aviso. Al llegar a las Ramblas el extraño cruzó al paseo central y puso rumbo al puerto. El paseo estaba trenzado con los tradicionales adornos navideños y más de un comercio había ataviado su escaparate con luces, estrellas y ángeles anunciadores de una bonanza que, si la radio lo decía, debía ser cierta.” 8
Ildefonso Falcones de Sierra (Barcelona, 1959), tampoc no es quedà enrere amb la seva publicació de la novel·la La Catedral del Mar . Fou la seva primera novel·la i està ambientada a la Barcelona del segle XIV, moment en el que la ciutat es troba en una època de prosperitat i de creixement tot i el feudalisme que predominava i que era tant propi de l’època. Mentre es narra la construcció de l’antiga església que encara es conserva l’autor va introduint el lector en l’entravessat de carrers gòtics que hi ha al centre de Barcelona i que tenen el seu origen en aquesta època. En aquest fragment de la novel·la que s’inclou a continuació, es pot veure com la Barcelona del moment en que s’ambienta el llibre era una Barcelona definida per les paraules prosperitat i esperança:
Mira, Arnau – le dijo Bernat al niño que dormía plácidamente enganchado a su pecho- Barcelona. Aquí seremos libres. (…) Si se logra vivir en ella un año y un día sin ser detenido por el señor, se adquiere la carta de vecindad y se adquiere la libertad. Desde lo alto de la sierra de Collserola, en la antigua vía romana que unía Ampurias con
7 RUIZ ZAFÓN, C. “La sombra del viento”. Barcelona. Planeta,2005, p. 9 8 RUÍZ ZAFÓN, C. “El prisionero del cielo”. Barcelona, Planeta, 2011, p.34-35.
20
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Tarragona, Bernat contempló la libertad y.... ¡el mar! Jamás había visto, ni había imaginado, aquella inmensidad que parecía no tener fin,..... era la primera vez que se encontraba con algo de lo que no podía ver el final.... 9
Per últim, tracto l’escriptor protagonista d’aquest Treball de Recerca, Juan Marsé Carbó (Barcelona, 1933), que és l’autor de moltes novel·les ambientades a Barcelona entre les quals destaquen Si te dicen que caí , Últimas tardes con Teresa i Ronda del Guinardó . Amb aquesta darrera novel·la, de la qual tracta el treball present, Marsé ens presenta la Barcelona més oblidada, més desconeguda. Parla sobre molts llocs de la ciutat, però sobretot és deté en el Carmel, barri on resideix un dels seus personatges principals, el Pijoaparte. No obstant, la seva intenció en escriure la novel·la no fou , tal i com afirma en l’entrevista dels annexos, la de donar molta importància a l’espai on es desenvolupa la novel·la. És més, ell afirma que “Ell no va escollir Barcelona, Barcelona el va escollir a ell” 10
9 FALCONES, I. “La catedral del mar”. Barcelona, Grupo editorial Random House Mondadori, 2006, p.44 10 Veure l’entrevista a Juan Marsé de l’annex nº 1 realitzada el dia 3 d’octubre del 2012 en el seu domicili.
21
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
4. LES CIUTATS DEL MÓN A TRAVÉS DE
LA LITERATURA
És evident que no és només Barcelona l’escenari d’innumerables novel·les, sinó que també podem trobar exemples d’altres ciutats del món que ens podem permetre conèixer-les millor. Per la proximitat geogràfica profunditzo més en explicar algunes novel·les ambientades a Europa.
Hi ha forces novel·les ambientades a Espanya i una clara n’és La colmena escrita per José Camilo Cela Trulock (Iria Flavia, 1916 – Madrid, 2002) que està ambientada en la ciutat de Madrid de l’any 1942, una època, per tant, marcada per una dura postguerra. Aquesta situació és aprofitada per l’autor per mostrar diferents realitats del moment. D’aquesta manera tracta les classes socials més afavorides, les mitjanes i les baixes. A continuació, s’exposa un fragment de la novel·la on es mostra com l’acció d’aquest succeeix a Madrid:
-Sí, yo creo que tienes razón; asi, todo el día pensando en lo mismo, no consigo más que ponerme nervioso. Vamos a donde tú quieras, tú conoces mejor Madrid.
-¿Te hace que nos vayamos a tomar unas copas?
-Bueno, vamos; pero, ¿así, a palo seco?
-Ya encontraremos algo. A estas horas lo que sobran son chavalas.
Mauricio Segovia y su hermano Hermenegildo se fueron de copeo por los bares de la calle de Echegaray. Mauricio dirigía y Hermenegildo obedecía y pagaba.
-Vamos a pensar que lo que celebramos es que me dan eso; yo pago.
-Bueno; si no te queda para volver al pueblo, ya avisarás para que te eche una mano. Hermenegildo, en una tasca de la calle de Fernández y González, le dio con el codo a Mauricio. 11
Ambientada a Espanya destaca, també, una novel·la ambientada a San Sebastià sota el títol de Donostia . La novel·la és de Francisco Rubio (Caminreal) que usa el pseudònim de Jon Lauko. La trama de Donostia
11 CAMILO CELA, J. “La colmena”. Fragment extret de
22
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil s’ambienta en l’any 1977 en què el franquisme ja no era vigent. La història tracta sobre l’encàrrec que rep una fotògrafa per fotografiar un activista que, segons sembla, vol incorporar-se a la ETA. El problema es planteja quan la vida d’en Pedro Mari s’entrecreua en els fets.
També trobem novel·les urbanes que tenen com a ciutat principal alguna de francesa. És el cas de Das Parfum (El perfume)de Patrick Süskind (Ansbach, Baviera, 1949) que tracta sobre la història d’un assassí del segle XVIII que fa perfums a partir de les substàncies que extreu dels cossos de noies verges que ell mateix assassina. Així, sobre el teló de fons de la França del segle XVIII, Süskind ens submergeix en aquesta història que ha aconseguit ser best-seller
Alemanya no es queda de banda en el tema de la novel·la urbana ja que ciutats com Berlín, que és el lloc on s’ambienta la novel·la Jeder stirbt für sich allein (Solo en Berlín) de Hans Fallada (Rudolf Wilhelm Friedrich Ditzen, 1893 – Greifswald, 1947), són importants en les novel·les. El llibre esmentat té com a protagonista un matrimoni que inicia una espècie de revolució per desmantellar el sistema de Hitler. Fallada ens mostra la societat atemorida i desconfiada de l’època del nazisme amb un seguit de personatges arquetípics. En el següent fragment es mostra el nom d’un dels carrers que l’autor esmenta al llarg de la novel·la:
Otto Quangel sólo tuvo un incidente menor en esa semana laboral. Cuando se dirigía a la fábrica, salió a su encuentro en la calle Jablonski el consejero Fromm. 12
A nivell europeu destaca, també, la novel·la titulada The long Glasgow Kiss (El beso de Glasgow) de Craig Russell (Escocia, 1956) ambientada a la ciutat anglesa de Glasgow dels anys 50. L’acció la narra un canadenc de família adinerada que va ser capità de la Segona Guerra Mundial que s’enriqueix gràcies al contacte que té amb membres de la màfia. No obstant, la seva història es torna gris quan , per infortuni, el protagonista es topa amb una persona equivocada en el moment i el lloc equivocats.
Itàlia és un altre país que compta amb forces models de novel·la urbana entre les quals destaca A room with a view escrita per Edward Morgan Forster
12 FALLADA, H. “Solo en Berlín”.. Madrid. Maeva, 2011. Capítol 17
23
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
(Londres, Anglaterra, 1879 – Coventry, Anglaterra, 1970). La novel·la s’ambienta a la Florència de l’inici del segle XX, ciutat que encara no tenia la presència ni la importància turística contemporània. En aquella època Florència era una ciutat amb moltes convencions socials rígides i el que busca la protagonista de la novel·la és escapar d’aquestes.
En els altres continents també hi ha novel·les urbanes. Destaca una ambientada a Àfrica: Taxi. Hawadit al.mashawir (Taxi) de Khaled al Khamisi (El Ciare, 1962), l’acció de la qual succeeix al Caire contemporani en el qual l’escriptor transcriu una sèrie de conversacions seves amb taxistes de la ciutat que permeten conèixer-la a fons.
També és important el continent asiàtic ja que hi destaquen forces novel·les urbanes de gran ressò al nostre país. Entre d’altres trobem Cometas en el Cielo de Khaled Hosseini (Kabul, Afganistan, 1965) ambientada a Kabulen la segona meitat de la dècada dels anys setanta. També és remarcable Slumdog millionaire de Vikas Swarup (Allahabad, Índia, 1963) ens mostra Bombay, a la Índia de la primera dècada del segle XXI. En darrer lloc, cal esmentar una novel·la ambientada a Tòkio a finals dels anys setanta i principis dels setanta: Noruwei no mori (Tokio Blues: Noewegian Wood) escrita per Haruki Murakami (Kioto, 1949).
Per últim, faig esment de dues novel·les remarcables ambientades a Amèrica. D’una banda la novel·la Marlene de Florencia Bonelli Furey (Córdoba, Argentina, 1971) que ens permet conèixer l’Argentina del segle XX i, concretament, la del 1914, any en que s’inicià la Primera Guerra Mundial. D’altra banda destaco la novel·la titulada La ciutat vertical , escrita per Bea Cabezas i Blasco (Barcelona, 1976) que mostra la ciutat de Nova York de les últimes dècades del segle XIX,moment en que l’Empire State s’està construint, tasca de la qual s’ocupa un dels protagonistes del llibre.
24
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
5. LA MEVA NOVEL·LA: ÚLTIMAS TARDES CON TERESA DE JUAN MARSÉ
Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé (publicada el 1966), la novel·la en la qual se centra el present treball té una importància tant pel que fa als llocs que hi apareixen com pel moment històric. És per aquest motiu que he cregut convenient tractar la novel·la i el seu context històric , polític i social i analitzar els dos personatges centrals que mostren els dos models socials contraposats de l’època. A més, he cregut convenient redactar una breu síntesi de la novel·la per contextualitzar el lector del treball.
La novel·la de Marsé ha estat valorada per diversos autors de renom com Vázquez Montalbán, també tractat en un dels apartats del meu treball.
5.1. Context Històric, Polític i Social
Últimas tardes con Teresa té una acció que s’allarga un any i tres mesos des del seu inici l’any 1957. No obstant, conté un curt episodi que situa el desenllaç de la història dos anys més tard de l’acció és a dir, pels volts dels anys 60. Així, durant el temps en que es desenvolupen els fets, Espanya estava sumida en una dictadura franquista que a partir dels anys 50 va començar a eliminar del seu sistema els símbols més feixistes de cara al context europeu contemporani.
5.1.1. El franquisme en general
El franquisme,règim polític encapçalat per Francisco Franco Bahamonde i que va ser iniciat l’any 1939 amb la derrota de les forces republicanes a la Guerra Civil Espanyola (1936-939), tenia uns trets determinants que eren el totalitarisme, el cabdillisme, la concepció unitarista i centralista de l’Estat, la repressió de l’oposició i el control dels mitjans de comunicació.
El totalitarisme es referia al fet que el règim estava basat en l’existència d’un únic partit i d’un únic sindicat oficial.
25
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Cal considerar, també, el cabdillisme que comportava l’existència d’una persona que reunís en sí mateixa tots els poders. En aquest cas, el Caudillo fou Francisco Franco Bahamonde.
La concepció unitarista i centralista de l’Estat va dur el franquisme a abolir els estatuts d’autonomia i va recolzar l’espanyolització de diversos territoris amb cultures independents a la espanyola (Catalunya, País Basc i Galícia).
La repressió de la oposició fou duta a terme amb un aparell legislatiu i institucional encarregat de controlar, abolir i atemorir tots aquells que semblaven anar en contra del règim franquista.
Per últim, i fent referència al control dels mitjans de comunicació cal dir que, a part de que passaven una rígida censura per tal que no hi hagués cap indici de contrarietat cap al règim franquista, servien com a organisme propagandístic de la dictadura. D’aquest període és característica el NO-DO, reportatges curts que defensaven i lloaven el franquisme i que, sovint, eren emesos als cinemes.
Tota aquesta estructura del règim franquista era suportada per uns pilars que eren l’exèrcit i l’únic partit esmentat anteriorment conegut amb el nom de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS que proveïa el règim d’una base ideològica, controlava els mitjans de comunicació i subministrava molts càrrecs de l’administració. Aquest partit va servir-se de diferents organitzacions de masses com el Frente de Juventudes per assegurar el suport social del règim franquista. A més, l’Església fou l’altre pilar sobre el qual es va recolzar el règim ja que Francisco Franco va fer que a l’Estat s’hi jurés la confessionalitat catòlica. Així, l’església va tenir el control de l’educació i de la moral de la població de l’època.
Addicionalment, el règim comptava, també, amb alguns suports socials tals com les elits econòmiques i socials que gràcies a la dictadura van recuperar tot allò que havien perdut amb la segona república, i els petits i mitjans propietaris agrícoles del centre i del nord d’Espanya.
Pel que fa a la classe mitjana, totalment atordida pels fets de la Guerra civil, va adoptar una actitud apolítica vers el règim franquista i no va posicionar-se ni a
26
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil favor ni en contra d’aquest. D’aquesta manera, també els sectors populars totalment atemorits i afamats van adoptar una posició de silenci i de passivitat política.
L’atemoriment d’aquesta població es devia a la forta repressió del règim franquista. Aquesta era duta a terme amb diferents instruments com la Llei de responsabilitats polítiques que consistia en expulsar de càrrecs polítics a totes aquelles persones que haguessin estat a favor de la república, o la Llei de repressió del comunisme i de la maçoneria que propugnava l’obertura d’un expedient a totes aquelles persones que haguessin defensat idees contraries a la regió, la pàtria i les seves institucions.
L’encarregat d’aplicar la justícia als delictes polítics fou l’exèrcit fins la creació del Tribunal d’Ordre Públic (1963). De resultes d’això, el nombre persones executades per motius polítics a la península foren 150.000 de les quals unes 4.000 eren catalanes tals com Lluís Companys executat a Montjuïc l’any 1940. Per raons polítiques, també, foren empresonades moltes persones. El nombre de presos era tan gran que van haver de crear-se camps de concentració a causa de la saturació de les presons. Les condicions d’aquests camps de concentració eren tan pèssimes que moltes persones hi va morir per això o per estar obligades a realitzar treballs forçosos enviats als batallons de treballadors.
Així, aquesta repressió servia per tenir controlada a la població a la vegada que se l’atemoria i s’assegurava la desaparició de tots els dissidents del règim franquista.
A més, les autoritats franquistes van dur a terme, durant el període de temps que va durar la dictadura, un procés de confiscació i espoliació del patrimoni de tots aquells exiliats i els qui havien estat a favor de la república. Així, tot aquest patrimoni va passar a formar part de les moltes possessions del règim franquista. A més, totes aquelles persones partidàries de la república i contraries al règim varen ser expulsades de les seves feines formessin part d’empreses públiques o privades.
27
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Tota aquesta repressió es va intensificar en les zones de Catalunya, Galícia i el País Basc. A Catalunya, per exemple, es va abolir l’Estatut d’autonomia i totes les institucions juntament amb la llengua catalana. Aquesta havia de ser substituïda pel castellà de manera que, molts carrers van haver de canviar el seu nom i moltes institucions catalanes com l’IEC van haver d’actuar sota la clandestinitat.
28
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
5.1.2. El règim franquista en el període que engloba el temps en que es desenvolupa l’acció d’ Últimas tardes con Teresa (1953-1957)
El règim franquista, però, va presentar diferents etapes segons el seu grau d’obertura respecte a la resta d’Europa i la seva duresa. Tenint en compte el temps en que se situa l’acció del llibre cal tractar l’etapa del règim en que es donen els primers intents d’obertura i que va des del 1953 fins el 1959.
En aquesta etapa, tot i que el règim va obrir-se parcialment a la resta d’Europa i van començar a entrar certes influències al país, no va perdre la seva essència i la situació continuava sense variar dràsticament:
La situació econòmica era força greu a causa del fet que la producció gairebé no augmentava i que el nivell de vida a Espanya era molt inferior al de la resta de països europeus degut al període d’estancament que s’havia donat des del 1939 fins el 1953. Així, van començar a iniciar-se, a causa de l’augment de preus dels productes bàsics i per la fam, les protestes obreres i els primers moviments de dissidència a la universitat, moviments en els quals participa la protagonista Teresa de la novel·la de Juan Marsé en la que es basa aquest treball. Aquesta fam per la que hi havia les reivindicacions juntament amb la precarietat es van manifestar, també, en el fenomen del barraquisme que va prendre força a les grans ciutats com Barcelona que va tenir el seu centre barraquista a l’actual barri del Carmel, lloc de residència del protagonista dela novel·la Últimas tardes con Teresa : el Pijoaparte.
Aquesta situació econòmica tan dolenta va portar a plantejar altres formes de política econòmica que no fossin l’autarquia que va tenir tres àmbits d’actuació: en la reglamentació del comerç exterior, en el foment de la indústria i en el sector agrari donant com a resultat un estancament econòmic que deixà el país endarrerit respecte la resta de països europeus. Així, gran part dels espanyols defensaven la idea de liberalització econòmica enfront de l’autarquia per tal de canviar la situació que s’estava patint al país en aquell moment.
Tota aquesta situació va portar a Francisco Franco a propiciar un canvi de govern l’any 1957, any en que s’ambienta, majoritàriament, l’acció de Últimas tardes con Teresa.
29
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Aquest nou executiu remodelat per Francisco Franco va apartar del poder els falangistes i van imposar-se com a ministres els anomenats tecnòcrates, homes procedents de l’Opus Dei . Amb aquesta remodelació de l’executiu, s’iniciava una nova etapa de creixement econòmic per a Espanya.
Aquest nou sistema de govern seguia centrant tots els poders en la persona de Franco ja que el franquisme era contrari a la democràcia. No obstant, la participació popular en la política d’aquest nou govern es feia, com en el model italià, a partir de tres unitats que eren la família, el municipi i el sindicat. Aquests elements eren considerats pel govern de més importància que els propis partits polítics. Així, s’inicià el que es coneix amb el nom de democràcia orgànica a través de la qual es difonia una visió democràtica del franquisme a la resta d’Europa però s’evitava una democràcia real. El poble, però, tenia un representant a les corts: el procurador. Aquestes corts que no eren elegides democràticament i es limitaven a ser un òrgan de col·laboració amb el cap de l’Estat ja que era Franco qui decidia quines lleis podien passar a les corts i quines aprovava ell directament.
Els sindicats verticals van ser un altre poder de l’Estat i depenien d’un ministre determinat.
Per últim, l’Estat era el que dictava les condicions laborals que eren molt estrictes i que no permetien cap tipus de negociació ni el dret actual a vaga. Així, les condicions de treball dolentes i els salaris baixos feien augmentar els beneficis empresarials que enriquien només les classes elitistes. Al 1954, però, un seguit d’enllaços sindicals van permetre canalitzar les reivindicacions i les demandes dels obrers.
30
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
5.1.3. La societat franquista: els valors que se li van imposar
La gran força del franquisme, com en totes les dictadures, fou la de tenir sotmesa tota la població ideològica i moralment parlant. Així, es van imposar unes formes de comportament basades en la religió catòlica. De fet, la majoria de cerimònies que marcaven la vida de les persones eren de caire religiós. D’aquesta manera, també, es van prohibir els matrimonis civils i el divorci i es va fomentar el puritanisme que consistia en amagar qualsevol manifestació sexual en qualsevol àmbit.
