Dos Pergamins Del Municipi De Lladurs (Solsonès)

Dos pergamins del municipi de Lladurs (Solsonès)

Grup de treball de Paleografia de Barcelona acollit als Salesians de Rocafort Promotora: Carme Francitorra i Espunya Coordinador: Avel·lí André i Gabian Membres col·laboradors del present treball: Avel·lí André i Gabian, Montse Codina i Vila, Jordi Lleonart i Aliberas, Pedro Plaza i Manzanedo, Joan Riart i Vendrell Són també membres assidus del grup: María José Barbosa, Antoni Bosch i Coma, Ascensión Cardiel Hernández, Josep Maria Cónsola i Clavera, Núria Farré i Vilanova, Maria Dolors Fortuny, Antoni Mundet i Pallí, Xavier Sau i Vilaseca, Enric Ximenis i Caamaño

Resum: Es presenten dos pergamins, l’un de 1284 i l’altre de 1350, que són dels més antics del municipi de Lladurs (Solsonès). Tots dos fan referència a dues compres de terres entre veïns vinculades amb la masia de Riart. La transcripció del text va acompanyada de la traducció i del marc històric en què fou redactat (local, comarcal i català), amb notes sobre la temàtica de l’escrit. Paraules clau: Riart, Lladurs, Solsonès, paleografia, segle xiii, segle xiv.

Resumen: Se presentan dos pergaminos, uno de 1284 y otro de 1350, que son de los más antiguos del municipio de Lladurs, comarca del Solsonès. Ambos hacen referencia a dos compras de terrenos entre vecinos vinculadas a la masía de Riart. La transcripción del texto va acompañada de la traducción y del marco histórico en el que fueron redactados: el local, el comarcal y el catalán, con notas sobre la temática del escrito. Palabras clave: Riart, Lladurs, Solsonès, paleografía, siglo xiii, siglo xiv.

Abstract: Two parchments, dating one from 1284 and the other from 1350, are among the most ancient

documents in the municipality of Lladurs, in Solsonès. Both refer to purchases of land between neighbours STUDIS and related with the farm called Riart. The transcription of the text comes together with their translation • E

39 30 PARATGE

03 Article_30.indd 39 16/11/17 14:52 dos pergamins del municipi de lladurs (solsonès)

and with information about the historical background in which they were drafted: municipality, district, county and in Catalan language with annotations on the subject of the text. Keywords: Riart. Lladurs. Solsonès. Paleography. 13th century. 14th century.

Résumé: Deux parchemins sont présentés, l’un de 1284 et l’autre de 1350. Ce sont des plus anciens de la municipalité de Lladurs (Solsonès). Les deux se réfèrent à deux achats de terres entre voisins et liés à la ferme Riart. La transcription du texte est accompagnée par la traduction et le cadre historique dans lequel ils ont été écrits: local, régional et catalan avec des notes sur le sujet de l’écriture. Mots-clés: Riart, Lladurs, Solsonès, Paléographie, XIIIème siècle, XIVème siècle.

03 Article_30.indd 40 16/11/17 14:52 grup de treball de paleografia de barcelona acollit als salesians de rocafort

PERGAMÍ DEL 22 DE SETEMBRE DE 1284

Context

1284 a Lladurs

Aquest pergamí de 1284 és un dels més antics trobats fins ara que parlen de fets esdevinguts a Lladurs, és a dir: capítols, testaments, àpoques, compres... Es tracta d’una compravenda, reflex del moviment co- mercial d’aquesta època a la comarca dins la situació catalana general. Ara bé, de documents (pergamins) anteriors a aquest que parlin, com a referència, del municipi de La Durz (Lladurs), n’hi ha. Possiblement el més antic sigui el pergamí de l’acta de la consagració de la catedral de la Seu d’Urgell, on hi ha la relació de totes les parròquies del bisbat i on consta La Durz. Es considera que és de l’any 839, sinó d’abans. Aquest pergamí de 1284 ens diu que les terres de Lladurs eren del domini del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles.

Què era el monestir de Sant Sadurní (o Serni) de Tavèrnoles?

L’origen d’aquest monestir és confús a causa de la manca de documents fiables, perquè hi va haver falsificacions de documents fetes pels seus monjos per tal d’obtenir la immunitat episcopal, que finalment obtingueren. El 1099 rebé del papa Urbà II la immunitat o independència del bisbe de la Seu. La llegenda més antiga ens diu que el monestir el va fundar sant Eudald portant-hi les relíquies de sant Sadurní o Serni. Però això és difícil de situar-ho històricament. Els historiadors consideren que ja existia en l’època visigòtica, mantenint-se durant el domini islàmic, atesa la feble ocupació d’aquestes terres, i durant l’arribada dels francs cap al 788. El monestir estava vinculat a la diòcesi d’Urgell. La seu episcopal d’Orgellia aleshores estava situada a Castellciutat, fora del nucli urbà actual de la Seu d’Urgell. La primera documentació de Sant Sadurní és del segle ix. Són documents que relaten que l’any 815 el comte Frèdol de Cerdanya cedia al monestir l’església de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfred (Cerdanya). El 835, un precepte de Lluís el Pietós relatiu a Sant Salvador de la Vedella (Berguedà) esmentava que aquell monestir (Sant Salvador) havia estat fundat des de Sant Sadurní. Podem dir que, quan comença el segle xi, Sant Sadurní de Tavèrnoles tenia àmplies possessions que anaven des del Berguedà fins a Andorra. També en tenia a la Cerdanya i al Pallars i algun domini a l’Aragó i també a Castella. Des de l’any 1019 tenia el priorat de Sant Llorenç de Morunys. Les donacions i els dominis van per- metre refer l’església del monestir, que fou consagrada el 1040. El 1284 els seus dominis eren molt extensos i, segons el nostre document, també abastaven les terres de Lladurs. Des del 13 de juny de 1285 fins al 14 de maig de 1297 consta* com a abat un «frare Berenguer». Pel que sembla, el 1285 no feia gaire que havia estat elegit (en diu* «abat electe» i el 1283 hi havia un altre abat, Bernat). Això fa pensar que aquest abat Berenguer deu ser el «Berengarius de Fonte, tenens locum domini abbatis Sancti Saturnini de Tavernulis» del nostre document de 1284 i que, possiblement, també es refereix a ell el «Sig+num fratris Berengarii, abbatis» del mateix document (en particular, «abbatis» no

* Vegeu «Diplomatari de Tavèrnoles», de Cebrià Baraut, publicat a la revista Urgellia, volums 12, de 1994-1995, STUDIS i 14, de 1998-2001. • E

