Pdf Butlletí 2008

BOLETÍN DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA

BOLETÍN de la SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA

TOMO LXXXIV 2008

REFLEXIONS CORELLANES. A PROPÒSIT D’UN LLIBRE SOBRE LA LITERATURA... 5

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

Reflexions corellanes. A propòsit d’un llibre sobre la literatura i l’espiritualitat de Corella

1. L’any 2007 la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, publicava Literatura i espiritualitat. Aproximació a l’obra de Corella com a resposta davant Déu i l’home, una obra valenta i suggerent d’Antoni López Quiles, un bon coneixedor de la literatura corellana i de l’espiritualitat. Efectivament, l’autor ha dedicat esforços a la redacció de treballs sobre el llenguatge bíblic i litúrgic, sobre les relacions sovint complexes entre l’Església i la nostra llengua i cultura, i sobre altres aspectes filològics i literaris; també –és molt il·lustratiu– va editar fa anys el Salteri de Corella. Atesos els antecedents, ja podíem suposar que hi troba- ríem pàgines d’aquelles que, si més no, inviten a la reflexió. Els impulsos inicials d’aquest llibre són ben definits per López Quiles a la In- troducció. Ens hi parla del desfici que li produïa la insistència de la crítica a negar un altre valor que el literari a l’obra corellana, sobretot quan observava, a sota de l’expressió, possibles propostes, pensaments, idees, no solament intel·lectuals sinó també socials, morals i religioses. Per a ell, Corella responia «a les interpel·lacions del moment històric que li toca viure» (p.14) Benvolgut desfici, doncs, el de López perquè ens ha proporcionat unes pàgines interessants sobre la literatura i –molt principalment– sobre la religiositat de Roís de Corella. Pàgines encara més meritòries, perquè han hagut de superar un escull que tots aquells que hem estat atrapats per l’escriptura de Corella hem experimentat: la dificultat de prescindir de les habili- tats argumentals i de redacció, de transcendir la pàtina més superficial de la literatura, d’incidir en aspectes que normalment escapen al lector no especialista i de parlar aleshores d’un insigne escriptor capaç de generar diversos nivells de lectura. Perquè si alguna cosa hem après, i aquest llibre ens ho confirma amb escreix, és que, com ocorre amb tots els bons escriptors, la literatura corellana admet més d’una «lectura» i més d’una interpretació, segons els pressupòsits de partida, segons els interessos del lector i segons allò que hi busquem. 6TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO

L’estructura interna, l’esquema conceptual de l’obra d’Antoni López també és definit a la Introducció: «La redacció del llibre, que integra tres parts, viatja des de les qüestions més genèriques a les més concretes. Així, la primera part de l’obra està dedicada a aconseguir una visió panoràmica [...] de la vida i del treball del gran escriptor i teòleg valencià [...]. En la segona part anirem descendint, d’una manera progressiva, cap a qüestions concretes referides a la vinculació que Corella manté amb la Sagrada Escriptura. I en la tercera part, concreció i conclusió de les anteriors, coneixerem els resultats literaris i espirituals que es derivaran d’eixa adhesió seua a la Bíblia i, d’una manera especial, al Salteri» (p.14). És a dir, a mesura que avancem en la lectura del treball passem d’un predomini dels materials literaris i filològics, als escripturístics i teològics. Hi destacaré, a més, un dels aspectes me- todològics més importants d’aquest procés: que no defuig la crítica, la detecció de contradiccions i les zones buides. Antoni López ho fa sempre amb correcció, amb la consciència que la seua és una aportació útil i eficaç, però que també pot contenir escletxes. Tanmateix, i més que no l’arquitectura general de Literatura i espiritualitat. Aproximació a l’obra de Corella com a resposta davant Déu i l’home, crec que serà molt més enriquidor explicitar ara i ací les innovacions que hi aporta, sens dubte importants. En aquesta repassada, no m’estaré d’introduir jo mateix algun element de debat i de reflexió.

2. En les primeres pàgines, dedicades a la «Recepció i valoració de l’obra corellana», López Quiles hi fa una mena de síntesi d‘història crítica, un estat de la qüestió de les principals valoracions sobre Corella i la seua obra, des de la Biblio- teca Valenciana (València, 1747) de Josep Rodríguez a les aportacions dels darrers anys. S’hi repassen les contribucions d’investigadors i d’erudits, criticant, quan cal, els aspectes més dèbils de l’edifici teòric que entre tots hem anat construint. Per exemple, López Quiles opina que hem de superar la dicotomia obra profana-obra religiosa i interpretar tot el corpus corellà com un camí d’ascensió espiritual, per- què en els primers temps, aquells dedicats més a la poesia de tema amorós i a les proses d’argument mitològic, la religiositat –en sentit ampli– certament no tenia redacció explícita, però hi era. Hi estic d’acord. La moral i la filosofia, aquesta en funció auxiliar de la teologia, hi són. Rellegiu si més no el Triümfo de les dones per comprovar-ho. Ara bé, jo no sé si reservaria –com fa Antoni López (p.36)– l’adjec- tiu «religiosa» per a tota l’obra creativa i el terme «hierogràfic» per a les pàgines més explícitament sagrades, és a dir, a aquelles composicions més tardanes. Si amb les denominacions de profana-religiosa perdíem de vista els referents religiosos que són pertot (és cert), potser amb aquesta nova adjectivació en perdem de vista els profans, que també són pertot. Més enllà de la pura terminologia, aquest debat n’obre la porta a un altre. REFLEXIONS CORELLANES. A PROPÒSIT D’UN LLIBRE SOBRE LA LITERATURA... 7

3. Efectivament, Antoni López, seguint amb la inadequació de les adjectivaci- ons i amb les valoracions diverses dels àmbits profà i religiós, parla de les «insis- tents reflexions adduïdes a propòsit de la menor qualitat de l’obra de caràcter teo- lògic o espiritual». Pensa que aquesta pretesa menor qualitat no prové d’una anàlisi objectiva sinó d’una opció ideològica de la major part dels crítics, perquè parado- xalment «en termes cronològics, l’obra hierogràfica [i.e. explícitament religiosa] corellana és de factura posterior a la profana, producte de la seua evolució personal i resultat de la maduresa literària. I madurar, en literatura, vol dir créixer, millorar, fins i tot des d’arrels o estils prèviament existents.» (p.44) Opció ideològica? És clar que sí. Resultat de la maduresa? Personal, sí; literària, no necessàriament. Reflexi- onem-hi una mica més: possiblement ens caldrà entonar un mea culpa, quan ens adonem que partim de paràmetres equivocats. És sabut que l’home-dona medieval assumia com a normal la permeabilitat dels gèneres, i la transferència de mitjans, arguments i motius entre manifestacions literàries inicialment poc relacionades. Vicent Ferrer, quan predicava, no tenia cap inconvenient a fer servir elements diversos que ara assignaríem a la parateatralitat, a la literatura didàctica, a l’homi- lètica, a la literatura de creació o fins i tot a la paremiologia. Doncs bé, el problema, el nostre problema, és que hem –m’incloc– analitzat de vegades les manifestacions literàries medievals des de categories actuals. Dit altrament: per a molts de nosaltres resulta complicat tractar com a estrictament literari allò que ara no ho és. També és cert que de vegades hem assumit la poca originalitat de les obres de Corella de temàtica més religiosa perquè les comparàvem amb versos i versos de certàmens poètics d’idèntic tarannà o perquè ens atrapava aquell estil de valenciana prosa que sovint ens impedia copsar les originalitats reals de més endins. No estic excusant actituds, sinó mirant de delimitar-ne les causes possibles.

4. He introduït abans l’argument de la permeabilitat de gèneres perquè em sembla que pot donar raó de la literatura corellana i de la seua contemporaneïtat. No, Corella no és una mòmia medieval enrocada en les seues posicions sense cap evo- lució, sinó, com bé diu i demostra Antoni López, un home que viu amb el seu temps. I és tan del segle XV que fa allò que també fan altres coetanis, com ara l’aprofitament i el diàleg amb la referència poètica ineludible de la lírica catalana d’aquell temps, és a dir, Ausiàs Mach. Si poetes principatins accepten el mestratge marquià, també Corella l’accepta justament com a inici a partir del qual proposar la seua vi- sió de l’amor, ni que siga per anar en contra d’un debat entre l’amor honest i l’amor deshonest, típic de March, que ell considera realment inútil. L’amor deshonest, car- nal, passional, per a Corella esdevé catastròfic. Això ho tenim assumit. Però em sembla que podem anar més enllà, perquè March, a l’hora de proposar aquesta dualitat honest-deshonest segueix una tradició segons la qual la carnalitat es relaciona directament amb el component físic i, per tant, amb la part material, mortal, de 8TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO la dona. En morir la dona, mor aquest amor. Té, per tant, data de caducitat. Corella, tanmateix, no parteix directament d’aquesta tradició sinó del corol·lari que presenta March i de la seua pròpia i interioritzada visió de l’amor, que li ve no de la literatura sinó de la moral.

5. Antoni López insisteix en una idea que necessàriament he de compartir, atès allò que acabe de dir: la presència nombrosa i constant, en Corella, de reflexions filosòfiques i morals, de referents vinculats o compatibles amb el cristianisme. És més, argumenta que «el fil conductor de l’obra corellana és la fe viscuda en pro- grés, des de la inicial condemna moralitzadora, a través de l’exalçament de les virtuts, fins arribar a l’excelsitud espiritual» (p.68) de les cronològicament darreres obres. És innegable que aquests elements defineixen i travessen el corpus corellà – com la valenciana prosa– i ho fan en sentit ascendent. López Quiles concreta aquesta ascensió en la progressió cronològica de personatges: d’un primerenc Jasó de les obres de temàtica mitològica passem a un Josep de les proses hagiogràfiques posteriors per acabar amb la figura de Jesús en lo Cartoixà; de la mateixa manera Caldesa dóna el testimoni a Maria Magdalena per arribar a Maria. A més de la cer- tificació de l’ascens, un altre mèrit del plantejament de López Quiles és la perspectiva de qui la fa i des d’on la fa: des de la fe i l’espiritualitat, i no només des de la literatura.

6.He dit que, com la moral i la religiositat, la valenciana prosa travessa les pà- gines corellanes. Ara podríem preguntar –pregunte– per què, en Corella, hi ha una valenciana prosa i no una valenciana poesia. Pot ser perquè la llengua és un element inherent al producte i a les adhesions a un model? En la poesia corellana, el model inicialment era March, amb els ingredients propis afegits. En la prosa, Ovidi i les pàgines de pregària del Salteri, els arguments bíblics i el Cartoixà, entre d’altres; és a dir, pàgines en llatí, sense el qual –bé per imitar-lo, bé com a base per realitzar una altra proposta– no hi hauria hagut valenciana prosa i possiblement Corella tampoc hi hauria pensat. D’una altra banda, no puc considerar la valenciana prosa com un adhesiu, com un apòsit estètic, sinó com un component prioritari que forma part d’aquest sincretisme que el nostre autor intenta oferir-nos en cadascuna de les seues propostes literàries. Tampoc cal creure en fidelitats absolutes. Corella no imita ce- gament: té una idea clara dels elements a la seua disposició i els posa a prova dinà- micament. Ho fa amb l’arquitectura, amb la pintura, amb la música, amb la llengua, amb la literatura.

7. Continuem, però, amb aquelles innovacions que ens proposa el llibre d’Antoni López, sobretot quan ens fa veure –i després encara ho demostrarà més detinguda- ment– que el treball de Corella tenia uns destinataris especials però no únics: els conversos valencians, injustament perseguits per una societat que desconfiava de la REFLEXIONS CORELLANES. A PROPÒSIT D’UN LLIBRE SOBRE LA LITERATURA... 9 sinceritat de la conversió i que des de temps immemorial repetia els recels envers ells. En aquest apartat, serà fonamental tenir en compte que hi havia una part important de l’aristocràcia valenciana –molts dels amics, lectors o coneguts de Corella, doncs– conversa o vinculada a conversos i destacar alhora el paper important i re- pressor de la Inquisició. Recordem que Corella mateix hi va tenir relacions com a col·laborador, testimoni i víctima. López mostra amb nom i cognoms la relació de Corella amb conversos. És un primer pas, per tal d’iniciar l’argumentació que ens portarà a comprovar com al llarg de l’opus corellà hi ha més que indicis (textuals, interpretatius, argumentatius) que demostren que el nostre escriptor hi pensava i que els tenia ben presents en els seus escrits, no de manera exclusiva però sí real. López considera significatives, en aquest terreny, la utilització de recursos literaris tí- picament jueus, la predilecció pels personatges veterotestamentaris, i la subtil dis- tinció entre, per exemple, el poble jueu en conjunt (poble «sant») enfront dels obs- tinats prínceps de la sinagoga. Corella intenta assimilar, doncs, els conversos i diferenciar-los dels «altres» jueus. Un element clau en aquesta actualització del missatge per a aquests neocristians és la consideració de continuïtat entre el món jueu i la Nova Aliança que ve de Jesucrist. Això es comprova claríssimament en les obres escrites per Corella durant els trenta darrers anys de la seua vida. Corella pretenia justificar i alhora consolar els conversos mostrant la injustícia d’una persecució promoguda sovint pels seus nous companys de religió. El just injustament perseguit, doncs. Em sembla correctíssima, però, la matisació important que hi introdueix López Quiles, quan assenyala que els conversos podien ser uns dels destinataris però no els únics. Res no impedia una destinació més àmplia. I m’agrada encara més aquesta afirmació perquè això descarta una funció merament utilitarista de la literatura de Corella. La bona literatura, aquella que ens permet redescobrir el plaer de la lectura encara avui, té una voluntat de destinació més universal. Aquesta, la de Corella, té a més una multiplicitat d’elements, de perspectives, de materials; tot plegat per crear una obra polièdrica, creativa. Llegiu la Balada de la garsa i l’esmerla per comprovar-ho.

8. L’estudi de la religiositat en l’opus corellà no acaba ací. La segona part del llibre d’Antoni López és dedicat a Corella i a la Bíblia, és a dir, a la utilització que el nostre escriptor fa de les pàgines sagrades. S’hi parteix d’una evidència que s’ani- rà demostrant a poc a poc: «les obres de Corella estan realment farcides de fragments que reprodueixen o evoquen redaccions escripturístiques» (p.139). Hi ha Sa- grada Pàgina en la Sepultura de Francí Aguilar, molt més del que personalment hauria imaginat mai, com demostra l’autor en uns bells paràgrafs dedicats a aquesta obra. Però també hi ha Bíblia en la Tragèdia de Caldesa, en el Triümfo de les dones o en el poema contra Bernat del Bosch; i moltíssim més, com és lògic, en les narracions bíbliques. 10 TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO

Ara bé, si hi ha una estrella, una obra a la qual es dedica especial atenció en el llibre d’Antoni López, és el Salteri. I no sols en aquesta segona part del llibre, sinó també en la tercera, configurada com una lectio, una interpretació del treball corellà concretada en tres salms ben representatius. M’interessa destacar la importància d’aquestes pàgines, tant des del punt de vista estrictament «religiós», com des de l’estrictament «literari». López Quiles ens fa veure el deute del Salteri de Corella amb la versió literal de Daniel Vives (de 1478), molt visible en aquells salms menys o gens «literaturitzats», i també l’esforç conceptual, lingüístic i interpretatiu realitzat en altres en què la mà corellana és més visible. Tant en un cas com en l’altre és normal que hi faça servir convencions, models, estilemes, etc., que fan al cas, d’acord amb els previsibles i potencials lectors i/o destinataris. No és que no faça literatura en el Salteri, simplement la fa d’una altra manera, d’una manera diferent a la d’altres composicions, atenent que es tracta d’un llibre de pregària. Jo ho diria d’una manera explícita: Corella té molt en compte la destinació de les seues obres i els valors (reals o potencials) que poden vehicular, i això ho concreta també en la tria de mitjans.

9. Encara algunes reflexions pròpies. Algú ha dit que els grans escriptors estan condemnats a viure dues o tres vides. Condemnats relativament, és clar. En el cas de Joan Roís de Corella, no tinc cap dubte que podem argumentar l’afirmació. És més: Corella ha viscut dues o tres vides perquè ens hem encarregat de matar-lo unes altres tantes vegades. No cal recordar les paraules taxatives d’Antoni Rubió quan considerava que el nostre escriptor havia tingut la seua part de culpa en l’adveni- ment d’aquella decadència que volia cobrir gairebé tres segles de la nostra història literària i cultural; tota l’època moderna, doncs. Rubió, en definitiva, volia donar resposta a dues gran qüestions: primerament, per què després d’un segle XV mag- nífic venien uns altres temps de menor fortuna literària; en segon lloc, i gairebé com una concreció d’aquesta situació, per què un escriptor com Corella, tan conegut i apreciat entre els seus contemporanis, gairebé restava silenciat després de la mort. La primera pregunta ja ha estat contestada, en part, pels estudis dels filòlegs, historiadors i crítics literaris; la segona, encara no del tot. Certament, poques són les notícies sobre Corella després de 1497; gairebé res queda del seu nom, fora d’alguna menció aïllada. Caldrà argumentar i estudiar més el tema, però de moment s’hi hauria d’introduir una matisació: una cosa és el nom i una altra ben diferent la influència, si més no en aquells darrers anys del s.XV i començament del XVI. Sabem que personatges corellans com Caldesa tingueren vida pròpia sense necessitat ineludible de consignar el nom de l’autor. Igualment, és evident que «sona» la prosa corellana en més d’un text coetani i immediatament posterior a la seua mort. Però és que també Corella –i molts altres poetes– seguí March sense cap necessitat d’explicitar-ho! REFLEXIONS CORELLANES. A PROPÒSIT D’UN LLIBRE SOBRE LA LITERATURA... 11

La falta d’estudis més específics ens fa creure que després de les impressions del Cartoixà (ja al començament del segle XVI) minva la difusió del personatge i de l’obra. No sé si recerques futures desmentiran l’apreciació o potser –em sembla– hi haurà alguna correcció menor. En tot cas, a l’hora de justificar la difusió impresa del Corella més «sacre» en detriment d’altres composicions de l’autor, la crítica ha parlat de preferències de públic i d’editors per la literatura religiosa i d’una voluntat de passar a la posteritat gràcies a aquest tipus d’obres (les reimpressions del quart i primer del Cartoixà són de 1513 i 1518). Certament, el mercat editorial, les demandes lectores i fins i tot la pròpia voluntat de l’autor –ho puc concedir– hi van tenir un pes important. També la pròpia progressió de la literatura i altres fenòmens socials i culturals de l’època. Ara bé, això justificaria predileccions en les proses corellanes, no en la poesia. Per justificar la poca o nul·la difusió explícita d’aquesta, potser és suficient la presència del segon ausiasmarquisme, d’un prestigi de March en català i en castellà i, per tant, d’una posició necessàriament reticent a les opcions de Corella. En tot cas, i tampoc no ho asseguraria, podria haver estat revis- colat per un Serafí, tan amant dels emblemes, si li hagués arribat l’obra corellana poc o molt relacionada amb els seus interessos.

9. Potser sí que hi haja algun apriorisme, en el llibre d’Antoni López, potser sí que es fa de vegades una lectura interessada de pàgines corellanes, però es tracta de crítiques que també poden adreçar-se al gremi dels filòlegs estrictes, com l’autor mateix s’encarrega de fer-nos veure. Amb tot, cal deixar molt clar d’entrada que Corella fa literatura, per molt que vehicule pensaments i opcions de vida personals. Sóc dels que pensa que una bona recerca és aquella que té treball invertit, soli- desa en l’argumentació i en les demostracions, i una bona capacitat per suggerir noves reflexions i debats. Una obra així, com Literatura i espiritualitat. Aproxima- ció a l’obra de Corella, diu molt més d’allò que podem llegir en les seues pàgines.

TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO UNIVERSITAT JAUME I 12 TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO GLANURES PICARDES DU DICTIONNAIRE DE NEBRIJA (1511) 13

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

Glanures picardes du dictionnaire de Nebrija (1511)

Il m’est particulièrement agréable d’offrir ces glanures à mon ami Gilles Roques en témoignage de gratitude et d’admiration. Ad multos annos!

1. Un dictionnaire latin-français

Les mots picards dont il sera question ici sont tirés d’un dictionnaire latin- français publié à Lyon en 1511; l’auteur anonyme dit dans l’introduction être né à Doullens dans la Somme, au Nord d’Amiens («Cuiusdam picardi dullendiensis ad iuuenes exhortatoria monitio»). Il s’agit de l’adaptation française du Lexicon latin- espagnol de Nebrija (1492),1 adaptation postérieure à la version catalane réalisée par le moine augustinien Gabriel Busa en 1507.2 Celui-ci laissa intacte la macros- tructure latine et remplaça les mots castillans par leur correspondance catalane.3 C’est précisément cette transposition catalane qui servit de modèle à notre Picard de Doullens.4 Néanmoins je n’exclurais pas entièrement qu’il n’ait parfois utilisé le Lexicon espagnol.5

1. Reproduction en fac-similé: Elio Antonio de Nebrija, Diccionario latino-español (Salamanca 1492). Estudio preliminar por Germán Colón y Amadeu-J. Soberanas. Barcelona, Puvill, 1979. Nous citons: Nebrija. 2. Reproduction en fac-similé: Elio Antonio de Nebrija, Gabriel Busa, Diccionario latín-catalán y catalán-latín (Barcelona, Carles Amorós, 1507). Estudio preliminar por Germán Colón y Amadeu-J. Soberanas. Barcelona, Puvill, 1987. Nous citons: Nebrija-Busa. 3. Ainsi, par exemple, „hirundo. inis - por la golondrina« (Nebrija); „hirundo. inis - per la oroneta ocell (Nebrija-Busa)«. 4. Voyez encore Lindemann, 1985: 55-85; Lépinette, 1992: 227-260. 5. Voici un cas surprenant: Mustea poma. por frutas tempranas (Nebrija) Mustea poma. fruytes primerenques (Nebrija-Busa) Mustea poma pommes temprienes & fresches. 14 GERMÀ COLÓN DOMÈNECH

Il faut dire tout d’abord que Nebrija a agi avec une grande sobriété, tant en ce qui concerne le choix du corpus (seulement du latin classique) comme dans les définitions, et Busa a maintenu cette austérité. Par contre, l’adaptateur français fait à sa guise, incorpore des mots6 et des explications en latin ou en français tirés des grammairiens médiévaux avec toutes leurs excentricités et tout leur bavardage.7 Il nous avertit déjà dans le titre de son attitude: Aeli Antonii Nebrissensis grammatici Lexicon .i. dictionarium nuperrime ex hispaniense in gallicum traductum eloquium: cum quamplurimis additionibus a papa et hugone excerptis. Nebrija avait cependant horreur de tous ces grammairiens qu’il refuse même de nommer («apostizos & con- trahechos grammaticos no merecedores de ser nombrados»). Nous observons donc dans cet ouvrage de 1511 une quantité extraordinaire de vocabulaire du moyen français qu’il faudrait recueillir. Souvent nous y trouvons des premières dates. Je me borne à signaler ici le cas de tomme ‘sorte de fromage’ daté jusqu’à présent en 15818 ou celui du raisin appelé mornain dont l’explication étymologique du FEW (VI/3, 139; s.v. Mornant) pourrait être contestée moyennant la citation de notre dictionnaire.9 La traduction du catalan en français est correcte en général, mais elle ne manque pas de bévues, quelques-unes graves et d’autres assez amusantes. Parmi ces dernières j’aime particulièrement la suivante: le concept de ‘placenta’ est expliqué par Nebrija (s.v. hystera) comme «las pares de la muger» et fut adapté exactement par Busa comme «le lit de la dona parida». Or notre Picard prend le mot parida ‘qui a accouché’ pour un nom propre, peut-être celui d’une déesse, et nous dit «le lit d’une damme nommee Parida»... J’ai cité ailleurs quelques-unes de ces méprises.10 Il faut dire que notre adaptateur est un homme sans complexes et que rien n’arrête. Voici encore quelques perles de la lettre P-: Populus. i – lo alber blanc (Busa-Nebrija) Populus etiam pro arbore vng arbre alber, vnde dicitur in genesi Jacob tulit virgas populeas. Peroriga e – lo qui dona lo guarà a les egües (Busa-Nebrija) ‘celui qui mène l’étalon aux juments’ Peroriga e – qui fist la guerre aulx egnez. Postuenta. e – La deessa que feu lo esdeuenidor (Busa-Nebrija) ‘la déesse qui fit l’avenir’11 Postuenta e – la deesse qui trouua premierement le stille de deuider le filet, fit le premier desuidor.

6. Voici un cas «modéré» de sa façon d’agir: laxus. a. um, qui est chez Busa-Nebrija «per cosa fluxa e ampla», devient «lasche: eslargi: ample solut: deslie: remis». 7. Voyez, par exemple, dans la lettre P-, s.v. presto, proauia, proficio, progenitor, protendo. 8. Cf. s.v. juncara e. ionchee: fourmage fraitz ou thommes: lac concretum & in iuncis inuolutum». 9. Cf. s.v. Uua passa: le raisin de mornain: ou de gaipes. 10. Colón, 1997: 28-32. 11. Ici Busa a mal compris Nebrija qui mettait: «la diosa que dize lo venidero». Le traducteur français a confondu le mot esdevenidor‚ avenir, futur ‘avec le dévidoir‚ aspe’. GLANURES PICARDES DU DICTIONNAIRE DE NEBRIJA (1511) 15

L’auteur picard connaît bien le lexique et souvent il offre à côté du mot français, surtout pour des objets de la vie matérielle, un terme de son terroir. Il lui arrive cependant de donner la variante picarde sans se rendre compte de son origine, croyant indiquer le mot courant en français; d’autres fois, il signale que tel lexème est picard, alors qu’il est d’usage général.12 J’ai parcouru les colonnes du dictionnaire pour indiquer, d’une part, les cas où l’auteur mentionne lui-même la provenance picarde des éléments et, de l’autre, pour souligner les picardismes «inconscients», c’est-à-dire non désignés comme tels. A noter que dans la majorité des cas, les formes picardes sont accompagnées – de près ou de loin – de leurs équivalents français (amoncheler - amonceler). Il y a en outre des termes que, bien qu’ils me paraissent picards, je n’ai osé relever, mes sources lexicographiques ne me permettant d’en confirmer l’origine picarde. Dans les deux listes qui suivent je renvoie au FEW là où j’ai pu établir un lien.

2. Picardismes signalés par l’auteur

blairie - Fulica e. vng oyseau: ioudelle: ou blairie en picart (cf. FEW, I,401a). brassoulier - Proluo is. lauer moult: brassoulier second le picard.13 catoire - Rhitace es. vne ruche: vaisseau ou se tiennent les mouches a miel: vne catoire en picard (cf. FEW, II, 333a; s.v. captoria).14 cloprote - Multipeda vermis habens multos pedes & qui contractus in vnum complicatur globum: & nascitur sub petris ex humore & terra: vocatur in picardia Cloprote (cf. FEW, II/1, 748; s.v. claudere).15 creppetes - Laganum i. tourtel: en paelle matefam: ou buignes: ou second le picard creppetes (cf. FEW, II/2, 1347a; s.v. crispus). entregiez - Pancratior oris .i. flagellis aut tormentis subijci. vnde equo animo tollerantes coronatur estre subget aulx tourmens: vel soy exercer en ioeu que ce faicts en gettant aulcune chose de main en main: ioeu dentregiez en picart iouer au pot casser.16 esnars - Proxeneta e qui a regard sus les marchandises les esnars en picard ou correcteurs.

12. Voyez comment l’auteur s’explique à ce sujet: „Opaci etiam dicuntur balbucientes gallice besgues: etiam qui corrumpit genus alterius lingue: vt si picardus loquatur idioma lugdumense sed imperfecte«. 13. Ce verbe n’est pas enregistré dans le FEW, mais il doit s’agir d’un dérivé de BRACHIUM; cf. FEW, I, 487a. 14. L’hellénisme rhitace n’est pas une ‚ruche‘ mais bien la propolis des abeilles; l’auteur picard a simplement traduit la mauvaise équivalence donnée par Nebrija-Busa „Rhitace es. per lo vexell de la mel«.Voyez Colón 1997: 31. 15. Cette forme picarde a perdu tout rapport avec l’étymologie du français cloporte, littéralement ‚celui qui ferme la porte‘. 16. Il faut y voir un composé de JACTARE; le mot ne figure pas dans le FEW. 16 GERMÀ COLÓN DOMÈNECH

estouef - Palma etiam dicitur pila la paulme de quoy lon ioue: vng estouef en picart ludus palme (cf. FEW, XVII, 249; s.v. *stôt).17 foudrines - Ruscus ci. genus spinosus fruticis foudrines en picard petites prunnes aulx bayes (cf. FEW, III, 152b; s.v. *dragenos). fourgon - Rotabulum i . la force18 a mouuoir le feu au four ou en la fournaise: vng fourgon en picard19 ; Ticionarium ij. Four ou la ou sont les tisons de feu. Item instrumentum ad mittendum ticiones in ignem: fourgon. frontel - Vitula e. parua vita: petite bende [...& Item pour vne cheneliere (sic) a lier les cheueux ou le frontel que mettent les filles en picardie a tenir leurs cheueux.20 galloches - Obstringilus i. pour vne maniere de chaussure de piez: estroiz par les plantes & en hault estrains dune fermeture sont en picardie: patins galloches (cf. FEW, IV, 44a; s.v. *gallos).21 hestan - Tripodium ij. lieu ou chose a trois apoyes: ou trois pieds ou potences. & proprie vng tretreau un hestan en picard.22 nonnemette - Merenda e. nonnemette en picard: cest le menger dapres digner: le gouter; Merendo as. gouter menger nonnemette: ressiner menger apres digner.23 seillons - Porca e. vne porque ou trouye. dicitur etiam inter duos sulcos: la terre qui est eminente et apert entre les royons que la charrue fait: seillons en picart.; Sulcus ci. le seillon: roion de terre que fait le cherrue le soc (cf. FEW, XI,417; s.v. *selj-).24 seruoise - Seruisia. boire du picart seruoise; Zitus i. vin du fourment: bruuaige aulx flamens & picars: scilicet seruoise (FEW, II/1, 612-613; s.v. cervesia). sire - Socer ri. le pere de la femme ou du mari: le sire on (sic, pour ou) le beau pere en Picardie25 (cf. FEW, XI, 456a; s.v. senior).

3. Picardismes «inconscients» de l’auteur

amoncheler - Coaceruo as amoncheler (cf. FEWVI/3, 119a).26 anchien - Senecia e. dicuntur labia senis: la peleure des leures dung anchien.27 boitousant - Varico as. passer aller: courir mais cest en clochant: ou boitousant.

17. Cf. pila e. pour la paulme a iouer: pelotte: esteuf; Pilula e. petite paulme: pelotte: esteuf. 18. Force est une graphie erronée pour fourche. 19. Fourgon est aussi français général (cf. FEW, III, 898a; s.v. *furicare). 20. D’après le FEW, III, 819, frontel ‚diadème qui sert d‘ornement sur le front d’une femme’ a vécu en français aux XIVe et XVe siècles. 21. Le fr. galoche vient du picard; notre auteur en est témoin. 22. Hestan remonte probablement à la même origine que le moyen français hestal ‚tréteau, soutien, chevalet‘, cf. FEW, XVII, 206b; s.v. *stal. 23. Nonnemette doit être un mot composé à partir du latin NONA (sc. HORA), la quatrième partie du jour, c’est-à-dire vers nos 15 heures. Cf. l’ancien catalan fer hora nona ‚berenar («goûter»)‘; vide DCVB, s.v. nona. 24. Ce mot est non seulement picard mais aussi français en général, aujourd’hui sillon. 25. Cf. s.v. consocer ri: en semblable paternité estre sire; consocrus crus: estre mere a la fille ou au sire donne. 26. Mais cf. s.v. congerois si. amonceler: ou ensamble porter. 27. Par contre cf. senex senis. encien ou encienne. GLANURES PICARDES DU DICTIONNAIRE DE NEBRIJA (1511) 17

bolleuert - vallum i . pallis: cloture de paux de pauchons ou estaches;: comme la contenature et haye que lon faict au tour dune possession: affin que lon ny puist entrer: nen sortir: & proprie capitur pour le bolleuert dune forte place. boye - Vaccula e. pettite vache: vne boye.28 buire - urceus cei. vng pot a eaue: buire; urceolus li. petit pot a buire; Orca ce. vng certain vaisseau a la guele estroicte: vne buyre ou cruche(cf. FEW, III, 602b; s.v. *buka). cachon - Sebibo is. boire en cachon: en derriere: musseement (cf. FEW, II, 810b; s.v. *coacticare). chep - Compendio: enchamner: enlacher ou mettre en chep ou empecher;29 Compes edis: chep: grillons: les fers ou lon boute les piez (cf. FEW, II/1, 691-693; s.v. cippus). cherqueler- Indago inis. inuestigation:encharchement: & capitur aliquando pou instrument a cherqueler.30 chire - Metis is. le lieu ou la feche de la chire31 (cf. FEW, II/1, 595; s.v. cera). chuyne - Ciconia e. cigogne: chuyne (cf. FEW II, 665b; s.v. ciconia). couhordes- Melonpepon: vng fruit comme courges ou couhordes (cf. FEW II/2, 1458a; s.v. cucurbita). dechoir- Fallax cis deceptur qui dechoit (mais cf. s.v. fraudo as. decepuoir).32 doey - verpus i. quasi verens podicen: cest le doey moien: digitus medius (cf. FEW, III, 76b; s.v. digitus). enlacher - Compendio: enchamner: enlacher ou mettre en chep ou empecher.33 fallot - Tedula e. petite torche: brandon ou fallot.34 flaiaul - Taurea e. plaie. Item flaiaul de cuir de thoreau: ou ners de boeuf (cf. FEW, III, 595b; s.v. flagellum). flicque - Perna e. pour vne flicque de lart: vng baccon (cf. FEW, III, 621 et XV, 143; s.v. flikki). flocaux - villus i. le poil delie du toison de laine: les flochaux de laine.35 foaynes - Siliqua silique: arbor cuius fructus colligitur ad opus porcorum: larbre qui porte les foaynes (cf. FEW, III, 367b; s.v. fagina). fronche - Vesica e. vessie la ou est la urine. Item les petites fronches es mains.36 gambe- Musculus... la souris de la gambe... le gros des bras et des iambes. gambions - Petaso onis. le baccon ou lart sans les gambions: le lart dung pourceau. garguchon- Gargulio onis. garuchon: gauion: huette: cest vne partie de la bouche de laquelle les conduis sestenden en la bouche & aulx narines (cf. FEW, IV, 58b; s.v. garg-).

28. Même si ce mot ne figure pas dans le FEW, s.v. bos, il doit avoir existé. 29. Cf. neruia e. pour vng nerf ou corde du chep; voyez aussi s.v. Numella. 30. Cf. s.v. peruestigo as. moult enquerre: explorer: ou serqueler: et chercer les ordures du gerdin. 31. Cf. Nebrija-Busa: Metys.is per les feces de la cera. 32. Le mot picard manque dans le FEW, III, 25; s.v. decipere. 33. Le terme picard ne se trouve pas au FEW, V, 179a; s.v. laqueare; cf. le simple lacher ‚lacer‘, FEW, V, 178a. 34. Fallot semble un dérivé de FACULA; il n’est pas dans le FEW. 35. Fr. flocon, mais notre terme flochaux dérive de floche (cf. FEW, III, 624b; s.v. floccus). 36. Probablement de FURUNCULU > froncle et palatalisation ultérieure. 18 GERMÀ COLÓN DOMÈNECH

gasquierre - Nouale is. pour le garet le champ qui se renouelle par chescun an: ou qui est laboure vng an: & repoose laultre: gasquiere: ou les bois nouuellement coppes (cf. FEW, IV, 53; s.v. gansko).37 gavion- Gargulio onis. garuchon: gauion: huette: cest vne parie de la bouche de laquelle les conduis sestenden en la bouche & aulx narines (cf. FEW IV, 1b; s.v. *gaba). gayant- Coeus i. vng gayant (mais cf. s.v. enceladis i: ung geant; s.v. Ephialtes: geyant). gers- Ololygon onis. vng certain oyseau vn gers (cf. FEW, XVI, 17b; s.v. *gard). hanon- Oniscus i uel Onica e e. certain poisson dicitur ostreola: & manet in conca: moullettes de mer: ou hanons (cf. FEW, XVI, 143; s.v. *hano).38 housettes- Pero onis. etiam calciamentum rusticorum amplum et altum housettes: alio nomine dicitur culponeus (cf. FEW, XVI, 228b). lachon- Lactucula e. petite laictue ou lachon herbe qui porte laict; Canila le: vne herbe que menge le conin gallice lachon (cf. FEW, s.v. lacteus). lapaque- Phelantropos: vne herbe lapaque (FEW V, 172a; s.v. lappa).39 leschive- Locium locii. pour la uryne: ou leschive (cf. FEW, V, 385a; s.v. lixivum).40 mande- Sporta te. corbeylle ou hotte: ou mande (cf. FEW XVI, 510a; s.v. mande). maschon- Lapicida ... pour le maschon: tailleur de pierres (cf. FEW XVI, 506a).41 myellas- Robigo inis. pluye que tombe au ble: le myellas du blé. (FEW VI/1, 648). nelle - Robus i. pour le fourment plain de nelles ou dherbes (cf. FEW, VII, 127a; s.v. nigella). pauchon- Fustis is. fust: baton: verge a battre pauchon pal (cf. FEW, VII, 527a, s.v. palus).42 piecha- Pridem aduerbium piecha.43 pischine- Infundibulum...lauoer: ou pischine (cf. FEW, VIII, 682a; s.v. piscina). puche- Pularius ij. que prent les puches ou nestoie le lieu des puces (cf. FEW, IX, 522a; s.v. pulex). quayon- Sata sete: la soye de quayon ou de pourceau.44 recheuement- Perceptio onis. aperseuement: ou entendement: ou recheuement.45 ronche- Vepris is. rouche: arbre espineux46 (cf. FEW, X, 556b; s.v. rumex).

37. Voyez encore s.v. noualis e. chose de guaret: ou de gasquiere. 38. Voyez aussi s.v. ostrea e. poisson de mer: moulles ou moullettes: ou hanons: ou loistre. omnis piscis qui latitat in ostra. 39. Moyen francais lapace ‚bardane‘. 40. Cf. s.v. lixinia . pour le liscif ou leiciue. 41. Cf. s.v. lapicina e. le lieu ou lon massonne les pierres ou la quarriere; s.v. lathomus masson. 42. Cf. s.v. paxillus... vng petit paux ou petit pauchon; s.v. sudatus a um. arme de pauchons ou paulz: ou perches agues; s.v. vallum i . pallis: cloture de paux de pauchons ou estaches; cependant cf. s.v. va- llo as aui: circuyr: caindre: auironner: munir: deffendre: clorre: fermer de palis de paux & paussons. 43. Mais s.v. dudum aduerbium: ia pieca [ce dictionnaire ne connaît pas la graphie /ç/]. 44. Quayon semble un dérivé de CATELLUS. 45. Bien qu’ absent du FEW il s’agit d’un terme de la famille de recevoir. 46. La forme rouche est due à une faute d’impression pour ronche, fr. ronce ‚rubus fructicosus‘; cf. s.v. veprula e. petite ronce. GLANURES PICARDES DU DICTIONNAIRE DE NEBRIJA (1511) 19

sarchine- Onustus a um. charge: plain de sarchines (cf. FEW, XI, 22a; s.v. sarcina).47 sehu- Sabuchus i. arbor sehu (FEW , XI, 6a; s.v sabucus). tarelle- Scrophina e. instrumentum carpentarij. tarelle; Terebella terebelle. petite tarelle: ou vilbrequin (cf. FEW XIII, 113b; s.v. taratrum). tercheu- Furfur uris. bran: tercheul: son: cibus porcorum; Saluiatum ti. song: bren: tercheu48 (cf. FEW, XIII, 265b; s.v. *tertiolus). troucher- Trucido as. occire: iuguler: tuer: troucher: estouffer: mortifier.49 vesche- Orobus i. vng vuaras: ou garas ou botte de vesche.50 vuaede- Mirsine es. interpretatur mirtus arbre souef flarant vuaede; Mirsenus a um. vuade (sic) ou goedde (cf. FEW, XVII, 471b; s.v. *waizda- ).51 vuaras / garas- Orobus i. vng vuaras: ou garas ou botte de vesche (cf. FEW, XVII, 614; s.v. *wraith). vuarlouque- Strabo e. femme borgne vuarlouque.

4. Mots inconnus

Comme j’ai indiqué plus haut (§ 1.), je reste fort déçu de n’avoir pu déceler l’origine d’un grand nombre de mots parmi lesquels j’indiquerais: asche (s.v. magidaris), asige (s.v. sigalum), berbane (s.v. verbascum), caye (s.v. succula et suiuus), chalou (s.v. lucernarium), cloye (s.v. plecta), coydiuiaux (s.v. tucentum), coyue (s.v. quasillus), esguiere (s.v. urna), giuble (s.v. supparus), giuple (s.v. teristrum), goy (runca), havet et grevet (s.v. uncus), iargiere (s.v. zizania), etc. En plus, je signale le nom de parenté taie (et tayon) – sans doute de la famille de l’hellénisme THIA/ THIUS, bien répandu dans la Romania (esp. tío/tía, it. zio/zia, etc.) – dont notre dictionnaire présente les trois exemples que voici: Matertera magna: la germaine de la mere grant ou de la taie.52 Promatertera e. la seur de la donne: de la taye: ou de la mere grant. Socer magnus. pour le tayon: le pere grant.53

GERMÀ COLÓN DOMÈNECH UNIVERSITÄT BASEL - IEC

47. Mais cf. s.v. Omero as aui: sarciner: ou greuer. 48. Mais s.v. siliqua. Cette sorte de son est terceu: Item pour la paille: ou baloffe: ou purgement dung chacun grain comme le son de bren ou terceu. 49. Troucher correspond au fr. trousser; il manque au FEW, XIII, 91b s.v. torquere. 50. Français vesce, latin VICIA. 51. Voyez aussi s.v. mirteus et mirtridanum. 52. Nebrija-Busa: „Matertera magna. la germana de la àuia«. 53. Lisez le commentaire sceptique de W. von Wartburg à propos de ce résultat picard («Rätselhaft...») dans le FEW, XIII, 313a, s.v. thia. Voyez encore Neubert 1969: 372, et Colón 1993: 57-58. 20 GERMÀ COLÓN DOMÈNECH

Références:

COLÓN, Germà. 1997. «Nebrija y la lexicografía romance» Analecta Malacitana 20. 1997: 23-45. COLÓN, Germà. 1993. El léxic català dins la Romània, València, 1993. DCVB = Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, 1932-1962. FEW = Walther von Wartburg, Französishes Etymologisches Wörterbuch, Bonn ... Basel, 1928 ss. LÉPINETTE, Brigitte. 1992. «La postériorité lexicographique de Nebrija. Les Vocabularius Nebrissensis latin-français (1511-1541)». Historiographia Lin- guistica, XIX, 227-260. LINDEMANN, M. 1985. «Le Vocabularius Nebrissensis latin-français et les débuts de la lexicographie française». In: A. DEES (éd.), Actes du IV Colloque Interna- tional sur le Moyen Âge français, 55-85. Amsterdam . Nebrija = Elio Antonio de Nebrija, Diccionario latino-español (Salamanca 1492). Estudio preliminar por Germán Colón y Amadeu-J. Soberanas. Barcelona, Puvill, 1979. Nebrija-Busa = Elio Antonio de Nebrija, Gabriel Busa, Diccionario latín-catalán y catalán-latín (Barcelona, Carles Amorós, 1507). Estudio preliminar por Germán Colón y Amadeu-J. Soberanas. Barcelona, Puvill, 1987. NEUBERT, Karl . 1969. Die Bezeichnungen von Tante und Onkel in den romanischen Sprachen, Diss. Erlangen. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 21

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

L’antroponímia de Xert (1563-1888) Anàlisi de l’antroponímia de Xert a partir de tres llibretes del segle XX que copien els Quinque Libri desapareguts1

1. INTRODUCCIÓ2

1.1. Propòsit Aquest treball és una aportació en diferents vessants de la història de Xert: la llengua de l’administració eclesiàstica, l’antroponímia i les migracions. A partir de documentació eclesiàstica arreplegada i manuscrita per Josep Arasa Barberà (Santa Bàrbara, 1874 - Vinaròs, 1936) reconstruïm l’ús escrit de la llengua autòctona per part del clergat local, recollim i analitzem els noms de persona dels xertolins i res- seguim els llocs de procedència dels nouvinguts a la comunitat de Xert des del 1563 al 1888. Pel que fa a publicacions emmarcades a Xert i a l’edat moderna que prece- disquen el nostre treball, podem citar la Historia eclesiástica de Chert (SEGARRA, 1949) que en la segona edició incorpora un índex onomàstic que facilita la cerca entre els documents i les informacions compilades, i un treball més recent que edita i analitza el Llibre dels establiments de Xert, 1689-1762 (FERRERES, 1999) publicat amb anterioritat per la Revista jurídica de Catalunya. I, pel que fa a articles,

1. Aquest article és una part del treball d’investigació becat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la convocatòria de l’any 2008, el titol original del qual era L’antroponímia de Xert (1563-1888). Una aportació a l’antroponímia valenciana. Estudi de tres llibretes del segle XX que copien els Quinque Libri desapareguts. 2. He d’agrair la confiança al rector de la parroquia de l’Assumpció de Xert mossèn Rafael Garcia Castillo perquè m’ha deixat consultar la documentació sense cap problema, així com al seu predecessor mossèn Jordi Tomàs amb qui vaig començar el treball i a mossèn Tomàs Pallarés Carceller per l’esforç que va fer per recuperar les llibretes que possibiliten el present treball. A més, he d’agrair la col·laboració de l’amiga Maria del Mar Sanchis Llopis que m’ha oferit la seua disponibilitat per millorar i agilitzar la gestió de les dades. A la professora de la Universitat de Barcelona Maria Pilar Perea per la dedicació constant i per possibilitar que el treball veja la llum. A Germà Colón, professor emèrit de la Universitat de Basilea, per avalar el meu treball davant la Societat Castellonenca de Cultura. 22 JOSEP MESEGUER-CARBÓ podem referir-nos a «Documentos para la historia artística de Chert» publicat al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura per Miquel Segarra Roca que recull un protocol notarial de mitjans del segle XVII i, més recentment, podem citar «Los condes de Pestagua y su vinculación con Xert» (MICÓ, 1999) que centra l’interés en el recorregut familiar dels llinatges nobles Calduch, Feliu i de Pestagua, i «Visita pastoral a la parroquia de Xert en 1817» (CÁRCEL & MICÓ, 2003-2005) que ofereix una visió de contrast entre l’edifici eclesiàstic i l’entorn del segle XVIII respecte al de l’inici del segle XXI. Ara bé, el nostre estudi aprofita diversos documents inèdits de l’època moderna provinents de l’Arxiu Parroquial de Xert i que mai no s’havien aprofitat amb el propòsit que establim en els objectius bàsics següents: a) estudiar especialment la còpia dels Quinque Libri de Xert o, el que és el mateix, l’Índex de matrimonis celebrats a la parròquia de Xert entre 1563 i 1888, b) determinar el grau de fiabilitat dels documents, c) estudiar els prenoms dels documents, d) resseguir la vida dels cognoms del document, i e) estudiar el component migratori a la comunitat de Xert. El treball es divideix en set apartats precedits per una introducció i completats per les conclusions generals, la bibliografia citada i un annex en què recollim l’edi- ció d’unes partides de naixement copiades en valencià dels Quinque Libri. En el primer punt introductori emmarquem els objectius del treball (s.v. 1.1. Propòsit), di- buixem la dualitat espacial en què s’ubica la parròquia de Xert (s.v. 1.2. La parrò- quia de Xert, entre dos administracions: la diòcesi de Tortosa i el regne de Valèn- cia), descrivim la documentació que actualment conté l’arxiu eclesiàstic de Xert (s.v. 1.3. L’arxiu de la parròquia de Xert) i, finalment, ens aproxiem a la figura del barbarenc mossèn Josep Arasa Barberà (s.v. 1.4. Josep Arasa Barberà) que com a coadjutor de la parròquia de Xert copia textos que són la base documental del nostre treball (s.v. 1.5. Les llibretes de Josep Arasa Barberà). En el segon punt (2. Dels Quinque Libri a la llibreta de l’Índex de Matrimonis, una còpia ideològica) ens interessem per la llengua de l’administració eclesiàstica xertolina (2.3.1. La llengua originària dels Quinque Libri) que és la base de les cò- pies de mossèn Josep Arasa Barberà i pels canvis lingüístics que introdueix el copista en els prenoms i en els cognoms (2.3.2. La intervenció del copista en les dades originals). En el tercer punt (3. L’antroponímia històrica de Xert, 1563-1888) recollim i analitzem els prenoms masculins i femenins xertolins de l’edat moderna, tot procu- rant una proposta conclusiva que parle dels factors que determinen les modes al voltant dels noms de pila (s.v. 3.3.1. Els prenoms o noms de pila: masculins i femenins, simples o compostos?). De la mateixa manera, recollim i revisem quins cognoms du la gent de Xert entre el mateix període de quatre segles (s.v. 3.3.2.1. L’aparició, la desaparició o la continuïtat dels cognoms) i fem una proposta de se- L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 23 guiment de cadascun dels cognoms locals (s.v. 3.2.2.2. La reconstrucció de la genealogia familiar o la història dels cognoms). En el quart punt (4. Migracions i reproducció social a Xert, 1563-1888) analitzem els percentatges d’individus nouvinguts que acull la comunitat de Xert (4.3.1. Veïns i forasters en les celebracions matrimonials de Xert) com un dels factors que condiciona el nombre de cognoms nous. A més, l’interés per la mobilitat el completem amb un anàlisi de les diferents procedències del individus arribats a Xert a partir del segle XVI i fins al segle XIX. En el cinqué punt (5. Conclusions generals) procurarem esquematitzar una resposta a cadascun dels objectius que ens havíem marcat en iniciar l’estudi. El treball es completa amb un sisé punt en què es recull la bibliografia citada (6. Biblio- grafia citada). I tot seguit s’afegeix l’annex «Partidas de Bautismo copiadas literalmente de algunos libros parroquiales de Chert» en què editem un text d’especial interés lingüístic perquè és una de les còpies de Josep Arasa Barberà que ens permet reconstruir l’ús de la llengua catalana en l’administració eclesiàstica de Xert.

1.2. La parròquia de Xert, entre dos administracions: la diòcesi de Tortosa i el regne de València Molt Il·lustre Senyor, després que duren les guerres del present Principat y fronteres del Regne de València y en particular despues que lo enemich saqueja la vila de Chert del dit Regne y de la Diocesi de la ciutat de Tortosa, y després que en aquella fonch Nostre Senyor servit enviar o donar mal contagiós, los Preveres de la Parroquial de la dita vila [...] Carta del rector de la parròquia de Xert al vicari general de Tortosa, 1654, podem llegir-la en els Apuntes históricos de la villa de Chert de Josep Arasa Barberà, p. 83-87. Com llegim en aquesta carta que escriu el rector de la parròquia de Xert amb motiu de les pestes conseqüència de la guerra dels Segadors, Xert està en la zona de frontera administrativa dins del Regne de València però, al mateix temps, inclosa dins «de la Diòcesi de la ciutat de Tortosa». Per tant, una doble condició que ha determinat un funcionament lleugerament diferent al de la diòcesi de València, d’Oriola o de qualsevol de les diòcesis valencianes veïnes, aragoneses o catalanes. Aquesta condició doble l’han compartit la majoria de pobles que actualment pertanyen a la divisió administrativa de la província de Castelló de la Plana fins l’any 1968 en què les pressions del Governador Civil de la Província van fer retrocedir la divisòria eclesiàstica i la diòcesi de Tortosa va quedar reduïda fins a les comarques dels Ports de Morella i del Baix Maestrat perquè els preveres mostraren una desafecció forta envers la possibilitat d’entrar a formar part de la nova i expansiva diòcesi Castelló-Sogorb. La fotografia que aportem a l’annex fotogràfic és un mapa en què consten totes les parròquies amb església de la diòcesi de Tortosa abans que esclatara la guerra civil espanyola. Font: GARCÍA SANCHO, 1997, p. 31. 24 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

1.3. L’arxiu de la parròquia de Xert A l’Arxiu Parroquial de Xert es conserva una carta de finals de la darrera dècada del segle XX, en què l’arxiver de la diòcesi de Tortosa, Manuel Garcia Sancho (A.C.S.), demana al rector que li aporte dades concretes sobre els llibres sagramentals de «bautismo, confirmación, matrimonio, defunción, fábrica» i li determina dades espe- cífiques com la data del primer volum, el número de volums existents i l’estat de conservació. En aquell moment, la rectoria de la Mare de Déu de l’Assumpció de Xert la regeix mossèn Tomàs Pallarés Carceller i li remet un document en què detalla l’estat de l’Arxiu Parroquial de Xert diferenciant entre baptismes, matrimonis, defuncions, confirmacions, la còpia autèntica de la visita pastoral del bisbe D. Manuel Ros de Medrano i les tres llibretes manuscrites del coadjutor Josep Arasa Barberà. Pel que fa a baptismes, detalla que hi ha els següents Quinque Libri: 1748-1810, 1824-1845, 1845-1851, 1852-1868, 1868-1875, 1882-1896, 1896-1919, 1938-1942, 1943-1977, 1977-actualitat; a més hi ha un tom índex (1748-1851) i un tom d’actes provatòries (1920-1936). Per tant, troba a faltar els Quique Libri 1811-1823, 1876- 1881, 1920-1936. Pel que fa a matrimonis, ens detalla que hi ha els volums següents: 1852-1880, 1880-1922, 1938-1942, 1943-actualitat. Troba a faltar els volums 1563-1615, 1657- 1747, 1748-1810 i 1811-1851 –que sap que es distibueixen d’aquesta manera per la informació que basteix Josep Arasa Barberà al final de la segona llibreta, que tot seguit explicarem–, i el volum 1923-1936. Pel que fa a defuncions, es conserva un índex del període 1748-1851 i els volums 1852-1870, 1871-1884, 1938-1942, 1964-1998 i 1998-actualitat. Finalment, esmenta el llibre de confirmacions que comença el 1947, un inventari que també comença el 1947 i la còpia autèntica de la visita del bisbe Manuel Ros de Medrano del dia 25 d’agost de l’any 1817 que, recuperada l’any 1998, ha estat editada recentment per CÁRCEL & MICÓ (2003-2005) en la revista Estudis Cas- tellonencs establint totes les comparacions possibles entre els elements eclesiàstics d’inicis del segle XIX i els d’inicis del segle XXI. Tot seguit mossèn Pallarés diu que els «tres “libros” manuscritos» de Josep Arasa Barberà també foren recuperats per a l’Arxiu parroquial l’any 1998 i es refereix a ells de la manera que segueix: Uno. Contiene ÍNDICE CRONOLÓGICO de los matrimonios celebrados en la iglesia parroquial de Chert desde el año 1657 a 1888. Y otros datos interesantes. Dos. ÍNDICE de nacimientos de Chert en los siglos XVI y XVII. Y otros datos. [En aquest moment està perduda.] Tres. Apuntes históricos sobre la villa Chert (faltan algunas páginas).

1.4. Mossèn Josep Arasa Barberà (Santa Bàrbara, 1874 – Vinaròs, 1936) D. José Arasa Barberá. Nació en la villa de Santa Bárbara el 27 de mayo de 1874. Recibió el Presbiterado en 19 de diciembre de 1896 y de Coadjutor de Ulldecona pasó a Chert en 23 de junio de 1903. En 18 de agosto de 1905 tomó posesion de la Coadjutoria de Santa Bárbara donde residió muchos años. «Los vicarios y Coadjutores de la parroquia de Chert» dins Apuntes históricos de la villa de Chert de Josep Arasa Barberà. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 25

De la manera que llegim al fragment anterior és com mossèn Josep Arasa Barberà escriu la seua propia biografia dins de l’apartat que dedica als vicaris i als coadjutors de la parròquia de Xert; senzillament detalla quan rep el presbiterat i en quines parròquies treballa. Per aprofundir un poc més en la seua vida ens convé que llegim una biografia curta, però sensata, de Màrius Pont Fandos (1998: 83-84) en què escriu que «Josep Arasa Barberà, conegut com a «mossèn Pepe», va nàixer a Santa Bàrbara el 27 de maig de 1874. Després de fer la carrera eclesiàstica al seminari conciliar de Tortosa, va ser ordenat sacerdot el 19 de desembre de 1896. L’úl- tim dia d’aquell mateix any va fer una missa en les capelles laterals de l’església parroquial [...] del seu poble nadiu [...]. Va ser successivament ecònom de Bel (juliol 1897), vicari de Sant Rafel del Riu (desembre de 1898), coadjutor d’Ulldecona (juny 1899) i coadjutor de Xert (juny 1903). Finalment, l’agost de 1905 va ser nomenat pel bisbe Pere Rocamora coadjutor de la parròquia de Santa Bàrbara, d’on ja no es va moure fins el dia de la seua mort, el 28 d’agost de 1936, en què, com a conseqüència de la persecució religiosa que s’havia desencadenat pocs dies abans, va ser detingut i assassinat d’un tret, vora la carretera d’Ulldecona a Vinaròs». Més avant, constata la seua vocació d’historiador en dir que «mossèn Pepe, més enllà de la dedicació pastoral, va ser també un investigador i un recopilador tenaç, que compilava totes les informacions que recollia en pulcres pàgines manuscrites [...] que romanen inèdites. Pels pobles per on va passar com a capellà no va parar de fer recopilacions històriques, centrades normalment en fets locals i/o dades religioses, com les nòmines dels capellans d’Ulldecona o una història de Xert. Fins i tot va estar treballant en la confecció d’una història de l’episcopat de Tortosa.». Aquesta histò- ria de Xert a què fa referència Pont Fandos no és més que una còpia d’una pseudohistòria basada en un dels mites per excel·lència de la creació dels costums agrícoles i ramaders dels valencians, que és la cultura i el món àrab, no obstant es completa extraordinàriament bé amb la còpia d’un grapat important de documenta- ció eclesiàstica que abasta des de visites pastorals fins a beneficis eclesiàstics que detallem al punt següent i que majoritàriament aprofita mossèn Miquel Segarra Roca per escriure –potser hauríem de dir editar– la Historia eclesiástica de Chert.

1.5. Descripció de les llibretes de Josep Arasa Barberà En l’apartat 1.3. hem dit que les llibretes de mossèn Josep Arasa Barberà en són tres i les hem catalogat d’acord amb la descripció de mossèn Tomàs Pallarés, ara bé, al nostre parer convé que les classifiquem en un altre ordre que ens permeta parlar de la llibreta u, de la llibreta dos i de la llibreta tres d’acord amb el grau d’ordre de la informació i de la importància, cosa que aprofitarem per fer-ne una des- cripció més acurada. D’entrada hem de notar que aquestes tres llibretes actualment estan custodiades a l’Arxiu Parroquial de Xert. Durant anys es donaren per perdudes després que mossèn Miquel Segarra Roca les demanara a la família xertolina descendent d’Elisa 26 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

Mallol Sanz, amb qui va emparentar mossèn Josep Arasa Barberà a través del seu germà Ramon, per publicar el 1949 la Historia eclesiástica de Chert. El 1955 mos- sèn Miquel Segarra mor i les llibretes resten entre els documents de la seua biblioteca. L’any 1998 es descobreixen al convent de M.M. Doctrineras de la Vilavella, on la germana de mossèn Miquel Segarra havia viscut com a religiosa de les Doc- trines Rurals. És d’aquesta manera que l’aleshores rector de la parròquia, mossèn Tomàs Pallarès Carceller, demana a l’arxiprest de Sant Mateu, mossèn Florencio Albero, que intercedisca perquè la documentació es conserve a l’Arxiu parroquial de Xert. La llibreta que a partir d’ara identificarem amb el número u duu com a títol Apuntes históricos sobre la villa de Chert, està datada pel mateix copista el juny del 1904 i medeix 280 mm d’alçada i 170 mm d’amplada. La llibreta la formen diversos quaderns que estan cosits a alçàries diferents del llom coberts per dues tapes dures de color verd clar amb una banda roja deteriorada al marge esquerre i formant un total de 276 pàgines, de les quals en falten cinquanta-nou –de la 169 a la 226 incloses– que sembla que foren arrancades amb certa violència perquè al llom es conserven les primeres lletres del marge superior amb l’inici d’almenys quatre lí- nies; per contra, juntament a la llibreta s’han conservat 75 pàgines o fulls solts que no necessàriament han de pertànyer a mossèn Arasa sinó que poblablement són part de les dades que aprofita mossèn Segarra per confegir la Historia eclesiástica de Chert. El paper, groguenc o blanquinós, varia segons el quadern però presenta un bon estat de conservació. La tinta és de color negre però presenta diferents tona- litats. L’escriptura és cursiva corvada a la dreta, petita i extraordinàriament intel·ligible en tot el document, excepte a partir de la pàgina 229 que la lletra és més grossa i més descurada. Els marges esquerre i dret oscil·len entre 40 i 20 mm depe- nent del quadern, i el superior i l’inferior entre 15 i 20 mm, excepte a partir de la pàgina 229 que desapareixen els marges. La llibreta número u aplega diferents tipus de textos que són còpies de documents originals del segle XVI, XVII, XVIII o XIX que es conserven a l’arxiu parroquial a inicis del XX o textos redactats per mossèn Arasa a partir de les dades que li basteix el mateix arxiu. Per tant, estem davant d’un manuscrit de contingut heterogeni que no podem descriure si no és detallant els textos que trobem dins de la llibreta i, per tal de ser el més rigurosos possible, cal que ens referim a la seua estructura remetent als títols que s’empren al document. 1. Portada i pròleg (pp. I-IV). 2. Els origens àrabs de Xert (pp.1-17). 3. Testaments (pp.21-22). 4. «La fiesta y la Ermita o iglesia de San Vicente Ferrer» (pp. 23-26). 5. «Los Vicarios y Coadjuntores de la parroquia de Chert» (pp. 27-32[a-i]). 6. Beneficis I-XV: 1389, 1390, 1598, 1580, 1602, 1603, 1610, 1611, 1613, 1614, 1618, 1618, 1640, 1660, 1704 (pp. 33-46). L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 27

7. «Los rectores de la parroquia de Chert» (pp. 47-66). 8. «In Christe Nomine» (pp. 67-72). 9. «Nombramiento de Prior y Baron del Castillo de S. Jorge de Alfama hecho á favor de D. Frey Raimundo Fondestad del Habito de Montesa» (pp. 73-74). 10. Necrologia (pp. 75-76). 11. «Notas» [en total n’hi ha vuit] (pp. 77-80). 12. Visites pastorals: 1666, 1664, 1654, 1664 (pp. 81-88). 13. «Nota histórica», el miracle de la Mare de Déu dels Àngels (p. 88). 14. «Reduccion de beneficios» (pp. 89-92). 15. «Copia de escritura de fundación de Beneficio de Misa de Alba» (pp. 93-100). 16. Beneficis eclesiàstics: 1660, 1661, 1580, 1602, 1603, 1610, 1613, 1614, 1618, 1618, 1611, 1614, 1640, 1680, 1704 (pp. 101-118). 17. «Partidas de bautismo copiadas literalmente de algunos libros parroquiales de Chert» (pp. 119-128). [Aquest recull l’editem en l’Annex] 18. «La antigua casa Calduch-Feliu de la villa de Chert» (pp. 129-164). 19. «Regentes de Chert» (pp. 227). 20. «Estracto de algunas visitas pastorales»: 1638, 1645, 1664, 1666, 1673, 1685, 1686, 1691, 1701, 1704, 1714, 1718, 1727, 1757, 1758, 1776, 1768, 1784 (pp. 229-271). 21. Notícia de robatori de l’arxiu de Xert (pp. 271-273). 22. Notes dels hospitalers (pp. 273). 23. Nota de 1674 referida a l’arxiprestat de Sant Mateu (pp. 274-275). 24. «Rectores de Sant Mateu» (pp. 276). 25. «Apendice» (pp. 277). 26. Genealogies (pp. 278-279). 27. Resum d’un document de 1664-1665 (pp. 280-281). 28. Carta de Ramon O’Callaghan a Juan Bautista Sales, rector fill d’Albocàsser, responent a una dispensa pel 4t grau de consaguinitat. Datada del 4 d’octubre del 1905 (p. 282). 29. Genealogies (p. 283). 30. Notes de mitjans del segle XVII. (p. 284). 31. Genealogies (p. 285). 32. Carta de F(ahustino) Castell a Pepe (Arasa Barberà). Sense data. (p. 286). 33. Genealogies (p. 287). 34. Esborranys per a la introducció (pp. 288-291). 35. Llistat de persones. (Possiblement no pertany a Arasa) (pp. 292-293). 36. Document original del 1649 (pp. 294-295). 37. «El agua de S. Gregorio y una gran plaga de langostas», article referit a una plaga del 1687 i 1688, cita el poble de La Sénia. (p. 296-299). 38. Esborrany per a «La antigua casa Calduch-Feliu de Chert» (pp. 300-301). 39. Esborrany (pp. 302-303). 40. Genealogies (pp. 304-305). 41. Esborrany per a «La antigua casa Calduch-Feliu de Chert» (p. 306). 42. «Beneficios en la Parroquia de Chert» (pp. 307-309). 43. Retalls d’esqueles en premsa (p. 310-311). 44. Llistat de cognoms del segle XIV (p. 311). 28 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

45. Esborrany (p. 312). 46. Notes (pp. 313-314). 47. Notes al voltant dels beneficis (pp. 315-318). 48. Nota sobre les estades de Sant Vicent al Maestrat (p. 319). 49. Esborranys (p. 320-351). La llibreta dos recull cronològicament tots els matrimonis celebrats a la parrò- quia de Xert des del 1563 al 1888 continguts en tres quaderns de paper cosits al llom que té dos tapes dures de color carn amb una banda roja al marge esquerre. De les 178 pàgines dels tres quaderns, el primer té 16 pàgines amb 250 mm d’alçada i 170 mm d’amplada, el segon que té el títol «Índice cronológico de los Matrimonios celebrados en la iglesia parroquial de Chert, desde el año 1657» té 82 pàgines i el tercer en té 80, tots dos amb 297 mm d’alçada i 210 mm d’amplada. El paper és blanquinós en els dos primers quaderns i groguenc en l’últim. Està ben conservat però presenta algunes taques d’humitat i d’òxit en el segon quadern. La tinta és de color sépia en el primer quadern i de color negre amb tons diversos en els dos se- güents. L’escriptura és cursiva a la dreta amb la petitesa i la intel·ligibilitat pròpia del copista fins a la pàgina 21, a partir d’aquesta pàgina augmenta en tamany i puntualment és significativament descurada. El marge oscil·la entre 35 i 50 mm i l’aprofita per a indicar el número que ocupa eixe casament en l’índex i per a escriure el cognom del cònjuge masculí. L’anul·lació de lletres, paraules o frases es realitza mitjançant una ratlla per damunt. A més, hem de remarcar que a partir de la pàgina 21, quan la lletra és més descurada, tots els cognoms que apareixen al marge tenen una marca en forma de creu l’ús de la qual no hem sabut identificar però que en moltes ocasions n’ha dificultat la lectura clara del llinatge. La base de dades elaborada a partir d’aquest document, que no s’afegeix en aquest treball per manca d’espai, és una edició diplomàtica amb anotacions i comentaris que la fan en un cert grau interpretativa i que esperem que puga ser incorpora- da en alguna publicació ben prompte. La llibreta, com havíem dit, té un títol a l’inici del segon quadern que és incom- plet si tenim en compte el primer. Així, tal com recull el títol de la llibreta però amb la incorporació dels anys del primer quadern podem anomenar-la Índex cronològic de matrimonis celebrats a l’església parroquial de Xert des de l’any 1563 al 1888. La llibreta tres, que en aquest moment resta perduda de l’Arxiu Parroquial de Xert, consta de dos parts, la primera és el que hem anomentat Índex de naixements al segles XVI i XVII i la segona és la que hem anomenat Taules de casaments amb els fills dels matrimonis, entre el segle XVI i el XVII. A partir d’una fotocòpia facilitada per una de les persones que més s’estima Xert, hem tractat la informció de la primera part d’aquesta llibreta que aplega tota la nòmina d’infants que reben el baptisme entre el 1579 i el 1616. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 29

En conjunt, les notes manuscrites de Josep Arasa Barberà responen a la finalitat de 1) sistematitzar les dades, cosa que implica determinar quines són imprescin- dibles i traduir-les al castellà, i 2) aprofitar-les per escriure la història de les famí- lies xertolines, sempre que pot remetent al text original. La finalitat de les notes de mossèn Arasa exigeix triar una llengua de redacció que permeta crear el fil conductor de la informació extreta de l’arxiu, ara bé, l’elecció ideològica està en sintonia amb el que es desprén del pròleg de la llibreta 1, que tot seguit reproduïm3 , i del qual deduïm que la història és per a ell l’instrument que pot mostrar el caràcter tradicional de la religió i contribuir a què l’estima per la pàtria augmente, així una sola religió vertadera i una sola pàtria, com a elements indissociables, exigeixen una sola llengua que permetrà la construcció definitiva de l’estat liberal. No és casuali- tat, per tant, que el rector haja triat el castellà com a llengua de redacció –de cultura, en definitiva– i el llatí i el català com a llengües que reporten el passat, exòti- ques però que no deixen de ser un bon argument d’autoritat per a l’especialista. Aquest argument d’autoritat suposa que el mossèn copie documentació en la llengua originària, cosa que ens permetrà reconstruir la llengua dels Quinque Libri.

2. DELS QUINQUE LIBRI A LA LLIBRETA DE L’ÍNDEX DE MATRIMONIS, UNA CÒPIA IDEOLÒGICA

2.1. Introducció Les llibretes que hem descrit en el punt anterior no són documents originals sinó que ha quedat clar que són fonts secundàries que copia de l’arxiu parroquial de Xert el que és el coadjutor, mossèn Josep Arasa Barberà. En dos anys que va estar a la

3. El text que reproduïm tot seguit apareix com a pròleg dels Apuntes históricos sobre la Villa de Chert (llibreta 1) i molt probablement està copiat d’alguna altra obra, com Arasa acostuma a fer en altres apartats, per adaptar-la a la situació concreta. Llegim: Colligite quæ superaverunt fragmenta Los pueblos crecen y se desarrollan al calor de sus grandes tradiciones, así religiosas como patrias. Es tan evidente esta verdad, que en medio de la relajación de costumbres de nuestra época y sobre todo en vista de la falta de creencias, que amenaza inundarnos de males por todas partes; parece que un pre- sentimiento universal hace esperar la salvación de la sociedad, del espíritu religioso y de un verdadero amor a la patria. Por eso los pueblos cuya historia puede contribuir a avivar estas dos grandes ideas [espíritu religioso y un verdadero amor á la patria] tienen un deber de conservar sus tradiciones. I no tan solo para satisfacer su curiosidad ó amor propio; sino principalmente para aprender a ser buenos y grandes imitando los ejemplos de sus antepasados y siguiendo las virtudes que ellos practicaron para llegar al cielo donde piadosamente creemos que descansan. Estas reflexiones nos han movido a coleccionar los datos históricos, que hemos podido reunir sobre la villa de Chert, que ofrecemos a sus vecinos como un recuerdo de indeleble afecto y a su Patrona la Virgen Santísima en el misterio de la Asunción gloriosa en testimonio del filial cariño y tierna devoción que le profesamos. Chert, junio 1904 30 JOSEP MESEGUER-CARBÓ parròquia de l’Assumpció de Xert, aquell home de caligrafia envejable va copiar i va salvar del foc una part importantíssima del passat escrit de Xert però, com a es- tudiosos de la història de la llengua catalana, ens crida l’atenció que siga el castellà la llengua de redacció de l’Índex de matrimonis o de la resta de la documentació del segle XVI al XIX que arreplega en aquestes tres llibretes. La premissa de què partim, presa del treball de PITARCH (2001) que descriu arxius eclesiàstics de parròqui- es de les diverses diòcesis valencianes, ens situa en una administració eclesiàstica que usa com a llengües de cultura el català i el llatí fins que el decret de Nova Planta s’aplica, siga a les primeres dècades del XVIII o siga a mitjan segle. Així, d’acord amb aquest plantejament, en aquest punt ens proposem dos objectius bàsics: 1) determinar la llengua original dels Quinque Libri i 2) establir el grau d’intervenció de Josep Arasa Barberà a l’hora de copiar els prenoms i els cognoms dels manuscrits en les seues llibretes, tot resseguint les pistes que ell mateix ens ha deixat.

2.2. Metodologia De les llibretes manuscrites per Josep Arasa Barberà, en aquest punt aprofitem dos articles de la llibreta que hem identificat amb el número 1 i que hem citat amb el mateix nom que l’autor li va donar; el primer és «Partidas de bautismo copiadas literalmente de algunos libros parroquiales de Chert» –que editem al final d’aquest estudi– i, el segon, «La antigua casa Calduch-Feliu de la Villa de Chert». Com que les dades que aporta Arasa en aquests dos articles són de primer ordre per a poder reconstruir la llengua en què foren redactats els originals, les haurem de contrastar amb les dades de la llibreta 3, l’Índex de naixements de Xert als segles XVI i XVII, i les de la llibreta 2, l’Índex cronològic dels matrimonis celebrats a l’església parroquial de Xert des de l’any 1563 fins al 1888. Per a copiar (o escriure) els articles de la llibreta 1 a què ens hem referit, mos- sèn Arasa compta amb l’arxiu eclesiàstic al complet: les partides de naixement, les actes matrimonials, les partides de defunció i els llibres Racionales del clergat de Xert, no obstant això no opta sempre per aportar les dades literalment sinó que la majoria de les vegades les reporta incorporades en la redacció de l’article i emmas- carades per la llengua de redacció, el castellà. Ara bé, la nostra tasca és reconstruir les pistes que ens va deixar mossèn Arasa per determinar quina és la llengua de l’ad- ministració eclesiàstica de Xert des del segle XVI fins al XIX, tot i que partim d’un buit informatiu que arrossegarem en la resta dels apartats d’aquest estudi i que abasta el període 1611-1656. El problema documental a què ens enfrontem no és nou sinó que a inicis del segle XX mossèn Arasa ja l’ha detectat quan redacta «La antigua casa Calduch-Feliu de la Villa de Chert» i es refereix a la impossibilitat d’aportar la data de celebració d’un casament de l’esmentat període dient que «No podemos conectar por falta de datos el año que contrajeron matrimonio [referint-se al de Pere Calduch i Isabet Calduch], ni los hijos que nacieron del mismo, pues en los libros parroquiales hay una interrupción de mas de cuarenta años en los cuales no se conserva ni siquiera una partida». L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 31

2.3. Els Quinque Libri de Xert

2.3.1. La llengua originària dels Quinque Libri Com que la resta dels apartats d’aquest treball prenia com a base documental la llibreta 2 que arreplega els casaments xertolins, teníem especial interés per reconstruir la llengua dels Quinque Libri que es referien al sagrament del matrimoni. No obstant, a través de l’article «La antigua casa Calduch-Feliu de la villa de Chert» només ens ha pervingut la còpia d’una acta de celebració matrimonial conservada en valencià, cosa que ens obliga a fer-ne una aproximació a través d’aquesta acta matrimonial que haurem de completar amb les dades de les partides de naixement. Així, l’única comparativa possible de l’original en valencià ens ofereix una simpli- ficació extraordinària quan es copia a l’Índex de matrimonis –a partir d’ara IM–, que diu: Calduch, Bernat de Pedro del Antich [es casa] con Catalina Sanz de Marcos Sanz, 6 enero 1578. (IM, f.6 [original], fitxa 83 [bases de dades]). quan en l’original podíem llegir A 6 de giner Any 1578 fas fé jo Pere Florenza Rtor. aver pres de jurament y sposat per verba de present á Bernat Calduch fill de Pere Calduch del Antich ab Catalina Sansa filla de March Sanz. («La antigua casa Calduch-Feliu de la Villa de Chert»). Tot i que, com hem dit, no hi ha hagut massa sort en la conservació d’actes matrimonials originals, sí que s’han conservat partides de baptisme o de defunció, que ens permetran reconstruir l’ús del valencià en els Quinque Libri. En primer lloc, pel que fa a les partides de baptisme, podem pouar en l’article «Partidas de bautismo copiadas literalmente de algunos libros parroquiales de Chert» perquè ens permet resseguir la llengua emprada originàriament i alhora desvetllar que no sempre es copia «literalment» o, almenys, en la llengua de l’original. En aquest article d’Arasa ens trobem davant de cinquanta partides de baptisme escrites en llengua catalana (s.v. Annex) que mantenen correspondència amb les dades esquemàtiques recollides en l’Índex de naixements de Xert als segles XVI i XVII; però, s’ha de tindre present que les copiades «literalmente» abasten des del 1549 fins al 1705 i l’Índex en recull només des del 1579 fins al 1616, per tant, la comparació només és possible en les partides d’aquests dèneu anys coincidents que, en revisar-ho, es redueixen a sis partides. Així, la primera partida de baptisme copiada simplificadament a l’Ín- dex de naixements diu «1579 Calduch Pedro de Bernardo y Catalina Sanz», quan la partida de baptisme deia: A 24 de maig 1579 yo Pere Florenza rector de la parroquial de Chert bategí á Pere Calduch fill de Bernat Calduch y Cathalina Sansa conjuges foren padrins Juan Segarra y Isabet Calduch filla de Pere Calduch y madrina na Joana muller de Gabriel Joan tots parroquians. 32 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

Quan es sintetitza «1579. Ferrer Quiteria de Juan y Quiteria Beltran», l’original diu: A 27 de giner de 1579 jo Pere Florenza Rector de la parroquial de Chert bategi á Quiteria Ferrer filla de Joan Ferrer y Quiteria Beltran conjuges y foren padrins los honorables Gaspar Calduch apotecari y Isabet Calduch filla de Pere Calduch del Antich y madrina na Bàrbera Figuerola parroquians. Quan a l’Índex llegim «1581. Calduch Bernardo de Bernardo y Catalina Sanz», en la còpia de l’original diu: A 13 de febrer 1581 jo Pere Florenza rector de la iglesia de Chert bategi á Bernat Calduch fill de Bernat Calduch y de Cathalina Sansa conjuges fonch padrins Juan Calduch y Cathalina Calduch filla de Pere Calduch y madrina Juana Roig muller den Gabriel Joan. La partida simplificada que diu «1582. Calduch Isabel de Miguel y Joana Fer- reres», en l’original deia: A 25 de mars 1582 jo mo. Pere Florenza rector de Chert bategi a Isabet Calduca filla de Miquel Calduch y Joana Ferreres conjuges foren padrins los honorables en Frances de Ferreres notari y Quiteria Sanz muller de Guillem Macip me. Madrina na Joana. Mentre es simplifica «1582. Calduch Juana Ana de Bernardo y Catalina Sanz», en la còpia literal llegim: A 24 de jun 1582 jo mo. Pere Florenza rector de Chert, bategi á Juana Agna filla de Bernat Calduch y Cathalina Sansa conjuges foren padrins los honorables Pere Calduch balle y Cathalina Daudena muller de Frances de Ferreres mot. Madrina na Ursula Calduch. I, per últim, en la partida de l’Índex versa «1586. Calduch Magdalena de Bernardo y Catalina Sanz», on la còpia literal diu: A 13 de juliol 1586 jo Pere Florenza rector de Chert de la iglesia parroquial de Chert bategi á Magdalena Calduca filla de Bernat Calduch y Catalina Sansa conjuges foren padrins los honorables Frances de Ferreres notari y Quiteria Ferreres y de Sanz y madrina na Joana. Les esmentades partides de baptisme redactades en valencià són les úniques que ens permeten la comparació perquè la resta són anteriors al 1579 o posteriors al 1616. De tota manera, constaten que com a mínim fins al 1705 la llengua catalana s’usa en el funcionament de l’administració eclesiàstica de la parròquia de Xert. Aquesta constatació, però, la podem corroborar i ampliar resseguint les partides de defunció si prenem com a referència el mateix article que ens permetia contrastar les actes matrimonials, «La antigua casa Calduch-Feliu de la Villa de Chert». L’article que estudia la família Calduch i Feliu és abundantíssim en actes de defunció i L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 33 en textos provinents dels llibres Racionales del clergat de Xert, concretament es tracta d’un total de quinze fragments redactats en valencià que ens permeten resseguir la llengua catalana com a llengua de redacció de l’administració eclesiàstica des del 1594 fins al 1767 i en aquesta darrera data la constatem a partir del text que trans- crivim tot seguit: Dia 10 de nohembre (1767) morí el Iltre. Sr. D. Joseph Feliu Pbro. Arcediano Ma- yor y Paborde de la Catedral de Tortosa. Disposa en son últim testament per a este clero de Chert y per una vegada se li done 60 liur. En obligació que per los residens de esta Iglesia se li celebren 300 misses resades. Mes funda en esta iglesia 12 aniversaris generals com los ya fundats per Don Bernat Calduch, celebradors en cada mes del any y en lo dia que li correspon al dia de la seva mort, y si cau en dia doble que es diga misa del dia solemne en dalmàtiques. (AHVCh: s.v. 148) Com hem dit, la primera cita correspon a l’any 1594 i constata la defunció de Catalina Sans que ha fet el testament abans de morir i que rep un seguit de celebracions eclesiàstiques per despedir-la. A més, si ens fixem, al final, apareix la suma de diners que cobra el clergat per cada celebració. Vuy á 23 de septembre 1594 morí la mare de Bernat Calduch na Catalina, feu testament; soterrada en la esglesia, stacions, missa y vespres cantades ab lletania, anima ejus requiescat in pace 17 lib. 9. Informació molt semblant la trobem en un parell de fragments dels anys 1594 i 1596 en què llegim: Vuy á 8 de Juny 1594 morí na Catalina muller den Bernat Calduch, rebe tots los sacraments lo pernoliar denit, fonch soterrada en la esglesia, feu testament: anima ejus requiescat in pace. 17 lib. 3. (...) Vuy á 24 de febrer de 1596 morí en Pere Calduch, den Pere Calduch del antic, feu testament, rebé tots los sagraments, vespres cantades, cuatre estacions y pernoliar devuit, Anima ejus requiescat in pace.

De mitjans del segle XVII, tenim una cita un poc més llarga i que ve a aportar- nos més detalls de les últimes voluntats d’un dels feligresos de la família Calduch: A 27 de Abril any 1667. Se feu lo soterrar de Pere Calduch, Cavaller ab intervenció dels Preveres seguents: Rector, Ferreres, Sanz, Mattheu, Calduch, Gaspar, Antoni, Juan y Pere, ab 12 responsos: está soterrat en la Iglesia. Se deixà per l’anima seua misses de cos present, ters dia y cap de any y un trentenari de St Amador, y una novena ab candela y offerta; y així mateix per anima seua y de sa muller, Pare, Germans y benefactors sis mises cantades perpetuament amortisades, les sinch festivitats de Nostra Sra: So es una el dia de la Candelaria, altra el dia de la Anunciació, altra el dia de la Assumpció, altra el dia de la Nativitat, altra el dia de la concepció y la ultima el dia del glorios St Pere; y així mateix per anima seua y dels sobredits vint misses resades amortisades perpetuament; pera cumplir les 34 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

sobredites obres pies vol sihen esmersades 150 liur. del personat que el sobredit possehia fundat en la Iglesia de St Jaume de la Ciutat de Tortosa segons consta en la fundació ab acte rebut per Gaspar de Roses en cert calendari, y ademes de les 150 liur. vol sien preses de sos bens 50 liu. que tot fa suma de 200 liu. Y si acás sobra alguna cosa vol li celebren sent misses resades en lo altar previligiat de la vila de St Matheu, y si sobra alguna cosa vol se lin celebren misses resades en la Iglesia parroquial de la vila de Chert; marmessor Bernad Calduch, testament Pere Bonet de Sant Matheu. A demes de les sobredites obres pies de voluntad de Bernat Calduch, cavaller, hereu y marmessor del sobredit, se li han resat unes matines en sa casa ab intervenció dels Preveres sobredits y el P. Joseph Albert y mº Pere Ferreres, diaca, per a charitat de les quals se doná á cada asistent 6 sous y así mateix de voluntad del sobredit se han cantat dos lletanies, charitat per cada una á cada assistent 2 sous. En el mateix article s’arrepleguen altres cites copiades en valencià dels anys 1655, 1657 i 1668, en les quals es pot llegir: A 28 de Maig 1655 se feu lo soterrar de la Sra. Catharina Calduch muller den Joan Sanz not. Testament Vicent Grifolla not. á 14 de maig 1640; esta soterrada en la iglesia ab la asistencia dels Preveres siguents: Rector, Borrell, Sanz, Roig, Calduch, Gaspar, Bernat, Antoni, Vicent, Joan, Pere y Mn Joan de Ferreres. Malmesors Pere Calduch y Bernat Calduch, cavaller. (...) A 20 de septembre 1657 mori Joan Sanz notari, feu testament ante Vicent Abella, Not. á 25 de agost de 1657 soterrát en la Iglesia en la capella del nom de Jesús4 ab 12 responsos. Malmesor Frey Antoni Ferrer Rector á qui deixá 500 misses resades á la seva disposició y 300 lib. per a fundá aniversaris en lo altar del Santo Cristo. (...) A 6 de maig 1668 se soterrá en la iglesia davant la capella del nom de Jesús a Paulino Calduch, cavaller fill de Bernat Calduch de sis anys de edad. De fet, encara en podríem citar més d’aquestes notes breus extretes de l’article «La antigua casa Calduch-Feliu de la Villa de Chert» que Josep Arasa copia del llibre racional del clergat xertolí però, ens crida l’atenció poderosament la cita en què es certifica que el soterrament de D. Francisco Feliu s’ha fet a La Jana tal com ell mateix havia disposat. A 18 de febrer de 1741 se feren les obsequies en esta parroquia al cos de D. Fran- cisco Feliu com si en ella se haguera soterrat generalment en asistencia el Rector y demés residens dienli de sa casa á la iglesia 8 responsos y posat en ella misa de cos present, tercer dia y cap dany ab Diaca y subdiaca, y per quant en son testament que ha allargat Josef Balaguer not. en 17 de febrer de 1741, es voluntad del dit soterrarse en la Jana en lo vas del Bergues en la capella de St. Pere y de la Sma. Trinitat, y dispost tenia en ell que el acompanyasen dos sacerdots y el Rector de esta parroquial hasta la ralla del terme de la Jana y que á cada creu que se trobara que se li digera

4. En lletra més menuda s’afegeix «en la capella del nom de Jesús». L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 35

un respons donant de limosna per cada hu y als sacerdots 10 rels, y al Rector 12 y que huit homens lo portassen als muscles en acompañament de llanternes, dos aches y creu; tot se ha cumplit, dejá 300 liurs. per a bé de la seua anima y nomenará malmesors á son fill D. Josef Feliu y Frey D. Salvador Navarro, Rector de Sant Mateu. En conjunt, si atenem a les dades obtingudes dels llibres Racionales del clergat canalitzats per Arasa, constatem la pervivència de la llengua catalana en l’adminis- tració eclesiàstica de Xert durant els segles XVI, XVII i bona part del XVIII. Aquesta afirmació però, s’ha de medir bé perquè el primer volum dels Quinque Libri que es conserva comença a registrar dades el 1748 i ho fa en llengua castellana, per tant, potser haurem de pensar que el valencià només es manté en la documentació xertolina que no revisa el bisbe en la visita pastoral i és d’aquesta manera que trobem documents en la llengua pròpia del rector i del poble de Xert fins més enllà de la meitat del segle XVIII. De tota manera, que els Quinque Libri a partir de l’esmentada data de 1748 recullen l’antroponímia exclusivament en castellà, no vol dir que els prenoms tradicionals no continuen oralitzant-se en valencià, com ha passat fins als nostres dies; contràriament, els prenoms apareguts al segle XIX introduïts a tra- vés del castellà –com ara Venancio, Serapio, Salustiano, Romualdo, Ponciano, Oreste, Nazario, Julio, Hermenegildo, León, Hermeraldo, Brígido o Victoriano– només s’adapten, i no sempre, al sistema fonètic del parlar tortosí de Xert.

2.3.2. La intervenció del copista en les dades dels originals Una vegada hem demostrat la voluntat de mossèn Arasa per conservar part de la documentació en la llengua originària, la nostra finalitat és determinar en quin grau va intervindre en aquesta ocasió la seua ideologia lingüística a l’hora d’introduir canvis lingüístics en l’antroponímia dels textos escrits origàriament en llengua catalana i que ell reporta al castellà majoritàriament. Ara, amb la intenció d’aproximar-nos amb més precisió a l’actuació del mossèn, abordarem per separat els prenoms i els cognoms perquè en cadascun manté una actuació diferent.

2.3.2.1. Els prenoms L’actuació de mossèn Josep Arasa envers els prenoms és la castellanització sis- temàtica. En l’exemple que hem citat en l’apartat anterior observem que castellanitza sistemàticament el nom del pare, el de la mare i el del fill quan reporta les dades a l’Índex de matrimonis, i la mateixa actuació té amb el prenom del rector quan elabora l’article «Los rectores de la parroquia de Chert» dins de la llibreta 1 anomenada Apuntes históricos sobre la villa de Chert (pp. 47-66). Així, com a exemple, podem recuperar una de les partides de baptisme que editem en l’últim apartat del treball i en la qual el pare de la criatura Bernat passa a ser Bernardo, la mare Cathalina no permet canvi i el nounat i el rector, que els dos són Pere, passen a ser Pedro. 36 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

A 24 de maig 1579 yo Pere Florenza rector de la parroquial de Chert bategí á Pere Calduch fill de Bernat Calduch y Cathalina Sansa conjuges foren padrins Juan Segarra y Isabet Calduch filla de Pere Calduch y madrina na Joana muller de Gabriel Joan tots parroquians. Com hem apuntat en l’índex de textos continguts en els Apuntes históricos de la vila de Chert (s.v. 1.5.), mossèn Arasa copia una bona quantitat de beneficis ecle- siàstics. Fixem el nostre interés en el «Beneficio fundado por el Dr. D. Esteban Roig, Pbro, 1610» (pp. 111-114) perquè es recull en valencià el testament que l’any 1609 Esteve Roig, rector nascut a Xert i beneficiat de l’església de la Santa Creu de la ciutat de València, disposa per deixar els seus béns. Amb aquesta finalitat esmenta tots els membres de la família que aspiren al llegat, citant prenoms femenins o masculins que no canviarien gràficament en un document castellanitzat (Esperanza, Margarita, Juana, Juan –amb u gràfica per la pronúncia probablement–, Gabriel, Luís) i altres que sí que perdrien els trets gràfics que permeten identificar-los com a escrits en valencià (Bàrbera, Isabet, Antoni, Esteve, Llorens, Miquel, Simó). A més, en aquest llistat de familiars trobem el prenom Doménec, un dels prenoms que alguns suposen dels primers que es castellanitza passant a Domingo, i l’interés augmenta quan el copista afegeix immediatament després del nom en valencià i entre parèntesi la traducció al castellà perquè és conscient que el possible lector no ave- sat a l’antroponímia de l’edat moderna no el coneixerà. [...] los fills de Luís Roig nebot meu, i faltan aquell sien presenats los parens meus més pròxims; declaran tinch per parens: Juan Roig, fill de Gabriel germà meu, i Esteve Ferrer, fill de Juana Roig i de Ferrer germana meua; Bàrbera Roig filla de Gabriel Roig, mon germà, que està casada en la vila de la Cenia; Magdalena Roig casada en la vila de Càlig, filla de Gabriel Roig i Esperanza Roig i Eguet, filla de dit Gabriel Roig; Margarita Roig i de Canes casada en la vila de Cervera que és ara viuda, filla de dit Gabriel; Esperanza Ferrer i de Benfeit, muller de Benfeit, filla de Juana Roig, ma germana; Isabet Ferrer, filla de la dita Juana; fills de Esteve Roig, cossí germà meu; fills d’Antoni Roig; fills de Llorens Roig, cossí germà meu; fills de Bàrbera Roig, cossina germana mia; la muller de Doménech (Domingo) Bata- lla, filla de Bernat Roig, cosina germana mia; Pere Roig i Miquel Roig, fills Juan Roig germà de mon pare; la muller de Simó de la vila de Sant Mateu, germana dels dits tots los quals són parens meus de part de pare; Gabriel Sales notari de la vila de Catí i tots los germans i germanes; los fills de Gabriel Calduch i [espai en blanc] Sales, cònjuges parens de part de Mare i que en lo entretant que dits dos fills de dit Llorens Roig que han de esser los primes presentats volen ser eclesiastichs, studiant, vull sia convertida dita renda en ajuda de sos studis obligant com ab lo present obli- gue als beneficiats que per temps seran de dits beneficis a dir i celebrar i fer dir i celebrar quinze misses cada any per anima mia, e los jus patronat sia del Justícia que per temps serà de la vila de Chert ab que haja presentat lo parent més pròxim dels suts dits i haven-hi de igual grau al més hàbil i si algú per alguna subtilitat de dret inventara voler impetrar dits benifets per a en tal cas vull que si tal se fes la renda de dits benifets sia convertida y aplicada en dir misses de rèquiem en dita iglesia durant la impetració de dits benifets. [...] L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 37

En altres casos, ens trobem que Arasa no té els coneixements suficients o se n’oblida de traslladar un prenom al castellà o directament no necessita fer la tra- ducció perquè el document originari, tot i que redactat en valencià, ja duu l’antro- ponímia en castellà. En el primer cas, el prenom que el coadjuntor de Santa Bàrba- ra no sap o se n’oblida de traduir és Cebrià –en la documentació Sebria– que trobem a la fitxa 192 de l’any 1605 quan l’Índex de matrimonis esmenta el pare del cònjuge, Sebrià Meseguer. De tota manera, en les paraules comuns també trobem errades que demostren que darrere del text esquemàtic i en llengua castellana s’amaga un text en valencià, per exemple, és el cas de la paraula febrer que apareix en la fitxa 188 (1604) de l’IM quan cita la data en què es celebra el casament enclavada al costat d’altres dates que diuen marzo, julio, etc. A banda de tot això, a mossèn Arasa segurament no li va caldre traduir prenoms que a mitjans del segle XVIII apareixen en castellà enmig d’un text escrit íntegrament en valencià, com és el cas de Francisco, tal com comprovem en el fragment de l’article «La antigua casa Calduch- Feliu de la Villa de Chert» i que corroborem en la norma 85 del Llibre dels establiments de Xert (FERRERES, 1999, p. 99); aquesta situació s’explica perquè la moda castellana ha arribat a la noblesa local i mentre Arasa copia partides de baptisme en què recull el prenom Frances i FERRERES (1999, pp. 19) recull Francesc en una nòmina de personatges de finals del segle XVII, el prenom Francisco fa camí entre la noblesa xertolina-valenciana.

A 18 de febrer de 1741 se feren les obsequies en esta parroquia al cos de D. Fran- cisco Feliu com si en ella se haguera soterrat generalment en asistencia el Rector y demés residens dienli de sa casa á la iglesia 8 responsos y posat en ella misa de cos present, tercer dia y cap dany ab Diaca y subdiaca, y per quant en son testament que ha allargat Josef Balaguer not. en 17 de febrer de 1741, es voluntad del dit soterrarse en la Jana en lo vas del Bergues en la capella de St. Pere y de la Sma. Trinitat, y dispost tenia en ell que el acompanyasen dos sacerdots y el Rector de esta parroquial hasta la ralla del terme de la Jana y que á cada creu que se trobara que se li digera un respons donant de limosna per cada hu y als sacerdots 10 rels, y al Rector 12 y que huit homens lo portassen als muscles en acompañament de llanternes, dos aches y creu; tot se ha cumplit, dejá 300 liurs. per a bé de la seua anima y nomenará malmesors á son fill D. Josef Feliu y Frey D. Salvador Navarro, Rector de Sant Mateu. («La antigua casa Calduch-Feliu de la Villa de Chert»)

(...) y es que ninguna persona vehina y habitadora de dita present vila sia gosada de posar ni payxentar ningun genero de ganado de cabriu o de llanar desde el dia de Sen Juseph de Mars fins el dia de tots Sants, en la redonda de les viñes del mangraner, que al present ordenen dits promps de dita present vila y possa dita redonda del forn de la closa de frey Don Franco Felin (sic) a la creveta del mangraner, y de alli al corral de Joan Domenech dit lo corral d’En Orti, y de alli a la (...) sots pena de 30 sous de dia, y de nit la pena doble (...). (FERRERES, 1999, p. 99) 38 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

2.3.2.2. Els cognoms En els treballs de Josep Arasa Barberà, el compromís per mantindre la grafia dels cognoms sembla que és molt més alt que no en el cas dels prenoms. És per això que cognoms en els quals hauria pogut intervindre gràficament per castellanitzar- los, els manté com ocorre en els llinatges següents: Albalat, Albert, Aparici, Arru- fat, Avinyat, Bellmunt, Benet, Benfeit, Boix, Bort, Calaceit, Capafons, Casanova, Castell o Castellví, Comilles, Pau, Pedret, Peirat, Prades, Puig, Roig, Vicent, Ulldemolins, Vilanova, etc. En canvi, detectem un altre tipus d’intervenció en els llinatges que segurament Arasa aplica per tal d’igual el sistema de cognominació dels segles XVI i XVII amb el dels segles XVIII i XIX perquè mentre en els dos primers segles es femenitzen els cognoms de les dones en els dos últims no. És possiblement per equilibrar que el coadjutor fa desaparéixer cognoms feminitzats com San- sa, Calduca o Daudena que trobem en les partides de bastisme editades en valen- cià, o Macipa que detectem en un document en què el 1636 s’aproven les informacions recollides perquè «Dn. Jayme Romeu y Macipa, natural de la villa de Chert, Reino de Val[enci]a» aconseguisca «el Abito de Freyle Clerigo de la Orden de Montesa» (A.H.N.).

2.4. Conclusions La premissa de partida era que el castellà, tot i que és la llengua de redacció de l’Índex de naixements o de l’Índex de matrimonis, no podia ser la llengua de redac- ció dels Quinque Libri. Ara calia reconstruir les pistes que mossèn Arasa havia deixat esparses, bàsicament en dos articles, «Partidas de bautismo copiadas literalmente» i «La antigua casa Calduch-Feliu de Chert», per constatar que durant els segles XVI, XVII i part del XVIII la llengua de redacció dels documents eclesiàstics oficials és el valencià. L’aparició del castellà a l’administració eclesiàstica l’hem lligada a l’aplicació del decret de Nova Planta i com a dates possibles d’aplicació podem establir un prematur 1705 que ens aporten les partides de naixement que sembla confirmar-se amb la visita pastoral del bisbe Silvestre Garcia Escolano del 24 d’octubre del 1704 per a la qual Arasa escriu al marge una nota molt significativa que diu «Es la 1ª Visita que se encuentra en castellano» (ARASA, p. 244). Per tant, segurament en eixa data tan prompta es va establir el castellà com a llengua de l’ad- ministració que controla el bisbe però d’aquesta ordre se n’escaparia la documen- tació interna del clergat entre la qual devien constar els llibres Racionales perquè encara el 1767 trobem un document redactat en valencià que relata l’enterrament de Francisco Feliu, noble amb nombroses possessions a les ciutats de València i de Castelló de la Plana i a Xert. El grau d’intervenció lingüística en prenoms i cognoms hem considerat tractar- lo per parts perquè mentre els prenoms els traduïa sistemàticament al castellà, els cognoms els mantenia igual, exceptuant algunes grafies castellanitzadores que no arriben a afectar la fonètica. A més, que la llengua catalana de les fonts originals es L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 39 substituïda per la castellana queda palés a través de les errades del copista quan manté un prenom o un nom comú en valencià enmig de la redacció castellana (Sebrià, febrer) i quan la voluntat del copista de fer comprensius els textos al poble s’explicita en traduir el prenom Domènech al castellà Domingo amb un parèntesi immidiatament després. Contràriament a la intervenció en els prenoms, la interven- ció lingüística en el cas dels cognoms va dirigida a la desfeminització de llinatges com Sansa, Calduca o Daudena que a mitjans del segle XVII, tal com certifiquem amb un document del Archivo Histórico Nacional, podem trobar fossilitzats com en el cas de Jayme Romeu y Macipa.

3. L’ANTROPONÍMIA HISTÒRICA DE XERT (1563-1888)

3.1. Introducció Les fonts documentals esmentades en la introducció (s.v. 1.5.) ens basteixen un nombre important d’antropònims, específicament de dos tipus, prenoms i cognoms, cosa que ens permetrà analitzar de manera sistemàtica les denominacions personals oficials dels individus de la comunitat de Xert al llarg de quatre segles. El primer objectiu és establir els prenoms de moda –tant els masculins com els femenins– durant l’època moderna i a partir d’aquestes dades procurarem oferir una reflexió conclusiva al voltant dels factors que poden determinar les modes establertes. El segon objectiu, que originàriament era determinar els cognoms habituals a cada època i oferir-ne un seguiment genealògic havent comprovat l’existència del llinatge en altres reculls antroponímics, per raons d’espai d’aquesta publicació queda reduït a la classificació de tots els cognoms d’acord amb el període en què apareixen i la continuïtat que ofereixen fins al segle XIX.

3.2. Metodologia El primer pas per a estudiar els antropònims de la comunitat de Xert ha sigut recollir en una base de dades Acces la informació continguda a l’Índex de matrimonis celebrats a la parròquia de Xert que en edició diplomàtica recullen, a grans trets, els apartats següents: la font i el full que conté la informació referida; el dia, el mes i l’any del casament; el prenom, el cognom, l’estat civil, la procedència i a vegades l’ofici del marit, juntament amb el nom de pila del pare i el de la mare amb el cognom; i tot seguit els mateixos apartats contenint la informació de la dona, acompa- nyats de l’últim apartat que aglutina els comentaris corresponents a cada fitxa. A partir de la base de dades elaborada, calia estractar els prenoms prenent l’H1 i l’M1 –que són els cònjuges de cada matrimoni– per tal d’elaborar graelles d’estudi que no presentaren desajustaments temporals i que ens permeteren determinar quins han estat els prenoms de moda de cada període. En acabant, a l’apartat de conclusions, com que suposem que l’església i la noblesa local tenen una importàn- 40 JOSEP MESEGUER-CARBÓ cia cabdal en l’elecció de les modes, hem procurat reflexionar sobre la hipòtesi que això siga així a partir de les dades que basteix la llibreta dels Apuntes históricos sobre la villa de Chert de Josep Arasa i la publicació de la Historia eclesiástica de Chert de Miquel Segarra Roca que, com hem dit més amunt, podem considerar-la una edició «diplomàtica» reduïda i reestructurada de l’esmentada llibreta. Ara bé, el tractament dels prenoms presenta un problema de base important i que, com a mínim, hem de fer explícit perquè no podem treballar amb els prenoms en castellà quan hem demostrat que, almenys en tres segles dels quatre que recull la llibreta de la qual hem extret les dades, la llengua originària és el valencià. En el mateix sentit, si ara amb la voluntat de cercar la llengua originària del document traduírem tots els prenoms, estaríem aplicant els mateixos arguments que va fer servir Arasa per a traduir al castellà tota la documentació. És per això que insistim en el fet que l’edició de l’Índex de matrimonis, que no s’inclou en aquest article per raons d’espai, reprodueix fidelment el testimoni, i que a l’hora de presentar les graelles i la redacció final hem convingut traduir els prenoms sistemàticament, sempre que es recollien en ALBAIGÈS (2004) i quan no ha estat així hem optat per presentar-los entre cometes, casos de Rufo, Brígido o Oreste. El tractament especial que hem considerat per a aquests noms de pila, l’hauríem pogut ampliar a la nòmina de prenoms castellans apareguts al segle XIX que, a través dels malnoms xertolins cons- truïts amb noms de pila poc habituals, hauríem pogut reconstruir parcialment, seria el cas dels noms com Serapio, Benito, León, Nazario o Ponciano que mai no van arribar a ser Serapi, Benet, Lleó, Nasari o Poncià, tal com podríem deduir de MARZÁ (1992) quan recull en forma rimada els malnoms en plural per a referir-se al conjunt de la família: los Serapios o Serapiets, los Benitos, los Leons, los Nasarios o los Pulsianos (s.v. un fragment de la contalla Amollen). Però, tot i la constació, de moment no tenim un estudi dels malnoms de Xert més científic que ens permeta delimitar amb clarícia quins prenoms han mantingut la ideosincàcia lingüística valenciana i quins han adoptat la castellana perquè l’actuació siga el més aproximada possible a la realitat d’ús, per això optem per esmentar els prenoms amb la traduc- ció valenciana havent donat constància d’aquest entrebanc metodològic que caldrà subsanar més avant. (…) Que no s’ofenga ningú, està tot fet en bondat, ja que açò va tindre origen, per diferencià als Beltrans. (…) Els que ara mateix arriben, tots tenen algo en comú, varen tindre un ascendent, amb un nom molt oportú. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 41

«Rodrigos» «Candros» «Malenos», «Marcelinos» i «Bertolos», «Ricardos» «Tòfols» «Gostinos», «Margalites» i «Tadeos». Los «Frascuelos» i els «Gargoris», «Manoles» «Nelets» «Manaulos», «Pepos» «Balbines» «Fernandos», «Claretes» «Simons» «Benitos», «Calets» «Mingos» i «Nasarios».

«Fonsos» «Toribios» «Gilets», «Susanos» «Colaus» «Sarapios» i ... espereu, que en venen més: «Basilios» «Paus» «Severinos», «Gabieles» «Quims» «Meregildos», «Blais» «Cirilos» i «Modestos» «Patricios» «Paulos» «Isidros».

Los «Rómulos» i els «Remigios», els de «Auséncia» i «Celestinos», «Justos» «Marianos» «Betinos», «Vetorinos» «Mantxorins», «Cintos» «Gasparos» «Celussos», «Flores» «Tanassies» «Poncianos», «Nasios» «Llorensos» «Calistros», «Brunos» «Silvestres» «Melchors» «Llucs» «Ambrossios» i «Duardos», i crec que ara, ja estan tots. Amollenn… (MARZÁ, 1992, pp. 2, 6-7)

Els cognoms estractats en aquest apartat també els hem ordenat i classificat a partir de la base de dades creada amb l’Índex de matrimonis celebrats a la parrò- quia de Xert. En aquest cas, no se’ns ha repoduït amb exactitud la problemàtica plantejada per al cas dels prenoms perquè, com hem apuntat en el punt 2.3.2.2., el copista no tradueix els llinatges però sí que incorpora grafies castellanes de tant en tant. En qualsevol cas, tot i que a la base de dades de l’Índex de matrimonis i a l’esdudi de cada cognom –no inclòs en aquesta publicació– hem optat per l’edició fidel o la recollida sistemàtica de totes les formes gràfiques, en la redacció d’aquest treball hem tornat a optar per normalitzar els llinatges, cosa que suposa la introduc- ció d’algunes grafies pròpies, tals com el dígraf ny en els cognoms Grinyó o Ninyerola que en el document llegim com a Griñó o Niñerola o la lletra modificada ç en cognoms com Sanç o Marçà que en l’original constaven com a Sans/Sanz o Marzá. 42 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

3.3. L’antroponímia de la comunitat de Xert a partir de l’Índex de matrimonis

3.3.1. Els prenoms o noms de pila: masculins i femenins, simples o compostos?

Els prenoms masculins

HÒMENS Segle XVI Segle XVII Segle XVIII Segle XIX Varietat prenoms 30 72 88 97 Simples 28 93,3 % 60 83,3% 74 84 % 89 91,7% Compostos 2 6,7 % 12 16,7% 14 16 % 8 8,3%

En el cas del prenoms masculins, el segle XVI ens ofereix una varietat de 30 prenoms, del quals 28 són simples (93,3%) i 2 compostos (6,7%). Aquesta varietat l’hem comptabilitzat a partir del 143 individus masculins que hem extractat dels llistats de casaments de Xert. La densitat més important recau sobre els prenoms Pere (22) i Joan (21), seguits de molt prop d’Antoni (16) i un poc més lluny de Gabriel i Jaume (9). Altres prenoms corrents en aquest període, tot i que no tan fre- qüents, són, en aquest ordre, Francesc (6), Miquel, Gaspar (5), Josep, Andreu (4), Esteve, Bartomeu (3), Bernat, Guillem, Llorens, Marc, Melcior, Vicent, Agustí (2), Baltasar, Blai, Felip, Lluís. Encara queda espai per a prenoms que només documentem una vegada: Martí, Mateu, Montserrat, Nicolau, Valentí. De tota manera un d’aquets prenoms que hem documentat un sol cop, Martí, el trobem combinat amb un dels prenoms més freqüents del període, Joan, per formar dos prenoms compostos que prendran les dos combinacions possibles (ab i ba). A més, hauríem d’afegir que el prenom masculí Montserrat documentat en la fitxa IM42 (1571) actualment l’associaríem a un prenom femení d’origen marià com fa ALBAIGÈS (2004: 319).

Les freqüències dels prenoms masculins al XVI a partir de l’Índex de matrimonis NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Pere 22 15,4 Marc 3 2,1 Joan 21 14,7 Melcior 3 2,1 Antoni 16 11,2 Vicent 3 2,1 Gabriel 9 6,3 Agustí 2 1,4 Jaume 9 6,3 Baltasar 2 1,4 Francesc 6 4,2 Blai 2 1,4 Miquel 6 4,2 Felip 2 1,4 Gaspar 5 3,5 Lluís 2 1,4 Josep 5 3,5 Joan Martí 1 0,7 Andreu 4 2,8 Martí 1 0,7 Esteve 4 2,8 Martí Joan 1 0,7 Bartomeu 3 2,1 Mateu 1 0,7 Bernat 3 2,1 Montserrat 1 0,7 Guillem 3 2,1 Nicolau 1 0,7 Llorens 3 2,1 Valentí 1 0,7 L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 43

Al segle XVII trobem 72 prenoms masculins diferents, del quals 60 són simples (83,3%) i 12 compostos (16,7%). Aquest nombre de prenoms els hem obtingut ex- tractant un total de 430 individus. La majoria dels casats es registren amb dos prenoms, Josep (65) i Joan (62), els segueix a una certa distància Pere (34), i després trobem el grup de Jaume (27), Gabriel (24) i Francesc (23). Altres prenoms corrents són: Antoni (17), Vicent (15), Miquel (13), Gaspar (11), Andreu (8), Bartomeu, Baptista, Tomàs (7), Blai (6), Lluís, Maties, Roc, Llorens (5), Marc o Mateu. Hem considerat a banda els prenoms que representen menys de l’1% del total, que són: Sebastià (4), Cristòfol (3), Pau, Agustí (2), Baltasar, Bernat, Carles, Doménec, Fèlix, Fermí, Gregori, Jacint, Joaquim, Victorí, Aleix (1), Benet, Bonaventura, Cosme, Custodi, Dionisi, Esteve, Felicià, Felip, Gil, Guillem, Lluc, Marcel·lí, Martí, Melcior, Nativitat, Nicolau, Pasqual, Paulí, Ramon, Rufo, Salvador, Silvestre, Simó, Teodor. Cal destacar d’aquest últim grup el prenom masculí Nativitat el qual el trobem documentat com a masculí en la fitxa IM369 (1670) però actualment el classi- ficaríem com a prenom femení d’origen marià (ALBAIGÈS, 2004, p.319). Els prenoms compostos del període també es formen a partir dels més freqüents, en aquesta ocasió predominen les combinacions amb Joan (2) i Pere com Joan Baptista (1), Joan Silvestre, Pere Pau (1), o Pere Vicent; cal sumar a més les combinacions entre ambdós prenoms, Joan Pere (1) i Pere Joan (1). Seguit apareixen les combinacions amb Josep, Jaume, Antoni, Miquel, Gaspar i Bartomeu que, o bé s’adjunten a prenoms corrents com Blai o Andreu (Josep Blai, Miquel Andreu, Gas- par Andreu [1]), o bé a altres que són poc corrents, com Esteve (Jaume Esteve [1]) i, fins i tot, a prenoms que no documentem com a simples en el període, com ara Pau o Custodi (Antoni Pau, Bartomeu Custodi [1]).

Freqüències dels prenoms masculins al XVII a partir de l’Índex de Matrimonis NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Josep 65 15,1 Aleix 1 0,23 Joan 62 14,4 Benet 1 0,23 Pere 34 7,9 Bartomeu Custodi 1 0,23 Jaume 27 6,3 Bonaventura 1 0,23 Gabriel 24 5,6 Cosme 1 0,23 Francesc 23 5,3 Custodi 1 0,23 Antoni 17 3,9 Dionisi 1 0,23 Vicent 15 3,5 Esteve 1 0,23 Miquel 13 3 Felicià 1 0,23 Gaspar 11 2,5 Felip 1 0,23 Andreu 8 1,8 Gaspar Andreu 1 0,23 Bartomeu 8 1,8 Gil 1 0,23 Baptista 8 1,8 Guillem 1 0,23 Tomàs 7 1,6 Jaume Esteve 1 0,23 Blai 6 1,4 Josep Blai 1 0,23 44 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

(continua) NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Lluís 6 1,4 Joan Baptista 1 0,23 Maties 6 1,4 Joan Pere 1 0,23 Roc 6 1,4 Joan Silvestre 1 0,23 Llorens 5 1,1 Lluc 1 0,23 Marc 5 1,1 Marcel·lí 1 0,23 Mateu 5 1,1 Martí 1 0,23 Sebastià 4 0,9 Melcior 1 0,23 Cristòfol 3 0,7 Miquel Andreu 1 Pau 3 0,7 Nativitat 1 0,23 Agustí 2 0,46 Nicolau 1 0,23 Baltasar 2 0,46 Pasqual 1 0,23 Bernat 2 0,46 Paulí 1 0,23 Carles 2 0,46 Pere Joan 1 0,23 Doménec 2 0,46 Pere Pau 1 0,23 Felix 2 0,46 Pere Vicent 1 0,23 Fermí 2 0,46 Ramon 1 0,23 Gregori 2 0,46 Rufo 1 0,23 Jacint 2 0,46 Salvador 1 0,23 Joaquim 2 0,46 Silvestre 1 0,23 Victorí 2 0,46 Simó 1 0,23 Antoni Pau 1 0,23 Teodor 1 0,23

El segle XVIII ens ofereix una varietat de 88 prenoms masculins, del quals 74 són simples (84%) i 14 compostos (16%). Hem pogut constatar aquesta varietat en els prenoms masculins a partir de la revisió de la fitxa de 816 individus. En aquesta ocasió el prenom més freqüent és Josep (164) que representa el 20% dels individus, una xifra altíssima comparativament amb la dels prenoms que el segueixen – Francesc (78), Vicent (78) i Joan (63)– que per separat no representen ni la meitat del primer. Prenoms no tan freqüents com Josep però amb una importància considerable pel nombre són: Manuel (35), Miquel (31), Pere (26), Antoni (23), Gabriel (22), Pasqual, Joaquim (20), Tomàs (18), Agustí (17), Jaume (15), Baptista (13), Andreu (11), Blai (10), Raimund (9), Cristòfol i Marià (8). En aquesta ocasió, la nòmina de prenoms que representa menys de l’1% és molt important ja que representa el 10,86% del total: Jacint (7), Maties (6), Roc, Ramon, Bernat (5), Sebastià, Alexandre (4), Bartomeu, Ferran, Lluís, Nicolau, Dionisi (3), Doménec, Llorens, Marc, Pau, Abdó (2), Adrià, Ambròs, Baltasar, Clement, Damià, Felix, Gaspar, Gerard, Ignasi, Isidor, Silvestre. A més, hem d’afegir els prenoms que només documentem una vegada en tot el període, que són el 2,6% del total: Albert, Benet, Bernardí, Esteve, Eugeni, Eusebi, Faustí, Fermí, Fidel, Florenci, Hermenegild, Julià, Lleó, Lluc, Llucià, Marcel·lí, Melcior, Onofre, Patrici, Ponçà, Rafel, Salva- dor, Simeó, Simó, Sixt, Victorià. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 45

A tota aquesta suma de noms hem d’afegir els compostos com Joan Baptista (9), que tenen un paper destacat en representar un 1,1%. Joan també és part d’altres compostos com Joan Doménec (1), Joan Francesc, Miquel Joan o Josep Joan. Josep, que és el més freqüent entre els prenoms simples, també és dels més productius a l’hora de configurar noms compostos: Josep Vicent (3) Josep Antoni (1), Josep Francesc i l’esmentat Josep Joan. Altres noms compostos formats com a mínim amb un dels prenoms més corrents són: Miquel Clement (1), Pere Francesc, Jaume Mi- quel, Tomàs Ramon, Marc Antoni o Antoni Maria.

Freqüències dels prenoms masculins al XVIII a partir de l’Índex de matrimonis NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Josep 164 20 Felix 2 0,2 Francesc 78 9,5 Gaspar 2 0,2 Vicent 78 9,5 Gerard 2 0,2 Joan 63 7,7 Ignasi 2 0,2 Manuel 35 4,3 Isidor 2 0,2 Miquel 31 3,8 Silvestre 2 0,2 Pere 26 3,2 Albert 1 0,1 Antoni 23 2,8 Antoni Maria 1 0,1 Gabriel 22 2,7 Benet 1 0,1 Pasqual 22 2,7 Bernardí 1 0,1 Joaquim 20 2,5 Esteve 1 0,1 Tomàs 18 2,2 Eugeni 1 0,1 Agustí 17 2 Eusebi 1 0,1 Jaume 15 1,8 Faustí 1 0,1 Baptista 13 1,6 Fermí 1 0,1 Andreu 11 1,3 Fidel 1 0,1 Blai 10 1,2 Florenci 1 0,1 Joan Baptista 9 1,1 Hermenegild 1 0,1 Raimund 9 1,1 Jaume Miquel 1 0,1 Cristòfol 9 1,1 Josep Antoni 1 0,1 Marià 81Josep Joan 1 0,1 Jacint 7 0,86 Josep Francesc 1 0,1 Maties 6 0,7 Joan Domingo 1 0,1 Roc 6 0,7 Joan Francesc 1 0,1 Ramon 6 0,7 Julià 1 0,1 Bernat 5 0,6 Lleó 1 0,1 Sebastià 5 0,6 Lluc 1 0,1 Alexandre 4 0,5 Llucià 1 0,1 Bartomeu 4 0,5 Marc Antoni 1 0,1 Ferran 4 0,5 Marcel·lí 1 0,1 Lluís 4 0,5 Melcior 1 0,1 Nicolau 4 0,5 Miquel Clement 1 0,1 Dionisi 3 0,36 Miquel Joan 1 0,1 46 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

(continua) NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Doménec 3 0,36 Onofre 1 0,1 Josep Vicent 3 0,36 Patrici 1 0,1 Llorens 3 0,36 Pere Francesc 1 0,1 Marc 3 0,36 Ponçà 1 0,1 Pau 3 0,36 Rafael 1 0,1 Abdó 2 0,2 Salvador 1 0,1 Adrià 2 0,2 Simeó 1 0,1 Ambròs 2 0,2 Simó 1 0,1 Baltasar 2 0,2 Sixt 1 0,1 Clement 2 0,2 Tomàs Ramon 1 0,1 Damià 2 0,2 Victorià 1 0,1

Un total de 97 prenoms masculins diferents podem trobar entre els 1373 individus que hem resseguit per al segle XIX, d’aquesta diversitat antroponímica 89 són prenoms simples (91,7%) i 8 són compostos (8,3%). El prenom simple més freqüent és Josep (215) i el segueix de prop Vicent (184); per sota Joan (117) i Manuel (94). Són prenoms encara molt freqüents Ramon (76), Miquel (74), Francisco (65), Joaquim (52), Tomàs (41), Gabriel (31) i Pere. Per sota encara hi ha un grup que podem considerar perquè són prou corrents: Doménec (23), Sebastià (22), Agustí (19), Jaume, Lluís, Marià, Pasqual (18), Marc (16), Cristòfol, Antoni (15), Baptista (14). El grup dels prenoms que no tenen més de l’1% de representació front al total de prenoms són: Nicolau (11), Ambròs (8), Gaspar, Andreu (7), Blai, Esteve (6), Roc, Ignasi (5), Benet (4), Isidre, Severí, Raimund, Àngel (3), Bernardí, Clement, Lambert, Llorens, Martí, Rafel, Salvador, Silvestre, Valer, Virtuós, Bartomeu (2), Carles, Carmel, Damià, Ferran, Fructuós, Gil, Ildefons, Lleó, Llucià, Mateu, Maties, Victorià, Victorí. A més, hem d’afegir els noms de pila que només trobem registrats en una ocasió, que són: Adrià, Aleix, Bernat, «Brígido», Eugeni, Faustí, Felip, Felix, Fermí, Gonçal, Gregori, Hermenegild, Hermerald, Hipòlit, Isidor, Jordi, Julià, Lluc, Maurici, Melcior, Natzari, Nemesi, «Oreste», Poncià, Remigi, Romuald, Rufí, Salustià, Serapi, Venanci. Entre els prenoms compostos destaca Joan Baptista (18) i manté un paper discret però important Josep Vicent (4). Altres prenoms compostos es formen afegint a Joan o a Josep un prenom menys freqüent per formar Joan Antoni (1), Josep Francesc o Josep Ramon, de la mateixa manera que a un prenom corrent com Ramon, Francesc o Joaquim se li n’afegeix un altre de no tan comú per formar Nicolau Ramon, Francesc Silvestre o Joaquim Marià. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 47

Freqüències dels prenoms masculins al XIX a partir de l’Índex de Matrimonis NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Josep 215 15,6 Carmel 2 0,14 Vicent 184 13,4 Damià 2 0,14 Joan 117 8,5 Ferran 2 0,14 Manuel 94 6,8 Fructuós 2 0,14 Ramon 76 5,5 Gil 2 0,14 Miquel 74 5,4 Ildefons 2 0,14 Francisco 65 4,7 Lleó 2 0,14 Joaquim 52 3,8 Llucià 2 0,14 Tomàs 41 3 Mateu 2 0,14 Gabriel 31 2,2 Maties 2 0,14 Pere 31 2,2 Vitorià 2 0,14 Doménec 23 1,7 Victorí 2 0,14 Sebastià 22 1,6 Adrià 1 0,07 Agustí 19 1,4 Aleix 1 0,07 Jaume 19 1,4 Bernat 1 0,07 Lluís 19 1,4 «Brígido» 1 0,07 Marià 19 1,4 Eugeni 1 0,07 Joan Baptista 18 1,3 Faustí 1 0,07 Pasqual 18 1,3 Felip 1 0,07 Marc 16 1,16 Fèlix 1 0,07 Cristòfol 16 1,16 Fermí 1 0,07 Antoni 15 1,1 Francesc Silvestre 1 0,07 Baptista 14 0,9 Gonçal 1 0,07 Nicolau 11 0,8 Gregori 1 0,07 Ambròs 8 0,6 Hermenegild 1 0,07 Gaspar 8 0,6 Hermerald 1 0,07 Andreu 7 0,5 Hipòlit 1 0,07 Blai 7 0,5 Joan Antoni 1 0,07 Esteve 6 0,44 Josep Francesc 1 0,07 Roc 6 0,44 Josep Ramon 1 0,07 Ignacio 5 0,36 Joaquim Mariano 1 0,07 Benet 4 0,3 Isidor 1 0,07 Isidre 4 0,3 Jordi 1 0,07 Josep Vicent 4 0,3 Julià 1 0,07 Severí 4 0,3 Lluc 1 0,07 Raimund 4 0,3 Maurici 1 0,07 Àngel 3 0,21 Melcior 1 0,07 Bernardí 3 0,21 Natzari 1 0,07 Clement 3 0,21 Nemesi 1 0,07 Lambert 3 0,21 Nicolau Ramon 1 0,07 Llorens 3 0,21 «Oreste» 1 0,07 Martí 3 0,21 Ponçà 1 0,07 Rafel 3 0,21 Remigi 1 0,07 48 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

(continua) NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Salvador 3 0,21 Romuald 1 0,07 Silvestre 3 0,21 Rufí 1 0,07 Valer 3 0,21 Salustià 1 0,07 Virtuós 3 0,21 Serapi 1 0,07 Bartomeu 2 0,14 Venanci 1 0,07 Carles 2 0,14

Les dades que hem aportat fins ara ens desvetllen quins són els prenoms de moda en els quatre segles estudiats, cosa que podem comprovar en cadascuna de les graelles aportades més amunt. Ara, a més, hem elaborat un gràfic en què podem comprovar l’evolució que sofreixen els prenoms més freqüents dels diferents períodes. Podem començar per Pere que és el prenom més freqüent al segle XVI en denominar el 15,4 % dels individus del període (22), però aquest percentatge disminueix al segle següent fins al 7,9% (34), al XVIII fins al 3,2% (26) i al XIX arriba al mínim del 2,2% (31); de tota manera el prenom Pere disminueix en termes relatius ja que la comunitat de Xert sempre compta amb un nombre aproximat que va de vint a trenta individus que duen aquest nom de pila. En segon lloc, el prenom Joan és l’únic que es manté al segle XVI al costat de Pere en importància amb el 14,7% (21) i es confirma com a prenom de moda en els segles posteriors en augmentar progressi- vament en nombre i mantindre’s en freqüències del 14,4% en el XVII (62), del 7,7 en el XVIII (63) i del 8,5 en el XIX (119). En tercer lloc, el prenom Josep es posa de moda espectacularment al segle XVII amb una freqüència del 15,1% (65) que augmenta al XVIII amb el 20% (164) i es consolida al XIX amb el 15,6% que suposa un augment nominal molt important (215); en conjunt, una progressió extraordinària si tenim en compte que al segle XVI parteix del 3,5% (65). En quart lloc, el prenom Vicent es posa de moda extraordinàriament al segle XVIII amb el 9,5% (78) i al segle XIX augmenta fins al 13,4% (184), partint d’una popularitat baixa que es situa en freqüències del 2,1% (3) al XVI i del 3,5% (15) al XVII. Exactament la mateixa moda que Vicent adquireix, al segle XVIII també l’adquireix Francesc amb el 9,5% (78), provenint d’una freqüència del 4,2 al segle XVI (6) i del 5,3 al XVII (23), però en aquest cas la moda no és tan consistent perquè al segle XIX disminueix fins al 4,7% (65). En darrer lloc, cal afegir que al segle XIX es mantenen les modes instau- rades en els segles anteriors amb noms de pila com Joan, Josep o Vicent i se n’afegeixen altres que no obtindran les freqüències més altes però que hauran experimentat un augment espectacular, tenim presents els casos de Manuel, Ramon o Joaquim. Manuel apareix com a novetat antroponímica al segle XVIII amb una important fre- qüència del 4,3% (35) i augmenta al segle XIX fins el 6,8% (94); de la mateixa manera Joaquim apareix com a novetat al XVIII amb una freqüència inferior que representa el 2,5% (20) però no experimenta un augment tan considerable i es queda en L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 49 un percentatge del 3,8 (52); en canvi, Ramon apareix al XVII amb una representació simbòlica del 0,2% (1), al XVIII no deixa de ser anecdòtica amb el 0,7% (6) i al XIX és quan augmenta consederablement i representa el 5,5% (76). A banda d’establir les freqüències que determinen els prenoms més importants de cada període –que ens permetrien molt probablement establir una relació directa amb els beneficis i les advocacions en voga a l’església parroquial de Xert–, podem establir una comparativa entre els prenoms del període anterior per identifcar quins són els nous en cada període i, per tant, aproximar-nos al santoral de moda en cada període. Així, els prenoms nous del segle XVII, si tenim en compte els del segle XVI, són: Aleix (1), Benet (1), Bonaventura (1), Carles (1), Cristòfol (3), Custodi (1), Dionisi (1), Doménec (2), Felicià (1), Fèlix (2), Fermí (2), Gil (1), Gregori (2), Jacint (2), Joaquim (2), Lluc (1), Marcel·lí (1), Maties (6), Nativitat (1), Pau (3), Pasqual (1), Paulí (1), Roc (6), Ramon (1), «Rufo» (1), Salvador (1), Sebastià (4), Silvestre (1), Simó (1), Tomàs (7), Teodor (1), Victorí (2). Cal afegir, però, els nous prenoms compostos: Antoni Pau (1), Bartomeu Custodi (1), Gaspar Andreu (1), Jaume Esteve (1), Josep Blai (1), Joan Baptista (1), Joan Pere (1), Joan Silvestre (1), Miquel Andreu (1), Pere Joan (1), Pere Pau (1), Pere Vicent (1). Els prenoms nous al segle XVIII, si prenem de referència els dos segles anteriors, són: Abdó (2), Adrià (2), Albert (1), Alexandre (4), Ambròs (2), Atanasi (1), Bernardí (1), Bru (1), Casimir (2), Clement (2), Damià (2), Eugeni (1), Eusebi (1), Faustí (1), Ferran (4), Fidel (1), Florenci (1), Gerard (2), Hermenegild (1), Ignasi (2), Isidor (2), Isidre (2), Jordi (1), Lleó (1), Llucià (1), Manuel (35), Marià (8), Onofre (1), Patrici (1), Ponçà (1), Raimund (9), Rafel (1), Simeó (1), Victorià (1). Els noms de pila compostos apareguts en aquest període són: Antoni Maria (1), Jaume Miquel (1), Josep Antoni (1), Josep Joan (1), Josep Francesc (1), Josep Vicent (3), Joan Doménec (1), Joan Francesc (1), Marc Antoni (1), Miquel Clement (1), Miquel Joan (1), Pere Francesc (1). Finalment, al segle XIX trobem els següents prenoms que mai abans no documentem entre els veïns de Xert: Àngel (3), «Brígido» (1), Carmel (2), Ceferí (1), Ciril (1), Fructuós (2), Gonçal (1), «Hermerald» (1), Hilarió (1), Hipòlit (1), Ildefons (2), Lambert (2), Maurici (1), Modest (2), Natzari (2), Nemesi (1), «Oreste» (1), Remigi (1), Romuald (1), Rufí (1), Salustià (1), Serafí (2), Serapi (1), Severí (2), Valer (3), Venanci (1), Virtuós (3). El prenoms compostos que apareixen de nou en aquest segle són: Francesc Silvestre (1), Josep Ramon (1), Joaquim Marià (1), Nicolau Ramon (1). 50 JOSEP MESEGUER-CARBÓ L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 51

Els prenoms femenins

DONES Segle XVI Segle XVII Segle XVIII Segle XIX Varietat prenoms 25 61 103 109 Simples 23 92 % 53 86,9% 81 78,6 % 84 77% Compostos 2 8 % 8 13,1% 22 21,4 % 25 23%

En el cas dels prenoms femenins, el segle XVI ofereix una varietat de 25 prenoms, dels quals 23 són simples (92%) i 2 compostos (8%); a més, aquesta varietat sorgeix dels 130 individus femenins que hem extractat dels llistats de casaments de Xert, tal com s’ha fet amb els masculins. El prenom femení més freqüent és Bàrba- ra (28) i el segueix de prop Isabel (25). Altres prenoms corrents són: Joana (13), Úrsula (11), Anastàsia (9), Catalina (8), Jerònima (6), Esperança (4), Margarita, Magdalena, Lluïsa (3), Violant (3), Àgueda (2), Damiana, Sebastiana. S’han d’afegir, a més, els prenoms que només comptabilitzem en una ocasió al llarg de tot el període: Cecília, Francesca, Agnés, Elionor, Llúcia, Susana. En aquest darrer grup hauríem d’incloure també els dos únics noms de pila compostos documentats, Anna Quitèria i Maria Salomé, que, contràriament al que ocorria amb els masculins, no estan creats a partir d’un prenom corrent i d’un altre de més poc comú sinó que en aquesta ocasió es prenen dos prenoms que no tenim documentats per al període.

Freqüències dels prenoms femenins al XVI a partir de l’Índex de matrimonis NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Bàrbara 28 21,54 Àngela 2 1,54 Isabel 25 19,23 Damiana 2 1,54 Joana 13 10 Sebastiana 2 1,54 Úrsula 11 8,46 Anna Quitèria 1 0,77 Anastasia 9 6,92 Apolònia 1 0,77 Catalina 8 6,15 Cecília 1 0,77 Jerònima 6 4,61 Francesca 1 0,77 Esperança 4 3,08 Agnés 1 0,77 Margarita 4 3,08 Elionor 1 0,77 Magdalena 4 3,08 Llúcia 1 0,77 Lluïsa 3 2,3 Maria Salomé 1 0,77 Violant 3 2,3 Susana 1 0,77 Àgueda 2 1,54

Al segle XVII trobem 61 prenoms femenins diferents, del quals 53 són simples (86,9%) i 8 són compostos (13,1%) d’acord amb les dades que hem obtingut en extractar 411 persones del sexe femení. La densitat més gran recau sobre el prenom Bàrbara (46), seguit a una distància lleugera dels prenoms següents que no deixen de ser corrents: Magdalena (36), Josepa (32), Isabel (29), Maria (27), Catalina (24), Esperança (20), Úrsula (19), Marcel·la (14), Francesca, Jerònima (11), Margarita (10), Agustina (9), Mariana, Tomasa (8), Anastàsia (7), Àngela, Lluïsa (5). La res- 52 JOSEP MESEGUER-CARBÓ ta de prenoms no representa en solitari més de l’1% del total, i són: Antònia (4), Càndida, Casilda, Elena, Joana, Paula, Teresa, Vicenta, Eugènia (3), Agnés, Rosa, Angèlica (2), Arcàngela, Dorotea, Gertrudis, Sabina, Adriana (1), Basília, Beneta, Clara, Dionísia, Dolors, Emerenciana, Escolàstica, Hermenegilda, Marcelina, Felícia, Leonoranda, Elionor, Patrícia, Rafaela, Teodora, Violant. Pel que fa als prenoms compostos, detectem que alguns es formen amb la suma d’un nom molt corrent i d’un que ho és menys –és el cas de Bàrbara Elena, Isabel Joana, Isabel Anna o Úrsula Anna–, alguns altres es formen amb dos prenoms de freqüències molt semblants –és el cas de Maria Magdalena, Esperança Maria o Francesca Vicenta– i, en canvi, uns altres es formen amb noms més bé poc freqüents amb altres que són completament desconeguts, el cas de Paciència Rosa, si prenem com a referència la base de dades dels prenoms simples.

Freqüències dels prenoms femenins al XVII a partir de l’Índex de matrimonis NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Bàrbara 46 11,2 Arcàngela 2 0,5 Magdalena 36 8,76 Dorotea 2 0,5 Josepa 32 7,8 Gertrudis 2 0,5 Isabel 29 7,05 Sabina 2 0,5 Maria 27 6,57 Úrsula Anna 2 0,5 Catalina 24 5,84 Adriana 1 0,24 Esperança 20 4,86 Bàrbara Elena 1 0,24 Úrsula 19 4,62 Basília 1 0,24 Marcel·la 14 3,4 Brígida 1 0,24 Francesca 14 3,4 Beneta 1 0,24 Jerònima 11 2,7 Clara 1 0,24 Margarita 10 2,43 Dionísia 1 0,24 Agustina 9 2,2 Dolors 1 0,24 Mariana 9 2,2 Emerenciana 1 0,24 Tomasa 8 1,95 Escolàstica 1 0,24 Anastàsia 7 1,7 Esperança Maria 1 0,24 Àngela 7 1,7 Francesca Vicenta 1 0,24 Àgueda 6 1,46 Hermenegilda 1 0,24 Lluïsa 5 1,2 Isabel Anna 1 0,24 Antonia 4 0,97 Isabel Joana 1 0,24 Càndida 4 0,97 Marcelina 1 0,24 Casilda 4 0,97 Maria Magdalena 1 0,24 Elena 4 0,97 Felícia 1 0,24 Joana 4 0,97 Leonoranda 1 0,24 Paula 4 0,97 Elionor 1 0,24 Teresa 4 0,97 Paciencia Rosa 1 0,24 Vicenta 4 0,97 Patrícia 1 0,24 Eugènia 3 0,73 Rafaela 1 0,24 Agnés 3 0,73 Teodora 1 0,24 Rosa 3 0,73 Violant 1 0,24 Angèlica 2 0,5 L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 53

La varietat de prenoms femenins al segle XVIII augmenta fins a 103 que es dis- tribueixen en 81 de simples (78,6%) i 22 de compostos (21,4%), extrets d’un total de 824 dones. El prenom més freqüent és Josepa (110) seguit a distància de Maria (84). Després segueix en solitari Vicenta (64) i més arrere Magdalena (54). Altres prenoms corrents són: Antònia (37), Manuela, Francesca, Rosa (27), Teresa (22), Agustina (21), Tomasa (17), Rita (15), Joaquima (14), Lluïsa (13), Pasquala, Bàr- bara (11), Agnés (9). A més, podem referir-nos a tots els prenoms que no superen la representació de l’1% del total d’individus que el duen: Margarita (8), Mariana (7), Àgueda (6), Dionísia, Gabriela, Jacinta, Rafaela, Raimunda, Àngela (5), Be- neta, Elena, Bernarda (4), Esperança, Joana, Paula, Anna (3), Casilda, Catalina, Felipa, Jerònima, Isabel, Nicolaua, Úrsula, Brígida (2), Baptista, Càndida, Cecília, Clara, Dorotea, Eugènia, Eulàlia, Marcel·la, Mònica, Flora, Florentina, Leandra, Patrícia, Silvestra, Atanàsia, Basília, Bernardina, Bonaventura, Carmela, Carme, Clodovina, Diega, Hermenegilda, Marcelina, Melciora, Matilde, Gerarda, Gertrudis, Justa, Leocàdia, Llorença, Llúcia, Ramona, Roser, Rudessinda, Sebastiana, Serafina, Simeona, Susana, Teodòsia. En aquest grup amb poca repre- sentativitat trobem el prenom Baptista (en l’escrit Batista) que actualment s’ha definit com a masculí (ALBAIGÈS, 2004, p.36), en canvi, sembla que al segle XVIII encara es podia considerar femení. Entre els noms compostos femenins del segle XVIII, podem determinar que el prenom de suport és principalment Maria i que combinant-lo amb el nom simple que està més de moda, Josepa, es forma el prenom compost més habitual, Josepa Maria (24), que arriba a una freqüència de quasi el 3%. La resta de prenoms compostos formats a partir de Maria arriba a sumar un percentatge de quasi el 6%, aquests prenoms són: Maria Antònia (10), Maria Magdalena (9), Maria Rosa (7), Maria Agustina (3), Maria Àngela, (2), Maria Teresa, Anna Maria (1), Joana Maria, Magdalena Maria, Maria Bernarda, Maria Gabriela, Maria Gràcia, Maria Julia- na, Maria Rita. A més, encara queda espai per a una xicoteta nòmina de prenoms compostos que no estan construïts sobre la base de l’esmentat nom de pila marià, que són Bàrbara Inés (1), Joana Anna o Rosa Francesca.

