Endemismes De Menorca Memòria

MEMÒRIA TÈCNICA DE LA CARTOGRAFIA DIGITAL DE LA DISTRIBUCIÓ DE LA FAUNA TERRESTRE ENDÈMICA INVERTEBRADA EN LA RESERVA DE BIOSFERA DE MENORCA

Guillem X. PONS i José Ángel MARTÍN PRIETO

Societat d’Història Natural de les Balears, carrer Margarida Xirgu 16 baixos, Palma de Mallorca, Grup de recerca BIOGEOMED, [email protected]

Resum En aquest treball s’ha intentat actualitzar el catàleg dels endemismes faunístics de les Balears, recopilant les noves descripcions de tàxons des de 1996, any de la publicació del llibre Fauna endèmica de les Illes Balears (Pons i Palmer, 1996). S’han realitat incorporacions de tàxons amb descripcions anteriors a 1996 que no apareixen en dita obra. En total es comenten 119 tàxons endèmics en els quals es relaciona la localitat tipus, situació del material tipus i informació sobre la seva distribució coneguda. S’ha creat una taula base amb 727 entrades de localitats. Les zones amb major presència són l’illa de l’Aire, illa den Colom i quadrícula compartida de s’Albufera d’es Grau, amb la presència de 22 espècies. També en alguns casos també es fan comentaris sobre la distribució o taxonomia. S’eliminen de la fauna endèmica de Menorca tota una sèrie d’espècies. S’emfatitza sobre la importància del coneixement i la conservació d’invertebrats dins les polítiques europees i de la nostra comunitat. Paraules clau: endemismes faunístics, Illes Balears, conservació d’invertebrats.

Els invertebrats terrestres endèmics de Menorca

Conèixer la fauna endèmica de qualsevol territori és una tasca importantíssima per la seva conservació. Els ecosistemes insulars són els més fràgils pel que fa a la conservació d’aquests endemismes. Pons i Palmer (1996) elaboraren un primer catàleg d’endemismes animals, possiblement el primer de l’estat. Tot i les seves mancances fou una fita important per a conèixer l’origen d’un conjunt faunístic d’unes illes de la Mediterrània, les illes Balears (Palmer et al., 1999).

Durant aquest període hi ha hagut alguns treballs que han intentat posar al dia o almanco recollir noves incorporacions al catàleg balear de fauna endèmica. En base a aquests i altres treballs, la conselleria de medi ambient també compta amb una “llista patró de la fauna endèmica de les Illes Balears”, encara que tampoc no està actualitzada. Pons (2015) fa una aproximació a l’actualització d’aquest catàleg.

Alguns dels endemismes inclosos a la llista de 1996 han deixat de ser-ho, altres, en aquell moment no comptàvem amb informació i per tant no estan relacionats a aquesta primera versió, altres han ampliat la seva distribució . (dins les Illes Balears). És preocupant que alguns d’ells no han estat citats des de la seva descripció, i possiblement estem vivint una història d’extincions silencioses, no detectades.

Des de 1996 hi ha hagut algunes actualitzacions parcials dins els monogràfics de l’Estat del Medi Ambient de les Illes Balears realitzats per la Societat d’Història Natural de les Balears sota l’auspici de “Sa Nostra” (Pons, 1997; 1999; 2001a; 2003; Pons i Balaguer, 2004). Entre tant, també s’han fet aproximacions o llistats de fauna endèmica de Menorca des de distints punts de vista. En el marc de la seva geografia física de Menorca (Pons i Gómez-Pujol, 2003), de l’evolució del coneixement faunístic dels invertebrats en la història natural de Menorca (Pons, 2010) o del coneixement de la fauna subterrània en la que es troben molts dels endemismes de les Balears (Pons i Vadell, 2011).

Cardona i Orfila en les seves múltiples publicacions, bàsicament de Coleoptera de Menorca (Cardona, 1872; 1875; 1878), Compte (1968) en el seu compendi sobre l’origen de la fauna de Menorca, i també la publicació sobre la fauna cavernícola i endogea de Menorca, amb la campanya feta per H. Coiffait i P. Strinati el 1958, que va donar llum en distints articles dins la revista l’Archive de Zoologie Experimental et Génerale de 1961. També cal citar el monogràfic de caragols terrestres i d’aigua dolça de les Balears realitzat per Beckmann (2007).

1 Proposta metodològica

Per a la realització d’aquesta cartografia i en base principalment de la compilació dels treballs de Pons i Palmer (1996); Palmer et al. (1999); Pons (2009) i la nova revisió taxonòmica de Pons (2015), el nou buidat de tota una sèrie de bases de dades nacionals i internacionals, la recerca a la biblioteca de la Societat d’Història Natural de les Balears, com a resultat es farà un primer diagnòstic dels endemismes presents a Menorca. Entenem com a endemisme aquelles espècie que es troben circumscrites exclusivament a l’àmbit Balear. Amb excepció d’aquells paleoendemismes que per algun motiu hagin estat introduïts fortuïtament a fora de les Balears. Per exemple és el cas d’ Iberellus companyonii que és conegut del litoral català (Gasull, 1963b), i citada antigament (Haas, 1929) del litoral català, des de Tarragona fins al litoral francès del Rosselló; i dels edificis antics de Barcelona (muralla i glacis de la Ciutadella, Acadèmia de Medicina i la Basílica de Santa Maria del Mar) i de les murades ciclòpies de Tarragona. Actualment, d’aquestes localitats, sembla que només està confinada a les murades de Tarragona. Recentment, el setembre de 2011, hem pogut constatar la seva presència en aquesta localitat. És la mateixa situació que amb la sargantana Podarcis pityusensis paleoendemisme de les illes Pitiüses i present també a distintes localitats de la costa peninsular i de Mallorca (Pleguezuelos et al., 2002).

El SIG com a instrument de gestió

Com a resultat s’elaborarà un mapa per espècie amb format shapefile (shp) o feature clas, del programa ArcGis 10.1, amb una resolució de quadrícula 1x1 km2, sempre que sigui possible. Hi ha descripcions antigues que no indiquen localitats precises.

S’elaborarà una memòria amb els resultats. La nostra experiència ens indica que a Menorca hi ha de l’ordre d’unes 119 tàxons invertebrades terrestres endèmiques. S’ha de dir que moltes d’aquestes espècies només són conegudes de poques localitats, i de vegades només de la descripció original. Sempre que sigui possible s’adjuntarà còpia de les descripcions originals. Si hi ha més dades, més treballs, o més dades inèdites de distribució s’aportaran al mapa cartogràfic i a la memòria final.

S’ha de recordar i recalcar que no hi ha cap document que aglutini la informació actualitzada sobre els endemismes de Menorca, distribució de l’endemicitat.

En base a la informació disponible (bibliogràfica i de dades inèdites aportades pels autors) s’han establert els distints índex d’abundància-presència a d’endemismes invertebrats de Menorca.

La Societat ha estat l’entitat editora de dos dels treballs de referència esmentats per a l’elaboració d’aquests projecte (Pons i Palmer, 1996; Pons, 2015).

Endemismes que ja no ho són

El nemàtode Gongylonema pithyusensis Mas-Coma, 1977, espècie localitzada a la mucosa esofàgica d' Eliomys quercinus ophiusae i d’ Eliomys quercinus gymnesicus. Paràsita de la rata cellarda de Formentera i Menorca. L'espècie més propera, des del punt de vista morfològic, és Gongylonema soricis paràsit de sorícids (dels gèneres Sylvisorex i Crocidura ). No obstant, aquesta espècie és coneguda de la zona del Congo Belga, Ruanda, Burundi... (Mas-Coma, 1977b). La relació filogenètica d'aquesta espècie dista molt d'esser ben coneguda una espècie inicialment localitzada a l'illa de Formentera i Menorca (Mas-Coma et al. , 1982b; 1983). Amb posterioritat (Esteban et al., 2004) ha estat localitzada a Sierra Espuña (Múrcia).

Espècies fins fa poc considerades endèmiques de Menorca com Prosthesima semirufa Koch 1882, han estat sinonimitzades per veure Bosmans i Van Keer (2012) a Zelotes callidus (Simon, 1878) una espècie de distribució mediterrània occidental.

També l’isòpode Spelaeoniscus coiffaiti Vandel 1961, considerat un endemisme exclusivament de Menorca (citat de Sant Lluís, es Migjorn Gran, Maó –Sant Antoni- i de la carretera de Maó a Fornells) ha deixat de ser-ho doncs ha estat trobat a Múrcia (Garcia, 2006).

Eosentomon coiffaiti Condé, 1961, fins fa poc considerada l’única espècie de Protura endèmica de les Balears, coneguda exclusivament de Menorca, ja fou posada en dubta per Szeptycki (2007) com a

2 tàxon incaerta sedis . I recentment ha estat citada de la fauna de Sèrbia (Blesi ć i Mitrovski-Bogdanovi ć, 2012).

Anthophora balearica (Friese 1896) ha estat localitzada a la meitat oriental de la península Ibèrica, a més de les Balears (Ortiz-Sánchez i Jiménez-Rodríguez, 1992).

De la Fuente (1912) descriu una nova varietat Nanophyes hemisphaericus bivittatus . És diferenciable de les altres varietats per comptar amb el protòrax fosc amb dues bandes negres longitudinals. La validesa d'aquesta subspècie no ha pogut ser contrastada amb dades recents. L'espècie no és endèmica de les Balears i la subespècie bivittatus és considerada dins del grup amb dubtes taxonòmics o com a variació dins la mateixa espècie nominal. N. hemisphaericus viu a gran part d'Europa i a l'àrea del sud de la Mediterrània, incloses Mallorca i Menorca. La varietat bivittatus fou recol.lectada de les rodalies de Pollença. Jordà (1922) la cita de la mateixa localitat i sembla que no ha estat retrobada. N. hemisphaericus viu sobre plantes del gènere Lytrum (Hustache, 1931).

Pseudoniphargus mercadali Pretus, 1988, una crustaci cavernícola descrit de la localitat de la cova d’en Curt (Pretus, 1988; 1991) i trobada a altres coves i pous de Menorca (Barranc d’Algendar) i Mallorca (Cova de na Barxa –Capdepera), fou trobat a cavitats al nord de Sardenya (D. Jaume com. pers.).

L'estudi de marcadors genètics i tècniques de morfometria geomètrica de Dinca et al. (2011) per comparar Polyommatus icarus, la blaveta amb P. celina , la blaveta comuna africana, una espècie que fins aquell moment es considerava estrictament africana, i arriba a la conclusió que algunes de les poblacions europees que fins ara es creien que es tractaven de P. icarus correspondrien en realitat a P. celina . I entre aquestes poblacions, les que es troben a les Balears, amb la qual cosa, aquesta papallona deixaria de ser un endemisme subespecífic ( Polyommatus icarus balearica) . Almenys de moment, perquè la veritat és que sembla ser que les blavetes de les Balears i Sardenya ja mostren una evolució diferenciada, un llinatge genètic diferent, que podrien donar lloc a una subespècie única per a aquest conjunt d'illes, sinó de P. icarus si de l'espècie críptica P. celina , el que obre una nova línia d'estudi per al futur.

Pachybrachys anoguttatus Suffrian, 1866, un coleòpter de la família Chrysomelidae, fins fa poc era considerat un endemisme gimnèsic conegut de Mallorca i Menorca, també ha estat citat de Sardenya (http://www.faunaitalia.it/checklist/invertebrates/families/Chrysomelidae.html)

Pachybrachys anoguttatus Suffrian, 1866

Mascle Femella

El caràbid Macrothorax morbillosus macilentus Lapouge, 1899 és una subespècie àmpliament distribuïda per tota Mallorca i Menorca. Citada de Maó, Santa Galdana, Fornells, Ciutadella (Villarúbia i Español, 1933); Garcias-Font (1904) la cita d'Artà. Compte (1953) la cita de Palma i Pons i Palmer (1990) i Palmer (1994b) de moltes localitats de la Serra de Tramuntana i de tota la resta de Mallorca (dades inèdites). Cardona (1872) indica que és present a tota Menorca, més rar emperò a la seva meitat nord. Serrano (2003) indica que està distribuïda des d’Adra (Almeria) fins a Torredembarra (Tarragona), aclimatada a Algeciras (Cadis) i a Mallorca i Menorca, pel que perdria la seva condició d’endemisme. Subespècie descrita per Vaucher de Lapouge (1899) és sinònima de balearicus Lapouge, 1913 (Serrano, 2003). L'escarabat poller o escarabat pudent són els noms que indica Cardona (1872) és un depredador, essencialment malacòfag. Cardona (1872) indica que és present davall les pedres, devorant helícids i Bulimus (= Rumina decollata ). Pot trobar-se a una amplíssima varietat d'hàbitats, fins i tot els molt

3 antropomorfitzats. Els adults apareixen a finals d'hivern. Acceptada com a ssp vàlida per Zaballos i Jeanne (1994), però per a altres autors (Casale et al. , 1982) totes les poblacions del litoral meridional ibèric, Balears, Còrsega, Sardenya, Algèria i Tunísia formen una sola unitat subespecífica (M. morbillosus morbillosus) i les variacions morfològiques són de tipus clinal. Dintre de Mallorca s'ha descrit un fenomen de variació clinal en la mida del cos lligat a factors mediambientals (Palmer, 1994b).

Coiffait (1961) del material recollit a Menorca durant la seva campanya bioespeleològica indica dues presumptes noves espècies de coleòpters Scydmaenidae indicades per Besuchet in litt.: Cephennium minoricum i C. franciscae . Aquestes espècies estaven indicades a Pons i Palmer (1996) i ha estat transcrites a altres documents. No obstant, després de consultar les obres de Claude Besuchet i els tàxons descrits per aquest autor sembla que mai va arribar a descriure aquestes espècies (Hlavac, 2011). Per tant, s’haurien de considerar com a nomen nudum .

Espècies de presència dubtosa o etiquetat deficient

Hi ha espècies de les quals es tenen dades històriques sobre la seva presència a Menorca, com per exemple l’escarabat copròfag Thorectes balearicus (= Jekelius balearicus) (López-Colón 1984)., present a Mallorca, però que caldria cofirmar la seva presència a Menorca (López-Colón 2000). A Menorca ha estat citada una altra espècie amb la qual es possible hagi estat confusa T. intermedius.

Autors que revisen col.leccions antigues de vegades es troben en localitats genèriques o mal etiquetades. Cardiophorus balearicus Platia i Gudenzi, 1999, un coleòpter de la família Elateridae, en el que es cita Menorca sense localitat precisa (15.5.71, leg. R.V. Budberg). O el que és pitjor, hi ha espècies com Cardiophorus constanti Platia, 2008 en la qual no s’indica més que la procedència de les Illes Balears, sense localitat exacta (VI.1933 A. D’Orchymon) i s’ha considerat, de moment per manca de més dades, no incloure-la dins el llistat de fauna endèmcia de Menorca.

Espècies amb una distribució molt àmplia

D’una espècie, Gonepteryx cleopatra balearica Bubacek, 1920, no s’ha elaborat mapa, doncs la seva presència a Menorca és molt abundant, ha estat detectada a quasi bé a totes les quadrícules (sinó a totes), inclús dins ambients urbans (per exemple dins es Castell).

Espècies amb poca informació de les localitats

Hi ha tot un seguit d’espècies (16) que no tenen indicada una localitat precisa. Els autors de les descricpicions indiquen només Menorca. Les cites, moltes d’elles, són més que centenàries. A més, des de la descripció, no s’han tornat a localitzar i per tant queden ha estat impossible realitzar una cartografia d’elles. Altres dues espècies Speleophria gymnesica Jaume i Boxshall, 1996 i Speleophriopsis balearicus Jaume i Boxshall, 1996, malgrat siguin descripcions recents i que han estat indicades de Menorca, sense indicar localitat precisa, s’hauria de confirmar la seva presència a l’illa.

Taula d’espècies citades de Menorca sense indicació de localitat precisa. Araneae Lycosidae Arctosa misella Koch, 1882 Misophrioida Misophriidae Speleophria gymnesica Jaume i Boxshall, 1996 Misophrioida Misophriidae Speleophriopsis balearicus Jaume i Boxshall, 1996 Coleoptera Elateridae Cardiophorus balearicus Platia i Gudenzi, 1999 Coleoptera Elateridae Agriotes sordidus scutellatus Schaufuss, 1882 Coleoptera Carabidae Orthomus balearicus (Piochard, 1867) Coleoptera Pselaphidae Faronus insignis Besuchet 1958 Coleoptera Melolonthidae Amphimallus menorcanus Reitter, 1901 Coleoptera Drilidae Drilus amabilis Schaufuss, 1867 Coleoptera Dasyceridae Danacaea pygmaea Schaufuss, 1869 Coleoptera Dasyceridae Danacaea ziczac Schaufuss, 1869

4 Coleoptera Nitidulidae Brachipterus labiatus metallescens Schaufuss, 1869 Coleoptera Colydiidae Helioctamenus hippopotamus Schaufuss, 1882 Coleoptera Curculionidae Otiorrhynchus juvencus miramarae Schaufuss, 1879 Coleoptera Curculionidae Cathormiocerus canaliculatus (Schaufuss, 1869) Cathormiocerus curvicaspus insularis Martínez de la Escalera, Coleoptera Curculionidae 1918

La conservació dels invertebrats

Per què és important conservar els insectes, aranyes, cargols i altres petites criatures ? Tan importants són els insectes i altres artròpodes terrestres que habiten el món que si tots, de cop, desapareixesin, la humanitat probablement no podria durar més d'uns pocs mesos. La majoria dels amfibis, rèptils, aus i mamífers també s’extingirien immediatament. Seguidament aniria la major part de les plantes amb flors i amb ells l'estructura física de la majoria dels boscos i altres hàbitats terrestres del món. Aquesta és una cita d’E.O. Wilson (1992). Poc a poc, molt poc a poc, les institucions europees es donen compta de la necessitat de conservació de la fauna invertabrarda. Una de les darreres iniciatives ha estat l’edició de l’Estratègia Europera per a la conservació dels invertebrats (Haslett, 2007). En ella donen suport personalitats com sir David Attenborough o com lord Robert Mayr. Tal com indica el gran comunicador sir David Attenborough els invertebrats terrestres no tenen glamour. La majoria, la majoria de les vegades, són invisibles per a nosaltres. Quasi totes són espècies relativament petites. No obstant això, aquestes criatures són essencials per a la supervivència de moltes plantes i tots els altres animals, incloent a nosaltres mateixos. Els invertebrats terrestres estan amenaçats. A mesura que la nostra experiència en l'extermini de la biota del planeta creix encara més. A a mesura que seguim per forçar més i més la natura per complir amb els nostres propòsits immediats, i a més a més, amb l’increment del canvi climàtic com a conseqüència de les nostres accions, ha fet augmentar la velocitat d’extinció, la supervivència dels invertebrats terrestres en tota la seva riquesa i varietat es veu amenaçada cada vegada més (Attenborough, 2007). Tot i que formen la major part de la diversitat biològica i la biomassa del nostre planeta, els invertebrats han estat, durant molt temps, descuidats dins de les polítiques de conservació. Per una banda, l'alta quantitat d'espècies, per altra la relativa manca de científics especialitzats i també una imatge pública limitada. Els tractats de conservació també han ignorat sovint aquests animals. El Conveni de Berna va ser el primer tractat internacional que incloia una llista d'invertebrats per a la seva protecció estricta. Des de 1987 s'ha inclòs més de 100 espècies, majoritàriament insectes, però també crustacis i mol·luscs. Ara, llistes de la Convenció també inclouen esponges, cnidaris, equinoderms i un aranya (Macrothele calpeiana). Moltes d'aquestes espècies estan catalogades amb un alt perill d'extinció. La "Estratègia Europea per a la Conservació de Invertebrats" va ser definitivament aprovada pel Comitè Permanent de la Convenció de Berna el novembre de 2006, juntament amb una recomanació que va encoratjar a diferents governs i la Unió Europea a elaborar i posar en pràctica estratègies nacionals i millorar la conservació d'invertebrats. Aquesta estratègia reuneix els problemes i necessitats dels invertebrats conservació a tot Europa (però sense considerar espècies marines). La majoria dels esforços en la biologia de la conservació es centren en la conservació dels vertebrats. Tal atenció diferencial es deriva dels comprensibles factors emocionals, i que evoquen una resposta empàtica que els invertebrats poques vegades tenen, més enllà que qualsevol apreciació equilibrada de la història evolutiva que representin, o els serveis que ofereixen per al funcionament dels ecosistemes. Segons May (2007) podem quantificar tals disparitats en l'atenció donada als diferents grups en diferents maneres. El nombre total d'espècies diferents de vertebrats que han estat nomenades i registrades és del voltant de 45.000 a 50.000, amb espècies de grups taxonòmics com les aus i els mamífers especialment ben conegudes. Els prop de 300 mil espècies de plantes conegudes per la ciència probablement representen al voltant del 90% o més del total de plantes del planeta. Però els prop d'un milió d'espècies d'insectes descrites formalment s’estima que representen entre la meitat (en les estimes més altes) o una trentena part (en les estimes més baixes) dels insectes que es troben sobre la Terra (May, 1999). Aquest, segons May (2007) no és el menor dels problemes, la manca de bases de dades coordinades per al coneixement de la major part d'insectes i d’altres espècies d'invertebrats, i les

5 consegüents dificultats amb sinònims - les mateixes espècies que es coneixen sota dos o més noms diferents, de diferents autors (Solow et al., 1995). Una estimació calcula que fins al 40% de les espècies d'escarabats amb nom - el grup més nombrós de biodiversitat – són conegut d'un sol lloc, i, de vegades només d’un espècimen. Aquestes disparitats en el nombre d'espècies no estan en sintonia amb la distribució de l’esforç científic dels taxònoms. En un treball una mica antic, Gaston i May (1993), conclouen que aquest esforç taxonòmic al món era més o menys uniformement dividit entre vertebrats, plantes i invertebrats. Atès que les espècies de plantes conegudes són aproximadament 10 vegades més nombroses que les espècies de vertebrats, i les espècies d’invertebrats almenys 10 vegades més nombroses, això suggereix un més que peculiar desajust dels esforços taxonòmics realitzats. Les coses es posen encara pitjor si s'analitza la literatura de recerca sobre la biologia de la conservació. Un estudi de la literatura científica en les dues revistes d'investigació de conservació líder 1987-2001 va mostrar una proporció de més o menys el 70% per als vertebrats, el 20% per a les plantes, i el 10% per als invertebrats (dels quals la meitat eren papallones, que gaudeixen d’una situació d'una espècie d'honor entre els invertebrats) (Clark i May, 2002). Igual que sabem ben poques coses sobre la biodiversitat d'invertebrats que dels vertebrats, el nostre coneixement sobre l'estat de conservació dels invertebrats és molt, molt, molt pobre. Obervant el llibre vermell de la UICN de fa 10 anys, ens trobam que, utilitzant criteris específic i sensats, s’estima que un 20% de les espècies de mamífers conegudes estan en perill d'extinció, el 12% de les aus, el 4% dels rèptils, el 31% del amfibis, el 3% dels peixos, i el 31% de les 980 espècies conegudes de gimnospermes i el 0,06% d’insectes. De les 73 espècies d'insectes declarades oficialment extintes, la majoria han estat descrites a illes (més de la meitat eren mosques de la fruita del gènere Drosophila de Hawaii). Tenint en compte el poc que sabem sobre els veritables números totals d'espècies animals que viuen al planeta, i menys encara sobre les amenaces d'extinció que sofreixen, és impossible donar una estimació raonable de l'actual nombre de probabilitats d'extingir en els propers segles. Fa uns trenta anys, Edward O. Wilson cridava l'atenció sobre el ritme alarmant d'extinció d'especies i el compromís que implicava aixó per als taxònoms, i per a la ciencia en general. En aquests temps l'increment de les extincions ha estat objecte de discussió i de reflexió en els fórums més variats, d'entre els quals val a destacar la Cimera de la Terra, cel·lebrada a Rio de Janeiro el juny del 1992 (Bellés, 1994). L'expectació despertada pel ritme de les extincions no és infundada. Les estimacions actuals més prudents donen xifres de l'ordre de 17.000 espècies que desapareixen per any. A les nostres latituds aquesta dada pot semblar exagerada, peró s'entén facilment si hom té en compte que entre la meitat i les tres quartes parts de la riquesa total de plantes i animals es troba a l'àrea tropical. L'any 1989 les selves tropicals havien estat redu·ides a uns 8 milions de quilómetres quadrats, quelcom menys de la meitat de la seva extensió prehistòrica. El ritme de destrucció era d'uns 140.000 quilómetres quadrats per any, gairebé el doble respecte a 1979. La pèrdua equival aproximadament a la superfície d'un camp de futbol per segon. Les informacions per als anys d'aquesta dècada donen xifres entre 160.000 i 200.000 quilómetres quadrats destruïts per any. Les dades, de la FAO indiquen que la meitat de les especies actuals podrien extingir-se en els propers 100 anys si continua aquest ritme de destrucció de selves i boscos tropicals. Per a racionalitzar aquest tema, peró, s'escau tenir a mà dades fiables sobre el nombre d'espècies existents, i aquí comencen els problemes. Avui dia hom disposa de la descripció d'aproximadament 1 milió i mig d'especies. Tanmateix, aixó és tan sois un petit percentatge de les que realment existeixen. Robert H. May ha proposat l'estimació, que ell mateix reconeix com més aviat conservadora, d'entre 5 i 8 milions d'especies vivents. La feina pendent deis taxònoms assoleix, doncs, proporcions gegantines, i el ritme de descripcions és més aviat lent: entre 1978 i 1987 es descrigueren unes 13.000 espècies per any. Si aquesta referencia segueix essent bona, caldran uns 400 anys per a coneixer de forma bàsica (és a dir per a nominar) tota la fauna i flora del Planeta (Bellés, 1994). A l’actualitat estam vivint la sisena gran extinció. Les cinc primeres han estat marcades per esdeveniments ambientals externs. A la sisena el protagonista és, som, la humanitat. Els impactes humans, la destrucció de l’hàbitat, la sobreexplotació, la introducció d’espècies i, en general, combinacions de dues o fins i tot, tres d’aquests factors són els responsables d’aquesta situació. El canvi climàtic, resultat de les nostres accions, fara empitjorar les coses. Hi ha molts de llibres, fins i tot documents de l’ONU, que detallen els impactes que aquest empobriment de la biodiversitat d’espècies invertebrades tengui sobre els serveis ecosistèmics. Alguns d’aquests serveis catalogats poden semblar merament valors culturals (espirituals o inclús religiosos), valors estètics. Alguns d’aquests serveis catalogats explícitament poden semblar "merament" culturals: espiritual i els valors religiosos; valors estètics; la recreació i l'ecoturisme. La majoria tenen implicacions per al benestar de la societat humana. A la pregunta per què conservar, per què conèixer la biodiversitat,

6 podríem respondre en funció de distints principis. Cada un d’ells, per sí mateix ja és un argument contundent per a preservar aquesta biodiversitat. I quins són aquests principis ?

Principi ètic: els organismes s'han de conservar i protegir només per fet d'existir. Cada forma de vida és un fet irrepetible resultat de milions d'anys d'evolució. També per un principi científic , cada organisme és un fet enigmàtic i el seu estudi ens pot ajudar a entendre millor la Terra i a nosaltres mateixos. Principi de complementarietat , les diferents espècies no són entitats aïllades, sinó que formen part d'un entramat del qual els humans també formen part. La destrucció d'aquest entramat segur que, en un moment o un altre, també ens afectarà a nosaltres Per un principi de precaució, cap espècie pot ser considerada una "cosa" inútil i sense cap tipus de valor. Els primers organismes que poblar la terra en el passat geològic eren molt senzills i suposadament insignificants. Si aquests organismes no haguessin aparegut mai a la Terra, nosaltres no existiríem. Per un principi de coneixement, una espècie desconeguda pot ser la solució a alguna cosa que encara no coneixem. Tots els organismes es relacionen amb el medi ambient a partir d'unes estructures i funcions orgàniques més o menys complicades, a vegades molt diferents de les que feim servir els humans. L'estudi i la comprensió d'aquestes estructures pot ajudar els humans a aprofitar els recursos naturals de forma més responsable i eficient i, per tant, més sostenible. Per altra part, la capacitat per comprendre el món després del coneixement acumulat durant la història de la humanitat. La pèrdua de la biodiversitat és també pèrdua de coneixement. Per un principi econòmic, la societat, com la coneixem actualment no podria funcionar sense la biodiversitat, és a dir, sense els animals i les plantes que ens serveixen d'aliment o sense els principis actius dels medicaments que milloren la nostra salut. El descobriment d'una nova espècie, o l'estudi de les espècies ja conegudes, pot representar el descobriment d'una nova molècula que ajudi a curar alguna malaltia. L'estudi de la biodiversitat d'una determinada zona geogràfica és fonamental a l'hora de planificar els usos d'un territori. Malauradament, els interessos econòmics generalment tenen prioritat sobre la protecció de la biodiversitat.

