AVUI ◆ ◆ dilluns 40 ESPECTACLES 8 d’octubre del 2001 QUADERN DE TEATRE Jordi Coca ‘El criptograma vermell’ espectacle que actual- d’engany, sinó per la força ambigua i ment ens ofereix l’Espai suggeridora que generen. I suposa, Escènic Joan Brossa, ti- també, la idea central que aquí mateix tulat El criptograma ver- assenyalàvem la setmana passada: cal mell o els rituals de rebutjar la fantasia en benefici de la Moc-Te-Zuma, s’inspira imaginació. L’vagament en la sèrie cinematogràfica Desaparegut Brossa, l’art de Hausson de Louis Feuillade (1873-1925) Les Vam- corria el perill de quedar per sempre pires. De l’obra de Feuillade en parlaria massa identificat amb el poeta. Una amb més rigor l’admirat Esteve Riam- cosa és la memòria personal, el record, bau, però aquí em permeto d’assenya- la fidelitat a l’obra i a la persona (que lar únicament que gràcies a les sèries s’expressa d’una manera completa en Fantômas (1913-14), la ja esmentada Les l’aventura de codirigir i fer possible, Vampires (1915/16), Judex (1917/18), Ven- amb Hermann Bonnín, l’Espai Brossa) i démiaire (1918), Tih Minh (1919), Barabbas una altra de ben diferent és que la seva (1920), Les Deux gamines (1921), o Parisette feina quedés encallada i, per tant, atu- (1922), entre d’altres, el cinema francès rada, en el món brossià. Brossa, que no de començaments de segle va assolir era gens sentimental, rebutjava els se- per primera vegada veritables cotes de guidismes fàcils i els homenatges retò- popularitat. Feuillade –comerciant en rics i, per tant, em sembla que ara vins, poeta, periodista, guionista i di- aplaudiria amb entusiasme la recerca rector de films– va començar a treba- de camins diferents que Hausson ha llar l’any 1905 a l’empresa Gaumont iniciat. I l’aplaudiria perquè entre que, amb Pathé, era una de les dues Hausson i Brossa hi havia, tal com he grans productores del moment a Fran- dit, coincidència i no pas dependència. ça. Segons Feuillade, el cinema havia de Tanmateix, no era gens fàcil de con- ser el veritable nou entreteniment de tinuar fent màgia sense trair les prefe- les masses i, fidel a aquesta idea, entre rències personals per l’avantguarda i, 1906 i 1924 va fer més de set-centes alhora, diferenciar-se dels referents pel·lícules, la majoria curtes, i sembla brossians. A mi em sembla que aquesta que només l’any 1914 en va rodar unes operació s’ha aconseguit plenament en vuitanta. aquest espectacle. El criptograma vermell o Drames realistes, comèdies, recreaci- els rituals de Moc-Te-Zuma no és gens bros- ons èpiques i bíbliques, històries d’a- sià en el sentit superficial d’explotar mor, melodrames, sèries policíaques... sistemàticament l’estètica brossiana i, Qualsevol gènere servia a Feuillade per en canvi, ho és profundament si tenim desenvolupar la seva exaltada imagina- en compte que Brossa sempre recoma- ció i per construir arguments compli- nava que cadascú seguís el seu camí. cadíssims en què, més enllà de la be- Bonnín i Hausson, Hausson i Bonnín, llesa de les imatges, sovint gravitava han aconseguit allunyar-se dels tòpics una certa anarquia i una delectança en brossians, cosa que, com és de suposar, el mal que va provocar la prohibició molt poca gent els agrairà, i menys ara momentània d’alguns dels seus films. que sembla arribada l’hora de tots No és estrany que Feuillade, i especial- aquells que, havent negat durant anys el ment Fantômas, estigués entre les prefe- pa i la sal al poeta, apareixen en primer rències de Joan Brossa. terme disposats a fer-se un vestit nou amb les engrunes de la Poesia escènica. Només faria dos retrets a El criptogra- HAUSSON-BONNíN AVUI ma vermell. Un és superficial i perfecta- Amb tot, seria un error anar a l’Espai Brossa i Hausson pensaven que la màgia és l’art de fer poesia tot enganyant l’ull ment lògic, donades les condicions tèc- Brossa esperant veure només una versió niques del local on es representa: en els escènica del món de Feuillade. De fet, El imatge, completament Magritte, amb totes les seves possibilitats tant com a canvis, les entrades i sortides dels apa- criptograma vermell o els rituals de Hausson d’esquena, vestit de negre i manipulador com en els números amb rells de vegades hi ha una caiguda de