DIE FLEDERMAUS de Johann Strauss
MARIO BRELL
GUNDULA JANOWITZ
ANDREA MARTIN
YVONNE MINTON SIEGFRIED JERUSALEM (14) RICHARD KARCZYKOWSCKY (17 i 20) WOLFGANG SCHONE
MELANIE HOLLIDAY
WILFRIED PLATE
Director d'orquestra: LEOPOLD HAGER Director d'escena: EDGARD KELLING
Producció: OPERA ROYAL DE VALONIE
Dijous, 14 de juny de 1984, a les 21 h., torn NIT Diumenge, 17 de juny de 1984, a les 17 h., torn TARDA Funció de GaZa Dimecres, 20 de juny de 1984, a les 21 h., torn NIT
ORQUESTRA SIMFÒNICA r COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
Director del cor: ROMANO GANDOLFI Director adjunt del cor: VITTORIO SICURI • �g� pro mUSICa
8'�®o 1 e Presenta � JO yero de ° J ROCA° ciones° as Crea las últlTn o, conJun- 84 ' 1e cCloh SU CO ., n\as'perfectoo Clon del calldad con la disen-o 'a o me dO1terrane estética
XXVI TEMPORADA MUSICAL IV FESTIVAL D'ÒPERA 475, 476 i 478 sessions
¡ LA FILLE DU REGIMENT J de Gaetano Donizetti
DIUMENGE, 10 DE JUNY DE 1984, A LES 17 H. 13 DIMECRES, DE JUNY DE 1984, A LES 21 H.
Funció de Gala
o �g1'ri:SI (Gerona), 8'pJ)�S' ¡\gara. \ GavIna ]6 DE Hasta La DISSABTE, JUNY DE 1984, A LES 21 H.
o 18 de Gracla, Paseo 7 Barcelona, GRAN TEATRE DEL LICEU * BARCELONA C/Jrholofie GRAN TEATRE DEL LICEU CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU GENERALITAT DE CATALUNYA AJUNTAMENT DE BARCELONA SOCI ETAT DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
PATRONAT DEL CONSORCI
I PRESIDENT: Molt Honorable Sr. Jordi Pujol [ VICE-PRESIDENT: ExceHentíssim Sr. Pasqual Maragall
GERENT: Sr. Lluís Portabella
I I VOCALS: Antoni Sàbat (Generalitat de Catalunya)
t Montserrat Albet Generalitat de I ( Catalunya)
¡ Hlma. Sra. M." Aurèlia Capmany (Ajuntament de Barcelona) Jordi Vallverdú (Ajuntament de Barcelona) HIm. Sr. Germà Vidal (Ajuntament de Barcelona) Josep M." Bricall (Ajuntament de Barcelona)
Manuel Bertrand (Societat del G. T. del Liceu) Fèlix M." Millet (Societat del G. T. del Liceu) mUSICa Josep M." Coronas (Societat del G. T. del Liceu) pro Maria Vilardell (Societat del G. T. del Liceu) Carles Mir (Societat del G. T. del Liceu)
-_. �.... SECRETARI: Adrià Alvarez A la portada, La famosa cantatriu sueca lenny Lind en una interpretació de "La Filie du Régiment" Dep. Leg.1 B. 558 - ,.10 I§! publilternpo J - LLORET. INDUSTRIAS GRAFICAS BADALON.6 ADMINISTRADOR: Lluís Andreu
DIRECTOR D'ESCENARI: Dídac Monjo ASSISTENTS MUSICALS: Jordi Giró
Miguel Ortega Lolita Poveda
Shari Rhoads
APUNTADOR: Jaume Tribó
CAP DE PREMSA I RELACIONS PÚBLIQUES: Adelita Rocha
CAP D'ABONAMENT I TAQUILLES: Josefina Carbonell
CAP D'ADMINISTRACIÚ: Joan Antich
SERVEI MÈDIC: Dr. Enric Bosch
SECRETARIA: Josep Delgado Maria Antònia Claramunt
María José García
CAP DE MAQUINISTES: Constancio Anguera
CAP D'ELECTRICISTES: Francesc Tuset
CAP D'UTILLATGE: Jaume Payet CAP DE SASTRERIA: Remei Mollor
CAP DE MAQUILLATGE: Martha Vázquez
PERRUQUERIA: «Damaret »
SABATERIA: «Valldeperas » Assistència tècnica: JORQUERA HNOS., pianos PUBLICITAT I PROGRAMES: Publi-Tempo
NOTES IMPORTANTS: Un cop començada la funció, no serà permesa l'entrada a la sala, així com verificar enregistraments, fotografies o filmar escenes de qualsevol tipus. Les funcions començaran puntualment a l'hora indicada. El Patronat Pro Música, si les circumstàncies ho reclamen, podrà alterar les dates, els programes o els intèrprets anun ciats en aquest programa. En compliment d'allò que disposa l'Article 92 del Reglament d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; hom ha d'utilitzar el Saló del ler. pis i el vestíbul de l'entrada.
6. Accés pel carrer St. Pau núm. 1 bis PATRONAT "PRO MÚSICA" DE BARCELONA Asistencia técnica del Palau de la Música Catalana
JUNTA DIRECTIVA
PRESIDENT Don Luis Porta bella Ráfols VICE-PRESIDENT Don Ramón Negra Valls SECRETARI Don Juan Pujadas Obradors TRESORER Don Francisco Samaranch Torelló VOCAL Don Pedro Mir Amorós VOCAL Don Carlos Mir Amorós VOCAL Doña Montserrat Mombrú de Balañá VOCAL Don Esteban Molist Pol VOCAL Don Rogelio Roca Salamanca
socrs ADHERITS
Doña Carmen Aguilera de Daurella Doña Nuria Fábregas de Sarrias Excmo. Sr. de Alella Marqués Doña Magdalena Ferrer Dalmau Don Carlos Andreu Batlló Doña M.' Antonia Ferrer de Thomas Don Jordi Argenté i Giralt Excma. Sra. Condesa, Vda. de Fígols Don Daniel Argimón Llofriu Doña Joaquina Fina, Vda. de Rosa Don Jordi Balañá Albiñá Don Santiago Fisas Mulleras Profesor D. Joaquín Barraquer Moner Don Antonio Folcrá Folcrá Don José Bel Font Sra. Maria Font de Carulla Doña Irene A., Vda. de Bertrán Don Buenaventura Garriga Brutau Don Eusebio Bertrand Mata Excmo. Sr. Conde de Godó Don Manuel Bertrand Vergés Don Jaume Graell Massana Don Blanch Cubiñé Jorge Don Joan A. Grau Cuadrada Don José Serra Botey Don Hans Hartmann Doña M.' Bracons Esperança Tatché Don Wolfgang A. Hartmann Don Emilio Brillas Saguer Doña Petra Huarte, Vda. de Vila Don Buxeres Pons Alejo Don José Manuel Infiesta Monteverde Doña María Josefa Casacuberta, Doña Pilar Jaraiz Franco, Vda. de Lago Vda. de Soler Mauri Don Alexander Konta Don Castella Mandos Joaquín Excmo. Sr. Conde de Lacambra Don Agustín Ca talán Baulenas Don Miguel Lerín Seguí Don José Colomer Ametller Don Félix Llonch Salas Doña María Soledad Córdoba Gabaraín Doña Elvira Madroñero Don Enrique Corominas Vila Don Manuel MaJagrida Pons Don MarceHí Curell i Suñol Don Axel Malowan Tejcira Doña Josefina Cusí Fortunet Doña Ginette Manry Bernaille Don Ricardo Defarges Ibáñez Don Enrique Mañosas Barrera Don José Descartín Don Joan A. i e instrumentos. Maragall Noble división electrónica: órganos Don José Ensesa división pianos: Montsalvatge Doña M.' Teresa Marca de Salvat Don Juan Esquirol Pedragosa Don Juan March Delgado Cambó 10 Via Laietana, 32-34 Don Jacinto Esteva Vendrell Av. Francisco (Av. Catedral), Doña Francisca Marcet, Vda. de Torredemer . . 3 Tels. 3196096 3106912. Barcelona, 3 Tels. 3196096 3106912. Barcelona, Precisión. Habilidad. Control. Rolex,
