IVORRA•Arq. Civil IVORRA•Arq. Civil
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
View metadata, citation and similar papers at core.ac.uk brought to you by CORE provided by Revistes Catalanes amb Accés Obert arquitectura civil 53 torre cilíndrica, la planta i secció de la qual podem TORRE DEL CASTELL estudiar a partir dels dibuixos que ens presenta l’obra D’IVORRA Catalunya romànica. Llevat del seu coronament, no és possible veure-la en totes les seves cares ja que els Nucli: Ivorra murs de les cases que s’hi adossen a migjorn i ponent Adreça: carrer de la Torre, s/n n’impedeixen la seva total visió. Del seu perímetre Distància des de Cervera: 18,2 km Accés: Carretera n’hem pogut mesurar 19,30 m. Observant, per tant, Indret: A Cervera, en la rotonda situada al que aproximadament una quarta part de la seva cir- nord de la ciutat, agafarem la N-141f, que dei- cumferència queda tapada per les cases, el perímetre xarem poc després de recórrer 6,5 km on connectarem amb la C- total s’aproximaria als 27 m. El gruix de murs és d’a- 25 (Eix Transversal), que deixarem a la sortida 93 (Sant Ramon- proximadament 1,5 m. Torà) on reprendrem la N-141f en direcció Calaf i, poc després, per la LV-3003 en direcció Torà. Passarem per Portell i a 17 km de Cervera trobarem les primeres cases d’Ivorra. Amb tot, per acce- dir al nucli urbà pròpiament dit, hem d’arribar fins a la cruïlla on inicia la LV-3004 que ens hi condueix directament i que hi mor. Tipologia: Torre Època (Èpoques): Medieval Estat de conservació: Regular Interès: Alt Arquitectura civil UTILITZACIÓ Original: Militar/Defensiva Actual: Civil/Element arquitectònic de gran interès DESCRIPCIÓ TIPOLÒGICA Planta i secció de la torre (Catalunya romànica..., vol. XXIV, p. 416.) Externament, la base de la torre és obrada amb carreus de pedra sorrenca més o menys escairats a la base i disposats a filades que treuen el cap, mig des- gastats per l’erosió, entremig del mur atalussat de reforç aixecat al 1973 en unes obres de reforma i bas- tit utilitzant pedra calerenca i irregular. El rejunt que presenten, de morter, és posterior fruit també de la reforma esmentada. Més amunt de les filades de carreus de la base, que s’aixequen fins a una alçada d’uns 3 m, la resta presenta pedra totalment irregular, de dimensions i composició (pedra sorrenca i calaren- ca) diferent, mig tapades molts cops per l’abús de mor- ter en els junts que s’aplicà quan la reforma del 1973. Aquesta característica constructiva pel que fa a la torre d’Ivorra explicaria la utilització de l’encofrat, com trobem a Sanaüja, més amunt dels carreus de la base i més o menys visible a la part superior (en fotografies anteriors a la reforma, fetes per Joan Tous a l’any 1965 Imatge recent de la restaurada torre d’Ivorra, símbol del poder a instància d’Agustí Duran i Sanpere o les fetes per civil i militar en altre temps. Amb la restauració es perdé els Pere Català Roca que serviren per il.lustrar l’obra Els seu arrebossat originari deixant a la vista l’aparell irregular castells catalans, hom pot percebre clarament aquest dels murs encofrat o arrebossat segons es miri). No descartaríem, Del primitiu castell medieval, que no és el recinte tampoc, com succeeix a Lloberola i Vallferosa, que la murallat posterior del qual tenim notícia per algun torre presentés també un arrebossat. L’ingrés s’efec- tram de mur, només se’n conserva la torre mestra que tuava per l’obertura, feta de carreus en muntants i llin- sobresurt i destaca, amb els seus 20 m d’alçada, en el da, que hom documenta a l’alçada del primer pis, a punt més alt de la població com s’escau en aquest gairebé uns 4 m del pla de terra. L’actual coronament tipus de construccions defensives, pel damunt dels és pla, probablement mutilat amb el pas dels segles careners de les teulades de les cases veïnes. És una cosa que hauria pogut modificar el seu aspecte i fins i 55 tot la seva alçada. El lloc d’Ivorra és esmentat per primer cop al 1031 en Pel que fa a la descripció de l’interior seguirem les una escriptura de venda atorgada per Emma. explicacions publicades a la Catalunya romànica. Ens Tanmateix, el lloc havia estat poblat anteriorment, com parla d’una volta de maçoneria amb argamassa, força ho demostren els jaciments arqueològics del poblat plana, com a coberta possiblement original del pis ibèric del Tossal de les Forques. El nucli d’Ivorra i la superior, reforçada amb una mena de mènsules de seva