La gent de mar i les

Ajutsermites a la navegació de i objectes la costa. de devoció

Eduard Rovira Gual

Justificació Amb motiu del 300 aniversari de la construcció de l’ermita de Sant Antoni d’, entre el 14 de febrer i el 13 de juny de 2014 es va programar una sèrie d’actes, entre els quals el 15 de maig hi va haver una jornada d’homenatge dels “Homes de Mar” a l’ermita, amb la participació de l’Armada, la Capitania Marítima de , el Club Marítim d’Altafulla, la Confraria de Pescadors de Tarragona i la Confraria de Pescadors de . Aquest homenatge és conseqüència de l’antiga relació dels pescadors i mariners amb l’ermita de Sant Antoni i amb les ermites costaneres en general, per la tècnica de fer servir punts concrets de la costa com a ajuts per a la navegació i de la tradició d’encomanar-se a sants i marededéus quan la mar es mostra hostil. Introducció D’entrada voldria remarcar que aquesta xerrada1 és la modesta aportació que fa la Confraria de Pescadors de Torredembarra a la celebració del tricentenari de l’ermita de Sant Antoni. 1Xerrada el dia 17 de maig de 2014 a la sala de plens de l’Ajuntament d’Altafulla amb motiu de l’homenatge a l’ermita de Sant Antoni de les entitats marineres de la zona.

145 Recull de Treballs · 18 (2017)

Una representació dels pescadors ja va assistir a l’homenatge de la gent de la mar a l’ermita, i en aquella ocasió el Vice Patró major primer de la Confraria, Joaquim Rovira (Quimarró), va dir unes paraules que m’agradaria reproduir: La relació entre els pescadors de la Torre amb Sant Antoni ha tingut sempre dos aspectes: Un és l’aspecte tècnic. Sant Antoni, com altres ermites de la costa, era i encara és una senya, una referència per ajudar a la navegació, a la feina de cada dia. L’altre aspecte era i encara és, el de la devoció. A la Torre no hi ha cap ermita, però la gent de Baix a Mar sempre hem tingut com a pròpies la de Montornès, en altres temps la de Berà, i sobre tot Sant Antoni. Fa 300 anys els pescadors d’Altafulla van construir aquesta ermita, i he sentit a dir que els pescadors de Baix a Mar de la Torre hi van ajudar, poc o molt. Així que la Confraria de Pescadors de Torredembarra també vol col·laborar en aquesta celebració... En la darrera imatge, el Quim Rovira anunciava aquesta conferència i acabava dient: Ens sentim molt satisfets de participar en aquest tricentenari, de la mateixa manera que els nostres antecessors i avantpassats van contribuir a la seva construcció. Tal com va dir el Quimarró parlant de Sant Antoni i tal com diu el títol d’aquesta xerrada, la gent de mar ha tingut sempre relació amb les ermites costaneres des de dos punts de vista: Un tècnic i un altre religiós. Així cal explicar com es poden fer servir les ermites per a navegar i la devoció religiosa de la gent de mar.

146 Eduard Rovira Gual Ajuts a la navegació: La navegació costanera es caracteritza per fer servir referències de la costa per a poder fixar la situació. Es poden fer servir referències orogràfiques, com turons o muntanyes, i també construccions o elements artificials. L’important és que aquestes referències tinguin perfils o detalls que els facin identificables. Les referències orogràfiques poden ser llunyanes (com la serra del Montmell, Montserrat...), o a prop de la costa (com Sant Joan, el Pujol, Montjuic...) Pel que fa a les referències artificials podem destacar-ne les xemeneies (Cal Llovet, tèrmica de Cubelles...), els campanars (, Roda...) i els (Tamarit, Altafulla...). Les ermites no són edificis tan grans com els castells o alts com els campanars, però acostumen a estar en punts elevats i poden fer aquesta funció. Reconèixer un punt de terra des del mar pot servir per saber on ets situat d’una manera aproximada (si ets molt a prop de la costa). Però per situar-te amb precisió, per saber on cales les xarxes o el palangre, o per saber on hi ha una roca o un clot ric en pesca, fa falta més d’una referència o, dit d’una altra manera, cal prendre senyes.

Prendre senyes en llenguatge més tècnic és obtenir enfilacions. Enfilació: Visual dirigida a dos punts que estan alineats, és a dir, un darrere l’altre.

