LA BOHÈME PUCCINI

11 Fitxa 12 Repartiment

Argument 17 Teresa Lloret 31 English Synopsis

Sobre la producció 37 Jonathan Miller

Bohèmia pucciniana

nald Cooper. 39 Jaume Radigales

La bohème: entre el positivisme i 49 l’idealisme romàntic Aina Vega

Cronologia 62 Jordi Fernández M.

Testimoni 75 Mirella Freni

La bohème al Liceu 79 Jaume Tribó

Selecció discogràfica 87 Javier Pérez Senz

Bibliografia recomanada 90 Aleix Pratdepàdua de la producció de Jonathan Miller per a l’English National Opera. Foto: Do Biografies 94 Aina Vega La bohème Escena del segon quadre de LA BOHÈME

Òpera en quatre quadres. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en Scènes de la vie de bohème d’Henri Murger.

Estrenes 1 de febrer de 1896: Teatro Regio de Torí 10 d’abril de 1898: Gran Teatre del Liceu 19 de març de 2012: darrera representació al Liceu Total de representacions en la programació del Liceu: 257

06 /2016 Torn 07 /2016 Torn

18 20.00 h C 1 20.00 h E 19 18.00 h PD 2* 18.00 h F 20 20.00 h A 3 17.00 h T 21 20.00 h PC 6 20.00 h D 22 20.00 h PA 7 20.00 h PE 27 20.00 h H 8 20.00 h PB 28 20.00 h G 30 20.00 h B

Durada aproximada: 2 h. i 20 min. (*): Amb audiodescripció

liceubarcelona.cat 12 pàg. Repartiment 13

Temporada 2015/16 juny/juliol 2016

Direcció musical Marc Piollet

M i m ì Tatiana Monogarova (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol) Direcció d’escena i coreografia Jonathan Miller Eleonora Buratto (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol)

Directora de reposició Natascha Metherell Musetta Nathalie Manfrino (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol) Olga Kulchynska (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol) Escenografia i vestuari Isabella Bywater

Rodolfo Matthew Polenzani (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol) Il·luminació Jean Kalman Saimir Pirgu (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol) Assistent de la direcció d’escena Albert Estany

Marcello Artur Ruciński (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol) A s s i s t e n t d ’ i l · l u m i n a c i ó Kevin Sleep Gabriel Bermúdez (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol) Producció English National Opera, Cincinnati Opera Schaunard David Menéndez (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol) Isaac Galán (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol) Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia Colline Paul Gay (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol) Fernando Radó (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol) Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya

Parpignol Josep Ll. Moreno (18, 19, 21, 22, 27, 30 de juny, 1, 3 i 6 de juliol) Direcció del Cor Infantil Òscar Boada José Luis Casanova (20, 28 de junny, 2 i 7 de juliol) Concertino Kai Gleusteen B e n o î t / A l c i n d o r o Fernando Latorre Assistents musicals Daniel Mestre, Véronique Werklé, Rodrigo de Vera, Vanessa García, Jaume Tribó Sergent Gabriel Diap (18, 21, 27, 30 de juny, 1, 3, 6 i 8 de juliol) Ignasi Gomar (19, 20, 22, 28 de juny, 2 i 7 de juliol) Sobretítols Glòria Nogué, Anabel Alenda 14 pàg. 15

Kate Valentine (Mimì) i Gwyn Hughes Jones (Rodolfo), al tercer quadre de La bohème a l’ENO. Foto: Donald Cooper.

«Comèdia lírica» en quatre quadres de Giacomo Puccini, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica basat en les Scènes de la vie de bohème, publicades en forma de fulletó (1845-1848) per Henri Murger i convertides el 1849 pel mateix Murger en una obra teatral que conegué un gran èxit. L’òpera, estrenada al Teatro Regio de Torí el 1896, arribà al Liceu el 1898, on s’ha representat fins avui 257 vegades. Sens dubte, és una de les obres més populars de Puccini i de tot el repertori italià; text i música –d’un gran lirisme melòdic i harmonia original i refinada– expliquen amb el sentimentalisme propi del melodrama italià la vida, els somnis, les alegries i les decep- cions d’uns joves artistes al París del segle XIX, amb un final tràgic. Obra mancada d’una veritable intriga, els amors de Rodolfo i Mimì són el fil conductor d’unes escenes en què la fragilitat de la felicitat és el tema fonamental.

L’acció se situa vers el 1830. Teresa Lloret Filòloga Imatge del segon quadre de l’òpera pucciniana amb Gwyn Hughes Jones (Rodolfo) i Kate Valentine (Mimì). Foto: Donald Cooper.

ARGUMENT Teresa Lloret Filòloga

QUADRE I L’òpera comença a la mansarda on, amb un fred terrible, Marcello està pintant un paisatge sobre el Mar Roig i Rodolfo1 mira com fumegen les xemeneies de París 1 Un allegro vivace presenta el característic mentre la seva estufa resta apagada per manca de tema de La bohème i apareix el de Rodolfo, que queda presentat per unes notes que combustible; per això decideixen cremar un drama l’acompanyaran tota l’obra, seguit d’una que ha escrit Rodolfo2. Arriben els seus amics, primer melodia descendent. 3 el filòsof Colline , que se suma a les ironies sobre el 2 L’orquestra subratlla la vivacitat de la destí fugaç de la literatura de Rodolfo, i després el músic flamarada amb violins, arpa i flautes. Schaunard, aquest amb queviures i begudes, cigars i 3 Té també un tema musical menor. 4 llenya, resultat d’uns diners eventuals . Intenta explicar 4 Amb un nou tema orquestral que es refe- com se’ls ha guanyat, però els amics, fascinats per reix també a La bohème, però en moments l’abundància, no li fan cas i, finalment, decideix guardar d’alegria, vitalitat i despreocupació. el menjar i anar a sopar al Barri Llatí per celebrar la nit de Nadal, amb l’acord de tots. Es presenta Benoît, el propietari, a cobrar el lloguer. Tàcitament decideixen 5 5 Mentrestant, la música marca primer un saltar-se aquesta pretensió . El fan beure, li fan explicar fals terror i s’inicia després un andantino els seus somnis eròtics, fingeixen aleshores indignació amable per tranquil·litzar el vell. 18 pàg. Argument 19

Simon Butteriss (Benoît) i Angel Blue (Musetta) al segon quadre de la producció de Miller. Foto: Donald Cooper.

6 Torna la música falsament dramàtica.

7 Sorgeixen els temes de Rodolfo i La bohème.

8 Les frases banals contrasten amb l’enlluernament que marca l’orquestra amb l’entrada de Mimì, passatge simple i poètic acompanyat pels violins, que anticipen el tema de la protagonista, i les violes, en un per la immoralitat d’aquest home casat6 i aconse- total canvi de registre en relació amb l’aire festiu i paròdic precedent. Un segon tema gueixen fer-lo fora. Tots surten a celebrar el Nadal al de Mimì, que marca la seva malaltia, es fa Café Momus, menys Rodolfo, que ha d’acabar un article7. evident quan la noia té un esvaniment per Truca a la porta una jove veïna, que sembla malalta o l’esforç de pujar les escales. extenuada, per demanar-li mistos. És Mimì, que es 9 Comença Rodolfo amb una introducció desmaia8. Rodolfo resta sorprès per la seva bellesa, li –«Che gelida manina»–, seguida d’un frag- ment quasi dialogat –«Chi son? Sono un ofereix vi, i quan Mimì ja se’n va, la seva espelma s’apaga poeta»– i l’ària pròpiament dita –«In povertà i, a més, no troba la seva clau. Tots dos la busquen a mia lieta»– amb violins en sordina i arpa i les fosques, perquè l’espelma de Rodolfo també s’ha el nou tema de l’amor de Rodolfo, ària que acaba amb un Mi bemoll agut. La famosa apagat. El poeta fingeix que no la troba i, finalment, són ària de la noia –«Mi chiamano Mimì»–, que les seves mans les que es troben. L’atracció és instan- aporta diversos temes propis de Mimì, agafa tània i els dos joves s’expliquen l’un a l’altre la seva iden- un clima sonor més misteriós i subtil, de gran intensitat lírica però amarat de malenconia. titat –poeta ell i brodadora ella– en dues àries –entre les més famoses de l’òpera italiana– en què mostren la 10 El diàleg dels enamorats s’articula en una 9 mena de duo que reprèn els temes de les àries seva bondat i idealisme . Els amics criden Rodolfo des que acaben de cantar, amb un vibrant uníson. del carrer i Mimì li proposa d’acompanyar-lo10. 20 pàg. Argument 21

Escena coral del segon quadre al Café Momus, on transcorre la major part de l’acció –Foto: Donald Cooper.

15 Mentrestant sentim una variant del tema, QUADRE II Musetta 2, associada a l’amor de Marcello i ella. 16 Musetta canta ara la seva famosa ària A la terrassa del Café Momus, plena de gent, es desen- plena de paquets de regals15. Marcello fingeix ignorar amb ritme de vals –«Quando me’n vo’ volupa una escena de gran vivacitat i animació, una Musetta i explica a Mimì com és de frívola i lleugera soletta per la via»– d’aire indolent, desti- nada a engelosir Marcello, acompanyada mena de fresc del Barri Llatí, amb gran nombre de la seva amiga, mentre tots parlen i demanen menjar i per les flautes i clarinets. Després d’una 11 Comença amb una fanfara i el tema del personatges11. Apareixen els amics, Schaunard compra beguda, i Mimì i Rodolfo continuen abstrets en el seu petita pausa en la qual se sent el tema Barri Llatí, amb trompetes, mentre els crits una pipa i una trompa, Colline una mena de redingot amor. Musetta, irritada, fa una escena calculada d’ex- del Barri Llatí, l’orquestra reprèn el vals de dels venedors –sopranos, tenors i baixos– Musetta, però la trama vocal es fa densa 12 s’uneixen al cor d’infants. usat, Rodolfo una toca rosa per a Mimì… Els crits hibició dels seus capricis i mala educació, que fa aver- fins a convertir-se en un brillant septet –els dels venedors ambulants, les rialles de les criatures, el gonyir Alcindoro, i demostra el contrast entre les dues quatre amics, Alcindoro, Mimì i Musetta– en 12 Els episodis protagonitzats pels amics 13 16 què tots fan els seus comentaris. de la confraternitat bohèmia –que admeten crit de Parpignol, que ven joguines i les mares que protagonistes . Musetta fa veure que té mal als peus i amb alegria la presència de Mimì– tenen el vénen a buscar-los donen un to de gresca i vitalitat a aconsegueix, amb histèria simulada, que Alcindoro vagi 17 L’orquestra marca amb un triple forte el ritme de vals en contrast amb el Barri Llatí, l’escena que s’entrellaça amb les bromes i els comen- a buscar-li unes sabates noves. Musetta cau llavors en vals, punt culminant del quadre. Se sent que prefereix el 2/8. arribar una desfilada i una banda amb pifres, 17 taris dels protagonistes. Arriba l’hora de presentar la braços de Marcello, que la perdona . Les dues parelles trompetes i timbals passa per l’escenari 13 Això provoca una alegre cançó dels infants. segona parella de l’obra, Musetta i Marcello. Aquest es aprofiten el brogit per marxar amb Colline i Schaunard, i tocant una marxa militar autèntica de l’època de Lluís Felip, cosa que fa tornar tots 14 L’orquestra marca el seu tema, Musetta 1, mostra trist i amargat perquè Musetta, la seva estimada, carreguen el seu compte al del vell ric, que arriba només els personatges que hem vist a l’inici, i els desimbolt, en 9/8, que dominarà a partir d’ara. 14 el fa patir. Entra aquesta , acompanyada del vell i ric a temps de pagar. infants reprenen les seves cançons. Alcindoro –ridícul i sense alè, a qui té totalment rendit–, 22 pàg. Argument 23

1. Al final de l’òpera, Richard Burkhard (Marcello), Angel Blue (Musetta), Kate Valentine (Mimì) i Gwyn Hughes Jones (Rodolfo) es congreguen a la mansarda. Foto: Donald Cooper. 2. Foto del segon quadre de la producció de Jonathan Miller amb Richard Burkhard (Marcello), Gwyn Hughes Jones (Rodolfo), Kate Valentine (Mimì), Duncan Rock (Schaunard) i Andrew Craig Brown (Colline). Foto: Donald Cooper.

1

2

QUADRE III 18 S’escolta un preludi, amb flautes i arpa, Una freda matinada de febrer, mentre neva, davant la que crea un clima de tristesa que domi- caseta dels burots de la Barrière d’Enfer, als afores de narà ja tot el final de l’obra. Segueixen les cançons procedents dels clients de la 18 París, al costat d’una taverna, arriba Mimì , desmillo- taverna en les quals es distingeix la veu rada i tossint, que busca Marcello19, que viu a la taverna, de Musetta i també sentim les veus de les encarregat de pintar-ne la façana, amb Musetta, que lleteres i pageses que porten els productes al mercat. El tema de Mimì acompanya 20 dóna lliçons de cant . La noia explica que Rodolfo l’entrada de la noia.

no la deixa viure amb la seva gelosia i que sovint han 19 El tema de La bohème anuncia el pintor. estat a punt de separar-se21. Marcello es vanta, en 20 S’inicia el primer dels duos que estructu- canvi, de la seva llibertat en la relació amorosa amb raran tot el quadre tercer, entre Mimì i Marcello. Musetta. Surt Rodolfo –que la nit abans s’ha refugiat 21 22 Se sent un cant –quasi una ària– de a la taverna– i Mimì s’amaga per poder escoltar-los. malenconia desencantada, acompanyada Rodolfo intenta explicar les baralles amb Mimì per per les violes, flautes i oboès.

gelosia i desamor, però aviat confessa que el que no 22 Va acompanyat pels seus temes i el pot suportar és la malaltia –la tisi– de la noia, que cada primer de La bohème. 24 pàg. Argument 25

Escena del segon quadre de La bohème de la producció de Jonathan Miller per a l’English National Opera. Foto: Donald Cooper.

23 Tot això, en un duo en què la seva veu adquireix un evident protagonisme i l’orquestra marca els seus estats d’ànim amb una progressiva emotivitat que el porta a una explosió lírica amb un Si bemoll agut.

24 Comença una mena d’escena dels adéus iniciada en duo i acabada en quartet.

25 Sona l’ària acompanyada pel clarinet amb els seus temes musicals, «D’onde lieta usci». Però immediatament s’inicia un duo de dia està pitjor, que no té remei i que ell no té mitjans per reconciliació, «Addio, sogni d’amor», acom- fer-la guarir23. Mimì té, així, la revelació de la gravetat panyat d’un teixit instrumental diàfan intro- duït pels violoncels, arpa i flauta, en un clima del seu estat i la seva tos la delata. Els dos homes poètic i lleuger. s’adonen que ho ha sentit tot i Rodolfo corre a conso- 24 26 La seva baralla s’entrellaça amb el cant lar-la . Quan Marcello se’n va atiat per la gelosia en amorós dels enamorats, que conserva un sentir Musetta coquetejar, els dos amants resten sols i profund lirisme oposat a les frases nervioses, Mimì pren la iniciativa de la ruptura tot demanant-li que pròximes al parlato, de la irritada parella. li prepari les seves pertinences25. Marcello i Musetta 27 La coda marca novament la delicadesa entren en plena discussió, que desmenteix les seves orquestral, amb paper destacat de l’arpa, i el 26 quadre acaba amb la mateixa cadència que anteriors teories sobre l’amor lliure i alegre i, final- l’havia iniciat. ment, Mimì i Rodolfo resten sols de nou27. 26 pàg. Argument 27

Detall d’un racó del barri llatí parisenc, on situem l’òpera, sota la mirada de Jonathan Miller. Foto: Donald Cooper.

