Editorial Kees me, stupid

Beure és com l'amor: el primer bes és màgic, el segon íntim, el tercer rutinari. Després, simplement, lleves la roba a la noia.

(Raymond Chandler)

amuel Wilder (Sucha, dia de l'incendi Austria -avui Polònia, del Reichstag. 1906-). I la carn es feu S geni: Billy Wilder Precisament a (París, 1933 -Hollywood París, va dirigir la 1981: edat cinematogràfica). seva primera pel·lícula Curvas El darrer dels clàssics o el peligrosas. Totes primer dels wilderians. les seves grans Budd Boetticher, Elia produccions les Kazan i Samuel Fuller, entre va dirigir a EUA. d'altres, sobreviuen amb ell Tot i així, va exi­ de la llarga nissaga de direc­ liar-se cinema­ tors que ha escrit les pàgines togràficament més brillants de la història parlant, de nou a del cinema Nord-americà. Europa, per fer Fedora (1978), Billy Wilder serà el protago­ pel·lícula nista del proper cicle que finançada amb "SA NOSTRA" projectarà doblers alemanys al Centre de Cultura. Era un deute, un grafia com a guionista. D'aquests en els anys en què Hollywood va girar- buit dins una programació que se ríor- guions destaca una gran lucidesa, una li l'esquena. Malgrat tot, Wilder fou gulleix de retre homenatge als millors i manera de veure el món a partir d'un fidel als seus, no va voler fer el viatge de posar a l'abast del públic les millors gran sentit de l'humor, tot presentat a sol i es va fer acompanyar de William produccions. través d'una fina ironia, que frega en Holden i Henry Fonda perquè fessin alguns casos el cinisme. Les primeres part del repartiment en els papers Si alguna cosa es constitueix com a tret aportacions de Wilder, com a guionis­ principals. a totes les pel·lícules de Billy Wilder és ta, són comèdies divertides, un aspec­ la consistència i la solidesa del guió. te que sorprèn per coincidir en una Billy Wilder i el Centre de Cultura de No és estrany, si consideram que des­ època d'un home -Wilder- que va "SA NOSTRA", també viatgen a la fi prés dels seus inicis com a periodista haver de fugir de Hitler, sortint de junts a partir del mes de maig. ••• s'introduí en el món de la cinemato­ Berlín i establint-se a París, el mateix

| TEMPS MODERNS|

Papers de cinema ImprimeiH Consell de redacció F. Javier Sánchez-Cuenca, Joan David Dasola, Entorn, Ignacio Edició mensual Gráficas Planisi, S.A. Antoni Figuera, Miquel Pasqual, Obrador, Antoni Serra, Toni Martín Jiménez, Josep Carles Roca, Matías Vallés, Camilo José Maig 1997. Núm. 33 Dipòsit Legal: P.M. 648-1994 Andreu Ramis, Albert Ribas, Romaguera, Joan Tortellà, Cela Conde, J. A. Mendioia, Xavier Flores. Iñaki Revesado, Gràcia Sarión, Edita Director Claudio Barrera, Biel Amer, Blanca Garau. Jaume Vidal Amengual Centre de Cultura Col·laboradors Valentí Valenciano, Enrique "SA NOSTRA" Vicedirectora Josep Rosselló, Jeroni Salom, Lázaro, Jorge Martí, Josep Franco, DibuïHos Margalida Bennàssar Carrer Concepció, 12 Francisca Niell Llabrés Miquel Roca, Pere Esteirich i Miquel López Crespí, Antoni 07012 Palma Secretari de redacció Massutí, Eduard Jordà, Gabriel Bernat, Reynaldo González, Joan Fotos Telèfon 72 52 10 i assessorament lingüístic Genovart, Perfecto Cuadrado, Bover, Jaume Pomar, Francisco J. Arxiu Centre de Cultura Fax 71 37 57 Manel-Claudi Santos Elena Ortega, Francesc Rotger, Díaz de Castro, J.C. Llop, "SA NOSTRA"

"Temps moderns" no comparteix, necessàriament, l'opinió dels seus col·laboradors. Podeu trobar "Temps Moderns" al Centre de Cultura 'SA NOSTRA", llibreria CIDA (Campus universitari), llibreria Embat i als cines ABC, Chaplin, Portopí i Renoir, llibreria Espírafocs (Inca). Tots som Billy Ulilder

Claudio Barrera Blilly és com un jardí de déu"; "com que no hi crec, en Déu, només crec en Billy Wilder, gràcies Mr. Wilder!" Entre tots dos discursos, un de creient i un d'agnòstic (Shirley Maclaine en un home­ natge al director austríac el passat mes de març a Califòrnia, i Fernando Trueba al parlament d'entrega del seu oscar 1994), i salvant les distàncies de tots dos cre­ dos -que aquest no és el dilema-, queda la cir­ cumstància de l'admira­ ció a un director que ja ocupa, amb entranyables títols i sobrats mèrits, un lloc en la història. Días sin huella.

Wilder és el darrer super­ vivent dels anys daurats de Hollywood, capaç de commoure qualsevol generació, va decidir fa catorze anys posar fi a una carrera brillant mar­ cada pels triomfs. No és mort, però després de dècada i mitja movedora nebulosa de nostàlgia que Billy Wilder sí és Billy Wilder. d'inactivitat la seva obra s'aprecia com ens protegeix de la realitat hostil, que una retrospectiva llunyana, però actual. per excés virtual, menyspream. Tots Fedora, no és només la mort del mite i sabem que és així, però intentam no del cine sonor, a diferència de la mort Els bons directors solen ser aquells que enrocar-nos per contribuir d'aquesta del cine mut a El crepúsculo de los dioses, encerten en la posada en escena un manera a l'onada d'existèncio-mil.len- Fedora, enfonsada en les drogues i llui­ seguit de moments clau de la història narista. Els grans com Billy -el nin tant per mantenir el mite, vençuda per que estan contant, i això es confirma en etern-, s'han quedat en el segle XX, és William Holden, que disposada a arri­ tota una obra que demostra la compla­ la seva manera d'oposar-se a la vulgari­ bar a la veritat mata un amor i des­ ença d'un cineasta més preocupat per la tat d'un indefinit i fat trànsit de segle. I trueix el mite. És el testament d'una realitat, o la seva realitat, que no pel en la memòria d'aquest segle quedarà el vida per i per al cine, la culminació cine. Precisament per això ha fet cine vertiginós ritme de Un, dos, tres i metaforitzada en una pel·lícula. Les amb la força dels qui en practicar-ho Primera plana; l'amor redimit de Jack seves històries distintes i distants, de l'inventen o el reinventen. Wilder és el Lemon, a Irma la dulce; el drama amb permanent actualitat, de personatges cineasta capaç d'escriure i dirigir amb la aire de desassossec a Perdición i Días sin que estimes, susciten la fascinació de humanitat entranyable i el talent d'un huella; la comèdia denuncia de Bésame, públics de diferent generació. Mirall geni. "Tenc deu manaments. Els nou tonto, Sabrina i En bandeja de plata, i no dels deliris i la grandesa del cine, primers diuen: no has d'avorrir!" menys brillant La vida privada de reflectits en un cant a la vida, que ha Aquest precepte, elevat a fórmula, el va Sherlock Holmes. A quants dilluns he estat imitat, parodiat, fins i tot objecte dur fins a les seves darreres conseqüèn­ sobreviscut gràcies a una pel·lícula de de seqüel.les per part d'altres autors, cies. Billy Wilder i a quantes decepcions de com Woody Alien a Manhattan, la infantesa: els reis d'Orient no existei­ Shirley Mclaine i Fernando Trueba es Els qui estimam el cine de tots els xen; els nins no vénen de París; el rato­ vanten de saber-ho i ho celebren: tots temps, i particularment el cine dels lí Pérez és un caramel; la ciència no té els qui estimam el cine, som Billy millors temps, ens cobrim d'una com­ consciència, però no tot és mentida: Wilder. •

Ray Milland: "La majoria dels homes menen la seva vida amb desesperació silenciosa. Jo no puc sofrir la desesperació silenciosa" ( Días sin huella El mirador deV infinit Hmh faldes i... seriosament

'aplicació dels postulats de la psi­ assenyat i coanàlisi i la semiòtica a l'anàlisi assumible, textual cinematogràfica ha acon­ que només de seguit una fructífera via d'inter­ confirmar les pretacions: González Requena, bases duna MartíL n Arias, Barthes, Biosca, compatibili­ Zunzunegui, Talens, Aristarco... han tat, delimitat, sabut explotar des d'aquesta perspecti­ els camps res­ va aquesta productiva via de penetració pectius i en el contengut simbòlic de la pel·lícu­ papers que la. En les seves anàlisis, però, han dei­ han de desen­ xat de banda un gènere tan productor volupar home de simbolitzacions com la comèdia i dona, arri­ (¿per un malentès a priori segons el barà a ser arti- qual no és un genere que s'hagi d'agafar culable, sem­ seriosamentf). pre al final de la pel·lícula. La comèdia clàssica s'articula a partir La dona i de l'encontre entre dos contraris, fre­ l'home de comèdia sorgeixen del caos, tació simbòlica del cine clàsseic de sim­ qüentment l'home i la dona. I comença de la indefinido dels seus papers, i ple "masclisme": no han entès res). des del caos que aquesta confrontació només en el darrer sospir s'ubiquen allà inicialment insostenible (i per tant on es complementen mútuament (tot i Passa a la seqüència del vagó del tren de digna de riure) genera, des de la impos­ que el feminisme integrista i delirant Con faldas y a lo loco, allà on Dafne Joe sibilitat de mantenir un discurs sexual moltes vegades titlla aquesta interpre­ manté aquest diàleg de dobles sentits amb Suggar: "-No vull que ningú sàpiga que som tan amigues./ -Amb sort es con­ verteix en unafesta sorpresa/-Quina és la sorpresa?/ -Encara no...ha, ha..." "Amigues, a gust, sorpresa ... paraules que despleguen el seu dual joc de sentits: erigides en la seva acepció fàl.lica des de la masculinitat (Joe), tot i que sosten- guts per una travestida feminitat que els amaga/guarda (Dafne). Com és lògic, però, aquest impune festival no admet una sana articulació simbòlica. I la seqüència esclata aleshores en un joc que en diríem excessiu, desbordant- ment gojós, espai des d'ara obertament d'allò hiperfemení: i tota casta de dones teixeixen aquest laberint de cuixes, ges­ tos de dona, murmuris i fregaments, des del qual és impossible entendre's ni aconseguir dir res com a home.

A partir d'aquest moment (i el seu complementari: el fingiment d'hiper- masculinització de l'al.lota davant el femení "milionari") cadascú haurà de trobar una posició simbòlica des de la qual sigui possible articular aquesta diferència sexual, cercar aquesta inter- complementarietat. És a dir, just el con­ trari del que propugna la nostra hegemònica cultura postmoderna, par­ tidària de l'aniquilament d'una diferèn­ cia tan imprescindible. •>

Toni Curtís: ¿ Què h¡ ha a Florida? Marilyn Monroe: Milionaris. Caramulls d'ells. A l'hivern emigren cap al sur. ¡Com els ocells! ( Con faldas y a lo loco ) ^íj I "És perfecta. Ara farem que sigui encara

Elena Ortega urant la seva carrera cinema­ Durant el seu llarg periode de tècniques per la camera; el tipus d'estil togràfica a Hollywood, Billy col·laboració amb Brackett, Wilder que solia ser habitual entre els neòfits. Wilder no va escriure mai un havia convidat l'escriptor Raymond guió en solitari. Wilder va Chandler a treballar en el guió de Wilder va tornar el manuscrit a comptar amb dos grans col·labo­ Double Indemnity, projecte del qual Chandler anunciant-li que allò era radorsD . Per una banda, Charles Brackett es va inhibir. fems i que, ja podia fer-se la idea que, Brackett, elegant cavaller de la vella a partir d'aquell moment, treballarien escola, de tarannà discret i reflexiu, en Wilder havia rebut una bona impressió plegats en aquella habitació durant tot contraposició al descarat, cínic i corro­ de l'escriptor a través de la seva prime­ el temps que fos necessari per la redac­ siu Wilder. A pesar de les seves ra novel·la, The big sleep i va imaginar ció del guió. Chandler va contestar que diferències, en el pla professional el que Chandler funcionaria bé com a mai havia escrit en la mateixa habitació duo funcionava a la perfecció. No guionista. Però quan Chandler es va amb una altra persona, però finalment donaven mai un text per definitiu fins presentar a la Paramount, vestit amb va firmar el contracte. que no quedaven totalment d'acord, i un trajo de tweed, parlant amb marcat cada línea del diàleg la discutien accent anglès i fumant en pipa, l'efecte Després d'algunes setmanes de exhaustivament. L'associació col·laboració, cara a cara, un de Brackett i Wilder, o la dematí Chandler no va anar a "Brackettandwilder", com va l'oficina i, des de ca seva, va suggerir un executiu de la enviar una llista de raons on Paramount, es va iniciar amb enumerava els motius pels Bluebeard's Eighth Wife l'any quals no podia tolerar durant 1938 i es va prolongar fins a més temps el seu company. Sunset Boulevard el 1950, any Segons això, Wilder interrom­ en què varen anunciar la seva pia freqüentment la feina per separació amistosa. Poc després trucar les seves amants; li obria Wilder dirà: " A vegades un la finestra sense demanar-li misto i la superfície damuntt la per favor; agitava contínua­ qual es rasca es gasten, i això és ment una batuta davant dels el que ens ha passat". seus ulls; i, a més a més, aca­ bava l'escriptor, ell no podia L'any 1957 Wilder va demanar suportar fer feina amb algú els serveis d'un tal I.A.L. que dugués capell dins l'ofici­ Diamond, que es convertiria en na, ja que tenia la sensació que el seu segon gran col·laborador. d'un moment a l'altre abando­ Vuit anys i sis pel·lícules des­ naria el despatx. prés, Wilder qualificava d'ex­ periència gloriosa i virginal Llevat que Wilder es dis­ cada nova col·laboració amb culpas, Chandler posaria punt Diamond, " com si fos la prime­ final a la seva participació en el ra vegada". El respecte mutu i projecte. Wilder va optar per la completa absència de vanitat presentar disculpes. personal eren part important del còctel Diamond-Wilder; Chandler va exposar que tre­ en els textos i diàlegs dels seus ballar amb Wilder havia estat guions no s'hi distingia l'autoria d'un de la trobada entre escriptor i guionis­ una experiència agonitzant, que proba­ altre, " com una peça de piano tocada a ta va ser d'antipatia a primera vista. blement li havia escurçat la vida; a quatre mans". Tots dos escriptors eren pesar dàixò, amb ell havia après sobre summament perfeccionistes. Quan en Per Chandler, Billy Wilder era una l'escriptura de guions tot el que era certa ocasió, i després d'haver fet feina mena de pallasso de la terra del cine, capaç d'aprendre sobre aquell tema, molt en una escena, es varen sentir amb la seva gorra de beisbol, la seva que no era molt. satisfets, Wilder es va estirar en un fusta i la seva ordinària simplesa. Però sofà i, tancant els ulls, li va demanar a l'escriptor necessitava els doblers, així El guió de Double Indemnity, elegant i Diamond que la hi llegís en veu alta. que, després de cinc setmanes de feina, ben construït, va ser el model de nom­ Després de reconèixer que l'escena era va entregar el guió complet. El text broses pel·lícules amb rosses malvades realment bona, Wilder es va aixecar estava farcit de llargs discursos, des­ embolicades en assassinats dels darrers del seu seient per afegir: " Es perfecta. cripcions detallades de locals de Los anys quaranta. • Ara farem que sigui encara millor". Angeles i patia un excés d'indicacions