147 Recull de Treballs · 18 (2017) Observació de dues enfilacions des del mar: 1. enfilació edifici alt amb el cim de la muntanya. 2. enfilació far amb el cim de l’altra muntanya.

De les dues enfilacions en surt una situació molt precisa. Això és prendre senyes. Per fer aquest exercici hem de conèixer i poder reconèixer els punts de

la costa vistos des del mar.

148 Eduard Rovira Gual

En aquesta foto de Baix a Mar es pot veure al fons la Serra del Montmell, amb la “Dent” a l’esquerra el “Més alt” al mig. I més cap a la dreta la “Mamella”. Això de mamella és un nom molt usat al llarg de tota la costa: Qualsevol muntanya de perfil arrodonit amb un pic al mig, com si fos un mugró, se n’hi diu mamella o alguna cosa per l’estil: Mamelló, mamella borda, mamella tacada...

En aquesta altra foto es pot reconèixer el campanar de la Pobla, a la dreta clarament Mas Mercadé i a l’esquerra la urbanització de Montornès. L’ermita de Montornès queda fora de la foto, més a l’esquerra.

149 Recull de Treballs · 18 (2017) A continuació els dos extrems d’aquesta mateixa imatge per tal que es vegin millor les referències citades.

La urbanització Castell de Montornès s’identifica pel mas en forma de castell. Si no estic errat n’hi deien Mas Solé.

150 Eduard Rovira Gual

En aquesta imatge es veu el far de Torredembarra i darrere seu, Sant Antoni. Ho sabem perquè baixant la falda de la muntanya hi trobem el castell d’Altafulla, i en la foto ampliada s’hi aprecia una ratlleta blanca. Abans no hi havia tanta vegetació i l’ermita era una bona taca blanca.

151 Recull de Treballs · 18 (2017) Com es pot comprovar tampoc és fàcil reconèixer la costa si no la veus diferents cops i la memoritzes. Així, navegar per una costa desconeguda és impossible si no t’hi ajuda algú. Per això hi ha uns llibres anomenats “derroteros” que faciliten la navegació costanera fent descripcions de la costa amb text i dibuixos, i relacionant aquestes descripcions amb les cartes nàutiques. Per exemple: CARTA 100A (aquesta és la carta que en l’acte d’homenatge de la gent de mar a l’ermita de Sant Antoni el Sr. Celier, en nom de l’Armada, en va donar una reproducció facsímil de la primera edició). Villa de Torredembarra.- Se distingue en una de las alturas que dominan el cabo Gros; a 1 M (milla) escasa al WSW se ve la Villa de Altafulla, de menos importancia, y al SW de ésta última y cerca de la orilla del mar, el lugar de Tamarit, fácil de reconocer por una especie de castillo y una torre aislada muy destacada al W. Més endavant, seguint la costa, descriu: “…se divisan desde fuera la villa de Vendrell, San Vicente o San Vicens, muchos pueblecillos de pescadores, diversas torres y la ermita del promontorio de Bará. Como puntos notables se destacan los siguientes: la torre de la iglesia de Pobla de Montornés… y la torre de la iglesia de Roda”. Val a dir que les noves edicions del “derrotero” sovint es limiten a afegir novetats, tot mantenint informació antiga que ja no té interès per a la navegació comercial actual. Com a exemple el terme “muchos pueblecillos de pescadores” ja que ara és una costa completament urbanitzada. Cal remarcar que també fa servir ermites i campanars, tant en les descripcions escrites com en els dibuixos.

152 Eduard Rovira Gual

153 Recull de Treballs · 18 (2017) Avui en dia hi ha tota mena d’aparells que et diuen exactament on ets. El G.P.S. ja fa temps que es fa servir a la mar i d’un temps ençà també a terra. Però abans no era així. Els navegants amb el “derrotero” i els pescadors de casa amb les senyes apreses. Hi havia pescadors que se sabien les senyes de memòria, però també n’hi havia que amb la poca lletra que havien après prenien notes. El meu avi, Ernest Rovira Guimerà, va arribar a omplir un munt de llibretes. Les de la següent imatge, només són una mostra. Entre totes no costa gaire trobar- ne una que faci referència a Sant Antoni. I al Montmell i a Montornès.

