El Joc De L'amor I De L'atzar
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
El joc de l’amor i de l’atzar Informació pràctica Sala Gran Del 7 de maig al 22 de juny de 2014 Horaris: De dimecres a divendres: 20 h Dissabte: 17 h i 21.30 h (tret del dissabte 10 maig, sessió a les 20 h) Diumenge: 18 h Els dies 8, 14, 15 i 22 de maig funció escolar a les 17 h. Durada: 1 hora 45 minuts (espectacle sense entreacte) Preu: Tarifa general: 28 euros. Tarifa 50% (Fins a 25 anys, aturats i titulars del Carnet jove, 50% de descompte): 14 euros. Tarifa especial (Dia de l’espectador, abonats del TNC, +65 anys, grups +10 persones, joves 26-30 anys, discapacitats, famílies nombroses i monoparentals): 24 euros. Entrades: www.tnc.cat Audiodescripció per a persones cegues: Dissabte 17 de maig , 17 hores. Programa de sala en llenguatge Braile, a disposició del públic. Activitats entorn de l’obra Col·loqui amb Jordi Llovet Sala Gran. 16 de maig de 2014, després de la funció Entrada lliure El col·loqui d’El joc de l’amor i de l’atzar comptarà amb la presència de Jordi Llovet, i del director de l’espectacle, Josep Maria Flotats. Jordi Llovet (Barcelona, 1947) és membre fundador del Col·legi de Filosofia, del qual va ser president entre 1984 i 1989, director de l'Àrea de Literatura i de la Societat d'Estudis Literaris i de l'Institut d'Humanitats (1987) des de la seva fundació. Després de la seva intensa relació amb la universitat com a catedràtic de Teoria de la literatura i literatura comparada, el 2011 va publicar l’assaig Adéu a la universitat. A més de la seva obra assagística i de crítica literària, ha estat traductor de noms tan destacats com Kafka, Rilke, Mann, Hölderlin, Flaubert o Baudelaire. El joc de l’amor i de l’atzar Mig segle abans de la Revolució Francesa, l’extraordinari grau de refinament amb què s’expressa la llengua de Marivaux s’endinsa en territoris d’indefinició, incerteses i esterilitat que preludiaran un final d’època a l’hora d’entendre el llenguatge en les relacions humanes, i, de retruc, la manera de concebre la col·lectivitat. En un moment en què la raó pràctica burgesa comença a revolucionar la manera d’entendre els codis socials, el marivaudage és un cant de celebració a la galanteria amorosa que explora els equilibris entre l’art popular de la Commedia dell’Arte i la llengua aristocràtica de saló, i construeix uns laberints que amaguen ombres entre les quals bateguen algunes de les principals tensions del seu temps. En aquesta comèdia de Marivaux, la més coneguda de l’autor, l’aparent transgressió de les fronteres de classe s’acaba convertint en un ball de disfresses en què el veritable protagonista és el paper de l’educació com a pedra angular en la construcció de la societat moderna. T’ho torno a dir: per què t’hi fiques?... perquè has de respondre dels meus sentiments? El joc de l’amor i de l’atzar Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux El joc de l’amor i de l’atzar El joc de l’amor i de l’atzar Pierre de Marivaux Equip artístic Traducció Salvador Oliva Direcció Josep Maria Flotats Escenografia Ezio Frigerio Vestuari Franca Squarciapino Il·luminació Albert Faura Ajudant de direcció i muntatge musical José Antonio Gutiérrez Ajudant de direcció Pep Planas Caracterització Toni Santos Enregistrament musical clavicèmbal Dani Espasa Amb Enric Cambray Àlex Casanovas Rubèn de Eguia Guillem Gefaell Vicky Luengo Bernat Quintana Mar Ulldemolins Producció Teatre Nacional de Catalunya El joc de l’amor i de l’atzar Presentació del director de l’espectacle Marivaux 1688/1763 és, després de Racine 1639/1699, el poeta de l'amor del teatre francès. Segle XVIII, dit de les Llums. Teatre al més alt nivell. Llenguatge al més alt nivell. Diu Marivaux: «He observat en el cor humà els diferents indrets on l'amor es pot amagar quan tem mostrar-se, i en totes les meves comèdies m'he proposat foragitar-lo dels seus amagatalls». Sí, tota la seva obra reflecteix en prioritat, però no únicament, el tema de l'amor confrontat a un obstacle; a l’angoixa, al vertigen, a la raó, a la por, al plaer que provoca aquest sentiment estrany encara que desconegut dels seus joves protagonistes, que el consideren com una malaltia que comença a dins del cor i tot d'una s'estén per tot el cos. Aquesta malaltia, aquesta –diuen– agradable apoplexia, Marivaux l’anomena «la sorpresa de l’amor». Sorpresa de l’amor que esdevé joc de l’amor per convertir-se en joc amb l’amor, i ràpidament en joc pervers amb l’amor. Marivaux