I Col·Loqui D'historia Del Monaquisme Català I

I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ SANTES CREUS, 1966

SANTES CREUS

1967 I COL·LOQUI D'HISTÒRIA DEL MONAQUISME CATALÀ SANTES CREUS, 1966 PUBLICACIONS DE L'ARXIU BIBLIOGRÀFIC

DE SANTES CREUS

I COL·LOQUI D'HISTÒRIA DEL MONAQUISME CATALÀ SANTES CREUS, 1966 I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ

SANTES CREUS, 1966

SANTES CREUS

1967 Edició de 250 exemplars.

Impremta del Monestir de Poblet.

Depósito legal T. 2.256 — 1967 CRÒNICA DEL I COL·LOQUI D'HISTÒRIA DEL

MONAQUISME CATALÀ CELEBRAT A SANTES CREUS

ELS DIES 9, W I 11 DE SETEMBRE DE 1966

Aquest al Col·loqui d'Història del Monaquisme Català» fou convocat per V«Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus», societat que agrupa unes quan• tes dotzenes d'amics i entusiastes de Vantic monestir de la riba del Gaià, i estudiosos del seu temari monàstico-cistercenc. La convocatòria es va publicar sota els auspicis del «Patronat del Reial Monestir» i emparat en el patronatge que benèvolament li atorgaren els reverendíssims senyors Edmon M. Garreta, abat cistercenc de Santa Maria de "Poblet, i Gabriel M, Brasó, abat coadjutor benedictí de Santa Maria de Montserrat. Integraven la mesa de les sessions científiques el senyor Miquel Coll i Alentorn, historiador barceloní, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i acadèmic electe de la de Bones Lletres de Barcelona, com a president; el doctor Pere Batlle i Huguet, canonge tarragoní, president de la Comissió Provincial de Monuments de Tarragona i honorari de la Societat Arqueo• lògica de la mateixa ciutat, acadèmic de la Història i membre del Patro• nat de Santes Creus, com a vice-president; i el pare Agustí Altisent, monjo cistercenc de Poblet, llicenciat en Història, com a secretari. La comissió organitzadora per VA. B. S. C. era formada pels seus direc• tius, senyors: Josep Vives i Miret, arqueòleg i historiador, Secretari Ge• neral; Antoni Bergós i Massó, advocat; i Eufemià Fort i Cogul, secretari de la Junta. Cal afegir el nom del senyor Ferran Ferrer i Ventura, vocal de l'A. B. S. C. i alcalde del municipi d!Aiguamúrcia on radica Santes Creus, pel seu ajut valuós i les facilitats atorgades; i el del reverend senyor Josep Monné, ecònom de la parròquia, que amb tant de zel i competència va ordenar les funcions religioses. Cal que valguin aquests dos esments

1 CRÒNICA DEL I COL·LOQUI D'HISTÒRIA per a totes les col·laboracions, sovint anònimes, i sempre desinteressades, que tant van ajudar l'èxit del Col·loqui. El· tema proposat fou l'estudi del monaquisme a Catalunya, considerat en el seu sentit més ampli, és a dir, comprenent-hi el Principat, València, les Balears, el Rosselló i d'altres territoris anexes, com les valls rïbagor- çanes; aquest estudi, concernent les formes de vida religiosa comunitària de la pre-reconquesta cristiana; i després de la reconquesta, estrictament les formes del monacat masculí i femení dels ordes religiosos següents: benedictins, cistercencs, cartoixans, jerònims i premonstratencs, amb ex• clusió de tota altra mena de regles. Va ésser prou divulgada una anticipació del programa proposat, acom• panyada d'uns mots de convit que escau de registrar ací: "En el curs de la II Setmana d'Estudis Monàstics, celebrada a Viaceli l'any 1959, fou acollida amb gran entusiasme la idea d'estructurar, com més aviat millor, el «Monasticon Hispaniae». Aquest ambiciós esmerç, més que una aspi• ració esdevé una imperiosa necessitat, reiterada i posada de relleu en di• verses altres assemblees dels estudiosos del monacat. Però la seva conse• cució presenta dificultats: una de les de més mal resoldre, l'extensió geogràfica de l'empresa i l'heterogeneïtat de la matèria que la mateixa extensió comporta. Repartint la tasca per regions geogràfiques constituïdes pels agru• paments lògics dels monestirs, s'endevina molt més planera. Per això la representació de VArxiu Bibliogràfic de Santes Creus a la VIII Setmana d'Estudis Monàstics celebrada a Montserrat el setembre de 1965 va advo• car per intentar la iniciació del «Monasticon Cataloniae» per via de fets. El «Col·loqui de Santes Creus» al qual ens honorem a convidar-vos, tot establint un contacte entre els investigadors i tractadistes del mona• quisme català, ha d'ajudar eficaçment, no solament a encarrilar aquella consecució, sinó a envigorir els propòsits i a donar més vigència als re• sultats del seu amplíssim temari".

Les adhesions i les comunicacions no es van fer esperar, i, en part, les darreres foren anunciades amb d'altres notícies convenients en dues circulars ciclostilades, i programades íntegrament i definitivament, tot assolint el nombre de quaranta temes científics diversos. D'una manera concreta i precisa, cap dels temes no es va referir al monaquisme de la pre-reconquesta, i el temari proposat encara esdevingué cenyit per l'ab• sència de concrecions rosselloneses, pel que fa a l'àmbit geogràfic; i als

8 DEL MONAQUISME CATALÀ jerònims i als premonstratencs pel que fa als ordes religiosos. Aquestes limitacions ben lluny de desmillorar la qualitat de les aportacions, el nivell científic d'elles féu una gratíssima impressió que va acompanyar la de llur imprevista quantitat. Els actes es van anar succeint segons l'horari previst; sense conces• sions, perquè el programa era densíssim. Aquí cal dir que la disciplina dels collocutors fou excepcionalment modèlica. Durant el matí del diven• dres, dia 9 de setembre, va anar arribant a Santes Creus un contingent considerable de col·locutors, que foren allotjats per les cases del veïnat que gentilment i desinteressadament s'havien ofert. El primer acte col- loquial fou l'àpat, que, com tots els altres, es van servir a la Fonda Grau. A les 15.30, i a la Biblioteca del Monestir, es van iniciar les sessions científiques que també s'hi celebraren els dies successius. Constituïda la mesa, el senyor Coll va adreçar uns mots de salutació als assistents i va concedir la paraula a diversos comunicants perquè donessin una síntesi de llurs treballs. Més que a una estricta ordenació metodològica l'ordre de les comunicacions científiques es va establir tenint present la conve• niència i presència dels seus autors, ja que alguns no van arribar fins al segon dia, i d'altres no hi pogueren romandre a les darreres sessions. Una pausa refrigeral es va establir entre les dues sessions vespertines d'aquest dia, a la darrera de les quals es desenrotllà un animat col·loqui sobre les matèries exposades. A les vuit del vespre es va dir una missa concelebrada a l'església del monestir, en la qual es va inaugurar la mesa d'altar de pedra que, amb motiu del Col·loqui, i projectada per Varquitecte tarragoní senyor Ripoll, va acordar de construir el Patronat del Monestir. Després de sopar, els col·locutors foren obsequiats amb una audició de música clàssica i popular, celebrada al Capítol del Monestir pel notable concertista mexicà de guitarra senyor Enrique Flórez. La cinquantena de col·locutors fou acrescuda per un auditori molt nombrós integrat per alguns veïns de la població de Santes Creus i d'altres desplaçats de les properes de Les Pobles, Aiguamúrcia, el Pont d'Armentera, Vila-rodona, Valls, i d'altres. El senyor Flórez va demostrar un domini de l'instrument i una maduresa artística molt remarcables, a desgrat de la jovenesa —19 anys. El seu recital fou categòric en la seva ascensional projecció artística, en diversos aspectes magistral. El dissabte, dia 10, després del desdejuni es van reprendre les sessions científiques. La segona matinal, a càrrec del malaguanyat senyor Josep Vives i Miret (e. p. r.), d'acord amb el seu tema: «Itinerari històrico-ar-

9 CRÒNICA DEL I COL.LOQUI D'HISTÒRIA queològic de Santes Creus», fou una deliciosa visita a les diverses depen• dències del monestir, il·lustrada amb les explicacions en les quals Venyorat amic era tan destre i amè. Les dues sessions vespertines foren densíssimes, amb una satisfactòria pausa refrigera! entremig, però aprofit odis simes ; perquè calia, no solament que tots els autors presents exposessin sintèti• cament llurs comunicacions, sinó també anunciar una notícia de les d'a• quells que no havien pogut assistir a Santes Creus. Aquestes sessions van assolir la màxima concurrència: setanta-quatre col·locutors. El col·loqui s'allargà fins al minut precís per a la missa, concelebrada, a les vuit del vespre. Per una mena de prodigi d'organització, els assistents a les Assem• blees van tenir un coneixement ben concret de l'abast de la quarentena de comunicacions científiques esbossades en les sis sessions celebrades. Aquest coneixement, però, va fer desitjar i recomanar-ne l'edició. El diumenge, dia 11, era el de la clausura del Col·loqui, que es va fer coincidir amb la 20a festa anual de l'A. B. S. C. A les deu s'inicià una solemne missa concelebrada pel reverendíssim Edmond M. Garreta, abat de Poblet, i els monjos i sacerdots del Col·loqui. Presidí la mesa de les sessions científiques del Col·loqui, la Junta de l'A. B. S. C, les autoritats locals i l'illustríssim Ajuntament de Vilafranca del Penedès. A les 11.30, i a l'antic refetor monacal, es va celebrar la sessió de clausura del Col·loqui, conjuntament amb la Sessió Acadèmica de la festa anual de VArxiu. Presidí el reverendíssim Abat de Poblet i les autoritats ja esmentades i hi van assistir representacions de diverses entitats sàvies i afins al Col·loqui i festa. Tot i el risc dels oblits inevitables, ens plau d'esmentar entre les que expressament hi volgueren ésser presents: l'Ins• titut d'Estudis Catalans, VArxiu de la Corona d'Aragó, la Societat Cata• lana d'Estudis Històrics, la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d'Estudis Jurídics Econòmics i Socials, l'Arxiu de Protocols i la Germandat Cistercenca de Valldonzella, de Barcelona; la Societat Arqueo• lògica, de Tarragona; la Comunitat del Monestir i la Germandat Cister• cenca, de Poblet; el Museu-Arxiu de Montblanc; el Centre d'Estudis Co• marcals d'Igualada; l'Institut d'Estudis Ausetans, de Vic; la Comunitat del Monestir de Montserrat; la Germandat Cistercenca de Vallbona de les Monges; la Comunitat Benedictina del Miracle; el Centre d'Estudis His• tòrics del Maestrat, de Morella; el Comitè Permanent de les Assemblees d'Estudis Comarcals de Catalunya; la Sociedad Espanola de Estudiós Mo- nàsticos, de El Paular (Madrid); i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, de Madrid i de Barcelona.

10 DEL MONAQUISME CATALÀ

Obert Vacte amb un breu parlament del reverendíssim Pare Abat, el Secretari de VA. B. S. C. en nom de Vil·lustre senyor president, absent per malaltia, dedicà les acostumades paraules de comentari al curs passat i un record als socis difunts; i va raonar com en aquella solemnitat VAjun• tament i la ciutat de Vilafranca del Penedès dedicaven un record a un dels seus fills memorables, abat de Santes Creus, i féu una breu presentació del senyor Manuel Benac, advocat vïlafranquí, que havia de parlar sobre l'homenatjat. El senyor Benac va pronunciar una documentada conferèn• cia sobre «El vïlafranquí Joan Barba i Roca, abat de Santes Creus». Seguidament l'il·lustríssim senyor Miquel Coll i Alení om, president de les sessions del Col·loqui, va pronunciar un discurs de clausura de les seves tasques. El secretari pare Agustí Altisent va formular la recapitulació de Vesmerç científic del Col·loqui i va proclamar-ne unes conclusions. Final• ment, unes paraules gratulatòries de VA. B. S. C. a tots els presents, a tots els participants i col·laboradors del Col·loqui que s'acabava de cloure; a les autoritats i a la ciutat de Vilafranca, portadors d'una placa de marbre en homenatge al seu fill i abat memorable de Santes Creus; i un especial esment al veïnat de Santes Creus, la civilitat proverbial del qual tant havia ajudat a l'èxit de les festes. Una adequada instal·lació microfònica facilità l'audició dels parlaments als concurrents que omplien la sala. Des d'allí, en comitiva, hom es traslladà a la Biblioteca, on el reverendíssim Pare Abat va beneir la placa que Vilafranca dedicà al seu memorable fill i abat, obra de l'escultor senyor Solanic, que fou inaugurada amb un breu parlament del tinent d'alcalde vilafranquí, senyor Mestres. El darrer acte col·loquial de comiat fou l'àpat de germanor, que reuní més d'un centenar de col·locutors i amics de VA. B. S. C. Amb ell podL· haver-se clos el propòsit inicial de l'entitat que l'havia convocat. Però calia que els seus fruits assolissin una perdurabilitat més efectiva que les realitats aconseguides per l'exposició sumària de les comunicacions; per llur discussió; pels contactes, coneixences i nexes establerts entre els estu• diosos que hi havien assistit. Perdurabilitat i eficàcia que VA. B. S. C. ha intentat d'abastar amb la publicació de les comunicacions presentades. Confiem que aquest esforç, molt superior a les nostres possibilitats, serà agraït a VA.B.S.C, que ha posat tota la seva diligència per tal d'aconse• guir-ho. En el nostre propòsit, però, ens ha calgut superar diverses dificultats, no sempre amb l'èxit que hauríem volgut. Posem per cas: en l'ordenació de les comunicacions d'aquesta edició, on ha calgut sacrificar diversos

11 CRÒNICA DEL I COL·LOQUI D'HISTÒRIA

criteris prelatius, si no volíem retardar llur aparició més temps del que enteníem que era oportú. El lector farà bé de no atorgar al criteri adoptat cap atribució ponderativa. Un altre propòsit, fallit en una part mínima, encara que, per a nos• altres, molt sensible: manca ací alguna de les comunicacions proposades. Cadascuna per una motivació concreta que no ha estat a la nostre mà de salvar; per haver estat publicada o haver adquirit compromís de publica• ció el seu autor; o, també, senzillament, per no haver obtingut la redacció definitiva a temps per a ésser inclosa en el present recull. No ens caldria dir que ni la Mesa de les sessions científiques, ni VA. B. S. C, no han interdit la present edició de cap de les comunicacions presentades al Col·loqui.

E. F. C.

12 MANUEL BASSA I ARMENGOL

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE ELS SEGELLS

CISTERCENCS DE LA PRIMERA ÈPOCA

En el curs dels gairebé cinquanta anys que hem dedicat a estudiar aquesta faceta de la història anomenada sigil·lografia, hem hagut de procurar comprendre les dificultats que presenta, alhora que descobrir la col·lecció de característiques particulars dins la constel·lació d'aspectes que formen el seu tot. L'heràldica, que és generalment el contingut de la sigil·lografia, és una ciència que avisa, que parla, que pregona amb la veu alta i clara de la perennitat lapidària, l'exponent de la seva grafia universal. Els primers frares que vingueren a Catalunya a fundar la primera casa del Císter portaren la creu de Tolosa. Uns, que segles enrera anaren a França a fundar una casa de religió, portaren un senyal, potser el del seu país o del seu poble, que era un elefant amb la clàssica torre a l'esquena i amb diverses palmeres al seu entorn. La casa que fundaren a França s'anomenà «de la Gran Selva». Aquesta gran casa a través de diverses reformes i contra-reformes, anà a pertànyer a l'Orde del Císter, bo i conservant, a través de totes les reformes, la seva marca de procedència, que ja hem descrit. La casa primitiva degué ésser fundada el segle vil o viu; el Monestir, com a tal, es fundà el 1140. És evident la procedència asiàtica. A Europa mai no s'hauria acudit a ningú de posar com a marca d'un monestir un elefant amb una torre com les que són utilitzades per a viatjar a l'Àsia, ni inventar-se un títol com el de la Gran Selva. Quan l'Orde de la Gran Selva arribà a Europa, hi havia ja bon nom• bre de cases de religiosos escampades arreu. La seva vida era tancada i

13 MANUEL BASSA I ARMENGOL temerosa dels que vivien fora. De gairebé tots se sap que un dia a la setmana, i alguns cada dia, repartien sopa als pobres. A l'interior, vida d'oració, d'aïllament, menjaven i bevien l'indispensa• ble per a subsistir; i cercaven en el silenci de la pau profunda d'aquell recer, la idea bàsica de la vida. A les terres occidentals, governades pel feudalisme, aquelles cases es• devenien un senyor més, en el contacte amb la vida civil; i la seva irra• diació, tant la terrenal com l'espiritual, esdevenia la d'un veritable senyor feudal. La tremenda realitat del moment no permetia altra actitud, i la sua• vització en el tracte no era encara prudent. La realització d'un ideal im• plica la creació del clima adequat que el faci viable. La consolidació moral i econòmica d'aquestes cases culminà en la creació de magnífics monestirs, que escamparen fins a la nostra terra la seva labor edificadora i evangèlica. No era prou que fessin de pastors d'ànimes, calia que fessin de mes• tres de la vida. Els homes i els pobles sentien necessitat d'un mestratge de la vida civil; i aquesta necessitat, vista per diferents homes de diferents conceptes, va impulsar la creació i la modificació de les cases de religiosos i la formació dels Ordes segons el concepte que cada cap portava. I, amb nou concepte, cada Orde es llençà a la predicació i a l'ensenyança. La projecció de l'Orde del Císter a Catalunya donà a la nostra terra un fort impuls social, polític i religiós, que la situà en pocs segles entre els pobles més cultes d'occident. La cultura cistercenca fou tan elevada que s'acostà força a la perfecció humana; i els pobles que es deixaren portar, s'elevaren ràpidament. Ramon Berenguer IV, un dels grans forjadors de la nació catalana, que heretà uns comtats força mal parats, i en morir deixà virtualment un reialme amb totes les potències essencials per a esdevenir com a poble la gran figura que havia d'ésser fins al final de l'edat mitjana, no podia deixar d'instal·lar en les belles terres del Priorat i Camp de Tarragona els monjos blancs perquè orientessin la població pel camí de la vida laboriosa i cristiana, que fins avui són unes de les característiques més acusades de la població del nostre país. L'Orde del Císter nasqué d'una interpretació diferent —més realista— dels preceptes de la Regla de Sant Benet, i es va formar per la necessitat d'una reforma que posés d'acord amb les necessitats del moment les abadies escampades per Europa, les quals eren un bon xic antiquades.

14 CONSIDERACIONS SOBRE ELS SEGELLS CISTERCENCS

La reforma, ja predicada i aconsellada en el Concili tingut l'any 817 a Aquisgrà, no tingué lloc fins al segle xi, car la necessitat esdevingué im• periosa i provocà el naixement de l'Orde del Císter, el qual va il·luminar i canalitzar els nous corrents socials. La tardança en establir la nova concepció de la Regla fa pensar en forts corrents d'opinió entre dues tendències, Cluny o Claravall. Sant Benet o Sant Bernat no són dues regles diferents. Són la matisació d'unes diferents interpretacions de la mateixa Regla.

En l'extensa varietat de temes que formen part de la nostra col·lecció, hi ha la secció de Ceràmica: pots, plats, rajoles. Totes les peces que tenen un escut o una marca, si hem pogut, les hem reunides en aquesta secció. Fa anys, potser quaranta, trobàrem, no sabem pas ben bé on, una rajoleta de 13 x 13 cms, la qual tenia una decoració, consistent en un elefant carregat de la clàssica torre que, per a viatjar, els posen a l'Àsia, particularment a l'índia. Va semblar-nos que tenia tot l'aire d'una com• posició heràldica, i la vàrem adquirir per a la nostra col·lecció. Aleshores no sabíem gairebé res del Císter. Fa un parell d'anys trobàrem al racó de magatzem d'un marxant de ceràmica, un plat de 30 cm amb les mateixes figures. Els anys ens havien convençut que allò eren unes armes heràldiques. No havíem pogut pre• cisar què deien. Cap de les dues peces no portava tampoc cap marca de fàbrica. De tota manera, malgrat que fossin trobades a Barcelona, portaven un tema que, evidentment, no sols no podien dir res de Catalunya, sinó que ni tan sols d'Europa. Un elefant? Com a cosa decorativa no era propi del nostre continent; com a cosa heràldica procedia, amb tota seguretat, d'Orient. Intrigats, vàrem resseguir una bona col·lecció de llibres de rajoles i de plats, o ceràmica en general, sense poder-nos orientar. Les úniques peces amb elefant trobades, eren una rajola que publicà Joan Amades (Ari Popular. Les rajoles dels oficis. Barcelona, 1937); i una altra del segle xvn, que forma part de la col·lecció Rossend Klein,

15 MANUEL BASSA I ARMENGOL de Palma de Mallorca (que publicà F. de P. Bofill, a Ceràmica Espanola, Ed. Selecta, Barcelona, 1942). Però, en ambdós casos, són simplement elefants que formen part de bestiaris, col·leccions de moda, precisament al segle xvn. Fora d'aquí, so• lament coneixem un orde de cavalleria danès, que es diu de l'Elefant, però que és molt moderna. El nostre cas era molt diferent. Els elefants formen part d'una com• posició heràldica. A la rajola i al plat de la nostra col·lecció, eren elefants passants, i guarnits en forma adequada per a una significació heràldica. La casualitat va dir-nos un dia que eren les armes d'un monestir francès, dit de la Gran Selva. Efectivament, eren les armes de la Gran Selva, la gran casa que a França portà aquest nom, fins que fou venuda i enderrocada el segle xvm. Després, un cop sabuda la significació, hem tingut ocasió de trobar-ne mes referències. El Comte de Saint Saud (Armorial des Prelats Français. Paris, 1906), ens diu: «Ce monastère bénédicnn fut fondé en 1140 par le B. Gérard de Salle, il tomba en commende en 1476, puis fut vendu et démoli de 1793 à 1799». Quelques rares de bris subsistent encore dans la Commune de Bouillac (Tarn et Garonne). Armes de I'abbaye (reproduites dans celles de Dom Gaillemin): d'azur, à N.-D. de Grand-Selve, d'or. Armes de la com- munauté: d'argent à 2 levriers affrontés de sinople. Mais Dom Sympho- rien Gaillemin croit que ces dernières sont celles d'un abbé ainsi que les suivantes, qu'on atcribue parfois aussi à Grandselve: d'azur à l'éléphant d'or portant une tour d'argent, accosté de 2 chènes de sinoble». Efectivament, aquestes dues armes darreres corresponen a un abat, el qual va afegir a les de la casa les dues alzines acostades. Les del monestir de Gran Selva són: Un elefant que passa, amb la clàssica torre de pas• satgers al llom. Al fons, diverses palmeres. Tal com diu el plat de la nostra col·lecció. No cal fer altra consideració sinó que les pedres no diuen colors i els segells tampoc; de manera que fins que es pugui identificar •—i és molt difícil! — amb un document gràfic que porti els colors que va usar el monestir en el seu escut, document autèntic, i el que diguin els colors faci joc amb el seu contingut, no es pot afirmar quins colors s'han de posar a aquestes armes. Tot seguit d'aclarir que corresponien al monestir de la Gran Selva,

16 CONSIDERACIONS SOBRE ELS SEGELLS CISTERCENCS

vàrem fer-nos aquestes preguntes: Com han arribat a Catalunya? ,;Qui les va veure a l'ajuntament de Bouillac o en a un altre lloc? <|Són còpia d'alguna pedra o rajola que existí en algun dels nostres monestirs? ;Les portaren els monjos que vingueren en temps de Ramon Berenguer IV? f Són interpretació d'un segell que figurà en algun document, avui des• conegut o desaparegut? Ho ignorem, però hem considerat interessant de dir-ho, sobretot en una ocasió com aquesta que estem celebrant, amb l'esperança que algun recercador més afortunat pugui aclarir-ho.

* * #

El nostre il·lustre i estimat amic, membre de la «Commission d'Histoire de l'Ordre de Cïteaux», Fr. Alberto Gómez Gonzàlez, O. C. S. O., va publicar a Hidalguía l'any 1956 un interessantíssim treball titulat Heràl• dica Cisterciense Hispano - Lusitana, que és la pedra bàsica per a l'estudi d'aquesta especialitat a la península, i, per bé que no es una tasca exhaus• tiva, serà indispensable per a qui vulgui arribar a cloure d'una manera definitiva l'estudi d'aquesta faceta. A través del seu estudi, observem que l'Orde del Císter degué estar dedicat a la Verge Maria, car les cases de l'Orde, de les quals hem tingut notícia, totes estan sota el seu patronatge. A Catalunya, seguint el pare Gómez, trobem que, a part d'aquest de Santes Creus, que no es diu de Santa Maria, tots els altres, sí: de Santa Maria de Poblet, de Santa Maria d'Escarp, de Santa Maria de Labaix, de Santa Maria de Valldonzella, de Santa Maria de Vallbona de les Monges, de Santa Maria de Cadins. A l'Aragó, els quatre que hi ha, són també de Santa Maria: de Veruela, de Rueda, de Piedra i de Casbas. A València, igualment els quatre que hi ha: de Benifassà, de Valldigna, de la Saidia i de Fonts Salutis, així com l'únic que trobem a Mallorca, el de la Reial, tots són dedicats a la Verge Maria. Dels setze que hi ha als territoris que formaren la Corona d'Aragó, quinze, o sigui tots menys aquest on estem reunits, es digueren o es diuen de Santa Maria. Dels cinquanta-tres que hi ha a les terres d'Ibèria, tots menys tres, Santes Creus, San Isidro de Duefias i San Salvador de Leyre, es diuen de Santa Maria.

2 MANUEL BASSA I ARMENGOL

Quan el segell és el de la Casa, porta generalment la Verge Maria, dreta o asseguda amb l'Infant al braç. Preferentment, asseguda. Tal com passa amb d'altres estaments i organitzacions, també en els convents del Císter hi ha dificultats en fer-se un segell; i sovint els abats i les abadesses, per no tenir-ne de propi, utilitzen el dels seus antecessors. Això i el fet que el cas es repeteix, inclús entre persones reials i comtals que, de vegades, triguen anys a tenir un segell propi, ens ha fet pensar que les dificultats deurien ésser més tècniques que no pas econòmiques. A Valldonzella, per exemple, el segell del Monestir era, com a gaire• bé tots, format per la imatge de la Verge asseguda, amb l'Infant Jesús a la falda; l'únic que hem vist, du la llegenda Sigillum Co{nv)e{n)tus V al• iïs Domicelle. Quant al de les abadesses, solament en posseïm un de l'any 1688, corresponent a l'abadessa Domna Serafina d'Oluja i de Cordellós (1688 - 1697). El seu segell fou usat per diverses abadesses, fins a l'any 1764, almenys. Un pergamí, existent al Monestir, fa referència a una abadessa que firma «na Cauta», i porta data del 1609; no duu segell ni senyals d'ha• ver-ne dut. També els abats de Poblet tingueren aquesta dificultat i utilitzaven el segell del Monestir, perquè no en tenien de seu. Això passa a l'abat Josep Serra (1675-70), Josep Tresànchez (1685), Miquel Cuyàs (1752), Agustí Vàzquez (1791), Josep Barba (1808), i Josep Queralt (1829). Si passa a Poblet entre els segles xvn i xix, ,;què no havia de passar més enrera? Això justificaria la falta de segells a molts de monestirs de tots els ordes, i a través de tots els temps. En alguns casos el motiu de fer-se un segell, era degut a no saber de lletra el personatge que havia de validar algun document. Així era més fàcil de reconèixer la validesa pel segell, que no pas per la signatura, car en el curs dels segles, les persones no eren gaire capaces ni de signar ni de reconèixer la signatura d'altri amb prou criteri per a decidir si era o no falsificada. Això decantava els personatges que sabien de lletra a prescindir del segell. Prescindir-ne i firmar, era una acció que donava cate• goria. Una categoria diguem-ne intel·lectual per a qui expedia el docu• ment; i de consideració intel·lectual, així mateix, per a qui l'havia de rebre. Pensem de tenir aquests conceptes prou aclarits en el nostre llibre:

18 CONSIDERACIONS SOBRE ELS SEGELLS CISTERCENCS

Els Comtes Reis Catalans, quan tractem de les signatures dels nostres comtes - reis Cal fer observar que mai no hem vist cap falta d'heràldica als segells dels monestirs cistercencs catalans o als de la Confederació. Ni en els més primitius. Més aviat donen orientació sobre la forma de fer-los; i això té molta importància, sobretot a l'època en què va florir amb tot el seu esplendor aquest Orde de la nostra terra. Una falta que feren moltíssims d'altres ordes, fou de posar les armes reials primer que les pròpies. Això, als ajuntaments i cases de religiosos, era la falta més corrent. I encara ho és. En canvi, cap segell del Císter l'ha duta; i les armes de la casa com• tal les porten els abats Cuyàs, Mas, Rossell, Vàzquez, Sayol, Oliva, Serra i Barba, entre altres També en la forma de posar el bàcul, indiquen si tenien jurisdicció interna o si la tenien també externa. Si havien solament de regir el monestir, o si també s'havien d'encarregar d'algun poblet on no hi havia rectoria, cosa que passava sovint. Encara que, com hem dit, gairebé la totalitat dels segells dels monestirs del Císter porten la Verge Maria, generalment asseguda, ens ha cridat l'atenció que, als tres únics segells que coneixem de Santa Maria de Lavaix, la Verge hi estigui dreta. ;Té aquest detall alguna significació? Tots ells són heràldicament correctes. Per exemple, l'abat de Poblet, Joan de Guimerà, porta les armes de Guimerà, lloc de la seva procedència. Aquest costum era molt estès. Així, els primers abats i monjos, que s'establiren a la nostra terra, portaren la Creu de Tolosa, perquè d'allà pro• cedien. Ho fem observar en el nostre estudi que un dia presentàrem a aquesta mateixa casa per prendre part al concurs organitzat cada any per la benemèrita entitat «Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus», en les seves Festes Anuals.

Germandat Cistercenca de Santa Maria de Valldonzella

JOSEP BAUCELLS I REIG, prev.

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

D'ALGUNS PRIORATS DE BARCELONA - DIÒCESI

(S. XIV) I DEL MONESTIR DE SANT CUGAT

DEL VALLÈS (S. XI A XIV)

Com assenyala molt bé l'actual arxiver, per molts conceptes són interessants els llibres de Visita Pastoral, guardats a l'Arxiu Diocesà de Barcelona1. No sols per què es tracta de la sèrie més antiga —la primera, ja que comença en 1303—, sinó, sobretot, perquè forneix en abundància elements d'estudi i treballs que si, en apariència i sovint, semblen atènyer només fets locals, cal no negar que alguns només tenen lloc en mono• grafies de parròquies i localitats, l'aplegament de molts d'altres presenta una problemàtica extensa i interessant. Així mateix, no sempre donen prou material per a determinar acuradament una visió completa, però permeten d'establir una certa panoràmica, bastant clara, tant per iniciar o completar capítols de la història religiosa catalana (en el seu significat més ampli), com i, especialment, donar pinzellades de vida a quadres àrids, extrets de documentació més eixuta. L'àrdua i pastoral sol·licitud de procurar el bé dels fidels, obligava el bisbe a recórrer la seva diòcesi per tal de vetllar doctrina, costums i recte compliment de constitucions conciliars, provincials i sinodals. Essent ja una norma dels primers temps, a Catalunya es manifesta més plenament a la Baixa Edat Mitjana. Almenys els registres conservats (prescindim de referències, algunes bastant antigues), no avancen —per ara— la data

1. José SANABRE, El archivo diocesano de Barcelona, Barcelona, 1947. Cita a la pàgina 50, on fa un breu estudi dels llibres de Visita Pastoral, assenyalant els temes més importants de dita col·lecció.

21 JOSEP BAUCELLS I REIG del primer llibre del bisbe barceloní Ponç de Gualba (any 1303). Certa• ment, les regles jurídiques són anteriors, però —sense tenir en compte d'altres antecedents— arrenquen de l'actuació del conegut cardenal de Santa Sabina, Llegat papal, des del Concili de Lleida de l'any 1229- Ara bé, els bisbes, en complir la comanda, trobaven dificultats, normalment, de part dels monestirs i de llurs dependències (priorats, esglésies parro• quials i capelles). Això ocasionava freqüents friccions, no tant per certs detalls, com perquè es discutia el mateix dret de visita, per part dels reli• giosos, i de l'exempció per la banda episcopal. En la plena Edat Mitjana només trobem, al bisbat de Barcelona, un sol monestir de certa importància pel nombre de monjos i l'acumulació de béns: Sant Cugat del Vallès. No hi entra Santes Creus, puix si jurídi• cament es discutí durant temps la seva pertenència diocesana, actuava deslligat de vincle episcopal. A ell, és a dir, a Sant Cugat, s'uniren dos altres monestirs famosos: Sant Llorenç del Munt i Sant Pau del Camp; també en formaven part alguns priorats i nombroses esglésies parroquials. Al costat d'aquesta preeminència, la investigació als llibres de Visita Pas• toral de la primera meitat del segle xiv, presenta la situació indiscutida i pràctica de subjecció al bisbe. Altrament, alguns priorats minúsculs —a la majoria dels quals, en aquesta època, hi viu un sol monjo que fa de prior—, planten cara al bisbe i no en temen les amenaces d'excomunió, d'interdicte i d'empre• sonament. Aquesta constatació em va portar a cercar els motius, que, tanmateix, en el segon cas es veuen més clars, ja que gaudeixen de privilegi per tal com formen part d'un monestir més important i, generalment, forà. Ara bé, el resultat no serà pas un estudi del problema, sinó l'exposició de les notes trobades en els set primers llibres de Visita Pastoral, que van de 1303 a 1344 —inclouen l'actuació de dos bisbes: Ponç de Gualba, 1303-1334, i fra Ferrer d'Abella, 1334-1344—1 b). Alhora s'hi ajunta

1 b. Cal advertir que no coincideixen la numeració o indicació dels volums de Visita Pastoral del catàleg citat en la nota anterior amb la que es veu en el llom dels volums. La raó és que, després d'haver registrat la sèrie i d'haver-ne tret les fitxes per localitat:; n'aparegueren d'altres volum.';, sobretot el primer. En el catàleg editat surt ia sèrie unificada. Però com que la pràctica és citar-los per l'altra manera, ací també ens hi atenem. Al primer volum que no té senval, li assignem A. Són els següents: A: 1303; 1: 1304-1310: 11: 1312' (= 1313H315; III: 1322-1327: IV: 1336-1338; IV bis: 1337-1343; V: 1341-1344.

22 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL alguna altra indicació, que arrodoneix el fet, llevat del monestir de Sant Cugat, del qual m'ocupo més extensament. No dic res de com s'arribà a aquesta situació de conflicte. És exposat breument en un altre lloc2. Amb això, resten ben assenyalats els límits i la finalitat del present treball. Al mateix temps ja es dedueix que té dues parts: notes sobre l'exempció d'alguns priorats, (s. xiv), i subjecció canònica de l'abat i el monestir de Sant Cugat al bisbe de Barcelona (s. xi-xiv).

1. — NOTES SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL D'ALGUNS PRIORATS

L'esperit monàstic i la subjecció a les regles monacals trobant-se en una crisi molt greu a l'entrada de la tretzena centúria, no és estrany que la vida de monestirs i priorats passi per camins embolicats; bastants d'ells foren conduïts a llur total desaparició. Mentrestant, però, i durant la cin• quantena d'anys de l'estudi, hom troba tota mena de situacions. Des del desgavell total, com a Sant Sebastià dels Gorgs —on, per exemple, els veïns exposen al bisbe que durant llargues temporades no veuen cap monjo, i quan hi són «rixantur sepe» ; fins i tot la gestió episcopal el porta a reagrupar els béns temporals dispersos, comptant amb la bona voluntat dels detentors, ja que no disposa de documentació—, fins a l'es• forç llargament sostingut pel prior de Sant Ponç de Corbera en defensa de la «llibertat i del dret». En la majoria d'altres, el prior es manté digna• ment i procura d'administrar el patrimoni, sense pretendre res més. Aquest panorama de gairebé inexistència de comunitat, als priorats esmentats, permet al bisbe d'informar-se bé de llur marxa (a la majoria només hi ha un monjo-prior, clergues i homes - servents. No li costa, per tant, de vigilar l'estat dels religiosos, ni tampoc no ha d'intervenir en lluites internes. La seva missió era bastant fàcil de complir. En té prou amb el testimoniatge dels parroquians.

La sigla completa seria: ADB, VP; només posarem VP, i a continuació el volum i el foli. 2. Antoni PLADEVALL, Conflictes entre les exempciovs monàstiques i els drets episcopals als segles XII i XIV..

23 JOSEP BAUCELLS I REIG

Ara bé, ja d'antic, sense precisar més, en general, les esglésies monàs• tiques i prioraís acostumen a servir, adés per elles mateixes, adés per una capella propera, de parroquials, en benefici de la gent establerta a la rodalia. Pareu esment: el mateix prevé que actua per al monjos no sacerdots exerceix la «cura d'ànimes». D'ací que, en aquests casos, l'objecte de Visita, i per tant, d'exempció, sigui doble: el convent o priorat i l'església parroquial. No sempre, però, és permès d'entreveure si la visita canònica o sinodal es limita a la parroquialitat o també s'estén a la comunitat. Més encara, com s'ha dit, quan aquesta es confon amb el prior. Per això, deixant de banda tots aquells casos en què no es presenta cap conflicte3, veurem la situació de Sant Sebastià dels Gorgs on el bisbe intervé plenament, i de Sant Quintí de Mediona i de Sant Ponç de Corbera, on vol fer valdré el seu dret a inspeccionar la parròquia.

1. — Sant Sebastià dels Gorgs

De tots els priorats de la diòcesi de Barcelona, tal vegada és aquest el que resumeix i tipifica l'estat de desordre interior i exterior de vida monàstica, a l'entrada de la Baixa Edat Mitjana. La lectura de la docu• mentació recorda un primer estat millor, i malgrat diverses temptatives serioses de reforma, arriba a una prostració gran, a mitjan del segle XIV. Aquesta família benedictina formava part de l'important monestir de Sant Víctor de Marsella. La pertenència, però, no esdevé pas una ajuda de vàlua, durant aquesta temporada. Per altra banda, el bisbe s'interessa molt per l'esmentat priorat, tot actuant lliurement —i baldament, cal afegir— per resoldre'n l'estat llastimós. Ultra les indicacions expressades més amunt, podem afegir que, en data d'11 de gener de 1342, el bisbe fra Ferrer d'Abella troba l'església

3. Per exemple, en el priorat proper de Barcelona, Santa Eulàlia del Camp, de canonges regulars de Sant Agustí, hi coincideixen tres entitats: monestir, parròquia i hospital. El bisbe Ponç de Gualba hi fa visita, molt completa i interessant, el 8 de març de 1305. Ho inspecciona tot. Després de l'església, el secretari anota: «et post predicta fuerunt vocati ad ostendendum statum ipsius monasterii», i segueixen els noms dels testimonis, que responen sobre la situació moral, econòmica, etcètera. VP, I, 26V-28T.

24 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

diruta et consumpta ex toto, cum nisi in una capella ipsius monasterii possit missa celebrari. ítem quod alique partes dicti monasterii minantur ruinam, ita quod non nisi in aliquibus paucis domibus, que ibi sint, nullus potest inibi habitaré \

La seva situació, amb paraula clara, concisa i gens exagerada, consta en la carta que el mateix bisbe escriu a l'abat de Sant Víctor poc després. Per la seva importància i perquè indica bé la relació bisbe i priorat, va copiada en l'apèndix I. A part les gestions esmentades sumàriament, l'activitat dels bisbes anava encaminada a la Visita Pastoral, bastant periòdica5. També s'hi ajuntava el fet d'ésser parroquial. La catorzena visita primera és per al monestir de Sant Sebastià. La fa el bisbe Ponç de Gualba el 13 de juliol de 1303. En ella procura fer-se càrrec de l'estat del priorat. Primer inves• tiga a través dels parroquians. Després, en citar els monjos, aquests li deurien fer indicacions sobre pretesa exempció. Per això, el bisbe els reu• neix tots; presidits pel sagristà (que actua de prior, en absència d'aquest), els adverteix i demana que si tenen els indicats privilegis d'exempció i llibertat els ensenyin ven aviat, a ell o al seu representant, i que, també, ara està amatent per veure'ls, per tal d'actuar segons justícia6. Després no es troba cap més referència a la qüestió, almenys en els llibres de Visita, encara que ni el sagristà, ni el prior, ni ningú no pre• sentà al bisbe la dita documentació. El desordre tampoc no afavoria la recerca de documents —bastant sovint guardats malament—, sobretot quan els monjos es barallaven entre ells, eren molt a fora, o quan hi hagué canvi de comunitat, vers el 1341 \

4. VP, V, 46T. 5. En quaranta anys d'activitat episcopal, surt una mitjana de 4 visites per par• ròquia. Entre església i monestir, es troben visitats, els priorats de Sant Sebastià dels Gorgs cinc cops, Sant Quintí de Mediona quatre, Sant Ponç de Corbera quatre, i el monestir de sant Cugat del Vallès onze cops. 6. La cita del fragment interessant per l'estudi present és: «ítem vocatis sacrista et omnibus aliis monachis dicti monasterii, idem dominus episcopus monuit eos et requisivit quod, si qua privilegia exempcionis vel libertatis asserant se habere, ipsa privilegia immunitatis seu libertatis, si qua habent, ostendant et edant eidem domino episcopo vel, in absència eius, eius vices gerenti barchin. in capitulo fratrum predicatorum infra duos menses ex quo prior citatus venerit ad dictum monasterium Sancti Sebastiani. Dixit eciam dictus dominus episcopus quod, si interim vellent illa se ostendere, paratus est ea audire et videre et ea benigniter observaré, prout iusticia suadebit». VP, A, 14-14v (la visita, folis 13T-l4v). 7. VP, V, 46.

25 JOSEP BAUCELLS I REIG

Ara bé, en l'esmentada lletra de fra Ferrer d'Abella, sobre l'afer d'un mal monjo, diu a l'abat de Marsella que li escriu després d'informar-se degudament pel degà del Penedès i «aliter nuper dum in ipso monasterio officium personaliter faceremus». No amaga, doncs, —el subratllat és per remarcar— l'exercici del seu dret, sinó que li manifesta ben clar que l'esmentat priorat li està subjecte, perquè ell és el «bisbe diocesà». De tal manera n'està convençut que continua així:

et liçet contra ipsum (el monjo) rigidc, eius exhigentibus demeritis, possemus procedere, justícia mediante, tamen cupientes vestre deferre onorande prudencie et regula Sancti Benedictí, totique statu monachali, de gràcia dicte inquisicionis copiam vobis remitimus.

Per al bisbe de Barcelona, per tant, no existeix cap problema, puix la seva condescendència el porta, primer, a demanar si tenen proves docu• mentals exempcionàries, i després adreçar certes qüestions a l'abat del priorat, només en senyal de deferència i de consell. Els monjos, tanmateix, si bé no els agrada la dita subjecció, i, tímidament, volen exonerar-se'n, res no hi poden fer.

2. — Sant Quintí de Mediona

Priorat així mateix benedictí. En unir-se al Capítol de la Seu de Barce• lona, el 1586, Sixt V l'anota dependent de Ripoll. Situació que provenia de diversos segles enrera. Menava una vida més aviat precària. Tampoc no es pot parlat, prò• piament, de comunitat, puix que no es troba ningú més que el prior. Amb tot, no es veuen símptomes de disgregació, sinó de marxa tranquil·la i normal. També l'església prioral serveix de parròquia, amb un sacerdot al davant. Ponç de Gualba hi fa quatre visites; la darrera l'any 1314. Després no se'n registra cap més, ni en el pontificat següent. Les dues primeres transcorren normalment; en la tercera passà el contrari. El dilluns 23 de març de 1310 el bisbe envià Dalmau de Marimon, canonge de Barcelona, i Arnau Segura, degà del Penedès, a fer la visita canònica. En arribar-hi, el prior Pere de Corts, fa tancar les portes del

26 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL monestir i no els deixa ni entrar ni fer la visita. Davant el fet, no del tot imprevist, encara que no se'n troben antecedents, s'hi s'entreveuen certs motius de temor. Els delegats, decideixen marxar, davant la perti• naç negativa, no sense abans haver formulat les penes de què disposa el bisbe: excomunió per al prior, i interdicte del lloc. Pocs dies després, Guillem Serrador, sacerdot encarregat del servei parroquial, es presenta al bisbe, que era a Vilafranca. S'excusa de no haver rebut els delegats, ja que al moment de la visita es trobava al llit, malalt, dins el monestir. Ell sentí a dir què havia passat; inclús, afegeix, li digueren que el prior pujà sobre la paret i amenaçà els delegats que els faria mal. Amb tot, no sap que ningú anés armat. A més, el prior es manté ferm en la seva postura, i es vana de no fer cas de l'excomunió, si no fos que també la té posada per altres motius. Segurament aquest mateix dia —la cèdula és datada cinc dies més tard del fet—, i ja ben informat, el bisbe fa una nota circular, avisant tots els rectors de parròquies que el priorat de Sant Quintí era interdicte, i el seu prior excomunicat. Exposa el motiu, que no és altre que no podent ell exercir personalment el dret de visita, «prout ad nostrum spectat officium», hi trameté dos delegats. Mostra, també, l'estranyesa en trobar aquests les portes tancades i no ésser-los permès de fer la visita, segons ell mateix i els seus antecessors abans havien fet. Per això, i no basant-se en cap privilegi —del qual ni es fa esment o petició, com en els altres casos— el bisbe resta sorprès de la «contumàcia et inobediencia manifesta persona dicti prioris». (Apèndix II). Encara que el 1314 hi figura una altra visita sense incidents, no deixa d'ésser, més o menys, revelador que després no es troba que hi tornessin. Devia, de veritat, ésser exempt? Sense noves recerques no es pot respondre afirmativament. Tanmateix, d'altres parròquies visitades pel temps d'a• quest priorat, tampoc en registren cap més. Tampoc el prevere de la casa no sap res de l'exempció, i el prior actúa com exempt, però sense esmen• tar privilegis ni presentar documents. Per la seva banda, el bisbe conti• nua el dret de jurisdicció, i l'altre calla.

27 JOSEP BAUCELLS I REIG

3.—Sant Ponç de Corbera

Al contrari dels dos priorats anteriors, es troba registrat l'acabament —no en l'espai de temps estudiat—, l'autoritat episcopal delimitant-se finalment a visitar només la parròquia, puix el monestir era de veritat exempt. El temple, però, era únic8. Un fet com el d'abans, succeí al bisbe Ponç de Gualba, quan intentà de fer la visita pastoral al priorat de Sant Ponç, el 14 de desembre de 1303. El quadre i la conversa són molt interessants i reveladors. Així mateix li tanquen les portes de l'església i de la casa («hospicii»), i tots els homes existents, mig en so de guerra i de defensa, treuen el cap per sobre els murs. En canvi, resten fora del clos el prior, fra Bernat de Mi• rambell, i el sacerdot, Vidal de Casasobirana. Amb la seva actitud, el prior intenta «deffensionem et conservacionem juris sui et libertatem ecclesie». Per això, ja que l'església és «exemp• ta a jure episcopali», no els permet d'entrar. Tot seguit, i sense ficar-se en el dret del monestir pròpiament dit, el bisbe investiga sobre la parroquialitat i el prevere que la regeix. La conversa entre ell i els dos es• mentats és la següent:

— si l'església de Sant Ponç és al bisbat de Barcelona. — R.: sí; — si té dret de regir ànimes i és parròquia. — R.: sí; — d'on reben el crisma. — R.: de la Seu barcelonina; — qui confirma els parroquians. — R.: el bisbe de Barcelona.

Després de citar a judici el sacerdot, per exercir sense permís ni llicència (és de la diòcesi vigatana), mana al prior que de l'endemà en vuit el vagi a veure a Barcelona, al convent de frares Predicadors, a fi de presentar-li els privilegis d'exempció, que creu posseir. El monjo s'excusa del fet i recalca que en tot vol obrar amb bones paraules i amicalment; se li nota que tem l'energia del bisbe. (Apèndix III). Tanmateix, la continuació desmentí la seva aparent sinceritat. Passat

8. Per arqueòlegs i historiadors d'art, l'església prioral de Sant Ponç de Corbera és molt coneguda. També per excursionistes, atesa la seva bellesa i la del lloc. Però, per ara, no són coneguts històricament ni els seus orígens ni gairebé res de la seva vida. És cert que era un convent benedictí; a principis del segle XIV se'l troba membre de Sant Pere de Casserres i del de «Truyetho», a França, potser per raó del lligam amb Cluny.

28 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL el termini, no es presentà. Tampoc no ho feu en els anys següents. Sols afegí quelcom, el dia 21 de juny de 1305, per deslliurar-se de la presó episcopal, on era també per no pagar i fer ofenses a uns recaptadors de talla, en dir que el privilegi d'exempció «se habere in monasterio de Truyetho, a quo monasterium de Corbaria dependere dicebat». El bisbe li prorroga el termini9. L'altra temptativa de visita té lloc el 21 de febrer de 1310. El bisbe hi envia dos delegats, amb les degudes facultats. Davant la mateixa acti• tud, aquests comuniquen que, abans de deu dies, el prior o un representant es presenti al bisbe,

cum que essent in diòcesi sua, parati ostendere si quam exempcionem vel libertatem habent dictus prior et prioratus ille, propter quam possint se excusaré a visitacione episcopali.

Endebades els esperaren. Per això el bisbe fa un decret-circular, signat a Martorell l'I d'abril següent, anunciant a tothom l'excomunió i interdicte llançats contra prior i monestir. (Apèndix IV). En endavant minva l'efervescència del cas. Tal vegada arriben tàcita• ment o, millor, estableixen un acord mutu, del qual, però, no se'n parla. Per la pràctica seguida es dedueix que el bisbe té dret sobre la parròquia, però no es ficarà per res en el priorat. Efectivament, en 1314 el prior promet de pagar la deguda «procuracio» o dret de visita (40 sous), men• tre el bisbe dóna llicències a l'esmentat Vidal de Casasobirana, en senyal clara de concessions subsegüents a un conveni10. De tota manera els recels i el convenciment que cedir en detalls suposava una pèrdua greu de dret, retarden l'entesa i l'harmonia. Fins passats una vintena d'anys el prior no farà efectiva la paga, i només quan el bisbe explícitament manifesta i declara que, en rebre la «procuracio» «non fieret perjudicium juri, nec accresceret vel descreceret jus dicti prior is» Així continuaria el conflicte, somort, però esperant d'acabar-lo. Dintre el temps del treball, a les darreries del pontificat, fra Ferrer d'Abella hi gira dues visites del tot normals, encara que només es registren qüestions

9. ADB, Registrum Commune, de 1303 a 1311, 51; cf. CAMPILLO, Speculum Officialatus, 414T-415, núm. 3. 10. Cf. Speculum Officialatus, 415, núm. 4; Reg. Com., any 1314, 2-3. 11. Cf. Speculum Officialatus, 415, núm. 6; Reg. Com., 1330-36, 68. JOSEP BAUCELLS I REIG

parroquials (anys 1342 i 1344)12. Finalment, es consigna l'acabament en el llibre de Visita de 1413:

visitavit eam (l'església de Sant Ponç) quoad curam animarum, et invenit venerabilem et religiosum fratrem Romeum de Curtibus, Priorem dicti monasterii. Et Prior admissit visitacionem, salvo eius et dicti sui Prioratus exemptionem, de qua Mico fidem fecit oculariter.

I el bisbe o visitador afegí:

se nolle perjudicium aliquod inferre dicto Prioratui, sed solum visitaré Praetiosissimum Corpus Christi, Sacrum Chrisma, Oleum be- nedictum, atque Sacros Fontes baptismales, et personam regentem 13 curam animarum, etc. .

# # #

En aquests petits priorats, confonent-se fàcilment o, millor, reduint-se a la mínima expressió monestir i parròquia, la visita d'una entitat com• porta gairebé necessàriament la de l'altra. Tampoc el bisbe, empès pels cànons, no pot deixar de complir el seu «officium», ni menysprear el seu dret. Davant d'això s'aixequen alguns monjos solitaris amb el pretext de suposades exempcions. Llavors, el bisbe, mentre exigeix que li presentin la pretesa documentació, força amb tots els mitjans de què disposa la continuació de la visita a la part parroquial. Al mateix temps, a través d'aquesta es fa plenament càrrec de la situació del priorat. Així, directa• ment o indirecta, hi fa arribar la seva jurisdicció. Notem, també, l'aplega de característiques per tal d'entendre, almenys durant la tretzena centúria, si una església és o no parroquial, és a dir, una capella en la qual un sacerdot té «curam et regimen animarum», i en això, com veurem en la segona part, el bisbe no vol cedir. I així ma• teix, que la constant prova i argument episcopal és la tradició, la pràctica i l'ús dels antecessors; senyal inequívoca d'un dret jurisdiccional de temps.

12. VP, V, 100-100v, i 1Ó8-168V. 13. Speculum Officialatus, 415, núm. 7; cf. VP, any 1413, 131.

30 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

II. — SUBJECCIÓ CANÒNICA DE L'ABAT I MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS AL BISBE DE BARCELONA SEGLES XI A XIV

Al costat dels conflictes anteriors, entre petits priorats i bisbe de Bar• celona, no deixa d'ésser paradoxal, d'antuvi, la bona entesa, amb subjec• ció a aquest, del monestir de Sant Cugat. Cert que, en diferents treballs i estudis, encara que de passada, marginalment o en resum, hom fa esment de les lluites esdevingudes en diversos segles. Prescindint de les darreres, només ens interessen les anteriors al segle XIV, i que s'esdevingueren en• tre finals del XI i mitjan del xin. Hem de manifestar per endavant que no ens proposem, ni de bon tros, l'estudi complet de la qüestió, sinó de presentar un esquema cabdal i, sobretot, el conjunt de tota la documentació del cas, que es troba regis• trada als Libri Anúquitatum de la Catedral de Barcelona i al Cartulari de Sant Cugat. Al mateix temps, afegim la referència documental i lite• rari de les obres més representatives. Com es pot deduir de la lectura del quadre sinòptic, de l'apèndix V, entre aquestes fonts el problema resta ben delimitat i complet. Abans, però, un curt comentari sobre treballs anteriors. Sols intenta un resum del problema l'infatigable arxiver de Barcelona, Antoni Cam• pillo, en la seva coneguda i manuscrita obra Speculum, en cinc volums, escrita a mig segle xvm. Coneixedor dels punts principals i discutits de l'actuació episcopal —fou dues vegades secretari de Visita Pastoral—, i també havent llegit els fons principals de l'Arxiu Diocesà i de la Seu, procurà de fer-ne un aplec sumari a l'esmentada obra. De les butlles adduïdes pel monestir copia la de Calixte II perquè li sembla més clara, després d'esmentar les dels anteriors papes. A continuació parla i cita el paràgraf principal de l'entesa en temps de sant Oleguer. Finalment, porta —copiant textualment els fragments essencials— la darrera solució del conflicte, de 1247 a 1251. D'aquesta diguem-ne solució definitiva, no en poden parlar les altres fonts o treballs. Puix, basant-se principalment o exclusiva en el Cartulari, res no poden dir més enllà de 1249, en què és registrada l'última escrip• tura (que també és única, i sols n'hi ha dues de l'any anterior). Per altra banda, tampoc no porta res de la qüestió de 1216. Cosa semblant es pot

31 JOSEP BAUCELLS I REIG dir dels Libri Antiquitatum: ultra les cites precedents, que els són pròpies, només en registrem dues altres de comunes (anys 1117 i 1121). És a dir, Cartulari i Libri Antiquitatum callen o esmenten els documents segons els siguin en contra o a favor. Encara embolicava més la qüestió la cita i còpia textual de l'obediència prestada per l'abat al bisbe, en 1251. Així isolada, semblava que només era un acte de rutina. Però, en realitat, és el primer pas després de l'entesa darrera; era l'entrada a la normalitat. Per això resulta més desconcertant que el canonge Puig —que se serveix a bastament de l'aplega catedralícia— només es fixés en el document trans• crit en últim lloc i immediat als altres que formen el conflicte, en la seva darrera etapa. Cal esperar que si un dia s'investiguen més a fons els documents con• servats, tant de Sant Cugat com del Bisbat i de la Seu, es trobin d'altres testimonis del conflicte i que s'estenguin també a d'altres anys. Però pel quadre sinòptic assenyalat, consta que hi hagué fortes discussions, amb in• tervenció d'arquebisbes, delegats pontificis i el mateix Papa, globalment en dues temporades que duren, respectivament, 32 i 40 anys: de 1089 a 1121, i de 1211 a 1251. D'abans, i que esmentin la qüestió de llibertat i exempció del monestir, sols es troben tres butlles papals generals, del primer quart del segle XI (Silvestre II, 1002; Joan XVIII, 1007, i Benet VIII, 1023)u. I després de 1251, la pràctica pacífica i normal dels acords.

1. — Qüestió per l'elecció d'abat entre monestir, bisbe i abat de Tomieres. 1089 - 91

La primera de les dues temporades de conflictes, no és homogènia, ni tampoc la raó immediata n'era l'exempció. Les lluites es produiren per

14. PERAY —veure apèndix V—, en la pàgina 114, anota també una butlla de Gregori VII, del 1080: però en la pàg. 130 parla d'una carta de Gregori IX, de 1233. KEHR i RIUS la deixen en aquesta data. Ara bé, PERAY no erra en significar la volun• tat de Gregori VII de posar sota el dret de Sant Pere el monestir de Sant Cugat. En efecte, consta que Urbà II, en carta de 1091-92 al bisbe de Barcelona, li fa saber la consagració del nou abat i li demana que l'ajudi a la restauració, i que ell, el Papa, procurarà de ratificar els privilegis «sicut beatus predecessor noster Gregorius papa VII, bone memorie, muniverat et etiam eximerat cenobium antedictum, sicut in suis reges- tris siquidem continebatur». Al Cartulari, però, no se'n troba altre rastre.

32 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL altres motius, sempre connexes, això sí, amb la subjecció del monestir a alguna autoritat. Cronològicament es manifesten de 1089 a 1091, i du• rant el 1117. Pel que més avall es recull sembla que el problema de fons restava ja ben aclarit, vers el 1091, però el retorn posterior indica prou que només es tractava de solucions particulars, per a cada situació, passada la qual es retorna sobre el problema de llibertat o subjecció. A la mort de l'abat Pere, el 1089, s'escolen dos anys sense aconseguir la normalitat en ei monestir15. Aleshores intervé l'abat de Tomieres, Fro- tard, imposant una solució dràstica i il·legal: treu tots els monjos del monestir, i n'hi posa de forasters, tal vegada, sota la direcció del monjo Sanç, «culpable de tota la discòrdia» lc. Per altra banda, el bisbe de Barcelona, Bertran, està de part dels monjos propis, que tenen per cap un tal Berenguer (segurament el ma• teix que al final serà elegit abat). El Papa ordena a Frotard que «Beren- gario et ceteris expulsis fratribus locum ipsum integro jure restituas» 11. També, encara que amb poca força i ressò hi prenen part els monjos de Sant Víctor de Marsella, del cantó episcopal18. La lluita s'allarga una mica (Urbà II escriu que el conflicte és «inter episcopum et monachos expulsos atque abbatem Tomeriensem», o bé «causa illa tam diutius inter te (el bisbe) et Tomeriensem abbatem de Sancti Cucuphatis cenobio agitarà», el 1091 "), tot provocant la interven• ció del Papa, que adés vol que els protagonistes vagin a Roma, adés promet que en fer un proper viatge podrà atendre la qüestió personal• ment, per trametre al final uns legats20. Mentrestant el mateix Papa ordena a l'abat de Tomieres que tregui els monjos intrusos i que ajudi Bertran, bisbe, a retornar a la seva Seu 21. Malgrat la renovació d'aquest precepte de 1089, la cosa no s'acaba fins ai judici tingut a Sant Gil, el 8 de juny de 1091, davant el legat apostòlic Amat, arquebisbe de Burgos, i Huc, bisbe de Grenoble. En resum, sentencien que ni el bisbe de Bar-

15. PERAY, pàgs. 114-5. 16. RIUS, Cartulari, núm. 734; en el judici de Sant Gil, de 1091, l'abat de To• mieres no pot presentar cap document que li comissionés el dret d'intervenció, cf. núm. 741. 17. Cartulari, núm. 736. Per manera de citar el Cartulari vegeu l'apèndix V 18. Cartulari, núm. 741; és el judici de 1091. 19 Cartulari, núm. 740 i 743. 20. Per les intencions Papaís vegeu, entre altres, el núm. 744 del Cartulari. 21. Cartulari, núm. 736. JOSEP BAUCELLS I REIG

celona ni l'abat de Tomieres no tenen cap dret sobre el monestir de Sant Cugat; a més, el segon treurà els monjos importats, permetrà que re• tornin els expulsats i elegeixin abat, segons la regla de sant Benet22. En retornar els monjos antics, també es renova la influència del bisbe. Per això, i per tal com el Papa comissiona la vigilància de la bona marxa de Sant Cugat a l'abat de Tomieres, li escriu dient-li que el deixi actuar i que, amb els comtes de Barcelona, atenguin la restauració espiritual i material del monestir. Al mateix temps, li fa saber que ell ha consagrat el nou abat elegit lliurement pels monjos, Berenguer Folch23. Vers el 1099, un altre Papa, Pasqual II, novament haurà de recordar a bisbe i abat que no es fiquin per res en les coses de Sant Cugat, puix no hi tenen cap dret, i que el segon hi retorni la documentació manllevada anteriorment 'M. Per tant, la causa no era pròpiament amb el monestir, sinó entre el bisbe de Barcelona i l'abat de Tomieres sobre el monestir. Ara bé, com que ambdues autoritats hi volen intervenir per dret, la documentació conservada també ho especifica molt bé (sobre aquest assumpte, de 1089 a 1091, en el Cartulari hi ha 12 documents números 734 a 745, inclu• sivament, dels quals 9 són cartes del papa Urbà II, una de l'arquebisbe de Narbona, núm. 734, una nota sobre la subjecció a la Seu Apostòlica, núm. 738, i el judici de Sant Gil, núm. 741). De primer antuvi el Papa ja diu que Sant Cugat «sui juris est», i que per treure tot dubte ja un legat, segons testimonis i sentència, havia obtingut del bisbe i de l'abat que el monestir era de l'Església Romana. Ultra això, insisteix altra ve• gada el judici de Sant Gil —«juris beati Petri»—, i una carta posterior del Papa també afegeix que no sols el bisbe (el mateix val per l'abat) no hi té cap dret, sinó que ni «quicquid auctoritas canonum episcopum in monasteriis habere decernit». (El conjunt de cites «ad hoc» de dits documents va aplegada a l'apèndix VI). També es interessant la reunió de Sant Gil, perquè és la primera vegada en què les parts aporten tota la documentació favorable a la seva causa. Per al monestir les citades tres butlles. Per al bisbe, el precepte origen de les seves pretensions i exercici pràctic de jurisdicció. En enda-

22. Cartulari, núm. 741. 23. Cartulari, núm. 742, 743, 744 i 745, de l'any 1091 i de 1092, possiblement, els dos últims. 24. Cartulari, núm. 779-

34 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL vant, no es troba esment del mateix, però sí la seva conseqüència efectiva i actual tostemps. Es tracta del diploma de Lluís el Balb, estès a petició de Frodoí, bisbe, a favor de l'Església de Barcelona, l'any 878. En la part dispositiva del present cas diu:

Et ad ipsam ecclesiam (entitat que inclou bisbe i capítol, com es remarca més avall) concedimus, et per hoc praeceptum nostrae auctoritatis confirmamus... et domum S. Cucufatis, et S. Felicis ad locum Octavianum cum aprisionibus et adjacentiis et omnibus ibidem pertinentibus, sicut Ostofredus abba per praeceptum tenuit25.

Els legats en aquesta reunió entenen que aquesta donació no té força de subjecció. Diuen així:

Decreverunt namque prefati judices, ut, quia monasterium s. Cucuphatis privilegia data a beato papa Silvestro et beato Benedicto et aliorum pontificum Romanorum exempcionem et meram libertatem habebat, quod nulli iuri et dicioni subderetur, Barcinonensis episcopus nil in eo per alodium vel dominium sue ecclesie sive per preceptum Ludovici, quod pretendebat, ulterius requirat neque tui- cionem, ordinacionem, subieccionem aliquam vel etiam consecracio- nem vel quicquid auctoritas canonum episcopum in monasteriis habere decernit; immo nil habeat vel optineat in eisdem 22.

Així mateix, la promesa d'enfortir encara més la llibertat i exempció de Sant Cugat enfront del diocesà i d'altres autoritats feta per Urbà II (anys 1091-92), la compleix l'I de desembre de 1098 per la butlla «Pie postulatio». Val la pena de recollir la nota que sobre aquest document és copiada al Cartulari, tot treient-la dels registres del Papa. És prou clara per ella mateixa i resumeix la qüestió a la data; amb fórmula clàs• sica, l'exempció s'estén a tot.

Hoc tempore datur priviiegium debite libertatis exemptionis, tam in capite quam in membris monasteriorum et omnium ecclesiarum clericorum et decimarum monasterio s. Cucuphati2G.

25. Espana Sagrada, XIX, RAH, Madrid, 1859 2, apèndix XIII, pàgs. 458-460. 26. Cartulari, núm. 774.

35 JOSEP BAUCELLS I REIG

2. — Conflicte en temps de Sant Oleguer

Escassament havien de passar vint anys perquè es comprovés l'eficà• cia d'aquestes afirmacions rotundes. Sorgí llavors per primera vegada —almenys, registrada fins ara— la discussió sobre drets i jurisdiccions en• tre el bisbe i l'abat de Sant Cugat. Amb tot tampoc no s'entra de veritat en la matèria principal, sinó de retop per causes particulars. En aquest cas, és decisiva la intervenció del legat papal, cardenal Bosó, de qui surten dos documents, un dels quals és favorable al bisbe i l'altre a l'abat; per tant, es conserven en un o altre recull de «Cartes». Segurament del temps de l'actuació de Berenguer Folch, en el canvi de segle, com a abat de Sant Cugat i bisbe de Barcelona alhora, daten les arrels de les disputes següents. També hi contribuí l'esmentada butlla d'Urbà II en assenyalar com a pertinença del monestir la parròquia de Cas• tellar, per anar unida amb Sant Llorenç del Munt, però que després fou retornada al bisbe Ramon Guillem, i represa més tard. Als dotze mesos d'ésser consagrat, sant Oleguer arriba a una solució amb l'abat Roland Oliver. Ambdós s'havien conegut en el darrerament celebrat concili Late- rà, que, en els seus articles, els urgeix a establir bé la situació de certs monjos. Per resoldre les diferències es posen sota l'arbitratge del legat cardenal Bosó, dels bisbes de Girona (Berenguer) i Vic (Ramon) i d'al• tres personalitats, reunits al claustre de la catedral de Girona el 23 d'abril de 1117. Les disposicions preses afavoreixen la jurisdicció epis• copal sobre un cas de dret i competència de sagraments i sobre Castellar. També afegeixen

— iudicatum, est de fontibus quod amodo non habeantur in ecclesia monasterii beati Cucuphatis — et clerici tenentes curam animarum et ministerium christianitatis in ecclesiis beati Cucuphatis non ingrediantur, neque inde expellan- tur absque consilio et licentia barcinonensis episcopi et — ut monachi sol i habitantes in ecclesiis redeant ad monasterium suum.

La penúltima clàusula, sobretot, contrasta amb l'afirmació estampada més amunt. L'exempció assenyalada, per tant, a judici d'alguns no arriba tan enllà com sembla a primera vista. Fins l'esmentat legat dubta de prendre altres ordinacions, que serien de més importància, davant la resistència dels monjos, que al·leguen posseir privilegis. Per això determina:

36 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

De ceteris querimoniis quos barchinonensis episcopus habeat adversus prefatum abbatem et monachos de quibus prefati monachi dicunt se habere privilegia iudicatum est ut constituto tempore cum eisdem privilegiis veniant ante dominum cardinalem parati facere iustitiam eidem episcopo 21.

Segurament posterior a la sentència anterior —la data no es consigna en el document, però per crítica interna Kehr i Rius li assenyalen l'any 1117, quan el cardenal ja era fora i potser sant Oleguer es trobava a Roma (1118) —hi ha la carta enviada pel mateix legat urgint els bisbes de Girona i Vic i l'ardiaca de Barcelona i canonges que facin retornar uns béns del monestir, apropiats per uns particulars. Aprofita, també, per recordar-los (són els mateixos prelats del judici de Girona) que Sant Cugat amb totes les seves pertinences «beati Petri juris esse proprium». Però, i sense altres antecedents, continua: «et antiquitus possedit immediate fraternitas vestra». Per primera vegada en aquest aplec surt la fórmula de l'entitat capitular, a la qual és reconegut un dret històric sobre el monestir. En el suposat d'abans i en absència del bisbe el cap era l'ardiaca; per això la carta va adreçada a «P. Archidiachono barchinonensi et ceteris eiusdem ecclesie canonicis», incloent els dos elements de la denominació primera: «Canònica». Tanmateix aquesta referència a una dependència i subjecció antiga, més que una cita històrica, equival a un cert reconeixement de la realitat present. Suposa, també, de part del cardenal Bosó, que continua dubtant i no sap ben bé què decidir28. A semblança de l'acabament de les qüestions de finals de la centúria anterior, aquest cop també fineix amb la promulgació d'un document papal solemne a favor de Sant Cugat. L'abat, vist el caire contrari del Judici de Sant Gil, procurà de menar el problema vers el camí més fressat i beneficiós, estalviant els tràmits enutjosos i llargs d'una sentència curial romana. Ell o els emissaris retornen de Roma amb una nova butlla, confirmatòria de les anteriors. En total, són cinc les butlles aconseguides fins aleshores: 1.a : Silvestre II, «Quoniam concedenda», desembre de 1002; 2.a : Joan XVIII, «Quoniam concedenda», novembre de 1007;

27. Arxiu Capitular de Barcelona, Liber IV Antiquitatum (per les altres cites, el número del volum i les inicials L A) 204, núm. 467; publicada en PUIG, ap. XLIII, pàg. 413¬ 28 Cartulari, núm. 838.

37 JOSEP BAUCELLS I REIG

3.a : Benet VIII, «Quoniam concedenda», gener de 1023; 4.a : Urbà II, «Pie postulatio», 1 de desembre de 1098, i 5.a : Calixte II, «Religiosam vitam», 14 de febrer de 1120.

Com en casos similars, les cinc són molt iguals, i es repeteixen gairebé paraula per paraula, només allargant la llista de propietats i alguns altres detalls, explanadors de conceptes ja esmentats o introduïts recentment per les lluites i qüestions immediates. Prenent per base la darrera, els punts principals sobre l'exempció i la llibertat del monestir són els següents:

— ad ius et propietatem sancti Petri nullo medio pertinere dinoscitur. sub beati Petri et nostra protectione suscipimus, et presenti scripti privilegio communimus. (Semblant en Urbà). prefatum monasterium tam in capite quam in membris, et quascumue possessiones, et quecumque bona in presenti possidet, vel adquisi- turum est, firma ei et integra sub iure et dicioni beati Petri, pleno iure, perpetuo conserventur. — ut nullius alterius iurisdictioni submitatur, nisi sub tua tuorumque successorum in perpetuum. (Propi de les tres primeres butlles, i que usen les fórmules anteriors). — decimas quoque et primitias oblationes, defunctiones, redditus ad monasterium pertinentes... nos in perpetuum cum omnibus supradictis usibus omnino quietas, integras et inmunes conservari cen- semus. (Semblant en les altres butlles). — statuimus vero, ut nullus unquam regum, nullus episcoporum, nullus hominum in quolibet ordine et ministerio constitutus, audeat moleste causas eiusdem monasterii incumbere, nec homines illorum per ullam causam distringere. (Igual en totes). — sepulturam eiusdem loci liberam omnino esse decernimus, ut eorum qui illic sepeliri deliberaverint, devotioni et extreme voluntati, nisi forte excommunicati fuerit nullus obsistat. (Igual, Urbà). — obeunte te, nunc loci eius abbate, vel tuorum quolibet successorum, nullus ibi qualibet surreptionis astúcia preponatur, nisi que fratres, communi consensu, vel fratrum pars consili sanioris, secundum Dei timorem et beati Benedictí regulam elegerint. Electus autem a diocesano episcopo consecretur... (gratis i sense condicions, sinó ho farà el Papa o qualsevol bisbe). (Semblant en les cinc, menys la condició de <;fratrum pars consili sanioris», pròpia també d'Urbà). — ídem autem de ordinacionibus fratrum clericorum suorum, de crismate, de oleo, de altarium sive basilicarum decernimus consecra- tione. (Comú amb Benet i Urbà).

38 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

— statuimus quod abbas possit clericos suos interdicere, corrigere, et excommunicare, si causa eminens extiterit, Deum tamen pre oculis habendo. — baptisma vero assuetum monasterio et suis ecclesiis confirmamus. — et si abbas vel monachus vel qualiscumque clericus vel laicus ipsius monasterii, et suis eclesiis, ab archiepiscopo, vel a diocesano episcopo vel a quibuscumque presulibus vel personis ecclesiasticis iuste vel iniuste interdictus, vel excomunicatus fuerit, a nostra apos• tòlica auctoritate omnino exinde permaneat absolutus. (Semblant en Benet). — decernimus itaque, ut sicut idem monasterium cum membris suis specialiter beati Petri iuris et propietatis existit, et in eo hactenus est observatum, nulli nisi Romano Pontifici fas sit ipsum interdicto supponere, aut excommunicationis vinculo innodare. — ad iudicium autem huíus a sede apostòlica prestite proteccionis et debite libertatis, pro ecclesia s. Paul i singulis annis bizantium unum Lateranensi palatio persolvetis. (Igual en Urbà)29.

Si certs punts són confirmació d'anteriors, d'altres (per exemple, la concessió de tenir les fonts baptismals) són contraris, almenys, a disposi• cions del judici tingut al claustre de Girona. També la manera de pro• duir-se, serà motiu de nous conflictes. Tanmateix el ressò o la importància d'aquesta butlla papal exempcionària, es mesura més pel cas que se'n feu anys després, que no pas immediatament. De tota manera, de mo• ment les lluites no reviscolen; més aviat tot indica plena victòria per Sant Cugat. Tant és així, que per la mateixa raó o per altre document desconegut o avinentesa ignorada, el bisbe sant Oleguer, en carta a l'abat Roland, de 3 de novembre de 1121, li concedeix

cum assensu cànonicorum meorum Barchinon. ... quartam partem decimarum, et mortuorum, ad episcopum pertinentem in ecclesiis S. Cucufatis, et vestris, ac monasteriis, et decimas, extra parochias ad vos pertinentes, quas hactenus, quasi ex auctoritate canonum, a vobis requirebam 30.

29- Les cinc butlles es troben en els números 382, 412, 486, 774 i 849, res• pectivament, del Cartulari. 30. Cartulari, núm. 858; Espana Sagrada, XIX, ap. XIX, pàg. 470; traducció en PUIG, pàgs. 143-44.

39 JOSEP BAUCELLS I REIG

Per la manera de parlar, no es desentén del monestir ni nega de tenir-hi jurisdicció, sinó sols esmena certs detalls de la seva reclamació, ja que en el fons està convençut de la seva legitimitat i dret. Tanmateix la pau i entesa pràctica entre monestir i bisbe perdura du• rant noranta anys. Altrament Campillo explica el parèntesi, allargant-lo fins al 1247 (desconeix la qüestió de 1216), en dir que la lluita continua• va davant els delegats apostòlics, però el bisbe de Barcelona posava difi• cultats per trobar la solució, mentre els papes foren de l'ordre benedicti• na :". Cert que en els fets de 1216 no hi intervé el Papa. Amb tot, més endavant es nota i percep prou que el prelat fa passar temps, mentre no cregui que les circumstàncies li són favorables.

3.—Lluites darreres. De 1211 a 1251

Entre dues prestacions «d'obediència canònica i deguda reverència», s'escolen 40 anys de lluites entre l'abat de Sant Cugat i el bisbe de Barce• lona. Cal advertir que, tal com vàries vegades s'ha senyalat, i un escriptor del Capítol subratlla en els mateixos folis dels Libri Antiquitatum que transcriuen aquesta qüestió i en les rúbriques, el prelat actua i té sempre al seu costat els canonges; així rememoren la primitiva fórmula i entitat eclesiàstica barcelonina: la «Canònica». També en algunes escriptures (en la darrera de Sant Oleguer es diu: «abbati, et cuncte congragacioni tue tibi subdite») es parla d'un abat i monestir. Per això, potser seria millor dir abat i monjos, bisbe i canonges. Amb paraules de la sentència de Mestre Joan, de 1247, la matèria de discussió d'aquest període es «súper subiectione ac exemptione dicti mo• nasterii, ecclesiarum, membrorum ac ipsius hominum». Es tracta, per tant, de destriar i de jutjar l'essència mateixa de totes les lluites anteriors: si l'abat i el monestir estan d'alguna manera subjectes al bisbe; quins drets hi pot tenir aquest i a quines coses s'estén, cas de tenir-n'hi (en la repetida expressió hi entren monjos, clergues, esglésies i béns, siguin on siguin). I en aquesta etapa màxima del conflicte cada part, com era de preveure, addueix totes les proves documentals i testimoniatges de què pot disposar (i que no són altres que els que hem anat veient).

31. CAMPILLO, Speculum Officialatus, 332v, núm. 12.

40 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

Pel que diuen els episcopologis, Pere de Cirac, bisbe de Barcelona, era un home d'empenta, d'energia i gran defensor dels drets episcopals enfront dels monestirs. Tal vegada basant-se en escriptures o antecedents ara desconeguts, va pretendre i va aconseguir que l'abat Berenguer de Santa Oliva li prometés obediència, a finals de maig de 1211. S'hi afegí, però, una circumstància, que no es dóna en les altres mostres; repeteix la promesa, un mes més tard, davant els canonges, a la sala del claustre de la Seu32. Poc després, ambdós protagonistes moriren. Amb tot l'acte realitzat deuria deixar un regust agre en la comunitat de monjos, i que faria néixer un ressentiment; ambient propici a la discussió. La part principal la continua, amb força, el següent bisbe, Berenguer de Palou. Arriba a un primer acord amb l'abat, Ramon de Banyeres. Ambdós signen documents el 10 de desembre de 1216, tot nomenant procuradors per tal que determinin sobre uns punts de discòrdia: l'obe• diència exigida pel bisbe i pel Capítol, la subjecció del monestir i d'al• gunes esglésies i d'altres coses. La comissió nomenada —tres monjos de Sant Cugat i un de Ripoll (noteu que un d'ells, Pere d'Amenys, firmarà com abat l'últim acord de mig segle), i tres canonges de la Seu— estableixen una «compositio» o concòrdia el dia 8 de gener de 1217. L'acord diu:

— abbas cenobii sancti Cucuphatis et omnes successores eius in perpetuum gratis et spontanea voluntate faciat barchinonensi episcopo et successoribus suis manualem et debitam obedientiam et — promitat eidem cànonicam reverenciam... — et quod abbas et successores sui et monasterium sancti Cucuphatis in perpetuum subsint barchinonensi ecclesie, tamquam matri, et episcopo, (...) tamquam suo diocesano.

Ei mateix dia l'abat compleix la seva part immediata. L'endemà (pot• ser en recompensa de les concessions), el prelat correspon tot lliurant-li diverses esglésies, exempció de quísties —tret del cas d'expedició a Espa• nya i a Roma—, i cobrament disminuït amb motiu de la visita pastoral. Actes, els últims, que denoten un desig de bona harmonia; i l'espai de temps transcorregut entre tot —un mes—, un ambient de pau i de

32. LA IV, 218, núm. 493; publicada en PUIG, ap. XCI, pàg. 436, i Cartu• lari, núm. 1282.

41 JOSEP BAUCELLS I REIG concòrdia. Ara bé, alguns punts importants de disputa (per exemple, la situació jurisdiccional dels clergues de les esglésies subjectes al monestir), resten al marge; també alguns extrems de la «compositio», posen més foc al conflicte: així, obligar d'antuvi que l'abat i monestir perdin tot dret «renunciando expressim et ex certa sciencia omnibus privilegiis, si qua habent, que quantum ad hec possent facere barchinonensi episcopo vel eidem ecclesie aliquod preiudicium vel gravamen», és massa atrevit, i fonamentar les reclamacions episcopals «quia invenimus ab antecessoribus suis (els abats) hec esse facta», un argument prenyat de possibles discus• sions, malentesos i trencament de contractes. (Apèndix VII). Tenint en compte uns antecedents semblants, no és gens estrany que el monjo Pere d'Amenys, elegit ja abat —exerceix ja pel setembre de 1232 33—, iniciï, o almenys continuï amb interès unes gestions prop del Papa. No aconsegueix cap butlla ni document general al seu favor, com els seus antecessors, però arrenca de Gregori IX una disposició ma• nant als abats de Fontfreda, Ripoll i Sant Benet de Bages que de primer s'assabentin de la qüestió, i en cas de confirmar-se, que facin desistir el bisbe de Barcelona d'obligar, al seu albir, l'abat de Sant Cugat a prestar-li obediència i reverència, ja que indegudament usurpa una jurisdicció, per tal com el monestir és de dret i propietat de la Seu Apostòlica;u. Ara bé, el to de la carta —molt cautelós—, els termes concisos en què és redactada i el fet que es limitaren a un sol aspecte del problema —encara que fonamental— no plau a ambdues parts. A més si fins ara a Roma es movien els procuradors del monestir, tot seguit el prelat co• mença les seves gestions, enviant fins i tot més endavant un representant exclusiu en defensa de la seva causa. Certament, el temps era més favo• rable a la subjecció, i ja havia passat l'època bona d'obtenir exempcions i llibertats de la Cúria Romana (la darrera butlla a favor de Sant Cugat és de cent anys abans). Amb tot, calia saber escollir el moment més oportú. Atenent el fet que la iniciativa de la qüestió procedeix de l'abat, i que en un principi només és ell qui es mou, els curials s'inclinaven a donar-li la raó; coneixien només un aspecte del conflicte. Per obviar aquest desavantatge visible, el procurador episcopal Bernat de Pinells, se les enginya per posar dificultats, entrebancs i d'altres qüestions secundà-

33. PERAY, pàg. 129. 34. Cartulari, núm. 1314.

42 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL ries, i fins i tot despreciant severes amenaces s'absenta de Roma, malgrat que els tràmits informatius de la qüestió estiguin en mans d'auditors cardenals. Més ben dit, davant l'eficàcia nul·la de la darrera carta papal, l'abat, per mitjà dels seus procuradors i amics romans, aconsegueix que la causa tiri endavant. Per tal de salvar les dificultats esmentades i amb l'aprovació del Pontífex, obren l'expedient per un procediment no nor• mal: «ad modum inquisicionis». En són auditors el cardenal de Santa Sabina, de primer (de recent i pregona actuació en Catalunya), i, una vegada mort, el cardenal Esteve, titular de Santa Maria de Transtevere, es• criví el primer dues cartes durant l'agost de 1237, i al març següent una l'altre delegat. Els quals, davant la barrera infranquejable de la tècnica i pràctica retardatòria del representant del bisbe, no sols no arriben a cap conclusió, sinó que, cansats i fastiguejats, acaben retornant la qüestió al Papa Llavors Gregori IX entén que per aquest camí no aconseguirà res. Per això, amb data 26 de maig de 1238, escriu a l'arquebisbe electe de Tarragona, al bisbe de Vic i al paborde de Tarragona, a fi que facin saber al bisbe de Barcelona l'estat actual del conflicte, i al mateix temps els delega per tal que rebin informació del cas. És a dir, cal estudiar bé la qüestió incoada per l'abat, i continuar-la, però deixant de banda el siste• ma emprat fins ara:

Nos processum iudicum predictorum, iusticia exhigente, cassa- vimus, cum intencionis nostre non fuerit, ut omisso iuris ordinis per inquisicionis modum procederetur in negocio memorato. de tal manera que o bé faran que en l'espai de dos mesos el bisbe contesti al «libellum» —i aleshores els delegats trametran els documents al Pa• pa—, o bé dintre el temps que li assenyalin enviï dos procuradors a Roma, «ut prepositis diffugiis possint negocium secundum iuris ordinem termi- nari». Ara bé, tenint en compte les apel·lacions i subterfugis emprats fins ara, ha de pagar a l'abat de Sant Cugat 100 lliures «Turonenses» per les despeses i molèsties que li ha ocasionat. Aquesta carta és molt interessant per tal com resumeix la seva anterior, les tres esmentades dels cardenals i l'estat de la qüestió35.

35. Cartulari, núm. 1342.

43 JOSEP BAUCELLS I REIG

El termini assenyalat s'allargà una desena d'anys. Ultra el conjunt de raons precedents, s'hi ajuntà l'absència del bisbe motivada per la recon• questa de València, el llançament d'interdicte contra el monestir, i la mort de bisbe i papa el mateix any 1241. També una sèrie de motius interns retardaren dos anys l'elecció de nou prelat36. Mentrestant, però, els esmentats Delegats —anomenats jutges a la documentació posterior—, porten a cap una investigació molt completa. Així s'arribà a la conclusió en temps del Papa Innocenci IV, del bisbe fra Pere de Centelles, i de l'abat fra Pere d'Amenys, en la reunió tinguda al castell de Sant Just, a Lió. Foren procuradors el monjo Elias i el clergue Guillem de Rovira. Essent la discussió sobre la subjecció i exempció del monestir —com ja hem vist— les dues parts aportaren documents i proves pertinents:

abat: privilegia romanorum pontificum, sentenciam delegatorum judicum, et alia documenta, prescripcionem vero seu privilegiorum usum per testes. bisbe: quod abbas ipsius monasterii ad sinodum ipsius venerit et quod barchinonensis episcopus, qui pro tempore fuerat, alia exercuerit in predictis que non consueverunt episcopi in exemptis monasteriis exercere.

El Papa encomenà la qüestió a Mestre Joan Astense, capellà i auditor general de Causes del Palau Pontifici, qui donà sentència en el lloc esmen• tat el dia 21 de juliol de 1247. A la vista del «libellum» i resposta, i atenent les proves, dicta que

cum per ea que fuerunt proposita et ostensa abbas ad plenum exempcionem in predictis non probaverit, prenotatus barchinonensis episcopum, de eiusdem domini Pape speciali mandato, duxi a peticione eiusdem sentencialiter absolvendum, per diffinitivam declarans sen• tenciam : — dictum monasterium barchinonensi fore episcopo tanquam suo diocesano subjectum. Ita tamen quod preter procuracionem, racione visitacionis debitam, nichil amplius in eodem monasterio habeat vel exigat aliquo tempore barcinonensis episcopus temporale. — Venim quod dictus abbas per privilegium Benedictí et alia do• cumenta sufficienter probavit ut chrisma, sanctum sanctificacionis

36. Cf.. PUIG, pàgs. 200-201.

44 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

oleum, consecracio altarium, monachorum, clericorumque ordinacio a quibuscumque presulibus fuerint postulata tribui eis gratis debeant et concedí, et — quod si episcopus, ad cuius diòcesis locus pertinet gratis ordinare electum noluerit in abbatem, a romana matre ecclesia vel a quocumque voluerit episcopo auctoritate apostòlica libere ordinetur. — ac quod barchinonensis episcopus, prout ex sensu privilegiorum, documentorum eciam aliorum et verbis satis aperte colligitur in abbatem monasterii antedicti, monachos, clericosque ipsius, ferendi ex causa aliqua excommunicacionis sentenciam, nullam habeat potestatem. — Probavitque eciam quod ídem episcopus in ipsius monasterii homines nullam jurisdiccionem habere debeat temporalem. similiter eciam de ipsius domini pape speciali mandato difíinitive •decerno abbatem et monasterium in. predictis gaudere omnimoda libertate súper hiis, perpetuum silencium eique episcopo imponendo. Decerno eciam irritum et inane si quid aliquo tempore contra predicta omnia vel aliquid predictorum a barchinonensi episcopo casu aliquo extiterit attemptatum 37.

A fi de donar la màxima força jurídica a l'acabament d'una lluita tan llarga, Innocenci IV envia al bisbe de Barcelona la butlla «Ea quae», datada a Lió dos dies després, confirmant la sentència, i tot incloent-la en el procés. Ara bé, si en el fons i en la part essencial tots hi estan d'acord, de grat o no, en donar-li compliment l'executor, l'arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat, reneix novament la discussió. Als del monestir els sembla que estén fora de mida la subjecció, en incloure-hi totes les esglésies de domini de Sant Cugat, i ningú no veu clar certs extrems de la sentència; amb això entenen que cal retornar sobre punts dubtosos de la declaració i interpretació. Tanmateix, cansats de tant de discutir i d'esmerçar, es com• prometen a subjectar-se a l'arbitratge del mateix executor i prometen que qui no s'hi avingui pagarà 200 morabatins. Finalment, després d'escoltar Arnau de Fo no llar i Guillem de Castlarí, monjos i procuradors de l'abat i monestir, i, de part del bisbe i església de Barcelona, Guillem de Rosanes, canonge, i Guerau de Vilafranca, l'ar• quebisbe dicta laude arbitral, en la cambra del castell de Tarragona, el 26

37. Vegeu, per les cites, l'apèndix VIII.

45 JOSEP BAUCELLS I REIG d'abril de 1251. El document conté la còpia del compromís citat i l'exe• cució primera. La part pròpia diu així:

Nos igitur Petrus, Dei gràcia Terrachonensis archiepiscopus, de consensu parcium arbiter electus, prefato Petro abbate, et Arnaldo de Funeilario et Guillelmo de Castlairino, monachis et procuratoribus eiusdem abbatis et monasterii, necnon et Guillelmus de Rosanis, canonico barchinonensi, et Gerardo de Villafrancha, procuratoribus episcopi et ecclesie barchinonensis, in nostra presencia constitutis, inspecta sentencia dicti Magistri Johannis et confirmacione domini Pape, inspecta eciam declaracione per nos facto, arbitrando, pronunciamus sentenciam dicti Magistri Johannis, cum transierit in rem iudicatam fore, exequcioni mandandam, mandantes partibus quod, universa et singula que in ipsa sentencia continentur, perpetuo inviolabiliter observent. Verum quia abbas et monasterium Sancti Cucuphatis et episcopus et ecclesia barchinonensis reputant se gravatos súper quibusdam verbis in nostra declaracione contentis, declaracionem nostram de voluntate parcium in vis, que inferius conti• nentur, duximus revocandam. Statuentes quod abbas et monasterium recipiant oleum sanctum, crisma, consecraciones altarium, ordinaciones monachorum et clericorum, scilicet, Sancti Petri de Octoviano, a quocumque episcopo voluerint, prout in sentencia domini Pape continetur. ítem quia episcopus et barchinonensis ecclesia reputant se gravatos in eo quod diximus in declaracione nostra, quod in ecclesiis dicti monasterii Sancti Cucuphatis episcopus nichil exigeret temporale, declaracionem nostram in hoc articulo emendantes, de voluntate par• cium, statuimus quod, episcopus in ecclesiis predicti monasterii Sancti Cucuphatis, plenam habeat iuris dic donem, sicut in aliis ecclesiis sue diòcesis sibi a canonibus est concessum. Salvo iure representandi ipsi abbati et monasterio in ecclesiis monasterii supradicti, excepta ecclesia Sancti Petri de Octoviano et clericis eiusdem quibus idem privilegium reservamus quod predicto monasterio per domini Pape sentenciam est concessum, et per nos postmodum declaratum, in qua eciam eccle• sia ius representandi eidem abbati et monasterio reservamus. In aliis autem declaració nostra in suo statu remaneat, exceptis hiis in quibus est superius revocata. In supradictis vero, secundum formam superius comprehensam, episcopum et abbatem, et procuratores utriusque par• tís, ad invicem condempnamus. (La datació és : VI kalendas Madii, anno Domini MCCL primo, in camera Terrachonensis archiepiscopi, in castro suo apud Terrachonam. I signem:) Presentibus venerabili A.. Dei gràcia, episcopo Valentino; G. Vitale, G. de Solerio, Johanne de Gardia, A. de Galba, P. Arberti, et P. Canali, pbro., et aliis quam-

46 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

pluribus. — Ego Petrus, sancte Terrachonensis ecciesie archiepiscopus, subscribo. — Ego Guilelmus Vitale, subscribo. — G. Ferrarius de Podio Alto, scriptor. — G. Vitalis, officialis domini archiepiscopi, hoc scripsi(t) 37.

Encara que el precedent document signi el darrer, cronològicament, pot ésser considerat com a colofó de tota la qüestió i disputa, Tacte d'obe• diència i reverència que va fer l'abat al bisbe, el 4 de febrer anterior. La llarga llista —i no els esmenta pas tots— de testimonis, i la dignitat d'alguns, posa en evidència la importància i el ressò del fet. En aquest cas, també com en el primer, a la fórmula ordinària se n'afegeixen d'altres. Ara, però, les clàusules noves tendeixen a indicar bé el seu significat, puix el condicionen o, millor anoten els límits i l'extensió de la citada prestació: «salvis regula et ordine beati Benedictí, et salva sentencia inter abbatem et monasterium nostrum et vos et ecclesiam barchinonensem lata per Magistrum Johannem Astensem, domini Pape Innocencii Quarti subdiaconum et capellanum, de speciali mandato eiusdem apud Lucdu- num, et salvis eciam declaracionibus omnibus per dominum Petrum, Terrachonensem archiepiscopum, supra dicta sentencia postmodum sub- secutis» 3T.

* # #

Per tant, en definitiva, el monestir perdé les pretensions d'exempció i llibertat total. Algunes coses, certament, obtingué, però no ultrapassen el redós del monestir —puix sols inclouen aquest i la veïna església parro• quial de Sant Pere Octavià. Potser el punt més important a favor seu consisteix a no haver de pagar res, llevat de la «procuratio» per raó de visita pastoral. Altrament, resten ben reconeguts els drets jurisdiccionals episcopals. En efecte, a través de cada nova etapa de conflictes es presen• taren nous aspectes, que cadascú pretenia. La documentació papal —so• bretot les butlles— és molt generosa i estén la seva protecció a tot el que li demanen. En contra, es presenta una pràctica continuada d'exercici de dret episcopal, al principi del qual cal veure el precepte del rei franc. Prova, aquesta, que en els judicis té molta força i pes. Els resultats abo• quen constantment a una alternativa de concessions. Al final, s'estableix un equilibri, però més en els detalls que en el nucli principal. El bisbe de

47 JOSEP BAUCELLS I REIG

Barcelona és el diocesà del monestir de Sant Cugat, en tot el que el dret li concedeix i les sentències especifiquen. En d'altres mots, li està subjecte de manera efectiva.

# ^ #

4. — Pràctica durant el segle XIV

La pràctica posterior va comprovant l'entesa. En la resta de l'Edat Mitjana i en el primer segle de la Moderna no es registra cap símptoma de conflicte. Al contrari, els llibres de Visita Pastoral —com s'ha dit al principi— esmenten l'exercici de la jurisdicció en aquelles coses que de• terminaren el laude final. Així es constata que el bisbe visita les parrò• quies unides a Sant Cugat, de les quals el monestir manté el dret de patronat i en percep una part de béns. I ho fa lliurement i en tot igual a les altres esglésies diocesanes. D'ordre intern, també se'n troben mostres. Per exemple, el bisbe Ponç de Gualba dóna la benedicció abacial a l'electe i confirmat pels monjos, Galcerà de Llobets, el dia 4 de setembre de 13063S. De dos anys abans consta la visita següent:

Dic sabbati sequenti, iiij01' temporum anno predicto (1304), idem dominus episcopus celebravit ordines in ecclesia Monasterii Sancti Cucufatis, et subsequenter visitavit ibi et inquisivit diligenter súper statu et conversacione tam abbatis quam monachorum et tocius conventus et de aliis omnibus ad hoc spectantibus. Et invenit, per Dei graciam, omnia recte. Que quidem dies sabbati predicta fuit quatuor kalendas ianuarii M.

Correntment els bisbes, en passar per Sant Cugat, s'hi aturen, i llavors acostumen a dinar al convent (per exemple, «prima die comedit cum

38. PERAY, en les pàgines 134-139, porta per abats Galcerà Solà de 1306 a 1333, Bernat de Montornès de 1333 a 1334, i Galcerà de Llobets de 1334 a 1339- Però per notes dels llibres de Visita Pastoral creiem que hi hagué un sol abat: Galcerà de Llobets, consagrat el 1306 i mort després de 1336 (els necrologis porten 1339). VP, 1, 59v. 39. VP, I, 10v.

48 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL preposito, et secunda cum domino abbate», el 15 de febrer de 1308). Trenta anys més tard de la visita esmentada, fra Ferrer d'Abella, assa• bentat de l'estat bastant desordenat de la vida monàstica, hi va per tal d'inquirir la veritat, trobar la causa i posar-hi remei. Arribat la tarda d'un diumenge, l'endemà va a l'església monàstica a missa i a inspeccionar d'ofici els altars i objectes; tot seguit s'informa «de vita et administracione ipsius abbatis et aliorum offïcialium ac omnium aliorum monachorum», a través del testimoni dels parroquians. Deixa per a dies després de fer-ho més plenament i directament. El dijous següent, 5 de desembre de 1336, ho porta a cap, acompa• nyat dels canonges Berenguer de «Durebano», ardiaca de Mallorca, Ra• mon de Boxadors, ardiaca d'Urgell, Mestre Arnau de Castellar, professor de lleis, i Vicenç de Palmerola, oficial. Aquest seguici ja indica la tras- cendència de la visita. Entrats en el monestir, van cridant, d'un a un, tots els monjos que tenen càrrec i dignitat i a d'altres; en total, reben informació de catorze. Una i altra vegada van preguntant sobre l'ofici diví, l'administració de béns, l'exercici dels serveis, l'exposició de la regla, els vestits, la vida i la moralitat dels monjos, la formació, l'hospital, etcè• tera. En tots troben una gran col·laboració. El resultat denota un pano• rama de desgavell i de desordre. Alguns d'ells n'assenyalen la culpa o, millor, l'origen; segons resposta del prior i sagristà, Berenguer de Vall- seca, és de l'abat, el qual

propter suam infirmitatem et senectutem ac impotenciam non potest circa hoc vacaré nec corrigere vel reprendere necligentes et culpa- biles in premissis.

No acaba l'enregistrament de la visita el secretari, sinó que el bisbe ho fa fer al seu notari. Val la pena de transcriure íntegrament aquesta acta pels subtils, fins i clars termes de la situació jurídica i de vida.

Et peractis visitacionem et inquisicionem predictis in dicto mo• nasterio íntegre, ipse dominus episcopus ex eis colligens fore aliqua corrigenda et in melius reformanda, volensque ut ea que corrigenda sunt ibidem, mediante iusticia, reformetur, una cum venerabilibus viris cànonicis .superdictis. intravit cameram ipsius abbatis et invenit ipsum iacentem in lecto, debilitatum omnimode, et impotentem, et cum ipse dominus episcopus exponeret in vulgari et aliter letinis verb is, alta voce clamando ad aures ipsius abbatis, illa corrigenda que

4 JOSEP BAUCELLS I REIG

in visitacione reperierat superdicta, per quem modum volebat vel intendebat quod corrigerentur, ipse abbas, qui satis videbatur intelligere que sibi per dictum dominum episcopum dicebantur, non poterat clare eidem domino episcopo rependere (sic = respondere), sic frater Bartholomeus de Rivipollo, dicti monasterii monachus, ac eius generalis, ut dicitur, procurator, assistens ad capud ipsius abbatis, ea que idem abbas inter os suum volebat et intendebat dicere ac ipso domino episcopo rependere (com abans) circa ista, et explicabat et clarius reserabat, cum ipse frater Bartholomeus magis quam aliquis alius que . (forat, espai d'una paraula) ibidem presens esset, videretur dictum abbatem intelligere evidenter. Finaliter, cum ipse dominus episcopus peteret ab eodem abbate per quem modum volebat corrigi antedicta, ipse abbas dixit ista verba vel similia, que satis perpendi potuerunt per circumstantes: e no sabets qe-us avets a fer vos. Et circa hoc nichil aliud tunc respondit, mandans dictus dominus epis• copus mi (hi) Petro de Podio, eius notarius, ut habet omnia ad rei memoriam, in fine dicte visitacionis, decebam iussi et scribi in tes- timonium predictorum 40.

# # #

Els termes de les mostres anteriors són prou manifestadors i clars, i estalvien el comentari. Es pot afegir que, mantenint-se en la línia de la sentència darrera i definitiva, el bisbe exerceix plenament els seus drets jurisdiccionals sobre el monestir de Sant Cugat. A més, no sols no hi troba oposició, sinó que és ben acceptada pels monjos; i ara actua a benefici de la bona marxa del cenobi del Vallès.

Arxiu Capitular de Barcelona.

40. VP, IV, 37v-40, i 42-48. EI fragment en el foli 48.

50 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

APÈNDIXS

1342, febrer, 9.

Carta de fra Ferrer d'Abella, bisbe de Barcelona, a l'abat de Sant Víctor de Marsella sobre l'afer d'un mal monjo de Sant Sebastià dels Gorgs.

