shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià • núm. 7 | 2020 Estudi del llibre de comptes del Molí de la FILOLOGIA - PHILOLOGY FILOLOGIA Vila de Sarroca de (1885-1922)

Study of the book of accounts of the Molí de la Vila in (1885-1922) pàg. 38-43

Santi Arbós filòleg (CECS)

RESUM ABSTRACT A través d’un llibre de comptabilitat del molí d’oli Through an account book from the oil mill of the de la vila de Sarroca de Lleida (Segrià), datat entre village of Sarroca de Lleida dated between the late finals del segle xix i principis del segle xx, es fa un 19th century and the early 20th century, a first primer estudi de diverses qüestions històriques, research on different historical, organizational organitzatives, i sobre l’ús de les llengües i de questions and on the usage of languages and l’onomàstica dins d’aquesta societat. onomastics in this society is done. PARAULES CLAU KEYWORDS Sarroca de Lleida, molí d’oli, llengua, onomàstica, Sarroca de Lleida, oil mill, language, onomastics, antroponímia. anthroponymy. FILOLOGIA 39

INTRODUCCIÓ Sarroca de Lleida és un municipi de la comarca administra- tiva del Segrià, però tradicionalment se l’ha considerat de les Garrigues (el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll L’objecte d’aquest treball és l’estudi d’un volum manuscrit [1962] l’esmenta com a Sarroca de les Garrigues, una denomi- corresponent bàsicament a la comptabilitat del Molí de la Vila nació que devia ser popular com a mínim fa unes dècades). En de Sarroca de Lleida. Es tracta d’una llibreta d’unes dues-centes el text trobem també la versió castellana «Sarroca de Lérida» pàgines, no numerades, algunes de les quals han estat arrencades (29-06-1902)1 o simplement «Sarroca». i d’altres estan en blanc. La llibreta mesura aproximadament 22x16,5x2,7 cm, és de tapes dures de cartró amb els angles Històricament, el cultiu de l’olivera ha estat dels més importants arrodonits amb protecció metàl·lica (Fig. 1). Està començada del terme, que era totalment de secà fins a finals del segle xx. per la part de la portada i per la de la contraportada formant dos conjunts de textos capgirats. A més, a dins, entremig de les El 1887 la població de Sarroca era de 721 habitants i el 1930 pàgines, hi trobem una sèrie de documents (rebut de l’Instituto era de 865. El màxim poblacional s’assoliria el 1920 amb 951 Geográfico y Estadístico, 1917; carta de La Industrial Mecánica, censats, amb un descens continuat fins a hores d’ara (361 1922; rebut, 1923; nota familiar, 1923). habitants, el 2018).

LA SOCIETAT DEL MOLÍ DE LA VILA DE SARROCA DE LLEIDA

Que s’anomeni el molí que estudiem com «de la Vila»2 ens fa pensar que segurament és un molí municipal d’aprofitament co- munal que amb les desamortitzacions del xix va passar a mans de particulars sense que puguem precisar-ne l’any.3 Que no es trobi en un inventari de la Casa Matas de 1800, els qual posseïen però un molí fariner a Sarroca, sembla que ens permet descartar un origen senyorial d’aquest molí d’oli (Barrachina 2008: 83). No apareix tampoc en l’inventari del testament de Ramon Matas Hortega de 1868 (Barrachina 2008: 129-133). Precisament, el proper molí de la Societat de Granyena de les Garrigues va ser en principi del comú i cap a 1857 va ser adquirit per particulars i regit per un sistema associatiu que podem qualificar de precoo- perativisme (Esquerda i Duaigües 2016: 215).4 En la mateixa línia, en el període 1859-60 es documenta l’adquisició de molins d’oli per grups de pagesos a l’Albi (tres) i i, amb poc temps de diferència, als Omells de na Gaia, , Vallbo- na de les Monges i Vallclara (Vallverdú 2013: 347).