QUADRE IV A la primavera, a la mansarda del primer quadre, Rodolfo i Marcello, sols, fan veure que treballen, però en realitat se senten sols i enyoren les dues amigues, que sembla que porten una vida frívola i alegre28. Arriben 28 Mentrestant sentim els temes del quadre ara Colline i Schaunard sense diners, com sempre, amb primer, per bé que abreujats o només esbossats. Canten aleshores un breu una mica de pa i una arengada, i per distreure’s fan una duettino que expressa aquesta enyorança pantomima paròdica –que la música subratlla–, com dels antics amors en un lirisme contingut i si mengessin un gran àpat en un lloc sumptuós, que elegant («O mimì, tu più non torni»). rememora l’abundància del quadre primer. Schaunard intenta fer un brindis, però davant el refús dels altres, decideixen simular un ball29: Colline i Schaunard mimen 29 Se sent música de dansa –gavota, ara un duel, mentre Marcello i Rodolfo dansen una minuet, pavana, fandango– i imiten una quadrilla. mena de rigodons. De sobte s’obre la porta i apareix Musetta, sense alè, que els demana que ajudin Mimì, a qui ha trobat al carrer, sense forces, que veiem asse- guda a l’escala30. Musetta explica que Mimì ha estat 30 Mentrestant sentim els seus temes abandonada pel vescomte amb qui s’havia refugiat harmonitzats de manera més dramàtica. 28 pàg. Argument 29

Instantània del final de l’òpera, amb George von Bergen (Marcello), Angel Blue (Mimì) i David Butt Philip (Rodolfo). Foto: Donald Cooper.

31 El seu tema musical marca una serena després de la ruptura amb Rodolfo, que ara se sent fragilitat. morir i vol estar al seu costat. Mentrestant, Rodolfo 32 En aquest moment aprofita per cantar ha portat amb amor Mimì al seu llit i l’ha abrigada amb la coneguda ària «Vecchia zimarra», acom- panyada pels violoncels, contrabaixos, arpa, gran tendresa. Mimì se sent reconfortada de trobar-se fagot i la veu doblada per la flauta. novament al lloc on va ser feliç, emparada per Rodolfo31.

33 En una nova ària –«Sono andati? fingevo Marcello i Musetta decideixen sortir per empenyorar di dormire»– puntuada per les intervencions pertinences per ajudar la malalta –que té fred a les de Rodolfo, de gran simplicitat i bellesa, mans i voldria un maniguet– i avisar un metge. Musetta que suggereix un lent i inexorable enfon- sament fins a arribar al tema de la mort de es treu les arracades i Colline decideix desfer-se del Mimì, ja sentit al quadre tercer, acompanyat redingot que havia comprat al quadre segon32. Surten per l’arpa i el fagot i només la corda de les ara també Colline i Schaunard, i Mimì i Rodolfo, sols, violes. Els records dels inicis del seu amor porten els temes i les frases del primer tenen temps encara d’evocar l’amor i la felicitat quadre. passats33. Retornen els amics amb un maniguet i un 34 34 Els darrers instants de Mimì són subrat- cordial i anuncien l’arribada del metge , anunciat per llats per l’orquestra de manera punyent, amb Schaunard. Rodolfo és el darrer a copsar la mort de un clima sonor diàfan, amb la veu feble i a Mimì, i els seus plors tanquen l’obra. penes articulada de la malalta i una delicada instrumentació. L’orquestra marca ara amb el tema de la darrera ària la dolça mort de Mimì. Consulteu l’argument en format de lectura fàcil: http://goo.gl/gEBexP 30 pàg. 31

ENGLISH SYNOPSIS

«Lyric comedy» in four tableaux by Giacomo Puccini with a libretto by Giuseppe Giacosa and Luigi Illica based on Henri Murger’s Scènes de la vie de bohème (published in episodes from 1845 to-1848) which made into a highly successful play in 1849. The opera was first performed at the Teatro Regio in Turin in 1896 and came to the Liceu in 1898 where it has been performed 257 times to the present day. It is unquestionably one of Puccini’s best-loved works and one of the most popular in the entire Italian repertory.

The text and music —which display great melodic lyricism and an original, refined harmony— relate, with the characteristic sentimentality of Italian melodrama, the life, dreams, joys and disappointments of a group of young artists in 19th century Paris and their tragic end.

The opera has no real plot, the love between Rodolfo and Mimì providing the link between a series of scenes in which the basic theme is the fragile nature of happiness. The action takes place around 1830. 32 pàg. English Synopsis 33

TABLEAU I TABLEAU II On Christmas eve a young poet, Rodolfo, and his friend Marcello, a The crowded terrace at the Café Momus present besides the protago- painter, are talking in the icy arret where where they live but which they nists: waiters, hawkers, small children with their mothers, students and cannot afford to heat. They are are joined by their friends Colline, a passers-by. Rodolfo has bought a pink bonnet for Mimì, his friends philosopher, and and Schaunard, a musician. The The latter brings food admit her to the Bohemian confraternity, and Marcello is desperrate and drink he has bought thanks to a windfall. But their joy is landlord, because his mistress, Musetta is causing him much suffering. Musetta arrives to collect the rent; they ply him with drinks and manage to arrives accompanied by a rich old man, Alcindoro, whom she has worn throw him out. Everyone except Rodolfo leave to celebrate Christmas out. He is laden with parcels containing gifts which she wickedly shows at the Café Momus. A young woman neighbour knocks at the door to off to Marcello. She deliberately attracts attention by creating a cation ask for some matches. She looks either ill or exhausted so Rodolfo by creating a scene to scene to make him jealous before sending, offers her some wine, the light goes out, the girl’s key falls to the floor Alcindoro away to get herlier some new shoes. Then she falls into and while they are both groping about in the dark their hands meet. Marcello’s arms, who forgives her, and a passing parade gives the two The attraction is instanianeous and the two young people tell each couples the opportunity to leave with Colline and Schaunard. They other about themselves —he a poet and she an embroiderer— so charge their bill to Alcindoro who returns too late to do anything but pay. revealing their goodness and idealism Rodolfo’s friends call up to him from the street and Mimì offers to accompany him. 34 pàg. English Synopsis 35

TABLEAU III TABLEAU IV The scene is early one snowy February morning outside a toll-house It is spring in the same attic as in the first act at the beginning. Rodolfo at the Barrière d’Enfer on the outskirts of Paris, alongside a tavern. and Marcello are alone, remembering their absent loved ones. Colline Mimì asks Marcello to join her outside the tavern, where he is living and Schaunard arrive, broke as usual, and they amuse themselves by with Musetta while he paints the façade. She, tells him that Rodolfo’s pretending to be attending a hall and banquet. Soon, however, Musetta jealousy is making her life a misery and they are on the verge of sepa- knocks on the door, tells them she has found Mimì in the street hale- rating. Marcello, in contrast, boasts of his, in contrast, boasts of his fainting, and asks them to help to bring her upstairs. The friends, go free relationship with Musetta. Rodolfo, who has taken refuge in the out to pawn various their belongings to assist Mimì and look for a tavern with his friend, comes out to talk to him about Mimì, while the doctor, while Mimì and Rodolfo, alone, still have time to evoke their past latter hides. Rodolfo admits that in reality he is unable to bear Mimì’s love and happiness. Their friends come back with a muff and a cordial illness, tuberculosis. It is incurable, and he has no money to care for her. and announce that the doctor is on his way. The orchestra echoes the Mimì emerges, thoroughly upset at realizing the gravity of her condi- gentle death of which becomes fainter as Mimì gently expires. Rodolfo tion. She decides to go away on her own but soon a beautiful duet of is the last to realize. She is dead and the work closes with his sobbing. reconciliation begins while begins which leaves them both in a state of ecstasy, unlike Marcello and Musetta who have a violent quarrel. 36 pàg. 37

Gyula Halász (1899-1984) alias Brassaï, Les amoureux dans un Bistro, Rue Saint Denis (1931), Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París. Foto: The Brassaï Estate – RMN. La producció de Jonathan Miller s’inspira en les fotografies d’aquest artista.

SOBRE LA PRODUCCIÓ Jonathan Miller Director d’escena

Dubto que els compositors de les òperes clàssiques dels segles XVIII i XIX que actualment considerem referents es poguessin imaginar que les seves obres es representarien amb regularitat més de 100 anys després de la seva estrena. Abans del segle XX, els artistes componien i interpretaven les seves composicions per entretenir, sense cap intenció que fossin representades més enllà d’un any o dos.

Per tant, el més probable és que es quedessin perplexes en descobrir que moltes de les seves obres sobreviurien durant cent anys, o més. Tampoc s’haurien pogut figurar que les successives interpretacions de les seves cre- acions originals serien representades posteriorment davant d’un públic les experiències vitals del qual mai haurien pogut ser imaginades pel públic al qual originalment anaven dirigides.

L’espectador s’ha acostumat a que, sovint, el període representat en el teatre es confongui amb la pròpia època en què es va compondre. En el meu treball com a director d’escena m’he enfrontat al repte d’actualitzar alguns títols que els seus autors havien situat en èpoques amb les quals se sentien molt identificats, com el seu públic. En alguns casos he considerat apropiat escollir un període amb el qual el meu públic pugui sentir-se més identificat i això, en ocasions, justifica el fet de situar-lo en una època més moderna.

Quan vaig començar a pensar en La bohème, la història dels joves que volen ser artistes i viuen junts en situació precària, em va recordar una pel·lícula ambientada en els anys 60 que es deia Whitnail i jo. Encara que vaig decidir no ambientar l’òpera en aquest període, el llargmetratge em va proporcionar un acostament a aquests joves artistes. De fet, vaig situar la meva producció en el París de 1930 inspirant-me en fotografies d’aquesta època –autors com Brassaï i Cartier Bresson. Transportar l’acció d’aquesta manera em va permetre representar la vida més o menys corrent d’aquests joves a través de la realitat del seu drama. Espero que el naturalisme d’aquesta proposta sigui creïble pel públic, de manera que puguin evocar els seus propis sentiments i experiències. 38 pàg. 39

Dos enamorats a París, captats per la càmera de Brassaï, Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París. Foto: The Brassaï Estate – RMN.

BOHÈMIA PUCCINIANA Jaume Radigales Professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical

La bohème no és tan sols una de les millors òperes de Giacomo Puccini. És també un dels autoretrats més lúcids del compositor, veritable síntesi del seu caràcter i d’una part de la seva biografia.

Del bohemi al poeta maleït, del dandy al hipster, del beat al grunge... això i més pot resumir l’atmosfera que travessa l’esperit amb què Henri Murger va publicar per entregues al diari Le Corsaire entre el 1845 i el 1849 el que després va presentar com a novel·la, Scènes de la vie de bohème. El realisme d’Honoré de Balzac i les futures denúncies sobre les desigualtats socials d’Émile Zola troben aquí el seu punt intermedi, perquè Balzac moriria el 1850 i l’autor de Germinal tenia onze anys quan Murger va publicar la seva novel·la. Però en tenia cinquanta-sis quan Puccini va estrenar La bohème a Torí.

El compositor italià, que ja havia tastat la mel de l’èxit amb Le villi, Edgar i, sobretot, Manon Lescaut (aquesta última a Torí, on estrenaria La bohème), va entusiasmar-se per un projecte que presentava el rere- fons d’artistes desenfadats, de vida alegre, a qui els diners se’ls esco- laven fàcilment de les mans mentre vivien el present en una mena de Carpe diem imbuït de romanticisme. Unes circumstàncies que el mateix 40 pàg. Bohèmia pucciniana 41

Imatges de fotògraf (a dalt, Robert Doisneau; a baix, Henri Cartier-Bresson) escollides per Jonathan Miller per inspirar els artistes de la seva producció.

‘SCÈNES DE LA VIE DE BOHÈME‘ VA DEL BOHEMI AL POETA MALEÏT, DEL ‘DANDY‘ AL ‘HIPSTER‘, DEL ‘BEAT‘ AL ‘GRUNGE‘

Puccini havia conegut quan, de ben jove, compartia a Milà una habitació de mala mort amb el seu col·lega Pietro Mascagni. Eren els mateixos anys en què un altre jove compositor, Ruggiero Leoncavallo, estudiava música a la capital de la Llombardia. Puccini i el compositor de Pagliacci varen mantenir una bona amistat fins que, en una trobada fortuïta, el primer va explicar a Leoncavallo que es disposava a posar música a la novel·la de Murger: Leoncavallo havia pensat el mateix i els dos músics van partir peres. Finalment, l’òpera de Puccini s’estrenaria l’1 de febrer de 1896 i la de Leoncavallo el maig de l’any següent. Si bé l’acollida inicial de la quarta òpera del catàleg de Puccini va ser més aviat freda, el músic de Lucca va poder constatar que en poc temps l’obra esdevenia popular dins i fora d’Itàlia. I els ingressos percebuts pels seus drets van possibilitar que a la finca que Puccini tenia a Torre del Lago (a la vora de Lucca) es restaurés una antiga pallissa que esdevindria la seu del club La bohème, la pertinença al qual implicava una sèrie de normes que, en síntesi, eren les següents:

1. Els seus membres juren beure i menjar bé. 2. Els rondinaires, malalts d’estómac i pobres d’esperit no hi seran admesos. 3. El president obstaculitzarà que el tresorer cobri les quotes. 4. Al tresorer li està permès fugir amb la recaptació de la caixa. 5. El local estarà il·luminat amb làmpades de petroli. I si manca combustible, s’hi utilitzaran els mocs dels socis. 6. S’hi prohibeix tota mena de joc que sigui legal. 7. S’hi prohibeix el silenci. 8. No s’acceptarà la prudència. 42 pàg. Bohèmia pucciniana 43

Puccini i els seus amics al Club de La bohème, 1897. Foto: anònim. Les vinyes secretes de Montmartre, Richard Claremont, 2015.

Llegint aquesta llista, hom pensa en Rodolfo, Marcello, Colline i Schaunard, Tots ells són, per a Murger, antecedents de la figura del veritablebohemi, els quatre bohemis que malviuen en una mansarda de Montmartre, a París. I aquell que «camí amunt pel verd turó de la joventut, no tenia altra propietat, és que, certament, La bohème no és tan sols una adaptació de retalls de la assolellat pels seus vint anys, que el valor, que és la virtut dels joves, i l’espe- novel·la de Murger, sinó sobretot una síntesi excel·lent d’un dels episodis més rança, que és la riquesa dels pobres» i que habita a l’avantsala de l’acadèmia. escumejants de la biografia de Giacomo Puccini, el pertanyent als anys de Això sí –xovinisme hi obliga–, «la bohèmia no existeix ni pot existir fora de formació a Milà. Anys de penúries (sense arribar a les galere de Verdi, que mai París», sentencia Murger. no va ser un bohemi), però també de diversió entre beguda, jocs eròtics amb companyia femenina i menjar a deshora. Certament, el destí de tot jove artista que volgués ser algú en la disciplina en què es formés havia de «fer la bohèmia» i marxar a París, i així ho van entendre L’emergència del bohemi (sense anar més lluny) els nostres Picasso, Ramon Casas, Utrillo o Rusiñol, Al pròleg de la seva novel·la, Murger aclareix que els bohemis que hi apareixen a qui va faltar temps per fer les maletes i instal·lar-se en diverses mansardes no són pillastres ni malfactors: pesava encara, a la primera meitat del segle de mala mort d’edificis que esquitxaven els empedrats i costeruts carrers de XIX, el concepte de «bohemien» com a sinònim de l’estereotip del gitano, que Montmartre. El barri, que el 1870 seria escenari de violents enfrontaments tant es podia identificar amb el lladregot com amb el saltimbanqui defira; diu durant la Comuna, tenia la particularitat d’estar suficientment aïllat del centre Murger que no parla d’una raça nova, sinó d’un personatge existent ja a l’antiga de París gràcies a les vinyes (avui encara visibles) que poblaven les faldes Grècia que vivia d’almoines a la Jònia a canvi de cantar els amors d’Helena i la dels seus turons, cosa que aïllava Montmartre del brogit de la ciutat. I això li caiguda de Troia. El recorregut històric que fa l’escriptor francès el du a refe- permetia ser una petita república independent, on els costums es relaxaven, rir-se també als trobadors de la Turena, als poetes Pierre Gringoire i François sobretot als seus cafès, teatrins i cabarets, especialment els cèlebres Moulin Villon, als genials artistes del Renaixement italià, a l’escultor Jean Goujon, a Rouge o Moulin de la Galette, que pintors, novel·listes, poetes i més tard cine- Shakespeare, a Molière i fins i tot als enciclopedistes D’Alembert i Rousseau. astes s’encarregarien d’immortalitzar amb més o menys fortuna. 44 pàg. Bohèmia pucciniana 45