"Independentment del temps que faci, sempre dic: llevar-se la roba mullada i ficar-se en el cos un martini sec!" ( Robert Benchely a El mayor y la menor Ulilden l'artesà

Gonçal Prahens illy Wilder me toca sovint els I nassos. Hi ha fets, llibres, HT pel.ícules, persones, idees sobre I les quals sols podem parlar tal JU com pensem, sense gaires filtres de bona educació... Billy Wilder me toca els nassos, idò, perquè no m'agra­ da que ningú me dirigesqui cap allà on vol si jo no hi vull anar, o no n'estic molt convençut. Pitjor és ésser cons­ cient de què algú t'està seduint i enganyant amb ressorts habitualment previsibles, però t'agrada tant la mane­ ra com els empra que hi acabes con­ sentint. Amb resistència, és clar, remu­ gant, sense voler, afirmant que això no val, que aquest camí està molt trillat, i que la teva individualitat se'n ressent, però consentint al cap i a la fi. Això fa Wilder. Quan miro una de les seves, i me trobo rient, Wilder m'aca­ ba de fer una broma-ironia-sarcasme inevitable, d'aquells acudits que has de riure encara que te resistesquis a fer- ho. I més greu, el teu subconscient ha pres bona nota de la idea subliminar que expressa. Perquè malgrat tot, malgrat ésser un geni, ésser un déu de la comèdia (bé, i dels drames), Wilder és -sobretot - artesà. Agafa la seva complexa màqui­ na d'escriure i la colpeja, directa al fil que té al cap. Sembla que no ha de fer esborranys, no ha de retocar ni ha de reescriure res que no li hagi sortit ja, perquè aquesta màquina la sap manejar fins a l'infinit, i finalment, perquè tu no tens cap més remei que mirar, badar la boca, i riure quan ell ho diu, i sentir passió, o tristesa, o ésser tendre, o plo­ rar, o no-saber-exactament-què-és-el- que-sents, però sabent-tu tranquil- què és el que Wilder vol provocar-te... Wilder, en el temps, és primer guio­ queus (Un, dos, tres), a més d'infantils, púsculo de los dioses la botada és que el nista, i després director-guionista d'a­ i que per parlar de Hollywood i de la off sigui el d'un cadàver, i això és el quells que han après les enganyifes del decadència ningú com un cadàver (El guió. No és, però, igualment magistral cinema ben apreses. Va fer seus els crepúsculo de los dioses). I ho diu sense que comenci en un pla que vola per mètodes de feina d'aquells de qui va quedar exclòs del món i paradís dels sobre la piscina, una grua magnífica, aprendre de Lubitsch, Siodmark... Va artesans perquè ell també ho és. Es un pròpia d'un realitzador que sols parla, aprendre l'ofici, de veritat que ho va immigrat expressionista, tant estilísti­ com digué Siodmark, amb la il·lumi­ fer. Sap el que vol dir, i sap com dir-ho. cament com essencialment. És un pes­ nació i l'angle de la camera? Per això, d'entre altres finures, diu a la simista sardònic que t'ho diu provo­ Wilder, l'artesà, juga amb nosaltres i societat Nord-americana que el seu cant-te la rialla, convertint en opereta amb els seus personatges i a sobre és somni és en realitat un duel permanent tot el que toca, en sarcasme del més bastant evident que és el que li agrada entre cretins, (L'apartament), que els cruel... Però és un artesà, de no ésser- fer. S'hi rebolca, i du fang fins a les seus herois són essencialment patètics ho, no hauria dit res. Juga amb les dues celles. Wilder pot signar així un pessi­ (Lemon), que els seus ideals són mani- coses: en la primera escena de El cre­ misme irònic desfressat de comèdia.•••

"No pots estafar la naturalesa sense pagar-ne el preu" José Ferrer a Fedora La Comèdia de Billy

I | obre la comèdia de Billy Wilder. diàleg (en el sentit bajtinià de Paraules majors. Baste recordar la paraula) entre altres que es alguns títols, d'entrada: neguen a ésser reduïts i con­ Perdición, 1944, que no és cap duïts a l'escorxador. No crec s comèdia, sinó tal vegada la que calgui parlar de la forma representació més acurada d'una rela­ del seu cinema, clàssic i encu­ ció homosexual amagada davant la riosit, coneixedor del deute presència d'una femme fatale gegant. amb els mestres anteriors i Però aquí parlarem de les comèdies: agraït, de lectura planera i 1955, La tentación vive arriba; 1959, lúdica, sempre agradós. Crític Con faldas y a lo loco; 1960, El aparta­ fins a la molèstia dels qui mento; 1961, Uno, dos, tres; 1963, Irma creien que el seu món era clos la dulce; 1964, Bésame tonto; 1967, En a la mirada sospitosa, aconse­ bandeja de plata; 1972, ¿Qué ocurrió gueix mostrar-nos-el obert entre tu padre y mi madre?; i, 1974, de bat a bat, entre la riallada i Primera Plana, per exemple, encara el plor, estirant la quotidianeï- que de forma que semblin altres coses, tat fins a límits increïbles, fent perquè de fet la seva mirada sobre allò saltar del seient gras el saïm real resulta ser d'un simbòlic molt ela­ que tots portem a dintre nos­ borat. La comèdia wilderiana, contrà­ tre, esquitxada que ens recor­ riament a allò que han opinat sancta da com arribem a ser d'humans entre del burgès, abocats a l'absurd nostrat, sanctorum del cinema, és un bisturí fi tanta petitesa. La seva és una comèdia al dia a dia que toquem amb les mans, sempre intel·ligent que pot treure de de l'angoixa, del llenguatge fronterer plezeros de panxa infinita i ulls de tris­ polleguera més d'un esperit america­ que no troba mai on jeure fraternal- tesa insuportable, perdedors enmig de nitzat, dimitit de la seva pròpia condi­ ment amb les coses, arquitectònica de la barbàrie, solidaris entre els altres dels ció d'europeu. Si hom llig de biaix, i l'alteritat, odissea sense fi del subjecte qui formen part. Paraules que exigei­ no frontalment, que és el que fan els sotmès a les més grans collonades, al xen de l'espectador una actitud de risc, qui el qualifiquen de superficial, veurà poder, a la condició de feble, al triomf, que no li permeten la clausura del que a sota de l'aparent comèdia hi ha al model de vida americà, al capdavall. happy end. Per això no agrada a tots, molt més. Hi ha la posada en joc d'un Personatges que mai no viuen la pau perquè mai te'n vas del cinema satisfet i te'n duus el desas­ sossec a ca teva, d'on mai no ha sortit. Wilder reclama la partici­ pació activa del teu desig i t'acompan­ ya fins a la majoria d'edat, cosa que molts americanit­ zats no entenen què és, ocupats com estan entre la Bíblia i el revòlver, entre el somni reposat i la cybur- guercoc de qui no ha resolt la profun­ ditat del signe que ens travessa i s'en­ testa en imagi- nar-se'l pla, com l'encefalograma del letàrgic, aliè a la vida, net de fem, perfecte i acabat,

Marilyn Monroe: "¿Saps què faig quan fa calor com ara? Fic els sostenidors dins el congelador." ( La tentación vive arriba ina relació podien tenir Billy L'austríac per pura supervivència, un dit el cel i veia el seu somni molt a Wilder, un austríac que havia fugint dels nazis, mentre que el nostre prop de convertir-se en realitat, estudiat Dret a Viena i un paisà volia aconseguir l'èxit a qualsevol Samuel Wilder firmava a Alemanya el mallorquí que diuen que també preu. Tenia talent i es posà el llistó guió de Es war einmal ein walzer o havia estudiat Dret a Barcelona? molt alt. Madame wünscht keine kinder, arribava Bàsicament el cinema. Però també la El primer a arribar va ser Fortunio i, de als Estats Units amb una mà davant i condici1 ó d'emigrats a la terra allà on cop i volta, es trobà quasi en el cim. una altra darrere, vivia a la casa de compten els somnis que es convertei­ Comença treballant pel públic hispà Peter Lorre i intentava fer-se un lloc xen en realitat i obliden els que esdeve­ amb Pilar Arcos, de qui va ser-ne pare­ dins la indústria. Es trobaren anys des­ nen malson. Tots dos es varen canviar lla fora dels escenaris, per fer-se un lloc prés, a Five Graves to Cairo on F.B. el nom. Billy era Samuel al seu país i com "latin lover" entre tot el públic interpretava el divertit General Fortunio va néixer Josep Lluís al carrer dels Estats Units al cap de molt poc Sebastiano. El petit jueu d'ulleres ja Apuntadors. Arribaren a fer les temps. Damunt els escenaris triomfà havia trobat el camí cap a la immor­ Amèriques per raons compartint protagonisme amb talitat, mentre que el bell diferents. Katharine Corneli a Dishonored Lady galant, als cinquanta (1930), per passar ràpidament al cine­ anys, caminava cap a ma, a la capçalera del programa a The l'oblit. • Careless Lady (1932), a la vora de Joan Bennett, ni més ni manco. Aquest mateix any, men-

¿ Pot entendre la música un poble que lladra d'aquesta manera? ( Fortunio Bonanova, a Cinco tumbas al Cairo ) B\ Els músics de

PETE Estülricll a uns anys (crec recordar que el seus programes a la televisió i és inte­ ell, pràcticament tots ocupen un lloc I 1992) vaig tenir ocasió d'escoltar ressant el seu llibre Músic face to face destacat dins el fet musical del segle l· en viu la Filharmònica de Berlin escrit amb col·laboració dAntony XX. Al seu costat, hi trobam, a més a Nova York. Una experiència Hopkins) i compositor famós (és dels dos músics ja esmentats, els noms L inoblidable, de veres. I no només autor d'algunes de les bandes sonores de l'argentí Lalo Schifrin (Aquí un per tenir al davant meu la mítica for­ que a tots ens han impressionat: no amigo), alumne de Messiaen i membre mació musical alemanya, sinó també recordam tots la d'Irma la dulce}). Què de la banda de Dizzy Gillespie pel lloc del concert, el Carnegie Hall, i més podem demanar? (Schifrin ara torna a sonar molt ¡a que -sobretot- pel director convidat, és també l'autor de la banda sonora de André Prévin. Prévin, alemany de naixement però la sèrie televisiva Missió impossible); el nord-americà de nacionalitat és un quaranta vegades nominat pels premis Prévin és un dels noms de la història dels compositors que més col·labora­ Oscar i nou d'elles premiat Alfred de la Música actual que més m'inte­ ren amb Billy Wilder. El trobam a Newman (La tentación vive arriba) i ressen. I no és d'ara fa poc, sinó que ja quatre de les seves pel·lícules: Un dos l'alemany Franz Waxman (Sunset

fa temps que seguesc les seves petjades. tres, Irma la dulce, Bésame tonto i En Boulevard, Traidor en el inferno i El De fet, sempre he tengut una predilec­ bandeja de plata. Només Miklós Rózsa héroe solitario), alumne que fou del ció especial pels músics complerts, els (Cinco tumbas al Cairo, Perdición, Días gran Bruno Walter i de Frederick que destaquen en més d'una de les sin huellla i Fedora) iguala el nombre de Hollander, aquest darrer, curiosament, branques possibles. I Previn n'és un, tal col·laboracions. també col·laborador de Wilder vegada el que més: director de primer (Sabrina i Berlín Occidente). nivell (les gires amb les grans orques­ Wilder, detallista i perfeccionista en tres mundials ho acrediten), pianista tot i per tot, intentà fer-se amb els Com veim, el panorama de grans consagrat (tenc a casa alguns enregis­ compositors més complets de noms és ample. Pocs directors han ten­ traments seus interpretant Música de Hollywood, els més formats. I podem gut al seu costat compositors tan pres­ cambra fantàstics), intèrpret de jazz, dir que ho aconseguí, bastaria mirar la tigiosos. I és que Wilder és molt dc periodista musical (foren populars els llista de músics que treballaren amb Wilder. •

Fred MacMurray: De vegades, la gent és allà on no pot parlar. Sota dos metres de fems, potser? Perdición Aventurers a la força Qui no li compraria un cotxe de segona?