A més, una forta censura va dominar tots els àmbits de la societat. Tots els mitjans de comunicació, les editorials, etc., estaven sotmesos a aquesta, que havia d’assegurar que cap de les informacions que arribava a la població era contraria al règim o perniciosa per aquest.
D’altra banda, la dona va tornar a ser considerada com una persona destinada a les tasques de casa i a criar els fills lluny de la seva activitat laboral. A més, totes les dones havien de casar-se per conservar el seu prestigi social ja que qualsevol que no portés una vida adaptada als valors infundats pel franquisme no era ben vista. 13
L’altre àmbit en el que va tenir molta incidència el franquisme fou a la religió que estava totalment dominada per l’Església i pel règim. D’alguna manera, els joves eren adoctrinats en el pensament franquista amb la intenció de crear una població favorable al cent per cent al règim franquista.
13 Consulteu el text d’Economía doméstica para Bachillerato y Magisterio de l’annex 3 que exemplifica la situació social de la dona en l’època franquista.
31
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
5.2. Les dues realitats del moment reflectides a la novel·la
La novel·la Últimas tardes con Teresa té dos personatges que en són els protagonistes: la Teresa i en Manolo (o Pijoaparte). Aquests dos personatges, però, són totalment oposats pel que fa a la seva condició social. Mentre que ella és filla d’una família de la burgesia catalana i, per tant, viu amb certes comoditats, ell és el fill de dos malaguenys que va haver d’emigrar a Barcelona a buscar feina arran de la mala situació causada per la influència del franquisme en certs punts d’Espanya. Ell, com molts altres emigrants del sud d’Espanya que van venir a Barcelona, es va instal·lar en el barri de barraques d’El Carmel. Aprofitant la informació precedent, explico les dues realitats que hi havia a Barcelona durant els anys 50 i 60 a partir dels dos personatges centrals de la novel·la. Cal dir, però, que tal i com afirma l’escriptor en l’entrevista, mostrar aquestes dues realitats contraposades no era el seu objectiu principal.
Primerament, tracto la situació social de la protagonista femenina de la novel·la. Ella viu en un típica torre burgesa: una casa de dues plantes i amb jardí. En aquesta casa, gaudeix dels serveis d’una criada, la Maruja. El fet que la família pugui permetre’s tenir servei a casa, ens mostra com la burgesia del moment era una classe social amb potencial econòmic. A més, la Teresa va a la Universitat, cosa que no es podia permetre tothom en els anys de la postguerra tot i que, l’any en el que s’emmarca la novel·la, el 1957, fons un període de temps de postguerra que no fou tan dur com la postguerra immediata.
Tot i que la burgesia fos força ostentosa del seu poder, cal dir que era una classe heterogènia i, per això, cal fer una divisió del grup social. Podríem dir que la Teresa pertany a la burgesia de classe mitjana.
La burgesia mitjana estava integrada per tots aquells professionals que tenien un cert prestigi per haver acudit a la universitat a aprendre el seu ofici. Aquest és el cas, per exemple, del pare de la Teresa i el d’ella mateixa que es dedicarà, segurament, a exercir l’ofici que hagi aprés en la seva carrera universitària. A més, també formaven part d’aquest grup de la burgesia alguns comerciants de menys importància que els de la alta burgesia.
32
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
La classe social a la qual pertany el protagonista masculí de la novel·la és totalment oposada a la de la Teresa. El món d’aquest, era un món ple de precarietats en el qual predominava un fenomen: el barraquisme.
En Manolo, fill de murcians, viu en una barraca des que va arribar a Barcelona. El fenomen del barraquisme (iniciat a principis del segle XX) va anar creixent a mida que ho va anar fent la immigració provinent majoritàriament del sud de la península. Com que la gent que immigrava a Barcelona no tenia gaires recursos econòmics s’anaven instal·lant com podien en barraques, en molts casos d’autoconstrucció. Així, a mida que
Fig. 1. Barraques del el nombre de barraques a Barcelona anava Somorrostro i Passeig Marítim. incrementant (al Font: La Vanguardia 1929 ja hi havia unes 6.000 barraques), es va formar una part de la ciutat de Barcelona coneguda amb el nom de “La ciutat informal”. Es va anomenar d’aquesta manera perquè les barraques es construïren Fig. 2. Nens del Somorrostro sense cap tipus d’ordre. Aquesta ciutat informal el 1958. Font: Barraques. La es va estendre per molts llocs: la muntanya de ciutat informal , 2008 Montjuïc, el front marítim, per alguns llocs de l’Eixample i pels turons que envoltaven la ciutat (com el Turó de la Rovira o el Turó de la Peira).
En els llocs on el barraquisme (amb les seves arrels en els anys 20) era present, també ho era la precarietat i les dures condicions de vida. Això, anava lligat a una falta d’higiene evident i, per tant, riscos sanitaris. Les barraques estaven, sovint, construïdes amb materials de poca qualitat així com fusta, cartró... Les dimensions d’aquestes eren molt petites i sovint tenien la mateixa distribució. Un lloc on la família o les famílies que habitaven en la barraca passaven el dia i un lloc on dormien. Aquests dos espais estaven separats tan sols per una cortina.
33
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Cap als anys 40, el barraquisme es va consolidar totalment arribant a ser unes 400.000 les persones que habitaven en aquestes vivendes rudimentàries. En una situació de postguerra, situació en la qual s’ambienta la novel·la de Juan Marsé, cada cop hi havia més persones que emigraven degut a les dures condicions i s’establien, com deia, en barraques i es va crear, entre d’altres, El Carmel, barri de barraques en el que, com he dit abans, es mou i viu el Pijoaparte.
A Barcelona, les autoritats intentaven amagar tot el possible aquesta imatge de la ciutat. Així, el 1949 es va crear el Servicio de Erradicación del Barraquismo i el 1953 es va inaugurar el Centro de Clasificación de Indigentes . El problema que seguien tenint els nuclis de barraques, però, fou la desatenció de l’Ajuntament: no tenien cap tipus de serveis, ni tan sols sanitat ni escola. D’això, va fer-se’n càrrec l’església.
Més endavant, cap als anys 60, es van començar a dur a terme projectes de promoció social als barris de barraques. Així, també van començar a sorgir associacions de veïns que reivindicaven els seus drets socials a l’Ajuntament. Poc a poc, les barraques van anar sent ensorrades i els seus residents van passar a viure en uns grans blocs en diferents grans polígons. Això fou obra de l’ Instituto Nacional de la Vivienda. De fet, si ens passegem pels carrers del Carmel, podem trobar algunes vivendes amb aquest cartell a la façana. Cal dir, però, que el Carmel és un barri especial ja que la seva associació de veïns va lluitar per a que en lloc de traslladar-los a polígons els construïssin cases al seu barri mateix. Un cop això va ser possible, la mateixa associació de veïns va ser la que va tirar el barri endavant a força de moltes queixes i reivindicacions a l’Ajuntament de Barcelona.
Amb aquesta breu explicació de les condicions de vida que hi havia a Barcelona en el mateix temps però en diferents espais, ens adonem de que aquesta, la nostra ciutat, havia estat dividida. Podem, també, comparar les dues realitats tant diferents de les que parlava al principi de la redacció d’aquest punt.
34
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
5.3. Síntesi d’ "Últimas Tardes Con Teresa”, De Juan Marsé
Últimas tardes con Teresa és una novel·la que va ser escrita per Juan Marsé l’any 1966 però que està ambientada en l’any 1957. Fou aquesta novel·la la que va projectar l’escriptor a una fama sense precedents.
La novel·la, que podem titllar, sense cap mena de dubte, d’amorosa, a part de ser una novel·la urbana, té tres personatges principals els noms dels quals són Maruja, Teresa i Manolo alies Pijoaparte.
Maruja, una criada humil que ha dedicat gairebé tota la seva vida a servir a una família, concretament la família Serrat, és una noia jove que fou criada pels seus pares, dos pagesos pobres. Ella va marxar a viure a la ciutat per servir aquesta família de la burgesia catalana i adinerada dels anys 50.
Teresa, la filla de la família que Maruja servia és una noia rossa, alta, amb una pell extremadament bronzejada pel sol, uns penetrants ulls blaus... En definitiva, una noia atractiva. Filla d’una família de bé, té el luxe de poder anar a la universitat a diferència de la seva minyona i amiga Maruja. És un personatge que juga molt, com la majoria de nois de la seva època, a ser d’esquerres. Tot el dia es preocupa per la política i per la dictadura que els ha estat infundada.
Manolo, anomenat Pijoaparte pels seus amics i coneguts, és un noi de Màlaga que va venir a viure a Barcelona en busca de noves possibilitats i va anar a parar al barri del Carmel. És un noi alt, fort, moreno, atrevit i que dóna la imatge del típic milhomes dur com una pedra. Es dedica a robar motos per guanyar-se la vida, negoci en el qual és ajudat pel seu germà i per un home anomenat el Cardenal.
La relació d’aquests tres personatges és la següent: En Manolo coneix la Maruja en una festa en la que s’ha endinsat sense permís. Des de la nit en que la va conèixer a la festa, la nit de la berbena de Sant Joan, pensa en ella. Un dia, fent de les seves, s’assabenta d’on viu la noia i decideix entrar per la finestra de la seva habitació per la nit. Aquell mateix vespre, però, el Pijoaparte descobreix que la Maruja no és una senyoreta com ell pensava, sinó que és una minyona. Ell, ple d’ira la colpeja diverses vegades, però mai no deixa
35
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil d’assistir una nit a l’habitació de la Maruja per tenir sexe amb ella. La noia ho considera tota una història d’amor. Ell, en canvi, no. Un dia, però, la minyona entra en un estat profund de coma a causa d’una caiguda mentre sortia amb la seva amiga Teresa. D’aquesta manera el Pijoaparte coneix la Teresa, a la clínica on la Maruja està ingressada.
En Manolo i la Teresa acaben vivint una veritable història d’amor que passegen per espais de Barcelona i que s’acaba convertint en un amor d’estiu en el moment en què ell és empresonat a causa del seu ofici fraudulent de venda de motos robades. En sortir de la presó, ell busca la Teresa, però aquesta ja no està interessada en ell.
36
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
6. BARCELONA DE MARSÉ VS BARCELONA 2012
Un cop ja he tractat la novel·la urbana i amb exemples de novel·les a nivell local, regional i mundial he fet notar la seva abundància en l’actualitat i el passat i he treballat l’època històrica en que s’emmarca Últimas tardes con Teresa , introdueixo una altra part del treball.
Com anunciava en la introducció. el treball té dos objectius principals que són, d’una banda veure si és possible conèixer una ciutat a través d’una novel·la urbana i, de l’altra, comprovar si es pot investigar l’evolució de la mateixa amb fotografies. El primer objectiu esmentat es veurà corroborat o no quan la totalitat del treball hagi estat acabada. No obstant, el segon es farà palès en aquesta part que introdueixo.
A continuació s’hi troben les fotografies antigues i les actuals amb les comparatives i la ressenya històrica corresponents de cada lloc que Marsé cita per comprovar la seva evolució. A partir d’aquestes comparacions podré descobrir si és factible estudiar l’evolució d’una ciutat amb fotografies i si, com diu el títol del treball, es tracta d’una evolució amb canvis o caracteritzada per la continuïtat.
Hi ha diferents aspectes, però, que cal aclarir abans de que s’iniciï la lectura de la part que prossegueix. Realitzar fotografies exactament iguals quan el temps que separa l’època de les dues imatges és d’uns 50 o 60 anys, planteja forces impediments amb els que m’he trobat a l’hora de realitzar les fotografies i que han de ser citats. En algunes ocasions, la limitació de certs recursos m’ha impedit captar la perspectiva exacta en la fotografia actual per a que reproduís fidelment l’antiga. Aquest és el cas d’algunes fotografies aèries que no han estat preses des de la mateixa perspectiva en l’actualitat o d’altres en que la construcció de nous edificis ocupa l’espai des d’on s’havia pres la fotografia antiga.
37
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
A més, hi ha hagut una sèrie d’elements que m’ han dificultat la representació de les imatges amb una perfecta qualitat. M’he trobat des de reixes en els llocs on havia de fer la foto fins a la llum solar que no sempre ha estat l’adequada malgrat haver intentat prendre a mateixa fotografia més d’un cop en diferents horaris i dies.
D’altra banda, remarco el fet que algunes fotografies són anteriors als anys 50 ja que han estat les úniques que he trobat antigues. No obstant, he procurat que els llocs en els que ha passat això siguin llocs que van variar gaire en el període de temps que separa la fotografia antiga dels anys 50 i 60.
Un últim aspecte que cal notar és el fet que anticipava en la introducció del treball sobre la selecció d’espais que apareixen en la novel·la. Degut al gran ventall de llocs n’he escollit 21 per la seva importància per tal de controlar l’extensió del treball. Acompanyo un mapa amb la localització d’aquests espais. Com es pot observar se centre, sobretot, en el casc antic de la ciutat i en les zones menys costaneres com Gràcia, el Guinardó i el Carmel.
38
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
FIg.3. Mapa amb els diversos llocs que apareixen al prsent treball. Font: Google Maps
39
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
7. EL CAMP DE L’ARPA DEL CLOT
7.1. El Passeig Maragall
El Passeig Maragall és un lloc que apareix poques vegades a la novel·la però que compta d’un fet curiós: en una d’elles l’autor el va incloure en una llista de llocs pels que va passar en un recorregut amb moto que fa el Pijoaparte i que ell va vo ler fer en persona per tal de reproduir més fidelment la geografia barcelonina. 14
7.1.1. Història
El Passeig Maragall, existeix des de fa més de cent anys. Per conèixer el seu origen cal que ens remuntem a principis del Segle XX. Cal que sapiguem, també, que abans de ser conegut com a Passeig Maragall (en honor a la mort de Joan Maragall, l’escriptor) (1915) aquest era un camí brut, estret.. que conduïa al barri d’Horta de Barcelona. Aquest camí provenia de l’època romana i ha estat un dels pocs que seguim conservant òptimament (tot i que amb un nom diferent) des de llavors i que superat les reformes urbanes de Barcelona. Aquest camí originàriament romà anava des del Portal Nou fins a Ho rta (que llavors era un poble).
El camí d’Horta i el Passeig Maragall, però, no tenen ben bé el mateix recorregut. Aquesta varia una mica. Ho apreciem en la següent fotografia en que el camí es troba representat amb una ratlla de color vermell i el
Passeig Maragall de color blau. FIg.4. L’Antic camí d’Horta, el traçat del Passeig La lín ia verda correspon a un Maragall i el del tramvia de vapor. Font: http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es tramvia que seguia, en gran part, el recorregut del Passeig Maragall.
14 Cf. Annex 1
40
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
7.1.2. Comparativa
Mitjançant l’observació de les dues fotografies veiem que la fisonomia del mateix lloc ha canviat força en els últims 60 anys. La modernització dels diferents elements que s’aprecien a les fotografies és evident. Només cal fixar- nos en un detall per corroborar aquest fet: la fotografies està presa des d’un edifici força alt, inexistent en la fotografia dels anys 50.
Un element remarcable que mostra una clara evidència del pas del temps és el tramvia de la fotografia antiga inexistent en l’actualitat, on el pas és exclusiu per cotxes.
Dit això, la pregunta que s’obre portes a la ment és la següent: Com podem estar segur de que el que s’està comparant a la foto és el mateix lloc si està tot tan canviat? La resposta a la qüestió és senzilla: La meva família ha viscut sempre a prop del Passeig Maragall i, quina font millor que uns avis per explicar-te el que la Clínica Victòria ocupava el lloc de l’actual CAP Maragall?
7.1.3. Cites
A las seis de la tarde y después de mucho buscar tuvo que conformarse con una Vespa que vió frente a una torre de aspecto señorial, en el Paseo Maragall, y se libró por pelos de ir a parar a la Comisaría de Horta gracias a que la jodida moto no llevaba candado y él acertó a ponerla en marcha al primer golpe de pedal (o tal vez porque su dueño llevaba faldas; le vio correr hacia él por la acera con la sotana por encima de las rodillas y agitando los brazos, marchito y flaco como un esqueleto y con gafas de montura dorada, gritando: << ¡ Eh, chico, es mi moto, es mi moto!>>, y corría bien, pero lo perdió la sotana). P.424
Atravesó el Paseo Maragall sin tomar precauciones y se metió por la calle Garcilaso hasta llegar a Concepción Arenal, quitando gas, allí dobló a la izquierda y embragó en dirección a San Andrés . P.448
41
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.5. Fotografia dels anys 1940-1950 darrere de l’arbre de la Clínica Victòria. Font: http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es
42
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.6. Passeig Maragall des de la terrassa del CAP Maragall el juliol de 2012. Font : Pròpia.
43
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
8. EL CARMEL
8.1. El Bar Delicias
El bar Delicias és un dels llocs més citats en el llibre que tracto en el treball i, per tant, segons afirma el seu escriptor en l’entrevista dels annexos, un dels que més li recorda als personatges del seu llibre. És el local on passa la major part del temps el nostre protagonista, el Pijoaparte.
8.1.1. Història
He redactat una breu síntesi de la història del Bar Delicias a partir d’una entrevista que vaig fer a un client habitual del local 15 que va desvetllar-me com aquest havia anat evolucionant a la vegada que el temps passava. Per assegurar-me que la informació fos fidel a l’època que tracta la novel·la, l’home entrevistat era un ancià. L’entrevista realitzada es troba, de forma íntegra, en els annexos del treball.
El Delicias és un negoci familiar, tot i que ha estat traspassat quatre cops en total. Avui dia està en mans de dos germans des de fa relativament poc temps, un any aproximadament. La data d’inauguració del local no se sap amb exactitud, però si que és segur que va ser abans dels anys 50. El que és una incògnita avui dia, i que caldria preguntar als primers propietaris del local per saber-ho, és d’on li ve el nom.
El local ha anat canviant a mida que el temps ha anat passant i ho ha anat fent segons la societat ha anat avançant, així ens ho assegura l’entrevistat. Ens diu que, quan el local va obrir les seves portes, temps en que el barri del Carmel on aquest se situa estava envoltat de barraques, oferia exclusivament tapes. L’entrevistat explica, també, que en els anys en que es va donar la revolució industrial, el local va fer un gir força gran i tanmateix ho va fer la societat. Com abans he explicat, el restaurant canviava a mida que la societat ho feia, així, amb el canvi de costums d’aquesta, es va anar incorporant al bar la qualitat de restaurant: s’oferien menús, hi havia carta, barra...Les tapes, però, van seguir sent de gran rellevància i, amb especialitat, les patates braves. Aquestes són considerades típiques del local ja que es diu que són de gran qualitat.
15 Cf. Annex 2
44
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
8.1.2. Comparativa
Si comparem la fotografia anterior amb l’actual, podem veure que, òbviament, el local i l’ambient s’han modernitzat amb el pas del temps. No tan sols el local ha variat, sinó que també ho ha fet l’ambient de manera que on abans trobàvem una mula ara és impensable. Altres aspectes tals com la indumentària de les persones evidencien el període de temps que separa aquestes dues fotografies. El local era més precari abans (no hi havia parets de totxanes ni finestres decorades...) de la mateixa manera que també ho era el barri on s’hi troba.
Considerant tot això, crec que aquest lloc ha patit un canvi i una gran evolució, tal i com apuntava l’entrevistat.
