L‘ELISIR D‘A MORE DONIZETTI Argument MT / 3 L’elisir d’amore Argument 4 / 5 L’elisirTorna al d’amore Liceu L’elisir d’amore de Mario Gas amb la direcció musical de Ramón Tebar (L’elisir d’amore la temporada 2012/13) Argument Fitxa Una producció d’èxit 6 / 7 9 45 Xavier Pujol

Repartiment Entrevista a 10 51 Jessica Pratt Amb el teló abaixat 12 L’elisir d’amore al Gran 59 Teatre del Liceu 17 Argument Jaume Tribó Cronologia 25 English Synopsis 66 Jordi Fernández M.

Sobre la producció Selecció d’enregistraments 31 Mario Gas 73 Arturo Reverter

Una òpera còmica Biografies 35 tardana Mercedes Conde 76 L’elisir d’amore Temporada 2017-18 8 / 9

L’ELISIR D’A MORE

Melodramma giocoso en dos actes. Llibret de Felice Romani. Música de Gaetano Donizetti.

Estrenes 12 de maig de 1832: estrena absoluta al Teatro della Canobbiana de Milà 8 de maig de 1833: estrena a Barcelona al Teatre de la Santa Creu 5 de febrer de 1848: estrena al Gran Teatre del Liceu 5 de juny de 2013: última representació al Liceu Total de representacions al Liceu: 93

Gener 2018 Torn Tarifa

7 18:00 F 5 Durada total aproximada 2h 45m 9 20:00 G 6 (*): Amb audiodescripció 12 20:00 E 5 14 18:00 PD 5 16 20:00 PE 6 18 20:00 B 5 22 20:00 A 5 24 20:00 D 6 26 20:00 H 5 28* 17:00 T 5

Uneix-te a la conversa #LelisirLiceu liceubarcelona.cat

facebook.com/liceu @liceu_cat @liceu_opera_barcelona L’elisir d’amore

Adina, jove camperola Jessica Pratt

Nemorino, jove camperol Pavol Breslik

Belcore, oficial Paolo Bordogna

Dulcamara, venedor ambulant Roberto de Candia

Giannetta, amiga d’Adina Mercedes Gancedo Repartiment 10 / 11

Direcció musical Ramón Tebar

Direcció d’escena Mario Gas

Escenografia i vestuari Marcelo Grande

Il·luminació Quico Gutiérrez

Assistents de la direcció d’escena Albert Estany Elisa Crehuet

Producció Gran Teatre del Liceu

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia

Concertino Kostadin Bogdanoski

Assistència a la direcció musical Daniel Mestre

Assistents musicals Rodrigo de Vera, Vanessa García, Soojeong Joo i Jaume Tribó L’elisir d’amore

AMB EL TELÓ ABAIXAT

Compositor Gaetano Donizetti (1797-1848) és considerat, juntament amb Gioac- hino Rossini i Vincenzo Bellini, un dels principals artífexs del bel canto romàntic italià. Molt prolífic –amb més de seixanta òperes–, vatastar el gènere buffo i el serio, així com l’opéra comique i la grand opéra fran- cesa. Títols com Lucia di Lammermoor, Anna Bolena, Lucrezia Borgia, Don Pasquale o La fille du régiment són alguns del més famosos que va escriure i que actualment es mantenen en repertori. Dotat d’una capacitat de treball extraordinària, Donizetti e s va arre- cerar ocasionalment en les formes clàssiques –especialment en les òperes còmiques, a l’estil de L’elisir d’amore–, mentre que d’altra banda va saber innovar en el terreny dramàtic i preparar el relleu generacional que assumiria Verdi a partir de la dècada del 1840, quan Donizetti ja era un artista consagrat i reconegut arreu de l’Europa musical del moment. Tot i els seus múltiples èxits (superiors en nombre als escassos fracassos), Donizetti va ser un home marcat per la tragèdia familiar, amb la mort de la muller i els tres fills i amb una demència progressiva 12 / 13

causada per la sífilis a partir del 1843, amb la qual va acabar els seus dies a la ciutat de Bèrgam, la mateixa que l’havia vist néixer.

Llibret i llibretista El llibret de L’elisir d’amore és un dels més originals, divertits i concisos de Felice Romani, poeta genovès que va viure entre el 1788 i el 1865 i autor de més de cent llibrets, escrits, entre d’altres, per a Donizetti i Bellini. Inspirat en l’òpera Le philtre de D. F. E. Auber amb text d’Eugène Scribe, que es basava en Il filtro de Silvio Malaperta, Romani va saber trobar l’equilibri entre la versificació pròpia de l’òpera còmica i la inherent a personatges seriosos, tot superant amb escreix el llibret original. A L’elisir d’amore els caràcters estan molt ben definits, amb elements caricaturescos per a Dulcamara i el fatxenda Belcore, co m si es tractés d’una peça pròpia dels cannovacci de la Commedia dell’arte, al·ludida al banquet de noces amb què s’inicia el segon acte. L’elisir d’amore

Estrena En un sol any (1832) Donizetti va escriure quatre òperes: Ugo, conte di Parigi (La Scala de Milà), Sancia di Castiglia (San Carlo de Nàpols), Il furioso all’isola di San Domingo (estrenada al Teatro Valle de Roma el 1833). La primera representació de L’elisir d’amore va tenir lloc al Teatro della Canobbiana de Milà el 12 de maig de 1832, entre Ugo... i Sancia di Castiglia. Escrita en poques setmanes durant aquella intensa primavera, l’òpera va obtenir un èxit esclatant i es va representar aviat arreu d’Itàlia i de l’Europa operística. Part de l’èxit va ser pel manteniment dels postu- lats de l’òpera buffa, però amb concessions a la inflexió romàntica, plas- mada especialment en el personatge de Nemorino, imbuït d’un atractiu sentimentalisme.

Estrena al Liceu A Barcelona, L’elisir d’amore es va poder veure per primera vegada encara no un any després de les primeres representacions milaneses, el 8 de maig de 1833, a l’escenari de l’antic Teatre de la Santa Creu (posteriorment Principal) i va esdevenir un títol molt popular. Al Liceu va arribar el 5 de febrer de 1848, dies després de l’estrena a Barcelona –i al mateix Teatre– de Don Pasquale. Precisament el nom de Pasqualotto va ser com es va anomenar a les funcions de L’elisir... el personatge de Nemorino, cantat per Giovanni Battista Verger. La seva esposa, la soprano Amalia Brambilla Verger, va cantar al s egon acte una ària de bravura que li havia escrit per a l’ocasió Marià Obiols, a leshores director musical del Liceu. Amb el teló abaixat 14 / 15

Muntatge de l’escenografia deL’elisir d’amore al Liceu el mes de desembre de 2017 L’elisir d’amore

Rolando Villazón, Aleksandra Kurzak i Cristina Obregón a L’elisir d’amore la temporada 2012/13 16 / 17

ARGUMENT

ACTE I L’acció transcorre en una plàcida i rústega població italiana.1 A la vora d’una granja, els camperols feinegen mentre es protegeixen de les incle- mències de la calor. Nemorino és un camperol ingenu i bondadós que constata la seva impotència davant de la bonica i presumida Adina, de qui està secretament enamorat.2 La jove, ignorant Nemorino, prefereix llegir amb Giannetta i les seves amigues el relat d’Isolda, que es va enamorar de Tristany gràcies a un filtre amorós.3 Una marxa militar precedeix l’entrada de Belcore, sergent fatxenda que arriba amb el seu petit regiment.4 Veient que els galons entabanen les noies del poble, l’oficial demana a Adina que s’hi casi. Tot i ser ambigua en la resposta, la noia assisteix complaguda a la gelosia de Nemorino, després d’haver-li dit que el millor és papallonejar i anar de flor en flor, tal com fa ella seguint els designis del seu esperit lliure.5 Qui arriba aleshores és Dulcamara, un venedor ambulant que apareix a la plaça del poble amb el seu servent i un carro ple d’andròmines. El personatge es presenta com un savi doctor expert en matèria de guariment de tots els mals, gràcies a un xarop que ven amb èxit arreu i que és capaç de combatre la paràlisi, l’apoplexia, l’asma, la diabetis, el

Comentaris 1 Allegro, larghetto i allegretto són ingenuïtat i el caràcter enyo- partir de la intervenció d’Adina musicals les tres indicacions de tempo radís del personatge. i amb la participació igualment per al breu preludi que prece- 3 En un deliciós i desenfadat de Giannetta, Nemorino i el cor. deix el primer número de l’òpera andantino en 3/4, abans d’un 5 El duet entre Adina i Nemo- sense solució de continuïtat. canvi de dinàmica (poco più) a rino està escrit amb un domini 2 «Quanto è bella, quanto è cara» mode de masurca. absolut del pathos dramàtic. és l’ària de sortida (cavatina) de 4 L’ària «Come Paride vezzoso» Adina es mostra comprensiva Nemorino, un passatge en dues és una cavatina precedida per però esquiva amb el camperol, seccions, la primera de les quals una marxa militar, un marziale tot i que ell reforça el seu (larghetto en 2/4) està escrit en en 4/4 que denota de seguida caràcter enamoradís i fins i tot Do major, una tonalitat que pot el caràcter fatxenda, amb apassionat amb els insistents simbolitzar la innocència i els pretensions però en el fons «Perché?». sentiments purs del personatge. innocent, del sergent Belfiore. L’ària defineix a la perfecció la L’ària deriva en un concertant a L’elisir d’amore

Nicole Cabell i Simone Alberghini a L’elisir d’amore al Liceu la temporada 2012/13

raquitisme i el mal del fetge.6 L’oferta deixa bocabadats els vilatans, que s’apressen a comprar el beuratge miraculós. Nemorino, que ha escoltat el discurs del nouvingut, s’hi adreça tímidament per demanar-li si entre els remeis que comercialitza té l’elixir amorós amb què Isolda i Tristany van caure rendits l’una als braços de l’altre. Sorprès i divertit davant de la pregunta, Dulcamara aprofita per fer negoci i prendre el pèl a Nemo- rino, a qui ven per unes quantes monedes un suposat elixir d’amor, que no és altra cosa que vi de Bordeus. Dulcamara explica al jove com cal administrar el beuratge i quins efectes pot tenir, normalment eficaços al cap de vint-i-quatre hores –el temps suficient perquè Dulcamara pugui fugir del poble abans que es descobreixi l’enganyifa.7 Nemorino beu el suposat elixir i els efectes del vi l’embraveixen. És així com es presenta davant d’Adina fingint indiferència.8 La noia, ofesa i molesta per aquell canvi d’actitud i veient el jove clarament borratxo, li clava una bufetada abans de fer pública la decisió de concedir definiti- vament la mà a Belcore i preparar el casament. La resolució de la jove desespera Nemorino, que sent el menyspreu d’Adina i les burles del sergent Belcore, mentre els vilatans s’alegren per la notícia d’un nou casori al poble.9 Argument 18 / 19

Comentaris 6 «Udite, udite, o rustici» és l’ària 7 El magnífic i extens duet entre 9 El final pròpiament dit, agredolç musicals de Dulcamara, un número llarg Dulcamara i Nemorino, que té i amb intervenció de Nemorino, i que demostra el domini de reminiscències d’«All’idea di Adina, Belcore i Giannetta, Donizetti en el terreny buffo. quel metallo» d’Il barbiere di comença amb un passatge Una pàgina rica en detalls i Siviglia rossinià, és un passatge reservat a Nemorino, patètic matisos, així com en recursos de comicitat irresistible, en què i revelador («Adina, credimi») i expressius, com ara el carac- Donizetti dibuixa a la perfecció que revela el caràcter del perso- terístic sillabato de reminis- el caràcter picaresc del xarlatà, natge, des del lament (partint cències napolitanes i heretat d’una banda, i la ingenuïtat de de la tònica en Fa menor) fins per Rossini, en fan una de Nemorino, d’una altra. a l’exhibició de la seva puresa les millors àries còmiques de 8 «Esulti pur la barbara» és un moral (Do major). Això en tan l’òpera italiana. larghetto cantabile en 3/4 que sols vuit compassos, escrits configura el duet entre Nemo- amb una gran intel·ligència i rino i Adina, amb sentiments intuïció teatrals per part de contrastants que donen lloc a Donizetti. una pàgina divertida. L’elisir d’amore

