Conferència Del President Torra: “El Nostre Moment”
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Conferència del president Torra: “El nostre moment” Barcelona, 4 de setembre de 2018 Benvolgudes amigues, benvolguts amics, Moltes gràcies per ser avui aquí. Per compartir aquesta estona plegats. En una conferència que he preparat al llarg d’aquestes últimes setmanes, que he tingut l’oportunitat de demanar l’opinió a molta gent i que espero que plantegi un debat al país sobre com encarem el futur de la nostra nació. He intentat dividir aquesta exposició en cinc grans blocs: primer, sobre on som, on crec que ens trobem en aquests moments; com hem arribat fins aquí, què ha passat en aquest país; un tercer bloc, que seria, hi ara què? i amb una sèrie de propostes que espero siguin objecte d’aquest debat ciutadà; un quarts sobre les oportunitats que tenim, que em sembla que tenim al davant, centrades en les victòries internacionals jurídiques i polítiques, amb un sol poble pels drets socials, el calendari que tenim pel davant, les vies d’acció republicana, d’un poble constituent i la causa justa a la independència, i el cinquè serà com guanyarem, en el que m’agradaria centrar-me en paraules com organització, coordinació, preparació, mentalitat de màxima persistència, voluntat de suma, de grans consensos i sobretot fer un clam final a l’esperança. Aquesta conferència no és pas una protesta, sinó una proposta. Perquè Catalunya es troba avui en una cruïlla. Perquè amb presos polítics, exiliats i milers de catalans investigats i processats, l’hora és greu. Perquè la llibertat i la justícia només són vàlides en la veritat. I perquè la veritat ens exigeix determinació, resistència i esperança. Per això aquesta conferència és una proposta a aturar-nos a la cruïlla, observar, pensar, revisar què ha passat fins ara i analitzar quins són els paranys i les oportunitats que se’ns poden presentar d’ara endavant. No tan sols no hem de tenir por de fer-ho, sinó que és una exigència, una necessitat i una obligació per a poder avançar i mirar altra vegada cap endavant. Cap al nostre obstinat compromís amb la causa justa de la independència de Catalunya. Per dir-ho una mica millor, permeteu-me una breu incursió poètica, d’una poetessa ebrenca, Zoraida Burgos, que he llegit amb passió aquest estiu, atrapat pel seu món de paraules: “Finalment submergida l’ombra del vell temps al fons orb del celler, compassarem la cadència del pas per camins ignorats buscant les genuïnes arrels a les paraules mítiques de pau i llibertat.” Crec que és exactament aquest el punt en què ens trobem: ens cal sortir del fons orb del celler i travessar camins ignorats per a arribar a trobar aquestes arrels, el significat profund del que ens proposem com a país, que és el que sempre s’ha proposat aquests país, la pau i la llibertat. I abans de continuar vull apuntar algunes reflexions que són la base de totes les reflexions que us faré avui. Hi ha hagut un intent planificat de destruir l’ideal independentista. Malgrat aquest intent, el poble de Catalunya ha resistit. No hem fet cap pas enrere i no hem renunciat absolutament a res. I davant l’opinió pública internacional, la nostra causa és més sòlida i més respectada que mai. Voldria que quedés molt clar: el nostre punt de partida és el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre, la gran mobilització del 3 d’octubre i la declaració política d’independència del dia 27 d’octubre. Aquest és el nostre punt de partida. També vull que quedi clara la meva confiança absoluta en el poble de Catalunya: Parlo d’un poble madur que no s’ha deixat atemorir per les presons, els exilis, les amenaces, les persecucions judicials, els xantatges ni les profecies de catàstrofe que han arribat de l’estat espanyol, de tots els aparells de l’estat espanyol, començant pel rei i acabant pel darrer magistrat de sala del Tribunal Suprem. Parlo d’un poble plural, de llengües i creences, d’orígens i de militàncies, cohesionat per uns valors de convivència, de pau i de fraternitat. I que sap que si perdem el respecte als valors que ens ha fet ser com som, ho perdem tot. Parlo d’una societat revoltada, sacsejada, crítica –afortunadament crítica!