història, però, cal situar-los al voltant del seu cas- ceràmica en el moment de fer servir aquesta habitació tell o torre. La major part dels castells medievals de la com a dipòsit d’aigua per a la població. Al primer pis, Segarra han nascut com a torres de guaita, situades un espai que hauria servit de presó, s’hi accedeix per damunt de turons, a fi de controlar, entre altres fun- un pas arrebossat on hom hi ha documentat uns gra- cions, els antics camins. No és estrany que al voltant fits i presenta volta, segons el dibuix de secció que de les primeres fortificacions, consistents en un edifici publica la Catalunya romànica, de quadrant d’esfera fortalesa o castell o torre de guaita, situats a les pun- més o menys regular. Des del pis s’arriba a la part infe- tes dels serrats o turons, s’anessin aplegant els nuclis rior, actualment plena de pedres, per una obertura de població. Eren temps de forta inseguretat i guerres. quadrangular centrada al mig de la volta rebaixada La torre d’Ivorra devia ser un nucli de defensa i pobla- que encara conserva els galzes tallats a la pedra. ment sarraí o cristià, alternativament, cosa lògica si tenim en compte la seva situació fronterera entre NOTÍCIES HISTÒRIQUES territori musulmà i cristià. Alguns estudiosos, com Coromines o Rocafort, ens Datar cronològicament aquest edifici, com reconeix parlen de l’existència de dos nuclis de població, Les ArquitecturaJordi Bolós civil (Catalunya romànica, 416), és complicat si Ivorres; un localitzat prop del santuari de Santa Maria ens atenem a la seva tècnica constructiva. En aquest i de la capella de Sant Protasi, i l’altre a redós del cas- sentit, la utilització dels carreus picats i disposats a tell i de l’església de Sant Cugat. Les primeres referèn- filades a la base fins a una alçada d’uns 4 m i de l’en- cies que parlen de la fortalesa d’Ivorra daten del 1042. cofrat a partir d’aquesta alçada fins a coronar la torre Guitard i el seu fill Arnau van vendre a Ramon i a la fa difícil de considerar-la com una construcció del pri- seva esposa Sança una vinya que tenien infra terminos mer romànic. Conclou que tot i que caldria un estudi castro Ivorra, al lloc anomenat la Feixa. Més tard, al més acurat de les seves restes, a causa de la seva ubi- 1076, el comte Ermengol IV d’Urgell (el de Gerb) fa cació com a lloc central de la població, i a causa del fet donació de les esglésies d’Ivorra a la canònica de Santa d’ésser situada en una contrada que cap a l’any 1000 Maria de Solsona. En aquest document se cita que l’es- era frontera, es podria proposar una datació propera al glésia parroquial de Sant Cugat era situada ad radicem canvi de mil.leni. prefati castelli. També s’hi indica que l’església de Santa Maria és foris villam i que l’església de Sant Protasi és circam illam. Encara que les esglésies foren donades a la canòni- ca de Solsona juntament amb les seves possessions, no hi ha dubte que el domini sobre el lloc pertanyia als comtes d’Urgell. L’any 1114 Ermengol VI d’Urgell cedeix el Mas d’en Torrents, situat al terme del castell d’Ivorra, a l’orde de l’Hospital. Amb tot, el paborde de Solsona tenia el dret de nomenar el castlà, més endavant sim- plement batlle. El comte Ermengol VII va llegar al seu fill, Ermengol VIII, el castell d’Ivorra en testament sig- nat a Ciudad Rodrigo, el 1167. Al segle XII, de la castlania d’Ivorra en sorgí un lli- natge amb el nom d’Ivorra. Se cita, per exemple, al 1132, Pere Guillem d’Ivorra, casat amb Adelaida. Més tard, Arnau d’Ivorra, apareix relacionat amb els molins del Cardener i un altre Ivorra actuava, el 1152, com a testimoni en un document relacionat amb els castells de Portell, Llobera i Madrona. Tenim notícia també de Berenguer d’Ivorra (1174), Sança d’Ivorra (1180), Pere d’Ivorra (1188) i Mn. Bernat d’Ivorra, canonge de Solsona, mort el 1202. A la fi del s. XII, els Òdena i els Cervera intervenen al terme d’Ivorra; consta que a l’any 1172, Ramon de Cervera deixà en testament el castell d’Ivorra al seu fill Guillem i el 1196 és en Ramon Part alta de la torre vista des del sud, competint en alçada d’Òdena qui deixava, també en testament, aquesta for- amb el campanar de la parroquial. Es tracta d’una imatge dels talesa al seu fill Ramon. El cert és que posteriorment el anys seixanta, quan encara no s’havia sanejat l’entorn imme- castell d’Ivorra passa a mans dels Cardona, probable- diat (fons A. Duran i Sanpere-AHCC) ment per raons de parentiu.