Freqüències dels prenoms femenins al XVIII a partir de l’Índex de matrimonis NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Josepa 110 13,35 Clara 2 0,24 Maria 84 10,19 Dorotea 2 0,24 Vicenta 64 7,76 Eugenia 2 0,24 Magdalena 54 6,55 Eulàlia 2 0,24 Antònia 37 4,49 Marcel·la 2 0,24 Manuela 37 4,49 Maria Àngela 2 0,24 Francesca 37 4,49 Maria Teresa 2 0,24 Rosa 27 3,28 Mònica 2 0,24 54 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

(continua) NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Josepa Maria 24 2,91 Flora 2 0,24 Teresa 22 2,67 Florentina 2 0,24 Agustina 21 2,55 Leandra 2 0,24 Tomasa 17 2,06 Patrícia 2 0,24 Rita 15 1,82 Silvestra 2 0,24 Joaquima 14 1,7 Anna Maria 1 0,12 Lluïsa 13 1,58 Atanàsia 1 0,12 Pasquala 13 1,58 Basília 1 0,12 Bàrbara 11 1,33 Bàrbara Agnés 1 0,12 Maria Antonia 10 1.21 Bernardina 1 0,12 Agnés 9 1,09 Bonaventura 1 0,12 Maria Magdalena 9 1,09 Carmela 1 0,12 Maria Vicenta 9 1,09 Carme 1 0,12 Margarita 8 0,97 Clodovina 1 0,12 Mariana 7 0,85 Diega 1 0,12 Maria Rosa 7 0,85 Hermenegilda 1 0,12 Àgueda 6 0,73 Joana Anna 1 0,12 Dionísia 6 0,73 Joana Maria 1 0,12 Gabriela 6 0,73 Josepa Vicenta 1 0,12 Jacinta 6 0,73 Magdalena Maria 1 0,12 Rafaela 6 0,73 Marcelina 1 0,12 Raimunda 6 0,73 Maria Andrea 1 0,12 Àngela 5 0,6 Maria Bernarda 1 0,12 Beneta 5 0,6 Maria Gabriela 1 0,12 Elena 5 0,6 Maria Gràcia 1 0,12 Bernarda 4 0,48 Maria Juliana 1 0,12 Esperança 4 0,48 Maria Rita 1 0,12 Joana 4 0,48 Melciora 1 0,12 Paula 4 0,48 Matilde 1 0,12 Anna 3 0,36 Gerarda 1 0,12 Casilda 3 0,36 Gertrudis 1 0,12 Catalina 3 0,36 Justa 1 0,12 Felipa 3 0,36 Leocàdia 1 0,12 Jerònima 3 0,36 Llorença 1 0,12 Isabel 3 0,36 Llúcia 1 0,12 Maria Agustina 3 0,36 Ramona 1 0,12 Maria Francesca 3 0,36 Rosa Francesca 1 0,12 Nicolaua 3 0,36 Roser 1 0,12 Úrsula 3 0,36 Rudesinda 1 0,12 Brígida 2 0,24 Sebastiana 1 0,12 Batista 2 0,24 Serafina 1 0,12 Càndida 2 0,24 Simeona 1 0,12 Cecília 2 0,24 Susana 1 0,12 Teodòsia 1 0,12 L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 55

Al segle XIX trobem que la varietat de prenoms femenins s’estableix en 109, dels quals 84 són simples (77%) i 25 compostos (23%); aquesta varietat l’hem extractat d’un total de 1.390 dones que es casen a la parròquia de Xert en aquest període. El prenom que té més densitat és Vicenta amb el 17,12% (238). Amb el 10,86% segueix Josepa (151). Després estan el grup de Maria amb el 8,56% (119), Rosa amb el 8,42% (117), Manuela amb el 7,91% (110) i Joaquima amb el 6,55% (91). Al- tres prenoms corrents són Magdalena (49), Francesca (48), Gabriela (33), Antonia (32), Joana (26), Miquela (25), Teresa (23), Rita (19) o Tomasa (15). En aquest darrer grup podríem incloure el prenom compost més freqüent en aquest període, Josepa Maria (15). La resta no representen més de l’1% dels individus totals, és el cas de prenoms com: Isabel (12), Pasquala, Dolors (11), Agustina (10), Margari- ta, Mariana, Lluïsa, Ramona (9), Bàrbara (8), Felipa (7), Flora, Paula, Serafina (6), Beneta (5), Carme, Agnés, Juliana, Bernaveva/ua (4), Concepció, Dominga, Matilde, Llorença, Àngela (3), Atanàsia, Brígida, Casilda, Raimunda, Sebastiana, Severina, Nicolaua, Adriana (2), Bernardina, Bernarda, Dionísia, Elena, Esperan- ça, Fermina, Florència, Silvestra, Sebastiana. A més, en aquest grup podem afegir tots els prenoms que no apareixen en més d’una ocasió en la documentació: Agape- ta, Àgueda, Ambròsia, Anna, Carmela, Catalina, Cecília, Clara, Consol, Diega, Dorotea, Estevana, Eulàlia, Eusèbia, Hilària, Marcel·la, Marcel·lina, Maurícia, Justa, Leandra, Elionor, Llúcia, Quitèria, Romualda, Rosari, Simeona, Teodora, Toríbia, Úrsula, Valentina. Al segle XIX els prenoms compostos, com ocorria al XVIII, també es formen majoritàriament amb el prenom Maria, així Josepa Maria (15) és el més habitual, tal com hem apuntat més amunt, però per ordre de freqüència encara podem afegir: Maria Vicenta (7), Maria Dolors, Anna Maria (2), Francesca Maria (1), Francesca Maria, Maria Àngela, Maria Antònia, Maria Assumpció, Maria Consol, Maria Engràcia, Maria Francesca, Maria Gertrudis, Maria Magdalena, Maria Rita, Maria Rosari, Maria Úrsula, Vicenta Maria Encarnació. Altres combinacions habituals tenen com a element comú el prenom Joaquima, Vicenta o Josepa: Joaquima Be- neta (1), Joaquima Manuela, Joaquima Ramona, Vicenta Manuela, Vicenta Rosa, Josepa Teresa.

Freqüències dels prenoms femenins al XIX a partir de l’Índex de matrimonis NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Vicenta 238 17,12 Fermina 2 0,14 Josepa 151 10,86 Florència 2 0,14 Maria 119 8,56 Maria Carme 2 0,14 Rosa 117 8,42 Maria Gràcia 2 0,14 Manuela 110 7,91 Silvestra 2 0,14 Joaquima 91 6,55 Sebastiana 2 0,14 Magdalena 49 3,52 Agapeta 1 0,07 56 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

(continua) NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Francesca 48 3,45 Àgueda 1 0,07 Gabriela 33 2,37 Ambrosia 1 0,07 Antonia 32 2,3 Anna 1 0,07 Joana 26 1,97 Carmela 1 0,07 Miquela 25 1,8 Catalina 1 0,07 Teresa 23 1,65 Cecília 1 0,07 Rita 19 1,36 Clara 1 0,07 Tomasa 15 1,08 Consol 1 0,07 Josepa Maria 15 1,08 Diega 1 0,07 Isabel 12 0,86 Dorotea 1 0,07 Pasquala 12 0,86 Estevana 1 0,07 Dolors 11 0,79 Eulàlia 1 0,07 Agustina 10 0,72 Eusèbia 1 0,07 Margarita 10 0,72 Francesca Maria 1 0,07 Mariana 10 0,72 Hilària 1 0,07 Lluïsa 10 0,72 Joaquima Beneta 1 0,07 Ramona 9 0,65 Joaquima Manuela 1 0,07 Bàrbara 8 0,57 Joaquima Ramona 1 0,07 Maria Vicenta 8 0,57 Josepa Teresa 1 0,07 Felipa 7 0,5 Marcel·la 1 0,07 Flora 7 0,5 Marcel·lina 1 0,07 Maria Dolors 7 0,5 Maria Àngela 1 0,07 Paula 7 0,5 Maria Antonia 1 0,07 Serafina 6 0,43 Maria Assumpció 1 0,07 Maria Rosa 6 0,43 Maria Consol 1 0,07 Beneta 5 0,36 Maria Engràcia 1 0,07 Carme 5 0,36 Maria Francesca 1 0,07 Agnés 5 0,36 Maria Gertrudis 1 0,07 Juliana 5 0,36 Maria Magdalena 1 0,07 Bernaveva/ua 4 0,29 Maria Rita 1 0,07 Concepció Maria Rosari (Concepción) 4 0,29 (Maria Rosario) 1 0,07 Dominga 4 0,29 Maria Úrsula 1 0,07 Matilde 4 0,29 Maurícia 1 0,07 Llorença 4 0,29 Justa 1 0,07 Àngela 3 0,21 Leandra 1 0,07 Atanàsia 3 0,21 Elionor 1 0,07 Brígida 3 0,21 Llúcia 1 0,07 Casilda 3 0,21 Quitèria 1 0,07 Raimunda 3 0,21 Romualda 1 0,07 Sebastiana 3 0,21 Rosari 1 0,07 Severina 3 0,21 Simeona 1 0,07 Nicolaua 3 0,21 Teodora 1 0,07 L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 57

(continua) NOMS CITACIONS % NOMS CITACIONS % Ana Maria 2 0,14 Toríbia 1 0,07 Adriana 2 0,14 Úrsula 1 0,07 Bernardina 2 0,14 Valentina 1 0,07 Bernarda 2 0,14 Vicenta Manuela 1 0,07 Dionísia 2 0,14 Vicenta Maria Encarnació 1 0,07 Elena 2 0,14 Vicenta Rosa 1 0,07 Esperança 2 0,14

Quan tenim establerts els prenoms femenins de moda, tal com havíem fet amb els prenoms masculins, podem analitzar com evolucionen els prenoms més destacats en els diferents períodes. El primer prenom a resseguir és Bàrbara, que representa el 21,54% (28) de la població femenina durant el segle XVI i l’11,2% (46) durant el XVII, de manera que està de moda durant dos segles i augmenta en nombre durant el segle XVII tot i que eixe augment no es correspon percentualment ja que en eixe perí- ode es produeix una diversificació important en la varietat dels prenoms. Això sí, Bàrbara deixa de ser un prenom de moda al segle XVIII per representar l’1,33% (11) i es manté fora de la moda al segle posterior amb el percentatge del 0,57% (8). De la mateixa manera que el prenom Bàrbera durant els segles XVI i XVII es manté de moda, també podem resseguir altres prenoms que en arribar el segle XVIII –si no abans– desapareixen o apareixen per iniciar un període de tendències noves. El que acabem de dir podem exemplificar-ho amb prenoms com Isabel, Úrsula, Catalina, Anastàsia o Joana. Si ens fixem, Isabel és el segon prenom més freqüent al segle XVI amb el 21,54% (25), al segle XVII disminueix fins al 7,05% (29) i al segle XVIII desapareix sense deixar rastre, tot i que al segle següent torna a representar un 0,86% (12). Úrsula segueix les mateixes pautes d’Isabel però amb unes xifres percentuals més baixes; representa el 8,46% al segle XVI (11), disminueix percentualment fins al 4,62% al XVII (19), desapareix al XVIII i apareix en una oca- sió al XIX. Catalina, d’acord amb el percentatge del segle XVI, que la situa en el 6,92% (9), no disminueix tant en el període posterior perquè es manté amb el 5,84% que representa un total numèric de 24 persones; no obstant, el XVIII deixa el prenom amb 3 representants que es redueixen a un al segle posterior. Anastàsia viu el canvi de modes un segle abans ja que a finals del segle XVI encara representa el 6,92% (9) mentre que al XVII disminueix fins a l’1,7% (7) i desapareix per sempre. Un altre cas semblant al d’Anastàsia és el de Joana perquè passa de representar el 10% al XVI (13), a representar menys de l’1% al XVII (4) i al XVIII (4), però en aquesta ocasió el prenom es torna a posar de moda i recupera espai fins al 1,97% que suposa que duguen aquest nom de pila un total de 26 persones del segle XIX. Que el segle XVII és un període de frontera en les tendències dels prenoms ens ho continua demostrant el nom de pila Magdalena que, de representar el 3% (4) al segle XVI, passa a ser el segon prenom al XVII amb el 8,76% (36), tot i que disminu- 58 JOSEP MESEGUER-CARBÓ eix percentualment al XVIII [6,55% (54)] i al XIX [3,52% (49)], numèricament augmenta en el període immediatament posterior i podem considerar que s’estabilitza en el darrer. Alhora, el segle XVII també destaca per l’aparició de prenoms com Josepa, Maria, Vicenta o Rosa. A més, Josepa i Maria tenen un èxit contundent perquè es situen en uns percentatges del 7,8% (32) i del 6,57% (27) respectivament, però és durant el segle XVIII quan es converteixen en el primer prenom amb el 13,35% (110) i el segon amb el 10,19% (84), i al segle XIX quan mantenen els percentatges del 10,86% (151) i del 8,56% (119) encara que desplaçats un lloc en l’escala dels més freqüents per un dels noms més populars del període. Com havíem dit, Vicenta i Rosa també apareixen al segle XVII amb percentatges del 0,97% (4) i del 0,73% (3) respectivament, percentatges que augmenten significativament al XVIII fins el 7,76% (64) i el 3,28% (27) i es consoliden amb un altre augment considerable al XIX amb índexs del 17,12% (238) i del 8,42% (117). Hem dit que el segle XVII serveix de frontera perquè el segle XVIII s’hagen introduït unes tendències antroponímiques noves, però durant eixe segle continuen introduint-se novetats com els prenoms Manuela i Joaquima que apareixen amb percentatges importants del 4,49% (37) i de l’1,7% (14) respectivament, per consolidar-se entre les tendències del segle XIX amb percentatges del 7,91% (110) i del 6,55% (91). Hem establert quins són els prenoms femenins més habituals en cada període i els que sofreixen una davallada important o un augment considerable, però n’hi més que apareixen per primera vegada en els diferents períodes. Així, els prenoms nous del segle XVII, si tenim en compte els del segle anterior, són: Adriana (1), Agustina (9), Angèlica (2), Apolònia (1), Arcàngela (2), Basília (1), Beneta (1), Brígida (1), Càndida (4), Casilda (4), Clara (1), Dionísia (1), Dolors (1), Dorotea (2), Elena (4), Emerenciana (1), Escolàstica (1), Eugènia (3), Felícia (1), Gertrudis (2), Hermeregilda (1), Isabelina (1), Josepa (32), Leonoranda (1), Libèria (1), Marcel·la (11), Maria (27), Mariana (9), Nativitat (1), Patrícia (1), Paula (4), Presèdia (1), Rafaela (1), Rosa (3), Sabina (1), Teodora (1), Teresa (4), Tomasa (8), Vicenta (4). També apareixen noms compostos com: Bàrbara Elena (1), Esperança Maria (1), Francesca Vicenta (1), Isabel Anna (1), Maria Magdalena (1), Paciència Rosa (1), Úrsula Anna (1). Els noms de pila femenins nous al segle XVIII són: Anna (3), Andrea (1), Atanà- sia (1), Baptista (2), Bernarda (4), Bernardina (1), Bonaventura (1), Carmela (1), Carme (1), Clodovina (1), Diega (1), Eulàlia (2), Felipa (3), Flora (2), Florentina (2), Gabriela (6), Gerarda (1), Innocència (1), Jacinta (6), Joaquima (14), Leandra (2), Leocàrdia (1), Lorença (1), Matilde (1), Melxora (1), Mònica (2), Nicolaua (3), Pasquala (13), Peregrina (1), Potenciana (1), Pràxedes (2), Prisca (2), Raimunda (6), Ramona (1), Rosari (1), Rudessinda (1), Serafina (1), Sivestra (2), Simeona (1), Teodòsia (1). Els prenoms compostos nous en aquest període són: Anna Maria (1), Bàrbara Agnés (1), Josepa Maria (24), Josepa Vicenta (1), Joana Anna (1), Joana Maria (1), Magdalena Maria (1), Maria Agustina (3), Maria Andrea (1), Maria L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 59 60 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

Àngela (2), Maria Antònia (10), Maria Bernarda (1), Maria Francesca (3), Maria Gabriela (1), Maria Gràcia (1), Maria Juliana (1), Maria Rita (1), Maria Rosa (7), Maria Teresa (2), Maria Vicenta (9), Rosa Francesca (1). I els prenoms apareguts al segle XIX per primera vegada són: Agapeta (1), Am- bròsia (1), Bernaveva/ua (4), Concepció (4), Consol (1), Dominga (4), Estevana (1), Eusèbia (1), Fermina (2), Florència (2), Hilària (1), Juliana (5), Justa (1), Maurícia (1), Peronella (1), Romualda (1), Salvadora (1), Toríbia (1), Trinitat (2), Valenti- na (1). Altres prenoms apareguts en aquest període són compostos, com: Francesca Maria (1), Joaquima Beneta (1), Joaquima Manuela (1), Joaquima Ramona (1), Josepa Teresa (1), Maria Assumpció (1), Maria Carme (2), Maria Consol (1), Maria Dolors (7), Maria Engràcia (1), Maria Gertrudis (1), Maria Rosari (1), Maria Úrsula (1).

3.3.2. Els cognoms o llinatges

3.3.2.1. La vida i la mort dels cognoms A partir de l’Índex de Matrimonis de Xert comprovem que a l’edat moderna el sistema de denominació nom-cognom traspassa a la descendència el cognom del pare mecànicament i exclusivament, encara que per a les famílies nobles el sistema és més flexible i permet la incorporació del llinatge matern en segona posició. Pel que hem dit, la continuïtat d’un cognom en una nissaga familiar està lligada a la mater- nitat i al sexe masculí de la descendència, per tant, els cognoms desapareixen –o moren– quan no existeix descendència generacional masculina en un nucli familiar concret. De més a més, s’han de tindre presents altres condicionants socials com les migracions, que poden fer que un llinatge desaparega definitivament d’una comunitat local, que n’aparega un de nou o que se’n reforce un altre d’existent. L’emi- gració que marxa fora de l’àmbit local, si tenim present el tipus de documentació amb què treballem, només la podem intuir quan desapareix un cognom, però no sempre hem d’associar la desaparició d’un llinatge a la subordinació del cognom a una altra família perquè potser eixa desaparició s’explica per una malaltia congènita d’aquell grup familiar. Ara bé, per tal de lligar les migracions a l’aparició, a la con- tinuïtat o a la desaparició d’un llinatge, el més encertat és estudiar per separat cadascun dels cognoms, tal com es feia originàriament en l’apartat que ve a continua- ció (La reconstrucció de la genealogia familiar o de la història dels cognoms) però ara no el podem reproduir perquè és impossible incorporar un apartat que supera el centenar de pàgines. Tal com indica el títol, la vida i la mort dels cognoms, en aquest apartat resse- guirem el període que podem considerar de vida de cadascun dels llinatges. Així, per exemple, les dades ens basteixen un total de seixanta-tres cognoms vius al segle XVI, alguns dels quals arriben fins a finals del segle XIX, uns altres només arri- L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 61 ben fins al segle XVII, uns pocs més aconsegueixen arribar fins al XVIII i, en canvi, uns altres no van més enllà del mateix segle. Els cognoms que mantenen una vitalitat més forta a la comunitat de Xert i que arriben a ser-hi presents durant els quatre segles d’estudi, tot i que sempre pot haver-hi individus novinguts a la comunitat que reforcen un llinatge determinat sense que existisca relació familiar a priori, són: Beltran, Calduch, Cardona, Doménech, Ferrer, Ferreres, Fonollosa, Gil, Grinyó [Griñó a la documentació] –que mostra una certa crisi a finals del segle XIX–, Macip, Querol, Rambla, Romeu, Sans [en la do- cumentació també Sanz], Segarra. Uns altes cognoms que viuen en el mateix perí- ode de quatre segles però amb una vitalitat inferior, són: Baiarri [Bayarri a la do- cumentació], Ballester, Boix, Castell, Sifre [Cifre a la documentació], Marçà [Marzá a la documentació], Monfort, Ninyerola [Niñerola a la documentació], Roig, Vidal, Vilagrasa [a la documentació també Villagrasa]. Si ens hem referit als cognoms que donen una certa continuïtat a les famílies o als llinatges de Xert, ara correspon que ens referim als cognoms més volàtils i que només viuen durant un període concret. Podem començar per aquells cognoms que a Xert no viuen més enllà del darrer quart del segle XVI: Caunes, Comilles, Gombau, Juy, Mestre, Monterde, Navarro, Noguera, Oliveres, Olivero, Oliveros. Després toca referir-nos als cognoms que viuen des del XVI fins al XVII: Benfeit, Borrell, Castellví, Dauder, Ferrandis, Figuerola, Juan, Monserrat, Pelegrí, Pons, Rossat, Valmanya [Valmaña en la documentació]. I, per últim, els que perviuen des del segle XVI fins al segle XVIII, que en són ben pocs: Batalla, Matamoros, Olzina, Piquer. Al segle XVII la diversitat de cognoms augmenta de seixanta-tres que conviuen en el període anterior fins a cent trenta-vuit, un total que s’aconsegueix sumant els cognoms registrats al segle XVI que encara perviuen al següent i els nous que s’afe- giran a la nòmina per via de la mobilitat. De tota manera, pel que pareix alguns dels cognoms nous que s’afegeixen al XVII no tindran continuïtat més enllà del propi segle, és el cas dels: Agustín, Albella, Anglés, Armengot, Arnal, Aznar, Badal, Benet, Betí, Bordes, Burgos, Calaceit, Calvet, Candel, Casals, Casanova, Colent, Costa, Cruella, Dauder, Esteve, Fibla, Figuer, Fraga, Guasch, Insa, Monrós, Montull, Mulet, Nadal, Nina, Oliver, Perora, Rajadell, Ruiz, Sanmartí, Talens, Verdú, Vinuesa, Zapata. En canvi, uns pocs aconseguiran viure fins al final del XVIII, que és el cas dels: Abella, Albés, Barratxina [Barrachina a la documantació], Camanyes [Camañes a la documentació], Cavaller, Fabregat, Feliu, Gonzalbo, Lores, Porcar, Prats, Ripoll, Ros, Vilar, Vinyes [Viñes a la documentació]. I, finalment, un nombre més important viurà des del mateix segle XVII fins al XIX, que és el cas d’Adell, Arrufat, Bel, Capafons –sense massa vitalitat–, Centelles, Cervera, Esteller, Eiximeno [o també Gimeno perquè sembla que a la documentació es substitueix un per l’altre], Garcia, Granell, Mariner, Martí, Mas, Mateu, Messeguer [Meseguer a la documentació], Miralles, Mitjavila [Michavila a la documentació], Nos, Orient, Pasqual [Pascual a la documentació], Picassó [Picasó a la documentació], Pla, Puig, Ripollés, Roca, Roda, Sales, Sanjuan, Selma [Celma a la documentació], Sa- ragossà [Zaragozá a la documentació], Vilanova. 62 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

El major nombre de cognoms es registra durant el segle XVIII amb una nòmina total de cent vuitanta-dos de diferents, que supera els cent trenta-vuit del segle anterior i que està en la línia dels cent setanta-nou del posterior. La mobilitat és el factor que afavoreix eixa crescuda tan destacable i en aquest segle està acompanyada per un contingent molt important de dones (s.v. 4.3.1.) que justifica que un nombre remarcable dels cognoms apareguen i desapareguen el mateix segle XVIII, tal com ocorre amb els cognoms: Agut, Aparicio, Arran, Astor, Avinyó, Àvila, Aiora [Ayora a la documentació], Bàrbera, Beguer, Bellés, Beneito [Beneyto a la documentació], Bernús, Beser/Besé, Blanch, Bover, Caire, Canes, Cervelló, Climent, Comos, Constantí, Esbrí, Espona, Esteban, Ferrers, Gascó, Granyana [Grañana a la docu- mentació], Iranzo, Jaime, Jarques, Lauga, Llatzer [Llatser a la documentació], Llisterri, Llopis, Marí, Mascarell, Matutano, Millan, Molinos, Mora, Pallarés, Pa- los, Pastor, Pau, Peirat, Pitarch, Prunyonosa [Pruñonosa a la documentació], Puigalt, Ramià, Salvador, Sanxo, Serrania, Simó, Solà, Sorlí, Subirats, Trilles, Trullent, Valls, Varca, Vericat, Vilagrossa [Vilagrosa a la documentació], Villalta, Zorita [que no l’hem traduït a Sorita perquè qui el porta prové de la localitat aragonesa de Cantavella], Zurita. Endemés tenim els cognoms que, havent aparegut durant el segle XVIII, encara els documentem al segle següent, és el cas dels: Alcàs- ser, Balmes, Besalduch, Blasco –que als segles XVI i XVII també el documentem es- poràdicament–, Bonfill, Capsir, Carbó, Collado, Comte, Cortiella/Cuartiella, Folch, Forner, Gellida, Giner, Grau, Guardiola, Huguet, Jovaní, Llopis, Marín, Martínez, Miró, Monroig, Munter, Ortí –que al segle XVI es documenta amb un individu–, Palatsí, Penya, Sebastià, Serret, Tarragó, Tena, Tronxo, Vallés. El segle XIX, com havíem avançat, recull un total de cent setanta-nou cognoms diferents, una xifra important que també es justifica amb l’arribada d’individus nouvinguts a la comunitat de Xert. Ara bé, no hem d’oblidar que en aquest últim perío- de d’estudi els cognoms apareguts al segle XVI, XVII o XVIII i que romanen fins al XIX són una part important del total i s’han d’afegir als nous cognoms. En aquesta oca- sió, però, no podrem distingir entre els cognoms que apareixen i els que desapareixen durant el mateix segle perquè no hem estractat les dades del segle XX i, per tant, només podem enumerar els cogoms vius en aquest últim període: Aguilar, Alberich, Albert, Albiol, Alegre, Altabella, Andrés, Androver, Arín, Arnau, Barceló, Bartolomé, Barreda, Bengotxea [Bengochea a la documentació], Bergara, Burdeos, Callado, Carballero [encara que la tradició familiar recull el llinatge com a Carballedo], Claramunt, Conesa, Cot, Cruz, Cucala, Cunyat, Decap, Dias, Egea, Espallesgues, Fernández, Gallén/Gallenc, Garceran, Gargallo, Lleixà, Macià, Mallol, Manzana, Millet, Molero, Monteverde, Munyoz [Muñoz a la documentació], Pavia, Pina, Ra- mada, Ramon, Rei [Rey a la documentació], Reverter, Roman, Sangüesa, Saurina, Serra, Solana, Solsona, Soriano, Tatai [Tatay a la documentació]. Esporàdicament trobem un seguit de cognoms distribuïts esparsos entre els diferents segles sense que poguem determinar que tenen una continuïtat clara en un segle o en un altre, cosa que al nostre entendre mereix una classificació especial i en la qual encabiríem cognoms com Andreu, Arnau, Prades, Royo, Sabater, Salom, L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 63

Tomàs o Tosca que apareixen al segle XVII i XIX, Bou i Tibova que apareixen al XVI i al XVIII, i Saura i Vives que els trobem al XVI, al XVII i al XIX. Un darrer grup és el dels cognoms que només registrem en les mares dels còn- juges masculins o femenins; es tracta d’un conjunt especial perquè des del moment que apareixen es sap que no influiran en la denominació del llinatge de l’H1 o de l’M1. Així, el llistat de cognoms de les mares amb un antropònim familiar no documentat entre els cònjuges és el següent: Abelles, Abril, Agramunt, Albalat, Albelda, Aliau, Allepuz, Amela, Antolí, Aparici, Aragó, Ariño, Ausachs, Avellana, Avinyat/Avinyach [Avyniat o Aviñach a la documentació], Baila, Bajadell, Bellmunt, Bernat, Berga, Blanca, Bono, Borràs, Bort, Bruno, Calatayud, Calvo, Castellote, Clar, Clarmonte, Clement, Cobarsi, Colatxà, Coloma, Colomer, Comte, Cotxeira [Cocheira a la documentació], Culbí, Damià, de Miguel, Delsorts, Dobon, Escuder, Escudero, Espeleta, Espinosa, Febrer, Feligó, Fontes, Forés, Forment, Franco, Fuster, Gaceni, Gaçulla [Gazulla a la documentació], Galí, Gendre, Genovari, Gisbert, Gilavert, Guinot, Giraldo, Godes, Gonzales, Grifolla, Guerola, Guimerà, Ibàñes, Inyigo [Iñigo a la documentació], Jaques, Jarque, Jussà ? [Jusa a la docu- mentació], Lanzuela, Latorre, Lluch, Macià, Mallent, Mampel, Manso, Marimon, Membrado, Mercer, Merios, Minyana [Miñana a la documentació], Mir, Molés, Moliner, Monmeneu, Montoliu, Monzó, Morera, Mur, Murada, Navarrete, Notari, Obiol, Ortells, Pado, Palau, Pareja, Pasmer, Paula, Paüls, Pedret, Peralta, Peris, Prados, Prieto, Radia, Radiu, Rafels, Reiner [Rainer a la documentació], Rallo, Ramírez, Reventós [Raventós a la documentació], Redó, Redon, Riba, Rios, Robledo, Rodenas, Roger, Roma, Rontxera [Ronchera a la documentació], Rosa, Safont, Sanxis [Sanchis a la documentació], Sena, Senar, Silvestre, Socorrius, Soler, Soro- lla, Sospedra, Tocoguitos, Tolós, Torà, Torres, Trairesa, Traver, Ulldemolins, Usense, Vallàs, Vela, Vernús, Vicent, Villadomar, Vilolta, Vizcaino, Voran, Xerta [Cherta a la documentació].

3.3.2.2. La reconstrucció de la genealogia familiar o de la història dels cognoms La reconstrucció de la genealogia de les famílies de Xert és possible gràcies a la documentació que recull la llibreta 2. El seguiment de tots els cognoms, un per un, permet analitzar l’evolució de cadascuna de les línies familiars, d’eixa manera si la parella té descendència de sexe masculí s’assegura la pervivència del cognom i potser es manté el llinatge a nivell local, en cas contrari cal mirar de resseguir el cognom que s’emparenta amb el primer. A inicis del segle XX, aquesta tasca de reconstrucció de les genealogies a partir del seguiment dels cognoms ja la va practicar mossèn Josep Arasa Barberà per a una de les famílies de Xert, això sí amb tot l’arxiu a l’abast. Concretament va reconstruir la genealogia d’una família noble que a finals del segle XIX encara mostra so- lidaritat amb l’església i manté possessions i vinculacions amb el poder a les ciutats de Castelló de la Plana i de València. Com en totes les famílies, d’acord amb el sistema de denominació, hi ha un cognom que triomfa i un altre que queda relegat a la desaparició i Arasa, en el treball «La antigua casa Calduch-Feliu de la Villa de 64 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

Chert», ho diu ben clar en el fragment que tot seguit editem quan relata que un llinatge absorbeix l’altre. Entre los nombres ilustres que mas suenan en la historia local de Chert en la epoca subsiguiente a la reconquista descuella principalmente el de Calduch, siendo de presumir que esta familia fue de los conquistadores que acompañaron á las huestes del Maestre y Castellán de Amposta Frey D. Hugo de Folalquer en su expedición á esta parte del reino de Valencia, conocida por el nombre de Maestrazgo. Expulsa- dos los moros del castillo y villa de Cervera y de los lugares de su circumspección, estableciose en Chert con otras familias cristianas, la de Calduch, á quién se le ad- judicó en este termino municipal grandes heredamientos, en premio, sin duda, á lo mucho que se distinguió en el asalto y toma de los fuertes mahometanos, peleando con verdadero arroyo. La distinguida família de Feliu y Berga, de Castellón y La Jana enlaza sus glo- riosos timbres después de mediados del siglo decimo septimo con la de los Calduch, y más tarde con la ilustre casa de Lafiguera. A principios del siglo último, la de los Miquel, absorbe con su apellido la sucesión y hace desaparecer el de Feliu, como este absorbe en otros tiempos el de Calduch. Después de mediados de siglo se une á ella la del Exmo. Sr. Conde de Pestagua, de manera que tan ilustres genealogías vinculadoras de grandezas y virtudes religiosas en los pasados siglos, se confunden con otras, dejandonos como legado el recuerdo que de sus ilustres moradores evoca la mente al pasar por delante de la señorial vivienda, situada en la calle de Valen- cia, junto á las cuatro esquinas. Si prenem com a referència les paraules d’Arasa que diu que la casa construïda amb pedra de cadiratge i ubicada al carrer de València ens evoca el llegat d’aquells llinatges, podem estar segurs que els altres veïns de la comunitat no tenien la sort de viure a una casa senyorial ni a un carrer distingit sinó que potser estaven més habituats a viure a una casa de dimensions raquítiques i ubicada a carrers més humils com el de Trascases o en masades més o menys empobrides i allunyades del nucli principal, cosa que ens ha dut a reconstruir la genealogia de totes les famílies xertolines. Els passos que vam seguir per tal de classificar i manipular les dades han estat els següents: 1), hem establert la denominació normalitzada del cognom ordenat alfabèticament; 2) hem recollit la forma gràfica que arreplega la documentació; 3) hem determinat la data en què apareix per primera vegada i per darrera vegada aquest cognom en la nostra documentació; 4) hem ubicat la procedència del cognom; 5) en els casos en què la procedència del cognom canviava amb el temps, hem indicat en quina data prové de cada lloc; 6) hem establert cronològicament en quina fitxa de la base de dades apareix aquest cognom, tot indicant: el número de la fitxa, l’any de la celebració matrimonial i la posició que ocupa dins de la celebra- ció matrimonial –si és el marit (H1), si és la muller (M1), o si és el pare (H1PAT o M1PAT) o la mare (H1MAT o M1MAT) de qualsevol dels cònjuges–; 7) hem procurat un comentari per a cada cognom quan calia aclarir alguna circumstància o quan tota la línia genealògica estava analitzada i en podíem oferir alguna hipòtesi; i, finalment, 8) hem afegit un apartat que hem titulat Bibliografia en el qual es prete- L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 65 nia comprovar si el cognom havia estat recollit amb anterioritat en algun dels registres antroponímics de la llengua catalana. Per tal d’exemplificar quina mena de proposta féiem per a aquest apartat, hem cregut convenient aportar l’exemple del cognom Avinyat/Avinyach que d’entrada apareix amb un interrogant al costat de la denominació que considerem normalitzada perquè la segona forma només apareix en una ocasió i ratllada per damunt, cosa que ens fa dubtar sobre què hauríem llegit al document original. Tot seguit aportem les variants formals (Avyniat, Aviñach) i les dates entre les quals documentem el cognom (1563-1615) seguides de la procedència dels individus que el duen (Desconeguda) i aleshores se’n fa el seguiment, tot indicant la fitxa on trobem les dades i el rol que ocupa l’individu que duu el cognom, per exemple, quan llegim «(IM145 1598) M1 MAT: Úrsola Aviñach/ Avinyat, [casa la seua filla Bàrbara Beltran]» se’ns està indicant que en la fitxa 145 del registre de l’Índex de Matrimonis trobem una Úrsola Avinyat que és la mare de la dona que es casa. A més, completem la fitxa del cognom amb un comentari que pretén exposar si es tracta d’individus de la mateixa nissaga els que comparteixen el mateix cognom i amb l’apartat que denominem Bibliografia en el qual constatem que els cognoms Avinyat/Avinyach no s’han recollit sota aquesta forma en cap dels registres antroponímics tradicionals de la llengua catalana.

44 AVINYAT/AVINYACH? Variants formals en el document: AVYNIAT, AVIÑACH 1a doc.: 1563 Última documentació: 1615 Procedència: Desconeguda. És un dels primers llinatges que al segle XVI estan establerts a Xert. Història: (IM1 1563) M1: Úrsula Avinyat, filla d’Antoni Avinyat (IM145 1598) M1 MAT: Úrsola Aviñach/Avinyat, [casa la seua filla Bàrbara Beltran] (IM190 1604) H1 MAT: Joana Avyniat, [casa el seu fill Antoni Juan] (IM266 1615) H1 MAT: Joana Avyniat, [casa el seu fill Gabriel Juan] Comentari: El llinatge Avinyat desapareix perquè tota la descendència que es casa a Xert és femenina, d’acord amb les poques dades de què comptem. En el primer matrimoni que registrem en la nostra base de dades del 1563, la cònjuge duu el cognom Avinyat i notem que té descendèn- cia femenina amb un Beltran el 1598. Sis anys després que la primera Avinyat case la seua filla, el 1604, una altra Avinyat casada amb un Juan –sense que ens conste ni la data ni el lloc– casa un fill i onze anys després, el 1615, en casa un altre. La coincidència entre el nom del primer fill de la segona Avinyat, Antoni, i el nom del pare de la primera Avinyat, ens podrien fer pensar en què les dos Avinyat són germanes o cosines, o com a mínim pertanyen a la mateixa línia familiar. Bibliografia: No em trobat cap referència a la variant registrada en el DCVB, ni a l’OnCat, ni al GLCC. 66 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

3.4. Conclusions

Les modes dels prenoms –tant en els masculins com en els femenins– en tots els períodes les han assumit un o dos principalment, que són els que a grans trets dibuixen quina és la societat de l’edat moderna. A més, al costat d’aquests prenoms més populars, en trobem uns altres igualment importants que són un poc més aliens als gustos del moment. Endemés, els prenoms simples –tant masculins com femenins– sempre seran majoritaris en la nostra documentació i oscil·laran entre el 85- 90% respecte el 15-10% dels compostos; de tota manera, al segle XVIII i XIX, els prenoms compostos femenins es disparen fins arribar a nivells del 20-25%. Jonathan, Kevin o Iker són alguns dels prenoms que la televisió ha posat de moda per al segle XX i XXI. No és descapdellat pensar que el Concili de Trento amb la proposta de tornar l’Església a la seua pròpia essència recuperara la Sagrada Fa- mília com a punt de referència de totes les seues actuacions, cosa que va acabar in- fluint en una qüestió tan individual com ho és l’antroponímia de les persones i la Sagrada Família va penetrar mitjançant noms de pila com Maria o Josep, o altres de pròxims com Magdalena i Joaquim. Però això no va ocorrer fins al segle XVII que és quan comencen a penetrar aquestes tendències i es combinen amb les ten- dències medievals que, majoritàriament, empraven prenoms com Pere i Joan per als hòmens i Bàrbera, Isabet, Úrsula, Catalina, Anastàsia o Joana per a les dones. Al costat de les grans directrius de l’església de Roma, les creences o les inquietuds locals també acaben afectant l’antroponímia local perquè és de l’única manera que es pot explicar l’èxit que té el prenom Vicent, o Vicenta, en arribar el segle XIX. Podem suposar que la devoció pel sant valencià es gestaria des del segle XVII en què ja es té constància de l’existència de l’ermita de sant Vicent d’acord amb una visita de l’any 1617 del bisbe D. Luis de Tena («La fiesta y la ermita o iglesia de San Vicente Ferrer», ARASA, pp. 23-26). En aquest punt, podríem mirar d’explicar la preferència d’uns noms de pila o uns altres d’acord amb les advocacions, els beneficis o els altars constituïts a l’església en cada moment, cosa que de moment no- més podem apuntar introductòriament dient que a mitjans del segle XVII existeixen els altars de sant Vicent, sant Pere, santa Anna, sant Blai, santa Llúcia, sant Roc i sant Antoni Abat, i que entre finals d’aquest segle i mitjans del XVIII se’n creen de nous com el de sant Antoni de Pàdua que acompanya el de sant Blai i santa Llúcia, el de sant Francesc Xavier que el comparteix amb les Ànimes del Purgatori, el de sant Agustí i de sant Josep que conviuen amb l’antic de sant Antoni Abat i del sant Crist. En conjunt, devocions que retroalimenten les possibilitats perquè un prenom retorne a recuperar la moda, de la mateixa manera que ho és que el noble local duga un nom o un altre; però el grau d’influència d’un aspecte o d’un altre és extraordi- nàriament complex ja que de vegades detectem que les famílies recuperen el prenom que havia dut l’avi o el besavi, cosa que impedeix que les modes del moment siguen l’únic factor de decisió i que es barrege, com a mínim, amb els costums interns de les famílies. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 67

Pel que fa als cognoms no podem parlar de modes sinó més bé de sistema de transmissió generacional. Per tant, als llinatges podem referir-nos en termes de vida o de mort perquè la condició bàsica, a fi que un cognom pervisca en una comunitat, és que una família tinga descendència masculina. A més, hem sumat el factor de la immigració que estudiem tot seguit i que pot fer que aparega un llinatge nou en una comunitat on ja havia desaparegut. Per contra, podem trobar-nos que un nombre gens menypreable de llinatges moren entre el segle XVIII i el XIX producte de la gran quantitat de dones nouvingudes a la comunitat i que no transmetran mai el seu llinatge a la generació següent.

4. MIGRACIONS I REPRODUCCIÓ SOCIAL A XERT (1563-1888)5

4.1. Introducció6 Com dèiem en l’apartat anterior, les migracions d’una comunitat són un dels factors que afavoriran l’aparició o la desaparició de cognoms en vida. És per això que aprofitem les possibilitats que ens ofereixen els documents que estudiem per referir-nos a les migracions que viu una comunitat rural del nord del País Valencià com Xert durant l’edat moderna. Més específicament, ens interessarem per determinar el percentatge d’immigracions que rep la comunitat la Xert des de ben entrada la segona meitat del segle XVI fins a finals del segle XIX i per analitzar la proce- dència geogràfica dels immigrants.

4.2. Metodologia. Els registres de casaments, una font per a l’estudi de les migracions De tots els documents que han pervingut a la parròquia de Xert, només un ens permet estudiar les migracions de l’etapa que ara abordem. Es tracta del «Índice cronológico de los matrimonios celebrados en la iglesia parroquial de Chert» que copia mossèn Josep Arasa Barberà. La classificació d’aquest índex, com l’anomena el copista, manté l’ordre cronològic de la celebració del matrimoni i manté el número que ocupa dins del volum a què pertany, en aquest sentit, cal recordar que Arasa indica en l’apartat «Resumen de los Matrimonios que constan en los libros parroquiales» que, a inicis del segle XX, hi han cinc toms que recullen tres mil

5. Aquest apartat es va presentar parcialment amb unes conclusions provisionals i sota el títol «Migracions i reproducció social a una comunitat rural valenciana. Les migracions a Xert (1563-1720)» en el VIIé Congrés de la Cordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana «Els processos migratoris en les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat» celebrat a la ciutat de València el dia 17 d’octubre del 2008. 6. Aquest apartat en l’article primigeni versava una dedicatòria que no volem que es perda i que deia: «A la família del mas de Vistalegre, / i a la de la Deveseta de Catí, tots immigrants. A tots els del barri, als d’Enroig, / també immigrats dels masos.». 68 JOSEP MESEGUER-CARBÓ matrimonis: el primer de 1563 a 1615, el segon de 1657 a 1747, el tercer de 1748 a 1810, torna a repetir que hi ha un tercer de 1811 a 1851 segurament perquè devia estar en dues parts, el quart tom de 1852 a 1880 i el cinqué de 1880 a 1888. A més, en cada matrimoni que recull anota la informació següent en aquest ordre: cognom del marit, nom del marit, nom del pare, nom i cognom de la mare, i procedència del marit i del pare o de la mare si s’escau; després, apareix la muller amb el nom i el cognom, el nom del pare, el nom i el cognom de la mare, la procedència de la muller i del pare o de la mare també si s’escauen; finalment, apareix la data de cele- bració de les noces. Tot i l’esforç d’Arasa per corregir i esmenar errades, el mateix Quinque Libri conté buits informatius importants, per exemple, no sempre es recull la procedència dels cònjuges quan provenen d’una partida rural de Xert, i, a més, ell també descuida copiar alguna informació, siga la procedència geogràfica o siga l’estat civil dels que es casen, cosa que hem descobert en poder contrastar el tom tercer dels Quinque Libri originals que abasta de 1748 a 1810; però, amb tot, la font de què partim no deixa de ser de primer ordre per a l’estudi que pretenem. Com hem dit, l’índex ens diu la procedència geogràfica dels cònjuges i la dels pares, que no sempre és la mateixa; ara bé, només aprofitarem la informació de la generació jove perquè d’aquesta manera no perdem el fil temporal de la mobilitat. A més, aquesta informació hem considerat adequat distribuir-la en períodes temporals d’aproximadament vint anys, per tal de determinar el percentatge de població immigrada entre els matrimonis totals celebrats a la parròquia de Xert; aquest tractament ens permet distingir entre si el cònjuge immigrat és el marit, és la muller o bé són tots dos els que tenen una procedència geogràfica externa a l’àmbit més estrictament local. En segon lloc, la mateixa fragmentació temporal ens permet estudiar la procedència geogràfica més habitual, cosa que potser ens desvetlla alguna de les línies mestres de la mobilitat al Maestrat durant l’edat moderna. Finalment, cal insistir que quan hem parlat dels períodes temporals d’estudi hem determinat que aproximadament són de vint anys i aquesta precisió «aproximadament» és neces- sària perquè per als segles XVI i XVII és impossible fer una altra divisió que no siga la dels períodes 1563-1578, 1587-1598, 1600-1615 i 1657-1700 per una manca de dades que es resol per als segles XVIII i XIX perquè d’aquests en conservem les dades completes.

4.3.Els matrimonis de la parròquia de Xert (1563-1888)

4.3.1. Veïns i forasters en les celebracions matrimonials de Xert Els veïns de la comunitat quan celebren una unió matrimonial segurament es casen amb la certesa que la família amb la qual s’uneixen contribuirà en bona mesura a la continuïtat de la descendència i dels béns materials i espirituals familiars, per tant, es tracta d’un acte de primer ordre que determinarà el futur de tota la fa- mília i que no es pot deixar deslligat i abandonat a l’atzar sinó que és preferible L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 69 conduir-lo del ramal fins al mateix altar. Això és el que ens demostren els casaments de totes aquelles famílies que detectem que a partir de l’any 1670 es distingeixen amb la partícula don davant del nom; per exemple, els Feliu o els Mas de Castelló de la Plana s’emparenten amb els Calduch, els Armengot de Sagunt amb els Feliu i els Feliu es vinculen amb els Mas, fins que torna a començar el cicle. Tot i que aquesta és l’actuació de l’elit local, les famílies sense don –treballadors del camp, pastors, sastres, teixidors o guàrdies– són les predominants i segurament no deixen per a última hora una elecció de tanta importància. El matrimoni és una celebració de primer ordre que, a més, ens permet fer una idea del nivell de població de cada lloc; així, els matrimonis celebrats a la parrò- quia de Xert entre la segona meitat del segle XVI i les darreries del XIX ens permeten dibuixar una corba demogràfica aproximada de la reproducció social a la comunitat. Abans, però, ens interessem per la demografia del període immediatament anterior (ss. XIII-XV) que, d’acord amb les escasses fonts –les cartes pobles i el mo- rabatí7 –, tampoc no ens permet parlar de població en termes reals sinó que hem de referir-nos a una corba demogràfica basada en el nombre dels focs o de les cases (GUINOT, 1986, pp.283-294). Guinot evidencia que la primera aportació demogràfi- ca és la de la carta pobla (s. XIII), en el cas de Xert trobem quaranta-quatre veïns que és un nivell comparativament molt semblant al de la resta de llocs. El nivell de població a la segona dècada del segle XIV es dispara i en llocs com el de Xert es tri- plica, cosa que fa pressuposar a Guinot que les migracions tenen un paper bàsic. En el darrer quart del segle XIV, el nivell poblacional continua en el màxim demogràfic que els cicles de les pestes s’encarregaran de ressentir definitivament per a les primeres dècades del XV. Ara bé, en el període 1420-1430 la corba demogràfica viu una lleugera recuperació en la majoria dels llocs –Xert sembla que mostra dades dissonants amb la resta de la batllia– però la caiguda posterior és definitiva, cosa que es relaciona en termes generals amb una crisi del model de producció feudal.

Quadre de la demografia de Xert en focs. Font: GUINOT (1986:439)

Població s. XIII 1320 1373 1379 1385 1399 1415 1427 1439 Xert 44 159* 151 - - - 142 138 150 Canet 40 140 173 - - - 164 201 133 Sant Mateu - 900 951 890 790 - 741 757 460 * Xert 134 focs i la Barcella 25 focs. El nombre de matrimonis que es celebren a la parròquia de Xert entre la segona meitat del segle XVI i les darreries del segle XIX no deixa d’augmentar, això inicialment es deu al context de represa de mitjans del segle XVI que viu el nord valencià després de la forta crisi econòmica i demogràfica, tot i que continuen havent períodes d’estancament o de retrocés puntual.

7. Llibre de comptes de l’impost del monedatge. 70 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

En el primer període que estudiem, 1563-1578, només recollim dades de setze anys però comptabilitzem la celebració de 93 matrimonis i, en el període posterior, 1587-1598, recollim dades de dotze anys i en comptabilitzem 56; plantejat d’aquesta manera sembla que la incompleció de les dades pot afavorir la davallada en el nombre de matrimonis del segon quart del segle XVI però potser és una vertadera davallada justificada per l’augment de la mortalitat conseqüència d’epidèmies que no podem constatar documentalment. En el període següent, 1600-1615, tot i que amb dades de només quinze anys, el nombre de matrimonis augmenta fins a una xifra considerable, 120; després d’aquest augment ens trobem que no tenim dades del període que abasta els anys 1616 i 1656, un total de quaranta anys de silenci documental. En els dos períodes que el segueixen, 1657-1680 –de vint-i-quatre anys– i 1681-1700, es celebren 171 i 155 matrimonis respectivament, per tant, en el segon període es produeix una davallada significativa que es mantindrà en aquests nivells en els tres primers perío- des de vint anys del segle XVIII (1701-1720, 1721-1740 i 1741-1760) amb 152, 132 i 158 celebracions matrimonials, tot i que el període 1721-1740 encara sofreix una davallada més important que possiblement hem de relacionar amb la guerra de suc- cessió perquè el que el 1707 afectava la natalitat o la mortalitat, ara afecta la repro- ducció social. Així que podem determinar que el segle XVII i la primera meitat del XVIII suposen en termes absoluts un augment demogràfic respecte al segle XVI i aquest augment es manté aproximadament en la barrera dels 150 matrimonis cada vint anys, tot i les davallades esmentades que poden estar mostrant-nos les crisis del moment. La barrera dels cent cinquanta matrimonis es rebassa en el creixement del perí- ode 1761-1780 en què la barrera es situa en 252 matrimonis i aquesta s’estabilitza durant els tres períodes següents: 220 entre 1781-1800, 278 entre 1801-1820 i 282 entre 1821-1840; per tant, el creixement demogràfic de mitjans de segle XVIII s’estabilitza fins a mitjans del XIX. En el període posterior, però, tornem a detectar un creixement que supera la barrera dels vuitanta anys anteriors i ara s’estableix en 401 en el període 1841-1860 per fer la cota màxima de 424 matrimonis en el període immediatament posterior, 1861-1880. El darrer període, 1880-1888, no és adequat que l’interpretem al costat de la resta perquè només tenim dades de set anys i, tot i que el nombre de matrimonis s’eleva fins a 192, no podem pressuposar que arribara a superar la barrera dels quatre-cents matrimonis; el més raonable és completar l’estudi amb la informació que ens basteixen els registres parroquials o els registres civils originals que comencen a aportar documentació d’aquest darrer quart del segle XIX. En conjunt, durant tota l’edat moderna Xert viu tres augments en el nombre de les celebracions matrimonials que podem interpretar com a augments en els nivells de població i que coincideixen amb l’inici del segle XVII i amb la segona meitat dels segles XVIII i XIX. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 71

A més de dibuixar la corba demogràfica, podem distingir entre els veïns i els forasters a través de les celebracions matrimonials de la comunitat de Xert. El percentatge d’individus que rep de fora la parròquia al llarg dels quatre segles que estudiem és quasi el 14% dels individus casats; no obstant, proporcionalment els immigrants oscil·len entre el percentatge màxim del 23,7% dels individus del període 1741-1760 i el mínim del 8,6% dels individus del període 1841-1861. Si analitzem els percentatges d’individus en cada període ens adonarem que aquesta oscil·lació a més a més amaga un nombre real d’individus immigrats ben diferent que tendeix a augmentar en nombre, sempre en períodes d’estancament o de retrocés percentual, alhora que augmenta el nombre de matrimonis que és, en definitiva, l’indicador del nombre de població. Els nivells d’immigració s’estabilitzen entre el 10 i el 17% de la població casada en el darrer quart del segle XVI i el primer del segle XVII; com que el període 1616- 1656 suposa un buit en les nostres dades, podem intuir que els nivells estarien en la línia dels períodes precedents i del posterior, 1657-1680, el qual s’emmarca també en aquesta estabilització percentual, només percentual perquè el nombre d’immigrants augmenta amb el nombre de celebracions matrimonials que més amunt hem descrit per al segle XVII. Entre l’últim quart del segle XVII i els tres quarts del segle XVIII (1681-1780), el nivell d’immigració s’estabilitza al voltant del 20%, malgrat que el període 1721- 1741 sofreix una davallada fins al 15% que és paral·lela a la disminució de celebracions matrimonials; a més, aquesta davallada s’anuncia en el període anterior amb un retrocés de dos punts i acaba resultant preparatòria perquè el període posterior, 1741-1760, assolisca el màxim d’immigració en un 23%. L’aportació de població 72 JOSEP MESEGUER-CARBÓ forana d’aquestes dues dècades centrals del segle XVIII és la més important des del punt de vista percentual, en canvi, des del punt de vista numèric rep 74 individus forans que representen la segona quantitat més destacada. Amb tot, aquestes dues dècades són decisives per configurar la corba demogràfica del segle posterior per- què aquesta important aportació de població migrada suposa un augment de la po- blació total al període immediatament posterior, 1761-1780, que es trasllada en l’augment de celebracions matrimonials, les quals superaran la barrera dels 150 per establir-se en la dels 250. Tal com havíem dit, en el període 1761-1780 la comunitat de Xert rep la xifra numèrica més important d’immigració que és d’un total de 99 individus però, en termes percentuals, aquesta xifra queda diluïda perquè la po- blació d’àmbit local ha augmentat considerablement en el període anterior gràcies a les migracions esmentades i molt probablement a un alt índex de natalitat que serà l’únic que explicarà els augments consecutius del nombre de matrimonis a mitjans del segle XIX.

En el període 1781-1840, tot i que el nombre d’individus forans no deixa de ser important –66, 78 i 89–, els nivells d’individus immigrats baixa fins al 15% perquè la població d’àmbit local continua augmentant establint-se el nombre de matrimonis en la barrera dels 250 cada vint anys, com s’apuntava en el període anterior de 1761-1780. A més, coincideix que aquest bloc de seixanta anys és el que presenta un nombre major de matrimonis formats exclusivament per cònjuges forans amb un percentatge que oscil·la entre el 3-4% mentre que en la resta de períodes no supera l’1% o puntualment el 2%. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 73

En el període 1841-1888, el percentatge d’individus forans sofreix de nou una davallada que situem per baix del 10% dels individus que contrauen matrimoni i que està relacionada directament amb l’augment en picat de la població. Així, malgrat que les xifres d’immigració –79 i 69– són molt semblants a les dels dos segles anteriors, no resulten significatives al costat de la barrera de 400 matrimonis o, el que és el mateix, de la proporció matrimonial en què de cada 10 individus d’àmbit local només 1 és forà.

En general, la mobilitat –siga per l’arribada d’individus que es casen a la par- ròquia de Xert o siga pel desplaçament per a casar-se a una altra parròquia– és prou més important del que s’ha mostrat en altres indrets del País Valencià (ARDIT, 1993, pp.53-56) però, segurament, si això és així és perquè eixa celebració matrimonial no suposa cap risc a les famílies des del punt de vista econòmic. Ara bé, el sexe del cònjuge immigrat sí que suposa un risc: pot fer perdre el cognom de la família i fer- ne aparéixer un altre de nou. En aquest sentit, hem comprovat que els cònjuges de sexe masculí de fora de Xert són majoritaris en termes generals en un 63,7%, per tant, hi haurà un percentatge elevat de cognoms nous provinents d’individus immigrats que, en cas que aquell matrimoni tinga descendència, transcendirà a la primera generació com a mínim. 74 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

Pel que fa a la quota de dones foranes casades amb xertolins s’estableix en un 36,3% en termes generals. Més específicament, en el darrer quart del segle XVI i el primer del XVII notem que progressa des d’un 22,3 % per establir-se al voltant d’un percentatge del 40%. Entre el 1657 i el 1740, el percentatge de dones no supera la proporció del 20%. En canvi, a partir del 1741 i fins al 1888 la proporció de les dones foranes es situa en el 40% i, a més, aquesta proporció té dos períodes que mostren un pic del 46%, el de 1761-1780 i el de 1821-1840, els quals justifiquen que el nombre d’individus que participen en els matrimonis augmente considerablement en els períodes immediatament posteriors a eixa migració femenina tan important.

4.3.2. La procedència geogràfica dels immigrants

La diversitat de procedència dels immigrants, que en alguns períodes és de vora vint-i-cinc focus diferents, ens complica les possibilitats de tractar les dades i, per això mateix, hem considerat la possibilitat d’agrupar les procedències en etiquetes geogràfiques genèriques el suficientment representatives, es tracta de representar els focus de procedència local –ja que la comunitat que estudiem té molts de nuclis de població dispersos–, de procedència comarcal, de la resta de llocs de la diòcesi o de la corona d’Aragó i, finalment, ens cal agrupar tots els altres territoris externs que no agrupen les denominacions anteriors. Amb aquest plantejament de base, la procedència d’àmbit comarcal hem d’adaptar-la a la realitat de les dades, ja que són L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 75 dues les comarques que aporten a la mobilitat un nombre important d’individus i aquestes són el Maestrat històric de Montesa –en tota la seua extensió– i la comarca de Morella a la qual hem afegit la Tinença de Benifassà. Quan els immigrats provenen de ciutats de la corona d’Aragó, hem cregut convenient distingir entre la im- migració valenciana, la catalana i l’aragonesa perquè sinó estem agrupant procedèn- cies ben diverses en un mateix conjunt, tot i que s’ha de tindre ben present que la majoria d’aquesta immigració pervé de la mateixa diòcesi històrica de Tortosa que arribava fins a terres de frontera aragoneses. Pel que fa als focus de procedència externa a la corona d’Aragó, hem considerat la possibilitat de dividir-la en immigra- ció francesa i en immigració peninsular externa a la Corona d’Aragó perquè hem cregut que la immigració francesa té una continuïtat prou important com per tindre- la present de manera diferenciada a la que provenia d’altres indrets peninsulars. La immigració que hem anomenat local és la que predomina perquè el percentatge d’individus casats a Xert sense cònjuges forans és del 86,2% en termes generals tenint en compte que varia segons el període en qüestió. De tota manera, aquesta denominació pretén destacar aquells cònjuges que apareixen en la documentació com a provinents d’una partida rural del terme de Xert –siga la Barcella, el Juncar, el Regall, la Clapissa, el mas de l’Om, el mas Blanc o les Eres–, que són nuclis urbans allunyats del nucli de població més important; amb tot, aquet tipus d’informa- ció només la trobem fins al primer volum dels Quinque Libri que resta perdut i que abasta fins 1615, per tant, no deixa de ser informació anecdòtica i esperable en la resta de documentació però no és així. La mobilitat comarcal que té com a focus de partida el Maestrat de Montesa és la més important per a la comunitat de Xert perquè representa el 57,6% dels individus nouvinguts i conseqüentment serà la més diversificada perquè s’ha considerat en aquest conjunt tota l’extensió de l’orde de Santa Maria de Montesa. Dins d’eixa diversitat de focus de procedència trobem individus providents dels llocs de la batllia de Cervera –Càlig, Canet, Cervera, la Jana i el Carrascal, Traiguera, Rossell, Sant Jordi i Sant Mateu–, dels de la batllia de les Coves –Albocàsser, les Coves, la Salzedella, Tírig, la Serratella i Vilanova d’Alcolea–, dels llocs d’Ares i d’Alcalà de Xivert, de Vinaròs, de Benicarló i de Peníscola i dels llocs de la tinença de Cu- lla –Atzeneta del Maestrat, Benassal, Culla i Vistabella–. Evidentment, el nombre de poblacions agrupades desplega una complexitat extraordinària darrere de la de- nominació comarcal del Maestrat però el cert és que els percentatges més importants d’immigració provenen de tres llocs concrets de la comarca i que toquen geo- gràficament amb el terme de Xert, són Sant Mateu, Canet i la Jana. La necessitat de referir-nos a una altra comarca, la de Morella i la de la Tinen- ça que en realitat en són dues de diferents, està justificada per la ubicació de Xert a mig camí entre dues comarques –el Maestrat i Morella– amb la devesa del mont Turmell enmig com a punt de referència; a més, aquesta divisió queda degudament justificada en comprovar que es tracta de la segona procedència geogràfica més 76 JOSEP MESEGUER-CARBÓ important amb una aportació de més del 20% dels individus immigrats. Els focus de la comarca de Morella també són diversos –Castellfort, Catí, el Forcall, Herbeset, la Llàcoba [la Llequa?], Morella, Ortells, Palanques, Sorita, Vallibona i Xiva de Morella– però bàsicament també en destaquen tres, que són Catí, Morella i Vallibona. Morella segurament per la importància i la centralitat de la ciutat, i Catí i Vallibona perquè també són llocs en contacte geogràfic amb el terme de Xert, Catí per la banda del mas de la Creu, del mas de Roca i del mas d’en Llot, del Molinar en definitiva, i Vallibona per la banda del munt Turmell i de la Barcella que és la zona de poblament dispers més important del terme. A les aldees de titutalitat mo- rellana hem d’afegir els llocs de la Tinença de Benifassà, que els hem incorporat en el mateix conjunt, i són: Bel, el Boixar, el Ballestar, Castell de Cabres i la Pobla de Benifassà.

Els individus provinents de més enllà de la comarca del Maestrat o de la comarca de Morella però de dins la corona d’Aragó no superen el 10% de la població immigrada. Pel que fa a la immigració que hem anomenat valenciana, hem de dir que és la més representativa amb el 4,7% perquè en aquest conjunt estan incloses les viles de més al sud de la comarca del Maestrat que pertanyen a la diòcesi de Tortosa, és el cas d’Almassora, Bell-lloc, Borriol, Cabanes, Castelló de la Plana, Figueroles, Onda, Tales, Torreblanca o Vila-real. La resta de llocs que hem emmar- cat en aquest grup pertanyen a la diòcesi de València i aquests són igualment diversos però no són tan recurrents; són els llocs d’Albalat [?], Carcaixent, la Font d’en Carròs, Gata de Gorgos, Llíria, Mislata, Monóvar, Morvedre [Sagunt] o Xàtiva que en la documentació també apareix com a «San Felipe» a posteriori de la Nova L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 77

Planta. Tot i la importància d’aquest contingent, no hem de perdre de vista que dels 40 individus que arriben d’aquestes contrades, el 75% són hòmens front al 25% de dones. La immigració aragonesa és la segona en importància d’aquest grup i representa el 2,6% de la població immigrada. Es tracta de 22 individus, quasi en parts iguals entre hòmens i dones, que arriben majoritàriament de poblacions frontereres amb la comarca de Morella i relativament pròximes, entre 60 i 80km de Xert; eixe és el cas d’Aiguaviva, Cantavella, Luco de Bordón (Castellote), Fortanete, Mirambell, Angresola, Tronchón, la Cuba, Mosqueruela, las Parras de Castellote, Penya-roja de Tastavins, Torrecilla de Alcañiz o Val-de-roures, un conjunt de catorze llocs de pro- cedència dels quals només tres són catalanòfons però la resta molt probablement coneixen bé la llengua catalana perquè tots habiten una zona fronterera i amb relacions comercials ben habituals amb Morella. Amb tots aquests indrets, hem d’afegir quatre llocs més al nostre mapa de procedències –Alcafer (Osca), Barbatro, Maella, Villel– però en aquesta ocasió la distància oscil·la entre els 100 i els 230km de distància cosa que fa que aquesta procedència siga encara més anecdòtica del que ho és la immigració aragonesa. La immigració catalana, com l’aragonesa, és present en tots els segles estudiats però amb 20 individus que no suposen una representació més allà del 2,3% de la immigració arribada a Xert. En aquesta ocasió també predominen les migracions des de focus fronterers amb el Maestrat, és el cas de pobles com Alcanar, la Gale- ra, el mas de Barberans, la Sénia, Tortosa, Ulldecona o Xerta que disten de Xert entre 30 i 60 km; però també són presents els focus de 230 km de distància com Sanaüja o Sant Just Desvern. En la immigració que hem anomenat externa a la corona d’Aragó, hem reservat un espai per a la immigració francesa perquè detectem com arriben cònjuges «francesos» de sexe masculí entre 1566 i 1726, en comptagotes –un en cada perío- de de vint anys– però amb continuïtat. D’aquesta immigració anotada en la docu- mentació com a francesa no en sabem el focus de procedència exacta però podem intuir que es tracta d’un esquitx de la gran massa de francesos, majoritàriament oc- citans, que van emigrar en proporcions més notòries al Principat de Catalunya (GUAL, 1991), ara bé, aquesta immigració recorre entre 450 i 550 km i això ens hauria de fer pensar que alguna força molt important hauria d’atraure aquells hòmens per arribar al Maestrat on pràcticament no arriba cap individu de la zona central de Catalunya i menys encara de la zona nord. Finalment, la immigració externa a les fronteres de la Corona d’Aragó i que procedeix de qualsevol indret peninsular comença a aparéixer amb certa notorietat a partir del 1822 quan trobem individus provinents d’Arriate (Màlaga), Calera o Constantina (Còrdova, suposem), Carvajal de las Fuentes (León) [Fuentes de Carbajal?], Salamanca i Villavar [Vilalba?] (Lugo). Es tracta de ciutats allunyades de Xert entre 550 i 950 km i el que obliga a recórrer eixes distàncies és que la ma- 78 JOSEP MESEGUER-CARBÓ joria d’ells acudeixen per ocupar el lloc de funcionaris que els ha atorgat l’estat modern espanyol en construcció; aquesta hipòtesi la podem concretar amb el cas de l’individu que arriba el 1876 des d’un llogaret de Galícia per exercir com a guàrdia civil. Abans del segle XIX, els individus migrats provinents de l’àmbit peninsular són puntuals i en trobem un a finals del segle XVII provinent de Granada i un altre d’inicis del XVIII provinent d’Aguilar, ciutat que no sabem ben bé on ubicar-la i dubtem entre Còrdova, Lleida, Osca, Càceres o Astúries, encara que d’acord amb el cognom que acompanya l’immigrat molt probablement provindria d’Andalusia o d’Extremadura.

4.4. Conclusions

La documentació que hem treballat ens permet presentar un conjunt de conclusions per a la comunitat de Xert. Així, pel que fa al primer objectiu que ens havíem marcat, establir el percentatge d’immigracions que rep la comunitat, hem arribat a les conclusions següents: a) durant tota l’edat moderna Xert viu tres augments en els nivells de població que coincideixen amb l’inici del segle XVII i amb la segona meitat dels segles XVIII i XIX; b) en termes absoluts, els individus immigrats a la comunitat de Xert representen aproximadament el 14% de la població, el percentatge mínim s’estableix en el 8,6% (1841-1861) i el màxim en el 23,7% (1741-1760); c) en termes absoluts, el 63,7% dels individus immigrats són de sexe masculi i el 36,3% de sexe femení; L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 79 d) el percentatge més elevat de dones immigrades es registra en el període 1741- 1888 amb un 40% de la població nouvinguda i, en els períodes 1761-1780 i 1821- 1840 presenta dos pics que arriben a representar el 46% de la població i que acaben suposant un augment considerable en les maternitats i en l’augment de la po- blació sense haver de recórrer a la mobilitat. En segon lloc, pel que fa al segon objectiu que ens havíem marcat, determinar la procedència geogràfica dels immigrants, hem establert les conclusions següents: a) la població local o la migració interna –tenint en compte que Xert és un terme amb molts de nuclis poblacionals dispersos– representa el 86,2% de la població total; b) la mobilitat de la comarca del Maestrat de Montesa és la més important perquè representa el 57,6% dels individus migrats; c) la mobilitat de la comarca veïna de Morella i de la Tinença és la segona en im- portància perquè representa el 20% dels individus immigrats; d) els individus provinents de llocs de la corona d’Aragó que no siguen les dos comarques colindants, no representen més del 10% de la població immigrada; e) encara que anecdòtica, la immigració francesa és continuada durant més d’un segle (4 hòmens des del 1566 al 1670); f) la immigració peninsular només presenta notorietat a partir del 1822, cosa que relacionem directament amb la construcció de l’estat modern espanyol i la confi- guració de l’administració i de la guàrdia civil.

5. CONCLUSIONS GENERALS

D’acord amb els objectius generals que ens havíem marcat a l’inici del treball, podem dir que: a) Les llibretes manuscrites de mossèn Josep Arasa Barberà en conjunt constituei- xen un document extraordinàriament fiable per a la reconstrucció de dades antroponímiques o de mobilitat però ha calgut la reconstrucció de diferens parts de les llibretes perquè quedara clara la vitalitat de la llengua catalana a l’administra- ció eclesiàstica des del segle XVI fins a inicis del XVIII, tot i el manteniment intern en documents que no revisa el bisbe fins a mitjans del XVIII. A més, s’ha de dir que les llibretes manuscrites per mossèn Josep Arasa Barberà recullen una quantitat extraordinària d’ideologia lingüística que es materialitza en la castellanització dels prenoms i en la desfeminització dels cognoms femenins durant tot el període que queda demostrat que el valencià és la llengua del clergat. b) L’estudi dels prenoms a l’edat moderna ens ha permés constatar la ruptura amb la tradició antroponímica dels Peres i els Joans o de les Bàrberes i les Isabets con- solidada durant l’edat mitjana però que durant el segle XVII comença a trencar-se per a establir tendències diferents d’acord amb dos factors religiosos: el dirigisme de 80 JOSEP MESEGUER-CARBÓ l’església sobre l’antroponímia després del concili de Trento, que consolida prenoms que tenen com a ideal la sagrada família –Maria o Josep/Josepa–, i les devocions locals determinades per una ermita, una capella, una advocació –Vicent/Vicenta–, a més, sempre s’hauran de tindre en compte factors interns a la família que poden recuperar en qualsevol moment el prenom d’un avantpassat. c) El seguiment dels tots el llinatges xertolins ens ha permés comprovar la gran quantitat de cognoms desapareguts conseqüència del sistema antroponímic establert i de la gran quantitat de dones nouvingudes a la comunitat de Xert, de la mateixa manera que ens ha permés resseguir els cognoms que han tingut una continuïtat important (o no) en els diferents segles que hem estudiat gràcies a les migracions. f) Les migracions són un component essencial per a explicar el creixement de la població de l’edat moderna i de la gran quantitat de cognoms que hi perviuen i que moren. A més, hem detectat la importància de la immigració d’origen comarcal que representa més del 70% dels individus arribats de fora de Xert durant tot el període d’estudi.

JOSEP MESEGUER-CARBÓ

6. BIBLIOGRAFIA

Arxius Archivo Histórico Nacional, (A.H.N). Madrid. Ordenes Militares, Montesa, religiosos 273. Arxiu Parroquial de Xert, (A.P.X.). Xert. 1) Quique libri (1748-1810). 2) Registro de matrimonios (1852-1880). 3) ARASA BARBERÀ, Josep (1904): Apuntes históricos sobre la villa de Chert. [Par- cialment publicat dins SEGARRA (1949)]. 4) ARASA BARBERÀ, Josep (1903-1905): Índice cronológico de los matrimonios celebrados en la iglesia parroquial de Chert desde el año 1657 a 1888. Y otros datos interesantes. 5) ARASA BARBERÀ, Josep (1903-1905): Índice de nacimientos de Chert en los siglos XVI i XVII. Y otros datos.

Revistes BARREDA, Pere-Enric (1995): «Antroponímia femenina benasalenca (1239-1549)». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm LXXI/1, pp. 129-209. CARBONELL BORIA, M. José & SIMÓ QUEROL, Encarnación (1991): «La tradició antroponímica a la Jana en la tansició de l’època medieval a la moderna (ss. XIV-XVI)». Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, núm. 43, pp. 66-83. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 81

CÁRCEL ORTÍ, M.ª Milagros & MICÓ NAVARRO, Juan Antonio (2003-2005): «Visita pastoral a la parroquia de Xert en 1817». Estudis castellonencs (Castelló de la Plana), núm. 10, pp. 361-388. http://geo.ya.com/chertcultural/ mariamilagroscarcelorti/visitapastoral.htm, 28/3/2009. FONT FANDOS, Màrius (2002): «Les notes històriques de mossèn Josep Arasa Barberà sobre la parròquia de Santa Bàrbara». Centre d’Estudis Planers, núm. 5 (pp. 83- 95). MARZÁ, Adrian (1992): Amollen... (Els 350 malnoms de Xert). Edició en plecs solts i difusió familiar. http://geo.ya.com/chertcultural/adrianmarzasegarra/ amollen.htm, 28/3/2009. MICÓ NAVARRO, Juan Antonio (1999): «Los condes de Pestagua y su vinculación con Xert». Xert: Programa de festes de Xert. http://geo.ya.com/chertcultural/ juanantoniomiconavarro/pestagua.htm, 28/3/2009.

Publicacions ALBAIGÈS, Josep Maria (2004): El gran llibre dels noms. Barcelona: Edicions 62. ARDIT, Manuel (1993): Els homes i la terra del País Valencià (segles XVI-XVIII). Barcelona: Curial. COROMINES, Joan (1994-1997): Onomasticon Cataloniae, II-VIII. Barcelona: Curi- al. DCVB [= ALCOVER, A. & MOLL, F. de B.: Diccionari català-valencià-balear. Edició digital: http://dcvb.iecat.net]. DIEC2 [= Segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estu- dis Catalans. Edició digital: http://dlc.iec.cat]. GARCÍA SANCHO, Manuel (1997): Sacerdots diocesans fidels fins al martiri. Diòcesi de tortosa: 1936-1939. Sant Carles de la Ràpita: Manuel Garcia Sancho, editor. GUAL VILÀ, Valentí (19912): «Gavatxos», gascons, francesos. La immigració occi- tana a la Catalunya moderna (el cas de la Conca de Barberà). Barcelona: Rafael Dalmau, editor. GUINOT RODRÍGUEZ, Enric (1986): Feudalismo en expansión en el norte valenciano: antecedentes y desarrollo del señorío de la orden de Montesa, siglos XIII y XIV. Castelló de Plana: Diputació de Castelló. GUINOT RODRÍGUEZ, Enric (1999): Els fundadors del regne de València: repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval. València: Editorial 3 i 4. FERRERES NOS, Joan (1999): Patrimoni toponímic i jurídic de Xert. Llibre dels establiments de Xert, 1689-1762. Benicarló: Centre d’Estudis del Maestrat. MOLL, Francesc de B. (1982): Els llinatges catalans (Catalunya, País Valencià, Illes Balears). Mallorca: Editorial Moll. MOREU-REY, Enric (1981): Renoms, motius, malnoms i noms de casa. Barcelona: Millà. 82 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

MOREU-REY, Enric (1991): Antroponímia. Història dels nostres prenoms, cognoms i renoms. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. PITARCH ALMELA, Vicent (2001): Llengua i església durant el barroc valencià. Va- lència & Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana & Publi- cacions de l’Abadia de Montserrat. SEGARRA ROCA, Miguel (19492): Historia eclesiástica de Chert. Tortosa: Alguero y Baiges. TURULL, Albert (1994): Introducció a l’onomàstica. Toponímia i antroponímia catalana i general. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

7. ANNEX: «PARTIDAS DE BAUTISMO COPIADAS LITERALMENTE DE ALGUNOS LIBROS PARROQUIALES DE CHERT»

Partidas de bautismo copiadas literalmente de algunos libros parroquiales de Chert

Item á XXV de Setembre (1549) bategí yo Miquel Tarrega rector una chiqua den Pere Calduch den bat y de na Catalina, diguerenli Margarida fonch padri Frances Pelegrí, padrina Bàrbera Ferreres donzella filla den Pere, madrina na Juana den Bat. Bog. Item á X de mars bategí (1552) yo Miquel Tarrega rector una chiqua filla den Pere Calduch den Bat y de na Catalina diguerenli Isabet fonch padri Gabriel de Ferreres den Berenguer padrina Joana Roig filla den Bat madrina na Joana den Bat. Roig. Item á VI de giner (1555) yo Miquel Tarrega rector bategi un chiq fill den Pere Calduch el portal y de na Catalina diguerenli Bernat fonch padri Bertomeu de Ferreres fill de Pere del terme de Sant Matteu padrina Speransa Macip doncella filla den Joan Macip, madrina na Junya. A VI de febrer any de sus dit (1558) yo Antoni Monserrat bategi á Catalina filla de Pere Calduch fill den Pere del antic y de sa muller Catalina fosen padrins Antoni Griñó masover y padrina na Quiteria filla de Gabriel Ferreres tots veyns de Xert. Item huy que contam a III de juliol any 1560 fonch liurat lo sant sagrament del batisme per mi lo sobrer dit vicari (Jaume Cervera) á Joana Ursola filla de Pere Claduch fill den Bernat del Antich foren padrins Joan Lopis y Joana filla den Pere de Ferrreres vehina de Sant Matteu. Item á 19 de giner any 1563 fonch liurat lo sant sagrament del batisme á Quiteria filla de Pere Calduch maior y foren padrins Frances Pelegri y na Luissa viuda muller den Gabriel de Ferreres fonch madrina na Junya. Primo á 6 de maig any 1565 fonch liurat lo sant sagrament del batisme á Frances fill den Pere Calduch del Antich y foren padrins Frances de Ferreres not. y Isabet doncella filla den Miquel Calduch y madrina na Ferreres. Item á 15 de febrer any 1568 fonch liurat lo sant sagrament del batisme á Violant filla den Pere Calduch del antic y de na Catalina Ferreres y foren padrins en Juan de Ferreres y na Isabel muller den Miquel Calduch y madrina na Ferreres viuda. A 10 de Mag any 1575 yo Jaume Cervera prev. y vicari temporal bategi á Bernat fill den Pere Calduch y de Chatalina Ferreres y foren padrins lo molt discret mossen Frances de Ferreres not. y na Gerónima muller den Pere Griñó ostaler y madrina na Juana. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 83

Item á III de Juny (1554) bategi yo Miquel Tarrega rector un chich de Joan Calduch me- nor y de na Isabet diguerenlli Pere fonch padri Gabriel de Ferreres fill den Pere de Sant Mateu padrina Ursula de Ferreres donzella filla de bª madrina na Juana de bat Rog. Item lo primer de giner (1556) bateg yo Miquel Tarrega rector un chich fill den Joan Calduch y de na Isabet diguerenli Frances fonch padri Bertomeu de Ferreres madrina Speransa Macip filla de Joan Macip madrina na Junya. A VI de febrer any de sus dit (1557) yo Antoni Monserrat bategi á Anastasia filla de Fabiá Ferrer y de sa muller Astasia foren padrins arnau Sanz menor y padrina na Astasia muller de Pere Calduch fill den Pere del Antich tots veyns de Xert. Item á IIII de dembre (1558) bategi yo Miquel Tarrega pvere y rector un chiq fill de Joan Calduch y de na Isabet diguerenli Joan fonch padri Pere de Ferreres fill de Pere padrina Joana de Ferreres donzella filla del dit en Pere madrina na Calduca. Item á XXIII del sobredit mes (mayo 1561) y any bategi yo Berenguer Roig prevere una filla de Joan Calduch y de sa muller na Isabet diguerenli Barbara fonch padri lo Señor Gabriel Sanz mercader padrina Juana filla de Gabriel de Ferreres den Berenguer sposada den Jaume Ortí, madrina na Calduca. Item huy que contam á 16 de abril 1564 bategi sobre dit vicari (Jaume Cervera) a Gabriel fill den Joan Calduch y foren Padrins Juan Calduch menor y padrina Juana filla den Pere Calduch del Antich y madrina na Ferreres, viuda. Item huy que contam á 17 de giner 1566 fonch liurat lo sant sagrament del batisme á Bernat fill den Joan Calduch den Pere y padrins foren Marti Sanz fill den March Sanz y padrina Stasia filla den Pere Calduch y madrina na Ferreres viuda. Item á XIII de febrer 1569 bategi yo Miquel Tarrega pre y rector un chiq fill de Joan Calduch y de na Isabet Ferreres diguerenli Jaume fonch padri en Jaume Orti padrina Margalida Calduca doncella filla den Pere madrina na Ferreres viuda. Item á ...V de mars any 1571 bategi yo Miquel Tarrega rector una chiqua filla den Joan Calduch y de na Isabet Ferreres diguerenli Isabet fonch padri en Gabril Plegri padrina Isabet Calduch doncella madrina na Ferreres viuda. Huy que contam á 14 de mars any 1574 fonch liurat lo sant sagrament á Joseph fill de Juan Calduch de Pere del antic y de na Isabet Ferreres y foren padrins Bernat Calduch den Pere y padrina la I. na Cathalina muller del magnifich Marti Joan Sanz y madrina la muller den Gabriel Figuerola. (Jaume Cervera, vicari temporal). A 22 de giner 1576 bategá lo Revent. mo. Comilles á Antoni Calduch fill de Joan Calduch y Isabet Ferreres conjuges foren padrins los honrats Pere Florenza prevere y Rector y Estasia Roig muller de Pere Calduch menor y madrina na Barbera muller de Gabriel Figuerola tots parrochians. Item lo mateix dia (27 enero 1572) bategí yo Miquel Tarrega un chiq fill de Joan Calduch y de na [apareix en blanc a l’original] diguerenli Frances fonch padri Miquel Calduch padrina Isabet Calduch doncella madrina na Ferreres. A 24 de maig 1579 yo Pere Florenza rector de la parroquial de Chert bategi á Pere Calduch fill de Bernat Calduch y Cathalina Sansa conjuges foren padrins Juan Segarra y Isabet Calduch filla de Pere Calduch y madrina na Joana muller de Gabriel Joan tots parroquians. A 13 de febrer 1581 jo Pere Florenza rector de la iglesia de Chert bategi á Bernat Calduch fill de Bernat Calduch y de Cathalina Sansa conjuges fonch padrins Juan Calduch y Cathalina Calduch filla de Pere Calduch y madrina Juana Roig muller den Gabriel Joan. 84 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

A 24 de jun 1582 jo mo. Pere Florenza rector de Chert, bategi á Juana Agna filla de Bernat Calduch y Cathalina Sansa conjuges foren padrins los honorables Pere Calduch balle y Cathalina Daudena muller de Frances de Ferreres mot. Madrina na Ursula Calduch. A 29 de marz 1584 jo mo. Pere Florenza rector de la parroquial de Chert bategi á Cathalina Calduca filla de Bernat Calduch y Cathalina Sansa conjuges foren padrins Martí Sanz y na Ursula Calduch filla de Pere Calduch del Antich madrina de na Joana. A 13 de juliol 1586 jo Pere Florenza rector de Chert de la iglesia parroquial de Chert bategi á Magdalena Calduca filla de Bernat Calduch y Catalina Sansa conjuges foren padrins los honorables Frances de Ferreres notari y Quiteria Ferreres y de Sanz y madrina na Joana. Vuy que contam á 26 de febrer de 1520 jo sobredit rector (Pere Cherta) he batejat á Arcis fill den Bernat Calduch y de na Catalina Sanz conjuges, padrins [en blanc a l’original] Beltran y Juana doncella filla den Guillem Macip. A 25 de mars 1582 jo mo. Pere Florenza rector de Chert bategi a Isabet Calduca filla de Miquel Calduch y Joana Ferreres conjuges foren padrins los honorables en Frances de Ferreres notari y Quiteria Sanz muller de Guillem Macip me. Madrina na Joana. Item, vuy que contam á 21 de marz any 1561 se liurá lo sant sagrament del batisme á Cathalina filla den March Sanz vehi de Canet y fonch liurat per mi Jaume Cervera pre. Y vicari y foren padrins en Pere Griño y Gerónima filla den Gabriel Sanz mercader y madrina na Junya. Huy que contam á V de juny dia del sacratissim corpus chisti any MDLXXII yo Joan In- gles prevere y vicari temporal de la present parrochia bategi á Lluissa filla dels honrats en Joan de Ferreres fill den Gabriel i de na Hieronima Sanz muller de aquell, fou padri Pere Calduch del Regall padrina Quiteria doncella filla den Miquel Calduch tots veins de la presen vila. Vuy á 1 de Agost any 1604 jo Agosti Pelegri pe doni lo jurament á Jaume Celma fill de jaume Celma y Magdalena Sanz conjuges ab Estasia Calduch filla de Frances Calduch y de Margarita Calduch conjuges tots de la pnt. Parrochial y lo jurament sels donà en casa ab llicensia del Sor. Official. Vuy á 18 de giner 1605 an oit misa. Item lo mateix dia (10 enero 1557) bategi yo Miquel Tarrega pvere. y Rector un chiq fill de Esteve Roig y de na Catalina, diguerenli Esteve fonch padri Miquel Calduch padrina ...... [en blanc a l’original] filla de Gabriel Berenguer, madrina na Juana. Item a 19 de novembre any 1564 fonch liurat lo sant acrament del batisme á Antoni fill den Gabriel Ferrer y de na Joana Roca y foren padrins Mestre Marti Ros obrer de vila y na Bárbera muller den Miquel de Ferreres. A 5 de maig 1577 bategi yo Juan Comilles á Antoni Ferrer fill de Joan Ferrer y Quiteria Beltran conjuges foren padrins Bernat Calduch y Estasia muller den Pere Calduch y madrina Bárbera Figuerola. =Fue Rector de Chert desde 1645 á 1659 en que murió=. A 27 de giner de 1579 jo Pere Florenza Rector de la parroquial de Chert bategi á Quiteria Ferrer filla de Joan Ferrer y Quiteria Beltran conjuges y foren padrins los honorables Gaspar Calduch apotecari y Isabet Calduch filla de Pere Calduch del Antich y madrina na Bárbera Figuerola parroquians. Dia 11 de febrer 1657 Frey Antoni Ferrer bategi á Benita Manuela filla de Bernat Calduch y de Casilda Sanz conjuges, foren padrins D. Pedro Palomar y ...... [aquests punts suspensius apareixen en l’original] L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 85

A 17 de juny de 1659 jo Gaspar Calduch Pr y Vicari de la parroquial de Chert bategi á Josefa Casilda Gertrudis Calduch, filla de Bernat Calduch, cavaller y de Da Casilda Sanz conjuges, foren padrins Vicent Abella not. y Doña Maria Sanz doncella. A 18 de febrer de 1661 jo Gaspar Calduch Pr. Y Vicari de esta parroquial bategi á Pere Simeon Antoni Joseph fill de Bernat Calduch, cavaller y Doña Casilda Sanz conjuges; foren padrins Frey Baltasar Pastor de Monsonis y Da paula Pastor y Calduch filla. A 19 dies del mes de juliol del sobre dit any (1664) yo Gaspar Calduch economo bategi á Margarita Ana Magdalena filla de Bernat cavaller y de doña Casilda Sanz, conjuges, foren padrins Juan Matamoros, cirujà y Mariagna Montull de Matamoros. En 30 de marz 1676 yo Frey Gaspar Valls Rr bategi á Josefa Maria Antonia Casilda filla de Don Francisco Feliu y de Doña Eugenia Calduch conjuges, foren padrins Bernat Calduch y Da Antonia Feliu, doncella. En 12 de Nohembre de 1677, Jo Frey Francisco Talens Rector, Bategí á Bernat Joseph Martí Feliu fill de D. Francisco Feliu y de Da eugenia Calduch conjuges, foren padrins D. Baltasar Pastor y Da Casilda Calduch. A quinze dies del mes de febrer 1679 yo Gaspar Calduch Prevere y Vicari bategi á Tomasa Casimira filla de D. Francisco Feliu y Da Eugenia Calduch conjuges foren padrins Bernat Calduch cavaller y la Sra. Doña Casilda Calduch doncella tots de Chert. A 28 de Agost de 1688 yo Frey D. Cristofol Miralles Rector de esta parroquial bategi á mon nebot Don Cosme Vicent Francisco Seferino Agustin Christofol fill de D. Francisco Feliu y Berga cavaller del habit de Montesa y de Da Eugenia Calduch y Sanz, conjuges, foren padrins D. Vicent Feliu y Berga, cavaller del habit de Montesa y Da Josefa Feliu, doncella. A nou dies del mes de Marz del any mil sis cents noranta hú. Jo Mn Josep Nadal Vicari, Bategi á Eugenia Casilda Francisca Josefa Feliu filla de D. Francisco Feliu y Da Eugenia Calduch, conjuges; foren padrins D. Cristofol Miralles Rector desta parroquial y Da Mariana Feliu. A 19 de Octubre de 1692 yo Frey D. Cristofol Miralles Rector de esta Parroquial bategi á ma neboda Francisca Eugenia Lluisa Rita filla de D. Francisco Feliu y Berga y de Da Eugenia Calduch y Sanz congs., foren padrins Mn José Boix Pvere. y Da Tomasa Feliu. A 24 de Maig 1694 yo Mn Pere Ferreres pb. de licentia Parroqui, bategi á Dn Francisco Inocencio José Cristofol Felip Pascual Mariano fill de D. Francisco Feliu y Berga y de Da Eugenia Calduch y Sanz, congs. foren Padrins Frey D. Cristofol Miralles y Feliu Rector y Doña Mariana Feliu, donsella. A 30 de Juliol 1696 yo Dn Cristofol Miralles y Feliu Rector bategi á mon nebot D. Joseph Benito Jaume Pantaleon fill de D. Francisco Feliu y Doña Eugenia Calduch cons. foren padrins D. Bernat Feliu y Da Margarita Calduch doncella. A 29 de Marz mil setsents y cinch. Jo lo Dr. D. Frey Raymundo Fondestad Rector, Bategi á Arcis Jochim Benito Francisco Juseph fill de D. Cosme Feliu y Da Josefa Feliu, foren padrins D. Francisco Feliu menor y Da Eugenia Calduch; naixqué air entre tres y cuatre de la vesprada. Dia 26 de Junio 1672 casó D. Francisco Armengol de Gaspar y Juana Ma Monzó de Murviedro con Da Benita Calduch de D. Bernardo y Da Casilda Sanz. Tuvo un hijo D. Fran- cisco Armengol. Dia 26 de 26 Mayo 1675 casó D. Francisco Feliu de D. Cosme y Da Josefa Berga, de Castellón, con Da Eugenia Calduch de D. Bernardo y Da Casilda Sanz. 86 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

Dia 6 Junio 1677 casó D. Francisco Armengol, viudo de Da Benita Calduch con Da Antonia Feliu de D. Cosme y Da Josefa Berga de Castellon. Dia 26 de Mayo 1686 casó D. Luis Mas de D. Martin y Da Felipa Borràs de Castellon con Da Casilda Calduch de D. Bernardo y Da Casilda Sanz. Dia 15 de febrero casó D. Cosme Feliu de D. Cosme y Da Luisa Pastor de Castellón con Da Josefa Feliu e D. Francisco y Da Eugenia Calduch. Dia 10 de Noviembre de 1697 casó D. Francisco de La Figuera, de D. Gaspar y Da Ana Marzá con Da Margarita Calduch de D. Bernardo y Da Casilda Sanz. Legó 1500 lib. a a Dia 5 de Junio 1746 casó Francisco Feliu de D. Bernardo y D Luisa Abril con D Ma Fran- cisca de la Figuera, de D. Cristobal y Da Teresa Alcober. Dia 8 de Septiembre 1748 casó D. José Anto Feliu de D. José y Da Mariana de la Figuera, de Morella, con Da Maria Teresa Feliu de D. Bernardo y Da Luisa Abril. Dia 27 de Septiembre 1779 casó D. Cristobal Mas de D. Juan Bta. e Inés Sanchis, de Castellón con Da Maria Gabriela Feliu de D. Francisco y Da Maria Francisca de La Figuera. Dia 21 de Julio 1787 casó D. Antonio Ma Adell, de D. Salvador y Da Francisca de Paula Bié, de Játiva, con Da Luisa Feliu de D. Francisco y Da Francisca de La Figuera. Dia 3 Julio 1800 casó D. Jaime Grau de D. Jaime y Da Maria Magdalena Villadomar de Berga, con Da Ma Francisca Feliu de D. Joaquin y Da Narcisa Mas, de Castellón. Dia 30 Enero 1810 casó D. Jaime Grau de Benasal con Da Josefa Feliu Grau de D. Joaquin y Da Miguela. Dia 2 de Octubre de 1882 casó D. Miguel Zaragozá de Joaquin y Antonia Domenech con Da Magdalena Grau de Benasal. En 1859 Da Antonia Feliu Grau era viuda de Don Joaquin Miquel y Polo. Fue su hija Da Concepcion Miquel y Feliu que casó casó con el Sr. Conde de Pestagua. L’ANTROPONÍMIA DE XERT (1563-1888) 87

, 1997).

ANCHO

ARCÍA

Mapa de les parròquies de la diòcesi de Tortosa l’any 1936

església Vella

, 1977).

ANCHO

ARCÍA

Dibuix de l’església de Xert, dedicada a la Mare de Déu de

l’Assumpció i que actualment se la coneix com l’ 88 JOSEP MESEGUER-CARBÓ

Les llibretes de Josep Arasa Barberà, a la fotografia la llibreta 1 a la dreta i la llibreta 2 a l’esquerra.

Fotografia de mossèn Josep Arasa Barberà, facilitada per l’arxiu fotogràfic de la diòcesi de Tortosa, fou presa un parell d’anys abans de ser assassinat. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 89

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

Els músics en la festa medieval. Vila-real de 1348 a 1500.

1) INTRODUCCIÓ.

Avui la música forma part de la nostra vida quotidiana. Qui no ha escoltat la «tonaeta» de la cançó que ens representarà a Eurovisió, les últimes propostes del grup de moda, o ha passat hores davant de la televisió veient (i escoltant) als aspi- rants a guanyar l’edició X+1 del concurs «Operación T...»? I qui no engega la rà- dio al cotxe, o veu als joves (i no tant joves) amb els MP3 i MP4 enganxats a les orelles, o descarregant-se al mòbil l’últim del cantant R que està molt bé? La músi- ca ens acompanya, i ens ha acompanyat. Però la diferència és que, temps enrere, l’accés al gaudi de la música era diferent. Els nostres avantpassats podien escoltar cants a l’esglèsia i música religiosa, però aquesta estava reservada a eixe moment i temps. També hi existia la música més propera al poble, aquella produïda durant qualsevol festivitat, que anava acompanyada, sovint, de jocs i diversió. La gent del poble participava, les autoritats participaven, el poble gaudia, i els músics desen- volupaven tot allò que sabien. La música acompanyava a la festa, i la festa podia veure’s des de molts punts diferents (religiosa i solemne, crítica social i inversió de l’ordre, escenificació de la jerarquia social, etc). La temàtica vers la festa medieval disposa d’un bon nombre de treballs sobre l’àmbit peninsular i altres geografies que relacionem en l’apartat bibliogràfic, però especialment en els darrers anys destaquen les aportacions del professor R. Narbona sobre l’àmbit valencià (no sols la descripció de la festa, sinó també la seua simbo- logia, la representació cívica, l’evolució al llarg dels segles, etc). Tanmateix, l’estudi sobre el músic com a persona no ha gaudit de molt d’èxit entre els medievalis- tes. Pel que fa a la província de Castelló disposem d’un treball d’inicis del segle XX, el de B. Traver, qui intentava fer un recorregut de caire prosopogràfic per la vida de tots els músics que ell va localitzar als arxius de la província, ordenant-los per poblacions, però amb unes dates que anaven majoritàriament vinculades als segles 90 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

XVII, XVIII i XIX, dedicant unes poques línies als músics medievals vila-realencs (concretament a Ramonet de Sent Joan, en Juncos, en Gilabert, en Paoner, Pasqual Mengot, Domingo Esteve, Macià Losella, Joan i Pero Ivanyes, Antoni Ballarí, o mossén Vicent Aznar). Amb tot, la zona de Castelló que ha comptat amb un major nombre d’estudis sobre el tema ha esta la comarca dels Ports i el Maestrat, amb els treballs monogràfics sobre els joglars de Morella i els músics i organistes de Catí realitzats per M. Grau i J. Puig, però també amb una cronologia no exclusiva de l’edat mitjana. Tal volta però, són els organistes medievals de Vila-real, estudiats per J. Maria Doñate Sebastià, el grup dels músics d’aquesta localitat millor coneguts per al període que ara proposem estudiar1.

2) MOMENTS DE FESTA I MÚSICA A LA VILA.

La festa és un acte de participació i cooperació, un escenari de solidaritats, una diversió però també una ocasió de manifestar, algunes vegades de forma directa, les jerarquies internes de la societat que en gaudeix, altres mitjançant la cohesió i/o la competició que s’estableix entre els diferents grups socials, i altres fins i tot amb la inversió i crítica a l’ordre social o el rebuig a la vigilància que aquest desenvolupa, però sempre subjectes ambdues (inversió i crítica) a un temps i uns ritus, de manera que finalment venen a refermar allò que parodien o ridiculitzen. Però la festa tam- bé és l’afirmació de la vida, pròpia del sentiment lúdic, per a la valoració del joc com recerca del plaer, fugida del món de l’obligació i del treball2. Per apropar-nos als moments de música i festa de Vila-real hem utilitzat els fons documentals de l’arxiu històric municipal, en les seues diverses sèries (molt completes) de llibres de claveria, manuals de consells i peita. A més hem consultat els pocs protocols notarials que es conserven i els padrons de riquesa medievals. Agraïm des d’ací al senyor Vicent Gil Vicent (arxiver titular) el seu suport a aquesta tasca investigadora, i les facilitats ofertes respecte a la disponibilitat de la documentació. Com podrà observar el lector, aquest treball de recerca i investigació està dividit en tres grans parts. La primera dedicada a conèixer els moments de gaudi de la música i festa, des de l’àmbit religiós i profà. En segon lloc parlem dels protago- nistes de la història, els joglars, la seua tipologia, vida, etc. Finalment, una tercera part on estan les prosopografies (mena de biografia documental) de cada un dels músics, i que permetrà, a futurs investigadors interessats en el tema, acudir directament a les dades arxivístiques. L’afermament datat el 24 de desembre del 1429 dels joglars Bernat Vidal el menor, Miquel Foix el menor, i el mudèjar de Betxí Abrafim Ocayba indicava que

1. Vegeu TRAVER GARCIA, B (1918); GRAU MONSERRAT, M (1972-73); PUIG, J (1948) i (1949). DOÑATE SEBASTIÁ, J. M (1980). 2. LADERO, M. A (2004), pp. 10-12. CUADRADA, C (1993). p. 323. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 91 estaven obligats a tocar a festes de Nadal, Ninou, Pasqua, Sent Johan, les festes de Sent Jacme, Sent Berthomeu, e a les crides de les oques e altres festes e ores que per los jurats los serà manat, et fer albades en les festes e dies acostumats. També estaven obligats a tocar a les noces dels veïns de la vila, a raó de cinc sous per cada músic. L’afermament datat el 16 de gener del 1460 dels joglars Johan i Pere Ivanyes (germans) i d’Antoni Ballarí indicava novament els moments en els quals la músi- ca devia sonar, observant-hi alguns canvis, a saber a les festivitats de Pasques, As- censió, Corpus Xcristi, Santa Maria d’Agost, Sent Jaume, Sent Berthomeu, Sent Miquel e en altres festivitats solempnes segons és antigament acostumat. Els joglars estaven obligats a acompanyar als oficials municipals en aquests actes. També se’ls donava llicència per a tocar en les noces entre els particulars de la localitat, rebent en conjunt 15 sous entre els tres3. Com hem vist, als dos exemples exposats es fa un breu llistat del que podien ser les festes i solemnitats més importants a Vila-real durant el segle XV. Una llista, com veurem a continuació, que no era ni molt menys, reduïda. La festa urbana medieval, a pesar d’incloure jocs, espectacles, música i divertiments, tenia un objectiu més transcendental que el simple entreteniment. Els seus rituals, les seues tasques, etc. exigien una dedicació major que la de qualsevol jornada laboral, i el seu simbolisme i les metàfores que podia incloure, expressava un univers de referents polítics, religiosos i socials que remeten a una densa xarxa d’associacions ide- ològiques4.

2. a) El Santoral i els patrons locals.

Com ja va indicar al seu moment l’arxiver i erudit vila-realenc J. M. Doñate Sebastiá5, els patrons de la vila durant l’edat mitjana foren Sant Jaume (25 de juliol) i Sant Bartomeu (24 d’agost). La festa o celebració d’aquests dos sants patrons apareix de forma reiterada durant tot el període medieval del qual es conserva do- cumentació a l’arxiu municipal. Sant Bartomeu apareix mencionat ja per primera vegada al 13666. Sant Jaume ho farà un poc després, en 13797. Ambdues festivitats tindran un «espai reservat» als llibres de comptes del clavari municipal, podent se-

3. AMVlr, MC núm. 16, f. 36v; MC núm. 24, f. 23r. A Xèrica per exemple els joglars estaven obligats a tocar todos los domingos e fiestas que seran en todo el anyo, las Pasquas, fiestas de la Verge Maria, Asensión, Corpus Christi, San Johan de junyo. Vegeu PÉREZ, JM (1924), pp. 147-152. 4. NARBONA VIZCAÍNO, R (2003), p. 273. 5. DOÑATE SEBASTIÁ, J. M (1982a), p. 133 6. Eixe any el síndic consignà el pagament a diversos joglars qui sonaren lo dia de sent Berthomeu. AMVlr, Clav. 208, f. 7v. 7. El síndic consignà el pagament a diversos joglars per fer so ab sos esturments per vila la vespra e lo dia de sent Jacme Apòstol, e al còrrer de una oqua... AMVlr, Clav. 217, f. 10v. 92 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ guir la sèrie de músics i despeses un any rere un altre fins arribar al segle XVI. Aquestes dues festivitats són la base de l’estudi prosopogràfic dels joglars que actuaren a Vila-real durant el nostre període d’estudi. Sant Jaume apareix en la docu- mentació com el patró e cap de la sglèsia de la dita vila8. Possiblement cal relacionar-lo amb el rei fundador de la població, Jaume I. Però sobre Sant Bartomeu la cosa es complica, doncs el propi J. M. Doñate Sebastiá no trobava significat a la seua advocació a Vila-real, encara que reconeixia que alguna hi existiria, donada la poca diferència temporal entre ambdues festes (tan sols un mes)9. En aquestes dos celebracions es feia un sermó a l’esglèsia, i després els músics amb els instruments ajudaven a cridar les joyes (goigs) del gloriós (Sant Jaume), com en 1446. Però després es feien jocs i divertiments per al públic en general. La festa podia començar la vesprada del dia anterior, i els músics tocaven durant els jocs que es celebraven en honor dels dos sants. Així, per exemple, per a celebrar Sant Jaume el 1418, el síndic pagà 4 diners a Gil Muntanyes i Alexandre Foix per regar e o ruxar la plaça, i 1 sou 6 diners a Guillem Martí per escombrar e traure les pedres, terra e broça de la dita plaça. Es netejava l’espai públic on celebrar la festa. Al seu torn, també el síndic pagà el preu de les diverses oques i ànedes que serien el premi a les diverses proves i jocs que es realitzarien eixe mateix dia, concretament còrrer hómens a peu, luytar, còrrer als rocins, saltar a peus junts, còrrer als àsens, jugar al dart, o jugar a la ballesta. Un mes després, a Sant Bartomeu, els jocs documentats eren quasi els mateixos, amb alguna novetat, còrrer hómens a peu, còrrer de rocins, luytar, jugar a la ballesta, còrrer als àsens, a ballar, a saltar de correntelles a la saltadora, jugar al dart10. Aquestes dos festes patronals es celebraven tots els anys, però en cas necessari podia ometre’s la celebració. Així per exemple, a juliol del 1466 es mencionava que no s’havia fet la festa anterior per la guerra civil catalana, però ara, per gràcia de

8. AMVlr, Clav. 256, f. 10r. 9. Sobre Sant Bartomeu, A. Monferrer ens indica que era un dels primers deixebles de Jesús, que predicà per Armènia, Aràbia, Pèrsia o l’Índia, i que abans d’èsser decapitat li fou treta la pell. Es patró dels treballadors de la pell i la sal. A les terres castellonenques la seua advocació arribà a l’Edat Mitjana a través dels cavallers del Temple i dels pobladors catalans, trobant nombroses esglèsies i ermites dedicades al sant (La Todolella, Herbés, Atzeneta, Torre d’en Besora, Borriol, Nules, Alfondeguilla, Vistabella, etc…). La celebració el 24 d’agost assenyala el trànsit de l’estiu a la tardor. A banda, és considerat com un advocat contra qualsevol mal. MONFERRER, A (2001), pp. 250-251. 10. AMVlr, Clav. 244, f. 15v-16r, f.18r. La documentació ens permet observar algunes variacions més en els jocs i proves previstos. Per exemple en 1432 es mencionava en festa de Sant Jaume el còrrer de fadrins chichs; o en 1480 el balar ab los punyals, … AMVlr, Clav. 250, f. 8v; Clav. 271, f. 7v. Re- sulta cridaner que el consell de Vila-real no regule clarament l’espai i horari musical. Amb molta diferència, a Xèrica, l’any 1492 s’indicava en l’afermament del joglar Marquo Arnau el següent: Item que los dias que sonarán ayan de séyer en la plaça o en la carrera mayor, sonando entre las dotze et una oras de medio dia, et en la tarde aprés en cena en la forma acostumbrada. PÉREZ, JM (1924), pp. 147-152. Sobre el joc de la ballesta s’han conservat unes ordenances que el regulen. Vegeu el text transcrit a l’apèndix documental. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 93

Dèu lo senyor rey de dia en dia ha donat victòria de sos enemichs augmentant sa real corona, i per això el consell acorda que es faça la festa de dar les dites joyes complidament e ab sa lança, sperò e oques, segons és acostumat. També al juliol del 1505 no es celebrarà Sant Jaume per la mort e dol de la serenisima e excellent senyora reina nostra et de tota Espanya, Isabel la Catòlica, que havia mort el 26 de novembre de 150411. Amb el pas del temps, a mitjans segle XVI, la vida de Sant Jaume serà representada teatralment a Vila-real, dins l’esglèsia12. Altres sants i festivitats del calendari religiós que tindran solemnitzat el seu dia a Vila-real en algun moment dels segles XIV i XV, amb un caràcter més o menys religiós o lúdic són, Sant Bernabé (processó)13, Sants Pere i Pau (esglèsia)14, Sant Joan Baptista (bous)15, Santa Llúcia16, Santa Maria d’Agost (processó)17 o la Santa Creu (processó)18. Les mencions a aquestes celebracions són mínimes, restringides simplement a una o dos indicacions documentals, el que fa pensar que no es celebraven de la mateixa manera que Sant Jaume i Sant Bartomeu, ni tenien la mateixa importància dins l’ideari religiós dels vila-realencs del moment.

2. b) Grans celebracions religioses.

Com a principals celebracions d’àmbit religiós a Vila-real cal que parlem del cicle de Pasqua i del cicle de Nadal.

11. AMVlr, MC núm. 29, f. 6r. La dada de 1505 a GIL VICENT, V (maig 1998), p. 3. AMVlr, MC núm. 50, f. 17v. 12. DOÑATE SEBASTIA, J. M (1982b), documents XVIII, XIX i XX. 13. Sant Bernabé es celebra el dia 11 de juny, i es documenta per exemple en 1390, 1397, 1400, 1402 i 1405. La documentació indica que es feia una processó. AMVlr, Clav. 225, f. 47v; Clav. 229, f. 40v; Clav. 231, f. 12r; Clav. 233, f. 33r; Clav. 235, f. 6r. 14. Sols hem documentat una referència de 1502 quan es pagà a un desconegut mestre que vingué a Vila-real per sonar los hòrguens, notícia que ens indica una celebració dins del recinte sagrat de l’esglèsia. AMVlr, Clav. 285, f. 8r. El dia d’ambdós sants és el 29 de juny. 15. Al cas de Sant Joan Baptista, la notícia de 1449 ens indica que la festa era cívica, al pagar-se 3 sous en ajuda del bou que fonch corregut lo dia e festa del gloriós mossén sant Johan Babtista. AMVlr, Clav. 258, f. 11r. El dia d’aquest sant és el 24 de juny. 16. En 1421 un joglar d’Atzeneta vingué a Vila-real per fer música el dia de Santa Llúcia i el diumenge posterior (13 de desembre és la festivitat de la santa). AMVlr, Clav. 245, f. 23r. 17. Menció al pagament el 1398 als joglars que tocaren a la processó de Santa Maria d’Agost. AMVlr, Clav. 230, f. 24r. Aquest és el dia de l’Assumpció de la verge, el 15 d’agost. Vegeu GIL VICENT, V (setembre 2000). La festa de l’Assumpció data a València ciutat des d’agost del 1372, i a Castelló des de 1378. Juntament a l’element religiós també es celebraven a aquestes dos ciutats, jocs populars com córrer, saltar, tirar a la ballesta, ballar, etc... Veure MONFERRER, A (2001), pp. 197-206. 18. Menció al pagament el 1390 als joglars que tocaren a la processó de la Santa Creu i de l’Ascensió. AMVlr, Clav. 225, f. 59v. La Santa Creu es celebra el dia 3 de maig. 94 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

El cicle de Pasqua té com a eix rector el diumenge de Pasqua de Resurrecció. A grans trets, aquest és el diumenge que segueix a la primera lluna plena que trovem a partir del 21 de març. Si la lluna plena és el dissabte 21, el diumenge 22 serà diumenge de Pasqua de Resurrecció. Però si la lluna plena cau en dissabte dia 20 de març, el criteri de celebració de Pasqua fa que es passe la seua data a l’altre extrem, el més tardà, i es celebrarà el 25 d’abril. Allò important és que, una vegada s’ha fixat aquest dia o eix central, queden definides les altres celebracions que es prepa- ren en aquest cicle. Així, el cicle s’inicia nou diumenges abans amb la celebració de la septuagèsi- ma. El diumenge següent serà el de sexagèsima. El següent el de quincuagèsima. Aquest diumenge és l’últim abans de l’inici de la Quaresma (i coincideix amb la celebració profana dels carnavals). En eixa setmana, el dimecres es celebrarà la Cendra. Llavors, resten encara cinc diumenges de Quaresma. El penúltim d’aquests és el de la Passió. L’últim diumenge abans de Pasqua és el diumenge de Rams. En eixa setmana, els dies següents, dilluns, dimarts i dimecres tenen una certa solemnitat, però a partir del dijous la litúrgia és més important, amb la commemoració de la institució de l’eucaristia durant l’últim Sopar. El divendres es commemora la Crucifixió, el dissabte la Glòria i el diumenge, finalment, la Resurrecció de Crist. A partir d’eixe dia es celebren cinc diumenges després de Pasqua, i el següent dijous i diumenge es celebra l’Ascensió. A continuació, el diumenge següent es celebra Pentecosta o arribada de l’esperit Sant. Un diumenge després es celebra la san- tíssima Trinitat. Finalment, el següent dijous arribem a la commemoració del Cor- pus Christi19. Com podem veure, el cicle de la Pasqua resulta molt important per a la litúrgia cristiana medieval. A Vila-real, la documentació arxivística ens permet localitzar aquesta celebració en diverses festivitats dins del propi cicle, com la Pasqua de Cinquagèsima20, la Pasqua de Resurrecció21, l’Ascensió (processó)22 o la Santíssi-

19. FERRER, L (1997), pp. 85-88. 20. El 1380 el joglar Domingo Lucha rebé 4 ss per tocar el dia de Cinquagèsima i el dia del Corpus, a la processó. Altres mencions a aquesta festivitat són de 1397 o 1457. AMVlr, Clav. 218, f. 10r. Clav. 229, f. 40v. Clav. 263, f. 5r. 21. Pagament als diversos joglars en 1395 que tocaren el dia de Pasqua de Resurrecció i en la processó de l’Ascensió. AMVlr, Clav. 227, f. 37r. 22. La festivitat de l’Ascensió la documentem per primera vegada el 1377, i és una de les que es reitera, d’una forma un poc més continua, a la documentació. Els músics participaven a la processó. Altres mencions són dels anys 1390, 1395, 1413, 1427. AMVlr, Clav. 217, f. 50r; Clav. 225, f. 59v; Clav. 227, f. 37r; Clav. 240, f.24v; Clav. 248, f. 23r. Quaranta dies després de la resurrecció de Jesús, l’esglèsia celebra la seua ascensió corporal al cel, tal com està indicat al Nou Testament (Evangelis de S. Marc i Lluc, i Fets dels Apóstols). S’hi indica que, essent amb els seus deixebles, i després de la benedicció i informar-los de la propera arribada de l’esperit sant, fou elevat pel Pare en cos i ànima al cel. A partir d’eixe moment s’inicia el període d’espera de la seua tornada a la terra per establir el regne de Déu. Vegeu NARBONA, R- ALCARAZ, A (1999), pp. 271-272. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 95 ma Trinitat (bous)23. Però aquell dia més solemne (i més reiterat en la documenta- ció arxivística) és el de la processó del Corpus. La seua celebració dins de l’orb cristià s’inicià al segle XIII. L’any 1263 un dictamen del pontífex Urbà IV proclamava la dedicatòria d’un dia a l’any a la llo- ança i devoció del sagrament eucarístic (bula transiturus de hoc mundo). Amb tot no serà fins l’any 1311, quan el Papa Clement V confirme la bula d’Urbà IV i el dijous següent al diumenge de Trinitat quede fixat, definitivament, per a la solemnitat de la festa del Corpus Christi, essent amb tot el papa Joan XXII qui, el 1316, universalitzarà finalment la festa, on la processó cada vegada guanyarà més impor- tància. La seua primera commemoració a València, per exemple, data de l’any 1326. A Barcelona fou el 1320. a Milà el 1336, etc24. Les notícies més antigues sobre la festa del Corpus a l’arxiu municipal de Vila-real es remunten a l’any 1348. Aques- ta celebració religiosa, important dins la mentalitat cristiana, es repeteix de forma contínua al llarg de tota la resta del segle XIV, però durant la centúria següent, quan la documentació és més abundant, curiosament aquesta festa apareix menys reflectida als textos25. A diferència de la celebració de Sant Bartomeu o Sant Jaume, on l’element lú- dic queda palès amb les proves físiques, carreres, etc. al Corpus el sentiment religi- ós era manifestat de forma més contundent. L’ideari religiós medieval en el qual tot el món parlava de les propietats miraculoses de l’eucaristia, actuaren a favor de l’exaltació del cos de Jesús, atraient des del principi a la població (o al conjunt més ample possible d’aquesta), desitjosa de participar i beneficiar-se de les seues benig- nes virtuts. A Vila-real, una processó recorria els carrers de la vila. Com indica la documentació (encara que de forma molt breu), els músics acompanyen i sonen els seus instruments lo dia del Corpore Xcristi com nostre senyor e la professó anasen aquel dia per la dita vila (en 1373) o acompanyen lo cors de nostre senyor lo dia del Corpus Xcristi (en 1362), notícies breus que ens informen, obviament, d’una música sacra, solemne, sense estridències, respectuosa, … però que no ens deixen veure l’organització interna de la representació cívico-sacra (ordre en la processó, participants, itinerari, …). Sols una breu menció en 1412 indicava que els músics

23. L’any 1446 es subvenciona amb 3 sous el bou que corregueren los fadrins lo digmenge de la santísima Trinitat. AMVlr, Clav. 255, f. 8r. El fet de la trinitat com a Pare, Fill i Esperit Sant fou motiu de problemes (consideració de politeisme) dins la pròpia esglèsia. L’any 325, al concili de Nicea s’estableix la trinitat. No serà fins 1334 quan el papa Joan XXII indique que és dogma eclesiàstic, però fins al segle XVI no serà considerada una gran festa religiosa. Vegeu NARBONA, R- ALCARAZ, A (1999), p. 276. 24. Veure per exemple el cas de València a NARBONA VIZCAÍNO, R (1999) i (2003) o ARIÑO VILARROYA, A (1999); o dels pobles aragonesos a FALCÓN PÉREZ, M. I (1986). 25. En 1348, el síndic consignà el pagament fet als joglars com feren la profesó lo dia del Corpus Xcristi. AMVlr, Clav. 205, f. 1r. Les altres referències del segle XIV són de 1362, 1373, 1375, 1376, 1377, 1379, 1380, 1382, 1386, 1389, 1390, 1397. 96 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ tal volta podien encapçalar la comitiva, a l’indicar que aquests sonaren davant la professó lo dia del Corpus Xcristi26. Dins d’aquest cicle de Pasqua, J. M. Doñate documentà l’existència de certes representacions teatrals del divendres Sant, bàsicament a través dels pagaments pels elements de l’escenari o del vestuari dels actors (creus, barbes, diademes per als apòstols, màscara per al diable, etc.), que van des de les primeres notícies al 1369 o 1376, fins al final de l’edat mitjana i segles posteriors27. L’altre gran cicle o celebració religiosa és el Nadal. La festivitat més important és el 25 de desembre, dia commemoratiu del naixement de Jesús (i que ha servit també per a iniciar el còmput del temps amb la fòrmula Anno a Nativitate Do- mini). El dia 6 de gener es celebra l’epifania (o manifestació als gentils). En mig es celebra el Ninou, o any nou civil (annun novum, denominació que ha estat despla- çada per Cap d’Any, que prové del Caput anni). Aquestes festes apareixen documentades per primera vegada a Vila-real el 1373, succeint el mateix que al Corpus, amb nombroses referències a finals del segle XIV28, per a disminuir la seua menció durant la centúria següent. El que pareix característic d’aquesta festivitat és, a més de l’element religiós amb oficis a l’esglèsia, aquell altre un poc més lúdic i profà, amb balls al voltant d’una foguera, amb un cert nivell d’organització i control per part dels fadrins de la vila i del rei Moxo o el seu ajudant El Comte, com ens indica la documentació ja al 1380 i 1387. Concretament el rei Moxo, també documentat a Culla (1400), La Mata de Morella (1431) o Elx (1409) era l’element de culminació del Nadal profà, en l’aspecte de carnaval o crítica i subversió de l’ordre social. Era un rei còmic que manava durant uns dies del poble proporcionant-los diversió29. També a Nadal, a l’igual que a Pasqua, la festivitat religiosa podia estar acompanyada d’una representació de teatre sacre. El 1410 i 1417 es documenta la compra d’elements necessaris per a una representació referida als reis d’Orient30.

26. AMVlr, Clav. 239, f. 16v. 27. DOÑATE SEBASTIA, J. M (1982b), pp. 137-154. 28. Referències en 1373, 1375, 1376, 1377, 1382, 1386, 1389, 1390, 1394, 1395, 1396, 1400. 29. A 1418-1419 Alfonso Ferràndez, sonador d’òrguens, rebé 5 ss per sonar l’orgue de l’esglèsia en festes de Nadal, als oficiis de la dita sglèsia. AMVlr, Clav. 244, f. 29v. L’altre exemple al 1474, quan la vila subvencionà amb 15 ss al rei Moxó per pagar als joglars que tocaren als que ballaven al voltant de la foguera. AMVlr, Clav. 270, f. 10r. Sobre el rei Moxo, vegeu MONFERRER, A (2000), pp. 93-94. Les primeres referències a aquest personatge a Vila-real les trobem al 1380, quan el joglar Domingo Lucha rebé 11 ss per sos treballs de fer so per vila ab sos sturments e al solaç del rey Moxó. AMVlr, Clav. 218, f. 30v. Al gener del 1387 es pagà 22 ss al rey Moxo i al Comte en ajuda de loguer dels juglars que tenien loguats de festes de Nadal. AMVlr, Clav. 222, f. 25r. Similar al rei Moxo seria el rei «pája- ro» de Múrcia. Allí, els joves fan burla, balls, grans menjars, etc... però arribaran a provocar-se grans excessos, el que afavorirà la seua prohibició per part de les autoritats locals el 1477. MARTINEZ CA- RRILLO, M. Ll (1990-91), p. 41. 30. DOÑATE SEBASTIA, J. M (1982b), documents VIII i XI. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 97

2. c) Solemnitats cíviques.

D’entre totes les festes excepcionals, és a dir no anuals, organitzades oficialment per les autoritats públiques de la vila, aquelles que ens mostren un gran inte- rès històric estan motivades per l’arribada o entrada en la població del Sant Pare, d’un membre de la família reial o dels propis monarques. També l’organització del gran festeig podia ser per variats motius com la boda del rei o príncep, el naixement d’un hereu reial, o grans fets de caire polític o militar. A Vila-real, la documenta- ció ens mostra, des de finals del segle XIV i durant tot el segle XV, com la pobla- ció es preparava per a rebre als visitants o festejar les notícies. Tanmateix, aquesta documentació és bastant desigual en extensió i informació. En alguns casos es una simple pinzellada que ens informa de l’arribada al regne de València del rei que estava en campanya militar per la Mediterrània. En altres, molt interessants, ens mostra com les autoritats municipals no saben què fer davant l’arribada dels monarques, i cerquen en l’arxiu antigues notícies per tenir un guió d’actuació. A l’entrada del Sant Pare descobrim que l’organització la feien els propis sacerdots que acompanyen al religiós, etc. En definitiva, poder i festa units. L’escenografia des- plegada per aquestes cerimònies polítiques, en qualitat de recursos de justificació, recreació o ratificació del poder establert, és un mitjà inqüestionable de fer veure la legitimació del poder polític en mans d’aquell que el posseeix en eixe moment. Per exemple, l’arribada del rei era un moment d’encontre entre el monarca, més pròxim, i els seus súbdits, menys passius. A l’entrada el rei era vist amb tota la seua glòria, manifestant-se la lleialtat dels ciutadans i autoritats. A banda, el rei era allot- jat, alimentat, i rebia presents i regals. L’entrada doncs era al mateix temps un acte de submissió i ofrena. Però cal tenir present que l’entrada no sempre seguia un mateix patró. No era el mateix entrar en temps de pau (amb festes per honorar al rei), que durant o després d’una guerra (on per exemple es podien jurar furs i privilegis locals). Ni era el mateix la festa pel definitiu triomf militar sobre els adversa- ris. Però aquesta processó profana, en el sentit estrictament polític i social, era en sí mateix un espectacle que atrau al poble, a la gent de qualsevol condició social. Veiem ara el llistat d’aquests festeigs a Vila-real31. - 1381-1382. Amb la imminent arribada dels reis a Vila-real (Pere el Cerimoni- ós i la seua quarta muller Sibila de Fortià), el consell envia missatgers a Onda i Burriana per fer venir a alguns joglars. Es pagarà 3 ss per una càrrega de murta per enramar la cambra de la senyora reyna; 20 dd per portar aygua e ruxar la plaça per la entrada del senyor rey e de la senyora reyna; també es pagarà a un missatger perquè anàs fins a Borriol, on estaven els reis, i cuytadement tornàs per tal que tot hom stigués apperellat e apercebut de exir a reebre la senyora reyna qui venie

31. Vegeu en conjunt els treballs de NARBONA, R, (1993a, 1993b). Un inicial llistat d’aquest espectacle del poder a Vila-real, com són les festes reials, a GIL VICENT, V (maig 1998), pp. 1-6. 98 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ ensemps ab lo dit senyor rey; es pagaran les reparacions del camí reial front la Po- bla de Bellaguarda per a facilitar el trànsit dels monarques; també es pagarà 2 ss pel vi que fou donat a beure als jutglars e als balladós qui balaren davant la senyora reyna al entrant de la vila, així com els 6 dd pagats al tabaler que rebé a la reina32. - 1396-1397. Es festeja amb un parell de joglars, i pagant el vi vermell donat a beure als balladors lo dia que fahien festa per la venguda del senyor rey com fou vengut de la illa de Sicília, és a dir, l’arribada del rei al regne de València33. - 1398-1399. Es pagaren 6 ss 8 dd per 4 quànters de vi vermell que per los jurats fou comprat de na Faraga, lo qual donaren a beure als hòmens qui ballaren per alegria del primogènit del rey de Sicília, és a dir, el naixement de Martí el jove, fill de Martí l’Humà i Maria de Lluna34. - 25 de maig de 1401. Amb l’arribada del rei Martí l’Humà s’ordena que els carrers fossen enramades e enjunchades, així com preparar certs presents, com vint parells de pollastres, e cinch parells de oques, tres cantes de vi vermell e tres cantes de vi blanch. També estaran presents 9 joglars (uns de la vila, altres de Castelló, Alcalà i Albocàsser) per tal que totes les persones de la vila sobredita ballasen e tinguesen solaç. Pocs dies després arribava la reina, en direcció des de la Pobla Tornesa o Castelló, contractant-se la música de tres joglars per rebre-la35. - 24 de juliol de 1412. Nota del consell per pagar el salari a 4 joglars per tocar en la festa de declaració de nostre verdader rey príncep e senyor, çò és del molt alt en Fferrando rey. Al mateix torn es comprà per 15 ss fruyta, avellanes e vi per dar reffrescament als que ballaren com fon feta la festa del senyor rey36. Es tracta de la celebració del Compromís de Casp i de l’elecció com a rei de la Corona d’Aragó de Ferran d’Antequera, finalitzant així el període conegut com l’interregne, produ- ït després de la mort de Martí l’Humà. - 26 de febrer i 18 de maig de 1414. Nota del consell per pagar el jornal als joglars com lo honrat consell hagués ordenat que fos feta solepnizada gran festa e

32. AMVlr, Clav. 219, f. 26v fins 31r. Com indica V. GIL, aquesta benvinguda era una mostra d’agraïment de Vila-real al rei doncs aquest, al desembre de 1380 havia revocat la venda de la vila a mans de l’infant Martí. Sobre els preparatius previs a l’entrada del monarca, també a Castella el rei enviava el seu penó reial i als aposentadores perquè ho disposaren tot abans de la seua arribada. Els camins i ponts arreglats, carrers nets cuberts de terra neta o herba, etc.. Vegeu ANDRES DIAZ, R. de (1984), pp. 49-50. Per al cas de València vegeu FERRER VALLS, T (1992) i NARBONA VIZCAÍNO, R (1993 a) i (1993 b). 33. AMVlr, Clav. 228, f. 29v, 31r. 34. AMVlr, Clav. 230, f. 27r. 35. AMVlr, Clav. 232, f. 11r fins a 16r. Novament, V. GIL ens indica que Vila-real estava molt agraïda a aquest rei doncs s’havia compromés a recuperar per al patrimoni reial tots aquells llocs i viles que els seus avantpassats havien venut a mans privades. 36. AMVlr, Clav. 239, f. 8v-9r. MC núm. 8, f. 22r. En aquest manual de consells, de forma paral.lela s’estan compran armes per si a Casp no s’arriba a una declaració pacífica i amb consens. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 99 alegria per la presó del compte d’Urgell e de Balaguer. El lloc de Balaguer era contrari al nomenament de Ferran d’Antequera i partidari del candidat derrotat al compromís de Casp, el comte Jaume d’Urgell37. - Dimarts, 27 de novembre de 1414. Lo Sant Pare entra en la dita vila, dimarts a XXVII del dit mes. Amb l’arribada de Benet XIII o «Papa Luna», la vila té cura de la seua imatge externa. Uns dies abans, el consell havia acordat que com nostre Sant Pare se diga que prestament dega venir vers aquestes parts, que si passarà per aquesta vila que li sia feyta bella festa tant com a la universitat sia posible, així d’enramades, juglars, professons… axí mateix que’l dit nostre Sant Pare sia supli- cat per part de la universitat que pas per la dita vila, anant-hi X o XII prohòmens… per fer-li reverència…El pintor Antoni Mercer rebrà el seu jornal per pintar XXXIII penonets que feu de paper ab senyal de Luna e de les claus Sent Pere, com lo Sant Pare entra en la vila. Arriben músics d’Onda i de Burriana, es reparen els camins per facilitar el trànsit del Sant Pare, es compren diverses càrregues de junch i murta per decorar els carrers, s’agrana el carrer des del Portal de València fins al raval, i es comprarà un asta per fer un bordó al pali del Sant Pare. En març de l’any se- güent es signarà l’albarà de pagament per la carn que van consumir els capellans forasters qui regiren a la dita vila per fer honor a aquella com lo Sant Pare vench38. - 12 de desembre de 1414, arribada dels reis a Vila-real. Amb data del 6 i 13 de juliol de 1414 trobem unes notes del consell indicant-se que a Morella està el rei i el Sant Pare, i que davant la fretura d’aliments, s’hi envie fruita i cereals. Poc des- prés de l’arribada de Benet XIII a Vila-real, el 29 de novembre de 1414 el consell municipal pren l’acord de preparar la recepció als monarques, de fer palis…però davant els dubtes e quina festa farien… acordaran mirar a l’arxiu i veure que s’havia fet en altres ocasions semblats, que fosen reconeguts los libres dels síndics pasats et que semblant festa que havien feta als altres reys e regines, que semblant festa fos feta… Finalment, el 12 de desembre com los dits jurats haguesen trobat la forma per la qual los reys pasats eren estats receptats e reebuts en la dita vila… los senyós adonchs en Johan e dona Iolant rey e regina e solament havien trobat que per lur bona venguda los haia dat la vila a quiscú XXV florins sens fer alcun pali… Per això el consell acorda oferir al rei per l’entrada 30 florins, indicant que ja li havien ofert 150 florins al moment de la coronació. I a la reina se li ofereixen 25 florins, amb una recepció de bells balls, enramaments, com de jutglars et altres coses necesàries. I com als altres reis no se’ls feu un pali, a aquests tampoc. Es compraran junchs de decoració per als carrers, es repararan els camins, s’escombrarà la entrada del portal de València e lo camí que’s gira vers Borriana com hagués de pasar, e pasà lo senyor rey, i es demana a un nombre indeterminat de bones per-

37. AMVlr, Clav. 240, f. 17v-18r. 38. AMVlr, MC núm. 10, f. 9r, 43r, 47r. Clav. 241, f. 9v, 11r, 25r, 27v, 28r. Vegeu DOÑATE GIMENO, J (1980), PP. 464-482. 100 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ sones de la vila que vagen fer reverència exint al camí vers la vall de Borriol o pla de Cabanes39. - Dilluns, 12 de gener de 1422, festa i celebració per la bona nova que aquella sabé (la vila) del senyor rey (Alfons el Magnànim), de la vila de Cherra del realme de Nàpols, que habia hauda a sa mà. Eixe dia, a més de la música dels joglars, es pagà també la messió que fon feta als juglars de mengar de pa, vi e altres vitualles, lo dit dia entre dinar e sopar… e almorzar, afegint-se tres cànters de vi per als ba- lladors40. - 1423-1424. Es paga la presència de diversos joglars d’Onda i Betxí per fer música el dia que el rey Alfons el Magnànim vench de Nàpols… com vench e passà per la dita vila41. - 17 de juliol de 1440. Nota del consell per pagar per escombrar i ruixar la plaça per l’arribada de la reina, que a més demanarà el seu dret feudal de cena de presència42. - 31 d’agost de 1487. Nota del consell per pagar les despeses per la festa feta en la alegria de la festa que’s feu en la dita vila, de la presa de Malegua43. Màla- ga, dins del regne nasrita de Granada, era una important fortificació musulmana, guanyada pels reis catòlics (Isabel de Castella i Ferran d’Aragó). - gener de 1492. Nota del consell on s’hi indica que en lo mes de giner del dit any mil quatrecents noranta dos fon presa la ciutat de Granada per la magestat del rey nostre senyor, a dos del dit mes, per la qual presa e alegria lo dit síndich de manament dels dits honorables jurats feu les pagues següents, a saber per banderes, per disparar carabaçanes, per tocar les campanes, pels farons situats a les torres de la vila, i pels joglars que tocaren durant els tres dies que duraren les celebra- cions44.

2. d) Altres moments públics amb presència de músics.

La música fou un element present en altres tipus de situacions que podien ser part d’una festivitat, però també en moments determinats que poc o res tenien a

39. Que com lo molt alt e molt virtuós príncep e senyor, lo senyor rey, sia vengua novellament a la vila de Morella, en la qual ha gran fretura de fruytes, que per part de la dita vila sien trameses dues càrregues de fruyta al dit senyor, de aquella millor fruyta que’ls honrats jurats poran haver e trobar. El lloctinent del gobernador de la Plana ordenà a Vila-real l’enviament de 25 o 30 cafiços de civada fins Morella per vendre aquella als cortesans del rei i Sant Pare, responent la vila que era perjudicial, però que oferiria 2 ss d’ajuda per càrrega als particulars que portaren civada, fruyta e altres vitualles. AMVlr, MC núm. 10, f. 2v, 10 r. Clav. 241, f. 28v. 40. AMVlr, Clav. 245, f. 24r, 24v. 41. AMVlr, Clav. 246, f. 27v. 42. AMVlr, Clav. 252, f. 9v. 43. AMVlr, Clav. 276, f. 7v. 44. AMVlr, Clav. 277, f. 12v. Veure el treball de GIL, V (maig 1998), p. 1-6. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 101 veure amb la diversió. D’una banda, sense que durant l’edat mitjana hi existís un calendari fixat respecte a la celebració dels bous per la vila, aquests eren correguts i acanyiçats en dies diferents, com en 1449, celebrant-se una correguda el diumenge 10 de maig i una altra la festa de S. Joan (24 de juny)45. Com indica J. M. Doñate46, les primeres referències als bous en aquesta vila es remunten a l’any 1375, i dintre de l’ambient festiu es localitza a un parell de joglars que actuaven durant el desenvolupament de la festa taurina, amenitzant-la. Les corregudes es celebraran durant tot el segle XV, però a inicis del segle XVI, concretament en juny de 1518, el governador del riu d’Uixó ençà havia prohibit aquest espectacle, rebent una enèr- gica protesta del consell de Vila-real indicant que això anava en perjudici de la vila, i de les seues llibertats47. Un altre moment en el que la música estava present era en la crida a la fira i en el posterior desenvolupament d’aquesta reunió comercial i de negocis. És obvi, en aquest cas, que la solemnitat religiosa no hi existia, i allò important era l’entreteniment i la diversió. La primera referència a la música en la fira de Vila-real la trobem el desembre de 1375. Eixe any, tres joglars reberen 13 sous promesos pels jurats municipals per tal com serviren en la fira, de sos esturments. Al desembre de 1376 sis músics, uns de Borriana i altres de Castelló, rebien el seu jornal per sonar e fer honor ab sos esturments en la fira48. Recordem que el privilegi per a celebrar la fira a Vila-real estava inclòs al document de fundació de la vila, o carta pobla, datat al 1274. Segons pareix, aquesta fira es celebrava durant 15 dies iniciant-se el dia de Sant Mateu (21 de setembre). Amb tot, el 16 de setembre de l’any 1347 fou mudat el seu inici al dia de Sant Martí (11 de novembre) amb la mateixa durada. Possiblement per això, els pagaments als músics estan documentats al desembre49. Un altre moment de diversió en el qual la música estava present era la prova esportiva del tir amb ballesta. Sabem que al 1397 es pagà a Francesc Sola trompador, Pasqual Mengot juglar de cornamussa, i al nafiler Johan Piquer, per çò com sonaren lo dia que començaren a jugar a la ballesta que la dita vila havie donada a jugar. El document també ens informa d’una cosa important, la desfilada que es feia amb tal motiu, doncs els músics anaven acompanyan la ballesta e jugadors, de la Cort tro al loch on la jugaven50.

45. AMVlr, Clav. 258, f. 11r, 20v. Com indica M. A. Ladero (2004), p. 142, les corregudes de bous solien formar part de festes extraordinàries per celebrar algun succés polític o bèl·lic, però també és cert que formaven part d’algunes ordinàries, com Pentecostés, Sant Joan, Sant Pere o Sant Jaume. Així per exemple, a Daroca el municipi pagava els bous per a Sant Joan i Sant Pere. Vegeu RODRIGO ESTEVAN, M (1993), pp. 747-761. 46. DOÑATE SEBASTIA, J. M (1982c), pp 181-242. 47. AMVlr, MC núm. 62, f. 11r. 48. AMVlr, Clav. 214, f. 31r. Clav. 215, f. 28v. Els pagaments als joglars per tocar en fira de Vila- real es repeteixen al 1379, 1380, 1382, 1386, 1394, 1397. 49. GARCIA SANZ, A- GARCIA EDO, V (1995). 50. AMVlr, Clav. 228, f. 31r. Sobre el joc de la ballesta, ROSSELLÓ LITERAS, J (1993), p. 487-495. 102 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

Finalment, altres moments en que la música es podia escoltar era durant les crides municipals, i durant la convocatòria i eixida de l’host i cavalcada. El primer cas era simplement l’anunci municipal de qualsevol notícia a través de l’oficial encarregat, el saig o nafiler. En 1348, el síndic de Vila-real va pagar 6 diners al saig d’Almassora, per tres crides que feu en Almaçora ab la nafil, … com de la vila (de Vila-real) no ni agués (ningú disponible per anar-hi). Poc després però pagaren a dos trompadors i un nafiler, per so com foren a les crides de Vila-real. Les crides eren simplement pregons o bans municipals relatius a la convocatòria del consell general, a notícies locals o també informacions de caire més general. Així per exemple, el 1366 el saig Jaume Ferrando rebé 18 diners per sonar e perquè feu crida que la dita vila ere del dit senyor rey, e a aquell ere tornada51. L’altre cas era més greu, doncs implicava una acció militar, un enfrontament armat, i per tant, la possibilitat de morts violentes. El 1348 la convocatòria de l’host reuní durant quatre dies a dos trompadors, als que s’afegiren després un trompeta, altres dos trompadors i un tabaler. El 1369 es pagà a un vila-realenc per çò com portave lo penó com la ost de la dita vila anà a Exiva, acompanyat de dos joglars i un trompeta. També el 1382 un joglar i el saig de Vila-real reberen el jornal per acompanyar fins Nules al penoner de la ost, que anava cap a Xelva52.

2. e) Música a festes privades.

Fins ací hem parlat de la música com a element inclòs dins la festivitat del poble, religiosa o cívica, amb caràcter públic, que fa referència al conjunt dels habitants de la localitat. Però també és cert que algunes xicotetes notícies ens permeten saber que els joglars de Vila-real podien guanyar uns diners tocant a festes privades. El contracte que el 16 de gener del 1460 signava el consell municipal amb els joglars Johan i Pere Ivanyes (germans) i Antoni Ballarí, concretava els actes i festivitats públiques on devien ab llurs sturments sonats… fahents so…, però unes lí- nies més avall aquests músics es comprometien a sonar e ffer so als vehins de la vila que volran ffer noces dins lo dit temps (d’un any pel qual havien sigut afermats pel municipi), amb un jornal de 15 sous per actuació, emperò dient-los-ho per V dies abans que aquelles dites noces volran ffer. Es a dir, amb una antelació de cinc dies, els nuvis calia que avisaren als músics, els quals rebrien per la seua actuació la important xifra de 15 sous, a dividir entre els tres (recordem que per actuació municipal el salari diari era, ordinàriament a festes de S. Jaume o S. Bartomeu, d‘1 sou

51. AMVlr, Clav. 205, f. 5v i 6r. La data de 1366 a Clav. 208, f. 3r. Recordem la situació de Vila- real a finals del segle XIV respecte a la pertinència a mans nobiliàries o reials. POZO CHACON, J. A (1995), pp. 65-66. 52. AMVlr, Clav. 205, f. 21v. Clav. 210, f. 39v. Clav. 220, f. 23v. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 103 amb 6 diners, o en ocasions de 2 sous per a cada músic). El fet de tocar a les noces no era nou. Ja el 24 de desembre del 1429 al document d’afermament dels joglars Bernat Vidal el menor, Miquel Foix el menor, i el mudèjar de Betxí Abrafim Ocayba, s’hi indicava l’obligació de sonar a les bodes dels vehins de la dita vila … per cinch sous cascun de salari, e no pus53. Aquesta situació la trobem en altres indrets del territori valencià. Per exemple a Xèrica, el joglar i tamborino Domingo Pérez, contractat pel municipi en 1481 es comprometia a si alguno de los moços qui son en la dita mancebia ... fará bodas, sonarle franquament dándome emperò dos reyales para un par de çapatos... Al 1492, Marquo Arnau, tamborino de Xèrica, canviarà els dos reals per 3 sous54.

3) ELS BALLS.

Moure el cos al so de la música i de manera compassada, amb més o menys gràcia, era una de les activitats que anaven unides a les festes celebrades a Vila-real, però no sols es tractava del fet de ballar per ballar, per ganes o alegria, sinó que a més també podia ésser premiat l’esforç, existint per tant una certa competició que suposava un espectacle més per al públic, especialment a festes de S. Jaume. Al primer cas, els balls són espontanis, i moltes vegades les autoritats ajuden a facilitar l’afluència dels balladors amb el repartiment de begudes alcohòliques. Així, al llibre de claveria de 1381-1382 s’hi indica la despesa de 2 ss en vi comprat per a donar a beure als juglars e als balladós qui balaven davant la senyora reyna al entrant de la vila. Al llibre de 1396-1397 es pagà 2 ss 6 dd per un quànter de vi vermell… lo qual donaren a beure als qui ballaren lo dia que fahien festa per la venguda del senyor rey, com fon vengut de Sicília. També al 1398 els jurats pagaren 3 ss 4 dd per dos quanters de vi vermell… lo qual donaren a beure als hòmens qui ballaven per alegria del primogènit del rey de Sicília. Com amb aquesta quantitat no hi hagué prou, es compraren al mateix preu altres dos cànters. També al 1412, després de l’elecció de Ferran d’Antequera com a rei de la Corona d’Aragó, els jurats de la vila pagaren 15 ss per celebrar aquest fet, fent la despesa dels diners en fruyta, avellanes e vi per dar reffescament als que ballaren com fon feta la festa del senyor rey (nostre verdader rey, príncep e senyor çò és del molt alt en Fferrando rey)55. També a Nadal la gent solia reunir-se per a ballar al voltant d’un gran foc,

53. AMVlr, MC núm. 24, f. 23r. MC núm. 16, f. 36v. Els germans Johan i Pere Ivanyes tornaren a ser afermats pel consell municipal amb data 28 de juliol del 1463, amb una soldada de 100 ss entre els dos, i amb el permís de tocar a noces rebent 15 ss, avisant-los els nuvis amb 11 dies de temps. Tanmateix, el 12 d’agost açò es rectifica, passant a rebre solament 10 ss, i essent avisats amb una antelació de 15 dies. AMVlr, MC núm. 26, f. 9r, 12r. 54. PÉREZ, J. M (1924), pp. 147-152. 55. AMVlr, Clav. 219, f. 30v. Clav. 228, f. 29v. Clav. 230, f. 27r. Clav. 239, f. 8v-9r. 104 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ essent una tradició continuada com pareixen indicar les referències documentals del 1414 i del 147456. Però hem indicat una segona possibilitat, la del ball competitiu inserit dins de les activitats programades, dels jocs d’habilitat, velocitat o força, que es feien els dos dies de les festes principals de la vila, Sant Jaume i Sant Bartomeu. Els gua- nyadors d’aquesta competició rebien un premi en espècie, generalment una àneda per a les fèmines i nens, i una oca per als homes. Però la denominació del ball canvia d’uns anys a uns altres, el que pareix indicar que els participants també canvi- en. Així, a S. Jaume del 1427 es parlava del ballar als hómens, i ballar a les dones mundàries; al 1440 era ballar als hómens i ballar als fadrins chichs; al 1453 es pre- miava el ballar, ballar als minyons, i als minyons que vallaren lo vall dels scocis. Fins i tot, el 1480 guanyà una àneda hun negre del bescompte de Gayano (senyor de Betxí) per balar ab los punyals57. Com podem veure, a l’hora dels balls, l’edat, el sexe o la condició social no importava, doncs es documenta als xiquets, homes, prostitutes, i fins i tot un negre58. Finalment, com a element anecdòtic però no per això sense importància, Vila- real en alguna ocasió contractà, al mateix torn que joglars, algun professional del ball. A S. Jaume del 1446 es pagà 1 s a Ràbia, mora que ballà lo dit dia en lo corro. Entre els músics presents que tocaven eixa jornada es trobaven cinc joglars mudèjars59. Però la festa, el ball, la veguda, etc… podia provocar certs moments de rivali- tat entre els propis balladors, com es costum dir, «per ballar amb la més bonica de les xiques». Davant la situació que podia degenerar en baralles, colps i ferits, el consell acordà al desembre del 1507 que ningú no gose demanar en ball a ningú que balle, la balladora que porta a la mà e balla ab aquella. Et açò sots pena de vint sous o estar vint dies en la presó. No sia emperò entesa ni compresa la de cap de dança, com aquella cascun la puxa demanar sens encórrer en ninguna pena60.