Don José Sala Amat Don José M.' Mas Casals Don Juan Salvat Don Jaime Mercadé Bertrán Don Manuel Salvat Don Jorge Miarnau Banús Don Eusebio Sans Coll Don Joan Millà Francolí Doña Verónica Santalla Blavi Don Félix M.' Millet i Tusell Don Francisco A. Sensat Don Jesús Mir Amorós Alemany. Don Gerardo Sensat Estrada Don Horacia Miras Giner Don José Serra Roca Don Federico Mitjans Martínez Don Jesús Serra Santamans Don Joaquín Monzó i Bergé Don Antoni Serra Santamans Don Antonio Negre Villavecchia Doña M.' Teresa Serra, Vda. de Soler-Cabot Don Sebastián Noguera Vives Don José Soldevila Armenteras Don Gaspar Núñez Simón Doña María Soldevila, Vda. de Gamis Don Josep Oliveres Baulenas Excma. Sr. José Suñer Martínez Don Antonio Olmos Miró Don José Ildcfonso Suñol Soler Doña M.' Teresa Orellana, Vda. de Bricall Don Geza Tolnay Don Antonio Paricio Don Salvador Torrents Don Gabriel Paricio Larrea Doña María Do'ores Torres de Andreu Don Raimon Patau Iglesias Don Antoni Torres Alvarez Don Joan del Peso Don Rodolfo Tovar Don Mateo Pla Elías Faja Don Joan Trias i Bertran Don Jorge Pla Martí Don Juan Uriach Don José Pons Cardener Tey Dol'ia Asunción Valls de Pi Figueras Don Antonio Pons Llibre Don Joan Vallvé i Creus Don Javier Portabella Córdoba Excmo. Sr. Marqués de la Vega Inclán Don Luis Portabella Córdoba En el mundo del Don Ventosa Polo, hay ciertas características que Doña M.' Teresa Puig de Riera Ignacio Despujol distinguen Don Vernis Bonet a los auténticos Don Pedra Puig Massana Domingo campeones. Don Salvador Vidal Nunell Doña Carmen Puig de Viladomiu Son las cualidades hacen destacar a los Don Vila Basté que mejores del resto. Don Jordi Pujadas Hostench Ignacio Don de Villalonga Gusta Precisión. Habilidad. Dominio del Don Andreu Pujol i Mir Santiago tiempo. Doña Marta O. de Villavecchia Doña Teresa Ráfols, Vda. de Jover Características cada uno de los Rolex Don Wolf Zantop compartidas por Don Rafael Rifá Puget Oyster. Orfeó Català Por esta no es de extrañar tantos líderes Don Leopolda Rodés Castañé razón, que del deporte, Fòrum Musical Doña Elvira Rosell de Santigosa confíen a los el control del Musicals de Barcelona expertos perfecto tiempo. Don Martín Rossell Barbé Joventuts Hnos., Un Rolex únicamente en el Don Francesc Rubiralta Vilaseca Jorquera pianos Oyster. Adquiéralo ,\II, Radio Ambiente Musical, S. A Doña M: Josefa Rusiñol, Vda. de Valls Taberner Concesionario Oficial Rolex. � Doña Gloria Sacrest Recolons ROLEX of Geneva
ADMINISTRADOR ARTíSTIC Don Carles Caballé Folch DEL IV FESTIVAL D'OPERA
Ro/ex Day-Dale. Cronometro. En oro de /8 qui/ales con brazalete ajuego.
, . . oberta la llista d'inscripció pel ., Tel continua A la Secretaria de "Pro Música» (Ba Imes, 26 ,r.,1 la 3186208) al Patronat. a tots els qui desitgin adherir-se
- Joyero Paseo de Gracia, 18 - BARCELONA-7 BOll)Jttiiqll)J� Diagonal, 580- BARCELONA - 21
RUTH WELTING
Ruth Welting debutà professionalment als vint-i-dos anys en el paper de Blonde de El rapte del Serrall amb la New York City Opera. Tot seguit, actuà al Metropolitan de Nova York en el paper de Zerbinetta, a l'ò en en el de a pera de Chicago el d'Olympia, al Covent Garden Rosina, a en el de l'Òpera de Dallas en el de Titania, l'Òpera d'Hamburg Blonde,. a Washington en el de Lucia, i al Teatro Colón en el de Fiorella. de Ruth Welting cantà per primera vegada Lakme a Ràdio Nacional França i l'interpretà altra vegada l'any 1980 a l'Òpera de Chicago. Gilda de Ri El seu repertori inclou, entre d'altres òperes, el paper de goletto (Festival d'Ottava), Norina de Don Pasquale (Òpera de San Fran cisco) i Olympia al Metropolitan i a l'Òpera de Chicago. El paper de Zer binetta, l'ha interpretat a Chicago, San Francisco, Covent Garden, Me tropolitan, Festival de Salzburg i, recentment, a l'Òpera d'Hamburg i París. Enguany cantarà a Chicago la seva primera Constanza. ha col A més de la seva activitat en el camp de l'òpera, Ruth Welting laborat amb la Filharmònica de Nova York, les Simfòniques de Chica go i de San Francisco, l'Orquestra de Filadèlfia, etc. Ha efectuat enregistraments per a les firmes discogràfiques CBS (Cen drillon) i Phillips (Rosenkavalier). ALFREDO KRAUS
Nasqué a Las Palmas de Gran Canaria, de pare austríac i mare espanyola. Estudià cant a Barcelona amb la professora Marcoff, a València amb el mestre Andrea i a Milà amb la professora Llopart. Debutà en 1956 a El Caire amb Rigoletto; seguidament (1957-58) es féu conèixer a Itàlia cantant, entre altres, les òperes La Traviata a Torí, Rigoletto a Palerm, Falstaff a Reggio Emilia i Gianni Schicchi a l'Opera de Roma. També en 1957 cantà La Traviata a Londres. En 1958-59 actuà al Teatre San Carlo de Lisboa i debutà al Gran Teatre del Liceu amb Rigoletto, al Teatre Regio de Parma amb Rigoletto i El pescador de perles, i al Covent Garden de Londres amb Lucia di Lammermoor. El seu debut a la Scala de Milà tingué lloc en 1960 amb La sonnambula; en aquest teatre, ha cantat diverses òperes (Falstaff, L'elisir d'amore, Ali Baba, Don Pasquale, La Favorita, Manon, Rigoletto, Linda de Cha mounix, Werther, Fausto, etc.). L'any 1966 debutà amb Rigoletto al Metropolitan de Nova York, centre amb el qual manté una activa collaboració, efectiva, també, en altres teatres americans (Chicago, Dallas, etc.). Ha cantat a nombrosíssims teatres de tot el món: Itàlia, Alemanya, Àustria, França, Espanya, Suïssa, Polònia, Japó, Mèxic, Argentina, Ve neçuela, Puerto Rico, Àfrica del Sud, etc. ROSA LAGHEZZA
Rosa Laghezza és una de les mezzo-sopranos de més prestigi; la seva tessitura vocal li permet d'interpretar el repertori clàssic, el verístic, el del bel canto i el modern. Té un repertori vastíssim i ha actuat als teatres més importants del món; darrerament, ha interpretat a Innsbruck el Requiem de Verdi, a la Piccola Scala de Milà Un ballo in maschera, al Comunale de Bo lonya Aida i al Regia de Parma La [ille du regiment, etc. A Trieste ha enregistrat, per a la RAI, Mignon i, també per a la RAI en directe, Il matrimonio segreto i La pietra del paragone. ROBERTO COVIELLO
Roberto Coviello és un dels més joves barítons actuals. Obtingué el Di ploma amb les màximes qualificacions i més tard es perfeccionà al Teatre Scala de Milà, on féu el debut amb l'obra Il barbiere di Siviglia. D'aquesta manera, inicià una carrera que l'ha dut a actuar als teatres més importants (Arena de Verona, San Carlo de Nàpols, La Fenice de Venecia, Regia de Parma, la Piccola Scala de Milà, Festival Donizetti de Bèrgam, etc.). Coviello es dedica exclusivament al gènere buf i també a la descoberta d'àries inèdites de Rossini i Donizetti. Darrerament ha interpretat el paper de Sulpice de La [ille du régiment juntament amb Alfredo Kraus al Regia de Parma i a Tenerife. GIANCARLO TOSI
Di Nasqué l'any 1953 a Meleti (Milà). En aquesta ciutat obtingué el ploma de Pèrit Agrònom, i es matriculà al Conservatori Giuseppe Verdi on estudià cant amb Iolanda Morselli. Ha participat -i ha obtingut primers premis- als concursos d'Aslico (1979), al Concorso Regionale di Pavia (1980), al II Concorso Laborato rio Lirica Sperimentale città di Alessandria (1981), i al Concurs Toti dal Monte a Treviso (1981). Té un repertori molt extens; hi sobresurten les òperes L'elisir d'amare, Andrea Chenier, Aida, Turandot, etc. ALAIN GUINGAL