El que és més difícil és saber què hi posa: Primer cal interpretar la lletra del meu avi, que als 11 anys ja anava en mar. Després, com construeix algunes paraules. I finalment, si no estàs familiaritzat amb els noms locals de les mateixes senyes ha de ser molt difícil. Jo n’he “traduït” un parell de pàgines de la llibreta titulada: Roca dels Flares. Les senyes de la Roca. O com ho va escriure l’avi:

154 Eduard Rovira Gual

Roca dels Flaras. Las señas de la Roca Sn Pera de la Selva – par la Torra de la Mora Al Tall de las tret par Sn Tantoni San Juan a las campanas. Un Mas Blang Just de terra la casilla del Francas, Al Flare gros una mica de terra la telaya Loma de Mumell pal campana de Qrexell. Castell Bi una mica de fora las Guineus Traducció: Roca dels Flares. Les senyes de la Roca Sant Pere de la Selva per la Torre de la Móra El Tall de l’estret per Sant Antoni Sant Joan a les campanes. Un Mas Blanc just de terra la “casilla” del Francàs, El Flare gros una mica de terra la Talaia L’home del Montmell pel campanar de Creixell. Castellví, una mica de fora les Guineus

155 Recull de Treballs · 18 (2017) Altres mostres de les llibretes de l’avi:

Per la proa venint de llevant Per la proa venint de llevant L’estret per la Móra. El més alt del Montmell pel L’estret per la Móra. Home del Montmell pel campanar de Creixell i de garbí a la Tossa. campanar de Creixell i de garbí a la senya del Cremat.

Per la proa venint de llevant “Telégrafo” de Sant Vicenç per la “casilla” del Francàs. Montornès per Babilònia.

(De garbí) Coll de fora de la Tossa, a la Talaia.

156 Eduard Rovira Gual

I aquesta darrera mostra és una llibreta dedicada als rumbs de Sant Antoni a la Trencada. Vull fer esment que el meu avi escrivia San Tantoni, fruit de la pronunciació lligant la “t” final de “sant” amb la “a” inicial d’”Antoni”. És el resultat d’una escriptura intuïtiva. Altres paraules que he vist i que em fan gràcia són es cort del Bou per Escornalbou i Gustanti per Constantí. D’algunes d’aquestes llibretes, el meu pare en va fer unes cartes esquemàtiques on situava els punts d’interès del fons de la mar a partir de les senyes escrites pel meu avi. Recordo una paret de casa meva empaperada amb mapes topogràfics de l’exèrcit on el meu pare es va entretenir a situar totes les referències i dibuixar les senyes, comprovant la seva precisió. Després en va fer diversos mapes esquemàtics de cada roca o grup de roques, ganxos, etc. amb dos grans cartes resum: la de les senyes de terra i la de les senyes de fora.

157 Recull de Treballs · 18 (2017) Un exemple d’aquestes cartes.

158 Eduard Rovira Gual

Objectes de devoció Que les ermites de la costa han estat objectes de devoció per part dels mariners queda constatat en nombroses tradicions que vinculen pobles costaners amb ermites.

Josep Pla, en un article titulat “Reaccions davant el Mar” (1948), escriu: ...En el Mediterrani, l'horror del mar portà els homes, des de fa vint o trenta mil anys, a imaginar divinitats protectores, capaces de propiciar-nos, davant de les seves malifetes sempre possibles. De l'Astarté fenícia, de les Venus gregues i romanes, en nasqué la virtualitat de les nostres velles ermites i de la Mare de Déu del Carme, Patrona dels mariners. Aquestes encantadores il·lusions contribueixen a fer amable la vida. Pla es refereix a l’horror del mar que impulsa a buscar divinitats protectores. En un altre lloc Josep Pla sembla que es contradigui, i diu: L’home ha tingut davant del mar una tenacitat tremenda i no sembla que tingui l’aspecte d’acabar-se per ara. ... el mariner no navega només pels diners, sinó perquè en el fons li agrada, a pesar de les pèssimes estones que s’hi passa, és a dir, perquè és resistent al medi. Les males estones són per al mariner com un mal que s’ha de passar i que, com les malalties, una vegada passat s’oblida.

