Estudis Sobre Cinc Herbaris Històrics De L'institut
Total Page:16
File Type:pdf, Size:1020Kb
Universitat de Barcelona Facultat de Biologia Departament de Biologia Vegetal Programa de Doctorat: Biologia Vegetal (2001-2003) ESTUDIS SOBRE CINC HERBARIS HISTÒRICS DE L’INSTITUT BOTÀNIC DE BARCELONA Memòria presentada per Neus Ibáñez i Cortina, per a optar al grau de Doctor per la Universitat de Barcelona Dirigida per: Dr. Josep Maria Montserrat i Martí Dr. Ignasi Soriano i Tomàs Investigador Professor Associat Institut Botànic de Barcelona Dept. de Biologia Vegetal (CSIC-Ajuntament de Barcelona) Universitat de Barcelona Barcelona, juliol de 2006 Estudis sobre cinc herbaris històrics de l’IBB 33 3 L’HERBARI DE LA FAMÍLIA SALVADOR 3.1 Introducció històrica L’herbari Salvador, el més antic i ben documentat d’Espanya, fou format entre els segles XVII i XVIII. La família Salvador fou una nissaga d’apotecaris barcelonins, originaris de Calella, de principis del segle XVII fins el XIX (vegeu la figura 3), els quals van crear el primer gabinet d’història natural de la ciutat de Barcelona, amb diverses col·leccions (de plantes, fòssils, petxines, marbres...) i una excel·lent biblioteca. El primer en establir-se a Barcelona, el 1616, fou el farmacèutic Joan Salvador i Boscà (1598- 1681), que començà les col·leccions gràcies a un viatge per la Península Ibèrica, i també la biblioteca familiar, com testimonien diversos ex-libris conservats al museu Salvador. Així mateix va mantenir contactes amb alguns botànics del seu temps, com Jacques Barrelier (1606-1673). El 1626 ell i tres farmacèutics barcelonins més (Bernat Flequer, Joan Albanell i Cristòbal Parra) acompanyaren el botànic holandès Guillem Boel en les seves excursions durant una estada a Barcelona, en el decurs de les quals van explorar el Prat de Llobregat i les muntanyes pròximes a la ciutat. El coneixement de les espècies que demostrà Boel admirà Salvador i potser va contribuir a decidir la seva vocació (Bolòs & Bolòs, 1950). Fruit d’aquestes exploracions i d’altres de posteriors, a l’herbari Salvador es conserven unes quantes plantes dels voltants de Barcelona, de les que tractem en l’apartat 3.4. El seu fill, Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740), també apotecari, estudià a Montpeller amb Pèire Magnol (1638-1715), un dels botànics prelinneans més notables, i fou amic i company de Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708), també deixeble de Magnol i autor del sistema de classificació de més àmplia difusió fins a l’adveniment del sistema linneà. L’any 1687, Jaume Salvador, en companyia de Tournefort, féu un viatge d’exploració botànica pel litoral de Catalunya i el País Valencià fins a Dènia i Alacant, del qual se’n conserven nombrosos testimonis a l’herbari; d’altra banda, amplià notablement les col·leccions i la biblioteca adquirida pel seu pare i creà, a Sant Joan Despí, el primer jardí botànic modern de Catalunya. Jaume tingué relació amb força botànics més del seu temps, com ho confirmen molts dels llibres de la biblioteca Salvador que en porten autògrafs. Entre ells, cal fer esment sobretot del sicilià Silvio Boccone (1633-1704), de qui es conserven també algunes cartes, i de l’anglès John Ray (1627-1705). Joan Salvador i Riera (1683-1725), fill de Jaume, i probablement la figura més rellevant de la història de les ciències naturals a Espanya d’aquella època, entrà en contacte amb una àmplia varietat d’ambients científics. També marxà a Montpeller, on fou deixeble de Magnol (1704-1705) i del provençal Peire-Joseph Garidel (1659-1737). A París també fou deixeble directe de Tournefort 34 L’herbari de la família Salvador (1705-1706), que l’allotjà a casa seva i li regalà duplicats de plantes que havia recollit en un viatge per les illes del mar Egeu, Anatòlia i Armènia de 1700 a 1703. Fou condeixeble també d’un altre botànic que havia de destacar en el futur i influir en la botànica catalana i mundial, Antoine de Jussieu (1686-1758), amb el qual mantingué una prolífica correspondència (Camarasa, 1993). Malauradament, durant la seva estada a París, esclatà la guerra de Successió, de manera que es trobà en país enemic i va haver de passar a Itàlia. Sembla que s’embarcà a Marsella cap a Gènova i que visità San Remo, Florència, Pisa, Bolonya i Roma. En aquest país conegué a Michel-Angelo Tilli (1655-1740), professor a Pisa, i a Giovanni Battista Triumfetti (m. 1707), que ho era a Roma, i amplià d’aquesta manera la seva xarxa de corresponsals. Quan el 1706 tornà a Barcelona, es trobà la botiga del seu pare convertida en una acadèmia improvisada on es reunien apotecaris, metges i cirurgians, tant catalans com dels exèrcits aliats del rei arxiduc d’Àustria, en la qual s’integrà ràpidament. A partir d’aquell moment el seu prestigi científic començà a difondre’s i establí fructíferes correspondències amb personalitats científiques de la talla del britànic Hans Sloane (1660-1753, el futur fundador