Els endemismes faunístics de les Illes Balears

Conèixer la fauna endèmica de qualsevol territori és una tasca importantíssima per la conservació. Els ecosistemes insulars són els més fràgils pel que fa a la conservació d’aquests endemismes. Ja fa uns anys (29 anys !!), Pons i Palmer (1996) elaboraren un primer catàleg d’endemismes animals, possiblement el primer de l’estat. Tot i les seves mancances fou una fita important per a conèixer l’origen d’un conjunt faunístic d’unes illes de la Mediterrània (Palmer et al., 1999). Durant aquest període hi ha hagut alguns treballs que han intentat posar al dia o almanco recollir noves incorporacions al catàleg balear de fauna endèmica. En base a aquests i altres treballs, la conselleria de medi ambient també compta amb una “llista patró de la fauna endèmica de les Illes Balears”, encara que tampoc no està actualitzada. Alguns dels endemismes inclosos a la llista de 1996 han deixat de ser-ho, altres, en aquell moment no comptàvem amb informació i per tant no estan relacionats a aquesta primera versió, altres han ampliat la seva distribució . (dins les Illes Balears). És preocupant que alguns d’ells no han estat citats des de la seva descripció, i possiblement estem vivint una història d’extincions silencioses, no detectades. Des de 1996 hi ha hagut algunes actualitzacions parcials dins els monogràfis de l’Estat del Medi Ambient de les Illes Balears realitzats per la Societat d’Història Natural de les Balears sota l’auspici de “Sa Nostra” (Pons, 1997; 1999; 2001a; 2003; Pons i Balaguer, 2004). Per a la realització d’aquest treball s’han buidat tota una sèrie de bases de dades, en alguns casos s’ha contactat directament amb l’autor/s del treball sol·licitant, s’han consultat quasi tots els treballs de les descripcions originals. Espècies descrites com a endèmiques l’any 1996 han deixat de ser-ho, com els cucs de terra Allolobophora fraissei Örley, 1881 i Allolobophora mediterranea Örley, 1881, sinònimes de Dendrodrilus rubidus rubidus (Savigny, 1826) i Aporrectodea rosea rosea (Savigny, 1826) de distribució molt més àmplia (Christoffersen, 2011) o aclariments taxonòmics sobre endemismes d’aranyes descrites fa més d’un segle (Bosmans i Van Keer, 2012). Inclús espècies descrites després de la publicació de Pons i Palmer (1996) prest han passat a sinonímia, com Paracyclopia gitana Carola i Razouls, 1996 i Stephos balearensis Carola i Razouls, 1996, sinònims d’ Stigocyclopia balearica Jaume i Boxshall, 1995 i Stephos margalefi Riera, Vives i Gili, 1991 respectivament. També s’han recollit treballs que per una circumstància o una altra no foren contemplats per Pons i Palmer (1996) com, per exemple, són els treballs de Linsenmaier (1959; 1968), Hodkinson i Hollis

7 (1981), Theischinger, (1982), Martens i Chemini (1988) o Bretfeld (1994), o alguns treballs que encara que tenen data de publicació de 1995, veren la llum entrat el 1996. Per últim també s’ha de comenar que durant aquest període s’han incorporat dos tàxons que ha comptat amb un canvi d’estatus taxonòmic de supbespècie a espècie, amb tot el que implica per a la seva conservació: Euscorpius balearicus (Caporiacco, 1950) realitzat per (Gantenbein et al., 2001) en base a dades moleculars i el busqueret Sylvia balearica (Jordans, 1913) per Shirihai et al. (2001) essent la segona espècie d’aucells endèmica de les Balears. A diferència del treball de 1996, no s’han considerat aquelles espècies que encara que descrites de les Illes Balears es té constància de la seva presència a altres zones de fora, com per exemple: el dípter Empis (Lissempis) insularis Chvala, 2003, descrita de Mallorca però també coneguda de Creta o l’aranya Aelurillus balearus Azarkina, 2006, descrita de cala Estreta (Artà), però també coneguda de Fuerteventura (Illes Canàries), Neosterolepisma balearica Molero-Baltanás, Bach de Roca i Gaju-Ricart, 1998 coneguda de les Illes Balears (Mallorca i Formentera però també de Barcelona i Alacant, el treball de Jaume i Boxshall (1995) que descriu Exumella mediterranea de coves de Mallorca i Sardenya o la descripció de l’àcar Erythraeus (E.) picaforticus Haitlinger 2002, recentment trobat a Sicília (Haitlinger i Łupicki, 2013). Estam segurs que encara ens queden algunes espècies endèmiques que no hem aconseguit detectar de bibliografia més antiga, o de grups taxonòmics en els quals no dominam la bibliografia. Donada la celeritat en que s’ha fet aquest treball i no disposar de més temps, dels tàxons que no hem pogut consultar el treball original no s’ha realitzat cap entrada en el catàleg, però sí apareix reflectit a la taula final. D’alguns grups taxonòmics hi ha dubtes i opinions enfrontades sobre la validesa de les descripcions de les quals s’ha intentat fer una lectura el més distant possible. De totes formes serveixi aquest llistat per actualitzar el coneixemen de fauna endèmica de Menorca.

Catàleg d’espècies endèmiques de Menorca

BRACHYLAIMIDA Família Brachylaimidae Scaphiostomum palaearticum Mas-Coma, Esteban i Valero 1986 Localitat tipus. Porreres (Mallorca). Material tipus. MHN Ginebra. Distribució. Espècie coneguda de Mallorca (Porreres, Son Gual i Capocorb a Llucmajor) i Menorca (Biniadris). Comentaris. Neoendemisme, paràsit localitzat en el fetge i pàncreas de Mus spretus i Apodemus sylvaticus .

NEMATODA

Família Physalopteridae Pseudophysaloptera kahmanni Mas-Coma i Gállego, 1977 Localitat tipus. Formentera

8 Material tipus. Facultat de Farmàcia Barcelona Distribució. Espècie descrita de l'illa de Formentera i recol.lectada amb posterioritat en Menorca (Mas- Coma et al., 1982; 1983). Comentaris. Neoendemisme. Paràsit estomacal d' Eliomys quercinus ophiusae . En cas d'infestació, la paret estomacal compta a l'exterior de taques ovals, de color groguenc, que correspon en la zona de fixació del nematode. En aquests punts, el nombre de nematodes pot esser variable (1-3 individus). Eliomys quercinus ophiusae és el seu hoste definitiu. S'han descrit vuit espècies d'aquest gènere. Sis són paràsites de sorícids, P. alii a estat trobada en una rata-pinyada i P. vincenti en un lemur. La distribució geogràfica de les espècies és majoritàriament asiàtica (sis espècies), P. kotlani és coneguda de l'Europa oriental; P. vincenti d'Àfrica central i P. soricina d'Àfrica, Turquia i Amèrica del nord (Mas-Coma i Gállego, 1977). La distribució d'aquestes espècies està molt lluny d'esser ben coneguda.

Família Heteroxynematidae Kahmannia eliomydis Mas-Coma i Esteban, 1982 Localitat tipus. Biniadris (Menorca). Material tipus. Universitat de València. Distribució. Gènere endèmic de Mallorca, Menorca i Formentera. Gènere i espècie descrit de Biniadris (Menorca) (Mas-Coma et al. , 1982; 1983). Comentaris. Neoendemisme. Localitzada inicialment en el budell d' Eliomys quercinus gymnesicus . Espècie paràsita de la rata cellarda de Menorca. Kahmannia eliomydis és el primer Nematode Oxyuroidea conegut, no únicament paràsit d' Eliomys quercinus , sinó entre els rosegadors Glirimorpha (Mas-Coma i Esteban, 1982). Kahmannia es té considerar com un dels més primitius gèneres, per l'estructura del seu esòfag allargat provist d'un bulb esfèric i profundament valvulat, proper a Heteroxynema i Dermatopallarya , dos gèneres que no es troben més que com a paràsits d'Sciuridae paleàrtics (Mas-Coma i Esteban, 1982).

Família Pharyngodonidae Spauligodon cabrerae Castaño, Zapatero i Solera 1988 Localitat tipus. Illa de Cabrera . Material tipus. Holotipus núm 1011, alotipus núm 1012 i paratipus depositats a l’armari de preparacions del departament de Parasitologia de la facultat de Farmàcia de Madrid. Distribució. Espècie paràsita localitzada dins l’intestí gruixat de Pordarcis lilfordi kuligae . Amb posterioritat a altres de les sargantanes endèmiques de les Balears a la zona de la cloaca, pel que podria considerar-se com un paleoendemisme. Espècie més representativa de la fauna d'helmints de les Balears. Tal com passa als illots de Menorca, Eivissa i Cabrera és l'espècie amb més àmplia distribució i una de les millor representades amb prevalències elevades (Hornero, 1991; Hornero i Roca, 1992; Roca, 1993).

GASTROPODA

Família Zonitidae Oxychilus lentiformis Kobelt, 1882 Localitat tipus. Menorca. Material tipus. No està indicat. Distribució. Espècie endèmica de les Gimnèsies. Molt abundant a jaciments quaternaris (Gasull, 1969). Si bé en la descripció original figura Menorca, Moragues (1886) quan tanscriu la descripció, indica Mallorca. Més dades sobre la seva corologia són donades per: Hidalgo (1878), Aguilar-Amat (1933),

10 Jaeckel (1952), Jaeckel i Plate (1964), Gasull (1964), Riedel (1969) i Altimira (1970) Bech (1989) de cavitats i Bellés et al. (1989) recullen aquestes dades. Comentaris. Espècie descrita per Kobelt (1882) amb la denominació genèrica Hyalina lentiformis . Moragues (1886) transcriu la descripció original. Les citacions d' Oxychilus balmei per a totes les Gimnèsies corresponen a aquesta espècie. Oxychilus kobelti , citada per Altaba (1993a) com endèmica de les Gimnèsies, correspondria a aquesta espècie. Abundant en els ambients humits, als boscos, i sota grans pedres. Espècie bona colonitzadora de les entrades de les cavitats de Mallorca (Bellés, 1987; Pons i Damians, 1992). En aquest darrer treball es donen nombroses localitats cavernícoles on ha estat recol.lectada aquesta espècie. Troglòfil, espècie adaptada a nivell fisiològic i enzimàtic (quitinases) que els permet tenir un règim omnívor.

Família Hygromiidae Xerocrassa nyeli (Mittre, 1844) Localitat tipus. Maó, a la zona que voreja el port de Maó. Material tipus. No indicat en la descripció original. Forés (2015) assigna el paralectotipus a l’exemplar depositat al Museu Balear de Ciències naturals de Sóller, MNCN 21004. Distribució. Espècie distribuïda per tota Menorca (i molts del seus illots) i el llevant i sud de Mallorca. Ha estat trobada fòssil en el quaternari de Menorca. Comentaris. Descrita inicialment sota el gènere Helix . Dohrn i Heymemann (1862) indiquen Helix homeyeri sinònima d'aquesta espècie. La forma descrita per Kobelt (1883) com Helix (Jacosta) moraguesi és sense dubte aquesta espècie. Hidalgo (1878), Aguilar-Amat (1933), Jaeckel (1952) i especialment Gasull (1964) donen informació i localitats amb la presència de l’espècie. A Menorca també s’ha localitzat com a fòssil dins sediments holocènics al Barranc d’Algendar (Pas den Revull) (Quintana, 2001). Quintana (1998) també recull la presència com a fòssil de Xerocrassa frater .

Xerocrassa ponsi (Hidalgo, 1878) Localitat tipus. Hidalgo (1878) cita les següents localitats de Menorca: “Son Gall, San Juan de Carbonell, Fornells, Ses Covas Veyas – Illa de Cabrera, Punta de Anciola”. Material tipus. Segons Templado et al. (1993) el paralectotipus és l’exemplar 15.05/2721 del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid. Un lectotipus en el MNHN de París. Distribució. Espècie localitzada a l’illa de Cabrera i de Menorca. Ha estat tractada per distints autors (per exemple Gasull, 1964) com a subespècie de X. nyeli , circumscrita a l’arxipèlag de Cabrera (Cabrera Gran i illa dels Conills). Quintana i Vilella (2005) consideren sinònima a X. nyeli en no trobar diferències significatives en la seva anatomia interna i biometria. No obstant, altres autors, com Forés (2015), recuperen el seu estatus taxonòmic específic, incorporant novament localitats de Menorca indicades per Hidalgo (1878).

Xerocrassa cardonae (Hidalgo, 1867) Localitat tipus. Maó , Menorca. Material tipus. Paralectotipus 15.05/2723 i 15.05/2724 al Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid. Lectotipus i paralectotipus al MNHN de París (segons Templado et al., 1993). Distribució. Descrita inicialment de Maó. Amb posterioritat (Hidalgo, 1890) la cita de Sant Cristòbal i Son Gall. Quintana i Vilella (2001) citen aquesta espècie de Son Gall. Quintana (2010) la cita de sa Bassa Plana i Forés (2015) la il·lustra del camí de Favàritx (Maó).

Família Helicidae Iberellus companyonii (Aleron, 1837) Localitat tipus. Banyuls sur mer. Material tipus. Muséum d’Histoire Naturelle de Perpinyà. Distribució. Espècie endèmica de les Balears. Colonitza Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, àdhuc alguns dels seus illots. Introduïda accidentalment a alguns punts de la costa catalana. Altaba (1993a) la considera endèmica de les Gimnèsies. Comentaris. Espècie àmpliament repartida, colonitza quasi tots els ambients xèrics i perilitorals i zones de garriga, humides i boscoses de Menorca. Ha estat citada per múltiples autors: Mittre (1842), Dohrn i Heynemann (1862), Hidalgo (1878), Kobelt (1882), Aguilar-Amat (1914; 1933), Hesse (1920), Bofill i Aguilar-Amat (1924), Jaeckel (1952), Sacchi (1958), Gasull (1963b; 1969; 1984), Mateo (1978), Altaba (1991a; 1993a) i Pons i Damians (1992). Aquesta espècie ha estat tractada en múltiples publicacions com a I. minoricensis . No obstant, Forés i Vilella (1993) realitzen una reflexió sobre la nomenclatura a seguir per a dessignar aquest tàxon, encara que no ha estat acceptada per altres autors (Alonso-Zarazaga, 2004). Descrita inicialment sota la denominació genèrica d' Helix companyonii (Aleron, 1837) d'individus balears introduïts en temps històric a alguns ports de Catalunya. Posteriorment es descriví I. minoricensis (Mittre, 1842) de Menorca. Han estat descrites distintes subspècies: ssp. horadadae , de na Foradada (Cabrera), ssp. oberndorferi , de la badia de Palma, ssp. minoricensis de Menorca i ssp. balearicus de les Serres de Llevant, totes elles de discutit valor taxonòmic. Tal és el desacord taxonòmic que fins el BioAtlas del Govern de les Illes Balears apareix sota la denominació de tres noms diferents (amb tres mapes de distribució diferents): Iberellus companyonii , I. minoricensis i I. pyrenaicus . Hidalgo (1890) inidica que a Menorca se li anomenen mongetes.

Iberellus companyonii de Cala Morell (Ciutadella)

Família Pomatiidae Tudorella ferruginea (Lamarck, 1822) Localitat tipus. Sense localitat precisa. Material tipus. No citat a la descripció original. Distribució. Endemisme vivent de les Gimnèsies (Mallorca Menorca Cabrera i Sa Dragonera), més abundant a Mallorca que a Menorca. Trobat a jaciments plio-pleistocens d'Eivissa (Gasull i Alcover, 1982; Torres i Alcover, 1981) i Sardenya (Esu, 1978). Comentaris. Aquesta és l’endemisme més antic descrit de les Balears, descrit inicialment com a Cyclostoma ferruginea . El caragol operculat viu preferentment a zones boscoses riques en humus, entre les encletxes càrstiques de la Serra i sota grans pedres. Així i tot en la seva distribució no té gradients altitudinals, se troba des del nivell de la mar (zona de salpicadures) fins als punts més alts de la Serra de Tramuntana. És una espècie dioica, els mascles són més petits que les femelles. Actualment es dubta sobre l'assignació taxonòmica dels exemplars de fora de les Balears i Pitiüses pertanyin a aquesta espècie

Descripció de Lamarck (1822) de la pàgina 147 del segon volum de l’obra Histoire Naturelle des animaux sans vertèbres. Primera espècie de fauna invertebrada endèmica descrita de les Balears.

14 Tudorella ferruginea (Lamarck, 1822) després d’un dia de pluja a sa Marina de s’Arena.

Família Vertiginidae Truncatellina beckmanni Quintana, 2010 Localitat tipus. Lloc de Monges, Ciutadella de Menorca. Material tipus. Holotipus (MDM-2703) en el Museu Diocesà, Ciutadella de Menorca, i més de 100 paratipus en la col·leccio de l’autor. Distribució. Espècie endèmica de Menorca, coneguda també de Son Àngel (Ciutadella) i dels sediments holocènics del Pas d’en Revull-Sa Penya Fosca (Barranc d’Algendar, Ferreries) el que suposaria la seva presència abans dels humans.

Família Hydrobiidae Mercuria balearica (Paladilhe 1869) Localitat tipus. Port de Maó Material tipus. Col. Paladihle, Univ. Languedoc Distribució. Espècie endèmica de les Balears (Menorca i Eivissa). Les citacions d'Eivissa de Gasull (1965) es correspondrien correspondre amb P. gasulli . Comentaris. Colonitza aigües netes i de poc moviment. Se troba sobre la vegetació, parets de les piques de les fonts o sobre les pedres del fons, normalment en colònies nombroses. Espècie de difícil assignació taxonòmica. Malgrat el seu nom específic, balearica , Boeters (1987) la cita de Granada, encara que necessitaria confirmar-se que és la mateixa espècie (Glöer et al., 2015) i de Menorca (Mercuria balearica) . Rolán (1998) la cita de Madeira, emperò Glöer et al. (2015) la descriuen com una nova espècie (Mercuria roldani). Gasull (1965) cita Amnicola similis de Mallorca, Menorca i Eivissa, però

15 aquestes dades es podrien correspondre amb aquesta espècie. També ha estat citada de s’Albufera de Mallorca però necessitaria confirmació.

Mercuria balearica (Paladilhe 1869) de Menorca (Glöer et al., 2015).

Pseudamnicola meloussensis Altaba, 2007 Localitat tipus. Torrent de la Cala Macarella (Menorca). Material tipus. Holotipus (CRA- -1, sic ) i paratipus (sense indicació de quantitat) (CRA- , sic ) en la col·lecció de l’autor. Distribució. Coneguda exclusivament de la localitat tipus.

Família Limacidae Gigantomilax (Vitrinoides) benjaminus Borredà i Martínez-Ortí, 2008 Localitat tipus. Barranc d’Algendar, Ferreries (Menorca), UTM: 31TEE8223. Material tipus. Holotipus (MVHN nº 666-A) i 5 paratipus (MVHN nº 666-B) en el Museu Valencià d’Història Natural, València; un paratipus (MNCN 15.05/44113) en el Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid; un paratipus (MZB 2001-0283) en el Museu de Zoologia, Barcelona; un paratipus (SMNH 6955) en el Swedish Museum of Natural History, Estocolm. Distribució. Endemisme de Menorca. Wiktor et al. (2007) en el seu apartat de "Material" designen un neotipus de Gigantomilax (Vitrinoides) majoricensis també del Barranc d’Algendar, i a més a més ho citen del Barranc de Binigaus, també de Menorca, i de Cala Figuera i de la costa de Canyamel (Mallorca). Segons Borredà i Martínez-Ortí (2008) aquest neotipus i tota la redescripció efectuada correspon a Gigantomilax (V.) benjaminus.. En el traball esmentat en cap moment se fa referència als exemplars de Mallorca, pel que la seva presència a Mallorca necessitaria confirmació.

Família Arionidae Arion (Mesarion) ponsi Quintana, 2007 Localitat tipus. Barranc d’Algendar, Ferreries (Menorca), UTM: 31SEE832260. Material tipus. Holotipus (MNIB-SHNB 2794) i un paratipus (MNIB-SHNB 2795) en el Museu de la Naturalesa de les Illes Balears-Societat d’Història Natural de les Balears, Palma de Mallorca, i dos paratipus (CBQ 4168) en la col·lecció de l’autor. Distribució. Espècie endèmica de Menorca, coneguda de Son Àngel (La Vall, Ciutadella de Menorca); Barranc d’Algendar (Ferreries) (localitat típica); s’Albufera des Grau (Maó); Santa Ponça (Ferreries); Binifabini (Es Mercadal) i Barranc des Rafalet (Sant Lluís).

ARANEAE

Família Nemesiidae Iberesia brauni (Koch 1882) Localitat tipus . A la descripció original només indica que foren recollides a Mallorca i Menorca pels senyors Dr. Brau i Fraisse. Material tipus. MZ Berlín Distribució. Espècie endèmica de les Balears (Ribera, 1986). Citada de Mallorca per Bristowe (1952), de Menorca per Febrer (1979) i de Cabrera per Rambla (1977). Pons i Palmer (1990) recullen noves dades de Mallorca i Menorca. Comentaris. Blasco (1984) estudià els exemplars recollits per Koch (1882) i Rambla (1977), indicant que només era conegut el mascle. No obstant, Koch (1882) descriu ambdós sexes. Simon (1914) relaciona N. brauni amb N. eleanora (aquesta darrera descrita de Mónaco) i N. ariasi (del Marroc). Decae (2005) descriu distintes noves espècies de les Balears però cap de Menorca (veure Pons, 2015). A l’actualitat s’està fent una revisió del distint material recol.lectat a les Balears d’aquest gènere (Pons dades inèdites). Espècie colonitzadora de zones argiloses. Es coneix poc sobre la seva ecologia. A l'igual que les altres espècies és sedentària i contrueix un niu sota terra. Al contrari que moltes altres aranyes, augmenten la seva activitat durant la tardor i l'hivern, tenen el seu cicle reproductor durant la tardor (octubre- desembre), emperò també hi ha un augment de mascles durant l'estiu (dades inèdites dels autors).

Família Dysderidae Harpactea dufouri (Thorell, 1873) Localitat tipus. Illa de Formentera

18 Material tipus. No citat a la descripció original. Distribució. Endèmica de les Balears i Pitiüses, descrita sobre un mascle de l'illa de Formentera (Thorell, 1873). Denis (1952b) recull aquesta citació. Pons i Palmer (1990) la citen de Mallorca. Pons (1993) la cita de Cabrera. Denis (1961) i Febrer (1979) la citen de Menorca, i Compte (1968) recull aquella citació. Comentaris. Espècie lapidícola. Espècie de costums mirmecòfiles. Descrita inicialment sobre el mascle, Brignoli (1978-79) il.lustra la femella per primer cop. Les citacions d' Harpactea corticalis i H. hombergi de les Balears podrien haver estat confoses per altres autors amb Harpactea dufouri .

Família Theridiidae Theonoe major Denis, 1961 Localitat tipus. Avenc II de s'Albufereta (Es Mercadal, Menorca) Material tipus. No indicat al treball de la seva descripció. Distribució. Espècie endèmica de Menorca únicament citada del seu descriptor (Denis, 1961) de s'Avenc II de s'Albufereta (Es Mercadal) que descriu únicament la femella. Ribera (1989), recull aquesta citació. Compte (1968) recull la citació de Denis (1961). Comentaris. Espècie troglòfila. Espècie d'ulls medians anteriors són netament més petits que els altres; les dimensions d'aquests i l'absència de l'escut abdominal l'allunya del gènere Pholcomma doncs presenta una l'ampla ungla mútica i quasi dreta que arma el tars del palp l'apropa a Theonoe . No obstant, és anormal per al gènere pel seu cefalotòrax molt baix i els seus tarsos curts. A Denis (1961) li sembla inoportú proposar un gènere nou.

Família Linyphiidae Lepthyphantes balearicus Denis, 1961 Localitat tipus. Cova nord de S. Agustí (Menorca). Material tipus. No indicat al treball de la seva descripció. Distribució. Endemisme de Menorca recol.lectat de la Cova Nord de Sant Agustí, Avenc de s'Albufereta (Fornells), Cova den Curt (Ferreries), Cova Polida (Es Mercadal) i Cova de ses Figueres (Sant Lluís) (Denis, 1961; Ribera, 1989). Compte (1968) recull la citació de Denis (1961). Comentaris. Espècie trogloxena. Encara que citada únicament de l'interior de les cavitats, segurament també es pot localitzar a l'exterior, ja que no presenta cap caràcter adaptatiu al món subterrani (Ribera, 1989). Sembla una espècie propera a Lepthyphantes pinicola els òrgans genitals permeten, no obstant, separar-la fàcilment de les altres espècies, en particular pel paracimbi del mascle i el tubercle genital de la femella tan remarcat amb la seva patel.la situada a l'extrem d'un septe fi i retorçat.

Família Agelenidae Malthonica balearica Brignoli, 1978 Localitat tipus. Portocristo (Manacor, Mallorca). Material tipus. Distribució. La femella fou descrita de Mallorca per Brignoli (1978-1979). Pons i Palmer (1990) i Pons i Damians (1992a) recullen més dades de Mallorca. El mascle fou descrit de Menorca per Barrientos i Febrer (1986) però sense indicar localitat. Citada també de Menorca per Febrer (1979). Endemisme Gimnèsic. Coneguda també de Cabrera i sa Dragonera (Pons, 1993). D'Eivissa es coneix una espècie propera a M. balearica . Comentaris. Element lapidícola. Espècie abundant a biòtops boscosos. Espècie relacionada amb M. lusitanica (de la península ibèrica), M. sarda (de Sardenya), M. sicana (de Sicília), M. arganoi (d'Itàlia centremeridional), M. deadeli (de Creta) i M. paraschiae (de Grècia) (Brignoli, 1980; 1984; Pons i Palmer, 1992).

Família Hahniidae Hahnia hauseri Brignoli, 1978 Localitat tipus. Monestir de Lluc (Escorca, Mallorca). Material tipus. Distribució. Espècie endèmica de Mallorca descrita per Brignoli (1978-1979) coneguda únicament de la femella, Pons i Palmer (1990). Recol.lectada a Cabrera (Pons, 1993) i per primera vegada es recullen dades per a Menorca (Pons, 2004). Comentaris. Espècie lapidícola, ha estat recol.lectada tant en zones seques (garrigues) com a alzinars molt humits. L'absència d'un receptacle secundari permet concloure que aquesta espècie no està lligada amb les Hahnia ben conegudes d'Europa central (Harm, 1966); segons Brignoli (1978-1979) estaria més pròxima a H. petrobia que a les formes italianes del grup. No és possible comparar-la amb H. harmae Brignoli, 1977 de Tunísia i H. insulana Schenkel, 1938 de Madeira (descrites sobre els mascles) però la primera de les espècies té una coloració molt especial, mentre que la segona és molt més gran (mascle de 3.3 mm). Hahnia barbara Denis, 1937 d'Algèria és, al contrari, molt més petita (femella de 1.6 mm).

Família Miturgidae Cheiracanthium occidentale L. Koch, 1882

21 Localitat tipus. Maó. 18.V.1866, Schaufuss leg. Material tipus. ZM Berlín 7929 Distribució. Només conegut de la localitat típica. El treball és molt antic i no dona més informació sobre hàbitat o localitat. Comentaris. Segons figura 16 de Koch (1882) mostra clarament un epigí semblant a Cheiracanthium (fig. 8), però no dóna suficients caràcters diagnòstics per a la identificació. Bosmans i van Keer (2012) fan una redescripció de l’epigí i la vulva. Segons Koch (1882), l'espècie estaria relacionada amb Cheiracanthium letochae L. Koch, 1876 (= C. elegans Thorell, 1875). L’epigí té una depressió mitjana amb un marge interior i és més ampla que llarga. L’espermateca és relativament petita, només un terç de l'amplada de la depressió. Les obertures copulatòries estan situades anterolateralment a la depressió i els conductes espermàtics fan tres voltes a una espermateca allargada. En la literatura, no hi ha espècies amb aquesta estructura genital i per tant és considerada per Bosmans i van Keer (2012) com a espècie vàlida.

Família Lycosidae Arctosa misella (Koch, 1882) Localitat tipus. Prat de S. Jordi (Mallorca). Material tipus. MZ Berlín Distribució. Endemisme de Menorca i Mallorca. Descrita per Koch (1882) del Prat de Sant Jordi (Mallorca). Febrer (1979) la cita de Menorca sense indicar localitat precisa. Comentaris. Espècie recol.lectada a finals d'abril. Els licòsids són nomenats aranyes llop per la seva activitat desenfrenada de persecució d'altres invertebrats. Les típiques taràntules pertanyen a aquesta família. Guy (1969) recull la referència de Koch (1882) i l'assigna al gènere Lycosa . Descrita sobre individus juvenils. Caldria estudiar el seu estatus taxonòmic. Bosmans i van Keer (2012) el consideren com un nomen dubium .

PSEUDOSCORPIONES

Família Chthoniidae Chthonius bellesi Mahnert, 1989 Localitat tipus. Cova Polida, Es Mercadal). Material tipus. MZ Berlín, MHN Ginebra. Distribució. Espècie endèmica de Menorca coneguda únicament de la Cova de na Polida (Es Mercadal). Comentaris. Troglobi, espècie anoftalma. Espècie depredadora de petits invertebrats. Espècie filogenèticament propera a Ch. balearicus .

Família Neobisiidae Acanthocreagris balearica Beier, 1961 Localitat tipus. Platja Tirant Nou Material tipus. Distribució. Espècie endèmica de Menorca coneguda, a més a més de la localitat típica, de s'Avenc de s'Aglà (Es Mercadal) i Cova Polida (Es Mercadal) (Mahnert, 1989). Comentaris. Trogloxè, espècie endogea que es pot trobar entre matèria orgànica a les entrades de les coves. Espècie depredadora de petits invertebrats. . Beier (1961) descriu aquesta espècie sota el gènere Microcreagris balearica . Mahnert (1977) indica que les espècies ibèriques pertanyents al gènere Microcreagris corresponen en realitat al gènere Roncocreagaris i l'espècie balear l'assigna al gènere Acanthocreagris .