Tenim notícia que a Sarroca «Antigament hi havia tres molins Fig. 1 Portada de la llibreta de comptes del Molí de la Vila de Sarro- ca de Lleida (Foto de l’autor). d’olives: el molí de la vila, el molí dels arcs i el molí nou», però sense que s’esmenti cap data concreta (Bellmunt 1987: 146).

1 Per la manca de paginació del document, referenciem les cites normalment només amb l’any, per exemple (1902). Quan l’any va seguit per una i, per exemple (1902i), s’indica que la cita correspon a pàgines a partir de la contraportada del llibre. 2 Cf. un altre Molí de la Vila a l’Albi, propietat del baró, i un Molí del Comú, al Vilosell, també objecte de compra per un grup de pagesos en aquest període (Vallverdú 2013: 356). 3 Agraïm les gestions d’Ignasi Revés i les informacions de Núria Barrachina sobre diversos punts referents al Molí de la Vila de Sarroca de Lleida. 4 Curiosament, l’estudi de Mateu Esquerda i Josep M. Duaigües sobre el molí de Granyena es basa en un vell quadern trobat a les escombraries, mentre que el nostre de Sarroca parteix d’un llibre de comptes adquirit en un mercat de vell de . shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià • núm. 7 | 2020

Entre 1885 i 1890, trobem que el nombre de socis, moltes Posteriorment a les anotacions dels «peus de oliva y sansa del vegades unitats familiars que potser incloïen més d’un propietari, año 1920 y 1921», hi ha l’esbós d’un document d’arrendament, calculat a partir de les anotacions dels peus d’oliva, es mou entre sense datar, en què Antoni Gómez es faria càrrec de la «sociedad els 37 i els 39, que podien haver caigut cap als 24, al 1921-22. Per bieja» per sis anys per un preu de 750 pessetes anuals, cosa que fer-nos una idea aproximada del pes del Molí de la Vila en l’àmbit potser indicaria un canvi d’ubicació del molí. Sigui com sigui, a local, hem de dir que, el 1910, la Societat del Dret de Sarroca, des- hores d’ara, no ens ha estat possible saber encara el desenvolupa- tinada a recaptar diners per a despeses i impostos municipals, té ment posterior d’aquesta empresa. 178 socis (Sales 1994: 93). És a dir, podríem especular que entre una cinquena i una sisena part de les famílies de Sarroca eren so- cis del Molí de la Vila, si fos cert que els socis de les dues entitats LA LLENGUA DEL DOCUMENT fossin en realitat unitats familiars. A més, alguns cops, també es premsaven «peus de auliva forasté o particulá» (1900-01). Tot seguit farem, sense ànim d’exhaustivitat, un repàs dels textos inclosos en el volum, fixant-nos en l’ús de les diferents llengües, 5 La societat era dirigida per tres comissionats (algun cop anome- l’onomàstica (sobretot l’antroponímia), i algunes característiques nats també presidents) que retien comptes en una reunió anual fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques del català emprat. dels socis convocada mitjançant pregó. Així, el 1902, els comis- sionats sortints Ramon Alentà, Josep Masip i Francesc Siura- Ús de les llengües neta, presenten comptes i els diners que queden de romanent passen als comissionats entrants Manuel Esteve Pujol, Antoni L’ús de les llengües, català i espanyol, és bastant caòtic i trobem Rives i