SUBJECTIVITAT I AUTOREPRESENTACIÓ EN EL CINEMA D’AGNÈS VARDA Imma Merino Serrat TESI DOCTORAL UPF/2012 DIRECTORA DE LA TESI: Dra. Núria Bou i Sala DEPARTAMENT DE COMUNICACIÓ A la Carme, per tot i més, per la vida viscuda i per la que vindrà. Al meu pare, als seus noranta anys. A la meva mare i a la meva tia Maria, que no hi són, però hi són. iii Agraïments A Núria Bou, la meva directora de tesi, per la seva lectura tan atenta i generosa del text; pels seus suggeriments, sempre estimulants; per donar-,me ànims en els moments de defalliment; pel que està escrivint sobre Greta Garbo. A Josep Maria Terricabras, desitjant que es recuperi definitivament de l’accident que va impedir-li assistir al seminari d’Agnès Varda que ell va fer possible a la Càtedra Ferrater Móra de Pensament Contemporani de la UdG. I a la Montserrat i a l’Anna-Maria. A la meva família, per comprendre les meves absències i per tenir cura del pare. A Mireia Llorens, per la seva atenció i sensibilitat, per les notes que em va escriure per orientar-me, pels seus llibres sobre Lawrence d’Arabia i Siegfred Sasoon. A Roger Costa-Pau, per haver llegit i corregit una part substancial del text (l’altra part li dec, com tantes altres coses, a la Carme) amb cura i estima. I a Roser Bover, per haver llegit una part del text amb la mateixa cura i estima. A Xavier Antich pels dinars a Au Port de la Lune, durant els quals li explicava els meus romiatges sobre la tesi; pels textos sobre la mirada que em va fer arribar; per convidar-me a llegir Eloge de la main, d’Henri Focillon; per dur-me una postal de Portugal amb una foto realitzada per Agnès Varda i per enviar-me un autoretrat juvenil de la cineasta en què sembla suspesa a l’aire; i per haver traduït al català “Confins”, de Franco Rella. A Carmen Castillo, per haver realitzat La Flaca Alejanda i Calle Santa Fe, que em van dur a visitar-la a París, on a partir d’aleshores va acollir-me a casa seva quan anava a la ciutat a la recerca d’alguna cosa sobre Agnès Varda; i perquè, després de llegir la traducció al francès del capítol “Una relació amb el cinema d’Agnès Varda”, em va escriure aquest missatge encoratjador: “Vas-y mi querida, finis le travail, tout est là”. v A Àngel Quintana, per la seva amistat, pels seus llibres, per l’encoratjament a escriure la tesi i pel seu suport a la UdG. I per haverme “donat” el seu vídeo de Jane B. par Agnès V. A Margarida Casacuberta, per tots els ànims i les converses; i per haver escrit Els noms de Rusiñol. A Joan Nogué, per les lectures recomanades sobre “cinema i paisatge”. A Lluïsa Faixedas, que em va enviar un correu amb suggeriments sobre “art i feminisme”. A la Pepa Balsach i a la Dolors Vidal perquè sempre s’han interessat per l’esdevenir incert d’aquesta tesi. A la Núria Pujol i a en Félix Guruchari, per les traduccions al francès. A Teresa Cabruja, perquè sempre ha estat empenyent i pels sopars a Begur. A Joaquim Garriga, per haver identificat l’autoretrat de Rembrandt que Varda mostra en una postal a Les glaneurs et la glaneuse A Mercedes Álvarez, per tantes converses, i a tots els altres que m’han convidat a parlar d’Agnès Varda en conferències i presentacions. A Mercè Coll per fer-me còpies en DVD d’algunes pel·lícules de la Varda. A Carlos Muguiro, per haver respost amablement a una pregunta fonamental. A Carlos Losilla, per la correspondència que vam mantenir a propòsit de Varda- Demy i per la seva ajuda, tant en coses intel·lectuals com pràctiques. A Esteve Riambau, per haver-me dut a Rennes a un col·loqui sobre Varda i també perquè em va dur una còpia en DVD de Les glaneurs et la glaneuse. A Ramon Fàbrega, perquè em va fer les còpies de l’enregistrament de les lliçons del seminari “Le cinema mis en question par une cineaste” A Isabel Banal, per haver fotografiat els efectes del pas del temps en una patata amb forma de cor que li vaig regalar. vi A la Mercei, per enviar-me unes fustes cremades amb forma de cor que va recollir en una platja a prop de Boston passejant-hi com a artista espigoladora. A la Montse, de la verduleria de Begur, perquè em va guardar i regalar unes patates amb forma de cor que he vist com es podrien. A la Cristina Cervià, que una vegada em va dur d’Avinyó uns papers sobre unes exposicions d’Agnès Varda. A la Rosa de Montpellier, pels seus acolliments i per haver-me enregistrat la sèrie Agnès de ci de là Varda. A Teresa Figueres, per haver carregat amb el pes de l’edició integral dels films de Jacques Demy que em va comprar a Ciné-Tamaris. Als “cuquis” per haver-me deixat un exemplar de