8.1.3. Cites
Te veía pasar por delante de casa todas las noches, sobre todo este invierno último, cuándo ibas camino del bar, y siempre pensaba que eras diferente de los demás, no sólo más guapo, no sé, diferente, a pesar de que tu también juegas a las cartas con los viejos en el bar Delicias los domingos, en vez de ir al baile, a pesar de todo lo que se dice de ti en el barrio, y de tus amigos, el Sans y otros, que vendéis motos robadas y desvalijáis coches y que tu hermano os ayuda en el taller de bicicletas, ya verás lo que os va a pasar un día, ya verás, eso dicen, porque ¿de dónde sacáis el dinero? P.44.
<
Resultaba curiosa esta sensación de seguridad que experimentaba aquí, en medio de este orden y silencio confortables, en relación con la torpeza y dificultad cada vez mayor con que de un tiempo a esta parte se desenvolvía en su ambiente habitual, en su casa, en el mismo bar Delicias, o con el Cardenal y su sobrina ( recordó la última visita que les hizo, y lo malamente que había sacado dinero), era como si hubiese perdido parte de su influencia y de su poder frente a ellos, por negligencia, por descuido, una sensación como excesiva rapidez, de haber olvidado algo con las prisas, de haber cometido algún error que en el momento de la llegada (¿llegada adónde?) se lo iban a recordar y le pedirían cuentas. P.269.
Otras fisuras: noches alegres y cálidas del Monte Carmelo, algazara de vecinos, guapos muchachos en camiseta, románticos paseos a la luz de la luna, consignas sobre reivindicaciones laborales en el famoso bar Delicias… P.364.
45
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig .7. El Bar Delicias sobre els anys 70. Font: V.A. Narratives urbanes. La construcció literaria de Barcelona. Barcelona : Arxiu històric de la ciutat, 2008 i Fundació Antoni Tàpies, 2008. 46
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.8. El Bar Delicias el juliol del 2012. Font: Pròpia. 47
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9. EL GÒTIC
9.1. La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia
La Catedral no és un lloc gaire recurrent per Marsé ni de gaire importància en la novel·la Últimas tardes con Teresa , però l’he escollit per la seva llarga història que explico a continuació.
9.1.1. Història
La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, més coneguda com la Catedral de Barcelona, va ser construïda durant els segles XIII i XV sobre una antiga catedral romànica que ja havia estat construïda a sobre d’una església visigoda construïda sobre una basílica paleocristiana. Tot i que la catedral sigui del segle XV, la façana és del segle XIX i ha estat restaurada recentment.
El fet que la Catedral es digui de la Santa Creu es deu a que està dedicada a aquesta des de l’any 599. D’altra banda, es diu de Santa Eulàlia ja que aquesta és la patrona de Barcelona. La història d’aquesta santa és força peculiar: Eulàlia era una jove donzella catòlica que va patir un martiri durant l’època romana. Sembla ser que les autoritats romanes van acabar fincant-la dins un barril amb vidres trencats, claus i ganivets i la van llençar dins d’aquest. Aquest és només un dels exemples dels seus martiris. Va tenir-ne 13, un per cada any de vida. Finalment, va ser crucificada en una creu en forma d’aspa (emblema de la catedral). A més, en honor a Santa Eulàlia, el claustre de la catedral té 13 oques blanques perquè fan al·lusió als anys que ella tenia en ser assassinada i les oques perquè es diu que les pasturava a Sarrià.
9.1.2. Comparativa
Si comparem les dues fotografies veiem que, com és lògic, al ser una construcció gòtica, la seva forma es la mateixa i no ha variat en res. No obstant, alguns elements que envolten la catedral han variat lleugerament.
Un fet curiós és el fet que la Plaça de la Catedral estigués plena de vehicles en l’antiguitat i que ara ho estigui de persones. Tot i això, si ens fixem bé,
48
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil observem que els vehicles eren autocars i taxis, fet que indica que, segurament, estaven destinats a portar turistes.
Així, aquesta és un dels llocs que menys ha variat en els últims 50 anys de tots els que apareixen en aquest treball i podem parlar de continuïtat en aquesta ocasió.
9.1.3. Cites
Los Bori vivían en el barrio gótico, muy cerca de la Catedral (las agujas, emergiendo iluminadas en medio de la noche, se asomaban a la ventana como un decorado fantástico) en un ático confortable y lujoso, pero en cierto modo caótico: de un lado, cerámicas y pintura informalista, literatura engagée, reproducciones de Picasso (un gran Guernica presidía la cena)y grabados de la joven escuela realista española; de otro, una sorprendente profusión de folletos y catálogos de publicaciones sobre sistemas de venta y control administrativo, libros de consulta en las butacas (un volumen aprisionando unas gafas de miope: Márketing: 40 casos prácticos: otro junto a las tropicales rodillas de Teresa en el diván: Los jóvenes ejecutivos) .P.401.
Finalmente ella dijo que bueno y escogió el sitio y la hora: a las once en una cafetería frente a la Catedral. P.422.
49
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.9. La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia el 5 de juliol de 1960. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas.
50
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.10 . La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia el juliol del 2012. Font: Pròpia.
51
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.2. La Rambla de Barcelona
La Rambla de Barcelona és un lloc que he volgut mostrar amb una selecció de diverses fotos antigues i actuals perquè és un dels llocs més importants i coneguts de la Ciutat Comtal.
9.2.1. Història
La Rambla de Barcelona té una llarga tradició. Fins el segle XII era, tan sols, una riera de les moltes que recorrien el Pla de Barcelona. A Montjuïc, en l’època de més expansió de l’Imperi Romà, els romans van formar una colònia que es va estendre fins l’edat mitjana i que quedava delimitada per aquesta riera esmentada. A mitjans del segle XIII, però, es va construir el que és conegut amb el nom de Rambla-Muralla . Aquesta nova zona poblada de Barcelona havia d’estar protegida per una muralla que englobava els barris limitats per l’antiga Rambla. Durant aquests anys, a la Rambla hi havia mercaders i gent marginal tot i la voluntat dels reis del moment de construir un Palau a la part més baixa de la Rambla que mai no es va arribar a construir.
Amb el pas del temps, la Rambla-Muralla es va transformar en Rambla-Estudi ja que en la part alta i el marge oposat a les muralles s’hi fundaren escoles i convents. Per això mateix, la Rambla es va convertir en un centre d’estudi i de devoció.
Finalment, la Rambla va passar a ser Rambla-Passeig . En aquesta Rambla, la primera zona que es concep com a passeig és la de l’actual Boqueria fins la Rambla de Santa Mònica (recordem que la Rambla es divideix en 5 parts: la Rambla de Canaletes, la Rambla dels Estudis, la Rambla de Sant Josep, la Rambla dels Caputxins, la Rambla de Santa Mònica i la Rambla de Mar). En aquesta zona s’hi van plantar arbres i s’hi van instal·lar bancs de pedra. Així, el passeig va anar creixent de manera gradual a partir de l’edificació, l’establiment de més bancs, etc. fins convertir-se en el que és avui dia, el carrer més conegut de Barcelona.
52
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.2.2. Comparativa (I)
Si comparem les dues fotografies veiem que l’essència de la imatge és la mateixa: un ampli passeig en el qual la gent passeja. Deixant de banda el fet que les fotografies estan preses en estacions de l’any totalment diferent, observem que les parades són encara força semblants i que es troben en els mateixos llocs. Parlem, doncs, de continuïtat.
9.2.3. Cita
Bajaban ya por las Ramblas y Manolo miraba, por pura deformación profesional, las motocicletas aparcadas bajo los árboles. P.333
53
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.11 . La Rambla de Barcelona el 25 de desembre del 1962. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas. 54
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.12. La Rambla de Barcelona el juliol del 2012. Font: Pròpia
55
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.2.4. Comparativa (II)
La diferència principal entre les dues fotografies és evident: el tipus de gent. El fet que, en el moment en què es va prendre la foto antiga hi hagués a les Rambles tres mariners de la flota americana es dóna pel context històric i polític explicat anteriorment en el treball.
Observem que, tot i que com sempre l’entorn urbanístic s’ha modernitzat els canvis no han estat accentuats ja que es mantenen els edificis amb nous comerços. Així, podem parlar un cop més de continuïtat.
Hi ha dos detalls remarcables entre aquestes dues fotografies, els cotxes que són totalment diferents i el fanal de l’esquerra que, com podreu anar comprovant al llarg del treball, és un fenomen que es repeteix ja que molts dels fanals de la ciutat s’han conservat intactes.
9.2.5. Cita
Luego navegaron un poco a la deriva por las Ramblas y el barrio chino, la universitaria escoraba por el lado izquierdo, tendía naturalmente hacia la calle Escudillers y ciertos fondos populosos y heterogéneos. P.254.
56
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
57
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.13 . Mariners dels EUA passejant per la Rambla de Barcelona el 10 de gener del 1952. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas. 58
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.14 . La Rambla de Barcelona el juliol del 2012. Font: Pròpia. 59
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.2.6. Comparativa (III)
La parada que apareix en la fotografia antiga és la mateixa que la que apareix en l’actual. Ho sabem ja que ho vaig consultar als propietaris. Veiem, doncs, que ha estat modificada al llarg del temps tot i que la funció és la mateixa. A la fotografia antiga, però, s’estava construint o reformant la parada per la festa de la Mercè. Pel que fa a tots els altres elements i edificis que apareixen a la fotografia, es conserven gairebé iguals.
L’essència de les dues fotografies és, doncs, la mateixa fet pel qual podem parlar de continuïtat, com al llarg de tota la Rambla ja que aquesta no ha canviat en excés en els darrers 50 i 60 anys.
9.2.7. Cita
Combinaron sabiamente: vino tinto y paisaje suburbano (Teresa Moreau mordisqueando gambas entre camisetas azules y rayadas de jóvenes pescadores) y gin-tónic con música de Bach en mullidos asientos de cuero y atmósferas discretas (Teresa de Beauvoir hojeando libros en el Cristal City Bar-Librería) pasando por cines sofocantes donde ponían <
60
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
61
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.15. Instal·lació de les noves parades per a flors a la Rambla, durant les Festes de la Mercè l’any 1961. Font : www.arxiufotografic.bcn.cat 62
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.16 . Parada de flors a la Ram bla el juliol del 2012. Font : Pròpia 63
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.2.8. Comparativa (IV)
Un cop més, comprovem que les dues fotografies mantenen l’essència tot i que amb comptats canvis com ara la indumentària de les persones o els negocis apreciables. Aquesta continuïtat es deu a que, tant ara com fa seixanta anys les Rambles han tingut la mateixa funció: la de passeig.
Com a detall curiós que m’agradaria comentar d’aquesta foto crec que és important fixar-se en que l’arbre del primer pla de les dues fotografies és el mateix , fet curiós que em va ajudar a saber on havia de col·locar-me exactament per prendre la fotografia.
9.2.9. Cita
Aún le veía la noche anterior sentado junto a él en un banco de las Ramblas, encogido, abrazado a sus propias rodillas y atento a la menor señal que pudiera significar una orden. P.78.
64
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
65
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.17 . La Rambla de les Flors el setembre del 1961. Font : www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas.
66
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.18 . La Rambla de les Flors el juliol del 2012. Font : Pròpia.
67
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.2.10. Comparativa (V)
En comparar aquestes dues fotografies veiem que l’element central, la Font de Canaletes que dóna nom al tros de La Rambla, és el mateix. A més, la foto ha estat presa mentre nens hi bevien per reproduir de la manera més fidel possible, l’escena representada en la fotografia antiga. D’aquesta manera, podem comparar la vestimenta diferenciada de les dues èpoques.
Pel que fa a l’entorn en general no ha variat gaire, però s’hi han establert alguns nous comerços. No obstant, parlem en aquesta foto, també de continuïtat i no pas de canvi.
9.2.11. Cita
En las noches de verano, sentado con los jóvenes casados en la puerta del bar Delicias, el Rey del Bugui dejaba vagar la mirada a lo lejos, hacia las Ramblas y el barrio chino, invisible bajo el polvo luminoso que la ciudad arrojaba a la noche, y entonces a menudo pensaba en Manolo, pero nunca podía imaginárselo en situación de divertirse al estilo que él se había divertido, ni frecuentando los mismos sitios, ni yendo de <
68
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
69
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.19 . Font de Canaletes l’1 d’agost del 1954. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Perez de Rozas.
70
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.20. Font de Canaletes el juliol de 2012. Font: Pròpia.
71
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.2.12. Comparativa (VI)
En comparar les dues fotografies, de seguida evidenciem un canvi: on abans hi havia un quiosc de begudes, ara no hi ha res.
Els edificis del fons, però, si que es conserven. Un d’ells, amb el mateix restaurant (Núria ), l’altre, amb un de menjar ràpid que no estava present abans tot i que no es vegi en la fotografia antiga.
A més, hi ha una nova construcció ( ElTriangle ), que apareix a la fotografia actual però no a l’antiga en que n’hi havia una de més baixa i més antiga. Aquesta construcció està esmentada, també, en la part del treball en que es tractat el Carrer de Pelai.
Aquest lloc concret de les Rambles és, doncs, el que més ha canviat de tots. No obstant, podem parlar de continuïtat, en general, quan parlem de les Rambles.
9.2.13. Cites
Por eso, en el último momento, decidió cruzar el paseo central y bajar por el lado contrario, frente a los barracones de libros de viejo, y, en vez de subir por las Ramblas como había hecho Bernardo, lanzarse a toda velocidad hacia la Puerta de la Paz y luego por el Paseo de Colón hacia el parque de la Ciudadela. P.85
Noches enteras fuera de casa – las Ramblas, imagínate-, se pasaba horas colgado en la barra de un bar del barrio chino, dice que haciendo amistades, nunca fue muy hablador sobre este particular, cosa mala debía ser, tú aún no lo conoces, Teresa. P.393.
72
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
73
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.21 . Quiosc de begudes a la Rambla de Canaletes el 2 de juliol del 1951. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat, realitzada per J. Fran cés Estorch 74
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.22. La Rambla de Canaletes el juliol del 2012. Font: Pròpia
75
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.3. La Plaça del Teatre
Aquest espai l’he escollit per la seva importància des del punt fisonòmic ja que dóna força joc pels aspectes exposats a continuació.
9.3.1. Història
La plaça del Teatre no sempre ha tingut aquest nom. Abans, se la coneixia com a Pla de les Comèdies . Actualment, però, s’anomena la Plaça del Teatre perquè en ella s’hi troba el teatre més antic de Barcelona: el Teatre de la Santa Creu (1579). Avui dia, i des de 1847, aquest teatre és conegut amb el nom de Teatro Principal .
Aquesta zona és una de les més animades de la Rambla durant les nits gràcies a la presència habitual de turistes i al fet que hi ha molts bars. Això, però, ja ve de temps ha: en el moment en que les muralles de Barcelona es van enderrocar i tota la zona del port i de la Rambla es va omplir de nous establiments, aquesta plaça situada a la Rambla de Santa Mònica, es va convertir en un dels centres d’oci de la ciutat de Barcelona.
9.3.2. Comparativa
Mirant aquestes dues fotografies que prossegueixen veiem que el canvi ha estat notable. Abans la plaça era molt més simple que ara: hi havia tan sols algun comerç al voltant d’aquesta i el teatre. En l’actualitat, trobem que s’ha construït un pàrquing, una biblioteca i que s’hi ha instal·lat, un bar... A més, tot i que la majoria d’edificis es conserven en destaca un de nou en la fotografia actual.
Tot i això, cal parlar de canvi en aquest cas ja que els detalls que s’hi ha incorporat han donat una fisonomia totalment diferent a la plaça .
9.3.3. Cita
Saltó del paseo al arroyo rozando el suelo con los pies maniobrando con habilidad y en el medio del ruido infernal del motor, encogido como un gato, y enfiló Ramblas arriba hasta desaparecer más allá de la Plaza del Teatro. P.83
76
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
77
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.23 . Vista de la Plaça del Teatre amb el monument a Pitarra al fons entre el 1910-1920. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per E. Puig 78
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.24. Vista de la Plaça del Teatre amb el monument a Pitarra al fons el juliol del 2012. Font: Pròpia 79
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.4. La Plaça Reial
Tot i que la Plaça reial no és un lloc de notable rellevància en el llibre Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, l’he seleccionat ja que és un lloc força emblemàtic i conegut de la ciutat i he cregut convenient aprendre quins van ésser els seus orígens.
9.4.1. Història
Hi ha tres elements que destaquen de la plaça: el fet que sigui porxada, la font central i els fanals.
La font central, en un principi, havia de ser un simple monument dedicat al rei Ferran el Catòlic. Entre el 1850 i el 1860, va haver-hi un pedestal amb l’estàtua provisional de guix. Tot i això, més tard, el centre de la plaça va passar a ser presidit per un brollador que es convertiria, posteriorment, en una font amb les Tres Gràcies que l’Ajuntament de Barcelona va obtenir de la foneria d’Antoine Durenne, de París. Aquesta font (imitació de Les Tres Gràcies de Françoise Pilon del 1560), és la que trobem avui dia al bell mig de la Plaça Reial.
D’altra banda, cal remarcar els fanals, que van ésser dissenyats per Antoni Gaudí. Són uns fanals especials: el suport té forma de caduceu que simbolitza el passat, el present i l’avenir de la ciutat de Roma ja que el caduceu era el ceptre simbòlic d’Hermes, déu grec del temps. A la meitat del cilindre hi ha els sis llums giratoris fets amb tres làmines de vidre transparent. Per últim, a la part de dalt del fanal, trobem un elm amb ales que recorda, també, a Hermes.
9.4.2. Comparativa
Res no ha canviat, excepte l’època. L’única cosa que canvia una mica i que, a part de la roba de les persones i els seus aparells electrònics, indica modernitat és el fet que a l’edifici del fons de la fotografia, a dalt de tot, abans no hi havia cap antena i ara si. Per tot el demés, tot és igual, fins i tot el tros de fanal que s’aprecia a dalt a la dreta de les fotografies és el mateix, segurament per la seva importància iconogràfica explicada anteriorment.
80
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.4.3. Cites
El murciano, que había tenido una noche agitada desvalijando un coche en la plaza Real, apoyaba la cabeza en el regazo de Maruja y bostezaba . P.115.
Combinaron sabiamente: vino tinto y paisaje suburbano (Teresa Moreau mordisqueando gambas entre camisetas azules y rayadas de jóvenes pescadores) y gin-tónic con música de Bach en mullidos asientos de cuero y atmósferas discretas (Teresa de Beauvoir hojeando libros en el Cristal City Bar-Librería) pasando por cines sofocantes donde ponían <
A Teresa le encantó la idea de mostrarse en compañía del murciano en la cava de la Plaza Real. P.266.
La buscó en las cervecerías de la Plaza Real y en las Ramblas, ya sin esperanza de encontrarla. P.423.
81
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.25 . Vista de la Plaça Reial amb palmeres i coloms el maig del 1965. Font:: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per J.M. Domínguez Pont
82
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.26. Vista de la Plaça Reial el juliol del 2012. Font: Pròpia
83
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.5. La Via Laietana
Degut a la llarga tradició i a la importància de la Via Laietana, he fet una selecció de dues fotografies antigues per analitzar l’espai i veure si ha patit i un canvi o si continua gairebé igual que fa una seixanta anys.
9.5.1. Història
La Via Laietana, un dels carrers més coneguts de Barcelona, té una història important darrere del seu nom. Aquest ve donat en honor a un dels pobles ibèrics preromans anomenat laietà. El poble dels laietans va habitar en diferents punts de Catalunya com ara el Maresme i el Baix Llobregat. La capital prenia el nom de Laie, ciutat situada, segurament, a Montjuïc, lloc que també apareix en el present treball.