LA BOHÈMIA ERA UN ESTAT ANÍMIC, UNA LA BOHÈMIA NO S’ENCARNA TAN SOLS EN LA ‘JOIE DE VIVRE‘ A LA QUE PUCCINI SERIA NOVEL·LA DE MURGER I EN L’ÒPERA DE PUCCINI, SEMPRE FIDEL, FINS I TOT QUAN JA ERA UN PERQUÈ EL BOHEMI HA EXISTIT, EXISTEIX I EXISTIRÀ COMPOSITOR RIC I DE FAMA MUNDIAL, AMB ENCÀRRECS A ITÀLIA O ALS ESTATS UNITS

Aquest és l’escenari natural de la bohèmia, quals batega en esferes elevades davant de superficial, sinó més aviat enamorat de la vida mantingut de maneres molt diverses: a través tant la fabulada per Murger i musicada per tot allò que sigui bell, sense preguntar el nom i despreocupat per l’ordre i el confort; aïllat en dels protagonistes de l’autobiogràfica On Puccini (i Leoncavallo) com la real, i que del creador ni el nom de l’escola». certa manera de la societat, però no de l’indi- the road de Kerouak, que va marcar l’inici del era una de les moltes conseqüències de vidu; herois insensats (tornen a ser paraules beatnik; de l’existencialisme grunge de Kurt l’exaltació del jo romàntic i de la subjectivitat Més enllà de la bohèmia pucciniana de Murger) que suporten estoicament el Cobain i Nirvana amb aquell seu Smells like artística, per bé que el romanticisme francès A La bohème, els quatre inquilins de la seu destí, i amb una misèria que incita a la teen spirit (que lúcidament Baz Luhrman va sempre va ser més dúctil que no pas l’ale- mansarda, el lloguer de la qual intenta cobrar compassió. incorporar a la postmoderna Moulin Rouge), o many, i aviat va donar pas al revulsiu literari de sense aconseguir-ho el pobre Benoît, viuen el de l’indie i hipster actual, molt ben analitzat pel Balzac o a l’impressionisme pictòric. I aquest present sense plantejar-se si l’endemà tindran I això no s’encarna tan sols en la novel·la periodista musical Víctor Lenore. és el marc de fons de La bohème. un plat calent a taula o llenya per cremar a de l’escriptor francès i en l’òpera de Puccini, l’estufa que presideix la seva estança. Però perquè el bohemi ha existit, existeix i existirà. Avui poques noies moren tísiques i, menys El bohemi no era tan sols qui malvivia mentre la seva despreocupació no està renyida amb No cal escarrassar-s’hi gaire per pensar que encara, es dediquen a cosir. Ja no hi ha somiava en quimeres artístiques: la bohèmia els sentiments: el ritme espasmòdic amb la bohèmia es troba avui en l’actitud ocasio- poetes que escriguin a la llum de la lluna, però era un estat anímic, una joie de vivre a la qual què Rodolfo explica a Marcello la tos mortal nalment esnob, calculadament despreocu- continua havent-hi artistes amb una vida que Puccini seria sempre fidel, fins i tot quan ja que pateix Mimì al tercer quadre contrasta pada i voluntàriament precària dels individus Murger defineix perfectament al final del seu era un compositor ric i de fama mundial, amb amb l’alegria del segon quadre, a la terrassa que poblen la llibreria Shakespeare & Co. de pròleg, una «vida de paciència i de valor en què encàrrecs a Itàlia o als Estats Units. I es pot del Café Momus; el canvi d’atmosfera que París, o els lofts industrials del SoHo de Nova no es pot lluitar més que vestint una cuirassa dir que sempre va estimar la seva Bohème, transforma radicalment la situació al prin- York. O, per fer-ho més proper, alguns edificis gruixuda d’indiferència a prova de necis i enve- perquè representava en bona mesura part cipi del quart quadre, quan Musetta arriba dels carrers del Raval o del districte de Gràcia josos, en la qual no s’ha [...] de perdre l’orgull de si mateix, del seu passat i del seu present: precipitadament anunciant que Mimì puja les de Barcelona. Perquè fer de bohemi també de ser qui s’és [...]; vida adorable i vida terrible , els bohemis, diu Murger, «constitueixen la escales, deixa enrere la fingida batussa i els obeeix, de vegades, a un posat, a una actitud que té els seus triomfadors i els seus màrtirs raça dels obstinats somiadors per als qui l’art números de ball entre Rodolfo i Marcello; i el marcada per la moda o per un discurs alter- i en la qual no s’ha d’entrar sense resignar-se continua sent una fe i un ofici; gent entusi- plany de Colline en la curta però memorable natiu al que elaboren els organismes de poder. prèviament a patir la despietada llei del destí». asta, convençuda, que pateix atacs de febre «Vecchia zimarra» revelen el cor grandiós del Opcions que responen a un ideari vital, ètic i Puccini hi va posar música, tot convertint veient tan sols una obra mestra i el cor dels personatge. Ser bohemi no vol dir ser frívol ni sobretot estètic i que després de Murger s’ha aquella bohèmia en apoteosi del melodrama. 46 pàg. La cita 47

«A la dona, se li adjudica el monopoli de la llàgrima i el patiment. Malalties, desmais, manifestacions nervioses només subratllen el discurs mèdic sobre la naturalesa feme- nina. La presumpta manca de control de la dona prova la fragilitat, autoritza la pietat; un sentiment ambigu que associa la dona amb els éssers immadurs o desvalguts» Alain Corbin El temps, el desig i l’horror. Assaigs sobre el segle XIX 48 pàg. 49

Fotografia de Brassaï que retrata dos amants en un cafè del barri llatí de París, Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París. Foto: The Brassaï Estate – RMN.

LA BOHÈME: ENTRE EL POSITIVISME I L’IDEALISME ROMÀNTIC Aina Vega Musicòloga i doctora en Humanitats

Quan el 1898 arribava al Liceu La bohème, a Barcelona havia emergit qui seria el més gran poeta de la nostra història –i un gran liceista–, Joan Maragall. Fervent lector de Nietzsche, en els seus escrits va fer un diag- nòstic perfecte de la filosofia vitalista.

Aleshores Nietzsche ja havia renegat de Wagner de manera radical, tot decantant-se per la mediterraneïtat de Bizet. Però, anys abans, l’aspi- ració de Wagner a la Gesamkunstwerk i el seu «treball en el mite» que crearia l’imaginari de la gran tradició germànica, havien fet retornar, a sòl alemany, la tragèdia grega.

Tant Wagner com Nietzsche professaven una admiració profunda per Arthur Schopenhauer i, a partir de la lectura entusiasta d’El món com a voluntat i representació, situaren el filòsof de Frankfurt en l’escenari europeu, bo i sostraient-lo de la força centrífuga i alhora hegemònica instaurada per l’idealisme absolut. 50 pàg. La bohème: entre el positivisme i l’idealisme romàntic 51

Després dels excessos de Wagner, l’òpera necessitava aterrar a la «vida real», Alhora, és l’òpera més impressionista del compositor, pels colors i els i el verisme significà una reacció a una música que s’inspirava en la filosofia matisos orquestrals, i l’atmosfera poc definida, que es va desgranant de la voluntat, que postulava aquest art com a mitjà de redempció, tot inspirant, amb suavitat per la partitura, així com una línia melòdica que és gairebé d’una manera profunda, les obres de Wagner. Ara les històries de Puccini, com un cant parlat. De fet, Puccini era un músic atent a les inno vacions Mascagni o Leoncavallo omplien els escenaris amb personatges antiheroics, del seu temps, i no va ser indiferent a Debussy, Richard Strauss o, m és extrets de la vida quotidiana, amb un Rodolfo i una Mimì que intentaven sobre- endavant, Schönberg. viure amb l’escalfor d’un llumí, un Turiddu que s’enamorava per despit d’una Santuzza (Cavalleria rusticana), o un Canio i una Nedda (Pagliacci), que reien Malgrat que el llibret indica que l’obra se situa vers el 1830, da rrere entre llàgrimes de tristor. s’amaga un homenatge a la seva vida d’estudiant bohemi a Milà. L’am- bient parisenc que descriu Puccini només es pot entendre a partir de MALGRAT QUE EL La bohème, concretament, havia begut del mateix Wagner, dos fenòmens claus del segle XIX: la Revolució de 1848 i l’expansió de LLIBRET INDICA QUE però també de Verdi. Així, Puccini adopta del geni de la Revolució Industrial. Després del fracàs polític del 48, contra el qual Bayreuth el Leitmotiv, que es desplega amb total efecti- reacciona un Wagner que troba recer en l’esteticisme de Schopenhauer, L’OBRA SE SITUA vitat com a mètode al final del quart quadre, un mosaic de i un Courbet que comença a pintar la vida tal com és, en introduir « la VERS 1830, DARRERE records que consta pràcticament de reminiscències musi- gent» als seus quadres (pensem en L’enterrament d’Ornans, 1849), el S’AMAGA UN cals ja anotades al llarg de l’òpera; i del Verdi tardà aprèn desencís que assola Europa abocarà la classe proletària a la taverna HOMENATGE DE els comentaris orquestrals aforístics i una manipulació de o a les noves formes del socialisme radical, el marxisme i l’anarquisme, la melodia cantada que s’ajustava a la funció escènica de mentre que els esperits selectes vagaregen per l’idealisme. L’evolució PUCCINI A LA SEVA la paraula i de la situació. La música de La bohème s’inscriu del realisme –o el naturalisme– de Courbet serà l’impressionisme. Des VIDA D’ESTUDIANT en el verisme, però també és una òpera romàntica, pel senti- de la seva penetrant visió de l’art i els canvis socials, Arnold Hauser BOHEMI A MILÀ mentalisme de les relacions amoroses –això la diferencia afirma, en la seva imprescindible Història social de la literatura i de l’art, clarament de Wagner, en què hi ha sentiments entre els que, en efecte, «el naturalisme comença com un moviment del prole- personatges, però no sentimentalisme–, l’erotisme de Musetta, la nostàlgia de tariat artístic. El seu primer mestre és Courbet [...]. Per tot allò que té la Mimì moribunda, que ens aboca al melodrama de l’amor entre ella i Rodolfo. de nou aquest tarannà social i per tot allò que es parla en el cercle 52 pàg. La bohème: entre el positivisme i l’idealisme romàntic 53

Au centre du Quartier-Latin, fotografia anònima de 1913.

EL NATURALISME EN PINTURA I LITERATURA I EL VERISME EN ÒPERA SÓN EL CORRELAT ARTÍSTIC DEL POSITIVISME D’AUGUST COMTE. ÉS LA FILOSOFIA DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL, DE LA FASCINACIÓ PEL TRIOMF DE LA TÈCNICA QUE HA ESTAT CAPAÇ DE CANVIAR EL MÓN

de Courbet del fi humanitari i de la tasca polí - en el seu públic: «Enmig d’empentes i trepit- desplaçades per les abstraccions filosòfiques, i, finalment, l’estadi tica de l’art, la bohèmia és i continua sent una jades/ la multitud s’afanya i es complau/ a positiu o científic, que ell inaugura i hi defensa que només són àlidesv hereva del romanticisme». En efecte, la societat experimentar joies absurdes… mai satisfetes» les proposicions de la ciència, perquè es poden demostrar a priori o que pinten els seus hereus impressionistes és (Schaunard, quadre segon). comprovar empíricament. la de la misèria, la prostitució, l’alcoholisme i la malaltia, allò de què parla el naturalisme de El naturalisme en pintura i literatura i el Si, amb les seves posades en escena sempre realistes, La bohème Zola, ferm defensor del corrent pictòric. Però verisme en òpera són el correlat artístic del és l’òpera del verisme, el naturalisme i el positivisme, paradoxalment Puccini tamisa aquesta realitat i retrata només positivisme d’August Comte. El seu Curs de també ho és de l’idealisme romàntic. D’una banda, ens trobem amb la misèria, la gana i el fred de la mansarda filosofia positiva, publicat el 1842, és la filo- una Mimì tísica que és brodadora i no pot defugir el seu destí doble- dels protagonistes («En el cel gris/ miro com sofia de la Revolució Industrial, de la fasci- ment proletari: és una treballadora fins a l’extenuació, al servei de fuma París/ per mil xemeneies/ i penso en la nació pel triomf de la tècnica, pel ferrocarril, l’elegància de les grans senyores («La meva història/ és breu. En tela reina de la peresa,/ aquesta llar de foc enga- pel vaixell de vapor i pel telègraf, que han estat o seda/ brodar tant a casa com a fora», Mimì, quadre primer). També nyadora/ que viu de l’oci com una senyora», capaços de canviar el món. El positivisme és hi ha una Musetta que encarna el llibertinatge propi de les nits pari- Rodolfo, quadre primer) i la malaltia –la tisi de la prova fefaent que l’únic discurs possible és senques, a més dels alcohòlics del segon i tercer quadres, o les difi- Mimì–, d’una banda; però també presenta un la ciència i, per tant, Comte carrega contra cultats per pagar el lloguer de la mansarda, el fred i la misèria. Però, mosaic colorista, tant de gent humil com de la religió i la metafísica, que considera un d’altra banda, ¿on queden els artistes: Rodolfo, el poeta; Marcello, el burgesos al segon quadre; és l’aparició de la conjunt de ximpleries i supersticions. Afirma pintor; Colline, el filòsof, i Schaunard, el músic? massa, un fenomen social de la segona meitat que la història de la humanitat ha passat per del segle XIX, que l’intel·lectual percep amb tres estadis: el religiós o teològic, en què tot El 1891, Rusiñol pinta El bohemi, Erik Satie, al seu estudi, una obra un sentiment ambivalent d’atracció i repulsió, gira al voltant dels déus i dels prodigis; l’estadi que retrata el músic arraulit al costat del foc de l’estança on compon, precisament, perquè aquesta es convertirà metafísic, en què les creences religioses són una imatge que podríem trobar a La bohème de Puccini. La solitud de La bohème 54 pàg. : entre el positivisme i l’idealisme romàntic 55

El bohemi, Erik Satie, al seu estudi (1891), Santiago Rusiñol.

PUCCINI ENS RETRATA LA VIDA QUOTIDIANA HUMIL, PERÒ AMB UNA EVIDENT ASPIRACIÓ AL MÓN IDEAL DE LA POESIA I LA FELICITAT

l’artista ens pot commoure, però al capdavall és la solitud del creador, que en aquells anys ja ha assolit la categoria d’heroica. En efecte, el 1841, Thomas Carlyle publicava Els herois, una visió aristocratitzant de la història, segons la qual les societats progressen gràcies a l’aparició de grans individualitats, els herois, que marquen l’esdevenidor de la política, la religió o l’art. Els artistes que retrata Puccini haurien d’acom- panyar Dante i Shakespeare en la categoria d’«herois com a po etes». Unes individualitats que s’han de situar en un lloc concret: la c iutat. Perquè la fundació de la Modernitat se situa a la gra n urbs del segle XIX, amb les masses proletàries, amb les prostitutes i els burgesos , amb els carruatges i les ambicions, les fortunes, els fracassos, la misèria i els plaers prohibits hipòcritament. Aquest és el París que envolta les vides dels personatges de Puccini, perquè més enllà del Barri Llatí i la Barrière d’Enfer, els adinerats van a comprar d olços a la Fauchon de la Place de la Madeleine i es passegen per la Aven ue de l’Opéra. Com Walter Benjamin evocava, «amb Baudelaire, París es converteix per primera vegada en objecte de la poesia lírica». 56 pàg. La bohème: entre el positivisme i l’idealisme romàntic 57

Dissenys d’escenografia per al segon quadre de La bohème de Ramon Batlle Gordó per al Liceu.

