61 Parçlak De Boverça: Descrçípcío Lingüistica

61 parçlaK de boverça: DescrçípcíO lingüistica

Olga Cubells Bartolomé Imma Cubells Bartolomé

Universitat Rovira i Virgili

parlar de Bovera: descripció lingüística

I. Introducció: Justificació i estudis lingüístics anteriors

Conèixer els nostres pobles, les tradicions, els costums, i també la llengua, significa conèi- xer-nos una mica més a nosaltres mateixos. Es per això que els estudis lingüístics sobre els diferents parlars que conformen la llengua catalana col·laboren a dibuixar la personalitat d'aquest poble i en reflecteixen la varietat del seu idioma. I és justament aquesta varietat la que -al nostre parer- fa tan atractiva una llengua. Aquest article posarà el seu punt de mira en el municipi de Bovera, situat a l'extrem sud-oriental de la comarca de les Garrigues i, en especial, se centrarà en l'anàlisi lingüística del seu parlar.

L'article que ara llegiu, però, pretén tan sols deixar una constància general del parlar de Bovera i, per tant, molt poc aprofundida. La tasca de dur a terme una descripció lingüística més detallada correspon, en aquest cas, a altres investigadors, els quals ja s'ocuparan de reblar i mati- sar les informacions que aquí aportarem.

El parlar de Bovera mai no ha estat objecte d'una descripció monogràfica, ni mai no s'ha inclòs en els grans estudis dialectals que han tingut en compte la totalitat del domini lingüístic. Només en el Diccionari català-valencià-balear es fa alguna referència escadussera a les solucions lingüístiques particulars d'aquest parlar. Com a treballs més circumscrits a l'àrea lleidata- na, podem mencionar els estudis de Josep Reñé, "Cinc estudis sobre el lèxic nord-occidental", "Més sobre el lèxic nord-occidental", "Sobre certs noms catalans d'origen aràbic", "Nou qües- tionari", tots ells articles inclosos en el Butlletí de Dialectologia Nord-Occidental (1982).

Molts són els estudiosos que s'han encarregat, des de principis de segle fins avui, de donar una distribució lingüística a la varietat de dialectes catalans. Tradicionalment, la majoria d'a- quests treballs engloben les Garrigues dins del nord-occidental, anomenat, per alguns, lleidatà. Albert Turull (1990) considera que el parlar lleidatà pot tindré dos definicions antagòniques: en positiu i en negatiu. En sentit negatiu, el lleidatà seria tot allò del català nord-occidental que no rep una etiqueta subdialectal específica, això és, tot el català nord-occidental que no és ni riba- gorçà, ni tortosí, ni pallarès i la seua essència no són unes característiques, sinó tot just una manca de característiques (l'absència d'uns trets marcats, que són els que definirien el pallarès, el riba- gorçà o el tortosí)- En positiu, el subdialecte lleidatà comprèn -diu- tota la zona que tradicionalment parla com a Lleida: comarques del Segrià, l'Urgell, el Pla d'Urgell, i bona part de les Garrigues, de la Noguera i del Baix Cinca. En canvi, l'Urgellet, la part occidental del Solsonès, la Segarra i l'est i el sud de les Garrigues serien una mena de zona clarament nord-occidental, Però, en referència al lleidatà estricte, en transició ja amb el món oriental central. Segons això, Bovera s'inclouria en aquesta zona de transició.

Per tant, com diu Turull i com ja advertíem nosaltres en uns altres papers (Cubells 2001: 160), manquen una descripció i una delimitació precises, coherents i científiques d'aquest subdialecte i no disposem d'estudis de conjunt referits al lleidatà com a tal des d'una perspectiva glo- balitzadora, com a subdialecte, i evitant l'assimilació a "parlar de Lleida" o "nord-occidental estricte".

També Ramon Sistac (1990:191) parla del terme lleidatà com a problemàtic i polèmic. Referint-se a la classificació dels dialectes de Veny a Els parlars catalans, assenyala la inclusió del ribagorçà, el pallares i el tortosí dins del nord-occidental i es qüestiona, doncs, què seria el lleidatà: nord-occidental per excel·lència? La cosa és poc convincent.

Els estudis geolingüístics més antics també evidencien aquesta dualitat del terme. Per Alcover, per exemple, el lleidatà era allò que es parlava dins la província de Lleida i la Ribera de l'Ebre. Pere Barnils, en la seua classificació, no menciona el lleidatà com a subdialecte i Badia i Margarit, a la seua Gramática histórica catalana (1951), assimilava lleidatà a nord-occidental.

Com a treballs més recents podem assenyalar el de Montserrat Alegre (1991: 195), que situa les Garrigues dins del nord-occidental, tot afirmant que "el territori que comprèn el català nord-occidental abraça les comarques del Pallars, Ribagorça, Alt Urgell, la meitat occidental del Solsonès, Noguera, Segarra, Segrià, Pla d'Urgell, l'Urgell, les Garrigues, Priorat, Baix Cinca, i el Principat d'Andorra. Les comarques més properes a l'Ebre (Terra Alta, Montsià, Baix Ebre i Matarranya) es consideren una zona de transició entre el català nord-occidental i el valencià (...). També s'inclouen dins el parlar nord-occidental les terres, administrativament aragoneses des de 1822, que depenen eclesiàsticament de les diòcesis catalanes d'Urgell, Lleida i Tortosa -excepte el Matarranya i una part del Baix Cinca- de filiació lingüística catalana per raons històriques". Com a subdialectes hi destaca el pallarès, el ribagorçà (de Benasc a Tamarit de Llitera) i el torto- sí, sense fer esment del lleidatà.

Tampoc Veny, en la classificació dialectal que proposa a la Introducció a la dialectologia catalana (1986: 36), no inclou el lleidatà com a subdialecte del nord-occidental (solament hi inclou el ribagorçà, el pallarès i el tortosí). En la darrera edició de Els parlars catalans (1998), però, la classificació és lleugerament modificada i ara dóna una delimitació d'aquest subdialecte, que "serà aplicable als parlars del Segrià i, per extensió, potser també a les comarques veïnes (la Noguera, les Garrigues, l'Urgell), és a dir, l'àrea del nord-occidental sense el ribagorçà, el palla- rès i el tortosf'.

La Gran Enciclopèdia Catalana (1990), per la seua banda, inclou les Garrigues dins del català nord-occidental, però la part sud-oriental queda dins del xipella.

També a l'obra Coneguem els nostres parlars (1985: 26) trobem les Garrigues situades dins del nord-occidental, però el lleidatà tampoc no s'inclou com a subdialecte, simplement no es menciona.

Segons S atorra (2000: 204), "a la comarca de les Garrigues sembla que hi ha dos parlars diferenciats que corresponen a la divisió eclesiàstica: el de les occidentals (lleidatanes) i el de les orientals (tarragonines). El parlar de les Garrigues occidentals és pròpiament lleidatà, ergo nord- occidental. Per la seua banda, el parlar de les Garrigues orientals s'ha de situar clarament dins del bloc occidental del domini lingüístic i més concretament, per adscripció geogràfica, dins del nord- occidental, però per contra, no es tracta d'un parlar que puguem incloure dins del lleidatà sinó que se'n situa al marge i ja molt relacionat amb el tarragoní"'.

Per tant, la majoria d'estudis estan d'acord a incloure les Garrigues dins del nord-occidental, però el problema es troba a l'hora d'incloure el lleidatà com a subdialecte d'aquest: la majoria no l'inclouen ni el mencionen; d'altres l'assimilen a nord-occidental.1

1 Considerarem, ja des d'aquest moment, que el català nord-occidental és un dialecte dividit en quatre subdialectes, el ribagorçà, el pallarès, el lleidatà i el tortosí. 2. Metodologia: Material i mètodes

L'objectiu d'aquest estudi és realitzar una descripció lingüística general del parlar de Bovera. Això fa que el treball es converteixi en un estudi de microdialectologia que pren com a base el registre col·loquial de la varietat geogràfica del català d'aquest municipi.

S'intentarà reflectir la parla dels habitants d'aquesta població i veure quines són les carac- terístiques que l'inclouen dins del nord-occidental (més concretament dins del lleidatà) i quins són també els paral·lelismes que guarda amb els altres subdialectes, si és que n'hi ha.