Reverende domine, prudencie vestre harum nostrarum sèrie pateat litterarum contra fratrem Petrum de Saumers, monachum Sancti Sebastiani, nostre diòcesis, fuisse oblata plura capitula de graviis criminibus que per ipsum fratrem Petrum de Saumers asserebantur fore comissa, súper quibus per decanum nostrum penitensium inquiri fecimus diligenter, in quo inquisicione idem monachus et aliter nuper, dum in ipso monasterio visitacionis ofncium personaliter faceremus, in non nullis culpabilis est repertus. Et liçet contra ipsum rigide, eius exhigentibus demeritis, possemus procedere, iusticia mediante, tamen cupientes vestre deferre onorande prudencie et regula sancti Benedictí, totique statu monachali, de gràcia dicte inquisicionis copiam vobis remitimus per presentem portatorem. Prefatum vero monachum vobis remitere non potemus quo ad presens, cum neminem hic inveniremus per quem dicta remissió posset fieri cum debita honestate. Remitat igitur nobis vestra discreció aliquem per quem remissió de dicto monasterio vobis tute posset fieri, pro suis demeritis corrigendum. Requirentes nos nichilominus quod ipsum, iuxta sua demerita, taliter puniatis quod eius correcció ceteris cedat ad exemplum. Significamus enim vobis quod, tam culpa prioris preteriti quam istius fratris Petri et aliorum predicte sororum suorum, adeo est dictum monasterium desolatum, quod ecclesia penitus corruit nec ibi locus existit idoneus quo possint divina officia celebrari, quinimmo partim est postratum ad terram et residuum de proximo cadere speratur; et, quod dolentes referimus, tam priores preteriti quam prior quem noviter nunc misistis, et omnes alii monachi tam preteriti quam presentes, Dei timore et verecundia seculi penitus pretermissis, solum studentes redditus et pecuniam querere, bona et redditus ipsius laycis diversimode obligando, undique pecuniam quesitam, quasi ab hostibus habi- tam, secum portant, et in dicto monasterio omnino pretermitunt Altissimo deservire. Et tam altaria quam multorum potencium et nobilium baronum,

51 JOSEP BAUCELLS I REIG

qui dictum monasterium fundaverunt et multos redditibus dotaverunt, sepul- cra que inibi antea in magna reverencia habebantur, absque religione aliqua nunc permanent quasi in campis posita in loco prophano. Quare vestram circumspectam prudenciam attente requirimus et rogamus, quatenus dicto mo• nasterio, quod satis esse notabile in hiis partibus consuevit, providendo dèbite ecclesiam et eius monasterium predictum ex bonis eius et redditibus restituí in statum pristinum faciatis, et tam priorem quam monachos ibidem degentes omnipotenti Deo cum honestate debita famulari. Scitur, quod que diferre premissa corrigere et in statum reducere debitum absque Dei offensa et gravi populi scandalo non possunt, nisi in premissis vestra çeler provisió interveniat, opportebit nos ex officii nostri debito desolacioni dicti monasterii debite pro- videre. Rescribentes nobis si que pro vobis et dicto vestro monasterio possemus in hiis partibus facere vobis grata. Datum Barchin. .V. i dus februarii anno predicto (1341).

VP, V, 78- 78T.

1310, març, 23-

Intent de Visita Pastoral al priorat de Sant Quintí de Mediona. Carta episcopal anunciant la imposició d'interdicte i excomunió.

Die lune sequenti, que fuit .X. kalendas Aprilis anno domini MCCC nono, idem dominus episcopus, ad visitandum monasterium et ecclesiam sancti Quintini, misit venerabiles Dalmacium de Marimundo, canonicum barchinon., et Arnaldum Segura, decanum penitensis, et fratrem (espai en blanc = Petrum) de Curtibus, prior ipsius monasterii, clausit portas ipsius monasterii et non permisit ipsos intrare, nec visitacionis officium exercere. Guillelmus Serrador, presbiter dicti monasterii, testis juratus et dixit interrogatus si ipse erat in monasterio qun visitatores accesserunt ad monaste• rium, dixit quod sic, et iacebat infirmus in lecto de febre et dolore quem paciebatur in tibiis- Interrogatus si frater Petrus de Curtibus, prior ipsius monasterii, erat tunc in ipso monasterio, dixit quod sic, et audivit quod ipse prior fecit claudi hòstia ipsius monasterii, et ascendit supra ecclesiam, et dixit visitatoribus predictis, quod non accederent ad monasterium, quia tunc facerent malum pro eis. Interrogatus si dictus prior vel aliquis de monasterio

52 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL erat tunc munitus ita quod accepissent, dixit quod non. Interrogatus si ser- vatur interdictum positum in ipso monasterio per dictum dominum episcopum occasione rebellionis predicte, dixit quod sic per presbiteros qui ibi sunt, scilicet: per ipsum Guillelmum Serrador, et per Bernardum Borredani, presbiter; audivit tunc dici a dicto priore quod, nisi esset excommunicatus propter decimam, non servaret dictum interdictum. Poncius, miseracione divina barchinon. episcopus, dilectis in Xro. recto- ribus ecclesiarum de Mediona, de Rivobirlarum, de Claro Monte, de Apiaria, de Capelades, de Capraria, de Morrocurto, et universis aliis ecclesiarum recto- ribus et eorum loca tenentibus per barchinon. civitatem et diocesim constitutis, ad quos presentes provehitur, salutem in domino Ihu Xro. Cum nos, per venerabiïes et discretos viros Dalmacium de Marimundo, canonicum bar• chinon., et Arnaidum Segura, decanum nostrum penitensium, die lune, que fuit intitulata .X. kalendas Aprilis anno proximo preterito, assignata per nos litteratorie priori sancti Quintini de Mediona, ad visitandum locum ipsum ac monasterium et ecclesiam parrochialem ipsius loci, prout ad nostrum spectat officium, ingruente necessitate, tum nos aliis occupati negociis personaliter accedere non possemus, mandaverimus visitari, et dictus prior, clausis ianuis ipsius monasterii, non permisisset dictos visitatores monasterium ipsius ingredi nec inire visitacionis officium, prout per nos et antecessores nostros episcopos barchinon. est solitum fieri exerceri, et ideo ipsius prior manente contumàcia et inobediencia manifesta, persona dicti prioris fuerit per dictum decanum de accesione nostra et per nos in scripto . (espai il·legible, per forat) excommunicacionis sentencia innodata, et monasterium ipsius et ecclesiam ecclesiastico supposita interdicto, nec àdhuc idem prior tanquam inobediencie filius con- vinci valeat ad predicta, dicimus et mandamus vobis et cuilibet vestrum, in virtute obediencie firmiter et districte, quantus dictum priorem excommuni- catum et monasterium ipsum et ecclesiam eiusdem interdictum, et interdictum singulis diebus dominicis et festivis, dum maior in ecclesiis vestris fuerit populi multitudo, publice nuncietis, et dictum priorem tanquam excommuni- catum vitetis et faciatis ab aliis art i us visitari tan tum ac tandiu donec satisfac- to de premisis absolucionis graciam meruit optinere vel a nobis aliud recepe- ritis in mandatis. Datum aput Villam francham .V. kalendas Aprilis anno domini MCCC decimo. Reddite litteras porticori in continenti eis visis, reten- ro transcripto si volueritis de eiusdem, sigillo vel signo vestro consueto in eiusdem apposito, in signum obediencie et completi mandati.

VP, I, 126T.

53 JOSEP BAUCELLS I REIG

III

1303, desembre, 14

Intent de Visita Pastoral al priorat de Sant Ponç de Corbera, pel bisbe Ponç de Gualba.

Die lune pròxima intitulata .XIX. kalendas lanuarii anno quo supra (1303). idem dominus Poncius, Barchinon. episcopus, dicta die priori ecclesie sancti Poncii literatorie per eundem dominum episcopum assignata, visítacionis cau• sa accèssit personaliter ad dictum locum, et cum esset personaliter constitutus ante portas ecclesie antedicte, invenit portas ipsius ecclesie et hospicii clausas, et homincs existentes in muro ipsius domus, quasi volentes defendere ne intraret. ítem invenit extra portas ecclesie et hospicii fratrem Bernardum de Miranbeilo, monachum priorem dicte ecclesie, et Vitalem de Casa Sobirana, presbiterum, qui se asserebat tenere curam animarum dicte ecclesie, et dixit eis quod aperirent portas ecclesie et hospicii, quia volebat intus intrare et visítacionis officium exercere. Et responderunt ei quod non permiterent eum intrare intus nec visitacionis officium exercere, pro eo quia dicebant dictam ecclesiam esse exemptam a iure episcopali. Et dominus episcopus interrogavit eos si dicta ecclesia erat in diòcesi barchinon.; et dixerunt quod sic. ítem interrogavit eos si eadem ecclesia habebat curam animarum et parroquiam; et dixerunt quod sic. ítem interrogavit eos unde recipiebant crisma, et dixerunt quod a sede barchinon. ítem interrogavit eosdem quis crismabat parrochianos dicte ecclesie in fronte; dixerunt quod episcopus berchinon. ítem interrogavit dictum Vitalem quis comiserat sibi curam animarum; dixit quod episcopus vicen., quem ordinavit eum, set curam dicte ecclesie nullus. Et post predicta dominus episcopus mandavit dicto fratre Bernardo priori quod, si qua privilegia exempcionis allegare per eum crèdit se habere, quod ipsa ostendat eidem do• mino episcopo vel viris idoneis, súper hoc ab ipso domino episcopo deputatis, a crastina die, que erit dies martis, ad octo dies, in capitulo fratrum Predicatorum Barchinon. ítem mandavit dicto Vitali quod eadem die compereat coram ipso domino episcopo personaliter Barchinon., racione iniurie per eum facte, quia usurpavit curam animarum in diòcesi barchino. absque eius licencia et assensu, pro meritis recepturus. Et post predicta, dictus prior dixit et protestatus fuit quod, quecumque supradixit, intendit dixisse et dicere ad deffensionem et conservacionem iuris sui et libertatem predicte ecclesie, non intendens aliquam iniuriam seu con- tumeliam per hoc fecisse dicto domino episcopo vel alicui persone aut canonico ecclesie barchinon., cum aliter paratus sit defferre eis in omnibus sicut

54 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL dominis et amicis, salva libertate et exempcione predictis, ut superius continetur. Et de predictis utraque pars mandavit fieri publicum instrumentum per Raimundum Daches, notarium domini episcopi supradicti, sub die et anno predictis. Testes Guillelmus Sertatoris, Maimonus dez Puyol, Poncius dez Verdeger et Guillelmus za Riera.

VP, I, 7.

1310, febrer, 21.

Altre intent de Visita Pastoral a Sant Ponç de Corbera.

Die sabbati intitulata .IX. kalendas marcii anno domini M CCC nono, dic• tus dominus episcopus misit Raimundum Dachs, scriptorem, et Gombaldum Dolorde, scutiferum suum, ad visitandam ecclesiam sancti Poncii de Corbera, et cum fuerint ibi invenerunt locum sancti Poncii clausum et stabilitum, et non promiserunt eos intrare. Et predicti, vocatis Guillelmum Riera, tenentem lo• cum prioris, et Bernardus de Solio, procuratoris dicti prioris, et aliis qui intus erant, citaverunt ex parte dicti domini episcopi ad portas ecclesie dictum priorem et dictum Bernardum de Solio et dictum Guillelmum de Riaria, qui vices eorum se dicebat tenere, ut iam decem dies continue venientes compa- rerent coram dicto domino episcopo vel cum que essent in diòcesi sua, parati ostendere si quam exempcionem vel libertatem habent dictus prior et prioratus ille, propter quam possint se excusaré a visitacione episcopali, quam diem eis peremptorie assignarunt dicentes quod, nisi comparent coram eo, ut est dictum, ex tunc procederetur contra dictum priorem et ipsum prioratum, quantum iusticiam suam deberet, eorum contumàcia seu absència non obstante. De hac citacione mandavit dictus scutifer sibi nomine dicti domini episcopi fieri publicum instrumentum, presentibus Vitalis de Sancto Vincencio, et Raimundus Torroella, de parrochia sancti Poncii. Qua die predicta peremptorie assignata, nec dictus prior nec aliquis de predictis eius procuratoribus aliquis pro eo curaverunt coram dicto domino episcopo per se vel per aliquos comparere, licet post eciam usque ad hec tem por a cxpectati. Unde dictus dominus episcopus dictum priorem et dictos eius procuratores reputavit miro contumaces. Unde dictus prior et dictum Guillelmum Riera tunc in citacione sibi factam presentem hiis scriptis excommunicacionis sentanciam inodavit. Lata fuit hec sentencia aput Martorellum

55 JOSEP BALICELLS I REIG

kalendas aprilis anno domini M CCC X, et mandavit eos denunciari excommunicatos et dictum monasterium interdictum per suam litteram specialem, presentibus Petro de Gayato et Arnaldo Plana, clericis.

VP, I, 106v.

Quadre sinòptic de la documentació, i referències literàries, dels con• flictes i qüestions entre el bisbe de Barcelona i el monestir de Sant Cugat del Vallès. Segles XI a XIII.

Tema Any Cartul. L. Ant, PUIG PERAY CAMP. KEHR núm.

Butlla - Silvestre II 1002 382 — — 74, 110 rfa. a. 54 797 Butlla-Joan XVIII 1007 412 — — 77, 202 rfa. a. 55 Butlla-Benet VIII 1023 486 — — 113 rfa. — Amb bisbe i abat To• 1089- 734- — 129 115-6 — 15-27 mieres. 1091 745 Butlla-Urbà II 1098 774 — — 117, 210 rfa. 28 Lletra - Pasqual II 1099 779 — — — — 32 Amb sant Oleguer 1117 — IV, 204 141, 413 118 332 — n. 467 ap. LXÍII Amb sant Oleguer 838 — — — 43 Butlla - Calixte II 1120 849 — — — 329v — Document d'Oleguer 1121 858 — 143 trad. — — — Obediència de l'abat 1121 1282 IV, 218 180, 4.56 — — — n. 493 ap. XCI Amb Berenguer de Palou 1216¬ IV, 218¬ 184 1217 219 n. 494-8 Lletra - Gregori IX 1233 1314 — — 130 — — Amb Berenguer de Palou 1237 1335- — — — 1336 Amb Berenguer de Palou 1238 1340, — — — 1342 Final 1247¬ III, 149¬ 130 332v 1251 153 202, 445 n. 376¬ ap. CXVIII 382

56 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

Cartul. = Cartulario de Sant Cugat del Vallès. Ed. José Rius SERRA, Pbro., CSIC. Esc. Est. Medievales- Barcelona, 1945-1947, 3 vols. — Tots els documents van precedits d'un número, amb el qual els cito. A qui interessi «regesta», també aquí la trobarà.

L. Ant. = Libri Antiquitatum, o Cartulari de la Seu de Barcelona. 4 vo• lums manuscrits en fulls de pergamí de gran mida. Còdexs núm. 111-114. Arxiu Capitular de Barcelona. Segle XIII.

PUIG = Sebastiàn PUIG Y PUIG. Epíscopologio de la Sede Barcinonen- se. Biblioteca Hist. de la Bib. Balmes. Sèrie I, vol. I. Bar• celona, 1929, XII + 546, in-4°.

PERAY = José de PERAY Y MARCH, San Cugat del Vallés. Su descrip- ción y su historia. Barcelona, 1931 2, 266. (Les xifres en cursiva indiquen que hi ha el document complet).

CAMP. = Antoni CAMPILLO, Speculum Officialatus. Manuscrit de mig segle XVIII, in-folio. Arxiu Capitular de Barcelona (és una còpia feta pel mateix autor de l'original que és a l'Arxiu diocesà de Barcelona).

KEHR = Paul KEHR, Die Àltesten Papsturkunden Spaniens. Berlín, Verlag der Akademie der Wissenschaften, 1926. — Hi ha les butlles precedides d'a. Papsturkunden in Spanien vorarbeiten zur Hispània Ponti• fícia. I. Katalanien. Berlín, Weidmannsche Buchhandlung, 1926. I. Archivberichte. — En les pàgines 62-64 fa crítica dels documents que en el Cartulari fan referència a la qües• tió entre Sant Cugat i el bisbe, ajuntant-hi una breu expo• sició. En la nota 2 de la pàgina 61 parla de la carta del papa Gregori IX. II. Urkunden und llegesten. — Els documents publicats van precedits d'un número, amb el qual els he citat.

57 JOSEP BAUCELLS I REIG

Principals fragments sobre l'exempció i llibertat de Sant Cugat del Vallès, extrets de la documentació dels anys 1089-1091. Del Cartulari. n. 737 : «... cenobium s. Cucuphatis, quod sui iuris est...» (Urbà II). n. 738 : «Anno dominice Incarnacionis MLXXXIX Sancta ecclesia Romana adepta et consecuta est monasterium s. Cucuphati a Barch. episcopo et ab abbate Tomeriense tempore Urbani domini pape secundi per bonos et approbatos testes et per sentenciam latam in civitate Nar- bonensi...» (Nota registre). n. 741 : «Hec est noticia iudicii... apud villam s. Egidii... súper exemptione et libertate monasterii s. Cucuphatis... Decreverunt namque... (ja estampat en el cos del treball). Decernimus etiam auctoritate qua fungimur monasterium prepha- tum immediate et pleno iure sancte Romane ecclesie subesse et pertinere et beati Petri tam in capite quam in membris cum omnibus habitis et habendis». n. 742 : «... testimoniis manifestis, speciali iure ad sanctam Romanam eccle• siam pertinere declaratum est...» (Urbà II). n. 743 : «...causa... publico est diffinita iudicio patuitque te in eodem loco nil iuris habere neque quod sancti canones in religiosis cenobiis episcopis concedere cognoscuntur» (Urbà II). n. 745 : «...munimenta vidimus atque privilegia, quibus idem monasterium per Romanam fuerat ecclesiam exemptum et penitus communitum...... quatinus in pace et quiete et debita libertate et exempcione, cu i iuste contraire nequimus, idem cenobium Romane libertatis et exempcionis privilegio, adiuvante Domino, plenissime muniatur. sicut et a predecessoribus nostris est munitum et exemptum» (Urbà II). n. 779: «(Cenobium et membris s. Cucuphatis) spectant pleno iure ad ec• clesiam Romanam et sui iuris spiritualis immediate. Certum et manifestum est nobis in eodem vos (bisbe de Barcelona i abat de Tomieres) nil iuris habere» (De la carta de Pasqual II, 1099).

58 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

VII

Rúbriques dels documents copiats en el Liber IV Antiquitatum sobre la qüestió de 1216-1217. Bisbe Berenguer de Palou, i abat Ramon de Banyeres.

— Obediència prestada per l'abat. 218, núm. 493. (Publicada per PUIG.) — «Abbas et conventus sancti Cucuphatis constituere arbitros súper composicionem predicti monasterii et se». 4 idus decembris 1216. 218, núm. 494. (Regesta: Josep MAS, Notes històriques del bis• bat de Barcelona, XII, Barcelona, 1915. La cita va pels números que ell assigna a cada escriptura. Sobretot s'hi estampen testimo• nis i firmants. Núm. 2597). — «Berengarius episcopus et conventus barchinon. similiter cons• tituere arbitros súper predicta composicione». 4 idus decembri 1216. 218, núm. 495. (MAS, id., núm. 2598). — «Composició inter sedem barchinon. et monasterium sancti Cucu• phatis». 6 idus ianuarii 1216. 218T, 496. (MAS, íd., núm. 2587). — «Remissió et donació quam faciunt episcopus et conventus bar• chinon. abbati et monasterio sancti Cucuphatis». 5 idus ianuarii 1216. 218T, 497. (MAS, íd. núm. 2588). — «Raimundus de Baneriis abbas sancti Cucuphatis facit obedienciam et hominaticum». 6 idus ianuarii 1216. 219, núm. 498. (MAS, íd., núm. 2586).

1217, gener, 8.

Composició.

Sit omnibus manifestum, quod nos Poncius, archidiachonus, et Petrus, sacrista, et Raimundus, primicherius, barchinon. ecclesie, et nos Petrus Ferrarii et Arnaldus de Granata et Petrus de Ameniis, monachi cenobii sancti Cucu• phatis, et Bernardus de Bagneriis, monachus rivipollen., habita facultate et speciali mandato a Capitulo barchinon. et a Capitulo dicti cenobii sancti Cu• cuphatis transigendi et componendi súper obediència et subieccione et ceteris sicut in instrumentis mandati a singulis de utroque capitulo subscriptis et corroboratis continetur, providentes salubriter utrique ecclesie, scilicet bar• chinon. et sancti Cucuphatis predicti, parcentes eciam laboribus et expensis,

59 JOSEP BAUCELLS I REIG non vi, do lo, metu anime inducti, sed motu proprio et spontanea voluntate, consideratis omnibus diligenter convenimus in simul in hunc modum, scilicet quod abbas dicti cenobii sancti Cucuphatis et omnes successores eius in per• petuum gratis et spontanea voluntate faciat barchinon. episcopo et successoribus eius manualem et debitam obedienciam et promitat eidem canonicam reverenciam, quia invenimus ab antecessoribus suis hec esse facta, et quod ipse abbas et successores sui et monasterium sancti Cucuphatis predicti in per• petuum subsint barchinon. ecclesie tamquam matri, et episcopo barchinon. et successoribus suis tamquam suo diocesano, renunciando expressim et ex certa sciencia omnibus privilegiis, si qua habent, que quantum ad hec possent facere barchinon. episcopo vel eiusdem ecclesie aliquod preiudicium vel gravamen. Actum est hoc .VI. idus Ianuarii anno Domini M CC XVI. S + m Poncii, barchinon. archidiachoni. + Scripta libens ista Petrus confirmo, sacrista. S + m Bernardi de Bagnariis. + m Raimundi de Rosanis, barchinon. primicherii. Petrus, monachus. Guillelmus, monachus. Raimundus de Sancto lusto, monachus. Petrus Ferrarius, camerarius. Arnaldus de Granata, monachus. Petrus de Ameniis, monachus. Raimundus de Sancto Laurencio, monachus. Petrus monachus. + Raimundus, Dei gràcia, Sancti Cucuphatis abbas. Petrus, prior. Guillelmus, monachus, de Vallibus Romanis. Bernardus de Bedorc, mo• nachus. Petrus de Penna Fideli, monachus. Berengarius de Vite, monachus, Arnaldus, monachus, de Pino. Guillelmus de Rubi, monachus. Raimundus, mo• nachus de Castelar. Bernardus de Fraxino, monachus. Arnaldus de Papiol, monachus. Raimundus, monachus. Raimundus de Sancto Minato, monachus. S + m Petri Mascharonis, scriptoris, qui hoc scripsit die et anno prefixis.

VIII

Rúbriques dels documents copiats en el Liber lli Antiquitatum sobre l'a• cabament del conflicte. Anys 1247-1251. Bisbe Pere de Centelles, i abat Pere d'Amenys.

— «Sentencia Magistri Johannis Astensis». Die mercurii ante fes- tum beate Marie Magdalene, indiccione quinta, pontificatus do• mini Innocencii pape quarti, anno quinto. 149, núm. 376. (MAS, íd., núm. 2637). — «Sentencie confirmació in qua inseritur tocius processus et sen• tencia magistri Johannis Astensis». Lugduni, 10 kalendas Augusti, pontificatus anno quinto. 149V, núm. 377 (MAS, íd., núm. 2639)-

60 QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL

— «Comissió execucionis sentencie facta archiepiscopo tarrachon». Lugduni, 2 kalendas Aprilis, pontif. an. quinto. 150v, 378 (MAS, íd., núm. 2642). — Littera executor is declarativa sentencie late per Magistrum Johan- nem Astensem». Barchinon., 14 kalendas Octobri 1248. 150v, núm. 379 (MAS. íd., núm. 2640). — Procuracio monachorum facta per abbatem et conventum». 7 kalendas Marcii 1250. 15lv, núm. 380. (MAS, íd., núm. 2645). — «Instrumentum compromissi facti in domino tarrachon. per episcopum et capitulum, et abbatem et conventum». 5 kalendas Mar• cii 1250. 151T, núm. 381. (MAS, íd., núm. 2646). — «Instrumentum continens compromissum et sentenciam arbitra- lem domini archiepiscopi terrachon.». Terrachon. 6 kalendas Ma- dii 1251. 153, núm. 382. (MAS, íd., núm. 2647). — «Instrumentum obediencie quam fecit abbas sancti Cucuphatis episcopo barchinon.». 2 nonas Februarii 1251. 153, núm. 383. (MAS, íd., núm. 2649; publicada per PUIG).

JOSEP MARIA CASAS I HOMS

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA

L'ANY 1476

Entre els llibres antics de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona se'n conserva un que damunt la coberta en pergamí porta el títol: Pri- mus liber negotiorum monasterii Beatae Mariae Vallisdotnicellae, terri• tori Barchinonae. És manuscrit en paper foli; té l'enquadernació bastant malmesa, així com els marges. En paginar-lo, tenint en compte també papers que no estan enquadernats, hem obtingut un total de 148 folis. A l'amabilitat de l'erudit arxiver senyor Josep Serra i Rosselló hem d'agrair d'haver-lo pogut consultar. En fou autor el conegut notari barceloní del segle XV Antoni Vinyes, el qual es possible que pretengués de constituir una mena de protocol; o, almenys, redactar un índex dels documents autoritzats per ell, que fessin referència a l'esmentat monestir. De fet, la realització és molt deficient i irregular, perquè la major part de les vegades només duu la data i la titulació del qui hauria atorgat el document, al contingut del qual, tot al més, es refereix una nota marginal: cessió, capitula, arrendament, et- cèra. Del primer propòsit del col·lector dóna compte l'encapçalament del foli 2, inici real del llibre. Traduït, diu: «En nom de Crist. Jo, Antoni Vinyes, amb règia autoritat notari públic de Barcelona, començo aquest primer llibre dels afers de la reverenda Senyora Abadessa i de la Comu• nitat del monestir de Santa Maria de Valldonzella. Per aquest motiu jo, l'esmentat notari, poso ací el meu acostumat signe de l'exercici de la notaria. O Maria, mater rerum, da mihi scribere verum. Any de la Nati• vitat del Senyor 1472». Entre els pocs documents que s'hi troben copiats extensament, dos sobretot tenen un innegable valor històric, no solament per a la història JOSEP MARIA CASAS I HOMS

particular de Valldonzella, sinó també perquè reflecteixen en terres hispà• niques les posicions i preocupacions de l'Orde cistercenc durant la segona part de la quinzena centúria. Per ells deduïm la decisió d'aplicar arreu les disposicions del Capítol General, sobretot en allò que fa referència a la gestió dels reformadores o abats escollits per tal d'ajudar l'exacte compli• ment de la disciplina. El nom del gran Abat General Humbert Martí de Losne el podem llegir, ple d'autoritat, dintre el document que copiem íntegre. La gran extensió i Ja meticulositat amb què hi és descrita l'elecció de nova abadessa troben motivació en el plet que precedí a l'elevació de la prelada difunta al càrrec. Una sentència arbitral hagué de resoldre el plet, que plantejaren dues monges que arribaren a actuar com a abadesses gerentes se per abbatissas. En temps posterior es feia indispensable de deixar ben establerta jurídicament la successió. La indicació inicial del Prïmus liber porta la data de dissabte, 28 de novembre de 1472; i segueix: In Christi nomine, noverint universi quod cum ex causis seu rationibus in subinserta arbitrali sentencia contentis... No hi és transcrita l'esperada sentència arbitral que, segons la nota al marge, havia d'exposar el nomenament i la presa de possessió com a aba• dessa de Valldonzella, a favor de la reverenda domna Francina Çarriera. Amb tot, la sentència on se li reconeix el dret amb preferència a les pretensions de domna Violant Sayola, és continguda en dos folis interca• lats (dels quals certament hauria calgut copiar). Per raó del lloc on es trobaven dintre el llibre, els assignàrem la foliació 76 i 77. El tribunal arbitral que resolgué el plet era integrat per Dom Miquel Delgado, Mes• tre en Sagrada Escriptura, abat del monestir de Santa Maria de Poblet; Bernat Cardona, capellà major de la Capella reial, i Lluís Casalduch, tots tres religiosos de l'Orde cistercenc. L'actuació de l'abadessa Çarriera fou molt intensa. Al Liber trobem una al·lusió a alguna gestió seva, que no detalla, deu dies després d'haver estat designada, és a dir, el dimecres 9 de desembre de 1472. Consta només la indicació Noverint universi quod ego, Franciscà Çarriera, Abbatis sa... Aquest abadiat durà solament tres anys i un mes complets. Ens dóna notícia del seu acabament l'extensa relació de la defunció i substitució que fa el notari Vinyes des del foli 78 al 85 del Primus Liber. La trans• crivim al final, amb poques modificacions de caràcter ortogràfic i correc• cions d'errades evidents. Ara, en referirnos-hi, en traduirem fragments. La reverenda religiosa Domna Francina Çarriera, de bona memòria,

64 ELECCIÓ D'UNA ABADEZA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476 abadessa del monestir de Santa Maria de Valldonzella, bastit fora els murs de la ciutat de Barcelona, de l'Orde cistercenc, morí el dimarts 9 de gener de 1476. L'endemà rebé sepultura eclesiàstica amb la solemnitat que corresponia al seu càrrec. El dijous, dia 11, Domna Aldonça Janera, Priora, que «regia el monestir en afers espirituals i temporals», a toc d'esquella, tal com era de consuetud, va convocar a capítol les monges que es trobaven dintre l'edifici; d'altres vivien escampades a fora, a causa de l'epidèmia que assolava la ciutat. Les religioses que aquest dia hi assis• tiren, a més de la priora, foren: Violant Sayola, que havia atacat els drets de la difunta; Elionor Pallaresa, subpriora; Francina Joana de Casanova; Isabel Çarriera, subcantora; Serena Vallseca, sagristana; Joa• na Vives, pitancera; Elionor Esplugues i Joana Malla. L'acte s'obrí a presència del notari Vinyes i dels discrets Pere Canader i Rafael Rossell, preveres del monestir, cridats com a testimonis. Era primordial preocupació de les capitulars de portar a terme ràpidament una elecció d'abadessa, sempre, però, amb subjecció a les regles i consti• tucions de l'Orde. En conseqüència, ja que impetrar la presència de l'Abat General del Cister, del qual el monestir directament depenia, exigiria llarg temps, despeses costoses i no n'era segura l'obtenció, acordaren de dirigir-se a l'abat Jeroni, del monestir de Santa Fe, de la diòcesi de Sara• gossa. Els era conegut d'altres ocasions, perquè havia actuat en qualitat de visitador i reformador dels monestirs d'ambdós sexes radicats dintre els dominis del Rei d'Aragó. Una primera carta amb data del mateix dia 11, redactada pel notari i signada per la Priora, sol·licitava la presència de l'abat Jeroni, o, en tot cas, d'un comissari o subdelegat seu amb plens poders per a presidir l'e• lecció. Com que el temps passava «cada hora nos era un any», i ni l'Abat estava disposat a deixar la cort on residia, ni els abats de Santes Creus, de Benifassà i d'Escarp no acceptaven les comissions per a la presidència, el dia 9 de febrer fou enviada una altra lletra amb tals urgències, que l'Abat reformador es resolgué a atendre-les. Així ho comunicà en escrit del dia 16, i deu dies després, el dimarts dia 26, arribava al monestir de matinada. Havent tingut col·loqui amb la Priora i altres monges, aviat, a so d'esquella, convocà capítol, que presidí, per tractar de l'elecció faedora. A la reunió capitular assisteixen quinze monges, perquè han pogut afe• gir-se a les nou del capítol primer del mes de gener: Caterina Boyl, cantora; Beatriu de Relat, bossera; Úrsula Giberta, sagristana; Elionor Anglesa; Caterina Marqueta; Elionor Busquets; Caterina Santcliment i

5 JOSEP MARIA CASAS I HOMS

Joana Llor. No poden ésser-hi presents, perquè estan malaltes, ni la Priora ni domna Isabel Çarriera; habiten però al monestir. Actuà així mateix el notari Vinyes, i foren testimonis especials els religiosos Joan de Stanya, administrador de la casa de Natzaret; Gabriel Vilalta, benedictí, confessor de les monges de Valldonzella; Pere de Stella, conventual de Santa Fe, i Miquel Riera, notari, ciutadà de Barcelona. L'Abat president, un cop obtinguda per part de les capitulars la con• firmació de les lletres en què era sol·licitada la seva presència per tal de dirigir l'elecció de nova abadessa, féu llegir pel notari un pergamí escrit en llengua llatina. Segons el text, molt extens, l'Abat General Humbert, en virtut de potestat atorgada pel Capítol General, amb data 29 d'abril de 1473, nomenava l'Abat de Santa Fe visitador i reformador dels mo• nestirs d'ambdós sexes existents dintre el regne d'Aragó i de València, i Principat de Catalunya, així com del regne de Navarra. Entre les moltes i variades obligacions i tasques que li eren encarregades o delegades, figu• rava la de vigilar les circumstàncies i presidir l'elecció de nous prelats. Quan el notari hagué traduït el llarg document al romanç, encara el Pre• sident volgué confirmar-se en la disposició de les monges presents, que, exceptuades les dues malaltes eren totes les de la comunitat amb dret a votar. De primer antuvi les absolgué de qualsevol excomunicació, sus• pensió o interdicte que pogués privar-les d'aquell dret. Després, recordant- los que, segons els Sants Pares, els estatuts de l'Orde, i el dret ordinari, per tres maneres o vies es podia elegir el superior d'una comunitat, és a dir, per via de l'Esperit Sant, per via d'escrutini o per via de compromís, els demanava que decidissin per quina volien procedir. Les monges res• pongueren a una que per la via de l'Esperit Sant. També ho afirmaren la Priora i domna Isabel, l'opinió de les quals fou requerida en llurs cam• bres pel notari i testimonis. Decidida la via, l'esmentat notari es preparà a prendre nota de les intencions i dels vots que emetrien les disset religioses que tenien dret. Començaren per recollir el vot de la priora Aldonça Janera, que pel càr• rec tenia dret de precedència. Votà, asseguda al llit, a favor de domna Francina Joana de Casanova. Després s'adheriren unànimement al seu sufragi les monges del Capítol, i en darrer lloc, la malalta Isabel Çarriera, de la qual, com de la priora, recaptaren el vot el notari i testimonis, que protocolàriament acudiren a la cambra. Tot seguit l'abat i la comunitat, tal com disposen els drets, constitu• cions, ordinacions i estatuts de l'Orde, suplicaren instantment a domna

66 ELBCCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476

Francina Joana de Casanova que manifestés el seu consentiment. Ella hi accedí per no fer resistència a la voluntat divina, i per honorança de la Santíssima Trinitat, de la Verge Maria i de Sant Bernat. Aleshores el President, actuant amb l'autoritat de l'Abat i del Capítol Generals, des• prés d'haver exalçat els mèrits de l'elegida, la investí de l'autoritat abacial, per tal que atengués a l'administració i cura dels negocis espirituals i temporals que afectessin el monestir, amb la seguretat que en tots ob• tindria gran increment. A continuació, assegut en el sitial que hi havia davant l'altar de la sala capitular, cridà la nova abadessa, la féu agenollar i a presència de notari i testimonis li exigí que, posades les mans sobre els Sants Evan• gelis, jurés d'acceptar els estatuts, definicions, sentències, manaments i ordinacions de l'esmentat Abat i Capítol General de l'Orde, dels visitadors i superiors, així com observar la Regla de la Religió i fer-la observar per les seves súbdites. Quant a les possessions del monestir, no vendre-les, donar-les, empenyorar-les, infeudar-les de nou o alienar-les en cap con• cepte sense consultar-ho a un superior, sempre que fos sense seguir la consuetud de la casa. Prestat el jurament, l'abat president comanà a les monges capitulars en virtut de santa obediència que admetessin l'elecció i mostressin la re• verència obligada i la bona disposició en complir els manaments i ad• vertències que l'Abadessa els fes. Immediatament les catorze monges que hi havia a la sala capitular, com a filles submises, s'anaren acostant, una darrera l'altra a domna Francina Joana, que ara seia al costat de l'abat, per prestar l'obediència i reverència degudes. Li besaren les mans i des• prés la cara, segons la regla de l'Orde i els estatuts del monestir. Aquesta cerimònia fou repetida a les cambres de les malaltes, a presència de notari i testimonis. Retornats al Capítol, el president lliurà a l'abadessa totes les claus del monestir i de l'església en penyora de possessió. A continuació, les monges entonant solemnement el Te D eum laudamus acompanyaren l'abat i l'abadessa a l'església, on ell l'entronitzà a la cadira abacial. Des• prés va acompanyar-la fins al portal principal, i per imposició de les mans li donà possessió de tots els drets i pertenències de l'església. Ella, en senyal d'acceptació, obrí i tancà les portes. Una cerimònia semblant realitzaren en donar i prendre possessió de la cambra abacial. Aquesta domna Francina Joana de Casanova va exercir poquíssim temps el càrrec d'abadessa de Valldonzella. El dissabte 16 de març del

67 JOSEP MARIA CASAS I HOMS mateix any 1476, poques setmanes després de l'elecció, entre les deu i les onze del matí, per voluntat de Déu, morí «ferida de la sageta pestilencial i verinosa». Aquestes paraules pertanyen a un esborrany del notari Vinyes en el qual és narrada l'elecció de la seva successora. Aquest esborrany, que en moltes parts és còpia del document que publiquem, manté el to de rigorositat i subordinació a l'esperit del Capítol General. Cal observar que l'última elecció recaigué en aquella monja que havia pledejat amb domna Francina Çarriera el dret d'abadiat. Fou elegida doncs, domna Violant Sayola, la qual sabem que en qualitat d'abadessa ja signà un document el 23 d'abril de 1476. De tota manera, abans d'és• ser elegida, en les llistes de la comunitat domna Violant sempre ocupava el primer lloc després del de la superiora, abans de la relació dels càrrecs. Com la majoria de les monges del monestir havia de pertànyer a la noble• sa catalana, segurament a la família dels Sallol, feta una deformació fonè• tica en el cognom i l'addició d'una desinència per tal de feminitzar-lo. Aquesta circumstància la podem observar així mateix en els cognoms de les monges Elienor Pallaresa, Úrsula Giberta, Elienor Anglesa, Catarina Marqueta i en el de la priora tantes voltes anomenada; domna Aldonça Janera. Semblants deformacions patronímiques, en els temps moderns no són del tot desconegudes en el llenguatge col·loquial. Aquesta darrera elecció és, al nostre judici, una penyora que dintre les parets del monestir s'havia aconseguit la unificació de voluntats, so• lució esperada, desitjada i adequada per a l'observança de la disciplina, finalitat primordial, tan perseguida i recomanada pel Capítol General de la segona meitat del segle XV.

Si molts actes de les comunitats dels grans monestirs transcendien les fronteres de la claustra, d'una manera molt especial l'elecció dels càrrecs de govern, que prenien a voltes una importància clarament ciutadana, i els conferien quasi un aire polític. N'és una penyora la carta del rei enviada des de Manresa el 22 d'abril de 1466 «A les religioses e amades nostres les monges e convent del Monestir de Junqueres». El contingut de la lletra és: «Per quant havem entès que la Prioressa d'aqueix mones• tir seria morta, e desitjant fer elecció de una altra, creem la fareu tal que axí a la cosa pública com encara al servei nostre serà satisfet. Aquí és lo amat nostre micer Joan Narcís Çaplana, canonge de la Seu de aqueixa ciutat, al qual per ésser eclesiàstich e al servei nostre afectat, les dues coses havem comeses e aximateix informat de nostra plena intenció. Pre-

68 ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476 gam e encarregamvos que en totes les coses que per part sua sobre la dita elecció faedora de part nostra vos serà dit, ho vullau exequir per obra effectiva, segons de vosaltres indubtablement confiam». Aquesta lletra justifica que es prenguessin les màximes precaucions legals i for- mulístiques, tan detallades dins el document que transcrivim. De la dispersió de les monges per les llars familiars a causa de les vicissituds per què passava la terra durant el segle XV, que portaven la pobresa als monestirs, trobem justificació en una lletra que la comunitat de Jonqueres adreça al Mestre de Muntesa. La lletra és contemporània, gener de 1473, i fan saber al personatge que no poden admetre la neboda que ell els recomana a causa de la pobresa efecte de la guerra, i expli• quen com moltes monges han de retornar a llurs cases perquè no fóra possible de mantenir-les. Aquesta havia d'ésser l'explicació de l'absència de les monges de Valldonzella. Habitualment vivien a llurs cases durant els anys d'escassesa; retornaren al claustre quan la importància de l'acte electoral ho demanà.

PRIMUS LIBER NEGOCIORUM MONASTERII BEATE MARIE

VALLIS DOMICELLE TERRITORII BARCHINONE

[Foli 78] Electio Abbatisse per viam Sancti Spiritus. Die martis .viiij. mensis Januarii anno a Nativitate Domini millesimo cec0- Lxxvij. In Dei eterni nomine, Amen. Cunctis pateat evidenter, quod anno a Na• tivitate Domini millesimo quadrigentesimo septuagesimo sexto, die autem martis, circa septimam horam post meridiem ipsius diei, intitulata nona men• sis Januarii, Domina reverenda et religiose Domine Francine Çarriera, memorie recolende Abbatisse Monasterii Beate Marie Vallis domicelle, extra et post muros civitatis Barchinone constructi, ordinis Cistersiensis, prout summo placuisse Creatori, de carnis corruptione soluta ipsiusque corpore die sequenti mercurii, cum debita exequiarum solemnitate tradito ecclesiastice se-

69 JOSEP MARIA CASAS I HOMS pulture. Et deinde, die iovis intitulata undecima dicti mensis ianuarii, honorabilis et religiosa domina Aldoncia Janera, monialis professa ac priorissa dicti monasterii, ipsumque monasterium in spiritualibus et temporalibus ad- ministrans, monasterio ipso de pastrice vacante, una cum monialibus monas• terii eiusdem proxime descriptis convocatis et congregatis in capitulo dicti monasterii de mandato dicte domine Priorisse et per pulsationem squille ut moris est. In quo quidem capitulo huiusmodi presentes fuerunt moniales proxime descripte, que intus ipsum monasterium reperte fuerunt, cum cetere aliè moniales monasterii eiusdem, propter tempestatem mortalitatum que tunc seu in presentiarum, proh dolor, divina disposicione permittente, in partibus istis sunt ac continuantur. Que siquidem moniales que illic, in dicto capitulo presentes fuerunt, sunt hec que secuntur, scilicet: Domina Aldoncia Janera, Priorissa, Violans Sayola, Elienor Pallaresa, Subpriorissa, Francina loanna de Casanova, Isabel Çarriera, Subcantora, Serena Vallseca, Sacristana, Joanna Vives, piatenseria, Elienor Splugues, loanna Malla. Et ibidem in presentia me i, Antonii Vinyes, notar i i subscripti, et in presentia etiam dis- cretorum Petri Canader et Raphaelis Rossell, presbiterorum, in ecclesia dicti monasterii deservientium, testium ad hec vocatorum specialiter et assumptorum. Ne longa vacatione monasterium memoratum dispendiis subponeretur et incommodis pro tractando de futura electione Abbatisse monasterii iam dicti, ut dixerunt in dicto capitulo se receperunt. Et sic habitis inter ipsas pluribus et diversis colloquiis tunc pro maiori expeditione dicte electionis visum fuit et concordatum capitulariter inter ipsas dominas moniales sic capitulariter existentes, quod de, seu pro ipsa electione fienda, quam fieri non expedit iuxta regulas et constitutiones earum, ordinis cisterciensis absque presidentia seu interventione reverendi domini Abbatis cisterciensis, cui dic• tum monasterium Vallis domicelle immediate est subiectum, seu ab eodem reverendo Abbate delegato speciali. Et sic ut cicius et recte electio prefata fieri et expediri valeret, recursum haberent ad reverendum dominum Abba• tem monasterii Sancte Fidis, diòcesis Cesaraugustanensis, qui ut ipsis àlias notum fuerat, visitator et reformator generalis erat omnium monasteriorum utriusque sexus in dicto ordine per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum. [Foli 78v] Et inde potestatem habere dicebatur ut presidentem intervenire in similibus electionibus, et sic earum acordum et desliberationem ad execu- tionem deducentes mandarunt fieri, et per me, dictum notarium ex parte dictorum priorisse et conventus expediri et eidem reverendo domino visitatori et reformatori scribi litteras quasdam clausas et sigillatas manuque pro- prie dicte domine Priorisse subscriptas, cuius epigrama sive suprascriptum talis erat: Reverendo domino in Christo Patri fratri Hieronimo Abbati monasterii Sancte Fidis, ordinis cisterciensis ac reformatori omnium monasteriorum

70 ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476

utriusque sexus in dicto ordine, per totam terram et dominationem illustrissimi domini Aragonum regis. Tenor vero dictarum litterarum sequitur ut esse.

Molt reverend senyor. Ab dolor de cor e lancement de lagremes dels nos• tres ulls certificam vostra gran reverencia com, disposant-ho lo Altissimo Senyor, la reverend nostra Abadessa de aquest nostre monestir de Valldonzella, apellada madona Francina Çarriera, ferida de la pestilencial sageta e rebuts per ella com a singular devota e bona cristiana los sants sagraments de sancta Mare Sglesia, dimarts, circa set hores pres migdia que's comptava nou del present mes, reté la sua anima a son Creador. E lo endemà lo seu reverend cos fou liurat a la eclesiàstica sepultura. De la qual mort totes nosaltres som romases tristes, e aquest monastir quasi desolat, e açò per les grans virtuts que en aquella reverend Abadessa axí en lo spiritual com en lo temporal ha• bitaven. Nostre Senyor Deu, per la sua gran clemència e pietat nos ne faça bona esmena e'ns dirigesca e'ns faça elegir tal pastora que seguint los virtuosos vestigis de aquella defuncta, nosaltres e aquest nostre monestir que per causa de la guerra som romases en tanta de inòpia, puixam viure en aquest nostre monestir en pau e repòs. Vós, reverend Senyor, no ignorau com nosaltres se- guints los statuts, pràtiques e privilegis de nostra religió, après lo òbit de la defuncta Abadessa havem e devem entendre en electió de nova Abadessa, en la qual elecció e actes de aquella ha ésser e presidir lo reverend Abat de Sistell, al qual aquest nostre monastir es immediatament subjecte, o comissari o delegat de aquell. Però, senyor, per quant lo dit Abat es en parts longuincas, e sens gran tarda e messions, si aquell havem a trametre, e après ésser sperat la dita elecció axí bonament y prompte com desijam no's poria fer, recordant-nos, senyor, aque stant V. R. per digne visitador en aquest nostre monastir nos significàs que per vostra dignitat de visitador, vós havíeu plena potestat de presidir, ésser e entrevenir en tals eleccions, e dar compliment en aquelles, tal com fa lo Reverend Abat de Sistell, o son special comissari o delegat, per• sonalment aquest camí ésser pus prompte en fer la dita electió e ab menys despeses que si havíem a trametre al dit senyor Abat de Sistell, nosaltres, Prioressa e convent del dit monestir, per aquesta sola causa congragat, ha• vem concordat e desliberat de fer-vos la present letra e consulta suplicant e [foli 79] pregant V. R. que vós, senyor, qui per causa de vostra visita sots informat de nostres actes, tribulacions e pobreses, pus vostra potestat hi abast, nos façau tanta de gràcia que al pus prest que poreu hic vingau perso• nalment per presidir e ésser en la dita elecció faedora e conclusió de aquella. E si vós, senyor, per algun cars no us podíeu dispondre en venir, que placia a V. R. pus vostra potestat hi abast, de trametre'ns per los dits actes algun vostre comissari o subdelegat ab plena potestat per los dits afers, fins a deguda execució de aquells, supiicant-vos, senyor, que si trametre hi haveu algun comissari, que sia persona que vingué en les menys despeses que fer

71 JOSEP MARIA CASAS I HOMS se puixe, car nostra pobresa es tanta que miraculosament havem viscut fins ací ab gran fortuna o pobresa, e sperant a viure, si Nostro Senyor Déu no'ns ajuda. E perquè, senyor, attesa la concurrència del temps e la gran inòpia nostra, en fer la dita electió una hora nos era un any, havem desliberat per aquesta sola causa de fer a V. R. lo present correu, qui ab salari quotidià està a nostre càrrec fins ací sie retornat ab letra vostra. Plàcia, doncs a vós, senyor, desempatxar lo dit correu, e avisar-nos de les hores e dies que a vós arribarà e per vós serà desempatxat, e axí matex de la vostra desliberatió e intenció, la qual esperam ésser tal com de V. R. confiam. E per la present que no pus, sinó que lo Sant Sprit sia sempre protectió e guarda de V. R., persona grata en lo dit nostre monestir. A xj del mes de janer, any mcccc setanta sis, e sotscrita de mà pròpia de mi dita Prioressa del dit monastir. — Senyor, la Prioressa e convent del monastir de Valldonzella, del territori de Barchinona, qui en gràcia de V. R. P. se recomane. — Aldonça Janera, Prioressa. — Senyor, dins la present serà còpia de una remissió que en dies passats sobre la electió de Abadessa de aquest monastir feu lo Abbat de Cistell, la qual vos trametem per alguna forma, si mester serà, però tot sia remès a V.R.P.

Et successive, ex quo dictus reverendus dominus visitator et reformator pro dicto ministerio dicte electionis, aliis detentus negotiis, nimis venire retardabat permaxime quia comissiones pro dicta fienda electione per ipsum ad has partes facte et concessas earum minime habere potuerunt. Ex parte dictarum domine Priorisse et conventus, per cursorem si ve curreum proprium aliè fuerunt misse littere refato domino visitatori et reformatori, prout sequitur : Reverendo domino in Christo Patri fratri Hieronimo Abbati Monasterii Sancte fidis, visitatorique ac reformatori omnium monasteriorum ordinis cis• terciensis per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum:

Molt reverend pare en Christ nostre [foli 79v] Senyor Déu Jesuchrist, al qual totas las cosas són manifestas, sab ab quina e quanta desolatió som roma• ses e stam de la privació de aquella reverend Abbadessa de aquest nostre monastir últimament defuncta, per lo òbit de la qual, cobejants nosaltres prestament entendre per lo ben avenir e repòs de aquest nostre monastir en electió de nova Abadessa per nostres letres avisatòries o consultòries, recorre• guem a V. R. com a visitador e reformador de nostre Orde suplicant-vos que us plagués prestament venir per presidir en la dita elecció de Abadessa faedora, destinant per aquest acte a V. R. nunciu propri e assalariat. E jatsia. Senyor molt reverend, siam certes de la vostra bona amor e caritat que vers nosaltres e aquest nostre monastir aportau, però segons vostra resposta a nosaltres feta, vós, Senyor, impedit per negocis propris del dit monastir e per

72 ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476 la vostra intervenció de les Corts d'Aragó axí de present no podíeu venir, però per la vostra acostumada virtut prenguéreu expedient perquè la dita electió prestament se pogués fer, que cometés e screvís al reverend Abbat de Sentes Creus prestament vengués ací per lo dit ministeri de electió avisant a nosaltres ab vostra letra que si lo dit Abbat de Sentes Creus, presa indisposició de sa persona no podia venir, nos enviàveu comissió que per lo dit ministeri de electió haguéssem lo primer abat que haver poguéssim. E, si tot açò no hi bastava e fallia, que vós, Senyor, per lo servei de Déu e per lo ben avenir de aquest monastir, totes les coses leixades per lo dit acte de electió, vendríeu. E axí. Senyor molt reverend, rebudes per nosaltres vostras letras e comissió, volent seguir lo que per vós, Senyor molt reverend, era ordonat, trametem per lo dit Abbat de Santes Creus per home propi vostras letras e comissió suplicant-li de part nostra que prestament li plagués venir ací per entrevenir en la dita electió. Del qual senyor havem cobrada resposta que ell, impedit de larga precedent malaltia, no's podia dispondre en venir, de què som romases molt congoxades. E après, Senyor, rominant la dita vostra letra e seguint la vostra ordinarió, nos som entremesas quin Abbat de nostre orde pus propinque haver poguérem per lo dit acte, e trobam que lo pus fàcil que de present haver podíem era lo Abbat de Benifaçà, al qual prestament trame• tem un home propri ab nostres letres e ab translat de la vostra comissió, pregant e suplicant-lo que prestament li plagués venir per causa de la dita electió. Del qual Abbat lo dia present havem cobrada resposta que molt se condolia com no podia venir per certs negocis, e que ho prenguéssem en paciència. De la qual resposta aiustant congoixa a congoixes, pens V. S. en quina torbació som romanses. Però, Senyor molt reverend, confiant de la misericòrdia de Nostre Senyor Déu Jesuchrist e de la vostra bona amor e caritat, pus V. R. nos ha feta la oferta demunt dita de venir, maiorment pus havem fet lo discurs per vós ordonat, recorrem humilment a V. R. P., cu- plicant aquella humilment que per reverència de Déu e per la [foli 80] amor que amostrau en aquest monastir e a nosaltres, e per lavar nos de molts inconvenients e dans qui per la tarda se porien seguir, vos plàcia al pus prest que poreu venir en aquestes parts per la dita electió faedora, car en altra manera, si vós, Senyor, en aquest cas nos fallíeu, remei altre no podem haver sens grans dan, interès e messions e perills de aquest monastir o de haver a recórrer al Reverend Abbat de Cistell. E si açò havem sperar, pens V. S. en quin punt és e serà aquest monnastir d'aquí avant, Senyor molt reverend, per quant tota nostra esperança està ab vós, Senyor, e confiant de V. R. P., vos suplicam no ns vullau fallir en aquest cas tan urgent e necessari. E per la present, Senyor molt reverend, no havem més a dir per no enujar més V. R. P., sinó que suplicam la Majestat divina vos tinga en sa protecció e guarda. Scrita en lo nostre monastir de Valldonzella a .viiij. de febrer, any .mcccclxxvj., e sotscrita de mà de mi, Prioressa. Senyor, les vostres humils

73 JOSEP MARIA CASAS I HOMS

filles qui en gràcia e benedicció de V. R. P. se recomanen: la Prioressa e convent del dit monastir. Aldonça Janera, Priora. Après, Senyor molt reverend, haguem feta la prescrita letra, havem pen• sat si manera haurà de levar V. R. persona de treball de scriure al reverend Abbat del monastir de Scarp... que li placia venir per presidir a la dita electió, trametent-li translat de la vostra comissió. E per ço lo present porta• dor ha càrrec que si lo dit Abbat de Scarp vendrà ací per la dita electió, no li afretura a portar-vos la present. E per consegüent, si aquell dit Abbat de Scarp serà impedit que no porà venir, que pas avant per posar e metre les presents en vostres pròpries mans, confiant sempre de vostra caritat que no ns lexareu perir, majorment que en aquests actes serem stades obedients en tot lo discurs per aquest acte per V. S. ordonat. E si, Senyor molt reverend, per alguna fortuna o cars se seguia que V. R. persona fos impedita de venir, ço que a Déu no plàcia, suplicam-vos, Senyor, que prestament nos remetau algun Abbat o altre comissari vostre ab plena potestat de presidir e fer los actes de dita electió. Trobat havem que en la electió de Abbadessa de aquest nostre monastir en la persona de madona Violant Splugues, que fonc en l'any .mcccc. trenta tres, presidí frare Guillem Queralt, Prior del monastir de Natzaret de aquesta ciutat, com havent-ne loc e comissió del Revd. Abbat de Poblet, reformador. Açò, Senyor, solament volem dir que, si vós personal• ment no podeu venir, ço que Déu no vulla, que V. R. P. vege si altre que no sia Abbat, per vós porà ésser delegat o subdelegat. Tot ne remès a Déu e a V.S.

Ambobus siquidem prope scriptis litteris prefatis, dominus Abbas Sancte Fidis, reformator et visitator, suum dedit responsum per eius litteras sua manu propria subscriptas suoque proprio sigil lo sigillatas, dictis priorisse et conven• iu i directas per [foli 80v] huiusmodi tenorem seu formam:

A les muy venerables e honestas religiosas, les Priora e convento del monasterio de Valldonzella prop la ciutat de Barchinona. Venerables et en Jesuchristo hermanas. Una letra vuestra he recibido con el portador de la present, et visto que otro remedio de present no s'hi pueda dat, sinó que vaya de la part d'allà para presidir en la election por Servicio de nuestro Senor Dios e por el bien avenir de aqueixa casa, plaziendo a Nustro Senor dentro de dos días yo partiré pora ir de la part de allà, todas cosas leixadas. Aquestos dos días como pora prepararme por el camino, et ya he suplicado al senor Rey me dé licencia, por cuanto estaba en les cortès, et es stado contento. Así que, plaziendo a Nuestro Senor Dios prestament seré con vosotras. Sólo me resta rogar et exhortar por amor de Jesuchristo, vos dispongàis entre- tanto, postposades todas passiones, en pensar en persona que Dios ne sia servido et vosotras consoladas en aqueixe monasterio, en lo spiritual et tem• poral reparado, et contento el Sant Spirit, el qual ha de seyer director en

74 ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476 tanto negocio, tenga por bien illuminar los vuestros entendimientos et cons- cièncias. Recomendàndome a las oraciones de vuestras caridades. De Çara- gossa, a .xvj. dia del mes de febrero del aiío .Ixxxvj. A lo que ordenasseis todas con mucha buena voluntat. El Abbat de Sancta Fe, visitador.

Et successive evenit quod prelibatus dominus Abbas, visitator et reformator ac comissarius volens adimplere ea que cum dictis et prope continuatis suis litteris pollicitus fuit, die martis, de mane, que computabatur vicesima sexta dicti mensis februarii aplicuit ad dictum monasterium Vallisdomicelle pro ministerio ut dixit dicte future electionis. Et habitis proprius pro ministerio ipso aliquibus colloquiis et parlamentis cum dicta domina Priorissa et pluribus monialibus ipsius monasterii, cupiensque ac volens ut dixit intendere circa dictam electionem fiendam de nova Abbatissa, convocatoque con- ventu monialium monasterii antedicti ad sonum seu per pulsationem squille, de mandato prefati domini Abbatis Sancte Fidis, presidentis et comissarii inferius nominati, et de mandato etiam dicte honorabilis et religiose domine Aldoncia Janera, Priorissa prefati monasterii, licet in quadam camera ipsius monasterii ipso eodem instanti requiesceret infirma et congregato in capitulo dicti monasterii pro tractando de futura electione Abbatisse dicti monasterii, se receperunt ac intervenerunt et fuerunt presentes ad momentum eiusdem actus hec que secuntur, scilicet, honorabiles et religiose domina Violans Sayola, Elionor Pallaresa, subpriorissa, Francina loanna de Casanova, Caterina Boyl, cantora, Beatrix Relat, marsupiaria, Serena Vallseca, sacristana, Ursola Giberta, sacristana, loanna Vives, cellararia, Elienor Anglesa, Caterina Mar- queta, Elionor Splugues, Elienor Busquets, loanna Malla, [foli 81] Caterina Sentcliment et loanna Llor. Omnibus siquidem dominabus monialibus sic in dicto capitulo capitulariter congregatis in presentia mei Anton i i Vinyes, notarii publici Barchinone subscripti, et in presentia etiam honorabilium religio- sorum fratris loannis de Stanya, administratoris domus de Natzareto, civitatis Barchinone, et Gabrielis Vilalta, confessoris monialium dicti monasterii Vallisdomicelle, ordinis Sancti Benedictí, et Petri de Stella, conventualis dicti monasterii Sancte Fidis ac Michaelis Riera, notarii civis Barchinone, testium ad hec vocatorum specialiter ac assumptorum, prefatus reverendus Dominus frater Hieronimus Abbas monasterii Sancte Fidis, visitator, presidens, reformator et comissarius inferius descriptus, qui ibidem in dicto capitulo presens erat et in eadem predicta electione fienda presidebat, dirigendo verba dictis monialibus ibidem ut profertur pro ministerio dicte electionis capitulariter congregatis, alta et intelligibili voce explicavit eis quod defuncta dicta reve• renda domina Francina Çarriera, ultimo Abbatissa monasterii huiusmodi Val• lisdomicelle, pro parte honorabilis et religiose domine Aldoncia Janera, Prio• risse et conventus dicti monasterii per cursores sive curreuos ipsi fuere misse et directe quedam littere scripte sive date, scilicet prima ad kalendarum de

75 JOSEP MARIA CASAS I , HOMS undecima die ianuarii prope lapsi et altera sub kalendario de nona die pre• sentis mensis februarii, que siquidem littere subscripte fuerunt mami propria dicte honorabilis domine Priorisse, per quas, affectione quanta poterant de- precabantur eum ut citius quam fieri posset, ut visitator et reformator [prelibatus venire vellet ad huiusmodi monasterium adeo ut presideret in actibus electionis nove Abbatisse dicti monasterii fiende. Et sic ipse ex causa ipsa venerat, et ut de eius plenària potestate ipsi conventui clarius constaret idem dominus visitator et reformator] mandavit in predicto capitulo et in presentia dictarum dominarum monialium ibidem capitulariter congregatarum legi et publicari eis potestate per quasdam litteras pergamenas verb is latinis scriptas reverendissimi domini Abbatis Cisterciensis eiusque sigillo impendente muni- tas, quas idem dominus comissarius iussit in presenti processu electionis in• serí et continuari per me, dictum notarium, que sunt huiusmodi sub tenore. Frater Humbertus, Abbas Cistercii, Cabilonensis diòcesis, totius nostri cis• terciensis ordinis generalis, ubique reformator, cum plenissima generalis capi• tuli potestate, venerabili in Christo vobis precarissimo coabbati nostro mo• nasterii Sancte Fidei Cesaraugustane diòcesis, sinceram in Domino caritatem ac fidelis diligencie fructus assequi salutares. Cum inter cetera que nostris humeris incumbunt agenda, illud nostrum esse debeat potissimum studium ut ad ecclesiarum et monasteriorum utriusque sexus, nobis ac ordini nostro sub- iectarum. statum salubriter dirigenda diligentia contemplemur intenta, eorum- que visitationi ac reformationi, cum personaliter ubique intendere annuere valeamus tales statuamus, ordinemus ac deputemus visitatores ac reformatores ordinis, per quòrum industriam ac fidelem diligentiam ipsa monasteria in spiritualibus et temporalibus felicia reportaré valeant incrementa, susceperi- musque veridico relatu plurima in monasteriis scitis in regnis et dominiis inclitissimi Regis [foli 81v] Aragome, Valencie ac Principatu Catalonie, necnon in regno inclito Navarre in utroque statu fere reformanda. Hinc est quod vobis de cuius discretione et fidel i diligentia firmari in Domino gerimus fiduciam brevi presentium sèrie tam nostra paterna quam dicti nostri ordinis auctoritate qua fungimur quaque fungi vos volumus in hac parte plenària benigne comittendo mandamus. Quatenus ubi, quando et quotiens oportunum aut utile iudicaveritis vobisque fuerit possibile ad omnia et singula sepe dicti nostri ordinis utriusque sexus monasteria et loca regularia in prefatis regnis et dominiis inclitissimi Regis Aragonie, Valencie ac Principatu Catalonie, necnon in prefato inclito regno Navarre situata, personaliter accedatis, ibi- demque permissis auctoritatibus visitetis, reformetis, corrigatis, instituatis et destituatis in capitibus et in membris, et in spiritualibus et temporalibus om• nia et singula que secundum Deum et nostri ordinis statuta canònica invene- ritis visitanda, reformanda, corrigenda, instituenda et destituenda. Demusque vobis facultatem auctoritatibus quibus supra Abbates et Abbatissas, si sua exigant demerita, in eisdem monasteriis deponendi aut àlias iuxta suorum

76 ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476 exigentiam delictorum puniendi et corrigendi, cessiones quoque ac resigna- tiones, si rationabiles fuerint, acceptaodi et admittendi, ipsisque monasteriis sive sit sive per mortem aut alio quovismodo viduatis et vaccantibus, electione canònica aut auctoritatibus prelibatis de pastoribus vel pascentibus nostri ordinis sufficientibus et idoneis providendi. Personas vero electas si sufíicientes et idonee reperte fuerint, instituendi et installandi. Ipsos quoque Abbates ad nostrum generale capitulum suo tempore citandi volentes ac potentes, et viginti religiosos vel ultra in suis monasteriis habentes et habere petentes, admittendum. Scolarem vel scolares ad studium Parisiensem aut ad alia nostri ordinis generalia studia prout oportunum videretis, cum debitis et sufficienti• bus provisionibus, sub penis et censuris ordinis compellendi. lura denique, privilegia et libertates ordinis monasteriorum et personarum eisdem iuxta formam in statutis papalibus ipsius ordinis expressam, tuendi et deffendendi. Omnes insuper aiienationes iurium, privilegiorum, libertatum et possessio- num monasteriorum utriusque sexus et alios quoscumque contrarius per Ab• bates, Abbatissas et conventus in dominium et preiudicium dictorum monas• teriorum absque licentia nostri capituli generalis, quomodo licet factas et factos, penitus revocandi, cassandi et anullandi, et nullius roboris et efficacie fore declarandi et denunciandi. et ubilibet declarari et denunciari faciendi. Ipsas quoque possessiones, iura, privilegia et libertates alienatas ad manus monasteriorum reducendi et reponendi, et per omnes iuris et iusticie vias reponi et reduci procurandi et procurari faciendi. De redditibus, possessionibus, iuribus, iocalibus litteris, cartis, libris et aliis bonis mobilibus dictorum monasteriorum inventaria faciendi, computationes ipsorum et eorum officia- riorum audiendi, approbandi vel reprobandi, personas insuper regulares prefatorum monasteriorum in foro conscientie audiendi et de omnibus pactibus, casibus et excomunicationum sententiis nobis nostroque generali capitulo specialiter reservate, cum penitentia salutari absolvendi, ac súper irregularita- tibus occasione predictorum contractis dispensandi monasterium [foli 82]. De• nique monialium de confessoribus, cappellanis et procuratoribus sufficientibus et idoneis providendi et insufficientes revocandi et expellendi fugitivos quoque et apostatas et alios ordinis decus et honorem denigrantes personas sumptibus et expensis monasteriorum suorum capiendi et capi faciendi incarcerandi aut àlias iuxta suorum exigentiam delictorum puniendi. Verum quia ad hoc per sanctos ordinis patres contributionis singulis monasteriis imposite noscuntur ut ipsis mediantibus ordinis onera que gravíssima sunt tam in Romana cúria quam alibi supportari possint, valeatque generalium capitulorum cele- bratio, que sine magnis sumptibus perfici non potest et quia cuius medium ordo in suo vigore et unitate perdurat, iugiter continuari sub censuris in benedictino et aliis ordinis statutis contentis et expressis, vobis discretissime precipimus, quantum omni dissimulatione semota a singulis monasteriis premissis laic is exigatis, requiratis et recipiatis, summas contributionum secun-

77 JOSEP MARIA CASAS I HOMS dum ordinis taxam cuilibet monasterio impositas et earundem arreragia com- pellentes. Abbas cellararios ac ceteros monasteriorum rectores sub premissís penis in benedictina et aliis ordinibus statutis contentis, quas de facto incur- runt huiusmodi solutionem non facientes ad realiter et cum effectu huiusmodi contributiones et eorum arreragia secundum premissam taxam vobis solven- dum et desliberandum. Contradicentes vero et rebelles post publicam exhor- tationem in eos latam ad valuas ecclesiarum et cetera loca ad hec assueta ut a christi fideiibus possint vitari scripto excommunicatos insinuetis. Que et omnia premissa exequendi vobis auctoritate qua supra plenam conferimus potestatem. Et generaliter omnia et singula circa premissa et ea tangentia, sumptibus et expensis rationabilibus monasteriorum, quos vel quas refundi precipimus et mandamus agendi, faciendi et exercendi, que agere, facere et exercere possemus et deberemus si presentes essemus advocato ad premissa et ea tangencia, si necesse fuerit quorumcumque iudicium ecclesiasticarum vel regularium auxilio, consilio et favore. Omnibus igitur et singulis prefatorum monasteriorum regularibus personis firmiter damus in mandatis in virtute salutaris obediencie et sub excomunionis pena nihilominus districte percipien- do quantum in premissis omnibus et ea tangentibus vobis humiliter pareant et devote obediant tamquam nobis presentibus vero usque ad triennium in suo robore duraturis. Datum Cisteri sub appensione sigilli nostri, die vicesima nona mensis aprilis anno Domini millesimo .cccc. septuagesimo tercio. Petrus. Quibus siquidem litteris sic presentatis et de eius ordinatione per me dictum notarium in romancio explanatis, prefatus dominus visitator et refor• mator etiam ad maiorem cautelam in presentia mei dicti notarii et testium prefatorum, dirigendo verba dictis monialibus ibidem ut pretangitur capitu• lariter congregatis, dixit verbo eis si constabat ipsis fore in veritate quod prefate due littere essent sibi misse ex parte dicte Priorisse et conventus. Et respondentes ad ea dixerunt quod sic, Et demum absque aliquo intervallo etiam verbo dixit illis si placebat eis quod procederetur in dicto electionis negotio vigore dicte [foli 82v] et preinserte sue comissionis et in eadem presideret et de nova Abbatissa eidem monasterio provideret. Cui omnes predicte moniales nemine discrepante dixerunt libenti animo quod sic. Et hec omnia en singula dictus reverendus dominus Abbas et presidens volunt et requirunt per ordinem continuari et in fine premissorum inserí et continuari per me eundem notarium. Et predicta sic facta, gesta et secuta dictus reverendus dominus presidens ex quo ipsa eadem die martis de mane, ex causa dicte future electionis solemniter Missa Sancti Spiritus in ecclesia, et altari maiori dicti monasterii prout moris est celebrata fuerat. Et volens ut dixit in agendis circa negotia dicte electionis procedere, in presentia prenominatarum monia• lium volentium et requirentium, que etiam in dicto capitulo erant et capitula• riter sedebant, et in presentia etiam mei dicti et infrascripti notarii et testium ad electionem et provisionem de futura Abbatissa dicti monasterii celebranda

78 ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476 et facienda et alia omnia et singula facienda que in ipsius electionis negotio contingere dignoscantur, diem presentem, que est dies martis que computa- tur dicta vicesima sexta mensis februarii anno iam dicto a Nativitate Domini millesimo xccc°. septuagesimo sexto, cum sequentium horarum et dierum continuatione quousque ipsius electionis negotium fuerit, disponente, Do• mino, expeditum, prefixit et assignavit, attento quod omnes moniales dicti monasterii que vocem habent sunt de presenti intus dictum monasterium, nulla inde absente. Adveniente autem dècima hora ipsius diei martis ante meridiem, in presentia mei notarii et testium predictorum, prefatus reveren• dus dominus Abbas et comissarius existens personaliter intus dictum capitulum etiam ad maiorem cautelam dirigendo verba prenominatis monialibus que etiam intus dictum capitulum capitulariter remanserant, erantque ibi ut prefertur, convocato pro ministerio dicte future electionis de mandato dicti reverendi domini comissarii et dicte domine Priorisse, in qua congregatione per actibus subcriptis àdhuc presentes erant prefate moniales, que per me dictum notarium desuper descripte fuerunt, que sunt sequantes, scilicet: domina Violans Sayola, Elienor Pallaresa, Caterina Boyl, Francina loanna de Casanova, Beatrix de Relat, Serena Vallseca, Ursola Giberta, loanna Vives, Elienor Anglesa, Caterina Marqueta, Elienor Splugues, Elionor Busquets, loan• na Malla, Caterina Sentcliment et loanna Llor. Et sic peractis premissis dicta die martis, circa dictam decimam horam ante meridiem ipsius diei, in presentia mei dicti notarii et in presentia etiam testium prenotatorum ad hec etiam vocatorum specialiter et assumptorum, prefatus reverendus dominus Abbas presidens et comissarius, personaliter exis• tens in dicto capitulo, instantibus et requirentis prescriptis reverendis et religiosis dominabus monialibus in dicto capitulo capitulariter ut prefertus con• gregatis el collegialiter statibus volens et intendens ut dixit circa dictam elec• tionis conclusionem debite procedere, ad cautelam auctoritate dicte sue comis- sionibus absolvit dictas moniales a quibusvis excomunicationibus, suspensio- nibus, interdictis et a quibusvis aliis, que ipsas impedirem in ipso electionis negotio [foli 83} intervenire non debere aut non posse, ipsasque moniales ibidem in dicto capitulo ut predicitur presentes, et àlias que in dicto monas• terio ipso eodem tempore erant inlirmas et que propter earum infirmitates ad dictum capitulum venire nequibant abilitavit ad huiusmodi negotium exer- cendum. Factis igitur premissis et exposito per prius dictis dominabus mo• nialibus per dictum dominum Abbatem et comissarium generalem a sanctis Patribus et statutis ordinis ac etiam a iure introducti erant et sunt tres modi sive vie eligendi presidentem per quas poterant eligere in unaquaque comu- nitate sive regulari sive non regulari, scilicet, vel per viam Sancti Spiritus vel per viam scrutinii vel per viam compromissi, per unam quarum erat in earum electione de futura Abbatissa procedendum. Quare eligerent ipse per quam de premissis viis in dicta futura electione vellent procedere. Quibus sic

79 JOSEP MARIA CASAS I HOMS prolatis, placuit omnibus et singulis predictis monialibus in dicto capitulo ca• pitulariter pro dicta facienda electione congregate, erantque nulla ipsarum discrepantes, quod dicta electió de dicta futura Abbatissa fieret per ipsas per modum seu viam Sancti Spiritus sed quia talis electió fienda per dictam viam Sancti Spiritus fienda erat concorditer per omnes moniales que dictis die et hora presentes erant in dicto monasterio, et esset verum quod dicte honora• bilis domina Aldoncia Janera Priorissa dicti monasterii, que ratione sue digni- tatis dicti prioratus, vocem primam votandi sive loquendi habet in capitulo, ac etiam venerabilis ac religiosa domina Isabel Riera, monialis professa mo• nasterii eiusdem in dicto capitulo presentes adesse non poterant nec possunt pro dicta fienda electione, et hoc ratione earum infirmitatum, que in earum personas paciebantur, propter quas stant et iacent in earum cameris. Ideo súper hiis ut dicta electió rectius fieri valeret, fuit provisum per prefatum dominum Abbatem, comissarium et presidentem, de voluntate, scientia et consensu dicti conventus ibidem ut prefertur congregato. Et ego dictus nota• rius, una cum prenominatis testibus accedere ad dictam dominam Priorissam, et successive, suo loco et gradu ad dominam Isabelem Çarriera in earum cameras ut prefertur infïrmas iacentes, ut illis denunciarem et intimarem omnia et singula gesta et secuta in dicto capitulo súper modum procedendi in dicta electione, et signanter quomodo omnibus dictis monialibus congregatis ex dicta causa in dicto capitulo nemine discrepante placuit quod dicta electió dicte future Abbatisse fieret per viam Sancti Spiritus, iniungcndo et comittendo mihi dicto notario quod si dictis duabus monialibus infirmantibus placeret prout dictis aliis monialibus in dicto capitulo, placuit quod dicta electió fieret per dictum seu modum seu viam Sancti Spiritus, quod ego idem notarius ab ipsis singulariter et distincte exigerem et haberem ac scriberem earum vota, scilicet quam monialem nominabant et in Abbatissam dicti mo• nasterii eligebant, et de his que sequerentur ex premissis michi dicto notario comissis relationem facerem ipsis dominis presidenti et comissario et conventui in dicto capitulo congregatis ac etiam in fine premissorum continua• rem. Qua siquidem comissione premissorum michi dicto notario ut premitti- tur facta, ego idem notarius una cum prenominatis testibus recedentes illico a dicta domo capitulum, rectum fecimus iter [foli 83v] ad cameram quandan intus dictum monasterium in qua ipsa domina Aldoncia Janera, Priorissa, fuit inventa sedendo sive iacendo infirma súper quodam lecto, et salutationi- bus debitis primitius perlatis, in presentia dictorum testium, ego idem nota• rius in quantum largius et distincte potui intimavi, retuli et explicavi eidem domine Priorisse omnia et singula premissa que et prout ut prefertur comissa fuere michi dicto notario per predictos dominum presidentem et conventum quibus omnibus et singulis per ipsam dominam Priorissam diligenter et attente auditis, paululum post, in presentia dictorum testium, dirigendo verba sua michi dicto notario, dixit in effectu quod supra modum procedendi in

80 ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476 dicta electione ipsa erat intentionis aliarum monialium congregatarum in dicto capitulo, scilicet quod placebat ei quod dicta electió future Abbatisse fieret per viam Sancti Spiritus. Et successive veniendo ad electionem dicte future Abbatisse dicti monasterii Vallisdomicelle, in presentia testium iam dictorum, ipsa idem domina Aldoncia Janera, Priorissa, declarando eius intentionem et votum, dixit quod ipsa consentiebat in domnam Francinam loannam de Casanova, et ipsam eligebat in Abbatissam dicti monasterii Vallis• domicelle. Quibus sic peractis, confestim ego iamdictus notarius una cum testibus memoratis reversi sumus ad dictum capitulum, et ibidem precipiente dicto reverendo Abbate, comissario et presidente in presentia eorumdem tes• tium, ego idem notarius retuli et publicavi ipsi domino presidenti et comissa• rio ac dictis dominabus monialibus illico conventualiter existentibus predictam per me eundem notarium in vim dicte comissionis exarata et dicta fuere dicte Priorisse, et successive responsiones et acta per ipsam circa premissa factis prout superius continetur, scilicet, quod quo ad modum et viam dicte electionis fiende de dicta Abbatissa, erat intentionis aliarum monialium, quibus in dicto capitulo placuit quod dicta electió fieret per viam Sancti Spiritus. Et inmediate non divertendo ad alios actus, volens ut dixit ipsa domina Priorissa, in quantum ad ipsam spectabat locum prepararé dicte electioni consenserat in domnam Francinam loannam de Casanova, et ipsam ele- gerat in Abbatissam dicti monasterii Vallisdomicelle. Qua relatione per me dictum notarium sic ut prefertur, facta, illico et eodem contextu, dictus dominus presidens dixit prefatis monialibus ibidem ex causa eiusdem elec• tionis capitulariter congregatis, que sunt hec que inmediate scribuntur, scilicet: Domna Violant Sayola, Elienor Pallaresa, Caterina Boyl, Francina loanna de Casanova, Beatrix de Relat, Serena Vallseca, Ursola Giberta, loanna Vives, Elienor Anglesa, Caterina Marqueta, Elienor Splugues, Elienor Busquets, loanna Malla, Caterina Sentcliment et loanna Lor, ipsasque exhortavit ut procederent ad dictam electionem future Abbatisse per viam Sancti Spiritus per ipsas electam. Et illico in presentia mei dicti notarii et testium predictorum, prefate ac prescripte moniales ibidem ut predicitur capitulariter existentes, nullo tractatu alio inter ipsas interventum est [foli 84] statim subito et repente sigillatum et unanimiter omnes in dictam dominam Francinam loannam de Casanova consenserunt, et ipsam incontinenti una voce et una spiritu nulla discrepante elegerunt in Abbatissam dicti monasterii Vallisdomi• celle. Et hec omnia et singula dictus dominus presidens voluit et iussit con• tinuari in fine premissorum per me dictum notarium. Deinde quia pro con- clusione dicte electionis restabat habere consensum et votum a dicta domina Isabele Çarriera, que ut dictum fuit propter infirmitatem sue persone ad dictum capitulum pro dicta electione facienda minime venire potuit et in eius camera infirma detinebatur, ego dictus notarius, una cum prenominatis testibus, vigore dicte comissionis mihi ut prefertur facte, remanentibus intus

6 JOSEP MARIA CASAS I HOMS capitulum dictis domino Abbate comissario sive presidente ac capitulariter dictis monialibus, accessi ad dictam dominam Isabelem Çarriera intus eius cameram infirmantem inventam, cui in preesentia dictorum testium verbo intimavi, retuli et explicavi eadem omnia et singula, que desuper intimave- ram, retuleram et explicaveram dicte domine Priorisse. Quibus [verbis] per ipsam dominam Isabelem Çarriera diligenter auditis, ad eadem seu michi dicto notario in presentia dictorum testium, eius intentionem seu responsum retulit et declaravir, scilicet: quod in omnibus et singulis sibi prolatis, ipsa erat intentionis aliarum dominarum monialium que in dicto capitulo votave- rant. scilicet, quod dicta electió fieret seu fiat per modum seu viam Sancti Spiritus, et quod ipsa pari modo consentiebat in dominam Francinam loanna de Casanova, et illam eligebat in Abbatissam dicti monasterii Vallisdomicelle. Quibus sic per dominam Isabelem Çarriera prolatis et per me eundem nota• rium perceptis, ego idem notarius in presentia dictorum testium eadem omnia et singula retuli dictis domino Abbati comissario et presidenti, ac dominabus monialibus etiam in eodem capitulo capitulariter existentibus. Et hec omnia et singula dictus dominus presidens et comissarius requisivit et mandavit inseri et continuari in fine premissorum per me eundem notarium. Et predic• tis sic gestis et secutis, prefataque electione sic ut prefertur facta de Abbatissa dicti monasterii Vallisdomicelle per dictam viam seu modum Sancti Spiritus in personam dicte domine Francina loanna de Casanova in dicto capitulo in actu dicte electionis presentialiter existentis, prefatus dominus Abbas pre• sidens et comissarius, ac etiam prescripte domine moniales, que in eodem capitulo ex causa dicte electionis aderant, et tunc presentes erant, et prout iura et constitutiones, ordinationes et statuta dicti ordinis volunt ac dispo- nunt existentes ante presentiam dicte domine electe etiam presentarunt eidem electionm predictem de se facte, petentes suppliciter et instanter a dicta domina electa ut electioni sue predicte consensum suum prestaré vellet atque daret. Que honorabilis domina Francina loanna de Casanova electa, nolens ut dixit voluntati seu dispositioni divine resistere, ad honorem et latriam summe et individue Trinitatis ac gloriosissime Virginis [foli 84v] Marie ac Beati Bernardi electioni supradicte de se, ut predicitur facte, consensit.

Et hiis sic peractis dictus dominus Abbas presidens ac comissarius gran- dium virtutum meritis quibus personam dicte domine electe Altissimus insig- nivit, et quia ipsam sicut fidedignis testimoniis ab olim dicti monasterii monialis expresse professa in eo laudabiliter conversata fuit, predictum monas• terium sciet ac poterit, auctore Domino, utiliter regere et salubriter guberna- re, quibus omnibus ministerio dictarum eligentium concordi voluntete debita meditatione pensatis, de persona ipsius domine Francine Ioanne de Casanova Abbatisse prefato monasterio auctoritate domini Abbatis Cisterciensis et totius capituli, a quibus sibi ex delegatione per eosdem Abbatem et capitulum eidem facta potestas, ut in litteris preinsertis concinetur fuit collata providit

82 ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476 ipsamque dominam Francinam loannam de Casanova dicto monasterio prefecit in Abbatissam, curam et administrationem ipsius monasterii sibi in spirituali• bus et temporalibus plenarie comittendo firma spe fiduciaque conceptis. Que dirigente Altissimo actus suos prefatum monasterium per ipsius domine Abba- tssie circumspectionis indústria prospere et salubriter dirigetur et grata in eisdem spiritualibus et temporalibus suscipit incrementum. Et premissis sic factis et secutis, prelibatus dominus Abbas presidens et comissarius, sedens coram altare quod in dicto capitulo est, dictam dominam Francinam loannam de Casanova, Abbatissam, ad se venire iussit A qua in presentia mei dicti notarii et testium prefatorum coram ipso fi ex is genibus existente, corporale iuramentum exegit ad sancta Dei quatuor Evangelia ipsius domine Abbatisse manibus corporaliter tacta, per quod promisit eadem Abbatissa, se statuta et deffinitiones, sententias, mandata et ordinationes dicti reverendi domini Ab• batis Cisterciensis ac capituli generalis dicti ordinis, visitatorum et aliorum ruperiorum ac regulam religionis servaré, et a suis subditis in quantum ad ipsam pertinent servari facere, et possessiones dicto monasterio pertinentes non vendere, non donaré non impignoraré nec de novo infeudare vel aliquo alio modo alienaré superiore inconsulto, nisi prout in dicto monasterio hacte• nus est consuetum. Quo iuramento sic un prefertur prestito, dictus dominus Abbas comissarius et presidens mandavit in virtute sancte obedientie monia• libus dicti monasterii que ibidem erant presentes et aliis absentibus, quatenus eandem dominam Francinam loannam de Casanova, Abbatissam, grato admit- tentes honore ac exhibentes sibi obedientiam et reverentiam debitas et devotas, eius salubria monita et mandata suscipiant humiliter et efficaciter adimplere curarent. Et confestim omnes moniales predicte que ibi erant presentes, sci• licet : domina Violans Sayola, Elienor Pallaresa, Caterina Boyl, Beatrix de Relat, Serena Vallseca, Ursola Giberta, Joanna Vives, Elienos Anglesa, Cate• rina Sentcliment et loanna Llor, tanquam obedientie filie una post aliam prestiterunt et exhibuerunt ipsi domine Francine loanne de Casanova Abbatisse predicte, ad latus dicti domini Abbatis et comissarii sedentis obedientiam [foli 85] et reverentiam debitam et devotas osculando manus et postea in ore dicte Abbatisse, iuxta regulam earum ordinis et statuta dicti monasterii. Qui• bus sic factis, illico dicti domini Abbas et Abbatissa, una mecum notario et testibus presentibus accesserunt ad dictas cameras dicte domine Aldoncie Janera et Isabelis Çarriera, ibidem ut prefertur iacentes infirme, que una scilicet post aliam ipsi domine Abbatisse similiter prestarunt obedientiam et reverentiam, quales desuper aliè moniales in dicto capitulo prestiterunt. Et his peractis, prefatus dominus Abbas et comissarius, et Abbatissa ad dictum capitulum redientes in presentia mei dicti notarii et testium prenotatorum et in presentia etiam dictarum monialium que in dicto capitulo remanserant, prefatus dominus Abbas et comissarius auctoritate qua supra in signum tradite possessionis dicte domina Abbatisse de dicto monasterio cum iuribus et

83 JOSEP MARIA CASAS I HOMS

pertinentiis suis, tradidit eidem domine Abbatisse omnes claves dicti monas• terii et ecclesie eiusdem. Quibus omnibus et singulis supradictis sic factis, gestis et secutis, eademque omnia et singula circa dictam electionem secuta, dicte domine moniales in dicto capitulo et capitulariter existentes, rataque, grata et accepta habentes, et ordinatione dicti domini Abbatis comissarii et presidentis Te D eum laudamus alta voce decantantes, dictam dominam Fran• cinam loannam de Casanova in Abbatissam electam una cum domino Abbate ac comissario ad cornu ecclesie dicti monasterii adduxerunt et ipsam in cathedra abbatiali intronitzavit. Et successive dictus dominus Abbas et comis• sarius una cum dicta domina Abbatissa, versus portale principale dicte eccle• sie accesserunt, et in presentia mei notarii et testium predictorum, de predicta ecclesia cum iuribus et pertinentiis suis ipsi reverende domine Abbatisse possessionem tradidit, per impositionem manuum, ipsiusque domine Abba• tisse súper clausuras ianuarum dicti portalis, quas ianuas ipsa domina Abbatis• sa clausit et aperuit in signum tradite et accepte possessionis de ecclesia iamdicta. Et predictis sic completis, incontinenti dictus dominus Abbas et comissarius adduxit ipsam dominam Abbatissa, ad cameram abbatialem dicti monasterii, et sic coram ipsa existentibus dictus dominus Abbas et comissa• rius in presentia mei notarii et testium premissorum tradidit dicte domine Abbatisse possessionem corporalem se quasi de dicta camera hoc modo, quod accepit eam per eius manum et inmisit ipsam intus dictam abbatialem ca• meram. Qua immisa dicta domina Abbatissa intus dictam cameram remansit claudendo et aperiendo ipsas ianuas, dicens et protestans quod non solum re, sed etiam animo et corpore predictam possidere intendebat. "Et hec facta fuerunt et secuta in signum vere et realis possessionis per dictum dominum Abbatem et comissarium tradite et per dictam dominam Abbatissam accepte de premissis. Et predicta omnia et singula, tam dictus dominus comissarius quam dicta reverenda domina Abbatissa in qualibet dictorum actuum petie- runt et requisiverunt per ordinem continuari, et de eisdem fieri et tradi dicte domine Abbatisse unum et plura publica instrumenta per me notarium supra et infascriptum. Que fuerunt acta in dicto monasterio Vallisdomicelle, diebus, mensibus, anno et loco predictis, presente me dicto et infrascripto notario et testibus supradictis ad premissa vocatis specialiter et assumptis prout supra continetur. [foli 8y}.

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

84 GARSIAS M. COLOMBÀS

ELS DARRERS ANYS DE L'EREMITORI

DE MONTSERRAT

El 1911 la «Revista Montserratina» va dedicar un número extraor• dinari a commemorar la destrucció de Montserrat per les tropes napoleò• niques. L'esmentat fascicle conté un llarg i documentat article del pare Bonifaci Soler, que sota el títol impropi Extinción de los ermitanos de Montserrat (pàgs. 423-478), ens dóna un veritable resum de tota la història del nostre eremitori; només les 16 pàgines últimes s'ocupen pròpiament dels ermitans del segle xix. Indisputablement, el pare Soler es mostra massa sistemàticament favorable i àdhuc partidista dels ermitans contra els abats i la comunitat cenobítica de Montserrat. Per això, basant- nos en una documentació molt més àmplia que la que estava a disposició del pare Soler, i seguint fidelment un criteri severament imparcial, hem refet la trista història de l'eremitori montserratí des de finals del se• gle xvni. Heus-ne ací un petit resum. Vers el 1800 les ermites i els ermitans de Montserrat presentaven un aspecte força florent a llurs visitants. Ens consta per les narracions que ens han deixat diversos viatgers de la Il·lustració, com Wilhelm von Humboldt i Alexandre Laborde. Tots lloen no solament la magnificència de la naturalesa, sinó també la netedat i pulcritud amb què els ermitans tenien les seves capelles i casetes i conreaven els seus hortets. Encara que no tots fossin catòlics ni tan sols tinguessin un veritable esperit religiós, i per tant no poguessin comprendre bé l'ideal eremític, reconeixen l'aus• teritat de vida, la pietat, l'hospitalitat dels anacoretes montserratins, gent senzilla i de poca cultura, però, llevat de rares excepcions, serena, amable i edificant. Parlant del nostre eremitori, més d'un evoca els Pares del desert i fins i tot el Paradís terrenal i els Ancians de l'Apocalipsi! Els documents d'aquesta mena són força interessants. Però molt més

85 GARCIAS M. COLOMBÀS important encara resulta la que podríem anomenar documentació do• mèstica que ens ha arribat, procedent dels antics arxius de Montserrat i de la Congregació benedictina de Valladolid: les lleis pes les quals es regien els nostres ermitans, els papers que aquests conservaven a les ermites, els llibres oficials del monestir i de l'esmentada Congregació a la qual Montserrat pertanyia aleshores, les curiosíssimes memòries d'un abat mont- serratí d'aquell temps, Domingo Filgueira... Ambdues classes de docu• mentació es completen mútuament: l'una ens mostra la «santa Muntanya» —així era anomenat el nostre eremitori ordinàriament— vista des de fora; l'altra, vista des de dins. Segons aquesta documentació, a finals del segle xvm les vocacions eremítiques no mancaven pas a casa nostra. Seguint una tradició secular, les ermites habitades eren dotze. Els ermitans —i això era també tradi• cional— procedien de diverses contrades: Catalunya —la majoria, com és lògic—, Aragó, Andalusia, França... Tots ells eren 11 ecs; es veu que l'ideal anacorètic ja no atreia els monjos del cenobi, com en altre temps. Si l'hem de judicar segons els reglaments en vigor, que substancialment eren encara els redactats per l'abat Garsias de Cisneros (f 1510), la vida de l'eremitori era força penitent, molt religiosa, honorable i edificant. No sols els viatgers de la Il·lustració, sinó també l'abat Filgueira, fan els elogis de nombrosos ermitans que vivien en aquell temps. No obstant, no tot eren roses a la «Santa Muntanya». Ja entre 1796 i 1807 tenim constància d'un veritable conflicte entre els ermitans i els superiors que se succeïren en el govern de Montserrat. En les nostres ermi• tes s'havien infiltrat també dues plagues que aleshores eren molt generals en els monestirs i convents: el peculi i un veritable afany de gaudir de dispenses i exempcions. Els ermitans reclamen més diners del monestir per tal d'atendre millor, segons diuen, les pròpies necessitats, i algunes mitigacions dels reglaments en favor dels més vells. El trasllat, ordenat per l'abat Filgueira, de l'ermità Agustí Pallejà de l'ermita de la Trinitat a la de Santa Creu, fou ocasió d'una lluita molt més greu entre l'esmentat abat i els ermitans. Parlant generalment, es pot dir que des d'aquell moment les relacions entre eremitori i cenobi foren cada vegada més difícils. Són innombrables els testimonis que en resten, malgrat que molts hauran desaparegut. I no seria exagerat de dir que els últims quaranta anys de la història de les nostres ermites consisteix essencialment en un seguici ininterromput de queixes dels ermitans dirigides a l'abat de Montserrat o als pares consellers, a l'Abat General, als visitadors i al

86 ELS DARRERS ANYS DE l.'EREMITORI DE MONTSERRAT capítol general de la Congregació de Valladolid. Fins i tot algunes d'elles van adreçades a personatges no benedictins. El que es més greu i certa• ment molt desfavorable a l'esperit religiós dels nostres anacoretes, és que aquests procuraren d'interessar en favor seu alguns seglars, particular• ment de Barcelona i Manresa, per tal d'atacar millor el monestir. És interessant de remarcar que des de llavors les vocacions eremíti- ques comencen a esdevenir cada cop més rares. En 1789 professà un ermità; en 1790, en professaren tres; en 1791, quatre. Però des d'aquesta data no trobem altra professió que la de Gaspar Soler en 1803 i la de Joan Antoni Galí en 1807. A més dels ermitans que moriren de mort natural, acabada l'anomenada Guerra de la Independència (1814) quatre havien mort violentament i les ermites foren destruïdes. Els cinc anacoretes montserratins que havien quedat, anaren a viure amb els monjos enmig de les ruïnes del monestir. Tot seguit comencen a queixar-se altra vegada a les autoritats de Montserrat i a les de la Con• gregació. Es queixen de la manca de roba i de calçat, dels diners insufi• cients que el majordom els passa, del mal tracte que reben dels monjos i germans, de les injustícies que els fan... Ocells de bosc, no es troben bé dins la gàbia dei cenobi. Recorren sovint a les autoritats, amb insistència que arriba a cansar l'Abat General. No volen fer cas a l'objecció que se'ls posa invariablement: abans de poder pensar a refer les ermites, era absolutament necessari de reconstruir l'església, el monestir, el santuari. Veient que no eren atesos, acudiren a llurs amics de fora. Un d'ells, que no he pogut identificar, els proposa tot un pla d'atac, amb una «vanguar- dia», un «centro» i una «retaguardia» ; parla també aquest anònim «ge• neral» de la «pólvora manresana» i d'un «glorioso triunfo final». Tot consisteix en un projecte de recurs a l'Abat General, en el qual no manca la suggerència que si no són escoltats acudiran als tribunals competents: «Sabrían los suplicantes acudir dónde convenga para vindicar la lev y sostener el derecho...». Aquesta mena de documents que han arribat fins a nosaltres, són extremadament interessants. Era estrany que homes sense lletres com els nostres ermitans fossin capaços d'escriure moltes de les cartes, sol·licituds i altres papers semblants que ens han arribat; ara sabem que darrera ells hi havia amics seglars, intel·ligents i ben formats que els ajudaven amb eficàcia en la seva continuada lluita per obtenir dels supe• riors el que els abellia. Les cartes redactades realment pels nostres anaco• retes són ben inferiors, des de tots els punts de vista, als documents escrits pels seus amics de fora.

87 GARCIAS M. COLOMBÀS

És impossible de resumir en poques ratlles totes les vicissituds de la vida dels pocs ermitans que quedaven a Montserrat en els anys dificilís- sims que seguiren la invasió napoleònica fins a l'exclaustració de 1835. És una història molt trista. Poc a poc s'anava extingint una institució que tanta glòria havia proporcionat a Montserrat i tanta edificació als pele• grins. Aquests darrers ermitans, en particular Joan Antoni Galí, llençaren contra els monjos l'acusació que els volien suprimir. És una acusació falsa. Els documents són ben clars. El que realment volien tota una sèrie d'abats i monjos de Montserrat que ens mereixen tota la confiança, era de renovar i reformar el nostre eremitori, no destruir-lo. La història no jutja, sinó que tracta d'explicar els fets. Probablement, els darrers ermi- tants de Montserrat tenien les millors intencions en lluitar contra els seus legítims superiors i, en general, contra el monestir de Montserrar del qual depenien i eren membres; però cal reconèixer que foren ells qui amb llurs contínues exigències i manca de paciència i comprensió, amb llur extremada suceptibilitat, amb llur manca d'esperit religiós i amb llur fanatisme de gent sense gaire cultura humana ni monàstica, contribuïren més que ningú al descrèdit de llur vida. La «Santa Muntanya» es va extingir sense glòria, víctima dels temps i dels homes. Va ésser una llàstima, una veritable desgràcia que encara plorem tots els qui estimem Montserrat.

Sociedad Espanola de Estudiós Mondsticos

88 Mn. IGNASI M. COLOMER

CONTACTES MONÀSTICS DE LA FAMÍLIA COLOMER

La documentació històrica dels meus avantpassats, abundosíssima d'en• çà del segle xill, registra una colla de notes que demostren el contacte que han tingut tostemps amb diversos monestirs, i especialment amb el de Santa Maria de Montserrat. Consta que uns quants fills d'aquesta nissaga es van consagrar a Déu, però no se sap si n'hi havia cap que fos monjo, tot i que alguna de les dades següents ho faria prou versemblant. Heus ací una mostra dels contactes monàstics que van tenir els meus predecessors i d'altres individus, poc o molt entroncats amb la parentela pels vincles de la sang: — Segle xiv (després de l'any 1337?).—Testament de Pere Morot, propparent dels Colomers: Lexes: 1 sou a Sancta Maria de Munserat». (Arxiu parroquial de Vilaçar, manual 1, foli 34, escrit entre 1337 i 1375). — Segle xiv (després del 1 337?). — Testament de Guillem de Ses Eroles, avantpassat dels Colomers: «ítem a Sancta Maria de monSerat lexa 15 sous». (Ibidem, foli 36). — Segle xiv (abans del 1360?).— Testament de Saura Deumera, avantpassada dels Colomers: «ítem per lexa de móntSerat 12 diners». (Ibidem, foli 41). —1360, maig, 20. — Testament de Berenguer Diumer, avantpassat dels Colomers: «ítem paga en .p. diumer 10 sous a Senta Maria de montserat de lexa a conexença del rector». (Ibidem, foli 114). — 1362 (entre setembre i desembre).—Testament de Berenguer Ma• taró, avantpassat dels Colomers: «ítem pagaren lexa a monserat 2 sous». (Ibidem, foli 118).

89 IGNASI MARIA COLOMER

— 1364, desembre, 23- — Testament de Benvenguda Fornells : «ítem A madona Sta. marià de monserat 6 diners». (Ibidem, foli 119). — 1366, maig, 16, dissabte. — Testament de Constança Casals : «ítem paga en Guillem Casals àlias mascort per leyxa de monserat 2 sous». (Ibidem, foli 121). — 1368, març, 9-—Testament de Simón Agell, propparent dels Co• lomers : «ítem a ssta. Ma de mónserrat 2 sous». (Ibidem, foli 125). — 1397, juny, 20.—Testament d'«Eligsenda uxor quondam Petri Perera», avantpassats dels Colomers: «ítem dimito monasterio montis Serrati unum solidum... ítem morí la dita Aligsen a xviij de vuitubre del any Mcccc y tres». (Ibidem, ma• nual 3, foli 84v). — 1417 (1416), desembre, 28.—Testament de «Catalina (Puig) mu- ler den Entonius Perera», avantpassats dels Colomers: «ítem Sancta Maria de monserat per ij mises ij sous. ítem e sancta Maria de belya xij diners». Morí el 20 de gener del 1417. (Ibíd., f. 107v)- — 1434, desembre, 24. — Testament de «Blancha (Riba) vxor Petrj Parera», avantpassats dels Colomers: «ítem beate Marie montis s/rati duos solidos de quibus selebrentur ibi misse». (Ibidem, manual 8, foli 109v). — 1563, abril, 13. — Capta d'almoines per Montserrat: Benet Agell, àlias Colomer, marit de la pubilla Antiga Colomer Del- mer, és elegit «baciner del ciri de la Verge marià de mósarrat». (Ibidem, manual 21, foli 178). — 1575 a 1642. — El manual 27, foli 80, també parla de les captes pel ciri de Montserrat. — 1598, febrer, 22. — Pro pelegrinatges a Montserrat: Genis Colomer Isern torna als Jurats 2 lliures d'aquelles 6 que, com a cònsol 2on, havia rebut del terme de Vilaçar per anar a Montserrat. (Ibidem, manual 11, foli 111). — 1613 (setembre?). — Despeses de l'Obra parroquial: «ítem per serrar la fusta de fer la caxa par anar a mòserrat — 14 sous». (Ibidem, manual 32, foli 10). — 1613, setembre, 1 5.—Despeses de l'Obra parroquial: «ítem a 15 de setembre pagaren an en Colomer per lo port de la caxa de la professo de nrà Sora de mónserrat vint y vuit reals dic —2 lliures 16 sous». (Ibidem, al mateix foli 10).

90 CONTACTES MONÀSTICS DE LA FAMÍLIA COLOMER

— 1.637, novembre, 6. — Testament de Joan Colomer Puig, fill de Genis Colomer Isern: «ítem dexo per lo be y repòs de la mia anima me sien dites sent mises al monestir de S.t Geronim de la mulrra». (Ibíd., manual 25, f. 266). — 1652, febrer, 7.—Testament de Xerapi Ermengol i Bartomeu, marit que fou de la pubilla Antiga Colomer i Galceran: «ítem deix y llego als pares de n.a Senyora de Montserrat y als pares de S.t. Magí vuit Lliures so es a cada part quatre lliures obligantlos me hajen de dir dos misses so es una en cada part. ítem deix y llego als pares caputxins de Monticalvari mitja carrega de vi». (Ibíd., manual 45, foli 27). —1665, març, 29- — Testament d'Eulàlia Calopa, vídua de Miquel Sagrera, pagès, de Cabrera de Mar, propparents dels Colomers: «ítem, deixo y llego y vull y mano que de mos béns sie donat de caritat per una vegada tant solament a nostra senyora de Montserrat tres lliures barcelonesas». (ACA. Protocols nous de Mataró, cota 650). — 1758, gener, 6. — Baptisme, al monestir de Sant Feliu de Guíxols de «Catarina Llucrècia y Rosa filla del Sr. Joseph Rexach, negociant y de Llucrècia Rexach y Barneu cònjuges. Ministre fr. Anselmo Torras monge y vicari del M. litre. Sr. Abat». (El 1785 serà la primera muller de F. Colomer Ententes, argenter de Figueres, on mor ella el 1793). — 1785, gener, 31.—Noces Colomer-Reixac al monestir de Sant Feliu de Guíxols: Al marge: «Fran.c0 Colomer». «Als 31 de Janer de 1785 foren units en Matrimoni en esta Parroq/1 de S.1 Feliu de Guíxols per lo R. P. Fr. Bonaventura Sans Monge ab lli• cencia del molt IItra. Sor. Abad Parroco de dita Parroq.11 Fran.c" Colomér Argenter, fill legítim de Jaume Colomer Argenter y de Joana Colomer, y Antenzes Consortes vivents de la vila de Figueras de una part y Catharina Donzella filla legitima de Josep Rexach Negociant y de Llucrècia Rexach, y Berneu consortes esta difunta de esta vila de S.t Feliu de Guíxols: foren testimonis de present lo Rnr Mn. Feliu Andreu y Sans Diaca y lo Sr. Joan Andreu y Sans Apotecari: En virtut de llicencia à ells concedida remisis monitionibus p.r l'Ordinari de Gerona expedida, als 29 de dit mes y any, y firmada del molt IItre vicari General Veray». Al marge: «Benehits». «Y lo mateix dia prengueren les benediccions de Missa Nupcial». (Arxiu parroquial de Sant Feliu de Guíxols, llibre de Noces). — 1802, març, 1.—Noces a Igualada de l'argenter Francesc Colo-

91 IGNASI MARIA COLOMER mer Ententes de 44 anys (vidu de Caterina Reixac Berneu), amb Bona• ventura Riera Torelló, de 43 anys, soltera (germana del monjo Veremon, sacerdot de Montserrat, mort a Manresa el 6 de setembre del 1783, se• pultat al monestir de Sant Benet de Bages). — 1849, octubre, 25.— Consagració d'unes ares destinades a l'ermita de «Sant'Areis del Mà-Jordà» i a l'oratori particular d'Igualada:

«f Jh — Sr. D. Francisco Colomer.—Muy Senor mio: aunq." tarde van por fin consagradas las Aras por los dadores de la presente. No fué posible consagrarlas antes, porq.e corao era cosa q.e ha de hacerse por la manana y antes de Misa, hasta ahora hemos tenido siempre las mananas de tal suerte ocupadas, q.e no hallabamos jamas una para el efecto. Disi- mule pues la tardanza, y mire en q.e se le pueda ser util en lo sucesivo; pues q.e tanto este Senor Abad, como los demas mis hermanos estan en complacer a V. en cuanto se pueda. Tenga la bondad de ponernos à todos a las ordenes del P. Jubilado el R. Dr. Pedrerol, de saludar à sus Sràs Hermanas de V., y j un tos dispongan del afecto q.e les profesa el q.e se encomienda a sus oraciones y es S.S.S. Fr. Miguel Muntadas (rubricat) Montserrat 25 de Octubre de 1849». Al sobre: t Sr. Dn. Francisco Colomér, Platero [Con recado] en Ygualada

Les germanes de l'argenter, al·ludides en aquesta carta, es deien Eulà• lia, Ignàsia i Cristina Colomer i Fortuny, les quals passaven temporades a Montserrat i s'hi entretenien a restaurar algunes peces litúrgiques del Monestir; com a raresa, consta que la tia Laietà hi va reconstruir una umbel·la que s'havia fet malbé.