56. A l’any 1414 es parlava de lo dia de Nadal… del solaz acostumat de la foguera e balls que sich fan. De la mateixa manera es parlava al 1474, al balar a la foguera de Nadal. AMVlr, Clav. 241, f. 30r. Clav. 270, f. 10r. 57. AMVlr, Clav. 248, f. 10r. Clav. 252, f. 9v. Clav. 259, f. 8v. Clav. 271, f. 7v. Al 1509 els premis canviaren, doncs s’entregaren uns coloms a Jaume Espareguera i dos dones que ballaren a S. Jaume. Clav. 288, f. 8r. 58. Per exemple, la presència dels xiquets menuts en les alegries i festes reials és una constant a la península. Així, a una festa que el 1464 feu el rei Enric IV de Castella hi participaren do vinieron ocho niños yguales vestidos de unos mantos bordados de llamas, con falsos visajes, y dançaron un rato. Fins i tot el rei Jaume I en la seua entrada a Osca abans del 30 de març del 1227 relata a la seua crònica que los infants e la gent menuda hagren gran alegria de la nostra venguda. Vegeu HOMET, R (2001), p. 151 i 163. 59. AMVlr, Clav. 255, f. 10v. 60. AMVlr, MC núm. 52, f. 125. Text publicat a GIL VICENT, V (2002), p. 115. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 105

4) PERFILS SOCIALS DELS JOGLARS VILA-REALENCS.

Aquestes línies no tenen una finalitat tècnica musical, sinò més bé descriptiva –sempre des dels documents conservats a l’arxiu de Vila-real– que ajude als investigadors a aprofondir amb major qualificació en el coneixement de la matèria instrumentista, en les festivitats medievals, però especialment en la configuració social del grup humà format pels músics d’aquells temps, els joglars. R. Menéndez Pidal va definir als joglars com a persones que es guanyaven la vida recreant i divertint al públic amb música, cançons, conta-contes, jocs de mans o acrobàcies61. Hi havia joglars i famílies de joglars, actuant els uns a les places i carrers, altres contractats pels consells municipals, i els més importants, sota la pro- tecció d’algun noble poderós fent música a la seua cort. Tot el món pareix necessi- tar alguna volta els serveis del joglar, tanmateix la seua consideració social és molt baixa, tot i que entre ells hi existeixen grans diferències de caire cultural i econò- mic. Ara no anem a parlar dels famosos trobadors. No. Ara es tracta dels joglars. Baix del seu nom s’identifiquen un grup d’instrumentistes moltes vegades poc qualificats, ambulants, mal pagats, … però que estaran presents quan se’ls necessita, be a les festes religioses però també a les profanes. Sense dubtes, la gran mobilitat que aquest ofici pareix portar implícita, l’esperit musical i inquiet, ajudà a crear una imatge d’homes poc recomanables, que igual cantaven o ballaven davant del noble, com en llocs on la beguda i l’abandonament eren cosa corrent, essent considerats en ocasions com paràsits de la societat. A més, dins un context religiós com era el medieval, el músic que pot arribar a cantar sobre l’amor o el sexe xoca de front amb la mentalitat col·lectiva del moment62. Fins i tot avui formarien part d’eixe grup de persones d’aparent vida llicenciosa (i al seu torn lliberal) que pareix ser envolta al món de l’espectacle o la faràndula. Però veiem ara qui eren els joglars que actuaren a Vila-real durant l’edat mitjana, i quan ho feren.

4. a) Els joglars.

A Vila-real hem aconseguit documentar un total de 291 joglars o persones que sonen algun determinat instrument. Del conjunt, 241 eren cristians i 50 eren de con- fessió religiosa musulmana. Entre ells hi ha 3 dones.

61. MENÉNDEZ PIDAL, R (1957), p. 5. 62. LE GOFF, J (1983), pp. 86-102, inclou l’ofici de joglar entre aquells que durant l’edat mitjana estaven pitjor considerats. Vegeu també les pàgines inicials de DIAZ CERECEDA, A (2001), pp. 71- 72, i les reflexions sobre els oficis maleïts a GEREMEK, B (1990). 106 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

Geografia d’origen. Si considerem obvi que la resta eren, o vivien, a Vila-real, hem aconseguit documentar la procedència geogràfica de 81 músics (64 cristians i 17 mudèjars), que provenen dels pobles dels voltants, i que acudiren esporàdicament a fer música a la vila. La mobilitat en aquest sector queda ben palesa. Si la vila no tenia suficient amb els joglars que en ella habitaven, es buscaven aquests en poblacions properes per a completar un grup més nombrós. En 1415 es pagava a Guiamó Lombart els seus serveis perquè anà a Borriana, e feu venir los juglars que en aquella veïna pobla- ció vivien, per a l’entrada del Papa Benet XIII en Vila-real63. Un exemple clar d’aquesta mobilitat segons les necessitats de cada poble és que alguns dels joglars documentats en Vila-real amb ocasió de l’entrada del Sant Pare coincideixen amb la nòmina dels que també actuaren a Castelló pel mateix motiu. És una nova dada que ens permet observar la mobilitat d’aquests individus en el sentir quotidià de la música, actuant allà on són necessaris, movent-se en un àmbit geogràfic pròxim i concret, però de forma més o menys continua i ininterrompuda64. Altre exemple fou la festa de S. Jaume celebrada el 25 de juliol de 1426. En eixa ocasió, l’escrivà del consell prengué nota amb molta cura fent el llistat dels joglars que acudiren a la vila, indicant el seu origen. Als tres de Vila-real (Vicent Prats, Bernat Vidal i Abrafim Ocayba que era natural de Betxí) s’uniren quatre de Castelló (Pere Ruvio, Miquel Cenar, Berenguer Algorfa i Simó Munyoç), dos de l’Alcora (Guillem Garaya i Miquel Navarro), un de Borriana (Antoni Ferrer alias Miqualo) i altre de Nules (Jaume Esteve)65. També és cert que en ocasions la mobilitat resulta molt més extrema, essent els músics originaris de llocs ben allunyats. En 1403 el consell de la vila pagà a tres juglàs franceses qui feren alcun solaç per vila66. Com ja hem dit abans, 81 músics forasters actuaren a Vila-real durant el nostre període d’estudi. Les poblacions implicades foren les següents:

63. AMVlr, Clav. 241, f. 28r. 64. AHMCs, MC (1414, desembre 5). El municipi de Castelló pagà, a saber ań Miquel Cenar, ministre, ań Passanant, ań Anthoni Ferrer, ań Gilabert Dezgraus, ań Ramon Sentjohan, ań Berenguer Guerau, ań Vicent Prats, ań Anthoni Olzina e ań Pere Saranyana, juglars, los quals vingueren e foren al sonar com lo sant Pare entra en la dita vila, entre tots, XXXIII sous sis diners. Publicat a ROCA, F (1983), p. 159. A Vila-real, segons el llibre de Claveria núm. 241, f. 11r, 25r, els músics que estigueren presents en l’entrada del Papa en la vila foren Joan Diez i Antoni Pérez, trompadors d’Onda, i els joglars Ramón Sentjohan, Berenguer Guerau, Gilabert Dezgraus, Jaume Rovio i Antoni Rovio. No figuren en dit acte Pere Saranyana, Antoni Olzina, Vicent Prats o Miquel Cenar, que tanmateix, poc després actuaven en Vila-real el dia de S. Jaume o el de S. Bartomeu. 65. AMVlr, Clav. 247, f. 18v. 66. AMVlr, Clav. 234, f. 11r. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 107

Quadre núm. 1. Origen geogràfic dels músics. POBLACIÓ NOMBRE JOGLARS Albocàsser 1 Alcalà 2 Alcora 4 Almassora 9 (però un oscil·la a Quart i altre a Castelló) Almenara 3 Artana 2 (mudèjars) Atzeneta 1 Ayòder 1 (mudèjar) Betxí 4 (tres són mudèjars) Bonastre 1 Borriana 10 Càlig 1 Carabona 2 (mudèjars) Castelló 16 (un és mudèjar) Eslida 1 (mudèjar) Fanzara 2 (mudèjars) Llombai 1 Llosa, La 1 (mudèjar) Mascarell 3 (mudèjars) Nules 1 Onda 7 (un és mudèjar) Orpesa 1 Sant Mateu 4 València 3

Font: elaboració pròpia a partir d’estudi prosopogràfic.

A l’igual que passa a Vila-real, en altres indrets d’estudi la situació era sem- blat. A Daroca la procedència dels joglars configurava un mapa de llocs pròxims a la ciutat. En molt poques ocasions es mencionen músics de procedències llunyanes. Els joglars són persones sense cap gènere de compromís anual (si no han sigut afermats pel consell), i per tant sols han sigut aparaulats o contractats, puntualment, per a l’ocasió específica i concreta. El mateix passava a Oriola, contractant-se els joglars en la zona d’influència de la població, i sols en comptades ocasions, de pro- cedència més llunyana (Xàtiva, Ontinyent, Oliva)67.

El salari. A Daroca, L. Pérez indica l’existència d’una espècie d’elit dins del grup dels joglars, tal volta en relació amb el tipus de so ofert, la dificultat de l’instrument que

67. PÉREZ, L (1990), p. 106. GALIANO PÉREZ, A. L (2000), p. 4. 108 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ es fa sonar, però també especialment en relació a la reduïda oferta d’una tipologia instrumental front als altres músics. Així per exemple, en la documentació que ella utilitza, indica que el salari mínim a percebre per qualsevol músic està entre 1 s 6 dd, ó 2 ss (segons si actuen sols un dia o dos), i que és la quantitat que reben quasi tots els joglars documentats; però per damunt d’aquesta xifra, també indica que, especialment els trompetes, reben fins a 5 o 6 ss actuant els mateixos dies que els altres. Açò serveix a l’autora per indicar que les diferents quantitats cobrades pels joglars permeten hipotetitzar i fixar l’atenció sobre la consideració social que aquest grup professional mereix, i sobre les diferències internes que sorgeixen entre ells. Un estudi comparatiu d’aquest salaris, de la dedicació professional que tingueren, i de les xifres que en el mateix període s’estableixen per a altres oficis, podria fer- nos veure el grau de valoració que aquests músics tenien dins del conjunt social68. Al cas de Vila-real, la retribució salarial per als joglars resulta una mica decepcionant. Allò normal és rebre 1 s 6 dd per dia contractat. Partim de la idea que aquest és el salari base que rebrà qualsevol músic contractat pel consell per a tocar a festes de S. Bartomeu, S. Jaume, o qualsevol altra celebració. Aquesta quantitat es mantindrà invariable al llarg dels anys de l’estudi, des de finals del segle XIV fins a inicis del segle XVI. Tampoc resulta operatiu el tipus d’instrument que es fa sonar. Rebrà el mateix un dolçainer que un tamborino. Ni tampoc la confessió religiosa o el lloc d’origen és un ítem diferenciador en el jornal rebut. Per exemple, a la processó del Corpus Christi de l’any 1362, els joglars Berthomeu Vilafarta, Jaume Foix i Domingo Lucha reberen 18 dd (1 s 6 dd) cadascú. Més de cent anys després, a festes de S. Jaume de 1509, Pere Çaplana sonador de laut, Bernat Sanchiç sonador de rabeu, Johan Verduch sonador de pandero, Mafomat moro tamborino, Johan Guasch tamborino, i Bernat Ferriols trompeta, reberen cadascú 1 s 6 dd. Havia passat més d’un segle però el jornal es mantenia igual69. I com veiem, la quantitat no és massa gran. Un jornaler de l’obra en 1382 rebia normalment un salari de 2 ss diaris. Si treballava fent morter podia rebre 2 ss 4 dd. Si actuava a les taules 3 ss. I si era el mestre d’obra podia rebre entre 3 ss 6 dd i 4 ss. En canvi, al 1418, frare Narcís Serra, prevere de València, rebia 9 ss per un únic sermó fet en l’esglèsia un diumenge70. Si açò ho comparem amb els preus d’alguns productes, podem pensar el min- vat del que guanyaven els nostres músics. Així per exemple, al 1383, un cabiró de fusta de 16 pams de llarg costava 3 ss i una lliura de claus, agulles i ametlles costava 1 ss. Al 1388, una alna de drap vermell o verd (aproximadament uns 90 cm) cos-

68. PÉREZ, L (1990), p. 113. 69. AMVlr, Clav. núm. 206, f. 1v. Clav. núm. 288, f. 8r. 70. Vegeu per exemple el Llibre de Murs i Valls de l’any 1382. AMVlr, signatura núm. 1552, f. 6v. El cas del frare a MC núm. 10 bis, f. 5r, on s’hi indica que hagués fet un solempne sermó e lo dit prevere fos hom graduat e solempne e regidor del Spital dels Ignocents de València. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 109 tava 9 dd. Al 1423, un cafís de cereal costava 36 ss. Al 1428, la lliura de carn de cabró es venia en Vila-real a 8 dd, la d’ovella a raó de 6 dd, la de moltó a 10 dd i la de corder a 9 dd. Al 1453 el consell municipal de la vila pagà 2 ss 10 dd preu d’una oca i també 1 s 4 dd per una àneda71. Com ja hem vist, el jornal rebut pels nostres joglars es mantingué invariable durant tot el temps estudiat. Si volien augmentar-lo simplement calia dedicar més dies a fer música. Així si tocaven una vesprada i un dia rebien 2 ss, i si tocaven dos dies normalment rebien 3 ss. Era simplement treballar més i cobrar en relació a eixe salari base que ja hem indicat. Per exemple, en 1426 els joglars que actuaren el dissabte festa de S. Bartomeu i el diumenge següent, reberen cadascun 3 ss, amb l’ex- cepció de Johan Gizbert, trompador d’Almassora, que rebé 1 s 6 dd, segurament perquè no tocaria eixe diumenge72. Però també és cert que hi havia casos especials. Encara que no sabem perquè, el consell municipal en algunes ocasions puntuals (i no en altres) feia una distinció molt cridanera respecte als salaris rebuts. En 1382, el trompador Macià Losella rebé 5 sous (en lloc dels 2 ss que reberen els altres músics) per tocar a fira de Vila-real. El motiu l’explicava el síndic argumentant la diferència de jornal per çò com ere de Almaçora, e sostingue major treballs anant e vinent. Curiosament, un dels seus companys d’actuació eixe dia, don Guillot joglar de cornamussa, venia des de Borriana i a ell no se li feu cap distinció salarial. També, durant la celebració per la presa de Balaguer, i segons albarà del 10 de febrer del 1414, dos joglars reberen 11 ss cadascú, i l’altre 4 ss 6 dd per un únic dia de treball. Els motius d’aquestes dis- tincions, per ara els desconeixem73. Amb tot, i també en comptades ocasions, el municipi ajudava als joglars a passar el dia de treball oferint-los la manutenció durant la celebració de la festa, com passà per exemple durant la celebració per la presa de Cherra, al regne de Nàpols, per part del rei Alfons V. Eixe dilluns 12 de gener del 1422 els músics reberen entre 3 i 4 ss per tocar un dia i el matí següent, i a banda el consell pagà la messió que fou feta als juglars de mengar de pa, vi e altres vitualles lo dit dia, entre dinar et sopar afegint-se també el pa, vi e altres coses a almorzar. També en 1423 es pagaren un total de 3 ss 4 dd per fruites, pa i vi per als joglars que tocaren el dia del Corpus74.

71. AMVlr, MC núm. 2, f. 33r. MC núm. 3, f. 22v. MC núm. 12, f. 9v. MC núm. 15, f. 24v. Clav. núm. 259, f. 8v. Compareu amb DOÑATE SEBASTIÁ, J. M (1962), pp. 417-506. Recordem que 1 cafís de cereal són 12 barcelles. Amb una barcella, que equival actualment a uns 12 kgr, es podia obtenir farina per a fer pa per a mantenir a una família d’uns 5 membres durant 10 dies. Però recordem també que el preu del cereal fluctua segons les caresties i situacions puntuals en relació a la demanda i oferta. 72. AMVlr, Clav. 247, f. 20v. 73. AMVlr, Clav. 220, f. 23r. Clav. 240, f. 17v. 74. AMVlr, Clav. 245, f. 24v. Clav. 246, f. 9v. 110 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

Els afermats municipals. També és cert que alguns joglars aconseguiren un afermament anual que en ocasions es renovava any rere any, el que els garantia una teòrica i mínima estabilitat econòmica, tan mínima que les quantitats són en ocasions irrisòries. Les sol- dades generalment es pagaven en dos meitats, o en ocasions en terços. Quan al maig de 1382 fou afermat el borrianenc Miquel Blanch, s’acordà que aquest rebria 100 ss anuals més un vestit, essent afermat per dos anys. En canvi, a l’agost del 1425 el consell municipal ordenava que sien affermats los jutglàs o trompetes de la vila per lo millor for que puxen, és a dir el més barat possible. Així s’afermà a Bernat Vidal i Miquel Foix, menors, per temps de dos anys a raó de 33 ss per any i persona. Al- guna cosa no degué anar be perquè Foix renuncià al setembre i entrà per ell Vicent Prats àlias Santet. Aquests mateixos músics foren novament afermats al desembre de 1429. Bernat Vidal el menor, Miquel Foix el menor i Abrafim Ocayba, per temps de tres anys rebrien cadascú a saber, el primer any una certa quantitat de drap, i els dos anys següents 33 ss per any i persona75. Dins del conjunt dels músics que actuaven durant les festes hem reconegut un xicotet grup, aquell format pels saigs municipals, que generalment rebien menor jornal. Com veurem un poc més avant, aquests ja estaven afermats pel consell i disposaven d’un salari assignat pel municipi en el moment de la contractació, amb ca- ràcter anual. Per això possiblement quan actuaven conjuntament amb els altres joglars, ells sols rebien de forma general, 1 s.

Altres fonts d’ingressos. Per tot el que acabem d’exposar, considerem probable que la major part d’aquests joglars no tindrien en la música la principal font d’ingressos o recursos. Dona la sensació que és més un complement en relació a la temporalitat dels perío- des festius locals, que difícilment els faria desplaçar-se molts quilòmetres lluny de la seua llar familiar o residència habitual, com ja hem vist abans. Els joglars necessitaren altres mecanismes per poder obtenir diners i guanyar-se la vida de forma diària al marge de la música. Alguns, amb més fortuna, eren afermats pel municipi com funcionaris d’oficis variats, doncs tocaven la trompeta fent crides, però també exercien de saig, carceller, missatger, etc76. Una altra possibilitat era la de treballar en altres aspectes municipals de certa importància, com la dels encarregats de la cura i neteja de les sèquies, els sequiers77, etc. Amb tot, allò que resulta més quotidià és

75. AMVlr, MC núm. 1, f. 22v. Curiosament en aquest cas al contracte s’hi indicaven les festes on calia que tocara, però s’especificava que en totes proffesions, franchament sens alcun salari, és a dir, que no rebria jornal per participar en aquestes festes. L’afermament de 1425 a MC núm. 14, f. 14r. El de 1429 a MC núm.16, f. 36v. 76. Domingo Dalies fou afermat pel municipi el 15 de juliol de 1426 com saig, sonador de nafil i també com carceller. AMVlr, Clav. 247, f. 17v. 77. Els trompetes Miquel Foix i Bernat Miquel foren sequiers de la séquia Major de Vila-real en 1427, ocupant-se de la seua cura i neteja. El trompeta Bernat Ferriols en 1492 actua com a sequier de la Sequiola. AMVlr, Clav. 248, f. 12r. Clav. 277, f. 16r. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 111 que facen treballs esporàdics per al consell, netejant els pous de la vila78; agranant i enramant la sala del consell, per escombrar lo porche de la cort, per escombrar la plaça79; treballs de manteniment generals, com per scurar lo abeurador del ravall de Castelló, o per anar a obrir lo scorredor de les aygües pluvials qui novellament se’s feyt… de la cequiola a ensús tro al vall de la vila 80; o anar fins la costa per vigilar la possible arribada de vaixells musulmans81. Açò no és exclusiu de Vila-real. A la ciutat de Terol a finals del segle XIV i inicis del XV es documenta com la majoria dels joglars localitzats són al mateix torn barbers d’ofici82. Però més enllà dels altres treballs que poden realitzar, la disponibilitat de la terra, en una societat com la medieval, resulta un dels elements més importants dins de l’ideari de vida o riquesa del moment. La possessió d’un patrimoni immoble juntament amb l’activitat musical dibuixa una doble font d’ingressos. La propietat d’unes parcel·les pot permetre la consecució de l’ideari de supervivència medieval, amb els cultius de cereal o vinya. A més, la terra, en un segon plànol, és l’element necessari com capital disponible per accedir al mercat del crèdit censal, o es con- vertirà en un important valor en les donacions propter-nupcias o inter-vivos entre pares i fills. Malauradament, la documentació conservada a Vila-real és més de caire administratiu municipal (manual de consells, claveria) que privada (protocols, jus- tícia). A banda del que diem, els llibres de peita sols recullen els noms dels decla- rants, i no les propietats que declaren. Per tot això no ens podem apropar clarament a la propietat de bens immobles dels nostres joglars. Sols ho podem fer de passada amb algunes notícies esporàdiques. Per exemple, i per al cas de la vila de Castelló, la propietat de terres per part dels joglars queda documentada a finals del segle XIV amb els llibres de peita dels anys 1371 i 1398, però el valor d’allò declarat ens indica que no són grans terrati-

78. Com el tamborino Joan Pallarés que en 1512 entrarà al pou de la vila per traure un gat mort. El joglar Pere Sisa en 1448 rebrà 2 ss per scurar el pou de la plaça i poc després altres 2 ss per escurar el pou Chich. El trompeta Martí Cavero en juny de 1456 rebrà 2 ss per netejar el pou Chich. AMVlr, Clav. 289, f. 10r. Clav. 257, f. 7v, 8v. Clav. 262, f. 7r. 79. En 1496 el trompeta Bernat Ferriols rebia 1 s 6 dd per fer la neteja, juntament amb 1 s 6 dd que cobrà la seua muller per netejar el porxe de la cort de justícia. Martí Cavero en 1455 rebrà 8 dd per escombrar la plaça e portar los banchs a la plaça e tornar aquells en la festa de S. Jaume, i el mateix un mes després a S. Bartomeu. En 1456 Cavero rebrà 1 s 6 dd per escombrar la plaça i portar la fusta per a construir el corro per als lluitadors en festes de S. Jaume AMVlr. Clav. 280, f. 12r, 18r. Clav. 261, f. 9v. Clav. 262, f. 10v. 80. Martí Cavero al 1455 escurarà l’abeurador. El trompeta Gilabert Dezgraus en 1379 rebé 4 ss per dos dies que fou logat en la reparació de l’escorredor. AMVlr. Clav. 261, f. 18v. Clav. 217, f. 13r. 81. El trompeta Johan Piquer en 1397 rebé 3 ss 8 dd per dos dies que anà a fer la vigilància. AMVlr, Clav. 229, f. 25r. 82. MUÑOZ GARRIDO, V, pp. 121 i 511. Per exemple, dels 19 joglars que documenta, 9 són també barbers. 112 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ nents, sinó més bé al contrari83. Per al cas de Vila-real hem pogut localitzar alguns joglars propietaris de ramat84, i també de terres, que ens permeten completar la vi- sió de la seua vida diària, com a músics i també llauradors. Domingo Lucha en 1395 posseïa una casa, mig hort i un tros de terra al secà. Dudo, joglar mudèjar de Carabona, posseïa al menys una jovada de terra en 1432. O Bernat Vidal, que pos- seïa una casa en el raval de Castelló i unes terres d’horta el 1434. És obvi, aquests joglars dedicarien part del seu temps a la cura de les seues parcel·les85.

Homogàmia professional. Amb tot, com ja hem indicat, aquestes dades ens donen una visió molt minvada del que devia ser la realitat diària. Sols ens mostra la perspectiva continguda a les fonts municipals i les actuacions o relacions establertes entre els nostres músics i la institució. Per desgràcia, la no conservació d’actes judicials, o de més volums de protocols notarials, no ens permet apropar-nos a altres facetes de la vida d’aquests personatges, com podrien ser les compres o vendes de qualsevol tipus de mercade- ria (cereals, draps, censals, terres, muls, etc..); obligacions o deutes reconeguts o reclamats davant del justícia; documentació de caire privat familiar com testaments, contractes de germania, donacions, codicils, etc. Encara així, a través de la docu- mentació municipal podem entreveure alguns aspectes que ajuden a apropar-nos un poc a la seua situació familiar. Així per exemple se’ns mostra un cert grau de continuïtat en alguns cognoms vinculats a l’ofici musical, el que pareix confirmar la tendència (ja vista en altres oficis artesans i comercials) a passar de generació en generació uns útils (els instruments) o tal volta uns coneixements propis adquirits, o fins i tot també als possibles clients. Possiblement es tractava d’una garantia o seguretat per a l’inici de l’activitat productiva, independent o en ocasions conjunta. Era una estratègia comuna utilitzada en qualsevol ofici. La família es beneficia de la xarxa de solidaritats que la uneix afavorint una renovació controlada del grup que facilita el control de la professió, i en alguns casos, el seu tancament (succesió generacional i homogàmia professional). En 1386 venen a Vila-real per fer música Domingo Forcadell i el seu fill, ambdós trompadors del lloc de Càlig86. En 1402, 1403 i 1406 documentem a Andreu Passanant i al seu fill tocant en festes de S. Jaume en Vila-real. Però en un

83. AHMCs, Peita de 1371, sig. I.4.1.1 núm. 1. Jacme Alcolega joglar vell, peita 4 lliures (f. 12v), la muller d’en Berenguer lo joglar, 1 lliura (f. 33r), Domingo Pineda, joglar, peita 3 lliures (f. 52v). Al 1398, sig. I.4.1.1. núm. 2, documentem an Rovio, joglar, peita 1 lliura i mitja (f. 20v), Jacme Martí joglar, 1 lliura (f. 131r). 84. El joglar Andreu Belhom de Betxí paga 4 ss al síndic de Vila-real per l’aveinament temporal del seu ramat fins tots Sants de 1441. AMVlr, Clav. 253, f. 2v. 85. Veure les respectives prosopografies. 86. AMVlr, Clav. 222, f. 16v. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 113

ítem de 1406 se’ns indica que en realitat es tracta del seu fillastre, qui possiblement podem identificar amb Bertran Rovio87; en 1406 i 1416 apareixen Ramon Sentjohan i el seu fill Miquel tocant en la processó del Corpus i en Nadal88; els tres germans Johan, Pere i Aparici Ivanyes són afermats pel consell municipal com joglars en diverses ocasions a mitjans segle XV, especialment els dos primers que formaran un tàndem continu. A banda hi apareix, a les mateixes dades un altre joglar cridat Gabriel Ivanyes89; fins i tot entre els mudèjars trobarem una situació pareguda, quan al 1484 documentem a Guadill, moro dolçayna e sa muller, tabalet, o entre 1522- 1540 a Carda i el seu fill, moriscats de Betxí, dolçaina i tabalet90.

4. b) El grup dels mudèjars.

El fet de localitzar a músics mudèjars actuant en celebracions religioses cristianes no resulta un fet aïllat. Com indica M. A. Ladero, els joglars mudèjars eren una singularitat hispànica que no es donava en altres indrets europeus. En els comptes de la cort del rei Sanç IV de Castella a finals del segle XIII s’observa la presèn- cia de 13 joglars (homes i dones) mudèjars, i en les de Pere IV d’Aragó, casi un segle després, apareixen també joglars mudèjars (homes i dones). Tenien molta fama els de València, on l’ofici passava generalment de pares a fills, doncs el treball estava assegurat en tot tipus de festa, des de les familiars fins a les de la cort, religioses o profanes91. Efectivament, en algunes localitats valencianes i alacantines es documenta eixa mateixa situació. A la processó del Corpus d’Oriola de l’any 1443, Axiç, moro d’Asp, rebé 15 ss per tocar un rabel, amb la companya musical del taballet que tocava la seua muller. A la pròpia ciutat de València, per al període cronològic com- prés entre 1440 i 1451, el professor M. Ruzafa identificava en un estudi prosopo- gràfic a un trompeta (Eça Moracho) i a dos joglars (Alí Morzell i Çaat Morzell)92. Fora de l’àmbit geogràfic valencià, a terres murcianes o aragoneses, la situació era semblant. La investigació sobre les festivitats religioses de l’Edat Mitjana, o els estudis prosopogràfics dels mudèjars aragonesos ofereixen dades molt interessants. Així, per al cas de Múrcia, entre 1426 i 1430 es documenta la presència de diversos joglars mudèjars actuant en la processó dedicada a Sant Tomàs d’Aquino,

87. AMVlr, Clav. 233, f. 15r. Clav. 234, f. 10r. Calv. 236, f. 7v. Menció al fillastre en f. 14r. 88. AMVlr, Clav. 236, f. 6v. Clav. 242, f. 40v. 89. AMVlr, Clav. 263, f. 10v. Clav. 268, f. 8v. Veure les seues respectives prosopografies. 90. AMVlr, Clav. 274, f. 4v. El cas dels de Betxí a Clav. 292, f. 8v. Clav. 298, f. 11r. 91. LADERO, M. A (2004) p. 127. 92. GALIANO PEREZ, A. L (2000), p. s. f. RUZAFA, M (1996), p. 281. ROS PÉREZ, V (1992), pp. 83-84 parla de la fama dels músics mudèjars en el territori valencià. 114 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ en la commemoració de l’aniversari del rei Joan II, o poc després en la processó del Corpus93. Per al cas aragonès, ja la professora M. L. Ledesma indicava que es tractava en particular de mudèjars experts en tocar el tamborino, i que a més de a les festes i solemnitats anuals cristianes, participaven també a bodes i festes religioses islàmi- ques. Tanmateix, són les processons del Corpus a Daroca (Saragossa) al llarg del segle XV les que ofereixen una bona nòmina de joglars i músics, entre els que localitzem un important nombre de mudèjars (26 en total), amb les mateixes caracte- rístiques que anem a veure a Vila-real: eren originaris d’altres localitats, podien repetir diversos anys la seua presència, i eren assalariats pel consell municipal per a una celebració tan solemne amb el mateix salari que els joglars cristians94. Al cas concret de Vila-real, el nombre de músics mudèjars actuants en la vila durant alguna de les celebracions mencionades ascendeix a un total de 50. D’ells 47 són homes i 3 dones. Per bé que no tots indiquen el seu lloc d’origen, aquests no podien ser de Vila-real, doncs fins a finals del segle XV no hi existí una moreria, i després de constituïda aquesta no hem identificat a cap dels seus habitants com a músic. Del conjunt sí que sabem la procedència de, al menys, 17 persones, amb una geografia molt propera a la vila95. Pel que fa a la tipologia instrumental que presenten, es produeix una aparent concentració o especialització en la percussió, documentant a 14 tamborinos, seguits de 7 tabalers. També els instruments de vent són importants, comptant amb 8 trompetes, 4 dolçaynes, 3 trompadors, 2 cornamussers, i altres 3 amb instruments oscil·- lants (cornamussa, trompeta, dolçayna, trompa). A ells cal unir als 6 que apareixen simplement com joglars, sense especificació de l’instrument que utilitzen, a més de dos casos cridaners, com el d’un sonador de lahuts, testimoni dels instruments de corda entre els mudèjars, i el d’un coblegador (copler, cantant). És curiós notar també com es produeix una certa evolució en la tipologia instrumental declarada pels nostres personatges, doncs es detecta una variació numèrica des de la majoritària presència d’instruments de vent a inicis i mitjans del segle XV, fins l’hegemonia de la percussió a finals de la centúria i inicis de la següent. Veurem després si passa el mateix amb els joglars cristians.

93. A Múrcia es documenta al 1426, en festa de S. Tomàs, a Hamete, de Ricote, trompeta; Abdallà, de Blanca, trompeta; i poc després, en el Corpus, a Alí Garache, de Ricote, trompeta; i Çad Azen, de Ricote, Trompeta; en festa de S. Tomàs de 1430 a Lagarque, de Múrcia, joglar, qui tenia l’encàrrec de contractar a altres 10 joglars mudèjars del vall del Ricote. A més, sabem que Hamete, a més de tocar, fabricava instruments com la trompa. Veure VEAS ARTESEROS, M. C- VEAS ARTESEROS, F. A (1992). 94. LEDESMA RUBIO, M. L (1996), pp. 86-88. PÉREZ, L. (1990), pp. 85-177. 95. Pot consultar-se APARICI MARTI, J (2007). Dels 50 músics que eren mudèjars sabem la procedència: de l’àrea de la Serra d’Eslida i Espadà: Artana (2), Eslida (1), Fanzara (2), Ayóder (1); de la Plana: Castelló (1), Betxí (3), Onda (1), Mascarell (3), Alqueria de Carabona, límit amb Borriana (2); del Camp de Morvedre: Llosa de la Vall de Segó (1). Veure l’estudi prosopogràfic o quadre núm. 1. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 115

D’altra banda, el nombre de músics mudèjars que participen en un d’aquests actes festius resulta aleatori, i no pareix respondre sinó a la disponibilitat de temps dels propis músics, o dels diners per part del municipi per a pagar-los el jornal en cada moment. Així, sense atendre a la confessió religiosa de l’instrumentista, hi ha anys en que apareixen sols 5 músics, tots cristians, com a festa de S. Jaume de 1395; anys en que són 11, amb un sol o un parell de mudèjars, com a festa de S. Jaume de 1426; o anys on els números es disparen, cas de la mateixa festa al 1484, quan es comptabilitzaren fins a 18 músics, essent 5 d’ells mudèjars. Tanmateix, un mes més tard, a festa de S. Bartomeu, el nombre de participants es reduí a 10, sense presèn- cia mudèjar entre ells96. Amb tot, la presència dels músics mudèjars a Vila-real respon també a una cronologia aleatòria, doncs en atenció a la documentació disponible en l’arxiu municipal, no hem localitzat a cap d’ells a finals del segle XIV, essent documentats sols 3 en el primer terç del segle XV; a les dècades centrals d’aquest segle a altres 20; en l’últim terç de segle a 16; i finalment, a les primeres dècades del XVI a altres 11.

4. c) El saig municipal.

Era aquest un càrrec de duració anual però renovable, polifuncional en el sentit ample de la paraula doncs es tractava d’actuar com a funcionari baix les ordres del justícia i jurats, complint els seus manaments, en les més variades tasques. A Vila- real en ocasions eren dos les persones amb aquest ofici. Si veiem el contracte d’afermament de Vicent Prats, àlias Santet, comprendrem el que vol dir allò de polifuncional. A l’agost del 1433, el consell l’afermà per saig, misatge et trompeta et per carceller de la universitat et del consell et jurats de la dita vila… Amb la trompeta calia que anunciara la convocatòria de consell o donara a conèixer qualsevol ordre municipal. Així ho recull la documentació quan indica que fou cridat consell de manament dels honorables jurats a so de naffil e o trompeta … A més actuava com a subhastador de les peites, primícia, sèquies, … com a missatger o correu, però en aquest cas concret també resultà ser l’encarregat de la presó, de la pescateria, del pes reial i de l’almodí. El consell havia acordat afermar a aquest funcionari amb el salari més baix possible. Vicent Prats rebrà un jornal de 80 ss anuals pagats en dos meitats, i un vestit cada dos anys97.

96. AMVlr, Clav. 227, f. 13v. Clav. 247, f. 18v. Clav. 274, f. 4v, 7r. El mudèjar que actuà en 1426 fou Ocayba, de Betxí, juntament a dos cristians de Vila-real, un de Borriana, un de Nules, dos de l’Alcora i quatre de Castelló. En 1484 actuaren 5 mudèjars, essent 3 tamborinos (Mafomat, Çat i Juceff), un tabaler (la muller de Gualip), i un dolçayner (Gualip). Els altres 13 músics, cristians, eren trompeta (3), tabaler (1), tamborino (8) i cornamussa (1), aspecte que torna a refermar la progressiva hegemonia dels instruments de percussió a mida que avança el segle XV. 97. AMVlr, MC núm. 17, f. 77v-78r. El text complet de l’afermament ha estat publicat per DOÑATE SEBASTIÀ, J. M (1984), pp. 133-135. 116 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

Com podem veure, els saigs no són propiament joglars, doncs el consell con- tractarà a aquests altres quan els necessita, però la vila aprofitarà la versatilitat del saig i també el farà participar dels moments de música a la vila, especialment a les processons i festes de Sant Jaume i Sant Bartomeu. Així per exemple, aquest Vicent Prats, àlias Santet, en altres documents apareix com joglar trompador, i no com a saig. Eixa situació la podem observar també en l’afermament de Miquel Blanch al maig del 1383, quan des de Burriana vindrà a viure a Vila-real per servir del dit officii de sagonia e o encara de juglar, per cridar consells … et axí matex servesque de sos struments la dita vila en festes de Nadal, Pasqua Florida, cinquagèsima, de sent Berthomeu, de la Assenció et del Corpus Xcrhisti, en totes proccesions franchament sens alcun salari… doncs al contracte ja s’hi indicava el que rebria: 100 ss anuals més un vestit. Miquel Blanch era al mateix temps saig i joglar98.

4. d) Dones.

Què activitats o treballs fan les dones durant l’edat mitjana? Pràcticament tots, o al menys, tots els possibles. No es tracta de fer un llistat per veure els oficis que podien, o no, realitzar les dones. Es tracta més bé d’intentar aprofondir en l’estudi de les relacions entre comportament socio-laboral, oportunitats i realitat domèsti- ca, així com en l’organització de la cèl·lula productiva familiar. Les mullers dels artesans o camperols col·laboren amb aquests en la producció manufacturera o del camp. La seua dot, o la seua soldada pels anys de servei domèstic, aporten capital líquid per iniciar una nova empresa productiva juntament amb el marit. La descàr- rega dels fills amb els contractes d’aprenentatge, o el treball com a dides o mares de llet són comportaments típics de la societat medieval als segles XIV i XV. La seua presència dins de l’àmbit comercial també queda testimoniada, amb un ampli ventall respecte al valor de les seues inversions99. A Vila-real per exemple, l’activitat econòmica de les dones és un fet quotidià segons ens mostra la documentació municipal. Quan en abril de l’any 1382 es pren- gué nota dels salaris dels treballadors de la construcció en l’obra de les murades de la vila, el salari més baix per als homes (a les corrioles e donar morter) fou de 2 ss diaris. Però també s’hi anotà la col·laboració de 8 dones, que reberen un jornal encara menor, a raó de 10 dd cada una100. Un altre ofici en el qual participaren activament és aquell de forneres i flaqueres. Així per exemple, en la segona meitat del segle XV localitzem a n’Alamanda, la muller de Vicent Gargallo, la muller de Mi- quel Pellicer o Isabel Muntalbà101. O finalment com ja hem vist abans, el treball

98. AMVlr, MC núm. 1, f. 22v. Veure més dades a l’estudi prosopogràfic. 99. IRADIEL, P (1986), pp. 223-259. 100. AMVlr, Llibre de Murs i Valls núm. 1552, f. 8r. 101. APARICI MARTI, J (1996), p. 74. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 117 desenvolupat agranant la plaça per les mullers d’alguns dels nostres joglars. Però, … i les dones respecte a la música? En aquest sentit, sabem per exemple que a l’època del rei castellà Alfons X «el Sabio» (segle XIII), una tal Maria Balteira fou una joglaresca molt coneguda que va viure durant un temps a Pamplona. D’igual manera, per Europa Occidental es documenten entre el segle XII i XIII el nom d’algunes dones conegudes com trovadores, cas de Béatrice, comtesa de Die; Marie de Ventadour, Gaudairenca de Miraval, Blanchemain de Forcalguier, etc102. Podia ocórrer el mateix a Vila-real? Malauradament en aquest sentit no hi documentem dones joglars en l’àmbit musical de la vila, amb l’excepció ja referida anteriorment d’alguna fèmina de confes- sió islàmica, com la muller de Guadill, que al 1484 tocava el tabalet; Moratella, que no sabem quin instrument tocava el 1438; o Nugen, que al 1448 tocava el tamborino. Però pareix que aquest era un fenomen prou habitual entre aquestes dones. Re- cordem que en juny de 1389, el rei Joan I encarregava al seu batle general de Va- lència que fes el necessari perquè ell pogués oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley, e sa mare, e les altres mores joglareses de València, les pus aptes103.

4. e) Organistes i mestres de cant.

Dins del grup dels músics que actuaren a Vila-real, apareix un xicotet grup amb una categoria professional marcadament diferenciada respecte als joglars, no sols per la tipologia específica del seu ofici, sinó també, a nivell material, pel salari que rebien pel seu treball. Entre aquests destaquem en primer lloc als mestres de cant. A Vila-real sols n’hem documentat dos. Lois Adzuara (1423) era mestre de cant i escriptor de llibres d’esglèsia. Fou contractat per a realitzar un d’aquests llibres per a l’esglèsia de la vila, però no acomplí el seu encàrrec i el seu fermança tingué que retornar els diners que li havien avançat com part del pagament final. El preu del llibre s’estimà en la important quantitat de 50 florins. Tres anys després, el 1426, Guillem Valero, mestre de música, rebia 374 ss complementaris als 231 ss que ja havia rebut l’any anterior, per fer un nou llibre per a l’esglèsia104. En ambdós casos, els mestres tenen un client molt important, que demana un producte molt espe- cífic. No es tracta de simple música. Es tracta d’un objecte, un llibre, que serà base dels cants eclesiàstics. I açò fa encarir, considerablement, el preu o salari a percebre.

102. ARRANZ GUZMAN, A (2003), pp. 9-33. Les dones trovadores a DIAZ CERECEDA, A (2001), p. 76. 103. HINOJOSA, J (1999), p. 86, nota 43. 104. En el primer cas, cal tenir en compte que 1 florí equival a 11 sous. Per tant, 50 florins són 550 sous. Al segon cas, es reben en conjunt 601 sous. Recordem que el salari d’un simple joglar, per tocar un dia, podia variar, des d’un sou, 1 s 6 d, ó 2 ss. 118 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

En segon lloc podem dedicar unes línies als organistes, tema ja tractat al seu moment per J. Mª Doñate amb una cronologia més ampla105. En aquest cas, no ens referim als joglars que poden tocar els organets portàtils. Ara es tracta de professionals que saben sonar un instrument complex, amb una tècnica depurada, i clarament referida a l’ús dins de l’àmbit eclesiàstic. Quan al 1418 es contractà a Guillem Caix, estudiant de Sant Mateu com a mestre d’escola, entre les seues obligacions estava el sonar els òrguens de l’esglèsia los dies dels dichmenges e festes. Alonso Ferràndez, sonador i mestre d’òrguens, tocava l’orgue en l’esglèsia de Vila- real als Nadals de 1418. Per això mateix, alguns dels organistes són, al seu torn, preveres de l’esglèsia de la vila, com Vicent Aznar (1512-1522). Altres són mestres de cant d’orgue i d’escola, com Guillem d’Espanya (1502-1503), o simplement sonadors d’òrguens, com Pere Johan Soler (1502).

4. f) Els fadrins.

Amb aquesta terminologia, el consell municipal de Vila-real agrupava al conjunt de la gent jove (pareix que fins als 15 anys d’edat) que quedava encarregada de l’organització de les festes locals, especialment la de Nadal, al front de la qual estava el rei Moxo i el seu Comte. Tal volta podem assimilar aquesta institució a les tradicionals «quintes» que, any rere any, han estat encarregades de la prepara- ció de determinades festivitats. Els fadrins cercaven fons per al desenvolupament de les festes, però molt sovint rebien menudes ajudes del consell municipal subven- cionant-los una part de la despesa106. La recerca de diners per poder fer front al pagament dels músics contractats obligà al consell municipal a presentar algunes ordenances que en facilitaren la re- captació. Així, en 1429 el consell disposà que los fadrins de la dita vila, que seran majors de quinze anys e volran ballar, contribuisquen ab los altres fadrins qui han afermat los juglàs, e que sien fets majorals. Tanmateix anys després, si els joves no volien participar en la festa, igualment devien contribuir. Així en juny de 1494 s’ordenava que de ací avant los fadrins de la dita vila qui habitaran en aquella de hedat de quinze anys e de aquí ansús, sien tenguts paguar en los juglàs e solaços que’s faran encara que no vullen ballar ni ésser en los solaços, e açò a coneguda dels honorables jurats los qui deuen paguar107.

105. DOÑATE SEBASTIÁ, J. Mª (1980). 106. Per exemple, en gener de 1495 el consell ordenà que sien donats deu reals als fadrins en supvenció de salari dels juglàs que conduit han en aquestes festes proppassades (de Nadal). AMVlr, MC núm. 43, f. 30v. 107. AMVlr, MC núm. 16, f. 3r. MC núm. 43, f. 11v. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 119

5) LA TIPOLOGIA INSTRUMENTAL. PERCUSSIÓ, VENT I CORDA.

Els llistats de joglars que integren les nòmines anuals o festives, i la varietat dels instruments que es relacionen, ens apropen d’una banda al coneixement d’aquells més utilitzats i comuns, i d’altra ens mostra l’alternància o evolució de la seua tipologia any rere any. Encara que normalment el joglar no sol canviar d’instrument, en alguns casos detectem com en diferents anys (o anotacions de l’escrivà a la do- cumentació) alguns joglars apareixen tocant diversos i diferents instruments. La varietat contemplava pràcticament tot el ventall existent a l’època, especialment aquells que reunien condicions de maneig i transport fàcil, i so suficientment fort per fer-se escoltar entre la gent que assistia als actes. A Vila-real hem documentat els següents instruments:

PERCUSSIÓ. - pandero: cèrcol ample de fusta l’ull del qual està tapat per un costat o per ambdós amb una pell prima i tibant, que sona al colpejar-la amb la mà. En ocasions amb forats en el cèrcol, en els quals van uns cascavells. - tabal: cilindre generalment de fusta amb una membrana percussionada amb les baquetes. - tamborino: tambor xicotet que es toca amb una sola baqueta. Format per un cilindre buit, els extrems del qual estan tapats per unes membranes de tensió regu- lable, de les quals sols rebrà cops la superior. La inferior permet l’efecte «redoble». Amb l’altra mà es sol tocar la flauta.

VENT. - bombarda: tub cònic amb llengüeta doble. - caramella: un poc més gran que la dolçaina, i més menut que la xeremia, amb llengüeta simple de canya. - cornamusa: l’aire arriba pel bufit del músic i és «enmagatzemat» dins d’una bossa unflada (odre), des d’on es subministra a un o més tubs de fusta amb llen- güeta (un melòdic i els altres bunes). A l’ésser continua l’arribada d’aire, l’instrument sona sense interrupció. - dolçaina: tub de fusta de secció cònica amb forats, provist de llengüeta de doble canya. És de la família de l’oboe però amb un so més penetrant. - flauta: tub cilíndric de fusta amb orificis, on l’aire vibra quan el bufit del músic es dirigeix contra la vessant de l’embocadura. En ocasions tenia sols tres o quatre forats perquè el joglar pugués, amb l’altra mà, tocar el tambor. - gralla: veure xeremia. - nafil: trompeta de metall recta d’origen musulmà, amb broquet (boquilla). - orgue portàtil: el so es produeix a l’entrada de l’aire (acumulat en una bossa de pell) pels tubs, a través d’unes portes que són obertes directament per l’acció del 120 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ teclat. Amb una ma el joglar acciona la bossa d’aire i amb l’altra el teclat. Als tubs vibra l’aire, i el so depen del tamany i grandària d’aquells. Com generalment són curts, el timbre del so té tendència a ser agut. - trompa: el mateix que la nafil. Una variant és aquella on el tub de metall s’en- rosca i acaba eixamplat al pavelló. - trompeta: de metall amb broquet, consisteix a un llarg tub, comunment corbat dues vegades, amb embocadura en forma de copa i finalitzat com un pavelló. - xeremia o gralla: un poc més gran que la dolçaina, fet de fusta i amb doble llengüeta. Normalment posseeix set orificis.

CORDA. - guitarra: caixa entallada amb amples escotadures als costats. Màstil llarg amb un claviller entallat i cinc cordes tocades amb els dits o el plecter. Associat a la música popular en contraposició al llaüt. - llaüt: d’origen musulmà, es coneixen diferents variants a la península. Una amb màstil llarg i caixa de fusta amb forma de pera. Altra amb mànec curt d’una sola peça unida amb la caixa, estant aquesta coberta de pell estirada que feia de ta- padora armònica. Un altre tipus és el propiament musulmà, de caixa gran amb el claviller doblat i les clavilles als costats, amb cordes dobles. - rabell o rabec: instrument paregut al llaüt, però solament amb tres cordes fre- gades amb arc, i amb el claviller generalment en forma de corbella.

A Vila-real, del conjunt de 291 músics documentats per al període d’estudi, hem localitzat les següents divisions segons l’instrument. Així, sense especificar el que sonen, però indicant que són joglars o ministres, un total de 46 persones. En l’àm- bit del vent: trompadors o trompers (30), trompeta (17), cornamuser (18), xaramiter (10), dolçayner (1), flauta (1), nafiler (3). En l’ambit de la percussió: tamborino (52), tabaler (17), pandero (3). En els instruments de corda: rabel (2), sonadors de corda (2), llaut (2), guitarra i viola (1). Finalment prenem notícia, com ja hem vist abans d’altres persones relacionades amb la música, com un mestre de cant, cinc organistes, un mestre de música. A banda, uns quants més mostren un cert grau de virtuossisme, o més be de variació instrumental, indicant des de dos fins a quatre o cinc instruments diferents, en ocasions mesclant-se els de vent i percussió108. L’evolució del tipus instrumental en el temps ens indica la progressió dels instruments de percussió davant dels de vent (els primers teòricament més fàcils de fer

108. Cornamusser-tamborino-xaramiter (1), trompeta-tamborino (2), dolçaina-trompador- cornamuser-trompeta (1), xaramiter-bombarder (2), tamborino-cornamuser (1), tamborino-tabaler (1), trompador-cornamuser (1), trompeta-trompador (7), nafiler-trompeta (2), cornamuser-xaramiter (2), cornamuser-dolçaina (1), trompeta-flaviol (1), trompador-xaramiter (1), flaviol-tamborino-xaramiter (1), gralla-cornamuser (1), xaramiter-cornamuser-carameller (1), tamborino-flaviol (1), cornamuser-gralla- xaramiter (1), tamborino-flauta (1). ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 121 sonar que els segons, que necessitarien uns coneixements més amplis), davant la quasi anecdòtica presència dels instruments de corda. L’hegemonia de la percussió sobre les altres tipologies musicals a mida que ens apropem al segle XVI no és exclusiva de Vila-real. A Daroca, per exemple, sembla passar el mateix109.

6) LA REPARACIÓ I COMPRA DELS INSTRUMENTS.

València es convertirà en el referent on comprar o reparar els instruments musicals necessaris. És allí on la varietat de mercaderies i productes, la variada tipologia d’oficis, la vida activa de la bulliciosa ciutat, produïa els especialistes que satisfeien qualsevol necessitat creada. El consell municipal, o els músics de Vila- real, acudiren fins allí per solucionar la compra o reparació dels seus instruments de treball, això sí, subvencionats pels diners propis de la vila. En maig de 1381 els jurats ordenaren pagar a Aparici Picamill, de València, per tornes de un concavi que’ls dits jurats feren de volentat del dit consell…ab lo dit n’Apparici, de uns or- guenets de coll de la dita vila ab altres orguens de ecclesia del dit n’Apparici, pagant-li pel dit cambi 55 ss. Un any després, en maig de 1382 el joglar Domingo Juncos rebia de part del consell municipal, 5 ss 6 dd que ell havia bestret en la ciutat de València en adobar una trompa de la vila. També en desembre de 1390 el consell municipal de Vila-real pagà al lantoner valencià Ferrer Pereç 106 ss per rahó e preu de un parell de trompes noves que de aquell foren comprades per a ops de la vila et per adobadures de altre parell de trompes velles. En 1417 es pagà als joglars Vicent Prats, àlias Santet i Miquel Foix per anar juntament amb el síndic de Vila-real fins València, i allí comprar e triar les trompetes que foren comprades per a la dita vila com axí fos ordenat per lo consell. Se’ls pagà el menjar i beguda per l’anada, l’estada i la tornada. El síndic va reconèixer que tardaren set dies en complir l’encàrrec. Es tornarà a anar pel mateix motiu en 1457110. Amb tot, també és cert que en comptades ocasions les reparacions i compres es van fer a Vila-real o Borriana. Per exemple sabem que en 1362 el consell ordenà pagar 1 ss a un hom que adobà la nafill, la qual nafill se trencà en poder de Pere

109. Per exemple a la processó del Corpus de Daroca de l’any 1472 hi havia 27 músics, dels quals 12 eren tamborinos, 1 tabaler, 2 trompetes, 8 caramellers, i 4 rabellers. A la processó de 1485 hi havia 44 joglars, dels quals 20 eren tamborinos, 2 tabalers, 4 caramellers, 1 trompeta, 6 nafilers, 2 «azamaneros», 2 llaüts, una «vihuela» i 6 rabellers. PÉREZ, L (1990), p. 109 i p. 115. 110. AMVlr, Clav. 218, f. 31r-v. Clav. 219, f. 41v. Clav. 225, f. 19v. Clav. 243, f. 28r. En novembre de 1418, es feu un préstec de 33 ss al joglar de cornamusa Ramon Sentjohan, a tornar en 3 anys, per comprar una cornamusa per a servir e sonar en la dita vila del dit seu art. MC núm. 10 bis, f. 44v. Clav. 244, f. 23v. En 1457 es paga 9 ss 1 d per reparar en València la trompeta e o naffil del honorable consell, comprés 1 d de tiretes que comprà a obs de ligar la dita naffil nou. La nota del consell es datà el 10 de juliol de 1457. Clav. 263, f. 8v. 122 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

Guiam. També que en 1389 es pagava a un sastre vila-realenc per costures de un penó de cendat que ffeu d.un altre penó, per a ops de la naffil, rebent poc després altra xicoteta quantitat per una poqua de seda que meté en lo penó de la trompeta. A l’agost de 1425 els jurats ordenaven que sien adobades les trompetes ab dinés de la vila. O també que en 1447 es pagà a Bartomeu Roselló 11 dd preu d’una aluda (tipus de pells) que va servir per adobar los òrguens de la dita vila. En 1475 el sín- dic pagava 50 ss per una trompeta que ha comprat per a cridar consells e altres crides reals de un hom de Boriana. Encara en 1494 es gastaren 3 ss per fer adobar la trompeta de la dita vila111. Com hem vist, la vila era l’entitat que s’encarregava de la compra i reparació dels instruments propis del municipi. Això vol dir que possiblement molts músics disposaven dels seus propis instruments, però també que la vila facilitava aquests als joglars que contractava per servir-la durant l’any, proporcionant-los la seua ferramenta de treball, be a través d’un préstec monetari, del lloguer de l’instrument, o de la seua venda directa. Així, el 24 de novembre del 1418, Ramon Sentjohan, joglar de cornamusa, reconeixia haver rebut del síndic de Vila-real 33 ss per a obs de comprar una cornamussa per a servir e sonar en la dita vila del dit seu art, quantitat que es comprometia a tornar en 3 anys. Al 1430, el síndic rebia dels joglars mudèjars Çaat Menaxach i Abrafim Ocayba 33 ss per lo preu de una trompa qui’ls fou venuda per la dita vila. Més encara, entre 1438 i 1441, Miquel Foix tingué durant un temps llogada una trompeta de la vila, pagant a raó de 4 dd per dia de llo- guer112.

7) ELS VESTITS DELS JOGLARS.

Normalment el municipi proporcionava la roba per vestir-se als saigs municipals. Però quan un joglar quedava afermat amb el municipi per servir aquest del seu art, al contracte s’hi indicaven les festes en les quals devia tocar, a més del salari anual estipulat i sols en algunes ocasions la recepció d’un vestit (o l’equivalent en draps) pagat per la vila113. La indumentària d’aquests joglars resultava cridanera per

111. AMVlr, Clav. 206, f. 8r. Clav. 224, f. 11r, 15r. El sastre era Francesc Mosquera, i rebé respectivament 2 ss i 6 dd. Clav. 256, f. 7v. La dada de 1425 a MC núm. 14, f. 14r, la de 1475 a MC núm. 32, f. 9r, i la de 1494 a Clav. 279, f. 13r. 112. AMVlr, MC núm. 10 bis, f. 44v. Al llibre de claveria núm. 244, f. 23 v, s’hi indicava a més que si no tornava els diners en 3 anys, el preu podia descomptar-se del seu salari anual. La compra de la trompa a Clav. núm. 249, f. 2r. El cas de Miquel Foix a Clav. 251, f. 4r; Clav. 252, f. 2r; Clav. 253, f. 2r. En aquest últim cas, per exemple, Foix pagà 3 ss 6 dd al síndic per certes veguades que li loguà la trompeta de la dita vila. 113. Per exemple en afermar-se Miquel Blanch com saig i joglar, el 3 de maig de 1382, rebria un vestit. Però el 24 de desembre del 1429, en afermar-se els joglars Bernat Vidal el menor, Miquel Foix el menor i Abrafim Ocayba, cadascú rebria de soldada (sols el primer dels tres anys del contracte) 6 alnes de drap al preu de 7 ss per alna. AMVlr, MC núm. 1, f. 22v. MC núm. 16, f. 37r. Aquesta situació es dona, també, a algunes localitats aragoneses, com a Daroca. Vegeu PÉREZ, L (1990), p. 104. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 123 la combinació de colors exposada als seus trajes. A Vila-real, les seues robes eren generalment de color vermell i blau, per meitats, és a dir, mig cos d’un color i l’altre mig d’un altre color. A pesar de que la vila fou un important centre productor de draps de llana al llarg del segle XV, en ocasions els teixits eren adquirits en altres poblacions veïnes, encara que la confecció era realitzada pels sastres locals. Com exemple podem veure com en abril de 1402 es compraren 5 alnes de drap, meitat vermell i meitat blau per vestir al joglar Gilabert Dezgraus, per çò que se’n vestís, com anàs tot despullat. Però també és cert que en ocasions podien introduir- se altres colors. Per exemple, en 1406 es compraren 19 alnes de drap blau, vermell, però també verd, per vestir al saig Joan Piquer, i als trompadors Francesc Sala i Vicent Prats114. Aquest traje o uniforme que els facilitava el consell municipal consistia, pel que reflecteix la documentació, en un caperó (peça rodona de drap per a cobrir el cap), una gonella o un gonell (túnica llarga, cenyida a la cintura, i que cobria fins mitja cama si és un gonell, i un poc més llarga si era una gonella) i en algunes ocasions podia acompanyar-se per unes calces (mitges que cobrien les cames des dels peus fins la cintura) i també pels calçats (nom genèric dels objectes que, com les saba- tes, botes o espardenyes, serveixen per a cobrir i resguardar els peus)115. Però com hem dit, molt puntualment es vestia als joglars. La documentació de Vila-real mostra sols els exemples apuntats. Allò que pareix lògic (o al menys quo- tidià), és que els joglars, procedents de diversos llocs, s’integrarien als actes festius amb les seues pròpies robes i instruments.

114. El cas de Gilabert, en AMVlr, Clav. 232, f. 37r. Amb el drap, el sastre Francesc Mosquera li feu una cota o gonella. El cas de 1406 amb el drap vert, en Clav. 235, f. 22v. La primera notícia documental de l’arxiu referent als trajes procedeix de 1348 quan es pagaren vestidures meytatades que es compraren per vestir als joglars de la vila. També en 1387 es pagà a un pelaire i uns sastres pel drap del traje i per cosir les robes. En febrer de 1393 es pagà el preu de 40 alnes de drap blau e vermell… per a ops de vestir los juglars, així com per cinc parells de calces ….cinc parells de calçats vermells…per a ops dels damunt dits juglars. En 1397 es pagà el preu de quatre calçats de color…a ops de calçes, i poc després es pagà el preu de 18 alnes de drap vermell i 14 alnes un pam de drap blau per a ops de vestir de meytats los damunt dits juglars. El drap blau es comprà en Onda. Com la quantitat de drap no era suficient, s’encarregà en Castelló la compra de drap per vestir los juglars. AMVlr, Clav. 205, f. 15r. Clav. 223, f. 14v. MC núm.4, f. 34r. Clav. 229, f. 15v, 17r, 32r. 115. Sobre els calçats vore nota anterior. En 1417 es paga al teixidor Pere Bosch 90 ss per 16 alnes de drap blau, a raó de 7 ss 6 dd cada alna. El sastre Steve Pellega cosí per als joglars Vicent Prats i Miquel Foix un parell de gonellas, un parell de gonells, i un parell de caperons, rebent en total 12 ss. AMVlr, Clav. 243, f. 31r. Les definicions d’aquestes robes a ASTOR LANDETE, M (1999), pp. 112-260. 124 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

8) DOCUMENTS.

Afermament de tres joglars per part del consell municipal. 1429, desembre 24. Vila-ral. AMVlr, MC núm. 16, f. 36v-37r.

Die sabbati, XXIIIIº decembre, anno a Nativitate Domini Mº CCCCº XXº nono. Bernat Vidal menor, Miquel Foix menor et Abrafim Ocayba, moro de Bechi, se afermaren per jutglàs de la dita vila de Vilareal de la festa de Nadal primervinent en tres anys primers vinents e continuament comptadós, sots les condicions infrascriptes. Primo, que nosaltres dits Bernat, Miquel e Brafim siam tenguts sonar les festes de Nadal, Ninou, Pascua, sent Johan, les festes de sent Jacme, sent Berthomeu e a les crides de les oques, e altres festes e ores que per los jurats los serà manat, et fer albades en les festes e dies acostumats. Item que nosaltres dits jutglàs siam tenguts sonar a les bodes dels vehins de la dita vila et que aga de sonar a les dites bodes o noces dels vehins de la dita vila per cinch sous cascun de salari e no pus. Item que si no volien sonar a les festes dessús dites, puys que siam requests per los jurats que ara són o per temps seran que en tal cars perdam la soldada. Item que la vila sia tenguda dar-nos de soldada ço és lo primer any sis alnes de drap de for de set sous per alna ço és a quiscun sis alnes, et los dos anys següents e derrers, trenta tres sous a quiscun per quiscun any pagadós en lo principi de l.any. Et sots les dites condicions prometem la una part e l.altra tenir et servar totes les dites coses damunt dites sots obligació dels bens de la universitat e de nosaltres dits Miquel, Bernat et Ocayba, etcetera. Testes, Matheu Querets e Sancho Sanç, vehins de Vilareal.

Capítols del joc de la ballesta de Vila-real. 1468, maig 13. Vila-real. AMVlr, MC núm. 30, f. 27r.

Que sien donades als jugadós de la balesta miga dotzena de culleretes d’argent de pes de IIII onçes entre tots, e que sien jugades segons forma e tenor dels capítols deiús scrits, però que sien jugades ab azbres e teles rasos segons en los dits capítols és declarat.

Capítols del joch de la balesta.

Capítols fets e hordenats per als jugadós del joch de la balesta e són los que seguexen: Primo demanen miga dotzena de culeretes d’argent en la forma següent, item demanen que les VI culeretes sien donades en la forma següent çò és la meytat a tir et l’altra meytat a mostres, e que sien de pes de IIII onçes entre totes. Item que per cascuna culereta agen a tirar L cops, la meytat a mostres e l’altra meytat a tirar. Item que aquell que abans aurà los dits L colps en la manera susdita si vol tornar a jugar de caprimer que juch, e los altres que’s vagen ab sos colps çò és durant tot lo temps tro tant les dites culeretes sien acabades. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 125

Item que’ls que jugaran a la dita goya o joch de balesta no’s puxen pertir de la vila tro a tant tots agen jugat e si lo contrari serà fet que aquell aytal perda lo colp si’l guanyara e co- meta dos dinés de pena. Item sien tenguts a jugar a mostres çò és de CXX pases mudant V passes mes atràs o mes avant a guisa de perdens. Item sien tenguts jugar a tirar de LX pases azbres ras. Item que casqun digmenge o festa pusquen jugar en lo dit joch XV colps a la joya. Item que si lo dit digmenge o festa se trobaran VI homes per a jugar o de aquí ensús pusquen jugar a la dita joya e de aquí enjús no pusquen jugar. Item que lo dit jugador que guanyarà lo colp sia tengut de jugar darer e si no o farà que no li valgue lo dit colp. Item que cascun dimenge o festa sien tenguts fer registre (...) dels colps que cascú juga- rà o guanyarà. Item que si corda se trencara sien tenguts sperar aquell tal III colps segons per laut de balesteria és acostumat. Item que jugen sens frau e que no’s puxen prestar los colps uns a altres e si ho farà aquell tal perda los colps, axí los propris seus com los donats o comandats.

JOAQUÍN APARICI MARTÍ* - JORGE APARICI MARTÍ**

9) BIBLIOGRAFIA.

- ANDRÉS DÍAZ, R. de (1984) «Las entradas reales castellanas en los siglos XIV y XV según las crónicas de la época» a En la España Medieval núm. 4, pp. 47-62. - APARICI MARTI, J. (1996) Producció manufacturera i comerç a Vila-real (1360- 1529). Premi Assaig. Ed. Ajuntament de Vila-real. - APARICI MARTÍ, J. (2007) «Juglares mudéjares en Vila-real durante el siglo XV» a X Simposium Internacional de Mudejarismo, Teruel, pp. 579-592. - ARIÑO VILLARROYA, A. (1999) «Corpus Christi» a Calendario de Fiestas de la Comunidad Valenciana (Primavera), pp. 281-303. - ARRANZ GUZMAN, A. (2003) «Fiestas, juegos y diversiones prohibidas al clero de Castilla Bajomedieval» a Cuadernos de Historia de España, vol. 78, núm. 1, pp. 9-33. - ASTOR LANDETE, M. (1999) Valencia en los siglos XIV y XV. Indumentaria e imagen. Col.lecció Estudis, núm. 15. Ed. Ajuntament de València. - CABANES PECOURT, M. D. (1963) «Juglares navarros del siglo XV» a Saitabi, núm. 13, pp. 61-66. - CARRERES ZACARÉS, S. (1925) Ensayo de una bibliografía de los libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo reino. 2 volums. - CUADRADA, C. (1993) «Oci i diversió a les societats preindustrials. L’exemple cata- là a la BEM» a Espai i Temps d’Oci a la història. XI Jornades d’Estudis d’Història Local, Mallorca, pp. 323-337.

*. Departament d’Història Medieval. Universitat de València. **. Diplomat en Magisteri Musical per la Universitat Jaume I de Castelló. 126 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

- CHABAS, R (1892) «Entrada del Papa Luna en Valencia» a El Archivo núm. 6, pp. 135-139. - DÍAZ CERECEDA, A (2001) «Soporte cultural de la lírica trovadoresca» a Écrire, traduire et représenter la fête, pp. 71-77. - DOÑATE GIMENO, J (1980) «Presencia del Papa Luna en las tierras de la Plana» a B.S.C.C. núm. LVI, pp. 464-482. - DOÑATE SEBASTIÁ, J. M (1980) «Órganos y organistas en Villarreal» a Órganos del P. Valenciano: órgano de Villarreal, pp. 13-21. - DOÑATE SEBASTIÁ, J. M (1962) «Salarios y precios durante la segunda mitad del siglo XIV» a VII Congrés d’Història de la C. d’Aragó, vol. II, pp. 417-506. - DOÑATE SEBASTIÁ, J. M (1982a) «Fiestas y festejos en la Edad Media en la comarca de la Plana» a Datos para la historia de Villarreal, vol. II, pp. 127-134. - DOÑATE SEBASTIÁ, J. M (1982b) «Aportación a la historia del teatro. Siglos XIV- XVI» a Datos para la historia de Villarreal, vol. II, pp. 137-154. - DOÑATE SEBASTIÁ, J. M (1982c) «De Re Taurina: Villarreal en la historia del toreo» a Datos para la historia de Villarreal, vol. II, pp. 181-242. - DOÑATE SEBASTIÀ, J. M (1984) «El gobierno de la villa», a Datos para la historia de Villarreal, vol. VI, pp. 107-166. - FALCÓN PÉREZ, M. I (1986) «La festividad del Corpus Christi en los pueblos de Aragón en la E. Media» a V Jornadas sobre el Estado de los Estudios sobre Aragón. - FERRER, L (1997) «El contexto calendárico del ciclo de Pascua» a Alteridades 7 (13), pp. 85-88. - FERRER VALLS, T (1992) «La fiesta cívica en la ciudad de Valencia en el siglo XV» a L. Quirante (ed.) Teatro y espectáculo en la Edad Media. Actas del Festival d’Elx, 1990. Instituto de Cultura Juan Gil Albert. - GALIANO PÉREZ, A .L (2000) «Pedagogía y esplendor de la procesión del Corpus en Orihuela. Siglos XV-XVI» a Jornadas de Antropología de la fiesta, Alacant, pp. 1-5. - GARCIA SANZ, A- GARCIA EDO, V (2005) La carta pobla de Vila-real, 20 de febrer de 1274. Ed. Ajuntament de Vila-real. - GEREMEK, B (1990) «Activité économique et exclusion sociales: les métiers maudits» a Atti della XII Settimana di Studio dell’istituto di Storia Economica Francesco Datini, pp. 797-816. - GIL VICENT, V (maig 1998) «El espectáculo del poder: fiestas reales (1381-1789)» a Cadafal, pp. 1-6. - GIL VICENT, V (setembre 2000) «La mare de Déu d’agost, Sant Roc i el gos» a Ca- dafal, pp. 1-4. - GIL VICENT, V (2002) Ordenances municipals de Vila-real (ss. XIV-XVIII). Univ. València, fonts històriques valencianes núm. 7. - GRAU MONSERRAT, M (1972-73) «Joglars als Ports de Morella» a Boletín de Amigos de Morella y su comarca, II-III, pp. 21-29. - HEERS, J (1982) Fêtes, jeux et joutes dans les sociétés d’occident à la fin du Moyen Âge. Montreal. - HINOJOSA, J (1999) «Juegos, fiestas y espectáculos en el Reino de Valencia: del caballero andante al moro juglar» a Fiestas, juegos y espectáculos en la España Medieval, pp. 68-91. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 127

- HOMET, R (2001) «Niños y adolescentes en fiestas y ceremonias» a En la España Medieval núm. 24, pp. 145-169. - IRADIEL, P (1986) «Familia y función económica de la mujer en actividades no agrarias» a La condición de la mujer en la E. Media, pp. 223-259. - LADERO, M. A (1994) «La fiesta en la Europa mediterranea medieval» a Il tempo libero. Economia e società, XXVI Settimana di Studi di Prato, pp.83-93. - LADERO, M. A (2004) Las fiestas en la cultura medieval. Areté. Barcelona. - LE GOFF, J (1983) «Oficios lícitos y oficios ilícitos en el Occidente Medieval» a Tiempo, trabajo y cultura en el Occidente medieval, pp. 86-102. - LEDESMA RUBIO, M. L (1996) Estudios sobre los mudèjares en Aragón. Ed. Centro de Estudios Mudèjares, Instituto de Estudios Turolenses. - MARTÍNEZ CARRILLO, M. Ll (1990-1991) «Fiestas ciudadanas. Componentes religiosos y profanos de un cuadro bajomedieval. Murcia» a Miscelánea Medieval Murciana, núm. 16, pp. 31-50. - MENÉNDEZ PIDAL, R (1957) Poesía juglaresca y orígenes de la literatura medieval. Madrid. - MOLTÓ, E (2001) «Entre el rito y el juego: la fiesta cortés» a Écrire, traduire et représenter la fête, pp. 79-88. - MONFERRER, A (2000) «Los Santos Inocentes, y las fiestas de Locos» a Calendario de fiestas de la C. Valenciana (invierno), pp. 93-101. - MONFERRER, A (2001) «Asunción de la Virgen» i «San Bartolomé» a Calendario de fiestas de la C. Valenciana (verano), pp. 197-206, 250-251. - MUÑOZ GARRIDO, V (2000) La ciudad de Teruel, de 1347 a 1597. Cómo éramos los turolenses en la Época Medieval. Volums I, II. - NARBONA VIZCAÍNO, R (1993a) «La fiesta cívica. Rito del poder real. Valencia siglos XIV-XVII» a XV Congrés d’Història de la C. d’Aragó, pp. 403-419. - NARBONA VIZCAÍNO, R (1993b) «Las fiestas reales en Valencia entre la Edad Media y la Edad Moderna. Siglos XIV-XVII» a Tercer congrés d’història de Catalunya. Les insti- tucions catalanes, vol. II, pp. 463-472. - NARBONA VIZCAÍNO, R (1999) «Apreciaciones históricas e historiográficas en torno a la fiesta del Corpus Christi de Valencia» a Revista d’Història Medieval núm. 10, pp. 371-382. - NARBONA VIZCAÍNO, R (2003) «Ideología y representación cívica en la sociedad hispánica medieval» a XVII Congrés d’Història de la C. d’Aragó, vol. II, pp. 273-287. - NARBONA, R- ALCARAZ, A (1999) «La Ascensión, Pentecostés y Trinidad» a Calendario de fiestas de la Comunidad Valenciana (Primavera), pp. 271-277. - PÉREZ, JM (1924) «Una página de fiesta del siglo XV» a BSCC núm. 5, pp. 147-152. - PÉREZ, L (1990) «Juglares y ministriles en la procesión del Corpus de Daroca en los siglos XV y XVI» a Nassarre. Revista aragonesa de Musicologia, VI, I, pp. 85-177. - POZO CHACON, J. A (1995) Prohoms i camperols. Espai agrari i poder local a Vila- real (1362-1386). Ed. Ajuntament de Vila-real. - PUIG, J (1948) «Juglares y músicos en Catí» a B.S.C.C, núm. 24, pp. 295-306. - PUIG, J (1949) «Juglares y músicos en Catí (II)» a B.S.C.C, núm. 25, pp. 49-68. - PUIG, J (1949) «Factores de órganos en Catí» a B.S.C.C, núm. 25, pp. 191-206. - ROCA TRAVER, F (1983) El tono de la vida en la Valencia medieval. B.S.C.C. 128 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

- RODRIGO ESTEVAN, M (1993) «Juegos y festejos en la ciudad bajomedieval: sobre el correr toros en la Daroca del siglo XV», Aragón en la Edad Media, X-XI, p. 747-761. - ROS PÉREZ, V (1992) Historia de la música en la C. Valenciana, núm. 5. Ed. Levante. - ROSSELLÓ LITERAS, J (1993) «El joc de ballesta: subvencions i trofeus (1447- 1473)» a Espai i Temps d’Oci a la Història. XI Jornades d’Estudis d’Història Local, Mallorca, pp. 487-495. - RUZAFA, M (1996) «Las actividades industriales de la morería de Valencia» a Actas del VI Simposio Internacional de Mudejarismo (Teruel, 1993), pp. 269-286. - TRAVER GARCIA, B (1918) Los músicos de la provincia de Catellón. Villarreal. - VEAS ARTESEROS, M.C- VEAS ARTESEROS, F.A (1992) ) «Las relaciones económicas entre Murcia y los mudèjares del Valle del Ricote en el siglo XV. Notas para su estudio» a Actas del IV Simposio Internacional de Mudejarismo, pp. 402-403. - VOVELLE, M (març 1996) «La fiesta en el campo de la historia de las mentalidades» a Antropología. Revista de pensamiento y estudios etnográficos núm. 11, pp. 26-39.

10) ESTUDI PROSOPOGRÀFIC DELS JOGLARS DOCUMENTATS A VILA-REAL DES DE FINALS DEL SEGLE XIV FINS INICIS DEL SEGLE XVI.

10. a) CRISTIANS.

ABRIL, Johan d’. (1457). Charamiter. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1457. AMVlr, Clav. 263, f. 8v.

ADZUARA, Lois (1423). Maestre de cant et scriptor de llibres d’esglèsia. El síndic de Vila-real rebé de Bertomeu Cardona, prevere d’Atzaneta, 220 ss com a fer- mança d’aquest mestre de cant, quantitat que la vila li havia donat en senyal de 50 florins que li van prometre per fer un llibre per a l’esglèsia, però aquest no s’ha fet i el mestre se n’ha anat. AMVlr, Clav. 246, f. 2v.

AGREDA, Johan de (1484). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 274, f. 4v.

AGUT, Johan (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

ALFAGERI, Sancho, el fill de (1496). Tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume i la mateixa quantitat per tocar a S. Bertomeu de 1496. AMVlr, Clav. 280, f. 7r, 8v.

ALGORFA, Berenguer d’ (1426-1446). Joglar de charamita, de bombarda, ministrer de Castelló. Rep 2 ss per tocar en S. Jaume de 1426. Rep 1 s 6 dd per tocar la bombarda en festa de S. Jaume de 1430. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1432, festa de S. Jaume. En juliol de ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 129

1446 rep 1 real per tocar en S. Jaume, i en agost 1 real per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 247, f. 18v. Clav. 249, f. 9r. Clav. 250, f. 8v. Clav. 255, f. 10r, 12v.

AMORÓS, Berenguer (1382). Joglar de Sant Mateu. Juntament amb altres joglars, i també amb el santmateuà Ramon Amorós, reben en conjunt 117 ss per tocar el dia que la regina entrà a la vila. Albarà de pagament del 6 de gener de 1382. AMVlr, Clav. 219, f. 23v.

AMORÓS, Ramon (1382). Joglar de Sant Mateu. Juntament amb altres joglars, i també amb el santmateuà Berenguer Amorós, reben en conjunt 117 ss per tocar el dia que la regina entrà en la vila. Albarà de pagament del 6 de gener de 1382. AMVlr, Clav. 219, f. 23v.

ANDREU, Matheu (1414). Joglar d’Almenara. En 1414 rep 1 s per tocar el dia de S. Jaume, co-patró de l’esglèsia de la vila, a les proves de carreres i lluita. AMVlr, Clav. 240, f. 8v.

ARENELLES, Anthoni (1487). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 276, f. 5r.

ARENELLES, Francesch (1480-1487). Tamborino, cornamusa. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu de 1480. Toca en S. Jaume de 1482. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1484. Toca en S. Jaume de 1485. Com cornamusa toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1487. AMVlr, Clav. 271, f. 10r. Clav. 272, f. 6r. Clav. 274, f. 4v, 7r. Clav. 275, f. 4v. Clav. 276, f. 5r, 6v.

ARENELLES, Guillem (1493). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume de 1493. AMVlr, Clav. 278, f. 6v.

ARENELLES, Pere (1480-1487). Tamborino, tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume i altre tant per tocar en S. Bertomeu de 1480. Toca en S. Jaume de 1482 i 1484. Com tabaler toca en S. Jaume de 1485. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1487. AMVlr, Clav. 271, 8r, 10r. Clav. 272, f. 6r. Clav. 274, f. 4v. Clav. 275, f. 4v. Clav. 276, f. 5v, 6r.

AROLET, Francesch (1480). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1480. AMVlr, Clav. 271, 8r.

AVILA, Francisco (1502). Tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 285, f. 10r.

AYMERICH, n’ (1403). Tromper. En 1403 Rep 1 s per tocar en vigília de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 234, f. 12r.

AYMERICH, Andreu (1518). Missatge. Rep 1 s 6 dd per sonar la trompeta el dia de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 290, f. 8r. 130 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

AZNAR, Domingo (1383). Trompador d’Orpesa. Rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1383. AMVlr, Clav. 221, f. 20v.

AZNAR, Vicent (1512-1522). Prevere. Rep 100 ss per sonar l’orgue de l’esglèsia com a salari del mig any que finí el 12 d’agost del 1512. Rep altres 100 ss com salari del mig any que finí el 12 d’agost del 1518. Torna a rebre altres 100 ss pel mig any que finí el 12 d’agost del 1522. AMVlr, Clav. 289, f. 8r. Clav. 290, f. 8r. Clav. 292, f. 10v.

BALLARI, Antoni (1460-1470). Cornamusser. Contractat pel consell municipal juntament amb els germans Ivanyes, com a joglar, el 16 de gener del 1460, per temps d’un any i jornal de 150 ss anuals a rebre en dos meitats. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1466. El mateix al 1470. AMVlr, MC nº 24 f. 23r. Clav. 266, f. 7r. Clav. 269, f. 5v.

BALLESTER, Vicent (1403). Juntament a Jaume Nadalies reben 1 s cadascun per ço car ab sos sturments de corda sonaren davant lo cor de Dèu en la processó del Corpus. AMVlr, Clav. 234, f. 9v.

BARBER, Jaume (1415). Joglar. En 1415 rep 2 ss per tocar en festa de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 241, f. 22v.

BELHOM / BELLOM, Andreu (1441-1470). Cornamusa, cornamusser de Betxí. Paga 4 ss per l’aveïnament temporal en 1441 del seu ramat en terme de Vila-real. En juliol de 1446 rep 1 real per tocar en S. Jaume. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1447 en festa de S. Jaume. El mateix al 1449, 1453, 1455, 1456, 1457, 1459, 1466, 1467, 1468, 1470. AMVlr, Clav. 253, f. 2v. Clav. 255, f. 10v. Clav. 256, f. 10r. Clav. 258, f. 9r. Clav. 259, f. 8v. Clav. 261, f. 9v. Clav. 262, f. 10r. Clav. 263, f. 8v. Clav. 264, f. 10r. Clav. 266, f. 7r. Clav. 267, f. 9r. Clav. 268, f. 8r. Clav. 269, f. 5v.

BENET, Domingo (1421). Cornamusser. Rep 18 dd per tocar el dia de la festa de S. Jaume en 1421. AMVlr, Clav. 245, f. 17r.

BENEYTO, Johan (1449). Dolçayner. Rep 1 s 6 dd per tocar el dia de S. Jaume de 1449. AMVlr, Clav. 258, f. 9r.

BERBEGAL, Bernat (1416-1421). Trompeta, trompador de Burriana. En juliol de 1416 rep 2 ss per tocar en S. Jaume. Per tocar en la mateixa festa en 1417 rep 9 dd. Pel mateix, en 1418 rep 18 dd. El mateix al 1421, però s’indica que és trompador. AMVlr, Clav. 242, f. 15r. Clav. 243, f. 20v. Clav. 244, f. 16r. Clav. 245, f. 17r.

BERNAL / BERTRAL Salvador (1484-1487). Tabaler de Quart o d’Almassora. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume i altre tant en S. Bertomeu de 1484. S’indica que és de Quart. Toca en S. Bertomeu de 1485 indicant-se ara que és d’Almassora. Toca en S. Jaume de 1487. AMVlr, Clav. 274, f. 4v, 7r. Clav. 275, f. 6v. Clav. 276, f. 5r. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 131

BERTHOMEU (1494). Pandero. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume de 1494. AMVlr, Clav. 279, f. 7v.

BLANCH, Miquel el menor (1374-1389). Joglar, trompador. Saig de Burriana. En data 16 de gener de 1374 rep 10 ss per servir e sonar e fer honor ab ses estruments als habitants del municipi durant les festes de Nadal. En 8 de desembre de 1376 rep 5 ss juntament a altres joglars per tocar el dia de la fira. S’indicà que era de Burriana. Qualificat de trompador, en octubre de 1377 rep juntament a Macià Losella 4 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en la vila i en les carreres. En 1379 rep 2 ss per tocar amb la seua trompa en els dies de fira. En 1380 rep 2 ss per tocar novament a fira. Juntament a altres joglars de diverses localitats reben en conjunt 117 ss per tocar el dia que la regina entrà en la vila. Albarà de pagament del 6 de gener de 1382. En maig de 1382 el consell de Vila-real acorda afermar a Miquel, qui diu ser veí de Burriana, a officii de Sajonia e o encara de joglar per cridar consells e axí matex servesquen ses estruments la dita vila en festes de Nadales, Pascua Flori- da, Cinquagesima, de S. Berthomeu, de la Asensio e del Corpus Xcristi. El contracte és per temps de 2 anys, preu de 100 ss anuals mes un vestit. Eixe mateix mes rep 5 ss per tocar amb la seua trompa en la vespra i dia de S. Bertomeu, i en la carrera de l’oca. En 1383 rep 2 ss per tocar la trompeta el dia de S. Bertomeu. Rep 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1389. AMVlr, Clav. 212, f. 35r. Clav. 215, f. 28v. Clav. 216, f. 20v. Clav. 217, f. 17v. Clav. 218, f. 21v. Clav. 219, f. 23v, 41r. MC nº 1, f. 22v. Clav. 221, f. 20v. Clav. 224, f. 14r.

BOLOS, Johan (1491-1494). Toquador de rabeu, rabeuer, joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1491, 1493, 1494. Al 1494 també toca a S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 277, f. 8r. Clav. 278, f. 6v. Clav. 279, f. 7v, 8v.

BONFILL, Simó (1376). Joglar de L’Alcora. El 2 de gener de 1376 rep 25 ss juntament a altres dos joglars per tocar en festas de Nadal i any nou. Juntament a molts altres joglars de diverses localitats, indicant-se que ell és de L’Alcora, reben juntament 117 ss per tocar el dia que la regina entrà en la vila. Albarà de pagament del 6 de gener de 1382. AMVlr, Clav. 214, f. 32r. Clav. 219, f. 23v.

BONHOM, En (1394). Joglar de cornamussa. Rep en 1394 la quantitat de 3 ss per tocar el dia de la fira. AMVlr, Clav. 226, f. 20r.

BORRAÇ, Bernat (1394). Trompador de València. Rep en 1394 la quantitat de 3 ss per tocar el dia de la fira. AMVlr, Clav. 226, f. 20r.

BRU, Bernat (1403). Joglar de cornamussa. Rep 1 s per tocar juntament a altres el dia de S. Jaume. AMVlr, Clav. 234, f. 10r.

BURGOS, Alonso de (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 279, f. 7v.

BURGOS, Johan (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 279, f. 7v. 132 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

BUSQUET, Bernat /Berni (1375-1383). Joglar de Castelló. Juntament a altres dos joglars, rep el 3 de desembre de 1375 13 ss de voluntat d’alguns prohoms del consell, per tal com serviren en la fira de sos sturments. Un any mes tard, el 8 de desembre de 1376, juntament amb altres dos joglars (un és Ferrer Busquet) rep 5 ss per tocar el dia de la fira. En aquesta ocasió s’indica que els tres són de Castelló. AMVlr, Clav. 214, f. 31r. Clav. 215, f. 28v. Entre 1380 i 1383 reben els seus jornals per tocar a Castelló i acompanyar l’host fins a Xelva. Citat per SANCHEZ ADELL, J (1982), p. 181.

BUSQUET, Ferrer (1376-1380). Joglar de Castelló. El 8 de desembre de 1376, juntament amb altres dos joglars (un és Bernat Busquet) rep 5 ss per tocar el dia de la fira de Vila-real. S’indica que els tres són de Castelló. En 1379 es reuneixen molts músics per a la festa de S. Bertomeu tocant per la vila i en la carrera de l’oca. Ferrer rep 2 ss. En 1380 rep 2 ss per tocar la vespra i dia de S. Bertomeu, i en la carrera de l’oca. AMVlr, Clav. 215, f. 28v. Clav. 217, f. 11v. Clav. 218, f. 14r.

CAÇOLETA, don (1348). Trompador. Rep 1 ss, juntament a son companió e a un fadrí qui tocave los tabals… com vinguessen sonar al penó de la dita vila. AMVlr, Clav. 205, f. 21v.

CAIX, Guillem (1418). Estudiant de Sant Matheu. Afermat pel municipi a temps d’un any, amb una paga de 50 ss provinents de les almoines, i 50 ss del propi consell, per a tenir en la dita vila studi o scola per als scolans o studiants, però també per a sonar encara en la sglèsia de la dita vila los òrguens de aquella los dies dels dichmenges e festes. AMVlr, MC nº 10 bis, f. 11v.

CAMPANA, Berthomeu (1487-1501). Mestre tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume el 1487. Toca a S. Jaume i S. Bertomeu de 1496. Toca a S. Jaume de 1500 i 1501 indicant-se que és mestre. AMVlr, Clav. 276, f. 5r. Clav. 280, f. 7r, 8v. Clav. 283, f. 7v. Clav. 284, f. 9r.

CAMPOS, Anthoni (1480). Tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1480. AMVlr, Clav. 271, f. 8r.

CANYIÇAR, Miquel (1492). Joglar. Participa al gener de 1492 en la festa per la presa de Granada. AMVlr, Clav. 277, f. 12v.

CARASQUO, Lorenç (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

CARBO (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 279, f. 7v.

CARNICER, Pere (1518). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 290, f. 7r. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 133

CASES (QUASES), Jaume (1487-1502). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar a S. Jaume de 1487. Rep 1 s 6 dd per tocar a S. Bertomeu de 1491. Toca a S. Jaume i S. Bertomeu de 1493. Toca a S. Jaume del 1500. Toca a S. Jaume i S. Bertomeu del 1501 i 1502. AMVlr, Clav. 276, f. 5r. Clav. 277, f. 9v. Clav. 278, f. 6v, 9v. Clav. 283, f. 7v. Clav. 284, f. 9r, 10v. Clav. 285, f. 10r, 11v.

CASESNOVES, Johan (1480-1487). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume i altre tant en la de S. Bertomeu de 1480. El mateix al 1484. Toca en S. Jaume de 1485. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1487. AMVlr, Clav. 271, f. 7v, 10r. Clav. 274, f. 4v, 7r. Clav. 275, f. 4v. Clav. 276, f. 5r, 6v.

CASTEL / CASTELLANI, Aparici (1468-1470). Moço de Guillem Matamoros, tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1468. Rep el mateix per tocar en S. Jaume de 1470, i també en S. Bertomeu d’eixe any. AMVlr, Clav. 268, f. 8r. Clav. 269, f. 5v, 7r.

CATALÀ, Domingo (1379-1380). Nafiler, trompeta, saig i corredor de València. En 1379 rep 2 ss per tocar amb el seu nafill el dia de S. Jaume Apóstol per la vila i en la carrera de l’oca. Poc després es reuneixen molts músics per a la festa de S. Bertomeu tocant per la vila i en la carrera de l’oca. Domingo rep 2 ss. En novembre d’eixe any s’indicava el seu ofici de saig i corredor rebent els 200 ss de salari estipulat pel consell de la vila, pel seu treball de dos anys. Poc després rep 2 ss per tocar amb el seu nafil durant la fira de la vila. Acompanyava a altres músics. En data posterior a març de 1380 la vila li paga els 5 ss que li prometeren per facilitar la mudança de les seues robes des de València fins Vila-real, com si hi vingués a estar novellament per esser saig dels jurats. Poc després rep 2 ss per tocar en la processó del Corpus i altres 2 ss per tocar la vespra i festa de S. Bertomeu i en la carrera de l’oca. AMVlr, Clav. 217, f. 10v, 11v, 15r, 17v, 33r. Clav. 218, f. 10r, 14v.

CAVERO, Martí (1447-1456). Trompeta, saig, corredor, carceller. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1447 en festa de S. Jaume. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1448 en festa de S. Jaume i haver escombrat la plaça. Rep 1 s 6 dd per tocar en 1449 en festa de S. Bertomeu. En maig de 1450 rep 40 ss com soldada anual per ser saig, corredor, trompeta i carceller municipal. En juny de 1455 fou afermat com saig i trompeta, a raó de 80 ss anuals. Poc després rep 8 dd per escombrar la plaça i prepar ar els bancs per a la festa de S. Jaume, i un mes després per a S. Bertomeu. Poc després rep 1 s 6 dd per netejar l’abeurador d’animals del raval de Castelló. En juny de 1456 rep 2 ss per entrar a netejar el pou Chich de la vila juntament amb altres 10 homes. En juliol, 1 s 6 dd per escombrar la plaça i ficar els taulons per al corro dels lluitadors en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 256, f. 10r. Clav. 257, f. 10r. Clav. 258, f. 9r, 20v. Clav. 261, f. 8v, 9v, 18v. Clav. 262, f. 7r, 10v.

CENAR, Miquel (1415-1432). Joglar de cornamusa, joglar de charamita de Castelló. En febrer de 1415 rep 11 ss per tocar en la festa per la captura del comte d’Urgell. Poc després rep 2 ss per tocar en la processó de l’Ascensió. Rep 4 ss per tocar en la processó del Corpus, 2 ss per tocar en S. Jaume, i 2 ss per tocar en S. Bertomeu. Rep 1 s 6 dd per tocar en 134 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ juliol de 1423, festa de S. Jaume. El mateix al 1426, indicant-se que és de Castelló i toca la charamita. El mateix al 1430 i 1432. AMVlr, Clav. 240, f. 17v, 24v. Clav. 241, f.18r, 20v, 22v. Clav. 246, f. 15r. Clav. 247, f. 18v. Clav. 249, f. 9r. Clav. 250, f. 8v. En 1415 apareix en Castelló solicitant la paga per haver tocat en la vila des de la fira fins novembre. Citat per SANCHEZ ADELL, J (1982), p. 182.

CIRERA, Francesch (1509). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 288, f. 9v.

CLAVER, Ramon (1446). Trompeta i flaviol de l’horta de València. En juliol de 1446 rep 1 real per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 255, f. 10v.

CLIMENT, Pere (1364). Rebé 10 ss pels once dies que estigué ocupat camb motiu del pas del rei a València complint les ordres del justícia de la vila, e per sonar la nafil. AMVlr, Clav. 207, f. 3r.

CORBERA, Johan (1382). Joglar d’Onda. Juntament a molts altres joglars de diverses localitats reben juntament 117 ss per tocar el dia que la reina entrà en la vila. Pagament del 6 de gener de 1382. AMVlr, Clav. 219, f. 23v.

CORELL, Francesch (1403). Tromper. Rep 1 s per tocar juntament a altres el dia de S. Jaume, i 1 s en vigília de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 234, f. 10r, 12r.

CUCH, Domingo (1348). Trompador. Juntament amb altres rep 5 ss per ço com foren a les crides. Poc mes tard rep altres 4 ss 4 dd pels 4 dies que sonà en la host. AMVlr, Clav. 205, f. 6r, 21v.

ÇABATER, Guillem (1484-1485). Tamborino d’Almassora. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume i el mateix en S. Bertomeu de 1484. Toca en S. Bertomeu de 1485 indicant-se que és d’Almassora. AMVlr, Clav. 274, f. 4v, 7r. Clav. 275, f. 6v.

ÇAPLANA, Pere (1509). Sonador de llaut. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 288, f. 8r.

DALIES, Domingo (1426). Sonador de nafil. Afermat pel municipi com saig, sonador de nafil i carceller, a temps d’un any, segons nota de juliol de 1426. Rep 35 ss com part de la paga. AMVlr, Clav. 247, f. 17v.

DESCONEGUT (1417). Tabaler. Rep 9 dd per tocar en juliol de 1417, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 243, f. 20v.

DESCONEGUT (1418). Charamita de l’Alcora. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 135

Rep 18 dd per tocar en festa de S. Bertomeu de 1418. AMVlr, Clav. 244, f. 18r.

DESCONEGUT (1441). Tabaler d’Almenara. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1441, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 253, f. 7v.

DEZGRAUS (GUERAU), Gilabert (1377-1415). Trompador. Saig i missatge. En agost de 1377 rep 10 ss per tocar, juntament a Ramonet de Sentjohan i Ferrer Gasch, en la vespra i dia de S. Bertomeu, tant per la vila com a las carreres. En data 2 de febrer de 1378, juntament al trompador Juncos i al joglar de cornamusa Ramonet de Sentjohan, rep 10 ss cadascú per sonar els instruments en les festes de Nadal, Ninou i Aparici. Poc mes tard, i juntament als mateixos acompanyants, rep 2 ss per fer so ab ses trompes en la processó de l’Ascensió. En 1379 rep 2 ss per tocar amb la trompa el dia de S. Jaume Apòstol per la vila i en la carrera de l’oca. Poc després es reuneixen molts músics per a la festa de S. Bertomeu tocant per la vila i en la carrera de l’oca. Gilabert rep 2 ss per fer so ab sa trompa. Poc des- prés rep 4 ss per treballar durant dos dies en una sèquia de la vila, front un dels portals. En març de 1380 s’hi indicava que Gilabert era saig i missatger de la vila, fent un viatge a Va- lència. Poc després rep 1 ss per tocar l’anafil en la processó del Corpus, i 2 ss per tocar en la vespra, festa de S. Bertomeu i carrera de l’oca. En 1391 es menciona que encara és saig de la vila, i també trompador, rebent 3 ss per tocar en les processons de la Santa Creu i de l’As- censió del dit any. En 1394 rep 2 ss per haver tocat en la festa de S. Bertomeu. A inicis de 1395 rep 3 ss per tocar en les festes de Nadal, rebent poc després altres 3 ss de gràcia del consell per ser músic durant tot l’any anterior. Poc després rep 1 ss per tocar en les carreres de les oques el dia de S. Bertomeu. A inicis de 1396 rep 4 ss per haver tocat en Nadals, i mesos després altres 4 ss per tocar el dia de Pasqua de Resurrecció i en la processó del’Ascensió. En gener de 1397 rep 11 ss per haver tocat en Nadal passat. Poc després rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume, i altres 5 ss per tocar en la festa organitzada amb motiu de l’arribada del rei des de Sicília. En desembre de 1397 menció a la compra d’unes calces i teles roges per a vestir-lo. En gener de 1398 és afermat com saig del municipi. Eixe any rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume, 18 dd per tocar el dia de S. Bertomeu, 2 ss per tocar en fira, i 3 ss per tocar en festa de Cinquagèsima, de S. Bernabeu i del Corpus. En juny de 1400 rep 5 ss 6 dd per tocar en Nadal. Poc després rep 2 ss per tocar en les processons del Corpus i de S. Bernabeu. Mes tard rep altres 2 ss per tocar la trompa en S. Bertomeu. En 1401 rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume, i altre per tocar el dia de S. Bertomeu. Segons albarà d’abril de 1402, se li paga la roba perquè va tot despullat. Poc després rep 1 ss per tocar en la processó del Corpus, 2 ss per tocar en S. Jaume, altres 2 ss per tocar en S. Bertomeu, i 1 s per tocar en la processó de S. Bernabeu. En 1403 rep 1 s per tocar juntament a altres el dia de S. Jaume, i 1 s en vigília de S. Bertomeu. En 1410 rep 1 s per tocar el dia del Corpus, i 18 dd per tocar en S. Bertomeu. Juntament a altres músics, en juliol de 1412 rep juntament 3 florines per sos treballs com feren so en les festes que la vila feu per lo senior rei per la alegria de la declaracio de aquell…nostre verdader rei, princep e senior, çò és del molt alt en Fferrando rei. En 1413 rep 1 s per tocar el dia de la processó del Corpus, i 1 s per tocar el dia de S. Jaume, al joc de les oques, i 5 ss per tocar en Nadal. En 1414 rep 1 s per tocar el dia de S. Jaume, co-patró de l’eglèsia de la vila, en la proves de carreres i lluites. Poc després rep 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu. En 1415 rep 6 dd per tocar el dia de S. Bertomeu, una quanti- 136 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ tat indeterminada per haver tocat en l’entrada del Papa Luna en la vila, i 3 ss per tocar en Nadal. AMVlr, Clav. 216, f. 20r, 37v, 50r. MC nº 0, f. 9r, 24v. Clav. 217, f. 10v, 11v, 13r, 24v. Clav. 218, f. 10r, 14v. Clav. 225, f. 59v. Clav. 226, f. 15v, 22v, 39v. Clav. 227, f. 15r, 22v, 37r. Clav. 228, f. 14r, 22v, 31r. Clav. 229, f. 15v, 17r, 17v, 21r, 27v, 31r, 40v. Clav. 231, f. 8v, 12r, 12v. Clav. 232, f. 18r, 20v, 37r. Clav. 233, f. 9v, 15r, 20v, 33r. Clav. 234, f. 10r, 12r. Clav. 238, f. 6v, 10v. MC nº 8, f. 22r. Clav. 239, f. 8v, 16v, 18v, 24v. Clav. 240, f. 8v, 9r, 11v. Clav. 241, f. 22v, 25r, 30r.

DIEZ, Johan (1415-1427). Trompador d’Onda, charamiter. Albarà de pagament de desembre de 1415, de 12 ss per haver tocat en la festa per l’arribada del Papa a Vila-real. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1427. AMVlr, MC nº 10, f. 37v. Clav. 241, f. 11r. Clav. 248, f. 9v.

DILLA, Ramón (1348). Trompador. Juntament amb altres rep 5 ss per ço com foren a les crides. Poc mes tard s’informa de la despesa del seu vestit. Després rep altres 4 ss 4 dd pels 4 dies que sonà en la host. AMVlr, Clav. 205, f. 6r, 15r, 21v.

DOMÉNECH, Anthonet (1380-1382). Joglar de Bonastre. Rep 2 ss per fer so de fira juntament a uns trompadors en 1380. Juntament a molts altres joglars de diverses localitats reben 117 ss per tocar el dia que la reina entrà en la vila. Albarà de pagament del 6 de gener de 1382. AMVlr, Clav. 218, f. 21v. Clav. 219, f. 23v.

DOMÉNECH, Guillamó (1383). Joglar de cornamussa. Rep 2 ss en 1383 per tocar el dia de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 221, f. 20v.

DÓRIA, Alonso (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 279, f. 7v.

ESPANIA, Guillem d’ (1502-1503). Mestre de quant d’orgue e d’escola. Rep el seu salari de 30 ss de mig any pel seu treball, que finí el 28 de març del 1503. AMVlr, Clav. 285, f. 17v.

ESQUERRE, Johan (1401). Joglar. En 1401 rep 2 ss per tocar en l’entrada del rei en la vila. Poc després rep 3 ss per tocar en l’entrada de la reina. AMVlr, Clav. 232, f. 13v, 16r.

ESTEVE (STEVE), Domingo (1393). Saig e trompador. Joglar. Albarà de pagament de 55 ss datat en gener de 1393, com a part del pagament del seu contracte per parte de la vila, durant un període de dos anys, per a servir de l’officii de saig e trompador. Un mes mes tard es fa menció al preu que han costat les teles per a vestir als joglars de la vila, entre els que es relaciona al tal Esteve. AMVlr, MC nº 4, f. 33r, 34r.

ESTEVE, Jaume (1426). Trompador de Nules. Rep 2 ss per tocar en S. Jaume de 1426. AMVlr, Clav. 247, f. 18v. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 137

EXIMENEÇ, Johan (1480). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1480. AMVlr, Clav. 271, f. 7v.

EXIMENO, Johan (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

FERRÀNDEZ, Alfonso (1417-1418). Sonador i maestre d’òrguens. Rep 22 ss com paga per sonar los órguens de la dita vila cascun any, éssent afermat en maig de 1417. Un any després, acord municipal per a que siga contractat amb les mateixes condiciones que ho fou l’any anterior. Rep 5 ss per haver tocat l’orgue de l’esglèsia en Nadal de 1418. AMVlr, Clav. 243, f. 15v, 46r. MC nº 10 bis, f. 5r. Clav. 244, f. 29v.

FERRANDO, Jaume (1366-1376). Saig. Juntament al joglar Domingo Lucha, rep 18 dd en 1366 per ço com sonaren e feu crida lo dit Jacme que la dita vila ere del dit senyor rey. Albarà de pagament datat el 28 de novembre de 1368 en que rep 20 ss deguts pel municipi de son salari per hun any de toquar la nafil, los quals li restaven a pagar de major quantitat. En agost de 1369 rep 8 ss per anar juntament amb l’host fins Xiva i per toquar la trompeta. Alguns mesos després, en octubre, rep 10 ss, que són part dels 40 ss que la vila li dona de salari per tocar la trompeta e fer tots los manaments dels dits jurats. Novament, el 4 d’octubre de 1375 rep la meitat dels 40 ss que el consell li paga de salari per sos trebayls de sonar la trompeta i complir les ordres dels jurats, i el 31 de maig de 1376 rep l’altra meitat. AMVlr, Clav. 208, f. 3r. Clav. 209, f. 19r. Clav. 210, f. 25r, 39v. Clav. 214, f. 25v, 47v.

FERRER, Anthoni alias Miqualo (1414-1430). Joglar de donçaina, trompador, cornamusser, trompeta de Borriana. En 1414 rep 1 s per tocar el dia de S. Jaume, co-patró de l’esglèsia de la vila, en les proves de curses i lluites. En 1415 rep 2 ss per tocar el dia de S. Jaume. Apareix amb l’àlias de Miqualo, rep 9 dd per tocar en juliol de 1417, dia de la festa de S. Jaume. En 1418 rep 18 dd per tocar eixe dia. El mateix al 1421. En gener de 1422 participa en la festa per la caiguda de Cherra en Nàpols a mans d’Alfons V. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1423, i similar quantitat per tocar en S. Bertomeu. Rep 2 ss per tocar en S. Jaume de 1426, i 3 ss per tocar dos dies en S. Bertomeu. En 1427 rep altres 2 ss per tocar en S. Jaume. Indicant-se que toca la dolçaina, rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1430. AMVlr, Clav. 240, f. 8v. Clav. 241, f. 20v. Clav. 243, f. 20v. Clav. 244, f. 16r. Clav. 245, f. 17r, 24r. Clav. 246, f. 15r, 18r. Clav. 247, f. 18v, 20v. Clav. 248, f. 9v. Clav. 249, f. 9r.

FERRIÇ, Johan de (1459-1460). Trompeta d’Onda. Tamborino. Toca en S. Jaume de 1459. Com tamborino, toca en la mateixa festa de 1460 i al diumenge següent. AMVlr, Clav. 264, f. 10r. Clav. 265, f. 7v.

FERRIOLS, Bernat (1483-1509). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en s. Jaume de 1483. Toca també en s. Jaume i s. Bertomeu de 1484. Eixe any a més figura com missatger i carceller de la vila. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1485, 1487. Segueix èssent missatger. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1491. 138 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

Eixe any figura com sequier de la Cequiola. Toca a S. Bertomeu de 1494. Toca a S. Jaume i S. Bertomeu de 1496. A més, el 22 de desembre de 1496 rep el seu salari com a missatger i carceler de Vila-real (50 ss anuals). Poc després la seua dona rep 1 s 6 dd per escombrar i enramar la sala del consell de la vila, i 1 s 6 dd per escombrar lo porche de la cort. Toca a S. Jaume de 1500. Toca a S. Jaume i S. Bertomeu del 1501, 1502 i 1509. AMVlr, Clav. 273, f. 7v. Clav. 274, f. 4v, 7r, 12v. Clav. 275, f. 4v, 6v. Clav. 276, f. 5r, 6v. Clav. 277, f. 8r, 9v, 16r. Clav. 279, f. 8v. Clav. 280, f. 7r, 8v, 12r, 18r. Clav. 283, f. 7v. Clav. 284, f. 9r, 10v. Clav. 285, f. 10r, 11v. Clav. 288, f. 8r, 9v.

FOIX, Jaume (1362). Joglar. Juntament a altres dos qualificats de joglars, rep 18 dd per tocar el dia del Corpus en 1362. AMVlr, Clav. 206, f. 1v.

FOIX, Michalet (Miquel el menor) (1412-1449). Trompador, trompeta de Vila-real. Juntament a altres músics, en juliol de 1412 rep conjuntament 3 florins per sos treballs com feren so en les festes que la vila feu per lo senyor rey per la alegria de la declaracio de aquell… nostre verdader rei, princep e senyor, çò és del molt alt en Fferrando rei. En 1413 rep 6 dd per tocar el dia que s’inicià el joc de les ballestes. Rep 2 ss 6 dd per tocar en agost de 1417, festa de S. Bertomeu. Poc després, juntament a Vicent Prats, és enviat a València per a comprar dos trompetes per a la vila. i a continuació se paga la confecció dels seus trajes. Rep 300 ss en 1418 per estar afermat a un any per a tocar la trompeta. Albarà de pagament datat el 8 de maig de 1419 pel qual rep 30 ss de soldada de quan fou afermat pel municipi per a tocar les trompes, des del 10 de setembre de 1417. En gener de 1421 figura com joglar afermat pel municipi juntament a Vicent Prats, als qui es paga el traje. Rep 3 ss per tocar en festa de S. Jaume i 2 ss per tocar en S. Bertomeu en 1421. Poc després rep 11 ss (1/3 de la soldada) doncs no ha complit amb tot el seu contracte amb la vila. Afermat pel municipi d’agost de 1426 a agost de 1427, rep 33 ss de soldada. Rep 2 ss per tocar en S. Jaume de 1427, i altres 2 ss per tocar en S. Bertomeu. Eixe any es menciona que és l’encarregat de la sèquia Major de Vila-real. En 1430 rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume, i 1 s 6 dd per tocar en les curses de les oques de S. Bertomeu. Poc després rep 33 ss com soldada anual per estar afermat a un any des de desembre de 1429. En 1438 paga per llogar la trompeta del municipi, a raó de 4 dd per dia, 8 dd. En 1440 pel mateix paga 6 dd. En 1441 pagà 3 ss 6 dd. Rep 1 s 6 d per tocar en festa de S. Jaume el 25 de juliol de 1441. En juliol de 1446 rep 1 real per tocar en S. Jaume, i altre real per tocar en agost en S. Bertomeu. En gener de 1448 rep la seua part per haver tocat en Nadal passat. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1449. AMVlr, MC nº 8, f. 22r. Clav. 239, f. 8v, 17r. Clav. 243, f. 27v, 28r, 31r. Clav. 244, f. 39v. Clav. 245, f. 17r, 18r, 30v. Clav. 247, f. 24v. Clav. 248, f. 9v, 11v, 12r. Clav. 249, f. 9r, 11v, 18r. MC nº 10 bis, f. 58r. MC nº 11, f. 32r. Clav. 251, f. 4r. Clav. 252, f. 2r. Clav. 253, f. 2r, 7v. Clav. 255, f. 10v, 12v. Clav. 256, f. 17v. Clav. 258, f. 9r.

FORCADELL, Domingo (1386). Trompador del loch de Càlig. Rep 4ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1386, i el diumenge posterior. Actua juntament al seu fill. AMVlr, Clav. 222, f. 16v.

FORCADELL, fill de Domingo (1386). Trompador del loch de Càlig. Toca juntament al seu pare i rep 4 ss per la seua música el dia de S. Bertomeu de 1386 i per tocar el diumenge següent. AMVlr, Clav. 222, f. 16v. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 139

FORES, Miquel (1423). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume, i la mateixa quantitat per tocar en S. Bertomeu, de 1423. AMVlr, Clav. 246, f. 15r.

FRANCÉS, Guillem (1518). Tabaler.. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 290, f. 7r.

FRANCÉS, Pere (1376). Joglar de Castelló. El 8 de desembre de 1376, juntament a altres dos joglars rep 5 ss per tocar el dia de la fira de Vila-real. S’indica que els tres són de Castelló. AMVlr, Clav. 215, f. 28v.

FREXINET, Arnau (1456-1470). Joglar d’Almassora-Castelló, tamborino, trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Bertomeu en 1456. Indicant-se que és d’Almassora i que toca el tambor, toca en S. Jaume de 1457. En festa de S. Jaume de 1467 s’indica que és tamborino i trompeta de Castelló. Toca en S. Jaume de 1470. AMVlr, Clav. 262, f. 12r. Clav. 263, f. 8v. Clav. 267, f. 9r. Clav. 269, f. 5v.

GARAIA, Guillem (1426). Charamiter de l’Alcora. Rep 2 ss per tocar en festa de S. Jaume de 1426. AMVlr, Clav. 247, f. 18v.

GARCÉS, Matheu (1440-1449). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per fer so ab son sturment el 25 de juliol de 1440, festa de S. Jaume. El mateix al 1449. AMVlr, Clav. 252, f. 9r. Clav. 258, f. 9r.

GARCIA, Domingo (1416). Trompeta. En 1416 rep 2 ss per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 242, f. 15r.

GASCH (GUASCH), Ferrer (1373-1377). Joglar, trompador. En 1373 rep 2 ss juntament al també joglar Domingo Lucha per tocar el dia de S. Bertomeu i acompanyar amb música als espectadors de les curses. Juntament a altres dos joglars, rep en 1375 5 ss per tocar a S. Bertomeu. Eixe mateix any rep 3 ss juntament a Losella per tocar el dia dels bous. El 2 de gener de 1376 rep 25 ss juntament a altres dos joglars per tocar en festas de Nadal i any nou. En data 25 d’agost de 1377 rep 10 ss per tocar, juntament a Ramonet Sentjohan i Gilabert Guerau la vespra i dia de S. Bertomeu, tant pe la vila com a les curses. En aquesta ocasió s’hi indica que és trompador. AMVlr, Clav. 212, f. 19v. Clav. 214, f. 20r-v, 32r. MC nº 0, f. 24v. Clav. 216, f. 20r.

GASCHÓ, Anthoni (1491). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1491. AMVlr, Clav. 277, f. 8r.

GASCÓ, Matheu (1380). Joglar. Rep 2 ss per tocar en la vespra i festa de S. Bertomeu de 1380 i en la cursa de l’oca. AMVlr, Clav. 218, f. 14r. 140 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

GIL, Anthoni (1440). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1440 en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 252, f. 9r.

GIL, Berthomeu (1423). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1423, i altre 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 246, f. 15r, 18r.

GIL, Llorenç (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 279, f. 7v.

GILABERT, Johan (1499). Tamborino de Llombani. Aveinament segons el llibre de peita, pagant 3 ss. AMVlr, Peita nº 1076, f. 79v.

GIZBERT, Johan (1418-1438). Trompeta, trompador d’Almaçora. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1418, festa de S. Jaume. Rep 2 ss per tocar en festa de S. Bertomeu en 1421. En gener de 1422 Rep 4 ss per tocar en la festa per la caiguda de Cherra en Nàpols a mans d’Alfons V. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu de 1423. Rep 1 s 6 dd per tocar dos dies en S. Bertomeu de 1426. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume en 1438, indicant-se que és d’Almassora. AMVlr, Clav. 244, f. 16r. Clav. 245, f. 18r, 24r. Clav. 246, f. 18r. Clav. 247, f. 20v.Clav. 251, f. 12r.

GUARCIA (1493). Tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar a S. Bertomeu de 1493. AMVlr, Clav. 278, f. 9v.

GUARDIA, Bernat (1348). Saig i nafiller. Rep 5 ss juntament amb altres per ço com foren a les crides. Rep 3 ss com sonàs la trompeta a l’host militar. AMVlr, Clav. 205, f. 6r, 21v.

GUARDIOLA, Arnau (1400). Joglar de flauta. Rep 1 s 6 dd per tocar el dia de S. Jaume en 1400. AMVlr, Clav. 213, f. 12v.

GUASCH, Johan (1509-1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume el 1509. Rep el mateix per tocar a S. Bertomeu del 1512. AMVlr, Clav. 288, f. 8r. Clav. 289, f. 9r.

GUASCH, Ramon (1389). Joglar. Rep 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1389. AMVlr, Clav. 224, f. 14r.

GUERAU, Berenguer (1410-1418). Joglar, charamita, bombarda. En 1410 rep 2 ss per tocar el dia del Corpus, i 18 dd per tocar en S. Bertomeu. Segons albarà de febrer de 1415, rep 11 ss per tocar en la festa per la captura del comte d’Urgell. Rep 2 ss per tocar en la processó del Corpus, 2 ss per tocar en S. Bertomeu i 4 ss per tocar en l’entrada del Papa Luna en la vila. Rep 1 s 6 dd per haver tocat en juliol de 1417, festa de S. Jaume. Rep 18 dd per tocar la bombarda en festa de S. Jaume de 1418. En S. Bertomeu ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 141 d’eixe any rep 18 dd per tocar la charamita. AMVlr, Clav. 238, f. 6v, 10v. Clav. 240, f. 17v. Clav. 241, f. 18r, 22v, 25r. Clav. 243, f. 20v. Clav. 244, f. 16r, 18r.

GUILLOT, don (1383). Joglar de cornamussa de Burriana. Rep 2 ss per tocar el dia de la fira de Vila-real, en 1383. AMVlr, Clav. 220, f. 23r.

GUIMERÀ, Miquel (1423). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu de 1423. AMVlr, Clav. 246, f. 18r.

IVANYES / IVANIES / HIVANIES, Aparici (1455-1493). Joglar, cornamusser, tamborino, charamiter e cornamusser. Rep 1 s 6 dd per tocar el dia de S. Bertomeu en 1455. Rep el mateix per tocar en 1456 en festa de S. Jaume, i després en S. Bertomeu. En 1457 s’indica que és germà de Joan i de Pere, i que els tres estan afermats per la vila des de juny d’eixe any. Rep la pensió al desembre de 1459. Com tamborino rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume i també per tocar en S. Bertomeu de 1480. Toca en S. Jaume de 1482 i S. Bertomeu d’eixe any, indicant-se una volta que és tamborino i altra que és charamiter. Com tamborino toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1483 i 1484. Toca en S. Bertomeu de 1487. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1491. En gener de 1492 participa en la festa per la presa de Granada. Toca en S. Jaume de 1493. AMVlr, Clav. 261, f. 10r. Clav. 262, f. 10r, 12r. Clav. 263, f. 10v. Clav. 264, f. 20r. Clav. 271, f. 8r, 10r. Clav. 272, f. 6r, 7r. Clav. 273, f. 7v, 8r. Clav. 274, f. 4v, 7r. Clav. 276, f. 6v. Clav. 277, f. 8r, 9v, 12v. Clav. 278, f. 6v.

IVANYES, Gabriel (1482-1492). Tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1482. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1483 i en S. Bertomeu de 1484. Toca en S. Jaume de 1487. Participa en gener de 1492 en la festa per la presa de Granada. AMVlr, Clav. 272, f. 6r. Clav. 273, f7v, 8r. Clav. 274, f. 7r. Clav. 276, f. 5r. Clav. 277, f. 12v.

IVANYES, Johan (1453-1470). Joglar, ministrer, charamiter, ministre de art de mú- sica. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1453. Poc després, en abril de 1454, rep la seua part per ser un dels tres joglars afermats anualment pel municipi. En maig de 1455 fou afermat juntament a Pere Ivanyes com joglar, rebent 50 ss, meitat del seu salari. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1455, i 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu del mateix any. Toca en ambdues festes en 1456. Toca en ambdues festes en 1457 indicant-se que és charamiter. A més es menciona que està afermat per la vila des de juny de 1457 amb els seus germans Aparici i Pere. Toca en S. Jaume de 1459 i rep la seua pensió municipal en desembre d’eixe any. Afermat juntament al seu germà Pere i a Antoni Ballarí, el 16 de gener del 1460, per temps d’un any, i jornal de 150 ss anuals. Toca en S. Jaume de 1460 i al diumenge següent. Torna a tocar en S. Bertomeu. Afermat juntament al seu germà per temps d’un any, en agost del 1465. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1467. El mateix al 1468. A més eixe any rep la seua pensió municipal. Toca en S. Jaume de 1470. AMVlr, Clav. 259, f. 8v, 12v. Clav. 261, f. 7r, 9v, 10v. Clav. 262, f. 10r, 12r. Clav. 263, f. 8v, 9r, 10v. Clav. 264, f. 10r, 20r. MC nº 24, f. 23r. Clav. 265, f. 7v, 10 r. MC nº 28, f. 8v. Clav. 267, f. 9r, 11r. Clav. 268, f. 8r, 8v, 9v. Clav. 369, 5v. 142 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

IVANYES, Pere (1453-1493). Joglar, ministrer, charamiter, cornamusser, carameller, ministre de art de música. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1453. Poc després, en abril de 1454, rep la seua part per ser un dels tres joglars afermats anualment pel municipi. En maig de 1455 fou afermat juntament a Joan Ivanyes com joglar, rebent 50 ss, meitat del seu salari. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1455. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1456, i la mateixa quantitat per tocar un mes després en S. Bertomeu. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu en 1457. Afermat juntament al seu germà Johan i a Antoni Ballarí el 16 de gener del 1460 per temps d’un any i salari de 150 ss anuals. Afermat juntament al seu germà per temps d’un any en agost de 1465. Se menciona que està afermat pel municipi des de juny de 1467 i que és ger- mà de Johan i d’Aparici. Toca en S. Jaume de 1460 i al diumenge següent. Torna a tocar en S. Bertomeu. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1467. El mateix al 1468. A més eixe any rep la seua pensió municipal. Toca en s. Jaume de 1470. Indicant-se que és cornamusser rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1480 i també per tocar en S. Bertomeu d’eixe any. Toca en S. Jaume de 1482. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1483, indicant-se que és charamiter primer i després carameller. Com cornamusser toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1484, 1485, 1487, 1491. En gener de 1492 participa en la festivitat per la presa de Granada. Toca en S. Jaume de 1493. AMVlr, Clav. 259, f. 8v, 12v. Clav. 261, f. 7r, 9v. Clav. 262, f. 10r, 12r. Clav. 263, f. 8v, 9r, 10v. Clav. 264, f. 10r, 20r. MC nº 24, f. 23r. Clav. 265, f. 7v, 10r. Clav. 267, f. 9r, 11r. MC nº 28, f. 8v. Clav. 268, f. 8r, 8v, 9v. Clav. 269, f. 5v. Clav. 271, f. 8r, 10r. Clav. 272, f. 6r. Clav. 273, f. 7v, 8r. Clav. 274, f. 4v, 7r. Clav. 275, f. 4v, 6v. Clav. 276, f. 5r, 6v, Clav. 277, f. 8r, 9v, 12v. Clav. 278, f. 6v.

IVANYES, Pere (1482). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu de 1482. AMVlr, Clav. 272, f. 7r.

JAUME (1485-1496). Lo tamborino d’Almassora. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Bertomeu de 1485. Toca a festa de S. Jaume i S. Bertomeu del 1496. AMVlr, Clav. 275, f. 6v. Clav. 280, f. 7r, 8v.

JERONI, Johan (1502). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 285, f. 10r.

JOHAN, àlias lo guardià (1417). Trompeta de Burriana. Rep 9 dd per tocar en julioll de 1417, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 243, f. 20v.

JUNCOS, Domingo (1378-1391). Trompador, joglar de trompa. En data 2 de febrer de 1378, juntament al trompador Gilabert i al joglar de cornamusa Ramonet de Sentjohan, reben 10 ss cada u per sonar els seus instruments en les festes de Nadal, Ninou i Aparici. Poc després rep 2 ss per tocar juntament als anteriors en la processó de l’Ascensió. En 1379 rep 2 ss per tocar amb la trompa el dia de S. Jaume Apóstol per la vila i en la cursa de l’oca. Poc més tard es reuneixen molts músics per a la festa de S. Bertomeu tocant per la vila i en la cursa de l’oca. Domingo rep 2 ss per fer so ab sa trompa. Juntament a molts altres joglars de diverses localitats rep conjuntament 117 ss per tocar el dia que la regina entrà en la vila, segons albarà de pagament del 6 de gener de 1382. En maig ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 143 del susdit any rep 5 ss 6 dd que ha despés en València per a poder reparar una de les trompes de la vila. Un poc més tard rep 18 dd per tocar la trompa en la processó del dia del Corpus, i altres 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En gener de 1383 rep la seua part per tocar en les festes de Nadal, i poc després 2 ss per haver tocat el dia de la fira de la vila. Poc després rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. Rep 2 ss per tocar, juntament a altres músics en la pro- cessó en les festes de S. Bertomeu i del Corpus de 1386. Rep 1 s 6 dd per tocar en la proces- só del Corpus de 1389. En gener de 1391 rep 11 ss per tocar abans, durant i després de les festes de Nadal. Poc després rep 3 ss per tocar en la processó del Corpus, 1 ss per tocar en la processó el dia de S. Bernabé, i 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. AMVlr, MC nº 0, f. 9r. Clav. 216, f. 37v, 50v. Clav. 217, f. 10v, 11v. Clav. 219, f. 23v, 41v. Clav. 220, f. 15r, 18r, 22v, 23r. Clav. 221, f. 20v. Clav. 222, f. 13r. Clav. 224, f. 11r. Clav. 225, f. 21v, 47v, 51r.

JUST, Pere (1493). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume de 1493. AMVlr, Clav. 278, f. 6v.

LOP, Jaume (1403-1406). Tromper, trompador de Burriana. Rep 1 s per tocar juntament a altres el dia de S. Jaume, i 1 s en vespra de S. Bertomeu de 1403. Rep 18 dd per tocar el dia 24 d’agost de 1406, festa de S. Bertomeu. S’indica que és de Borriana AMVlr, Clav. 234, f. 10r, 12r. AMVlr, Clav. 236, f. 14r.

LOP, Pere (1421). Joglar de tambor del loch d’Atzeneta. S’indica que vingué a tocar a la vila en festa de S. Llúcia i el diumenge després, a saber 13 i 18 de desembre de 1421. AMVlr, Clav. 245, f. 23r.

LOPIÇ, Francesch (1470). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1470. AMVlr, Clav. 269, f. 5v.

LOPICORP, Pere (1387). Rep 11 ss segons albarà del 6 de gener de 1387, per la honor e servii que havie feit…en festes de nadal toquan lo lahut. AMVlr, Clav. 222, f. 23r.

LOSELLA, Macià (1375-1402). Joglar, trompador d’Almassora. Indicant-se que és d’Almassora, rep en 1375, juntament a altres dos joglars, 5 ss per tocar el dia de S. Bertomeu, i poc després 3 ss juntament a Ferrer Gasch per tocar el dia dels bous. El 3 de desembre d’eixe any juntament a altres joglars rep 13 ss per voluntat d’alguns prohoms del consell, per tal com serviren en la fira de sos sturments. Qualificat de trompador, juntament a Miquel Blanch, el 3 d’octubre de 1377 rep 4 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en la vila i en las curses. En 1379 es reuneixen molts músics per a la festa de S. Bertomeu tocant per la vila i en la cursa de l’oca. Macià rep 2 ss per fer so ab sa trompa. Juntament a molts altres joglars de diverses localitats rep conjuntament 117 ss per tocar el dia que la regina entrà en la vila. Albarà de pagament del 6 de gener de 1382. En maig de dit any, rep 5 ss per tocar amb la trompa la vespra i dia de S. Bertomeu, i en la cursa de les oques. A l’any se- güent tornà a rebre altres 2 ss per tocar el dia de la festa del sant. En gener de 1383 rep la seua part per tocar en les festes de Nadal, i poc després per haver tocat en la vila el dia de la fira, indicant-se que percevia 5 ss per ço com ere de Almaçora e sostingue major treballs 144 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ anant e vinent. Rep 18 dd per tocar el dia de S. Bertomeu en 1386. Rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1388. Rep 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1389. En agost de 1390 el consell de Vila-real li feu un prèstec de 33 ss a tornar en un any per a que pogués reparar el sostre de la seua casa, situada en el rabal conegut com de Castelló. En gener de 1391 rep 11 ss per tocar abans, durant i després de les festes de Nadal. Més tard s’indica que rep 1 ss per tocar el dia de S. Bernabé, i 2 ss per tocar el de S. Bertomeu. També rep 3 ss per tocar en les processons de la Santa Creu i de l’Ascensió. En febrero de 1393 es fa menció al preu que han costat les teles per a vestir als joglars de la vila, entre els que es relaciona al tal Losella. En 1394 rep 2 ss per haver tocat en la festa de S. Bertomeu. A inicis de 1395 rep 3 ss per tocar en les festes de Nadal, rebent poc després altres 3 ss de gràcia del consell per ser mú- sic durant tot l‘any anterior. Poc després rep 1 ss per tocar en les curses de les oques el dia de S. Bertomeu. En 1396 rep 3 ss per tocar el dia de Pasqua de Resurrecció i en la processó de l’Assunció. En gener de 1397 rep 11 ss per haver tocat a Nadal passat. Poc després rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume, i altres 5 ss per tocar en la festa organitzada amb motiu de l’arribada del rei des de Sicília. Menció a la compra d’unes calces i teles roges per vestir-lo en desembre de 1397. En 1398 rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume, 18 dd per tocar el dia de S. Bertomeu, 2 ss per tocar en la fira, 3 ss per tocar en festa de Cinquagésima, S. Bernabeu i el Corpus, i 3 ss de gràcia del consell per tocar durant l’any. En 1399 rep la seua part per tocar en festa de S. Bertomeu, i 3 ss de gràcia del consell municipal per tocar durante l’any. En 1401 rep 1 s per tocar el dia de S. Bertomeu. En 1402 rep també 1 s per tocar en el Cor- pus, i 2 ss en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 214, f. 20r-v, 31r. Clav. 216, f. 20v. Clav. 217, f. 11v. Clav. 219, f. 23v, 41r. Clav. 220, f. 18r, 22v, 23r. Clav. 222, f. 16r. Clav. 223, f. 20v. Clav. 224, f. 14r. Clav. 225, f. 12v, 21v, 47v, 51r, 59v. MC nº 4, f. 34r. Clav. 226, f. 15v, 22v, 39v. Clav. 227, f. 15r, 37r. Clav. 228, f. 14r, 22v, 31r. Clav. 229, f. 15v, 17v, 21r, 27v, 31r, 39r, 40v. Clav. 230, f. 23r, 35r. Clav. 232, f. 20v. Clav. 233, f. 9v, 20v.

LUCHA, Domingo (1362-1395 + ]. Joglar. Joglar de cornamussa e dolçaina. Juntament a altres dos qualificats de joglars, rep 18 dd per tocar el dia del Corpus en 1362. Juntament al saig Jaume Ferrando rep altres 18 dd per çò com sonaren durant el pregó de 1366 que indicava que la vila continuava èssent de realenc. Dies després rep juntament a dos trompadors d’Onda, 4 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En agost de 1369 rep 8 ss juntament al també joglar Jaume Rovira, per acompanyar l’host que es dirigia cap a Xiva. En 1373 rep 2 ss per tocar el dia del Corpus i participar en la processó, i altres 2 ss, juntament al també joglar Ferrer Gasch, per tocar el dia de S. Bertomeu i acompanyar amb música als espectadors de les curses. En 1375 tornà a rebre 2 ss per tocar durant la processó del Corpus, i 5 ss juntament a altres joglars per tocar el dia de S. Bertomeu. El 2 de gener de 1376 rep 25 ss juntament a altres dos joglars per tocar en festes de Nadal i any nou. Eixe mateix any rep 3 ss novament per tocar en la processó del Corpus. El 25 de febrer de 1377 rep juntament a altre joglar 30 ss per tocar en les festes de Nadal, any nou i Aparici. Poc després rep 3 ss per tocar en la processó del Corpus, i 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En 1379 rep 3 ss per tocar la vespra i dia de S. Jaume Apóstol, tant per la vila como en la cursa de l’oca. Poc des- prés es reuneixen molts músics per a la festa de S. Bertomeu tocant per la vila i en la cursa de l’oca. Lucha rep 2 ss. Rep altres 2 ss per tocar els dies de la fira. En 1380 rep 4 ss per tocar el dia de Cinquagèsima i el dia del Corpus en la processó. Poc després rep altres 2 ss per tocar en la fira. En abril de 1381 rep 11 ss per tocar durant la festa del rei Moxó. Junta- ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 145 ment a molts altres joglars de diverses localitats rep en conjunt 117 ss per tocar el dia que la regina entrà en la vila amb albarà de pagament del 6 de gener de 1382. A mitjans 1382 rep 2 ss per tocar en la processó del dia del Corpus. En 1383 rep 1 s 3 dd per acompanyar el penó de l’host que se dirigia cap a Xelva. Poc després rep 2 ss per tocar en la festa de S. Bertomeu, indicant-se que era joglar de cornamussa e dolçaina. Rep 1 ss per tocar el dia del Corpus en 1386. S’indica a continuació que rep 4 ss per tocar el dia de S. Bertomeu i també el diumenge posterior. Poc després rep 6 dd per fer la crida de la fira amb els seus instruments. L’úl- tima referència sobre ell procedeix de l’any 1395, quan es fa menció als seus hereus i la venda d’alguns bens, a saber una casa, mig hort i un troç de vinya al secà. AMVlr, Clav. 206, f. 1v; Clav. 208, f. 3r, 7v. Clav. 210, f. 39v. Clav. 212, f. 13r, 19v. Clav. 214, f. 14v, 20r, 32r. Clav. 215, f. 19r, f. 36v. Clav. 216, f. 16r, 20v. Clav. 217, f. 10v, 11v, 17v. Clav. 218, f. 10r, 22r, 30v. Clav. 219, f. 23v. Clav. 220, f. 15r, 23v. Clav. 221, f. 20v. Clav. 222, f. 13v, 16r, 22v. Clav. 227, f. 6v.

LUNA, Guarcia de (1501). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume del 1501. AMVlr, Clav. 284, f. 9r.

MACIP, Johan (1493-1494). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Bertomeu de 1493. Toca a S. Jaume de 1494. AMVlr, Clav. 278, f. 9v. Clav. 279, f. 7v.

MAÇANA, Berthomeu (1394). Trompador. Rep en 1394 la quantitat de 3 ss per tocar el dia de la fira. AMVlr, Clav. 226, f. 20r.

MALBRUSCA / BRUSCHA, Johan (1423-1448). Trompeta, trompador de Castelló. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Bertomeu en 1423. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1438, festa de S. Jaume. El mateix al 1441. En 24 de agost de 1445 rep 2 ss per tocar en festa de S. Bertomeu. Rep 1 s 6 dd per haver tocat en agost de 1447 en festa de S. Bertomeu. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1448 en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 246, f. 18r. Clav. 251, f. 12r. clav. 253, f. 7v. Clav. 254, f. 13r. Clav. 256, f. 13v. Clav. 257, f. 10r.

MARI, Johan (1395). Joglar de xaramia. Rep 14 dd en 1395 per tocar el dia de S. Jaume. AMVlr, Clav. 227, f. 13v.

MARQUO, Johan (1512). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

MARTÍ, En (1386). Rep 18 dd per tocar el dia de S. Bertomeu en 1386, indicant-se que és companyó del trompador d’Almassora Macià Losella. AMVlr, Clav. 222, f. 16r.

MARTÍ, Bernat (1382). Joglar de Sant Mateu. Juntament a molts altres joglars de diverses localitats rep en conjunt 117 ss per tocar el dia que la regina entrà en la vila. Albarà de pagament del 6 de gener de 1382. AMVlr, Clav. 219, f. 23v. 146 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

MARTÍ, Guillem (1417-1418). Saig. Afermat pel municipi com l’any anterior, per a sonar la trompeta. AMVlr, MC nº 10 bis, f. 5r.

MARTÍ, Jaume (1384-1400). Joglar de cornamussa de Castelló. Rep en 1400, 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 231, f. 13v. En 1384 està documentat a Castelló, èssent vestit pel consell municipal. Citat a SANCHEZ ADELL, J (1982), p. 181.

MARTÍ, Pere (1502). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume, i el mateix per tocar a S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 285, f. 10r, 11v.

MARTÍNEZ, Berthomeu (1482-1502). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1482. El mateix al 1484, 1487, 1491, 1493, 1494, 1496, 1500, 1501, 1502. AMVlr, Clav. 272, f. 6r. Clav. 274, f. 4v. Clav. 276, f. 5r. Clav. 277, f. 8r. Clav. 278, f. 6v. Clav. 279, f. 7v. Clav. 280, f. 7r. Clav. 283, f. 7v. Clav. 284, f. 9r. Clav. 285, f. 10r.

MAS, Jaume (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

MATA, Johan, àlias Pivalo (1449). Cornamusser. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume en 1449. AMVlr, Clav. 258, f.9 r.

MATEU, Johan (1395). Trompador. Rep 16 dd en 1395 per tocar el dia de S. Jaume. AMVlr, Clav. 227, f. 13v.

MENGOT, Domingo (1386). Joglar de cornamussa. Rep 2 ss per tocar, juntament a altres músics, en la processó de les festes de S. Bertomeu i del Corpus de 1386. AMVlr, Clav. 222, f. 13r.

MENGOT, Pasqual (1386-1399). Joglar, joglar de cornamussa d’Onda. Rep 4 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1386, i el diumenge posterior. Segons albarà de 25 de gener de 1387, rep la seua part pel treball abans de les festes de Nadal, fahent matinades toquant e sonant sos esturments. En agost de 1387 rep 10 ss que li havien promés els jurats de la vila en ajuda de lloguer de cases per a viure. En desembre d’aquest any es pagaren les teles per fer-li un vestit. En 1389 el consell ordena pagar-li 3 ss per fer-lo venir des d’Onda per tocar en la processó del Corpus. Poc després rep 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En gener de 1390 rep 11 ss per tocar abans i durant les festes de Nadal. En 1391 rep 3 ss per tocar en la processó del Corpus, 1 ss per tocar en la processó de S. Bernabé, i 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En 1394 rep 2 ss per haver tocat en la festa de S. Bertomeu. A inicis de 1395 rep 3 ss per tocar en les festes de Nadal, rebent poc després altres 3 ss de gràcia del consell per ser músic durant tot l’any anterior. Poc després rep 1 ss per tocar en les curses de les oques el dia de S. Bertomeu. En 1396 rep 5 ss per tocar el dia de Pasqua de ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 147

Resurrecció, i en la processó de l’Ascensió. En 1397 rep 1 ss per tocar en la festa de S. Jaume, i 5 ss per tocar en la festa que s’organitzà amb motiu de l’arribada del rei des de Sicília. Poc després rep 2 ss per tocar el dia que s’inicià el joc de ballesta, acompanyant als jugadors. Menció a que en desembre de 1397 s’havien comprat unes calces per vestir-lo. En 1398 rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume, 18 dd per tocar el dia de S. Bertomeu, 3 ss per tocar en la festa de Cinquagèsima, de S. Bernabeu i del Corpus, i 3 ss de gràcia que li dona el consell per la seua música al llarg de l’any. En 1399 rep la seua part per tocar en festa de S. Bertomeu, i 3 ss de gràcia del consell municipal per tocar durant l’any. AMVlr, Clav. 222, f. 16v, 26v. Clav. 223, f. 12v, 14v. Clav. 224, f. 10v, 14r, 28r. Clav. 225, f. 47r-v, 51r. Clav. 226, f. 15v, 22v, 39v. Clav. 227, f. 15r, 37r. Clav. 228, f. 22v, 31r. Clav. 229, f. 15v, 21r, 27v, 39r, 40v. Clav. 230, f. 23r, 35r.

MILLANA, Anthoni (1480). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1480. AMVlr, Clav. 271, f. 7v.

MINGUET, Pasqual (1393). Joglar. En febrer de 1393 es fa menció al preu que han costat les teles per vestir als joglars de la vila, entre els que es relaciona al tal Minguet. AMVlr, MC nº 4, f. 34r.

MIQUEL, Bernat (1427-1460). Joglar de camot, tamboret i flaviol, ministrer de Vila- real. Tamborino. Menció a que és un dels encarregats de la sèquia Major de Vila-real, juntament al trompeta Miquel Foix. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1438, festa de S. Jaume. El mateix al 1440. En gener de 1441 rep 10 ss per haver tocat en Nadal passat. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume en 1441, i 1 s per tocar en S. Bertomeu. A més en juny de 1441 rep la paga com joglar afermat per la vila. El 24 d’agost de 1445 rep 2 ss per tocar en festa de S. Bertomeu. Poc després rep, el 24 de febrer de 1446, 22 ss que són part dels 4 florins de la seua soldada com joglar de la vila. Poc després rep 3 dd per ajudar a cridar los joios del glo- riós S. Jaume, rebent 1 real per tocar en aquesta festa, i el 24 d’agost de 1446, 1 ss 6 dd per tocar en la de S. Bertomeu. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1447 en festa de S. Jaume. En agost rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Bertomeu el camot. En desembre de 1447 rep 44 ss com soldada d’un any per ser joglar de la vila fins la festa de S. Llúcia. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1448 en festa de S. Jaume. El mateix al 1449, 1455, 1456. El mateix al 1457 però s’indica que toca el tamboret i el flaviol. Poc després rep la mateixa quantitat per tocar en festa de S. Bertomeu. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1459. El mateix al 1460. AMVlr, Clav. 248, f. 12r. Clav. 251, f. 12r. Clav. 252, f. 9r, 17v. Clav. 253, f. 7v, 9r, 12r. Clav. 254, f. 13r, 17v. Clav. 255, f. 8v, 10v, 12v. Clav. 256, f. 10r, 13v, 17r. Clav. 257, f. 10r. Clav. 258, f. 9r. Clav. 261, f. 9v. Clav. 262, f. 10r. Clav. 263, f. 8v, 9r. Clav. 264, f. 10r, 11v. Clav. 265, f. 7v, 10r.