Per poder obtindré el material lingüístic, vam haver de desplaçar-nos a Bovera i entrar en contacte amb habitants del poble, que ens van servir d'informants i van fer possible que aquest treball es realitzés.2 Seguint les pautes tradicionals dels treballs d'aquesta índole,3 els informants que han fet possible la confecció del treball són Rosa Filella Massip (mestressa de casa, 65 anys,4 instrucció primària); Aurèlia Vidal Llop (mestressa de casa, 56 anys, instrucció primària), Pilar Vidal Massip (mestressa de casa i pagesa, 57 anys, instrucció primària), Mariano Llop Beà (pagès, 60 anys, instrucció primària), Teresina Vidal Ferrer (mestressa de casa i pagesa, 60 anys, instrucció primària). El treball de camp es va realitzar en dos etapes. El primer desplaçament a Bovera va ser el mes d'octubre de 1997; el segon es va realitzar el gener de 1999.

En una primera etapa el mètode d'extracció de dades escollit va ser el de la conversa semi- dirigida, amb xarrades que se situaven al voltant de les tres hores per informant. En la segona etapa, el tipus d'enquesta que es va formular va ser un qüestionari lingüístic basat en el de VAties Lingüístic del Domini Català, que també es va combinar amb la conversa dirigida, la qual girava al voltant de temes propers als informants, com podien ser les tradicions, la casa o el camp.

Els mètodes usats per resoldre el qüestionari van ser de diferent tipus: el mètode indirecte d'interrogació, la mímica i un àlbum de fotografies i dibuixos que prèviament s'havia confeccio- nat. Poques vegades es va haver de recórrer a la traducció i a l'extorsió.

Totes les entrevistes van ser enregistrades magnetofònicament i transcrites fonèticament. La transcripció fonètica es basa en l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI) i l'inventari de sons que s'inclou remet a exemples d'aquest estudi:

i vocal palatal tancada judici, vi e vocal palatal semitancada pera, sense e vocal palatal semioberta merla, be a vocal medial oberta casa, cantar 0 vocal velar semioberta bou, ou o vocal velar semitancada por, jove u vocal velar tancada tu, fus j semivocal palatal tancada caixa, aigua w semivocal velar tancada jaure, treure j semiconsonant palatal tancada io, ia w semiconsonant velar tancada meua, llengua p bilabial oclusiva sorda pus, pagès

A tots els agraïm sincerament la col·laboració i el temps perdut en les nostres dèries. Informants del municipi i amb els pares i el cònjuge, si és el cas, també del municipi. L'edat dels informants correspon a la que tenien quan van ser enquestats. b bilabial oclusiva sonora també, beure (3 bilabial aproximant sonora cabre, carabassó t dental oclusiva sorda tindré, tomaca d dental oclusiva sonora dimecres, dolent- 8 dental aproximant sonora corder, abadejo k velar oclusiva sorda caixó, aquí g velar oclusiva sonora got, galleta y velar aproximant sonora aguaitar, aguazil f labiodental fricatriva sorda fum, falda v labiodental fricativa sonora no es troba en el parlar analitzat s alveolar fricativa sorda síndria, sense z alveolar fricativa sonora los hòmens, casa s alveolar fricativa sorda dentalitzada orquesta, esta ts alveolar africada sorda potser, tots dz alveolar africada sonora dotze, setze J prepalatal fricativa sorda caixó, coixS 3 prepalatal fricativa sonora bajoca, abadejo tj" prepalatal africada sorda xic, carxofa cf$ prepalatal africada sonora jove, jutjar 1 líquida lateral alveolar lo, li + líquida lateral alveolar velaritzada abril, molt + lateral alveolar dentalitzada molta, al desaparèixer Á lateral palatal llop, all r bategant alveolar cara, fred r vibrant alveolar rucs, portar m nasal bilabial molt, mànec li] nasal labiodental infern, van fer n nasal alveolar un, ni n nasal alveolar dentalitzada funda, ajuntament ji nasal palatal becanya, cunya q nasal velar encara, són quatre n nasal alveolar palatalitzada taronja, àngel

3. Resultats: La descripció lingüística

A) FONÈTICA

1. Vocalisme

1.1 Vocalisme tònic

El sistema del vocalisme tònic de Bovera és el corresponent al del català occidental: i u e o e o a 1.1.1. Tractament de la A tònica llatina En general, la /a/ tònica s'ha mantingut inalterada (*ACQUA>[á]igua, MATRE> m[á]re), però en alguns casos ha estat modificada: LACTE>ll[é]t5 IACERE>j[é]ure/ però també j[á]ure TRAHERE>tr[é]ure/ però també tr[á]ure NASCERE>n[é]ixer / però també n[à]ixer Així, doncs, la solució de la A tònica llatina és [á], [é] i [é].

1.1.2 Tractament de I i É tòniques llatines Aquests dos sons tenen com a resultat [e] en llatí vulgar, el qual es va obrir en [e] a la banda oriental, mentre que a la part occidental es va mantindré l'articulació [e] del llatí vulgar. A Bovera trobem també una palatal semitancada [e]:

AURÏCUL A>or [é] lla *COMÏNITIAT>com[é]nça O VICUL A>ov [é] lla PÏSULU>p[é]sol

1.1.3 Tractament de E tònica llatina La È tònica llatina dóna [e] en llatí vulgar, però després, a la major part del domini lin- güístic (excepte en ribagorçà i, en part, en pallarès), aquest so passa a ser articulat [e], A Bovera trobem, en general, aquesta [e]: PÈNSAT>p[é]nsa TÉMPUS>t[é]mps Ara bé, en alguns mots trobem l'articulació pròpia del llatí vulgar: VÈTULA>v[é]lla6

Quan la [é] del llatí vulgar va seguida dels grups consonàntics N'R, R'L o de líquida es manté com a palatal semioberta, igual com ocorre a tot el domini lingüístic:

DIE VENERIS > div[é]ndres SERRA > s[é]rra

1-1.4 Tractament de Ó tònica llatina Aquest so dóna [o] en llatí vulgar i així mateix arriba al català i, per tant, en el parlar de Bovera:

PLOVET> pl[ó]u OVU>[5]u BOVE>b[5]u DIE IÓVIS>dij[5]us

En aquest cas no s'ha mantingut per influència de la iod. 6 A la majoria de poblacions veïnes (Mequinensa, Faió, Almatret, Llardecans, Bovera, la Granadella, Juncosa) l'articulació de la vocal és una palatal semioberta. A la Palma d'Ebre, però, s'articula una palatal semitancada i a Bellaguarda i Juncosa alternen les dos pro- núncies (Cubells i Satorra 2000). Coromines (DECat 9/85) delimita a bastament l'extensió geogràfica d'aquest fenomen i el situa en el conjunt ribagorçanopa- llarès, tot indicant que s'estén fins a Fraga, i d'allí cap a l'est fins a Castelldans, i pel sud-est a Almatret. Joan Veny (1998: 91) ja assenyala aquesta doble articulació en aquest terme, quan explica que "d'altra banda, la p llatvg. sol mantenir-se oberta en les mateixes condicions que el cat. oriental: tprra, hivern, dpu, etc. Entre altres divergències d'evolució que afecten mots isolats, recordem dç>s, dos, vpll, vell...". 1.1.5 Tractament de O i Ü tòniques llatines En general, trobem el resultat [o], com en llatí vulgar: PAVÓRE> p[ó]r FtJSU>f[ó]s (alternant amb 'f[u]s') En algun cas, però, també trobem una velar semioberta [o], com ara a tou [tów], provinent de TÒFU. Pere Navarro (1992: 21, 22) explica que aquesta obertura es podria produir per dissi- milació amb la semivocal bilabial que l'acompanya.

1.1.6 Tractament del diftong [ew] en el futur del verb VEURE A Bovera aquest diftong no monoftonga, sinó que es manté: jo v[ew]ré nosaltres v[ew]rem tu v[ew]ràs vosaltres v[ew]reu ell v[ew]rà ells v[ew]ran A més a més, és important destacar que, en el cas de l'infinitiu i algunes formes personals (com ara la la, 2a, 3a i 6a del present d'indicatiu), la vocal palatal s'articula semioberta [e] i no semitancada [e], de tal manera que es pot distingir fonèticament VEURE [béwre] de BEURE [béwre]. Aquesta oposició és característica del dialecte nord-occidental (Sistac 1998: 64).