Deixant de banda el tema del nom, cal explicar que la Via laietana fou projectada l’any 1879, però que no va ser fins el 1908 que es va iniciar la seva construcció. Durant 50 anys es va construir aquesta via que comunica de manera molt ràpida l’Eixample amb el port travessant el centre històric de la ciutat. La Via Laietana estava destinada a ser un dels centres de negocis més importants de la Ciutat Comtal i, per tant, s’hi van construir importants infraestructures com ara uns túnels per establir una línia de metro (no obstant, el metro no arribà a la Via Laietana fins 20 anys després de la seva construcció.).
Per últim, és important fer esment el fet que la construcció de la Via Laietana en ple centre històric de la ciutat va comportar la destrucció de 80 carrerons de tradició medieval i el desallotjament de 10.000 persones. A més, els edificis més emblemàtic de la ciutat que ocupaven el lloc que ara ocupa la Via Laietana, foren transportats, pedra a pedra, a altres punts de la ciutat. Aquest és el cas de l’actual seu del Museu d’Història de Barcelona a la Plaça Reial.
9.5.2. Comparativa (I)
Si comparem aquestes dues fotografies, observem que l’espai on la fotografia ha estat presa no ha variat però el que si que ha variat ha estat la societat que
84
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil hi circula. Ho apreciem en els transports que abans no abundaven i, sobretot, en la diferència que hi ha entre els dos autobusos que apareixen a les dues fotografies.
Com a detall, cal destacar la figura central de la fotografia antiga: un escombriaire equipat amb els seus estris que no tenen res a veure amb els que tenen actualment els escombriaires.
Resumint, en aquest cas podem parlar de continuïtat ja que, tot i els evidents canvis socials, l’essència del lloc segueix sent la mateixa i és totalment reconeixible.
9.5.3. Cita
Cuando a esta hora él bajaba por Vía Layetana, rumiando qué clase de ayuda podían ofrecerle los Bori (seguramente sólo obtendría el número de teléfono de la Villa, y eso aún se vería), su mirada quedó repentinamente prendida en una llama amarilla y roja (las puntas del pañuelo y el pelo de Teresa) y en el coche que doblaba velozmente la próxima esquina, una rápida visión blanca de la cola del Floride lleno de reflejos. P.422.
85
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.27 . La Via Laietana i la Plaça d’Antoni Maura el 1950. Font: GARCIA ESPUCHE, A.; GARCIA MUÑÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005
86
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.28. La Via Laietana i la Plaça d’Antoni Maura el juliol del 2012. Font: Pròpia
87
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
9.5.4. Comparativa (II)
Aquesta és una imatge difícil de comparar pel fet que, tot i que tenir molts elements diferents com ara el tràfic, alguns edificis, la pavimentació o les persones (n’hi a ha molt poques a la fotografia antiga i moltes a l’actual), també en té d’altres en comú com ara l’edifici central de la fotografia i el de la dreta.
Considerant l’esmentat, crec que aquest lloc ha patit un canvi notable i, a jutjar per l’augment de persones, la seva importància ha crescut de manera progressiva en els últims anys.
88
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
89
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.29 . La Via Laietana i al fons el carrer de l’Argenteria el 1948. Font: GARCIA ESPUCHE, A.; GARCIA MUÑÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005
90
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.30. La Via Laietana i al fons el carrer de l’Argenteria el juliol del 2012. Font: Pròpia
91
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
10. EL GUINARDÓ
10.1. El Turó de la Rovira i les bateries antiaèries
Aquest espai és el primer que Juan Marsé cita en la seva novel·la Últimas tardes con Teresa i ho fa de manera molt poètica. Per aquest motiu, per ser el primer espai en aparèixer he volgut incloure’l en el meu treball.
10.1.1. Història
El Turó de la Rovira és un turó de Barcelona amb molta història. Fa més de 262 metres d’alçada i ens permet tenir una visió de 360 graus de Barcelona, és per aquest motiu, que s’ha convertit en el mirador de la ciutat.
Inicialment, el turó de la Rovira no estava poblat, però quan Barcelona va començar a créixer molta gent va construir-se allà mateix les seves casetes d’estiueig. Això va passar poc després del 1886, any en el qual es va instal·lar a mig turó el dipòsit de les Altures, de la Companyia d’Aigües de Barcelona. A partir de la segona meitat del segle XX, però, com que Barcelona havia seguit creixent, la construcció de cases al Turó de la Rovira va augmentar. Es van començar a construir un seguit de casetes amb jardí, on anaven a estiuejar els burgesos.
Ara bé, fora del que pot semblar tot això, el Turó de la Rovira esdevingué un punt clau per la guerra civil espanyola a Barcelona i la postguerra. Això és perquè durant la Guerra civil, la Defensa Especial contra Aeronaus de la República (DECA), va decidir instal·lar allà una bateria antiaèria per defensar Barcelona, el 1937.
A la postguerra, però, un cop aquestes bateries van quedar inservibles i fora d’ús, va tenir lloc un altre fet molt rellevant al Turó de la Rovira: s’hi a iniciar el barraquisme. Va haver-hi un augment de la immigració (sobretot d’Andalusia), i la falta d’habitatge va fer que els immigrants construïssin en el que havien estat les bateries antiaèries, les seves barraques. Aquesta etapa de barraquisme al Turó de la Rovira, va durar des de finals de la Guerra Civil Espanyola (1936-
92
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
1939) fins a la dècada dels 90, assolint el seu punt àlgid a la dècada dels 50 en la qual s’ambienta la novel·la Últimas tardes con Teresa .
Sembla ser, però, que les barraques es varen disposar de manera ordenada i van arribar a haver-ne unes 110. Els habitants, rondaven els 600. Per aquest motiu, l’any 1963, la companyia d’Aigües de Barcelona, va instal·lar a dalt del turó un altre dipòsit circular d’aigua pera bastir els barraquistes. Veiem encara el dipòsit en les fotografies actuals.
L’agost del 2006, l’Associació de Veïns de Can Baró, va iniciar un projecte per rehabilitar i recuperar els elements històrics del Turó de la Rovira. En tot aquest procés es van enretirar les runes que hi havia allà gràcies a la col·laboració de 20 joves que provenien de diferents llocs del món. Avui dia, ja trobem al turó uns cartells informatius que ens expliquen la història del lloc ja que tot allò forma part de la propietat del Museu d’Història de Barcelona.
10.1.2. Comparativa (I)
Si comparem les dues fotografies del Turó de la Rovira veiem que hi ha coses que han canviat molt com ara l’augment de construccions i d’altres que continuen igual com el dipòsit d’aigua facilitat per la companyia d’ Aigües de Barcelona . No obstant, si generalitzem podem dir que, en aquest cas l’indret ha patit un canvi ja que no té res a veure tot allò que abans rodejava el turó amb tot el que el rodeja en l’actualitat.
Hi ha un detall que es pot observar i és que gràcies a la comparació de les dues fotografies, podem apreciar el desordre urbanístic que caracteritza el barri del Carmel on se centra l’acció del llibre Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé.
10.1.3. Cita
La colina se levanta junto al parque Güell, cuyas verdes frondosidades y fantasías arquitectónicas de cuento de hadas mira con escepticismo por encima del hombro, y forma cadena con el Turó de la Rubira, habitado en sus laderas, y con la Montaña Pelada. P. 36.
93
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.31. Vista general de la part més occidental del Turó de la Rovira l’any 1965 aproximadament, amb el dipòsit circular al cim; a sota mateix, la casa Bach i el gran mur de contenció dels seus jardins afrontats al carrer Gran Vista. Font: V.A. El Carmel Ignorat. Història d’un barri impossible. Barcelona. Agència de promoció del Carmel i entorns. S.A., 2007
94
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.32. Vista general de la part més occidental del Turó de la Rovira el juny del 2012, amb el dipòsit circular al cim . Font: Pròpia 95
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
10.1.4. Comparativa (II)
Entre la foto antiga i l’actual, trobem forces diferències. D’una banda, el canó que ocupava la bateria en la foto antiga, ja no hi és en l’actual. Observem, també, que s’ha enderrocat part de la bateria i s’han posat baranes de seguretat.
Cal fixar-se atentament en el cel de la foto per veure que la ratlla que marca l’horitzó ha canviat. En la foto antiga, gairebé no hi havia cap edifici que sobresortís dels altres, cas contrari en l’actualitat. A més, en certs punts podem veure que les edificacions s’han estès i que, per tant, Barcelona ha crescut.
Tenint en compte tot l’exposat, doncs, arribo a la conclusió de que la vista des d’aquest indret ha patit un canvi i de que la bateria antiaèria també ja que la seva funció ha variat dràsticament.
96
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
97
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.33. Bateria nº 3 en la dècada dels 40. Font: V.A. El Carmel Ignorat. Història d’un barri impossible. Barcelona. Agència de promoció del Carmel i entorns. S.A., 2007 98
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.34. Bateria nº 3 el juny del 2012. Font: Pròpia 99
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
11. EL POBLE SEC
11.1. L’Avinguda del Paral·lel
He triat el Paral·lel per ser un lloc emblemàtic conegut pels barcelonins per factors explicats a continuació. Tot i això, el seu renom en la novel·la de Marsé no és tant com el d’altres llocs del treball.
He situat el Paral·lel en el barri del Poble Sec perquè és al que pertanyen les fotografies comparades.
11.1.1. Història
L’Avinguda del Paral·lel, que va des de les Drassanes Reials de Barcelona fins la Plaça d’Espanya va ser un punt d’oci i d’espectacles de la Barcelona del segle XIX. Així, comptava amb nombrosos teatres (com el Victòria), cabarets i altres sales d’espectacle. L’avinguda es va arribar a convertir en el contemporani Montmartre de l’època, fins el punt que va arribar a tenir un edifici molt semblant al famós Moulin Rouge : El Molino.
Com amb tots els carrers tractats en el treball cal fixar-se en el nom que li ve donat, en aquest cas, pel fet que el traçat de l’avinguda coincideix amb el d’un paral·lel terrestre. Tot i que des de la seva inauguració el 8 d’octubre de 1894 l’avinguda ha tingut diferents noms tals com l’Avinguda del Marqués del Duero (des del 1874), l’Avinguda del Francesc Layret (des del 1932), l’Avinguda del Marques del Duero (des del 1939) i l’Avinguda del Paral·lel (des del 1979), sempre ha estat popularment coneguda amb el darrer nom.
Ara, tot i ser una avinguda força concorreguda, no té el mateix esperit que tenia anys enrere a causa de la diversitat d’activitats afegides en l’avinguda.
11.1.2. Comparativa
Les dues fotografies mostren el Bar Espanyol situat a l’Avinguda del Paral·lel. Tot i que el bar s’ha mantingut al llarg del temps (millorant l’edificació, evidentment), tal i com em van confirmar els seus propietaris. De totes maneres, el seu entorn ha canviat de manera notable cosa que es fa notar en
100
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil les noves edificacions, en els nous vehicles, en la senyalització... A més, podem dir que l’ambient de les dues fotografies ha canviat, segurament per la progressiva urbanització i pel fet que, com deia abans, l’esperit de festa i d’emoció que donaven els espectacles de l’avinguda ha desaparegut.
11.1.3. Cita
Cuando estaban en el Paralelo, le ordenó a Teresa que doblara por una calle a la izquierda y que parase en la entrada. P.381.
101
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.35. Vista de l’avinguda del Paral·lel amb el cafè i el cinema Español. Una bicicleta i un tramvia circulant. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per J. Francés Estorch. 102
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.36. Vista de l’avinguda del Paral·lel amb el cafè “Español”.Cotxes circulant. Font: Pròpia 103
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
12. LA DRETA DE L’EIXAMPLE
12.1. El carrer de Pelai
He escollit aquest lloc d’entre altres que apareixen en la novel·la Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, per ser un dels més cèntrics de la ciutat, motiu pel qual, també he triat més d’una fotografia antiga per comparar el carrer de Pelai de fa seixanta anys amb l’actual.
12.1.1. Història
L’elecció del nom del carrer de Pelai va estar condicionada pel nom d’un personatge visigot que es calcula que va existir a cavall entre els segles VII i VIII. Les llegendes del personatge i la seva existència són múltiples.
En l’actualitat, i des de sempre, el carrer de Pelai que va des de la Rambla fins a la plaça de la Universitat i el començament de la ronda de Sant Antoni, és un carrer amb força activitat comercial. Està ple de sabateries, de botigues de roba, de restaurants, d’hotels...Però el fet pel que destaca és per ser un dels carrers més concorreguts de Barcelona. De fet, una expressió popular prova aquest fet: “Semblava el carrer Pelai en hora punta”, diem quan ens volem referir a un lloc amb una gran quantitat de persones. A més, en l’actualitat trobem l’edifici del Triangle d’Or (que posseeix una part del que havia estat l’Avinguda de la Llum , la primera avinguda comercial subterrània d’Europa) que abans era un descampat conegut amb el nom d’”El triangle de la vergonya”.
Ara bé, si per una cosa ha destacat sempre el carrer de Pelai, ha estat per la gran quantitat de magatzems que ha posseït sempre. Així, el carrer estava ocupat per tres magatzems diferents en l’època en que se centra l’acció de la novel·la de Juan Marsé: els Almacenes el Siglo , els Almacenes el Águila i els Almacenes Alemanes , que, després de la derrota dels nazis, van passar a ser anomenats Almacenes Capitol .
Actualment, l’edifici més emblemàtic que hi ha al carrer de Pelai i que havia estat un magatzem és l’edifici dels Almacenes el Siglo . Aquest edifici està coronat per una gran esfera de vidre. Actualment, està ocupat per un
104
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil magatzem destinat a la venda de roba, la companyia dels quals ha decidit mantenir els singular edifici.
12.1.2. Comparativa (I)
Si comparem les dues fotografies, veiem que el carrer de Pelai no ha canviat en excés ja que ni tan sols els edificis que es troben en aquest són diferents. No obstant, en la fotografia actual s’aprecia l’edifici d’ El Triangle d’Or que no existia l’any 1959 quan va ser presa la fotografia antiga. El que si que podem veure força diferents són els cotxes i la indumentària de les persones.
En aquest parell de fotografies cal destacar un edifici: el que té una bola de vidre a dalt ja que és l’edifici on hi havia els Almacenes el Siglo que he tractat en el punt anterior.
Tenint en compte tot l’explicat, puc afirmar que aquest tram del carrer de Pelai no és un cas de canvi, sinó de continuïtat.
12.1.3. Cita
-…otro estudiante corría delante de mí –decía dejándose caer de espaldas sobre la mitad libre de la toalla, abandonando por fin la búsqueda de las gafas-, pero nos separamos en la calle Pelayo. P.282.
105
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.37 . Ornaments de Nadal al carrer Pelai el 6 de desembre del 1959. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas
106
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.38. Carrer de Pelai l’agost del 2012. Font: Pròpia
107
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
12.1.4. Comparativa (II)
La fotografia antiga està presa a la sortida d’uns magatzems del carrer Pelai on hi ha molta gent gràcies a la qual apreciem el canvi que la moda (la roba i els pentinats) ha experimentat en els últims cinquanta anys. Actualment, en lloc dels magatzems trobem una sabateria. Val a dir, però, que malgrat aquests canvis l’essència del lloc és la mateixa i que, per tant, podem parlar de continuïtat, com en l’altre tram del carrer de Pelai.
108
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
109
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.39 . Sortida d’uns magatzems del carrer de Pelai l’any 1962. Font: GARCIA ESPUCHE, A. ; GARCIA MUNÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005. 110
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.40. Carrer de Pelai l’agost del 2012. Font: Pròpia 111
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
12.1.5. Comparativa (III)
La diferència entre aquestes dues fotografies del carrer de Pelai és notable. Deixant de banda els evidents canvis dels edificis, trobem que les vies del tramvia que hi havia abans ara han estat substituïdes per les ratlles que marquen els carrils de circulació dels cotxes ja que el canvi dels transports també ha estat important.
Un fet que ens crida l’atenció de la fotografia antiga és el seu personatge principal: el policia que dirigeix el tràfic i que té als seus peus un seguit d’ampolles de cava o vi i de menjar ja que al Nadal, durant els anys 50 i 60 era típic de deixar aquest tipus de presents als guàrdies. El mateix es feia, per exemple, amb els escombriaires, que passaven pels habitatges de la gent al Nadal i se’ls donava una propina a canvi d’una postal, etc..
En aquest cas, doncs, crec que aquest encreuament entre el carrer Pelai i la Ronda Universitat ha passat per un procés de canvi notori, a diferència dels altres dos trams del mateix carrer.
112
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
113
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.41 . Ronda de la Universitat i carrer de Pelai el 1964. Font: GARCIA ESPUCHE, A. ; GARCIA MUNÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005.
114
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.42. Ronda de la Universitat i carrer de Pelai l’agost del 2012. Font: Pròpia
115
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
12.2. La Gran Via de les Corts Catalanes
He escollit aquest espai per incloure’l en el meu treball per la seva importància ja que és el carrer més llarg de Barcelona. Tenint en compte això, com que passa per molts barris diferents, he decidit incloure’l en el barri de la Dreta de l’Eixample ja que és on es troba el carrer Roger de Llúria que fa cruïlla amb la Gran Via de les Corts Catalanes en les fotografies comparades.
12.2.1. Història
La Gran Via de les Corts Catalanes és el carrer més llarg de la ciutat de Barcelona. De fet, la travessa de punta a punta tenint 1.198 edificis ja siguin blocs de vivendes o alguns més destacats com ara la Universitat de Barcelona, també tractada en aquest treball, la Casa Golferichs, situada a la cantonada del carrer Viladomat, o el cinema Coliseum.
L’evolució d’aquesta via no ha estat gaire rellevant, però és important esmentar els noms amb que ha estat denominada al llarg del temps des del seu origen.
En un primer moment, la Gran Via de les Corts Catalanes, s’anomenava tan sols Corts, nom que feia referència a les Corts Catalanes que foren convocades el 1908 pel comte Ramon Borrell i institucionalitzades l’any 1912. Més tard, amb l’elaboració del Pla Cerdà la gran avinguda va passar ser anomenada amb un simple número (11) i, després, amb una lletra (N). Arran de la victòria franquista l’any 1939, se li va imposar el nom d’Avenida de José Antonio, fent referència al falangista José Antonio Primo de Rivera.
Finalment, l’any 1979 (any en que es publicà l’Estatut d’autonomia de Catalunya), la Via va passar a rebre el nom amb la que és denominada en l’actualitat: Gran Via de les Corts Catalanes fent referència a les mateixes corts a les quals feia referència el primer nom.
Històricament parlant, només cal destacar el fet que sempre havia estat un carrer o una via molt concorreguda ja que era la forma més ràpida de travessar la ciutat de punta a punta fins la construcció dels cinturons de ronda. No obstant, no hi ha hagut en la Gran Via de les Corts Catalanes un desenvolupament massiu del comerç com ha estat el cas d’altres punts de
116
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Barcelona com ara la Rambla Catalunya. A més, apuntem que fou en aquest carrer en el qual es va produir l’atropellament d’Antoni Gaudí, l’arquitecte del Parc Güell, lloc que té una importància destacada en aquest treball.
12.2.2. Comparativa
Si comparem les dues fotografies observem que, tal i com anunciava anteriorment, el canvi de la Gran Via de les Corts Catalanes no ha estat gaire accentuat pel que fa al temps històric que avarca aquest treball. Notem que no hi ha hagut un gran canvi en el fet que la majoria d’edificis són els mateixos, i que la font es conserva intacta.