MIRALLES, Guillem (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

MIRALLES, Jaume (1391-1410). Joglar de cornamussa, joglar de gralla, de xaramia. En gener de 1391 rep 11 ss per tocar abans, durant i després de les festes de Nadal. En 1398 rep 1 ss per tocar en la processó del Corpus. Poc després rep 1 ss per tocar en la pro- 148 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ cessó de la festa de S. Maria d’Agost. Considerat companyó del joglar de cornamusa Ramon Sentjohan, rep en juny del 1400 5 ss 6 dd per haver tocat en Nadal passat. Poc després rep 2 ss per tocar el dia del Corpus. En 1401 rep 2 ss per tocar el dia de l’entrada el rei en la vila, i 3 ss per tocar el dia de l’entrada de la regina. Poc després rep 1 ss per tocar en el Corpus, i altre per tocar el dia de S. Jaume. A inicis de 1402 rep 5 ss per haver tocat els passats Nadals. Poc després rep 3 ss per tocar en S. Jaume, i en gener de 1403 rep per haver tocat en Nadal, Any Nou i Aparici passats. Indicant-se que toca la gralla, rep 2 ss en 1405 per tocar en el Corpus i S. Bernabeu, i poc després, indicant-se que toca la xaramia, rep 2 ss per tocar en S. Bertomeu i el joc de les oques. En juny de 1406 rep el seu salari per tocar en la processó del Corpus. En 1410 rep 2 ss per tocar el dia del Corpus, i 18 dd per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 225, f. 21v. Clav. 229, f. 22r. Clav. 230, f. 24r. Clav. 231, f. 8v, 12r. Clav. 232, f. 13v, 16r, 17r, 18r, 44r. Clav. 233, f. 15r, 39v. Clav. 235, f. 6r, 11v. Clav. 236, f. 6v. Clav. 238, f. 6v, 10v.

MIRALLES, Johan (1485-1487). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1485. Toca també en S. Jaume i S. Bertomeu de 1487. AMVlr, Clav. 275, f. 4v. Clav. 276, f. 5r, 6v.

MIRALLES, Nadal (1484). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume i el mateix en S. Bertomeu de 1484. AMVlr, Calv. 274, f. 4v, 7r.

MODRA, Miquel (1446). Ministrer de Castelló. En agost de 1446 rep 1 real per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 255, f. 12v.

MOLINA, Gabriel (1518). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 290, f. 8r.

MOLINOS, Jaume (1518-1527). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu. Al 1527 pagava en peita 3 ss indicant-se per vehinatge. AMVlr, Clav. 290, f. 8r. P. R nº 1052, f. 54r.

MOLINOS, Johan (1480-1484). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume, i altre tant per tocar en S. Bertomeu de 1480. El mateix al 1484. AMVlr, Clav. 271, f. 7v, 10r. Clav. 274, f. 4v, 7r.

MONÇÓ, Francesch (1430). Trompador de Burriana. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume en 1430. AMVlr, Clav. 249, f. 9r.

MONSERRAT, Salvador (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 279, f. 7v.

MONVETER, Johan (1423). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1423. AMVlr, Clav. 246, f. 15r. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 149

MORATGES, Ramon (1391). Trompeta. Rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1391. AMVlr, Clav. 225, f. 50v.

MORELLA, Pasqual (1453-1454). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1453. Poc després, en abril de 1454, rep la seua part per ser un dels tres joglars afermats anualment pel municipi. AMVlr, Clav. 259, f. 8v, 12v.

MUNTANYES, Pere (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

MUNYOÇ, Johan (1484-1485). Tamborino, joglar qui portava flahuta. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1484. El mateix al 1485 encara que es diu que toca la flauta. AMVlr, Clav. 274, f. 4v. Clav. 275, f. 4v.

MUNYOÇ, Simó (1426). Joglar de charamita de Castelló. Rep 2 ss per tocar en festa de S. Jaume en 1426. AMVlr, Clav. 247, f. 18v.

NADALIES, Jaume (1403). Sonador de sturment de corda. Juntament a Vicent Ballester rep 1 s cadascú per ço car ab sos sturments de corda sonaren davant lo cor de Dèu en la processó del Corpus. AMVlr, Clav. 234, f. 9v.

NAVARRO, Johan (1518). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume, i el mateix a S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 290, f. 7r, 8r.

NAVARRO, Martí (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

NAVARRO, Miquel (1423-1432). Joglar de charamita de l’Alcora. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1423, festa de S. Jaume. El mateix al 1426 rebent però 2 ss. El mateix al 1430, 1432. AMVlr, Clav. 246, f. 15r. Clav. 247, f. 18v. Clav. 249, f. 9r. Clav. 250, f. 8v.

NAVARRO, Pere (1493). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume de 1493. AMVlr, Clav. 278, f. 6v.

NINOT, Anthoni (1456-1457). Cornamusser. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1456. El mateix al 1457. AMVlr, Clav. 262, f. 10r. Clav. 263, f. 8v.

OLIVER, Francesch (1414). Joglar d’Almenara. En 1414 rep 1 s per tocar el dia de S. Jaume, co-patró de l’esglèsia de la vila, a les curses i lluites. AMVlr, Clav. 240, f. 8v 150 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

OLZINA / ULZINA, Antoni (1400-1423). Joglar de cornamussa. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume en 1400. En 1403 rep 1 s per tocar juntament a altres el dia de S. Jaume. El mateix al 1406. En 1414 rep 1 s per tocar el dia de S. Jaume, co-patró de l’esglèsia de la vila, a les curses i lluites. En 1415 rep 2 ss per tocar en S. Jaume. En 1416 rep 2 ss pel mateix. En 1418 rep 1 ss pel mateix. Rep 1 s 6 dd ss pel mateix al 1423. AMVlr, Clav. 240, f. 8v AMVlr, Clav. 231, f. 12v. Clav. 234, f. 10r. Clav. 236, f. 7v. Clav. 240, f. 9r. Clav. 241, f. 20v. Clav. 242, f. 15r. Clav. 244, f. 16r. Clav. 245, f. 17r. Clav. 246, f. 15r.

PALÈNCIA / VALÈNCIA, Tomàs (1395-1402). Trompeta, joglar. En 1395 rep 1 ss per tocar a les curses de les oques el dia de S. Bertomeu. En 1398 rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume. En 1401 rep 2 ss per tocar durant l’entrada del rei en la vila. AMVlr, Clav. 227, f. 15r. Clav. 229, f. 21r. Clav. 232, f. 14r.

PALLERÉS, Johan (1512-1527). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1512, i el mateix per tocar a S. Bertomeu. Al setembre del 1512 rebé uns diners per entrar al pou de la vila i agafar un gat mort que hi era. Toca a S. Jaume i S. Bertomeu del 1518. Toca a S. Jaume del 1522. És el fermança en l’ave- ïnament del teixidor Lluís Pallerés, possiblement familiar seu. AMVlr, Clav. 289, f. 7r, 9r, 10r. Clav. 290, f. 7r, 8r. Clav. 292, f. 8v. P. R. nº 1052, f. 87v.

PANER, Domingo (1410). Joglar. En 1410 Rep 18 dd per tocar el dia del Corpus. AMVlr, Clav. 238, f. 6v

PANER, Matheu (1383-1396). Joglar, joglar de gralla, joglar de cornamussa. Rep 2 ss per tocar ab sa cornamussa el dia de la festa de S. Bertomeu en 1383. Indi- cant-se que era joglar de gralla, rep 2 ss per tocar, juntament a altres músics, durant la pro- cessó a les festes de S. Bertomeu i del Corpus de 1386. Poc després s’afegeixen 2 ss més per tocar també el diumenge següent a S. Bertomeu. En gener de 1387 rep la seua part pel treball abans de les passades festes de Nadal, fahent matinades toquant e sonant sos esturments. En agost de 1387 rep 10 ss que li havien promés els jurats de la vila en ajuda de lloguer de cases per a viure. En desembre d’aquest any es pagaren les teles per a fer-li un vestit. Rep 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1389. A inicis de 1396 rep 4 ss per haver tocat en festes de Nadal, indicant-se que és joglar de cornamussa. AMVlr, Clav. 220, f. 18r. Clav. 222, f. 13v, 16v, 26v. Clav. 223, f. 12v, 14v. Clav. 224, f. 14r. Clav. 227, f. 22v.

PANER, Pere (1410). Joglar. En 1410 rep 18 dd per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 238, f. 10v.

PAQUA / GACHA, Girard de (1415-1416). Joglar de xaramia, sonador de cheremita. En 1415 rep 2 ss per tocar el dia de S. Jaume. En 1416 rep 2 ss per tocar en la processó del Corpus. AMVlr, Clav. 241, f. 20v. Clav. 242, f. 13v.

PARIS, Pere (1445-1449). Trompeta. En 24 de agost de 1445 rep 2 ss per tocar en festa de S. Bertomeu. En 1446 rep 3 ss per ajudar a cridar los joios del gloriós S. Jaume. Per tocar en la seua festa rep 1 real. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1447 en festa de S. Jaume. En gener de 1448 rep la seua ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 151 part per haver tocat en Nadal. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1448 en festa de S. Jaume. El mateix al 1449. AMVlr, Clav. 254, f. 13r. Clav. 255, f. 8v, 10v. Clav. 256, f. 10r, 17v. Clav. 257, f. 10r. Clav. 258, f. 9r.

PASANANT, don / Andreu (1386-1406). Joglar de cornamussa, d’Almassora. Rep 18 dd per tocar el dia de S. Bertomeu en 1386. Rep 14 dd en 1395 per tocar el dia de S. Jaume. En 1400 rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume juntament al seu fill que toca els timbals. Poc després, indicant-se que és d’Almassora, rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. L’acompanya el seu fill. De la mateixa manera, en 1402 rep 2 ss per tocar en S. Jaume juntament al seu fill. En 1403 rep 1 s per tocar juntament a altres el dia de S. Jaume, i 1 s en la vigília de S. Bertomeu. En juliol de 1406 rep 1 ss per tocar amb el seu fill el dia de S. Jaume. En agost es menciona al seu fillastre, el taballer Bertran Rovio. AMVlr, Clav. 222, f. 16r. Clav. 227, f. 13v. Clav. 231, f. 12v, 13r. Clav. 233, f. 15r. Clav. 234, f. 10r, 12r. Clav. 236, f. 7v, 14r.

PASANANT, el fill d’en (tal volta Bertran Rovio, fillastre de Pasanant) (1400-1406). Taballer. Juntament al seu pare, rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume i 2 ss per tocar en S. Bertomeu, en 1400. En 1402 rep 2 ss per tocar juntament al seu pare en S. Jaume. En 1403 rep 6 ss per tocar en S. Jaume, juntament al seu pare. En juliol de 1406 rep 1 ss per tocar juntament al seu pare el dia de S. Jaume AMVlr, Clav. 231, f. 12v, 13r. Clav. 233, f. 15r. Clav. 234, f. 10r. Clav. 236, f. 7v. La menció al fillastre en f. 14r.

PEÇULL, Johan (1512). Mestre tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

PENYARANDA, Francisco (1491). Pandero. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1491. AMVlr, Clav. 277, f. 8r.

PEREÇBLADEÇ, Johan (1405). Joglar de cornamussa. En 1405 rep 1 s per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 235, f. 11v.

PÉREZ, Anthoni (1415-1427). Trompador d’Onda, cornamusser. Albarà de pagament de desembre de 1415, de 12 ss per haver tocat en la festa per l’arribada del Sant Pare a Vila-real. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1427. MVlr, MC nº 10, f. 37v. Clav. 241, f. 11r. clav. 248, f. 9v.

PERIZ, Johan (1455). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume en 1455. AMVlr, Clav. 261, f. 9v.

PESCADOR, Pere (1401) Joglar de trompa d’Alcalà. En 1401 rep 2 ss per tocar la trompa en l’entrada del rei en la vila, indicant-se que és d’Alcalá. AMVlr, Clav. 232, f. 14r.

PIQUER, Johan (1383-1419). Saig, missatge. Nafiller, trompeta. Rep 2 ss per sonar la nafill juntament a altres joglars el dia de la fira de Vila-real en 1383. Poc després rep 1 s 3 dd per acompanyar el penó de l’host que es dirigia vers Xelva. 152 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

Pareix ser que eixe mateix any, en setembre, vené una trompeta a la pròpia vila116. S’indica que el 17 de febrer de 1384 cridà consell de la vila ab so de trompeta. Rep 1 ss per tocar la trompeta el dia del Corpus en 1386. Poc després rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu i per aconseguir les oques dels premis de les curses, salts, lluites, etc…En maig de 1387 rep els 40 ss que el consell li devia de salari anual per tocar la trompeta, cridar consells, e fer los manaments dels dits jurats. En desembre d’aquest any es paguen les teles que es compraren per a vestir-lo. Tocà la trompeta en la festa de S. Bertomeu de 1388, rebent 2 ss. Rep 1 s 6 dd per tocar en la processó del Corpus de 1389, indicant-se que és nafiller. Poc després rep 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En 1391 rep 1 ss per tocar la trompeta en la proces- só del Corpus, 1 ss per tocar en la processó el dia de S. Bernabé, i 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En febrero de 1393 es fa menció al preu que han costat les teles per a vestir als joglars, i també al saig, que és Piquer. En 1394 rep 2 ss per tocar la trompeta el dia de S. Bertomeu. En 1397 rep 1 ss per tocar el dia d’inici del joc de la ballesta acompanyant als jugadors. En novembre de 1397 rep la meitat de la seua soldada com saig per tocar la trompeta. En desembre es compraren calces per vestir-lo. En 1398 rep 1 ss per tocar la trompeta en la processó del Corpus, i 1 ss per tocar el dia de S. Jaume. Poc després rep 3 ss 8 dd per haver anat a vigilar la costa front el perill d’una possible flota de Berberia. Rep també 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En 1402 rep 1 ss per tocar la trompeta en el Corpus i 1 s per tocar la nafil en S. Bernabeu. En 1405 rep 1 s per tocar en festa de S. Bernabeu i en el Cor- pus, 18 dd per tocar en S. Jaume, i 2 ss per tocar en S. Bertomeu. En gener de 1406 es compren teles i calces per vestir-lo. En juny de 1406 rep 1 s per tocar en la processó del Corpus, en juliol 1 s per tocar el dia de S. Jaume, i 1 s per tocar el 24 d’agost, festa de S. Bertomeu. En maig de 1407 rep part dels 60 ss que la vila li dona de salari anual per toquar la trompeta e cridar consells. En 1410 rep 1 s per tocar el dia del Corpus, i 18 dd per tocar en S. Bertomeu. En 1413 rep 1 s per tocar davant la processó del Corpus. Rep en 1414 1 s 6 dd per tocar el dia de S. Bertomeu. En 1415 rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En 1417 és afermat per un any com saig i trompeta, rebent 60 ss en dos pagues. Novament rep les seues pagues com trompeta en novembre de 1418 i maig de 1419 (30 ss en cada ocasió). AMVlr, Clav. 220, f. 23r, 23v. Clav. 222, f. 13v, 20r, 34v. Clav. 223, f. 14v, 20v. Clav. 224, f. 11r, 14r. Clav. 225, f. 47r-v, 51r. MC nº 2, f. 21r. MC nº 4, f. 34r. Clav. 226, f. 15v. Clav. 228, f. 31r. Clav. 229, f. 15v, 20r, 21r, 25r, 27r. Clav. 233, f. 9v, 33r. Clav. 235, f. 6r, 8v, 12v, 22v. Clav. 236, f. 6v, 7v, 14r. MC nº 5, f. 30v. Clav. 238, f. 6v, 10v. Clav. 239, f. 16v. Clav. 240, f. 11v. Clav. 241, f. 22v. Clav. 243, f. 33r. MC nº 10 bis, f. 43r, 58r.

PIQUÓ, Vicent (1379-1405). Joglar de cornamussa de Castelló. En 1379 es reuneixen molts músics per a la festa de S. Bertomeu tocant per la vila i en la cursa de l’oca. S’indica que Vicent és de Castelló, i rep 2 ss. Rep 2 ss per tocar en la vespra i festa de S. Bertomeu, i en la cursa de l’oca. En 1391, indicant-se que ve des de Castelló, rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. Rep 2 ss per tocar la cornamussa el dia de S. Bertomeu. En 1401 rep 2 ss per tocar durant l’entrada del rei en la vila. En 1405 rep 2 ss per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 217, f. 11v. Clav. 218, f. 14r. Clav. 225, f. 50v. Clav. 226, f. 15v. Clav. 232, f. 14r. Clav. 235, f. 11 v. Entre 1380, 1383 i 1390 també rebrà els seus jornals per haver tocat en la vila de Castelló i haver acompanyat l’host fins Xelva. Citat per SANCHEZ ADELL, J (1982), p. 181.

116. Aquesta dada apareix al pergamí que serveix de coberta al llibre de Clav. 220. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 153

PLAÇA, Johan (1491-1493). Toquador de guitarra, viola. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1491, 1493. AMVlr, Clav. 277, f. 8r. Clav. 278, f. 6v.

PLAÇA, Matheu (1421). Joglar de tabals. Rep 18 dd per tocar en festa de S. Jaume en 1421. AMVlr, Clav. 245, f. 16r.

PLACES, Johan (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Bertomeu de 1494. AMVlr, Clav. 279, f. 8v.

PRATS, Vicent, alias Santet (1405-1441). Trompador, trompeta, nafiler. En ocasions apareix solament com Don Santet. En 1405 rep 1 s per traure el penó fins el portal de València per orde del virrei. Poc després rep 2 ss per tocar en festa de S. Bertomeu i 18 dd per tocar en S. Jaume. En gener de 1406 rep 11 ss per haver tocat en Nadal. Eixe mateix mes es compren teles per vestir-lo. En juny de 1406 rep 1 s per tocar la trompa en la processó del Corpus, i en juliol 1 s per tocar el dia de S. Jaume. Rep 18 dd per tocar el dia 24 d’agost de 1406, festa de S. Bertomeu. En 1410 rep 1 s per tocar el dia del Corpus, i 18 dd per tocar en S. Bertomeu. Juntament a altres músics, en juliol de 1412 rep conjuntament 3 florins per sos treballs com feren so en les festes que la vila feu per lo senyor rei per la alegria de la declaracio de…nostre verdader rei, princep e senyor, çò és del molt alt en Fferrando rei. En maig de 1413 rep 10 ss per tocar la trompeta certs dies sense especificar de l’any 1412, 1 s per tocar en la processó del Corpus, 6 dd per tocar el dia d’inici del joc de les ballestes, 2 ss per tocar el dia de S. Jaume, en el joc de les oques, i 5 ss per tocar en Nadal. En 1414 rep 1 s per tocar el dia de S. Jaume, co-patró de l’esglèsia de la vila, a les curses i lluites. Poc després rep 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu. Segons albarà de febrer de 1415 rep 4 ss 6 dd per tocar en la festa per la captura del comte d’Urgell. En 1415 rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu, i 3 ss per tocar la trompeta en Nadal. En 1416 rep 2 ss per tocar en la processó del Corpus, 2 ss per tocar en S. Bertomeu, i 11 ss per tocar en Nadal. Apareix amb l’àlias de Santet en 1417, rebent 9 dd per tocar en juliol en festa de S. Jaume, 2 ss 6 dd en agost en festa de S. Bertomeu, i èssent l’encarregat, juntament amb Miquel Foix, d’anar fins València i comprar un parell de trompetes per a la vila. Poc després es paga la confec- ció dels seus trajes. En 1418 rep 30 ss com soldada per estar afermat a un any per a tocar la trompeta. En maig de 1419 rep 30 ss de la soldada promesa per servir la vila de tocar la trompa des que fou afermat el 10 de setembre de 1417. Juntament a Miquel Foix el menor, ha sigut afermat pel municipi com joglar, i se li paguen els trajes en gener de 1421. Rep 3 ss per tocar en la festa de S. Jaume de 1421, i 3 ss per tocar en gener de 1422 per a celebrar la caiguda de Xerra, del regne de Nàpols, a mans d’Alfons V. Poc després rep els 33 ss de jornal per haver estat afermat a un any, segons nota de desembre de 1420. Rep 11 ss per estar afermat com joglar segons nota de juliol de 1423. Als pocs dies rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume, i 1 s 6 dd per tocar en S. Bertomeu. En 1426 rep 2 ss per tocar en festa de S. Jaume, i poc després 3 ss per tocar dos dies en S. Bertomeu. En 1427 torna a tocar en S. Jaume (2 ss) i poc després en la processó de l’Ascensió (2 ss). Toca en S. Jaume en 1430 (1 s 6 dd). En 1432 rep la seua part de soldada (40 ss) com saig i trompeta afermat a un any. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume, en juliol de 1438. En 1441 toca també en S. Jaume la trompeta i el nafil. AMVlr, Clav. 235, f. 6r, 8v, 11v, 18v, 22v. Clav. 236, f. 6v, 7v, 14r. Clav. 154 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

238, f. 6v, 10v. MC nº 8, f. 22r. Clav. 239, f. 8v, 16r-v, 17r, 18v, 24v. Clav. 240, f. 8v, 11v, 17v. Clav. 241, f. 22v, 30r. Clav. 242, f. 13v, 18r, 25r. Clav. 243, f. 20v, 27v, 28r, 31r. Clav. 244, f. 39v. Clav. 245, f. 17r, 24r, 30v. Clav. 246, f. 15r, 18r. Clav. 247, f. 18v, 20v. Clav. 248, f. 9v, 23r. Clav. 249, f. 9r.MC nº 10 bis, f. 58r. MC nº 11, f. 32. Clav. 250, f. 21r. Clav. 251, f. 12r. Clav. 253, f. 7v.

PROXITA, Francesch de (1482). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 272, f. 6v.

QUOSES (1483). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1483. AMVlr, Clav. 273, f. 7v.

RENAU, Pere (1438-1449). Trompeta de Burriana. Rep 1 s 6 d per tocar el 25 de juliol de 1438 en festa de S. Jaume. El mateix al 1445, 1446, 1447 i 1449. AMVlr, Clav. 251, f. 12r. Clav. 254, f. 11r. Clav. 255, f. 10v. Clav. 256, f. 10r. Clav. 258, f. 9r.

RENDA, Minguet de (1417). Cornamussa. Rep 9 dd per tocar en juliol de 1417, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 243, f. 20v.

RENDA, Peret de (1421). Taballer. Rep 3 ss per tocar el dia de S. Jaume, i altres dos per tocar el dia de S. Bertomeu, en 1421. AMVlr, Clav. 245, f. 17r, 18r.

RIBERA, Pedro de (1493). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume de 1493. AMVlr, Clav. 278, f. 6v.

RODELLA, Anthoni (1480). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1480. AMVlr, Clav. 271, f. 8r.

RODERO, Anthoni (1491-1502). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1491, 1493, 1494, 1500, 1501, 1502. AMVlr, Clav. 277, f. 8r. Clav. 278, f. 6v. Clav. 279, f. 7v. Clav. 283, f. 7v. Clav. 284, f. 9r. Clav. 285, f. 10r.

RODERO, Domingo (1491). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1491. AMVlr, Clav. 277, f. 8r.

RODELLES, Franci (1480). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1480. AMVlr, Clav. 271, f. 8r.

ROQUA, Berthomeu (1502). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 285, f. 11v.

ROVIO / RUVIO, Anthoni (1415). En 1415 rep 5 ss per sonar la trompeta en l’entrada del Sant Pare en la vila. AMVlr, Clav. 241, f. 25r. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 155

ROVIO, Bertran (1403-1406). Taballer. Juntament a altres, rep 6 dd en 1404 per tocar en vigília de S. Bertomeu. En 1406 rep 18 dd per tocar el 24 d’agost, dia de S. Bertomeu. Eixe dia s’indica que és fillastre del també taballer, en Pasanant. AMVlr, Clav. 234, f. 12r. Clav. 236, f. 14r.

ROVIO, Jaume (1395-1415). Joglar de xaramia, de Castelló. Rep 16 dd en 1395 per tocar el dia de S. Jaume. Indicant-se que és de Castelló, rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume en 1398. En 1399 rep juntament als seus companyós, 3 ss per tocar el dia de S. Jaume en la vila i en les curses. En 1401 rep 2 ss per tocar en l’entrada del rei en la vila. En 1405 rep 3 ss per tocar en S. Bertomeu. Rep en 1415, 2 ss per tocar el dia de S. Jaume, 2 ss per S. Bertomeu, i una quantitat no especificada per tocar el dia de l’entrada del Sant Pare en la vila. AMVlr, Clav. 227, f. 13v. Clav. 229, f. 21r. Clav. 230, f. 21r. Clav. 232, f. 14r. Clav. 235, f. 11v. Clav. 241, f. 20v, 22v, 25r.

ROVIO, Pere (1395-1448). Joglar de cornamussa, de chirimita, ministrer, de Castelló. Rep 14 dd en 1395 per tocar el dia de S. Jaume. En 1398 rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume. Indicant-se que és de Castelló, en 1405 rep 2 ss per tocar en S. Bertomeu. En juliol de 1406 rep 3 ss juntament al seu companyó per tocar el dia de S. Jaume. Rep 2 ss per tocar en S. Jaume de 1426, indicant-se que és chirimita. En 1446 rep 1 real per tocar en S. Jaume, i altre real per tocar en S. Bertomeu. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1447 en festa de S. Jaume. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1448 en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 227, f. 13v. Clav. 229, f. 21r. Clav. 235, f. 11 v. Clav. 236, f. 7v. Clav. 247, f. 18v. Clav. 255, f. 10r, 12v. Clav. 256, f. 10r. Clav. 257, f. 10r.

ROVIRA, Jaume (1369-1395). Joglar, taballer. En agost de 1369 rep 8 ss juntament al també joglar Domingo Lucha, per acompanyar l’host que es dirigeix cap a Xiva. En 1382 es pagaren 6 dd preu dels tabals que tocà Rovira en l’entrada de la regina per la vila. En gener de 1383 rep la seua part per tocar en les festes de Nadal. Més tard, indicant-se que és taballer, rep 2 ss per tocar el dia de la fira de la vila, i poc després altres 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. Rep 1 ss per tocar el dia del Corpus en 1386. Rep 2 ss per tocar el dia de la festa de S. Bertomeu en 1388. Rep 1 s 6 dd per tocar en la processó del Corpus de 1389, i 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. En gener de 1390 rep 11 ss per tocar abans i durant les festes de Nadal. En gener de 1391 rep 11 ss per tocar abans, durant i després de les festes de Nadal. Poc després rep 1 ss per tocar en la processó del dia de S. Bernabé, 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu, i 3 ss per tocar en la processó de la Santa Creu i de l’Ascensió. En febrer de 1393 es fa menció al preu que han costat les teles per vestir als joglars de la vila, entre els que es relaciona al tal Rovira. En 1394 rep 2 ss per haver tocat en la festa de S. Bertomeu. A inicis de 1395 rep 3 ss per tocar en les festes de Nadal, rebent poc després altres 3 ss de gràcia del consell per ser músic durant tot l’any. AMVlr, Clav. 210, f. 39v. Clav. 219, f. 31r. Clav. 220, f. 22v, 23r. Clav. 221, f. 20v. Claveira 222, f. 13v. Clav. 223, f. 20v. Clav. 224, f. 11r, 14r, 28r. Clav. 225, f. 21v, 47v, 51r, 59v. MC nº 4, f. 34r. Clav. 226, f. 15v, 22v, 39v.

RUBERT, Johan (1518). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume, i el mateix per tocar a S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 290, f. 7r. 156 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

SALVADOR, Guillamó (1398-1401). Joglar de trompa d’Albocàsser. En 1398 rep 1 ss per tocar el dia de S. Jaume. En 1401 rep 2 ss per tocar la trompa durant l’entrada del rei en la vila, indicant-se que és d’Albocàsser. AMVlr, Clav. 229, f. 21r. Clav. 232, f. 14r.

SANCHIÇ, Bernat (1509). Sonador de rabeu. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 288, f. 8r.

SANCHIÇ, Martí (1485). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1485. AMVlr, Clav. 275, f. 4v.

SANXEZ / SANXIZ, Francesch (1414-1415). Joglar de Borriana, trompador. En 1414 rep 1 s per tocar el dia de S. Jaume, co-patró de l’esglèsia de la vila, durant les curses i lluites. En 1415 rep 2 ss per tocar el dia de S. Jaume. AMVlr, Clav. 240, f. 8v. Clav. 241, f. 20v.

SARANIA / SARANIANA, Pere (1415-1421). Joglar, taballer. En 1415 rep 2 ss per tocar en S. Jaume, i 2 ss per tocar en S. Bertomeu. En 1416 rep 2 ss per tocar en S. Jaume. En 1418 rep 18 dd pel mateix. En gener de 1422 rep 3 ss per tocar en la festa per la caiguda de Xerra en Nàpols a mans d’Alfons V. AMVlr, Clav. 241, f. 20v, 22v. Clav. 242, f. 15r. clav. 244, f. 16r. Clav. 245, f. 24r.

SCOBAR, Johan (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

SEGARRA, Miquel (1389-1405). Joglar, trompador de Castelló. Rep 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1389, i 2 per tocar el mateix dia en 1391, indicant-se que és trompador. En 1394 rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu, indicant-se que és de Castelló. En 1395 rep 1 ss per tocar en la cursa de l’oca el dia de S. Bertomeu. En 1405 rep 3 ss per tocar en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 224, f. 14r. Clav. 225, f. 50v. Clav. 226, f. 15v. Clav. 227, f. 15r. Clav. 235, f. 11v.

SEGARRA, Miquel (1470-1480). Joglar, trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1470. El mateix al 1480. A més eixe any toca en S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 269, f. 5v. Clav. 271, f. 8r, 10r.

SEGARRA, Pere (1394-1413). Taballer de Castelló. Indicant-se que és de Castelló, rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1394. Coinci- deix el mateix dia amb un homònim que toca la trompa. Rep en 1400, 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu. El mateix a 1405 i 1406 però aquest any sols rep 18 dd. En 1413 rep 2 ss per tocar el dia de S. Jaume, tocant durant el joc de les oques. AMVlr, Clav. 226, f. 15v. AMVlr, Clav. 231, f. 13v. Clav. 235, f. 11v. Clav. 236, f. 14r. Clav. 239, f. 19r.

SEGARRA, Pere (1394). Trompador de Castelló. Indicant-se que és de Castelló, rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1394. Coinci- deix el mateix dia amb un homònim que toca el tabal. AMVlr, Clav. 226, f. 15v. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 157

SENTADINA, Anthoni (1470). Joglar, tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume i altre tant per tocar en S. Bertomeu en 1470. AMVlr, Clav. 269, f. 5v, 7r.

SENTJOHAN, Guillem de (1480-1502). Tamborino, joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1480, 1494, 1500. Toca a S. Jaume i S. Bertomeu del 1501, 1502. AMVlr, Clav. 271, f. 8r. Clav. 279, f. 7v. Clav. 283, f. 7v. Clav. 284, f. 9r, 10v. Clav. 285, f. 10r, 11v.

SENTJOHAN, Ramon (1377-1423). Joglar de cornamussa, joglar. En agost de 1377, juntament a Ferrer Gasch i Gilabert Guerau, trompadors, reben 10 ss cadascú per tocar la vespra i dia de S. Bertomeu, tant per la vila com a les curses. En data 2 de febrero de 1378, juntament als trompadors Juncos i Gilabert reben 10 ss cadascú per sonar els seus instruments en les festes de Nadal, Ninou i Aparici. Poc després rep 2 ss per tocar en la processó de l’Ascensió. En 1379 rep 2 ss per tocar en la processó del Corpus. En 1398 rep 1 ss per tocar en la processó del Corpus. Poc després rep 1 ss per tocar en la pro- cessó del dia de S. Maria d’Agost. En juny de 1400 rep 5 ss 6 dd per haver tocat el passat Nadal. Rep 2 ss per tocar el dia del Corpus. En 1401 rep 2 ss per tocar el dia de l’entrada del rei en la vila, i poc després 3 ss per tocar el dia de l’entrada de la regina. Poc després rep 1 ss per tocar en el Corpus, i 1 s per tocar en S. Jaume. A inicis del 1402 rep 5 ss per tocar el Nadal passat. En 1402 rep 3 ss per tocar el dia de S. Jaume durant les curses i lluita. En gener de 1403 cobra per haver tocat en Nadal, any nou i Aparici. Juntament al seu fill rep 4 ss per tocar en 1405 en la processó del Corpus i festa de S. Bernabeu. En juny de 1406 rep 4 ss 6 dd per tocar juntament al seu fill en la processó del Corpus. En 1410 rep 2 ss per tocar el dia del Corpus. Juntament a altres músics, en juliol de 1412 rep conjuntament 3 florins per sos treballs com feren so en les festes que la vila feu per lo senyor rei per la alegria de la declaracio de aquell...nostre verdader rei princep e senyor, çò és del molt alt en Fferrando rei. En 1415 rep 2 ss per tocar en la processó de l’Ascensió. Rep 2 ss per tocar en la proces- só del Corpus, 4 ss per tocar en l’entrada del Sant Pare per la vila, 3 ss per tocar en Nadal. En 1416 rep 2 ss per tocar en la processó del Corpus, i en Nadal 12 ss per tocar juntament al seu fill. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume en juliol de 1417. Rep 18 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1418. El consell li presta 33 ss en novembre de 1418 per a obs de comprar una cornamusa per a servir e sonar en la dita vila del dit seu art, a tornar en 3 anys. Rep 2 ss per tocar en festa de S. Bertomeu en 1421. Rep 1 s per tocar en la processó del Corpus de 1423. AMVlr, MC nº 0, f. 9r, 24v. Clav. 216, f. 20r, 37v, 50r. Clav. 217, f. 11r. Clav. 229, f. 22r. Clav. 230, f. 24r. Clav. 231, f. 8v, 12r. Clav. 232, f. 13v, 16r, 17r, 18r, 44r. Clav. 233, f. 15r, 46v. Clav. 235, f. 6r. Clav. 236, f. 6v. Clav. 238, f. 6v. MC nº 8, f. 22r. Clav. 239, f. 8v. Clav. 240, f. 24v. Clav. 241, f. 18r, 25r, 30r. Clav. 242, f. 13v, 40v. Clav. 243, f. 20v. Clav. 244, f. 16r, 23v. MC nº 10bis, f. 44v. Clav. 245, f. 18r. Clav. 246, f. 9v.

SENTJOHAN, Miquel (¿fill de Ramon?) (1406-1417). Charamita. En juny de 1406 rep 4 ss 6 dd juntament al seu pare per tocar en la processó del Corpus. Juntament al seu pare rep en 1416 la quantitat de 12 ss per tocar en Nadal. En juliol de 1417 un tal Miquel Sentjohan tocà en festa de S. Jaume, rebent 1 s 6 dd. AMVlr, Clav. 236, f. 6v. Clav. 242, f. 40v. Clav. 243, f. 20v. 158 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

SENTPERE, Pere de (1432-1438). Joglar de trompa, trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume el 25 de juliol de 1432. El mateix al 1438. AMVlr, Clav. 250, f. 8v. Clav. 251, f. 12r.

SERRANO, Pere (1491). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1491. AMVlr, Clav. 277, f. 8r.

SISA, Pere (1445-1470). Joglar de flaviol i camot. Trompeta. Joglar i tamborino, charamiter. D’Almassora. En 25 de juliol de 1445 rep 1 real per tocar en festa de S. Jaume. El mateix en 1447. En agost d’aquest any rep 1 s 6 dd per haver tocat la trompeta en festa de S. Bertomeu. En gener de 1448 rep 7 ss 6 dd per haver tocat el Nadal passat. En juny de 1448 rep 4 ss per haver ajudat a netejar el pou de la plaça i el pou Chich de la vila. En agost se li paga 1 s 6 dd per haver tocat en S. Bertomeu com tamborino. En novembre de 1448 rep 44 ss de soldada per ser joglar i tamborino de la vila. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume, i 1 s 6 dd per tocar en la de S. Bertomeu, ambdues en 1449. En novembre d’eixe any rep 44 ss com paga anual per estar afermat en la vila. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1453. El mateix al 1455, 1456. Toca en S. Jaume de 1457 indicant-se que és charamiter. Toca en S. Jaume i S. Bertomeu de 1459. Toca en S. Jaume de 1466. El mateix al 1467, indicant-se que és tamborino d’Almassora. El mateix al 1468, 1470. AMVlr, Clav. 254, f. 11r. Clav. 256, f. 10r, 13v, 17v. Clav. 257, f. 7v, 8v, 13r, 16r. Clav. 258, f. 9r, 12v, 15r. Clav. 259, f. 8v. Clav. 261, f. 9v. Clav. 262, f. 10r. clav. 263, f. 8v. Clav. 264, f. 10r, 11v. Clav. 266, f. 7r. Clav. 267, f. 9r. Clav. 268, f. 8r. Clav. 269, f. 5v.

SOLA (SALA), Francesch (1386-1406). Trompador, joglar de trompa. Rep 2 ss per tocar, juntament a altres músics, en la processó del Corpus i festes de S. Bertomeu de 1386. Rep 1 s 6 dd per tocar en la processó del Corpus de 1389, i poc després 1 ss per tocar en la festa de S. Bertomeu. En 1391 rep 3 ss per tocar en la processó del Corpus. A inicis de 1396 rep 4 ss per haver tocat en Nadal, i mesos després rep 1 ss per fer so ab la trompa lo dia de la Assensió a la proffessó. En 1397 rep 1 ss per tocar el dia d’inici del joc de la ballesta acompanyant als jugadors. En 1399 rep la seua part per tocar en festa de S. Bertomeu, i 3 ss de gràcia del consell municipal per tocar durant l’any. En juny del 1400 rep 5 ss 6 dd per tocar en Nadal. Poc després rep 2 ss per tocar en les processons del Corpus i de S. Bernabeu, i 1 ss 6 dd per tocar en S. Jaume. Poc després altres 2 ss per tocar en S. Bertomeu. En 1401 rep 1 ss per tocar en S. Jaume, 1 ss per tocar en S. Bertomeu. En 1402 rep 1 ss per tocar en la processó del Corpus i 1 s per tocar en la processó de S. Bernabeu. En 1405 rep 1 s per traure el penó fins el portal de València per orde del virrei. Poc després rep 18 dd per tocar en S. Jaume. En gener de 1406 rep 11 ss per tocar en Nadal, i el 28 d’eixe mes es compra tela per vestir-lo. En juny de 1406 rep 1 s per tocar la trompa en la processó del Corpus, en juliol 1 s per tocar el dia de S. Jaume, i en agost 1 s per tocar el dia de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 222, f. 13r. Clav. 224, f. 11r, 14r. Clav. 225, f. 47r. Clav. 227, f. 22v, 37r. Clav. 228, f. 31r. Clav. 230, f. 23r, 35r. Clav. 231, f. 8v, 12r, 12v, 13v. Clav. 232, f. 18r, 20v. Clav. 233, f. 9v, 33r. Clav. 235, f. 6r, 8v, 18v, 22v. Clav. 236, f. 6v, 7v, 14r.

SOLER, Domingo (1375-1402). Joglar de trompa d’Alcalà. Juntament a altres dos joglars, rep el 3 de desembre de 1375, 13 ss de voluntat d’alguns prohoms del consell, per tal com serviren en la fira de sos sturments. En 1401 rep 2 ss per ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 159 tocar la trompa durant l’entrada del rei en la vila, indicant-se que és d’Alcalá. AMVlr, Clav. 214, f. 31r. Clav. 232, f. 14r.

SOLER, Pere Johan (1502). Sonador d’òrguens. Rep el 10 de gener del 1503, 9 lliures com salari de mig any per tocar l’orgue. AMVlr, Clav. 285, f. 16v.

TALIO, Domingo (1445). Trompeta. El 25 de juliol de 1445 rep 1 real per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 254, f. 11r

TÀRREGA, Anthoni (1391-1423). Trompador de Castelló. Rep 2 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1391. En 1395 rep 1 ss per tocar en les curses de les oques el dia de S. Bertomeu. En 1405 rep 3 ss per tocar en S. Bertomeu. Per tocar eixe dia en 1423 rep 1 s 6 dd. AMVlr, Clav. 225, f. 50v. Clav. 227, f. 15r. Clav. 235, f. 11v. Clav. 246, f. 18r.

TÀRREGA, Pere (1389). Joglar. Rep 1 ss per tocar el dia de S. Bertomeu en 1389. AMVlr, Clav. 224, f. 14r.

TORRENT, Johanot (1518). Tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume. AMVlr, Clav. 290, f. 7r.

TOUS, Pere de (1470). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume de 1470. AMVlr, Clav. 269, f. 5v.

VALERO, Guillem (1426). Maestre de música. Segons nota de setembre de 1426, rep 374 ss com complement als 231 ss que rebé l’any passat, per fer un llibre nou per a l’esglèsia de la vila. AMVlr, Clav. 247, f. 22r.

VALLEBRERA, Miquel (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar a festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 279, f. 7v.

VELA, Domingo (1377). Joglar. Juntament a altre joglar, el 25 de febrer de 1377 rep 30 ss promesos pel consell de Vila- real per tocar en festes de Nadal, any nou i Aparici. AMVlr, Clav. 215, f. 36v.

VERDUCH, Johan (1509). Sonador de pandero. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 288, f. 8r.

VERGES, Jaume (1491). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Bertomeu de 1491. AMVlr, Clav. 277, f. 8r.

VIDAL, Bernat el menor (1422-1434). Trompador, joglar i trompeta. Rep 3 ss per tocar en gener de 1422 en la festa per la caiguda de Xerra, a Nàpols, a mans d’Alfons V. Poc després rep 22 ss (2/3 de la paga anual) per substituir al joglar afermat en la 160 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ vila, Miquel Foix. Rep 22 ss per estar afermat com joglar per la vila segons nota de juliol de 1423. Poc després rep 1 s 6 dd per tocar en S. Jaume d’eixe any. En 1426 rep 2 ss per tocar en festa de S. Jaume d’eixe any. A continuació rep la seua soldada de 33 ss per estar afermat com joglar fins S. Jaume de 1427. En 1427 rep 2 ss per tocar en eixa festa. Rep altres 2 ss per tocar en S. Bertomeu i altres 2 ss per tocar en la processó de l’Ascensió. En 1430 rep 18 dd per tocar en S. Bertomeu. Rep altres 33 ss com soldada per estar afermat per la vila, des de desembre de 1429. En 1433, en una venda de cases situades en Vila-real, en el rabal de Castelló, es menciona com afrontació la seua casa. Poc després, es menciona com afrontació unes terres d’horta que posseeix en el terme, en el camí del Cabeçol. El 30 de març de 1434 juntament amb la seua dona Caterina ven als marmessors del testament de Lluís d’Herèdia, 8 s 4 dd censals, preu de 100 ss. Ofereix com garantia un tros de terra horta en Vila-real. AMVlr, Clav. 245, f. 24r, 30v. Clav. 246, f. 15r. Clav. 247, f. 18v, 20v. Clav. 248, f. 9v, 11v, 23r. Clav. 249, f. 11v, 18r. Prot. nº 1736, f. 39v, f. 55v, f. 119v.

VIDAL, Guillamó (1382). Joglar d’Onda. Juntament a molts altres joglars de diverses localitats reben conjuntament 117 ss per tocar el dia que la regina entrà en la vila. Albarà de pagament del 6 de gener de 1382. AMVlr, Clav. 219, f. 23v.

VIDRIERO, Jaume (1491). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1491. AMVlr, Clav. 277, f. 8r.

VILAROJA, Jaume (1376-1380). Joglar de Borriana. Juntament al també joglar borrianenc Miquel Blanch, rep 5 ss per tocar el dia de la fira de Vila-real en 1376. En 1379 repeteix company, tocant en la fira. Rep cadascú 2 ss. Nova- ment repeteix company en 1380, tocant en fira i rebent els 2 ss acostumats. AMVlr, Clav. 215, f. 28v. Clav. 217, f. 17v. Clav. 218, f. 21v.

VILASARTA, Berthomeu (1348-1362). Trompador, joglar. S’informa de la despesa del seu vestit en 1348. Juntament a altres dos qualificats de joglars, rep 18 dd per tocar el dia del Corpus en 1362. AMVlr, Clav. 205, f. 15r. Clav. 206, f. 1v.

10. b) MUDÉJARS.

ABDALLA, Açam (1512-1518). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. El mateix al 1518. AMVlr, Clav. 289, f. 7r. Clav. 290, f. 7r.

ABDALLA, Alí (1512-1518). Tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. El mateix al 1518. AMVlr, Clav. 289, f. 7r. Clav. 290, f. 7r.

ABENINEGER, Abrafim (1406). Sarrahí trompador. Rep 18 dd per tocar el dia 24 d’agost de 1406, festa de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 236, f. 14r. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 161

ABRAFFIM (1418). Moro qui sona la dolçaina. Rep 1 ss per tocar en festa de S. Jaume de 1418. AMVlr, Clav. 244, f. 15v.

ALAMI, Mafomat (1501-1509). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume en 1501. El mateix al 1509. AMVlr, Clav. 284, f. 9r. Clav. 288, f. 8r.

ALANDA, Hamet (1518). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 290, f. 7r.

ALBANUE, Çat (1438-1456). Joglar de Fanzara, trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1438, festa de S. Jaume. El mateix, però indicant-se que és trompeta, en 1456. AMVlr, Clav. 251, f. 12r. Clav. 262, f. 10r.

ALI (1512). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r.

ALMANÇOR (1494). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1494, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 279, f. 7v.

ALVAHET, Tahet (1446). Trompeta, d’Ayóder. En 1446 rep 1 real per tocar en la festa de S. Jaume. AMVlr, clav. 255, f. 10r.

AXA, Çat (1487). Taballer. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1487, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 276, f. 5r.

BALTAZAR (1512). Negre de mossén Casalduch. No sabem què instrument toca, però rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7v.

BARGALET, Mafomat (1487). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en agost de 1487, festa de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 276, f. 6v.

BATLE, Açac (1466). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1466, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 266, f. 7r.

CAMBI (1459). Tamborino d’Onda. Rep 1 s 6 d per tocar en festa de S. Jaume de 1459. AMVlr, Clav. 264, f. 10r.

CANDORI /ALCANDORI, Fat (1438-1459). Cornamusa, trompeta de Mascarell, sonador de dolçaina. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1438, festa de S. Jaume. El mateix al 1440, 1441, 1445, 1446, 1447, 1448, 1455, 1456, 1457. El mateix al 1459 però s’indica que és sonador de dolçaina. AMVrl, Clav. 251, f. 12r. Clav. 252, f. 9r. Clav. 253, f. 7v. Clav. 254, f. 114. Clav. 255, f. 10r. Clav. 256, f. 10r. Clav. 257, f. 10r. Clav. 261, f. 9v. Clav. 262, f. 10r. Clav. 263, f. 8v. Clav. 264, f. 10r. 162 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

CARDA (1522-1540). Moriscat de Betxí, sonador de dolçaina. Juntament al seu fill que toca el tabal, rep en 1522 4 ss per tres dies de treball en la ce- lebració de l’arribada a Espanya de l’emperador Carles I. En 1540 rep 3 ss per tocar juntament al seu fill en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 292, f. 8v. Clav. 298, f. 11r.

CARDA, fill de (1522-1540). Tabaler de Betxí. Vore propopografía anterior.

CARMIDI, Çat (1493). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1493, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 278, f. 7r.

CHAUCHAU, Maffomat (1448-1449). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1448 en festa de S. Jaume. El mateix al 1449. AMVlr, Clav. 257, f. 10r. Clav. 258, f. 9r.

CRISTELLI (1441-1459). Trompador, trompeta, joglar, dolçaina. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1441, festa de S. Jaume. El mateix al 1447, 1448, 1449, 1455. El mateix al 1457 però s’indica que toca la dolçaina. El mateix al 1459, indicant-se que toca la trompeta. AMVlr, Clav. 253, f. 7v. Clav. 256, f. 10r. Clav. 257, f. 10r. Clav. 258, f. 9r. Clav. 261, f. 9v Clav. 263, f. 8v. Clav. 264, f. 10r.

ÇAHET (1480-1484). Tamborino de Fanzara. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1480, festa de S. Jaume. Encara que no figura el seu nom, per la llista de músics que l’acompanyen i per la cronologia, creiem es tracta de Çahet. Rep la mateixa quantitat per tocar en S. Jaume en 1483, i en S. Bertomeu del dit any. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1484, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 271, f. 7v. Clav. 273, f. 7v-8r. Clav. 274, f. 4v.

DAUDELLET, Açam (1487-1502). Tamborino. Rep 3 ss per tocar en juliol i agost de 1487, festes de S. Jaume i S. Bertomeu. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1494, festa de S. Jaume. El mateix al 1500, 1501 i 1502. AMVlr, Clav. 279, f. 7v. Clav. 276, f. 5r-6v. Clav. 283, f. 7v. Clav. 284, f. 9r. Clav. 285, f. 10r.

DAUDELLET, Alí (1487-1501). Taballer. Rep 3 ss per tocar en juliol i agost de 1487, festes de S. Jaume i S. Bertomeu. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1501, festa de S. Jaume. El mateix al 1502. AMVlr, Clav. 276, f. 5r-6v. Clav. 284, f. 9r. Clav. 285, f. 10r.

DAIADER / AINADER / ANADER, Çahet (1445-1479). Trompeta de Castelló. El 25 de juliol de 1445 rep 1 s 6 dd per tocar en la festa de S. Jaume. El mateix al 1456, 1457. Apareix en la peita de 1462 de Castelló com foc mudéjar, amb l’ofici de trompeta, re- iterant-se la seua presència a les peites de 1468, 1473 i 1479. AMVlr, Clav. 254, f. 114. Clav. 262, f. 10r. Clav. 263, f. 8v. AHMCs, llibres de peita, sig. I.4.1.1, nº 4, nº 6, nº 7, nº 8.

DOBLER, Alí (1421-1449). Joglar, dolçainer, cornamusa de la Llosa (de la Vall de Segó). ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 163

Rep 18 dd, per tocar la cornamusa i dolçaina en festa de S. Jaume de 1421. Es diu que és de la Vall de Segó. El mateix al 1432, 1440, 1446 i 1449 però indicant-se que és de la Llosa. AMVlr, Clav. 245, f. 16r. Clav. 250, f. 8v. Clav. 252, f. 9r. Clav. 255, f. 10r. Clav. 258, f. 9r.

DUDO (1432). Joglar de Carabona. Menció a un error en el capatró de la peita de Vila-real a l’haver-se consignat una jovada de terra d’aquest mudéjar a un veí de Nules. AMVlr, Clav. 250, f. 8v.

FEX (1493). Tabaler. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1493, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 278, f. 7r.

GALLO (1406). Sarrahí trompador. Rep 18 dd per tocar el dia 24 d’agost de 1406, festa de S. Bertomeu. AMVlr, Clav. 236, f. 14r.

GINGOL, Abraffim (1438). Trompador de Carabona. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1438, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 251, f. 12r.

GUADILL (1484). Dolçaina. Juntament a la seua muller que toca el tabal, rep 3 ss per participar en la festa de S. Jaume en juliol de 1484. AMVlr, Clav. 274, f. 4v.

GUADILL, muller de (1484). Tabalet. Fémina, juntament al seu marit que toca la dolçaina rep 3 ss per participar en la festa de S. Jaume en juliol de 1484. AMVlr, Clav. 274, f. 4v.

JARDI, Çahat (1518). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 290, f. 7r.

JUCEFF (1484-1485). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1484, festa de S. Jaume. El mateix al 1485. AMVlr, Clav. 274, f. 4v. Clav. 275, f. 4v.

JUCEF, fill d’Alí (1470). Joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1470, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 269, f. 5v.

MAÇALABET (1493). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1493, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 278, f. 7r.

MAFOMAT (1484). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1484, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 274, f. 4v.

MAFOMAT (1512). Lo coblegador. Cantador de coples, rep 1 s 6 dd en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 289, f. 7r. 164 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ

MENAXACH / MENAXAT, Abdallà (1446-1449). Cornamuser, cornamusa d’Eslida. En 1446 rep 1 real per tocar en la festa de S. Jaume. El mateix al 1447, 1448 i 1449. AMVlr, Clav. 255, f. 10r. Clav. 256, f. 10r. Clav. 257, f. 10r. Clav. 258, f. 9r.

MENAXACH, Çaat (1430-1431). D’Artana. Juntament al joglar Abrafim Ocayba paga 33 ss preu d’una trompa que compraren al consell de Vila-real. Poc després rep 11 ss per assotar en abril de 1431 a Ferran Gabriel. AMVlr, Clav. 249, f. 2r, 22r.

MORATELLA (1438). D’Artana. Fémina, no sabem qué instrument toca però rep 1 s per actuar el 25 de juliol de 1438, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 251, f. 12r.

NUGEN (1448). Sonadora de tamborino. Fémina, rep 1 s 6 dd per haver tocat el 25 de juliol de 1448 en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 257, f. 10r.

OCAYBA / HOCAYBA / COCAYBA, Abraffim (1421-1449). Joglar, cornamusa de Betxí. Rep 3 ss per tocar en festa de S. Jaume de 1421, i 2 ss per tocar en S. Bertomeu. Poc després rep 4 ss per tocar en la festa per la conquesta de Xerra, en Nàpols, al gener de 1422. En 1423 rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume i el mateix per tocar en S. Bertomeu. En 1426 rep 2 ss per tocar en S. Jaume, i 3 ss per tocar dos dies en S. Bertomeu. A continuació és afermat com joglar de la vila, amb soldada de 33 ss, fins S. Bertomeu de 1427. En 1427 rep 2 ss per tocar en S. Jaume, i altres 2 ss per tocar en S. Bertomeu. En 1430 compra, juntament a Çaat Menaxach, una trompa al consell de Vila-real per 33 ss. Poc després rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume, i la mateixa quantitat per tocar en S. Bertomeu. Fou afermat per joglar en desembre de 1429 rebent 33 ss de soldada. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1440, festa de S. Jaume. El mateix al 1441. També en 1441 rep 1 s per tocar en festa de S. Bertomeu. En data 25 de juliol de 1445 rep 1 s 6 dd per tocar en la festa de S. Jaume, i el 24 d’agost del mateix any altres 2 ss per tocar en la festa de S. Bertomeu. En 1446 rep 1 real per tocar en la festa de S. Jaume. El mateix al 1447, 1448 i 1449. AMVlr, Clav. 245, f. 17r, 18r, 24r. Clav. 246, f. 15r, 18r. Clav. 247, f. 18v, 20v. Clav. 248, f. 9v, 11v. Clav. 249, f. 2r, 9r, 11v, 18r. Clav. 252, f. 9r. Clav. 253, f. 7v. Clav. 254, f, 11r, 13r. Clav. 255, f. 10r. Clav. 256, f. 10r. Clav. 257, f. 10r. Clav. 258, f. 9r.

OLBAIDA (1493). Dolçaina. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1493, festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 278, f. 7r.

PITEU (1453-1470). Joglar, lahuter, sonador de lahuts de Mascarell. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1453, festa de S. Jaume. El mateix però indicant-se que toca el llagut en 1455, 1456. El mateix, però indicant-se en 1459 que és de Mas- carell. Reapareix en 1470 tocant en festa de S. Jaume. AMVlr, Clav. 259, f. 8v. clav. 261, f. 9v. Clav. 262, f. 10r. Clav. 264, f. 10r. Clav. 269, f. 5v. ELS MÚSICS EN LA FESTA MEDIEVAL. VILA-REAL DE 1348 A 1500 165

QUADERNA, Maçot (1493-1494). Tamborino, joglar. Rep 1 s 6 dd per tocar en festa de S. Jaume de 1493. El mateix al 1494. AMVlr, Clav. 278, f. 7r. Clav. 279, f. 7v.

QUARTELLI, Jucef (1438-1440). Joglar de Mascarell. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1438, festa de S. Jaume. El mateix a 1440. AMVlr, Clav. 251, f. 12r. Clav. 252, f. 9r.

TAPHER (1447-1448). Trompeta. Rep 1 s 6 dd per tocar el 25 de juliol de 1447, festa de S. Jaume. El mateix al 1448. AMVlr, Clav. 257, f. 10r. Clav. 256, f. 10r.

VERGERET, Mafomat (1500-1502). Tamborino. Rep 1 s 6 dd per tocar en juliol de 1500, festa de S. Jaume. El mateix al 1501 i 1502. AMVlr, Clav. 283, f. 7v. Clav. 284, f. 9r. Clav. 285, f. 10r.

VIRI (1457). Taballer. Rep 1 s 6 dd per tocar el dia de la festa de S. Jaume, en juliol de 1457. AMVlr, Clav. 263, f. 8v. 166 JOAQUÍN APARICI MARTÍ - JORGE APARICI MARTÍ «AVETLA COMO DE MI MANO» 167

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

«Avetla como de mi mano». Autógrafos de Alfonso el Magnánimo en el Archivo del Reino de Valencia.

«Avetla como si fuese de mi mano e d’esto no vos aya más de escrivir». En estos términos se dirigía Alfonso V al Maestre Racional del Reino de Valencia Guillem de Vich en una apostilla que escribió en una carta dada el 12 de noviembre de 1446 en «Nostres tendes en la silva de Presençano».1 La intervención regia se identifica inmediatamente por el polo de atracción de su escritura, que se sitúa en las formas de la producción documental castellana de la época, que Millares califica2 como «precortesana». Se advierte una absoluta coincidencia en la morfología de los sig- nos, –en particular en la doble forma de la s, en la t, que inclina su trazo superior para establecer la ligadura con la letra siguiente y en los alzados dobles de b, d, h y l–, en el contraste de los trazos y en la disposición vertical de la escritura que, pese a su fluidez, carece de la cursividad y el artificio propios de dicho tipo gráfico. Por otra parte, su módulo grande, la desarticulación del trazado en letras como a, c, e o r y la escasez de ligaduras la distancia de las escrituras profesionales situándola en un nivel usual. No era esta la primera vez –ni sería la última– que el Magnánimo añadía de su mano un breve texto que completaba o matizaba el contenido de una carta.3 En un momento en el que la mayor parte de las cartas reales catalanoaragonesas contaban con la suscripción autógrafa del monarca,4 estas anotaciones tenían, indudablemente,

1. Archivo del Reino de Valencia (en adelante A.R.V.), Cartas reales, carpeta nº 25, nº 597, vid. anexo II, nº 3. 2. Cfr. MILLARES CARLO, A. (1983) Tratado de Paleografía Española. Con la colaboración de J. M. RUIZ ASENCIO. 3ª ed. Madrid, Ed. Espasa-Calpe, vol. I, pp. 224-230. 3. Vid. anexos I y II. 4. Sirva a modo de ejemplo el hecho de que, de las 676 cartas de Alfonso V conservadas en el A.R.V., tan sólo 8 no presentan la firma autógrafa del rey: A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 14, nº 49 [1418, marzo 22. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 14, nº 51 [1418, abril 27. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 14, nº 59 [1418, septiembre 25. Monzón]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 14, nº 76 [1419, julio 4. Barcelona]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 14, nº 91 [1419, septiembre 30. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 14, nº 93 [1419, diciembre 20. Barcelona]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 20, nº 343 [1428, mayo 27. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 20, nº 345 [1428, junio 3. Valen- cia]. También son 8 las cartas que no cuentan con la suscripción autógrafa de su esposa, la reina María, en este caso, sobre un total de 144, cfr. MANDINGORRA LLAVATA, Mª L. (en prensa) Rumbo a la modernidad. La carta real diplomática como instrumento de gobierno. (De Pedro el Ceremonioso a Alfonso el Magnánimo). 168 Mª L. MANDINGORRA LLAVATA la finalidad de reforzar la acción jurídica y estrechar la relación con el destinatario, ya fuera –como en este caso– ejerciendo una mayor presión sobre él, ya fuera simplemente ofreciendo una información complementaria que el rey consideraba per- tinente. La participación autógrafa de los soberanos de la Corona de Aragón en el proceso de génesis documental comienza, tal como demostrara Francisco Gimeno, durante el reinado de Pedro el Ceremonioso.5 Es este monarca quien introduce por vez primera su suscripción como elemento de validación en las cartas reales diplomáti- cas, fenómeno documentado desde 1344.6 Es indiscutible que la firma autógrafa del rey aportaba al documento una solemnidad de la que carecía la suscripción de un funcionario de Cancillería –procedimiento tradicionalmente utilizado en la carta real hasta ese momento– y resultaba equiparable al signum regis presente en los privilegios.7 Ahora bien, por otro lado –y a diferencia del signum regis–, la presencia de la suscripción autógrafa aproximaba a autor y destinatario, garantizaba la existencia de un vínculo directo entre ambos, implicaba un compromiso personal por parte del rey, bien para la expresión de un mandato, bien para la concesión de una merced.8 Que los monarcas catalanoaragoneses fueron plenamente conscientes de este hecho lo prueba el cuidado con que se explicaba la ausencia de su firma. De hecho, ade- más del caso de Pedro IV,9 hallamos otros testimonios significativos al respecto. Así, en las cartas correspondientes a la etapa final del reinado de Fernando I, debido a su imposibilidad de firmar, hallamos la suscripción autógrafa de su hijo Alfonso, Alfonsus primogenitus,10 circunstancia esta puntualmente indicada con la frase: «E per indisposició de nostra persona, de mà de nostre primogènit signada»,11 frase que aparece, en algunas ocasiones, en la parte final de la disposición y, en otras, en la corroboración o en el anuncio del sello. También es cuidadosamente explicada la ausencia de la firma autógrafa en dos cartas de la reina María, por medio de una

5. Cfr. GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar. La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387). Madrid, Ed. Adaba, p. 84 y ss. 6. Se trata de una carta dada el 15 de diciembre de 1344 en Perpiñán, cfr. GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar, cit., p. 88. 7. No obstante, ya desde el reinado de Pedro IV algunos documentos en pergamino también cuentan con la suscripción autógrafa del monarca, cfr. GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar, cit., p. 88, apéndice 8.2. 8. Sobre la relación autor-destinatario como eje del arte epistolar medieval cfr. PERELMAN, L. (1991) «The Medieval Art of Letter Writing. Rethoric as institutional expression». En Charles Bazerman and James Paradis (eds.) Textual Dynamics of the Professions. Historical and Contemporary Studies of Writing in Professional Communities. Madison, Ed. University of Wisconsin Press, pp. 97-119, en concreto p. 103. [Edited for digital presentation by Nicole Ashton and Heidi Scott. 2004]. 9. Vid. GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar, cit., p. 95 y ss. 10. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 12, nº 22 a 33. 11. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 12, nº 24 [1415, noviembre 15. Perpiñán]. «AVETLA COMO DE MI MANO» 169 aclaración situada tras la datación y antes de la suscripción del Canciller, Dalmau de Mur12: «Et propter indisposicionem persone nostre, signata manu regii ac nostri Cancellarii».13 Aunque la firma autógrafa aparece tanto en las cartas abiertas como en las cerradas y en todo tipo de acciones jurídicas, ya durante el reinado de Pedro IV se advierte una mayor presencia de la misma en las cartas cerradas, pauta esta que se confirmará en los reinados sucesivos.14 Este hecho no es en absoluto casual: los testimonios conservados muestran que la suscripción autógrafa de las cartas es una práctica que se genera en el ambiente de la privacidad del monarca15 y, de hecho, será a lo largo del reinado del Ceremonioso cuando la lletra closa no sólo adoptó una morfología propia, diferente de la lletra patent, sino que comenzó a cumplir unas funciones peculiares, al destinarse fundamentalmente a asuntos de naturaleza especialmente delicada para los monarcas, que requerían un mayor secreto en cuanto que comportaban un grado de compromiso e implicación superior.16 No obstante, la participación autógrafa de los reyes de la Corona de Aragón en la génesis de la carta no se limitaría a la aposición de su firma. Los monarcas te- nían una clara conciencia de la fuerza comunicativa y expresiva que su escritura autógrafa confería al documento, así como de la relación especial que les permitía entablar con los destinatarios.17 Sólo esto puede explicar las excusas que ofrecen – a aquellos con los que mantenían un vínculo que exigiría una carta hológrafa– su redacción, siguiendo la pauta habitual en el proceso de su génesis, ha sido confiada a un escribano. Son varias las consideraciones realizadas por Pedro IV en este sentido, como la que aparece en una epístola que dirigió al papa Adriano IV, en la que

12. Sobre el Canciller Dalmau de Mur, vid. SEVILLANO COLOM. F. (1965) Cancillerías de Fer- nando I de Antequera y de Alfonso V el Magnánimo. Anuario de Historia del Derecho Español, 36, 169- 216, en particular 178 y TRENCHS ÒDENA, J.; ARAGÓ CABAÑAS, A.M. (1983) Las cancillerías de la Corona de Aragón y Mallorca desde Jaime I a la muerte de Juan II. Zaragoza, Ed. Institución Fer- nando el Católico, , p. 68. 13. Las cartas fueron dirigidas a los regentes de la bailía de las parroquias de Castalig y Artà (Ma- llorca), A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 8, nº 84 y 85 [1435, mayo 7. Valencia]. 14. Cfr. MANDINGORRA LLAVATA, Mª L. (en prensa) Rumbo a la modernidad, cit. 15. Cfr. GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar, cit., p. 89. 16. Para la morfología y funciones de la carta real diplomática catalanoaragonesa vid. SEVILLA- NO COLOM, F. (1950) Apuntes para el estudio de la cancillería de Pedro el Ceremonioso. Anuario de Historia del Derecho Español, 20, 137-241, en particular, 205-210; CONDE Y DELGADO DE MOLINA, R.; CÁRCEL ORTÍ, Mª M. (1996) «Corona de Aragón: Tipologías (s. XIII-XIV)». En José Marques (coord.) Diplomatique royale du Moyen Âge, XIII-XIV siècles. Actes du Colloque. Porto, Ed. Faculdade de Letras da Universidade do Porto, pp. 273-288, en concreto pp. 287-288; ARNALL JOAN, Mª J. (2000) Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515). Estudi i edició crítica a cura de..., Girona, Ed. Ajuntament de Girona-Fundació Noguera, vol. I, pp. 18-119; GIMENO BLAY, F.M. (1998) Escri- bir, leer y reinar. La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387). Scrittura e Civiltà, 22, 119-233, en particular 132-149; GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar, cit., pp. 45- 51; MANDINGORRA LLAVATA, Mª L. (en prensa) Rumbo a la modernidad, cit. 17. Cfr. GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar, cit., pp. 98 y ss. 170 Mª L. MANDINGORRA LLAVATA le solicitaba que dispensara a su carta el mismo tratamiento que habría recibido si hubiera sido autógrafa: «Per tal, sant Pare, car nos fora enuyg de scriure aquesta letra tan larga de nostra mà, suplegam a la vostra santedat que aquella vullats hoïr et exhausir axí com si nós la haguéssem escrita de la nostra mà».18 También la reina María se sintió obligada a disculparse ante su cuñado, el rey Juan II, por no haber respondido de su mano a la carta de pésame que le había dirigido con motivo del fallecimiento de Alfonso V: «Nos huviéramos scripto a vuestra excellencia de nuestra mano de algunas cosas occorrientes e necessarias, pero ni a presente la pluma las poría scrivir, ni el entendimiento nuestro tanto tribulado, con la grave indispo- sición de la persona nuestra en que a presente nos trobamos, dar lugar de dicerner, veyer ni entender».19 Ciertamente, las dificultades o el esfuerzo que podía comportar para el monarca la redacción hológrafa de una carta eran grandes, por lo que quedaba reservada para ciertas cuestiones de especial privacidad o para ocasiones en las que la pre- mura del asunto exigía agilizar el procedimiento de expedición al máximo. Este hecho, unido a la definitiva consolidación de la suscripción autógrafa regia como el elemento de validación que acompañaba al sello, explica la presencia de anotaciones autógrafas como la que abre el presente texto. Entre las cartas de Alfonso el Magnánimo conservadas en el A.R.V. hemos localizado 46 de estas apostillas, 37 en cartas abiertas y 9 en cartas cerradas. Aunque respecto al total de cartas conservadas no constituyen un número importante, su presencia, sin duda pone de manifiesto la voluntad del monarca de participar, más allá de la suscripción, en el proceso de expedición de la carta sin que su interven- ción comportara una ralentización del mismo. Por otra parte, constituye un indiscutible precedente de prácticas que sustentarán el funcionamiento del Estado moderno, el papel de la epístola tales como instrumento comunicativo y de gestión20 o el férreo control sobre la producción documental ejercido por Felipe II.21 Su ubica-

18. Cfr. GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar, cit., p. 100. 19. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 8, nº 120, f. 2v [1458, julio 29. Valencia], edición en MANDINGORRA LLAVATA, Mª L. (en prensa) Entre dos reinos. Cartas de María de Castilla, reina de Aragón. Cultura Escrita & Sociedad, apéndice, nº 6. En términos similares se dirigiría poco después a su sobrino Enrique IV: «E de todo lo que en ésto e otras cosas tocantes servicio e honra nuestros e del successo de aquéllas vuestra excellencia será consultada e avisada, a la qual sabe Dios, si posible nos fuera stado, huviéramos mucho stimado de nuestra mano scrivir, pero ni la pluma lo poría fazer, ni el entendimiento nuestro tanto tribulado, ultra la indisposición de nuestra persona, dar lugar ne entender», A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 8, nº 120, f. 1v-2r [1458, agosto 16. Valencia], edición en MANDIN- GORRA LLAVATA, Mª L. (en prensa) Entre dos reinos, cit., apéndice, nº 7. 20. Vid. al respecto GIMENO BLAY, F. M. (1999) ««missivas, mensageras, familiares». Instrumen- tos de comunicación y de gobierno en la España del 500». En Antonio Castillo Gómez (comp.) Escribir y leer en el siglo de Cervantes. Barcelona, Ed. Trea, pp. 193-209. 21. Sobre esta cuestión son de obligada consulta las obras de MARAVALL, J.A. (1986) Estado moderno y mentalidad social (siglos XV a XVII). 2ª ed. Madrid, Ed. Alianza. 2 vols.; PARKER, G. (2000) Felipe II. Madrid, Ed. Alianza [1ª ed. en inglés Philip II. London, Ed. Hutchinson, 1979]; PARKER, G. «AVETLA COMO DE MI MANO» 171 ción, mayoritariamente entre la datación y la firma,22 indica que eran escritas concluida la redacción del tenor documental, una vez el rey era conocedor de su contenido y antes de darle validez definitiva mediante su suscripción. Se trata, en casi todos los casos,23 de mandatos dirigidos a oficiales reales, por lo que el discurso se formula de modo descendente, de acuerdo con los principios de la retórica medieval.24 En este sentido, es muy revelador el hecho de que, en estas anotaciones el monarca no utilice el plural mayestático, sino la primera persona del singular. Fue- ra de los límites del formulario cancilleresco ¿seguía la praxis documental castellana o, se trata, por el contrario, de un uso consciente destinado a expresar un mayor acercamiento al destinatario? Sin duda, el uso de la primera persona del singular en lugar del pronombre «Nos» revela una relación más íntima, pero, a la vez, ejerce una presión mayor, en cuanto que manifiesta la implicación personal del monarca en el asunto. Sea como fuere, el reconocimiento de la escritura regia multiplicaría el efecto de la carta en su destinatario y lo empujaría, aún más si cabe, a cumplir la voluntad del rey, ya estuviese formulada como un mandato o como un ruego.

(1998) La gran estrategia de Felipe II. Madrid, Ed. Alianza [1ª ed. en inglés The grand strategy of Philip II. New Haven, Ed. Yale University Press, 1998]. 22. Algunas, no obstante, se sitúan, incluso, por detrás de la suscripción del rey: A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 412 [1429, febrero 14. Zaragoza]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 418 [1429, marzo 7. Zaragoza]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 422 [1429, marzo 8. Zaragoza]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 424 [1429, marzo 9. Zaragoza]. 23. Las únicas excepciones son, entre las cartas abiertas: A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, s/n [1429, abril 30. Barcelona], vid. anexo I, nº 4, un reconocimiento de pago al precentor de Segorbe Jaume Gerard, y los reconocimientos de deuda a favor de Francesco Bertolino, A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 24, nº 543 (documento inserto) [1437, junio 30. Gaeta], vid. anexo I, nº 5, y Lluís Despuig A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 26, nº 624 [1451, enero 10. Castel Nuovo de Nápoles]. Por lo que se refiere a las cartas cerradas, todas van dirigidas a funcionarios excepto dos destinadas a la reina María, A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 646 [1455, abril 10. Castel Nuovo de Nápoles], vid. anexo II, nº 5 y A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 658 [1457, enero 18. Fogia], vid. anexo II, nº 8 y una al arcediano de Niebla, A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 17, nº 169 [1423, febrero, 28. Castel Nuovo de Nápoles], vid. anexo II, nº 1. 24. El protocolo que se debía seguir en la redacción de las cartas reales ya había sido estipulado en les Ordinacions de la Casa i Cort del rey Pedro el Ceremonioso en la rúbrica titulada «De la manera d’escriure letres a diverses persones» [parte IV, rúbrica 92], que reza como sigue: «Per tal con en letres escrividores les quals per Nós a diverses persones e de diverses estaments, per causes diverses e vàries, per totes parts cón trameses, és manera covinent observadora, ço és, axí en orde de premetre o de postposar persones con encara en forma o títol de cognominar aquelles, e encara en salutació sotscrividora segons grau e estament vari d’aquelles, ó és saber, que la honor d’aquell al qual les letres s’endrecen no sia diminuïda en res segons la exigència de son estament e que la decència de nostre estament per totes coses sia observada...». Aunque la única edición disponible hasta el momento es la de BOFARULL Y MASCARÓ, P. de (1850) Ordinacions de Pere el Cerimoniós. Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, vol. V. Barcelona. Ed. En el establecimiento litográfico y ti- pográfico de D. José Eusebio Monfort, hemos tenido ocasión de consultar la de GIMENO BLAY, F. M.; GOZALBO GIMENO, D.; TRENCHS ÒDENA, J. (eds.) (en prensa) Pere el Cerimoniós, Ordinacions de la Casa i Cort. Transcripció, edició i notes del manuscrit de València a cura de... Introducció per Francisco M. Gimeno Blay. València, Ed. Universitat de València. 172 Mª L. MANDINGORRA LLAVATA

Por otra parte, el contenido de estas apostillas difiere sustancialmente según se encuentren en cartas abiertas o en cartas cerradas, hecho que, lógicamente, se encuentra en relación con las diferentes funciones que cumplen unas y otras.25 Las anotaciones autógrafas en cartas abiertas aparecen mayoritariamente en mandatos dirigidos al Maestre Racional, en los que se le ordena la admisión en cuenta al tesorero real de determinadas cantidades que había entregado al monarca: «Yo e recebidos estos dineros en mis manos»26, «Esta cuanti[dat] e recebido en mis manos»,27 destinadas, evidentemente, a aclarar la acción jurídica y conjurar cualquier duda o sospecha del Maestre racional. Por otra parte, en una serie de cartas, todas ellas correspondientes a los últimos años de su reinado, hallamos una frase que se repite de un modo idéntico: «Yo e leydo´ la presente e plázeme que así se faga»28. En este caso, la referencia del monarca a la lectura que ha hecho de la carta («Yo e leydo´ la presente») pone de manifiesto su conocimiento exacto del contenido de aquella y su participación en el proceso de su génesis. De otro lado, las palabras «plázeme que así se faga» refuerzan la expresión de la voluntad real, que podría, tal vez, haber quedado diluida en la estructura formular del documento. Con todo, la intervención autógrafa del monarca no sólo sirve a la coerción, sino también a la manifestación plena del compromiso real, como en el reconocimiento de deuda que otorgó al mercader florentino Francesco Bertolino, en el que escribió: «Yo prome- to e juro servar las cosas susuoescritas».29 En cambio, las apostillas de las cartas cerradas se caracterizan por un tono mucho más personal. Ciertamente, algunas se constituyen también como refuerzo de la voluntad del monarca, tanto con las mismas expresiones utilizadas en las cartas abiertas,30 como de un modo más sucinto, acorde con el tenor simplificado de la carta cerrada: «Esta es mi voluntad»,31 «Esta es mi entinción».32 Otras, por el contrario, tratan de apremiar al destinatario: «Fazetlo executar e embiatlo presto»,33 mientras otras, finalmente, se caracterizan por un tono conminatorio o, incluso, agresivo: «Avetla como si fuese de mi mano e d’esto no vos aya más de escrivir».34

25. Vid. supra, nota 15. 26. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 19, nº 307 [1427, octubre 26. Valencia], vid. anexo I, nº 1. 27. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 371 [1428, agosto 9. Valencia], vid. anexo I, nº 3. 28. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 650 [1455, diciembre 17. Castel Nuovo de Nápoles], vid. anexo I, nº 6. 29. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 24, nº 543 (documento inserto) [1437, junio 30. Gaeta], vid. anexo I, nº 5. 30. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 654 (documento inserto) [1455, septiembre 28. Castel Nuovo de Nápoles]. vid. anexo II, nº 6. 31. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 652 [1456, agosto 2. Torre Octava], vid. anexo II, nº 7. 32. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 17, nº 169 [1423, febrero, 28. Castillo Nuevo Real de Nápoles], vid. anexo II, nº 1. 33. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 26, nº 621 (documento inserto) [1448, marzo 20. «Camp prop l’alburesa de Ayguaviva»], vid. anexo II, nº 4. 34. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 25, nº 597 [1446, noviembre 12. «Nostres tendes en la silva de Presençano»], vid. anexo II, nº 3. «AVETLA COMO DE MI MANO» 173

Directamente relacionada con el tenor, las funciones y el proceso de expedición de la carta cerrada35 se halla la práctica de los monarcas catalanoaragoneses de redactar cartas hológrafas, iniciada también por Pedro IV.36 El Archivo del Reino de Valencia custodia dos cartas escritas íntegramente por Alfonso el Magnánimo37 que resultan de singular interés y no sólo por su carácter autógrafo, sino por el conjun- to de sus caracteres extrínsecos e intrínsecos, ya que, aunque se trata de cartas cerradas, presentan una morfología diversa y fueron el resultado de un proceso de ex- pedición diferente. En primer lugar, su tamaño es inferior al del resto de las cartas, que suelen presentar unas dimensiones mínimas de 120 x 300 mm. Además, en ellas se acentúa al máximo el carácter esquemático de la carta cerrada, hasta el punto de afectar a cláu- sulas como la intitulación, que desaparece, y la datación, que figura incompleta o es directamente suprimida. Por lo que se refiere a los elementos de validación, cuentan con la suscripción real y con el sello del anillo,38 colocado en el dorso sobre una estrecha banda de papel, que servía para mantener la carta cerrada hasta su llegada a destino y sobre la que aparece la dirección. Dado que es posible datar una de estas cartas en 1422, es importante señalar que este procedimiento de cierre, diferente al propio de las cartas cerradas, anticipa el de la «lletra closa per adreça», cuya aparición era situada por Josepa Arnall durante la lugartenencia del infante Juan, en concreto en el año 1455.39 Finalmente, no sólo carecen de nota de registro, sino también de iussio o de cualquier otra nota de cancillería.40 Si la carta cerrada se caracteriza, entre otras cosas, por un proceso de génesis simplificado en relación con la carta abierta, la carta autógrafa aún agiliza más la

35. Cfr. MANDINGORRA LLAVATA, Mª L. (en prensa) Rumbo a la modernidad, cit. 36. Cfr. GIMENO BLAY, F.M. (2006) Escribir, reinar, cit., p. 89 y ss. y apéndice, nº 1, 2, 4, 5, 6, 7, 8, 12. 37. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 672 [s.d., s.l.], vid. apéndice, nº 1; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 675 [1422, diciembre 30. Castel Nuovo de Nápoles], vid. apéndice, nº 2. Tenemos noticia de otra carta autógrafa de Alfonso V conservada en el Archivo Capitular de Barcelona, nº 520, s. d., s. l., cfr. OLIVERAS CAMINAL, J. (1946) Archivo Capitular de la Santa Iglesia Catedral de Bar- celona. Cartas Reales (siglos XII-XV). Catálogo por... Barcelona, Ed. Archivo Capitular de la santa Igle- sia Catedral de Barcelona, p. 203, lám. 1. 38. En el caso de la carta 672, se trata del nº 99 del inventario de SAGARRA I SÍSCAR, F. de (1916- 1922) Sigilografia catalana. Inventari, descripció i estudi dels segells de Catalunya. Barcelona. Ed. Estampa d’Henrich i Cª, 4 vols., I, pp. 133 y 224, mientras que, en la carta 675, el sello se corresponde con el nº 100 de SAGARRA, pp. 133 y 224. 39. Cfr. ARNALL, J. (2000), Lletres reials, cit., I, p. 27. 40. Similares características presenta un mandato al tesorero Mateu Pujades dado durante el asedio de Nápoles [A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22 s/n [1442, marzo 8. «Camp de Petrofalcone contra Nàpols»], que, si bien fue redactado por el secretario Arnau Fonolleda, presenta los rasgos distintivos de su composición en el ambiente de la privacidad del monarca, ya que carece tanto de iussio como de nota de registro, y fue validado por medio de la suscripción real y el sello secreto. Para Arnau de Fonolleda, vid. SEVILLANO COLOM. F. (1965) Cancillerías de Fernando I de Antequera, cit. 191-193. 174 Mª L. MANDINGORRA LLAVATA expedición, en cuanto que se reduce al mínimo la participación de los funcionarios de la Cancillería, puesto que se suprime el trámite del registro, la participación de secretarios y escribanos e, incluso, del camarlengo, custodio del sello secreto. De ese modo, además, el rey ejercía un control directo sobre todo el proceso de elabo- ración de la carta, en cuanto que no sólo se hallaba presente en todas sus fases, sino que era su principal protagonista. En este sentido cabe preguntarse, para concluir, qué razones indujeron al monarca a redactar estas cartas de su propia mano, totalmente al margen de la estructura cancilleresca. La respuesta sólo puede hallarse en las mismas cartas, en su destinatario y en su objeto. La primera, poco más que un billete, es un escueto manda- to al tesorero.41 Destaca la indicación «Escrita de mi mano», que, unida a la firma y al sello del anillo, sustituiría los elementos de solemnidad ausentes, propios de las restantes cartas. Sin embargo, la segunda, aún siendo igualmente un mandato, se formula en un tono totalmente diferente, acorde con la distinta relación que mantenía con el destinatario, el arcediano de Niebla, una persona de su absoluta confianza, como también lo era el arzobispo de Barcelona Francesc Climent –se dirige a él como «Arçobispo amigo»42– a quien remitió la carta conservada en el Archivo Ca- pitular de dicha ciudad. También la acción jurídica influye en la redacción de la carta, ya que se trata en ambos casos de credenciales en favor de los respectivos portadores de las mismas. Por su propia naturaleza, particularmente delicada, les lletres de creença se expedían prácticamente siempre como cartas cerradas. El hecho de que el rey las redacte de su mano supone, sin duda, que se trataba de asuntos de vital importancia para él. Por otra parte, la carta dirigida al arcediano de Nie- bla revela al ser humano bajo el manto regio, tal vez abrumado por la empresa napolitana y los conflictos con su familia política a causa de la dote de la reina43. Evidentemente, en estos casos, la carta cerrada no bastaba para ocultar el carácter secreto del negocio o lo que podría ser interpretado como una debilidad del monarca: sus dudas y vacilaciones, su necesidad de apoyo, su dependencia de aquellos en quienes confiaba.44 Era necesario, por lo tanto, reducir al mínimo al número de testigos del hecho y mantenerse en una situación de absoluta privacidad. Una privacidad que sólo era posible por medio de la escritura.

41. Vid. apéndice, nº 1. 42. Cfr. OLIVERAS CAMINAL, J. (1946) Archivo Capitular de la Santa Iglesia Catedral de Bar- celona, cit., lám. 1. 43. Para las circunstancias relativas a la dote de María de Castilla cfr. HERNÁNDEZ-LEÓN DE SÁNCHEZ, F. (1959) Doña María de Castilla, esposa de don Alfonso V el Magnánimo. Valencia, Ed. Universidad de Valencia, pp. 62-69. 44. Cfr. al respecto MANDINGORRA LLAVATA, Mª L. (en prensa) Rumbo a la modernidad, cit. «AVETLA COMO DE MI MANO» 175

1 S.d., s. l. El rey Alfonso el Magnánimo ordena a su tesorero el pago de 30 ducados a Carlo Espineto. A.R.V., Cartas Reales, carpeta nº 27, nº 672. Original. Buen estado de conservación. Carta cerrada. 205 x 85 mm. 1. (en parte, sobre la banda de papel de cierre, rota) A[l] tesorero. Sello del anillo, 18 x16 mm. Tesorero: Dad trenta ducado(s) a Carlo Espineto. Escrita de mi mano. Rex Alfonsus.

2 1422, diciembre 30. Castel Nuovo de Nápoles. El rey Alfonso el Magnánimo ordena al Arcediano de Niebla que de fin a los asuntos que le encargara. A.R.V., Cartas Reales, carpeta nº 27, nº 675. Original. Estado de conservación regular, con presencia de algunas manchas. Carta cerrada. 210 x 140 mm. 1. (en parte, sobre la banda de papel de cierre, rota) Al Arcediano de Niebla. Sello del anillo, 18 x 14 mm. Arçediano: Yo enbío allá45 a Gonçalo46 según verés e, por ser tal el mensajero, non bos escrivo largo, empero yo lo e largamente enformado de mi entençión, creeldo de todo lo que de parte mía vos dirá, ansy´ commo s(i) yo mesmo vos lo dezía. E por amor de mí dat fyn a los negoçios míos en aquella manera que bos sabés bien que cumple a mi servicio, en tal manera que me eches47 aún más carga de la que yo tengo a[...] es asaz grande, car si a Dios plazerá yo proveyré en vuestros fechos en a[que]lla manera que cumple a mi serviçio, e vuestra onor e provecho commo vos bien verés. Escrita de mi mano en el Castiello Nuebo de Nápoles, a XXX dies de dizyebre. Rex Alfonsus Dat recaudo a Gonçalo de los florynes contenidos en su cautela, la qual vos dará, e en (e)sto [non] dudés, etc. Mª L. MANDINGORRA LLAVATA DPTO. DE HISTORIA DE LA ANTIGÜEDAD Y DE LA CULTURA ESCRITA

ANEXO I ANOTACIONES AUTÓGRAFAS DE ALFONSO V EN CARTAS ABIERTAS

1. 1427, octubre 26. Valencia. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 19, nº 307. «Yo e recebidos estos dineros en mis manos»

45. La palabra ‘allá’ presenta un signo abreviativo de carácter general innecesario. 46. En ambos casos, la palabra ‘Gonçalo’ presenta un signo abreviativo de carácter general innecesario. 47. La palabra ‘eches’ presenta un signo abreviativo de carácter general innecesario. 176 Mª L. MANDINGORRA LLAVATA

2. 1428, enero 23. Teruel. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 20, nº 315. «Yo e recebido la sobredicha cuantidad en mis manos»48 3. 1428, agosto 9. Valencia. A.R.V., Cartas reales, carpeta 21, nº 371. «Esta cuanti[dat] e recebido en mis manos» 4. 1429, abril 30. Barcelona. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, s/n. «Yo los e reçebidos en mis manos» 5. 1437, junio 30. Gaeta. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 24, nº 543 (documento inserto). «Yo prometo e juro servar las cosas susuoescritas» 6. 1455, diciembre 17. Castel Nuovo de Nápoles. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 650. 49 «Yo e leydo´ la presente e plázeme que así se faga»

48. Una redacción similar aparece en: A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 20, nº 336 [1428, mayo 6. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 20, nº 346 [1428, junio 5. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 355 [1428, julio 15. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 357 [1428, julio 16. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 376 [1428, agosto 16. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 377 [1428, agosto 17. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 383 [1428, agosto 31. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 388 [1428, septiembre 5. Valen- cia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 391 [1428, septiembre 13. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 396 [1428, septiembre 25. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 397 [1428, septiembre 28. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 399 [1428, octubre 1. Valen- cia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 400 [1428, octubre 2. Valencia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 21, nº 403 [1428, octubre 16. Sagunto]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 412 [1429, febrero 14. Zaragoza]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 418 [1429, marzo 7. Zaragoza]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 422 [1429, marzo 8. Zaragoza]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 424 [1429, marzo 9. Zaragoza]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 22, nº 459 [1430, septiembre. Valen- cia]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 23, nº 467 [1431, enero 7. Lérida]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 23, nº 493 [1431, junio 5. Barcelona]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 26, nº 624 [1451, enero 10. Castel Nuovo de Nápoles]. 49. Idéntica redacción hallamos también en: A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, s/n [1456, abril 24. Puçol]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 653 [1456, agosto 18. Castel Nuovo de Nápoles]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 654 [1456, septiembre 15. Castel Nuovo de Nápoles], A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 662 (documento inserto) [1456, septiembre 17. Castel Nuovo de Nápoles]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 662 [1457, junio 26. Torre Octava]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 663 [1457, septiembre 27. Castel Nuovo de Nápoles]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 664 [1457, octubre 13. Castel Nuovo de Nápoles]; A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 668 [1458, febrero 10. Venusii]. «AVETLA COMO DE MI MANO» 177

ANEXO II ANOTACIONES AUTÓGRAFAS DE ALFONSO V EN CARTAS CERRADAS

1. 1423, febrero, 28. Castel Nuovo de Nápoles. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 17, nº 169. «Esta es mi entinción»

2. 1424, enero, 5. Barcelona. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 17, nº 173. «Bernat de Gallach, es menester que lu(e)go despaches, porque ya sabes que es canbio e perder el crédito»

3. 1446, noviembre 12. «Nostres tendes en la silva de Presençano». A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 25, nº 597. «Avetla como si fuese de mi mano e d’esto no vos aya más de escrivir»

4. 1448, marzo 20. «Camp prop l’alburesa de Ayguaviva». A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 26, nº 621 (documento inserto). «Fazetlo executar e embiatlo presto»

5. 1455, abril 10. Castel Nuovo de Nápoles. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 646. «I fazats que en toda manera50 novidades escandalosas no se fagan»

6. 1455, septiembre 28. Castel Nuovo de Nápoles. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 654 (documento inserto). «Yo e leydo´ la presente [e plázeme que se] faga»

7. 1456, agosto 2. Torre Octava. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 652. «Esta es mi voluntad»51

8. 1457, enero 18. Fogia. A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 658. «Avetla como de mi mano»

50. Sigue ‘novidas’. 51. Idéntica redacción aparece en A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 656 [1457, enero 8. Fogia]. 178 Mª L. MANDINGORRA LLAVATA

A.R.V., Cartas reales, carpeta nº 27, nº 675. 1422, diciembre 30. Castel Nuovo de Nápoles. EL RESCATE DE CAUTIVOS VALENCIANOS EN TIEMPOS DE CERVANTES 179

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

El rescate de cautivos valencianos en tiempos de Cervantes

En enero de 1605 aparecía publicada en Madrid la primera edición del Quijote, cumpliéndose el pasado año de 2005 el cuarto centenario de su impresión. Los cronistas valencianos, en esas fechas, nos sumábamos con diversos actos a los distintos homenajes que se estaban celebrando con motivo de ello, recordando por mi parte con este escrito leído en su día en el Ateneo de Valencia, el penoso trance que sufrió su autor, el príncipe de los ingenios, don Miguel de Cervantes Saavedra1. Vivió Cervantes (1547-1616) en una España en constantes luchas y sobresaltos ante la amenaza que representaba para sus costas el cada vez más poderoso impe- rio otomano y sus aliados los piratas berberiscos. Luchas agravadas con la política de cara a Europa emprendida por el monarca Carlos V en defensa de sus intereses dinásticos, que si bien no dejaron de lado el problema que suponía para su reino, y sobre todo para las tierras levantinas, la piratería berberisca, si que mermaron los medios disponibles para hacer frente a semejante amenaza. Atrás habían quedado los años en que los Reyes Católicos, una vez terminada la reconquista de Granada, habían orientado su acción exterior hacia una política mediterránea, iniciando el sueño dorado de la conquista de África, alentada por el arzobispo de Toledo el cardenal Cisneros. Esta conquista, a parte de los motivos religiosos de lucha contra el infiel, significaba la defensa del litoral contra la pe- renne amenaza berberisca. Son los años de la conquista de Mazalquivir, en 1505, el peñón de Vélez de la Gomera, en 1508, Orán al año siguiente de 1509, Bugía y Trípoli en 1510, y todas aquellas plazas que se fueron tomando en el Norte Africa- no, no solo como defensa de nuestro litoral, sino como futuras bases para la prevista expansión y dominio de las rutas comerciales de África2.

1. El presente articulo tiene como base dicha charla, añadiendose al mismo una serie de nuevos datos y todas las referencias y pies de página que no se citaron en su día. 2. ESTADO MAYOR CENTRAL DEL EJERCITO, Dos expediciones españolas contra Argel. 1541 y 1775. Madrid 1946. 180 JUAN CORBALÁN-DE CELIS Y DURÁN

En los primeros años del reinado de Carlos I, el monarca continuará todavía esta política iniciada por sus antecesores, ordenando la fracasada expedición contra Ar- gel (1519), base desde la que operaba el cada vez más influyente y temido Barba- rroja y sus auxiliares turcos. En esos años los viejos tercios españoles toman Túnez y la Goleta, y llevan a cabo nuevamente la importante expedición contra Argel de 1541, tratando de frenar la creciente pujanza de los corsarios turcos, verdaderos señores del mar, y como hemos comentado, azote de las poblaciones costeras de los estados cristianos. A pesar de todo ello, su empeño pronto estuvo puesto en la defensa de sus intereses en Europa, con la intervención en los asuntos de Alemania y los Países Bajos, dispersando de esta manera los sufridos esfuerzos del reino y de- bilitando la acción sobre objetivos tan bien marcados como eran entonces los del Mediterráneo y los del Norte de África3. Por este tiempo se asiste al peligro continuo que suponía esta piratería berberisca actuando desde sus bases de Argel y Túnez. Los asaltos y razzias que realizan a lo largo de todo el litoral español en busca de botín son constantes y cada vez más atre- vidos. Desembarcan en la costa en busca de los pobres y sufridos ribereños, que una vez capturados representaran una importante fuente de ingresos con su venta como esclavos, siendo empleados los varones, en la mayoría de los casos, como remeros en las galeras de la flota turca. Aunque existieron remeros voluntarios, la inmensa mayoría de ellos eran esclavos o penados, que ante las durísimas condiciones en las que los forzaban, debían ser sustituidos con cierta frecuencia. Del número de ellos que se necesitaba es indicativa la cifra de los cerca de 30.000 remeros que intervie- nen en ambas escuadras en la batalla de Lepanto4. Los que no eran destinados a este menester permanecían en las cárceles para ser vendidos como sirvientes o en espera de ser liberados tras el pago de un rescate. Este verdadero pavor que siente el ribereño a ser apresado en cualquier momento lo refleja claramente Cervantes en La ilustre fregona cuando hace decir al pícaro Carriazo5: Pero toda esta dulzura que he pintado tiene un amargo acíbar que la amarga y es no poder dormir sueño seguro sin temor de que en un instante los tras- laden de Zahara a Berbería. Por esto las noches se recogen a unas torres de la marina y tienen sus atajadores y centinelas, en confianza de cuyos ojos cierran ellos los suyos, puesto que tal vez ha sucedido que centinelas y atajadores, pícaros y mayorales, barcos y redes, con toda la torbamulta que allí se ocupa, han anoche- cido en España y amanecido en Tetuán. A principios del siglo XVI el número de valencianos cautivos en tierras de sarracenos debía ser muy numeroso, casi todos ellos capturados mientras faenaban en la mar y muchos en los frecuentes desembarcos que efectuaban las naves

3. GARCIA FIGUERAS, Tomás, Marruecos, Barcelona 1939. 4. CARRERO BLANCO, LUIS, Lepanto. Alianza Editorial. Estella 1971. 5. ROYO BERMEJO, Antonio, Luces y sombras en el reinado de Carlos V, Historia 16, Madrid 2001. EL RESCATE DE CAUTIVOS VALENCIANOS EN TIEMPOS DE CERVANTES 181 corsarias por el litoral valenciano, siendo uno de los lugares más castigados el tér- mino de Cullera dada las facilidades de desembarco que ofrecía la desembocadura del río Jucar. En 1503, cuando la orden de la Merced prepara una expedición de rescate, que se llevaría acabo unos años después, en 15056, los familiares de los que se encontraban cautivos entregaban a fray Joan Urgell, maestre general de la orden de la Merced, diversas cantidades en ayuda del rescate que dicha orden estaba pre- parando. En esas fechas estaban cautivas Isabel y Ursula, hijas de Miquel Martorell, labrador de la ciudad de Valencia, por las que sus parientes entregan 15 libras por cada una de ellas. Por Bernardo Mascó, sastre de Valencia, pagará su familia 20 libras. De la villa de Cullera conocemos los nombres de una serie de cautivos que pien- san rescatarse en esa expedición, por los que sus familiares entregarán diversas cantidades a la orden de la Merced para ayuda de dicho rescate: Pedro Segura, alias lo castellá, por el que pagan 21 libras; Catalina Esteve por la que pagan 20; otras 21 paga Bernardo Rico por su mujer Isabel; Bernardo Blasco entrega 21 libras por su mujer Leonor; Catalina, viuda de Joan Deushovol, tenía cautivo a dos de sus hijos pequeños, Marco de 8 años e Isabel de 6, por los que ha de pagar 50 libras por cada uno de ellos7. De la cantidad de apresamientos que se hacia de gente, generalmente marineros, de Cullera es significativo el hecho de que solo en esta villa se llegaban a vender 3.000 bulas para la redención8. Durante todo el año 1506 existen también referencias de que la Merced recoge dineros para una nueva campaña de redención. A finales de febrero hemos visto cómo se preparaban las bulas para su venta en Cullera, siguiendo en marzo el mercedario fray Martín de Molina, que había sido nombrado Comisario Redentor de los cautivos por el maestre Joan de Urgell, pre- parando la recogida de dineros de todas las ciudades, villa y lugares que se fuesen a predicar. En mayo Bernardo Qualladó, pescador, y Vicenta, su mujer, junto con Joan Genovés, también pescador, e Isabel, su mujer, habitantes en la ciudad de Valen-

6. De esta redención no existe al parecer ninguna noticia, pero en un documento de 9 de junio de 1517 se expresa claramente que en ese año de 1505 se llevó acabo una expedición de rescate. Mosén Bernat Portugués, presbítero, que había estado cautivo en la ciudad de Túnez, en poder de un moro llamado Ronquo, levantaba acta dicho día de cómo mestre Jaume Lorens, maestre general de la Religión de la Virgen María de la Merced de Redención de Cautivos Cristianos, y los reverendos mestre Joan Lupi, comendador del convento y monasterio de la Merced de la ciudad de Huesca, mestre Lois Boil, comendador del convento de Valencia y fray Arnau de Tost, comendador del de Tolosa, redentores que habían sido elegidos para la redención de cautivos hecha en el año 1505, en febrero de dicho año, entre otros cautivos, le había rescatado y redimido. APPV. Protocolo 20510 Ayerve. 7. APPV. Protocolo 20504, not. Ayerve. 8. En 26 de febrero de 1506 Jaume Pugeriol, vecino de la villa de Cullera, receptor de los dineros de las bulas de la redención de cautivos, delegado para ello por el justicia y jurados de dicha villa, reco- nocía a Gerónimo Fustet, presbítero, que éste le había entregado 3.000 bulas para la redención de cautivos de Cullera. APPV. Protocolo 20507, not. Ayerve. 182 JUAN CORBALÁN-DE CELIS Y DURÁN cia, prometían entregar 30 libras por el rescate de su hijo Miquel Qualladó, joven de 18 años que se encontraba cautivo. Durante todo este mes fray Luis Boyl había sermoneado 347 bulas por los lugares de Canet, Torres Torres, Castellnou, Xerica, Almasora, el Toro, Onda, Lucena y Belloch, y una vez finalizada su misión, encargaba a Joan Disla, cardador, ciudadano, de la ciudad de Valencia, que fuese reco- giendo por estos lugares los dineros que se le debían. Uno de esos desembarcos a los que nos referíamos es el que se produce en 1547, cuando desembarca en la playa de Murviedro la tripulación de ocho galeotas, que con la protección de los moriscos de Gilet, asaltan y saquean el monasterio de San- to Espíritu. En la década posterior el famoso Dragut tiene aterrorizada todas las costas de la corona de Aragón con sus asaltos a Cullera, Pollensa, Altea, Vinaroz, Denia etc. Uno de estos asaltos que tuvo consecuencias graves para la población de Callosa es el realizado en 1584, ataque en el que intervinieron veinticuatro naves argelinas con un contingente de casi dos mil hombres. Después de intentar, sin éxi- to, tomar Villajoyosa y Altea subieron a Callosa sin que tampoco pudiesen tomar su castillo, llevándose consigo, junto con los moriscos de dicho lugar, a los de Micleta, Algar, la Nucía y Chirles, quedando desde entonces estos últimos lugares, así como el valle de Bolulla, despoblados9. Otro de estos asaltos, ocurrido nuevamente en la playa de Cullera, es el que se produce el 20 de octubre de 1570, según relataba Simón Pascual, pescador de Va- lencia, al tiempo de solicitar licencia al conde de Benavente, virrey y capitán general del reino de Valencia, para poder embarcarse en un navío con tropas que estaba anclado en el grao de Valencia, pronto para partir hacia Argel con el fin de rescatar cautivos10. El motivo de su viaje era el rescate de tres hombres, dos muchachos y el padre de uno de ellos, que habían sido capturados hacía unos días cuando una fragata de moros había desembarcado en la playa de Valencia, cerca de la Albufera. Tomada tierra, los corsarios se dirigieron hacia unas barracas cercanas a la playa donde en- contraron a 17 hombres que estaban allí junto a ellas. Entablada una pequeña lucha, mataron a dos de ellos y se llevaron cautivos a los demás. La familia de tres de esos cautivos había encargado su rescate a Simón Pascual, para lo cual, una vez conseguida la licencia del conde, se dirigía a la ciudad de Argel llevando consigo 4.000 reales y diversos cortes de telas y ricos paños de grana. En la licencia que había concedido el gobernador se especificaba que con este viaje se haría un gran servicio a Dios, por el peligro que corrían los muchachos de perder su fe debido a su poca edad. Renegar de la fe cristiana era una de las maneras más rápidas de recuperar la libertad y abandonar la prisión, aunque pre-

9. SALVA BALLESTER, A., La villa de Callosa de Ensarriá, Instituto de Estudios Alicantinos, Alicante 1960. 10. APPV. Protocolo 10085, not. Ferrer. EL RESCATE DE CAUTIVOS VALENCIANOS EN TIEMPOS DE CERVANTES 183 sentaba el inconveniente de que en ese caso el renegado debía resignarse a no retornar a casa y dejar de ver a los suyos para siempre. Cuando los familiares no po- dían reunir el dinero necesario para el rescate, se podía recurrir a pedir limosnas, solicitando previamente una licencia para ello, como la obtenida por el valenciano Miquel Duarte, presbítero, el cual tenía un hermano cautivo en tierra de moros y había solicitado licencia al rey para pedir limosna con el fin de rescatarlo. El rey se la concedía desde Medina del Campo en el verano de 149711. Otra de las maneras de recuperar la libertad era la de intercambiar un cautivo cristiano por otro cautivo moro, aunque el caso más frecuente era la redención mediante el pago de un rescate. Este pago podía realizarse como hemos visto por los propios familiares, quienes se encargaban, por los medios a su alcance, de reunir el dinero necesario. El rescate se podía realizar también mediante la intervención de alguna Orden religiosa, pues todas ellas desempeñaban una labor redentora, siendo las dos ordenes que más activas se mostraron en esta función la de los Trinitarios y la de los Mercedarios. Un caso curioso que hace referencia a una modalidad de rescate consistente en el cambio de un cautivo por otro que, aunque está fuera de la época que tratamos, es ilustrativo para mostrarnos esta variedad de redención, es el ocurrido con el true- que de Vicente Girona, marinero natural de Peñiscola, del que sabemos que era de edad de trenta y tres años poco más o menos, de color moreno, cabello negro y, tocado de viruelas, y que se encontraba preso en las cárceles de Argel. Su rescate lo había negociado desde Barcelona el valenciano Eusebio Pérez el cual había sacado de una de las galeras que estaban en el puerto de esa ciudad al argelino Mahomat, que se encontraba como esclavo sirviendo de remero en una de dichas galeras, y le había puesto en libertad, entregando otro esclavo moro para que rema- se en su lugar. Una vez libre se le había entregado cierta cantidad que debía llevar consigo a Argel para negociar el rescate de Girona, a lo cual se comprometía mediante escritura pública. Debía llegar a la ciudad de Argel y presentarse ante el cón- sul ingles al cual le explicaría su misión para que fuese éste quien agenciase su libertad. Esto sucedía en 1708, cuando Barcelona se hallaba repleta de valencianos que habían seguido al archiduque Carlos12. Esta fecha que en un principio nos puede parecer muy alejada de los tiempos de los cautivos cristianos, no lo es tanto si pensamos que todavía en 1752, reinando Fernando VI, los mercedarios llevaron a cabo una de las últimas redenciones masivas de cautivos que realizaría la Orden, siendo esta vez el número de rescatados de 24813, de los que catorce eran valencianos, apresados mientras faenaban en el mar, cuatro de ellos en los Alfaques, frente

11. ARV. Gobernación. Tomo 2402, mano 14, folio 1. 12. APPV. Protocolo 5093, not. Artich. 13. Según el padre Porres fueron 325. 184 JUAN CORBALÁN-DE CELIS Y DURÁN a San Juan14. Finalmente, y ya iniciado el siglo XIX, una expedición anglo-holan- desa organizada en 1816 bombardeaba la ciudad de Argel y daba libertad a los cautivos cristianos que allí se encontraban. En el momento de subir al trono Felipe II (1556), el peligro turco había vuelto a adquirir su máxima importancia. Durante su reinado se van perdiendo aquellas posiciones que tanto esfuerzo habían costado conquistar. Sucesivamente van cayendo en manos de los turcos Bujía, Trípoli, Túnez, el Peñón de Vélez, este último recuperado poco después etc. En la petición hecha al monarca en las Cortes de Toledo en el año 1560, se quejaban de que las tierras marítimas estaban por labrar y culti- var porque a cuatro o cinco leguas del agua no osaban estar las gentes15. Cuando los turcos toman la isla de Chipre, entonces bajo el dominio de los venecianos, y poco después ponen sitio a Nicosia, ante la amenaza que esto suponía para las tres grandes potencias que dominaban entonces el Mediterráneo, Roma, Venecia y Es- paña, logran reunir éstos estados sus poderosas flotas y se enfrentan al turco en 1571 en el golfo de Lepanto. En esta batalla naval participa el soldado Cervantes que se encontraba alistado en los tercios de Italia desde unos años antes. Con ocasión de la batalla se embarca en una de las galeras del Papa, la Marquesa, al mando de Fran- cisco Santo Pietro, cayendo malherido en el transcurso de ella, recibiendo dos arcabuzazos, uno en el pecho y otro en la mano izquierda, que le dejó inútil para el resto de sus días. Recuperado de sus heridas continúa prestando servicio en los tercios hasta que el 20 de septiembre de 1575 embarcaba, junto a su hermano Rodrigo, en el puerto de Nápoles a bordo de la galera Sol, poniendo rumbo para España16. Después de una semana de navegación y estando a la altura de la Provenza, la flotilla en la que viajan los dos hermanos es atacada por unas naves berberiscas, apresando a la Sol, quedando ambos en poder de los corsarios argelinos. Llevados a Argel, su hermano es rescatado al año siguiente, no pasando lo mismo con Cervantes, al que a causa de ciertas cartas de recomendación que llevaba encima en el momento de su capturan confunden con un alto personaje y elevan el precio de su rescate hasta 500 escudos de oro, teniendo que pasar cinco largos años de cautiverio hasta que poder ser rescatado por los hermanos trinitarios. El grave problema que representaba el cautiverio, sufrido por miles de españo- les que abarrotaban las cárceles -los tristemente famosos baños- de Argel, Túnez, Tetuán, Orán y otras pequeñas ciudades de berbería refugio de piratas y corsarios, era un mal endémico que venía arrastrándose de siglos muy atrás, habiéndose fundado ya en el siglo XII diversas cofradías en las ciudades costeras que contaban con

14. RAMAJO, Félix Pedro Nolasco: El mercedario, mercader y redentor. Real Orden de Caballe- ros de Santa María de el Puig. Valencia 1993. 15. SANCHEZ-GIJÓN, Antonio, Defensa de Costas en el Reino de Valencia, Generalitat Valencia- na, Valencia 1996. 16. HERNAIZ, Lorenzo. Obras completas de Cervantes, Aguilar, Madrid 2003. EL RESCATE DE CAUTIVOS VALENCIANOS EN TIEMPOS DE CERVANTES 185 un fondo de ayuda para el rescate de aquellos de sus miembros que fuesen cautiva- dos por los moros. La primera orden religiosa que puso sus bienes y personas al servicio de los cautivos fue la Orden de Santiago, siguiéndole poco después la de los Trinitarios y algo más tarde la de la Merced. Desde su fundación, estas dos últi- mas ordenes, la de la Santísima Trinidad y la de Nuestra Señora de la Merced, estuvieron en pleito continuo sobre el derecho a recibir legados y limosnas para la redención de cautivos, llegando la Merced a obtener en 1573 del virrey de Valen- cia una orden por la que se prohibía a los trinitarios el poder llamarse redentores17. Cada cierto número de años, variable según la tardanza en recoger los dineros necesarios, después de haber pregonado y publicado por todas las ciudades y pueblos de la península que se iba a organizar una nueva expedición de rescate, y una vez obtenido y recaudado el suficiente dinero para poder llevarla a cabo, el maestre de la Orden, en este caso el de la Merced, encomendaba a ciertas personas que se encargasen de los tratos y negociaciones para la redención de los cautivos. El dinero se recaudaba a través de lo recogido con limosnas, con legados testamentarios, con las ayudas que, como hemos visto, entregaban los familiares de cautivos, y sobre todo con la venta de bulas e indulgencias expedidas para tal propósito. Para la redención de 150618 Martín de Molina, como hemos visto, fraile del convento de la merced de Valencia, hizo imprimir 2.045 bulas y había ido predicando con ellas y sermoneando a los habitantes del obispado de Huesca y montañas de Jacas, con el fin de recoger dinero para el rescate. En agosto de 1506 llegaba a un acuerdo con Pere Noguera, peraire, de la ciudad de Valencia, para que éste reco- giera el dinero de la venta de dichas bulas que el fraile había dejado fiado en su viaje, pagándole por ello 3 dineros por bula. En septiembre de ese mismo año, era el fraile Luis Boil el que encargaba a los también fabricantes de paños Jaume Domenech y Jordi Joan, que recogiesen el dinero de las bulas que había sermoneado por las tierras del obispado de Segorbe y Albarracín. Tenían que cobrar 1.031 bulas que había impreso, las cuales se habían vendido al fiado a razón de 2s 6d por cada una de ellas. Acuerdan que se les pagará por el trabajo seis dineros por bula19. Es decir tan sólo dos frailes, de uno de los muchos conventos de la orden, habían logrado recaudar la estimable cantidad de 400 libras con la venta de las bulas. De estas ayudas que entregaban los familiares a los frailes como ayuda para el rescate conocemos también la que entregan en 1501 Rodrigo Marcos, mercader, vecino de la villa de Requena, residente al presente en la ciudad de Valencia, quien

17. PORRES ALONSO, Bonifacio, Libertad a los cautivos, Secretariado Trinitario, Córdoba 1997. 18. Toda la documentación encontrada se refiere al año 1506, siendo la última referencia del 11 de agosto, sin que aparezcan otros documentos en los años siguientes, por lo que se podría pensar que qui- zá a finales de año o como muy tarde a primeros del siguiente se llevase a cabo el viaje de rescate. En 9 junio de 1506 se firmaban en Barcelona capitulaciones entre Joan Urgell, maestre de la Merced, y el mercader Francisco Doria, para la redención fahedora de cautivos cristianos. 19. APPV. Protocolo 20506, not. Ayerve. 186 JUAN CORBALÁN-DE CELIS Y DURÁN promete pagar 30 libras a Joan Urgell, maestre general de la orden de la Merced, en auxilio y ayuda al rescate y redención de Gomis García, hijo de Joan García, carretero, de la villa de Requena, el cual está cautivo en la ciudad de Bujía20. Y esta otra de 1506 en la que Joan Gombau, agricultor de Valencia y Beatriz Quilis, mujer de Bertomeu Quilis, trajinero, para ayudar y subvencionar el rescate de su mari- do, que se encuentra cautivo en tierras de agarenos, acordando que en el momento en que fuese éste rescatado ellos pagarían al maestre Joan Urgell 31 libras y 10 suel- dos21. Se sabe que la madre y la hermana de Cervantes entregaron 300 ducados en ayuda de su rescate, los 200 ducados restantes hasta los 500 en que habían valorado su rescate lo pusieron los hermanos trinitarios de las limosnas recaudadas. En todos los casos que hemos comentado de pagos para ayuda del rescate, los familiares se comprometían en nombre del cautivo a que éste serviría bajo la bandera de la Merced durante un año y que estaría durante todo ese tiempo bajo la obe- diencia del maestre general, y en caso contrario deberían pagar todo lo que la Or- den había pagado por su rescate Lo que significaba que durante todo un año lo pa- searían por todo el reino, con sus largos cabellos y barbas descuidadas, cubierto con su sambenito, a fin de mover a la compasión a las gentes y recoger el mayor nume- ro posible de limosnas con las que poder iniciar una nueva redención. Los maestres de la orden tenían potestad para encarcelar a los rescatados que quisiesen huir y escapar de la bandera bajo la que estaban, quebrantando el juramento que habían hecho. A veces, agradecido, y para que sirviese como ejemplo de la obra que llevaba a cabo la Orden, el que era redimido iba relatando allá por donde iba, cómo ha- bía sido rescatado. Así en junio de 1517 mosén Bernat Portugués, presbítero, que había estado cautivo en la ciudad de Túnez, en poder de un moro llamado Ronquo, y que había sido rescatado en el mes de febrero del año 1505, levantaba acta de lo sucedido con el fin de que pudiese mostrar por todas partes como había sido rescatado por el maestre general de la Merced. El rescate de ese año se había llevado a cabo con la intervención de de los comendadores de la Merced Joan Lupi, de la ciudad de Huesca, Lois Boil, de la ciudad de Valencia y de fray Arnau de Tots, comendador del convento y monasterio de la ciudad de Tolosa22. En 1503, el maestre de la Merced firmaba unas capitulaciones para la expedi- ción de redención que se preparaba para los años siguientes a tierras de Oran o en altres lochs de terra de moros. Para ese viaje, que sabemos que se llevó acabo en febrero de 1505, habían logrado reunir 2.350 ducados de oro, de los que 1.200 se destinaban para el pago de rescates y los restantes para el pago a los mercaderes Beneyto Pinello y Martin Centruyo, encargados de llevar a cabo las distintas tran-

20. APPV. Protocolo 20505, not. Ayerve. 21. APPV. Protocolo 20507, not. Ayerve. 22. APPV. Protocolo 20510, not. Ayerve. EL RESCATE DE CAUTIVOS VALENCIANOS EN TIEMPOS DE CERVANTES 187 sacciones. Acuerdan que la mayor parte de los cautivos debían ser de la villa de Cullera, y los otros de Cataluña, Aragón, Mallorca y del reino de Valencia. Ten- drán preferencia para ser rescatados los cautivos más jóvenes que haya en las cár- celes, no pudiéndose rescatar a ninguno que pasase de los 50 años. El número total de mujeres que podrán rescatar será de cuatro, dos de ellas muchachas de 9 o 10 años, teniendo que rescatar también uno o dos muchachos de esa edad, el resto se- rán todos hombres, y se vuelve a repetir que sean de menos de 50 años. Siguen indicando en las capitulaciones que se les embarcará en una fusta y se les facturará para las ciudades de Valencia o Barcelona. Así mismo se exigía a los responsables de la expedición que llevasen una lista de los gastos y que anotasen a quienes ha- bían sido comprados y el nombre de cada cautivo, si era hombre o mujer, de que lugar eran y su edad23. Estas notas servirían luego para imprimirlas y publicarlas a manera de Memoriales, sirviendo como medio de propaganda para la Orden en su función redentora. En 1583 sabemos que se pagaron 64 reales a Jerónima Huete, viuda, vecina de Valencia, por imprimir trescientos pliegos con la relación de los cautivos rescatados en ese año. Ese mismo año de 1583 el corsario Morataraiz, renegado griego, capitá de galeres de moros infels, desembarcaba en la playa de Benisa intentando asaltar la amurallada villa, siendo rechazado a tiros de arcabuz por sus vecinos, no obstante se retiraba llevándose al menos una docena de cautivos de los que estaban faenando en sus heredades. El consell de la villa reunió en pocos meses las 4.420 libras que pedían por todos ellos, en dinero y ropajes, siendo rescatados en noviembre de ese año24. Tanto los Trinitarios como los Mercedarios, después de la llegada del barco con los cautivos, acostumbraban organizar una procesión con todos aquellos que habían sido rescatados en ese viaje. El número de los redimidos en cada expedición podía variar mucho de una a otra, llegando en varias ocasiones a ser su número de varios centenares, destacando la redención de 1535 en la que los trinitarios lograron rescatar al parecer a unos 5.000 cautivos. Fue el año en que el Emperador Carlos V al mando de una gran armada se dirigió contra el temido Barbarroja haciéndolo huir de su base en Túnez, ciudad en la que liberó a 20.000 prisioneros cristianos. En re- lación a estos rescates que se producían tras alguna acción bélica de cierta importancia, en la victoria de Lepanto, Cervantes en su Don Quijote hace decir al cauti-

23. APPV. Protocolo 20504, not. Ayerve. 24. Los rescatados fueron los siguientes: Bernat Ivars, por el que se pagaron 400 libras, la mujer de Pere Giner, por la que se pagaron 250 libras, Joan Ivars, por el que se pagaron 200 libras, Andreu Ivars, hijo de Jaume (300), Andreu Ivars, hijo de Andreu, 360), Francesc Ivars (410), Jaume Piera (300), Ba- tiste Ortolá (135), Luis Ortolá (230), Francesc Giner (135), Antoni Crespo (400), y Antonio, esclavo negro de Jaume Ivars, por el que se pagaron 1.100 libras. CARDONA IVARS, Joan. Els corsaris de Berbería i els cristians de la Marina. Crónica de la X asamblea de Cronistas Oficiales del Reino de Valencia. 1974. 188 JUAN CORBALÁN-DE CELIS Y DURÁN vo:... porque fueron quince mil cristianos los que aquel día alcanzaron la deseada libertad, que todos venían al remo en la turquesa armada. Veamos en un documento de la época los prolegómenos a una de estas procesiones celebrada en Valencia por la orden de la Merced25. El jueves 28 de mayo de ese año 1517, estando reunidos en el monasterio de la Merced de Valencia Jaume Lorenç, maestre general de la Orden, Luis Boil, comendador de dicho monasterio, y Pere Artús, trompeta público de la ciudad de Valencia26, declararon ante notario que dicho trompeta en el día de la fecha y con toda la solemnidad acostumbrada de trompetas y tambores había pregonado en los lugares acostumbrados la siguiente proclama: A honor y gloria de la Santísima Trinidad y de la gloriosa Virgen María de la Merced de la redención de los cautivos cristianos redimidos por la preciosa sangre de nuestro redentor Jesucristo. De parte de los muy magníficos señor Gobernador, Justicia y Jurados de la presente ciudad de Valencia, se notifica con voz de pública proclama por los lugares acostumbrados de la insigne ciudad de Valencia, a todos los fieles cristianos de la ciudad que para el sábado próximo, que será víspera de Pascua del Santo Espíritu, a las dos horas después de medio día, vayan todos al portal de los Serranos, para acompañar a la devota y loable procesión que se ha de hacer por la entrada de los cautivos cristianos, que nuevamente han sido redimidos y rescatados por la religión de la Merced del poder de los infieles de la ciudad de Túnez. La cual procesión irá a la Seo de la presente ciudad y de allí al monasterio de la Merced en donde ganarán muchos perdones e indulgencias otorgados por nuestro Santo Padre León décimo y otros Papas anteriores. Y sigue la relación: Llegado el sábado día 30, de dicho mes de mayo de 1517, que era la víspera de Pascua del Espíritu Santo, siguiendo lo anunciado en la proclama y para hacer la entrada de los cautivos cristianos, a la hora de vísperas, acudieron al portal de Serranos Jaume Lorenç, maestre general de la Merced y mestre Luis Boyl, comendador del monasterio de la Merced de Valencia, acompañados de mestre Joan Lupi, comendador del monasterio de la Merced de la ciudad de Huesca y del fraile Arnau de Duch, comendador del monasterio de dicha orden en la ciudad de Tolosa, estos tres últimos redentores del presente rescate, juntos con muchos frailes de la Merced que estaban allí acompañándolos. Estaban, por su orden, arreglados y congregados como se corresponde, con tres banderas de cautivos cristianos, estando allí personalmente todos los cautivos cristianos que habían sido rescatados y traídos del poder de los infieles, los cuales se-

25. APPV. Protocolo 21494, not. Leonard Almenar. 26. Los Artús, fueron una familia que desempeñaron el oficio de trompetas de la ciudad de Valencia durante cerca de un siglo. En 1401 ya aparece un Ramón Artús, crida trompeta de la ciudad. En 1424 le sucede como crida pública Antoni Artús. Continúa la saga con Miquel Artús, pregonero público en 1441, con Lorens Artús, trompeta de la ciudad en 1458, al que sucede su hijo Miquel Artús que ostenta el cargo en 1461; en 1475 ya le ha sucedido su hijo Pere Artús, al que vemos ejerciendo como tal en 1487. EL RESCATE DE CAUTIVOS VALENCIANOS EN TIEMPOS DE CERVANTES 189 gún dice la bula de nuestro Santo Padre León décimo, ahora bienaventuradamente reinante, eran 70 personas, de las cuales fueron muertas y huidas muchas, y las que restaban con dichas las banderas estaban allí en el portal de los Serranos, vestidos con sus ropas y vestimenta de cautivo, con sus pelos y barbas largos y sus pies des- calzos y sin bonetes, con mucha devoción y en orden de procesión, como corresponde, ordenados y arreglados. Y habiendo llegado ya allí y estando ajustadas las parroquias, cleros, capella- nes, conventos y frailes de los otros monasterios de la ciudad de Valencia para acom- pañar dicha entrada y procesión de los cautivos, dicho mestre Luis Boyl, estando ya en el portal de los Serranos toda la gente dicha y mucho e innumerable pueblo e infinitas almas y personas de todos los estamentos de la ciudad, que casi era imposible poderlos contar ni escribir, cogida con mucha reverencia y acatamiento la bula escrita en pergamino con todas las solemnidades necesarias por la santidad de dicho nuestro Santo Padre León X, a dicha religión nuevamente otorgada en la ciudad de Roma, y abierta aquella y extendida sobre un vello plato de plata, teniéndo- la en las manos con mucha reverencia y honor, puestos todos y arreglados por su orden, y siendo la procesión como se corresponde y se acostumbra, fueron todos por la ciudad de Valencia desde dicho portal de Serranos hasta la Seo, y a su encuentro salieron hasta la Diputación el clero de la Seo, con mucha solemnidad, para recibir a los cautivos y a la procesión, y todos juntos, con gran sonido de campanas en alta fiesta, entraron en la insigne Seo de Valencia, y hecha oración en su altar mayor, ciertos presbíteros y frailes cautivos que había entre los rescatados, arrodillados con mucha devoción delante de dicho altar mayor, cantaron una oración muy devota, con tanta fe que todos los cautivos cristianos, así hombres como mujeres respondían y cantaban Señor ten misericordia, cosa de mucha devoción y piedad. Y después, reposado todo el pueblo en la Seo, mestre Luis Boyl, comendador del monasterio de la Merced de Valencia y redentor de dichos cautivos, sentado en la trona de la Seo les hizo un solemne sermón sobre dicha redención, que fue muy celebrado, y acabado el mismo, los reverendos frailes de la merced y los cautivos cristianos, con su procesión y por su orden, fueron desde la Seo al monasterio de la Merced, y allí quedaran hasta que sean vestidos de nuevo y vuelvan a sus casas. A los cuales es cierto que han de vestir de nuevo y darles dinero para el camino, como así está determinado por el maestre general de la Merced, por hacer cum- plidamente la caridad y lo determinado en la bula, la cual mestre Luis Boyl siempre lleva en sus manos, como se dijo anteriormente. De todas las cuales cosas hechas y seguidas en la ciudad de Valencia en el día de la víspera de Pascua, sobre dicho negocio y entrada de los cautivos cristianos, los redentores, a mí Leonard de Almenar, notario público de la ciudad de Valencia, síndico y procurador de la reli- gión de la Merced, me pidieron les recibiese carta pública para tener memoria en el futuro, y para el efecto que mejor les pueda aprovechar, la cual recibí en la ciudad de Valencia el día de la víspera de Pascua del Espíritu Santo a 30 de mayo del año 190 JUAN CORBALÁN-DE CELIS Y DURÁN de la natividad de Nuestro Señor y redentor Dios Jesucristo 1517. Presentes fueron testigos a todas las cosas dichas los honorables Miquel Jerónimo Tarrega, notario apostólico, y Joan Ramos, escribiente, habitantes de Valencia. Esta costumbre de mostrar a los cautivos en procesión por las calles la recoge Cervantes en su novela La española inglesa cuando hace decir a su protagonista.. .finalmente, el padre redentor vino a España conmigo y con otros cinquenta cristianos rescatados. En Valencia hicimos la procesión general... De estas procesiones se tiene noticias de la organizada por los trinitarios el 30 de agosto de 1580, el mismo año del rescate de Cervantes. La procesión recorrió las calles de la ciudad desde el convento trinitario del Remedio hasta la catedral, llevando todos los cautivos su distintivo de trinitario, que consistía en una especie de poncho -el sambenito- con la cruz en el pecho, acompañados de trompetas y atabales. Dice la relación que después de darles de comer y cenar, los despidieron a todos dándoles licencia para que fuesen a sus tierras, y algún dinero para el camino. Según consta, los redentores trinitarios se embarcaron en el Grao de Valencia rumbo a Argel el 22 del mes de mayo de 1580, llegando a esta ciudad una semana después debido a unos fuertes vientos huracanados que hicieron lenta y peligrosa la navegación. Tras arduas negociaciones con Azán Bajá, rey de Argel, comenza- ron los rescates el 12 de junio, y a finales del mes siguiente tenían rescatados 108 cautivos, a los cuales embarcaron el 3 de agosto rumbo a Valencia, llegando a sus playas dos días después. Tras unos días de descanso para recuperarse, organizaron la solemne procesión el día 7 de agosto paseándolos por las calles de la ciudad. Mientras tanto, uno de los redentores, el padre Juan Gil, a quien Cervantes agradecido dedica unos laudatorios versos en su comedia El trato de Argel, permaneció en esta ciudad hasta de marzo de 1581, rescatando en sucesivas veces a otros 42 cautivos más. Como consta en la partida de su rescate, Cervantes fue liberado en el mes de septiembre de 1580 por dicho padre Juan Gil, sin indicar la fecha de su embarque para España. Se sabe que el 24 de octubre de 1580 embarcaron a 6 cautivos en el navío de maese Antón Francés, pagándole 15 doblas para traerlos a Valencia. Al parecer uno de estos cautivos es el propio Cervantes, quien habría llegado a las costas de España unos días después, quizá el 27, desembarcando en la playa de Denia27. En la relación de los cautivos rescatados que se vende por la ciudad de Valencia a su llegada, se leía lo siguiente: «Número 29. Miguel de Cervantes, edad treinta y un años, natural de Alcalá de Henares, capturado en la galera Sol, yendo de Nápoles a España el año 75, rescatado».

27. Según Francisco Figueras Pacheco, cronista que fue de Alicante, la liberación se produjo el 19 de septiembre y la arribada a Denia el 20 de octubre. BAS CARBONELL, Manuel. El Quijote de Valen- cia. Ajuntamente de Valencia. 2005. EL RESCATE DE CAUTIVOS VALENCIANOS EN TIEMPOS DE CERVANTES 191

Pasados unos años, en 1588, después de la procesión que los trinitarios habían celebrado ese año en Valencia con los cautivos rescatados, los mercedarios protes- taron enérgicamente por ello, logrando que la Audiencia proveyese que en adelante los trinitarios no pasasen los cautivos por la ciudad de Valencia con atabales, trompetas y pregones. En años posteriores los relatos que se conocen de las procesiones las dan ya celebradas en la ciudad de Barcelona, aunque la zona de desembarco de los cautivos siga siendo Valencia. De este penoso e imborrable cautiverio que había padecido, Cervantes pondrá en boca de don Quijote una frase de clara exaltación de la LIBERTAD: «La Liber- tad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encu- bre; por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres» (Qui- jote, II, 58)».

JUAN CORBALÁN -DE CELIS Y DURÁN 192 JUAN CORBALÁN-DE CELIS Y DURÁN UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 193

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

Una hipòtesi sobre l’aprofitament energètic dels boscos valencians a les darreries de l’Antic Règim.

L’objectiu plantejat en aquestes pàgines és arribar a una hipòtesi de consum de productes forestals destinats a cobrir les necessitats energètiques de la població valenciana a les acaballes de l’antic règim. Encara que les fonts documentals són precàries, cal arribar a la formulació d’uns valors que permeten establir uns coeficients de consum de productes forestals com a punt de partida per a futures investigacions, per la qual cosa, és evident que es tracta d’una hipòtesi de treball modifi- cable amb l’ampliació per estudis futurs. Els càlculs es basen en les llicències que es conserven en alguns arxius, amb l’inconvenient que en falten moltes i que, a més a més, existiren aprofitaments no declarats o fraudulents, amb la qual cosa augmen- tarien els coeficients obtinguts. Així doncs cal tenir en compte que es tracta més bé de coeficients mínims de consum. Els valors als que hem arribat es traslladaran al conjunt de les terres valencianes, prenent com a base una xifra arrodonida de 800.000 habitants en el moment de realitzar-se el cens de Floridablanca. Aleshores, les fonts d’energia eren les tradicionals, és a dir, la força animal, la hidràulica que s’aprofitava de l’aigua dels rius i sèquies i l’eòlia amb els molins de vent (Ribes Iborra, 1994, 32-36), a les que caldria afegir l’energia que s’obtenia a partir de la crema dels arbustos i la llenya, perquè el consum de carbó mineral encara no estava implantat com a font d’energia. Per a intentar quantificar d’alguna manera els consums de productes forestals amb finalitats energètiques, diferenciarem d’una banda el que seria l’aprofitament de la muntanya baixa i, d’altra, els aprofitaments arboris. En el primer cas, empra- rien com a matèria primera les plantes arbustives, a les que caldria afegir els productes obtinguts per la neteja o poda dels arbres, amb la qual cosa es donaria solu- ció a una demanda important de la població, en servir per a cobrir les necessitats de calefacció i combustible per a les cuines de les llars, així com els forns de coure 194 VICENTE FERRER PÉREZ pa i activitats artesanals en general. En el segon cas, amb l’aprofitament arbori, es faria la crema de tot l’arbre, el troc i el brancatge, per a obtenir carbó vegetal.

EL CONSUM DOMÈSTIC

Tenim una dificultat insuperable per a donar resposta a aquest apartat perquè una part del consum domèstic s’obtindria de les podes dels arbres cultivats en hortes i secans. És una porció que mai podrà ser calculada i que sens dubte dificulta enormement plantejar una hipòtesi ajustada sobre les quantitats subministrades pels espais no cultivats. Un altre entrebanc correspon a les diferències tèrmiques del territori valencià entre les terres interiors i les del litoral. És indubtable què per al consum de les cuines la ubicació geogràfica no és important, però no ocorre el mateix amb les necessitats pròpies de la calefacció, que serien molt superiors en les zones interiors que en les costaneres. La tercera dificultat deriva de les fonts informatives per l’escassetat de llicències conservades que demandaven llenyes i fustes per al consum domèstic. No obstant, s’han localitzat uns xicotets informes d’àmbit local que, d’alguna manera, supleixen les deficiències, encara que alguns siguen quelcom posteriors a l’època analitzada. La sèrie de Monover1, dels anys 1757 a 1780 és la més rica per la quantitat de llicències que conserva. En segon lloc destaca la sèrie de Castellfort2, dels anys 1788 a 1808, en la que poques vegades es marca la destinació de les càrregues de llenya però hem de suposar que es tracta de l’àmbit domèstic. La resta de sèries presenta quantitats més baixes de llicències i en algun cas, com ocorre amb Villalonga3, hi ha dificultats d’adscripció del consum ja que hi ha moltes llicències d’aprofitament de llenyes baixes en períodes mensuals però no sabem la destinació de les mateixes, si era per al consum domèstic o per a les necessitats de forns en general. La distinta localització de Castellfort i Monover queda palesa en els valors de les mitjanes obtingudes. En el primer cas, la situació elevada i d’interior, amb tem- peratures molt fredes al llarg de l’hivern, condicionen una major necessitat llenya dedicada a la calefacció, per la qual cosa els seus valors dupliquen àmpliament els de Monover, encara que no coincidisquen en el temps. Respecte a la distribució d’aquestes mitjanes al pas dels anys podem observar com en el cas de Castellfort mostra unes oscil·lacions que varien amb els anys però difícilment es pot establir una tendència generalitzada de la distribució de la sèrie, cosa que no ocorre amb Monover, lloc on es pot apreciar una clara tendència a la baixa en les mitjanes de càrregues per llicència, donant-se el cas que els darrers anys de la sèrie presenten

1. AM Monover. Signatura 368, 372, 373, 375, 376, 377 i 378. 2. AM Castellfort. Signatura. 46/1, 46/2 i 34/22. 3. A. H. N. Noblesa. Osuna, lligall 1454, document 1130. UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 195 valors que se situen en la meitat dels del començament de la sèrie sense saber, de moment, quina és la causa del descens. Els valors absoluts de la sèrie de Monover mostren una tendència contrària al que es consideraria normal si tenim en compte que en aquests anys es va produir un fort augment de la població. Caldria esperar una augment en la demanda de llenyes destinades a l’ús domèstic, llevat que pogueren aprofitar-se una major quantitat de restes de les terres de cultiu, que també augmenten considerablement en aquest període, o bé perquè es produira un descens de les quantitats de llenyes existents en les muntanyes, cosa que es traduiria en una disminució de la llenya per llicència concedida. En el cas de Castellfort les càrregues destinades a l’ús domèstic van ser 60.465, que representen una mitjana de 2.879 càrregues a l’any, és a dir, un coeficient d’unes 4 càrregues a l’any per habitant (per a una població de 720 habitants). Per la seua banda, Monover va consumir un total de 90.228 càrregues, açò és, unes 3.922 càr- regues a l’any de mitjana, o el que és el mateix, 0,6 càrregues per any i habitant (per a una població de 5980 habitants de l’any 1769). Es conserva un informe de la vila de Monfort4 en el que, per a justificar les mancances de llenyes en el vedat deixat en la vila, quan de va produir la reserva per a la mina Alcoraya, l’ajuntament va promoure una instància el 22 de març de 1752 en la que s’acompanyava la declaració d’experts sobre el consum de llenyes entre els veïns. Segons l’opinió de Carlos Pujalte i Antonio Miralles, experts llauradors, els pins que existien no podien servir de benefici a les obres que necessita el comú i particulars de la vila, ni menys poder aprofitar-se del brancatge dels pins per ser molt xicotets i criar poques branques. Així mateix van declarar que el terme es trobava despullat de llenyes de muntanya baixa i les muntanyes conegudes com a Tabayán, Piletas i muntanya Gabriel, que s’havien assignat pel comissari de Ma- rina per al consum i abastiment del comú i forns de la vila, contenia 14.900 pins entre vells, crescuts i nous, però no podien beneficiar-se d’ells o el seu brancatge pels motius referits (el poc que criaven en el terme les espècies de pins) igual que a les muntanyetes conegudes com El Romerar i erms de La Canal del Frare, destinats igualment pel comissari per al mateix consum (es trobaven ací només 400 pins xaparros). Segons l’opinió dels experts, si no es concedien més terres de muntanyes o ermes per a l’aprofitament de llenyes, es veuria precisat el comú de veïns a tancar alguns forns de pa i abandonar els de les fàbriques de calç, algeps, teules i rajoles. Per a justificar aquests extrems van realitzar un càlcul aproximat del consum anual de les llenyes en el municipi amb les següents premisses;

• Residien uns 400 veïns aproximadament en el terme. • Existien quatre forns de pa • Hi havia un forn de teules i rajoles • Dos pedreres d’algeps amb dos forns

4. A. G. S. Secretaria de Marina, Muntanyes, lligall 558. 196 VICENTE FERRER PÉREZ

Al seu parer, fent un càlcul prudent, es necessitaven mensualment les següents quantitats:

* Per als veïns: 3.200 càrregues (8 càrregues per veí al mes) * Per als 4 forns de pa: 240 càrregues al mes (2 càrregues al dia) * Per als forns d’algeps, calç, teules i rajoles: 300 càrregues

Amb això es necessiten 3.740 càrregues al mes, la qual cosa implica un total de 44.880 càrregues anuals. Segons aquest informe, els totals anuals de càrregues de llenya per habitants ascendirien a unes 21 (considerant el coeficient de 4’5 habitants per cada veí). Un valor elevat si el comparem amb els obtinguts per a Castellfort i Monover, però cal considerar per un costat que fa referència al total de la llenya consumida (podria incorporar les procedents de les podes dels arbres cultivats) i, a més sempre seria possible pensar que aquestes xifres estigueren un poc engrossides per a fer més ne- cessària la demanda i considerar-la justificada. Encara que situada fora de l’espai cronològic del nostre estudi, una certificació realitzada per l’ajuntament de Camporrobles5 el 17 de març de 1868, especificava que com es tractava d’una zona freda, es necessitaven diàriament una mitja arrova de llenya per veí; com eren 372 veïns es necessitaven 8.611 càrregues a 8 arroves cada una, és a dir, un total de 68.980 arroves de llenya a l’any. Aquesta quantitat de càrregues, proporciona un coeficient de 5,14 càrregues per habitant i any, valor que representa una quarta part de la xifra de Monfort, però molt pròxima a la que havíem obtingut per a Castellfort, per la qual cosa podríem considerar la xifra com el valor màxim de consum per habitant i any, independentment de si procedien de la vegetació espontània de les muntanyes o de les restes de les podes d’arbres con- reats i vinyes. Segons el coeficient de Camporrobles, el consum anual en el territori valencià a finals de l’Antic Règim podria ser de 4.112.000 càrregues de llenya com a valor màxim, perquè en una part del territori les necessitats de calefacció serien inferiors.

LLENYES PER ALS FORNS

Fora de l’àmbit estrictament domèstic, les llenyes eren utilitzades com a combustible per a multitud d’activitats, des de la cocció del pa fins a l’obtenció de peces de ceràmica, calç, algeps o crema de barrella, per mencionar algunes. Aquestes necessitats estan a la base de moltes de les concòrdies que es signen entre municipis veïns per a tenir garantides les llenyes.