Neobisium ischyrum balearicum Beier, 1939 Localitat tipus. Buscastell, Sant Antoni de Portmany (Eivissa). Material tipus. Holotipus, un mascle i una femella, Mus. Barcelona Nr.5413. Paratipus, 41 adults, una femella de l’illa de s’Espartà Eivissa (Mus. Barcelona, Nr. 5414). Distribució. La subespècie ha estat citada per Beier (1961) de Menorca: Maó, carretera Maó-Fornells, Binifabini, Platja de Tirant Nou, Es Castell; d'Eivissa: Serra Grossa (Sant Josep) i Santa Eulària del Riu; i de Cabrera (Estany, 1977; Mahnert, 1993a). Comentaris. Espècie de costums humícoles, capturada entre la fullaraca d'alzines i mates. De vegades sota pedres.

Família Cheliferidae Dactylochelifer balearicus Beier, 1961 Localitat tipus. Platja Tirant Nou Material tipus. Distribució. Espècie endèmica coneguda de Menorca (Platja Tirant Nou) i d'Eivissa (Jesús, Punta Martinet). Comentaris. Espècie recol.lectada en ambients sabulícoles. Beier (1961) el relaciona amb D. latreille .

Família Ctenobelbidae Ctenobelba parafoliata Pérez-Iñigo, 1990 Localitat tipus. Cala Morell Material tipus. Col. Pérez-Iñigo Distribució. Espècie descrita de Menorca: Cala Morell (Ciutadella) i El Toro (Es Mercadal). Comentaris. Espècie edàfica i sapròfaga. L'estació de Cala Morell (Ciutadella) es correspon amb terra de sota una sabina i la d’El Toro (Es Mercadal) era de sota una mata, Pistacia lentiscus . Espècie propera a Ct. foliata i Ct. serrata d'Itàlia, diferenciable per les seves característiques morfològiques i morfomètriques (Pérez-Iñigo, 1990).

Família Oppiidae Corynoppia kosarovi maritima Pérez-Iñigo, 1990 Localitat tipus. Alaior. Material tipus. Col. Pérez-Iñigo. Distribució. Subespècie descrita de Menorca, de la zona d'Alaior. Corynoppia kosarovi és coneguda de Bulgària, Hongria i Itàlia, mentre que la ssp matritensis és coneguda de la península Ibèrica (Pérez-Iñigo, 1990). Comentaris. Recol.lectada entre la fauna edàfica d'un bosc mixte alzinar-pinar, sota una alzina. Aquesta subspècie se sembla més a la forma típica que a la ssp matritensis (Pérez-Iñigo, 1990).

Pseudoamerioppia balearica (Pérez-Iñigo, 1990) Localitat tipus. Alaior Material tipus. Col. Pérez-Iñigo Distribució. Espècie descrita de Menorca, només coneguda de la zona d'Alaior. Comentaris. Recol.lectada entre la fauna edàfica d'un bosc mixte alzinar-pinar, sota una alzina. Inicialment descrit com a gènere nou, Minoricoppia . Ja en la descripció original es comentava que estava proper a Pseudoamerioppia i amb certes afinitats amb els gèneres: Neoamerioppia , Amerioppia , Uroppia i Oppia (Pérez-Iñigo, 1990).

Família Galumnidae Pergalumna minoricana Pérez-Iñigo, 1990 Localitat tipus. Alaior Material tipus. Col. Pérez-Iñigo Distribució. Espècie descrita de Menorca, de la zona d'Alaior. Comentaris. Recol.lectada entre la fauna edàfica d'un bosc mixte alzinar-pinar, sota una alzina, juntament amb l'espècie anterior (Minoricoppia balearica) . Pérez-Iñigo (1990) considera que aquesta espècie presenta alguna semblança amb: P. amamiensis (del Japó), P. altera (holàrtica i sudafricana), P. bryani (de Hawaii), P. elongata (de Sudàfrica) i P. nervosa (de distribució holàrtica).

SCORPIONES Família Euscorpiidae Euscorpius balearicus (Caporiacco, 1950) Localitat tipus. Port de Sóller. Distribució. Coneguda d'algunes illes i illots de Mallorca, Menorca, arxipèlag de Cabrera i sa Dragonera (Pons i Palmer, 1996) el que suggeriria un origen antic de colonització de les Gimnèsies. Pons (1991) aporta algunes localitats més en les quals ha estat recol·lectat. Aquest escorpí és una espècie de costums lapidícola i depredadora. Malgrat la seva fama, el seu verí no fa més mal que el d'una vespa. Ha estat recol·lectada a illots tan petits i esquerps com l'Esponja (arxipèlag de Cabrera) (Pons i Palmer, 1996). Gantenbein et al. (2001) en base a al·loenzims, ADN mitocondrial i característiques morfològiques proposen el seu canvi d’estatus taxonòmic de subespècie a espècie endèmica. Bellés et al. (1989) el citen

26 de s’Avenc de s’Aglà (Es Mercadal). Pons (2001) dona una relació de localitats a on s’ha trobat aquesta espècie. Comentaris. Alguns autors han confosa aquesta espècie, citant erròniament Euscorpius flavicaudis en les Balears. Considerada per Caporiacco (1950) com a subespècie, estudis genètics recents consideren elevar- la de subespècie a espècie endèmica (Gantenbein et al., 2001). Es diferencia de les altres subspècies per la carena lateral de la coa finament granulada; la inferior del 5è segment amb granulacions més separades. I per la dent dels palps compta amb 7-7 tricobotris, el número de tricobotris dels apèndixs és característic de cada subspècie. Està estretament relacionat amb E. c. canestrinii de Sardenya (Caporiacco, 1950). Espècie endèmica de les Gimnèsies, àmpliament repartida.

THERMOSBAENACEA

Família Monodellidae Tethysbaena scabra Pretus, 1991 Localitat tipus. Cova de ses Figueres, Sant Lluís (Menorca) Material tipus. Distribució. Espècie distribuïda pels ambients estigobis de Mallorca, Menorca, Cabrera i sa Dragonera. Espècie coneguda, fins a les hores, de les següents localitats: "Cova del Port Majorque", Sa Porrassa (Calvià), Can Pastilla (Palma), s'Aranjassa (Palma), port d'Andratx, pou de la carretera Andratx a Sant Elm, Ses Salines, pou de la carretera Sencelles a Inca, pou de la carretera Campos a la Colònia de Sant Jordi, pou de la Colònia de Sant Jordi, Cova de Sant Martí (Alcúdia), Font de Sant Joan (Muro), Coves del Drac (Manacor), Cova de sa Gleda (Manacor), Hort d'en Servera (Manacor), Cova de ses Figueres (Sant Lluís) (Wagner, 1994). També coneguda de la Cova des Burrí (Cabrera) i de la Cova des Moro (sa Dragonera). Comentaris. Orghidan et al. (1975), Stock (1978), Gourbault i Lescher-Moutoué (1979) i Pretus (1982) recol.lecten el gènere Monodella sense donar-li assignació específica. Pretus (1991) descriu l'espècie sota la denominació genèrica de Monodella i l'assigna a les citacions anteriors (Fornós et al. , 1989) de Monodella argentarii aquest nou tàxon. Wagner (1994) inclou aquesta espècie en el gènere Thethysbaena . Element freatobi. Troglobi, viu a aigües superficials, a les zones més properes a les arrels vives que estan en contacte amb l'aigua o a amb restes de vegetació acumulada en el fons. Llacunes anquihalines. Ha estat capturat en aigües amb clorinitat que oscil.lava de 2-6 mg/l a 2940 mg/l. Aquesta espècie no s'ha dispersat a les capes freàtiques de l'interior de les illes, com ho han fet la majoria dels gèneres d'amfípodes endèmics subterranis (Pretus, 1989; 1991; Fornós et al., 1989; Wagner, 1994).

ISOPODA

Família Cirolanidae Typhlocirolana moraguesi Racovitza, 1905 Localitat tipus. Coves del Drac, Manacor Material tipus. Distribució. Endemisme discutit doncs espècies afins han estat capturades per tota la conca de l'Ebre i llevant ibèric. Exemplars de les aigües freàtiques sicilianes ha estat incloses dins d'aquest tàxon. En aquest darrer cas pot tractar-se d'una espècie diferent (Caccone et al. , 1986). A les Balears ha estat citada a nombroses cavitats de Mallorca, Menorca Cabrera i sa Dragonera. Recentment ha estat trobada a pous del paleozoic de Menorca (Roman, dades inèdites). Citen aquesta espècie: Garcias-Font (1911), Pujiula (1911), Racovitza (1912), Jeannel (1943), Margalef (1953a; 1953b), Colom (1964; 1978), Encinas (1974), Ginés i Ginés (1977), Stock (1978), Vives i Vives (1978), Gourbault i Lecher-Moutoué (1979), Jaume (1990), Pretus (1991) i Jaume (dades inèdites). Immersions de 2008 també indiquen la presència d’aquesta espècie a la Cova de s’Aigua (Ciutadella) (Xisco Gràcia com. pers, inèdit). Comentaris. Espècie emblemàtica en el món de la biospeleologia. Pujiula (1911) descriu Typhlocirolana lulli de les Coves dets Hams, essent en realitat aquesta espècie. Menacho (1911) també dessigna com a Gammarus caecus a aquesta espècie. Racovitza (1912) clarifica totes aquestes assignacions. Pretus (1986) descriu T. moraguesi aureae en base a petites diferències biomètriques. Espècie troglòbia. Element troglobi, freatobi capacitat per a viure indistintament en aigües dolces o salobres. Han estat localitzades en aigües d'entre 5 i 9 g de sal/l.

Família Armadillidiidae Armadillidium serrai Cruz i Dalens, 1990 Localitat tipus. Cova des Caramells, Ciutadella Material tipus. Distribució. Espècie endèmica de Menorca coneguda de la Cova des Caramells (Ciutadella), Cova de ses Figueres (Sant Lluís) (Cruz, 1989; Cruz i Dalens, 1990). Comentaris. Malgrat tots els exemplars capturats, fins a les hores, han estat trobats a coves, encara que no compta amb les característiques pròpies dels troglobis. És una espècie troglòfila. Vandel (1961) examinà una femella presumptament d'aquesta espècie de la Cova des Caramells (Ciutadella) i la va identificà erròniament incloent-la dintre de l'espècie A. serratum , grup al qual pertany. Presenta tot el cos recobert de granulacions hipertròfiques. Tenen forma de pseudoesfera i compten amb la zona cefàlica del tipus duplocarenat. La despigmentació parcial i la reducció dels ocel.les suggereixen tendències troglòfiles.

Armadillidium strinatii Vandel, 1961 Localitat tipus. Avenc de s'Albufereta (es Mercadal). Material tipus. No indicat en la seva descripció original. Distribució. Coneguda de l'Avenc de s'Albufereta (Es Mercadal) i l'Avenc de s'Aglà (Es Mercadal). Espècie endèmica de Menorca. Comentaris. És una espècie de costums troglòfiles. Cruz (1989;1990) dóna la segona cita, després de la seva descripció.

Ballodillium pilosum Vandel, 1961 Localitat tipus. Cova de Sant Agustí (es Mercadal). Material tipus. No indicat en la seva descripció original. Distribució. Espècie descrita de la Cova de Sant Agustí (es Mercadal). Gènere (etimològicament referit al nom grec de les Balears) i espècie endèmica de les Gimnèsies, recol.lectat tant a l’exterior com a distintes coves de Mallorca, Menorca i Cabrera (Vandel, 1961; Cruz; 1989; Garcia i Cruz, 1993; Garcia i Pons, dades inèdites). Comentaris. Espècie descrita inicialment de Menorca (Vandel, 1961) sobre un únic exemplar mascle. Els exemplars de Cabrera s’ajusten a la descripció del tipus, emperò els pèls característics que donen nom a l’espècie són molt més curts que els considerats pel seu descriptor (Garcia i Cruz, 1993). Malgrat tots els exemplars capturats, fins a les hores, han estat trobats a coves, encara que no compta amb les característiques pròpies dels troglobis. És una espècie troglòfila.

Família Asellidae Proasellus coxalis gabriellae Margalef, 1950 Localitat tipus. Sóller (Mallorca). Material tipus. Distribució. L'espècie té una distribució perimediterrània, amb una àrea satèl.lit al nord d'Europa. La subspècie és endèmica de les Balears. Localitzada a alguns pous d'Inca, Torrent de Sant Miquel (Campanet), Font den Vidal (Pollença), distintes fonts i torrents de Menorca, riu Santa Eulària a Eivissa i

30 pous de Sant Francesc a Formentera i de Cabrera. Citada per Margalef (1950; 1953a), Gourbault i Lescher-Moutoué (1979), Ginés (1982), Bellés (1987), Pretus (1991) i Jaume (1993). Comentaris. Subespècie adscrita inicialment al gènere Asellus . Gènere d'origen molt antic i dispersió actual circummediterrània. Margalef (1950) considera aquesta subspècie afí amb P. c. banyulensis de Catalunya i del llevant ibèric i P. c. peyerimhoffi del nord d'Àfrica.Espècie troglòfila, pobladora de canals properes a zones agrícoles. També es pot trobar a aigües freàtiques (pous i cursos d'aigua hipogeus). Se tracta d'una subspècie obscurícola, parcialment despigmentada. Sembla poc sensible al nivell d'oxigen de l'aigua, per trobar-se a pous amb abundants materials en descomposició. Cal indicar la presència als cocons den Gelat (Cabrera) petites basses a la roca que no reben cap aport continuat d'aigua. L'espècie és incapaç de resistir la dessecació, així com per produir cap mena de propàgul dspersiu (Jaume, 1993).

Família Metacrangonyctidae Metacrangonyx longipes Chevreux, 1909 Localitat tipus. Cova des Drac (Manacor, Mallorca). Material tipus. Distribució. De Menorca és coneguda de la Cova de ses Figueres (Sant Lluís) i Cova de s'Aigo (Ciutadella). També citada de distintes localitats de Mallorca: Pous de Can Pastilla (Palma), Pous d'Inca (Inca), Cova de Can Sivella (Pollença), Cova de les Rodes (Pollença), Font den Vidal (Pollença), Cova de Sant Martí (Alcúdia), Cova de s'Abisament (Sant Llorenç des Cardassar), Cova de na Barxa (Capdepera), Cova dets Estudiants (Sóller), Coves del Drac (Manacor), Coves dets Hams (Manacor), Cova des Pont (Manacor), Cova des Serral (Manacor), Cova des Fumassos (Manacor) i Cova des Drac (Santanyí). Distints autors han fet referència a aquest tàxon: Chevreux (1909), Le Calvez i Certain (1951), Margalef (1952a; 1952b; 1953a; 1953b), Ruffo (1953b; 1960), Strinati i Coiffait (1961), Orghidan et al. (1975), Ginés i Ginés (1977), Colom (1978), Gourbault i Lescher-Moutoué (1979), Ginés (1982), Bellés (1987), Folch (1988), Pretus (1989; 1991). Comentaris. Troglobi, poblador regular d'aigües freàtiques (freatobi). Viu a aigües subterrànies dolces o salobres fins a 2,4-3,5 g Cl/l. Espècie d'ubicació encara dubtosa en el context de la classificació supragenèrica.

Família Gammaridae Echinogammarus pungens minoricensis Margalef, 1952 Localitat tipus. Barranc d'Algendar. Material tipus. Distribució. Subespècie endèmica de Menorca, coneguda únicament del Barranc d'Algendar (Margalef, 1952b;, Jaume, 1991). Comentaris. Colonitzadora d'aigües netes i corrents. Espècie detritòfaga en sentit ampli. Caldria revisar aquest material.

CALANOIDA

Família Ridgewayiidae Ridgewayia marki minorcaensis Razouls i Carola, 1996 Localitat tipus. cova submarina de Cala en Porter, costa sud de Menorca, 39º52’07”N 4º07’33”E, profunditat mitjana de la cova 6 m. Material tipus. Es citen 15 individus però no hi ha una designació expressa d’holotipus ni indicació d’on es troben depositats. Distribució. Conegut exclusivament de la localitat tipus.

MISOPHRIOIDA

Família Speleophriidae Speleophria gymnesica Jaume i Boxshall, 1996 Localitat tipus. Cova ‘C’ de Cala Varques, Manacor (Mallorca), UTM 525,27; 4372,19. Material tipus. Holotipus (BMNH Reg. no. 1995.145) i un paratipus (BMNH Reg. no. 1995.146) al The Natural History Museum, Londres. Distribució. Coneguda de les coves ACD de Cala Varques i del sistema Pirata-Pont-Piqueta (Manacor), també de la cova des Coll a Portocolom (Felanitx) i una altra cova de Menorca.

Speleophriopsis balearicus Jaume i Boxshall, 1996 Localitat tipus. Cova des Burrí, arxipèlag de Cabrera (Palma de Mallorca, Mallorca), UTM 496,60; 4337,35. Material tipus. Holotipus femella (MNCM-262), alotipus mascle (MNCM-263) i diversos paratipus (MNCM-264 i 265) en el Museu de la Naturalesa de les Illes Balears, Palma de Mallorca. Altres paratipus (BMNH Reg. no. 1995.147-151) al The Natural History Museum, Londres. Distribució. S’ha citat a Mallorca, Menorca i Cabrera, a vegades en simpatria amb l’espècie Speleophria gymnesica .

MYSIDACEA

Família Mysidae Retromysis nura Wittmann, 2004 Localitat tipus. A una cova marina de la costa d’en Pont d’En Gil (Menorca)., 40◦00’37’’N 03 ◦47’40’’E. Material tipus. Els tipus estan depositat al Natural History Museum of Vienna, Crustacea collection: reg. nos. 19900 (holotipus), 19901-19903 (paratipus). Distribució. Gènere monotípic conegut exclusivament de la localitat típica a una cova marina.

DIPLOPODA

Família Ceratosphys (Ceratosphys) mariacristinae Mauriès, 2012 Localitat tipus. Monte Toro (Menorca). Material tipus. Holotipus mascle, alotipus femella i dos paratipus en el Centre de Recursos de la Biodiversitat Animal de la Universitat de Barcelona. Distribució. Aquest diplòpode és conegut només de la localitat tipus.

IULIDA

Família Iulidae Ophyiulus targionii menoricensis Demange, 1961 Localitat tipus. Cova Na Polida (S. Cristòfol) Material tipus. Distribució. Subespècie descrita de la Cova na Polida (Sant Cristòfol, Menorca). Comentaris. La subespècie menorcensis és porpera a les ssp. buchneri i varians , però es diferencia de la primera per la forma de l'apèndix del solenomerit i de la vorera no lobada de l'aresta anterior de

34 l'opistomerit. A més a més, la protuberància interna del promerit és més arrodonida i més ampla. Es distigueix de la ssp. varians pel nombre més elevat de denticulacions del vèlum i de la forma d'aquest i per la presència d'un sortint a l'angle intern del promerit i del major desenvolupament dels sortints de la zona posterior de l'opistomerit. Mauriès i Vicente (1976) indiquen Ophilus en lloc d' Ophyiulus , de ben segur que es tracta d'un error tipogràfic. Espècie troglòfila. Els diplòpodes o milpeus són higròfils, reservats. Viuen entre la fullaraca, sota pedres i les escorces, entre els troncs en descomposició, etc., protegits de les condicions extremes de temperatura i humitat. La majoria de les espècies són herbívores, mengen material vegetal en descomposició. Compten amb glàndules repel.lents per defensar-se dels seus enemics. L’espècie té un distribució molt àmplia, encara que d’Espanya només és coneguda de Menorca (Spelda, 2015).

Família Blaniulidae Nemasoma coiffaiti Demange, 1961 Localitat tipus. Avenc de s'Albufereta Material tipus. Distribució. Espècie descrita de s'Avenc de s'Albufereta (Fornells, Es Mercadal, Menorca). Comentaris. Espècie descrita per Demange (1961) sota la denominació genèrica d' Isobates coiffaiti . Espècie propera a N. littoralis i N. adriaticus . Citada amb posterioritat per Mauriès i Vicente (1976) i Bellés (1987).

LITHOBIOMORPHA

Família Lithobiidae Lithobius microps oligospinus Demange, 1961 Localitat tipus. Cova na Polida, Sant Cristòfol Material tipus. Distribució. Subespècie inicialment endèmica de Menorca, localitzada la cova Na Polida (Binigaus) i Cova des Caramells (Cala Blanca) (Demange, 1961; Bellés, 1987). Amb posterioritat ha estat localitzada a altres a les tres illes majors de l’arxipèlag: Mallorca (Negrea i Matic, 1973), Menorca (Demange, 1961, Serra, 1985) i Eivissa (Sammler et al., 2006). Comentaris. Descrit inicialment com a subspècie de L. duboscqui oligospinus (Demange, 1961; Mauriès i Vicente, 1976; Ginés 1982). Bellés (1987) la inclou com a subspècie de L. microps . No hi ha dades disponibles sobre aquesta espècie. No obstant els quilòpodes o centpeus són elements lucífugs i higròfils d'ambients lapidícoles. L'època de reproducció es dóna a finals d'hivern i principis de primavera. Són espècies depredadores, cacen i s'alimenten de petits animals, compten amb verí que injecten a les seves preses. Aquest verí no és perillós per als humans.

Lithobius fagei Demange, 1961 Localitat tipus. Avenc II de s'Albufereta Material tipus. Distribució. Espècie descrita de l'Avenc II de s'Albufereta (Fornells, Es Mercadal, Menorca). Recol.lectada també en l'exterior, per la zona d'Inca. Comentaris. Eason (1975) descriu la femella sobre material recol.lectat a Inca. Inclou aquesta espècie amb el grup borealis-lusitanus . Així mateix la relaciona amb L. dieuzeidei d'Algèria i L. orotavae de les illes Canàries (Eason, 1975). Mauriès i Vicente (1976), Ginés (1982) i Bellés (1987) recullen aquesta citació.Element troglòfil, els Lithobiidae epigeus són formes higròfiles i lucífuges que poblen biòtops amb acumulacions de restes vegetals, als sols i a certs hàbitats lapidícoles amb característiques físiques semblants als del medi càrstic subterrani.

Lithobius piceus specus Demange, 1961 Localitat tipus. Cova na Polida (S. Cristòfol) Material tipus. Distribució. Subspècie endèmica de Menorca, coneguda de la Cova de s'Aigo (Ciutadella) i la Cova Polida (Es Mercadal). Comentaris. Descrita inicialment com a varietat, Lithobius piceus verhoeffi var specus , és considerada una subspècie independent per Negrea i Matic (1973). Caldria revisar l'estatus d'aquestes subespècies doncs els distints autors que els han estudiat no han arribat a un consens sobre el número de subespècies vàlides. Espècie lapidícola de costums troglòfiles. L’espècie es distribueix per Europa Occidental i Central.

COLLEMBOLA

Família Neanuridae Pratanurida minuta menorquina Arbea i Jordana, 1990 Localitat tipus. Cala Galdana

37 Material tipus. Distribució. Únicament es coneix l'espècie de la localitat tipus: Cala Galdana (Menorca). Comentaris. Descrit inicialment com a P. menorquina, els autors de la descripció ja indicaven que era una espècie molt propera a P. minuta (Selga, 1966) i P. guadalajarensis (Simón, 1985) que són espècies ibèriques amb una distribució de tipus mediterrani (Arbea i Jordana, 1990). També compta amb característiques semblants a P. mucronata Ellis, 1976 de Creta (Arbea i Jordana, 1990). Localitzada en pinar ombrívol amb molses. Jordana et al. (1997) ho donen com a subespècie.

ARCHAEOGNATHA

Família Machilidae Mendeschilis escorcai Gaju-Ricart, Mora-Carmona, Molero-Baltanás i Bach de Roca, 2000 Localitat tipus. Sa Calobra, Escorca (Mallorca). Material tipus. L’holotipus mascle, l’alotipus femella i paratipus estan depositats en el Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid; collection number: 8526. Distribució. Recol·lectat de Mallorca de: Pollença, Cap de Formentor, Pollença, Puerto de Pollença, Torrent de Pareis, Sa Calobra i de Menorca de Ferreries, Cala Galdana.

THYSANURA

38 Família Meinertellidae Machilinus balearicus Notario-Muñoz, Gaju-Ricart, Bach de Roca i Molero-Baltanás, 1997 Localitat tipus. Palma Nova, Calvià (Mallorca). Material tipus. Holotipus mascle, alotipus femella i 21 paratipus (MNCN 12210) en el Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Hi ha més exemplars, no inclosos en la sèrie tipus, en el Departamento de Biología Animal (Zoología) de la Universidad de Córdoba i en el Departament de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Distribució. Distribuïda per totes les Illes Balears (Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera). De Menorca ha estat citat pels descriptors: Alaior (Son Bou), Ciutadella (C-721 km 35), Ciutadella (Cala en Turqueta), Ciutadella (Torre del Ram), Maó (carretera cap a Cala Binidalí), Cala Binidalí, es Mercadal (Cala Binimel·là), Sant Lluís (Cala Biniancolla).

SYMPHYPLEONA

Família Sminthuridae Sphaeridia inflata Bretfeld, 1997 Localitat tipus. Voltants de Cala n’Bosch, S de Ciudadella de Menorca. Material tipus. Holotipus (slide nº 5) i paratipus (slides nº 3 i 6) en la col·lecció de l’autor. Distribució. Coneguda exclusivament de la localitat tipus.

Família Bourletiellidae Bourletiella sicki Bretfeld, 1994 Localitat tipus. Voltants de Cala’n Bosch, S Ciudadella de Menorca. Material tipus. Holotipus (SMF Ap 2437) i 21 paratipus (SMF Ap 2438, 2439) en el Senckenberg Museum, Francfort. Uns 255 paratipus en la col·lecció de l’autor. Distribució. De la localitat de Menorca esmentada i d’Eivissa de la platja d’en Bossa i del port de Sant Miquel, al nord de l’illa.

PLECOPTERA

Família Leuctridae Tyrrhenoleuctra antoninoi Fochetti i Tierno de Figueroa, 2009 Localitat tipus. Coves de Campanet, torrent de Sant Miquel, Campanet (Mallorca), 39º47’48’’N, 02º57’96’’E, 20 m. Material tipus. Holotipus i 10 paratipus Museo di Zoologia del Dipartimento di Biologia Animale e dell’Uomo della Università di Roma «La Sapienza». Els autors indiquen (sic): “Since specimens from the type population do not show individual molecular variation (Fochetti et al., 2008) we sequenced a paratype, in order not to damage the holotype. The accession numbers of the COI and 12S sequences

40 (European Molecular Biology Laboratory (EMBL) Nucleotide Sequence Database) of this specimen are respectively FM213091 and FM212943”. Distribució. Espècie coneguda de distintes localitats de Mallorca i Menorca. De Mallorca a més del torrent de Sant Miquel, Coves de Campanet, Son Alzines “torrent Alqueda”, Torrent de Comafreda, Torrent d’Alqueda o de Manut, Torrent de Ternelles, Torrent de Son Vivot o de Massanella, Torrent d’Almedrà, torrent de sa Riera, tributari de l’embassament del Gorg Blau, Font de l’ermita de Betlem, Torrent de ses Torretes, Torrent d’es Gorg des Diners, font “Major en Sa Granja”, "Mal Torret de Massana", Torrent de Sant Miquel (subnom. Tyrrhenoleuctra minuta ) (García Avilés, 1990),Puigpunyent, sudest del Puig Major, Sóller, sud de Lluc. De Menorca el Torrente de Cala Mesquida, Torrent de de Binimel·là, Torrent de Son Boter (subnom. Tyrrhenoleuctra minuta ) (García Avilés, 1990).

HETEROPTERA

Família Velidae Velia hoberlandi Tamanini, 1949 Localitat tipus. Forma macròptera, holotipus un mascle de Palma, una femella alotipus Alfàbia, 2 femelles paratipus d’Inca i es Prat de Sant Jordi. Forma àptera 2 femelles paratipus Alfàbia i es Prat de Sant Jordi Material tipus. En la col.lecció del Museu Nacional de Praga i en la de l’autor. Distribució. Endemisme balear conegut amb certesa de Mallorca. Pons (1987) la cita de Menorca (aquesta última localitat sense indicar localitat precisa). Nieser i Montes (1984) la citen així mateix d'Eivissa, no obstant, aquests autors en un altre treball (Ribes com. pers.) indiquen que únicament es coneix de Mallorca. Espècie descrita de Palma i d'Alfàbia. A més a més, ha estat recol.lectada d'Inca i des Prat de Sant Jordi (Tamanini, 1949; 1971; Ribes, 1965; 1977; Ribes in lit. ). García-Avilés et al. (1996) aporten noves i abundants localitats de les Balears. Comentaris. Velia hoberlandti fou descrita per Tamanini (1949) sobre exemplars deteriorats i juvenils. Tamanini (1971) redescriu l'espècie i la relaciona amb espècies d'origen africà (V. eckerleini i V. ioannis) . Element trogloxè, són uns eficients caçadors. Animals aquàtics de superfície, patinadors, propis d'aigües tranquil.les i estancades.

Família Miridae Tuponia michalki menorcana Wagner, 1971 Localitat tipus. Son Bou Material tipus. MZ Barcelona Distribució. Subespècie endèmica de Menorca, recol.lectada a Son Bou (Alaior) i "Arenas d'en Castell" (segons transcripció literal). Comentaris. Espècie dubtosa, segons Ribes ( in lit. ) podria tractar-se d'un sinònim de T. hippophaes . Segons Wagner (1971) són arguments a favor de dita subespècie, essencialment, els ulls grossos i cridaners dels mascles. Se diferencia de la subspècie nominal per la coloració (multicolor) i la meitat del dors més pigmentat. La subespècie nominal és més grossa. Cal estudiar amb més profunditat tot aquest material. Espècie recol.lectada en ambients sabulícoles, trobada, preferentment, sobre les branques dels tamarells.

