PAU Orpí GILI, FLABIOLAIRE DE Sant Llorenç D'hortons
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Pau OrpÍ Gili, flabiolaire de SANT LloreNÇ D’HortoNS Rafel Mitjans, Teresa Soler Mataró A Rosa Orpí Esteve i a la família Rosell-Orpí, en penyora d’agraïment. Introducció Quan el 2006 parlàvem amb la Marta Ferrer Masferrer del seu pare, el flabiolaire Amadeu Ferrer,1 vam saber que l’esposa del seu aprenent de pintor era Rosa Orpí Esteve,2 filla del també flabiolaire Pau Orpí. La disposició i hospitalitat de la família Rosell-Orpí ens van proporcionar notícies inoïdes del gran músic i de la gran per- sona que fou Pau Orpí Gili,3 conegut pel Matador de Sant Llo- renç d’Hortons. D’aquest flabiolaire, tot i que la seva imatge ha estat durant molts anys —i fins avui— una mena d’arquetipus, pràcticament se’n sabia només el que n’explica el relat de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) i el que es podia deduir de les fotografies conegudes aleshores, que són sobretot de Barcelona i de Vilafranca. La base del que exposarem a continuació es va recollir al llarg de 2007, i fóra tot el que nosaltres hauríem gosat explicar aleshores de Pau Orpí. No ens va semblar que aquelles informa- 1. Vegeu Ribatalla, Soler i Mitjans (2008). 2. Nascuda a Sant Llorenç d’Hortons el 1920, es casà l’octubre de 1942 amb Lluís Rosell. 3. I no Orpí Gual, com li escrigueren Tomàs i Amades (1927). 51 2º álbum Gallina Blanca, serie 35 «Tipos populares», número 8 «Flauta y tambor-Xiquets de Valls-Tarragona», publicat a partir de 1949. cions fossin prou completes per publicar-les, encara menys sa- bent que hi havia diverses investigacions en curs sobre el perso- natge (almenys, a Esparreguera, a Vilafranca i a Masquefa); això no obstant, el nostre esborrany d’aleshores va circular entre les persones que les feien. Han transcorregut sis anys i, malgrat els treballs apareguts que tracten del flabiolaire de Sant Llo- 52 renç d’Hortons o l’esmenten, se’ns ha demanat que expliquem la nostra visió d’aquest músic excepcional. El lector trobarà les nostres fonts esmentades a la bibliografia, però hem de ressaltar les importants informacions que ha proporcionat el saxofonista, pianista, cantant i director de corals Jaume Orpí Casas, nét de Pau Orpí.4 Apunt biogràfic Pau Orpí Gili nasqué el 1873 a la Beguda Alta (terme de Masquefa), però fou batejat a Sant Llorenç d’Hortons, lloc on va anar a viure la família pocs dies després.5 S’estigué des d’alesho- res a Sant Llorenç d’Hortons, en una casa apartada cinc minuts de les darreres del poble que acabà essent coneguda per cal Ma- tador. Fou el gran de sis germans que van quedar orfes de mare quan ell tenia catorze anys i el petit dos mesos. «El pare els va abandonar, i entre ell i l’avi van pujar tota la colla».6 L’avi era matador, i li va ensenyar l’ofici. A catorze anys, un dia que nevava, va passar alguna cosa amb el ruc que portaven i l’avi se’n va haver d’entornar amb l’animal; 7 ell va continuar i tot sol ja va matar un porc de 160 carnisseres,8 a cal Felip, una casa a mitja hora de la Beguda. Els qui el conegueren diuen que fou un matador extraordinàriament bo i polit. De l’ofici n’hi va quedar el renom de Matador,9 que per les mateixes raons portà també son germà Antoni, a qui ensenyà ell. 4. Aquestes i altres han estat recollides per Àngel Vallverdú, a qui a graïm que les hagi compartit amb nosaltres. Les assenyalem JO i/o AVR. 5. Molano (2009). 6. Reservem les cometes baixes per a les frases textuals de Rosa Orpí. 7. N’hi havia passat més d’una amb el ruc. Vegeu nota 40. 8. Uns 192 kg. 9. A la plaça Nova de Barcelona l’anomenaven per això Mataporcs [AVR]. Deu voler dir alguna cosa, però, que als llocs del seu entorn on es pro- duïa com a flabiolaire, com Esparreguera o Masquefa, hom l’anomenés sem- pre ja pel seu nom de Pau Orpí, ja per Pau Flabiolaire o Pau Tamborinaire. 