5. A. D. P. V. Signatura E.4.1, Caixa 39. UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 197 a) Els forns de pa És difícil quantificar el seu número en el territori valencià a finals del segle XVIII. Tampoc es pot saber el seu consum de llenya. És freqüent trobar notícies de l’escassetat de llenyes en els termes que podia obligar a tancar els forns de pa, com per exemple va ocórrer en Santa Coloma i Benavites, que van demanar permís en 1796 per a obtindre en el de Sagunt6, o les sol·licituds de forners d’Algemesí i Alberic per a obtenir llenyes dels reialencs de Guadassuar al començament del segle XIX7. Només podem fer-nos una idea a partir d’algunes informacions disperses trobades pels distints arxius. Així un informe de 1803 indica que la vila d’Alzira, amb 2.300 veïns, disposava de 15 forns de coure pa, mentre que Guadassuar comptava amb 5 forns8; l’informe esmentat anteriorment de Monfort, amb 4 forns de coure pa per a una població de 400 veïns, o el cas de Benigànim, que en una informació de l’any 1767 puntualitzava que tenia més de 550 veïns i disposava de 5 forns de cocció de pa9. Segons aquests exemples, la relació s’aproximava a un forn per cada 100 veïns, però en un intent d’acostar-nos més a la realitat, després d’analitzar amb detall les informacions que proporciona Madoz (1845), hem obtenint la xifra de 136,4 veïns per cada forn de coure pa a mitjan segle XIX. Prenent com a referència aquest valor i, pensant que no ha d’existir gran diferència entre els anys finals del segle XVIII i mitjan del XIX, per a una hipotètica població de 800.000 habitants (177.777 veïns), podríem plantejar com a hipòtesi l’existència d’uns 1.300 forns de coure pa a finals del segle XVIII No podem establir un estàndard de consum de llenya per als forns perquè, en el cas de ser un nucli de població en què només existira un, el seu consum vindria condicionat per la quantitat de pa a coure diàriament, i per als municipis en què existiren diversos forns dependria així mateix de la ràtio d’habitants / forn per a cadascun d’ells. No obstant, per les llicències conservades i les demandes dels forners d’Algemesí i Alberic, apuntem com a hipòtesi de consum de llenyes una quantitat de 2 càrregues al dia per cada forn, la qual cosa suposaria unes 950.000 càrre- gues a l’any per a tot el territori valencià. b) Les necessitats de les terrisseries Les Observacions de Cavanilles (1795) al·ludeixen a tallers de terrisseria a finals del segle XVIII. Entre altres podem recordar les informacions sobre Agost, on mencionava l’existència d’un curt nombre de canterers; Elda; Traiguera; l’Alcora, amb una fàbrica de ceràmica fina i porcellana que emprava més de 300 homes en les tasques i preparant la llenya i 60 traginant i venent per Espanya; Ribesalbes, amb

6. A. D. P. V. Montes. E.4.1, caixa 1, expedient 1. 7. A. R. V. Real Patrimoni. Batllia B nº 207. 8. A. R. V. Batllia E, expedient 2.272. 9. A. R. V. Batllia E, expedient 582. 198 VICENTE FERRER PÉREZ una fàbrica semblant a l’Alcora; La Vall d’Uixó, amb fàbriques d’olles i rajoles; Manises, amb 34 fàbriques, 4 d’elles imitant la de l’Alcora on es feien 30 fornades a l’any, mentre que en la resta es realitzaven només 12 fornades anuals; el cas de Llíria, amb 6 fàbriques de cantereria i 6 de teules; Segorbe, amb 3 fàbriques de cantereria; Castelló de Rugat, amb fàbriques de cantereria on es feien 15 fornades a l’any i un valor d’1.350 pesos; Ràfol de Salem; Biar, on 800 persones fabricaven olles, cànters, teules, etc., realitzant 112 fornades de cànters, 100 fornades d’olles i 175.000 teules; Onil, amb 40 fornades de cantereria, etc. Per la seua banda Ricord (1793), ens relaciona el total de tallers existents l’any 1791; 9 tallers de ceràmica fina que produïen 1.797.560 peces; 87 tallers de cerà- mica fina ordinària amb una producció de 1.388.380 peces; 220 teuleries que pro- duïen 1.654.950 peces i 4 tallers de taulellets amb una producció de 150.000 peces. Està clar que a partir d’aquestes informacions no podem realitzar una quantificació del consum de la llenya dels forns, en alguns casos es parla de producció, però mai de matèries primeres consumides. L’única aproximació realment important seria la que s’obtindria de la fàbrica de ceràmica de l’Alcora, per l’envergadura de la pro- ducció (Todolí 1997, 75), la quantitat de treballadors (Codina Armengot, 1980) i pel control que exercia sobre amplis territoris per a proveir-se de llenyes, però no hem pogut localitzar la documentació. Com a referència podem utilitzar les dades que proporciona el teular dels frares de Castelló de la Ribera, amb una comptabilitat minuciosa de les despeses pro- duïdes i les peces obtingudes des de gener de 1829 a juny de 1833. A partir de les anotacions podem calcular la quantitat de càrregues de llenyes consumides i el detall de les peces fabricades10. Aquest teular produïa bàsicament teules, rajoles matacans i taulers, dedicat a la construcció d’edificis no tan sols de la localitat, sinó també de les poblacions veïnes com ara Carcaixent, Alberic, Manuel, l’Ènova, La Pobla Llarga i altres amb menor quantia. Està clar que no podem generalitzar les dades del teular a la resta dels forns de cocció, però si podem realitzar una aproxi- mació al consum de llenya en funció de les peces obtingudes. En les distintes fornades es produïen entre 8.000 i 14.000 peces, predominant les que s’acostaven a la darrera xifra. Sabem també que en la fornada de febrer de l’any 1831, que va produir 13.700 peces entre teules i rajoles, es van consumir 30 lliures de llenya que han de correspondre aproximadament a unes 120 càrregues, perquè encara que no hi ha un preu fix de la càrrega de llenya, pels valors anotats deduïm un valor aproximat d’una lliura per cada quatre càrregues de llenya. A partir de les informacions i, eliminant les peces que eren venudes en altres poblacions pròximes, podem deduir que el consum de teules, rajoles, matacans i taulers dels veïns del poble ascendia a unes 20.000 peces anuals, xifra que, atenent al nombre d’habitants ens donaria un coeficient pròxim a les 10 peces per habitant

10. A. R. V. Clero. Llibre 2080. UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 199 i any, valor molt superior a què s’obtindria si prenguérem el valor de producció de Ricord (1793), que per al conjunt de les teuleries valencianes, aconsegueix la xifra d’1.654.950 peces anuals, amb la qual cosa el coeficient quedaria entorn de les 2 peces/habitant/any. En definitiva, el consum de llenyes per part dels tallers de terrisseria i teuleria al llarg d’un any qualsevol no ha de ser menyspreat perquè si plan- tejàrem com a hipòtesi de treball la producció del teular de Castelló i el consum del seu municipi, i ho ampliàrem al conjunt de les terres valencianes ens portaria a considerar un consum d’uns 8.000.000 de peces anuals a finals del segle (per a una població estimada de 800.000 habitants) que suposaria unes necessitats d’unes 68.500 càrregues de llenya, xifra que no sembla molt desgavellada si atenem a la informació que proporciona Marco Antonio Disdier, comerciant i veí de València que deia tindre una fàbrica de taulellets que necessitava a l’any de 45.000 a 50.000 feixos de llenya per al seu manteniment. c) Forns de calç, algeps, barrella i altres. Per a l’obtenció de calç, la cocció de la pedra al forn durava uns tres dies amb foc ininterromput i intens, amb una temperatura superior als 1000º C. La quantitat de llenya oscil·lava entre els 300 feixos grans per als forns més xicotets d’unes 1.000 arroves de calç i els 450 feixos per als grans, superiors a les 1.500 arroves de calç (Belda, 1989). Una vegada emplenat el forn de pedra, s’encenia el foc i primer es feia una cuita per a temperar la pedra. Quan el forn ja estava calent, es passava a la fase de cremar la major quantitat de llenya possible durant 3 o 4 dies, moment en què havien de netejar l’olla inferior. Es continuava la crema durant uns 4 dies fins a acabar la cuita (Gregori, 1985, 64-66). En el cas dels algeps, el forn s’encenia de bona matí i s’alimentava durant tot el dia, a poqueta nit la pedra ja estava cuita. Per a totes les obres d’edificació i reparació d’edificis públics i privats calia emprar gran quantitat de calç, no podem però, quantificar ara per ara el seu consum. Fins a finals del segle XVIII, el carbonat de sodi s’obtenia per la calcinació de les conegudes com plantes de barrella (La Gasca, 1817) en uns clots on es col·locaven de 20 a 50 quintars de les dites plantes, en un procés de combustió ininterromput e uniforme durant més de 40 hores. Lligada a la crema estava l’activitat per a donar a la pedra el grau d’homogeneïtat precís; consistia a batre amb barres de fusta la massa ardent tres vegades al llarg del procés (Gil Olcina, 1975, 458-459). Cavanilles en les Observacions, cita les quantitats de barrella produïdes en moltes poblacions. Apunta les 104.000 arroves d’Alacant i les 80.000 de Sant Vicent del Raspeig, seguides per les 53.750 arroves del Camp d’Oriola i Pies Fundacions, les 40.000 de Monover, les 26.000 de Crevillent i un grup menor format per Sant Fulgenci, Dolores i Sant Felip Neri, amb 8.000 arroves, igual que Elx; Aspe i Novelda amb 5.000; Monfort amb 4.200; Busot amb 4.000; Agost amb 2.000 i finalment, Elda amb 1.000 arroves. Segons les dades proporcionades per Meliá Tena 200 VICENTE FERRER PÉREZ

(1978, 111), la producció mínima se situaria en 334.150 arroves en la zona d’Alacant, exportada quasi tota pel port de la capital, per a la indústria del vidre de Venècia. Des de 1755 a 1767 la major part de la barrella exportada procedia de La Marina, especialment de Dénia, mentre que a partir de 1768 va augmentar considerablement la procedent de les comarques del Vinalopó i Segura (Giménez López, 1986). En l’arxiu municipal de Monover consten algunes llicències sol·licitant l’obten- ció de punxons per a la crema de la barrella en distints anys. Mai s’especifica la quantitat de llenya necessària per a la combustió, el màxim que assenyalen són els clots projectats i demanen un determinat número de punxons necessaris per al moviment de les plantes en el procés de combustió. Només a Monover s’han localitzat llicències, però lògicament haurien d’existir en molts més si atenem a la producció de la zona. A partir de les informacions no podem arribar a conclusions taxatives, perquè no sabem si els punxons es tenien de renovar cada vegada que es realitzava l’operació anual de crema o permetia conservar-se durant algunes campanyes. Així mateix amb la quantitat de clots que veiem reflectides en estes instàncies no es completava la producció anual que cita Cavanilles, però almenys hem de quedar-nos amb la informació de la necessitat mantenir el foc durant quasi dos dies en el procés de combustió i la utilització de pals per al procés de manipulat dels clots en quantitats gens menyspreables. Com a punt col·lateral, no deuríem deixar de mencionar les necessitats de llenya per a altres activitats com per exemple:

• L’obtenció de l’aiguardent, segons referències de Cavanilles (Elda, Novelda, Canet, La Jana, Coves de Vinromà, Llíria, Segorbe, Matet, Ontinyent, Bocairent, Banyeres i Castalla), amb quantitats importants d’arroves i cànters de vi per a cremar que pro- piciaven una activitat comercial important (Palicio Mestre, 1990). Ricord (1793), parla de 226 fàbriques d’aiguardent a finals del segle XVIII amb una producció final de 428.400 arroves.

• En menor quantia, però amb certa quantitat de llenya consumida, cal recordar el pro- cés d’ofegament del capoll de seda en calderes amb aigua calenta, sense arribar a bullir, en tot el procés per a obtenir la filatura de seda. El nombre de telers a Valèn- cia (independentment que estigueren en funcionament o no) a finals del segle XVIII era superior als 3.500 (Santos Isern, 1981, 144 i 183-187).

• Les fàbriques de vidre de Busot, amb una producció de 80.000 peces anuals segons Cavanilles o la fàbrica de l’Ollería, consumirien quantitats de llenya considerables. De fet, Juan Bautista Ferreres i Miguel Vidal, veïns de l’Olleria, van sol·licitar lli- cència per a instal·lar un forn de vidre a Xàtiva, a la qual cosa va haver-hi certa opo- sició perquè es considerava que no existia prou llenya en el terme per a una indústria d’aquestes característiques, perquè feia poc de temps que s’havien quedat sense pa per no tindre llenya per a coure-la (González Baldoví, 1986, 33). UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 201

• Recordar finalment la necessitat de calderes amb aigua calenta per a activitats com les fàbriques de sabó (Elda, Vilafranca, Llíria, Albaida o Bocairent), les fàbriques de paper, especialment a Alcoi així com les de tints, sense oblidar les cada vegada menys utilitzades calderes per a obtenir sucre en La Safor, que en el segle anterior consumien en Oliva 40.000 quintars anuals de llenya (Pons Fuster 1981, 284-288), procedents de la zona de Cofrents. d) Un cas especial, la ciutat de València La ciutat de València concedia llicències per a tallar llenya baixa en les muntanyes blanques del Regne en virtut de diversos privilegis reals, sempre que serviren per a l’abastiment de la ciutat i la seua particular contribució. El Capítol de la ciutat entenia que es donaven només per a dos subjectes empleats per a tallar la llenya, sense que contravingueren les Reals Ordenances de plantacions d’arbres i ator- gant abans l’obligació i fiança que asseguraria els danys i contravencions en què pogueren incórrer. Amb aquestes llicències es podien tallar les llenyes baixes, fer calç, algeps, traure pedra, arena i la resta de materials de totes les muntanyes del Regne, excepció feta dels bovalars, les deveses, les plantacions, els sembrats i les heretats particulars. No podien fer mal en els vivers i vedats de plantacions, tallant només llenya baixa i matolls, sense tocar els arbres nous de qualsevol espècie que foren i observant puntualment la Real Ordenança de plantacions. Les llicències es presentaven als Justícies dels municipis perquè saberen que es trobaven en les seues muntanyes i no els impediren fer-ne ús, zelant i vigilant perquè no contravingueren les particularitats davall les quals es concedien. L’arxiu municipal de la ciutat de València conserva dos llibres de memorials de franqueses per a l’aprofitament de llenya en les muntanyes blanques del Regne, entre els anys 1771 i 1802. Com que les llicències se solien renovar amb el pas dels anys, podem conèixer algunes anteriors a l’any 1771 i com s’adjuntaven a la sol·licitud de nova llicència, coneixem alguns aprofitaments realitzats ja que en elles consten les validacions dels justícies dels municipis en què es va utilitzar la llicèn- cia «caducada». No totes les renovacions incorporen la llicència vella, però la mostra és prou àmplia com per a permetre una aproximació que pensem és correcta. A partir de les llicències podem saber que se sol·licitaven bàsicament per quatre grups d’individus:

• Llauradors que necessitaven complementar les rendes familiars • Forners que precisaven obtenir combustible per a l’elaboració de pa • Fabricants diversos de taulellets, teules i rajoles • Calciners per a l’abastiment de les obres de la ciutat

Els llibres de memorials de franqueses de llenyes de 1771 a 1802 ofereixen alguns detalls interessants. Per les anotacions dels justícies en les llicències sabem que s’acceptava, de manera usual, la realització d’1, 2 o 3 forns de calç, per a l’aprofi- 202 VICENTE FERRER PÉREZ tament durant un mes o 15 dies, però predominen les situacions en què no s’especifica ni el tipus ni la duració tindria l’aprofitament. Des de sempre, el fet d’estar en possessió de privilegis per a obtenir llenyes i altres productes de les muntanyes blanques del Regne van ser causa de conflictes i disputes amb els poders locals, per la qual cosa es repeteixen ordes i circulars recordant tals privilegis al llarg del segle XVIII. La procedència dels sol·licitants és variada entorn de la ciutat de València, amb un augment progressiu de les distàncies a mesura que van passant els anys, confirmant les informacions de Casal Novoa (1971), dades que són igualment corroborats per l’augment de les distàncies dels llocs d’aprofitament de les llicèn- cies. Aquest desplaçament és conseqüència del progressiu deteriorament de la coberta vegetal en les zones més pròximes a la capital, de fet, el 5 de juliol de 1774 es va denegar l’aprofitament a Manuel Rodrigo en el terme de La Pobla de Vallbona perquè segons l’opinió de l’ajuntament les muntanyes del seu terme estaven totalment talades pels molts permisos que sol·licitaven, quedant els mateixos veïns sense la llenya necessària per al seu consum.

ELS APROFITAMENTS ARBORIS DESTINATS A L’OBTENCIÓ DE CARBÓ.

Plantejarem ací les necessitats fusteres encaminades a l’obtenció de carbó la finalitat de les quals era servir de combustible per a la calefacció d’algunes llars i, especialment, per a cobrir les demandes de les ferreries, manyeries i foses.

L’obtenció del carbó vegetal L’obtenció de carbó vegetal es realitza per la combustió de les llenyes en un procés lent i controlat d’una durada aproximada de 15 dies. Després de l’arreplegada de la llenya, operació que solia realitzar-se des del mes d’octubre, començava la preparació de les carboneres. Les millors fustes per a produir carbó eren les dures, del tipus carrasques, garroferes i oliveres (Gregori, 1985, 30), encara que no es des- denyava el pi. En aquest darrer cas, calia emprar una major quantitat de llenya, per- què les fustes més consistents produeixen un carbó més pesat i compacte. En tot cas, sempre era preferible la utilització de fusta seca. Els rendiments difereixen segons l’opinió d’alguns autors; així, López Martínez (1886) parla de rendiments entre el 20 i el 25 %, Dumesny (1925) per la seua banda ho estabilitza en el 18,9 %, Roselló (1987) ho situa en un 22,2 % i Guitian (1996) ho eleva al 25 %, és a dir, es necessitaven 4 a 5 kg. de fusta per a obtenir un kg. de carbó. Algunes carboneres eren de grans mides, com a Llíria, que podien aconseguir més de 20 metres d’altura i produïen unes 20 tones de carbó (Gregori, 1985, 35), però el més freqüent era l’obtenció d’uns 5.000 kg. de carbó per cada carbonera, és a dir de 20.000 a 25.000 kg. de fusta consumida. Les principals àrees productores UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 203 de carbó vegetal eren la Foia de Castalla, l’Alcoià, la Marina, els Serrans i les comarques interiors de la província de Castelló. De vegades es venia la fusta d’una muntanya per part de l’ajuntament, comunitat o senyor a un particular amb la finalitat d’obtenir carbó, o bé un particular sol·licitava llicència per a cobrir les necessitats pròpies de carbó durant un cert període de temps. De tota manera, no es poden oblidar les obtencions fraudulentes sense llicència que son de difícil quantifi- cació. Un dels arguments més freqüents per a justificar la venda de les fustes d’una muntanya, per part de l’ajuntament, era obtenir unes rendes necessàries per a fer front a despeses extraordinàries. Així, per exemple, Olocau va intentar vendre les pinedes l’any 1737 per a fer carbó, durant un període de tres anys, però finalment no es va realitzar11. Per la seua banda, al febrer de l’any 1757, l’ajuntament de Llíria va acordar, donada la necessitat acudir a les fàbriques de l’església Sant Vicent i la resta d’obres públiques, que es fabricara carbó dels pins del terme de la vila, com un dels seus béns propis en virtut de la llicència que se li va concedir per l’alcalde Carlos Cervera en 1755, des de la Clotxa de la Palmera a la carretera de Benaguasil, amb la condició que l’aprofitament es fera per triatge dels arbres. Però en la visita de l’any 1757 es va iniciar un procés contra els regidors dels anys 1757 i 1758 per haver-se realitzat en el terme carbó tallant a ras els pins. Els fabricants van argumentar que van tallar segons l’estil de sempre i l’ajuntament va respondre que els fabricants eren els culpables. Van decomissar el carbó i la llenya, que es vendria tot en pública subhasta i, finalment, es va multar amb 10 lliures a cada un dels al- caldes12. El monestir de Sant Miquel dels Reis disposava d’àmplies muntanyes en Manzanera i El Toro que treia a la venda periòdicament per a reduir-los a carbó, obtenint amb les vendes quantitats importants de diners. En un informe de l’any 1774 sobre l’estat, utilitat i perjuí que resultaria del tall de la muntanya Carrascar de Manzanera es va dir que els arbres eren tots rebrots de carrasques, sense tindre una altra finalitat que reduir-los a carbó. Normalment es tallaven les muntanyes cada 20 anys i es deia que els pins blancs més grossos, encara que romangueren 30, 40 o 50 anys, no aconseguien més de 10 polzades, amb això s’intentava justificar la pràc- tica de les vendes periòdiques atès que els arbres mai arribarien a ser de profit per a altres finalitats que no foren l’obtenció de carbó, per la qual cosa sempre hi havia alguna part dels termes en disposició de ser venuda per a tallar-se, com es pot veure en la sumària de testimonis de 16 de novembre de 173713, on Vitoriano Pérez, Miguel Aparicio, Vicente Martínez i Juan Barcelon van declarar que es podia fer carbó dels carrascars de les partides del corral de Baix o Cubero, el Carrascalejo

11. A. R. V. Escrivanies de Cambra, any 1736, expedient 116. 12. A. G. S. Secretaria de Marina, Muntanyes, lligall 560. 13. A. R. V. Clero. Sant Miquel dels Reis, caixes 1849-1850. 204 VICENTE FERRER PÉREZ

(camí de Sarrión), el Clotet (camí d’Alcotas), Solana de les Bacarizas, el Coronado, Carboneres, Palancar, les Baixades i el Carrascalillo del bohalaje de la Salada. Aquests procediments no eren del grat dels ministres de Marina. Així la queixa de Joaquín García, comissari de Marina de València, en un informe realitzat el 17 se setembre de 1758, pel costum i freqüència de talar les pinedes i altres arbres útils per a fer carbó i, a l’ús que feien els pobles sense guardar les regles previngudes en l’ordenança. Quan els arbres tenien algun desenvolupament els reduïen a carbó i mai arribaven a l’estat de poder-se aplicar per a urgències del servei de la marina real. Un dels motius per a donar per inútils els pins de la partida de la Travessa de Llíria era la falta de grossària, però açò era un defecte corregible amb el temps i comen- tava que tant en aquestes muntanyes, com les de Turís, s’havien talat tres vegades en menys de 50 anys14. Al ser una font d’ingressos important, alguns propietaris no veurien amb bons ulls les prohibicions i les reserves que establien els ministres de Marina. Així per exemple, el marqués d’Albaida va sol·licitar l’any 1761 el tall de fustes en els seus muntanyes de Buñol, però se li va prohibir. És per això que es va iniciar un recurs d’apel·lació, revocant-se el procediment com oposat a l’esperit i disposició de l’or- denança de Marina, la seua addició i ordre circular, manant al ministre de Marina, entre altres coses, que d’acord amb això es fera nou reconeixement dels arbres i muntanyes, separant-se i marcant-se únicament els que de cada espècie es trobaren efectivament útils per al Real servei15. El 16 de maig es va alçar la prohibició i es va ordenar que no se li impossibilitara al marqués l’ús i aprofitament de les referides muntanyes i arbres, a excepció dels assenyalats per al servei del Rei. El 20 de maig el ministre de Marina de la Província va enviar un informe:

«... He notado que en este Reino ha estado admitida la perniciosa introducción de destruir los dueños sus montes con inconscientes talas, sin guardar las reglas de entresaco que prescriben las Ordenanzas para su precisa conservación. En este des- orden incurrió el Marqués de Albaida, contraviniendo las órdenes del Rey y leyes del Reino y, en perjuicio de sus vasallos, cuyo común clamor me informó en el acto de la visita, que por haberse vendido años pasado a Vicente Marco, tratande de esta ciudad, para hacer carbón, una porción de pinos en los montes de Buñol, desde entonces, por falta de abrigo a los árboles frutales , experimentaban los vecinos de dicha villa el considerable daño de helarse la cosecha de algarrobas. Por esta razón y por la comodidad de sus ganados, los vecinos de Macastre se opu- sieron a la venta de otro pinar, pero fue reducido a carbón por Vicente Guardiola, maestro herrero. Para contener el expresado abuso pareciome con mucho fundamento que la reser-

14. A. G. S. Secretaria de Marina. Muntanyes, lligall 560. 15. A. G. S. Secretaria de Marina. Muntanyes, lligall 573. UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 205

va de las especies de árboles útiles para el R. servicio era el único y más oportuno remedio y segura precaución, para impedir en lo sucesivo su continuación en estos montes, en los cuales sus dueños vendieron para carbón sus árboles, todos los cortan, sin observar la precisa regla de entresaco, a excepción de los más nuevos, y como estas talas acostumbran a hacerlas de 18 en 18 años ó de 20 en 20 años, si las especies no se reservan es claro y evidente que en la siguiente vesita no se ha- llarían árboles que señalar para la construcción y carenas, porque nunca llegarían al estado de poderse numerar en las clases de crecidos y viejos, y siempre perma- necerán en la clase de nuevos, que son de poca o ninguna utilidad para el Real servicio...» El 17 de juny es va concedir al marqués la llibertat per a l’aprofitament de les seues muntanyes. El 20 de juny es va rellevar del càrrec al ministre de Marina de València que ho havia sol·licitat moltes vegades per la seua deteriorada salut.

EL CONSUM DE CARBÓ Escampades per diversos arxius es poden trobar sol·licituds de llicències deman- dant obtenir carbó per al consum en ferreries o per a la venda. Monover presenta una major riquesa informativa, però és molt difícil precisar el consum real atès que una part important de les necessitats serien cobertes amb els aprofitaments de les restes de podes i tries dels arbres de cultiu. En el consum de Monover s’observa una certa irregularitat, amb un fort descens en els anys finals de la dècada dels any 50, que tornarà a repetir-se cap al final de la sèrie. No sabem si correspon a un descens real del consum o, al contrari, a una falta de sol·licituds de llicències d’aprofitament. Per al cas de la dècada dels 50, el consum total d’arroves ascendiria a unes 20.550, que per a una població mitjana d’uns 4.000 habitants correspondria a un consum mitjà d’unes 0,5 arroves per habitant i any destinades al consum de les ferreries, sempre que el consum fora local. Atenent a les notícies de Ricord (1793), existien a finals del segle XVIII 654 ferreries que donaven ocupació a 1.091 operaris, amb una producció final de 60.776 arroves, a les que caldria afegir 161 manyeries amb 241 operaris, 30 llanterneries i 56 caldereries, un total de 901 establiments que per a una població de 800.000 habitants donaria uns coeficients d’1,12 establiments per cada mil habitants, xifra que s’aproxima a la que proporciona Obiol (1989) per als ferrers de la zona de Castelló l’any 1848 (1,3 ferrers per cada 1.000 habitants). Totes aquestes activitats consumirien quantitats importants de carbó en el seu quefer diari, però que difícilment podem quantificar de moment. En el cas hipotètic de poder traslladar els coeficients obtinguts a Monover per a una població de 800.000 habitants, suposaria un consum anual d’unes 400.000 arroves de carbó només per a l’abastiment de les ferreries, manyeries i altres establiments que utilitzaven carbó en les seues activitats, però la falta de més dades ens fa ser cauts en aquest punt. Hem pogut recuperar els valors corresponents al carbó venut en la plaça del 206 VICENTE FERRER PÉREZ carbó de la ciutat de València per als primers anys del segle XIX, aquestes xifres però, han de considerar-se com a quantitats mínimes consumides, podent donar-se situacions de carestia de carbó. En primer lloc no sabem la destinació que es donava al carbó venut en la plaça, si tot era per al consum domèstic o una part es desti- naria al subministrament de les activitats artesanals localitzades en la ciutat, per- què el gremi de ferrers i manyans tenia el privilegi de vendre el conegut com a car- bó fluix o de fum i flama en la casa confraria del gremi i no sabem que quantitats es van vendre en la mateixa. En segon lloc hem de tindre en compte també l’entrada de carbó clandestí que intentava burlar el pagament dels impostos, de fet eren fre- qüents les multes imposades als contraventors de la norma que prohibia la venda de carbó fora de la plaça del mateix nom, i inclús sabem de llocs, extramurs de la ciutat, en els que es produïen vendes de carbó en quantitats importants. Està clar a més que junt amb aquest consum de carbó entraria una gran quantitat de llenya a la ciutat de València amb destinació a la calefacció i a les cuines, però de moment no hem pogut localitzar informacions respecte d’això, almenys en el que fa referència a consums totals anuals. Les xifres que es presenten són de certa consideració, perquè en alguns casos s’apropen a les 500.000 arroves de carbó a l’any, encara que el normal és situar-se per damunt de les 350.000 arroves anuals, quantitats que no han de tenir-se en consideració perquè si atenem als valors de rendiments plantejats pàgines arrere, amb coeficients situats entre el 20 i el 25 %, es- taríem parlant d’un consum entre 1.400.000 i 1.750.000 arroves de llenya com a mínim per a l’obtenció del carbó. Si consideràrem el pes mitjà d’un arbre en 1.100 Kg. (Roselló, 1987), aquestes xifres es podrien traduir en valors pròxims als 20.000 arbres adults per any. Alhora, Ribes Iborra (1994), estableix com a valor mitjà d’un arbre els 1.860 Kg., valor que ens suposaria un consum d’uns 12.000 arbres a l’any, en ambdós casos, si afegim les xifres de carbó que es vendria en la casa confraria del gremi de ferrers, el que es vendria en les carboneries i el que entraria fraudu- lentament en la ciutat, estem en presència de xifres certament elevades. El consum de València capital, amb uns 100.000 habitants, donaria un coeficient de 4 arroves a l’any per habitant, que en el cas d’ampliar les dades a tot el territori valencià suposaria un consum d’uns 3.200.000 arroves de carbó a l’any o el que és el mateix, entre 140.000 i 175.000 arbres adults. Alguns historiadors insisteixen en el paper desentelat per les foses en la des- trucció de l’arbratge de les muntanyes espanyoles. No es discuteix la seua impor- tància en determinades àrees, especialment el nord de la península (Urteaga, 1991, 30), però en el nostre territori la influència és mínima, trobant-se només algunes referències sobre la instal·lació frustrada d’una ferreria en Manzanera16.

16. A. R. V. Clero. Sant Miquel dels Reis, caixa 1849-1850. UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 207

Bailia, letra C, expediente 266. Anys 1824-1836; A. R. V.

Cargo de data y recaudación del derecho del peso y tragín de la plaza

Bailia. Libros. Apéndice, nº 39. Anys 1837-1842; A. R. V.

Carbó venut en la plaça del carbó de València (1817-1842) (en arroves).

Cuenta de lo que ha producido el peso y tragino del carbón en la plaza de este género

. Bailía B, expediente nº 128. Elaboració pròpia.

Any gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre TOTAL

1817 48.642 47.008 48.145 40.421 33.577 28.637 27.364 27.300 28.597 31.545 36.975 47.714 447.742 1818 50.227 37.075 41.356 39.863 36.904 29.771 28.898 29.051 30.360 34.658 35.646 49.448 445.075 1819 49.010 48.173 42.405 40.089 34.309 33.752 35.070 38.024 33.227 38.969 43.813 51.567 490.227 1824 41.921 37.879 40.290 35.150 30.144 25.082 24.515 23.940 27.859 29.347 34.063 43.906 395.920 1825 40.386 34.947 33.515 28.547 28.724 25.529 25.048 28.836 27.949 29.030 36.620 43.699 384.655 1826 39.433 36.178 36.944 34.212 29.117 25.666 24.231 24.569 25.510 28.717 37.992 44.775 389.170 1827 39.940 36.447 37.617 35.587 29.734 26.105 22.720 25.201 25.621 29.002 38.050 43.327 391.178 1828 39.756 36.158 37.337 34.653 30.242 26.181 23.112 25.654 24.790 29.240 35.752 41.046 385.749 1829 39.537 35.442 37.561 34.106 29.030 26.524 25.274 19.103 29.393 33.868 36.264 41.291 389.222 1830 39.460 43.106 40.590 33.157 28.842 29.878 25.748 27.646 29.144 33.561 36.095 40.139 409.196 1831 26.097 29.055 36.032 29.684 30.740 29.762 25.646 27.429 31.035 33.594 37.574 43.742 382.221 1832 39.105 28.353 35.884 32.372 31.282 29.024 23.938 25.784 28.733 32.409 35.814 42.802 387.332 1833 37.455 32.022 34.082 33.740 32.829 26.039 25.861 26.778 27.084 28.935 34.239 43.237 384.134 1834 38.222 26.428 27.966 31.027 25.555 18.703 17.644 17.606 19.387 19.667 30.800 38.416 313.255 1835 37.622 31.725 33.662 30.234 29.021 26.386 26.393 22.706 21.297 25.327 31.925 32.071 350.204 1836 38.580 37.143 36.965 35.577 34.778 27.056 23.675 20.856 23.629 24.979 27.201 30.096 362.371

1837 35.420 33.285 33.286 33.915 33.586 27.925 22.405 21.801 23.691 25.500 27.311 30.950 350.912 1838 32.775 35.016 36.690 34.429 33.684 26.886 24.310 24.393 24.721 24.727 28.515 37.444 365.428 1839 39.762 34.911 34.314 37.558 32.853 26.921 25.283 24.653 26.268 28.916 34.113 38.272 385.663 1840 40.491 33.435 30.423 31.726 35.050 26.502 25.888 27.177 27.575 26.673 26.603 31.441 364.824 1841 33.087 19.438 14.555 11.297 10.095 8.718 9.691 8.628 8.373 9.493 10.107 10.883 156.206 1842 8.430 8.610 9.576 8.494 7.624 7.441 7.525 7.438 7.355 5.209 8.317 8.999 96.860

Font: Anys 1817-1819 A. R. V. Libro de cargo y data de la plaza del carbón. del carbón de Valencia 208 VICENTE FERRER PÉREZ

LA SUBSTITUCIÓ DEL CARBÓ VEGETAL PEL CARBÓ MINERAL

El canvi del carbó vegetal pel carbó mineral va ser un procés molt lent, perquè des de l’any 1742 que es va concedir el primer permís per al benefici del carbó de Vilanova del Riu (Sevilla) fins que es concedeix la llicència passen quasi 20 anys, i inclús a finals del segle, el retard tecnològic era evident, perquè els assajos amb forns alimentats amb coc en la fàbrica d’armes de Trubia (Oviedo), no van obtenir un bon resultat (Nadal, 1991, 122-126). El retard en la substitució del carbó vegetal pel mineral queda patent en la instal·lació del vapor Sant Jaume a Enguera, per posar un exemple, instal·lat l’any 1865 i amb una potència de 20 CV que, davant de la dificultat en el subministrament de carbó, es va alimentar preferentment de llenya del terme fins a l’entrada del segle XX (Deasit Cháfer, 1989, 81). L’interès per substituir el carbó vegetal pel mineral, tenint en compte l’escassetat de carbó que hi havia a Madrid així com la decadència i ruïna de les muntanyes que s’adver- tia, no sols en les voltants de la capital, sinó en la resta d’Espanya, no era un tema fútil. Una de les causes principals segons l’opinió de l’època d’aquesta decadència de les muntanyes era l’excés en els talls dels mateixos per a la fabricació de carbó (per haver augmentat considerablement el seu consum), alhora que no atendre degudament a la seua plantació, poda, tria i conservació. Al respecte cal recordar que només les fabriques alcoianes consumien anualment a finals del segle XIX 1.200.000 Kg. de llenya (Ribes Iborra, 1994, 40-44). Ja feia temps que el govern havia intentat en diferents èpoques el que particulars o companyies es dedicaren a esta activitat, a la substitució del carbó vegetal per mineral, a través de distintes normes, com la Real pragmàtica de 15 agost de 1780, la de 26 de desembre de 1789, el Reial decret de 18 d’agost de 1790, i el de 7 de febrer de 1797, però no s’havien aconseguit els resultats suficients. Dins d’aquesta mateixa línia, per a suplir la falta de carbó, es va resoldre en 8 d’agost de 1785 que les Societats Econòmiques tractaren amb preferència els mitjans i llocs on de trobaren pedreres de carbó de pedra. El 18 de desembre de 1788, la Real Societat Eco- nòmica de València va informar d’una mina de carbó a Ribesalbes:

«Las vetas de carbón se hallan al lado del arroyo Berita, estando a la vista unas 800 arrobas. Sin causar desmonte costaría la extracción unos 64 Reales, a lo que habría que añadir los 480 Reales para llevarlo a la carretera de Valencia-Barce- lona y los 1.130 Reales que costaría el porte hasta la ciudad de Valencia. Se paga- rían por reales derechos de entrada otros 141 Reales y por el derecho de fiel pesador otros 47 Reales, con lo que el costo total sería de 1.862 Reales, es decir, que la arroba costaría 2 Reales, 11 maravedís y 1/8, a lo que habría que añadir lo que costaría purificarlo»17.

17. A. R. S. E. A. P. V. Caixa 15, lligall 1 doc. 4. UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 209

Per Reial Orde de 23 de març de 1790, a fi de promoure el benefici de mines de carbó de pedra, es van expedir ordes al governador militar i polític de Morella i al ministre d’aquell partit perquè, estant d’acord, destinaren un facultatiu que practicara el reconeixement de 4 mines descobertes i no treballades, una en el terme d’aquella vila, una altra en el de Peñarroya, una altra en el de Fredes i la darrera en el de Ballestar. Es van abonar 328 reals de velló pels 65 jornals utilitzats en els treballs d’excavacions realitzats. El 17 de maig de 1794 la Junta del Departament de Cartagena va demanar a J. de la Croix un informe sobre l’abundància i qualitat de les mines de carbó de pedra amb distàncies al més pròxim embarcador i el càlcul del cost i beneficis així com les utilitats que les dites mines pogueren produir. Aquest informe es remetrà més tard, però mentrestant van realitzant-se nous descobriments en el territori valencià18. L’any de 1802, la Real Societat Econòmica d’Amics del País de València va premiar, en la seua Junta pública del dia 9 de desembre, la memòria en què es donava notícia de diverses mines de carbó de pedra en el Regne de València i es tractava de la seua explotació, ús, preparació, despeses i anàlisi, escrita per D. Joaquín Maximiliano de la Croix i Vidal, capità de Fragata de la Real Armada. Al llarg de 12 capítols i una conclusió final va desenvolupar el treball de què destaquem l’apartat dedicat als paratges on es trobava carbó mineral, així com el dedicat al cost del quintar de carbó lloc en la ciutat de València19.

CONCLUSIONS

Hem desgranat els principals aprofitaments de la coberta vegetal de les muntanyes a finals de l’Antic Règim en el seu vessant energètic. S’ha intentat una quan- tificació, sempre com a hipòtesi de treball obtingudes a partir de la documentació arxivística, les quantitats consumides de tals productes quan les llicències conservades així ho permetien, considerant una població entorn dels 800.000 habitants. Els consums de llenyes amb destinació a la calefacció i cuines domèstiques són difícils de quantificar, pensem però que podrien tindre el seu sostre en els 4.000.000 de càrregues anuals, mentre que els forns per a la cocció de pa, possiblement necessitarien una xifra pròxima a 1.000.000 de càrregues, així com les quantitats consumides en els forns de terrisseria i altres activitats. En segon lloc han de ser consi- derades les necessitats de carbó amb destí a les ferreries, manyeries i d’altres, que es podrien xifrar en valors pròxims a les 400.000 arroves anuals, així com per a cobrir les necessitats pròpies del consum domèstic, també difícils de quantificar perquè serien cobertes en part amb les restes de les podes dels arbres cultivats, però

18. A. R. S. E. A. P. V. Caixa 39, Memòria 4.3.a. 19. A. R. S. E. A. P. V. Caixa 39, Memòria 4.2. 210 VICENTE FERRER PÉREZ si atenem a les xifres del carbó venut en la ciutat de València, que superaven les 400.000 arroves anuals, que no vol dir que fora el total consumit, perquè en aquestes xifres no estan contemplades les entrades fraudulenta de carbó ni les vendes realitzades a la casa del gremi de ferrer, el total de carbó consumit a les terres valencianes per al consum domèstic podria superar àmpliament els 3 milions d’arroves. Creiem que les necessitats de carbó van ser la causa fonamental que va provocar un canvi en l’estat de les muntanyes valencianes amb el pas dels anys, al provocar un aprofitament abusiu sense permetre l’autoregeneració de les masses bos- coses. La sobreexplotació va provocar la substitució d’unes espècies per altres com em plantejat en altres treballs (Ferrer Pérez 2004). Al llarg del segle XVIII i començaments del XIX va haver-hi una sèrie ininterrompuda d’agressions a les masses vegetals, algunes amb llicència i altres de manera fraudulenta. Individualment o en quadrilles actuaven de manera impune i amb menyspreu de l’autoritat, moltes vegades amb nocturnitat, practicaven talls abusius de llenyes i fustes, a vegades fora del temps establert per a això, sense contemplar les regles mínimes d’aclarida i tria, arribant inclús al tall pel peu de tots els exemplars d’arbres, en especial per a l’obtenció de carbó amb què cobrir les demandes creixents de la població. A aquests talls periòdics i que podien ocasionar un empobriment de determinades espècies, per ser les més abellides, s’afegien els nombrosos, encara que certament poc importants en superfície, incendis forestals, per a gaudir de pastures fresques per a aliment del ramat. Totes aquestes accions provocaven un lent, però progressiu, canvi qualitatiu de les espècies arbòries predominants en determinades àrees.

Coeficients de consums de llenya i carbó a les acaballes de l’antic règim valencià Aprofitament Consum per habitant Consum total anual Consum domèstic 5 càrregues/habitant/any 4.000.000 càrregues Forns de pa 2 càrregues/forn/dia 1.000.000 càrregues Llenya Terrisseries 0,1 càrregues/habitant/any 70.000 càrregues Altres forns i indústries Indeterminat Indeterminat Carbó Ferreries, manyeries i altres 0,5 arroves/habitant/any 400.000 arroves Consum domèstic 4 arroves/habitant/any 3.200.000 arroves

VICENTE FERRER PÉREZ [email protected] UNA HIPÒTESI SOBRE L‘APROFITAMENT ENERGÈTIC DELS BOSCOS VALENCIANS... 211

BIBLIOGRAFIA:

BELDA BELDA, V. E. (1989): «Els forns de calç a la Vall d’Albaida». Alba nº 4, p. 20-27. CASAL NOVOA, F (1971): Precios y arrendamientos a corto término en Valencia durante el siglo XVIII. (Valencia, Universidad de Valencia), 268 p., tesina de licenciatura inédita. CAVANILLES, A. J. (1795-97): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y frutos del Reino de Valencia. Madrid, Imprenta Real, 2 vols. 236 + 338 p. CODINA ARMENGOT, E. (1980): Aportación documental a la historia de la Real Fábrica de loza fina de Alcora. Castelló de la Plana, Sociedad Castellonense de Cultura, 69 p. DE LA CROIX Y VIDAL,m J. (1803): Memoria en que se da noticia de varias minas de carbón de piedra en el Reyno de Valencia y que trata de su explotación, uso, preparaciones, gastos y análisis, premiada por la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia en su junta pública de 9 de diciembre de 1802. Valencia, Benito Monfort, 108 p. DEASIT CHÁFER, M. y SERÓ DOBÓN, J. (1989): El vapor San Jaime en la industria textil enguerina. València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Tre- ball i Seguretat Social, 157 p. DUMESNY et NOYER (1925): L’industrie chimique des Bois. París, Gauthier- Villars. FERRER PÉREZ, V. (2000): «Los montes valencianos a fines del Antiguo Régimen: Política forestal y aprovechamientos de la cubierta vegetal» Tesis Doctoral. Universidad de Valencia. FERRER PÉREZ, V. (2004): «La cubierta arbórea de los montes valencianos en el siglo XVIII a partir de los informes de Marina» Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo LXXX, pp. 307. GIL OLCINA, A. (1975): «Explotación y cultivo de las plantas barrilleras en España» Estudios Geográficos nº 138-139, p. 453-478. GIMÉNEZ LÓPEZ, E. (1986): «Auge y ocaso de las plantas barrilleras en el Mediterráneo español». Canelobre nº 6, p. 51-56. GONZÁLEZ BALDOVÍ, M (1986): «El forn del vidre de la ciudad de San Phelipe. Administració versus indústria». Papers de la Costera nº 3/4, p. 27-36. GREGORI, J.J. (1985): «Explotació econòmica tradicional del bosc i la muntanya» Temes d’Etnografia valenciana, dirigida por MIRA, J. F., Vol III. Valencia. Institució Alfons el Magnànim, Col·lecció politècnica nº 20, p. 11-67. GUITIAN RIVERA, L. (1995): Origen y evolución de la cubierta forestal de Galicia. Tesis doctoral. Universidad de Santiago de Compostela. LA GASCA, M. (1817): Memoria sobre las plantas barrilleras de España. Madrid Imprenta Real, 84 p. 212 VICENTE FERRER PÉREZ

LÓPEZ MARTÍNEZ et. al.(1886): Diccionario enciclopédico de Agricultura, Ganadería e Industrias rurales. Madrid, Vda. e hijos de D.J. Cuesta, tomo III. MADOZ, P. (1982): Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, Valencia, Institució Alfons el Magnànim, 2 vol. (reedición de la parte valenciana de la obra de 1848-1850) MELIÀ TENA, C. (1978): L’Economia del Regne de València segons Cavanilles. València, editorial L’Estel, 290 p. NADAL, Jordi (1991): El fracaso de la Revolución Industrial en España, Barcelona, Editorial Ariel, 314 p. OBIOL MENERO, E. (1989): La ganadería en el norte del País Valenciano. Castelló de la Plana, Ayuntamiento de Castelló de la Plana, 282 p. PALICIO MAESTRE, B. (1990): «Fabricants i comerciants d’aiguardent a Monòver durant la segona meitad del segle XVIII». Afers nº 10, p. 385-399 PONS FUSTER, F. (1981): Aspectos económico-sociales del condado de Oliva (1500-1750). Ayuntamiento de Oliva, 338 p. RIBES IBORRA, V. (1994) La industrialització de la zona de Xàtiva en el context va- lencià (1710-1910). Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva. Col·lecció Gramalla nº 4, 317 p. RICORD, T. (1793): Noticia de las varias y diferentes producciones del Reyno de Valencia, como también de sus máquina y artefactos según el estado que tenian en el año 1791. Sacado de los correos mercantiles de España y sus Indias. Valencia, Benito Monfort, 13 p. ROSELLÓ M. E. et al. (1987) El carbón de encina y la dehesa. Ministerio de Agri- cultura, Pesca y Alimentación. Instituto Nacional de Investigaciones Agraria, Madrid, 113 p. SANTOS ISERN, V.M. (1981): Cara y cruz de la sedería valenciana (siglos XVIII- XIX). València. Institució Alfons el Magnànim. Diputació Provincial de Valèn- cia, 263 p. TODOLÍ, X. (1977) «Proceso a Garcés (dependiente de la Real Fábrica de loza de Alcora)». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tomo LXXIII, p. 47-88. URTEAGA, Luís (1991): «La política forestal del reformismo borbónico» El bosque ilustrado, Madrid, ICONA, p. 17-43.

REFERÈNCIES ARXIVÍSTIQUES:

A. R. S. E. A. P. V. Archivo de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia A. G. S. Archivo General de Simancas A. H. N. Arxhivo Histórico Nacional A. D. P. V. Archivo Diputación Provincial de Valencia A. R. V. Archivo del Reino de Valencia A M Archivo Municipal de ... BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 213

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

Bernat Artola i Tomás: procés a la llibertat1

VIDA D’UN POETA

Bernat Artola va veure per primera vegada la llum el 20 de desembre de 1904 a Castelló. Nascut al si d’una família amb arrels artístiques, ja que son pare era deli- neant municipal, professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló i bon afeccionat a la música, va tindre des de menut inquietuds culturals i artístiques, centrades en l’àmbit de la literatura. El seu germà Francesc es va dedicar a la medicina. El jove Bernat va destacar des del principi de la seua escolarització en el camp de les lletres i el dibuix. A partir de 1914 a l’Institut General i Tècnic va entrar en contacte amb professors pertanyents a la intel·lectualitat castellonenca, com Eduard Julià Martínez, Salvador Guinot Vilar o Lluís Revest Corzo, i amb alumnes i amics que en el futur es distingiran com Manuel Segarra Ribes, Alexandre Sos Baynat, Enric Soler i Godes, etc. Inicialment els seus interessos es van centrar en el dibuix i la pintura, encara que gradualment mostrà més interès per la literatura. Fou una època de gran efervescència cultural a Castelló2 que va donar pas a la creació de la Societat Castellonenca de Cultura, un dels fars culturals més importants de les terres valencianes. Després d’acabar el Batxillerat, com el seu oncle l’arquitecte Francesc Tomás Traver, se’n va anar a estudiar Arquitectura a Barcelona. No obstant això, aquests estudis no van convèncer Bernat Artola, que va decidir abandonar-los per les lletres. Va ser en aquesta època quan comença a escriure els seus primers poemes i en 1925 va rebre el seu primer premi literari, i és a partir

1. Aquest article forma part de la tesi doctoral F. PEÑA RAMBLA, La aplicación de la Ley de Res- ponsabilidades Políticas en la provincia de Castellón, defensada en la Universitat Jaume I el juliol de 2008, sota la codirecció dels professors Manuel Chust Calero i Marc Baldó Lacomba. L’autor vol agrair la revisió lingüística del text al professor Guillem Miró i Rius. 2. Una introducció al context històric de la ciutat de Castelló es pot trobar a F. ARCHILÉS, «La identitat local de la ciutat de les Normes. Patriotismes locals i valencianisme polític a Castelló (1900- 1932)», en J. PALOMERO, Ll. MESEGUER (eds.), Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València, 2007, pp. 57-80. 214 FERNANDO PEÑA RAMBLA d’aquest moment quan comença a publicar en el «Butlletí de la Societat Castello- nenca de Cultura» i en els distints diaris de la ciutat, amb la qual cosa comença a fer-se un nom en la vida pública castellonenca. L’any següent, al temps que realitza el servei militar a Barcelona, guanya la Flor Natural dels Jocs Florals del Rat Penat, la qual cosa el converteix definitivament en una figura literària de renom a Castelló. En 1928, mentre continuava els seus estudis de Lletres a Barcelona també va publicar amb èxit Elegies, que li va valdre més notorietat pública i l’amistat d’Unamuno. Els següents anys van ser de més premis, de vinculació a la vida cultural local i a la valenciana, així com de tornada a Castelló, inaugurant una vida pròxima a la bohèmia distingida per una decidida actitud de vida lliure, en la qual, envoltat d’amistats, les seues preocupacions únicament eren viure i crear, centrat en l’escriptura, el dibuix, la pràctica de l’amistat i l’assistència a multitud de tertú- lies. És una època en què sovint es desplaça a Madrid, Barcelona, València i Salamanca. Va ser aquesta una etapa molt fructífera i creativa, com ho demostra la seua activitat: va participar en 1930 en l’edició del llibre de Josep Pasqual Tirado Tombatossals, que va acabar guanyant el «Premio Anual de la Cámara Oficial del Libro de Madrid», l’any següent va publicar l’Art Novell, un estudi d’estètica con- temporània, i va realitzar un reeixit disseny de la senyera per a la Diputació de Castelló. A més, inventà un nou sistema de persianes d’alumini, realitzà dibuixos per a ceràmica i embolcalls per a diversos productes comercials, fotografies3, etc. A més, va tindre la sort de guanyar un premi en la loteria que li va reportar major estabilitat i tranquil·litat econòmica, circumstància que va utilitzar per a manifestar alguns luxes, reforçar la seua vida d’intel·lectual i ajudar a algunes amistats en com- promisos. És aquesta una època en què escriu tant en valencià com en castellà. En aquesta última llengua va escriure el conjunt de poemes Santoral, que li va valdre en 1933 el premi del «Concurso Nacional de Literatura». Un any més tard fou també premiat amb la «Englantina d’Or» dels Jocs Florals de València i aquesta fructífera etapa culminà en 1935 amb la publicació del seu llibre de poemes Terra, escrit durant la seua estada a Salamanca, on va acabar els estudis de Filosofia i Lletres i va mantenir relació amb Miguel d’Unamuno i tot l’ambient cultural que envoltava la ciutat castellana universitària. Al gener de 1936 es llicencià en Filosofia i Lletres amb qualificacions meritòries i al juny d’aquell mateix any va participar en els «Cursillos» que organitzava el Ministeri d’Instruc- ció Pública que obrien la porta a la docència, després d’una etapa de pràctiques sota la direcció d’un catedràtic. Fou en aquell moment quan decidí tornar a Castelló. No obstant això, immediatament va començar la guerra civil i tant la carrera de Bernat Artola com el mateix desenvolupament cultural de Castelló van patir un canvi

3. Ll. MESEGUER, Castelló literari. Estudi d’història cultural de la ciutat. Castelló, 2003, pàg. 217. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 215 tan inesperat com negatiu. Davant de la guerra, l’obra de Bernat Artola es va ressentir considerablement i es va sumir en la resignació. En paraules del professor Lluís Meseguer Com a home va sofrir. Com a poeta va callar4. De fet, Bernat Artola va ser depurat i perseguit, la qual cosa el va marcar profundament i el va fer patir i callar. Iniciada la guerra, entrà a treballar com «encarregat de curs» a l’Institut d’En- senyament Secundari de Castelló, on també treballava son pare, on es realitzaven actes culturals extraescolars com conferències i on es va intentar estructurar l’ensenyament del valencià5. Durant l’època de la guerra civil va mantenir també una intensa activitat social i cultural, encara que mai directament política. No obstant això, va realitzar una sèrie d’actes públics que en 1939 li portarien problemes, malgrat tindre un contingut merament cultural. Es tracta, per exemple, d’un manifest de to altament humorístic redactat en 1936 i titulat «Associació antifeixista d’amics de les Arts» o la seua participació en 1937 en el Segon Congrés Internacional d’Es- criptors Antifeixistes, celebrat a València, on va formar part de la «Delegació Va- lenciana» juntament amb altres intel·lectuals de Castelló6 o la seua participació en un acte d’homenatge a l’Exèrcit Popular al gener de 1938.7 D’altra banda, també protagonitzarà accions que, com veurem, li permetran tindre cert aval en la societat franquista, com la seua participació en la Junta de Recuperació del Patrimoni Artístic, en la qual sembla que va participar activament en la recuperació de diverses obres d’art8, cosa que no fa més que demostrar el perfil humanístic d’una persona que, abans que res, era un intel·lectual. Arribat el franquisme Bernat Artola va ser depurat. Va ser empresonat, encara que el seu germà va aconseguir que només passés una nit en la presó, i posteriorment fou processat per responsabilitats polítiques, un processament que li compli- cà enormement la vida i que analitzarem més avant. A tot açò s’afegí el fet que a la seua promoció, la dels «cursetistes» de 1936, li va ser negada la possibilitat d’accedir a la docència, amb la qual cosa a Bernat Artola se li tancaren les portes d’un treball estable en contacte amb la cultura. La intermitència laboral serà la tònica de la seua vida fins a la seua defunció.

4. Ll. MESEGUER, Bernat Artola Tomás: Obres completes. Castelló, 1983, pàg. XLIII. 5. Aquest intent d’ensenyament coherent en valencià va ser dut a terme per Ángel Sánchez Gozalbo en representació d’Esquerra Valenciana i el mateix Bernat Artola, en representació de l’esmentat Institut. Ll. MESEGUER (2003), pàg. 232. 6. Es tracta de l’únic acte en la seua vida amb cert contingut polític. La veritat és que aquest Congrés va reunir les persones més destacades de l’àmbit cultural de la zona republicana. Junt amb Bernat Artola van assistir Carles Salvador, Enric Navarro Borràs, Aldolf Pizcuela y Ricard Blasco. 7. En aquest acte es van llegir dos poemes de Bernat Artola, titulats «Poemas de la defensa de Ma- drid» i «Estampa de retaguardia». Ll. MESEGUER (2003), op. cit., pàg. 330. 8. Entre aquestes obres recuperades estava la Mare de Déu del Lledó, patrona de Castelló. Junt amb Bernat Artola van participar en la Junta de Recuperació del Patrimoni Artístic, entre altres, Joan B. Adsuara, Joan B. Porcar i Ángel Sánchez Gozalbo. 216 FERNANDO PEÑA RAMBLA

En el curs 1939-1940 es va traure, per mitjà de convalidació d’assignatures, el títol de Mestre de Primer Ensenyament, una professió que mai va exercir. La seua obra va passar a orientar-se en una doble direcció: per un costat el cant irònic al seu poble de Castelló, amb un to eminentment populista9, i per un altra una senda poè- tica metafísica i intimista, clarament culta10. La seua obra li reportà alguns premis més, encara que sense tanta facilitat com abans de la guerra. Integrat en la societat castellonenca de postguerra, a poc a poc es va incorporar a les tertúlies que van tornar a organitzar-se, participant amb les personalitats culturals més destacades de la localitat. Va destacar la seua participació en la «Junta Central de Festejos» que va organitzar les primeres festes de la Magdalena, aportant tot tipus de versos sobre temes festers fins a arribar a la redacció en 1947 del famós Pregó, que encara hui en dia es llig a l’inici de les festes. En 1943 va participar en l’estrena de l’òpera La filla del Rei Barbut, en col·laboració amb Manuel Segarra Ribes11 i amb música de Matilde Salvador. Malgrat aquesta activitat cultural, els anys 1940 van ser per a Bernat Artola un temps d’inestabilitat laboral, que va demostrar la desubicació del seu esperit lliure en la grisa societat franquista. Així, va treballar temporalment en la «Jefatura Lo- cal de la Oficina de adquisición y distribución de la chatarra de hierro y acero», un treball inadequat per a un poeta, poc després va fracassar en el seu intent de comer- cialitzar finestres metàl·liques i va treballar també temporalment en l’Acadèmia Coloma, on molts dels joves de Castelló rebien part de la seua educació, treballs tots indignes per a la seua categoria intel·lectual i humana. Són anys en què participa amb alguns articles de contingut artístic en Mediterráneo, l’únic periòdic que va comptar Castelló després de la guerra, i es va presentar a certàmens literaris menors amb ocasió de les festes de la Magdalena i altres de caràcter popular i local d’algunes poblacions de Castelló, guanyant diversos premis i rendint-se-li alguns homenatges12. A finals de 1951, i com a conseqüència d’una ampliació de la direc-

9. Es tracta d’obres com Festívoles (1941), A l’ombra del Campanar (1945), Poble (1947), Lledons (1951) i tot tipus de col·laboracions en Llibrets de Gaiata, Llibrets de Falla i altres publicacions populars. 10. Són les seues obres de major qualitat i més minoritàries, com Llàntia viva (1947), Tornaveu (1950), Raons i paraules (1950), El delme del temps (1950), Recés de solituds (1951-1952) o Veus i cançons (1952). 11. Amb aquest autor va col·laborar també en l’escenificació en 1947 en el Teatre Principal de Castelló de la seua obra A l’ombra del Campanar, amb música de Josep Godes i Roig. 12. En 1947 va guanyar un Certamen literari a Castelló que va significar la seua consagració definitiva com el major poeta viu de Castelló en aquells anys. La seua figura va ser enaltida inclús pel periòdic Mediterráneo, l’únic oficial i controlat per FET i de les JONS. Tanmateix, aquesta espècie de reconeixement no va servir de res a Bernat Artola. Per guanyar tal Certamen únicament li va ser concedit per part de l’Ajuntament de Castelló unes peces de ceràmica. El que en realitat l’haguera ajudat, la seua reintegració com a professor d’Ensenyament Mitjà, mai li va ser plantejada. M. GARCÍA GRAU, La poesia castellonenca durant el franquisme: poètiques i cultures en una societat perifèrica (1939-1975). Tesi doctoral. Universitat de València, 1993, pp. 38-40. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 217 tiva de la Societat Castellonenca de Cultura, va passar a formar-ne part com a vo- cal13, amb la qual cosa es reconeixia la seua vàlua cultural en l’àmbit local. Però precisament, i malgrat l’esmentada «Societat», l’ambient gris i provincià en què s’havia convertit Castelló en aquests anys van acabar per asfixiar Bernat Artola, que finalment va decidir traslladar-se a Barcelona a realitzar estudis de Doc- torat en la Universitat Central, tot i que mai va iniciar la seua tesi doctoral. En realitat, es va traslladar a Barcelona buscant nous horitzons intel·lectuals relacionats amb la literatura i el món del disseny, en definitiva, un ambient més ampli on desenvolupar les seues capacitats. I és que a més havia patit desenganys notables com els que en 1952 li van negar una plaça en l’Institut Laboral de la Vall d’Uixó o el fracàs dels seus poemes en el prestigiós Premi «València» de la Diputació Provin- cial de València, ambdós pel fet que la seua obra s’havia realitzat majoritàriament en valencià. Eren, doncs, tant el context local com el cultural general de les terres valencianes els que el van impulsar a desplaçar-se a Barcelona, l’inici d’un camí que seguirà la resta de la seua vida, el de la llibertat de la soledat.14 A Barcelona esperava que la influència del seu antic company Joan Esglésies, Catedràtic de Dret i Delegat del Ministeri d’Informació i Turisme li obrís les portes a alguna oferta de treball interessant i estimulant. Amb tots els seus intents fra- cassats, va decidir traslladar-se a Madrid, on va aconseguir treballs ocasionals en distintes revistes oficials i en la redacció de diferents discursos d’importància relativa. En 1953 el govern franquista va reconéixer els drets dels «cursetistes» de 1936 i Bernat Artola va començar a albirar una plaça de professor, plaça que irònicament li seria concedida després de la seua defunció. La seua desconnexió amb el món cultural castellonenc es comença a fer evident alhora que estableix vincles amb distintes publicacions madrilenyes. No obstant això, no havia aconseguit la tranquil·litat econòmica. En 1954 passa a formar part de l’editorial «Editora Llatina, S.A.», que té cert èxit inicial però que no va solucionar els seus problemes econòmics. Posteriorment va col·laborar amb Ràdio Nacional d’Espanya, encara que sense continuïtat, com les diverses col·laboracions que anava mantenint amb distintes revistes. En 1955, a l’edat de 51 anys, es casa amb la valenciana Enriqueta Castellets Folch, aconseguint per fi esta- bilitzar la seua vida materialment i espiritualment, a la qual cosa va contribuir l’anunci d’una imminent adjudicació oficial d’una plaça de professor a Madrid. A l’espera d’aquesta plaça va continuar la seua col·laboració més o menys puntual amb tot tipus de publicacions, entre elles el periòdic Levante, a les quals es va unir la direcció de l’exposició «Un siglo de pintura española (1856-1956)» a proposta de La Direcció General de Belles Arts, o el treball com a secretari particular del Degà

13. Passà a ser vocal de la Directiva de la Societat Castellonenca de Cultura junt amb Juan Bautista Porcar, Casimiro Meliá Tena, Lluís Sales Boli i José María Mira de Orduña. V. FALOMIR, «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura». Index general (1920-1991). València, 1992, pàg. 16. 14. LL. MESEGUER (2003), op. cit., pàg. 288. 218 FERNANDO PEÑA RAMBLA de la Facultat de Dret de la Universitat Central de Madrid, el seu amic Joan Esglé- sies. En aquest context, l’any 1957 naix el seu únic fill. Posteriorment va desenvolupar treballs com a crític d’Art i professor ajudant universitari, encara que en la primavera de 1958 va morir per diverses complicacions coronàries. Tristament al poc de la seua defunció li va ser adjudicada una plaça de professor que mai va arribar a ocupar. Era el desgraciat destí d’un esperit lliure atallat pel franquisme. La notícia de la mort de Bernat Artola va sorprendre totes les seues amistats i va ser àmpliament ressenyada en multitud de periòdics. El seu enterrament no va ser multitudinari, sinó que només van assistir el seu estret i selecte grup d’amistats, els mateixos que en 195915 li van dedicar lloances i comentaris en el Butlletí Ofici- al de la Societat Castellonenca de Cultura corresponent a la primavera de 1959, en la revista Millars, i en distints homenatges celebrats tant a Castelló com a Valèn- cia. La seua figura humana, el seu talent literari i el seu exemple han perdurat fins als nostres dies com la d’una de les personalitats de l’àmbit cultural més importants de la història del segle XX de Castelló i de la cultura valenciana. L’arribada del franquisme, doncs, va significar per a Bernat Artola un abans i un després en el desenvolupament tant de la seua personalitat com de la seua obra. L’eliminació del dinàmic ambient cultural que s’havia estructurat a la ciutat de Castelló i la negació dels drets legítims d’exercir com a professor d’Institut pel franquisme, com hem vist, va fer que l’obra literària de Bernat Artola es reorientés en dos nous àmbits, el popular propi dels Jocs Florals i les festes locals, i el més purament intimista. En ambdós casos es tractava d’una fugida cap al silenci i una clara manifestació de llibertat, configurant una etapa que es pot resumir amb paraules de Lluís Meseguer com de «nostàlgia i decaïment»16, que no van impedir que la seua obra es mantinguera fidel al seu Castelló natal i que es convertira en referència lite- rària màxima. En aquest sentit, pretenem analitzar com va influir el seu processament per responsabilitats polítiques en aquest procés d’inhibició intel·lectual que va marcar la seua vida, així com en l’inici de les seues dificultats laborals i econòmiques.

SOBREVIURE AL FRANQUISME: L’EXIGÈNCIA DE RESPONSABILI- TATS POLÍTIQUES Amb l’arribada de les tropes franquistes a Castelló la situació de Bernat Artola, de 33 anys, es pot qualificar com a mínim com paradoxal. El dia 15 de juny de 1938, un dia després de la presa franquista de Castelló, els membres de la Junta Delegada

15. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. XXXV, abril-junio 1959. 16. Ll. MESEGUER (2003), op. cit., pàg. 286. Tal com demostra LL. Meseguer, en algunes cartes dirigides a col·legues intel·lectuals en els anys 1940 es pot rastrejar la seua nostàlgia dels temps anteriors a la guerra en què l’activitat cultural i la vida en general gaudien d’amplis marges de llibertat, enfront de la societat franquista, qualificada com situació del seny en crisi. Ibídem, pàg. 287. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 219 de Confiscació, Protecció i Salvament del Tresor Artístic de Castelló, entre els quals es trobava Bernat Artola, van ser nomenats pels membres del franquista Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional «agents d’enllaç de la nostra Comissaria, en la província de Castelló», amb la qualificació de «els nostres amics de la Junta republicana» per la seua actitud col·laboracionista en l’entrega del patrimoni prèviament protegit17 . La majoria dels membres de la Junta es van integrar fàcil- ment en el franquisme, amb el qual passaren inclús a exercir càrrecs de rellevància, però tot sembla indicar que el procés d’investigació posterior no va salvar Bernat Artola de ser depurat i processat per responsabilitats polítiques.18 De fet, coneixem que va arribar a ser empresonat en la Presó Provincial de Castelló, on va romandre només una nit gràcies a les gestions realitzades pel seu germà Francesc Artola19, i, sens dubte, per les influències que va poder aconseguir de persones de rellevància local d’orientació conservadora. No obstant això, la primera notícia datada que tenim sobre la repressió sobre Bernat Artola és del 9 de març de 1939, quan va ser jutjat en Consell de Guerra pel procediment sumaríssim d’urgència a Castelló. Els càrrecs que se li van imputar consistiren en ser nomenat per les autoritats republicanes com a professor encarregat de curs20, ser nomenat membre del «Institut d’Estudis Valencians» pels seus estudis sobre el valencià21 i auxiliar tècnic de la Junta Delegada del Tresor Artístic Nacional22. Com es pot comprovar, es tractava de càrrecs inconsistents que no su-

17. Junt amb Bernat Artola formaven part d’aquesta Junta Delegada de Confiscació intel·lectuals castellonencs com a Ángel Sánchez Gozalbo, Samuel Ventura Solsona, Vicente Traver Tomás (futur alcalde franquista de Castelló), Juan Porcar Ripollés i Vicente Ramírez. Tots van tractar en la mesura del que era possible rescatar el nombre més gran d’obres d’art de la destrucció que es va promoure sobretot al principi de la guerra civil. F. OLUCHA, El tresor artístic castellonenc durant la guerra civil. Castelló, 2004, pàg. 40. 18. Tota la informació que oferim sobre el processament per responsabilitats polítiques de Bernat Artola procedeix, excepte especificacions concretes, de «Expediente de Responsabilidades Políticas contra Bernardo Artola Tomás», Caixa 10069. Arxiu Històric Provincial de Castelló. 19. LL. MESEGUER (1983), op. cit., pàg. XLV. 20. En aquest sentit s’hauria d’haver processat tots els professors que van assolir el seu títul al llarg de la República. Tanmateix a l’auto del processament s’especificava que fou nomenat professor adjunt por recurrir para ello las condiciones legales. També s’especificaven les quantitats que Bernat Artola havia cobrat pel seu treball com a professor, que eren 5.000 pessetes anuals en concepte de salari i 3.000 pessetes de gratificació. És convenient recordar que, a instàncies del processament per responsabilitats polítiques, determinar la base econòmica dels inculpats era una qüestió important per establir una sanció econòmica. 21. Açò demostra la predisposició a la persecució i repressió de la llengua valenciana pel franquisme, al convertir una persona dedicada a la cultura en valencià en sospitosa de responsabilitats polítiques. D’altra banda, la interlocutòria especificava que no cobrava cap retribució per ser membre d’aquest organisme. 22. La recuperació i protecció d’obres artístiques durant la guerra civil en la província de Castelló es va realitzar en dues etapes. En la primera es va exercir l’activitat del Museu Provincial junt amb l’anomenada Junta de Confiscació Provincial i Protecció del Tresor Artístic, en un context pràcticament 220 FERNANDO PEÑA RAMBLA posen en cap cas una manifestació antifranquista ferma. Inclús són càrrecs contra- dictoris, perquè en l’últim dels càrrecs s’especificava que va vetlar per les obres d’art i va aconseguir salvar momentàniament el Retaule de Rubielos de Mora (Terol)23, la qual cosa suposava un aspecte positiu a valorar pel franquisme. Davant d’aquests càrrecs el Consell de Guerra, format per Luis Giménez Buesa, José Luis Escobar, Carlos Labrador Salaverri, Luis Olleros Céspedes i Emilio Robles Gómez, va proposar el sobreseïment provisional del cas a l’Auditor de Guerra, Pedro F. Valladares, qui davant del fet que no se comprueba debidamente de lo actuado la realización de actos punibles que en concreto puedan atribuirse a Bernardo Artola Tomás y que agotada la investigación se carece por tanto de la indispensable base para seguir el procedimiento declarà que es procedente acceder a lo que propone el Tribunal de referencia . Així, el 24 de març de 1939 es va aprovar que el «detingut» quedés en llibertat.

revolucionari. Posteriorment aquesta funció la va desenvolupar la Junta de Recuperació del Tresor Artístic, quan va haver-hi una consciència més clara de la gran pèrdua que la guerra estava causant al patrimoni cultural castellonenc. Dependent de la Direcció General de Belles Arts es va crear al juliol de 1936 la Junta Provincial de Confiscació i Protecció del Tresor Artístic, reunint, segons la premsa, a un grup d’intel·lectuals antifeixistes preocupats per la crema d’esglésies i del patrimoni nobiliari que s’estava produint. Junt amb Bernat Artola, entre ells es trobaven José Castelló Tárrega, Juan Adsuara Ramos, Juan Porcar Ripollés, Samuel Ventura Solsona, Ángel Sánchez Gozalbo i Eduardo Codina Armengol. Una vegada estabilitzada la situació política per una Ordre Ministerial de maig de 1937 es va crear la Junta Delegada de Confiscació, Protecció i Salvament del Tresor Artístic de Castelló, nou organisme que no era més que una reestructuració de l’anterior Junta. Els seus integrants van ser Joaquín Marco Tur (president), substituït al desembre de 1937 per Fernando Vives Lloret, després per Vicente Viciano Personat i posteriorment per José Castelló Tárrega, i com a vocals Juan Bautista Porcar Ripollés, Juan Bautista Adsuara Ramos, Vicent Sos Baynat, Samuel Ventura Solsona i Ángel Sánchez Gozalbo. Al juliol de 1937 se’ls van afegir com a auxiliars tècnics Vicente Traver Tomás, Eduardo Codina Armengol, Vi- cente Ramírez Velasco i Bernat Artola Tomás. L’actuació de Bernat Artola va ser la pròpia d’un auxiliar tècnic, amb una responsabilitat existent però limitada. De la seua activitat coneixem que a l’abril de 1938, després de l’arribada de les tropes franquistes a Vinaròs, va participar, junt amb Vicent Sos Baynat, Samuel Ventura Solsona i Vicente Ramírez Velasco, i per ordres superiors, en el trasllat de diverses caixes amb obres d’art, entre elles diversos llenços de Zurbarán. Curiosament el 15 de juny de 1938 tots els membres de la Junta Delegada de Confiscació, Protecció i Salvament del Tresor Artístic de Castelló van entregar els seus Llibres d’Actes i les obres custodiades a les autoritats franquistes del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, acte pel qual van passar a ser considerats agentes de Enlace de nuestra Comisaría en la provincia de Castellón. F. OLUCHA, op. cit., pp. 7-41. Els antics antifeixistes van saber convertir-se en franquistes. L’únic que no va trobar acomodament en el franquisme, potser pel seu apoliticisme sincer i el seu afany de preservació de la seua llibertat personal, va ser Bernat Artola, situació que va pagar amb un consell de guerra, la pèrdua de la seua ocupació i el processament per responsabilitats polítiques. 23. Tanmateix, es deia en l’ordre de processament que el citat retaule fou portat a Castelló però que s’ignorava on va ser traslladat després. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 221

A priori tot semblava indicar que amb aquesta resolució Bernat Artola s’alli- beraria de la vigilància i la repressió franquistes. No obstant això, el poeta no comptava amb la maquinària repressiva de la jurisdicció especial de responsabilitats po- lítiques, que tenia com a objectiu obrir expedients a totes les persones que havien passat per un consell de guerra i, com en el seu cas, inclús si la seua sentència no determinava cap acte punible. Enviada la còpia de la sentència al Tribunal Regio- nal de Responsabilitats Polítiques de València el 14 d’agost de 1939, aquest Tribu- nal va ordenar al Jutge Instructor Provincial de Responsabilitats Polítiques, Gabriel Castro Marcos24, la incoació del corresponent expedient de Responsabilitats Políti- ques, la qual cosa va ocórrer el 21 d’octubre de 1939. Es va obrir, així, el segon processament de Bernat Artola per uns càrrecs que ja havien sigut jutjats i aclarits. El malson no havia fet més que començar. El mateix dia que el Jutge Instructor Provincial va rebre ordres superiors d’in- coar l’expedient de responsabilitats polítiques contra Bernat Artola va ordenar la citació de l’inculpat per al dia 25 d’octubre i la realització urgent dels informes de les autoritats locals, en aquest cas l’Alcalde, el Comissari Cap del Cos d’Investiga- ció i Vigilància, el Delegat Provincial d’Informació i Investigació de FET i de les JONS i el Comandant del «Puesto» de la Guàrdia Civil de Castelló, amb l’ordre de centrar-se en els béns de l’inculpat i en la seua actuació politicosocial. El 23 d’octubre de 1939, dos dies abans del límit establert, Bernat Artola va comparéixer davant del secretari del Jutjat d’Instrucció Provincial de Responsabi- litats Polítiques de Castelló. Es va procedir únicament a la lectura de les cinc prevencions que determinava la Llei, resumides en la prohibició d’abandonar Castelló sense permís del Jutge Instructor, l’obligació de presentar en un termini de huit dies una declaració jurada i valorada de béns, i la prohibició de disposar lliurement dels seus béns, tot sota tot tipus d’amenaces legals25. Aquesta serà l’única compareixen- ça de Bernat Artola al llarg del procés fins a la realització de la lectura de càrrecs realitzada el 19 de juny de 1940. Encara així no serà fins al 21 de juny de 1940, just un any després de l’inici del seu processament, quan se li permetrà presentar un escrit per a la seua defensa. Quatre dies després de la compareixença per a la lectura de les cinc prevencions de la Llei, el 27 d’octubre de 1939, Bernat Artola va presentar la seua declara- ció jurada de béns. En ella, a banda de declarar ser llicenciat en Filosofia i Lletres i el seu domicili a Castelló, declarà que como hombre de estudio que es, y no de negocios, no tiene bienes propios adquiridos por si, excepción hecha de los libros de su modesta biblioteca que consisten su instrumento de trabajo. Els únics béns

24. El secretari ajudant del Jutge Instructor Provincial fou Rafael Bover Vázquez. 25. La Llei de Responsabilitats Polítiques sotmetia els processats a una situació que eliminava la seua llibertat de circulació i la seua lliure disposició de béns, a més d’obligar a presentar una declaració jurada de béns propis. F. PEÑA, (2008), op. cit. 222 FERNANDO PEÑA RAMBLA amb els que assegura tindre relació es corresponen amb la meitat indivisa de la casa propietat de son pare i que li pertanyia per herència de sa mare (un bé, per tant he- retable), junt amb un solar amb vivenda en el carrer Borrachina i un mas totalment devastat en l’Avinguda Gimeno, tot plegat valorat en 15.000 pessetes. Posteriorment admeté deutes per 9.600 pessetes26, justificades de la forma següent:

En estos últimos tiempos se ha visto obligado a contraer algunas deudas, ya que los ingresos profesionales devengados por su trabajo de Profesor en una Academia de Enseñanza Media de esta ciudad, y a los cuales le ha sido forzoso atenerse, no podían, en modo alguno, cubrir el mínimo de sus necesidades vitales más ineludibles.

Mentrestant es van anar realitzant els informes de les autoritats locals. El que es va realitzar amb major urgència fou el de la Guàrdia Civil (23 i 25 d’octubre de 1939), seguit del de l’alcaldia (25 d’octubre), la Comissaria d’Investigació i Vigi- lància (9 de novembre) i el de FET i de les JONS (11 de novembre). A aquests informes, que es van rebre en la seua totalitat per part del Jutge Instructor el 13 de novembre de 1939, es va acompanyar un informe del vicedirector de l’Institut Na- cional d’Ensenyament Mitjà de Castelló. Com comprovarem, aquests informes van oferir dades contradictòries que eleven sospites sobre les vertaderes intencions dels signants, tant a favor com en contra de Bernat Artola. L’informe de la Guàrdia Civil es va signar el 23 d’octubre de 1939. S’hi informava que Bernat Artola havia pertangut a la Comisión nombrada para la recogida del Tesoro Artístico, al temps que s’assegurava, falsament, que pertanyia al partit Radical, encara que es puntualitzava que el Comandant firmant desconeixia si havia pres part en fets delictius. Dos dies més tard el Jutge Instructor Provincial va rebre un segon informe de la Guàrdia Civil, a manera d’ampliació del primer, en el qual s’admetia l’error inicial de la seua adscripció política, el que permeté qualificar-lo de apolítico, si bien demostraba simpatías por las izquierdas, afegint també que des d’octubre de 1937 va exercir el càrrec de professor de l’Institut d’En- senyament Mitjà, amb nomenament del Ministeri d’Instrucció Pública. Molt més concís va ser l’informe de l’alcaldia. Firmat el 25 d’octubre de 1939 per l’alcalde de Castelló, l’arquitecte Vicente Traver, assegurava que Bernat Artola sempre havia sigut d’esquerres i que durant la guerra s’havia afiliat a Esquerra Va- lenciana, la qual cosa també era fals. Al contrari, s’assegurava que la seua conducta sempre havia sigut bona i que havia estat nomenat professor de Retòrica en l’Ins- titut d’Ensenyament Mitjà. Quant als seus béns, l’informe es va limitar a dir que no se li coneixia cap propietat registrada en els llibres municipals de béns rústics ni en

26. Bernat Artola assegura especificar només els seus deutes més importants, que són 1.600 pessetes a Antonio Fayos Marín, 2.000 pessetes a E. Forcada Traver i 6.000 pessetes al Banc d’Espanya, en dues lletres de 3.000 pessetes amb garantia de tercera persona. Aquests deutes li permeten concloure que tenia un «haver-hi teòric» de 5.600 pessetes. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 223 els urbans27. Aquest informe no tindria major importància si no fos perquè l’alcalde Vicente Traver era tio de Bernat Artola i després apareix en el seu processament com un dels testimonis a favor seu, aportant informacions totalment diferents de les d’aquest primer informe. Aquesta circumstància demostra com en les poblacions menys menudes moltes vegades les autoritats signaven informes, segurament en un nombre elevat, que algú redactava en nom seu, sense atendre excessivament al seu contingut. Més informació va ser aportada el 9 de novembre de 1939 pel Comissari en cap de la Comissaria d’Investigació i Vigilància de la Província de Castelló, de la Di- recció del Servei Nacional de Seguretat, qui va aprofundir en l’orientació política de Bernat Artola amb les paraules següents:

El informado con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional era de ideología republicana con carácter izquierdista no pudiendo concretar si perteneció directamente a partido político alguno, ya que a pesar de lo anteriormente dicho no se llegó a destacar de modo activo en la política.

Tanmateix, aquestes paraules moderadament conciliatòries es diluïren en assegurar que durante la etapa roja se afilió al partido de Izquierda Republicana y a la Federación de Trabajadores de la Enseñanza, cosa que, segons les dades disponibles, tampoc fou certa. És convenient destacar que aquesta afirmació podia suposar una condemna efectiva per responsabilitats polítiques. Segons el comissari al començament de la guerra es trobava realitzant els cursets que donaven accés a una plaça de docent, cursets desqualificats en ser descrits com a convocats en juny de 1936 pel Govern marxista, i després de la superació dels quals tornà a Castelló. La desqualificació de la seua condició de docent, que tants problemes causaria a Bernat Artola, continuà amb la següent descripció: En octubre de 1936 le fueron reconocidos por el Gobierno rojo los derechos adquiridos en dichos cursillos siendo entonces nombrado Encargado de Cátedra, quedando en definitivo como tal en octubre de 1937 cuyo cargo desempeñó hasta la liberación de esta plaza por las Fuerzas Nacionales. Però no totes les dades de l’informe van ser negatives, ja que el comissari in- formà que Bernat Artola mai ocupà càrrecs directius en Esquerra Republicana ni en la Federació de Treballadors de l’Ensenyament, que no se li coneixien fets delictius i que fou vocal de la Junta del Tresor Artístic de la Província de Castelló, amb la puntualització següent: en donde su actuación fue un tanto favorable a la Causa Nacional, ya que al ser evacuados todos los objetos de arte, pudo ocultar algunos de ellos para que no se los llevaran los marxistas. L’informe continuava amb la

27. Declarar desconèixer les propietats dels processats per responsabilitats polítiques és la tònica general en els informes de l’alcaldia de Castelló en el període 1939-1940, segons els expedients consultats a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló. 224 FERNANDO PEÑA RAMBLA constatació que no tenia béns de fortuna, salvo el rendimiento de su profesión i fi- nalitzava amb una frase esperançadora: de su conducta profesional, moral y privada está públicamente bien conceptuado. L’informe del Delegat Provincial de FET i de les JONS, A. Asensi, començava presentant Bernat Artola com a Catedràtic d’idees esquerranes. Insistia en la idea de la seua afiliació a la Federació de Treballadors de l’Ensenyament i a UGT, afili- ació a la que posava una data: setembre de 1936. El qualificava com a afecto a la causa marxista i afegia com prova la seua amistat amb els germans Sos Baynat28 i els germans Roma29. Contradictòriament, s’assegurava que en les tertúlies del conegut Café Suís de Castelló no s’alineava amb la República. Finalment, no oferia dades econòmiques de Bernat Artola, però feia saber que li havia tocat la loteria anteriorment i que no s’havia pogut determinar els diners que tenia en els bancs per no tindre els falangistes autorització per a indagar-hi. És molt interessant la informació que es pot obtenir de l’informe que es va realitzar des del mateix Institut d’Ensenyament Mitjà en què treballava Bernat Artola. Firmat pel vicedirector, Sanz de Bremond, el 23 de novembre de 1939, era molt més favorable i, segurament, més pròxim a la realitat. Es tracta d’un breu informe en què es repassa la seua conducta laboral, social i moral:

Este señor cuya conducta social y moral es excelente, no le consta a esta Dirección que con anterioridad ni durante la dominación roja en Castellón tuviese actividad política alguna. Durante el curso 1937-1938 en período rojo, fue nombrado Encargado de Curso de Lengua y Literatura de este centro, porque con anterioridad al 18 de julio había hecho cursillo de Selección para alcanzar esta categoría. Durante su permanencia en el Instituto como Encargado se limitó a explicar su asignatura sin hacer manifestación política alguna.

Reunits els distints informes de les autoritats locals era el moment per tal que el Jutge Instructor Provincial, Gabriel Castro Marcos, realitzés el preceptiu resum metòdic, amb la seua proposta de delimitació de responsabilitats polítiques, en la qual curiosament sembla no donar-se per assabentat del càrrec d’haver pertangut a l’Institut d’Estudis Valencians. És important en aquest punt destacar el text del resum dels informes realitzats pel citat Jutge:

De los informes remitidos por las distintas Autoridades de Castellón, de quien fueron reclamados, resulta: que si bien antes del GMN parece simpatizaba con las izquierdas, no perteneció a ningún partido hasta la iniciación de aquél, afiliándose entonces a izquierda republicana y sindicales de FETE y UGT. Pero su conducta social, moral y

28. Es refereix a l’eminent geòleg Vicent Sos Baynat i al seu germà Alejandro, ambdós qualificats en l’informe com de filiación comunista. De fet, el primer va ser processat per la Llei contra la Maçoneria. 29. Es tracta dels intel·lectuals castellonencs Juan Justo y José Roma. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 225

profesional (Catedrático del Instituto), ha sido buena, como lo demuestra el decir públicamente que no se significaba en pro del Gobierno de la República, así como el hecho de ocultar algunos de los objetos de arte que intentaban llevarse los rojos, ya que era miembro de una comisión nombrada para la recogida del Tesoro Artístico, siendo su actuación dentro de dicha comisión un tanto favorable para la Causa Naci- onal, según el informe emitido por el Jefe de Investigación y Vigilancia.

Per tot això, al final, el Jutge Instructor Provincial va entendre que els fets descrits no estaven compresos en cap dels apartats de l’article 4t de la Llei de Respon- sabilitats Polítiques, per la qual cosa proposava al Tribunal Regional de Responsa- bilitats Polítiques de València la seua absolució. Suposem que les influències que van poder exercir distintes personalitats de l’àmbit cultural, social i polític de Castelló (recordem que l’alcalde era oncle seu) van determinar aquesta decisió, ja que només el fet de considerar demostrat la seua afiliació a qualsevol partit polític o sindicat era, com ho demostren els informes analitzats en la present investigació, motiu més que suficient per al processament i la condemna. El 29 de setembre de 1939 se li va comunicar a Bernat Artola l’enviament de la proposta d’absolució al Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de València, amb la qual cosa va poder respirar tranquil, de moment. Més de huit mesos va tardar el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de València a oferir un dictamen sobre el processament per responsabilitats políti- ques de Bernat Artola, mesos en què cal recordar que l’inculpat continuava estant davall els condicionants de les cinc prevencions de la Llei de Responsabilitats Po- lítiques i amb l’ansietat de la resolució del seu cas per a accedir a una vida regula- ritzada en la nova societat franquista. El citat Tribunal, format por Eugenio Serrano, E. Piquer Arilla, José Mª Zumalacárregui y Mariano San José, observà que existien indicis de responsabilitat política en el cas de Bernat Artola amb el següent resultando:

que el encartado Bernardo Artola Tomás de 33 años de edad, soltero, licenciado en Filosofía y Letras, natural y vecino de Castellón, apolítico, fue nombrado por las autoridades rojas, profesor encargado del curso, miembro del «Institut de Estudis Valencians» y auxiliar técnico de la Junta Delegada del Tesoro Artístico Nacional, por estos hechos fue objeto de procedimiento sumarísimo cuyas diligencias fueron sobreseídas en auto del Consejo de Guerra celebrado en Castellón el 9 de marzo de 1939, y seguido al presente expediente aparece que desempeñó los cargos a que se alude mostrando tendencia izquierdista, observando buena conducta en su labor edu- cativa, su capacidad para el desempeño del cargo lo obtuvo en los cursillos que se estaban efectuando en Madrid al comienzo del Movimiento Nacional.

Es considerava que en principio el hecho de desempeñar cargos administrativos y de confianza por nombramiento del Gobierno rojo, objetivamente supone una responsabilidad política, amb la qual cosa l’expedient havia de seguir el seu curs. 226 FERNANDO PEÑA RAMBLA

No obstant això, aquest Tribunal va entendre que s’havia vulnerat la Llei al no oferir a l’inculpat l’oportunitat de defendre’s per mitjà del procediment de la lectura de càrrecs, amb la qual cosa va ordenar que l’expedient tornés a Castelló perquè es realitzassen les passos preceptives. Es tractava, doncs, d’una decisió teòricament po- sitiva per a Bernat Artola, que li oferia la possibilitat de defensar-se, encara que possiblement la no realització de la lectura de càrrecs es fes intencionadament per a ac- celerar els tràmits conduents a una definitiva absolució. Tornem, doncs, a destacar una anomalia en aquest expedient respecte a la resta d’expedients analitzats, ja que en els casos en què no es va procedir a la lectura de càrrecs a l’inculpat l’expedient va seguir sense problemes la seua tramitació fins a la sentència final, la qual cosa demostra la discrecionalitat d’aquesta jurisdicció especial. El 14 de juny de 1940 l’expedient de responsabilitats polítiques contra Bernat Artola va tornar al Jutge Instructor Provincial de Responsabilitats Polítiques de Castelló, que ja no era Gabriel Castro Marcos, sinó Víctor Núñez Escalona, i el secretari ja no era Rafael Bover Vázquez, sinó Ramón Repollet. Aquest Jutge immediatament va procedir a citar a l’inculpat, especificant que la citació es faria a tra- vés de l’alcalde de Castelló, familiar de l’inculpat. Sense més dilació, el 19 de juny de 1940, Bernat Artola va comparèixer davant del Jutge Instructor Provincial, on va tornar a escoltar els càrrecs que se li imputaven. Després d’aquesta lectura apro- fità per a oferir per primera vegada, després de huit mesos de processament, la seua versió dels fets imputats, que passem a transcriure fidelment:

Acto seguido el inculpado manifestó: que con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional se mantuvo alejado de toda labor política, no habiendo pertenecido a ningún partido ni asociación de carácter político, así como tampoco hizo manifestaciones que demostraran su tendencia política. Que el día 18 de julio de 1936 se encontraba en Madrid celebrando cursillos para encargado de curso y por motivo de las revueltas que había en Madrid el Gobierno rojo suspendió automáticamente dichos cursillos, que ya estaban por finalizar, concediendo sobre el mes de octubre nombramiento de encargado de curso a todos los que en aquella fecha se encontraban, pero que no es cierto que en este nombramiento fuera tenida en cuenta la ideología política y máxime que tuvo que transcurrir un año para que se le concediera Cátedra al declarante. So- bre el cargo que se le hace de haber sido miembro del Instituto de Estudios Valencianos, dice que sobre el año 1937 fue nombrado miembro de la Sección Filológica del mismo Instituto y de carácter puramente profesional, cuyo nombramiento lo concedió el Director del citado instituto y debido a la labor que el declarante realizó sobre estos estudios. Sobre el cargo que se le hace de haber sido nombrado por el Gobierno rojo Auxiliar Técnico de la Junta Delegada del Tesoro Artístico Nacional, manifiesta que por motivos profesionales y por la misma causa que los anteriores nombramientos, desempeñó este cargo de una manera puramente formularia ya que dicha labor en realidad la realizaban personas de reconocida competencia como son D. Vicente Traver Tomás, D. Ángel Sánchez Gozalbo y D. Eduardo Codina Armengol. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 227

Sobre el cargo que se le hace de hacerse manifestar durante el Glorioso Movimiento Nacional y bajo el domino rojo a favor del Gobierno marxista, dijo: que son inciertos. Preguntado si tiene algo más que manifestar dijo que no.

Dos dies més tard, el 21 de juny de 1940, Bernat Artola va presentar un escrit de defensa a què tenia dret per a oferir una versió ampliada de la seua declaració i demanar a les autoritats la compareixença de diversos testimonis que podien confirmar la seua defensa. En aquest ampli document Bernat Artola realitza una minuciosa i apassionada defensa de la seua actuació abans i durant la guerra civil. Després de mostrar el seu disgust per tornar a començar uns tràmits que pensava que haurien finalitzat feia mesos i dels quals únicament esperava la notificació de la seua absolució definitiva, Bernat Artola es proposava aclarir tots els dubtes sobre la seua actuació passada, i deixava clar al Jutge Instructor Provincial que s’havia afiliat a «FET y de les JONS» com a mostra d’integració al nou règim30. Es va declarar sorprès per la necessitat d’aclariment d’alguns conceptes que considerava conclosos. Així, va destacar el fet que ocupava la seua plaça de professor en l’Ins- titut de Segon Ensenyament de Castelló per haver aprovat els cursets preceptius i legalment establits i mai per preferència o simpatia de les autoritats republicanes, a les quals designava dirigents rojos, i per a demostrar-ho va assegurar que li va ser assignada aquesta plaça un any després que als seus companys de cursets, amb la qual cosa negava cap tracte de favor. A més, animava a les autoritats a recórrer a la documentació pública oficial per a verificar aquests termes. Per provar el que qualificava com el constante decoro de sus comentarios circunstanciales y su decidida protección a los valores esenciales de España co- menta que després de l’arribada de l’exèrcit a Castelló col·laborà amb classes de repàs a los muchachos del SEU i que malgrat haver sigut cessat com a professor encarregat per les autoritats del nou Estat col·laborà activament a la posada en marxa de les classes de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Castelló. Quant a l’acusació d’haver pertangut com a auxiliar tècnic a la Junta Delegada del Tresor Artístic de Castelló intentà llevar-se responsabilitats en declarar que tal càrrec casi no llegó a ser ni formulario apenas, que els auxiliars tècnics mai van ser convocats a les reunions i que ell va ser anomenat pel seu amor a les obres d’art, especialment a las que muestra con alientos de eternidad el espíritu y la inspiración de lo español. A més afegia que el seu càrrec no tenia cap remuneració i que la tas-

30. Bernat Artola assegura haver sigut ben rebut al si del partit únic i inclús especifica que el seu número d’afiliació en «FET y de les JONS» de Castelló és el 67, un número relativament baix com per a deixar clara la seua voluntat d’integració. Aquesta afiliació no era més que una necessitat en un temps en què l’enquadrament en el bàndol dels vençuts no era més que un passaport directe a la marginació, la misèria i la repressió en totes les seues formes. Atenent a la biografia i la trajectòria personal de Bernat Artola, aquesta afiliació no va ser fruit més que de la necessitat i el preu a pagar per una futura absolució, com ben segur va passar en altres casos. 228 FERNANDO PEÑA RAMBLA ca realitzada per la Junta fou reconeguda oficialment pel Govern Nacional, al temps que els seus membres van ser declarats immediatament després de l’arribada de les tropes franquistes agentes de enlace del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. A continuació Bernat Artola realitza una observació en cert to de lament al considerar que a tots els membres de l’esmentada Junta els han sigut reconeguts sus valiosos servicios en defensa de la Religión y de la Patria, excepte a ell. Per a això repassa la situació en què han quedat els seus membres en el franquisme: Ángel Sánchez Gozalvo era President del Col·legi de Metges i Tinent-Alcalde de Castelló; Juan Bautista Porcar era Cap Provincial dels Serveis de Plàstica de Falange; Vicente Traver Tomás era l’Alcalde de Castelló; Vicente Ramírez era Secretari particular del director general d’Ensenyament Primari i Director d’un Grup Escolar a Madrid; Eduardo Codina Armengol era Cap Provincial de l’Artesanat en la Central Nacio- nal Sindical i Bibliotecari Municipal. Cap d’ells va patir el pes de la justícia fran- quista31. Significativament Bernat Artola només havia pogut ser Delegat Provincial de la Comissió Reguladora de la Producció de Metalls «Branca de la Ferralla» de Castelló32. El seu lament finalitza amb una enardida defensa de l’acció d’aquesta Junta com a salvadora de moltes obres d’art. En relació a la seua pertinença a l’Institut d’Estudis Valencians defensà el seu ingrés com a especialista en lingüística, sense cap tipus de vinculació política ni gratificació econòmica, al·legant també haver assistit només a la sessió de consti- tució per les dificultats en el transport motivades per la guerra. En un altre ordre de coses va declarar desconèixer la filiació política dels seus membres, encara que va citar l’exemple de Felipe Mateu Llopis, franquista nomenat director del Museu Ar- queològic Nacional. D’aquesta manera, tractava de convèncer al Tribunal que el jutjava que el seu treball en l’Institut era una qüestió absolutament científica. L’acusació que consta al seu informe, realitzada pel Delegat Provincial de «FET y de las JONS», A. Asensi, de ser d’ideologia marxista la qualificà com calumnio-

31. Una part important dels escriptors de Castelló van patir la justícia militar franquista. Així, Amadeu Pitarch, Lluís Sales i Maximià Alloza van ser processats. Diego Perona es va exiliar a Moscou i Enric Soler Godes va ser desterrat sis anys a Santander. Al contrari, alguns escriptors sí es van integrar en l’administració franquista, com Luis Revest, que va ser membre de les Comissions Depuradores de Primera Ensenyança, Eduard Julià, que va ser inspector de Segona Ensenyança, i Joan Manel Borrás Jarque, que va ser president del Sindicat Nacional de Mestres. LL. MESEGUER, Cultura i literatura a Castelló de la Plana: Bernat Artola Tomás, 1904-1958. Tesi doctoral, Universitat de València, 1989, pàg. 85. Aquesta tesi fou publicada per la Diputació de Castelló en 1993 amb el títol Bernat Artola. La terra i les passions. 32. Potser fou l’exclusiu caràcter intel·lectual de Bernat Artola, allunyat de tots els corrents i moviments polítics locals, el que explica aquesta marginació que va acabar, com estem veient, en la pèrdua d’ocupació i el seu processament per responsabilitats polítiques. En qualsevol cas, és indubtable que Bernat Artola no va tindre l’habilitat pràctica d’altres personatges de la cultura castellonenca per integrar-se en condicions favorables en la nova societat franquista. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 229 sa, al temps que declarava que coneixia la procedència de la denúncia perquè ha sabido el declarante por indignada confidencia de un amigo auténtico que no cejó en su hostilidad hacia el causante de tal arbitrariedad, hasta verle desposeído de su cargo de inmediata confianza, i destacava que al mateix informe hi havia importants contradiccions, amb el qual l’autor de la denúncia meresqué aquestes paraules: El individuo que firma tal informe, no cuidó de asesorarse debidamente y con la inconsciencia que le es privativa, lanzó la especie al viento de su antojo. Como su actuación en un Servicio de tanta trascendencia resultaba peligrosa, fue rápidamente sustituido; pero antes pudo extender su absurdo informe. Bernat Artola va insistir vehement en el seu apoliticisme i dirigint a l’acusador polític els qualificatius d’obcecado cerril, de los que no pueden enjuiciar a los demás sino a través de un sambenito cualquiera. I no tan sols es declarà apolític sinó que assegurà que en ocasions havia criticat l’omnipotent partit republicà de Castelló lo cual le valió disgustos y el que le motejaran de izquierdista, cuando en realidad el mote que le cuadra es de inconformista frente a toda injusticia y todo desmán. Bernat Artola va concloure la seua defensa amb aquestes elevades paraules:

Su afán de siempre ha sido servir a su Patria rindiéndole, con emocionante fervor, el mejor homenaje de su espíritu; sus obras, en las cuales, ajenas a toda contingencia deleznable, con llama estremecida de pasión, arde su amor a lo noble y puro, a lo libre de miserias bajas y mezquinas pasiones. La Justicia sabrá estimar la sinceridad de cuanto en este escrito se contiene. Ella descubrirá la verdad y dará su definitivo veredicto.

Finalment sol·licità la citació de cinc testimonis de rellevància local amb el pro- pòsit que aportassen informació verídica sobre la seua persona i aclarissen les cir- cumstàncies dels fets que se li imputaven. Significativament el seu escrit de defensa finalitza d’aquesta forma:

¡Que la Justicia brille y la razón se restablezca! ¡ARRIBA ESPAÑA!

Una setmana més tard, el 28 de juny de 1940, el Jutge Instructor Provincial va declarar pertinent la prova testifical sol·licitada per Bernat Artola i aquell mateix dia van comparèixer els dos primers, José María Mira d’Orduña, Cap Provincial accidental del «Movimiento» i Ángel Sánchez Gozalvo, President del Col·legi Ofi- cial de Metges de Castelló i tinent-alcalde de Castelló. La declaració d’aquests testimonis es va estructurar en relació als antecedents polítics i socials de Bernat Artola, la seua conducta durant la guerra, l’origen del seu nomenament com a Encarregat de Curs, la seua vinculació amb l’Institut d’Estudis Valencians i la seua actuació com auxiliar tècnic de la Junta Delegada del Tresor Artístic. Com comprovarem, la 230 FERNANDO PEÑA RAMBLA declaració dels testimonis va ser àmpliament favorable a l’inculpat i demostren la seua categoria humana.33 El primer a testificar va ser José María Mira d’Orduña34 el 28 de juny de 1940, qui va ratificar el caràcter apolític de Bernat Artola. El descriví com un estudiant genuí les amistats del qual pertanyien en la seua majoria a l’àmbit «dretà». Com a prova destacava la seua col·laboració amb la Societat Castellonenca de Cultura, a la qual qualificà com integrada por personas cuya significación es absolutamente Católico-Derechista. Quant al seu comportament durant la guerra sabia per experi- ència directa que su actitud fue pasiva en cuanto a los actos externos, comentando en términos de censura la actuación de los rojos y esperando el triunfo rápido del Alzamiento nacional. A més declarà saber per testigos de toda fe que se inclinó a proteger por todos los medios la salvación de obras de arte, acompañado de los demás miembros que fueron designados para constituir la Junta del Tesoro Artístico, pasándose a las filas Nacionales cuando la liberación de esta Ciudad. En relació al seu nomenament com a professor Encarregat de Curs va declarar deure’s a haver guanyat una oposició i mai a favors concedits en atenció a ideas izquierdistas. La seua vinculació amb l’Institut d’Estudis Valencians no li estranyava per tratarse de un eminente filólogo y escritor destacado en lengua valenciana, amb nombrosos i importants premis per la seua escriptura inclús castellana, encara que precisava que su orientación como escritor en lengua valenciana es y ha sido siempre exclusivamente literaria, sin mezclar el amor a la lengua vernácula con orientaciones políticas marcadamente tendenciosas en otras Regiones de España, pero afortunadamente desconocidas en Castellón A continuació va realitzar una apassionada defensa de la Junta Delegada del Tresor Artístic Nacional, va qualificar els seus membres com a personas derechistas i destacà el seu exemple i abne- gació35. La declaració va finalitzar assegurant que en todo momento se mostró defensor de la Causa Nacional y esperando la liberación de las Tropas Nacionales.

33. Els testimonis que van declarar a favor de Bernat Artola eren persones de reconeguda rellevància que formaven part de l’elit cultural i política castellonenca. Excepte José María Mira d’Orduña, tots van ser companys de Bernat Artola en la Junta Delegada Provincial del Tresor Artístic. 34. Il·lustre advocat castellonenc, Secretari Provincial del «Movimiento», fou Cap Provincial del «Movimiento» d’abril a setembre de 1940, a causa del cessament del Cap Provincial Lorenzo Villalonga, que va acabar sent substituït per Ricardo Suárez i López Altamirano. També fou president de la Diputació Provincial en els anys 1941-1947. A finals de 1951 passà a formar part de la directiva de la Societat Castellonenca de Cultura com a vocal. Segons l’opinió de R. Godes es tractava d’una persona d’orientació conservadora i, malgrat tot, escassament falangista. R. GODES, Política y sociedad en Castellón durante la década de los años 40. Castelló, 1990, pàg. 86. 35. José María Mir d’Orduña declarà que aquestes persones van arribar inclús a arriscar la seua vida per a salvar algunes obres d’art perquè en alguns pobles els rebien amb amenaces de mort. A més, destacà que es van passar ràpidament a la zona franquista i que els Llibres d’Actes que van redactar van ser exemplars al condemnar algunes de les accions dels sindicalistes i milicians que anaven pels pobles destruint obres religioses. Aquestes Actes van ser la base d’una publicació oficial en què es demostrava la barbàrie dels republicans en aquesta matèria. Per a més informació veure F. OLUCHA, op. cit., pàg. 40. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 231

El mateix dia va comparèixer el segon testimoni, Ángel Sánchez Gozalvo36, President del Col·legi Oficial de Metges de Castelló i vice-alcalde de Castelló, qui va tornar a confirmar que Bernat Artola no pertanyia a cap partit polític ni a cap sindicat i va definir-lo com alejado de la política, siendo sus amistades preferentemente personas de cierta labor cultural. Va manifestar també que durant la guerra havia conversat amb ell ben sovint i que sempre s’havia mostrat completamente adicto a la Causa Nacional, així com contrario al Frente Popular. La disposició a la defensa de l’inculpat era evident. Sobre la seua pertinença a l’Institut d’Estudis Valencians també va al·ludir a la seua preparació cultural per a justificar-la, manifestant: que ignora la Autoridad que le dio este nombramiento y que por tratarse de una persona de gran relieve cultural y destacado escritor en Lengua Valenciana así como también en Lengua Caste- llana, supone que se le diese este nombramiento por sus méritos. Afegia també que tenia profunds coneixements d’arqueologia i que aquest va ser el motiu pel qual la Junta Delegada Provincial del Tresor Artístic Nacional el va nomenar auxiliar tèc- nic. La conclusió final no deixava cap tipus de dubtes sobre el seu comportament i la seua orientació: nunca demostró tendencias izquierdistas, siempre todo lo contrario, entusiasta de la Causa Nacional y persona de confianza en cuanto se recibiese asuntos de trascendencia a favor del Glorioso Movimiento. El 3 de juliol de 1940 va comparèixer el tercer testimoni, Casimiro Meliá Tena, Enginyer Cap de la Delegació d’Indústria de Castelló, qui va tornar a reiterar el caràcter apolític de Bernat Artola, encara que postil·lava que era de ideología anti- marxista. Va valorar la seua conducta durant la República com bona i va afegir que en les conversacions que va mantindre amb ell se manifestó adicto a la Causa Na- cional. En relació a la seua pertinença a l’Institut d’Estudis Valencians va dir que no li estranyava ya que es una persona de alabadas dotes poéticas, escritor de poesías indistintamente en castellano y valenciano y muy conocido por estos motivos en la región valenciana, especificant que en l’ús que va fer del valencià nunca se desprendió interés alguno en el cultivo de esta lengua con fines políticos ni

36. Nascut a Castelló en 1894, llicenciat en Medicina per la Universitat de València i doctor per la Universitat de Madrid, fou president del Col·legi Oficial de Metges en el període 1940-1943 i vicealcalde de l’Ajuntament de Castelló, President de la «Caja de Ahorros y Monte de Piedad» de Castelló, President de la Cambra de la Propietat Urbana de Castelló, President de l’Ateneu, Diputat provincial, Cronista Oficial de Castelló i fervorós col·laborador del Museu de Belles Arts de Castelló. Fou un dels fundadors de la Societat Castellonenca de Cultura en 1919, de la qual va ser director de Publicacions a partir de 1930, amb una brillant carrera com a especialista en anàlisis clíniques, com a investigador del món de l’art medieval castellonenc i com a literat (en 1934 fou mantenidor dels Jocs Florals de València). Erudit de temes locals, col·laborador en distintes revistes literàries i signant de Les Normes de Castelló en 1932, entre les seues obres literàries destaca l’obra Bolangera de dimonis (1931). Va morir en 1987. J. SÁNCHEZ, E. DÍAZ, F. OLUCHA i F. PASCUAL, Personajes ilustres castellonenses. Diccionario bio- gráfico de la provincia de Castellón. Castelló, 1997. Pàg. 88; S. BELLÉS, Seres humanos de Castellón. Castelló, 2004, pp. 215-218; V. FALOMIR, op. cit., pàg. 16. 232 FERNANDO PEÑA RAMBLA separatistas37. Finalment va afegir que la seua pertinença a la Junta Delegada Pro- vincial del Tresor Artístic es va deure a sus vastos conocimientos artísticos y amor a todas las joyas arqueológicas de la provincia, advertint que la dita Junta estava formada por personas de marcado relieve derechista, suggerint que els seus membres van ser els que van poder proposar el seu nomenament com auxiliar tècnic. La conclusió final sobre el seu comportament també va ser contundent: Preguntado si sabe las manifestaciones políticas que hizo durante el desempeño de estos cargos, contestó que en sus conversaciones con el inculpado, así como también las de éste con todas las personas a que trató se deducía tendencia a favor de la Causa Nacional y le consta que jamás se manifestó a favor del Frente Popu- lar. Que en el desempeño de los cargos mencionados es casi seguro e imposible que las personas con quienes trató le hubieren mantenido manifestaciones anti- nacionales y con seguridad puede declarar que en todas las partes el inculpado se manifestó francamente nacional. El mateix dia va comparéixer l’alcalde de Castelló, Vicente Traver Tomás38, el qual una altra vegada va manifestar l’apoliticisme de Bernat Artola desde octubre de 1934 hasta julio de 1936 i que durant la guerra en tots els aspectes va observar

37. Com s’ha pogut comprovar l’escriptura en valencià era motiu de sospita per a les autoritats franquistes. Aquesta és la raó per la qual els testimonis, en el seu afany per defensar Bernat Artola, es- pecifiquen que és autor en valencià però també o «indistintament» en castellà. 38. Vicente Traver Tomás va ser un important arquitecte castellonenc, arquitecte de la «Comisaría Regia de Turismo» en 1913, va ser arquitecte diocesà de Tortosa i posteriorment de València, membre fundador de la Societat Castellonenca de Cultura, premiat per les seues obres en la «Exposición Ibero- americana de Sevilla» en 1929, de la qual va ser director artístic, amb premis, mèrits i honors de primer ordre a nivell nacional i internacional, i autor de nombroses obres arquitectòniques de la ciutat de Castelló, de la qual va ser el responsable del seu Pla d’Ordenació i Urbanització en 1925, i les seues comarques especialment després de la guerra civil. A banda de més de cent edificis individuals (a Castelló destaquen els edificis de la Diputació Provincial, l’arxiprestal de Santa Maria, la Delegació d’Hisenda i el Col·legi «Carmelitas», entre altres, i a València el Palau Arquebisbal, el Seminari de Montcada i la seua col·laboració en l’edifici del Banc de València), va realitzar el disseny de vivendes per a obrers, entre les quals van destacar les realitzades a Sevilla amb els projectes de vivendes i escola del «Real Patronato de Casas Baratas “El Porvenir”» en 1915 i «Huerta del Platinal» (1926-1927). En la província de Castelló va destacar també la creació del grup de vivendes per a obrers de l’empresa Segarra de la Vall d’Uixó, coneguda com «colònia Segarra». Nascut en 1888, va ser autor d’un gran nombre de treballs artístics i científics, i va ser alcalde de Castelló en el període 1939-1942. Va ser vicepresident de la Societat Castellonenca de Cultura i va pertànyer a les «Academia de la Historia de San Fernando», «Santa Isabel de Hungría» i la de «San Carlos». Va morir a Alacant en 1966. Per a més informació veure A. PEÑÍN, «Arquitectura y urbanismo», en Historia del Arte Valenciano. Vol. 6: «El siglo XX hasta la guerra del 36». València, 1988, pp. 60-68; R. GODES, op. cit., pp. 333-335; V. CÁRCEL, «Perfil biográfico de don Vicente Traver y Tomás», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tom XLVIII, núm. 3. Castelló, 1967, pp. 178-194; F. PEÑA, Història de l’empresa Segarra. Paternalisme industrial i franquisme a la Vall d’Uixó (1939-1952), Castelló, 1998, pp. 264-272; Y. GIL, «Arquitectura industrial y control patronal en los inicios del franquismo: la empresa Segarra de la Vall d’Uixó», en III Encuentro de Investigadores del franquismo. Sevilla, 1998..; J. SÁNCHEZ et al., op. cit., pàg. 100; i S. BELLÉS, op. cit., pp. 251-254. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 233 bona conducta. Va aclarir que la seua pertinença a l’Institut d’Estudis Valencians va ser motivada per la recomanació d’amics professionals de Castelló al Conseller de Cultura de la Diputació de València i que va pertànyer a la Junta Delegada Pro- vincial del Tresor Artístic Nacional per les seues afeccions i coneixements artístics. Va finalitzar la seua declaració, la més concisa de tots els testimonis, especificant que en todo momento realizó manifestaciones contrarias a la causa marxista. L’últim testimoni, Eduardo Codina Armengot39, va comparèixer el 9 de juliol de 1936 i va tornar a insistir en el seu caràcter apolític i en la seua bona conducta. En aquest últim sentit va afirmar que en alguns moments va arribar a comentar amb Bernat Artola els parts oficials de guerra de l’exèrcit franquista. No obstant això, contradictòriament va manifestar que creia que després de 1936 s’havia afiliat a Esquerra Republicana, única dada contrària a Bernat Artola que es pot extraure de les declaracions dels testimonis. La resta de la declaració no afegia cap novetat respecte a les dades aportades pels quatre anteriors testimonis. Una vegada s’havia procedit a la lectura de càrrecs i s’havia donat oportunitat a l’inculpat a la seua defensa i a la presentació de testimonis a favor, era el moment de realitzar novament el resum metòdic, aquesta vegada realitzat pel Jutge Instruc- tor Provincial Víctor Núñez Escalona, que havia de ser enviat al Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de València. Entre el primer resum metòdic i el segon havien passat set mesos i mig. No obstant això, l’informe és exactament el mateix, excepte l’última part en què s’afegeix:

Practicada la comparecencia del inculpado a fin de darle lectura de los cargos que se le imputan para que los constate y se defendiera, manifestó: «Que no ha pertenecido a ningún partido político con anterioridad al Glorioso Movimiento ni durante el mismo; que fue nombrado profesor de cargo por haber celebrado los cursillos para ello requeridos; que fue miembro del Instituto Valenciano debido a la labor realizada por el declarante en tiempos anteriores y sobre el cargo de haber sido nombrado Auxiliar Técnico de la Junta Delegada del Tesoro Artístico Provincial por el Gobierno rojo fue debido a motivos profesionales. Manifestando el inculpado que es afiliado a FET y de las JONS, el Juez que suscribe lo pone en conocimiento de la Delegación Nacional de Justicia y Derecho. De la prueba de descargo aportada por el inculpado se deduce su irresponsabilidad política, ya que los testigos propuestos y declarantes en el presente expediente son personas de significada adhesión a la Causa Nacional, quienes convienen en manifestar la buena actuación del presunto responsable.

39. Nascut a Castelló en 1908 Eduardo Codina Armengot va ser Cronista de la província de Castelló, Arxiver Provincial, Conservador del Museu de Belles Arts de Castelló i Delegat del Ministeri d’Educació, Delegat Provincial del «Frente de Juventudes», així com director del Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i alcalde de Castelló en el període 1960-1967, anys en què també va ser «Procurador en Cor- tes». Membre de la «Hispanic Society of America», amant de l’arqueologia i estudiós dels aspectes provincials, va destacar també per la seua obra literària i de recuperació artística. Va morir en 1979. J. SÁNCHEZ et al., op. cit., pàg. 24 ; S. BELLÉS, op. cit., pp. 71-74. 234 FERNANDO PEÑA RAMBLA

De todo lo actuado el Juez que suscribe no lo considera comprendido en ninguno de los apartados de la Ley de 9 de febrero. En atención a lo expuesto y estimando concluso el expediente se eleva a ese Tribunal propuesto para la ABSOLUCIÓN. No obstante ese Tribunal resolverá.

Aquest informe tan clarament favorable fou rebut pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de València el 30 de juliol de 1940, amb el qual quedà el cas vist per a sentència. Aquesta es va fer pública tres mesos més tard40, concretament el 3 de novembre de 1940, amb la declaració com a provats dels següents càrrecs: simpatizante de izquierdas antes del Glorioso Movimiento que se afilió a Izquierda Republicana y a la sindical UGT; fue nombrado por las tituladas autoridades rojas, Catedrático del Instituto, cargo que obtuvo en los cursillos al comienzo del Glorioso Movimiento, siendo su conducta social, moral y profesional, buena, diciendo públicamente que no se significaba en pro del Gobierno de la República; por sus estudios sobre «lengua valenciana», sin retribución alguna y Auxiliar Técnico de la Junta Delegada del Tesoro Artístico Nacional, siendo su actuación un tanto favorable para la Causa Nacional.

La resolució final del Tribunal va ser l’absolució. Açò demostra tant la incohe- rència del Tribunal, per considerar provats fets no demostrats i reiteradament des- mentits per tots els participants en el procés excepte un dels denunciants, com la seua parcialitat, ja que si bé es consideraven provats fets punibles per part de la Llei de Responsabilitats Polítiques, i que en la immensa majoria dels casos va comportar sancions legals i econòmiques, en el cas de Bernat Artola va merèixer l’absolució. En definitiva, és el caràcter injust, abusiu i intolerable de la jurisdicció especial de responsabilitats polítiques el que posa en evidència la sentència i tot el processament de Bernat Artola. Per al poeta el processament havia finalitzat. El 15 de novembre se li va notificar la sentència i en el dia de la nit de nadal de 1940 es publicà en el Butlletí Ofici- al de la Província de Castelló, amb la qual cosa Bernat Artola va poder brindar per la recuperació de la llibertat de circulació i de la lliure disposició dels seus béns. Finalment el seu cas va ser arxivat l’1 de desembre de 1943. El cas de Bernat Artola demostra com el franquisme va mantindre en el punt de mira de la sospita els intel·lectuals republicans que es van destacar per la seua llibertat personal i per l’ús del valencià. Després de més de 14 mesos d’angoixa i incertesa, el processament per responsabilitats polítiques de Bernat Artola va quedar en un esglai, en una advertència, en un avís que va ser prou per a derrotar el

40. Els membres del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques que signaven la sentència van ser Eugenio Serrano García, Gil López Ordás i Salvador Montesinos Bonet. BERNAT ARTOLA I TOMÁS: PROCÉS A LA LLIBERTAT 235 poeta que tan lliure havia despuntat en els anys anteriors. A partir de la guerra civil coneixem l’evolució del poeta: pèrdua d’ocupació, introspecció interior, orientació al «folklorisme» local, insatisfacció, inestabilitat laboral, emigració a Madrid i mort entre tristesa i resignació41. Potser les raons del seu processament calga buscar-les en les paraules del professor Lluís Meseguer: 42

[…] L’única acusació possible contra un poeta com ell haguera estat (i potser ho va ser realment) la seua activitat literària i humana, el seu lúcid valencianisme, el seu esperit immensament liberal i rònegament humanista i, al capdavall, la fidelitat al seu poble.

Sens dubte va haver-hi un abans i un després en la vida i en l’obra de Bernat Artola després de la guerra civil i en aquest aspecte cal incloure necessàriament el seu processament per responsabilitats polítiques. Malgrat la seua absolució final, si l’objectiu del franquisme va ser castigar un liberal progressista, amant de la cultura i la llibertat, sens dubte ho va aconseguir, esvaint per sempre les paraules invoca- des pel poeta: ¡Que la Justicia brille y la razón se restablezca!

DR. FERNANDO PEÑA RAMBLA UNIVERSITAT JAUME I

FONTS I BIBLIOGRAFIA

- Expediente de Responsabilidades Políticas contra Bernardo Artola Tomás. Cai- xa 10069. Arxiu Històric Provincial de Castelló. - AAVV., Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, abril-junio de 1959. - S. BELLÉS, Seres humanos de Castellón. Castelló, 2004. - V. CÁRCEL, «Perfil biográfico de don Vicente Traver y Tomás», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tom XLVIII, núm. 3. Castelló, 1967.

41. L’intel·lectual castellonenc Carlos García Espresati el va qualificar com «soñador de dolores» en el seu repàs biogràfic i anàlisi de la seua obra. C. GARCÍA, «Patografía cordial de un poeta», Societat Castellonenca de Cultura, núm. XXXV, 1959, pp. 100-128. 42. Ll. MESEGUER (1983), op. cit., pàg. XLV. 236 FERNANDO PEÑA RAMBLA

- V. FALOMIR, «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura». Index general (1920-1991). València, 1992. - C. GARCÍA, «Patografía cordial de un poeta», Societat Castellonenca de Cul- tura, núm. XXXV, 1959. - M. GARCÍA GRAU, La poesia castellonenca durant el franquisme: poètiques i cultures en una societat perifèrica (1939-1975). Tesi doctoral. Universitat de València, 1993. - Y. GIL, «Arquitectura industrial y control patronal en los inicios del franquismo: la empresa Segarra de la Vall d’Uixó», en III Encuentro de Investigadores del franquismo. Sevilla, 1998. - R. GODES, Política y sociedad en Castellón durante la década de los años 40. Castelló, 1990. - Ll. MESEGUER, Bernat Artola Tomás. Obres completes. Castelló, 1983. - Cultura i literatura a Castelló de la Plana: Bernat Artola Tomás, 1904-1958. Tesi doctoral, Universitat de València, 1989. - Bernat Artola. La terra i les passions. Castelló, 1993 - Castelló literari. Estudi d’història cultural de la ciutat. Castelló, 2003. - F. OLUCHA, El tresor artístic castellonenc durant la guerra civil. Castelló, 2004. - J. PALOMERO, L. MESEGUER (eds.), Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València, 2007. - F. PEÑA, Història de l’empresa Segarra. Paternalisme industrial i franquisme a la Vall d’Uixó (1939-1952), Castelló, 1998. - La aplicación de la Ley de Responsabilidades Políticas en la provincia de Castellón. Tesis doctoral inédita, 2008. - A. PEÑÍN, «Arquitectura y urbanismo», en Historia del Arte Valenciano. Vol. 6: «El siglo XX hasta la guerra del 36». València, 1988. - J. SÁNCHEZ, E. DÍAZ, F. OLUCHA i F. PASCUAL, Personajes ilustres castellonenses. Diccionario biográfico de la provincia de Castellón. Castelló, 1997. SOBRE UNA ENQUESTA PER A FESTES 237

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

Sobre una enquesta per a festes

Abans de procedir a la descripció del Kula, no estarà de més una descripció dels mètodes seguits per recollir el material etnogràfic... B. Malinowski

I. EL MÈTODE I LES LIMITACIONS

La llarga tradició que ens uneix als il·lustrats i folkloristes de segles passats no ha fet minvar, amb els pas dels anys, la cerca i investigació dels materials que cons- titueixen l’objecte principal del que podem denominar la cultura popular i tradicional. Les diferents escoles i tendències han mirat d’enfocar cada un dels ítem considerats amb la seua particular visió que, sovint, no ha estat continuadora d’una tra- jectòria anterior. Els plantejaments per abordar l’objecte d’estudi han estat més que cap altra cosa una casa de grills. Més encara: cada país o àrea cultural si volem, ha tirat cap a un cantó. Així mentre l’escola francesa ha seguit un poc les passes dels insignes Marcel Mauss o Van Gennep, els anglosaxons han seguit Boas o Mali- nowski. Els alemanys, de ja llarga tradició han emulat més que ningú els seus propis mestres, des de Humbold als Grimm. Les diferències metodològiques i fins i tot de nomenclatura han estat també font d’incomprensions quan no de baralles. Així el que per a uns era etnologia era per a uns altres antropologia. Social o cultural. Aquesta situació no ha afavorit la comu- nicació ni entre escoles ni entre col·lectius. De manera que cada un a campat per on ha pogut. I, malgrat això, s’han fet coses. Per una banda, a casa nostra, els treballs del que és etnografia han anat recollint materials des de fa molts anys. Inconnexament i amb intermitències temporals considerables. Unes vegades molt i d’altres res. Però tot i els nombrosos treballs duts a terme, i considerant l’enorme diferència entre el valors de cada un d’ells, pensem que encara queda molt per fer. 238 TOMÀS ESCUDER PALAU

En aquest sentit considerem que l’aportació que fem sobre una de les manifestacions populars més importants com són les festes té encara la seua validesa. Les festes formen part de qualsevol col·lectiu. I, com a tal, son el que podem considerar, segons paraules de Durkheim, un «fait social» que resulta ben delimitat, pertinent i1 ben singular però estès. Així, hem intentat estandarditzar i donar unes certes pautes, millorables i modificables naturalment, per treballar amb el material de les festes. L’etnografia que hem practicat doncs deu, tal i com afirma Marcel Mauss «observar i classificar els fenòmens socials»2. Sense entrar en més disquisicions que ací mancarien d’espai volem, no obstant, fer alguns aclariments respecte al mètode i l’abast de l’enquesta que proposem. Si «l’etnògraf és un individu que recull informacions i les presenta de la manera més objectiva»3 tal i com diu Levi-Strauss, podem dir que aquest ha estat el pro- pòsit de l’enquesta que presentem. Ens podem preguntar si resulta pertinent aquest treball més enllà de la demanda feta per un organisme. Nosaltres entenem que aquest és un treball etnogràfic i en eixe sentit descriptiu i no antropològic. No pretenem, tal i com hem fet en els nostres treballs anteriors, sinó fer descripció etnogràfica i no establir lleis. No passar de l’anècdota a la categoria proposant o elaborant pautes ni lleis d’aplicació universal. Els resultats finals no podran ser sinó aquells que mostraran alguns aspectes d’uns grups socials determinats. I no una altra cosa. Hem estat, per una altra banda ben eclèctics pel que fa a la Weltanschaung metodològica. I en el treball i en la mateixa enquesta hem considerat tant aspectes proposats pel funcionalisme de Malinowski com l’estructuralisme de Levi-Strauss o el comparativisme de Durkheim i Mauss.

II. EL QUESTIONARI DE L’ENQUESTA

La que denominàvem «Guia orientava per a un treball sobre les festes valencianes» i que venim denominant indiscriminadament qüestionari o enquesta, va nài- xer com un encàrrec per part de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valen- ciana per tal de fer una publicació que incloguera la major part, si no totes, les festes valencianes. El treball, malauradament no va ser publicat i els papers, ja aca- bats, deuen dormir en un racó d’uns arxius perduts. Com es pot vore el qüestionari que es va utilitzar per a fer el treball consta de 9 apartats amb extensió variada considerant les necessitats que cada un d’ells ha com-

1. DURKHEIM, E. Les règles de la méthode sociologique. París, Presses Universitaires de France, 1963, pag. 35. 2. MAUSS, M. Introduction a l’ethnographie. París, 1967, p. 11. 3. LEVI-STRAUSS, C. Antropologie structurale, 1958, p. 18. SOBRE UNA ENQUESTA PER A FESTES 239 portat. Com és comprensible els números 5, 6,7 i 8 son de llarg els mes extensos i el número 7 comporta en ell mateix una extensió que pot variar però que, en general serà llarga donat que al punt 7.10 es demana una descripció morfològica de la festa . Aquesta descripció però, generalment prenia cos per si mateix i es presentava al marge de l’enquesta. Per a fer-la s’han utilitzat les ferramentes habituals d’aquests casos: gravadora i blocs de notes fonamentalment.

Els investigadors Els entrevistadors, en un total de 7, eren persones ja entrenades per treballs anteriors, tots ells gent preparada suficientment, malgrat les mancances que hi puguin haver aparegut, i amb disponibilitat de temps suficient per poder presenciar la major part de les festes descrites.

Els llocs i el temps L’enquesta es va dur a terme durant pràcticament tot un any. Tot i que cada un dels investigadors va treballar conforme a les seues possibilitats, va estar abastat tot un cicle anual festiu. Va ser, fonamentalment, durant els anys 1987 i 1988, El territori va ser tot el comprés dins els límits del País Valencià definit políticament en aquests moments visitant totes les ciutats majors i els pobles amb més de vintmil habitants.

Les entrevistes Naturalment, cada investigador va fer les entrevistes com bé li semblava. Ge- neralment acomodant-se a les disponibilitats i exigències dels entrevistats. Despla- çant-se als llocs i pobles on la festa es celebrava.

L’observació Tot treball de camp implica, com a mínim, observació. Es igualment cert però que els enquestadors que han treballat amb l’enquesta, tant pel domini de la llengua en la que es movien com per un moviment d’empatia en ser fills del propi territori estudiat, han fet allò que anomenem investigació participativa. Però també per raons òbvies aquesta participació no ha estat en tant que festers, total. Els ha convingut mantindre una posició entre un camí i un altre per tal de poder dur a terme millor el treball desitjat.

Els materials recollits i tractament. Els materials recollits, en forma pertinent per a publicar-se, van estar ordenats segons un criteri espacial per pobles i partint de nord a sud del territori i, dins d’aquest, amb criteri cronològic seguint el cicle festiu anual.

El col·lectiu observat La gent que participa en la festa és prou heterogènia. I aquest col·lectiu el podem situar en dos nivells diferents. Per una banda tenim el grup o grups que parti- 240 TOMÀS ESCUDER PALAU cipen en els actes festius, per una altra banda els informants. Dels primers, en la seua forma massiva i social s’ha pres el seu paper com un element de l’estructura festiva, dels segons el paper ambivalent de membre del grup fester i alhora d’infor- mador.

III. EL TREBALL DE CAMP

L’etapa final de qualsevol investigació etnogràfica és el treball de camp4. Sovint resulta difícil arribar a una definició d’un fenomen, un fet social, un objecte d’estudi acceptada per tots aquells que l’han d’estudiar. I aquest és el cas si volem definir el concepte «festa». Què és una festa? En aquest camp, com en qualsevol altre on el propi objecte d’estudi forma part de la vida personal de l’investigador, les controvèrsies han estat nombroses. Però cal, no obstant, una definició, ni que siga mínima per saber què busquem, què volem definir i descriure. On acaben o comencen els seus límits, quina intensitat té... En el nostre cas cal remarcar que aquest no és un treball teòric sobre les festes. Ni sobre les festes en general ni sobre les valencianes en particular. Es tracta, ho hem remarcat ja, d’un treball descriptiu. D’una ferramenta per a fer un recull de les festes tradicionals i populars de les terres valencianes. La definició que donarem de festa, per raons purament pragmàtiques i empíri- ques, és aquella que ens ha servit per elaborar l’enquesta. Podem definir aquest concepte des de diferents punts de vista. Es pot dir que festa «és una solemnitat amb la qual es commemora un esdeveniment ja sia del passat o del present que comporta algun tipus de cerimònia i o d’acte amb una funció generalment ben determinada». Podem afegir, segons ens convinga per a una millor comprensió o enfocament que solen ser certs dies o períodes de temps en els quals el ritme habitual del lloc on es celebra resulta trastocat. La dinàmica de la festa és allò que acaba donant significat per una banda, i formulen una cohesió social inclosa en el discurs festiu com un element primordial. Es evident que, per una altra banda, aquests esdeveniments comporten de manera implícita components lúdics, religiosos sovint i profans també. Com ja hem esmentat abans s’hi poden trobar altres definicions segons la visió que es tinguin d’ella: així comprenem fàcilment que la festa no comporta únicament un aspecte formal sinó que és tot un context, un ambient, un fenomen social i glo- bal que podríem anomenar «estat festiu» i que, a través seu podem observar no solament la topologia d’una societat concreta sinó també esbrinar-ne la seua Weltans- chaung determinada. Però això queda fora de la funció de l’enquesta. Passant a un terreny més concret hem de dir en quin tipus de festa es posa l’aten- ció. L’enquesta està feta per centrar-se en aquelles festes que són populars i tradi-

4. EVANS-PRITCHARD, E. Essays in Social Anthropoloy. p. 1. SOBRE UNA ENQUESTA PER A FESTES 241 cionals. Es a dir, aquelles que tenen una participació massiva de gent o, en llocs grans i de molta població, en una majoria d’aquesta. Per festes tradicionals entenem aquelles què amb variacions més o menys importants al llarg dels anys, s’han mantingut durant un gran període de temps fins arribar als temps actuals. En definitiva, una certa regularitat en l’aparició d’aquestes festes seria una característica principal de les que anomenem tradicionals. L’enquesta que ací presentem no està pensada, per tant, per recollir festes de tipus oficial o institucional. Finalment podem dir que en aquesta festa que volem descriure hi apareix una tercera característica que anomenem «estat festiu» i que comporta un ethos bàsicament diferent del que conforma la quotidianitat i que ho impregna tot fins arribar a crear un estat que es considera com absolutament diferent del de la vida diària. En l’enquesta cal considerar igualment dos variables que,de manera general apareixeran sempre quan es vulguin recollir aquests tipus de manifestació social: a) les festes corresponents a un àmbit cultural general del que podem considerar com la cultura occidental i catòlica i, per una altra banda, el recull d’aquelles festes que puguin tindré una especificitat local, ja siga de poble, de comarca o de zones més amples( en el nostre cas l’àmbit valencià) L’enquesta no està prevista tampoc per replegar materials referents al que es consideren festes de tipus individual: aquelles que formen part del cicle vital de les persones. Un darrer problema i que ha estat tractat sovint però sempre amb resultats ben diferents segons les escoles és el que fa referència a la morfologia, i més concretament, a l’ús de tipologies. No és una qüestió que vinga de nou. Podem dir, si acceptem aquesta darrera forma d’abordar el tema, que una festa forma part del que segons una tipologia seria festa « de barri» però podria ser igualment « patronal» o de «romeria» segons on posem l’accent en la forma. Un altre criteri podria ser el de la funcionalitat . I en aquest sentit una festa podria ser «religiosa», «cultural»... Però no és ací el lloc per a reflexionar sobre aquest problema ja que no pretenem sinó oferir una eina etnogràfica, per tant descriptiva i no antro- pològica o interpretativa. Lògicament, si tenim dificultats o els criteris son diferents pel que fa a l’establiment de tipologies o de funcions,,aquesta augmentarà més si solem fer una taxo- nomia pertinent i adequada als possibles investigadors futurs que puguin partir d’un material més o menys homogeni. Conditio sine quae non ha d’estar posseir una des- cripció abundant i suficient per tal de poder fer una anàlisi fructífera posterior. Si es conseguira fer una replega de material (específicament valencià però dins el marc més ample de la llengua catalana) suficient i amb una metodologia similar si no igual, hauríem fet un pas gegantí en el coneixement de les nostres peculiari- tats. Eixe és però un treball que, malauradament no resulta prioritari per a ningú, menys encara per als organismes polítics pertinents. 242 TOMÀS ESCUDER PALAU

EL QÜESTIONARI

1. Denominació de la festa. 1.1. Té la festa diferents noms? 1.2. Quin és el nom principal?

2. Localització. 2.1. L’espai ecològic: el poble, el camp. 2.2. L’espai ritual: els diferents llocs ritualitzats: ermites, esglésies, places, carrers. 2.3. L’espai estructural: posició social de les persones participants, disposició espacial, situació espacial dels símbols festius.

3. Espai temporal. 3.1. Dies concrets en que és celebrada la feta: duració. 3.2. Festa fixa o mòbil. 3.3. Moments de concentració majoritària d’actes.

4. Origen de la festa. 4.1. Data aproximada de l’origen. 4.2. Esdeveniment que dona origen a la festa: natural, mític, religiós, profà, històric. 4.3. Qui creà la festa? Un col·lectiu, classe d’aquest, un individu, una família. 4.4. Creences populars sobre l’origen: contalles, llegendes. 4.5. Documentació: escrita, gràfica, iconogràfica, històrica, tradicional.

5. Organització la festa. 5.1. Qui organitza la festa. 5.2. Organització per: grups d’afinitat, de parentiu, pública, privada. 5.3. Quina classe d’organització té: jeràrquica, igualitària, orgànica, inorgànica. 5.4. Relacions del grup organitzador amb els organismes religiosos o civils. 5.5. Evolució històrica de l’entitat. 5.6. Nombre de socis: procedència social. 5.7. Forma d’organització interna: estatuts o regles i normes no escrites. 5.7.1. La junta directiva: càrrecs, funció, duració i forma d’elecció. 5.7.2. Relació junta directiva. 5.7.3. Pressupost i funció d’aquest. Com es cobreix. 5.7.4. Té local social l’entitat? Utilització durant les festes. Utilització fora del període festiu: menjars, actes culturals, reunions formals i informals. 5.7.5. Com participa l’entitat en les festes: totes o algunes activitats. En termes econòmics i humans. 5.7.6. Símbols de l’entitat . banderes, insígnies, indumentària. 5.8.1. Com es fa la participació individual. A títol personal o de grup. SOBRE UNA ENQUESTA PER A FESTES 243

5.8.2. Qui hi participa: un sector determinat de la població, un grup especial. En queda algú exclòs. 5.8.3. Amb quins elements es realitza la participació: indumentària, objectes, cants, musica, diners...

6. Aspectes estètics. Preparació de l’espai festiu i elements rítmics i plàstics. 6. Ornamentació dels llocs de la festa: tipus i materials. 6.1. Música. Actes musicals organitzats i espontanis. Composicions particulars de la festa. Qui interpreta i on. 6.2. Balls i cants. Col·lectius o personals. Comunitaris o exògens. Qui canta i balla i lloc o local. 6.3. Literatura festiva. Programa de festes, llibrets de festa. Poemes, dites, llegendes. Qui n’és l’autor o autors. Son manifestacions anònimes? 6.4. Uniformes festius. El seu origen: materials, formes, colors especials. Ves- tit masculí, vestit femení. 6.5. Elements simbòlics, localització espacial : nanos, gegants, figures d’animals, bastons, creus, espases, imatges... 6.5.1. Descripció d’eixos elements: formes, colors, material. 6.5.2. Moment i lloc d’aparició.

7. Dinàmica dels actes festius. 7.1. Denominació de l’acte o actes. Lloc on es celebra. 7.2. Moment en què es celebra: dia i hora. 7.3. Distribució de l’espai: situació dels participants i els observadors (croquis). 7.4. Actes col·lectius: participació d’entitats: quines i com. 7.5. Actes individuals: qui i com. 7.6. Dinàmica interna de l’acte: moviments, danses... 7.7. Aparició elements rítmics i plàstics. 7.8. Participació a l’acte de forasters. 7.9. Darreres innovacions introduïdes en l’acte. Des de quan. Per qui. 7.10. Descripció de l’acte festiu.

8. Funcions i valors dels actes festius. 8.1. Si expressen coherència interna de grup, de la ciutat, comarca, país. 8.2. Manifestacions d’etnocentrisme latents o manifestes: simbolització nosaltres/ells. 8.3. Si hi ha individus o entitats que monopolitzen l’acte festiu. 8.3.1. De quina manera. Amb quines formes o raons. 8.4.1. Valors religiosos: visió religiosa de la festa. Importància en nombre i qualitat dels actes. Oposició religiós/ profà. 8.4.2. Valors morals: estima del temps de festa i treballs. Relació festa/joc. Cor- recció/ incorrecció. 244 TOMÀS ESCUDER PALAU

8.4.3. Valors estètics. Llocs i objectes . Relació bonic/lleig. Valoració social i estètica dels llocs i objectes designats.

9. Alimentació festiva. 9.1. Productes de consum exclusiu de la festa. 9.2. Denominació dels productes. Receptes. Menjars i begudes. Postres. 9.3. Preparació i complements necessaris. 9.4. On i com es menja. Forma d’utilització ritual.

IV. UNES CONSIDERACIONS FINALS

A/ Tota enquesta significa com a mínim que cal considerar diferents variables sense les quals els resultats que se’n puguin desprendre tindran un significat o un altre. Una de les variables és l’espai, el territori sobre el que les preguntes han d’actuar. En el nostre cas, encara que el treball va estar pensat inicialment per a aplicar al País Valencià, és obvi que les preguntes són vàlides per a qualsevol altre territori. En eixe sentit l’enquesta té visió de generalitat i universalitat. També resulta evident que es poden fer tot tipus d’esmenes o modificacions, més o menys exten- ses, en la mesura que el resultat a obtindre en siga un o un altre. No hi ha enquesta neutra ni treball de camp sense ideologia. B/ Una altra de les variables, que no la darrera ni única, és la de l’univers sobre el qual s’aplicarà el qüestionari. En el nostre cas, les persones a ser entrevistades van estar molt clarament definides. I eixe és un treball que, evidentment, cada investigador haurà de triar i concretar en funció de les necessitats i els resultats que es vulguin obtindre. En aquest sentit les ferramentes d’enquesta i treball sociològic donen pautes i informació suficient, i cada investigador triarà les pertinents per tal d’ajustar-lo el millor possible als seus propòsits. C/ Sobre la validesa del treball, com una mena d’epistemologia, serà també el propi investigador, l’etnògraf, qui n’ha de fer-ne la valoració tot tenint en compte les possibles mancances o debilitats. La nostra proposta s’adaptava al que es volia fer i en eixe sentit va acomplir el seu paper. Naturalment hi caben més apartats i de més amplària. La descripció pretén ser pura etnografia i no interpretar. Eixe és un treball que queda per a un altre estadi de la investigació sobre les festes com ja hem dit més amunt. L’enquesta no pretén, això es pot vore ja recorrent-la, descobrir o descriure qüestions que pertanyen al camp de l’antropologia. Eixa no era la missió ni el sentit del nostre qüestionari.

TOMÀS ESCUDER PALAU SOBRE UNA ENQUESTA PER A FESTES 245

V. BIBLIOGRAFIA

CARO BAROJA, J. Estudios sobre la vida tradicional española. Barcelona. Penín- sula 1968. CRESWELL R. GODELIER M. Utiles de encuesta y de análisis antropológicos. Fundamentos 1981. MAUSS, M. Introduction a l’ethnographie. Paris. Payot 1967. RODRIGUEZ BECERRA. Las fiestas de Andalucía. Sevilla. Biblioteca de la cultura andaluza 1985. VELASCO, HONORIO M. Tiempo de fiesta. Madrid. Asociación Madrileña de Antropología. 1982. 246 TOMÀS ESCUDER PALAU NUEVAS OBRAS DEL PINTOR JOAN PONÇ (...1475-1514...) 247

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

Nuevas obras del pintor Joan Ponç (...1475-1514...) en la iglesia parroquial de Adzaneta del Maestre

En 2001 la doctora Mercedes Gómez - Ferrer Lozano dio a conocer el contrato de un retablo, llevado a cabo el 25 de octubre de 1512 en Valencia, entre el pintor Joan Ponç, habitante de dicha ciudad, y Pedro Sanz, presbítero beneficiado de su Catedral, y Pedro Nomdedu, agricultor y vecino de Adzaneta, estos dos últimos como ejecutores del testamento de Joan Nomdedeu también presbítero, que había dispuesto que se levantara una capilla con un retablo bajo la advocación de San Sebastián, con el tema principal de su vida en varias historias y por el precio de cuarenta libras, en la iglesia parroquial de este lugar. Debía de concluirse en la Pas- cua del año siguiente, 1513, aunque el pintor lo terminaría de cobrar en julio de 15141. Hoy se conservan en la mencionada parroquia bajo la advocación de San Bartolomé, dos de las tablas de este conjunto, que nos van a permitir sacarlas de su anonimato, como se encuentran aún tantas tablas de la pintura valenciana del principios del siglo XVI, así como profundizar en las características del estilo de su autor, Joan Ponç. Y también comprobar que el acostumbrado divorcio entre la do- cumentación localizada y la obra conservada, tan frecuente en los estudios de la pintura valenciana en época foral, en ocasiones, como ésta, da sus frutos tras una concienzuda búsqueda entre las obras sin autor conocido, que aún se conservan en remotas parroquias de nuestra comunidad, en especial la de Adzaneta (en valenciano Atzeneta del Maestrat), que todavía mantiene parte del gran patrimonio que hubo de tener en su tiempo.

1. GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes: « Consideraciones sobre el pintor Joan Pons (doc.1475- 1514)». Archivo de Arte Valenciano, Valencia, 2001, pp. 91-97. 248 LORENZO HERNÁNDEZ GUARDIOLA

Se tratan de un «Martirio a bastonazos de San Sebastián», nombrada hasta este momento simplemente como «Flagelación», y una «Visitación», óleos sobre tabla de 73 x 56 cm y 75 x 56 cm respectivamente, en mal estado de conservación y con repintes, cuya ubicación en el retablo original y descripción están debidamente es- pecificadas en el contrato2. El conjunto mostraba en la tabla principal una figura de San Sebastián vestido como caballero con la flecha (seguramente un arco) en una mano y una saeta en la otra, rematado por otra tabla con la santísima Trinidad. En la calle lateral derecha, abajo, San Sebastián en su martirio asaeteado y sobre ella una tabla con la Virgen María con su Hijo en brazos rodeada de ángeles. En la calle lateral izquierda, abajo, «lo martiri de Sant Sebastia como lo abastonegen ab son presidente ab lo pahis que estiga acompanayat» (Figs. 1-3), traduciendo el pasaje de su hagiografía en que, tras ser asaeteado, fue definitivamente muerto apaleado por orden del emperador Diocleciano3, referencia romana que se advierte en la leyenda que se muestra en la rienda del caballo del que preside su martirio («SENATUS.POP.ROM», Senatus PopulusQue Romanus). Encima de esta tabla se mostraba «la Visitacio de Sancta Ysabet ab son pahis y casa», paisaje y casa que se aprecian en la tabla conservada (Figs. 4 y 5) El retablo se completaba con una predela con Cristo de Piedad con la Cruz, el sepulcro y un ángel a cada lado, así como distintos santos y santas en los cantones y en las polseras. Como advierte Gómez-Ferrer se insiste en el contrato en que el pintor pinte un «pahis», esto es, un paisaje, en casi todas las escenas (aunque no se cumplió en una de las tablas conservadas, la del martirio a bastonazos de San Sebastián), advirtiendo que es una de las primeras veces que se encuentra explicito este detalle en contratos de pintura del siglo XVI4. La tabla principal con San Sebastián vestido como caballero, con las fle- chas y la saetera, atributos habituales del santo, tal vez se pueda identificar con la que se conservaba en 1928 en la cercana ermita de San Juan, de 1,71 x 2,30, que mostraba al santo vestido de caballero con flecha y arco, aunque muy repintada5. Ignoro las vicisitudes del resto de las tablas no conservadas del conjunto. Este Joan Ponç que pinta para Adzaneta ha de ser el Johannes Pontis que firma en 1477 la tabla de la Adoración de los Reyes, que se conserva en el Berkshire Museum de Pittsfield (Massachussets, USA) (Fig.6), cuya actividad estaba documentada hasta el momento en Valencia entre 1475 y 1507 y tal vez en la ciudad catalana de Vich en 1498, donde un tal Joan del Pont y Berenguer Gurrea, pintores

2. Agradezco a D.José Pla Espinosa, cura párroco de la iglesia de San Bartolomé de Atzeneta del Maestrat (Castellón) , cuantos datos técnicos le he requerido sobre estas tablas, así como las fotografías que reproducimos de las mismas. 3. VORÁGINE, Santiago de la: La leyenda dorada. Tomo. I. Madrid, Alianza Editorial, 1982, p. 115. 4. GÓMEZ- FERRER, op.cit. p. 95. 5. SÁNCHEZ GOZALBO, A: «Adzaneta del Maestre, el Castell y les Torrocelles».Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castellón, 1929,pp.11-16.Apud GÓMEZ –FERRER. Op. cit. p. 94, nota 17. NUEVAS OBRAS DEL PINTOR JOAN PONÇ (...1475-1514...) 249 en ese año habitantes de esta última ciudad, contrataban el 4 de enero un retablo de San Eloy y San Honorato para la localidad6. Es probable que Joan Ponç y Joan del Pont sean artistas diferentes, aunque coincidan en el nombre y es probable que en el apellido (se diferencian Ponç y Pont, aunque ambos deriven de latín «Pontius»), en el segundo caso precedido por la contracción «del». Por otro lado, si el Juan Ponce, pintor, que en 13 de marzo de 1483 fue testigo en Valencia en la venta de una casa, es el Joan Ponç documentado , habría que pensar en un origen castellano para nuestro pintor7. Como Joan Ponç se le nombra en 8 de octubre de 1478, integrando un tribunal, encargado de hacer una visura de la pintura al fresco que Francisco Pagano y Paolo de San Leocadio habían realizado en el presbiterio de la catedral8. El 8 de octubre de 1507, nombrado como Johan Ponç, junto con Franci Andar, actuó como perito para tasar las pinturas hechas por Pere Cabanes y Rodrigo de Osona en el banco del retablo mayor de la parroquia de San- to Tomás, seguramente ambos nombrados por éstos, ya que por parte de la parroquia actuaron como peritos los Hernando, Llanos y Yánez9. Es muy significativa esta relación con Osona y Cabanes, sobre todo con este último, a la hora de explicar su estilo. En 1512 contrata el retablo de Adzaneta, cuya última ápoca o carta de pago cobró en Valencia el 28 de julio de 1514. Es la última noticia que tenemos del ar- tista. Ignoramos qué relación hubo de tener con otro pintor, Francesc Pons, documentado el 31 de marzo de 1489 como hijo y heredero universal de Johannis Pons «apotecarii quondam»10. Este último, de profesión boticario, ya fallecido en esta úl- tima fecha, no pudo ser el padre de Joan Ponç pintor , ya que sólo tuvo un hijo, el pintor Francesc Pons, que se declara en la documentación mencionada como heredero universal suyo. A Joan Ponç (Johannes Pontis), el pintor de la tabla del Museo de Pittsfield, se le ha querido identificar con el Maestro de Bonastre, autor de la «Transfiguración del Señor» de la catedral de Valencia , encargada por Joan de Bonastre hacia 1448, prócer y obra que dieron nombre al anónimo maestro11, al que se le atribuyen dis-

6. Ver síntesis parcial sobre Joan Ponç en GOMER-FERRER, op,cit. pp.91-93. La noticia de la presencia del pintor en Vich en SANPERE I MIQUEL, Salvador: Los cuatrocentistas catalanes. Tomo II, Barcelona, 1906, p. 186 7. CERVERÓ GOMIS, Luis: «Pintores valentinos. Su cronología y documentación». Archivo de Arte Valenciano, Valencia,1956, p. 121. 8. GÓMEZ-FERRER, op.cit. p. 92. Véase SANCHIS Y SIVERA ,José: La catedral de Valencia. Valencia, 1909; p. 152. 9. Véase Apéndice documental, p. 267, en Los Hernando. Pintores hispanos del entorno de Leonardo. Cat. exp. coordinado por Fernando Benito, José Gómez y Vicente Samper. Museo de Bellas Artes de Valencia, del 5 de marzo al 5 de mayo de 1998.Valencia. Generalitat Valenciana, 1998. 10. CERVERÓ GOMIS, Luis: «Pintores valentinos...». Archivo de Arte Valenciano, Valencia, 1972, p. 48. 11. Sobre este maestro véase síntesis en COMPANY, Ximo: La pintura hispanoflamenca. Valen- cia, Edicions Alfons el Magnànim, 1990, pp. 42-47. 250 LORENZO HERNÁNDEZ GUARDIOLA tintos trabajos. Ello indicaría que Joan Ponç pintó a lo largo de un gran período de tiempo, desde 1448 o poco después para la catedral y hasta 1514 para Adzaneta, durante 66 años, lo que no es frecuente en la actividad artística de un pintor de la época. Algunos autores han querido ver que una parte de la obra del Maestro de Bonastre pudo estar llevada a cabo por el primer Jacomart e incluso que pudiese ser obra de Lluis Dalmau. Aunque no entremos ahora en estas identificaciones, proponemos una hipótesis más sencilla, que explicaría las conexiones de Joan Ponç con el Maestro de Bonastre: que aquél hubiera sido discípulo de éste, al que imitaría en una de sus obras juveniles, la Adoración de los Reyes, de 1477, del museo de Pittsfield. Y ello por las razonables conexiones estilísticas que encuentro entre esta tabla y la «Visitación», a pesar de estar en mal estado y repintada, de Adzaneta, aunque entre una y otra hayan transcurrido treinta y cuatro años .El rostro de la Virgen es en las dos composiciones muy parecido (tratamiento de la nariz, boca, cejas), así como la delicada posición de una de las manos prácticamente idénticas en ambas obras (Figs. 7 y 8). También en la tabla de Pittsfield tiene gran protagonismo el paisaje, como en la «Visitación», aunque en este caso no se trate de una rada con barcos, sino el fondo de una ciudad; interés por el paisaje que mostrarán otros pintores valencianos del último tercio del siglo XV, caso del Maestro de Perea con el que Joan Ponç guarda varias afinidades (brocados, interés por los pequeños detalles, por el paisaje). La tabla del martirio a bastonazos de San Sebastián , compuesta con gran equi- librio, muestra tipos humanos comunes a los que utilizaban otros pintores valencianos de los primeros lustros del siglo XVI, como por ejemplo Nicolás Falcó, caso de uno de los sayones de barba redondeada, que vemos en la tabla, así como la ex- presión angustiada del rostro del santo, propia de los personajes del Maestro de Artés/Pere Cabanes. También apreciamos cierto interés por el desnudo, caso del cuerpo de San Sebastián, si bien más desde el punto de vista iconográfico y compositivo que anatómico, lo que nos indica que Joan Ponç, ya muy evoluciona- do con respecto a su Adoración de los Reyes del museo americano, se adentra en la nueva estética del Renacimiento, aunque no abandone el uso de los nimbos dora- dos de tradición gótica. El empleo de un fondo de paisaje en la tabla compañera, la «Visitación», incide en el interés por lo natural (aunque se especificase en el contrato), como ya demostrara en su anterior única obra documentada. El tipo de caballo sobre el que monta el que preside el martirio del santo, se corresponde con los que emplea el Maestro de Xàtiva por la misma época, autor identificado, con el pintor Antoni Cabanes. De hecho, el que en 1507 tasase, con Franci Andar, el banco del retablo mayor de la iglesia parroquial de Santo Tomás de Valencia, que habían ejecutado Rodrigo de Osona y Pere Cabanes, lo ponen en relación este año y seguramente desde mucho antes con la familia de pintores de apellido Cabanes, cuya obra ha de identificarse con la de los denominados Maestro de Artes (Pere Cabanes), Maestro de NUEVAS OBRAS DEL PINTOR JOAN PONÇ (...1475-1514...) 251

Xàtiva (Antoni Cabanes) y Maestro de Borbotó (Martí Cabanes), como creo que se ha demostrado con razonable argumentación12. También hubo de relacionarse con Nicolás Falcó, yerno de Pere Cabanes. Curiosamente Pere Cabanes había pintado para Adzaneta un retablo hecho por el fuster Onofre Forment, cuyo contrato lleva la fecha de 18 de abril de 1509, bajo la advocación de la Crucifixión de Cristo y los santos Cosme, Damián y Sebastián13. El encargo lo habían hecho los albaceas del testamento de Jaume Nomdedeu, presbítero y beneficiado de la catedral de Valen- cia, hermano de Joan Nomdedeu, también presbítero , quien a su vez ordena en su testamento la ejecución de retablo que pintó Joan Ponç pocos años después14. Es muy posible que dicha familia encargase, pues, obras a Pere Cabanes y a su círculo más intimo, al que podría pertenecer nuestro Joan Ponç.

LORENZO HERNÁNDEZ GUARDIOLA DOCTOR EN HISTORIA DEL ARTE ACADÉMICO DE LA REAL ACADEMIA DE BELLAS ARTES DE SAN CARLOS

12. Véase COMPANY, Ximo y HERNÁNDEZ GUARDIOLA, Lorenzo: «El retablo mayor de San Félix de Xàtiva. Reflexiones sobre su autoría y sus relaciones con la pintura valenciana de 1500» ,pp. 75-108, en Restauració del Retaule Major de l´Esglesia de Sant Feliu de Xàtiva. Valencia, 2005. Re- cientemente se ha propuesto identificar a los Maestros de Santa Ana, de Xàtiva y de Perea con Antonio Cabanes, uno de los miembros documentados de esta familia de pintores. Véase HERNANDEZ GUARDIOLA, Lorenzo «Martí de Sant Martí (c.1440- antes o en 1507), autor del desaparecido retablo mayor de Dénia». Archivo de Arte valenciano, Valencia, 2008, p. 44. 13. SOUTO SILVA, Ana Isabel: «Nuevas aportaciones documentales sobre el origen de Damián Forment. Su vinculación familiar con el Bajo Aragón y posibles circunstancias de su traslado de Valen- cia a Zaragoza». Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, LI, 1993,pp.101-103. El contrato de este retablo, su trascripción en FRAMIS MONTOLIU, Maite: «Los Cabanes. Más de un siglo de vínculos familiares y laborales entre los pintores de la ciudad de Valencia (1422-1576),pp. 149-210, en De pintura valenciana (1400-1600).Estudios y documentación, coordinado por Lorenzo Hernández Guardiola. Alicante, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 2006, pp. 190-193. 14. Sobre la familia Nomdedeu véase GOMEZ-FERRER, Mercedes, op. cit. p. 94, nota 15. 252 LORENZO HERNÁNDEZ GUARDIOLA

Fig.1.- Joan Ponç.»Martirio de San Sebastián a bastonazos (detalle)». Parroquia de San Bartolomé. Adzaneta del Maestre.

Fig.2.- Detalle de la Fig.1. NUEVAS OBRAS DEL PINTOR JOAN PONÇ (...1475-1514...) 253

Fig.3.- Detalle de la Fig.1.

Fig.4.- Joan Ponç. «Visitación».Parroquia de San Bartolomé. Adzaneta del Maestre. 254 LORENZO HERNÁNDEZ GUARDIOLA

Fig.5.- Detalle de la Fig.4

Fig.6.- Johannes Pontis. «Adoración de los Reyes Magos». Berkshire Museum de Pittsfield (Massachussets). NUEVAS OBRAS DEL PINTOR JOAN PONÇ (...1475-1514...) 255

Fig.7.- Detalle de la Fig.6.

Fig.8.- Detalle de la Fig.4. 256 LORENZO HERNÁNDEZ GUARDIOLA UNOS APUNTES SOBRE LOS FRAILES ARQUITECTOS SANMARTÍ, ORTIZ Y RUIMONTE 257

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

Unos apuntes sobre los frailes arquitectos Sanmartí, Ortiz y Ruimonte

Las frecuentes reparaciones, ampliaciones o construcciones de nueva planta que experimentaron numerosos cenobios e iglesias valencianas durante el primer tercio del s. XVII hicieron necesaria la participación –además de numeroso personal se- glar especializado– de maestros de obras y tracistas o arquitectos pertenecientes al clero regular que no sólo se dedicaron a satisfacer las necesidades de los conventos de las órdenes a las que pertenecían, sino que intervinieron decisivamente en otras obras de carácter religioso pero también civil. El final del quinientos y todo el seiscientos comprenden, por lo general, un pe- ríodo en el que esta formación específica hará que tanto jesuitas, como carmelitas, jerónimos, agustinos, cartujos... dispongan de un elenco de peritos en el arte de la construcción sin parangón hasta entonces1. Baste citarse a significados artífices como los hermanos jesuitas Andrés Ruiz, Fernández Bustamante, Juan de Tolosa,

1. ARCINIEGA GARCÍA, L. El monasterio de San Miguel de los Reyes, vol. II, Valencia, 2001, p. 185 sintetiza muy bien este fenómeno: «La progresiva, aunque muy lenta, intelectualización de la pro- fesión del arquitecto, la ausencia de cauces formativos oficiales de la misma, la gran impronta de lo religioso en la sociedad y la gran expansión de órdenes nuevas o renovadas facilitó la proliferación de los monjes tracistas. Su diversa formación anterior a su ingreso en la Orden se completaba una vez dentro, asimilando la forma de vida, la normativa y la tradición que conferían cierta especificidad, desde un punto de vista práctico y técnico asistiendo al proceso constructivo de las propias casas, y desde un punto de vista teórico por medi ode una cultura libresca a la que accedían principalmente a través de las nutridas bibliotecas de la Orden. Probablemente de las facetas que dominaban estos monjes sea más necesario subrayar el gran conocimiento técnico que alcanzaron, pues su elevada cultura, al menos en términos comparativos, y el cali- ficativo de tracistas parece desgajarles de la experiencia en el tajo... En definitiva, disponían de tiempo y de medios para el estudio, tenían la posibilidad de viajar y au- mentar sus conocimientos, y la mayoría no tenía grandes inquietudes mundanas, pues no aspiraban a cargos y no supeditaban su actividad al sustento. Tenían una formación pausada, reflexiva y culta, y su actividad se centraba generalmente en las necesidades de la propia Orden, aunque su prestigio hizo que fueran solicitados por algunas instituciones». 258 MARÍA JOSÉ LÓPEZ AZORÍN - ALBERT FERRER ORTS

Bartolomé de Bustamante, Juan Bautista Villalpando, Pedro Sánchez, Francisco Bautista, Pedro Mato o Pablo Albiniano de Rojas; los frailes carmelitas Alberto de la Madre de Dios, Alonso de San José o Gaspar de Sanmartí; los monjes jerónimos Francisco de la Concepción y, José de la Concepción; el agustino recoleto fray Lo- renzo de San Nicolás; los religiosos cartujos Antonio Ortiz, Pedro Ruimonte, Mar- tín de Cinto, Jaume Rebull... Durante el primer tercio del s. XVII, en el medio valenciano proliferaron estos monjes, quienes participaron activamente en diversas obras como tracistas, maestros de obras, comisionados para visurar los trabajos de otros colegas... Particular- mente, en este estudio nos ocupamos del carmelita fray Gaspar de Sanmartí y de los cartujos fray Antonio Ortiz y fray Pedro Ruimonte, y de su relación con la cons- trucción de dos campanarios singulares en el reino de Valencia: el de Alcublas (desaparecido), relacionado con el primero2, y el conocido como de la Alcudia de Xèrica, atribuido a los restantes3. Sanmartí (1574-1644)4, a quien se le han dedicado algunas investigaciones en los últimos tiempos, va cobrando paulatinamente un papel de primer orden no sólo por su concurso en determinadas obras para el convento del Carmen de Valencia5 del que era profeso, sino al constatarse su papel en la traza de la cartuja de Ara Christi del Puig6. Circunstancia que, sin lugar a dudas, catapulta su figura como uno de los máximos representantes de la arquitectura valenciana de las primeras déca- das del seiscientos. Su intervención en la torre parroquial de Alcublas a partir de 1633 no deja lugar a dudas: Die X mensis junii MDCXXXIII, el Consejo General de la presenta Villa de Las Alcublas, en presencia del Sr. Bayle, dicho consejo dio orden a los Jurados de dicha Villa para que traxeran artífices para dar la traça de la torre de la presente Villa y vino al dicho efecto el Padre Fr. Gaspar de San Martín, carmelita, y Pedro Ambuesa, obrero de villa, y viendo los puestos donde se puede hacer la torre vieron y arbitraron que será su coste quatro mil libras y si se crece una navada en la iglesia de la que hay

2. DOMINGO COMECHE, D. Alcublas. Aproximación a su historia, Valencia, 1999, pp. 273-274. 3. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. «Torre (mudéjar) de las campanas de Xèrica», Archivo de Arte Valen- ciano, VIII, 1922, pp. 3-71. Recientemente MARTÍN GIMENO, E. R. «Los cartujos Antón Ortin y Pe- dro Raymonte y la construcción de la torre mudéjar de Jérica», Cuadernos de Valldecrist, núms.. 2 y 3, junio 2007, pp. 69-88 hace una aproximación a las biografías de ambos cartujos en lo referido a su par- ticipación, además de la torre de Xèrica, en determinadas obras de Portaceli y Valldecrist. Cabe reseñar, no obstante, la confusión que produce al investigador introducirse en las fuentes que maneja el autor, alejadas de los mínimos criterios científicos cuando se citan. 4. ORELLANA, M. A. Biografía pictórica valentina, Valencia, 1967, pp. 90-96. 5. GARCÍA HINAREJOS, D. La arquitectura del Convento del Carmen de Valencia, Valencia, 1989, pp. 29 y ss. 6. FERRER ORTS, A. La cartoixa d´Ara Christi (1585-1660), tomo I (pp. 214-215) y tomo II (pp. 83 y ss.), Analecta Cartusiana, 197, Salzburg, 2004; donde se recogen otros trabajos anteriores sobre el particular. Reseñamos, igualmente, que quien se encargó de dirigir las obras fue fray Antonio Ortiz. UNOS APUNTES SOBRE LOS FRAILES ARQUITECTOS SANMARTÍ, ORTIZ Y RUIMONTE 259

tanta necesidad, habrá en todo coste 4.700 libras. Visto que el crecer dicha iglesia es de tanta necesidad como hacer la torre, determinó que se haga dicha torre y navada y que para esto se hagan capítulos con los cuales se corra dicha obra y asimismo que al dicho P. Fray Gaspar y Pedro Ambuesa se les dé ciento y quarenta reales por la venida, traça y hazer los capítulos. Actum en la sala etc. [Joan] Muñoz, Notario y Escri- bano7. Informaciones que acaban concretándose de la siguiente forma: Die XI mensis Decembriis MDCXXXIII, el Consejo General de la presente villa de Las Alcublas, en presencia de dicho Bayle, determinó dar la obra de torre y navada de la iglesia de la presente Villa a Pedro Ambuesa por cuatro mil y seiscientas libras por las capitulaciones contenidas en un cuaderno firmado de la mano de dicho Ambuesa y de dicho Joan Muñoz, notario, escribano en ocho años, a pagar desta manera, dando en el presente año seiscientas libras antes de comenzar la obra, y las restantes cuatro mil en siete años, es a saber, de cuatro en cuatro meses comienzan los siete años desde el día del año nuevo en adelante y la dicha obra se ha de dar acabada conforme las capitulaciones. Actum Alcublas, etc. Muñoz, Notario y Escribano8, aunque las mejoras en el remate del campanario continuarán años después por otros artífices9. Desgraciadamente destruida por un incendio en 1917, y a falta de las capitulaciones de la misma y del tramo de la iglesia, en 1633, sólo disponemos de una fotografía antigua que nos informe de su aspecto10. Se trataba de una sólida cons- trucción de cantería, con dos cuerpos prismáticos de volumen ligeramente decrecien- te, rematados posteriormente por una linterna o cupulín (bocellón) octogonal, ubicándose a los pies del templo, como la actual. Llama poderosamente la atención el sistema de fajas desornamentadas del segundo cuerpo de la caña por sus similitudes con las torres de la fachada de la iglesia conventual de San Miguel de los Reyes de Valencia, obra en la que tan activamente participaron Juan Cambra y, especialmente, Pedro Ambuesa (ca. 1580-ca. 1661)11. La intervención de los cartujos fray Antonio Ortiz (¿?-1637)12 y fray Pedro Ruimonte (¿?-1640) en algunas fases de la traza y elevación de la torre de la Alcu-

7. Archivo del Reino de Valencia (=ARV), Diversos de Alcublas (1598-1660), L. 9, f. 128 r.; cfr. DOMINGO COMECHE, D. Op. cit., pp. 273-274. 8. ARV, Diversos de Alcublas (1598-1660), L. 9, f. 128 r.; cfr. DOMINGO COMECHE, D. Op. cit., p. 274. 9. DOMINGO COMECHE, D. Op. cit., pp. 275-277. 10. Véase al respecto la portada del libro de Dolores Domingo Comeche, reproducida aquí. 11. Canteros y tracistas vinculados, entre muchas otras obras, a la fábrica de San Miguel de los Re- yes, como atestiguan las exhaustivas investigaciones de ARCINIEGA GARCÍA, L. Op. cit., vol. II, pp. 236-271. 12. ARCINIEGA GARCÍA, L. Op. cit., vol. I (p. 392) y vol. II (pp. 184, 185, 268, 274 y 277); FERRER ORTS, A. Op. cit., tomo I (pp. 201-202) y tomo II (pp. 83-100); HOGG, J. «The Valencian Charterhouses in the Chartae of the Carthusian General Chapter (1272-1658)», Actas del Congreso internacional sobre las cartujas valencianas, [El Puig, abril, 2003], tomo I, Analecta Cartusiana, 208 bis, Salzburg, 2004, p. 92 y FERRER, A. «De la procedencia de los artífices de la cartuja de Ara Christi (1585-1682)», Analecta Cartusiana, 225, Salzburg, 2005, p. 132). 260 MARÍA JOSÉ LÓPEZ AZORÍN - ALBERT FERRER ORTS dia de Xèrica –fábrica que se alargó por la desidia del cantero Domingo Frasnedo y sus constantes pleitos con los jurados de la villa castellonense– es incuestionable a tenor de las informaciones publicadas en 1922, como se ha indicado: Que la obra de la Torre de la Alcudia [cuya traza había dado Fr. Antón Ortín] se pon- ga en encante y que se conceda u otorgue al que por menos la hiciere [Domingo Frasnedo13], dando fianza a voluntad de los oficiales para capitular con dichos maestros y hacer los autos que convengan14, añadiéndose el 1 de enero de 1616 Que el domingo después de Santa Águeda se trançe o subaste la obra de la torre de la Alcudia, y que para el pago tome la villa un plazo de tres o cuatro años15, encargándole a fray Pedro Ruimonte la dirección de las obras16, las cuales dieron comienzo el 19 de mayo de 1616. Consta que el 6 de junio siguiente las obras de demolición del viejo baluarte estaban muy avanzadas así como, dada la penuria económica de la villa, de algunas modificaciones en la traza original por parte del donado de Valldecrist. Cambios que se consideraron desproporcionados respecto a la idea original concebida por Ortiz. Por lo que, el 15 de julio de 1618, se acordó llamar de nuevo al monje de Portaceli con el objeto de que ambos realizaran una nueva traza de la torre17. El 4 de noviembre de 1619, a propuesta de Ruimonte dado el progreso de la nueva construcción, se determina hacer caso a las sugerencias del cartujo, quien … proponía, porque estaría mejor, la substitución del tritón que rezaba la Capitula- ción, por una águila que habíase hecho para el Colegio del señor Arzobispo D. Juan de Ribera de Valencia que dicen venderán, mandando que se pagase al momento el coste del águila, sin perjuicio de compensarse la diferencia del tritón que viene obligado el constructor…18; asimismo, se acuerda … que vaya a Altura el Síndico Pedro Gutarra a dar asiento con Fr. Pedro sobre los ladrillos que se han de hacer, quién los ha de hacer y el modo de ellos, para la torre…19 y, en 6 de julio de 1620, cuando Frasnedo requirió el pago a las mejoras realizadas de acuerdo con la nueva traza, decide

13. Activo en 1607 en la accidentada capitulación de la parroquial de Ademuz y en 1620 en Mora de Rubielos, donde consta que estaba domiciliado en la población del Alto Palancia. 14. Archivo Municipal de Xèrica (=AMX), Libro IV determinaciones (1607-1637), 29-III-1615; cfr. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., p. 9. 15. Ibídem. 16. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., p. 10. 17. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., pp. 12-13. 18. AMX, Libro IV Determinaciones (1607-1637), 4-XI-1619; cfr. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., p. 14. 19. AMX, Libro IV Determinaciones (1607-1637), 18-V-1620; cfr. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., p. 14. UNOS APUNTES SOBRE LOS FRAILES ARQUITECTOS SANMARTÍ, ORTIZ Y RUIMONTE 261

… el que vengan Fray Pedro Ruhimonte y Fr. Antonio Ortin, y acompañados de las personas que fueren necesarias, hagan visura en la obra nueva para ver las mejoras de la Torre20, entre las que se encuentra Francisco Catalán, maestro de obras de Valencia, vinculado desde entonces a la cartuja de Ara Christi junto con Sanmartí, Ortiz, Ruimonte21. Visura que no debió de favorecer al constructor dado el enojoso proceso a que dio lugar22 y que desembocó en un nuevo examen de la misma entre 1622, en la que Catalán fue requerido por los jurados de Xèrica y Pedro Hombuena (u Ombuena) «cantero de Rubielos» por Frasnedo23. Tasación que parece aseguró la definitiva terminación de la torre, pues el 23 de diciembre de 1622 se firmó el ápoca de liquidación de sus obras con un sobrecoste de 1.503 libras sobre el precio previamente pactado24. Considera Pérez Martín en sus conclusiones que, en un principio, tanto Ortiz como Ruimonte debieron ejecutar una traza distinta; aunque sobre la que se capitula con Frasnedo es sobre la del primero, la única que entonces se había presentado. Que sobre ésta, Ruimonte –como director de las obras– había practicado unas primeras modificaciones de acuerdo con Ortiz (1617-18) y otras con ¿Pedro Hombuena? (1620-21), como se colige de las visuras y tasaciones que se realizan sobre la marcha25. Finalizando su disertación remarcando que la afección mudéjar del cuerpo central se debe al cartujo del cenobio de Serra26. Sin embargo, procede ahora recordar que en este mismo período ambos monjes colaboraron en la planificación de la cartuja de Ara Christi entre 1619 y 1621, para la que incluso Ruimonte llegó a presentar una planta. Diseño que fue finalmente reprobado en beneficio del proporcionado por Sanmartí, a quien se envió a la cartuja de Aula Dei de Zaragoza para que sus planos se inspiraran y se ajustaran en lo posible a aquella Féu-se portar la traça ques executa en Aula Dei y fr. Pedro [Ruimonte] comensà a traçar de son cap, yn féu altra mudant algunes coses de com estava en Aula Dei, y esta

20. Ibídem. 21. FERRER ORTS, A. Op. cit., tomo I (pp. 176-177) y tomo II (pp. 83-89), Analecta Cartusiana, 197, Salzburg, 2004. 22. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., pp. 15 y ss. 23. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., p. 21. Pensamos que, tal vez, la transcripción de Pedro Hombuena u Ombuena no sea la adecuada y verdaderamente se trate de Pedro Ambuesa, natural de Valencia, quien se domicilió en Rubielos de Mora en 1606, población en la que contrajo matrimonio el 13 de febrero de 1611 con Mariana Villanueva. Además, estuvo vinculado con Cambra, su padrastro, en la obra de can- tería de la iglesia de Rubielos de Mora desde 1608 (Arciniega García, L. Op. cit., vol. II, pp. 253 y ss.). 24. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., p. 22. No obstante, la torre fue objeto de reparaciones o reconstrucciones desde esta fecha, como la reedificación del cupulín que la remataba entre 1685-86. 25. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., pp. 31-32. 26. PÉREZ MARTÍN, J. Mª. Art. cit., p. 36. 262 MARÍA JOSÉ LÓPEZ AZORÍN - ALBERT FERRER ORTS

la delinià en forma tan gran que paresia un llansol y, aprés, la posà en forma més chica, les quals encara van per casa, si bé lo pare prior no tenia molta confiança de la sua architectura27, lo que nos hace pensar –junto a otras deliberaciones del cenobio de l’Horta en las que la pericia de Ruimonte no queda muy bien parada a tenor de las continuas fal- tas que sus reputados colegas hallan en sus propuestas– que en el caso de la torre de Xèrica el plan director seguido fue el del conventual de Portaceli, principalmente, quien a la postre fue el director de las obras de la cartuja del Puig.

MARÍA JOSÉ LÓPEZ AZORÍN ALBERT FERRER ORTS

27. FERRER ORTS, A. Op. cit., tomo I (pp. 212-213) y tomo II (pp. 83-88), Analecta Cartusiana, 197, Salzburg, 2004. UNOS APUNTES SOBRE LOS FRAILES ARQUITECTOS SANMARTÍ, ORTIZ Y RUIMONTE 263

Panorámica de Xèrica

Torre de la Alcudia (Xèrica) 264 MARÍA JOSÉ LÓPEZ AZORÍN - ALBERT FERRER ORTS

Torre de la Alcudia (detalle)

Torre de la parroquial de Alcublas L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 265

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

L’església parroquial de Vilafamés: obres i reformes al segle XVIII

El temple parroquial de l’Assumpció de Vilafamés ha generat diferents treballs que ens permeten conèixer la fase inicial de construcció. Tanmateix són més esca- dusseres les notícies i treballs que es centren en l’evolució constructiva d’èpoques posteriors; sobre tot pel que fa a les diferents obres i reformes que tenen lloc durant la segona meitat del segle XVIII i primers anys del segle XIX, que seran les encarregades de donar a l’edificació la seua configuració actual. En línies generals ens és ben coneguda l’evolució constructiva del temple al llarg del segle XVI-XVII mercès a les notícies publicades1. És per això que no in- cidirem en aquest període sinó que ens centrarem en les notícies que hom disposa per veure l’evolució que segueix el temple parroquial durant la segona meitat del segle XVIII.

1. DÍAZ MANTECA, E. (1976): «Comarcas y pueblos: Villafamés», Revista Penyagolosa, 13. Diputació de Castelló, Castelló. BENITO DOMÈNECH, F.; BERCHEZ GÓMEZ, J. (1982): Presència del renaixement a València, Diputació de València, València. OLUCHA MONTINS, F. (1983): «Villafamés Conjunto histórico-artístico de Villafamés», Catálo- go de Monumentos y Conjuntos de la Comunidad Valenciana, T. III, València. TORRES CAROT, R. (1984): «Església parroquial. Apuntes para una cronología», Vilafamés en festes. Vilafamés. OLUCHA MONTINS, F. (1993): «Algunes dades més sobre l’església de Vilafamés», Montornés, 3, A. C. La Balaguera. La Pobla Tornesa, pp. 41-49. RABASSA i VAQUER, C., DÍAZ DE RÁBADO HERNÁNDEZ, C. (1995): Documents per a la història de Vilafamés. OLUCHA MONTINS, F. (1996): «El retaule major de Vilafamés. Hipótesi sobre el seu traçat originari», I Jornades Culturals a la Plana de l’Arc, A. C. La Balaguera, La Pobla Tornesa, pp. 61-77. ALLEPUZ MARZÀ, X., GÓMEZ VIVES, N. (1996): Quatre-cents anys de l’església de la Nativitat- Assumpció de Vilafamés, Programa d’exposició. Vilafamés. RAMIA, C.H. (1999): «La iglesia de la Asunción de Vilafamés. Marco de referencia municipal», Gregal, estudios histórico. Castelló, pp. 105-118. GIL SAURA, Y. (2004): Arquitectura Barroca en Castellón, Diputació de Castelló, Castelló. CARDIÑANOS BARDECI, I. (2006): «Documentos para la historia del arte en la Corona de Aragón. III y IV. Reinos de Valencia y Mallorca», Boletín del Museo e Instituto Camon Aznar, XCVIII, pp. 81-82. 266 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

Sobre l’església originalment traçada pel mestre de la Seu de Tortosa Martí Garcia de Mendoza i executada pel mestre Joan Palacio, es practicaran les diferents reformes. Aquesta església de trets renaixentistes seguiria la típica planta rectangular amb una única nau central de cinc trams i sis capelles laterals entre els contraforts. La nau central, de més alçaria que les capelles, permetia l’obertura de finestres per entrar llum. La volta de canó amb arcs perpinyans que delimitaven les separacions de les capelles, entre els quals es situaven les creueries. Disposava de cor alt als peus i presbiteri poligonal amb trassagrari i sengles sagristies als laterals.

LES OBRES DE 1763-1765

El pas del temps juntament amb les inclemències meteorològiques es deixaren sentir sobre l’edificació, de tal manera que al 1762 l’església presentava grans des- perfectes en la teulada, plovent-se l’interior. El consell municipal va recòrrer a un desconegut mestre d’obres per tal que els assessorés sobre què s’havia de fer2. No tenim constància dels capítols formats per a l’obra i la solució donada. Siga com siga, anys després el Consell s’expressava d’aquesta manera sobre l’actuació: «..con el motivo de haverse derruido en años pasados por la inclemencia de los tiempos todos el tejado que cubre la iglesia de la presente villa y penetrado sus aguas la bóveda de la misma, fue presiso he indispensable en los años de mil setesientos sesenta y quatro, y de sesenta y sinco redificar y renovar dicho tejado lo que se expendieron más de mil y quinientos pesos...»3. Les obres a què es fa referència van començar amb el desmuntatge de la teulada el dia 19 de setembre de 1763 i es van ajustar amb el mestre d’obres de Borriana Vicente Nos, que treballà juntament amb, el seu gendre, Josep Dols, Josep Crosanto i Miguel Crosanto4, tots tres mestres d’obres de Castelló i Vilafamés respectivament. El material necessari per a la reedificació de la taulada, «ladrillos, atovas, tichells, texas y molduras» es van ajustar amb el mestre teuler de Vilafamés Agustí

2. Arxiu Particular: Entradas de la fábrica de esta Iglesia de la villa de Villafamés, año 1762 (EF-1762): «… Más, la primera vez vino del Maestro de obras a ver lo que se havia de hacer, 2 L. 2 s. 6 [d.] Más la segunda vez vino, 1 L. 6 s. 7 [d.]…» 3. Annex documental núm. 1. 4. Arxiu Particular: EF-1762. «Día 19 de septiembre del año 1763 se empezó a descubrir y travaxar en esta Yglesia de la villa de Villafamés. Los Albañiles que travaxan en dicha Yglesia estan ajustados a jornal, y son Vicente Nos de Burriana, y éste como a Maestro principal tiene de jornal por cada día 10 s., y se le han de hacer el gasto, Josef Dols, su yerno, 6 s. haciéndole el gasto, Josef Crosanto, y Miguel Crosanto, y estos dos tienen de jornal 8 s. por cada día, y ellos se han de hacer el gasto.» L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 267

Castillo5; mentre que per a l’obtenció del morter necessari es va tindre que armar un forn de calç. El cost de les obres de reedificació de la teulada va córrer a càrrec dels veïns de la vila.

LA REFORMA DE 17716

Quatre anys després de reparar la teulada, el consell municipal considerava «preciso, he indispensable, el redificar también su bóveda, asegurándola en aquellas partes por donde amenasa riesgo, y la penetraron las aguas de las lluvias, y en luciéndola de alabastro para que esté desente, y se quiten las manchas, que han quedado de las aguas que traspelaron en ella, respeto a que de no executarse amenasa riesgo a los fieles que concurran a ella a los Divinos Officios y demás funciones de iglesia»7. A més a més de ser necessari posar en les finestres vidrieres o pedres de llum. La previsió feta per l’ajuntament del cost de les obres era de 2.200 lliures a més d’alguns jornals en què esperava contribuïren els veïns. El 5 de març de 1768, el procurador dels Reials Consells, Josep Antonio Sanz, apoderat de l’ajuntament de Vilafamés, es dirigia al rei Carlos III exposant les necessitats que tenia l’església parroquial de «blanquearla o lucirla para cubrir las manchas que han quedado de las aguas llovedizas y la mejor decencia e igual respectiva necesidad se advierte de poner en sus viseras o ventanas bidrieras, alabastros o piedras de luz, respecto de que las antiguas que en aquellas havia se hallan absolutamente destrozadas y caídas, y si algún residuo ha quedado no solo no inpide que entre por ella el agua quando llueve, sino que haciendo viento se caen a pedazos, y distrae a los fieles de concurrir al templo por constituirse inavitable a cuyas precisas hobras es necesario subbenir por la mayor decencia de la iglesia y

5. Arxiu Particular: EF-1762. «Gastos de texa y ladrillos de Agustín Castillo. Precios de la obra hace el dicho Agustín Castillo para la Fábrica. Ladrillos, por cada millar, 2 L. 18 s. Atovas, por cada millar, 4 L. Tichells por cada millar, 5 L. Texas por cada millar, 5 L. 10 s. Molduras por cada ciento, 1 L. 10 s.» 6. Per a conéixer la reforma que té lloc en 1771 disposem de la informació continguda a l’Arxiu Històric Nacional (AHN), Secció Consell. Lligall 23.317: «La Villa de Villafamés con el Cavildo de la Santa Yglesia de Tortosa sobre contribución con una parte de diezmos para la fábrica de la Iglesia Parroquial de dicha Villa». Hem diferenciat tres blocs de documentació, AUTOS: «Copia auténtica y feefaciente de los Autos de reparto de la Yglesia. Parroquial de la Villa de Villafamés instados por Barthomé Andreu en nombre de Cíndico y Procurador General de dicha Villa», PLET: «Pieza de papeles reserbados del pleito de la Villa de Villafamés con el Cavildo de Tortosa», i DILIGÈNCIES: «Pieza de diligencias practicadas por el Alcalde maior de Castellón de la Plana». 7. Annex documental núm. 1. 268 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ comodidad de los vezinos y para ellas se necesita expender 2200 libras a lo menos sin que en ello se incluyan a los jornales con que desde luego puede esperarse contribuyan muchos vezinos...» per la qual cosa suplicava al rei que «haviendo por presentados el poder y testimonios se sirva conceder a la expresada villa el correspondiente permiso y facultat para sacar las enunciadas 2200 libras del caudal de sus propios y arbitrios o las cantidades que sean necesarias para la redificación, composición y lucimiento de la bóveda de dicha iglesia y renovación de sus ventanas y vidrieras...»8. Front la petició formulada per l’ajuntament de Vilafamés, el rei es dirigia a l’alcalde major de Castelló, indicant-li que «queremos que los participes en los diezmos y primicias de la referida villa de Villafamés contribuian a proporción de lo que perciben, respectivamente con una quarta parte a lo menos para ocurrir de los gastos de las obras necesarias de la iglesia parroquial de ella por el tiempo que sea preciso para satisfacer su coste concurriendo los vecinos con algunos jornales y cavallerías voluntariamente como lo an practicado hasta aora en los días y tiempos en que no se perjudicaron en sus labores y jornales respectivamente»9. El 12 de juliol de 176810, el rei manava a l’alcalde major de Castelló, Vicente Català de Monzonís –qui l’informava de la necessitat de fer «un cuerpo de arquitectura a lo moderno»–, que abans d’efectuar-se les obres referides per l’ajuntament de Vilafamés, es reconegués l’església per perits competents i es practiqués el pressupost de les obres. Així com, una vegada disposant de la documentació necessà- ria, es tragués a pública subhasta i es rematés en el millor postor, publicant-se tant en Castelló com en els pobles immediats més grans, amb l’obligació de donar la tercera part de l’obra anticipada per via de fiança. El rei manava, igualment, que una vegada practicades les diligències corresponents es remeteren al Consell per al seu reconeixement i aprovació. L’1 d’agost de 1768, atenent el manament reial, l’alcalde major de Castelló nomenà en perits per a la visura i quantificació de les reformes a efectuar en l’es- glésia parroquial de Vilafamés als metres d’obres Josep Bueso, de 55 anys, i a Gregorio Tomàs, de 41 anys, qui acceptaren mitjançant jurament l’encàrrec11. Set dies després, el 8 d’agost de 1768, l’alcalde major rebia el testimoni dels mestres d’obres d’allò que s’havia de fer al temple parroquial i la valoració estimada de les obres, establerta en 2.577 lliures, incloses en aquesta quantitat 400 lliures que havien de costejar els veïns amb jornals, havent de dur els materials necessaris a peu d’obra. Amb això, el cost líquid de l’obra ascendia a 2.177 lliures. El dia se- güent l’alcalde Vicente Català va manar que es formaren el «Plan, y perfil de dicha

8. A.H.N. AUTOS, p. 19-20. 9. A.H.N. AUTOS, p. 27. 10. Annex documental núm. 2. 11. Annex documental núm. 3. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 269 obra y los capítulos»12 indicant el termini d’execució, així com que el mestre d’obra havia de donar la tercera part de l’obra anticipada per via de fiança, i també, que els veïns havien de participar voluntàriament aportat a peu d’obra els materials d’aigua, guix, calç i sorra, els quals havien de provenir de dins del terme municipal. El dia 29 d’agost de 1768, compareixien davant l’alcalde major de Castelló, els mestres d’obra Josep Bueso i Gregorio Tomàs per formar els capítols de l’obra13. Els capítols contenien un total de 16 clàusules amb l’explicitació de les obres que calia realitzar. Així, es considerava necessari engrandir les 10 finestres de la nau central, al mateix temps que l’aparedament de la finestra del cor que donava a la façana, per evitar l’entrada d’aigües de pluja. El capítol dos incidia en la necessitat de repicar la totalitat dels reparats de l’interior de l’església (nau, capelles, dues sagristies, i trassagrari, cor i escala d’accés), per tal de traure el salnitre de les humitats per a que la nova lluïda quedara ben adherida. També s’obligava al mestre d’obres a reparar les voltes, arcs i capelles de la nau amb guix bru, traient arestes als arcs torals, per tal que quedaren les montees iguals, així com lluir les dues sagristies i trassagrari, traient mestres a les cantoneres. La lluïda havia de quedar raspada amb ganivet de dents amb la finalitat de procurar una millor adherència de l’estuc. Les capelles de la part de ponent, més malmeses per les humitats, havien de reparar-se amb morter i regularitzar-se. També es feia referència a les millores a practicar en les sagristies, en les quals s’havien d’engrandir les dues finestres de la sagristia de llevant en cinc i nou pams, mentre en la sagristia de ponent s’havia d’engrandir en la mesura del possible, donat que estaven limitades pel nivell del carrer exterior a l’església. El capítol cinquè conté allò relacionat amb l’ornamentació interior de l’esglé- sia, establint-se la necessitat d’acord al perfil elaborat, de fer de guix arquitrau, fris i cornisa, impostes capitellades, així com a les pilastres fer murets i capitells de talla. També córrer les finestres de la nau amb un arquitrau i fer un oval cego al cor. S’havien de posar pedres de llum a totes les finestres de la nau i en les sagristies a més de posar unes reixes de ferro a les finestres de la sagristia de ponent. S’indica, igualment, la necessitat de fer un guardapols, de morter i guix barrejat, i després estucar-lo, fins l’altura del sumoscapo de les bases, havent-se de col·locar en totes les capelles, frontera, i xambes fins trobar les pedres de llustres. També s’havien de fer els sòcols i basses de totes les pilastres de l’església i presbiteri de pedra de llustre, és a dir, els 8 sòcols d’una peça i les 8 bases si podia ser també d’una peça i sinó de dos; els sòcols del presbiteri que feien sisavo de dos peces juntes i les bases igual, i els dos mitjos sòcols de baix del cor amb un muret com els altres. Les pedres de tots els sòcols havien de ser de color blau, del Tossal d’en Bosch, mentre les bases havien de ser de pedra negra i totes ben enllustrades. Igualment s’havia

12. Annex documental núm. 3. 13. Annex documental núm. 3. 270 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ d’estucar de calç i alabastre viu donat en paleta ben brunyit tota la nau, capelles, cor, escala, sagristies i trassagrari fent faixes en les correspondències i en els arcs torals i arquitectura de color de plom, i la creueria de totes les voltes després d’es- tucades s’havien de fer jaspeiades. Per ubicar les arquitectures s’havien de posar claus entre les juntes dels blocs escairats i en les pilastres i murets per tal de sub- jectar-les. Estava a càrrec del mestre d’obra el cost del guix, calç, alabastre, pedres de llum, pedres per als sòcols i bases, la fusta per a les bastides, claus, finestres, reixes, cordes, rajoles i tot allò necessari; si bé, quedava a càrrec dels veïns portar a peu d’obra tota l’aigua, guix, calç i sorra necessària, havent de ser els materials de dins del terme. El mestre s’havia d’obligar a donar la tercera part de l’obra anticipada per via de fiança, i executar tota l’obra dins del termini d’any i mig havent de prendre les mesures necessàries per permetre mentre duraven les obres, l’accés als veïns als oficis religiosos. Una vegada finalitzada l’obra aquesta havia de ser reconeguda per experts nomenats pel jutge comissionat pel Reial Consell, prevenint que abans del remat i per a la seua aprovació s’havia de remetre al Reial Consell per a validar les diligències practicades. El 7 de setembre de 176814, l’alcalde major, manava que durant nou dies es fera pregó públic per a donar a conèixer la subhasta pública de les obres, havent de publicar-se en les viles de Castelló, Vila-real, Borriana i en la ciutat de València, per a donar notícia als mestre d’obres i poder així lliurar-la al millor postor. Al mateix temps, s’indicava que el remat de l’obra es realitzaria a Vilafamés després de passats nou dies, durant el mes d’octubre; també que s’havia de comunicar a la justícia i ajuntament de la vila abans de la seua publicació manifestant-los el perfil i capí- tols per si tenien alguna qüestió a plantejar, així com als partícips en els delmes i primícies de la vila en haver de contribuir al cost de l’obra segons determinació del Reial Consell. El 22 de setembre l’alcalde major remetia carta als alcaldes de Vila-real, Borriana i València15 per a que mitjançant els corresponents pregoners es donaren a conèixer les obres que s’havien de fer i així concorregueren mestres d’obres interessats en les mateixes. Per la seua banda, l’ajuntament de Vilafamés en sessió de 26 de setembre de 1768 aprovava els capítols i perfil elaborats16, a més de reservar- se el dret de comunicar al Reial Consell que a banda de les obres que ara s’havien de fer n’eren necessàries d’altres. El dia 6 d’octubre, l’escrivà Josep Galindo de Vilafamés rebia relació d’actuacions dutes a terme per Josep Palasí, pregoner qui indicava haver fet públic els capítols i perfil per a l’obra durant nou dies consecutivament publicant-ho a les

14. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 14. 15. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 19-20. 16. Annex documental núm. 4. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 271 portes de la casa capitular17. Igualment, Tomàs Pérez, escrivà de Castelló18 rebia re- lació de les actuacions practicades pel pregoner d’aquesta ciutat Pasqual Escuder d’haver pregonat l’obra que s’havia de fer en la plaça major i haver fixat el cartell en la casa capitular. També Tomàs Pérez donava fe d’haver dirigit cartes a Francisco Catanea de València, com a procurador del Comanador de Vilafamés, i als canon- ges i pavordes de la ciutat de Tortosa19. L’alcalde major, en 8 d’octubre acordava que el remat de l’obra que s’havia de fer a l’església parroquial havia de tindre lloc el dia 10 d’octubre, a les 11 del matí a les portes de la casa capitular20. Així, arribat el dia expresat i a les portes de la casa capitular de Vilafamés, Vicente Català de Monzonis, per veu de Josep Palasí, pregoner públic de Vilafamés, va llegir el pregó per al remat de l’obra durant el termini d’una hora. El jutge comissionat va manar encendre «un pedazo de serilla, para que en acabando de arder naturalmente quedase hecho el remate de dicha obra en el mayor postor de ella». La millor oferta presentada va ser la donada per Josep Dols de Josep, mestre d’obres veí de la ciutat de Castelló que va oferir fer l’obra per 2.169 lliures i 10 sous21. El dia següent de la subhasta de les obres, l’alcalde de Castelló, manava que es remetera l’expedient amb les diligències practicades al Secretari de Càmera i de Govern del Reial Consell D. Juan de Peñuelas, per a la supervisió i aprovació del remat de l’obra22, carta que era redactada el 18 d’octubre23. Tot i efectuar-se el remat de l’obra a favor de Josep Dols, de Josep, el dia 10 d’octubre, la rebuda de la comunicació pels partícips dels delmes i primícies no va tindre una bona acollida. Així, el 4 d’octubre de 176824, Francisco Catanea, apoderat del comanador de Vilafamés, comunicava a l’Alcalde major de Castelló que el termini de temps donat no li permetia donar notícia al comanador que es trobava a Madrid, i d’altra banda que «por razon de aver causa pendiente en el Real Consejo de igual naturaleza que esta, tiene mandado Su Magestad que en punto a obras de iglesias, sobre quien las ha de pagar, no se ignore de lo acostumbrado asta aquí, por todo lo que yo no puedo darme por notificado en cuanto sea en perjuisio de los derechos a el expresado comendador y espero prudente recto proceder de Vuestra merced que en vista de lo que expongo se servirà suspender por algunos días la execusión del remate que tiene determinado...».

17. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 16. 18. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 16. 19. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 16. 20. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 16-16r. 21. Annex documental núm. 5. 22. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 18. 23. A.H.N. AUTOS, p. 21. 24. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 22. 272 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

Per la seua banda, el Capítol de Tortosa, en 8 d’octubre remetia comunicació al Reial Consell indicant que «por lo que mira a nuestro Cabildo no perciva nada de diezmos y que por lo respectivo a las primicias (…), ha de satisfacer el salario anuo al que da al Vicario perpetuo que tiene puesto en dicha parroquia y emplear el residuo (…) en las distribuciones de los residentes a los Divinos Oficios de nuestra iglesia que uno y otro destino son alimentos, y que para subvenir a ese preciso fin fueron aplicados por su Santidad en la Bula de Unión a nuestra Mensa Capitular»25. A banda el dia 9 d’octubre remetien carta a l’alcalde de Castelló expresant que «los participes de los diezmos y primicias de Villafamés.... tan solamente comprehende a las Dignidades de Sacristan, Hospitalero y Arzediano de Borriol, los dos primeros se hallan ausentes, el Sacristán reside en Madrid y el otro en Sevilla, y la del Arzedianato de Borriol al dia está vacante. Que es quanto se nos ofrece poder prevenir a Vuestra Merced para el desempeño de su encargo».26 Davant els problemes sorgits amb el Capítol i el Comanador, el fiscal emet informe, el 20 de febrer de 1769, indicant que les parts afectades en el pagament de les obres han de tindre igualment intervenció en tot el procés, d’ací que se’ls haurà de lliurar còpia de les diligències practicades, al mateix temps que el Capítol haurà de nomenar mestre d’obres que juntament amb el nomenat pels veïns, i en cas de discrepància d’un tercer nomenat per l’alcalde de Castelló, per fer nou reconeixement de les obres i formar la traça i capítols. Tot açò per traure novament a subhasta les obres a realitzar. Tot seguit s’acordava separar en dos tribunals les queixes del Capítol i les del Comanador per no retardar les obres.27 El Consell de l’ajuntament, encapçalat per l’alcalde Domingo Andreu, tenint coneixement dels recursos presentats tant pel Comanador com pel Capítol de Tortosa, per deslliurar-se de part del pagament del cost de les obres demanava, el 9 de març de 1769, a Carlos III que aprovés el remat de les obres i els capítols i perfil elaborat a costa dels propis de la vila, donant ordre a l’alcalde major de Castelló per a posar-ho en execució. Això sí, sense perjuí de les quotes que havien de lliurar els interessats en delmes i primícies. Es pretenia no retardar més l’execució de l’obra davant l’estat en què es trobava el temple parroquial.28 El 20 d’abril de 1769, Carlos III manava a l’alcalde de Castelló efectuar novament el reconeixement de les obres i la redacció del capítols oportuns. En aquesta ocasió el reconeixement havia d’efectuar-se per mestre d’obres nomenat pel Capí- tol de Tortosa juntament amb el nomenat pels veïns de Vilafamés i, en cas de dis- còrdia entre ells, per un tercer nomenat per l’alcalde major29. Aquest ordenava do-

25. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 24. 26. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 25. 27. A.H.N. PLET, p. 14. 28. A.H.N. AUTOS, p. 35. 29. Annex documental núm. 6. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 273 nar trasllat del manament reial, el 26 de maig de 1769, a l’alcalde major de Tortosa o al seu Governador, per a que l’executara davant el Capítol de la Catedral30. L’1 de juny, Josep Lemerey de Quievi, Mariscal de camp dels exercits de Sa Magestat i Governador militar i polític de Tortosa, manava notificar el manament de l’alcalde de Castelló i donava tres dies de termini per nomenar mestre31; notificació que es feia efectiva el dia següent mitjançant l’escrivà Pedro Foguet32. Davant la notificació rebuda, Mn. Joaquim Aragonés, prevere i beneficiat de la Catedral de Tortosa i Síndic del Capítol, com a procurador compareix davant el Governador per exposar que els delmes de l’església de Vilafamés els percep la Mesa Capitular pel dret de Bulla d’Unió i no el Capítol, mentre que les primícies que rep són les destinades a la manutenció del vicari de Vilafamés i per a la distri- bució entre els residents de la catedral. Al mateix temps exposava que no s’havia resolt el recurs presentat davant el Reial Consell i per tant, no considerava convenient fer el nomenament de perit fins la resolució del recurs presentant33. Igualment, el 10 de juliol de 1769, es remetia súplica a Carlos III exposant els mateixos plantejaments fets al Governador de Tortosa, a més de considerar «que lo que pretenden los vezinos con el nombre de reparos, es en la realidad la quasi rehedificiación de la iglesia augmentando obras y reparos nada necesarios, y más que voluntarios, por que el pretender lucir el interior de la iglesia con estuco tiene contra si que la fábrica de dicha parroquía es de sillería y que la más de aquel obispado, y aun la cathedral que (...) de la mesma fábrica, carecen de el lucimiento con estuco, por no ser necesario.»34 El consell de Vilafamés front els entrebancs sorgits i el retard en l’execució de les obres, el 14 de juny de 1769, recordava a l’alcalde major de Castelló els manaments reials i com aquests no s’havien executat, per la qual cosa protestava contra el Capítol totes les costes, danys i perjudicis que se li pogueren exigir per aturar i retardar la realització de l’obra35. En notificar els extrems anterior al Capítol, en setembre de 1769, aquest, a tra- vés de Josep Rodríguez, Prior de número de Castelló, es dirigí a l’alcalde major, i tot i considerar que no tenien que procedir al nomenament de perit pel recurs inter- posat, ara però «...nombra por su parte en perito a Antonio Ferrer, Maestro Albañil, y Cantero vecino de la ciudad de Tortosa y Maestro mayor de la Fábrica de dicha Santa Iglesia, para el único fin de reconocer la iglesia parroquial de dicha villa, y formar la traza y planta de las obras necesarias que en ella devan hacerse, y las condiciones bajo las quales se ha de subbastar, y rematar en el mayor postor cuyo

30. A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 37-41. 31. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 41. 32. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 41r. 33. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 43. 34. A.H.N. AUTOS, P. 39-40. 35. A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 49-50. 274 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ nombramiento hace sin perjuicio de sus derechos, y con la expresa protesta de no entender por ella hallarse de ningún modo a contribuir al coste que tuvieren dichas obras,...»36. El 2 de setembre es comunicava a l’ajuntament de Vilafamés el nomenament d’Antonio Ferrer com a perit representant del Capítol, així que se’ls manava nomenar-ne d’altre. Dos dies després l’ajuntament en ple nomenava a Josep Bueso com a perit. El mateix dia del nomenament, el 4 de setembre, l’alcalde major manava fer el reconeixement de les obres, la valoració, planta, perfil i capítols, baix els quals s’havia de subhastar l’obra. Tot i el nomenament efectuat el dia 4 de setembre, el representant del Capítol protestava davant l’alcalde major de Castelló les costes i despeses del nomenament de perit degut a que sols al Capítol se li requeria el nomenament i no a la resta dels perceptors dels delmes i primícies (comanador i pavordes)37. Admesa la protesta per l’alcalde major, el mateix dia manava als mestres d’obra Antonio Ferrer i Josep Bueso, fer nou reconeixement, estimació del cost de les obres, planta, perfil i capítols baix els quals s’havia de traure en pública subhasta les obres38. Fet l’oportú reconeixement pels mestres d’obra, el dia 9 de setembre de 1769 compareixien davant l’alcalde major Antonio Ferrer, de 66 anys, i Josep Bueso, de 56 anys, per formar els nous capítols. Els nous capítols39 estaven integrats per setze clàusules i venien a coincidir amb els elaborats, un any abans, per Josep Bueso i Gregorio Tomàs. Les úniques diferències que s’aprecien és que als nous no es fa referència a les millores en la sagristia de ponent (capítol 4), tampoc ubicar pedres de llum a totes les finestres de la nau (capítol 6) i, finalment, que mentre abans la creueria de totes les voltes havia de ser estucada i jaspeiada, ara (capítol 9) havia de quedar de color de plom. El cost de l’obra es valorava ara en 2.200 lliures, a més de les 400 lliures que havien de costejar els veïns a jornals40. Redactats els capítols, l’alcalde de Castelló, iniciava novament la publicitat en les viles de Castelló i València, senyalant el dia 28 de setembre per a l’adjudicació de les obres41. El dia 27 de setembre, a les 14:30 hores de la vesprada, sortia l’alcalde de Castelló i el seu escrivà cap a Vilafamés, arribant a les 19 hores42. El dia següent, abans de la subhasta, compareixien davant el jutge comissionat, Miquel Pastor, sín- dic, i Jaume Navarro, presoner, per indicar que «por equivocación o olvido se ha omitido en los capítulos últimamente formados por los peritos albañiles, prevenir

36. A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 63-64. 37. A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 66-67. 38. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 67. 39. Annex documental núm. 7. 40. Annex documental núm. 8. 41. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 74. 42. A.H.H. DILIGÈNCIES, p. 76. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 275 que en todas las ventanas de la iglesia se deven poner viseras alabastrinas, o piedras de luz,... suponiendo deven ensancharse las ventanas de la Iglesia por estar indecentes, y angustiadas lo que es impracticable sin ponerles viseras alabastrinas o piedras de luz, pues la agua llovediza se introducería por ellas, y hecharía a perder la obra y lucimiento de las paredes, como en el dia sucede, por que las viseras alabastrinas o piedras de luz que en el día hay, están absolutamente destrozadas, y cahídas, como es visible y notorio..» per la qual cosa, «suplicaron a su Merced se sirviese declarar que el capítulo seis de los últimamente formados deve entenderse que será obligación del Maestro de poner piedras de luz en las dos ventanas de la Sachristia, como lo expresa e igualmente en todas las ventanas de la iglesia». La petició formulada es va admetre sense problemes al mateix temps que es senyalaven les tres de la vesprada per al remat de les obres43. A l’hora estipulada es congregaren novament a les portes de l’ajuntament, per procedir a la subhasta de les obres. Després de les preceptives formulacions, l’ad- judicació va ser, novament, en favor del mestre d’obres Josep Dols, de Josep, sent en aquesta ocasió l’import de l’adjudicació de 1.885 lliures i 10 sous44. El 3 d’octubre de 176945, l’alcalde de Castelló manava lliurar una copia de les diligències practicades a Josep Rodríguez, procurador del Capítol de Tortosa i d’altra al representant de Vilafamés, per tal de remetre-la al Reial Consell per a la seua aprovació. Quan tot semblava ja encarrilat per poder-se executar les obres al temple parroquial, el 21 de febrer de 1770, D. Pedro Martín Cermeño, cavaller de l’orde d’Alcantara i Comanador de Vilafamés, es dirigia a Carlos III per exposar les seues protestes i demanar l’exempció d’haver de contribuir al cost de les reformes de l’es- glésia. Els motius que exposava per deslliurar-se del pagament es centraven en «que habiendo tenido igual pretensión la villa de Liria en el propio Arzobispado de Valencia, que la introducida por la de Villafamés, y servidase el consejo por orden de la contaduría de propios de 27 de marzo del año paso de 764 denegarla la facultad, que pretendia para expender de sus caudales y arbitrios, la cantidad necesaria para la obra queocurría en su iglesia parroquial declarando que estos gastos pertenecían a sus primicias, fábricas y diezmos, cuya resolución se entendiese generlamente en todo aquel reyno de Valencia, ocurrieron los curas parrochos de este a Vuestra Real persona y por su Real decreto de 5 de febrero de 1765, se dignó mandar, no se innovase en la practica que habia havido, hasta ahora en dho arzobispado...». També que «el reconocimiento, y tasa de dicha obra se ha executado sin citación de mi parte y por consiguiente sin haber nombrado perito como era natural...». Considerava que l’obra que es pretenia superava les

43. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 76-77. 44. Annex documental núm. 9. 45. A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 83r. 276 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ estrictament necessàries i obeïa més al capritx personal del Consell, doncs «reducidas al blanqueo, o lucimiento necesario, sin estenderse a estucos, bruñidos, y alabastrinos, se lograría el fin propuesto por los vecinos sin tanta costa...». Fi- nalment suplicava a Carlos III deslliurar-lo del pagament corresponent i en cas de no atendre la seua petició demanava la seua participació en el procés de fer «nuebo reconocimiento y tasa, limitándolos a las obras necesarias, y de precisa decencia de dicha iglesia, y con arreglo a uno y otro, se saque a pública subasta y remate en el más cómodo postor...»46. Aquesta nova pretensió del Comanador indignà al Consell de Vilafamés, can- sat de reconeixements, subhastes i adjudicacions que no es feien efectives deprés de tres anys de tramitacions. Amb la finalitat de desbloquejar l’expedient, el Con- sell es dirigí novament al rei demanat «Que Vuestra Alteza en justícia se ha de servir desatendiendo las pretensiones del cavildo, y comendador referidas, aprovar en todos y por todo las delixencias practicadas por el Alcalde maior de Castellón de la Plana, a consequencia de la Real Provisión de 12 de julio de 1768, y 20 de abril de 1769, y en su derecho mandar que por Joseph Dols de Joseph, Maestro albañil vecino de Castellón en quien se remató la obra en 28 de septiembre de 1769 como mas beneficioso postor, se empiece sin dilación alguna a practicar la obra o reparos de dicha iglesia parrochial, segun el perfil, planta, o diseños, y capítulos para ello formadas, y que por el referido comendador, cavildo o dignidades de Tortosa, y qualesquiera otras personas, participes de los Diezmos y Primicias de Villafamés, se concurra, o contribuia a lo menos con la quarta parte de lo que perciban por el tiempo o años que sea necesario para cubrir, y satisfacer el importe y coste de la obra, llevando en esta parte apuro, y devido efecto el auto de 8 de julio de 1768, y 15 de abril de 1769, ofreciendo desde luego coadyubar la villa del caudal sobrante de sus propios, y arvitrios, con la cantidad que se le permita, y mande,...»47. Finalment, el 7 d’agost de 1771, el fiscal emetia dictamen indicant que per a evitar els prejudicis exposats per l’ajuntament de Vilafamés en el retard de les obres, s’executaren les resultants de les diligències practicades per l’alcalde de Castelló, aprovant-les així com el remat fet, pagant-se les obres dels cabdals de propis sense perjuí del que poguera determinar el Reial Consell davant les al·legacions presen- tades pel Capítol i Comanador48. Dictamen que era comunicat a l’alcalde major de Castelló49.

46. A.H.N. AUTOS, pp. 44-45. 47. A.H.N. AUTOS, pp. 46-49. 48. Annex documental núm. 10. 49. A.H.N. AUTOS, pp. 57-61. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 277

LA REFORMA DE 1786: L’AMPLIACIÓ AMB LA CONSTRUCCIÓ DEL CREUER I LA CAPELLA DE LA COMUNIÓ.

Acabades les obres de reforma interior sobre 1773 (s’autoritzen en 1771 i el termini d’execució és d’any i mig), cinc anys després, el consell municipal reunit juntament amb el Clero de l’església parroquial acorden, el 29 de setembre de 1778, iniciar les obres de construcció d’una capella de la Comunió, per a la qual cosa es resol «haser piedra y cal, y prevenir los demás materiales necesarios»50. Desconei- xem quines eren les intencions sobre l’acord pres, és a dir, el lloc on s’havia de construir la capella i demés detalls; però pensem que l’acord es deixà sense efecte fins 1786. Mentre tant, i després de l’ornamentació interior del temple parroquial de 1771, possiblement es plantejara la necessitat de canviar la pavimentació, donat que, almenys, entre novembre de 1782 i el 10 d’octubre de 1785, es documenten diferents pagaments a picapedrers pel concepte de «pavimentar y haser el enlosado de la Parroquial Iglesia»51. Els picapedrers que intervenen en l’elaboració de l’enllosat de l’església són Antonio Alós de l’Alcora, que també es documenta com a «Maestro albañil» i diri- girà les obres de pavimentació, Ramon Martínez i Bartolomé Suller. La pedra de l’enllosat, possiblement provinguera, a l’igual que la pedra de les basses de les pilastres de la reforma de 1771, de la pedrera del tossal d’en Bosch, ja que el 28 d’abril de 1783 es concedeix una lliurança per a cobrar 40 lliures «de los 17 días que trabaxo el carro de bueyes que llevó las piedras, el gasto de las algarrobas que se consumieron, y pagar el cantero»52. El cost de les obres compta- bilitzades entre el 26 de novembre de 1782 i el 10 d’octubre de 1785 és de 616 lliures i 17 sous. En 1786 el Doctor Bruno Andreu, canonge de la Catedral d’Oriola, i fill d’una influent i benestant família de Vilafamés, és informat que l’església de Vilafamés «era ya de corta capacidad para el crecido número de sus vecinos, y que en los Domingos de Quaresma y festividades que la Santa Madre Yglesia anualmente ce-

50. Arxiu Particular: EF-1762: «En la Sala Capitular de la presente Villa de Villafamés, a los 29 días del mes de Setiembre de 1776 juntos y congregados en dicha Sala, el Consejo, Justicia y Regimiento de la misma, el Reverendo Clero de la misma y diferentes personas que de todas clases accedieron se trató entre todos los referidos sobre la obra que se ha de emprender en la Parroquial Yglecia de la misma para haser una capilla de Comunión, y en vista de los dictámenes y pareceres de dicha junta se resol- vió que en continente se de principio a dicha obra, haser piedra y cal, y prevenir los demás materiales necesarios y que respecto de que para ello se necesitaría de electos y Diputados para que estos cuiden por semanas de que se vaia trabaxando y adelantan lo que se necesitase resolvió el nombrar y nombra- ron en electos al Reverrendo Mosén Benito Piñol, Cura de la Parroquial Yglesia de la misma». 51. Arxiu Particular: EF-1762, pp. 11-15. 52. Arxiu Particular: EF-1762, p. 11. 278 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ lebra, apenas podian caber en ella las dos terceras partes de sus moradores, y aun... con mucha incomodidad particularmente los hombres que no pudiendo caber en las dos hiladas de bancos les era preciso retirarse a las Capillas, en donde solian estar incomodados, y las más veces con posturas poco decentes, y que otros por este motivo dejaban de asistir al Templo en los días de mucho concurso...»53. Front aquesta situació, juntament amb la seua cunyada, María Inés Andreu, i la seua neboda, María Antonia Andreu, acorden comunicar a l’ajuntament la necessitat d’engrandir el temple parroquial i, al mateix temps, construir una capella de la Co- munió. Així, li van encarregar a l’arquitecte calandés Andrés Moreno fer un reconeixement del terreny per a que els assessorés sobre la millor manera d’aconseguir l’objectiu. Inspeccionat el temple i els terrenys immediats, l’arquitecte Moreno, va considerar que la millor solució era «... en seguida de su nave, un crucero con su cúpula, y en uno de los brazos de este, al lado del Evangelio, Capilla de Comunión.... y proporcionado al pueblo...». D’acord a la qual cosa va elaborar el corresponent projecte i va estimar el pressupost de les obres, en allò a ell tocant, en 2.500 lliures. Disposant d’aquesta informació, els Andreu, decidiren reunir-se «con los principales vecinos del pueblo» per informar-los. Reunió que té lloc el dia 2 de juliol en la casa del canonge Bruno Andreu, on es lligen els capítols elaborats per l’arquitecte Andrés Moreno que reberen l’aprovació de tots els presents. També s’acor- dà que el vicari després dels oficis, «desde el Púlpito», convocara a tot el poble per al diumenge següent, entre la una i les dos del migdia per exposar el projecte. De tal manera que el dia 9 de juliol, diumenge, i convocats a toc de campana en l’es- glésia parroquial, el Doctor Bruno Andreu explicava el projecte a la major part del poble present a l’acte. Igualment, els feia saber que María Inés Andreu, María Antonia Andreu i Ramón Andreu havien ofert donar 2.000 lliures, però que si els veïns estaven disposats a ajudar amb les almoines i portar els materials a peu d’obra, oferien donar les 2.500 lliures. S’insinuava la possibilitat que d’altre benefactor costejara el retaule de la capella per poder ubicar la imatge de la Puríssima Con- cepció. L’exposició del Doctor Bruno Andreu va convèncer a la concurrència que unà- nimement resolgué posar en pràctica el projecte. Així com, per a costejar l’ornamen- tació interior de la capella s’acordà nomenar «semaneras» que s’encarregaren de recollir diàriament l’almoina dels dos forns de pa, i que després de cada collita eixira la Junta de Fàbrica pel poble i masades del terme per a fer col·lecta. En el mateix moment es nomenaren els components de la Junta de Fàbrica i, finalment, s’acordà «que el dia inmediato siguiente, diez de los referidos mes y año se empezase a

53. Arxiu Particular: Informe y acta de determinación para ampliar la obra de la fábrica de la Igle- sia de la villa de Villafamés. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 279 trabajar en el desmonte para principiar la obra, y se hiciese la limosna de los hornos». Les obres projectades i definides als capítols54 plantejaven l’ampliació de l’es- glésia, amb murs de fonamentació atalussats fins el nivell del paviment. A partir d’aquesta cota els nous murs construïts havien de tenir una grossària de tres pams i mig. Les brancades de portes i finestres havien de ser de blocs escairats, com tam- bé les quatre pilastres de la nau que havien de suportar el pes de la cúpula, que s’havia de construir de rajola i guix. Crescudes les parets a nivell del ràfel, la teulada havia de construir-se «en la misma disposición que el que hay en la antigua, y cubrir toda la obra con callejuelas, dando a los tejados igual vertical al que en el día tienen». Pel que fa a la decoració interior s’havia de mantenir l’existent, continuant amb el resalt d’arcs i faixes debent quedar l’obra «en disposición de darsele de alabastro con el color de rosa y estudo en donde corresponda». S’havia de continuar, també, amb el basament de pedra negra existent i deixar en la capella de la Comunió les obertures per als nínxols que havien de contenir les escultures i el retaule. L’ampliació contemplava la construcció d’una nova sagristia i trassagrari. Da- munt de la sagristia s’havia de construir una estança per a l’arxiu o sala capitular, mentre que damunt del trassagrari s’havia de fer un departament a mode de magatzem. Els sostres havien de ser en la sagristia i trassagrari «con bóveda de ladrillo común», i en la sala capitular «con cielo raso o bóveda igual a la de la sacristia». També es plantejava la possibilitat de traslladar l’orgue des dels peus de l’es- glésia, on estava situat, al presbiteri, fet que no va tenir lloc, romanent l’orgue junt al cort fins 1987 quan té lloc el trasllat durant la restauració de l’església. El presbiteri havia d’estructurar-se amb «una grada de parte a parte, y a la distancia del retablo que los señores consideren conveniente, ha de colocar quatro gradas que también lleguen de parte a parte y sobre estas formará otras tres, dos en figura obliqua y la última en figuras quadrangulares, que formen tarimas, según la disposición del retabo mayor». Respecte aquest, el mestre havia de «mudar el Retablo mayor en el parage más acomodado que permita la obra, haciendo asi mismo la paret divisoria que mantenga dicho Retablo y quede con toda seguridad la Yglesia, y concluida la obra, deberá derribar aquella y trasportar el Altar referido al Presbiterio nuevo»55. La Junta de Fàbrica, nomenada per a fer el seguiment de les obres, es comprometia a donar el terreny de l’ampliació desmuntat i anivellat, deixant-lo escalonat en els llocs adients. Donar tots els materials necessaris a peu d’obra, podent aprofitar la pedra picada que s’havia preparat per a la construcció de la capella de la Co- munió, així com tota la pedra provinent de l’enderroc. Havia d’aportar el morter,

54. Annex documental núm. 11. 55. Annex documental núm. 11. 280 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ l’estuc i color, la teula, rajola i aigua necessària, havent de fer el mestre una bassa ben condicionada per emmagatzemar-la. També aportava les lloses per al paviment que s’havien anat preparant així com la pedra nova necessària que poguera fer falta, però tallar-la i col·locar-la era per compte del mestre. Havia de disposar de la fusta, cordes, claus,... fuster, ferrer, escultor i daurador. La Junta de Fàbrica va elaborar un compte individual de les despeses genera- des56. A partir de les anotacions saben que les obres de fonamentació s’iniciaren el dia 10 de juliol de 1786 sota la direcció de l’arquitecte Andres Moreno. Els treballs de desmunt finalitzen, si atenen a les pòlisses setmanals el 20 de juliol de 1788, és a dir, dos anys després del seu inici. Els oficials encarregats del desmunt i controlar les explosions de les barrinades foren Bartolomé Suller, Vicente Valero i Miguel Valls. A mesura que s’anava des- muntant el terreny per a l’ampliació era necessari aprofitar la pedra extreta. En la setmana del 27 de novembre de 1786 es documenta la liquidació del treballs als fusters Miguel Benet i Pasqual Gallego per fabricar el torn necessari per a pujar la pedra a nivell d’obra. Torn que va ser fabricat amb fusta de xop provinent del barranc de Moró. La resta de fusta necessaria per a la construcció es va obtindre del pinar de la Pobla Tornesa i de la rambla de la Viuda. Com estava estipular als capítols, per compte de la vila estava subministrar els materials necessaris a peu d’obra. La pedra extreta del desmunt no fou suficient i, a partir de la setmana del 5 de novembre de 1787, es documenten treballs a la pedrera del tossal d’en Bosch durant quatre setmanes. Es va haver de construir un forn de cal per obtindre el morter necessari, i Vicente Lavernia, «texero de Cabanes» va subministrar, entre d’altres «2800 atovas y 1900 ladrillos». Entre els pagaments efectuats per la Junta de Fàbrica es documenta la presèn- cia de l’escultor Pasqual Valls a qui, l’agost de 1787, se li abonen 5 lliures per «una cruz nueva, dos bordones, una bola y medio jornals»57, i en juny de 1788, tres lliures per «6 días hazer el floró de la nau»58, a més d’altres anotacions per jornals d’escultoria. Pasqual Valls escultor de Vilafamés es documenta en 1795 reparant la peanya de sant Miquel59. I, potser, el tinguem que relacionar amb els escultors Maurat de Cabanes treballant a Vilafamés, ja que el 19 d’agost de 1775 es documenta com a

56. Arxiu Particular: Cuenta individual de los gastos que debe pagar Mosén Pedro Pastor, Presbitero Depositario de los efectos de Fábrica de la Yglesia Parroquial de la Villa de Villafamés, en la nueva obra de Crucero, y Capilla de Comunión, que de acuerdo del Común de dicha Villa se empezaron abrir sus cimientos en el día diez de Julio del año 1786, para ensanche de dicha Parroquia a dirección de Andrés Moreno, Maestro Arquitecto. 57. Arxiu Particular: Cuenta individual…. Obra de Crucero, y Capilla de Comunión…, nº 48. 58. Arxiu Particular: Cuenta individual…. Obra de Crucero, y Capilla de Comunión…, nº 80. 59. ALLEPUZ MARZÀ, X. (1995): «Construcció i cultura material de l’ermita de sant Miquel de Moró (Vilafamés, Plana Alta)», Montornés, 5. A.C. La Balaguera, La Pobla Tornesa, pp. 3-13. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 281 testimoni en documentació notarial a «Cristoval Maurat y Pasqual Valls, esculto- res de esta dicha villa vecinos»60; el mateix passa el 9 de febrer de 177861 i, dies abans, el 30 de gener de 1778 es documenta Cristòfol i Marià Maurat62. L’import de les obres costejades directament per la Junta de Fàbrica ascendi- ren a la quantitat de 1.111 lliures i 8 diners. S’obrí, igualment, un compte on Ramón Andreu anava deixant constància dels pagaments que anava avançant de les 2.500 lliures que havia de liquidar amb l’arquitecte Andrés Moreno63. Aquests pagaments s’inicien el 21 de juliol de 1786 i es mantenen constant fins el 17 de maig de 1787, produint-se una parada fins el 7 de setembre de 1787 on continuaran regularment fins l’11 de maig de 1790, moment en què es poden donar per finalitzades les obres de construcció de l’ampliació del creuer i capella de la Comunió, quatre anys després del seu inici, i liquidades les 2.500 lliures amb l’arquitecte Andrés Moreno. Les principals anotacions de pagaments corresponen als jornals d’oficials i pe- ons de l’obra. Entre els primers es documenta a Juan Vives, Bartolomé Suller, Tomàs Català, Josep Polo, Francisco Muñoz i Joaquin Ibáñez, els dos darrers de les Coves de Vinromà. Entre els picapedrers encarregats de subministrar les lloses i pedres per a les pilastres així com la col·locació es documenta a Cristobal Ahís, Manuel Croles i els germans Tomàs i Josep Zalaya. També són nombrosos els pagaments fets a l’arquitecte Moreno, alguns dels quals es practiquen a través de la seua dona, què seran tant en espècie (blat, seixa, farina, oli, capell, capot, tela,...) com en efectiu. Dels pagaments en efectiu ens centrarem en aquells efectuats per costejar el desplaçament de l’arquitecte a altres localitats. Així, són nombros els viatges a la fira de Cabanes on anirà en quatre ocasions, és a dir, els quatre anys que residí a Vilafamés mentre duraren les obres. Al- tres desplaçaments realitzats per ordre cronològic són64: 13 de julio de 1788: «Al mismo Andrés Moreno, para ir a Argelita, entregué 10 ll.» 26 de juliol de 1788: «A dicho Andrés Moreno por ir a Artana, 12 ll.» 16 d’agost de 1788: «A dicho Maestro Andrés Moreno, 10 libras para ir a Calanda, su Patria.» 27 de desembre de 1788: «Al Maestro quando estaba en Valencia, 6 libras.» 3 de gener de 1789: «Al Maestro para ir a Calanda, 50 ll.» 10 d’abril de 1790: «Al Mestre Andreu per a anar a Vilarel, 20 ll.» 28 d’abril de 1790: «Doní a Andreu per a anar a les Coves, 8 ll.»

60 Arxiu Històric Provincial de Castelló. (AHPCs). Not. Josep Galindo, prot. 143. 61. AHPCs. Not. Josep F. Blasco, prot. 92. 62. AHPCs. Not. Josep F. Blasco, prot. 92. 63. Arxiu Particular: Cuenta de lo que Ramón Andreu entrega a Andrés Moreno, Maestro Arquitec- to, a cuenta de 2.500 L. del valor de la obra. 64. Arxiu Particular: Cuenta de lo q. Ramón Andreu… pp. 27, 29, 34 i 43. 282 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

Així com el 15 de novembre de 1787, se li lliuraben a Moreno 11 ll. 19 s. per a «pagar a un hombre de Batea por el Retor de Artana»65. Viatges i desplaçaments que, sens dubte, tenen a veure amb la seua activitat professional. Finalitzades les obres de construcció en maig de 1790, restava pendent l’orna- mentació interior de la capella de Comunió, tant pel que fa a les escultures que havien d’allotjar els quatre nínxols oberts a les parets com el retaule. Respecte dels primers considerem que mai van arribar a contenir escultures. Actualment, les escletxes de les parets permeten identificar la localització precisa dels nínxols, els quals es troben tapiats i al damunt hi ha ornamentació de frescos al·lusius a l’Euca- ristia, atribuïts a Joaquim Oliet. Amb relació al retaule sols tenim constància dels pagaments efectuats a un tal Peris de Vistabella i Ramón Simón que entre novembre de 1792 i febrer de 1794 subministraren la fusta necessària per a la construcció del retaule66.

LA REFORMA DE 1806: ENDERROC I NOVA CONSTRUCCIÓ DE LA CÚPULA.

Setze anys després de l’ampliació de l’església parroquial, es plantegen problemes estructurals. La cúpula del creuer centrava ara l’atenció sent necessari practicar l’enderoc per «el peligro que amanazava»67. Així, el 13 de gener de 1806 s’iniciaren els treballs d’enderrocament sota la direcció de l’arquitecte Cristòfol Aiora. Quatre setmanes després d’iniciar la demolició es rebia la visita dels arquitectes de València Joaquin Martínez i Vicente Marzo68 qui inspeccionaren l’església i deter- minaren les obres que s’havien de practicar, de les quals ara per ara, no tenim cons- tància documental.

XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

65. Arxiu Particular: Cuenta de lo q. Ramón Andreu… p. 20. 66. Arxiu Particular: Cuenta de lo q. Ramón Andreu… p. 44. 67. Arxiu Particular: Cuenta individual de los gastos que debe pagar Tomás Andreu, depositario de los efechtos de la Fábrica de la Yglesia de Villafamés, en la nueva construchsión de la media naranja, y adorno de ella... 68. Arxiu Particular: Cuenta… en la nueva construchsión de la media naranja,… nº 4. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 283

Annex documental

[1]

1767, juliol 21. Vilafamés A.H.N. AUTOS, p. 1-11 Informació de testimonis sobre necessitats de reparacions en l’església parroquial

Bartholomé Andreu Procurador síndico del común de esta villa de Villafamés, paresco ante V.M. y como mejor de derecho proseda, digo: Que a los derechos del Ayuntamiento de esta villa y beneficio común de sus vecinos conviene verificar por medio de información de testigos los extremos y capítulos siguientes: Primeramente que con el motivo de haverse derruido en años pasados por la inclemencia de los tiempos todo el tejado que cubre la iglesia de la presente villa y penetrado sus aguas la bóveda de la misma, fue presiso he indispensable en los años de mil setesientos sesenta y quatro, y de sesenta y sinco redificar y renovar dicho tejado lo que se expendieron más de mil y quinientos pesos, con que voluntariamente y por vía de limosna contribuyeron los vesinos de esta villa por no haver en ella efectos destinados para gastos de fábrica, y assí es verdat: Otrosí, que en consequencia de quedar efectuada dicha redificación del tejado de la mencionada iglesia, es presiso, he indispensable, el redificar también su bóveda, asegurándola en aquellas partes por donde amenasa riesgo, y la penetraron las aguas de las lluvias, y en luciéndola de alabastro para que esté desente, y se quiten las manchas, que han quedado de las aguas que traspelaron en ella, respeto a que de no executarse amenasa riesgo a los fieles que concurran a ella a los Divinos Officios y de- más funciones de iglesia, y assí es verdat. Otrosí, que igualmente es indispensable la necesidat de poner en sus ventanas, vidriheras o piedras de luz, respeto a que las antiguas, que havia en ellas, por dicha inclemencia de los tiempos se destrozaron y cahieron y para la desencia, y ornato de dicha iglesia es indispensable colocar otras nuevas, y así es verdat. Otrosí, que para los gastos y costes de componer la citada bóveda, lucirla y que se quite la indesencia de las manchas y colocar las vidrieras o piedras de luz, en sus ventanas serán presisos al menos 2.200 libras y esto sin conprender algunos jornales con que por devoción se espera contribuyran muchos vecinos, y así es verdat. Otrosí que para el pago del referido coste no ay fondo alguno pues aunque el Ayuntamiento de esta villa tiene el Patronato de la iglesia no maneja, ni tiene a su cargo efectos algunos con destino para gastos de fábrica, si menos en la iglesia ni su clero existe administración, ni masa alguna con semejante destino, y así es verdat. Otrosí, que aunque es cierto y verdadero que las obras que se han ofrecido en la iglesia de esta villa asta el año pasado de 1760, en que se dio el nuevo reglamento para el manejo de propios y albitrios las costeó el Ayuntamiento como a su Patrono lo hizo de los referidos efectos de propios y albitrios, y valiéndose del afecto y devoción que muchos de sus vecinos (...), pero aora después de la referida nueva orden de ninguna suerte puede costear las que se ofrescan en la expresada iglesia y así es verdat. Otrosí que lo que se expendió en los antesdichos años 1764 y 1765 en la redificación del techo de la iglesia, a sido de propias limosnas con que voluntariamente han concurrido los vecinos, pero que por haver quedado cansados del coste de dicha obra y falta de cosechas que experimentan no ay probable esperansa de que quieran contribuyr a los de redificación, y lucimiento de la bóveda y gastos de poner piedras de luz, o vidrieras en las ventanas, y assí es verdat. Por tanto, a Vm. 284 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ suplico se sirva admitirme la información de testigos que estoy pronto a dar al tenor de los antesedentes capítulos y evacuado que sea mandar al presente escribano que satisfecho de sus derechos me libre copia auténtica y feefaciente de dicha sumaria, y pedimento que la noticia y de todo lo que se actuará en su rasón para el uso que el Ayuntamiento y común de vesinos de esta villa convenga, que assí es justicia que pido, juro en forma y para ello et. Bartolomé Andreu. Auto. Por presentada recibase la sumarya que esta parte ofresca y fecho líbreselé la copia que pide. Lo mandó el Sr. Jayme Navarro, Alcalde ordinario de la villa de Villafamés, y en ella a los veinteuno días del mes de julio de mil setesientos sesenta y siete años y lo firmó su merset. Doy fe Jayme Navarro, Ante mí, Pedro de Puértolas. En dicha villa día mes y año yo el essno hise notorio el auto que antesede a Bartholomé Andreu en el nombre que intervine en su persona doy fe. Pedro de Puértolas. [Al marge] Testigo Joseph Francisco Blasco En la villa de Villafamés a los veinte y tres días del mes de julio de mil setecientos sesenta y siete años, ante el Sr. Jayme Navarro Alcalde primero ordinario de dicha villa compare- ció Joseph Francisco Blasco escribano vecino de la misma testigo presentado por parte de Bartholomé Andreu procurador síndico del común de dicha villa para la información de testigos que tiene ofrecido y le está mandado dar de quien su merset dicho señor alcalde por ante my el escribano le resibió su juramento que lo hiso a Dios Nuestro Señor y a una señal de Cruz conforme a derecho y aviéndolo practicado como se requiere, y bajo del ofreció desir verdat de lo que supiere y fuere preguntado, y aviéndolo sido por el tenor de los extremos o capítulos contenidos en el pedimento presentado por dicho Andreu con el sitado nombre y en cada uno de ellos en particular dijo y respondió lo siguiente. Al primer extremo, o capítu- lo del mensionado pedimento dijo que es cierto según y en la conformidat que en el mismo se expresa, lo que dijo sabia el testigo no solo por haverlo visto si también por haver sido otro de los que han contribuido en el coste de las obras que se han practicado en el tejado que acota el capítulo y responde. Al segundo capítulo dijo que igualmente es cierto según y en el modo que se expresa en dicho capítulo, lo que dijo saber el testigo así por haverlo visto como por haver oydo a personas de la maior inteligencia ser presisos y necesarias las obras que contiene dicho capítulo y responde. Al terser capítulo dijo que es cierto y verdadero dicho capítulo y lo sabe por haverlo visto y estado viendo cada día, pues en días de lluvias entra contínuamente agua y en las intenperies del viento cahen pedazos de ellas, y responde. Al quarto capítulo dijo que es verdat que el importe y coste de las obras, y demás que refiere el capítulo al menos será de dos mil ducientos pessos, lo que dijo saber por haverlo oydo desir a personas inteligentes y peritas en dicha materia estando tratando algunas vezes de dicho asumpto y responde. Al quinto capítulo dijo que es verdat todo quanto se refiere en el lo que sabe el testigo por haver sido muchos años escribano del ayuntamiento de esta villa, y des- pués regidor decano de ella, y responde. Al sexto capítulo dijo que es cierto y verdadero todo quanto se refiere en dicho capítulo lo que sabe por las rasones que lleva dichas en el capítu- lo antesedente y responde. Al séptimo capítulo dijo que es verdat lo que en el se refiere lo que sabe el testigo por ser uno de los que han contribuydo en dichas limosnas y es cierto haver quedado cansados los vesinos de esta villa por dichas obras, y no haver probabilidat para que por ellos mismo se prosiguan dichas obras por la cansadés y falta de cosechas muchos años, y que quanto a dicho es la verdat so cargo del juramento que fecho tiene en el que se afirmó y ratificó y dijo ser de edat de quarenta y tres años pocos más o menos y lo firmó con su merset de que doy fe. Jayme Navarro, Joseph Francisco Blasco, ante mi Pedro de Puértolas. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 285

[Segueixen els textimonis de: Don Agustín Sancho de 36 anys. Domingo Andreu, llaurador («por haver sido algunos años Alcalde primero») de 50 anys. Don Balthasar Mas («por haver sido algunos años alcalde ordinario primero») de 60 anys. Manuel Marza, llaurador («haver sido algunos años alcalde y regidor») de 44 anys. Pasqual Puchol, llaurador, («por haver sido alcalde primero y muchas veces regidor decano»), de 76 anys. Francisco Beltran, Mestre d’obres, («por haverlo visto, si que también por haver sido otro de los que han contribuydo y trabajado en dicha obra». Al capítol 2 «por haverlo visto y reparado varias vezes el estado». Al capítol 4 «por haverlo reconosido y reparado varias vezes») de 51 anys. Joseph Crosanto, Mestre d’obres, (s’exprese en els mateixos extrems que Francisco Beltran), de 54 anys.]

[2]

1768, juliol 12. Madrid A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 1-6 Manament de Carlos III sobre contribució en la reforma de l’església per part dels perceptors dels delmes i primícies, així com de les diligències que s’havien de realitzar.

[3]

1768, agost 1. Castelló de la Plana A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 6-13 Diligències de l’alcalde de Castelló contenint els capítols elaborats pels mestres d’obra Josep Bueso i Gregorio Tomàs.

En la villa de Castellón de la Plana al primero día del mes de agosto de mil setecientos sesenta y ocho años. Ante el Señor Don Vicente Catalá de Monzonis, Abogado de los reales consejos, Alcalde mayor, y Teniente de Corregidor, por su Magestad de la mesma se presen- tó por Domingo Andreu, como a otro de los Diputados del común, y vezino de la villa de Villafamés el Real Despacho que antecede y visto por su Merced obedeciéndole con el respeto devido, mandó se guarde, cumpla, y execute, y que Joseph Bueso y Gregorio Thomás, Maestros Albañiles de esta villa, a quienes nombró por peritos acceptando jurando primero sus encargos, reconozcan las obras de la iglesia parroquial de dicha villa de Villafamés que previene el mismo Real Despacho deven hacerse y hagan relación jurada de la regulación de su importe para en su vista proceder. Y lo firmó, doy fe. Don Vicente Catalá de Monsonís. Ante mí, Thomás Pérez.

/Notificación, acceptación y juramento/ En dicha villa, día, mes y año antes dichos, yo el escrivano infraescrito notifiqué el nombramiento que antecede a Joseph Bueso, Maestro Albañil, vecino de la mesma, en su persona, quien dixo que acceptava y acceptó dicho encargo, y juró por Dios Nuestros Señor, y a una señal de cruz en forma de drecho, bajo el qual ofreció cumplir todo lo que ofrecido tiene, y lo firmó, doy fe. Joseph Bueso. Ante mí, Thomas Pérez.

/Notificación, acceptación y juramento/ En dicha villa, día, mes y año antes dichos, yo el escrivano notifiqué el nombramiento que antecede a Gregorio Thomás, Maestro Albañil, vecino de la mesma, en su persona, quien dixo que acceptava y acceptó dicho nombramiento, y juró por Dios Nuestros Señor, y a una señal de cruz en forma de drecho, bajo el qual ofreció cumplir todo lo que ofrecido tiene, y lo fir- mó, doy fe. Gregorio Thomás. Ante mí, Thomás Pérez.

/Relación de Peritos Albañiles del coste de la obra de la iglesia/ En la villa de Castellón de la Plana a los ocho días del mes de agosto de mil setecientos sesenta y ocho años. Ante el Señor Don Vicente Catalá de Monzonís, Abogado de los Rea- les Concejos, Alcalde mayor, y Theniente de Corregidor por su Magestad de la misma, comparecieron Joseph Bueso y Gregorio Thomás, Maestros Albañiles, vecinos de la propia, de quienes su Merced por antemí el escrivano infraescrito les recibió de juramento que lo hi- 288 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ cieron por Dios Nuestro Señor y a una señal de Cruz en forma de derecho, bajo el qual ofrecieron decir verdad de lo que supieren y en su virtud Dixeron: Que han reconocido la iglesia parroquial de la villa de Villafamés, y héchose cargo de todas las obras que deve hazerse para la precisa desencia y seguridad de este templo, comprenden, y justiprecian su coste en dos mil quinientas setenta y siete libras, moneda corriente de este Reyno, comprendidas en esta cantidad y suma quatrocientas libras que costarán de conducir por los vecinos los materiales de cal, yeso, agua, y arena del mismo término al pie de la obra, de suerte que rebajada esta cantidad de aquella toda la vez que según tienen entendido quedan del cargo de los vecinos de dicha villa dichos portes, es el coste líquido de dicha obra dos mil ciento setenta y siete libras de dicha moneda. Todo lo que dixeron haver justipreciado según su pericia en el arte de arquitectura, bien y fielmente, y que hera la verdad por el juramento que tienen hecho y dixeron ser de verdad, a saber dicho Bueso de sinquenta y cinco años, y dicho Thomás de quarenta y uno en corta diferencia, y lo firmaron con su Merced, doy fe. Gregorio Thomás, Joseph Bueso, Catalá de Monsonís. Ante mí Thomás Pérez.

/Auto/ En la villa de Castellón de la Plana a los nueve días del mes de agosto de mil setecientos sesenta y ocho años. El Señor Don Vicente Catalá de Monsonís, Abogado de los Reales Con- sejos, Alcalde mayor y Theniente de Corregidor por su Magestad de la misma en vista de estos autos mandó que por los mismos peritos que han justipreciado el coste de la obra que deve hacerse en la iglesia paroquial de la villa de Villafamés, se forme el correspondiente Plan, y perfil de dicha obra y los capítulos, bajo los quales comprendan deva hacerse, con expreción del tiempo que juzguen necesario para hacerse dicha obra cómodamente, añadien- do a dichos capítulos el de que tendrá obligación el Maestro en quien se hiciere el remate de dar la tercera parte de dicha obra anticipada por vía de fianza, según está assí prevenido en el Real Despacho que antecede y también de que concurrirán los vecinos de dicha villa voluntáriamente en portear al pie de la obra los materiales de agua, yeso, cal y arena que fueren necessarios en los tiempos que lo necessitaren, sirviéndose dicho Maestro de los referidos materiales, de dentro el término de dicha villa, donde tiene proporción para ellos, para cuya seguridad se haga saber antes al Síndico Procurador General de la misma, para que en vista de dicho Real Despacho, y de este Capítulo diga si se le ofrece en su opuesto, y fecho tráyganse los autos para en su vista proveher. Y assí lo proveyó, y firmó su Merced e yo el escrivano que de ello doy fe. Catalá de Monsonís. Ante mí, Thomás Pérez

/Nottd./ En dicha villa, día, mes y año antes dichos yo el essno. infraescrito notifiqué el auto inmediato que antecede a Joseph Bueno, Albañil, por lo que le toca, en su persona, doy fe.

/Comparecencia/ En la villa de Castellón de la Plana a los once días del mes de agosto de dicho año. Ante el mismo Señor Alcalde mayor compareció Luís Llemiñana, Síndico Procurador General de la villa de Villafamés y haviéndole enterado su Merced de lo prevenido en el Real Despacho que antecede notificándosele por mi el escrivano, como igualmente el auto inmediato que antecede leyéndole uno, y otro desde la Cruz hasta la fecha en su persona (de que doy fee), L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 289

Dixo: No se le ofrecía reparo alguno en que se pusiese el capítulo prevenido en dicho auto antes sí le parecía muy conforme, como también por tal le tenia el Consejo, Justicia y Regi- miento de dicha villa, por estar enterados de sus capitulares, y de lo prevenido en el mismo Real Despacho por ser el único modo en que podrán concurrir los vecinos de dicha villa a la referida obra según lo havían practicado otras veces. Y para que conste lo pongo por diligencia que firmo con su Merced. Catalá de Monsonís, Thomás Pérez.

/Notificación/ En la mencionada villa y día yo el mismo escribano notifiqué el auto inmediato que antecede a Gregorio Thomás, Albañil por lo que le toca en su persona, doy fe.

/Capítulos para el remate de la obra según relación de los peritos albañiles/

En la villa de Castellón de la Plana a los veinte y nueve días del mes de agosto de mil setecientos sesenta y ocho años. Ante el señor Don Vicente Catalá de Monsonís, Abogado de los Reales Consejos, Alcalde mayor, y Theniente de Corregidor, por su Magestad de la mesma, comparecieron Joseph Bueso, y Gregorio Thomás, Maestros albañiles, vecinos de la propia, de quienes su Merced por ante mí el escrivano infraescrito les recibió de juramento que lo hicieron por Dios Nuestro Señor, y a una señal de cruz en forma de derecho, bajo el qual ofrecieron decir verdad de lo que supieren y en su virtud, Dixeron: Que los capítulos que comprenden se han de guardar y executar en el lucimiento interior de la iglesia paroquial de la villa de Villafamés, y bajo los quales deverá hacerse el remate de dicha obra son los siguientes: [1] Primeramente, el Maestro por quien quedase la obra tendrá obligación de ensanchar las dies ventanas que cahen a la nave de la iglesia, y serrar de pared de calicanto la ventana del coro que está en la frontera, o fachada, a fín de que por las aguas de levante, no penetren las humedades. [2] Otrosí, también tendrá obligación el Maestro de picar el reparado de toda la iglesia y capillas por la parte interior, de forma que no quede nada del reparado suelto a fin de que el salitre vaya fuera para que el reparado nuevo quede con toda firmeza y lo mismo practicará en las dos sacrestías y tras sacrario, coro y escalera que sube a este, que son parte de la nave de la iglesia, y que quede con la devida perfección. [3] Otrosí, también tendrá obligación el Maestro de reparar las bóvedas, arcos, y capillas de la nave de la iglesia y dicha escalera de hieso pardo, sacando aristas en los arcos torales, para que queden las monteas iguales y sin garrotes, y también tendrá obligación de lucir las dos sacrestías, y trassacrario con yeso pardo, sacando maestras en los rincones y el dicho reparado ha de quedar raído con cuchillo de dientes, a fin de que el estuco quede con más firmeza, y con toda perfección, y las capillas de la parte de poniente, por estar húmedas, y aquellas humedades no pudiendo sacarlas tan fácilmente se han de reparar los liensos de las paredes de esta parte de iglesia de mortero delgado de buena calidad, y que queden rectas, y con toda perfección. [4] Otrosí, tendrá obligación el Maestro de ensanchar dos ventanas en la Sacrestía de la parte de levante de cinco y nueve palmos, y Sacrestia de la parte de poniente y las dos ventanas en la Sacrestía de poniente de la magnitud que se pueda. [5] Otrosí, tendrá obligación el maestro de sacar del perfil toda la arquitectura, y repartirla como demuestra el mismo perfil correr de yeso pardo alquitrave, friso, y cornisa, importas capitelladas, y estas han de correr por detrás de todas las capillas, y en las pilastras hazen muretes, y capiteles de talla, y correr 290 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ en las onse ventanas de la nave de la iglesia un alquitrave alrededor, y encima del coro hacer un ovalo ciego, corriendo un alquitrave por todo el rededor, como en las otras ventanas, y la arquitectura que demuestra el perfil se ha de executar en las seis capillas, y presbiterio, y coro, y lucir este de yeso pardo, sacando maestras en rincones, y paredes, y que quede con la devida perfección. [6]. Otrosí, tendrá obligación el Maestro de poner piedras de luz en todas las ventanas de la iglesia, y en las dos ventanas de la Sacrestía de la parte de levante, y en las otras dos de la otra Sacrestía de la parte de poniente poner ventanas de madera con rejas de hierro para la seguridad de la iglesia, porque estarán muy inmediatas al suelo de la calle. [7] Otrosí, también tendrá obligación el Maestro de hacer el guardapolvo de mortero y yeso mesclados y despues se dará de estuco pardo, y dicho guardapolvo ha de ser de altura hasta el simoscapo de la basa, y dicho guardapolvo se ha de colocar en todas las capillas, frontera y Presbiterio de la iglesia, y chambas, hasta encontrar en la piedra de lustre, y en las dos Sacrestías y trassagrario, y que quede con la devida perfección. [8] Otrosí, será obligación del Maestro de hacer los sóculos, y basas de todas las pilastras de la nave de la iglesia, y Presbiterio de piedra de lustre, esto es los ocho sóculos enteros de una pieza, y ocho basas, si se encuentran de una pieza y sinó de dos, los dos sóculos del Presbiterio que hacen sisavo de dos piezas en junta al sisavo, y las basas lo mismo, y los dos medios sóculos debajo el coro con su murete como todos los demás y todos los sóculos de piedra del Tosal de Embosch término de dicha villa, que sea azul, y sin manchas, de otro color y las basas de piedra negra, como las de las gradas del Presbiterio, y todos los sóculos, y basas bien enlustradas a uso y costumbre de buen artífice. [9] Otrosí, será obligación del Maestro de dar de estuco de cal, y alabastro vivo dado en paleta bien bruñido toda la nave, capillas, coro, escalera, sacrestías, y trassacrario haciendo fajas en las correspondiencias, y en los arcos torales, y en los de capillas unas almoadillas de buen gusto, y en el friso lo mismo fajas, almoadillas y arquitectura de color de plomo, y la crucerería de todas las bovedas después de dadas de estuco se han de hacer jaspeadas y que quede con la devida perfección. [10] Otrosí, será obli- gación del Maestro al tiempo de correr la arquitectura de poner unos clavos a modo de los de las ruedas de carro a fin de que no suelte el hieso y estos han de estar de dos a dos palmos poco más o menos fixados entre las juntas de las piedras labradas, y en las pilastras, y muretes practicar lo mismo y en estas se ha de poner una tira de clavos por cada lado, para que quede con más firmeza, y con toda perfección. [11] Otrosí, será obligación del Maestro al tiempo de correr la arquitectura de retocar cornisa, alquitrave, impostas, capitelladas, y para asentar la piedra de lustre lo que fuere menester. [12] Otrosí, tendrá obligación el maestro en quien se rematare la obra de costear todo el hieso, cal, alabastro, piedras de luz, piedras para los sóculos y basas, madera para andamios, clavos, ventanas, rejas, cuerdas, ladrillos, y todo lo que fuere necesario para dejar la obra perfecta, según demuestra el perfil. [13] Otrosí queda- rá a cargo de los vecinos de dicha villa portearle a dicho Maestro al pie de la obra toda el agua, yeso, cal y arena que fuere necesaria, en los tiempos que lo necessitare la obra graciosamente, sin que por dichos portes deva satisfacer, ni pagar el maestro cosa alguna sir- viéndose dicho Maestro de dichos materiales de dentro el término de dicha villa, donde tiene proporción para ello. [14] Otrosí, tendrá obligación dicho Maestro de dar la tercera parte de dicha obra anticipada por vía de fianza. [15] Otrosí, deberá executar toda la referida obra dentro de año y medio y desde luego practicar todo lo que fuere necesario para que con seguridad puedan asistir los fieles a la iglesia. [16] Otrosí, y finalmente, que fecha toda la obra deverá reconocerse por los expertos que se nombrasen por el Señor Juez comicionado por el L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 291

Real Consejo para saber si está hecha con todo arte, y perfeción, y con arreglo a estos capí- tulos, previniéndose que fecho el remate de esta obra deverá para su aprovación remitirse antes que tenga validación al Real Consejo. Todo lo que dixeron ser la verdad por el juramento que tenían hecho en el que se afirmavan, dixeron ser de la edad que tienen y declarado, y lo firmaron con su Merced, con cuya intervención se han formalizado estos capítulos incluyendo en ellos de su orden los que no son respectivos a la pericia de los declarantes, de que doy fe. Català de Monsonís, Gregorio Thomás, Joseph Bueso. Ante mí, Thomás Pérez.

Acto continuo, los mismo peritos hicieron presentación del perfil de las referidas obras que dixeron mediante el mismo juramento havian hecho bien y fielmente, según su saber, y entender el que uno, y coso a estos autos, y lo pongo por diligencia que firmo con los mismo, y su Merced, de que doy fe.

[4]

1768, setembre 26. Vilafamés A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 14r-15 Aprovació dels capítols pel Consell de Vilafamés

/Notificación/ En la villa de Villafamés, a los veinte y seis días del mes de setiembre de mil setecientos sesenta y ocho años, estando juntos y congregados en esta casa capitular de esta villa los se- ñores Don Francisco Mas, Alcalde ordinario primero, Vicente Mallasent, Manuel Marsá, y Miguel Andreu, Regidores, con asistencia de Luís Llemiñena, Síndico Procurador General, Consejo, Justicia y Regimiento de la misma, hize saber el Real Despacho que antecede en sus personas, y enterados de las Providencias dadas por el señor Juez de esta comición, perfil, y capítulos, para el subasto y remate de la obra de la iglesia parroquial, Dixeron que no ofreciéndoseles reparo alguno en su execución se guardase, y cumpliese lo mandado por dicho señor Juez comicionado, reservándose el drecho de representar el Real Consejo, que a más de el blanqueo de dicha iglesia, y demás que deve hacerse en ella, según lo prevenido en dichos capítulos, tiene también necesidad de otras obras, y así lo acordaron, y firmaron los que dixeron saber escrivir, de que doy fe.

[5]

1768, octubre 10. Vilafamés A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 16r-18 Adjudicació de les obres de reforma al mestre d’obres Josep Dols per 2.179 lliures i 10 sous.

En la villa de Villafamés a los dies días del mes de octubre de mil setecientos sesenta y ocho años, junto a las puertas de la Casa Capitular de dicha villa, hallándose el señor Don 292 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

Vicente Catalá de Monsonis, Abogado de los Reales Consejos, Alcalde mayor, y Theniente de corregidor por su Magestad de la villa de Castellón de la Plana, Juez comicionado por el Real Consejo de Castilla por voz de Joseph Palasí, pregonero público de dicha villa de Villafamés, se leió al pregón en altas, e inteligibles voces para su remate por término de una hora en poca diferencia la obra que se ha de hacer en la iglesia de dicha villa de Villafamés, según los capítulo y perfil contenidos en estos autos, y se apercibió como se havía de rematar encontinente en el mayor postor, y estando presente dicho señor Juez comicionado man- dó se encendiese un pedazo de serilla, para que en acabando de arder naturalmente quedase hecho el remate de dicha obra en el mayor postor de ella lo que se executó por dicho pregonero encendiendo dicha cerilla, poniéndola en parte pública que se viese por los que estavan en la calle y bolvió a apercibir el remate de dicha obra, diciendo en voces altas no havía más tiempo para poner postura que el que dicha cerilla durase encendida porque apagada queda- ría hecho el remate en el mayor postor, y continuando los pregones acabó de arder dicha cerilla quedando la postura de dicha obra por Joseph Dols de Joseph, Maestro Albañil, vecino de dicha villa de Castellón que ofreció hacer dicha obra, a tenor de los capítulos y perfil por dos mil ciento setenta y nueve libras dies sueldos moneda de este Reyno siendo el mayor postor, y el dicho pregonero, dio la buena Pro y su Merced mandó quedase rematada la expresada obra por el referido precio, y según los capítulos y perfil contenidos en estos autos en favor del referido Dols, el que hallándose presente acceptó dicho remate, y se obligó a hacer la referida por mencionado precio, y según los mismos capítulos y perfil, para el cumplimiento de lo qual obligó su persona y bienes havidos y por haver, y dió poder a las Justi- cias de su Magestad para que a su cumplimiento le apremien por todo el rigor de drecho. y con especialidad a las que de esta causa conduscan y conocer puedan, y lo firmó con su Mer- ced. Siendo presentes por testigos, Joseph Juan Agüero y Pedro Vicente Pérez, escriviente de dicha villa de Castellón vecinos (a quienes con el referido Dols doy fee conosco).

[6]

1769, abril 20. Madrid A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 27-35 Manament de Carlos III per a fer nou reconeixement de les obres amb intervenció del Capítol de la catedral de Tortosa.

Don Carlos por la gracia de Dios Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaén, Señor de Vizcaya y de Molina. A vos el nuestro Alcalde maior de la Villa de Castellón de la Plana en el nuestro Reino de Valencia, salud y gracia, ya sabéis que por este Conzejo, justicia, y regimiento y procurador síndico general de la Villa de Villafamés se ocurrió ante nos en cinco de marzo del año pasado de mil setecientos sesenta y ocho con una petición diciendo que con el transcurso e inclemencia de los tiempos se hallaba en derruido todo el tejado que cubría la iglesia de la expresada villa, de forma que las lluvias penetraron su vóveda, causando en ella un espezial estrago, y por lo mismo se estimó preciso, e indispensable renobar y reedificar dicho tejado como así se efectuó en los años pasados de mil setecientos sesenta y quatro, y si- L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 293 guiente, cuio coste ascendió a más de mil y quinientos pesos que caritatiba y voluntariamente dieron los vecinos bien hechores conociendo lo necesario de la obra y que ni la villa, iglesia ni su clero tienen efectos, administración ni masa, o caudal alguno destinado para la fá- brica de dicha iglesia, sin embargo del Patronato actibo que de esta gozaba la villa con lo cual se atendió, y subvino por entonces a la más urgente y peligrosa, pero al presente era igualmente indispensable y preciso la reedificación de la bóveda con especialidad en aquellos parages que quedaron maltratados y penetrados de las aguas, y amenazaban conocido riesgo y peligro a los files concurrentes a los Divinos oficios, a que era consiguiente blanquearla o lucirla para cubrir las manchas que havían quedado de las aguas llovedizas y la maior decencia, e igual respectiva necesidad se advertía de poner en sus viseras, o ventanas bidrieras, alabastrinas, o piedras de luz, respecto de que las antiguas que en aquellas havía se hallaban absolutamente destrozadas y caídas, y si algún residuo havía quedado no solo no impedía que entrase por ellas el agua, quando lloviese sino que haciendo viento se caían a pedazos, y distraía a los fieles de concurrir al templo por constituirse inavitable, a cuias precisas obras era necesario subvenir por la maior decencia de la iglesia y comodidad de los vezinos y para ellas se necesitaba expender dos mil y doscientas libras a lo menos sin que en ello se incluiesen algunos jornales con que desde luego podía espresarse contribuiesen muchos vecinos, y si bien estos costearon con sus limosnas la obra del tejado como se havía expuesto y podía confiarse de su celosa devoción ejecutasen lo mismo con la de la vóveda, y vidrieras en el día y estado presente se hallaban imposibilitados de ejercer semejante libera- lidad por la cortedad, o escasez de sus cosechas en estos últimos años, ni la villa se atrebía oficiosamente a practicarlo de sus caudales, pues aunque como Patrona de la iglesia suplió de sus efectos de Propios y advitrios hasta el año de mil setecientos sesenta las cantidades correspondientes para las obras, y ornamentos que se ofrecieron hacer en dicha iglesia aiudada de sus vecinos, el nuebo reglamento que se le dio por el nuestro Consejo en veinte y cinco de junio de mil setecientos sesenta y seis para el manejo de los expresados caudales no le dejaba el correspondiente arvitrio para dispensar en ellos y continuar en costear las obras y posteriores a su expedición según todo lo hasta aquí referido constaba de la información de ocho ig(...) que se recivió a instancia del Procurador sindico del común que presentaba por testimonio en la que todos depusieron de cierta ciencia y los dos últimos como peritos de semejantes obras, sin embargo de lo qual le parecía a la villa que por la regalía del Patronato actibo que ejercía de dicha iglesia se hallaba en algún modo obligada a socorrerla en las urgencias de semejantes obras precisas, y más quando después de satisfechas todas las cargas y gastos que anualmente devía pagar la villa de sus mencionados caudales de propios y arvitrios le quedaba sobrante en cada un año ocho mil setecientos cinquenta y seis rreales quatro marabedís vellón, como aparecía del mismo reglamento y constaba por otro testimonio que igualmente se presentó, en cuios términos y atención al justo, piadoso fin a que se dirigía la solicitud de la villa cuio logro redundaría en común beneficio de sus vecinos e iglesia patronada, y a maior aumento del culto divino, por tanto, nos suplicó nos sirviésemos conceder la facultad para sacar las enunciadas dos mil y doscientas libras del caudal de sus propios y arvitrios, o las cantidades que fuesen necesarias para la reedificación, composición y lucimiento de la bóbeda de dicha iglesia y renovación de sus ventanas y bidrieras, llebando como desde luego ofrecía llebar formal quenta y razón del coste y gastos que causasen las referidas obras a cuio fin se expidiese el despacho conducente. Y visto por los del nuestro Consejo con lo expuesto en su inteligencia por el nuestro fiscal por decreto que proveieron 294 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ en nuebe del mismo mes de marzo manamos se librase despacho como se hizo en dies de el cometido a Vos para que siendo con el requerido enterándoos de la instancia de dicha villa, y tomando las instrucciones, o noticias necesarias por los medios que estimaseis conduzentes sin pasar a dicha villa informaseis lo que se os ofreciese y pareciese en quanto a la necesidad de la obra que se mencionaba en la iglesia parroquial de dicha villa, si se hallaba su fá- brica con algunos fondos, o caudales destinados para eta, quales eran los partícipes de sus diezmos y en qué cantidades, si era patrona como suponía de su iglesia la misma villa, si seria necesaria la cantidad que se enunciaba para ocurrir a hacer las obras y reparos que se decía ser precisos para su seguridad y decencia, expresando todo lo demás que tubieseis por combeniente para la devida evacuación de este encargo, y a que ascendían los propios y arvitrios de la nominada villa, sus cargas, y gastos, y los sobrantes, pagados estos. Y que la la Contaduría de Propios y Arvitrios con presencia del expediente causado en ella, con motivo del reglamento comunicado a este pueblo informase igualmente lo que resultase así por lo respectivo a los sobrantes que se suponían en el testimonio con que acompañaba su instancia la villa como sobre el destino de estos en dicho reglamento, y sobre las demás partidas de que se compusiesen los propios y arvitrios en cuio cumplimiento se practicaron ambos informes, los quales vistos por los del nuestro Consejo con lo expuesto sobre todo por el nuestro fiscal por auto que proveieron en ocho de julio del propio año próximo pasado man- daron que los partícipes en los diezmos y primicias de la referida villa de Villafamés contribuiesen a proporción de lo que percivían respectibamente con una quarta parte a lo menos para ocurrir a el gasto de las obras necesarias de la iglesia parroquial de ella por el tiempo que sea preciso para satisfacer su coste, concurriendo los vecinos con algunos jornales y cavallerías voluntáriamente como lo han practicado hasta entonces en los días y tiempos en que no se perjudiquen en sus labores, y jornales respectivamente y que antes de practicarse los reparos de dicha iglesia dispusieseis se hiciese el reconocimiento de ellos por peritos inteligentes y la regulación de su importe y efectuado se sacase a pública subasta, y rematase por los términos legales en el Maestro que hiciese más beneficio publicándose este en esa villa y pueblos inmediatos numerosos, con la obligación de darse la tercera parte de obra anticipada por vía de fianza, y que hecho que fuese lo remitieseis original al nuestro Consejo para su vista, reconocimiento y aprovación, pues para todo se os daba poder, y co- misión en forma como era necesario y en tal caso de derecho se requería. Y haviéndose librado a este fin el despacho correspondiente en doce del propio mes de junio a cuio tiempo se ocurrió ante nos por parte del Cavildo de la Santa Iglesia de Tortosa con la petición que se sigue: M.P.S. Joseph de Ceciaga en nombre del venerable Cavildo de la Santa Iglesia Cathedral de Tortosa ante V.A. como más bien proceda y aia lugar en derecho digo que por el Alcalde maior de la villa de Castellón de la Plana se comunicó a mi presente noticia de habérsele cometido por vuestro Consejo la subastación de una obra que se deve hacer en la iglesia parroquial de la villa de Villafames de aquella diócesis a costa de los que perciven los diezmos y primicias que se causan en el dezmatorio de dicha villa y perteneciendo esta al Cavildo de derecho de la Bula de Unión de la parroquial de dicha villa a la Mesa Capitu- lar, y estando destinada para el salario del Vicario perpetuo que mantiene el Cavildo en dicha parroquia y satisfacer de las distribuciones de los residentes en dicha Cathedral necesita el Cavildo mi parte exponer a el Consejo para su maior instrucción las causas y motibos que le asisten para que no le grave, o quando deba contribuir con algo no se le imponga carga que no sea correspondiente, ni se pase a practicar obras o reparos que no sean necesarios ni L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 295 a los que sean voluntarios a que frequentemente suelen estenderse los que pretenden semejantes reparos que no han de costear por tanto, a V.A. suplico se sirva mandar que remitidas que sean las diligencias de la subasta y quales quiera otras que se haian mandado practicar se confiera a mi presente traslado para en su vista exponer lo que en defensa de dicho Cavildo combenga en justicia que pido y para ello: Licenciado Don Matheo Hidalgo, Joseph de Ceciaga. Y visto por los del nuestro Consejo con lo expuesto en su inteligencia por el nuestro fiscal por auto que proveieron en quince de este mes se acordó expedir esta nuestra Carta por la qual os mandamos que siendo con ella requerido junto con las diligencias que nos re- mitisteis en dicho día diez y ocho de octubre del año próximo pasado que firmadas y rubri- cadas de Don Juan de Peñuelas, nuestro Secretario, y escribano de Cámara y del Gobierno, os serán presentadas con esta nuestra carta y nombrándose maestro inteligente de parte del Cavildo, junto con el nombrado por los vecinos de dicha villa de Villafamés, y tercero por vos en caso de discordia, hagais nuebo reconocimiento y forméis la traza, planta y condiciones correspondientes, bajo las que saquéis nuebamente la obra a pública subasta en los pueblos que conduzcan, y rematéis en el mejor postor, pero todo sin perjuicio de contribuir desde luego con la quarta parte de diezmos y primicias acordada en el referido auto de ocho de julio del año próximo pasado y despacho en su virtud librado. Que assí es nuestra voluntad. Dada en Madrid a veinte de Abril de mil setecientos sesenta y nueve. Conde de Aranda, Juan de Leren Bracamonte, Jacinto de Tudo, Phelipe Codallo. Para el Alcalde maior de la villa de Castellón de la Plana cumpla lo que aquí se manda a instancia de la villa de Villafamés.

[7]

1769, setembre 9. Castelló de la Plana A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 68r-73 Capítols elaborats pels mestres d’obra Josep Bueso i Antonio Ferrer.

En la villa de Castellón de la Plana a los nueve días del mes de setiembre de mil setecientos sesenta y nueve años. Ante el Señor Don Vicente Catalá de Monsonis, Abogado de los Reales Consejos, Alcalde mayor, y Theniente de Corregidor por su Magestad de la mesma, comparescieron Joseph Bueso, Maestro Albañil, vecino de la propia, y Antonio Ferrer, tam- bién Albañil, vecino de la ciudad de Tortosa, de quienes su Merced por antemí el escrivano infraescrito le recibió de juramento que lo hicieron por Dios Nuestro Señor, y a una señal de cruz en forma de derecho, bajo del qual ofrecieron decir verdad de lo que supieren, y se les preguntare, y haviéndolo sido al tenor de quanto se previene en el auto de quatro del corriente, que se halla a foxas quareinta y una, y buelta, y estando enterados de todo Dixeron: Que haviendo visto, y reconocido con toda reflección, y cuidado la Iglesia Parroquial de la Villa de Villafamés, han encontrado toda la Nave Principal, Bóvedas, y paredes de dicha Iglesia, muy indecentes, por haverse desprendido de las Bóvedas, y paredes muchos pedazos de reparado, y están estas manchadas, y en partes salitrosas, a causa de las muchas goteras han cahído de los texados, por algunas avenidas de agua, por lo que es necesario que para la decencia, y seguridad de esta Iglesia, se piquen todas sus bóvedas, y paredes, se ensanchen sus ventanas por estar indecentes, y angustiadas, y se executen otros reparos precisos haciéndo- 296 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ se después el blanqueo y lucimiento de las bóvedas, y paredes de la Nave, y capillas que se expresaran en los capítulos que han formado para que bajo estos se haga toda la obra, y se saque al subasto, y remate sirviendo de planta el peril que se halla en autos, bajo las modificaciones que contienen los capítulos siguientes: [1] Primeramente, el Maestro por quien quedase la obra tendrá obligación de ensanchar las dies ventanas que están en la Nave de la Igle- sia, y cerrar de pared de cal, y canto la ventana de el coro que está en la frontera, o fachada, a fin de que por la parte de Levante, no entren las humedades en la parte interior. [2] Otrosí, también tendrá obligación el Maestro, de picar el reparado de toda la Iglesia, y capillas por la parte interior, de forma que no quede nada de el reparado suelto, a fin de que el salitre vaya fuera, para que el reparado nuevo quede con toda firmeza, y lo mismo practicará en la Sachristia, y trasSagrario, coro y escalera, que sube a este, que son parte de la Nave de la Iglesia, y que quede con la devida perfección. [3] Otrosí, también tendrá obligación el Maestro de reparar las bóvedas, arcos, y capillas de la Nave de la Iglesia, y dicha escalera de yeso pardo, sacando aristas en los arcos, para que queden las monteas iguales, y sin garrotes, y también tendrá obligación de reparar la Sachrestía, y tras Sagrario con yeso pardo, sacando maestras en los rincones, y el dicho reparado ha de quedar rahído con cuchillo de dientes, a fin de que el que se ha de dar de cal, y alabastro, quede con más firmeza, y con toda perfec- ción, y las capillas de la parte de Poniente por estar húmedas, y no poder sacarse esta humedad tan fácilmente, se han de reparar los lienzos de las paredes de dicha parte de la Iglesia, con argamasa delgada, y de buena calidad, quedando las paredes rectas, y perfeccionadas. [4] Otrosí, tendrá obligación el Maestro de ensanchar dos ventanas en la Sachristía de la parte de Levante de cinco y nueve palmos. [5] Otrosí, tendrá obligación igualmente de sacar de el perfil toda la arquitectura, y repartirla, como el de muestra, correr de yeso pardo alquitrave, friso, y cornisa, impostas, capitelladas, y estas han de correr por dentro de todas las capillas, y en las pilastras hacer muretes, y capiteles de la orden compuesta, y correr en las onse ventanas de la Nave de la Iglesia, un alquitrave alrededor, y encima del coro, hacer un ovalo en una moldura por todo elrededor, como en las otras ventanas, y la arquitectura que demuestra el perfil, se ha de executar en las dies capillas, presbiterio, y coro, y lucir este de yeso pardo, sacando maestras en los rincones, y paredes, y que quede con la devida perfección [6] Otro- sí, tendrá obligación el Maestro de poner piedras de luz en las dos ventanas de la Sachristía. [7] Otrosí, igualmente tendrá obligación de hacer el guardapolvo de yeso pardo, y argamasa, y darle un color de plomo, cuyo color se ha de dar mesclado con dicho yeso, y argamasa. Y dicho guardapolvo ha de cubrir hasta el limoscapo de la basa y correr todas las capillas, frontera, y presbiterio, y Sachristía, y tras Sagrario, dejándolo en la devida perfección. [8] Otro- sí, Assí mismo tendrá la obligación de hacer los soculos, y basas de todas las pilastras de la Nave de la Iglesia, y presbiterio de piedra labrada que se ha de traher de el Tosal de Embosch, y las basas de la cantera de donde son las gradas de el Presbiterio, esto es los ocho soculos enteros de una pieza, y ocho basas, si se encuentran de una pieza, y sino de dos. Los dos sóculos de el Presbiterio que hacen sisavo de dos piezas en juntas al sisavo, y las basas lo mismo, y los dos medios sóculos de bajo de el coro con su murete, como todos los demás. Y dicha piedra labrada se ha de hacer bien picada, y atallantada de fino, a uso y costumbre de buen artífice. [9] Otrosí, Assí propio tendrá obligación de dar todo el blanco de la Nave, Capillas, Coro, escalera, Sachristia y tras Sagrario de cal y alabastro vivo dado en paleta, bruñido una, y otra vez, hasta que quede con el lustre que le pertenece, a uso y costumbre de buen artífice, haciendo fajas en las correspondencias de toda la Nave, arcos, y capillas, y en L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 297 estas hacer unas almoadillas de buen gusto, y en el friso lo mismo, fajas, almoadillas, y arquitectura de color de plomo Y la crucería de Nave, y capillas, ha de quedar de color de plomo. [10] Otrosí, también tendrá obligación al tiempo de correr la arquitectura, de poner unos clavos a modo de los de ruedas de carro, a fin de que no suelte el yeso, y estos han de estar de dos a dos palmos poco más o menos fixados entre las juntas de las piedras labradas, y en las pilastras, y muretes practicar lo mismo, y en estas se ha de poner una tira de clavos por cada lado, para que quede con más firmeza, y perfección. [11] Otrosí. Assi mismo tendrá obligación al tiempo de correr la arquitectura retocar cornisa, alquitrave, impostas capitelladas, y el lugar donde se haya de asentar la piedra labrada, con lo demás que necesitare rasgando las juntas de las piedras, para que el yeso pardo haga cuerpo en el masiso de la pared. [12] Otrosí. Assí propio tendrá obligación de costear todo el yeso, cal alabastro, piedra de luz, piedras para los sóculos, y basas, madera para andamios, clavos, ventanas, rejas, cuerdas, ladrillos, y todo lo que fuere necesario para dejar la obra perfecta, según el perfil de muestra. [13] Otrosí. Quedará a cargo de los vecinos de dicha villa portearle al dicho Maes- tro hasta el pie de la obra toda el agua, yeso, cal, y arena que fuere necesaria en los tiempos que lo necesitare la obra, sin que por dichos portes deva satisfacer, ni pagar el Maestro cosa alguna, sirviéndose este de dichos materiales, de dentro el término de dicha villa donde hay proporción para ello. [14] Otrosí. Será obligación de dicho Maestro de dar la tercera parte de dicha obra anticipada por vía de fianza. [15] Otrosí, Deverá executar toda la referida obra dentro de año y medio, y desde luego practicar todo lo que fuere necesario para que con seguridad puedan asistir los fieles a la Iglesia. [16] Otrosí, Y finalmente que el supranominado Maestro haya de dar la referida obra bien trabajada y construida según arte, y uso de buen artífice, y fecha obra, devera reconocerse por los expertos que se nombrasen por el Señor Juez Comicionado por el Real Consejo, para saber si está fabricada según arte, y perfección, y con arreglo a estos capítulos cuyo reconocimiento, y formación de capítulos dixeron haver hecho, según su pericia en el arte de Arquitectura bien y, fielmente, y que hera la verdad por el juramento que tienen hecho que heran de edad dicho Bueso de cinquenta y seis años, y el nominado Ferrer de senta y seis años en corta diferencia. Y lo firmaron con su Merced doy fe. Catalá de Monsonís, Antonio Ferrer, Joseph Bueso Ante mí, Thomas Pérez, escribano.

[8]

1769, setembre 9. Castelló de la Plana A.H.N. DILIGÈNCIES, p. 73 Valoració de la reforma de l’església estimada en 2.200 lliures pels mestres d‘obra Josep Bueso i Antonio Ferrer.

En la propia villa dichos día, mes y año, ante el mismo señor Alcalde mayor, comparecieron los citados Joseph Bueso y Antonio Ferrer y Dixeron: Que toda la obra deve hacerse en la Iglesia Parroquial de la Villa de Villafamés, con arreglo a los capítulos antecedentes 298 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ que citan formados para su subasto, y remate, comprenden vale, y la justiprecian en dos mil ducientas libras, moneda corriente de este Reyno, inclusas las quatrocientas libras en que han estimado los portes de los materiales que son de cargo de los vecinos, según la común esti- mación de hombres peritos, que tienen semejantes obras, cuyo justiprecio dixeron haver hecho según su pericia, bien y fielmente, y por el juramento que tienen prestado, y que heran de la respective edad tenían declarado. Y lo firmaron con su Merced, doy fe. Catalá de Monsonís, Antonio Ferrer, Joseph Bueso Ante mí, Thomás Pérez, escribano.

[9]

1769, setembre 28. Vilafamés A.H.N. DILIGÈNCIES, pp. 77r-79 Adjudicació de les obres de reforma a Josep Dols per 1.885 lliures i 10 sous.

/Remate/ En la villa de Villafamés a los veinte y ocho días del mes de setiembre de mil setecientos senta y nueve años. Junto a las puertas de la Casa Capitular de dicha villa hallándose el Se- ñor Don Vicente Catalá de Monsonís, Abogado de los Reales Consejos, Alcalde mayor y Theniente Corregidor de la villa de Castellón de la Plana, Juez comicionado por el Real Con- sejo de Castilla, por voz de Manuel Palasí, Pregonero público de dicha villa de Villafamés, se llevó al pregón en altas e inteligibles voces para su remate por término de una hora en corta diferencia, la obra que se ha de hacer en la iglesia de dicha villa de Villafamés, según el perfil y capítulos últimamente formados y se apercibió como se havía de rematar en continente en el mayor postor, y hallándose presente el referido Señor Juez comicionado, mandó se en- cendiera un pedazo de cerilla, para que en acabando de arder naturalmente quedase hecho el remate de dicha obra en el mayor postor de ella, lo que se executó por dicho Pregonero encendiendo dicha cerilla, poniéndola en parte pública que se viese por los que estavan en la calle, y bolvió a apercibir el remate de dicha obra, diciendo en voces altas no havía más tiempo para poner postura que el que dicha cerilla durase encendida, porque apagada quedaría hecho el remate en el mayor postor, y continuando los Pregones acabó de arder dicha cerilla quedando la postura de dicha obra por Joseph Dols de Joseph, Maestro albañil, vecino de dicha villa de Castellón que ofreció hacer dicha obra al tenor de los referidos capítulos, y perfil por mil ochocientas ochenta y cinco libras y diez sueldos moneda de este Reyno, siendo el mayor postor, y el dicho pregonero dio la buena pro, y su Merced mandó quedase rematada la expresada obra por el referido precio y según el perfil y capítulos últimamente formados en favor del referido Dols, el que hallándose presente acceptó dicho remate y se obligó a hacer dicha obra por el referido precio, y según dichos perfil y capítulos. Para el cumplimiento de lo qual obligó su persona y bienes havidos y por haver. Y dio poder a las Justicias de su Magestad para que a su cumplimiento le apremien por todo el rigor del derecho, y con especial a las que de esta causa conozcan, y conocer puedan. Y lo firmó con su Merced, siendo presentes por testigos, Joseph Juan, soguero, y Pedro Vicente Pérez, L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 299 escriviente de dicha villa de Castellón vecinos (a quienes con el referido Dols doy fe co- nozco). Don Vicente Catalá de Monsonís, Joseph Dols, Ante mí Thomás Pérez, escribano.

[10] 1771, agost 7. Madrid A.H.N. AUTOS, p. 56 Dictàmen del fiscal aprovant les diligències practicades per l’alcalde de Castelló.

El Fiscal en vista de lo que resulta de la certificación puesta por la escribanía de cámara en virtud de lo mandado en auto del consejo de 23 de julio ultimo, dice : que siendo cierta la providencia de el dada en 31 de enero de 1765, a instancia de los curas parrochos de la ciudad y Arzobispado de Valencia, con que se acordó, que sin embargo de la Orden General expedida por contaduría se sacaran del importe de la primicia los gastos que ocurrieran para conservación y ornamento de las iglesias, y sus ministros, pues se inobase en la practica que hasta entonces havía havido en el referido arzobispado de contribuir los parrochianos para la conservacion de ellas. Entiende el Fiscal, que por haora no debe hazerse novedad, ni por consiguiente continuarse en la exacción de la 4 parte de diezmos y primicias con que se mando contribuieran los interesados por auto de 8 de julio de 1768. Bajo de este concepto es de dictamen del Fiscal, que siendo el Consejo servido, se podrá mandar que entregándose a los interesados las porciones que en virtud de dicha providencia se les hayan detenido, vajo la fianza y obligación que hayan de tenerlas promptas, y lo de- más que el Consejo acuerde después, se providencie, que para evitar los perjuicios que ex- puso el Ayuntamiento de Villafamés se causaba de dilatarse las obras de su iglesia, se executen las que resultan de las obligaciones hechas por el Alcalde mayor de Castellón de la Plana, a cuio fin se aprueben estas, y el remate celebrado, pagándose por haora del caudal de propios su coste como lo solicitó la villa en 9 de marzo de 69, esto sin perjuicio de lo que después se determine por el Consejo en vista de las instancias de los curas, a la que se debe- rá unir este expediente para que con conocimiento de todo se acuerde lo más acertado con la brevedad posible, para lo que se encargue a él relación de gratia de todo quando el Consejo lo tenga a bien. Madrid y Agosto 7 de 1771.

[11] 1786, juliol 2. Vilafamés Arxiu Particular Capítols signats entre la Junta de Fàbrica i l’arquitecte Andrés Moreno per a l’ampliació de l’església parroquial amb la construcció de creuer i capella de la Comunió.

Capítulo que se deberán observar en la formación de la Fabrica del Crucero de la Yglesia Parroquial de la Villa de Villafamés, por los Administradores, y Electos de dha. Fábrica, y su Maestro director Andrés Moreno. 300 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

[1] Primeramente: El desmonte deberá ser de cargo de la Junta de Fábrica, siendo sólo el del Maestro, su dirección para la formación del Plano, que deberá plantear, y egecutar con todos sus movimientos de paredes, y pilastras, dejando las aberturas de las puertas, y tránsi- tos de todas las Capillas de la Nave de la Yglesia en los lugares que van demarcados en dicho Plano, dando a las paredes hasta el pavimento, el grueso que tienen las de la Yglesia que hay en el día y las de la Capilla de Comunión, y Sacristía, deberá formarlas con algún aumento de maciso por la mayor obra que han de sostener a causa del terreno. [2] Ytem: Puesta la obra al Pavimento, deberá replantearla con todos los movimientos que demuestra el Perfil, sin faltar en cosa alguna, levantando sus paredes de tres palmos, y medio de gruesas, dejando las aberturas de ventanas en los lugares que van demarcados en dicho Perfil, y Plan; y todas las brancadas de las puertas, y ventanas que se han de construir de nuevo, han de ser de sillería como así mismo sus arcos, o lindares, esto es por lo exterior y por lo interior; tanto brancadas como arcos deberán ser de ladrillo, o losas, como mejor pareciere a los Señores Administradores, y Electos de dicha Fábrica. [3] Ytem: Deberá formar todas las pilastras y jambas en esta forma: las quatro de la Nave mayor que han de mantener la cúpula, o cascaron, de sillería formando todos sus movimientos, y las restantes de toda la obra, de buena mampostería, poniendo sillares, mientras les hubiese de la Obra que se ha de derribar. Esto se entiende los que sobrasen de las quatro pilastras principales, arranques de arcos, puertas, ventanas, esquinas, y contra-esquinas de los ángulos exteriores; cuya obra deberá levantar ataluzada hasta el piso, dándoles las retre- tas proporcionadas para la seguridad hasta quedar igual con el cordón que se halla en la obra antigua: al nivel del pavimento; poco más, o menos, forman un retiro, o taluz hasta dejar a la medida de tres palmos, y medio en limpio; las que deberán construirse de mampostería ordinaria, trabajadas según arte, y practica de buen artífice. [4] Ytem: En dhas. paredes y pilastras, por lo interior, deberá formar todos los sargeos de las molduras interiores en la misma disposición y ornato que en el día se ve en la Nave de la Yglesia, con las mismas alturas, y voladas, sin ninguna variación: Hecho lo referido, deberá formar los arcos de toda la obra, hasta su primer tercio de sillería: y lo restante de hieso y ladrillo común sin faltar en cosa alguna en sus fajas ni lunetos, las que deberán ser de dos falfas, y lo mismo se entiende de la Bóveda del Cascaron mayor, o cúpula. [5] Ytem: Puestas las paredes al nivel del rafe, deberá continuarlo en la obra nueva en la misma disposición que el que hay en la antigua, y cubrir toda la obra con callejuelas, dando a los tejados igual vertical al que en el día tienen; formándolos y trabajándolos con teja co- mún a cerro lleno, pavimentando las tejas con buen mortero. [6] Ytem: Por lo interior deberá perfilar toda la Yglesia hasta el hieso pardo, formando todos los resaltes de arcos y fajas; y de la cornisa hasta el piso, con mezcla de hieso y mortero pardo, de forma que quede toda la obra en disposición de darsele de alabastro con el color de rosa y estuco en donde corresponda, que igualmente será de su cargo a imitación de lo restante de la Yglesia, para que la fábrica nueva guarde armonía, como también proseguir todo el basamento con la misma disposición de igual piedra negra y trabajo que el que en el día se ve en las pilastras; debiendo también formar en las paredes de la Capilla de Comu- nión las aberturas de los nichos, tanto para estatuas como para retablo, trabajado en el mismo modo que el resto de la obra. [7] Ytem: Será igualmente de su cargo el formar la Sacristia y Tras-Sagrario, en la dispo- sición que muestra el Plan señalado con la letra B, con las aberturas proporcionadas a su la- L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 301 titud y sobre dichas piezas, deberá formar encima de la Sacristía, la Sala Capitular o Archi- vo y sobre el Tras-Sagrario, un aposento para colocar algunas cosas del uso de la Yglesia formando dichas piezas con aquella la decencia que corresponde a su destino, haciendo los techos con maderas, la Sacristía y Tras-Sagrario con bóveda de ladrillo común y el Aula Capitular con cielo raso o bóveda igual a la de la Sacristía, trabajando dichas piezas según lo demás de la Yglesia y para el caso que se tuviere por conducente por los Señores Admi- nistradores de dicha Fábrica trasladar el órgano al Presbiterio, deberá formar la abertura precisa para su colocación sobre la Sacristía y hacer las divisiones en el Aula Capitular para poner los fuelles y tránsito al órgano y en el lugar señalado en el Plan con la letra C, deberá formar la correspondiente escala para el uso de dichas piezas y a sus pies dejar puertas para entrar desde la Sacristia al Tras-Sagrario. [8] Ytem: En la Sacristia deberá dejar dos huecos en las paredes de catorce a quince palmos de altos y lo que corresponda de anchos en lugares proporcionados para que hagan buena vista, y otros tantos dejará en el Aula Capitular para el fin que en adelante se contemplen necesarios, igualmente será de cargo del propio Maestro formar al pie de la escalera que suba al Archivo, lugar a propósito, para colocar un Aguamanil con desagüe a la parte de fuera. [9] Ytem: Deberá construir todo el pavimento y losas como las que hay en el día dándo- las de su cuenta los Señores Administradores de la Junta de Fábrica, asímismo, en la estructura del Presbieterio, formará una grada de parte a parte, y a la distancia del Retablo que los señores estimaren conveniente, ha de colocar cuatro gradas que también lleguen de parte a parte y sobre estas formará otras tres, dos en figura obliqua y la última en figuras quadrangulares, que forme tarimas, según la disposición del Retablo mayor cuyas gradas deberán ser de las piedras que dhos Señores Administradores tengan por conveniente, o de las negras, como las del basamento y se deberán trabajar en esta forma: por los frentes, dadas de lustre, y por sus llanos tallantadas en fino, deviendo ser igualmente el pavimento de Sacristía de las mismas piedras y formas que el de la Yglesia, y el del Tras-sagrario de azulejos, a fin de ahorrar desmonte. [10] Ytem: Que las puertas del Tras-sagrario, las deberá formar, como están en el Plano o a la disposición de las del Retablo, e igualmente será de su cargo, sentar todas las puertas, ventanas, rejas, y piedras de luz; como también hacer uno, o dos Quartos comunes en la pieza del Archivo o trastos, o donde se contemple mas a propósito para que el desague le tenga fuera de la Yglesia siendo así mismo de su cuenta poner andamios para el Escultor, y dorador, mudar el Retablo mayor en el parage más acomodado que permita las obras, haciendo así mismo la pared divisoria que mantenga dho retablo y quede con toda seguridad la Yglesia y concevida la obra, deberá derribar aquella y trasportar el Altar referido al Presbiterio nuevo. [11] Y últimamente: Todo lo dicho deberá darlo enteramente concluido el Maestro de las Obras, a satisfacción de los Señores Administradores o Electos de Fabrica mediante visura de Peritos; en inteligencia que si la obras se hallase egecutada según Planta y Capítulos se- rán los gastos de cargo de los Administradores y por el contrario del Maestro, no solo los gastos si también hacer todo los reparos a su costa, hasta dejar la obra enteramente asegura- da, no pudiendo éste alegar interpretación alguna sobre los Capítulos referidos, y en caso de que se admita, sea siempre a favor de la Fábrica.