BLATTOPTERA

Família Ectobiidae Phyllodromica adspersa (Bolívar, 1897)

42 Localitat tipus. Menorca sense localitat precisa. Material tipus. No indicat en la descripció original. Distribució. Espècie endèmica de Mallorca (Moragues, 1894; Ebner, 1931; Ehrmann, 1988; Gangwere i Llorente, 1992) i Menorca (Moragues, 1894; Bolívar, 1897-1900, Fernandes, 1962, Compte, 1968; Gangwere i Llorente, 1992), coneguda del Coll den Rabassa, Palma, Son Espanyolet, del Port d'Alcúdia a Can Picafort, per a Mallorca i de Fornells, per a Menorca. Comentaris. Inicialment fou descrita com a varietat (Aphlebia sardea var . adspersa) , aquesta denominació ha estat usada per Harz (1971) i Ebner (1931) (tractada en aquest darrer treball com a Hololampra sardea adspersa ). Actualment és considerada com a espècie vàlida (Gangwere i Llorente, 1992). Bolívar (1897) indica que la varietat descrita per ell li fou enviada perl Sr. Moragues de Menorca. també és present a Algèria (Oran). Espècie mesofílica, ocupa boscos, principalment boscos de pins.

Phyllodromica llorenteae Harz, 1971 Localitat tipus. El Toro (Menorca) Material tipus. Instituto Español de Entomología, Madrid. Distribució. Espècie coneguda de Menorca i de Mallorca. Les localitats indicades per Harz (1971) de Menorca fan referència a "Mte de Torre", probablement es tracti d'El Toro. Així mateix ho assenyalen Gangwere i Llorente (1992). De Mallorca ha estat assenyalada de Palma i de Cala Rajada (Harz i Kaltenbach, 1976; Failla i Messina, 1983; Gangwere i Llorente, 1992). Comentaris. Espècie amb clares afinitats amb Phyllodromica sardea de Sardenya i P. adspersa de Balears. Espècie mesofílica, ocupa boscos, principalment boscos de pins. Espècie de costums lapidícoles.

Família Ephippigerinae Parasteropleurus balearicus Bolívar, 1884 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Gènere i espècie endèmica de Mallorca (Moragues, 1894; Navás, 1909; Burr, 1910; Jordans, 1925; Ebner, 1931; Gangwere i Llorente, 1992) i Menorca (Compte, 1968; Gangwere i Llorente, 1992), coneguda del bosc de Bellver, d'Es Molinar, Son Vida (Palma), Capdepera, Porto Cristo, Puigpunyent, Valldemossa, Sa Porrassa (Calvià), Santa Galdana, Ciutadella (Gangwere i Llorente, 1992). Comentaris. Espècie colonitzadora, essencialment, de zones de garriga, també ha estat recol.lectada a vinyars i a zones ermes. Espècie simple, de moviments lents. La seva fase adulta es desenvolupa, preferentment, a finals d'estiu. Durant el dia s'amaga per sota de la vegetació i de vespre puja sobre les herbes (de vegades sobre arbres fruiters) i realitza un cant estridulador. Els seus cants han estat emprats per a la classificació de les diferents espècies.

DIPTERA

Família Dolichopodidae Medetera roghii Rampini i Canzoneri, 1979

44 Localitat tipus. Cova des Coloms Material tipus. MCSN Venècia Distribució. Espècie capturada en la Cova des Coloms (Menorca) (Rampini i Canzoneri, 1979). Comentaris. Aquesta és una espècie afí a M. saxatilis. Petita mosca de gran versatilitat ecològica. Els adults xuclen matèria orgànica en descomposició, les larves poden viure sobre tota mena de materials en descomposició. Les larves formen part de la fauna del sòl, poden trobar-se a les coves o sobre els cadàvers en descomposició.

Devriesia weberi Lehrer, 1995 Localitat tipus. Cala En Porter (Menorca). Material tipus. Holotipus en el Institut de Systematique et Biologie des Populations de l’Université d’Amsterdam. Distribució. Coneguda exclusivament de la localitat tipus.

Família Bombyliidae Exoprosopa bowdeni Sánchez-Terrón, 1989 Localitat tipus. Esporles (Mallorca).

45 Material tipus. Holotipus, un mascle d’Esporles, 21-6-59 (A. Compte leg.). Paratipus: 5 mascles de Palma. Colección del Departamento de Entomología del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid. Distribució. Descrita inicialment només sobre material de Mallorca (Sánchez-Terrón, 1989), Carles- Tolrá (2008) la cita per primera vegada de Menorca de la platja des Grau, Favàritx, Parc Natural de s’Albufera des Grau, Capifort.

Família Trixoscelididae Trixoscelis flagellata Carles-Tolrá i Ventura, 2001 Localitat tipus. Platja d’Es Grau, Maó (Menorca), UTM: 31SFE080234. Material tipus. Holotipus i tres paratipus en la col·lecció de M. Carles-Tolrá; la resta dels paratipus en la col·lecció de D. Ventura. Distribució. També recol·lectada al far de Favàritx (Menorca).

LEPIDOPTERA

Família Pieridae Gonepteryx cleopatra balearica Bubacek, 1920 Localitat tipus. Sóller (Mallorca). Material tipus. La descripció no indica la ubicació del material tipus. Distribució. L'espècie és present a totes les illes, la subspècie estaria distribuïda àmpliament per totes les Balears.

46 Comentaris. Subespècie de dubtosa validesa taxonòmica donada la variabilitat de mides a cada geeració. Es diferencia de la ssp cleopatra per esser de mida major (Pons, 2000; Bubacek 1920, a la descripció indica 28-30 mm per als mascles i 30-31 mm per a les femelles) i amb taques grogues dels mascles més pàl.lides i petites, i el revers alar d'un groc verdós uniforme. Emperò, segons Cuello (1980; 1993), no és aquesta la forma més comuna a l'arxipèlag, sinó que es sembla més a la forma de la península Ibèrica. Segons Perceval (1977) pertany a la ssp. cleopatra . La papallona llimonera o grogueta és comuna a tot tipus d'ambient. Vola durant les hores més caloroses de l'estiu. Comuna a les platges cercant flors de Cakile maritima (Cuello, 1980). No obstant, també ha estat vista a les zones més elevades de la Serra de Tramuntana durant el mes de març. Presenta, almanco, tres generacions amb uns màxims al final de juliol i al mes d'agost, al qual segueixen, per abundància, el mes d'abril i el de setembre/octubre (Cuello, 1980). Pons,

Família Arctiidae Eilema caniola torstenii Mentzer, 1980 Localitat tipus. Capdellà (Calvià) Material tipus. Col. Mentzer Distribució. Endemisme de Mallorca (Capdellà i Cala Millor), Menorca (Barranc d'Algendar, Es Grau) i Eivissa, descrita de Capdellà (Calvià) Dantart et al. (1993). Comentaris. Mentzer (1980) la descriu com a E. torstenii , però Dantart et al. (1993) consideren que és una forma relacionada amb E. caniola . Erugues amb abundant pilositat, es traslladen amb gran rapidesa i fabriquen un capoll amb seda i pèls. Normalment presenten colors aposemàtics, premonitoris de la seva toxicitat.

HYMENOPTERA

Família Formicidae Myrmica aloba albuferensis Lomnicki, 1925 Localitat tipus. Descrita de s’Albufera de Mallorca i sa Porrassa.

47 Material tipus. Col.lecció Lomnicki. Distribució. Subespècie (o forma insular) coneguda de Mallorca (s'Albufera, sa Porrassa, alzinars de Deià) d'Eivissa, Menorca i Formentera. L'espècie és coneguda de la península Ibèrica. Guillem (2010) cita Myrmica aloba de la zona humida de Tirant (Lluriac). Comentaris. Segons Gómez (2004) fins al moment, però, en la literatura no hi ha cap descripció de formiga balear endèmica amb rang d'espècie i tan sols hi ha uns pocs casos de descripció d'endemismes balears. Tres de formes subespecífiques: Crematogaster laestrygon var. submaura (Lomnicki, 1925), Solenopsis latro ssp fairchildi i Crematogaster lateralis ssp armouri (totes dues a Wheeler, 1926) i un tàxon problemàtic: Myrmica aloba ssp. albuferensis (Lomnicki, 1925). Tots aquests casos estan per revisar (Gómez, 2004). Lomnicki (1925) descriu aquest tàxon amb categoria d'espècie, però, amb posterioritat aquest mateix autor el passa a sinonímia amb Myrmica rolandi després dels resultats dels estudis comparatius de Menozzi (1920) i Finzi (1926). En qualsevol cas, i actualment, se pensa que es tracta d'una varietat genètica de Myrmica aloba , afavorida per l'aïllament geogràfic insular (De Haro et al. , 1986; Comín, 1988). Tàxon relacionat amb altres espècies africanes. Aquesta formiga és una espècie colonitzadora de zones humides, sabinars costaners, etc. És una espècie higròfila i halòfila. Espècie en regressió que actualment ja és més rara en la zona d'alzinars i degut a la destrucció de les zones humides. Un altre factor que intervé en la seva regressió és la competència amb la formiga argentina (Iridomyrmex humilis) . Comín del Río (1977) i Comín del Río i de Haro (1980) indiquen la troballa d’aquesta espècie únicament a s’Albufera des Grau, sobre arenes no compactades i humides amb vegetació típica de zones salobres i temporalment anegades a la base de joncs i salicòrnies, dades de recol.lecció de 1977. A Menorca ha estat recollida aquesta cita per Seifert (1988). Altres autors han manifestat la seva preocupació per la invasió d’espècies al.lòctones que desplacen a aquesta espècie (Gómez i Espadaler, 2005; Guillem, 2009. Abril i Gómez, 2012).

Família Pompilidae Entamobora pseudoplicata Wolf, 1961 Localitat tipus. Sant Agustí, Eivissa Material tipus. ZI Martin-Luther Distribució. A més a més d'Eivissa (es Codolar) (Hohmann, 1984), aquesta espècie ha estat recol.lectada de Menorca (Alcantar). Probablement també ha de colonitzar la major de les Gimnèsies. Comentaris. Espècie descrita sota el binomi Pedinaspis pseudoplicatus . Haupt (1936) determinà erròniament una espècie d'Eivissa (Giner, leg.)(aquesta espècie) com a Pedinaspis damryei . L'espècie està inclosa en el grup crassitarsis reconeixible per la posició dels ocel.les (Wolf, 1961). El mascle encara no ha estat descrit. Espècie d'ambients sabulícoles. La picada d'aquests himenòpters és una de les més doloroses, però de curta durada i sense efectes secundaris. Són ectoparàsits d'aranyes.

Família Anthophoridae Eucera numida balearica Tkalcu, 1977 Localitat tipus. Holotipus, maslce, Can Picafort. Material tipus. Coll. Ent. Abt. Univ. Uppsala (Nr. 4508 c 71) Distribució. Subespècie endèmica coneguda de Mallorca, Menorca i Eivissa. D'aquesta última illa es coneix de la platja des Codolar (Sant Josep) (Hohmann, 1984). L'espècie colonitza el sud d'Europa. Comentaris. Espècie lligada zones de garriga i a zones litorals. Espècie pol.linitzadora. Nidifica en el sòl, generalment dur, el qual treballa amb el líquid salival. Primer fa una galeria horitzontal, a pocs centímetres de la superfície, després gira verticalment i col.loca al fons de 15 a 20 cel.les proveïdes de pol.len humit i nèctar, tancades amb un opercle argilós espès. Hohmann (1984) la recull sobre Eruca vesicaria .

Família Megachilidae Chalicodoma sicula balearica Tkalcu 1977 Localitat tipus. Holotipus, femella, Can Pastilla, Palma.

49 Material tipus. Col.lecció de l’autor. Distribució. Espècie comuna i àmpliament distribuïda pel sudest d'Europa, illes Canàries, Creta i Xipre. La subspècie endèmica de les Balears, citada de Mallorca, Eivissa i Menorca. Recol.lectada de la Platja des Codolar, La Canal, sa Talaiassa, Puig des Molins (Eivissa) (Hohmann, 1984). Tkalcu (1977) recull una cita de Vilarrúbia i Español (1933) de la Colàrsega de Maó. Comentaris. Recol.lectada sobrevolant plantes d' Echium parvifolium, Lavandula dentata, Salvia verbenacea, Asphodelus microcarpus, Lotus cytisoides, Ononis natrix, Psoralia bituminosa, Myrtus communis i Anchusa azurea (Hohmann, 1978; 1984). Espècie amb un important paper pol.linitzador.

Família Vespidae Euodynerus (Euodynerus) minoricensis Sanza, Castro i Gayubo, 2003 Localitat tipus. Cala Pregonda, es Mercadal, Menorca. Material tipus. Holotipus i 27 paratipus en la col·lecció del Área de Zoología, Facultad de Biologia de la Universidad de Salamanca; dos paratipus en la col·lecció de L. Castro. Distribució. Localitzada exclusivament de Menorca: a es Mercadal (Cala Pregonda), Barranc de Binigaus, Cala Algaiarens, Cala Pilar, Cales Coves, Ciudadella, Maó (es Grau), platja de Son Bou, platja de Son Saura i de la Torre d’En Gaumés.

COLEOPTERA

Família Hydraenidae Limnebius minoricensis Jäch, Valladares i García-Avilés, 1996 Localitat tipus. Ets Alocs, nord de Menorca, UTM 31TEE8434. Material tipus. Holotipus i varis paratipus en el Natural History Museum, Viena. La resta de paratipus en el Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid, i en la col·lecció de L.-F. Valladares, Universidad de Valladolid. Distribució. Coneguda de dues localitats de l’illa de Menorca: ets Alocs i sa Nitja. Valladares i García- Avilés (1999) també recullen aquestes dues localitats.

Ochthebius javieri Jäch, 2000 Localitat tipus. Cap de Favàritx, Maó (Menorca), UTM: 31SFE073284. Material tipus. Holotipus en el Naturhistorisches Museum, Viena. Distribució. Coneguda només de la localitat tipus.

Família Dytiscidae Hydroporus lluci Fery, 1999 Localitat tipus. Lluc (Mallorca). Material tipus. Holotipus en el Naturhistorisches Museum, Viena; 19 paratipus repartidos en las siguientes col·leccióes: I. Ribera, H. Bussler, J. García-Avilés, G. Foster i col·lecció de l’autor. Distribució. Present a Mallorca i Menorca. Conegut de Mallorca de distintes localitats: monasteri de Lluc, embassament de Cúber, font d’Escorca, sa Pobla- torrent de sant Miquel - ermita de sant Miquel (Campanet), son Torrella, torrent d’Almedrà, torrent de ses Torretes (Artà) i de Menorca del torrent d’es Puntarró. Comentaris. Catalogat com a Vulnerable a l’atles i llibre vermell dels invertebrats amenaçats d’Espanya (espècies vulnerables) (Sáinz-Cantero, 2011). Aquest és l’únic endemisme present a Menorca considerat als distints atles del ministeri.

Hydroporus lluci Fery, 1999, reproduït de Sáinz-Cantero (2011).

Família Pselaphididae Tychus striola balearicus Besuchet i Sabella, 1996 Localitat tipus. Artà (Mallorca). Material tipus. Holotipus i diversos paratipus en el Museum d’Histoire Naturelle, Ginebra. Altres paratipus en el Museum National d’Histoire Naturelle, París; Instituto Entomológico, Madrid; i col·lecció de H. Franz. Distribució. Conegut en base a distintes col.leccions: Col.lecció Dr. Franz de Viena, de la platja de Tirant Nou –prop de Fornells- i de la Col.lecció del Instituto Entomológico d’un material antic etiquetat de Menorca per Cardona (Prof. Raimundo Outerelo). Citat també de distintes localitats de Mallorca: d’Artà, Coll de Sóller, Capdepera, platja de Canyamel.

Família Cerambycidae Parmena balearica minoricensis Vives, 1998 Localitat tipus. Illa de l’Aire (Menorca). Material tipus. Holotipus mascle, alotipus femella i tres paratipus en la col·lecció J. i E. Vives. Distribució. Conegut exclusivament de l’illa de l’Aire i de l’illa dels Porros (Menorca).

Família Scarabaeidae Potosia cuprea ferreriesensis Compte i Carreras, 2013 Localitat tipus. Finca Ses Pletes des Molí (Ferreries), en el km 1,6 de la carretera a la Cala de Santa Galdana (Menorca). Material tipus. L’holotipus, alotipus i 12 paratipus (inclosos els deu numerats), estan depositats en la col·lecció de Coleòpteres del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid; altres 24 paratipus es conserven en la col·lecció del primer autor (A. Compte), i la resta 12 paratipus en la col·lección del segon autor (M. Carreras), conservada en la Fundació Museu de Ciències Naturals de Menorca, Col·leccions Carreras Torrent (Ferreries, Menorca). Distribució. Conegut només de Ferreries encara que la seva distribució sigui més àmplia.

Família Elateridae Cardiophorus balearicus Platia i Gudenzi, 1999 Localitat tipus. Menorca sense localitat precisa (15.5.71, leg. R.V. Budberg). Material tipus. Holotipus a la col·lecció Cate, Wien, i 4 paratipus a la mateixa col·lecció i a la col·leeció Platia, Gatteo. Distribució. A més d’indicar Menorca (sense més localitat), també indica Mallorca de Son Fortuny i de Santa Ponsa.

http://www.elateridae.com/zobrbruk.php?id=4446

Família Elateridae Agriotes sordidus scutellatus Schaufuss, 1882 Localitat tipus. Mallorca Material tipus. No citada a la descripció original. Distribució. L'espècie nominal, A. sordidus s'estén per la Mediterrània Occidental, Hongria i la zona Caucàsica (Winkler, 1924-1932). A les Balears ha estat citada de Mallorca i Menorca, sense més precisions (Moragues, 1889; Compte 1968). Cardona (1872) la cita de Sant Cristòfol (Menorca) i Garcias-Font (1907) d'Artà. Breit (1909) cita A. sordidus hispanicus , de Miramar, Valldemossa. Comentaris. Descrita inicialment com a varietat, elevada amb posterioritat com a subespècie. Subespècie catalogada com a endèmica per Tenenbaum (1915). Aquesta és l'única referència que s'ha pogut trobar, ja que Winkler (1924-1932) relaciona 11 tàxons subspecífics per a A. sordidus , entre els que no se troba A. sordidus scutellatus . Moragues (1889) cita l'espècie nominal sobre vàries plantes i sota pedres, a tota Mallorca. De la mateixa manera Compte (1968) tan sols fa referència a l'espècie nominal. Per tant, malgrat la falta de confirmació formal, es podria considerar que A. sordidus scutellatus és sinònima de l'espècie nominal. Són espècies fitòfagues, els mascles són allargats i estrets, i les femelles, més arrodonides i el pronot esfèric; les larves d'alimenten d'arrels mentre que els adults es troben sobre les plantes corresponents. www.gbif.org la considera sinònima d’ Agriotes sordidus .

Família Cantharidae Malthinus menorquensis Diéguez Fernández, 2012 Localitat tipus. Menorca, sense indicar una localitat més precisa. Material tipus. Holotipus i quatre paratipus en el Museu de Ciències Naturals, Barcelona; un paratipus en la col·lecció de R. Constantin, un en la de D. Ventura i un altre a la de l’autor. Distribució. Recol·lectat distintes localitats de Menorca: far de Favàritx i a la Bassa al Parc Natural de s’Albufera des Grau.

Malthinus venturai Diéguez Fernández, 2012 Localitat tipus. S’Algar, Menorca. Material tipus. Holotipus i dos paratipus en el Museu de Ciències Naturals, Barcelona; dos paratipus en la col·lecció de R. Constantin, quatre en la de D. Ventura i un en la de l’autor. Distribució. Recol·lectat distintes localitats de Menorca: al Torrent Sua, Sa Roca, La Bassa al Parc Natural de s’Albufera des Grau, Ciutadella, far de Favàritx, es Canaló, La Roca (El Toro) i Ciutadella nord.

Família Cicindelidae Cicindela campestris balearica Sydow, 1934 Localitat tipus. Sense indicar localitat precisa. Material tipus. No indicat en la descripció original. Distribució. Poc coneguda. Diferents autors citen vàries subespècies de C. campestris del nord de Mallorca (Santa Margalida) i de tota Menorca. És probable que a les Balears només es trobi C. campestris balearica , i que les citacions d'altres espècies i subespècies siguin dubtoses. Moltes de les citacions de l'espècie són de fa més de 50 anys (Cardona, 1872; Estelrich et al. , 1885; Moragues, 1884; 1889). Zaballos i Jeanne (1994) Comentaris. Espècie depredadora de petits invertebrats. Sydow (1934) la descriu com a varietat. Acceptada com a subespècie a la revisió de Mandl (1944). Per als coleòpters s'ha adoptat l'ordenació general de Crowson (1981), excepte pel que fa a Carabidae i Scarabaidae, que són considerades per Crowson (1981) com a famílies i que aquí han estat considerades superfamílies i dividides en diferents famílies. Serrano (2003) també la inclou al seu catàleg.

Família Trechidae Microtyphlus menorquensis Coiffait, 1961 Localitat tipus. Cova de na Polida, Sant Agustí, Es Migjorn Gran. Material tipus. Col.lecció Coiffait. Distribució. Conegut de la seva descripció i retrobat per Bellés et al. (1989) a la mateixa i única localitat conguda (Cova de na Polida) (Zaballos i Jeanne, 1994). Serrano (2003) l’esmenta al seu catàleg. Comentaris. Trogloxè, element edafobi, anoftalm. Coiffait (1961) recull un mascle davall una pedra. Ortuño i Carabajal (1997) donen noves dades i fa una redescripció de l’espècie.

Família Pterostichidae Orthomus balearicus (Piochard, 1867) Localitat tipus. Illa de Mallorca. Material tipus. No indicat en la descripció original. Distribució. Espècie endèmica de Menorca i Mallorca. Sembla que està àmpliament distribuïda per ambdues illes (Moragues, 1889; Tenenbaum, 1915). La cita de Formentera (Sant Francesc Xavier) de Codina (1918) es refereix segurament a O. trapezicollis formenterae . També ha estat recol.lectada a Artà (Garcias-Font, 1907). Comentaris. Fou descrit originalment com a Feronia (Orthomus) balearica i posteriorment citat com a Pterostichus balearicus . Presenta una gran afinitat amb un grup d'espècies que viuen al litoral català i als Pirineus orientals, mentres que sembla filogenèticament més llunyana d' O. trapezicollis formenterae , la subspècie és endèmica d'Eivissa i Formentera. És l'espècie més gran del grup, i àdhuc del gènere, i la més brillant. Les potes són llargues i gràcils, les metatíbies dels mascles són rectilínies

57 (Jeanne, 1988). Longitud de 12 a 13,5 mm.Espècie de costums lapidícoles. L'adult és relativament comú durant la primavera i estiu.

Percus plicatus (Déjean, 1828) Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Espècie comuna que es troba distribuïda pràcticament per tota Mallorca, Menorca i sa Dragonera. La subespècie nominal és menys freqüent que la ssp degouvei . Conegut de la zona de Palma, bosc de Bellver, Torre den Pau (Compte, 1953) i d'Artà (Garcias-Font, 1904). Cardona (1872) indica que és present per tota l’illa, però no dona cap localitat concreta. Comentaris. P. plicatus és una espècie molt variable, especialment pel que fa a les escultures elitrals. Els èlitres poden ser completament llisos o presentar estries transversals molt marcades (en el cas de l'única subspècie acceptada, P. plicatus degouvei ). P. plicatus és un endemisme de les Balears sense dubtes corològics o taxonòmics pendents, però romanen certes dubtes de la validesa taxonòmica de les subespècies clathratus –descrita per Schaufuss (1882) i presumptament exclusiva de Menorca- i degouvei . Espècie depredadora de petits invertebrats. Sembla més abundant als hàbitats oberts, de forma especial a les garrigues. Cardona (1872) apunta que està present a tota casta de terrenys i litologia. No obstant, també indica que és més freqüent en zones seques, regularment sota pedres o caminant. També apunta que es pot trobar tot l’any, fins i tot a l’hivern, sempre que faci un poc de Sol i el vent no sigui fort. Com a nom popular li diu Escorpí. Les poblacions menorquines amb forta escultura elitral foren descrites com una subespècie independent. La manca de diferències en la genitàlia amb P. plicatus ha fet que P. clathratus sigui considerat sinònim de la primera. Pérez-Arcas (1869) respecta als exemplars de Menorca -subespècie clathratus- i Mallorca, indica en relació a la que després d’haver estudiat nombrosos exemplars recollits de Menorca enviats per Cardona i Orfila i Prieto, indica que els caràcters indicats en la descripció no són constants, alguns de Menorca són tan opacs come els de Mallorca, i en els exemplars de plecs marcats d’aquella localitat desapareixen les estries en l’extrem de l’èlitre, essent diferents tan sols en els que no els tenen tant plegats. Major diferènica apereix a primera vista entre aquestes dues varietats, pels plecs més o manco profunds, però passa el mateix que amb els caràcters indicat anteriorment, que essent en general més llisos els èlitres dels individus de Mallorca, hi ha entre els exemplars de Menorca plecs tan poc pronunciats com els de Mallorca. També indica Schaufuss (1882) que els èlitres de P. clathratus són més estrets, però Pérez-Arcas (1869) no troba diferència si es comparen individus del mateix sexe, doncs en les femelles els èlitres són sempre més amples posteriorment, i per tant més estrets a la zona anterior.

Família Harpalidae Acinopus pilipes bajeti Vives 1989 Localitat tipus. Es Castell, Menorca Material tipus. Col. J. Vives

58 Distribució. Subespècie endèmica de Menorca, recol.lectada del municipi d'Es Castell i de Punta Nati (Ciutadella). Zaballos i Jeanne (1994) la inclouen al seu cataleg. Comentaris. Espècie molt rara. Es diferencia de la subspècie típica, descrita de Mallorca, per comptar amb un pronot trapezoidal de base molt estreta (en la ssp. típica és molt més quadrangular), impressió de la mandíbula dreta totalment borrada (en la ssp. compta amb una lleugera impressió), disc dels èlitres més deprimits que el ssp. típica, amb sutura lleugerament enfonsada, mentre que en la ssp. nominal és fortament enfonsada i el disc elitral és més convex. Part inferior molt més puntuada, especialment en els esternits abdominals que en la ssp. nominal és llisa.Els harpalins són de costums menys caçadores que els pterostiquins, mantenen un règim alimentari netament fitòfag, i fins i tot granívor.

Scybalicus minoricensis Vives i Vives, 1994 Localitat tipus. El Toro (Menorca) Material tipus. Col.leció Vives (Terrassa) Distribució. Espècie endèmica de Menorca, coneguda d'El Toro i del Barranc d'Algendar. Referències: Zaballos i Jeanne (1994). Comentaris. Cardona (1880) cita Harpalus kabylianus de Menorca. Tenenbaum (1915) l'esmenta com a Ophonus kabylianus . Però, després d'estudiar material de Menorca i comparar amb Scybalicus kabylianus (d'Algèria i Tunísia) i S. oblongogiusculus (de bona part de la conca Mediterrània), Vives i Vives (1994) arriben a la conclusió que es tracta d'una nova espècie. No hi ha dades disponibles sobre aquesta espècie. Emperò els harpalins són de costums menys caçadores que els pterostiquins, mantenen un règim alimentari netament fitòfag, i fins i tot granívor.

Família Dytiscidae Agabus nebulosus pratensis Schaufuss, 1882 Localitat tipus. Prat de Sant Jordi (Mallorca) Material tipus. No citada a la descripció original. Distribució. Citat per Cardona (1872), d'Alaior (Menorca). Recollit recentment a una sola localitat de Mallorca (Llucmajor) i a diverses localitats del nord de Mallorca (García-Avilés, 1990). Comentaris. A. nebulosus pratensis es caracteritza per la manca de puntuació negre al pronot (Franciscolo, 1974). El seu estatus taxonòmic canvia segons els autors consultats. Franciscolo (1974) el considera una aberració, mentre que Winkler (1924-1932) el considera una subespècie. Espècie aquàtica, pròpia de basses d'aigua dolça siguin tèrboles o netes, amb o sense vegetació (García-Avilés, 1990). Les diferents fonts bibliogràfiques citades per aquest autor la indiquen del mateix tipus d'hàbitat. Molt rara a Mallorca, poc freqüent a Menorca (García-Avilés, 1990).

Família Hydrophilidae Hydraena balearica D'Orchymont, 1930 Localitat tipus. Holotipus mascle, Sóller (Mallorca); paratipus 4 mascles i 5 femelles, Sóller (Mallorca); 3 mascles Pollença (Mallorca); una femella recol.lectada per Moragues (Illes Balears). Material tipus. Institut Royal des Sciences Naturelles de Belgique, Col. Orchymont i Col. General. Distribució. Espècie coneguda de Mallorca (Cúber, Torrent de Banyalbufar, Font Major, Sóller i Pollença), Menorca (Barranc d'Algendar) i Eivissa (Font de Can Roig-Pi i riu Santa Eulària). Les cites de Cardona (1872) i altres autors posteriors d’ Hydraena angustata de Menorca es correspondrien amb aquest endemisme. D'aquestes últimes localitats possiblement s'hagi extingit (Valladares in lit. ). Citada de Pollença per Whitehead (1993). Valladares i García-Avilés (1999) indiquen noves localitats de les Balears d’aquesta espècie. De Menorca indiquen: Binimel.là, Platja de Cavalleria, Favàritx, Algendar i ets Alocs. Comentaris. Espècie lligada a ambients aquàtics, fonts i torrents. Pons i Palmer (1996) cataloguen l’estatus de conservació (IUCN) d’aquesta espècie com a Vulnerable. Hydraena ebusitana descrita per Compte (1966) és sinònima d'aquesta espècie (Valladares i Montes, 1991). Aquests autor efectuen una redescripció de l’espècie.