Antoni Ballesté, sent el portador del llibre Antoni Revés en el mateix període anotacions en una o en l’altra o absoluta- (29-06-1902). Tenim constància també de la celebració alguns ment mixtes. Vegem-ne alguns exemples: «Pagat al altre paradó anys d’una «dinada», un menjar col·lectiu que potser s’estenia a los mateixos jornals» (1888); «Pagado al Farré por arreglar una socis i famílies i coincidia amb el final de campanya: «Una galina pala y un llum nuevo» (1899-90); «nueve cuarteras de aceitu- por la dinada», «El dia de la dinada por ir al cafe» (1909-10); nas» (1914); «tres docenas capachos» (1918-19); «Pagado als «pagat per gastos de la dinada.... 20,25» (1915); «vino por molines los peus de sansa» (1919-1920). la dinada», «comprado un cabrito por la dinada» (1917). A Granyena també trobem un acte paral·lel quan el 1866 es parla A grans trets, podríem dir que el castellà guanya pes amb el de «lo dia de la menjada» (Esquerda i Duaigües 2016: 237). temps i que les anotacions o mots en català es degraden des d’un punt de vista ortogràfic, castellanitzant-se. Malgrat tot, fins i tot La quantitat d’olives moltes es mesurava en «peus de auliva» en les persones que es nota que han rebut una certa instrucció (1886i), «peu ó moltes de aceite» (1889-90i), «peus de oli» en castellà, hi ha una part del lèxic específic del món de l’oli (1895-96i) i també «peus sansa» (1889-90i). Els peus d’oli o que gairebé sempre trobem en català. És a dir, el castellà era en oliva eren les premsades de la primera molta, mentre que els peus general una llengua apresa a l’escola i amb poc ús oral i amb un de sansa devien ser producte del premsat d’una segona molta de vocabulari força limitat, però que també sembla que era la llen- la sansa o pinyola, potser amb l’ajut d’aigua calenta. gua preferent per redactar algun text més formal com podia ser l’acta d’una reunió (24-02-1901, 29-06-1902). I això després de Entre els més grans productors d’oliva d’aquest molí de finals del més d’un segle de la Reial cèdula de 1772 que obligava a dur els segle xix trobem les cases Conete, Toio, Ros, Mantonya, Rueret... llibres de comptabilitat en castellà (Ferrer 1985: 52). Tot indica que a finals de 1922 i potser a principis de 1923 el molí A Granyena de les Garrigues, pel publicat dels comptes del molí va patir importants modificacions, amb la incorporació d’una de la Societat (Esquerda i Duaigües 2016), no constatem nova premsa i la venda segurament en subhasta d’alguns dels seus tanta mixtura entre català i castellà (que també se’n pot trobar), elements (bigues, portes, finestres, rajoles, teules...). Curiosament, amb el predomini de la nostra llengua fins a tombants de segle uns fets que tenien lloc, tot seguint les dades de Sales (1994: 98- (amb excepció d’alguns documents relacionats amb l’ajuntament 101, apèndix), en un context de crisi oleícola i econòmica que es i altres) i de l’espanyol a partir de llavors. desenvolupa a partir de 1920: collites migrades (dramàtica la de 1923-24 a ), increment de salaris, competència d’altres mercats (olis andalusos i de llavors) i augment del preu dels pro- ductes alimentaris bàsics (pa, cansalada, mongetes...).