41 30 PARATGE

03 Article_30.indd 41 16/11/17 14:52 dos pergamins del municipi de lladurs (solsonès)

seria el cognom, sinó el càrrec). Tal vegada, aquest fragment entre línies va ser afegit posteriorment, ja que havia estat elegit abat. El cenobi mantingué la seva esplendor fins a finals del segle xiii, però a partir del segle xiv començà el seu declivi, possiblement a causa de la pesta negra i la mala situació econòmica de tot el territori català. El 9 de novembre de 1304, el monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles va permutar el castell de Lladurs amb el vescomte Ramon Folc de Cardona (a canvi, el monestir va rebre diversos masos de la vall de Lord). De fet, en el nostre document de 1350 el domini de les terres de Lladurs ja no és de Sant Serni sinó del vescomtat de Cardona. Ens diu Nogués (1973) que l’any 1441 s’esmenta un monestir sense comunitat, en estat de ruïna i inhabitable. Els intents de reforma dels visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense al llarg del segle xv no reeixiren a retornar-li l’antic prestigi. Finalment, el papa Climent VIII va suprimir el monestir el 1592, restant l’església com a parròquia. El monestir va caure en l’abandó i va començar la seva ruïna. Es van perdre bona part de les construccions i del mobiliari. Els capitells del claustre es van dispersar, i altres elements encara conservats són un frontal i un baldaquí, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’església, que va estar en estat ruïnós durant dos segles, es va començar a restaurar l’any 1971.

Solsona a l’entorn del 1284

El vescomte de Cardona, Ramon Folc VI, amb vint-i-cinc anys, era qui governava al Solsonès aquell any 1284. L’any següent, el 1285, Ramon Folc VI, sota les ordres del rei Pere, defensa Girona dels francesos. Abans del 1283 a Solsona ja hi havia comerç, intercanvi, compravendes i una fira anual important, a banda del mercat setmanal on acudien els pagesos de les rodalies i, per tant, també de Lladurs. La fira de la Torregassa, en una gran masia a prop de Solsona, era una fira coneguda a nivell de Catalunya, en aquella època vinculada a la transhumància, de compravenda, tractes sobre futurs, etc. Ramon Folc VI de Cardona ja reclamava el dret a demanar fermances els dies de mercat i de fira a favor del seu castlà.

Font Bartrina, E.; Bertran, E.; Tàsies, J., «Les fires vilatanes antigues. Els segles xiii-xvi», dins: 50 anys de la Fira de Sant Isidre: Solsona 1953. Solsona: Consell Comarcal del Solsonès, 2002.

1283-84-85, aquells anys a Catalunya

En aquells anys regnava a Catalunya i a la Corona d’Aragó el rei Pere el Gran (1240-1285), dit també Pere III d’Aragó o Pere II de Catalunya. Fou fill de Jaume el Conqueridor i de la seva segona muller, Violant d’Hongria. Començà a regnar a l’edat de 36 anys, regnà 9 anys i morí a l’edat de 45 anys. El novembre de 1282 el papa Martí IV el va excomunicar perquè Pere va ocupar Sicília i es coronà rei d’aquella illa. El Papa, el març de 1283, el desposseí de tots els seus regnes, que foren adjudicats al rei francès l’agost del mateix any, segons el que succeïa en aquells temps en què el Papat podia fer i desfer reialmes i possessions, almenys en la lletra, tot i que no li feien massa cas en la realitat. En conseqüència, es produïren hostilitats obertes entre el Regne de França i la Corona d’Aragó. Van començar els atacs amb Eustaqui de Beaumarchais a la frontera entre el Regne de Navarra i el Regne d’Aragó, i també a la Vall d’Aran.

03 Article_30.indd 42 16/11/17 14:52 grup de treball de paleografia de barcelona acollit als salesians de rocafort

Fou llavors quan el rei de França, Felip III l’Ardit, inicià la croada contra Catalunya amb l’ajuda lògi- ca del papa Martí IV, a la qual es va afegir Jaume II de Mallorca, germà del rei Pere. A les Corts de Barcelona de 1283 Pere el Gran, amb l’amenaça de la croada contra la Corona d’Aragó, es va comprometre a reunir les Corts catalanes un cop l’any, i a no promulgar cap constitució general o estatut sense l’aprovació d’aquella institució. Aquestes Corts serviren per confirmar els privilegis, llibertats, usos i costums dels catalans; alhora, van limitar la capacitat reial d’imposició de tributs i van precisar les competències dels oficials del rei (els veguers). Altres acords foren: la reorganització de l’administració de justícia tot acceptant que els veguers no poguessin actuar fora dels llocs de jurisdicció reial, les garanties a la llibertat de comerç i, com a element important, el reconeixement de l’existència de règims municipals. El rei, a més, es va comprometre a respectar les llibertats i immunitats del clergat i va fer concessions importants a l’aristocràcia, de les quals en derivà un reforçament del poder dels senyors sobre els seus pagesos i de la independència dels barons respecte del rei. Va ser en ocasió d’aquesta estada del rei a Barcelona, i en aquest context negociador i organitzador, amb l’espasa pendent de la croada contra la Corona d’Aragó, que els prohoms de la ciutat van demanar-li que aprovés els privilegis concedits a la ciutat pels seus predecessors, i li van suplicar que atorgués altres capítols i peticions. El resultat va ser l’anomenat Recognoverunt Proceres (1284).

I arribem al 1285

25 de maig a Elna (Rosselló): En plena croada, l’exèrcit francès conquereix la població i Felip III de França, l’Ardit, fa calar foc a la catedral i massacrar-hi els ciutadans que s’hi havien refugiat. Després de violacions i profanacions de relíquies, la ciutat és destruïda. Com que l’exèrcit francès, comandat pel mateix Felip III l’Ardit, envaí el nord de Catalunya el 1285, Pere el Gran activà l’usatge Princeps namque, convocant a la defensa del territori. La ciutat de Girona fou assetjada del 27 de juny al 10 de setembre. Però l’aguerrit exèrcit català, comandat per Roger de Llúria, derrotà el francès en la batalla naval de les illes Formigues, el 28 d’agost i el 4 de setembre. El 30 de setembre i l’1 d’octubre la derrota francesa fou en terra, en la batalla del Coll de Panissars, a prop de la Jonquera, amb les tropes de Roger de Llúria i de Ramon de Montcada. Els exèrcits francesos s’hagueren de retirar. Felip III l’Ardit, greument malalt, morí a Perpinyà. El 1285, el rei Pere decidí acabar d’una vegada amb l’aliança entre el rei de França i el rei de Mallorca, el seu germà. Manà a l’estol de naus reials que endegués una expedició contra el Regne de Mallorca per tal de reannexionar-lo a la Corona d’Aragó, però quan es dirigia cap al port d’on havia de sortir l’estol, va emmalaltir sobtadament i morí al llit la nit del 10 a l’11 de novembre de 1285, al palau reial de Vilafran- ca del Penedès. Abans de morir, va ordenar que deixessin lliures tots els presoners francesos que havien estat capturats durant la guerra amb França i va aconseguir escoltar la notícia que els francesos ja havien abandonat la ciutat de Girona. El 1286 pujà al tron Alfons III d’Aragó, fill de Pere.