ACTE II Banquet que precedeix les noces entre Belcore i Adina.10 Aquesta segueix pensant en Nemorino i en la ràbia que li faria assistir a una celebració com aquella. Poc després es disposa amb Dulcamara a representar una escena que explica la història d’amor de un vell senador venecià enamorat d’una gondolera bonica i jove.11 Quan arriba el notari per fer efectiu el contracte matrimonial, els convidats, Belcore i Adina –que preferiria esperar Nemorino per complir amb escreix la seva venjança– es retiren. Dulcamara s’ha quedat sol i apareix Nemorino disposat a comprar una altra ampolla d’elixir d’amor, després del fracàs de la primera ampolla beguda. Però Dulcamara, amb l’excusa que Nemorino no du diners a sobre, es nega a vendre’n més. L’entrada de Belcore és oportuna perquè Nemorino, desesperat, opta per fer-se soldat i, així, aconseguir vint escuts que li permetran obtenir més elixir. El negoci sembla rodó, perquè el sergent guanya un nou membre per al seu regiment i perd un rival amorós.12 No obstant això, Nemorino ignora que la seva sort canviarà ben aviat. Giannetta, una jove vilatana, explica a les seves amigues que un oncle del noi acaba de morir i que Nemorino n’ha heretat la fortuna, cosa que fa del jove un bon partit. Aquest arriba i les noies del poble se li apropen amb actitud melosa. Això fa pensar a Nemorino que els efectes de l’elixir són evidents, sobretot quan Giannetta demana al noi si aquella nit anirà

Comentaris 10L’acte comença amb un to que retrobarem al final de números concertants propis de musicals desenfadat i amb cert aire festiu l’òpera, en l’última intervenció l’òpera buffa. Belcore manté un i popular, per subratllar l’ambient de Dulcamara, en al·lusió a la discurs fatxenda, mentre que la rústec inherent a l’òpera. pròpia farsa a l’entorn del fals música destinada a Nemorino 11 L’escena, una mena de rèmora elixir. revela la ingenuïtat del perso- de teatre dins del teatre, es 12El duet «Venti scudi» és una natge, i també el seu caràcter resol en un graciós andantino nova i bona mostra del domini idealista. en 2/4 i amb un tema melòdic de Donizetti en el terreny dels Argument 20 / 21

Àngel Òdena, Nicole Cabell i Javier Camarena a L’elisir d’amore al Teatre la temporada 2012/13 L’elisir d’amore

Rolando Villazón com a Nemorino i Aleksandra Kurzak com a Adina a L’elisir d’amore al Teatre la temporada 2012/13 Argument 22 / 23

al ball. Sorpresa, i fins i tot molesta perquè veu que Nemorino ja no se la mira, Adina comenta els fets a Dulcamara, que explica a la noia les suposades virtuts de l’elixir d’amor, però sobretot els sacrificis de Nemo- rino, que per amor s’ha allistat a l’exèrcit.13 Això commou fins a les llàgrimes Adina, que s’adona realment de l’abast que el seu menyspreu té sobre Nemorino. Aquest ha vist plorar la seva enamorada i creu veure en el seu plor furtiu un senyal inequívoc d’amor.14 Fingint indiferència, Nemorino es troba amb Adina i aquesta li demana que es quedi al poble, perquè ella se l’estima.15 Quan entra Belcore per endur-se Adina, la jove desfà el compromís de noces. El sergent no sembla gaire afectat, tot pensant que al món hi ha milers de dones que sospiren per ell. Dulcamara fa saber a tothom (Nemorino inclòs, que fins aleshores ho ignorava) que el noi ha esdevingut el vilatà més ric del poble gràcies a l’herència del seu oncle. Tanmateix, declara que el veritable èxit de Nemorino es deu al seu beuratge prodigiós, un elixir que no tan sols posa remei al mal d’amors, sinó que també enriqueix els pobres.16 Tothom s’acomiada de Dulcamara victorejant-lo pels seus prodigis.

Consulteu l’argument en format de lectura fàcil: https://goo.gl/3NmZvN

Comentaris 13Un altre duet, ara amb Dulca- de ple en un número típica- sobre els arpegis de l’arpa i de musicals mara i Adina, presenta dos pols ment belcantista, revestit la corda fregada en pizzicato. contrastants, tot i el caràcter de melangia, amb un domini 15«Prendi, per me sei libero» és brivall dels personatges. absolut de la melodia i de el duet entre Adina i Nemo- Adina, tanmateix, comença a l’atmosfera tímbrica. L’ària rino. Comença ella amb un trontollar, com revela la frase (romanza, segons la partitura) cantabile en 2/4, molt lluït, que inicial («Quanto amore!»). Doni- és un larghetto en 6/8 en Si dona pas a l’allegro en 4/4 a zetti escriu una pàgina amb bemoll menor i es sustenta partir de la frase «Poichè non contrastos rítmics, en què sobre una estructura de dues sono amato» de Nemorino. Una deixa els valors llargs per a estrofes més o menys iguals. tercera secció (allegro) culmina Adina, mentre que el cant de La primera estrofa acaba en Fa la pàgina, que marca l’entesa Dulcamara es sustenta sobre major i la segona en Si bemoll entre els dos personatges. sillabato un cant a partir de major, per subratllar l’esperança 16 semicorxeres. de Nemorino, tot constatant Dulcamara reprèn la melodia de la representació del senador 14 que Adina en realitat se l’es- L’ària «Una furtiva lagrima» és i la gondolera de l’inici de l’acte un dels fragments operístics tima. L’inici de l’ària està presidit per l’exposició del tema prin- per reforçar la idea que tot és per a tenor més cèlebres del una farsa. gènere. Donizetti l’encerta cipal a càrrec de l’opac fagot, L’elisir d’amore

L’elisir d’amore al Liceu (1970/71) comptà amb la direcció musical de Gianfranco Masini i la direcció d’escena d’Enrico Frigerio 24 / 25

ENGLISH SYNOPSIS

ACT I The action takes place in a quiet, rural village in Italy.1 Some farmhands are toiling in a field, sheltering themselves from the relentless heat. Nemorino, a naive, kind-hearted peasant, knows he does not stand a chance with Adina, a pretty, flirtatious landowner with whom he is secretly in love.2 Ignoring Nemorino, she prefers to read with Giannetta and her friends the story about Isolde, who fell in love with Tristan thanks to a love potion.3 A military march announces the arrival of Belcore, a cocky sergeant with his small army.4 Seeing the effect his stripes have on the village women, Belcore courts Adina and asks her to marry him. Despite her non-committal answer, she is happy to watch Nemorino become envious, after telling him she wants a different lover every day and that he should follow her carefree example.5 The travelling salesman Dulcamara arrives to the village square with his servant and a cart full of bottled cure-alls. He introduces himself as a wise doctor who can expertly cure all ailments, thanks to his best-selling bottled syrup that is able to cure apoplexy, paralysis, asthma, diabetes,

Musical 1 Allegro, larghetto and allegretto and pure sentiments. The aria innocent character. The aria comments are the three indications of perfectly defines the character’s becomes a concertante when tempo for the brief prelude, wistfulness and naivety. Adina, Giannetta, Nemorino and which precedes the opera’s 3 In a deliciously light-hearted the choir join in. first number without a solution 3/4 andantino, prior to a 5 The duet between Adina for continuity. dynamic change (poco più) akin and Nemorino is written with 2 “Quanto è bella, quanto è cara” to a mazurka. absolute mastery of dramatic is Nemorino’s opening aria 4 The aria “Come Paride vezzoso” pathos. Adina is comprehensive (cavatina), a passage with two is a cavatina preceded by a but evasive with the peasant, sections, the first of which (2/4 military march, a 4/4 marziale although he enhances his larghetto) is written in C major, that immediately denotes loving and even passionate a tonality that might symbolise sergeant Belcore’s cocky, nature with the insistent, the young man’s innocence pretentious yet ultimately repeated “Perché?” L’elisir d’amore

rickets and liver dysfunction.6 When they hear his claims, the speechless villagers flock to purchase his miraculous cure-all. Nemorino mmediatelyi asks if he has any of the Isolde and Tristan love potion that made them fall madly in love with each other. Surprised and amused by the request, Dulcamara swindles Nemorino by selling him a bottle of worthless liquid which in reality is only cheap Bordeaux wine. To make a safe escape, Dulcamara tells Nemorino the potion needs 24 hours to take effect, by which time the doctor will be long gone.7 Emboldened by the elixir, Nemorino drunkenly feigns indifference when he encounters Adina.8 She becomes annoyed at his seeming change of heart, and seeing that he is drunk, slaps him in the face before promising to marry Belcore and begin the wedding preparations. Her decision sets Nemorino in a panic, and he feels he has been made a laughing stock by both Adina and Belcore, while the townspeople rejoice at the news of a new wedding in the village.9

ACT TWO The wedding banquet before Belcore and Adina get married.10 Adina is still thinking about Nemorino and how frustrated he would feel by attending the wedding. She and Dulcamara sing a duet about the love between an aged Venetian senator and a pretty young gondolier girl.11 When the notary arrives to make the marriage official, the guests, Belcore, and Adina, who had wanted to see Nemorino there to exact revenge on him, leave to carry out the signing of the wedding contract. Dulcamara stays behind. Nemorino sees him and wants to buy another bottle of elixir as the first one hadn’t worked. But Dulcamara discovers that Nemorino now has no money and refuses to supply him with any. Belcore returns at the right moment, for Nemorino is desperate for

Comentarios 6 “Udite, udite, o rustici” is captures the picaresque nature (beginning in the tonality of F musicales Dulcamara’s aria, a lengthy of the quack doctor on one minor) to an exhibition of his number that demonstrates hand and Nemorino’s naivety moral purity (C major), all in Donizetti’s mastery of the on the other. just eight beats, written by comical. The page is rich in 8 “Esulti pur la barbara” is a Donizetti with great theatrical details and nuances, as well 3/4 larghetto cantabile which intelligence and intuition. as expressive resources, such shapes the duet between 10 The act begins with a light- as the characteristic sillabato Nemorino and Adina, with hearted, festive atmosphere to of former Neapolitan operas contrasting feelings that give highlight the opera’s inherent inherited from Rossini, which rise to an amusing page. rural setting. makes it one of the best comic 9 11 arias in Italian opera. The actual ending, bittersweet The scene, which recalls a play and with performances by within a play, is resolved thanks 7 The magnificent, lengthy Nemorino, Adina, Belcore to an amusing 2/4 andantino duet between Dulcamara and and Giannetta, begins with with a melodic theme that will Nemorino, which recalls the a passage reserved for be repeated at the end of the “All’idea di quel metallo” from Nemorino, which is pathetic opera in Dulcamara’s final Rossini’s Il barbiere di Siviglia, is and revealing (“Adina, credimi”), performance, when he alludes an irresistibly comical passage, and which sketches his to the farce surrounding the where Donizetti perfectly character, from the lamentation fake elixir. English synopsis 26 / 27

money and decides to enlist in the army, as he’ll receive a payment of twenty scudi on the spot. The deal is sweet for Belcore, as he gains another soldier and rids himself of a rival suitor.12 However, Nemorino does not know that his fortune is about to change very soon. Giannetta, a young village girl, gossips with her friends that Nemorino’s uncle has just died and left him a large fortune, making him an eligible bachelor. Hoping to share his wealth, the women approach Nemorino with overly friendly greetings. He takes this as proof that the elixir has taken effect, especially when Giannetta asks him if he’s going to attend the evening’s ball. Adina is surprised and hurt that Nemorino no longer seems interested in her and asks Dulcamara for an explanation. He explains the supposed powers of the love potion and how Nemorino has spent his last penny on it and joined the army to get more.13 This moves Adina to tears as she realises the true extent of her disdain towards Nemorino. He sees her crying and takes it as a clear sign that she is in love with him.14 Feigning indifference, Nemorino approaches Adina and she asks him to stay in the village because she does love him.15 When Belcore returns to leave with Adina, she calls off the engagement. The sergeant takes the news in stride, noting that there are thousands of other women in the world he can win over with his charm. Dulcamara returns and announces to everyone (including Nemorino, who still knows nothing) that the young man has become the richest in the village upon inheriting his uncle’s fortune. At the same time, he boasts that Nemorino’s success is due to his prodigious remedy, an elixir which not only cures love sickness, but which also makes you rich.16 As Dulcamara prepares to leave the village, everyone hails him as a great physician.