Ara bé, trobem, com és normal, algunes diferències com ara el tipus de transport, la pavimentació, la senyalització...
No obstant, com que són diferències mínimes i l’espai de fa gairebé seixanta anys es pot relacionar fàcilment amb l’actual, ens trobem davant d’un cas de continuïtat.
12.2.3. Cita
Y mientras esperaba que acabaran los estúpidos trámites y se los llevaran, acaricié con la mano el hermoso faro cromado de la Ducati (adiós, compañera) y revivió todavía una noche con Teresa, una noche cálida y serena, llena de promesas, y en la que sin embargo también la risa incrédula se dejo oír, anticipando este paisaje de estupor y desamparo: mucho antes de la muerte de Maruja, un día que Teresa tenía el Floride en reparación, el final de un largo paseo amoroso les sorprendió a medianoche en un banco de la Gran Vía, esperando que pasara algún taxi para volver a casa. p. 461.
117
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.43 . Font de Diana a la Gran Via cruïlla amb el carrer Roger de Llúria l’any 1954. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per J. Francesc Estorch.
118
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.44 . Font de Diana a la Gran Via cruïlla amb el carrer Roger de Llúria el juliol del 2012. Font: Pròpia
119
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
12.3. La Plaça Catalunya
La Plaça Catalunya, malgrat que només s’anomena una vegada al llibre de Marsé, és un dels centres d’interès turístic més important de la ciutat i, per aquest motiu he decidit escollir diverses fotografies antigues per analitzar l’espai.
12.3.1. Història
La Plaça de Catalunya, igual que tots els llocs de Barcelona, també té la seva pròpia història. Per conèixer-la des del principi cal remuntar-nos al temps en que Ildefons Cerdà va presentar el seu projecte de l’eixample per Barcelona. Segons la seva proposta no hauria d’haver-hi cap plaça on actualment hi ha la Plaça Catalunya. El seu pla, però, no va ser acceptat des d’un principi en pro del d’Antoni Rovira i Trias que si que preveia una plaça al lloc on trobem ara la de Catalunya. De totes maneres, el 1860, un reial decret aprovava el projecte de Cerdà i n’ordenava la realització. L’Ajuntament i els ciutadans de Barcelona van rebre la noticia sense gens d’entusiasme.
Com que el disseny de Cerdà mai no va ser del tot acceptat per l’Ajuntament, aquest va aprovar un projecte de Francesc de Paula Nebot per la Plaça Catalunya. Nebot era el director de l’Escola d’Arquitectura. El seu disseny era força diferent al de Cerdà i va ordenar la realització d’una plaça amb estàtues i un temple neoclàssic que havien d’estar situats al lloc on hi ha actualment el brollador. Tot i això, a causa de la falta de temps i de diners, aquests plans inicials no es van complir del tot. Les estàtues fabricades per l’ocasió i que, finalment, no van ser usades, s’han anat repartint per diferents llocs de la Plaça i de Barcelona.
Al voltant de l’espai del que ha esdevingut la Plaça Catalunya, s’hi van anar instal·lant comerços, venedors ambulants, etc. A més, l’Ajuntament va començar a plantar-hi arbres: palmeres i, aprofitant els diners que havien de ser destinats per cobrir l’Exposició Universal del 1929, va començar a construir la Plaça de Catalunya.
120
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Així, la Plaça Catalunya no formava part del pla d’Ildefons Cerdà, però si que en formava del d’Antoni Rovira i Trias, recolzat per Francesc de Paula Nebot que va contribuir a idear la decoració, tot i que, després, aquesta hagi estat força diferent.
12.3.2. Comparativa (I)
La diferència dels edificis que es veuen a la foto és nul·la, així com la de la mateixa plaça de la que només en varia la vegetació, però si ens fixem en els voltants d’aquesta trobem algunes diferències: On són les vies del tramvia a la fotografia actual? I els cotxes d’època? Bé, com en la majoria de fotografies aquesta és una diferència que evidencia el canvi d’època.
Tenint en compte tot això, crec que la paraula que identifica la Plaça Catalunya és la de continuïtat ja que els canvis han estat mínims i la podem reconèixer totalment en la fotografia antiga sense necessitat de cap aclariment que ens indiqui de quin lloc es tracta.
12.3.3. Cita
(...)recuerda los primeros besos en lo oscuro del jardín, recuerda el olor a pólvoraquemada de los cohetes, a desinfectante en el agua de la piscina: pues era la misma romántica luna de la verbena pero sobre otros árboles, sobre otros besos, entonces ella era más joven y más tonta y durante todo el rato no pensó más que en el olor a cuartel que desprendía su sahariana y también en su dulce manera de hablar y en sus bonitos ojos azules de chico canadiense que han visto mucho mar, y cómo temía ella perderle, cómo se dio, cómo se engañó y fue engañada, qué malamente nos aferramos a cualquiera con tal de no quedarnos solas toda la vida; qué otra cosa podía hacer, di, ten en cuenta que muchas veces en la playa, con los niños de doña Isabel, ella ni siquiera tenía ánimos de hacerles jugar y menos de bañarse, piensa que se quedaba quietecita con su uniforme negro y su cofia, sentada torpemente sobre la arena y procurando no enseñar las piernas: durante meses y meses, después que él se fue para siempre, creía ver en sus rodillas una especie de marca, una señal, la sombra de las manos del soldado que nunca volvería a abrazarla en el parque de la Ciudadela, a pocos pasos del cuartel, y al dominaba el oscuro temor y la vergüenza de que la señora viera escrito en su piel lo que él le había hecho. P. 390.
121
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.45 . Vista de la Plaça Catalunya amb un autobús de dos pisos entre el 1940 i el 1950. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per A. Campañá i J. Puig-Ferran.
122
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.46. Vista de la Plaça Catalunya des del Corte Inglés el juliol del 2012. Font: Pròpia 123
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
12.3.4. Comparativa (II)
Realitzar aquesta fotografia no va ser una tasca fàcil perquè l’edifici que apareix darrere de l’home de la fotografia antiga ha estat enderrocat. En el seu lloc trobem, actualment, El Triangle d’Or. Aquest és un gran canvi i, podem dir que és l’excepció que confirma la norma ja que els edificis del voltant de la plaça, com he dit abans, no han canviat de manera general.
Els canvis són els usuals, els cotxes, les indumentàries... Però en aquesta fotografia trobem un detall més: l’home que dóna menjar als coloms. Aquest, fou un dels oficis que hi havia a la Plaça Catalunya, vendre menjar pels coloms. Actualment, aquesta feina ha estat substituïda per les típiques guinguetes que trobem al mig de la plaça.
Així, en aquesta ocasió i per tot el que he comentat podem parlar de canvi, i no només d’un canvi urbanístic en aquest cas, sinó també d’un canvi social.
124
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
125
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.47 . Venedor de menjar per coloms a la Plaça Catalunya el 13 de setembre de 1964. Font: www.arxiuhistoric.bcn.cat realitzada per J. Postius.
126
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.48. Part de la Plaça Catalunya el juliol del 2012. Font: Pròpia
127
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
13. LA SALUT
13.1. El Parc Güell
El Parc Güell és un dels llocs més visitats pel protagonista de la novel·la de Marsé: el Pijoaparte i, a més, és un dels llocs més emblemàtics i representatius de la ciutat de Barcelona. Per aquests dos motius hi ha forces citacions al llibre sobre el parc i he escollit diverses fotografies antigues per fer les comparatives.
13.1.1. Història
La construcció del que avui dia, i des de 1922, és coneguda amb el nom de Parc Güell (lloc que fa recordar el seu llibre a l’escriptor quan hi passeja) 16 , obra del famós arquitecte Antoni Gaudí, fou idea del seu propietari: Eusebi Güell i Bacigalupi. La seva idea era construir una urbanització de ciutat-jardí. Aquesta organització fou organitzada per Gaudí en 60 parcel·les amb un espai dedicat a zona verda.
Entre el 1900 i el 1904 es van construir les tres creus amb les expectatives de futur de construir-hi allà una ermita. El procés però, no es va iniciar a causa del fracàs d’aquesta petita urbanització. De les seixanta parcel·les només se’n van vendre tres i una havia estat comprada pel mateix arquitecte, Gaudí.
Així, un cop el propietari de la urbanització fracassada va morir, el seus descendents van acordar amb l’Ajuntament l’any 1922 la venta de tot. Va ser així com va néixer el Parc Güell. Les úniques dues torres que es van construir en dues de les parcel·les comprades es conserven i la casa on va residir Gaudí al llarg de vint anys ara és un museu.
13.1.2. Comparativa (I)
Comparar el Parc Güell no és una tasca gaire difícil ja que es conserva pràcticament igual des de que es va construir. En aquesta fotografia, per exemple veiem que han canviat tres coses fonamentalment: La vegetació, la pavimentació i les edificacions que surten en tercer pla a la fotografia actual i
16 Cf. Annex 1
128
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil que no apareixen en l’antiga, fet que ens indica que hi ha hagut un creixement de la població en els últims anys.
Tot i els canvis que es poden trobar en detalls com els que he esmentat, el conjunt del parc es conserva intacte i, per tant, en aquest cas podem parlar de continuïtat.
13.1.3. Cites
Jugaba con ella en el jardín, la llevaba a pasear al parque Güell y la dejaba montar en las bicicletas de alquiler. P.234
Combinaron sabiamente: vino tinto y paisaje suburbano (Teresa Moreau mordisqueando gambas entre camisetas azules y rayadas de jóvenes pescadores) y gin-tónic con música de Bach en mullidos asientos de cuero y atmósferas discretas (Teresa de Beauvoir hojeando libros en el Cristal City Bar-Librería) pasando por cines sofocantes donde ponían <
Entró en el parque Güell. Sospechó entonces que la decisión no era repentina, sino que la llevaba dormida en la cabeza desde hacía días: si no había más remedio, lo haría, pero desde luego iba a ser la última vez P. 308 .
129
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.49. Vista general del Parc Güell entre el 1914 i el 1920. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat
130
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.50. Vista general del Parc Güell el juliol del 2012. Font: Pròpia
131
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
13.1.4. Comparativa (II)
En aquest parell de fotografies és important destacar que l’entrada a l’actual Parc Güell entre els anys 1914 i 1920 tenia una porta molt precària si la comparem amb la que trobem en l’actualitat que és de ferro forjat i està força treballada, la entrada no estava pavimentada ni tenia un accés tan còmode com l’actual i ni tan sols comptava amb fanals que solucionessin el problema de la il·luminació.
Deixant de banda els aspectes esmentats, l’edifici es conserva de la mateixa manera, fet que fa que el lloc sigui totalment reconegut per l’espectador en la fotografia antiga. Així, podem parlar de continuïtat malgrat els canvis que hi ha hagut al voltant del parc.
13.1.5. Cites
La brisa del mar no puede llegar hasta aquí y mucho antes ya muere, ahogada y dispersa por el sucio vaho que se eleva sobre los barrios abigarrados del sector marítimo y del casco antiguo, entre el humo de las chimeneas de las fábricas, pero si pudiera, si la distancia a recorrer fuera más corta –pensaba él ahora con nostalgia, sentado sobre la hierba del parque Güell junto a la motocicleta que acababa de robar- subiría hasta más acá de las últimas azoteas de la Salud, por encima de los campos de tenis y del Cottolengo, remontaría la carretera del Carmelo sin respetar por supuesto su trazado de serpiente (igual que hace la gente del barrio al acortar por los senderos) y penetraría en el parque Güell y escalaría la Montaña Pelada para acabar posándose sin aroma ya, sin savia, sin aquella fuerza que debió nacer allá lejos en el Mediterráneo y que la hizo cabalgar durante días y noches sobre las espumosas olas, en el silencio y la mansedumbre senil, sospechosa de indigencia, del Valle de Hebrón. P. 77.
Antes de llegar al parque Güell, Teresa ya le había contado la caída de Maruja en el embarcadero y cómo fue hallada al día siguiente en la cama, sin sentido, quince horas después de ocurrido el accidente. P.206.
132
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
133
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.51 . Edifici del pavelló de Consergeria del Parc Güell entre l’any 1914 i el 1920. Font: www.arxiuhistoric.bcn.cat
134
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.52. Edifici del pavelló de Consergeria del Parc Güell el juliol del 2012. Font: Pròpia
135
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
13.1.6. Comparativa (III)
L’arquitectura central d’aquestes dues fotografies (l’antiga residència de Gaudí i els escales de l’entrada) no varia, tot i que en l’actual té darrere moltes construccions noves que fan notar l’augment de població i la urbanització que ha patit Barcelona en els darrers anys. Tot i això, trobem a faltar un element d’aquesta arquitectura que és el més conegut del Parc Güell: El drac de l’entrada a les escales. Si ens fixem amb deteniment en la fotografia antiga, veurem que el lloc que ocupa actualment el drac decorat amb un mosaic de tessel·les de colors, estava abans ocupat per vegetació.
Un altre aspecte a remarcar pel que fa al seu contrast entre l’antiguitat i l’actualitat és la vegetació, que està totalment canviada. En aquest cas, sembla que ara n’hi ha menys que entre els anys 1914 i 1920.
Tot i els nombrosos contrastos que es poden comentar entre les dues fotografies, un cop més l’essència del parc és la mateixa que abans i, per tant, podem parlar de continuïtat deixant de banda els canvis insignificants.
13.1.7. Cites
No eran más que fantasmas: pero ese frustrado viaje a un lejano país, esa artificial luz de la luna brillando en el pijama de la niña, esa falsa cita con el futuro, la emoción, el loco sueño de emigrar, el tacto de la seda y el dolor punzante quedaron en él y ahora, lo mismo que entonces, despertó del profundo sueño requerido por voces conocidas y amables que se empeñaban siempre en convencerle de los peligros que representa el desviarse del común camino de todos; esta vez no era sin embargo la voz plañidera y el rostro todavía bello de su madre acercándose, bajando sobre el suyo en un extremo del ángulo de la luz que entraba por la ventana de la chabola, diciéndole: <
136
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
137
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.53. Pavelló a l’entrada del Parc Güell entre el 1914 i el 1920. Font: www.arxiuhistoric.bcn.cat
138
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.54. Pavelló a l’entrada del Parc Güell el juliol del 2012. Font: Pròpia
139
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
14. MONTJUÏC
14.1. El Cementiri del Sud-oest
He escollit aquest lloc per analitzar perquè, tot i que només surt una vegada en la novel·la de Marsé, és el lloc on acaba un dels personatges de la novel·la: la Maruja. A més, he pensat que seria interessant veure si un lloc com aquest canvia o no. En aquest cas, he escollit dues fotografies antigues per comparar el cementiri amb l’actual, una per veure si les tombes es mantenen i l’altre per comprovar les dimensions i els voltants del cementiri.
14.1.1. Història
El cementiri de Montjuïc, o del Sud-oest, fou construït l’any 1883 a causa de les necessitats que generava l’augment demogràfic de les ciutats després d’enderrocar les muralles. A més, les epidèmies com la febre groga o la còlera van causar la mort de moltes persones. La ignorància de l’origen, les causes i els mitjans de transmissió de les malalties units als problemes nutritius i econòmics de la població de Barcelona van provocar que l’índex de mortalitat es disparés entre els anys 1820 i els 1890. Tot això, sense comptar les morts per causes de vellesa, en una població amb una esperança de vida mitjana de 50 anys.
Per aquests motius, el cementiri de Poblenou, no podia acollir tots els difunts. Així, impulsat per l’alcalde Rius i Taulet es va construir el cementiri del Sud- oest basat en els plànols de l’arquitecte Leandre Albareda.
Al 1885, el cementiri va rebre la primera onada massiva de difunts (1.300 en total).
Per últim, cal destacar un aspecte rellevant del cementiri del Sud-oest: El fet que trobem diferents tombes modernistes de famílies adinerades, cosa per la qual, passejar per aquest cementiri és més interessant i agradable que passejar per un on les tombés són totes iguals i sense cap tipus de decoració.
140
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
14.1.2. Comparativa (I)
Si comparem les dues fotografies ens n’adonem que, tot i el pas del temps tot es conserva de manera força semblant. De fet, l’única cosa que varia de l’element central de la foto, que és la tomba, és el fet que les barres de ferro que uneixen els diferents trossos de pedra que envolten la tomba en la fotografia antiga ja no hi són en l’actual. Segons el vigilant del cementiri amb el que vaig estar parlant sobre la tomba, això ha passat perquè els ferrovellers han agafat les baranes per vendre-les i treure’n un profit i no s’han tornat a col·locar ja que la tomba no la manté ningú, sinó que simplement la conserva al cementiri per ser una de les primeres que hi va haver.
Un cop més, com que el lloc es manté pràcticament igual, parlem de continuïtat i no pas de canvi.
14.1.3. Cita
El entierro fue íntimo y rápido, a causa tal vez de la llovizna que empezó a caer por la mañana y que acompañó a la negra comitiva compuesta de tres coches hasta el cementerio del Sudoeste. P .417.
141
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.55. Panteó del cementiri de Montjuïc entre el 1910 i el 1920. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat
142
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.56. Panteó del cementiri de Montjuïc l’agost del 2012. Font: Pròpia
143
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
14.1.4. Comparativa (II)
Les diferències entre les fotografies actuals i l’antiga són accentuades. A part de l’expansió del cementiri amb el pas del temps per donar cabuda a més difunts, destaca el port. En l’actualitat la presència humana és molt més notòria en aquest que en la fotografia antiga pel fet que hi ha més contenidors, més vaixells, més infraestructures...Això és causat per l’augment del comerç de Barcelona amb altres països per via marítima en l’actualitat, fet que no es donava tant en l’època de Franco ja que, com he explicat en la part anterior del treball, un dels pilars del seu règim fou l’autarquia.
En aquest cas podem parlar, doncs, de canvi pel fet que tots els voltants del cementiri que s’aprecien han canviat força encara que no ho hagi fet de manera tan accentuada el cementiri mateix.
144
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
145
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.57 . Cementiri del Sud-oest, a Montjuïc el 21 de gener del 1970. Font: GUÀRDIA, M. Barcelona : memòria des del cel . Espanya. Lunwerg ediciones, 2002
146
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.58 . Part del cementiri de Montjuïc i del port de Barcelona l’agost del Fig.59 . Part del cementiri de Montjuïc i de Barcelona l’agost del 2012. 2012. Font: Pròpia Font: Pròpia
147
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
15. SANT ANTONI
15.1. El Gran Price
He escollit tractar aquest lloc perquè, tot i que no té molta importància en el llibre Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, si que en va tenir en la vida de les persones de generacions passades que m’envolten. Havia sentit parlar diversos cops d’aquest local i vaig decidir saber-ne més a partir d’aquesta petita investigació.
15.1.1. Història
El Gran Price, inaugurat el 31 de desembre del 1934, va ésser durant força temps el temple de la boxa barcelonina. Tant és així, que durant l’època franquista el local va adquirir fama internacional dins del món de la boxa i va ésser conegut amb el nom d’ El Coliseo de las Rondas .
A partir de la dècada dels 70, el Price va promoure la música catalana. D’aquesta manera, funcionava com a sala de ball on s’hi van celebrar molts concerts de músics i cantautors catalans tals com Maria del Mar Bonet o Pau Riba.
Concretament el 25 d’abril de 1970 va celebrar-se al local el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. La trobada va ser coneguda com El Price dels Poetes i va reunir totes les tendències de la poesia catalana del segle XX.