MIMÌ ÉS, EN REALITAT, LA PERFECTA HEROÏNA DELS SENTIMENTS, UNA VIOLETTA PROLETÀRIA. A L’ALTRA BANDA DEL PÈNDOL TROBEM MUSETTA, L’ENCARNACIÓ DE LA ‘FEMME FATALE‘

Els amics de Rodolfo són aquests herois de Carlyle, els quals expressen el seu Jo a través de l’art, però també són els artistes moderns, urbans, cosmopolites, que no fan concessions als gustos imperants. Fins i tot, podríem dir que són personatges que, enmig de la massa, emergeixen com a éssers únics i es distingeixen dels altres per ser superiors moral- ment i intel·lectual («Odio el populatxo profà igual que Horaci», Colline, quadre segon). Finalment, individus que, com Zaratustra, han passat per la transformació del camell en lleó i del lleó en infant, el creador de nous valors, el Superhome nietzscheà que, justament, reacciona contra el positivisme que intenta reformar la societat. Se senten superiors a la massa, amb la qual es barregen, però accepten la misèria mate- rial des de l’elitisme intel·lectual: «En la meva joiosa pobresa/ balafio com un gran senyor/ rimes i cants d’amor./ De somnis, de quimeres/ i de castells enlaire,/ és milionària la meva ànima». Així s’expressa Rodolfo en la cèlebre «Che gelida manina», en què escalfa la mà de Mimì. Perquè Puccini ens retrata la vida quotidiana humil, però amb una evident aspiració al món ideal de la poesia i la felicitat.

Abans ens hem referit als personatges femenins com a exemples para- digmàtics del verisme, però en una lectura més profunda trobem dues 58 pàg. La bohème: entre el positivisme i l’idealisme romàntic 59 x 1 2 3

1. Esbós de decorat per al primer quadre de La bohème de Ferruccio Villagrossi per al Liceu (1991). 2. Així va plantejar Villagrossi l’escena del Cafè Momus del segon quadre de La bohème (1991). 3. Esbós de decorat per al tercer quadre de l’òpera de Puccini ideat per Villagrossi (1991).

figures romàntiques oposades. Mimì, en realitat, és la perfecta heroïna de cada dia/ és el cor». Musetta és una dona atrapada per la força del dels sentiments («M’agraden aquelles coses/ que tenen el dolç encant/ seu propi erotisme. Gaudeix amb la provocació («Assaboreixo llavors de parlar d’amor, de primaveres,/ aquelles coses que anomenen poesia», l’anhel/ subtil que els ulls traspuen/ i que dels encants palesos/ sap Mimì, quadre primer). Una Violetta proletària, si seguim Ernst Krause: seduir les ocultes belleses./ Així els efluvis del desig/ m’envolten tota «Mimì pateix la seva dolça mort d’amor, influïda segurament per l’escena i em fan feliç!», quadre segon), però també té remordiments i funciona impressionant de la mort de Violetta». És una criatura delicada colpejada dramàticament com a contrapunt de Mimì. Quan la brodadora està a per la vida i lliurada al sacrifici, l’ombra perenne de la mort Rodolfo:( punt de morir, s’entendreix i exclama: «Verge Santa, no sóc/ digna de «Bella com una aurora»; Mimì: «T’has equivocat de comparança./ Volies perdó,/ però la pobra Mimì/ és un àngel del cel». dir: Bella com un ocàs», quadre quart). És víctima de la covardia –i d’una solitud egoista, finalment– de Rodolfo, que té por de la seva malaltia i, El substrat de l’òpera de Puccini és aquesta societat industrial, la per disfressar-ho, vesteix el seu rebuig amb gelosia. Tanmateix, quan víctima del capitalisme perpetrat per una burgesia selecta i elitista aquest ésser sofrent està a punt de morir, ho vol fer al costat del seu que, d’una banda, menysprea un proletariat radicalitzat i, de l’altra, uns estimat («“Vull morir prop d’ell! Potser m’espera…”», Musetta, quadre artistes que seran abocats al Salon des Refusés. Una societat que quart, parlant en veu de Mimì). August Comte considera que ha de ser reformada des de les idees positivistes, que miren la realitat de forma crua i realista, com el natura- A l’altra banda del pèndol trobem Musetta, l’encarnació de la femme lisme i el verisme. Però, com hem vist, els personatges de l’obra encara fatale. Marcello ho diu ben clar: «Es diu Musetta…/ el seu cognom és estan atrapats per la força torrencial del romanticisme idealista que Temptació [...]/ És com una òliba, un ocell sanguinari./ El seu menjar encara embolcallaria l’ambient artístic fin-de-siècle. 60 pàg. La cita 61

Les parisiennes à la terrasse d’un café, Maurice Louis Branger, 1925.

«Puccini s’acosta a Murger com a músic de la fi de segle. Dóna a la seva Bohème un matís sensual que la suavitza molt, per molt que s’esforci a intentar aconseguir una atmosfera poètica i documentada en la seva declaració d’amor per París. Les priva- cions semblen haver estat romànticament atenuades. La fam i el fred són tractats amb lirisme romàntic. La miseria així tractada sembla fins i tot bonica» Ernst Krause Puccini 62 pàg. 63

PUCCINI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1858 Giacomo Puccini neix a Lucca (Italia). Orphée aux enfers (J.Offenbach). 1r cable transatlàntic submarí Napoleó III i l’emperadriu Eugènia, il·lesos El pare és l’organista de la catedral i La magicienne (J.Halévy). Neix d’un atemptat del revolucionari italià també descendent de músics R.Leoncavallo. Reconstrucció del F.Orsini quan anaven a l’òpera a París Covent Garden (Londres)

1864 Mor el pare: la família de Giacomo La belle Hélène (J.Offenbach). Mor L.Pasteur prova que un ésser viu prové Maximilià d’Habsburg, emperador de destija que també acabi sent organista G.Meyerbeer (G.Rossini compon d’un altre i que no hi ha generació Mèxic de la catedral Chant funèbre com a homenatge). Neix espontània R.Strauss

1868 A Lucca comença a estudiar música Die Meistersinger von Nürnberg L.Lartet descobreix l’Home de Cau Isabel II i neix la pesseta (R.Wagner). Hamlet (A.Thomas). Cromagnon (Homo sapiens). Mor Mefistofele (A.Boito, 1a versió). L.Foucault Mor G.Rossini

1872 1a feina documentada: assistent R.Wagner posa la 1a pedra del Creen el Metropolitan Museum of Art Comença la III Guerra Carlina. Moren musical per a la festivitat de la Santa Festspielhaus, el seu teatre de de Nova York. Sorgeix L’Esquella de la G.Mazzini i B.Juárez Croce a la catedral. Després, organista Bayreuth (Baviera). G.Bizet comença Torratxa a Lucca i rodalies Carmen. Neix J.Malats

1876 Va a peu de Lucca a Pisa amb uns R.Wagner inaugura Festspielhaus amb Richard Wagner in Bayreuth Mor M.Bakunin amics per veure una òpera, Aida, fet la seva tetralogia íntegra. La Gioconda (F.Nietzsche). A.G.Bell patenta el telèfon, que influirà en què deixi l’orgue i aspiri (A.Ponchielli). Neixen P.Casals, M.de després de l’invent d’A.Meucci. Bal au a l’òpera Falla i E.Wolf-Ferrari. Mor F.M.Piave moulin de la Galette (P.-A.Renoir)

1880 Messa a 4 voci con orchestra. Trasllat a Jean de Nivelle (L.Delibes). Das Le penseur (A.Rodin). Heidi (J.Spyri). I Congrés Catalanista. Revolució i guerra Milà per estudiar al Conservatori (serà Spitzentuch der Königin (J.Strauss II) J.Milne millora el sismògraf civil a Argentina entre la República i alumne d’A.Ponchielli) Buenos Aires, que perd 64 pàg. Cronologia 65

PUCCINI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1883 Presenta al I Concorso Sonzogno la Mor R.Wagner. El Liceu estrena el A.Gaudí assumeix la construcció de la Mor K.Marx. Neix B.Mussolini seva 1a òpera, Le Villi: perd seu 1r Wagner: Lohengrin. Lakmé Sagrada Família. F.Nietzsche comença a (L.Delibes). S’obre la 1a seu del escriure Also sprach Zarathustra Metropolitan Opera House (Nova York)

1884 Estrena triomfal de Le Villi (Teatro Manon (versió de J.Massenet, anterior Une baignade à Asnières (G.Seurat) Sorgeixen el Dow Jones Industrial Dal Verme, Milà): l’editor G.Ricordi en a la de Puccini i posterior a la de D.-F. Average i el Dow Jones Transport Average compra els drets i li encarrega una altra Auber, de 1856). Mor B.Smetana. òpera. Torí estrena una altra versió de R.Strauss dirigeix per 1a vegada Le Villi (ja amb 2 actes). Probablement ara comença la relació amb Elvira, que deixarà el marit per ell. La seva relació serà tempestuosa per la gelosia d’ella (moltes vegades, fundada) però estaran junts sempre i tindran un fill l’any 1886. Mor la mare

1885 Le Villi al Teatro alla Scala. Comença a Le Cid (Massenet). The Mikado Patent de la 1a motocicleta (G.Daimler Roma posa la 1a pedra del monument a compondre Edgar (A.Sullivan) amb W.Maybach). Construcció del 1r Víctor Manuel II. Entitats de Catalunya automòbil, de 3 rodes (K.Benz) lliuren un Memorial de Greuges a Alfons XII, poc abans de morir (regència de Maria Cristina)

1889 Fracassa Edgar, estrenada a La Scala P.Mascagni acaba de compondre París inaugura la Torre Eiffel. Kyoto obre la El príncep hereu austríac Rudolf (en farà canvis). Subsisteix gràcies al Cavalleria rusticana. Los amantes de fàbrica de cartes Nintendo (acabarà fent d’Habsburg apareix mort a Mayerling. sou de G.Ricordi, que encara hi confia: Teruel (Bretón). Don Juan (R.Strauss). videojocs). De sterrennacht (Van Gogh) Neix A.Hitler treballa sobre Manon Lescaut. 2n viatge 1a demostració pública de la gramola al Festspiele de Bayreuth (ja hi va anar (San Francisco) l’any 1888). A Milà veu la Tosca que protagonitza l’actriu S.Bernhardt

1893 L’estrena triomfal de Manon Lescaut Falstaff (G.Verdi). Una vintena de morts R.Diesel patenta el motor dièsel. Neix Patent de Coca-Cola (Teatro Regio de Torí) el consagra. per una bomba al Liceu durant la J.Miró Projecta amb G.Ricordi La bohème inauguració de la temporada (R.Leoncavallo compon una òpera del mateix títol i argument però l’estrenarà després) 66 pàg. Cronologia 67

PUCCINI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1896 Nou èxit durant l’estrena de La bohème 1a òpera de Puccini al Liceu: Manon Ubu roi (A.Jarry). Prosas profanas Restauració dels Jocs Olímpics (Atenes) (dirigida per A.Toscanini al Teatro Regio Lescaut. El Liceu estrena Pepita (R.Darío) de Torí) Jiménez (Albéniz). Andrea Chénier (U.Giordano). Also sprach Zarathustra (R.Strauss)

1897 Compon Inno a Diana (veu i piano). La La bohème (R.Leoncavallo). La 1a projecció cinematogràfica a Barcelona incorpora Gràcia, Sant Martí, bohème, a Manchester, Berlín i Viena revoltosa (R.Chapí). Mor J.Brahms. Neix Barcelona, 2 anys després dels Sant Andreu, Sant Gervasi, Sants i Les M.Fleta. R.Strauss dirigeix al Teatre germans Lumière. Neix J.Pla Corts Líric/Sala Beethoven (Barcelona)

1898 París aplaudeix La bohème. Comença a La bohème de Puccini al Liceu. Fedora J’accuse…! (É.Zola). La barraca España perd Cuba, Filipines i Puerto Rico compondre Tosca (U.Giordano). Neix G. Gershwin. El (V.Blasco Ibáñez). The War of the en la seva guerra contra els EUA. Mor Liceu instala la seva marquesina Worlds (H.G.Wells) O.von Bismarck

1900 Estrena triomfal de Tosca (Teatro La cenerentola (E.Wolf-Ferrari). Die Traumdeutung (S.Freud). 1a Assassinat d’Humbert I d’Itàlia: el Costanzi, Roma). A Londres es A.Schönberg comença a compondre exposició individual de Picasso (al local succeeix Víctor Manuel III. Mor la reina representa Tosca i hi veu l’obra teatral de Gurre-Lieder Els Quatre Gats, Barcelona) Victòria: Eduard VII, nou rei britànic D.Belasco Madama Butterfly. Des d’ara viurà preferentement a la seva casa de la Toscana a Torre del Lago (avui, museu)

1901 Compra els drets de Madama Butterfly i Moren G.Verdi i C.Angeloni (va ser G.Marconi transmet un missatge A Catalunya sorgeixen l’Associació comença a compondre l’òpera. Compra un professor de Puccini a Lucca i havia en Morse a través de l’Atlàntic. Mor Wagneriana, la Lliga Regionalista i cotxe (gran afició seva, a més de la caça) estat alumne del seu pare, M.Puccini). Leopoldo Alas “Clarín”. Neix T.Garcés l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. R.Strauss estrena Feuersnot; triomfa al Neix Hirohito Liceu (Ein Heldenleben i altres). Neix J.Rodrigo

1902 Assisteix a Montecarlo a una Tosca Tosca al Liceu. El Liceu estrena I Le Voyage dans la Lune (germans Alfons XIII assumeix el regnat efectiu amb N.Melba i E.Caruso. La fillastra es Pirinei (F.Pedrell). Pelléas et Mélisande Méliès). Cañas y barro (V.Blasco (Maria Cristina ha estat regent) casa amb l’empresari S.Leonardi (C.Debussy) Ibáñez). Estetica (B.Croce) 68 pàg. Cronologia 69

PUCCINI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1903 Un accident de cotxe l’obliga a utilitzar Tiefland (E.d’Albert, amb llibret de Els germans Wright fan volar l’avió Flyer Els EUA controlen Guantánamo (Cuba). una cadira de rodes temporalment: R.Lothar basat en Terra baixa, d’A. durant 12 segons als EUA 1r Tour de France convalescència a Torre del Lago, Guimerà) complicada per la seva diabetis, fet que retarda la composició de Madama Butterfly. Mor el marit de la seva parella. Compra una barca amb motor

1904 Fracassa Madama Butterfly durant Hélène (C.Saint-Saëns). Armida Neix S.Dalí. La busca (Pío Baroja) Entente Cordiale (França-Gran Bretanya) l’estrena: la retira de La Scala, la (Dvořák, que mor aquest mateix any) reforma i sí triomfa a Brescia (Teatro Grande). Es casa amb Elvira tot i que segueix la gelosia

1905 Estrena un Requiem a la Casa di Salome (R.Strauss). Amica Teoria de la relativitat especial Revolució russa Riposo (Milà) pels 4 anys de la mort de (P.Mascagni). La vida breve (M.de Falla). (A.Einstein). Grup expressionista Die G.Verdi La mer (C.Debussy) brücke

1907 Va a Nova York perquè el Metropolitan La llegenda de la ciutat invisible de Kitej Les demoiselles d’Avignon (Picasso) Triple Entente (França-Gran Bretanya- Opera House programa òperes seves. (N.Rimsky-Korsakov). Mor E.Grieg Rússia) A Broadway veu The Girl of the Golden West (de D.Belasco), base de La fanciulla del West

1909 Se suïcida una minyona de la casa a la Madama Butterfly al Liceu. Elektra Manifesto del Futurismo (F.T.Marinetti). Setmana Tràgica a Catalunya i qual Elvira acusa des de 1908 d’una (R.Strauss). Els Ballets Russos de F.L.Wright dissenya la Robie House afusellament posterior de F.Ferrer i relació sentimental amb ell: l’autòpsia S.Diaghilev comencen a París la seva Guàrdia prova que era verge i la seva família gira internacional demanda Elvira (tot i que hi ha un pacte econòmic extrajudicial): la composició de La fanciulla del West es retarda 70 pàg. Cronologia 71

PUCCINI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1910 El Metropolitan Opera House estrena Don Quichotte (J.Massenet). L’ O ise au G.Claude presenta la llum de neó. La Comença la Revolució mexicana. triomfalment La fanciulla del West, de feu (I.Stravinsky) Danse (H.Matisse) J.Canalejas, president del Govern coprotagonitzada per E.Caruso i dirigida espanyol per A.Toscanini