12The duet “Venti scudi” again 14The aria “Una furtiva lagrima” the arpeggios of the harp and shows Donizetti’s mastery of is one of opera’s most famous bowed strings in pizzicato. concertante numbers typical of fragments for tenor. Donizetti 15“Prendi, per me sei libero” is comic opera. Belcore maintains hits on the mark with a typically the duet between Adina and a cocky tone, while the music belcanto number, steeped Nemorino. She begins with a intended for Nemorino reveals in melancholy, with absolute brilliant 2/4 cantabile, which his innocence and idealism. mastery of the melody and tonal leads to a 4/4 allegro on 13Another duet, this time between atmosphere. The aria (Romanza Nemorino’s phrase “Poichè non Dulcamara and Adina, presents according to the score), is a sono amato”. A third section two opposite extremes, despite 6/8 Larghetto in B-flat minor (allegro) culminates the page, the sly nature of the characters. sustained on a structure of signalling the understanding Adina, however, begins to two almost equal stanzas. The between both characters. first stanza ends in F major and waver, as revealed by the initial 16 the second in B-flat major, to Dulcamara resumes the phrase (“Quanto amore!”). melody of the song depicting Donizetti writes a page with underline Nemorino’s hope when he confirms that Adina truly the senator and the gondolier rhythmic contrasts, giving at the beginning of the act, to Adina the long values, while loves him. The beginning of the aria presents the main theme, reinforce the notion that it is all Dulcamara sings in sillabato due to a farce. based on semi-quavers. delivered by the dull fagot, on L’elisir d’amore

Programa de L’elisir d’amore per a la temporada 1997/98 La cita 28 / 29

La superioritat de L’elisir d’amore sobre les òperes còmiques prece- dents de Donizetti rau en la seva vívida caracterització melòdica. A cadascun dels personatges li correspon un llenguatge particular.

WILLIAM ASHBROOK Donizetti and his Operas L’elisir d’amore

L’elisir d’amore de Mario Gas es veié per primera vegada al Liceu el 18 d’abril de 1998 30 / 31

SOBRE LA PRODUCCIÓ

Mario Gas Director d’escena

Poc ens imaginàvem, l’any 83, quan vam estrenar L’elisir d’amore al Teatre Grec de Montjuïc, que aquesta posada en escena tindria una vida tan llarga i un èxit tan prolongat. Era la quarta de les cinc produccions que el Grup D’Òpera de Barce- lona primer i després l’ajuntament de la nostra ciutat van posar en marxa, entre els estius de 1980 i 1984. Una època preciosa i plena d’entusiasme que va cristal·litzar gràcies a la conjuració de molta gent però que va tenir una ànima impulsora tenaç i persistent, Biel Moll, aleshores progra- mador juntament amb Joan Anton Benach dels estius del Grec. Un Grec ecumènic i obert a múltiples concepcions artístiques i que recollia des de les institucions l’esperit de l’assembleari i paradigmàtic Grec 76. Es pretenia recuperar, d’una banda, el sentit popular de les represen- tacions d’òpera a l’aire lliure i, de l’altra, l’aspecte teatral debilitat en aquells anys —excepte honroses excepcions— per una atenció gairebé inexis- tent al fet escènic. Així és com van néixer les produccions d’Il trovatore, Il barbiere di Siviglia, Madama Butterfly, L’elisir d’amore i Il turco in Italia. La primera la vam codirigir amb Juanjo Puicorbé i amb Vicky Peña com a ajudant de direcció. La resta de produccions van ser al meu càrrec i hi van participar, com a equip habitual, a més dels esmentats, Marcelo Grande, Quico Gutiérrez, els mestres Argudo i Pérez-Batista, Luis Ángel Catoni i una infinitat d’actrius, actors i coristes que acompa- nyaven cantants de primera fila, i veus joves que, amb el temps, serien immensament destacades. L’elisir d’amore

EN UNA ALTRA OCASIÓ JA PARLAREM DE LA FUNCIÓ DEL DIRECTOR D’ESCENA A L’ÒPERA DELS NOSTRES DIES... PERÒ AQUESTA JA ÉS UNA ALTRA HISTÒRIA.

Seria impossible anomenar-los tots, però hi vostès viva i plena de detalls, allargant aquest trobàvem Sardinero, Jiménez, Pierotti, Bruscan- viatge que va començar pels volts dels vuitanta, tini, Serra, Bagneres, Hernández, Carlos Bosch, es va passejar per Espanya, va aterrar a Peralada Barrera, Ysás, Esteve, Uriz, Roig, Ruiz, Comas, 93, va seguir per la pell de brau, va ser adquirida Bañó, Chausson, Baquerizo, Enedina Lloris, per aquest coliseu el 98 i hi ha estat sistemàtica- García Marqués, Sánchez, Luis Lima, Álvarez… ment programada des d’aleshores. Que continuï! Tampoc no puc deixar de recordar Joan Lluch, Que continuï enamorant aquesta peripècia Pau Nadal, Marcel Cervelló, el mestre Giró, Tribó i situada originalment en un llogaret del País Basc la seva saviesa arcana, el Virginiano, el Flamenco... francès del XIX i que nosaltres traslladem primer I algú a qui he deixat expressament per al final, a un poblet toscà de l’any 1922, just després de algú molt estimat, un home de gran sensibilitat i la marxa sobre Roma de l’exèrcit de Mussolini, i coneixedor profund del món operístic, company que ara aterra en un suburbi de l’extraradi romà immens i vital, i col·laborador en gairebé tots els als anys 30. muntatges d’òperes que he fet; algú que ens va I vull agrair l’enriquiment que ha suposat la deixar fa poc i a qui vull dedicar aquesta enèsima successiva aportació de tots els grans artistes reposició al Gran Teatre del Liceu: parlo de José que durant anys s’han anat incorporant en els rols Antonio Gutiérrez, “Guti”. d’aquesta òpera fantàstica de Gaetano Donizetti. Per primera vegada, la seva mà magistral no En una altra ocasió ja parlarem de la funció del estarà conduint l’escena d’aquest Elisir tan meu director d’escena a l’òpera dels nostres dies... com seu. Afortunadament, Elisa Crehuet, la seva però aquesta ja és una altra història. companya i col·laboradora en nombroses posades Gaudeixin d’aquest Elixir i... enamorin-se en escena, i Albert Estany són aquí perquè amb encara que sigui amb els licors placebo del amor i precisió la nostra producció arribi a tots xarlatà ambulant Mario Gas. Sobre la producció 32 / 33

Leontina Vaduva com a Adina i Josep Bros com a Nemorino la temporada 1997/98 al Liceu. L’elisir d’amore

La producció de L’elisir d’amore (1991/92) comptà amb la direcció musical de Marcello Panni i la direcció d’escena de Giuseppe De Tomasi 34 / 35

UNA ÒPERA CÒMICA TARDANA

Mercedes Conde Pons Directora de la Revista Musical Catalana

L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti és un cas singular en la història de l’òpera italiana. Sota l’abric de l’òpera còmica de tradició italiana, encara amb alguns personatges arquetípics de la Commedia dell’arte, la parella protagonista suposa un primer apropament a la humanització dels personatges operístics, avançant-se així a Giuseppe Verdi, el seu gran impulsor. Acostumat a àrdues empreses artístiques, Gaetano Donizetti (1797- 1848), d’incontenible creativitat musical, no va cedir a la pressió d’un encàrrec realitzat a última hora. En efecte, L’elisir d’amore va sorgir d’un encàrrec precipitat d’Alessandro Lanari, empresari del Teatro Canobbiana de Milà, el més gran després de La Scala, que li va demanar compondre un títol per a la seva temporada de primavera després de la deserció de Giovanni Pacini quan només faltaven dos mesos per al seu inici. Malgrat que Emilia Branca, vídua del llibretista habitual de Donizetti Felice Romani (amb qui ja havia treballat en òperes com Anna Bolena), va deixar escrit que entre l’encàrrec i l’estrena van passar només dues setmanes, sembla ser que el compositor va tenir en realitat (únicament) sis setmanes per escriure la que és sens dubte una de les seves òperes més populars i més ben valorades. Així doncs, Donizetti va contrarestar l’estrès —casu- ística inexistent en aquesta època— amb una magistral brillantor creativa. El tema de l’òpera no era original, ja que Romani es va basar en un llibret anterior d’Eugène Scribe per al compositor Daniel Auber i la seva òpera Il philtro (1831), òpera de breu popularitat inspirada al seu torn en Il filtro de Silvio Malaperta, comèdia traduïda al francès per Stendhal. L’elisir d’amore

Nemorino, un Tristan a la italiana L’elisir d’amore és paradigma magistral del gènere de l’òpera còmica italiana, si bé ja es troba lluny del seu moment d’esplendor en ple segle XVIII. Donizetti sembla recollir tota aquella empremta deixada dècades enrere per la deriva que el gènere operístic va experimentar en la seva faceta còmica, i crea una obra només equiparable al seu Don Pasquale, d’esplèndida factura musical, clarament afí al llenguatge musical del moment, el bel canto. No obstant això, L’elisir d’amore ha gaudit amb els anys d’un favor del públic superior al seu semblant Don Pasquale. Sens dubte, la figura del protagonista del jove enamorat Nemorino, un alter ego còmic de Tristan —ja que busca en el filtre màgic de “la regina Isotta” conquistar la seva estimada—, gaudeix de més simpatia que la del vell rondinaire, Don Pasquale, obstinat a fastiguejar l’existència d’una jove parella enamorada. Un triangle amorós molt habitual a la Commedia dell’arte italiana, tal com es desprèn d’altres òperes amb esquema simila r, com Il barbiere di Siviglia de Rossini. D’altra banda, si bé és cert que L’elisir d’amore beu encara de la influència que la ja citadaCommedia dell’arte va tenir en l’evolució del gènere buf operístic, també ho és el fet que aquest títol suposa un canvi de paradigma pel que fa al perfil dels personatges protagonistes. Aquests comencen a presentar una major complexitat de caràcter, com és el cas del paper de Nemorino, l’aparent- ment enamorat encantat, que en el fons amaga no només un gran cor, sinó també una gran valentia i profunditat de caràcter. Una òpera còmica tardana 36 / 37

DONIZETTI SEMBLA RECOLLIR TOTA AQUELLA EMPREMTA DEIXADA DÈCADES ENRERE PER LA DERIVA QUE EL GÈNERE OPERÍSTIC VA EXPERIMENTAR EN LA SEVA FACETA CÒMICA

Opéra comique o opera buffa? Quin és l’origen del concepte d’òpera còmica en el qual es basa Donizetti per crear L’elisir d’amore? El plantejament d’òpera còmica que apareix en els inicis del gènere operístic presenta diverses manifestacions segons el país on es desenvolupi. A França, Alemanya o Anglaterra la dificultat aparent d’expressar comicitat a través de la música queda resolta per mitjà de la paraula. És a dir, és en les parts parlades —sense acompanyament musical— de l’òpera en les quals es desplega princi- palment l’aparell còmic, de manera molt similar a com es feia en l’ori- ginal Commedia dell’arte. Aquest és el fonament de l’origen de l’opéra comique, el Singspiel o l’opereta, en els quals la part humorística deixa pas a la part parlada, sense acompanyament musical, mentre que la música es reserva per a l’exposició sentimental i el virtuosisme vocal. No obstant això, la situació a Itàlia és ben diferent, ja que els orígens de l’òpera còmica es troben en la mateixa gènesi del gènere operístic. L’òpera bufa sorgeix a Nàpols a principis del segle XVIII juntament amb l’intermezzo. Aquesta última forma sorgeix directament com a imitació dels intermedi, apareguts al mateix temps que el dramma per musica (posteriorment rebatejat com òpera), per ser interpretats en els entre- actes d’aquest. L’objectiu dels intermedi o intermezzi era oferir un entre- teniment de temàtica més relaxada entre els actes de l’òpera seriosa. Aquest tipus d’obres de petit format va anar guanyant popularitat i simpatia entre el públic, ja que prenia un personatge còmic i l’interpretava L’elisir d’amore