Segurament que amb d'altres recerques encara es podrien trobar més notes familiars de caràcter monàstic; però aquest aplec de dades ja sembla prou llarg.

Societat Catalana d'Estudis Històrics

92 MARIA-MERCÈ COSTA

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS

De totes les sepultures de famílies nobles que es troben al claustre de Santes Creus, una de les més ben conservades és la de la casa de Queralt. Situada entre les de l'ala Nord corresponent a l'església, presenta uns interessants relleus escultòrics: un d'ells, la lluita d'un guerrer amb un lleó, al·lusiu a la coneguda llegenda d'un Pere de Queralt anomenat Cor de Roure. Segons Martinell, la sepultura fou utilitzada per membres de la família de Queralt des del 1288 \ Una altra explicació, però, dóna el manuscrit Baluze 239 de la Biblioteca Nacional de París, estudiat per Fort i Cogul2. Es tracta d'una col·lecció factícia de notes referents al mo• nestir; en un itinerari dels enterraments, en tractar de la sepultura dels Queralt diu textualment: «Sepultura antiga dels nobles barons de Que• ralt ; estan en ella sepultats lo noble don Pons de Queralt, don Berenguer de Queralt, dona Sancha de Queralt la qual morí lo any 1171, y molts de altres de aquesta casa». Això ens pot fer pensar que molts d'aquests personatges podien estar ja enterrats al monestir i haurien estat traslla• dats a la sepultura esmentada l'any 1288. El mateix manuscrit, en altre lloc, tot parlant de les famílies nobles sepultades a Santes Creus, especi• fica : «Don Berenguer de Queralt, dona Sancha de Queralt sa mare, lo any 1171». I també: «Dona Elisendis de Queralt jau en la porta del Espital lo any 1230». En tractar de les relacions entre els nobles de Queralt i el monestir des de la fundació d'aquest, el 1150, a Valldaura i el seu establiment, el 1158, a Santes Creus, per un període que clourem a la fi del segle XIV,

1. C. MARTINELL, El monestir de Santes Creus, Barcelona, 1929, pàg. 234. 2. E. FORT I COGUL, Notícies històriques de Santes Creus, «Santes Creus», II, 17, 1963, pàgs. 295-313.

93 MARIA - MERCÈ COSTA ha calgut establir abans que tot la genealogia de la casa de Queralt. Gai• rebé tots els autors que se n'han ocupat fan esment d'una genealogia feta per Esteve de Corbera; sembla, però, que no fou impresa sinó tan sols manuscrita, i no ens ha estat possible de consultar-la directament. La nostra empresa, doncs, estarà fonamentada en els nombrosos documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on existeix, a més de la riquíssima Secció de Cancelleria, un fons de documentació nobiliària de la casa de Queralt fins ara no massa estudiat. La curiositat inicial de saber el què feren, en vida, pel monestir els qui hi trobaren llur sepultura, Berenguer i Sança, Pons i Elisendis, ens ha induït a cercar també qui foren els «molts de altres» que ens diu el manuscrit. Ribera situa l'origen de la família de Queralt en la de Cervelló. En efecte, el fill gran d'Ansulf II de Cervelló, Sendred, heretà del seu pare el territori de Gurb i l'església de Sant Esteve de Granollers i tingué el sobrenom de «Gurbitensis», mentre que el seu germà Hug posseïa Santa Coloma3. La primera branca dels Queralt estigué establerta a les terres del Nord de Barcelona, és a dir, Gurb i Sallent, aquesta empenyorada pel comte Berenguer Ramon, el 1022, a Bernat, fill de Sendred. El fill de Bernat es titulava Príncep de Gurb i fou el primer en portar el cognom de Queralt. Aquest Guillem Bernat de Queralt, com tots els Queralt d'a• quella primera època, tingué molta relació amb el monestir de Ripoll, al qual féu diverses donacions de propietats, com la de la meitat de Sant Esteve de Granollers amb motiu d'oferir al monestir el seu fill Pere, el 1080 '. Entre els donatius hi figurava la torre de Torbonet, al terme de Queralt, i una coromina prop del castell de Santa Coloma. El castell de Queralt, procedent d'una presa del comte Guifré I al confí dels moros, fou venut per Borrell II a Guitard o Udalard, vescomte de Barce• lona, el 976. Se'l cita gairebé sempre separadament del castell de Santa Coloma

3. M. M. RIBERA, Genealogia de la nobilíssima família de Çgrvellón, Barcelona, 1733, pàgs. 58-62, (cita un document de 13 d'agost del 1015 que és trobava a l'arxiu de Santes Creus, c. 34, sac únic, núm. 2). 4. Arxiu de la Corona d'Aragó (= ACA), Diversos (= D), Fons de Queralt ( - FQ). 5. J. SEGURA, Repàs d'un manual notarial del temps del rey En Jaume l, «Con• grés d'Història de la Corona d'Aragó dedicat al rey En Jaume I y a la seua època», Barcelona, 1909, pàgs. 300-326; M. CONILL, Heroica vida y exemplar es virtudes del

94 LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS

L'any 1084, la vídua de Guillem Bernat, Ermisendis, fa una concòr• dia amb el seu fill Bernat Guillem per la qual cedeix a aquest el castell de Queralt i ell es declara home propi seu; si Bernat moria sense fills ella recuperaria el castell, que més tard passaria a un altre fill seu, Mir Guillem 1 Bernat estigué molt relacionat amb Ramon Berenguer II, que li havia donat el castell de Font-rubí (1078-82)7. Mort el comte, Bernat lluita al costat dels que persegueixen els causants de la tragèdia; final• ment arriba a un conveni amb el comte Berenguer Ramon (1089), el qual li torna el castell de Font-rubí que li havia pres i rep d'aquell la potestat del castell nou de Barcelona, que tenien també els Queralt8. L'any 1098, Bernat fa encara un conveni amb la seva germana Guília, que li dóna Meslea (possiblement Manlleu), tot comprometent-se ell a lliurar el lloc a Santa Maria (s'ha d'entendre, de Ripoll) quan ella morís9. Si seguim la cronologia donada per Segura, treta probablement de la documentació parroquial de Santa Coloma, acceptarem que Guillem Ber• nat de Queralt fou senyor de la seva casa des del 1000 al 1075 i Bernat Guillem, del 1075 al 1100 10. Amb el fill d'aquest, Berenguer, comencen les dificultats cronològiques. Segura situa un Berenguer Guillem del 1100 al 1113; la seva vídua Analguis, del 1113 al 1120; i un altre Berenguer del 1120 al 1140. Ribera fa esment d'un Berenguer, fill de Bernat Gui• llem i pare de Sibília n Aquest primer Berenguer fou un dels testimonis de la donació de Provença i Rodez per la comtessa Dolça al comte Ra• mon Berenguer III, el 13 de gener del 1113 El 17 de juliol del mateix any dóna el castell de Santa Coloma a la seva esposa Azalguis13. Signifi• caria, doncs, que es creia al final de la seva vida? El 19 de gener del 1121, un Berenguer, fill de Teresa, presta homenatge al comte de Barcelona

Ven. Dr. D Francisco de Queralt, arcediano mayor y maestre-escuela de Lérida, Cer• vera, 1736, pàgs. 5-11; E. MORERA, Tarragona, «Història de Catalunya» per F. Carreres Candi, (s. a.), pàg. 575; ACA, D, FQ. 6. ACA, D, FQ. 7. ACA, Cancelleria (= C), pergamí (= p.) 67 de Ramon Berenguer II; Liber Veudorum Maior (= LFM), ed. F. MIQUEL RoSELL, 1, Barcelona, 1945, pàg. 446, núm. 425; S. SoBREQUÉS, Els grans comtes de Barcelona, Barcelona, 1961, pàg. 121. 8. ACA, D, FQ. — SOBREQUÉS, op. cit., pàgs. 131-133; P. de BOFARULL, Los Condes de Barcelona vindicados, Barcelona, 1836, II, pàgs. 135-137. 9- ACA, D, FQ. 10. J. SEGURA Y VALLS, Historia de la villa de Santa Coloma de Queralt, Bar• celona, 1879, pàgs. 361 i ss. 11. RIBERA, op. cit., pàg. 102. 12. LFM, II, pàg. 347, núm. 877¬ 13 ACA, D, FQ.

95 MARIA - MERCÈ COSTA pels acostumats castells de Gurb, Sallent, Font-rubí, port i castell nou de Barcelona, etcèteraM. Admetent el calendari de Segura, aquest devia ésser, o bé fill d'Azalguis o d'una primera muller (Teresa) del seu pare (Berenguer I). Notem, però, que Sobrequés, en parlar del dit homenatge, diu que el prestà Berenguer, fill de Bernat Guillem 15. Notem també que, el 18 de febrer del 1126, Berenguer, en presència de l'arquebisbe de Nar- bona, legat apostòlic, féu certes donacions a Ripoll recordant les que ja havia fet juntament amb el seu pare Bernat Guillem; i que el 1148 fa una altra donació al monestir, juntament amb la seva esposa Ponça i el seu fill Pere16. Gairebé arribaríem a la conclusió que la que morí abans fou Azalguis, i que Berenguer (I) contragué nou matrimoni. L'any 1129 feia donació dels castells del Papiol i la Bleda a canvi del d'Orís a Ramon Berenguer III17; al mateix temps, el comte, no podent tornar a Berenguer el castell d'Arraona per haver-lo empenyorat a Ricard Gui• llem, li empenyora la potestat de Font-rubíI8. Apareix encara Berenguer entre els marmessors del comte, el 19 d'agost del 113019. Una altra notí• cia que tenim d'ell és del 1134, quan donà al Temple una casa amb torre al mur de Barcelona20. Segueix un altre període difícil d'aclarir, i precisament el que coinci• dirà amb la fundació de Santes Creus. Diu Segura que Pere (I) de Queralt fou senyor de la casa des del 1140 al 1166. Cal ja recordar aquí les primeres notícies referents a la família de Timor, branca de la de Queralt, amb freqüents intercanvis de cognom. El 15 d'octubre del 1132, un cert Alarig cedeix en alou al seu fill Ramon els castells de Figuerola i Gisale- mo (Guialmons) i en feu el de Timor i d'altres, en presència d'un altre fill seu, Pere de Queralt21; el 2 d'agost del 1133 (any dubtós), Alarig i

14. ACA, C, p. 230 de Ramon Berenguer III; LFM, I, pàg. 449, núm. 429. 15. SOBREQUÉS, op. cit., pàg. 195. 16. ACA, D, FQ. 17. ACA, C, p. 306 de Ramon Berenguer III; LFM, I, pàg. 342, núm. 319- ACA, D, FQ. 18. ACA, C, p. 305 de Ramon Berenguer III. 19- ACA, C, p. 316 de Ramon Berenguer III; LFM, I, pàg. 527, núm. 493; SOBREQUÉS, op. cit., pàg. 201. 20. ACA, D, FQ, 21. Archivo Histórico Nacional (— AHN), Santas Creus, pergamí 12 b; El "Lli• bre Blanch" de Santas Creus, (= LB), ed. F. UDINA MARTORELL, Barcelona, 1947, pàg. 42, núm. 36. No obstant, hi cap una altra interpretació de la signatura: que Pere fós fill dels signataris Berenguer (de cognom dubtós) i Ponça (que serien Berenguer Guillem i la seva segona muller). Així i tot, Ramon de Timor, sigui o no el Ramon fill d'Alarig, té per germà Pere de Queralt.

96 Ansulf de Cervelló

Sendred = Ermengarda Hug

Bernat = Chixol

Guillem Bernat = Ermessendis Oliver Bernat = Agnès Pere de Queralt' I t d.1080 I

Bernat Guillem = Teresa Pere Mir Guillem Guília t d. 1098 I monjo

Bereguer (1) (1) Azalguis, f d. 1113 t d. 1148 (2) Ponça Alarig

Pere 7_ Sança Pere (I) Ramon de Timor Dolça Ponça = Ramon Pere Ramon t 1171 de Queralt t d.1147 de Banyeres t d.1167

Berenguer (II) Berenguera = Guerau Ermessendis Guillem Ramona = Ramon Albert = Elicserdis Gombau d'Oluja f d. 1164 Pons lli de Cabrera t a 1175

Sibítia = Ramon Pons (Gombau d'Oluja) Guillem = Ermessendis Ramon Sibíiia = Arnau d'Oló d. 1196 Folcde t d 1198 de Montlleó fd. 1192 Cardona a 1205

Berenguer (III) = Elicsendis I | I III t d. 1251 de Cervelló I | | III t 1230 Arnau=Ramona Berenguera Dalmau=Gueraua Pere Ramon Galceran Ramon Albert = Elicsendis T1236 fd. 1229 t 1248

Galceran Sïbília Pere (II) Ramon Saurina Elicsendis Galceran Jaume Arnau Berenguera Berenguer Albert Pons Bernat Ramon Galceran Sibilia Elvira = Ramon t d. 1257 f 1254 =Ramon f 1251 =Bernat de Llussà =Beren- =Sibília Pere Celada guera de deMorit- Cervelló cada

Pere (III) = Margelina Berenguer Jaume Geralda Guïllerma Agnès Berenguera Elicsendis Guillem t a. 1295 d'Anglesola

Guillem Pere (IV) == Francesca Geralda Constança t 1307 t 1324

Guillem Pere (V) = Alamanda de Elicsendis = Simón t 1327 f 1348 Rocabertí de Mur 11373

I I 1 í ! I I I T 1387 de Pinós f a. 1397 d'OlzinelIes Alamany Ramon Dalmau = (1(2)) ConstançElionor dae Guerau = Beatriu Geraldona Timbors Francesquina Beatriu =d e RamoCervelln ó Elicsendis —d e GuilleCervellmó Elionor Perellós t a. 1407

1 I Pere (VI) =- Clemenca Joan Jordi Isabel Geraldó Ramon Dalmau = Sibilia Aldonça Elionor Joana t 1408 de Perellós (D (1) de Sta. Pau (1) (D (2) (2) i a.1409 Costa (D

| II Pere Violant Guerau Gaspar Isabel Melcior Baltasar Geraldó Ruiz de Lihori

NOTES TIPOGRÀFIQUES: Les línies punlejades indiquen incertesa de notícies sobre el parentiu al qual es refereixen. Les lletres «a.» i «d.» precedint una data signifiquen «abans» í «després». LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS

Ramon encomanen Figuerola i Gisalemo a un Ferrer22. Pere de Queralt apareix ja en una concòrdia amb diverses persones feta l'any 11.2023; és clar, però, que no cal oblidar aquell Pere, fill de Berenguer Guillem. El 2 d'abril del 1147 es publica el testament de Ramon de Timor, actuant de testimoni el seu germà Pere, que figura també en la línia de successió com a Pere de Timor. Ramon divideix les propietats entre els seus fills Guillem i Ramon, i deixa també vídua i filles24. Després d'uns anys que hem de declarar, per ara, buits de notícies familiars, trobem la donació de diverses possessions que havien estat de moros i lliurades per diversos nobles al monestir, feta per Pere, abat de Valldaura, a Ramon de Queralt i a la seva esposa Ramona. Hem de creure que es tracta del segon Ramon de Timor, i més si un dels molts donants esmentats havia estat un Gui• llem Ramon (que hauria pogut ésser molt bé el seu germà, el qual, amb la inseguretat dels cognoms, hagués conservat el patronímic)25. L'abat de Valldaura signà com a testimoni el testament de Pere de Queralt, el 3 de març del 11.67. Pere donava al monestir una parellada a les Piles, empenyorada a Guerau de Jorba, i que havien de desempe- nyorar els germans Guillem i Ramon de Timor. Deixava hereu de Que• ralt i Santa Coloma el seu nét Gombau d'Oluja i feia altres diverses donacions als Timor i, en la línia femenina, a la seva filla Ermesendis i a les seves germanes Dolça i Ponça26. Pere havia estat un dels companys de Ramon Berenguer IV en el seu viatge a Torí, durant el qual el comte trobà la mort a Borgo San Dalmazzo (1162); tornat a Catalunya, Pere decidí de fer-se monjo de Poblet, on fou sepultat. Finestres explica que hi ha una sepultura amb figures de lleons que suposa que és la de Pere27. Per la mateixa època, el 20 de desembre del 1164, un nou Berenguer

22. AHN, Santas Creus, pergamí 12 c; és un pergamí del 17 de juliol del 1337, que trasllada una altra còpia de l'original feta el 19 de juny del 1311 per fra Guillem (Molini?), notari de Santes Creus; LB, pàg. 43, núm. 37. 23. ACA, C, p. 226 de Ramon Berenguer III; trasllat de 20 d'agost del 1240. 24. AHN, Santas Creus, p. 12 a; LB, pàg. 48, núm. 41. 25. Biblioteca Provincial de Tarragona (= BPT), Cartulari ("Llibre Blanch" de Santes Creus) (= Cart.), f. 114; LB, pàg. 114, núm. 113; E. MORERA, Tarragona Cristiana, I, Tarragona, 1897, pàg. 626. 26. BPT, Cartulari de Poblet, ed. J. PONS I MARQUÈS, Barcelona, 1938, pàg. 140 núm. 234; ACA, D, FQ. 27. C. MARTINELL, El monestir de Poblet, Barcelona, 1927, pàg. 232; J. FINES• TRES, Historia del Real Monasterio de Poblet, I, Barcelona, 1947, pàg. 277.

7 MARIA - MERCÈ COSTA de Queralt fa uns capítols amb Ramon Folch, vescomte de Cardona, acordant el matrimoni dels fills respectius, Sibilia i Ramon. Queralt els fa donació de tots els seus senyorius: Gurb, Sallent, Queralt, castell nou de Barcelona, etc.; i dóna també Mediona al seu nebot Ponç de Cabrera, fill de Guerau Ponç III i de Berenguera de Queralt28. Signen els capítols, amb Berenguer, la seva mare Sança i Pere de Queralt (suposem que devia ésser el futur monjo)29. Heus aquí, doncs, documentats els primers perso• natges de la sepultura de Santes Creus. No obstant, en el testament fet l'endemà dels capítols, Berenguer disposa ésser enterrat a Ripoll. Devia ésser traslladat més tard? Perquè aquí es tracta clarament de Berenguer, fill de Sança, encara que Ribera digui que és aquell mateix Berenguer, fill de Bernat Guillem (el qual, com ja hem vist, tenia per mare una certa Teresa)30. Són marmessors del testament, Sança i l'esmentat Pere de Queralt; s'hi repeteixen les mateixes donacions que en els capítols, espe• cificant, però, que en cas de substitució d'hereus que permetés la successió d'un cosí del testador en l'herència universal, el castell de Queralt pas• saria al senyoriu de Pere31. La substitució no tingué lloc; i no hem arribat a aclarir aquesta complicada situació feudal que ens fa trobar al mateix temps la donació de Queralt per Pere a Gombau d'Oluja el 1167, el seu empenyorament per aquest al Temple, i la seva donació per Sibilia al seu fill el 1196. Tampoc no hem acabat d'establir el parentiu entre Pere, que ens sembla clarament Pere de Timor, fill d'Alarig, i aquest últim Berenguer (II), senyor de Gurb, fill de Sança. Hi cap la hipòtesi que Sança hagués estat l'esposa d'aquell Pere, fill de Berenguer (I), que no pot coincidir absolutament amb Pere de Timor. D'altra part, queda la incògnita de Gombau d'Oluja, el qual alguns autors tenen per nebot, i no nét, de Pere de Queralt; en aquest sentit, hem trobat unes notes d'algun investigador del fons de Queralt, que no hem pogut comprovar documentalment, que donen Gombau com a fill del senyor d'Aguiló (germà de Pere) i d'Elisendis, senyora d'Oluja. Pitjor encara, Segura, i com ell Emili Morera, creu que Gombau podia ésser germà d'Arnau de Timor o de Queralt; ens sembla una altra hipòtesi aventurada.

28. S. SOBREQUÉS, Els barons de Catalunya, Barcelona, 1957, pàg. 46. 29- ACA, D, FQ (trasllat de 28 de desembre del 1624, d'un original de l'arxiu del Duc de Cardona a Arbeca, Armari de Capítols Matrimonials); RIBERA, op. cit., pàg. 101. 30. RIBERA, op. cit., pàg. 102. 31. ACA, D, FQ (trasllat de 3 de novembre del 1619, d'un original de l'arxiu de Ripoll).

98 LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS

Ja mort Berenguer (II), Sança i els seus néts Sibilia i Ponç permuten un ferreginal a Barcelona, «ad ipsos archus», amb el monestir de Vall• daura, del qual reben un terç de l'honor de Provençals que Berenguer havia deixat al monestir en el seu testament. La permuta és del 8 de març del 1168 32. No sabem res més de Sança, que segons el manuscrit ja conegut morí l'any 1171. Mentrestant, la comunitat de Valldaura s'havia traslladat a Santes Creus, el 1169. Alguns cavallers ajudaven el treball de les terres monàs• tiques i rebien a canvi certes donacions; així en un pacte amb el mateix abat Pere, del 19 de gener del 1175, hi figura, entre altres, el donatiu d'una vaca als fills de Guillem de Timor i a llur tutor Joan Martorell33. Un poc conegut Ponç de Timor permuta amb l'abat un honor a Sant Pere de Gaià a canvi de la parellada de les Piles donada al monestir per Pere de Queralt; signen el document, de 4 de març del 1179, la seva esposa Bernarda, els seus fills Bertran, Ponç, Bernat i Berenguer i Pere de Timor 3\ Tenim el dubte de si Ponç, el pare, podria ésser el Ponç de Queralt de la sepultura de Santes Creus o si aquest devia ésser un ca• valler posterior. Salas ens informa que, segons un manuscrit de l'arxiu del marquès de Montoliu, tret del llibre Archivariorum Monasterii Saneta- rum Crucum, a la nau central de l'església hi havia hagut unes pintures amb retrats de cavallers; el cinquè, al cantó de l'Evangeli, era Ponç de Queralt vestit de guerrer35. Del mateix any 1179 és la publicació del testament d'Albert de Queralt, que havia estat ferit de llança i morí el 21 de maig. Disposava la sepultura a Santes Creus, fent donació al monestir de la meitat de Sant Gallart. Deixava tots els seus honors a la seva filla o a la seva esposa i feia esment de tenir germanes i nebots. Signava la publicació l'esposa Elicsendis i un Guillem de Queralt. Per ara no hem aconseguit d'enqua• drar aquest personatge en l'arbre familiar sinó per via de suposició36. Diu Ribera que Sibilia de Queralt i Ramon de Cardona no tingueren descendència, però sí que els succeí un altre Berenguer37. No compartim

32. BPT, Can., f. 16; LB, pàg. 138, núm. 135. 33. BPT, Cart., f. 82; LB, pàg. 186, núm. 185. 34. AHN, Santas Creus, pp. 76 i 77 (aquest és trasllat de l'anterior); BPT, Cart., f. 98T ; LB, 213, núm. 216. 35. R. SALAS RlCOMÀ, Monasterio de Santas Creus, Tarragona, 1894, pàg. 24. 36. AHN, Santas Creus, p. 83; LB, pàg. 233, núm. 225. 37. RIBERA, op. cit., pàg. 101.

99 MARIA - MERCÈ COSTA la seva opinió, ja que des del 1186 trobem Sibilia i el seu fill Berenguer de Queralt (devia canviar el cognom per motius hereditaris) fent un conveni de respecte mutu amb Bernat de Romaniano38. El 17 de març del 1196, Sibilia, de consens del seu fill, encara menor d'edat, fa llarga donació de masos al monestir de Ripoll i confirma les dels seus avant• passats. En canvi, l'abat de Ripoll li concedeix estada, amb tres acompa• nyants, al monestir amb tracte de monjo, l'oferiment d'una missa diària perpètua i els aniversaris39. No sabem si decidí d'entrar al monestir; el 21 de març feia testament, deixant, naturalment, el seu cos a Ripoll i fent hereu universal el seu fill. A Santes Creus i a Poblet els donava el delme d'Avinyó que ells haurien de redimir, i cadascun tindria un monjo que pregaria per ella40. La branca de Timor, vers la fi del segle xn, estava representada pels fills de Guillem, ja citats, que foren també Guillem i Ramon. Ambdós vengueren a l'abat Hug de Santes Creus, el 7 de maig del 1186, els drets de llur difunt pare a l'honor de Coctano41. Ramon és possiblement el que consta enterrat a Poblet l'any 117942- El castell de Queralt, no sabem com, havia passat al domini de Be• renguer (III), malgrat el testament de Pere en favor de Gombau d'Oluja. Aquest, que havia donat al Temple els seus drets sobre la quadra d'Albió i el domini de Queralt o Santa Coloma, acabà per empenyorar als templers, a fi de pagar deutes de la seva esposa, tots els seus dominis de Santa Coloma, Queralt, etcètera, el 31 de desembre del 1196; signaven el document Guillem (II) de Timor i els seus fills Arnau i Dalmau43. I com que sembla també haver-se temut que Berenguer de Queralt po• gués intentar prendre el que Oluja havia donat, la família Timor, com• presa Ermesendis de Montlleó, esposa de Guillem, el 14 de gener del 1197 empenyorà Figuerola al Temple, com en esmena del possible perjudici44. Per la seva part, Berenguer i la seva esposa Elicsendis de Cervelló donen

38. ACA, C, p. 410 d'Alfons 1. 39- ACA, D, FQ (trasllat de 25 de gener del 1620, d'un original de l'arxiu de Ripoll). 40. ACA, D, FQ (trasllat de 4 de novembre del 1619, d'un original de l'arxiu de Ripoll). 41. AHN, Santas Creus, p. 112; BPT, Cart., f. 83; LB, pàg. 280, núm. 282. 42. FINESTRES, op. cit., I, pàg. 291 i III, pàg. 127; MARTINELL, Poblet, pàg. 142. 43. ACA, C, p. 638 d'Alfons I i p. 16 de Pere I (trasllat del 1216). 44. ACA, C, p. 18 de Pere I.

100 LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS

un mas de Gurb als templers el 10 de gener del 120045. El 13 d'agost renova les donacions dels seus avantpassats a Ripoll, i elegeix allà la sepultura48. Més tard, reconeixent-se culpable de greuges contra Manlleu, pertanyent a Ripoll, fa donació total dels seus honors dels bisbats de Vic i Barcelona al monestir i promet, així com Elicsendis, no prendre res de les collites de dits llocs (29 de maig del 1208); ho jura encara el 3 de gener del 1218 l7. El 20 de desembre del 1213 ven el castell de Queralt a Arnau de Timor, fill de Guillem i poc probable germà de Gombau d'Oluja48. Amb certa dificultat admetríem que fos el mateix Berenguer el qui, juntament amb el seu fill Galceran, dóna al Temple un mas a la parròquia de Vespella el 3 d'octubre del 1240 i ven al rei el lloc de Manlleu, que tenia pel monestir de Ripoll, el 8 d'agost del 1251; la seva filla Sibilia fou esposa de Ramon de Llussà49. La muller de Beren• guer (III), Elicsendis, pot ésser molt bé la que figura sepultada a Santes Creus l'any 1230; diu Ribera que Elicsendis de Cervelló féu testament el 16 d'abril del 1227 i que es troba en dit monestir50. Arnau de Timor apareix relativament sovint en signatures de docu• ments. El 25 d'octubre del 1229, el seu germà Ramon fa testament i li deixa els castells de Queralt i Tous, estranyament si considerem que era Arnau qui ja havia comprat Queralt setze anys abans51. Tant és així, que en el primer dels seus dos testaments, fet abans d'un pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia, Arnau, el 10 de març del 1221, deixa Queralt, Santa Coloma, Figuerola, etcètera, al seu fill Pere; així com fa altres do• nacions de béns mobles i immobles als altres fills Ramon, Saurina i Elic• sendis, que havia d'ésser monja de Vallbona. Elegeix sepultura a Poblet i té per marmessors els seus germans Ramon, sagristà de Tarragona, Dalmau i Pere, ardiaca de la Seu d'Urgellr'2. El 27 de juliol del 1230 Arnau fa el segon testament, segurament l'últim. Ja no és marmessor cap dels seus germans. Ramon devia haver mort, i qui sap si també Pere.

45. ACA, C, p. 79 de Pere I. 46. ACA, D, FQ (trasllat de 23 d'octubre del 1223). 47. ACA, D, FQ (trasllat de 15 d'agost del 1221). 48. ACA, D, FQ. 49- ACA C, pp. 815 (trasllat de 10 de gener del 1241), 1058 i 1280 de Jaume I. 50. RIBERA, op. cit., pàg. 231, (l'original es trobava a l'arxiu de Santes Creus, c. 23, sac 3, núm. 63). 51. ACA, D, FQ. 52. ACA, D, FQ, (és un trasllat).

101 MARIA - MERCÈ COSTA

Amb Dalmau, vivent, les relacions no devien ésser gaire cordials: en heretar el seu fill Pere li posa la condició de no donar a Dalmau el lloc de Coctano, amb l'excusa que era molt útil a la gent de Santa Coloma; però si ho feia, el tal lloc passaria al segon fill, Ramon. Apareixen altres fills, probablement nascuts en els nou darrers anys: Galceran, que tin• drà Rocafort sota el senyoriu de l'hereu Pere; Jaume i Arnau, que seran clergues, i Berenguera; Saurina s'ha casat amb Ramon Pere i Elicsendis ja és monja (i arribaria a ésser abadessa de Vallbona de l'H de desem• bre del 1270 al 3 d'abril del 1273, data de la seva renúncia al títol)53. Si naixien encara altres fills o filles, haurien de donar-se a la vida reli• giosa. Fa també un donatiu de 200 morabetins a Santes Creus per a compra de pa. L'abat Bernat Calvó firma entre els testimonis5*. Arnau de Timor morí el 1236. Així ho afirma Finestres i amb ell Martinell, en parlar dels enterraments de Poblet55. Del germà d'Arnau, Dalmau de Timor, es sap que el 5 de juny del 1234 comprà el lloc de les Piles a la família Puigvert i que el 23 de setembre del 1241 féu debitori d'un cavall a Pere de Casteilfullit, do• nant com a fiador el seu nebot Ramon i signant ei document Beren• guer de Queralt56. Dels fills d'Arnau, Ramon féu testament el primer de juliol del 1254. Elegia sepultura a Poblet. Feia deixes al seu germà i marmessor, Pere, a un fill d'aquest, Berenguer, i a un seu cosí, Guillem de Timor. Tenia un fill natural, Galceran, i el deixà encomanat a Pere per tal que el fés entrar a l'orde de l'Hospital o del Císter, o bé li donés el lloc de Rourich que ell ja tenia sota el domini del mateix Pere57. Un altre fill d'Arnau, Jaume, fou preceptor de Gardeny i lloctinent del Temple a Aragó i Ca• talunya ; el trobem en documents del 1253 i del 127458. L'hereu, Pere de Timor, és conegut també com a Pere de Queralt i en parlarem seguidament. Però abans ens cal referir-nos a uns altres Que• ralt que no hem arribat a enllaçar amb la resta de la família: Una Sibilia de Queralt, encara no identificada, fou esposa d'Arnau d'Oló i

53. C. ROCAFORT, Lleida, «Geografia de Catalunya», per F. Carreres Candi, (s. a.), pàg. 451. 54. ACA, D, FQ (trasllat de 4 de desembre del 1619). 55. FINESTRES, op. cit., III, pàg. 127; MARTINELL, Poblet, pàg. 142. 56. ACA, C, pp. 527 (trasllat de 26 d'abril del 1278) i 851 de Jaume I. 57. ACA, D, FQ. 58. ACA, C, pp. 1357 i 2181 de Jaume I.

102 LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS

juntament amb el seu fill Ramon Albert i l'esposa d'aquest, Elicsendis, apareix en la venda d'un honor a l'abat de Santes Creus, l'any 1226. Ramon Albert de Queralt féu testament el 9 de març del 1248, deixant per marmessor el seu cosí Gombau d'Oluja. A Santes Creus, a més del seu cos per a ésser-hi sepultat, els deixà el seu domini de Sant Gallart amb l'encàrrec de pagar el que ell degués a altres persones; per això els donava dos mil sous i el valor del seu cavall, que havien de vendre. Tenia una munió de fills, legítims i naturals, de tots els quals féu memò• ria. L'hereu fou Albert, al qual donà Queralt. Els altres legítims foren: Poncet; Bernat, clergue de Barcelona; Ramon, frare de l'Hospital, de la casa de Sant Valentí; Galceran, que entraria a Santes Creus; Sibilia, i Elvira, monja de Vallsanta. Entre els testimonis signà Berenguer de Timor59. Com que Ramon Albert fou senyor del lloc de La Goda, ens permetem de suposar que fos descendent de Dolça, germana de Pere (I), que pel testament d'aquest havia heretat el dit lloc. Hi cap també que Sibilia, mare de Ramon Albert, fos filla del primer Albert que hem citat abans. D'Albert (II) de Queralt en coneixem també el testament, fet el 17 de setembre del 1251. Elegeix sepultura a la casa de Sant Valentí. Era marmessor Pere de Queralt. Ja no fa esment de la mare i parla només dels germans: Ponç, a qui deixa Queralt, Bernat i Sibilia, que hauria d'ésser monja hospitalària60. Però Sibilia es casà després amb Bernat Ce• lada, i Ponç els cedí els drets de Montagut el 27 de desembre del 1257 61. Aquest Ponç podria també ésser el sepultat a Santes Creus. Malgrat totes les donacions de Queralt que consten en aquests testa• ments, diu Segura que els senyors de Queralt foren, el segle XIII, Arnau de Timor del 1215 al 1230 (ja hem vist que ho fou des del 1213 i pro• bablement fins a la seva mort, el 1236), Pere (II) del 1230 al 1275 i Pere (III) del 1275 al 1293. Pere (II) és el mateix Pere de Timor i fou el protagonista de la llegenda del Cor de Roure, que no ens cal ara recordar. Fou un cavaller valerós. Havia estat donat com a hostatge del vescomte de Cardona en

59. ACA, D, FQ (trasllat fet el 16 de novembre del 1619 per fra Dionís de Gravalosa, monjo de Santes Creus, d'un original de l'arxiu del monestir, Armari de Sant Gallart i Figuerola). 60. ACA, D, FQ (trasllat). 61. ACA, D, FQ.

103 MARIA - MERCÈ COSTA

la lluita amb Guillem de Montcada, l'any 122662. El 1229, en fer testa• ment Ramon Alamany de Cervelló abans d'anar a la conquesta de Ma• llorca, ja pensava en casar la seva filla Berenguera amb Pere de Queralt63. Aquest acompanyà també Jaume I en la campanya de València, on fir• mà treves amb els moros l'any 1238 M. No podem tampoc estar d'acord, en principi, amb la cronologia de Segura, ja que Pere féu testament el 28 de febrer del 1257. Era ja vidu. Feia hereu el seu fill Pere. Confirmava al seu fill Berenguer uns drets a València que aquest havia rebut del seu oncle Ramon, i li donava Timor. Dels altres fills, Jaume seria clergue; serien monges Geralda a Vallbona, Guillema a Sant Pere de les Puelles, Agnès a l'Hospital i Berenguera a Bonrepòs; només Elicsendis quedaria al segle. Pere (II) donà al seu germà Berenguer de Timor la castlania de Rourich; sembla que el seu nebot Galceran devia entrar en religió. No parla de la seva sepultura que fou, sens dubte, a Santes Creus65. Un altre enigma ens planteja aquest germà Berenguer, que no apareixia en el testament d'Arnau de Timor; renunciem a desxifrar-lo. Pere (III) o Pericó era major de 14 anys l'any 1261 i estava ja casat amb Margelina d'Anglesola. El 1265, per un deute a Berenguera de Bell• vís, li empenyorà Queralt66. Prengué part a la creuada a Terra Santa el 1269 i a la campanya de Múrcia el 1265 m. Assistí a la coronació de Pere el Gran, fou almirall en la lluita contra els moros (1277) i capità d'una companyia a Alcoll (1282). El rei l'envià en ambaixada a Sicília per a respondre al repte de Carles d'Anjou; fou un dels cavallers que assenyalaren el camp de Bordeus per a la batalla reial68. Havia estat també ambaixador prop del papa Martí IV69. El 26 de juny del 1277 donà a Santes Creus el castell de Figuerola, que havia d'estar al centre

62. ; J. ZURITA, Andes de la Corona de Aragón, Saragossa, 1669, Uib. II, c. 82. 63. RIBERA, op. cit., pàg. 120. 64. ZURITA, op. cit., III, 33¬ 65. ACA, D, FQ (trasllat fet el 13 de novembre del 1590 per fra Bernat Tous, regent de l'arxiu de Santes Creus, d'un original del mateix arxiu); RIBERA, op. cit., pàg. 121 (diu que és el doc. 50 de l'arxiu esmentat, c. 68, sac 4). 66. ACA, C, p. 1825 de Jaume I. 67. ACA, C, p. 1974 de Jaume I ; ZuRITA, op. cit., III, 74, 68, 70. 68. ZURITA, op. cit., IV, 4, 19, 20, 24, 25, 28; A. ROVIRA I VIRGILI, Història Nacional de Catalunya, V, Barcelona, 1928, pàg. 149; S. RUNCIMAN, The Sicilian Vespers, Cambridge, 1958, pàg. 229. 69. T. CREUS COROMINAS, Santas Creus, Vilanova i Geltrú, 1884, pàg. 148.

104 LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS d'una llarga qüestió jurisdiccional'°. Ribera situa el testament de Pere el 15 d'octubre del 1266. No el coneixem, però sí que hem vist el del 2 de juny del 1282 fet a Portfangós, abans de marxar a l'Àfrica i a Sicília. Deixava a Santes Creus el seu cos, amb el cavall, armes i diners per a la sepultura, i ratificava la donació de Figuerola, tot encarregant que li fes• sin aniversaris. Al fill Guillem donà Queralt i Santa Coloma i al fill Pere, Timor. De les filles Geralda i Constança, la primera fou monja de Vall• bona. Figura Guillem de Timor entre els marmessors, els quals hauria d'ajudar sempre l'abat de Santes Creus71. Ignorem la data precisa de la seva mort. Per a Segura és el 1293. En tot cas, el 1295 Margelina era ja vídua. No fou Pere l'únic Queralt passat a Sicília. Zurita parla de Bernat i Ponç, que estaven al servei de Jaume II i participaven en les lluites d'Ità• lia meridional (any 1300). El rei els ordenà el retorn, ja que Sicília era rebel a l'Església. Potser perquè no obeïren els prengué els béns i els donà a llurs familiars72. Tenim la impressió que en acabar el segle xill fineix també l'època més important per les relacions de Santes Creus amb la família Queralt. Els senyors no obliden el monestir, però es nota una tendència en elegir llurs sepultures a la capella de Santa Maria de Bell - lloc, a Santa Coloma, existent ja al segle xi; però on s'havia instal·lat una comunitat de mer- cedaris el 8 de juny del 1307. El fill de Pere (III), Guillem, no fou senyor de Queralt per gaire temps. Probablement morí el 1307. El seu germà Pere (IV) havia lluitat a la frontera castellana el 1296 73. El 1308 intervé, com a un dels mar• messors de Ramon d'Anglesola, en l'avenència entre fra Pere d'Arters, abat de Santes Creus, i el rei, per la qual es revocà en favor del monarca la venda del castell d'Utxafava feta al monestir 7\ Pere continuà guerre• jant contra els moros de Granada fins que el rei l'envià, amb Pere Boi'l i Guillem Oulomat, com ambaixador al concili de Vienne, el 1311. És coneguda la detallada relació que féu al rei de la seva missió diplomà-

70. ACA, D, FQ. 71. RIBERA, op. cit., pàg. 121 (diu que és el núm. 51 de l'arxiu de Santes Creus); ACA, D, FQ (trasllat fet el 28 de juliol del 1636 per fra Guillem de Torroja, notari de Santes Creus). 72. ZURITA, op. cit., V, 41, 2, 42. 73. ACA, C, registre (= r.) 340, f. 184v i 232. 74. ACA, C, p. 2524 de Jaume II.

105 MARIA - MERCÈ COSTA tica75. Fou, després, lloctinent de procurador a València per l'infant Al• fons (1320, 1322). Aquest el cridà, amb el seu fill Guillem, per a la conquesta de Sardenya, el 1323. Pere morí en el setge de Vila d'Esglé• sies, abans de l'abril del 132476. El rei, en recompensa pòstuma pels seus serveis, concedí a la vídua, Francesca, dos mil morabetins per tal que pogués dotar les filles; i al fill Guillem li cedí la jurisdicció total, civil i criminal, de Sant Gallart, lloc pertanyent, com Figuerola, al domini útil de Santes Creus; el rei sempre en reivindicava el mer imperi per a la corona, però els Queralt el reclamaven al·legant que es trobava en terme de Santa ColomaJa mort Guillem, el 1331, Alfons III concedia en• cara una indemnització pel cavall perdut pel seu pare a Sardenya78. La vídua de Pere (IV) era senyora de Ceret i pertanyia a alguna noble casa pirenenca. Guillem morí de mort violenta el 1327. Segura, com Zurita, apunta la culpabilitat d'Arnau Roger de Pallars. Per un document reial es declara la innocència de Francesc Marquès, acusat, diu, de la mort de Guillem; el rei s'adreça al germà del difunt i a d'altres nobles recomanant que no causessin perjudicis al que havien suposat autor del crim79. Pere (V) de Queralt es distingí per la seva actuació al costat de Pere el Cerimoniós. Aquest li féu una assignació de 20.000 sous en considera• ció als mèrits del seu difunt pare, per un viatge que ell mateix havia de fer a Sardenya l'any 1337 80. El 1339 anà amb el rei a Avinyó a prestar l'homenatge al Papa per Sardenya81. Durant la guerra del Rosselló con• tra el rei de Mallorca, fou procurador del rei Pere per a rebre els home• natges dels nous súbdits rossellonesos i es distingí a Argelers i a Llívia82. En recompensa li fou concedida la remissió dels processos que el rei de Mallorca movia sobre Ceret, i el mer i mixt imperi de Ceret com a feu

75. ACA, C, r. 144, f. 50; r. 345, f. 190, 190v; r. 336, f. 67-79; ACA, C, cartes reials de Jaume II, apèndix general, núm. 32; H. FlNKE, Papsttum und Unter- gang des Templerordens, II, Münster, 1907, pàg. 249ZURITA, op. cit., V, 78 i 93; ROVIRA i VIRGILI, op. cit., VI, pàg. 78. 76. ZURITA, op. cit., VI, 43, 45, 48; A. ARRIBAS, La conquista de Cerdena por Jaime II de Aragón, Barcelona, 1952, pàg. 201. 77. ACA, C, r. 302, f. 136; r. 225, f. 25V. 78. J. SEGURA, Aplech de documents curiosos e inèdits faents per la Història de las costums de Catalunya, «Jochs Florals de Barcelona», Barcelona, 1885, pàg. 217. 79. ACA, C, r. 191, f. 13v. 80. ACA, C, r. 1008, f. lv. 81. ZURITA, op. cit., VII, 48. 82. ACA, C, pp. 802, 803, 805 i 806 de Pere III; ZURITA, op. cit., VII, 76, 82.

106 LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS

honorat88. Passà després al Conflent i seguidament a Barcelona, on, amb altres nobles, fou encarregat de rebre la nova reina Elionor de Portugal. Intervingué en les qüestions valencianes i participà en una deliberació dels nobles que tingué lloc a Santes Creus81. Al monestir el rei li havia con• firmat els privilegis i possessions, entre elles les de Figuerola i Sant Ga• llart, el 4 de juliol del 133685. Als monjos els devia pesar la jurisdicció dels Queralt sobre llurs dominis, i fra Bernat Burgès, majoral del castell de Montoliu, presentà una reclamació al·legant que l'avi de Pere, Pere (III) de Queralt, havia fet la donació en franc alou al monestir en esmena de danys que ell pogués haver causat. El comte d'Urgell recollí la queixa i opinà que el castell tenia terme propi; per tant, era reial i corresponia al veguer de Cervera l'obligar Pere de Queralt a deixar d'e• xercir la seva jurisdicció. Pere devia recórrer al rei, el qual, ignorant l'estat administratiu del castell, encarregà al veguer que s'informés i cer• tifiqués la veritat de la situació, però que mentrestant permetés a Pere de fer ús de les seves facultats jurisdiccionals. La qüestió s'allargà molt; només direm que la reina Joana, el 1462, declarava que la jurisdicció criminal pertanyia als Queralt per tal com Figuerola es trobava al terme de Santa Coloma. I és del 31 de maig del 1536 una sentència arbitral que dóna a Santes Creus la jurisdicció civil i als Queralt la criminal i el mer imperi86. El testament de Pere (V) de Queralt és del 26 de juliol del 1348. Una germana seva havia estat proposada, entre d'altres, per esposa de Marià d'Arborea, el qual havia d'ésser el gran enemic del rei d'Aragó87. Marià acabà casant-se amb Timbors de Rocabertí, la germana de la qual, Alamanda, fou l'esposa de Pere de Queralt. Aquest elegí sepultura a Santa Maria de Bell-lloc; a Santes Creus només els féu un llegat mone• tari. Les seves filles, tret de Beatriu i Elicsendis, foren totes monges: Geraldona de Vallbona, Tiburgueta d'Alguaire, Francesquina menoressa de Tarragona; la petita, Elionor, i les que poguessin encara néixer, també estaven destinades al claustre. L'hereu fou el fill Dalmau; el segon, Gue• rau, obtingué Ceret i altres drets del vescomtat de Rocabertí88.

83. ACA, C, r. 979, f. 19v i 22*. 84. ZURITA, op. cit., VIII, 7, 9, 14, 20, 23, 25, 26. 85. ACA, C, r. 859, f. 181v. 86. ACA, D, FQ. 87. ZURITA, op. cit., VII, 16. 88. ACA, D, FQ; SEGURA, Aplech, pàg. 123-

107 MARIA - MERCÈ COSTA

Alamanda visqué encara molts anys, que devia veure amargats per les turbulències del seu fill Dalmau. El 1351 casà les filles Beatriu i Elicsendis respectivament amb Ramon Alamany i Guillem Ramon de Cervelló. La meitat del dot de la darrera, 50.000 sous, la diposità Alamanda a Santes Creus, on havia d'anar a recollir-la el nuvi després de les noces per parau• les de present89. Dalmau de Queralt s'havia casat amb Constança de Pinós l'any 135590. Anà amb les tropes reials a la guerra de Castella91. Tingué certes diferèn• cies amb la seva mare i ella ho posà tot en mans d'uns àrbitres; en absència d'aquests, Dalmau es presentà a Santa Coloma i causà moltes pertorbacions entre els servents del casal, de tal manera que el rei hagué d'intervenir a favor de la senyora92. Una sentència arbitral del 17 de setembre del 1366 obligà Dalmau a donar el lloc de Vespella a la seva mare en concepte d'aliments i restitució dotal. Dos anys després, el rei li venia a ella el mer i mixt imperi de Vespella, a carta de gràcia, i li prometia no vendre'l de nou a Dalmau abans de redimir el lloc93. El 1370 li vengué altres diverses possessions per tal d'obtenir diners per a la guerra de Sardenya94. Alamanda, que féu testament el 5 de novembre del 1.373 a Tarragona, volgué ésser enterrada a la Seu tarragonina on hi tenia sepultat el seu germà, l'ardiaca Dalmau de Rocabertí, o bé als Frares Menors de la mateixa ciutat. Féu hereu el fill Guerau. De les filles, Elicsendis ja era vídua; i de les monges, només quedava Timbors, la qual el 8 d'agost del 1378 féu donació al seu nebot Pericó, fill de Dalmau, de tots els seus drets a l'herència de la seva mare Alamanda i a una altra donació de la seva germana Beatriu95. Continuà Dalmau les lluites contra les pretensions de l'infant de Ma• llorca, prengué part en moltes qüestions polítiques i fou present a les últimes disposicions del rei Pere (1387), el qual el precedí de pocs mesos a la tomba %. Dalmau féu testament el 31 de juliol del mateix any. Havia estat casat en segones núpcies amb Elionor de Perellós, germana de Cle-

89. ACA, D, FQ; SEGURA, Aplech, pàg. 124. 90. ACA, D, FQ. 91. ACA, C, r. 1181, f. 108. 92. ACA, C, r. 1615, f. 15. 93. ACA, C, r. 997, f. 121, 127, 128; p. 2539 de Pere III. 94. ACA, C, r. 1040, f. 90v, 91; r. 1083, f. 55v. 95. ACA, D, FQ. 96. ZURITA, op. cit., X, 17, 28, 34, 39.

108 LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS

mència, la qual fou esposa de Pericó, hereu de Dalmau. Altres fills foren: del primer matrimoni, Joan, frare de Sant Joan de Jerusalem, Dalmau, Aldonça i Elionor; del segon, Jordi i Isabel. Dalmau fou sepultat a Santa Maria de Bell-lloc; a Santes Creus els féu un llegat. Clouen el segle xiv dues grans figures de la casa de Queralt: Gue• rau, germà de Dalmau, i el fill d'aquest, Pere. Ambdós ocuparen alts càrrecs en les corts dels reis Joan I i Martí i es distingiren també en el camp de les relacions internacionals. Foren amants de la cultura, a més de polítics, diplomàtics i guerrers, i poetes d'una certa importància97. Renunciem a intentar llurs complexes biografies, perquè entre les nom• broses notícies que tenim d'ells no s'hi troba cap referència a llurs possi• bles relacions amb Santes Creus. La darrera vegada que trobem esmentat el monestir és en el testament de Pere (VI), que li destina un llegat, el 23 d'agost del 1402, abans de marxar com ambaixador cap a Tunis93.

Arxiu de la Corona d Aragó

97. M. DE RlQUER, Història de la Literatura Catalana, I, Barcelona, 1964, pàgs. 538 i 612; Misceldnea de poesia medieval catalana, «Boletín de la Real Acadèmia de Buenas Letras», XXVI, Barcelona, 1954-56, pàgs. 151-185; SEGURA, Aplech, pàgi• nes 179 i 215. 98. Per altres notícies de la família de Queralt, especialment de Pere (III), reme• tem el lector al treball d'E. FORT I COGUL, Pere de Queralt, insigne col·laborador de Pere el Gran, i egregi amic de Santes Creus, en curs de publicació en redactar-se el present.

109

EUFEMIÀ FORT I COGUL

EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA

Donació d'Ancosa. Problemàtica cronològica .

És un fet documentat que fins a l'establiment definitiu dels monjos cistercencs a Santes Creus, a les ribes del Gaià, la comunitat instal·lada a Valldaura del Vallès com a conseqüència de la donació de l'any 1150, se sentia incòmoda en el seu primitiu emplaçament i durant els primers anys cercà un lloc més apropiat que el que els facilità la noble casa de Montcada. L'itinerari Valldaura-Santes Creus fou el resultat de diverses altres etapes no reeixides de temptatives alguna d'elles coneguda, i d'altres de les quals ni en sabem, ni en sabrem mai res. De les primeres cal con• siderar Ancosa i Xet, successivament. En general, tots els tractadistes de la història de Santes Creus s'han referit a Ancosa. El primer d'ells, Creus, en divulga unes quantes notícies manllevades al cronista domèstic fra Isidre Domingo; els altres autors s'han limitat a copiar-se els uns als altres, sense cap ambició escrutadora de la transcendència de la pretesa presència de la comunitat monàstica en aquell indret. El primer títol de propietat que els monjos cistercencs establerts a Valldaura van tenir a Ancosa fou la donació que el comte Ramon Be• renguer IV els féu el 13 de juliol de l'any 1155. Aquest document ha estat divulgadíssim, encara que gairebé sempre atribuint-lo a l'any 1153. Si la primera circumstància ens podria estalviar de referir-lo, la de la seva confusionària cronologia ens mena a fer-ne l'esment degut. Per ell, el referit comte dóna a Déu i a Santa Maria de Valldaura l'Espluga d'Ancosa, amb tots els seus termes i pertinències, amb les seves entrades i sortides, amb els seus prats, pastures, i aigües, amb els seus boscos i arbredes, amb els seus camins que van i vénen, amb els conreus

111 EUFBMIÀ FORT I COGUL i erms, i amb totes les altres coses que li pertanyen. Tot ho traspassa al domini de Santa Maria de Valldaura i de tots els monjos presents i futurs que allí serveixin Déu per tal que ho posseeixin perpètuament. Aquesta donació es fa a mà de l'abat Alexandre del monestir de la Gran Selva\ del venerable Hug, abat de Valldaura, i del baró religiós Guillem de Montpeller2, i a presència del venerable Bernat arquebisbe de Tarragona3 i dels bisbes de Barcelona i de Tortosa \ i d'altres nombrosos representants de la noblesa catalana que hi eren presents. Aquest document fou subs• crit pel comte donador i pels prelats diocesans que hem esmentat, i pels nobles Guillem Ramon Dapifer de Montcada5, Guillem de Castellvell, Guillem de Sant Martí, Bernat de Bell-lloc, Albert de Castellvell, Ramon de Puig-alt, Pere Bertran de Bell - lloc, Arnau de Ler, i Berenguer de Mulnell. Confusionàriament, com ja hem insinuat, el diploma ve datat a 13 de juliol de l'any 1153 de l'Encarnació i el divuitè del regnat de Lluís el Jove, que cal reduir al 1155 6. Com és evident, en aquest document que acabem de resumir, no s'a- venen els còmputs: el de l'Encarnació amb el del regnat del rei Lluís el Jove per una diferència de dos anys7. Però, com ja hem dit, ha estat generalment acceptat pel còmput de l'Encarnació i calendat com del dia 13 de juliol de 1153. Cal que ho aclarim, baldament sigui de passada. El primer cronista que s'hi refereix és fra Bernat Mallol en el seu

1. El monestir de la Gran Selva, a prop de Tolosa de Llenguadoc, era la casa mare del de Valldaura. 2. Guillem de Montpeller, monjo i abans senyor de Montpeller, que va jugar un paper molt destacat en la fundació de Valldaura del Vallès. 3. Bernat Tort. 4. El primer era Guillem de Torroja; del segon no en sabem sinó el nom: Jofre o Gaufred. 5. El Senescal de Catalunya que havia donat les terres per a l'establiment del monestir a Valldaura. 6. Arxiu Històric Nacional de Madrid (- AHNM) perg. de Valldaura, car• peta 159, núm. 3. Per aquest i d'altres pergamins dels fons de Valldaura a l'AHNM que esmentem a les notes que segueixen, vegeu el nostre treball: Los pergaminos de Valldaura-Santes Creus en el Archivo Histórico Nacional de Madrid, «Studia Monàstica, VIII, Montserrat, 1966, pàgs. 295-312. 7. Federico UDINÀ" MARTORELL, El "Llibre Blanch" de Santes Creus, Barcelona, 1947, pàg. 63, que publica aquest document copiant-lo del cartulari de Tarragona —Biblioteca Pública de Tarragona (= BPT), cod. 169, f. 23— li assigna l'any dissetè del rei francès i justifica aquesta assignació amb una nota de peu de plana —la 64— que diu: «El copista del cartulario escribió anno XVIII, però luego borró y rasgó el último palo, quedando XVII». I encara afegeix: «Villanueva leyó XVII».

112 EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA apreciat còdex Compendi abreujat, enllestit a les primeries del segle XV; i ho fa amb aquests precisos mots: «de dicta donatione constat per ins• trumentum factum III idus julii M.C.LIII» 8. Un altre historiador notable, continuador de l'obra i de l'escola de fra Mallol, el benemèrit fra Joan Salvador, a les darreries del mateix segle, o, tot al més, tot just encetat el xvi, diu que la donació d'Ancosa «fou feta l'any de l'Encarnació del Nostre Redemptor M.C.LIII» 9. Un altre anotador de la casa, anònim, una mica més entrada la centúria dissetena, diu que «als 13 de juliol 1153 ut patet en la donació que fa lo comte de Barcelona de la Espelunca de Ancosa» 10. Un altre historiador, igualment monjo del monestir, el bene• mèrit prior fra Isidre Domingo, en 1720 multiplica reiteradament els esments d'aquest document com de l'any 1153 u. Encara, el monjo premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, fra Jaume Pasqual que aplegà moltes interessants notícies històriques del monestir, calenda la donació d'Ancosa a l'any 1153 V1. A aquests historiadors o col·lectors de notícies, que indubtablement tots les aportaren tretes de l'arxiu del monestir de Santes Creus, cal afegir una munió de tractadistes, pràcticament tots els que se n'han fet ressò i que s'ho han copiat l'un de l'altre sense cap mena de reserva. A desgrat d'una tan reiterativa atribució de còmput pels anys de l'Encarnació i de la seva gairebé unànime acceptació, estem convençuts que aquest importantíssim document cal que sigui computat per la cro• nologia dels reis francs i que li sigui atribuïda, com ja va fer Villanueva1S, la data de 13 de juliol de 1155, d'acord amb l'any 18 del regnat de Lluís

8. AHNM, Cod. 459, f. 6. 9- AHNM, Cod. 532, f. 8V. 10. Bibliothèque Nationale de París, Cod. 239 Baluze, f. 12. 11. DOMINGO, Compendium, BPT, Cod. 166, lib. I, caps. 23 i 24; i lib. II, cap. 5, entre altres. 12. Jaume PASQUAL, Sacra Catalonie Antiquitatis Monumenta, ms. 729 de la Biblioteca de Catalunya, de Barcelona, IX, pàgs. 563 i 584. 13. Jaime VILLANUEVA, Viage literario, XX, ap. XXXIV —encara que per erra• da d'estampa aparegui .XXIV.—, pàg. 250. Vegeu, igualment, pàgs. 140 i 141. No és comprensible com UDINA, pàg. 64, nota 1, com ja hem assenyalat a la nostra nota 7, pugui dir que Villanueva va llegir .XVII., quan, com diem, aquest autor ens dóna el còmput pels anys del rei Capet, és a dir, de Lluís el Jove, i no en numeració romana tal com consta al pergamí de l'AHNM, o al còdex de Tarragona, sinó expressament citat amb totes les lletres i dient ben clarament: «del reinado de Luís el Joven ano décimo octavo».

113

8 EUFEMIÀ FORT I COGUL el Jove de França que es fa constar, tant al pergamí de Madrid, com constava al còdex o Llibre Blanc de Tarragona, on el copista va escriure .XVIIL, encara que posteriorment, segons sembla, es va pretendre esme• nar aquesta lectura esborrant un pal, el darrer, per tal de deixar la data en: .XVII. u. Com resta clar, aquest intent de rebaixar un any el còm• put dels reis francs no fou altra cosa que un desencert; més que ajudar d'una manera satisfactòria la solució dels problemes de cronologia que el document plantejava no va obtenir cap altre resultat sinó embrollar més una qüestió ja d'ella mateixa poc clara. L'atribució de l'any 1155, és a dir, el de còmput reial francès, no solament no crea cap dificultat crono• lògica, sinó que concorda perfectament amb tota l'altra documentació fins ara coneguda i afectada per la problemàtica plantejada per la datació de l'Encarnació; documentació que, en general, ha estat ben mal con• cordada 15. Ens cal observar que en l'esmentada donació d'Ancosa enlloc no es fa constar que sigui feta per a la edificació o establiment d'un monestir. Tampoc no és esmentada aquesta circumstància en un altre diploma que, més que una confirmació de la donació d'Ancosa resulta una expressa determinació dels límits feta pel mateix comte de Barcelona Ramon Berenguer IV el 28 de març de 1156. En canvi s'hi recull l'afirmació que l'anterior donació havia estat feta a títol d'acte expiatori a favor de la salvació eterna del donador. I diu clarament que, per tal d'aclarir els dubtes suscitats sobre els termes de la seva donació, requerit per l'abat Hug de Valldaura, en declara concretament les partions. Signen aquest document: el comte, el bisbe de Barcelona Guillem de Torroja, Guerau Alamany de Cervelló, Guillem Ramon Dapifer de Montcada, Guillem Arnau de Prats, i d'altresAquest document ve datat, com l'anterior a què ens hem referit, tant pel compte dels anys de l'Encarnació, com pels dels reis Capets: en el primer cas, el 1154; en el segon, el dinovè del rei Lluís el Jove. Aquests dos còmputs no concorden amb una diferència de dos anys, la mateixa diferència cronològica ja notada en el document de què hem parlat abans. Com allí, cal computar pel compte dels reis

14. UDINA, pàgs. 63-64. 15. Sobre aquesta qüestió vegeu, encara, el nostre estudi: El primer abad de Valldaura-Santes Creus y comentario a la cronologia de los principios del monasterio, «Yermo», II, Santa Maria del Paular, 1964, pàgs. 225-242. 16. AHNM, perg. de Valldaura, cap. 159, núm. 4.

114 EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA francs i adjudicar, com ja hem fet, al 28 de març de 1156" per les ma• teixes raons ja referides18. Cal creure que aquest document fou provocat per les dificultats de delimitació pràctica dels termes de la concessió comtal a l'hora de fer-ne efectiva la possessió als monjos de Valldaura. Alguns dels seus signataris posseïen senyoriu limítrof amb Ancosa. Considerant totes aquestes qües• tions sembla inversemblant l'efectivitat pràctica de la fundació d'Ancosa si calgués situar-la l'any 1153, com comunament ha estat divulgat. Cal retardar-la tres anys, de fet; almenys dos, de dret. Els monjos de Vall• daura no podien anar a possessionar-se d'Ancosa fins a mitjan de 1156.

El contingut d'altres documents ancosians primerencs

Cal admetre com a cosa certa i documentada que alguns monjos de Valldaura et traslladaren a Ancosa. Que hi anaven a assajar el trasllat de la comunitat és admissible. Un document del 17 de febrer de 1160 ens diu que els monjos hi conreaven les terres per ells mateixos. En aquest document el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, gran afavoridor de la fundació cister• cenca, renuncia els seus drets als delmes d'Ancosa. Els primers mots de la carta concessòria no són altra cosa que la justificació de la donació

17. «... quinto kalendas aprilis anno... Lodovici iunioris anno .XIX.». 18. UDINA, pàg. 67, publica aquest document copiant-lo del pergamí original de l'AHNM, —núm. 20 de SC— que va transcriure amb evidentíssimes dificultats. Se• guint el seu criteri de preferir les datacions de l'Encarnació, a les dels reis francs, quan entre elles no hi havia concordança, i havent interpretat o conjecturat equivoca• dament la lectura del mes, el calenda —amb indicació dels seus dubtes interrogants— al 28 de juliol de 1154. La versió de la qual ens hem servit nosaltres —AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 4, com hem dit— és una còpia de l'any 1341 que aclareix alguns dubtes i lectures fosques de la transcripció divulgada per Udina. Ací interessa, naturalment, esclarir la datació, on falla el pergamí original. Computat pel compte dels reis francs desapareixen tots els problemes de cronologia a què fa refe• rència Udina —pàg. 68, nota— i que s'emparenten amb els que ja hem examinat abans. El 28 de març de 1154 que ens donaria el còmput de l'Encarnació concordaria molt malament amb persones, fets i dades cronològicament incontrovertibles, indubta• bles i coneguts; però el 28 de març de 1156, que correspon a l'any 19 del rei Lluís, concorda perfectament. Remetem novament al nostre estudi: El primer abad..., pàgs. 239-240.

115 EUFBMIÀ FORT T COGUL que explícitament es fa per tal com els documents apostòlics i les auto• ritats dels sants pares de l'Església ensenyen i assenyalen com dels fruits aconseguits dels conreus que els religiosos esmercin pel propi esforç, ningú no n'hagi de rebre el delme. Per això el bisbe concedeix a Déu i a Santa Maria de Valldaura, a l'abat Pere i a tots els monjos del monestir, tant els presents com els venidors, i això perpètuament, tota la part dels delmes que l'església de Vilademàger acostumava rebre en tota la propie• tat d'Ancosa i en qualsevol altra que l'esmentat monestir pogués obtenir a la parròquia de Sant Pere de Vilademàger. Aquesta donació fou feta amb el consentiment i el voler de Pere, sagristà, capellà de l'esmentada parròquia39 i dels altres canonges de la Seu barcelonina; i de tal manera que restava anatematitzat si qualsevol seglar intentava rebre o exigir al• guna cosa sobre aquesta concessió, signada, com hem dit, el 17 de febrer de l'any 1160 de l'Encarnacióza. Val a dir que en tot el document no es fa referència a cap monestir ni a cap comunitat monàstica organitzada resident a Ancosa. Coneixem d'altres donacions i concessions que hem de conceptuar primerenques i que poden ajudar la consideració de la presència monacal a Ancosa. En la que feren Berenguer Bernat de la Celada i els seus fills Berenguer, Bernat i Oller, i els fills d'aquest darrer el 21 de juliol de 1164, per consell de Guerau Alamany, es parla de monestir, abat i monjos de Valldaura: ni el més lleu esment monacal a Ancosa, lloc de les conces• sions atorgades21. Semblantment el 18 de desembre de 1165 Arbert de Castellvell i la seva muller Guília feren donació al monestir, abat i mon• jos de Valldaura de drets dominicals radicats a Ancosa22; i als 30 de gener de 1167, Pere de Vilademàger i els seus, igualment per consell del senyor Guerau Alamany, concediren al mateix monestir, abat i monjos de Valldaura la seva part sobre els delmes d'Ancosa23. En cap d'aquests

19. És el cèlebre Pere de Claramunt, sagristà de Barcelona, tan gran enamorat i afavoridor dels monjos cistercencs que no havia de trigar a prendre'n l'hàbit. 20. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 8. Copiant-lo del cod. 169 de la BPT f. 23T ha estat publicat per UDINA, pàg. 99, computat com de l'any 1161 del compte normal. 21. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 1. BPT, Cod. 169, f. 24; UDINA, pàg. 116. 22. BPT, cod. 169, f. 24v; UDINA, pàg. 122. 23. AHNM, perg. de Valldaura, cap. 160, núm. 3; BPT, Cod. 169, f. 25; UDINA, pàg. 130.

116 EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA documents no traspua la vida monàstica a Ancosa; sempre hi és referida a Valldaura. Els documents més tardans relacionats amb Ancosa ja no poden in• teressar al nostre objecte. El monestir ja havia estat establert a Santes Creus, a les ribes del Gaià.

Els motius del trasllat, segons els cronistes domèstics

Cal no dubtar que els monjos no es trobaven còmodes a Valldaura. Que cercaren un altre lloc, és evident. Que aquest lloc podia haver estat Ancosa, és molt versemblant, encara que aquesta circumstància no es re• flecteixi en cap dels documents que coneixem relacionats amb les propie• tats monacals a Ancosa i referits als seus primers anys. A Santes Creus hi hagué una tradició arreladíssima i antiquíssima que Ancosa fou dema• nada al comte de Barcelona per a remeiar els inconvenients de l'establi• ment de Valldaura, i que no els satisféu. Si no s'hi arribà a establir per• manentment i definitivament la comunitat és perquè aquest propòsit va fallir. El més antic cronista de la casa que es fa ressò d'aquesta qüestió és l'esmentat fra Bernat Mallol. Segons ell la propietat de Valldaura era petita i no hi havia manera d'ampliar-la per causa del veïnat poc propici a la pau i tranquil·litat que calia als monjos, que demanaren un altre lloc al comte de Barcelona; aquest lloc els fou donat a Ancosa, on el mateix comte els féu bastir el nou monestir "\

24. AHNM, Cod. 459, f. 6: «Quia locus de Valle Laurea, ubi prefatum monas• terium extiterat fundatum, erat valde angustum et prefati abbas et monachi facultatem non habebant ampliandi se propter vicinitates et habitaciones hominum a quibus ar- denti animo affectabant esse separati ut cum tranquillitate animi et sine perturbatione Dei serviré possent; scientes dictum excellentissimum Comitem Raymundum Beren- garii habere afeccionem devotam erga ipsos, ipsum supplicaverunt ut in sua pàtria eis locum idoneum assignaret ubi suum valerent mutare monasterium; qui dictus Exmus. Prínceps dedit et assignavit in termino de Ancosis cum certis afrontationibus ibique dictis abbati et conventui monasterium edificavit». Aquest text mallolià, conegut a través de la transcripció que en 1720 en féu fra Domingo —BPT, Cod. 166— ha estat, fins ara, l'única base del coneixement del pretès trasllat. Val la pena, amb tot, destacar com els edificis d'Ancosa foren obra del comte Ramon Berenguer, detall menystingut pels tractadistes.

117 EUFBMIÀ FORT I COGUL

Força més explícitament ho explica fra Joan Salvador amb aquests termes textuals, que creiem d'interès: «Oïda la fama per tota la terra de Cathalunya, com lo dit monestir novament se hedificave en lo dit loch de Valldaure, dellà la dita monta- nya de Monchada e prop de la ciutat de Barchinona, moltes persones de honor e altra gent popular, axí ecclesiàstichs, com seculars, de continuo venien veure lo dit monestir e los religiosos de nova religió; ab tal hàbit que en tota aquesta terra de Cathalunya, ni Aragó, ni València, ni en tota la senyoria del rey de Aragó, encara no y avie negun monestir de aquesta religió de Cistells, quan aquest monestir de Santes Creus25 és lo primer e pus antich monestir del dit orde de Cistells que negun altre. E vehents la composició del dit àbit, e la santa conversació e gran devoció dels religiosos qui eren venguts de França del dit monestir de Gran Selva, molts se n'hedificaven granment, e se n'escalfaven en grandíssima devoció e bons eximplis, en tant que adés huns, adés altres, renunciants lo món e coses sues, desliberaven sa religió fos en lo dit monestir, per salvar les lurs ànimes e viure en lo servici de Nostre Senyor Déu e de la sua glo• riosa Mare. «E per quant los dits religiosos crexien ab la hospitalitat que servaven e no tenien rendes, sinó sols aquella que lo dit senyor don Guillem de Monchada los avie donada per l'abat e covent, qui novament eren ven• guts de França, d'altra part no's podien en aquell loch ampliar-se en conrear, ni en tenir bestiar, per la gran estretura en què staven per causa de moltes masies e moltes habitacions de cases, axí de pagesos com de altra gent de honor e seculars, qui staven prop del dit monestir. Agueren sos consells e desliberaren mudar en altra part lo dit monestir, perquè fossen pus apartats de seculars, e poguessen ajudar-se de conreus e de bestiars, axí com és permès e lícit al dit orde de Cistells. «E per executar la lur desliberació suplicaren humilment al dit molt excel·lent príncep de Aragó e comte de Barchinona, En Ramon Beren• guer, que li plagués donar-los algun altre loch dins Cathalunya perquè s'i poguessen mudar, que no volien exir de la terra de sa senyoria. «Lavòs lo dit senyor comte, oïda lur suplicació, e sabie tenien justa causa en demanar lo que demanaven, per quan los tenie dits religiosos en molta veneració per ésser tan virtuosos com eren e de santa vida, e

25. El monestir de Valldaura s'assentà definitivament a Santes Creus, com és cosa sabuda.

118 EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA per lo plaer e consolació gran que tenie com staven en sa terra e no desliberaven exir de aquella; ultra moltes gràcies, beneficis, libertats e privilegis que'ls havie ja donades e atorgades, encare ara los donà perpè• tuament la plana de Anchosa, ab tots sos drets, terminacions e pertinèn• cies, e a totes lurs voluntats, segons se mostre en la carta de la dita dona• ció e concessió, feta per lo dit comte als dits Abbat e covent del dit monestir de Valldaure, la qual fou feta en l'any de la Incarnació del Nostre Redemptor .M.CLIII26. És veritat que feta la dita donació del dit loch de Anchosa no s'i mudaren tantost sols hi feren una casa, la qual se nomenave grange de Anchosa. Ffeta la dita casa o grange en lo dit loch de Anchosa comensaren conrear en les terres de aquella e tenir-hi bestiar, axí con desijaven. «E per quant lo il·lustríssim senyor príncep en Ramon Berenguer, per la grandíssima devoció que tenia als dits religiosos, Abbat e covent del dit monestir de Valldaura, com los hagué donat la dita plana de Anchosa on se pugués mudar lo dit monestir, axí com dit és; ell los promès que'ls hedificarie allí lo monestir hon poguessin habitar. E puys la dita casa de Anchosa fou feta, de continent comensaren obrar allí matex en la dita plana de Anchosa de manament e ab despeses del dit compte» 21.

L'estada a Ancosa i dificultats de permanència

«E com lo dit monestir —d'Ancosa— estigué algun tant obrat e en disposició de poder-hi star, aquelles hores los sobredits Abbat e covent de Valldaura, qui havien stat en lo dit monestir entorn de sis anys, muda• ren-se e vengueren-se'n ab lur família e tot son necessari al dit monestir novament hediíicat en la dita plana de Anchosa», diu fra Salvador28. El trasllat, doncs, segons aquest cronista no es va realitzar fins al cap d'uns sis anys de residència a Valldaura. Fra Salvador fa perdurar alguns anys la permanència de la comunitat a Ancosa. «E mentre stigueren en lo dit loch de Anchosa, lo dit príncep

26. Abans ja hem demostrat com aquesta datació cal que sigui retardada un parell d'anys. 27. AHNM, Cod. 532, ff. 8-9. 28. AHNM, Cod. 532, f. 9.

119 EUFEMIÀ FORT I COGUL e comte de Barchinona en Ramon Berenguer, donà al dit monestir en franch alou, perpetualment, en lo camp de Tarragona, en lo terme del Codony, aquell territori hon és edificada la grange del Codony... segons se mostra per carta feta en l'any de la Nativitat de Nostre Senyor .M.C.LX» 29. I «en lo temps matex mentre stigueren en Anchosa», diu fra Salvador que els monjos van adquirir Valldossera el 22 de març de 116130. Com veiem, fra Salvador fa reiterat marxapeu de l'estada de la co• munitat a Ancosa. «Los damunt dits reverent abbat e covent, qui ja venguts de Valldaura, e eren-se mudats en lo monestir novament hedificat en lo loch de Anchosa...», diu encara31. «Emperò noy estigueren molt temps, ans tantost s'i emigraren per causa del loch tant sech e stèril com és, per la gran fretura que tenien de aigua que no podien regar, ni fer ortalisses, ni altres esplets, que de necessitat se han de regar; car jatsie en lo bosch de Anchosa hage algunes fonts, e de aquelles feyen venir l'ayga ab canonada a la porta del monestir. Emperò és pocha la dita ayga, e de temps a temps, majorment en temps de alguna sechada, les dites fonts se axugaven e fallien, que la dita ayga no sols no bastave a regar ort negun, ans no bastave a la despesa necessària del dit monestir. E vehents que no ere cosa de comportar, hagueren sa desliberació de cerquar algun altre loch pus convinent e agradable que no ere lo dit loch de la plana de Anchosa». Aquest altre lloc fou cercat i trobat aviat. I fou precisament el lloc de Santes Creus, a les ribes del Gaià, on definitivament s'establiria el monestir al cap d'uns quants anys. Coneixem la donació que Guerau Alamany i altres fan a Valldaura el 26 de gener de 1158 del territori de Santes Creus32; la datació d'aquest document fa evident que el desencís

29- AHNM, Cod. 532, f. 9- Al mateix arxiu, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 11, hi ha un document del 16 de juny de 1160 pel qual el comte Ramon Be• renguer dóna al monestir de Valldaura unes terres prop del Francolí, que, encara que no es digui explícitament, han d'ésser les del Codony. UDINA, pàg. 90, publica aquest document amb lleugeres variants, tal com apareix al cartulari de Tarragona —Cod. 169—, ff- 78 i 144. 30. AHNM, Cod. 532, f. 10, transcriu el document, que, amb lleugeres variants, trobem al mateix arxiu, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 17A, i que publica UDINA, pàg. 100, valent-se del cartulari esmentat, f. 35v. 31. AHNM, Cod. 532, f. 11\ 32. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 5. Ha estat publicat per VILLA• NUEVA, Viage, XX, pàg. 251, ap. XXXV, si bé amb algunes variants. Cal dir com

120 EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA del pretès establiment del monestir a Ancosa es produí molt aviat. Un parell d'anys i escaig més tard es reitera aquesta donació, el 2 de juny de 1160 3J, precisament ben pocs dies abans de l'esmentada donació com• tal del Codony -—16 de juny. 1 el bisbe de Barcelona col·labora a afermar les possessions de Valldaura a Santes Creus per document de 8 d'agost del mateix any 1160 M. Potser ja a la segona meitat de l'any 1160 es presentaren les difi• cultats que durant gairebé deu anys havien de retardar l'establiment dels monjos a Santes Creus perquè coneixem documents relacionats amb el Codony, com la donació que hi fa Guillem de Claramunt3'"' i la que hi fa Agnès, comtessa de Tarragona i els seus3B, totes dues concessions datades el 22 de desembre de 1160. Potser també cal considerar com una altra derivació d'aquesta recerca l'adquisició de Valldossera a què ens hem referit, del 22 de març de 1161. I, indubtablement, la concòrdia dels castellans de l'Albà sobre les terres de Santes Creus, establerta el 8 de juny de 1165 37. Sembla evident que els monjos estaven decidits a establir el monestir a la vall gaiana. Però va sorgir el conegut plet de jurisdicció ordinària d'aquell paratge, que pretenien tant el bisbe de Barcelona, com l'arque• bisbe de Tarragona. El plantejament d'aquesta dificultat, que probable• ment moralment atenyia ben poca cosa els monjos, els n'obstaculitzava l'edificació. Llavors els monjos van obtenir un document la contundència del qual és òbvia per a demostrar com fou de tenaç la recerca i com era d'inconvenient Ancosa; fou la cessió de Xet, a la riba del Francolí, i que probablement completava les adquisicions anteriors del Codony a les quals hem fet referència. Efectivament, el dia 26 d'octubre de 1166 Guillem de Castellvell do-

el pergamí que coneixem és una transcripció del segle XIV, i que Villanueva podia transcriure l'original. 33. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 9 i 10. Publicat per UDINA, pàg. 89, copiant dels pergamins 26 i 28 del fons de Santes Creus i del mateix arxiu. 34. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 12, 13 i 14. ÜDINA, pàg. 94, el publica copiat del cartulari, f. 86v. 35. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 15. Publicat per UDINA, pàg. 98, transcrit del f. 78v del cartulari. 36. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 16. Igualment publicat per UDINA, pàg. 97, transcrit del f. 78 de l'esmentat cartulari. 37. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 2. L'ha publicat UDINA, p. 119, transcrivint el cartulari, f. 87v.

121 EUFEMIÀ FORT I COGUL

nava a Déu, a Santa Maria de Valldaura, a l'abat Pere i als monjos d'aquell monestir el lloc anomenat Xet, tal com estava partionat des del Coll d'Alberic fins al riu Francolí. Ultra les consuetes clàusules de dona• ció, volem fixar-nos ací en la que consta com era feta perquè els monjos hi basteixin l'església major, el claustre i totes les altres dependències que puguin convenir a la vida del monestir38. Considerem molt important aquesta constatació tan precisa sobre l'específica destinació de Xet a mo• nestir. En cap altre dels diversos documents que hem esmentat, compre• sos entre la donació d'Ancosa i aquesta de Xet, no hi és formulada, si bé implícitament els la podem adjudicar. El parèntesi obert per la donació d'Ancosa l'any 1155 es va cloure definitivament a favor del lloc de Santes Creus després que el papa Ale• xandre III havia bandejat l'obstacle de la doble pretensió jurisdiccional sobre el lloc amb les seves butlles datades a Benevento un dels anys 1168 o 1169, el 12 d'abril, l'una39; i el 10 de setembre, l'altra10. Poc temps després l'abat Pere ja ve anomenat abat de Santes Creus.

Pros i contres sobre Ancosa - monestir

Els cronistes domèstics es mostren favorables a la consideració d'An• cosa-monestir. Però no ens n'escamotegen les dificultats. El repetit monjo fra Joan Salvador ens diu, textualment: «E pus que hi hagué ja alguna disposició de star-hi mudaren-se los dits Abbat e covent en lo present monestir nou apellat lo monestir de Santes Creus;

38. «Tamen tali convenientia jam dictum donum vobis facio ut ibi instruatis et edificetis vestram maiorem ecclesiam et claustram cum omnes officinas quas ibi con- veniunt» ; AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 7, d'on transcrivim. L'A. B. de Santes Creus posseeix un pergamí contemporani, d'on possiblement procedeix la deficient informació i transcripció de MORERA, Tarragona Cristiana, 1, p. 627 i ap. 49¬ 39- AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 11. Ha estat publicada per VILLANUEVA, XX, pàg. 252, amb mínimes variants. Com que aquesta butlla no concreta l'any de la seva expedició, li han estat atribuïdes molt diverses datacions. Un examen detingut dels seus problemes ens porta a fixar un dels dos anys 1168 o 1169, perquè solament en un d'aquests dos anys i en la data del 12 d'abril el papa Alexandre podia ésser a Benevento. 40. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 8. També publicada per VILLA• NUEVA, XX, pàg. 253. És aplicable el mateix criteri de la nota anterior per a la seva datació.

122 EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA e vengueren de Anchosa, hon avient stat per temps de... anys —un es• borra! 1 dificulta la lectura de la xifra— e mudaren-se ací en l'any .M.C.LXVIH» " Com fra Salvador, el seu antecessor fra Mallol també ens afirma que «quan els monjos van adquirir Santes Creus, on van transferir per tercera vegada el seu monestir, llavors van fer cinc partions dels edificis ja cons• truïts a Ancosa i hi van establir cinc vassalls» 42. Fra Isidre Domingo, ja iniciat el segle xvm, diu que del traspàs del monestir de Valldaura a l'Espluga d'Ancosa no és cosa que se n'hagi de dubtar, perquè ultra l'autoritat dels autors que esmenta —els tantes vega• des citats per nosaltres fra Mallol i fra Salvador, i el cronista general de l'orde cistercenc fra Àngel Manrique— n'és testimoni l'edifici que sub• sisteix a Ancosa —diu—, la immemorial i mai no contradita tradició i la igualment mai no contradita pietat amb què el monestir de Santes Creus celebrava cada any un aniversari i d'altres sufragis en profit de l'ànima dels monjos morts a Ancosa13. I tot això és veritat. En un calendari sufragial de darreries del segle XV consta que cada any, el dia 11 d'octubre, era cantat un aniversari per a tots els monjos i conversos els ossos dels quals havien estat portats a Santes Creus des del monestir de Valldaura i d'Ancosa44. Aquesta pràctica consignada a les darreries del segle XV era vigent ben entrat el segle xvm, perquè en el mes d'octubre, el dia 12 o un altre dia en què no hi hagués impediment, se celebrava l'ofici de Di• funts, és a dir, Vespres, Nocturns, Laudes i Missa tercera amb la col·lecta, Praesta Domine, en plural, a favor dels monjos d'Ancosa difunts45. Però ni la reiterada consideració dels cronistes domèstics, ni la seva autoritat, ni la tradició immemorial, ni la pràctica sufragial a què ens

41. AHNM, Cod. 452, f. 17. Aquesta darrera datació no és segura, perquè ha estat esmenada un parell de vegades en el manuscrit. 42. «... sed ut predicti Abbas et monachi adquisierunt campum Sanctarum Cru- cum ubi tercio suum mutaverunt monasterium, tunc prefatum locum de Anchosis, cum edificiis ibi jam constructis, diviserunt in quinqué partes et ibi collocaverunt quinqué vassallos...», AHNM, Cod. 459, f. 17v. 43. DOMINGO, Cod. 166 de la BPT, lib. I, cap. 24, additiones. 44. AHNM, Cod. 459, f. 135v diu, corresponent al dia 5 dels idus d'octubre: «Hic fiat quolibet anno anniversarium omnium monachorum et conversorum istius monasterii, quòrum ossa fuerunt translata de monasterio Val lis Lauree et de Anchosa». 45. Officia aliquarum festivitatum... ad usum Regit Monasterii B. M. V. de Sanctis Crucibus (Anno 1747), pàg. 99- Vegeu el nostre treball: L'abat Padró de Santes Creus i els seus aOffia aliquarum festivitatum» a «II Congrés Litúrgic de Montserrat», III, Secció d'Història, Montserrat, 1967, pàgs. 271-277.

123 EUFEMIÀ FORT I COGUL

hem referit, no assoleixen cl'anorrear un argument que es dreça per da• munt de tota credulitat; no hi ha un sol document que es refereixi a Ancosa com a monestir, com a seu d'una comunitat monàstica regular• ment organitzada; no hi ha un sol document conegut que faci referència a cap càrrec monestirial ancosià. L'abat, els monjos, el monestir, continua• ren anomenant-se de Valldaura fins que tots es transferiren al nou mo• nestir de Santes Creus, i adoptaren aquest nom nou. I aquest argument incontrovertible no l'esgrimim nosaltres: ens el proporcionen els matei• xos cronistes de la casa. Vegem-ho: El meticulós fra Joan Salvador no s'està de dir: «los sobredits Abbat e covent de Valldaura, qui havien stat en lo dit monestir entorn de sis anys, mudaren-se e vengueren-se'n ab lur família e tot son necessari al dit monestir novament hedificat en la dita plana de Anchosa. Emperò tant de temps com stigueren allí no prengueren lo nom de Anchosa, ans tostemps fengueren lo nom mateix de Santa Maria de Valldaure, fins que's foren mudats en lo loch on vuy sta, que prengueren lo nom de Santes Creus. E mentre stigueren en lo dit loch de Anchosa, tenint contínua• ment lo nom de Santa Maria de Valldaure, etc.» iS. I en un altre passatge encara rebla el clau dient: «Los demunt dits reverent abbat e covent, qui ja venguts eren de Valldaura e eren-se mudats en lo monestir nova• ment hedificat en lo loch de Anchosa, jatsie que en dita lur mutatió no prengueren nom del dit loch de Anchosa, ans axí com ja és dit dalt, mentre aturaren en Anchosa tostemps tengueren lo nom de Santa Maria de Valldaura» I el cronista Domingo, diu en el segle xvm, que ell no havia trobat mai a l'arxiu del monestir cap document que fes esment concret del trasllat del monestir de Valldaura a Ancosa, i que en tots els documents de l'arxiu de les dates entre la fundació de Valldaura i el trasllat solemne a Santes Creus, sempre el monestir els abats i els monjos s'anomenaren de Valldaura, sense excepció48.

46. AHNM, Cod. 452, f. 9¬ 47. AHNM, Cod. 452, f. 12. 48. DOMINGO, Cod. 166 de la BPT, cap. 24, additiones.

124 EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA

Acabament

Arribats ací creiem que hem de concloure que Ancosa no fou mai un monestir, que pugui tenir consideració de tal, és a dir, de seu d'un abat i d'una comunitat canònica o regularment organitzada. Resta evident, encara que no documentalment, que a Valldaura els monjos cistercencs vinguts de la Gran Selva no hi estigueren bé i cercaren un lloc més adequat. A aquest fi els fou ofert, sembla, Ancosa, on el comte rei els bastí edificacions, però que tampoc no els convingué. Però Ancosa significà una avançada considerable vers la Catalunya Nova, on pocs mesos després Valldaura ja adquiria drets a les ribes del Gaià. Aquest lloc, que havia d'ésser la meta de la comunitat, fou Santes Creus que ja els pertanyia d'alguna manera l'any 1158. Però a Santes Creus el plet jurisdiccional els immobilitzà les construccions; Valldossera podia ésser un substitut de Santes Creus si perseveraven les dificultats; Xet, in• qüestionablement suposava un substitut més desitjable, i Xet els fou do• nat per a bastir l'església, el claustre, el monestir. Mentrestant al cap de pocs mesos s'aclaria la prohibició d'obrar a Santes Creus i el monestir s'establia definitivament a les ribes del Gaià. En tot aquest temps Ancosa no fou mai seu de la comunitat que, almenys nominalment i canònicament, residia a Valldaura. Però cal con• siderar la importància geogràfica de la seva situació, i aquesta posició estratègica hi féu residir monjos, algun dels quals hi trobà la mort. Ancosa havia de pesar molt en la consideració memorial de Santes Creus, i els monjos d'aquest monestir en servaren perpetualment un gra- tíssim i encès record. L'intent d'establir el monestir a Ancosa, si existí com no dubtem, va fallir. Ancosa fou una important possessió de Santes Creus que va dirigir i conservar fins als seus darrers dies. Durant el bienni constitucional —1821— fou posada a pública subhasta i alienada pel Crèdit Públic. Per diversos tombants, el fil de la petita història dels quals seria fàcil de seguir, la propietat passà ans de fi de segle al domini del marquès de Casa Riera.

Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus

125

ARCA DL GARCIA SANZ

EL CÍSTER I MONTESA SEGONS LA DOCTRINA

JURÍDICA VALENCIANA

Quasi a l'hora arribaven a les nostres mans la convocatòria del Primer Col·loqui d'Història del Monaquisme Català i l'interessant llibre de dom Maur Cocheril Études sur le monachisme en Espangne et au "Portugal1. Vèiem que en aquest llibre, que tracta extensament el problema dels ordes militars cistercencs de la península Ibèrica, queden en la imprecisió moltes de les particularitats essencials de la relació entre l'orde del Císter i el de Montesa, tant en el caient històric com en el jurídic. És per això que, pensant que en aquesta obra de Cocheril molts col·locutors hi troba• rien també aquella imprecisió, ens ha semblat escaient d'aportar al Col·lo• qui els trets fonamentals en l'aspecte històrico - jurídic d'aquella relació, basant-nos, per fer-ho, en dues obres de dret valencià que poden conside• rar-se ben clàssiques, el Tractatus de regimine urbis et regni Valentiae de Llorenç Mateu i Sanz2 i les Observationes de Cristòfol Crespí de Vall• daura 3 a més de l'obra específica de Josep Villarroya Real Maestrazgo de Montesa \ que conté la col·lecció diplomàtica fonamental d'aquest orde

1 Dom Maur COCHERIL, Études sur le monachisme en Espagne et au Portugal, Societé d'Éditions «Les Belles Lettres», Paris, Livrairie Bartrand. — Lisbonne, 1966.— Abreujarem Études en les referències ulteriors. 2. Laurentius MATTHEU ET SANZ, Tractatus de regimine urbis et regni Valentiae, València, Bernardus Nogués, 1654-1656.—Abreujarem De regimine en les referèn• cies ulteriors. 3. Christophorus CRESPI DE VALDAURA, Observationes illustratae decisionibus Sa- cri Supremi Regni Aragonum Consilii, Supremi Sanctae Cruciatae et Regiae Audientiae Valentinae, Editio novissima, Lugduni, Deville et Chelmette, 1730. Hi ha una altra edició anterior (Lugduni, Horace Boissart et Jorge Romeus, 1662). — Abreujarem Observationes en les referències ulteriors. 4. Joseph VILLARROYA, Real Maestrazgo de Montesa. Tratado de todos los derechos, hienes y pertenencias del patrimonio y maestrazgo de la real y militar orden de

127 ARCADI GARCIA SANZ

militar. Amb la informació d'aquests tres autors, que tractaven el proble• ma tant de prop, hem considerat ben representada la criteriologia i la informació valenciana sobre la matèria i completa fins a un límit desitja• ble l'explicable parquedat informativa del llibre abans esmentat.

/. — El predomini cistercenc en el monaquisme valencià

La tardana reconquesta del regne de València va donar al monacat valencià unes característiques especials que cal remarcar abans de fer en• trar de sobte al lector en els problemes jurídics de què ens ocuparem. Segurament la particularitat més important del regne de València en l'as• pecte monàstic és l'absència del monaquisme benedictí pròpiament dit, l'hora expansiva del qual havia passat ja quan en 1233 s'iniciava la reconquesta del nou regne, el qual, monàsticament parlant, seria un país cistercenc. En aquest punt ei regne de València és, com en tants d'altres, una prolongació de la Catalunya Nova amb la variant de la derivació militar del Císter, personificada en l'orde de Montesa, i l'addició de cartoi• xans i jeronis (Portaceli, Vall de Crist, Sant Miquel, etcètera). La primera fundació monàstica del regne de València és el monestir cistercenc de Benifassà (1233-34)K, fill de Poblet, a la qual seguiren el priorat de Sant

Sia. Maria de Montesa y S. Jorge de Alfama, València, Benito Monfort, 1787. —- Abreujarem Maestrazgo en les referències ulteriors. Per la restant bibliografia referent a Montesa pot consultar-se el Catalogo de la Exposición de Dedecho Histórico del Reino de Valencià, de Manuel DUALDE SERRANO, València, 1955, pàg. 280. 5. Per a Benifassà es pot veure: Manuel BETÍ, Fundación del Real Monasterio de monjes cistercienses de Santa Maria de Benifazd, «I Congrés d'Història de la Corona d'Aragó», Barcelona, 1908, pàg. 408. — Ros ell. Pleito que por su dominio sostuvieron en el siglo XIII la orden de San Juan de Jerusalén y el real monasterio de Benifazd, Castellón de la Plana, Hijos de J. Armengot, 1920. — Establiments per als llocs del monestir de Benifazd, «Revista Jurídica de Cata- lufia», XXXII, 1926, pàg. 172. Honorio GARCÍA, La Tinença de Benifaçà, «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura» (= BSCC), XIII, 1932, pàgs. 395-407. — La Aldea. Su carta puebla y venta al monasterio de Benifazd, BSCC, XVI, 1935, pàgs. 289-295. — El Monasterio de Nuestra Senora de Benifazd en Valencià, «Anales del Centro

128 EL CÍSTER I MONTESA

Vicenç de València, el femení de Gratia DeiG i els de Valldigna (1298) i Sant Bernat7. Com més clarament es veu el predomini cistercenc en el monaquisme valencià és en el recompte de les veus directament o indirectament cistercenques del braç eclesiàstic de les Corts: era doctrina clàssica admesa per Callis i Belluga8 que aquest braç el composaven només els eclesiàstics que tenien vassalls, si bé amb el temps hi foren admesos també alguns eclesiàstics que no en tenien (el bisbe d'Oriola i els capítols de Tortosa, Sogorb i Oriola), com diu el primer acte de Cort del dit braç de les

Corts de 16269. En el segle xvn, que és l'època de màxima proliferació del braç ecle• siàstic, el composaven dinou veus, les cinc primeres de les quals tenien seient a la Cort per aquest orde de preferència, i les altres catorze que

de Cultura Valenciana» (= ACCV), septiembre-diciembre 1947, pàgs. 226-232. — Real Monasterio de Santa Maria de Benifazd, BSCC, XXVI, 1950, pàgs. 19-35. — Diplomàcia y mal de piedra, BSCC, XXVII, 1951, pàgs. 56-63. — La iglesia del monasterio de Nuestra Senora de Benifazd, ACCV, maig-desem• bre 1952, pàgs. 184-191. — Repercusiones del Cisma, BSCC, XXXV, 1959, pàgs. 217-227. — La trienalidad y los abades trienales, BSCC, XXXV, 1959, pàgs. 281-291¬ — Cbispazos de la guerra de "Els Segadors", BSCC, XXXVI, 1960, pàgs. 241-247. — Maulets y Botiflets en Benifazd, BSCC, XLI, 1965, pàgs. 295-304. — El Siglo XIX, B. S. C. C, XLIII, 1967, pàgs. 134-137. 6. Vicente FERRAN SALVADOR, El real Monasterio Cisterciense de Gratia Dei (Z ai dia) en Valencià, Valencià, Sucesor de Vives Mora, 1961. Separata d'ACCV. 7. Per a Valldigna es pot veure: Josep TOLEDO GlRAU, El castell i la Vall d'Alfandech de Marinyén, BSCC, XVI, 1935, pàgs. 315-326, 398-423 i XII, 1936, pàgs. 1-36. En aquest estudi es tracta la fundació del monestir. — Las puertas y murallas del Real Monasterio de Valldigna, «Las Provincias», Almanaque, 1944, pàgs. 123-127. — El archivo - biblioteca del Real Monasterio de Valldigna, BSCC, XIX, 1944, pàgs. 72-94 i 97-131. — El Monasterio de Valldigna, Contribución al estudio de su historia durante el gobierno de sus abades perpetuos, València, Vives Mora, 1944 (127 pàgs.). Sepa• rata d'ACCV. — El Monasterio de Valldigna y sus Abades Comendatarios, BSCC, XXII, 1946, pàgs. 233-258, 333-349 i 480-493. — Las aguas de nego en la historia de Valldigna, BSCC, XXXIII, 1957, pàgs. 206-249 i 277-305. 8. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes. Observatio XV. Conclusió 8a, num. 189, vol. I, pàg. 325. 9. Furs, capítols, provisions e actes de cort fets y atorgats per la S. C. R. M. del rey don Phelip nostre senyor, ara gloriosament regnant, en les Corts generals per aquell celebrades als regnícols de la ciutat y Regne de Valencià en la vila de Monçó en lo any M.DC.XXVI, Iuan Batiste Marçal, València, 1635, foli 36.

129

9 ARCADI GARCIA SANZ

hi concorrien sense ordre de prelació establert. Aquestes veus eren: pri• mera, l'arquebisbe de València; segona, el mestre de Montesa; tercera, el bisbe de Sogorb; quarta, el bisbe de Tortosa; quinta, el bisbe d'Oriola; i sense prelació, els capítols de València, Sogorb, Tortosa i Oriola, els abats de Valldigna, Benifassà i Poblet, de l'orde del Císter, el prior de Vall de Crist, de l'orde de la Cartoixa, el prior de Sant Miquel dels Reis, de l'orde de Sant Jeroni, el general de l'orde de la Mercè, el comanador de Torrent, de l'orde de l'Hospital, el comanador de Begís, de l'orde de Calatrava, i el comanador d'Orxeta, de l'orde de Sant Jaume10. Si passem llista dels «religiosos» (així eren anomenats els represen• tants de les religions), observem que de les deu veus que tenien en el braç, n'hi ha cinc de cistercenques (Valldigna, Benifassà, Poblet i els mili• tars - cistercencs de Montesa i Calatrava) i les cinc restants es reparteixen entre totes les altres religions. No és, doncs, hiperbòlic de parlar del predomini cistercenc en el monaquisme valencià.

27.—Els ordes militars cistercencs: Montesa

A la península Ibèrica eren de filiació cistercenca els ordes militars de Calatrava, Avís, Alcàntara, Montesa i Crist. El caràcter cistercenc d'aquests ordes deriva del de Calatrava, que fou fundat en 1158 per sant Ramon, abat de Fitero, originari de Saint-Gaudens, a l'Alta Garona. La regla de Calatrava fou revisada pel capítol general del Císter i confirmada pel papa Alexandre III el 25 de setembre de 1164; el «Sacro Convento de Calatrava» fou definitivament agregat a l'orde del Císter en 1187 i posat sota la filiació de l'abadia francesa de Morimond, mare de l'espanyola de Fitero u. Els altres ordes, tot acceptant la regla de Calatrava, esdevingueren així mateix cistercenques: la d'Alcàntara (abans San Juliàn de Pereiro) l'acceptà en 1218; la d'Avís (abans Ébora) era ja agregada a Calatrava en 1187; les de Montesa i Crist, creades per substitutuir el Temple

10. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes. Observatio XV. Conclusió 8A, núm. 188, vol. I, pàg. 325. 11. COCHERIL, Études, pàgs. 348-349.

130 EL CÍSTER I MONTESA extingit, rebien també la regla de Calatrava en les butlles d'erecció de 1317 i 1319, respectivament12. L'orde de Montesa fou erigit pel sant Pare Joan XXII el 10 de juny de 1317 13. La butlla d'erecció diu que el papa Climent V va extingir l'orde militar del Temple i va donar els seus béns a l'orde de l'Hospital, exceptuant els situats en els regnes de Castella, Aragó, Portugal i Ma• llorca, que va deixar a disposició de la Seu Apostòlica, i que el rei d'Ara• gó (Jaume II) va trametre Vidal de Vilanova al Sant Pare tot oposant-se que els hospitalers fossin els beneficiaris dels dits béns. Joan XXII —se• gueix dient la butlla— inclinat a la súplica del rei d'Aragó, erigí en el castell de Montesa, del regne de València, un monestir per a defensa del regne contra els sarraïns en el qual fossin col·locats frares de l'orde de Calatrava, que eren de la confiança del rei, i donà al dit monestir de Mon• tesa tots els béns que eren del Temple en el regne de València i tots els que eren de l'Hospital també, excepte els que posseïa l'Hospital a la ciutat de València i mitja llegua entorn i la vila de Torrent, que segui• rien en poder de l'Hospital. Establí també que el monestir de Montesa fos subjecte a l'orde de Calarrava, de manera que el mestre d'aquest orde pogués visitar Montesa una vegada a l'any o més si fos necessari, i corre• gir tot allò que calgués, amb consell i consentiment de l'abat de Santes Creus, i si aquest no hi podia concórrer, amb consell i consentiment de l'abat de Valldigna. Es reservà el Sant Pare el dret de nomenar el primer mestre de Montesa, deixant els successius a elecció dels frares del nou orde, sense necessitat de confirmació ulterior, sempre que fos elegit dins els tres mesos de la vacant, passats els quals sense fer-ho, podria nomenar-lo el mesrre de Calatrava també amb consell i consentiment de l'abat de Santes Creus, i si aquest no hi podia concórrer, amb el consell i consentiment del de Valldigna. En compensació d'aquest atorgament eren donats a l'Hospital tots els béns que havien estat del Temple en els altres estats del rei d'Aragó, que aquest retenia. La butlla fou expressament consentida per Vidal de Vila• nova en nom del rei d'Aragó i pel visitador, procurador, priors i frares de l'Hospital en nom de l'orde.