o fer-ho seria un desafiament somni americà, encara no desvirtuat Freud, va aconseguir l'entrevista més propi d'un autèntic neci o d'un per l'absència programada. M'agrada. sintètica de la història del periodisme. aprenent d'estòlid més que no Se'l compr. Recorda? Vostè ens ho va contar una d'un ésser humà. Algú es pot matinada: "Doctor Freud?" "Sóc jo. imaginar res més suculentment Escolti, ¿no serà vostè aquell ballarí de Aquí té la porta". "Gràcies, doctor". nfarcit de sorpreses excitants? lloguer que era el que pareixia ser que "Adéu, jove". Contemplem aquesta possibilitat: Ja no era? Perquè quan l'any 1934 va arri­ tenim el cotxe; pot ser, per exemple, un bar a la frontera mexicana semblava el Tot això ens ho contava mentre esperà­ studebaker coupé de l'any 57. En asseu­ rialler propietari d'una botiga de delica- vem nit rere nit que es fes de dia en re'ns, una agulla daurada perduda per tessen d'una ciutat provinciana d'un país aquell hotel de Mexicali un se'n fiava qualque refrescant companya de besos imaginari centreuropeu. A tots els perquè no hi havia cap raó per escapar- ens pessiga la cuixa. En obrir la guan­ somiadors miserables que, com vostè nos, condemnats a ser eterns hostes de tera, hi trobam un guant amb perfum mateix, esperàvem un passaport, vostè temporada baixa. Ens podíem perme­ de Dior adherit a una suau pell de ens va escurar en aquelles interminables tre comptar una per una les rajoles des- llustrades, les goteres, els escarabats de cuina pul·lulants, mentre s'arreglaven els nostres papers d'immigrants en terra de promissió. I també podíem entretenir-nos relatant entre nosaltres històries tendrament falsificades: aquí on em veuen jo tenia dotze criats, ja que aquí on em veuen jo em passejava cada matí a cavall per les meves posses­ sions i no vaig poder conèixer fins on arribaven les seves fronteres, m'infor­ maven de tant en tant els meus admi­ nistradors o els meus capataços. Jo era amo d'una botiga d'embotits i veníem només carn de porc sacrificat en ple coit, raó per la qual les meves salsitxes contenien proteines amb triple densi­ tat. Jo vaig haver de disfressar-me de dona per toca en una orquestra de sen­ yoretes i em vaig lligar un milionari amb qui vaig estar a punt de casar-me. I aquell que va flirtejar amb la mestreta ianqui que va haver de quedar a passar la nit després de l'excursió al sud amb les seves alumnes. El mateix que, per retenir-la, es va ocupar d'amagar la peça de recanvi de la furgoneta avaria­ da. El mateix que va galantejar amb ella fins a convèncer-la perquè es casas amb cabreta suaument desgastada. Sota el timbes de pòquer, això sí, escartejant ell i així aconseguir la nacionalitat de seient, ¿qué hi apareix? una sabata de amb els punys desgastats de la camisa l'imperi. Per cert, ¿com va aconseguir taló color guinda. El cotxe, però, com de seda arromangats per mostrar uns vostè traspassar aquella frontera de fil­ funciona, el pas de marxa superior a canells blancs incapaços d'hostajar ferro que separava la misèria real dels inferior és tan suau com la reducció fins naips furtius. Es movia amb l'agilitat somiadors de la riquesa virtual dels a la parada. És un cotxe mutilat potser d'un ballarí, un taxi-boy que a Viena triomfadors? ¿Segur que no hi va haver per un aparcament inapropiat. Apareix s'havia vist obligat a passar la nit amb faldes pel mig? la multa doblegada dins la sabata amb més d'una respectable dama conjugal- un rebut per pagar encara no esgotat, i ment insatisfeta rere una mitja dotzena — Me'l qued, senyor Wilder. amb un número de telèfon escrit amb de peces de Bunny Hug o de one-step llapis de llavis. La carrosseria es dol de ballades en una gran sala rococó d'ho­ — No sap vostè el pes que em lleva de qualque bescollada en el paraxocs tel. I la dama, rere la contesa, no hauria damunt. Així podré assistir al meu darrer, però el cromat perdurable i la pogut notar a faltar mai les seves joies. propi enterrament una mica més lleu­ forta xapa corresponen al període del Quan va gosar entrevistar el professor ger d'equipatge encara. •••

B. Stanwiyck: Per què no es deixa caure demà cap a les 8.30. Aleshores ell hi serà. F. MacMurray: Qui? B.S.: El meu home. Vostè estava ansiós de palar amb ell, no? F.M.: Ho estava, però m'ho estic començant a repensar ¿m'entén? ( Perdición ) (tf) Una partida d'escacs amb íulletes d'aíaitar

Eduardo Jarda illy Wilder va néixer a un país que no existia i a una Europa que estava a punt de deixar d'existir. El 1906, l'any del seu naixement, Galitzia era una remota provincia de l'Imperi deis Habsburg. Lubitsch, el seu mestre, deia Flausenburg a aquest estrany tauler d'escacs de races i de llen­ gües, que abans ens semblava cursi i que la història, ara, ens ha ensenyat a jutjar amb admiració. Billy Wilder tenia vuit anys l'estiu de 1914, quan l'Imperi dels Habsburg va começar el viatge sense retorn. Un xafogós dia de finals de juny, son pare -que duia guardapits i calçons de ratlles grises perquè era l'amo d'un hotel de Cracòvia- va sortir a la terras­ sa, va pujar al podi de l'orquestra i va ordenar callar. A continuació va excla-

-Senyores i senyors, avui no hi haurà més música. El nostre arxiduc Hitler va arribar al poder. Wilder, com Lubitsch i a les espurnes de diàleg de Fernando ha estat assassinat a Sarajevo. a jueu, va haver de cercar-se la vida en Billy Wilder. De molt jove, va escriure un altra banda, primer a França i des­ una necrològica sobre una patum de la El jove Billy Wilder va començar a fer prés a Hollywood. L'enginy de Wilder vida social de Viena, un individu pan­ feina com a periodista de successos a és inconcebible sense aquest esperit xut i no gaire honest. La necrològica de Viena, a l'ombra de l'àcid Karl Kraus, a jueu que al començament del segle Wilder capgirava la fórmula ritual amb qui Canetti escoltava amb reverència a bategava en el cor d'Europa. D'ençà què els romans acomiadaven els seus la mateixa ciutat. Després es va traslla­ que va ser arrassat pel nacionalisme i el morts. Deia: "Que li sigui lleu a la dar al Berlín de Joseph Roth, on va fanatisme polític, aquest esperit només terra". començar a escriure guions fins que sobreviu a les pel·lícules d'Ernest Billy Wilder té idees molt clares sobre la importància dels guions: "Escriure una pel·lícula és com jugar a escacs; escriure una novel·la és com fer solitaris". William Holden, que va interpretar un guionista a Sunset Boiilcvard, va dir de Wilder que tenia el cervell ple de fulletes d'a­ faitar. El cine de Wilder no ha estat res més que una llarga partida d'es­ cacs (el guió) jugada amb fulletes d'afaitar (els dià­ legs). Wilder és un narrador nat. però el seu art es mou exclusivament en dos plans: l'oral i el visual. És simptomàtic que la seva biografia no l'hagi escrita ell, sinó que l'hagi dictada, o mes ben dit, que l'hagi narrada com si descrivís l'argu­ ment d'una pel·lícula encara no filmada. Ningú, ni tan sols Wilder, és perfecte. • hmi la ÍOUEE m (Irma, la dulce) de Billy Wilder JasBp CarlE5 Hnmaguera s tota una celebració poder tornar Després d'una panoràmica de París, l'alter-ego de Billy Wilder, resultarà un a veure Irma, la douce -o qualse­ acompanyada d'una veu en off, l'acció mètode molt adequat per introduir-hi vol film de Billy Wilder- perquè, es centra en el que es coneix com "el al film tota una sèrie de reflexions que i encara que caigui en la inevita­ ventre de París" i en concret al carrer d'altra manera podrien quedar insinua- Ebl e evidència, es tracta d'una Casanova -una reproducció de la rue de des de forma equívoca. Així doncs, autèntica joia del setè art. Ens trobam Saint-Denis que demostra l'extraor­ Irma, la douce es mostra en el seu rere- un film que supera el pas del temps i les dinària tasca en la direcció artística en fons com una obra edificant, que contínues revisions, com quasi tota la un film rodat Íntegrament en estudis. denuncia la contradictòria ideologia filmografia del seu director, un Billy Wilder fa honor d'una envejable eco­ burgesa, i que fa un al·legat de la pros­ Wilder que s'erigeix en un dels grans nomia de mitjans a l'hora de fer la pre­ titució, com a element important per a mestres que ha donat aquest primer sentació de l'ambient i de la vida frívo­ l'economia del barri. segle de cinema. El motiu d'aquest la que es porta en l'esmentada barria­ nivell superior assolit pel director resi­ da. Els personatges són ràpidament La pel·lícula, al llarg del metratge, deix en la seva tasca, basada en una definits per la capacitat visual de manté aquest to de comicitat, per metodologia infalible i oblidada -en Wilder i la veu en off que actua com a moments excèntric , i en altres més temps on la importància resideix en narradora. moderat amb tendència cap al senti­ uns bons efectes especials-, i que con­ mentalisme. A més, Wilder, a mida sisteix en partir d'un excel·lent guió i Des d'un principi el film adopta un que avança l'acció,i sembla que no fer-ne una posada en imatges a l'alça­ caire corrosiu, fent una crítica de la satisfet amb la seva feridora postura, va da; cal afegir-hi, en aquest cas també, mentalitat burgesa, que permet l'odi i introduint, ple de cinisme, diversos l'enorme capacitat interpretativa de prohibeix l'amor com manifestarà comentaris referits a la psicoanàlisi. Jack Lemmon i Shirley MacLaine. Moustache. El propietari del cafè on es L'exemple més clar és el següent: Lord reuneix tothom,i que es descobreix com X, personatge inventat per Néstor per­ El film uneix tota una què Irma no hagi d'anar al sèrie d'elements que es llit amb ningú més que ell, van recolzant l'un amb es declara impotent, mal­ l'altre, que es balancegen , grat l'ús dels mètodes freu­ amb calculada precisió, dians. La solució serà la entre el seu origen prima­ intervenció d'una dona ri i l'autoritària personali­ experta com Irma. El per­ tat del seu director. Irma, sonatge de Lord X també la douce parteix d'una serveix a Wilder per comèdia musical incloure un altre dels seus d'Alexandre Brefford temes més constants: la fal­ amb cançons compostes sedat de les aparences; dis­ per Margante Monnot, i curs on el director s'aferra a que Wilder va eliminar en l'escepticisme davant una la seva adaptació, a més de realitat enganyosa on mol­ reescriure pràcticament tes coses semblen ser el que tota la història. Fetes no són. Això queda posat aquestes indicacions, crec de manifest a través de la que es pot veure com a l'i­ disfressa de Néstor - i com nici del film fa la sensació ja va utilizar en Some Like it (fet que es perllongarà al Hot. llarg de la projecció) de ser un musical per la gran Irma, la douce és un habilitat amb què el direc­ excel·lent film que tor combina, en la presen­ s'instal.la dins l'univers tació, la música i les imat­ personal de Billy Wilder, ges que alternen els títols autor de grans obres mes­ de crèdit i diferents situa­ tres gràcies al seu domini cions d'Irma amb distints sobre tots els elements que clients, però amb un constitueixen el fet de la mateix desenllaç. La creació cinematogràfica i pel·lícula ja dóna mostres l'aportació exclusiva del de ser una lliçó sobre el "toc Wilder". • domini del ritme.

"Això no és només un treball, és una professió." Shirley MacLaine a Irma la dulce The Fortune íookie til (En bandeja de plata)

R.BVBSadfl "W2^ Lemmon i Walter Matthau víctima i un testimoni. La cosa encara conjunt de secundaris impecables, que seran per sempre una de les pare­ pot sortir millor si l'ocasional acciden­ són un excel·lent contrapunt als exces­ lles més emblemàtiques de la tat és el teu cunyat, i si a més aquest es sos de les dues estrelles: una mare historia del cinema. Difícilment mostra favorable a fingir unes conse­ insuportable i cridanera, una esposa Ipodre m pensar en un d'ells sense qüències del desgraciat accident molt sensual i interessada (fantàstica la coca que instantàniament ens véngui al cap més lamentables del que semblaven en venjativa que reb en el cul, entunada el nom de l'altre. En aquest célebre un primer moment. Per si encara en pel seu home miraculosament recupe­ matrimoni té molt a veure el Sr. tenguéssim poc, podem comptar amb rat, que li fa donar amb els morros en Wilder i aquest fdm seu The Fortune un testimoni difícil de millorar, dese­ terra, mentre cerca la seva lentilla de nes de color), un enginyós dectectiu que milers d'es­ aconsegueix descobrir els bergants pectadors estafadors, i sobretot el jugador de fut­ d'un partit bol (perfecte Ron Rich), causant del de futbol desgraciat accident, que veu com la americà, en seva vida canvia al sentir-se obligat a el transcurs entregar-se a atendre la seva víctima del qual es encara que per això es vegi obligat a produeix renunciar al seu prometedor futur l'inoportú esportiu. (tal vegada hauríem de Una de las característiques dels films dir l'opor­ de Billy Wilder són els seus finals tú) acci­ soberbis, magistrals. En la memòria de dent. Amb tothom està l'hilarant diàleg final de aquestes Con faldas y a lo loco amb aquella dues immi- embogida proposta de matrimoni, llorables contra la qual no hi havia emperons garanties vàlids; o podem també recordar la tor­ Willie, l'es­ badora aparició del lord anglès al casa­ tafador, es ment final a Irma la dulce. Doncs bé, Cookie (En bandeja de plata), on la llança a un procés de demandes amb també aquí intenta jugar amb l'equívoc parella es va trobar per primera vegada l'esperança que tot arribi a bon terme: d'una possible lesió vertadera, una (tornarien a trobar-se, posteriorment, cobrar la indemnització supermilionà- vegada que la veritat queda aclarida, en altres films com Primera Plana o per deixar-nos després amb el fantàstic Aquí un amigo). Junts ens ofereixen final dels dos recuperats amics pas­ una col·lecció dels seus tics interpreta­ El millor del film són els diàlegs i la sant-se la pilota. ••• tius (no massa variats, per cert), arri­ varietat d'episodis on apareixen un bant, a vegades, a un exagerat histrio­ nisme. Però si excusam el minvat savoirfaire d'aquests dos còmics massa reiteratius, podem dir que aquesta comèdia té grans dosis de l'ingredient bàsic que deu tenir una pel·lícula d'a­ quest genere: gràcia, molta de gràcia.