Ambrogio Maestri com a Dulcamara la temporada 2012/13 al Liceu Una òpera còmica tardana 38 / 39

DONIZETTI TAMBÉ SAP PRENDRE’S SERIOSAMENT L’EXPANSIÓ SENTIMENTAL I, EN AQUEST SENTIT, DONA MOLTA IMPORTÀNCIA A L’AMOR SINCER QUE NEMORINO SENT PER ADINA

en to de farsa, amb actors còmics que tenien molt marge d’improvisació, tal com succeïa, de fet, en la Commedia dell’arte. La casuística va derivar en el sorgiment d’un nou gènere instrumental que van començar desenvolupant compositors com Durante o Pasquini a principis del segle XVIII i que es va afermar en títols com La serva padrona de Pergolesi (1733), diferenciant-se principalment de les seves homòlogues franceses, angleses o alemanyes per no prescindir de la música en cap moment. Durant els cinquanta anys següents, les òperes bufes s’expliquen a centenars i afermen les seves característiques. D’una banda, la construcció dels personatges i les trames argumentals segueixen basant-se en la Commedia dell’arte. La tradició de la inter- pretació improvisada, les ocurrències gracioses, les respostes ràpides i agudes i la mímica estan presents en les comèdies de Carlo Goldoni, Carlo Gozzi i molts altres escriptors dels quals s’adaptaven els llibrets per a l’òpera bufa. Així, l’òpera còmica italiana recull aquestes singularitats en títols de Baldassare Galuppi, Francesco Feo, Leonardo Leo i Nicola Logroscino, alguns d’ells fins i tot adaptant els textos al dialecte napolità. D’altra banda, en l’àmbit musical, les òperes còmiques busquen recursos musicals per accentuar la comicitat, tals com l’ús de frases breus, melo- dies nervioses en què abunda l’staccato (successió de notes breus que L’elisir d’amore

La producció de Mario Gas transporta els personatges de Donizetti a una pel•lícula del neorealilsme italià. (temporada 2012/13)

sonen accentuadament separades entre elles), hi ha un aspecte fonamental que distingeix les l’ús de melodies d’aire popular... Tot suma en un seves òperes de les de Rossini: la combinació llenguatge musical que acaba definint-se com a entre drama i comèdia, de la qual L’elisir d’amore vehicle perfecte per a la comèdia. Amb el temps, és paradigma. l’òpera còmica italiana resulta ser un subgènere El vessant còmic de L’elisir d’amore ens ofereix únic, que influeix fins i tot en la definició de nous dos personatges arquetípics de la Commedia perfils vocals com, per exemple, el baix buf, o en dell’arte. D’una banda, Dulcamara, un dottore l’aparició de noves seccions dins de l’òpera, com estafador, vell verd i farsant al qual Donizetti el final de conjunt amb la participació de tots els representa amb les característiques pròpies del cantants en un número expressament confús. baix buf, i al qual ofereix, a més, els moments musicalment més còmics de l’òpera. És seva la Entre la comèdia i el drama sentimental presentació en forma d’ària sil·làbica plena de Gaetano Donizetti, precursor immediat de Verdi jocs de paraules i també la barcarola que protago - en l’àmbit de l’òpera seriosa, va trobar tardana- nitza amb Adina a l’inici del segon acte. De l’altra ment en el gènere buf un context d’expansió banda, Belcore, el prototip de capitano (el miles sentimental ideal per a la seva abundant inspi- gloriosus de Plaute), un soldat fanfarró, covard i ració musical. De fet, les seves òperes còmiques curt de gambals que a L’elisir d’amore s’adjudica han resistit millor el pas del temps i són compa- la mà d’Adina sense ni tan sols demanar-la-hi i rables a l’èxit de les de Rossini. No obstant això, organitza unes noces a les quals Adina accedeix Una òpera còmica tardana 40 / 41

només per provocar la reacció de Nemorino. El Donizetti proporciona el protagonisme absolut de moment musicalment àlgid de Belcore és la sere- l’òpera al tenor. Amb aquesta finalitat, Donizetti nata “Come paride vezzoso” que dedica a Adina dissenya Adina i Nemorino com a estereotips només veure-la. Donizetti és un autèntic mestre de la comédie larmoyante francesa, que tenia un en l’art de crear situacions còmiques a través de gran èxit en aquesta època. I si Nemorino sembla la música, ho aconsegueix tant en els números que es lamenta durant tota l’òpera de la seva corals com en els individuals, ja sigui accentuant manca d’èxit en l’amor, al final de l’òpera Adina la borratxera de Nemorino amb el magico elisir, pren el testimoni amb l’emotiva “Prendi, per me utilitzant l’efecte d’interpretació en staccato en sei libero”, en la qual la jove estimada es posa al contrast sobtat amb acords expressament dramà- nivell del seu estimat i fa possible (per fi!) la seva tics o bé amb efectes d’imitació de l’orquestra a trobada. Donizetti es converteix així en precursor la veu cantada amb resultats hilarants. de Giuseppe Verdi en la humanització dels perso- Però, d’altra banda, Donizetti també sap pren- natges, i aconsegueix generar en el públic una dre’s seriosament l’expansió sentimental i, en complicitat i identificació sense comparació fins aquest sentit, dona molta importància a l’amor al moment. Tractant-se d’una comèdia ingènua sincer que Nemorino sent per Adina, atorgant-li i senzilla sobre un tema universal com és l’amor, moments de gran lirisme, alguns dels quals han que es resol amb final feliç, és lògic queL’elisir passat a la història de l’òpera, com aquesta d’amore sigui encara avui dia una de les òperes indescriptible “Una furtiva lagrima”, amb la qual més estimades pel públic. L’elisir d’amore

Giovanni Mataloni: Gio Buton (1900) La cita 42 / 43

Ja hem dit anteriorment que l’enamorat, en lliurar-se a l’esclavatge d’una voluntat aliena, no està en condicions de poder governar les forces astrals. Però sí que es pot commoure en ser impulsiu per virtut de certs recursos màgics, i com sigui que són molt pocs els individus que saben resistir l’impuls de llur ànima immortal, els filtres basats en les correlacions de simpatia, tenen freqüentment moltes probabilitats per ser eficaços.

GÉRARD ANACLET VINCENT Encausse “Papus”, Traité Méthodique de la Magie Pratique, 1898 L’elisir d’amore

Marcelo Grande assumeix el disseny de l’escenografia i del vestuari en la producció de Mario Gas (temporada 2012/13) 44 / 45

UNA PRODUCCIÓ D’ÈXIT

Xavier Pujol Crític musical

Aquesta producció de L’elisir d’amore que avui tenim a l’escenari és, amb permís de l’insigne i enyorat Sweeney Todd, un dels treballs de més èxit de Mario Gas en el terreny de la direcció teatral d’obres musicals i, si ens cenyim a l’àmbit estrictament operístic, és el seu treball més cèlebre i divulgat. La relació entre Mario Gas i L’elisir d’amore ve de molt lluny i es remunta a l’esforçat, gairebé heroic, Festival Grec de la primera meitat dels anys vuitanta, tan enyorat. El 1983, amb l’experiència d’haver muntat ja Il trovatore el 1980 i Madama Butterfly el 1982, Gas aborda per primera vegada L’elisir, i aquella producció de fa més de trenta anys és l’àvia de la que avui tenim a l’escenari, perquè ja contenia en essència, però encara no del tot refi- nats, els elements fonamentals tant físics i visuals com conceptuals de la producció actual. Deu anys més tard, el 1993, aquell Elisir inicial del qual ja només quedaven les fotografies va ser reconstruït amb esforç pel Festival de Peralada i va obtenir un nou gran triomf. L’elisir d’amore

LA RELACIÓ ENTRE MARIO GAS I L’ELISIR D’AMORE VE DE MOLT LLUNY I ES REMUNTA A L’ESFORÇAT, GAIREBÉ HEROIC, FESTIVAL GREC DE LA PRIMERA MEITAT DELS ANYS VUITANTA

Posteriorment, el 1998, en el context de les difí- encertadament, l’acció un segle i la trasllada del cils temporades de supervivència que tenien lloc primer terç del segle XIX a la Itàlia feixista dels al Teatre Victòria mentre es reconstruïa el Liceu, anys vint del segle XX. L’entorn també canvia i L’elisir de Gas, novament refet, tornava a l’escenari. passa d’un món rural a un entorn urbà, potser La configuració gairebé definitiva d’aquesta un suburbi d’una ciutat italiana habitat majori- producció va arribar al Liceu el 2005, amb les tàriament per gent emigrada del sud que canta 20 representacions que es van estendre entre cançons napolitanes i, a l’estiu, el moment de l’any mitjan març i principis de juny, i que van requerir en què transcorre l’acció de L’elisir, passa mitja la participació de cinc intèrprets diferents en els vida al carrer. papers d’Adina i de Nemorino. La idea i el nucli Situar l’acció a mig camí entre la nostra actua- conceptual eren els mateixos que el 1983, però litat i l’època original de l’acció resulta molt eficaç ara s’usava tota la potència de la maquinària escè- i còmode perquè, d’una banda, queda prou a prop nica del renovat Gran Teatre del Liceu i es treba- de l’original per no violentar la versemblança llava amb un pressupost més folgat. textual del llibret ni el perfil caracterològic i El resultat va ser espectacular, i aquest Elisir, emocional dels personatges originals però, d’altra que encara va tornar a l’escenari de les Rambles banda, queda visualment prou a prop nostre per la temporada 2012-2013, és una de les produc- fer-nos sentir que tot allò que passa damunt l’es- cions que ha dut, amb èxit, el nom del Liceu pels cenari, com que ens és conegut, d’alguna manera teatres del món. ho assumim com proper i natural. Un dels elements principals de la bondat, l’efi- La “naturalitat” o la pinzellada costumista no càcia i la vigència d’aquesta proposta sobre L’elisir és de cap manera una condició sine qua non ni rau en la seva atractiva visibilitat. Gas avança, de l’òpera ni del teatre, però davant d’una trama Una producció d’èxit 46 / 47

lleugera de resolució festiva com aquesta que Una il·luminació canviant però generalment ens ocupa, potser escau més que no pas l’abs- diàfana, molt cinematogràfica, i una especial tracció ferotge, la intemporalitat o el despullament cura en els pentinats d’època, el maquillatge, el escènic descontextualitzador. vestuari i l’attrezzo completen la visibilitat de la Encara dins l’apartat estrictament visual de producció. Som en un món proper al dibuixat pel la producció cal destacar que la prepotència neorealisme cinematogràfic italià més benèvol fatxenda de la “moderna” arquitectura musso- o per l’adaptació espanyola, àcida i crítica, però liniana és ben present en la paret de vidre del també dolça, entranyable i costumista d’aquell fons, però tot (la paret, les cases del voltant) està mateix neorealisme duta a terme en algunes força escrostonat i mostra un ús, un desgast, una pel·lícules com Calabuch (1956) de Luis García decrepitud que fan pensar en un món que declina. Berlanga o Esa pareja feliz (1951) de Juan Un altre dels principals encerts de la producció Antonio Bardem. el trobem en la simetria i centralitat de la dispo- Finalment, cal destacar l’afecte tendre amb sició escènica: som en un espai que essencial- què Gas tracta el personatge de Nemorino. Adina ment és plaça pública però que gràcies a un balcó és un personatge que ve de la tradició de l’òpera que corre a l’alçada del primer pis i que enllaça bufa, és hereva directa de la Rosina d’Il barbiere diverses estances transmet també de manera di Siviglia, és desimbolta, espavilada, intel·ligent i inefable la sensació “d’intimitat” d’un pati de veïns. activa. Dulcamara, un volcà de paraules esdrúi- El fanal central de la plaça, on Nemorino emularà xoles, histriònic i fatxenda, pertany també a una de manera maldestra el Gene Kelly de Singing in antiga nissaga d’engalipadors, i Belcore és una the rain, centra la mirada de l’espectador i actua pura caricatura de més de mil anys d’antiguitat d’eix, de pivot al voltant del qual gira tota l’acció. perquè, de fet, és només l’enèsima reencarnació L’elisir d’amore