Figura de Valladares i Montes (1991).

Família Staphylinidae Paratyphlus cristobali Coiffait, 1959 Localitat tipus. Rodalies de Sant Cristòfol (al nord i nordest) de la carretera de Ferreries i de la Cova Na Polida de Sant Agustí al sud del Migjorn Gran. Material tipus. Col.lecció Coiffait. Distribució. Espècie endèmica de Menorca, descrita de les rodalies de Sant Cristòfol (al nord i nordest) de la carretera de Ferreries i de la Cova Na Polida de Sant Agustí al sud del Migjorn Gran (Coiffait, 1959; 1961; 1972). Comentaris. Element edafobi i cec. Espècie trogloxena. Caracteritzada per la part terminal de làmina esternal fortament arquejada del costat ventral, acabada en punta molt aguda. Armadura del sac intern portant una llarga tija gràcil recurvada en forma de ganxo, no alcançant l'extremitat de la làmina esternal. Vorera posterior de l'esternit del pigídium del mascle feblement sinuat de forma dissimètrica. Armadura genital de la femella feblement esclerificada constituïda per una peça rectangular tranversa i dues petites oblíqües. 1 mm de longitud total (Coiffait, 1972).

Paratyphlus menorquensis Coiffait, 1959 Localitat tipus. Als voltants de Sant Lluís, carretera de l’estació de ràdio, un mascle, Alcaufar, una femella. . Material tipus. Col.lecció Coiffait. Distribució. Espècie endèmica de Menorca, d’Alcaufar coneguda de les rodalies de Sant Lluís (Coiffait, 1959; 1961; 1972). Comentaris. Espècie detritòfaga en sentit ampli. Espècie caracteritzada perquè les peces copuladores soporten una tija arquejada, no ganxuda, sobrepassant un poc l'extrem de la làmina esternal. Esternit del pigídium del mascle amb la zona posterior escotada de forma dissimètrica. Armadura genital de la femella del mateix tipus que P. cristobali . Longitud total 1 mm (Coiffait, 1972).

Xantholinus balearicus Coiffait, 1962 Localitat tipus. Cala Sant Vicenç (Pollença) Material tipus. Col. Coiffait. Distribució. Endemisme gimnèsic. Espècie coneguda de Cala Sant Vicenç (Pollença), Son Morell, Gorg Blau (Escorca), Lluc (Escorca), Canyamel (Capdepera) i de l'Avenc II de s'Albufereta des Grau (Menorca) (Coiffait, 1962; Bordoni, 1976). Aquest darrer autor l'assenyala, al mapa de síntesi, present a Eivissa i absent de Menorca, segurament degut a un error tipogràfic. Comentaris. Espècie d'àmplia valència ecològica. En general, les espècies d'aquest gènere viuen sota pedres, o entre detritus vegetals; algunes espècies viuen associades a formiguers i d'altres es poden trobar als caus de micromamífers (Bordoni, 1982). L'acurada descripció de Coiffait (1962) és completada posteriorment pel mateix autor (Coiffait, 1972). Afinitats filogenètiques desconegudes.

Família Pselaphidae Faronus insignis Besuchet, 1958 Localitat tipus. Sant Telm (Mallorca) Material tipus. Col. Besuchet Distribució. Espècie endèmica de Mallorca i de Menorca. Fou descrita de la zona de Sant Telm (Andratx) (Besuchet, 1958). Comentaris. Espècie humícola. Els exemplars sobre els quals es descriví l'espècie foren recol.lectats sedassant terra de sota una mata, a poc metres vora la mar. Espècie bicolor, el cap i l'abdomen és d'un color brunenc-negre, el pronot i els èlitres d'un marró vermellós clar. El mascle en el 4rt esternit, sobre el disc, compta amb una protuberància arrodonida ben marcada i guarnida de pubescència asserrada (Besuchet, 1969a). Aquest autor distingueix, segons l'estructura del pronot, els exemplars de Mallorca dels de Menorca.

Família Pselaphidae Bythinopsis balearica Jeannel, 1961 Localitat tipus. Un mascle (holotipus) i una femella rentant terra a la carretera de Fornells-Maó, prop de Maó. Material tipus. Col.lecció Coiffait. Distribució. Espècie endèmica de Menorca, recol.lectada vora la carretera que va a Fornells, prop de Maó. Comentaris. Espècie endogea, segon Pselaphidae conegut de les Balears, rear la descripció de Leptobythus palui, gènere monoespecífic conegut únicament de la cova de na Boixa (Felanitx) (Jeannel, 1961). Espècie emparentada amb B. myrmido de Còrsega i Sardenya.

Família Melolonthidae Amphimallus menorcanus Reitter, 1901 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Només conegut de la descripció original, descrit de Menorca, no ha estat mai retrobat. Citat per: Tenenbaum (1915), Báguena (1955; 1967), Martín-Piera (1985), Veiga i Martín-Piera (1988). Comentaris. No hi ha dades disponibles per a aquesta espècie. Espècies properes presenten larves que viuen enterrades, alimentant-se d'arrels, normalment d'arbres. Hi ha qualque espècie que pot arribar a produir perjudicis agrícoles. El seu cicle biològic dura, normalment, tres anys. Els adults solen ser florícoles. El gènere Amphimallon és molt proper a Rhizotrogus . Es separen pel nombre d'artells de les antenes, 9 al primer i 10 al segon. Les dades disponibles són molt antigues i seria aconsellable la confirmació de la validesa taxonòmica d'aquest tàxon.

Rhizotrogus lepidus Schaufuss, 1869 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Schaufuss (1869) la descriu com a subespècie endèmica de Menorca. Segons Martín-Piera i Coca-Abia (1992), les poblacions de les illes Balears i de la península Ibèrica no es poden diferenciar de R. auriculatus , per tant Rhizotrogus lepidus descrita de les Gimnèsies per Schaufuss (1869) seria sinònima de Rhizotrogus pallidipennis Blanchard, 1850 (Martín-Piera i Coca- Abia, 1992). De tota manera, tal com accepten els autors esmentats, el sistema de sinonímies proposats presenta interessants problemes biogeogràfics. L'estatus de R. lepidus vexator Schaufuss, 1869 (descrit de Maó, Menorca) no és comentat per Martín-Piera i Coca-Abia (1992). La localitat típica no està gens clara. Per una banda, Martín-Piera i Coca-Abia (1992) assenyalen un exemplar de Mallorca, al MHN París com a probable tipus, però la descripció de Schaufuss (1869; 1882) només parla de material recollit a Menorca (octubre de 1867; Bufereta i Arenal de Bini Malla ). Convendria aclarir aquest problema amb la veritable localitat típica, ja que podria tenir implicacions taxonòmiques. R. auriculatus no és una espècie endèmica i està distribuïda per la península Ibèrica i nord d'Àfrica. No hi ha dades disponibles per a aquesta espècie. Emperò espècies properes presenten larves que viuen enterrades, alimentant-se d'arrels, normalment d'arbres. Hi ha qualque espècie que pot arribar a produir importants perjudicis agrícoles. El seu cicle biològic dura, normalment, tres anys. Els adults solen ser florícoles.

Família Elmidae Olimnius echinatus Berthélemy, 1979 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Espècie coneguda de Mallorca i Menorca. Citada per Villarrúbia i Español (1933) de Fornells. Barranc d'Algendar (Pons, 1987). Citada de Pollença per Breit (1909) com a L. tuberculatus . Comentaris. Segons Montes i Soler (1986), totes les cites de Limnius tuberculatus Muller, 1906 de les Balears, correspondrien en realitat a l'espècie descrita recentment per Berthélemy (1979). Els bírrids són uns coleòpters amb un notable poder de retracció del cap i els apèndixs. Quan es troben en perill, els encaixen completament dins del cos, i així passen desapercebuts pels seus depredadors, ja que prenen l'aspecte d'una petita llavor, i es mantenen immòbils. Són de colors poc vistents i petits o de mida mitjana, amb el cos oval i convex. Són preferentment nocturs, i viuen entre la molsa i les hepàtiques, sota pedres, sempre en ambients humits.

Família Drilidae Drilus amabilis Schaufuss, 1867 Localitat tipus. Material tipus.

65 Distribució. Espècie citada de prop de Palma per Schaufuss (1869). Tenenbaum (1915) i Compte (1968) la citen de Mallorca i de Menorca, però és possible que només sigui coneguda dels treballs de Schaufuss (1867; 1869). Comentaris. Degut a l'antiquitat de les poques dades disponibles, seria aconsellable una revisió sobre la validesa taxonòmica d'aquesta espècie. Recol.lectada durant el mes de maig (Schaufuss, 1869). No hi ha més dades disponibles sobre aquesta espècie. Els drílids tenen un aspecte semblant a les lluernes o cuques de llum, encara que no compten amb òrgans productors de llum. Els mascles són alats i les femelles àpteres. Tant les larves com els adults són depredadors i ataquen preferentment els caragols de terra. Els mascles són florícoles, crepusculars i higròfils, mentre que les femelles, solen mantenir-se amagades a terra.

Família Dasyceridae Danacaea pigmaea Schaufuss, 1869 Localitat tipus. Artà Material tipus. Distribució. Espècie coneguda de Maó, Palma i Artà, de la descripció original (Schaufuss, 1869). Tenenbaum (1915) i Compte (1968) la citen de Mallorca i de Menorca, però és possible que només sigui coneguda de la descripció de Schaufuss (1869). Comentaris. Degut a l'antiquitat de les poques dades disponibles, seria aconsellable una revisió sobre la validesa d'aquesta espècie. No hi ha dades disponibles.

Danacaea ziczac Schaufuss, 1869 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Espècie coneguda de la descripció (Schaufuss, 1882, la torna citar de Menorca) i d'una cita de Breit (1909; nord de Mallorca). Tenenbaum (1915) i Compte (1968) la citen de Mallorca i de Menorca, possiblement recollint les cites més antigues. Comentaris. Recollida l'11.5.1866. No hi ha més dades disponibles. Degut a l'antiquitat de les poques dades disponibles, seria aconsellable una revisió sobre la validesa taxonòmica d'aquesta espècie.

Família Nitidulidae Brachipterus labiatus metallescens Schaufuss 1869 Localitat tipus. Maó (Menorca) Material tipus. Distribució. La forma nominal viu per tota la zona Mediterrània Occidental (Winkler, 1924-1932). Coneguda de Maó (descripció original) i de prop de Palma (Schaufuss, 1882). Comentaris. Descrit com a Cercus metallescens. Probablement només conegut de la seva decripció. Aquí és considerat com a sinònim de la forma nominal, mentres noves dades no recolzin la seva validesa taxonòmica. Espècie recollida durant el mes de maig de 1866. No hi ha més dades disponibles. Els nitidúlids són coleòpters d'aspecte poc vistent, petits, amb els èlitres sovint més curts que l'abdomen i les antenes acabades en maça.

Família Colydiidae Helioctamenus hippopotamus Schaufuss, 1882 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Tenenbaum (1915) l'esmenta de Mallorca (Palma), Vilarrúbia i Español (1933) de Ciutadella. Compte (1968) recull aquesta darrera cita. Comentaris. Aquesta espècie se troba sota l'escorça d'alguns arbres. Gairebé sense dades, però la cita de Villarrúbia i Español (1933) dóna suport a la validesa taxonòmica d'aquesta espècie.

Família Tenebrionidae Tentyria schaumii Kraatz, 1865 Localitat tipus. Sense indicar localitat. Material tipus. A la descripció no s’indica material tipus. Distribució. Endemisme de les Gimnèsies, abundant arreu de Mallorca, Menorca, Cabrera (tans sols a certs illots) i sa Dragonera. Comentaris. Més abundant a la franja litoral, però es poden trobar moltes poblacions a l'interior. Español (1954; 1958b; 1960a; 1972; 1984), Compte (1968), Viñolas (1986), Alcover et al. (1990), Palmer

66 i Vives (1993), Palmer i Petitpierre (1993), Palmer (1994a).La majoria de les espècies de tenebriònids són detritòfagues en sentit ampli. Espècie filogenèticament propera a T. ophiusae , l'altre endemisme balear del gènere Tentyria .

Stenosis intricata Reitter, 1886 Localitat tipus. A la descripció no s’indical localitat precisa, Illes Balears Material tipus. Distribució. Coneguda de les Balears i de les Illes Medes. D'aquesta última localitat, si realment és present, el més probable és que hagi estat introduïda. De totes formes, caldria confirmar la presència d'aquesta espècie a les illes Medes, doncs en el treball d'Español (1940) sembla indicar amb aquest nom el grup d'illes que conformen ses Bledes (terme municipal de Sant Antoni, Eivissa), pel que es podria tractar d'un error toponímic. Comentaris. Més abundant a la franja litoral, però es poden trobar moltes poblacions a l'interior. Español (1958a) esmenta petites diferències entre el material de les Pitiüses i el de les Gimnèsies, sense donar, però, cap estatus taxonòmic diferencial a cap de les poblacions. Altres autors que donen dades sobre aquesta espècies són: Español (1954; 1958a; 1958b; 1964; 1972; 1984), Compte (1968), Alcover et al. (1990), Palmer i Vives (1993), Palmer i Petitpierre (1993), Palmer (1994a).

67 Alphasida depressa (Solier, 1836) Localitat tipus. Solier (1836) indica:“De Barbarie. Je crois qu'elle se trouve aussi dans les îles Baléares, sans en être bien certain ”, essent un endemisme gimnèsic. Material tipus. No indicat a la descripció original. Distribució. Abundant a moltes localitats de les Gimnèsies, citat per: Español (1954; 1958b; 1972), Compte (1968), Palmer i Petitpierre (1993), Palmer i Vives (1993), Palmer (1994a). Comentaris. Es pot trobar a molts d'indrets, tant costaners com a l'interior. No sembla ser antropòfil, però tolera la presència humana, de fet es poden trobar poblacions abundants a jardins i indrets similars. Els adults emergeixen de forma explosiva durant el mes d'abril o maig. La majoria de les espècies de tenebriònids són detritòfagues en sentit ampli. Espècie amb un dimorfisme sexual molt acusat. El mascle és de mida molt més petita i no presenta costelles elitrals.

Asida cardonae Pérez-Arcas, 1868 Localitat tipus. Menorca (recollit per Cardona). Material tipus. No indica material tipus. Distribució. A Mallorca es poden trobar poblacions locals molt disperses. A Menorca ocupa una major extensió. Comentaris. Espècie fàcilment identificable pels tubercles molt desenvolupats que presenta a la part distal dels èlitres. Localitzada a indrets amb poca o nul.la vegetació, tant al litoral com a l'interior. És més abundant a Menorca que no a Mallorca. La majoria de les espècies de tenebriònids són detritòfagues en sentit ampli. Es poden recollir cites a Cardona (1872), moltes d’elles recollides a Español (1954; 1958b), Compte (1968), Palmer (1994a) i dades inèdites. Ja en el treball de Cardona (1872) apareixia la cita d’ Asida cardonae , a on dona un llistat de localitats, una espècie descoberta per ell i que un dels seus corresponsals a Madrid, Laureano Pérez Arcas, havia determinat i li havia dedicat publicant el descobriment en la Revista de los Progresos de las Ciencias Exactas, Físicas y Naturales (Madrid) (1868) dintre d’un article titulat “Insectos nuevos o poco conocidos de la fauna española”. En aquest treball descriu, a més d’ A. cardonae, altres dues espècies de tenebriònids endèmics: Asida barceloi i A. ibicensis de Mallorca i d’Eivissa, respectivament. La rivalitat i les enveges es veren reflectides en aquest treball de Pérez Arcas. Després de la publicació de 1868, aparegué el mateix any una publicació autogràfica, Coléoptères nouveaux , d’Ernest Allard (1868) donant el nom d’ A. Reichei ; l’any següent Schafuss (1869), en el Beitrag zur Kenntniss der Coleopteren-Fauna der Balearen, la torna descriure amb el nom d’ A. horrens . No hi ha, però, cap dubte que la descripció de Pérez Arcas, publicada el setembre, té prioritat sobre el treball d’Allard, sortit l’octubre (Vidal i Pons, en premsa). Asida mahonis Boieldieu, que apareix al llistat de Cardona (1872) seria un sinònim d’ Asida (Polasida) jurinei subsp. jurinei Solier, 1836 de distribució coneguda de França i part de la península Ibèrica (Soldati, en línia).

Asida planipennis minoricensis Español, 1954 Localitat tipus. Maó Material tipus. Col. Cardona i Orfila Distribució. Subespècie endèmica de Menorca. Comentaris. Se separa de la subespècie nominal pel lòbul basal del pronot pla, sense cap solc, i pels angles humerals dels èlitres rectes però sense destacar del marge elitral. La mida corporal és, així mateix més petita (Español, 1954; Viñolas et al., 1995).

Pimelia criba Solier, 1836 Localitat tipus. Maó Material tipus. Distribució. Endemisme gimnèsic. Més abundant a la franja litoral arenosa, malgrat que també es pot trobar a l'interior. Referències: Español (1954; 1958b), Compte (1968), Palmer (1994a). Consideracions sistemàtiques/taxonòmiques. Comentaris. L'escarabat fura, a Mallorca, presenta una certa tendència sabulícola, però a Menorca també es pot trobar a altres indrets. Cardona (1872), sense citar cap localitat, indica que està present a tota Menorca, caminant pels sembrats, pels camins, sobre els arenals propers a la mar. La majoria de les espècies de tenebriònids són detritòfagues en sentit ampli. Pimelia criba i P. elevata (d'Eivissa) són

69 morfològicament molt semblants i formen un grup ben diferenciat de la resta d'espècies del gènere Pimelia de la península Ibèrica i del nord d'Àfrica.

Blaps bedeli torressalai Español 1961 Localitat tipus. Sa Canal, Ciutadella Material tipus. Col. Torres Sala Distribució. Es coneixen algunes poblacions a Menorca, on aquesta espècie és més abundant. També ha estat trobada recentment a un illot d'Eivissa (ses Bledes, al nord-est de l'illa). Referències: Español (1958b; 1961a), Compte (1968), Palmer (1994a), Viñolas et al. (1995). Comentaris. Español (1958b) abans de la seva descripció tracta aquesta espècie com a Blaps bedeli . L'escarabat pudent, a Menorca, és trogloxè, mentre que a Eivissa és lapidícola. A Menorca podria comportar-se com a copròfag o alimentar-se de fongs copròfils.

Dendarus depressus Reitter, 1915 Localitat tipus. Balears (sense localitat precisa) Material tipus. Col.lecció Reitter Distribució. Espècie coneguda de Mallorca, Menorca i Cabrera. Espècie molt rara, amb poblacions molt disperses. Citat per: Español (1937; 1954; 1958b; 1961b; 1972), Compte (1968), Palmer i Petitpierre (1993), Palmer (1994a). Comentaris. D. depressus està filogenèticament relacionada amb l'espècie cirno-sarda D. carinatus . Sembla esser un paleoendemisme, amb l'origen relacionat amb l'aïllament de poblacions ibèriques per deriva de la microplaca gimnèsica (Palmer, 1994a). Una de les poblacions de la Serra de

70 Tramuntana és trogloxena, però predominen les poblacions de franja litoral (majoritàriament a illots) de costums lapidícoles.

Phylan semicostatus semicostatus Mulsant i Rey, 1854 Localitat tipus. Mallorca Material tipus. Distribució. Espècie àmpliament distribuïda per totes les Gimnèsies (Mallorca, Menorca, part de l’arxipèlag de Cabrera i sa Dragonera). Comuna tant a zones litorals com a cims muntanyencs. Mulsant i Rey (1854) la indiquen de Mallorca, Espanya meridional i Algèria. Les citacions alienes a Mallorca es tracten realment d’altres espècies actualment ben diferenciades de P. semicostatus . Citat per: Español (1947; 1954; 1958b; 1972), Compte (1968), Viñolas (1989), Alcover et al. (1990), Palmer i Petitpierre (1993) i Palmer (1994a). Comentaris. P. semicostatus forma amb P. nitidicollis el subgènere Litororus , ben diferenciat de la resta d'espècies del gènere Phylan , però amb afinitats ibèriques. Mulsant i Rey (1854) estudien els materials recol.lectats per Chevrolat i Reiche, el primer ja etiqueta Philax semicostatus , mentre que els descriptors l’assignen inicialment al gènere Micrositus . Molt abundant. Espècie pròpia de la franja litoral rocosa i dels cims muntanyencs. Es pot trobar també a altres indrets de l'interior però defuig les localitas amb vegetació ombrívola, ja siguin boscos o garrigues denses. La majoria de les espècies de tenebriònids són detritòfagues en sentit ampli.

Phaleria pujeti Español 1951 Localitat tipus. Portinatx (Eivissa). Material tipus. MZ Barcelona.

71 Distribució. Espècie coneguda de localitats litorals aïllades de Mallorca, Menorca i Eivissa. Ha estat recol.lectada a cales de petites dimensions però en bon estat de consevació, com Cala Varques (Manacor) (dades inèdites). La citació de Cabrera ha estat posada amb dubte per Palmer i Petitpierre (1993). Referències: Español (1951b; 1954; 1955; 1958b; 1968; 1984), Compte (1968), Viñolas et al. (1995). Comentaris. Espècie de costums sabulícoles. Totes les espècies del gènere Phaleria viuen a la primera línia de les platjes, entre les deixalles que duu la mar. Presenten una coloració lleugerament despigmentada, críptica. Com altres espècies que viuen al mateix hàbitat, estan greument ameneçades (Petitpierre i Palmer, 1993).

Nesotes viridicollis viridicollis Schaufuss, 1869 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Subespècie àmpliament distribuïda per totes les Gimnèsies, malgrat que normalment és localment escassa. Conegut de totes les Gimnèsies: Mallorca, Menorca, Cabrera i sa Dragonera. La localitat típica és desconeguda, però a la descripció original, Schaufuss (1869), esmenta material d'El Toro (Menorca) i de Palma de Mallorca. Ha estat citada amb profusió per Español (veure referències). Referències: Español (1943; 1951b; 1954; 1955; 1958b; 1961c; 1961d; 1972; 1984), Compte (1968), Palmer i Petitpierre (1993), Alcover et al. (1990), Palmer (1994a). Comentaris. Viu sota l'escorça de diferents arbres, així com sota pedres. Pot trobar-se a localitats amb qualsevol tipus de vegetació, des de la franja litoral rocosa fins als cims muntanyecs, passant per garrigues i boscos. La majoria de les espècies de tenebriònids són detritòfagues en sentit ampli. Podria tractar-se d'una espècie micetòfaga. Contrastant amb la subspècie N. viridicollis ibicensis (amb mida i escultura molt uniforme), la subspècie nominal presenta mida i forma corporals molt variables. Aquesta és una característica comuna amb certes espècies de Nesotes de les Canàries, però que de qualsevol manera aconsellen una revisió taxonòmica del material de les Gimnèsies, a fi de dilucidar si aquesta variabilitat morfològica està lligada a qualque tipus de diferenciació taxonòmica. Descrit originalment dintre del gènere Helops .

Família Chrysomelidae Timarcha balearica Gory, 1829 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Espècie endèmica de Mallorca (coneguda de múltiples localitats de la Serra de Tramuntana i les Serres de Llevant) i de Menorca, més freqüent a la meitat sud de l'illa. Coneguda d'alguns illots de Mallorca com Es Pantaleu (Andratx), també recollit a Tenenbaum (1915). De Menorca Cardona (1872) indica la seva presència a tota l’illa Menorca, per Schaufuss (1882) i Vilarrúbia i Español (1933); Ciudadella, Fornells, Maó, (Sietti, 1930); Santa Galdana, Maó, illa den Colom, Sant Climent, (Jolivet, 1953); Compte (1956; 1968) recull totes aquestes localitats. Comentaris. Fou Gory (1829) qui va donar nom a aquest crisomèlid en la Iconographie du Regne animal, de Cuvier, (1829-1844). Pérez Arcas (1865) indicant que Gory només havia publicat una iconografia, la va descriure en la seva Primera parte de los Insectos nuevos o poco conocidos de la fauna española , donant-li el mateix nom. Segun aquest autor, Dejean en el seu catàleg la tenia designada com a Timarcha viridis . Han estat descrites aberracions i formes primer per Mauricio Pic (1919), i després per Jan Bechyne (1946), i la seva biologia ha estat estudiada per alguns autors, principalment Pierre Jolivet (1952; 1953). I hi ha cites de captures de quasi tots els entomòlegs que passat per aquestes illes. Espècie de talla variable, forma i coloració. Totes les tonalitats metàl.liques estan representades en aquesta espècie; des de negre mat fins a verd metàl.lic, passant per bru, rosa o blau (Jolivet, 1953). Han estat anomenades distintes aberracions que fan referència al seu color. Actualment no tenen valor taxonòmic. T. elliptica descrita per Fairmaire (1873) de Mallorca és sinònima de T. balearica . T. gravis , espècie pròpia de la península Ibèrica, ha estat erròniament assenyalda de Menorca (Maó). L'escarabat de sang es localitzada en un ampli espectre d'hàbitats, des de zones humides i ombrívoles fins a dunes litorals fins i tot a jardins de zones urbanes. La seva alimentació es basa plantes de la família de les rubiàcies, essencialment Rubia peregrina . En captivitat també ha estat alimentada amb espècies del gènere Galium (Jolivet, 1953).

Timarcha balearica Gory, 1829 copulant a cala Corb (es Castell).

Família Curculionidae Otiorhynchus (Arammichnus) juvencus miramarae Schaufuss, 1879 Localitat tipus. Material tipus. Distribució. Espècie endèmica de Mallorca i Menorca. Moragues (1889) la recull de Son Sunyer (Palma) i de Manacor. Comentaris. Schaufuss (1879) la descriu com a espècie endèmica, Otiorhyncus miramarae , no obstant, és considerada com a subespècie d’ O. juvencus . Gènere molt complex, amb més de 800 espècies i amb la sistemàtica subgenèrica no completament aclarida. O. miramarae i O. valldemosae estan situades dintre del subgènere Arammichnus , però les seves relacions filogenètiques romanen incertes ja que segons Reitter (1912, a Winkler, 1924-1932) estarien relacionades amb un grup d'espècies distribuïdes per Àsia central (amb qualque espècie a Turquia). S'ha de dir que Hoffmann (1950) posa en dubte les divisions de Reitter (1912). La manca de dades recents fa necessària la confirmació sobre la validesa d'aquesta espècie. Recol.lectada en zones arenoses, junt les arrels de distintes plantes. Adults recol.lectats durant el mes de maig (Moragues, 1889). Moltes d'espècies d' Otiorrhynchus presenten fases partenogenètiques, en les que no es poden trobar mascles. Quasi totes les espècies són polífagues. En alguns casos són perjudicials per a plantes cultivades (per exemple, els ametllers).

Cathormiocerus canaliculatus Schaufuss, 1869 Localitat tipus. Material tipus.

74 Distribució. Sembla que només es conegut de la descripció original (Menorca, Alcúdia i Palma; Schaufuss, 1869). Compte (1968) la cita de Mallorca i Menorca, fent referència a Schaufuss (1869). Uhagon (1885) i Tenenbaum (1915) recullen la citació original. Comentaris. No hi ha dades sobre cap espècie del gènere, excepte que es troben sota pedres (Hoffmann, 1950). Gènere format per unes 70 espècies, la gran majoria de les quals viuen a la Mediterrània occidental. No es disposa de dades recents envers cap de les quatre espècies que suposadament són endèmiques de les Illes Balears. C. canaliculatus és catalogat per Winkler (1924-1932) com a espècie endèmica de les Balears. A falta d'informació més recent, caldria confirmar la validesa d'aquesta espècie. No es coneix amb seguretat la data de descripció d'aquesta espècie.

Cathormiocerus curvicaspus insularis Martínez de la Escalera, 1918 Localitat tipus. Recol.lectat per Cardona, indicant Menorca. Material tipus. Exemplar dins la col.lección P. Arcas, en el Museo Nacional de Madrid. Distribució. La forma nominal fou citada de Torre d'en Pau (Palma) per Moragues (1889). Compte (1968) recull una cita de Martínez de la Escalera (1918) de la varietat insularis (possiblement de la descripció original) per a Menorca, sense més precisions. Compte (1968) cita també de Menorca la forma nominal. La forma nominal viu a la Mediterrània Occidental (incloent Mallorca i Menorca a les Balears). Comentaris. Gènere format per unes 70 espècies, la gran majoria de les quals viuen a la Mediterrània occidental. No es disposa de dades recents envers cap de les quatre espècies que suposadament són endèmiques de les Illes Balears. C. curvicaspus insularis és catalogat per Winkler (1924-1932) com espècie endèmica de les Balears. A falta d'informació més recent, caldria confirmar la validesa d'aquesta espècie. No hi ha dades sobre cap espècie del gènere, excepte que es troben sota pedres (Hoffmann, 1950).