del British Museum) o de James Petiver (c.1663-1718). A l’Institut Botànic de Barcelona i a la British Library de Londres es conserva la correspondència entre aquests i Joan Salvador, iniciada el 24 de desembre de 1706 (Camarasa & Ibáñez, en premsa). Aquesta correspondència ens permet considerar consolidades les relacions amb Triumfetti, Tilli i Guillaume Nissolle (1647-1735), un dels deixebles més destacats de Magnol, com també ens permet datar amb precisió el seu viatge a Mallorca i Menorca. Joan Salvador, encara en plena guerra de Successió, el 1711, fou el primer en explorar detingudament les dues illes esmentades des del punt de vista botànic, i envià duplicats de les seves recol·leccions de plantes i llavors a molts dels seus corresponsals. La tramesa que avui en dia ens sembla veritablement important, de la qual Petiver en publicà una llista a Petiveriana seu Naturae Collectanea III (Petiver, 1717) fou feta els primers mesos de 1712; cal afegir que l’any 1716 Petiver ja havia publicat una Petiveriana II (Petiver, 1716) sobre unes plantes de Montserrat enviades per Joan Salvador, encara que no sabem quan va fer la tramesa. D’aquestes trameses de plantes montserratines i balears i de les publicacions corresponents - conservades al Natural History Museum de Londres - en parlem extensament en l’apartat 3.5.2. i 3.5.3. L’exploració de les Balears desvetllà un considerable interès a alguns dels seus contemporanis, com Sloane, que li feu saber del seu interès per aquestes illes i la necessitat d’obtenir exemplars de plantes d’aquesta regió mitjançant Petiver i li oferí a canvi el seu llibre sobre la història natural de Jamaica i la influència que pogués exercir per fer-lo acceptar com a membre de la Royal Society de Londres (Camarasa, 1989b). Finalment no obtingué aquest nomenament, com ens permet afirmar una carta datada el 4 de gener de 1716 conservada a la British Library de Londres (British Library, Slo. Ms. 4065, fols. 236-237), però si el de corresponsal de la Académie Royal des Sciences de Estudis sobre cinc herbaris històrics de l’IBB 35 Paris, que li aconseguí, el 1715, Antoine de Jussieu (1686-1758). La carta esmentada és molt interessant perquè confirma que en aquelles dates Joan Salvador estava treballant en un Botanomasticon catalonicum, avui perdut, que, versemblantment, hauria estat la primera flora del Principat. Aquesta obra consta que fou vista per Peire Cusson a la biblioteca entre 1726 i 1761 (més versemblantment entre 1740 i 1761, quan ja havia mort també el patriarca de la família, Jaume Salvador) (Camarasa, 1989b). La correspondència amb Petiver ens permet datar també algunes excursions als Pirineus, acabades l’agost de 1716: “j’arriva avant hier du Monts Pyrenées chargé de belles plantes, je vous en ferai part de toutes” Carta de Joan Salvador a James Petiver, datada a Barcelona el 2 d’agost de 1716 (British Library, Slo. Ms. 4065, f. 256). Després de les exploracions pirinenques, l’octubre de 1716, Joan Salvador repetí l’aventura de l’expedició per la península ibèrica seguint els itineraris de Tournefort en companyia d’Antoine de Jussieu i de Bernard, el seu germà (1699-1777), que en aquell moment tenia 17 anys i que havia de ser anys a venir també un notable botànic i actiu corresponsal i partidari de Linné. De fet el viatge fou més ampli que la ruta de Tournefort i va suposar un recorregut de més de vuit mesos per tota la península, especialment per Portugal. La finalitat era de conèixer la vegetació peninsular i recollir mostres d’herbari. Antoine de Jussieu havia rebut aquest encàrrec de l’Académie Royale des Sciencies de Paris ja que a la mort de Tournefort (1708) el succeí en l’ensenyament de la botànica al Jardin du Roi, en aquella època el centre de la botànica europea. Les anotacions d’interès botànic foren a càrrec de Jussieu; Joan Salvador es limità a recollir exemplars per al seu herbari i a confeccionar un dietari particular escrit en català titulat “Relació del viatge d’Espanya i Portugal” amb observacions no botàniques de tema divers. En aquest dietari es relata el curs del viatge efectuat d’octubre de 1716 a maig de 1717 per terres de Catalunya, del País Valencià, Andalusia, Extremadura, Portugal, Galícia, Lleó, Castella i Aragó. Aquest document fou transcrit i editat l’any 1972 per Ramon Folch (Salvador, 1972). Malauradament les notes de Jussieu no han estat mai publicades més que de forma fragmentària: Joseph i Yves Laissus (1969) publicaren la transcripció d’una part d’aquests manuscrits conservats a la Biblioteca Central del Muséum National d’Histoire Naturelle de París. Com hem assenyalat més amunt, a l’herbari Salvador es conserven un bon nombre de plecs fruit d’aquestes exploracions. També en coneixem duplicats a l’herbari d’Antoine i Bernard de Jussieu, que actualment forma part de l’herbari d’Antoine Laurent de Jussieu (1748-1836), conservat també al Muséum de París; fins i tot alguns duen lletra de Joan i Jaume Salvador.