159 Recull de Treballs · 18 (2017) Sembla que vulgui dir que el mariner és prou fort per no necessitar encomanar-se a cap protecció, però el cert és que les mostres de devoció que tenen les ermites, com ofrenes i exvots, signifiquen que el mariner és prou fort per superar el dia a dia, però per si ve el cas sempre es pot encomanar a alguna Mare de Déu. Sobre la particular religiositat de la gent de mar, Gabriel Comes en el seu article “Els exvots dels pescadors de Baix a Mar” publicat al Recull de Treballs número 12 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, escriu: Jo crec que els pescadors, en general, no eren gaire religiosos practicants, o sigui que no se’ls veia gaire o quasi mai a l’església si no era en actes puntuals, però sí que estaven imbuïts d’una religiositat que es manifestava en tot un seguit d’accions en el seu laborar quotidià. Així, vells pescadors ja desapareguts, em confessaven que mai anaven a missa però que ni un sol dia es deixava d’invocar a Déu (amb l’expressió “En nom de Déu!”) a l’hora de calar les xarxes, de començar a dinar i en sortir el sol. O sigui que d’una forma o altra, imploraven la protecció divina. Una manera que els pescadors, en temps passats, tenien d’agrair a Crist, a la Mare de Déu o a un sant o santa de la seva devoció, els bens rebuts, era oferir-los un exvot. Comes diu que els exvots eren una manera d’agrair els béns rebuts, i això inclou la solució a situacions desesperades. Situacions desesperades com les que descriu el meu amic Josep Tomàs , exsecretari de la Confraria de Pescadors de l’Ametlla de Mar, el meu mentor i antecessor com a secretari de la Federació Territorial de confraries de pescadors de Tarragona. Tomàs Margalef, en el seu llibre titulat “Ruixims de sang i de sal”, de narracions sobre fets dels pescadors de l’Ametlla de Mar també fa alguna referència a la religiositat dels seus veïns. En el conte “Calma xixa” explica la situació de dues barques de vela al mig de la mar, després de dies sense vent, amb l’aigua racionada i quasi esgotada, amb els homes desesperats, quan finalment veuen uns núvols que s’acosten:

160 Eduard Rovira Gual Totes les oracions de tots els homes tindrien per fi resposta divina: el vent de mestral, per fi, vindria a treure’ls d’aquella pacífica agonia, d’aquella mort lenta i mansa. Les primeres ratxes de vent van ser celebrades per tots els tripulants amb crits d’alegria i de pregàries de gratitud a la Mare de Déu de la Candelera. En un altre dels contes, titulat “Llevantada”, Margalef fa aquesta descripció quan un temporal de llevant va destrossar el fràgil dic d’abric del port de la Cala i amenaçava amb estrellar les barques desprotegides: Les embarcacions volien fugir, escapar d'aquella ratera. Les envestides dels tràngols penetraven sense control pel dic d'abric obert, que com un canal conductor feia que els tràngols i la mar entrés i sortís fent un rebullit d'aigua i fangs que feia ballar a les petites barques amuntegades, la dansa més macabra. Les petites embarcacions eren sacsejades pels tràngols i perdien el control, embarrancant-se les unes contra les altres i contra el moll d'amarrament. En clarejar el dia, mossèn Tomàs, en un intent d'aplacar les ires de la natura que abatia a cops de tràngol el petit port de la Cala, va treure en processó la Mare de Déu de la Candelera. Les dones i xiquets feien el seguici i resaven sota la pluja que amarava els seus fràgils vestits, mentre els homes, dalt de les barques, lluitaven com podien contra la força d'aquella llevantada que amenaçava d'emportar-se al fons de la mar totes les barques de la Cala, que deixarien sense treball i en la vil misèria tots els pobladors. En aquesta situació no ens ha d’estranyar que els homes estiguessin a les barques i les dones encoma- nant-se a la Mare de Déu, però en general em sembla que en els barris mariners els homes no van gaire a missa.