SITUAR L’ACCIÓ A MIG CAMÍ ENTRE LA NOSTRA ACTUALITAT I L’ÈPOCA ORIGINAL DE L’ACCIÓ RESULTA MOLT EFICAÇ I CÒMODE

del miles gloriosus de Plaute. Nemorino, en canvi, és un personatge nou, no és ric ni noble com el Comte d’Almaviva ni és espavilat com Fig aro ni agosarat ni seductor ni tampoc gaire llest. Nemorino afirma de si mateix, en la seva entrada en escena, que “io son sempre un idiota, io non so che sospirar” i, efectivament, Nemorino només sap sospirar, e ll és pur i sincer, i només té sentiments i només parla d’amor, és un perso natge d’un romanticisme tòpic però autèntic i intens, i serà aquesta netedat de cor la que finalment vencerà la resistència d’Adina. Gas no fa escarni del personatge, al contrari, el protegeix de la mateixa manera que ho fa el compositor amb la partitura. Plena de detalls subtils en el moviment i la definició dels perso natges, i d’una cura exquisida en la individualització i personalització de cadascun dels petits personatges encarnats pel cor, la producció de L’elisir d’amore que ara presenta el Liceu al seu escenari l’hem de veure com la crò nica, el compendi, el resum, la destil·lació de la relació de tota una vi da entre un artista com Mario Gas i una obra. Una producció d’èxit 48 / 49

Simone Alberghini com a Dulcamara la temporada 2012/13 al Liceu L’elisir d’amore

Jessica Pratt serà Adina a L’elisir d’amore de la present temporada 50 / 51

JESSICA PRATT: “ADINA ÉS UN DELS POCS PAPERS EN EL MEU REPERTORI ACTUAL DE BEL CANTO EN QUÈ INTERPRETO UN PERSONATGE INDEPENDENT, ESTABLE I FORT. ÉS MOLT DIVERTIDA I LA MÚSICA ÉS REALMENT BELLA”

Molts la comparen amb la mítica Joan Sutherland perquè compar- teixen repertori i país de procedència, malgrat que a ella no li agrada aquesta comparació. I ara arriba al Gran Teatre del Liceu, on debuta un rol emblemàtic per a les sopranos, el d’Adina de L’elisir d’amore. Parlem amb Jessica Pratt dies abans de començar a assajar aquesta producció d’èxit de Mario Gas. L’any 2007 va fer el seu debut europeu cantant Lucia di Lammer- moor, i des d’aleshores la seva agenda ha estat farcida de debuts en els principals teatres d’òpera del món... L’elisir d’amore

“ELS ÚLTIMS DEU ANYS HE TINGUT LA SORT DE DEBUTAR EN MÉS DE TRENTA PAPERS, PRINCIPALMENT EN EL REPERTORI BELCANTISTA”

Com valora la seva evolució professional al llarg d’aquests darrers 10 anys? Els últims deu anys he tingut la sort de debutar en més de trenta papers, principalment en el repertori belcantista. Com que es tracta d’un repertori tan particular, m’ha servit per reforçar la meva tècnica i mantenir el meu rendiment vocal en plena forma. Cada rol presenta una nova fita i m’ofereix l’oportunitat de desenvolupar-me com a artista, la qual cosa valoro molt.

Ha canviat, la seva veu, en aquest temps? De quina manera? A mesura que envellim, la nostra veu s’enfosqueix de manera natural i s’estabi- litza. En triar un repertori que no requereix forçar al centre, he aconseguit tenir un so lleugerament més líric. És una progressió natural, no forçada. Certament era difícil no pressionar quan era més jove. Els meus mestres constantment em van dir que fos delicada amb el centre i que tingués paciència. Ara estic contenta d’haver-li donat el temps que necessitava.

Ara arriba al Gran Teatre del Liceu amb un nou debut, el d’Adina (L’elisir d’amore). Què significa per a vostè debutar un rol com aquest en un teatre com el Liceu? És un moment molt emotiu per a mi. El paper és molt bonic i el personatge és molt divertit. El Liceu té una gran tradició de solistes destacats en tots els gèneres possibles. La pressió i les expectatives sempre són diferents en tragèdia i comèdia. Com a cantants, les nostres pors són diferents, igual que també són diferents els rols. Quan represento la Lucia de Donizetti, tot el meu enfocament es dirigeix a retratar una dona forta abatuda pels esdeveniments que necessita commoure el públic. Ara, amb la seva Adina, m’enfronto a una dona forta diferent, que ha de fer riure el públic.

El d’Adina era un paper molt desitjat? Per què? Adina és un dels pocs papers en el meu repertori actual de bel canto en què interpreto un personatge independent, estable i fort. És molt divertida i la música és realment bella. Després de tantes heroïnes tràgiques de Donizetti, aquest any he tingut l’oportunitat d’incorporar alguns dels seus papers còmics Entrevista a Jessica Pratt 52 / 53

en el meu repertori. Després de la Fille du régiment i Don Pasquale, finalment debuto L’elisir d’amore. És un bon descans deixar de sortir contínuament colpe - jada i assassinada a l’escenari!

Quins han estat els seus referents a l’hora de preparar-se el rol? Gran part del meu repertori ha estat format per òperes que no s’han e nregistrat, així que habitualment tinc com a costum preparar un paper ut ilitzant només la partitura, i ocasionalment textos antics del període amb in dicacions d’inter- pretació i variacions. Mai no escolto un altre cantant quan es tic preparant un personatge, ja que no vull imitar inconscientment la interpretaci ó d’un col·lega. Els meus pianistes m’informen de les tradicions mentre treballem junts en la partitura.

Cada vegada que estrena un paper, com se’l prepara? Un cop he estudiat la partitura, la treballo amb els meus pianiste s, i si no estic treballant sense descans també l’assajo amb la meva mestra Lel la Cuberli. Si és repertori de bel canto i la tessitura és correcta per a mi, no haig de “cantar-la a veu”; no obstant això, mai no interpreto un paper a veu fins que el tinc ben instal·lat en el meu cap, per evitar l’estrès innecessari en les cordes vocals: quan començo a cantar un rol nou necessito concentrar-me en la col·locació vocal de les notes i no en intentar pensar quina nota he de cantar.

Com és vocalment Adina? Adina és un rol de coloratura lírica. Em sento molt còmoda a escala vocal. Gaudeixo molt cantant-lo.

Des del seu punt de vista, com és el seu caràcter? Crec que és un gran personatge per interpretar. Se sent feliç pel canvi que apareix a la seva vida, i això aporta nova llum sobre la clau d’interpretació que puc explorar. És enginyosa, intel·ligent i amable amb els seus treballadors: una persona molt equilibrada que sap el que vol. Almenys fins que la nova confiança de Nemorino canvia el panorama. A partir d’aquí, comença a prendre decisions basades en les emocions i no en la racionalitat. L’elisir d’amore

Quina relació té amb Nemorino? Creu que porta l’electricitat, l’aire condicionat, la calefacció, se l’estima des del principi de l’òpera o es les llums de l’escenari i la ciutat. Cal tenir en produeix algun canvi quan ell s’allista al regi- compte tot això i, segons l’acústica del teatre, cal ment de Belcore? ajustar els rangs en filati, piani i forti. És important Crec que està enamorada de Nemorino des del que aquestes òperes no es converteixin en jocs principi i únicament el posa a prova, ja que potser de crits entre els cantants o entre els cantants té por de prendre la decisió errònia i perdre la i l’orquestra; per a mi no hi ha res pitjor que el seva independència per l’home equivocat. Certa- sextet de Lucia cridat des del principi fins al final. ment mostra des de l’inici que està molt molesta La bellesa i la sorpresa sovint rauen en el piano i pel seu canvi de temperament durant el segon el filato. És important mantenir un rang de volum duo i accepta la proposta de matrimoni només per durant l’espectacle i colors en les veus. Aquestes contrariar-lo. Definitivament hi ha un fort senti- són coses molt particulars en la música de Doni- ment al llarg de tota l’òpera. zetti, sense oblidar tots els requisits tècnics sense els quals no es pot interpretar completament la Lucia, Marie, Norina... Què té Donizetti que partitura. Un cantant ha de ser capaç de cantar s’adapta tan bé a la seva veu? les notes escrites pel compositor tal com ell les És en part el tipus de veu amb què vaig néixer, i ha escrit. Hi ha llibertat en les cadències i la caba- més tard les eleccions de repertori que vaig fer letta perquè cadascú s’expressi dins del marc durant la meva carrera, el que em va portar fins a musical de la partitura escrivint variacions, però és Donizetti i es va convertir, així, en una part impor- en aquests moments en què un cantant ha de fer tant de la formació de la meva tècnica. la cabaletta encara més difícil i més emocionant. És necessari que hi hagi un crescendo d’energia. Des del seu punt de vista, com s’ha de cantar Sovint es tallen o, encara pitjor, varien per simpli- Donizetti? ficar la música del cantant. Això està malament, Crec que és molt important recordar que això no ja que hauria de ser el moment en què el cantant és verisme i que la interpretació mai no ha de mostri la seva millor habilitat musical i vocal. trencar la línia vocal. No es permeten trucs barats en aquest estil. Per descomptat, avui cantem de Vostè sempre s’ha identificat amb l’estil del manera diferent que en temps de Donizetti. Tenim bel canto. Quines característiques ha de tenir espais més grans per omplir, breguem amb una un cantant belcantista? orquestra més gran i més potent, d’instruments Un bon control de la respiració és el primer. Una moderns, i amb la contaminació acústica que bella línia i legato, la capacitat tècnica per produir Entrevista a Jessica Pratt 54 / 55

“VAIG COINCIDIR AMB JOAN SUTHERLAND EN DIVERSES OCASIONS A AUSTRÀLIA I ERA UNA PERSONA ENCANTADORA. SOM TAN DIFERENTS QUE, PER A MI, ÉS IMPOSSIBLE VEURE’M COM LA PRÒXIMA SUTHERLAND”

filati, i diversos tipus d’escales i staccati que han treballar molt més en la meva coloratura abans de dominar-se amb hores de pràctica continuada d’assimilar el rol. El Rossini seriós requereix una al llarg de la carrera. Ningú neix cantant d’aquesta tècnica de ferro! manera. Hom podria tenir una predisposició cap a certs aspectes tècnics, però sense una pràctica Vostè va néixer a Anglaterra però va créixer a regular i concentrada no s’aconseguirien certs Austràlia, el país d’una de les sopranos més aspectes necessaris per interpretar-los correcta- grans de la història, Joan Sutherland... És per ment. Molts cantants em diuen que simplement a vostè un referent? Per què? no van néixer amb l’habilitat de cantar escales. Dame Joan Sutherland és una gran inspiració Això no és cert. La veritat és que si la posició per a mi i estic segura que també ho és per a de la veu és baixa, les escales són realment difí- la majoria de les joves aspirants a soprano de cils de cantar. Durant l’últim segle, la producció coloratura. Cada cop que em sento desmotivada vocal ha canviat fins a un punt en el qual podem per estudiar, l’escolto cantant la seva Ophelia i de identificar diverses tècniques vocals que s’ense- seguida tinc ganes de tornar a la feina. nyen per interpretar diversos tipus d’òperes. Hi ha una raó per la qual una gran estrella de Puccini o Hi ha qui diu de vostè que és la nova Suther- Wagner no serà un gran intèrpret de bel canto i land. Què li sembla la comparació? viceversa. Han passat les seves vides perfeccio- És un costum de l’ésser humà encasellar les nant formes molt diferents de cantar. persones. Tothom vol el nou Pavarotti o la nova Sutherland, però es podrien estar perdent el nou A banda de Donizetti, vostè ha cantat molt cantant mentre intenten fer una mala interpre- Bellini i Rossini... Amb quin dels tres se sent tació d’una altra persona. Mai no em sotmetria a més còmoda? Per què? mi mateixa a una pressió així. Vaig coincidir amb Donizetti és el compositor amb el qual acostumo Joan Sutherland en diverses ocasions a Austràlia a sentir-me còmoda des del principi. Sovint, la i era una persona encantadora. Som tan dife- primera vegada que canto una de les seves parti- rents que, per a mi, és impossible veure’m com la tures sembla que l’he estat cantant sempre. De pròxima Sutherland. Hem tingut grans cantants vegades amb Bellini necessito una mica més de d’Austràlia, inclosa la Nellie Melba. Seria molt feliç temps per sentir-me còmoda amb certs aspectes de ser la pròxima gran soprano australiana, però de la partitura. En particular, el seu legati central sent jo mateixa. (amb el qual expressa malenconia) generalment em costa una mica més. Amb Rossini haig de L’elisir d’amore

Al Liceu podrem veure de nou una producció d’èxit de Mario Gas... La coneix? Què en sap? Per preparar aquesta producció he estudiat el DVD i el vídeo d’arxiu, però no he vist la producció en directe.