1.1.7 Tractament dels grups kwá, gwá En el parlar de Bovera, el diftong d'aquests dos grups no monoftonga, sinó que es manté: q[wá]tre ag[wá]ita cinq[wá]nta ig[wá]l

1.2 Vocalisme àton El sistema del vocalisme àton és el següent: i u

1.2.1. Tractament de la a i la e en posició pretónica i posttónica Com a parlar occidental que és, el parlar de Bovera distingeix perfectament entre /a/ i /e/, tant en posició pretónica com posttónica: Posició pretónica: h[e]rbeta, v[e]rgonya, cad[e]rnera, m[a]tí, t[a]llava Posició posttónica: full[e]s, cas[e]s, quinz[e].

En posició pretónica inicial, la /e/ acostuma a obrir-se en [a], principalment en els seg- ments es- i en-\ escala - [ajscala entenem - [ajntenem enciam - [ajnciam espona [ajspona La vocal /a/ posttónica final s'articula amb un grau d'obertura menor i es converteix en [e]: herbeta - herbet[e] orquestra - orquest[e] escala - escalfe] roseta - rosetfe] Aquest és un dels trets que es dóna com a definitori del subdialecte lleidatà i fa que la gent identifiqui amb facilitat que un individu pertany a aquest subdialecte. Segons Turull (1990:201), és una de les característiques més vistents i, per això mateix, l'anomena "la famosa [e] final". Tant Alegre (1991: 175) com Veny (1991: 129) situen aquesta articulació, grosso modo, al Segrià, les Garrigues, la Noguera i la població de Fraga. Aquesta pronúncia com a palatal semioberta de la medial final àtona en síl·laba lliure és general i afecta totes les paraules acabades en /a/ final. Això provoca que es produeixin casos d'a- nalogia, per exemple, amb el morfema de femení /a/ i ens trobem amb mots que veuen modificada la /e/ en [e]. És el cas de febre, articulada febr[e], o llebre, llebr[e]. Quant al tractament de la a i la e pretòniques en contacte amb líquida bategant, en general, la vocal àtona pretónica no desapareix: escarabat - [askara(3át] carabassó-[kara(3asó] taronja - [taróle] caragol-[karayói] però, en alguns mots no s'articula: berenar-[brená] veremar-[bremá] La Id seguida de /i/ tònica o en contacte amb una consonant palatal, es pot tancar en [i]: menjar- m[i]njar7 També es pot tancar en [i] com a conseqüència d'una assimilació vocàlica. És el cas de petit, per exemple: p[i]tit. Totes aquestes solucions són considerades pròpies del bloc occidental, segons Recasens (1985: 90-91). En alguns casos la vocal palatal semitancada (àtona) s'ha tancat també en [i], tot i que no estigui en la posició que hem descrit. Són casos com: préssec- [présik] rave/ràvens- [rá(3i]/[rá(3ins] El tancament es produeix quan la /e/ es troba en posició final, ja sigui en síl·laba lliure o travada, tot i que no es produeix de forma sistemàtica.

1.2.2 Tractament de la o en posició pretónica i posttònica Com la resta de parlars occidentals, el parlar de Bovera, en general, no tanca la lo/ en [u]: potet - p[o]tet carro - carr[o] tomata - t[o]mata ferro - ferr[o] Ara bé, quan aquesta lo/ àtona va seguida d'una /i/ o d'una /u/ tòniques o quan es troba en contacte amb una consonant palatal, sí que acostuma a produir-se el tancament: conill - c[u]nill mosquit - m[u]squit coixí - c[u]ixí Joan - J[u]an comuna - c[u]muna/ c[o]muna8 xocolate - x[o]c[o]late

7 En el cas de les formes personals en què la vocal és tònica, no es produeix el tancament: m[e]njo. 8 En aquest mot el tancament de la velar no és sistemàtic, hi ha vacil·lació fins i tot en un mateix parlant. Hi ha alguns casos, però, en què la [o] es manté: molí - m[o]lí dormir - d[o]rmir Quan la /o/ es troba en contacte amb un so labial o velar, també es produeix el tancament: moixó-[mujjo] formiguers - [furniyés] cobert - [ku]3ér]9 somereta - [sumeréte]

1.2.3 Tractament de la o en posició inicial

La o inicial diftonga en [aw], com en tot el català nord-occidental: orella - [awré?ie] ovella-[aw(3éÀ,e] oliva-[awtí|3e] olor-[awió] Aquest fenomen segurament es produeix per fonosintaxi. Com que els primers mots solen aparèixer amb l'article (femení) al davant (la oliva, la orella), la vocal medial de l'article es devia interpretar com a pròpia del mot següent i per això auliva, aurella

1.2.4 Tractament dels diftongs àtons Com passava en posició tònica, el diftong dels grups /kwa/, /gwa/ tampoc no monoftonga en posició àtona: Pasqua-[páskwe] llengua-[Xéqgwe] aigua-[àjywe] egua-[jéywe] En algun cas, però, sí que es dóna la monoftongació: quaranta - [koránte] quartera - [kortére] En el mot diumenge, el diftong [iw] ha perdut la vocal palatal, de manera que el mot s'articula [duménd^ej.

2. Consonantisme

2.1 Manteniment de la labiodental sonora En el parlar de Bovera, la labiodental sonora /v/ es confon amb la bilabial sonora /b/: vi - [b]i fava - fa[(3]a canvi - can[b]i Esteve - Este[(3]e L'articulació d'aquest so es manté en balear, alguerès, valencià no apitxat i, residualment, al Camp de Tarragona (Recasens 1985: 122-126), a la Conca de Barberà (Plaza 1996: 122), al Priorat (Navarro 2000a) i a la Ribera d'Ebre (Navarro 2000b: 24 i Cubells 2000: 196).

9 Colomina (1995: 28) no subscriu la nostra explicació, sinó que considera que el tancament es produeix per influència de la [e] de la síl·laba tònica i qualifica el fenomen de casos de dissimilació de grau d'obertura. 10 M. Àngels Massip (1989: 32) dóna aquesta explicació, però examinat el fenomen més a fons, es conclou que hi ha tot un conjunt de mots, on també es produeix la diftongació, per als quals no és tan vàlida aquesta teoria. Per a un tractament més aprofundit d'aquest punt, consulteu Cubells 2001: 36. 2.2 Manteniment de la iodització

Com a la resta de parlars occidentals, no es dóna tampoc a Bovera el fenomen etimològic de la iodització (cal dir que els parlants enquestats tampoc no eren ieistes): llop - [A,]op cella - ce[À]a cavall - cava[À,] mallol - ma[À]ol En el mot llentia no sempre s'articula una líquida palatal, [Àentíe], sinó que també trobem l'articulació fejentilla, amb aquesta fricativa inicial. Navarro (1992: 27) explica que aquesta articulació s'ha produït per dissimilació de les dos líquides: [À]enti[À.]a < LENTICULA. Llavors: [Á,]enti[?i]a —> [3]enti[À,]a.

2.3 Nasal adventicia

En mots com mangrana o llangost, apareix una nasal adventicia, característica dels parlars occidentals (Veny 1998: 23).

2.4 Vocalització de la lli + consonant

La líquida lateral alveolar l\l seguida d'una consonant labial i precedida d'una /a/ acostuma a vocalitzar en [w]: albergínia - [awjbergínia palpar - p[aw]par albercoc - [awjbercoc

2.5 Tractament de /J/ i /j/ en posició inicial i postconsonàntica La /[/ s'articula africada [tj] en posició inicial i postconsonàntica, com en tot l'occidental i en tarragoní: xuclar - [tjjuclar panxa - pan[tj]a xocolata - [tjjocolata carxofa - car[t Jjofa El seu correlat sonor /•$/ també s'articula africat en aquestes dos posicions:

jove - [d3]ove àngel - àn[d3]el Joan - [d3]oan diumenge - diumen[d3]e Ara bé, si aquest so es troba en posició inicial de mot, però precedit d'una paraula acaba- da en vocal, dins d'una seqüència, es manté l'articulació fricativa, per fonètica sintàctica:

passa a fejaure En lleidatà, segons Martí (1970: 60) i Gili Gaya (1932: 253), la prepalatal sonora procedent de J i G llatines es manté fricativa quan es troba en posició inicial i postconsonàntica.