53 Tot i que de jove potser havia anat esporàdicament a jornal, matar porcs i fer de pagès van ser les seves feines de tota la vida, a més de tocar el flabiol. Per cert, «no és que es posés la brusa per anar a tocar: sempre anava amb brusa; en tenia dues, la de diari i la de les festes, però sempre anava amb brusa, mai amb americana. I per tocar sempre la duia, és clar».10 De barretina, en canvi, no en gastava; «se la posava només per anar a tocar», i encara no a tot arreu.11 Rosa Orpí no sap ni creu que son pare s’hagués dedicat mai a esmolar per altri, que és el que suggereix la instaŀlació descrita i fotografiada per Tomàs i Amades (1927 : 187). Diu que, a més que en treia la cadena, «tenia el volant travat, per nosaltres» [perquè la mainada no s’hi fes mal]; explica que, de fet, son pare «va acabar desmuntant-ho tot» i que, amb la mateixa pedra, «es va fer una mola més petita i la va muntar en un cavallet amb un pedal, com aquelles dels esmolets». Pau Orpí va casar-se el 1909 amb Teresa Esteve Rossell, dot- ze anys més jove que ell. El matrimoni va tenir cinc fills, prou espaiats: Josep, Àngel, Rosa, Vicenç i Josepa. Per la Guerra, durant la retirada, van haver de marxar de casa: en Pau no veia gaire clar que s’estiguessin allí, en una casa isolada al costat de la carretera, les dones soles. A la casa va quedar tot trinxat pel pas dels refugiats i fugitius; no sols a baix: al pis, no van poder aprofitar ni els matalassos, oberts a ganive- tades. Després de la Guerra, Pau Orpí va reprendre l’activitat fla- biolaire, de manera que tocà des del mateix 1939 fins al 1941. Morí el 28 de desembre de 1941, a l’edat de 68 anys. 10. En canvi, son germà petit, l’Antoni, no degué usar-ne quasi mai: la Rosa es sorprèn de veure’l amb brusa en una fotografia de Vilafranca. 11. Fins passat 1980, la barretina va continuar formant part de la indu- mentària dels geganters per tal com era l’estri per captar del públic (acció que s’anomenava, precisament, “passar la barretina”). En uniformar-se els geganters de Barcelona en els darrers decennis del segle xix (i, darrere seu, els d’altres llocs), al flabiolaire li devia tocar de portar-ne. 54 No pot pas sorprendre que la Rosa conservi un record dolç i entranyable del seu pare: tots els altres testimonis directes o indirectes que hem pogut aplegar sobre la persona de Pau Orpí coincideixen a destacar-ne la valentia personal, la rectitud moral, l’honestedat a tota prova i el tracte sempre respectuós i inteŀligent que tingué amb tothom. No és pas per atzar que, molts anys després de la seva mort, a la Llar de Jubilats de Sant Llorenç d’Hortons els qui encara l’havien conegut en vida hi pengessin una fotografia seva amb el comentari que «és l’home més bon home que hi hagi hagut mai al poble». El flabiolaire Rosa Orpí recorda la visita de Tomàs i Amades el 1927: 12 uns «senyors de Barcelona... que duien americana i corbata... nosal- tres, allí, ningú no en portava...» i que ella « ...ballava el xarles- ton. Em feien ballar i em deien “balla, nena”, i movia les cames... agafada a una cadira ballava el xarleston... tenia set anys». De les fotos de l’OCPC,13 la Rosa diu que el suposat “timbaler dels Romeas” deu ser, més aviat, son pare (per la brusa i el flabiol, més que per la cara, que no s’aprecia gaire bé). La taula no és la de cal Matador (on, segons la ressenya, es va fer la coŀlecta), ni tampoc la sala on és; diu «que no fos a cal Piano [la fonda del poble], que s’hi haguessin hostatjat [Tomàs i Amades]», perquè creu recordar que hi van anar més d’un dia; fa notar, a més, que en aquestes fotografies son pare porta brusa i en les altres que són fetes a ca seva, no. «De flabiolaire en va aprendre sol, només d’oïda [...] ell, de jovenet, quan va tenir una pesseta, ja veus, una pesseta... es va comprar un flabiol».14 12. 27-xi-1927. 13. Materials OCPC-viii, fulls encartats, “fotografia 27”. 14. Posem cap a 1887, als seus catorze anys, una pesseta de plata devia ser el preu d’un flabiol acceptable: quasi cinquanta anys més tard, Josep 55 La Rosa no ha sentit anomenar mai cap flabiolaire anterior a son pare, ni tampoc cap dels que li foren poc o molt contem- poranis en el mateix país, com Josep Pidelaserra Manel de Cas- tellbisbal, Josep Duran Pep Capelles de Sitges, Jaume Collet Re- ventós Sopes de Sant Pere Molanta, Joan Pasqual Tupí de Begues o Pere Sells de Vallirana. Ara sabem que Pau Orpí els havia de conèixer per força15 i fins que algun, com Pidelaserra, era dei- xeble seu. Podem interpretar que el Matador no parlava mai, ni per bé ni per mal, dels seus coŀlegues, tant fossin companys com competidors; però també que a l’època que la Rosa pot recordar els companys ja eren només o son germà en Ton o l’Amadeu. ✴ El relat de Tomàs i Amades (1927 : 188) és inusualment explícit sobre l’aprenentatge de Pau Orpí, potser perquè el que n’entengueren corresponia plenament a la idea del músic-rús- tec-que-toca-per-instint: 16 Ell mateix va aprendre sol a tocar el flabiol, per la música del qual va sentir molta afició ja des de molt menut.