5 A Granyena, ens consten quatre comissionats el 1858 i cinc el 1859 (ESQUERDA i DUAIGÜES 2016: 226-227). FILOLOGIA 41

elements escadussers referents principalment a poblacions pro- peres sense gaire interès en principi: «pans de Lleida lo dia de la L’ús de les llengües, català dinada» (1888); «por traer tejas de Alcanó» (1889-90); «De ir i espanyol, és bastant a Lerida lo Ton del puig» (1902-03); «», «Ayto- na» (1904-05); «Por ida y vuelta del montador de Barcelona caòtic i trobem en el con tartana» (1906-07). mateix període anotacions en una o en l’altra o Fonètica absolutament mixtes. Neutralitzacions: /e/ inicial> [a]: «Por doce docenas de asportins» (1889-90); «Areu dasteve» (1902-03). Fins i tot algunes pretòniques en Onomàstica posició no inicial: «Sagarro» (1913), que deu correspondre a Segarró. Pel que fa a les denominacions personals (antroponímia, que /o/> [u]: «Pagat al Jusep de la munda» (1886); «Los de Mon- a vegades incorpora toponímia), ens trobem davant múltiples tuliu» (1898-99i); «gastos del muli» (1912). casos: /a/ final absoluta> [Ɛ]: «une big[u]e», «doscientas bienteune teule» (1911); «Peus de olibe» (1918-19). (Art.) + Nom: «Lo Martí» (1892-93); «lo rafel» (1912). (Art.) + Renom: «Venuda piñola al Chicho» (1886); «Al Dissimilacions Cuch» (1887), «Perostes» (1903-04); «Lo Petit» (1918-19i). «Lo Salvado de la sidret» (1902-03); «Asidro felip» (1902-03). (Art.) + Cognom: «Al Pujol» (1893). (Art.) + Nom + Renom: «al Ton del Capblanch» (1885); Morfosintaxi «José de la Munda» (1886); «Pauet del Caragol» (1886); «Pa- uet del Jaumet» (1886); «al Jusep de la Munda»; «Ramón de Ús dels articles lo/los (article definit i personal, propis de la zona Pocoli» (1889); «Pere pocoli» (1902-03); «Pere del peron» i de la llengua clàssica): «Lo Salvado de la sidret» (1902-03); (1902-03); «Jaumet de Jaume» (1908-09). «De ir a Lerida lo Ton del puig y la reu de Rabes» (1902-03). En plural, en alguns casos, serveix com a introductor de noms Nom/Cognom + topònim: «del Manuel de Grañena» (1888); col·lectius o de casa: «los de jaime», «los del Bell», «los del «Rué del carre de pujol» (1901-02); «Llorens de Montoliu» pau», «los del boga» (1914). (1901-02); «Pau de la plasa» (1902-03). Nom + Cognom: «pagat a Anton Gomez» (1886); «Pagat a Per contra, la contracció «cal» o el substantiu «casa» per a les Domingo Masip» (1886); «Jusep Reves» (1893). unitats familiars és molt més inusual tot i que se’n presenta algun cas: «Cal pau» (1910); «casa pocoli» (1913). (Art.) + Nom + Cognom + Renom: «Pagat al Francisco Esteve (a) Cuch» (1886); «Ramón Cullerés (Serra Conete)» (1889). Lèxic Amb referències familiars: «Lo noy del Vell» (1889-90); «Areu de Conete» (1900-01); «Noy del Andreu del jili» (1900-01); «Viuda del Boya» (1900-01). Bracer ‘jornaler, del molí en el nostre cas, encara que normal- ment es consideri que és un treballador del camp’: «a los tres Amb referències d’ofici: «Pagat per aquesta llibreta comprada bracés» (1889-90). pel secretari» (1885); «Pagat al brase Manuel de Grañena» (1893); «al farre Felip» (1895-96); «al parado Puig» (1895- Comissionat ‘responsable durant un període de temps del Molí 96); «al Asportinaire» (1895-96); «por gastos y beure del de la Vila de Sarroca’: «Per un dia de ana a Lleida lo comisionat muntadó» (1901-02); «al portado del llibre Ant Tonet de Jusep Solsona» (1888). Alguns cops anomenats també presi- Moseta» (1901-02); «3 jornales del comisionado» (1901-02); dents: «Siendo Presidentes ó Comisionados» (1917-18). «Los molineros dels peus de la sansa» (1902-03); «por pagar al Esportí ‘recipient d’espart, de forma rodona i molt planer, dins el llaunero» (1911); «Lo Chollado» (1917-18i). qual es posa la pasta d’oliva per premsar-la’: «Por doce docenas de asportins» (1889-90); «por pagar esportins» (1911). A Gra- Pel que fa a la toponímia, descomptats els casos ja comentats nyena, documentem també «espoltins» i «espoltrins», el 1899, i integrants de denominacions personals, en trobem alguns «cofins», el 1859 Esquerda( i Duaigües 2016: 227 i 238). shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià • núm. 7 | 2020