Alain Guingal començà els estudis de musica amb els de contrabaix i piano; els d'aquest darrer li permeteren d'assolir una sòlida formació pràctica i teòrica. Més tard obtingué el primer premi de direcció d'or questra. Vinculat a partir de 1975 a l'Òpera d'Avinyó dirigí obres de Lehar, Offenbach, Strauss, i tot seguit les seves primeres òperes, Mireille, Carmen, La Traviata, Tasca, Werther, etc. La temporada de 1981/82 dirigí Le Pays du Sourire de Lehar, Tosca (amb Maria Slatinaru, Aragall, Kari Nurmela), Lucia di Lammermoor a l'Òpera de Nimes i a l'obra Der Fliegende Hollander substituí amb vie gran èxit Paul Ethuin; a l'Òpera de Marsella dirigí La parisienne i Lucia di Lammermoor. La passada temporada 1982/83 Alain Guingal dirigí a Nimes Madama Butterfly, a Santa Cruz de Tenerife Romeo i Julieta (amb Alfredo Kraus), al Festival de Marsella Simon Boccanegra, L'elisir d'amare i Don Qui chotte, al Festival de Bilbao Romeo i Julieta, etc. GIUSEPPE DE TOMASI
Nasqué a Milà l'any 1934. Després d'haver efectuat estudis clàssics, es llicencià en farmàcia. Seguí cursos al Conservatori de Música de Milà i es diplomà com a di rector escènic a l'Acadèmia d'Art Dramàtic. Primerament, fou assistent de Tatiana Pavlova, Franco Enríquez i Attilio Colonnello, amb qui col·laborà en els més importants teatres italians (San. Carlo de Nàpols, Massimo di Palerm, Bellini de Catània, Reggio de Par ma, etc.). Fins al moment present ha efectuat muntatges de les òperes següents: Madama Butterfly (Teatre de Como, Teatre Donizetti de Bèrgam), Il barbiere di Siviglia (Teatre Olímpic de Vicenza, Teatre de Sant Remo, Teatre de Rovigo, etc.), Il trovatore (Opera de l'Estat de Marsella, Tea tre de Como, Teatre de Màntua), Tosca (Teatre de San Remo, Teatre de Màntua), La clementina (Festival de Spoletto), La medium (Festival de Lecco), Otello (Opera de Baviera, Teatre des Champs Elysées de París), Cavalleria i I pagliacci (Opera de Baviera), Il matrimonio segreto (Tea tre de Sant Remo), Lucia di Lammermoor (Baden Baden i a 40 teatres alemanys, belgues i holandesos), L'elisir d'amare (Opera d'Essen), Zara (Carnegie Hall de Nova York). ROMANO GANDOLFI
Nasqué a Medesano i féu els estudis musicals al Conservatori de Parma, on obtingué el Diploma de piano i composició. Ha coHaborat amb Roberto Benaglio, junfament amb el qual entrà a la Scala de Milà. L'any 1966 fou reclamat pel Teatre Colón de Buenos Aires, i l'any 1970 fou nomenat mestre del Cor de la Scala; i des de la tem porada 1982/83, ho és, també, del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Ha dirigit orquestres a Parma, la Scala, Tokyo, Rio de Janeiro, Lenin grad, Berlín, Boston i Barcelona, dirigint tant òpera clàssica com nou centista. Per al segell discogràfic Cetra ha enregistrat la «Petite Messe Solen nelle» de Rossini amb L. Pavarotti, i per al Deutsche Gramaphone, tota la producció del Teatre de la Scala dels darrers deu anys. VITTORIO SICURI
Inicià els seus estudis musicals a Parma i a Milà. Fa deu anys entrà' a formar part de la Scala de Milà, on durant tres anys ha exercitat la seva activitat com a mestre collaborador, treballant amb els mestres registes G. Strehler, F. Zeffirelli, E. de Filippo, J. P. Ponnelle, L. Ron coni, etc. Fa vuit anys començà a col·laborar amb Romana Gandolfi, primer com a ajudant en la tasca de mestre del Cor de la Scala, i en els darrers anys com a mestre de Cor. Ra preparat estrenes mundials d'òperes modernes (entre les quals, Don nerstagans lieht de Stockhausen) i ha dirigit en diverses ocasions la Corale Scaligero. la Des de fa dos anys comparteix juntament amb Romana Gandolfi responsabilitat del Cor del Gran Teatre del Liceu en qualitat de director adjunt. / LA FILLE DU REGIMENT
Òpera en 2 actes Llibret de Jean François Bayard i J. H. Vernoy de Saint-Georges Música de Gaetano Donizetti
REPARTIMENT
La marquise de Berkenfield : Rosa Laghezza MARIE, la jeune vivandière: Ruth Welting La duchesse de Krackenthorp: Neus Puig SULPIGE, un sergent: Roberto Coviello
TONIO, un jeune paysan: Alfredo Kraus HORTENSIUS, le valet de la marquise: Giancarlo Tosi
Un notaire : Michael Ross Un caporal: Bruno Grella
Director d'orquestra r Alain Guingal Director d'escena: Giuseppe de Tomasi
Director del cor: Vittorio Sicuri Violí concertino: Josep M." Alpiste Producció: Gran Teatre del Liceu
Esbossos de les decoracions: Antonio Mastromattei realitzades per «La Bottega Veneziana» Vestuari: Piero Luciano Cavallotti realitzat per «Arrigo» (Milà)
ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL
GRAN TEATRE DEL LICEU JI/lo GAETANO DONIZET�rI 1797-1848
Gaetano Donizetti va néixer a Bèrgam, el 29 de novembre de 1797, en un soterrani de Canale. néixer Bargo «Vaig sota terra», declarava el compo sitor, «als baixos, on s'hi arribava una per escala de celler, per la qual no entrava mai ni una mica de llum». seu El pare, Andrea, era porter de la Germandat de Socors Mutus, i la mare, Domenica Nava, era teixi dora. Les condicions de .:._. econòmiques la família no eren gens falague res (Donizetti va tenir sis germans), però ell i el seu germà Giuseppe van estudiar música a poder les aules de l'Escola de la Caritat, on van tenir <7 la sort de rebre els de Simone ensenyaments Mayr, un professor que, per a l'autor de Lucia di �.''''''_ Lammermoor, va ser no pas tan sols un mestre, sinó també un els quasi pare, consells i ajuts del qual foren decisius en I' els primers èxits de Donizetti. La institució benèfica on C¡IIVkv Mayr impartia les tenia el cant com a lliçons assignatura obligada; i, així, quan tenia onze anys, Gaetano actuà com ./ a contralt en la de representació l'òpera Alice al vivia, de la qual el seu �� �& preceptor era l'autor. En aquell mateix centre escolar faria conèixer Do nizetti els seus dots de compositor. Convençut de les possibilitats de e ... 9,. l'estudiant, Mayr va fer gestions i aconseguí de fer-lo entrar al Liceu /..0 Musical de ,�t/ que el Pertini. Gràcies a una � Bolonya, dirigia pare beca, Do nizetti va estudiar a Bolonya des de 1815 a 1817, i hi compongué simfo rlldj7··.,� música nies, religiosa, àries i les tres primeres òperes: Il Pigmalione, i L'ira 1".. � 9-,' j{.,jl Olimpiade d'Acchile, que no arribaren a l'estrena. Havent tornat a es I' Bèrgam, va dedicar intensament a la cornposicio 1 va escriure, per a l'Escola de Caritat, la petita òpera I piccoli virtuosi ambulanti, estrenada en aquella ciutat el 1819. Abans, però, l'any 1818, havia fet ja conèixer al teatre San Lucas, de Venècia, Enrico di Bor gogna i Una Quatre follia. anys després hi hagué el primer gran èxit de Donizetti, quan estrenà al teatre Argentina, de Roma, Zoraide di Granata. , Immediatament a anà Nàpols, per tal de dirigir-hi els assaigs d'Atalia, del seu mestre Mayr, i per preparar-hi la primera audició de La zingara. En avinentesa va aquesta conèixer Rossini. Animat per l'èxit de la seva r obra i càlid acolliment pel dels napolitans, Donizetti va decidir de ro mandre a viure a Nàpols, no pas sense el disgust dels bergamascs i dels milanesos.