Fonts Cingolani, S.M., Pere el Gran. Vida, actes i paraula. Ed. Base, 2010. Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Ed. 62, 1998. Nogués i Estany, J., Història del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Barcelona: Josep Nogués, 1973.

Soldevila, F., Pere el Gran. El regnat fins a l’any 1282. Institut d’Estudis Catalans, 1995 (reed.). STUDIS http://www.monestirs.cat/monst/aurg/au18tave.htm • E

43 30 PARATGE

03 Article_30.indd 43 16/11/17 14:52 dos pergamins del municipi de lladurs (solsonès)

1284, setembre, 22. Transcripció

Bernat de Cinca, la seva mare Ermessenda i la seva muller Berenguera venen a Guillem de Riart, pel preu de vint-i-cinc sous barcelonesos, el llinar que, sota domini del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, tenen al mas de Trilla.

A. Original: ACS (Arxiu Comarcal del Solsonès) / Fons Riart / Pergamins 7-15. 1284 Venda. Pergamí, 230 × 210 mm. Estat de conservació: bo, tot i que amb zones diluïdes i alguna taca.

/1 Notum sit cunctis quod ego, Bernardus de Cincha, et Ermessendis, mater eius, et Berengaria, vxor eius, /2 per nos et per omnes nostros, natos aut in posterum nascituros, auctoritate pressentis pagine pu- blice confecte perpetuo valiture, vendimus, con- /3 cedimus et semper penitus tradimus vobis, Guilelmo de Riart, et omnibus vestris semper, omnem ipsum linarium nostrum, quem habemus /4 apud mansum de Trilia. Sicut affrontat: ex prima parte, in nobis, venditoribus; ex IIª, in torente; ex IIIª, in illa ripa; /5 ex IIIIª, autem, parte, in linario de Olcitrila. Quantum dicte affrontaciones includunt et terminant, totum integriter, /6 cum ingressibus et egressibus suis ac melioramentis, de celo ad habissum, vendimus et con- cedimus vobis et uestris semper, /7 pro precio viginti et V solidos Barchinone, quorum a uobis bene uestri paccati fuimus. Renunciando omni excepcioni non /8 numerate pecunie et doli et illi legi, que corrigit ultra dimidium iusti precii, et cuilibet iuri scripto ac non scripto. /9 Et, si predicta uendicio plus nunc ualet aut in posterum ualebit quam precium nominatum, totum quantum sit uel /10 fuerit, dabimus vobis et uestris semper. Et sic, predictum linar, de nostro nostrorumque posse, iure et dominio eicimus et om- nino abs- /11 trayimus et in uestrum uestrorumque posse, ius, dominium, tenedonem et in corporalem possessionem uestram uestrorumque mitimus, /12 ad habendum, tenendum, possidendum, dandum, uendendum, retinendum siue quolibet modo alienandum, ad omnes uestras uolun- /13 tates semper fa- ciendas. Nos, autem, et nostri promitimus uobis et uestris de predicta vendicione facere guarenciam bonam /14 et legalem, contra cuntos, ante causam, in causa et post causam semper. Et, de euiccione, obligamus uobis et uestris omnia bona /15 nostra, mobilia et inmobilia, habita et habenda, auta et mota. Ad maiorem, enim, uestram firmitatem, ego, dicta /16 Berengaria, uxor dicti Bernardi de Cincha, certificata de iure meo, iure iurando promito uobis, dicto emptori, et uestris /17 quod contra predictam uendicionem siue contra predictum instrumentum non ueniam nec uenire faciam, racione dotis uel sponsali- /18 cii mei uel aliqua alia racione; et hoc iuro, per Deum et hec sancta IIIIor Dei euangelia, coram me posita, mea /19 propria manu tacta. Et, ad hec, renunciamus omni iuri scripto ac non scripto, ciuili et canonico et Velleiano. /20Actum est hoc X kalendas octobris anno Domini Mº CCº LXXXº quarto. S+num Bernardi de Cincha, s+num /21 Ermessendis, matris sue, s+num Berengarie, uxoris eius iuran- tis, qui hec laudamus et firmamus. S+num Guilelmi /22 alias de Sau. S+num Petri dez Soler. S+num Petri de Ceura, testes. \Sig+num fratris Berengarii, abbatis, qui hec scripsit/. Saluo iure et dominio Sancti Saturnini de Tauernulis. /23 S+num Berengarii de Fonte, tenentis locum domini abbatis Sancti Saturnini de Tauernulis, qui hoc firmo et tercium de ac uendi- /24 \cione recepi/. [Ego, Ra]imundus Burguesi, qui hec scripsit, uice Ber[nardi] de [Pea]mul, uicarii ecclesie de Ladurz, et hoc signum /25 apposuit. Signum (signe) mei [Ber]nardi de Pea[mul], vicarii ecclesie de Ladurz, qui hoc scribi [feci].