Esportinaire ‘fabricant d’esportins, mot no enregistrat fins ara als diccionaris’: «Pagat al asportinaire» (1888). CONCLUSIONS Inferns ‘on van a parar les oliasses’. Un cop documentem la forma Tot i que es tracta bàsicament d’un llibre o llibreta de comptabi- «llinferns» («Limpiar los llinferns» [1902-03]), amb aglutina- litat (amb anotacions una mica caòtiques), espigolant entre els ció de l’article i posterior palatalització de L- inicial. números dels ingressos i les despeses ens podem fer una mínima Molina: vegeu Molinada. idea del funcionament de la societat Molí de la Vila de Sarroca de Lleida (Fig. 2). Una empresa amb nombrosos socis dedicada Molinada ‘normalment, operació de moldre, però aquí més a la producció d’oli d’oliva i que tenia una activitat productiva li- aviat és el conjunt de moltures fetes durant una campanya mitada anualment als mesos de la collita i amb un funcionament («gastos ocorreguts duran la molinada» [1888]). A vegades, i orígens segurament similars a moltes altres de zones properes, s’usa en el mateix sentit «molina»’: «duran la molina de dit com el molí de la Societat de Granyena de les Garrigues. Dins de any» (1888-89). l’activitat del molí destaquen dues dates, una de més formal, la Moliner ‘treballadors del molí’: «Donat als Molines pels peus de reunió anual per passar comptes, i una de més festiva, Sansa» (1914). el dinar de final de campanya. Molta ‘operació de moldre’: «Moltas de oli el año 1903 á 1904». Muntador ‘cap de colla dels moliners d’oli, que para els peus d’oliva, és a dir, que fica la pasta dins els esportins i els posa des- prés un damunt l’altre fins a formar la pila’: «por gastos y beure del muntadó» (1901-02). Parador ‘segurament, sinònim de muntador, encara que no apa- reix als diccionaris consultats amb aquesta accepció’: «Pagado á los dos paradós» (1889-90). Peu ‘pila d’esportins plens d’oliva molta i disposada sota la premsa per a esser premsada’: «Toca per peu 1,37 pesetas» (1889-90). Peu d’oliva ‘la pila d’esportins de pasta procedent de la primera Fig. 2 Exemple d’anotacions comptables (Foto de l’autor). molta’: «Relacion de Peus de oliva que se an hecho la primera semana del año 1917». Històricament, intuïm un origen de la societat Molí de la Vila de Peu de sansa (o de pinyola o de repàs) ‘el de pasta d’olives Sarroca en les desamortitzacions del segle xix, on aquest molí de moltes per segona vegada’: «Peus de sansa» (1902). Diversos propietat municipal, segurament sense orígens senyorials, hauria peus de sansa deuen ser equivalents a una «sansada»: «Sansa- passat a mans privades. Resta precisar-ne la data i circumstànci- des» (1885). es, així com l’evolució posterior a 1923 i si aquesta societat tenia President: vegeu Comissionat. ja un caràcter cooperatiu més o menys marcat. Aquest origen històric es documenta també en diversos molins de la comarca Sansa ‘pasta de pinyols i molla d’oliva que queda després de la de les Garrigues. premsada. Potser també a Sarroca amb el sentit d’«oli de san- sa»’: «Benudes al Conete 24@ de sansa» (1888-89). A nivell lingüístic el text, redactat per diferents mans, acostuma a Societat (del Molí) ‘nom de l’empresa que gestiona el Molí de la ser una barreja total amb elements en llengua catalana i llengua Vila’: «sosietat» (1913); «La sociedad del Molino» (1917). espanyola, tot tenint en compte que els textos acostumen a ser apunts comptables curts amb una forta presència d’antropònims. Socio ‘castellanisme antic que ara ja no s’usa’: «Peus de oliva que A vegades, predomina el català amb alguns castellanismes o ele- fan los socios que han molt» (1889-90). També a Granyena, el ments en espanyol, mentre que d’altres predomina el castellà. A 1859, «Del cobrat als socios» (Esquerda i Duaigües 2016: mesura que avancen els anys fa l’efecte que el castellà guanya pes, 227), i el 1864, «se ha fet present als socios» (Esquerda i producte d’una escolarització creixent en aquesta llengua, però Duaigües: 231). sense assolir mai un gran nivell, mentre que les característiques pròpies del català, sobretot a nivell ortogràfic, es degraden. Aques- ta degradació de les característiques, palpable en l’ortografia, de la llengua catalana sembla que va acompanyada de l’aparició en l’es- FILOLOGIA 43 criptura de característiques dialectals fins i tot en els textos redac- Pel que fa a l’estudi onomàstic, bàsicament antroponímic, dels tats en espanyol (finals transcrites en e– , que reflectirien la típica noms dels socis i compradors del molí, ens trobem amb una pronúncia [ε] (e oberta) de la /a/ final absoluta de mot, pròpia gran diversitat de denominacions, amb predomini de l’aparició almenys fins fa poc temps d’una gran part dels parlars de la plana dels renoms o noms de casa, que contrasten amb el sistema de Lleida). En principi, semblen textos redactats per catalano- actual formal espanyol que tenim acostumat d’un nom i dos parlants que tenien certa noció d’espanyol, però no generalment cognoms, amb l’afegitó moltes vegades de diverses combina- del vocabulari específic per descriure els processos, elements i cions alfanumèriques (DNI, NIF, NUSS...). Cal dir, per altra treballadors propis d’un molí d’oli de l’època. A més, l’estudi de les banda, que aquest volum proporcionaria força material per a característiques lingüístiques permet situar la llengua de Sarroca l’eventual confecció d’un recull d’onomàstica local. dins del català nord-occidental, tot i que alguns d’aquests trets estiguin a hores d’ara en regressió. És a dir, resumint, el llibre de comptes del Molí de la Vila de Sarroca de Lleida és un document històric que des d’un punt de Segurament, el lèxic específic del molí d’oli que només es conei- vista lingüístic reflecteix un conflicte de contacte entre llengües xia en català i les denominacions antroponímiques, més resis- en el moment en què acaba una certa tradició de català escrit i tents a la castellanització que el lèxic comú, fan que en general la en comença una altra d’espanyol escrit —tot i una prescripció presència d’elements lingüísticament catalans sigui força alta fins legal ja antiga— afavorida per una escolarització creixent des de i tot en anotacions teòricament en castellà, llengua que sembla l’estat, però força deficient o superficial de moment, dins d’un predominar en els escassos textos més complexos trobats (actes i medi oral que encara era gairebé absolutament català, cosa que esborrany d’arrendament). produeix uns textos força mixtos.