, Des del 1824 �, Autògraf de Donizetti Ba Nogensmenys, fou l'etapa dels grans èxits professionals, amb Anna Dos lena, que va escampar el renom de Donizetti més enllà d'Itàlia. un més tard anys després, el 1832, triomfà amb I'Elisir d'amore, i any tornà a triomfar a Florència, amb l'èxit de La parisina. L'any 1833 es trenà Lucrezia Borgia, i fou en els assaigs d'aquesta obra quan Doni zetti va modificar la disposició tradicional de l'orquestra, la qual, al seu parer, dificultava la relació entre aquesta i el director. «El quartet prin cipal de l'orquestra, aplegat al centre, pot dirigir còmodament la resta dels instruments, i el compositor (o director), que se situa al centre, al costat del primer violí, té (si així ho vol) l'avantatge de donar al prin cipal. amb la veu i amb el gest, la indicació dels moviments que ell de sitja: cosa tan avantatjosa per al gust actual». Cansadíssim pels molts viatges i per la incessant composició, va tornar i de a Nàpols per estrenar-hi Maria Stuarda. L'èxit d'aquesta òpera anar a París les que arribaren tot seguit li van valer una invitació per i l'encàrrec d'una obra nova, Marin Faliero (1835). De nou a Nàpols, el 26 de setembre d'aquell mateix any estrena, al San Carlo, Luda di Lam mermoor, que va ser l'èxit més gran que assolí, tot i que Donizetti no en pogué gaudir plenament perquè la malaltia se li anava agreujant. Amb tot, es va recuperar i tornà a treballar d'una manera febril. L'any següent va estrenar quatre òperes i fou nomenat professor del Reial Col·legi Musical de Nàpols, que dirigia Zingarelli. Quan aquest morí, càrrec Donizetti es creia que en seria el successor, però el fou atorgat a Mercadante. A aquesta desiHusió es van afegir, el 1836, la mort dels muller i seus pares i la d'una filla, i, l'any següent, la defunció de la la de l'últim fill. Donizetti va abandonar Nàpols, després d'haver-hi estrenat Roberto Devereux (1837). L'òpera italiana havia restat pràcticament a les seves Va mans, després d'haver mort Bellini i del retir voluntari de Rossini. decidir de viure a Milà, on era molt estimat, i en aquesta ciutat comen çaren les seves relacions amoroses amb la comtessa Apiani, una de les dones més importants de l'aristocràcia milanesa. Va ser cridat de nou de a París, on va presentar La fille du regiment, Les martyres i L'ange Nisida (primera versió de La Favorita). Tornà a actuar al teatre Scala i, el 1842, Rossini el va convidar a dirigir el seu Stabat Mater, a Bolonya. i Di Proposat per al càrrec d'Imperial Reial Compositor de Cambra, rector dels concerts privats de S. M. Imperial, a Viena, Donizetti va acceptar, i va escriure per a la capital austríaca Linda de Chama unix (1842) i Maria di Rohan (1843). Entre aquestes dues òperes també va compondre Caterina Cornara i Don Pasquale. Ja al capdamunt de la fama, però mortalment ferit per la malaltia, Donizetti tingué coneixe ment dels primers èxits de Verdi, de qui fou presentada a Viena, l'any 1844, l'òpera Emani. Durant l'estiu del 1845, i ja amb sofrences físiques molt agudes, es tras lladà a París, on tingué un atac de paràlisi cerebral. Internat al sanatori d'Ivry, empitjorà força de l'estat mental, i, un any després, els amics de Donizetti aconseguiren que el prefecte de la Policia anullés l'ordre que havia condemnat el compositor malalt a un aïllament total. El por taren al seu pis de I'Avenue Chateaubriand núm. 6, i si bé li foren prac ticats nous tractaments, tots els esforços resultaren inútils. Per inter venció de la diplomàcia austríaca, el músic fou traslladat a Itàlia, i arribà a Bèrgam el 6 d'octubre de 1847. Va morir al Palazzo Basoni, el 8 d'abril de 1848. El diagnòstic fou: «afecció cerebral-medullar». L'au tòpsia va revelar que el crani de Donizetti tenia «unes dimensions molt grans, i era un dels més refinats i perfectes que es troben a les races superiors». JOAN ARNAU Gaetano Donizetti LA FECUNDITAT I LA PRESSA DE GAETANO DONIZETTI Il Pigmalione (1816), Olimpiade i L'ira d'Acchile (1817) són les tres pri meres òperes (sense estrenar) de Donizetti, el debut al teatre del qual tingué lloc a Venècia, el 14 de novembre de 1818, amb Enrico di Bor gogne, acollida fredament pel públic del coliseu San Luca. Des de l'es trena d'aquesta òpera fins a la darrera obra de Donizetti, el repertori operístic del segle XIX s'incrementarà amb setanta-tres melodrames que, en menys de vint-i-cinc anys, escriurà el compositor bergamasc. És molta producció? És prou, de tota manera, perquè durant molt de temps els crítics hagin parlat, no pas sense un pic de desdeny, de l'ofici de com pondre òperes, encara que un dels més autoritzats estudiosos de l'art de Donizetti -Gianandrea Gavazzeni- opini que no cal donar a aquesta definició un sentit pejoratiu. «Compondre melodrames i òperes bufes per als teatres era, en aquella època, satisfer una exigència pràctica. El teatre tenia una funció pròpia i insubstituïble per a l'aristocràcia i la burgesia d'aleshores. Era l'únic passatemps nocturn, l'únic indret on la gent es podia reunir, el més adequat per a teixir intrigues polítiques, iniciar uns amors, dir xafarderies, concertar casaments. Per a una so cietat d'educació i cultura mitjanes, representava un agradable recurs intellectual, mentre que els esperits més refinats preferien de reunir-se als salons, a l'entorn d'alguna dona particularment instruïda en les lle tres i les arts de l'època. »Amb tot, també homes com Foscolo i Stendhal freqüentaven el teatre d'òpera d'una manera més a menys assídua, segons llurs inclinacions, però demostraven així que l'ambient estava destinat a reunir sempre totes les categories i els tipus de persones que figuraven a la vida bur gesa del segle XIX. Tota una vida diversa i mesclada, rica de desordres, àvida de moviments, que entrava als teatres i demanava invencions i faules adequades. Per a aquest públic, divers i inquiet, no podia servir, doncs, la producció operística de períodes precedents de la història del teatre. En un ambient d'aquesta naturalesa, el compositor no tenia cap més remei que el d'oferir material per tal que la vida teatral po gués desenvolupar-se amb un floriment total. I, a fora del teatre, a Itàlia i en aquella època, no tenia obert cap altre camí. Aquesta és la raó per la qual una gran part dels melodrames representats durant el segle passat han perdut per a nosaltres la raó d'existir, perquè no hi ha hagut les circumstàncies particulars (de costums, de gust, d'habituds teatrals i de comerç pràctic) que en determinaren el naixement. El com positor d'òperes no s'havia de proposar cap problema de cultura, cap problema que s'enfrontés a conceptes unitaris de l'art; disposava dels mitjans necessaris per a fornir tot el que li era demanat, i en tenia prou amb ensinistrar la mà per a servir-se'n. Era tot el que necessitava per a escriure una òpera. I no res més». Gavazzeni acaba amb l'afirmació que, aquesta situació, es reflectia en l'activitat del compositor, atent tan sols als condicionants melodramà tics que dominaven en el teatre líric, i sense cap possibilitat de flirtejar amb llibertats creadores. «Li calia ficar-se a la diligència, proveït de paper, ploma i, sobretot, una santa resignació; córrer per les postes em- Bèrgam la ciutat natal de