Quina relació té amb els directors d’escena? Hi tinc una relació molt bona i fins ara no he conegut cap directorque no s’hagi mostrat col·laborador. És normal que no s’estigui sempre d’acord amb tot, i algunes vegades les coses necessiten elaborar-se conjun- tament, que és el que acostuma a passar gairebé sempre. Mentre es respectin la música i el llibret, i dins del context del bon gust del públic, els directors haurien de tenir la llibertat d’explorar noves formes d’art.

L’elisir d’amore és una òpera molt agradable, ideal per iniciar-se en el món de l’òpera... Què li diria a l’espectador que avui, per primer cop, veu una òpera en directe? Gaudiu! Una de les millors parts del teatre en directe és la de gaudir de l’experiència en viu. Formar part del públic, estar concentrats en la mateixa cosa. De vegades hi ha un moment durant un espectacle en què et trobes aguantant la respiració juntament amb la resta del públic. Els cantants a l’escenari també ho podem sentir, i és una experiència única. No hi ha dues nits iguals! Entrevista a Jessica Pratt 56 / 57

Esbossos escenogràfics d’Alessandro Sanquirico per a L’elisir d’amore [ca. 1970] L’elisir d’amore

Josep Carreras com a Nemorino la temporada 1981/82 al Liceu 58 / 59

L’ELISIR D’AMORE AL LICEU

Jaume Tribó Mestre apuntador

Estrena absoluta: 12 de maig de 1832 al Teatro della Canobbiana de Milà Estrena a Barcelona: 25 de maig de 1833 al Teatre de la Santa Creu. Hi intervingueren Amalia Brambilla-Verger i Giovanni Battista Verger, que el 1848 en van fer també l’estrena al Gran Teatre del Liceu Estrena al Liceu: 5 de febrer de 1848 Última representació al Liceu abans de l’actual temporada: 5 de juny de 2013 Total de representacions al Liceu: 85

L’elisir d’amore ara ens sembla una òpera divertida, amable, enginyosa, una de les bases de l’òpera bufa italiana, i amb tot, aquesta creença actual és molt recent. No cal anar gaire enrere, seixanta o setanta anys, per comprovar que l’opinió de l’època és que es tractava d’una obra sense gens de gràcia, banal, carrinclona, xarona i amb l’únic atractiu d’incloure l’ària «Una furtiva lagrima» que tots els tenors es veien obli- gats a bisar. D’altra banda, era un títol econòmic, ja que amb algun tenor correcte n’hi havia prou. Les sopranos podien ser de segon ordre, ja que sempre si li estalviava la cabaletta «Il mio rigor dimentica». Cap empresari L’elisir d’amore

recorria a grans noms per a Belcore i Dulcamara. intèrprets i això ha dut l’obra als teatres capdavan - L’òpera, tot i que es representava sovint en quatre ters. Les òperes ben interpretades s’ennobleixen actes, era brevíssima; els talls se succeïen de automàticament. forma despietada; fins als anys vuitanta ningú no Si ens fixem en la cronologia liceista, advertim havia sentit mai el quartet amb cor «È bellíssima!»: al començament la mancança de grans noms. era l’únic fragment que podia procurar problemes Amb tot, té la seva rellevància que la parella que musicals i ja al segle XIX se’n va prescindir. Amb el 1833 havia estrenat L’elisir a Barcelona, al aquests ingredients era obvi que es tractava d’una Teatre de la Santa Creu, Amalia Brambilla-Verger òpera del tot menyspreada. No podia interessar i Giovanni Battista Verger, fos la mateixa que el públic wagnerià, tot i que Wagner, sens dubte també en faria l’estrena al Liceu quinze anys més a desgrat, n’havia fet una reducció per a cant i tard. El 1849 la presència de Fanny Salvini-Dona - piano durant la seva trista estada a París, però no telli no significa gran cosa; es tracta d’un nom motivava tampoc el públic belcantista; aquí no hi famós, però la fama li ve del fracàs que li significà havia les exigències vocals i el risc de l’agut de La haver estat la primera Violetta a l’estrena absoluta favorita o de Lucia di Lammermoor. De forma del de La traviata el 1851 a Venècia. Molt més hem tot inesperada, L’elisir d’amore ha esdevingut una de valorar la presència del gran baríton verdià òpera genial i estimada com ben poques. Antonio Superchi el 1854 com a Dulcamara; deu El recordat doctor Josep Maria Colomer anys abans havia fet l’estrena d’Ernani; el baríton Pujol, durant quaranta anys foniatre d’aquest es beneficia d’un seu descendent molt llunyà en Teatre, deia que L’elisir d’amore era l’òpera ideal el temps, el doctor Mario Oliveri, que actualment per representar en un simposi de psicòlegs. Els manté viva la flama de l’avantpassat. elixirs d’amor encara no s’han descobert i per tant Tot i que durant la dècada dels cinquanta del és la imaginació que hi posa Nemorino la que li segle XIX L’elisir es va representar tres tempo- dona la seguretat necessària en la seva passió. Al rades consecutives, les set edicions en quaranta marge dels valors, que hi són, L’elisir d’amore s’ha anys demostren que no era pas una de les òperes beneficiat de l’interès que ha desvetllat en grans més estimades al Liceu. De sobte, el 1885, hi L’elisir d’amore al Liceu 60 / 61

trobem junts tres noms il·lustres: Elena Theodorini, relacionava. I del 1932 saltem al 1955, vint-i-tres el mític Angelo Masini, rival de Gayarre, i el nostre anys sense Elisir al Liceu, per bé que ningú no oblidat Ramon Blanchart, que la història qualifi- l’enyorés, però quan torna ho fa amb una força carà com el més gran baríton català. El 1904, en del tot insòlita. Cal dir que per a aquesta òpera una única representació, un altre mite, Alessandro cal tenir el «divo» que la mantingui i que sàpiga Bonci, amb Josefina Huguet. I arribem al 1904 fer vibrar el públic en la «Furtiva lagrima», i tot ho quan en dues representacions el Liceu va tenir vam tenir. Gianni Poggi (1955) i Ferruccio Taglia- el més gran repartiment imaginable per a L’elisir vini (1962) varen encendre el públic amb els bisos d’amore: Adina, Elvira de Hidalgo; Nemorino, Tito obligats. La revelació del nostre Eduard Giménez, Schipa; Belcore, Armand Crabbé, i dottore Dulca- especialista de Nemorino, és la justificació de les mara, Antonio Pini-Corsi. tres edicions consecutives que en va fer davant Tito Schipa, potser el més gran tenor líric d’un públic que li ha tingut una estimació molt lleuger que ha donat Itàlia. Elvira de Hidalgo, especial i merescuda. nascuda a Vall-de-roures, comarca del Matar- L’elisir d’amore havia esdevingut una òpera de ranya, gloriosa soprano lleugera la fama de la repertori i el Liceu ja havia decidit programar-la qual s’ha imposat cada cop més per haver estat amb grans tenors. La prova és que a la mateixa l’única mestra de Maria Callas. El gran baríton temporada 1981/82 es van alternar en el Nemo- belga Armand Crabbé i Antonio Pini-Corsi, el més rino dues veus tan il·lustres i tan contrastades com gran buffo del moment. Carlo Bergonzi, el «catedràtic del cant», en la seva Vingueren després els anys del rebuig més última actuació aquí i Josep Carreras. El 1985 el gran envers l’obra de Donizetti i de tot el bel tenor era Alfredo Kraus. Quan arribem al maig del canto en general. La presència un altre cop de 1992 es produeix un dels desencisos més grans Tito Schipa justificà l’exhumació deL’elisir el 1929. dels últims anys: tres representacions fora d’abo- Destaquem que tres anys més tard el nostre ardit nament i fora de la temporada amb el divo tenor Hipòlit Lázaro demostra un cop més les seves Luciano Pavarotti. El gran Luciano va venir i va facultats en un gènere amb el qual hom no el assajar durant dos dies. Recordo que em donava L’elisir d’amore

molta feina, que es perdia molt amb el text, tot i ser una òpera que havia cantat moltíssim. Després d’assajar a l’escenari amb piano va dir que no se sentia bé de veu, que tornaria... i al Liceu no el vàrem veure mai més. El 1998, amb el Liceu cremat, la institució va representar L’elisir al Teatre Victòria amb un brillant Josep Bros. Consignem que la presència dels divos tenors motivava també la dels altres personatges –Adina, Belcore i Dulcamara– confiats a grans cantants. Recordem SestoBrus - cantini, Joan Pons, Ingvar Wixell, Bernd Weikl, Carlos Chausson, Alfredo Mariotti i el veteraníssim Rolando Panerai, que m’explicava que l’any 1949 ja cantava al Liceu I puritani amb Mario Filippeschi... Aquella producció de L’elisir d’amore de Mario Gas i amb l’ajut ines- timable del recordat José Antonio Gutiérrez va significar un èxit ben reconegut. La prova és que ha merescut tres edicions consecutives, amb un total ben respectable de trenta-cinc representacions. Ara s’hi torna i ho celebrem. La temporada 2004/05 el Liceu va arribar a fer vint repre- sentacions d’aquesta producció. Vint representacions? Quina murga! No pas, perquè entre algun cantant mediocre, vam tenir la sort de tenir-hi Mariella Devia i Angela Gheorghiu com a Adina i Raúl Giménez i Ricardo Villazón com a Nemorino. L’últim Elisir, temporada 2012/13, tot va anar al voltant de Javier Camarena i un altre cop Rolando Villazón. I també del grandiós, vocalment i física, Ambrogio Maestri. Una representació prevista el 15 de novembre de 2012 va ser cancel·lada per vaga general.

Consulteu la cronologia detallada a: https://goo.gl/rcykuR L’elisir d’amore al Liceu 62 / 63

Alfredo Kraus com a Nemorino la temporada de primavera de 1985 al Liceu L’elisir d’amore

Alfredo Chappuis: Liquore Strega (1906) La cita 64 / 65

En la vessant còmica [Donizetti] va ser el darrer dels grans compo- sitors d’òpera bufa que van crear obra rera obra amb una increïble facilitat i gran inventiva. A aquest respecte fou un home de teatre fins a la mèdul.la, ple de temperament i, si bé era un autèntic romàntic, era essencialment un compositor d’òpera bufa dels antics.