1912 Mor el seu editor de sempre i amic, Daphnis et Chloé (M.Ravel). Ariadne Descobriment del bust de Nefertiti. Mor Enfonsament del Titanic. Assassinat G.Ricordi (no s’entendrà tan bé amb auf Naxos (R.Strauss). Titaina l’escriptor M.Menéndez y Pelayo de J.Canalejas, president del Govern el fill, T.Ricordi). F.Torrefranca publica (E.Morera). Mor J.Massenet. Neixen espanyol Puccini e l’opera internazionale, un X.Montsalvatge i J.Cage assig crític amb ell

1917 Estrena La rondine a Montecarlo (havia Rapsodie nègre (F.Poulenc). Moren E.Degas, A.Rodin, É.Durkheim i Revolució russa. Mor E.Prat de la Riba. de ser a Viena però la I Guerra Mundial Parade (E.Satie). Simfonia clàssica F.von Zeppelin Vaga general a Espanya ho impedeix) (S.Prokofiev)

1918 El Metropolitan Opera House estrena Il Mor C.Debussy. Neix L.Bernstein J.Cocteau publica Le coq et l’arlequin, Acaba la I Guerra Mundial. Assassinat del trittico (Il tabarro, Suor Angelica, Gianni assaig sobre art i música tsar Nicolau II i la seva família Schicchi), amb crítiques dividides segons cada peça

1923 A.Toscanini dirigeix Manon Lescaut Neixen M.Callas i V.dels Àngels. El El poema de la rosa als llavis (J.Salvat- Comença la república de Turquia i en el 30 aniversari d’aquesta òpera. Liceu estrena Marianela (J.Pahissa). El Papasseit). Neix F.Zeffirelli la presidència d’Atatürk. Comença Coneix B.Mussolini. Comença a fer-li retablo de Maese Pedro (M.de Falla) la dictadura de M.Primo de Rivera a mal la gola: és el tumor que el matarà Espanya

1924 Nomenat Senatore del Regno. Mor a Erwartung (A.Schönberg). Rhapsody in Manifeste du surréalisme (A.Breton). Mor Lenin Brussel·les, on tracten el seu tumor. Blue (G.Gershwin). F.Poulenc estrena el Der Zauberberg (T.Mann). Moren Turandot està inacabada: F.Alfano rep ballet de S.Diaghilev Les biches À.Guimerà i J.Salvat-Papasseit. J.de la l’encàrrec de Casa Ricordi i A.Toscanini Cierva prova amb èxit el seu autogir d’acabar-la

1926 Estrena pòstuma de Turandot: Concierto para clave y 5 instrumentos Mor A.Gaudí Fracassa un atemptat contra B.Mussolini. A.Toscanini interromp la representació (M.de Falla) Cop d’Estat a Portugal. Hirohito, a La Scala en el punt de la partitura en emperador de Japó què Puccini va deixar de compondre. (Turandot arribarà al Liceu l’any 1928) 72 pàg. La cita 73

Henri Mürger, Nadar, 1857.

«Quan la bohèmia deixa de ser “romàn- tica”, la burgesia comença a romantit- zar-la i idealitzar-la. En aquest procés Murger fa el paper de maître de plaisir i representa el Quartier Latin domesticat i net. Per aquest Servei assoleix, tal com es mereix, el rang d’autor reconegut per la classe mitjana» Arnold Hauser Història social de la literatura i de l’art 74 pàg. 75

Mirella Freni com a Mimì en una producció del Teatro alla Scala de Milà de la temporada 1962/63. Foto: Piccagliani.

TESTIMONI

Mirella Freni Soprano

Adoro aquest personatge que he interpretat moltes vegades, encara que realment no puc dir que hagi estat el que m’ha agradat més de tots, perquè encara em resulta difícil escollir-ne un i només un entre tots els papers que he interpretat al llarg de la meva carrera.

Seria com demanar a una mare quin dels seus fills s’estima més. La primera vegada que vaig ser Mimì era realment molt jove. Va ser el 1958, quan tot just acabava de reprendre la carrera després de la meva maternitat.

No oblidaré mai, però, la meva interpretació del 1963, indissolublement lligada amb el debut a La Scala, sota la direcció de Zeffirelli, producció que el teatre de Milà encara té en repertori. Al podi hi havia en Karajan i des d’aquell moment s’inicià una col·laboració artística i una amistat puríssima que van durar més de vint anys. Aquell any màgic se’m van obrir les portes de tots els teatres del món. No enyoro pas, però, els anys i les interpretacions d’aquella època. Conec bé les meves possibi- litats, quines eren les qualitats de la meva veu, el que podia fer i el que no, i tampoc vaig aventurar-me a buscar altres rols. Estic satisfeta amb el que vaig fer, perquè vaig fer molt. Ho dic amb gran serenitat. 76 pàg. Testimoni 77

1. En una producció molt exitosa de 1965, Mirella Freni (Mimì) i Luciano Pavarotti (Rodolfo) al Teatro alla Scala de Milà. 2. Una divertida caricatura de Franco Cabrese de Pavarotti i Freni com a Rodolfo i Mimì, del gener de 1975 a La Scala.

1

2

Només d’oïdes, Von Karajan va confiar en mi me’n va fer cantar els duos. Va anar directe i em va acceptar com a Mimì sense haver-me a l’últim quadre, perquè volia veure si havia vist mai. M’imagino com es devia sentir de entès el paper de Mimì. Mentre m’escoltava, tens i curiós a l’hora de conèixer-me; quan va vaig veure que em seguia ràpid i empal·lidia. arribar el moment «fatídic», el vaig veure i vaig Llavors, em va mirar i va dir: «Endavant», es pensar que li llegia el pensament. Uns anys feia! L’entesa va ser perfecta, i així va conti- després em confessà que em va mirar aten- nuar des de llavors. Tinc altres grans records tament pensant: «El físic hi és». Era un veri- relacionats amb el paper de Mimì: quan vaig table esteta i havia volgut comprovar imme- debutar el 1963 a l’Òpera de Viena dirigida diatament si tenia el físic adequat per inter- per Herbert von Karajan. Des de llavors la pretar Mimì. Però el moment realment fatídic relació amb Viena ha estat meravellosa i encara havia d’arribar, que era el moment de quan hi vaig tornar al cap de quasi cinquanta sentir-me cantar. Aleshores es va decidir tot: anys del debut vaig sentir l’amor d’aquesta va ser el moment crucial de la nostra trobada ciutat i dels vienesos cap a mi. Després de la i alhora decisiu de la meva carrera artística. primera interpretació en van seguir trenta-tres més, fins al 1992. Un altre debut important L’entesa va ser immediata, perquè quan vam en la meva carrera va ser el 1965 al Metro- anar al meu camerino a fer l’audició de prova, politan, un cop més amb La bohème i sempre va escollir de manera instintiva el quadre final, com a Mimì, al costat d’un joveníssim Gianni tal com l’hauria triat jo també per entendre Raimondi. Rememorant aquells anys merave- el caràcter i la sensibilitat en la interpretació llosos, puc arribar a la conclusió que Mimì té de Mimì... No me’n va fer cantar l’ària, no un lloc especial i únic al meu cor. 78 pàg. 79

A l’escenari del Gran Teatre del Liceu han interpretat La bohème els mes grans cantants de les darreres generacions, com Ileana Cotrubas (Mimì) i Plácido Domingo (Rodolfo), el 1982. Foto: Antoni Bofill.

LA BOHÈME AL LICEU Jaume Tribó Mestre apuntador

La cronologia de La bohème al Liceu és gloriosa. Centrada en els personatges de Mimì i Rodolfo, ha tingut aquí els més grans intèrprets, amb sopranos com Rosina Storchio, que en va fer l’estrena liceista el 1898 i que encara la va cantar aquí el 1919 com a comiat de la seva carrera; Cesira Ferrani, que n’havia fet l’estrena absoluta a Torí el 1896; Angelica Pandolfini, Hariclea Darclée, Mercè Capsir (en sistemporades diferents), Victoria de los Ángeles, Renata Tebaldi, Virginia Zeani, Mont- serrat Caballé, Ileana Cotrubas, Mirella Freni i Angela Gheorghiu.

Entre els tenors, la llista és igualment impressionant: Alessandro Bonci (Rodolfo en les tres primeres edicions liceistes en vint-i-quatre representacions), Edoardo Garbin (que a diferència de tants tenors que s’abaixaven l’ària «Che gelida manina», ell va anunciar que se la faria apujar mig to, propòsit que no s’arribà a esdevenir), Miguel Fleta, Giacomo Lauri-Volpi, Mario Filippeschi, Gianni Poggi, Gianni Raimondi, Jaume Aragall (en cinc edicions), Luciano Pavarotti, Plácido Domingo, Josep Carreras i Roberto Alagna. Els barítons, alguns d’igualment ben il·lustres: Giuseppe Kaschmann, Domenico Viglione-Borghese (segons el també baríton Apollo Granforte una de les veus més voluminoses que s’han sentit mai), Marcos Redondo en els seus primers anys com 80 pàg. La bohème al Liceu 81

1 2 2

EL PÚBLIC DEL LICEU SEMPRE HA TINGUT UN APRECI ESPECIAL ENVERS PUCCINI, MALGRAT QUE LA CRÍTICA NO SEMPRE COMPARTÍS AQUESTA ESTIMACIÓ

3 4 5

a baríton d’òpera, Víctor Damiani, Apollo Granforte, Mario Basiola, Raimon Torres, Rolando Panerai (el 1949 i encara el 1983) i dos barce- lonins tan estimats com Manuel Ausensi (en set edicions consecutives) i Vicenç Sardinero. Entre els baixos, noms també de prestigi: Francesco Navarrini, Nazzareno De Angelis, Angelo Masini-Pieralli, Giulio Neri, Nicolai Ghiaurov, Stefano Palatchi, Simón Orfila i Carlo Colombara. I altres barítons com a Schaunard, com Ángel Anglada que posterior- ment i fins a la seva mort esdevingué el mestre apuntador del Liceu, i Lluís Maria Andreu, que en seria director artístic.

El públic del Liceu sempre ha tingut una estimació especial envers Puccini, malgrat que la crítica no sempre compartís aquesta estimació. Resulta més que curiós llegir la crítica que Francisco Suárez Bravo feia al Diario de Barcelona, 12 d’abril de 1898, amb motiu de l’estrena al Liceu. «(...) esos unísonos en crescendo de toda la orquesta para doblar simplemente el canto para subrayar fuertemente un momento de conflicto pasional agudo, como procedimiento habitual, suponen una pobreza de invencion estrema». Però l’obra havia agradat. Calgué repetir el duo final del primer quadre i el quartet final del tercer. Sempre aplaudida pel públic, La bohème ha tingut al Liceu èpoques esclatants. 1. El gran duo format per Angela Georghiu (Mimì) i Saimir Pirgu (Rodolfo), el 2012. Foto: Antoni Bofill. Consignem que després de l’estrena es representà en vuit temp orades 2. Ainhoa Arteta com a Musetta, l’any 2012. Foto: Antoni Bofill. 3. Les veus de Virginia Zeani (Mimì) i Jaume Aragall (Rodolfo), el 1964 al Liceu. Foto: Anònim. consecutives. Més addicció encara creà a partir del 1939, en qu è va 4. La Mimì de Montserrat Caballé i el Rodolfo de Luciano Pavarotti, el gener de 1971. Foto: Anònim. ser programada durant onze temporades seguides. 5. Un joveníssim Josep Carreras a La bohème de 1959. Foto: Antoni Ras Rigau. 82 pàg. La bohème al Liceu 83

6

7 8

No en sabrem mai el motiu, però La bohème fou el primer títol escollit per representar al Liceu després de la Guerra Civil. Va ser el 29 d’abril de 1939 i el programa ja ens informa de la anormalitat de la repre- sentació. A la portada, hi figura el nom del teatre i el de l’empresari, tot sobre banderes i escuts d’Espanya i de la Falange. Gairebé tota la pàgina està ocupada per una fotografia del general Franco. A la primera pàgina es fa referència a una extraordinaria función benéfico- patriótica i se’ns fa saber que ha estat patrocinada pel cap de la Quarta Regió Militar. A la segona pàgina ens assabentem finalment en què consisteix la funció. És La bohème. Després de l’òpera s’adverteix que s’interpretarà l’Oriamendi, himne dels requetès, el Cara al sol, himne de la Falange, i l’himne nacional espanyol. No es podia sortir de la sala fins després dels himnes. El programa no ho deia, però tampoc no es podia sortir durant el quart quadre, no fos cas que algun espavilat es 6. Jaume Aragall, Mirella Freni, Vicenç Sardinero i Nicolai Ghiaurov en una escena coral. Foto: Antoni Bofill. volgués estalviar els tres himnes. 7. Mirella Freni (Mimì) al costat d’un jove Roberto Alagna (Rodolfo), el desembre de 1991. Foto: Antoni Bofill. Després d’aquella única representació, fora de temporada, La bohème 8. Imatge de Montserrat Caballé com a Mimì i Josep Carreras com a Rodolfo, el 1980. Foto: Antoni Bofill. va esdevenir al Liceu l’òpera més representada i la prova és qu e es va programar en onze temporades consecutives. Una tal dedicació a un títol només s’havia produït amb Aida, que al començament del segle XX va arribar a la programació en quinze temporades seguides. 84 pàg. La bohème al Liceu 85

La bohème va ser el primer títol escollit per representar al Liceu després de la Guerra Civil. El 29 d’abril de 1939, el programa informava de la anormalitat de la representació: enlloc d’indicar el títol, es destaca la foto del General Franco en la portada. La bohème no apareix fins a la tercera pàgina.

A diferència d’altres títols centrats en el protagonista absolut, La Al voltant de La bohème també hem de relacionar la figura de la mítica bohème agraeix la presència d’una Mimì i un Rodolfo compenetrats i soprano valenciana Lucrezia Bori, diva absoluta al Metropolitan de Nova per això podem parlar de grans parelles al Liceu, començant pels mítics York entre els anys 1910 i 1936. El desembre de 1919 amb aquesta Rosina Storchio i Alessandro Bonci que en van fer l’estrena liceista òpera s’anuncià el seu debut a Espanya. La Bori va fer l’assaig general i barcelonina el 10 d’abril de 1898. Després hem tingut les parelles a plena satisfacció de l’empresa, però el dia de la representaci ó se’n il·lustres de Mercè Capsir i Giacomo Lauri-Volpi, Renata Tebaldi i Gianni va anar de Barcelona amb tren cap a València. Argüí problem es vocals Poggi, que amb la seva Bohème aconseguiren les primeres meda- que ningú no havia advertit i mai no cantà a l’Estat. Fidela Campi ña la lles d’or del Liceu, Victoria de los Ángeles i Gianni Raimondi, Virginia substituí improvisadament. Zeani i Jaume Aragall, Montserrat Caballé i Luciano Pavarotti amb un Do esclatant al final del primer quadre que encara deu ressonar si També amb La bohème es van crear les primeres medalles d’or del les flames de l’últim incendi l’han volgut respectar, Ileana Cotrubas Liceu, un guardó que tot i no tenir cap caràcter oficial és el premi que i Josep Carreras, Mirella Freni i Roberto Alagna i, en l’última edició, el Teatre concedia als més estimats. La temporada 1954/55 i per a una Angela Gheorghiu i Saimir Pirgu. Ara cal fer aquí un record de la nostra Renata Tebaldi gloriosa i al cim del seu art, es va crear aquesta medalla soprano Lolita Torrentó, que la temporada 1939/40 ja s’inicià en el rol que li va ser lliurada el 16 de novembre de 1954. La indignació del tenor de Musetta i n’esdevingué una gran especialista. La prova és que la va Gianni Poggi va ser tan gran que calgué oferir a corre-cuita el lliurament cantar en onze edicions, l’última l’any 1964. d’una segona medalla d’or. Poggi la va rebre el 20 de novembre.

La bohème, òpera no pas fàcil, ha estat al Liceu un títol tan de reper- tori, tan dominat per cor, orquestra i escenari, que era el recurs per als casos d’emergència. I això va ocórrer molt més d’un cop. Quan Consulteu la cronologia detallada a: un espectacle no era a punt, les decoracions no havien arribat, musi- http://goo.gl/Tye0LS calment la cosa no rutllava, es decidia fer una Bohème i no calia cap mena d’assaig. 86 pàg. 87

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

Javier Pérez Senz Periodista i crític musical

La monumental discografia de La bohème està marcada per grans directors d’orquestra que han fet justícia al refinat art orquestral i al sentit dramàtic de Giacomo Puccini, i pel carisma vocal de parelles mítiques que han deixat petjada en la interpretació de l’emblemàtica parella protagonista.