12. Ibidem, pàgs. 350-351. 13. El text d'aquesta butlla d'erecció el publiquen VlLLARROYA (Maestrazgo, vol II, lib. I, doc. I, pàgs. 1-11), i MATEU I SANZ (De regimine, cap. VIII, parà• graf VIII, núm. 321, vol II, pàgs. 459-464).

131 ARCADI GARCIA SANZ

Posteriorment 1T1 de juny de 1319, usant de la facultat de nomena• ment del primer mestre que s'havia reservat en la butlla d'erecció, Joan XXII féu comissió d'aquesta facultat a l'abat de Santes Creus14, el qual nomenà, com després veurem, Guillem d'ErilI. El papa d'Avinyó Benet XIII (el papa Luna) en butlla donada el 24 de gener de 1400 agregà a l'orde de Montesa l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama15, orde que tenia el seu origen en la donació del lloc i desert d'Alfama (entre Tortosa i Tarragona) feta per Pere II d'Aragó a Joan d'Almenara i altres per la fundació d'aquell orde militar el 24 de se• tembre de 120116. El caràcter cistercenc, doncs, de l'orde de Montesa era una conse• qüència de l'adopció de l'orde de Calatrava i és admès amb unanimitat per la documentació i la doctrina jurídica valenciana: com diu Crespí de Valldaura, ordo calatravensis et montesianus cisterciensis ordinis sunt, ut bullae apostolicae semper repetunt17; Mateu i Sanz diu més: Ordo noster —Mateu era montesià— unitus et incorporatus fuit in Capitulo gene• ralis Ordinis Cisterciensis, ad instantiam regis conditoris lacobi II18, ex• trem que ens aclareix Villarroya que publica el text d'aquesta resolució capitular del Císter, datada la vigília de sant Mateu (20 de setembre) de l'any 1321 Aclarit i explicat el caràcter cistercenc de l'orde de Montesa, mirem ara d'aclarir i explicar les particularitats de la jurisdicció cistercenca sobre aquell orde militar, en la qual, com hem vist, hi intervenien, a més del mestre de Calatrava, l'abadia francesa de Morimond i les espanyoles de Santes Creus i Valldigna. Cocheril20 veu, en aquesta duplicitat d'inter• venció —Morimond per un costat i Santes Creus-Valldigna per l'altre— una dificultat, que potser hi és en un pla teòric, car també la doctrina valenciana veia incompatibilitat entre aquestes dues intervencions. El cas

14. El text en VILLARROYA, Maestrazgo, vol II, lib. I, d oc. VII, pàgs. 22-25. 15. El text de la butlla en VILLARROYA, Maestrazgo, vol II, lib. 1, doc. XXI, p. 62. 16. El text de la donació en VILLARROYA, Maestrazgo, vol II, lib. I, doc. XIX, pàg. 54. 17. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes, Observatio LV, Argumentum 1, núm. 6, vol II, pàg. 90. 18. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núm. 298, vol II, pàg. 453. 19- VILLARROYA, Maestrazgo, vol II, lib. I, doc. XVI, pàg. 46. 20. COCHERIL, Études, pàgs. 383-384. EL CÍSTER I MONTESA de Montesa, per altra part, és semblant al de l'orde militar portuguès de Crist que, regint-se per la regla de Calatrava i subjecte per tant a Mori• mond, ho estava també per la butlla d'erecció a l'abadia cistercenca por• tuguesa d'Alcobaça. En el pla purament pràctic, però, aquella concurrència de jurisdiccions es visqué pacíficament, ajudada a voltes per expedients jurídics, durant tot el temps de normalitat cistercenca de l'orde de Mon• tesa, potser perquè la caritat entre germans del Císter podia més, ordinà• riament, que les dificultats de caràcter jurídic. Potser també té raó Cocheril, almenys en part, quan considera la dificultat —millor diríem l'agravació de la dificultat— com una qüestió de nacionalitat. Vegem-ho.

///, — La jurisdicció de Calatrava - Morimond sobre Montesa

La jurisdicció del mestre de Calatrava i l'observància d'aquesta regla en l'orde de Montesa no fou mai contradita d'una manera absoluta. Tam• poc no apareix que ho fou d'una manera formal fins el segle xvi la juris• dicció de l'abat de Morimond, que es basava no sols en l'origen cistercenc de Calatrava, sinó en una butlla donada per Pius II en 1459 2\ i així veiem que l'abat de Morimond visità Montesa en 144422 i en 146823, a més d'aplicar-se a Montesa en 1573 una «definició» feta per l'abat de Morimond per Calatrava24. És en el segle xvi que les posicions mentals, potser influïdes pel na• cionalisme i, sobretot, pel regalisme imperant tant a França com a Espanya, començaren de fer-se irreductibles; i en el regne de València —i molt particularment entre els montesians— es va formar la teoria que podem anomenar minimalista, que reduïa la jurisdicció calatravenca sobre Montesa al ius visitationis tantum i negava la jurisdicció de l'abat de Morimond. Aquesta teoria és clarament exposada en els propis Furs de València, que en el capítol I dels actes de cort dels braços eclesiàstic i

21. COCHERIL, Études, pàg. 383. — MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núm. 357, vol II, pàgs. 476-477. 22. COCHERIL, Études, pàg. 423. — MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núm. 358, vol II, pàg. 477. 23. COCHERIL, loc. cit. 24. VILLARROYA, Maestrazgo, vol. II, lib. III, cloc. II, pàg. 214.

133 ARCADI GARCIA SANZ reial de les Corts de 1552 interpreta la butlla d'erecció de Montesa de la manera que segueix: Per les paraules de la qual fundació —la de Montesa— clarament se mostra que la dita religió e mestre de Muntesa no deuen subjecció alguna al dit mestre de Calatrava, sino "tantum per viam visitationis", la qual se ha de fer "in dicto monasterio" ensemps ab lo hu dels dits abbats —de Santes Creus o Valldigna— e ab consell e consentiment de aquell e no de altra manera; enaxí que lo dit mestre de Calatrava, ni per conse• güent los doctors del Real Consell dels Ordens del regne de Castella po• den provehir cosa alguna respectant la dita religió, mestre e monestir de Muntesa ~\ Aquesta interpretació valenciana de la butlla d'erecció de Mon• tesa tenia la segona part, més greu encara que la primera, que defensava el criteri radical que la intervenció dels abats de Santes Creus i Valldigna en el ius visitationis de Montesa implicava la substitució i per tant l'eli• minació del ius visitationis dels abats de Morimond i del Císter. Mateu i Sanz exposa clarament aquesta teoria, que segurament no era pas original d'ell: Visitandi itaque ius —diu de l'abat de Morimond— nunquam perti- nuit ad abbatem predictum, neque unquam admissus fuit abbas aliquis ex ordine cisterciensi ad hoc munus, praeterquam iuxta formam huius consti- tutionis. Bene verum est quod anno 1444 abbas Morismundi visitavit nos• trum ordinem, sed fuit ex comissione don Alfonsi Aragón magistri de Calatrava et assidente abbate Valiis Dignae, iuxta formam dicte consti- tutionis26 I de l'abat del Císter diu: irrationabile enim videtur quod ibi• dem aseritur —es refereix a la proposició favorable a la jurisdicció de l'abat del Císter— nempe abbatem Cisterii non esse immediatum supiero- rem militiarum, quia abbati Morismundi subsunt, nam procederetur in infinitum, cum nunc abbas Sanctarum Crucium interponatur inter nos et abbatem Morismundi, quod equidem minime tolerandum27.

25. Furs, capítols, provisions e actes de cort fets en lo any MDLII, València, Joan de Mey Flandro, 1555, f. 9 vo. 26. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núm. 358, vol II, pàg. 477. 27. Ibidem, núm. 365, pàg. 479-

134 EL CÍSTER I MONTESA

IV.—La jurisdicció de Santes Creus - Valldigna sobre Montesa

Aquesta jurisdicció que es basa, com hem vist, en la butlla d'erecció de Montesa, té dos aspectes, un de relatiu al ius visitationis i l'altre relatiu al nomenament de mestre. De fet, el dret de visita d'aquests abats amb el mestre de Calatrava no fou mai contradit i el propi Mateu i Sanz esmenta els capítols 23 i 41 de les «Definicions» de Montesa, segons els quals en 1552 visitaren Montesa don Inigo d'Ayala, mestre, i frare José Ca- beza de Vaca, de l'orde de Calatrava, amb l'assistència de l'abat de Santes Creus, i en 1556 ho feren don Pedró Goni, mestre, i frare Baltasar Mu- hoz, del mateix orde, amb l'assistència de l'abat de Valldigna28. En el pla teòric es formaren dues interpretacions sobre el caràcter de l'intervenció dels abats de Santes Creus i Valldigna en la visita regular de Montesa: una mantinguda pels autors cistercencs que entenia que corresponia a l'abat de Santes Creus el ius visitationis29, i l'altra, defen• sada pels autors valencians, que conseqüentment amb llur interpretació minimalista dels drets sobre Montesa, negava l'existència d'aquest dret i considerava la concurrència dels dits abats a la visita regular de Montesa com a títol de simples consellers o assessors del mestre de Calatrava. Realment, la discòrdia sembla que no passà del simple pla de la discussió teòrica i un tant bizantina entre els juristes. La qüestió que més perturbà i perturba encara en el pla especulatiu la clara intel·ligència dels drets de l'abat de Santes Creus sobre Montesa, és la de la facultat de nomenament de mestre, perquè, com abans hem vist, el papa Joan XXII, que en la butlla d'erecció s'havia reservat el dret de nomenar el primer mestre de Montesa, I'l 1 de juny de 1319 va fer comissió a l'abat de Santes Creus per al dit nomenamentso, de la qual co• missió va usar aquell abat, nomenant el primer mestre que fou Guillem d'Erill el 22 de juliol de 1319, i segurament el segon també, que fou Arnau Soler el 26 d'octubre del mateix any. D'aquests nomenaments hom tragué la conseqüència que a l'abat de Santes Creus corresponia el dret de nomenar mestre de Montesa31. A aquesta interpretació s'hi oposà,

28. Ibidem, núm. 286, pàgs. 450-451. 29. Ibidem, núm. 295, pàg. 453¬ 30. Loc. cit. a la nota 14. 31. COCHERIL, Études, pàg. 384. — MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIU pa• ràgraf VIII, núm. 296, vol II, pàg. 453.

135 ARCADI GARCIA SANZ naturalment, la doctrina valenciana —i montesiana— basant-se en la mateixa butlla d'erecció, que posava l'elecció conventual com procedi• ment normal de designació del mestre. Mateu i Sanz exposa aquesta doc• trina d'una manera brillant: ex illa facultate nominandi —diu— minime quaesita fuit abbati Sanetarum Crucium iurisdictio aliqua ordinària et quasiepiscopalis in nostrum ordinem, nec potuit extendi ad aliud quam ad actum nominandi peragendum utiliter. Immo ex hoc retorqueri argumentum, nemo negaverit, nam praeterquam quod a iure nostro ordini competebat ius eligendi magistrum expresse ei fuit concessum in bulla erectionis, ut dixi; atque adeo, si ex prima illa et única nominatione inferri posset adquisitio iurisdictionïs spiritualis, ex tot nominationibus et electionibus factis caeterorum magistrorum iure ordinario et proprio, urgen- tius sequeretur iurisdictionem quaesitam fuisse nostro ordini32. Tant de dret, doncs, com de fet la designació del mestre de Montesa es feia per elecció conventual, llevat de les dues primeres designacions que va fer l'abat de Santes Creus i algun altre cas d'imposició pontifícia33. Heus ací els mestres que tingué Montesa i el procediment pel qual foren designats: 1. — Guillem d'Eriil de l'orde de l'Hospital. Prengué l'hàbit de Ca• latrava en el monestir de Santes Creus el 22 de juliol de 1319- Fou designat per l'abat de Santes Creus. Morí el 27 de setembre de 1319 a Peníscola. 2. —Arnau Soler, també hospitaler. Fou nomenat el 26 d'octubre de 1319. Morí a Sant Mateu el 6 de novembre de 1327. 3. — Pere de Tous. Designat per elecció conventual el 17 de no• vembre de 1327. Morí a Sant Mateu el 5 d'agost de 1374.

32. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núms. 354-355, vol II, pàg. 476. 33- Aquesta es també la doctrina sancionada en els furs de València: «Que los comanadors e frares de la religió de Muntesa, vagant lo maestrat puxen fer elecció de mestre ab tota libertat. — Ferdinandus rex. Anno M.D.X. Montissoni.— Ab lo present fur perpetualment provenim e ordenam que tostemps que.s seguirà cas que los comanadors e frares de la religió de Muntesa hajen e deguen fer elecció de mestre de la dita religió, que los dits comanadors e frares facen e puixen fer la dita elecció liberament segons que per bul·les apostòliques e per privilegis reals la dita elecció se pot e deu fer, e que per nos, ni nostres officials ni comissaris no.ls sia feta compulsió ni coacció alguna». (Furs de Valencià, edició de 1547-1548. «In Extravaganti», foli LXXXII v. col. 1). Aquesta doctrina la confirma el fur següent de Carles I a les corts de Monçó de 1533.

136 ARCADI GARCIA SANZ

4. — Ambert de Tous. Designat per elecció conventual el 18 d'agost de 1374. Morí a Sant Mateu el 13 de juliol de 1382. 5. — Berenguer March. Designat per elecció conventual el 25 de juliol de 1382 en presència del rei Pere el Cerimoniós. Morí a Sant Ma• teu el 8 de març de 1409. Durant el seu mestratge va unir-se a Montesa l'orde de Sant Jordi d'Alfama. 6. — Romeu de Corbera. Designat pel Sant Pare en discòrdia entre Nicolau de Pròxida i Ramon Alamany de Cervelló. Prengué possessió del mestratge el 10 d'octubre de 1411. Morí a València el 5 de setembre de 1445. 7. — Gilabert de Monsoriu. Designat per elecció conventual el 14 de setembre de 1445. Morí a València el 3 de desembre de 1453¬ 8. — Lluís Despuig. Designat per elecció conventual el 12 de desem• bre de 1453. Morí a València el 3 d'octubre de 1482. 9. — Felip d'Aragó. Nomenat per concessió pontifícia, passant per sobre de l'elecció conventual que en 10 d'octubre de 1482 recaigué en Felip Boïl. Morí de les ferides rebudes en el setge de Baza el 10 de juliol de 1488. 10. — Felip Boïl. Fou novament elegit el 30 de juliol de 1488. Morí a Sant Mateu el 18 de juny de 1492. 11. — Francesc Sanz. Elegit conventual ment el 12 de gener de 1493. Morí a València el 4 de gener de 1506. 12—Bernat Despuig. Designat per elecció conventual el 15 de gener de 1506. Morí a Montesa en 1536. 13. — Francesc Llansol de Romaní. Elegit conventualment, sed con• còrdia praecedente, el 17 de juliol de 1537. Morí a València el 12 de març de 1544. 14. — Pere Galceran de Borja. Designat en discòrdia et in lite co• ram Pontifice. Resignà el mestratge en mans del papa Sixt V, el qual l'incorporà a la Corona d'Aragó. Morí a Barcelona en 1592, essent virrei de Catalunya

34. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VII, paràgraflV, núm. 159, vol II, pàgs. 235-237. En el fur abans esmentat hi surt un altre Mestre nomenat per imposició pontifícia, Joan de Lanuça.

137 ARCADI GARCIA SANZ

V. La incorporació del mestratge de Montesa a la Corona d'Aragó: la secularització

En el segle xvi s'observa un procés de minimització dels vots i una tendència a la secularització de tots els ordes militars. Una butlla de Pau III del 4 d'agost de 1540 restringí en les religions de Calatrava i Alcàntara el vot de castedat a la castedat matrimonial, restricció que fou ampliada als altres ordes militars per Gregori XIII (5 de novembre de 1584) i Sixt V (6 de desembre de 1588). Paral·lelament el vot de pobresa es limitava a la pobresa d'esperit35 i es suprimia la vida comu• nitària L'expugnació definitiva de la regularitat dels ordes militars fou la incorporació de llurs mestratges a les corones reials respectives. À l'orde de Montesa —la darrera que va incorporar-se— la butlla de Sixt V del 15 de març de 1587 36 incorporà el títol de mestre de l'orde en la per• sona del rei d'Aragó, que llavors era Felip II, prèvia la renúncia, que ja hem vist, del darrer mestre Pere Galceran de Borja. La butlla donava llibertat al rei en l'administració dels béns, en la nominació dels oficis, que féu amovibles ad nutum, i derogava els drets concedits per la Seu Apostòlica sobre Montesa a qualssevol persones tant del Císter com de qualsevol altre orde. Es tractava d'allò que avui en diríem una «naciona• lització» de l'orde de Montesa, que significava el fi de la jurisdicció cister• cenca El que no deia expressament la butlla, i que per tant va discutir-se, és si implicava la secularització de l'orde. La majoria dels autors s'inclinaven per l'afirmativa (Gregori López, Bobadilla, Barbosa, Pizarro, Sarmiento), així com la jurisprudència ecle• siàstica de la Rota i la Congregació del Concili, considerant que els cavallers dels ordes militars eren persones seculars. La doctrina valenciana —i montesiana— sempre conservadora, se seguia fent la il·lusió —segura• ment interessada— d'una regularitat cistercenca de l'orde de Montesa i resolia la dificultat amb un expedient més enginyós que convincent, con-

35. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes, Observació LV, Argumentum II, n. 25, vol. II, pàg. 93. 36. El text d'aquesta butlla pot veure's a VILLARROYA, (Maestrazgo, vol II, lib. I, doc. XXX, pàgs. 85), i MATEU I SANZ (De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núm. 396, vol II, pàgs. 490-497).

138 EL CÍSTER I MONTESA siderant que els ordes militars, i Montesa per tant, no eren religions en sentit propi o simpliciter, sinó que ho eren en sentit impropi o secundum quid. Aquest expedient els servia per mantenir el fonament jurídic de la subjecció al for eclesiàstic, la representació en el braç eclesiàstic de les corts i la conservació en general dels privilegis de base eclesiàstica que gaudien37.

L'orde del Císter perdé, és clar, amb la secularització dels ordes mili• tars, un sector important. Potser, però, aquesta amputació era un bé, per• què l'esperit d'aquests ordes militars en el segle xvi era massa allunyat de l'autenticitat originària de la Carta de Caritat, i llur continuació dintre del cos cistercenc no hauria produït més que perturbacions. És aquest mateix esperit —diguem-ne renaixentista— el que va empènyer els ordes militars cap a la «solució nacionalista», que implicava, a la curta o a la llarga, la pròpia aniquilació.

Societat Castellonenca de Cultura

Patronat d'Estudis Ausetans

37. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VII, paràgraf IV, núm. 23, vol II, p. 240. — CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes, Observatio LV, Argumentum II, núms. 18-26, vol. II, pàgs. 92-93.

139

JOSEP LLADONOSA PUJOL

SANT ANDREU DE BARRAVES I LA

VILA DE SENET

El port de Viella, durant segles, ha esdevingut la comunicació directa de la Vall d'Aran amb la comarca del Barravés o alta ribera de la Nogue• ra Ribagorçana. Al peu del port i davant mateix de la boca sud del túnel, que avui comunica ambdues contrades pirinenques, fou construït a l'Edat Mitjana l'Hospital de Sant Nicolau dels Pontells. Uns deu quilòmetres mes avall, i a l'esquerra del riu es troba l'antiga vila de Senet, actualment un llogarret de molt pocs veïns, enfront d'Aneto, el poble més enlairat de la ribera. El nostre propòsit és de localitzar l'antic monestir de Sant Andreu de Barravés a Senet, l'església del qual n'és un vestigi, obscur cenobi que Ramón d'Abadal situa entre aquesta vila i Vilaller. L'esmentat autor, interpretant el Cronicó de Domènec transcrit per Pasqual, escriu: Ató, episcopus (dedicavit) ecclesiam Sancti Andree in Barravés, anno II karoli, reges,1 i creu que es tracta d'una dedicació del bisbe Ató de Roda d'Isà- vena, entre els anys 930 i 931. També Villanueva cita aquest monestir entre els altres de Ribagorça, situat al capdamunt de tots els del país, després de Santa Maria d'Alaó (Sopeira), Santa Maria de Lavaix (Pont de Suert) i Sant Martí de Sas (Benés), representats per llurs abats en l'elecció del bisbe Borrell. El de• cret de confirmació de Borrell, bisbe de Roda, fet per Sant Ermengol d'Urgell, és de l'any 1017, on consta:

Sanila, Abba Sancti Andree (Barravés)

1. Ramon D'ABADAL I DE VlNYALS, Els comtats de Pallars i Ribagorça, la part, dins «Catalunya Carolíngia», Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1957, III, p. 177. 2. VILLANUEVA, Viage Literario a las iglesias de Espana, vol. X, Ap. 26.

141 JOSEP LLADONOSA PUJOL

Segons el parer d'Abadal, el monestir de Sant Andreu de Barravés, pobre de mitjans, i amb migrades condicions de vida, com d'altres del país que sorgiren a l'època carolíngia, acabaren essent absorbits pel cenobi de Lavaix3. Com veurem, el nostre subssistí, almenys com a lloc de parada durant les visites que els comtes-reis de Catalunya - Aragó feren a la Vall d'Aran, durants els segles xin i xiv. Si Sant Andreu de Barravés estigué entre Vilaller i Senet, a la vora d'un camí, sens dubte d'origen romà i que encara actualment munta de la vella Ribagorça al port de Viella, no podem sinó situar-lo al damunt de Senet, l'únic lloc d'aquest trajecte on trobem restes d'un monestir. A més, ens han pervingut documents que així ho indiquen. Senet a l'alta Edat Mitjana també donà nom a la vall superior del Noguera Ribagorçana. Hi ha un diploma de l'any 1040, transcrit també per Villanueva, on trobem una qüestió entre els bisbes de Roda i d'Urgell sobre límits d'ambdós bisbats, i els establiren entre:

Vel erunt in valle quae dicitur Valiis Sennid, et in Valle de Bo• vina (Bohí) \

Veiem, doncs, que la Vall de Barravés s'anomenava igualment al se• gle xi la Vall de Senet. Per tant, hom també hauria anomenat el mones• tir Sant Andreu de Senet5, car el petit cenobi es trobava a ben poca distància d'aquest poble, tant com les antigues abadies d'Alaó, Lavaix, Sant Joan de Viu i Sant Cerní de Tabernoles ho estaven de Sopeira, Pont de Suert, Viu de Llevata i Anserall, les esglésies de les quals (llevat de la de Lavaix), com a Senet, són avui utilitzades per al culte parroquial. Ja hem dit que Sant Andreu de Barravés era lloc de trànsit, primer dels comtes de Ribagorça i després dels reis d'Aragó en les anades llurs a la Vall d'Aran. No oblidem que el bisbe Ató senyorejà aquesta vall6, i que tal vegada la fundació del monestir de Sant Andreu respongué a la necessitat d'assegurar una posada on sojornar abans d'arriscar-se a passar el tostemps difícil porr de Viella. Aquí, a Sant Andreu de Barravés,

3. ABADAL, Els comtats de Pallars i Ribagorça, la part, pàgs. 203-204. 4. VILLANUEVA, Viage Literario , vol. XI, Ap. XI, pàg. 199. 5. Aquest nom restà en la tradició dels habitants de Barravés fins a època ben tardana, si més no, n'és un indici la freqüència del nom Andreu en els llibres vells de la parròquia de Senet. 6. ABADAL, Els comtats de Pallars i Ribagorça, la part, pàgs. 21, 24, 163 i 180.

142 S. ANDREU DE BARRAVÉS I LA VILA DE SENET

Alfons el Cast, l'any 1175 atorgà les delmes a Santa Maria de Mig-Aran, segons un document que donà a conèixer Reglà i Campistol7. Però, on s'aprecia ben clarament la proximitat de Senet amb Sant Andreu de Barravés és en la relació del viatge que féu Jaume I durant l'estiu de 1265 a la Vall d'Aran, viatge que trobem al prou conegut Itinerari de Miret i Sans8. Diu aquest autor, que el 20 de juliol el rei Conqueridor signà quatre diplomes a Senet9, i que el mateix dia passà «pel llogarret pirinenc de Sant Andreu de Barravés» 10. Jaume I, en realitat, no es mogué del mateix lloc. Insistim. Llavors, ni més tard tampoc, des de Senet fins al port de Viella no hi hagué altre habitatge que l'hospital esmentat de Sant Nicolau dels Pontells, ja exis• tent al segle xni, car hi ha un privilegi de l'any 1198 concedit per Pere I el Catòlic al mateix lloc de Sant Andreu de Barravés, on el monarca feia unes donacions a favor de ecclesie Hospitalis Sancti Nicolai, edificati in• fra por tus de Barravés et de Aran11.

Sant Andreu, per bé que del segle xiv al xvn ja no seria un monestir, continuaria, no obstant això, essent el refugi o parador d'abans, un castell, tal com s'anomena en els pocs documents que encara resten a la parrò• quia de Senet. Aquí hi havia darrerament la Cambra o oficina del Batlle general de la Vall de Barravés, que no dubtem que es tracta del lloc on es sancionaren els documents esmentats. Succeia que, com en el cas dels diplomes de l'any 1265, els notaris que els redactaren escriviren in Ceneto o apud Sanctum Andream de Barravés, segons la fórmula o rúbrica

7. Juan REGLÀ I CAMPISTOL, Francia, la Corona de Aragón y la frontera pire• naica. La lucha por el Valle de Aran (siglos X1I1-XIV), Madrid, 1951, II, p. 205-206. 8. J. MIRET I SANS, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, I.E.C., 1918, pàg. 274. 9- Heus ací com ho narra Miret: «Quatre diplomes signats al poblet de Senet, al peu de les dites muntanyes (Maleïdes, pel port de Barravés a Viella), la concesió de llicència a Pere Zapata d'Alcira, per a comprar terres de realenc a València, fins a la quantitat de mil morabatins, que diu: Datum in Ceneto, XIII calendas augusti, anno domini MCCLX quinto (20 juliol)», Ob. cit. 10. «El mateix dia passà pel llogarret pirinenc de Sant Andreu de Barravés. Ho prova la indemnització de 1.000 morabatins, atorgada a P. Zapata d'Alcira per dany rebut en una permuta que havien celebrat i que està datada així: Datum apud Sanc• tum Andream de Barravés, XIII calendas augusti, anno domini MCCLX quinto», obra i pàg. cit. Hom pot apreciar que es tracta de dues concessions a un mateix individu, i resulta no gaire probable que s'haguessin atorgat en dos llocs diferents. Més avall donarem la raó d'aquesta inversemblança. 11. REGLÀ, Valle de Aran, I, pàg. 259-

143 JOSEP LLADONOSA PUJOL adoptada en llur escrivania, en aquest darrer cas responent potser, més que a la realitat, a un arcaisme consagrat. Perquè és ben cert que vers el primer terç del segle xvn, l'antic temple consagrat per Ató era l'església del castell, situada a Sobrevila, nom que encara perdura avui; al contrari de l'església del poble, dedicada a Santa Cecília, que era la parroquial des dels temps més antics, tant o potser més que la de Sant Andreu, a uns cent metres de distància, una de l'altra. S'esdevingué, però, que el 7 d'abril de 1632 una tempestat de neu, sembla de dimensions i força extraordinàries, caigué sobre el poble de Senet i el destruí, junt amb l'església parroquial. La tempestat, segons és encara tradició viva entre els actuals habitants, comportà un moviment de neu i terres, una esllavisada, un allau, quelcom semblant a la gran avinguda d'agües de l'any 1907. Només restaren en peu la borda de can Barri i una casa gran (can Rius), que encara subsisteix, la més vella del poble, ensems un interessant exemplar d'arquitectura medieval. Aquests edificis ,;se salvaren gràcies a la seva situació enlairada sobre el barranc 0 per ésser de mes sòlida construcció? Una làpida, situada a l'atri de l'església actual de Senet, l'interpretació de la qual ens ha facilitat el bon amic Anscari Mundó, ens recorda aquella catàstrofe:

t Die .7. Aprilis 1632 a quada(m) litte nivis hui(us) Eccl(esia)e Populiq(ue) exitium fuit: et 1633 eccl(esija ins taurata remansit pretio 225. II. (= librarum).

Es a dir: l'església i el poble sofriren els efectes d'una gran tempestat. 1 vers l'any 1633 fou refeta o adaptada aquella església on hi ha la làpida esmentada. Aquest temple no s'edificà de nou, com diu la veu popular, car és evident que es tracta d'una construcció molt antiga, com ara veurem. Tampoc l'inscripció no es refereix a la primitiva parroquial de Santa Cecília, com també veurem. El preu de 225 lliures ;no indica el cost dels treballs d'adaptació? Només cal examinar l'absis de l'actual església, els arcs lleugerament de ferradura i l'aparell arquitectònic perquè hom s'adoni que es tracta d'una construcció pre-romànica, o sigui, vers el segle X, i per tant del

144 S. ANDREU DE BARRAVÉS I LA VILA DE SENET

temps del bisbe Ató de Roda d'Isàvena, el fundador de Sant Andreu de Barravés. El portal d'entrada és ja romànic. Però la volta molt transfor• mada, així com el cloquer quadrat, serien reformades després de la catàstrofe del 1632 o tal vegada en temps més tardà. Enfront del que ens parlen els documents i davant els vestigis arqueo• lògics que ens resten no és gens inversemblant que l'església actual de Senet sigui l'antiga església monacal de Sant Andreu de Barravés. I pe• cant de reiteratius direm, atesa la geografia del país, que només podia haver existit aquí, per tal com si no hagués estat així, en les relacions de pobles de la Vall de Barravés que ens donen certes escriptures me• dievals no hauria mancat «el llogarrt de Sant Andreu», tal com afirma Miret i Sans. Veiem en canvi, en una qüestió entre els aranesos i els homes de Barravés (2 d'agost de 1318) sorgida a causa del saqueig de l'Hospital de Viella, atribuïda a aquests darrers, on consten els veïns de Senet i Aneto, com a pobles més immediats a l'esmentat Hospital (Sant Nicolau dels Pontells), com per a res no s'esmenta Sant Andreu de Barravés 12. La raó del perquè no sofrí la vella església pre-romànica els efectes de l'allau, fou per tal com tota la massa de neu davallà pel barranc que separava l'antic poble de Senet de l'ex-monestir, i caigué sobre els prats encara anomenats avui de Santa Cecília i el camí que pujant des del riu Noguera Ribagorçana, provinent de Vilaller, muntava fins al petit port que va a Caldes de Boi, actualment encara molt freqüentat pels excur• sionistes. Aquest camí passava per la vora de l'església destruïda, de la qual queden vestigis a les parets d'una borda, a més de les contínues tro• balles d'ossos i d'altres mostres funeràries provinents del fossar que també desaparegué. La nostra darrera estada a Senet ens ha permès de consultar alguns papers, entre els fulls dels llibres parroquials, i dos o tres llibres prou mal conservats per l'abandó dels darrers anys, que són de comptes i de capbreus, censals, etc, amb notícies dels anys de la catàstrofe de 1632. En cap d'ells no apareix el nom de Sant Andreu de Barravés, però sí la casa del Castell, la Cambra i l'església de Santa Cecília. Aquesta era la

12. REGLÀ, Valle de Aran, II, Ap. III. doc. 78.

145

10 JOSEP LLADONOSA PUJOL parròquia vella; la cambra i la casa del Castell, la residència del Batlle general de la Vall de Barravés13. De la destrucció comesa contra l'arxiu parroquial durant els anys de la passada guerra civil i la campanya contra el maquis ha restat el Libre de Notes de scriptures de i per mi Jaume Puyol, Rector de Senet, comen• çant a 21 de octubre del any 1629. A través d'aquestes escriptures, ens adonem de l'aparició d'una vila nova edificada sota el Castell o ex-monestir de Sant Andreu, puix que les escriptures ens refereixen en bona part a l'adquisició de terrenys al redós i també a sobre de les antigues construccions. Pel que sembla, les terres, prats, solars i patis on es basti• ren els nous albergs eren béns comunals o de fur real, car el 22 de setem• bre del 1630, abans de l'esllavissada, reunits els prohoms de Senet «e stant junts en Consell, son a saber; Joan Barri, batlle; Joan Galban y Pedró Herbera, jurats; Bringué Tahull, Joan Blasi, Pedró Sobirada, Joan Riu, Bernat Burrell, Joan Casal, Bernat Costa, Pere Sansa, Joan Mingàs, tots junts, i els absents i també Nicolau Miquel, donen privilegi de casa- liu, lo pradet de Mingàs, sobre Santa Llúcia, dit lo camp et de Mingàs...» u. Santa Llúcia, una capelleta reduïda, estava a l'altra banda del barranc, vora la Cambra i la casa del Castell. Això vol dir, que abans de 1632 ja hi havia tendència a edificar als voltants de l'antic Sant Andreu, i que pel mateix procediment el Consell de la vila hauria atorgat els patis als veïns damnificats. Així veiem que l'H d'octubre del 1634, dos anys després de la ca• tàstrofe, i ja el culte parroquial traslladat a l'església actual, s'arrendava la casa del Castell15 a Andreu Bohil, donzell, per escriptura feta pel notari Joan Capdevila de Vilaller, casa situada al carreró de Sobrevila16, és a dir a dalt, on hi havia l'església antiga de Sant Andreu. Aquest carreró

13. El 27 de setembre de 1632, el Batlle general de la Vall de Barravés era Jaume Campí, el qual en aquest dia reuní els veïns de Senet per a una capitulació, del qual quedà constància en el Libre de la Vila de Senet, una mena de llibre verd, que degué contenir notícies de gran interès per a l'estudi de la Vall i que malaurada• ment desaparegué durant la guerra. La referència és d'un full solt del 17 de març de 1642 que tracta del tràfec de llana entre aquests pobles de Barravés i la Vall d'Aran, avui recollit en una Carpeta de documents d'interès històric, no anteriors al segle xVII i que es troben a l'arxiu parroquial de la vila esmentada. 14. Arxiu par. de Senet, Libre de notes de mossèn Puyol, foli 5. 15. A vegades es cita Casa Castell. És prou sabut com és de costum en molts pobles anomenar can Castell a vells edificis que antany compliren tal funció. 16. Arxiu par. de Senet, Libre de notes de mossèn Puyol, foli 17.

146 S. ANDREU DE BARRAVÉS I LA VILA DE SENET encara avui uneix aquest temple, per darrera l'absis, amb la borda, on la tradició assenyala que existí la primitiva església de Santa Cecília. Tampoc no desaparegué la taverna de Senet, que s'arrendà el 26 d'a• gost de 1641 situada en la cruïlla on es separaven els camins que ana• ven un al port de Viella (avui encara carrer del Port) i l'altre que pujava a Sant Andreu (actualment carrer de la Rectoria)18. El poble de Senet passà una bona època en la segona meitat del segle xvm, en què passada la por de la llunyana catàstrofe hom edificà a ambdós costats del barranc de Santa Llúcia. Però és prou manifesta la diferència que hi ha entre les cases edificades al peu de l'església restau• rada el 1633 i les de l'altra banda; en aquestes, els carreus i materials de construcció són totalment normals; pedra basta i sense treballar, com és costum als pobles d'alta muntanya, d'economia migrada i pobra de mit• jans; en canvi, no cal ésser un esperit massa observador per adonar-se de la gran quantitat de pedres perfectament treballades, llindes, dovelles, cantoneres i dintells, existents a les cases immediates a l'església que mostren ben clarament haver pertanyut a una noble construcció, que en el nostre cas era el monestir i castell de Sant Andreu de Barravés, resi• dència passatgera dels bisbes de Ribagorça i dels comtes-reis de Catalunya- Aragó. Ningú no creurà pas que els picapedrers que les treballaren ho feren només per clausurar un simple corral badígol o per sostenir els marges d'un hort, casos freqüents a Senet. També l'actual fossar conserva molts d'aquests carreus dispersos, i d'altres són aprofitats per a pedrissos a vora les portes de les cases. És un testimoni evident del passat de l'alta Riba• gorça, de Sant Andreu de Barravés.

Societat Catalana d'Estudis Històrics

17. Arxiu par. de Senet. Carpeta de documents històrics, papers sense classificar. És una capitulació feta en el Libre de la Vila, i davant el rector mossèn Pere Pedra, que actuava de notari. 18. La cruïlla és l'actual plaça del poble, on hi ha una fonda de temps molt antic, encara freqüentada per turistes i escaladors de muntanyes.

147

JOSEP MARIA MADURELL I MARIMON

NOTES D'ART • MONACAL ANTIC

La investigació als arxius històrics barcelonins permet donar docu• mentades referències de bon nombre d'obres escultòriques, pictòriques, d'orfebreria, de les arts del brodat, del tapís, de la forja i del llibre, de diferents èpoques i estils, en l'ample període comprès de les darreries del segle xin fins a mitjan de la divuitena centúria; obres destinades als monestirs de Montserrat, Poblet, Ripoll, Sant Benet de Bages, Sant Cugat del Vallès, Sant Miquel del Fai, Sant Pau del Camp, Santa Maria de Serrateix i Santes Creus, i confiades a l'habilitat dels artífexs més experts dels seus respectius temps: argenters, brodadors, escultors, etc.

Oferim l'ample relació detallada de les tals referències documentals, a l'envista de contribuir al coneixement de diferents aspectes de l'art mo• nacal antic a les terres catalanes.

MONESTIR DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT

D i ad ema d'argent per la Verge (1409)

Obra confiada a l'acreditat argenter barceloní Romeu. Dez-Feu, per ornament de la imatge de la gloriosa Verge Maria de Montserrat, és a dir, una diadema d'argent, d'una part daurada amb raigs i estrelles d'argent també daurades i amb diverses pedres de cristall de colors vermell i groc i alguns vidres. El pes d'aquesta joia fou de set marcs i una unça, pro hor- namento monasterii ymagine gloriosisime Virginis Marie dicti nostri mo-

149 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

nasterii quandam diademam argenti ex una parte deauratam cum radis et stellis argentei deauratis et cum diversis lapidibus coloribus virmïlis et levidis vocatis de cristal et cum aliquibus aliis vitrei, qua diadema est pon- deru septem marchorum. I. unziarum etc. Així ho declaren Fra Nicolau Tinter i Fra Julià Dez-Puig, sotsprior i sagristà respectivament de Montserrat, els quals, a 19 de març de 1409, certificaven haver rebut dita diadema de mans de Fra Miquel, ermità d'aquell cenobi, joia valorada en 40 lliures de moneda barcelonina de tern, de les quals l'esmentada comunitat en quedava a deure 31 lliures i onze sous, amb l'especial circumstància que de tal manufactura no en fou convingut preu. Per això ambdós religiosos comunitaris signaren debitori d'aquella quantitat, per la qual n'obligaven tots els béns de dit monestir, mobles i immobles, haguts i per haver. Signaren com testimonis d'aquest mateix document Fra Francés Rabal, del dit monestir, Alfons Gonzàlez, cambrer del prior, Bartomeu Boria, estudiant i Jaume Maymó, escrivà de Barcelona \

Bordons, llanterna i imatges d'argent (1547)

Una escriptura de debitori firmada per l'orfebre barceloní Antoni Bertran i la seva muller Caterina, a favor de Fra Miquel Forner, abat del monestir de Montserrat, de 147 lliures i 8 sous barcelonins de moneda corrent, certifica correspondre al valor d'una maça d'argent de 22 marcs de pes, metall destinat a la confecció de bordons i d'una llanterna —quibusdam bordons et quadam lanterna—, i unes imatges per encàrrec del doctor Rafael Rius, de Perpinyà, pel servei del culte del cenobi mont- serratílb.

Quadres pictòrics (1631)

El pintor Bartomeu Gazan, per part del Pare Fra Francesc Pujó, pro• curador, i del Pare majordom Fra Joan Manuel Espinosa, restà afavorit

1. AHPB (= Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), Arnau Piquer, llig. 5, man. anys 1408-1409. lb. BC ( - Biblioteca Central de Catalunya), Manuals en foli del notari Francesc Jovells, man. 39, anys 1547-1548.

150 NOTES D'ART MONACAL ANTIC amb l'encàrrec de pintar cinc quadres, és a dir, tal com ho expressa el contracte signat el 2 de maig de 1631, pel preu de 50 lliures ...de pintar sinco quadros de seys palmos de largo, y de ancho a la proporción de la largaria, es a saber, en uno de ellos el Bautismo de Cristo, en el otro la Adoración de los Reyes, en el otro la Anunciación del Àngel; en el otro San Nicolds de Tolentino; y en el otro Nuestra Senyora y San Joseph con el Ninyo Jesús cuando van a Egipto y con el Spíritu Santo. Bartomeu Gazan es comprometia pintar dits quadres, amb aquestes expressives paraules: los quales cinco quadros todos haré a mis costas y los haré de buena pintura y de mi mano pròpia, los daré acabados con toda perfección dentro de tres meses2.

Pintures mont ser ratines (1639)

És curiós consignar l'existència de pintures montserratines, certificada per una escriptura de venda de violari, datada el 13 d'abril de 1639, feta pel pintor Antoni Gaudín, la seva muller Francesca i el seu Emmanuel, a favor de Josep Serralta i Rosés, per la qual cosa obligaven i hipoteca• ven unes cases del carrer de Simón Oller, de Barcelona, a més de deixar en garantia prendària, diferents objectes i set quadres pintats, els quals trobem descrits en la següent relació inventariada, que pel seu interès ens complau transcriure: ítem, set quadros en los quals estan pintades las figuras següents: Primo, en la hu Nostra Senyora de Montserrat, de alsada de deu palms poch més o manco, en què hi és pintat el retrat de Don Joseph de Pinós y los escolanets de Montserrat, sonant... ítem, un altre quadro: Nostra Senyora de la Salutació guarnit, de sis palms de alsada poch més o manco. ítem, un altre quadro: la Diosa Venus nusa, te cinch palms de alsada y vuyt de llargària. ítem, un altre quadro: Nostra Senyora ab lo Jesús al bras, pintada sobre post ab un lletrero alrededor, guarnida quadrada.

2. AHPB, Francesc Jutge, llig. 6, man. 20, any 1631.

151 JOSEP M. MADUR ELL I MARIMON

ítem, un altre quadro: Santa Magdalena, de sinch palms de alsada y vuyt de llargària poch més o manco. ítem, un altre quadro: lo archàngel sant Rafel, de nou palms y mig de alsada y sis de ample poch més o manco. ítem, un altre quadro: Sant Llorens ab les graelles de tres palms de ampla y vuyt de alsada3.

Àngels i canalobres d'argent (1669)

Obres d'art cisellades pels argenters barcelonins Joan Jofre i Josep Ros, per encàrrec del cavaller Maurici de Lloreda, procurador i tresorer general de la Casa i Estats del Duc de Cardona, especialment comissionat per aquest noble senyor, mitjançant la firma del corresponent contracte, datat el 6 de març de 1669, la finalitat del qual trobem especificada de la següent manera: Sobre la fàbrica dels dos Àngels de plata y dels dos candaleros grans de plata, que Lluís Ramon Folch de Cardona y Aragó, duc de Cardona, ha manat fabricar per la yglésia del monestir y Reial Casa de Nostra Senyora de Montserrat. Per raó del compromís contret per ambdós orfebres, aquests s'obliga• ven a executar les obres contractades, abans de la propera festivitat de Nostra Senyora del mes d'Agost, és a dir, dos àngels de plata, conforme el dibuix que s'és fet y aprovat per Sa Excel·lència; y dos candaleros grans de plata de la mateixa grandària y hechura que està en lo dibuix, també aprovat pel Duc, signat per mà del notari Francesc Daguí, per tal que acabades les obres contractades, poguessin veure si estarien conformes amb el dibuix presentat. La plata necessària seria suministrada per Maurici Lloreda, i aquest, a més de l'import de la feina manual i de la confecció de les formes o models donaria 120 dobles d'or fi o el just valor4. En l'àpoca firmada per Joan Jofre i Josep Ros, aquests declaren haver cobrat 2027 lliures, 10 sous i 6 diners, des del període del 11 de març ai 17 d'octubre de 1669 a compte de la plata... y mans de dos àngels y

3. AHPB. Francesc Llunell, llig. 9, man. 9, any 1639, f. 181vo. 4. AHPB. Francesc Daguí, llig. 3 [Decimum quintum manuale], anys 1668-1669.

152 NOTES D'ART MONACAL ANTIC dos candeleros de plata grans, que de orde de Sa Excel·lència van fent y treballant per a posar los ciris, que Sa Excellència ha manat dotar per a què cremian perpètuament davant la imatge de la Verge Maria Santíssi• ma de Montserrat''.

MONESTIR DE POBLET

Bordons d'argent (1407)

L'argenter barceloní Marc Canyes, el 23 de maig de 1407, firmava àpoca a fratri Domini de Alcolegia, monachi et notarii monasterii beate Marie de Populeto ordinis cisterciensis, de 184 lliures i 12 sous barcelo• nins, ratione illorum duorum bordonorum argenti dauratorum- et picatorum de picatum grande, et sex punctis in utroque earum, et cum capitibus ymaginibus et tabemaculis atque signis, quos vobis feci ad opus predicti monasterii de Populeto, et quòrum utroque, scilicet, in sumit ate est quedam lapis coloris lividi. Quant al pes s'assenya-la en 21 marcs i mitja unça de la marca de Barcelona6.

Imatges d'argent de Nostra Senyora i Santa Colombina (1679)

La fàbrica d'aquestes figures fou concertada a preu fet a favor de l'ar• genter barceloní Jaume Anglada, prèvia la formalització del corresponent contracte firmat, al 10 d'agost de 1679, per aquell artífex i el Pare Fra Josep Serra, prior de Natzaret, com a síndic del monestir pobletà. El preàmbul de l'esmentada escriptura contractual descriu la disposició de les figures a cisellar, amb aquestes paraules: De y sobre la fàbrica de dos immatges de plata, ço es, la una de Nostra Senyora ab un Ninyo al bras esquerra y a la mà dreta un lliri; y la altre immatge de santa

5. AHPB. Francesc Daguí, llig. 5, man. 16, any 1670, f. 48. 6. ACB (— Arxiu de la Catedral de Barcelona), Gabriel Canyelles, man. 7, any 1407.

153 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

Colombina ab corona de Verge ab un llibre y una paloma a la mà esquerra. En quant al plaç o termini per la total execució de tals obres, restava fixat abans del dit de Corpus de l'any 1680, amb el ben entès de que la primera figura seria feta ab lo modo y forma de la immatge de la Con• cepció de la seu Barcelona, ab sa peanya. Condició precisa era la que totes dites dues figures, sense les corones i peanyes, tindrien cinc pams d'alçada si y conforme està en los dibuixos sobre dels quals se ha fet lo peu. Així també es precisa que la obra del mantó com la túnica de totas dos immatges, seran cizellades de diferents labors que estarà lo mantó, orla y túnica de totas dos immatges que han de ser també cizellats. Fra Josep Serra prometia lliurar a dit artífex, 1577 unces i mitja de plata i la que sobrés aquest la retornaria, i si en faltés aquell monjo ho supliria. Per les mans de les dues imatges, serien satisfetes 700 lliures, en tres terminis: una tercera part, el dia de la firma del contracte, la segona, feta mitja obra, i la tercera paga, la restant quantitat del preu convingut, acabades, marcades i pesades dites dues figures pel contrast dels argenters \

Imatges d'argent dels sants Benet i Bernat (1680)

El prior de Natzaret Fra Josep Serra, en qualitat de síndic del reial monestir de Poblet, all de març de 1680, juntament amb l'argenter barceloní Jaume Anglada, firmava contracte per la manufactura de dites figures, per tal d'acabar-les abans del dia de sant Marc de 1681, amb la expressa condició de que les peanyes fossin de la mateixa manera i forma de les de Nostra Senyora i santa Colombina, de les quals ja n'hem fet esment, també de cinc pams d'alçada, sense la corona ni la base sustenta• dora de dites figures, així com d'idèntic pes d'aquestes. La plata sobrant de la fàbrica de les citades dues imatges, de Nostra Senyora i santa Colombina, Fra Serra la lliuraria a l'argenter - contractista, i també li lliuraria la que faltés. L'import de la feina de mans restava fixat en 650 lliures, a pagar en la mateixa conformitat i condicions que

7. AHPB. Pau Pi, llig. 38, llib. 4, com. pod. prot., anys 1678-1683, f. 34.

154 NOTES D'ART MONACAL ANTIC fou satisfet el preu de les figures esmentades de la Verge Maria i santa Colombina8.

Imatge d'argent de sant Benet (1736)

Retrèiem el text del preàmbul del contracte formalitzat el 28 de gener de 1736, per la fàbrica de la figura del sant fundador de l'orde be• nedictina, que transcrit diu així: Per rahó de la construcció de una immatge de plata del Pare sant Benet fahedora per Francisco Tries, argen• ter de la present ciutat, que ha de servir per lo Reial Monestir de Nostra Senyora de Poblet, la qual devia restar del tot acabada en el termini de sis mesos. El contractant d'aquesta obra d'orfebreria fou Fra Joan d'Armengol i d'Aimeric, monjo de dit monestir i prior de Natzaret. Les condicions imposades per la fàbrica de dita imatge eren de que fos igualment treballada com la figura de plata del Pare sant Bernat d'aquell mateix cenobi, i àdhuc de la mateixa alçada, la qual prèviament fou vista i reconeguda per dit Francesc Tries. Pel que feia a la confecció de la peanya, bàcul i corona, l'orfebre - contractista, s'ajustaria a les mides facilitades, a fi de que restessin en correspondència a la imatge del Pare sant Bernat. Francesc Tries aplicaria la plata fina de 2 lliures i 2 sous l'unça de pes. Per altra part, es comprometia fer y fabricar lo cap, mans, peanya, coro• na, bàcul... caragolas, a base de plata de marc d'una lliura i 9 sous l'unça, si bé l'argent necessari per la manufactura de la imatge, no deuria excedir de 600 unces de pes. Obligació contreta per Francesc Tries era la de fer encarnar lo cap y mans de dita imatge y los rostros dels serafins de la peanya. L'import de tals treballs policroms el prior de Natzaret es comprometia a pagar-lo. Per quant l'abat del monestir de Poblet havia lliurat a Francesc Tries un serafí y cartela de plata per a que ab ell formàs lo que ha posar se en la peanya de dita imatge, el nostre orfebre es comprometia a retornar i lliurar dit serafí i cartela de plata, al mateix temps del lliurament de la contractada imatge de sant Benet, totalment acabada9.

8. Ibidem, f. 46vo. 9- AHPB. Antoni Comelles (major) man. 7, any 1736, f. 29-

155 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

Faristols d'argent (1747)

Nota curiosa relacionada amb aquesta obra, la trobem expressada en la declaració feta per l'orfebre Bonaventura Fornaguera davant del notari Bonaventura Galí, el 12 de febrer de 1747, en la qual certifica que el Pare Fra Josep Dalta, sagristà major del reial monestir de Poblet, li ma• nà fabricar dos faristols de plata ab una moda nova y diferent obra dels demés que fins vuy se havia praticat, conforme lo dibuix fet de mà del dit reverent Pare Dom Fra Josep Dalta y mia, ajustat en set doblas de mans per quiscun. Manifestava, així mateix, altre aspecte relacionat amb l'execució de l'obra que diu així: Y perquè en tot temps conste de la estimació y aprecio que he fet y fas de haverse dignat dit senyor sagristà major, de emplearme en dita obra, per ço requeresch a vostres mercès senyors Joseph Cots y Anthoni Mat heu, que, vistos y regoneguts dits faristols, mitjensant jurament, digan y relació fassen, segons la perícia y experiència tenen del art, del següent. Primo, quant temps se ha de menester per fer aquells a bon treballar de un oficial. Secundo, quanta plata deu haver-hi en dits faristols, segons la echura y dibuix de aquells. Tertio, si dits faristols estan fets y fabricats conforme lo paper firmat de dit reverent senyor sagristà major y dit Fornaguera, del qual se fa ocular os tensió. Y quarto, quant valdrian de mans dits faristols y per quant y lo menos que'ls farian ells dits Matheu y Cots, si los havian de fabricar. La posterior relació feta per ambdós experts, la trobem expressada amb aquests termes: Per ço, vistos y regoneguts per repetidas vegadas los dits dos faristols, de plata y lo dibuix de aquells, diem y fem fe, relació y verdader testimo• ni, ço es: Quant al primer punt: Que per fer dos faristols de plata ab lo modo y forma que estan fets los sobremencionats, per nosaltres vistos y exami• nats, fentse los patrons nous, se ha menester a bon treballar de un oficial per trassar y executar aquells, de sinch a sis mesos. ítem, en quant al segon punt: Diem que lo pes de doscentas quaranta sis unças que tenen dits faristols està bé y no hi sobre cosa. Y encara si

156 NOTES D'ART MONACAL ANTIC los havian de fabricar, los carregarian de vuit a deu unças més de plata per quiscun faristol, perquè tindrian millor proporció. ítem, en quant al tercer punt: Diem que vistos dits faristols y lo dibuix de aquells, estan fets y fabricats també com lo dibuix de aquells estan fets o paper firmat y encara se ha excedit. ítem, en quant al quart y últim punt: Diem que haventse tingut de fer los patrons nous y haver entrat dits faristols infinitas vegadas al foch (que es casi impossible poderlas contar) per a soldarlas y compondrels. Afegien encara ambdós artífexs dictaminadors que, attés lo entreven- gut en la gravadura de ells, los estiman en deu doblas de mans per quis• cun y no per menos los fariam nosaltres. Finalment, declaraven encara que, la propdita relació era feta segons la p erts sia y experiència tenim en lo art y ofici de argenter y exercicis de aquellJ0,

MONESTIR DE RIPOLL

Imatges d'alabastre (1358)

El cèlebre mestre d'imatges Jaume Cascaylls, a 12 de maig de 1358, signava una escriptura de compromís, per la qual s'obligava abans de la festa de Santa Maria d'Agost, de deixar esculpides unes figures alabas- trines daurades i policromades d'atzur i altres colors, per encàrrec del ripollès Francesc de Prat. Si bé el mal estat del document no permet ex• plícitament declarar, si anaven destinades al monestir de Ripoll o bé al dels frares predicadors de Barcelona, amb tot cal creure de que les d'a• quest convent dominicà eren considerades com a models de les que es devien esculpir, que segons s'indica serien les de la Verge Maria amb el seu Fill al braç, flanquejada a la mà esquerra per la figura de sant Joan Baptista, mentre a la dreta apareixeria la de sant Joan Evangelista amb l'àliga, la de santa Maria i ï arcans el Gabriel n.

10. AHPB. Bonaventura Galí, man. any 1747, f. 32v. 11. ACB. Pere Borrell, man., any 1358 (agost-desembre).

157 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

Draps de ras (1449)

La quantitat de 9 lliures, un sou i 6 diners de moneda de Barcelona de tern, consta com a preu fixat per la confecció de dos draps de ras, un de peus i altre per coberta de cofre per l'abat de Ripoll, unum pannum de ras pedum et alium pannum dictum cobri cofre ad opus reverendi do• mini abbatis Rivipulli. Així ho certifica Joan Lleonard, bancaler o mestre de draps de ras, en l'àpoca per ell signada, el 17 de novembre de 1449, a favor del ciutadà barceloní Antoni de Mura12.

Ornaments litúrgics (1538)

Fra Jordi Joan Alemany Descatllar, monjo i sagristà major, el 5 de febrer de 1538, contractava amb el brodador Benet Guasch la manufac• tura de diferents ornaments, amb la condició d'acabar-los abans de la primera vinent festa de Santa Maria del mes d'Agost. Per pacte convingut, l'esmentat monjo cuidaria de comprar set canes de vellut verd, del què el brodador Benet Guasch, abans de la més pro• pera diada de Santa Maria d'Agost, confeccionaria els ornaments descrits a continuació: hun fres de huna casulla y hunes dalmàtiques de la forma que s'es feta la capa que feu lo reverent Fra Arnau Miquel de Palmarola, quondam infermer de dit monestir, en lo qual fres han de ésser les ymat- ges següents: Primo, a las spallas huna Nostra Dona ab son Fill, y ab son encasament de bon or y bona seda y obra pertanyent a dit as y semblants coses, segons lo preu de aquelles. Y al peu haia de posar Sant Bernat abat, agenollat ab una liquet que entra en la mamella de Nostra Dona y entrarà a la bo qua de Sant Bernat. Y en lo mig del fres posarà la ymaga del màrtir Sant Eudalt a modo de prevere, ab tres claus en los pits y altres tres en lo cap y altres tres en les mans, vestit com està lo prevere per dir la missa, y ab sos encassament com dalt es dit.

12. AHPB. Pere Bartomeu Valls. llig. 6, man. 13, anys 1444-1451.

158 NOTES D'ART MONACAL ANTIC

En Valtre encasament serà sant Mauro, abat y confessor, ab son encassament y crosa y hun llibre a la mà. E al davant de la casulla posarà sant Plàcid, monjo y màrtir, ab son encassament y martiri passà ab que fou degollat y ab sa palma. E més avant posarà Santa Scolàstica, abadessa, ab hun libre en brassos y ab la crosa y àbit negre, germana de Sant Benet y vel negre, ab son encassament, en lo qual encassament haia de posar també una taula mesa y que sant Benet estiga en la hun cap y santa Scolàsticha en l'altre, ab les mans plaguades santa Scolàsticha estant en èxtasis e de sobre alguna se• nyal de núvol y pluja. Altres delicades labors confiades a mestre Benet Guasch, foren les següents: ... dotze canes de fresers en les dalmàtiques de bon or y bona seda, segons la casulla dessús dita. ... quatre paramens en les dalmàtiques damunt dites, en que han de ésser les armes del monestir, que és un poll ab huna crossa y les de Palmarola, que és huna palma. Y en lo rededor de dites armes ha de ésser un festó ab hunes cortines ab hunes fulles que tinguen acompanyar lo cap de les armes. Fra Jordi es comprometia a donar per aquests treballs 20 lliures barcelonines. Per la confecció de les bocamànegues de dites dalmàtiques mestre Benet Guasch, cobraria 12 lliures barcelonines, d'acord amb la següent condició: ...que las bochas manichas de dites dalmàtiques haian de ésser acompanyades de algunes lavors que sien semblants dels dits paraments. Per brodar les carxofes de dites casulla y dalmàtiches segons la capa desús dita feta per ell mateix, cobraria per cada una d'elles 8 sous. Per altra part, el nostre artífex brodador es subjectaria a altres condi• cions, com per exemple aquella que diu: ... que per les flocadures, tallar y cosir la casulla y dalmàthiques ab son arreu, que son stoles y maniples; y per les mans y sos cordons, flochs y botons que han de ésser de fil de or y de grana, los quals flochs, cordons y botons haian de ésser pesats y aquells haie y sie tingut pagar dit reverent Era Alamany, juxta lo pesaran. Es condicionava encara la feina de folrar dites dalmàtiques i casulla, de manera que Fra Jordi Joan Alemany a les seves costes i despeses hauria de comprar una peça de tela, i aquella hauria de donar i lliurar a dit mestre Benet Guasch. Complement de la confecció d'aquestes vestidures sacerdotals, es po-

159 JOSEP M. MADURELL I MARIMON sava de manifest que per la dita casulla i dalmàtiques serien menester tres albes, camises, per la qual cosa Fra Alemany suministraria dotze canes de vintena. Benet Guasch rebia 30 ducats a Tacte de la firma del contracte, i la restant quantitat de diner la cobraria acabada totalment l'obra13.

Capa de Fra Sebastià Cartellà (1554)

Un encapçalament de contracte poc explícit formalitzat, el 8 de juny de 1554, tan sols indica els noms dels atorgants, és a dir Fra Gispert de Malars, actuant en nom del prior i convent de Ripoll, d'una part; i els brodadors barcelonins Joan Fuster i Andreu Teixidor, calificats amb les locucions llatines de acupictores sive brodatores, expressives de la seva peculiar professió u. Si bé aquest document, no declara la finalitat de la firma del con• tracte, per altre posteriorment calendat, el 15 d'octubre de 1561, sabem que ambdós contractistes foren els artífexs que més tard confeccionaren la capa de Fra Sebastià de Cartellà, com ho certifica el següent paràgraf: ... la capa de dit Fra Cartellà, lo qual vestiment ell y Joan Fuster lo feren15.

Alba sacerdotal (1561)

La referència d'aquesta obra pervé de l'àpoca, datada el 15 d'octubre de 1561, feta per un dels artífexs de la prop dita capa, és a dir, el brodador Andreu Teixidor; en la qual aquest acredita a Fra Gispert de Malars, camarer del nostre monestir, el pagament de sis sous barcelonins per la confecció d'una alba, com així ho declara amb aquests breus mots descriptius: pro opere et manibus dels camis de Fra Sebestià de Cartellà, per les brodadures feu en les barres, ab un cordonet de or y vert y ab uns faldons tots recamats y ab los scuts y armes de Cartellà y Çarriera, e per sis palms e mig de setí carmesí, lo qual entrà en dit camit ultra lo que

13. AHPB. Joan Jeroni Canyelles, llig. 20 «bursa notularum», anys 1538-1539¬ 14. AHPB. Miquel Mongay, llig. 3, man. 6, any 1554. 15. AHPB. Pere Fitor (major), llig. 10, man. 15, any 1561.

160 NOTES D'ART MONACAL ANTIC resta de la capa de dit Fra Cartellà, lo qual vestiment ell y Joan Fuster lo feren16.

Custòdia d'argent (1586)

L'acta notarial de la cessió d'una custòdia per tal de fer-ne una de nova pel monestir de Ripoll, signada per part de l'argenter Pere Avellà al seu company d'ofici Pere Farell, datada el 15 de setembre de 1586, pro• porciona la descripció d'aquella joia, tal com a continuació ho transcrivim: ...cuiusdam custodiam argenti supra auro exornatam causa eam de novo faciendi et ornandi, ponderis triginta marchorum argenti vel inde circa, pro monasterio Beate Marie Rivipulli, quam vos habeatis et teneamini de novo facere fabricaré et exornare, eamque michi restituam cum comple• mento perfectum et exornatum et cum omnibus imaginibus et figuris contentis et specificatis in quendam instrumento per me firmato, apud discretum Joannem Sala, notarium publicum Barcinone, die (en blanc) da• to per me vobis argento et auro ad eam fabricandam necessario17.

Casulla i dalmàtiques (1637)

Amb data del 6 de juliol de 1637, el Pare Fra Francesc Monfar, doc• tor en Sagrada Teologia, paborde d'Ager, de l'orde de sant Benet, pro• curador de Fra Francesc de Copons, doctor en Drets, abat de Santa Maria de Ripoll, firmava contracte per la confecció d'una casulla i dalmàtiques per tot el corrent mes de juliol, amb el brodador Jeroni Romaguera, d'acord amb la forma de compromís expressada, en un dels pactes que trobem especificat així: ... li acabarà en son punt una casulla y dalmàti• ques, ço es, les guarnicions de aquelles conforme una mostra que dit senyor paborde tindrà en son poder, la qual dit Romaguera le y donarà, acceptat emperò que axí com la mostra es sobre setí ha de ser la obra sobre'l llama de plata fina, ab totes ses cantonades aperfeccionades, con• forme se pertany de bon brodador, obligant dit Romaguera posar or fi de

16. Ibidem. 17. AHPB. Miquel Vives, llig. 7, man. 5, anys 1586-1587.

161

11 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

Milà y canyutillo fi, segons la mostra. S'obligava també a donar les guar• nicions tenen de servir per la capa en son punt acabat...18.

MONESTIR DE SANT BENET DE BAGES

Retaule (1563)

L'abat Fra Pere Frigola, junt amb el pintor Benito Sanxes, pintor na• tural del regne de Portugal, resident a Barcelona, el 31 d'agost de 1563, signaven un contracte sobre la pintura e acabat del retaule de dit monestir a l'oli, que ell pintarà y daurarà y acabarà a ses despeses lo dit retaule al holi de nous, de bones collors fines del peu de dit retaule fins al cap de dalt del retaule, ço es de històries y figures que lo dit senyor abat li designarà. A més daurarà tots los pilars, cornises, vases, capitells y pilastres y tot lo que passa de mollura, los r espí ans del sagrari y los resplans dels pilars se face de brutesques (?) gravats sobre lo or. Es precisen encara altres detalls, tals com los frisos de les cornises se obren al romano. Entorn del retaule en la paret, sien pintats uns penjants de blanch y negre de quatre en cinch palms com convindrà. A més del pacte sobre el preu convingut de 300 lliures de moneda barcelonina, se n'establia un altre que diu així: que encontinent que la dita pintura serà començada, lo dit mestre Benito Sanxes no pugue comen• çar altra obra ni pintura que la dita obra y pintar, no sie finida y acabada de tot lo que aurà mester19. Posteriorment, el 21 de desembre de 1568, Benito Galindo, firmava àpoca a favor de l'abat de Sant Benet de Bages, de 15 lliures de moneda barcelonina, en paga del preu de la pintura de l'esmentat retaule. És curiós consignar que l'esmentat artífex presentava com avalista o fiador seu al conegut imaginaire Martín Diez20, vulgarment anomenat Martí Diez de Liatzasolo.

18. AHPB. Francesc Pla, llig. 13, borr. man., any 1637 (2a part). 19- AHPB. Francesc Solsona, llig. 13, man. 41, any 1563. 20. AHPB. Francesc Solsona, llig. 5, man. 46, anys 1566-1567.

162 NOTES D'ART MONACAL ANTIC

Canalobres d'argent (1574)

Pel servei del culte del monestir de Sant Benet de Bages, el seu abat Fra Pere Frigola, el 7 de febrer de 1574, signava un conveni amb l'ar• genter Rafael Vinyals per la manufactura de uns candaleros de argent de 6 a 7 marcs de pes de Barcelona, tan solament i no més avant, de l'alça• da ben vista a l'abat i ab lo labor al romano, obra que es devia acabar abans del Diumenge de Rams, primer vinent. En satisfacció del preu de la feina de mans, s'assenyalen 40 sous per marc, a satisfer quan dits cana• lobres fossin acabats i lliurats21.

MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Creus, canalobres i calzes d'argent (1468)

Una nota d'arxiu, datada el 22 de desembre de 1468, referent al rebut fet pel mercader barceloní Antoni Vidal, a l'abat Antoni Alemany, de la cessió atorgada pels marmessors de Pere Tomé, prevere de Santa Maria de la Mar, del preu de diferents morabatins, i altres rendes de dita mar- messoria a favor de dit abat, prior, sagristà i beneficiat per raó del bene• fici de Tots els Sants. En garantia de la prop dita cessió foren posades a la venda pública les peces d'argent següents: [1] Primo, videlicet, una creu de argent sobredaurada obra de mas- soneria. En la una part es lo Crucifix ab la Maria e lo Johan. E baix Làtzer. E dalt una imatge de la Resurrecció. En l'altra part es Nostra Dona ab lo Jhesús al bras e los quatre Evangelistes. E baix la lanterna ab sis pilars fornits de imatges e lo canó e lo bordó. Pesa tot encamerat .XXXXVII. marcbs, levantne quatre marchs de tares, resta net .XXXXIII. marchs march de Barchinona.

21. AHPB. Miquel Safontcella, llig. 2, bossa del man. 2, anys 1570-1574.

163 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

[2] Ítem, una creu d'altar poqueta d'argent sobredaurada ab pom de mansoneria e tot son forniment. Ha en lo peu quatre smalts, en la hu dels quals ha un sturç, en l'altre un castell, e en los dos algunes imatges. Pesa .XIII. marchs o entorn al dit march. [3] ítem, un cap d'argent sobredaurat que pesa entorn .XIIII. marchs e mig al dit march. [4] ítem, dos canalobres d'argent blanc h ab sos peus e poms, copes e canons ab los suatges e nuets daurats. Pesan .VIIII. marchs .VI. onzes o entorn al dit march. [5] ítem, quatre c als es d'argent sobre daurats, en los quals un poquet ab lurs patenes obra plana. Ha en los dos alguns smalts. Pesen tots set marchs o entorn al dit march de Barchinona~~.

Urna de sant Sever (1555)

Referència al·lusiva a l'arca de les despulles d'aquesr cos sant, ens la dóna la llicència concedida per Fra Àngel Puig i Ferrer, abat de Sant Cugat del Vallès, datada en aquell monestir, a l'hora undècima del dia 16 de gener de 1555, facultant a Bartomeu Coll, vicari domer de Sant Pere i Sant Cugat, per tal d'obrir l'arca depositada en dita església de Sant Pere, que conservava el cos del benaurat sant Sever23.

Retaule de sant Miquel (1582)

La manufactura d'aquesta obra la trobem justificada amb aquests breus mots: per rahó del altar fahedor o retaule per la capella de sant Miquel consta fou confiada al fuster Pere Salvador, feina tan sols con• cretada en tot lo que toca ha obra plana de art de fuster, no entenentli cosa ninguna que to quia a cosa de antellador. Així ho certifica el contracte formalitzat el 14 de maig de 1582, entre

22. AHPB. Bartomeu del Bosch, llig. 9- Manual de negocis del monestir de Sant Cugat del Vallès, 15 desembre 1468-3 març 1469¬ 23. BC. Manuals en foli del notari Jaume de Encontra, reg. 214, man. anys 1554-1555, f. 39.

164 NOTES D'ART MONACAL ANTIC

Fra Martí Joan de Calders, monjo i vicari general de dit monestir i l'es• mentat Pere Salvador. Aquest en el termini de vuit mesos, es compro• metia executar el retaule, de conformitat amb la traça donada per Fra Martí Joan de Calders, amb la següent salvetat expressada amb aquests termes: ...la qual trassa en lo peu de aquella té quatre pilastres ab tres taulons llisos, sobre dels quals pujen tres pasteres y les dues dels costats petites y la del mitx més gran. Altres detalls s'enumeren en el contracte relatius als elements arqui• tectònics del retaule contractat, com per exemple, el de la taula del mitx ha de tenir deu pams de llum y las dels costats han de tenir set pams cada una ab sos ravolts fent capelles, ab ses impostes, y entre capella y capella sos pilastres plans que son quatre, sobre de las quals tres capelles ha de haver tres taulons. Entre taula y taula sos pilastres ab ses cornixes frises y alquitraves, sobre los quals tres taulons, per diffinicio de dit retaule, ha de haver un tauló ab son revolt o frontispici, ab tot que es. en la trasa y haja revolt, lo qual si farà a coneguda de dit senyor Fra Martí Joan de Calders, y no obstant que en la trasa als costats del tauló que per diff inicio als costats,, ço és, ha una banda y altre no y haja mènsules, promet dit mestre Pere Salvador que farà dites mènsules. a modo de ramatos, E per los costats de dit retaule a la una banda y a Valtra dalt ha baix, farà unes taules a modo de pastera. Els materials de fusta, claus, aiguacuíta per fabricar dit retaule, serien facilitats per Fra Martí de Calders. Pel preu de les mans, Pere Salvador cobraria 60 lliures de moneda barcelonesa, 30 de les quals .serien satis• fetes al començament de la concertada obra i les altres 30 restants acabat i assentat el retaule34.

Obra nova del claustre (1582)

A darreries del mateix any 1582, a 2 de desembre, Fra Martí Joan de Calders, Fra Jaume Copons i Fra Pau Montbui, monjos procuradors de dit cenobi, concertaren la firma d'un contracte amb el fuster Pere

24. AHPB. Onofrc Rialp, llig. 14, llib. 2on capit, i sent. arbitr. anys 1573-1586; manual 32.

165 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

Llunell per l'obra nova del claustre, per la quantitat alçada o preu fet de 100 lliures de moneda barcelonina, amb la condició de deixar acabada dita feina abans de la propera festa de santa Magdalena. Pel seu interès transcrivim alguns pactes relatius a la part tècnica per l'execució de l'obra contractada, els quals ens donaran idea de l'abast d'aquells treballs constructius: ... lo primer sostre del sol de terra en amunt farà lo sostro en la forma següent, ço és, que per quan ha de ésser de revolt de guix, lo qual farà lo mestre de cases, ell embigarà aquell conforme los revolts del grux requerirà. Y quiscuna de ditas bigas ha aportar un bossell a quiscun cantó y ha de fer una regata a dites per asentar lo revolto. ...lo sostre segons sobre de la sala, lo qual farà en lo modo següent, so es, que aquell ha de ésser enfaxat ab una faxa que aporta una sopada per cansell y un bordó per lo mix, y un bossell per cantó de biga y em- boxebat, y una taula de simal per lo rededor de la sala. Lo qual sostre ha de estar acabat y perfeccionat conforme està un sostro en la entrada de la casa que està vuy mícer Forner en lo carrer de Copons. ... que farà un sostro en la cambra que estarà al cap de la sala a la part del celler de dit monestir, en la forma següent, so és, ab listó per punta ab bossell per cantó de quiscuna biga ab taula de simal per lo arededor de dit sostre. ... E més farà la cambra y recambra del cap de la sala devers la casa de la pabordía de Penedès, un sostre de la mateixa manera prop designat. Y sobre de dita sala y cambres, farà lo embigament de la taulada y en- latar y encabironar, les quals bigas de la taulada han de passar per axa. E no res menys farà les portes de les finestres se faran en dita obra, les quals han de ésser la de la sala enfaxada y les altres conforme al dormidor. Y per les dites portes li han de donar tot lo necessari, que no y ha de posar sinó sols les mans. ... lo dit mestre Pere Lunell ha de tallar o fer tallar, sarrar y aportar ho fer aportar, a costas y despès as suas, tota la fusta que es tallarà en la pineda del Baró Palou, la quall ell te de fer tallar en dita pineda "'.

25. AHPB. Onofre Rialp, llig. 14, llib. 2on capit, i sent. arbitr. anys 1573-1586.

166 NOTES D'ART MONACAL ANTIC

Retaule de Nostra Senyora del Roser (1583)

Al mateix artífex de l'obra de fuster del retaule de Sant Miquel, Pere Salvador, li fou adjudicada similar labor per la fàbrica del retaule per l'altar de la Confraria de Nostra Senyora del Roser. El contracte signat, el 28 de juny de 1583, entre Miquel de Paguera, monjo beneficiat de dita capella, clarament específica que se li encomana la feina de tot lo que toca ha hobra plana de art de fuster, no entenenthi cosa ninguna que to- quia a cosa de antellador, que realitzaria dins dels 10 mesos següents, en que donarà dit retaule fet en tot lo que y toca de hobra plana, com dalt és dit, conforme una trassa per ell a dit Fra don Miquel de Paguera do• nada, la qual trassa es del modo següent, ço es: Que dit retaule ha de tenir quinze taulons sense lo banchal y la pas• tera. Y dits taulons han de ésser tots lissos ab mitjas columnas y han la finició de dit retaule y han de haver dues mènsules, una a cada costat, ab un frontespici. El contractista Pere Salvador, proveiria de la fusta d'àlber necessària per la confecció del retaule, exceptuant, emperò, la clavó i aiguacuita. Com a preu de la feina de mans, Pere Salvador cobraria 46 lliures, 14 de les quals rebria al comptat en Tacte de la firma del contracte, 16 lliures per la diada de Santa Maria del mes d'Agost i, les 16 restants, acabat el retaule objecte de contractació2R.

Casulles i dalmàtiques (1585)

Fra Cristòfol Vilana, monjo i paborde de Palau, procurador del mo• nestir de Sant Cugat del Vallès, el 22 de març de 1585, contractava la con• fecció d'ornaments pel servei del culte d'aquell cenobi, al brodador mes• tre Miquel Manent. La finalitat del contracte resta declarada amb els següents mots: Acer ca dels vestiments de brocat, ço es, cassulla, dues dalmàtiques y dos colors ab sos faldons y boques maneguas.

26. AHPB. Onofre Rialp, llig. 14, 2on capit, i sent. arbitr. anys 1573-1586, llig. 5, man. any 1583-

167 JOSEP M, MÀDURELL I MARIMON

Mestre Miquel Manent es comprometia dins el termini de sis mesos brodar sobre velut carmesí, lo qual junctament ab lo brocat de dits vesti• ments, li ha de donar lo dit senyor Fra Cristòfol Vilana, los dits vesti• ments, ço és, la cenefa de dita cassula y colar, axí los devants com los dar- reras y los faldons y boques mànegues de las duas dalmàtiques y los dos collars de or, tela de plata y tela de or, tot encordonat de fil d'or fi, ab las cedas que requerirà la obra, la qual obra a de fer, segons la trassa a mostrada al dit senyor paborde Vilana y al reverent mossèn T. Malet, rector de la Verge Maria del Pi. En la quantitat de 150 lliures fixada com a preu de l'obra concertada, hi restaven compreses el valor de les mans, tela, plata, or, cordonets d'or fi i sedes. Miquel Manent cobraria el preu convingut en tres tandes iguals de 50 lliures, la primera, simultàneament a l'acte de firmar el contracte; la segona, a la mitja part de l'obra; i la tercera, totalment acabats els propdits ornaments27.

Pintures de la Capella de Sant Benet (1705)

L'ajust i conveni del preu fet per completar la decoració pictòrica de la capella de sant Benet, consta que fou firmat el 28 de juliol de 1705, entre l'abat Baltasar de Montaner i Ça-Costa i el pintor Joan Loyga i el daurador Joan Moxi en que els dos darrers es comprometeren a executar l'obra contractada dintre del limitat termini de tres mesos. La descripció de les pintures i dauradures a executar per ambdós ar• tistes associats, resta àmpliament especificada amb aquestes clàusules: Hagen de pintar y deurar la Capella e o lo que falta pintar y deurar en la capella sots invocació de Nostre Pare sant Benet, construïda dins la iglésia de dit imperial monestir de Sant Cugat, ço es, simbori, comisas, fris y pilars, segons art de bon oficial y ab lo millor modo que pertany al art o facultat de pintor y deurador...... per quant las comisas grans se tro ban Íntegrament sens pintar ni daurar, per ço es pactat entre ditas parts, que ditas comisas agen de [ésser] conformes ab la demés obra començada, tant respecte als colors com al• trament, havent de ser daurats los alts de las cartellas y demés relleus

27. AHPB. Onofre Rialp, llig. 14, llib. 2on capit, i sent. arbitr. 1573-1586.

168 NOTES D'ART MONACAL ANTIC

conformant e ab les demés cartellas, perfils y molluras que's troban ja daurades en dita capella. ítem, que lo fris de dins la cornisa age de ser ab uns fullatges daurats, per filats, que aparega de coltura. Y axi mateix lo revolt y lo camp blanch o de color, segons aparexerà en lo discurs de la obra ser més conforme y convenient per la major perfecció de aquella. ítem, per quant semblantment los pilastres se troban sens pintar ni daurar, es pactat per ço que en las voras dels pilastres hi hage de haver unas faxas de dit or, que baixen de dalt fins baix de ditas voras, per cada part de pilastre. Y que en dita pïlastre hi hage de haver de perfil a perfil un montant de fullateria dorada y perfilada de dalt a baix, ab lo modo y forma que aparexerà millor per dita obra, fent correspondrer tres carts de cada pilastre ab la demés obra que està feta dalt, donant a cada una de ditas cos as la deguda correspondència a la que dalt li correspon, segons estil y art de bon oficial. Y que los lleons que's troben de relleu sobre la cornisa hagen de ser tots dorats, ço es, tota aquella part de lleó que de qualsevol part del pavi• ment de dita iglesia se veja. ... que tota la obra alt expressada hage de córrer y corre per mans de dits Joan Loyga e Joan Muxí, valentse de dos o al més de tres fadrins, no emperò pugan cometrer la dita obra a altre o altres oficials. Per pacte convingut, l'abat i convent donarien habitació pels artífexs contractistes i els seus fadrins, prestant-los aliments de menjar i beure necessaris, i també facilitant-los dormir en dit monestir decentment i bé. La quantitat de 233 lliures, 6 sous i 8 diners de moneda barcelonesa, import del preu convingut, seria feta efectiva en tres terminis, és a dir en l'acte de la firma del contracte, mentre que 77 lliures, 15 sous i 6 diners quan l'obra estigués mig feta, i la restant quantitat de diner, acabada dita decoració pictòrica i reconeguda per experts en l'art28. La segona paga consta que fou satisfeta el 10 de gener de 1706, l'altre el primer d'abril del mateix any, d'idèntica suma de diner, segons consta en l'àpoca signada per ambdós artistes el 5 de setembre de 1710, com així ho acredita el rebut signat per Paula, vídua del pintor Joan Loyga29.

28. AHPB. Francesc Topi Comes, man. any 1705, f. 186. 29- AHPB. Francesc Topi Comes, man. any 1706, ff. 115T0, 117, 217T0.

169 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

Retaule de la Pietat (1705)

Pel preu de 40 dobles d'Espanya, a raó de 5 lliures i 10 sous per cada dobla de moneda barcelonina, Josep Sala, escultor de Sant Cugat del Vallès, es comprometia a entallar un retaule dedicat a la Verge de la Pietat i la imatge corpòrea de la mateixa, dins del termini de sis mesos. Per aquesta fi, el 15 de febrer de 1706, formalitzava un contracte amb Fra Francesc Ferrer i Desgüell, paborde major d'aquell imperial monestir. Les condicions estipulades en un dels pactes contractuals, les trobem expressades en el paràgraf que transcrivim a continuació: Un retaula y una Mare de Déu de bulto, sots invo catió de la Pietat, en la conformitat es lo modello o dibuix entre ditas parts fermat, lo qual modelo queda en poder de dit Sala, es a saber, ab lo modo de las columnas està dibuixat a la part esquerra. La renumeració del treball estava fixada en les dites 40 dobles, la qual seria satisfeta en dues pagues, és a dir la primera el dia del comen• çament de la feina, i la darrera acabada l'obra vista i reconeguda en la forma acostumada30.

MONESTIR DE SANT MIQUEL DEL FAI

Retaules de Sant Pere i Santa Elena (1526)

La referència de la pintura de dos retaules per l'església monasterial de Sant Miquel del Fai, pervé de dues àpoques respectivament signades per Joan Gascó, pintor aleshores resident a la ciutat de Vic, el 3 de gener i el 30 de març de 1526, a favor del noble Jaume Ferrer, regent de la reial tresoreria al Principat de Catalunya. La paga acreditada en el primer rebut, fou de 40 lliures i 4 sous bar• celonins, que segons expressament es declara, era a prorrata de la factura de dos retaules: prorrata facture duorum retabulorum sive retaules, que

30. AHPB. Josep Sabater, llig. 1, man. 2 contr. anys 1700-1706, f. 328.

170 NOTES D'ART MONACAL ANTIC ego, ex vestra comissione, facto in ecclesia monasterii sancti Michaelis dez Faig, diòcesis Barcinone. L'esmentada quantitat consta com a satisfeta en varis lliuraments, és a dir, 27 lliures per part de Fra Andreu, monjo que fou del dit monestir; altres 6 lliures, anteriorment satisfetes davant del notari Beuló, de Vic, el qual autoritzà l'àpoca, totalitzant així 33 lliures. Les restants 7 lliures i 4 sous, ingressades a la Taula de Canvi de Joan Totosaus, de Barcelona, amb les quals el nostre pintor es comprometia comprar 600 pans d'or, que tot seguit aplicaria a l'obra d'ambdós retaules. En un paràgraf de la mateixa àpoca, Joan Gascó es comprometia de portar o fer portar dits retaules a la ciutat de Barcelona, per tot el següent mes de febrer. El segon rebut, altra vegada acredita haver cobrat anteriorment 27 lliures per mans de Fra Andreu, aleshores difunt, ultra la qual quantitat, certifica que el noble Jaume Ferrer li lliurà 48 lliures de dita moneda, a compte de les 75 convingudes pagar pel preu dels dos retaules dels altars de Sant Pere i Santa Elena, pro precio illorum duorum retabulorum alt aris videlicet sub invocacione sanctorum Petri et alt aris sancte Elene, que ego feci et depinxi in ecclesia dicti monasterii, quam pro fusta ipsorum, auro, coloribus et pictura illorum, quam pro expensis seu laboribus ponendi et assentandi illis31.

MONESTIR DE SANT PAU DEL CAMP

Encenser d'argent (1434)

Tenim coneixement d'aquesta peça d'orfebreria catalana, per l'escrip• tura de debitori formalitzada per l'argenter Jaume Palau, el 15 de febrer de 1434, a favor de Fra Galceran Carbó, prior del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, de la quantitat de 26 florins, equivalents a 14 lliures i 6 sous barcelonins, preu de compra d'una corona d'argent, de certes joies i 3 unces de plata, tot valorat en 19 florins d'or; amb la condició d'aplicar aquests metalls en la manufactura d'un encenser d'ar-

31. AHPB. Gaspar Ça-Franquesa, llig. 3, man. any 1526.

171 JOSEP M. MADURELL I MARIMON gent blanc de tres marcs i mig de pes, pel servei del culte de dit monestir, obra que es comprometia a lliurar-la per la prop vinent festa de sant Joan del mes de Juny, prèviament reconeguda pels cònsols de la Confra• ria dels Argenters. S'assenyala la quantitat de 45 florins, equivalents a 24 lliures i 15 sous com a preu de l'obra a executar32.

Trona i escala de pedra (1574)

Fra Jeroni Amat, monjo paborde, junt amb l'administrador de la Con• fraria de Sant Pau, el 21 de maig de 1574, signaren un contracte amb el mestre de cases Antoni Porta, sobre la factura y fàbrica d'una trona de pedra picada per publicar els Sants Evangelis, en substitució de la de fusta, amb tal que la grandària fos com la de l'església parroquial de Sant Jaume de la nostra ciutat, i la penyarna conforme a la del monestir dels Àngels, i la basa com la de Santa Eulàlia. S'incloïa en el contracte, la construcció de la complementària escala també de pedra. El preu convin• gut consta fou de 30 lliures33.

MONESTIR DE SANTES CREUS

Mitra, bàcul i joies (1295)

Jaume II en una epístola datada a Tortosa, el 28 de maig de 1295 (5 kalendas de juny), tramesa a Fra Galceran de Tous, prior del monestir de Santes Creus, li fa saber que el bisbe, episcopus silvensis, deposità en dit cenobi una mitra, bàcul i vasos d'argent, etc, en l'ocasió que aquell prelat devia anar amb el rei, sol·licitant que ho fes portar a Saragossa34.

32. AHPB. Pere Bartomeu Valls, llig. 5, man. 1.0, anys 1433-1436. 33. AHPB. Francesc Solsona, llig. 14, man. 56, anys 1573-1574. 34. ACA (= Arxiu de la Corona d'Aragó), reg. 101, f. 12lv".

172 NOTES D'ART MONACAL ANTIC

Llibres (1318)

Registrem que entre les donacions gracioses de llibres i joies a vàries persones i monestirs, fetes per part de Jaume II, comprovem restà afa• vorit el monestir de Santes Creus, com es de veure en el rebut datat a Barcelona, el 27 de novembre de 1318, signat per aquell monarca al seu cambrer Arnau Messeguer, on acredita el lliurament d'un exemplar d'aquells còdexs a repartir. ítem monasterio Sanctarum Crucum, unum librum cum postibus co• lo opertis de panno linteo, qui incipit in prima carta scripta: Abell propter innocenciam. Et finis in ultima carta scripta: sicut instrumentum. ítem, monasterio Sanctarum Crucum, quendam librum cum postibus cohopertis de panno linteo, qui incipit in prima carta scripta de incausto nigro: O fratres congregacionis35. Setmanes després, el 13 de desembre, el mateix Jaume II feia lliurar al seu capellà, Fra Guillem Baró, monjo de Santes Creus, el còdex intitulat Liber Sentenciarum. ítem, fratri Guillelmi Baronis, monacho sanctarum Crucum, cap ell a- no nostro, unum librum cum postibus cum cohopertis de bruno, qui incipit in tercia carta in rubrica rubea: Incipit Liber Sentenciarum de diversis voluminibus. Et finit: ad Dominum per manus Angelorum36.

Draps de peus (1517-1518)

El tapicer barceloní Antoni de Guadripo, el 29 d'Agost de 1517, signava un contracte amb Fra Antoni Figuerola, conventual del monestir de Santes Creus; document poc explícit per a conèixer la seva finalitat37. No obstant tal deficiència, per dues àpoques posteriorment calendades el 2 de gener i el 10 de juny de 1518, comprovem com l'esmentat tapicer certificava haver rebut de mans del blanquer barceloní Jaume Figuerola, germà de dit monjo, 24 lliures barcelonines i 62 ducats d'or, respectiva• ment, per la confecció de tres draps de peus d'estam blau38.

35. ACA, reg. 281, f. 35. 36. ACA, reg. 281, f. 44™. 37. BC. Pere Janer, manual 2, any 1517, f. 98vo. 38. BC. Pere Janer, manual 3, anys 1517-1518; manual 4, any 1518, f. 67™.

173 JOSEP M. MADURELL I MARIMON

MONESTIR DE SANTA MARIA DE SERRATEIX

Creu d'argent (1438)

Una apoca signada per l'argenter Bernat Llopart, el 19 de juliol de 1438, de 27 lliures i 10 sous de moneda barcelonina, acredita que li fou satisfeta aquella quantitat pels botiguers Antoni Cases i Francesc Pe- rearnau, per raó de la manufactura d'una creu d'argent per l'església de Santa Maria de Serrateix. Així el text d'aquest rebut dóna una referència d'aquesta obra, amb les següents paraules relacionades amb la quantitat satisfeta, quas vos de comuni cuiusdam Societatis que fuit inter vos, quamque vos dictus Francis cus de Perearnau r existís et administrastis in dicta civitate Barchi• none, in quodam hoperatorio canabasserie, quod est in platea Bladorum, dare et solvere promisistis pro quadarn cruce argenti, quam ego facio pro vobis, quamque vos dictus Anthonius, dare et erogare debet in ecclesie beate Marie de Serrateix39.

Creu d'argent (1538)

L'artífex - contractista de la manufactura d'aquesta creu d'argent d'un pes aproximat de 15 marcs, pel monestir de Santa Maria de Serrateix, fou Gabriel Salla, el qual, el 2 d'agost de 1583, signava el corresponent contracte junt amb l'abat Fra Francesc Santjust. El conveni especifica que es contractava una creu de plata ben acabada segons se pertany a bon official. Segueix un paràgraf relatiu a les carac• terístiques de la projectada obra, la qual seria ben proporcionada amb un pom sisavat y per les vores dels brasos y arbra de dita creu, ab sa crestería y les planxes dels abres llavorades de sisell. Al mix de dita creu, ha la una part un Cristo y ha l'altra part una Nostra Senyora y ha la una part dels brasos y cap y peu de dita creu, los quatre Evangelistes. Y ha la altra banda de dits brassos, ha quatre cossos sancts de dit monestir, los quals

39. AHPB. Bernat Pi, llig. 14, man. 50, any 1438.

174 NOTES D'ART MONACAL ANTIC se li enviaran y me ha de posar unes armes de Thoni Cases, les del mo• nestir y les del senyor abat. Fra Francesc Sant just per la confecció de la creu, facilitaria 15 marcs de plata, i per les mans, abonaria 50 sous per cada marc treballat40. Mesos després, el 22 de novembre, Gabriel Salla cobrava 57 lliures i 10 sous de moneda barcelonina, a compte del valor de tota la plata, mans i daurat, i encara per la fusta per l'ànima de la creu41.

Custòdia d'argent (1586)

El mateix Gabriel Salla, fou afavorit encara amb la manufactura d'una custòdia d'argent pel mateix monestir de Santa Maria de Serrateix. Desconeixem els pactes del contracte d'aquesta obra d'art, però si sabem que l'abat Fra Francesc Sant just, el 4 de març de 1586, li lliurà 24 lliures de moneda amb peces de vuit, pro fabricando quodam custodia et ex alia parte un vericle ab dos vidres, que ab los dits vidres y argent pesa 4 lliures 15 argens, segons la forma transcrita en un document, que segons indica, era escrit de la seva pròpia mà, el 28 de gener passat42.

Retaulet de Sant Pere Apòstol (1570)

Un memorial autògraf del pintor Benito Sanxes Galindo, es relacio• na amb els pactes del contracte que tenia concertat amb l'abat de Serra• teix, per la pintura del retaulet de Sant Pere. Per raó del seu interès, a continuació transcrivim el text del propdit memorial, posiblement redac• tat el 23 d'abril de 1570: Memorial de lo que se a de capitular acerca de lo que tenemos con• cert ado el senyor abad de Sarrateix e yo sobre la pintura del retablico de san Pedró. Primo, que ell retrablo sea de pintura al ólio de buenos colores finos. ítem, que los tableros del dicho retrablo sean encanamadas todas

40. AHPB. Onofre Rialp, llig. 14, llib. 2° cap. i sent. arbitr., anys 1573-1586, llig. 5, man. 32, any 1583. 41. AHPB. Onofre Rialp, llig. 4, man. 33, anys 1583-1584. 42. AHPB. Onofre Rialp, man. 36, anys 1585-1586.

175 NOTES D'ART MONACAL ANTIC las juntas de las tablas, así por la cara del retrablo corno por el envés. ítem, que todas las comisas y alcritraves y molduras sean doradas de oro fino brunyido. ítem, que todas las columnas del retrablo sean doradas de oro fino y los fondos de las canales d'ellas y los camp os de la entrelladura, metidos de azul. ítem, que los frisos y resaltos sean metidos de azul y en ellos bechas unas carxofas de oro. ítem, que en los tableros del retrablo sea el dic bo pintor obligado a pintar al ólio las istorias y figuras que en la traça estan escritas, que es San Pedró en la càtedra, en el tablero del medio. Y en el de la mano drecha corno fue crucificado. Y en el de la izquierda corno hizo caer a Simón Mago del ayre. Y en el banc al, en el tablero del medio un Cristo muerto con Nues- tra Senyora y San Joan. Y en el de la mano drecha dos Sanctos. Y en el de la izquierda otros dos, los quales an d'ésser los cuerpos sancts que estan a Sarrateix. Y en frontispicio un Dios Padre. Todo lo qual, así dorado corno pintura, hecho corno de buen maestro se pertany a judicación de buenos mestres, uno por parte de los paleses nombrado, e otro por parte de dicho Galindo, pintor. Y por todo lo sus o dic ho es acordado y son avenidos él y el senyor abad, de precio de quarenta escudos y la despès sa suya y del mozo. Y assí mismo an d'ésser obligados y darle casa y lechos, para pintar y dormir todo el tiempo que pintarà el dicho retrablo, con tal condición que no pueda yr a pintar otro basta que lo aya acabado, luego que lo conviniere y la cantidad del precio lex sea pagada en tres yguales pagues. La tercera parte y primera paga, luego que quiera yr pintarlo por com• prar oro. La segunda paga, luego que el retablo esté enguixado y debu- xado que es a la mitad de la faena. La última y final, después de acabado y judicado, o los amos del retablo contentos de la faena. Y per a todo lo susodicho da por firmances a mossèn Martín Diaz, ymaginario, y a mestre loanne Torres, batifulla. E asi mismo a él para le pagar, se a de obligar la persona con quien starà el acte escritura de la fer mansa. B. S. Galindo (firma autògrafa) *3.

43. AHCB ( = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), Fons notarial, llig. 121.

176 NOTES D'ART MONACAL ANTIC

El doncell barceloní Enric Santjust, procurador autoritzat de Pere Peres, àlias Sant Just del Mas Sant Just, i de Pere de Vilajusana, àlias Quer, del Mas del Quer, de la parròquia de Santa Maria de Serrateix, expressament facultats per concordar la pintura del retaule de Sant Pere Apòstol de la capella de dita invocació, amb el pintor Benito Sanxes Galindo, d'acord amb els pactes transcrits en dit memorial, es fixava el preu de 42 lliures, ultra els aliments necessaris a dit pintor durant l'exe• cució de l'obra u. La formalització del contracte tingué efecte el dia 27 d'abril de 1570, si bé s'indica que la pintura era per l'església parroquial súper picturis faciendo in quodam retabulo • ecclesie parrochialis Beate Marie de Ser• rateix *°. L'àpoca calendada el 9 de maig de 1570, de les 42 lliures convingu• des pagar pro pingendo sive per lo preu fet pingendi quendam retabulum sub invocacione sancti Petri in ecclesia sancti Petri de Serrateix4G. Com veiem se'ns donen referències confusionàries sobre la localització del re• taule, si bé cal creure seria per la petita esglesiola parroquial de Sant Pere, propera al nostre monestir.

Arxiu Històric de Protocols de Barcelona

44. Ibidem. 45. AHPB. Pere Talavera, llig. 2, man. com., any 1570 (gener-maig). 46. AHPB. Pere Talavera, llig. 2, man., any 1570 (maig-setembre).

177

JOSEP MASSOT I MUNTANER

PER UNA BIBLIOGRAFIA DELS MONJOS CATALANS

Seria molt interessant que aquest I Col·loqui d'Història Monàstica —al qual em sap molt greu de no poder assistir personalment— servís per a plantejar i discutir els problemes immensos amb què topa tothom que vulgui endinsar-se, per poc que sigui, en la història monàstica de la nostra terra. No fa gaire, a la darrera Setmana d'Estudis Monàstics celebrada a Montserrat, el senyor Eufemià Fort i Cogul parlà de com era urgent la formació d'un Monasticon Catalauniae1. El propòsit de la meva modesta comunicació d'avui és, en certa manera, complementari. Voldria suggerir només la conveniència d'emprendre un estudi seriós dels escrits dels mon• jos catalans, que caldria iniciar per la publicació d'una bibliografia tan completa com fos possible. Em limitaré només als benedictins, als cister• cencs, als cartoixans, als jerònims i als ermitans, sense entrar en el món molt més complicat de les monges escriptores. El treball intel·lectual ha estat sempre un element important en el monaquisme de totes les èpoques. Amb alts i baixos que ara no és qüestió de detallar, els monjos han tingut, i segueixen tenint encara, un paper —a vegades de primer ordre, d'altres vegades no tant— en la vida cultu• ral dels pobles d'Occident i d'Orient2. I bé: Quin ha estat i quin és aquest paper a Catalunya? Què han representat i què representen els monjos en la vida del nostre poble? Quines han estat les èpoques de més o de menys importància? Totes aquestes preguntes, per desgràcia, no poden ser contestades sinó

1. Vegeu Sugerencias para un «Monasticon Catalauniae», a «Yermo», IV, 1966, pàgs. 79-91. 2. Vegeu Los monjes y los estudiós, Abadia de Poblet, 1963; cf. la recensió de G. M. COLOMBÀS a «Yermo», II, 1964, pàgs. 88-101.