03 Article_30.indd 44 16/11/17 14:52 grup de treball de paleografia de barcelona acollit als salesians de rocafort

1284, setembre, 22. Traducció

/1 Sigui conegut per tothom que jo, Bernat de Cinca, i Ermessenda la meva mare i Berenguera la meva dona, /2 per nosaltres i per tots els nostres, nascuts o que naixeran en el futur, per l’autoritat de la present escriptura, redactada amb caràcter públic i amb validesa perpètua, venem, con- /3 cedim i sempre de manera total us donem a vós, Guillem de Riart, i sempre a tots els vostres, tot el nostre llinar, que tenim /4 al costat del mas de la Trilla. Segons afronta: d’un primer cantó amb nosaltres, els venedors; d’un segon cantó amb un torrent, d’un tercer amb la riba, /5 d’un quart, però, en part, amb el llinar d’Olcitrilla. Tot allò sencer que dites afrontacions inclouen i atermenen, /6 amb les seves entrades, sortides i millores, des del cel fins a l’abisme, us ho venem i concedim a vós i als vostres per sempre, /7 pel preu de vint-i-cinc sous barcelonesos, amb els quals hem estat ben pagats de vosaltres. Renun- ciant a qualsevol excepció /8 de diner no comptant i d’engany i a la llei, que repara més enllà de la meitat del preu just, i a qualsevol dret, escrit o no. /9 I si la dita venda valgués més ara o més endavant que el preu comptant, tot el que sia o fos, us el donarem a vós i als vostres per sempre. /10 I així, el llinar dit, el traiem i el separem totalment de la possessió, del dret i del domini nostre i dels nostres /11 i el passem a poder, dret, domini i tinença vostra i dels vostres i a la possessió corporal vostra i dels vostres, /12 per tal d’haver-lo, tenir-lo, posseir-lo, donar-lo, vendre’l, retenir-lo o de qualsevol manera alienar- lo, a fi de fer sempre la vostra voluntat. D’altra banda, nosaltres i els nostres us prometem a vosaltres i als vostres fer bona i legal garantia de la dita venda, /14 contra tots, abans, durant i després de qualsevol qüestionament, sempre. I, pel que fa a evicció, obliguem davant vostre i dels vostres tots els béns /15 nostres, mobles i immobles, haguts i per haver, augmentats i alterats. Així doncs, per a una major seguretat vostra, jo, la dita /16 Berenguera, dona del dit Bernat de Cinca, assabentada del meu dret, tot jurant, us prometo, al dit comprador, i als vostres, /17 que contra la dita venda o contra el dit document no hi aniré ni hi faré anar, per raó de dot o d’esposalles /18 meves o per qualsevol altra raó; i això ho juro per Déu i aquests sants quatre evangelis que tinc al davant, /19 tocats per la meva pròpia mà. I a aquests efectes, renunciem a qualsevol dret escrit o no escrit, civil i canònic i també al vel·leià. /20 Això s’ha fet el 22 de setembre de l’any del Senyor mil dos-cents vuitanta-quatre. Sig+na Bernat de Cinca, sig+na Ermessenda, la seva mare, sig+na Berenguera, la seva dona, que jura, els quals això ho alabem i firmem. /22 Sig+na Guillem, àlies de Sau. Sig+na Pere de Soler. Sig+na Pere de Ceura, que són testimonis. Sig+na Fra Berenguer, abat, que ha escrit això. Salvat el dret i domini de Sant Sadurní de Tavèr- noles.

/23 Sig+na Berenguer de la Font, ocupant el lloc del senyor abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles, que STUDIS signo això i el terç d’aquesta venda • E

45 30 PARATGE

03 Article_30.indd 45 16/11/17 14:52 dos pergamins del municipi de lladurs (solsonès)

/24 l’he rebut. Jo, Ramon Burguès, qui he escrit això, en lloc de Bernat de Peramola, vicari de l’església de Lladurs, i he posat aquesta signatura. /25 Sig+ne meu Bernat de Peramola, vicari de l’església de Lladurs, que això he fet escriure.

Notes a la transcripció i traducció

/1,2,3,4 Les cases de Lladurs a les quals es fa referència en aquest document antic del 1284 són: Cinca (Cincha), Riart (Riar, o Riart, una taca impedeix la lectura completa on pot ser que inclogui la «t» final de Riart) i Trilla (Trilia). /3 Linarium: llinar, camp de lli, força conreat en aquells temps. El lli (Linum usitatissimum), també anomenat bri, grana de llinosa, llin, linet, llinosa o lli ver, del grec λίνον, per indicar «fil», i del llatí linium, és una planta herbàcia de la família de les linàcies, dins les plan- tes dicotiledònies, conreada de molt antic per tres raons importants que feien que fos una planta molt cultivada en aquells segles: • 1r. Per la fibra o fil que treien de la tija de la planta per teixir peces de roba. El fil permet fer un teixit semblant al que fa el cotó però més fi, més fresc i absorbent i més fort. Val a dir que el lli va tenir molta importància en l’Imperi egipci, ja que les mòmies s’enrotllaven amb aquest teixit en enterrar-les. En aquell temps (1284) no era estès el cultiu del cotó. El lli sí que era cultivat, juntament amb el cànem; tots dos estalviaven llana en la confecció de roba, si bé el cànem s’emprava més per fer cordes, cordills i espardenyes. I aviat es teixiren lli i cànem barrejats. • 2n. Per obtenir oli, oli de la llavor (oli de llinosa), útil perquè crea una capa protectora contra els factors ambientals adversos; protegia portes, bigues i les fustes posades a la intempèrie. • 3r. I per les característiques medicinals de la planta. Se li atribuïen propietats laxants, i realment en té per la gran aportació de fibra soluble i insoluble regulant el sistema digestiu. Ajuda el moviment intestinal i això implica disminució del colesterol dolent en sang. L’altra característica és que no irrita l’epiteli intestinal, i per tant és bo per tractar irritacions de l’aparell digestiu. També s’utilitzava per eliminar les secrecions de l’aparell respiratori durant els refredats. Pel que fa a la part externa, s’utilitzava, per les mateixes propietats, per tal de suavitzar la pell i guarir cremades, cops, llagues... Font Giralt, E. (direcció), «Contribució a una bibliografia de la història de la ramaderia i la veterinària als Països Catalans», dins: IV Col·loqui d’Història Agrària. Barcelona-Bellaterra: UB i UAB, Servei de Publicacions, 1996.

/7 Solidos: sous barcelonesos. El sou barceloní, sou de plata o, simplement, sou era una moneda d’argent que Pere el Gran va encunyar. El seu valor era de 12 diners. Pel fet de ser una moneda d’alt valor, el seu nom es va fossilitzar en expressions del tipus «tenir molts sous» o «costar molts sous», en el sentit d’un dineral, fins i tot quan ja fa molt de temps que han deixat d’existir com a tals. Però ja abans de Pere existia el sou. El sou era una unitat de compte del sistema carolingi que corresponia a la vintena part de la lliura i que es dividia en 12 diners i 24 òbols o malles. D’aquí es van derivar els posteriors sous catalans i francesos, hereus directes del sou carolingi. El nom prové del solidus llatí, una moneda romana d’or. /19, ciuili et canonico et Uelleyano: el dret civil, canònic i vel·leià. Aquest darrer era un dret específic romà, que, en general, podem dir que afavoria les dones. L’Enciclopèdia Catalana ens diu que vers el 46 d.C., gràcies als cònsols Marc Sul·la i Vel·lei Tutor, és concedida una excepció a qualsevol demanda o petició judicial que tingui per objectiu l’execució d’una