Brachycerus balearicus Bedel, 1874 Localitat tipus. Bedel (1874) indica: Illes Balears, Maó (coll. Reiche), Mallorca (Ch. De la Brûlerie, coll. Bonnaire, de Bonvouloir, Javet, Kraatz, Sédillot, la seva). Material tipus. No indicat en la descripció original. Distribució. Espècie que malgrat en la descripció original indica Maó, compta amb més cites de Mallorca i Cabrera (Pons i Palmer, 1996). Hi ha dades de l’OBSAM ( http://turismenatural.obsam.cat/wp- content/uploads/platges/ca/34-mitjana.pdf ) de les platges de cala Mitjana i Mitjaneta Comentaris. Pardo-Alcaide (1944) ens dona una revisió taxonòmica de les espècies ibèriques. Pons i Palmer (1996) no recullen cap cita per a Menorca. Compte (1968) tampoc recull aquesta espècie, però si altres espècies del gènere: Caldria revisar aquestes cites, doncs són determinades gràcies a les estrucutures genitals. L’escarabat bonyarrut, nom amb que es coneixen aquests escarabats del gènere Brachycerus , és una espècie colonitzadora de garrigues xèriques i arenals. Exoesquelet extraordinàriament dur que el fa resistent davant distint perills. A més són de característiques mimètiques i presenten tanatosi, és a dir, davant qualque perill es queden inmòbils. Les seves larves s’alimenten de bulbs de diferents plantes, essencialment Urginea maritima, Pancratium maritimum i diverses espècies d’orquidiàcies (Palmer i Petitpierre, 1993). Espècie comuna durant l’hivern i primavera (Moragues, 1889).

Figures de la descripció original de Brachycerus balearicus Bedel (1874), Fig. 3 i 17.

Conclusions

De l’anàlisi de les dades es desprèn que alguns illots com l’illa de l’Aire (13 espècies) i l’illa den Colom (14 espècies), així com la zona de s’Albufera des Grau que se sumen les espècies de l’illa den Colom i les de s’Albufera (22 espècies màxim i altres dues amb 16 i 15 espècies). Aquestes dues illes compten amb una important presència d’endemismes invertebrats.

Nombre d’espècies per quadrícula.

Espècies endèmiques presents a l’illa den Colom (14 espècies). Oxyurida Pharyngodonidae Spauligodon cabrerae Castaño, Zapatero i Solera 1988 Gastropoda Helicellidae Xerocrassa nyeli (Mittre 1844) Gastropoda Helicidae Iberellus companyonii (Aleron 1837) Araneae Nemesiidae Iberesia brauni (Koch 1882) Araneae Agelenidae Malthonica balearica Brignoli, 1978 Araneae Hahniidae Hahnia hauseri Brignoli, 1978 Scorpiones Euscorpiidae Euscorpius balearicus (Caporiacco, 1950) Coleoptera Tenebrionidae Tentyria schaumi Kraatz, 1865 Coleoptera Tenebrionidae Stenosis intricata Reitter, 1886 Coleoptera Tenebrionidae Alphasida depressa Solier, 1836 Coleoptera Tenebrionidae Asida cardonae Pérez-Arcas, 1868 Coleoptera Tenebrionidae Pimelia criba Solier, 1836 Coleoptera Tenebrionidae Phylan semicostatus semicostatus Mulsant i Rey, 1854 Coleoptera Chrysomelidae Timarcha balearica Gory, 1829

Espècies endèmiques presents a l’illa de l’Aire (13 espècies). Oxyurida Pharyngodonidae Spauligodon cabrerae Castaño, Zapatero i Solera 1988 Gastropoda Zonitidae Oxychilus lentiformis Kobelt 1882 Gastropoda Helicellidae Xerocrassa nyeli (Mittre 1844) Araneae Nemesiidae Iberesia brauni (Koch 1882) Coleoptera Cerambycidae Parmena balearica minoricensis Vives, 1998 Coleoptera Tenebrionidae Stenosis intricata Reitter, 1886 Coleoptera Tenebrionidae Alphasida depressa Solier, 1836 Coleoptera Tenebrionidae Asida cardonae Pérez-Arcas, 1868

77 Coleoptera Tenebrionidae Asida planipennis minoricensis Español, 1954 Coleoptera Tenebrionidae Pimelia criba Solier, 1836 Coleoptera Tenebrionidae Dendarus depressus Reitter, 1915 Coleoptera Tenebrionidae Phylan semicostatus semicostatus Mulsant i Rey, 1854 Coleoptera Tenebrionidae Nesotes viridicollis viridicollis Schaufuss, 1869

S’ha de dir que de 48 tàxons només se té constància de la seva presència a Menorca d’una única localitat o d’una localitat genèrica com Menorca o Maó, el que denota la poca informació sobre aquestes espècies. Algunes d’elles foren citades fa més d’un segle i no s’ha sabut res més al respecte. Tal com s’ha indicat a la introducció hi ha 16 espècies que no compten amb cap localitat precisa. A més de les quadrícules sense cap cita, n’hi ha 69 que només tenen una cita.

Espècies amb una única localitat coneguda o que esmentades d’una localitat genèrica (en groc). Scaphiostomum palaearticum Mas-Coma, Esteban i Valero 1986 Pseudophysalopterakahmanni Mas-Coma i Gállego, 1977 Kahmannia eliomydis Mas-Coma i Esteban, 1981 Mercuria balearica (Paladilhe, 1869) Pseudamnicola meloussensis Altaba, 2007 Cheiracanthium occidentale Koch, 1882 Arctosa misella Koch, 1882 Chthonius bellesi Mahnert, 1989 Dactylochelifer balearicus Beier 1961 Corynoppia kosarovi maritima Pérez-Iñigo, 1990 Pseudoamerioppia balearica (Pérez-Iñigo, 1990) Tethysbaena scabra Pretus, 1991 Ballodillium pilosum Vandel, 1961 Ridgewayia marki minorcaensis Razouls i Carola, 1996 Speleophria gymnesica Jaume i Boxshall, 1996 Speleophriopsis balearicus Jaume i Boxshall, 1996 Retromysis nura Wittmann, 2004 Ceratosphys (Ceratosphys) mariacristina Mauriès, 2012 Ophyiulus targionii menorcensis Demange, 1961 Nemasoma coiffaiti Demange, 1961 Pratanurida minuta menorquina Arbea i Jordana, 1990 Sphaeridia inflata Bretfeld, 1997 Bourletiella sicki Bretfeld, 1994 Phyllodromica adspersa Bolívar, 1897 Phyllodromica llorenteae Harz, 1971 Medetera roghii Rampini i Canzoneri, 1979 Devriesia weberi Lehrer, 1995 Entamobora pseudoplicata Wolf, 1961 Chalicodoma sicula balearica Tkalcu, 1977 Ochthebius javieri Jäch, 2000 Hydroporus lluci Fery, 1999 Tychus striola balearicus Besuchet i Sabella, 1996 Potosia cuprea ferreriesensis Compte i Carreras, 2013

78 Cardiophorus balearicus Platia i Gudenzi, 1999 Cardiophorus constanti Platia, 2008 Microtyphlus menorquensis Orthomus balearicus (Piochard, 1867) Xantholinus balearicus Coiffait, 1962 Faronus insignis Besuchet 1958 Amphimallus menorcanus Reitter, 1901 Drilus amabilis Schaufuss, 1867 Danacaea pygmaea Schaufuss, 1869 Danacaea ziczac Schaufuss, 1869 Brachipterus labiatus metallescens Schaufuss, 1869 Helioctamenus hippopotamus Schaufuss, 1882 Otiorrhynchus juvencus miramarae Schaufuss, 1879 Cathormiocerus canaliculatus (Schaufuss, 1869) Cathormiocerus curvicaspus insularis Escalera, 1918

Mapa amb les quadrícules d’1x1 km2 que només compten amb una espècie endèmica (69 quadrícules).

Els grups taxonòmics amb major informació són els coleòtpers Tenebrionidae i els mol.luscs terrestres, doncs com s’ha indicat al text hi ha bastants de treballs i persones que han tengut mira en el coneixement d’aquests grups. També hi ha cites noves relacionades amb les aranyes de Menorca, relacionades amb una tesi doctoral (Pons, 2004).

Propostes de treball

Es pot parlar d’interaccions entre espècies endèmiques i no endèmiques o introduïdes no avaluades. Els processos d’antropització de distints ambients fa minvar els índex de presència de tàxons endèmics. Recentment, per exemple, a l’illa del Llatzeret només s’ha detectat la presència d’una espècie de caragol, Oxychilus lentiformis . Quan el normals hagués estat la presència de dues o tres espècies més.

79 Un dels grans ambients oblidats des del punt de vista dels endemismes són els torrents i les fonts de Menorca, i els caragols d'aigua dolça endèmics. Un exemple bastant trist és el torrent principal del barranc d'Algendar: fa la impressió que han desaparegut quasi completament tots els elements endèmics (Pseudamnicola ) i autòctons, que han estat substituits pel Potamopyrgus antipodarum una espècie invasora originària de Nova Zelanda. Els sediments del fons del torrent són extraordinàriament rics en closques d’espècies autòctones, pero per la raó que sigui, han desaparegut. Moltes fonts també han estat captades, de forma que totes les espècies han desaparegut.

Un altre exemple: el torrent de Bellavista, aprop de Son Saura, fa uns anys era extraordinàriament ric en mol.luscs d'aigua dolça ( Pseudamnicola melousensis, per exemple era molt abundant!), però el taponament del torrent aprop de la platja, i l'eutrofització de l'aigua (degut als purins de les vaques) fa que la cosa perilli. És una llàstima veure o participar d’aquestes extincions local que se poden convertir en extincions totals. Cal un seguiment i manteniment adequat d'aquestes zones.

Segurament que la situacio taxonòmica de les distintes espècies de Pseudamnicola de les Balears no està del tot aclarit: hi ha diferències conquiològiques importants, no tant a nivell genètic. Però això significa que hi ha vàries poblacions diferenciades amb un polimorfisme associat. Això també és un motiu pel qual tota aquesta fauna s'ha de conèixer i protegir.

Hi ha interaccions que no estan prou estudiades: l’arraconament d’espècies endèmiques de caragols versus les espècies introduïdes. L’agricultura ha fet una certa homogenització - vanalització d’aquesta fauna. A Menorca hi ha dos escorpins, Euscorpius balearicus –endèmic- i E. flavicaudis –introduït- (primer cita de Pons, 2001b). Sembla que des de que se detectà la primera presència E. flavicaudis ha anat ampliant la seva àrea de distribució. Durant el transcurs d’aquest projecte s’ha detectat la seva presència a la zona sud del port de Maó, fins a la torre d’en Penjat o Stuart, essent absent d’aquesta zona E. balearicus .

Hi ha hàbitats amb més presència d’endemismes: illots, sistemes dunars, cavitats i zones humides o barrancs. Malgrat tot, el coneixement que es té és parcial, i s’hauria de potenciar.

Agraïments

Volem agrair l’ajut que ens ha donat tot l’equip del servei de Documentació i préstec interbibliotecari de la Universitat de les Illes Balears per reunir bona part dels treballs originals de les descripcions dels endemismes. També volem donar les gràcies a en Josep Quintana Cardona pel constant ajut per aconseguir noves cites o per la seva vocació naturalísta fruit de la qual s’han conegut distintes noves espècies de mol·luscs de Menorca. També vull agrair la confiança i suport en tot moment de Félix de Pablo per la valoració d’uns grups oblidats, els invertebrats endèmics, tan vitals per a la reserva de la Biosfera de Menorca.

Bibliografia

Abril, S. i Gómez, C. 2012. Distribució i grau d’invasió de la formiga argentina ( Linepithema humile Mayr) (Hymenoptera: Formicidae) al Parc Natural de s’Albufera des Grau, Menorca (Illes Balears). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 55: 63-73. Alcover, J.A., Arrondo, C., Jaume, D., McMinn, M., Palmer, M., Pons, G.X. i Sáez, E. 1990. Sa Dragonera: estudi preliminar de la seva fauna. II Jornades del Medi Ambient de les Balears, 95. Aguilar-Amat, J.B. 1914. La Helix Companyoi Aleron. de Sta. María del Mar de Barcelona. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat. , 14: 125-127. Aguilar-Amat, J.B. 1933. Observacions malacològiques. 19. Contribució al coneixement de la fauna menorquina. But. Inst. Catalana Hist. Nat. , 33: 334-338. Alonso-Zarazaga, M. A. 2004. Precisiones sobre un artículo nomenclatural acerca de la validez “taxonómica” de Iberellus companyonii (Aleron, 1837) recientemente publicado (Mollusca, Pulmonata, Helicidae). Graellsia , 60(1): 101-105. Altaba, C. R. 2007. Catàleg dels gasteròpodes d’aigua dolça de les Illes Balears, amb descripció de 10 espècies noves. Malacofauna Balearica , 1: 23-38. Altaba, C.R. 1991. Mol.luscs. In: Història Natural dels Països Catalans, vol. 8: Invertebrats no artròpodes . Joandomènec Ros. Ed., 375-416, 427-470. Barcelona.

80 Altaba, C.R. 1993. Els caragols i llimacs terrestres (Mollusca: Gastropoda): In: Alcover, J.A., Ballesteros, E. i Fornós, J.J. (edits.). Història natural de l’arxipèlag de Cabrera. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 2: 409-426. Altimira, C. 1970. Moluscos y conchas recogidos en cavidades subterráneas. Speleon , 17: 67-75. Arbea, J.I. 1993. Nuevas citas de Protura (Insecta) de Menorca Islas Baleares (España). Bol. R. Soc. Esp. Hist. Nat. , 90: 29-32. Arbea, J.I. i Jordana, R. 1990. Colémbolos de las islas Baleares (Insecta, Collembola). Redia , 73:187-200. Báguena, L. 1955 Scarabaeoidea nuevos o muy interesantes de la fauna ibero-balear y pirenaica. Eos, 31: 275-295. Báguena, L. 1967. Scarabaeoidea de la fauna ibero-balear i pirenaica . CSIC ed. Madrid. 576 pp. Barrientos, J.A. i Febrer, J.B. 1986. Arañas de Menorca I. Agelenidae (Araneae). Descripción del macho de Malthonica balearica Brignoli, 1978. Orsis , 2:121-129. Bech, M. 1989. Dades malacològiques. Sobre alguns mol.luscs recollits a cavitats a l’illa de Menroca. Endins , 14-15: 77-79 Beckmann, K.-H. 2007. Die Land- und Süsswassermollusken der Balearischen Inseln . 255pág.. 200 Abbidldungen; 6 Verbreitungskarten; 12 Tafeln. ConchBooks. Hackenheim. Bedel, L. 1874. Distribution géographique des Brachycerus. Annales de la Société Entomologique de France, 4: 134-211. Beier, M. 1939. Die Pseudoscorpioniden-Fauna der iberischen Halbinsel. Zoologische Jahrbücher, Abteilung für Systematik, Ökologie und Geographie der Tiere , 72: 157-202. Beier, M. 1961. Nochmals über iberische und marokkanische Pseudoscorpione. Eos , 37: 21-39. Bellés, X. 1987. Fauna cavernícola i intersticial de la Península Ibèrica i les Illes Balears. Monografies Científiques 4. Consell Superior d'Investigacions Científiques-Editorial Moll, Palma de Mallorca. 207 pp. Bellés, X. 1994. Les extincions d'espècies i el paper dels taxònoms. Repte i compromís a les portes del segle XXI. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 37: 9-11. Bellés, X., Damians, J. i Pretus, J.Ll. 1989. "MINOR-87": Una campanya biospeleològica a Menorca. Endins, 14-15:69-75. Besuchet, C. 1958. Coleoptera Pselaphidae et Scydmaenidae. Rev. suisse Zool., 65:891-919. Besuchet, C. 1969a. Faronus nouveaux ou méconnus de ls péninsule ibérique (Col. Pselaphidae). Mitt. Schwei. Ent. Ges ., 42: 106-116. Besuchet, C. i Sabella, G. 1996. Ricerche sugli Pselaphidae di Sicilia. X. Revisione delle sottospecie maghrebine di Tychus striola Guillebeau, 1888, con decrizione di nuovi taxa (Coleoptera: Pselaphididae). Annales de la Société Entomologique de France, (N.S.) , 32(1): 101-118. Blasco, A. 1984. Contribución al conocimiento de los Migalomorfos del tercio oriental de la Península Ibérica . Tesi de Llicenciatura. Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona, 274 pp. Barcelona. Blesi ć, B. i Mitrovski-Bogdanovi ć, A. 2012. Protura in Serbia. Kragujevac J. Sci., 34: 101-106. Boeters, H. 1987. Moitessieridae und Hydrobiidae auf Spanien und Portugal. Arch. Mollusk. , 118:181- 261. Bolívar, I. 1897-1900. Catálogo Sinóptico de los Ortópteros de la Fauna Ibérica . Impr. Univ. Coimbra. 168 pp. Bofill, A. i Aguilar-Amat, J.B. 1924. Malacologia de les Illes Pitiuses. Trab. Mus. Cienc. Nat. Barcelona, 10(3): 1-71, 2 pl. Bordoni, A. 1976. Studi sulla sistematica e la geonemia degli Xantholinus . IX. Xantholinus del Museo di Storia Naturale di Ginevra raccolti nel bacino del Mediterraneo ed appunti su alcuni altri Xantholinini. Prima nota (Col. Staphylinidae). Rev. suisse Zool. , 83:83-103. Bordoni, A. 1982. Staphylinidae. Generalità- Xantholininae. Fauna d'Italia. Coleoptera. Ed. Calderini. Bologna. 434 pp. Borredà, V. i Martínez-Ortí, A. 2008. Descripción de un nuevo limácido de Menorca (Islas Baleares): Gigantomilax (Vitrinoides) benjaminus sp. n. (Gastropoda, Pulmonata). Animal Biodiversity and Conservation , 31(1): 57-66. Bosmans, R. i J. Van Keer. 2012. On the spider species described by L. Koch in 1882 from the Balearic Islands (Araneae). Arachnol. Mitt., 43: 5-16 Breit, J. 1909. Eine koleopterologische sammelreise auf Mallorka. Verh. der zool-bot Gessellschaft, Wien, 59:72-94. Bretfeld, G., 1994. Two new species of the genus Bourletiella Banks 1899, s. str. from Portugal and Spain (Insecta: Collembola: Bourletiellidae). Senckenbergiana Biologica , 74(1- 2): 147-152.

81 Bretfeld, G., 1997. Redescriptions and new descriptions of Sphaeridia species (Insecta, Collembola) from Algeria, Gambia, Peru, and Spain. Abhandlungen und Berichte des Naturkundemuseums Görlitz , 69(3): 1-14. Brignoli, P.M. 1978. Quelques notes sur les Agelenidae, Hahniidae, Oxyopidae et Pisauridae de France et d'Espagne (Araneae). Revue suisse Zool., 85:265-294. Brignoli, P.M. 1978-79. Sur quelques Dysderidae de France d'Espagne et de Tunisie (Araneae). Vie et Milieu , 28-29:111-116. Brignoli, P.M. 1980. Some new or interesting Eastern Mediterranean Dysderidae and Agelenidae (Araeneae). Ann. Zool., Warszawa , 35:75-82. Bristowe, W.S. 1952. The spiders of Islands. South-Eastern Naturalist and Antiquary , 57:34-43. Bubacek, O. 1920. Gonepteryx cleopatra (L.) balearica Bubacek. Verh. Zool. Bot. Ges. , p. 85-86. Burr, M. 1910. A Synopsis of the Orthoptera of Western Europe . Oliver Janson Publ., London. 160 pp. Caccone, A., Allegrucci, G., Cesaroni, D., Cobolli Sbordoni, M., De Matthaeis, E. i La Rosa, G. 1986. Genetic variability and divergence between cave dwelling populations of Typhlocirolana from Majorca and Sicily. Bioch. Syst. Ecol. , 14:215-221. Caporiacco, L. di 1950. Le specie e sottospecie del genere "Euscorpius" viventi in Italia ed in alcune zone confinanti. Atti Acad, Naz. Linc. 8(2):159-230. Cardona, F. 1872. Catálogo metódico de los coleópteros observados en Menorca . Tip de Fábregas. Mahón. 120 pp. Cardona, F. 1875. Doscientos coleópteros más de Menorca . Mahón. 23 pp. Cardona, F. 1878. Otros cien coleópteros más de Menorca . Mahón. Carles-Tolrá, M. 1995. Nuevas citas de dípteros acalípteros para las Islas Baleares, junto con una lista preliminar de once famílias (Diptera, Acalyptrata). Bol. Asoc. esp. Ent. , 19:253-265. Carles-Tolrá, M. 2001. Eight new chyromyid species from Spain (Diptera, Chyromyidae). Boletín de la Asociación Española de Entomología , 25(3-4): 45-62. Carles-Tolrá, M. 2008. Nuevos datos sobre bombílidos de España y Portugal (Diptera: Bombyliidae). Heteropterus Rev. Entomol., 8(2): 257-273. Carles-Tolrá, M. i Ventura, D. 2001. A new species of Trixoscelis Rondani from the Balearic Islands (Spain) (Insecta: Diptera: Trixoscelididae). Reichenbachia , 34(1): 207-210. Carola, M. i Razouls, C., 1996. Two new species of calanoida from a marine cave on Minorca Island, Mediterranean Sea: Stephos balearensis new species (Stephidae) and Paracyclopia gitana new species (Pseudocyclopiidae). Bulletin of Marine Science , 58(2): 344-352. Casale, A., Sturani, M. i Vigna-Taglianti, A. 1982. Fauna d'Italia. Coleoptera, Carabidae. I: Introduccione, Paussinae, Carabinae . Ed. Calderini. Bologna. 499 pp. Castaño-Fernández, C., Zapatero-Ramos, L.M. i Solera-Puertas, M.A. 1988. Spauligodon cabrerae n. sp. (Oxyuroidea, Pharyngodonidae) en Podarcis lilfordi (Reptilia, Lacertidae) de la isla de Cabrera (Islas Baleares)". Rev. Ibér. Parsitol. , 48(2):175-182. Chappuis, P.A. i Rouch, R. 1961. Une nouvelle Nitrocella de Minorque. Biospeologica LXXX. Arch. Zool. exp. et gén. , 99: 245-247. Chemini, C. 1989. Sulla sinonimia Eudasylobus Roewer, 1911 = Dasylobus Simon, 1879, con designazione di lectotipo per Dasylobus cavanne Simon, 1882. Studi Trent. di Sci. nat. , 65:95-121. Chevreux, E. 1909. Amphipodes (Première Série). Biospeologica XII. Arch. Zool. éxp. et gén., V Série, 2:27-42. Christoffersen M. L. 2011. Catalogue of the Lumbricidae (Annelida, Clitellata, Lumbricoidea) from South America, with remarks on the systematics of the Lumbricina. Zoosystema, 33 (2): 141-173. Clark, J.A. i May, R.M. 2002. Taxonomic bias in conservation research. Science , 297: 191-192. Codina, A. 1918. Alguns coleòpters de les illes de Eivissa (Santa Eulàlia i illa Plana) i de Formentera (Sant Francesc Xavier). Anuar. Junt. Cienc. Nat., Barcelona , :264-269. Coiffait, H. 1959. Monographie des Leptotyphlites. Revue Française d’Entomologie , 26: 237-437. Coiffait, H. 1961. Faune cavernicole et endogée de l'ile de Minorque. 9: Coléoptères cavernicoles et endogés . Archives Zool. Exp. et Gen. , 99: 293-305. Coiffait, H. 1962. Trois nouveaux Xantholinus de la faune Européenne. Bull. Soc. Hist. Nat. Toulouse , 97: 271-275. Colom, G. 1964. El medio y la vida en las Baleares . Gráficas Miramar. Palma de Mallorca. 299 pp. Colom, G. 1978. Biogeografía de las Baleares. La formación de las islas y el origen de su Flora y de su Fauna . (II edición). Diputación Provincial de Baleares, IEB-CSIC , 517 pp. Palma de Mallorca. Comín del Río, P. 1988. Estudio de los formícidos de Baleares: Contribución al estudio taxonómico, geográfìco y biológico . Ph. D. Thesis, Universidad de las Islas Baleares, Palma de Mallorca: 1-457

82 Comín del Río, P. i de Haro, A. 1980. Datos iniciales para un estudio ecológico de las hormigas de Menorca. Bolletí de la Societat d´Historia Natural de les Balears , 24: 23-48 Compte, A. 1953. Algunos coleópteros de Palma y sus alrededores. Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares, 1: 15- 20. Compte, A. 1956. Aportaciones al conocimiento de la Timarcha balearica Gory. Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares, 2: 37-40. Compte, A. 1966. Resultados de una expedición zoológica a las islas Pitiusas. 2. Coleópteros. Bol. R. Soc. Esp. Hist. Nat. , 64:239-275. Compte, A. 1968. La Fauna de Menorca y su origen . Ateneo de Mahón. 212 pp. Compte-Sart, A. i Carreras-Torrent, M.Á. 2013. Una nueva especie de coleóptero para Menorca, Potosia cuprea (Fabricius, 1775) i descripción de Potosia cuprea ferreriesensis nov. ssp. (Scarabaeidae, Cetoniinae). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 56: 59-72. Condé, B. 1961. Mission H. Coiffait et P. Strinati à Minorque (1958) Protures. Ann. Spéléol. , 16:401-405. Crowson, R.A. 1981. The Biology of the Coleoptera . Acad. Press. 802 pp. Cruz, A. 1989. Isópodos terrestres de Menorca (Crustacea, Isopoda, Oniscoidea). Endins, 14-15:89-93. Cruz, A. 1990. Contribución al conocimiento de los isópodos terrestres (Oniscoidea) de la Península Ibérica y Baleares. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Barcelona. 1006 pp. Cruz, A. i Dalens, H. 1990. Descripción del macho de Eleoniscus helenae Racovitza, 1907 y de Armadillidium serrai n. sp. (Isopoda: Oniscidea: Armadillidiidae) de la España oriental. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat. , 58:21-29. Cuello, J. 1980. Els Rhopalocera de les Illes Balears. Treb. Soc. Cat. Lep. , 3:51-60. Cuello, J. 1993. Lepidòpters. In: Alcover, J.A, Ballesteros, E. i Fornós, J.J. (Eds.) Història Natural de l'Arxipèlag de Cabrera , CSIC-Edit.Moll, Mon. Soc. Hist. Nat. Balears 2:365-376. Dantart, J., Pérez de Gregorio, J.J. i Vallhonrat, F. 1993. Contribució a la fauna de Macroheteròcers de les illes Balears (Lepidoptera: Macroheterocera). Treb. Soc. Cat. Lep., 12:95-114. De la Fuente, J.M. 1910. Contribución a la fauna coleopterológica de España. Bol. R. Soc. esp. Hist. nat. , 181-182. De Haro A., C.A. Collingwood i Comín del Río, P. 1986. Prospección mirmecológica por Ibiza y Formentera (Baleares). Orsis , 2: 115-120. Decae, A.E. 2005. Trapdoor spiders of the genus Nemesia Audouin, 1826 on Mallorca and Eivissa: taxonomy, distribution and behaviour (Araneae, Mygalomorphae, Nemesiidae). Bull. Br. Arachnol. Soc., 13(5): 145-168. Demange, J.M. 1961. Faune cavernicole et endogée de l'ile de Minorque; Mission H. Coiffait et P. Strinati (1958). 7. Myriapodes. Biospeologica LXXX. Arch. Zool. exp. et gén. , 99:277-288. Denis, J. 1952b . Quelques araignées d'Ibiza (Baléares). Vie et milieu , 3:301-303. Denis, J. 1961. Quelques araignées de Minorque. Arch. Zool. éxp et gén., 99:235-243. Diéguez Fernández, J.M. 2012. Nuevas especies i registros de Cantharidae del área iberobalear (Coleoptera). Heteropterus Revista de Entomología , 12(1): 1-7. Dinca, V., Dapporto, L. i Vila, R. 2011. A combined genetic-morphometric analysis unravels the complex biogeographical history of Polyommatus icarus and Polyommatus celina Common Blue butterflies Molecular Ecology , 20: 3921-3935. Dohrn i Heynemann, 1862. Zur Kenntiss der Molluskenfauna der Balearen. Malak. Blätter, Kassel . :99- 111. Eason, E.H. 1975. On Lithobiidae from Majorca with a description of a new species of Lithobius (Chilopoda, Lithobiomorpha). J. nat. Hist. , 9:445-456. Ebner, R, 1931. Einige Orthopteren von Mallorca. Bol. Soc. esp. Hist. Nat. , 31:497-503. Ehrmann, R. 1988. Neue Orthopteren-Funde für die Balearen-Insel Mallorca. Articulata , 3(4):147-150. Encinas, J.A. 1974. Inventario bio-espeleológico de Baleares, año 1973. Com. IV Simp. Bioespeleologia . E.C.E., G.E. Pedraforca, 49-62. Barcelona. Español, F. 1937. Assaig monogràfic del subgènere Dendarus s.str. (Col. Tenebrionidae). Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona , 11:1-89. Español, F. 1940. Contribución al conocimiento de los coleópteros de Ibiza y Formentera y un nuevo Heliophilus ibérico (Col. Tenebrionidae). Las Ciencias , 1:1-16. Español, F. 1943. Datos para el conocimiento de los Tenebriónidos del Mediterráneo occidental. II. Graellsia , 1(1):23-35. Español, F. 1947. Revisión del género Micrositus (Col. Tenebrionidae). Trab. Museo C.N. de Barcelona , 1(1):1-60.