179 JOSEP MASSOT I MUNTANER

d'una manera general, sense precisions ni matisos. Descomptant la lite• ratura llatina medieval, per a la qual tenim l'útil inventari de Díaz y Díaz3 —susceptible de ser augmentat i millorat— i diversos treballs monogràfics valuosos, alguns dels quals s'ocupen també d'obres catalanes antiguesl'únic catàleg de conjunt que conec és el volum Es crit or es cartujos de Espana, compilat amb notable esforç per un cartoixà anònim i publicat provisòriament en ciclostil, en el qual són inclosos molts escrip• tors catalans, bé que, com el mateix autor reconeix, d'una manera encara força imperfecta:>. És veritat que hi ha una recent Benedictine Bibliogra- phy, però només recull els impresos que es troben a les biblioteques dels monestirs nord - americans \ Hi ha també vells índexs d'escriptors bene• dictins, que poden fer servei alguna vegada, i articles concrets sobre els benedictins dels segles xvm i xix i sobre Montserrat, alguns d'ells modè• lics, com la Bibliografia dels monjos montserratins del segle XVI, del cardenal Albareda \ La situació és igualment precària pel que fa als cis-

3- M. C. DÍAZ Y DÍAZ, Index Scriptorum Latinorum Medii Aevi Hispanorum, 2 vols., Salamanca, 1958. 4. No m'és possible, aquí ni a les notes següents, de donar una bibliografia completa. Vegeu, per exemple, R. B-EER, Die Handscbrifíen des Klosters Santa Maria de Ripoll, 2 vols., Wien, 1907-1908; LL. NICOLAU D'OLWER, L'escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII, a l'«Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans», VI, 1915-20, pàgs. 3-84; J. RUBIÓ, Del manuscrit 129 de Ripoll, del sigle XIVè, a «Revista de Bibliografia Catalana», V, 1905, pàgs. 285-379; A. OLIVAR, Sacramentarium Rivipul- lense, Madrid - Barcelona, 1964; F. X. MIQUEL ROSELL, Catàleg dels llibres manus• crits de la Biblioteca del Monestir de Sant Cugat del Vallès existents a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Barcelona, 1937; A. GRIERA, La cultura de Sant Cugat del Vallès, Barcelona, 1943; J. DOMÍNGUEZ BORDONA, El escritorio y la primitiva biblioteca de Santes Creus, Tarragona, 1952; R. B. DoNOVAN, The Liturgical Drama in Medieval Spain, Toronto, 1958. 5. Una nova redacció millorada, però encara imperfecta, d'aquest catàleg és publicada als «Studia monàstica» a partir del volum IX, 1967. 6. O. L. KAPSNER, A Benedictine Bibliography, 2 vols., St. John's Abbey Press, Collegeville, 1962; vegeu la recensió de C. M. BATLLE a «Studia monàstica», VII, 1965, pàgs. 219-222. 7. Vegeu M. ZlEGELBAUER, Historia Rei Literariae Ordinis S. Benedictí in IV. paries distributa, 4 vols., Augustae Vind. et Herbipoli, 1754, completada i continuada fins a mitjan segle XIX per F. B. PLAINE, Series Chronologica Scriptorum O. S. Bene• dictí Hispanorum qui ab anno 1750 ad nostros us que dies claruerunt, dins «Studien und Mittheilungen aus dem Benedictiner- und dem Cistercienser-Orden...», V/1, 1884, pàgs. 459-473; V/2, 1884, pàgs. 177-190, 449-457 (fou ajudat en aquesta tasca pel pare Ramir Rodamilans, de Montserrat). He reunit la Bibliografia del cardenal Albareda a «Studia monàstica», IX, 1967, pàgs. 195-201. El pare Cebrià Baraut ha publicat diver• sos treballs sobre els escriptors montserratins; esmentem, almenys, les Obras completas de Garcia Jiménez de Cisneros, 2 vols., Montserrat, 1965-

180 PER UNA BIBLIOGRAFIA DELS MONJOS CATALANS

tercencs, sense cap obra de conjunt moderna (cai recórrer encara a la Biblioteca cisterciense espanola de Murïiz, sumària i molt incompleta)8 i amb escassos treballs monogràfics9. Quant ais jerònims i als ermitans, pràcticament no hi ha res fet10. Caldria, doncs, iniciar una investigació sistemàtica dels fons, manus• crits i impresos, anteriors a la desamortització, que han quedat dels nostres monestirsa fi de completar i d'augmentar les notícies dels repertoris anteriors (i d'altres de caràcter més general)12. Per altra banda, convindria

8. R. MUNIZ, Biblioteca cisterciense espanola, en la que se da noticia de los escritores cistercienses de todas las Congregaciones de Espana... con la expresión (en su mayor parte) del lugar de su nacimiento, empleos, honores y dignidades, igualmente que el de sus obras tanto impresas como m. ss., Burgos, 1793 (a les pàgs. 381-382 hi ha una llista, no sempre completa, dels monjos catalans citats). 9- La bibliografia sobre Santes Creus, en la qual cal remarcar l'aportació d'Eufe- mià Fort i Cogul, és donada en aquest mateix Col·loqui per A. Soberanas i Lleó. F. Vilarrubias té anunciat un Indice de escritores populetanos (siglos XII-XX), que donarà sens dubte la bibliografia anterior, entre la qual citem almenys la Col·lecció de manus• crits inèdits de monjos del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, transcrits per J. Guitert i Fontserè, La Selva del Camp, set volums apareguts entre 1947 i 1949- Vegeu, encara, G. M. GIBERT, Los estudiós en la Congregación cisterciense de los reinos de la Corona de Aragón y Navarra, dins «Los monjes y los estudiós», p. 381-401; J. JVÍASSOT, Un comentario mallorquín desconocido, de la Regla de San Benito, a «Yer• mo», IV, 1966, pàgs. 215-226 (parla dels escriptors de La Real de Mallorca). Esmen• tem, encara, per la seva raresa, l'article de M. B. CLAUS, Ein catalanischer Dichter aus dem Cistercienser-Orden, dins «Studien und Mittheilungen...», XII, 1891, pàgs. 604-609 (sobre Baltasar Joan Balaguer, monjo de Valldigna, segle XV). 10. Vegeu, per exemple, ÍGNAQO DE MADRID, La Orden de San Jerónimo en Espana. Primeros pasos para una historia crítica, a «Studia monàstica», III, 1961, pàgs. 409-427; ID., Los Jerónimos espanoles y los estudiós, dins «Los monjes y los estudiós», pàgs. 261-294; L. ALCINA, El Spill de la vida religiosa de Miguel Comalada, O. S. H., a «Studia monàstica», III, 1961, pàgs. 377-382; J. N. HlLLGARTH, Some Notes on Lullian Hermits in Major ca saec. XIII-XVII, ibíd., VI, 1964, pàgs. 299-328. 11. Vegeu bibliografia a R. BEER, Handschriftenschdtze Spaniens, Wien, 1894; F. MATEU I LLOPIS, Los catdlogos de las bibliotecas y archivos eclesidsticos de Espana (ensayo de un índice general), a «Hispània Sacra», I, 1948, pàgs. 207-228; M. D. MATEU IBARS, Papeletas para el estudio de las Bibliotecas espanolas, en publicació a «Biblioteconomia» a partir del vol. XXII (1965). Molts d'aquests fons estan, encara, sense catalogar o catalogats només incompletament (penso en els casos que tinc més a la vora: la biblioteca de Montserrat i la Biblioteca de Catalunya); la majoria estan sense explorar des del punt de vista que ens interessa ara. 12. Vegeu les indicacions de J. SIMÓN DÍAZ, Bibliografia de la literatura hispà• nica, I-II, 2A ed., Madrid, 1960-1962, i les diverses històries de la literatura catalana, especialment la de M. de Riquer — A. Comas, en publicació des de 1964, i els capítols de J. Rubió i Balaguer dins la Historia general de las literaturas hispànicas, en publicació des de 1949- Cal recórrer, encara, a diccionaris i enciclopèdies com JOSEP MASSOT I MUNTANER d'afegir-hi els escrits posteriors a la desamortització, més fàcils de recollir perquè només es tracta de Montserrat, Montalegre i Poblet. Evidentment, convé recollir totes les obres, no sols les escrites en català. Molts dels nostres monjos foren trilingües (llatí, espanyol, català) i més d'un ha escrit en llengües no hispàniques: italià, francès, anglès, etc. Potser con• vindria també inventariar els escrits de monjos no catalans, però residents als nostres monestirs (penso, sobretot, en el cas de Montserrat des de la seva incorporació a la Congregació de Valladolid). Aquesta tasca, prou ho sabem, és lenta i dificultosa; vol esforç i pa• ciència, i cal tenir la humilitat de reconèixer que per ara és, de fet, impos• sible de dur-la a terme d'una manera exhaustiva i satisfactòria. Abans d'intentar una obra de conjunt, fóra potser millor de fer treballs mono• gràfics, per monestirs, per èpoques, per biblioteques o arxius, etc. Després seria més fàcil de redactar una Bibliografia dels monjos catalans, per força obra de col·laboració, que reunís, agrupats per ordes i per èpoques, tots els monjos escriptors, amb una breu nota biogràfica —que compren• gués, almenys: cognoms, nom monàstic, nom de baptisme (si és diferent del monàstic); dia, any i lloc de naixement i de mort; any de professió i d'ordenació (si cal); títols acadèmics i activitats principals— i biblio• gràfica —indicació de les fonts principals on podem trobar notícies de la seva vida i dels seus escrits— i un catàleg complet, per ordre cronolò• gic, de totes les obres (per als moderns, caldrà separar, potser, els llibres dels articles de revista i de diccionari, recensions, etc). Aquesta Bibliografia només hauria de ser una primera etapa d'una molt més llunyana i difícil Història literària dels monjos catalans, en l'es• perit de la famosa Història dels benedictins de la Congregació de Sant Maur, però amb un mètode molt diferent. És un treball llarg i ingrat, ho repeteixo, però val la pena d'emprendre'l, segurs que els resultats ens en compensaran.

Abtei Münsterschwarzach

l'Enciclopèdia Espasa, el Dictionnaire de la Bible, el Dictionnaire d'Histoire et de Géo- graphie Ecclésiastiques, el Dictionnaire de Spiritualité, el Dictionnaire de Théologie Catholique, el Lexikon für Théologie und Kirche, el Lexikon fur Marienkunde, etc, i a revistes històriques com «Analecta Sacra Tarraconensia», «Hispània Sacra», «Revue Bénédictine», «Analecta Montserratensia», «Catalonia monàstica», «Santes Creus», etc.

182 JOAN MERCADER I RIBA

INCIDÈNCIES POLÍTICO - SOCIALS DAMUNT LA

PROPIETAT MONACAL CATALANA EN EL

PRIMER TERÇ DEL SEGLE XIX

Dos quaderns d'apuntacions de Censals i Censos, corresponents als monestirs de Poblet i Scala Dei, que vam trobar a l'Arxiu Històric Nacio• nal, de Madrid1 ens han suggerit aquest treball que presentem al I Col- loqui d'Història del Monaquisme català. Totes les anotacions exposades, molt simples per cert, fan referència a formes de reconeixement de la propietat monacal en el primer terç del segle xix fins a la Desamortitza• ció, i en algun cas, arrossegant-se àdhuc, de les darreres dècades de la centúria divuitena. Tenint en compte els esdeveniments polítics (Guerra del francès de 1808 a 1814, Trienni constitucional de 1820 a 1823, re• acció absolutista subsegüent, i finalment l'escomesa que planà damunt dels convents l'any 1835 fins a provocar del tot l'exclaustració dels ordes regulars i la liquidació de la propietat monàstica) és ben comprensible l'interès que pot tenir l'anàlisi de les oscil·lacions observades en aquelles apuntacions de censals i de censos durant els anys al·ludits, puix que en elles es reflectiran sens dubte, els corresponents canvis polítics. Altrament hi veurem la projecció dels diferents estaments socials del Principat, particularment de les zones de les Garrigues, Conca de Barberà i de la Ciutat i Camp de Tarragona, en el cas que ens ocupa, en tant que supedi• tades a la propietat conventual de Poblet i de Scala Dei. No hem pogut trobar a l'Arxiu Històric Nacional cap quadern semblant pertanyent al monestir de Santes Creus, com tampoc no ens ha pervingut a les mans

1. Arxiu Històric Nacional (Madrid), secció «Clero». Llibres núms. 15.833 i 13.954.

183 JOAN MERCADER I RIBA cap altra mostra simbòlica dels rèdits monàstics de la resta de Catalunya. Amb tot, bé que fós tan solament a tall d'exemple, hem gosat aplicar aquest títol generalitzat a les ensenyances extretes de l'examen minuciós que hem efectuat, dels dos citats quaderns de Poblet i Scala Dei.

1. — ELS CENSALS DE POBLET I SCALA DEI: CARÀCTER, DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA, INCIDÈNCIA SOCIAL I VALOR QUANTITATIU

Els censals a Catalunya eren uns drets personals, consistents en una pensió percebuda anualment, amb la garantia d'una hipoteca, que ordinà• riament requeia damunt immobles, però que també es podia basar en el crèdit i en la solvència del censatari. La constitució o creació d'un censal es verificava mitjançant la venda, a preu cert, del dret de percebre cada any una pensió damunt els béns del venedor o censatari. També però —i aquest deu ésser el cas predominant en l'afer que ens ocupa— els cen• sals es podien crear o establir per testament, imposant als hereus o lega- taris l'obligació de pagar la susdita pensió2. Gairebé la meitat dels censals anotats en el quadern corresponent de Poblet es refereixen a fundacions pietoses, que en el monestir devia haver obtingut gràcies a aquest darrer procediment o per cessió gratuïta. De l'altra meitat, fins prop d'un centenar d'assentaments registrats, no n'és especificat el caràcter: es podria tractar de censals constituïts per venda contra el pagament d'una quantitat pactada, però no ho sabem, a excepció d'alguns pocs casos. Ben al revés dels censals de Scala Dei, que correspo• nen a un 3 % d'un capital declarat, que regularment sol ésser de 50 a 100 lliures catalanes, i només en cinc casos —el 21 %— ultrapassa la xifra en qüestió. Són 24 les fundacions esmentades en els censals pobletans, algunes de les quals porten denominacions ben pintoresques: la fundació del cabrer, la més concorreguda, amb 5 assentaments; la de Brígida Min-

2. Diccionario de Derecho Privado, dirigit per Ignacio de CASSO Y ROMERO, i Francisco CERVERA Y JIMÉNEZ-ALFARO. Editorial Labor, S. A. Barcelona, 1950, vo• lum I, pàgs. 849-850.

184 INCIDÈNCIES DAMUNT I.A PROPIETAT MONACAL CATALANA guell, la dels P. P. Daltas, la del Colom, la segona de Don Pere d'Aragó. Les altres acostumen a ésser més reduïdes3. Gairebé tots els censals de Scala Dei versen sobre la ciutat de Tarra• gona o de pobles de la vora: n'hi ha 6 de Constantí i 2 del Catllar. En canvi els censals de l'abadia de Poblet s'estenen damunt una àrea geo• gràfica més dispersa, entre les Garrigues, la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona: La Pobla de Cérvoles registra 11 censals, a part dels 2 que té encarregats el propi municipi; Vinaixa, el mateix, amb 8 assen• taments individuals i amb igual nombre Vilosell, tots tres a les Garrigues. Montblanc, la capital de la Conca, està obligat amb el monestir de Poblet amb 7 pensions de censal, que paguen diversos particulars. De Fulleda, Vallclara, Senan, Prades, Prenafeta i en menor grau. d'altres localitats d'aquestes comarques4 se n'anoten en nombre més reduït. També de les ciutats de Reus, Valls, i de la mateixa Barcelona hom deu censals a Poblet5. A part del Comte de Santa Coloma, resident a Barcelona, tributari d'un censal de 3 lliures catalanes al monestir de Poblet, i que sufragava per ell el Prior de Natzaret amb força puntualitat6, no veiem que hi hagi cap altre aristòcrata en el Llevador pobletà, ni es concreten degudament

3- Les fundacions citades del monestir de Poblet són les següents: de Paula Bella, amb 3 assentaments; d'Anna Dalta, amb un; de la Capella dels Dolors (amb 3), la fundació del cabrer (de 5), la de Tresànchez (de 2), la d'Alguer (d'un), la Causa Pia de Vilosell (d'una), la Massa Comuna (d'una), la Fundació del Comte (d'un), la de Barenys (d'un), la de L'Incògnit (d'un), la de Erigida Minguell (de 4), la Fundació segona de don Pere Anton d'Aragó (de 4), la del Pastor (de 3), la del P. Allobar (de 2), la de la Marquesa Garcia (de un), la de Vicenç Ferrer (d'un), la de Bellin (d'un), la dels P. P. Daltas (de 4), la del Colom (de 4), la de Costafreda (d'un), la del P. Oller (d'un), la del Voltó (de 2), i la de Soldevila (d'un). 4. Heus ací la llista completa: Comuns de la Pobla de Cérvoles (amb 2), de Vi• naixa (amb 2) i de Fulleda (amb un), i particulars de Pobla de Cérvoles (amb 11), de Vilosell (amb 8), de Vallclara (amb 7), de Vinaixa (amb 8), de Tarrés (amb 5), de Fulleda (amb 6), de Senan (amb 4), de Montblanquet (amb 3), d'Omellons (amb 1), de Morell (amb 1), de Montblanc (amb 7), de Montornès (amb 1), de Vallmoll (amb 1), d'Alcover (amb 2), de Pira (amb 1), de Solivella (amb 1), de Blancafort (amb 3), de Prades (amb 4), de Rojals (amb 2), de Maspujols (amb 1), d'Albi (amb 2), de Vilavert (amb 1), de Lilla (amb 1), de Constantí (amb 2), de Prenafeta (amb 4). Endemés hi ha un lloc indeterminat i el Comte de Santa Coloma, resident a Barcelona. AHN, Llibre núm, 13-833, Clero, Abadia de Poblet, Llevador de censals. 5. íd. Ibíd. Valls (2 assentaments), Reus (un), Barcelona (un). Es tracta aquest darrer de la pensió de censal de 4 lliures pagada a la Fundació dels P. P. Daltas per Francesc Gomà. 6. AHN, «Clero». Llibre núm. 13-833, f- 111-

185 JOAN MERCADER I RIBA les professions dels censataris dels pobles diversos esmentats, si bé hem de creure que la majoria d'ells devien ésser pagesos o propietaris rurals. Només hi és detallat un sabater de Montblanc7, un pagès de Valls8, un fuster també de Valls9 i un sabater de Solivella10. En canvi, per tractar-se d'habitants d'una gran ciutat com era Tarragona, els 19 censals que apa• reixen registrats en el Llevador de Scala Dei porten adscrita la qualifi• cació social o professional de les persones que són obligades a abonar- los : no hi descobrim cap noble, però sí dos clergues, comensals de Tarra• gona 11; la gent de carrera més o menys universitària hi és representada per 6 individus (4 notaris12, un curial13, i un metge14), i encara hi hau• ríem d'incloure un tal don Manuel Gonzàlez de Arços, possiblement un oficial del Rei15. Com a artesans amb botiga oberta hi trobem un adro• guer i tres forners. Endemés hi ha dos pescadors16 i tres pagesos, i un element indefinit. La meitat, doncs, dels censals de Scala Dei a Tarra• gona gravitaven damunt de gent distingida, l'altra meitat devia pesar damunt un personal més menut. Entre el centenar de censals de Poblet abunden les xifres de 1 a 3 lliures catalanes de pensió, si bé agafant-los en conjunt per la suma que en resulta (384 lliures, 11 sous i 7 diners) la mitjana aritmètica s'hauria d'assenyalar entre les 3 i les 4 lliures, la qual cosa no donaria una visió del que exactament predomina. Això és degut al fet d'existir uns pocs casos de censals extraordinàriament acrescuts, al marge de la sèrie: per

7. Joan Romeu, sabater de Montblanc, per 3 lliures catalanes. íd. Ibíd., f. 75. 8. Francesc Oliver, després en Joan Oliver, pagès de Valls, per 3 lliures. Foli 82. 9- Rafael Domingo, de Valls; després en Joan Domingo, fuster de íd., per 3 lliures. Foli 81. 10. Jaume Domingo, sabater de Solivella, per 4 lliures, 13 sous i 9 diners. Foli 86. 11. El censal que en 1736 havia creat Josep Aragonès, forner de Tarragona, havia passat a mans del reverend Pau Aragonès, prevere i comensal de la mateixa ciutat en 1818. AHN, «Clero». Llibre núm. 13.954. Llevador de Censals i censos que reb lo monestir de la Cartuxa de Scala Dei, en Tarragona, f. 1. Don Josep Gil, comen• sal de Tarragona, recollí el censal de la vídua de Josepa Gil i Soler. Íd. Ibíd., f. 7. 12. El doctor Simó Blay, notari, acreditava un censal a Scala Dei, la creació del qual datava del segle XVII (Íd. Ibíd., f. 3); el doctor Joan Fleix, notari de Tarragona, el mateix (f. 16), i un altre un seu fill (f. 17); el doctor Joan Caputo, notari, féu un censal el 1763, que encara es pagava el 1818 (f. 15). 13. Pere Rafiangel, causídic (f. 8). 14. El doctor Josep Martí, metge, s'encarregà del censal que havia creat el notari Caputo, en adquirir una casa del carrer de la Nau de Tarragona, en 1817, (f. 18). 15. íd. Ibíd. Llibre núm. 13,954, f. 9¬ 16. Un d'ells, Francesc Pedrol i Boix, apareix com a Patró d'Arts, (íd. Ibíd., f. 10).

186 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA exemple, les 57 lliures, 1 sou i 1 diner, que paga Josep Gatell, de Vall• moll. Aquest individu havia rebut de l'abadiat de Poblet un capital en forma de Voles Reales, en temps en què aquest paper creditici no s'havia encara envilit per la inflació. Posteriorment el monestir, a precs de l'in• teressat que se sentia perjudicat per la depreciació d'aquells títols durant el regnat de Carles IV i que va arruinar gairebé tot el crèdit d'aquells Voles del segle xvm, accedí a rebaixar, prèvia la consulta de «gent timo- rata», una bona part del seu valor, i per tant, de la pensió resultant17. Aquest és el censal de màxima quantia —realment extraordinària— dels que hem trobat en el Llevador de Poblet. N'hi ha tres més de situats força més avall, però encara gravosos: el de 27 lliures, que satisfà Pere Tarragó de Vinaixa18 i el que abona Cosme Palau, de Tarrés, d'idèntica quantitat19. També per Josep i Antoni Anglès, de Vallclara, eren acredi• tades 21 lliures i 17 sous, a la fundació segona de Don Pere d'Aragó20. Per contra, hem observat bastants assentaments de censals que no arriben a la lliura catalana: n'hi ha fins i tot de ben petits, com el de Francesc Guasch, de Vinaixa, d'un sou tan solament21 i del d'Isidre Pele• grí, del mateix poble, de 1 sou i 3 diners22. En conjunt, la suma global

17. Josep Gatell i Roig, de Vallmoll, tenia assignada a la Fundació pobletana del P. Oller (Llibre núm. 13.833, f. 80) una pensió anual de 57 lliures catalanes, un sou i un diner corresponent a un capital de 1.901 lliures i 18 sous, que s'havia lliurat en «Vales Reales» en temps que tenia son valor. Pagà així normalment fins l'any 1818, és a dir, quan ja aquest signe creditici, emès en temps de Carles III, havia caigut per dessota del 75 % del seu nominal (EARL J. HAMILTON, El florecimiento del capitulis nio y otros ensayos de historia econòmica. Trad. per Alberto Ullastres, «Revista de Occi- dente», Madrid, 1948, pàg. 163. Dins l'assaig Guerra e injlación en Espana (1700¬ 1800). Així s'esdevenia el 1802, però amb posteritat a la Guerra de la Independència, els «Vales Reales», relíquia de l'Antic Règim, apenes si es cotitzaven al 5 % del seu valor primitiu. No és rar, doncs, que l'esmentat Josep Gatell fes vives protestes pel fet d'haver de satisfer unes pensions de censal, que reputaria oneroses. En 1828, quan el monestir de Poblet li exigí la represa dels seus abonaments reclamà l'al-Iudit censatari, fins aconseguir una rebaixa del capital a 1.700 lliures (i per tant de la pensió a 51 lliura i 6 sous). Però com que això no significava més que el 10 % (i ja hem dit que la pèrdua efectiva dels «Vales Reales» en aquesta data era d'un 95 %, l'afectat Gatell seguí protestant, i a les darreries de 1833, poc abans de l'exclaustració dels frares pobletans, la rebaixa obtinguda fóu més grossa: un 65 % del total. Llavors la pensió li quedà reduïda a 19 lliures, 19 sous i 4 diners, corresponent a un capital hipotètic de 68 lliures catalanes. 18. Llib. 13.833, f. 40. 19. Ibíd., f. 42. 20. Ibíd., f. 30. 21. Ibíd., f.34. 22. Ibíd., f. 37.

187 JOAN MERCADER I RIBA de les pensions de censal pobletanes ascendeix a 384 lliures, 11 sous i 7 diners, per a un total, com hem dit, de més de cent casos. La suma obtinguda dels censals de Scala Dei puja a 187 lliures, 18 sous i 9 diners, força inferior a la de Poblet, però és que també els assentaments del Llevador d'aquell monestir no arriben a la quarta part dels primers: són 25 en total. Això vol dir que la mitjana aritmètica dels censals de Scala Dei haurà d'ésser ben superior: unes 7 lliures (contra les 4 pobletanes). Abunden en el Llevador de censals de Scala Dei les pensions de 1, 2, 3 i 4 lliures i escaig. La màxima és la de 75 lliures anuals, que paga el doctor Josep Martí, metge de Tarragona, correspo• nent a un capital de 2.500 lliures, que ell ha rebut del monestir23. En• cara n'hi ha dues més que se separen molt de les mitjanes: la de 45 lliures de l'adroguer Joan Bertran i Rull21 i la de 16 lliures i 10 sous, de Pau Martell i Gavaldà, de Constantí2r'. La mínima dels censals anotats de Scala Dei és 12 sous26, també per damunt dels sous escadussers que tro• bem entre els censals menuts del monestir de Poblet.

2. — ELS CENSOS PROPIS I REALS DE SCALA DEL FINQUES AFECTADES, VALORACIÓ I ABAST SOCIAL

La pensió emfitèutica, cànon o cens, consistia en l'abonament d'una prestació jurídica generalment anual o també semestral —que se satisfeia la meitat per sant Joan, per exemple, i l'altra meitat per Nadal— que feia l'emfiteuta al censaler en reconeixement del dret d'aquest a la pro• pietat directa27. Acostumava a concretar-se en una part alíquota dels fruits produïts per la finca, però també s'especifica en diners. En el cas que ens ocupa trobem uns censos declarats en concepte de «propis» i uns altres, de «reals». En els primers hi veiem 31 exemples

23. íd. Ibíd. Llib. 13.954, f. 18. 24. Ibíd., f. 19. 25. íd., f. 27. 26. Gabriel Roig, forner de Tarragona, paga una pensió de 12 sous, per un censal de propietat de 20 lliures (íd. Ibíd., f. 5). 27. Diccionario de Derecho Privado,.., I, 1785.

188 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA referits a cases de diversos indrets de la ciutat de Tarragona (Davallada del Roser, Plaça de la Font, carrer de les Cuireteries Velles, i també al• gun convent) i a més a més, 35 assentaments versant sobre terres: vinya i horta, terra campa i garrofers, garriga. En els censos classificats com a reals de Scala Dei hi trobem més aviat aprofitaments d'aigües i mines, carnisseries i utilització d'altres drets mercaders i, principalment, de forns i olles per a pastar (16 exemples dels 40 censals reals, en total). Sovinte• gen els censos que tenen el venciment per la diada de Sant Miquel, però també n'hi ha de la Candelera i de Nadal i d'altres dates, i el pagament dels censos en espècie (blats i ordis) esmentats amb la denominació de «bovatge» ho són el mes d'agost, després de la batuda, probablement28. Els censos propis de Scala Dei damunt cases, botigues i fins i tot, d'una cova, en algun cas29 sumen la xifra de 12 lliures i 8 diners. Els mateixos censos respecte de terres, a penes si ultrapassen les 10 lliures. En conjunt, la valoració quantitativa dels censos propis de la citada car• toixa queda arrodonida en 22 lliures, 9 sous i 5 diners. Pel que fa als denominats censos reals (forns, mines i les cases afectades) la quantitat total de les pensions corresponents és la de 29 lliures, 9 sous i 6 diners, lleugerament superior a la dels censos propis, oi més si remarquem que entre els «reals» hi trobem a més 43 quarteres d'ordi o de blat en qualitat de «bovatge». Així i tot, la desproporció d'aquestes xifres de censos de Scala Dei amb les de censals del propi monestir (187 lliures i escaig) és ben palesa, puix que aquests sobreïxen el triple dels censos en llur conjunt. Si ens hi fixem amb més deteniment observarem com entre les minses pensions dels censos propis de Scala Dei la màxima no depassa les 2 lliures catalanes. Es tracta d'una casa del carrer dels Ermitans, de Tarra• gona, que té acensada Josep Llorachso. Entre les que s'hi consignen més a prop hi ha la de Ramon Siscar, senyor de la Boella, en virtut de la posses• sió del terme i del castell del dit lloc31. Les mínimes quotes anotades en el Llevador esmentat són les de 1 diner escanyolit que paguen de pensió

28. Llib. núm. 13-954. Llevador de Censals i censos que reb lo monestir de la Cartoixa de Scala Dei, en Tarragona. Censos propis, ff. 41 a 105. Censos reals, ff. 109 a 150. 29- íd. Ibíd., f. 85. Joan i Isabel Segura i Ferran, pagesos, paguen un sou de pensió anual, el 29 de setembre, «per una cova en lo carrer del Triquet, dessota una casa de Rarael Samarra». 30. íd., f. 74. 31. íd. Ibíd., f. 93.

189 JOAN MERCADER I RIBA per 6 jornals de terra campa, amb una meitat de garrofers, Teresa, la vídua d'un xocolater32 i Joan Anton Comes i Soler, comerciant, per un jornal i mig de vinya i sembra33. En el cas dels censos reals les màximes són les 12 lliures que l'Ajun• tament de Corregidor i Regidors de la ciutat de Tarragona sufraga cada Pasqua de Resurrecció a la cartoixa de Scala Dei per les carnisseries i pel dret de tallar les carns31; també, encara que en menor grau, les 4 lliures acreditades en la mateixa diada pel forner Nicolau Roig35. Aquí predominen les pensions reduïdes, d'una lliura i fracció. La mínima és la d'un sou, tan solament, d'una mina del terme de la Secuita, que ex• plota l'adroguer Ferrater36. Ja hem dit que en aquest capítol hi trobem censos expressats en espècie, sota la denominació de «bovatge», i solen ésser 5, 3, 2 quarteres d'ordi, i a vegades, de blat. La màxima que es paga així en natura és la del Mas dels Arcs, de Maria Ventura Valls (13 quartans i mig), finca abans pertanyent als jesuïtes i que havia adqui• rit en 1771 el doctor Joan Francesc Serra, el qual la traspassà després per venda al marit de l'actual posseïdora37. La gamma social dels emfiteutes de Scala Dei és altament interessant per la seva varietat. Pel que fa als censos propis els pagesos (amb 21 assentaments) són l'estament que hi predomina. Dels censos reals, en canvi, és òbvia la repetició nominativa dels forners (amb 16 assenta• ments), car ja hem dit que molts dels dits censos consisteixen en forns o aprofitaments d'utensilis del dit ram. En primer lloc com a corporacions públiques subjectes a Scala Dei per drets o finques ascensades hi ha el Capítol catedralici de Tarragona —la bossa canonical—, que aprofita diverses parcel·les de terra, horta, i d'altres, als termes de Reus, Centcelles i partida del Rec Major38. En segon lloc, l'Ajuntament tarragoní, tant per un molí fariner que té en el port39, com per les expressades carnisseries, la bassa dels molins del port el dret

32. ld., f. 70. 33. Foíi 71. 34. ld. Ibíd. Llevador de Censals i censos, etc. Censos reals, f. 110. 35. ld. Ibíd., f. 122. 36. ld. Ibíd., f. 115. 37. ld. Ibíd., f. 148. 38. ídem, ff. 41, 42, i 109¬ 39- ídem, f. 43.

190 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA

de venda del peix en els pedrissos de la Peixeteriai0. Encara hem de considerar-hi el convent de Sant Domènec, el qual s'obliga a Scala Dei per dos jornals d'horta i una part del claustre i del mateix convent, que li té ascensat41. Entre els censataris privats hi descobrim un noble (el comte de Brías)42 i el detentor d'un senyoriu, Ramon de Siscar, titular de la Boella43. També hi veiem 8 personatges distingits amb el títol de don o el de doctor44, un proveïdor de queviures de l'exèrcit, don Antonio Ignacio Gutiérrez de Pando45, també un batxiller*, dos clergues47 i dos notaris o escrivans48. La classe comerciant s'hi troba representada per cinc individus. Més per dessota de l'escala social hi advertim els teixidors (1 assen• tament), i els teixidors de lli (en dos casos), un corder i un xocolater, 2 afinadors, un ferrer, un calderer, 2 adroguers i 17 forners en total. Tam• bé una vintena de pagesos, un pescador, i un traginer, a part de 5 més que classifiquem com a indefinits.

40. Ídem, f. 110. 41. Ídem, f. 86. 42. Don Francisco, Comte de Brías, tenia a cens 2 jornals de terra en la partida del Mas del Bosc, i altres jornals escampats a la mateixa partida, (Llib. núm. 13.954, foli 87). 43. ld. Ibíd., f. 93. Pel terme i castell de la Boella, don Ramon de Siscar, abo• nava de cens a la Cartoixa de Scala Dei 1 lliura i 16 sous. Pel molí de la Boella pagava 2 sous cada 9 de novembre, i per les mines o aigua, 10 sous, (ff. 111 i 112). 44. Heus-los ací: Don Josep Llorach (foli 74), el doctor don Joan Domingo i Arnau (f. 75), don Josep Anton de Castellarnau (f. 95), dona Flora de Ros i Duran (f. 99), el doctor Josep Martí (f. 104) i el doctor Pau Solé i Llevat (f. 105); tots ells acreditant censos propis. També hi ha don Josep de Queraltó (f. 113) i don Antoni de Martí i Franques (Martí d'Ardenya (f. 135), en el capítol dels censos reals. 45. Aquest individu té 2 jornals de vinya amb la seva casa, a la partida del Torrent d'en Canyelles (f. 78). 46. EI batxiller Joaquim Pinyol té 2 jornals de terra, part vinya i part garriga (f. 44), i a més, 5 jornals de terra a la mateixa partida de Sant Pere Sesalades. (f. 45). 47. El reverend Pau Aragonès, prevere - comensal, per una botiga amb un pati o corral (f. 56), i l'il·lustre senyor don Josep Boni, prevere i canonge, per 3 jornals de terra vinya, campa i garrofers, i altres arbres, i amb una casa i una sínia. 48. El doctor Josep Busquets (f. 100) i el doctor Simó Blay (f. 66).

191 JOAN MERCADER I RIBA

3.— ELS ESDEVENIMENTS POLÍTICS DE 1808 A 1835 i LLUR REPERCUSSIÓ EN EL COBRAMENT DELS RÈDITS MONÀSTICS

L'anàlisi que acabem d'efectuar en els censals i censos que hem tro• bat registrats dels monestirs de Poblet i Scala Dei, pel que fa referència a la seva valoració quantitativa i a la projecció corresponent en els diversos estrats socials en algunes comarques de la Catalunya Nova, no tindria l'interès que li hem atribuït, si no s'hi donessin unes circumstàncies histò• riques determinades, la incidència de les quals damunt d'aquells rèdits monàstics els farà refractar ostensiblement. Veiem en primer lloc la ruïnosa Guerra del francès (1808 a 1814), que pel sol fet d'haber desballestat i fins i tot eixugat momentàniament totes les fonts de riquesa dels pobles peninsulars, hauria estat més que suficient per interrompre o entorpir la percepció normal de les rendes conventuals a Catalunya. En un altre aspecte més polític, la decisió de les Corts del trienni constitucional de 1820 a 1823, de suprimir les cases monàstiques i apropiar-se les finques i drets que poguessin pervenir dels monjos i frares secularitzats forçosament, hagué de repercutir damunt dels al·ludits monestirs, cosa que es traspuarà prou bé en les apuntacions estudiades. La represa pels religiosos de l'administració de llurs propietats després que Ferran VII s'hagué vist restablert en el seu poder absolut l'any 1823, i la por també, per part dels monjos pobletans o cartoixos, de perdre definitivament un dia no massa llunyà el seu status econòmic, accelerà, com veurem, el funcionament de la fiscalitat monacal en aquest darrer període ferranià i en els anys, precisament immediatament ante• riors a la crema de convents de 1835 i a l'exclaustració dels frares. Com a colofó detectarem l'influx de la Desamortització, en aquests senzills quaderns d'anotacions de censals i censos, per descomptat abans d'ésser traspassades a mans particulars les finques monacals.

A) Censals i censos extingits pràcticament amb la Guerra del Francès, per la interrupció de les pensions consegüents

Segons es pot deduir dels apuntaments del Llevador susdit, tant els censals com els censos de Poblet i Scala Dei es portaven amb un cert desordre, i les pensions que anualment havien d'ésser satisfetes per part

192 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA dels censataris eren percebudes amb gran retard. En esclatar l'anomenada Guerra de la Independència o del Francès, 12 individus devien encara a l'abadiat de Poblet les seves pensions de censal corresponents a anualitats del xvm, entre els quals s'hi compta un municipi, el de la Pobla de Cér• voles, que no havia pagat res des de l'any 1770 *9. Hi ha un cas extrem inclús que devia encara censals des de 171150. Tots els altres se situen en l'última trentena, vintena o desena del segle xvm 51, de manera que en produir-se els esdeveniments de 1808 es devien acostar —per a traspas• sar-lo completament un cop acabada la guerra— a l'interval precís de 39 anys de no reclamades les pensions, que el Dret català estatuia per a l'extinció, en virtut de prescripció, dels censals de naturalesa eclesiàstica52. Semblantment es trobaven així 4 deutors de la cartoixa de Scala Dei, un dels quals, el doctor Joan Fleix, notari de Tarragona, ho era de més de 40 pensions53. Així, doncs, un 12 % dels seus censals, tant d'un monestir com de l'altre, podien considerar-se com a prescrits, tant per la seva antiguitat com per les incomoditats derivades de la guerra napoleònica, que els havia fets irreclamables a dreta llei54. Pel que fa als censos propis del monestir de Scala Dei hauran de considerar-se interromputs del tot per idèntica raó 9 assentaments, de re• sultes de la dita guerra. Es tracta de diversos jornals de terra campa, vinya o garrofers, que tenen a cens per la Cartoixa alguns pagesos de Tarragona, un comerciant, un xocolater i un «batxiller», la pensió dels

49. Llibre núm. 13.833, f. 1. 50. És el d'Antoni Josa, de Prades (f. 91). 51. Ramon Martí, de la Pobla (de 1799), Antoni Domènech, de Fulleda (de 1773), Joan Arguany, de Vinaixa (de 1786), Josep Ferrer, de Fulleda (de 1798), Pau Ferrer, de Montblanquet (1796), Baptista Arqué, d'Omellons (de 1793), Anna Odena, de Rojals (de 1780), Jeroni Llort, de Rojals (de 1789), Josep Vilella i Pàmies, de Lilla (de 1800). Encara n'hi ha tres més de començaments del segle XIX. 52. D'acord amb l'Usatge Omnes Causae restarien prescrits els censals, les pen• sions corresponents als quals fés més de 39 anys que no haguessin estat abonades (en el cas dels censals eclesiàstics) i 29 (en el cas de les pensions laicals). I tant les pen• sions deixades córrer, com els capitals que garantien els censals, lliurarien en la susdita prescripció, (Diccionario de Derecbo Privado, I 851). 53. Llib. 13. 954, f. 16. Hi trobem a més: Don Manuel Gonzàlez de Arços, de Tarragona (des de 1802 no ha pagat res), Francesc Domingo (des de 1786), i Joan Ravell (de 1782). 54. Poblet té un centenar d'assentaments de censals, i Scala Dei, 25. Dotze pres• cripcions són segures a Poblet després de 1808, i 3 o 4, a Scala Dei. Però el per• centatge és gairebé el mateix.

193

13 JOAN MERCADER I RIBA

quals no ha estat pagada més ençà de l'any 180455. També hi ha l'exem• ple del noble tarragoní Josep Antoni de Castellarnau56, posseidor a cens de mig jornal de terra, d'una casa al Port, d'una botiga i d'una altra casa «ab son jardí, al carrer de les Salines», per tots els al·ludits conceptes obligat a abonar a Scala Dei una pensió, que deixà estroncada el 1807 57. Entre els censos reals del susdit monestir trobem dos assentaments, que registren una interrupció de les pensions a datar de 1770 o 178058. Però l'impacte de la Guerra del Francès es revela millor entre els quatre exemples, en què no s'ha abonat res des de 1805 a 1806, entre els quals hi descobrim les obligacions censals de l'Ajuntament de Corregidor i Regidors de Tarragona: per les carnisseries i el dret de tallar les carns, pel molí fariner prop del riu Francolí, per la bassa dels molins del Port, per la Peixeteria... tot el qual puja a 27 lliures i 6 sous a l'any, que hauran deixat de pagar-se per sempre més a Scala Dei59. Tant els censos

55. íd. Ibíd. Pere Lluís Olivé, pagès (f. 51), Antoni Martí, pagès (f. 54), Josep Tomàs, pagès (f. 57), Josep Anton Comes i Soler, comerciant (f. 71), Pere i Teresa Salvadó i Font, conjugues (f. 47), Teresa, vídua de Rafael Saltó, xocolater (f. 70) i el batxiller Joaquim Pinyol (ff. 44 i 45). 56. Don Josep Antoni de Castellarnau i de Camps era un noble tarragoní que devia la seva fortuna a unes mines que explotava al Pirineu (J. M.a RECASENS COMES, El Corregimiento de Tarragona en el ultimo cuarto del siglo XIX. Real Sociedad Ta• rraconense. Tarragona, 1963, pàg. 144). En 1795, Castellarnau era el tresorer d'una Junta d'autoritats, cavallers i de gent acomodada, que es constituí a aquella ciutat per a fer front a les necessitats de la guerra contra la República Francesa (ld. Ibíd,, pàg. 95). En esclatar la guerra de 1808, Josep Antoni de Castellarnau era síndic de l'Ajuntament tarragoní, i participà activament en el moviment antinapoleònic, com a membre de les diverses juntes locals o corregimentals, i, fins i tot, fou diputat pel corregiment de Tarragona a les Corts de Càdis. (Vegeu també a J. M.a RECASENS COMES, El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra de la Independència (1808-1811), Tarragona, 1958, i del propi autor, La revolución y la Guerra de la Independència en la Ciudad de Tarragona, Tarragona, 1965. Igualment parlen de Castellarnau G. DESDEVISES DU DEZERT, La Junte Superior de Catalogne. «Revue His- panique», París-New-York, LXXII, 1910; i ENRIC JARDÍ, Els catalans a les Corts de Càdis. «Episodis de la Història», núm. 39, Barcelona, 1963¬ 57. Llib. 13.954, f. 95. 58. íd. Ibíd. Pau Mestre del Morell, un bovatge li resta encallat el 1770 (f. 139), i a Francesc Bellvé li passa el mateix per uns quartans i una escudella d'ordi, que deu des de 1780 (ff. 141 i 142). 59- íd. Ibíd., f. 110. Endemés hi ha els casos impagats de don Josep Queraltó, de dues mines d'aigua (f. 113), Mateu Claramunt, calderer (f. 116) i Josep Antoni Bertran, comerciant (f. 138). Tots aquests individus pagaven bovatge en cereals, i deixaren de fer-ho després de 1807. Encara pot citar-se el cas del conegut pròcer tarragoní don Antoni de Martí i Franquès (Martí d'Ardenya), que tenia a cens per Scala Dei una part d'una casa prop del Port, i per la qual deixaria de pagar res més

194 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA propis, que el desgavell de la guerra haurà fet prescriure per a la Cartoi• xa, com per als censos reals que es trobaran en idèntica situació, suposen una pèrdua del 15 o 13 % del total recomptat60, poc més o menys del que s'esdevenia en els censals ja exposats.

B) Projecció administrativa del Trienni Constitucional (1820-1823) damunt les rendes de Poblet i Scala Dei

La supressió de convents decretada per les Corts espanyoles del Trien• ni Constitucional el primer d'octubre de 1820 i l'intent de desamortitza• ció que es va emprendre en aquest oratj ós període forçosament haurien d'haver colpit els dos monestirs catalans estudiats. No tenim, però, notí• cies massa clares del que devia passar a l'un i a l'altre durant aquests tres anys de constitucionalisme frenètic, si bé sabem només que l'abadia de Poblet fóu intervinguda —però no pas suprimida— pel govern liberal, que hi posà una persona idònia a la nova situació61. Això i tot, les rendes pobletanes, almenys pel que fa als censals que estem estudiant, passarien a l'administració de l'Estat (del Crèdit Públic, que diuen els nostres docu• ments), i probablement en situació de bloquejats, sinó de segrestament definitiu. Hem pogut registrar 21 assentaments (el 20 % del total dels censals del monestir en qüestió), en què s'esmenta la percepció per part del Crèdit Públic de les rendes vençudes62. Anotem-ne a més a més, dos casos de reclamació extemporània (molt posterior) de les pensions o part

a partir de 1809 f. 135). Sobre Martí d'Ardenya vegeu les dades que aporta Josep IGLÉSIES, La Real Acadèmia de Ciencias y Artés en el siglo XVIII. Memorias de la Real Acadèmia de Ciencias y Artés. Barcelona, 1964. 60. Són 9 els censos propis en què hi ha discontinuïtat després de la Guerra de la Independència, d'entre un total de 66 assentaments. Respecte dels censos reals de Scala Dei els 6 casos que hem comptat han de relacionar-se amb un total de 40 assentaments. 61. Així el dia 11 de juny de 1821 va ésser «elegit» abat de Poblet, Josep Barba i Suris, que ja ho havia estat el 1810, en plena Guerra del Francès. Reintegrat, però, Ferran VII en el seu poder absolut l'any 1823, l'abadia pobletana fou retornada a Esteve Torrell, a qui havien desposseït els liberals. (Nota facilitada pel senyor Eufe- mià Fort i Cogul). 62. Llib. núm. 13.833; folis 3, 5, 6, 15, 16, 17, 20, 37, 48, 49, 51, 53, 84, 86, 88, 89, 98, 99, 108, 109 i 110.

195 JOAN MERCADER I RIBA d'elles, corresponents als anys 1820 a 1823 per part de l'abadia de Poblet, però condonant-se els atrassos, fins el 1819, a vegades ascendint a 20 pensions aquesta remissió, únicament en recompensa d'un reconeixement explícit dels drets monàstics rurant una etapa en què Poblet hauria tingut els rèdits, almenys, en entredit63. En canvi no hem trobat cap rastre de com a la Cartoixa de Scala Dei devia operar el referit Crèdit Públic, si bé, com veurem implícita• ment es deduirà la influència d'aquella situació constitucionalista pels agraciaments que es fan amb posterioritat a 1823, tant per part dels censos cartoixans, com dels censals. Hi ha quatre exemples de censals, pels quals hom fa gràcia de les pensions equivalents a aquell període, però les de 1820 a 1823 sí que es reclamen, per donar a entendre que l'obra antimonacal del govern constitucionalista no s'ha volgut reconèixer com a vàlida6'1. En total representen un 16 % de les pensions de censal les que es veuen afectades per la dita situació6!i. I com en el cas de Poblet, on són molts els afectats, en veurem de gamma social ben diversa: nota• ris, metges, forners, camperols... Entre els censos propis de Scala Dei hi trobem les pensions reclama• des al Capítol tarragoní l'any 1824, llavors del recobrament per l'esmen• tada cartoixa de la plenitud dels seus drets de propietat: hom fa gràcia als canonges de les pensions de 1823 i 1824, a canvi d'abonar íntegres totes les dels anys anteriors, comprenent-hi naturalment, les del trienni liberal66. Per contra, al convent de Sant Domènec, de Tarragona, que pagava a la Cartoixa uns censos per una part dels seus propis claustres i convent, fou descarregat tàcitament de tota mena de gravamen correspo• nent al període constitucionalista °7. La cosa és lògica ja que aquests dominicans tarragonins també haurien d'haver sofert les molestoses con• seqüències del dit règim. Altrament als canonges els volgué tenir la Car• toixa de Scala Dei una certa deferència, dispensant-los un parell d'annua- litats, cosa que no demostrarà pas amb d'altres censataris.

63. íd. Ibíd., ff. 73 i 75. Andreu Ferriol, de Montblanc, que tenia pagat només fins el 1800, satisfé en 1830 les pensions corresponents als anys 1820, 1821 i 1822, precisament els del Trienni Constitucional, però amb la condonació dels atrassos de 1801 a 1819; en total, 20 pensions. Igualment Joan Romeu, sabater de Montblanc. 64. Llib. 13954, ff. 3, 5, 11 i 18. 65. Quatre exemples d'un total de 25 assentaments. 66. Llibre núm. 13.954, ff. 41 i 42. 67. ld., f. 86.

196 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA

Només en l'apartat dels censos reials hi descobrim agraciaments ator• gats a persona civil. Així al forner Pau Roig i Bertran se li condona la pensió de 1825, a canvi d'abonar un darrera l'altre tots els venciments de 1820 a 182468. Al doctor Guillem de Rocabruna i de Brías se li fa gràcia d'una quantitat equivalent a 2 pensions, obligant-se però a pagar fins el 1824, les que antecedeixenG9. Finalment el forner Ignasi Barceló es beneficia amb el propi descompte (les anualitats de 1824 i 1825), però satisfà religiosament totes les que corresponen als anys de liberalisme polític70. Menys d'un 6 % representaran en total els censos de Scala Dei, que mitjançant les bonificacions al·ludides, mostraran l'influx indirecte de la situació constitucionalista a la Cartoixa71. L'administració estatal anomenada del Crèdit Públic es traduí en una major rigorositat en el recobrament de les pensions atrassades, cosa real• ment desconeguda en l'antiga administració monacal. A Ramon Saltó, de Fulleda, li foren reclamats dos censals vençuts l'any 1796 i el 1797, o sia, amb 24 o 25 anys de diferència72. El Comú de Fulleda es vegé forçat a abonar a la flamant administració oficial anualitats que devia encara des de començaments de segle73. Jaume Domingo, un sabater de Solivella paga al Crèdit Públic pensions que tenia vençudes de feia 16 o 17 anys74. Antoni Vives, d'Albi, hagué de pagar-hi més de 4 pensions, també de principis de la centúria dinovena75. Manuel Tarragó, del poble d'Albi, fou compel·lit en 1820 a fer efectius els censals pobletans, que corresponien als primers anys de la Guerra de la Independència76. Victò• ria Ferrer, de Prenafeta, les dels anys bèl·lics restants77, així com dos pagesos més del mateix poble78. Els 21 assentaments relatius a censals de Poblet, que registren la interferència de l'administració del Crèdit Públic

68. íd., f. 117. També a Miquel Mallol, forner (f. 126). 69- íd., f. 134. 70. íd., f. 143. 71. El total de censos propis és 66; el de censos reals, 40. Sis només són els casos d'agraciaments expressats. 72. Llib. 13.833, f. 49¬ 73. íd. Ibíd., f. 48. 74. ld. Ibíd., f. 86. 75. íd., f. 98. 76. íd., f. 99¬ 77. íd., f. 108. 78. Salvador Ferré (f. 109) i Josep Solanes (f. 110).

197 JOAN MERCADER I RIBA transpuen prou bé el pas d'aquests interventors del govern per una major regularització observada en el cobrament de les pensions pobletanes.

C) Recrudescència de la f is califat monacal durant la darrera etapa absolutista del regnat de Ferran VII i en els anys immediatament anteriors a l'exclaustració de 1835

L'experiència administrativa del Crèdit Públic, amb un aprofitament més rigorós de les rendes monacals intervingudes o segrestades, degué esperonar la cobejança d'una fiscalitat com la dels monjos de Poblet i Scala Dei, que s'havia significat, com ja hem vist, per la seva gran descu- rança. Sorprèn, doncs, que entre 1824 i 1835 el nombre de recobraments de censos o censals vençuts s'incrementi fins a xifres verament extraordi• nàries. No hi ha dubte que la fiscalització monacal, lliure ara totalment de les traves amb què fermà la propietat dels religiosos el govern cons• titucionalista, es decidís altrament a imitar-ne l'exemple i a obrar rígi• dament. Vegem per exemple, com només en aquest període el Llevador de censals de Poblet registra 76 assentaments de percepció de pensions, que representen el 76 o 77 % del total de les que s'hi inclouen79. Pel que fa als censals de Scala Dei les reclamacions corresponents a l'etapa susdita semblen ésser més reduïdes: 11, representant un 44 % 80. Però hem de reconèixer que en el Llevador de la Cartoixa la forma en què es presenten les anotacions censals pot donar lloc a equívocs, car és molt possible que

79- Llibre 13.833; folis 2, 3, 4, 5, 6, 7, 9, 10, 12, 15, 16, 17, 19, 20, 22, 24, 26, 27, 28, 29, 30, 32, 33, 34, 36, 37, 38, 39, 40, 44, 49, 50, 51, 54, 56, 57, 58, 59, 62, 63, 66, 67, 68, 69, 71, 72, 76, 77, 79, 80, 82, 83, 84, 85, 86, 88; 89, 92, 93, 94, 97, 98, 99, 101, 103, 105, 106, 108, 109, 110, 111, 112, 73, 74, 75. 80. Llibre 13.954, folis 1, 3, 5, 10, 11, 12, 14, 18, 19 i 23- Hi ha encara un rebut solt ficat a dins del llibre i que correspon a Domènec Ximènes. Es tracta d'una lliura i 16 sous i 6 diners per la pensió de censal vençuda el 12 d'agost de 1834 i d'un altre censal d'una lliura i 5 sous i 9 diners, vençuda el 6 de juliol de 1835. El rebut el fa Fra J. D. Boronat i el signa el 10 de juliol de 1835 a Tarragona, tot fent constar que les pensions que restaven per pagar queden des d'ara liquidades. Observem la data, gairebé arran de la crema de convents i de la dispersió dels monjos, i el fet que l'esmentat rebut fós expedit a Tarragona per un cartoixà de Scala Dei.

198 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA els 7 casos registrats com a percepcions d'entre 1809 i 1823 en realitat es refereixen a la pròpia etapa ferraniana, ja que en el quadern al·ludit no es fa constar amb claredat la data exacta en què es fa la percepció. Si, com suposem, també s'haguessin cobrat aquests censals cartoixans des• prés de 1823, llavors, amb 18 assentaments més, el percentatge global (72 %) s'acostaria a l'índex pobletà. Observem què s'esdevé en els censos de Scala Dei: Dels censos propis subratllem que n'hi ha 28 (el 42 %), que són reclamats el 1825 íntegrament, comprenent-hi, doncs, totes les pensions en descobert81, i 8 (el 12 %), en què hom adment la pensió de 1825, però deixa, en canvi, d'exigir les quantitats que es deuen des d'antic82. O sigui que un 54 % dels censos propis de Scala Dei són reclamats im- periosament per la Cartoixa als seus censataris, un pic Ferran VII hagué recobrat les prerrogatives de la Monarquia absoluta. Si tenim en compte que a partir d'aquell moment l'aparat fiscal del monestir funcionarà amb una regularitat no acostumada antany, per bé potser amb més ralentiment, arribarem a completar millor les determinants d'aquest quadre. Així doncs, entre 1829 i 1830 Scala Dei percep en 7 casos les rendes atrassades (el 10 %) o les d'aquests mateixos anys83, i entre 1830-31 ja no trobarem més que 3 assentaments (del Capítol catedral de Taragona i el d'un ca• nonge) que paguin normalment les pensions84, equivalents al 4 i mig % del total. El 69 %, doncs, representarien en conjunt les pensions obtin• gudes entre 1824 i 1835. Les altres probablement hauran hagut de recla• mar-se ja en temps de la Desamortització. També entre els censos reals de Scala Dei els recobraments de pensions resulten molt nombrosos a partir de 1824 i en els anys següents. Entre 1824 i 1825 hom esperona als corresponents censataris perquè abonin diverses pensions ja vençudes. En 14 assentaments (el 31 % del total) la Cartoixa de Scala Dei els reclama tots els atrassos fins el 1825, incloent-hi

81. íd. Ibíd.; folis 41, 42, 43, 46, 49, 52, 56, 58, 59, 60, 61, 64, 66, 63, 65, 67, 72, 73, 75, 77, 78, 81, 82, 85, 93, 94, 103, 66. 82. íd. Ibíd.; folis 68, 69, 76, 79, 83, 86, 87 i 102. Entre aquests dispensats de facto de satisfer els seus atrassos hi ha el convent de Sant Domènec, el Comte de Brías, un comerciant i alguns pagesos. 83. íd.,ff. 41, 42, 43, 58, 69, 94, i 81. 84. íd. Ibíd., ff. 81, 41 i 42. El canonge és l'il·lustre senyor don Josep Boni, pre• vere, el qual paga normalment les pensions de 1826-27-28-29-1830-31-32 i 1833. El mateix, el Capítol tarragoní respecte de les pensions de 1830 a 1834.

199 JOAN MERCADER I RIBA

per tant eis dels anys del règim constitucionalista85. En canvi, en altres assentaments (el 17 %) la Cartoixa es limita a certificar rebut de la pen• sió del 1825 o de la de 1826, però deixant de banda les anteriors im- pagades86. Per l'estil dels censos propis, aquí també Scala Dei normalitzarà la percepció dels rèdits anuals a partir d'aquestes dates ferranianes i un any rera l'altre seran recaptades les pensions, i això regularment fins 1830 o 1834. Anotem la xifra de 9 assentaments (el 22 %) com a registrats durant aquest darrer moment de la Cartoixa87. I comparem, doncs, aquest 70 % resultant en conjunt, de les anotacions observades en el Llevador de censos reals de Scala Dei per la dècada 1824 al 1834, amb els de 13 %, que prescriviren ja fós per la descurança de la vella admi• nistració monacal en fer efectius els seus drets de propietat directa, ja per les conseqüències ruïnoses de la Guerra del Francès88; comparem-lo també amb el 6 % escadusser que significaren per a Scala Dei les rendes deixades d'ingressar per influx tàcit de la situació constitucionalista89. Descomptant alguns pocs casos en què les exigències datarien de venciments relativament pròxims, la tònica manifestada a través dels 76 exemples de censals de l'abadia de Poblet que es demanen en aquesta segona etapa absolutista del regnat de Ferran VII i a començaments de la Regència de Maria Cristiana de Borbó, és que els retards són de 12 a 20 anys, i abunden especialment els de 16 o 17 de durada90. Però n'hi ha bastants que els sobrepassen: hem trobat uns 10 assentaments per damunt de la xifra de 2091, dels quals hem de destacar els de Ramon Rubió, de Vilosell, a qui en 1828 Poblet reclama les pensions de censal que corresponien a 1798 i 1799 92, i de Josep Pallàs, dels Omells, les de 1794 i 1795, en semblant data93. El Comú de Vinaixa hagué d'abonar l'any 1832 els censals que devia des del 1796, o sia els de 36 anys en-

85. ld., folis 109, 111, 112, 117, 126, 121, 122, 125, 128, 129, 132, 134, 137 i 143. 86. íd., folis 115, 118, 123, 131, 136, 145, 124. 87. íd., folis 109, 118, 121, 122, 124, 125, 129, 143, 145. 88. Vegeu la nota núm. 60. 89. íd. Ibíd., nota 71. 90. Llib. 13.833; folis 74, 40, 30, 66, 77, 37, 56, 7, 33, 103, 98, 105, 29, 46, i 68. Entre aquests n'hem comptat 4 de 16 anys, i 5 de 17. 91. ld. Ibíd., folis 34, 38, 82, 94, 22, 67, 32, 59 i 101. 92. íd., f. 22. 93. íd. Ibíd., f. 67.

200 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA

rera94. A l'estiu del 1828 el «Quiquí» (Francesc Vallverdú), de Senant, hagué de satisfer nomenys que les seves pensions de 1789 i 17909S, i en aquests dos casos últims la proximitat a l'extinció legal dels censals ecle• siàstics segons el Dret català —39 anys— restava ben palesa. Com a nota incomprensible, incongruent fins i tot, remarquem per fi l'esdevin• gut amb els rèdits que l'administració pobletana en les acaballes de la seva existència —el mes de novembre de l'any 1834— gosà fer efectius, importunant els deutes censals de Mateu Breda, de Vilaverd, que tenia bo i perduts des de 1771, és a dir feia ja 63 anys96 (!). En les reclamacions de censos propis feta en 1824 o 1825 la Cartoixa de Scala Dei pretén d'actualitzar pensions que ja portaven 20 anys de retard, però no pas les més antigues. Dels 28 assentaments registrats en aquella anyada en trobem 15, o sia més de la meitat, que voregen o ultrapassen aquella xifra97. N'hi ha encara bastants de superiors o prò• xims a la de 15 98. Els altres, en realitat no són ben bé reclamacions, sinó l'acumulació dels 4 o 7 anys, ocasionada de resultes del parèntesi d'incertitud administrativa, obert per la passada etapa constitucionalista". Entre aquests darrers hem de consignar l'exigència de la Cartoixa en recobrar la plenitud dels seus drets de propietat, a l'Ajuntament de Tar• ragona per les seves pensions a datar de 1818: anota el Llevador el cobrament dels rèdits anuals de 1822 a 1824, però cuita a advertir que això no es fa pas en perjudici de les pensions atrassades 10°, de les quals, a diferència d'allò tractat amb el Capítol canonical, no se'n fa gràcia, ni molt menys. També respecte dels censos reals els retardaments en les entrades de pensions en el bienni 1824-25 són considerables, si bé quelcom més reduïts: del 14 assentaments anotats aquí 7, que corresponen a la meitat, expressen retards en el cobrament de les anualitats per damunt dels 15 anys, per bé que, amb tot, no acostumen a de passar la vintena en l'oca• sió present101. La resta pot computar-se de la mateixa manera com a

94. íd., f. 32. 95. ld., f. 59¬ 96. íd., f. 101. 97. Llib. 13.954; folis 46, 52, 59, 60, 61, 63, 64, 65, 67, 72, 73, 75, 82, 94, 103. 98. íd., ff. 58, 66, 78, 85, 93. 99- Llib. 13.954; ff. 41, 42, 43, 49, 56, 77, 81. 100. ld. Ibíd., f. 43. 101. Llib. 13.954; ff. 111-112, 117, 126, 128, 129, 132 i 137.

201 JOAN MERCADER I RIBA acumulació fortuïta, derivada de les circumstàncies polítiques passades. Les pensions fetes efectives en els anys subsegüents, fins a l'esgotament del període en qüestió, manifesten ja una regularitat complerta, i s'abo• nen aproximadament un cop cada any. Poblet, en especial, mostrà un apressament o un excés de zel, per anomenar-ho d'alguna manera, en l'exigència d'aquestes sumes acredita• des als seus censataris, fins al punt d'intentar de recuperar el temps per• dut: Pau Montserrat, de Montblanc, per exemple, li hagué d'abonar dues pensions (1816 i 1817) l'any 1828; pel desembre de 1829, dues pensions més encara, i així successivament fins al maig de 1835 102. Pere Tarragó, de Vinaixa, que havia pagat el 1829 27 lliures per la seva pensió de censal de 1816, i que a la campanya següent acomplí amb una altra obligació i el mateix els dos anys successius, en 1833, en un termini escadusser de 6 mesos es vegé compel·lit a saldar tres debitoris103. Josep Alba, de Montblanc, que per la seva part havia pagat en 1831 les pensions de censal corresponents als 3 anys immediats a la Guerra de la Independència, n'hagué de pagar 4 més el 1833, 2 el 1834 i encara 3 pensions de 10 anys de retard el 21 de juny de 1835 10\ a frec de la data crucial de la crema de convents (25 de juliol d'aquell mateix any).

D) Els censos i censals de Poblet i Scala Dei davant del corrent desamortitzador

Dispersats els monjos i frares per l'espant general que es produí de resultes de la crema d'alguns convents i l'assalt de les turbes, així com per la inseguritat existent de la futura situació dels religiosos, per les seves concomitàncies amb la facció carlina i per la mala disposició envers ells dels governs liberals de Madrid, les propietats dels monestirs de Po• blet i Scala Dei restaren abandonades i a mercè de què en vulgui fer l'administració de l'Estat. Lògicament doncs, als dos quaderns que hem examinat s'haurien d'haver aturat sobtadament les apuntacions en la data susdita del 25 de juliol. No obstant, en alguns assentaments hi veiem

102. Llib. 13.833, f. 74. 103- ld., f. 40. 104. ld., f. 30.

202 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA afegides unes notes, sempre en castellà i en una lletra especial, molt dis• tinta de la dels monjos o criats dels dos cenobis estudiats, que foren estampades invariablement l'any 1838. Hem de suposar, doncs, que ho foren per funcionaris de la Desamortització, en els inicis del seu engega- ment, llavors que aquesta nova administració estatal s'hauria apropiat dels béns monacals i es disposaria a oferir-los en uns grans encants a l'adqui• sició privada que millor sabés explotar-los. Resseguint el mateix camí del Crèdit Públic del Trienni Constitucio• nal —que altrament també hagué d'ésser imitat per la fïscalitat monàstica durant la segona etapa absolutista del regnat de Ferran VII i fins a l'aca• bament de la vida d'aquelles comunitats conventuals en el segle XIX—, els homes de la Desamortització de Mendizàbal es mostraran inexorables amb els deutors dels monestirs. Cert, però, és que aquests s'havien afa• nyat a recuperar el terreny perdut en allò que feia referència a l'efectivitat de llurs rendes i que una administració tradicionalment desidiosa havia fet que quedés empantanegada la percepció regular de llurs pensions, tant en les dels censos com en les dels censals. La desamortització mendi- zabaüana reclamà el que pogué i no s'estigué pas de procedir a pressions o a exigències, que en algun cas resultaren exorbitants o extemporànies. És en el capítol dels censos propis de Scala Dei on trobem un nombre més crescut de reclamacions a l'any 1838: 7 exemples, que representen un 10 % de la totalitat dels assentamentslor'. En canvi, en el dels censos reals només hem vist dos casos en què ha obrat la Desamortització, o sia el 5 %106. Dos exemples també (el 8 %) de reclamació en aquesta àpoca mateixa, s'han descobert en el capítol dels censals de Scala Dei107, i no• més un de sol (1 %) en els del monestir de Poblet108. En els censos propis de Scala Dei hom anota igual pagesos que perso• nal qualificat: un notari doctor i un tal don Josep Llorach. També un forner i una vídua d'un altre, atesa la gran quantitat de censos reals que versen sobre l'usdefruit de forns o bé olles de forner109. Els dos exemples de censals de Scala Dei, reclamats per la Desamortització, corresponen a

105. Llib. 13.954; ff. 53, 59, 74, 77, 79, 100 i 102. El total d'assentaments de censos propis de Scala Dei és 66. 106. íd., ff. 122 i 125. El total d'assentaments de censos reals de Scala Dei és 40. 107. ld. Ibíd., ff. 18 i 6. El total de censals de Scala Dei és 27. 108. Llib. 13.833, f. 59. 109- Vegeu més amunt.

203 JOAN MERCADER I RIBA un metge i a un pagès. EI de l'abadiat de Poblet, a un pobre pagès de Senant, a qui ja el monestir havia exigit el pagament de prop de qua• ranta anys de pensió escaiguda, i ara els nous administradors de les finques de Poblet no s'estaran de passar-li la factura de pensions que s'havien d'haver abonat el 1791, 1792 i el 1793, de feia aleshores 47 anys, i que el bon «Quiquí» ara pagarà sense dir res uo. No és pas aquest l'únic cas d'in flexibilitat en els homes de la Desa• mortització envers els antics deutors de Poblet i Scala Dei: a Marià Aguiló, un pagès, probablement, de Tarragona, li foren exigides no pas menys de 33 pensions consecutives que devia com a censatari de Scala Dei des de 1805 a 1829m. Un altre camperol també tarragoní, féu efectives de cop i volta 12 pensions en 1838: les que anirien de 1826 a 1837 m, i Ramon Foguet, de Sant Martí de Maldà, hagué de fer igual113. El notari Josep Busquets hagué de carregar-se de l'abonament de 29 pen• sions d'una vegada, puix que devia encara la de 1808, la del primer any de la Guerra de la Independència, i no havia lliurat res més des de llavors a la Cartoixa114. Baptista Vidal, un altre pagès, finalment, es vegé compel·lit pels desamortitzadors a posar-se al dia en les seves obligacions censals amb Scala Dei, cosa que degué representar-li el pagament de vint anyades (des de 1818 en què es trobava en descobert115.

CONCLUSIÓ

Entre els rèdits de la propietat monacal que hem analitzat sobresur• ten per la seva magnitud els censals de Poblet, la suma dels quals ascen• deix a 384 lliures catalanes, mentre que els de la Cartoixa de Scala Dei no arriben sinó a 187. Amb tot, per terme mig aquests darrers censals produïen unes pensions anuals lleugerament més altes que no les poble• tanes, entre les quals se n'hi troben que apenes si passen d'un sou. També

110. Francesc Vallverdú («Quiquí»), de Senan (Llib. 13.833, f. 59). 111. Llib. 13.954, f. 53. 112. Josep Aymat (Llib. 13-954, f. 102). 113. Pagà des de 1826 a 1837 (íd., f. 79). 114. íd., f. 100. 115. Llib. 13-954, f. 6.

204 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA

els censals de Scala Dei, considerats individualment, arriben a xifres no• tables : hi hem trobat pensions màximes de 75 lliures anuals, mentre que el rècord de Poblet —un censal acordat contra un lliurament en Vales Reales o paper creditici del segle xvm— no supera les 57. La raó de la major quantia absoluta dels censals de Poblet respecte dels de Scala Dei és deguda al nombre acrescut de censataris, que en conjunt quadruplica els de la Cartoixa. En comparació amb els censals al·ludits, els censos que Scala Dei acredita de més d'un centenar d'usufructuaris de terres de conreu o de cases de propietat del monestir (censos propis), o per l'aprofitament d'ai• gües o de forns (censos reals), vénen a resultar ostensiblement inferiors, ja que a penes arriben a la tercera part dels censals de la pròpia cartoixa. Per donar alguna idea del valor ínfim d'aquestes rendes de Scala Dei diguem que en els censos propis la màxima pensió abonada és la de 2 lliures; la mínima, d'l diner. Les dels censos reals oscil·len entre les 12 lliures i 1 sou anual, i a més, moltes vegades hi va inclosa una quan• titat en natura (ordi o blat), que s'anomena bovatge. En definitiva, però, es veu prou clar que les rendes adquirides per compra o venda, o dona• tius (censals) resultarien força més elevades que les obtingudes per l'usde• fruit de finques o drets d'explotació (censos). Tots aquests rèdits monacals es recolzarien damunt un ventall social amplíssim. La meitat dels censals de Scala Dei gravitaven damunt gent distingida; l'altra meitat, damunt personal més menut. A Poblet els que donen la pauta són els pagesos o els propietaris rurals, o bé petits muni• cipis, com la Pobla de Cérvoles, Vinaixa i Fulleda, a les Garrigues, ja que llur geografia és més dispersa que no la dels vassalls de Scala Dei, que hem detectat, quasi tots veïns de la ciutat i del Camp de Tarragona. Scala Dei, per contra, projecta la seva ombra senyorial damunt corpora• cions poderoses: el Capítol catedralici (la bossa canonical), de Tarragona, l'Ajuntament de Corregidor i Regidors de la pròpria ciutat; també, sobre un altre convent, el de Sant Domènec. Té a ratlla fins i tot, el Comte de Brías i el senyor de la Boella, pel seu castell termenat. I compta encara amb individus de relleu notori (escrivans, batxillers, clergues o oficials del rei) entre el seu esplet de deutors. I això deixant apart la rècula llarga de comerciants i d'artesans diversos, que li paguen censos, desta• cant-se pel seu nombre els camperols i els forners. Tot aquest reguitzell d'ingressos —el mateix dels censos que dels censals, i tant si eren d'elevada quantia les anualitats que es cobraven o

205 JOAN MERCADER I RIBA

d'ínfima qualitat— els administraven els monjos i frares amb un evident desori. La irregularitat i la descura, a jutjar pels quaderns analitzats de Poblet i Scala Dei, devien estar a l'ordre del dia pel que fa a la percepció de les pensions abans del 1808. A partir d'aquell any, el desballesta• ment econòmic, la ruïna que significarà per a tothom la Guerra del Fran• cès, encallarà d'allò més encara fins a aturar-lo del tot en més d'una ocasió, el funcionament d'aquest engranatge administratiu tan toper. Re• marquem sinó que 12 individus que devien pensions de censal a Poblet de les darreres dècades del segle xvm encara, deixaran en endavant de seguir pagant, comptant-s'hi entre ells els Comú de la Pobla de Cérvoles, que no havia abonat ni 1 sou des de 1770. Si advertim que segons el Dret català els censals eclesiàstics podien considerar-se prescrits, si hom deixava de reclamar 40 pensions almenys consecutives, i això és el que s'esdevingué justament en no pocs casos en què ja no se'n cobraren més, podem deduir llavors que el 12 % dels censals de Poblet i Scala Dei restarien extingits completament després de la guerra napoleònica. Res• pecte dels censos propis o reals de Scala Dei els percentatges de 13 o de 15 justifiquen altre tant. Diguem que entre les interrupcions produïdes pel desballestament de la Guerra de la Independència hi hagué el dels censos que l'Ajuntament tarragoní devia a Scala Dei pel dret de tallar la carn i per l'aprofitament de la bassa dels molins del Port i d'un molí fariner, així com també per la peixeteria. La supressió per les Corts del Trienni Constitucional de 1820 a 1823 de les cases monàstiques amb la consegüent intervenció de llurs rendes, es traduí pel que fa al monestir de Poblet en un bloqueig o segrestament dels censals ressenyats per una administració dita del Crèdit Públic, per bé que —sembla— s'hi mantindria un abat idoni al constitucionalisme imperant. Un 20 % dels censals anotats en els nostres quaderns registren la petja del previngut Crèdit Públic. En canvi, no podem dir que s'esde- vingués el mateix respecte dels censals o censos de la Cartoixa, que denoten altrament una influència indirecta d'aquella administració liberal: el 16 % dels censals de Scala Dei i el 6 % de tots els seus censos impli• quen bonificacions o agraciaments de dues pensions o més, sense explicar cap motiu. Hom fa gràcia, per regla general, de les pensions correspo• nents als primers anys de la dècada absolutista de Ferran VII, però s'exi• geixen d'una manera simbòlica els censals o censos del temps del govern constitucional, a fi de demostrar, segurament, que l'obra d'aquell règim no és reconeguda pels monjos.

206 INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA

L'administració del Crèdit Públic resultà molt més exigent que no pas l'antiga dels religiosos, en importunar els deutors d'aquestes pensions de censal que arrencaven de 25 anys enllà en alguns casos, i en d'altres, fins i tot, les havien interromput llur abonament enmig de la Guerra del Francès. Això degué obrir, evidentment, els ulls a la fiscalitat monacal, la qual a partir del recobrament de tots els seus drets de propietat i senyoria en 1823 es mostrà més rigorosa que mai en la percepció de les rendes acreditades. Remarquem, si més no, que entre 1824 i 1835, l'any de l'exclaustració dels ordes regulars, s'incrementen en gran manera les quantitats que van ingressant, ara amb una normalitat desacostumada, en les arques dels monestirs catalans que hem estudiat. El 76 % de les reclamacions de censals de Poblet han d'inserir-se en aquest període, i semblantment el 44 % dels de Scala Dei, que per la imprecisió dels regis• tres sense cap inconvenient podria remontar el percentatge de 72 %, pels motius que ja hem exposat. De la mateixa faisó en els censos propis de Scala Dei s'esdevindria una cosa semblant: en total, la xifra que en resulta per diversos conceptes se'n va al 69 %. Remarquem altrament, respecte dels censos reals de la susdita cartoixa que els índexs globals del període indicat de 1824 al 1835, voregen un altre 70 %, talment com s'esdevenia en els censos propis i de la mateixa manera que en els censals de Scala Dei i de Poblet. Anàlogament al procedir del Crèdit dels constitucionalistes, la fisca• litat conventual, agreujada en el segon interval absolutista del regnat de Ferran VII, importunà els seus recalcitrants deutors per al lliurament de les pensions de feia 16 o més anys. Com a casos extrems esmentem que Poblet reclamà censals escaiguts el 1793 i el 1794, i que al Comú de Vinaixa li foren exigides en 1832 les pensions de 1796. Però l'exemple- rècord —que ens ha semblat inclús incongruent— ens el dóna la recla• mació feta a Mateu Breda, de Vilaverd, respecte a rèdits envellits de 67 anys, en franca contradicció amb allò que el Dret català preceptuava. La fiscalitat cartoixana es comportà d'una manera semblant, per bé que no hem sabut trobar que reclamés pensions de censos o censals per damunt d'una vintena d'anyades. Abandonades les propietats dels monestirs després dels fets luctuosos de juliol de 1835, una administració estatal pervinguda, que es disposarà a emprendre tot seguit la vasta operació mendizabaliana de la Desamor• tització, resseguirà els camins ja desbrossats pel Crèdit Públic del Trienni. Es mostrarà, doncs, inflexible amb els deutors de les cases monàstiques a

207 JOAN MERCADER I RIBA la seva mercè, i si bé es trobarà en molta part amb la feina enllestida per la fiscalitat monacal en les seves darreries, encara tingué temps d'extorsio- nar els antics censataris de Poblet i Scala Dei, en descobert. Ni les escasses pensions que, arrossegant-se del segle xvm, encara restaven en peu i no havien pas prescrit oficialment, no els foren de cap manera perdonades. Trenta-tres anualitats consecutives arribarien fins i tot, a ésser exigides d'un cop, i això no pas en un únic cas, sinó en diver• sos, poc més o menys. Al pobre «Quiquí», un camperol de Senan, a la Segarra, ja prou espremut per l'administració pobletana en el seu últim moment, els desamortitzadors arriben a arrencar-li pensions de censal envellides de més de 45 anys. Abans de procedir a la liquidació de la propietat monacal catalana els homes de la Desamortització de Mendi- zàbal volgueren extreure-li el suc fins a esgotar-la, sense tenir miraments a ningú.

C. S. I. C. Escola d'Història Moderna Madrid

208 PÈLAG I NEGRE I PASTELL

ORIGEN DEL MONESTIR DE SANT PERE DE RODA

LLEGENDA I HISTÒRIA

SITUACIÓ DEL MONESTIR

El monestir de Sant Pere, es troba situat en un replà de la muntanya de Roda (sovint anomenada «Rodes» en documents antics); no al cim, on hi ha les ruïnes del castell de Sant Salvador Verdera, sinó més avall, sobre un puig elevat, a mitja muntanya. Aquesta muntanya, molt rocosa i abrupta, erma en gran extensió, en altre temps havia estat coberta per una selva molt frondosa. Els antics documents esmenten «La Selva de Sant Romà» que en la seva totalitat va acabar essent un extens domini, propietat tot ell del monestir per successives donacions dels comtes d'Em• púries. Sens dubte el nom de la Selva de Mar, antiga població situada al mig de la muntanya, és un record d'aquella extensa boscúria. Quan, al voltant del petit port, que depenia de la Selva, es va formar un nucli de població prou important per a independitzar-se de la Selva de Mar, el nou municipi no va tenir altre nom que el de Port de la Selva. Abans de l'Era Cristiana ,;hi havia hagut al mateix lloc de l'emplaça• ment del cèlebre monestir, un temple consagrat a Venus, l'Afrodita dels grecs? Plini el Vell, a la Naturalis Historia després de parlar d'Empúries, esmenta al nord d'aquella ciutat el riu Ticer, des d'on, a quaranta milles, a l'altre costat del promontori hi havia la Venus Pirenaica (flumen Ticer, ab eo Pyrenaica Venus in lat ere promontorii altero XL. M). No sabem si aquest flumen Ticer és el Ter o la Muga; el nom correspon al primer; però la situació indicada, al N. d'Empúries, ha de referir-se a la Muga. El Ter desembocava aleshores al golf de Roses,

209

14 PBLAGI NEGRE I PASTELL immediatament al S. d'Empúries i no, com ara, a la platja de l'Estartit, terme de Torroella de Montgrí. També Ptolomeu (cito segons una edició llatina), després de parlar de Rhode Civitas —la ciutat de Roda— precedent de l'actual Roses, diu: post hanc dictum Veneris templum. Sembla que per raó d'aquest temple, el Cap de Creus havia estat conegut amb el nom de Promontori Afrodisi o Afrodision; és a dir «Promontori d'Afrodita o de Venus segons els romans; però com que el temple, difícilment hauria pogut ésser cons• truït al cim d'aquest cap tan abrupte, és per aquesta raó que hom ha suposat que el lloc del seu emplaçament fou la muntanya, on després hi hagué el monestir de Sant Pere de Roda. No obstant, si és exacta la distància indicada per Plini des del riu Ticer fins al temple de la Venus Pirenaica: 40 milles, prop de 60 Km. (exactament, si no m'equivoco, 55720) no s'adiu amb la que hi ha entre el riu citat per Plini —tant si és el Ter, com la Muga— molt menys encara si és aquest darrer— i Sant Pere de Roda; ja que la que hi ha, és molt inferior a la indicada pel cèlebre escriptor romà. És possible que Plini s'equivoqués; però tampoc no sabem del cert si la Venus dels Pirineus es trobava en realitat a les immediacions del Cap de Creus o més lluny, a Portvendres, nom evidentment derivat de Portús Veneris; en aquest cas la distància assenyalada per Plini podria no ésser ben exacta, però ja s'aproparia molt més a la realitat.

Pere de Marca, en la seva cèlebre Marca Hispànica es decanta deci• didament per la identificació del lloc de Sant Pere de Roda amb el de l'emplaçament de l'antic temple de Venus. «Aquest temple —diu— fou aixecat al promontori dels Pirineus que més tard prengué el nom de 'Promontori Afrodisi'» (Llibre I, cap. X, par. I). L'antiquíssim monestir de Sant Pere de Roda, fundat en el mateix emplaçament del temple, no es troba al cim del promontori, sinó al costat, que acaba a la vall im• mediata de Llançà» (Llibre I, cap. X, par. III). I segueix amb aquestes paraules que em plau de copiar: «Com que en aquestes roques escapçades i aspres no hi ha cap altre indret adequat per a un edifici públic, la super• fície d'aquest lloc conegut per la seva extensió i bellesa, a la qual s'unei• xen una ampla vista cap al mar, el doll d'una font inestroncable i l'abundància de vins delicats de la propera vall de Llançà i la Selva, induí els antics a construir-hi un santuari de Venus, que, canviat per la religió a millor destí, fou dedicat més tard a honor de Sant Pere. Cal

210 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA encara, observar que aquest elevat edifici religiós és vist des de lluny per aquells, que trobant-se en perill, ofereixen vots invocant Sant Pere i els compleixen tot seguit a la mateixa muntanya i en el mateix santuari. Sembla, doncs, que amb la mateixa intenció els antics havien aixecat aquí un temple a la Venus nascuda del mar, per tal que fos visible als navegants, de manera no diferent Hemeroskopeion un temple a la Diana Efèsia (es refereix al lloc on hi ha l'actual Dénia), segons relata Estrabó, a fi també que prestés auxili, en ésser pregada, als navegants que perilla• ven entre les ones avalotades. Per altra part, no hem de passar per alt que no solament s'esborrà aquí el record del temple de Venus, sinó també que fou canviat el nom de "promontori Afrodisi" i anomenat des d'antic Caput de Crucibus, com ja hem dit, vulgarment Cap de Creus a causa de les creus elevades a la seva part davantera, com es confirma per un vell document del monestir de Santa Maria de Roda (després Roses), datat en temps del rei Huc» (vegeu Pere de Marca, Marca Hispànica, versió catalana de Joaquim Icart, Barcelona, 1965, pàgs. 13, 54-55). Per tant, fos o no fos l'emplaçament de l'antic temple de Venus del Pirineu, del qual no ha quedat ni rastre, el mateix lloc on ara hi ha les impressionants i grandioses ruïnes del famós monestir de Sant Pere de Roda, és certíssim que aquest paratge és d'una corprenedora bellesa; des d'ell, hom pot contemplar un esplèndid panorama, tant de mar com de terra, i més encara des del cim de la muntanya, on hi ha les ruïnes del castell de Sant Salvador Verdera: per part de terra, en primer terme les abruptes muntanyes de Rodes arribant fins al mar i de l'altre costat la grandiosa plana de l'Empordà i encara més enllà, fins on permeten les muntanyes llunyanes; per part de mar, una immensa extensió a un i altre costat del feréstec Cap de Creus; vers el Nord, el golf del Lleó fins a considerable distància; i al S. del Cap, tot el meravellós golf de Roses i després el de l'Estartit, fins molt més enllà del Cap de Begur a la Costa Brava.

211 PELAGI NEGRE I PASTELL

LLEGENDA I HISTÒRIA

La narració de Pujades

L'historiador Jeroni Pujades, en la seva obra Crònica Universal del Principado de Cataluna1 explica l'origen d'aquest cèlebre monestir de la manera següent: «Que en el temps que Focas imperava a l'Orient (any 603) i tenia la Seu Apostòlica el Papa Bonifaci IV, l'Almirall de Babilònia, venint de les parts ultramarines amb un poderós exèrcit seu, junt amb un altre dels perses, va deliberar de venir i va amenaçar de passar contra Roma. Entenent el Pontífex romà que els caldeus, des del seu país volien venir a Roma per a subjectar-la i devastar-la, i apoderar-se dels cossos dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, i d'altres sants, va convocar un concili particular dels pontífexs que en aquella ocasió se trobaven a Roma, juntament amb els prínceps i senyors que hi residien; i allà, va exposar la por que tenia pel perill en què estava, demanant-los consell sobre què convenia de fer en tal urgència. I els prínceps i patricis romans li contestaren de comú acord: que ja que sabia que l'enemic comú volia venir a Roma per a emportar-se'n aquells cossos sants, era convenient, per tal de no sofrir aquell oprobi, de treure d'allà alguna part del cos del benaventurat Sant Pere apòstol; ço és: el cap i el braç dret i els cossos del seu fill (és a dir, el seu deixeble) Sant Pere exorcista, i d'altres màrtirs, Corcordi, Llucidi i Moderand i altres relíquies d'altres sants; i per mitjà d'homes fidels i de confiança enviar-les a les parts occidentals de França, perquè, posant-les en llocs segurs, fossin allà fins que fos pas• sada aquella persecució que temia». Abans de continuar aquesta relació, cal remarcar que Jeroni de Puja• des explica que es trobava al monestir de Sant Pere de Roda el 29 de setembre de l'any 16062; va tenir ocasió aleshores de veure un llibre gran, en pergamí, signat amb el núm. 223, el qual era guardat a l'arca gran de l'antiga sagristia, prop del cor, que servia d'arxiu al monestir:f. És d'aquest llibre que va copiar totes aquestes dades. Continua, doncs,

1. Gerónimo PUJADES, Crònica Universal del Principado de Cataluna, Barcelo• na, 1832,la parte,r. IV. 2. Vegeu tercera part, t. VII, pàg. 28. 3. PUJADES, Ob. cit., t. VII, pàgs. 23-25.

212 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA

així: «Segueix l'esmentat llibre dient que aquell consell va semblar bé a tot el Concili i que en conseqüència va posar-se en obra; així, van prendre les esmentades relíquies santes i una ampolla de la sang de la santa imatge de Crist; i que el Papa amb tota la clerecia les portà en processó fins a posar-les en una nau. En la qual es van embarcar alguns virtuosos cape• llans i clergues, un dels quals s'anomenava Feliu, l'altre Ponç i l'altre Epicini, acompanyats dels llecs necessaris per al servei de la nau: i bai• xant corrent avall del riu Tíber, van sortir al mar. Engolfats en ell, orde• nant-ho així Déu omnipotent, varen anar a l'atzar i amb vent de migjorn (Austre) foren portats als límits orientals d'Espanya, a aquell territori on acaben les muntanyes de l'Avant-Pirineu i al port anomenat «Armen- Rodas». Varen parar-se allà durant tres dies, sense voler passar més enllà fins després d'haver donat gràcies a Déu omnipotent i als seus sants. Amb aquesta finalitat, varen saltar a terra, trobaren aigua viva de la qual begueren i descansaren del llarg viatge que havien fet. Varen pujar per aquella muntanya que després s'anomenà, com encara avui, Verdera. Des d'allà varen veure la formosa plana (tot l'Empordà fins a Olot, i des d'allà al Montseny i costa del Maresme), el mar, moltes llacunes o estanys d'aigua i el gran salt de la muntanya i els va agradar aquell pa• ratge. Baixant una mica més avall, trobaren una formosa font d'aigua clara i fresca que avui anomenen "el Raig", i no lluny d'ella una cova, sobre la qual hi havia un petit altar, que el benaventurat Sant Pau, bisbe de Narbona, havia edificat quan estigué dos o tres anys per aquella mun• tanya, com ja vaig referir en el capítol VII del llibre IV». En aquest lloc no he trobat res que faci referència a l'esmentat altar però en canvi al capítol XV, paràgraf 4 del llibre IV, en tractar de la vinguda de l'Apòstol Sant Pau a Catalunya, explica que va deixar al seu deixeble Pau Sergi com a bisbe de Narbona i que aquest posterior• ment va predicar a l'Empordà; perquè d'això, diu, se'n fa memòria en un llibre antic de pergamí manuscrit, que és al cor de l'església de l'antic monestir de Sant Pere de Roda, de l'orde de Sant Benet. En dit llibre, en parlar de la manera com varen arribar a aquell lloc les santes relíquies (diu que se proposa de tractar-ne al capítol LXXXII del llibre VI —que és precisament el què he estat comentant en el paràgraf anterior—) hi troba escrites aquestes paraules: Et descendentes ab ipso monte, invenerunt font em valde perspicuum, et ante ipsum montem invenerunt unam pulchriorem speluncam: et súper ipsam unum parvum altare, quod beatus Paulus Narbonensis aedificaverat, episcopus: imminente súper eum perse-

213 PELAGI NEGRE I PASTELL cutionem Narbonensium, duobus aut ter annis latitants ibidem,.. Sembla que de tot això hom pot arribar a la conclusió, diu, que Sant Pau de Narbona va ésser a aquestes parts de Catalunya. I ho advera més el fet que encara avui dia, a l'església de Sant Pere de Roda, sota l'altar major s'hi troba una cova, que per tradició continuada entre els monjos d'aquell monestir hom creu que és la mateixa, on va ésser Sant Pau de Narbona*. La vinguda de l'apòstol San Pau a Espanya és una possibilitat que històricament pot defensar-se amb sòlides raons, encara que no sigui un fet rigurosament comprovat. Ara, tots aquests detalls sobre la suposada predicació de Sant Pau Sergi, primer bisbe de Narbona, no crec que tin• guin el més petit fonament històric; segurament només es tracta de llegendes pietoses. Feta aquesta digressió per a explicar a quin altar es referia Pujades, seguim amb el seu text relatiu a la fundació del monestir de Sant Pere de Roda. Continua així: «I veient aquells virtuosos clergues que el paratge era apte i corresponent a la finalitat per què el cercaven, varen treure secretament les santes relíquies de la nau i les posaren en aquella cova, varen tancar-la i se'n tornaren al mar. Passades algunes setmanes, tornaren allà mateix (ja fos per mostrar-les als de la terra, i venerar-les, o per tornar-les a Roma passada la calamitat que temien) perderen l'orientació i no saberen trobar-les. Perquè havien crescut tant les espines i d'altres plantes silvestres, que havien tapat aquell lloc. Veient que no trobaven aquell sant tresor, estigueren allà tots, fins que varen morir-se, tret d'un o dos que van tornar a Roma per donar compte de l'èxit de llur viatge». En un nou paràgraf, continua: «Passa més endavant el llibre esmentat i refereix que en aquell temps del Papa Bonifaci IV i de l'Emperador Focas, fou construït aquell monestir de Sant Pere de Rodes (noteu que Pujades tan aviat diu Roda com Rodes; el mateix he trobat en diferents autors; sembla que antigament era més freqüent escriure Rodes; ara, en canvi, Roda) i que allà sota l'altar major, com vaig dir al capítol 16, del Llibre IV (no he trobat res d'això en aquest capítol i llibre, únicament el que he esmentat abans, copiant-ho del capítol XV, del Llibre IV) reposen els cossos de Sant Pere exorcista, fill de Sant Pere Apòstol, de Sant Concordi, Sant Llucidi i Sant Moderand. De manera que la cova que avui es troba sota l'esmentat altar, en la qual jo he entrat, seria la mateixa on foren posades aquelles santes relíquies per mans de Feliu, Ponç i Epicini, que les varen portar de Roma. I com

4. Vegeu Ob. cit, P part, t. II, llibre IV, cap. XV, par. 4.°, pàg. 304.

214 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA

sigui que diu aquell llibre que quan les varen portar hi havia també amb elles les de l'apòstol Sant Pere i ara en canvi no ho diu, cal deduir d'això que en algun temps en què se tornà a descobrir la cova hi foren trobades les relíquies, degueren deixar allà mateix totes les altres, tret del cap i del braç de Sant Pere que degueren tornar a Roma. Entenent-ho així no trobem cap contradicció amb el que sobre aquest particular deixem aquí escrit i el que universalment professa la Santa Església Romana, quan diu que el cap de l'apòstol Sant Pere és a Roma i allà hom el mostra juntament amb el del seu soci i coapòstol Sant Pau. I és molt possible que tot això s'hagi esdevingut així en diferents temps. Perquè si llegim Guillem Duran en el seu «Racional», hi trobem que una temporada esti• gueren dividits els cossos d'aquells dos sants apòstols. I encara pogueren estar en algun temps el cap i el braç a Catalunya i després tornar-los a Roma». Segueix Pujades en el paràgraf següent explicant les coses i fent aquests comentaris: «En tota la resta referida aquí i treta d'aquell llibre, bé pot hom advertir que no s'aparta de la raó, ni molt allunyat del que diuen les comunes i públiques històries. Perquè si llegim Marc Antoni Sabèlic, i Platina, en la vida de Bonifaci IV, a Illescas, el Pergomense, Mejía en la Imperial, i Hartman Schàdel, trobarem que en els darrers dies de l'imperi de Focas, en el pontificat de Bonifaci IV, a l'any 608 de Crist, segons Mateu Palmerí i Baroni, o en el 611, segons Marià Scot i Pere Mejía, Cosroes, rei de Pèrsia, va prendre tota la Mesopotàmia, part de Síria, Armènia, Capadòcia i la santa ciutat de Jerusalem; va robar la santíssima creu. de Crist Nostre Senyor i altres relíquies, profanant les coses sagrades amb tanta velocitat i rapidesa, que primerament va saber-se a Occident la victòria que l'empresa de la guerra. Per això és que no sembla irregular que en vista del que s'esdevenia a Orient, així com el que s'esdevenia a l'Àfrica, les calamitats de tota Itàlia per la guerra dels Huns i altres malvestats que hom pot llegir en els susdits escriptors, tement la potència dels enemics de la fe, deliberessin el Papa, el clergat i el poble de Roma de posar en seguretat aquelles santes relíquies, no fos cas que acabessin totes profanades com eren profanades les de Jerusalem. Majorment éssent cert, com ho és, el que diu Cèsar Baroni, que l'any 610, el Papa Bonifaci IV va celebrar un concili romà, en el qual, després de decidir algunes dificultats vingudes d'Anglaterra, varen tractar-se altres coses de la veneració de les relíquies de l'apòstol Sant Pere i d'un mo• nestir especialment fundat a honor seu. Que tot és confirmació de la fe

215 PELAGI NEGRE I PASTELL i autoritat en què s'ha de tenir aquell llibre de Sant Pere de Rodes. I en allò que s'hi llegeix, sobre que en aquell temps de Bonifaci i Focas va començar a fundar-se aquell monestir, és ben bé possible. Perquè si aquells capellans Feliu, Ponç i Epicini, que hi portaren les relíquies, varen quedar-se en aquell lloc amb altres de llur companyia fins a l'acabament de llurs dies, bé pot hom pensar que visqueren eclesiàsticament i regular• ment, doncs per la confiança que en ells va depositar el Papa, hom pot conjecturar la bondat i la vàlua de tots ells. I a la vida monàstica els convidaria la soletat del paratge, acompanyada de llurs bons costums. Majorment que, com ja he dit en altre lloc, la religió monàstica del gloriós Sant Benet floria ja des de molts anys abans. De manera que edificarien allà aquells bons clergues ermites o cel·les; i després creixent la devoció, rebrien els augments, que referiré (Déu mitjançant) en la segona part d'aquesta obra. Va fundar-se aquell monestir i la seva església a invocació, títol i honor de l'Apòstol i Príncep de l'Església, Sant Pere, sotmetent-se immediatament a la Seu Apostòlica, ex fundatione et constitutione com diuen moltes butlles apostòliques d'aquella santa casa (com veurem en la segona part d'aquesta Crònica)». Més endavant, en el capítol XIX, del Llibre VIII5 esmenta la tradició segons la qual Carlemany va passar pel monestir de Sant Pere de Roda, anant de camí per aquelles muntanyes; això significa que el monestir va ésser un d'aquells que van salvar-se de la general destrucció d'Espanya amb motiu de la invasió dels àrabs i enderrocament de la monarquia visigoda; així el va trobar i el va honorar Carles amb la seva presència, diu, quan va entrar per aquelles muntanyes de Catalunya. Situa l'entrada de Carlemany a les terres que posteriorment havien d'ésser Catalunya, a l'any 778 o sigui abans de l'alliberament de Girona de la dominació musulmana, que va tenir lloc a l'any 785. Després, diu Pujades, que el monestir va sofrir grans destruccions, en època imprecisa, però anterior a l'any 944, en què Tasi, el gran benefactor del monestir de què parlarem després, va emprendre l'obra de reconstrucció del mateix. ; Quan tingueren lloc aquestes destruccions i qui foren els que les porta• ren a cap? Hom pot pensar en la contraofensiva àrab, provocada per l'alliberament de Girona. Sabem que vers l'any 792 els àrabs varen prendre altra vegada l'ofensiva; sembla que varen apoderar-se de Girona (793) i travessant el Pirineu varen arribar fins a Narbona i Carcassona.

5. Vegeu tom V, pàgs. 214-218.

216 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA

Aquesta expedició, si bé va ocasionar danys considerables, no va consoli• dar-se i segurament a l'any 795 Girona estava novament en poder dels francs, que en una nova expedició varen apoderar-se de les places de Cardona, Ausona (Vic) i Casserres (797). Vol dir això que tot el territori de la diòcesi de Girona estava ja alliberat; aquesta expedició de l'any 797 manada per Lluís el Pietós tingué per objecte de tornar les coses allà on eren abans de la contraofensiva dels àrabs, abans esmentada: 177 de la Hègira que correspon als anys 793-794, en la qual Hixem va enviar al seu general Abd-el-Mèlic cap al país dels francs. Finalment, després de diferents vicissituds, Barcelona caigué en poder dels francs l'any 801. La destrucció del monestir de Sant Pere de Roda, en cas d'haver estat fundat abans de la invasió àrab, pogué ésser deguda per tant a un atac dels àrabs en alguna de llurs contraofensives; però també varen poder ésser els normands els autors d'aquesta malvestat. Doncs no hi ha dubte que els normands en el segle ix, si bé en data molt imprecisa, probablement entre el 850 i el 862 envaïren l'Empordà, ocasionaren greus danys i destruïren o almenys perjudicaren greument la ciutat d'Empúries; fet aquest que algú ha relacionat amb el trasllat de la capitalitat del comtat d'Empúries a Castelló; no obstant jo crec que aquest trasllat, almenys, com a definitiu, fou molt posterior. Villanueva publica, encara que incompleta, una relació treta d'un vell cartulari de Santa Maria de Roses (Almagro equivocadament diu de Sant Pere de Roda), que era guardat a l'arxiu del monestir d'Amer, en el qual hom deia, amb referència a aquests esdeveniments, que els pagans vingueren i saquejaren la vila sencera (no diu quina, però que devia ésser Castelló), ermaren el territori; els seus habitants i conreadors foren emportats com a captius i molts altres, abandonant totes llurs terres en aquell temps per l'opressió dels pirates malvats, emigraren a altres llocs. Aquest document que conté aquestes dades, citat fragmentàriament per Villanueva, és la primera donació coneguda a favor del monestir de Santa Maria de Rodes, feta pel comte Gauzbert d'Empúries i el seu fill Sunyer, bisbe d'Elna, l'any 976. Hi consten curioses dades sobre dos antics monestirs, dedicat un a Santa Maria i Sant Salvador, i l'altre a Sant Miquel que havien existit a la muntanya de Rodes i foren destruïts pels moros, en temps de Carlemany. Els monjos que pogueren escapar varen cons• truir una petita església a honor de Déu i de Santa Maria, origen del monestir de Roses, anomenat, segons Villanueva, fins al començament del segle xiv Santa Maria Rodensis o Sancta Maria de Rodis; però des d'ales-

217 PELAGI NEGRE I PASTELL hores va començar a anomenar-se de Rosis o sigui de Roses, nom que ha prevalgut i s'ha perpetuat en la vila de Roses. Encara que les referències a aquests fets són imprecises, sabem —i això consta de manera indubtable— que l'església de Sant Martí d'Empú• ries fou totalment destruïda; molts anys després, en 926, el comte Gauz- bert, fill del comte Sunyer i de la seva muller Ermengarda, va manar restaurar-la, segons consta en la inscripció que hi ha en una làpida de marbre blanc que es conserva, partida en dos trossos, sobre la porta de l'actual església de Sant Martí d'Empúries. Heroi triomfant és anomenat el comte restaurador Gauzbert en la susdita inscripció6. A més de totes aquestes invasions, cal encara registrar-ne una altra d'hongaresos, com ha demostrat el culte investigador Jaume Marqués, canonge arxiver de la Seu de Girona, en un erudit treball, que ara no tinc a mà i que em sembla que va publicar en la «Revista de Gerona». Possiblement algunes d'aquestes destruccions atribuïdes als àrabs o als normands, foren ocasionades pels hongaresos; tal vegada el títol d' «heroi triomfant» que s'atribueix el comte d'Empúries Gauzbert fou degut a haver lluitat victoriosament contra aquests. Tot això vol dir que en cas d'haver existit el monestir de Sant Pere de Roda abans de la invasió àrab i d'haver pogut subsistir després dels primers temps d'aquesta, molt bé pogué ésser destruït o almenys haver sofert danys considerables en alguna d'aquestes diferents invasions, segui• des sempre de grans destruccions, perjudicis i malvestats. Quin valor cal donar a la narració de l'historiador Jeroni Pujades, sobre l'origen del monestir de Sant Pere de Rodes? En primer lloc, cal fer una afirmació: jo crec en absolut que no va inventar res; transcriu aquesta notícia tal com la va trobar en aquest llibre gran, en pergamí, signat amb el número 223, que es guardava a l'arca gran de l'antiga sa• gristia, vora el cor i que servia d'arxiu del monestir de Sant Pere de Roda, on es trobava precisament i així ho fa constar el dia 29 de setembre de l'any 1606. Treu d'aquest llibre que l'església i convent estaven en peu a l'any 929, però en molt mal estat a causa de les invasions7.

6. Vegeu Dr. M. ALMAGRO, Las fuentes escritas referentes a Ampurias, (publica• da por el Instituto de Prehistòria Mediterrànea y la Sección de Arqueologia Diego de Velazquez), Barcelona, 1951, pàgs. 131-132; i VILLANUEVA, Viage literario, t. XIV, pàgs. 232-238. 7. Vegeu notes 2 i 3.

218 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA

Per tant totes aquestes notícies tindran el valor històric que pugui tenir la font d'on procedeixen, o sigui aquest llibre que malauradament no ha arribat fins a nosaltres. És indubtable que la relació conté nombrosos elements purament llegendaris; no crec que aquest trasllat de les relí• quies de Sant Pere pugui tenir el més petit fonament històric. Totes aques• tes explicacions sobre la troballa de la cova on foren posades; la impos• sibilitat de tornar-la a trobar després; el trasllat altra vegada a Roma de les relíquies de Sant Pere apòstol, deixant però a la cova altres santes relíquies, que amb aquelles havien estat portades, tot això evidentment són trets purament llegendaris; però tals afirmacions responen a una an• tiga tradició, d'haver existit el monestir abans de la invasió musulmana. Això és al meu entendre la qüestió que cal dilucidar. I la crec del més gran interès perquè ha vingut a donar-li actualitat l'obra de l'escriptor empordanès A. Deulofeu L'Empordà, bressol de l'art romànic, que situa pels volts de l'any 700 les més antigues construccions que de Sant Pere de Roda han arribat fins a nosaltres8. Però abans d'insistir sobre aquest punt interessantíssim, crec que hem d'estudiar el contingut dels primers documents autèntics on és esmenat Sant Pere de Roda.

Els primers documents que esmenten Sant Pere de Roda

Per primera vegada trobem esmentat en un document d'autenticitat indiscutible el que després havia d'ésser famós monestir de Sant Pere de Roda en un precepte del rei Lluís el Tartamut, fill i successor de Carles el Calb, a favor de l'abat Ansemund del monestir de Banyoles. Diu el paràgraf' que aquí ens interessa: Et in comitatu Petralatense cellam quae vocatur Sanctus Joannes, cum alia cella quae v oc atur Pineta, et cella Sancti Petri et Sancti Fructuosi cum omnibus sibi pertinentibus. Aquest document és confirmatori d'altre del rei Carles el Calb atorgat l'any 866 a favor de l'abat Pere de Banyoles. Si bé en aquest cas no hi és esmentada la cella Sancti Petri. Villanueva va veure encara a l'arxiu del monestir de Banyoles els originals; un altre de l'any 822 de Lluís el Pietós a favor del

8. Vegeu A. DEULOFEU, El Ampwddn cuna del arte tomdnico, Barcelona, 1962. Pàgs. 100, 109, 117, 140, 148, mapa 6 (entre les pàgs. 152 i 153), 162 i 165.