03 Article_30.indd 46 16/11/17 14:52 grup de treball de paleografia de barcelona acollit als salesians de rocafort

obligació assumida per una dona o per haver donat fiança o acceptat préstecs per compte d’altri; més endavant la jurisprudència l’anà estenent a tots els casos d’intercessió de les dones. En el regnat de Jaume I, pare de Pere el Gran que regnava el 1284, s’incorporen nous usatges en els quals el dret romà fa sentir la seva empremta; fou en va que Jaume I volgués barrar el pas a l’aplicació del dret justinianeu, que l’any 1243 dictés una constitució on prohibí l’admissió dels advocats que en fessin al·legació, i que en les Corts de Barcelona de 1251 disposés la prohibició del dret romà, del dret visigòtic i del canònic en les causes seculars i determinés que aquestes havien de ser resoltes pels usatges, els costums locals i, mancant aquests, pel seny natural (1251); malgrat tot, el rei Jaume visqué envoltat de legistes i canonistes però, a poc a poc, s’anà afermant la influència del dret comú. Són també d’aquesta etapa les primeres constitucions i els primers actes de cort, que tanta importància havien de tenir més endavant en la formació del dret català. Però veiem que en aquest any que ens ocupa, el 1284, en el nostre pergamí encara es fa referència al dret dels temps romans. /22 St Sadurni de...: fa referència a Tavèrnoles (Sant Serni de Tavèrnoles). És un monestir a l’actual municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell), a prop del poble d’Anserall, al camí ral de la Seu d’Urgell a Andorra, a pocs quilòmetres de la sortida de la Seu. /23 St. Sadurní de...: Al Solsonès les esglésies i parròquies que porten el nom de Saturnini o Sadurní o Serni són: Sant Serni de Besora, a Clariana, de La Llena, a Lladurs, i de la Pedra. A part d’aquests, el monestir de Tavèrnoles era l’únic monestir amb aquesta advocació i tenia el domini d’aquestes terres de Lladurs. /24. Lladurs: ho escrivien la Durz, ‘zona o lloc on hi ha un brollador d’aigua, unes fonts, el lloc de la durs’.

PERGAMÍ DEL 28 DE SETEMBRE DE 1350

Context

Catalunya a l’entorn de l’any 1350

El segle xiv fou una època de gran trasbals a Catalunya. El 1333, «lo mal any primer», marca el co- mençament d’un període de desgràcies. Tot i que anteriorment ja s’havien produït males collites de blat, el 1333 és particularment greu: els preus del blat es disparen, la mortaldat augmenta i la inflació es des- borda. Aquesta crisi de subsistència i males collites empitjora en els anys següents a causa de sequeres, inundacions i terratrèmols; el 1347, per exemple, és conegut com «l’any de la gran fam». El 1348 irromp la pesta negra, que eliminarà una cinquena part de la població, amb brots que es van reproduint periòdicament (1351 i 1362). La pesta negra, també coneguda com a mort negra, va ser una pandèmia que devastà Europa i Àsia a mitjan segle xiv i que provocà la mort d’aproximadament un terç de la població europea, després d’una època de creixement demogràfic. Els cronistes i historiadors ens diuen que l’entrada de l’epidèmia en terres europees cal buscar-la a la península de Crimea, al nord del mar Negre. La República de Gènova, una de les principals potències comercials d’aquell temps, havia establert una colònia a Kaffa (l’actual Feodòssia, a Crimea). Els exèr- cits mongols van assetjar la ciutat durant temps i se sap que un dels mètodes d’atac emprats consis- tia a llançar amb catapultes cadàvers infectats dins la ciutat. L’octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del setge de Kaffa arribà a la ciutat siciliana de Messina amb la majoria dels

seus tripulants infectats o morts. A més a més, se suposa que els vaixells portaven també rates i puces STUDIS infectades. • E

47 30 PARATGE

03 Article_30.indd 47 16/11/17 14:52 dos pergamins del municipi de lladurs (solsonès)

Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia (entre 1347 i 1348), i des d’Itàlia s’estengué en direcció nord-oest cap a tot el continent, arribant a la península Ibèrica, França i la Gran Bretanya abans del juny de 1348. S’escampà, llavors, cap a Alemanya i els països escandinaus, on arribà entre 1348 i 1350, i finalment arribà a Rússia cap al 1351. Moltes persones van creure que la pesta negra era un càstig de Déu a causa dels pecats que es cometien. Grups de religiosos, com els flagel·lants, recorrien les ciutats en processó flagel·lant-se l’esquena per fer penitència. De fet, com que anaven de ciutat en ciutat, van participar de manera involuntària en la pro- pagació de la pesta. El tercer genet de l’Apocalipsi (la Pesta), com se’l denominava, fou segurament el més temut i singu- lar de tots quatre (la Fam, la Guerra i la Mort són els altres tres). Efectivament, l’Europa del segle xiv patia tot un seguit de convulsions que accentuaren el panorama representat pels quatre genets de l’Apocalipsi. • Guerres: la guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, l’avanç turc per l’Orient, les guerres marítimes entre les repúbliques italianes, la guerra contra els musulmans del sud de la península Ibè- rica... • Fam: fins i tot un canvi sobtat del clima féu que les circumstàncies fossin encara més dures, ja que entre 1315 i 1322 la temperatura mitjana disminuí notablement («petita era glacial», la denominem ara) i es glaçaren moltes collites, provocant fam i debilitat física. Si hi sumem la manca de previsió, les poques barreres que haurien pogut apaivagar els efectes de la pesta negra es van ensorrar, amb l’excepció de Milà, que resistí amb fortes mesures aïllants. • Mort: era el que portava tota aquesta situació, de la qual Catalunya no es va escapar. I això que, tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu aconseguiren deslliurar-se’n amb penes i treballs. Efectivament, al nostre país, bona part dels Pirineus occidentals, el Berguedà, el Sol- sonès i els Pallars, que estaven molt mal comunicats, escaparen força bé de la pesta, gràcies a l’aïllament de les masies. També n’escaparen part de Polònia i les terres més llunyanes i de més mal accés, com zones de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda. Tanmateix, ben bé un terç de la població europea va morir a mitjans del segle xiv per culpa de la pesta. A Catalunya es considera que aquest fou l’inici de la decadència, que va sumir el país en una crisi econòmica i demogràfica de la qual trigarà molt a recuperar-se. A més de la pesta, altres factors contribuïren a aquest procés: les guerres civils i les exteriors, que suposen la fi de l’expansió territorial de la Corona d’Aragó. Efectivament, des del punt de vista polític el país també viu una gran agitació. L’any 1348 es produei- xen els primers avalots contra els jueus, dels quals és especialment greu el de Tàrrega; el mateix any 1348, Pere el Cerimoniós venç, finalment, la guerra contra les unions i moviments senyorials en defensa dels seus privilegis, tant a València com a l’Aragó. El 1349, el rei Pere venç Jaume III de Mallorca a la batalla de Llucmajor, de manera que el Regne de Mallorca s’incorpora definitivament a la Corona d’Aragó. Poc després, el 1351, entra en guerra contra Gènova, amb camp de batalla a Sardenya, i el 1356 esclata la guerra dita «dels dos Peres», entre Pere el Cerimoniós i Pere I de Castella, conegut com el Cruel. Com a fet positiu, cal dir que el 1359 es funda la Diputació del General del Principat de Catalunya, és a dir, la Generalitat. El 1350, any del document que ens ocupa, van néixer dos personatges que havien de tenir una gran transcendència en la història de Catalunya: el primer fill mascle de Pere el Cerimoniós, Joan, que esde- vindrà Joan I, dit el Caçador o l’Aimador de la Gentilesa, i a València, Vicent Ferrer, futur frare dominic i agitador polític. Culturalment, el segle xiv presenta també aspectes força positius. Estem en l’apogeu del gòtic, es construeixen el Saló del Tinell, Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi o el monestir de Pedralbes. Són