Tot i això, el Price va arribar a la darreria del franquisme molt malament. Les immobiliàries veien el xamfrà que ocupava l’edifici (carrer de Casanova – carrer de Floridablanca), un lloc idoni per a la construcció d’habitatges. D’aquesta manera, i amb l’objectiu de les immobiliàries aconseguit, el Price va passar a Fig.6 0. Botiga situada al lloc on ho la història. estava el Gran Price. Agost del 2012. Font: Pròpia En l’actualitat, un negoci que ja ha tancat,
148
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil conserva el nom del Gran Price al ròtol de la botiga, com veiem en la fotografia.
15.1.2. Comparativa
Si comparem les dues fotografies, el primer canvi que notem és el fet que el Gran Price ja ha desaparegut. Actualment, en el seu lloc hi ha uns habitatges pel motiu que ha estat explicat anteriorment. A més, l’aglomeració de gent a l’entrada del local contrasta de manera evident amb l’absència de persones en l’actualitat perquè tota la importància de l’edifici es va perdre amb el seu enderrocament.
En aquest cas podem parlar de canvi per tot l’esmentat ja que ni tan sols es pot gairebé reconèixer que el Price estava en la cruïlla de la fotografia actual.
15.1.3. Cita
Manolo reconoció algunos céleres elementos del barrio, los tenía muy vistos: eran los mismos que los jueves iban al Salón Price a bailar con las chachas y también a Las Cañas y al Metro, al Apolo, y a los cines Iberia, Máximo, Rovira, Texas, y Selecto, pequeños murcianos sudorosos con camisas ralladas de cuello duro y sofocantes trajes de americana cruzada tiernos bailarines que nunca encontraban pareja, que daban vueltas y más vueltas en torno a la pista con las caras levantadas hacia los palcos y devorando con los ojos a las muchachas sentadas en las sillas como esfinges, y cuyo silencio despectivo o tajantes negativas ante los requerimientos de ellos: (<<¿Bailas, nena?>> <
149
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.61. Acte “polític-sindical” al Gran Price el 28 d’abril del 1972. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per Pérez de Rozas
150
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.62. Cruïlla del carrer Floridablanca i Casanova on estava antigament el Gran Price. Font: Pròpia 151
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
15.2. La Plaça Universitat (La Universitat de Barcelona)
La Plaça Universitat és un lloc que caracteritza la Teresa, la protagonista de la novel·la de Marsé ja que és el lloc on es troba la universitat a la que assisteix. A més, és la universitat que m’espera a mi l’any vinent i he pensat que seria una bona idea conèixer el seu passat.
15.2.1. Història
La Universitat de Barcelona té una llarga tradició històrica. Al segle XIV, Martí l’Humà, va impulsar el procés de fundació del que avui en dia és la Universitat de Barcelona. Va ser Martí I, però, l’encarregat d’atorgar a Barcelona, el 1401, l’autorització per crear l’ Estudi General de Medicina . Un any més tard, el 1402, va passar a anomenar-se Estudi de Medicina i Arts ja que, com el nom indica, s’hi podien estudiar arts. L’any 1450, Alfons V va unificar totes les universitats de Barcelona ( Estudi General de Barcelona ). El 1714, però, la derrota catalana a la Guerra de Successió va fer que totes les universitats catalanes es traslladessin a Cervera (lloc fidel a Felip V). Per sort, el 1842 es va restablir de manera definitiva la Universitat a Barcelona. Al 1874, es va inaugurar de manera oficial l’edifici de la Universitat dut a terme per Elies Rogent. Al 1939, però, la dictadura va comportar una forta repressió dels universitaris. Tot i això, el 1950 (època en que s’emmarca el llibre de Marsé), es van començar a construir nous edificis universitaris. A partir dels 60, els universitaris encapçalen les protestes contra la dictadura i, posteriorment, al 1977 amb el final de la dictadura, tot va tornar a la normalitat i es va restablir l’autonomia de la Universitat de Barcelona.
15.2.2. Comparativa
Si comparem la fotografia antiga amb les actuals, observem que tot segueix igual, ja que els canvis notables es van donar en segles anteriors. Si que ens crida l’atenció, un cop més, el canvi dels transports i el fet que l’espai per la circulació d’aquests s’ha expandit en detriment de l’espai per als vianants.
Tot i tenir en compte aquest últim detall, podem parlar de continuïtat ja que en la fotografia antiga la Plaça Universitat seria totalment reconeguda per
152
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil qualsevol jove que només l’hagi coneguda com és en l’actualitat, com és el meu cas.
15.2.3. Cites
En el mes de octubre de aquel año de 1956 se produjeron en la Universidad de Barcelona algunos desórdenes y manifestaciones entre el estudiantado. P.115.
Pero justamente por esas fechas, tan calenturientas en la universidad de Barcelona, tan preñadas de sublimes y heroicas decisiones –que sin embargo no conseguirían todavía cambiar el vergonzoso curso de la historia ni aún sacrificando por el pueblo lo mejor de nuestra juventud, según la propia Teresa Serrat le confesaría un día a su compañero en la lucha- había de darse aún otra circunstancia fortuita para que aquella recién estrenada imagen de una Teresa distinta, todavía extraña y lejana pero ya vulnerable en algún aspecto, volvería a cobrar relieve inesperadamente y se mostrará con todo su sentido. P. 117.
La universidad de Barcelona debía ponerse a la altura de la de Madrid, que en estas lides siempre fue más seria, consecuente y audaz. P. 327.
153
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.63. La Plaça Universitat l’any 1958. Font : www.todocolección.net
154
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.64. La Plaça Universitat el juliol del 2012. Font : Pròpia
155
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
16. SANT GERVASI-GALVANY
16.1. La Via Augusta
La Via Augusta apareix forces vegades al llibre de Marsé i per aquest motiu he decidit incloure-la en el meu treball tot i que no tingui una història gaire rellevant a diferència dels altres llocs.
16.1.1. Història
La Via Augusta és un dels carrers més antics de Barcelona. Va ser construïda pels romans i creuava tota hispània vorejant la Mediterrània fins arribar a Càdis des dels Pirineus. A Barcino, però, s’hi accedia per una via secundària.
16.1.2. Comparativa (I)
Si comparem la fotografia actual amb l’antiga, veiem que tot ha estat força modificat. De totes maneres, però, sé amb certesa que el punt en què la fotografia antiga es va fer és aquest ja que la foto de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, venia acompanyada d’una breu explicació en que ens diu que el pont de la fotografia es trobava a la Via Augusta, a l’alçada del carrer Modolell.
Els canvis que s’han produït en el període de temps de 62 anys són exagerats. D’una banda, veiem que el pont ha estat eliminat i no hi ha cap tipus de desnivell. Si ens hi fixem, en la fotografia antiga, sota el pont, apreciem unes vies de tren. Actualment, tot això ha estat anivellat amb asfalt i els cotxes circulen com en la majoria de carrers de Barcelona. A més, totes les edificacions s’han fet noves i no se’n conserva cap.
Pel que vaig comprovar fent el meu treball, aquesta és una de les zones de la qual podem parlar de canvi exageradament.
16.1.3. Cites
Las estrellas se apagaban y una claridad rojiza se extendía al fondo de la Vía Augusta. P.410.
Aquella tarde se acercó por la torre de los Serrat en la Vía Augusta. P.422.
156
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
157
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.65. Pont al carrer Modolell a la Via Augusta l’any 1950. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat realitzada per J. Estorch. 158
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.66. Via Augusta amb el carrer Modolell al fons l’agost del 2012. Font: Pròpia
159
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
16.1.4. Comparativa (II)
En aquest cas la cruïlla de la Via Augusta coincideix amb el carrer Ganduxer. Les diferències tornen a ser espectaculars. Tot el sòl ha estat asfaltat i cap de les casetes baixes de la fotografia antiga es pot apreciar en l’actual, això vol dir que totes les edificacions que trobem ara són relativament recents.
Tot està molt més organitzat en l’actualitat: l’espai de circulació és molt més ample i les cases estan distribuïdes amb un cert ordre ( en dues fileres a banda i banda del carrer).
Una altra diferència que evidencia el canvi d’època són els cotxes. Fixem-nos en el detall del cotxe de la fotografia de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, totalment diferent dels actuals.
Podem destacar, també, l’aspecte urbanístic que ha pres la zona, amb les parades d’autobús, els semàfors, la senyalització, els ferrocarrils catalans...que ens corroboren que aquesta zona ha patit un gran canvi en els darrers 60 anys.
16.1.5. Cites
<< ¡Mira, la señorita!>>, decía Maruja apuntándola con el dedo: vista y no vista desde un tranvía (la señorita en la puerta de la universidad, con montgomery y bufanda a cuadros y libros bajo el brazo, fumando y hablando con un grupo de estudiantes), o desde la cera de la Vía Augusta, un día que él acompañó a la criada hasta su casa ( Teresa y su coche deslizándose lentamente junto al bordillo, frente a un bar, llamando a alguien con el claxon), o desde el anfiteatro en un cine de estreno (acompañada de un joven y atlético negro, avanzando por la suave pendiente alfombrada de la platea).P.107.
Esa misma tarde, al entrar en el pequeño y desierto bar de la Vía Augusta donde la universitaria le esperaba (desde primeros de septiembre no se citaban en la clínica, y él llevaba tres días sin ver a Maruja), Teresa le echó los brazos al cuello diciendo: -Esta noche ponte elegante. Estamos invitados a cenar en casa de unos amigos. P. 398.
Último intento: el pequeño bar de la Vía Augusta que habían frecuentado la semana pasada. P.424.
160
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
161
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.67. Cotxes creuant el pas a nivell de la Via Augusta a l’alçada del carrer Ganduxer l’any 1950. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat 162
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.68. L a Via Augusta a l’alçada del carrer Ganduxer l’agost del 2012. Font: Pròpia 163
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
17. SANT GERVASI - LA BONANOVA
17.1. El carrer de Mandri
He escollit aquest espai perquè, tot i que només surt un parell de vegades en el llibre de Marsé, crec que és una bona representació del barri en el que viu la protagonista del llibre: la Teresa.
17.1.1. Història
El carrer de Mandri és un carrer de Barcelona que uneix el passeig de la Bonanova amb la Ronda del General Mirtre. Va estar acabat d’urbanitzar l’any 1959 tot i que va ser projectat força temps abans, concretament l’any 1864. L’aprovació del projecte del carrer de Mandri, però, va haver d’esperar fins el 1926.
El nom d’aquest carrer, que ha estat sempre el mateix, li ve donat pel cognom de la família de propietaris de l’indret.
Actualment, és un eix comercial al llarg del qual s’hi troben diferents bars com l’ Escocés que apareix, també, en el llibre de Marsé que ocupa aquest treball: Últimas tardes con Teresa.
17.1.2. Comparativa
Si comparem les dues fotografies, el primer que ens crida l’atenció és l’asfalt de les dues que és totalment diferent i que ni tan sols les edificacions són les mateixes, totes han estat renovades. A més, la gran urbanització de la zona s’evidencia amb el tràfic actual i tot el conjunt de senyalitzacions que abans no hi eren. En definitiva podem parlar, un cop més, de canvi.
17.1.3. Cites
Quedó con la muchacha para el día siguiente, a las seis de la tarde, en un bar de la calle Mandri. P.32.
A las seis estaba en el bar Escocés de la calle Mandri. P.41.
164
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
165
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.69 . Carrer Mandri vist des del Passeig de la Bonanova el gener del 1951. Font: www.arxiufotografic.bcn.cat
166
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.70. Carrer Mandri vist des del Passeig de la Bonanoval’agost del 2012. Font: Pròpia 167
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
18. SANT PERE, SANTA CATERINA I LA RIBERA
18.1. El Parc de la Ciutadella
El Parc de la Ciutadella és i ha estat un espai simbòlic per a la ciutat de Barcelona. Per aquest motiu he decidit incloure’l al meu treball.
18.1.1. Història
La Ciutadella fou dissenyada per Jorge Próspero de Verboom, sota les ordres de Felip V, i construïda el primer terç del segle XVIII. El 1714 el monarca ocupà Catalunya i la Ciutadella havia de ser la seva fortalesa militar per defensar-se dels atacs ja fossin interns o externs. La construcció d’aquest recinte militar va comportar per a Barcelona tot un seguit de conseqüència negatives: A part de ser un símbol de l’absolutisme que personalitzava Felip V, la construcció d’aquest va provocar l’enderrocament de diverses cases de pagès i l’eliminació dels respectius conreus. Aquestes cases enderrocades pertanyien al barri de la Ribera, que era de força importància a la ciutat comtal. Per aquests dos motius, els barcelonins rebutjaven la Ciutadella. Ara bé, aquests, a través de la revolució de la Gloriosa l’any 1868 van aconseguir convertir aquella fortalesa militar en un parc que havia de servir com a recinte on es duria a terme l’Exposició Universal dos anys més tard.
Actualment, el Parc s’ha convertit en un dels llocs més turístics de Barcelona. És curiós saber, però, que només queden tres edificis dels que eren originaris de la Ciutadella creada com a fortalesa militar: La capella, l’Antic Palau del governador, que en l’actualitat és un institut d’ensenyament, i l’Arsenal tot i que ha estat ampliat per servir com a museu. Actualment, però, és un dels edificis més emblemàtics de la ciutat on se situa el Parlament de Catalunya.
Com a monument, podem dir que encara es conserva tota la estructura de la cascada que hi ha al Parc.
168
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
18.1.2. Comparativa (I)
En la fotografia antiga podem apreciar el llac del Parc de la Ciutadella amb un edifici al fons. La construcció era un casino que va ser enderrocat ja fa més de cinquanta anys. De fet, com que l’edifici ja no està al parc, per fer les fotografies actuals he necessitat l’ajuda del meu avi que hi assistia de jove. Segons em va assegurar, aquell era un lloc on, apart de realitzar-se les activitats pròpies d’un casino, també s’hi anava a ballar. Gràcies a ell, he pogut saber que la localització exacta de l’edifici era la zona fotografiada en la fotografia actual en què apareixen les bicicletes.
Com podem observar, tot i que el llac segueix estant present al Parc de la Ciutadella, la seva vegetació és força diferent. De fet, aquesta ens impedeix veure amb claredat els edificis de la ciutat de Barcelona. Actualment, i des de fa força temps, trobem, també, diferents espècies d’ànecs a l’aigua com es pot observar.
En aquest cas és difícil saber si hem de parlar de canvi o de continuïtat ja que, tot i que el llac es manté, el casino no. No obstant, em decanto per parlar de canvi ja que jo mateixa no hagués reconegut el llac ni el casino del Parc de la Ciutadella sense un peu de foto apropiat i aquets fet m’indica que l’espai ha canviat notablement.
18.1.3. Cita
Por eso, en el último momento, decidió cruzar el paseo central y bajar por el lado contrario, frente a los barracones de libros de viejo, y, en vez de subir por las Ramblas como había hecho Bernardo, lanzarse a toda velocidad hacia la Puerta de la Paz y luego por el Paseo de Colón hacia el parque de la Ciudadela. P.85.
169
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.71. Llac del Parc de la Ciutadella amb el Casino al fons l’any 1950. Font: www.todocoleccion.net
170
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.72. Llac del Parc de la Ciutadella el juliol del 2012. Font: Pròpia Fig.73. Lloc on abans es trobava el casino del Parc de la Ciutadella el juliol del 2012. Font: Pròpia
171
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
18.1.4. Comparativa (II)
En les dues fonts apreciem la cascada del Parc de La Ciutadella, un dels únics llocs que, com he anunciat amb anterioritat, es conserva. Així, tot i que l’element central de la fotografia és el mateix, cal fixar-se en el que hi ha darrere d’aquest element central: blocs de pisos. En l’antiguitat, aquells blocs de pisos no es veien a l’horitzó. A més, en el lloc on abans semblava haver-hi molta vegetació limitada per una tanca apreciem actualment un bar.
A part de tot això, cal fixar-se en els cotxes que apareixen en la font antiga ja que són un gran símbol dels anys 50. La presència d’aquests cotxes al parc ens indica un altre canvi: Ara no s’hi poden entrar cotxes i aparcar-los al parc mentre que abans si que es podia.
Tot i tenir en compte l’esmentat, podem considerar que aquest lloc ha gaudit de la continuïtat en el temps pel fet que, com deia abans, és un els únics llocs del parc que es manté igual.
18.1.5. Cita
…mientras se dejaba caer muy despacio a los pies del elegante desconocido, doblando las rodillas poquito a poquito, sin fuerzas, la cabeza abatida sobre el pecho y las manos tanteando un apoyo en el vacío, mientras cae silenciosamente en medio del calor sofocante del taller, vencido por el sueño y la fatiga y el cada día más amenazante <
172
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil quedaba quietecita con su uniforme negro y su cofia, sentada torpemente sobre la arena y procurando no enseñar las piernas: durante meses y meses, después que él se fue para siempre, creía ver en sus rodillas una especie de marca, una señal, la sombra de las manos del soldado que nunca volvería a abrazarla en el parque de la Ciudadela, a pocos pasos del cuartel, y al dominaba el oscuro temor y la vergüenza de que la señora viera escrito en su piel lo que él le había hecho. P.390.
173
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.74. Jardins i cascada del Parc de la Ciutadella els anys 50. Font: www.todocoleccion.net 174
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.75. Jardins i cascada del Parc de la Ciutadella el juliol del 2012. Font: Pròpia 175
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
19. VILA DE GRÀCIA
19.1. El cine Rovira
Tot i que aquest cinema només apareix un cop anomenat en la novel·la no Marsé que ocupa el present treball, he decidit incloure’l en aquest per diferents motius: perquè els meus avis sempre en parlen i perquè va ser un dels llocs recreats en una pel·lícula basada en un llibre de Marsé ( El embrujo de Shanghai ).
19.1.1. Història
El cine Rovira, que es trobava situat a la Plaça Rovira i Trias (d’aquí li ve el nom), fou un dels més importants, per no dir el més important, de barri de la Salut. La data de la seva inauguració és força confusa i no s’han trobat fonts fiables que la concretin. Cal dir, però, que tot i aquesta importància dins del barri, el cinema era relativament petit.
Les pel·lícules que s’emetien en el cinema eren de totes les temàtiques imaginables. De fet, això passava perquè el cinema oferia als seus espectadors allò que estava de moda en cada moment, fos el que fos. Tot això va acabar-se durant la Guerra Civil en que la CNT-FAI va confiscar el local. Finalment, el cinema va haver de tancar l’any 1965 arran d’aquest esdeveniment que va provocar el descens de públic de manera automàtica en el cinema Rovira.
Actualment, en el lloc antigament ocupat pel local del cine Rovira hi ha una entitat bancària. Una dada curiosa és el fet que la façana d’aquest banc va ésser transformada, de nou, en la del cine Rovira, per rodar una pel·lícula que es basa en un dels llibres de Juan Marsé com apuntava unes línies abans.
19.1.2. Comparativa Si comparem les dues fotografies veiem que la diferència principal és que, tot i que l’edifici sembla mantenir l’estructura inicial amb alguns canvis, el cinema ha desaparegut deixant pas a l’entitat bancària de la que parlava abans.
176
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Un fet que ens crida l’atenció és que les vies de tramvia que passaven pel carrer en els anys 50 han desaparegut i, en el seu lloc, apreciem vehicles més moderns.
En general, podem parlar de canvi perquè, tot i que l’estructura de l’edifici sembla que es mantingui, el lloc està totalment irreconeixible.