inventa l’expressió «Tomber amoureux», és a dir, «caure d'amor», d'enamorament, però caure en el sentit literal, de cop, de patacada. Patacades d'amor que provoquen canvis de mentalitat, nous i grans qüestionaments personals, de societat, de diners, de poder, de relacions humanes –l’amor dels amos, l’amor dels criats–, i topa amb els prejudicis, les convencions, les imposicions i les normes socials. Dorante dirà: « Odio la mestressa amb qui m’havia de casar, i estimo la criada que només havia de trobar en mi un nou amo... La mestressa té tan mal gust que s'ha enamorat del meu criat i s'hi casarà si la deixen fer». Com es pot saber si un és estimat per ell mateix i no pas pel seu estatus social? La mentida en aquest cas els permetrà descobrir la veritat. Som al teatre. Una propera boda ha d'unir Sílvia a Dorante, però per jutjar la sinceritat del seu futur marit, Sílvia demana al seu pare l’ autorització de fer-se passar per la criada, Lisette, que per la seva banda, es farà passar per Sílvia. Però Dorante utilitza el mateix estratagema i es presenta sota el nom de Burguinyó, com a criat. I el seu criat, Arlequí, es presenta com si fos Dorante. Totes dues parelles, la dels falsos criats i la dels falsos amos, protegits per la seva disfressa, deslliurats dels seus codis socials, es parlaran d'amor i viuran, per un temps, junt amb la llibertat, el plaer i també el sofriment que provoquen el coneixement de la pròpia veritat i de la pròpia identitat. Marivaux uneix els dos estils de teatre que imperen en aquell moment: el de la Comédie Française, intel·lectual i discursiu, amb el de la Troupe d'actors italians establerts a París, hereus directes de la Commedia dell'Arte, basat més en la improvisació, alhora que dota El joc de l’amor i de l’atzar els seus personatges d'una nova intimitat que els permet parlar-se a ells mateixos tot parlant als altres, fent aparts. A la Comédie Française, deixant de banda els versos de Molière, Corneille o Racine, sempre s'ha considerat el llenguatge de Marivaux –pels seus constants matisos– com l’art interpretatiu per excel·lència, reservat a una elit molt particular d'actors. Josep Maria Flotats Director d’El joc de l’amor i de l’atzar El joc de l’amor i de l’atzar L’obra El senyor Orgon vol casar la seva filla Sílvia amb Dorante, fill d’un vell amic. Sílvia parla d’aquest casament amb Lisette, la seva cambrera, i li confia les pors que té de casar-se amb un noi que no coneix. Orgon accepta que la seva filla es faci passar per Lisette per tal de poder observar el seu futur marit disfressada, mentre que paral·lelament, Dorante haurà tingut la mateixa idea, i es presentarà a casa d’Orgon amb els papers intercanviats amb el seu criat. El pare i el germà de la noia seran els únics que estaran al cas d’aquest doble joc de disfresses, i seguiran el joc des d’una discreció que intervindrà puntualment per facilitar el rumb dels esdeveniments. Aviat Sílvia sentirà ben poca simpatia pel seu suposat pretendent, que mostrarà uns modals impropis a la seva classe i educació, alhora que se sentirà atreta pel suposat criat. Per part de Dorante succeirà el mateix, i aquest ball d’equívocs només es resoldrà després que s’hagin posat en crisi totes les convencions socials. L’autor Pierre de Marivaux (París, 1688-1763) Entre els textos teatrals de Pierre Carlet de Chamberlain de Marivaux es poden mencionar La sorpresa de l’amor (1722), La doble inconstància (1723), L’illa dels esclaus (1725), El joc de l’amor i de l’atzar (1730), Les falses confidències (1737) o La disputa (1744). Considerat com el comediògraf clàssic francès més significatiu després de Molière, la seva obra va guanyar en reconeixement a partir del segle XX. Dins de la seva producció destaquen també dues novel·les, La vie de Marianne (1731) i Le paysan parvenu (1735). Paral·lelament a la seva carrera com a autor teatral i novel·lista, Marivaux va treballar com a periodista al diari Spectateur français, que ell mateix va fundar l’any 1721. El joc de l’amor i de l’atzar Per saber-ne més Ironia i punt de vista a El joc de l’amor i de l’atzar És clar, a cada ocasió és el personatge qui parla segons el seu propi punt de vista, però el seu comentari té un valor generalitzador i es presenta com la norma ideològica del que l’espectador ha de pensar si vol ser «on cal». El fet de guiar explícitament la recepció serveix per convèncer-lo que la principal contradicció ideològica és la lluita «entre l’amor o la raó», o entre l’amor i l’amor propi.