La idea de Willie Gringrich (Walter Matthau), un divertit estafador, és una idea excel·lent, cosa que quedaria demostrada si el personatge interpretat per Jack Lemmon (Harry Hinkle, camera de televisió) no fes valer, final­ ment, els seus escrúpols. Una demanda milionària, contra tots aquells que tenen duros per poder pagar-la, no és, en principi, cap mala idea, sobretot si ja comptam amb els ingredients neces­ saris per donar cos a la demanda: una

"Evidentment que està emprenyat. És un advocat. Li pagen per estar emprenyat". Jack Lemmon a En bandeja de plata Billy Ulatson Holmes

SE T T3 TI e semPre ne tengut la sospita -o me, tot el contrari del policia clàssic a la història- Robert Stephen, però potser era una teoria indiscipli­ (americà, francès o espanyol), que ha tant se val: senzillament va desmitifi­ nada?- que els detectius se sen- de ser femellut i masclista com Arnedo car el personatge, l'humanitzà, el va fer ten fascinats pels delinqüents i Domínguez. Hi ha coses que impri­ de carn i ossos i debilitats volgudament que encalcen, si és necessari, fins meixen caràcter, com les coronetes en mortals: a la imatge i semblança del aD l'altr e cap de món i que la raó última, els capellans d'època... gran Déu Wilder o sia, temptadora- obscura, de les histories de persecució ment temptat per l'homosexualisme i obstinada, l'hem d'anar a cercar a la Però, parlant de Billy Wilder, que és la la morfina. Un gran encert, al meu font prohibida de l'atracció física i tasca que tenc senyada, The Prívate entendre. Una genialitat més de qui espiritual, el desenllaç de les quals té Life of Sherlock Holmes em va semblar sempre -com a director i fabulador de sempre l'aire d'un ritu de possessió una pel·lícula deliciosa: humor exqui­ la fotografia en moviment- ha estat implícit o explícit, tant se val. Els sit, tendresa excitant i, alhora, un toc genial, i ho continua essent, en les més detectius acaben estimant apassiona­ de causticitat corrosiva, si és que petites i excepcionals coses de la vida dament els seus delinqüents fins que els podem dir-ho així -una redundància quotidiana. detenen. més o menys, no ve d'aquí- en són els ingredients bàsics, això unit a la intri­ Vos heu de situar, com jo, en aquell Potser és una iconoclàstia, però, en tot ga de la història, magistralment conta­ Coliseum barceloní de fa vint-i-set cas, romàntica. Si més no, a mi m'ho da, com és habitual en Wilder, fan anys: un vespre plujós, de carrerons sembla. aquest film inoblidable. solitaris, de fanals que escampen gro- gor i modernisme i, sullà enfront, Quan vaig veure per primera vegada la Val a dir que jo feia estona ferm que Holmes. Clar que és el Holmes que sempre ens explica Watson -ni Wilder se'n va poder allibe­ rar, de la male­ tí i c c i ó - , Holmes fet literatura i cinema. Ja heu vist la pel·lícula. Encara teniu a la retina la darrera escena de The Prívate Life of Sherlock Holmes, però sou a casa. Al vostre dormito­ ri. Sobre la tau­ leta de nit, la xeringa, la cap- suleta de morfi­ na, la pipa i un tassonet de gin -no hi fa res si, pel·lícula de Billy Wilder The Prívate m'havia enamorat de Holmes en blanc en una brandada nacionalista, heu Life of Sherlock Holmes, i ja fa molts i negre, de cel·luloide, vull dir (les comprat Xoriguer: fet i fet, els brità­ d'anys d'això (devia ser el 1970), al novel·les de Conan Doyle ja me les nics han estat veïnats nostres durant Coliseum de Barcelona (que era, i crec havia llegides amb un cert fervor fred i molt de temps. Ja tenim tots els que encara és, un cinema de veritat, distant), gràcies sobretot a les arts de ingredients. I ara, qui és Holmes? com toca, com Déu i la Maria Basil Rathbone, que encara ara és el Qui és Watson? Qui és Wilder? Ja no Santíssima manen, cúpula inclosa), meu preferit, més que Reginald Owen ho podreu destriar mai. Són la matei­ també va ser la primera vegada que em o que el mateix Arthur Wontner, mal­ xa persona en un sol Déu vertader... quedà confirmada la sospita del detec- grat que Fernández Cuenca consideri també coneguda com la Trinitat. I ho tiu-homosexual. Hem de ser pràctics, que és el més afortunat de tots els dic jo, que som gramàtic i no estu­ però, i exigents: els detectius han de actors que l'han interpretat. El diant de Teologia avançada. Deo gra­ tenir el refinament de l'homosexualis- Holmes de Wilder va ser -ho és ja per fías... •

"No sent antipatia per les dones, simplement desconfiï d'elles" ( Robert Stephens a La vida privada de Sherlock Holmes 41 Del 15 de juliol al 15 d'agost... ñvanti

Obrador n vanti (1972), traduïda al castellà liables: el món rosa de Pamela Piggott, dedicar onze mesos a l'espòs legítim i un per ¿Quéocurrió entre mipadrey tu enlluernada per la història d'amor entre mes a l'any a l'amant... tot, excepte fet madre} -probablement perquè les la seva mare i el Sr. Armburster, tan ben mal a les persones autoritats cinematogràfiques interpretat per Juliet Mills que, per estimades. ••• encara creien que els espectadors moments, sembla surar en lloc de cami­ espanyols no podien entendre segons nar; el món dur i purità dels negocis de quines subtileses i volien pensar per Wendell Armburster, interpretat per un ells- és fruit de la darrera fase creativa Jack Lemmon a punt de caure en l'hi tri de Billy Wilder. Moment en què les nisme quan descobreix que els deu anys seves produccions varen deixar de ser de cura i relaxació a Itàlia de son pare del gust de la Indústria i semblava que no havien estat més que el públic començava a donar-li l'esque­ una excusa per na: Bésame, tonto (1964) pràcticament amagar un llarg va indignar el ben pensant món de la adulteri, i, per crítica nord-americana; Fedora (1978) últim, la Itàlia el va situar entre els directors quasi- ambivalent: el maleïts i Aquí un amigo (1981) simple­ país de l'amor ment va passar desapercebuda. Molt etern i de la enfora quedava el Wilder de les grans màfia, en obres: El crepúsculo de los dioses (1950), aquest cas, Sabrina (1954), La tentación vive arriba amb bon (1955), Con faldas y a lo loco (1959)... cor. La per­ Podríem fer la llista interminable. A fecta con­ pesar de tot, el geni va ser capaç de junció d'a­ donar vida a una de les comèdies més quests fac­ trepidants de tota la historia del cinema tors fan en el moment de decadència, si es pot d ' A v a n t i creure que aquest director qualque una comè­ vegada va davallar el nivell: Primera dia deliciosa i Plana (1974). On es situaria Avanti en intel·ligent. aquesta imponent trajectòria cinema­ Dins les lleis de l'a­ togràfica? Hi ha qui pot creure que es mor, ens diuen els difunts tracta d'una obra menor, una simple de Pamela i Wendell, tot comèdia de situació. Es diu que el seu estar permès, to lleugerament antiquat va descol·locar fins i tot la crítica del moment i que va ser inca­ paç de pronunciar un veredicte definitiu davant d'una obra allunyada dels cànons del moment. Inclús es podria interpre­ tar en clau de comèdia rosa dels "anys daurats" del cinema americà. Però no, els seus mèrits no es troben en el fet que Wilder fes una recrea­ ció d'una manera de fer cinema ja superada, sinó en un argu­ ment genial i en una ambien­ tació que subjuga l'especta­ dor i l'arriba a fer creure que el conte de fades encara és possible.

A Avanti es trenen d'una manera meravellosa tres fils con- d u c t o r s aparentment irreconci­

"Aquí ni tan sols hi ha un edifici de 20 pisos per poder tirar-se si a un li ve de gust" (Kirk Douglas, parlant d'Alburquerque). ( El Gran Carnaval I La tragedia de Leo fasa versus l'espectacle de Diarles Tata

ra ue es tan Ernando ÍT1 erinD n q p^a sovint deis "reallity shows", ara que patim la malaltia crònica del "tele-fems" (a vegades, mol- tes, malhauradament trans­ vestit en pressumpte exercici de denuncia social, i dic: "malhaura­ dament", perquè el consumidor estàndard no arriba mai a prendre consciència de la manipulació de què és objecte), aquesta mirada retrospectiva al "groguisme", que en això és converteix a hores d'ara una aproximació a la historia muntada per Charles Tatum, ens pot servir perfectament de visita arqueològca als enverinats fona­ ments a partir dels quals s'aixeca aquesta opció de la professió periodística inspirada en el cinis­ me, la manca d'escrúpols i l'explo­ tació de la tragèdia a benefici dels propis interessos. Billy Wilder, amb Ace in the hole (1951), fa un exercici de crítica a la monumental capacitat de manipu­ lació que tenen els mitjans de comunicació (la premsa en aquest cas), i cana recent: el maccarthysme. És proba­ Billy Wilder, que pel gran públic ha que­ ho fa, a més, coincidint amb un període blement per això que Wilder tria la iro­ dat bàsicament com un bon constructor especialment obscur de la història ameri­ nia, també l'anècdota (la tragèdia quasi de comèdies, també es va significar, i domèstica de Leo Miñosa), per conduir- molt, per les seves incursions en els se sense limitacions a través d'un paisat­ dominis de la crítica més agra i sense ge aparentment neutre que a la vegada li concessions, tot i el to elegant del seu permeti reflexionar sense condiciona­ estil. ments sobre tot allò. L'etapa a què correspon El gran carnaval Charles Tatum (Kirk Douglas) és un ve marcada per successius exemples d'a­ periodista de passat brillant que ara tra­ questa inclinació. Així, trobam que els vessa per una etapa de baixa, molt baixa precedents fins arribar al tema que ens cotització. L'accident de Leo Miñosa ocupa parteixen de la crònica dramàtica (Richard Benedict), que ha quedat atra­ d'un alcohòlic (The lost weekend, 1945); pat a l'interior de la mina, serà la coarta­ també dels anys de la postguerra a da perfecta per tornar a recuperar el pro- Alemanya (Aforeing affair 1948), i ja ben tagnisme perdut. a prop del carnaval tenim la mirada a la decadència d'una estrella del cinema mut A partir d'aquí, i en especial a partir de {Sunset Boulevard 1950). Wilder, que les complicitats que s'estableixen entre havia exercit el periodisme a Berh'n els Tatum i el xerif d'Alburquerque (Ray anys previs a la irresistible ascensió del Teal), comença a prendre cos una espec­ nazisme, amb Ace in the hole de qualque tacular operació de rescat, que no roman manera reflexionava sobre el fons ètic aliena a la manipulació: comença el gran d'una època marcada per la intolerància. carnaval. El títol de la versió doblada, per cert, és literal: una acollida freda per El mateix Charles Tatum de la ficció part del públic, obliga la Paramount a prendrà consciència de les perilloses introduir canvis en el film, entre els quals dimensions de l'espectacle de la manipu­ s'hi trobava el mateix títol de la pel·lícu­ lació en una època que semblava haver la, que passà a dir-se The great carnival. perdut la referència de l'individu.

Kirk Douglas: "Es va ficar dins un forat per una història, i en va treure un Pulitzer" El Gran carnaval ^ I Sairíiiiï La ventafocs de Long Island