PAUL HENRY LANG L’experiència de l’òpera L’elisir d’amore

CRONOLOGIA

DONIZETTI MÚSICA 66 / 67

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA L’elisir d’amore

DONIZETTI MÚSICA Cronologia 68 / 69

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA L’elisir d’amore

DONIZETTI MÚSICA Cronologia 70 / 71

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA L’elisir d’amore 72 / 73

SELECCIÓ D’ENREGISTRAMENTS

Arturo Reverter Crític musical

Selecció en CD Alda Noni, Cesare Valletti, Afro Poli, Sesto Bruscantini, Bruna Rizzoli. Cor i Orquestra de la RAI de Roma. Director: Gianandrea Gavazzeni. 1952. Cetra. Renata Scotto, Carlo Bergonzi, Giuseppe Taddei, Carlo Cava, Renza Jotti. Cor i Orquestra del Maggio Musicale Fiorentino. Director: Gianan- drea Gavazzeni. Grabación en directe. 1967. Opera d’Oro. Kathleen Battle, Luciano Pavarotti, Leo Nucci, Enzo Dara, Dawn Upshaw. Cor i Orquestra de la Metropolitan Opera House. Director: James Levine. 1989. Deutsche Grammophon. El cant en aquesta òpera és d’una notable frescor, lleugeresa, claredat i bellesa. Conjuga un ampli joc de matisos, de reguladors, en els quals són protagonistes procediments plens de subtilesa. Tot es desenvolupa en un to íntim i pastoral. Donizetti empra quatre tipus vocals heretats: soprano, tenor, baríton líric i baix-baríton. Gavazzeni, mestre no sempre precís, tenia el secret d’aquesta música, a la qual atorga el perfum, la gràcia de les comèdies sentimentals. Revela el sentit del legato i aconsegueix, malgrat la modèstia de l’orquestra i un registre més aviat pla, una sorprenent varietat de colors i un fraseig L’elisir d’amore

al qual no manca l’abandonament romàntic. El veu pastosa i vis còmica. A no tan bon nivell, el gran trumfo de la interpretació és el fenomenal Dulcamara de Carlo Cava, un baix més aviat opac, Dulcamara de Sesto Bruscantini, el millor amb però flexible, dúctil. diferència que ha donat el disc i raó fonamental Hi trobem una direcció coratjosa, plena de d’haver seleccionat l’enregistrament. Vocalitat verb i de color, d’impuls, de James Levine. Pava- impecable, fraseig variat i una veu de baix-baríton rotti no està aquí tan brillant de veu com en la seva fosca, timbrada, recolzada en la màscara. Molt antiga incursió amb Sutherland i Bonynge (Decca, interessant, és clar, Cesare Valletti, líric lleuger 1970) –perjudicada pel pèssim Dulcamara d’Spiro en la línia de Schipa. Potser és sentimental en Malas–, però el seu timbre segueix sent d’or fi i excés i empra el falset més del que és normal. el seu cant, una mica rude de vegades, més que Alda Noni és una soprano massa lleugera, per bé correcte. Kathleen Battle és una Adina lleugera, que de correcta musicalitat. Afro Poli, per la seva eventualment fleuma, que canta bé, de manera banda, és un Belcore graciós, de timbre pastós i fluida i intel·ligent amb un italià només passable. de maneres molt pròpies. Adequada parella de comediants: Enzo Dara, al A l’enregistrament del 1967, Gavazzeni torna llindar d’una comicitat exagerada, però proveït a encertar la consecució de l’atmosfera ideal per aquí d’una veu potable, no gaire rica, i Leo Nucci, a la senzilla història del filtre, tot recolzant-se en baríton líric brillant, fàcil i amb un bon control una orquestra millor i un repartiment immillorable, vocal i de l’expressió. encapçalat per la refrescant i impecablement cantada Adina de la lírica lleugera amb cos –cal Selecció en DVD rebutjar les soubrettes– Renata Scotto, que sap Judith Blegen, Luciano Pavarotti, Brent Ellis, acolorir i matisar, dir amb desimboltura, frasejar Sesto Bruscantini, Louise Wohlafka. Cor i amb gust. Nemorino hi apareix en la veu, potser Orquestra de la Metropolitan Opera House. un punt fosca, de Carlo Bergonzi, un mestre en el Director: Nicola Rescigno. Director d’escena: dir, en el regular, en el servir, amb lleugeres lliber- Nathaniel Merrill. 1981. Pioner Artists. tats, el paper pautat. Giuseppe Taddei broda la Anna Netrebko. Rolando Villazón, Leo Nucci, part de Belcore, el sergent fatxenda, amb la seva Ildebrando D’Arcangelo. Inna Los. Cor i Orquestra Selecció d’enregistraments 74 / 75

de l’Staatsoper de Viena. Director: Alfred Eschwé. cremositat del timbre i la finor del cant. Villazón, Director d’escena: Otto Schenk. 2005. Virgin encara en forma, és càlid, però no pot evitar contí- Classics/Erato. nuament cops de glotis. Nucci, el més veterà, María Bayo, Rolando Villazón, Jean-Luc basteix un Belcore com cal, ben matisat. D’Ar- Chaignaud, Bruno Praticò, Cristina Obregón. Cor cangelo, bona veu de baix cantant, dona un nou i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Director: aire a Dulcamara, però no té la gràcia inherent a Daniele Callegari. Director d’escena: Mario Gas. la figura del quincaller. El poc conegut Eschwé, 2005. Virgin Classics. home de la casa, bon director d’operetes, adopta Rescigno, un mestre amb saber, era sempre tempi prudents i deixa que llueixi la poesia un pèl una assegurança –tot i que no gaire personal– simplista de l’obra. en el govern de l’òpera tradicional. Pavarotti, en Enregistrada el mateix any que l’anterior i amb una forma excel·lent, troba els ressorts expressius el mateix Nemorino, la representació del Liceu i –gràcies a una rusticitat connatural– teatrals presenta un interès especial per la posada en per donar vida a Nemorino i atorgar-li notables escena. Encara que situar l’acció d’una òpera a clarobscurs. Judith Blegen, una Adina d’estoig l’època feixista no és gaire original, en aquest cas petit, lleugera, de timbre agradable, en queda una l’experiment funciona bastant bé gràcies a la intel- mica a l’ombra. Amb més anys, però la mateixa ligència amb què Gas ho elabora i ho orienta tot, comicitat de bon tremp, Bruscantini, savi recitador, que ens submergeix en un període històric ben expert fraseggiatore. Simplement discret Brent conegut a Espanya. Villazón canta massa emfàti- Ellis, de timbre atractiu. La regia de Nathaniel cament. Bayo, un punt melindrosa, però en bona Merrill és tradicional, sense aportacions relle- forma, sap dir amb naturalitat lluint la seva veu vants. La discutible realització videogràfica de lírica. Praticò és bon còmic i treballa bé el perso- Kirk Browning abusa dels primers plans. natge, però la seva veu és clara i li manca de pes. La posada en escena d’Otto Schenk s’acull I Chaignaud resulta monòton. La batuta de Calle- als habituals pressupòsits d’aquest gran regista gari, que governa conjunts discrets, imprimeix vida vienès: elegant i naturalista, matisada i romàntica. a l’espectacle, ben recollit en vídeo per Xavi Bové. Netrebko, tan guapa, és una Adina ideal per la L’elisir d’amore

RAMÓN TEBAR MARIO GAS MARCELO GRANDE Director musical Director d´escena Escenògraf i figurinista I. Gil

Recentment nomenat director titular Actor i director escènic, ha desenvo- Llicenciat per la Facultat de Belles Arts de l’Orquestra de València, és també el lupat la seva carrera en teatre, cinema de Sant Jordi, amplià estudis al Lester principal director convidat del Palau de i televisió. Format als teatres universi- Polakov College de Nova York. Ha fet les Arts de la mateixa ciutat, director taris i independents dels anys seixanta, nombroses exposicions de pintura a titular de la Florida Grand Opera de ha signat més d’un centenar d’especta- Europa i als Estats Units. Com a esce- Miami, la Palm Beach Symphony i cles de teatre, òpera, sarsuela i musi- nògraf ha participat en muntatges de l’Opera Naples. Al llarg de la seva cals. Com a gestor teatral ha estat al com Travessa deserts, Enrique IV, trajectòria ha dirigit orquestres com capdavant del Festival Grec de 1976, L’òpera de tres rals, La ronda, Ondina i la Philharmonia Orchestra, Simfònica de tres edicions del Festival de Tardor, Frank V. També ha col·laborat en títols de Cincinnati, Simfònica de l’Estat del Festival Olímpic de les Arts, i va ser d’opera: Il barbiere di Siviglia, Madama de Rússia, Filharmònica de Malàisia, director artístic del Teatro Español de Butterfly, Il turco in Italia i L’elisir Simfònica de la Ràdio de Baviera Madrid. Al terreny operístic ha dirigit d’amore i La traviata a Palma. Ha estat (Munic), Philharmonia de Praga, Il turco in Italia, Il barbiere di Siviglia, director artístic de les pel·lícules Laura Orquesta Nacional de España, ORTVE Il trovatore, La traviata, Un ballo in a la ciutat dels sants, La febre d’or, i Simfònica de Barcelona i Nacional maschera, Il matrimonio segreto, Jenůfa, El amor es extraño, Mal de amores, de Catalunya (OBC), entre d’altres. Madama Butterfly i Die Entführung aus Sombras paral·leles, Carambolas i Ha treballat als teatres d’òpera del dem Serail. En teatres com el Teatro Nadie como tú, entre d’altres, i del Teatro Regio de Torí, Teatro Regio de de la Zarzuela i Teatro Real de Madrid, vestuari de Si te dicen que caí. Debutà Parma, Cincinnati Opera, Teatro Colón Gran Teatre del Liceu o Teatro de la al Gran Teatre del Liceu la temporada de Buenos Aires o Wiener Staat- Maestranza de Sevilla. Ha rebut el 1987/88 amb Un ballo in maschera. soper; així com als auditoris del Royal Premi Nacional de Teatre de la Gene- Hi ha tornat amb Il matrimonio segreto Festival Hall de Londres o Concertge- ralitat de Catalunya. Debutà al Gran (1988/89), Jenůfa (1989/90), Un ballo bouw d’Amsterdam. Ha estat premiat Teatre del Liceu la temporada 1987/88 in maschera (1990/91) i L’elisir d’amore amb guardons com el de director de amb Un ballo in maschera. Posterior- (1997/98, 2004/05 i 2012/13). l’any (Florida Grand Opera) i amb la ment hi ha dirigit Il matrimonio segreto Creu de l’Orde del Mèrit Civil espanyol, (1988/89), Jenůfa (1989/90), Un ballo entre d’altres. Debutà al Gran Teatre in maschera (1990/91) i L’elisir d’amore del Liceu la temporada 2013/14 amb (1997/98, 2004/05 i 2012/13). el concert protagonitzat per Angela Gheorghiu i Saimir Pirgu. Biografies 76 / 77

QUICO GUTIÉRREZ CONXITA GARCIA JESSICA PRATT Il·luminador Directora del cor Adina D. Ruano A. Moggi

A partir de la seva experiència en Conxita Garcia és la directora del Cor Després de completar els estudis diversos grups de teatre indepen- del Gran Teatre del Liceu, càrrec que vocals a Itàlia amb Renata Scotto i dent dels anys setanta començà la la projecta com una de les figures més Gianluigi Gelmetti al Teatro dell’Opera seva relació professional amb el món rellevants de la direcció coral de la seva de Roma, actualment prepara els teatral. La seva primera experiència generació. Nascuda a Barcelona, es seus rols amb Lella Cuberli. Nascuda com a il·luminador fou amb el cantautor graduà en direcció d’orquestra, direcció a Anglaterra però criada a Austràlia, Ovidi Montllor, i a partir d’aleshores de cor i cant. Va ser directora-funda- va debutar l’any 2007 amb Lucia di col·laborà amb diverses compa- dora del Cor Jove de l’Orfeó Català i Lammermoor, i des d’aleshores ha nyies teatrals, i el 1989 s’incorporà a sotsdirectora de l’Orfeó Català. També cantat en teatres i auditoris d’arreu l’equip tècnic del Centre Dramàtic de ha estat directora del Cor dels Amics del món, com el Teatro alla Scala de la Generalitat de Catalunya al Teatre de l’Òpera de Girona i presidenta de Milà, Metropolitan Opera de Nova Romea. Des de l’any 1992 ha treba- la Federació de Corals Joves de Cata- York, Royal Opera House de Londres, llat en teatre, òpera, dansa i circ, entre lunya, amb qui va ser guardonada amb Teatro San Carlo de Nàpols, Teatro altres disciplines; amb els directors el Premi Nacional de Cultura de la La Fenice de Venècia, Accademia Sergi Belbel, Ramon Simó, Matthias Generalitat de Catalunya (1994). Paral- Nazionale di Santa Cecilia i Teatro Langhoff, Joan Ollé i Rosa Novell, lelament a l’activitat com a directora del dell’Opera de Roma, Arena de Verona, entre d’altres. Ha treballat en Il barbiere cor del GTL i com a directora invitada Deutsche Oper de Berlín, Opernhaus di Siviglia, Jenůfa, Il trovatore, L’elisir d’altres agrupacions corals, desenvo- de Zuric, Sydney Opera House, així d’amore, Cavalleria rusticana, Pagli- lupa també una important labor peda- com al Festival Rossini de Pesaro, acci, Il turco in Italia, Die Entführung aus gògica en cursos internacionals de entre d’altres. Aquesta temporada té dem Serail, Turandot, Manon, Madama direcció coral. Ha realitzat nombrosos previst tornar a l’òpera de Nova York Butterfly, Lucia di Lammermoor i Don concerts per les millors sales d’arreu per interpretar Lucia di Lammermoor, Giovanni. Debutà al Gran Teatre del d’Europa i nombrosos enregistraments després del seu debut en aquell esce- Liceu la temporada 1997/98 amb per a CD, DVD, ràdio i televisió. Debutà nari com a Reina de la Nit (Die Zauber- L’elisir d’amore, i hi ha tornat amb al Gran Teatre del Liceu com a mestra flöte), paper que també ha interpretat aquest mateix títol les temporades assistent del cor i ha col•laborat en la a Los Angeles dirigida per Gustavo 2004/05 i 2012/13. direcció musical de diferents produc- Dudamel. Debutà al Gran Teatre del cions operístiques. Continuadora Liceu la temporada 2015/16 amb del l’estil de cant iniciat per Romano l’Otello de Rossini. Gandolfi i seguit per José Luis Basso, de qui Conxita Garcia en fou directora assistent, va ser nomenada directora titular del Cor del Gran Teatre del Liceu l’any 2015. L’elisir d’amore