161 Recull de Treballs · 18 (2017) Això es veu clarament als enterraments a Baix a Mar de Torredembarra: Els homes passen a donar el dol a la porta de l'església i molt pocs entren al funeral. Les dones entren i quan s'acaba la missa passen el dol a dins. En acabar, el cap del dol (només homes) torna a formar a la porta per tal que els homes que han assistit al funeral acomiadin el dol, moment que és aprofitat pels que han fet tard per donar el condol sense entrar a l'església. Però tornem a les ermites. Parlant de Baix a Mar de la Torre, tal com exposa Gabriel Comes en el seu article, la relació no és només amb una ermita sinó amb tres: Berà, Montornès i Sant Antoni. Els pescadors de Baix a Mar visitaven des de temps molt reculats les tres ermites que hi ha encara ara al voltant del poble de Torredembarra i es relacionaven amb els seus ermitans: la de Montornès, la de Barà i la d’Altafulla. La relació amb l’ermita de Montornès ve, segons J. M. (1998), pel fet que quan es pescava al sardinal es calava a la nit i necessitaven una referència lumínica a terra per orientar-se, per la qual cosa, els pescadors van establir un acord amb l’ermità de Montornès perquè els encengués un fanal a l’ermita i ells a canvi li subministraven l’oli. Respecte a les relacions dels pescador de Baix a Mar amb l’ermita de Barà, en tenim referències escrites. Segons Amades (1952), les confraries de pescadors i mariners de Torredembarra freqüentaven l’ermita de Barà on es venerava la Mare de Déu de Barà, el dia de Sant Pere, dia en què es creia que el vent que bufés en el moment de l’elevació de la Forma regiria durant tot l’any. I segons J. M. Valls, hi ha referències escrites, que dones de Baix a Mar, anaven a netejar l’ermita de Barà, segurament com a compensació, pel fanalet que havia d’encendre l’ermità, perquè servís de guia als pescadors. Per altra banda, persones d’edat avançada de Roda de Barà recorden haver coincidit a l’ermita amb gent de Torredembarra per Pasqua. Pel que fa a l’ermita d’Altafulla la vinculació amb els pescadors de Torredembarra ve també de lluny i degut, principalment, al mateix motiu que en les altres ermites: la necessitat d’un punt elevat de llum per orientar-se a la mar. També Josep Pla parla de l’ermita del seu poble, Palafrugell, en un article titulat “La muntanya de Sant Sebastià i significació que per a nosaltres té l'ermita” ...Entrava a l'església de l'ermita. En el silenci de la petita església, tocada per la llum irreal, solitària, del crepuscle, feia una il·luminació sobtada que tocava les polsoses motllures daurades de l'altar, els quadres foscos, els exvots penjats a les parets, les cames de guix i la costella de balena del capdavall de la capella.

162 Eduard Rovira Gual Sobre aquesta devoció de la gent de mar amb les ermites, la novel·la de Joaquim Ruyra, “El rem de trenta-quatre” en fa una bona descripció. Explica la història de la “Santa Rita”, una barca de mitjana de Blanes que pateix un temporal molt fort i naufraga. Aquest viatge és diferent perquè a bord hi ha la Marianna Saura, filla única del patró i armador (la nineta dels seus ulls). Veient- se en un mal pas, els seus tripulants fan la prometença de pujar a peu a l’ermita de la Mare de Déu del Vilar portant a coll un rem de trenta-quatre, un rem llarg i molt pesant. La novel·la està escrita en primera persona. La protagonista, la pubilla Saura, explica l'aventura que va viure quan era jove. Ruyra fa servir vocabulari mariner i accent de l'Empordà quan parlen els tripulants de la “Santa Rita”, i per tant diuen Mare de Déu des Vilar, salant l'article. En un moment determinat, l'acció de la novel·la ens situa en un moment tràgic, enmig del temporal, quan ja es veu que la “Santa Rita” no ho aguantarà. Enmig de lamentacions i desesperació hi ha precs a la Verge de l'ermita del Vilar: -Mireu!... -va saltar el xicot-. Ara s'onada se n'ha dut un rem de trenta-quatre: ¿no heu vist? Ai de nosatros! Això ès un mal averany. Quan sa mar s'endú ses eines d'entrar a port (sempre ho hai sentit a dir), ès mal averany, ès que sa sentència ja ès feta! Ai, pubilla! ¿Quants minuts tenim de vida? No us feu il·lusions, no! Això se'n va! I estem sols i lligats, i ens hem de negar! ... A sa mar no em fio de ningú... Misèria... misèria! Verge santa des Vilar! ¡No crec sinó en vós; no espero sinó en vós; en vós i en ningú més! Se va entendrir i rompé en plor. A mi també el cor se'm va trencar. No: la Mare de Déu no desempararia aquell infant que no creia sinó en ella.