19.1.3. Cita
Manolo reconoció algunos céleres elementos del barrio, los tenía muy vistos: eran los mismos que los jueves iban al Salón Price a bailar con las chachas y también a Las Cañas y al Metro, al Apolo, y a los cines Iberia, Máximo, Rovira, Texas, y Selecto, pequeños murcianos sudorosos con camisas ralladas de cuello duro y sofocantes trajes de americana cruzada tiernos bailarines que nunca encontraban pareja, que daban vueltas y más vueltas en torno a la pista con las caras levantadas hacia los palcos y devorando con los ojos a las muchachas sentadas en las sillas como esfinges, y cuyo silencio despectivo o tajantes negativas ante los requerimientos de ellos: (<<¿Bailas, nena?>> <
177
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.76. El cine Rovira durant els anys 50. Font: CAÑETE OCHOA, J.; FERNÁNDEZ LANZA, F. Los mundos de Juan Marsé . Alcalá. Universidad de Alcalá, 2009.
178
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.77. Part de la plaça Rovira i Trias on estava situat, antigament, el cine Rovira. Fotografia del mes de juliol del 2012. Font: Pròpia
179
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
19.2. El cine Roxy
Aquest ha estat un dels llocs que surten al treball que més m’ha agradat treballar pel fet que era un local molt estimat pels barcelonins que va causar un fort impacte amb la seva desaparició. Per això, tot i que no surt moltes vegades al llibre ni té una importància crucial, he volgut triar-lo, perquè era un lloc del que havia sentit parlar molt.
19.2.1. Història
Els orígens del local que ocupava el cinema Roxy durant els anys 40 i fins el 2 de novembre de 1969 té una història abans d’haver estat el cine Roxy pròpiament dit. En un primer moment, concretament l’any 1875 s’hi va inaugurar en el local en que se situà el Prado Catalán que va passar a dir-se Cine Ideal el 1908. En aquest darrer cinema s’hi van projectar fotografies animades i no pas pel·lícules. Al 1909, però, el cinema va canviar sobtadament de nom per passar a dir-se Cine Lesseps en honor a la plaça on s’hi troba. Aquest darrer cine, però, no va tenir gaire èxit i va ser substituït l’any 1910 per l’antic Prado Catalán que va funcionar fins l’any 1941 quan el Roxy es va iniciar.
El cinema que ocupa aquesta part del treball, no estava destinat únicament a la reproducció de pel·lícules si no, que, com tots els que el van precedir, la sala de cinema acollia, en ocasions, festes, sopars de Nadal i d’Any Nou, banquets de casaments, etc. Tal com esmentava abans, l’any 1969 el cine Roxy va haver de tancar les seves portes i va ser enderrocat. En el seu lloc s’hi va construir un edifici dedicat al Banco Central Hispano. Avui en dia, com es veu en la fotografia, hi trobem el Banco Santander.
Per últim crec que és important remarcar el fet que tant en Juan Marsé, com en Joan Manel Serrat, han dedicat un petit relat i una cançó a aquest cinema que va ser l’ànima d’un barri sencer durant molt de temps. El relat de Juan Marsé porta per títol Los fantasmas del cine Roxy , títol que també adopta la cançó de Serrat ometent la paraula “cine”.
180
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
19.2.2. Comparativa
Si comparem les dues fotografies, el primer del que ens adonem és de que, en aquesta ocasió només podem parlar de canvi. En primer lloc, per la desaparició del que abans era el Cine Roxy, com he comentat a la història. En segon lloc, és un fet força notori la transformació dels transports. Mentre que a la fotografia antiga apareixen cavalls en l’actualitat trobem cotxes, autobusos, motos... A més, l’urbanització ha estat tal que s’han incorporat diversos elements com una parada d’autobús o el quitrà al terra.
Cal fixar-se, també, en el fet que cap dels edificis coincideix en les dues fotografies excepte el que apareix al costat dret del Bingo a la fotografia nova que tot i haver estat restaurat s’observa en les dues fotografies. Es distingeix clarament gràcies a la porteria de la part inferior i a les dues finestres de la part inferior.
19.2.3. Cites
-No sé. La señorita es muy rara… -le dijo ella una tarde al salir del cine Roxy, en un tono indiferente, absorta en el tráfico de la Plaza Lesseps-. Se ha vuelto rara, antes no era así. P.114.
- Bueno, el caso es que Alberto sabe mejor que yo por dónde se mueve papá, él nos informará. Además, los Bori son muy amigos míos. Escucha, verás lo que vamos a hacer… A las nueve te recojo en el bar del cine Roxy, no te retrases. ¿Cómo andamos de dinero? P.398.
181
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.78 . Una colla desfila davant del Cine Roxy per la festivitat de Sant Medir l’any 1950. Font: CAÑETE OCHOA, J.; FERNÁNDEZ LANZA, F. Los mundos de Juan Marsé . Alcalá. Universidad de Alcalá, 2009
182
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Fig.79. Carrer Gran de Gràcia el juliol del 2012. Font: Pròpia
183
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
20. CONCLUSIÓ
Quan vaig començar a fer aquest treball buscava, entre d’altres coses, conèixer Barcelona. Un cop he acabat, puc afirmar que, sens dubte, aquest treball m’ha servit per conèixer-la , per descobrir molts llocs de la ciutat que no coneixia com el Bar Delicias, i per conèixer més la història d’altres com el Parc Güell o l’Avinguda del Paral·lel.
Tenint en compte que tot això ha estat possible a partir de la selecció dels llocs que apareixen a la novel·la urbana Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, puc afirmar que una novel·la d’aquesta tipologia si que ens pot permetre conèixer la ciutat de la que parla. De fet, podríem anar llegint fragments de la novel·la i desplaçar-nos pels llocs citats. Una manera de fer això és assistir a una de es rutes literàries ofertes per les Biblioteques de Barcelona, tal i com vaig fer jo.
L’altre finalitat d’aquest treball era la de comprovar a partir de fotografies si la ciutat de Barcelona ha canviat o no en els darrers cinquanta o seixanta anys. El resultat de la meva recerca apunta que si que ha canviat ja que dels 21 llocs que vaig seleccionar de la novel·la de Juan Marsé, més de la meitat han experimentat un canvi en major o menor grau. Llocs que han canviat força en els darrers anys serien el carrer de Mandri o l’Avinguda del Paral·lel, per citar- ne alguns. No obstant, també s’ha de tenir en compte que alguns altres llocs de la ciutat tals com les Rambles, la Universitat de Barcelona o el Parc Güell han mantingut la seva essència i són reconeixibles en l’actualitat.
Aconseguir esbrinar i demostrar tot el que em proposava, però, no ha estat gens fàcil. M’he trobat amb forces inconvenients a l’hora de fer el treball i amb molts contratemps que no m’imaginava que tindria. A més, van haver-hi dos moments realment difícils quan vaig estar fent el treball. El primer va ser la Setmana Santa del 2012 ja que vaig haver de passar-me-la a casa llegint més de deu novel·les per triar la del meu Treball de Recerca. De totes aquestes novel·les vaig anar extraient-ne els llocs de Barcelona que hi sortien per escollir el millor possible la novel·la. Finalment, com ja sabeu vaig escollir Últimas
184
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil tardes con Teresa , de Juan Marsé, una novel·la que, a part d’haver-me servit per realitzar aquest treball m’ha permés conèixer un escriptor guanyador del premi més gran de la literatura en castellà: el Premio Cervantes. A més, havia d’escollir la que més m’agrades ja que m’he l’havia de llegir moltíssimes vegades. Sens dubte, Últimas tardes con Teresa es una novel·la que no m’ha importat haver de llegir-me un i un altre cop.
L’altre moment difícil d’aquest treball va ser el d’adonar-me que no tot havia de ser tan fàcil com pensava que ho seria. El primer dia que vaig sortir al carrer a fer les fotografies, vaig pensar que seria una feina fàcil y ràpida, però de seguida em vaig adonar que això no havia de ser així. Sempre em trobava inconvenients com ara el sol que era massa fort i no em deixava fer una bona fotografia, la meva dificultat per orientar-me (tot i que ha millorat arran d’aquest treball), o el cansament de portar més de tres hores caminant. Factors com aquests han fet que el meu treball m’hagi costat més de fer del que m’imaginava en un principi. A més, tot aquest procediment de fer fotografies va ocupar-me un temps de dos mesos sense gairebé descans. Això va comportar que la realització del treball s’allargués molt més del que jo tenia previst: uns vuit mesos.
Tot i aquests moments difícils, mentre he anat fent el treball he gaudit d’altres molt especials. Els dos millors moments han estat, sens dubte, l’entrevista amb en Juan Marsé i el moment en que he vist el meu treball enllestit ja que ha quedat com jo m’esperava que quedaria. Una de les coses que més m’ha preocupat ha estat el fet d’haver de reduir en gran part tota la feina que he fet en aquests vuit mesos. Com que el treball ha de tenir una extensió determinada, tenia por que no s’apreciés el meu treball. No obstant, he sabut buscar la manera de fer que tot allò més representatiu i necessari per la comprensió del treball aparegués en aquest.
Si hagués de destacar una de les coses que em veia incapaç de fer i que finalment he aconseguit tirar endavant, parlaria de la pàgina web. No he estat mai gaire bona amb la informàtica i gràcies a això he obtingut forces més coneixements informàtics dels que tenia. Després de molt buscar diferents opcions per poder crear la meva pàgina sense que fos un blog més dels que
185
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil trobem a Internet i que tracten sobre Barcelona, vaig decantar-me per una que em permetia personalitzar força el meu espai web. A més, el fet de crear un suport informàtic pel meu treball crec que facilita molt més la difusió de part de la informació que he extret realitzant aquest treball. De fet, l’escriptor del llibre en el que es basa aquest treball, en Juan Marsé, ha estat molt interessat en visitar la pàgina des que va saber que la crearia.
Per últim, m’agradaria dir que aquest Treball de Recerca m’ha servit per moltes més coses que per aconseguir esbrinar els objectius que em vaig marcar en començar el treball i que per passar bons i no tant bons moments: M’ha servit per estimar més la meva ciutat, per unir-me molt a persones que han estat al meu costat quan les coses s’han posat difícils, però sobretot m’ha servit per aprendre sobre Barcelona, per aprendre a fer un bon treball i per conèixer-me una mica més.
186
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
21. BIBLIOGRAFIA
21.1. Llibres
BOU, LLUÍS.M. El Carmel ignorat: Història d’un barri impossible . Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2008.
CABALLERO,J.L.; ESCAMILIA,D. Els secrets dels carrers de Barcelona . Espanya. L’Arca, 2009.
CAÑETE OCHOA, J. ; FERNÁNDEZ LANZA, F. Los mundos de Juan Marsé . Alcalá. Universidad de Alcalá, 2009.
CAÑETE OCHOA, J.; FERNÁNDEZ LANZA, F. Los mundos de Juan Marsé . Alcalá. Universidad de Alcalá, 2009
FABRE,J.; HUERTAS,J.M. La Barcelona del segle XX: Burgesa i revolucionària. Espanya. Flor del vent edicions, 2000
GARCIA ESPUCHE, A. ; GARCIA MUÑÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia . Espanya. Lunwerg editores, 2005.
GARCIA ESPUCHE, A.; GARCIA MUÑÀRRIZ, A. Barcelona & Fotografia. Espanya. Lunwerg Editores, 2005
GUÀRDIA, M. Barcelona: memòria des del cel . Espanya. Lunwerg ediciones, 2002.
GUÀRDIA,M. Barcelona: memòria des del cel. Espanya. Lunwerg ediciones,2002.
MARSÉ,J. Últimas tardes con Teresa . Barcelona. Debols!llo, 2010.
RUÍZ ZAFÓN, C. La sombra del viento . Barcelona. Planeta,2005.
V.A. Narratives urbanes. La construcció literaria de Barcelona. Barcelona : Arxiu històric de la ciutat, 2008 i Fundació Antoni Tàpies, 2008.
187
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
V.A. El Carmel ignorat. Història d’un barri impossible. Barcelona. Agència de promoció del Carmel i entorns. S.A., 2007. Construir Barcelona, 2.
V.A. El Carmel ignorat. Història d’un barri impossible . Barcelona. Agència de promoció del Carmel i entorns. S.A., 2007. Construir Barcelona, 2.
V.A. Història . Espanya. Vicens Vives, 2011
V.A. Narratives urbanes. La construcció literària de Barcelona . Barcelona: Arxiu històric de la ciutat, 2008 i Fundació Antoni Tàpies, 2008.
VALLEJO, M. La Barcelona de les mil cares”. Espanya. L’Arca, 2012.
VILA-SANJUÁN, S.; DORIA, S. Paseos por la Barcelona literaria . Barcelona. Grup 62, 2005.
21.2. Dossiers
MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA. Barraques. La ciutat informal . Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2008.
21.3. Pàgines web
“Bonita foto de Barcelona, Plaza Universidad, julio del 58, 10’5 x 7’5”. Barcelona, juliol de 1958. En
“Carrer Mandri”. Barcelona, gener de 1951. En
“Carrer Via Augusta”. Barcelona, 1950. En
“Cementiri nou del Sud-oest a Montjuïc”. Barcelona, 1910-1920. En
“La Rambla”. Barcelona, setembre de 1961. En
188
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
“Parc Güell”. Barcelona, 1914-1920. En
“Parque de la Ciudadela-Casino”. Barcelona, 29 de desembre de 195. En www.todocoleccion.net. Data de consulta, 4 de juliol de 2012.
BAR.CEL.ONA.UTA.. SALA GRAN PRICE. Casanova- Floridablanca (1934- 1973). En
BIBLIOTEQUES DE BARCELONA. Història. En
CAMPAÑÀ, A i PUIG-FERRAN, J. “Plaça de Catalunya”. Barcelona, 1940- 1950. En
CARME. 100 anys del Passeig Maragall. 2011. En
DOMÍNGUEZ PONT, JM. “Plaça Reial”. Barcelona, maig de 1965, En
ESTORCH, J. “Avinguda Paral·lel”. Barcelona, 11 de març de 1950. En
ESTORCH, J. “Carrer Via Augusta”. Barcelona, 1950. En
ESTORCH, J. “Font de Diana a la Gran Via”. Barcelona, 1954. En
ESTORCH, J. “Quiosc de begudes a La Rambla”. Barcelona, 2 de juliol de 1951. En
FISA. “Jardines y cascada del Parque de la Ciudadela”. Barcelona, anys 50. En www.todocoleccion.net. Data de consulta, 4 de juliol de 2012.
189
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
PÉREZ DE ROZAS. “Acte “polític.sindical” al Gran Price”. Barcelona, 28 d’abril de 1972. En
PÉREZ DE ROZAS. “Autocars de turistes al barri Gòtic”. Barcelona, 5 de juliol de 1960. En
PÉREZ DE ROZAS. “Font de Canaletes un dia molt calorós”. Barcelona, 1 d’agost de 1954. En
PÉREZ DE ROZAS. “La Rambla”. Barcelona, setembre de 1961. En
PÉREZ DE ROZAS. “Mariners dels EUA passejant per Les Rambles”. Barcelona, 10 de gener de 1952. En
PÉREZ DE ROZAS. “Nevada de Barcelona. Les Rambles”. Barcelona, 25 de desembre de 1962. En
PÉREZ DE ROZAS. “Ornaments de Nadal al carrer Pelai”. Barcelona, 6 de desembre de 1959. En
POSTIUS, J. “Plaça de Catalunya”. Barcelona, 13 de setembre de 1964. En
PUIG, E. “Plaça del Teatre”. Barcelona, 1910-1920. En
SINDREU. “100 anys de Passeig Maragall”. En
190
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
UNIVERSITAT DE BARCELONA. La Universitat de Barcelona: 559 anys d’història . En
191
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
22. AGRAÏMENTS
Agraeixo la inestimable atenció i dedicació al treball de l’escriptor de la novel·la Últimas tardes con Teresa , Juan Marsé Carbó, així com el fet d’haver-me dedicat una mica del seu preuat temps i haver-me rebut a casa seva fet que ha significat per a mi el reconeixement màxim de tot el meu temps de treball.
Agraeixo, també, la meva família i la gent propera a mi per haver-me acompanyat en aquest camí i haver-me facilitat les coses en els moments més difícils: el meu avi Manel, la meva mare Amparo, el meu germà Jordi i en Daniel.
Un reconeixement, també, a la professionalitat de la meva tutora, Carme Herraiz, que ha fet possible la unitat del present treball sense la qual en certs moments no hagués tirat endavant.
192
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
23. ANNEXOS
23.1. Annex 1
El dia 3 d’octubre de 2012 vaig tenir l’oportunitat de poder realitzar una entrevista amb el cèlebre escriptor Juan Marsé, autor del llibre “Últimas tardes con Teresa”, en el que s’ambienta el treball. Vaig aprofitar per fer-li una sèrie de preguntes que em podien servir per enriquir el meu treball i per tenir informació de primera mà.
Ariadna Olivares: Vaig escollir fer el meu treball per diferents motius.
En primer lloc, pel meu interès per la lectura ja que m’encanta llegir. Per aquesta raó, vaig pensar que la idea de basar-me en un llibre per realitzar aquest treball em faria el llarg camí de l’elaboració més fàcil, un camí amb el que m’hi sentiria a gust.
En segon lloc, perquè la meva tutora del Treball de Recerca, que també és la meva professora d’Història, em va instar a decantar-me pels Fig.80 . Fotografia presa durant l’entrevista realitzada al Sr. Juan Marsé. Font: Pròpia temes històrics. Com que la novel·la està ambientada en el franquisme, que és una època que m’atrau força per estudiar-la, aquest va ser un altre factor que em va dur a fer el treball que estic realitzant.
El tercer i últim factor que em va condicionar a l’hora d’escollir quin havia de ser el meu Treball de Recerca va ser el meu avi. Ell sempre em deia que volia que conegués Barcelona, la meva ciutat. Així, el treball em va semblar una molt bona manera d’aconseguir conèixer-la i, d’alguna manera, fer-lo feliç.
193
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
A més, el fet d’haver escollit la seva novel·la i no una altra va ser possible gràcies a un procés de selecció fet a partir de la lectura de moltes novel·les ambientades en Barcelona. La seva és la que més em va agradar en tots els aspectes.
El treball consisteix en fer una comparativa de la Barcelona dels anys 50 i 60, època en que s’ambienta la seva novel·la, amb la Barcelona actual. Aquesta comparativa ha de fer-se mitjançant fotografies antigues que he anat buscant a diferents arxius i actuals. Les actuals estan preses des del mateix punt de vista que les antigues. Altres fotografies, però, no les he torbat en arxius sinó que m’he desplaçat als llocs que necessitava visualitzar feia 50 anys i les he demanat. És el cas del “Delicias”.
Amb tot això, m’agradaria poder fer-li algunes preguntes per poder acabar de completar el meu treball:
A.O .: Per què va escollir Barcelona per ambientar la seva novel·la i no una altra ciutat?