219 PELAGI NEGRE I PASTELL mateix existia en «còpia coetània, autèntica i autoritzada en deguda forma» però no hi havia l'original. Posava sota la seva protecció el monestir de Banyoles amb tots els seus béns tant els que aleshores posseïa com els que en l'esdevenidor pogués posseir, però no n'esmenta particularment cap; per tant no té cap utilitat per al nostre objecte. N'hi havia encara un altre de Carles el Calb a favor de l'abat Elies, del monestir de Banyo• les. Però el seu original s'havia ja perdut quan Villanueva visità el mo• nestir, sense que se'n conservés cap còpia. Abadal ha intentat reconstruir el seu contingut que devia ésser molt semblant al de l'any 866; creu que pot ésser de l'any 844 i s'inclina a creure que molt probablement contenia la clàusula de donació de les «celles» esmentades en el document de l'any 866, ja que havent estat aferrissadament discutides al monestir de Sant Esteve de Banyoles pel monestir de Sant Policarp de Razés, el rei Carles, quan l'abat de Banyoles Ansemund, va presentar-se a Attigny, l'any 870, exhibint els privilegis atorgats anteriorment a favor del seu monestir, va donar de manera absolutament decidida la raó al monestir de Banyoles, preferint sense cap dubte els documents presentats per dit abat als que va presentar l'abat del monestir de Sant Policarp, que a primera vista també semblaven vàlids. La clàusula de donació de dites «celles» havia d'ésser molt clara perquè en vista del seu contingut pogues• sin ésser definitivament adjudicades al monestir de Banyoles. Tinguem en compte que segons sembla també per precepte i carta de donació havien estat adjudicades a Sant Policarp. El conflicte no tenia res d'extra• ordinari ; havia passat altres vegades; el dret preferent fou, però, recone• gut a l'abat Ansemund de Banyoles, el qual juntament amb l'abat Obtared de Razés comparegueren davant el rei Carles a la dieta que tingué lloc a Attigny pels mesos de juny i juliol de l'any 870. Encara després l'abat i monjos de Sant Policarp insistiren en la pretensió d'apoderar-se de les esmentades «celles». L'abat Ansemund de Banyoles amb el bisbe Teotari, de Girona, i altres personatges varen dirigir-se a la ciutat de Troyes, on aleshores es trobaven reunits el Papa Joan VIII, el rei Lluís, que ja havia succeït el seu. pare Carles, i molts altres bisbes per a la celebració d'un concili. Ansemund va presentar davant tots ells la seva reclamació; va exhibir tots els documents, després d'haver estat examinats amb tota cura, el rei va aprovar-los altra vegada i va manar que fos lliurat a Ansemund un altre precepte coníïrmatori del seu dret. Tal és el de l'any 878, ja esmentat abans. En una asamblea, mallum, com aleshores s'anomenaven aquesta mena

220 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA de reunions que podrem considerar de caràcter administratiu i judicial, reunida in vil·la Castilione i presidida pel bisbe de Girona Teotari i el comte Deia (era comte d'Empúries, com ha demostrat Abadal, conjunta• ment amb el seu germà Sunyer), trobant-s'hi presents els jutges, abats, senyors, sacerdots i altres clergues, monjos i laics, per multorum causas audiendas s'hi va presentar l'abat Ansemund del monestir de Sant Esteve, del lloc anomenat Balneolas, in íerritorio Bisuldunense, que est súper fluvium Sterria. Va exhibir les escriptures referents a les cellulas que sunt in pago Tolonense, id est in territorio Petralatense la possessió de les quals havia estat aferrissadament disputada per l'abat Obtared, del monestir de Sant Policarp de Razés. Sunt ipsas cellulas preno minat as, id est Sancti Johannis Baptiste, que est juxta ipso Stagnum, et alia cella, id est in Pi- neta Sancti Cipriani, et alia cella Sancti Fructuosi et Sancti Petri, que sol·licitava per al seu monestir, de conformitat amb el que constava en els preceptes reials que obraven en el seu poder i foren llegits en pre• sència de la il·lustre assemblea, constituïda per les autoritats i persones esmentades, i amb tota cura examinades per ella mateixa. Va explicar l'abat Ansemund tot el que havia esdevingut, de manera que, coneguda la veritat dels fets, les autoritats presents, a petició de l'abat, manaren es• tendre el present document, al qual anomena Notitia, és a dir una mena d'informació ad perpetuum rei memoriam, ordenant que l'abat de Banyoles i els seus monjos tinguin i posseeixin les referides cellulas amb totes llurs pertinences i gaudeixin de les mateixes sense contradicció de cap mena. Data et confirmat a est VI kalendas julias anno primo quod hovit (= obiit) Ludovicus rex. Era el 26 de Juny de l'any 8799. Ara bé, aquesta cella Sancti Petri del document de l'any 878 —cellula l'anomena la Notitia de l'any 879—, esdevindrà més endavant el cele• bèrrim monestir de Sant Pere de Roda. Com ja hem dit, el seu nom no es troba esmentat al precepte de Carles el Calb de l'any 866; quant a l'anterior d'aquest mateix rei, no ho sabem, ja que el text no ha arribat fins a nosaltres; no obstant devia existir ja amb anterioritat a l'any 878 i degué ésser objecte de donació, ja que la seva possessió, juntament amb les altres esmentades, fou disputada pels dos monestirs.

9- Vegeu Ramon d'ABADAL I DE VINYALS, Catalunya Carolíngia, vol. II, la part, Barcelona, 1926-1950, pàgs. 43-61. VILLANUEVA, Ob. cit., t. XIV, ap. XXV, pàgs. 314¬ 317. Espana Sagrada, t. 43, ap. 1. Marca Hispànica, ap. 27.

221 PELAGI NEGRE I PASTELL

No es tractava aleshores, encara, de cap monestir, ni tan sols d'un modest priorat, sinó d'una «cella» o «cellula». A l'època romana s'havia donat el nom de cella a un edifici on hom tancava i guardava les provi• sions, com s'esdevenia amb els rebostos, graners, cellers i en general hom donava aquell nom a qualsevol dependència de la casa. El seu diminutiu cellula significava «cel·la» o habitació petita. A l'època del nostre estudi, hom anomenava cella o cellula a les dependències dels monestirs, situades moltes vegades en propietats allunyades dels mateixos. Alguns monjos hi residien per tal de tenir cura de l'adequada explo• tació de la finca, i, a més, per atendre les necessitats espirituals dels qui hi vivien; no era estrany que hi hagués una petita capella, que moltes vegades va evolucionar fins a convertir-se en un priorat o monestir inde• pendent i altres en una parròquia, al voltant de la qual va créixer una nova població10. Tals eren, doncs, els béns que havien estat discutits pels dos monestirs i entre ells la cella de Sant Pere. Tractem d'identificar ara les altres celles. L'anomenada de Sant Joan va donar origen a la parròquia rural anomenada més endavant de Sant Joan Ses Closes (unida avui a la de Castelló d'Empúries, si bé civilment depèn del municipi de Vilanova de la Muga). Immediata a Castelló, era situada al costat del gran estany de Castelló, avui enterament assecat; ocupen l'espai, que antiguament cobrien les aigües, terres de conreu i prats naturals: «closes», com són anomenats per la gent del país; preci• sament per haver-n'hi hagut tantes i en tan gran extensió per aquells voltants, la parròquia de Sant Joan prengué el nom de «ses Closes». No hem de confondre la cella de Sant Cebrià de Pineda amb la vila d'aquest nom, de la comarca del Maresme, la parròquia de la qual és consagrada a Santa Maria; ni tampoc amb el poble de Sant Pere de Riu, antiga parròquia de Sant Pere de Pineda, immediata a l'anterior i totes dues actualment dintre la divisió administrativa de la província de Barce• lona, si bé segueixen depenent eclesiàsticament, com en l'Edat Mitjana, del bisbat de Girona. No he pogut identificar la situació de Sant Cebrià de Pineda, però és molt probable que es trobés situada a la muntanya de Rodes, tal vegada no gaire lluny de l'altra de les celles que foren discu• tides : la de Sant Fructuós, situada a la vall anomenada de Santa Creu.

10. Vegeu Du CANGE, Glossarium mediae et infimae latinitatis, Paris, 1842, t. II, pàg. 266.

222 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA

Quan Sant Pere de Roda, al segle següent, va esdevenir abadia independent, les tres celles esmentades passaren a formar part del seu incipient patri• moni, constituint com el nucli del mateix11. En cap d'aquests documents, com hem pogut veure, no hi ha ni la més petita referència a un anterior monestir, ni que fos arruïnat; no hi ha rastre de cap tradició de les relíquies que en aquell lloc s'haguessin pogut venerar. De totes aquestes celles en discussió entre els monestirs de Banyoles i Razés, fou la de Sant Pere la que de seguida va esdevenir més important. Ja a l'any 902, Villanueva esmenta un document en què consta una donació feta per un tal Adaulf; el mateix historiador afirma que a l'any 919 regia dita cella un prepòsit, Wisind, i entre els monjos que hi habitaven esmenta Baló i Argiló. Si bé podia constituir aleshores un petit priorat continuava, amb tot, sota la dependència de Banyoles, ja que en• tre els preceptes obtinguts per aquest monestir hi ha el del rei Carles el Ximple a l'any 916 i en ell figura dita cella una vegada més entre les possessions que li foren confirmades12. L'any 926, Tassi, que féu de Sant Pere de Roda objecte de la seva especial predilecció, fins al punt que molt bé pot ésser considerat com a veritable fundador del monestir, li va fer donació d'uns alous situats al comtat de Peralada, en terme de Cabanes. L'escriptura, publicada per Villanueva, està datada a 77. Kal. Decembris anno IV regnante Radulfo Re ge, és a dir el 30 de novembre de l'any 926. Aquest document ja l'anomena «monestir» a desgrat de no haver obtingut encara la inde• pendència de Banyoles; per tant no es tractava encara sinó d'un priorat. Li féu donació, també, segons és contingut en el document, d'altres béns situats així mateix en el comtat de Peralada. Pujades esmenta un testa• ment atribuït l'any cinquè, després de la mort del rei Carles, fill del rei Lluís Christo regnante, rege expectante (931 segons Pujades; Abadal l'a• tribueix al 934), atorgat per un tal Daniel, el qual deixa una vinya ad dornum Sancti Petri de Rodas qui situs est in comitatu Petralatense, in suburbio Castro Tolone. Tot això prova que Sant Pere de Roda esdevenia un lloc conegut, objecte de la devoció dels fidels; però no obstant cap d'aquests documents no fan al·lusió, de cap mena, a aquell antic monestir

11. Vegeu ABADAL, Ob. cit., pàg. 222. 12. Per a tots aquests documents vegeu: VILLANUEVA, Ob. cit., t. XV, pàg. 42, ap. IX, pàgs. 230-232; PUJADES, Ob. cit., t. 7, pàg. 24; ABADAL, Ob. cit, pàgs. 63, 222 i ss.

223 PBLAGI NEGRE I PASTELL

famós per les relíquies que s'hi havien venerat. Així arribem a l'any 944, transcendental per a Sant Pere de Roda. El dia 7 de juliol de l'any es• mentat el rei Lluís l'Ultramarí, va atorgar, a Laon, a precs de Tassi i amb el consentiment de Gotmar, bisbe de Girona, del marchione o sigui marquès Seniofred, comte de Cerdanya, i de Gauzfred comte d'Empúries, al monestir de Sant Pere de Roda el privilegi de la immunitat i el dret a la lliure elecció d'abat; li assegura la quieta i pacífica possessió dels béns que havia adquirit i que en l'esdevenidor pogués adquirir. La indepen• dència del monestir era plenament reconeguda, gràcies a la decidida ac• tuació de Tassi, insigne benefactor d'aquesta casa, el qual, en el document esmentat, és anomenat quendam ex ejusdem loci prioribus. Devia trac• tar-se per tant d'un magnat empordanès. Va procedir-se immediatament a l'elecció del primer abat del nou monestir independent, dignitat que recaigué en la persona de Hildesind, fill de Tassi; ho era encara, segons Villanueva, a l'any 991, però aleshores simultanejava aquell càrrec amb el de bisbe d'Elna, seu que regia almenys des de l'any 982 13. Sens dubte, l'abat i els monjos del monestir de Sant Esteve de Ba• nyoles no veieren amb bons ulls la independència que acabava d'assolir el monestir de Sant Pere de Roda; però una vegada més, la decidida intervenció de Tassi i els seus bons oficis feren possible una transacció amistosa. Així consta en el precepte atorgat, a Reims, pel rei Lluís l'Ultramarí, a 29 de setembre del 948 a favor del monestir de Sant Pere de Roda. Fou acordat, amb el consell favorable dels prelats, comtes i altres nobles senyors, així eclesiàstics com seglars, i amb el consentiment donat pel propi Acfred, abat aleshores de Banyoles i l'aprovació del Sobi• rà, que els principals llocs discutits quedarien en poder de Sant Pere de Roda, es tractava de les cellas que havien pertanyut a Banyoles, però la propietat de les quals fou reconeguda a Sant Pere de Roda, en el precepte anterior de l'any 944; sense que en l'esdevenidor cap dels dos monestirs hagués d'estar sotmès a l'altre. I per tal de que tota divergència fos supri• mida i la pau de Crist fos enfortida per una veritable concòrdia, Tassi va manifestar al rei que ell i el seu fill Hildesind, ja abat de Sant Pere de Roda, havien decidit de lliurar alguns béns propis d'ells —no esmenta quants eren— al monestir de Sant Esteve, en compensació dels que l'abat

13. Vegeu P. de MARCA, Marca Hispànica, ap. 79; ABADAL, Ob. cit., pàgs. 226¬ 228; VILLANUEVA, Ob. cit., t. XV, pàgs. 44; PUJADES, Ob. cit., t. VIII, pàgs. 3-33.

224 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA

Acfred havia reconegut a favor de Sant Pere, de manera que aquest reco• neixement fos mantingut de manera ferma i immutable per ell i els seus successors u. Des d'aleshores el patrimoni de Sant Pere de Roda va augmentar de manera prodigiosa, per raó de les moltes donacions que li foren concedides pels més poderosos personatges eclesiàstics i seglars de la nostra terra. Pujades, pondera també l'actuació de Tassi, reconeixent plenament la importància de la seva obra; però sempre amb la idea de l'existència d'un anterior monestir, diu que aquest havia sofert grans destruccions, les quals foren refetes per aquell gran benefactor del monestir. Referint-se a la làpida que existia en el lloc del seu enterrament, a l'església de Sant Pere de Roda, diu que hom hi podia llegir aquestes paraules: hanc aulam erexit, és a dir que va aixecar aquella església; adverteix, però, que d'això no cal deduir-ne que fos tot el monestir; «y si gramaticalmente seguimos la letra, nos declara que había estado caída o al menos tan afligida y desleída que fue necesario levantarla del suelo; había, pues, existido, antes que él la erigiese y pusiese en pie». No crec que d'aquelles paraules hom pugui deduir tot això que diu Pujades; el cert és que cap dels documents esmentats no fa ni la mes petita referència a cap monestir que hagués existit amb anterioritat. És després de l'actuació de Tassi i del reconeixement de Sant Pere de Roda, com a monestir independent l'any 944, quan pren aquell gran increment que les butlles dels Papes Benet VII —any 979— i Joan XV —990—, ens donen a conèixer. Havien passat poc més de cent anys des que la humil cellula de Sant Pere era objecte de discussió entre els monestirs de Sant Policarp de Razés i Sant Esteve de Banyoles i menys de cinquanta, des que el seu gran benefactor Tassi, pare de Hildesind, primer abat de Sant Pere i bisbe d'Elna, hagués assolit la independència del monestir. Sembla impos• sible que en tan poc temps hagués pogut adquirir l'imponent patrimoni relacionat en els documents esmentats. «El monestir de Sant Pere de Roda —diu Abadal, en la seva obra susdita—, en morir l'abat Hildesind, figurava entre els de primera categoria a Catalunya. A l'esforç de Tassi i de Hildesind devia aquest lloc tan preeminent».

14. Vegeu Marca Hispànica, ap. 83; ABADAL, Ob. cit., pàgs. 229-231.

225

15 PBLAGI NEGRE I PASTELL

Darrerament, Deulofeu, en la seva obra L'Empordà, bressol de l'art romànic15 accepta plenament la historicitat de la narració de Pujades; en el capítol XVII de la seva obra en tractar de l'esmentat monestir diu: «Les notícies sobre l'origen de Sant Pere de Roda són ben clares i preci• ses» i immediatament després diu que el gran cronista Jeroni Pujades en la seva obra Crònica Universal del Principado de Cataluna va copiar el text que anteriorment hem comentat tal com el va trobar en el llibre en pergamí, signat amb el número 223, que es guardava a l'arxiu del mo• nestir. Admet la llegendària visita de Carlemany a Sant Pere de Roda, situada l'any 778, la posterior destrucció del primitiu monestir i la seva reconstrucció portada a cap per Tassi des de l'any 944. «Aquesta recons• trucció —diu— té una gran importància perquè ens permet establir la data molt aproximada en què es deixà de construir segons el sistema de l'anomenat opus spicatum. Tenim —diu— una construcció anterior a l'any 944 en opus spicatum i altra posterior sense opus. I ja en el segles vil i viu s'havia construït a Sant Pere de Roda la grandiosa volta central en opus spicatum». Quant a la seva antiguitat considera que a la part més vella de Sant Pere de Roda pot ésser-li assignada com a data de construcció la de mitjan del segle vn (pàg. 117); en altres llocs parla del 700 (pàgs. 140, 148 i 165) i fins del 750 (pàg. 162). Francament, jo no crec, en vista de la documentació estudiada, que sigui possible assignar a les primitives construccions de Sant Pere de Roda una data tan reculada. També al monestir de Sant Quirze (o Sant Quirc, com generalment és anomenat a l'Empordà) li assigna una data que em sembla massa reculada: quasi amb tota seguretat l'any 800 (pàg. 117). Per a la seva història segueix Jeroni Pujades, vol. V, pàg. 205 i ss. Es tracta d'un suposat judici de l'any 844 a favor del monestir de Sant Quirze de Colera. Segons el seu contingut, a l'època de Carlemany, Libenci que fou, segons aquest document, el primer abat—, juntament amb els seus monjos, colonitzaren una gran extensió del comtat de Peralada on edificaren nombroses esglésies: Santa Eulàlia de Garriguella, Sant Ro• mà de Delfià, Sant Cebrià de Mollet, Sant Martí de Masarac, Santa Maria de Requesens, i altres. Villanueva també publica aquest document,

15. Vegeu A. DEULOFEU, El Ampurdàn cuna del arte romdnico, Barcelona, 1962. L'any anterior havia sortit l'edició catalana L'Empordà bressol de l'art romànic. Cito per l'edició castellana que és la que he tigut disponible. Vegeu la pàgina 95 i les esmentades en la nota 8.

226 ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA en el seu Viage Uterario, t. XIII, ap. 4. Ramon d'Abadal, en la seva mo• numental Catalunya Carolíngia, en tractar del monestir de Sant Quirze de Colera, diu, referint-se a aquest document: «El suposat judici de Carles el Calb entre el comte Alaric i el monestir de Sant Quirze de Colera es falsificació evidentment posterior a l'acta de consagració del 1123 i en dit suposat judici es feia referència a un precepte de Carlemany absolutament imaginari» 16. Ja pel seu contingut aquest document fa tot l'efecte de cosa llegendària; després d'aquest judici contundent de l'emi• nent historiador Abadal, autoritat indiscutible en tot el que fa referència a l'època carolíngia a Catalunya, no crec que ningú pugui defensar-ne l'autenticitat. No és possible de fer història fonamentant-se en documents apòcrifs o en narracions llegendàries. Ara bé, si des d'un punt de vista, purament arqueològic, en les més primitives construccions de Sant Pere de Roda hi ha elements anteriors al segle ix, hauríem d'arribar a la con• clusió que la narració de Pujades, al costat de molts elements llegendaris, podria contenir un nucli de veritat: la tradició d'haver existit en aquella muntanya, un monestir, priorat o edifici de caràcter religiós, abans de la caiguda de la monarquia visigoda; tradició que s'hauria mantingut viva a Sant Pere de Roda; Pujades ens l'hauria transmesa després d'haver-la llegida i copiada, tal com diu, d'un antic còdex que era guardat a l'arxiu del monestir quan ell el va visitar a l'any 16()6. Crec que seria interes- santíssim que persones competents en arqueologia estudiessin a fons i desapassionadament aquesta qüestió, novament plantejada, de l'antiguitat de Sant Pere de Roda, per tal de posar en clar si l'obra més vella d'aquell monestir arribada fins a nosaltres pot ésser datada de manera precisa amb anterioritat a la meitat del segle ix. Els documents estudiats no semblen pas abonar aquesta suposició.

Institut d'Estudis Gironins

16. ABADAL, Ob. cit., pàg. 472.

227

ALEXANDRE OLIVAR

OBSERVACIONS METODOLÒGIQUES PER A UNA

HISTÒRIA DE LA LITÚRGIA MONÀSTICA

A CATALUNYA

Des de fa anys, concretament des que, en 1950, vaig ser invitat a donar una classe sobre la litúrgia als monestirs benedictins de Catalunya (era durant el curs d'extensió universitària que tingué lloc, organitzat per monsenyor Antoni Griera, el setembre d'aquell any a Sant Cugat del Vallès) he anat pensant en la conveniència de treballar amb vista a la pre• paració d'una història de la litúrgia a Catalunya. Els treballs preparatoris de l'edició del Sacramentari de Vic (aparegut l'any 1953) i altres treballs posteriors m'han fet veure l'interès de la cosa. Per diversos factors histò• rics que aquí no podem exposar, la Catalunya antiga és particularment interessant pel que fa a l'evolució que en ella experimentà el culte cristià, sobretot si tenim presents les formes amb què el primitiu ús litúrgic indígena va ser substituït pel romà imposat, la llibertat amb què aquesta imposició es va dur a terme i la resistència natural del culte tradicional del país. Tots aquests, són aspectes històrics que, l'any passat, van ser tractats, en bona part, en la secció d'història del II Congrés Litúrgic de Montserrat, on l'aportació dels historiadors va ser especialment consi• derable. En una terra com Catalunya —em refereixo a la Catalunya medie• val—, tan dependent religiosament i culturalment dels monestirs, el capí• tol que, en la història de la litúrgia, correspondria als usos monàstics, seria sens dubte important. En parlar, en la present comunicació, de litúrgia monàstica, no em refereixo a un culte específicament monàstic, en el sentit que la litúrgia, als monestirs catalans, hagi revestit unes formes essencialment distintes de les que en la pràctica del culte —sigui en la

229 ALEXANDRE OLIVAR

missa, sigui en l'ofici diví o en el ritual— hagi observat la litúrgia romana o el costum general de l'orde en qüestió (els benedictins o els cistercencs, per exemple). Succeí, però, sobretot abans del segle xn, en el qual es nota una uniformitat i estabilització, que —com ja hem insinuat— hi hagué una llibertat d'improvisació que ha estat causa que en el culte apareguin unes particularitats dignes d'estudi, i això, d'una manera espe• cial, en els monestirs, els quals, en determinats casos, van ser els centres culturals on van recórrer, per al proveïment de la pròpia litúrgia, fins i tot les catedrals. Em vaig entretenir una mica a demostrar-ho en la in• troducció a l'edició del Sacramentari de Ripoll (Barcelona, 1964). No hi ha dubte que els llibres específicament monàstics (els rituals, els costumaris i altres) encara no estudiats ens reserven més d'una sor• presa. Això no és una pura suposició després de les investigacions realit• zades darrerament. El primer que cal fer és aplegar i donar a conèixer el material d'estudi. Certament que ja s'ha fet molt en aquest sentit i es continua fent. El tercer volum de la publicació general del II Congrés Litúrgic montserratí (el primer volum acaba d'aparèixer, el tercer conté els treballs històrics) en serà ben aviat un testimoni. Jo mateix hi publico un repertori de tots els manuscrits i fragments litúrgics conservats a Catalunya, o procedents de Catalunya i conservats a l'estranger, anteriors a l'any 1200. No em vull entretenir en la descripció d'aquest repertori, perquè, en publicar-se la present nota, el volum citat del II Congrés Litúrgic de Montserrat haurà ja fet, segurament, la seva aparició. Convindrà que amb el temps publiqui la llista-repertori dels manuscrits posteriors al 1200. Tinc ja el material aplegat. En aquesta època posterior al segle XII no caldrà fixar tant l'atenció en els fragments, abundantíssims i —naturalment— de menor interès. També pel que fa a aquesta segona època, posterior a l'any 1200, no han mancat darrerament investigadors de la història del culte a Catalunya; no han mancat darrerament investigadors de la història del culte a Catalunya; alguns d'ells han dirigit la seva atenció al camp espe• cíficament monàstic. Em refereixo, per exemple, a les nombroses aporta• cions que, en el coneixement dels manuscrits, devem a J. Janini i al seu col·laborador J. M. Marquès i a altres. En el II Congrés Litúrgic de Mont• serrat, els senyors Fort i Cogul, i M. Riu presentaren estudis d'interès litúrgico-monàstic. Excel·leix, d'una manera particular, el llibre de Dom Joseph Lemarié, Le Bréviaire de Ripoll (Paris, B. N. lat. 742). Étude sur

230 PER A UNA HISTÒRIA DE LA LITÚRGIA MONÀSTICA sa composition et ses textes inèdits (Montserrat, 1965), obra que pot representar un camí fressat per on caminin amb més facilitat futurs investigadors en la història de l'ofici diví a Catalunya i fins, en general, a Europa. I només cito aquí els treballs dels qui s'han especialitzat en la història de la litúrgia dels nostres monestirs. Altrament, Catalunya dis• posa d'un bell equip d'estudiosos en el camp de la història de la litúrgia en general; recordem —amb perill d'oblidar-ne alguns—, els noms de R. Barriga, M. S. Gros, J. Vives, A. Fàbrega, A. Mundó, LI. Serdà, A. Franquesa, D. Codina, A. Tomàs i Àvila, R. Étaix, A. Pladevall, J. M. Pons Guri... Llàstima que la història de la nostra música en el culte, estudiada en altres temps per Dom Maur Sablayrolles i per Dom Gregori Sunyol, i en els nostres dies encara per monsenyor Higini Anglès, no sembli interessar gaire els novells investigadors! Com veiem, Catalunya disposa —com poques regions— d'un equip nombrós i escollit, que no solament promet, sinó que dóna. No voldria, però, que en aquestes paraules hom hi veiés cap mena d'expressió triomfalista; em limito a fer unes constatacions que ens inspiren confiança i consol, perquè una de les coses que desconsolen i descoratgen més l'investigador és sentir-se sol.

En el procediment metodològic que cal seguir en les recerques i treballs amb vista a la història del culte, la segona cosa que cal fer, abans de dedicar-nos, en últim lloc, a l'examen del contingut de les fonts, és determinar, en el possible, l'origen i les procedències d'aquestes fonts. Aquí s'imposa una doble tasca: a) la determinació de l'origen i de les procedències monàstiques generals dels manuscrits que siguin del cas; i b) la procedència concreta del monestir, si és possible arribar a aquesta precisió. Tant en a) com en b) ens cal la prudència necessària per a no deixar-nos enganyar. Les experiències fetes fins ara semblen demostrar que no perquè un manuscrit litúrgic contingui elements monàstics, ni que aquests siguin considerables, hàgim de pronunciar-nos per l'origen monàstic del manuscrit, si aquest no té altres proves relatives al seu origen i naturalesa. Els copistes medievals dels llibres del culte selecciona• ven d'una manera molt personal els textos que transcrivien i combinaven. De la mateixa manera com els copistes monjos, en compondre un llibre litúrgic destinat a un monestir, transcrivien algunes vegades elements que no eren d'ús pròpiament monàstic, així n'hi havia que copiaven textos

231 ALEXANDRE OLIVAR

del ritual monàstic en còdexs encarregats per esglésies no pas monasterials. La brevetat indispensable d'aquesta comunicació no ens permet de recor• dar exemples més o menys clars o casos dubtosos, que puguin il·lustrar el que hem insinuat *.

Abadia de Montserrat

* L'autor de la present nota adverteix que aquestes pàgines havien estat con• cebudes des de bon principi com una mera comunicació oral. És a precs del Secretari del primer Col·loqui d'Història del Monaquisme Català que donem a la impremta la comunicació més o menys com va ser pronunciada durant les agradables jornades de Santes Creus. Altrament hauria calgut preparar un treball pràcticament nou, adornat amb les referències bibliogràfiques corresponents.

232 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

NOTÍCIES SOBRE FUNDACIONS FEMENINES

CISTERCENQUES A CATALUNYA

(Extretes de la Monestir ologia inèdita del P. Caresmar)

Les notícies que ací donem a conèixer provenen exclusivament de la Monestirologia inèdita del P. Jaume Caresmar (1718-1791), canonge premonstratenc de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Aquest manuscrit, integrat per diversos fascicles, el va descriure, entre altres, d'una manera sumària, Ramon d'Alòs1, el qual el situa al convent dels Pares Franciscans de Balaguer. Es creia que abans de la darrera guerra civil havia sigut traslladat al convent de Vic, del mateix orde, d'on va desaparèixer durant la revolta de 1936. Però ara resulta que ha tornat a sortir, d'una manera misteriosa, al cenobi d'origen de Bellpuig de les Avellanes, convertit actualment en noviciat dels Germans Maristes, se• gons es dedueix d'un estudi recent d'Eduardo Corredera, F. M. S.2, membre de l'esmentat institut religiós. La descripció que l'Alòs fa de la Monestir ologia no coincideix amb el manuscrit que nosaltres hem tingut a les mans. El tom actual només respon al contingut del volum X, que l'Alòs descriu a les pàgines 69-72. Per tant, nosaltres no hem pogut veure cap dels fascicles que integren el volum IX, de contingut monàstic interessantíssim, segons el catàleg pu• blicat per l'Alòs. Donat el caire cistercenc de les nostres notícies, ens plau d'esmentar que el fascicle 3 (v. IX) conté noves del monestir de L'Eu-

1. Contribució a la bibliografia del P. Jaume Caresmar, en «But. de la Biblioteca de Catalunya», vol. V-VI (1918-1919), pàgs. 67-72. 2. La escuela històrica avellanense, en «Analecta Sacra Tarraconensia», vol. XXXV (1963), pàgs. 45-47.

233 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

la, de l'època en què ja s'hi havien instal·lat els monjos bernats (p. 68). El fascicle 5, de Vall-laura (Valldaura), prop de Berga, amb la sèrie d'a• badesses, i de Dovera (la Bovera) o Vallsanta, de monges cistercenques (p. 68). I, per últim, el fascicle 6, de Vallbona i La-bax (Labaix) (p. 69). Remarquem que les pàgines posades entre parèntesis es refereixen al catàleg de l'Alòs. La descripció que Eduardo Corredera fa del volum X, a les pàgi• nes 45-47 del seu estudi, és molt semblant a la nostra, si exceptuem algu• nes errades materials de les referències de les pàgines i dels monestirs. La fitxa del manuscrit estudiat és com segueix:

CARESMAR, Jaume: Monestir ologia. És el volum X de les obres i conté quatre fascicles: el primer comprèn les pàgines 1-239; el segon, les pàgines 240-467; el tercer, les pàgines 468-499, i el quart, les pàgines 500-797. La paginació fou feta després de la troballa del manuscrit. Es diu que aquest havia sigut amagat sota terra, i per efecte de la humitat, el veiem en un deplorable estat de conservació. Hi ha moltes pàgines il·legibles per haver-se esborrat la tinta o corrumput el paper, algunes altres presenten forats i la majoria tenen els marges consumits; la destrucció afecta molt el text. El paper ha perdut la flexibilitat que li dóna la fibra i cada vegada que es fulleja el llibre es desprenen partícules i trossets de text. Si no es restaura ràpidament, no en quedarà res. Amida 315 x 205 mm. Les tapes de pergamí estan també molt deteriorades.

La major part de les pàgines són de lletra de Caresmar, si bé hi ha algun plec de cal·ligrafia distinta. Generalment tradueix al llatí les notí• cies donades pels historiadors que escrivien en llengües vernacles, o bé esmena el lèxic dels textos originals segons el criteri de l'època3. Té un estil concís i una gran precisió a matisar els testimonis. Per regla general, assenyala les fonts d'on procedeixen les notícies, que de vegades són difícils d'identificar. Moltes dades provenen de documents i arxius des• apareguts. Donat el rigor crític amb què treballa l'autor, cal concedir-li crèdit fins i tot quan no esmenta l'origen de les informacions.

3. El manuscrit que estudiem conté una resenya dels epitafis que hi ha al claustre de Sant Pau del Camp (pàgs. 93-112), fet per algun monjo d'aquesta abadia, en el qual llegim el següent: «Que totas estàs inscripcions... estan copiades, no ab las mateixas abreviaturas y barbaritats de llatinitat y orthographia, y estan sas còpias orthographiadas al estil del present sigle» (pàg. 108). Aquest és el criteri que seguien els pares Caresmar, Pasqual, Martí i tots els erudits del segle XVIII.

234 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA

Per formar els abadiologis, sol transcriure el nom, el cognom i l'any. Alguns cops posa la primera i l'última data trobades en documents distints. Hem seguit el criteri de traduir les notícies al català •—i, de vegades, d'extractar-les—, salvant algunes excepcions en què l'autor transcriu els documents d'una manera literal, els quals posem entre cometes; els més importants, els publiquem a l'apèndix. El nostre propòsit és donar la totalitat de les dades contingudes a la Monestir ologia de Caresmar, relatives als cenobis femenins cistercencs. Com hem dit abans, moltes vegades la lectura es fa difícil, degut a les defi• ciències que presenta el manuscrit. Això fa que hàgim de lamentar al• gunes llacunes sensibles. Oferim les notícies amb el mateix ordre de paginació que es troben a l'original.

VALL SANTA {V aliis sancta)

[Fascicle I, pàg. 125 del ms. de Caresmar. Cottineau *, cols. 3122 i 3288 (Vallsante de Bovera). Van der Meer 5, pàg. 300 (Vallsanta de Bovéra).]

«Vide Bovera6. Està entre Guimerà y Ciutadilla, Tarragona7. Fué convento de monjas cistercienses, las quales avian vivido ant[es de tras]la- darse aquí en el término de Guimerà, en la capilla de N.a S.a de la Bo- [ve]ra, en una eminència de su término, de qual imagen trata Camós, pàg. 27 8. [Para] mayor comodidad se trasladaron a Vallsanta, y duraron hasta cerca de 1580 (Camós, ibíd.9)».

4. L. H. COTTINEAU, Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés (Màcon, Protast Frères, 1939), vol. I-II. 5. F. VAN DER MEER, Atlas de l'Ordre Cistercien (París, edit. Sequoia, 1965), 308 pàgs. 6. Com hem dit a la introducció d'aquest treball, les notícies del cenobi de la Bovera eren o són al fascicle 5è del volum IX, que nosaltres no hem vist. 7. Fins a l'any 1154, bona part de les terres de la baixa Segarra foren adscrites a la diòcesi de Vic. (Notes del canonge Jaume Ripoll i Vilamajor a la Carta del P. Jaime Pasqual al Marqués de Capmany..., Barcelona, imp. V. Torras, 1837, pàgs. 34-36. Des d'aquesta data, pertany la Bovera a la arxidiòcesi de Tarragona. 8. N. CAMÓS, Jardín de Maria (Gerona, imp. J. Bro, [1772]), pàgs. 27-29¬ 9. Ibíd., pàg. 28. La data de 1580 és de Caresmar; no la posa Camós.

235 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

MERCADAL, referència de CADINS (Cathinis)

[Fase. I, pàg. 127. Van der Meer, pàg. 296 (Cadins), Més conegut per Sant Feliu de Cadins.]

Primerament fou fundat10 al terme de Cabanes u, en el comtat d'Em• púries, diòcesi de Girona, i després es traslladà a la mateixa ciutat de Girona, al lloc dit del Mercadal, el 5 de setembre de 1492, per manament de Berenguer de Pau, bisbe d'aquella seu, amb autoritat apostòlica. Pro• cedien de Sant Feliu de Codines [de Cadins], parròquia de Cabanes12: en aquest lloc, tocant a l'església, fou construït un monestir per a les monges. [Segueix amb lletra diferent: ] Vers el 1330 l'església del Mercadal estava dedicada a santa Susanna; antigament es diu que la titular fou santa Elena. Les monges varen ser traslladades del monestir de Sant Feliu de Codines [de Cadins] l'any 1465, segons Feliu, t. 3, p. 49 13, qui diu que tragué la notícia de l'arxiu del cenobi; encara que Rogius [Joan G. Roig i Jalpí]u consigna l'esmentada trasllado vers l'any 1492. El cronista Feliu afegeix que antigament fou de benedictines, les quals estaven situa• des a la parròquia de Maçanet vers l'any 900 i després es varen traslla• dar al lloc de Sant Feliu de Codines [de Cadins], parròquia de Cabanes, i es passaren a l'institut cistercenc15.

10. J. Ripoll i Vilamajor diu que existia a l'any 1194 i que, probablement, era filial del cenobi de Vall de Maria (Op. cit., notes 13 i 24), fundat abans de 1158 en la mateixa diòcesi de Girona (Ibíd. nota 7). 11. Encara es conserva l'església del s. XIII (J. BoTET I SlSÓ, Geografia general de Catalunya: Genrona, Barcelona, s.a., pàg. 444). 12. Ibíd. 13. L'església de Santa Susana del Mercadal fou coneguda a Girona, almenys, des de l'any 1330; no hi ha cap document anterior, com tampoc del temple i parròquia de Sant Feliu del Mercadal. «A este lugar fueron trasladades este ano (1465) las monjas cistercienses, del monasterio de S. Feliu de Codines [de Cadins]...», que al principi havien estat benedictines del monestir de Maçanet de la Selva (Vall de Maria), fundat l'any 900, i dallí «pasando a Cabanas, por faltar el número de religiosas, entraron al Mercadal las bernardas trasladadas de Codines [Cadins]» (N. FELIU DE LA PENA, Anales de Cataluna, Barcelona J. Llopis, 1709 vol. III, pàgs. 49-50). Per a la localit• zació de Vall de Maria, a Maçanet, vegeu op. cit., nota 11, pàg. 996. 14. J.G. ROIG Y JALPÍ, Resumen historial de las grandezas y antigüedades de Gerona (Barcelona, J. Andreu, 1678), pàg. 349¬ 15. Ibíd. nota 13-

236 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA

SANTES CREUS (Sanctae Cruces)

[Fase. I, pàgs. 153-167. Cottineau, col. 2644 (Santa Cruz o Santas Creus). Van der Meer, pàg. 294.]

Fundar a Valldaura [Valiis aurea] el 22 de desembre de 1152, per l'abat Guillem [de Montpeller]. Els monjos procedien de Granselva. Fou ï'alma mater de Valldigna [Valiis digna], a València, erigit 1T de no• vembre de 1298, i d'Altofonte [Altus fons], àlias Parco, a Sicília, establert el 29 de març de 1308. Explica el trasllat dels monjos a Santes Creus i dóna un esborrany de l'abadioiogi, basant-se en les fonts documentals de l'arxiu santescreuí i, d'una manera especial, en l'obra de Ribera, sobre la família Cervelló lfa. Esmenta tres notícies d'interès sobre Vallbona: [Pàg. 156] 16 juliol 1253 : Testament de Gueraua, vídua de Ramon Alemany de Cervelló, mitjançant el qual elegeix com a executor del ma• teix testament l'abat de Santes Creus i, entre altres llegats, deixa al ce• nobi 500 auris i 2.000 sous. Hi fa memòria de la seva filla Guillema, monja de Vallbona (Ribera, Cervelló, pàg. 122)1T. [Pàg. 157]. 10 febrer 1286: Testament de Ramon Alemany de Cerve• lló, per mitjà del qual disposa de ser enterrat a Santes Creus. Esmenta la seva germana Eldiarda, monja de Vallbona (Ribera, Cervelló, pàg. 119)18. [Pàgs. 159-160.] Juny de 1383: El monestir de Santes Creus cedeix a favor del rei els llocs i termes [que havien pertanyut a Vallbona] de Çarreal, Cabra, Anguera19 i Vallcervera20, i, a canvi, rep els castells i

16. M. M. RIBERA, Genealogia de la nobilísima família de Cervellón (Barcelona, P. Campis, 1733), 240 pàgs. 17. «Hizo legació al convento de Santas Cruzes, no solamente de bienes raíces, sí también de quinientos aureos, y de dos mil sueldos barceloneses, que le avia pres- tado Fr. Bernardo Calvo, abat de Santas Cruzes...» (Ibíd., pàg. 122). 18. «Este Ramon Alamàn, hizo codicilo el 10 del mes de febrero del aíïo 1285... haze memòria de su hermana Eliardis, monja de Vallbona» (Ibíd., pàg. 119). Els seus pares foren Guerau Alemany i «una seíïora», germana de Berenguer de Bellvís. La diferència d'un any amb Caresmar, dea ser deguda a que el P. Ribera comptava pels anys de l'Encarnació. 19- Nom d'un torrent i d'un castell i terme, situats a uns tres kilòmetres al sud de la vila de Sarral. Es conserven les ruïnes de l'església romànica. 20. Partida de terra del terme de Sarral, que ens recorda un poblat desaparegut.

237 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

termes de Forès i els pobles i termes del Fonoll, Turlanda21, Conesa i Saladern22 [que integraren també la senyoria del cenobi vallboní], amb tota la seva jurisdicció, mer i mixt imperi, etc. [Pàg. 164.] Any 1624: Esmenta l'elecció abacial de Bartomeu Rovira, del qual diu que el 1623 era prior de l'Eula23, [abans monestir de mon• ges cistercenques i després] depenent de Santes Creus.

VALL DE MARIA (Valiis Mariae)

[Fase. II, pàg. 386.]

21 maig 1158: Pertany ja a l'orde del Císter2*. A precs de la priora Ricsenda (Riccendis), prengueren el monestir sota la seva immediata pro• tecció, «ab omnia alia jurisdictione exemptus», Berenguer de Lleida, bisbe de Girona, i Bernart Tord, arquebisbe de Tarragona. [Fase. II, pàgs. 422-441. Conté un informe de molt d'interès, que l'Alòs atribueix a un monjo de Poblet25, el qual informe porta el títol següent: ] Consulta sobre si son vàlidas y legítimas las exempciones que gozan los RR. PP. Ex- Vicarios Generales de nuestra Congregación Cis• terciense, de los Rey nos de Aragón, Cathaluna, etc.

POBLET (Populetum)

[Fase. II, pàgs. 442-467. Cottineau, col. 2304. Van der Meer, pàg. 292.]

Explica com, després d'expulsar els sarraïns del territori (1148), el comte [Ramon Berenguer IV] cridà els monjos de Fontfreda, els quals

21. Situat prop del coll de Déu-gràcies, al nord del terme i població de Sarral. L'any 1378 pertanyia a Sarral i tenia sis focs (Cortes de los antiguos reinos de Aragón, Madrid, 1901, pàg. 91). 22. Sembla que no es pot identificar amb Salavert (vegeu la nota 44). 23. VAN DER MEER, pàg. 278. Fins el 1567 fou cenobi de monges; aquest any passaren a Vallbona i prengué possessió de la casa prioral l'abat de Santes Creus (E. FoRT, Santes Creus, Barcelona, 1936, pàgs. 43-44). 24. Cf. notes 10 i 13. 25. Cf. nota 1, pàg. 71.

238 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA arribaren el 18 de gener de l'any 11-49 de l'Encarnació. Ens dóna un extracte minuciós de l'abadiologi fins a l'abat Miquel Merola (1623¬ 1628); però a partir d'aquest moment les notícies són sumàries. Utilitza diverses fonts, entre les quals hem d'esmentar Manrique26 i, sobretot, l'his• toriador pobletà Jaume Finestres27. [Fase. II, pàg. 466. Van der Meer, pàg. 298.] «Priorat del Tallat, terme de Montblanquet, dat a Poblet per lo rey D. Fernando el catholic, anno circiter 1509. Vide Camós, pàgs. 23 (?) et seq.» 2S.

LES FRANQUESES (Franquiarum)

[Fase. IV, pàgs. 506-507. Cottineau, col. 1212 (Santa Maria Franquezas). Van der Meer, pàg. 295 (Santa Maria de las Franquezas).]

Fou fundat per la comtessa Dolça d'Urgell, vídua d'Ermengol VII, vers el 1186, segons es dedueix de la cessió del lloc29, que s'efectuà aquest any, i de les rendes que la mateixa data foren adscrites a l'obra del monestir; la comtessa designa com a executor del llegat el seu propi fill Ermengol VIII (Calaix Franqueses, charta 1, fol. 155)30. El mateix any, Ermengol, fill, confirma les donacions anteriors i cedeix a les Fran• queses unes propietats situades a Balaguer i a Menàrguens. També Gui• llem de Cardona llega al monestir dues càrregues de sal cada setmana, segons document del mateix any 1186) (Marquina, t. 2)31. La comtessa Dolça, fundadora del cenobi, vivia encara l'any 1206, segons un document de Poblet. I també l'any 1208, segons el testament

26. A. MANRIQUE, Cisterciensium Annalium (Lugduni, H. G. Boissat Laurent, 1642-1659), vol. I-IV. 27. J. FINESTRES, Historia de el Real Monasterio de Poblet (Cervera-Tarragona, J. Barber-M. Ibarra, 1753-1765), vol. 1-V. 28. Cf. nota 8, pàg. 27. 29- Situat a l'horta del Segre, a 5 km. de Balaguer, al peu del camí de Menàrguens (C. ROCAFORT, Geografia general de Catalunya: Lleyda, Barcelona, A. Martín, s.a., pàg. 208). Segons el canonge J. Ripoll i Vilamajor, es filial de Vallbona (Cf. nota 7, pàg. 43). 30. Els documents de les Franqueses, l'any 1474 anaren a parar a l'arxiu de Poblet, d'on Caresmar va treure les notícies que referim. 31. La font que més utilitza Caresmar és el t. 2 dels manuscrits de l'arxiver pobletà pare Martí Marquina (J. GuiTERT I FONTSERÉ, Col·lecció de manuscrits inèdits, núm. 1, La Selva del Camp, 1947, pàgs. 9 i ss.).

239 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER del seu fill Ermengol VIII, el qual confirma els béns adquirits pel monestir. L'any 1191, Joan Garcia (Garzie) ven una torre («turrem de Badellis in Ripacurtia») a les Franqueses per 400 sous (Marquina, t. 2, f. 153). El 1192, Ermengol VIII dóna a les Franqueses el cens de cinc-cents ous que rebia el dia de Pasqua. El mateix any, Marquesa de Ribelles es fa monja de les Franqueses i hi llega tres sorts de terra de Balaguer, que ella havia rebut dels seus fills R. i G. de Ribelles. L'any 1193, el papa Celestí [III] concedeix l'especial protecció a les Franqueses («suscipiat Franquesias sub speciali protectione Sedis Apostolicae, confirmat bona, habita et habenda, privilegia Ordini Cirterciensis concessa illi facit pròpia: prohibet sub anathema perturbari, vexari», etc). Innocenci III, l'any segon del seu pontificat [1199], des de Laterà, expedeix unes lletres en les quals diu que els qui invadeixin els béns de les Franqueses o s'apoderin de les seves dècimes, si són laics queden excomunicats i si són clergues queden suspesos del seus oficis i beneficis. El mateix papa, també des de Laterà, l'any 1209, eximeix les monges de pagar delmes i qualssevol altres impostos de les terres que cultiven amb llurs pròpies mans, així com dels horts, vinyes, pesques, pastures, etc, i els mana que no puguin alienar res «sine consensu majoris partis ca• pituli», del contrari caurien en la seva irritació i en les censures de l'interdicte. El 1211, el rei Pere concedeix a les Franqueses la seva sal• vaguarda i immunitat; igualment el rei Jaume l'any 1236. També el 1211, el monestir de Santes Creus ven a les Franqueses, per 3-000 sous, els molins que Ermengol d'Urgell els llegà a Balaguer, a la ribera del Segre, vers la Ràpita32. El 1234, la comtessa Miracle, muller del quondam R. de Cervera, dóna a les Franqueses una casa molí («casale molendinorum») situada a Ponts, en la finca de l'Hospital de Jerusalem que comprà a Guiüema de Cervera, filla del quondam Pere de Menàrguens i esposa de Pere de Cervera. El 1260, el comte Àlvar rep les Franqueses sota la seva protecció, confirma totes les donacions, els ramats del cenobi, les terres... Finalment, el 1284, Ermengol X confirma les donacions de les Franqueses. L'any 134-3, Garcia de Sant Pau, rector (?) de Balaguer i canonge d'Urgell, i Guillem Sirvent, dictaren una sentència arbitral, declarant a Margarida i Dolça, germanes, monges de les Franqueses, successores per

32. Poblat de l'ajuntament de Vallfogona de Balaguer.

240 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA parts iguals de l'heretat de llur pare Pere Oriol, difunt. El 1345, el mestre Isaac Trocer (o Irocer?), cirurgià de Balaguer, estava en tractes amb les Franqueses sobre la casa en què vivia al barri jueu (?). L'any 1413, [el rei] Ferran, des de Lleida, mana als justícies de Ba• laguer i Menàrguens que defensin les monges contra la imposició de pagar censos... [Segueix text il·legible]. El 1425, l'abadessa concedeix (?) un tros de terra de la quadra del monestir, situada al terme de Menàrguens, a Arnau d'Organyà. El 1452, l'abat de Santes Creus [Guillem Blanc], visitador de l'Orde per Espanya, expedeix una carta d'unió entre el cenobi de Vallvert [Valiis viridis], àlias de Tragó, i les Franqueses; el mateix any, l'abat de Morimond, amb plena potestat del Capítol General, confirma l'esmentada unió. El 1453, Gaufred de Castro, senyor de la baronia de Jusseu33, pronuncia una sentència arbitral, per mitjà de la qual imposa silenci a Roger d'Erill (Eril), àlias de Talarn, referent al merum imperium de què gaudia sobre el lloc de Tragó, qui pretenia que l'esmentada unió era nul·la. El 1474, l'abat de Santa Fe, seguint les dis• posicions de reforma, incorpora les Franqueses a Poblet. El 25 de no• vembre de 1474 se signen els capítols de l'esmentada unió, pels quals l'abat [Miquel Delgado] en pren possessió; signa l'acta Martin Andrés, abat de Santa Fe. El mateix any, el síndic de Poblet pren possessió de Vallvert; actua de notari Ramon Lebó. Confirmació de les esmentades incorporacions pel papa Sixt IV, datada a Roma l'any 1479 de l'Encar• nació, i per l'Abat General del Císter [Jean XI Loysier], reformador de l'orde, l'any 1548, amb la qual també anul·la les concessions de què gaudien les monges del priorat de les Franqueses (?). [Convertit en priorat de Poblet: ] L'any 1478, Antoni Boada, prior, estableix a Joan Espert, del lloc d'Os, en una quadra del cenobi, del terme de Gart; ja era prior el 1477. L'any 1480 és prior Bernat Palau. El 1499 intervé en l'afer de la jurisdicció de Tragó, per causa del priorat de les Franqueses. L'any 1483, Joan [Payo Coello], abat de Poblet, dóna unes consti• tucions als monjos de les Franqueses, per tal que no entrin a Balaguer sense vestir les cogulles i els dies festius no surtin tampoc de llurs habita• cles sense cogulles, i que també se les posin tant per dinar com per sopar;

33. Municipi del comtat de Ribagorça; ara de la província d'Osca, partit judicial de Benabarre.

241

16 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

que no permetin que les dones entrin al monestir, ni les prenguin per al servei (Acta de visita, f. 173). L'any 1500 trobem de prior a Miquel Gastó34.

SANT HILARI (Sanctus Hilarius)

[Fase. IV, pàg. 508. Cottineau, col. 1588 (St-Hilaire). Van der Meer, pàg. 285 (Sant Hilari) i 291 (El Patrocinio).]

El 20 de gener de 1248, l'abadessa de Sant Hilari, Ermesenda de Mur, accepta de Sibilia de Castelló (Castilione), monja del mateix cenobi, 40 masmotines d'or procedents del seu patrimoni familiar, ensems que aquesta renuncia a tots els altres drets. [Pàgs. 510-524. A més de l'anterior notícia, conté un quadernet, de tamany octau, amb un breu compendi de la història del monestir i la llista de les abadesses, el qual donat el seu interès, publiquem a l'apèn• dix 1. Al nostre entendre, és un autògraf de l'erudit monjo de Santa Fe, Juan de Sada35, que aquells temps exercí de capellà del Patrocini. El mateix Caresmar confirma el nostre supòsit, quan, en parlar més enda• vant del Pedregal, ens dóna unes notes procedents de l'arxiu de Sant Hilari —llavors conservat al Patrocini de Tamarit de Llitera—, i afe• geix : «quas mihi communicavi M. D. Joannes de Sada, cisterciense» (pàg. 754)].

VALLDONZELLA (Valiis domicella)

[Fase. IV, pàgs. 530-531. Cottineau, col. 3272 (Valldon cella). Van der Meer, pàgs. 271 i 300 (Valdoncella).]

34. Els monjos de Poblet ocuparen les Franqueses fins l'any 1700, en què vengue• ren els seus drets a Francesc Portolà, veí de Balaguer (Cf. nota 29)- 35. Monjo erudit del segle XVIII, fill del cenobi de Piedra, autor d'algunes obres d'espiritualitat i d'importants versions del francès. Entre altres, traduí la Santa Regla (Pamplona, lib. J. de Domingo 1797) i les Definiciones de la Congregación Cisterciense de las Coronas de Aragón y Navarra (Ibíd.). L'any 1771 era director espiritual de les

242 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA

Antigament estava situat a dues llegües de distància de la ciutat de Barcelona36, a la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera. El va fundar Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, amb consentiment del seu capítol, el 4 de novembre de 1237. La primera abadessa fou Berenguera de Cervera, qui governà el monestir amb Maria de Lleida, priora, i Maria de Martorell, sagristana. El 4 de novembre de 1254, Maria de Martorell, en qualitat de priora, signà una àpoca a favor de Guillem de Miralles (Doc. de l'Arxiu Reial). El 28 d'agost de 1263, Jaume I autoritza que el cenobi es traslladi prop de la ciutat, en una finca donada per Arnau Alemany, clergue de Barcelona, que es troba situada a la part de ponent, en el lloc anomenat «Boream» 37, segons constava en la sepultura que aquest tenia a l'església del dit monestir. El 21 d'octubre de l'any esmentat, fou col·locada la primera pedra pel rei Jaume, qui consignà del reial erari 50 auris, du• rant vint anys, per a la fàbrica i donà 2.000 sous en aquell moment. El diumenge 27 d'octubre de 1269 hi entraren les monges (Camós, p. 48)38. Any 1339: L'abadessa Maria Ricarda, acompanyada de les monges, assisteix a la processó del Corpus de la ciutat (Dels Annals [Segueix una sigla il·legible]). Any 1348: És abadessa Arsenda [de Pla] (Arxiu de la col·legiata d'Àger, núm. 1886). Va ser destruït en la guerra de 1640. Llavors fou traslladat dins l'urbs, tocant a la muralla, entre les portes de Sant Antoni i de l'Àngel, en el lloc on hi havia la casa i església prioral de l'orde [dita de Natzaret], per• tanyent a Poblet.

monges del patrocini, a Tamarit de Llitera (F. de Latassa, Biblioteca de escritores aragoneses, Saragossa, imp. C. Arifío, 1886, t. III, pàgs. 93-95). L'abadiologi de Sant Hilari que inseríem a l'apèndix, fou publicat amb moltes equivocacions i sense indicar la procedència, per Joaquim M.a de Moner i de Siscar, en la seva Historia de la villa - ciudad de Tamarite, Fonz, 1876. 36. Es refereix a Santa Creu d'Olorde (Cf. Santa Maria de Valldoncella: Cin- cuentenario del nuevo monasterio, Barcelona, 1963, pàg. 19). 37. Traslladat al lloc conegut amb el nom de «la creu coberta» (Ibíd., pàg. 20). 38. Cf. nota 8, pàgs. 48-49-

243 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

TRAGÓ, referència de VALLVERT (Valiis viridis)

[Fase. IV, pàgs. 722-724. Van der Meer, pàg. 300 (Vallvert)]

El cavaller Gerard de Pons39, després d'expulsar els sarraïns del lloc de Tragó40, el donà a Bernat de Berenguer i a Berenguer de Miró l'any 39 del rei Felip [1098]. Diu que confronta amb la torre de Cérvoles41 (Marquina, t. 2, f. 187). El 1176 el monestir de Vallvert es troba situat a la dominicatura de Canelles42, pertanyent a Bartomeu d'Alòs. El 1189, Guillem d'Alòs i altres venen a l'església de Santa Maria del Pla de Tragó, «et conventui et fratribus et sororibus ejus» 43, la tercera part del castell i la vila de Canelles, pel preu de 190 sous. El mateix any, Arnau d'Anglesola i el seu fill R. Berenguer d'Anglesola, amb llurs mullers, condonen el terme de Gastared (?) i tres parts dels delmes de la torre dels Oms i els seus termes a Vallvert, «et elegerunt sepeliri in eo cenobio» (Marquina, t. 2, f. 194). L'11 de setembre de 1200, els canonges d'Àger dirigiren una carta a l'abadessa de Vallvert i a la noble senyora E. d'Àger, i a les monges cistercenques de l'esmentat cenobi, requerint-les de part de Déu, dels sants apòstols Pere i Pau, del romà Pontífex, del metropolità de Tarra• gona, i de la seva pròpia congregació [cistercenca], que no venguin el castell de Salavert44 que Ramon de Claramunt, militar, els havia pres per la força, essent per això excomunicat pel papa i per l'arquebisbe... [La resta és il·legible]. El 1204, Bernat de Sant Llorenç, dóna a Vallvert la meitat de les dècimes que li pertanyen de les seves vinyes del terme d'Os. El 21 de novembre de 1241, l'abadessa Elisenda ven a Ramon de

39. Es tracta, potser, del vescomte Guerau Ponç de Cabrera? (Cf. S. sobrequés, Els grans comtes de Barcelona, Barcelona, 1961, pàgs. 165 i ss.). 40. Es refereix a Tragó de Noguera, partit judicial de Balaguer. 41. Coneguda per Torre de Cérvoles d'Os (Cf. nota 29, pàg. 309)- 42. Cal no confondre aquest lloc amb Canelles, poblat de l'ajuntament de Fígols. En aquest cas, Canelles és un agregat de Tragó de Noguera, que a principis de segle encara tenia dues cases habitades (Cf. nota 29, pàg. 308). 43- Monestir doble molt tardà. També Vallbona tingué aquest caràcter, almenys entre 1169 i 1175 (J. PASQUAL, Llibre Vert [Ms. arxiu de Vallbona], a. 1800, doc. 4 i 8). 44. Finca agrícola que pertany a la tercera agrupació o sindicat del canal d'Urgell (Cf. nota 29, pàg. 65), situada entre els termes d'Agramunt i Tornabous; comprèn les propietats i masies de cal Soques (avui dita de Santa Elena), cal Sant i Ca-la Pobla.

244 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA

Llimiana una peça de terra situada a Àger, pel preu de 80 sous jaquesos (Arxiu d'Àger, núm. 1759). El 1251, Pere Arnau de Moresma (?), militar, ofereix a Poblet tots els seus drets sobre les dècimes de les olives d'Os, 0 sigui la sexta part. El 1264, Arnau, bisbe de Saragossa, dicta una sen• tència en la qual diu que l'abadessa de Tragó, una vegada hagi rebut l'homenatge de Ferrer de Llorenç, militar, per tot el feu de Tragó, tal com li toca prestar, li torni l'abadessa la meitat del seu feu i l'altra meitat li doni quan el dit Ferrer hagi satisfet a Berenguera, muller del quondam germà seu. El 1272, Arnau de Fluvià assigna a la seva filla Sibilia, monja de Tragó, 100 sous de dot mentre visqui. El 20 de juliol de 1273, l'abadessa Brunisenda dóna a Ramon Cabrer les redècimes que percebia d'Àger i la Règola 4S. El 18 d'agost de 1288, Sibilia de Fluvià establí a Joan Esteve a la granja de Cérvoles (Cervolis), amb el tracte de corres• pondre tots els anys al cenobi amb el nombre d'anyells, llenya, blat, etc. que s'estipulà. L'abadessa i comunitat de Vallvert, considerant els deutes que pesen sobre el lloc de Canelles, del qual percebien molts rèdits, decideixen de vendre perpètuament a Ferrer d'Areny, militar, les redècimes («vendunt Ferrario de Areny, militi... decimum de decimo quo percipiebat de decimo...») d'Àger, pel preu de 500 sous jaquesos; aitals redècimes varen pertànyer al vescomte Àlvar d'Àger i es referien a la mateixa vila d'Àger 1 als llocs de la Règola, Millà, Fontdepou 46 i Torre de Maria". L'esmen• tada venda va ser signada a Bellpuig de les Avellanes, el dia 16 de de• sembre de 1294, «de consensu Guillermi abbatis Lavaceri [Labaix], patris et visitatoris», essent notari fra Bernat de Montanyana (Arxiu de la col·le• giata d'Àger, núm. 264). [Donem a continuació els noms de les monges que encapçalen l'es• mentat document: ]

Sibilia de Fluvià, abadessa Berenguera d'Abella (de Apis), priora Berenguera de Roquers, sots-priora Berenguera de Vilanova, sagristana

45. Poblat de l'ajuntament d'Àger (Cf. nota 29, pàg. 219)- 46. Poblats del municipi d'Àger (Ibíd., pàgs. 219-220). 47. La Torre de Santa Maria pertanyia possiblement a la vila d'Almenar. En el cens de 1359 tenia 9 focs (Cf. nota 29, pàg. 249). Amb tot, cal tenir en compte que hi havia altres «torres» que portaven l'apel·latiu «de Maria».

245 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

Sibilia d'Os, sots-sagristana Elisenda de Castellsant (de Castro Sancto), cantora Brunisenda de Toralla (de Torayla), sots-cantora Beatriu Bellovina, cellerera Esclarmunda de Lleida (de Leyda), portera Beatriu de Castell sant (de Castro Sancto), infermera Raimunda de Rebastenchs, hostalera Agnès de Llorenç Berenguera de Llorac (de Lorach)

[Segle xiv: ] L'abadessa de Vallvert litigà sobre la jurisdicció criminal de la vila de Tragó i obtingué d'Ermengol d'Urgell, per sentència arbitral donada per Bernat de Guàrdia, militar, i Bernat Ortoneda, oficial de Lleida, que la jurisdicció civil li fos reconeguda, però que, la criminal, la tingués el comte d'Urgell. El dia 23 d'agost ho aprovà l'abat de Fontfreda. L'abadessa es deia Elisenda. [Sembla que fou vers el 1311, per una nota que hi ha tatxada, en la qual hi consta aquest any.] L'any 1331 ostentava la carlania de Salavert, com a feudatari de l'a• badessa de Tragó, Ramon d'Arenàn. El 1334 l'abadessa Brunisenda esta• bleix a Bernat d'Alentorn sobre part de la granja de Cérvoles. El 1340 és monja Sibilia de Ciscart. El mateix any, l'abadessa ven el lloc d'Anda- ní48 a Guillem Sirvent; l'any 1341 l'abat de Cïteaux [Jean IV de Chau- denay] aprova la venda. Aquesta època l'abadessa ven el lloc de Tragó a Ramon Riambau, ciutadà de Lleida, per 27.000 sous. [No es pot preci• sar la data del darrer document perquè el text està mutilat.] El 1372 l'abadessa de Vallvert ven el lloc de Blancafort49 i recupera el de Tragó, de Nicolau Riambau, germà i hereu de Ramon Riambau, abans al·ludit. Vers el 1376 l'abadessa Berengarona ven la torre de Cérvoles. L'abadessa Francesca litiga amb Pere de Puigvert (Podioviridi) sobre la venda de la torre de Cérvoles, i el 2 de gener de 1386 arriben a un compromís. L'any 1411 l'abadessa Clara i el seu capítol litiguen amb Lluís de Cortit [Segueixen unes abreviatures indesxifrables]. El 1452 l'abat de Santes Creus [Guillem Blanc], visitador general de l'orde per Espanya, visita les Franqueses [per unir-lo amb Vallvert]; vegeu al seu lloc. El 1493 Argembau de Pomar renuncia la carlania de Tragó a favor de la seva

48. Poblat de l'ajuntament d'Alfarràs. 49- Poblat de l'ajuntament de Tragó (Cf. nota 29, pàg. 308).

246 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA germana Violant de Pomar; el mateix any, ella ven la carlania a Poblet (Marquina, t. 2, f. 190). El 1499, la jurisdicció de Tragó i de la casa de les Franqueses és ostentada per Bernat de Palau, monjo cistercenc.

BoNREPÒS (Bona requies)

[Fase. IV, pàgs. 726-733.]

Situat al terme de la Morera, a la quadra dita del Montsant, a una llegua de distància de l'insigne Scala Dei, cartoixà. «Fundatrices ex mo• nasterio Vallisbonae eductas circa annum 1210». [Les tres darreres parau• les de la frase, referents a la data, estan tatxades.] Fundat per Pere Balb, militar, ciutadà de Lleida, junt amb la seva muller Guillema i amb Pere, fill d'ambós, el dia 1 de desembre de 1215 (Arxiu de Santes Creus, ar• mari 74 sacir. núm. 42). El 6 de juny de 1239, Guillem de Boxadors ven a Bonrepòs els cas• tells de Ferrers [Terrers?] 49b i de Fulleda, amb llurs pertinences, per 1.000 morabatins; el 21 d'octubre del mateix any, els seus fills Guillem i Berenguer els varen tornar a comprar. L'any 1243 és abadessa de Bonrepòs una tal Blanca. LT de juny de 1245, l'abadessa Blanca de Saga, amb l'aprovació de Baroni, abat d'Escarp, visitador de Bonrepòs, juntament amb fra Joan i amb fra Andreu, monjo, donà una casa de Fulleda a Ber. de Fulleda. El cenobi de Bonrepòs «tenia jurisdicció també sobre lo carià dels castells de Torrelles50, de Carrego51, de Ferrers y de Fulleda, que, a manament de Blanca, abadessa, presta omenatge al Abat de Poblet, Be• renguer [Castellots], procurador de aquella en lo any 1247». EI dia 31 de gener de 1244, Berenguer de Sant Martí, carià de Ferrers, fa donació a Geralda, monja de Bonrepòs, «ad vita ejus tantum», del lloc de Ferrers i de la dècima part de tot allò que li pertoca del dit lloc. «Esta Geralda apar era filla de Guerau de Alentorn, y certament muller de Berenguer de S. Martí, la qual, ab consentiment seu, després

49 b. Vegeu la nota 10 de l'apèndix. 50. Partida de terra del terme de Vimbodí. 51. Partida de terra situada entre els termes de Vimbodí i Tarrés.

247 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER de aver tingut fill, se feu monja de Bonrepòs y ell donat de Poblet, ab facultat de ferse monjo, vivint los dos [en l'Jany 1252. En est feu testa• ment D. Berenguer y li llegà algunas rendas». [Pàgs. 727-728. Tradueix un curiós document del s. XII, que conté la relació de les monges que integraven la comunitat, el qual, donat el seu interès, transcrivim a l'apèndix 2.] Vers l'any 1405 visità aquest monestir Vicenç [Ferrer], abat de Poblet, per comissió de l'abat Joan de Cíteaux52. La vídua del rei Martí, Margarida [de Prades], després abadessa de Bonrepòs, fou abans monja de Valldonzella. [Resum: ] L'abat de Morimond, Joan, visitador de l'orde del Císter, trobant-se practicant la visita canònica als monestirs de Catalunya i a aquest en particular, «attendens in eo irreligiose vivere moniales, nec officia divina rite celebrari, edificia ruinam minari, etc.» i, que les poques monges que hi ha es governen malament i atempten, amb llur conducta, contra la bona fama de l'orde, després de prendre consell de l'abat de Poblet i altres persones bones («bonis viris»), determinà d'extingir el cenobi i que els seus drets i béns («ejus bona et jura») s'incorporin a Santes Creus. Fou signada l'acta corresponent a Poblet, el 8 de maig de 1452; l'abat de Cíteaux, Guiu [d'Autun], confirmà la unió l'any 1459- Els cartoixans d'Scala Dei, que pretenien els béns de les monges, les convenceren d'incorporar-se al seu monestir, amb llicència del Papa. I així s'adreçaren a la Santa Seu, dient que, si els monjos s'instal·laven allí, sorgirien conflictes degut a la seva proximitat, i per això demanaren que, «ob bonu pacis», el cenobi de Bonrepòs, amb els seus drets, rèdits i privilegis, fos incorporat a Scala Dei; i obtingueren la butlla d'incorpo• ració, expedida l'any 1453, «cujus vigore contestim carthusiani moniales ab ea sua sede extrahentes, in aliud monasterium Vallisbona illas fece- runt transmigrare», i s'emportaren tots els mobles a la cartoixa. Els cis• tercencs recorreren al Papa. El plet durà molts anys, fins que recaigué la sentència [el 4 de maig de 1473], manada executar per Pere [d'Urrea], arquebisbe de Tarragona, segons la qual, els edificis, les terres i els béns mobles, utensilis, dècimes i primícies del lloc foren adjudicats als cartoi• xans, i els altres drets (ecetera jura quae habebat in aliis locis») i els objectes de culte a Santes Creus, havent de satisfer uns i altres les obli• gacions pertinents. Foren exhumats els ossos de les monges difuntes i

52. Jean VII de Martigny (1405-1428).

248 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA dels fundadors del monestir, els quals, junt amb la mòmia de la reina Maria (sic) [Margarida de Prades], esposa del rei Martí, varen ser traslla• dats a Santes Creus. Existeix encara la làpida en el lloc on es troben les despulles de les monges, que diu: Hic requiescunt ossa monialium e diruio Bonequietis coenobio, sacri ordinis cisterciensis, in hoc Sanctarum Crucum translata monasterio, in meliorem rèquiem transjerenda, El cos de Ta reina i abadessa, Margarida, és en una arca, tocant l'altar major, a la part de l'Evangeli.

VALLBONA (Valiis bona)

[Fase. IV, pàgs. 734-746. Cottineau col. 3269 (Vallbona de las Monjas) 3280 (Valle bona). Van der Meer, pàg. 300 (Vallbona de las Monjas)]

Les despulles de l'ermità [fundador de] Vallbona són a l'entrada del cor, a la part de l'Epístola, sobre l'armari de les relíquies, i ía tomba porta la inscripció següent: «Aquí yace el venerable de santa y milagrosa vida, Ramon, natural de Anglesola, ermitano de este valle y coadjutor en la erección del monasterio. Pasó a la Pàtria a 9 de abril ano 1176. Sepultaronle en el fosal de la iglesia primitiva, y a 11 de julio exhumado le collocaron en tumba de madera debaxo el mismo altar, donde estuvo hasta que le trasladó a este lugar la Muy litre. Sra. D.a Madalena de Areny y Toralla, abadesa, en 25 de enero ano 1665» 53. Fou fundatM per la reina Sança d'Aragó [esposa d'Alfons I el Cast;

53. La tombeta de fusta policromada que contenia les despulles de Ramon de Vallbona i la inscripció foren cremades durant la revolta de 1936. La llegenda funerària transcrita és deguda, probablement, al cronista cistercenc Miguel Ramón Zapater, qui va promoure el trasllat dels ossos del fundador, des de l'església de Santa Maria «la Vella», i que per aquells temps escrigué un memorial sobre el monestir (Cf. nota 43, doc. XXXV). 54. Tingué el seu origen en un agrupament mixt d'ermitans, que vivien sota el govern pastoral del fundador, Ramon de Vallbona. La més antiga referència que tenim del cenobi és per un document del 28 de febrer de 1153, i fa menció de l'ofrena d'una peça de terra, efectuada per Agnès, la qual elegeix sepultura en el lloc Santa Maria de Vallbona (índex vell del arxiu [Ms. de Vallbona, any 1713], f- 68). El 1157 s'esmenta la seva església monacal (Cf. nota 43, doc. 1, ff. 73 ss.), el 1174 veiem al front a Beatriu, com a superiora regular (Ibíd., doc. 12, pàgs. 79-80 s. n.), i el 1175 l'asceteri, compost encara per homes i dones, observa plenament la vida

249 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

i copia el document de la compra del lloc, el qual no té data55.] «La primera abadessa fou donya Orga [Oria Ramírez], la qual, acompanyada de dues monges i dues donzelles, per l'octubre de 1172, va venir del cenobi de Tulebras, del regne de Navarra, i implantà a Vallbona la institució cistercenca. Governà dos anys i dos mesos, i morí el 2 d'abril de 1175». [Per aquest estil, segueix la redacció de l'abadiologi fins a Agnès de Cortit (1748-1766), data aquesta última de la redacció del treball de Caresmar; de la majoria d'abadesses només dóna els noms i els anys d'elecció i defunció. No publiquem la llista de les prelades, perquè tenim un treball extens en estudi sobre aquest tema. Vallbona fundà certament els cenobis de Sant Hilari, de Lleida (abans de 1203), i el de Gratia Dei, vulgarment conegut per la Saidia (1268), de València. A més, el ca• nonge J. Ripoll i Vilamajor li atribueix les fundacions de Vallvert (abans de 1172), amb la filial de Casbas (també abans de 1172); la Bovera (abans de 1175), amb la filial de Valldaura (1237); el Pedregal (abans de 1176); les Franqueses (1186); Bonrepòs (1210); Valldonzella (1237), i Vallsanta (abans de 1249). Aquest darrer cenobi, més que una fundació nova, fou un canvi de lloc de la comunitat de la Bovera (Cf. nota 7, pàgs. 40-43-]

PEDREGAL (Petrocale)

[Fase. IV, pàgs. 752-754. Cottineau, col. 2242. Van der Meer, pàg. 291.]

Era part en el terme de Tàrrega56 i part en el terme del Talladell. Ja era fundat l'any 1176, segons es desprèn d'un testament en el qual benedictina (Ibíd., doc. 8, pàgs. 77-78 s. n.). Poc després, els homes se n'anaren cap a Sorboles (La Pobla de Cérvoles) i Poboleda (E. MORERA, Tarragona Cristiana, t. I, pàg. 658, i J. LLADONOSA, El Montsant i els ermitans, en «Analecta Montserratensia», t. IX, 1962, pàg. 347), al Montsant, i per l'octubre de 1172 (Cf. nota 39, doc. 9, pàg. 78 s. n.) la comunitat, llavors exclusivament femenina, s'incorpora a la reforma cistercenca i compta amb llur primera abadessa, Oria Ramírez, vinguda de Tulebras (Ibíd., pàg. 144 s. n.), sota els auspicis d'Alfons I i la reina Sança, grans protectors del cenobi. Cal no confondre el monestir de Santa Maria de Vallbona amb el municipi de Vallbona de les Monges, en el qual està situat. 55. El P. J. Pasqual suposa que és de l'any 1178 (Cf. nota 43, pàg. 23). 56. Fou derruït pel comú de Tàrrega. Durant les guerres civils del segle passat,

250 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA se li fa una deixa. Existeix una escriptura de l'any 1194, en què es men• ciona un llegat a favor de Santa Maria de Per-Rocal, nom amb qué és conegut; d'aquest document es dedueix que la donant féu professió en l'esmentat monestir i que en aquesta època tenia prelada. En el presbiteri, hi figuren els següents escuts57:

En les parets de l'església hi ha diversos escuts, entre els quals el següent:

Darrera del presbiteri hi ha la inscripció d'una làpida sepulcral que diu: «Hic jacet Dominus D. Raymundus... de Palomar. Anno MCCXXXII». A l'exterior de la paret del presbiteri hi ha una làpida amb tres escuts esculpits58: Sobre la porta per la qual s'entra al presbiteri, a la port baixa de

amb els seus carreus forens reconstruïdes les fortificacions de la vila. (Cf. nota 29, pàg. 440). Queden encara algunes runes que permeten la localització del cenobi, i, en un lloc pròxim, convertit en santuari de fàbrica moderna, es venera la primitiva imatge de la Mare de Déu de la Llet, titular de l'església del Pedregal. 57. Amb les divises de les cases de Granyena i Montpaó (X. de Garma, Adarga catalana, Barcelona, imp. M. Martí, 1753, t. II, pàgs. 176 i 251). 58. Amb les armes de la casa de Montcada o de Masdovelles (Ibíd., pàg. 252).

251 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

Sobre la porta per la qual s'entra al presbiteri, a la part baixa de l'absis, hi ha deu escuts, uns del regne d'Aragó, altres de la casa de Montcada. També hi ha una altra inscripció de lectura difícil, perquè està mutilada, que diu: «Anno Domini MCCCXX. K. Hoctobris... Hic jacet G. de Palomar, miles... [A la tercera línia afegeix: ] Anno Domini MCCC: Filius G. de Palomar, filius Bernardi (?) ... E. R. Ponce fecit... et ivit ad parte (?) Sicilie, anime quòrum requiescant in pace. Amen». A més, hi ha la següent llegenda, que està ben conservada: «Anno Domini MCGCXXVIII Oct. Kal. Septem. En G[uillem] Aguiló, merca• der de Targa, feu fe aquest moniment e feu assí traslladar la ossa del honrat en Ramon Aguiló, pare seu, qui fo sabi en dret e prevere e rector de Arbeca, e volc lo dit G. quel seu cos sia ací sobrelit (?) après sa mort» 59. De 1195 a 1203 consta que hi ha una priora que es diu Estefania. Havent acomplert humilment el seu ofici, ascendí a abadessa l'any 1207. Aquesta època hi havia un nombre copiós de monges. [Abadiologi]

1207 Estefania (Stephania) 1209 Dolça de Peramola 1216 Berenguera 1228 Elisenda de Claramunt 1240 Berenguera 1254 Berenguera de Bellver6(1 1270 Guillema

59. La reprodueix Ripoll i Vilamajor (Cf. nota 7, pàgs. 41-42); al manuscrit de Caresmar no es pot llegir completa. 60. No sabem si és la mateixa que l'anterior.

252 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA

1272 Berenguera 1278 Guillema 1280 Dolera, priora61 1284 Guillema 1297 Berenguera 1302 Berenguera d'Anglesola62 1325 Margarida de Cabrera 1327 Marquesa 1335 Margarida de Cabrera63 1357 i 1373 Berenguera d'Anglesola 1384 i 1398 Elisenda Doris64 1406 Beatriu de [il·legible] 1410 Elvira de Castellví65 1433 Francisquina de Guró (?) 1470 Aldonsa d'Iborra 1506 Violant Maresa [Marés?] 1520 Isabel Palau (habella) 1524 Violant Ferrer 1552 Caterina Olmir 1563 Isabel Anarca 158966 — 1604 Isabel Anna de Vergós67.

Consejo Superior de Investigaciones Científicas

61. «... Et anno 1280, Dolera ut priorissa preest», diu el manuscrit de Caresmar. 62. Probablement és la mateixa que l'anterior. 63. «...An eade, vel diversa ac superior, vel reelecta post cessu vel decessu ante- cedentis», afegeix el P. Caresmar. 64. El mal estat del manuscrit, no ens permet d'afirmar si diu «Doris o Voris». 65. El nom d'aquesta abadessa, així com el de la precedent i la posterior, no es llegeix bé, degut a l'estat lamentable del manuscrit. 66. Hi ha una nota de Caresmar que diu: «Consta que hi havia abadessa per les diverses cartes de l'Abat de Poblet, sobre l'afer de la unió del monestir de Vallsanta, àlias de Bovera, amb el Pedregal, que tingué efecte aquest any. Però el seu nom no figura enlloc; totes les cartes van adreçades «A la Muy litre. Abadesa de...». 67. Durant aquest temps les monges del Pedregal (Petrocalis) foren incorporades al cenobi de Sant Hilari, de Lleida. Després de verificada la unió, Isabel fou també abadessa de Sant Hilari, «segons documents que es conserven al Patrocini, de Tamarit, que m'ha comunicat el P. Juan de Sada, cistercenc» («... quas mihi communicavi M. D. Joannes de Sada, cistercien.»)- Aquesta nota és també de Caresmar (pàg. 754).

253 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

APÈNDIXS

Dades històriques i abadiologi del cenobi de Sant Hilari, de Lleida.

Autògraf del P. Juan de Sada, escrit vers el 1771. Caresmar, fase. IV, pàgs. 510-524.

EPÍTOME DE LA HISTORIA DE EL REAL MONASTERIO DE RELIGIOSAS ClSTERCIENSES, FUNDADO FUERA Y CERCA LOS MUROS DE LA CIUDAD DE

LÉRIDA, POR LOS SERENÍSIMOS SENORES D:1 ELVIRA Y DN. ARMENGOL, CON- DES DE URGEL, BAXO LA IMBOCACIÓN DE SAN HlLARIO.

Estubo situado este monasterio a distancia de un tiro de fusil, o poco mas, de los muros de la ciudad de Lérida, en medio de la huerta, en la partida que oi llaman de San Hilario, entre el oriente y septentrión de la misma ciudad y en el camino publico que guia de Lérida a las villas de Tha- marite y de Monzón. Oi se descubren todavía los cimientos de el monasterio y muchos trozos de el cerco que cenía la huerta 1. Es tradición que las fundadoras vinieron de el Real Monasterio de Cas- vas, en el reino de Aragón. No ai monumento que contradiga esta tradición, ni escrito antiguo que la conteste2, fuera de unas memorias, con fecha de unos cien afios, donde se afirma que D.A Ermesendis y demàs religiosas vinie• ron de Casbas a San Hilario.

1. Escau exactament en el lloc on avui hi ha situat l'Hospital Provincial, al costat de la carretera d'Osca, segons comunicació verbal que ens ha fet l'historiador lleidatà Josep Lladonosa. 2. També s'atribueix la fundació al monestir de Vallbona, sobre la base de diver• sos documents que ho confirmen. Un dels més importants és la donació del lloc, efec• tuada per Alfons I i la seva esposa Sança, datada a Saragossa el 26 de març de l'any de l'Encarnació 1178, de la qual copiem els extrems següents: «...dono atque in perpetuum concedo Domino Deo et venerabili domui S. Marie de Vallebona... illam

254 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA

La dotación que hicierom los senores condes de Urgel, no se halla en el archibo, ni el monasterio tiene un maravedí de quanto pudieron darle, pues todos los bienes que oi disfruta son comprados, a reserba de los que recibió en la unión de Vallsanta, Pedregal y nueba traslación a la casa de el Patrocinio. Solamente conserba el dominio directo en la huerta y sitio antiguo de San Hilario, que tiene dado en enphiteusis. El obispo de Lérida, Gombaldo, de consentimiento de el Cabildo, dio, para fundar el monasterio, a la senora condesa D.a Elvira, la iglesia de San Hilario, en el ano 1204, con diferentes pactos y condiciones que se pueden ver en la carta de donación, y una de ellas es que quando llegasen las religiosas al nuebo monasterio las hubiesen de aceptar, como en efecto lo hizie- ron con algunas reserbas y modificaciones; pero no calendaron la aceptación, y así nos dejaron en duda el ano y el dia fixo de su arribo, que acaso no fue el mismo en que se firmó este instrumento. En él ai una cosa mui digna de reparo, y es que después de haber firmado el obispo Gombaldo, y Raymundo, arzobispo de Tarragona, firma en tercer lugar Berengario, obispo de Lérida: luego se siguen otros muchos thestigos autorizados que solemnizan el ins• trumento, según la costumbre de aquel thiempo: por remate firman los senores condes Elvira y Armengol, loando y confirmando lo contenido en el instrumento sin cortapisa ni reserba. Después de todos, firman la abadesa y religiosas de San Hilario, y cierra el instrumento S., notario de el obispo de Lérida. Este instrumento, bien rnirado, pareze ser uno e indiviso, pues sólo ai un notario que lo thestifica y firma, después de firmados todos los thestigos, sin relación a diferentes días ni anos. Por otra parte, su tenor y contexto

turrem cum omnibus suis pertinentiis et qum alio honore quem ecclesia gerundensis habet apud Ilerdam et habere debet scilicet ad edificandum et construhendum ibi mo• nasterium et ut ibi construatur abbacia sororum secundum Ordinem Cisterciensem... Affrontat autem... ex una parte in fluirien Sicoris; ex alia in illa turre que fuit Berengarii Arnaldi de Anglerola; a tertia vero parte affrontat in ipsa serra de Alcolea; ex alia quarta parte affrontat in termino illius turris que fuit Arnaldi de Rufaca... Sic dono atque in perpetuum concedo Domino Deo et jam dicte domui et sororibus ejusdem loci...» (Cf. nota 43, pàg. 31 i doc. XV). Un altre argument és que els primers grups de monges que poblaren Sant Hilari procedien de Vallbona; ho prova a més, el fet que les abadesses lleidatanes Sibil·la d'Urg (1297) i Geralda de Cervelló (1307) haguessin estat també professes de Vallbona (F. BERGADÀ, Datos refe• rents al monestir de Vallbona [Ms. de l'arxiu, any 1923], pàg. 11). La darrera se'n anà a Sant Hilari amb la seva germana Blanca de Cervelló, monja també de Vallbona (Crònica de Vallbona, de Fr. Miguel Ramón Zapater; en curs de publicació). El P. Sada recull la tradició de Casbas i fa constar que no es recolza sobre cap document seriós. A més, a l'obra recent d'Agustín Ubieto, Documentos de Casbas (València, 1966; «Textos Medievales», núm. 21), que transcriu els pergamins dels segles XII i XIII, no hem vist tampoc la més mínima referència al monestir de Sant Hilari.

255 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER significa que la abadesa y religiosas no estaban presentes todabía al thiempo que se los libraba al obispo; pero, sobre todo, lo que mas agraba la dificultad es que firmen dos obispos de Lérida a un thiempo. Digo a un thiempo, por las razones insinuadas que induzen no pequefia sospecha de ser uno solo el instrumento, maiormente firmando los dos obispos, Gombaldo y Berengario 3, sin interposición de otra firma que la de el arzobispo Dn. Raymundo. El senor Abad de las Abellanas*, a quien se dirige este papel, sabrà vèncer esta dificultad, puesto que tiene tanta pràctica en el manejo de ins- trumentos antiguos, y tan profunda erudición en la disciplina de la Iglesia, de que podrà servirse para examinar si Berengario, a quien el notario llama obispo, era corepíscopo de Gombaldo, consultando los catàlogos mas exactos de los prelados de Lérida, y, entre tanto, yo pondré la era de fundación en el ano que se calenda el instrumento, y no en el siguiente de 1205, en que el rey Dn. Pedró confirma la fundación de el monasterio de San Hilario, hecha, dice por D.a Albita [Elvira], condesa de Urgel. El monasterio de San Hilario se unió, con todas sus rentas, emolumentos, derechos y pribilegios, el de la Madre de Dios de el Pedregal, en virtud de diferentes decretos pontificios y mandatos de Dn. Edmundo de la Cruz, gene• ral de la Orden de Cister, en el aíío 1604, en que estando vacante la abadia de San Hilario, por muerte de D.íl Hortènsia Pla, que falleció en el mes de junio de 1603, eligió la comunidad de San Hilario por su abadesa a D.a Isabel Ana de Vergós. que lo era a la sazón de el Pedregal, y en 3 de nobiembre de el mencionado ano de 1604, vino a San Hilario con toda su comunidad, que solo constaba de cinco religiosas, es a saber: D.a Isabel Ana de Vergós, abadesa, D.a Gerónima Salbana [Salvany?], D.a Gerónima Vibes, D.a Paula Esteva y D.a Catharina de Castelló. En el ano 1646, Dn. Gregorio Bretos, gobernador de Lérida, por el Sr. Dn. Phelipe IV (que esté en Glòria), mandó a las senoras de San Hilario, que respecto de estar amenazada la ciudad de el sitio que después padeció de las armas francesas y considerarse de grande embarazo al canón de la plaza el edificio de ei monasterio, por ser tan sumtuoso, lo desalojasen, reti- ràndose a la ciudad. Así lo practicaron en 26 de enero, y se ospedaron en el Colegio que a la sazón tenían en Lérida los monges de Poblet, buscàndolas a estos una casa de alquiler. El gobernador Dn. Gregorio Matos, derribó hasta los cimientos el monasterio, y se sirbió de la piedra para fortificar la

3. Aquests bisbes eren Gombau de Camporrells (1192-1205) i el seu successor Berenguer d'Erill (1205-1235). 4. Es refereix al P. Jaume Caresmar. 5. Fa menció al cenobi del Patrocini, on l'autor del present memorial, Juan de Sada, exercia de confessor.

256 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA muralla, corno consta de un proceso original donde se halla condenado el fiscal de su Magestad a compensar los danos causados al monasterio en la suma de quareinta mil libras barcelonesas, pero todavía no se cobró una blanca. Dice la sentencia que los edificios de el monasterio constaban ser sumptuosíssimos, por diferentes relaciones de peritos exibidas en el proceso, y no puede haber duda en que la casa era magnífica, pues consta de un instrumento público archibado en este monasterio 5, que dos anos antes, esto es, en 7 de agosto de 1644, fue capaz de hospedar la magestad de el Sr. Dn. Phelipe IV y toda su corte, que hubo a bien de comer y pasar todo el dia en el monasterio, desde las ocho de la mariana en que arribo, basta las seis de la tarde en que hizo su entrada con gran solemnidad a la ciudad. Así quedó la comunidad de San Hilario por las injurias de esta guerra, sino aniquilada, desposeída de su monasterio y de la maior parte de sus rentas, y reducida a un triste alojamiento donde les faltaban todos los luga- res y oficinas para cumplir las observancias y funciones monàsticas, que fue la pérdida mas lastimosa, porque no habiendo capazidad en el Colegio de Poblet para dormitorio común, cozina y refectorio, comenzaron, sin culpa, a vivir en particular una vida que solamente podia redimirse de la nota de propietària por las necesidades irreparables de la guerra. Algunos anos después, tomaron a censal el Colegio Antiguo de la Con- cepción, de Lérida, donde vivieron hasta el ano 1707, en que el general austríaco que mandaba en Lérida las armas de el archiduque Dn. Carlos, las mandó salir del monasterio, situado en lo mas alto del Castillo, a la parte de mediodía, sobre y cerca de el Colegio que fue de los Jesuítas y en el sitio que oi ocupa el baluarte llamado «lengua de sierpe», fabricado después de la conquista por el Sr. Dn. Phelipe V (que esté en Glòria), sobre las ruinas de el monasterio, que cayó hasta los cimientos por las muchas vaías y bonbas que recibió de las armas de el Rey nuestro senor. Todo consta de una in- formación jurídica, hecha a instància de el monasterio ante el alcalde maior de Lérida. Desposeídas las senoras de este su tercer monasterio, se refugiaron de las calamidades de la guerra, unas en el monasterio de Ballbona, en Cataluna, y otras en Aragón, en el de Casbas. Tres se abrigaron en el conbento de Domi- nicas, de Manresa, y algunas que no hallaron refugio en el santuario, se retiraron en casa de sus padres y parientes, donde vivieron con toda la ho- nestidad y abstracción que permitían las inquietudes y turbaciones de una guerra tan sangrienta. En esta dispersión pasaron el espacio de once anos, sin haber podido conseguir de la ciudad de Lérida, a pesar de infinitas demandas y súplicas, que les proporcionase lugar para poderse j untar y vivir en comunidad, hasta que Dios, con alta providencia, les abrió camino para venir al santuario de Nra. Sra. de el Patrocinio, extramuros de la villa de Tamarite de Litera, en

257

17 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER la diòcesis de Lérida, reino de Aragón y condado de Ríbagorza, y fue en esta forma. En el ano 1708 murió en Thamarite un Caballero llamado Dn. Phelipe Santamaría y, en su testamento, mandó a los egecutores que, falleciendo su heredero sin tomar estado y sucesión legítima, pudiesen conbertir la herència universal en fundar un monasterio de monj as en la mencionada casa de el Patrocinio. Pasado mui poco tiempo, se cumplió esta condición y, visitando el Sr. Obispo de Lérida, Dn. Francisco Olaso, el referido thestamento, halló que ya los egecutores estaban en el caso de pensar en la fundación que disponía el thestador y, haciendo [viendo] los presentes la buena ocasión que ofrecía la comunidad de San Hilario para efectuaria, se comenzó a tratar, y, con permiso de ambas potestades, secular y eclesiàstica, se ultimo el asunto y vinieron a esta casa de el Patrocinio las senoras de San Hilario, el dia 13 de enero de 1718, onze anos después que dejaron el monasterio de Lérida, de donde salieron las siguientes: D.a Franciscà de Sagarra y Canet, abadesa; D.a Maria Morata, priora; D.a Jacinta Morata, D.a Victoria Morata, D.a Mag• dalena Tudela, D.a Rosa de Ager, D.a Ignacia Oliber de Boteller, D.a Elena Borrell, D.a Isabel Oliber, D.a Feliciana Sagarra. [Ademàs,] Rosa Domènec, conbersa o lega y organista; Franciscà Sopena, donada. Las mismas vinieron al Patrocinio, a reserva de D.a Feliciana Sagarra, que murió en la villa de Almenar y después fue trasladado su cadàber a esta casa.

(Transcrit per Rosa Maria Piquer i P ornés).

ABADESAS DE SAN HILARIO

Anos 1204 Ermesendis 1249 Ermesendis de Muro [de Mur] 1258 Maria 1275 Sancha de Peralta 1277 Ana de Ofecat [d'Ofegat] 1280 Blanca Hulugia [d'Oluja] 1297 Sivila de Urgio [d'Urg] 1300 Brunisendis [de Cervelló?] 1307 Gueralda de Cervellón [de Cervelló] 1323 Arsendis 1328 Sivila de Peralta

258 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA

1368 Blanca de Ampurias [d'Empúries] Mandaba por estos anos en calidad de presidenta y priora, mas no consta que aia sido abadesa. 1370 Sivila de Campurrells [de Camporrells] 1372 Blanca de Campurrells [de Camporrells] 1380 Gueralda de Cunill [de Conill] 1380 Inés 1390 Ana de Muro [de Mur] 1399 Theresa Després [d'Espès] 1411 Margarita de San Martín [de Sant Martí] 1432 Constància Boldú [de Boldú] 1436 Franciscà Yorba [de Jorba] 1437 Catarina de Navarra 1450 Constància de Navarra 1453 Inés de Orosco [de Orozco] 1470 Sisperta Mortena (?)6 [Gisperta Mateu o Mateua] 1482 Inés de Orosco [de Orozco] 1504 Andrea Matena [Mateu o Mateua i de Montsuar] 1523 Violante Claramunt y Olzinellas [de Claramunt i Olzinelles] 1529 Ursula Mascarella [Mascarell o Mascarella] 1530 Juana Lax 1554 Ursula Mascarella [Mascarell] 1558 Inés de Albacar [Albàcar] 1560 Estefania Sacosta 1562 Eufemia (?) Sacosta y Llordat 1562 Luisa Monara (?) [de Montsuar o Montsuara] 1563 Lucia Monsuar [de Montsuar] 1579 Andonica (?) Monsuar [de Montsuar] 1580 Gerónima Castellera [de Castellet] [1588 (?) Francesca de Bardaxí] 1588 Mariana Mir 1601 Paula Mir 1603 Hortènsia Pla 1604 Isabel Ana de Vergós 7 1615 Isabel Bonet 1619 Franciscà Mir 1624 Josepha Navarro

6. Hi ha moltes variants d'aquest nom, segons la persona que el transcriu: «Matena», «Mortena», Montena», etcètera. 7. Fou la darrera abadessa del Pedregal.

259 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

1626 Isabel Mir 1638 Gerónima Pastor 1664 Victoria Sabata 1671 Gertrudis de Mongar [de Montgai] y de Ores [d'Orós] 1694 Isabel Ana de Sagarra y Canet 1706 Franciscà de Sagarra y de Canet8.

Abadesas perpetuas de el Patrocinio:

1718 Franciscà de Sagarra y de Canet 1736 Victoria Morata.

Abadesas quadrienales de el Patrocinio:

Cuando se unieron en Congregación los monasterios cistercienses de la Corona de Aragón y Navarra, se redujeron con bula de Su Santidad las abadías de perpetuas a quadrienales, y a las monjas se dejaron en libertad de continuar en la perpetuidad o de recibir la quadrienalidad, con la condición emperò de no poder retroceder a la perpetuidad, una vez admitida la quadrienalidad. Así unas abrazaron luego la quadrienalidad y otras tardaron mas. En el Patrocinio se aceptó después de la muerte de D.a Victoria Morata en el ano 1738 y eligieron por primera abadesa quadrienal a:

1738 Ygnacia Oliver de Boteller 1742 Elena Borrell Por muerte de esta senora, suplico la comunidad al Vicario General que la dispensase de tener abadesa y nombrase una senora que go- bernase, durante su beneplàcito, en calidad de priora-presidenta, y en 1746 nombró a: 1746 Ygnacia Oliver de Boteller Por fallecimiento de esta senora, se continuo la misma súplica y se nombró priora - presidenta, en 1751, a: 1751 Maria Lucia de Falcès. En 1762 se halló por mas combeniente el proceder a elección de abadesa y eligieron a: 1762 Maria Franciscà de Zaidín 1766 Clara Gómez de Alba.

8. Fou la darrera abadessa de Sant Hilari i la primera del Patrocini de Tamarit de Llitera.

260 FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA

Bescanvi entre l'abadessa de Bonrepòs i l'abat de Poblet, de la senyoria dels llocs de Cartellà, Terrers i Fulleda per uns censos de la ciutat de Lleida.

Segle Xiii. Caresmar, fase. IV, pàgs. 727-728.

Elisenda de ,Timor, abadessa Monda-, priora Raimunda de Cervià, sots-priora Saurina d'Enveja, cellerera Elisenda Çatrilla, sots - cellerera Eerrera, cantora , Elisenda de Pinell, sagristana Bondia Suau Orfresa. (?) - Romia de Boxadors Gràcia, sots-cantora (succentrix) Brunisenda Saurina d'Arcubus [Arcs?] Berenguera, infermera Guillema, operària

Elisenda d'Ordino Guillema de Sanahuja Nina de Bassa València (Valença) Saurina de Tamarit Dolça d'Asp Berenguera, portera Guillema de Montoliu Raimunda d'Arcubus Saura Matthei [de Mateu?] Sibilia de Torrelles (Torrillis) Gais (Gays [Gaia] ?) de Castellet Saurina de Santa Coloma Ermesenda de Miquel (Michaelis) Maria de Ponella

261 JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

Raimunda de Na Serrana Geralda de Sant Martí Elisenda de Banyeres Avinentis Saura de Montoliu Saurina de Claramunt Elisenda de Tamarit Blanca de Ribes (de Ripis) Marquina de Zenit Amada de Roda excambian Cartellà9 et villas de Ferrers [Terrers? 10] y Fulleda ab un deute que debia lo reyal Abat y Monastir de Poblet, per uns censals que rebia dit Monastir de diferents particulars de Lleyda, de 420 sous, fet en las nonas [cinc] de desembre de 1252, y tot lo dret y domini que tenia en los castells y vilas de Torrelles y de Corregó, per rahó de Romia, monja, filla de Bernat Guillem de Boxadors y Romia sa muller, a qui estaban consignats en dot 3 mil morabatins sobre dits pobles, ab facultat de disposarne, a sas libres voluntats, de la meytat de dit dot, per dit Bernat, any 1224. Faltan los títols amb [què] dita Abadesa y Convent ho possehia y [la] venda que ne avien feta a Arnalt Baguer, y est [aquest] ai Monastir de Poblet.

Arxiu de Poblet u, calaix 19-

9- Llinatge existent a la província de Girona i poblet agregat al municipi de Sant Gregori. Amb tot, no creiem que es refereixi a aquest poble. 10. Sembla que correspon a l'actual municipi de Tarrés, de la província de Lleida. 11. El P. Caresmar no dóna la cota de l'armari.

262 ANTONI PLADEVALL I FONT

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES I ELS DRETS EPISCOPALS

DELS SEGLES XII AL XIV

Abans d'entrar en l'exposició del tema anunciat pel títol que encap• çala aquestes ratlles calen unes notes aclaratòries per a orientar al lector i desenganyar-lo un xic sobre el seu contingut. No hem pretès de fer un estudi global de les tibantors sorgides arreu del país entre els segles xil i xiv; el tema seria massa ambiciós, extens, monòton i en cert sentit prematur i arriscat, car falten monografies adeqüades. Tampoc hem pretès de donar un simple corpus de doctrina jurídica sobre els drets i atribucions dels bisbes i monestirs. Simplement, aprofitant la documentació guardada a l'arxiu diocesà de Vic, desgranem una sèrie de conflictes dels bisbes de Vic amb als monestirs del seu bisbat, i acabem amb un afegitó sobre unes visites, desconegudes fins al present, efectuades entre 1312 i 1314, per un visitador de l'arquebisbe de Tarragona a alguns monestirs urgellencs. S'insisteix sobre els monestirs de Ripoll i Santa Cecília de Montserrat perquè un d'ells representa un monestir exempt i l'altre un monestir sub• jecte a la jurisdicció diocesana. Les sentències donades en les qüestions d'ambdues cases reflexen bé les atribucions respectives del monestir i del bisbe en cada cas. La resta de cases al·ludides: els dos priorats ripollesos de Santa Maria de Montserrat i Sant Pere de Cervera, Sant Benet de Bages, Santa Maria del Coll i Sant Marçal del Montseny representen la totalitat de monestirs benedictins del Bisbat, Cal afegir-hi només Casserres, del qual no queden notícies d'haver sostingut en aquest temps polèmiques amb el bisbe de Vic i que era, aleshores, un simple priorat de Cluny. La relació dels fets obliga a fer esment de la canònica de Sant Joan de les Abadesses. Malgrat ésser una canònica augustiniana. Sant Joan, en

263 ANTONI PLADEVALL I FONT deixar d'ésser monestir benedictí en 1017, va obtenir de Roma l'exemp• ció, com també l'obtingueren Àger, Besalú i algunes de les canòniques dels primers temps. La resta de canòniques, sorgides a rel de la reforma del segle XI, per la seva peculiar acció pastoral directa estaven sota el control immediat dels bisbes.

LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

L'exempció era l'escut amb què es defensaven els monestirs en les se• ves discussions amb els bisbes. Paul Kehr amb la seva sistemàtica recopi• lació i estudi dels documents papals catalans ha estat el primer a detallar dé manera segura l'inici i el progrés de les exempcions dels monestirs catalans\ Cuixà fou el primer monestir català que pel desembre de l'any 950 obtenia del papa Agapit II un privilegi d'exempció i confirmació dels seus seus béns. En això seguia l'exemple de Montolieu i Cluny que en els dos anys anteriors havien obtingut cadascun documents semblants. El de Cluny, sobretot, datat del març de 949 serà el model dels documents expedits posteriorment per la Cúria Romana. L'any següent ja s'adreçaren a Roma per a obtenir el mateix privilegi la mitra d'Urgell i els monestirs de Ripoll, La Grassa i probablement Rodes, car el seu fundador anà a Roma en aquella data. A semblança de Cluny, en les butlles dirigides als monestirs catalans, se'ls confirmava la possessió dels seus béns i la percepció dels delmes i primícies, la lliure elecció de l'abat, i, sobretot, la immunitat de la casa i propietats, especificant que ni el rei, ni cap príncep, marquès, comte, bisbe, jutge o altra persona poguessin invadir-los o intervenir en ells. La llista de monestirs exempts i tributaris de Roma va creixent rà• pidament. Sala, el fundador de Sant Benet de Bages que en 951 havia anat a Roma, va sotmetre la seva fundació a la Santa Seu amb l'obligació de pagàr-li un cens anyal de 30 sous, i en 982 eri consagrar l'església del monestir els bisbes Guisad d'Urgell, Froia de Vic i Pere de Barcelona,

1. Paul KEHR, El Papat i el principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó, traducció de R. d'Abadal i Vinyals, extret dels «Estudis Universitaris Catalans», Bar• celona, 1931, pàgs. 8 i ss.

264 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES s'especificava en l'acta de consagració: ut episcopus nihïl auferat de as- citerii rebus. Pel novembre de l'any 966 el papa Joan XIII concedia a Gerri un privilegi que posava el monestir i els seus béns sota la jurisdicció de Roma i li concedia la exempció episcopal i la immunitat civil. L'any 974 Sant Pere de Rodes rebia un document semblant, confirmació, segons sembla, d'un altre d'anterior. L'any 977 el bisbe i comte Miró sotmetia a Roma la canònica de San Genis i Sant Miquel i el monestir de Sant Pere que ell havia fundat a la vila de Besalú. A principis del segle XI obtenen privilegis de protecció i exempció: Sant Cugat del Vallés en 1002 i 1007, altra volta Cuixà i Ripoll en 1011, a més de Sant Pere de Fenollet, Sant Martí del Canigó i Santa Maria d'Arles, recaptats segons sembla tots ells per l'abat Òliba, Sant Pere de la Portella i Sant Benet de Bages en 1016, Sant Joan de les Abadesses en 1017. Des de finals del segle XI Roma dóna comptades exempcions noves, però confirma amb noves butlles una i altra vegada les exempcions anteriors. Com reconeix el propi Kehr, aquests privilegis monacals amb llurs exempcions significaven una falconada pels drets episcopals i donaren lloc a un afluixament dels lligams diocesans. Això al principi no ho vegeren els bisbes, car sovint eren ells mateixos els que recaptaven les butlles pels monestirs, però una centúria més tard començaren ja les qüestions. Pels monestirs la possessió d'aquests privilegis era tan preuada, que, malgrat llur cost, demanaven sovint confirmacions a Roma amb noves butlles, i si no havien pogut obtenir l'exempció arribaven a falsificar-ne. Un dels falsos més famosos és el de Santa Cecília de Montserrat que es veurà més endavant. En la butlla del papa Benet VIII per Sant Benet de Bages del 16 de desembre de 1016 l'exempció s'expressava així:

... sub nostra protectione ipsum —monasterium— accipimus cum omnibus, que ibi habentur et ad eius pertinenciam referuntur seu memorantur vel que habenda sunt in perpetuum, et ab omni jure et dominio illud subtraximus, ita sane ut nullus rex, archiepiscopus, episcopus, comes vel vicecomes seu quecumque persona sub iure et dominio suo predictum monasterium mittere audeat, sed soli Deo et Sancto Petro nobis nostrisque successoribus omni tempore sit subditum et defensione firmatum.

265 ANTONI PLADEVALL I FONT

Més tard, quan ja havien començat les discusions amb els bisbes sobre els drets que aquests havien de tenir sobre els monestirs enclavats en les seves diòcesis, una altra butlla o privilegi del papa Celestí III, de 17 de maig de 1196, al mateix monestir de Sant Benet de Bages, hi fa la següent interessant especificació. Recorda el papa el privilegi anterior de Benet VIII i posa novament el monestir sota la seva protecció i defensa, però afegeix:

... Chrisma vero, oleum sanctum, consecrationes altarium seu basilicarum, ordinationes monachorum seu clericorum, qui ad sacros ordines fuerint promovendi, a diocesano suscipietis episcopo, siquidem ca- tholicus fuerit et gratiam atque communionem apostolicae sedis habuerit.

I en especial, deprés d'esmentar una llarga llista de propietats i es• glésies pertanyents al monestir afegeix:

... salva in supradictis capellis diocesani episcopi canònica iustitia2.

L'especificació de l'abast dels mots canònica iustitia serà quasi sempre el motiu de discussió entre bisbes i monestirs.

ELS BISBES I ELS MONESTIRS

El fet de trobar-se els monestirs amb una independència o quasi in• dependència dintre els bisbats, i de posseir-hi qüantitat d'esglésies i alous, amb fidels que depenien d'elles, serà la causa de la majoria dels refrecs, que seguidament s'exposaran, entre els bisbes i els monestirs. Seria equivocat imaginar de bon principi una tibantor entre ells; molts bisbes foren els fundadors o impulsors de cases monacals, els que els procuraren els privilegis d'exempció i els que els ajudaren a conservar llur independència, sobretot a finals del segle XI quan els monestirs ca• talans van unint-se de grat o per força a les grans cases monacals foras-

2. Publica les dues butlles per Sant Benet de Bages P. KEHR, Papsturkunden in Spanien. I Katalanien, II Urkunden und Regesten, Berlín, 1926, pàgs. 257-258 i 570-574.

266 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

teres. Són famoses les baralles sostingudes entre els anys 1083 i 1114 pel bisbe de Vic i els canonges de Sant Joan de les Abadesses amb l'abat i monjos de Sant Víctor de Marsella, i les del bisbe de Barcelona i els monjos de Sant Cugat del Vallès amb l'abat Frotard de Sant Ponç de Tomières entre 1090 i 1098. En el segon cas hi havien també interessos particulars del bisbe, però no discòrdies ni litigis. Les veritables dissensions s'inicien amb el segle XII. En aquest temps la jerarquia del país havia experimentat un notable millorament. Havia triomfat la reforma gregoriana i els bisbes havien deixat de semblar senyors temporals per a convertir-se en verdaders pastors d'ànimes. Els monestirs, en canvi, no sortiren en general tan ben parats de la unió a les cases forasteres i en el segle XII comencen una acció més aviat de replegament. El Cister i els nous ordes acaparen sobretot l'atenció de la gent i dels magnats. Les exempcions, tan útils els dos segles anteriors, eren ara una difi• cultat per als bisbes en voler portar a terme llur programa de vigilància pastoral i cura d'ànimes. És simptomàtic que una de les primeres discus• sions d'aquest tipus la tingués el zelós bisbe Sant Oleguer amb el monestir de Sant Cugat del Vallès a propòsit dels drets parroquials de l'església del monestir i sobre la jurisdicció de l'església de Castellar del Vallès. Ens n'assabenta un sínode d'arbitratge reunit a Girona el 23 d'abril de 1117, sota la presidència del legat papal Bosó3. El monestir de Sant Cugat tenia privilegis d'exempció però també la mitra de Barcelona tenia documents que provaven que antigament li havia pertanyut. Per això les discòrdies de Sant Cugat amb el bisbe i capítol de Barcelona sovintejaran en els segles següents. Escau aquí de recordar una carta o butlla del papa Alexandre III, datada el 16 de juny de 1163, als abats de Ripoll i de Cuixa i a tots els altres priors i prepòsits que posseïen esglésies al bisbat d'Urgell. El papa es queixa d'ells perquè posen germans seus monjos o canonges en les esglésies baptismals d'Urgell, per a regir la cura d'ànimes, sense tenir-ne l'autorització o concessió del bisbe. Mana el papa que treguin als monjos o canonges que hi hagin posatfins qu e obtinguin la comissió del bisbe \

3. Joseph MAS, Rúbrica dels «Libri Antiquitatum» de la Seu de Barcelona, vol. 2, a «Notícies històriques del bisbat de Barcelona-», vol. X, Barcelona, 1914, doc. 1293, pàg. 279. 4. Paul KEHR, Papsturkunden in Spanien... pàgs. 387-388.

267 ANTONI PLADEVALL I FONT

ELS BISBES DE VIC I LLURS MONESTIRS

Conflictes amb els abats de Ripoll

L'abadia de Ripoll fou sempre la primera abadia del bisbat de Vic i una de les primeres del país. La marcada protecció de què fou objecte, des de la seva fundació a l'any 880, pels comtes de les cases de Cerdanya, Besalú i Barcelona i pels nobles del veïnatge la convertiren ben aviat en una gran potència territorial. El seus alous i possessions s'estengueren, de bon inici, per les valls pirinenques del bisbat de Vic i dels territoris cerdà i bergadà, però aviat s'escamparen per tota la geografia del país6. Les possessions de Ripoll i del seu veí, Sant Joan de les Abadesses, marcaven una veritable barrera dintre el bisbat de Vic a l'acció pastoral dels bisbes, que tenia com a frontera imaginària més propera a Vic les parròquies de Borredà, Sora, Sant Quirze de Besora i Vidrà. Totes les pa• rròquies situades al nord d'aquesta línia convencional pertanyien a un o altre dels dos monestirs. Ripoll també tenia importants possessions a la mateixa plana de Vic, centrades a l'entorn de la Pavordia de Palau, i als extrems del bisbat a l'entorn dels priorats de Santa Maria de Montserrat i Sant Pere de Cervera. Les primeres dissensions importants de Ripoll amb Vic se situen entre els anys 1130 i 1134. En la primera d'aquestes dates el bisbe de Vic, Ramon Gaufred, va exigir a l'abat Pere, de Ripoll, una prestació d'obe-

5: La majoria de la documentació que ens ha servit per aquest treball forma els últims 31 pergamins del lligall 853 de l'Arxiu de la Mensa Episcopal de Vic, que correspon al Llibre IV de pergamins, titulat: Privilegis apostòlics i reials. Constitu• cions i concòrdies amb Manresa, Ripoll i Montserrat. Són els pergamins numerats que van del 76 al 105. L'incendi de l'esmentat arxiu, esdevingut en 1936, ha deteriorat sensiblement els originals de manera que avui dia difícilment poden consultar-se. S'ha de completar encara la restauració dels pergamins temps enrera iniciada. Existeix però un detallat índice dels pergamins, conservat al mateix arxiu, el qual junt amb els extractes deta- lladíssims del degà Joan Lluís de Moncada, en el seu Episcopologio de Vich, escrit a mitjan del segle XVII i publicat a Vic els anys 1891 i 1894, permeten de refer íntegrament el seu contingut. Sempre que es pugui donarem la doble cita, la de l'original i la de la publicació d'en Moncada. 6. Ramon d'ABADAL, La fundació del monestir de Ripoll, a «Analecta Montse- rratensia», vol. IX, Miscel·lània Albareda, I, Montserrat, 1962, pàgs. 187-197.

268 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES diència tant per al seu monestir, com per a les esglésies, clergues i persones de les seves possessions. La pretensió del bisbe era fonamentada en el fet que tots els seus antecessors ho havien fet així. Es devia tractar evidentment d'obtenir una obediència canònica que no suposava cap domini material del bisbe sobre el monestir. Per a actuar amb més prudència el bisbe de Vic va notificar l'afer a la Santa Seu o tal volta al legat, de qui va obtenir un mandat en què s'intimava l'abat a prestar l'obediència deguda i acos• tumada al seu bisbe. La relació del procés diu que els monjos de Ripoll no feren cabal de les exigències del bisbe, avalades per la conformitat romana, i fins injuriaren i feren befes als portadors de la missiva. Evidentment en actuar així els monjos es devien creure sostinguts per llurs reiterats privilegis d'immunitat. El bisbe de Vic va voler portar les coses fins al just terme, i així, aprofitant l'avinentesa de la convocació d'un concili a Clermont, a l'Au- vèrnia, al qual assistiria el mateix papa Innocenci II, decidí d'anar-hi per a plantejar el problema davant el concili i el papa. El concili estava convocat per a finals de novembre de l'any 1130. Assabentats els ripollesos de les intencions del bisbe de Vic i tement les de perdre s'adreçaren al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, perquè fes desistir el bisbe de Vic dels seus projectes. El comte, en efecte, lliurà una carta al bisbe de Vic'en la què li feia retret per la seva manera de procedir i li notificava que no confiés més en ell si tirava endavant l'afer contra l'abat de Ripoll7. La carta no està datada; per tant hom ignora si el bisbe la va rebre abans de marxar del país, a mitjan de novembre, o camí de França; potser li fou lliurada pels mateixos comissionats de l'abat de Ripoll que seguiren el bisbe de Vic fins a Montpeller, on aquest s'havia detingut junt amb sant Oleguer que anava també camí del concili. Ni la carta del comte ni l'ambaixada de l'abat no feren desistir al bisbe del seu projecte, per la qual cosa els comissionats de Ripoll maldaren i obtingueren que les coses no es portessin al concili, i les dues parts es comprometeren que la disputa se sotmetés al judici i sentència de l'arquebisbe de Tarragona, Oleguer, allà present. Retornats els prelats del concili a principis de l'any 1131 l'arquebisbe

7. Arxiu Mensa Episc. Vic, Llib. 4 de pergs, doc. 76. L'esmentada carta és copiada literalment à-Yíndice.

269 ANTONI PLADEVALL I FONT

Oleguer, assesorat pel bisbe Berenguer, de Girona, va assenyalar un termini a l'abat de Ripoll perquè es presentés al judici; l'abat va diferir l'assumpte tot l'any 1131 i va acabar negant-se a sotmetre's al judici de l'arquebisbe. Davant aquesta negativa, el 25 d'abril de 1132 al bisbe de Vic, con• juntament amb l'arquebisbe Oleguer i el bisbe de Girona, van posar interdicte a totes les esglésies del monestir de Ripoll al bisbat de Vic, manant als seus feligresos, en virtut de l'obediència que devien al seu bisbe, que no es relacionessin ni combreguessin amb cap monjo de Ripoll, que no els oferissin cap prestació i que no fossin enterrats al monestir ni a cap església de Ripoll, car l'abat i els monjos havien convertit la casa de Déu en una cova de lladres. La fulminació de l'interdicte » ex- comunió porta la signatura dels tres prelats8. El monestir va romandre en interdicte per espai de dos anys, fins al 23 d'abril de 1134, que va sotmetre's finalment a l'arbitri de sant Oleguer i del bisbe de Girona. Hi devia haver hagut segurament alguna pressió de Roma, car els dos àrbitres que abans havien avalat i rubricat l'interdicte llençat pel bisbe de Vic, fallaren ara que, en endavant, no es pogués posar interdicte o excomunió al monestir i a les capelles que l'envoltaven sense permís del papa o del seu legat. Diu així la sentència final:

Querimonias quas ante Nos definiendas deposuere venerabilis Episcopus Ausonensis Raymundus, cum clericis suis, et domnus Pe• trus, Rivipullensis Abbas monasterii Sancte Marie, cum monachis suis, quasdam comunis utilitatis providentia in tempus aptum deter• minaré distulimus, quibusdam vero que fomes totius discorde esse videbantur, bono pacis, talem quietis et concordie modum laudando disposuimus, laudavimus siquidem ut predictus Episcopus habeat in toto honore Sancte Marie trevas et sacrilegia, excepta família ipsius monasterii, sicut in toto episcopatu. Si autem aliquis de ipsa família conquestus fuerit Episcopus súper aliquo de treva, vel aliquis extra- neus de aliquo ipsius familie, liceat Episcopo requirere et habere ipsam trevam. Presbiteri autem parrochiarum vadant ad Sinodum, et obediant saluberrimis preceptis et institutis, et si quis eorum corpo- rali lapsu seciderit, agat poenitentiam, secundum quod episcopus ei mandaverit, et aliis vero culpis, si quas fecerint clerici quilibet in eodem episcopatu ad ipsum monasterium pertinentes, conqueratur

8. Lloc citat a la nota anterior i MONCADA, Episcopologio, tomo I, pàgs 429-430.

270 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

Episcopus Abbati, Priori, vel Preposito per se aut per suos, et ipsi habeant eos ad iusticiam domno Episcopo vel clericis suis, si vero ipsi hoc facere contempserint, domnus Episcopus exerceat súper ipsos reos iusticiam, et observent eam, et observari faciant domnus Abbas et sui. Adissimus quoque ad hec ut ipsum claustrum et illic Domino servientes temerario ausu excomunicare, sed neque capellas que circa ambitum monasterii site sunt, sine Romani Pontificis vel legati eius audientia, interdicere vel excommunicare non debeant, neque ceteris ad idem monasterium pertinentibus locis, sine certis causis preiudicium canonice ulcionis inferre. Deficientibus quolibet modo sacerdotibus in ipsis ecclesiis dommus Abbas vel Prior vel Prepositus eligant ibi sacerdotem, et presentent eo Episcopo, et ipse laudet eum, et commendet ei curam animarum, si nihil adversus ipsius personam unde repudiandus sit, opponi poterit; si vero, quod absit, aliquis sacerdotum culpam fecerit qua deponi vel abjici debeat, hoc non fiat nisi judicio Episcopi. Actum est hoc nono calendas maii anno Dominice Incarnationis centessimo trigessimo quarto post millessimo. Olegarius, archiepiscopus. Berengarius, Dei gratia, gerundensis ecclesie episcopus9.

L'anterior sentència indica clarament quin havia estat el fomes totius discordie; la vigilància de la treva de Déu i dels sacrilegis, urgida poc abans en un concili provincial presidit per Oleguer, l'assistència als sínodes diocesans, l'obediència a les seves lleis i la correcció del clergat de les esglésies depenents de Ripoll, i per fi la manera de proveir les parròquies i esglésies depenents del monestir. En resum qüestions totes elles d'ordre pastoral que veurem repetir-se en les properes discussions.

# # #

Fins a l'època de Sant Bernat Calvó, l'abat de Santes Creus i bisbe de Vic, no es coneixen qüestions d'importància entre el monestir de Ripoll i la mitra ausonenca. La discussió originada en 1239 havia d'ésser la més llarga, car no devia arribar-se a una solució de compromís fins vint anys més tard. El procés de millorament de la jerarquia esmentat en l'època de Sant Oleguer, havia pres ara una nova empenta; per tant, les raons de la discòrdia seran també de tipus pastoral.

9- Original a la Mensa Episcopal, Llib. 4 de pergs., doc. 77; còpia al índice, fet el segle passat; i extracte a MONCADA, Episcopologio, tom I, pàgs. 431-432.

271 ANTONI PLADEVALL I FONT

El concili provincial de Lleida del 29 de març de 1229, celebrat sota la presidència del legat Joan d'Abbeville, cardenal de Santa Sabina, havia urgit severament a casa nostra l'aplicació del IV concili de Laterà de 1215. Un dels seus principals decrets era el que ordenava la Visita Pastoral metòdica i a través d'ella la correcció de defectes i abusos entre els clergues i laics. Sant Bernat Calvó, el més zelós bisbe català de l'època, va prendre molt a la valenta totes les disposicions i en desenrotllar la seva intensa acció pastoral es va trobar tot seguit bridat, en gran part del seu bisbat, pels privilegis del monestir de Ripoll i de les seves nombroses esglésies que pretenien d'ésser exemptes de la jurisdicció episcopal. Home conciliador com era, va voler evitar tota baralla i així, apro• fitant una visita de l'arquebisbe de Tarragona, Pere d'Albalat, a la seu de Vic, va presentar les seves queixes contra Ripoll. Tot seguit va con• vocar una representació de l'abat de Ripoll, i ambdues parts van obligar-se, sota pena de 300 ducats, a obeir la decisió del tribunal del metropolità. Això passava el 3 d'agost de 123910. Per raons desconegudes no va continuar-se el procés amb la rapidesa que desitjava el bisbe de Vic i fins i tot sembla deduir-se que l'arquebisbe allargava intencionadament l'assumpte, de manera que en 1243 moria Sant Bernat Calvó i en 1251 ho feia l'arquebisbe Pere Albalat sense que s'hagués pronunciat cap sentència; dels actors del compromís de 1239 quedava solament l'abat ripollès Dalmau Sagarriga (1235-1256) que con• tinuava oposant-se obertament a la jurisdicció del bisbe de Vic sobre les esglésies depenents del monestir. El nou bisbe de Vic, Bernat de Mur, enèrgic i zelós, va urgir una i altra vegada als sacerdots de les esglésies sotmeses a Ripoll que li prestessin l'acostumada obediència canònica, que rebessin d'ell els ordes sagrats i el Sant Crisma, que assistissin als Sínodes diocesans, que paguessin el tribut acostumat a la catedral o catedràtic, i que el reconeixessin com a diocesà, acatant les seves lleis, o sigui els drets que quedaven fora del privilegi d'immunitat del monestir. Els seus esforços eren, però, endebades puix que l'abat de Ripoll els ho impedia i encara pel seu costat practicava actes indeguts de jurisdicció pronunciant sentències d'excomunió, particular• ment a Cervera, i impedint que fossin observades les que posava el bisbe. Totes aquestes queixes les presentà el bisbe al sínode reunit a Vic a finals

10. Eduard JUNYENT, Diplomatari de Sant Bernat Calvó, abat de Santes Creus i bisbe de Vic, Reus, 1956, doc. 147, pàg. 91; i MONCADA, Episcopologio, tom. I, p. 601.

272 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES de febrer de 1252, i allà, de comú acord amb tots els seus eclesiàstics, va llançar una excomunió contra l'abat, els monjos de Ripoll i els seus clergues i va posar interdicte a les esglésiesn. Seguidament el bisbe Mur va urgir la sentència pendent entre ell i el monestir de Ripoll, i també amb els altres monestirs exempts de Sant Benet de Bages i Sant Joan de les Abadesses. El nou arquebisbe de Tarragona, Benet de Rocabertí, estava però tan absort amb els afers contra els heretges i la primacia de Toledo, que no parà gaire atenció a les presses del bisbe de Vic. Aquest aprofitant que l'arquebisbe de Tar• ragona estigué un temps excomunicat per la seva desobediència en l'afer de la primacia, cosa que el feia inepte per a donar cap sentència, va re• córrer al papa Alexandre IV perquè nomenés nous jutges. El 21 de gener de 1260 el papa expedia una butlla des d'Anagni que comissionava el prior dels dominics de Barcelona i l'ardiaca i sagristà de la seu de Barce• lona, o dos d'ells en defecte del tercer, per tal que donessin sentència definitiva en la causa que feia més de vint anys que durava. L'havien de donar en un termini màxim de sis mesos i enviar-la a Roma per a la publicació i aprovació. La sentència seria sense dret d'apel·lació, i en cas de no donar-la els jutges assenyalats en el termini convingut, havien d'anar tots a Roma on la donaria el papa12. La decisió papal fou acatada ràpidament. S'encarregaren de donar la sentència el sagristà Ferrer de Laura i Bernat d'Olardú, canonge de Bar• celona i ardiaca de Lleida, com a delegat de l'ardiaca de Barcelona; el prior dels dominicans va excusar-se dient que estava ocupat per greus negocis de la seva orde. La sentència és datada el 2 de novembre de 1260 i fou donada a la casa del sagristà de Barcelona, presents els testimonis Bernat de Coll i Arnau de Gualba, canonges a la vegada de Vic i de Barcelona i procura• dors del bisbe de Vic, i Berenguer de Vilallonga, procurador de l'abat i convent de Ripoll. Més tard la signaren el bisbe de Vic, Bernat de Mur, amb la majoria dels seus canonges, i l'abat de Ripoll, Bertran Desbach, amb molts monjos de Ripoll. Dissortadament ni l'original ni les dues còpies que en posseïm són avui dia consultables degut a l'esmentada acció del foc en 1936; falta

11. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 78; i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàg. 24. 12. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 79; i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàg. 44.

273

18 ANTONI PLADEVALL I FONT que es restaurin degudament els pergamins. En tenim, però, una detallada relació, quasi traducció, de la qual resumim les següents capitulacions:

1. El monestir de Santa Maria de Ripoll, amb els seus priorats de Santa Maria de Montserrat i Sant Pere de Cervera, l'església de Sant Salvador, situada a la parròquia de Santa Maria de Cervera, amb tots els monjos, clergues i seglars, donats i donades de dita església de Sant Salvador, l'església de Sant Pere de la vila de Ripoll, amb tots els clergues beneficiats i amb totes les capelles i clergues, rèdits i drets de les esglésies esmentades, estan exempts de la jurisdicció del bisbe de Vic. 2. Tots els clergues, encara que no siguin beneficiats, originaris i residents a la vila de Ripoll, així com els clergues que visquin amb l'Abat, Prior, Cellerer, Cambrer, Sagristà, Infermer, Almoineí, Dis- peser, Priors, Prepòsits i tots els oficials o monjos del monestir, encara que no siguin fills de Ripoll, també estaran exempts de la jurisdicció del bisbe de Vic i sotmesos pleno jure a l'abat del monestir. 3. El bisbe de Vic podrà instituir i destituir el capellà o rector de Cervera, però l'abat tindrà en tot nou capellà o rector el dret de presentació, i aquell haurà de prestar obediència i jurament de fidelitat a l'abat per totes les rendes que té a Cervera el monestir de Ripoll i el priorat de Sant Pere. En cas de negar-s'hi, l'abat podrà treure'l amb censures canòniques. La resta de domers i clergues beneficiats de la vila i parròquia de Cervera estaran sots la juris• dicció de l'abat el qual podrà instituir-los i destituir-los. 4. En tota la resta d'esglésies parroquials del bisbat de Vic pertanyents al monestir de Ripoll i als seus priorats, el bisbe de Vic podrà practicar-hi la Visita Pastoral, percebre'n els drets acos• tumats i conferir-hi els sagraments eclesiàstics. Si en dites esglésies el bisbe hi trobés clergues que necessitessin correcció o punició, el bisbe els ha de denunciar a l'abat i si aquest no els corregeix pot fer-ho el bisbe, i, si convé, destituir-los. Si els clergues no estan conformes a la justícia que els faci l'abat, no poden apel·lar al bisbe sinó que han de fer-ho a Roma. En totes les esglésies del seu domini l'abat podrà instituir, destituir i corregir els clergues, i rebre-hi tots els drets que fins ara hi ha rebut. 5. Tots els clergues de les esmentades esglésies han d'assistir als Sínodes de Vic o el que s'acostumi, a l'església de Vic. També han de rebre del bisbe de Vic els ordres, el crisma i l'oli sant. 6. El Degà de Ripoll, això és, l'oficial del bisbe per al Ripollès, pot conèixer i tractar totes les causes espirituals, ço és matrimonials, usuràries i de sacrilegi, així com les apreciacions dels infants. Les

274 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

sentències que ell proferirà sobre aquestes matèries les han d'obeir els clergues de Ripoll i les han de fer observar als altres. Solament els sacrilegis comesos en les esglésies de la vila i parròquia de Ripoll i en el monestir queden reservats exclusivament a l'abat. 7. El monestir de Ripoll i els seus priorats continuaran rebent exclusivament els delmes i primícies i tots els drets i capellanies que rebien fins ara, excluent-ne solament els drets del bisbe abans esmentats. 8. El bisbe de Vic rebrà en compensació dels danys i despeses ocasionats pel present litigi el castell de Nalec, situat als confins de la Segarra; sols l'església del castell amb els seus censos i drets quedarà per al monestir de Ripoll i per al priorat de Cervera13.

La importància d'aquest document ressalta per la solemnitat com va anar revestida la promulgació, per les còpies que se'n feren i per l'esment i recurs a ell en les altres dissensions entre el bisbe i el monestir. L'acció del bisbe de Vic a la vila de Ripoll i a les seves parròquies quedava molt limitada i no tots els bisbes s'hi avingueren fàcilment. El 27 de novembre de 1308 el bisbe Berenguer de Guàrdia feu dues requi• sitòries a l'abat Ramon: la primera d'elles perquè anant de Visita Pastoral volia inquirir sobre alguns crims o excessos d'eclesiàstics i procedir contra els usurers i concubinaris de Ripoll, dels quals té notícies concretes, i malgrat poder-ho fer segons la sentència de 1260, li ha estat vedat pels oficials de l'abat, i la segona per haver-li negat l'abat que donés tonsures i confirmés els llecs i estudiants de la vila de Ripoll i de la seva parròquia, oi més quan aquells eren súbdits del bisbe. L'abat va respondre el mateix dia a les dues requisitòries negant que el bisbe tingués facultat d'inquirir sobre els esmentats delictes, puix que el monestir i la vila de Ripoll gaudien d'exempció de la jurisdicció epis• copal i estaven immediatament sotmesos a la jurisdicció papal. En cas de voler-hi insistir el bisbe apel·laven a Roma, o bé l'abat i el seu convent se sotmeterien gustosos a l'arbitri de persones doctes que, d'acord amb la sentència de 1260, determinessin els drets de cada banda. La resposta fou tramesa al bisbe l'endemà mateix que, seguint la Visita Pastoral, es trobava a la parròquia de Llaers u.

13. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. l'original és el núm. 87 i les còpies els núms. 81 i 91; i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàgs. 45-48. 14. Arxiu Mensa Episc. Llib. 3 de pergs. docs. 80 i 82; i MONCADA, Episcopo- ligio, tom II, pàgs. 157-159.

275 ANTONI PLADEVALL I FONT

Les tibantors entre el bisbe i l'abat continuaren els anys següents, i al capdavall decidiren de nomenar uns nous àrbitres perquè decidissin sobre els punts en litigi. Els àrbitres foren l'ardiaca d'Urgell, Berenguer d'Arge- lagués, i Pere, prior de Sant Pau dei Camp de Barcelona. Els nous arbi- tradors, com diuen al principi de la seva sentència, es limitaven a especificar el contingut de la concòrdia de 1260, que continua tenint tot el seu valor. L'extracte de les seves capitulacions, datades del 28 d'abril de 1312, és el següent:

1. L'església de Sant Pere de Ripoll i la seva parròquia, tal com s'especificà en 1260, està exempt de la Visita Pastoral i per tant el bisbe no pot procedir contra els seus domers o clergues, ni visitar les piles baptismals, corporals, crisma, reserva del Santíssim... 2. El bisbe pot confirmar lliurement a la vila i parròquia de Ripoll tots els súbdits que es trobin allà, i conferir-hi tonsures als estudiants del bisbat, però sols en l'església de Sant Eudald; si vol fer-ho en una altra església necessita el permís de l'abat. Per a exercir aquests ministeris l'abat no pot cridar cap altre bisbe sense llicència del bisbe de Vic. 3. Un cop tonsurats pel bisbe de Vic, l'abat pot donar dimis- sòries als seus súbdits per a ordenar-se on vulguin, i pot també con• gregar altres bisbes a Ripoll per a ordenar preveres i consagrar altars, sense necessitar per a això llicència del bisbe de Vic. 4. Pertany al bisbe de Vic de conèixer les causes espirituals, és a dir les matrimonials, les usures, els sacrilegis, l'assenyalament de penes i les apreciacions dels infants. 5- El bisbe i el degà poden castigar els incestuosos, els qui estan casats en grau prohibit, els qui abandonin el cònjuge, els adúlters i els sacrílegs en pecats reservats al bisbe, en cas però d'anar-hi anexa alguna pena temporal o pecuniària aquesta pertany sempre a l'abat com a senyor jurisdiccional de Ripoll. També el bisbe i el degà poden actuar com a delegats de la Seu apostòlica en els casos d'heretgia i de sortilegi. 6. L'abat no pot presentar per a ordenar-se cap clergue que no sigui beneficiat nat o resident a Ripoll o que no visqui amb la família del monestir. 7. L'abat no pot dispensar els rectors de la residència en les parròquies del seu monestir, ni en cas de pluralitat de beneficis. 8. El bisbe no pot imposar cap talla ni exacció als rectors o clergues de les esglésies depenents del monestir; sols pot demanar-los els drets de visita o procuracio. Els rectors, però, de les parròquies

276 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

situades fora de la vila de Ripoll han de guardar les sinodals de de Vic, sempre que no vagin contra la concòrdia de 1260 i la present. 9. Acaba la concòrdia amb unes especificacions sobre els domers de l'església de Sant Pere de Ripoll. Aquesta església, que es trobava quasi acolada a l'església del monestir, era l'església parroquial de la vila de Ripoll, i els seus sacerdots i clergues es trobaven totalment exempts del bisbe de Vic i per tant no havien d'assistir als sínodes del bisbat ni observar cap llei diocesana1S.

En resum, doncs, les noves capitulacions no innovaven res; especi• ficaven solament el contingut de les de 1260, baixant més al detall sobre les atribucions del bisbe a la vila de Ripoll. Per aquí precisament havia començat la discòrdia, com s'ha vist per les dues requisitòries de l'any 1308. En 1322 altra volta es renovaren les dissensions. Com sempre l'origen fou la resistència que l'abat oposà a l'acció del bisbe en els territoris exempts. L'abat Ponç de Vallespirans, tot just elegit abat, va oposar-se al fet que el canonge de Vic, Guillem de Montcorp, oficial del bisbe de Vic, efectués una inquisició contra Berenguera i Sibilia de Vallespirans, acusades de bruixeria, i contra altres mancaments de clergues i laics dels territoris del monestir. La identitat de cognom entre l'abat i les inculpades pot fer sospitar cert parentiu. Innovat de l'oposició, el bisbe de Vic, que tenia plenes facultats per a indagar sobre aquesta mena de crims, va llençar pel setembre de 1322 l'excomunió contra l'abat, aplicant unes constitucions de Tarragona que preveien un cas semblant. En lloc de sotmetre's l'abat va dirigir-se tot seguit, per mitjà de procu• radors a la cort papal situada a Avinyó, creient que allà farien justícia a favor seu. El resultat, però, fou molt divers. El 16 de novembre de 1322 el monjo Ponç de Pedraltes, procurador de l'abat de Ripoll, es va presentar humilment davant el bisbe de Vic demanant-li que absolgués l'abat Ponç de les censures i de l'excomunió en què havia incorregut, i reconeixent en presència de tots que, en virtut de les sentències abans detallades, el bisbe de Vic tenia facultat per a inquirir sobre els casos abans especificats 16. La documentació vigatana esmenta encara algunes noves dissensions

15. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 91; i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàgs. 164-167. 16. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 83; i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàgs. 200-202.

277 ANTONI PLADEVALL I FONT

entre els jerarques de Vic i els de Ripoll, però no aporten cap nova clarícia ni base jurídica per a estudiar les relacions i convivència de les dues institucions. Sempre s'aplicaren per a resoldre-les les concòrdies o sentències de 1260 i 1312. Per altra banda els fets són sempre els mateixos; així en 1356 el canonge de Vic Berenguer de Llers, nomenat àrbitre entre el bisbe i l'abat, va sentenciar a favor del bisbe en certes diligències i processos que havia fet l'abat a la vila de Ripoll contra certs delictes i sortilegis, mentre això només competia al bisbe

CONCÒRDIES DEL BISBE DE VIC AMB SANT BENET DE BAGES I SANT JOAN DE LES ABADESSES

Sant Benet de Bages i Sant Joan de les Abadesses són els altres dos grans monestirs exempts del bisbat de Vic. En parlar de l'origen de les exempcions monàstiques hem transcrit a posta un parell de fragments de les butlles de 1016 i 1196 que garantien la immunitat de Sant Benet de Bages, recaptada pel seu fundador en erigir el monestir a mig segle X. Les possessions de Sant Benet radicaven sobretot al Pla de Bages on el monestir tenia la provisió de les parròquies de Torroella, Vilumara, Santpedor, Sant Martí i Sant Pere de Serraïma, Na• varcles i Sant Fruitós de Bages, a més d'altres petites capelles amb serveis rectorals, dintre l'alou del monestir, com Olzinelles i Valldelshorts, i d'altres parròquies del bisbat més apartades del monestir com Sallavinera, Savellà i Maians18. Sant Joan de les Abadesses, segons s'esmentava en parlar de Ripoll, tenia també una gran extensió de terreny i parròquies que li pertanyien, situades junt amb les de Santa Maria de Ripoll, preferentment a les valls pirinenques del bisbat. Al temps de la fundació, vers l'any 885, el comte Guifred féu el monestir exempte de tot domini, i més concretament en 1017, en foragitar les monges i introduir-hi els canonges, el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va obtenir del papa Benet XIII un document

17. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 89; Moncada no l'esmenta. 18. Jaume PASQUAL, Sacra Antiquitatis Cathaloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, Ms. 729, tom VII, foli 16; i SOLÀ, FORTIÀ, El monestir de Sant Benet de Bages, Manresa, 1955, pàgs. 212-215.

278 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES que confirmava la nova comunitat i la posava sota la protecció i tutoria de la Santa Seu; sub nomine et tuicione, beati Petri, ac nostra, successo- rumque nostrorum sollempniter subrogetis. Li assenyala, a més, un cens anyal de tres mancusos pagadors a la Santa Seu en senyal d'aquesta • ' 19 protecció . Falta la documentació que ens parli de les discussions entre ambdós monestirs i la mitra de Vic, si és que aquestes existiren, abans de mig segle XIII. Ara fou el diligent bisbe Bernat de Mur el que després de re• soldre el llarg plet pendent amb Ripoll volgué també precisar els seus drets amb els altres monestirs. No pot dubtar-se de la seva iniciativa per tal com els dos monestirs hauran de donar compensacions econòmiques al bisbe Mur per les despeses quantioses que li ocasionà l'obtenció de les dues sentències o concòrdies. Comptant amb l'autorització de Roma, van ésser nomenats compro• missaris per a fallar les diferències entre el bisbe i els monestirs el bisbe Arnau, de Barcelona i els tres dominics Fra Bernat de Recco, prior del convent de Barcelona, Fra Arnau Segarra i Fra Bernat Burdo. Aquests donaren les sentències a Barcelona els dies 11 i 12 de maig de 1261. Era l'any següent de la concòrdia amb Ripoll, i no hi ha dubte que el text d'aquesta concòrdia fou la que guià els tres compromisaris. Dissortadament no podem utilitzar els originals per les mateixes causes que la concòrdia de Ripoll, però a través del detallat Index i de la publi• cació d'en Moncada, poden extreure-se'n les següents capitulacions. Concòrdia amb Sant Benet de Bages:

1. El cos del monestir amb l'abat, monjos i clergues seculars que visquin amb ells estaran totalment exempts de la jurisdicció del bisbe de Vic i sotmesos solament a la Santa Seu. 2. L'abat i el convent tindran el dret de presentació i de col- lació en totes les esglésies i capelles del monestir, sempre que s'es• devingué la vacant, i conjuntament els drets i emoluments que sempre hi han acostumat de tenir. Si els clergues o rectors de les esmentades esglésies refusessin de pagar els emoluments, l'abat els hi podrà obligar, si convé, amb censures eclesiàstiques, sense cap intervenció del bisbe. El bisbe rebrà, però, en dites esglésies i en els seus clergues els drets episcopals que li pertoquen com a diocesà.

19- Jaime VILLANUEVA, Viage literario..., tom VIII, València 1821, ap. 13, pàgs. 237-241.

279 ANTONI PLADEVALL I FONT

3. L'abat i els monjos no tindran cap participació ni afavoriran els excomunicats, interdictes o suspesos pel bisbe de Vic. 4. Quan els diocessans de Vic elegiran sepultura al monestir de Sant Benet quedarà sempre salvaguardada la part corresponent a l'església d'on surtin els cadàvers. 5. L'abat i el convent donaran 250 morabatins als bisbe de Vic en compensació de les despeses ocasionades per la present causa: d'ells 200 seran empleats per a comprar rendes o possessions per a la mitra de Vic, i els restants 50 sous seran per al peculi privat del bisbe Bernat. 6. El monestir rebrà íntegrament els rèdits i emoluments i tots els drets parroquials a l'església de Navarcles, fent però la deguda servitud per a un clergue secular, el qual rebrà la cura d'ànimes del bisbe, haurà d'assistir als Sínodes i pagar a la catedral de Vic els drets acostumats des d'antic. Tot el que ha estat concordat es farà sempre sense perjudici per a l'exempció del monestir, i salvats els drets i consentiment de la Seu Apostòlica20.

La concòrdia per al monestir de Sant Joan de les Abadesses, donada, segons resta dit, pels mateixos àrbitres i l'endemà de la de Sant Benet, diu així:

1. El cos del monestir de Sant Joan, amb el seu abat, canonges regulars i clergues seculars que visquin en ell, tret del rector de l'església de Sant Joan i Sant Pol —l'església parroquial de la vila de Sant Joan— estaran totalment exempts de la jurisdicció del bisbe de Vic i sotmesos immediatament a la Santa Seu. Podran rebre les ordres i els sagraments eclesiàstics, fora del crisma i l'oli sant, del bisbe que vulguin; també l'abat podrà rebre la benedicció del bisbe que més li plagui. 2. L'abat i el monestir tindran la col·lació de les vacants de totes les seves esglésies i capelles, amb l'obligació, però, de presentar les persones elegides al bisbe. Podran rebre en les esmentades esglésies tots els delmes, primícies, rèdits i emoluments que hi han acostumat de rebre; en cas de negar-s'hi, l'abat pugui obligar els esmentats rectors i clergues amb censures canòniques, sense que puguin fer recurs al bisbe. El bisbe tindrà a l'església de Sant Joan i Sant Pol i a les altres esglésies del monestir, i en els seus clergues, els drets

20. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 48; i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàgs. 54-55.

280 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

episcopals i la facultat de concedir-los la cura d animes, i ells l'hau• ran d'obeir com a diocesà. 3. El monestir i les seves esglésies parroquials rebran de l'es• glésia de Vic el crisma i oli sant, com sempre han acostumat, sense que el bisbe pugui exigir per a això cap interès pecuniari. 4. El bisbe Bernat rebrà per les despeses que li ha ocasionat aquest plet, tots els masos que l'abat i monestir de Sant Joan pos• seeixen en les parròquies de Vilacetrú i de Manlleu, al lloc dit Clavelles, i cent sous anyals a les possessions del monestir a la pròpia parròquia de Sant Pere de Vic i a la batllia de Berenguer de Vitro, tota la qual cosa no excedeix de deu lliures turoneses cada any. Aquesta sentència no vol anar contra cap privilegi del monestir ni contra cap dret de la Santa Seu, a què se sotmetran aquestes capitulacions 20b.

Alguns documents escadussers de l'arxiu de la Mensa episcopal donen certa informació complementària sobre el procés seguit amb el monestir de Sant Joan; diuen que en 1258 es va incoar el procés i que l'any 1294 el Cambrer de Sant Joan pagava encara al bisbe de Vic les despeses del procés21. Segons Moncada poc després de la promulgació de la sentència va refrendar-la, com a delegat de la Santa Seu, el cardenal Octavià22.

EL MONESTIR DE SANTA CECÍLIA DE MONTSERRAT

Les relacions de Santa Cecília de Montserrat amb els bisbes de Vic tenen un caire molt diferent de les dels anteriors monestirs. Constitueixen per tant un aitre capítol ben interessant de les relacions entre bisbes i monestirs que no havien assolit l'exempció. Aquest monestir, situat en un extrem del bisbat d'Ausona, fou erigit vers l'any 945 gràcies a l'empenta de l'ambiciós abat Cesari i a la protec• ció dels comtes Sunyer i Riquilda. Onze anys després de la seva erecció, el 956, el bisbe de Vic, Guadamir, consagrava l'església del monestir i li confirmava els seus béns. El bisbe consagrant posà com a condició que

20 b. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs., doc. 95; i MONC'Un, Episcopologio, tom II, pàgs. 54-55. 21. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. docs. 92 i 93. 22. L. MONCADA, Episcopologio, tom II, pàgs. 55.

281 ANTONI PLADEVALL I FONT el monestir es regís per la regla de sant Benet i que, d'acord amb ella, Cesari i els futurs abats l'obeïssin sempre a ell i als seus successors a la seu d'Ausona. La personalitat de l'abat Cesari continua essent un enigma. Immigrat tal volta de les terres hispàniques, pretengué de reconstituir pel seu compte la província eclesiàstica tarraconense fent-se consagrar arquebisbe en un sínode de Sant Jaume de Compostela. En fundar el monestir ob• tingué un precepte reial i, segons sembla, també una butlla papal que li confirmaven la fundació i els béns. És curiós, per tant, que aquest home que tan bé coneixia el camí de Roma, on es dirigí més d'una vegada, no obtingués cap document papal que eximís el seu monestir de la jurisdicció del bisbe de Vic. Fou que Cesari no atinà a demanar aquesta gràcia? Fou que el bisbe de Vic no li ho permeté? El cert és que Santa Cecília no pogué comptar mai amb cap document que provés la seva exempció i que els bisbes de Vic exerciren sovint actes de jurisdicció sobre el monestir. En són una mostra els consentiments donats pels bisbes de Vic l'any 1103 quan Santa Cecília refusava d'unir-se al monestir de Sant Cugat del Vallès i, sobre tot, el judici de l'any 1108 quan, amb la intervenció de Sant Oleguer, aleshores prior de Sant Adrià, fou confirmada la unió a Sant Cugat. En aquest judici el bisbe Arnau, de Vic, hi dóna el seu consentiment salva in omnibus reverentia nostrae ecclesiae, nostrorumque sucessorum pontificum, i abans, en decretar-se l'unió, ja s'especificà que s'havia fet per la donació que n'havia fet a Sant Cugat el comte de Barcelona salva reve• rentia sedis Beati Petri et episcoporum ejus 23. La llista de testimonis del domini del bisbe de Vic sobre l'abadia de Santa Cecília podria allargar-se molt més, però difícilment en trobaríem un altre de més clar que la condició que posà el bisbe de Vic, Ramon, en 1134, en confirmar a l'abadia de Sant Cugat la donació del cenobi montserratí feta pel seu antecessor Arnau. Disposa el bisbe que l'abadia de Santa Cecília estigui sempre regida per un abat, el qual serà elegit amb consell i voluntat de l'abat de Sant Cugat, però feta l'elecció, l'abat electe ha d'ésser presentat al bisbe de Vic qui haurà d'acceptar-lo i con• firmar-lo, tret del cas que tingués motius greus per a repel·lir-lo; salvant,

23- J. RIUS SERRA, Cartulario de Sant Cugat del Vallés, II, Barcelona, 1946, doc. 797, pàgs. 451-452.

282 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES però, sempre, remarca el document, els drets pontificals de la seu d'Au• sona sobre el monestir u. Les bones relacions dels bisbes de Vic amb l'abadia de Santa Cecília continuaren durant el segle XII; n'és una bona mostra el fet que l'any 1143 el mateix bisbe Ramon i els seus canonges donessin a l'abadia de Montserrat i al seu abat Guillem l'església i parròquia de Marganell. A mitjan del mateix segle xil Santa Cecília va obtenir, de manera que no sabem, la seva independència de Sant Cugat. A principis del segle següent trobem per primera volta al monestir oposant-se a la jurisdicció del bisbe de Vic, reclamant-se exempt i per tant subjecte solament a la Santa Seu. L'experiència dels anteriors plets del monestir amb Ripoll i Sant Cugat, els havia ensenyat que solament presentant una butlla papal que els avalés, podrien fer reconèixer els seus pretesos drets d'exempció; per això i mancats d'una butlla autèntica decidiren de fabricarse'n una de falsa. La falsa butlla o butlles de Santa Cecília de Montserrat han preocupat i fet equivocar molts autors, entre ells el mateix Kehr; Ramon d'Abadal va fer-ne una acurada revisió crítica que creiem definitiva i per això ens limitem aquí a resumir les seves conclusions25. En primer lloc els monjos de Santa Cecília de Montserrat es van procurar l'original de la butlla del papa Benet VIII, del 16 de desembre de 1016, pel monestir de Sant Pere de la Portella i d'ella van esborrar el el nom de l'abat i del monestir, als quals anava dirigida inicialment, tot suplint-los pels de Cesari i Santa Cecília. Aquesta butlla es conservà en endavant a l'arxiu de Montserrat on la pogué examinar el P. Pasqual, que va remarcar l'antiguitat de la lletra sobreposada a les esborrades. No contents amb aquest simple retocament de la butlla de la Portella, al mateix temps, els monjos de Santa Cecília van confeccionar una nova butlla en què interpolaren a la butlla anterior fragments i formularis de la del papa Silvestre II, de 1002, per al monestir de Sant Cugat del Vallès, a més d'alguns petits afegitons característics. Aquesta butlla figu• rava ésser donada pel mateix papa Benet VIII, i per a fer concordar la

24. J. Rius SERRA, Cartulario tom III, Barcelona, 1947, doc. 928, pàg. 113. 25. Ramon d'ABADAL i VlNYALS, El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari (s. x) i les preteses butlles de Santa Cecília, a «La Paraula Cristiana», Barcelona, 1927, any III, núm. 34, pàgs. 316-345.

283 ANTONI PLADEVALL I FONT

seva cronologia amb la de l'abat Cesari, el fundador del monestir, li van donar la data del 16 de desembre de 948. El pontificat del papa Benet VIII s'estengué de 1012 a 1024. És probable que tota aquesta activitat falsificadora es fes a mitjan del segle xn. Abadal es demana si aquestes butlles serviren inicialment al monestir de Santa Cecília per a assolir la seva independència de Sant Cugat del Vallès. Amb aquesta flamant butlla els monjos montserratins devien esperar l'ocasió més propícia per a lliurar-se de la jurisdicció del bisbe de Vic, incompatible amb la seva pretesa exempció. A principis de l'any 1200 hi hagué l'elecció de l'abat Arnau de Cal• ders. Aquesta elecció portà una divisió dintre del monestir que el bisbe de Vic, utilitzant els seus poders, va fallar a favor del nou abat. No contents amb això una facció dels monjos va adreçar-se a l'arquebisbe de Tarragona, Spàrac, acusant el nou abat d'espuri, home donat a les armes i d'haver-se introduït en l'administració del monestir abans d'ésser con• firmat abat. El 10 de març de l'esmentat any 1220 l'arquebisbe va fallar a favor de la sentència del bisbe, tot deixant, però, als monjos la llibertat de fer una enquesta diligent sobre el nou abat i presentar-la al bisbe de Vic. En demanar el bisbe de Vic al nou abat que li anés a prestar obe• diència canònica, i que en endavant assistís als sínodes de Vic i reconegués les altres obligacions a què estava subjecte com a súbdit seu, el monestir i els seus legats s'hi oposaren vivament i van dirigir-se altra volta a l'ar• quebisbe de Tarragona al·legant la seva exempció i portant per a provar-la la butlla falsificada del papa Benet VIII. Tant si es tractava de l'original falsejat com de la còpia interpolada i adulterada, l'arquebisbe i els seus assessors es van adonar tot seguit de la falsetat, i per això fallaren ràpidament el 26 de juny de 1220:

Nos Sparagus, Dei gratia archiepiscopus Tarraconensis, assis- tentibus nobis dilectis fiíiis nostris magistro P. de Alforgia et R. de Albuciano, de jure pronunciamus privilegium Benedictí premissum nullum esse et ideo, illo non obstante, difinimus quod monasterium Sancte Cecilie Montis Serrati sive dicti procuratores lege diocesana teneantur. Episcopo vicensi in subjectione, reverentia et obedientia debita ac canònica, alia jura episcopalia debita eidem exsolvendo, condemnante, quantum ad possessorium et petitorium, cum utrum-

284 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

que fuisset intemptatum predictum monasterium et ipsos procura- 91! tores episcopo memorato Santa Cecília no va pretendre més de lliurar-se de la subjecció al bisbe de Vic, puix que als segles XII i xm Roma no lliurava fàcilment privile• gis d'exempció i la seva astúcia no els havia servit. Pocs anys després de la sentència anterior, en 1263, amb motiu d'estar altra volta vacant l'a• badia de Santa Cecília i no haver-hi tampoc concòrdia entre els monjos, el bisbe de Vic va autoritzar un poder lliurat pel prior i monjos de Santa Cecília als monjos Arnau Bartomeu i Berenguer de Vergós per a que es desplacessin a Ripoll per nomenar un monjo d'aquest monestir com abat de Santa Cecília de Montserrat. El nou elegit es digué Ponç i el mateix any 1263 va jurar obediència canònica al bisbe de Vic, Bernat27. Pel seu interès a la història interna del monestir, transcrivim íntegra• ment la relació de la visita pastoral efectuada al monestir pel bisbe Gal- zeran Sacosta el 10 de desembre de 1331. És la primera visita al monestir guardada als arxius vigatans i la seva lectura convencerà de com les visites pastorals als monestirs no exempts no eren cap destorb per a ells, al contrari, devien ésser un estímul per a la correcció dels abusos que s'ana• ven introduint a la vida comunitària.

MI idus decembris visitavit in Monasterio Sante Cecilie Monti- serrati. Frater Jacobus Calvelli, Prior claustralis dicti monasterii, dixit, per juramentum interrogatus, quod officio bene fit in ipso monas• terio. ítem dixit interrogatus quod, juxta instrumentum quod de hoc extat, Camerarius ipsius monasterii habet dare vestiarium VI monachis, in quibus VI dicit se ipsum includi, licet Abbas contrarium dicat. Aliter non est eertus numerus monachorum in ipso monasterio, quod prior sciat. Dixit etiam interrogatus de vita et honestate monachorum et abbatis, quod Camerarius et frater Bernardus de Portella et frater Franciscus Boffi, monachi ipsius monasterii, portat cuilibet cultellum magnum seu manarensium intus monasterii, cum licentia abbatis. Et etiam quod dictus frater Boffi stetit dudum per duos menses

26. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. original al doc. 100 i còpia al doc. 104; còpia del segle XIX a i'índice; i extracte en MONCADA, Episcopologio, tom I, pp. 556-557. 27. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. docs. 102 i 103.

285 ANTONI PLADEVALL I FONT extra monasterio, sine licentia superior is, et jam ante se absentaverat etiam illicentiatus per novem vices. ítem dixit interrogatus quod Abbas et alii fratres, excepto ipso, utuntur continue interculis lineis quos induunt et linteaminibus lineis in quibus jacent, et cubantur nudi comuniter, nec jacent in dormitorio sed quilibet habet cameram sapparatam in ipso monasterio. ítem dixit quod prefatus frater Bernardus de Portella est dif- famatus de lapsu carnis cum Maria uxor Guilielmi Marro istius parrochie. ítem quod dicti fratres Bernardus de Portella et en Boffi non jejunant comuniter in Eventum, set abstinent a carnibus. ítem dixit quod non legitur in Reffectorio nec tenetur silentium in mensa, nec fuit usum, quod omititur propter hospites qui cotidie seperveniunt ibi numero magno. ítem dixit interrogatus quod ecclesia dicti monasterii est parrochialis et baptismalis. Quod presbiter secular is regit ibi curam ani marum ex comissione solum abbatis, quod sic est assuetum. Et ipsa ecclesia recipit in manso de ça muntanya et duobus mansibus de podiolo, et in mans is de Ruvira et den Marro, primicias. Et eciam quod habitantes in ipsis mansis et in mansis den Jac. de ces Puiades, de Rochafort, de Ferrerols jusans et de ça Calsina audiunt divina et percipiunt ecclesiastica sacramenta et sepulturas in ecclesia ipsius monasterii, licet in praxim in dictis quinqué mansis recipiat rector de Castro pulcro primiciam et det ibi salispassam. ítem dixit interrogatus quod dictum monasterium habet unitam ecclesiam Sancti Stephani de Marganello. Et dictus presbiter secu• lar is regit in ea curam animarum, ex simili comissione abbatis. Interrogatus de vita parochianorum ipsarum ecclesiarum paro- chialium, dixit quod Jacobus de Serra, de Sancto Stephano de Mar• ganello, habitat cum Sibilia, uxor sua, non recepta nupciali bene- diccione. ítem en Roudors eiusdem parrochie tenet na Borraçona in con• cubina. ítem E. Selerius tenet concubinam quandam mulierem qui fuit de Castro eulino. Frater Bernardus de Portello (sic), monachus dicti monasterii, interrogatus per juramentum dixit officium bene fieri. ítem interrogatus dixit quod abbas stabilivit cum consensu con• ventus, et sine firma episcopi vicensis, mansum Marro ipsius mo• nasterii, et plura alia stabilimenta fecit simili modo, utilia, sicut crèdit et cognoscere potest, ipsi monasterio et non perjudicialia. ítem interrogatus confessus fuit se uti camisia linea iuxta carne

286 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

et linteaminibus lineis in lecto et jacet nudus in eo. Et quod alii comuniter utuntur lineis linteaminibus in ipso monasterio. ítem quod ipse portat, cum licentia abbatis, manaresium. Et alii monachi similiter huiusmodi arma portant eciam infra monasterio. ítem quod non legitur in refectorio, nec tenetur scilentium in mensa rationibus per priorem supradictis. ítem dixit quod ecclesia ipsius monasterii est parochialis. Et quod ecclesiam de Marganello est unita ipsi monasterio. Et in eis regitur curam animarum ex commisione abbatis. Et interrogatus de numero monachorum dixit ut supra dictus Prior. Interrogatus quod sunt nunc ibi monachi dixit quod non nisi V preter Priorem. Bartolomeus, Dei gratia abbas dicti monasterii, dixit idem de numero monachorum ut alii, et quod est verum quod non sunt modo ibi nisi V, quod decessit unus nuper. Interrogatus si iidem monachi sunt obedientes, dixit quod sic omnes, excepto fratre Francisco Boffi, qui sepe recessit dicto monasterio, nulla petita licencia nec obtenta, et vagat aliquando extra monasterium. Et hac de causa fuit per ipsum abbatem jam incarceratus, sed propter obstinatam maliciam suam, non vuit corrigi, ymmo est incorrigibilis, secundum quod ipse ab• bas videt. Dixit etiam interrogatus quod ipsi monachi, excepto priore, utuntur linteaminibus lineis et cubantur nudi, et quod tenet quilibet suam cameram in qua dormit, sed est verum quod ipse camere sunt omnes infra unam portam. ítem dixit quod in refectorio non legitur nec tenetur ibi sci- lencium in comestione, nec fuit unquam usi. Quod omititur et crèdit quod semper fuerit omissum propter hospites et itinerantes ad mo• nasterium Sancte Marie Montiserrati, ob devocione infinitos, qui in isto monasterio confluunt et sumunt victualia, maxime in estate. ítem dixit interrogatus quod in ecclesia ipsius monasterii et in illa de Marganello, que parrochiales sunt, regitur cura animarum per clericum secularem ex comissione ipsius abbatis, quam semper ipse et predecessores sui facere consueverunt. ítem confessus fuit se stabilivisse dictum mansum et alia stabilimenta fecisse propter utilitatem ipsius monasterii, cum consensu conventus tamen 23.

28. Arxiu Mensa Episc. Visites, Plec. 1200. Bisbe Galzeran Sacosta, anys 1330¬ 1339, s.f.

287 ANTONI PLADEVALL I FONT

ELS PRIORATS DE SANTA MARIA DEL COLL I SANT MARÇAL DEL MONTSENY

Aquests dos petits monestirs del bisbat de Vic tampoc no gaudiren mai de l'exempció, malgrat la seva unió a monestirs exempts, i es vegeren per tant sotmesos al bisbe de Vic a la manera de Santa Cecília de Montserrat. El priorat de Santa Maria del Coll, situat en plenes Guilleries, entre Susqueda i Osor, va erigir-se sobre un alou que pertanyia al monestir d'Amer ja l'any 860 29. Foren els monjos d'Amer que a finals del segle xn posaren una petita comunitat a l'església del Coll, regida per un prior i sotmesa a la propera abadia d'Amer30. La seva comunitat degué ser sempre molt reduïda; el prior i un o dos monjos, dos clergues seculars per al servei de l'església i algun ser• vent. Així ho precisa la poca documentació que d'ell ha restat. A principis del segle xiv s'inicià una discussió entre el bisbe de Vic, d'una part, i el prior del Coll, Ramon d'Esparreguera, i l'abat d'Amer, Ferrer de Montrodon, per l'altra. El prior i l'abat pretenien que el mo• nestir del Coll era exempt i per tant lliure de la jurisdicció episcopal, el bisbe deia el contrari. Per a arreglar la qüestió foren nomenats com a àrbitres dos juristes, Arnau de Montrodon, germà de l'abat Ferrer i futur bisbe de Girona, aleshores simplement canonge, i el canonge de Vic, Ramon de Descatllar. El 28 d'agost de 1320 van donar una sentència que fou favorable al bisbe de Vic; és a dir, que es va reconèixer al bisbe el dret de visita pastoral i de correcció dels monjos, avisant l'abat d'Amer de les anoma• lies i faltes que hi trobés, i l'autoritat total sobre els clergues residents al monestir. Tots els monjos i clergues havien de recórrer al bisbe de Vic per a rebre les ordres sagrades. Atesa, però, la pobresa del priorat del Coll, se l'eximia d'imposicions diocesanes i el seu prior es veia lliure de l'assistència als sínodes de Vic31.

29. Ramon d'ABADAL i VlNYALS, Catalunya Carolíngia II, Els diplomes caro• lingis a Catalunya, la part, Barcelona, 1950, pàg. 15. 30. J. V. i J. M., prevs. Ressenya històrica del santuari de Nostra Senyora del Coll, 2a. ed. Vic, 1949, 96 pàgs. 31. Arxiu Mensa Episc. Llib. 7 de pergs. titolat: «Derechos de Iglesia», doc. 6, i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàg. 190.

288 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

En el primer dels llibres de Visita Pastoral de Vic hi ha la següent, efectuada al monestir del Coll el 5 de gener de 1332 pel bisbe Galzeran Sacosta:

Nonas januarii visitavit Monasterium Sancte Marie de Colle. Salvator ça Serra et Guilielmi Boschi, vicarii dicti monasterii, dixerunt interrogati per juramentum, bene in omnibus et per omnia quo ad monasterium, priore, monachis et alia. Frater Guilielmus Gony, monachus dicti monasterii, jussus et interrogatus dicere veritatem respondit bene in omnibus, tamen in• terrogatus dixit quod prior et ipsi utuntur camisis lineis quas ves- tiunt iuxta carnem, nec non linteaminibus lineis in lectis eorum. ítem dixit interrogatus quod prior et monachi unusquisque tenet cameram suam in qua jacet, sed omnes comedunt simul in eadem domo. ítem dixit interrogatus quod ignorat quod monachi debere esse continue in ipso monasterio, et quod nunc ibi sunt Prior et ipse et unus alius, et amplius non vidit ibi stare. Frater Petrus Geraldi, monachus dicti monasterii, dixit ut alius monachus32.

# # #

El monestir de Sant Marçal del Montseny va iniciar-se com a abadia i amb una gran empenta a mitjan del segle XI. L'any 1066 el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, va consagrar l'església i també el primer abat Guifred. Tant en aquesta ocasió com en la segona consagració feta en 1104 pel bisbe Arnau de Malla, quan el monestir havia passat ja a ésser un simple priorat de Banyoles, els bisbes de Vic hi actuen sempre amb plena jurisdicció33. Aquí tampoc l'exempció de Banyoles no va extendre's a Sant Marçal del Montseny, tal volta per haver-se-li agregat vers 1095; posterior, per tant a 1078 quan el comte Bernat II de Besalú va sotmetre Banyoles a la Santa Seu. Els bisbes de Vic visitaren sempre el monestir de Sant Marçal i se sap per les llistes sinodals que els seus priors havien d'assistir als sínodes vigatans.

32. ld. que la nota 28. 33. Parlàrem d'ell a Sant Marçal del Montseny, antiguo monasterio y parròquia del obispado de Vich, AUSA, núm. XXXV, 1961, 19 pàgs.

289

19 ANTONI PLADEVALL I FONT

La primera visita pastoral coneguda data del 8 d'agost de 1330. En aquesta època només residien a Sant Marçal el monjo Pere de Soler i el vicari perpetu de Joan Thoal, que tenia cura d'ànimes dels masos adscrits a l'església del monestir, el prior, Arnau de Palol, residia al monestir de Banyoles. No transcrivim aquesta visita per no aportar cap notícia d'in• terès sobre la vida del monestir34.

LA VISITA DE L'ARQUEBISBE DE TARRAGONA DE 1312 AL 1314 I ELS MONESTIRS

Abans de cloure aquestes planes sobre les relacions de la jerarquia secular i del monacat, serà oportú de fer esment d'un fons de documen• tació, pràcticament desconegut, ple d'interessants notícies sobre la vida, religiositat i supersticions d'algunes contrades urgellenques, en els ma• teixos anys de 1312 al 1314, i, entre elles, de la vida de diversos monestirs. A l'Arxiu Capitular de Vic hi ha un lligall de documents que, sota el títol genèric de «Visita, Bisbat Urgell», conté vuit lleugers manuals en foli, alguns de sencers i d'altres de fragmentats, amb molta documentació solta a dins, gairebé tot cartes amb el segell del visitador Sacosta, que s'estenen entre els anys esmentats de 1312 i 1314. Les seves detallades inquisicions i sentències de visita pastoral enclouen només una part del bisbat d'Urgell, preferentment el Bergadà, Alt Urgell, Cerdanya, Andorra, Cardoner i alguna parròquia del Mig Segre i Conca de Tremp. La seva presència a Vic, on les visites pastorals comencen l'any 1330, havia esdevingut sempre una mica estranya. Això va moure'ns a fullejar• ies i tot seguit vam veure que no es tractava de visites pastorals pròpia• ment dites, sinó de visites arquebisbals, és a dir, d'una visita esporàdica feta fer per l'arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí (1309-1315), per una gràcia especial del papa Climent V. Explica així l'inici de la visita al monestir de Bagà:

Die veneris que intitulatur XIIII kalendas Marcii anno quo supra (1312), accèssit ad monasterium Sancti Laurentii de Bagano Raimundus de Sancto Saturnino, rector ecclesie de Bagano, visitator

34. ld. que les notes 28 i 32.

290 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

constitutus a venerabili domino Galzerando de Costa, canonico urgellense ac visitator constituto in civitate et diòcesi urgellense, per reverendum dominum archiepiscopum Terrachone iuxta gratiam sibi factam per dominum Ciementem V ut possit provinciam suam visitaré, et per procuratorem suum, et inde provisionem a locis recipere visitatio in peccunia numerata, secundum taxationem pre• dicti domini Archiepiscopi.

L'anterior relació que indica el perquè d'aquesta visita desacostumada, dóna també la raó de la presència a Vic de la documentació de les visites fetes pel delegat Galzeran Sacosta. Galzeran Sacosta, canonge d'Urgell i ardiaca d'Andorra, fou bisbe de Vic de 1328 a 1345 i en venir a Vic es devia emportar amb ell la documentació de la seva visita delegada. El visitador Sacosta només practicà personalment algunes visites; la majoria les féu a través dels seus subdelegats Ramon de Sant Sadurní, rector de Bagà, i Arnau de Mas. Es reservà, però, sempre, la confirmació de les sentències. Els visitadors portaren a terme amb molta escrupolositat la seva tasca i inquiriren a tot arreu i sobre tot, fins sobre la vida privada del bisbe d'Urgell, i no es van oblidar mai d'exigir els drets de la visita; a la coberta d'algun manual hi han sumes detallades dels drets percebuts a cada localitat que devien transmetre's a l'arquebisbe de Tarragona. Segons indiquen algunes visites, especialment la visita a la canònica de Cardona del 19 de març de 1312, l'any anterior ja havia practicat la visita a aquest monestir el canonge de Taraçona, Pere Bos, com a visitador també de l'arquebisbe; per tant l'inici d'aquesta visita ha de posar-se a l'entorn de l'any 1310. Ignorem si en altres bisbats s'ha conservat documentació sobre aquesta visita arquebisbal: a Vic no es conserva pas la documentació referent a la visita efectuada al bisbat mateix, i tenim notícia que tampoc no es conserva la del bisbat de Barcelona, a desgrat que consta que s'hi va efectuar, car en la visita pastoral feta pel bisbe barceloní a Caldes de Montbui el 2 de maig de 1313, es llegeix en les inquisicions sobre delictes sed a visitatore domini archiepiscopi habuit absolutionem et exhibuit ins• trumentum absolutionis35. També va efectuar-se al bisbat de Girona com ho demostra la queixa de l'abat Hug, de Camprodon, a la Congregació Claustral, protestant d'una visita feta pel visitador tarraconense, el 5 de

35. E. MOREU REY, La rodalia de Caldes de Montbui, Barcelona, (1963), ap. 31.

291 ANTONI PLADEVALL I FONT

novembre de 1312, a l'església de Santa Maria de Camprodon, que era subjecta al seu monestir exempt36. Els visitadors arquebisbals, sense fer cabal de cap exempció monàs• tica, seguiren sense discriminació tots els monestirs de l'esmentada zona urgellenca, i molt sovint es trobaren que els barraven la porta.

El contingut de les visites és sovint molt interessant per a la història interna dels monestirs. Davant la impossibilitat de transcriure totes les visites dels manuals vigatans, extractem lleugerament les visites efectua• des als monestirs de l'Urgell i Berguedà, seguint l'ordre cronològic.

1312, 9 de febrer. Visita a la canònica de Sant Jaume de Frontanyà. El servei de l'es• glésia es fa bé i els clergues viuen com cal.

1312, 16 de febrer. Visita al monestir de Sant Llorenç de Bagà. Com que són pocs mana que s'admetin dos nous monjos, com ja havia manat de fer-ho el bisbe d'Urgell. L'abat i els monjos resen bé l'ofici diví i dormen en dormitori comú. El monestir és en interdicte per no haver pagat el delme; els mana de pagar-lo abans de la Quaresma. En voler visitar les esglésies de Sant Miquel, Sant Climent i Sant Sadurní de Maçanés, l'abat li ho impedeix perquè n'eren exempts. El visitador mana que presentin el privi• legi d'exempció al canonge Galzeran Sacosta. Altra visita a aquest monestir el 4 d'abril de 1313. En ella es diu que hi ha set monjos i l'abat, i que així havien acostumat d'ésser. L'abat fou privat temporalment de l'administració pel visitador Sacosta.

1312, 21 de febrer. Visita al monestir de Sant Pere de la Portella. No hi havia present l'abat. Observen la regla de Sant Benet, dormen tots en comú i practi• quen l'hospitalitat. Els documents antics revelen que abans hi havia al monestir vuit o nou monjos, però com que el monestir és molt pobre i gravat de deutes, ara són molt pocs —no diu quants—; els recomana,

36. En parla MONSALVATGE a Notícias històricas, XII, núm. 1175, pàg. 331, d'on ho reprèn el P. Antoni Ma. TOBELLA, Cronologia dels Capítols de la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana, a «Analecta Montserratensia», tom X, Mont• serrat, 1964, pàg. 255, on es demana qui podria ésser aquest visitador.

292 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES quan puguin, de retornar al nombre antic. Digueren que estaven privile• giats per les esglésies de La Quar i de Sant Maurici. El visitador els commina a portar dintre vuit dies els documents que ho acrediten a casa del capellà de Berga, i a pagar el dret de visita, i en cas de no fer-ho cauran en interdicte.

1312, 23 de febrer. Arribat el visitador al monestir de Santa Maria de Valldaura, l'aba• dessa, la prioressa i les altres monges li negaren la visita, car digueren que tenien privilegi papal d'exempció. Li van mostrar els documents papals i en ells no constava l'exempció. Digueren que en tenien d'altres que calia cercar; el visitador els va concedir vuit dies de termini per a presentar-los a Galzeran Sacosta, i en cas contrari caurien en interdicte. No féu la visita.

1312, 28 de febrer. Visita a Santa Maria de Serrateix. No hi era l'abat. Es queixen que l'abat no és bon administrador, car alguns béns del monestir estan empe- nyorats i la casa necessita obres. Tots dormen en comú excepte el sagristà que té habitació pròpia. Tots mengen en comú. Són sis monjos amb l'abat; abans eren dotze sense l'abat. Creuen que les rendes donarien per a vuit monjos sense l'abat. Cap monjo no ha entrat per simonia. Tots obeeixen l'abat i el prior segons la regla de Sant Benet. El visitador mana que d'aquí a Sant Miquel rebin un nou monjo —a sota, esborrat, diu dos. Mana que dintre d'un any sigui acabat el claustre o almenys la meitat. L'abat ha de pagar la visita feta al monestir i a l'església anexa de Sant Pere sota pena d'interdicte. — Altra visita el 9 d'abril de 1313. És quasi idèntica a l'anterior. El claustre és derruit i el cloquer també en gran part; la ruïna del cloquer amenaça part de l'església. Mana que en un temps màxim de dos anys sigui reparat el claustre i el campanar, quan es pugui, i que admetin dos nous monjos. Diu al marge: Solvit G. de Avencho VII libramm.

1312, 16 de març. Visita a Sant Pere de Grau d'Escales. Troba l'església ben ornada i els clergues que viuen bé. Eren del tipus canonical. Visita l'església de Sant Cristòfol de Busa, unida al monestir. Els rèdits de Sant Cristòfol ascendien a 25 lliures.

293 ANTONI PLADEVALL I FONT

1312, 22 de març. Visita a Santa Maria de Castellfollit, priorat de Sant Benet de Bages. Va trobar-hi un monjo, Ramon de Montpeità, i el prevere que servia l'església. Li neguen la visita car el monestir de Sant Benet de Bages està privilegiat in capite et in membris. Exposen que quan l'any anterior Pere Bos, canonge de Taraçona, hi volgué fer la visita, l'abat de Sant Benet li ho va impedir apel·lant al Summe Pontífex. Insisteix el visitador dient que té cura d'ànimes i que per tant està subjecte a la visita, i deixa el plaç peremptori de vuit dies per a presentar els documents d'exempció. Se li nega també la visita de les esglésies de Sant Julià dez Lor, Sant Vicenç de Castellfollit, de Ferrany, de Malacara i de Santa Susanna, uni• des totes al priorat. El 4 d'abril van comparèixer davant del visitador, Ramon de Torras, almoiner de Sant Benet, i Bernat Nespleda, prior de Castellfollit, amb una butlla del papa Celestí III per al monestir de Sant Benet de Bages —la coneguda butlla de 1196, abans citada— on es llegia: In urgellense diòcesi, monasterio Sancte Marie de Castro fullito cum omnibus ecclesiis et possessionibus ad idem monasterium spectantibus, videlicet capella San• cti Vincencii horatorio, Sancti Petri et Sancti Stephani de Màgia, cum omni jure spirituali eiusdem castri. Tot això queia segons ells en la mateixa immunitat que el monestir de Sant Benet. El visitador no hi estigué d'acord i, al·legant la cura d'ànimes anexa al priorat, va remetre'ls a Galzeran Sacosta, sota pena d'interdicte.

1312, 19 de març. Visita llarga i detallada a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. No s'al·lega cap immunitat i el visitador inquireix i disposa a pleret. Torna a urgir les disposicions de Pere Bos, el visitador arquebisbal de l'any anterior. — Altra visita a Cardona i'l d'agost de 1314.

1312, 23 de març. Visita a Sant Pere de Casserres, del Berguedà. És una església cellata depenent del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. No hi ha comu• nitat. El sacerdot que hi té la cura d'ànimes es renova cada any i depèn de l'abat, no del bisbe. El posa un laic que viu al mas de Sant Pere, veí de l'església. No va trobar-hi el sacerdot i mana al rector de Sant Pau de Casserres i al laic veí de l'església que el proper dissabte el facin com• parèixer a Berga. Té l'església en molt mal estat.

294 CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES

— Una altra visita del 7 d'abril de 1313 demostra que no ha canviat l'estat de coses des de l'any anterior.

1312, 29 de març. Visita al monestir de Santa Maria de Solsona. Detallada inquisició, sense cap resistència per part del prepòsit i dels canonges.

1312, 4 d'abril. Visita al monestir de Sant Llorenç de Morunys. No hi havia el prior, i els clergues que residien allà, juntament amb el procurador del prior, li van tancar la porta. Els va amonestar a obrir-lo, en virtut de santa obe• diència, però ells respongueren que complien ordres. El visitador els va fulminar l'interdicte i va marxar. Tampoc no pogué visitar les esglésies de Santa Eulàlia de Posada i Santa Maria de Lord, depenents del monestir.

1312, 27 de desembre. El visitador es presenta a Sant Sadurní de Tavèrnoles i l'enfermer, Ramon de Neva, i el sagristà, Ramon de Bach, li impedeixen la visita al·legant d'ésser exempts. Visita, però, fins on pot, l'església, el monestir i el cor, que troba ben parats i proveïts de llibres. Els assigna dos dies per a presentar-li els documents d'exempció, dient-los que si no ho fan cauran ipso facto en intedicte.

1313, 4 de gener. Visita al monestir femení de Santa Cecília d'Elins, de l'ordre de Sant Benet. L'església estava bé i els clergues i monges vivien bé i en comu• nitat. Els rebaixa la taxa de la visita a 15 sous.

1313, 7 d'abril. Visita a l'església prioral de Sant Salvador de la Vedella. No té comu• nitat. Està regida per un rector i un vicari que depenen de l'abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles.

Seminari de Vic

295

JOSEP MARIA RECASENS 1 COMES

LES RENDES DEL MONESTIR DE POBLET A

L'ARQUEBISBAT DE TARRAGONA

A FINALS DEL SEGLE XVIII

I. FONTS DOCUMENTALS

En virtut de la concòrdia de la col·lecta de la gràcia de l'excusat esta• blerta per quatre anys el 18 de novembre de 1782, entre el Rei i el Ve• nerable Capítol de la Santa Metropolitana Església de Tarragona, aquest darrer s'obligava a recaptar la quantitat concordada per tota la diòcesi tarragonina —52.040 rals i 29 maravedisos anuals— i a posar-la a dis• posició del Rei. Abans, però, calia distribuir la contribució d'una manera proporcional a les rendes dels contribuents, i aquesta era la feina d'una Junta de Repar• timent formada per l'Arquebisbe o un delegat seu, dos diputats del Ca• pítol, quatre en representació del clericat secular i un en representació del regular. El repartiment s'havia de fer de conformitat amb les declara• cions de renda presentades per cada un dels contribuents. La gràcia de l'excusat era una contribució reial que gravava la vintena part de les rendes delmeres. Estaven subjectes a ella tota mena de delmes sense distinció de procedència ni de qualitat. La documentació que es refereix a les concòrdies de l'excusat, esta• blertes entre el Rei i el Capítol de la Seu tarragonina, es guarda a l'arxiu capitular de la catedral de Tarragona (Armari F.). Entre altres documents s'hi troben els llibres de Resolucions de la Junta del Excusado y son re- parto segons las novas concòrdias ab S. AL, de 1783 i 1790, i unes declaracions de les rendes del Monestir de Poblet de 1796 i 1799. Les informacions que forneixen aquests llibres i declaracions constituiran l'a• portació inèdita i fonamental d'aquest treball.

297 JOSEP MARIA RECASENS I COMES

II. EL PATRIMONI DEL MONESTIR A L'ARQUEBISBAT

Territoris de jurisdicció baronial. — A les darreries del segle xvm, a l'arquebisbat de Tarragona, el monestir de Poblet encara conservava jurisdicció baronial sobre les terres i llocs que formaven la Baronia de Prenafeta i les terres de i'Abadiat o Baronia de Poblet La primera era situada a la serra Carbonària que separa les comarques Camp de Tarra• gona i Conca de Barberà, i comprenia els llocs de Prenafeta, Miramar, Figuerola i Puigdespí. La segona, molt més extensa, vinculada directament amb la hisenda del Monestir per lligams de veïnatge i continuïtat de terri• tori, s'estenia a cavall de la línia divisòria de les comarques de la Conca de Barberà i les Garrigues, gairebé als confins nord-oest de l'Arquebisbat. Comprenia els llocs i terres de Vimbodí, Senan i Vallclara, a la Conca de Barberà; els Omellons, Pobla de Cérvoles, Tarrés, el Vilosell, Vinaixa i Fulleda, a les Garrigues, i el llogaret de Montblanquet enclavat als límits de l'Urgell i de la Conca de Barberà. La Baronia de Poblet —inclosa la hisenda del Monestir— tenia una extensió de 298'32 Km2, i la de Prenafeta d'uns 30. Representaven una part important dels territoris sobre els quals el Monestir conservava juris• dicció baronial. La resta, situats fora de l'arquebisbat, formaven les baro• nies de la Segarra (uns 80 km2, de superfície) amb els llocs de Verdú, Gra• nyena, Sant Domí, Solanelles, el Puigdemàguer i la Portella; la d'Al• gerri (uns 140 Km2, de superfície), amb els llocs d'Algerri, Menàrguens, Boix, la Figuera i Tragó, les quadres de Covet i Castelló de Farfanya, la granja de Torrevella i els erms de Torredà, Salavert i Canyelles; la de l'Urgell (uns 140 Km2, de superfície), amb els pobles de Bellcaire, Castell• serà, Fuliola, Boldú, Tornabous, Bellmunt, Butsènit, Montellà, Barbens, Torrada, i el Tarròs, el mas d'En Guillot, els erms de Tarrassó, Torms, Montsuar, Filella, Penal i Lunell, la Torre de n'Aral i l'Almenara baixa; la de les Garrigues (uns 135 Km2 de superfície), amb els llocs d'Albagès, Juncosa de les Garrigues, Soleràs, La Sisquella, Valldereig, El Cogul, Les Besses, els erms de la Cova, Montbellet, Valldefaig i Hospital de Riu- deset \ Ens sembla que no podem passar per alt a causa de la seva relació amb l'economia, el creixement demogràfic que registren les baronies de

1. E. TODA GÜELL, La destrucció de Poblet, Monestir de Poblet, 1935, pàg. 30.

298 RENDES DEL MONESTIR DE POBLET

Poblet i de Prenafeta, entre el 1718 i el 1787. Heus ací com aquest creixe• ment afectà cada un dels llocs:

Baronia de Poblet Km2 1718 1787 Habs. p. Km.2 a la Baronia

Vimbodí i Poblet 86'35 315 1.439 En 1718: 4 Senan 2512 35 175 Tarrés 13 79 162 Montblanquet 8 20 110 Vinaixa 37'3ó 142 423 En 1787: 1476 Els Omellons ira 126 239 Pobla de Cérvoles 62'2 3 98 514 El Vilosell 18'84 130 580 Vallclara 20*01 95 295 Fulleda 16'20 155 428

29832 1.195 4.365

Figuerola - Miramar- Prenafeta 30 241 622 En 1718: 8 En 1787: 207

Tenim, doncs, que en 69 anys la '. Baronia de Poblet havia vist augmentar la seva població un 364 % i la de Prenafeta un 258 %. Aquest fenomen fou una cosa normal a la Conca de Barberà i a totes les comar• ques prelitorals catalanes en el segle xvm. Però ací volem posar en relleu el fet següent: Si admetem amb Pierre Vilar que en aquests 69 anys la població es doblà mercè al creixement natural o vegetatiu, s'haurà de convenir que un contingent d'immigrats remarcable s'establí a cada una de les baro• nies. A la de Poblet xifrem aquest contingent en 1975 habitants, i a la de Prenafeta en 140 2. Per justificar aquesta immigració cal pensar en l'existència d'algun atractiu i en la de possibilitats d'ocupació dels immigrats.

2. P. VILAR, La Catalogne dans l'Espagne modeme, II, Paris, 1962, pàg. 79¬

299 JOSEP MARIA RECASENS I COMES

La hisenda del Monestir. — Era constituïda per la gran propietat que formava el terme de Poblet. Hi figuraven les granges de Riudavella, Mil- manda, Castellfollit, Granja Mitjana, la Pena i el priorat del Tallat; les terres del bosc i el Mas de Pagès. A les declaracions de renda figuren com a hisenda del Monestir, les terres que explotaven directament els frares, per diferenciar-les de les que, de la mateixa hisenda, tenien arrendades.

Llocs delmables. — Poblet tenia drets delmers que compartia amb altres senyors a Barberà, l'Espluga Calva, La Guàrdia dels Prats, Pira i Rocallaura.

Propietats immobiliàries. — Segons manifesta Toda, el Monestir era propietari d'una fàbrica d'aiguardent a Reus, i de cases, terres i molins a l'Espluga de Francolí, Valls i Montblanc3. Segons la declaració de béns de l'any 1799, a l'arquebisbat de Tarragona, eis béns immobles arrendats eren: Una casa situada a la ciutat de Tarragona, i una altra a la marina de la mateixa ciutat. Dos molins fariners, un dels quals abastava el Monestir. Unes cases a Reus. Una taverna que suposem situada a Tarragona. És de creure que a més d'aquests immobles arrendats, Poblet era propietari d'altres que no produïen cap mena de renda.

Censos i lluïsmes. — Desconeixem quins eren. Només sabem que la vila de Vimbodí havia pledejat contra el Monestir l'obligació de pagar alguns censos i lluïsmes.

Censals destinats a la celebració de misses fundadores i aniversaris. — La quantia que d'aquests censals recaptava el Monestir era escassa i, encara, assenyalen les declaracions de renda, era repartida entre els frares que deien les misses. Altrament, a la declaració de 1796 consta que «Al común de este Monasterio no entran misas adventicias, ni officios cantados à excepción de los que arriba quedan manifestados, ni hay Caxeta de las ànimas, ni

3. E. TODA, Lloc citat.

300 RENDES DEL MONESTIR DE POBLET ofertorios, ni oblaciones, ni funerales en que perciba la Comunidad, como tal, emolumento alguno».

III. LES RENDES

A la declaració de 1796 les rendes del Monestir consten valorades en 28.517 lliures, 13 sous i .4 diners, i a la de 1799 en 32.476 lliures, 18 sous i 7 diners. Segons el seu origen, són distribuïdes d'aquesta manera:

1796 1799

Delmes i primícies arrendats o subjectes a arrendament 22.067 11. 12 s. 6 d. 25.811 11. 5 s. 6 d- Delmes i primícies que es co• bren dels arrendataris del terme del Monestir 963 11. 15 s. 7 d. 739 11. 15 s. 7 d. Granges dins del terme del Monestir 198 11. 25611. 8 s. Rendes de censos 297 11. 4 s. 297 11. 4 s. Censos que disputa la vila de Vimbodí 8611. 10 s. 6 d. 8611. 10 s. 6 d. Renda de censals amb destí a la celebració de misses i ani• versaris 614 11. 13 s. 9 d. 61411- 13 s. 6 d. Producte dels lluïsmes 317 11. 12 s. 3 d. 317 11. 13 s. 3 d. Arrendament de béns immobles 325 11. 605 11. Producte de la Hisenda del Monestir 3.64711. 4 s.9 d. 3.74811. 6 s.

Total 28.517 11. 13 s. 4 d. 32.47611. 18 s. 7 d.

Com a dada complementària direm que els delmes i primícies del Monestir que figuren en el llibre de les Resolucions de la Junta de l'Ex• cusat del 1783, són valorades en 13-815 lliures 15 sous i 1 diner. JOSEP MARIA RECASENS I COMES

IV. ELS DELMES, PRINCIPAL RENDA DEL MONESTIR

Com por veure's els delmes i primícies eren els ingressos més impor• tants amb què comptava el Monestir. Ara bé, entre els delmers eclesiàstics i laics de l'arquebisbat de Tarragona, quin lloc ocupava el monestir de Poblet? Anem a veure-ho. L'any 1783 les collites i el bestiar dels pagesos de l'arquebisbat de Tarragona eren gravats Pels delmes en 222.657 lliures 19 sous i 6 diners i per les primícies en 70.623 lliures 1 sou i 6 diners

Total 293.281 lliures 1 sou i 2 diners4

Es beneficiaven d'aquest important producte onze senyors eclesiàstics i trenta nou senyors laics, per bé que no tots tenien domini directe sobre la terra de què eren delmers sols o en companyia d'altres. També cal consignar el fet que, d'aquestes rendes delmeres, corresponien als senyors eclesiàstics 168.610 lliures 6 sous i 1 diner, i als senyors laics 54.047 lliures i 13 sous; xifres que estan en una relació de 757 i 24'3 %- Si les tres quartes parts dels delmes anaven a parar a mans dels senyors eclesiàstics, és natural que entre ells hi haguessin els més prin• cipals. Aquests eren la Mitra i el Capítol de Tarragona en virtut dels drets que tenien sobre les terres de l'ample i fèrtil Camp de Tarragona. En 1783, la Junta del Repartiment de l'Excusat assignava al primer unes rendes delmeres de 57.394 lliures 12 sous i 11 diners, i al segon de 60.487 lliures 10 sous i 4 diners. Molt per dessota quedava el delmer eclesiàstic que seguia en im• portància, la cartoixa de Scala Dei, amb una renda de 14.091 lliures 10 diners. Seguien el monestir de Poblet amb 13-852 lliures 9 sous, i el de Santes Creus amb 8.271 lliures 5 sous i 9 diners. Després, amb rendes més inferiors venien el monestir de Vallbona, l'Orde de Sant Joan, el Seminari Tridentí de Tarragona, el Bisbe de Vic, els Pares Carmelites i el Capítol d'Eivissa. Els senyors laics que gaudien de les més importants rendes delmeres eren el Duc de Medinaceli amb 9-033 lliures 7 sous i 6 diners, el Duc

4. J. M.a RECASENS I COMES, El corregimiento de Tarragona en el ultimo cuarto del siglo XVlli, Tarragona, 1963, pàg. 130.

302 RENDES DEL MONESTIR DE POBLET de Cardona i comte de Prades amb 4.461 lliures i el Baró de Maldà amb 3.871 lliures 14 sous i 11 diners5. Així, doncs, el monestir de Poblet era el quart delmer de l'arquebisbat de Tarragona, en ordre del valor dels delmes que percebia anualment.

Taxes delmeres. — El delme era el dret d'una desena part i, per ex• tensió, d'una fracció variable de la collita o del bestiar, que es pagava a l'Església o al Rei i altres senyors. Ultra el delme, gravava les collites o el bestiar la primícia o primers fruits, que venia a representar una quarta part del delme i es pagava generalment a la parròquia. En els llocs on Poblet tenia drets delmers, les taxes delmeres eren molt variables. Oscil·laven entre la del sis per u —cinc parts pel pagès i una pel delmer— i la del tretze per u —dotze parts pel pagès i una pel delmer—, segons el fruit i el lloc. Generalment els fruits més gravats pel delme eren els que rendien més o els de cultiu més extens. La primícia podia extreure's del munt del delmer o del munt del pagès. En el primer cas solia separar-se una part per la primícia després d'haver separat tres parts pel delmer. En el segon cas, la taxa representava entre el 32 i el 47 per u, és a dir, després d'haver extret 31 o 46 parts del munt, compreses les del pagès i les del delmer, se'n separava una per la primícia. Heus ací quines eren les taxes delmera i primicial vigents, en els llocs de les baronies de Poblet i Prenafeta, i en els que sense tenir-hi jurisdicció, el Monestir era un dels delmers:

Barberà: Taxa delmera: 10 per 1, tots els fruits. Taxa primicial: 31 per 1, tots els fruits. Figuerola i Prenafeta: Taxa delmera: El gra 13 per 2, i les altres collites 10 per 1. Taxa primicial: El gra 45 per 1, i els altres fruits 40 per 1. Fulleda: Taxa delmera: El gra 12 per 1; el vi, llana anyells i pollastres 10 per 1; el cànem 12 per 1. Taxa primicial: El gra, cànem i llana 40 per 1; l'oli 79 per 1, el vi i els anyells 37 per 1.

5. J. M.A RECASENS I COMES, Ob. cit., pàgs. 131-133.

303 JOSEP MARIA RECASENS I COMES

L'Espluga Calva: Taxa delmera: El gra, oli, cànem i llana 13 per 2; el vi, i els anyells 12 per 2. Taxa primicial: El gra, cànem i llana 40 per 1; l'oli 79 per 1, el vi i els anyells 37 per 1. La Guàrdia dels Prats: Taxa delmera: 10 per 1 tots els fruits. Taxa primicial: 31 per 1 tots els fruits. Montblanquet: Taxa delmera: 8 per 1 tots els fruits. Taxa primicial: Extreta del munt del pagès. 32 per 1 de tots els fruits. Els Omellons: Taxa delmera: El gra 12 per 1; el cànem, oli, vi i llana, 11 per 1. Taxa primicial: 37 per 1 tots els fruits. Pira: Taxa delmera: El gra i vi 13 per 2; els llegums 10 per 1. Taxa primicial: 40 per 1 tots els fruits. La Pobla de Cérvoles: Taxa delmera: El gra 13 per 2; les olives 11 per 1; el vi 23 per 2. Taxa primicial: 37 per 1, tots els fruits. Rocallaura: Taxa delmera: 12 per 1 tots els fruits. Taxa primicial: Extreta del munt del delmer; 37 per 1 tots els fruits. Senan: Taxa delmera: El gra 8 per 1 ; l'oli, cànem, anyells i llana 10 per 1. Taxa primicial: Extreta del munt del pagès. 33 per 1, tots els fruits. Tarrés: Taxa delmera: 10 per 1, tots els fruits. Taxa primicial: Extreta del munt del pagès. 31 per 1, tots els fruits. Vallclara: Taxa delmera: El gra 6, 7 i 11 per 1, segons els llocs del terme; el raïm, olives, anyells, llana i llegums, 10 per 1. Taxa primicial: Extreta del munt del pagès. 31 per 1 tots els fruits. El Vilosell: Taxa delmera: El gra i el vi, 12 per 1; el cànem, llana i llegums 11 per 1. Taxa primicial: El gra i el vi, 37 per 1 ; les altres collites 43 per 1.

304 RENDES DEL MONESTIR DE POBLET

Vimbodí: Taxa delmera: 8 per 1 tots els fruits. Taxa primicial: 33 per 1 tots els fruits. Vinaixa: Taxa delmera: El gra i el cànem 12 per 1; el vi, oli, llana, anyells i pollastres 10 per 1. Taxa primicial: El gra, cànem i llana 40 per 1; l'oli 79 per 1; el vi i els anyells 37 per 1 6.

Com es repartien els delmes i la primícia. — Normalment el senyor que tenia domini directe sobre un territori, era també el seu delmer; però a finals del segle xvm eren nombrosos els llocs en els quals el delmer era més d'un. A l'arquebisbat de Tarragona hi havia parròquies amb amb quatre, cinc i sis delmers. Aquesta situació a la qual s'havia arribat a través de successives ven• des o cesions de drets delmers, també afectava les baronies on senyorejava el monestir de Poblet. Segons el llibre de les Resolucions de la Junta de Repartiment de 1783, els delmes i les primícies de les parròquies i llocs on Pobler tenia drets delmers, aquests drets i els primicers, es re• partien entre els senyors i proporció següents:

Poblet Mitra Parròquia Capítol S. Creus Vallbona Parr. Vinaixa

Barberà 0'03 68'3 31'67 B. Prenafeta 407 25 34'3 Fulleda Espluga Calva 38 30'' 5 3115 Guàrdia dels Prats 0'25 37' 5 2675 Montblanquet 46'5 46' '5 2 Els Omellons 46'5 46'' 5 2 Pira 9'8 20' '8 69'4 Pobla de Cérvoles 100 Rocallaura 19 77 24'5 48'8 Senan 81'9 181 Tarrés 18'1 17'3 64'6 Vallclara 66'8 8'2 25

6. Segons els llibres de Resoluciones del Excusado del 1783 i 1790.

305 20 JOSEP MARIA RECASENS I COMES

EL Vilosell 60 19'5 20'5 Vimbodí 90' 10 Vinaixa 57 26'4 16'6

V. A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII, ES PRODUÍ EN EL MONESTIR UN REDREÇAMENT ECONÒMIC?

Una de les característiques de la conjuntura econòmica catalana, entre 1735 i 1760, és que mentre la renda de la terra creix, el progrés demogràfic fa possible la contractació de mà d'obra necessària a base de les tarifes tradicionalment baixes \ En el reste de segle subsistí aquesta tendència, a conseqüència de l'alça dels preus agrícoles, sempre molt per damunt que l'alça dels jornals. Fixem-nos amb les rendes delmeres de Poblet. Veiem que entre 1783 i 1799 s'havien duplicat; però és que els preus, com podem veure, tam• bé s'havien duplicat:

1783 Preus 1799

Blat (Quartera) 3 11. 10 s. 7 11. Ordi (Quartera) 1 11. 10 s. 2 11. 14 s. Oli (Quartà) 16 a 22 s. 1 11. 8 s. Vi (Carga) 1 11. 10 s. 3 11. 12 s.

Això fa sospitar que a les capbrevacions, quan es renovaven, es concertaven tarifes més altes, malgrat que les despeses del senyor eren sempre les mateixes. En canvi, el pagès estava sempre pendent de la collita. Si era bona obtenia alguns beneficis, però si no, la passava cada vegada més magre. També sortia perjudicat el pagès en el cas d'una baixa de preus que sovint es produïa després de les collites quan aquestes eren abundants; però el senyor escapava a aquesta contingència perquè podia emmagatzemar el fruit i esperar un moment de venda més favorable. El que ens diu l'escàs material que disposem i la conjuctura econòmica

7. P. VILAR, Ob. cit, II, pàgs. 419-554.

306 RENDES DEL MONESTIR DE POBLET de l'època, ens inclina a creure que a la segona meitat del segle xvm es produí un redreç econòmic en el Monestir. Ara, el que caldria veure és de quines proporcions fou aquest redreç i com afectà la vida de Poblet.

CONCLUSIONS

Que nosaltres sapiguem, encara no ha estat estudiat l'aspecte econò• mic de les activitats dels nostres monestirs cistercencs. Amb el nostre treball només volem aportar algunes dades que puguin ésser d'utilitat el dia que s'emprenguin aquesta mena d'estudis. No diem res de nou en assenyalar la importància de les rendes delme• res, però en canvi creiem d'interès remarcar com aquests creixen en pocs anys, concretament entre 1783 i 1799. Sembla que es tracta d'un feno• men general a l'últim quart del segle xvm, en el qual l'increment de les rendes dels propietaris va lligada amb l'alça de preus dels productes agrícoles. Com a conseqüència es produeix una conjuntura econòmica molt favorable per als propietaris, però no per als pagesos. El monestir de Poblet, senyor jurisdiccional d'importants territoris enclavats a l'arque• bisbat de Taragona, deuria beneficiar-se d'aquesta situació. Altrament, també creiem remarcable assenyalar el fort augment de població que es produeix als territoris de domini pobletà, que obliga a plantejar el problema de quins eren els incentius que tenien els qui arri• baven immigrats. Finalment, direm que pot ésser útil el coneixement de les taxes del• meres dels llocs on el Monestir sol o en companyia era delmer, perquè ens dóna una idea de quins eren els conreus de més rendiment, en cada un d'aquests llocs, si tenim present que les collites més gravades eren les més substancioses.

Reial Societat Arqueològica Tarraconense

307

MANUEL RIU

ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI

D'UN MONESTIR

Adaptant l'excel·lent qüestionari donat per CINZIO VIOLANTE i per COSIMO D. FONSECA per a l'estudi de les canòniques, amb el títol: In- troduzione alio studio delia vita canònic ale del Medioevo [a «La vi ta co- mune del clero nei secoli XI e XII» (Atti delia settimana di studio: Mendola, settembre 1959). Pubblicazioni deü'Università Cattolica del S. Cuore (Sèrie 3, Scienze Storiche 2, Miscellanea del Centro di Studi Me- dioevali, III). Milàn, 1962. Vol. I, pàgs. 495-536], la lectura del qual recomanem als nostres investigadors, i prenent com a punt de partida el recent treball d'EuFEMiÀ FORT I COGUL : Sugerencias para un Monasti- con Catalauniae [a «Yermo» (Santa Maria del Paular), vol. IV, núm. 1 (1966), pàgs. 79-91], intentarem de traçar un esquema metodològic per a l'estudi d'un monestir, procurant en els moments que ho jutjarem més necessari —per tal d'evitar improvisacions—, d'acompanyar la bibliogra• fia que judiquem més idònia per a orientar un aspecte concret. Avui els estudis d'història monàstica han pres una volada tal gairebé arreu, que és convenient d'aproximar-nos als millors mètodes històrics de treball per tal de treure'n el màxim de profit, en emprendre un estudi monogràfic sobre un monestir. Encara que, per exemple, existeixen estu• dis monogràfics sobre molts monestirs catalans, ben pocs podem consi• derar-los plenament modèlics o satisfactoris. Convindria que de molts monestirs es fessin nous estudis o es refessin els existents. Alguns mones• tirs catalans tan importants com el mateix de Santa Maria de Ripoll, del qual hi ha diversos treballs publicats i un estudi inèdit del doctor Eduard Junyent, podrien donar lloc a excel·lents tesis de doctorat a la vegada que llur estudi metodològic contribuiria a esclarir la nostra història medieval i moderna en molts aspectes essencials, fins i tot polítics. És aquesta una tasca que requereix el treball de moltes persones. Per això ens arrisquem

309 MANUEL RIU a proposar un esquema que pugui servir de pauta als possibles investiga• dors. Esquema fàcil d'enriquir i de perfeccionar.