163 Recull de Treballs · 18 (2017) -Verge Santa des Vilar! -vaig exclamar aixecant els braços enlaire-. Ajudeu-nos! Salveu-me d'aquest perill, i us prometo que pujaré a visitar-vos a peu descalç, amb els rosaris a la mà i amb un d'aqueixos rems tan llargs a coll. Sí: ho faré ajudada pels mariners de la “Santa Rita”, que no s'hi negaran. I, si ells no volen ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que sí. El teu prec valdrà més que el meu. -Sí, sí! -clamà el xicot aixecant també els braços fervorosament-. Deu-nos port... i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu descalç, passant es rosaris! Desesperació, invocació, i prometença. Tot seguit, la narradora té una visió i la Mare de Déu li diu que s'escolta la gent de la Costa: ¡Amb quina confiança i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se'm representà la Mare de Déu en aquella figura, tan familiar per a mi, de la imatge del Vilar: -I dons, ¿que no ho saps, que soc una font de miracle brollada en el teu país? ¿Que no ho saps, que soc una orella de cel oberta sobre la terra per escoltar la demanadissa de la gent de la Costa?... I vaig pensar en tants de cents ex-votis de nàufrags com omplien les parets de la capella. Aquells nàufrags bé havien estat escoltats! I també ho seriem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu homenatge: me'l demanava, i venia envolta en una ruixada de records de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires de romaní de les nostres muntanyes... ¡Amb quina enyorança vaig recordar-me de lse soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles enamorades escriuen enllaçadament llurs noms amb la punta del ganivet! ¡Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar davant l'altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: “¡Deu-nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar!” En aquest paràgraf Ruyra fa una evocació de l'ermita del Vilar deixant palesos els dos punts de vista de la devoció a les ermites de la costa que jo he volgut destacar: La devoció festiva, els aplecs i romiatges, d'una banda, i l'ajut davant la situació extrema amb la posterior acció d'agraïment: l'exvot. Més endavant reforcen la prometença: -Al·leluia! al·leluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu a sa falda -va dir en Cadernera mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus peus-. Al·leluia! -Ja ès estrany -exclamà en Vadô-. Els hem perdut tots mencos aqueix. Mireu-vos-el: ès un rem de trenta-quatre. Es mar l'havia portat a sa vostra falda, i jo le n'hai tret perquè no us matés.

164 Eduard Rovira Gual -Ès aquell que heu promès a sa Mare de Déu des Vilar. Si això no ès miracle...-féu en Cadernera. -Esperança! -digué l'avi Mauva- Sa Mare de Déu ha començat a parlar: ella vindrà per nosatros. En Vadô enarborà el rem i se n'anà cap a la banda acompanyat de l'avi Mauva i d'en Cadernera, que li feien costat com els dos escolans al que duu la creu alta en les processons. Això aclarí amb un lluc d'esperança el meu desensopiment. Sí, la Verge havia acceptat el pacte piadós. Calia tenir fe i esperar. Per què no un miracle? ¡Semblava tan natural que el Cel concentrés el seu interès en aquella vida que em costava tants desficis! Tots es van salvar perquè una embarcació els va trobar... agafats al rem de trenta-quatre!, i han de complir la prometença: Tots els mariners s'avingueren de bon grat a portar el rem al Vilar. -Que si li durem? -exclamà en Vadô Set-trossos mig ballant-. Ja ho crec! I tal dia serà festa! Ja em tinc a sa cantada i a s'arròs. Visca sa Mare de Déu des Vilar! Ella ens treu a vores de tot, estima es blanencs i es trenca ses mans per servir-los. Doncs, què li anem a regatejar? ¿Fer traginar es rem per bastaixos? I ara! Bons muscles tenim; i, a lo nostro, nosatros. Fixeu-vos que aquí en Vadó torna a parlar de devoció i de festa: Ja em tinc a sa cantada i a s'arròs. Tot seguit continua el relat amb el compromís dels altres: -Amén -contestà l'avi Mauva. -Per sa meua part -va dir en Pau Ternal-, ja se m'assecu sa llengua si mai de Déu m'oposo a res que vaju a honor de sa Verge des Vilar. A fe de ref è... I en Pau Ternal enfila una sèrie de mitjos renecs i juraments. En Joaquim Ruyra reflecteix aquí, com fa en altres indrets, aquesta religiositat de vegades irreverent de la gent de mar. En Pau Ternal s'excusa dient: Trebais a mar, pubilla!, però remata prometent: Per sa Santíssima Vergeta sempre faig per u. Aquí hi ha una espatlla que no desdirà, baldament es rem fos de seixanta-vuit en comptes d'ésser de trenta-quatre i que ningú més volgués posar es coll a portar-lo. -Ah!, Pau, Pau, que en valdries, de peles, si no fos sa mala llenga! -reparà l'avi Mauva-. Si tant t'estimes sa Vergeta, ¿per què malparles de tota sa seua parentela celestial? ¿Que no ho veus, que ses oracions que li endreces no poden pujar a sa seua