Obrim la galeria amb la sensible, dolça i commovedora Mimì de Victoria de los Ángeles i el fogós Rodolfo de Jussi Bjorling, estrelles de l’en- registrament dirigit amb gran inspiració per Thomas Beecham (Emi, 1956); destaquen en el repartiment el generós Marcello de Robert Merrill i el bon Colline de Giorgio Tozzi. Un altre clàssic porta la signa- tura solvent de Tullio Serafin (Decca, 1959) i compta amb una altra parella sensacional, per la bellesa vocal de Renata Tebaldi i el fraseig refinat de Carlo Bergonzi; en el repartiment figura amb prestacions notables Ettore Bastiani, Gianna D’Angelo i Cesare Siepi. De molta més profunditat dramàtica és la Mimì de Maria Callas, que va formar una altra parella llegendària al costat del generós i càlid Rodolfo de Giuseppe Di Stefano, sota l’eficaç direcció d’Antonino Votto (Emi, 1956). 88 pàg. Selecció discogràfica 89

Probablement la parella de referència és la formada per Mirella Freni i formada per Angela Gheorghiu i Alagna, tot subratllant la teatralitat Luciano Pavarotti. No és fàcil trobar un tal grau d’identificaciói compli- i riquesa simfònica de la partitura amb una òptima resposta de les citat, potser perquè, en el fons, sempre que a l’escenari van donar vida formacions de La Scala de Milà. I en el registre dirigit per Bertrand de als joves bohemis recordaven els seus propis somnis de joventut a Billy (Deutsche Grammophon, 2007) brillen el glamur i la bellesa vocal la Mòdena natal. És inútil cercar intèrprets de timbre més idoni per a d’Anna Netrebko, l’apassionat cant de Rolando Villazón i la sumptuosa cada paper: són Rodolfo i Mimì, regalant bellesa, intensitat expressiva orquestra de la Bayerischen Rundfunks. i brillantor vocal. I la versió que van gravar sota la direcció de Herbert von Karajan (Decca, 1976) és una referència imbatible que ofereix Les alternatives en DVD es multipliquen. Com a gran clàssic destaca més luxes en el repartiment: Rolando Panerai signa el millor Marcello la producció de Franco Zeffirelli, dirigida de manera magistral a La de la discografia, amb un cant generós. Al seu costat, Nikolai Ghiaurov Scala per Karajan (Deutsche Grammophon, 1965); però es tracta d’una presta la seva noblesa vocal a Colline. Molt ben cantada, malgrat que filmació cinematogràfica i l’ús del playback resta naturalitat a l’emotiu des d’una òptica poc italiana, la Musetta d’Elisabeth Harwood; i impe- cant de Mirella Freni, Gianni Raimondi i Rolando Panerai. L’espectacular cable Gianni Maffeo com a Schaunard. La refinada i opulenta resposta muntatge de Zeffirelli a la Metropolitan Opera House es beneficia de la de la Berliner Philharmoniker i la qualitat del so afegeixen glòria a direcció esplèndida de James Levine (Deutsche Grammophon, 1982) i aquesta versió imprescindible. ens permet gaudir del desbordant lirisme de Josep Carreras, el commo- vedor retrat de Mimì de Teresa Stratas i la genial Musetta de Renata També exerceix un gran atractiu la parella formada per Montserrat Scotto; la seva entrada amb carrossa produeix un gran efecte en l’es- Caballé i Plácido Domingo en la incisiva lectura de Georg Solti (RCA, pectacular segon quadre al Café Momus. Scotto és la lírica Mimì del 1974) al capdavant de la London Philharmonic en el repartiment de la muntatge de Fabrizio Melano, amb vestuari de Pier Luigi Pizzi, gravat al qual figura el referencial Schaunard de Vicente Sardinero. Met, amb el sensacional Pavarotti, sota la batuta de Levine (Deutsche Grammophon, 1977). Als noranta se’n van editar tres versions imponents: la lectura d’An- tonio Pappano (Emi, 1995) al capdavant de la Philharmonia Orchestra La producció del Teatro Real de Madrid dirigida escènicament per Gian- és musicalment apassionant, tot creant una atmosfera d’una poesia carlo del Monaco –ben coneguda al Liceu– és teatralment impactant i, i un sentit dramàtic en el qual agafen vol la varietat expressiva de alhora, d’una força poètica admirable en les escenes més íntimes. La versió, Leontina Vaduva i l’ardor romàntic de Roberto Alagna. Per la seva molt ben dirigida per Jesús López Cobos (Opus Arte, 2006), compta amb banda, Riccardo Chailly (Decca, 1998) aprofita la seductora parella les notables interpretacions d’Inva Mula i Aquiles Machado. 90 pàg. 91

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA Aleix Pratdepàdua Historiador i divulgador musical

Accedint des del carrer de l’Amiral de Coligny, el carrer Prêtres Saint-Germain- Aquestes històries, que primer van veure la llum de manera independent en la l’Auxerrois encara conserva a la seva esquerra l’església que li dóna nom. Amb gaseta literària Le Corsarie entre els anys 1845 i 1849, van trobar en l’adap- una mica menys de dos-cents metres, aquest carrer mor en la intersecció dels tació teatral que en van fer el mateix autor i Théodore Barrière el 1849 el carrers de l’Arbre Sec i Place de l’École. Una mort que, abans de les inter- catalitzador perquè es popularitzés amb un gran èxit el dissortat capítol de vencions urbanístiques de Haussmann a la segona meitat del segle XIX, no Mimì. L’èxit fou tan gran que el 1851 es publicava, revisat i augmentat, el recull es produïa fins al carrer de Saint Denis. És en aquesta intersecció, que avui que donaria forma al corpus de les Scènes de la vie de bohème. A Leoncavallo acull l’edifici de La Samaritaine, on hi havia des de principis del segle XIX i fins primer i a l’oportunista Puccini després no els va ser difícil v eure el material al 1856, el que pot ser considerat el cafè més bohemi de tots i que Puccini dramàtic que l’obra de Murger els brindava. immortalitzà en el segon quadre de la seva Bohème: el Café Momus. La casa barcelonina Alba Editorial publicava el 2007 Escenas de la vida Situat al número 19 del carrer de Prêtres Saint-Germain-l’Auxerrois, va gaudir bohemia. Amb una mica més de cinc-centes pàgines i la traducció de Maite d’una gran popularitat, especialment arran de tenir com a veí en el número Gallego, aquesta edició és la millor opció per conèixer la sarcàstica obra de 17 la seu del diari Journal des Débats. Entre la clientela del Momus, s’hi podia Murger i descobrir com humanitza i despulla de tot romanticisme la bohèmia veure consagrats com Balzac, Chateaubriand, Hugo, Berlioz i Baudelaire, parisenca de mitjan segle XIX. entre molts d’altres. D’aquests altres, esment especial mereix el novel·lista i poeta parisenc Henri Murger (1822-1861) i la seva obra Scènes de la vie de A Internet Archive es troba el facsímil de La vie de bohème, l’adaptació teatral bohème. Un recull de narracions autoconclusives que, amb un marcat regust del mateix Murger i Barrière. Nabu Press, l’editorial virtual que reedita llibres de autobiogràfic i alhora amb un estil mordaç i burlesc, narren les aventures i domini públic, permet baixar-se una còpia d’aquest volum en francès amb l’ad- desventures d’un grup de joves aspirants a ser artistes de renom; el punt de vertiment que és tant el virtuosisme de les reproduccions, que s’hi respecten reunió d’aquests joves no podia ser un altre que el mateix de la colla d’amics les errades i imperfeccions de l’original. de Murger: el Café Momus. Per a una aproximació documentada i rigorosa a La bohème pucciniana és de lectura obligada el dossier que la revista Scherzo dedicava a aquest títol en el centenari de l’estrena a Torí. El número 101, de gener del 1996, incloïa 92 pàg. Bibliografia recomanada 93

Charles Marville cap al 1860. Edifici que ocupava el Café Momus al número 19 del carrer de Prêtres Saint-Germain- l’Auxerrois (edifici cantoner amb la garita coronada pel baixant cònic). Fotografia prèvia abans que s’enderroqués i s’obrissin els carrers perpendiculars de l’Arbre Sec i Place de l’École.

un superb dossier en què en quatre capítols i una discografia i videografia es donaven les claus per entendre el perquè de la transcendència i popularitat d’aquest títol. Entre aquests capítols és indispensable el de Santiago Salaverri dedicat als orígens literaris de l’obra. L’única màcula és l’absència de referèn- cies bibliogràfiques que permetin al lector inquiet aprofundir ne la matèria. De consulta immediata a l’hemeroteca online de la mateixa revista.

En l’aparador internacional cal fer esment de l’estudi que la sempre solvent publicació francesa L’Avant-Scène Opéra dedicava el març de 2014 a La bohème pucciniana. El contingut és el propi d’aquesta publicació que pretén donar les eines per aprofundir en el títol subjecte: contextualització de la composició, influències, perfils vocals dels personatges, discografia i video- grafia comentada, i ellibreto en versió original i traducció al francès. Disponible en versió impresa i en versió PDF.

Pel que fa a la figura del Puccini compositor, les edicions internacionals són moltes i variades. La de referència i que millor sintetitza la vida i obra de Puccini és la de l’anglès Julian Budden que publicava per primera vegada Oxford University Press el 2002: Puccini: his life and works. La reedició és del 2005. 94 pàg. 95

MARC PIOLLET JONATHAN MILLER NATASCHA METHERELL ISABELLA BYWATER JEAN KALMAN CONXITA GARCIA Direcció musical Direcció d’escena i coreografia Directora de la reposició Escenografia i vestuari Il·luminació Direcció del Cor F. BroedeF. K. Howard

Nascut a París, va estudiar a la Es va llicenciar en medicina el 1959 La directora d’escena britànica aviat Nascuda a Anglaterra, ha dissenyat Ha treballat arreu del món amb Realitzà els estudis musicals al Hochschule der Künste de Berlín i, paral·lelament, va prendre part en començà a desenvolupar la seva el vestuari per a més de 50 produc- directors com Pierre Audi, Peter Conservatori Superior Municipal de i ha fet masterclasses amb John Beyond the Fringe a l’Edinburgh carrera a teatres de renom, com la cions, tant d’òpera com de teatre Brook, Robert Carsen, Richard Música de Barcelona, on va néixer, i Eliot Gardiner, Michael Gielen i Kurt Festival. Sorprès per l’èxit, la va Royal Opera House Covent Garden, arreu del món i col·labora des de Eyre, Nicholas Hytner, Peter Stein, s’especialitzà en cant, direcció coral Masur. Després dels seus primers representar a Londres i Nova York. Den Jyske Opera de Copenhaguen, fa temps amb Jonathan Miller. Va Deborah Warner i Rufus Norris. i direcció d’orquestra. Va ser direc- passos com a Kapellmeister a la Des de llavors, sense deixar del tot la Glyndebourne Festival, English ser nomenada millor dissenyadora Algunes de les seves produccions tora del Cor Jove de l’Orfeó Català Philharmonisches Staatsorchester medicina, va anar decantant-se cap National Opera, Nationale Opera per A midsummer night’s dream al inclouen Die Zauberflöte (Festival (1986-2003) i sotsdirectora de Halle i a l’Staatstheater Kassel, va al món televisiu, el teatre i l’òpera. & Ballet Amsterdam, Vlaanderen Mariïnski el 2011. Els seus dissenys d’Ais de Provença), Ievgueni Onie- l’Orfeó Català (1989-1995), treba- ser director musical de la Volksoper Els darrers anys ha dirigit almenys Opera, Teatro Massimo de Palerm operístics per a Miller inclouen Don guin, Le nozze di Figaro, La bohème, llant el repertori coral i simfonico- de Viena entre el 2003 i el 2005. 50 òperes arreu del món: Londres, o Cincinnati Opera. Les seves Pasquale (Maggio Musicale Fioren- Così fan tutte, Death in Venice, Peter coral al costat de batutes eminents. Del 2004 al 2012 va ser director Nova York, Florència, Milà, Berlín, produccions més rellevants inclouen tino, Royal Opera House Covent Grimes, Lohengrin, Der Rosenka- També ha estat directora del Cor general musical al Hessisches Munic, Zuric, Tòquio i València. Va Il barbiere di Siviglia, Ievgueni Garden i Teatro Real Madrid, entre valier i Maria Stuarda (English Nati- dels Amics de l’Òpera de Girona. Ha Staatstheater Wiesbaden, on va començar a treballar amb Zubin Onieguin, Der Schauspieldirektor, d’altres); Falstaff i Der Rosenka- onal Opera); Les contes d’Hoffmann estat presidenta de la Federació de dirigir exitoses representacions de Mehta l’any 1986 al Maggio Musi- Pagliacci, Der fliegende Höllander, valier (New National Theatre de (Opéra de París i La Scala); Dionysis Corals Joves de Catalunya i ha dirigit la Tetralogia completa de Wagner i cale Fiorentino amb Tosca i, a la Fidelio, La damnation de Faust, Tòquio); L’elisir d’amore i La bohème (Staatsoper de Berlín, Salzburg i nombrosos concerts al Palau de la noves produccions com Don Carlo, mateixa ciutat, va produir la trilogia L’elisir d’amore, La bohème, Candide (English National Opera); Nabucco, Holanda); Don Giovanni (Opéra Música Catalana, Auditorio Nacional Elektra, Falstaff, Faust, Fidelio, Der de Mozart-Da Ponte, així com La i Le nozze di Figaro (English National Die Entführung aus dem Serail i de Lió i Ginebra); Attila i Macbeth de Madrid, i a Alemanya, Txèquia, Freischütz, Idomeneo, La bohème, bohème, Idomeneo, Ariadne auf Opera); Two truths i A midsummer La clemenza di Tito (Opernhaus (The Met); Alcina (La Scala i Wiener Holanda i Noruega, entre altres Lohengrin, Lulu, Rosenkavalier, Naxos i Don Pasquale. Produccions night’s dream (Glyndebourne); Zürich); I puritani (Bayerische Staat- Staatsoper); Orlando i Pelléas et països, havent fet diversos enregis- Salome, Tristan und Isolde i Tosca. seves recents al Covent Garden han Oklahoma! (Opera Holland Park); La soper de Munic); Ievgueni Onieguin Mélisande (Brussel·les); Gurre- traments per a la ràdio i la televisió. Com a director convidat ha treballat estat Così fan tutte i Don Pasquale; petita guineu astuta (Co-Opera Co. i Ermione (Santa Fe Opera); Jenůfa Lieder, Guillaume Tell, Parsifal i Iphi- Ha estat directora musical assistent amb els teatres més prestigiosos, a l’English National Opera ha creat London); Catenae (The Royal Court); i La traviata (Glimmerglass) i Fidelio génie en Aulide/Iphigénie en Tauride en diverses produccions liceistes i, com l’Opéra National de París, l’escenografia deLa bohème i L’elisir Hänsel und Gretel, Albert Herring, (Den Jyske Opera). També ha (Holanda); Tosca, La juive, Nabucco des de l’any 2002, mestra assistent Staatstheater d’Stuttgart, Wiener d’amore i al Japó produí Falstaff i La Cenerentola i L’histoire du soldat treballat en òperes com Aida (Royal i La petita guineu astuta (Opéra de de direcció del Cor del Gran Teatre Saatsoper, Bayerische Staat- Der Rosenkavalier. El 2011 dirigí (Royal Opera House). Ha treballat Albert Hall), Cavalleria rusticana i París); Boris Godunov (Venècia); del Liceu treballant estretament amb soper, Oper Köln, Teatro Colón, La traviata a Vancouver i una versió com a associada de directors com Pagliacci (Stockholm Royal Opera), Elijah (el Japó); La clemenza di Tito, els mestres William Spaulding, Peter Deutsche Oper am Rhein, Teatro escenificada de la Passió segons Peter Hall, Jonathan Miller, Kasper Ezio (Théâtre des Champs Élysées), Don Giovanni i Fidelio (Glynde- Burian i José Luis Basso. Ara n’és la Real, Concertgebouw i La Monnaie. sant Mateu al National Theatre Holten, Calixto Bieito, Laurent Pelly, Lucia di Lammermoor (Copenhagen bourne); La traviata, The Turn of the directora titular. A més, és aclamat pel seu merave- de Londres, mentre que la seva Robert Carsen, Jonathan Kent, Terry Opera House) o La bohème (San Screw i Giulio Cesare (Royal Opera llós treball en el repertori simfònic. producció de Mikado va ser repo- Gilliam, Tom Morris i Daniel Slater. Diego Opera). També és direc- House); Wozzeck i La voix humaine Debutà al Liceu amb la Carmen de sada a l’English National Opera. Ha debutat al Liceu aquesta tempo- tora (Faust al Mariïnski amb Valery (Opera North) o Elektra (Salzburg i Calixto Bieito la temporada 2010/11. Debuta al Liceu. rada amb Benvenuto Cellini. Gergiev) i ara debuta al Liceu. Florència). Va debutar al Liceu la temporada 2001/02 amb La traviata i Tristan und Isolde. 96 pàg. 97