Moc-Te-Zuma es construeix a partir de amb bombí, possibilita per si sola tota grans aparells, en la levitació de cossos, ritme; certes transicions són massa quatre suports bàsics: en primer lloc, hi mena d’associacions. Netíssim el gest, en les anelles xineses –executades amb lentes o es dissimulen de manera cir- ha Hausson, que fa de la màgia poesia; amb una banda sonora de José A. Guti- una netedat admirable–, en la bellíssi- cumstancial. L’altre retret és més im- després, hi ha l’atracció que exerceixen érrez que ens acompanya tot subrat- ma sopa xinesa que clou l’obra... Però, a portant: la fascinació per l’estètica, de en Bonnín les estètiques avantguardis- llant, quan cal, les intencions. Ens és part d’això, hi ha un altre factor a tenir la mena que sigui, la fascinació pels tes; en tercer lloc, hi trobem una certa perfectament possible integrar les en compte i del qual voldria parlar motius –fins i tot pel cinema de Louis recuperació de la pantomima que tant mans que apareixen a banda i banda de acuradament per no ser mal interpre- Feuillade– poden fer oblidar que un predicament va tenir a finals del segle l’escenari, les pantomimes, les màsca- tat. Es tracta de l’obra de Hausson des- espectacle ens ha de remetre, sempre, a XIX en el nostre país, i a tot Europa, res antigàs, els aparells de màgia i els prés de Brossa. una mena o altra de transcendència. En gràcies als Onofri, i, finalment, cal figurins exòtics de Manuel Trullás, els aquest sentit a El criptograma vermell comptar amb el desenvolupament ar- misteriosos que en obrir-se s’il·luminen, potser es podria haver anat més enllà gumental, al·lucinant i certament pro- la veu en off que ens explica la delirant HAUSSON DESPRÉS DE BROSSA potenciant la idea anunciada del mal. per al surrealisme, que pren com a re- intriga argumental... Amb la suma d’a- Tothom sap que la vida professional de No es tracta de fer cap Baudelaire, és ferència Les Vampires, de Feuillade. És a quests factors diversos s’aconsegueix Hausson ha estat estretament lligada a clar, però una mica més d’agosarament partir de tot això que s’ha construït El una mena de bellesa propera a aquella Joan Brossa. Per dir-ho d’una manera en el tractament del personatge de la criptograma vermell. que buscava la seva màxima expressió ràpida, Hausson era el prestidigitador malèvola Irma Vep s’hauria agraït, en- Però, en realitat, encara hi ha un al- en la coincidència del paraigua, la mà- preferit del poeta. Ho era no únicament cara que fos una “dolenta de pel·lícula”, tre element fonamental: l’escenografia quina de cosir i el quiròfan. perquè Brossa havia escrit per Hausson, que és el que pertocava. El mal l’es- d’Alfons Flores. Quan tants escenògrafs No és la primera vegada que Hausson i per l’amistat personal que els unia, menta la veu en off, però jo no el vaig parteixen de la idea, per mi equivocada, i Bonnín col·laboren en un espectacle, sinó perquè tots dos compartien la idea veure en escena. I Irma Vep oferia la d’omplir l’escenari, Flores fa l’operació però em sembla que aquesta és la seva que la màgia no és l’art d’enganyar possibilitat de ser dolenta-dolenta, per- contrària: en potencia el buit. Aquesta proposta més aconseguida. Ho és, en l’ull, sinó l’art de fer poesia tot enga- versa, malèvola, cruel, insaciable... Sen- opció, que és conceptual i no pas estè- primer lloc, i tal com he dit, per la in- nyant l’ull. La diferència entre una cosa se això, hi ha moments que la bellesa de tica, conjuntament amb els colors triats tegració dels elements que es posen en i l’altra és essencial i suposa, d’entrada, les imatges ofega el fons necessària- i el disseny de llums molt encertat joc; després, per la cura de la presenta- que en aquesta darrera opció res no ha ment tèrbol que s’insinua. d’Albert Julve, ens situa des del primer ció, per l’eficàcia de Lídia González de ser sobrer –que tot ha de ser essen- Dit això, el més sincer aplaudiment moment en el clima, les intencions i la Zoilo i Xavi Vila secundant Hausson i, cial, si es vol dir així–, que els trucs no per a un espectacle fet amb pocs diners polivalència que es busca. La primera finalment, perquè Hausson desplega valen per si mateixos en el que tenen i molta imaginació..