165 Recull de Treballs · 18 (2017) orella, entrelligades amb es rosaris de renecs que reses a s'infern tot es dia de cant a cant? Vergonya te n'hauries de donar. -Per sa verba paridora des Pare Etern -exclamà enèrgicament en Pau-, per sa crossa santa de Roma i per... -No jurus, home, no jurus! -saltà l'avi Mauva trencant-li les oracions. … -As Vilar, as Vilar! -clamà en Cadernera-. Quan ès, sa diada? El pare va ser l'únic repatani. Allò de treure la cara pels carrers li venia de repel. ¡Que fos tan vergonyós, aquell home! En aquest comentari de la Marianna Saura sobre son pare jo també hi vull veure aquesta peculiar religiositat, de no anar a missa. I la pàgina final que descriu la pujada a l'ermita, és un altre compendi de devoció popular: -I aquella noa? Malaguanyats peuets! ¡Mireu's-em això! Si això són lliris blancs, fietes! Prou es coneixen, que no han tingut gaires tractes amb sa terra nua! -Ès filla de Roses, però té sang de pare. -Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais, sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! Salut, noa de Roses! Predica, predica, sa devoció des Vilar! -Glòria a sa Verge des Vilar! -Visca sa gent de sa “Santa Rita”! Les mares aixecaven enlaire llurs infantons. -Mireu, carets, mireu, quin acte de fe! I nosaltres resàvem i ploràvem: sí, tots ploràvem, fins el pare i tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les galtes. Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc en conservo el record; i, no obstant això, ¡quants anys hi han passat per damunt! La humil ermita del Vilar és la mateixa d'aleshores; els caminals que hi condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenàries oliveres no s'hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten les mateixes passades; però, els homes que hi transitaven, a on són? Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no resten sinó en Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l'arbre de la vida sóc una fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigarà a emportar-se-me'n. El rem durarà de segur més que els oferents. Memorial d'una oració, llengua muda i eloqüent, dirà -Miserere!- per nosaltres quan ja no serem d'aquest món. Si mai puges a l'ermita, el

166 Eduard Rovira Gual veuràs penjat a la volta entre llànties i salamons, en mig d'un esbart de barques en miniatura que són altres tants ex votis. El poble el designa amb el nom antonomàstic de “es rem de trenta-quatre”. Aquest final posa en primer pla el rem, veritable materialització de l'agraïment i la devoció. Crec que Joaquim Ruyra aconsegueix, a base de detalls, explicar amb profunditat aquesta especial relació que la gent de mar ha tingut sempre amb les ermites de la costa. Repeteixo allò que va escriure Josep Pla: De l’Astarté fenícia, de les Venus gregues i romanes, en nasqué la virtualitat de les nostres velles ermites i de la Mare de Déu del Carme, Patrona dels mariners. Finalment, no em puc estar d’explicar una història que no sé ben bé si és certa, que parla de la devoció i el fervor com es fan prometences en moments desesperats i la mandra que fa quan les has de complir. A mi me la van explicar així mateix. Dos que havien promès que pujarien a una ermita amb cigrons dins els esclops. L’un pujava amb un mal de peus terrible, i l’altre anava com si res. Diu: - Escolta, que no portes cigrons als esclops? I l’altre amb orgull respon: - Jo vaig prometre que m'hi posaria cigrons, però no vaig dir si serien crus o cuits!

Una barca de mitjana era una embarcació de vela llatina, d’uns 20 metres d’eslora, que duia dos pals: el pal mestre, inclinat una mica cap a proa, i el de mitjana (en castellà “palo de mesana”). Per maniobrar duia uns rems de trenta-quatre pams de llargada, 6 metres i 80 centímetres aproximadament.

167