Donizetti bolcallat amb la capa, atrapar les companyies de cantants d'un hostal a de la l'altre, sofrir de els prima . l'explotació l'empresari, rampells � _.,-' .; ...... , les dels dels " donna, imprecacions músics, la grollera ignorància poe ..... -.".", tastres carrinclons». �. La fecunditat, i també la pressa, han estat -en el moment de judicar " la producció de Donizetti- els arguments sobre els quals han desen . . a titelles» , volupat les censures els crítics més rigorosos. "Música per qua c' lificà Schumann la música de La Favorita, i no són pas pocs els qui li han discutit la tècnica de composició, perjudicada per la fertilitat musical 1 ! al servei de l'encàrrec. La no • posada precipitació d'aquestes apreciacions I j van deixar veure, als qui les formulaven, que, a degrat de la rapidesa de la •• creació, l'obra total de Donizetti és abundant de peces d'indubtable qua litat, les quals atorguen a l'autor un lloc molt significatiu a la història de l'òpera. En primer lloc, perquè com a continuador de Rossini impo sa ben aviat la pròpia personalitat, que evolucionarà fins a anunciar, no tan sols el Verdi de la jovenesa, sinó també el de la maduresa. A La convenienre e le inconvenienre teatrali, els procediments van més . enllà de Rossini, i si examinem Caterina Cornara, del final creador de 0:£ . t Donizetti, algunes escenes de l'òpera no són sinó precursores del Don ,t-;;_· Carlo verdià. D'altre evolució deixa veure unes caracte .i·��·!:- í banda, aquesta .. ':¡ :� • • .;' tan en el musical i en la cura en els " .. .. s·, rístiques personals missatge posada "'� �' " .',.' matisos darmàtics que, en la suposició de conferir tot el mèrit de la pro �,: . ,.; �p;z� en com •• .. a � ducció donizettiana la intuïció, caldria convenir que, aquest I •• � : I ... . -, .:._ • positor, el germen i el desenvolupament s'hi produeixen alhora. " �.:!: .. r _.._ .. L'anàlisi del catàleg de Donizetti ens pot presentar contradiccions valo :' , .. ratives entre el favor que els públics han atorgat a determinades obres • i la consideració que han merescut d'altres per part de la crítica; i, .. . en un estricte criteri al davant de la J així, caldria situar musicològic, r""•• tan famosa Lucia di Lammermoor, la més reeixida Caterina Cornara, com també seria possible que, en una visió global, ens resultés més interessant l'anomenada «trilogia anglesa» (Anna Balena, Roberto Deve reux i Maria Stuarda) que la no menys popular La Favorita. Les raons de valoració inversa, atorgada majoritàriament, obeeixen en una gran part, pel que fa a Lucia, al fet de la supressió d'aquells passatges on Donizetti es val de l'ofici de compondre òperes; i, pel que fa a La Fa vorita, a l'exaltació del bellíssim acte quart, sense fer esment que la resta de l'òpera no assoleix la qualitat d'altres títols menys populars. Aquesta situació, mantinguda durant llargs anys, ha ocasionat una equí voca jerarquització de valors en el total de l'obra de Donizetti, amb l'excepció prou justa de les òperes còmiques, la genialitat de les quals ha estat unànimement reconeguda, especialment pel que fa a Don Pas quale i L'elisir d'amare, en les quals Donizetti s'allunya del tipus d'ò pera bufa anterior i crea un exemple de comèdia, amb una exposició magistral de personatges i una fina invenció musical. POSICIÓ DE DONIZETTI A LA HISTÒRIA DE L'ÒPERA Quatre de italiana: Verdi i cara a cara amb Donizetti i Rossini Per tal d'entendre millor la importància del lloc de Donizetti a la his grans figures l'òpera Bellini, tòria de l'òpera del segle XIX, no hem d'oblidar la presència de Bellini, perquè és justament a través d'aquest que Donizetti arriba, des del cant elegíac, a l'accentuació dramàtica que menarà tot seguit a Verdi. Es en aquest sentit que s'han de veure les grans escenes corals de Do nizetti, les quals, com advertia un historiador, fins aleshores i abans de Verdi havien tingut sempre una total autonomia de peça tancada, i que després adquireixen la dimensió de gran pàgina simfònico-coral a Poliuto i a Don Sebastiano. Un cop més, en aquest cas, la profecia verdiana va més enllà del jove Verdi per adreçar-se al Verdi madur d'Aida. La posició que ocupa Donizetti a la història del melodrama del segle XIX resta definida amb claredat per la seva pròpia força vital i no per par ticulars fórmules d'assimilació ni per especials característiques cons tructives. Per sobre de tot, és vàlid el contingut melòdic de l'obra que va fer, la vocalitat que s'enquadra en l'esperit romàntic d'una època en la qual el compositor es mou en un total benestar d'improvisació fe cunda. El llenguatge romàntic de Donizetti, el seu do màxim del cant, resulta absolutament personal, diferenciat de les altres estructures me lòdiques del seu temps, sense que l'afecti massa el fet de recollir de Rossini determinats aspectes de les simfonies i alguns concertants de l'ò pera còmica, de la mateixa manera que tampoc no ha de ser considera da com a una influència belliniana la durada del motiu. Per a la de finició del caràcter romàntic de la música de Donizetti, no compten les referències a d'altres compositors anteriors que es puguin localitzar en l'expressió del seu pensament; el llenguatge és, en tot cas, purament donizettià. Un llenguatge característic que va des de la rialla al plor, en una variació dels dos sentiments oposats que fa difícil de veure el punt d'unió d'un i altre, enllaçats com a so de noves emocions expo sades per mitjà de fórmules exclusivament vocals. I això s'esdevé també en les òperes més dramàtiques, on altres autors resolen situacions amb efectes rítmics i harmònics. Donizetti, invariablement, se servirà de la seva intuïció melòdica. El caràcter individual de la seva música es manifesta, doncs, en un únic aspecte definidor: la melodia. Pot ser, tal vegada, una qualitat limita tiva, però menys rigorosa en el cas de Donizetti, perquè, amb la línia melòdica, el compositor aconsegueix d'exposar els contrastos dramà tics, la diversitat dels caràcters dels seus personatges i el clima de l'ac ció escènica. En un article sobre l'autor de Lucia di Larnmermoor, Ga vazzeni feia notar de quina manera arriba Donizetti, a través de la me lodia, a resultats dramàtics, « ... només que, aquí, la realitat tràgica i la poesia de dolorós significat sorgeixen del cant, que sembla ser finalitat en ell mateix. El cant, per l'eficàcia de la seva bellesa, tendeix a recons truir arguments i vida de personatges escènics, i els mou amb l'ímpetu i l'accent de veritat que prové de la seva força melòdica. Crec que aquest és el punt més alt que el geni del bergamasc ha pogut tocar. Així, amb mitjans diversos, amb una particularitat oposada, Donizetti assoleix un resultat afí al de Verdi». Podem afegir que això mateix s'es devé en el gènere còmic, en el qual el músic es mostra àgil, vivent i ple de sentit burlesc, amb interpretacions de caràcters i de situacions que porten la distinció de l'autor, i que difereixen força de les d'altres compositors d'òperes còmiques, dels quals Donizetti pogué rebre in fluències. IRREGULARITAT EN LA QUALITAT DE LA PRODUCCIO Un dels diferents aspectes artístics que fan de Donizetti una indivídua litat destacada en l'òpera romàntica és la irregularitat que hom nota en