Jorge larti any 1954, quan la Paramount formació sedueix el propi David, que, Sabrina no s'inclourà mai en un llistat encarrega a Billy Wilder el guió i fins aleshores, ni tan sols s'havia adonat de les cent millors pel·lícules de la la direcció de Sabrina, aquest ja ha de la seva existència. Aquest inoportú història del cine; ni tan sols si, benèvo­ rodat alguns dels millors films de enamorament està a punt de malbaratar lament, ampliàssim el llistat a dos-cents Lla seva primera època, caracterit­ les seves noces amb una rica hereva, i, títols. De fet, no passa de ser un film zada per un profund pessimisme i una de passada, un magnífic negoci que el menor dins l'extraordinària filmografia evident preferència per les històries de seu germà, Linus (interpretat per de Billy Wilder, un film amable i, a caire dramàtic, com, per exemple, Cinco Humphrey Bogart), està a punt de tan­ estones, inclús superficial, però molt tumbas al Cairo -1943-, Perdición - car amb el pare de la seva futura cunya­ ben construït. Sabrina ve a demostrar, 1944- o El Crepúsculo de los dioses -1950. da. Linus intenta solucionar el "proble­ com a tants altres films de la història del Sabrina, d'alguna forma, inicia la cele­ ma" d'una manera expeditiva, molt prò­ cine (fa falta recordar ara films menors brada sèrie de comèdies de la segona pia del seu tarannà de tauró dels de joiosa contemplació com La taberna època, un grup de pel·lícules que van negocis: aprofitant un petit accident del irlandés de John Ford o La vida pri­ conformant progressivament el que que manté David seprat uns dies de vada de Sherlock Ho/mes del propi Billy podríem dir genuí estil Wilder. A sabrina, simula que també s'ha enamo­ Wilder?), que qualsevol argument cine­ Sabrina ja trobam un sòlid guió i una rat, li fa creure que està disposat a dei­ matogràfic, per molt banal que sembli a neta i impecable realització que incor­ xar-ho tot per tal d'escapar amb ella a primera vista, en mans d'un gran direc­ pora alguns dels seus típics tocs d'hu­ París. La seva intenció és, evidentment, tor, és susceptible de convertir-se en mor, però hi falta encara l'acidesa, la allunyar-la del germà i desempallegar- una pel·lícula digna. • mala llet que converteix moltes de les se de la seva nociva presència. Nociva, seves comèdies posteriors {El aparta­ és clar, pels seus negocis. Però ja se sap: mento -1960-, Uno, dos tres -1961- o és obligatori i canònic que els contes de Irma, la dulce -1963-, etc) en veritables fades acabin amb el bappy end de obres mestres. rigor, així que, contra tot pronòs­ tic, Linus i Sabrina s'enamoren i Sabrina es presenta, ja des del principi, fugen junts a París, on els com un simple conte de fades per diners d'ell ajudaran sens dubte adults: la pel·lícula comença amb una a la merescuda felicitat de la veu en off que ens informa que som parella. davant d'una nova Ventafocs, Sabrina, filla del xofer d'una família rica de Long Per convertir aquesta tòpica Island, que està enamorada sense espe­ història d'amor en una rança d'un dels hereus de la fortuna pel·lícula que s'aguanti familiar, David Larrabee (William mínimament, són necessà­ Holden). Pel paper protagonista, ries unes enormes dosis Wilder va tenir l'encert de triar Audrey de talent, de les quals Hepburn, que s'havia donat a conèixer, només pot disposar un precisament, en un paper molt sem­ realitzador de la catego­ blant, la princesa de Vacaciones en Roma, ria de Billy Wilder. entranyable film de William Wyler, Efectivament, gràcies a un gràcies al qual la Hepburn va guanyar, àgil guió (escrit pel mateix merescudament, un Oscar. La seva Wilder amb l'ajuda interpretació de Sabrina va acabar de de Samuel Taylor i de consagrar-la com a estrella de cine i va l'eficaç Ernst convertir-la en un model de dona que Lehman) i a una rea­ va esdevenir tot un mite, un mite del lització sòbria, encara qual l'actriu no es va poder escapar mai que ajustada amb del tot: una noia a la vegada sofisticada molta saviesa a les i ingènua, d'innocent perversitat i d'es- necessitats del film, tilitzats trets físics que varen seduir tota Sabrina esdevé una una generació de cinèfils. pel·lícula deliciosa que, per força, ha Sabrina és enviada pel seu pare a París a d'entusiasmar al estudiar cuina, amb l'objectiu que obli­ públic menys exigent, di la seva malaltissa obsessió amorosa sense defraudar del per David. A París, Sabrina coneix un tot als espectadors baró quasi octogenari, qui, com un nou acostumats als films Pigmalió, la converteix en una dona més vigorosos de sofisticada. Quan torna, la seva trans­ Billy Wilder.

Jack Lemmon: "Sóc una al.Iota...sóc una al.Iota... sóc una al.Iota..." Con faldas y a lo loco 4<| I El Bulevard del crepuscle (Homenatge a Billy Wilder)

Temps era temps vivia, al número Donen en una altra no menys antolò­ la dulce, La vida privada de Sherlock TD ni ipera 10.08 del "bulevard del crepuscle", una gica obra: Cantando bajo la lluvia. Holmes, Primera plana, Fedora (aquesta famosa estrella del cine mut. El seu darrera, revisitació, no suficientment nom: Norma Desmond. Abans que la ¿I què podem dir, que ja no se sàpiga, valorada, de tota la galeria d'espectres mort s'instal.làs, perversa, irremisible- d'aquest realitzador vienès emigrat als de Sunset Boulevard, com si un ressus­ ment a Beverly Hills. Ens ho està Estats Units i que va desenvolupar gra­ citat Joe Gillis hagués tornat de la narrant una veu en "off" masculina dualment la major part de la seva carre­ tomba -irònica paradoxa-, amb totes que, tan irònicament com sorprenent­ ra cinematogràfica en aquest país? les rues de la immortalitat a què només ment, reconeixerem com la del prota­ ¿D'un cineasta emparentat espiritual­ els morts tenen dret, tatuades al rostre gonista assassinat -potser fos millor dir ment amb Erich Von Stroheim -no és -també el mateix actor trenta anys des­ "redimit" per la infortunada estrella. gens casual la seva intervenció com a prés- d'un prodigiós William Holden). Al "bulevard del crepuscle", hi ha que­ actor en un patètic paper secundari a dat només sense cicatritzar, les usures Sunset Boulevard, com tampoc ho és la Cineasta implacable i dur com pocs, plenament conscient que la "pie­ tat" amb què els seus ulls de cine­ asta arriben a contemplar de vega­ des els seus personatges és la ine­ vitable conseqüència de la seva molt personal i cínicament treba­ llada interpretació de l'ésser humà, fonamentada en una prodi­ giosa mestria a l'hora d"'invertir" situacions en aparença còmiques i grotesques per mostrar-les, des­ prés que els ha donat "esperpènti- cament" la volta, en tota la seva nuesa i acritud moral.

I tot això perquè Wilder sap també millor que qualsevol altre cineasta que "ningú és perfecte". La rialla en Wilder no és res més que una de les formes -la definiti­ va- de la crueltat. El "toc" Wilder no seria res més que el fet de mos­ trar, posem per cas, mitjançant l'escumejant i insubstancial bim- bolleig d'una copa de xampany gelat com la frivolitat o com una llàgrima, l'íntima sordidesa expiatoria de l'alcohòlic, del burò­ crata o oficinista fracassat, del "gigoló" malgré lui, del periodista corromput, de la star ancorada en el record d'un passat esvanit. del temps, el pòsit de cendres de l'o­ d'un altre director europeu exiliat (Otto blit. Preminger) a Stalag 17 (Traidor en el "Quin lloc assignar-li aleshores a infierno)-; i per damunt de tot deutor, aquest escepticisme moral i a aquesta Aquesta és la història que Billy Wilder ja que no simple deixeble, de l'herència malenconia desesperada que va infini­ -gran entre els grans- es va encarregar cinematogràfica del gran Ernst tament més enllà de qualsevol tòpica de contar-nos, l'any 1950, en aquella Lubitsch? visió "agredolça" de la realitat i que, obra mestra absoluta del cine de sem­ com un oasi o parèntesi creatiu, esclata pre, que va ser "Sunset Boulevard (El Perquè no hi ha dubte que també es pot en aquesta altra obra mestra inoblida­ crepúscido de los dioses). Si es mira bé -el parlar del touch Wilder: aquesta sapièn­ ble que és La vida privada de Sherlock trànsit de l'època del cine mut al cia cinematogràfica que, lligant com Holmes} De nou els entranyables "fan­ sonor- el mateix "tema" que -botant cap altre "l'àrid i l'amarg", va encastant tasmes" inventats per Conan Doyle qualitativament de la tragèdia a la dins de la seva generosa filmografia posats drets una altra vegada per retor­ comèdia i al musical- també es va joies de la mida de Días sin huella, El nar-nos -¿qui ho hauria dit tractant-se encarregar de contar-nos Stanley apartamento, Con faldas y a lo loco, Irma d'aquest autor?- una de les més sugge-

Gloria Swanson: "Ningú abandona mai una estrella. Això és el que et converteix en estrella" El crepúsculo de los dioses "La rialla en Wilder no és res més que una de les formes -la definitiva- de la crueltat"

rents, pudoroses i també insòlites de les imatges de Hollywood. Quan Joe d'un cadàver surant en una piscina la histories d'amor de tota la seva carrera. Gillis destrueix l'ensenyament de la star que ens fa partíceps de la història. (Historia que realment comença en la fracassada, el xoc entre la realitat i la Història d'una vida lligada al poder imaginació de l'espectador quan el film il.lusió és excessiu i no pot acabar més destructor de la fama, que n'exigeix el acaba i l'hivern ha arribat de nou a que en tragèdia: la bogeria és la meta tribut: o, com va dir el poeta, "una Baker Street, Holmes ha acabat per d'una existència basada en la represen­ muerte fragante como el atardecer y, como refugiar-se en el seu gabinet rpivat, la tació. e'l sombría y delicada". cocaïna, abans que el violí, substitueix l'amor perdut). Resulta sorprenent que aquest film de Al número 10.08 del "bulevard del cre­ múltiples arestes -totes feridores- sobre puscle" s'han apagat ja tots els llums i Tornem, però, després d'aquest trenca­ el món de l'espectacle estigui construït el ressò de les darreres ambulàncies i dís incís, a l'univers de Sunset totalment per referència a un film de dels cotxes patrulla de la policia ja fa Boukvard. I reconeguem que abans que juventut de la Swanson, Queen Kelly de temps que es varen esvanir en l'aire res es tracta d'una ombrívola meditació Stroheim, que l'actriu envellida es fa enduent-se el cadàver de Joe Gillis i sobre el perill de les imatges. Norma projectar per omplir les seves desolades l'espectre de la Desmond. Només la Desmond viu en un món fet d'imatges, vetlades. La mort a la piscina de Joe fregadissa d'un paper revolótejant al en la seva glòria passada d"'estrella del Gillis no és més que l'inevitable epíleg vent en ple carrer solitari o el lladruc cine mut". La imatge persisteix, però a una obra tancada sobre si mateixa, el desolat d'un ca en la llunyania ens únicament per ella. Tot al seu voltant sentit de "circularitat" de la qual ve recorda que allà també, alguna vegada, ha canviat. Facticitat i efímer caràcter expressat pel fet de ser la pròpia veu va regnar la vida. •••

Gloria Swanson: Nosaltres no necessitàvem diàlegs. Aleshores teníem cares. ( El crepúsculo de los dioses Perdición

'any 1927, Albert Snydes, de extractar a una pàgina, però si en al home de bona posició. Ens tractem "Queen's Village" -New York propi Wilder la síntesi li semblava fona­ amb un parell de brivalls que aviat es city- va morir a mans de la seva mental, tractarem almenys d'imitar el converteixen en canalles en pretendre dona i de l'amant d'aquesta. mestre amb això. viure per damunt de les seves possibi­ Ambdós s'havien confabulat per litats i no precisament treballant. Una cobraLr l'assegurança. Aquesta anècdota Com a d'altres pel·lícules de Wilder - mestressa de casa -una mica especial, serví James M.Cain per escriure Pacto Perdición-, aquesta també comença amb això sí-, proposa a un venedor d'asse­ de sangre, que anys després portaria al un "flashback". Al contrari que l'obra de gurances eliminar el seu marit i cobrar cinema B.Wilder amb el nom de Cain, que era lineal, Wilder ens conta la seva pòlissa. Es precisament aquest Double indemnity. Aquest film aviat es el final d'una història al principi del plantejament tan casolà el que sembla convertiria en un dels grans mites del film, procedint després meticulosament agradar-li més a Wilder, tal i com es cinema negre juntament amb Retorno al a desenvolupar-la. desprèn de la planificació de la pasado, i converteix Wilder en un home pel·lícula. indispensable en qualsevol estudi sobre D'això seria natural deduir que a el "gènere", encara que aquesta hagi Wilder l'interessaven molt més els fets La naturalitat amb què una passió erò­ estat la seva única incursió autèntica al i el desenvolupament dels personatges tica es converteix en el pròleg d'una "negre". que el suspens i el clima que aquest trama que deriva en un crim i que pogués provocar. Així, Wilder deixa podria succeir a la nostra sala d'estar -ja Resulta curiós i paradoxal -quasi tota més espai per dosificar la seva misogí­ que els personatges són uns qualssevol- l'obra de Wilder ho és- que l'autor que nia i ofegar-nos amb les descripcions degué fer riure Wilder de valent, sobre­ més s'ha preocupat per la desmitificació de personatges abocats a la fatalitat en tot pel que suposa d'amenaça a la socie­ sigui al mateix temps un dels que més una història clàssica de triangle, de pas tat americana de l'època, utilitzant com pel·lícules mítiques ha deixat a també es complau a presentar, per pri­ a arma els veïns de la seva pròpia comu­ Hollywood. Es difícil que una pel·lícu­ mera vegada, uns criminals que nitat. la basada en una obra de James M. podrien ser els nostres veïnats, Barbara Cain, guionista de la qual -amb el propi Stanwyck i Fred MacMurray. No són Encara que a alguns ens sembli que l'ú­ Wilder- va ser Raymond Chandler i gàngsters, ni detectius, ni policies nica errada de la pel·lícula sigui haver que va tenir John F. Seitz com a fotò­ corruptes. MacMurray és un treballa­ escollit MacMurray com a còmplice de graf, i on apareixia una de les primeres dor d'una casa d'assegurances i Stanwyck a la pel·lícula -MacMurray rosses fatals i assassines, es pugui Stanwyck una senyora casada amb un no sols sembla incapaç d'assassinar ningú, sinó que alguns els consideren incapaç de fer res de res per senzill que sembli- això queda dissolt a l'aurèola mítica de la pel·lícula sense cap dificultat.

Los Angeles, una dona perillosa, un marit avorrit i un bri- vall desocupat són base suficient perquè Wilder ens obsequiï amb una obra mestra - sense oblidar la presència de Edward G. Robinson a un paper que freqüentava poc.

