Aproximació a La Història Del Dosrius Medieval. De Duos Rios a Elisabet De Cartellà (963-1477) Josep Ramis Nieto Adosrius.Wordpress.Com (V
Total Page:16
File Type:pdf, Size:1020Kb
Aproximació a la història del Dosrius medieval. De Duos Rios a Elisabet de Cartellà (963-1477) Josep Ramis Nieto adosrius.wordpress.com (v. 06-19/09/2020) 1. Duos Rios. Sant Pere de Casserres. Segles X-XII Els documents més antics que esmenten de forma tangencial el topònim de Dosrius o fan referència al Castell de Dosrius daten dels segles X, XI i XII. El primer d’aquests documents, el Cartulari de Sant Cugat, a l’any 963, esmenta la forma Duos Rios a propòsit d’una venda que el comte Mir fa d’unes terres i vinyes a Bonfill1: Duos Rios al Cartulari de Sant Cugat (963) “...et in Maritima, in terminio de Mata et in suas egecencias de terminio de Argentone usque in terminio de Torrente malo, et de terminio de Duos rios usque in ipsa mare...”. Cartulari de Sant Cugat (963) 1 RIUS, Josep, “Cartulario de Sant Cugat del Vallés”, 1945, Vol. I, pàg. 57. 1 Aproximació a la història del Dosrius medieval. De Duos Rios a Elisabet de Cartellà (963-1477) La segona menció es troba en un document2 en què es registra la venda d’una alqueria dins del terme de la Villa de Mata a l’any 989. La forma que apareix és la de Durrios: “Per hanc scrípturam vindicionís me(e) vindo tibi térras et Vineas et kasas et kurtes et Bobes et Bascula majore et minore, qui mi(hi) advenit per jenitores vel per qua(s)cumque voces; et est in Comitatu. Barchinonense, in locum Marítima, in Villa de Mata vel in suos términos; et afrontat hec omnia de Oriente in ipso termino de Labandarias, de Meridxe in Undas Maris, de Occiduo in Arenio de Valle Dex, de Circio in terminio de Durrios.” La tercera forma que apareix és la de Duorios a l’any 1006 en el document3 de permuta de terres entre Aeci, bisbe de Barcelona, i els canonges de la Seu amb Oruç Grec, jutge: “Afrontant predictas terras a parte orientis in arene cursum que dicunt Vallis Exio, a parte circi habet terminum ipsa serra qui dividit inter Mata et Durrios, meridie quoque circumsepit iam dictum alaudem crepidinem maris, occiduo quoque concludit eum discursum arene que dicunt Lavandarias, qui per imbrem discurrit.” La mateixa forma apareix en un document de l’any 10164 pel qual els germans Ramon i Guitart van vendre les terres de Dosrius que pertanyien al terme de Montalt: “Per hanc scriptura vinditionis nostre vindimus vobis Casalis, Térras ermas et cultas cum omni genero arborum, pruno et plano, Silvis et Garricis, Petras et Pugos, Linariis, Canamario Erraum et cultum pruno et plano, omnia et in ómnibus ubicumque invenire potueritis nostrum directum que ibi abemus et ibi habere devemus nostrum proprium, que nobis advenit per Genitores nostros et per omnesque voces. Et est hec omnia, superius resonat, in Comitatum Barquinonense, in Val de Duorios, in terminio de Castro de Monte Alto, in Villa Fontanillis. Afrontat hec omnia de Oriente in ipsa Strada Sancti Juliani”. La cinquena menció la trobarem en un document de l’any 10175, una escriptura de Sant Oleguer (1060-1137), bisbe de Barcelona, en què Dosrius apareix amb la forma duorum rivuum: “...a meridie in littore maris; ab occasu in turre de cucullo, et sic eundo in collo de pendiz usque in cacumina montis de cirera; a circio in iam dicto monte et in termino castri duorum rivuum, et sic eundo in monte alto.” Haurem d’esperar aproximadament un segle per trobar una menció diferent (Duos Rivos) relacionada amb una delimitació. Fa referència al castell, està datada a l’any 1114 i la trobem en l’establiment d’un alou a Sant Julià d’Argentona6: 2 Reproduït a FITA, Fidel, “Mataró Histórica. La villa de Mata a fines del siglo X y el castillo de Montalt a principios del XI”, Boletín de la Real Academia de la Historia, Tomo 46 (1905), pp.81-84. 3 Arxiu de la catedral de Barcelona, perg. 1-2-1416. Transcripció de SALICRÚ i PUIG, Manel, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 90, pàgs. 1-4. 4 Ibídem. Fidel Fita apunta que la Strada Sancti Juliani era la continuació o un ramal de la via romana que passava per Granollers i La Roca del Vallès, que tocava Argentona per endinsar-se per Dosrius i passar per la serra de Montalt. 5 PELLICER i PAGÈS, Josep Maria, “Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro...”, 1887, pàg. 383. 6 MAS, Joseph, “Notes històriques del Bisbat de Barcelona”, Volum X, pàgs. 268-269. 2 Aproximació a la història del Dosrius medieval. De Duos Rios a Elisabet de Cartellà (963-1477) “... Confr. a Ll. ab lo terme del Castell de Dos rius (Duos Rivos), a M. ab la sorra de la mar, a P. ab lo Coll de Agel, y a T. ab lo Coll de Paraper...”