la qualitat de la seva producció, entesa en un sentit progressiu. En realitat, en el conjunt de l'obra no hi ha una línia de renovació, de pro grés a d'evolució que enllaci lògicament el primer treball amb el darrer, que signifiqui una manera més alta d'expressió i una transformació del pensament musical al compàs dels temps que li toca de viure. Quan, a semblança d'altres compositors, esperem trobar una corba ascendent en els procediments tècnics i en el retrat dels personatges, en Doni zetti observem, a més d'un avançar i un recular de la genialitat crea dora, una absència d'esperit de superació que, ben estudiat el cas, és més propi de l'artista mancat de la fantasia fecunda i genial. La ràpida intuïció de Donizetti es complementava amb la fecunditat, una simbiosi més aviat negativa en les circumstàncies en què, segons A "La FilIe du Régiment", la visió de l'heroisme militar es practica des d'una óptica d'opereta teatral de que hem vist, havia de treballar normalment el compositor l'època. Els empresaris exigien amb presses, i Donizetti necessitava di d'ac ners; la confiança en la seva rapidesa per a compondre li permitia ceptar compromís rera compromís, i en poc temps naixien noves obres. Però fertilitat no significa necessàriament genialitat constant; i quan aquesta no es presentava, la composició feia el curs amb, simplement, la facilitat d'escriptura. Així van néixer, d'una manera no gens feliç, òperes oblidades ja al mateix dia de l'estrena. El mateix compositor en li anun es queixava d'aquest oblit en una carta al seu cunyat, la qual seu «Là ciava que havia fet el propòsit de regalar-li el piano preferit: vi mormorano le Anne, le Marie, le Fauste, i Roberti, i Belisari, i Ma rini, gli Olivi, Aio, Furioso, Paris, Gianni di Calais, Ugo, Pazzi, Pia, Ru ... els més denz ». Són els períodes grisos de creació, que alternen amb brillants i substancials. Al mateix any 1843, trobem Don Pasquale i Don Sebastiano, considerada, la primera, com una gemma preciosa de co micitat i de nobilíssim art, mentre que la segona és una òpera cansada Elisir d'a i sense gens d'alè en la matèria musical. Després del deliciós mare, sorgeix una llarga llista d'obres sense gens d'interès. Després, una altra vegada, l'obra mestra. L'examen de l'obra total de Donizetti ens demostra tant la presència de la genialitat com l'absència de la facultat evolutiva. Anna Balena és fins a l'únic títol que sobresurt entre els trenta-un compostos l'any ens cal 1830. Després, per arribar a L'elisir d'amare, dos anys després, de drà passar per quatre òperes totalment ignorades (Francesca Foix, La Romanziera e l'uomo nero, Fausta i Ugo, conte di Parigi) i, així, la història es repetirà una i altra vegada, perquè si la bellesa, l'equili bri i la inspiració de la música de L'elisir d'amare van poder fer su posar que les produccions següents assenyalarien un progrés en qual sevol dels aspectes de la composició, la veritat és que Donizetti roman di estancat en nou melodrames (Sancia di Castilla, Il Furiosa all'Isola San Domingo, Parisina d'Este, Torquato Tasso, Lucretia Borgia, Ros munda d'Inghilterra, Maria Stuarda, Gemma di Vergy i Marin Faliero) dels quals només Maria Stuarda ofereix interès, fins a l'aparició de Lucia di Lammermoor. Després, alts i baixos de qualitat un cop més, sense que, en el millor dels casos la inspiració sigui excepcional (Ro berto Devereux, Pia de Tolomei, Poliuto, Il duca d'Alba, La Favorita, La fille du régiment, Linda de Chamounix, etc.) i sense que canviïn els procediments. Però el resplendor de la genialitat lluirà una altra vegada amb la meravella musical de Don Pasquale, la qual caracteritza com cap altra obra la vertadera personalitat artística de Donizetti i justifica to tes les lloances a l'altura de la seva inspiració. no seria A desgrat de ser moltes les òperes oblidades de Donizetti, just en revisió treure'n la conseqüència que, en elles, tot és mediocre. I, la en darrers ha estat del catàleg que hom ha fet aquests anys, possible fer-s'hi una de comprovar que, fins i tot en les menys atractives, pot els selecció per tal de separar, dins d'una mateixa partitura, fragments en la be superflus dels que són musicalment substancials, aquells què llesa melòdica assoleix el màxim d'esplendorositat. No hi ha ningú que a L'elisir dubti que aquesta perfecció s'assolí amb generositat d'amare, un lloc Lucia i Don Pasquale, tres melodrames que no tan sols ocupen en el de preferència en la creació global de l'autor, sinó també corpus de la producció operística italiana del segle XIX. És interessant d'ob Donizetti dos diferents servar que, en aquesta trilogia, aborda aspectes del melodrama: el tràgic i el còmic; però potser sigui més interessant el també de comprovar que, dins d'aquest darrer caràcter, compositor es diferent a l'hora de tractar la comicitat de L'elisir i la de Don Pas escènic en el es quale. En cada cas, la música expressa l'ambient qual desenvoluparà l'òpera: campestre, popular, ingenu, a la primera; ele gant, ciutadà, Íntim i familiar, a la segona. Una recent escenografia de "La Filie du Régiment" En un altre pla de treballs menys inspirats, com una zona intermitja entre les tres joies de la seva producció i les òperes que més acusen la presència de l'ofici, podem establir un quadre de títols en el qual aquests no assoleixen l'equilibri complet, adés per culpa dels accents dramà tics, adés per la melodia cansada a l'estructura de la peça. Són òperes amb exceHents assoliments aïllats, però que no aconsegueixen indi vidualítzar-se, com La Favorita (de la qual ja s'ha destacat l'esplen dorositat del darrer acte), Poliuto (amb un ímpetu dramàtic vital a la fi de l'acte segon i al duet del darrer), Linda di Chamounix (una pasto ral deliciosa, estampa bucòlica tocada en molts moments per la sua vitat més subtil), Maria di Rohan, Anna Balena, Lucrezia Borgia, Rita (òpera de dimensions reduïdes, musicalment delicada) i La fille du ré girnent (considerable mostra de la comicitat de Donizetti). Després ja ve la llista de melodrames menors, la presència dels quals ._ ..: en el donizettià no es considerar exclusivament de farcí . catàleg pot , es : merit, ja que amb elles completa la figura romàntica del compositor , en la seva banda de fertilitat maquinal, de treball obligat, en el qual, lamentablement, de vegades es perden dibuixos melòdics d'indubtable . bellesa. Però no són forts salvar de la mediocritat prou . "> perquè puguin " aquests melodrames febles, els quals, com més estudiats són en el con .' text de la producció total de Donizetti, més s'allunyen, fins a esvanir-se, de la brillantor permanent de les òperes perfectes en la forma i emocio nants per la sinceritat de la melodia. De veritat, fins a Anna Balena (1830), cap de les obres no es distingeix per llur valor estilístic. Abbiati considera que la personalitat del mestre, encara no desenvolupada, és absorbida -o almenys intimidada- per l'omnipresent i omnipotent verb rossinià. Per a qualsevol músic que començava, era impossible de sos treure's de la fascinació d'aquella màgia, especialment activa quan Do nizetti es presentava als escenaris venecians, els quals, als mateixos dies de l'Em'ico di Borgogna, acollien l'aclamadíssima Italiana in