Juan Marsé: Bé... això no va ser una decisió personal. Jo imagino que qualsevol escriptor treballa per imaginació, per descomptat, però també tracta elements reals presents en la seva pròpia experiència, en la seva ciutat etcètera. A més, si l’argument demana que l’acció passi a Bilbao, evidentment, s’ha d’ambientar a Bilbao, per raons dels personatges o de qualsevol altre factor. No obstant, la imaginació tendeix a fer servir els escenaris de la pròpia experiència personal, on has viscut, on has passat la infància. És el meu cas, la novel·la s’ambienta en un espai que jo conec, la meva experiència vital està totalment vinculada a Barcelona, per a mi és una ciutat primordial. D’una manera general això es podria dir de qualsevol autor, si li preguntessis ara a Dickens que perquè va escollir Londres per fer les seves novel·les, et diria que ho va fer perquè és la seva ciutat, on ha passat la seva vida i la seva experiència. El mateix et diria un escriptor americà nascut a Nova York. És a dir, treballes sobre allò que coneixes que, lògicament, és la teva ciutat. De fet, jo no vaig escollir Barcelona, Barcelona em va escollir a mi.
194
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
A.O.: Doncs els llocs que apareixen a la novel·la també han estat elegits amb aquest condicionament.
J.M.: Els llocs estan condicionats per la experiència personal, pel lloc on vaig viure, la casa dels meus pares, els meus amics... De fet, però, no tot ha estat condicionat per això. Per exemple, sí que tinc una experiència al barri del Carmel i la part alta del barri de la Salut, que és on vivia, però no tinc cap experiència personal que em vinculi a la torre de Sant Gervasi perquè és un nivell social en el qual no vaig viure.
A.O.: I si comparem la Barcelona que vostè ambienta en el llibre, a Últimas tardes con Teresa , amb l’actual, quins creu que serien els canvis?
J.M.: Moltíssims, han passat 50 anys! Hi ha canvis dràstics urbanísticament parlant i canvis físics, però també hi ha canvis de costums, de creences...Analitzar aquests canvis un a un no és feina d’un novel·lista, sinó d’un sociòleg, tot i que, en part, també.
A.O.: Aquest llibre m’ha servit com una guia per conèixer Barcelona. Suposo que vostè no va fer-lo amb aquesta intenció, no volia donar tanta importància a l’espai en que l’ambientava, volia donar més importància a l’historia en si, oi? Al menys això és el que he estat llegint per Internet...
J.M.: No, jo crec que l’espai, és a dir la Barcelona física, té una certa importància perquè és una novel·la en la que els personatges es mouen per la ciutat d’una manera molt visible. De fet, podríem dir que és una novel·la itinerant. Amb això el que vull dir és que a la novel·la hi ha dos mons totalment contraposats, el dels rics i el dels pobres, representats amb el barri de Sant Gervasi-Sarrià i el del Carmel, respectivament. No obstant, la meva intenció quan vaig escriure la novel·la no era la de fer una novel·la per contraposar els rics i els pobres. De totes maneres, el paisatge té importància per als personatges ja que és simbòlic. El Carmel és un barri estrany, perillós i conflictiu des de la mentalitat burgesa de l’època. Quan jo era petit, el Carmel era un barri en el que no podies entrar ja que podies sortir-ne apallissat, hi havia molta delinqüència. Actualment això ha canviat per contra del barri de Sarrià-Sant Gervasi, que continua conservant el prestigi.
195
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
A.O.: Llavors, sembla ser que vostè, d’alguna manera, a la novel·la, volia explicar els dos tipus de mons i de persones que existien en aquella època, els que vivien bé i els que no, per exemple és el cas del Pijoaparte i la Teresa.
J.M.: Si, però insisteixo en que no hi havia cap intenció sociològica ni política. Podria, senzillament, explicar la historia, en la qual el tema central seria l’aparença i la realitat, de fet és historia d’un equívoc, un error ja que ella es pensa que en Pijoaparte és un noi militant del partit comunista alemany, en una època en que la dictadura franquista era evident. A més, ell s’atrapa, també, d’un cert equívoc que consisteix en pensar en que si aconsegueix un treball dintre de la bona societat, podrà accedir a una classe social més alta. Això només passa a la novel·la rosa, vull dir el fet que al final es cassen. Jo no podia fer una novel·la rosa ja que m’interessava el conflicte que produeix la relació entre dos classes diferents.
A.O.: Llavors, m’agradaria transmetre-li una sensació que he tingut llegint aquesta novel·la. He notat una gran diferència entre el moment en què vaig començar a llegir la novel·la i ara, que ja m’he l’he llegida uns quants cops pel que a la meva actitud quan passejo per Barcelona. La miro amb uns altres ulls perquè sento com si estigués movent-me pels llocs pels que els seus personatges es movien. No li passa el mateix, a vostè?
J.M.: La veritat és que no per que estic amb unes altres histories, amb altres projectes i amb altres qüestions, però si que de totes maneres quan passo pel “Delicias” o quan vaig al parc Güell me’n recordo d’algunes coses. Sobretot, però, me’n recordo de tot perquè jo vaig viure allà i no tant per la novel·la, com he dit abans, sinó per vivències personals
Al principi deies que has comprovat si encara s’aguanten alguns llocs dels que surten a la novel·la , quins per exemple?
A.O.: Per exemple , vostè parla del passeig Maragall i jo del passeig Maragall vaig agafar una fotografia antiga d’aquest anys, dels cinquanta i dels seixanta, i l’única fotografia que vaig trobar en arxius va ser del que abans era la clínica Victoria que ara és el Cap Margall.
196
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
J.M.: El passeig Maragall surt molt a la novel·la?
A.O.: No, surt en el moment en que el Manolo passa amb la moto amb la Teresa. Va amb una moto robada i passa per allà.
J.M.: El que si puc dir,per exemple, és que el viatge que fa amb la moto de Barcelona fins a la Costa Brava, jo el vaig fer amb una amic que tenia moto ja que jo no en tenia. Li vaig que em portés amb la moto des de la plaça Sanllehy fins a Blanes. Vaig apuntar-me el trajecte en una llibreta perquè volia fer exactament el mateix, i el que està anotat a la novel·la és exactament el trajecte que vam fer, i si vam passar per el Passeig Maragall, és per que està en aquest recorregut, però no és un lloc distingit, per dir-ho així, a la novel·la. En canvi, hi ha coses a part del bar “Delicias” com, per exemple, uns carrers del Carmel que estan molt deixats. El parc Güell, naturalment, que està igual. També apareixen les barraques on vivia i tot el que hi havia per allà. Això ha desaparegut completament. La casa del Cardenal també es podria trobar, i quan parlo de la festa major, del barri de la Salut, etc., tot això està igual.
A.O.: Vostè, descriu una entrada, que és una entrada per on sempre entra al Manolo, sap quina li dic?
J.M.: La entrada lateral
A.O.: Sí. Per allà vaig anar amb una ruta literària que organitzaven les biblioteques de Barcelona, sobre el seu llibre no sé si la coneixia.
J.M.: Ah, ja.
A.O.: Vaig passar per allà, vam travessar tot el part Güell, entrant, per on ell entra i, després, vam sortir i vam baixar fins a Sanllehy.
J.M.: Ja sé quin carrer és, la Fig.81 . Fotografia presa durant l’entrevista entrada lateral, que és on van a realitzada al Sr. Juan Marsé, en el moment en que parar els autocars. ii mostrava el meu projecte de página web. Font: Pròpia
197
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
A.O.: Sí.
J.M.: Sí, al davant hi havia un descampat, que també hi ha és ara, en certa manera, però ara està força organitzat Abans era de terra.
Surt també el bar Sant Germain a la novel·la, que està al barri Xino.
A.O.: Aquest no l’he trobat.
J.M.: Sí, que el portava la mestressa que es deia Encarna.
A.O.: Aquest bar existeix encara?
J.M.: Sí, sí jo crec que sí, algú em va dir que sí. Jo ja fa anys que no hi he anat, era un bar petitet, ens reuníem allà.
A.O.: L’Encarna, doncs, és el personatge que surt en el llibre?
J.M.: L’Encarna és un personatge real, sí. El Lluís Permanyer de la Vanguardia, un dia se’n va assabentar i en va fer, fins i tot, un reportatge. I en Federico Sánchez també, com en Jorge Semprún.
198
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
23.2. Annex 2
El dia 5 d’agost del 2012 vaig realitzar una petita entrevista a un dels clients usuals del Bar Delicias per tenir información de primera mà. A continuación, hi ha aquesta entrevista transcrita.
Ariadna Olivares: M’explico, el que em porta a estar aquí en aquest moment és el meu Treball de Recerca. Aquest tracta sobre el llibre de Juan Marsé Últimas tardes con Teresa . En aquest llibre apareix continuadament el restaurant. M’agradaria saber si ho sabia?
Client: N’havia sentit a parlar, però no he llegit el llibre.
A.O.: El bar-restaurant és un negoci familiar?
C.: Si, sempre ho ha estat.
A.O.: Com ha arribat a ser el que és avui dia?
C.: Bé, el local ha estat traspassat quatre cops ja, i això ha fet que anés canviant. A més, ha evolucionat a mida que els temps ho han fet, també.
A.O.: Quan es va inaugurar el restaurant?
C.: No ho sé amb exactitud però abans de 1950 segur.
A.O.: Sap perquè rep aquest nom?
C.: No, el tenia des del principi i així s’ha quedat. No en sé res més. (Els mos actuals del local tampoc no ho saben).
A.O.: Em podria explicar com era el restaurant en els anys 50, ja que són els anys en que s’ambienta la novel·la de Marsé? En quins aspectes ha canviat des d’aleshores?
C.: El local era com el veus en la fotografia (mirar fotografia antiga del Delicias). L’aspecte ha canviat, però tal i com et deia abans ho ha anat fent a mida que la societat ha anar canviant. Podríem dir, que el Delicias s’ha anat adaptant al tipus de clientela que ha anat rebent en la seva història. En el moment en que es va inaugurar, tots els voltants estaven plens de barraques encara i aquest
199
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil era un lloc en el qual se servien només tapes. Després, amb l’impuls de la Revolució industrial, el local va prendre un gir important. Això va ser perquè van venir molts immigrants del Sud d’Espanya i aquest s’hi va adaptar. Llavors, doncs, se servien les tapes però també pernils, formatges, vins...Tot el que era més típic al Sud. Poc a poc, es va anar convertint en el que és avui dia i va anar introduint menús, carta, barra de begudes...
A.O.: Sempre han servit el mateix tipus de menjar? Quin se serveix ara?
C.: Bé, l’evolució és la que t’he anat explicant en la pregunta anterior. Ara, però, se serveix un plat molt típic pel que es coneix el bar, les patates braves. Prova-les, de segur que t’agraden!
200
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
23.3. Annex 3
Text que mostra la situació de la dona durant el franquisme:
"Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo; especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero. Prepárate, retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello; hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.
Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a ella; después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa. Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador.
Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y sus necesidades reales.
Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones acerca de sus acciones o cuestiones su juicio o integridad. Recuerda que es el amo de la casa.
Anima a tu marido a poner en práctica sus aficiones e intereses y sírvele de apoyo sin ser excesivamente insistente. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres.
Al final de la tarde, limpia la casa para que esté limpia de nuevo por la mañana. Prevé las necesidades que tendrá a la hora del desayuno. El desayuno es vital para tu marido si debe enfrentarse al mundo exterior con talante positivo.
201
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Una vez que ambos os hayáis retirado a la habitación, prepárate para la cama lo antes posible, teniendo en cuenta que, aunque la higiene femenina es de máxima importancia, tu marido no quiere esperar para ir al baño. Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama... si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche.
En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier hayas goce que podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello.
Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte..."
Economía doméstica para Bachillerato y Magisterio, Sección Femenina, 1958.
202
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
23.4. Annex 4 En aquest annex s’hi poden trobar les diverses citacions de diferents llocs que apareixen al treball i que no han estat incloses en el cos d’aquest per una qüestió d’espai.
El Bar Delicias:
Es el Pijoaparte. Ha mandado a un chiquillo a por un paquete de Chester en el bar Delicias. P.39.
Él nunca quiso decir dónde vivía, pero ella supo muy pronto cómo encontrarle: en el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres viejos jubilados –entre los que su juventud se avenía de una manera chocante -ensimismado, olvidando o despreciando quién sabe qué placeres a cambiose la sabiduría de las cartas y de los viejos, rindiendo con ellos un solemne culto al silencio y a la parsimonia de gestos y miradas, un ritual para el cual el joven del Sur estaba particularmente dotado, sobre todo en invierno, y cuyos motivos habría que buscar no sólo en el diaria trato con el frío, con el paro y la indigencia que pululan en los suburbios y que a él le eran familiares desde niño, sino también en el hecho de su rara disposición a la aventura, frustrada en parte por el invierno, aquí se podía sustituir momentáneamente por hieráticas formas expresivas; con las cartas en la mano, o en la butaca de una fría platea de cine de barrio, invernando como una flor transplantada, evocaba lances en días más soleados y propicios: mientras sostenía las cartas, rumiando la jugada, ante sus ojos surgían a veces los uniformes de rayadillo, los delantales y las cofias colgando en la percha, bajo la luz rosada de un amanecer en la costa. P.104.
Siempre, antes de entrar en el bar Delicias se daba unos toques al pelo y a la falda demasiado corta y una vez dentro se quedaba de pie junto a la puerta, a prudente distancia de la mesa de juego, quieta, avergonzada, juntando las rodillas con fervor deliciosamente obsceno, encantadoramente vulgar en su espera –deseando descaradamente pertenecer a alguien, allí estaba, exactamente igual que aquel día en la verbena, cuando le esperaba a él al fondo del jardín mientras le veía desembarazarse de los señoritos- hasta que Manolo notaba su presencia. P.105.
Tiempo después, algunas veces, en invierno, cuando él se pasaba tardes enteras en el bar Delicias jugando a las cartas cerca de la estufa con los viejos, la veía entrar y pedir un café con leche en el mostrador; bebía muy despacio, de pie, con sus ojos vacíos entornados y fijos en la mesa de juego mirándole por encima de los bordes de la taza (él siempre temía que acabara estrellándola contra el suelo, en casa lo hacía a menudo) y finalmente se acercaba a él para decirle: <
203
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Y se alejó por la carretera en dirección al bar Delicias, con las manos en los bolsillos y silbando. P.262.
Tal vez por eso, por su capacidad de concentración imaginativa ante la baraja, por su seriedad, su paciencia y su culto al silencio, los viejos adictos a la manilla le había acogido con agrado en su mesa del bar Delicias, desde que era jovencito. P.297.
Hoy mismo, a las tres de la tarde, al disponerse a pagar un café en la barra del Delicias, descubrió que sólo le quedaban cinco pesetas. P.299.
En las noches de verano, sentado con los jóvenes casados en la puerta del bar Delicias, el Rey del Bugui dejaba vagar la mirada a lo lejos, hacia las Ramblas y el barrio chino, invisible bajo el polvo luminoso que la ciudad arrojaba a la noche, y entonces a menudo pensaba en Manolo, pero nunca podía imaginárselo en situación de divertirse al estilo que él se había divertido, ni frecuentando los mismos sitios, ni yendo de <
Tuvo que esperar durante más de tres cuartos de hora y se fumó medio paquete de Chester (a la cuenta sin pagar del Delicias) sentado en una de las grandes bolas de piedra que bordeaban el paseo de palmeras; pero luego todo fue muy rápido: aprovechando un momento que no pasaba nadie, montó en el sillín y puso el motor en marcha después de hacer saltar el candado. P.309.
Pasado el bar Delicias, unos niños jugaban en medio del arroyo, y, a la luz que salía de un portal, dos chiquillas cantaban cogiéndose de las manos:
El patio de mi casa
es particular,
se moja cuando llueve,
como los demás… P.366.
<
<<¡Quiero un carajillo, quiero un perfumado! –entonaba ella tercamente-. Llévame al Delicias y luego volvemos aquí otro rato, ¿eh?>>, propuso con una sonrisa irresistible. P.368.
Pero de nada le iba a servir, porque cuando regresaban al coche, la muchacha quiso tomar una copa en el bar Delicias (aunque ya sin aquel entusiasmo de antes, alegando que la necesitaba para que se le pasara el susto). P.370.
Salió del bar Delicias precipitadamente y se dirigió a su coche. P.373.
204
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
Al salir, con el billete en el bolsillo, fue al bar Delicias y organizó una mesa de julepe a cuatro duros la apuesta. P.397.
Al doblar la esquina, ya cerca de su casa, encontró a un conocido: <
Por la noche repitió la llamada varias veces desde el bar Delicias, y siempre con el mismo resultado. P.421.
Podía verla otra vez subiendo al Carmelo, una ventosa tarde de invierno, con su abrigo a cuadros estrecho y pasado de moda y una banda de terciopelo rojo en el pelo, pero sobre todo, entre esas imágenes persistía el parpadeo temeroso de sus ojos en medio de un remolino de polvo en la calle Gran Vista, rodeada de niños armados con piedras y abundantes tapabocas que sólo dejaban ver sus ojitos curiosos, y persistía la trémula dulzura de su mano en el pecho ciñendo las solapas del abrigo, las sumisión de sus piernas fervorosamente juntas y su manera risueña de ladear la cabeza cuando entraba en el bar Delicias y le esperaba allí de pie, inmóvil, sin avergonzarse de su condición de criada emputecida… P.427.
Aquella misma tarde, en el bar Delicias, se recibió una carta para Manolo. Un chiquillo fue a entregársela a su casa. Era de Teresa. El sobre sólo llevaba escrito: Manolo Reyes, Bar Delicias, Carretera del Carmelo. P.431.
El Parc Güell
Una serpiente asfaltada, lívida a la cruda luz del amanecer, negra y caliente y olorosa al atardecer, rozan la entrada lateral del parque Güell viniendo desde la plaza Sanllehy y sube por la ladera oriental sobre una hondonada llena de viejos algarrobos y miserables huertas con barracas hasta alcanzar las primeras casas del barrio: allí su ancha cabeza abochornada silba y revienta y surgen calles sin asfaltar, torcidas, polvorientas, algunas todavía pretenden subir más arriba en tanto que otras bajan, se disparan en todas direcciones, se precipitan hacia el llano por la falda norte, en dirección a Horta y a Montbau. P.37.
En la curva del Cottolengo redujo gas, se deslizó luego suavemente hacia la izquierda saliendo de la carretera, y frenó ante la entrada lateral del parque Güell. P.85.
-Puede que tengamos que dejar de vernos por unos días- le anunció Maruja un domingo, sentados en la plazoleta del parque Güell, mientras él se estaba adormilando. P.115.
Conducía el Floride hacia la cumbre del Carmelo lentamente, improvisando sobre la marcha una agradable y vaga personalidad del incógnito (los rubios cabellos sujetos
205
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil con el pañuelo rojo y los ojos azules escudados tras las gafas de sol) y ya en la curva que roza la entrada lateral del parque Güell, junto al Cottolengo, en la explanada de sol donde los niños juegan al fútbol, pudo contemplar con una impunidad perfecta el extraño grupo estatuario, los restos todavía disciplinados en posición de firmes de lo que sin duda fue una banda cuartelera, dos viejos tambores y una corneta abollada que trenzaban una interminable y monótona diana en medio del abrupto paisaje, como ciegos o como tantos que al fin tenían una ocupación, un motivo de vivir, eran jovenzuelos flacos con anchos pantalones sujetos con cinturones de plástico y descoloridas camisas de mili, las cabezas rapadas, erguidas, obedeciendo lejanas órdenes con una patética marcialidad. P.201.
Al atardecer verían el cielo encendiéndose sobre el parque Güell, tras el cerro llamado Tres Cruces. P.219.
A las cuatro de la tarde bajaba por la carretera del Carmelo y cerca del parque Güell adelantó a dos parejas de novios del barrio. P.308.
206
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
207
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
208
Caminant pel passat: canvi o continuïtat? Ariadna Olivares Gil
209