2.6 Tractament de l\l i fy en posició intervocálica i de /J/ final

Aquests sons, en posició intervocálica i final, segreguen iod:

caixa - ca[jj]a pujar - pu[j3]ar boja - bo[j3]a greix - gre[jj] 2.7 Tractament de la prepalatal en posició intervocálica La prepalatal intervocálica procedent dels grups llatins -TICU, -DICU, -DY, i -I- s'articula africada: FORMATICU

Els mots jo, ja són articulats amb una semiconsonant palatal, en lloc d'articular-se amb una prepalatal africada o fricativa: [jó], [já].

2.8 Tractament del grup /jn/ + vocal Quan l'alveolar nasal va precedida d'una semivocal palatal i seguida de vocal, palatalitza. La palatalització d'aquest grup és una característica propia dels subdialectes nord-occidentals, llevat del tortosí, i és comú també al subdialecte tarragoní: cuina - cu[p]a samfaina - samfa[p]a feina - fe[p]a becaina - beca[ji]a

2.9 Tractament de l'alveolar vibrant Irl La r final generalment és muda, igual com passa a la resta de parlars nord-occidentals; en combinació amb pronoms febles tampoc no s'articula la Ixi de l'infinitiu: canviar-la - [kambiáie] convidar-nos - [kumbi8ámos] castigar-los - [kastiyáis] trucar-me - [trukám]

2.10 El grup consonàntic Ibll L'oclusiva del grup /bl/, en posició intervocálica, s'articula amb allargament. Aquesta característica és general a la major part del català nord-occidental (tot i això, també són possibles les pronúncies amb aproximant, [p5{31e]): doble - [dób:ie] doblegar - [dob:ieyá] poble - [pób:ie] diable - [diábrie] L'allargament també es produeix quan la Ibi va seguida de [j], igual com passa en la majoria de parlars nord-occidentals: gàbia - [gáb:je] novios - [nob:jos]

2.11 El grup llatí secundari D'L Aquest grup, en posició intervocálica, ha palatalitzat i s'articula amb allargament de la líquida palatal. Aquesta solució, que no es correspon amb la que trobem en alguerès, valencià i part del balear, on trobem una lateral l\l allargada, és la general en els parlars nord-occidentals: ametllers- [ame^:és] espatlla - [aspáX:e] 2.12 Altres fenòmens

2.12.1 Dissimilacions Són generals en el parlar de Bovera formes com juriol, bora nit o gentilla, amb dissimila- ció de líquides, que són les consonants més propenses a dissimilar-se. També es dissimilen, tot i que de manera sistemàtica, les nasals en el mots ningú i només, articulats amb dental inicial: dingú, domés.

2.12.2 Metátesis S'han recollit, també, alguns exemples de metátesis del segment ir en ri, en mots com gàrie o bòria. Alcover (1908: 302-303) ja ho va apuntar com una característica de Lleida i Balaguer; Moll (1991: 123) la recollia com a característica de Lleida i l'Urgell, i Turull (1990: 203), més recentment, apunta la metàtesi de la terminació -aire i d'altres de similars com a carac- terística del lleidatà.

B) MORFOSINTAXI

1. Morfologia nominal

1.1 Tractament del plural dels antics proparoxítons llatins Com tot l'occidental (llevat del ribagorçà), l'alguerès, l'eivissenc i el tarragoní, els propa- roxítons llatins acabats en nasal sensibilitzen la /n/ en els plurals: hòmens ràvins jóvens òrfens Tot i això, hi ha alguns casos en què la nasal desapareix: termes marges

1.2 L'article definit La forma de l'article definit masculí singular és LO i la del plural LOS, procedents del demostratiu llatí ILLU, ILLOS. La síl·laba que ha donat l'article és la síl·laba àtona. Aquesta forma gaudeix de plena vitalitat a Bovera i és usada actualment encara en català nord-occidental, en alguerès i en tarragoní: lo ball lo rovell lo bateig los hòmens

Quan aquest article va precedit d'un mot acabat en vocal o seguit d'un mot començat en vocal, normalment es redueix (lo> 1, los > ls): passaen lo passacalle 'ls músics a la tarde 7 ball i 'ls dos o tres dies bueno 7 segon dia A vegades, però, no es redueix en aquests contextos: i lo ball del vermut ficave lo vencill Pel que fa a l'article definit femení, a Bovera s'usa la forma LA per al singular i LES per al plural, procedents del demostratiu femení llatí ILLA, ILLAS: la Mare de Déu la Festa Major les gavelles les velles El femení singular també s'acostuma a reduir seguit de mot començat per vocal (la > 1): l'orquesta V altra l'erada l'aubergina Així, el sistema de l'article definit és el següent:

masculí singular masculí plural femení singular femení plural

lo/l los/ls la/1 les

1.3 Els demostratius

Només es conserven dos graus de localització, un grau de proximitat i un de llunyania:

masculí singular masculí plural femení singular femení plural

proximitat aquest [akét] aquests [akéts] aquesta [akéste] aquestes [akéstes] aquestos [akéstos]

aquella [akéAej aquelles [ akcXes] llunyania aquell [akéX] aquells [akéXtJ]

Per tant, la forma del demostratiu de proximitat presenta 1'aglutinado de la partícula ECCU. Les formes sense el reforçament de la partícula són pròpies del tortosí i del valencià, tot i que en algunes localitats del sud del Segrià (concretament a Maials i Almatret, segons Cubells i Satorra 2000) també es recullen aquestes formes.

1.4 Els pronoms personals

1.4.1 Pronoms personals en funció de subjecte Els pronoms personals que fan funció de subjecte són els següents:

singular plural

la persona jo [ jo] nantros/naltros 2a persona tu valtros 3a persona ell, ella ells, elles

La primera persona del singular és articulada amb una semiconsonant palatal i una vocal velar semioberta. La primera persona del plural presenta dos formes: nantros i naltros. La forma nantros apareix amb l'assimilació de la líquida lateral !M per la nasal /n/ inicial, les dos alveolars. A més a més, es produeix el canvi de la Id en /o/ potser, com explica Pere Navarro (1996,1: 69), per analogia amb els plurals masculins en -os (la qual cosa també s'esdevé en la forma de segona persona del plural).

1.4.2 Pronoms personals en funció de complement Per a la primera persona del plural, a Bovera es fa servir la forma plena mos, en funció d'objecte, com en català antic, i no pas la reforçada. Aquesta forma, amb una bilabial nasal no eti- mològica, és creada per analogia amb me. Per a la segona persona del plural, en canvi, s'usa la forma reforçada us: A mi m'ho van dir i a nantros també [mozu] van dir. A mi m'ho van dir i a valtros també [uzu] van dir. En combinar el pronom de primera persona del plural amb altres pronoms, generalment es perd l'alveolar final /s/ (per fonètica sintàctica) i, en cas que es mantingui, es pot produir l'arti- culació d'una vocal epentética e: Ens la prenen —• [mo] la prenen Ens ho van dir —• [mozew] van dir Ens en vam anar—• [mon] vam anar Ens hi porten —• [mozej] porten En la combinació de me, te, se més ho, hi, el primer element no s'elideix i apareixen les dos formes plenes: me ho van dir me hi quedaré ja te ho dic te hi gelaràs El pronom jo s'usa com a complement, en substitució de la forma mi. Aquest ús el trobem en altres zones del català nord-occidental. Sistac (1998: 69) el localitza a les valls d'Àneu i el dóna com una de les principals característiques del parlar d'aquesta zona." És comú als dialectes ribagorçà, pallarès i lleidatà, però no es troba en tortosí. Alguns dels exemples recollits són:12 A jo me ho van dir Jo m'agrade molt lo fer el minjar M'ha de trucar a jo Jo la dolçor me te boja

1.5 Els possessius Les formes tòniques dels possessius són les següents:

masculí singular femení singular masculí plural femení plural la persona meu meua meus meues 2a persona teu teua teus teues 3 a persona seu seua seus seues 4a persona nostre nostra nostres nostres 5 a persona vostre vostra vostres vostres 6a persona seu seua seus seues

Les formes amb semiconsonant presenten encara una gran vitalitat d'ús en totes les gene- racions.