83 Español, F. 1954. Los tenebriónidos (Col.) de Baleares. Trabajos del Museo de Ciencias naturales de Barcelona (N.S. Zool.) , 1(5):1-93. Español, F. 1955. Los Crypticini paleárticos (Col. Tenebrionidae). Eos , 31:7-33. Español, F. 1958a. Avance al estudio de los Stenosis ibéricos. (Col., Tenebrionidae). Eos , 34(1):33-54. Español, F. 1958b. Nuevos datos sobre los Tenebriónidos de Menorca (Col. Heteromeros). Bol. Soc. Hist. Nat. Balears , 4: 9-12. Español, F. 1960a. Avance al estudio de las Tentyria ibéricas. Eos , 36(4):403-412. Español, F. 1961a. Los Blaps de la Península Ibérica (Col. Tenebrionidae). Eos , 37(4):399-414. Español, F. 1961b. Revisión de los Dendarus s.str. (Col. Tenebrionidae). Eos , 37(1):41-70. Español, F. 1961c. Los Nesotes de España. Eos , 37(3):289-308. Español, F. 1961d. Les Helopinae des Iles Baléares (Col. Tenebrionidae). In: Le peuplement des iles méditerranéennes et le probleme de l'insularité : 91-96. Coll. Int. CNRS 94. Español, F. 1964. Sobre el poblamiento entomológico de las Islas Medas. P. Inst. Biol. Apl. , 36:71-96. Español, F. 1968. Los Phalerinae de la Península Ibérica e Islas Baleares. Graellsia , 24:87-94. Español, F. 1972. Los coleópteros del Archipiélago de Cabrera (Islas Baleares). Rapp. Comm. int. Mer. Medit. , 21: 97-99. Español, F. 1984. Tenebrionidae of the Pityusic Island (Coleoptera: Heteromera). In : Kubier, H. Alcover, J.A. i Guerau d'Arellano (eds.) Biogeography and Ecology of the Pityusic Islands . Dr. W. Junk Publ. La Haia. Estany, J. 1977. Sobre algunos pseudoscorpiones de las islas Baleares. P. Dept. Zool. , 2: 29-33. Esteban, J.G., Fuentes, M.V., Muñoz-Antoli, C., Sáez, S. i Trelis, M. 2004. First report of Gongylonema pithyusensis (Nematoda: Gongylonematidae) in continental Europe. Helminthologia , 41(3): 171- 173. Estelrich, P., Moragues, I. i Capdebou, J. 1885. Catálogo metódico de los coleópteros observados en las Islas Baleares, 24 pp. Esu, D. 1978. La malacofauna continentale Pleistocenica della formaziones fluvio-lacustre di Nuraghe su Casteddu (Sardegna Orienale) e sue implicazioni paleogeografiche. Geol. Romana , 17: 1-33. Failla, M.C. i Messina, A. 1983. Blattari di Sardegna. Lav. Soc. It. Biogeog. , 8: 545-555. Febrer, J.B. 1979. Invertebrats artròpodes (II) . Enciclopèdia de Menorca, Volum III, 155-175. Maó. Fernandes, J. de A. 1962. Revisao dos Ectobiinae da Peninsula Iberica e Ilhas Baleares. Rev. Port. Zool. Biol. Geral. , 3:149-246. Fery, H., 1999. Revision of a part of the memnonius -group of Hydroporus Clairville, 1806 (Insecta: Coleoptera: Dytiscidae) with the description of nine new taxa, and notes on other species of the genus. Annalen des Naturhistorischen Museums in Wien , 101B: 217-269. Fochetti, R. i Tierno de Figueroa, J.M. 2009. A new species of Leuctridae discovered by means of molecular and biochemical approaches: Tyrrhenoleuctra antoninoi n. sp. (Insecta: Plecoptera). Zootaxa , 2112: 41-46. Folch, R. (Coord.) 1988. Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans. Editorial Barcino. Forés, M. 2015. Hábitat y conquilogía del género Xerocrassa Monterosato 1892 (Gastropoda: Pulmonata: Hygromiidae) de Mallorca, Menorca, Cabrera y sa Dragonera. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 21. 181 pp. Forés, M. i Vilella, M. 1993. Una nueva especie de Iberellus Hesse, 1908 (Pulmonata: Helicidae) en la isla de Eivissa. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 36: 17-29. Fornós, J.J., Pretus, J.Ll. i Trias, M. 1989. La Cova de sa Gleda (Manacor), aspectes geològics i biològics. Endins, 14-15:53-59. Franciscolo, M.E. 1979. Haliplidae, Hygrobiidae, Gyrinidae, Dytiscidae. Fauna d'Italia. Coleoptera. Ed. Calderini. Bologna. 804 pp. Gaju-Ricart, M., Mora-Carmona, R. M., Molero-Baltanás, R. i Bach de Roca, C. 2000. Mendeschilis a new genus of Microcoryphia (Insecta, Apterygota, Machilidae) from Spain. Pedobiologia , 44(3-4): 257-267. Gangwere, S. K. i Llorente V. 1992. Distribution and habits of the Orthoptera (sens. lat.) of the Balearic Islands (Spain). Eos , 68:51-87. Gantenbein, B., Soleglad, M.E. i Fet, V. 2001. Euscorpius balearicus Caporiacco, 1950, stat. nov. (Scorpiones:Euscorpiidae): molecular (allozymes and mtDNA) and morphological evidence for an endemic Balearic Islands species. Org. Divers. Evol., 1: 301-320. Garcia, Ll. 2006. Presencia de Spelaeoniscus coiffaiti Vandel, 1961 (Isopoda: Crinocheta: Spelaeoniscidae) en la península ibérica Boletín Sociedad Entomológica Aragonesa , 38: 307-309.

84 Garcia, Ll. i Cruz, A. 1993. Els Isòpodes terrestres (Crustacea:Isopoda:Oniscidea). In: Alcover, J.A, Ballesteros, E. i Fornós, J.J. (Eds.) Història Natural de l'Arxipèlag de Cabrera , CSIC-Edit.Moll, Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 2:323-332. García-Avilés, J. 1990. Insectos acuáticos de Baleares (Odonata, Ephemeroptera, Plecoptera y Coleoptera) . Tesis Doctoral. Univ. Complutense de Madrid. 595 pp. García-Avilés, J., Puig, M.A. i Soler, A.G. 1996. Distribution and associations of the aquatic Heteroptera of the Balearic Islands (Spain). Hydrobiologia , 324: 209-217. Garcias-Font, Ll. 1904. Una excursió d'Artà a les Coves. Butl. Inst. Cat. Hist. Nat ., 4:116-119. Garcias-Font, Ll. 1907. Insectes de Mallorca (Artà i Capdepera). Butl. Inst. Cat. Hist. Nat. , 7:54-58. Garcias-Font, Ll. 1911. Un crustaci cego de la Cova dels Hams (Mallorca). Butll. Inst. Catal. d'Hist. Nat., 66-67. Gaston, K.J.i May, R.M. 1993. Taxonomy of taxonomists. Nature , 356 , 281-282. Gasull, L. 1963a. Descripción de unas nuevas formas del género Helicella (Xeroplexa) de Baleares. Boll. Soc. Hist. Nat. Baleares , 9:83-92. Gasull, L. 1963b. Algunos moluscos terrestres y de agua dulce de Baleares. Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares , 9:3-80. Gasull, L. 1964. Las Helicella (Xeroplexa) de Baleares Gastropoda Pulmonata. Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares , 10:3-67. Gasull, L. 1965. Algunos moluscos terrestres y de agua dulce de Baleares. Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares , 11:7-154. Gasull, L. 1969. Adiciones y rectificaciones a la fauna malacológica de las Baleares. Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares , 15:59-72. Gasull, L. 1979. Micropulmonados terrestres de Baleares. Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares , 23:7-23. Gasull, L. 1984. Terrestrial and fresh-water Gastropods of the Pityusics (Eivissa and Formentera), excluding Trochoidea (Xerocrassa) Monterosato 1892. In: Biogeography and Ecology of the Pityusic Islands . Kuhbier, H., Alcover, J.A., i Guerau D'Arellano, C. Eds., Mon. Biol., 52:231-241. La Haia. Gasull, L. i Alcover, J.A. 1982. La Cova de ca Na Reia: desconcertant estació malacològica del Pleistocè de les Pitiüses. Endins , 9:41-44. Ginés, A. 1982. Inventario de las especies cavernícolas de las islas Baleares. Endins, 9:57-75. Ginés, A. i Ginés, J. 1977. Datos biospeleológicos obtenidos en las aguas cársticas de Mallorca. Com. 6è Simp. d'Espeleologia. Publ. C.E.T., 81-95. Terrassa. Glöer, P., Boeters, H.D. i Walther, F. 2015. Species of the genus Mercuria Boeters, 1971 (Caenogastropoda: Truncatelloidea: Hydrobiidae) from the European Mediterranean Region, Morocco and Madeira, with descriptions of new species. Folia Malacol., 23(4): 279-291. Gómez, K. 2004. Citas nuevas o interesantes de hormigas (Hymenoptera: Formicidae) para la isla de Mallorca (Baleares, España). Boln. S.E.A., 34: 107-108. Gómez, K. i Espadaler, X. 2005. La Hormiga Argentina (Linepithema humile) en las Islas Baleares. Listado preliminar de las hormigas de las Islas Baleares . Documentos Técnicos de Conservación, II época, 13. Conselleria de Medi Ambient, 68 pp. Gory, H.L. 1829. lconographie du Regne animal. Paris, 1829-1844. Gourbault, N. i Lescher-Moutoué, F. 1979. Faune des eaux souterraines de Majorque. Endins, 5-6:43-54. Guillem, R. 2009. A survey of the ants of Minorca (Hymenoptera: Formicidae) with two new species for the island: Hypoponera punctatissima (Roger, 1859) and Temnothorax algiricus (Forel, 1894). Boletín de la Asociación Española de Entomología, 33 (3-4): 447-460. Guillem, R. 2010. A survey of the ants of Minorca (Hymenoptera: Formicidae) with two new species for the island: Hypoponera punctatissima (Roger, 1859) and Temnothorax algiricus (Forel, 1894). Boln. Asoc. esp. Ent., 33 (3-4): 447-460. Guy, Y. 1969. L'utilité et les possibilités de la nomenclatures en zoologie. Exemple de la nomenclature des Lycosidae (Aranea). Soc. Hist. Nat. Afrique du Nord , 10:1-256. Harz, K. 1971. Zwei neue Schabenarten (Blattaria, Ectobiidae) aus Spanien. Atlanta , 3:343-348. Harz, K. i Kaltenbach, A. 1976. Die Orthopteren Europas vol. 3. Ser. Entomol., 12, Dr. W. Junk Publ., The Hague. 434 pp. Haslett, J.R. 2007. European Strategy for the conservation of invertebrates. Convention on the Conservation of European Wildlife and Natural Habitats (Bern Convention).Nature and environment, No. 145. Council of Europe Publishing. 92 pp. Hass, F. 1929. Fauna malacológica terrestre y de agua dulce de Cataluña. Treb . Mus. Ciències nat. Barcelona . 13: 491 pp.

85 Haupt, H. 1936. Psammocharidae mediterraneae. III.: Boll. Entom. Bologna 9: 73-94. Hesse, 1920. In: Rossmässsler, Iconographie d. Land- u. Süsswassermollusken . Leipzig. Hidalgo, J.G. 1867. Description de deux Helicides nouvelles d'Espagne et des Iles Baleares. Journal de Conchyliolog. , 15: 442. Hidalgo, J.G. 1878. Catalogue des Mollusques terrestres des Iles Baleares. Journal de Conchyliolog. , 26:213-247. Hidalgo, J.G. 1890. Catálogo de los moluscos terrestres de las islas Baleares. Mem. R. Acad. Ciencias , 15:165-191. Hlavac, P. 2011. Claude Besuchet, an eminent swiss coleopterists, 80 years old. Revue suisse de Zoologie, 118(3): 491-512. Hodkinson, I.D. i Hollis, D. 1981. The psyllids (Homoptera: Psylloidea) of Mallorca. Entomologica Scandinavica 12(1): 65-77. Hoffmann, A. 1950. Coléoptères curculionides (première partie) . Faune de la France. Faculté des Sciences. París. 486 pp. Hohmann, H. 1978. Zur Bionomie der Mörtelbiene Chalicodoma sicula (Rossi) (Hym. Megach.) auf Ibiza: Nestbau und Proviantierung. Veröff. Übersse-Mus. Bremen , A5:123-179. Hohmann, H. 1984. Bees and wasps on Eivissa: faunistic notes on Hymenoptera Aculeata . In: Kubier, H., Alcover, J.A. i Guerau d'Arellano, C. (Eds.). Biogeography and Ecology of the Pityusic Islands, 303-341. La Haia. Hornero, M.J. 1991. Helmintofauna de los lacértidos endémicos de las islas Baleares (Mediterráneo occidental). Tesi doctoral, Univ. València. 277 pp. Hornero, M.J. i Roca, V. 1992. Helmintofauna de Podarcis lilfordi (Gunther, 1874) (Sauria: Lacertidae) de los islotes de Menorca (Islas Baleares, Mediterráneo Occidental). Misc. Zool., 16:1-6. Hustache, A. 1931. Curculionidae gallo-rhénans . Ann. Soc. Ent. France, 100:153-470. Jäch, M.A. 2000. Revision of the Palearctic species of the genus Ochthebius Leach 18. Description of two new species from the Balearic Islands, Spain (Coleoptera: Hydraenidae). Koleopterologische Rundschau , 70: 65-67. Jäch, M.A., Valladares, L.F. i García-Avilés, J., 1996. Limnebius minoricensis sp. n. (Coleoptera: Hydraenidae) from the Balearic Islands, Spain. Aquatic Insects , 18(2): 113-116. Jaeckel, S. 1952. Die Mollusken der Spanischen Mittelmeer-Inseln. Mitt. Zool Mus. Berlin , 28:53-153. Jaeckel, S. i Plate, H.P. 1964. Beiträge zur Kenntnis der Molluskenfaunas der Inseln Mallorca. Malak. Abh. Mus. Tierk. Dresden , 1 (4):53-87. Jaume, D. 1990. Estigofauna de les petites illes del sud de Mallorca: Cabrera i Dragonera. Endins , 16:41- 46. Jaume, D. 1993. Fauna carcinològica de les aigües continentals. In: Alcover, J.A, Ballesteros, E. i Fornós, J.J. (Eds.) Història Natural de l'Arxipèlag de Cabrera , CSIC-Edit.Moll, Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 2:309-322. Jaume, D. i Boxshall, G.A., 1996. A new genus and two new species of cave-dwelling Misophrioid copepods from the Balearic Islands (Mediterranean). Journal of Natural History , 30(7): 989-1006. Jeanne, C. 1988. Carabiques nouveaux ou remarquables (9ème note). Bull. Soc. linn. Bordeaux , 16(2):69- 87. Jeannel, R. 1943. Les fossiles vivants des cavernes. Ed. Gallimard. 321 pp. París. Jeannel, R. 1961. Un Bythinopsis nouveau de Minorque. Biospeologica LXXX. Arch. Zool. exp. et gén. , 99:289-292. Jolivet, P. 1952. Remarques preliminaires sur l'ecologie de Timarcha balearica Gory (Col. Chrysomelidae). Inst. Royal das Scienc. Nat. Belgique , 88: 5-6. Jolivet, P. 1953. Les chrysomeloidea (Coleoptera) des Iles Baléares. Inst. Royal Sci. Nat. Belgique , 50:1- 88. Jordà, J. 1922. Contribució al coneixement dels coleòpters de les Balears. Bull. Inst. Cat. Hist. Nat. , 7:128-132. Jordana, R., Arbea, J.I., Simón, C. i Luciáñez, M.J. 1997. Collembola, Poduromorpha. In: Fauna Ibérica, vol. 8. Ramos, M.A. et al. (edit.). Museu Nacional de Ciencias Naturales. CSIC. Madrid. 807 pp. Jordans, A. 1925. Die Ergebnisse meiner zweiten Reise nach den Mallorca. Ergänzungen zu meiner Vogelfauna Mallorca. Jour. f. Ornith. Kobelt, W. 1882. Ein neuer Iberus . Diagnoser neuer arten. Nach. Bl. d. Deutsch. Malak. Gesell , 14: 69- 70, 121-123. Kobelt, W. 1883. Diagnoser neuer Arten. Nach. Bl. d. Deutsch. Malak. Gesell , 15:114.

86 Koch, L. 1882. Zoologische Ergebnisse von Excursionen auf den Balearen. II. Arachniden und Myriapoden. Verh. zool.-bot. Ges. Wien , 31:625-678. Lamarck, J.B. 1822. Histoire Naturelle des animaux sans vertèbres . Tom VI, segona part. Paris. 252 pp. Lehrer, A.Z., 1995. Revision du genre Salamea Rohdendorf et description de deux genres et d’une espece palaeartiques nouveau [ sic ] (Diptera: Sarcophagidae). Entomologische Berichten, Amsterdam , 55(10): 157-162. Linsenmaier, W. 1959. Revision der Familie Chrysididae, mit besonderer Berücksichtigung der europäischen Spezies. Mitt. Schweiz. Ent. Ges. , 32:1-240. Linsenmaier, W. 1968. Revision der Familie Chrysididae (Hymenoptera) Zweiter Nachtrag. Mitteilungen der Schweizerischen Entomologischen Gesellschaft , 41: 1-144. Lomnicki, J. 1925. Une contribution a la faune des Fourmis des iles Baléares. Polskie Pismo. Entom ., 4: 1-3. López-Colón, J.I. 1984. Contribución al conocimiento del género Thorectes Mulsant III. Thorectes geminatus (Gene) y Thorectes balearicus n. sp., nuevos para la fauna balear (Coleoptera: Scarabaeoidea). Nouv. Rev. Ent. , 1:317-321. Lopéz-Colón, J.I. 2000. Coleoptera, Scarabaeoidea I. Fauna Ibérica. pp. 43-64. Museo Nacional de Ciencias Naturales, CSIC, Madrid. Mahnert, V. 1977. Spanische Höhlenpseudoskorpione. Misc. Zool. , 4:61-104. Mahnert, V. 1989. Les pseudoscorpions (Pseudoscorpiones, Arachnida) récoltés pendant la campagne biospéologique 1987 à Minorque. Endins , 14-15:85-87. Mahnert, V. 1993. Els pseudoscorpins (Arachnida, Pseudoscorpiones). In: Alcover, J.A, Ballesteros, E. i Fornós, J.J. (Eds.) Història Natural de l'Arxipèlag de Cabrera , CSIC-Edit.Moll, Mon. Soc. Hist. Nat. Balears 2:355-360. Mandl, K. 1944. Cicindela campestris und ihre Rassen. Koleop. Rundsch , 30:1-13. Margalef, R. 1950. Algunos crustáceos interesantes de las aguas dulces y salobres de España. P. Inst. Biol. Apl. , 7:131-153. Margalef, R. 1952a. Quelques remarques biogéographiques au sujet des crustacés d'eau douce des Baléares. In: Océanographie Méditerranéenne. Journées d'études du laboratoire Arago. Supplément n.2 Vie et milieu, 248-252. Margalef, R. 1952b. Materiales para la hidrobiología de la Isla de Menorca. Publ. Inst. Biol. Aplic., 11:5- 112. Margalef, R. 1953a. Materiales para la hidrobiología de la Isla de Mallorca. Publ. Inst. Biol. Aplic., 15:5- 111. Margalef, R. 1953b. Los crustáceos de las aguas continentales ibéricas. Inst. For. Invest. y Experim., 243 pp. Madrid. Martens, J. i Chemini, C. 1988. Die Gattung Anelasmocephalus Simon 1879 – Biogeographie, Artgrenzen und Biospezies-Konzept (Opiliones: Trogulidae). Zool. Jb. Syst. , 115: 1-48. Martín-Piera, M. 1985. Los géneros de Melolonthini y las especies íbero-baleares de Amphimallon Berthold, 1827, y Monotropus Erichson, 1848. (Col., Scarabaeoidea). Graellsia , 41:7-30. Martín-Piera, M. i Coca-Abia, M.M. 1992. Revisión taxonómica del género Rhizotrogus Berthold, 1872. El grupo del R. cicatricosus Mulsant, 1842 (Coleoptera: Melolonthidae). Elytron , 6:199-220. Martínez de la Escalera, M., 1918. Revisión de las especies del género Cathormiocerus Sch. de la Península Ibérica y Marruecos. Trabajos del Museo Nacional de Ciencias Naturales, Serie Zoología, 38: 1-64. Mas-Coma, S. 1977. Gongylonema pithyusensis n. sp. (Nematoda: Spiruridae), parasite oesophagien du Lérot Eliomys quercinus ophiusae Thomas, 1925 (Rodentia: Gliridae) à Formentera (Baléares). Annales de Parasitologie , 52:13-18. Mas-Coma, S. i Esteban, J.G. 1982. Kahmannia eliomydis n. gen., n. sp. (Nematoda: Heteroxynematidae), parasite intestinal de Eliomys quercinus (Linnaeus, 1766) (Rodentia: Gliridae) à Minorque (Baléares). Annales de Parasitologie , 57: 487-495. Mas-Coma, S. i Gállego, J. 1977. Pseudophysaloptera kahmanni n. sp. (Nematoda: Physalopteridae) parasite de l'estomac du Lérot Eliomys quercinus ophiusae Thomas, 1925 (Rodentia: Gliridae) à Formentera (Baléares). Annales de Parasitologie , 52: 19-24. Mas-Coma, S., Bargues, M.D. i Esteban, J.G. 1982. Helmintos parásitos del lirón careto, Eliomys quercinus gymnesicus Thomas, 1903 (Rodentia: Gliridae), en Menorca (Baleares). I. Trematodos y Cestodos. Circ. Farmacéutica , 277: 351-360.

87 Mas-Coma, S., Esteban, J.G. i Bargues, M.D. 1983. Helmintos parásitos del lirón careto, Eliomys quercinus gymnesicus Thomas, 1903 (Rodentia: Gliridae), en Menorca (Baleares). III. Consideraciones biológicas y zoogeográficas. Circ. Farmacéutica , 279:115-122. Mas-Coma, S., Esteban, J.G. i Valero, M.A. 1986. The genus Scaphiostomum Braun, 1901 (Trematoda: Brachylaimidae): A systematic review and description of Scaphiostomum palaearcticum n. sp. Systematic Parasitology , 8:141-150. Mateo, B. 1978. Estudio comparado de los moluscos terrestres de Menorca . Bernardo Mateo Álvarez Ed. 56 pp. Maó. Mauriès, J.-P. 2012. Le genre Ceratosphys Ribaut, 1920: trois nouveaux taxa de Catalogne et des Îles Baléares (Diplopoda, Craspedosomatida, Opisthocheiridae). Bulletin de la Société d’Histoire Naturelle de Toulouse , 148: 47-57. Mauriès, J.P. i Vicente, M.C. 1976. Miriápodos de Baleares. Descripción de un nuevo Diplópodo cavernícola y catálogo de Miriápodos señalados en Baleares. Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares , 21:33- 46. May, R. M. 1999. The dimensions of life on Earth, In: Nature and Human Society . National Academy of Sciences Press, Washington D.C. 30-45 May, R.M. 2007. Conservation biology and the European Invertebrate Strategy. In: Haslett, J.R. European Strategy for the conservation of invertebrates. Convention on the Conservation of European Wildlife and Natural Habitats (Bern Convention).Nature and environment, No. 145. Council of Europe Publishing. 9-12. Mentzer, E. 1980a. Eilema torstenii n. sp. and E. iberica n. sp. from Spain, with notes on E. pseudocomplana (Daniel) (Lepidoptera: Arctiidae). Ent. scand. , 11: 9-16. Mittre, M.H. 1842. Description de quatre coquilles nouvelles. Annals. Scienc. Nat. , 18:188-191. Mittre, M.H. 1844. Description de quatre coquilles nouvelles. Paris Annales des Sciences Naturelles . Moragues, F. 1884. Insectos de Mallorca. Ann. Soc. Esp. Hist. Nat. , 23:73-87. Moragues, F. 1886. Descripciones de moluscos de Mallorca. Anal. Soc. Esp. Hist. Nat. , 15:233-235. Moragues, F. 1889. Coleópteros de Mallorca. Ann. Soc. Esp. Hist. Nat. , 18:11-33. Moragues, F. 1894. Insectos de Mallorca. An. Asoc. Esp. Hist. Nat. , 3. Mulsant, E. i Rey, C. 1854. Essai d’une division des derniers Mélasomes. Mémoires de l’Académie Impérial de Lyon, 4:153-332. Navás, L. 1909. Notas zoológicas: Ortópteros de Mallorca. Bol. Soc. Arag. Cienc. Nat. , 8:197-201. Negrea, S. i Matic, Z. 1973. Chilopodes cavernicoles et endogés de l'île de Majorque. Mission biospéologique Costantin Dragan (1970-1971). Bol. Soc. Hist. Nat. Baleares , 18:21-39. Nieser, N. i Montes, C. 1984. Lista faunística y bibliográfica de los Heterópteros acuáticos (Nepomorpha y Gerromorpha) de España y Portugal. Asoc. Esp. Limnología , 1:1-69. Notario-Muñoz, M.J., Gaju-Ricart, M., Bach de Roca, C. i Molero-Baltanás, R., 1997. Contribution to the study of Spanish Meinertellidae (Insecta: Microcoryphia). Description of Machilinus balearicus n. sp. Pedobiologia , 41(1-3): 100-109. Orghidan, T., Dumitresco, M. i Georgesco, M. 1975. Mission biospéologique "Constantin Dragan" à Majorque (1970-1971). Première note: Arachnides (Araneae et Pseudoscorpionidea). Trav. Inst. Spéol. "Emile Racovitza” , 14:9-33. Örley, L. 1881. Beiträge zur Lumbricinen-Fauna der Balearen. Zoologischer Anzeiger 4: 284-287. Ortiz de Zárate, A. 1943. Observaciones anatómicas y posición sistemática de varios helícidos españoles. Bol. R. Sdad. Esp. Hist. Nat. , 41:61-83. Ortiz-Sánchez, J. i A. Jiménez-Rodríguez, A. 1992. Nuevos datos sobre las abejas del genero Anthophora Latreille, 1803 en España (Hymenoptera, Anthophoridae). Boln. Asoc. esp. Ent., 16: 213-225. Ortuño, V.M. i Carabajal, E. 1997. Nuevos datos y redescripción de Microtyphlus menorquensis Coiffait, 1961 (Coleoptera, Trechidae, Anillni). Estud. Mus. Cienc. nat. Alava, 12: 131-140. Paladilhe, A. 1869. Descriptions de quelques Paludinidées, Assiminidées et Mélanidées nouvelles. Rev. Mag. Zool. (Guérin), (2), 21(6): 225-237. Palmer, M. 1994a. Aspectes biogeogràfics dels Tenebrionidae de les Illes Balears . Tesi Doctoral. Univ. Illes Balears. 261 pp. Palmer, M. 1994b. Ecological factors associated with body size in populations of Macrothorax morbillodus (F.) (Carabidae, Coleoptera). Acta Oecologica , 15(6):689-699. Palmer, M. i Petitpierre, E. 1993. Els coleòpters de Cabrera: llista faunística i perspectives d’estudi. In: Alcover, J.A., Ballesteros, E. i Fornós, J.J. (Edit.). Història Natural de l’Arxipèlag de Cabrera. CSIC-Edit. Moll- SHNB. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 2: 383-407. Palmer, M. i Vives, J. 1993. Carabidae i Tenebrionidae (Coleoptera) de s'Albufera de Mallorca: Dades preliminars. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 36:65-76.