BIBLIOGRAFIA

Barrachina (2008): Núria Barrachina i Vilaplana, La Baronia de Sarroca de Lleida: dels Santcliment als Matas, Terrassa, Èter.

Bellmunt (1987): Joan Bellmunt i Figueras, Les Garrigues II (col·lecció «Fets, costums i llegendes», Lleida, Virgili & Pagès.

Esquerda i duaigües (2016): Mateu Esquerda Ribes i Josep M. Duaigües Peiró, «El molí d’oli “de la Societat” (Granyena de les Garrigues 1857- 1935)», dins Traces: X Trobada d’Estudiosos de les Garrigues, Les Borges Blanques, Centre d’Estudis de les Garrigues, p. 215-245.

Ferrer (1985): Francesc Ferrer i Gironès, La persecució política de la llengua catalana, Barcelona, Edicions 62.

Sales (1994): Francesc Sales, «Transformacions agràries a les Garrigues (1860-1936)», Recerques: història, economia, cultura, núm. 29, p. 87- 108. [Consulta 29 gener 2020]. En línia: https://www.raco.cat/index.php/Recerques/article/view/137725/241551.

Vallverdú (2013): Ernestina Vallverdú, «Pioners en associacionisme agrari: tres molins d’oli a l’Albi i un al Vilosell de 1860», dins Recerques i testimonis: IX Trobada d’Estudiosos de les Garrigues, Les Borges Blanques, Centre d’Estudis de les Garrigues, p. 347-364.