11 Per a una explicació teòrica molt més aprofundida de l'ús del pronom com a complement oblicu, consulteu Cubells 2001: 95 i següents. 12 Fins i tot els mateixos parlants són conscients d'aquest ús de jo en substitució de mi. En aquest sentit, una informant ens alertava (o ens informava) d'aquest ús: "no ho diem a mi, diem ajo". 1.6 Els numeráis El numeral dos s'usa tant per al masculí com per al femení:

dos dies sol n'hi ha una [de Festa Major], no dos

Aquesta forma s'articula amb la vocal velar semitancada -d[ó]s- i no semioberta —d[ó]s—, que és l'articulació més usual en lleidatà.13

1.7 Preposicions En el parlar de Bovera no es produeix confusió entre les preposicions amb i en, és a dir, no n'hi ha una que hagi envaït el camp de l'altra i que s'usi de manera exclusiva, a diferència del que es produeix en tortosí: Tallave amb una dalla I después, nantros, amb sarpats així... Amb lo diable i la mula... Tot i això, la preposició amb és articulada [an] en alguns casos i la preposició en també s'articula [an] (sempre) i això ens podria fer pensar en una possible confusió entre les dos.14

Ho fai [an] un suquet Ho barrejo [an] lo pollastre La preposició per s'articula [par] i el grup prepositiu per a, davant de l'article, s'aglutina i dóna [pa]: par a on vas? Pa l'astil pa les velles

L'ús de la preposició fins no és exclusiu, sinó que alterna amb la forma de l'espanyol hasta: escampaem 1'erada fins allà a mitja tarde, hasta les cinc o les sis

La preposició cap seguida dels adverbis aquí, allà no es modifica, per tant no es produeix metàtesi, a diferència del que succeeix en tortosí i en valencià: cap aquí, cap allà.

1.8 Conjuncions La conjunció final o causal perquè s'articula aguda. La vocal final és articulada com una palatal semitancada i la vocal átona neutralitza en [a]: [parké]. Per expressar la conseqüència trobem diferents formes: doncs, pos, pus i també el castellanisme pues. Pel que fa a les formes pos i pus, Navarro (1992: 37-38) ja ens informa de les diverses hipòtesis que hi ha sobre la seua procedència: són readaptacions catalanes de l'espanyol

13 L'articulació amb [ó], que és la que difereix del parlar de Bovera, es recull també en els parlars veïns de Mequinensa, Faió, Almatret, Maials i Llardecans (Cubells i Satorra 2000). 14 Aquesta mateixa duplicitat d'articulació, i en els mateixos contextos, es retroba en el veí parlar de la Palma d'Ebre (Cubells 2001: 55). pues?, són aragonesismes, atès que l'aragonès posseeix pus i pos com a conjuncions consecuti- ves?, o bé es tracta de la supervivència de la forma medieval puix?

La conjunció adversativa però s'articula amb la vocal final semitancada i no semioberta (peró). Aquesta forma conviu amb la variant poro, on la vocal átona s'ha assimilat a la tònica.

1.9 Adverbis

L'adverbi de temps abans conviu amb el castellanisme antes, per indicar el temps anterior. Per al temps posterior, s'usa en acabat [aqka(3át] i el catellanisme después-, es desconeix la forma després.

L'adverbi també el podem sentir articulat [també] o [tamé]. Aquesta darrera forma és enre- gistrada per Alcover a Sort, el Pont de Suert, la Llitera, Fraga i el País Valencià; Veny (1984: 133) considera la solució tamé o bé influència castellana o bé l'assimilació i simplificació del grup consonàntic -MB-.

L'adverbi de quantitat menys es desconeix i al seu lloc s'usa el castellanisme menos.

Altres adverbis usats a Bovera són allavons/llavons, aviat i aneara.

2. Morfologia verbal

2.1 Infinitiu

Els verbs tenir i venir prenen les formes tindré i vindré, creades, com explica Navarro (1996: 83), damunt de les formes dissimilades dels futurs i de les formes rizotòniques amb /i/ de la primera persona del present d'indicatiu (tinc, vinc).

Alguns infinitius del 2n grup, com ara caler, afegeixen una velar -/g/- analògica: [kalyé]. Ara bé, això no es dóna en tots els casos:

valdré- [bàldre] doldre- [doldre] cabre- [kápre]

Es tracta d'infinitius (aquests quatre últims) que provenen d'un infinitiu llatí de la 2a con- jugació ÉRE. Molts d'aquests infinitius tenen un doblet, en relació a si mantenen la tonicitat o si perden l'accent per analogia als infinitius en ÉRE. En el cas de calguer, s'ha mantingut l'accent a la desinència (i s'ha afegit aquesta velar analògica); en els altres tres casos, en canvi, s'ha aga- fat la forma amb accent al radical.

2.2 Present d'indicatiu

La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació i d'alguns de la tercera pren com a desinència la vocal /o/: canto, menjo, moro. La tercera persona pren com a morfema la vocal /e/: cant[e], menj[e]. Aquest morfema és documentat ja al segle XIV (Navarro 1992: 39) i s'expandeix des del nord fins a la línia que s'es- tén per sota de Llucena i Castelló, amb alguna excepció com Tortosa (Veny 1998: 94). Alguns verbs de la 3a conjugació, com ara patir i complir, presenten, en el present d'indicatiu (persones la, 2a, 3a i 6a), l'increment incoatiu -ISC-, [i/], propi dels parlars occidentals (els parlars orientals prenen l'increment -ESC-):

PATIR COMPLIR

io [patíjo] [komplíjo] tu [patíjes] [komplíjes] ell [patíj] [komplíj] nantros [patim] [komplím] valtros [patíw] [komplíw] ells [patíjen] [komplífen]

Hi ha alguns verbs del tercer grup, que no són incoatius, que presenten vacil·lació; en el verb morir, per exemple, una mateixa informant podia articular tant la forma no incoativa, com una forma incoativa analògica amb aquests verbs: ell mor o bé ell [muríj].

El verb recordar és usat, en el parlar de Bovera, com un verb intransitiu que regeix datiu (aquest mateix ús es va recollir també en el parlar de la Bisbal de Falset, localitat veïna del Priorat; Cubells 1998): Sí que n 'hi ha, lo que no em recorden los noms I em recorde que el papa va sortir dalt de la punta...

2.3 Pretèrit imperfet d'indicatiu El morfema de primera persona del pretèrit imperfet d'indicatiu és /a/, articulat amb una palatal semioberta [e], i la tercera persona pren com a morfema una palatal semitancada [e], igual com en el present:

jo plorav[e] ell plorav[e] Els morfemes d'aquest temps verbal dels verbs de la primera conjugació són els següents: -ova, -aves, -ava, -àvem, -àveu, -aven, però també són molt freqüents les formes amb pèrdua de la labial sonora intervocálica: -aa, -aes, -aa, -àem, -àeu, -en. Normalment, com més ràpida i espontània és l'elocució més freqüent és l'articulació de les segones formes:15 [kóem], [tifáem], [piantáen], [anáem], [seyá£e] ,puya|3e]... Esperança Solans (1990: 211) destaca la pèrdua de la labial com una característica del llei- datà i assenyala, però, que els jóvens amb estudis es decanten majoritàriament per la forma estàn- dard, distingint-se de la resta del grup que usa indiscriminadament les dos: -ava i -aa. Segons ella, trobem una correlació entre la disminució d'edat i el predomini de l'estàndard i, malgrat que Veny presenti la forma -aia, -aies, -aia, -aiem, -àieu, -aien en la primera conjugació com un substitut de la forma en -ava, a les comarques de de Fraga al Segrià, la Noguera, la Segarra, les Garrigues i l'Urgell, Solans constata que són les formes en -aa i les estàndards les que avui s'imposen.