Algeri; es pecialment eficaç sobre un esperit com el del bergamasc, fins i tot massa respectuós envers els grans del seu temps, amic devot de Rossini, a més que, com ell mateix, havia sortit de l'escola bolonyesa del pare Mattei. Així, cap consideració particular no inspiren les òperes compostes entre YEnrico i l'Anna, llevat del reconeixement d'una espontània assimilació -que no és imitació- dels recursos i de les formes rossinianes. Aques tes òperes menors són Una follia (Venècia, 1818), potser Il ritratto par lante (1818) de la qual no hi ha documentació, Il falegname di Livonia (Venècia, 1819), Le nozze in Villa (Màntua, 1821) i la Zoraide di Granate, que representa el primer gran èxit real assolit per l'autor al teatre Ar gentina, de Roma, el 28 de gener de 1822. El mateix Abbiati ens explica que Donizetti passava de Roma a Nàpols amb l'òpera sèria La Zingara, representada al Teatre Nou (1822), i amb la farsa La lettera annanima (1822), al Teatro del Fondo. De Nàpols, es trasllada a Milà, contractat al teatre Scala, per representar-hi l'òpera semisèria Chiara e Serafina a l Pirati (1822), rebuda tèbiament per culpa d'una infinitat de contratemps ocasionats en part pel llibretista Felice Romani. Vénen després, el 1823, l'acció pastoral Aristea, l'òpera sèria Alfredo il Grande i la bufa Il fortunata inganno, interpretades totes a Nàpols, amb no gaire entusiasme per part d'aquell públic. L'any 1824, L'aio nell'imbarazzo i Emilia a l'erernitaggio di Liverpool. El 1826, Alhor di Granata, Il castella degli invalidi, Elvida i La bella prigionera (no re presentada). L'any següent, Olivo e Pasquale, Otto mesi in due ore, ossia Gli esiliati in Siberia, Il Borgomastro di Sarrdam i Le convenienze e le inconvenienze teatrali, una farsa amb text del mateix Donizetti. L'any 1828, L'esule di Roma, ossia Il Proscritto, Alina Regina di Golconda, Gianni di Calais i Il Giovedi grassa. L'any 1829, Il paria i Elisabetta al castella di Kenilworth. L'any següent, l pazzi per progetto, Il diluvio universale, Imelda de Lambertazzi i l'esmentada Anna Balena, composta Donizetti una individualitat destacada de l'òpera romàntica junt al llac de Como, on Donizetti era hoste de Giuditta Pasta. Totes, tret d'aquesta última, han estat oblidades, perquè, com ho ob « serva Gavazzeni, ... l'investigador que llegeixi les partitures troba a totes, és ben cert, la prova d'un talent vivíssim, a punt per l'ardor me lòdic, ric d'energia rítmica, sagaç en la disposició de la trama d'un con certant o d'una simfonia. Ençà i enllà, les pàgines ofereixen una forma clara i un valor efectiu. Però seria inútil de presentar-les públicament, ja que no poden desvetllar l'interès a cap mena d'oients». Donizetti, nogensmenys, conserva intactes les seves raons de ser i de fi gurar entre els escollits dins la història del melodrama del segle XIX, encara que sols sigui per la bella manifestació romàntica de Ja seva mú sica, composta en moments d'absoluta felicitat inventiva. Monument a la memòria de Gaetano Donizetrí Els paisatges alpins de Suïssa són l'escenari de l'acció de "La Filie du Régiment" LA FILLE DU RÉGIMENT Donizetti s'installà a París cap a finals del 1838, on va estrenar Les Martyrs, que no era sinó Poliuto traduïda al francès. Aquesta estrena s'esdevingué l'any 1840, el de l'estrena també de La Favorita i de La du fille regiment, la primera de les cinc òperes que Donizetti compon gué sobre text francès, i una de les molts poques del seu catàleg còmic que ha continuat representant-se, junt amb L'elisir d'amare i Don Pas quale. Si les comparacions sempre són odioses, no deixen de ser-ho menys quan s'estudien els mèrits de La [ille du regiment, la partitura de la qual, tot i ser un exceHent treball, on no manca mai una elegant inspiració, vivent i no gens remís a subratllar la comicitat del llibret, resta un xic enrera de les altres dues òperes còmiques. La [ille du régiment, certament alegre, deu el llibret a Saint-Georges i Bayard, els quals, junt amb Donizetti, van estructurar un tipus d'òpera a l'estil de la que dominava a l'Opéra Cornique, de París: un tipus d'o bres com ho eren Fra Diavolo, d'Auber, La dame blanche, de Boieldieu, i les no menys populars de Herold, Halevy, Adam, amb les quals l'Opéra Cornique, centre d'un teatre genuïnament nacional i de caràcter sen zill, on es mesclaven els aspectes còmics amb els de mig caràcter, s'o posava a la grand'opéra, amb la seva ampuHositat que contrastava amb la desimboltura, l'espontaneïtat i la gràcia de les òperes còmiques, tan propícies als diàlegs alternats amb els cantàbils. Per tal d'escriure en l'estil que exigia l'Opéra Comique, Donizetti hagué de tenir en compte tots els ingredients que podien afavorir l'èxit de la seva obra en aquell escenari, i així no dubtà gens a escollir el text de i Saint-Georges de Bayard, que és summament pueril però que re cull tot el que és característic (escenes militars, i patetisme grotesc, comicitat i aventures) de l'opéra comique. Naturalment, els recitatius foren originàriament parlats, i els convertí en un recitatiu secco el mateix Donizetti per a les representacions fetes a Itàlia. La fille du regiment fou estrenada el dia 11 de febrer de 1840, i la in terpretaren Juliette Borghese (Marie), el tenor Marié (Tonio) i el ba ríton Henry (Sulpice), sense aconseguir l'èxit que hom n'esperava; més aviat, fou rebuda amb reticències i amb una agra crítica d'Hector Ber lioz, molest pels triomfs a París de músics italians. Traduïda per Ca Bassi a llisto l'idioma de Donizetti, La figlia del regimento fou presen El reloj-brújula. tada al teatre de el 3 d'octubre mateix amb Scala, Milà, d'aquell any, A Ferdinand Alexander Porsche se Ie Lorenzo Salvi i Raffaele en Luigia Abbadia, Scalese els papers principals. ocurrió la idea del producto. Sobretot el paper de la protagonista, ha estat abellit per les grans so lWC aRortó las ideas para su realización. pranos, entre les quals cal esmentar Adelina Patti, Totti Dal Monte, Ferdinand Alexander Porsche, el diseñador del Porsche creó el de este Marcella Sembrich, Lily Pons, Jenny Lind, Henriette Sontag, Mirella 911, prototipo reloj y lo arreció para su fabricación en Freni i Joan Sutherland, que han ofert unes grans creacions d'aquesta serie. (A muchos fabricantes de relojes el vocal tant de lluïment com part que comporta d'exigència. desafio técnico les parecía demasiado Si a escenes les militars de les òperes serioses de Donizetti hi trobem grande para que pudieran aceptarlo. Para un caràcter emfàtic i convencional, a La fille du régiment la visió de lWC, el desafio técnico era demasiado l'heroisme militar es practica des d'una òptica d'opereta i, en definitiva, grande para que pudiera rechazarlo.) Durante el desarrollo del único reloj s'hi aconsegueix un relleu de cartolina a l'oli. L'argument, ambientat a brújula se nos presentaron algunos huesos les on hi ha combats entre les forces muntanyes suïsses, helvètiques duros de roer, pero la obra final es una i les franceses, està mancat de qualsevol símptome heroic. S'hi demana golosina técnica. la clemència del cel per a la pàtria i per als homes amb una entonació (Basta sólo con imaginarse que el reloj y la tienen entre seriosa i burlesca; qualsevol aspecte de