Però per primera vegada a una història de criminals se'ns fa molt difícil posar-nos de part de la llei. Per això qualcú va dir una vegada de Billy Wilder i del seu estil que eren com a "pètals de rosa surant damunt àcid". ••• Militar diHit (recull de manifestacions wilderianes)

"(...).Després Freud va venir al basa magnífica­ menjador mirant fixament la meva ment jugada, una targeta de visita. Em va dir: "És punyalada dramà­ vostè Herr Wilder?". Jo li vaig respon­ tica. Alerta, això dre: "Ja woll, Herr Professor". Em va no vol dir que no dir: "Treballa per aquest diari?". Li tingui estil. Ford vaig respondre: "Ja woll, Herr no fa fotos de car­ Professor". I em va dir: "La porta és net, però amaga la allà". Em va engegar perquè detestava seva tècnica". els periodistes. En canvi, quan torno a pensar amb allò, inclús admetent que (referent a Sunset no és graciós que t'engeguin, m'estimo Boulevard): "Quan més que m'engegui Freud abans que vaig haver de rodar tenir llargues i íntimes discussions amb la seqüència de qualsevol altre en termes més amisto­ l'enterrament del sos i bevent xampany. ¡És un honor ximpanzé, el deco­ haver tingut una relació, del tipus que rador, completa­ sigui, amb Sigmund Freud!". ment pasmat, em va demanar com "Jo no vaig tenir problemes amb s'havia de fer. Jo li Monroe; era Monroe qui tenia proble­ vaig respondre: mes amb Monroe. Tenia moltes de "Han de ser els dificultats per concentrar-se quasi funerals clàssics, sempre hi havia alguna cosa que li cor­ habituals d'un cava, dirigir-la era com arrabassar ximpanzé mitjà de queixals. Però quan acabaves amb ella, Hollywood". encara que havies arribat a les quaren- També em pregun­ ta o cinquanta preses, i havies aguantat taren si es tractava els seus retards, et trobaves amb algu­ de l'antic amant de na cosa única i inimitable". Norma Desmond, el lloc del qual l'a­ perquè quan entrassis et trobaries amb caba d'ocupar William Holden. Vaig les altres sis familias que viuen en el "(...).Hi ha casos particulars: Irma, la respondre que sí, és clar, és exactament mateix lloc". Això no els va fer gaire douce funcionà bé a totes parts menys a això, però ja veu, vaig ésser discret i gràcia". França. Però jo era totalment cons­ vaig mostrar un petit ximpanzé i no un cient que cap francès podia acceptar a enorme orangutan". "(...). Però no puc estar d'acord amb la Lemmon com a policia. És com si gent que fa trucs insensats per a épater Fernandel prengués el lloc de John "Érem a Berlín i rodàvem One, two, le bourgeois. Una pel·lícula és una Wayne a un western". three. Ens convidaren a un cine-club història que contes, una atmosfera que de Berlín Est, Die Model. Després de crees i, si hi introdueixes elements "Lubitsch mai apareixia en els títols de la projecció de The apartment, van tro­ estranys, que criden l'atenció, des­ crèdit com a guionista, però era el bar la pel·lícula meravellosa, mostrava trueixes la narració. Ha d'oblidar-se millor que hagi existit. Inventava més perfectament la depravació del sistema que hi ha un director, un director de coses i escrivia millor que tots els que capitalista i com un home, per fer fotografia, ha de fluir naturalment. Si estàvem acreditats. Veure el seu esperit avançar la seva carrera, utilitza mitjans veu les grans pel·lícules de Griffith, de treball era per a mi un gran honor i innobles, com fiar la clau de casa seva. Ford, Lubitsch, Capra, Renoir, totes una gran esperança. Perquè, realment, Em digueren que era el típic dels estan filmades amb elegància i simpli­ i no utilitzo aquesta paraula a la lleu­ Estats Units, de Nova York. Jo els hi citat, sense aquells números de mag gera, era un geni". vaig respondre: "Una història d'aques­ que trobo repugnants. El 80% del que tes pot passar a qualsevol lloc, no tan fa el senyor Jean-luc Godard es pura­ "(...).Ford, tal vegada el millor direc­ sols a Nova York, sinó també a ment per donar-se importància a ell tor del cinema americà, utilitza una Estocolm, Buenos Aires, a Tòquio. mateix, perquè se'l tracti de metteur en sola panoràmica a The Stagecoach. Però Però he d'admetre que no podria tenir scène o d'autor, però Truffaut, Louis és sorprenent perquè no havia gastat lloc a Moscou". Estaven molt contents Malle o David Lean no ho farien mai. les seves cartes. La diligència descen­ que allò no pogués passar allà. Llavors La claredat i l'elegància no són, a parer deix la vall. La camera està molt lluny, vaig dir per què: "A Moscou ningú meu, una cosa antiquada. La resta és fa una panoràmica de tan sols cinc podria donar-te la clau del seu aparta­ diletantisme". • graus i es veu la cara d'un indi. Es una ment per fer-hi l'amor amb una dona,

Edward G. Robinson: Cada mes arriben centenars de reclamacions a aquesta taula. Algunes són falses i sé quines són. ¿Com ho sé? Ho sé perquè el meu homenet m'ho diu... l'homenet d'aquí dins (s'assenyala el pit)...Cada vegada que arriba una d'aquestes mentides, ell ve i em fa un nus a l'estómac... ( Perdición Senyora Wilder a Billy Wilder: -Billy, ¿saps que avui es el nostre aniversari de noces? Billy Wilder: - Per favor, no mentre estic dinant!

El acorazado Potemkin (Eisenstein, 1925) Avaricia (Stroheim, 1923) Varíete (Dupont, 1925) La quimera del oro (Chaplin, 1924) Y el mundo marcha (Vidor,1928) La gran ilusión (Renoir, 1937) El delator (Ford, 1935) Ninotchka ( Lubitsch, 1939) Lo mejores años de nuestra vida (Wyler, 1946) Ladrón de bicicletas ( de Sica, 1948)

Resposta de Billy Wilder a una enquesta (Sight and Sound) sobre les deus millors pel·lícules de la historia del cinema.

Aquesta foto, presa a casa de George Cukor l'any 1972, és una de les que més agraden a Billy Wilder. Com podeu comprovar, hi son gairebé tots.... els bons.

Drets: Robert Mul/igan, William Wyler, George Cukor, Robert Wise i Jean-Claude Carrière. Asseguts: Wilder, George Stevens, Luis Buñuel i Alfred Hitchcock.

Billy Wilder, ja de petit i enfilat a la cadira, sabia que dirigiria Con faldas y a lo loco Programació cinema al Centre de Cultura SA NOSTRA

Cicle Billy Wilder 11 de juny 26 de maig El Gran Carnaval (1951) Noche en la tierra (1991), de Jim 14 de maig Jarmusch Irma la dulce (1963) 18 de juny Sabrina (1954) 2 de juny 21 de maig Dos en la carretera (1967), de Stanley 25 dejuny Donen En bandeja de plata (1966) El crepúsculo de los dioses (1950) 3 de juny 28 de maig Tráfico (1970), de Jacques tati La vida privada de Sherlock Holmes Cicle Cinema i automòbil (1970) 4 de juny 20 de maig Avanti ( ¿Quéacurrió entre mi padre y Duel (1972), de Steven Spielberg tu madre}) (1972) sobre UlilrJer

Billy Wilder, de Claudius Seidl Edicions Cétedra.S. A.

Billy Wilder, de Juan Carlos Rentero Edicions J.C.

Goldwyn, d'A. Scott Berg Editorial Planeta. Col·lecció Documento

Billy Wilder con Hellmuth Karasek-AWzV es perfecto Edicions Grijalbo,S.A.

Historia Universal del Cine Edicions Planeta. Tom VII

La ciudad de la redes d'Otto Friedrich Tusquets Editors Billy Wilder va néixer a Viena dia 22 mer film- se'n va anar a viure a de Juny de 1906. En la seva joventut fou Hollywood. Comença a treballar com a cronista esportiu fins que, a mitjans dels guionista a la Colúmbia i a la Fox, per Revista "Dirigido por" anys vint, s'instal.là a Berlín, on va estu­ després passar a la Paramount. Fou Número 21 (Estudi fet per diar Dret i va continuar la seva carrera guionista de Walsh, Lubitsch, Hawks, Román Gubern) com a periodista de successos. Després Leisen, Duvivier, etc. A partir de 1942 d'una breu temporada en què va fer de es dedicà a la direcció. Va aconseguir ballarí de lloguer, comença a escriure l'Oscar a la millor direcció l'any 1945 Revista "Dirigido por" guions per la UFA. Quan Hitler agafà el per Días sin huella i l'any 1960 per El Números 155 i 156 (Estudi poder, fugi d'Alemanya i després d'una apartamento. fet per Carlos F. Heredero) breu estada a París- on dirigí el seu pri­ Filmografia

Wilder; basat en la novella no publicada Sand Hog de Borden Chase, Eward Pel·lícules en el guió de les quals Wilder ha J. Doherty.

col·laborat, ha escrit ell mateix Emil and the detectives {Emilio y los detectives), 1935, blanc i negre.

o s'han escrit basant-se en una idea seva. Director: Milton Rosmer; guió: Cyrus Brooks, Margaret Carter, Frank Laundner; basat en la novella Emil und die Detektive d'Erich Kastner i el guió Der Teufelsreporíer, 1929, pel·lícula muda, blanc i negre. de Billie Wilder. Director: Ernst Laemmle; guió: Billie Wilder. Champagne vualtz, 1937, blanc i negre. Metiscben am sonntag (Gente en domingo), 1930, pel·lícula muda, blanc i negre. Director: A. Edward Sutherland; guió: Don Hartman, Frank Butler; basat en Director: Robert Siodmak, Edgar E. Ulmer; guió: Billie Wilder; basada en un un relat de Billy Wilder. reportatge de Kurt Siodmak. Bluebeard's eighth vjife {La octava mujer de Barbazut), 1938, blanc i negre. DerMann, der Seinen Morder Sucht, 1931, blanc Í negre. Director: Ernst Lubitsch; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en l'obra Director: Robert Siodmak; guió: Ludwing Hirschfeld, Kurt Siodmak, Billie de teatre La huitiène femme de Barbe-Bleu d'Alfred Savoir en la versió anglesa Wilder; adaptació lliure de l'obra de teatre Jim, derMann mit der Narbe d'Ernst de Charlton Andrews. Neubach. Midnight {Medianoche), 1939, blanc i negre. Ihre Hoheit Befiehlt, 1931, blanc i negre. Director: Mitchell Leisen; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en un Director Hanns Schwarz; guió: Robert Liebmann, Paul Frank, Billie Wilder. relat d'Edwin Justus Mayer, Franz Schulz.

Seitensprünge, 1931, blanc i negre. What a Ufe, 1939, blanc i negre.

Director: Stefan Székely; guió: Ludwig Biro, Bobby E. Lüthge, Karl Noti, Director: Jay Theodore Reed; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en basat en una idea de Billie Wilder. l'obra de teatre del mateix títol de ClifFor Goldsmith.

Derfalsche ehemann, 1931, blanc i negre. Ninotcbka, 1939, blanc i negre.

Directonjohannes Guter; guió: Paul Frank, Billie Wilder. Director: Ernst Lubitsch; guió: Charles Brackett, Billy Wilder, Walter Reisch; basat en un relat de Melchior Lengyel. Etnil und die Detektive {Emily los detectives), 1931, blanc i negre. Rhytbm on the river, 1940, blanc i negre. Director: Gerhard Lamprccht; guió: Billie Wilder, basat en la novella del mateix títol d'Erich Kastner. Director: Victor Schertzinger; guió: Dwight Tylor; basat en un relat de Billy Wilder, Jacques Théry. Es inarEinmal ein Walzer, 1932, blanc i negre. Arise my love, 1940, blanc i negre. Director: Viktor Janson; guió: Billie Wilder. Director: Mitchell Leisen; guió: Charles Bracket, Billy Wilder; basat en una Ein Blonder Traum, 1932, blanc i negre. historia de Benjamin Glazer.

Director: Paul Martin; guió: Walter Reisch, Billie Wilder. Hold Back the dawn {Si no amaneciera), 1941, blanc i negre.

Scampolo, ein Kind der Strasse, 1931, blanc Í negre. Director: Mitchell Leisen; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en la novella del mateix títol de Ketti Fnngs. Director: Hans Steinhokk; guió: Billie Wilder, Max Kolpe, basat en l'obra de teatre Scampolo de Cario Niccodemi. Ball off re {Bola de fuego), 1941, blanc i negre.

Das Blaae vom Himmel, 1932, blanc i negre. Director: Howard Hawks; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en la història FromA to Z de Billy Wilder, Thomas Monroe. Director: Biltor Janson; guió: Billie Wilder, Max Kolpe. Tales of Manhattan, 1942, blanc i negre. Madame Wünscht keine Kinder, 1933, blanc i negre. Director: Julien Duvivier; idea: Biñy Wilder / Walter Reisch; guió/story: Ben Director: Hans Steinhoff; guió: Billie Wilder, Max Kolpe, basat en la novel·la Hecht, Ferenc Molnár, Donald Odgen Stewart, Samuel Hoñenstein, Alan Madame ne veut pas d'enfants de Clement Vautel. Campbell, Ladislas Fodor, Laslo Vadnay, Laslo Gorog, Lámar Trotti, Henry Was Frauen Tràumen, 1933, blanc i negre. Blankfort.

Director: Géza von Bolváry; guió: Franz Schulz, Billie Wilder. Die Todesmühlen, 1945, blanc i negre.

Adorable, 1933, blanc i negre. Director/guió: Hanus Burger.

Director: William Dieterle; guió: George Marión jr., Jane Storn, basat en un The Bishop's wife, 1947, blanc i negre. relat de Paul Frank, Billie Wilder. Director: Henry Koster; guió: Robert E. Sherwood, Leonardo Bercovici, Mauvaisegraine {Curvaspeligrosas), 1934, blanc i negre. Charles Brackett, Billy Wilder; basat en la novella del mateix títol de Robert Nathan. Director: Billie Wilder, Alexandre Esway; guió: Billie Wilder, Hanns G. Lustig, Max Holpe; basat en una idea de Billie Wilder. A song is born {Nace una canción), 1948, color.

One exciting adventure, 1934, blanc i negre. Director: Howard Hawks; guió: Harry Tugcnd; basat en la historia From A to Z de Biñy Wilder, Thomas Monroe. Director: Ernst L. Frank; guió: Wilüam Hurlbut, William B. Jutte; basat en un relat de Frank Schulz, Billie Wilder.

Músic in the air, 1934, blanc i negre.