15 Moltes vegades un mateix informant alternava les dos solucions en un mateix verb: ficave lo vencill, ho ficaen tot. En molts verbs de la segona conjugació de tipus fort,16 com ploure, veure, moure, dir, no es manté l'accentuació etimològica de la llengua antiga (com en valencià i tortosí), sinó que s'ha produït un desplaçament d'accent cap al radical: [pióje] o [pióe], [béje] o [bée], [moje] o [móe], [déje] o [dée]. Aquest fenomen s'enregistra en la majoria de parlars lleidatans (Creus 1997: 157-159).

En el cas del verb DIR, però, s'ha pogut constatar, en alguna ocasió, la conservació de l'ac- centuació etimològica: dies, dien."

En els verbs d'aquesta mateixa conjugació de tipus feble, es conserva la vocal temàtica llatina i es desenvolupa, en alguns casos, una antihiàtica, tot i que l'aparició d'aquesta i antihiàtica no és sistemàtica: preneies, esteneie, corree, moléiem, veneen.

Arqués (1910) recollia algunes de les formes que apareixen en els exemples anteriors a les Borges Blanques i pobles veïns. Solans (1990: 212; 1996) també assenyala aquestes formes a Lleida. Moll (AORLL, I) també les va recollir a Lleida i la Granadella, i Cubells (2001: 63) a la Palma d'Ebre (a la Ribera d'Ebre).

2.4 Condicional

El morfema de primera persona del condicional és una palatal semioberta i el de tercera persona una palatal semitancada, tal com passava en l'imperfet d'indicatiu:

jo plorari[e] ell plorari[e]

2.5 Present de subjuntiu

Com en altres parlars catalans, el parlar de Bovera ha desenvolupat, en les persones 2a, 3a i 6a, la desinència en lo/, la qual permet diferenciar el present d'indicatiu del present de subjuntiu. Com indica Navarro (1992: 40), aquesta característica es dóna en una àmplia zona que va des d'Andorra fins a Alcalà de Xivert -Baix Maestrat- encara que de forma discontínua. Alcover (1908: 227) situa aquesta o concretament a "Andorra, a la Seu d'Urgell, la Noguera Pallaresa, Lleida, la Segarra, Batea, Calaceit, Penyíscola, Massalió, Gandesa, Alcalà de Xivert, Gironell, Solsona, la Ribera Salada, Barbará, Parròquia de Ripoll (en aquestes cinc últimes regions la o sona u), la Ribera d'Ebre, les Garrigues, la Vall d'Àger, dins els pobles de les conques de Meyà i Llobregós, Anglesola, Ribera del Siò i Ribera Baixa del Cinca". També assegura que es deu tro- bar en altres bandes. De fet, Satorra (2001: 85-87) també l'enregistra en el parlar del Vilosell, tot i que ja en fase avançada de substitució. A Bovera apareix a les tres conjugacions, a diferència d'altres parlars, on solament s'usa en els verbs del primer grup: no cal que dòlgon; que tingos números; perquè et toco la loteria?

Les persones 4a i 5a es confonen amb les respectives de l'imperfet de subjuntiu: cantéss[e]m, cantéss[e]u. La confusió entre les persones 4 i 5 d'aquests dos temps verbals també

16 Designació manllevada de Moll ([1952] 1991: 155), el qual divideix els verbs de la segona conjugació en dos grups, els de tipus fort i els de tipus feble. 17 A l'ALC (mapa 646) es comprova que la forma dia era la més estesa en occidental, excepte en el bloc ribagorçanopallarès (a Lleida i les Borges, però, recull la variant deia). La bibliografia més actual, però, tendeix a considerar-la pròpia del tortosí i del valencià. es dóna a Mequinensa, Almatret, Maials, Llardecans, la Granadella, Bovera, Flix, Riba-roja i Faió (Cubells i Satorra 2000).18 La desinència de la primera persona és l'etimològica /a/; en la pronúncia, però, es tanca i s'articula una palatal semioberta: [kánte]. Aquesta desinència, que és etimològica en els verbs del II i III grup, es va estendre per analogia als verbs del I grup en bona part del català nord-occidental i s'ha convertit en el morfema desinencial del la primera persona del present de subjuntiu. En el verb anar, trobem una velar aproximant sonora (analògica), precedida d'una iod:> fbájj. El present de subjuntiu, en els verbs del II i III grup, mai no es veu afectat per un increment velar (que jo dorma i no que jo dòrmiga), a diferència del que passa en tortosí. Els verbs patir i complir adopten l'increment incoatiu propi dels parlars occidentals, -ISC-:

CANTAR DIR DORMIR ANAR PATIR COMPLIR io [kánte] [díye] [dárme] [bájye] [patf/e] [komplíje] tu [kántos] [díyos] [dórmos] [bájyos] [patíjos] [komplíjos] ell [kánto] [díyo] [dórmo] [bájyo] [patíjo] [komplíjo] nantros [kantésem] [diyésem] [dormísem] (a)[nésem] [patísem] [komplíjsem] valtros [kantésew] [diyésew] [dormísew] (a)[nésew] [patísew] [komplíjsew] ells [kánton] [díyon] [dármon] [bájyon] [patíjon] [komplíjon]

2.6 Pretèrit imperfet de subjuntiu Les formes d'aquest temps verbal procedeixen del plusquamperfet de subjuntiu llatí, a diferència dels parlars valencians que procedeixen del plusquamperfet d'indicatiu. La primera persona pren, per analogia a la del present de subjuntiu, el morfema /a/, articulat [e]. Les persones 2a i 6a presenten el morfema /e/. La vocal desinencial de les persones 4a i 5a també és /e/, però és articulada com una palatal semioberta, coincident amb la del present de subjuntiu. La tercera persona presenta morfema zero:

CANTAR DIR VALDRE DORMIR PATIR io [kantése] [diyése] [balyése] [dormíse] [patíse] tu [kantéses] [diyéses] [balyéses] [dormíses] [patíses] ell [kántés] [diyés] [balyés] [dormís] [patís] nantros [kantésem] [diyésem] [balyésem] [dormísem] [patísem] valtros [kantésew] [diyésew] [balyésew] [dormísew] [patísew] ells [kantésen] [diyésen] [balyésen] [dormísen] [patísen]

18 Veny (1998: 105), en referència a aquest fenomen, el considera una "característica sobressortint del tortosí"; Gimeno (1991: 179) afe- geix que "els manuals de dialectologia catalana ens informen d'un fenomen lingüístic curiós que es dóna en tortosí: la coincidència de les persones 4 i 5 del SP amb les de l'IS", i en un treball posterior assenyala que "el fenomen, però, ultrapassa els límits estricta- ment administratius de les "províncies" i penetra cap a Migdia fins a arribar a Alcalà de Xivert, límit més meridional on es registra. Aquest és un dels trets característics del tortosí comú o general". Navarro i Pradilla (1999: 64) també posen èmfasi en aquesta carac- terística, qualificant-la de "tret particular que no es dóna enlloc més del domini lingüístic". Tot i l'opinió de la majoria d'estudiosos, sembla que aquesta isoglossa superaria els límits tradicionals de la demarcació de Tarragona i s'endinsaria en la de Lleida. Val a dir, però, que es tractaria d'una isoglossa discontínua, ja que tota la comarca de la Ribera d'Ebre no presenta aquest tret (Navarro 2000a: 32), llevat de les localitats de Faió, Riba-roja i Flix. Aquests municipis s'a- rrengleren, en la realització d'aquest tret, amb els administrativament catalans de la Terra Alta (Navarro 1996, II: 610). C) LÈXIC El nivell lèxic d'un parlar és el que presenta més diferències respecte de la resta de parlars, sobretot en aquells camps semàntics que estan exclosos del vocabulari bàsic. Per una banda, el fet que el parlar de Bovera formi part d'una àrea lateral i isolada del domini lingüístic fa que comparteixi una bona llista de mots amb el valencià, el tarragoní, el rossellonès, el balear i l'al- guerès, totes elles també zones laterals i isolades. Per altra banda, si els apartats de fonètica i de morfosintaxi palesaven la pertinença d'aquest parlar al català occidental, en el lèxic també obser- vem que bona part de mots recollits es troben localitzats en el català occidental, ja sigui en la seua totalitat o bé en alguns dialectes i subdialectes d'aquest bloc. Les llistes que s'inclouen tot seguit exemplifiquen el que acabem de dir.