PAVOL BRESLIK PAOLO BORDOGNA ROBERTO DE CANDIA Nemorino Belcore Dulcamara x

Entre els anys 2003 i 2006 formà part Nascut a Milà, es formà musicalment Format amb Sesto Bruscantini, de l’Staatsoper Unter den Linden de a l’Accademia Lirica Internazionale de després del seu debut l’any 1998 Berlín, on va cantar rols com Ferrando Desenzano del Garda i a l’Accademia com a Lescaut (Manon) a la Metro- (Così fan tutte), Tamino (Die Zauber- Rossiniana de Pesaro amb Alberto politan Opera ha tornat a Nova York flöte), Don Ottavio (Don Giovanni) i Zedda. El seu repertori inclou més de en diverses ocasions per interpretar Nemorino (L’elisir d’amore). L’any 2005 cinquanta rols, dels quals destaquen papers com Dandini (La Cenerentola), va ser escollit com el «més prometedor Dandini i Don Magnifico (La Cene- Belcore (L’elisir d’amore), Marcello cantant de l’any» pels crítics de la rentola), Dulcamara i Belcore (L’elisir (La bohème) i Taddeo (L’italiana in revista Opernwelt; des d’aleshores ha d’amore), Pasquale i Malatesta (Don Algeri), entre d’altres. També ha inter- desenvolupat una carrera internacional Pasquale), Guglielmo i Don Alfonso pretat Melitone (La forza del destino), en teatres i auditoris com el Festival de (Così fan tutte), Figaro (Il barbiere di Renato (Un ballo in maschera), Falstaff, Salzburg, Metropolitan Opera de Nova Siviglia i Le nozze di Figaro), Bartolo Gianni Schicchi o Figaro (Il barbiere di York, Royal Opera House de Londres o (Il barbiere di Siviglia) i Leporello (Don Siviglia), al Teatro alla Scala de Milà, Bayerische Staatsoper de Munic. Inter- Giovanni), entre d’altres. Papers que ha Teatro Regio de Parma, Semper Oper pretant rols com Don Ottavio, Tamino, cantat en teatres d’arreu: Teatro alla de Dresden, LA Opera de Los Angeles, Idamante (Idomeneo), Lenski (Ievgueni Scala de Milà, Opéra National de París, La Monnaie de Brussel·les, Deutsche Onieguin), Edgardo (Lucia di Lammer- Wiener Staatsoper, Royal Opera House Oper de Berlín o Wiener Staatsoper, moor) i Gennaro (Lucrezia Borgia). En de Londres, Teatro Real de Madrid, a més del Festival Rossini de Pesaro. la seva agenda té previst debutar en Washington National Opera, Baye- L’han dirigit els mestres Riccardo els rols de Hans (La núvia venuda) i rische Staatsoper de Munic, Teatro San Chailly, Myung-Whun Chung, Zubin Leicester (Maria Stuarda) a l’Opern- Carlo de Nàpols i Teatro dell’Opera de Mehta i Riccardo Muti. Debutà al Gran haus de Zuric, i com a Morosus (Die Roma. L’han dirigit els mestres Roberto Teatre del Liceu la temporada 2012/13 schweigsame Frau) i Rinuccio (Gianni Abbado, Yves Abel, Marco Armiliato, amb La forza del destino, i hi ha tornat Schicchi) a la Bayerische Staatsoper Bruno Campanella... Va participar en amb Don Pasquale (2014/15). de Munic, entre d’altres. Debutà al «L’Ape Musicale, en ocasió de Le nozze Gran Teatre del Liceu la temporada di Figaro» de la temporada 2008/09 2009/10 amb Die Entführung aus dem al Foyer del Gran Teatre del Liceu, i va Serail i hi tornà amb Die Zauberflöte debutar a la sala principal amb Linda de (2 011/12) . Chamounix (2 011/12) . Biografies 78 / 79

MERCEDES GANCEDO COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU Giannetta

Començà els estudis musicals l’any 2003 amb Beatriz Manna. Dos anys després fou semifinalista al Concurs Internacional Neue Stimmen de l’Ar- El Cor del Gran Teatre del Liceu neix juntament amb gentina, el seu país natal. El 2008 el teatre el 1847 i protagonitza des d’aleshores les ingressà a l’Instituto Superior de Arte estrenes a l’estat espanyol de la pràctica totalitat del del Teatro Colón de Buenos Aires, on repertori operístic, del barroc als nostres dies. treballà amb Luis Gaeta, Monica Phili- bert i Salvatore Caputo, entre d’altres. Al llarg d’aquests gairebé 170 anys, el Cor del GTL ha També ha participat activament en estat dirigit per les més grans batutes, d’Arturo Tosca- classes magistrals de cantants com nini a Erich Kleiber, d’Otto Klemperer a Hans Knap- Teresa Berganza, Montserrat Caballé perstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard i Mirella Freni. El seu repertori inclou Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Despina (Così fan tutte), la comtessa Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard de Le nozze di Figaro, Giannetta (L’elisir Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti d’amore), Mariana (Das Liebesverbot), o Kirill Petrenko, i per els més grans directors d’escena. Pamina (Die Zauberflöte) i Alisa (Lucia di Lammermoor). L’any 2011 va rebre El Cor del GTL s’ha caracteritzat històricament per una la borsa d’estudis de la Diputació de vocalitat molt adequada per a l’òpera italiana, conso- Barcelona al Concurs Francesc Viñas. lidant un estil de cant de la mà del gran mestre italià Debutà al Gran Teatre del Liceu la Romano Gandolfi assistit pel mestre Vittorio Sicuri, que temporada 2016/17 amb Rigoletto. en fou el director titular al llarg d’onze anys i que creà una escola que ha tingut continuïtat amb José Luis Basso i actualment amb Conxita García. També han estat directors titulars del Cor Peter Burian, Andrés Máspero i William Spaulding.

Sopranos I Mezzo-sopranos Tenors I Barítons Carmen Jimenez Teresa Casadellà Daniel M. Alfonso Xavier Comorera Raquel Lucena Rosa Cristo Josep Mª Bosch Ramon Grau Encarna Martínez Isabel Mas José Luis Casanova Plamen Papazikov Raquel Momblant Guisela Zannerini Xavier Martínez Joan Josep Ramos Maria Such José Antº Medina Gabriel Diap Olatz Gorrotxategi Contralts Joan Prados Mariel Aguilar Llorenç Valero Baixos Sopranos II Hortènsia Larrabeiti Miguel Ángel Currás Mariel Fontes Elizabeth Maldonado Tenors II Dimitar Darlev Monica Luezas Ingrid Venter Graham Lister Ignasi Gomar Mª Àngels Padró Yordanka Leon Josep Lluís Moreno Ivo Mischev Angèlica Prats Carles Prat Mariano Viñuales Elisabet Vilaplana Florenci Puig Mª Dolors Llonch Emili Rosés Anna Oliva Omar A. Jara L’elisir d’amore

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Violí I Kostadin Bogdanoski Concertino Eva Pyrek * Birgit Euler Renata Tanollari Oleg Shport Yana Tsanova Sergey Maiboroda Raúl Suárez Oleksandr Sora Paula Banciu Natalia Brzewska Ariadna Torner

L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és l’or- questra més antiga de l’Estat espanyol. Violí II Christo Kasmetski * Durant gairebé 170 anys d’història, l’Orquestra del Gran Liu Jing Teatre del Liceu ha estat dirigida per les més grans Mercè Brotons batutes, d’Arturo Toscanini a Erich Kleiber, d’Otto Klem- Andrea Ceruti perer a Hans Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Charles Courant Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Mijai Morna Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Kalina Macuta Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Piotr Jeczmyk Riccardo Muti o Kirill Petrenko. Aniick Puig Magdalena Kostrzewska Ha estat la protagonista de les estrenes del gran reper- tori operístic a la península ibèrica del barroc als nostres dies i al llarg de la seva història ha dedicat també una Viola especial atenció a la creació lírica catalana. Alejandro Garrido * Claire Bobij Va fer el seu debut el 1847 amb un concert simfònic Bettina Brandkamp dirigit per Marià Obiols, essent la primera òpera Anna Franck Tollini Bolena, de Donizetti. Des de llavors ha actuat de forma Josep Bracero continuada durant totes les temporades del Teatre. Anna Aldomà Laura Erra Després de la reconstrucció de 1999, han estat direc- tors titulars Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder (2008–2012) i, des de setembre del 2012, Josep Pons.

* Solistes En cursiva: assistències Biografies 80 / 81

Violoncel Trompa Moretto Peter Thiemann * Ionut Pogdoreanu * Daniel Corrales Guillaume Terrail Pablo Cadenas Mathias Weinmann Carles Chordà * (Banda) Actors / Actrius Esther Clara Braun Jorge Vilalta * (Banda) Julian Bergonzini Carme Comeche Nacho Carcaba Daniel Claret Alfredo Crespo Trompeta Salva Esplugas Francesc Colomina * Oscar Foronda Contrabaix Danel Morales Juan Gomez Joaquín Arrabal * Josep Anton Casado * (Banda) Oriol Guillem Francesc Lozano Raúl Calvo (Banda) Javi Lopez Jesús Paniagua Oscar Mellado Nenad Jovic Josu Mentxaka Trombó David Ortega Jordi Berbegal * German Parreño Flauta David Morales Andrés Reyes Albert Mora * Luis Bellver * Carles Roig Paula Martínez Juan González * (Banda) Leandro Sanabria Aleksandra Miletic (Banda) Miquel Saéz (Banda) Isaac Sendros Marc Velasco Gerard Vidal Oboè Timpani Sònia Aguirre Bruno Lucas * Artur Sala (T) * Anna Coll Enric Pellicer Lidia Hill Carla Ricart Percussió Conxita Sesé Clarinet Jordi Mestres Miquel Ramos Ferran Armengol Nens Dolores Payá Mario Garcia (Banda) Jaume Solà Juanjo Mercadal * (Banda) Mireia Sust José Antonio Gómez Nieblas (Banda) Arpa Jose Antonio Domené

Fagot Bernardo Verde * Piano Francesc Benítez Rodrigo de Vera *

L’elisir d’amore

Direcció: Nora Farrés Coordinació: Sònia Cañas i Helena Escobar Continguts: Albert Galceran i Jaume Radigales Col·laboradors en aquest programa: Mercedes Conde, Jordi Fernández M., Albert Galceran, Xavier Pujol, Jaume Radigales, Arturo Reverter i Jaume Tribó Disseny: Maneko. Jofre Mañé Disseny original: Lídia Torrents Fotògrafs: Antoni Bofill, Christian Machío

Impressió: Dilograf, S. L. Dipòsit Legal: B 19274-2017

Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments: [email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)