ÒSCAR BOADA TATIANA MONOGAROVA ELEONORA BURATTO NATHALIE MANFRINO OLGA KULCHYNSKA MATTHEW POLENZANI Direcció cor infantil Soprano, Mimì Soprano, Mimì Soprano, Musetta Soprano, Musetta Tenor, Rodolfo D. Acosta D. Acosta

Llicenciat en direcció coral per Nascuda a Moscou, estudià a Nascuda a Màntua, després de Després dels seus estudis a l’École La soprano ucraïnesa estudià a La seva elegància musical, un estil la Royal Schools of Music. Els l’Acadèmia Russa de les Arts. Va graduar-se al Lucio Campiani Normale de Musique de París, la Txaikovski Kiev National Music innat i la capacitat dramàtica l’han seus mestres de piano foren Joan aconseguir un èxit considerable al Conservatorio va continuar els guanyà nombrosos premis, entre els Academy amb Maria Stefiuk i, l’any convertit en un dels noms més Massià, Albert Attenelle i Maria Festival de Glyndebourne el 2002 estudis amb Luciano Pavarotti i quals el francès Musique Awards. 2015, després de guanyar diversos rellevants de la lírica. Deixeble de Jesús Crespo. En el terreny de la com a Donna Anna de Don Giovanni, Paola Leolini. És una de les veus Després del seu debut com a Méli- concursos internacionals, va rebre el James Levine, ha cantat obres del direcció realitzà cursos amb Manel també defensa amb solidesa altres més interessants del moment, sande (Pelléas et Mélisande) a primer premi del Concurs Viñas, que gran repertori, com La bohème, Cabero, Àngel Recasens, Pierre Cao rols, com Elisabetta (Don Carlo), que actua habitualment als millors l’Òpera de Marsella, ha estat convi- li va permetre actuar com a Giulietta Don Giovanni, Die Zauberflöte, i Michel Corboz i de direcció d’or- Tatiana (Ievgueni Onieguin), Mimì (La teatres, així com al Festival de dada a cantar rols com el de Cons- amb Joyce DiDonato en I Capuleti e i Der Rosenkavalier, La favorita, questra amb George Hurst i Michael bohème), Cio-Cio-San (Madama Salzburg, on debutà el 2009 com a tance (Les dialogues des Carmélites), Montecchi, dirigida per Christof Loy i L’elisir d’amore, La traviata, Rigo- Rose. Ha estat pianista titular de Butterfly), Lisa (Pique Dame), Creusa de Demofoonte de Jommelli, Marguerite (Faust), Roxane (Cyrano), Fabio Luisi. Des de llavors ha debutat letto, Don Pasquale, Roméo et Juli- l’Orfeó Català amb Simon Johnson i Rusalka, Pamina (Die Zauberflöte), amb Riccardo Muti. Des de llavors Micaëla (Carmen), Violetta (La a la Bayerische Staatsoper, Opéra de ette, Il barbiere di Siviglia, Così fan Jordi Casas. Menció Especial Premi Desdemona (Otello), Comtessa (Le van començar una estreta col- traviata), Eurydice (Orphee et Eury- París i la Opernhaus Zürich. Els rols tutte, Die Meistersinger von Nürn- Ciutat de Barcelona 1999, va obtenir nozze di Figaro), Julie (The Jacobin laboració en produccions com I due dice), Juliette (Roméo et Juliette), més destacats que ha realitzat han berg, Don Pasquale o I Capuleti e I el Premi Reus de composició per a in Wexford), Dorota (Schwanda the Figaro (Susanna) de Mercadante, Fiordiligi (Così fan tutte), Rozenn (Le estat Gilda (Rigoletto) i Marfa (The Montecchi als teatres més prestigi- veus infantils, i fou guardonat en el Bagpiper), Tamara (The Demon) o Simon Boccanegra (Amelia), Don roi d’Ys), Manon, la condemnada Tsar’s Bride) al Bolshoi, i l’estiu de osos d’Europa (Bayerische Staat- I Concorso Internazionale Marielle Cleopatra (Giulio Cesare). Ha estat Pasquale (Norina) i Falstaff (Alice) (Dernier jour d’un condamné), Mimì 2014, de gira amb el Bolshoi Theatre soper, Wiener Staatsoper, Opéra Ventre per Direttori di Coro. Reco- dirigida per batutes com Vladimir i al Teatro Real, Festival de Salzburg, (La bohème), Thaïs, Héro (Béatrice Ensemble, cantà al Lincoln Center i de París, Opernhaus Zürich, Teatro negut com un dels més destacats Mikhaïl Jurowski, Mikhaïl Pletnev, Teatro Colón, Teatro dell’Opera et Bénédict), Leïla (Les pêcheurs de al Theater an der Wien. El setembre dell’Opera di Roma, Royal Opera especialistes en cors de veus blan- Aleksandr Vedernikov, Daniele de Roma, Festival de Ravenna i perles), Lodoïska, Gilda (Rigoletto), de 2014 esdevingué solista del House Covent Garden, Opernhouse ques, és autor de diferents mètodes Callegari, Andreas Spering, Louis al Japó, i actuà en la gala d’home- Mireille, Clélia Conti (La chartreuse Teatre Bolshoi, on cantà Musetta (La Frankfurt, Deutsche Oper de Berlín didàctics per a l’ensenyament de Langree, Julian Reynolds, Edo de natge a Luciano Pavarotti a Mòdena de Parme), princesa Saamcheddine bohème), Susanna (Le nozze di o La Scala) i els Estats Units, a més la música a l’escola. Fundador del Waart, Hans Zender, Valery Gergiev, i Ravenna. El seu repertori també (Mârouf, savetier du Caire) o Made- Figaro) i Norina (Don Pasquale). de realitzar una gira pel Japó. L’han Cor Vivaldi, hi ha realitzat gires per Mariss Jansons o Kent Nagano, en inclou Il viaggio a Reims (Corinna), leine (Un amour en guerre) a teatres Altres rols dels seu repertori dirigit batutes de la categoria de diferents països d’Europa, així com grans teatres com l’Opernhouse Turandot (Liù), Carmen, Le nozze di francesos (Opéra Garnier, Châtelet o inclouen Ilia (Idomeneo), Amina (La Pierre Boulez, Colin Davis, Riccardo per l’Argentina i els Estats Units. Frankfurt, Teatre Bolshoi, Theatre Figaro (comtessa) i Don Pasquale Théâtre des Champs Élysées) i inter- sonnambula) i Juliette (Roméo et Frizza, Rafael Frühbeck de Burgos, Va debutar al Liceu amb Tosca la Washington National Opera, (Norina) o La bohème (Musetta). Ha nacionals (La Fenice, Teatro de la Juliette). Va debutar al Liceu amb el Jesús López Cobos, Lorin Maazel, temporada 2003/04 i hi ha actuat Hamburg Staatsoper, Cincinnnati col·laborat així mateix amb Paolo Maestranza, Palau de les Arts, Òpera Concert Viñas (temporada 2014/15). Riccardo Muti, Antonio Pappano, regularment fins a aquesta tempo- Opera, Teatro Real, Wiener Staat- Arrivabeni, Maurizio Benini, Ivor de Montecarlo, Deutsche Oper Simon Rattle i Franz Welser-Möst; rada 2015/16, en què ha dirigit El soper, Bayerische Staatsoper, Oper Bolton, Ottavio Dantone, Daniele de Berlín, Oper Bonn, Txaikovski i també ha treballat amb escenò- Pessebre. Graz, Teatro Comunale de Bolonya, Gatti, Daniel Harding, Zubin Mehta, Concert Hall de Moscou), però grafs de renom, com Robert Carsen, Mòdena i Ferrara, Staatsoper Bern, Stefano Montanari, Gianandrea també als festivals d’Abu Dhabi o a Michael Haneke, David McVicar, Wexford Festival, La Monnaie o Noseda, Marc Piollet, Juraj Valčuha Caracas. Debuta al Liceu. Bartlett Sher, Willy Decker, Julie Welsh National Opera. Debuta al i directors d’escena com Calixto Taymor o Philippe Jordan. Debuta Liceu. Bieito, Roberto De Simone, Damiano al Liceu. Michieletto, Chiara Muti o Emilio Sagi. Va debutar al Liceu amb La sonnambula la temporada 2013/14. 98 pàg. 99

SAIMIR PIRGU ARTUR RUCIńSKI GABRIEL BERMúDEZ DAVID MENéNDEZ ISAAC GALáN PAUL GAY Tenor, Rodolfo Baríton, Marcello Baríton, Marcello Baríton, Schaunard Baríton, Schaunard Baix-baríton, Colline P. ScalaP. A. Swietlik rosenstiehlM.

Va rebre el suport incondicional de Pertany a un grup selecte de Nascut a Madrid, estudià a l’Es- Nascut a Castrillón (Astúries), assistí Nascut a Saragossa, estudià a l’Es- És un dels baixos barítons de més Luciano Pavarotti i és una de les cantants d’òpera polonesos que cuela Superior de Canto de Madrid a classes magistrals d’Elena Obrazt- cuela Superior de Música Reina projecció a França. Ha col·laborat figures de més projecció interna- han arribat a la fama els darrers amb Carmen Rodríguez Aragón i a sova i Renata Scotto. Ha cantat en Sofía amb Teresa Berganza, Tom amb directors com Seiji Ozawa, Iván cional. Va ser escollit per Claudio anys. Nascut a Varsòvia, va construir l’Escuela Superior de Música Reina la majoria de teatres espanyols, amb Krause i Manuel Cid, i finalitzà els Fischer, William Christie, Maurizio Abbado per interpretar el Ferrando el seu repertori amb la Chamber Sofía amb Teresa Berganza. Entre Così fan tutte, Le nozze di Figaro, estudis a l’Opera Studio de l’Opern- Benini, Semyon Bychkov, Evelino de Così fan tutte a Ferrara, que Opera de Varsòvia al Teatre Nacional el 2002 i el 2011 formà part de la Don Giovanni, La del manojo de haus Zürich. Ha treballat com a Pidò, Emmanuelle Haïm, Carlo també va cantar al Festival de polonès, on va debutar el 2002 en Companyia de l’Opernhaus Zürich rosas, L’elisir d’amore, L’ocassione solista amb directors com Jesús Rizzi, Paolo Carignani i ha cantat Salzburg, que el convertí en el debu- el rol de Ievgueni Onieguin. Daniel i des del 2013 és component de la fa il ladro, La gazzeta, La finta giardi- López Cobos, Ottavio Dantone, Sir amb produccions dirigides per Willy tant més jove en un paper principal. Barenboim, amb qui va treballar per Companyia de la Wiener Staatsoper. niera, La bohème, L’equivoco strava- Andrew Davis, Plácido Domingo, Decker, Luc Bondy, Peter Stein, Ha treballat a la Metropolitan Opera, primer cop a la Deutsche Staat- Ha actuat també a l’Staatsoper de gante, Katiuska o Luna de miel en El Pablo Heras-Casado, Lorin Maazel, Richard Jones, Jean-Marie Villegier, Teatro alla Scala, Wiener Staat- soper de Berlín, ha estat clau en la Hannover, Teatro Real de Madrid, Cairo. Ha participat també en obres Zubin Mehta, Riccardo Muti o Peter Mussbach o Achim Freyer. Les soper, Royal Opera House Covent seva carrera. Ha treballat als millors Ópera de Oviedo, Dortmund Opera, del repertori contemporani, com Alberto Zedda i en produccions seves darreres aparicions inclouen Garden, Opéra de París, Staatsoper i teatres europeus, com l’Staatsoper Opéra de París La Bastille o Festival l’Orfeo de Kirchner, Boulevard Soli- de Vicent Boussard, Giancarlo Golaud (Pelléas et Mélisande), Don Deutsche Oper de Berlín, Opernhaus d’Hamburg (Lord Ashton de Lucia di de Salzburg. Ha interpretat, entre tude de Henze o La hija del cielo. Els del Monaco, Damiano Michieletto, Iñigo (L’heure espagnole), la cadira Zürich, San Francisco Opera i Arena Lammermoor), València (Lescaut de d’altres, Figaro, Dandini, Marcello, seus principals rols han estat Dandini Laurent Pelly o Emilio Sagi. Alguns i l’arbre (L’enfant et les sortilèges), di Verona. Els seus èxits més recents Manon i Ievgueni Onieguin), Berlín Ping, Sharpless, Harlekin, Osman/ (La Cenerentola), Don Carlos (Il dels rols més importants que ha Don Diègue (Le Cid), Filippo (Don han estat Rigoletto, La traviata, Un (comte d’Almaviva de Le nozze di Ali/Don Alvar (Les Indes galantes), giuramento), Silvio (Pagliacci) o Ping cantat són Figaro (Il barbiere di Sivi- Carlo), Alfonso (Lucrezia Borgia), ballo in maschera, L’elisir d’amore, Figaro), Arena di Verona (Mercutio Valentin, Mercutio, Nardo (La finta (Turandot) i, a nivell internacional, ha glia), comte d’Almaviva (Le nozze di Achillas (Giulio Cesare), St. François Die Zauberflöte, La clemenza di Tito de Roméo et Juliette, Francesco giardiniera), Papageno, Guglielmo, cantat a Halle Opera House, Greek Figaro), Lescaut (Manon), Papageno (St. François d’Assise), Don Esteban i Falstaff, sota la batuta de Riccardo di Moor d’I masnadieri, comte de comte d’Almaviva, Albert, Eisens- National Opera, Opéra de Toulon i (Die Zauberflöte), Malatesta (Don (Der Zwerg), Lorenzo i Capellio (I Muti, Zubin Mehta, Lorin Maazel, Luna d’Il trovatore, Germont pare tein, Falke, Danilo, Silvio, Belcore, Bogotà, així com al Festival Rossini Pasquale), Belcore (L’elisir d’amore), Capuleti e i Montecchi), El Marquès Claudio Abbado, Mariss Jansons, de La traviata), Opéra Bastille (Ford Oreste, Andrei (Tri sestri), El marit de Pesaro. Debutà al Liceu la tempo- Schaunard (La bohème), Silvio (Les dialogues des Carmélites), Nikolaus Harnoncourt, Seiji Ozawa, de Falstaff), Staatsoper de Munic (Les mamelles de Tirésias). Ha actuat rada 2001/02 en el «Recital Antoni (Pagliacci), Lubino (Una cosa rara), Méphistophélès (Faust), Poquelin Daniel Barenboim, James Colon, (Ievgueni Onieguin), Opernhouse amb directors com Nikolaus Harnon - Gaudí». Hi ha tornat amb L’occasione Manuel (La vida breve), Schlémil (L’école des femmes), el rei (Yvonne, Antonio Pappano i Daniele Gatti. Frankfurt (Ford de Falstaff ), Royal court, Nello Santi, John E. Gardiner, fa il ladro (2002/03), Così fan tutte (Les contes d’Hoffmann) i Kilian (Der princesse de Bourgogne), Enrico VIII El setembre de 2013 va guanyar Opera House (Giorgio Germont de Welser-Möst, Adám Fischer, Gómez (2003/04), Babel 46 (2003/04), Freischütz), interpretats en diversos (Anna Bolena), Des Grieux (Manon), el Pavarotti d’Oro. Va debutar al La traviata), Salzburger Festspiele Martínez, Armiliato, Carignani, Rizzi, Giulio Cesare (2003/04), La teatres de l’Estat i, a l’estranger, al Harasta (La petita guineu astuta), Liceu la temporada 2011/12 amb i La Fenice (comte de Luna d’Il Harding, Plácido Domingo, Ivor gazzetta (2004/05), Boulevard Soli- Pfingstfestspiele Salzburg, Festival Don Fernando (Fidelio) o Laurent La bohème i hi va cantar un recital, trovatore), La Scala (Paolo Albiani Bolton o Dudamel. Al Liceu debutà tude (2006/07), «Concert Mozart» de Ravenna, Teatro Manuel Malta, (Roméo et Juliette) a Amsterdam, al costat d’Angela Gheorghiu, l’abril de Simon Boccanegra), així com amb Turandot (2008/09), i hi ha i La Cenerentola (2006/07), Don Opéra National de Montpeller, París, Brussel·les, Torí, Frankfurt, de 2014. a Los Angeles Opera (Marcello tornat amb Les mamelles de Tirésias Giovanni (2007/08), Le nozze di Staatstheater am Gärtnerplatz de Munic, Glyndebourne, Bordeus, de La bohème). Ha treballat amb (2009/10), Pagliacci i La bohème Figaro (2008/09) i Les mamelles de Munic i Oper Graz. Va debutar al Avinyó, Toronto i Viena. Debuta al Valery Gergiev, Lorin Maazel, Kirill (2011/12) i Don Pasquale (2014/15). Tirésias (2009/10). Liceu la temporada 2012/13 amb Liceu. Petrenko o Bertrand de Billy. Debutà Les contes d’Hoffmann i hi ha tornat al Liceu amb Król Roger la tempo- amb Cendrillon (2013/14). rada 2009/10. 100 pàg. Biografies 101