Cargos de la administración o Junta de Fábrica de la Parroquial de la Villa de Villafamés. 302 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

[1] Primeramente: Será cargo de la administración dar al Maestro todos los materiales al pie de la obra, pudiéndose aprovechar este de toda la piedra picada que se tenia prevenida para la Capilla de Comunión, así mismo, de la que está puesta en la obra que se principio para este efecto; y de toda aquella que se saque de la obra antigua de la Yglesia, que se ha de derribar, cuya demolición es del cargo del Maestro, como también conducirla al sitio donde la necesitare así como la que hay en la obra del cimiento de dicha Capilla que igualmente será de su cargo el demolerla, y sacar todos los materiales que se pudiesen aprovechar. [2] Ytem: Que el mortero, deberá darlo la Junta amasado por primera vez ; el hieso del mismo modo que estraen del Algezar, pasado por arers, pues si lo necesitase más delgado para las molduras, será de cuenta del Maestro el porgarlo, como también será de cargo de la Junta darle todos los materiales necesarios para el estuco y color y así mismo, toda la teja, ladrillo, y agua que se necesite para amasar los materiales de dhas obras, siendo de cargo del Maestro hacer una balsa proporcionada y bien acondicionada en donde se pueda poner y mantener para el surtido de dha obra. [3] Ytem: El Maestro podrá aprovecharse para hacer el pavimento de la Yglesia de las losas que la Junta de Fabrica tiene trabajadas y prevenidas para este fin y las que faltasen para el piso y basamento, solo será obligación de dha Junta de Fabrica, sacarlas de la cantera y con- ducirlas al Plano de la Yglesia, y el trabajarlas, y sentarlas en sus respectivos sitios del Maes- tro. [4] Ytem: Será cargo de la Junta dar al Maestro todas las maderas precisas para andamios, cuerdas para asegurar estos, y subir todos los materiales, como también, clavos, gamellas, capazos y pozales, carpintero y herrero pagados para quando se necesite en la obra, de suerte que será solamente cargo del Maestro su dirección pago de oficiales y peones, y de todas las herramientas precisas de su facultad, pero no será de cuenta de éste, y si de la Junta pagar al Escultor y dorador, para todo quanto se necesitaren a el adorno de la Escultura y talla. [5] Ytem: Será de cuenta de la Junta dar al Maestro todo el terreno desmontado, sacar todas las enrunas que salieren en dicho desmonte, de modo que quede el piso a nivel donde sea necesario y a escalones donde corresponda, para mayor seguridad de la obra, siendo de cargo del Maestro la dirección de ello únicamente, como queda dicho. [6] Ytem: Sera de cargo de la Junta dar al Maestro, por las manufacturas y coste de dichas obras hasta dejarla construida en el modo y forma que se comprende en estos Capítu- los, Dos mil y quinientas libras, moneda de este Reyno, las que se le satisfaran dandole se- manalmente el tanto que necesite para pagar los jornales de oficiales y peones de la semana anterior y tres pesetas diarias a dicho Maestro por cada un dia de los que asista a las obras, y concluida esta precedida visura en el modo que esta prevenido, se le entregara lo que reste hasta el cumplimiento de las espresadas Dos mil y quinientas libra, porque esta ajustadas esta obra [7] Ytem: También será de cargo de la Junta, hacer el gasto sólo al Maestro, y no a los oficiales, ni peones en los días que asista a la obra su dirección. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 303

1. Perfil de les obres de 1763-1765 elaborat pels mestre d’obra Josep Bueso i Gregorio Tomàs. 304 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

2. Bassa de la pilastra del creuer. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 305

3. Detall de pilastra i entaulament. 306 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

4. Detall de l’ornamentació de les finestres. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 307

5. Capella de la Comunió. 308 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ

6. Voltes de la nau. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAFAMÉS: OBRES I REFORMES AL SEGLE XVIII 309

7. Cúpula, novament construïda en 1806. 310 XAVIER ALLEPUZ MARZÀ D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 311

DE LA

SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Enero-Junio 2008 • Cuad. I-II

D’activitats artístiques al segle XVIII en l’església de Santa Maria de Castelló.

Un dels camps al qual hem dedicat força atenció en les nostres investigacions des de fa ja uns quants anys ha estat el de les activitats artístiques desenvolupades al voltant de l’església parroquial de Santa Maria de Castelló, que hem anat donant a conèixer en diversos treballs, que han abastat des del segle XV fins el XVII.1 Continuant amb eixe propòsit, en les pàgines que segueixen ens centrarem en el segle XVIII, centúria de grans transformacions a casa nostra2, presentant de manera cronològica totes aquelles referències que hem pogut documentar al respecte i que ens permeten rectificar i completar informacions que fins ara s’havien donat. És cosa sabuda que en els darrers anys del segle XVII, i una vegada ja bastida la capella de Comunió, l’església de Santa Maria fou objecte d’un total transforma- ció en el seu interior amb un revestiment decoratiu –d’acord amb el disseny realitzat pels mestres obrers de vila Gaspar Diez i Francesc Padilla– que es portarà endavant, a partir de 1681 a base de guix que ofegarà pilastres, arcs i capitells, que embolcallaran i faran desaparèixer la primitiva traça gòtica3.

1. «La custodia de Santa María de Castellón y el platero Pere Cetina. Una realización frustrada» en B(oletín) S(ociedad) C(astellonense) de C(ultura), Castelló, Tom LXIII (1987) pp 261-282; «Una pintura de Vicent Salvador Gomez en l’arxiprestal de Santa Maria de Castelló» en B.S.C.C, Castelló, Tom LXIX (1993), pp 540-550.; «Objectes d’us litúrgic en l’església de Santa Maria de Castelló. Segles XIV- XVII. (I) « en B.S.C.C. Castelló, Tom LXX (1994) pp 241-305.; «Objectes d’us litúrgic en l’església de Santa Maria de Castelló.Segles XIV-XVII (continuació)» en B.S.C.C, Castelló, Tom LXXI (1995) pp 369-416; «La capella de comunió de l’església de Santa Maria de Castelló», en B.S.C.C, Castelló, Tom LXXVIII (2002) pp 463-498.; «D’orgues, organistes i orgueners a Santa Maria de Castelló» en B.S.C.C, Castelló, Tom LXXXI (2005) pp 923-962.; «Documents per a la història de la música a l’església de Santa Maria de Castelló». en Estudis Castellonencs, Castelló, Diputació de Castelló, nº X (2003-05), pp 389- 456.; «De sepulturas y carneros familiares en la iglesia parroquial de Santa Maria de Castellón» (en col·laboració amb E. Sánchez Almela), en B.S.C.C , Castelló, Tom LXXXII (2006) pp 159-217; Repertori d’inventaris de l’església parroquial de Santa Maria de Castelló. 1528-1706. (en premsa) 2. Cfr . VV.AA. Isabel Ferrer i el seu temps. Castelló al segle XVIII, Castelló, Diputació de Caste- lló, 1993. 3. OLUCHA MONTINS, F «La capella de comunió... « Art cit. 312 F. OLUCHA MONTINS

L’obrer de vila Pere Vilallave serà l’encarregat de dirigir i dur endavant aquest revestiment. participant en les tasques, a partir de 1682 l’escultor Llatzer Catani, qui s’ocuparà de treballar les claus o florons del presbiteri, així com les columnes salomòniques i els angelots que sostenien la cornisa i les caixes per a l’orgue que hi havia en el presbiteri, encomanant-se-li en 1685 la construcció del retaule major, el qual, però, va deixar inconclús, rescindint-se-li el contracte a favor de Lleonard Juli Capuz, qui en 1693 signà les capitulacions per bastir un nou retaule, el qual tenia que finalitzar per al dia 15 d’agost de 16954. També l’escultor morellà Vicent Dolz participarà en les tasques de reforma, contractant en 1683 la construcció d’alguns florons i la trona, essent el pintor Blai Claramunt qui realitzarà, entre 1685-1701, tota la feina de pintar, daurar estofar i jaspiar tot el temple5. Però, no es reduí l’activitat d’aquells moments tan sols a revestir l’interior del temple, a la seua pintura i als treballs de l’altar major, sinó que tot eixe embalum de realitzacions es completà també amb obres en el sagrari, reresagrari i sagristia, –on es documenta la participació dels obrers de vila Melcior Serrano, Pere Vilallave i Josep Bueso–, així com el daurat del sagrari, –que pinta Anastasi Ripollés per 40 lliures–, i la del dibuix i confecció d’un cancell per a la porta major i de quatre con- fessionaris, els quals treballa el fuster Ignasi Lledesme6. També sabem de l’adob, per part de l’argenter Josep Roig del viril i de les llàn- ties de l’altar major7, de la confecció d’una nova peanya que es daurada pel pintor Josep Camós8, de la fabricació d’una altra peanya, està per a la imatge de sant Cristòfol, la qual és treballada per l’escultor Llatzer Catani i daurada per Francesc Mercer9, així com de la incorporació de diverses pintures, com aquells llenços que

4. SÁNCHEZ GOZALBO, A. «Iglesia de Santa Maria de Castellón. El Altar Mayor». B.S.C.C. Tom LIV, 1978, pp 1-29; GIL SAURA, Y. «La polémica en torno al retablo mayor de la iglesia de Santa Maria de Castellón de Leonardo Julio Capuz». B.S.C.C. Tom LXXV (2000), pp. 189-205. 5. Cfr CODINA ARMENGOT, E, Artistas y artesanos del siglo XVIII en la villa de Castellón, Castelló, 1946, pp 24 i 27 i OLUCHA MONTINS, F. Dos siglos de actividad artística en la villa de Castellón de la Plana. 1500-1700. (noticias documentales). Castelló, Diputació de Castelló, 1987, pp. 33-34. 6. OLUCHA MONTINS, F. Dos siglos, op cit, pp 29, 79 i 86 i CODINA ARMENGOT, Op cit, pàg. 37. Vegeu també Apèndix documental nº 4. 7. Cfr CODINA ARMENGOT, Op cit, pàg. 51.- Apèndix nº 5. 8. A(rxiu) M(unicipal).C(astelló). Clavariat. Contes del sindic Felix Vilarroig 1693. «Ítem pagui a Joseph Camos pintor y dorador sinch cents vint sous a d’aquell deguts per haver dorat y colorit unes andes que la present vila ha fet en lo present any». Cfr també CODINA ARMENGOT, Op cit, pàg. 19. 9. A.M.C. Clavariat. Dates i rebudes del síndic Pasqual Avinent 1694.- «ítem done y pagui a Lazaro Catani, escultor denau lliures a d’aquell degudes per son treball de haver fet unes andes per a la present vila.....- Ítem done y pagui a Frances Mercé pintor y dorador vint i zinc lliures a d’aquell degudes per haver daurat y colorit les andes de Sant Christòfol». D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 313 entre 1690-91 se porten des de Roma, per mediació de Fra Andreu Caperó10, i que segons sembla anaven adreçats al retaule major que estava treballant Llatzer Catani. Amb aquest llenços, que Antoni Ponz i Martín i Pico atribueixen a Carlo Marati i Nicolas Berreroni, vam relacionar, fa uns anys, la presència d’una pintura conservada a Santa Maria representant Maria elegida pel Pare Etern que deriva de models marcadament italians11. La presència del pintor Josep Orient també està documentada eixos anys a Castelló treballant per a la parròquia, rebent «... deu lliures per tres rasguños de tres quadros per al retaule major y per les dietes les quals se li han donat de orde de la junta…»12, i a ell se li ha atribuït l’autoria del llenç titular del retaule major13, opi- nió que no concorda amb la més «experta» d’Antoni Ponz, que esmenta com autor del llenç titular a Carlo Marati14. Ben bé podria pensar-se, a aquest respecte, que l’activitat d’Orient per a la par- ròquia de Castelló es reduí a adobar els llenços vinguts des de Roma, puix la quantitat que se li abona es prou minsa en comparació amb la que per eixos mateixos anys rep el pintor local Josep Camós per treballar un llenç per al tornaveu del púl- pit, 4 lliures, o per créixer «... lo quadro de la Assumpció de Ntra señora que està en lo altar major..», 5 lliures15, essent el 15 d’agost de 1697 quan en una festa solemne, en la qual predicà Fra Andreu Caperó, es traslladava el Santíssim a l’altar major16.

10. Cfr. MARTIN Y PICO, M. Oración que con motivo de la solemne bendición del oratorio públi- co erigido en honor de la SS Virgen de la Sabiduría y San Nicolás Obispo en las Aulas de Gramática que edificó a sus expensas el Ilustrísimo Señor Don Joseph Climent…. Valencia, 1792, p XIV i PONZ, A. Viage de españa. (18 vols) Madrid 1772-1794. (ed. Aguilar, Madrid, 1947). XIII, carta V, p 196. Vegeu també Apèndix documental nº 1. 11. Vegeu OLUCHA MONTINS, F. «Manifestacions artístiques al segle XVIII castellonenc» en Isabel Ferrer i el seu temps. Castelló al segle XVIII, Castelló, 1993, pp 95-98 i RODRIGUEZ CULE- BRAS, R i OLUCHA MONTINS, F. «Maria elegida por el Padre Eterno» en Honor del Nostre Poble. La Virgen en el arte y en el culto por las comarcas castellonenses, Castelló, 1999, pp 70-71. 12. Apèndix documental nº 3 i Apèndix documental nº 5. Sobre l’activitat del pintor Orient a la vila de Castelló vegeu CODINA ARMENGOT, Op cit, pàg 45 i OLUCHA MONTINS, F. «Sobre unes obres del pintor Josep Orient» en Boletín Centro de Estudios del Maestrazgo, Benicarló, nº 30, 1990, pp 4-8. 13. «El del altar mayor de Orient, de él también uno de la Sagrada Comunión en el sagrario» diu MUNDINA VILLALAVE (Historia geográfica y estadística de la provincia de Castellón. Castelló 1873, pàg 184). mentre SARTHOU CARRERES (Geografía General del Reino de Valencia. Provincia de Castellón, Barelona, s.a. pàg 377) indica «En el primitivo altar mayor se veneraba un cuadro de José Orient que ha desaparecido». 14. « Es una lastima ver al entrar en la iglesia los disparatados retablos que en ella se han hecho, señaladamente el mayor, cuyas pinturas merecían ciertamente una excelente arquitectura que las acom- pañase, pues la principal que allí está colocada es original de Carlos Marati que, en figuras del natural, representa la Asunción de Nuestra Señora. A los lados del presbiterio están colocadas otras dos buenas pinturas originales a mi juicio de Nicolás Berretoni, discípulo del expresado Carlos Marati, que floreció en Roma con gran crédito al declinar del siglo pasado» PONZ, Op cit , pàg 1196. 15. Apèndix documental nº 3 i nº 5. 16. Apèndix documental nº 5. 314 F. OLUCHA MONTINS

Tanmateix però, no estaven en absolut rematades del tot les obres y adobs, puix encara entre els anys 1698 i 1699 continuen els treballs de pavimentació de l’es- glésia i presbiteri, així com de col·locació de vidrieres17, documentant-se també la confecció per l’escultor Josep Puig d’un « retaulet per al tras sacrari», –puix s’havia venut el retaule vell a Josep Castell de Museros per 14 lliures–, l’adobament de l’urna de l’Assumpció pel fuster Ignasi Lledesme, la qual es col·locada en un nín- xol que treballa l’obrer de vila Pere Vilallave en l’altar del Crist i que es daurada per Josep Camós, pintor que en 1700 rep 2 lliures, 55 sous per daurar la tarja damunt del faristol on està escrit «laus tibi domine y alleluya»18. En eixe mateix any de 1700 sabem se li abonen a l’obrer Joan Paches 12 sous per arrancar i tornar a assentar el lavabo de la sagristia de sant Miquel i 2 lliures 17 sous per obrir una porta en la paret de darrere de l’església, porta que treballarà el fuster Ignasi Lledesme19. Mentre l’any següent continuen les obres que Queralt i Paches treballen darrere l’església, es fa una escala per pujar al cambril, es derroca i es torna a fer per Miquel Bueso la cantonada de l’arxiu i i sembla comencen les obres del vas dels capellans, situat en la sagristia, a càrrec dels obrers Bueso i Vilallave20, documentant-se també l’argenter Josep Roig rebent 3 lliures per netejar i apanyar el viril21. També eixe mateix any de 1701 sabem que s’adquireixen diversos ornaments, –una casulla i un frontal per a la capella dels Desemparats–, i uns llibres, uns hostiers i un fèretre de bronze, aquest «... per a portar a sotarrar los cossos dels sacerdots difuncts...», el qual es treballat per l’escultor Josep Cuevas22, pagant-se-li a l’obrer Joan Paches una lliura per apanyar, «... la mesa de l’altar del sant Christo, per pujar y baixar lo quadro de la mare de Déu...» i sis sous per «... apañar los

17. Apèndix documental nº 4 i nº 5. 18. Cfr CODINA, Op cit, pàg 49. Apèndix documental nº 4 i nº 5. 19. Apèndix documental nº 5. 20. Apèndix documental nº 6 i nº 7. Sobre el vas dels capellans Vegeu també OLUCHA MONTINS, F. «La capella de comunió de .…» Art cit, i SANCHEZ ALMELA, E i OLUCHA MONTINS, F. «De sepulturas …». Art cit. 21. Apèndix documental nº5. Vegeu també CODINA ARMENGOT, Op cit, pàg 52 i OLUCHA MONTINS, F. «Els Roig una saga d’orfebres castellonencs» en Miscel·lània en Homenatge a Josep Eixarc Frasno. Castelló. Ajuntament del Forcall, 2006, pp 135-144. 22. A.M.C. Llibre del diner del dret d’ amortització de les obres pies que entren en esta església des de 1682 en avant.- Dates fetes per los arxivers en descàrrec de lo que ha rebut este llibre en lo any 1701.- «Ítem a 24 de dehembre 1701 posam en descàrrech dos-centes trenta quatre lliures set sous y sis diners que se han pagat per lo fèretro se ha fet per a portar a sotarrar los cossos dels sacerdots difuncts, ço és 117 l. 14 s. a Gaspar Rodrigues campaner per aver fet de bronse huyt targes, sis anelles, quatre garres y la guarnició; 60 s. a Pedro Marias dorador de raselet per aver dorat tot lo sobredit; 2 l. 3 s. 6 [diners] que es donaren al plater ab que se avien consertat les targes per lo treball avia tengut en fer les planches, per a que desistira del concert; 19 l. 4 s. per sis vares de vellut negre per a guarnir dit fèretro a 32 reals la vara; 32 l. a Juseph Cuevas escultor per aver fet lo fèretro de fusta, guarnir-lo y perficionar- lo per 4 anelles de ferro per a la taula a hon se posa el cos, per la tela per a cubrir-lo, y una caixa gran D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 315 almaris de l’altar de Sant Antoni...», i rebent el fuster Ignasi Lledesme «... una lliura setse sous per los dos armaris ha fet davall lo altar de Sant Antoni...»23 En 1702, any en el qual, en juliol, es fa en la vila una solemne processó amb la relíquia de la Santa Cinta, –la qual va ser traslladada ací des de Tortosa per estar malalt el bisbe Silvestre Garcia de Escalona–, es confecciona per a la capella dels Desemparats una altra casulla i una bossa de corporals, mentre per als «infantillos» o escolans es fan robes i vestiments24, i es concerta amb el mestre Bartomeu Arti- gues el treball de fer un orgue mentre que a l’escultor de València, Josep Cuevas, se li encomana fer les dues caixes de l’orgue25 i el pintor Josep Camós rep 5 lliures

de pi ab pany y clau y frontises en la tapa de la caixa y davant molt llargues per a poder traure y tenir custodit lo fèretro y per los molts treballs y destrobs que ha tengut en cuydar de que el campaner y dorador deixassen la fahena perfeta y 3 l. 6 s. a Macià Tirado carreter per lo port de dit feretro y caixa… 234 l. 7 s. 6 [diners]. ( fol 114-115 rº).- Ítem posam en data catorse lliures set sous les quals se han gastat en la mija casulla y manipulo que se ha fet per a sotarrar los sacerdots difuncts, ço és 9 l. 12 s. en 3 vares de vellut negre a 32 reals la vara; 12 s. en la tela per a forrar-la; 3 l. 5 s. en 5 vares galó de 1 plata fina y 3 vares 4 de frangeta del mateix que pesaren 3 arrobes _ a 20 s. la onça; y 18 s. al sastre per lo treball de fer-la y seda… 14 l. 7 s. ( fol 116 rº)».- Vegeu també Apèndix documental nº 6. 23. Apèndix documental nº 5 i nº 6. 24. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1702.-« Ítem a 24 de mars 1702 donarem vint y quatre lliures dotse sous y sis diners, 1 ço és 22 l. 2 s. per 6 vares 2 de mija grana per a les robes colorades dels infantillos; 9 s. per dos vares de tela per a forrar les mànegues y veta per a lligar-les; 8 s. per 3 pams seda per a cusir-les; 3 s. 6 [diners] per 38 botons colorats y 1 l. 10 s. per les mans al sastre…. 24 l. 12 s. 6 [diners] (fol 97 rº).-Ítem posam en data dihuyt lliures deu sous que se han gastat en los ornaments se han fet per a la capella de 1 Nra. Sra. dels Desamparats, ço és 8 l. 1 s. 6 [diners] en 4 vares 3 pams 4 de domàs blanch a 32 s. la vara inclusos 7 s. 6 [diners] del general, que se ha pres per a una casulla y bolsa de corporals; 18 s. 1 per 4 vares 2 tela per a forros; 6 l. 7 s. 6 [diners] per 10 vares galó y 10 vares franja de plata fina, que pesaren 6 reals 1 quart a 20 s. la onça; 16 s. per fer dita bolsa; 4 s. per lo tafatà per a forrar-la; 3 s. per un alarm per a el manipulo y 2 l. al sastre per les mans y seda y com en una data feta en este libre pàgina 3 de l’any 1701 restasssen de la venta de les 100 l. que deixà Miquel Vicent Gascó per a ornaments a dita capella 30 l. 7 [diners] a les quals ajuntades 5 l. de la renta de dit any 1701, importen 35 l. 7 [diners] de les quals rebaixades estes 18 l. 10 s. resten 16 l. 10 s. 7 [diners] …. 18 l. 10 s. (fol 98 1 rº). Ítem donarem vint lliures cinch sous y sis dinés, ço és 8 l. 8 s. per 3 vares 2 drap negre per a una 1 çotana tancada y closa per davant a 2 l. 8 s. la vara; 9 l. 2 s. per 3 vares 2 drap morat per a altra sotana a 2 l. 12 s. la vara, les quals se han fet per a els escolans; 10 s. per deu pams de tela per a forrar les màneges; 2 s. 2 [diners] per un quart ceda morada; 1 s. per 3 vares de veta per a les màneges y 2 l. per les mans al sastre y 2 s. per un pam de llens per a balonetes…. 20 l. 5 s. 6 [diners] (fol 100 rº). -Ítem a 7 de juliol 1702 donarem a Francisco Granell cerer sis lliures once sous y tres dinés per la cera es cremà en la festa y processons que es feren de Ntra Sra de la Cinta que per enfermetat del bisbe de Tortosa don Sylvestre Escalona visità esta villa e yglésia…. 6 l. 11 s. 3 [diners] ( fol 102 rº).- Ítem dit dia [23 novembre 1702] donarem a mossèn Lois Breva collector quatre lliures dihuit sous per lo que es gastà en la processó general es feu per la Santa Cinta de Tortosa, la qual se portà a esta vila per la enfermetat del Illme. y Rdm. Sr. Don Sylvestre Garcia de Escalona digníssim bisbe de Tortosa, que tingué en esta vila en los messos de juny y juliol del corrent any quant venia de Madrid per a ocupar la silla episcopal… 4 l. 18 s.» ( fol 110 rº). 25. Cfr. OLUCHA MONTINS, F. «D’orgues,...». Art cit, en concret apèndix nº V. 316 F. OLUCHA MONTINS per daurar i platejar uns fanals que havia fet el llanterner Pasqual Serra per a les processons26. Un estendard i un pal·li per als combregars són adquirits en 1703, rebent eixe mateix any el pintor Josep Camos diverses quantitats per daurar la creu i poms de l’esmentat pal·li, així com per donar de negre i pintar «... lo sol y la lluna en lo nicho del Sant Christo que està en la sacristia segona…», estofar l’arc de la capella del Davallament de la Creu, encarnar el Crist del púlpit, colrar unes sacres, platejar dos aranyes, pintar el ciri pasqual i daurar unes tarimes del presbiteri, les quals són treballades per Ignasi Lledesme, fuster amb el qual es concerta tota la feina de fer armaris, portes, finestres i estants de l’arxiu i capítol de la parroquial27. En 1704 i 1705 es realitzen pagaments a Llatzer Catani per fer un bufet d’anouer per a l’arxiu28, a l’obrer Joan Pages per feines en l’arc i volta per a l’orgue, així com per «… aver arrancat les portes velles de la sacristia major y de sen Miquel y assentar les noves...», les quals treballa el fuster Ignasi Lledesme, documentant-se també el fuster Josep Viulaiuga treballant en «... tancar la cadireta, fer portes ab dos secrets, tapar lo orgue per les espalles, fer les finestres del orgue...» i el pintor Josep Camós qui pintà «… el llens per a cubrir la cadireta de l’orgue...»29. Pagaments per unes bosses per cobrir «.. les creus de sant Miquel y la de l’altar de l’Àngel en la semana santa... » i també per enquadernar el cànon i posar cobertes noves en el missal de sant Miquel hi ha en 170630, essent eixe any també quan

26. A.M.C. Llibre del diner del dret d’ amortització de les obres pies que entren en esta església des de 1682 en avant. –Dates fetes per los arxivers en descàrrec de lo que ha rebut este llibre en lo any 1701– « Ítem a 19 de maig 1702 donarem a Pasqual Serra llanterner sis lliures dihuit sous y són ço és 5 s. per dos fanals eo llanternes de vidres per a les processons y 1 l. 18 s. per una llanterna ha fet per a els pernoliars, una capsa per a hòsties y diferents remendos ha fet en les llanternes dels combregars y capses per a hòsties… 6 l. 18 s. (fol 118 rº).- Ítem a 22 de juliol 1702 donarem a Juseph Camós pintor cinch lliures deu sous per aver dorat y plategat los fanals se han fet per a portar llum en les processons que serà menester.. 5 l. 10 s. (fol 118 rº)». 27. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1703.-«Ítem a 14 de octubre 1703 donarem a Jusep Camós pintor una lliura per aver donat de negre y pintar lo sol y la lluna en lo nicho del Sant Christo que està en la sacristia segona y aver apañat la creu… 1 l.» (fol 125 rº) .- Llibre del diner del dret d’ amortització de les obres pies que entren en esta església des de 1682 en avant.- Dates fetes per los arxivers en descàrrec de lo que ha rebut este llibre en lo any 1703.-«Ítem a 27 d’agost 1703 donarem a Ignacio Lledesme fuster seixanta set lliures deu sous y són ço és 6 l. per una porta ha fet per a entrar del primer archiu al fet novament y 61 l. 10 s. per los almaris, estants, porta, finestra y bastiments per a diferents finestres… 67 l. 10 s. ( fol 129 rº)».- Vegu també Apèndix documental nº 7. 28. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1704. -«Ítem a 15 de dehembre 1704 donarem a Lazaro Catani treze lliures per un bufet de nogal ha fet per a el archiu y és lo que està en lo primer cuarto… 13 l.» (fol 146 rº). 29. Apèndix documental nº 7. Vegeu també OLUCHA MONTINS, F. «D’orgues,...». Art cit, en concret apèndix nº VI. 30. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1706.-«Ítem a 5 de maig 1706 donarem a Jusep Flors sastre tres sous y són per la tela y cosir bolses per a cobrir les creus de Sant Miquel y la de l’altar de l’Àngel en la semana santa… D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 317 segons sembla el fuster Ignasi Lledesme i el manyà Francesc Monseu treballen uns calaixos per a la capella dels Desemparats per guardar els ornaments31. L’any següent, 1707, –any en que el 14 de maig entra en Castelló el duc de Berbick, el qual ordena derrocar les muralles que protegien la vila i exigeix a la població un pagament forçós de 8.841 lliures per al sosteniment de les tropes, el qual tenia que abonar-se en el plaç de deu dies32–, sabem se li abonen a l’argenter Josep Roig 4 lliures per adobs en la creu major, encensers i canelobres; que el daurador Josep Camós rep «... dotse sous per aver donat color de coral als bordons de fusta y dorar los poms...», que al calderer Josep Lavall li donen diferents quantitats per adobar els encensers, les campanetes, la creu dels estendards dels combregars i els bordons de bronze, que a l’obrer de vila Joan Pages se li abonen diferents imports per «... alsar la plata de la iglésia de la present vila... » pel perill de la guerra i que s’adquireixen un tinter i un arener per al racionalat, i una casulla negra, diversos missals i un cobrecalze per a la capella dels Desemparats33.

3 s. (fol 166 rº).- Ítem a 28 de dehembre 1706 donarem dos lliures sis sous y set dinés per haver enquadernat, mudat lo cànon y posar cubertes noves en lo misal de l’altar de Sant Miquel y port d’aquell… 2 l. 6 s. 7 [diners] (fol 176 rº)». 31. Apèndix documental nº 7. 32. A.M.C. LLIBRE VERT, Fol « Per la mort del Sr. Carlos 2 de felis memòria que fonch a 2 nohembre 1700, se han seguit guerres y después de la batalla de Almansa que fonch a 25 abril 1707, en 14 maig dit any disapte estigué en esta vila el Sr. Duch de Berbich ab son eixercit passa asta Tortosa estigué assi una nit, feu quedar assi les tropes alguns dies al Marques Labadie thinent G.S. Marques Avino vin tello y altres feren pagar de promte per a les tropes 8841 l. en deu dies y feren derrocar les muralles.» Vegeu també CORONA MARZOL, Mª C. Tropas francesas en Castellón. 1707-1712. Castelló, 1982. 33. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1707.-«Ítem a 9 de febrer 1707 donarem una lliura tretse sous, ço és 1 l. 8 s. per lo preu de un tinter y arener de bronse se ha pres per a el racionalt y 5 s. per una lliura de gales per fer tinta… 1 l. 13 s. (fol 180 rº).- Ítem a 5 de mars 1707 donarem quinse lliures dihuit sous y onse dinés, ço és; 5 l. per 5 vares noblesa negra a 1 l. la vara se a pres per a una casulla negra y cobricalis; 1 l. 4 s. 5 [diners] per 3 vares 2 pams bocaram negre a 7 s. 6 [diners] la vara; 1 l. 7 s. 6 [diners] per 5 onces y miga galó y frangeta de plata falsa; 1 l. 10 s. per les mans de dita casulla y 6 l. 15 [diners] per un misal, tot lo qual se a comprat per a servisi de la capella de Nra. Sra. dels Desamparats y com de les 5 l. de renta annuals que y a per a ornaments de dita capella fins lo any 1702 inclosive y avia 16 l. 10 s. 7 [diners] y en los anys 1702 fins 1706 inclusive 25 l., les quals y les sobredites fan 41 l. 10 s. 7 [diners] y de elles rebaixades les 15 l. 18 s. 11[diners] resten bones per a fer ornaments en dita capella fins dit any 1706 incusive 25 l. 11 s. 8 [diners] …. 15 l. 18 s. 11[diners] (fol 181 rº).- Ítem dit dia donarem sis lliures quinse sous per un missal se a pres per a esta yglésia… 6 l. 15 s. (fol 181 rº).- Ítem a 9 de abril 1707 donarem a Juseph Roig plater quatre lliures ço és 1 lliura 8 sous 6 [diners] per la plata a posat en lo remat de la creu major y remendo a fet en aquella 19 sous 6 [diners] per los remendos a fet en los insensers y canalobres y 1 lliura 12 sous per aver netejat y enblanquir dits ensensers… 4 l. 8 [diners] (fol 182 rº).- Ítem dit dia donarem a Juseph Lavall calderer una liura dos sous y sis dinés ço és 1 l. per a dos casoletes de ferro a fet per a els insensers y 2 s. 6 [diners] per lo remendo a fet en lo mànech de la campaneta del Socós… 1 l. 2 s. 6 [diners] (fol 182 rº).- Ítem a 2 de juny 1707 donarem a Juseph Lavall calderer un sou y huit dinés per aver remendat la campaneta dels combregars…. 1 s. 8 [diners] (fol 183 rº).-Ítem a 19 de Junio 1707 dimos a Dn. Antonio Bosquer capitán comandante de los cavallos han qui- 318 F. OLUCHA MONTINS

I tot fa pensar que en el tres anys següents i per motius de la guerra, res o poca cosa es deguere fer en l’església, llevat del continuat alçar, amagar o emparedar les joies i treure-les quan hi havia més calma34. En 1711 se documenten pagaments al fuster Joan Masip per fer un bufet gran per a l’arxiu, al calderer Joan Lavall per apanyar la llanterna dels combregars i adobar dos campanetes, i a un llanterner de València, de nom desconegut, per mudar «... los vidres en la làmina del Salvador y Maria Santísima...» i per posar «... un vidre en una de les llanternes dorades...»35. Mentre en 1712 se compra roba per fer unes llobes per a l’escolà i els «infantillos»36 i en 1713 s’adquireix un breviari per al cor37. tado de guarnición en esta villa de Castellón de la Plana, ciento y cinquenta libras que nos han hecho pagar para proseguir la demolición de los muros de dicha villa, de la qual cantidad a echo recibo de su mano el qual ha enviado a la ciudad de Valencia para ver si se podían recobrar dicha cantidad… 150 l. (fol 185 rº).- Ítem a 16 de setembre 1707 donarem a Juseph Lavall calderer set sous per lo remendo de dos campanetes y la dels combregars y aver apañat u dels bordons de bronse… 7 s. (fol 187 rº).- Ítem a 20 de octubre 1707 donarem a Juan Pages obrer de vila cinch lliures set sous y sis dinés per lo que se a gastat en lo que el vicari perpetuo li a fet treballar en lo alsar la plata de la iglésia de la present vila… 5 l. 7 s. 6 [diners] (fol 188 rº).- Ítem a 10 de dehembre 1707 donarem catorse sous y un diner a Juseph Lavall calderer ço és 10 s. per una campaneta nos vené y 4 s. de aver remendat dos campanetes, una del Socors y altra de l’altar major… 14 s. (fol 189 rº)».- Llibre del diner del dret d’ amortització de les obres pies que entren en esta església des de 1682 en avant.- Dates fetes per los arxivers en descàrrec de lo que ha rebut este llibre en lo any 1707.-« Ítem a 12 de febrer 1707 donarem a Juseph Camos pintor dotse sous per aver donat color de coral als bordons de fusta y dorar los poms… 12 s. (fol 148 rº).- Ítem a 26 de febrer 1707 donarem a Ignacio Lledesme fuster una lliura tres sous y sis diners, ço és, 12 s per un bastiment a fet per a el quadro del Salvador que està en lo racionalat, 10 s. per diferents remendos a fet en los canalobres plategats y 1 s. 6 [diners] per aver apañat les tauletes dels evangelis y lavabos y posat los papers en ells… 1 l. 3 s. 6 [diners] (fol 148 rº)» .- Vegeu també, OLUCHA MONTINS, F. «Dades per a la història de l’art a Castelló (I). Argenters» B. S. C. C. Castelló, Tom LIX, 1983, pàg 513. 34. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1708. «Ítem a 5 de agost 1708 donarem a Nicolau Juncosa y Nicolau Berthomeu sacristans huyt sous per lo treball de ajudar a puchar y baixar la plata del puesto a on estava alsada per ocasió de les guerres… 8 s.» ( fol 201 rº).- Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1709.-«Ítem a 8 de feber 1709 donarem a Juan Pages obrer de vila dos lliures per tot lo treball, aigua y rajoles ha gastat en paredar la plata diferents vegades per la calamitat de la guerra… 2 l. (fol 207 rº)». 35. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1711.-«Ítem a 11 de febrer 1711 donarem a Juan Masip menor fuster cinch lliures quinse sous per haver mudat y fet lo bufet gran de l’archiu donant-li lo vell… 5 l. 15 s. (fol 232 rº).- Ítem a 25 de abril 1711 donarem a Juseph Lavall calderer set sous y sis dinés, co és apañar la llanterna dels combregars 1 s. 6 [diners], dos campanetes, soldar los dos mànechs 3 s. y soldar lo mànech de la campaneta dels combregars 3 s…. 7 s. 6 [diners] (fol 235 rº).- Ítem a 3 de nohembre 1711 donarem a un llanterner de València onze sous, ço és 7 s. per haver mudat los vidres en la làmina del Salvador y Maria Santísima y quatre sous per haver posat un vidre en una de les llanternes dorades y remendar-la… 11 s. (fol 238 rº).» .- Sobre la làmina, o millor l’ostensori bifaç amb la representació de la verònica de Crist i de la Verge, obra de Vicent Salvador Gómez, encara conservada i que va estar donada per mossèn Josep Breva vegeu, OLUCHA MONTINS, F «Una pintura de Vicent Salvador Gomez en l’arxiprestal de San- ta Maria de Castelló» en B. S. C. C. Castelló, Tom LXIX, 1993, pp 540-550. D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 319

L’any 1714, el 8 d’abril, es celebra en santa Maria la consagració com bisbe de Lugo de Fra Andreu Caperó,38 i eixe mateix any es compra una casulla de domàs carmesí39, mentre en 1715 són unes salvetes per a les canadelles i diversos missals els que s’adquireixen40. També per eixos anys sembla es quan degueren treballar-se els cancells de les tres portes de l’església, tots ells pel fuster Joan Macip41, al qual en 1716 se li encomana la fàbrica de la porta major, participant també en eixes tasques, el pintor Josep Camos qui rep «... quinse lliures per lo treball de dibuixar y

36. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1712..-«Primo a 22 de janer 1712 donarem a Juseph Flos sastre tres lliures nou sous, ço és 1 l. per les mans de una lloba ab màneges de drap negre ha cosit per a el escolà; 1 l. 8 s. per les mans de les llobes colorades ha fet per a els infantillos; 16 s. per 4 vares de tela y 5 s. per una vara de llens per a els cuellos y com dit Flos sen emportà los retalls sobraren de les llobes colorades en preu de 1 l. 4 s. sols se trahuen a marge dos lliures cinch sous… 2 l. 5 s.» (fol 245 rº). 37. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1713.-«Ítem dit dia [27 març 1713] donarem a dit mossèn Felip Sauch deu lliures deu sous per un breviari de càmara per al cor… 10 l. 10 s.» (fol 259 rº). 38. A.M.C. Llibre Vert, fol 171 vº «El dia 3 abril 1714 vingué a la present vila el Illustríssim y Reverendíssim Sr. Dn. Fr. Andres Caperó elet Bisbe de Lugo en Galicia, salió la villa, clero, Sr. obispo de Tortosa con el coche de este, tocaron las campanas y apeó en la Abadia y visitó a Su Illustríssima y se fue a su casa y posada (…) en 7 de dichos vinieron a la villa los obispos Srs. Dn. Manuel Lopes obispo de Teruel y D. Rodrigo Marin obispo de Segorbe y elet de Jaen, salieron a recibirles los obispos de Tortosa y Lugo y entraron los 4 y se les dexaron en las posadas y en 8 de dichos dominica in albis vís- pera San Vicente Ferrer el Sr. Obispo Tortosa con sus dos sosios consagraron el de Lugo y es feu un taulat dins la iglésia junt a la porta major, dos altars y dos paradors y a les 4 capelles taulats per a señores, asistió la vila y demés les cadires davant lo taulat y después los demés ab cadires y banchs, acabada la funcció los 4 Bisbes sen anaren y els tres acompañaren a Caperó a casa y es quedaren a dinar los dos menys lo de Tortosa que estava indispost y a la vesprada en un coche anaren los 4 Bisbes per la vila».- A.M.C..- Protocol de Josep Sánchis 1703-1704. En la última pàgina del protocolo corresponent a 1703, apareix escrit el següent.« En ocho de abril de mil setecientos y catorse años en la Yglesia Parroquial de la presente villa de Castellon de la Plana fue consagrado por obispo de la ciudad de Lugo del reyno de Galicia el illustrissimo y reverendissimo señor don Andres Caperó y Agramunt religioso de Nuestra señora del Carmen, hijo de Melchor Capero y Elisabet Joanna Agramunt y natural de la present villa , le consagro el Illustrissimo Señor obispo de Tortosa sobredicho ( D. Silvestre Garcia de Escalona) y los obispos de Teruel y Segorbe que vinieron sabado a siete de las ave marias, se hizo la consagracion a la puerta maior en un tablado que se fabricó para dicho efecto que tomava de las dos puertas todo lo que era a la maior y estando en la función que se empesso a las ocho de la ma- ñana vino una tempestat de truenos y agua grande que muchas personas que huvieran venido no se pudieron encontrar…». Vegeu també SANCHEZ ADELL, J. Llorens de Clavell y sus memorias históri- cas de Castellón. Castelló, 1952, pàg 13. 39. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1714.-«Ítem a 19 de nohembre 1714 donarem set lliures per una casulla de domasch carmesí se ha comprat del convent de capuchins de la present vila …. 7 l.» (fol 283 rº). 40. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1715.-«Ítem [31 juliol 1715] donarem als administradors dels bens y herència del Dr Juseph Castellet, vicari perpetuo, cinch lliures catorse sous, ço és 4 l. 10 s. per un misal per a el altar de la capella de la Comunió; 12 s. per lo offici dels sants de València; 4 s. per 4 salvilles per a les canadelles y 8 s. per un llibre blanch per a el racionalat… 5 l. 14 s.» (fol 292 rº). 41. Cfr CODINA ARMENGOT, Op cit, pàg 39 i Apèndix documental nº 7 i nº 8. 320 F. OLUCHA MONTINS picar les llandes...», essent eixe mateix any quan es pren possessió de la nova casa abadia i comencen les obres de les anomenades cases de les Ànimes42, i s’abonen als ja esmentats Josep Camos i Joan Macip «.. una lliura huit sous per haver fet quatre candeleros de fusta a 3 s. 6 [diners] cascú y de donar color de coral a 3 s. 6 [diners] cascú, els quals se han fet per a el altar de St Miquel y Socors»43. L’any següent s’abonen 12 sous per l’adquisició de la Summa Moral de fra Francesc Larraga, i en 1718 se fan pagaments al mestre d’orgues Vicent Artigues per netejar i adobar l’orgue i se compren ornaments per a la capella dels Desempa- rats, documentant-se també eixe any el calderer Josep Lavall, adobant els bordons de llautó, la campaneta de combregar, la campaneta de l’altar i els fanals i llanternes de combregar44, mentre el pintor Eugeni Guilló daura l’altar de les Ànimes i l’argenter Josep Roig, fa culleretes i medalles per a l’esmentada confraria45. En 1722 trobem el plater Miquel Gomes rebent 9 lliures per adobs en els hostiers, mentre en 1724 sabem rep el pintor Josep Camós 22 lliures 10 sous per platejar uns brandons de fusta, els peus dels quals treballà l’escultor Josep Sebastià, torne- jant les canyes el torner Baptista Gregori, abonant-se-li també a l’esmentat Camós 2 lliures per pintar el nínxol del Crist de la sagristia de sant Miquel i al fuster Joan Macip i al ferrer Francesc Monseu rebent 6 lliures 10 diners per «... 4 enserats ab

42. Apèndix documental nº 9. Vegeu el que diu el cronista i notari Josep Llorens de Clavell, en la seua crònica en GUINOT RODIGUEZ , E «Historia i imatge de Castelló en el 1700; la «Crònica de Castelló» de Josep Llorens de Clavell», en B.S.C.C., Tom LXVI, 1990, pàg 270. Sobre les cases de les Ànimes vegeu GIMENO MICHAVILA, V. Del Castellón Viejo, Castelló, 1926 , pp 149-155. 43. A.M.C. Llibre del diner del dret d’ amortització de les obres pies que entren en esta església des de 1682 en avant.- Dates fetes per los arxivers en descàrrec de lo que ha rebut este llibre en lo any 1716.- «Primo a 19 de janer 1716 donarem a Juan Masip fuster y Juseph Camos dorador, una lliura huit sous per haver fet quatre candeleros de fusta a 3 s. 6 [diners] cascú y de donar color de coral a 3 s. 6 [diners] cascú, els quals se han fet per a el altar de sant Miquel y Socors… 1 l. 8 s.» (fol 181 rº)». 44. A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720. Dates i rebudes de 1717.-«Ítem a 20 de juny 1717 donarem dotse sous per lo valor de la Suma de moral de La Raga que se ha comprat per orde del capítol per a les conferències… 12 s. (fol 320 rº).- Dates i rebudes de 1718.-«Dit dia [20 març 1718] donarem dotse lliures huyt sous y un diner per ornaments se han fet per a el altar de Nra. Sra. dels Desamparats, ço és 6 l. 15 s. per 4 vares 2 pams blanch a 15 reals la vara per a una casulla; 15 s. 9 [diners] per 4 vares 2 pams tela forros; 2 l. 13 s. 4 [diners] per 10 vares galó de or fals per a dita casulla a 5 s, 4 [diners] la vara; 10 s. per 10 vares frangeta de mateix a 1 s. la vara; 2 s. 6 [diners] per un alamar per a el manípulo; 9 s. 4 [diners] per 2 pams 1 tafatà doble 1 2 negre per a una estola faltava a la casulla negra; 2 s. 7 [diners] per 2 pams 2 tela forros per a dita estola y 1 l. de mans al sastre…. 12 l. 8 s. 1 [diner] (fol 335 rº)..-«Ítem a 25 de juny 1718 donarem a Juseph Lavall calderer una lliura per diferents remendos ha fet en los bordons de lleutó, campaneta dels combregars y campaneta dels altars, fanals de vidre, llanternes dels combregars, fer una capsa per a osties y tapador per a altra.. 1 l. (fol 339 rº)» . Vide també OLUCHA MONTINS, »D’orgues, ...»., Art cit, pàg 939. 45. A.M.C.Contes de la Confraria de les Ànimes de Purgatori donades pel prior Pere Barbera. 1718.- «Ítem no em fas càrrech de la seda y forment de l’acapte de dit any per hauer-se donat a Eugeni Guilló per a aiuda de costa de dorar lo retaule de l’altar de les Ànimes de orde de la Confraria.-Ítem pagui una lliura denau sous a Juseph Roig plater per les culleretes y medalles ....1 l. 19 s.». D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 321 sos bastiments de fusta y golfos de ferro per a les portes de la iglésia y capella de la Comunió...»46. Tres anys després, en 1727, sabem se fa un armari per guardar el guió del sant sagrament, mentre en 1728 documentem la factura, pel fuster Joan Macip, d’un marc per a l’altar de la capella de Comunió, el qual és daurat per Eugeni Guilló47. En 1730 localitzem pagaments a Pere Joan Pellicer per lluir d’alabastre el sa- grari48 i en 1732 sabem se fa un estendard de domàs carmesí per als combregars i una creu de fusta49, començant llavors fra Ventura, del convent de franciscans de Santa Bàrbara de Castelló, a treballar en la reparació de l’orgue, feina en la qual documentem participant també entre altres al calderer Josep Lavall qui feu «… los templadors per a templar el orgue y soldat los clarins...», al manyà Baptista Monseu, als fusters Cristòfol Macip Llopis i Domènec Navarro, al pintor Joan Ca- mós, –fill del pintor Josep Camós–, al torner Baptista Gregori i a l’escultor de Vila- real Josep Sebastià, qui feu dos àngels50. En 1735 se documenten treballs en la fusta de la porta de la plaça de la Nevateria i en el paviment de l’església51.

46. A.M.C. Contes de la fàbrica 1714-31. - «Ítem donarem a Miquel Gomes plater nou liures per lo remendo a fet en los hostiers, albarà nº 21... 9 l. (fol 6 rº).- Ítem donarem a Pere Rius mañà tres lliures dotse sous per aver mudat lo botó dels hostiers, entaular y templar aquells, albarà nº 26... 3 l.. 12 s. (fol 7 rº).- Ítem donarem a Jusep Camós pintor vint y dos lliures deu sous, ço és 10 lliures per aver platejat 36 blandons, 7 lliures 4 sous per a pagar a Juseph Sebastià escultor los peus de aquells, 4 lliures 10 sous a Batiste Gargori torner per tornajar les cañes de aquells, albarà nº 36... 22 l. 10 s. (fol 7vº-8 rº).- Ítem donarem a dit Camós dos lliures per lo treball de pintar lo nicho del Sant Christo de la sacristia de Sant Miquel, albarà nº 37… 2 l. (fol 8 rº). -Ítem donarem a Frances Monseu y Juan Macip sis lliures huyt sous y deu dinés per 4 enserats ab sos bastiments de fusta y golfos de ferro per a les portes de la yglésia y capella de la Comunió, albarà nº 39... 6 l. 8 s. 10 [diners]. ( fol 8 rº)». 47. A.M.C. Contes de la fàbrica 1714-31.- «Ítem donarem a dits Macip, Monseu y Pellicer dihuy lliures tres sous per lo armari se a fet en lo quarto del racionalat, panys, frontises y mans de l’obrar per a tancar lo guió del Santíssim sacrament, albarà nº 42... 18 l. 3 s. (fol 8 r y 8 vº).- Ítem donarem a mossèn Juseph Peres prevere vint y huyt lliures per a acabar de pagar lo gasto del guió del Samtissím sacrament y tela per a guarnir lo armari y llens per a cubrir-lo, albarà nº 44... 28 l. (fol 8 vº)». 48. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts».1730. desembre 29.- «.Nº4 Confese lo infra escrit haver rebut de Dn Vicent Giner de Bou administrador de la fàbrica de la yglésia parrochial de la vila de Castelló de la Plana, quatre lliures per haver lloit de alabastre lo sagrari y per la veritat fas lo present escrit de altra ma y fermat de la mia a 29 de dehembre 1730. Pedro Juan Pelliser». 49. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts». 1732. gener, 19.- « Nº 10. Confese lo infra escrit aver rebut de Dn. Vicent Giner de Bou, prevere, administrador del dret de fàbrica de la yglésia parrochial de la vila de Castelló de la Plana, vint y dos lliures cinch sous per un estandart se a fet per a els combregars , ço és; 13 l. 10 s. Per 7 vares 2 pams domasch carmesi a 1 l. 16 s; 3 l. 3 s. per 9 arroves seda per a la franja cordonet y borles a 7 s; 1 l. 10 s. per les mans de dita franja y borles; 4 s. per una vara tela colorada; 2 l. 10 s. per les mans de l’estandart; 4 s. per una creu de fusta y 1 l. 4 s. per dorar la dita creu y per a que conste fas lo presen escrit de altra ma y fermat de la mia en 19 de Ganer 1732». Vide també OLUCHA MONTINS. «D’orgues,.....» Art. cit. pp. 955-60. 50. Cfr OLUCHA MONTINS, »D’orgues, ...»., Art. cit., pàg. 940. 51. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts». 1735. juny, 9.- « Nº 39. És veritat que Joseph Alcón de Musquerola a rebut de Dn. Vicent Giner de Bou prebere, administrador del dret de fàbrica de 322 F. OLUCHA MONTINS

A l’esmentat obrer Pere Joan Pellicer tornem a trobar en 1737 treballant en esta ocasió en la porta de l’entrada de la capella dels Reis i assentant una porta per entrar a l’orgue, mentre el fuster Cristòfol Macip es documenta eixe mateix any rebent 3 lliures 10 sous per fer dos portes per a l’orgue, un bastiment per al llenç de sant Ramon Nonat i per apanyar uns candelers i els encerats de les portes52. En 1738 localitzem pagaments a Eugeni Guilló per adobar el reliquiari de santa Incògnita i a l’orguener o factor Casimir Bort, qui l’any anterior havia treballat l’orgue de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu, rebent 250 lliures per tots els registres i treballs emprats en la recomposició de l’orgue53, mentre a l’any se- güent s’abonen 17 lliures 11 sous per fer un pal·li per als combregars54 i trobem el fuster Cristòfol Macip i el pintor Lleó Guilló treballant en la custòdia de sant Vicent Ferrer55. la iglésia parrochial de la vila de Castelló de la Plana, quince lliures dos sous per la fusta a portat per a fer la porta de la iglésia de la part de la Nevateria y per a que conste fas lo present en Castelló a 9 de juny 1735.».- 1735. maig, 28 «Nº 31. Confieso el baxo firmado haver recibido de Dn. Vicente Giner de Bou otro de los administradores de la fábrica de esta iglesia de Castellón, seis libras doze sueldos a saber es 2 l. 18 s. a Pedro Juan Pellicer por 8 jornales; 1 l. 10 [dineros] por 600 ladrillos y porte de ellos; 1 l. 12 s. a Juan Ivañes por 8 jornales y 12 s. al mismo por haver conducido la tierra y medios ladrillos an sido menester para componer el pavimento de la iglesia y para que conste ago el presente de mano agena y firmado de mi mano a 28 de mayo de 1735. Val 6 l. 12 s. Pedro Juan Pellicer». 52. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts». 1737. abril, 28.- «Confieso el baxo firmante haver recebido de los administradores de la fábrica y por manos del Dr. Alexandro Dupuis, seis sueldos y son por dos cargas de alges para aliñar la puerta de la entrada de la capilla de los Reyes y asentar una puerta para entrar al órgano y para que conste ago el presente a 28 de abril 1737. Pedro Juan Pellicer»..- 1737. març, 8.- «És veritad que Christòfol Masip ha rebut del Dr. Alexandro Dupuis, prevere, tres lliures y deu sous, so és una lliura per dos portes per a el orgue, divuit són per una gelosia més per diferents remendos tot per al orgue, deu sous més tres sous per un bastiment de San Ramón Nonat, per apañar candeleros vuit sous y per apañar los enserats de les portes de la iglésia onze sous; que al tot són 3 lliures 10 sous y per la veritat fas lo present sent de altra ma y fermat de la meua en Castelló a 8 de marz 1737. Christoval Macip». 53. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts». 1738. octubre, 30.- « Nº 22 . Certifique el infrafirmat aver rebut del Dr. Alezandro Dupuis prebere administrador de la fàbrica de la yglèsia parrochial de la vila de Castelló de la Plana dos lliures dos sous per aver compost lo reliquiari de Sta Yncòcnita y una varilla de ferro que se ha posat y per ser així fas lo present firmat de la mia ma y escrit de altra a 30 de octubre 1738. Val= 2 lliures 2 sous. León Guilló».- 1738 febrer 28.- «Con escritura que pasó ante mi el infraescrito escribano en 28 de febrero 1738 Casimiro Bort, factor de órganos de esta villa, otorgó carta de pago a favor de los Srs. Doctores Juan Bautista Monseu, vicario perpetuo y Alejandro Dupuis, presbíteros, como a depositarios de los derechos de fábrica de la parroquial iglesia de esta villa, 250 l. por sus trabajos de componer el órgano de dicha parroquial iglesia. Jayme Nava- rro». Vegeu també OLUCHA MONTINS, »D’orgues, ...», Art cit , pàg 940. 54. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts». 1739. maig, 13.- «Nº 39. Confese el infraescrit haver rebut del Dr. Aleixandre Dupuis administrador del dret de fàbrica de esta iglésia de Castelló desat lliures onze sous, ço és 12 l. 12 s. per 7 vares domàs carmesí per a un palis per a els combregars mig pontificals; 1 l. 9 s 3 [diners] per 4 vares 2 palms ruà per a aforro; 4 s. per lo port a Tirado; 19 s. 3 [diners] per 11 pams ruà per a aforro del palis chiquet; 5 s. 6 [diners] per a seda; 17 s. per deu cordons per a els dos palis y 1 l. 4 s. al sastre per cosir-los y per a que conste fas lo present escrit de altra ma y firmat de la mia a 13 de maig 1739. Dn. Juan Bautista Monseu, vicario perpetuo». 55. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts». 1739 abril 13.- «Nº 28. Certificamos los infraescritos aver resebido del Dr. Alexandro Dupuis, presbítero, administrador del derecho de fábrica D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 323

La vidriera del sagrari, les llanternes daurades, la llanterna dels pernoliars, les campanetes i la porta de la plaça de la Nevateria són adobades i arreglades en 1740, el mateix any que es fa un forro per al pal·li de les Minerves56 i la confraria de les Ànimes, mitjançant el daurador Joan Camós, adoba, pinta i retoca el seu guió i daura l’asta de la seua creu57. Essent en 1741 quan el sastre Martí Navarro porta una ara- nya de cristall per posar-la en la capella de Nostra Senyora de l’Auxili58. Passats uns anys, en 1747 documentem l’argenter italià Domènec Viosti netejant i recomponent la creu major59, mentre pagaments al fuster Cristòfol Macip per fer els bancs de l’església, un armari per guardar la plata, un marc per a la capella de la yglesia parrochial de Castellón de la Plana, tres libras quatro sueldos y son dos libras a Christoval Macip por aver compuesto la custodia de St. Vicente Ferrer y una libra quatro sueldos a León Guilló por aver dado color al remiendo que se hizo en dicha custodia y auer dorado los pomos de las barras de dicha custodia y por ser asi firmamos este albalan (sic) escrito de otra mano a 13 de abril 1739. Vale 3 libras 4 sueldos. Christoval Macip/ León Guilló». 56. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts.» 1740 maig 24.- «Nº 43. Confese que es veritat que el Dr. Alexandro Dupuis paga en lo dia 24 de Maig 1740 com administrador de la fàbrica de esta iglesia paga a Batiste Monseu per les vares de la vidriera del sagrari y pasadors 18 s. y a Christòfol Macip 6 s. per apañar lo galser de la vidriera, posar los pasadors y claus, y per no saber firmar me donaren facultat per a firmar este als 24 de Maig 1740».- 1740, gener, 30.- « Nº 33- Memoria de la faena que fet per a la iglecia magor.- Primo per un apagador… 1 s.- Ítem apañar les llanternes dorades… 2 s..- Ítem apañar la llanterna de penoliar… 2 s.- Ítem apañar les campanetes dels alfors… 4 s.- Ha pagat lo Dr. Dupuis en ma paresencia per lo sobredit huit sous en 30 de janer 1740 a Joseph Lavall calderer».- 1740, setembre, 28.- «Nº 46-.Certifique el infra escrit com el Dr. Alexandro Dupuis administrador del dret de fàbrica de la iglèsia de Castelló ha entregat en la mia presencia a Albert Bort sastre tres lliures tres sous y quatre diners, ço és 2 l. 9 s. per set vares rua per a forro al palis de les minerves; 4 s. 4 [diners] per seda y veta, y 10 s. per cusir-lo y per a que conste de voluntad de dit Bort fas lo present a 28 de setembre 1740».- 1740 desembre 7.- « Nº 47-. Confese el infra escrit haver rebut del Dr Dr. Alexandre Dupuis administrador del dret de fàbrica de esta iglèsia de Castelló quinse reals per tres cabirons y tres trosades per a travesers a la porta de la Nevateria de esta iglèsia que se ha de fer nova y per a que conste fas lo present escrit de altra ma y fermat de la mia a 7 de dehembre 1740. Christofol Macip» 57. A.M.C.. Llibre de contes de la confraria de les Ànimes del Purgatori.- Contes de 1740 « Ítem he pagat a Christòfol Macip per un remendo ha fet en lo guió, ab albarà nº 11 ...1 l. 3 s. 4 [diners].- «Ítem he pagat a Juan Camos per haver dorat la hasta, creu y traveser del guió… 2 l. 10 s .- Ítem ha pagat al dit Camos per haver pintat y retocat lo guió ab albarà nº 14... 2 l. 12 s.» Vide CODINA, Op cit pàg 20. 58. A.M.C. Lligall «Albarans de Santa Maria. Solts». 1741 juliol 17.- «Nº 59. Confieso yo Martín Navarro sastre haver recibido del Dr. Alexandro Dupuis depositario del producto de la administración de la fábrica de la parroquial iglesia de Castellón quatro libras, digo 4 l. por el porte de una araña de cristal que graciosamente presenté para adorno de la capilla de Na. Sra. del Auxilio y por no saber escrivir di la facultat a los infraescritos para que en mi nombre lo firmaran y para descargo del dicho Dr. Dupuis lo firmamos en 17 de Julio de 1741. Dn Pedro Barbera. D. Juan Prats archivero». 59. A.M.C. 1747 maig 26.- «Nº 3. Certifico el infraescrito vicario perpetuo como el Dr. Alexandro Dupuis, presbítero, ha pagado a los efectos de la fàbrica de la parroquial de esta villa a Domingo Viosti platero saboiano 10 l. 10 s. a saber 10 libras al dicho Viosti por limpiar, componer y bolber a armar la cruz maior de dicha iglesia y 10 sueldos a Domingo Bertomeu por averle assistido en los dias que la ha compuesto y por la verdad firmo el presente en Castellón de la Plana oy que contamos 26 de Maio de 1747.». Vegeu també OLUCHA MONTINS «Dades per...», Art. cit, pàg 516. 324 F. OLUCHA MONTINS de la Comunió, composar les portes de l’orgue i adobar el cancell de la porta major se documenten en 175860, el mateix any que se li abonen 233 lliures a Maties Salanova, part de aquelles 300, quantitat per la qual es va concertar l’obra de l’or- gue61, 3 lliures 10 sous a l’obrer Joan Paches per «... aver compuesto el sumidor y el suelo de la capilla de la Comunión...» i 2 lliures 2 sous a l’argenter Josep Roig per composar una de les llànties de l’esmentada capella62. També eixe any hi ha despeses per fer una vidriera per a l’altar de Ntra. Sra. de l’Assumpció i per daurar el retaule de Sant Cristòfol i Santa Bàrbara63, abonant-se- li a l’organista Maties Salanova 50 lliures se li devien per la composició de l’orgue. En 1759 i seguint dissenys de l’escultor Ramon Casaus i treballats pel fuster Joan Macip es fan nous els bancs de la vila per l’església parroquial, per a els quals el bronzista Andreu Borras fa dotze poms64, documentant-se també l’argenter Josep Roig adobant tres llànties, –dos de l’altar major i una de la capella de la Comunió65–, el fuster Cristòfol Macip treballant en el cadirat del cor i en les caixoneres de la sagristia, el llanterner Josep Lavall composant dos campanetes66 i abonant els administradors al passamaner de València Pere Drusau 1.068 lliures, 1 sou 8 diners per un «... tern de glasé atizunat en flos de or...»67. Unes albes, un casulla negra de tafetà doble per al divendres sant, una casulla morada de domàs per a l’altar major, llibres, bosses de corporals i altres ornaments

60. Apèndix documental nº 10. 61. Apèndix documental nº 10 i OLUCHA MONTINS, »D’orgues, ...»., art cit, pàg 940. 62. Apèndix documental nº 10. Vegeu també OLUCHA MONTINS, «Dades per a …» Art. cit. pàg 514. 63. Apèndix documental nº 10. Una descripció d’aquest retaule a SANZ DE BREMOND BLASCO, M. «La iglesia arciprestal de Santa María de Castellón», B. S. C. C. Tom XX, 1944, pàg 44. 64. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana., 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1759 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Es descargo una libra y seis sueldos que en 1 de octubre 1759 hemos pagado a Pascual Escuder pregonero por el trabaxo de la corredorias de las bancos de la iglesia… 1 l. 6 s. (fol 14 rº).- Es descargo una libra diez sueldos que en 25 de setiembre 1759 se pagó a Ramón Casaus escultor por la planta de dichos bancos… 1 l. 10 s. (fol 14 rº).- Es descargo treinta ocho libras quince sueldos que en 1 de octubre de 1759 se pagaron a Juan Macip carpintero a cuenta de los bancos ha de hacer para sentarse la illustre villa… 38 l. 15 s. (fol 14 rº)».- Vegeu també Apèndix documental nº 12 i CODINA, Op cit. pàg 16 i 22. 65. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana., 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1759 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Es descargo doze libras que en 16 de junio 1759 dimos a Pasqual Roig platero por componer y limpiar las dos lámparas del altar mayor y la una de la capilla de la Comunión… 12 l. (fol 13 rº)». Vegeu tambe OLUCHA MONTINS, «Dades per a...», Art cit, pàg 514. 66. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana., 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1759 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Es descargo dos libras diez sueldos que en 18 de junio de 1759 hemos pagado a Christoval Macip carpintero por aver compuesto las sillas del coro, componer los caxones de la sacristia y otras haziendas.. 2 l. 10 s. (fol 13 rº)». Vegeu també Apèndix documental nº 11. 67. Apèndix documental nº 11. D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 325 són confeccionats en 1760, així com una cortina per al sagrari, la qual és instal·lada al seu lloc pel fuster Cristòfol Macip68, lliurant-se-li diverses quantitats al factor Manuel Alcover per refinar l’orgue69, al plater Pasqual Roig 4 lliures 10 sous per tornar a blanquejar les quatre llànties de plata70, mentre el calderer Josep Lavall adoba els bordons de llautó71. En 1761 se treballen, per 73 lliures, 18 sous i 7 diners tres capes de domàs blanc i una casulla de «filipichí» negre72, comprant-se també 24 pergamins per composar els llibres de cor, tasca que faran en 1762 fra Vicent Barreda i fra Josep Andrés73. En eixe any de 1762 documentem la participació de l’escultor Manuel Marco Montesinos, que dos anys abans havia concertat la factura del retaule per a l’ermita de la Soledat de Nules, en fer un marc per a l’altar major74 així com l’adquisició d’un tern d’espoli i d’un frontal, i treballs fets en el forrat de la capeta de combregars i en la composició del llenç de perspectiva de l’orgue75. Una bossa per cobrir la creu major en temps de passió, així com la composició dels corporals del sagrari i l’enquadernació d’un missal de l’altar major i un diür- nal del cor sabem s’abonen en 176376, mentre en 1764 hi ha pagaments per l’adqui-

68. Apèndix documental nº 12. 69. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana., 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1760 hasta 31 de diciembre de dicho año.- « Damos en descargo quatro libras doce sueldos y ocho dineros que en 25 de maio hemos pagado a Manuel Alcover, factor de órganos, por el trabaxo de manchar para refinar el órgano y ingredientes han entrado en dicha composición.... 4 l. 12 s. 8 [dineros].- Damos en descargo treinte libras que hemos pagado a Manuel Alcover, factor de órganos, por aver refinado el órgano de esta parroquia, segun consta de la libranza... 30 l «[fol 19 rº].-. Vegeu també OLUCHA MONTINS, «D’orgues, ...»., Art cit , pàg. 941. 70. Apèndix documental nº 12. Vegeu també OLUCHA MONTINS, «Dades per a …» Art cit, pàg. 514. 71. Apèndix documental nº 13. 72. Apèndix documental nº 14 . 73. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1761 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo seis libras pagadas en 15 de noviembre a Don Antonio Martí y Más, capitán del regimien- to de infanteria de Guadalajara por 24 pergaminos finos de marca maior que traxo de Zaragoza para componer los libros de choro… 6 l. (fol 27 rº)».- Vegeu també CODINA, Op cit, pàg 12-14 i Apèndix documental nº 15. 74. Cfr CODINA, Op cit, pàg 37 i Apèndix documental nº 15. 75. Apèndix documental nº 15 i nº 16. 76. A. M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1763.- «.A 13 de juny 1763 donarem a Vicent Amiguet pasamaner cinch sous per sis vares de llista per a la bolsa de tapar la creu grosa en lo temps de pació, y per los registres a posat al diurno vell… 5 s. (fol 22 rº).- A 1 de nohembre 1763 donarem a Jaume Sendruches randero denou sous y sis diners per sis vares y dos pams de randa se han pres per a compondre los corporals del sacrari que a 3 s. la vara importa tot… 19 s. 6 [diners] (fol 23 rº).- A 6 de nohembre 1763 donarem a Salvador Fabra llibrer de València per mans de Dn. Lluís Más prevere quatre lliures, deu sous per aver enquadernat de nou un misal del altar major y el diurno del cor, mudar lo cànon y posar lo quadern dels sants nous etc… 4 l. 10 s. (fol 23 rº).». 326 F. OLUCHA MONTINS sició d’un missal i per la confecció de quatre casulles, així com es documenta la par- ticipació del calderer Josep Lavall adobant les campanetes i els hostiers, mentre el manyà Baptista Monseu i el plater Josep Roig adoben els bordons, treballant també l’esmentat Josep Roig en la neteja i adob de encensers, calzes, crismeres i la palmatòria77. De nou en 1765 trobem pagaments al calderer Josep Lavall per adobar un can- deler de bronze de l’altar major, mentre l’entonador d’orgues Josep Uger apareix documentat apanyant les cortines de l orgue78. Fent-se eixe mateix any dos terns de domàs, –un morat i l’altre blanc–, i tres casulles, –dos d’espoli d’or i una de domàs blanc–, adquirint-se en València dos bordons de llautó i adobant-se sis casulles i una capa pluvial blanca79. En 1766 són confecciones set casulles entre altres ornaments, trobant altra vegada el calderer Josep Lavall i l’argenter Josep Roig, rebent diverses quantitats per treballs realitzats per a la parròquia80. Quatre crosses per a la peanya de la Verge d’Agost, treballades pel fuster Cristòfol Macip i daurades pel pintor Pere Lleó Guilló són fetes en 176781, abonant- se-li eixe mateix any diverses quantitats a l’argenter Pascual Roig per adobs en els bordons i netejar les quatre llànties de l’església82, i documentant-se la presència de

77. Apèndix documental nº 17. 78. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1765 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo ocho sueldos pagados a Josef Uger entonador del órgano por el remiendo de las cortinas del órgano… 8 s. (fol 46 rº).- Damos en descargo un sueldo 6 dineros pagados a Antonio Lavall calde- rero por aver compuesto un candelero de bronce del altar maior… 1 s. 6 [dineros] (fol 46 rº)». Uger havia rebut ja en 1761 diverses quantitats per entonar l’orgue i les continuara rebent els anys 1765, 1766 i 1767, vegeu CODINA, Op cit pàg 57 i OLUCHA MONTINS, «D’orgues, ...», Art cit, pàg 941 . 79. Apèndix documenal nº 18. 80. Apèndix documenal nº 19. 81. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1767 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo dos libras diez sueldos y siete dineros pagados a Christoval Macip carpintero y a Pedro León Guilló, dorador, a saber; una libra quatro sueldos a dicho Macip por aver hecho 4 muletas para las andas de Nuestra Sra de agosto y una libra seis sueldos y siete dineros por averlas dado de color juntamente con otra vieja... 2 l. 10 s. 7 [dineros] (fol 60 rº)». Vegeu també CODINA, Op cit, pàg 34. 82. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1767.- «A 5 de juny 67 donarem a Pasqual Roig plater y a Christòfol Macip fuster vint-i-quatre lliures dotse sous y sis dinés, so és; 10 l. 12 s. 6 [diners] per 7 onzes y mija de plata se li han donat per a añadir a 4 canons que se han fet nous per a els bordons; 10 l. per les mans de fer los dits 4 canons; 1 l. per les golilletes se han posat als canons vells; 1 l. 10 s. per netegar los insensers 3 arrobes que són 65, 66 y 67; 1 l . 4 s. per remendar los dits insensers y 6 s. a dit Macip per 2 añes (sic) de fusta ha fet per a els bordons que tot fa dites… 24 l. 12 s. 6 [diners] (fol 43 rº)».- Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1767 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo ocho libras pagadas a Pasqual Roig platero por el trabaxo de limpiar y componer las quatro lámparas de la iglesia… 8 l. (fol 59 rº).- Damos en descargo diez y siete sueldos pagados a Lluisa Llopis y de Brusaut de Valencia por seis cordones de seda ha embiado para el palio de los comulgares medio pontificales… 17 s. (fol 60 rº)». Vegeu també OLUCHA MONTINS, «Dades…» Art cit, pàg 514. D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 327 l’escultor Julià López en la parròquia per visurar el retaule de la capella de Comu- nió i la pila de batejar83. Set capes –quatre de domàs blanc, dos de domàs negre i una de «filipichi» negre–, són confeccionades en València i adquirides en 176884, fent-se eixe mateix any un estendard per als combregars, per al qual l’escultor Ramón Casaus treballa «...una cruz y hasta de madera dorada y corlada...»85, i contractant-se amb l’esmentat Casaus la confecció del nou retaule de la capella de Comunió, el qual vindrà a substituir el que en 1670 va realitzar Bartomeu Muñoz, que serà venut al convent de monges de Nules86. L’adquisició de diverses sacres i la participació dels ja coneguts Josep Lavall i Pasqual Roig en adobs de campanetes, encensers, hisop i peus de candelers docu-

83. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1767 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo quatro libras pagadas a Julián López por la visura de los retablos de la capilla de la Co- munión y de la pila de bautizar, 4 l. (fol 61 rº).- Damos en descargo teinta y seis libras pagadas a Josef Dols cantero por la obra de canteria ha hecho en la iglesia delante la pila de bautizar… 36 l. (fol 62 rº).- Damos en descargo tres libras quatro sueldos pagados a Julián Pérez (sic) maestro escultor por el trabajo de su venida a dirigir la obra del retablo de la capilla de la Comunión… 3 l. 4 s. (fol 63 rº)».- Vide també OLUCHA MONTINS, F «La capella de comunió….». Art cit pàg 478. 84. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1768.- «Dit dia [2 abril 1768] donarem a Dn. Batiste Martí y Màs cent quaranta cinch lliures set sous per set capes, quatre de domàs blanch, dos de domàs negre y un de filipichi negre que feu fer en València per a esta iglésia en la forma següent; 27 l. per 18 vares de domàs negre a 1 l. 10 s. la vara; 5 l. 12 s. per 14 vares de ruà per a forrar dites capes a 8 s. la vara; 5 l. 8 s. per 24 vares de galo entrefi a 4 s. 6 [diners] la vara; 9 s. per 4 vares de frecheta a 2 s. 3 [diners] la vara; 1 l. 12 s. per 4 vares de gante per a contraforro a 8 s. la vara; 1 s. per 4 parells de gafets per a les diets capes; 4 l. per les hechures de elles; 57 l. 12 s. per 36 vares de domàs blanch a 1 l. 12 s. la vara per a les dites 4 capes blanques; 10 l. per 25 vares de ruà color de foch a 8 s. la vara; 10 l. 16 s. per 48 vares de galó a 4 s. 6 [diners] la vara; 18 s. per 8 vares de francheta a 2 s. 3 [diners] la vara; 2 l. 16 s. per 7 vares de gante a 8 s. la vara; 2 s. per 8 parells de gafets; 8 l. per les hechures de dites 4 capes; 4 l. 1 s. per 9 vares de filipechi negre a 9 s. la vara; 2 l. 12 s. per 8 vares de ruà negre a 8 s. la vara; 14 s. per 7 pams de gante ample a 8 s.; 1 l. 10 s. per 12 vares de galó a 2 s. 6 [diners] la vara; 4 s. per dos vares de francheta a 2 s. y 2 l. per les hechures de dita capa; a que se agreguen 5 s. 4 [diners] pagats a Juseph Boix per lo port, que tot fa.. 145 l. 12 s. 4 [diners] (fol 46 rº).». 85. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1768 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo veinte y siete libras quatro sueldos y seis dineros pagados al Dr. Pedro Cebrián presbítero síndico del reverendo clero por la composición de la cruz de bronce, importe del estandarte nuevo para los comulgares y de 3 sillas ordinarias para el presbiterio … 27 l. 4 s. 6 [dineros] (fol 65 rº).- Damos en descargo dos libras pagadas a Ramón Casaus escultor por una cruz y hasta de madera dorada y corlada que ha de servir para el estandarte de los comulgares … 2 l. (fol 67 rº)». 86. Cinc van estar els escultors que es presentaren a la subhasta per adjudicar la confecció del retaule, foren Ramón Ochando d’Almassora, Vicent Candau de Vila-real, Tomàs Granell de l’Alcora, Manuel Bisbal de Benicarló i Ramon Candau, qui estava aveïnat a Castelló, i a qui se li adjudicà l’obra per un preu de 500 lliures, Vegeu al respecte OLUCHA MONTINS, F «La capella de comunió….». Art. cit. pp. 477. 328 F. OLUCHA MONTINS mentem en 176987, trobant en l’any següent pagaments a Josep Dolz per arrebossar murs i voltes i lluir tota la capella de la Comunió, al ferrer Manuel Xerès per treballar en els ferratges de les llànties, balustres i portes de l’esmentada capella, als pintors Vicent Ximeno i Josep Gasull pel colrat i daurat de la susdita capella, i al tam- bé pintor JosepVergara rebent 58 lliures per la pintura d’uns quadres, el tema dels quals desconeixem, també per a l’esmentada capella88. Mentre el llanterner Maure Soler fa una vidriera per a la sagristia de sant Miquel89, l’argenter Pasqual Roig neteja els encensers i fa un peu per al calze de la capella dels Desemparats, i es con- feccionen dos capetes negres i un frontal per a l’altar major90.

87. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1769.- «A 4 de febrer de 69 donarem a Pasqual Roig plater huit lliures, so és 1 l. per lo salari de blanquejar los incensers dos anys 67 y 68; 1 l. per la plata y mans de compondre el hisopo y 6 l. per apañar dos peus de candeleros y blanquejar-los tots…. 8 l. (fol 49 rº).- A 25 de agost de 69 donarem a Joachim Carmi maltès vint-i-dos lliures setse sous per 48 vares de constanza a 9 s. 6 [diners] la vara per a albes y purificadors… 22 l. 16 s. (fol 50 rº).- A 20 de novembre de 69 donarem a Antoni Lavall calderer cinch sous y quatre [diners] per aver apañat quatre campanetes posant los batalls nous… 5 s. (fol 51 rº)». 88. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1770 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo veinte y cinco libras pagadas a Vicente Ximeno dorador por su hacienda y manos de dorar el sacrario de la capilla de la Comunión… 25 l. (fol 82 rº).-Damos en descargo cinquenta y ocho libras pagadas a Josef Bergara (sic) pintor de Valencia por el precio de los lienzos que ha pintado para la capilla de la Comunión… 58 l. (fol 83 rº).- Damos en descargo cinquenta y seis libras trece sueldos y quatro dineros pagados a Joseph Dolz menor albañil por la primera paga del lucimiento de la capilla de la Comunión… 56 l. 13 s. 4 [dineros] (fol 84 rº).- Damos en descargo cien libras pagadas a Josef Balaguer albañil por la primera paga de la obra de paimentar de losas la capilla de la Comunión… 100 l. (fol 84 rº)».- Vide també OLUCHA MONTINS, F «La capella de comunió….». Art cit pp 477. 89. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1770 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo una libra sis sueldos y siete dineros pagados a Mauro Soler linternero de València por aver compuesto la vidriera de la sacristia de San Miguel poniendo en ella 8 vidrios y las dos del archivo poniendo dos vidrios… 1 l. 6 s. 7 [dineros] (fol 87 rº). 90. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1770.- «A 26 de janer donarem vint-i-sis lliures setse sous y quatre dinés per dos capes negres que se han fet de amén, a saber, a la viuda de Pedro Drusant de València 13 l. 10 s. per 18 vares de amèn a 15 s. la vara; 5 l. 8 s. per 12 vares ruà negre; 1 l. 11 s. 6 [diners] per 4 vares 2 pams ruanet a 7 s., que se han pres de casa Juan Salvaniach; 3 s. 6 [diners] per la seda groga per a socir-les; 3 l. 3 s. 4 [diners] per 25 vares de galó a 2 s. 6 [diners] y 4 vares franjeta a 1 s. 3 [diners]; y 3 l. a Albert Bort sastre per les hechures que tot fa dites… 26 l. 16 s. 4 [diners] (fol 52 rº).- A 16 de febrer donarem a Pasqual Roig plater dos lliures catorse sous; so és 2 l. 2 s. per lo remiendo del peu del calis del altar dels Desamparats y 10 s. per lo salari de netejar los yncensers de 1769… 2 l. 14 s. (fol 52 rº).- A 22 de febrer 1770 donarem a Jaume Sendruches randero, dihuit lliures, deset sous y nou [diners] a saber; 8 l. 14 s. 3 [diners] per 20 vares y 2 pams de randa a 8 s. 6 [diners] la vara; 3 l. 18 s. 9 [diners] per 17 vares 2 pams a 4 s. 6 [diners]; 1 l. 16 s. per 5 vares a 6 s.; 2 l. 10 s. per 25 vares a 2 s. la vara; 1 l. 18 s. 9 [diners] per 7 vares 3 pams a 5 s. la vara que tot fa... 18 l. 17 s. 9 [diners] (fol 52 rº).- A 14 de mars de 70 donarem a un calderer napolità quatre sous per aver apañat la campaneta del combregars... 4 s. (fol 53 rº).- A 23 de juny de 70 donarem a Albert Bort sastre tres sous per lo treball de apañar una casulla... 3 s. (fol 54 rº).- A 19 de nohembre de 70 donarem al hermano Marcos Arenes eo Plantada set lliures, deu sous per 10 vares de amén negre per a un frontal a l’altar major… 7 l. 10 s. (fol 55 rº)». D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 329

L’adquisició de «pedres de llum» per a les finestres de l’església consta consignada en 177191 al temps que sabem se fan pagaments a l’obrer de vila Josep Bueso i a l’escultor Manuel Bisbal, –qui llavors treballava el retaule major del Lledó–, per la visura del retaule de la capella de Comunió, al pintor Josep Vergara pel llenç del Salvador per a les portes del sagrari del nou retaule de l’esmentada capella92, al fuster Cristòfol Macip per fer un frontal per a l’altar de l’Assumpció i al Canonge Joaquim Segarra «… per a regalar al mestre que ha estat Estanislao Martinez, plater de la ciutat de València y als oficials que han treballat el caliz, sacra y quolaterals que el Yllm. Sr. Dn. Joseph Climent obispo de Barcelona ha enviat per a esta yglésia...»93. D’aquesta donació, que en 1771 feu el bisbe Josep Climent a la parròquia de la seua ciutat i que esmenta Martin y Pico94, sortosament encara es conserva el calze, que hom ha atribuït a Francesc Martínez95, i que a partir de la dada que aportem cal- drà adjudicar amb fermesa a Estanislau Martínez. Amb interrogants pensem que ben bé podrien pertànyer a la mateixa donació un conjunt de tres sacres, que també es conserven en la parroquial, i que s’adiüen en tot, per les seues característiques estilístiques, al mateix moment cronològic.

91. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1771 hasta 31 de diciembre de 1772.- «Damos en descargo ciento un libras trese sueldos y sinco [dineros] que en 12 de enero pagamos a Bautista Llorens de Borrriol por el precio de 156 palmos de piedras de luz han tomado para las ventanas de la iglesia… 21 l. 13 s. 5 [dineros] (fol 88 rº)». 92. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1771 hasta 31 de diciembre de 1772.- «Damos en descargo dos libras treze sueldos y quatro [dineros] que en 20 de abril dimos a Joseph Bueso hiso visura para el retablo de la capilla de la Comunión… 2 l. 13 s. 4 [dineros] (fol 90 rº).- Damos en descargo seis libras pagadas a Joseph Vergara por el valor del lienzo que ha pintado para el sacrario de la capilla de Comunión de esta iglesia, consta del recibo de fecha de 3 agosto de 1771… 6 l. (fol 91 rº).»- Vegeu també CODINA, Op. cit., pàg. 15 i OLUCHA MONTINS, F. «La capella de comunió….». Art. cit., pp. 477 i 479. 93. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1771.- «A 31 de maig 1771 donarem a Albert Bort y altres tres lliures dos sous y sis [diners] per sinc vares de galó de seda groga que portà de València per a un frontal de amén negre per a el altar mayor, 1 l. a Albert Bort sastre per lo treball de cosir-lo y sinc sous a Christòfol Macip per lo treball de clavar dit frontal y tachetes, que tot fa dites… 3 l. 2 s. 6 [diners](fol 57 rº).- A 18 de juliol 1771 donarem a Dn. Joaquim Segarra canonge de València deu liures per a regalar al mestre que ha estat Estanislao Martínez plater de la ciutat de València y als oficials que han treballat el caliz, sacra y quolaterals que el Yllm. Sr. Dn. Joseph Climent obispo de Barcelona ha enviat per a esta yglésia… 10 l. (fol 58 rº).-«A 16 de agost 1771 donarem a Christòfol Macip fuster 12 s. per haver fet un frontal per a el altar de Ntra. Sra. de la Asumpció que dona la roba una señora de limosna… 12 s. (fol 58 rº)». 94. Op. cit., pàg. XXXIX . «Dió a la Parroquial de esta Villa un Caliz, Sacra, Evangelio, Lavabo y Atril de Plata, todo de singular precio y gusto». 95. FUMANAL PAGES, M. «Caliz» en Castellon. 750 años. Imágenes para una historia. Castelló, 2002, pàg. 102-105. 330 F. OLUCHA MONTINS

Pagaments a l’argenter Pasqual Roig Cazador, fill del conegut Pasqual Roig, apareixen consignats en 1772, tant per arreglar el calze de l’altar de sant Miquel, com per adobs en encensers i bordons, documentant-se també abonaments de despeses a l’argenter Josep Ferrer per composar el viril96. I en 1773 trobem als dauradors Josep Fabregat i Tomàs Escuder rebent diverses quantitats per estofar i daurar el nou retaule de la capella de la Comunió, a l’escultor Ramon Casaus per fer dos bordons de fusta que daurarà l’esmentat Fabregat, al pintor Josep Ingles per treballar les pintures dels carcanyols de la volta de la capella de Comunió, on pintà els quatre evangelistes i a l’orguener Vicent Besalduch per composar la manxa de l’orgue97. 79 lliures 15 sous i 4 diners, s’abonen en 1774 per la confecció d’un tern de domàs blanc i un frontal, rebent eixe mateix any l’argenter Pasqual Roig Cazador diverses quantitats per composar les llànties i netejar els encensers98. Mentre en 1775

96. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1771 hasta 31 de diciembre de 1772.- «Damos en descargo ocho libras moneda corriente pagadas a Pasqual Roig platero en el día 20 de abril de este año 1772 por las hechuras y plata que a puesto en la composición del cális del altar de San Miquel … 8 l. ( fol 94 rº).- Damos en descargo seis libras y ocho sueldos pagadas a Josef Ferrer platero por haver compuesto el viril de esta iglesia… 6 l. ( fol 95 rº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1772.- «Damos en descargo seis libras y ocho sueldos pagados a Josef Ferrer platero, por haver compuesto el viril de esta iglesia, según es de ver en el recibo suyo al nº 42.... 6 l. 8 s. (fol 95 vº).- A 11 de març 1772 donarem a Pasqual Roig plater dos lliures quinse sous a saber, 1 l. per enblanquir los insensers en lo any 1770; 1 l. 10 s. per enblanquir los insencers en lo any 1771 y posar una blancha de plata a la casoleta de l’un insenser y 5 s. per compondre lo tornillo de l’uno dels bordons de plata que tot fa dites… 2 l. 15 s. (fol 61 rº)». Vide també CODINA, Op. cit., pp. 30 i 52. 97. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1773 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo doscientas libras pagadas a Josef Fabregat y Thomas Escuder maestros doradores parte del presio por que se le remató el retablo de la capilla de la Comunión… 200 l. (fol 102 rº).- Damos en descargo diez sueldos pagados a Ramón Casaus por dos bordones de madera para el servicio de la iglesia… 10 s 5 [dineros] (fol 103 rº).- Damos en descargo diez y seis sueldos pagados a Josef Fabregat dorador por dar de cherol dos bordones para la iglesia.. … 16 s. (fol 103 rº).- Damos en descargo diez y ocho sueldos pagados a mossén Vicente Besalduch por aver pagado por una luda y manos del carpintero por la composición de los fuelles del órgano… 18 s. (fol 103 rº).- Damos en descargo quarenta libras pagadas a Josef Inglés maestro de pintor por haver pintado los quatro carcañoles de la capilla de la Comunión… 40 l. (fol 104 rº).- Damos en descargo nueve libras pagó catorze sueldos y nueve dineros pagados a Josef Vilallave albañil y a Manuel Segarra carpintero por las bastidas que se hizieron y cuerdas que se mercaron para pintar los cascarones… 9 l. 14 s. 9 [dineros] (fol 104 rº)».- Vegeu també OLUCHA MONTINS, «D’orgues...», Art. cit., pàg. 941 i OLUCHA MONTINS, «La capella de comunió...». Art. cit. pp. 479 i 480. 98. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1774.- «A 5 de janer 1774 donarem a Pasqual Roig menor plater una lliura dotse sous, so és 1 l. per aver emblanquit un incenser per a el dia del corpus del any 1773 y 12 s. per remendar les cadenetes de un incenser.. 1 l. 12 s. (fol 70 rº).- A quinse de abril 1774 donarem al Dr. Vicent Mas prevere de la ciutat de València setanta nou lliures quinse sous y quatre [diners] per un tern de domàs blanch que ha fet fer per a esta yglésia y set vares de domàs carmesí en esta forma: per 15 vares y 2 pams de domàs blanch a 1 l. 13 s. la vara…. 25 D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 331 hi ha consignacions a Josep Vilallave, al fuster Joaquim Agut i al manyà Joan Aznar per col·locar i treballar la porta gran de la capella de la Comunió, figurant l’esmentat argenter Pasqual Roig Cazador per fer la nova creu dels migs pontificals i adobar la creu de plata i el reliquiari, emblanquir els encensers, composar l’hisop i netejar la sacra99. Pagaments al plater Pasqual Roig documentem en 1776, per adobs en peces de l’església, com també als campaners Tomàs Carbonell «...per aver barat dos campanetes noves en dos velles...» i a Antoni Sabater per renovar la campana dels com- bregars100, mentre en 1777 és a l’orguener italià Carles Recco al que se li abonen 80 lliures, per composar l’orgue, si bé aquest «…se marchó sin cumplir lo que avia

l . 11 s. 6 [diners]; per 10 vares roà color de leche a 8 s….. 4 l.; per 9 vares ruanet a 6 s. 9 [diners] la vara… 3 l. 1 s. 9 [diners]; per 2 pams y mich tafatà color de plata per a forrar lo cubricalis 9 s. 1 [diner] … 9 s. 1 [diner]; per los recaptes, hechures del cordons de les dalmàtiques, collarets, tres manipulos y bolza….. 15 l.; per 38 vares de galó ample a 4 s. la vara…… 7 l. 14 s.; per 40 vares galó estret a 2 s. la vara.... 4 l;. al sastre per les mans.... 7 l. ; per 7 vares domàs carmesí per a un frontal per a el altar mayor a 1 l. 16 s…. 12 l. 19 s. ; que tot fa dites…. 79 l. 15 s. 4[diners] (fol 71 rº)».- Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1774 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo siete libras y quatro sueldos pagadas a Pasqual Roig platero las que son por componer y blanquear las lámparas de esta yglesia … 7 l. 4 s. (fol 108 rº)». Vegeu tambe OLUCHA «Dades per a …» Art. cit., pàg. 514. 99. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parróquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1775 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo noventa y cinco libras trese sueldos y seis dineros pagados a Juan Asnar cerrajero por los balaustres de hierro, golfos y demás hierro que ay en la puerta de la capilla de la Comunión…95 l. 13 s. 6 [dineros] (fol 116 rº).- Damos en descargo tres libras pagadas a Pasqual Roig platero y son los remiendos de la cruz de plata mayor y relicario … 3 l. (fol 116 rº).- Damos en descargo quatro cientas treinta y cinco libras seis sueldos y ocho dineros pagadas a Pasqual Roig platero por la relación siguiente; en 10 de junio de 1775 se hizo la cruz nueva de los medios pontificales, aviendo deshecho la vieja en la que se alló 122 onzas de plata y añadió a la nueva 77 onzas que al todo pesa 199 onzas; se le dio por las hechuras, armazón, oro y cobre y sus manos 325 l. y 110 l. 6 s. 8 [dineros] que importa- ron las 77 onzas de plata a razón de catorze reales y ocho dineros por onza; y dichas partidas hazen la cantidad expresada… 435 l. 6 s. 8 [dineros] (fol 117 rº)» .- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1775.- «A 6 de mars 1775 donarem a Pasqual Roig plater dos lliures a saber 1 l. per emblanquir los incensers en lo any pasat 1774; 10 s. per compondre el hisopo y 10 s. per netegar la sacra que tot fa dites… 2 l. (fol 74 rº)».- Vegeu també CODINA, Op. cit., pàg. 11 i OLUCHA MONTINS «La capella de comunió….». Art. cit. pàg. 480. 100. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1776.- «A 27 de janer 1776 donarem a Pasqual Roig plater dos lliures sis sous a saber 1 l. per haver emblanquit los insencers per a el dia del corpus de 1775; 10 s. per compondre atres incensers y 16 s. per compondre el tornillo del caliz de plata de l’altar de sant Miquel que tot fa dites… 2 l.. 6 s. (fol 78 rº).-A 3 de nohembre 1776 donarem a Thomas Carbonell campaner de Tortosa deset sous pe a aver baratt dos campanetes noves en dos velles per a els altars de la iglésia… 17 s. (fol 82 rº).- A 16 de Dehembre 1776 donarem a Antoni Sabater campaner una lliura rebaixades 7 s. , per 21 onza de metall ha pesat la campana vella dels combregars per haver-la renovada y queda sols 1 l. …. 1 l. (fol 82 rº)». 332 F. OLUCHA MONTINS prometido...», acordant llavors la parròquia encomanar-li la feina al mestre Fermi Usurralde101. Despeses per dotze candeleres, treballats per Felip Tomas i daurats per Josep Fabregat, el qual també plateja un Crist del púlpit, apareixen ressenyades en els conters de l’any 1781, el mateix any que sabem se li abonen al plater Pasqual Roig Cazador 9 lliures per emblanquir els encensers i fer dos canons de plata als bordons, així com 9 lliures per composar la creu de plata i el factor Manuel Alcocer refinarà diversos registres de l’orgue102. Pagaments a l’escultor Cristòfol Maurat per treballar el retaule de sant Blai i Sant Roc i per dos escultures de Santa Bàrbara i Sant Cristòfol per a l’altar d’aquest darrer documenten en 1782103, el mateix any que sabem s’abonen despeses al pin-

101. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1777 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo ochenta libras pagadas a Carlos Reccio italiano factor de órganos por la composición de el órgano que quedó imperfecta y se marchó sin cumplir lo que avia prometido y aviendo ajustado dita composición por 160 l. sólo le dieron 80 l. como es de ver en el recibo nº 25 y se le dieron en dos veces, en la una 60 l. y en la otra 20 l. … 80 l. (fol 132 rº).- Damos en descargo cincuenta libras pagadas a Fermin Visarralde factor de órganos por aver refinado el órgano de esta yglesia … 50 l. (fol 132 rº)». Cfr també CODINA, Op. cit. pàg. 51 i 60 i OLUCHA MONTINS, «D’orgues, ...»., Art. cit., pàg. 941. 102. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1781 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo tres libras que se han pagado a Felipe Thomas por 12 candeleros que ha hecho para esta yglesia … 3 l. (fol 150 rº).- Damos en descargo una libra tres sueldos que se han pagado a Joaquín Marques y Felipe Thomas por haver compuesto los candeleros de esta yglesia … 1 l. 13 s. 4 [dineros] (fol 151 rº).- Damos en descargo nueve libras se han pagado a Joseph Fabregat importe de los 12 candeleros ha plateado i crucifixo del púlpito… 9 l. (fol 151 rº).- Damos en descargo nueve libras moneda corriente que se han pagado a Pasqual Roig por haver compuesto la cruz de plata … 9 l. (fol 151 rº).- Damos en descargo dies libras moneda corriente que se han pagado a Joseph Fabregat por haver compuesto la imagen del santo Xpto que se pone al monumento … 10 l. (fol 152 rº).- Damos en descargo seis libras catorce sueldos que se han pagado a Joseph Fabregat por haver plateado seis candeleros más i dose pequeños … 6 l. 12 s. (fol 152 rº).- Damos en descargo ocho libras dies sueldos pagados a Manuel Alcocer factor por haver refinado diferentes registros del órgano i haverles compuesto… 8 l. 10 s.». (fol 152 rº).- Descargo de 1 de enero de 1783 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo tres libras se han pagado a Manuel Alcocer por haver compuesto el órgano y pertrechos ha puesto para ello… 3 l. (fol 164 rº).- Descargo de 1 de enero de 1784 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo 4 l 12 s. pagadas a Manuel Alcocer por haver remendado los fuelles del ór- gano … 4 l 12 s» . (fol 172 rº) .- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1781.- «Donarem a 10 de juliol a Pasqual Roig plater nou liures a saber 1 l. per enblanquir los insensers de l’any 1781 y 8 l. per haver fet dos canons de plata als bordons i enblanquir-los compreses les mans… 9 l. (fol 101 rº).- Vegeu també OLUCHA, «Dades per a…», Art. cit., pàg. 514 i OLUCHA MONTINS, «D’orgues, ...», Art. cit., pp. 941-42. 103. Crf CODINA, Op cit, pàg 39 i 40. Sobre Cristòfol Maurat vegeu CODINA, Op cit, pàg 33 i 39; ANDREU VALLS, G. El escultor Cristóbal Maurat (1755-1817). Noticias para la historia del templo parroquial de Cabanes. Castelló, 1963 i OLUCHA MONTINS, F. «Noves dades sobre l’escultor Cristòfol Maurat», en Braçal. Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, Sagunt, nº 20, 2000, pp 199-203. D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 333 tor Josep Vergara per tres llenços, –un de Sant Vicent per a l’altar de Sant Roc, un altre de Sant Vicent i Sant Blai per al retaule de la pila del Baptisme i un més del Baptisme de Jesús–, al també pintor Miquel Ballester Ochando per treballar dos santes fas, al fuster Josep Macip per fer un armari per guardar la plata, a Vicent Hernández per composar els llibres de cor i a l’argenter Pasqual Roig per recom- pondre la creu de plata, adobar la palmatòria, el viril, una caldereta i l’hisop104. I també eixe mateix any el canonge Joaquim Segarra Muñoz, marmessor que fou del bisbe Climent105, i amb motiu del primer aniversari de la mort de l’esmentat bisbe, celebrat el 28 de novembre, farà donació d’un calze a la parroquial, que sortosament encara es conserva106.

104. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1782 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo ocho libras moneda corriente que se han pagado a Miguel Ballester por la santa fas que ha echo y pintado para esta yglesia … 8 l. (fol 158 rº).- Damos en descargo ocho libras moneda corriente que se han pagado a Miguel Ballester por haver fabricado otra segunda santa fas para esta yglesia… 8 l. (fol 158 rº).- Damos en descargo dies i ocho sueldos cinco dineros por los marcos de la santa fas … 18 s. (fol 158 rº).- Damos en descargo quarenta libras moneda corriente que se han pagado a Don Bautista Martí por el haver que este ha satisfecho a Joseph Vergara pintor de Valencia por el lienso de San Roque i San Blas que este ha pintado nuevo para el retablo de la pila de bautizos… 40 l. (fol 160 rº).- (al marge / Pasqual Roig). Damos en descargo quatro libras moneda corriente por el remiendo que ha hecho en la cruz de plata... 4 l. (fol 160 rº).-Damos en descargo una libra dies y seis sueldos que se han pagado a Vicente Hernández por haver compuesto los dos libros del coro de esta yglesia … 1 l. 16 s. (fol 161 rº).- Damos en descargo quarenta i siete libras tres sueldos i cinco dineros que se han pagado a Christoval Maurat por haver echo el retablo de San Blas y San Roque de esta yglesia….17 l. 3 s. 5 [dineros] (fol 161 rº)-. Damos en descargo ocho libras que se han pagado a Don Bautista Martí por haverlas este satisfecho a Joseph Vergara por el quadro de San Vicente que ha hecho para el retablo de San Roque…8 l. (fol 162 rº).- Damos en descargo ocho libras que se han pagado al dicho Bautista Martí por haverlas satisfecho al mismo Vergara por el quadro ha pintado del Bautis- mo de nuestro Señor … 8 l. (fol 162 rº).- Damos en descargo quarenta dos libras dies sueldos se han pagado a Christoval Maurat escultor por las dos ymagenes de San Christoval y Santa Bárbara se han hecho para la capilla del santo de dicha yglesia… 42 l. 10 s. (fol 163 rº).- Damos en descargo seis libras doce sueldos siete dineros se han pagado a Joaquín Masip por el armario ha hecho para la plata … 6 l. 12 s. 7 [dineros](fol 163 rº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1782.-« A 14 juny 1782 donarem a Pasqual Roig plater deu lliures deu sous a saber una liura per haver apañat la palmatòria y haver afegit en ella un pam de cadena; una lliura deu sous per compondre viril y hisopo, set lliures per compondre la tapa del globo gran y dorar-la y una lliura per enblanquir los yncensers que al tot fa dites.. 10 l. 10 s. (fol 107 rº).- A 31 de dehembre 1782 donarem a Pasqual Roig plater 6 l. a saber per haver apañat la caldereta y haver gastat en ella 3 onses y 3 adarmes plata… 6 l. (fol 111 rº).- A 31 de dehembre 1782 donarem a Jochim Masip fuster 6 l. 12 s. 7 [diners] per el import de la mitad de un almari y pañ sa fet per a tindre guardada la plata… 6 l. 12 s. 7 [diners] (fol 112 rº). Vegeu també CODINA, Op cit pp 14 i 34. 105. Cfr MARTIN Y PICO, Op cit, XXXIX- XLIII. També sobre aquest personatge i la seua relació amb les caputxines de Castello. Vegeu OLUCHA MONTINS F. «El convento de monjas capuchinas de Castellón. Notas sobre sus pinturas y esculturas» en B. S. C. C, Castelló, Tom LXVII, 1991, pp 633-659. 106. Sabem que el canonge Segarra regalà al que llavors era convent de Predicadors de la vila, segons informa Martin y Pico «una Sacra, Evangelio y Lavabo». I donem noticia de que encara es conserva aquest conjunt en el que ara és parròquia de Sant Vicent Ferrer, que ocupa el que era el convent de frares dominicans de Sant Tomàs d’Aquino, com testimonia l’inscripció que porta al peu «Dió esta Sacra, Evan- gelio y Lavabo Don Joaquin Segarra y Muñoz Canonigo de Valencia. Año 1775». 334 F. OLUCHA MONTINS

La factura d’una creu nova de plata, treballada per l’argenter Rafael Vilar apareix consignada en els descàrrecs de l’any 1783, com també consten els pagaments fets a Vicent Hernandez per composar els llibres de cor, a Josep Fabregat per daurar les escultures de Santa Bàrbara i Sant Cristòfol que havia treballat Cristòfol Maurat, al campaner Antoni Sabater per fer sis creuclavats per a sis altars i apanyar un calze i al plater Pasqual Roig per daurar i composar uns calzes107. La confecció de dos casulles noves, una per a l’altar de sant Miquel i l’altra, negra, per a la capella de la Comunió, sabem se paguen l’any 1784, el mateix any que hi ha despeses per netejar dos carners de l’església i Pasqual Roig rep diverses quantitats per netejar els encensers i fer una cassoleta nova108. Mentre en 1785 s’abo-

107. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1783 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo una libra cinco sueldos y dies [dineros] pagados a Vicente Hernández por los materiales de los libros del coro … 1 l. 5 s. 10 [dineros] (fol 164 rº).- Damos en descargo 6 l. 6 s. 8 [dineros] pagado al mismo Vicente Hernández por sus trabaxos en componer los siete libros del coro de dicha yglesia …6 l. 6 s. 8 [dineros] (fol 164 rº).- Damos en descargo dos libras dies i ocho sueldos pagados a dicho Hernández por haver escrito la misa de la consepción y componer otros tres libros… 2 l. 18 s. (fol 164 rº).- Damos en descargo veinte libras se han pagado a Joseph Fabregat en cumplimiento de haver dorado las ymagenes de san Christoval y santa Bárbara …10 l. (fol 165 rº).- Damos en descargo catorce sueldos i ocho dineros se han pagado a Vicente Hernández por componer un libro de coro … 14 s. 8 [dineros] (fol 166 rº).-Damos en descargo 16 l. pagadas a Joan Aznar para la lengua de la campana Jayme, 1 l. 14 s. por el remiendo i tornillo de la cruz grande que todo son 17 l. 14 s. … 17 l. 14 s. (fol 167 rº).- Damos en descargo ducientas cinquenta tres libras nueve sueldos i cinco dineros se han pagado a Rafael Vilar maestro platero por la cruz de plata ha hecho nueva para esta yglesia … … 253 l. 9 s. 5 [dineros] (fol 169 rº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1783.- «A 30 de janer donarem a Pasqual Roig plater dos pesetes per mans del Dr. Agostí Tosquella per aver apañat dit Roig les manecilles dels epístoles y evangelistes… 10 s. 8 [diners] (fol 113 rº).- A 23 de maig 1783 donarem a Antoni Sabater campaner cinc sous per haver apañat un calis de bronse que estava algo romput al peu y els donarem el refeirt 5 s. per mans del doctor Tosquilla, prevere… 5 s. 8 [diners] (fol 114 rº).- A 28 de maig 1783 donarem a Pasqual Roig plater 7 l. a saber per dorar dos copes de calis a 3 l. cada hu y 1 l. per haver compos un pugamen (sic) a atre calis de plata… 7 l. (fol 116 rº).- A 9 de juny 1783 donarem a Antoni Sabater campaner sis liures per haver fet sis ymages de bronse de Christo Crusificat per a sis altars… 6 l. (fol 112 rº).- Vegeu també CODINA, Op. cit., pàg. 29 i 59. 108. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1784 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo 23 l. pagadas a Asensio Batan i sus dos compañeros enterradores por haver limpiado los dos carnerarios el uno de la pilastra del ángel que tiene 14 palmos de alto i 10 palmos de ancho y el otro delante san Christoval que tiene 17 palmos de alto 12 palmos de ancho… 23 l. (fol 173 rº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1784.- «El Dr. Fernando Breva presbítero y beneficiado en esta yglesia parroquial regaló ropa de seda para una casulla para el altar de San Miguel de dicha parroquia y para hazer dicha casulla se ha gastado lo siguiente: Primo por tres varas y media ruan color de leche para forro a 80 s. la vara, 1 l. 15 s. ; nueve varas galón de oro falso a 4 s. 6 [dineros] , 2 l. 6 [dineros]; dose varas galón falso de oro estrecho a 2 s. 3 [dineros] importa 1 l. 7 s. y 2 l. 10 s. a Blas Martí sastre por las echuras de dicha casulla que todas las referidas partidas acumuladas en una toman la suma de… 7 l. 12 s. 6 [dineros] (fol 132 rº).- A 9 de agosto 1784 pagamos a Juan Matheu D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 335 nen 336 lliures al marbrista valencià Andreu Soler per tres piles i un aiguamans, les quals són col·locades al seu lloc per l’obrer de vila Carles Paches. També eixe any hi ha pagaments a Josep Fabregat per fer uns bordons de fusta, a Joaquim Masip per treballar un banc per al racionalat i a Pasqual Roig per composar el globus de la capella de la Comunió, el viril i netejar els encensers109. La confecció de set capes i d’una bossa per cobrir la creu major en temps de quaresma consta en els descàrrecs de l’any 1786, com també hi figuren els pagaments al daurador Josep Fabregat, –per daurar el faristol i la creu i bola d’un estendard nou per als combregars–, i a l’escultor Silvestre Bisbal Mulet per fer una pea- nya110. També eixe any sabem que «... en 23 desiembre 1786 Dn. Bautista Martí i botiguero 1 l. 17 s. 6 [dineros] por tres varas y tres palmos ruan negro a 10 s. por vara para la casulla negra que se ha echo para el altar de la capilla de la Comunión. 18 s. por nueva (sic) varas galón de seda a 2 s. la vara, 12 s. por 12 varas de galón negro estrecho a 1 s. por vara, 2 l. 10 s. a Blas Martí sastre por las echuras de dicha casulla y 10 s. al referido Martí por el importe de tres estolas negras y 1 l. 6 s. 7 [dineros] a Manuel Cruzado pasamanero por el importe de las dos bolsas de las referidas casullas que todas las referidas partidas acumuladas en una toman la suma de… 7 l. 14 s. 1 [dineros] (fol 132 rº).- A 13 de diciembre 1784 pagamos a Pasqual Roig platero 14 l. 5 s. 4 [dineros] importe de hazer una casuela nueva de plata para el ynsensero, en que han entrado cinco onsas de plata rebajada una onsa que se le entregó componer el otro incensario y blanquearle… 14 l. 5 s. 4 [dineros] (fol 136 rº).- Mas en dicho dia se le pagaron al citado Roig 1 l. por el importe de blanquear los dichos incensarios para el corpus de 84… 1 l. ( fol 136 rº)». 109. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1785 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo 1 l. 14 s. se han pagado a Blas Martí sastre por haver compuesto el palio … 1 l. 14 s. (fol 177 rº).- Damos en descargo tres libras dos sueldos se han pagado a Joaquín Masip por el banco ha hecho para el racionalato i componer los otros … 3 l. 2 s. (fol 177 rº).- Damos en descargo 14 l. 16 s. 3 [dineros] se han pagado a Nicolás Vilarroig i compañeros por conducir las pilas i aguamaniles de Va- lencia 14 l. 16 s. 3 [dineros] (fol 178 rº).- Damos en descargo nueve libras dies i seis sueldos pagados a Carlos Pacher por poner dichas pilas i aguamanil i materiales…. 9 l. 16 s. (fol 178 rº).- Damos en descargo 1 l. 2 s. 6 [dineros] se han pagado a Alberto Viñals por haver tintado 15 varas lienso para cortinas…. 1 l. 3 s. 6 [dineros] (fol 178 rº).- Damos en descargo 3 l. 18 s. pagadas a Manuel Amiguet por las sintas del guión del santísimo sacramento ….3 l. 18 s. (fol 178 rº).- Damos en descargo 336 l. 10 s. se han pagado a Andres Soler maestro marmolista importe de las tres pilas i aguamanil se ha hecho para esta yglesia …. 336 l. 10 s. (fol 179 rº).- Damos en descargo una libra pagada a Joseph Fabregat por aser los bordones de madera …. 1 l. (fol 179 rº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1785.- «A 27 de setiembre 1785 pagamos a Pasqual Roig platero por la composición del globo de la capilla de la Comunión 17 l. 1 s. a saber, por las manos de desaher (sic) la copa de dicho globo y bolverla hazer 6 l. , plata que ha entrado de más 2 onzas a 14 reales por onsa 2 l. 16 s. y por cinco adarmes de oro se han gastado para dorar todo el globo 8 l. 5 s. que todas las citadas partidas toman la suma de… 17 l. 1 s. (fol 142 rº).- A 17 de setiembre de 1785 pagamos al citado Pasqual Roig 2 l. 10 s. por la com- posición del viril… 2 l. 10 s. (fol 142 rº).- A 17 de setiembre 1785 pagamos al nominado Pasqual Roig 1 l. por limpiar los yncensarios para el dia del corpus… 1 l. (fol 142 rº)». 110. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1786 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo 9 s. 4 [dineros] se han pagado a Felipe Thomas por la cruz ha hecho de madera para el estandarte …. 9 s. 4 [dineros] (fol 183 rº).- Damos en descargo 2 l. 13 s. 2 [dineros] se han pagado a 336 F. OLUCHA MONTINS

Just vezino de esta villa regaló a este reverendo clero una fuente grande de plata sobredorada en el medio y por la orilla y el clero cantó un aniversario por almas de los beneschores de esta fineza»111. En 1787 hi ha pagaments per l’adquisició de 12 sacres, 12 evangelis de sant Joan i 12 lavabos, tot el qual és daurat per Josep Fabregat, al qual se li abonen també les tasques de daurar l’urna del sagrament i una custòdia, les quals fa l’escultor Silves- tre Bisbal112. També se treballen eixe mateix any en València 11 candelers de plata,

Joseph Fabregat por lo que ha dorado en facistol i en la cruz i bola del estandarte de los comulgares …. 2 l. 13 s. 3 [dineros] (fol 184 rº).- Damos en descargo 25 l. pagadas a Silvestre Bisbal mitad del valor de la peaña ha hecho nueva para la yglesia …. 25 l. (fol 185 rº).- Damos en descargo 25 l. pagadas a dicho Bisbal a cumplimiento de la peaña para la yglesia …. 25 l. (fol 185 rº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1786.- «A 29 de marzo 1786 hemos pagado una libra siete sueldos a saber 1 l. 1 s. a Juan Resate por tres palmos y medio tafetán morado a 12 s. la vara que ha servido para una bolsa para la cruz grande de plata en los días de cuaresma para cubrirla y seis sueldos a Blas Martí sastre por las hechuras y recados de seda etc… 1 l. 1 s. (fol 144 rº).- A 14 de mayo 1786 pagamos dusientas treze libras diez y siete sueldos y onse dineros a Vicente Batalla mercader y otros, a saber, al dicho Batalla 131 l. 4 s. por el importe de 64 varas damasco color plata, a 2 l. 1 s. la vara que se ha comprado para 7 capas, incluiendo la del Preste; 17 l. 10 s. por 35 varas ruan colorado a 10 s, 15 l. 1 s. 3 [dineros] por 30 varas y medio palmo gante ancho para contraforro a 10 s. la vara; 1 l. 8 s. por 7 palmos franja de oro fino que pesaron 2 onzas y 3 quartos a 2 l. 8 s. la onza incluidas 18 s. que han importado las echuras de la franja 12 l. 2 s. por 11 varas galón fino de oro que pesó 5 onzas y dos cuartos a 2 l. 4 s. la onsa 43 l. 12 s. por 68 varas galón falso de oro a 4 s. la vara; 14 l. por las echuras de las 7 capas a 2 l. por cada una 1 l. 4 s. por las echuras de 3 estolas a 8 s , . 6 s. por el importe de los cor- chetes de las capas 1 l. por un caxón para embalar las 7 capas y 10 s. 8 [dineros] a José Fabregat por el importe de la conducción como consta por los recibos y quenta formal que esta en el lio de recibos de dicho año 86.. 213 l. 47 s. 11 [dineros] (fol 145 rº)». Vegeu també CODINA, Op cit, pàg 16. 111. A.M.C. Libro de Cosas Memorables. Segons SANZ DE BREMOND, Art cit, Tom XXX, pàg 199, nota 1, encara es conservava aquesta peça poc abans de la passada guerra civil. 112. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1787 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo 21 l. 6 s. 7 [dineros] pagados a Joseph Fabregat por i a quenta de dorar la custodia para la yglesia…21 l. 6 s. 7 [dineros] (fol 187 rº).- Damos en descargo 42 l. 10 s. pagados a Silvestre Bisbal a quenta de la custodia que hase para el santíssimo de esta yglesia …42 l. 10 s. (fol 187 rº).- Damos en descargo 47 l. 16 s. 6 [dineros] pagados a Joseph Fabregat a quenta de dorar la custodia i urna …47 l. 16 s. 6 [dineros] (fol 187 rº).- Damos en descargo 60 l. pagados al dicho Joseph Fabregat por dorar las custodias y urna del sacramento 60 l. (fol 187 rº).- Damos en descargo 34 l. pagamos a Silvestre Bisbal a quanta de la custodia i urna …34 l. (fol 187 rº).- Damos en descargo 3 l. 8 s. 6 [dineros] pagadas a Joseph Fabregat por los lienzos del monumento … 3 l. 8 s. 6 [dineros] (fol 187 rº).- Damos en descargo 18 s. pagados a Juan Esteve importe de 4 varas de lienso para las gradas del monumento …18 s. 8 [dineros](fol 188 rº).- Damos en descargo 38 l. 10 s. pagadas a Joseph Fabregat a quenta de las custodias dorà para esta yglesia …38 l. 10 s. (fol 188 rº).- Damos en descargo 18 l. pagados a Mathias Fabregat importe de los 8 faroles para la custodia i los tajones (sic) para ponerlos… 18 l. (fol 188 rº).- Damos en descargo 3 s. pagados a Agustin Berthomeu por la composición de la linterna de los comulgares … 3 s. (fol 191 rº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1787.- «A 34 (sic) de enero de 1787 pagamos a mossén Antonio Montesinos 2 l. 8 s. por el importe de 12 sacras, 12 evangelios de san Juan y 12 lavabos para esta ylesia a 3 reales vellón por cada uno… 2 l. 8 s. (fol 153 rº).- A 14 de marzo de 1787 hemos pagado a Josef Fabregat dorador por dorar las sacras, lavabos y evangelios la quantia de cinco libras diez sueldos… 5 l. 10 s. (fol 155 rº)». D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 337 d’ordre del canonge Segarra, els quals arribaran a la vila en 1788, any en el que se li abonaran a Carles Magin 260 lliures per «...haver compuesto el organo...» i a l’argenter Pasqual Roig 4 lliures pel seu salari dels anys 1785 a 88 i 2 lliures per composar la «Via Sacra»113. Tres capes, dos morades i una verda sabem s’adquireixen en 1790, comprant- se en l’any següent un tern d’espoli114. I en 1793, tot i el robatori del qual fou objecte l’església la nit del 3 al 4 de febrer, puix els lladres que entraren «... por una ventanilla que hay sobre la bóveda del altar de San Miguel, 40 palmos de alto delante de la Nevateria y despues de aver desenserrajado dos arcas y un almario...» s’endugueren 2.000 lliures115, se documenten pagaments al mestre sastre de Valèn-

113. A.M.C. - Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1787.- «A 26 de julio de 1787 entregamos al Dr. Joseph Breva presbítero a presencia del vicario perpetuo 300 l. de orden de Dn. Joa- quín Segarra canónigo de Valencia para que dicho señor canónigo las entregue al platero de dicha ciudad a quenta de los 11 candeleros de plata que está haciendo para esta iglesia… 300 l. (fol 158 rº)»- Descàrrecs de 1788.- «A 3 de enero de 1788 pagamos a Dn. Joaquín Segarra Canónigo de la Santa Catedral de Valencia y por manos del Dr. Joseph Breva presbítero 137 l. 7 s. 4 [dineros] a cumplimien- to del importe de los candeleros de plata que se han hecho en Valencia, por medio de dicho canónigo que su total costo ha sido 997 l. 5 s. 8 [dineros]. Y se han satisfecho en esta forma 637 l. 7 s. 8 [dineros] pagadas por esta iglesia y las restantes 359 l. 18 s. del legado de Doña Ana Martí. La plata de los viejos que tenia la iglesia ha pesado 482 onzas… 137 l. 7 s. 4 [dineros] (fol 161 rº).- A 17 de junio de 1788 pagamos a Pasqual Roig platero 6 l. a saber 4 l. por el importe del salario de quatro años 1785, 1786, 1787, 1788 y las restantes 2 l. por la composición de la Via Sacra… 6 l. (fol 163 rº)».- Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1788 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Damos en descargo 260 libras se han pagado a Carlos Maxin por haver compuesto el órgano… 260 libras» [fol 193 rº]». Vegeu també OLUCHA MONTINS, »D’orgues...»., Art. cit., pàg. 941. 114. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1790.- «A 18 de abril 1790 pagamos al Dr. Joseph Ramón Nebot 77 l. 11 s. 5 [dineros] por el importe de 3 capas, dos moradas y una verde, en las que se ha gastado lo siguiente: Primeramente 18 varas damasco morado comprado de casa Joseph Gascó mercader a razón de 19 reales valencianos por vara….. 34 l. 4 s..- Más tres varas y media Gante para entreforro a 10 s. 6 [dineros] por vara… 1 l. 16 s. 6 [dineros].- Más 22 varas galón ancho a 4 s. y quatro varas del estrecho para la orla de atrás… 4 l. 16 s.- Más 10 varas y media ruan morado para forros a 10 s. 8 [dineros] por vara… 5 l. 11 s. 8 [dineros].- Mas dos sueldos por los gafetes…. 2 s. .- Más por las hechuras de las dos capas… 5 l. .- Capa verde.- Primeramente por 9 varas damasco a 19 reales valencianos… 17 l. 2 s.- Más por 7 palmos Gante a 10 s. 6 [dineros],… 18 s. 3 [dineros].- Más por 11 varas galón ancho y dos de estrecho a 4 s. … 2 l. 8 s..- Más 5 varas y media ruán color de lecho a 10 s. … 2 l. 15 s. - Más por los gafetes…. 1 s.- Maás por las hechuras de la capa… 2 l. 10 s.- Más por el importe de una cagita (sic) para la conducción de dichas capas.. 7 s.- Total … 77 l. 11 s. 5 [dineros].- Descàrrecs de 1791.- «A 29 de maio de 1791 pagamos a Francisco Martí sastre y a Manuel Amiguet pasamanero 29 l. 5 s. 6 [dineros] a saber 9 l. 9 s. por 14 varas de ruan color de rosa a 13 s. 6 [dineros]; 4 l. 14 s. 6 [dineros] por 13 jornales y medio a 7 s.; 3 s. para hilo y cartón 4 s. por dos palmos gante; 7 l. por dos borlas para los collares de las dalmáticas a 3 l. 10 s. 3 [dineros]; manípulos a 1 l. , 3 l. ; 1 l. por una bolsa de corporales 5 s. por un cordón 1 l. por dos bolsas de corporales a 10 s. , que ha importado el terno de espolón de seda y 2 l. 10 s. por 5 registros de misales de trenilla que todas las indicadas partidas toman la suma de… 29 l. 5 s. 6 [dineros] (fol 182 rº)». 115. Cfr. ROCAFORT, Op. cit., pàg. 82 . 338 F. OLUCHA MONTINS cia Joan Cabanillas per la confecció de diversos ornaments116, mentre en 1794 s’abonen a l’argenter Pasqual Roig 18 lliures 10 sous per composar unes creus117 rebent el mateix argenter en 1795, 10 lliures per composar un bordó i els encensers118. Un calze de plata «...con unos escuditos de oro en el pie donde estan gravadas algunas insignias de la Pasión del Señor...», i una casulla de seda, són donades a la parròquia en 1796 per D. Ramon Abril, en nom del seu oncle Mossèn Joan Martí Brull119, abonant-se-li a l any següent 7 lliures 10 sous a l’ escultor Josep Comi i al daurador Josep Fabregat per fer un Lumen Christi120 i rebent l’argenter Pasqual Roig en 1797, 8 lliures i 11 sous per composar uns calzes, portapaus , bordons, vinagre- res i fer una cullereta121.

116. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1793.- «En 5 de abril de 1793 pagamos a Juan Cabanillas maestro sastre de Valencia 137 l. 9 s. 2 [dineros] a saber 48 l. 5 s. 3 [dineros] por 24 varas 3 palmos damasco blanco a 19 reales y medio la vara; 7 varas dos palmos terciopelo negro para dos planetas y un estolón a 40 reales, 30 l. ; 17 varas ruan a 10 s. 8 [dineros] la vara 9 l. 8 [dineros]; 10 varas gante a 10 s. ; 5 l. 6 varas galón falso ancho para el frontal a 10 s. ; 3 l ; 53 varas galón a 4 s. 10 l. 12 s. ; 61 varas galón a 2 s.; 6 l. 2 s. cordones con borlas de oro 2; 2 l. 8 s. un cordón negro con borla de oro 1 l. 4 s. ; 4 cordones tres blancos y uno negro 1 l. , bolsa de corporales 12 s. , quatro moletillas y ganzas 8 s. , hechuras de dos dalmáticas con sus collarines y estolas 7 l. , una casulla cubre cáliz, manípulo y estola 3 l. 10 s. 3 [dineros], echuras de una toalla damasco blanca 1 l. , hechuras de dos planetas 5 s. hechuras de un estolón 1 l. 10 s. , dos caxas para embalar 16 s. al conductor 8 s. y por la conducción del dinero 1 l., que todas las yndicadas partes suman… 137 l. 9 s. 2 [dineros]. (fol 195 rº)». 117. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1794 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Son descargo doce sueldos pagados a Pasqual Roig platero por el importe de una cruz …. 12 s. (fol 228 rº).- Son descargo 4 l. que en 3 de diciembre de 1794 pagué a Pasqual Roig maestro platero por la composi- ción de la cruz..….4 l. (fol 229 rº).- Son descargo dos libras diez sueldos pagadas a Pasqual Roig platero por haver compuesto las dos cruzes de la yglesia …. 2 l. 10 s. (fol 231 rº)»-, Vegeu també OLUCHA, «Dades per a …», Art cit, pàg 514. 118. A.M.C.- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1795.- «En 25 de junio de 17967 pagamos a Pasqual Roig maestro platero 10 l. a saber, 4 l. por el salario de 92; 93; 94 y 95 y 4 l. por la composición de un bordón en el qual se gastó una onza de plata y 2 l. por componer los incensarios en lo que se gastó otra onza de plata que al todo son… 10 l. (fol 206 rº)». 119. A.M.C.- Libro de cosas memorables.-«En el día 15 de noviembre de 1796 Dn. Ramón Albiol entregó a este clero el cáliz de plata nuevo con unos escuditos de oro en el pie donde están gravadas algunas insignias de la Pasión del Señor con su patena sobredorada correspondiente del precio todo de 96 libras, a más entregó una casulla de seda de algún gusto y primor con nueva bolsa y corporales de bastante precio, según señaló su tío Mosén Juan Martí Brull en su último testamento. El clero en agradecimiento al beneficio de este Ilmo. individuo que fue de él le cantó un aniversario por su alma. Quiera dicho Mosén Bautista Brull que este cáliz sirva en el aniversario que dexó señalado en esta yglesia para su alma y en el de su hermana Mª Ángela Brull».- 120. A.M.C.- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1797.- «Son 7 l. 10 s. pagadas a Joseph Fabregat y Joseph Comin escultor por hacer el lumen christi… 1 l. 10 s. (fol 235 rº)».- Vegeu també CODINA, Op cit, pàg 25 i 29. 121. A.M.C.- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1797.- « En 17 de febrero de D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 339

La composició de diverses creus de bronze pel campaner Antoni Sabater apareix consignada en els descàrrecs de l’any 1798122 mentre que en els de 1799 hi figuren pagaments per netejar i composar els vestiments de la Mare de Déu d’Agost, així com abonaments a Pasqual Roig per composar diverses peces de plata, a l’argenter Josep Domènech per netejar la corona de la Mare de Déu i al daurador Agustí Bertomeu per colrar dos aranyes per al servei de l’església123. L’adquisició d’un pal·li, d’un estendard i d’un frontal consta consignada en 1800, el mateix any que sabem se tanca i clausura el carner de la Verge i que hi ha pagaments al daurador Lluís Begués per daurar quatre jocs de pal·lis, un pom de l’estandard i un frontal i a l’argenter Pasqual Roig per apanyar uns bordons i l’hi- sop124.

1797 pagamos a Pasqual Roig, maestro platero 8 l. 6 s. a saber 11 s. por componer un cális y hacer una cucharita; 10 s. por componer las vinageras; 4 l. por componer un cális y dorarlo; 16 s. componer las paces; 1 l. componer un bordón y 1 l. por el salario de 1796, que al todo son 8 l. 6 s. (fol 212 rº)». 122. A.M.C.- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1798.- «En 19 de mayo 1798 pagamos a Antonio Sabater campanero 8 l. por componer la cruz de cobre del altar mayor y 2 l. por componer otras cruzes de los demás altare,s todo son… 10 l. (fol 218 rº)». 123. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1799 hasta 31 de diciembre de dicho año.- « Son descargo 2 l. 18 s. entregadas a Vicente Marqués sastre por haver compuesto las almoadas y tellis de la Virgen de la Assumción … 2 l. 18 s. (fol 243 rº).- Son descargo 5 l. 10 s. entregadas a Ambrosio Galván por la ropa que se tomó del dicho para componer las almohadas de la Virgen …5 l. 10 s. (fol 244 rº).- En 24 agosto de 1799 se pagaron a Joseph Domenech 6 l. por haver limpiado el vestido de Ntra. Sra. de la Asumpción.. … 6 l. (fol 244 rº).- Dicho día se pagaron al platero Pasqual Roig 3 l. por diferentes remiendos de cosas de plata … 3 l. (fol 244 rº),- En 24 agosto se pagaron a Joseph Domenech 4 l. por haver limpiado la corona de Nra. Sra. de la Asumpción … 4 l. (fol 244 rº).- Son descargo 5 l. 6 s. 3 [dineros] a Agustín Bertomeu dorador por haver corlado dos arañas para el servicio de esta yglesia… 5 l. 6 s. 3 [dineros]… (fol 246 rº)». 124. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1800 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Son descargo 8 l. 17 s. 3 [dineros] entregadas a Manuel Cortes por haver cerrado el carnenario de la Virgen en 7 febrero de 1800 … 8 l. 17 s. 3 [dineros] (fol 247 rº).- Más son descargo 6 l. entregadas a Pasqual Roig platero por remiendos que hizo en los bordones e hisopo de esta yglesia… 6 l. (fol 248 rº).- Más son descargo 36 l. por 15 varas de damasco carmesí a 18 reales cada vara que se entregaron a Don Francisco González presbítero, y este lo hizo conducir de Valencia y sirvió para hacer un palio nuevo y un estandarte de esta yglesia … 36 l. (fol 248 rº).- Más son descargo 14 l. 8 s. que se entregaron a Luís Begués dorador por haver compuesto, dorado y pintado quatro juegos de palios, un pomo del estandarte y un frontal para la yglesia… 14 l. 8 s. (fol 249 rº) .- Más son descargo 2 l. 7 s. entregados a Pedro Ruis tinturero, por haver teñido dos franjas carmesinas para el palio de la yglesia y otras cosas… 2 l. 7 s. (fol 249 rº).- Más son descargo 21 l. entregadas a don Francisco Palos presbítero para pagar dos varas de tafetán carmesí que se tomaron de casa Ambrosio Galván para las orillas del palio en donde se han de colocar las franjas … 21 l. (fol 249 rº).- A 7 de agosto de 1800 pagué a Manuel Amiguet cordonero 23 l. 18 s. 4 [dineros] por las franjas, seda y cordones para el pacio… 23 l. 18 s. 4 [dineros] (fol 250 rº).- En 1800 se pagaron a Vicente Marques sastre 11 l. 11 s. por haver trabaxado o cosido un palio nueva para esta yglesia,,, 11 l. 11 s. (fol 251 rº)».- Libro de cosas memorables.- «En el día 6 de febrero del año 1800 por resolución capitular se quitaron los dos brocales de piedra que tenia el vaso 340 F. OLUCHA MONTINS

L’esmentat Lluís Begues torna a figurar en les despeses de 1802, en aquesta ocasió treballant el daurat d’una imatge de sant Vicent i també en 1804, daurant una escultura de Sant Pere, la qual es composada per Josep Comi. Eixe mateix any se li abonen al factor d’orgues Ventura Gaset 30 lliures per composar l’orgue de la par- roquial125 i Joaquim Oliet Cruella treballava dos llenços, –les bodes de Canaan i la Multiplicació dels pans, avui desapareguts–, per a la capella de Comunió126. Un «...esterado nuevo...» per a tota l’església i la capella de Comunió, per un import de 62 lliures 13 sous i 8 diners sabem es fa nou en 1809127, abonant-se-li a l’argenter Bartomeu Duart en 1810 i 1811 diverses quantitats per treballar diverses peces i rebent el daurador Josep Fabregat en 1811, 20 lliures per platejar la creu de les processons i els bordons, daurar uns candelers i la nova imatge de Sant Cristòfol128. intitulado de la Virgen que estava debaxo del facistol con dos bocas, una cada lado, las quales se ce- rraron con bóveda y quedó sin uso dicho vaso porque en algunas ocasiones particularmente en verano causava mal olor dentro del coro, lo que dio motivo a cerrarle y en su lugar se destino otro vaso que esta a la parte de abaxo y fuera de la gradería del coro, dándole a este el mismo nombre de vaso de la Virgen los brocales se llevaron al cementerio».-Vegeu també SANCHEZ ALMELA, E i OLUCHA MONTINS, F. «De sepulturas ..» Art cit,. 125. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1802 hasta 31 de diciembre de dicho año.- « En 25 de agosto de 1802 se pagaron a Luís Begués 40 l. 13 s. 10 [dineros] por su trabajo de escultor en la ymagen de San Vicente y demás. ... 40 l. 13 s. 10 [dineros] (fol 256 rº) .- Descargo de 1 de enero de 1804 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «En 7 de marzo a Josep Comin escultor por componer la imagen de san Pedro… 8 l. (fol 273 rº).- En 9 de mayo a Luís Begués por dorar la imagen de san Pedro… 8 l. (fol 273 rº).- En 4 de junio a Ventura Gaset factor de órganos por componer el de la parroquia.. 30 l. (fol 274 rº)».- Vegeu també OLUCHA MONTINS, «D’orgues...»., Art. cit., pàg. 941. 126. MUNDINA, Op cit, pàg 185, SARTHOU, Op cit, pàg 379 i OLUCHA MONTINS, F. «La Capella de comunió…», Art cit pàg 480. Aquests llenços tenien unes mesures de 180 x 280 cm i estaven situats un, la «Multiplicació del pans», a sobre la porta d’entrada i l’altre «Les bodes de Canaan» en la paret frontera. 127. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1809 hasta 31 de diciembre de dicho año.- « En 4 de septiembre 1809 se hizo esterado nuevo a toda la yglesia y capilla de la Comunión, se emplearon 23 docenas de lata a 27 reales vellón la docena que importó 44 l. 12 s. y de manos al maestro latero 18 l. 1s. 8 [dineros] a razón de 15 s. por docena todo… 62 l. 13 s. 8 [dineros] (fol 280 rº)». 128. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1810 hasta 31 de diciembre de dicho año.- Descargo desde 1 de enero de 1810 hasta 31 de diciembre de dicho año.- «Dicho día [1 abril 1810] pagamos a Bartholome Duart 2 l. 13 s. por la plata que ha deshecho y haver renovado la custodia del Salvador y de la Virgen… 2 l. 13 s. (fol 283 rº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1811.- « En 13 febrero 1811 pagamos al platero de componer un cáliz medio duro… 13 s. 3 [dineros] (fol 286 rº).- En 12 de abril pagamos por los clavitos de tachonar las planchas de la cruz nueva que havia trabajado el campanero… 10 s. 8 [dineros] (fol 286 rº).- En 16 de abril pagamos a Josef Fabregat dorador dies libras a cuenta de lo que trabajó en platear la cruz de las procesiones y bordones… 10 l. (fol 286 rº)».- Libro de cargo y descargo de la fábrica de la yglesia parroquial de la villa de Castellón de la plana 1811- D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 341

Pagaments al conegut daurador Josep Fabregat documentem en 1812129, mentre en 1813 hi ha descàrrecs a favor del pintor Antoni Castellón per pintar i renovar l’altar del Crist130, i a l’any següent al plater Bertomeu Duart per daurar una copa d’un calze, composar una creu de l’altar major i netejar una naveta131. L’esmentat Bartomeu Duart torna a figurar en les despeses de 1815, 1816 i 1817, rebent diverses quantitats per feines de neteja i adobament de peces de l’esglesia, constant també en 1817 el daurador Joaquim Fabregat, –fill del també daurador Josep Fabregat–, per platejar els bordons del cor i daurar el nou retaule dels Des- emparats, el factor d’orgues Felip Navarro per composar l’orgue i l’escultor Josep Comi per adobar el susdit retaule dels Desemparats132.

1843. Descargos de 1811.- «En 20 mayo de 1811 pagamos a Josef Fabregat por lo que trabajó en dies candeleros que restaban de los que se han hecho nuevos, a saber 8 de la mesa y dos de acólitos… 2 l. (fol 2 rº).- En 1 agosto a Josef Fabregat de dorar las imágenes de sn Christoval que se ha echo nueva… 10 l. (fol 2 rº)». 129. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1812 hasta 31 de diciembre de dicho año.- « En 16 del mismo pagamos al dorador Josef Fagrebat cinquenta y una pesetas a saber 48 pecetas por seis candeleros a 8 pecetas cada uno y tres por el pie de la reliquia del Salvador y de la Virgen.. 13 l. 10 s 10 [dineros]. (fol 284 rº)». 130. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la yglesia parroquial de la villa de Castellón de la plana 1811-1843. Descargos de 1813.-« En 10 de marzo a Vicente Marques por componer el palio 3 palmos de tafetán remiendos de cortinas… 2 l. 8 s. (fol 8 rº).- A Antonio Castellón pintor de componer la ymagen de Sto Christo, pintar el altar y otros retoques … 44 l. 13 s. 3 [dineros] (fol 8 rº).- A An- tonio Castellón por la renovación del altar de St Christo 10 l. 12 s. 5 [dineros] (fol 10 rº)». 131. A.M.C.- Libro de cargo y descargo de la fábrica de la yglesia parroquial de la villa de Castellón de la plana 1811-1843. Descargos de 1814.- « En 1 abril a Bartolomé Duart por dorar la copa del cá- liz… 4 l. (fol 11 rº).- En 2 mayo al maestro que compuso la cruz de metal del altar mayor limpiándola poniendo brazos… 2 l. 13 s. (fol 12 rº).» 132. A.M.C.- Libro de cargo y descargo de la fábrica de la yglesia parroquial de la villa de Castellón de la plana 1811-1843. Descargos de 1815.- «En 22 de julio pagamos a Bartolomé Duart platero por lo que ha trabajado en la composición de cálices y dorar las copas y patenas diez y ocho duros y diez sueldos… 24 l. 10 s. (fol 17 rº).- En 1 de setiembre a Bartolomé Duart por limpiar la naveta para la festividad del corpus… 10 s. (fol 18 rº)».- Descargos de 1817.- «En 4 de marzo pagamos a don Felipe Nava- rro factor de órganos doscientas libras, las misma que de cuenta y orden de los albaceas de las mandas pías del Dr. Juan Bautista Prats se havian destinado para el remiendo y composición del órgano de esta yglesia parroquial… 200 l. (fol 29 rº). - A 30 de marzo pagamos a Dn. Felipe Navarro ciento y cinquenta libras a cuenta de lo que se le adeuda por sus trabajos de la composición del órgano de esta parroquial… 150 l. (fol 31 rº).- A 22 de junio pagamos a Josef Comin escultor por haver puesto la mano al ángel del altar nuevo de Ntra. Sra. de los Desamparados y haver remendado otro colateral que se havia abierto, una libra diez y siete sueldos y quatro dineros… 1 l. 17 s. 4 [dineros] (fol 53 vº).- En 11 de agosto se le entregaron a Joaquín Fabregat por dorar el retablo de Ntra. Sra. de los Desamparados cincuenta libras el recibo para en la administración de la Virgen… 50 l. (fol 54 rº).- En 22 de noviembre a Manuel Cortes albañil de la composición del agua manil de la sacristía mayor y materiales….. 1 l. 19 s. 7 [dineros] (fol 56 vº)».- Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1816.- «En 25 de junio pagamos a Bartolomé Duart platero por la patena trascubierta del viril grande salió a la procesión del Cor- pus…. 4 l. 13 s. 8 [dineros] (fol 303 rº).- En 15 de octubre pagamos a Bartolomé Duart por dorar la 342 F. OLUCHA MONTINS

Un encenser nou i un plateret també de plata, treballats per l’argenter Morote, sabem són adquirits en 1818, el mateix any que se li abonen al daurador Joaquim Fabregat 7 lliures 9 sous i 4 diners per daurar el frontal de la capella dels Desem- parats133, documentant-se de nou Fabregat en 1821, en aquest ocasió platejant «la cruz nueva… (que) dexo corriente»134. D’altres activitats i realitzacions que portaran fins i tot a una renovació total de l’interior i dels diversos altars es duran endavant al llarg del segle XIX, tanmateix, però, a elles dedicarem la nostra atenció en pròxim treball.