03 Article_30.indd 48 16/11/17 14:52 grup de treball de paleografia de barcelona acollit als salesians de rocafort

actius els pintors Ferrer Bassa, Jaume Serra i Pere Serra. Des del punt de vista literari, cal destacar en primer lloc la Crònica de Pere el Cerimoniós, la darrera de les quatre grans cròniques medievals, finalitza- da en els anys vuitanta del segle xiv. Durant aquest segle foren actius Francesc Eiximenis (1330-1409), Bernat Metge (1340 o 1346-1423) i Anselm Turmeda (1355-1423). L’inquisidor Nicolau Eimeric (1316- 1399) estava maquinant les seves intrigues i duent a terme els seus violents atacs a l’obra de Llull i els lul·listes, amb gran disgust i oposició del rei Pere. Aquest moment dolç de les lletres catalanes culminarà més endavant en el Segle d’Or valencià, amb Jordi de Sant Jordi (1399-1424), Ausiàs Marc (1400-1459), Jaume Roig (1400-1478), Joanot Martorell (1410-1465), Isabel de Villena (1430-1490), Joan Roís de Corella (1435-1497) i la novel·la Curial e Güelfa.

1350 al Solsonès: Solsona i Lladurs

Pel que fa al comerç al Solsonès, eren especialment importants les fires. Anys abans, el 1319, el consell de la vila de Solsona va adquirir el camp d’en Pereta (situat fora muralles, en el que és ara la plaça del Camp, d’on li ve el nom) a Pere de Vallcebre per un valor de 1.500 sous; el vescomte de Cardona, senyor de Solsona, va prometre als seus prohoms que respectaria la compra feta, amb la prohibició expressa de bastir-hi cases i amb l’obligació de destinar aquell espai de fora muralles a la celebració de fires, batudes i càstigs. El 1343, dues dècades després, el camp d’en Pereta ja s’identifica com el camp de la Fira quan els homes de Solsona s’hi reuneixen en consell general. Justament aquest any 1343, el 5 de març, moria Maria Àlvarez d’Haro, vescomtessa de Cardona i gran senyora de Solsona, que uns anys abans, conjunta- ment amb el paborde de Santa Maria de Solsona, Bernat de Riart, va establir i ordenar les bases per a la creació del municipi de Solsona, tal com explica novel·ladament M. Dolors Guàrdia (2015). En aquest 1350 la vescomtessa és Beatriu de Cardona. Beatriu era filla de Guillem d’Anglesola, senyor de la baronia de Bellpuig, i de la seva muller Beatriu de Pallars. La vescomtessa Beatriu, dita d’Anglesola, es va casar amb Hug de Cardona, el segon fill de Ramon Folc VI, casat amb Maria Àlvarez d’Haro. El fill hereu, Ramon Folc VII, estava casat amb Maria de Canet, filla de Ramon IV, vescomte de Canet, i de Maria de Narbona. Aquest matrimoni no va tenir fills i el vescomtat va passar als descendents del germà petit, Hug, a qui, quan encara no feia un any del seu casament la seva dona Beatriu va donar un fill, a la tardor de 1329, i li posaren el mateix nom del pare: Hug, «Huguet». Beatriu va tenir cinc fills. El vescomte era, per tant, Hug I de Cardona, i la vescomtessa era Beatriu d’Anglesola. El dia 8 de setembre de 1336, amb vint-i-set anys, va morir Hug I de Cardona, d’un accident de caça. El vescomtat passà al fill de set anys, sent la mare i tutora Beatriu, vescomtessa de Cardona. El 3 de març de 1343, com hem dit, moria Maria Àlvarez d’Haro, la sogra de Beatriu. Beatriu d’Anglesola passà aleshores a ser vescomtessa de Cardona i gran senyora de Solsona, amb el domini d’aquestes terres de Lladurs. Cinc anys abans, el 1338, en les capitulacions signades entre el vescomte (poder civil), el paborde (poder eclesiàstic) i els prohoms del Consell (autèntic consistori municipal), s’hi incloïa un capítol sobre la venda de vi per part dels mercaders forans a les fires. Suposem que incloïa la fira de la Torregassa, propera a Solsona i una de les fires ramaderes més importants del Principat, amb origen en la transhumància. Fonts Bartrina, E.; Bertran, E.; Tàsies, J., «Les fires vilatanes antigues. Els segles xiii-xvi», dins: 50 anys de la Fira de Sant Isidre: Solsona 1953. Solsona: Consell Comarcal del Solsonès, 2002, pàg. 23-24. STUDIS

Bladé, R., «La peste negra. Una bacteria apocalíptica». HyV, núm. 431, pàg. 75-79. Barcelona, 2003. • E

49 30 PARATGE

03 Article_30.indd 49 16/11/17 14:52 dos pergamins del municipi de lladurs (solsonès)

Cardoner i Planas, A. (1973), Història de la medicina a la corona d’Aragó (1162-1479). Barcelona: Scientia, 1973. Guàrdia, M.D., La vescomtessa dissortada. Lleida: De París Edicions, 2015. Sutcliffe, J.; Duin, N., Historia de la Medicina. Barcelona: Blume, 1993. https://ca.wikipedia.org/wiki/Pesta_negra http://cronologiahistorica.com/index.php?option=com_content&view=article&id=901:ano-1350.