. A tenor dels esments anteriors, cal concloure que Dosrius i el seu castell eren ja una realitat a principis del segle XI. Molt més tard de la venda de l’any 1016, el 7 de juny de 1072, Azaladardis i Berenguer Ató van vendre el castell a Geribert Miró per la quantitat de 30 onzes7. El comprador del castell no era altre que el senyor del castrum de Roda i Berà8, propietat que a l’any 1074 donaria a l’abadia de Cluny. Precisament el mateix 1074 Geribert deixaria en testament sagramental el castell de Dosrius al Monestir de Sant Pere de Casserres9, una abadia benedictina que es va formar a l’any 1012 i que va consagrar la seva església a l’any 1050. La comunitat va ser degradada a la condició de priorat al 1060 i integrada al Monestir de Cluny al 1079, convertint-se en el centre administratiu a Catalunya de les propietats de Cluny a Catalunya, que incloïen Sant Ponç de Corbera (Cervelló, Baix Llobregat) i Sant Pere de Clarà (Argentona, El Maresme). Les donacions de Geribert Miró quedarien definitivament en mans del priorat quan a l’any 1121 l’abat i el convent de Cluny donaren al prior i al monestir de Sant Pere de Casserres les baronies de Creixell, Roda, Berà (Tarragonès), Dosrius i Canyamars (El Maresme)10. 2. Els Dosrius. Segles XII-XIII El priorat de Sant Pere de Casserres no trigaria en adjudicar la castlania de Dosrius i Canyamars a una nissaga que durant quasi tota la centúria següent seria coneguda com els Dosrius. Probablement els tinents del castell de Dosrius prendrien el cognom del topònim Dosrius que apareixia ja a finals del Monestir de Sant Pere de Casserres (1878) segle X. Els primers que trobem a la documentació són Bernardo de Duobus Rivis (Bernat de Dosrius) i la seva muller Ermessenda. A l’any 1136, Bernat rebia en penyora el castell de Muntanyola (Osona) amb tota la seva dominicatura o domini senyorial, per un deute que tenia amb ell Ramon Renard de 100 morabatins marins nous11. L’operació comptava 7 Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), ANC1-167-T-8; Transcripció de “Nota de actes de Dosrrius, Torre de Sant Andreu de Palomar, Mas Llado, Mas Guinardo. Arbucias. Censos y Censals de Barcelona” (NOTES), Nota 93, adosrius.wordpress.com. 8 “Era un membre de la noblesa barcelonina i habitual del cercle de Ramon Berenguer I, fill de Mir i Quíxol, es va casar amb una tal Ermessenda i va morir sense descendència”. SERRA RIAL, Ramon, “El testament de Ramon Miró de 1094, Noves perspectives per a la història d’Altafulla”, Estudis Altafullencs, 41, pàg. 11. 9 ANC, ANC1-167-T-8. 10 LLOP, Irene (LLOP), “Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Casserres”, vol. I, pàg. 399. 11 BAIGES, Ignasi J. i altres (BAIGES), “Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”, volum III, pàgs. 1183-1185. 3 Aproximació a la història del Dosrius medieval. De Duos Rios a Elisabet de Cartellà (963-1477) amb què el Monestir de Santa Maria de l’Estany pogués saldar el deute i quedar- se amb el castell que els Renard havien deixat al monestir en herència12. Bernat de Dosrius apareix també com a senyor del castell de Dosrius al testament que va redactar l’any 1143 el cavaller del Sant Sepulcre, Joan de Vallmajor. En les seves darreres voluntats, Joan nomena marmessor a Bernat i li deixa 3 sous13. El document és interessant també perquè es fa referència per primera vegada a l’existència de Sant Iscle de Dosrius, al seu prevere i a una confraria14. Captura de Jerusalem durant la primera croada (1099) Aquest Bernat de Dosrius (I)15 seria qui feia testament sagramental el 14 de gener de 1171, en el qual es fa referència a la seva esposa Dolça. Bernat dividia els seus béns entre el seu fill Bernat, la seva filla Beatriu i el/la fill/a que estava per néixer. Bernat rebia els castells de Dosrius, de Muntanyola i de Tona (Osona), a més de diverses propietats a Mataró, Agell (El Maresme), Cabanes (Alt Empordà) i a Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental). A Beatriu li concedeix una propietat a Montseny i al fill esperat, una casa a Horta i diverses propietats a Barcelona que hauria aportat Dolça. Per tant, la part més important del 12 Durant aquells anys de mitjan segle XII (1147-1148) trobem també a Ramon de Dosrius. No sabem quin parentiu podria tenir amb Bernat de Dosrius. Ramon es faria càrrec dels castells de Civadells i Güells a canvi de diverses terres i béns a Tona i Sant Vicenç de Torelló. ANC, ANC1-167-T-27; BAIGES, volum III, pàgs. 1396-1398. 13 VV.AA., “Els Vallmajor de Dosrius, una nissaga entre l’Edat Mitjana i l’Edat Contemporània”, 2018, pàg.