Director: Joe May; guió: Robert Liebmann, Howard I. Young, Billie Wilder; Pel·lícules de Billy Wilder (guió i direcció) basat en el musical del mateix títol de Jerome Kern, Oscar Hammcrstcin II. The major and the minor {El mayor y la menor), 1942, blanc Í negre. Lottery lover, 1935, blanc i negre. Director: Billy Wilder; guió: Charles Brackett, Billy Wilder, inspirat Director: William Thielse; guió: Franz Schulz, Billie Wilder; basat en un relat en l'obra de teatre Connie goes home d'Edward Childs Carpenter i en cl relat en de Siegfried M. Herzing, Maurice Hanline. què aquesta es basa Sunny goes home de Fannie Kilbourne; camera: Leo Tovcr; muntador: Doane Harrison; so: Harold Lewis, Don Johnson; música: Robert Underpressure, 1935, blanc i negre. Emmett Dolan; decorats: Hans Dreier, Roland Anderson; ajudant de direcció: C.C. Coleman jr. Director: Raoul Walsh; guió: Borden Chase, Noel Pierce, Lester Colc, Billie Filmografia

Intèrprets: José), Harold Vermilyea (ajudant de cambra de l'emperador), Sig Rumann (Dr. Ginger Rogcrs (Susan Zwieback), Julia Dean (arxiduquesa Stcphanic), Bert Prival (xofer), Alma Applegate), Ray Milland Macroric (hostalera). (Major Philip Kirby), Rita Johnsos (Pamela Paramount. 106 min. Hill), Robert Benchely A foreign affair (Berlín (Mr. Osborne), Diana Occidente), 1948, blanc i Lynn (Lucy Hill), negre. Edward Fieldïng (Colonel Hill), Frankie Director: Billy Thomas (Kadett Wilder; guió: Charles, Osborne), Raymond Roe Brackett, Billy Wilder, (Kadett Wigton), Richard L. Breen; basat en Charles Smith (Kadett un relat de David Shaw; Còrner), Larry Nunn camera: Charles B. Lang (Kadett Wigton), jr.; projeccions retrospecti­ Charles Smitli (Kadett ves: Farciot Edouart, Còrner), Larry Nunn Dewey Wrigley; supervisió (Kadett Babcock), Billy Dawson (Kadett Miller), Lela Rogers (Mrs del muntatge: Doane Applegate). Harrison; so: Hugo Grenzbach, Walter Paramount. 100 min. Oberst; música i direcció musical: Frederick Hollander; decorats: Hans Dreier, Walter Tyler; vestuari: Sam Comer, Ross Dowd; ajudant de direcció: C.C. Fivegraves to Cairo {Cinco tumbas a! Cairo), 1943, blanc Í negre. Coleman jr. Director: Billy Wilder; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en l'obra de teatre Hotel Imperial de Lajos Biró; camera: John F. Seitz; munta­ Intèrprets: Jean Arthur (Phocbe Frost), Marlene Dietrich (Erika dor: Doane Harrison; so: Ferold Redd, Philip Wisdom; música: Miklós Rózsa; von Schluetow), John Lund (capità John Pringle), Millard Mitchcl (Cor. Rufus decorats: Hans Dreier, Ernst Fetge; vestuari: Bertram Granger; ajudant de J. Plummer), Peter von Zcrneck (Hans Otto Birgel), Stanley Prager (Mike), direcció: OC. Coleman jr. Bill Murphy (Joe), Raymond Bond (Pennecot).

Intèrprets: FranchotTone (caporal John J. Bramblc), Anne Baxter Paramount. 116 min. ("Mouche"), Erich von Stroheim (mariscal de camp Erwin Rommcl), Akim Sunset boulevard (El crepúsculo de los dioses), 1950, blanc Í negre. Tamiroff (Farid), Fortunio Bonanova (General Sebastiano), Peter Van Eyck (alférez Schwegler), Konstantin Shayne (major von Buelow), Fred Nurney Director: Billy Wilder; guió: Charles, Brackett, Billy Wilder, D. (major Lamprecht), Miles Mander (coronel Firzhume). M. Marshmann jr.; camera: John F. Steitz.; projeccions retrospectives: Farciot Edouart; supervisió del muntatge: Doane Harrison; muntage: Arthur P. Paramount. 96 min. Schmidt; so: Harry Lindgren, John Cope; música: Franz Waxman; decorats: Hans Dreier, John Mcehan; vestuari: Sam Comer, Ray Moyer; ajudant de Double Indemnity (Perdición), 1944, blanc i negre. direcció: C.C. Coleman jr. Director: Billy Wilder, guió: Billy Wilder, Raymond Chandler; basat en la novel.la del mateix títol de James M. Cain; camera: John F. Seitz; Intèrprets: William Holden (Joe Gillis), Gloria Swanson (Norma projeccions retrospectives: Farciot Edouart; supervisió del muntatge: Doane Desmond), Erich von Stroheim (Max von Mayerling), Nancy Olson (Betty Harrison; so: Stanley Cooley, Walter Oberst; música: Miklós Rózsa; decorats: Shaefcr), Fred Clark (Sheldrake), Lloyd Gough (Morino), Jack Webb (Artie Hans Dreier, Hal Pereira; vestuari: Bertram Granger; ajudant de. direcció: C.C. Green), Franklyn Farnum (enterrador), Larry Blakc, Charles Dayton (repre­ Coleman jr. sentant de la societat financera), Buster Keaton, Anna Nilsson, H. B. Warner ("Gabinet de figures de cera"), Cccil B. de Müle, Hedda Hopper, Ray Intèrprets: Fred MacMurray (Walter Neff), Barbara Stanwyck Evans, Jay Livingston (in person). (Phyllis Dictrichson), Edward G. Robinson (Barton Keyes), Porter Hall (Mr. Jackson), Jean Heather (Lola Dietrtchson), Tom Powers (Mr Dietrichson), Paramount. 110 min. Byron Barr (Niño Zachette), Richard Gaincs (Edward S. Norton), Fortunio Ace in the hole (Elgran carnaval), 1951, blanc i negre. Bonanova (Sam Gorlopis), John Philiber (Joe Pete), Bess Flowers (secretaria de Norton), Miriam Franklin (secretaria de Keyes). Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, Lesser Samuels, Walter Newman; camera: Charles B. Lang jr.; projeccions retrospectives: Farciot Paramount. 107 min. Edouart, Dewey Wrigley; supervisió del muntatge: Doane Harrison;muntat­ ge: Arthur P. Schmidt; so: Harold Lewis, Gene Garvin; música: Hugo The lost weekend (Días sin huella), 1945, blanc i negre. Friedhofer; decorats: Hal Pereira, Earl Hedrick; vestuari: Sam Comer, Ray Director: Billy Wilder; guió:Charlcs Brackett, Billy Wilder; basat Moyer; ajudant de direcció: C.C. Coleman jr. en la novel.la del mateix títol de Charles R. Jackson; camera: John F. Seitz; pro­ jeccions retrospectives: Farciot Edouart; supervisió del muntatge: Doane Intèrprets: Kirk Douglas (Charles Tatum), Jan Sterling (Lorrainc Harrison; so: Stanley Cooley, Joel Moss; música: Miklós Rózsa; decorats: Miñosa), Bob Arthur (Herbie Cook), Porter Hall (Jacob Q¿ Boot), Frank Hans Dreíer, Earl Hedrick; vestuari: Bertram Granger; ajudant de direcció: Cady (Mr Fcderbcr), Richard Bencdict (Leo Miñosa), Ray Teal (SherifTGus C.C. Coleman jr. Kretzer), Lewis Martín (McCardlc), John Berkes (papa Miñosa), Francés Dominguez (mama Miñosa), Gene Evans (ajudant del xerif), Frank jaquet Intèrprets: Ray Milland (Don Bírnan), Jane Wyman (Helen St. (Smollctt), Harry Harvey (Dr. Hilton). James), Phülip Terry (Wick Birnan), Howard Da Silva (Nat), Doris Dowling (Gloria), Frank Faylen ("Bim" Nolan), Mary Young (Mrs Deveridge), Anita Paramount. 111 min. Bolstcr (Mrs. Folcy), Lilian Fontaine (Mrs St. James), Frank Orth (home del Staiag 17 (Traidor en el infierno), 1953, blanc i negre guardaroba), Audrcy Young (dona del guardaroba). Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, Edwin Blum; basat en Paramount. 101 min. l'obra de teatre del mateix títol de Donald Bevan, Edmund Trzcinski; camera: The emperor waltz (El vals del emperador), 1948, color. Ernest Laszlo; assessor de muntatge: Doane Harrison; muntatge: George Tomasini; so: Harold Lewis, Gene Garvin; muntatge musical: Franz Waxman; Director: Billy Wilder; guió: Charles, Brackett, Billy Wilder; decorats: Hal Pereira, Franz Bachclin; vestuari: Sam Comer, Ray Moyer; aju­ camera: George Barnes; projeccions retrospectives: Farciot Edouart; supervisió dant de direcció: C.C. Coleman jr. del muntatge: Doane Harrison; so: Stanley Cooley, John Cope; música: Victor Young, Troy Sandcrs; arranjaments musicals: JosephJ. Lilley; coreografía: Billy Intèrprets: William Holden (].). Sefton), Don Taylor (alferes Daniels; decorats: Hans Dreier, Franz Bachclin; vestuari: Sam Comer, Paul Jame Dunbar), Otto Prcmingcr (coronel Von Schcrbach), Robert Strauss Huldschinsky; ajudant de direcció: C.C. Coleman jr. ("Animal"), Harvey Lcmbcck (Harry), Richard Erdman ("Hofry"), Peter Graves (Price), Ncvillc Brand ("Duke"), Sig Rumann (Johann Sebastian Intèrprets: Bing Crosby (Virgil H. Smith), Joan Fontaine (com­ Schulz), Michacl Moore (Manfredi), Peter Baldwin (Johnson), Robinson tessa Johanna von Stolzenberg-Stolzenberg), Roland Culvcr (baró Holcnia), Stonc (Joey), Robert Shawlcy ("Blondic"), William Pierson (Marko), Gil Lucile Watson (princesa Bitotska), Richard Haydn (emperador Francisco Stratton jr. ("Cookie"), Jay Lawrence (Bagradian), Erwin Kaiser (representant Filmografia de la Convenció de Ginebra), Edmund Trzcinski ("Triz"), Jerry Singer (preso­ Harían; muntador: Daniel Mandell; so: Fred Lau; música: Matty Malneck; ner amb una cama). decorats: Alexandre Trauner; vestuari: Howard Bristol; ajudant de direcció: Emmett Emerson. Paramount. 120 min. Intèrprets: Charles Laughton (sir Wilfred Robarts), Tyrone Sabrhia, 1954, blanc i negre. Power (Leonard Volé), Marlene Dietrich (Christine Vole), Elsa Lanchester (Miss Plimsoll), Una O'Connor (Janet McKenzie), John Williams (Brogan Director: Billy Wilder; guió: Billy Wüdcr, Samuel Taylor, Ernst Moorc), Henry Danicll (Mayhew), Torin Thatcher (Mr Meyers), Philip Lehman; basat en l'obra de teatre Sabrina Fair de Samuel Taylor; camera: Sonidoge (inspector Hearne), lan Wolfe (carter), Francis Compton (jutge). Charles B. Lang jr.; projeccions retrospectives: Farciot Edouart; assessor de muntatge: Doane Harrison; muntatge: Arthur P. Schmidt; so: Harold Lewis, Some libe it bot {Con faldas y a lo loco), 1959, blanc i negre. John Cope; música i adaptacions de les cançons: Frederick Hollander; deco­ rats: Hal Pereira, Walter Tyler; vestuari: Sam Comer, Ray Moyer; ajudant de Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ins­ direcció: C.C. Colcmanjr. pirat en un relat de Robert Thoeren, Michael Logan; camera: Charles B. Lang jr.; muntador: Arthur P. Schmid; muntatge musical: Eve Newman; so: Fred Intèrprets: Humphrey Bogart (Linus Larrabee), Audrey Hepburn Lau; música: Adolph Deutsch; decorats: Ted Haworth; vestuari: Edward G. (Sabrina Fairchild), William Holden (David Larrabee), John Williams Boyle; ajudant de direcció: Sam Nelson, Hal Polaire. (Thomas Fairchild), Walter Hampden (Oliver Larrabee), Martha Hyer (Elisabeth Tyson), Joan Vohs (Gretchen van Horn). Intèrprets: Marilyn Monroe ("Sugar Kane"), Tony Curtis (Joe), Jack Lemmon (Jerry), George Raft (Spats Colombo), Pat O'Brien (Mulhgan), Paramount. 113 min. Joe E. Brown (Osgood FicldinglII), Behcmiah Persoff(Little Bonaparte), Joan Shawlec (Sweet Sue), Billy Gray (Sig Poliakoff), George E. Stonc (Toothpick The sevenyear itch {La tentación vive arriba), 1955, color. Charlie), Dave Barry (Beinstock), Mike Mazurki, Harry Wilson (Colombos Director: Billy Wilder; guió: Billy Wüdcr, Gcorge Axelrod; basat Leibwache), Beverly Wills (Dolores), Barbara Drcw (Nellie), Edward G. en una obra de teatre del mateix títol de George Axelrod; camera: Milton Robinson jr. (Johnny Paradise), Tom Kennedy (aquell qui engega a la gent), Krasncr; muntatge: Hugh S. Fowler; so: E. Clayton Ward, Harry M. Leonard; John Indrisano (cambrer). música: Alfred Newman (utilitzant cl concert per a piano núm. 2 de Sergei Rachmaninoff); coreografia de l'escena de la boca de ventilació del metro: Jack United Artists. 121 min. Colé; decorats: Lyle Wheeler, Georg W. Davis; vestuari: Walter M. Scott, The apartment {El apar­ Stuart A. Rciss; ajudant de direcció: Joscph E. Rikkards. tamento), 1960, blanc i negre. Intèrprets: Marilyn Monroe (l'al·lota), Tom Ewcll (Richard Sherman), Evelyn Keyes (Hclen Sherman), Sonny Tufts (Tom Director: Billy Wilder; guió: Billy McKcnzic), Robert Strauss (Kruhulik), Oscar Homolka (Dr. Brubakcr), Wilder, I. A. L. Margucritc Chapman (Miss Morris), Victor Moore (KJcmpner), Donald Diamond; camera: MacBride (Mr. Brady), Carolyn Jones (Miss Finch), Doro Merande (cambre­ Joseph La Shelle; mun­ ra), Butch Bernard (Ricky), Dorothy Ford (dona india), Mar)' Young (dona a tador: Daniel Mandcll; l'estació), Ralph Sanford (revisor). muntatge musical: Sid Twentieth Century Fox. 105 min. Sidney; muntador de so: Del Harris; so: Fcd Lau; The spirit of St. Louis {El héroe solitario) {Lindbergh: mi vuelo^ transoceánico), música: Adolph 1957, color. Deutsch; decorats: Alexander Trauner; vestuari: Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, Vcndell Mayes; basat Edward G. Boyle; ajudant de dii Hal Polaire. en la novel.la del mateix títol de Charles A. Lindbergh; adaptació: Charles Lederer; camera: Robert Burks, J. Peverell Marley; direcció de la camera Intèrprets: Jack Lemmon (C. C. Bud Baxter) Shirley MacLaine (França): Marc Fossard; muntador: Arthur P. Schmidt; so: M. A. Mcnick; (Frank Kubelik), Fred MacMurray (Jeff D. Sheldrake), Ray Walston (Joe música i direcció musical: Franz Waxman; decorats: Art Loel; vestuari: Dobisch), Jack Kruschen (Dr. Dreyfuss), David Lewis (Mr. Kirkeby), Hope William A. Kuehl; ajudant de direcció: Charles C. Coleman jr., Don Page. Holiday (Margie MacDougalí), Joan Shawlee (Sylvia), Naomi Stevens (Mildrcd Dreyfuss), Johnny Sevcn (Karl Matuschka), Joyce Jameson (rossa), Intèrprets: James Stewart (Charles A. Lindbergh), Murray Wilard Waterman (Mr Vanderhof), David Whitc (Mel Eichelbcrger), Edie Hamilton (Bud Gurney), Patricia Smith (al·lota amb un mirall de mà), Barlett Adams (Miss Olscn), Francés Weintraub Lax (Mrs Lieberman), Benny Burt Robinson (B. F. Mahoney), Marc Connelly (pare Hussman), Arthur Space (propietari del bar), Hal Smith (Nikplaus), Dorothy Abbot (empleada). (Donald Hall), Charles Watts (O. W. Schukz), Robert Cornthwaite (Knight), Sheila Bond (bailarina), Harlen Warde (Boedecker), Dabbs Greer One, TVJO, Three {Uno, Dos, Tres), 1961, blanc i negre. (Goldsborough), Paul Birch (Blythe), David Orrick (Harold Bixby), Robert Burton (major Lambert). Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; basat en l'obra de teatre Egy, kettó, hdrom de Ferenc Molnár; camera: Daniel L. Warner Bross Pictures. 135 min. Fapp; muntador: Daniel Mandell; muntatge musical: Richard Carruth; mun­ Love in the afternoon {Ariane), 1957, blanc i negre. tador de so: Dek Harris; so: Basil Fenton-Smith; adaptació i direcció musical: André Previn; disseny de producció: Alexander Trauner; decorats/vestuari: Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder; I. A. L. Diamond; Robert Stratil, Curt Stallmach, Heinrich Weidemann, Arno Richter, Wilhelm basat en la novella Ariane de Claude Anet; camera: William Mcllor; munta­ Vierhaus; director segon equip: André Smagghc; ajudant de direcció: Tom dor: Léonide Azar; so: Jo de Bretagne; decorats: Alexandre Trauner; direcció Pevsner. de segon equip: Noel Howard; ajudant de direcció: Paul Feydcr. Intèrprets: James Cagney (C. R. MacNamara), Horst Buchholz Intèrprets: Gary Cooper (Frank Flannagan), Audrey Hepburn (Otto Ludwig Piffl), Pamela Tiffin (Scarlett Hazeltine), Arlene Francis (Ariane Chavasse), Maurice Chevalier (Claude Chavasse), John Me Giver (Phyllis MacNamara), Lilo (Liselotte), Pulver (Ingeborg), Howard St. John (Monsieur X), Van Doude (Micheí), Lise Bourdin (Madame X), Olga Valéry (Wendell P. Hazeltine), Hanns Lothar (Schlemmer), León Askin (senyora amb ca), Gyula Kokas, George Cocos, Victor Gazzoli (els quatre zín­ (Peripetchikoff), Ralf Wolter (Borodcnko), Karl Lieffen (Fritz), Hubert von gars), Audrey Wilder (la morena), Leila Croft, Valcrie Croft (bessones sue­ Meyerinck (comte Von Droste-Schattenburg), Lois Bolton (Mrs Hazeltine), ques). Peter Capell (Mishkin), Til Kiwe (periodista), Henning Schlüter (Dr. Bauer), Karl Ludwig Lindt (Zeidkitz). United Artists. 130 min. Irma la doñee {Irma la dulce), 1963, color. Witnessfor theprosecution {Testigo de cargo), 1958, blanc i negre. Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; basat en l'obra de teatre del mateix títol d'Alexandre Breffort; camera: Joseph Director: Billy Wilder; LaShclle; muntador: Daniel Mandell; muntatge musical: Richard Carruth; guió: Billy Wilder, Harry Kurnitz; muntatge de so: Gilbcrt D. Marchant; so: Robert Martin; Música: André basat en l'obra de teatre del mateix Previn; basada en la música de l'obra teatral de Marguerite Monnot; decorats: títol d'Agatha Christie; adaptació: Alexander Trauner; vestuari: Edward G. Boyle, Maurice Barnathan; reparti­ Larry Marcus; camera: Rusell ment: Stalmaster-Lister Co.; ajudant de direcció: Hal Polaire. Filmografia