1350, setembre, 28. Transcripció

Ramon de Vilanova, veí de Solsona, ven a Pere Riart, major de dies, del terme de Lladurs, pel preu de trenta- cinc sous barcelonesos de tern, un hort situat dins d’aquest mateix terme, al lloc anomenat «la Coma de la Trilla», i dos trossos de terra situats l’un al lloc «la Trilla», i l’altre al lloc «lo Pujol de Cinca». Dites terres són sota domini de la vescomtessa Beatriu de Cardona.

A. Original: ACS (Arxiu Comarcal del Solsonès) / Fons Riart / Pergamins 7-3. 1350 Venda. Pergamí, 185 × 290 mm. Estat de conservació: pergamí en bon estat, amb alguna petita taca. Notació al revers: Hi ha escrit: 1315.

/1 Nouerint vniuersi quod ego, Raimundus de Uilanoua, habitator Celsone, per me et omnes meos, vendo et concedo uobis, Petro de Riart, maiori dierum, /2 termini de Ladurz, licet absenti, tanquam pre- senti, in posse notarii infrascripti, vice et nomine uestri et omnium, quorum interest uel intererit, hec a me legittime /3 stipulantis et recipientis, et uestris seu quibus uolueritis, perpetuo, quemdam ortum meum, constitutum in termino de Ladurz, loco vocato La Coma de la /4 Tryla. Sicut affrontat: cum honore de la Tryla, ex parte vna, et, ex altera, cum honoribus Guilelmi Za Font, et, ex altera, cum honore mansi de La Font; /5 et duo trocia terre, constituta: unum, loco vocato La Tryla. Sicut affrontat: cum honore Guilelmi de Fonte, ex parte vna, et, ex altera, cum ho- /6 nore mansi de la Font; et alterum, constitutum loco vocato Lo Puyol de Cincha. Sicut affrontat: cum honore de·n Lortell et cum orto domini vi- /7 cecomitis Cardone et cum honore de Maex, cum ingressibus et egressibus et omnibus iuribus et pertinenciis suis. Et, de predicta vendicione, /8 induco uos et quos uolueritis, cum hac carta, in plenam et corporalem possessionem, pleno iure, tanquam in rem vestram propriam, ad faciendum inde /9 omnes vestras uoluntates, me et omnes meos inde perpetuo spoliantes. Pro precio, autem, huiusmodi vendicionis, a uobis habuisse et recepis- se confiteor /10 triginta et quinque solidos Barchinone terni. Et, ideo, renunciando excepcioni peccunie non numerate et doli et illi legi, que deceptis ultra dimidiam /11 iusti precii succurritur; dando uobis, donacione facta inter viuos, quicquid hec vendicio modo valet vel valuerit plus dicto precio. Et, sic /12 promitto uos et quos volueritis dictam vendicionem facere, tenere, habere et in pace possidere, perpetuo, in causam et post, contra omnes personas. /13 Et, pro omnibus et singulis supradictis et firma et legali euiccione et expensis circha euiccionem factis, obligo uobis et uestris omnia bona /14 mea, habita et habenda. Quod est actum IIIIº kalendas octobris, anno Domini millesimo trecentesimo quinquagesimo. S+num Raimundi de Vila- /15 noua predicti, qui hec firmo et laudo. Testes huius rei sunt: Raimundus de Rodamilans, Petrus Loreta et Berengarius Loreta. /16 S+num Raimundi Za Vila, baiuli de Ladurz, pro nobili domina Beatrice, Dei gracia vicecomitissa Cardone, qui hanc vendicionem firmo /17 et tercium inde habui; saluo iure et dominio dicte domine co- mitisse et suorum successorum.

03 Article_30.indd 50 16/11/17 14:52 grup de treball de paleografia de barcelona acollit als salesians de rocafort

/18 Sig(signe)num mei Bernardi Loreta, notarii publici [Celsone], pro discreto Bernardo de Riart, notario publico eiusdem, auctoritate domini prepositi Celsone, /19 qui hec scripsi et clausi.

Document del 28 de setembre de 1350. Traducció

/1 Que tothom sàpiga que jo, Ramon de Vilanova, ciutadà de Solsona, per mi i per tots els meus, a vós, Pere de Riart, major de dies, /2 del terme de Lladurs, encara que absent, però com si fos present; mitjançant el notari aquí sota escrit, el qual, en lloc i en nom vostre i de tots els qui hi tenen o hi puguin tenir interès, estipula i rep aquest document legítimament per iniciativa meva; /3 us venc i us concedeixo a vós i als vostres o als qui vulgueu, a perpetuïtat, un hort meu situat al terme de Lladurs, en el lloc anomenat la Coma de la Trilla, /4 delimitat, d’una part, amb l’honor de la Trilla, d’una altra part, amb les honors de Guillem de la Font i, d’una altra, amb l’honor del mas de la Font; /5 i dos trossos de terra situats, l’un, en el lloc dit la Trilla, delimitat, per un cantó, amb l’honor de Guillem de la Font i, per l’altre, /6 amb l’honor del mas de la Font; i l’altre tros situat en el lloc dit lo Pujol de Cinca, delimitat amb l’honor d’en Lortell, amb l’hort del senyor vescomte /7de Cardona i amb l’honor de Meix, amb les entrades i sortides i tots els drets i pertinences seves. I de dita venda /8 us introdueixo a vós i als qui vulgueu, amb aquesta carta, dins la seva plena i corporal possessió, de ple dret, com dins una cosa vostra pròpia, perquè hi pugueu fer /9 tota la vostra voluntat, mentre jo i tots els meus ens en desprenem a perpetuïtat. Pel preu d’aquesta venda, confesso haver tingut i rebut de vós /10 trenta-cinc sous barcelonesos de tern. I per tant, renunciant a qualsevol excepció de diners no comptants i d’engany i a la llei, per la qual hom compensa els defraudats més enllà de la meitat del preu just, /11 donant-vos, amb donació feta entre vius, tot allò que aquesta venda val ara o valdria per damunt del dit preu; i, així, /12 a vós i a qui vulgueu, us prometo fer que tindreu, haureu i posseireu dita venda en pau, perpètua- ment, tant durant els litigis, si n’hi ha, com després, contra qualsevol persona. /13 I, en pro de totes i cadascuna de les coses que s’han dit, així com d’una ferma i legal clàusula d’evicció i de les despeses fetes per dita evicció, obligo davant vós i els vostres tots els /14 meus béns, haguts i per haver. Aquest document es féu el quart dia abans de les calendes d’octubre [28 de setembre] de l’any del Senyor mil tres-cents cinquanta. Sig+ne de Ramon de /15 Vilanova esmentat, que això firmo i corroboro. Són testimonis d’aquest fet: Ramon de Rodamilans, Pere Loreta i Berenguer Loreta. /16 Sig+ne de Ramon La Vila, batlle de Lladurs, en nom de la noble senyora Beatriu, per la gràcia de Déu vescomtessa de Cardona, el qual firmo aquesta venda /17 i n’he rebut el terç; salvat el dret i domini de dita senyora vescomtessa i dels seus successors. /18 Signatura meva de Bernat Loreta, notari públic de Solsona, en lloc del discret Bernat de Riart, notari públic del mateix lloc, amb l’autoritat del senyor prepòsit [paborde] de Solsona,