FERNANDO RADó JOSEP LLUíS MORENO JOSé LUIS CASANOVA FERNANDO LATORRE GABRIEL DIAP IGNASI GOMAR Baix-baríton, Colline Tenor, Parpignol Tenor, Parpignol Baix-baríton, Benoît /Alcindoro Baix-baríton, Sergent Baix-baríton, Sergent

Amb 29 anys, el baix baríton argentí Nascut a Novelda (Alacant), inicià Nascut a Saragossa, començà els El baix baríton estudià grau supe- Nascut a la ciutat argentina de Nascut a la Pobla del Duc (València), ja s’ha instal·lat com un dels cantants els primers estudis musicals a l’Aca- estudis musicals a l’Escolanía de rior de cant, composició i orques- Rosario, hi començà els estudis estudià solfeig, clarinet i cant al lírics més joves requerits internaci- dèmia de la Societat Musical de la Infantes del Pilar i obtingué el títol tració, pedagogia musical, grau musicals l’any 1992 a l’Escuela Conservatori Superior de Música de onalment, convidat a teatres com la seva ciutat. Posteriorment ingressà superior de piano i cant al Conser- mitjà de piano i viola. Els rols més Municipal de Música i, més tard, València. El 1993 guanyà una beca Royal Opera House Covent Garden, al Conservatori Superior de Música vatori Superior de Música Joaquín destacats que ha dut a terme són a la Facultad de Humanidades y al Concurs Viñas de Barcelona per La Scala de Milà, Opéra National de d’Alacant on obtingué el títol de Rodrigo de València, ciutat on Dulcamara (L’elisir d’amore), Don Artes de la Universidad Nacional de estudiar amb Carlo Bergonzi a Itàlia. París, Teatro Real de Madrid, Staat- professor de flauta travessera, i més debutà com a solista en La bohème Alfonso (Così fan tutte), Don Magni- Rosario. Arribà a Barcelona el 1999, El mateix any entrà a formar part del soper de Berlín, Opéra de Monte- tard s’inicià en el cant, carrera que i Lucia di Lammermoor. Durant tres fico (La Cenerentola), Bartolo (Il on ha ofert recitals de Lied alemany Cor del Gran Teatre del Liceu. El carlo i Teatro Colón de Buenos continua al Conservatori de Vila- anys dirigí l’Escolania de Nostra barbiere di Siviglia), Geronimo (Il i òpera fins que l’abril de 2001 entrà 1994 guanyà el premi al millor baix Aires, interpretant rols com Colline seca. Coneix mètodes pedagògics Senyora dels Socors a Benetússer matrimonio segreto), Leporello a formar part de la plantilla del Cor al Concurs de Cant de Sabadell. (La bohème), Escamillo (Carmen), com els Kodály, Orff i Dalcroze, i ha (València), fins que el 1993 s’incor- (Don Giovanni), Figaro (Le nozze di del Gran Teatre del Liceu, on actu- Ha cantat, entre d’altres, els rols de Don Giovanni i Figaro (Le nozze di dirigit i presentat concerts didàctics porà al Cor del Gran Teatre del Liceu. Figaro), Taddeo (L’italiana in Algeri), alment exerceix la seva professió. Colline (La bohème) a Viareggio i al Figaro), Oroveso (Norma), Sir Giorgio amb l’Orquesta de Granada, a més Ha perfeccionat la seva formació a Don Quijote (El retablo de Maese Ha continuat la formació a Barce- Teatro Cervantes de Màlaga, príncep (I puritani), Timur (Turandot), príncep de realitzar cursos de direcció amb Frankfurt (Neu Oper de Frankfurt) i Pedro), Pascual (Marina), Harasta lona amb el professor Jorge Sirena. Gremin (Ievgueni Onieguin) al Teatre de Bouillon (Adriana Lecouvreur), Ian Baar, Miguel Zanetti, Enedina a Milà amb Sara Sforni Corti i Tonini, (La petita guineu astuta), mestre Al Gran Teatre del Liceu també Principal de València, el vell hebreu Goffredo (Il pirata), Monterone (Rigo- Lloris, Isabel Penagos, Kamal Khan, on ha cantat Max (Der Freisc- (Il maestro di capella), a més de ha cantat solos de cor i petits rols (Samson et Dalila) al Teatre Prin- letto) o Monjo (Don Carlo). També ha Carlos Chausson, Ross Craigmile hütz). En tornar, debutà en el rol de cantar obres contemporànies (Don en Don Carlo de Verdi, Manon cipal de Mallorca, Sam (Un ballo in cantat el Rèquiem de Verdi, Simfonia i Emma Kirkby. A banda de dirigir Bastien (Bastien und Bastienne) i el Quijote de Cristóbal Halffter, Botxí!, de Massenet, Death in Venice de maschera) al Teatro São Carlos de núm. 8 de Malher, Simfonia núm. 9 l’Orfeón Noveldense Solidaridad 2001 guanyà el Premi Juan Oncina Botxí! i La ciutat de la cobdícia de Britten i Les noces d’Stravinsky, Lisboa, Alessio (La sonnambula) i de Beethoven, Stabat Mater de i impartir classes al Conservatori del Concurs Viñas. Des del 2003 Lleonard Balada, Tarde de poetas entre d’altres. Roucher (Andrea Chénier) al Teatro Rossini i el Requiem de Mozart. Amb Superior de Novelda, ha realitzat ha participat en rols de repartiment de Luis de Pablo, Zuk zer Dezu de Campoamor d’Oviedo, a més de només 21 anys guanyà la competició diferents actuacions interpretant en múltiples produccions del Liceu, Félix Ibarrondo, Otoitz baten gisan de cantar a la catedral de Mallorca la internacional de cant Neue Stimmen oratori, sarsuela i òpera amb diverses on també ha actuat al Foyer. Paral- Ramón Lazkano), oratori i sarsuela. Missa de Glòria de Puccini, sota la 2007, i fou convidat immediatament formacions musicals i vocals de tot lelament interpreta Des Grieux Ha cantat a la majoria de teatres de direcció de Josep Pons, i la Petite per Daniel Barenboim per perfec- el territori nacional. Actualment és (Manon), Roméo (Roméo et Juliette), l’Estat i ha estat dirigit per Marco messe solennelle al Festival Interna- cionar-se en la seva operastudio. membre del Cor del Gran Teatre del Riccardo (Un ballo in maschera), Armiliato, Antoni Ros Marbà, José cional de Santander. També resultà el guanyador argentí Liceu, on eventualment actua com a Alfredo (La traviata), a més de Luis Cobos, Miquel Ortega, Edoardo per a la BBC Cardiff Singer of the solista. realitzar col·laboracions solistes al Müller, Günter Neuhold, Anto- World 2009 a Gal·les, i fou finalista Teatre-Auditori de Sant Cugat i el nello Allemandi, Romano Gandolfi, en l’Operalia 2011 a Moscou. Debutà Mercat de les Flors Carmen,( Tosca, Stefano Ranzani, Alberto Zedda o al Liceu amb Il pirata la temporada West Side Story i Pagliacci). Maximiano Valdés. Debuta al Liceu. 2012/13 i hi tornà la 2014/15 amb La traviata. 102 pàg. Biografies 103

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Violí I Violoncel Trompa Kai Gleusteen * Peter Thiemann * Carles Chordà * Kostadin Bogdanoski Concertino Mathias Weinmann Enrique J. Martínez Liviu Morna C. Associat Esther Clara Braun Juan F. Bertomeu Olga Aleshinsky * Carme Comeche Jorge Vilalta Eva Pyrek * Adam Glubinski Oksana Solovieva Juan Manuel Stacey Christo Kasmetski Trompeta Aleksander Krapovski Josep A. Casado * Oleg Shport Danel Morales Yana Tsanova Contrabaix Javi Alcaraz Apostol Kosev * Fou la primera orquesta simfònica creada a l’ Estat Margaret Bonham Francesc Colomina * (banda) Frano Kakarigi * espanyol (1847). El primer director titular va ser Marià Oriol Algueró David Alcaraz (banda) Cristian Sandu Obiols. En el decurs de la seva història ha estat dirigida Biel Graells Carlos Megías (banda) Joaquín M. Arrabal per batutes convidades tan prestigioses com Albert Patricio Soler (banda) Francesc Lozano Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef Keilberth, Violí II Trombó Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Emilie Langlais * Jordi Berbegal * Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote Rodica Monica Harda Flauta Alejandro Cantos de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Liu Jing Eva-Nina Kozmus * Luis Bellver * Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Georges Mercè Brotons Alexandra Miletic (banda) Sebastian, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Hans Andrea Ceruti Albert Mora * (banda) Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto i Bruno Kalina Macuta Sandra Luisa Batista * Cimbasso Walter; i darrerament per Sylvain Cambreling, Rafael Mijai Morna Joan J. Renart Jose Miguel Bernabeu * Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Alexandre Polonsky Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Annick Puig Peter Schneider i Silvio Varviso. Els seus directors titu- Maria Roca Timpani lares han estat Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand Oboè Artur Sala * de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder. Actualment Daniel Fuster * Raúl Pérez P. n’és Josep Pons. Viola Emili Pascual (CA) * Germán Clavijo * Percussió Alejandro Garrido * Jordi Mestres Birgit Schmidt Ferran Armengol Salvador Soler Bettina Brandkamp Clarinet Mario García Vincent Fillatreau Juanjo Mercadal * Jeremy Friedmann (banda) Franck Tollini Dolors Paya Ivan Herranz (banda) Laura Erra Sergi Rodrigo Fèlix Gallego

Arpa Fagot Tiziana Tagliani * M. José Rielo * Juan Pedro Fuentes 104 pàg. Biografies 105

Cor del Gran Teatre del Liceu

Sopranos I Tenors I Actors i actrius COR VIVALDI Margarida Buendia Daniel M. Alfonso Sònia Aguirre PETITS CANTORS DE CATALUNYA Olatz Gorrotxategi Josep Mª Bosch Meritxell Bonet Cantaires en escena Cor intern Carmen Jimenez José Luis Casanova Moisés Bravo Alba Martin Sabaté Abril Arroyo Tercero Glòria López Pérez Sung Min Kang Alfredo Crespo Berta Huguet Gonzalez Ariadna Ruiz Ruiz Raquel Lucena Xavier Martínez Germán Parreño Berta Roura Roca Blanca Crespo Corredera Encarna Martínez José Antº Medina Miquel Roca Carla Baulida Prat Carlota Lombardia de Blas Raquel Momblant Joan Prados Carla Sanjuan Moga Clara Salom Estela Eun Kyung Park Llorenç Valero Carla Serrano de Quadras Helena Llovet Ferré Maria Such Sergi Bellver Clara Ortega Alsius Helena Plans Calvo Es consolidà als anys seixanta sota la direcció Daniela Ruiz Pakula Isabel Obiols Noguera de Riccardo Bottino. En començar la temporada Sopranos II Tenors II Elena Obiols Noguera Judit Badia Mata 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la Núria Cors Omar A. Jara Elna Homedes Catalina Julia Diaz-Portales Sánchez direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment n’han Mariel Fontes Graham Lister Emma Turull Benítez Marta Roca Bofill estat directors Andrés Máspero, William Spaulding, Mª Dolors Llonch Josep Lluís Moreno Emma Boy Saló Martina Berglund Solé José Luis Basso, Peter Burian i ara Conxita Garcia. Monica Luezas Carles Prat Georgina Blasco Peñas Núria Prats Illanas Entre les seves actuacions cal mencionar la Segona Mª Elena Medina Florenci Puig Jan Corcho Artigas Paula Rodés Serret Simfonia i Schicksalslied de Mahler (Teatro Real) Mª Àngels Padró Emili Rosés Joel Llovich Malet Silvia Huguet González i Moses und Aron (Gran Teatre del Liceu), a més Angèlica Prats Laia Isart Rafa Silvia Montanya Díaz del Requiem i la Missa de la coronació de Mozart i Helena Zaborowska Laia Joventeny Miron Sofia Llovet Ferré la Missa Solemnis de Beethoven. El Cor del Gran Laia Corcho Artigas Barítons Teatre del Liceu ha actuat a les Arènes de Nîmes, Lidia Rosés Domingo Xavier Comorera amb Il corsaro; ha interpretat Lucia di Lammermoor Lisa Campos Sánchez Mezzo-sopranos Gabriel Diap a Ludwigshafen, Lucrezia Borgia a París i Goyescas Mar Rou Abril Ruiz Teresa Casadellà Ramon Grau i Noches en los jardines de España a La Fenice de Marta Castelló Santacruz Rosa Cristo Joan Josep Ramos Venècia. Ha cantat sota la direcció dels mestres Marta Martin Sabaté Isabel Mas Miquel Rosales Albrecht, Decker, Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Martina Mata Gonzáles Marta Polo Lucas Groppo Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Martina Homedes Torrella Guisela Zannerini Varviso, Maag i Neumann, entre d’altres Meritxell Montanya Díaz Mireia Justicia Garcia Nora Olcina Brugués Baixos Ona Griera Plans Contralts Miguel Ángel Currás Orietta Andrés Paredes Mariel Aguilar Dimitar Darlev Paula Mullerat López Sandra Codina Ignasi Gomar Pol Ruiz Ruiz Hortènsia Larrabeiti Ivo Mischev Rut Badia Mata Yordanka Leon Mariano Viñuales Sara Cladellas Serch Elizabeth Maldonado Silvia Muro de Benito Ingrid Venter Sofia Rosés Rodríguez Marta Planella Xavier de la Fuente Touris 106 pàg.

Direcció: Joan Corbera Coordinació: Nora Farrés, Aina Vega Col·laboradors en aquest programa: Jordi Fernández M., Mirella Freni, Javier Pérez Senz, Aleix Pratdepàdua, Jaume Radigales, Jaume Tribó, Aina Vega Disseny: Maneko. Jofre Mañé Fotografies de la producció: Antoni Bofill, Maurice Louis Branger, Brassaï, Donald Cooper, Nadar, Piccagliani Fotografies dels espectacles al Liceu: Antoni Bofill, Català, Martí, Mateo, Antoni Ras Rigau Agraïments: Centre Georges Pompidou, English National Opera, Paola Ferrari Impressió: Dilograf, S.L. Dipòsit legal: B 13637-2016 Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments: [email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)