Intèrprets: Jack Lemmon (Néstor Patou), Shirley MacLaine Castrini (Anna). ("Irma la douce"), Lou Jacobí ("Moustachc"), Bruce Yarnell (Hyppolytc), Herscxhel Bernardi (inspector Kefèvre), Hopc Holiday ("Lolita"), Joan United Artists. 144 min. Shawlee ("Amazoncn-Anníe), Grace Lee Whitney ("Kaki, la Cosaca), Paul The front page (Primera planà), 1974, color. Dubov (André), Howard McNear (conserge de l'hotel Casanova), Cliff Osmond (agent de policia), Diki Lerner ("Jojo"), Herb Joncs ("Casablanca- Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; Charlie"), Ruth Earl, Jane Earl ("Zebra-Zwillinge"), Tura Satana ("Suzette basat en l'obra de teatre del mateix títol de Ben Hecht, Charles MacArthur; Wong"), Lou Krugmann (primer client), John AJvin (segon client), James camera: Jordán S. Cronenweth; muntador: Ralph E. Winters; so: Robert Brown (cÜent de Texas), Bill Bixby (mariner amb tatuatge). Martin, Robert Hoyt; decorats: Henry Bumstead, Henry Larreq; vestuari: James W. Payne; director segon equip: Carey Loftin; ajudant de direcció: United Artists. 149 min. Howard G. Kazanjian, Charles E. Dismukcs, Jack Saundcrs.

Kiss me, stupid {Bésame, tonto), 1964, blanc i negre. Intèrprets: Jack Lemmon (Hildy Johnson), Walter Matthau (Walter Bums), Carol Burnett (Mollie Malloy), Susan Sarandon (Peggy Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; Grant), Vincent Gardenia (xerif Peter B. Hartman), David Wayne basat en l'obra de teatre L'ora delia fantasia d'Anna Bonacci; camera: Joseph (Bensingcr), Alien Garfield (Kruger), Austin Pendleton (Earl Williams), LaShellc; muntador: Daniel Mandell; ajudant de muntatge: Dan Mandell jr.; Charles Durning (Murphy), Herbert Edclman (Schwartz), Martin Gabel (Dr. muntatge musical: Richard Carruth; muntador de so: Wayne Fury; so: Robert Eggelhofer), Harold Gould (batlc). Martin, Bert Hallberg; mesclador de so: Cien Portman; música: André Prcvin; disseny de producció: Alexander Trauner; decorats: Robert Luthardt; vestuari: Universal Films. 105 min. Edward G. Boyle; ajudant de direcció: C. C. Coleman jr., Jack Roe, Tim Zinnemann. Fedora, 1978, color. Intèrprets: Dean Martin ("Dino"), Kim Novak ("Polly the Pistol"), Ray Walston (OrvilleJ. Spooner), Felicia Farr (Zelda Spooner), Cliff Director: Billy Osmond (Barney Millsap), Barbara Pepper ("Big Bertha"), James Ward Wilder; guió: (Milchmann), Doro Merande (Mrs Pettibone), Howard McNear (Mr Billy Wilder, I. A. Pettibone). L. Diamond; basat en la novel.la Lopcrt Pictures. 124 min. breu de Thomas Tryron del llibre The fortune cookie (En bandeja de plata), 1966, blanc i negre. Crowned Heads; Director: Billy Wilder, guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; camera: Gerry camera: Joseph LaShelle; muntador: Daniel Mandell; muntatge musical: Fisher; projec­ Richard Carruth; muntador de so: Wayne Fur)'; so: Robert Martin; música: cions retrospecti­ André Previn; decorats: Robert Luthardt; vestuari: Edward G. Boyle; direcció ves: Theo de diàlegs: Tom Miller; ajudant de direcció: Jack N. Reddish, MichacI Glick. Nischwitz; mun­ tador: Frederic Steinkamp, Stefan Intèrprets: Jack Lemmon (Harry Hinkle), Walter Matthau (Willie Gingrich), Arnsten; ajudant Ron Rich (Luther Boom Boom Jackson), Cliff Osmond (Purkey), Judi West de muntatge: (Sandy Hinkle), Laurcne Tuttle (Mutter Hinkle), Harry Holcombc (O'Brien), William Les Tremayne (Thompson), Lauren Gilbert Steinkamp, Renée Vial; muntatge (Kincaid), Marge Redmond (Charlotte Gingrich), Noam Pitlík (Max), Harry musical: George Davis (Dr. Krugman), Ann Shoemakei (germana Verónica). Korngold; munta­ dor de so: Gordon United Artists. 125 min. Daniel, Cari

The prívate Ufe ofSberlock Holmes (La vida privada de Sherlock Holmes), 1970, Mahakian; so: David Hildyard; mesclador de so: Robert Litt; música: Miklós color. Rózsa; disseny de producció: Alexander Trauner; decorats: Robert André; ves­ tuari: Charles Nerangel; direcció diàlegs: Chlóc Amarcau; ajudant de direcció: Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; Wieland Licbske, Stavros Kaplanidis, Jean-Patrick Constantini, Don French. basat en els personatges de la novel.la de sir Arthur Conan Doyle; camera: Christopher Challïs; direcció de camera: Frederick Coopcr; muntador: Ernest Intèrprets: William Holden (Barry Detweiler), Marthe Keller Walter; muntador de so: Roy Baker; so: J. W. N. Daniel, Dudley Messenger, ("Fedora" alias Antonia Sobryanski), Hildegard Knef (comtessa Sobryanski), Gordon K. MacCallum; disseny de producció: Alexander Trauner; decorats: José Ferrer (Dr. Vando), Francés Stcrnhagen (miss Balfour), Mario Adorf Tony Inglis; vestuari: Harry Cordwell, Terry Parr, Vernon Dixon; direcció (director d'hotel), Stephen Collins (Barry Detweiler als 25 anys), Henry Fonda construccions: Leon Davis; ajudant de direcció: Tom Pevsner. (Henry Fonda, president de la "Acadcmy of Motion Picture Arts and Sciences"), Michael York (Michael York), Hans Jaray (comte Sobryanski), Intèrprets: Robert Stephens (Sherlock Holmes), (doble per les Gottfried John (Kritos), Arlcne Francis (locutora de televisió), Jacqucs Maury escenes de violí: Erich Gruenbcrg), Colin Blakely (Dr. John H. Watson), Irene (mestre de cerimònies), Cristine Mucller (Antònia, de nina), Ellen Schwjcrs Handl (Mrs Hudson), Stanley Holloway (primer enterrador), Catherine Lacey (infermera), Ferdy Mayne (director de la pel·lícula Leda and the Swan), Peter (dona vella), Christopher Lee (Mycroft Holmes), Genevicve Page (Gabriclle Capell (director de la pel·lícula The last waltz). Valadon, alias Ilse von Hofmannsthal), Clive Rcvíll (Rogozhin), Támara Toumanova (Petrova), MolÜe Maurcen (reina Victòria), Peter Maddcn (Von CS Cinema Service International, 113 min. Tirpitz), Michael Balfour (conductor del cotxe de punt), James Copcland (guia del castell). Buddy, Buddy (Aqui un amigo), 1981, color.

Avantil (¿Qué ocurrió entre m\\ padre y tu madre?)y 1972, color. Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; basat en l'obra de Francis Weber L'Emmerdeur, camera: Harry Stradling jr.; Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; música: Lalo Schifrin; vestuari: Dal A. Lamino. basat en l'obra de teatre del mateix títol de Samuel Taylor; assessor diàlegs: Luciano Vinccnzoni; camera: Luigi Kuveil·Ier; muntador: Ralph E. Winters; Intèrprets: Jack Lemmon (Víctor Glooney), Walter Matthau ajudant de muntatge: Claudio Cutry, Bobbie Shapiro; muntatge musical: (Trabucco), Paula Prcntis (Celia Glooney), KJaus Kinski (Dr. Zuckerbrot), George Brand; muntador de so: Frank Warner; so: Basil Fenton-Smith; mes­ Dana Elcar (capità Hubris), Miles Chaplin, Michael Ensign, Joan Shwalcc, Fil clador de so: William Varncy; arranjaments musicals: Cario Rustíchclli; deco­ Formicula, C. J. Hunt, Bette Raya, Ronnic SpcrÜng. rats: Ferdinando Scarfiotti; vestuari: Nedo Azzini; direcció diàlegs: Ra(ffael)e Mottola; ajudant de direcció: Rinaldo Ricci. MGM. 96 min.

Intèrprets: Jack Lemmon (Wendell Armbrustcr), Juliet Mills

(Pamela Piggott), Clive Revill (Cario Carlucci), Edward Andrews (J. J. Blodgett), Gianfraneo Barra (Bruno), Franco Angrisano (Amoldo Trotta), Pippo Franco (Mattarazzo), Franco Acampora (Armando Trotta), Gisclda