/19 el qual això he escrit i clos. STUDIS • E

51 30 PARATGE

03 Article_30.indd 51 16/11/17 14:52 dos pergamins del municipi de lladurs (solsonès)

Notes sobre aquest pergamí de 1350

/1 Raimundus de Uilanoua: Ramon de Vilanova, tot i viure a Solsona, deia ser originari o propietari del mas de Vilanova, ja que ven terres de Lladurs; Vilanova era i és una masia propera a Riart i possiblement hi termenejava. A final de línia s’escriu de manera clara Riart: Petro de Riart, no Riar ni Riard. /2 La Durz: en aquest manuscrit Lladurs s’escriu separat i amb z: La Durz. /3 i /4 Parla del lloc anomenat La Coma de la Tryla. S’esmenta, doncs, un mas que actualment es de- nomina la Trilla, que ja aleshores, com ara, devia termenejar amb el mas de Riart. /4 final de línia: Mansi de la Font, que no podem identificar, de moment, amb cap masia actual de Lladurs. Possiblement Guilelmi Za Font és el mateix de la línia 5: Guilelmi de Fonte, i habitant del mas de la Font. /6 Lo Puyol de Cincha: el pujol de Cinca. S’anomena un altre mas de Lladurs. I Lortell, un altre. /7 cum onore de [Maex]: podria ser, molt probablement, l’actual masia de Meix. /10 triginta et quinque solidos Barchinone terni: vegeu la nota /7 del document de 1284. /14. IIIIº kalendas octobris anno Domini millesimo trecentesimo quinquagesimo: En l’època medieval, igual com avui, l’any estava dividit en dotze mesos: set constaven de 31 dies (gener, març, maig, juliol, agost, octubre i desembre), quatre constaven de 30 dies (abril, juny, setembre i novembre) i un tenia 28 dies (febrer). Però, l’any de traspàs, bixest o bissextil, el febrer tenia 29 dies (l’adjectiu bixest o bissextil deriva de bis-sextum, que corresponia al dia 25 de febrer, el qual, en els anys de traspàs, era considerat el dia afegit i, com que anava després del dia 24 –«die sexta [ante] kalendas Martis»–, era anomenat «die bis sexta [ante] kalendas Martis», i així no s’alterava la denominació dels quatre dies restants del mes; dit d’una altra manera: era com si, en aquella ocasió, hi hagués un doble 24 de febrer). Els mesos estaven dividits en tres parts desiguals: les calendes, que eren el primer dia del mes; les nones, que eren el dia 7 dels mesos de març, maig, juliol i octubre, els quals eren els mesos que des de més antic havien tingut 31 dies, i el dia 5 dels altres mesos; i els idus, que eren el dia 15 dels mateixos quatre mesos que des de més antic havien tingut 31 dies, i el dia 13 dels altres mesos. No es feia com ara; en lloc de comptar cap endavant, es comptava cap enrere, perquè en la fórmu- la primitiva sempre hi havia la preposició ante, la qual precedia els termes calendes, nones i idus; però aquesta fórmula antiga es va abreujar posteriorment, per economia de temps i d’espai, mantenint, però, el sentit d’anterioritat a les tres dates clau de referència. D’altra banda, el càlcul dels dies que precedien qualsevol de les dates clau de cada mes es feia amb numeració ordinal, no cardinal com fem nosaltres, incloent-hi en el còmput el dia d’arribada –el de la data clau– i el de sortida. Per a més comoditat i agilitat, hi ha una fórmula matemàtica, en el cas de les nones i dels idus, consistent a sumar un 1 als dies de la data clau que correspongui i restar-li el nombre que figura en el document; en el cas de les calendes, caldrà sumar un 2 al total de dies del mes anterior corresponent i restar-li el nombre que hi ha en el document. Així, per exemple, septima die [ante] idus iulii equival al 9 de juliol, però decima die [ante] kalendas decembris equival al 22 de novembre. Alerta!!!, quan es tracta de calendes, el mes de referència sempre és l’anterior al que diu el document; i, més encara, si el mes que diu el document és gener, no tan sols es refereix al mes anterior –desembre– sinó, consegüentment, a l’any anterior. En aquest document, l’acte es va fer el quart dia de les kalendas d’octubre de l’any 1350. És a dir, el 28 de setembre de 1350, dia en què es va signar i testimoniar. /16 Raimundi Za Vila, baiuli de La Durz: el batlle de Lladurs era aquest Ramon Za Vila o La Vila. /16 domina Beatrice, Dei gracia vicecomitissa Cardone: en el 1350, el domini d’aquestes terres de Lladurs el tenia la vescomtessa Beatriu de Cardona. /18 pro discreto Bernardo de Riart, notario publico eiusdem: en lloc del discret Bernat de Riart, notari públic del mateix lloc. Aquest Bernat de Riart ha de ser el paborde de Santa Maria de Solsona, poder

03 Article_30.indd 52 16/11/17 14:52 grup de treball de paleografia de barcelona acollit als salesians de rocafort

eclesiàstic que, juntament amb Maria Àlvarez d’Haro, vescomtessa de Cardona i gran senyora de Solsona, poder civil, uns anys abans crearen l’estructura del municipi de Solsona. Aquest manuscrit no és de 1315, com posa en el revers, sinó de 1350. Esmenta les següents masies de Lladurs: la Font i Lortell (no identificades), Meix, Vilanova, Riart, Trilla i Cinca. STUDIS • E

53 30 PARATGE

03 Article_30.indd 53 16/11/17 14:52