militarisme és associat brújula que funcionar indepen dientemente uno de otro, sin la menor inter al teatre de la desimboltura, on els són substituïts per les pantalons ferencia rnagnética.) faldilles de la i on, sota el del els dansarina, . casquet soldat, s'enfugen Estaba ruera de duda que para la máquina rossos rulls de la cabellera. ultraprecisa I WC no podia emplearse el CONCESIONARIOS Ens trobem en un escenari de postal acolorida, on de vegades s'esdevé motor de cuarzo, ya que su mando paso a la paradoxa entre el caràcter de la música i allò que sembla propi de paso es engendrado por imanes perrna nentes. Y componentes de acero tuvieron l'argument, com ocorre en «Au bruit de la guerre», l'ímpetu del qual que ceder el paso, en la medida de lo es dilueix en l'acció escènica, o bé en la de Tonio, còmica presentació viable, a materiales paramagnéticos: el rotor en l'estil la es transforma en una tonalitat rossinià, qual, però, gracio (cuerda automática), hecho con oro de sament patètica, molt corrent de la signatura donizettiana. Els perso 21 quilates, reposa en un rodamiento de natges es troben en situacions certament extravagants, en les quals és bolillas miniatura con 9 rubíes, y este a su vez se encuentra en una de evident que els tipus no han estat dibuixats amb personalitat; i, com fijación membrana especial resistente a los choques. observa BarbIan, aquestes situacions no han suggerit al compositor cap AURELI BISBE JOYERO La caja y la pulsera están hechas comentari amb l'escena es sense interès. Provenza. 261 . Barcelona-S original, què desenvolupa gaire de una aleación ligera especial, con super La ingenuïtat de sentiments dels protagonistes no van estimular cap ficie endurecida. También las piezas mena d'emoció a l'autor; però, quan la nina sense vida que pràctica expuestas al desgaste están hechas con el cierre de ment ha estat Marie -fins que s'assabenta de la decisió que farà que titanio, como, por ejemplo, seguridad, finamente ajustable, de la deixi el regiment que la va recollir, educar i nodrir des de la infantesa pulsera articulada cuyos eslabones son es fa dona vivent per tal el dolor del comiat, una alenada d'expressar removibles. Y las pocas veces que no pudo recorre en ROSA BISBE ART/DISSENY d'íntima emoció la música l'acomiadar-se de «Il faut eludirse el uso del acero hemos partir». . empleado Ganduxer. 20 Barcelona-21 Ja no hi ha una situació paradoxal: hi sorgeix un sentiment de dolor una aleación paramagnética de berilio. per al qual Donizetti troba la nota justa en una melodia puríssima. (La brújula IWC es, dicho sea de paso, la más plana a la redonda [3 mm], su aguja Amb totes les irregularitats d'inspiració que conté, La fille du régiment está asegurada contra choques de ambas és una obra àgil. I si la poesia del moment abans descrit no es prodiga partes y se mueve en cojinetes autolubri en el es manifesta hàbil en el de aquella partitura, compositor traçat cantes.) Diagonal. 4S2 . Barcelona-6 la comèdia musical i en la dels com el de la Mar cuál de los . por preguntarse pintura caràcters, Rambla Cataluña. 17 Barcelona- 7 Queda aspectos quesa, ben retratada amb indicacions rítmiques. del reloj-brújula es mejor: ¿la idea o la realización? No importa, en todo caso JOAN ARNAU creemos que Ferdinand A. Porsche puede estar contento con nosotros. IWC �9f::a&��.� �-f868 Christian Dior PARFUMS , Christian Dior inventa l'Esprit de Parfum Miss Dior L' Esprit de Parfum Miss Dior: Ens trobem en un escenari de postal acolorida una concentración especia! de perfume próxima al extracto / "LA FILLE DU REGIMENT" por su estela CONTINGUT ARGUMENTAL su tenacidad y su presentación. ACTE PRIMER Un lujo permitido Zona campestre propera a un llogarret suís. Els camperols miren amb cada día. alegria, des de dalt les muntanyes, com es retiren llurs enemics. La mar quesa de Berkenfield, socorreguda i acompanyada pel seu intendent, cerca refugi en una cabana propera, abans d'enfrontar-se al camí per tal de tornar al seu castell. Sulpice, sergent de les tropes saboianes, entra al davant de Marie, la jove cantinera que, criada i educada pels soldats, és considerada com a la filla del regiment. Tonia, un jove suís, ha seguit les tropes perquè està enamorat de Marie; té la intenció d'allistar-se i de demanar-la com a muller. Amb tot, és arrestat com espia, i hauria tingut un malaurat final si Marie no intercedís per ell, tot dient que li deu Ja vida, ja que la va treure d'un precipici on havia caigut. Tonio de clara a la noia el seu amor, i ella hi correspon. Sulpice els sorprèn i abraçats s'indigna perquè no vol que Marie es casi amb un estranger. Tanio s'escapa de la ira del sergent, i també la noia se'n va, decidida a acomplir la seva voluntat. Com que els camins encara són insegurs després de la batalla, la Mar demana a quesa Sulpice que li proporcioni una escorta per poder tor nar al castell de Berkenfield. Sulpice resta sorprès en sentir aquest nom: va conèixer un capità, Robert de Berkenfield, qui, abans de mo confià seva rir, la filleta als soldats del regiment que comanava. La Mar quesa revela que una germana seva s'havia casat en secret amb Robert; Maria és, per tant, neboda d'ella, i expressa el desig que la noia hagi rebut una educació. Se adequada sent més aviat desiHusionada quan coneix Marie sent i la expressar-se amb uns termes emprats a la vida militar. Marie està contenta d'haver trobat la vertadera família i de saber tindrà cura seva que algú de la educació; però s'entristeix molt quan s'assabenta haurà el que de deixar regiment. Encara li és més penós per què Tonia, havent-s'hi allistat, ha aconseguit l'aprovació com a preten dent d'ella. El carruatge de la Marquesa és a punt, i Marie se'n va amb ella, entre la desesperació general. ACTE SEGON Un saló. en Sulpice hi és, visita a Marie, que va elegantment abillada, està trista però que perquè ha d'aprendre bones maneres, a cantar i a dansar. La Marquesa entra amb la música d'una romança ensucrada, i Marie la canta de mala gana. Després, diu que ella prefereix les xaran i les marxes gues militars. La jove enyora la vida d'abans, i no és feliç entre el luxe i les comoditats. Enviats per Tonia, qui ha guanyat les xarreteres els del d'oficial, oficials regiment arriben a la sala i fan grans afalacs a la noia. Mentre l'intendent de la Marquesa, Hortensius, els con vida a beure, Sulpice, Tonia i Marie es troben plegats amb alegria, i els dos joves renoven la promesa d'amor que s'havien fet. Però la Mar quesa no vol saber res pel que fa a aquest matrimoni: ha promès Marie com a muller al duc de Krackenthorp, i exigeix que el jove suís s'acomiadi per sempre de la noia. Marie se'n va, plorant: però Tonia no s'hi resigna i jura que, malgrat tot, es casarà amb ella. La Marquesa confia a Sul ella no pice que és la tieta de Marie, sinó la mare, i li demana que reve li la veritat a la noia, i que la convenci perquè accepti un matrimoni convenient a la seva posició, Marie, commoguda, abraça la mare i es disposa -per obediència, però amb molt de dolor- a signar el contracte del casament davant el notari. La intervenció de Tonia i la desesperació de la filla commouen el cor de la Marquesa, la qual, a la fi, consent a les naces de Marie i el valent jove.