Mirall trencat i pels arrossos; i als “xoios” per les passejades en barca que farem a partir d’ara. A la Mònica i la Sílvia, perquè s’han preocupat per aquesta tesi. A Kathy Barry, pel seu “projecte” i per la seva ajuda en anglès. Als amics que no he vist durant un llarg temps. Als meus alumnes, per haver escoltat pacientment les meves explicacions sobre la Varda mostrant a vegades fins i tot un cert interès. A tots els que pugui haver oblidat en els agraïments. A Agnès Varda, per la seva obra, i l’equip de Ciné-Tamarís per enviar-me documentació. I d’una manera especial a Carlos, Marina i Blanca per la seva humanitat. A Carlos, a més, per acceptar llegir aquesta tesi i formar part del tribunal en unes circumstàncies que desijo que hagin passat en el moment de la lectura. vii viii Resum Agnès Varda ha deixat empremtes visibles de la seva subjectivitat en una filmografia desenvolupada en sis dècades. El propòsit d’aquesta tesi doctoral és abordar el conjunt de l’obra cinematogràfica de Varda rastrejant-hi aquestes empremtes subjectives, lligades a una manifestació de l’autoria i a la voluntat de fer present que el món es mostra des d’un punt de vista, a través dels comentaris en off de la cineasta; i també fer atenció a les diverses formes d’autorepresentació en relació amb la projecció de la cineasta en diversos personatges i la seva presència física a les imatges. Analitzant aquests elements, el text vol considerar les aportacions de Varda a la modernitat cinematogràfica en la mesura que, amb una gran llibertat creativa, ha inventat noves formes posant en qüestió les convencions genèriques, entre les quals la divisió entre documental i ficció. Résumé Agnès Varda a laissé des traces visibles de sa subjectivité dans une filmographie développée depuis six décennies. Le but de cette thèse est de répondre a l’ensemble de l’œuvre cinématographique de Varda en y traçant ces empreintes subjectives, liées a une démonstration de sa condition d’auteur et sa volonté de faire présent que le monde se montre a partir d’un point de vue, a travers les commentaires off de la réalisatrice; et aussi de prêter attention aux diverses formes d’autoreprésentation par rapport à la projection de la cinéaste sur divers personnages, et avec la présence physique en ses images. En analysant ces éléments, le texte veut considérer les contributions de Varda à la modernité cinématographique dans la mesure que, avec une grande liberté créatrice, elle a inventée des nouvelles formes et a mise en question les conventions génériques, y compris la division entre documentaire et fiction. ix Prefaci En un fragment de Les plages d’Agnès, el documental autobiogràfic que Agnès Varda va realitzar l’any 2008, una fotografia de la cineasta ocupa la part central d’un collage envoltada dels directors de la nouvelle vague: Rohmer, Godard, Chabrol, Truffaut, Demy, Rivette, entre altres. En aquesta fotografia, que podria datar-se en el període d’eclosió del moviment, Varda té els ulls tancats i, a més, fa la mena de gest amb el dit als llavis amb què es demana silenci. Aquest fotomuntatge remet a un cèlebre collage que, al desembre de 1929, va ser publicat originalment a la pàgina 73 del número 12 de la revista La Révolution Surréaliste: Al centre hi ha una dona nua pintada per Renée Magritte i entorn seu hi ha setze fotografies de petit format corresponents a bona part dels homes que aleshores conformaven el grup surrealista, entre els quals André Breton, Louis Aragon, Max Ernst, Yves Tangui, Luis Buñuel, Salvador Dalí i el propi Magritte. En cadascuna de les fotografies, realitzades segons la llegenda en un mateix photomaton del bulevard Saint Michel, els surrealistes apareixen amb els ulls tancats i, de fet, damunt de la figura de la dona nua, que alhora substitueix la paraula femme, hi ha escrit “je ne vois pas la” i, a sota, “cachée dans le fôret”. Aquells homes surrealistes, més fascinats per la dona somiada que per les dones reals, no veuen, doncs, “la dona amagada al bosc”. És una actitud vanitosa que, reproduint la distribució original del collage surrealista pel que fa al femení/masculí, Varda es col·loqui en la part central del seu fotomuntatge? No ho crec. És un joc visual amb el qual, a propòsit d’una imatge que la fascina i que la intriga1, fa present que és l’única dona relacionada amb aquella nouvelle 1 La cineasta també juga amb aquesta imatge en un altre moment de Les plages d’Agnès en què recorda els seus problemes de relació amb els homes en un període en què desitjava descobrir la sexualitat.