88 Palmer, M., Pons, G.X., Cambefort, Y. i Alcover, J.A. 1999. Historical processes and environmental factors as determinants of inter-island differences in endemic faunas: the case of the Balearic Islands. Journal of Biogeography , 26: 816-823. Perceval, M.J. 1977. More Butterflies in Majorca. Bull. A. Ent. Soc. , 26:95. Pérez-Arcas, L. 1865. Insectos nuevos o poco conocidos de la fauna española. Primera parte. Revista de los Progresos de las Cienc. Exactas Físicas y Naturales, XV. Madrid. Pérez-Arcas, L. 1868. Insectos nuevos o poco conocidos de la fauna española. Tercera parte. Revista de los Progresos de las Ciencias Exactas, Físicas y Naturales (Madrid), 18: 490-520. http://babel.hathitrust.org/cgi/pt?id=ucm.5324221048;view=2up;seq=1 Pérez-Arcas, L. 1869. Revista crítica de las especies españolas del género Percus (Bon). Madrid. 3-30. Pérez-Iñigo, C. 1990. Oribátidos (Acari, Oribatei) de Menorca. Misc. Zool. , 14: 29-40. Pic, M. 1919. Notes diverses, descriptions et diagnoses. Rev. Echange, t. CCCXCV. Piochard, C. 1867. Nouvelles espèces de Coléoptères de la famille des Carabiques, d’Espagne et des îles Baléares. Bull. Soc. Entomol. France, 4(7):79-80. Platia, G. 2008. New species and chorological data of click-beetles from western and southern Palearctic region (Coleoptera, Elateridae). Biocosme Mésogéen , 25(4): 137-150. Platia, G. i Gudenzi, I., 1999. Descrizione di nuove specie di elateridi della regione Paleartica con note geonemiche e sinonimiche (Insecta Coleoptera Elateridae). Quaderno di Studi e Notizie di Storia Naturale della Romagna , 11(Supplemento): 17-31. Pleguezuelos, J.M., Marquez, R. i Lizana, M. 2002. Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Organismo Autónomo de Parques Nacionales. Pons, G.X. 1991. Llista vermella de la fauna cavernícola de les Balears . Doc. Tèc. Cons., 10 Conselleria d'Agricultura i Pesca. 150 pp. Palma de Mallorca. Pons, G.X. 1993. Estudi preliminar sobre la fauna s'araneids (Arachnida, Araneae). In: Alcover, J.A, Ballesteros, E. i Fornós, J.J. (Eds.) Història Natural de l'Arxipèlag de Cabrera , CSIC-Edit.Moll, Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 2:333-350. Pons, G.X. 1997. El medi terretre . In: Llorente-Nosti, N. i Pons, G.X. Estat del Medi Ambient Illes Balears 1996. Papers de Medi Ambient. Sa Nostra – Societat d’Història Natural de les Balears. 59- 62. Pons, G.X. 1999. Fauna . In: Pons, G.X. i Moragues, L. Estat del Medi Ambient Illes Balears 1997. Papers de Medi Ambient. Sa Nostra – Societat d’Història Natural de les Balears. 40-43. Pons, G.X. 2000. Les papallones diürnes de les Balears. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca. 87 pp Pons, G.X. 2001a. La biodiversitat, els espais naturals protegits i les reserves marines . In: Pons, G.X. i Moragues, L. Estat del Medi Ambient Illes Balears 1998-99. Papers de Medi Ambient. Sa Nostra – Societat d’Història Natural de les Balears. 30-33. Pons. G.X. 2001b. Noves dades biogeogràfiques i taxonòmiques sobre els escorpins (Arachnida; Scorpiones: Euscorpiidae) de les Illes Balears. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 44: 103-109. Pons, G.X. 2003. Evolució de la conservació del medi terrestre . In: Pons, G.X., Moragues, L. i Llobera, M. Estat del Medi Ambient Illes Balears 2000-2001. Papers de Medi Ambient. Sa Nostra – Societat d’Història Natural de les Balears. 23-32. Pons, G.X. 2004. Biogeografia, ecologia i taxonomia de les aranyes (Arachnida, Araneae) de les Illes Balears. Models de distribució de la fauna insular. Tesis doctoral. Universitat de les Illes Balears. Palma de Mallorca. 541 pp. Pons, G.X. 2010. Els invertebrats terrestres en la història natural de Menorca: reptes de futur. In: Vidal Hernández, J.M. i Comas, E. (eds.). Jornades sobre els 15 anys de Reserva de Biosfera a Menorca. Institut Menorquí d.Estudis Col.lecció Recerca, 17: 147-157. Pons, G.X. 2015. Els invertebrats endèmics de les illes Balears: actualització del seu catàleg i apunts per a la seva conservació. In: Llibre verd de la protecció d’espècies a les Balears. Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori - Mon. Soc. Hist. Nat. Balear, 20: 181-203. Pons, G.X. i Balaguer, P. 2004. La conservació del medi terrestre . In: Pons, G.X., Moragues, L. i Llobera, M. Estat del Medi Ambient Illes Balears 2002-2003. Papers de Medi Ambient. Sa Nostra – Societat d’Història Natural de les Balears. 54-65. Pons, G.X. i Damians, J. 1992. Fauna malacològica d'algunes cavitats de l'illa de Mallorca. Endins, 17-18: 67-72. Pons, G.X. i Gómez-Pujol, Ll. 2003. Introducción al medio físico de Menorca. In: Rosselló, V.M.; Fornós, J.J. I Gómez-Pujol, Ll. (Eds.). Introducción a la Geografia Física de Menorca. AGE, Universitat de València, Universitat de les Illes Balears, Societat d’Història Natural de les Balears, Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 10: 1-30.

89 Pons, G.X. i Palmer, M. 1990. Valoració faunística. In: Barceló, B. (Ed.) Pla d'ordenació dels recursos naturals del sector nord de la Serra de Tramuntana : 130-158, inèdit. Pons, G.X. i Palmer, M. 1996. Fauna endèmica de les illes Balears. Institut d'Estudis Baleàrics, Conselleria d'Obres Públiques, Ordenació del Territori i Medi Ambient (Dir. Gen. Medi Ambient). Societat d'Història Natural de les Balears. 307 pp. Pons, G.X. i Vadell, M. 2011. Biospeleologia de les cavitats de les Illes Balears: invertebrats terrestres. Endins / Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 17: 241-256. Pretus, J.Ll. 1988. A new stygobiont amphipod, Pseudoniphargus mercadali n. sp., from the island of Minorca (Balearic Archipelago). Stygologia , 4:229-241. Pretus, J.Ll. 1989. Noves dades per a la distribució de l'estigofauna Balear. Endins , 14-15:61-64. Pretus, J.Ll. 1990. Three new species of the genus Pseudoniphargus (Crustacea: Amphipoda) in Balearic ground waters. Stygologia , 5: 101-118. Pretus, J.Ll. 1991. Estudio taxonómico, biogeográfico y ecológico de los crustáceos epigeos e hipogeos de las Baleares (Brachiopoda, Copepoda, Mystacocarida y Malacostraca) . Tesi doctoral. 513 pp. Barcelona. Pujiula, J. 1911. Un nuevo Crustáceo (Isópodo). Soc. Arag. Cien. Nat. , 10:180-183. Qiu, J. P. i Bouché, M. B. 1998. Révision du genere Prosellodrilus Bouché, 1972 (Oligochaeta: Lumbricidae); description de 16 taxons nouveaux pour la science. Documents pédozoologiques intégrologiques, 4: 37-64. Quintana, J. 1998. Presencia de Trochoidea frater (Dohrn y Heynemann,1862) (Gastropoda: Helicidae) en los depósitos cársticos de Menorca. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 41: 49-56. IS Quintana, J. 2001. Fauna malacológica presente en los sedimentos holocénicos del Barranc d’Algendar (Ferreries, Menorca) Spira , 1(1): 33-40. Quintana, J. 2007. Un nuevo molusco terrestre para la fauna balear: Arion (Mesarion) ponsi sp. nov. (Gastropoda: Pulmonata: Arionidae). Spira , 2(3): 139-146. Quintana, J. 2010. Truncatellina beckmanni sp. nov. (Gastropoda: Pulmonata: Vertiginidae: Truncatellinae), una nueva especie endemica de Menorca (Islas Baleares, Mediterraneo occidental). Spira , 3(3-4): 149-158. Quintana, J. i Vilella, M. 2001. Sobre la validez taxonómica de Trochoidea (Xerocrassa) cardonae (Hidalgo, 1867) (Gastropoda: Hygromiidae). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 44: 41-55. Quintana, J. i Vilella, M. 2005. Estudi sobra la variabilitatde Trochoidea nyeli (Mittre, 1842) (Gastropoda: Hygromiidae) a l’illa de Menorca (Illes Balears). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 48: 23-33. Racovitza, E.G. 1905. Typhlocirolana moraguesi n. g. n. sp. isopode aquatique cavernicole des grottes du Drach (Baléares). Bull. Soc. Zool. de France , 30:72-80. Racovitza, E.G. 1912. Cirolanides (Première Série). Biospeologica XXVII. Arch. Zool. Exp. et Gén. V Série; 10(5):226-272. Rambla, M. 1977. Un nuevo Scotolemon cavernícola de la isla de Mallorca, (Arachnida, Opiliones, Phalangodidae). Speleon , 23:7-13. Rampini, L. i Canzoneri, S. 1979. Una nuova specie di Medetera di Minorca (Diptera, Dolichopodidae). Boll. Mus. Civ. Venezia , 30:265-269. Razouls, C. i Carola, M., 1996. The presence of Ridgewayia marki minoricensis n. ssp. in the Western Mediterranean. Crustaceana , 69(1): 47-55. Reitter, E. 1886. Revision der mit Stenosis verwandten Coleopteren der alten Welt. Deutsche Entom. Zeitschrift , 30: 97-144. Reitter, E. 1914. Beitrag zur Kenntnis der blinder Tapinopterus -Arten (Col. Pterostichini). Wien Entomolog. Zeitung , 33(7-10):261-263. Reitter, E. 1915. Eine serie neuer coleopteren aus familie der Tenebrionidae der paläarktischen fauna. Wiener entomologische zeitung , 34:83-93. Ribera, C. 1986. Els aranèids: aranyes . In : J. Armengol (coord.) " Artròpodes I ". Història Natural dels Països Catalans - Enciclopèdia Catalana, 9:138-167. Ribera, C. 1989. Araneidos cavernícolas de la isla de Menorca. Endins, 14-15:81-83. Ribes, J. 1965. Hemípteros de Mallorca. P. Inst. Biol. Apl. , 39:71-95. Ribes, J. 1977. Heteròpters cavernícoles. Com. 6è Simpòsium d'Espeleologia. Publ. C.E.T., 121-124. Terrassa. Riedel, A. 1969. Endemische Zonitidae (Gastropoda) der Balearen. Ann. Zool., Warszawa , 27:237-247. Roca, V. 1993. Helmintofauna dels rèptils. In: Alcover, J.A, Ballesteros, E. i Fornós, J.J. (Eds.) Història Natural de l'Arxipèlag de Cabrera , CSIC-Edit.Moll, Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 2:273-292.

90 Rolán E. 1998. Mercuria balearica (Paladilhe, 1869) en Madeira (Gastrópoda, Hydrobiidae). Noticiario S.E.M. 29: 25-26. Ruffo, S. 1953. Lo stato attuale delle conoscenze sulla distribuzione geografica degli Anfipodi delle acque sottettanee europee e dei paesi mediterranei. Actes 1er Congrés Int. Spéléologie , 3:13-37. Paris. Ruffo, S. 1960. Studi sui crostacei anfipodi LV. Contributo alla conosenza dei crostacei anfipodi delle acque sotterranee della Sardegna e delle Baleari. Atti Ist. Veneto Scienze, lettere ed Arti, 118:169- 180. Sacchi, C.F. 1958. Dati microsistematici di polmonati terrestri e considerazioni biogeografiche sulle Baleari Orientali. Inst. Biolog. Aplicada , 27:147-162. Sáinz-Cantero, C.E. 2011 Hydroporus lluci Fery, 1999. In: Verdú, J.R., Numa, C. i Galante, E. (edits.). Atlas y Libro Rojo de los Invertebrados amenazados de España (Especies Vulnerables). 242-245. Dirección General de Medio Natural y Política Forestal, Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino. Madrid. Sammler, S., Voigtländer, K., Stoev, P., Enghoff, H. i Müller, C. H. G. 2006. New studies on myriapods (Chilopoda, Diplopoda) from Ibiza with a checklist for the Balearic Islands. Norwegian Journal of Entomology , 53: 299-309. Sánchez Terrón, A. 1989. Descripción de una nueva especie de Bombyliidae, Exoprosopa bowdeni n. sp., de las Islas Baleares (Insecta, Diptera). EOS , 65 (2): 265-271. Sanza, F., Castro, L. i Gayubo, S. F. 2003. Las especies ibero-baleares de Euodynerus (Euodynerus) Dalla Torre 1904 (Hymenoptera: Vespidae: Eumeninae). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa , 33: 59-64. Saunders, F.R.S. 1904. Hymenoptera Aculeata from Majorca (1901) and Spain (1901-2). Trans. R. Ent. Soc. London , 591-623. Schaufuss, L.W. 1869. Beitrag zur Kenntnis der Coleopteren-fauna der Balearen . Praga. 31 pp. Schaufuss, L.W. 1882. Zoologische ergebnisse von excursionen auf den Balearen. Verh. Zool-Bot Gesenschaft, Wien : 619-624. Seifert, B. 1988. A taxonomic revision of the Myrmica species of Europe, Asia Minor, and Caucasia. Abhandlungen und Berichte des Naturkundemuseums Goerlitz , 62(3): 1-75. Serra, A. 1985. Contribució al coneixement de la fauna cavernicola (Chilopoda, Lithobiomorpha) de les Baleares. Speleon 26-27 (1983): 33-38. Serrano, J. 2003. Catálogo de los Carabidae (Coleoptera de la Península Ibérica). Monografías SEA, vol. 9. 130 pp Simon, E. 1914. Les Arachnides de France. Tome 6 (part 1) . Ed. Roret, 1-308. Paris. Soldati, F. en línia. Revisón del género Asida , Latreille, 1802. 1a parte: el grupo de Polasida Reitter, 1917 (Insecta: Coleoptera: Tenebrionidae). http://www.sea-entomologia.org/AsidaSoldati.pdf Solier, M. 1836a. Essai sur les Collaptérides – 6e Tribu. Asidites. Ann. Soc. Ent. France . 5: 403-502. Solow, A. R., Mound, L. A. i Gaston, K. J. 1995. Estimating the rate of synonymy. Systematic Biology , 44: 93-96. Spelda, J. 2015. Clase: Diplopoda Orden JULIDA. Revista IDE@ - SEA, nº 27A (30-06-2015): 1–18. Stock, J.H. 1978. A remarkably variable phreatic amphipod from Mallorca, Rhipidogammarus variicauda n. sp. Bijdr. Dierk. , 48:89-95. Strinati, P. i Coiffait, H. 1961. Faune cavernicole et endogée de l'ile de Minorque. Mission H. Coiffait et P. Strinati (1958). 1. Les Grottes de Minorque. Biospeologica LXXX. Arch. Zool. éxp. et gén. , 99(3):227-233. Sydow, M. von 1934. Systematisches Verzeichnis der Formen von Cicindela campestris L: Entomologische Blätter für Biologie und Systematik der Käfer, 30: 31-35, 65-71, 134-139, 167- 172. (Krefeld). Szeptycki, A. 2007. Catalogue of the World Protura. Acta Zoologica Cracoviensia , 50B(1): 1-210. Tamanini, L. 1949. 3º Contributo allo studio del genere Velia Latr. (Hem. Het. Veliidae). Acta ent. Mus. Nat. Pragae , 26:1-10. Tamanini, L. 1971. Osservazioni sulle Velia serbica Tam., V. hoberlandti Tam., V. eckerleini Tam. e descrizione di una nuova specie. Boll. Soc. Ent. Ital. , 103:51-57. Templado, J., Baratech, L., Calvo, M., Villena, M. y Aparicio, T. 1993. Los “ejemplares tipo” de las colecciones malacológicas del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Monografías del MNCN , Vol. 9: 328 pág.: XII Lám.: C. S. I. C. Bouncopy, S.A. Madrid. Tenenbaum, S. 1915. Fauna koleopterologiczna wysp balearskich. Skland Glówny w Ksiegarni Gebethnera i Wolffa. Warszawa. 150 pp.

91 Theischinger, G. 1982. Neue Taxa von Lunatipula Edwards aus der Mediterranean Subregion der Palearktis (Diptera, Tipulidae, Tipula Linnaeus) 4. Forsetzung. Beaufortia 32(5): 79-96. Thorell, T. 1875. Description of several European and North African spiders. Kongl. Svenska Vet. Akad. Handl . 13: 3-203. Tkalcu., B. 1977. Taxonomisches zu einigen Paläarktischen bienenarten (Hymenoptera: Apoidea). Vestnik Ceskoslovenske Spolecnosti Zoologicke . 41(3): 223-239. Torres, N. i Alcover, J.A. 1981. Presència de Tudorella ferruginea (Lamarck, 1822) (Gastropoda: Pomatiasidae) a l'illa d'Eivissa. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 25:185-188. Uhagon, S. 1885. Especies nuevas españolas del género Cathormiocerus Sch. y observaciones sobre el C. socius Boh. An. Hist. Nat. , : 365-381. Vacher de Lapouge, G. 1913. Carabes nouveaux ou mal connus. Miscellanea Entomologica , 21: 1-241. Valladares, L.F. i García-Avilés, J. 1999. Distribution, habitats and biogeography of four families of aquatic Coleoptera of the Balearic Islands (Spain) (Coleoptera: Hydraenidae, Helophoridae, Hydrochidae, Hydrophilidae). Koleopterologische Rundschau , 69: 187-206. Valladares, L.F. i Montes, C. 1991. Redescripción de Hydraena balearica D'Orchymont, 1930 (Coleoptera: Hydraenidae). Elytron , 5: 3-8. Vandel, A. 1961. Faune cavernicole et endogée de l'ile de Minorque. Mission H. Coiffait et P. Strinati (1958). Les Isopodes terrestres de l'ile de Minorque. Biospeologica LXXX. Arch. Zool. éxp. et gén. , 99(3):249-265. Veiga, C.M. i Martín-Piera, F. 1988. Claves para la identificación de la fauna española. 26: Las famílias, tribus y géneros de los Scarabaeoidea (Col) ibero-baleares . Univ. Complutense Madrid. 88 pp. Vidal, J.M i Pons, G.X. en premsa. Zoologia. In: Història de la Ciència a les Illes Balears. Volum V. Vilarrúbia, A. i Español, F. 1933. Entomologia de Menorca. Butl. Inst. Cat. Hist. Nat ., 33:306-315. Viñolas, A. 1986. Revisión de las Tentyria ibéricas (Col. Tenebrionidae). Ses. Entom. ICHN-SCL , 4:97- 106. Viñolas, A. 1989. Nueva ordenación de los géneros Phylan Stephens, 1832, y Micrositus Mulsant i Rey, 1854, de la tribu Dendarini (Coleoptera, Tenebrionidae). Ses. Entom. ICHN-SCL , 6:53-68. Viñolas, A., Escolà, O. i Vives, J. 1995. Obra taxonòmica del Dr. Francesc Español . Treballs del Museu de Zoologia, 7:1-110. Vives, E. i Vives, M. 1978. Fauna cavernícola en cautividad. Speleon , 24:93-100. Vives, E., 1998. Notas sobre longicornios iberobaleares (X). Una nueva especie balear del género Parmena Dejean, 1821 (Coleoptera, Cerambycidae). Bolletí de la Societat d’Història Natural de les Balears , 41: 27-33. Vives, J. i Vives, E. 1989. Notas sobre Carábidos Ibéricos (1ª Nota) (Coleoptera, Carabidae). Nouv. Revue. Ent. , 6:93-97. Vives, J. i Vives, E. 1994. Nuevos carábidos (Coleoptera) de las Islas Baleares (2ª nota sobre carábidos ibéricos). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 37:181-186. Wagner, E. 1971. Über Tuponia Reut. (Hem. Het. Miridae). Nachricht. Bay. Ent. , 20:118-123. Wagner, H.P. 1994. A monographic review of the Thermosbaenacea (Crustacea: Peracarida) . Zool. Verh. 291. Leiden. Wheeler, W. M. 1926. Ants of the Balearic Islands. Folia Myrmecologica et Termitologica , 1: 1-6. Whitehead, P.F. 1993. Observations on the Coleoptera of Mallorca, Balearic islands. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears , 36:45-56. Wilson, E.O. 1992. The Diversity of Life . Penguin Books, London. 406pp Winkler, A. 1924-1932. Catalogous Coleopterorum regionis palaearticae . Ed. Winkler. Viena. 1698 pp. Withers, P. 2009. A new species of Renocera (Diptera, Sciomyzidae) from Majorca. Dipterists Digest Second Series , 16(2): 185-187. Wittmann, K.J. 2004. Retromysis nura new genus and species (Mysidacea, Mysidae, Heteromysini) from a superficial marine cave in Minorca (Balearic Islands, Mediterranean Sea). Crustaceana (Leiden) , 77(7): 769-783. Wolf, H. 1961. Beitrag zur Kenntnis der Gattungen Pedinaspis Kohl 1885 und Evagetes Lepeletier 1845 (Hym. Pompilidae). Opusc. Ent. , 26:67-90. Zaballos, J.P. i Jeanne, C. 1994. Nuevo catálogo de los carábidos (Coleoptera) de la Península Ibérica . Soc. Ent. Aragonesa (SEA). Monografía 1.

92 Taula 1

ORDRE Família Tàxon

Brachylaimida Brachylaimidae Scaphiostomum palaearticum Mas-Coma, Esteban i Valero 1986 Spirurida Physalopteridae Pseudophysaloptera kahmanni Mas-Coma i Gállego, 1977 Oxyurida Heteroxynematidae Kahmannia eliomydis Mas-Coma i Esteban, 1981 Oxyurida Pharyngodonidae Spauligodon cabrerae Castaño, Zapatero i Solera 1988 Gastropoda Zonitidae Oxychilus lentiformis Kobelt 1882 Gastropoda Helicellidae Xerocrassa nyeli (Mittre 1844) Gastropoda Helicellidae Xerocrassa ponsi (Hidalgo, 1878) Gastropoda Helicellidae Xerocrassa cardonae (Hidalgo, 1867) Gastropoda Helicidae Iberellus companyonii (Aleron 1837) Gastropoda Pomatiidae Tudorella ferruginea (Lamarck 1823) Gastropoda Vertiginidae Truncatellina beckmanni Quintana, 2010 Gastropoda Hydrobiidae Mercuria balearica (Paladilhe 1869) Gastropoda Hydrobiidae Pseudamnicola meloussensis Altaba, 2007 Gigantomilax (Vitrinoides) benjaminus Borredà i Martínez-Ortí, Gastropoda Limacidae 2008 Gastropoda Arionidae Arion (Mesarion) ponsi Quintana, 2007 Araneae Nemesiidae Iberesia brauni (Koch 1882) Araneae Dysderidae Harpactea dufouri Thorell 1873 Araneae Theridiidae Theonoe major Denis 1961 Araneae Linyphiidae Lepthyphantes balearicus Denis 1961 Araneae Agelenidae Malthonica balearica Brignoli, 1978 Araneae Hahniidae Hahnia hauseri Brignoli, 1978 Araneae Clubionidae Cheiracanthium occidentale Koch, 1882 Araneae Lycosidae Arctosa misella (Koch, 1882) Pseudoscorpiones Chthoniidae Chthonius bellesi Mahnert, 1989 Pseudoscorpiones Neobisiidae Acanthocreagris balearica Beier, 1961 Pseudoscorpiones Neobisiidae Neobisium ischyrum balearicum Beier, 1939 Pseudoscorpiones Cheliferidae Dactylochelifer balearicus Beier, 1961 Acari Ctenobelbidae Ctenobelba parafoliata Pérez-Iñigo, 1990 Acari Oppiidae Corynoppia kosarovi maritima Pérez-Iñigo, 1990 Acari Oppiidae Pseudoamerioppia balearica (Pérez-Iñigo, 1990) Acari Galumnidae Pergalumna minoricana Pérez-Iñigo, 1990 Scorpiones Euscorpiidae Euscorpius balearicus (Caporiacco, 1950) Thermosbaenacea Monodellidae Tethysbaena scabra Pretus, 1991 Isopoda Cirolanidae Typhlocirolana moraguesi Racovitza, 1905 Isopoda Armadillidiidae Armadillidium serrai Cruz i Dalens, 1990 Isopoda Armadillidiidae Armadillidium strinatii Vandel, 1961 Isopoda Armadillidiidae Ballodillium pilosum Vandel, 1961 Isopoda Asellidae Proasellus coxalis gabriellae Margalef, 1950

93 Amphipoda Metacrangonyctidae Metacrangonyx longipes Chevreux, 1909 Amphipoda Gammaridae Echinogammarus pungens minoricensis Margalef, 1952 Calanoida Ridgewayiidae Ridgewayia marki minorcaensis Razouls i Carola, 1996 Misophrioida Speleophriidae Speleophria gymnesica Jaume i Boxshall, 1996 Misophrioida Speleophriidae Speleophriopsis balearicus Jaume i Boxshall, 1996 Mysida Mysidae Retromysis nura Wittmann, 2004 Diplopoda Opisthocheiridae Ceratosphys (Ceratosphys) mariacristinae Mauriès, 2012 Iulida Iulidae Ophyiulus targionii menoricensis Demange, 1961 Iulida Blaniulidae Nemasoma coiffaiti Demange, 1961 Lithobiomorpha Lithobiidae Lithobius microps oligospinus Demange, 1961 Lithobiomorpha Lithobiidae Lithobius fagei Demange, 1961 Lithobiomorpha Lithobiidae Lithobius piceus specus Demange, 1961 Collembola Neanuridae Pratanurida minuta menorquina Arbea i Jordana, 1990 Mendeschilis escorcai Gaju-Ricart, Mora-Carmona, Molero- Archaeognatha Machilidae Baltanás i Bach de Roca, 2000 Machilinus balearicus Notario-Muñoz, Gaju-Ricart, Bach de Thysanura Meinertellidae Roca i Molero-Baltanás, 1997 Symphypleona Sminthuridae Sphaeridia inflata Bretfeld, 1997 Symphypleona Bourletiellidae Bourletiella sicki Bretfeld, 1994 Plecoptera Leuctridae Tyrrhenoleuctra antoninoi Fochetti i Tierno de Figueroa, 2009 Heteroptera Velidae Velia hoberlandi Tamanini, 1951 Heteroptera Miridae Tuponia michalki menorcana Wagner, 1971 Blattoptera Ectobiidae Phyllodromica adspersa Bolívar, 1897 Blattoptera Ectobiidae Phyllodromica llorenteae Harz, 1971 Orthoptera Bradyporidae Parasteropleurus balearicus (Bolívar, 1878) Diptera Dolichopodidae Medetera roghii Rampini i Canzoneri, 1979 Diptera Sarcophagidae Devriesia weberi Lehrer, 1995 Diptera Bombyliidae Exoprosopa bowdeni Sánchez-Terrón, 1989 Diptera Trixoscelididae Trixoscelis flagellata Carles-Tolrá i Ventura, 2001 Lepidoptera Pieridae Gonepteryx cleopatra balearica Bubacek, 1920 Lepidoptera Arctiidae Eilema caniola torstenii Mentzer, 1980 Hymenoptera Formicidae Myrmica aloba albuferensis Lomnicki, 1925 Hymenoptera Pompilidae Entamobora pseudoplicata Wolf, 1961 Hymenoptera Anthophoridae Eucera numida balearica Tkalcu, 1977 Hymenoptera Megachilidae Chalicodoma sicula balearica Tkalcu, 1977 Euodynerus (Euodynerus) minoricensis Sanza, Castro i Gayubo, Hymenoptera Vespidae 2003 Coleoptera Hydraenidae Limnebius minoricensis Jäch, Valladares i García-Avilés, 1996 Coleoptera Hydraenidae Ochthebius javieri Jäch, 2000 Coleoptera Dytiscidae Hydroporus lluci Fery, 1999 Coleoptera Pselaphididae Tychus striola balearicus Besuchet i Sabella, 1996 Coleoptera Cerambycidae Parmena balearica minoricensis Vives, 1998 Coleoptera Scarabaeidae Potosia cuprea ferreriesensis Compte i Carreras, 2013

94 Coleoptera Elateridae Cardiophorus balearicus Platia i Gudenzi, 1999 Coleoptera Elateridae Agriotes sordidus scutellatus Schaufuss, 1882 Coleoptera Cantharidae Malthinus menorquensis Diéguez Fernández, 2012 Coleoptera Cantharidae Malthinus venturai Diéguez Fernández, 2012 Coleoptera Cicindelidae Cicindela campestris balearica Sydnow, 1934 Coleoptera Trechidae Microtyphlus menorquensis Coiffait, 1961 Coleoptera Pterostichidae Orthomus balearicus Piochard, 1867 Coleoptera Pterostichidae Percus plicatus plicatus Dejean, 1828 Coleoptera Harpalidae Acinopus pilipes bajeti Vives, 1989 Coleoptera Harpalidae Scybalicus minoricensis Vives i Vives, 1994 Coleoptera Dytiscidae Agabus nebulosus pratensis Schaufuss, 1882 Coleoptera Hydrophilidae Hydraena balearica D'Orchymont, 1930 Coleoptera Staphylinidae Paratyphlus cristobali Coiffait, 1959 Coleoptera Staphylinidae Paratyphlus menorquensis Coiffait, 1959 Coleoptera Staphylinidae Xantholinus balearicus Coiffait, 1962 Coleoptera Pselaphidae Faronus insignis Besuchet 1958 Coleoptera Pselaphidae Bythinopsis balearica Jeannel, 1961 Coleoptera Melolonthidae Amphimallus menorcanus Reitter, 1901 Coleoptera Melolonthidae Rhizotrogus lepidus Schaufuss, 1869 Coleoptera Elmidae Olimnius echinatus Berthélemy, 1979 Coleoptera Drilidae Drilus amabilis Schaufuss, 1867 Coleoptera Dasyceridae Danacaea pigmaea Schaufuss, 1869 Coleoptera Dasyceridae Danacaea ziczac Schaufuss, 1869 Coleoptera Nitidulidae Brachipterus labiatus metallescens Schaufuss, 1869 Coleoptera Colydiidae Helioctamenus hippopotamus Schaufuss, 1882 Coleoptera Tenebrionidae Tentyria schaumi Kraatz, 1865 Coleoptera Tenebrionidae Stenosis intricata Reitter, 1886 Coleoptera Tenebrionidae Alphasida depressa Solier, 1836 Coleoptera Tenebrionidae Asida cardonae Pérez-Arcas, 1868 Coleoptera Tenebrionidae Asida planipennis minoricensis Español, 1954 Coleoptera Tenebrionidae Pimelia criba Solier, 1836 Coleoptera Tenebrionidae Blaps bedeli torressalai Español, 1961 Coleoptera Tenebrionidae Dendarus depressus Reitter, 1915 Coleoptera Tenebrionidae Phylan semicostatus semicostatus Mulsant i Rey, 1854 Coleoptera Tenebrionidae Phaleria pujeti Español, 1951 Coleoptera Tenebrionidae Nesotes viridicollis viridicollis Schaufuss, 1869 Coleoptera Chrysomelidae Timarcha balearica Gory, 1829 Coleoptera Curculionidae Otiorrhynchus juvencus miramarae Schaufuss, 1879 Coleoptera Curculionidae Cathormiocerus canaliculatus Schaufuss, 1869 Cathormiocerus curvicaspus insularis Martínez de la Escalera, Coleoptera Curculionidae 1918 Coleoptera Curculionidae Brachycerus balearicus Bedel, 1874