I. ORIENTACIÓ BIBLIOGRÀFICA

Sobre monestirs s'ha escrit molt. Convé, doncs, un xic de tria. Potser els treballs més orientadors per a l'investigador principiant siguin —ultra la lectura del petit llibret de HENRY MARC-BONNET: Htstoire des Ordres religieux [P. U. F. (Que sais-je?, núm. 538). Paris, 1955. 136 pàgs.] i un repàs a la bibliografia que esmenta aquest autor a la plana 135—-, els recollits al volum de la quarta «Settimana de Studio» del «Centro Italiano di Studi sull'Alto Medioevo», celebrada a Espoleto del 8 al 14 d'abril del 1956 i dedicada a II monachesimo nell'alto medioevo e la formazione delia civiltà occidentale (Espoleto, 1957) i serà útil en particular, per als investigadors catalans, l'estudi d'ANSCARl MUNDÓ publicat en dit volum, on serà fàcil de veure la bibliografia anterior més adient. Entre els estudis de conjunt més recents serà bo de consultar els de dom MAUR COCHERIL : Études sur le monachisme en Espagne et au Portugal. Institut Français au Portugal (Collection Portugaise). Livraria Bertrand. Lisboa, 1966. 445 pàgs., amb bona bibliografia, també. Els números publicats de «Yermo. Cuadernos de historia y de espiritualidad monàsticas» (Santa Maria del Paular), des del 1962, amb extensa orien• tació bibliogràfica, seran també un bon complement. I si hom desitja una orientació de la bibliografia estrangera pot recórrer a la «Revue d'His- toire Ecclésiastique», que s'edita a Lovaina. Una bona monografia pot ésser la de RAMON D'ABADAL I DE VI- NYALS : Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l'any mil. Eixalada-Cuixa, publicada a la revista «Analecta Montserratensia» [(Montserrat), vol. VIII (1954-1955)]. Breus esrudis monogràfics de mo• nestirs, del mateix autor, poden llegir-se al tercer volum de Catalunya Carolíngia dedicat a Els Comtats de Pallars i Ribagorça [Institut d'Estu• dis Catalans. Barcelona, 1955]. I un bon quadre de conjunt del monacat d'un país, sistematitzat per ordes, pot veure's en D. E. EASSON: Medieval religious houses. Scotland. Longmans, Green and Co. Londres, 1957. 204 pàgines i 3 mapes plegables. Caldrà que aquesta base s'afermi amb la lectura de les regles, normes

310 ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR

i constitucions que puguin afectar la vida del centre escollit, abans d'en• dinsar-se en la seva història. Si es tracta d'un monestir benedictí, serà bo de llegir prèviament el volum dels pares G. GoLOMBÀS, L. M. SANSE- GUNDO i O. M. CUNILL : San Benito, su vida y su regla. [Editorial Catò• lica (B. A. C, núm. 115). Madrid, 1954. XX + 760 pàgs.]. Si és cister• cenc l'edició del Exordio Parvo y Carta de Caridad de la Sagrada Orden Cisterciense, segons el text llatí establert per RIXHEIM i traducció de RAMON BERGA. [Monestir de Poblet, 1953. 83 pàgs. Ed. bilingüe].

II. LES FONTS

Tot bon treball ha de començar amb una exposició sistemàtica de les fonts aplegades, precisant si són inèdites o no, i, en aquest darrer cas, on foren publicades. Cal que aquesta exposició sigui ben concreta i com• pleta, indicant arxius, sèries i cotes antigües i actuals, situació actual, pèrdues i aprofitament realitzat. Convé, així mateix, que glossi les característiques de la documentació, les dades de la mateixa que puguin tenir interès i fins les anteriors inves• tigacions de què hagi estat objecte, les quals poden ésser inèdites.

III. LA BIBLIOGRAFIA

Seguirà la crítica detallada de tota la bibliografia que s'hagi ocupat del centre monàstic, des de petits articles amb dades històriques en butlle• tins de centres excursionistes, fins als millors estudis monogràfics o refe• rències dignes d'esment a la bibliografia de caràcter més general, puntua• litzant sempre els encerts i els erros o bé oblits més remarcables. I això, sense perjudici que al final del treball es doni, si es creu neces• sari, una llista bibliogràfica, per ordre alfabètic d'autors, tenint bona cura que totes les obres, articles, folletons, etc, s'esmentin amb les dades bi• bliogràfiques completes. En aquest apartat, però, el que convé és de precisar les relacions que hi hagi pogut haver entre uns treballs i altres, valorant els estudis de primera mà i fent notar aquells que es limiten a reproduir allò que d'altres

311 MANUEL RIU hagin dit o investigat. Hom trobarà bon ajut per a realitzar aquesta tasca ordenant prèviament les fitxes bibliogràfiques per anys de publi• cació. Amb tot, convé que l'exposició que es faci de la bibliografia se• gueixi més aviat un ordre de matèries dels estudis analitzats.

IV. ÀMBIT GEOGRÀFIC

És bàsic per a l'investigador d'un centre monàstic concret que conegui personalment l'àmbit geogràfic de dit centre. També disposarà, i haurà d'utilitzar, els mapes històrics i geogràfics de la zona on radicà o radica el centre i on s'extengueren les seves possessions. Podran ésser-li útils els fulls del mapa d'Espanya, a escala 1: 50.000, editats per VInstituto Geogrdfico y Catastral de Madrid, que facilita la mateixa institució, o bé els mapes històrics de Catalunya dels quals trobarà un bon catàleg, pu• blicat per mossèn IGNASI M.a COLOMER : Els cent primers mapes del principat de Catalunya. Segles XVI-XIX. [Arxiu Bibliogràfic Excursio• nista de l'Unió Excursionista de Catalunya. Rafael Dalmau, editor. Bar• celona, 1966. 98 pàgs., amb uns 40 mapes reproduïts]. Molts d'aquests mapes podran consultar-se a la secció corresponent de la Biblioteca de Catalunya o bé a la mateixa col·lecció de mossèn Colomer. Alguns d'ells foren reproduïts, a llurs mateixes mides, per l'Editorial Montblanc de Barcelona. Com a complement per a l'investigador català resultaran igualment útils els mapes geogràfics editats per l'Editorial Alpina i els que figuren a nombroses guies excursionistes, com les del Centre Excursionista de Catalunya —tant els de les clàssiques guies de CÈSAR AUGUST TORRAS, com els de les més recents dels esposos AGUSTÍ JOLIS i MARIA ANTÒNIA SIMÓ—. Aquestes i moltes altres guies i mapes seran útils a la vegada per a localitzar topònims, vells camins, construccions abandonades, etcètera. Caldrà que l'investigador tingui de bon antuvi calcs de la zona d'estudi on anirà situant tots els elements que localitzi, per tal d'acompanyar al treball els mapes que semblin oportuns. Caldrà, amb tot, que la realitza• ció ulterior d'aquest mapa o mapes la confiï a un dibuixant especialitzat. Ens sembla necessari avui que en tot estudi monogràfic s'incloguin mapes adequats i ben fets, que precisin: a) el patrimoni originari del centre; b) les successives ampliacions o alienacions, per segles, abadiats, etc.; c)

312 ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR

les zones d'influència: espiritual, cultural, artística, social o econòmica. Però, els mapes no ho són tot. Convé que a més l'estudi monogràfic d'un monestir vagi precedit d'una exposició, breu si es vol, però suficient• ment completa, de les característiques geogràfiques de la zona. Els ele• ments bàsics i l'orientació prèvia hom podrà extreure-la del treball de JOSEP IGLÉSIES : índex elemental de matèries i punts de vista geogràfics per a facilitar l'estudi d'una localitat catalana [a «l.a Asamblea Interco- marcal del Penedès i Conca d'Òdena». Martorell, 1950, pàgs. 33-67], que l'investigador ha de saber adaptar de forma convenient. L'al·ludit tre• ball ens excusa de precisar més aquest aspecte previ.

V. QÜESTIONS PRÈVIES DE TIPOLOGIA

Cal, abans d'endinsar-se en l'estudi del centre, de precisar bé dues qüestions prèvies: a) el nom propi d'aquest, traçant-ne una breu síntesi a través de la documentació consultada i fins arribar al nom actual, síntesi que haurà d'estendre's a la investigació del titular o titulars successius, i b) orde o bé ordes als quals hagi pertanyut, veient les reformes experi• mentades i cercant la filiació, característiques i figures principals de cada un d'ells. Amb aquest bagatge previ podrà començar ja l'estudi pròpia• ment dit.

VI. ASPECTES JURÍDICS

Per tal de precisar bé els aspectes jurídics convé que hom comenci per a observar, en la documentació reunida, dos punts: 1. Denominació del centre (s'entén, és clar, denominació genè• rica —car l'específica s'inclou en l'epígraf anterior—, per exem• ple : domum, monasterium, monasteriolum, prioratus, cella, etc, precisant, si poden fixar-se, les èpoques de diferents deno• minacions. 2. Denominació dels membres (també genèrica: clericus, mona• chus, levita, clericus et monachus, monachus et presbiter, pres• biter, etc).

313 MANUEL RIU

Orígens del centre

Immediatament podran veure's els orígens del centre monàstic, pre• cisant si s'adscriu: a) a una església preexistent 1) catedralícia 2) parroquial 3) privada o pròpia. O bé, si es tracta d'un b) monestir de nova fundació

iniciativa episcopal 1) eclesiàstica iniciativa d'un clergue iniciativa d'un altre monestir.

reial 2) laica comtal privada.

O bé, d'un cas de transformació c) Canònica transformada en monestir i viceversa. En el qual cas serà convenient d'esbrinar sempre com i per quins motius s'ha produït aquesta transformació. Pot ésser orientadora aquí la lectura de l'excel·lent treball de JOHANNES JOSEF BAUER : Die vita ca• nònica des Katalanischen Kathedralkapitel vom 9. bis zum 11. Jahrhun- dert [Homenaje a Johannes Vincke. C. S. I. C. Madrid, 1962. Vol. I, pàgs. 81-112].

d) Els motius de la fundació, poden haver estat múltiples. Per exemple: 1) existència d'un culte precristià. 2) » d'una necròpolis. 3) » d'un màrtir local 4) » d'un santuari. 5) » d'un camí important. 6) una donació o llegat.

314 ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR

Pot haver-hi hagut uns motius espirituals, socials i econòmics —que no s'exclouen entre ells. Vegi's, per aquest punt, l'estudi minuciós d'A- BADAL: Com neix i com creix... suara esmentat.

e) L'estudi de les relacions de dependència, amistat o friccions, po• drà ajudar .a escatir els anteriors motius i a examinar les condicions de la seva supervivència, èxit o fracàs inicial, si s'observen en particular: 1) relacions amb el Papat, que hom pot orientar avui a través d'un. altre treball de J. J. BAUER : Rechtsverhàltnisse der Katalanischen Klòster von der Mitte des 10. ]ahrhunderts bis zur Einführung der Kir- chenreform. [«Spanische Forschungen der Gòrresgesellschaft. Erste Reihe: Gesammelte.. Aufsàtze zur Kulturgeschichte Spaniens, 22. Band» Mün- ster, .1965, pàgs. 1-175]. Estudi on es recull la bibliografia sobre el tema i la documentació publicada. 2) relacions amb el bisbe de la diòcesi, en particular els intents de lliurar-se de la jurisdicció episcopal, i molts altres aspectes d'aquestes relacions hom podrà documentar-los als arxius diocesans respectius. 3) amb. altres centres comunitaris, dels quals hagi depengut o que depenin d'ell o pertanyents al mateix orde especialment. Aquí hom podrà incloure les filials, especificant breument llur trajectòria. 4) amb el senyor laic, fundador o advocatus, veient en aquest darrer cas els requisits i funcions que desempenya. I amb altres laics que exerceixin alguna jurisdicció als llocs on hi hagi béns del monestir. En aquest punt pot incloure's la projecció política que hagi tingut el cenobi. • 5) amb les esglésies parroquials de l'entorn, a moltes de les quals s'haurà exercit cura d'ànimes des del monestir.

Textos normatius

La Regla o Costums seguits, quan siguin ben coneguts serà suficient d'esmentar-los, precisant en tot cas el moment i circumstàncies d'accep• tació d'una i altres i les ulteriors vicissituds. Però allò que caldrà escatir bé seran els costums propis del lloc, ja sigui examinant amb cura els exemplars conservats de textos normatius on hi poden haver indicacions marginals manuscrites que aclareixin aquests punts, ja sigui en textos es• pecífics del centre comunitari o bé també en les consuetes, decrets i in• formes de visita, etcètera.

315 MANUBL RIU

Constitució interna

1) El superior: bisbe, abat, prior, etc. Veient com és elegit i per qui, com pren possessió, els poders que té, com desenvolupa la seva missió temporal i espiritual, i què i qui limita la seva gestió. 2) Altres oficis, dignitats i càrrecs. Examinant el moment de creació de cada un d'ells, motius, obligacions espirituals, gestió econòmica, etc. Cal sobretot de precisar bé els oficis majors: prior, prepòsit, cellerer, hospitaler, infermer, sagristà, etc. És aquest un aspecte important per tal de poder veure després el funcionament i administració del monestir. Estudi fonamental per aquests aspectes, i bon model, serà el de PAOLO GROS SI : Le abbazie benedettine nell'alto medioevo it oli ano. Struttura giuridica, amministrazione e giurisdizione. [Pubblicazioni delia Università degli Studi di Firenze. Florència, 1957. 168 pàgs.]. 3) Encàrrecs de parròquies i granges. En especial quan aquests en• càrrecs impliquin dispensa de residència al centre comunitari. 4) Nombre de comunitaris. Estat per èpoques del nombre de comuni• taris, quant la documentació ho permeti, amb ajuda de les llibretes de professions, signatures a documents, decissions capitulars, etcètera.

Reclutament i admissió de membres

Per tal de veure l'esfera d'influència del centre comunitari al seu entorn i fins i tot de traçar-la en un mapa, serà necessari prèviament l'estudi en les diferents èpoques:

1) d'on procedeixen els membres de la comunitat, 2) com s'admeten, què se'ls exigeix, 3) anys, noviciat, ordres que reben o s'exigeixen, 4) laics: oblats, donati, conversi, etc. Situació jurídica d'aquests, pro• blemes que planteja llur ulterior substitució.

Administració del patrimoni

En examinar l'administració del patrimoni convé, sobretot, de fixar-se separadament en els punts següents:

316 ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR

1) L'església: altars amb patrimoni o fundacions pròpies, adminis• tració de la sagristia. 2) Prebendes o beneficis individuals, vinculats a un altar o fundació pia, a una família, etcètera. Administració per part de l'obtentor. 3) Donacions: amb motiu de sepultura, ingrés a la comunitat o bé a la familiaritas del monestir, etcètera. Com s'administren. 4) Fàbrica del monestir o bé obreria. Règim de la mateixa.

Tots aquests punts, i d'altres, examinats preferentment des d'un angle institucional més que econòmico - social, car aquest darrer aspecte ha d'ésser especial objecte del següent apartat.

VIL ASPECTES SOCIO-ECONÒMICS

Els set punts bàsics dels aspectes socio-econòmics que cal tenir pre• sents en estudiar un monestir són els que segueixen:

1) Origen social dels membres: monjos, preveres, conversi, sorores, etcètera. Tenint en compte l'estament al qual puguin pertànyer els qui desempenyen càrrecs. Per exemple: els bisbes i abats emparentats amb les famílies comtals, etcètera. No ens sembla suficient de saber el lloc de procedència al qual ens hem referit més amunt, convé també d'observar l'estament al qual pertanyen els qui viuen al monestir, en tots els ordres. I les relacions de parentiu que hi hagi amb les famílies que d'alguna ma• nera intervenen en el monestir (com administradors laics, procuradors, representants, arrendadors, etcètera).

2) Propietat personal: restes de propietat individual (donacions en el moment d'entrada, herències, etcètera), tolerada o disfressada mitjan• çant el lliurament en usdefruit o arrendament a membres foranis de la família de l'obtentor o donador.

3) Administració i gaudi de béns: sistemes d'administració i canvis operats al llarg de la història del monestir (administració directa, indirecta, arrendament parcial o total, etcètera).

4) Sagristia i tresor: on es guarda aquest darrer, en què consisteix i qui el guarda. Valor.

317 MANUEL RIU

5) Patrimoni i rendes eclesiàstiques: capítol important a la història de tot monestir, caldrà veure detingudament almenys els aspectes següents: a) dotació inicial, amb profund estudi dels documents fundacio- nals, situant tots els béns a un mapa, i també traçant un quadre sistemà• tic on constin tots els aspectes essencials: situació dels béns, tipologia, límits, valor, renda, censos, etcètera. b) Intents i procés d'ampliació. Mesures de consolidació, cohesió i estructuració del patrimoni originari (canvis, permutes, compres, etc). c) Alienacions, pèrdues i motius. Per exemple:, canvi d'una pro• pietat llunyana, d'administració difícil, per una altra de propera situada a l'entorn o enmig de béns monestirials. d) Deutes i crèdits, bé per deixes de capital, o per col·locar-lo a cens, bé per necessitar-lo per a la realització d'obres importants, per sortejar una situació difícil, etcètera. En el doble aspecte del monestir enfront de l'economia que el rodeja, ja actuant de prestamista, mitjan• çant la creació de censals, ja requerint l'auxili de laics adinerats...

6) Naturalesa i gestió de les rendes: . a) Possessions rurals. Són les principals ordinàriament i és im• portant de saber-ne Yorganització (o distribució per a la seva administra• ció) : castells, llocs, masos, terres, censos, drets senyorials, delmes, lluïs• mes, etcètera. Precisant els costums locals i les proporcions dels delmes i lluïsmes (exemple: delme de grans a la setena, a la vuitena, a l'onzena; lluïsmes al terç, etcètera). b) Règim d'explotació de les terres, ja sigui directe, pels propis monjos i llurs servents, conversos, etcètera, ja sigui indirecte, per mitjà d'administradors laics en diverses demarcacions, ja es tracti de l'arrenda• ment global dels fruits per una quantitat en metàl·lic i per terminis de dos, tres, quatre o més anys. c) Explotació ramadera. Altra font important d'ingressos per als monestirs fou l'explotació ramadera que portà a l'adquisició de deveses i zones de pastura, a la intensificació de la transhumància i a l'adquisició de drets de pas i estança per les carrerades i jaces. Convindria de preci• sar-ne el règim, volum, drets i rèdits. d) Rendes urbanes. Béns en nuclis urbans, drets sobre patis i edificis, censos, drets de mercat, drets als molins, drets als forns, drets de notaria, etcètera. e) Distribució de les rendes. Un cop calculada la importància i

318 ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR

volum de cada una de les rendes, i el total que representava al cap de l'any —les llibretes d'administració que solien portar els abats i adminis• tradors a l'edat moderna poden ésser un ajut decissiu—-, convé d'exami• nar la distribució que hom feia d'aquestes rendes: 1) culte, 2) edificis, 3) funció social: hospitalitat, caritats, etcètera.

Aquests aspectes socio - econòmics dels establiments monàstics reque• reixen encara molta dedicació per part dels investigadors. Amb tot, po• drà ésser útil la consulta prèvia de les obres de FRANCESCO GOSSO : Vita econòmica delle Abbazie Piemontesi (sec. X-XIV). [«Analecta Gre• goriana», vol. XXII (Series Facultatis Historiae Ecclesiasticae, Sectio B, núm. 4). Roma, 1940. 216 pàgs.], on hom veurà amb claredat les dife• rències de l'economia benedictina i les de la cistercenca. I de CHARLES HiGOUNET: La grange de Vaulerent. Structure et exploitation d'un terroir cistercien de la plaine de France. XIF'-XV siècle [SEVPEN. Paris, 1965. 61 pàgs.], amb mapes i il·lustracions, on es veurà bé el pas de l'explotació directa al sistema d'arrendaments, quan desapareixen els conversi, i el procés econòmic global d'una granja monàstica. En relació a altres as• pectes socials i econòmics extrets de fonts documentals monacals i, en particular, relatius a molins monàstics, hom pot veure el recent treball del pare AGUSTÍ ALTISENT : Notícies socials i econòmiques de Mont• blanc, la Guàrdia dels Prats i la Riba, pels voltants del 1200, en els documents de Poblet, [«VIII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Mont• blanc, 1966», Ed. Montblanc, Barcelona - Granollers, 1967, pàgs. 49-65].

VIII. ASPECTES CULTURALS

Dintre la funció cultural dels monestirs hom examinarà la biblioteca i escriptori, l'arxiu i l'escola o estudi.

1) Biblioteca i escriptori: a) La formació de la biblioteca, a partir del nucli originari de llibres; b) una bona classificació dels llibres (litúrgics, d'estudi, musicals, regles i estatuts, hagiografies, etc), i c) els inventaris antics, són tres aspectes que cal esbrinar i tractar d'elaborar.

319 MANUEL RIU

Les característiques de l'escriptori, a través dels documents i de les còpies conservades, miniatures, inicials, etc, serà altre treball remarcable.

2) Arxiu: Altrament, el procés de formació de l'arxiu monestirial, les vicissi• tuds del seu contingut, i en particular les restes de documents originals (en pergamí o paper), cartorals i lligalls o còpies. Mereix també una atenció especial.

3) Escola o estudi: L'organització de l'escola: càrrecs, professorat, llibres, alumnes, aula, figures notables, etcètera; especialització si l'ha tinguda i fins la seva funció social seran també d'interès. Entorn de les biblioteques, arxius i escoles monacals la bibliografia és molt nodrida, i més coneguda. La revista «Scriptorium» pot orientar l'investigador d'aquests aspectes. Igualment caldrà cercar la projecció cultural —literària i científica— del monestir quan existeixi. Hom pot veure, per exemple, dos articles orientadors, el de dom JEAN LECLERCQ: Livres et lectures dans les cloítres du Moyen Age [a «Nouvelle Revue Luxembourgeoise» (1965), pàgs. 243-252] i el de dom AGUSTÍ ALTI- SENT : Libros y economia en los monasterios de la Edad Media [a «Yer• mo», V, núm. 1 (1967), pàgs. 1-12] on s'examinen aspectes de gran interès com el pergamí, el paper, la tinta, enquadernació, conservació i restauració dels llibres, des del punt de vista de l'economia i l'orga• nització.

IX. ASPECTES ARQUEOLÒGICS

Per a omplir aquest apartat caldrà la realització de prospeccions als llocs més adients. És fonamental de poder desglossar: 1) Aspecte originari, del monestir i església (no únicament d'aquesta, com s'ha fet moltes vegades), mitjançant plànols i seccions de totes les construccions i dependències: església, monestir, sala capitular, cuina, refectori, dormitoris, biblioteca, escriptori, arxiu, hospital, o enfermeria, lavatori, claustre, cementiri, magatzems, verger, horta, clos o «quadre», etc. 2) Successives reedificacions o modificacions, precisant les fases de

320 ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONBSTIR

construcció i èpoques corresponents, que hauran de restar ben definides als plànols. 3) Detalls d'estructura, ornamentació, etc, dignes d'esment: porta• lades, sostres, ossaris, sarcòfags, inscripcions, etc, acompanyades de totes les reproduccions gràfiques possibles. 4) Estat actual. Descripció detallada, amb plànols i fotografies. La recerca arqueològica pot permetre d'esbrinar aspectes inèdits que la documentació escrita no ens ha conservat. Per això convé de realitzar les cates al presbiteri, sector del claustre, aula capitular, etcètera, quan no sigui possible una excavació total. L'excavació de l'antic monestir de Sant Pere de Grau d'Escales (enclau del municipi de Montmajor, provín• cia de Barcelona), construït el segle x i destruït el xin, ha d'ésser objecte d'una ponència a aquest primer col·loqui del monaquisme català, pre• sentada pel doctor Alberto del Castillo, catedràtic de la Universitat de Barcelona. Convindria, a més, que aquesta recerca arqueològica s'estengués a les esglésies o parròquies depenents del monestir i als molins, als masos, a les granges, etcètera.

X. ASPECTES ESPIRITUALS

Em sembla fora de lloc insistir en la importància de l'estudi dels as• pectes espirituals en treballar la història d'un monestir, car aquesta impor• tància ha d'ésser evident. Heus ací alguns dels aspectes dignes d'incloure's en aquest apartat; 1) Litúrgia pròpia, costums, consuetes, necrologis, llistes d'aniversa• ris, commemoracions, diades assenyalades, cultes dels sants patrons locals, cerimònies especials, etcètera. 2) Actitud espiritual i projecció envers el poble dels voltants, súbdit o no del monestir. 3) Activitats pastorals, desenvolupades per la comunitat: a) ministeri a l'església del cenobi, b) ministeri a les parròquies depenents del monestir, c) ministeri a d'altres parròquies o esglésies, d) exercici de l'hospitalitat: pelegrins, viatgers. e) exercici de la medicina: cura de malalts, infermeria,

321

21 MANUEL RIU

f) exercici de la caritat envers els pobres, g) predicació a altres llocs.

XI. PROCÉS D'EXTINCIÓ

Poques vegades ha estat objecte d'estudi minuciós el procés d'extinció d'un centre monàstic, examinant-se amb cura les causes i les conseqüèn• cies. Caldria almenys procurar esbrinar alguns punts fonamentals de dit procés, com per exemple: 1) Pèrdua de vocacions, disminució del nombre de comunitaris. 2) Pèrdua de béns: secularització, desamortització, 3) Extinció del monestir, 4) Destí ulterior de les edificacions. 5) Destí ulterior dels altres béns.

La documentació conservada als Arxius d'Hisenda, com per exemple els inventaris de desamortització, pot ajudar molt a precisar aquest capítol.

XII. APÈNDIXS

L'estudi d'un centre monàstic pot concloure amb diversos apèndixs. Heus-en ací alguns especialment importants: 1) Transcripció de documents fonamentals: Exemple: a) documents de fundació i dotació, b) consagració de l'església, c) presa de possessió d'un abat, d) primera compra important, e) primer arrendament, f) constitució de la primera capellania, g) constitució del primer càrrec, h) necrologi, i) inventari més complet, j) capbreu més complet (millor reduït a un quadre es- màtic sistematitzat), etcètera.

322 ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR

2) Taula estadística dels béns del monestir precisant: època, lloc, classe, límits, renda, etcètera. 3) Figures més destacades (ampliacions biogràfiques). 4) Abaciologi, priorologi, monacologi, que siguin tan complets com se pugui.

Abans de concloure serà oportú de consignar una llista de Fonts (si no s'ha fet a l'epígraf II) i una llista bibliogràfica. Hom desitjaria igual• ment de trobar sempre un bon índex alfabètic toponomàstic i de matèries, car estalvia molt de temps als recercadors.

Universitat de Granada

323

FRANCINA SOLSONA ' CLIMENT

PERGAMINS DE VALLBONA , DE LES ' MONGES

A L'A. H. N. DE 'MADRID

El conjunt de pergamins referents a Vallbona va ésser estudiat per nosaltres l'any 1957, en el transcurs d?una llarga estada a Madrid. Es tracta d'un total de 27 pergamins, en general, molt ben conservats i amb lletra pulcra. Ocupen les carpetes 1021 i 1022 de la Secció de Clergat de XArchivo Histórico Nacional, D'aquests pergamins n'hi ha un petit in• ventari, a màquina, que pot consultar-se al mateix Arxiu i dóna idea dels anys i procedència. Per tal de no allargar-nos massa, procurarem d'agrupar els pergamins segons la matèria que tracten. Així, referent a l'explotació dels molins situats in portti frahiccato Tarrachone, hi ha, en primer lloc1, l'inici de les friccions entre Berenguer de Puigvert i els seus i l'abadessa de Vall• bona, Aldiardis d'Anglesola (1201). Aquests molins havien estat de Guillem de Tarragona i de la seva muller, Saurina; l'any 1260, el rei Jaume I va concedir al monestir Omnia illa duo cas alia molendinorum nostrorum, situats a Tarragona2. A canvi d'aquesta donació, Vallbona va renunciar a mil quarteres d'ordi que cada any el rei els hi feia arribar des de Vilafranca del Penedès, retornant les monges al monarca el docu• ment que detallava la citada donació. Així doncs, durant uns anys, l'ex• plotació d'aquests molins va córrer a càrrec de Vallbona, almneys fins el 1273, quan l'abadessa Gueralda de Cardona:: els va vendre a Beren• guer de Puigvert, possiblement fill de l'abans citat, que va comprometre's a lliurar 2500 morabetins d'or. Gueralda, a més, va prometre de lliurar-li

1. Carpeta 1021, perg. núm. 2. 2. Carp. 1021, perg. núm. 15. 3- Carp. 1021, perg. núms. 16 i 17.

325 FRANCINA SOLSONA CLIMENT tots els documents referents als citats molins, que es detallen situats al lloc anomenat Port Fabregat \ Un altre grup de pergamins és refereix al castell i vila de Boldú. L'any 1241 Pere de Boldú en fa donació al monestir5; aquesta donació va ésser completada per l'abadesa domna Yliarde d'Àger, que va com• prar al cavaller Arnau de Soler i a la seva muller, Elissendis, per 400 morabetins d'or, la part corresponent sobre les dècimes del citat castell i vila6; així mateix, Agnès, vídua de Berenguer de Boldú, va traspassar a la citada abadessa els drets que, sobre Boldú, li pertanyien en concepte de dot, l'any 1242 \ L'any 1241, l'abadessa Ermessendis, amb autorització del bisbe Ponç d'Urgell i de l'abat Berenguer d'Escarp, va tornar a vendre al ja citat Arnau de Soler i muller, Elissendis, el castell i vila de Boldú, a canvi de tribus milibus et quingentis mazmutinis in auro, bonis, pulcris, directis8 L'últim pergamí9 sobre Boldú, es refereix a l'any 1321, quan posseïa el castell Pere Janer, veí de Montblanc; aquest va enviar un nunci a les monges, que llavors tenien Blanca per abadessa, obligant-les a presentar-se davant el veguer d'Agramunt, que estudiava els seus pretesos drets sobre Boldú. L'abadessa i les monges, reunides al parlador del monestir, van estar presents a la lectura de la carta en paper que va llegir el nunci, Ramon Morera. Referent a la vila i terme de La Guàrdia dels Prats, hi ha la donació al monestir de Vallbona i a la seva abadessa, Gueralda de Cardona, per part de la novícia Guillelma de Mirambell10, de totam illam cavalleriam (1277) situada en aquell terme, que dos anys després va ésser concedida per la mateixa abadessa a l'abat de Santes Creus, Fra Gener, a canvi de 400 sous, amb consentiment de les altres mongesn. En general, aquests pergamins són interessants també perquè es re• cullen els noms de les monges i ajuden a indicar la seva procedència:

4. Carp. 1022, perg. 1. 5. Carp. 1021, perg. 8. 6. Carp. 1021, perg. 9¬ 7. Carp. 1021, perg. núm. 12a. 8. Carp. 1021, perg. 13. 9. Carp. 1022, perg. 5. 10. Carp. 1022, perg. 2. 11. Carp. 1022, perg. núms. 3 i 4.

326 PERGAMINS DE VALLBONA DE LES MONGES

Gueralda de Queralt, Elissenda de Timor, Sança de Talamanca, etcètera. Fent referència a Montesquiu, hi figura la venda que Elissenda, filla de Pere Fulleda12, va fer a favor d'Arnau Pou i de la seva muller, aconsellada pel seu oncle Ramon Martí, procurador de Vallbona (1363)", la compra (1370) d'una casa a Montesquiu per Pere Serra i esposa a Bar• tomeu Corvera13 i la venda d'un troç de terra situat al terme de Mon• tesquiu, per part de Pere River i la seva muller, Elissendis, veïns de Rocallaura, a favor de Pere Tallada, de Montesquiu1*. En aquest grup de pergamins hi han també, testaments. El primer d'ells és el de Gombau de Ribelles (1203), el qual demana ésser enterrat a Poblet i dóna cent morabetins a Santa Maria de Vallbona, a més d'al• tres quantitats a d'altres monestirs15. Un altre és el de Raimunda de Granyena16, que concedeix el castell de «Timonale» a Vallbona, béns al monestir de Poblet i encomana la seva filla Berenguera a Ponç de Cervera, Ramon de Galceran i a l'abat de Bellpuig. Raimunda demana també d'ésser enterrada a Vallbona. Altres pergamins ens proporcionen noves notícies: la venda (1176) d'una vinya que Gundebald de Talarn, amb permís de l'abadessa de Vallbona va fer a favor de Pere de Prenyanosa i de Ramon de Vilanova i respectives mullers17. El territori estava situat dins el terme de Verdú, segons s'especifica, detallant-se també el cens que es pagava al citat monestir; la donació, per Guillem de Cervera (1205), del castell de Verdú, que llavors capitanejava Guillem de Bas, a Ballbona i a la seva abadessa, Ermessendis18; el compromís de no exigir res a Ramon de Miravet, fill d'Arnau, per part d'Ermessèn i les altres monges1S, ja que el citat Ramon de Miravet tenia una filla, Arnalda, «donate» del monestir (1223); el reconeixement per part de Saurina de Tarragona, d'haver rebut mil morabetins de l'abat de Poblet, Fra Berenguer de Castellots, en nom de Fra Vidal d'Algarra20; el compromís dels germans Pere i

12. Carp. 1022, perg. núm. 8. 13. Carp. 1022, perg. núm. 9. 14. Carp. 1022, perg. núm. 10. 15. Carp. 1021, perg. núm. 3. 16. Carp. 1021, perg. núm. 5. 17. Carp. 1021, perg. núm. 1. 18. Carp. 1021, perg. núm. 4. 19- Carp. 1021, perg. núm. 7. 20. Carp. 1021, perg. núm. 14.

327 " ' • FRANCINA SOLSONA CLIMENT '

Ramon de Ferran (1324), veïns de Montesquiu, decidits a lliurar anual• ment a Vallbona duas migerias ordei, a més d'altres obligacions2l. I, final• ment 22, la renúncia de les monges Sibilia i Constança, filles de Guillem de Montpaó i de Blanca, la seva muller, a favor de la noble Elionor, vídua del venerable Berenguer de Cervera (1359).

Biblioteca Universitària de Barcelona

21. Carp. 1022, perg. núm. 6. 22. Carp. 1022, perg. núm. 7.

328 FRANCESC UBACH

LA NIGROMÀNCIA DE L'ABAT DAROCA

Abans d'entrar en matèria de la nostra comunicació, permeteu-me de dir quatre paraules per a orientació d'aquells que no coneguin personal• ment el Monestir. Benifassà és conegut, documentalment, de totes les persones que d'al• guna manera s'han dedicat a l'estudi de la història monàstica del nostre país. Malgrat això i degut a la seva situació geogràfica a un dels llocs més feréstecs de les muntanyes del país valencià, tocant a Catalunya i Aragó, han estat poc visitades les restes que queden, degut a les dificultats amb què es topa per arribar-hi, ja que més enllà de la Sénia, no hi ha cap servei regular d'autòmnibus ni de res. Està situat a 12 Km. aproximadament de La Sénia i a poca distància de la carretera que des d'aquella Vila porta als pobles que antigament formaven la Tinença de Benifassà. A aquelles persones que no hi hagin estat i vulguin conèixer-ho, els recomano que no ho deixin per més endavant, que hi vagin com més aviat millor, perquè està en obres per a instal·lar-hi una comunitat feme• nina de cartoixanes i quan estigui habitat serà difícil de visitar. Dit això entrem en matèria:

Primerament situem-nos en el Monestir d'aquells temps: Durant més de la meitat del segle xv i fins al 1518 va ser ocupada l'Abadia per persones de la mateixa família, els Llorens de Tortosa, als qui el pare Miquel Joan Gisbert, abat d'últims del segle xvi, en el seu Llibre de la fundació y dotació..., manuscrit que es conserva a l'A. H. N., anomena familiarment «los Llorensos». Aquests foren el pare Bernat, elegit el 1430, de qui diu el pare Gisbert que és com un segon fundador del Monestir. El pare Joan Llorens, elegit el 1468, nebot de l'anterior que havia renunciat l'abadia i que va ser abat

329 FRANCESC UBACH

fins al 1485 en què també va renunciar i fou elegit el pare Bernat (II) Llorens, nebot seu que va ocupar-la fins el 1518, en què va morir. Una veritable dinastia. El nostre pare Cosme Joan Daroca va ser el seu successor a l'abadia. L'eleccció va tenir lloc el dia 28 d'octubre, dos dies després de la mort del pare Llorens. Era fill de Tortosa i en ser elegit ja era bastant gran; devia tenir cap als 65 anys, que per a l'època gairebé es podia dir que era vell. L'elec• ció va ser confirmada per l'abat de Poblet, que ho era llavors el pare Domènec Porta. Aquesta elecció va ser impugnada pel cardenal Juli de Medicis, Car• denal de l'Església amb el títol de San Lorenzo in Damaso, Vive-Cance• ller Apostòlic, qui va posar demanda davant la Seu Apostòlica demanant l'Abadia com a abat comendatari. Era llavors papa, Lleó X, Joan de Me• dicis, fill del Duc Llorenç el Magnífic. Juli de Medicis era cosí de Lleó X. Era fill de Florència on havia nas• cut el 1478. La seva legitimitat és dubtosa. Més endavant va ser Papa, amb el nom de Climent VII i va succeir Adrià d'Utrecht, bisbe de Tortosa alhora que Sant Pare. El Monestir va enviar a Roma per a defensar els seus drets en el plet que es va promoure a un pare anomenat Onofre Navarro. Quan el plet ja feia cinc anys que durava es va morir el papa Lleó X i va resultar elegit papa el bisbe de Tortosa Adrià d'Utrecht, flamenc i gran amic de Carles, l'emperador a qui devia la mitra. El pare Daroca, de jove, poc després de la seva entrada al Monestir, vista la seva aptitud per a l'estudi va ser enviat a Cíteaux i des d'allà el van enviar al col·legi de Sant Bernat, a París, d'on va tornar graduat de Mestre en Arts per la Sorbona. A París va ser company d'Adrià d'Utrecht, quan aquest també era estudiant a la Sorbona. Trobant-se Adrià VI, ja Papa, a Saragossa, hi va anar el pare Cosme Daroca a interessar-se pel seu plet. El van acompanyar alguns amics i va portar-li molts presents de senglars i cérvols. No sabem pas com s'ho devia compondre per tal que la carn arribés en bones condicions amb la distància que hi ha de Benifassà a Saragossa. Arribats a Saragossa i obtinguda audiència, el pare Daroca se li va donar a conèixer com a antic company d'estudis a la Sorbona. Assabentat el Papa del motiu de la visita i reconeixent el dret que assistia al Monestir per a elegir per a abat la persona més escaient, a criteri de la Comunitat,

330 LA NIGROMÀNCIA DE L'ABAT DAROCA va dir al pare Daroca, davant de Mn. Genis Vilanova, ciutadà de Tortosa, un dels qui l'havien acompanyat en la visita al Papa, tot posant-li la mà a l'espatlla: Abbas de Benifassà, Ego te constituo in Abbatiam per totam vitam tuam. Al cap de poc, 1 d'agost de 1523, va ser fallada la causa a favor de l'abat Daroca. La publicació de la sentència va ser feta per Guillem Cas- sador, auditor de la Rota.

El pare Daroca va ser abat actiu i constructor. Una de les obres més importants que va fer és el Pont que encara s'anomena de l'Abat. És a la carretera que de la Sénia puja cap a la Tinença i encara avui serveix per al pas de tota mena de carruatges. També va fer obres al dormidor antic, que és sobre el celler. Va fer nous arcs. El seu propòsit era de fer-hi cel·les però ho va deixar tot una sala que des de llavors va servir de graner. Poc abans de morir, ja molt vell, va rebre la visita de l'abat de Cla- ravall, la qual visita es descriu en la «Peregrinatio Hispànica» (f. 23, 23\ i 24). Diu que era molt vell, de més de 80 anys i que com un altre Tobias, cec i tentinejant pel camí se li va acostar i el va abraçar. Quatre mesos després d'aquesta entrevista, el 3 d'agost de 1532, va morir.

# # #

A la seva joventut, vingut de París, es va sentir temptat de poder proporcionar al Monestir una gran millora. Benifassà, encara que perta• nyia i pertany al país valencià, és a la conca del riu de la Sénia i no té altra sortida natural que la vall d'aquest riu. Si bé per als afers civils i de justícia havien d'acudir, com ara ho fan, a Castelló, a València, per als eclesiàstics i econòmics depenien, com ara, de Tortosa i per arribar a Tor• tosa s'ha de fer una gran volta baixant fins al Camí Ral de València a Barcelona que trobaven on hi ha ara el poble de Santa Bàrbara, llavors inexistent. Seguint el Camí Ral cap al Nord i al tros final seguint l'Ebre arribaven a Tortosa després de passar el Pont de barques.

I la gran pensada va ser d'acudir al dimoni perquè, tal com havia fet, segons la llegenda, l'aqüeducte de les Ferreres de Tarragona i el pont del Diable de Martorell, en una nit cada obra, els fes un camí a ells, còmode i directe per a anar a Tortosa.

331 LA NIGROMÀNCIA DE L'ABAT DAROCA

I ja el tenim reunit amb dos monjos més, que segons el pare Chava- lera, traductor i continuador de l'obra del pare Gisbert, eren de Poblet, servint-se tots tres d'un llibre de nigromància que s'havien procurat, in• tentant l'afer. Van reunir-se a l'Hostal, on després (1800) hi hagué la fusteria i allà amb l'auxili del llibre van cridar els dimonis per a exposar-los el cas, demanar-los la seva cooperació i és de suposar que devien haver previst el tracte i allò que ells podien oferir en contrapartida. El bo del cas és que, segons el cronista, hi van acudir desseguida i en gran nombre, en forma de corbs. (Cal fer notar que per aquelles muntanyes on la ra• maderia és un dels medis de vida dels seus habitants, hi ha molta abundor de corbs). Diu també que es van escampar per tota la casa. Això ja sembla una mica dubtós. Espantats pel que havia passat, i malgrat l'èxit inicialment assolit, ho van abandonar a mig fer, es van quedar sense camí i van anar, suposem que bastant compungits, a explicar al pare abat, que ho era el pare Ber• nat (II) Llorens el que havien fet i el que havia passat. Llavors van començar les preocupacions de la Comunitat per a fora• gitar els diables en forma de corbs. Diu que per a assolir-ho van haver de fer moltes processons i dejunis tota la Comunitat. Els qui se'n van anar de seguida foren els dos monjos de Poblet, col·laboradors del pare Daroca. El pare Abat els va despatxar de seguida cap al seu Monestir i al pare Daroca li va imposar un càstig que ignorem en què va consistir. El pitjor de l'assumpte fou que va arribar a coneixement de la Inqui• sició de Tortosa i sort van tenir tots junts que aquella Institució es va fer càrrec que tot s'havia fet de bona fe i no va passar res més.

Sembla impossible com una persona de cultura com era el pare Daroca va tenir l'ocurrència de recórrer en ple Renaixement —som al segle xvi, no al viu o ix—, a un sistema tan absurd per a fer una carretera, i no solament ho va fer ell, sinó que ho explica amb tota la bona fe el pare Gisbert i més encara és d'admirar que ho copiï a començaments del segle xix (1806) el pare Joaquim Chavalera, traductor i continuador del llibre del pare Gisbert, sense fer-hi el més lleu comentari d'incredulitat.

Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears J. VIVES I MIRET (f)

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE

SANTES CREUS

I. ElNS A L'ARRIBADA DEL CÍSTER

A la ribera del Gaià va construir-se a primeries del segle n l'aqüe• ducte per proveir d'aigua Tarraco, que procedia d'una presa al Pont d'Armentera. La inseguretat que el país oferia per la desconfiança de l'element indígena, féu que a tot el llarg del trajecte, a distàncies de 4-5 quilòmetres, fossin destacats punts de vigilància permanent que do• naren lloc a la fundació de futurs nuclis de poblament. D'ells deriven Aiguamúrcia (Castre de Freixe), Vila-rodona, Vilardida, Vilabella, etc. Intensament romanitzat el territori en el segle iv (Columbari romà de Vila-rodona, restes de vil·les vora Aiguamúrcia, troballes de ceràmica i monedes de Santes Creus —vinya Closa—) experimenta ben d'hora la influència del cristianisme. El monticle prominent de l'actual monestir, en el paratge frondós d'arbreda i d'aigües vora el riu, dominant l'extensa vall del Gaià, fou lloc adient per a edificar-hi una ermita o basílica —tal volta successora d'algun anterior culte pagà— de la qual es conserven elements pertanyents al segle VIL El Gaià esdevé frontera de la Marca després de la invasió musulmana i la serra que el limita per Llevant apareix guarnida de castells —Pinya- na, Querol, Montagut, Santa Perpètua. Colònies d'eremites s'intal·len en aquelles solituds. Coneixem la que sota l'advocació de Sant Pere és esta• blerta a curta distància de l'actual Monestir perquè consta que els homincs Deï que la constituïen ingressaren a la comunitat cistercenca quan va arribar. La ràtzia d'Al-Mansur (985) s'inicià contra aquesta línia de castells i durant tot el segle XI les algarades d'una part i de l'altra foren contí- J. VIVES I MIRET nues. Vers el Sud, les viles judaiques —Salomó, Bràfim, Bonastre— eren centres actius del comerç d'esclaus. Amb la reconquesta de Tarragona (1117), la de Tortosa i Lleida (1148) i la conquesta del nucli sarraí de les muntanyes de Prades, queda pacificat el teritori i creada la necessitat de la seva repoblació.

II. EL MONESTIR FINS A PERE EL GRAN

La relació entre els Montcada i els Montpeller amb motiu de la guerra contra Tortosa, motivà contactes entre ambdues famílies que donaren lloc a la fundació d'una Casa del Císter a Catalunya, filial de la Gran Selva. Els Montcada cedien el solar de la primitiva fundació de 1150, que fou dedicada a Santa Maria de Valldaura, en terres del seu patrimoni a les muntanyes que envolten el pla de Barcelona. L'empresa fou secundada per la protecció reial i per la de la Canònica barcelonina. Però l'emplaçament de Valldaura no s'avenia al caràcter d'una fun• dació del Císter. De seguida els monjos en cerquen un altre de més adient i, prèvia la instal·lació d'una granja exploradora a Ancosa, vers 1158 obtenen la donació del paratge de Santes Creus, on avui és el Monestir, on s'intal·len vers 1168, canviant per Santa Maria de Santes Creus l'ad• vocació primitiva de Santa Maria de Valldaura. L'extens territori dels voltants, reconquerit als sarraïns, s'avenia plenament amb la missió re• pobladora i civilitzadora del Císter. L'inici de l'economia conventual és la ramaderia i l'agricultura, i la base d'aquesta en els nous territoris a repoblar és el cultiu de la vinya, del qual els monjos deuen portar un ben traçat programa. En els permò- dols de la primera etapa de les construccions, bótes i tines, símbol d'a• questa riquesa, hi apareixen com a element decoratiu. En 1174 comença la construcció monumental del Monestir, segons projecte peculiar de l'Orde. Inicialment les dependències monàstiques estan projectades, com a Poblet, a la banda septentrional de l'edifici de l'església, però vers 1191, a l'acabament del creuer, el projecte es varia i el monestir s'orienta vers la part meridional. Aleshores és construït el templet del lavabo per a servir de model arquitectònic i fixar l'emplaça• ment del futur claustre i és començat l'edifici del capítol i el dormitori com a perllongació del braç del creuer.

334 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

En 1211 té lloc la inauguració de l'església fins al creuer i les obres prossegueixen actives fins al 1225, en què és acabat l'edifici del dormitori, i de l'església són construïts els tres primers trams partint del creuer. En aquest any comença l'abadiat de Fra Bernat Calvó (santificat poste• riorment), i l'església és novament consagrada amb el ple de la comu• nitat. Durant aquest primer període són fetes a Santes Creus importants aportacions de béns, llegats i vocacions monàstiques, especialment per part de la noblesa de la rodalia del Monestir: els Castellet, Banyeres, Llorac, Castellvell, Salbà, etcètera. A partir de 1225, les obres monumentals resten paralitzades fins a la fi del regnat de Jaume el Conqueridor (1276). En 1229, fundació d'Elvira de Subirats, comtessa d'Urgell, i de Guillem de Claramunt i Ramon Alamany, és edificat a l'exterior del recinte monàstic l'Hospital de Sant Pere dels Pobres. La conquesta de Mallorca, que emprèn el rei Jaume, és secundada per la noblesa afecta a Santes Creus. Cinc dels principals senyors que trobaren la mort en l'expedició, reposen al Monestir en sepulcres propis: Guillem i Ramon de Montcada, Guillem de Cervelló i els Claramunt i Alamany suara esmentats. Un intent d'acabament del frontispici de l'església amb nàrtex o galilea, de meitats del segle xm, són totes les obres que es duen a cap al Monestir durant el regnat de Jaume I. A l'adveniment del seu pri• mogènit, Pere el Gran (1276), els destins del Monestir canvien de fortuna.

III. LA GRAN ÈPOCA: PERE EL GRAN, JAUME II

Pere el Gran experimentà predilecció per Santes Creus i, encara Infant, ja havia fet vot d'ésser enterrat al Monestir. De seguida que co• mença el seu regnat (1276) adopta el Monestir, del qual la família Montcada havia ostentat fins llavors el patronatge, sota la seva reial protecció. Enriqueix Santes Creus amb importants donatius i en reprèn les obres, paralitzades des de feia cinquanta anys. Acaba totalment la cobertura de l'església i disposa la continuació de la totalitat del recinte. A la part posterior hi construeix el palau reial.

335 J. VIVES I MIRET

En morir (1285) les seves despulles són dutes a Santes Creus i dipo• sitades poc després en el sumptuós mausoleu del presbiteri, obra de Mes• tre Bartomeu. Seguint el seu exemple, la noblesa del país que havia secundat les seves brillants accions —Sicília, Bordeus, Panissars—-, vol acompanyar el seu senyor en el repòs etern al mateix monestir. L'almirall Roger de Llúria, en una sepultura als peus del mausoleu reial; i al claustre i a l'absis de l'església, la flor de la noblesa catalana: Cervelló, Queralt, Pinós, Cervera, Urgell, Cruïlles, Anglesola, etcètera. La devoció vers Santes Creus de Pere el Gran és continuada pel seu fill Jaume II el Just, el qual, rei de Sicília (1285-1291), és cridat a succeir el d'Aragó a la mort del seu germà Alfons. Mullerat amb Blanca d'Anjou, Jaume II atreu cap a Santes Creus la voluntat de la reina i, obra d'aquests monarques i reflex del gran expandiment de Santes Creus (Valldigna, Altofonte), és la florida de les construccions del monestir que tenen lloc durant la primera meitat del segle xiv. Són del seu temps el gran finestral del frontispici, el cimbori damunt el creuer (1314), el claustre (1313-1336) i un projecte de refetor i de palau reial que no va dur-se a terme. Jaume i Blanca són enterrats a Santes Creus en el mag• nífic mausoleu del presbiteri del temple, fent parella al de Pere el Gran. Són els temps de màxima puixança del monestir, coincidint amb el màxim explendor de la Confederació catalano - aragonesa, quan la dinas• tia de la Casa de Barcelona era estesa per tota el Mediterrani. El cronista Bernat Desclot era nebot de l'abat Gener. La creació de l'Orde militar de Montesa (1318), és confiada al patronatge de Santes Creus. L'arquitecte del palau reial de Barcelona, Bertran Riquer, és l'autor del sepulcre de Jaume i Blanca, i sembla que a ell mateix pertany el projecte del claustre actual, començat en 1313, però del qual solament es construí la galeria oriental. En 1332 contracta l'obra del claustre (acabament i decoració total) i del palau i refetor anexes (un aiguat inopinat havia malmenat les obres preexistents) l'arquitecte britànic Reinard des Fonoll. Les obres duren quatre anys i en 1336 són suspeses pel nou rei Pere el Cerimoniós, res• sentit contra el Monestir per la política que havia adoptat en favor de la seva madrastra, la reina Elionor de Castella. Durant els anys de la «mort negra» (1348-1351), Fonoll, amb d'al• tres artífexs, treballa en la reconstrucció del primitiu palau reial.

336 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

IV. PERE EL CERIMONIÓS. LA DECADÈNCIA

La desafecció, tan prematura, manifestada pel Cerimoniós vers Santes Creus per la raó de què hem fet esment, va perdurant al llarg de la seva vida. A partir de 1340 manifesta la seva predilecció per Poblet i és al dit monestir que decanta la seva gràcia i que —a imitació de Pere el Gran per Santes Creus— disposa l'erecció del propi sepulcre i el dels continuadors de la seva dinastia. Per Santes Creus, en represàlia, imposa la construcció d'unes forti• ficacions que, amb l'excusa de preservar el Monestir contra algarades i guerres, tinguin per finalitat efectiva d'impedir la futura expansió ma• terial del cenobi. S'hi resisteix l'abat Miró (f 1347) i també durant vora trenta anys l'abat Ferrera (1347-1375), al qual el rei crea tota mena de dificultats. Finalment, a la mort de Ferrera, el designi reial és acatat i les fortificacions són dutes a terme tal com apareixen encara avui, amb la corona de merlets damunt l'església, claustre i dormitori, sense utilitat defensiva i només impedint la continuació de les construccions de les dependències de les quals era mancat el cenobi. L'abat La Dernosa, ins• trument de la reial venjança, hagué d'abandonar Santes Creus ben aviat, i la seva memòria fou vituperada per la comunitat. Santes Creus cessà en la seva expansió monumental. L'abat Porta (1380-1402), esmerça la seva prelatura en activitats pràctiques i deco• ratives. Construeix un pont sobre el riu Gaià i edifica la porta Reial (anterior a l'actual de l'Assumpta) tot variant els accessos al cenobi que abans es feien pel gual d'Aiguamúrcia. Construeix un nou altar major (avui a Tarragona) i dedica al claustre dues notables pintures al fresc, de les quals només es conserven les restes. Amb tot, el Monestir no decau en la vida espiritual i en el seu escrip• tori, floreixent de ja fa un segle, es registren els fruits d'una intensa acti• vitat en disciplines del món de la cultura, tant com de la religió. Hi ha testimonis d'una escola hel·lenística formada dintre els seus murs que perdura d'una manera comprovada fins entrat el segle xvn, i probable• ment fins a les acaballes de la comunitat. Durant tot el segle XV no es registra al Monestir obra, acte o enterra• ment d'importància. Els béns espirituals de l'abadia de Bonrepòs, extin• gida en 1453, són transferits a Santes Creus i serviran en ple segle xvn, per instal·lar un pati en la mongia posterior aprofitant les arcades d'aquell claustre.

337

22 J. VIVES I MIRET

V. ÈPOCA MODERNA. LA CONGREGACIÓ

L'abat Mendoza (1479-1519), parent del Rei Catòlic i adicte a la seva nova política, clou el període medieval de Santes Creus. Els seus successors Tolrà (1519-1534), Valls (1534-1560) i Conti- joch (1560-1593), ja dintre els aires del corrent renaixentista i oblidada la protecció reial (ni Trastàmares, ni Àustries, ni Borbons no petjaren mai el recinte de Santes Creus), inicien l'ocupació d'instal·lacions reials in• servibles de feia dos-cents anys. El palau reial és convertit en residència de l'abat: és construïda la Torre de les Hores (1575) i un pont nou sobre el riu Gaià (1549) s'edifica per substituir la probable desaparició de l'antic de l'abat Porta. Durant tot el segle xvi, malgrat els nous aires del Renaixement que s'imposen, l'obra medieval del Monestir és respec• tada i no es comproven adulteracions substancials. És al segle xvn, amb el triomf dels nous corrents congregacionistes que la decadència de la comunitat —regida per abats quadriennals a partir de 1619— es precipita i l'obra artística del Monestir n'esdevé fortament afectada. Dues grans sales del palau reial són adaptades als usos de refetor i cuina del convent; a l'antic refetor és construïda la nova infermeria; amb elements del claustre de Bonrepòs, un pati s'ins• tal·la a la mongia posterior; un nou escriptori és fabricar al fons del dormitori (1635) mentre el recinte de l'antic scriptorium és convertit en celler; és construïda la nova sagristia (desapareguda en 1937); s'aixeca l'edifici del Priorat, amb cups als baixos; l'antic hospital dels pobres, de la plaça és disgregat en vivendes particulars de monjos, nou palau de l'abat, hostatgeria, comptaduria, etcètera; una font és instal·lada a la Plaça de Sant Bernat i l'antic portal Reial es transforma en el de l'As• sumpta, de factura barroca. A l'església els altars són renovats i el magnífic retaule major —de Borrassà i d'altres— de 1410 (avui a Tarragona) és substituït per l'actual, obra de Tramulles (1646) no mancada de valor, però que no s'adiu amb la sumptuosa austeritat de l'edifici cistercenc. Durant el segle xvm, són reformats alguns recintes, sempre en detri¬ ment de la integritat artística dels primitius: En 1733 és destruïda la coberta d'arcades i fusteria de la sala del palau reial per dotar al refetor d'un sostre de guix de més elevació. En 1741 és edificada de nou la cape• lla de Santa Llúcia substituint el vell edifici que probablement datava del període visigòtic. Noves construccions dedicades a vivendes de monjos

338 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

jubilats són alçades a la plaça damunt antigues i indeterminades depen• dències del Monestir. Les lleis desamortitzadores del primer terç de segle XIX, provocaren la fi del cenobi. L'església fou cedida per a parròquia (1843) amb la qual cosa mantingué la seva integritat i la permanència del culte que no ha deixat de continuar-s'hi. Un fons important de la seva biblioteca és avui a la Provincial de Tarragona i una part considerable del seu arxiu a l'«Archivo Histórico Nacional», de Madrid. La important riquesa mo• biliària restà dispersa i, lamentablement perduda en la seva major part. Per delegació de l'Estat, un Patronat té cura de la conservació del monument. Una entitat constituïda per l'entusiasme i l'amor al Monestir de par• ticulars, l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, fundada en 1947, secunda la labor del Patronat i per tots els mitjans que li són permesos —publi• cacions, certàmens, conferències, etcètera— organitza l'estudi i la divul• gació de la passada grandesa de Santes Creus.

GUIA DESCRIPTIVA

A 300 metres de l'entrada del Monestir, sobre el riu Gaià, un robust

PONT DE PEDRA d'una sola arcada. Construït per l'abat Valls (1534 - 1560). Heràldica de l'Abat, amb la data 1549 a l'estrep esquerre. Flan• queja l'entrada del pont una

CREU DE TERME, restaurada en 1948. Doble nus, l'element inferior del qual conté heràldica del Monestir i de l'abat Porta (1380-1402), restes de l'antiga creu corresponent al pont anterior que l'actual vingué a substituir. En el nus superior, teoria de sants dintre fornícules pla- teresques. A la sortida del pont, ara és carrer allò que havia estat avinguda d'arbres corpulents flanquejant la veïna

ALBEREDA. Deliciós i ombriu paratge estès vora el riu, poblat d'àlbers

339 J. VIVES I MIRET i pollaries centenaris, amb abundància d'aigües i fonts naturals, algunes aparellades amb bancs i pedrissos encara de temps dels monjos. Al final del carrer o antiga avinguda s'obre, entre cases modernament habilitades, el

PORTAL DEL RECINTE EXTERIOR, obra amb esgrafiats rematada per una fornícula d'imatge desapareguda. Dóna accés a la

PLAÇA DE SANTA LLÚCIA, de perímetre irregular, abocada damunt l'Albereda i el riu, amb barana de merlets de mamposteria, típics dels establiments del Císter. Al fons

CAPELLA DE SANTA LLÚCIA, construïda en 1741 en l'emplaçament d'u• na capella o basílica visigòtica del segle VIL FOU el primitiu nucli cristià de Santes Creus. Esgrafiats recentment restaurats. Campanaret d'espadanya. Durant l'època conventual serví de parròquia a la feligresia local. Fa angle amb la capella el

PORTAL DE L'ASSUMPTA, edificat en l'emplaçament de l'antic Portal Reial, de l'obra del qual existeixen vestigis a l'interior de l'edifici. Obra barroca de darreries del segle xvn. Flanquegen el portal dues columnes sobre basaments de pedra i el presideix una gran imatge de l'Assumpció de la Mare de Déu. La planta superior de l'edifici era habitació del monjo vicari de la parròquia. El remata una llanterna vuitavada. Des de la llinda del portal, bella perspectiva sobre la

PLAÇA DE SANT BERNAT. Amb edificis a banda i banda dels segles xvn i xvm, decorats amb esgrafiats, entre dues rengleres d'arbres que centra una bella font, al fons apareix damunt d'un terraplè amb escalinata central, el majestuós frontispici de l'església del monestir, retallant-se sobre el blau del cel. És una estampa inoblidable.

FONT DE SANT BERNAT. Monument barroc al mig de la plaça al• çant-se dintre una pica circular, brollant aigua per quatre brocs i rematada per una estàtua de Sant Bernat Calvó, abat que fou de Santes Creus (1225 -1233). Enfront, a migdia, edifici del

PALAU DE L'ABAT, construït vers 1640 damunt els elements de l'antic

340 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

Hospital dels Pobres, del qual apareixen restes arquitectòniques a l'inte• rior. A l'entrada, pati pintoresc del vell Hospital, d'estil gòtic decadent, de mitjan del segle xvi. Àmplia escala noble a l'interior i pati amb antic xiprer i galeria barroca a la part posterior de l'edifici.

CASES DELS MONJOS JUBILATS. De finals del segle xvm a la part septentrional de la plaça. Restauracions modernes dels esgrafiats neoclàs• sics. Al fons de la plaça, a la dreta

PLAÇA DEL joc DE PILOTA. Àrea d'uns 50 x 30 metres que limita a Ponent per cases amb esgrafiats que integraven l'antic Hospital dels Pobres, del qual es conserven elements arquitectònics a l'interior; per Migdia, amb un balcó de mamposteria amb merlets que dóna a l'exterior i ofereix una bella vista sobre la vall del Gaià, i per Llevant, amb el parament exterior del Monestir recaient al claustre, el qual recula 15 metres de la línia del frontispici de l'església. Aquest espai devia ocupar el palau reial (15 x 35 m) projectat per l'arquitecte anglès Reinard des Fonoll en 1332, llindant amb el claustre i l'església. Suspesa l'obra en 1336 per ordre del rei Pere el Cerimoniós, el mateix rei va disposar en 1376, per impedir cap posterior temptativa de represa, la fortificació del Monestir pel sistema de merlets damunt l'obra de l'església i del claustre, com ací s'aprecia. En el parament, heràldica reial i de l'abat La Dernosa, executor del manament del rei. Aquesta —un lleó rampant— apareix destruïda. L'abat hagué d'abandonar el Monestir repudiat per la comunitat. Amb la mateixa disposició i mides d'aquest palau, fou construït a Poblet el palau del rei Martí, obra de l'arquitecte Arnau Bargués, a finals del segle xiv. Així el de Santes Creus el precedia de 60 anys. A l'extrem S. del parament i destacant sobre un cos igualment forti• ficat, apareix la meravella del

PORTAL DEL CLAUSTRE. També dit impròpiament Portal Reial, en raó a la profusió d'heràldica d'Aragó i Anjou (pels reis Jaume II i Blanca) que ostenta. Obra de l'anglès Fonoll (1332-1336), és una bella obra de proporcions magistrals destinada a ésser coberta per un atri de creueria que no s'arriba a construir. En els arrencaments dels nervis, per- mòdols amb figuració dels emblemes dels Evangelistes, semblants als de la sagristia de la capella de Santa Maria a la Seu de Tarragona, del

341 J. VIVES I MIRET mateix autor. En els muntants de la porta, fornícules a banda i banda. Testa de rei i de regina en els permòdols immediats. Expressives escenes en escultures, molt gastades, de frisos i capitells. La porta, amb fusta i ferratges, contemporanis de la construcció, que dóna accés al

CLAUSTRE MAJOR. A un llegat testamentari de la reina Blanca d'An- jou és degut l'inici de l'obra d'aquest claustre i això ja sembla explicar- nos el seu caràcter extraordinari, que s'adiu més amb la pompa d'una Cort de prínceps que no amb l'austeritat d'un cenobi cistercenc. Fou començat en 1313, segons projecte, sembla, de l'arquitecte reial Bertran Riquer, però al cap de vint anys només havia estat edificada la galeria E. i, potser, la N. L'anglès Reinard des Fonoll, pel febrer de 1332, con• tracta l'obra del claustre i dels seus anexes. En completa la construcció de les galeries N., S. i O. i executa la decoració —finestrals, escultura de permòdols, pilars i capitells— de tot el conjunt. En 1336, les obres són paralitzades per disposició del rei Pere el Cerimoniós que acaba d'ésser coronat i fa sentir contra Santes Creus la seva animadversió. Fonoll, en 1337 ja treballa a Poblet. Durant els quatre anys de Santes Creus, ha tingut temps de completar el claustre. Galeria S., o del Lavabo. Finestrals de traceria reticulada. Escultura en capitells de temes diversos: El Gènesi (excepció de tema bíblic); heràl• dica reial i de magnats protectors del Monestir; testa coronada entre adargues i lleons (rèplica de l'efígie funerària d'Eduard II, a Gloucester); monstres; elefant; víbria; escena de verema i de pasturatge; sirena de doble cua; green-man de la vinya; aviram; joglars; Samsó i el lleó (altra evocació bíblica); camell i simi; lleó; joglar músic; temes vege• tals, etcètera. Al centre de la galeria, pas al TEMPLET DEL LAVABO, obra cistercenca (1190-1211) anterior al claustre actual, que serví de model per a l'estructura del primitiu claustre que no va realitzar-se. Entre els capitells de fullatge, representacions de cantimplores. Al mur de la galeria, enfront del Lavabo, porta del REFETOR, que no va cons• truir-se car el mur exterior del claustre, per causa de les fortificacions, va quedar extra-clausura. Les fornícules al llarg del parament, en el projecte eren finestrals que devien comunicar amb les dependències pròpies d'a• quest sector: porteria, cuines, refetor, calefactor. Tapiades per l'exterior, aquestes fornícules foren convertides en elements funeraris quan, en 1653, a la desaparició de l'Hospital dels Pobres, hi foren traslladats els sepul• cres de la capella del dit Hospital. Contenen les urnes de: Guerau Ala-

342 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

many de Cervelló, mort en 1230 a la conquesta de Mallorca. Sepulcre de mitjan del segle xiv amb frontis d'arqueries contenint apòstols i he• ràldica del difunt, probable obra de Fonoll; figura jacent damunt la tapa, amb armadura i àngels turiferaris. Sepulcre primitiu del mateix Alamany, contenint les restes de la seva muller Gueraua. Sepulcre de Guillem de Claramunt, mort en 1230 a Mallorca. Aquesta urna i l'an• terior, de mitjan del xni, decorades amb restes de pintura original amb heràldica dels difunts: Alamany, Cervelló, Claramunt i Mataplana. Se• pulcre de G. de Salbà, datada en 1300. Una de les primeres representa• cions a Catalunya de figura jacent damunt la tapa del sepulcre amb àngels turiferaris. L'urna funerària (segle xiv) no correspon a la tapa; porta heràldica d'Aguiló. Sepulcre de B. de Llorach, senyor de Solivella. En mal estat de conservació. Sepulcre de B. de Montbrió (?), (probable d'un Puigvert o Montagut). Anacronisme del segle xvi, simulant una urna del xiv. Portella que comunica amb la sala inferior de l'edifici del PRIORAT (segle xvn) de planta espaiosa (9 x 30 m) sostinguda per vuit arcades. Actualment, celler particular. Al parament veí del claustre, pintura al fresc que ocupa tot l'ogiu frontal, representant l'Anunciació de Maria. Molt esborrada, presenta mos• tres de gran qualitat. Obra d'estil internacional de finals del xiv. Galeria E., o del Capítol. Calats dels finestrals desapareguts en tota la galeria, de difícil reconstrucció malgrat que presenten tema reticulat com l'anterior, però de traceria diferent. Escultura de capitells de mà diferent la dels tres últims pilars, però tots d'interessants temes: Bust de guerrer amb escut d'Aragó; bou, joglars; escultor amb eines de l'ofici, probable auto-retrat de l'autor; alumnes amb un llibre obert; ocells i monstres; fullatges amb gossos i senglars; rostres del green-man 0 divinitat nòrdica de les selves; etcètera. Al mur, sala del PARLADOR comunicant amb la mongia posterior; escala d'accés al DORMITORI; frontispici de

TAULA CAPITULAR: Porta amb dos finestrals de traceria cistercenca, comunicant amb un recinte amb volta incipient de creueria que sostenen quatre columnes centrals amb capitells de fullatges estilitzats (1200-1220). Al fons, tres finestrals amb esqueixada. Graderia a tot el volt i al terra set laudes amb enterraments d'abats del Monestir dels segles xvi i xvn 1 un bisbe del xiv.

343 J. VIVES I MIRET

Segueix, al claustre, la primitiva llibreria monàstica, convertida en capella de l'Assumpta vers 1540. Al llarg del mur, sepulcres dels llinat• ges Salmella (desaparegut), Castellet, Aguiló i Pinós, trasllats d'antics enterraments a l'absis de l'església desapareguts quan les fortificacions del segle xiv. Intersecció de les galeries E. i N. Damunt la porta de l'església, dita de la Lliçó, cinc figures de marbre policromades sobre permòdols repre• sentant el tema, tan sovintejat a la iconografia cristiana monumental dels segles xill i xiv, sobre el Judici Final. La figura central sota baldaquí, el Crist mostrant les Hagués; en el permòdol, Adam i Eva eixint dels sepulcres. Altres tres figures són d'àngels portant els improperis de la Passió, i una altra és d'un abat orant (Pere Alegre, 1309-1334). A la resta dels permòdols, emblemes del tetramorfos amb filactèries. Al parament lateral, imatge de la Mare de Déu sota baldaquí, igual• ment policromada. Parella d'àngels al permòdol. Ambdues representa• cions, el Crist i la Verge, donaven unitat a aquest racó de claustre, decorat amb ornamentació pictòrica de murs i volta, de la qual es mantenen fragments. Aquest conjunt sembla obeir a la benedicció que es celebrà en 1331 per a commemorar l'acabament dels primers trams del claustre: els E. i potser part del N., anteriors a l'arribada de Fonoll. Sota la imatge de la Mare de Déu, sepultura de 1255 amb elements contemporanis, dintre fornícula oberta vers 1530. Pertanyia a Guilleuma de Montcada, vescomtessa de Bearn, i és fama que actualment conté les restes de Guillem i Ramon de Montcada, morts en 1230 a Mallorca. En el pedrís, als peus de la sepultura, fragments de l'urna primitiva dels Montcada. Galeria N., o de l'Església. Finestrals reconstruïts fidelment en 1958, d'estil gòtic primitiu (ogius i roses), contemporanis, però, dels altres reti- culars i flamígers del mateix claustre. Escultura de capitells on predo• minen els temes satírics, grotescs i monstruosos: metamorfosis animals i humanes; rostres del green - man; simis; joglars i burgesos; caràtules de deformacions que recorden la imaginació futura d'un Bosco o d'un Goya. Al parament del mur de l'església, permòdols amb figures acusant indumentària contemporània. Al mateix parament, sis sepulcres dintre fornícules pertanyents a nobles del seguici de Pere el Gran. Algunes han estat tergiversades i és anacrònica la de Puigverd. Tret de la de Guillema de Montcada, «la

344 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

invicta amaçona», urna d'estil italià de vers 1530, les altres responen al moment de finals del segle XIII (1290). Són dels llinatges: Cervelló, Ca• brera-Urgell, Queralt, Puigverd, Montcada i Cervera. Tocant a la Porta de la Lliçó, a mig aire, làpida dels Banyeres de 1243, que fa referència a un altar dedicat a Sant Francesc. Al fons, Porta de Sant Bernat, que co• munica també amb l'església i s'enfronta amb la Galeria S., o exterior. Projectada per a correspondre amb l'immediat palau reial. Al mur, els cinc finestrals i la portella, cegats, devien comu• nicar amb aquell recinte. Les dues primeres fornícules contenen sepulcres dels Montoliu i Tarragona-Aguiló, obres anacròniques del segle xvi, trasllat probable de restes d'aquelles famílies procedents de sepultures anteriors. Damunt la fornícula del sepulcre Montoliu, fragments de pin• tura al fresc en la que apareix la testa del Salvador i vestigis de figures d'àngels. Obra probable de finals del xiv d'escola italiana. Les línies arquitectòniques d'aquesta galeria destaquen dels perfils de les seves veïnes (la transició és marcada a cada extrem per una motllura 0 corbata al mur) per una major simplicitat i robustesa. Correspon el parèntesi d'aquesta variació a l'espai que afecta els set finestrals que osten• ten traceria flamígera. Seria per a destacar més aquesta tècnica, novetat extraordinària que apareix per primera vegada a Catalunya amb molts anys d'antelació a França i a Castella —el mateix Fonoll en donarà alguna mostra a Poblet i a Tarragona—, quan tot just a Anglaterra acabava de revelar-se. La tècnica del flamíger d'aquesta galeria, tan evolucionada, és talment sorprenent que, sense la corroboració documen• tal, costaria d'admetre com a obra del primer terç del segle xiv, allò que generalment hom atribueix a les deliqüències del plateresc. L'escultura que decora aquesta galeria respon a una tècnica magistral 1 a un temari de fantasia poderosa i exuberant. En raó d'haver de corres• pondre a una sala del palau reial, els capitells de les columnes, d'una gràcia exquisida, contenen profusió d'heràldica: escuts d'Aragó, d'Anjou, de Navarra (per la Infanta Maria, promesa del futur Cerimoniós), d'Ara• gó-Urgell, dels abats que presidien la construcció: P. Alegre (1309¬ 1334) i F. Miró (1334-1347), etcètera, (cal prevenir-se contra dos capi• tells modernament recompostos —any 1960— amb poca fortuna). L'es• cultura dels capitells dels pilars, d'escàs relleu, presenta temes d'animals fantàstics en lluita; rostres pasmats de viva expressió; un negre; una amaçona; una escena de púgils (típicament anglesa); sagitari; fauna casolana, etcètera. I, finalment, com a corol·lari, en el pla del pilar angular

345 J. VIVES I MIRET

NW, la representació d'un rostre rubicund d'aire nòrdic, probable auto• retrat de Fonoll que, altrament, presenta força semblança amb aquell altre que apareix amb les eines de l'ofici a la galeria E. És una evident ante• lació a la tècnica del retrat en escultura, la qual no sol aconseguir-se fins ben entrat el segle xv.

CLAUS DE VOLTA. Tret de quatre d'aquests elements de la galeria E. de composició complicada, la quasi totalitat de la resta la formen simples orles amb les armes d'Aragó i d'Anjou, que van alternant-se.

GÀRGOLES. Es conserven la majoria de les primitives, amb figuracions elcultòriques que evoquen les dels capitells, prova de la identitat de l'artífex.

ESGLÉSIA: Frontispici. Rectangle monumental de pedra del qual es destaca en elevació la part que constitueix la nau central. Amples merlets rematen l'obra i donen al monument l'evocació d'un castre medieval. Damunt el portal de mig punt, alterós finestral apuntat en esqueixada. Un fris de columnetes en relleu la supera, davall dels merlets, destacant el cos central elevat. Centren les naus laterals dos finestrals menors amb guardapols. Cronologia. Els laterals inferiors, fins al nivell dels contraforts, són de la primera fase de l'església (segle xil). Vers 1255, l'obra es continua prescindint dels contraforts i construint un nàrtex amb els sepulcres dels Montcada (avui al claustre) a banda i banda del portal (no l'actual). Són d'aquest moment els dos finestrals que corresponen a les naus laterals. Quan Pere el Gran adopta el Monestir (vers 1280), el nàrtex és llevat, així com les sepultures dels antics patrons, i és fabricada la porta actual amb propòsit de construir una galilea, que no prosperà. Vers 1310 sobre el gran finestral. En 1376 són fetes les fortificacions i els pedrissos de l'antic nàrtex, que harmonitzaven amb la decoració dels sepulcres dels Montcada, són plantats al cim com element decoratiu. Interior. És de planta de creu llatina, de tres naus, amb cinc capelles absidals de planta rectangular. Té 70 metres de llargada, per una am• plada de 35 al creuer i 22 al conjunt de les tres naus. La major s'eleva als 20 metres i les laterals, a la meitat. Arquitectura grandiosa i austera amb robustos pilars de planta de creu d'on arrenquen a partir de la motllura de simple bordó els nervis de secció quadrangular de la creueria de

346 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

la coberta. Dóna la impressió d'una obra modèlica, plena d'unitat, que acusa el moment inicial de l'arquitectura cistercenca, tot assentant la base de l'art ogival. L'obra, iniciada en 1174, fou començada per l'absis i el creuer i prosseguí en tota la resta de la planta fins a l'alçada d'uns dos metres. En 1211, era cobert el creuer i en 1225, havien estat edificats i coberts els tres primers trams de les tres naus. Aleshores, l'obra resta paralitzada durant 50 anys i sobre 1277, és reempresa, acabant de cobrir els tres primers trams a partir de la porta, que hi mancaven. És de veure, en les claus de volta d'aquest sector, l'heràldica reial de Catalunya i la de Sicília acusant la intervenció que en aquell moment Pere el Gran pren sobre el Monestir. Capella major. Ocupa el rectangle més sortit del creuer, continuació de la nau central. Retaule barroc de Tramulles (1640), amb bella imatge central de Santa Maria. Les laterals, de Sant Benet i Sant Bernat, són adaptació del segle passat. Era antecessor d'aquest retaule l'actual de la capella de la Mare de Déu de Montserrat (Borrassà i d'altres, 1410) a la Seu de Tarragona, amb bella imatge mariana que guarda aquell Museu Diocesà. Queda mig ocult el gran rosetó i totalment, tres finestrals que centren el fons del tester. Al parament de la dreta del presbiteri, setial de l'abat i acòlits (1280) i al de l'esquerra, armari de les relíquies. S'hi conserven, entre d'altres, l'urna amb el cor de la reina Blanca; el «tovalló cremat» ; les cadenes del miracle dels «presos alliberats», etcètera. Creuer S. Dos retaules absidals. Porta de l'escala de la Torra de les Hores. Porta de la sagristia; recinte original amb voltes de creueria. Esca• linata que baixa del dormitori. Creuer N. Dos altars absidals. En el darrer, al mur N sepulcre de l'abat Ferrera (1346-1375); únic abat que meresqué l'honor de sepul• tura monumental a l'església. Manca el grup escultòric que coronava l'urna. A l'esquerra: Sepulcre antic dels Cervelló. (R. de Cervelló, mort en 1230 a Ma• llorca) restaurat a mitjan segle xvi. Porta exterior comunicant amb el fossar. Altra urna sepulcral anepígrafa on és fama que foren recollits restes dispersos quan la profanació de 1837. Sepultures reials al creuer. Adossat al pilar del cantó de l'Evangeli, mausoleu de Pere el Gran (1240-1285), construcció de 1292-95, autor Mestre Bartomeu, de Tarragona, i G. d'Orenga, de Vilafranca. És notable

347 J. VIVES I MIRET

el vas de pòrfir roig que conté les despulles reials, procedent, segons sembla, del mausoleu constantinià de Centcelles, a 25 kms. del Monestir. El suporten lleons de tipus orientalitzant, tal volta procedents de Sicília. Baldaquí de tradició gibelina decorat per Andreu de Torre, de Lleida (1307) amb heràldica reial i sostre blau sembrat d'estrelles. Làpida fune• rària molt gastada al pilar d'enfront. Als peus del sepulcre reial, llosa que cobreix les despulles de Roger de L·lúria, mort en 1304, gran almirall que secundà les gestes del seu senyor i volgué reposar als seus peus. Al pilar fronterer del cantó de l'Epístola, mausoleu de Jaume II, mort en 1327, i Blanca d'Anjou, morta en 1310. Construcció de 1312¬ 1316 en la qual intervingueren P. de Bonhuyl, P. de Pennafracta, F. de Muntflorit i Bertran Riquer. De baldaquí fent parella amb el seu veí, però, d'un estil més evolucionat, delata igualment la tradició gibelina i a la base dels quatre pilars angulars la figuració de lleons hi recorda la solució dels baptisteris italians on els Pisani hi adaptaven columnes por- fíriques, idea de Jaume II que no pogué realitzar-se per manca de prou materials. Damunt del túmul belles estàtues jacents del rei i de la reina amb àngels turiferaris. D'una bàrbara transmutació que experimentà aquest sepulcre, en resten uns aditaments de marbre al plafó inferior i als laterals, amb decoracions de grotescs, de vers 1530. Al cantó lateral del pilar, inscripció funerària de la reina Blanca; en front, altra làpida de Jaume II. Desaparegueren també del presbiteri, l'any 1837, urnes funeràries contenint les restes de la reina Margarida de Prades, morta en 1430, i de l'Infant Ferran Sanxes de Castre, mort en 1274, fill de Jaume I. Belles perspectives des del creuer sobre les tres naus de l'església. Al centre de la major, llosa contenint les restes de les religioses del monestir del Bonrepòs (1620). Pica baptismal del segle XII vora la porta, duta recentment de l'església vella de Montagut, a 10 Km. Al mur N. sarcòfag traslladat de vora el presbiteri, dels Medinaceli, successors dels Montcada; marbres i jaspis de gust barroc, del segle xvm. Del mateix moment és l'elegant cancell de talla Lluís XV, del portal d'entrada. Damunt el cancell pot contemplar-se la rica policromia del gran finestral, format per 48 compartiments amb escenes bíbliques i vides de sants, exemplar valuosíssim del primer terç del segle xiv (lleument restaurat a primers de segle). Altres finestrals al volt del temple amb vidrieres de grisalla (segles Xll-xill) i d'altres amb restauracions de finals del XVI.

348 ITINERARI HISTÒR1CO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

DORMITORI. Una escala ascendent del claustre i l'esmentada escali• nata al creuer de l'església eren les comunicacions normals amb què comptaven els dormitoris dels Císter. Aquest de Santes Creus, perllon- gació Sud del braç del creuer, és un recinte d'11 x 46 metres, amb coberta de bigues i teula sostinguda per onze arcades apuntades. L'edifici, que als baixos conté el Capítol, el parlador i l'escriptori, fou començat en 1191 i acabat en 1225. Originàriament rebia llum per un finestral estret amb esqueixada al tester exterior i per dues espitlleres en cada un dels finestrals cegats laterals oberts entre les arcades. Els permòdols que suporten l'arrancada dels arcs són un bell mostrari d'escultura decorativa cistercenca. A la cara Sud, una escala de doble tram dóna accés al recinte de la

BIBLIOTECA, de 7 x 12 metres, construït en 1635 damunt les pre• sons, quan va ésser traslladada de l'antic emplaçament de la planta infe• rior del mateix edifici (actual CELLER). Enteixinat de bigues amb case- tons de guix emmotllat. Paviment, també original, de rajoles ordinàries combinat amb requadres d'altres de vidriades. Dues finestres donen a l'exterior. Prestatgeries modetnes (1961) custodiant documents i llibres de l'Arxiu Bibliogràfic. Per l'extrem N. W. del dormitori, accés al

SOBRECLAUSTRE, amb bella perspectiva sobre les galeries claustrals i sobre el conjunt monumental d'església i cimbori. Fortificacions que es descriuen més endavant. En el mateix extrem del dormitori, comunicació amb l'escala de descens al creuer del temple i, per una portella, amb l'escala de caragol de la Torre de les Hores. Per ella hom ascendeix a

l'ORATORi REIAL. Doble recinte amb cobertes de creueria construït damunt les capelles absidals del cantó de l'Epístola. Obra de 1350, destinada a oratori reial, al qual donava accés una galeria volada (des• truïda quan es féu la sagristia nova al segle xvn) per l'exterior del dor• mitori. Encara es veu, des de dins, la porta, tapiada, que hi comunicava. L'oratori tenia vista al presbiteri i al creuer a través dels finestrals de l'església. Probablement hi devia ésser projectada una tribuna, que no es realitzà. El recinte serví d'arxiu en els darrers temps de la Comunitat. La mateixa escala de caragol condueix a la coberta de l'església, des d'on poden contemplar-se:

349 J. VIVES I MIRET

La TORRE DE LES HORES, rematant el cos de la dita escala. Cons• truïda per l'abat Contijoc en 1575, del qual porta esculpits signes heràldics;

EL CIMBORI, construït en 1314, al centre del creuer, sense comuni• cació, però, amb l'església (el Císter, al principi, no tolerava campanars). Airós cos vuitavat, amb grans i simples finestrals, superposat a l'estruc• tura del temple per una enginyosa base combinant carreus en disminució. Finestrals per a contenir campanes i àgils contraforts. Donà idea per als de Poblet i Vallbona, més tardans. El remata obra de majòlica del se• gle xvn, amb un llanternó que el supera. Des del

TERRAT DE L'ESGLÉSIA, bells punts de vista sobre els patis i places del Monestir i terres de la rodalia, la qual es divisa a través de baranes i merlets que formen les

FORTIFICACIONS. Pel gener de 1376, havent mort l'abat Ferrera, el qual durant vora de trenta anys havia fet oposició al projecte del Rei, el nou abat La Dernosa, obeint els reials designis fortifica el Monestir amb la construcció d'aquests merlets damunt l'obra de l'església, claustre i dormitori. Pel febrer de 1378, l'obra era abandonada a mig coronar l'ala de Llevant del dormitori. La voluntat del Cerimoniós per impedir el creixement de les construccions de Santes Creus s'havia complert i les monumentals quedaren definitivament interrompudes. Obra de circumstàn• cies, s'aprecien en aquests merlets —i en els del sobreclaustre— les fila• des de les encaixonades del morter, quedant la pedra de fil reservada als perfils de les arestes i sageteres. Permòdols esculpits amb testes solament al cos exterior del frontispici. La pedra de fil són carreus aprofitats d'altres construccions; hi abunden els bordons i les motllures destinats, probable• ment, a l'obra del refetor i palau reial. Així mateix hi foren destinats tots els sarcòfags i urnes funeràries de pedra de l'exterior de l'absis o que devien romandre al claustre primitiu, desaparegut. Heràldica de murs, creus i torres apareix en pedres sepulcrals d'aquests aprofitaments. Per l'obra d'aquests merlets hom va recórrer a qualsevol pedra tallada que es trobés a l'exterior de la línia que es pretenia fortificar. Cos en forma de torre sortint del parament Nord. Al parament exterior O. del cos septentrional del creuer, làpida ane- pígrafa que devia commemorar el començament de l'obra. Tres escuts

350 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS dintre de cercles, dels quals és el reial amb pals d'Aragó el del mig. Els laterals apareixen amb l'heràldica esborrada, però s'hi endevina el signe del lleó rampant, de La Dernosa. Altres escuts de La Dernosa que alter• naven amb els reials en tot el perímetre de les fortificacions, apareixen igualment repicats a cops de martell. La Comunitat va voler esborrar el record del funest abat. Tornant al claustre, a l'esquerra de l'escala del dormitori, hi ha el

PARLADOR, recinte de 4 x 11,30 metres, amb pedrissos laterals i volta apuntada, lloc de conversa dels monjos. La porta extrema, donant a la mongia posterior, ens comunica amb el

CLAUSTRE O PATI DE BONREPÒS. El monestir de monges de Bon• repòs, al Montsant, fou dissolt en 1453 i els seus béns espirituals, entre els quals figuraven les pedres del claustre (segle xill), passaren a Santes Creus. Ací foren aprofitades les arcades superiors de la galeria (vers 1630) per intal·lar un pati porticat que centrés les dependències posterior del Monestir. Fins fa poc havia estat considerat com a claustre primitiu del convent, error que es desprèn fàcilment de l'examen de la seva obra. Seguint la galeria a la dreta, als baixos del dormitori, porta que comunica amb l'antic

ESCRIPTORI (actual CELLER). Recinte de 11,30 x 17 metres, amb coberta que sostenen els nervis que arrenquen de dues robustes columnes. Obra del primer quart del segle xm, destinada inicialment a magatzems. Quatre finestrals amb esqLieixada, dos a llevant i dos a ponent, hi donaven llum. Vers 1280 s'obrí la porta W. exterior, quan a l'escriptori monacal s'interferí la reial cancelleria. Avui aquesta porta comunica amb la sala inferior de l'edifici del PRIORAT (segle xvn). Porta al N. de 1350, de comunicació amb el corredor (capella de Sant Benet) donant al claustre. Vers 1630, el recinte fou convertit en celler en enfosquir-se per Po• nent amb l'edifici del priorat, i per Llevant en instal·lar-se el claustre de Bonrepòs. L'escriptori i biblioteca passà llavors a la nova sala (1635) al final del dormitori. Del que fou celler en resten dues tines (vaixells) amb l'any 1732, restes del parament que fou cremat pels presos del penal de Taragona quan foren allotjats ací l'any 1870 amb motiu d'una pesta. A continuació del recinte de l'escriptori,

351 J, VIVES I MIRET

COS DE PROTECCIÓ, construcció de grossos carreus afegida a l'extrem de l'obra monacal socavada per un aiguat que vers 1325 va arruïnar el veí palau reial i afectà el sector meridional del convent. Centra el recinte una robusta arcada i comunica a l'exterior (jardí reial) per una portella i una finestra. El fonament d'aquestes construccions de reforç el constitueix al seu dessota una estança semblant, a la qual dóna accés una mina existent vora un marge de l'Hort Gran.

PRESÓ. A partir de 1350 aproximadament, aquest recinte fou desti• nat a presó reial. Durant tota la segona meitat del segle XVI, va servir com a presó del convent una quarta part d'aquest sector, la qual, partida en dues plantes, no rebia aire ni llum de l'exterior. Al mur de l'estança superior, encara es llegeixen inscripcions —una en grec— dels malaurats reclusos. La galeria S. del claustre de Bonrepòs, és adossada a les construc• cions del

PALAU REIAL. Pere el Gran començà l'obra d'un palau reial vers 1280 amb edificacions ocupant tota l'àrea de la mongia posterior, part de la qual ocupaven encara les primitives instal·lacions provisionals del con• vent. Vers 1325, un aiguat devastador va deixar en ruïna el dit palau i quan en 1332 Reinard des Fonoll emprengué l'obra del claustre major, es projectà la construcció d'un nou palau en el seu sector Occidental, llindant amb el claustre i amb l'església, però l'obra no va ésser prosse- guida. En el trienni de la «pesta negra» (1348-1351) Fonoll, amb altres artífexs, s'acollí a la salubritat de Santes Creus i, probable paga d'aquella hospitalitat fou la reconstrucció del palau de Pere el Gran. L'obra, però, no fou acabada, puix consta que en 1352 Fonoll ja no era a Santes Creus. Es registren obres vers 1390 i 1418. Vers 1520, els abats ocupen el palau fent-ne residència pròpia, amb obres vulgars d'acomodació que es prosseguiren fins als primers anys del segle xvn. En 1625, la Comunitat instal·la el refetor en una de les sales de paraments i l'altra veïna és convertida en cuina i rebost. És el temps en què és instal·lat el pati de Bonrepòs. Seguint la galeria S., la primera porta (moderna) comunica amb la que fou

SALA (n) DEL PALAU. Posteriorment desmuntada i transformada en

352 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

cuines i rebost conventuals, la sala, de la qual resten evidents vestigis, era de 770 x 20 metres, amb coberta de doble vessant sostinguda per quatre arcades. Per Migdia donava al jardí del palau (actual hort del conserge), amb tres finestrals (dos de conservats) i una porta. A la part posterior (avui claustre de Bonrepòs) comunicava per tres petites finestres elevades. Obra del període de Fonoll (1348-1351). Resten al jardí elements d'una galeria o pèrgola adossada a l'obra de continuació del dormitori (antiga presó). Tornant al claustre, a continuació de la galeria, porta moderna de la

SALA (i) DEL PALAU (REFETOR del convent al segle xvn). Estança perpendicular a l'anterior (770 x 18'50 m) amb la qual comunicava per una simple portella, convertida en torn quan la transformació en refetor. La coberta a doble vessant era sostinguda per tres arcades que es feren desaparèixer en 1733, quan el recinte fou dotat d'una coberta ele• vada de guix. En aquella ocasió s'obriren les finestres superiors a N. i S. Es conserven, però, els finestrals gòtics de S. W. i N. de la que fou sala del palau. A tot volt, un plafó de rajoles (restaurat) del segle xvm de quan era refetor. Al jardí del claustre, enfront a la porta del refetor, restes d'un templet de planta exagonal (segle xvm). Al centre, en posició invertida i simu• lant una pica,

PEU D'ALTAR VISIGÒTIC (segle vn), procedent de la capella de Santa Llúcia, on servia de pica d'aigua beneita. És l'únic testimoni de l'existèn• cia de culte cristià a Santes Creus d'abans de l'arribada del Císter. La darrera porta de la galeria del claustre dóna accés al

PATI DEL PALAU REIAL. Un dels primitius models de pati senyorial que serà reproduït en les nobles construccions dels països mediterranis influenciades per la Corona d'Aragó: Valeència, Mallorca, Sicília, Ros• elló, etcètera. Limita el vestíbul un enteixinat decorat amb heràldica reial, de l'abat Porta (1390-1402) i del Monestir, una elegant arcada de mig punt que comunica amb el pati. Simples permòdols escalonats, units per arcs rebaixats, sostenen la galeria de la planta superior, a la qual dóna accés un tram d'escala a la dreta. La galeria, circumdant el recinte, té la barana de pedra i columnes de secció quadrilobulada de pedra nummu- líca, rematades per capitells de dos pisos que sostenen l'arqueria ogival.

353

23 J. VIVES I MIRET

Enteixinat a tot el volt en deficient estat de conservació, amb motius he• ràldics en la decoràció. La barana de l'escala sosté el tram de la galeria superior corresponent i els dos, arcs que la formen convergeixen en una columna magnífica de pòrfir roig que arrenca a peu pla del nivell del pati. Aquesta columna, amb una altra en dos fragments del mateix material que sosté una galeria superior del pati veí, se suposa són els pòrfirs importants de Sicília per Roger de.Llúria, per encàrrec de Jaume II, destinats a l'erecció del mausoleu de Pere el Gran i que no foren apro• fitats en aquella obra. A l'exterior de la barana, heràldica de Sicília per la reina Elionor, muller del Cerimoniós, i de l'abat Guillem de Ferrera. Al dintell del pas de l'escala, escut reial d'Aragó sostingut per dos àngels, obra bellíssima el model de la qual reproduirà Cascalls a Poblet. Acusa la mà de Fonoll en aquesta escultura, tant l'estètica de la disposició dels seus elements, com la metamorfosi en figura de monstre del fullatge que apareix a l'extrem inferior de la dreta de la composició, motiu peculiar de l'artista britànic. Signes lapidaris amb la creu pomada, típics del Mestre, acusen la seva intervenció en els paraments de murs i arcades. Al centre del pati, pou amb heràldica de l'abat Nogués (1593-1608). És tradició que a dintre d'aquest pou fou tirada (i rescatada després) la mòmia de la reina Blanca d'Anjou. arran del saqueig del Monestir per les turbes l'any 1837. Una porta a l'esquerra dóna pas al

SEGON PATI DEL PALAU, on dues grans arcades de mig punt s'obren a un espai descobert. L'arcada N. és encara un element de l'antic palau de Pere el Gran, on cal observar el bordó, rebaixat per a convertir-lo en xamfrà. Fa de porxo a un recinte interior destinat probablement a esta• bles. Galeries a la planta superior: la de Ponent és sostinguda per la columna en dos fragments de pòrfir roig, de la qual es parla en el pati anterior. Heràldica de l'abat Porta. La galeria N. de tres arcs apuntats sostinguts per columnes, poblablement aprofitades, amb els capitells d'an• teriors construccions. Permòdols amb heràldica de l'abat Pinyana (1418). Una escala volada (moderna) va des d'aquesta galeria superior a la tercera planta. A la tercera planta, galeria a tot el volt de pilars de secció exagonal amb arcs rebaixats, obra de ceràmica amb ornaments platerescs. Als murs del pati, a la part superior, rajoles amb heràldica de Santes Creus i de l'abat Valls (1534-1560). ,

354 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

En aquest pati s'obria, al S., la porta exterior del palau. A Llevant, dues portes comuniquen amb el

TERCER COS DEL PALAU, els baixos del qual són reedificació del segle xvm, destinats a estables. A l'extrem S. E. porta dovellada de la presó, la qual ocupa la planta d'una torra que sobreïx de l'edifici. A la dovella central, escut en relleu flanquejat amb la inscripci: Per lladres.

PLANTES SUPERIORS DEL PALAU. A excepció del recinte N. del pri- cos d'edifici, amb paraments de carreus i finestres exteriors contemporanis al pati, la resta de les dependències, —actualment ruïnoses— no ofereixen interès arqueològic. Són totes dels temps en què el palau fou utilitzat per a residència dels abats (segles xvi i xvn). Dos enteixinats —un de plafons amb motllura i un altre de relleus de guix plateresc— presenta el recinte S. del primer cos i una campana d'escalfa-panxes amb heràldica de l'abat Tolrà i inscripció de 1530, pintada, una dependència interior del cos tercer. A la tercera planta, sala amb alcova i pintura senzilla amb heràldica de l'abat Nogués (s. xvn). Escala de cargol que comunica amb la part superior de la torre, en el gruix de la paret de la qual es con• serven inscripcions de presos de primeries del segle xvn. Recau a l'exte• rior una finestra renaixentista amb grotescs i heràldica de l'abat Tolrà i del seu coadjutor, Jaume Valls (1534). Restes de paviment de majòlica (segle xv) a la galeria superior del pati segon. Altres rajoles vidriades blaves (segle xvi) han desaparegut de les cambres del cos primer.

RUÏNES DE LA PRIMITIVA INSTAL.LACIÓ CONVENTUAL. Entre la paret exterior (reconstruïda totalment vers 1890) del claustre de Bonrepòs i la tanca posterior amb merlets del Monestir, ruïnes del recinte d'obra de tapials que havia estat primitiva residència de la Comunitat i que darre• rament era destinat a serveis i oficis auxiliars: sastreria, sabateria, etcè• tera. A l'extrem d'aquestes ruïnes,

CAPELLA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT, O DE SANT ESTEVE, de planta quadrangular 5'60 x 9'80 m) de carreus regulars i volta apuntada. Té l'entrada lateral i hi ha estat restaurat el culte en una mesa d'altar simple i dignes ornaments. És fama que serví de capella provisional mentre l'església major no era consagrada. Comunicava per una finestra amb

355 J. VIVES I MIRET l'edifici veí (desaparegut) de la qual tradició diu que serví de residència o palau a la reina Peronella d'Aragó. L'espai exterior al Nord de la capella, té traces d'haver estat la

PRIMITIVA CUINA DEL CONVENT. Al marge oposat acaba la canalitza• ció de les aigües procedent del manantial del bosc de Sant Sebastià, amb vestigis de piles i de fonts. A Ponent del dit espai i paral·lel al mur exterior del claustre de Bonrepòs, edifici restaurat en 1937 (l'obra resta inacabada) pertanyent al

PRIMITIU REFETOR, situat en la planta elevada, a la qual s'accedia per una escala exterior. Els baixos eren magatzems o rebost). En 1733, fou convertit en

INFERMERIA, per haver-se traslladat a les sales del palau reial les dependències de refetor i cuina. Entre aquest edifici de REFETOR - INFERMERIA i el mur septentrional del claustre de Bonrepòs, ruïnes pertanyents a l'antiga SALA DELS ABATS (restes d'un atrevit arc rebaixat entre xiprers de moderna plantació) que es creu habilitada com a

SALA DE PARAMENTS del primitiu palau reial de Pere el Gran (1280). L'espai a Llevant, entre el refetor i la capella de Sant Esteve, seria el del PRIMITIU CLAUSTRE, desaparegut probablement al segle XIV. Vers Po• nent, li fou adossada la TORRE DE L'HOMENATGE, als baixos de la qual radicava la PRESÓ, on és fama per la tradició que hi fou reclòs l'Infant Jaume, primogènit de Jaume II. Aquesta TORRE DE L'HOMENATGE, únic element que del palau de Pere el Gran conserva aquest sector, adossada avui al claustre de Bon• repòs, fou convertida en escala d'accés a una dependència elevada per a comunicar a través d'una galeria volada adossada al mur del dormitori amb

I'ORATORI REIAL, situat damunt les capelles de l'absis de l'església major, en les obres efectuades vers 1350. En els arcs de suport de les dites dependències, així com en l'arc rebaixat que resta solitari en el recinte de la sala dels abats, senyals lapidàries en els carreus i dovelles acusant la intervenció de l'arquitecte anglès Reinard des Fonoll.

356 ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS

Pel terraplè del solar de la SAGRISTIA NOVA, edifici sense valor ar• queològic desaparegut en 1937, es puja per uns graons a l'ombra d'uns llorers, evocadors del primitiu emplaçament monàstic de Valldaura, al

CEMENTIRI, plantat de xiprers, que s'estén davant l'absis de l'església. Estigué en ús fins l'any 1937 com a cementiri parroquial. Una creu de pedra presideix el recinte i, al peu, una estela funerària amb el símbol de la dextera Dei, recorda la llegenda miraculosa de «la santa Mà». Des d'aquest punt, pot contemplar-se el grandiós

ROSETÓ de l'absis (1190-1200) un dels més bells exemplars del seu tipus que a diferent escala apareix a Sant Esteve de Tolosa, la Seu de Lleida i Santa Maria del Pla de Cabra. Per tot el llarg dels diferents plans de l'absis, apareixen senyals he• ràldiques i restes de permòdols que havien contingut urnes funeràries de pedra dels primitius benefactors del cenobi. Desaparegueren les urnes quan la construcció de les fortificacions de Pere el Cerimoniós, tot anant a servir de material en l'obra dels merlets. Ja n'hem trobat els elements a la coberta de l'església, mostrant els vells signes heràldics del s. XIII.

Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus

SUMARI

Pàgs. E. F. C, Crònica del I Col·loqui d'Història del Monaquisme Català 7

Manuel Bassa i Armengol, Algunes consideracions sobre els segells cistercencs de la primera època 13

Josep Baucells i Reig, prev., Qüestions sobre l'exempció episcopal d'alguns priorats de Barcelona-diò cesi (s. XIV) i del Monestir de Sant Cugat del Vallès (s. XI al XIV) 21

Josep Maria Casas i Homs, Elecció d'una abadessa de Valldonzella l'any 1476 63

Garsias M. Colombàs, Els darrers anys de l'eremitori de Montserrat 85

Mn. Ignasi M. Colomer, Contactes monàstics de la família Colomer 89

Maria-Mercè Costa, La família de Queralt i Santes Creus ... 93

Eufemià Fort i Cogul, El pretès monestir d'Ancosa 111

Arcadi Garcia Sanz, El Císter i Montesa segons la doctrina jurídica valenciana 127

Josep Lladonosa Pujol, Sant Andreu de Barravés i la vila de Senet 142

Josep Maria Madurell i Marimon, Notes d'art monacal antic . . . 149

Josep Massot Muntaner, Per a una bibliografia dels monjos catalans 179

Joan Mercader i Riba, Incidències político-socials damunt la pro• pietat monacal catalana en el primer terç del segle XIX . . . 183

Pelagi Negre i Pastel 1, Origen del monestir de Sant Pere de Roda. Llegenda i Història 209

359 SUMARI

Alexandre Olivar, Observacions metodològiques per a una història de la litúrgia monàstica a Catalunya 229

Josep Joan Piquer i Jover, Notícies sobre fundacions femenines cis• tercenques a Catalunya (Extretes de la «Monestirologia» inèdita del P. Caresmar) 233

Antoni Pladevall i Font, Conflictes entre les exempcions monàsti• ques i els drets episcopals dels segles XII al XIV 263

Josep Maria Recasens i Comes, Les rendes del monestir de Poblet a l'arquebisbat de Tarragona a finals del segle XVIII .... 297

Manuel Riu, Esquema metodològic per a l'estudi d'un monestir . . 309

Francina Solsona Climent, Pergamins de Vallbona de les Monges a l'A. H. N. de Madrid 325

Francesc Ubach, La nigromància de l'abat Daroca 329

J. Vives i Miret (f), Itinerari històrico-arqueològic de Santes Creus 333

Sumari 359

360