1. Mots compartits amb tot l'occidental19 De la llista bàsica del vocabulari hi ha una sèrie de mots que són compartits amb tot l'occidental, com ara badejo, romer , corder, timó, dimats, torçar, espill, xiquet, granera, arena, panís, coralet, roig, melic o safranòria. És important destacar, però, que molts d'aquests mots ja es troben en recessió i van sent substituïts per d'altres, propis del català oriental. Pot passar que la forma oriental sigui molt més usada o bé que encara convisquin les dos formes. És el cas de mots com bacallà (per badejo), bitxo (per coralet), mongeta tendra (per bajoca), be (per corder), pastanaga (per safranòria). Altres mots, en canvi, encara gaudeixen de plena vitalitat a Bovera, almenys en les fran- ges d'edat enquestades, on no s'ha trobat cap tipus de diferència ni de vacil·lació entre els informants: granera, espill, melic, torçar, roig.

2. Mots compartits amb el nord-occidental També són nombrosos els termes que el parlar de Bovera comparteix amb la resta del cata- là nord-occidental; sense ànim d'exhaustivitat es poden assenyalar dillums, doble, galleta, guerxo, mangrana, moixó, mitges i brossa.

3. Mots compartits amb el valencià Amb el dialecte sud-occidental també hi comparteix alguns mots, com ara bajoca, tomata, fesol, xalar, agitar, espill, gentilla, timó o pigota.

4. Mots compartits amb el tortosí De la llista de mots recollits, són escassos els que es troben localitzats només en tortosí. Destaquen, per exemple, botana o bé acovidar.

5. Mots propis del subdialecte lleidatà D'altres mots són, en canvi, propis del subdialecte lleidatà: carderola, ruñar, canina,20 prèssic,21 voligana,22 gormand.23

19 Les dades s'han obtingut a partir, principalment, dels treballs d'Alcover-Moll (DCVB), de Veny (1959-60), de Coromines (DECat), de Griera (ALC), de Recasens (1985), de Navarro (1996), de Massip (1989) i de Plaza (1996). 20 Fent referència a l'ullal, el DCVB situa el terme a Tremp, Pla d'Urgell, Fraga, Benavarre, Tamarit. 21 També forma usual al Priorat (Navarro 2000a) i en algun poble de la Ribera d'Ebre (Cubells 2001: 150). 22 Reñé (1982) recull el mot amb aquesta articulació, [buiiyáne], a nou localitats de les Garrigues. Per la seua banda, el DCVB recull la variant general voliana a Tremp, Ponts, Artesa de Segre, Solsona, Poble de Ribes, Cardona. Conca de Tremp i Urgell. 23 Recollit per Alcover a Tremp, Urgell, Segarra, i també al Pallars i la Ribagorça. Altres mots són localitzats exclusivament en aquest parlar o en una àrea d'influència molt reduïda. Aquest seria el cas, per exemple, del mot marracatà (ratpenat), localitzat per Alcover (DCVB) exclusivament a Bovera, o del terme butzoga (paràsit dels pins del qual s'extreu el vesc), que no apareix ni al DCVB, ni al DECat, ni al DIEC. També ha estat recollit a la població veïna de Bellaguarda (Cubells i Satorra 2000) i a la Palma, a la Ribera d'Ebre (Cubells 2001: 151), però no apareix, en canvi, en altres poblacions d'aquesta comarca ni en les poblacions del Priorat més properes a aquesta àrea (la Bisbal de Falset o Margalef). La seua estructura fonètica fa pensar en un possible arabisme.24

6. Paral·lelismes amb d'altres dialectes

6.1 Mots compartits amb el subdialecte tarragoní Badejo, doble, mangrana, timó, arena, fesol, melic, trumfa, bajoca, fumera, moixó, xalar, guardiola, pigota, xiquet, cuïc, dillums, guerxo, romer, safranòria o torcar-se.

6.2 Mots compartits amb el balear Arena, porro, doble, quimera, granera, xalar, pigota o torcar-se.

6.3 Mots compartits amb el rossellonès Granera, melic, pebrot, pigota, roig o tomata.

6.4 Mots que comparteix amb l'alguerès Arena, granera o torear.

7. Manlleus de llengües en contacte

7.1 Arabismes La dominació musulmana que va patir el Principat, així com el País Valencià i les Illes Balears, es pot veure reflectida, entre molts d'altres aspectes, en el lèxic. En el parlar de Bovera, també en trobem alguna mostra, com ara aubergina, safranòria i xuruvia.

7.2 Castellanismes A Bovera trobem força castellanismes, propiciats pel veïnatge i les vicissituds històriques: disfrutar, antes, vale, después, bueno, hasta, pues, iglésia, bassura, menos, guarro, corrida.

4. Conclusions

La primera de les conclusions que es pot extreure, després d'haver fet la descripció lin- güística d'aquest parlar, és el seu marcat caràcter occidental. Els principals trets que sempre s'han assenyalat com a definitoris a l'hora d'establir la frontera entre ambdós blocs (oriental-occidental) l'hi situen clarament: pel que fa al vocalisme tònic, el parlar de Bovera articula una vocal palatal semitancada [e] en aquells mots provinents de I i E; en relació al vocalisme àton, no neutralitza ni /a/, /e/, /e/ en [s], ni /o/, /u/ en [u], excepte en alguns casos concrets, queja hem analitzat.

24 Satorra (2001: 115, 172) també troba les variants botjaga i butzoga al Vilosell, però amb un significat clarament diferenciat (s'usa per fer referència a l'escombra i també a la planta emprada per fer escombres). Altres característiques, com ara el fet que no sigui un parlar ioditzant, l'aparició d'una nasal adventicia en alguns mots, la segregació de iod davant de les consonants prepalatals, les formes dels possessius tònics, l'increment incoatiu -ISC- d'alguns verbs, i l'ús d'alguns termes lèxics acaben de donar aquesta fesonomia occidental al parlar de Bovera.

Mitjançant l'anàlisi realitzada també s'ha demostrat la seua pertinença al dialecte nord- occidental. Moltes de les solucions fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques l'hi situen clarament: la diftongació de o inicial en [aw] (aulor); la palatalització del grup /jn/ (Jenya); la no monofton- gació del diftong /ew/ en el verb veure; la palatalització i l'allargament del grup llatí secundari T'L (ametllers); la no articulació de la líquida final dels infinitius seguida de pronom feble (cam- biar-la > [kambiále]); l'allargament de l'oclusiva del grup consonàntic Po\J (po[b:]le); l'article determinat masculí lo, los; els pronoms personals de la i 2a persones del plural naltros, valtros (les formes del valencià no articulen la líquida lateral); l'ús del demostratiu de proximitat aquet, aquesta-, la convivència de les preposicions amb i en; l'ús de la forma us com a pronom personal de 2a persona del plural en funció d'objecte; el morfema /o/ de la primera persona del singular del present d'indicatiu; el morfema /e/ de la tercera persona del singular del present d'indicatiu, de l'imperfet d'indicatiu i del condicional; la vocal morfemàtica /o/ de les persones 2a, 3a, 6a, del present de subjuntiu (el valencià té /e/); les formes del pretèrit imperfet de subjuntiu, que procedeixen del plusquamperfet de subjuntiu llatí, a diferència del valencià, que les fa procedir del plusquamperfet d'indicatiu; formes lèxiques com ara dillums, doble, galleta, guerxo, moixó, mitges, mangrana...

A l'hora de situar-lo més concretament en un subdialecte, també sembla força clara la seua inclusió en el lleidatà, per tal com són moltes les característiques considerades típiques del llei- datà que retrobem en el parlar de Bovera. Ara bé, potser el fet que sigui una localitat tan propera a la Ribera d'Ebre, afavoreix la presència d'algun tret característic del tortosí. Però, tot i això, sembla que pesen molt més aquestes característiques compartides amb el lleidatà que no pas aquelles que comparteix amb el tortosí, no excessivament abundants: la confusió de les persones 4a i 5a del present de subjuntiu i de l'imperfet de subjuntiu (cantéss[e]m, cantéss[e]u); l'articu- lació com a semioberta de la vocal del pronom personal de primera persona, enlloc d'articular-la semitancada: [jo], enlloc de [jó], i formes lèxiques com botana i acovidar.