– que ha fet de la resistència a la injustícia i l’opressió un mandat de vida, que s’ha compromès cada dia en la defensa a ultrança d’uns valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Parlo d’un poble adult que ha fet de la veritat una fortalesa, i del compromís amb la democràcia una virtut. Parlo d’una societat que ha vist com els drets humans dels seus ciutadans eren vulnerats en nom d’un legalisme autoritari contra el qual ha sabut alçar i salvaguardar els seus drets originaris, és a dir, la seva sobirania. I sobretot parlo també d’un poble solidari, que ha entès que la dignitat no és negociable, que els drets humans no són negociables, i que no es poden suspendre ni retallar els avenços socials que ens menen a una societat més justa i amb oportunitats per a tots. No, és clar que els drets socials no són negociables. Parlo d’una societat que, malgrat la desigualtat que ens esforcem a combatre, ha fet de la cohesió, la igualtat d’oportunitats, l’esforç, el valor del treball i de la diversitat i l'acolliment les seves banderes d’identitat col·lectiva. Parlo d’un poble unit contra el feixisme i que combatrà sempre –amb tots els arguments de la democràcia, l’humanisme i la decència– l’ou de la serp de la intolerància i el totalitarisme. Sempre. Parlo, sí, sobretot parlo d’una societat majoritàriament compromesa amb la causa justa de la independència de Catalunya i que per això s’alça fraternalment solidari amb la sort de tots aquells que són perseguits i castigats per haver afavorit, assistit, defensat o organitzat aquell acte de determinació pacífica i democràtica, profundament pacífic i democràtic que va ser el referèndum del primer d’octubre. Parlo, en definitiva, com diu Zoraida Burgos, d’un poble que persisteix, tenaçment, infatigablement, a cercar les genuïnes arrels a les paraules mítiques de pau i llibertat. Us convido, doncs, a cercar-les junts, aquest vespre. Perquè aquesta conferència no és pas una protesta, sinó que és una proposta. Com hem arribat fins aquí El país ha canviat molt aquests últims deu anys. Podríem dir, per fer servir una expressió planera, que s’ha girat com un mitjó. Per mi és importantíssim d'entendre que l’independentisme no és tan sols avui el corrent polític central de la societat catalana, sinó que té la majoria social del país al darrere; les dues darreres eleccions al Parlament han confirmat el mandat democràtic republicà i han donat una majoria absoluta a les forces independentistes. Les enquestes certifiquen aquest punt de situació i també ens donen algunes altres dades suggeridores: que un 80% de la població dóna suport a un referèndum d’autodeterminació vinculant, que també un 80% és contrari a la repressió exercida per l’estat espanyol durant aquests darrers mesos i que, altra vegada, un 80% ja no percep la monarquia com una institució pròpia. Aquests tres grans consensos: referèndum, antirepressió i republicanisme com a forma de govern són fonamentals. Es tracta d’una evolució irreversible, no en tinc cap dubte. Però és que hi ha algú que pugui sorprendre-se’n? Qui pot no voler decidir el seu futur? Qui pot ser al costat d’algú que reprimeix idees pacífiques i mandats democràtics? Qui pot donar suport a una monarquia que empara la violència contra els ciutadans del seu poble? Tot això és fruit del que hem viscut aquests anys. Totes les màscares i els maquillatges de la transició han caigut o s’han desfet galtes avall. No parlo d’una institució concreta, ni d’un partit, ni d’un sector de poder. Parlo de tot un sistema que ha viscut i perviscut gràcies a aferrar-se al vell principi lampedusià que diu que ha de semblar que tot canvia perquè no canviï res. El pacte constitucional es va trencar amb la sentència de l’Estatut. I la cara més intolerant i menys democràtica de l’Estat ha esclatat ara quan s’ha posat en dubte un dels pilars fonamentals en què es basa precisament l’estatus quo i les hegemonies de poder a Madrid, com és la unitat indivisible d’Espanya contra la sobirania dels pobles. L’Estat va cometre un greu error amb aquella sentència, i ara podria cometre’n un altre, fins i tot més greu encara, amb la sentència del Tribunal Suprem contra el govern i la mesa del Parlament de Catalunya. Davant d’un procés independentista radicalment democràtic i pacífic, i ho repetiré avui tantes vegades com calgui, radicalment democràtic i pacífic, la violència d’Estat, de tots els poders de l’Estat, des del primer d’octubre fins a la desmesura amb què han estat perseguits els polítics catalans que complien el mandat del nostre poble –consellers, parlamentaris, batlles, regidors, als que cal sumar centenars de ciutadans anònims–, la violència d’estat ha enterrat els drets civils i les llibertats fonamentals. Uns drets i unes llibertats que teòricament la Constitució espanyola ens havia de preservar com a ciutadans d’una democràcia que es volia moderna. Encara més, encara pitjor, ha estat precisament basant-se en aquesta Constitució, tal com Felip VI ens va recordar en el seu discurs del 3 d’octubre, que s’ha justificat allò que és injustificable: presons, exilis, persecució i violència. Avui tothom ha posat ja les cartes damunt la taula.