Molt més nombrosos són els trets que el parlar analitzat comparteix amb el subdialecte lleidatà: la pronúncia de la /a/ àtona en posició final com a [e] (cas[e]); l'articulació amb palatal semioberta de la vocal tònica de vell ([béÁ]); l'ús de les formes de l'imperfet d'indicatiu sense la bilabial intervocálica (cantaa, cantaes, cantae); el resultat com a africada de la prepalatal inter- vocálica procedent dels grups llatins -TICU, -DICU, -DY, i -I {metge, fetge...)-, el pronom jo, en funció d'objecte substituint la forma mi {jorn'agrade molt)-, el desplaçament d'accent cap al radical en les formes de l'imperfet d'indicatiu dels verbs del 2n grup de tipus fort (reia); la desinèn- cia de l'imperfet de subjuntiu amb articulació [e] de la vocal àtona del morfema (cantéss[e]m); formes lèxiques com voligana, gormand, canines, carderola, prèssic, runar...

Totes les característiques analitzades demostren, doncs, que el parlar de Bovera cal situar- lo plenament en el dialecte nord-occidental i, més concretament, en el subdialecte lleidatà. Malgrat això, però, s'han observat un conjunt de solucions lingüístiques pròpies del subdialecte tortosí i, en general, dels parlars d'altres comarques amb què es troba en contacte. Es per això que cal un estudi molt més exhaustiu que el que aquí s'ha presentat per poder delimitar amb exacti- tud les possibles concomitàncies entre parlars veïns i per poder contrastar el parlar de Bovera amb els de la resta de la seua comarca. L'aportació que des d'aquestes planes s'ha volgut fer ha estat tan sols la d'obrir camí per aquells que vulguin endinsar-se en una descripció geolingüística molt més aprofundida.25

25 Des d'aquí encortagem el nostre company i amic Jordi Satorra perquè ben aviat ens pugui oferir uns resultats concloents de la deli- mitació dialectal d'aquesta comarca, tan bon punt tingui enllestida la seua tesi doctoral. 5. Referències bibliogràfiques

ALCOVER, A.M. (1908). "Una mica de dialectologia catalana." Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, IV: 194-303.

ALCOVER, A. M.; MOLL, F.B (1926-1969). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). Palma de Mallorca: Editorial Moll.

ALEGRE, M. (1991). Dialectologia catalana. Barcelona: Teide.

ARQUÉS i ARRUFAT, R. (1910). "Variants de la llengua catalana parlada a les Borges d'Urgell i pobles veïns de la Plana". Bolletí de la Llengua Catalana, VI: 33-40, 49-56, 69-75, 85- 94. Reproduït a Butlletí de Dialectologia Nord-occidental (1982). Fondarella: Edicions del Butlletí, I: 39-72.

B ADIA i MARGARIT, A.M. (1951). Gramática Histórica Catalana. Barcelona: Noguer. [Citem per l'edició traduïda (1984) Gramàtica històrica catalana. València: Tres i Quatre].

BADIA, A.M.; PONS, L.; VENY, J. (1993). Aties Lingüístic del Domini Català. Qüestionari (ALDC). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

BARNILS, P. (1919). "Els dialectes catalans". Butlletí de Dialectologia Catalana, VII:1- 10. (1913). "El dialecte lleidatà". Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, VII. Reproduït a "Tres articles de Pere Barnils", a cura de Jaume Simó, dins Butlletí de Dialectologia Nord-Occidental, II: 62-64.

COLOMINA, J. (1995). Els valencians i la llengua normativa. Alacant: Generalitat Valenciana, Institut de Cultura "Juan Gil-Albert", Diputació d'Alacant.

COROMINES, J. (1980). Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECat)., Barcelona: Curial Edicions Catalanes.

CREUS, I. (1997). La flexió verbal a Bell-lloc d'Urgell. Un estudi morfofonològic. Tesi de Llicenciatura. Universitat de Lleida. Inèdita.

CUBELLS, O. (1997). L'arbitrarietat de les fronteres. Estudi lingüístic dels parlars de Bovera (Garrigues), la Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre) i la Bisbal de Falset (Priorat). Treball de doctorat. Universitat de Lleida. Inèdit.

— (2000). "El parlar de Garcia". Miscel·lània del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, 14: 187- 210. Flix: Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre.

(2001). El parlar de la Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre). Tesi de Llicenciatura. La Palma d'Ebre: Associació Cultural l'Espona.

CUBELLS, O.; SATORRA, J. (2000). "Entre el tortosí i el lleidatà". Actes del II Congrés d'Història d'Alcanar. Alcanar: Ajuntament d'Alcanar. En premsa. GIMENO, LI. (1991). "El tortosí. Extensió i característiques dialectals". A sol post, 2: 171- 192. Alcoi: Marfil.

Gran Enciclopèdia Catalana. (1986). Barcelona: Enciclopèdia Catalana S.A. Vol V.

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. (1995). Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma de Mallorca/València: Edicions 3 i 4, Enciclopèdia Catalana, Edicions 62, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Editorial Moll.

MARTÍ, J. (1970). Contribució a l'estudi del dialecte occidental. Tarragona: Diputació de Tarragona.

MARTÍ, J. i altres. (1985). Coneguem els nostres parlars. Barcelona: CIRIT.

MASSIP. M.À. (1989). Aproximació descriptiva al parlar tortosí. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

MOLL, E de B. (1952). Gramática Histórica Catalana. Madrid: Gredos. [Citem per l'e- dició traduïda (1991) Gramàtica Històrica Catalana. València: Universitat de València].

NAVARRO, P. (1992). El parlar de la Fatarella. Calaceit: Centre d'Estudis de la Terra Alta.

— (1996). Els parlars de la Terra Alta I. Estudi geolingüístic. Tarragona: Diputació de Tarragona.

— (2000a). Aproximació geolingüística als parlars del Priorat. Albarca: Migdia Serveis Culturals.

— (2000b). Aproximació geolingüística als parlars de la Ribera d'Ebre. Flix: Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre.

NAVARRO, P; PRADILLA, M. À. (1999). "Qüestions geolingüístiques i sociolingüísti- ques a l'entorn del tortosí". Societat d'Onomàstica.Butlletí Interior. XXIII Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica. Ulldecona, 25 i 26 d'cotubre de 1999.

PLAZA, C. (1996). La parla de la Conca de Barberà. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

RECASENS, D. (1985). Estudi lingüístic sobre la parla del Camp de Tarragona. Barcelona: Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

REÑÉ, J. (1982). "Cinc estudis sobre lèxic nord-occidental". Butlletí de Dialectologia Nord-Occidental, II: 67-69. Fondarella: Edicions del Butlletí.

SATORRA, J. (2000). "Notes de dialectologia garriguenca". Actes de la II Trobada d'Estudiosos de les Garrigues. Tarrés: Ajuntament de Tarrés i Institut d'Estudis Ilerdencs.

— (2001). El parlar del Vilosell. Tesi de Llicenciatura. Universitat de Lleida. Inèdita. SISTAC, R. (1990). "Els parlars de Ponent". Ilerda. Humanitats, XLVIII: 191-195. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs.

— (1998). El català d'Aneu. Reflexions a l'entorn dels dialectes contemporanis. Esterri d'Àneu: Consell Cultural de les Valls d'Àneu. Petits Quaderns del Consell I.

SOLANS, E. (1990). "Introducció a la morfosintaxi de la parla nord-occidental (Lleida)" Ilerda. Humanitats, XLVIII: 209-215. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs.

— (1996). Estudi fonètic de la parla de Lleida. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs.

TURULL, A. (1990). "Notes sobre el lleidatà". Ilerda. Humanitats, XLVIII: 201-206. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs.

VENY, J. (1960). "Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes". Revista de Filología Española, XLIII: 117-202.

— (1984). Estudis de geolingüística catalana. Barcelona: Edicions 62.

— (1986). Introducció a la dialectologia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

— (19918 i 1998). Els parlars catalans. Palma de Mallorca: Editorial Moll.