F. OLUCHA MONTINS

copa del cáliz de cobre 4 l. y por cinco varas de listón para las cucharitas de plata 4 s. 10 [dineros]… 4 l. 4 s. 10 [dineros] (fol 304 rº)».- Descàrrecs de 1817.- «En 27 de marzo pagamos a Bartolomé Duart por limpiar y componer las vinageras de plata ocho sueldos… 8 s. (fol 308 rº).- En 9 agosto pagamos a Mosén Vicente Ximenes beneficiado de San Nicolás por mano de Joaquín Andreu la resta que faltaba del coste de la ropa para la bolza, collarete, maletillas, borlas, etc del terno que Doña Ygnes Palavecinos regala a esta iglesia…. 4 l. 18 s. 11 [dineros] (fol 310 rº).- En 23 de agosto pagamos a Joaquín Fabregat quatro libras por platear los bordones del coro… 4 l. (fol 310 rº)». Vegeu també OLUCHA MONTINS, «D’orgues,...»., Art. cit., pàg. 941. 133. A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1818.- «En 20 de enero pagamos al platero Bartolomé Duart por haver limpiado el incensari, componer la naveta y las cadenillas del incensario, una libra quatro sueldos… 1 l. 4 s. (fol 314 rº).- En 19 de marzo pagamos por manos de Luciano el platero a Morote platero de Valencia, veinte y seis libras plata por las hechuras del incensario nuevo que ha trabajado y cien reales vellón por las hechuras del platillo también de plata para el servicio de las vinajeras del mismo metal que hay en esta iglesia, que todo importa treinta y quatro libras trese sueldos y dos dineros, siendo el peso de ambas alajas cuarenta y tres onzas y seis adarmes, cuyo metal suministramos los archiveros de fragmentos que havia en el archivo…. 34 l. 13 s. 2 [dineros] (fol 315 rº)».- Libro de cargo y descargo de la fábrica de la yglesia parroquial de la villa de Castellón de la plana 1811-1843. Descargos de 1818.- «En 27 de enero pagamos a Juaquín Fabregat por dorar el frontal de la capilla de Ntra. Sra. de Desamparados, siete libras diez y nueve sueldos y quatro [dineros]… 7 l. 19 s. 4 [dineros] (fol 58 vº)». 134. A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la yglesia parroquial de la villa de Castellón de la plana 1811-1843. Descargos de 1821.- «En 1 de julio pagamos a Juaquín Fabregat quarenta y ocho reales por la cruz nueva que plateó y dexó corriente,,, 3 l. 3 s. 10 [dineros] (fol 66 rº)». D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 343

APÈNDIX DOCUMENTAL

A.M.C. Cuentas pertenecientes a la fábrica de la iglesia desde el año 1685 hasta el de 1729.- Cuentas desde 26 de abril de 1690 a ultimos de enero de 1691.

Ítem donam en descàrrech que havem pagat a Lazaro Catani escultor, seu verius a Gaspar Assensi pintor y daurador y a Vicent Rovira escultor, quaranta lliures per lo gasto que han importat les dietes de la visura del retaule y orguens les quals tenia obligació de satisfer lo dit Catani a d’aquells, segons lo capitulat en lo concert de dit retaule y consta de la relació ab lo albarà que va señalat subnum 5…. 40 l. (fol 150 rº-150 vº). Ítem donarem en descàrrech haver pagat a Blay Claramunt dorador tres-centes quinse lliures a conte de lo que va treballant en son offici en dita yglésia y són, ço és 75 l. a cumpliment de la 6 paga del primer y segon concerts de dorar y jaspear dita yglésia; 125 l. per la 7 paga de dits concerts y les restants 115 l. a conte de la 8 paga …. 315 l. (fol 150 vº). Ítem posam en data haver pagat a Cebrian Durante sis lliures sis sous per nou vares de tafatà carmesí entre doble a rahó de 14 s. la vara, lo qual se prengua per a posar en les tres finestres y lo que faltava per a la o y consta…. 6 l. 6 s. (fol 150 vº-151 rº). Ítem donam en data que han pagat a Visent Rovira escultor y Gaspar Assensi dorador vint lliures les quals són per lo cost dels modellos eo dibuixos que aquells feren dels machons, plantilles y altres coses que convé executar en lo retaule per a la millora de aquell… 20 l. (fol 151 rº). Ítem donam en descàrrech que hem pagat a Cosme Vicent, Joseph Landa menor de la vila de Borriol y a Miquel Monseu mañà de la present vila quatre lliures ço és al dit Vicent 16 s. a Landa 2 l. 4 s. per tantes que Diego De la Sota, campaner estava devent a d’aquells y són per una campana de tocar a missa que el dit De la Sota fabricà per a dita yglésia y per lo metall que añadí y la 1 l. al dessus dit Monseu per lo treball de barrinar (sic) dita campana per haver eixit del molle sens ances …. 4 l. (fol 151 vº). Ítem donarem en descàrrech que han pagat a Pere Tirado quinse sous per tres barcelles de alabastre que aquell compra per conte de dita fàbrica per a blanquejar lo que faltava devant los orguens y la porta de la plaça de la Herba, advertint-se que aquell feu gràcia del port… 15 s. (fol 152 vº). Ítem donaren en descàrrech set lliures deu sous que han pagat a don Joseph Egual per tantes ne paga en la ciutat de Alacant per lo port dels quadros vingueren de Roma …7 l. 10 s. ( fol 152 v-153 rº).

A.M.C. Cuentas pertenecientes a la fábrica de la iglesia desde el año 1685 hasta el de 1729.- Cuentas desde el primer de febrero de 1691 hasta el 21 de junio de 1692.

Primo donam en descàrrech haver donat y pagat a Blay Claramunt dorador dos-centes cinquanta lliures, ço és 10 l. a cumpliment de la octava paga de dorar y chaspear la yglésia 344 F. OLUCHA MONTINS del primer y segon concert, 125 l. per la novena paga i 115 l. a conte de la deena paga de dits concerts… 250 l. ( fol 169 rº). Ítem pagarem a Joan Pagés obrer de vila trenta set lliures desat sous y dos diners, çó es los set a cumpliment del concert de 34 l. se ajustà de fer y desfer les bastides per a dorar la part de la yglésia de la porta machor y les 30 l. 17 s. 2 [diners] per los treballs y diferents faenes ha fet en la yglésia … 37 l. 17 s. 2 [diners] (fol 169 vº-170 rº). Ítem pagarem a Sebastià Gascon llencer sis lliures cinch sous per quinse vares de llens es compraren per a fer uns roquets als escolans ….. 6 l. ( fol 170 vº). Ítem pagarem a Ignacio Lledesme fuster quatre lliures per lo treball de fer la traça y capitulació del cancell per a la porta machor de la yglésia… 4 l. (fol 171 rº). Ítem pagarem a Leonardo Julio Capuz escultor de la ciutat de València cinquanta lliures per lo treball de fer la traça y capitulació y dietes vacà per a fer lo retaule del altar major… 50 l. ( fol 171 rº). Ítem pagarem a Ignacio Lledesme fuster dotse lliures per quatre confessonaris ha fet per a la yglésia major… 12 l. ( fol 171 rº).

A.M.C. Cuentas pertenecientes a la fábrica de la iglesia desde el año 1685 hasta el de 1729.- Cuentas desde el 21 de junio de 1692 hasta el 21 de junio de 1697.

Ítem donarem a Jusep Camós pintor quatre lliures per aver pintat lo llens del tornaveu del púlpit, com consta ab lo albarà del nº 1… 4 l. (fol 195 rº). Ítem donam a Leonardo Julio Capus escultor de la ciutat de València, deu lliures per la visura que ha fet del retaule que executa Lazaro Catani escultor, com consta ab lo albarà del nº 5… 10 l. (fol 196 rº). Ítem donarem a Francisco Ruvio escultor de la vila de Mora regne de Aragó, trenta lliures per les dietes vaccà per a fer la visura de la traça y capítols del retaule de Leonardo Julio Capus de orde de la molt illustre vila y junta de la fàbrica com consta ab lo albarà del nº 6…. 30 l. ( foli 196 rº). Ítem donarem a Jusep Rubert llaurador vint y una lliures deu sous per tretse mesos tingué llogada la casa de Dn. Balthazar Más per a que en ella se poguera treballar lo retaule, com consta ab lo albarà del nº 11…. 21 l. 10 s. ( fol 196 vº). Ítem donarem a Blay Claramunt dorador sis lliures per aver dorat les carteles de ferro que se han posat damunt la porta major per a fer lo monument, consta ab lo albarà del nº 12… 6 l. ( fol 196 vº -197 rº). Ítem donarem a Pere Villave obrer de vila sis lliures dos sous per aver fet una cuberta de teula vana en los patis de casa dit Dr Balthasar Más per a que els mestres del retaule poguessen treballar aquell y per los algeps que se han gastat en reparar la paret per a plantegar lo retaule, com consta ab lo albarà del nº 13…. 6 l. 2 s. ( fol 197 rº). Ítem donarem a Melchor Serrano y a Pere Vilallave obrers de vila quatre-centes tres lliures dos sous per la obra de l’arch y tras sacrari y paret de la sachristia, consta ab la àpoca del nº 14… 403 l. 2 s. ( fol 197 rº). Ítem donarem a Pere Vilallave e Ignacio Vilallave obrers de vila cinquanta cinch lliures per fer y desfer les bastides, mudar andamios, ajudar a plantar lo retaule y demés coses contengudes en lo albarà del nº 15… 55 l. ( fol 197 rº). D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 345

Ítem donarem a Jusep Orient pintor deu lliures per tres rasguños de tres quadros per el retaule major y per les dietes, les quals se li han donat de orde de la junta, consta ab lo albarà del nº 17…. 10 l. ( fol 197 vº). Ítem donarem a Jusepa Moliner tres lliures per lo temps tingué llogada una casa per a que en ella es treballara el retaule, encara que en ella no es mudaren los escultors per aver- los agradat més la casa del Dr. Vicent Marti …. 3 l. ( fol 198 rº). Ítem donarem a Jusep Bueso pedrapiquer huyt sous per avuer visurat la obra del tras sacrari, arch y paret de la sacristia de orde de la molt illustre junta, consta ab lo albarà del nº 24…. 8 s. ( fol 199 rº). Ítem donarem al Dr. Martí Viciano vint lliures per aver arrendat part de la casa per a que en ella poguessen treballar lo retaule … 20 l. ( fol 199 rº). Ítem donarem a mossèn Felip Sauch prevere huyt lliures sis sous y quatre diners per dos vidrieres ha portat de València per a posar en les dos finestres que y ha de llum en lo cascaró del retaule… 8 l. ( fol 199 r-199 vº). Ítem donarem a Macià Tirado carrater, mayor de dies, dos lliures deu sous per aver portat ab la sua galera les columnes del retaule des de el trapig hasta sant Roch del Pla, a hon treballaven los escultors, consta ab lo albarà del nº 28…. 2 l. 10 s. (fol 199 vº). Ítem donarem a Macià Tirado, Antoni Vicent y altres huyt lliures dihuyt sous çó es 6 l. a Tirado; 1 l. 3 s. a Antoni Vicent per aver portat estos ab ses galeres lo retaule que estava en sant Roch del Pla a esta yglésia; 1 l. 12 s. a sis homens que ajudaren a carregar aquell y 3 s. als criats de Jeroni Bou per aver portat ab la galera una nit les taules que quedaren en sant Roch de dit retaule… 8 l. 18 s. (fol 200 rº).

A.M.C. Cuentas pertenecientes a la fábrica de la iglesia desde el año 1685 hasta el de 1729.- Cuentas desde el 21 de junio de 1697 hasta el 3 de septiembre de 1701.

Ítem donarem y pagarem a Juan Safont de la vila de Vistabella cinch lliures dotse sous per lo preu de setse cabirons setzens ha portat per a el cel ras del sacrari a 7 s. cascú, per ser tots de melis… 5 l. 12 s. (fol 221 rº). Ítem donarem y pagarem setse lliures huyt sous és a saber 13 l. 2 s. 6 [diners] per 17 va- 1 res 2 de tafatà carmesí a 15 s. la vara que es prengué per a la porta del sacrari y quatre finestres del cascaró; 2 l. 5 s. per 10 vares tela colorada es gastà en les finestres segues de dit cascaró y 1 l. 6 [diners] per lo bastiment, llistonet y tachetes del enserat de tafatà del sacrari… 16 l. 8 s. (fol 221 vº). Ítem donarem huy sous per portar lo quadro de lo quadro (sic) de la Assumpció de casa el pintor de la yglésia y la fusta de les bastides del retaule a casa mossèn Felip Sauch… 1 l. (fol 222rº). Ítem donarem a Jusep Roig plater deu lliures per los remendos ha fet en les llànties de l’altar major y en lo viril y netejar-les y bruñir lo viril… 10 l. (fol 222 rº). Ítem donarem a Frances Torres sastre deu lliures per lo preu dels hostiers ha venut a dita fàbrica… 10 l. (fol 222 rº). Ítem donarem a un home que la junta de la fàbrica embià a la vila de Mora de Ruvielos a portar una carta a Francisco Ruvio escultor per a que vinguera a visurar lo retaule major dos lliures ... 2 l. (fol 222 rº-222 vº). 346 F. OLUCHA MONTINS

Ítem donarem al prevere mossèn fray Andreu Caperó tres lliures per lo sermó predicà quant se treslladà el santíssim sacrament a l’altar major per aver pagat les altres tres lliures la illustre vila… 3 l. (fol 222 vº). Ítem donarem a Juseph Cuevas escultor de la ciutat de València vint y una lliures per les dietes de la visura ha fet en lo retaule major.. 21 l. (fol 222 vº). Ítem donarem y pagarem a Jusep Puig fuster setanta una lliura desat sous per lo retaulet del tras sacrari y altres fahenes ha fet per a dita fàbrica…71 l. 17 s. (fol 223 rº). Ítem donarem a mossèn Felip Sauch prevere deu lliures huyt sous per tants ne ha pagat en València per les dos vidrieres de les finestres d’en mig lo cascaró del retaule… 10 l. 8 s. (fol 223 vº). Ítem donarem vint y sis lliures dos sous y sis diners per los algeps se han gastat en lo sacrari, sol del presbyteri y grades de les capelles… 26 l. (fol 223 vº). Ítem donarem a Miquel Bueso pedrapiquer vint y tres lliures setse sous per aver ajustat les grades y sol del presbiteri y posar les baranes de ferro en dit presbitery… 23 l. 16 s. (fol 224 rº). Ítem donarem a Jusep Blanco botiguer onse lliures quatre sous y onse diners per lo fil de ferro, claus, tachetes y plom se ha gastat en los enreixats de les finestres del cascaró y emplomar les boles de bronzo y baranes del presbyteri… 11 l. 4 s. 11 [diners] (fol 224 rº). Ítem donarem a Geroni Bou generós per mans de mosèn Felip Sauch vint y set lliures per los rams ha venut per a adornar lo altar en la festivitat del corpus y jubileus… 27 l. (fol 227 vº).

A.M.C. Libre de rebudes y dates de la administració de la fàbrica de la iglésia parroquial de la vila de Castelló de la Plana sent administrador moceen Vicent Giner de Bou pre- veré y el Dr Christòfol Vilar des de 21 de juliol 1697 en avant fins 3 setembre de l’any 1701.

Ítem reberem del Dr Jaume Giner tres lliures quinse sous del preu del tafatà que sobra quant se feu la O, el qual em comprat per a un frontal de l’altar de santa Lucia..... 3 l. 15 s (fol 4 rº). Ítem a 13 de octubre 1698 reberen de Joseph Castell de Museros, generós catorse lliures per lo preu del retaulet del tras sacrari de l’altar vell que ha comprat… 14 l. . (fol 5 rº). Ítem a 6 de janer 1699 reberem per les sepultures que ha paymentat Joan Paches obrer de vila en lo any 1698, donant per conveni a la fàbrica un sou per cascuna tres lliures cinch sous... 3 l. 5 s. (fol 5 rº). Ítem a 20 de janer 1699 reberem dels reverents clero y capellans de la iglésia parroquial de la present vila de Castelló de la Plana quatre-centes quaranta y huit lliures catorse sous i sis dinés per a pagar a Blay Claramunt dorador, consemblant cantitat que la fàbrica ajustat tots contes, visures de totes les fahenes y concerts que fins al dia de huy ha fet per a aquella... (fol 5 rº). Primo a 3 de Juliol 1697 donarem a Jacinto Çafont de Vistabella cinch lliures dotse sous per setse cabirons setsens, tots de melis, a set sous cascú, los quals se han posat en la cuberta del sacrari y consta ab lo albarà del nº 1... 5 l. 12 s. (fol 16 rº). D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 347

Ítem a 16 de juliol 1697 donarem a Jusep Llanes nuncio sis sous per aver subastat lo dorar lo sacrari del retaule per dins….. 6 s. (fol 6 rº). Ítem dit dia [16 de juliol de 1697] donarem a Anastasio Ripolles dorador vint lliures a conte de les 40 lliures en que en lo dia de huy se li ha lliurat el dorar el sacrari de l’altar major, lo trono y portes per dins y consta ab lo albarà del nº 2 (fol 16 rº). Ítem a 29 de juliol 1697 donarem a Nicolau Montó rajoler, per mans de sa muller tres lliures onse sous per 300 rajoles grosses y 600 primes que se han pres per a la cuberta del sacrari y pilars que se han de fer, consta ab lo albarà del nº 3 ..... 3 l 11 s. (fol 16 rº). Ítem dit dia [29 de juliol de 1697] donarem a Francisco Monseu mañà vint y quatre lliures sinch sous per les fahenes que ha fet per a la fàbrica contengudes en lo memorial del nº 4…. 24 l. 5 s. (fol 16 vº). Ítem a 6 de agost 1697 donarem a Francisco Gonsales botiguer dos lliures cinch sous per deu vares de tela morada se ha pres per a les finestres segues del cascaró del retaule… 2 l. 5 s. (fol 16 vº). Ítem a 12 de agost 1697 donarem per set vares de tafatà carmesí per a les dos finestres de les vidrieres del cascaró a 15 s. la vara, cinch lliures cinch sous ... 5 l. 5 s. ( fol 16 vº). Ítem a 14 de agost 1697 donarem per una visura y tanteo se ha fet per orde de la junta en secret per a saber lo que val tot lo que li falta fer a Blay Claramunt dorador dels concerts de dorar y jaspear la yglésia, quatre lliures huyt sous…. 4 l. 8 s. (fol 16 v-16 r). Ítem dit dia [14 d’agost de 1697] donarem per portar lo quadro de la Assumpció de casa el pintor a la yglésia y per portar la fusta se lleva de les bastides a casa mossèn Felip Sahuch huyt sous …. 8 s. (fol 17 r). Ítem a 24 de agost 1697 donarem a Anastasio Ripolles dorador vint lliures a cumpliment del concert de dorar lo sacrari, consta ab lo albarà del nº 2.... 20 l (fol 17 rº). Ítem a 12 de setembre 1697 donarem a Juan Tirado rajoler y Domingo Ramos també rajoler tres lliures cinch sous per lo preu de 800 rajoles primes y per lo port de estes y a les 900 que es prosigueren del rajolar de Montó en lo mes de juliol del corrent any, consta ab lo albarà del nº 8.... 3 l. . 5 s. ( fol 17 rº i 17 vº). Ítem a 16 de setembre 1697 donarem al dit Juan Tirado una lliura setse sous per lo preu de 400 rajoles grosses y el port de elles, consta ab lo damunt dit albarà ... 1 l. 16 s. ( fol 17 vº). Ítem a 25 de setembre 1697 donarem al dit Tirado set sous per lo preu de 100 rajoles y port de elles que se han pres per a les bòvedes de les entrades del sacrari.... 7 s. ( fol 17 vº). Ítem a 6 de octubre 1697 donarem a Jusep Roig plater set lliures per auer adobat y soldat la una llàntia y posar anelles de plata en les cadenes del altra y netejar-les per posar-les en lo presbiteri, consta ab lo albarà del nº 12.... 7 l. ( fol 17 vº). Ítem a 12 de octubre 1697 donarem al Dr. Martí Viciano set lliures a cumpliment dels lloguers de la casa a hon treballaven lo retaule, consta ab lo albarà del nº 13... 7 l. ( fol 17 vº 18 rº). Ítem a 12 de octubre 1697 donarem a Frances Torres sastre deu lliures per lo preu dels hostiers que ha venut a la fàbrica y consta ab lo albarà del nº 15... 10 l. ( fol 18 rº). 1 Ítem dit dia donarem set lliures dessat sous y sis dinés per 10 vares 2 de tafatà carmesí a 15 s. la vara que se ha pres per a davant y a les espatles del sacrari y per a les altres vidrieres que se han de posar en lo cascaró... 7 l. 17 s. 6 [diners] (fol 18 rº). Ítem donarem a un propi que de orde de la junta se imbià a la vila de Mora de Ruvielos a donar una carta a Francisco Ruvio escultor per a que vinguera a visurar lo retaule major sis lliures ... 6 l. (fol 18 rº). 348 F. OLUCHA MONTINS

Ítem a 28 de octubre 1697 donarem al P. M. Fr. Andreu Caperó tres lliures per lo sermó predicà en dit dia a la festa de la translació del Santíssim de l’altar major com les altres tres lliures les haja pagades la molt illustre vila… 3 l. ( fol 18 vº). Ítem a 29 de nohembre 1697 donarem a Jusep Cuevas escultor de la ciutat de València vint y una lliures per les dietes y visura del retaule major y consta ab lo albarà del nº 17... 21 l. ( fol 18 vº). Ítem a 12 de dehembre donarem als quatre oficials de Leonardo Capus que han treballat en dit retaule dos lliures de estrenes... 2 l. ( fol 18 vº). Ítem a 23 de dehembre 1697 donarem a Jusep Puig fuster vint y tres lliures sis sous per les fahenes que ha fet per a la fàbrica contengudes en lo albarà del nº 18... 23 l. 6 s. ( fol 18 vº). Ítem a 27 de dehembre 1697 donarem a Mn Felix Sauch prevere deu lliures huyt sous per tantes ne ha pagat en València per dos vidrieres per a el cascaró, embalar y ports de aquelles y consta ab lo albarà del nº 19... 10 l. 8 s. ( fol 19 rº). Ítem dit dia donarem per los claus, punches, llistonets y fer lo bastiment del tafatà per a el transparent del sacrari una lliura sis diners… 1 l. 6.[diners] (fol 19 rº). Ítem posam en data vint y sis lliures dos sous y cinch diners que en diferents vegades se han pagat a Jusep Agut de Borriol per lo algeps se han gastat en lluir lo sacrari, grades y paymentar lo sol del presbiteri y consta en lo memorial del nº 20… 26 l. 2 s. 5 [diners] (fol 19 rº). Ítem posam en descàrrech vint y una lliures catorse sous que se han pagat a Miquel Bueso pedrapiquer a conte del treball de ajustar y assentar les grades y paymentar de pedra tot lo presbiteri y se li han donat en esta forma, ço és 7 l. 14 s. a 3 de octubre 1697; 10 l. a 114 de dit; y 4 l. a 17 del mateix y consta ab lo albarà del nº 22… 21 l. 14 s. ( fol 19 rº-19 vº). Ítem a 18 de febrer 1698 donarem a Jusep Puig fuster trenta lliures per lo preu en que fonch consertat lo retaulet del tras sacrari per los visuradors y consta ab lo albarà del nº 23..... 30 l. ( fol 19 vº). Ítem a 29 de mars 1698 donarem a Miquel Bueso pedrapiquer dos lliures dos sous a conte dels jornals de ajustar les grades sol del presbiteri y baranes de ferro consta ab albarà del nº 24… 2 l. 2 s. (fol 19 vº). Ítem posam en data cinch lliures que donarem a Jusep Camós per lo remendo de creixer lo quadro de la Assumpció de Ntra. señora que està en lo altar major y consta ab lo albarà del nº 29.... 5 l. ( fol 20 r). Ítem donarem a Jusep Puig fuster dessat sous per un remendo ha fet en una cadira del chor que li faltava part del reespatle y un costat, consta ab lo albarà del nº 31… 17 s. (fol 20 vº). Ítem a 12 de agost 1698 donarem a Juseph Puig fuster onse lliures un sou, so és huit lliures sinch sous per la troneta y torn ha fet per a netejar la yglésia, dos lliures per haver abaixat la Mare de Déu y els apòstols del nicho principal de l’altar major y consta ab albarà del nº 31... 11 l. 1 s. ( fol 20 vº). Ítem dit dia [27 d’agost de 1698] donarem a Juan Tirado rajoler dos lliures dihuyt sous per 600 rajoles groses que se han gastat en les finestres de les vidrieres d’en mig lo cascaró y port d’elles… 2 l. 18 s. ( fol 20 vº). Ítem a 22 de dehembre 1698 donarem a Joseph Puig fuster cinch lliures per una finestra a fet per a la reixa del camarin, claus per a clavar les frontises y una escala de cinch escalons per a muntar a ella, consta ab albarà del nº 38… 5 l. ( fol 21 vº). D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 349

Ítem a 20 de janer 1699 donarem a Blay Claramunt dorador quatre-centes quaranta huit lliures catorse sous y sis diners a compliment de tot lo que se li restava devent, així del primer com demés concerts fets fins a hui de dorar y jaspear la iglésia y totes les fahenes que ha fet per a aquella per haver renunciat a lo que segons dit concerts li faltava a fer tachant respective lo valor de lo que faltava a fer com consta ab la visura feta per Pere Mercer y Anastasio Ripolles doradors experts nomenats per dites parts a 9 de dits, la qual cantitat li haviem pagat en esta forma, que la fàbrica ha fet un albarà a favor del clero de dites 448 l. 14 s. 6 [diners] y el clero ha fet quitament a dit Blay Claramunt de diferents censals y debitoris que este… ( fol 22 rº-22 vº). Ítem a 4 de juny 1699 donarem a Ignacio Lledesme fuster dos lliures per vint y huyt peus ha fet per a els rams se han comprat per a el adorno de l’altar major y consta ab lo albarà del nº 54… 2 l. ( fol 23 vº.24 rº). Ítem a 16 de juny 1699 donarem a Joseph Camós pintor y dorador quatre lliures per aver platechat, corlat y colorit los 28 peus contenguts en la data antecedent, consta ab lo albarà del nº 55… 4 l. ( fol 24 vº). Ítem a 17 de juny de dit any 1699 donarem a Pere Vilallave obrer de vila trenta lliures set sous y quatre diners per la rajola, terra, aigua y demés treballs de paimentar la mitat de la iglésia de la part de la testera, com consta ab lo memorial del nº 56.... 30 l. 7 s. 4 [diners] ( fol 24 vº). Ítem a 24 de dehembre 1699 donarem a Joseph Camós pintor quatre lliures per lo que a costat de colorit y dorar lo que estava ruin de la urna de Nra Sra de la Assumpció, que està colocada en lo altar del St Xto… 4 l. ( fol 26 rº). Ítem dit dia [ 24 de desembre de 1699] donarem a Pedro Vilallave una liura deus sous per aver fet lo nicho de Nra. Sra. de Agost en lo altar del SS Xto a on està collocada y aver netegat les teulades de la iglésia…. 1 l. 10 s. ( fol 26 rº). Ítem dit dia [24 de desembre de 1699] donarem a Ignacio Lledesme fuster dos lliures per aver remendat la dita urna, aver fet cinc piràmides per a adorno de la sobre dita urna y altres remendos…. 2 l. ( fol 26 rº). Ítem posam en data dotse sous que en 19 de dehembre 1699 donarem a Miquel Vasques de Borriol los alcheps se gastaren en lo nicho se ha fet en lo altar del St Xpto per a nostra Sra. de la Assumció… 12 s. ( fol 26 rº-26vº). Ítem a 12 de janer 1700 donarem tres liures tres sous per tres vares y micha de tafatà encarnat a 18 s. la vara per a les cortinetes de la caixa de Nra. Sra. de Agost… 3 l. 3 s. ( fol 26 vº). Ítem a 12 de febrer 1700 donarem a Joseph Camós pintor y dorador dos lliures cinch sous per dorar la tarja a on està escrit laus tibi domine y alleluya damunt lo faristol… 2 l. 5 s. (fol 26 vº). Ítem a 18 de juny 1700 donarem a Juan Pachés obrer de vila dotse sous per les mans, algeps y demés recapte ha gastat en arrancar y tornar a assentar la pica a on se llaven les mans en la sacristia de sant Miquel…. 12 s. ( fol 27 rº). Ítem a 28 de juliol 1700 donarem a Juan Pachés obrer de vila dos lliures dessat sous per aver ubert una porta en la paret que està començada detràs la iglésia y per les rajoles, algeps, aigua y mans de assentar aquella y fer un arch… 2 l. 17 s. ( fol 27 vº). Ítem a 26 de agost 1700 donarem a Ignacio Lledesme fuster dotse sous per aver ajustat la porta per entrar lo pertret en la obra se ha de fer detràs la sacristía… 12 s. ( fol 27 vº). 350 F. OLUCHA MONTINS

Ítem a 19 de juny 1701 donarem a Joseph Roig plater tres lliures per aver netejat y remendat lo viril y possar les pedres faltaven … 3 l.. ( fol 28 rº). Ítem a 18 de agost 1701 donarem a Juan Paches obrer de vila una lliura per deu barcelles de algeps y jornals de apañar la mesa del altar del St Christo per pujar u baixar lo quadro de la mare de Déu y sis sous per apañar los almaris de l’altar de St. Antoni.. 1 l. 6 s. ( fol 30 rº). Ítem a 3 de setembre 1701 donarem a Ignacio Lledesme fuster una lliura setse sous per los dos armaris ha fet daval lo altar de St Antoni… 1 l. 16 s. (fol 30 rº)» Ítem a 24 de juliol 1697 donarem a Joan Pachés obrer de vila tres lliures deu sous per 200 rajoles primes, quatre jornals de un oficial, un manobre y un chich aygual, portar terra per a fer dites sepultures com consta ab lo memorial del º 5….. 3 l. 10 s. Primo a 21 de setembre 1697 donarem a dit Pere Vilallave vint y nou lliures quatre sous sis dinés y són per lo que se ha treballat en fer y desfer los andamis de les bastides, assentar y obrir les finestres del sacrari per lo cel raz y quadrejar les parets y assentar los cuadros y fer la cornisa en lo sacrari, consta ab lo albarà del nº 10… 29 l. 4 s. 6[diners]. Ítem a 14 de agost 1698 donarem a dit Vilallave huyt lliures quatre sous y sis diners y són per 5 arrobes de algeps, dos càrregues de morter, aygua y jornals que ha treballat en obrir les dos finestres de les vidrieres del mig del cascaró y assentar aquelles y consta ab lo albarà del nº 33… 8 l. 4 s. 6 [diners] ( fol 40 rº).

A.M.C. Dates fetes per los archivers de la present vila de Castelló de la Plana des de 1696 a 1720.. Dates i rebudes de 1701.

Ítem a 23 de febrer 1701 donarem al Dr. Juseph Boix síndich del convent de capuchinos de esta villa, setse lliures, ço és 8 l. per una casulla de domàs blanch y vermell y 8 l. per un frontal del mateix, les quals se han comprat per a el altar de Nostra Sra. dels Desamparats y com dels 100 s. de renta que deixà Miquel Vicent Gascó, ciutadà, fins lo any 1691 restassen 2 l. 7 [diners], com és de veure en lo llibre de sobres vell, a 9 de setembre 1694, pag 10 de dates y les pensions des de dit any fins lo de 1700 inclusive importen 47 l. 7 [diners], de les quals rebaixades los 16 l. sobre dites resten 31 l. 7 [diners]… 16 l. (fol 76 rº). Ítem donarem una lliura per aver achiquit dit frontal y per un march de fusta negre per a dit altar de Nostra Sra. dels Desamparats… 1 l. (fol 76 rº). Ítem a 16 de mars 1701 donarem al Dr. Juseph Castellet vicari perpetuo una lliura deu sous per aver fet un libre blanch per a els batismes y enquadernar los vells que estaven molt derruïts… 1 l. 10 s. (fol 77 rº). Ítem donarem tres lliures dessat sous per una capsa de bronse per a tenir les hòsties de l’altar major per no ser bastant ampla la que y avia… 3 l. 17 s. (fol 84 rº). Ítem dit dia [27 de novembre de 1701] reberem dos lliures dos sous per lo preu de un hostier eo capsa per a tenir hòsties de bronse que se ha venut per ser chica… 2 l. 2 s. (fol 85 vº). Ítem a 6 de novembre 1701 donarem trenta tres lliures nou sous y sis dinés, ço és 8 l. 10 s. per dos llibres se han comprat per a cantar los evangelis y epístoles de bona lletra; 1 l. D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 351

16 s. per tres quaderns de missa de rèquiem; 8 s. per sis evangelis de Sant Juan y sis lavabos; 2 l. 6 s. per dos raixmes de paper; 5 s. per unes cubertes se han fet per a el libre de visites y decrets; 4 s. 6 [diners] per dos faixets de plomes y una taula per a contar doblons; 2 l. per lo que se ha perdut en un dobló, que per ser fals se fongué, y no se en tragué més; y 18 l. per 25 dies que mossèn Vicent Giner ha estat en València per a fer un fèretro de bronce dorat y vellut negre per a sotarrar los sacerdots y diferents ornaments, y per lo port de dits ornaments, feta gràcia dels demés… 33 l. 9 s. 6 [diners] .( fol 90 rº). Ítem a 31 de dehembre 1701 donarem a Miquel Bueso pedrapiquer quoranta lliures per aver arrancat, picat y assentat les pedres de la boca del vas dels capellans que està dins la sacristia… 40 l. (fol 93 rº). Ítem a 31 de dehembre 1701 donarem a Pere Barberà collector per conte de Pere Tira- do, tretse lliures y són per dos camins de pedra ha portat en la galera de la pedrera de Vilafamés per a la boca del vas contenguda en lo ítem antecedent… 13 l. (fol 94 rº). Ítem dit dia donarem a Francisco Monseu quatre lliures quatre sous per los ferros ha fet per a les pedres de la boca del vas sobre dit que pessaren més de una roba… 4 l. 4 s. (fol 94 rº). Ítem a 12 de febrer 1702 donarem a Pere Vilallave obrer de vila deu sous per dos càrregues de morter que ha venut per a assentar les pedres de la boca del vas dels reverents… 10 s. ( fol 95 rº).

A.M.C. Cuentas pertenecientes a la fábrica de la iglesia desde el año 1685 hasta el de 1729.- Cuentas desde el 3 de septiembre de 1701 hasta el 31 de julio de 1716.

Ítem donarem a Juseph Camós pintor trenta nou lliures deu sous per aver platejat les dos arañes y corlat lo blando del ciri pasqual… 39 l. 10 s. (fol 247 rº). Ítem donarem en descàrrech cinquanta lliures tres sous y un diner que han costat lo palis y estandart se han fet per als combregars, ço és 26 l. 15 s. 7 [diners] en 13 vares 1/4 domàs 3 carmesí de cochinilla a 2 l. 1 s. la vara; 4 l. 6 s. 6 [diners] en 7 vares 4 tafetà de color de 1 foch a 12 s. la vara; 6 l. 13 s. 9 [diners] en 9 vares 4 franja gran y 12 vares franja chiqueta 1 de seda carmesí, que pesaren 13 arrobes 2 a 9 s. la onza; 2 l. 8 s. 3 [diners] per fer dita franja; 2 l. per les hastes, creu y poms de dits palis y estandart; 2 l. 18 s. per les borles y cordons; 1 l. 1 s. per 5 vares i per tela colorada; y 5 l. al sastre per cosir dits palis y estandart... 50 l. 3 s. 1 [diner]. (fol 247rº- 247vº). Ítem donarem a dit Juseph Camós set lliures deu sous per aver dorat la creu y poms de dits palis y estandart, donat color de coral a les hastes y corlat una sacra y dos tauletes per a el evangeli de sen Juan y lavabo per a el altar major, consta per lo recibo del nº 3.... 7 l. 10 s. (fol 247 vº). Ítem donarem a dit Juseph Camós quatre lliures per aver colorit y encarnat lo sant Christo del púlpit… 4 l. ( ol 247 vº). Ítem donarem a Pasqual Serra llanterner set lliures per una vidriera ha fet per a la finestra de l’orgue... 7 l. (fol 247 vº). Ítem donarem a Ignacio lledesme fuster set lliures per quatre assientos ha fet per a els capiscols... 7 l. (fol 247 vº). 352 F. OLUCHA MONTINS

Ítem donarem a Juan Escoin fuster una lliura per dos hastes ha fet per a el pali, dos per a els fanals y un banch per a l’orgue... 1 l. (fol 248 vº). Ítem donarem a Ignacio Lledesme fuster cinch lliures deu sous per dos tarimetes ha fet per a posar la creu y làmina de Nra. Sra. en lo altar major... 5 l 10 s. (fol 249 rº). Ítem donarem a Juseph Camós pintor set lliures deu sous per aver dorat les dos tarimetes del nº 12... 7 l. (fol 249 rº). Ítem donarem a Miquel Queralt y Juan Pagés obrer de vila cent sis lliures, ço és 90 l. per lo preu en que fonch concertada la obra de detràs la yglésia y 16 l. per les millores han fet en aquella... 106 l. (fol 249 rº). Ítem donarem a Miquel Bueso pedrapiquer deu lliures a conte de 20 l. en que te concertada la obra de derrocar la cantonada de l’archiu y tornar-la a fer de pedra picada... 20 l. (fol 249 vº). Ítem donarem a Joseph Roig plater desat sous per dos culleretes de plata ha fet per a posar los sants olis en la pila de batejar lo disapte sant... 17 s. (fol 249 vº). Ítem donarem a dit Juseph Camós una lliura y huyt sous per aver platejat y bruñit lo remendo de les andes de plata de copella... 1 l. 8 s. (fol 250 rº). Ítem donarem a dits Miquel Queralt y Juan Pagés nou lliures deu sous per aver achiquet la finestra del camarín y lluir y paimentar aquell... 9 l. 10 s. (fol 250 rº). Ítem donarem a Berthomeu Artigues mestre de orguens y Juseph Cuevas escultor set lliures catorse sous per aver vengut de València a medir lo puesto era menester per a el orgue y cadireta... 7 l. 14 s. (fol 250 vº). Ítem donarem a dit Juseph Camós tres lliures deu sous per aver estofat lo arch de la capella del devallament de la creu... 3 l. 10 s. (fol 250 vº). Ítem donarem sis sous per quatre caragols se han fet per a la custòdia del santíssim sacrament per haver-se perdut los vells... 6 s. (fol 251 rº). Ítem donarem quatre sous per lo treball de posar y llevar la cortina del nicho de l’altar major per a el dumenge de passió y semana santa de l’any 1704... 4 s. (fol 251 vº). Ítem donarem a Juseph Viulaigua fuster cinch lliures quatre sous per diferents dies ha treballat per conte de la fàbrica en lo banch de la cadireta y altres fahenes... 5 l. 4 s. (fol 251 vº-252 rº). Ítem donarem a Thomàs Vergara escultor de la ciutat de València expert nomenat per Leonardo Capus escultor per a la visura del retaule major per set dies ha gastat en ella... 14 l. 14 s. (fol 252 rº). Ítem donarem a Lazaro Catani escultor de la vila de la Alcora, expert nomenat per part de la fàbrica per a la visura del retaule major, vint y una lliura per deu dies ha gastat en fer aquella y relació en València davant lo escrivà de la causa es seguia per la Real Audiència... 21 l. (fol 252 rº). Ítem donarem tres lliures deu sous a diferents propis anaren a València en lo acte de la relació del expert nomenat per dit Leonardo Capus y altre porta de València la planta, trasa y capítols que estaven presentats en psores (sic) per a la nova visura del retaule y a la vila de la Alcora a avisar lo expert nomenat per la fàbrica....3 l. (fol 252 rº -252 vº). Ítem donarem a Bastite Francia denau lliures per uns hostiers ha fet per a dita yglésia de Castelló... 19 l. (fol 252 vº). Ítem donarem a dit Lazaro Catani escultor sinch lliures per tres dies ha gastat en fer la visura de les caixes dels orguens... 5 l. (fol 252 vº). D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 353

Ítem donarem a Juseph Cuevas escultor de la ciutat de València quatre-centes setanta cinch lliures, çó és 400 l. per lo concert de les caixes dels orguens y 75 l. per les millores feu en elles segons relació dels expert, com consta ab àpoca rebuda per Pere Vidal notari a 31 de octubre 1707. ... 475 l. (fol 252 vº). Ítem donarem a Juan Pagés obrer de vila cinquanta set lliures per lo concert de l’arch y bòveda per a el orgue y altres faenes, consta per àpoca rebuda per dit Pere Vidal notari a 31 de octubre 1704... 57 l. (fol 252 vº- 253 rº). Ítem donarem de orde de la junta als oficials avien treballat en les caixes dels orguens dos lliures deu sous... 2 l. 10 s. (fol 253 rº). Ítem donarem a Juseph Viulaigua fuster quinse lliures per 27 dies ha treballat en tancar la cadireta, fer portes als dos secrets, tapar lo orgue per les espatles, fer la finestra de l’orgue a 8 lliures de jornal y per lo valor de 20 taules , 4 cabirons y claus.... 15 l. (fol 253 rº). Ítem donarem a Francisco Monseu vint y set lliures setse sous per la fahena ha fet per a les caixes dels orguens... 27 l. 16 s. (fol 253 rº). Ítem donarem a Vicent Dols escultor de la vila de Morella expert nomenat per a la visura del retaule major trenta nou lliures dihuyt sous per denau dinés ha gastat en fer la visura del dit retaule y pasar a València a fer relació en orde de l’escrivà de la causa... 39 l. 18 s. (fol 253 rº- 253 vº). Ítem donarem a Juan Pagés obrer de vila sis lliures deu sous per aver arrancat les portes velles de la sacristia major y de sen Miquel y assentar les noves, barandats ha fet per a assegurar les contres de l’orgue, tapar la finestra de damunt la bòveda de aquell, per cinch cafissos de algeps y 200 rejoles... 6 l. 10 s. (fol 253 vº). Ítem donarem a un propi anà a Morella per a que vinguera Vicent Dols escultor de orde de la junta per a fer la nova planta per a el remendo del retaule dos lliures deu sous... 2 l. 10 s. (fol 254 rº). Ítem donarem a dit Vicent Dols dihuyt lliures per les dietes y treball de fer la nova planta per a dit remendo.. 18 l. (fol 254 rº). Ítem donarem a Juseph Cuevas escultor dos lliures per lo treball y juntes tingué ab dit Vicent Dols per a fer la nova planta de dit retaule... 2 l. (fol 254 vº). Ítem donarem a Ignacio Lledesme fuster setanta lliures quatre sous, çó és 67 l. 4 s. per les portes de la sacristia major y de sen Miquel y tres lliures per la porta de l’armari dels frontals y deferents remendos ha fet.... 70 l. 4 s. (fol 254 vº). Ítem donarem a Juseph Lavall calderer quatre lliures quinse sous per dos plats de coure ha fet per a les llànties de l’altar major... 4 l. 15 s. (fol 255 rº). Ítem donarem a dit Juan Pagés obrer de vila una lliura set sous y nou dinés per los taulells y demés pertrets se han gastat en lo cor y tarima de l’altar de sen Miquel... 1 l. 7 s. (fol 255 vº). Ítem donarem a dit Ignacio Lledesme fuster y Francisco Monseu mañà quatre lliures set sous y sis diners per uns calaixos per a la capella de Nra. Sra. dels Desamparats per a tancar los ornaments y altres remendos, dos panys y una clau per a aquells... 4 l. 7 s. 6 [diners] (fol 257 rº). Ítem donarem a Juseph Camós dos lliures deu sous per haver encarnat y colorit lo niño es dona a adorar lo dia de Nadal y donat color de coral a la hasta de la creu mijana... 2 l. 10 s. (fol 257 rº). Ítem donarem a Juseph Camós pintor set lliures deu sous per lo llens ha pintat per a cubrir la cadireta de l’orgue... 7 l. 10 s. (fol 257 vº). 354 F. OLUCHA MONTINS

Ítem donarem a Domingo Falomir setanta quatre lliures nou sous y deu diners per lo valor de 23 pedres de alabastre grans per a la finestra de la o de la testera de la yglésia, port de elles y 24 trenelles per a embalar-les... 74 l. 9 s. 10 [diners]. (fol 258 vº). Ítem donarem a Juan Macip fuster set lliures quatre sous per setse dies ha treballat en ajustar dites pedres a la finestra de la o... 7 l. 4 s. (fol 259 rº). Ítem donarem a dit Juan Macip una lliura deset sous per auer fet lo candelero del triangulo per a les matines de tenebres y altres coses expresades en lo recibo del nº 98... 1 l. 17 s. (fol 259 rº). Ítem donarem a Juseph Camós pintor una lliura dos sous per haver colorit de blau los armaris de les relíquies del sacrari... 1 l. 2 s. (fol 259 vº). Ítem donarem a dit Juan Macip nou lliures per aver remendat lo cancell de la porta major, refondre els banchs y altres remendos... 9 l. (fol 260 rº). Ítem donarem a dit Juan Macip catorse lliures per haver fet nou lo cancell de la porta de la plaza de la Herba.. 14 l. (fol 260 rº). Ítem donarem a Francisco Monseu mañà cinch lliures deu sous y sis diners per dos golfos ha fet per a dit cancell que pesaren 60 lliures, per clavar aquells en la paret y per dos golfos per a el cancellet de l’altar de Nra. Sra. del Socors... 5 l. 10 s. 6 [diners]. (fol 260 rº). Ítem donarem a dit Juan Macip una lliura sis sous per lo cancell ha fet per a el altar de Nra. Sra. del Socors.. 1 l. 6 s. (fol 260 vº). Ítem donarem a dit Juan Macip fuster una lliura deu sous per aver remendat lo cancell de la porta de la Nevateira, inclusos 3 s. per posar y llevar la cortina en lo altar major en la semana de passió.... 1 l. 10 s. (fol 260 vº-261 rº). Ítem donarem a Juseph Camós pintor quinse lliures per lo treball de dibuixar y picar les llandes de la porta major se ha fet per a dita yglésia... 15 l. (fol 262 vº). Ítem donarem a mossèn Felip Sauch prevere vint y tres lliures per lo valor de 271 llandes y dotse mil tachetes per a clavar-les y port de elles... 23 l. (fol 262 vº). Ítem donarem a Juan Macip fuster setanta cinch lliures per lo preu en que foren concertades les portes majors de dita yglésia, de fusta y mans... 75 l. (fol 262 vº). Ítem donarem a Miquel Bueso pedrapiquer setse lliures per auer assentat la porta major de la yglésia y ajustat la grada y plans de la entrada de dita porta y compendre el banchs de la plasa de la Herba... 16 l. (fol 262 vº). Ítem donarem a Francisco Monseu mañà setanta cinch lliures nou sous per los golfos, frontises, panys y demés ferramentes ha fet per a dita porta major... 75 l. 9 s. (fol 263 rº).

A.M.C. Memòria del diner se va donant a Juan Macip fuster a conte de les 60 l. en que te concertada la fàbrica de la porta major de la iglésia parroquial de Castelló de la Pla- na.

Primo a 26 de Febrer 1716 donaren a dit Juan Macip vint y dos lliures a conte de dita porta… 22 l. Ítem a 2 de Abril 1716 donarem a Juan Masip huit lliures…. 8 l. Ítem a 23 de Abril donarem a dit Macip quatre lliures… 4 l. D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 355

Ítem a 30 de Abril donarem a Francisco Monseu mañà deu lliures a conte dels golfos, panys y frontises fa per a la dita porta major ab albarà.… 10 l. Ítem 3 de Maig 1716 donarem a Mossèn Félix Sauch síndich vint y tres lliures deu sous y 6 [diners], ço és 18 l. 2 s. 6 [diners] per lo valor de 211 llandes a 1 s. 4 [diners] cascuna, 4 l. 16 s. per 12 millers de tachetes a 8 s. lo millar y 12 s per lo port… 23 l. 10 s. 6 [diners]. Ítem a 7 de Maig 1716 donarem a dit Masip dos lliures per mans de Mossèn Sauch… 2 l. Ítem a 14 de Maig 1716 donarem a dit Masip sis lliures a conte… 6. l. Ítem a 29 de Maig doni a Francisco Monseu quatre lliures a conte… 4 l. Ítem a 30 de Maig 1716 donarem a dit Masip huit lliures… 8 l. Ítem a 4 de juny 1716 donarem a Joseph Camós pintor dos lliures a conte de eixetar (sic) lo dibuix en les llandes de la porta major… 2 l. Ítem a 6 de Juny 1716 donarem a Miguel Bueso dos lliures a conte de la faena fa… 2 l. Ítem a 12 de Juny 1716 donarem a dit Francisco Monseu deu lliures a conte… 10 l. Ítem a 22 de Juny 1716 donarem a dit Juan Masip sis lliures…. 6 l. Ítem dit dia donarem a Joseph Bueso a conte quatre lliures… 4 l. Ítem a 1 de Juliol 1716 donarem a Joseph Camós dos lliures a conte de picar la porta… 2 l. Ítem a 4 de Juliol 1716 donarem a Juan Macip dos lliures… 2 l. Ítem a 5 de Juliol 1716 donarem a Miguel Bueso dos lliures…. 2 l. Ítem a 11 de Juliol 1716 donarem a Joseph Camós a conte… 2 l. Ítem a 13 de Juliol 1716 donarem a Francisco Monseu quatre lliures... 4 l. Ítem dit dia donarem a Miguel Bueso dos lliures... 2 l. Ítem dit dia donarem dihuyt sous y huit dinés per dos cafisos huyt barcelles de algeps per a lo que se añadix damunt de la porta… 18 s. 8 [diners] Ítem a 15 de dit donarem a Juseph Camós nou lliures... 9 l. Ítem dit dia donarem a dit Juan Masip fuster dos lliures... 2 l. Ítem a 17 de Juliol 1716 donarem a dit Juan Masip tres lliures... 3 l. Ítem dit dia donarem a dit Juan Masip dotse lliures a compliment de 75 l. en que se ha ajustat la porta major ha fet per a dita iglésia segons resolució feta per los elets de la fàbrica en 14 de Juliol 1716 les quals ha de cobrar de Pere Albiol de Pere Albiol (sic) y Andreu Pasqual per lo valor de la porta vella se ha llevat de dita iglésia... 12 l. Ítem a 21 de Juliol 1716 donarem a dit Francisco Monseu dos lliures... 2 l. Ítem a 26 de Juliol donarem a dit Bueso sis lliures a cumpliment de la faena ha fet… 6 l.

A.M.C.- Contes de la fàbrica de les cases de les Ànimes de la plaça Major de la vila de Castelló.

Rebudes del diner preceit de les rifes de les coques y altres coses se venen dels pertrets y fusta de la Abadia vella. Ítem reberem de Jusep Castell de Museros generós una lliura huyt sous per tres cabirons y dos trozades ha pres per a la porta de la hermita de sant Roch del Pla ... 1 l. 8 s. Memòria del diner se va gastant en la obra de les cases fàbrica el clero per a les Ànimes en la plaça Major. 356 F. OLUCHA MONTINS

Ítem a 28 de febrer 1716 donarem a Miquel Queralt obrer de vila dos lliures per traure la enrruna dels patis derrocats del fosar a la badia... 2 l. Ítem a 17 de Abril 1716 donarem a Felip Andres ferrer catorce sous per catorse claus per a el fumerals de les 6 cases ... 14 s. Ítem a 18 de dites donarem quinse sous y deu diners per set càrregues de algeps han pres los obrers per a els archs de les portes de les cases Ítem a 17 de Juliol 1716 donarem a Juan Macip tretze sous a conte de regatar y cordonar los reboltons per a dites cases... 13 s. Ítem a 4 de Nohembre 1716 donarem a Francisco Monseu tretze sous per un pany y clau y tres frontises per a una porta de les cases de les Ànimes... 13 s. Ítem donarem a Joan Pagés dotse sous per lo treball de tapar les portes de les cases de les Ànimes per que no entrasen al fosar en 30 de Janer... 12 s. Ítem dit dia [29 de Maig de 1717] donarem quatre lliures deu sous per 24 frontises per a els pòrtichs de les portes de les cases de les Ànimes a 3 s. cascuna ... 4 l. 10 s. Ítem a 3 de Nohembre 1719 donarem a Pere Juan Pellicer y Juan Pagés obrers de vila catorse lliures per la obra han fet en la llongeta del majordom de orde de la Junta... 14 l. Ítem a 14 de Dehembre 1716 donarem a Pere Juan Pel1icer una lliura per la quarta part que toca a pagar a Miquel Queralt de la planta y trasa es feu per a obra de dites cases.... 1 l. Ítem a 16 de Maig 1718 donarem a Miquel Queralt per mans de son fill dos lliures... 2 l. Ítem a 26 de Juliol 1719 donarem a la viuda de Miquel Queralt y de son orde a Juan Pagés dos lliures huit sous y dos dinés a conte de 11 lliures en que se ajustà la obra faltava a fer en les dos cases havia de fer son marit y son a compliment de 81 lliures en que se ajustaren los mestres prengueren la fàbrica de dites cases, en dit Queralt dites 2 l. 8 s. 2 [diners] se han donat de orde de dit Pagés a Francisco Domingo a conte de les pencions li deu el ofisi de obrers de vila... 2 l. 8 s. 2 [diners]. Memòria del diner se va pagant a Jaume Dols obrer de vila a conte de les 70 lliures en que se ha convengut fabricar la casa arrimada al campanar y la caseta del Mustazaf. [al marge] se advertix que ademés de les 71 lliures del consert se’ls han donat 7 lliures més per haver fet la cantonada que ajunta en lo campanar de pedra picada y una paret de mija rajola des de el primer cordó del campanar asta llevar la aygua. Ítem a 14 de dehembre 1716 donarem a Pere Juan Pelliser una lliura per la quarta part de la planta y trasa es feu per a dites cases que tocà a dit Dols... 1 l. Memòria del diner se va donant a Juan Pages y Pere Joan Pelliser a conte de les 148 lliures en que han de fabricar tres cases. Los dits sols havien de cobrar 148 lliures per les mans de dites cases y les 2 lliures 2 sous 5 [diners] que exedix son per haver fet la paret de damunt la porta del fosar.

A.M.C. Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1758 hasta 31 de diciembre de dicho año.

Damos en descargo veinte libras que hemos pagado a Christoval Macip carpintero a cuenta de las quarenta libras se le restavan deviendo de los bancos hizo para la iglesia, como consta por la libranza y recibo del nº 1 en 11 de enero 1758… 20 l. (fol 2 rº). D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 357

Damos en descargo tres libras trece sueldos que en 9 de febrero 1758 hemos pagado al dicho Macip carpintero por aver compuesto el armario de poner la plata de la iglesia, componer el cancel y otros remiendos que ha hecho de carpintería .. 3 l. 13 s. (fol 2 rº). Damos en descargo doze libras que en 15 de febrero 1758 hemos pagado al reverendo mosén Luis Breva comissionado para hazer la vidriera del altar de Nra. Sra. de la Assumpción y por no tener bastantes effectos para pagarlo la administración de la Virgen lo pagó la fábrica… 12 l. (fol 2 rº). Damos en descargo ochenta libras que en 26 de febrero 1758 dimos al reverendo mosén Pedro Bayer para concluir de dorar el retablo del Sr. S. Christoval y Sta Bárbara de esta iglesia… 80 l. (fol 3 rº). Damos en descargo veinte libras que pagamos a Christoval Macip carpintero en 15 de marzo 1758 a cumplimiento de las quarenta se le restavan deviendo de los bancos hizo para la iglesia… 20 l. (fol 3 rº). Damos en descargo dos libras quinse sueldos que en 23 de marzo 1758 hemos pagado a Christoval Macip carpintero por aver hecho un marco para la capilla de la Comunión… 2 l. 15 s. (fol 3 rº). Damos en descargo ocho libras 10 sueldos que en 24 de mayo 1758 hemos pagado a Pasqual Roig platero por aver compuesto y limpiado una de las lámparas de la capilla de la Comunión… 2 l. 10 s. (fol 4 rº). Damos en descargo cinquenta libras que en 19 de junio 1758 hemos pagado a Mathias Salanova factor de órganos a cuenta de los ducientos cinquenta libras se le deven dar por la composición del órgano… 50 l. (fol 4 rº). Damos en descargo nueve sueldos y seis dineros que en 18 de marzo 758 hemos pagado a Bautista Monseu cerrajero por un hierro hizo para el quadro de Nuestra Señora de la Asumpción… 9 s. 6 [dineros] (fol 6 rº). Damos en descargo ocho sueldos que en 9 de mayo hemos pagado a Christoval Macip carpintero por la bastida hizo para componer la pirámide que está en el texado de la iglesia… 8 s. (fol 7 rº). Damos en descargo tres libras diez sueldos que en 12 de junio 1758 hemos pagado a Juan Paches albañil por aver compuesto el sumidor y el suelo de la capilla de la Comunión de la iglesia parroquial… 3 l. 10 s. (fol 7 rº). Damos en descargo dos libras quince sueldos que en 20 de junio 1758 hemos pagado a Christoval Macip carpintero por aver compuesto el cancel de la iglesia ... 2 l. 15 s. (fol 8 rº). Damos en descargo quatro sueldos que en 10 de julio 1758 hemos pagado a Jayme Nebot errero por un clavo hizo para la pirámide que está encima del texado de la capilla de la Comunión… 4 s. (fol 8 rº). Damos en descargo doscientas treinta y tres libras, diez sueldos que pagamos en 16 de julio 1758 en esta forma a Matias Salanova, factor de órganos, ducientas (sic) a cumplimiento de aquellas 300 libras en que estava ajustada la composición del órgano, 16 libras por las mejoras hizo en el órgano, 4 libras de regalo a los oficiales del dicho Salanova, a Bautista Monseu, cerrajero 10 libras 10 sueldos por los hierros hizo para la composición del órgano y 3 libras al Moceen Vicente Carpi, maestro de capilla y a fray Vicente Barreda por la visura hicieron del órgano según es de ver por las libranzas y recibos de los números 12 y 13.... 233 l. 10 s. (fol 8 rº). 358 F. OLUCHA MONTINS

Damos en descargo dos libras tres sueldos que en 21 de julio 1758 hemos pagado a Christoval Macip carpintero por componer las puertas del órgano y unas tablas también para el órgano… 2 l. 3 s. (fol 8 rº). Otro si damos en descargo dos libras, tres sueldos en 21 de julio 1758 tenemos pagado a Christoval Macip, carpintero, por componer las puertas del órgano y unas tablas también para el órgano... 2 l. 3 s. (fol 8 rº).

A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1759.

A 17 de febrer donarem a Antoni Lavall calderer cinch sous per aver compost dos campanetes de les capelles de sant Miquel y el Socós, los bordons y dos canalobres… 5 s. (fol 4 rº). A 26 de febrer 1759 donarem a Jaume Sendruchos randero catorse lliures quinse sous y un diner per les randes infra escrites que se han pres per a deu parells de corporals nous y mudar la de cinch parells y han costat a saber; 3 l. 6 s. per 22 vares a 3 s. ; 2 l. 17 s. 6 [diners] 1 per 11 vares y dos pams a 5 s.; 2 l. 4 s. per 11 vares a 4 s. ; 1 l. 2 s. per 5 vares 2 a 4 s. ; 1 2 l. 3 [diners] per 5 vares 3 pams a 7 s.; 10 s. per 7 vares 2 a 1 s. 4 [diners]; 15 s. per 7 1 vares 2 a 2 s. y 2 s. 4 [diners] per 22 vares a 1 s. 10 [diners] que tot fa dites… 14 l. 5 s. 1 [diners] (fol 4 rº). A 25 de abril 1759 donarem a Batiste Marimon mercader de València vint y quatre lliures quinse sous a saber; 21 l. per 26 vares y dos pams de cambray fi a 16 s. la vara; y 3 l. 15 s. per 6 vares y 1 pam naval fi a 12 s. la vara per a purificadors y el cambray per a tres albes bones… 24 l. 15 s. (fol 5 rº). A 17 de maig 1759 donarem a Lluisa Conesa muller de Juseph Font corder una lliura deset sous y sis diners per set vares y mija de llens de cànem de a tres pams de ample per a embiar a València per a forrar el frontal de espoli que es fa nou en València... 1 l. 17 s. 6 [diners] (fol 5 rº). A 28 de juny 1759 donarem mil sexanta huit lliures quinse sous y dos diners, en esta forma, a Pedro Drusaut, mercader de València; 1064 l. 15 s. 2 [diners] que se han gastat en lo tern de glasé atizunat en flos de or y que se han distribuit per mans del dit ab interventió de Dn. Ignacio Serveró de dita ciutat en la forma següent: Primo al dit Drusat per 34 vares 3 pams de glasé atizunat en flors de or a 21 l. la vara... 729 l. 15 s. Ítem per 31 vares mig pam de sargeta de seda blava per a forro a 1 l. 5 s. … 38 l. 18 s. 1 [diner]. Ítem per 19 vares 2 pams de brabante per a contraforro a 8 s. la vara… 7 l. 16 s. Ítem per 3 vares 2 pams de ruà blanch per a afforro a 7 s. 6 [diners] la vara… 1 l. 6 s. 3 [diners]. Ítem per 3 vares de bocaram blanch a 5 s. 4 [diners] …. 16 s. Ítem per 19 vares 2 pams de osuna per a interposar en les peses quant estan plegades en lo calaix a 7 s. la vara… 6 l. 13 s. D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 359

Galoner Ítem al dit per 5 vares galó de or de tres dits per a el frontal; per 67 vares galó mediano y per 46 vares galó estret que pesaren tot 35 onzes 2 adarmes a 1 l. 19 s. 3 [diners] cada onza… 68 l. 18 s. 6 [diners]. (fol 7 rº). Ítem per 12 vares de llista per a els tres cíngulos a 11 s. la vara... 6 l. 12 s. Pasamaner Ítem per los tacos y demés per a cos interior dels cordons y borles… 2 l. Ítem per 26 onzes de seda blanca y dorada per a lo dit a 9 s. la onza… 11 l. 14 s. Ítem per les mans dels cordons machors, franga y demés cordons y bolsa… 36 l. Ítem per les mans dels 6 caps dels síngulos a 1 l. 12 s. cada hu… 9 l. 12 s. Ítem per 3 onzes 2 adarmes canutillo de or a 3 l. la onza… 9 l. 7 s. 6 [diners]. Ítem per 1 onza y 1 adarme canutillo de plata a 2 l. 5 s. la onza…. 2 l. 10 s. 7 [diners]. Ítem per onza; 2 quarts 24 grans de ojuela ampla de or a 2 l. 14 s. la onza… 1 l. 9 s. 4 [diners]. Ítem per onza 3 quarts 3 adarmes ojuela de plata a 2 l. la onza… 1 l. 17 s. 6 [diners]. Ítem per 29 onzes 2 quarts y 3 adarmes de fil de or a 2 l. 14 s. la onza… 80 l. 3 s. 1 [diner]. Ítem per 6 onzes 3 quarts y 1 adarme de plata filada a 2 l. la onza… 13 l. 12 s. 6 [diners]. Ítem per 7 planches de or a 7 [diners] cada una… 2 s. 9 [diners]. Ítem per 3 pams alama de plata per a bollar totes les borles del tern…4 l. 10 s. Ítem per torse la seda per a la franga... 8 s. 1 [diner]. Los quals materials se han gastat en tots los cordons, cíngulos, franga y bolsa y en tots los cordons de manípulos y collarets. Sastre y demés Al sastre per les mans de tot lo tern en que han entrat casulla, dalmàtiques, capa, frontal, tovalla, cubri atril del missal y (fol 8rº) demés aderents… 16 l. Ítem per 5 onzes 3 adarmes plata de lley per a els gafets… 7 l. 8 s. 5 [diners]. Ítem per les mans dels gafets… 3 l. 10 s. Ítem per la capsa, paper, embalar lo tern per a portar-lo… 1 l. 18 s. Ítem per lo port de la capsa que la porta un home en un rosí... 1 l. 16 s. 7 [diners]. Tot lo qual importa dites… 1064 l. 15 s. 2 [diners], pagades a dit Drusau per aver per mans dell satisfet als demés. y com a dita cantitat se añadixen quatre lliures, preu de una arroba de cànem rastellat que se ha regalat a dit Drusau per son treball en agenciar algunes coses, és tot lo gasto les mil sexanta huit lliures, quinse sous y dos diners dites al principi de esta partida… 1068 l. 15 s. 2 [diners]. ( fol 8 rº). A 2 de juliol 1759 donarem a Nicolau Juncosa sacrista dos lliures dos sous y tres [diners] a saber, per 7 pams crea que es prengué per a interposar en lo plech de la tovalla y cubricalis perquè no en portaren de València a 7 l. 12 s. 3 [diners]; ítem per 4 vares 1 pam llens de cànem a 6 s. la vara per a tapar lo sobredit tern en lo calaix 1 l. 5 s. 6 [diners]; ítem per 6 onzes pebre que se ha posat en lo calaix que està dit tern per a conservar lo or, 6 [diners], que tot fa les dites… 2 l. 2 s. 3 [diners] ( fol 8 rº). 360 F. OLUCHA MONTINS

A.M.C.-Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo de 1 de enero de 1760 hasta 31 de diciembre de dicho año.

Damos en descargo ciento y quatro libras, nueve sueldos y un dinero que en 12 de febrero hemos pagado al Dr Dn Luis Más presbítero por el importe de 3 varas 3 palmos de tisú a 26 libras la vara y por el tafetán y lienzo de aforro que ha hecho traher de València de casa Pedro Drusaut para la cortina del sacrario del altar maior… 104 l. 9 s. 1 [dinero] (fol 17 rº). Ítem damos en descargo cinco libras cinco sueldos y nueve dineros que en 18 de febrero hemos pagado a Christoval Macip carpintero y otros por los gastos ocasionados en poner la cortina para el sacrario… 5 l. 5 s. 9 [dineros] (fol 17 rº). Ítem damos en descargo una libra pagadas en 8 de abril a Juan Pachés albañil por los jornales, hiesso y ladrillos gastó en poner y sentar los bancos nuevos para la illustre villa… 1 l. (fol 18 rº). Damos en descargo quince libras diez y ocho sueldos y ocho dineros que en 30 de maio hemos pagado a Andrés Borras por 12 pomos de bronce para los bancos de los regidores… 15 l. 18 s. 8 [dineros] (fol 20 rº). Damos en descargo quatro libras y diez sueldos que hemos pagado a Pasqual Roig platero por el trabaxo de componer y blanquear las 4 lámparas de plata de esta iglesia.. 4 l. 10 s. (fol 20 rº). Damos en descargo treinta y nueve libras quince sueldos; esto es 38 l. 15 s. a Juan Macip carpintero a cumplimiento de aquellas setenta y siete libras y diez sueldos porque se remató la fábrica de los bancos para sentarse el ayuntamiento de esta villa y 1 l. a Gregorio Climent también carpintero por la planta y capítulos de dichos bancos… 39 l. 15 s. (fol 20 rº-21 r). [al marge- Visura del retablo Julian López] Damos en descargo diez libras que en 15 de septiembre pagamos a Julian López.. 10 l. (fol 23 rº).

A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1760.

A 15 de febrer 1760 donarem per tres albes que se han fet bones, huitanta dos lliures un sou y un diner en esta forma; 63 l. 17 s. a Jaume Sendruches randero per les randes següents, 12 vares a 2 l. 10 s. la vara 30 l. ; 5 vares 2 pams a 3 l. 14 s. la vara 20 l. 7 s. ; 20 vares a 5 l. la vara 5 l. ; 10 vares 2 pams a 12 s. la vara 6 l. 6 s. y 2 vares 3 pams a 16 l. la vara 2 l. 4 s. per les cinch partides del randero fan dites 63 l. 17 s. ; més per lo fil per a cosir dites albes 1 l. 14 s. ; més per 9 vares de llista de nacar de a quatre dits y tres vares de a tres dits per a els colls y amitos 1 l. 6 s 7 [diners]; més per les muletilles per a els amitos 3 s. 6 [diners]; més a les mares capuchines per les hechures 15 l. per mans del Dr Mathies Avinent que tot fa dites 82 l. 1 s. 1 [diner] que van al marge y com lo llens a costat 21 l. (vide este D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 361 llibre en 25 de abril 59 han costat les albes 103 l. 1 s. 1 [diners]….. 82 l. 1 s. 1 [diners]. (fol 10 rº). A 27 de mars donarem a Jaume Cendruches randero una lliura set sous per 2 vares y 1 pam de randa per a guarnir un purificador bordat que les mares capuchines han regalat a esta iglésia per a les funcions de dixous y divendres sant… 1 l. 7 s. ( fol 11 rº). A 31 de mars 1760 donarem per una casulla negra de tafetà doble per a el divendres sant, set lliures setse sous y 3 dinés a saber, 4 l. 1 s. per 4 vares y micha tafetà a 18 s. la vara; 2 l. 5 s. per 3 vares ruà negre a 8 s. la vara y 3 vares ruanés també negre a 7 s. la vara; 2 s. 3 [diners] per a la seda y 1 l. 8 s. per les mans que tot fa dites… 7 l. 16 s. 3 [diners]. (fol 11 rº). A 25 de maig 1760 donarem a Dn. Lluis Más setse lliures dihuit sous y nou diners per una casulla morada de domàs per a el altar major en que ha entrat 5 vares de domàs a 17 reals la vara, 8 l. 10 s. ; 3 vares 2 pams ruà vert a 7 s. 6 [diners] la vara; 1 l. 6 s. 3[diners] 3 pams tafatà vert; 9 l. 9 vares galó a 4 l. y 13 vares francha a 2 l. 3 l. 2 s. ; 3 vares ruanet y micha 1 l. 4 s. ; 2 pams bocaram 2 s. 6 [diners] bolsa y cordó 15 s. mans del sastre 1 l. 10 s. que tot fa dites… 16 l. 18 s. 9 [diners] (fol 12 rº). Dit dia donarem al dit Don Lluis Más quoranta una lliura nou diners per los llibres nous de epístoles y evangelis e un diurno y compondre els vells en esta forma; 6 l. 18 s. 2 [diners] que costaren en Madrid dits llibres sense enquadernar; 15 s. que paga en València a Salva- dor Faulí llibrer per la enquadernació dels dos llibres de epístoles y evangelis, per compondre els vells y per enquadernar lo diurno y 19 l. 2 s. 7 [diners] que pagà a Vicent Entreaygues plater per les manecilles de plata en esta forma; 11 l. 2 s. 7 [diners] per 8 onzes 9 adarmes de plata que han entrat, 8 l. per les hechures que tot fa dites… 41 l. 9 [diners]. (fol 12 rº). Dit dia donarem a Pedro Drusaut de València setse lliures deu sous y un diner per quinse bolses de corporals que embiat per a la iglésia de diferents colors en que ha entrat; 3 pams y 3 terzos domàs carmesí y 3 pams, 3 terzos morat a 17 reals la vara 3 l. 3 s. 10 [diners]; 3 pams y 3 terzos floresta verda, y 3 pams y 3 terzos blanca a 18 reals la vara 3 l. 7 s. 6 [diners]; 3 pams y 3 terzos domàs negre a 14 reals, 1 l. 6 s. 3 [diners]; 3 vares ruà leche a 7 s. 6 [diners] , 1 l. 2 s. 6 [diners] y per les mans a raó de 10 s., 7 l. 10 s. que tot fa dites.. 16 l. 10 s. 1 [diner] ( fol 13 rº). Dit dia donarem a Dn. Lluis Más quaranta quatre lliures onze sous y tres dinés a saber; 1 25 l. 3 [diners] per 43 vares 2 constansa a 11 s. 6 [diners] la vara; y 19 l. 11 s. per 34 vares manual a 11 s. 6 [diners] la vara per a albes y amitos y lavabos que tot fa dites… 44 l. 11 s. 3 [diners] (fol 13 rº). A 15 de agost 1760 donarem a Jaume Sendreches randero tretse lliures un sou per la randa se ha pres per a sis albes en esta forma, 3 l. 2 s. per 15 vares y 172 a 4 s. ; 3 l. 7 s. 6 1 [diners] per 15 vares a 4 s. 6 [diners]; 2 l. 7 s. 6 [diners] per 7 vares 2 a 6 s. 4 [diners]; 2 l. 6 s. per 23 vares a 2 s. y 1 l. 18 s. per 6 vares a 6 s. 4 [diners] que tot fa dites 13 l. 1 s. (fol 13 rº). A 23 de setembre 1760 donarem una lliura deset sous y huit diners a saber a Vicent Amiguet; 7 a 8 per 3 quarts de seda blanca y roja y un quart de seda negra fina y 1 l. 10 s. a Albert Bort per aver treballat cinch dies en remendar les casulles, capes etc de la iglésia a 5 s. cada dia, que tot fa dites… 1 l. 17 s. 8 [diners]. (fol 14 rº). A 13 de desembre 1760 donarem a Antoni Lavall calderer cinch sous per aver apañat los bordons de llautó… 5 s. (fol 14 rº). 362 F. OLUCHA MONTINS

A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1761.

A 18 de mars 1761 donarem setanta tres lliures dihuit sous y set diners que han importat tres capes de domàs blanch per la iglésia en esta forma; 28 vares 2 pams a catorse reals, de domàs, 38 l. 8 s.;20 vares ruà 7 s. 6 [diners], 7 l. 10 s. ; 7 vares llens de la rosa a 4 s. 6 [diners], 1 l. 11 s. 6 [diners] ; 22 vares galó fals a 4 s. per a les dos, 4 l. 8 s. ; 11 vares galó fi que pesaren 4 onzes 1 quart y mig a 2 l. 4 s. la onza, 9 l. 7 [diners]; la francha que pesa 2 onses miga y un adarme a 2 l. 14 s. la onza del fil y ab 14 s. de mans importa 7 l. 12 s. 6 [diners] ; gafets per a les capes 2 s. y al sastre per les mans 4 l. 6 s. que tot fa… 73 l. 18 s. 7 [diners] (fol 15 rº). A 29 de agost 1761 donarem al Dr. Christòfol Fabregat síndich huit lliures tres diners a saber; 6 l. 5 s. 3 [diners] per una casulla de filipichi negre, en que a entrat 4 vares y 1 pam filipichi negre a 8 s. la vara, 1 l. 14 s. ; tres vares ruà negre a 7 s. 6 [diners] la vara 1 l. 2 s. 6 [diners]; dos vares y tres pams ruanet a 5 s. la vara 13 s. 9 [diners] ; onze vares puntilla a 1 s. la vara 11 s.; deu vares galó a 2 s. la vara 1 l. ; al sastre per les mans 1 l. 4 s. ; les quals partides fan dites 6 l. 5 s. 3 [diners] y les restans 1 l. 15 s. a cumpliment per 10 cordons per a els manípulos que tot fa dites… 8 l. 3[diners] (fol 17 rº).

A.M.C.-Libro de cargo y descargo de la fábrica de la iglesia parroquial de la villa de Castellón de la Plana, 1758-1812. Descargo desde 1 de enero de 1762 hasta 31 de diciembre de dicho año.

Ítem damos en descargo dos libras ocho sueldos pagadas al P.Fr. Vicente Barreda agustino por el trabaxo de escribir y poner en solfa unas ojas de los libros de coro.. 2 l. 8 s. (fol 31 rº). Damos en descargo sesenta y nueve libras diez y ocho sueldos pagadas al P. Fr. Josef Andres carmelita por el trabaxo de componer los libros de coro y diferentes géneros que compró para dicha composición… 69 l. 18 s. (fol 32 rº). Damos en descargo dos libras dos sueldos pagadas al Dr. Christoval Fabregat presbíte- ro, esto es 1 l. 16 s. por 3 varas tafetán de color leche para aforrar la capeta de los comulgares y 6 l. por 3 rosetas que faltaron para los libros de choro... 2 l. 2 s. (fol 32 rº). Damos en descargo diez sueldos y seis dineros por 2 jornales y medio que gastó Alberto Bort sastre en aforrar dicha capeta y componer el lienzo de perspectiva del órgano… 10 s. 6 [dineros] (fol 32 rº). Damos en descargo treinta libras ocho sueldos pagadas a Manuel Marco escultor por el marco del altar maior… 30 l. 8 s. (fol 33 rº). D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 363

A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1762.

A 2 de janer 1762 donarem a Dr. Christoval Fabregat tres lliures dihuit sous y nou diners per 11 llliures y 1 pam de llens osuna a 7 s. la lliura que ha pres per a tovalles a l’altar major y a la capella de la Comunió… 3 l. 18 s. 9 [diners] (fol 18 rº). Tern de espoli. A 23 mars 1762 donarem a Pedro Drusaut mercader de València tre-centes sexanta nou lliures set sous per dit tern en que se ha gastat. Primo per 35 vares espoli a 5 l. 10 s. ... 192 l. 10 s. Ítem per 18 vares 3 pams de tela a 4 s. 6 [diners]... 4 l. 4 s. 5 [diners]. Ítem per 29 vares 2 pams tafetà doble c. a 1 l. … 29 l. 10 s. Ítem per 6 pams bocaram a 5 s. 4 [diners]… 8 s. Ítem per 3 vares 2 pams gante ample a 10 s. … 1 l. 15 s. Ítem per 12 vares osuna ampla a 7 s. … 4 l. 4 s. . Ítem per 1 lliura 5 onzes seda tramà per a els cordons a 9 s. la onza… 7 l. 13 s. Ítem per 4 pams y 3 trezos tercianela a 12 reals… 1 l. 8 s. 6 [diners]. Ítem per 18 onzes de fil de or a 2 l. 6 [diners] la onza… 36 l. 9 s. Ítem per los tacos etc…. 2 l. . Ítem per les mans de tot lo que a fet lo cordoner… 14 l. . 3 1 Ítem per 53 vares franga; 53 galó; 5 vares 2 pams galó ample que pesa 31 onzes 4 2 a 19 reals… 60 l. 11 s. 3 [diners]. Ítem per los gafets de plata 13 s. 4 [diners]. Ítem per les mans del sastre… 10 l. 6 s. Ítem per la capsa, embalar, papers, etc… 1 l. 1 s. 4 [diners]. Ítem dos reals de 8 que se an dat per diferens estrenes… 2 l. 13 s. 2 [diners], que tot fa dites… 369 l. 7 s. (fol 19 rº). A 30 de mars 1762 donarem a Cristòfol Macip fuster una lliura per lo bastiment en que es clavà el frontal del tern nou, taches y treball de enclavar-lo y a Albert Bort sastre cinch sous per lo que treballà en ajustar la roba en dit frontal és tot… 1 l. 5 s. (fol 20 rº).

A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1764.

A 19 de janer 1764 donarem a mosèn Christòfol Ximenez vicari set lliures dihuit sous per un missal nou que portà de València y per aver-ne fet compondre dos dels vells que tot importà dites…. 7 l. 18 s. (fol 25 rº). A 10 de febrer 1764 donarem a Pasqual Roig plater y a Batiste Monseu mañà deset lliures catorse sous y huit diners a saber, a este deset sous per unes rosques y un clau per a els bordons y a dit Roig 16 l. 17 s. 8 [diners], a saber; 1 l. 10 s. per aver netegat los insensers 364 F. OLUCHA MONTINS tres anys a 10 s. cada any; 4 l. 10 .s per aver dorat lo caliz de sant Miquel; 3 l. 16 s, per aver apañat catorse canons de plata dels bordons; 5 l. 13 s. 8 [diners] per aver-ne fet dos nous y añadir plata; 16 s, per aver compost la crismera y 12 s. per aver compost la palmatòria que tot fa dites… 17 l. 14 s. 8 [diners] ( fol 25 rº). A 3 de mars de 1764 donarem a Don Lluis Más prevere per 4 vares tafetà de color de lled ha fet portar de València per a apañar los forros dels cubricalis, dos lliures deu sous… 2 l. 10 s. ( fol 26 rº). A 20 de mars 1764 donarem una lliura sis sous y huit dinés a saber, a Albert Bort sastre una lliura per 4 jornals de remendar los ornaments de la iglésia y sis sous y huit diners a Vicent Amiguet passamaner per seda se ha pres per a dits remendos…. 1 l. 6 s. 8 [diners] ( fol 26 rº). A 21 de mars de 1764 donarem a Joseph Juan per mans de Dn. Lluís Mas prevere onze lliures huit sous y nou dinés per 30 vares y 2 pams de llens de cànem de amplaria de 5 pams a 7 s. 6 [diners] la vara ha teixit per a tohalles a l’altar major y demés altars que les posa el sacrista…. 11 l. 8 s. 9 [diners] ( fol 26 rº). A 6 de abril de 1764 donarem a Pedro Drusaut mercader de València, sis lliures per tres cíngulos de seda alducar carmesí ab caps que ha embiat per a la iglésia… 6 l. ( fol 27 rº). A 6 de octubre 1764 donarem a Antoni Lavall calderer un sou y quatre diners per la composició de dos campanetes de la yglésia… 1 s. 4 [diners] (fol 27 rº). A 15 de decembre 1764 donarem a Pedro Drusaud mercader de València per mans de Dn. Lluis Mas quoranta set lliures tretse sous per quatre casulles se han fet per a esta iglésia en que ha entrat lo següent, a saber; 7 vares lila blanca a 15 s. la vara 5 l. 5 s. ; 7 vares castorin nacar a 14 s. , 4 l. 18 s. ; 9 pams y mig portugesa a 2 s. la vara, 4 l. 15 s.; 11 vares casero a 8 s. , 4 l. 8 s. ; 11 vares ruà groch a 9 s. , 4 l. 19 s. ; 36 vares galó ample a 2 s. la vara, 3 l. 12 s. ; 48 vares galó estret a 1 s. la vara, 2 l. 8 s. ; 8 pams y 3 quarts espoli de color de perla a 2 l. 16 s. la vara, 6 l. 2 s. 6 [diners]; 5 pams tercianela blanca a 1 l. 6 s. , 1 l. 12 s. 6 [diners]; 5 pams tafetà doble carmesí a 1 l. 4 s. , 1 l. 10 s. ; cordons manípuls 11 s. y per les mans de les 4 casulles a 1 l. 18 s. cada una, 7 l. 12 s. que tot es… 47 l. 13 s. ( fol 28 rº). A 17 de setembre 1764 donarem a Antoni Lavall calderer un sou y dos per aver soldat una campaneta y un hostier… 1 s. 2 [diners] ( fol 29 rº).

A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1765.

A 20 de febrer 1765 donarem dos-centes setse lliures catorce sous y set diners a saber; 215 l. 8 s. a Pedro Drusaut de València per lo tern de domàs morat en galons de or fi en esta forma; per 34 vares domàs morat a 18 reals la vara… 6 1. l 4 s. Per 14 vares gante a 8 s. .. 5 l. 12 s. Per 7 vares ruà a 9 s. ... 7 l. 13 s. 1 Per 3 vares 3 pams 2 gante per a el frontal a 8 s. ... 1 l. 9 s. Per 5 vares 1 pam y 1 galó per a el frontal, 53 vares franga y 53 galó que pesa 30 3 2 onzes 4 3 arrobes a 20 reals… 79 l. 17 s. 6 [diners] Per les mans al sastre 10 l. D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 365

Per 6 pams ruà de color de or a 9 s . … 13 s. 6 [diners] Per 2 pams _ tafetà per a el cubricalis… 10 s. 8 [diners] Per lo llens per a la bolsa… 2 s. Al pasamaner 13 onzes 2 pams seda cuchinilla a 12 . , ... 8 l. 2 s. Per 8 onzes 3 quarts de or a 27 reals…. 23 l. 12 s. 6 [diners] Per 2 pams tafetà doble morat a 11 reals… 11 s. Per los tacos… 1 l. 10 s. Per les mans de cordons etc.. 14 l. 10 s. Total 216 l. 8 s. y les restans 1 l. 6 s. 7 [diners] a Joseph Toro per aver pasat a València a portar lo tern ben conrreat que les dos partides fan dites…. 216 l. 14 s. 7 [diners]. (fol 30 rº). A 23 de mars de 1765 donarem al hermano Ramón Arenes deu sous per 2 pams y mig de cambray per a compondre el corporal del trono 8 s. 3 [diners] y un sou y nou [diners] per lo treball de compondre-lo les mares capuchines… 10 s, (fol 31 rº). A 4 de maig 1765 donarem a Vicent Avinent passamaner una lliura dos sous per haver guarnit la bolsa dels combregars quant se va fora y posar-li cordons… 1 l. 2 s. (fol 31 rº). Dit dia [7 maig] donarem a Jaume Sendruches randero per mans del hermano Ramon dos lliures quinse sous y nou a saber 1 l. 8 s. 1 [diner] per 10 vares de randa per a compondre els corporals a 3 s. fluixos la vara; 1 l 8 [diners] per 12 vares a 1 s 9 [diners] fluixos la vara y 7 s. per 5 vares a 1 s 6 [diners] fluix la vara que tot fa dites… 2 l. 15 s. 9 [diners] (fol 32 rº). A 1 de juny de 65 donarem a Pedro Drusaut mercader de València setanta cinch lliures onze sous y onze diners per dos casulles, una de espoli de or y altra de domàs blanch en les que ha entrat lo següent. Per 5 vares de espoli morat de or a 7 l. … 35 l. Per 9 vares galó de or ample y 12 vares estret que ha pesat 7 onzes y un adarme a 2 l. la onza…. 14 l. 3 s. Per 4 vares tela morada a 4 s. 10 [diners] la vara… 19 s. 4 [diners] . Per 1 pam y un quart de tafetà blanch a 13 s. la vara… 4 s. 1 [diner]. Per 4 vares 3 pams tafetà morat a 18 s. la vara… 4 l. 5 s. 6 [diners] . Per 5 vares domàs blanch a 1 l. 12 s. la vara… 8 l. Per 3 vares 2 pams ruà de color de or a 9 s. la vara… 1 l. 11 s. 6 [diners]. Per 4 vares llens cru a 3 s. 6 [diners] la vara… 14 s. Per 9 vares galó de or fals a 4 s. la vara… 1 l. 16 s. Per 12 vares galó de or fals estret a 2 s la vara… 1 l. 4 s. Per 2 quarts de drap per a la bolsa morada… 1 l. 7 s. Per 2 quarts de seda per a dita bolsa…. 6 s. Per la bolsa blanca y manipulo... 16 s. Per les hechures… 16 s. Per les mans del sastre de la casulla blanca… 1 l. 18 s. Per les de la casulla morada de or… 2 l. 4 s. Per la caixeta per a portar-o.. 7 s. 6 [diners]. que tot da dites... 75 l. 11 s. 11 [diners] (fol 32 rº). A 4 de juliol donarem a Alberto Bort y altres quatre lliures catorce sous; so és a Alberto Bort 3 l. per 10 jornalls de treballar en compondre els ornaments, a Manuel Amiguet 6 s. per sedes de diferents colors per a dits remiendos y a Juan Salvaniach 1 l. 8 s. per 4 vares ruà a 7 s. la vara que tot fa dites.... 4 l. 14 s. ( fol 33 rº). 366 F. OLUCHA MONTINS

A 8 de juliol 1765 donarem al Dr. Christofol Fabregat prevere una lliura un sou y tres diners per una campaneta nova y compondren tres en València... 1 l. 1 s. 3 [diners] (fol. 33 rº). Dit dia donarem al dit tretse lliures quinse sous y tres [diners] per los dos bordons de lleutó que se an fet nous en València que an importat quinse lliures un sou y tres [diners], y com de esta cantitat es rebaixa una lliura sis sous que a important lo lleutó dels vells resta dites… 13 l. 15 s. 3 [diners] (fol 33 rº). A 8 de setembre de 65 donarem a Albert Bort sastre una lliura per aver apañat y arredonit la capa pluvial blanca y asentat lo galó… 1 l. (fol 34 rº). A 28 de setembre donarem a Pedro Drusaut mercader de València cent vintisis lliures sis sous y nou dinés per un tern de domàs blanch ab frontal que a embiat per a la iglésia en que ha entrat: 34 vares domàs blanch a 17 reals vellón…… 57 l. 16 s.; 18 vares llens contrafet a 3 s. … 2 l. 14 s.;18 vares rua leche y mija a 9 s. … 8 l. 6 s. ; 6 vares 2 pams tercianela a 13 reals vellon… 13 s.;2 vares 3 pams y mig galó or fi... 2 l. 12 s. ; 6 vares 2 pams 2/4 tafetà leche a 13 s. 6 [diners] …. 8 s. 6 [diners].; 3 vares 2 pams guante a 8 s. … 1 l. 8 s.;49 vares galó ample a 4 s. 3 [diners] … 10 l. 8 s. 3 [diners].; 53 vares frangeta a 2 s. ... 5 l. 6 s.;15 onzes alducar blanch a 6 s. .. 4 l. 10 s.;13 onzes or de milà a 8 s. … 5 l. 4 s.;tacos per a el cordons…. 2 l.; hechures dels cordons… 14 l.; hechures del tern…. 11 l.; que tot fa dites 126 l. 6 s. 9 [diners] (fol 34 rº). Dit dia [28 setembre] donarem al dit Drusaut dihuit lliures dotse sous y nou dinés per la composició que ha fet fer en 6 casulles de la iglésia en que ha entrat 6 pams tafatà de mostra a 11 reals, 2 l. 2 s.; 6 pams rua a 9 sous, 2 l , 14 s.; 2 y 3 pams tamburé a 13 s, 1 l. 15 s. 9 [diners]; 1 vara tela roja a 4 s.; mig pam felipichi negre a 8 s. , 1 l.; 2 pams rua negre a 8 s., 4 l.; 13 vares 1 pam galó de seda a 2 s. 6 [diners], 1 l. 13 s. 2 [diners]; 14 vares franjeta a 9 s. 2 [diners], 16 s. 4 [diners]; al sastre per la composició y tres manipulos, 8 l. 10 s. 6 [diners] y per 3 vares de galó de milà per a compondre una capa, 12 l.; totes les quals partides fan dites… 18 l. 12 s. 9 [diners] (fol 35 rº). A 31 de setembre 1765 donarem al hermano Ramon Arenes de les capuchines sinch lliures nou sous, so és 4 l. 16 s. per 8 vares de naval a 12 s. la vara y 13 s. per una vara de cambrai per a albes… 5 l. 9 s. ( fol 35 rº). A 18 de novembre donarem al hermano Ramon Arenes tres sous per lo treball de aver cosit les mares capuchines un corporal nou per al trono … 3 s. ( fol 35 rº). A 3 de deembre donarem a Nicolau Juncosa sis sous y quatre [diners]; dos sous y deu dinés per un ostier per a el altar de san Miquel y tres sous y sis [diners] per apañar una llanterna y dos candeleros de bronce… 6 s. 4 [diners] ( fol 36 rº). A 19 de deembre 65 donarem al hermano Ramon de las capuchines dos lliures y un sou per 13 vares de randa per a remendar albes; a saber a 4 s; 3 vares a 5 s. y 6 vares a 1s. 8 [diners]… 2 l. ( fol 36 rº).

A.M.C. Llibre de ornaments eo dels contes de lo que esta yglesia parroquial reb y paga per la administració de ells, comensant en lo any 1759 a 1826.- Descàrrecs de 1766.

A 12 de abril de 1766 donarem a Pasqual Roig plater quatre lliures, so és 3 l. 10 s. per aver apañat un caliz y dorat la copa y 10 s. per aver netejat y blanquejat los incensers en lo any 1765… 4 l. (fol 37 rº). D’ACTIVITATS ARTÍSTIQUES AL SEGLE XVIII EN L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA... 367

A 15 de juny 1766 donarem a Pedro Drusaut de València sinquanta nou lliures deset sous y un diner a saber; 56 l. 12 s. 1 [diner] per quatre casulles de noblesa verda en que ha entrat 17 vares 2 pams y 2/4 de la dita noblesa verda a 1 l. 11 s. la vara 27 l. 6 s. 3 [diners]; per dar aigües a la dita noblesa a 2 s. la vara, 1 l. 15 s. ; 7 vares 2 pams de tela per a contraferros a 4 s, 1 l. 10 s. ; 12 vares de ruà de color dorat per a aforros a 9 s, 5 l. 8 s. ; 5 pams de tafetà de color de or per a forrar los cubricaliz a 14 s. la vara, 17 s. 6 [diners]; 36 vares galó ample a 4 s, 7 l. 4 s. ; 43 vares franxa color de or a 2 s, 4 l. 6 s. ; per les mans del sastre a 18 reals cada casulla 7 l. 4 s. ; per les 4 manipulos verts a 2 s. 8 [diners], 10 s. 8 [diners]; per les de una bolsa verda 10 s. 8 [diners]; que tot fa dites 56 l. 12 s. 1 [diner] y les restans 3 l. 5 s. per 2 vares 2 pams tercianela blanca per a una tovalla… 59 l. 17 s. 1 [diner]. (fol 38 rº). A 12 de setembre 1766 donarem a Antoni Lavall calderer dos sous per aver apañat unes campanetes dels altars dels Socors y altres… 2 s. (fol 39 rº). A 17 de setembre 1766 donarem a Lluisa Llopis viuda de Pedro Drusaut noranta nou lliures dos dinés per 3 casulles noves, compondre altres cingulos y sedes en la forma següent: per tintar 2 casulles verdes en negres 12 s. ; 1 vara 1 pam y mig grizta (sic) negra a 15 reals, 1 2 l. 1 s. 3 [diners]; 1 vara 1 pam 2 tela per a contraforro a 4 s, 6 l. 6 s. 3 [diners]; 6 vares 1 ruà negre a 9 s. la vara 2 l. 14 s. ; 1 vara 1 pam 2 raso lliz negre per a senefa a 16 reals 2 l. 4 s. ; 17 vares 1 pam galó de seda a 2 s. 6 [diners], 2 l. 3 s. ; 19 vares francheta a 1 s. 3 [diners], 1 l. 3 s. 6 [diners]; mans del sastre 3 l. 16 s. ; 5 cingulos de alducar naquerat a peso duro cada hu, 6 l. 12 s. 11 [diners]; 6 onzes seda per a cosir 2 carmesina, 2 negra y dos blanca, 3 l. 9 s. 4 [diners]; 15 vares espolí de china camp blanch per a les casulles a 30 reals 45 l. ; 9 vares 3 pams ruà de color de leche a 9 s. , 4 l. 7 s. 9 [diners]; 6 vares gante a 1 1 6 s. , 1 l. 16 s. ; 2 pams 2 damasco carmesí a 20 reals, 1 l. 2 s. 6 [diners]; 2 pams 2 da- 1 masco blanch a 16 reals, 17 s. ; 1 vara 3 pams 2 tafetà de leche a 14 s. , 1 l. 7 s. 2 [diners]; per les mans del sastre de les 3 casulles, 6 l. ; per les mans de atres 2 estoles, 12 s. ; per les mans de dos manípulos més 8 s. ; 3 boses y 3 cordons, 1 l. 19 s. ; 2 cordons més el hu car- mesí y el altre blanch, 6 s. 6 [diners]; 30 vares galó fals a 4 s. , 6 l. y 41 vares francheta a 2 s. , 4 l. 2 s. , que tot fa dites… 99 l. s. 2 [diners]. (fol 40 rº). A 16 de dehembre 1766 donarem a Domingo Bertomeu escolà dos sous y sis diners per aver fet compondre una llanterna de les dels combregars a un francès que parà en la plasa… 2 s. 6 [diners]. ( fol 40 rº). A 24 de dehembre donarem a la viuda de Pedro Drusaut de València y a Jaume Sandruches randero coranta una lliura dos sous y nou dinés a saber, a esta 12 l. 11 s. per 14 vares de randa a 10 s.; 5 vares a 15 s. y 12 vares a 3 s. per a 3 albes y a aquella 28 l. 11 s. 9 [diners] en esta forma; 20 l. 5 s. per 27 vares sanlís a 15 s. per a dites albes; 2 l. 1 s. 1 3 [diners] per 1 vara 3 pams 2 tafetà doble negre; 2 l. 8 s. 9 [diners] per 1 vara 3 1 pams 2 tercianela blanca a 13 reals; 17 s. 6 [diners] per 13 vares francheta de seda a 1s 2 [diners]; 5 s. 3 [diners] per dos vares y 1 pam galó ample a 2 s. 4 [diners]; 1 l. 4 s. per les hechures de 6 cubricalis y 1 l. 10 s. per 2 pams espolí de les casulles fetes fetes (sic) en este any que se han pres per a quant se hajen de remendar que tot fa dita cantitat… 41 l. 2 s. 9 [diners]. ( fol 42 rº). 368 F. OLUCHA MONTINS 369

Notas bibliográficas

ARQUITECTURA BARROCA EN CASTELLÓN. Yolanda Gil Saura. Diputa- ció de Castelló, Castelló de la Plana, 2004. 547 pàgs. 24 x 17 cm.

La doctora Yolanda Gil ens regala, amb la publicació de la tesi doctoral, una obra històrica de gran valor per al coneixement i valoració dels nombrosos monuments arquitectònics d’estil barroc, sobretot de caràcter religiós, que van construirse a la zona valenciana del bisbat de Tortosa durant la segona meitat del segle XVII i tot el segle XVIII. Són monuments, variats en les formes dins el mateix estil, que formen part del paisatge de les nostres viles i ciutats i en són elements de referència. La tesi, presentada a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València el 2002, fou altament qualificada, presagiant així la bondat del llibre que ara tenim a les mans. L’obra és un treball ben fet, estructurat amb mètode i la millor lògica interna, molt documentat en fons d’arxiu i bibliografia, acabat amb un apèndix documental de 21 documents transcrits íntegrament; ben armat d’aparat crític i ricament il·lustrat amb mapes, plànols, gravats, i amb fotografies antigues i actuals en blanc i negre i color, que donen a l’obra la riquesa gràfica que ha de posseir tota publicació d’història de l’art. El llibre, de 545 pàgines de lletra de cos petit, amb 96 fotografies, està dividit en 10 capítols, en els quals l’autora estudia, analitza i justifica el marc geogràfic (1. Introducció), els clients –juntes de fàbrica, confraries, senyors temporals, nobles, governadors i reis, rectors de parròquia– (c. 2); els usos i funcions dels edificis religiosos –parròquies, convents, ermites i capelles– (c. 3); els usos i funcions de l’arquitectura civil –arquitectura militar, habitatge senyorial, projectisme i enginyeria, fàbriques, cellers i magatzems– (c. 4); els artífexs –organització professional, pintors i escultors, mestres d’obres itinerants, mestres d’obra de València, frares arquitectes, mestres d’obra de la catedral de Tortosa– (c. 5); les arquitectures –parrò- quies de nova planta, ampliacions i remodelacions, convents, santuaris i ermites dedicats a la Verge Maria i als sants, calvaris, capelles urbanes i arquitectura civil– 370

(c. 6); apèndix documental (c. 7); bibliografia (c. 8); índex toponímic (c. 9); índex onomàstic (c. 10). Com pot veure el lector, l’obra té la pretensió de ser completa, tant com ho permet la documentació d’arxiu aconseguida per l’autora, que és molta i molt bona.

1. Marc cronològic i territorial. El llibre estudia l’arquitectura religiosa i, en menor extensió i detall, la civil, construïda durant la segona meitat del s. XVII i tot el XVIII en el territori valencià de la diòcesi de Tortosa, això és, des del mar Medi- terrani fins als Ports de Morella, parròquies limítrofes dels bisbats de Saragossa, Terol i València, i des del riu Sénia fins a Almenara (pp. 17-31).

2. Els clients. Yolanda Gil comença el capítol amb unes paraules del bisbe de Tortosa Antonio José Salinas del 1791, en què retreia a les feligresies la febre constructiva de noves esglésies puix, deia, «teniendo iglesias decentes y capaces solo porque ven a los de otro pueblo que hacen iglesia porque suelen necesitarla, ellos a su antojo levantan planes de iglesias suntuosas y capaces para un pueblo de tres o cuatro mil vecinos, siendo su vecindario solo de ciento, y en otros pueblos hacen iglesias que parecen grandes catedrales». Aquesta opinió del prelat podia aplicar- se aleshores gairebé a totes les noves esglésies barroques més grans de la diòcesi –Vila-real, Benicarló, Vinaròs, Cinctorres, Alcalà de Xivert, Batea, Calaceit–, que els consells municipals, que en tenien el patronatge, i els rectors decidiren bastir de nou per substituir una antiga església del temps de la conquesta, menuda i ja atroti- nada, o un edifici renaixentista de línies gòtiques del s. XVI. Per construir el nou temple es formava la Junta de Fàbrica i hom nomenava uns electes (elets) per procurar-se els recursos econòmics i materials necessaris i ges- tionar el procés de construcció. Hi aportaven diners i materials de construcció els propis feligresos, també mà d’obra o peonatge gratuït, en el qual sovint el rector era el primer a donar exemple, i tots aquells que percebien d’aquella vila rèdits i fruits, com podien ser el propi bisbe, el Capítol catedral, algunes de les seves dignitats i els senyors laïcals. Hi hagué plets posats davant els tribunals reials per part dels qui havien de contribuir a l’obra i s’hi negaven tot al·legant que ells no eren els patrons de l’església, sinó el municipi. Tanmateix, amb la nova fiscalitat imposada pel decret de Nova Planta, els ajuntaments van veure minvar els ingressos i aleshores fou precís que la construcció fos pagada directament per la Junta de Fàbrica, que tenia una administració independent, amb la qual cosa era possible la inversió econòmi- ca de l’ajuntament en el nou temple sense aparent contradicció. Les armes municipals, mostra del patronatge, presideixen gairebé en tots els casos la portalada principal de les esglésies noves, que per a les autoritats de l’època eren demostració de riquesa material i espiritual de la comunitat municipal. Les confraries aportaven al temple nou el suport econòmic per a ornar amb retaule i altar les capelles laterals pròpies i tenir cura de les sepultures, en les quals 371 tenien dret d’inhumació els confrares, que també deixaven llegats per a la nova es- glésia parroquial i el seu aixovar litúrgic. Cal dir que sovint hi havia competència entre elles i les més riques feien ostentació del seu poder en les capelles, ermites i santuaris. Fins i tot hi hagué confraries que aixecaren esglésies pròpies. Les confraries més actives aleshores eren les del Carme, del Roser, de les Ànimes, del Nom de Jesús i de sant Antoni abat. En les viles de jurisdicció senyorial els senyors baronals decidien la construc- ció de temples, sovint al marge del criteri del bisbe, i podien aportar recursos per a l’obra. És el cas dels comtes d’Aranda a l’Alcalatèn, dels Ducs de Sogorb a la zona de la Vall d’Uixó, dels marquesos de Nules i els comtes d’Almenara i de l’Orde de Montesa al Maestrat. I cas hi hagué de conflicte per raó del patronat sobre una es- glésia, com el del convent i església de sant Pasqual Baylón de Vila-real, entre els franciscans i el municipi, que acabà en la renúncia d’uns i altre al patronat i l’oferi- ment d’aquest al rei Carles II, que l’acceptà i el cenobi esdevingué de patronat reial. En la construcció dels nous temples barrocs cal posar al davant figures egrè- gies del clergat diocesà, rectors de parròquia dinàmics, amb gran sentit litúrgic i amants del ric estil barroc, persones cultivades i cultes, elegants i dignes que sabien escollir els millors arquitectes, les millors traces, els escultors més acadèmics i els esbossos de major bellesa per posar-los al servei de l’obra magnífica que volien realitzar per al culte de Déu i dels sants i per a l’estètica de la vila. Eren ecle- siàstics polifacètics que tant escrivien històries i consuetes com predicaven amb insuperable oratòria i sabien sonar l’orgue amb tècnica i gust. En tots els casos eren administradors i organitzadors eficaços. Gil Saura recorda el rector Francesc Celma, de Catí, autor de la història de l’Avellà i director de la decoració pictòrica del santuari i de la capella de la comunió de la parroquial; Victoriano Saura, de Llucena, implicat econòmicament i en el procés d’ideació de la nova església; i altres com Vicent Verge, de La Jana; Vicent Font, de Vila-real; Vicent Castell, de Castelló; Ignasi Penarroja, de Vilafranca; i Carles Vilaplana, de Sarratella. La cultura arquitectònica irradiava des de la ciutat de València, on hi havia una floració de mestres arquitectes, escultors i pintors que es prodigaren per terres valencianes i exerciren mestratge sobre molts deixebles que trobem treballant a les noves construccions religioses i civils del regne durant el s. XVIII. Hi havia també eclesiàstics prestigiosos que volgueren deixar la petjada de llurs devocions a les viles natals i contractaren els millors artífexs. L’autora esmenta Francesc Gavaldà, general dels jerònims i bisbe de Sogorb, constructor d’una capella a l’església de Ca- banes; Jacint Barreda, capitular de la seu de València, constructor de la capella de la reserva de l’església de Vilafranca; Jeroni Monterde, de Benassal, i Domingo Fabregat, de Torreblanca, mercedaris; José Zaragozá, jesuïta d’Alcalà de Xivert, insigne matemàtic, qualificat per Joan Bta. Ballester de «pasmoso Matemático..., otro Euclides en la Geometría y Archimedes en la Estática, en lo Astronómico 372

Ptolomeo, y Diophanto en la Arithmética», cosmògraf i professor de Matemàtiques a la Cort reial, iniciador a València del moviment anomenat dels «novatores», hereus del qual foren Baltasar Iñigo, Juan Bta. Corachán i el P. Tomás Vicente Tos- ca, autor del Compendio Matemático, el tom V del qual dedicà a l’arquitectura civil, l’estereotomia i l’art del pedrapiquer. La figura del P. Tosca porta a primer pla la influència dels oratorians de S. Fe- lip Neri en les arts del període barroc amb els noms de Joan Bta. Verge, Carles Vallés i Teodor Avinyó, de La Jana; Gaspar Fuster, d’Albocàsser; Miquel Seguer i el seu nebot Felip, d’Alcalà de Xivert. Altres figures de la Matemàtica, de l’Arqui- tectura i de les Belles Arts van brillar en aquell temps de construcció de nous temples: Agustín Bruno Zaragozá, Rafael Lassala, Francisco Pérez Bayer, el degà Martí d’Orpesa, i el grup il·lustrat format pel mercedari Ramon Magí, de Vinaròs, Felip Bertran de la Serra d’En Garceran, Josep Climent, de Castelló, i Josep Tormo (pp. 33-64). 3. Usos i funcions dels edificis religiosos. Les noves esglésies parroquials de l’època barroca venien a reemplaçar antics temples que, per vells i a vegades poc cuidats, solien patir greus defectes en l’estructura i, a més, havien quedat petits per a comunitats humanes que des de mitjan segle XVIII començaven a incrementar-se i mostraven indicis d’augmentar encara més. En altres casos calia fer una església nova en un lloc més pròxim al veïnat, com succeïa quan l’antiga església era l’es- glésia castral, unida al castell, construïda al més amunt d’un penyal. Així a Castell de Cabres, Borriol i Torreblanca. En les noves esglésies destaca la gran torre de campanes amb doble funció, religiosa i civil, de convocar el poble als actes de culte i a reunir-se per fer front a un perill públic –foc, inundacions, bandolerisme i guerres–, lloc del rellotge públic i de les campanes per sonar les hores, guaita de les viles i termes, punt d’orgull i com- petència entre pobles. Torres de diversa tipologia: exemptes (El Fadrí de Castelló i les torres de Sant Mateu, Benicarló, Vila-real, Borriana i Alcalà de Xivert) i unides a l’església (en la majoria d’esglésies); quadrades (Nules, Llucena, Albocàsser i moltes altres), rodones (molt rares), vuitavades (Benicarló, Castelló, Alcalà de Xivert) i, en els exemples més elaborats, la base quadrada i el fust vuitavat, tipus derivat del model de campanar de Vilanova i la Geltrú de fra Josep de la Concep- ció (1670). Úniques, com en els temples esmentats, o dobles (Cinctorres i esglésies conventuals agustines de Sant Mateu i Vinaròs). Les escales d’accés podien ser de cargol amb ull o ànima o sense, a la castellana o mixtes d’una, per al cos més alt, i altra, per al primer cos. Les torres podien ser rematades amb cupulí del tipus clàs- sic o amb un bulb a l’estil d’Aragó, o acabades en una terrassa plana i balustrada adornada a discreció amb boles i piràmides. Les façanes eren majoritàriament uns grans panels plans amb remats rectes o mixtilinis i una o tres portalades a manera de retaule, enriquides de fornícules, columnes i pilastres ocupades i coronades per grans imatges de pedra bellament es- 373 culpides. L’interior era un gran espai de nau única o tres naus de voltes de mig punt sobre pilastres, amb transepte, espai per al presbiteri, cúpula major i capelles laterals obertes entre pilastres de contrafort, que es completava amb les estances destinades a sagristia i altar de la reserva. En algunes esglésies no hi faltava la capella de la Passió o de l’Eucaristia on es guardava el Santíssim Sagrament. Les naus laterals a la mateixa altura de la nau central i la comunicació entre capelles mitjan- çant els anomenats claustres permetien la circulació de processons a l’interior de les esglésies en dies de pluja. Les portes de la façana solien assegurar a l’espai interior un aïllament suficient de l’exterior mitjançant cancells, sovint ornats a manera de retaule. La capella major, dedicada al titular de la parròquia, i les laterals, dedicades a sants de devoció i patrons de les confraries, tenien els retaules propis, obrats generalment amb fusta policromada i daurada, rics en relleus, pintures i imatges. Unes reixes de forja se- paraven el presbiteri i les capelles de la nau. Hi hagué no pocs contenciosos posats pels consistoris i patrons de les capelles contra l’autoritat eclesiàstica sobre els drets exigits de tenir bancs i asseure’s al presbiteri i a les capelles. Un apartat dedicat als convents permet a l’autora informar sobre la fundació, construcció i funcions dels edificis conventuals –monestir i església– i destacar el paper important que varen jugar els ordes religiosos en l’arquitectura del Barroc: franciscans (Morella, Castelló, Onda, Almenara, Vila-real, Benicarló, Sant Mateu, Vinaròs, La Jana, Vinaròs, L’Alcora, Alcalà de Xivert); dominics (Sant Mateu, Castelló, Almenara, Forcall, Vila-real); caputxins (Castelló, Sant Mateu); clarisses (Onda, Castelló); carmelites (Onda, Vila-real, Nules, Desert de les Palmes); i agustins (Castelló, Sant Mateu, Vinaròs, Morella). La presència religiosa omplia tota la geografia del territori, més enllà de les muralles de les viles i ciutats, amb signes i construccions artístics –peirons o creus de terme, ermites, capelles i santuaris dedicats als sants de devoció (a les serres) i, majoritàriament, a la Verge Maria (als barrancs)–, on les comunitats cristianes feien peregrinacions en dates fixes i quan calia fer rogatives contra epidèmies i pla- gues o per falta de pluja. Són els santuaris de l’Avellà de Catí, de la Verge de la Font de la Salut de Traiguera, de la Mare de Déu de la Font i de Sant Pere a Castellfort, de Vallivana a Morella; de Sant Marc a Olocau del Rei i a la Barcella de Xert, de Sant Pau a Albocàsser, de Sant Bartomeu a Vilafermosa del Riu, de Sant Joan de Penyagolosa a Vistabella; del Lledó a Castelló, dels Àngels a Sant Mateu, de la Misericòrdia, Sant Sebastià i Sant Antoni a Vinaròs, del Socors a Càlig, de la Balma a Sorita, del Sargar a Herbés, de Gràcia i de Sant Pasqual a Vila-real, del Llosar a Vilafranca, del Bon Succés a Cabanes i Almenara; de Sant Cristòfol a la Todolella, Xodos, l’Alcora, Benassal i Culla, Sant Gregori a Benicarló, Atzeneta, Castelló i Vinaròs, Sant Vicenç Ferrer a Borriol, Llucena, Catí, Coves de Vinromà, l’Alcora i Traiguera; de Santa Bàrbara a la Salzedella, Tírig, Onda, Sant Mateu, Castelló, Peníscola; Sant Roc a Castelló, Benassal, l’Alcora, Culla, Onda, Catí, Vilafranca i la Serra d’En Garceran. 374

Completen el capítol de les ermites i santuaris els calvaris, construïts per la pietat popular i promoguts pels franciscans, que eren custodis de Terra Santa, per facilitar als fidels devots de la Passió de Jesucrist el recorregut físic i espiritual per la Via Sacra, fitada amb les catorze estacions de la Via Crucis indicades amb creus o amb pedrons i ceràmiques. La tradició de construir calvaris en monticles pròxims a les poblacions tingué el període daurat durant la segona meitat del s. XVIII, quan van construir-se els de Catí, Castelló, Vilafranca, l’Alcora, Eslida, Vilanova d’Alcolea, Sant Mateu, Onda, Fanzara, Canet lo Roig, Borriol i Torreblanca (pp. 65- 134).

4. Usos i funcions de l’arquitectura civil. Tot i ser aquesta arquitectura més modesta i menys vistosa que la religiosa i haver-se conservat pitjor, Gil Saura no renuncia a tractar-la en un capítol propi, ben forjat i extens. L’arquitectura militar de l’època és deutora a les guerres dels Segadors (1640-1652) i de Successió (1701- 1715), puix fou arran dels conflictes esmentats que calgué construir de nou i ampliar els recintes castrals i les muralles, torres i valls que els protegien i defensa- ven. Les obres de fortificació foren menys importants en els castells i viles de Mo- rella, Peníscola i Vinaròs i varen centrar-se en la vila de Traiguera, on sobre plà- nols de Pedro Alexandre s’havien d’invertir fins a 60.000 escuts, però el projecte, pels avatars de la pròpia guerra i per problemes econòmics, restà inconclús. Lligats a l’arquitectura militar apareixen el jesuïta Francisco Isasi (frontera valenciana, Traiguera, Sant Mateu), A. Montaigú de la Perilla (Morella), G. P. de Verboom (ca- sernes per a tropa), Nicolau Agustí Bodin (caserna de cavallería) i Antonio Daroca (caserna de Castelló). Calgué reformar, consolidar i refer les nombroses torres de guaita i defensa plan- tades al larg de la costa «para descubrir a los moros, que se acercan por allí en cualquier momento» com ha escrit el viatger francès Bartomeu Joly en el s. XVII. La tasca anà a càrrec dels arquitectes José Mínguez, Maur Amiguet, Vicent Nos, Pere Joan Pellicer i Patrici Bernat, Valentín de Guimareste, Francesc Pérez, Baptista Eiximeno. L’arquitectura civil barroca brilla també amb llum pròpia en les cases senyo- rials, on els propietaris volien manifestar quin era el seu poder econòmic i la digni- tat. L’autora estudia la Casa dels Santjoans de Cinctorres i la Casa del Marquès o dels Miquels de Benicarló, la ceràmica arquitectònica, les cases de Castelló i Benassal i els projectes d’obres d’enginyeria per als aqüeductes, ponts, camins, ca- nals, assuts, sèquies, molls i ports dels mestres Vicent Nos, Josep Bueso, Nicolau Dols, fra Joaquim del Nen Jesús, Bartomeu Ribelles; i les fàbriques, cellers i magatzems, realitzats per fra Pere Tonel i Joaquim Nàquer (pp. 135-163).

5. Els artífexs. El llibre presenta amb cops de ploma segurs l’organització professional dels mestres d’obra i dels escultors i pintors, constituïts en gremi per col·- 375 laborar, ajudar-se i protegir-se dels esdeveniments i actituds adversos que podien sorgir en l’exercici de la professió i en el tracte amb les autoritats civils i eclesiàs- tiques i el poble; la idea de l’arquitectura que els guiava i els coneixements amplis de què disposaven tant pel que fa a autors com a edificis. L’autora recull tota la in- formació documentada que ha pogut aconseguir i en forma una biografia que completa amb les obres realitzades per cada mestre. Els mestres els ha dividit en: a) mestres itinerants; b) mestres d’obra de València; c) frares arquitectes; d) mestres d’obra de la catedral de Tortosa. a) Mestres d’obra itinerants: Juan Ibáñez (actiu entre 1644 i 1670), autor del convent de dominiques de Vila-real, del claustre dels dominics i de l’església dels agustins, de Castelló, de l’església del convent de la Puríssima de Tortosa, de l’hospital i del creuer i cúpula del Lledó de Castelló, i, total o parcialment, de les esglé- sies de Nules, Cantavieja, Vilafranca, amb qui treballaven els germans Joan Felip i Andreu Destre i Pere Milallave. Pedro Juan Laviesca (actiu entre 1702 i 1749 a València, Castelló i Sevilla), mestre d’obra de l’església i convent de les caputxines, del Lledó, de la Sang, de Castelló; a Sevilla, mestre major de la fàbrica de Tabacs, de la catedral i del Reials Alcàssers. Juan de Rojas (1712-1766?), matemàtic, agrimensor i arquitecte, projectà el presbiteri, creuer i cúpula del Lledó després que l’obra de Laviesca s’esbaldregà, i va executar diverses obres d’agrimensura i reconeixements de fonts. Antoni i Joan Josep Nadal, originaris de Belchite, autors de temples de planta de saló (hallenkirchen) amb tres naus a la mateixa altura. Antoni és autor de les esglésies de Cantavieja i Samper de Calanda, semblants a les aragoneses de Luna, de José Alberto Pina, d’El Mas de las Matas, de Josep i Francesc Dols, de La Cerollera, de Simón Moreno, de Puertomingalvo, Penya-roja de Tastavins, La Freixneda, Calaceit i la col·legiata d’Alcanyís. Joan Josep Nadal treballa a les es- glésies de Vila-real, del Lledó de Castelló i Torreblanca. Martí, Josep i Francesc Dols, mestres d’obra actius a Aragó, Catalunya i Va- lència, treballen a les esglésies d’Ares, Mas de las Matas, El Boixar, Calaceit, Alcalà de Xivert, Portell, Cinctorres i Sant Marc d’Olocau del Rei. Els Pere Gonel o Gonell, probablement pare i fill, associats als Esteller, treballen com a mestres d’obra a les esglésies de Fortanete, Sant Joan de Penyagolosa de Vistabella, Albocàsser, Llucena. Pere Gonell menor, frare profès del convent d’agustins de Sant Telm de Vinaròs, és autor de les capelles de la comunió i de Santa Victòria del convent esmentat i de l’ermita de Sant Gregori. Joaquim i Pau Gonell, germans seus, i un altre parent, de nom Joaquim, autor de l’ermita de Santa Anna de Zucaina, treballen com a visuradors i mestres en diverses obres religioses i civils, entre les quals a la catedral de València. Martín, José i Juan Pujante, aragonesos, treballen a les esglésies de Nules i Cantavella i als convents de frares i monges carmelitas de Nules. 376

José I, José II, Juan Antonio i Cristóbal Ayora, mestres d’obra actius a More- lla, on Josep Ayora I, en col·laboració amb l’escultor Vicent Dols, treballà a l’obra de l’orgue de Francesc Turull i a la capella del Carme de l’església arxiprestal, treballen a l’ermita de Sant Domingo de Vallibona, als campanars de Sant Miquel de Morella i de Forcall, a les esglésies de Castell de Cabres, Cinctorres, Vila-real i a la capella de la comunió d’Aiguaviva de Bergantes. Els Palau, Josep i Joan, originaris de Las Parras de Castellote, són actius a Morella i els trobem treballant al presbiteri de Sant Pau d’Albocàsser, al creuer de l’Avellà de Catí, a l’ermita de Sant Pere Màrtir de Morella, en la reconstrucció de l’església de Sant Miquel de Morella després de la guerra de Successió, en els temples parroquials de Vilanova d’Alcolea, La Salzedella i en l’ermita de l’Adjutori de Benlloch. Els Garafulla, Esteve, Francesc, Pere, Miquel, Francesc i Josep, mestres pedra- piquers, treballen a les esglésies de Torreblanca i La Jana (Francesc i Pere Garafulla), església de l’Ermitana de Peníscola (Pere Garafulla), santuari de la Verge de l’Estrella de Mosquerola (Miquel Garafulla) i església d’Alcalà de Xivert (Francesc Garafulla II). Antoni Granger, pedrapiquer molt qualificat, treballa amb Josep Palau a l’es- glésia de La Salzedella, a la capella de la comunió de Catí i a la façana de l’esglé- sia d’Alcalà de Xivert amb Joan Barceló. Jaume Sebastià, constructor de la torre de campanes de Vila-real i mestre de les obres finals de l’església de Moncofa, és també actiu a l’església de Borriana, on devia aixecar la torre. Els Esteller, Jaume, pare, i els seus fills Maur, Jaume i Tomàs, treballen en la reedificació de l’església de Sant Joan de Castelló, en la construcció de les parroquials d’Atzeneta, Albocàsser, associat a Pere Gonell, portalada de la capella de la comunió de Borriana i ampliació de l’església de Torreblanca (Maur Esteller). Vicent Nos, actiu a Castelló, Onda i Borriana, és autor de la planta i perfil de l’església conventual dels mercedaris de Borriana i de la remodelació de la parroquial de Vilafamés. Jaime Asensio, oriünd de Las Parras de Castellote i emparentat amb els Dols, treballa a la capella de N. Sra. del Agua d’aquesta vila, i és autor de l’església de Castellfort, de l’ermita de Santa Bàrbara de La Mata de Morella i d’uns arcs de l’aqüeducte de la capital d’Els Ports. Els Doñate, Francesc, pare, autor del projecte d’una sèquia d’aigua del molí d’En Saloni fins a la vila de Castelló, i els seus fills Joan i Francesc, que subcon- tracten les obres del convent carmelità de Nules, semblen ser autors, amb altres membres de la família, del temple parroquial de Betxí. Francesc Pallarés, oriünd d’Alcanyís, és autor de la remodelació de l’església d’Olocau del Rei, que comportava l’ornamentació interior amb esgrafiats i pintura al tremp. 377

Vicent i Ignasi Carbó, mestre d’obra de l’església de Benicarló el primer, i de la parroquial d’Alcalà de Xivert, el segon, juntament amb Garafulla i Gascó l’Ara- gonès. Miquel i Joan Antoni Climent, actius a Benassal, Vilafranca i Morella, són autors de la trona de l’ermita del Llosar, de l’ermita de Sant Roc de Vilafranca, de l’ermita de Sant Cristòfol de Benassal, de les portes de muralla del Forcall i Sant Mi- quel de Morella, reconstruïdes després de la guerra de Successió, del santuari de Vallivana, de la capella de la comunió, del rellotge de sol de la façana de la parroquial i de l’esglesiola del Llosar (Joan A. Climent), de Vilafranca. Pau Ferrer és autor de l’església de Cabanes, sembla que també de la d’Ortells, dels contraforts del mur lateral de la Casa del Consell de Morella, de l’ermita de Sant Joan Nepomucè de la Serratilla, i treballa a les esglésies de la Serratilla i de la Serra d’En Garceran. Els Agustí, Jacint, pare, que treballa a l’església de l’Assumpció de la Vall d’Uixó, i els seus fills Jacint i Vicent, autors de la capella de la comunió i campanar de l’esmentada parroquial i de l’església d’Eslida. Andreu Moreno, mestre d’obres emparentat amb Francesc Melet, és autor, amb Antoni i Simó Moreno, de les esglésies de La Cerollera, Belmonte, i continuador de la col·legiata d’Alcanyís, i treballa a les esglésies de Calaceit (traça de la capella de la Santa Espina), Batea i Amposta, al Principat, és autor de la parroquial de les Coves de Vinromà, del transepte de Vilafamés, de la façana de l’església de Cabanes, i és consultat pel seu just criteri tècnic en diversos problemes sorgits durant la construcció d’edificis religiosos. Els Monfort: Francesc, autor del cambril del Llosar, Joaquim i Mariano, autors de l’església de Vilar de Canes i continuadors de les obres de l’església de Sorita, inciades per Joan A. Ayora. Els Barceló, Joan i família, no acceptats inicialment en la subhasta de l’obra de l’església d’Alcalà de Xivert, construeixen l’església i el campanar de Sant Jordi i treballen a les d’Alcalà, on aixeca el campanar, i Torreblanca, i a l’ermita de Sant Pere de la Barcella de Xert. Blas Teruel, actiu a l’església de Torreblanca, a l’ermita del Socors de Càlig i al campanar d’Alcalà de Xivert, on conclou el darrer cos de la torre des del cos de les campanes fins al remat. Fernando Molinos, altre mestre d’obres de Las Parras de Castellote, ha estat documentat com a constructor de l’església de Castell de Cabres i és autor de la capella dels Àngels de La Jana i de l’ermita de Sant Marc d’Olocau del Rei (pp. 165- 249). b) Els mestres d’obra de València: Joan Claramunt contracta la construcció de l’església de Nules en substitució de Joan Ibáñez després de bastir la capella de la Comunitat de Pescadors de València i la cúpula i campanar de la Cartoixa de Vall de Crist (Altura). 378

Gil Torralba, constructor de la Casa de la Vila de Castelló i projectista i visu- rador de diverses obres hidràuliques, dóna traces per a les esglésies dels Sant Joans de València, torre de Santa Caterina, remodelació de Santa Maria de Sagunt i de Santa Maria d’Oliva. Els Serrano, constructors de la Casa de la Vila de Castelló i de l’ampliació de l’ermita dels Àngels de Sant Mateu. Agustín Mayquez, autor d’unes traces per al campanar de Vila-real. Joan Bta. Viñes i Bartomeu Mir, autors de la portalada de l’església de Vinaròs. Josep Herrero (1697-1772), autor de les traces de l’església d’Alcalà de Xivert (pp. 258). c) Els frares arquitectes: La majoria d’ordes religiosos tenien frares professos que coneixien les Matemàtiques i l’Aquitectura, tracistes majors per a les obres dels convents de l’orde que cada província solia tenir. L’autora creu amb encert que mereixen un apartat especial i dóna el nom dels més importants que treballen al bisbat de Tortosa: el dominicà Antoni Falcón, el caputxí Climent de Sant Martí, els carmelitans Josep de la Concepció, Damià dels Apòstols, José Alberto Pina, Bernat de Sant Josep, Bernat de la Purificació, Manuel de la Verge i Joaquim del Nen Jesús, l’agustí Pere Gonell i el franciscà Atanasio Aznar (pp. 258-260). d) Els mestres de la catedral de Tortosa: Pau Simó, continuador de les obres del santuari de la Balma, a Sorita, iniciades per un «mestre de Traiguera» i acabades per Pedro Gorrita, d’Alcanyís (1667-1670), que treballa en la remodelació de l’església de Xert i a la catedral de Tortosa en la direcció d’obra de la capella de la Cinta; Pau Simó, fill, mestre d’obres de la catedral durant els anys en què estava desterrat Roc Xambó; J. Antoni Simó, fill del primer, responsable de les obres d’am- pliació de l’església de Peníscola. Josep i Roc Xambó, pare i fill, actius a l’església d’Arnes i a la de Calaceit, mestres d’obra de la catedral de Tortosa autors del darrer tram de les naus fins a la línia de façana i de la porta de l’Olivera. Francesc Melet, oriünd de Lleida, tracista de la seu nova d’aquesta ciutat, exer- ceix de mestre d’obres de la catedral tortosina des del 1775 i construeix la sagristia major amb la col·laboració del seu gendre Andreu Moreno. És autor de les esglési- es de Batea, Amposta i Corbera, del santuari de la Misericòrdia de la Fatarella i director de la conducció d’aigües a la vila de Batea el 1789 (pp. 261-271).

6. Les arquitectures. Yolanda Gil estudia les nombroses esglésies barroques construïdes durant els 150 anys que van del 1650 al 1800, aporta la documentació necessària per explicar-ne el procés constructiu i dóna una descripció suficient dels edificis i de les seves singularitats tant si es tracta de noves construccions com d’ampliacions i remodelacions: a) Ampliacions i remodelacions: Arxiprestal de Santa Maria de Morella; Arxi- prestal de Santa Maria de Castelló, avui concatedral; església del Salvador de 379

Borriana; del Pòpulo d’Olocau del Rei; de l’Assumpció de Vallibona; de l’Assump- ció de Catí; de l’Assumpció de Vinaròs; de Sant Bartomeu de Borriol; de Sant Llorenç de Càlig; de l’Assumpció de Vilafamés; del Socors de Peníscola; de l’As- sumpció de Xert; de Sant Bartomeu de La Jana; de l’Assumpció de Cervera; de l’As- sumpció d’Alcora; de l’Assumpció del Forcall; de Santa Magdalena de Vilafranca (pp. 273-301). b) Esglésies de nova planta: Sant Bartomeu de Nules; l’Assumpció de Benassal; Sant Bartomeu de Torreblanca; Sant Bartomeu d’Atzeneta; el Salvador de Culla; l’Assumpció de Fanzara; l’Assumpció d’Albocàsser; Mare de Déu dels Àngels de Betxí; Santa Magdalena de Moncofa; Sant Miquel de Morella; l’Assumpció d’Ares del Maestre; l’Assumpció de Castellfort; l’Assumpció de Llucena; Sant Bartomeu de Benicarló; els Sants Joans d’Almenara; els Sants Joans de Rossell; l’Assumpció d’Onda; Sant Bernabé del Boixar; Sant Bartomeu de Vilanova d’Alcolea; la Puríssima de la Salzedella; Sant Jaume de Sant Jordi; Sant Joan Baptista d’Alcalà de Xivert; Sant Àngel i l’Assumpció, de la Vall d’Uixó; Sant Bartomeu de la Vilavella; l’Assumpció de Portell; Sant Jaume de Vila-real; el Salvador d’Eslida; Sant Joan Baptista de Cabanes; Sant Miquel de la Serratella; Sant Bartomeu de la Serra d’En Garceran; Sant Llorenç de Castell de Cabres; Sant Pere de Cinctorres; Sant Tomàs de Vilanova de Benicàssim; l’Assumpció de les Coves de Vinromà; la Purificació de Vilar de Canes; Sant Cristòfol de Ribesalbes; la Nativitat de Maria de Sueras; l’Assumpció de Sorita (pp. 301-371). c) Convents: Dominics de Castelló i del Forcall; Dominiques de Vila-real; Fran- ciscans de Castelló, Vila-real, Benicarló i Vinaròs; Carmelites de Nules (convent masculí i femení) i del Desert de les Palmes; Agustins de Castelló, Morella i Vinaròs; Agustines de Sant Mateu i Morella; Mercedaris de Borriana (pp. 372-394). d) Capelles, santuaris i ermites: De la Verge Maria: la Balma de Sorita; el Llosar de Vilafranca; el Lledó de Castelló; la Font de la Salut de Traiguera; l’Er- mitana de Peníscola; la Font de l’Avellà de Catí; Vallivana de Morella; l’Adjutori de Benlloch; la Misericòrdia i Sant Sebastià de Vinaròs; Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu i de La Jana; el Socors de Càlig (pp. 394-419). Dels sants: Sant Vicenç de l’Alcora; Sant Francesc de la Font de Castelló; Sant Antoni de Peníscola; Sant Benet d’Alcalà de Xivert; Sant Pau d’Albocàsser; Sant Joan de Penyagolosa de Vistabella; Sant Roc, Santa Bàrbara, de Vilafranca; Sant Cristòfol, Sant Roc, de Benassal; el Salvador d’Onda; Sagrada Familia de la Vall d’Uixó; Santa Bàrbara de La Mata; Santa Elena d’Ares del Maestre; Sant Domingo de Vallibona; Sant Joan Nepomucè de la Serratilla; Sant Cristòfol de la Todolella; Sant Miquel de la Saranyana; Sant Marc d’Olocau del Rei; Sant Antoni de Padua de Capicorb d’Alcalà de Xivert; Sant Pere i Sant Marc de la Barcella de Xert; Sant Gregori de Vinaròs; Sant Cristòfol de Culla (pp. 419-442). e) Calvaris: Nules, les Coves de Vinromà, Torreblanca, Castelló, Alcalà de Xivert, Canet lo Roig, Betxí (pp. 442-447). 380

f) Capelles urbanes: Sant Roc del Pla i Sant Joan Baptista, de Castelló; de la Sang, de Vilafamés; de la Verge dels Desemparats d’Alcalà de Xivert; Sant Miquel de Castelló; el Crist de l’Hospital de Vila-real; Sant Nicolau de Castelló; Sant Josep d’Onda; els Dolors de l’Alcora; església de la Sang i capella del Sant Sepulcre de Castelló; Sant Vicenç Ferrer d’Onda; Sant Miquel de Nules; església de la Sang i capella de la Verge de la Soledad de Nules; Sant Antoni de la Pedrenyera de Llucena (pp. 447-462). g) Arquitectura civil: Casa dels Santjoans de Cinctorres; del Marquès de Benicarló; Palau Episcopal de Castelló; Ajuntament de Morella; Ajuntament de Castelló; castell i muralles de Peníscola; conducció de les aigües del Molí d’En Saloni i la colònia de Benadressa; conducció de l’aigua de la Font de Vinachos de Morella (pp. 463-474).

7. Apèndix documental (pp. 475-517).

8. Bibliografia (pp. 519-526).

9. Índex toponímic (pp. 527-535).

10. Índex onomàstic (pp. 537-545).

Nota. Només hem trobat a faltar en el llibre un apartat de Fonts per a la docu- mentació dels arxius consultats i les fonts publicades i la interpretació de les sigles dels noms dels arxius i de les revistes o butlletins citats reservant-los un apartat propi més enllà de la referència que en dóna l’autora en la Presentació.

JOSEP ALANYÀ I ROIG 10 años de arqueología urbana en Castellón edición de Arturo Oliver Foix

10 anys d’arqueologia urbana a Castelló a cura d’Artur Oliver Foix Prólogo

En 1998 entraba en vigor la Ley del Patrimonio Cultural Valenciano (Ley 4/ 1998, de 11 de junio). Una ley auspiciada para la defensa del Patrimonio Cultural de la Comunidad Valenciana, tanto el mueble, como el inmueble y el inmaterial, contemplándose dentro de ella la obligatoriedad de realizar informes y actuaciones arqueológicas en los solares de los cascos históricos de las poblaciones, entre otros lugares, con el fin de identificar y salvaguardar, si procedía, el patrimonio arqueo- lógico que pudiera salir y que se perdería con la construcción a realizar. Después de diez años de la aplicación de la ley y especialmente en lo que se refiere al patrimonio arqueológico, desde la S.C.C. hemos considerado oportuno dedicar un número monográfico del Boletín, –siguiendo la iniciativa iniciada en 1998–, para hacer un balance de lo que ha significado dicha legislación, especialmente teniendo en cuenta que ha coincidido con un fuerte incremento de la actividad constructora. Para ello hemos tomado como referencia la ciudad de Castellón de la Plana, una población con un casco histórico perfectamente delimitado, y una de las localida- des en la que sin ser un conjunto patrimonialmente protegido más se ha aplicado la ley, lo que ha comportado la existencia de un número considerable de excavaciones, sondeos y prospecciones arqueológicos en toda el área urbana y también en la zona rural a urbanizar o transformar. Los trabajos realizados todo y que han sido numerosos, en su gran mayoría han quedado inéditos, pues no han salido a la luz los resultados, y tanto la comunidad científica como el público en general desconocemos en gran medida no solo las actuaciones, sino las conclusiones que se derivan de ellos. Por eso creímos oportuno recuperar los principales trabajos arqueológicos efectuados, especialmente los más ricos en cuanto a resultados, con el fin de exponer en un solo volumen no solo lo apropiado que ha sido la creación y la aplicación de la ley para la salvaguarda de un patrimonio que en otro tiempo se hubiera perdido completamente, sino también para divulgar los resultados obtenidos. Pròleg

En 1998 entrava en vigor la Llei del Patrimoni Cultural Valencià (Llei 4/1998, d’11 de juny). Una llei auspiciada per a la defensa del Patrimoni Cultural de la Co- munitat Valenciana, tant el moble, com l’immoble i l’immaterial, contemplant-se dins d’ella l’obligatorietat de realitzar informes i actuacions arqueològiques en els solars dels cascos històrics de les poblacions, entre altres llocs, a fi d’identificar i salvaguardar, si procedia, el patrimoni arqueològic que poguera eixir i que es per- dria amb la construcció a realitzar. Després de deu anys de l’aplicació de la llei i especialment en el que es refereix al patrimoni arqueològic, des de la S.C.C. hem considerat oportú dedicar un quadern monogràfic del Butlletí, –seguint la iniciativa iniciada en 1998–, a fer un balanç del que ha significat l´esmentada legislació, especialment tenint en compte que ha coincidit amb un fort increment de l’activitat constructora. Per a això hem pres com a referència la ciutat de Castelló de la Plana, una po- blació amb un casc històric perfectament delimitat, i una de les localitats en què sense ser un conjunt patrimonialment protegit més s’ha aplicat la llei, la qual cosa ha comportat l’existència d’un número considerable d’excavacions, sondejos i prospeccions arqueològics en tota l’àrea urbana i també en la zona rural a urbanitzar o transformar. Els treballs realitzats tot i que han estat nombrosos, en la seua gran majoria han quedat inèdits, puix no han eixit a la llum els resultats, i tant la comunitat científi- ca com el públic en general desconeixem en gran mesura no sols les actuacions, sinó les conclusions que es deriven d’ells. Per això vam creure oportú recuperar els principals treballs arqueològics efectuats, especialment els més rics pel que fa a resultats, a fi d’exposar en un sol volum no sols com d’apropiada ha estat la creació i l’aplicació de la llei per a la salvaguarda d’un patrimoni que en un altre temps s’haguera perdut completament, sinó també per a divulgar els resultats obtinguts. Así pues reunimos en este volumen un total de doce artículos que nos dan una idea bastante satisfactoria del trabajo realizado a lo largo de la década, y al tiempo nos permiten conocer los principales hallazgos arqueológicos obtenidos, importantes para la historia de la ciudad, tanto por su valor documental, como por su valor intrínseco como material patrimonial artístico e histórico. Los arqueólogos que han trabajado durante estos años en los diferentes solares de la ciudad de Castellón presentan en las páginas siguientes datos de los diversos asentamientos localizados; unos asentamientos que van desde la Antigüedad hasta el día de hoy, y que convierten este cuaderno monográfico del B.S.C.C. en una obra de consulta de primer orden a la hora de trabajar e investigar sobre la ciudad, ya que saca a la luz un registro arqueológico que muy posiblemente se hubiera quedado tan solo en los informes administrativos y técnicos pertinentes depositados en los archivos de la Conselleria de Cultura. Així s’apleguen en aquest volum un total de dotze articles que ens donen una idea prou satisfactòria del treball realitzat al llarg de la dècada, i al temps ens permeten conèixer les principals troballes arqueològiques obtingudes, importants per a la història de la ciutat, tant pel seu valor documental, com pel seu valor intrínsec com a material patrimonial artístic i històric. Els arqueòlegs que han treballat durant estos anys en els diferents solars de la ciutat de Castelló presenten en les pàgines següents dades dels diversos assentaments localitzats; uns assentaments que van des de l’Antiguitat fins al dia de hui, i que converteixen aquest quadern monogràfic del B.S.C.C. en una obra de consulta de primer orde a l’hora de treballar i investigar sobre la ciutat, ja que treu a la llum un registre arqueològic que molt possiblement s’haguera quedat tan sols en els informes administratius i tècnics pertinents dipositats en els arxius de la Conselleria de Cultura. APORTACIONS LÈXIQUES VALENCIANES 3 ARQUEOLOGIA URBANA A CASTELLÓ 387

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

Arqueologia urbana a Castelló

Les primeres intervencions arqueològiques urbanes

Per dissort la historia de l’arqueologia urbana a Castelló ve marcada per la man- cança, fins lány 1981, de intervencions metodològiques i científiques, puix fins llavors sols podem parlar de recull de material arqueològic mentre es realitzen algunes de les obres públiques o privades que sáixequen al recinte urbà o durant el desbastiment d’alguns dels edificis emblemàtics, sobre tot durant el període de la Guerra Civil, com esdevé amb la mateixa arxiprestal de Santa Maria, la capella de la Sang, el convent de Santa Clara o el de monges caputxines entre altres. I una figura cabdal en la recollida déixe tipus de material, ha estat el professor Francesc Esteve Gàlvez qui es va preocupar de recollir-lo, ja des dels llunyans anys vint del segle XX, puix cal recordar que en 1923 recuperà al final del carrer de Sanahuja, el popular carrer Moreres, vora el Pla de Sant Roc, en desbastir-se part de l’antiga muralla aixecada amb motiu de les Guerres Carlistes, la base d’una columna de la qual en 1933 i ben a prop del susdit carrer de Sanahuja localitzà el fust i el capitell, i que han estat identificades com pertanyents al que fou el Parador Reial de Castelló, i que actualment es conserva al Museu de Belles Arts com ho està tot el material recollit pel professor i que forma part del seu Llegat. Entre eixe material hi ha diversos testos ceràmics de gran interès, d’epoca taifa i localitzats en cinc sepultures, recollit en el desaparegut carrer de l’Aigua, situat on avui està la plaça Cardona i Vives, quan sánava a bastir el cine Avenida. Tot fa pensar que eixe cementeri musulmà (Esteve, 1990), molt possiblement fora el cementeri de l’alqueria de Benarabe o Benimahomet, lloc dássentament del futur Castelló cristià. Segons diu el mateix Esteve que li contaren els obrers, els cadà- vers s’inhumaren en senzilles foses, posant-los estirats de sud-est a nord-est, i por- taven a l’altura de la cintura un vas de terrissa ordinària. D’aquest mateix carrer de l’Aigua, ja desaparegut, concretament del número 7, també recollí el Dr. Esteve material ceràmic de terrissa comuna, de reflex daurat i 388 ARTURO OLIVER FOIX de pisa blava, entre la que destaca un plat de gran interès degut a la seua rica deco- ració. I del carrer Major sabem prové una moneda de Carles I, encunyada a Valèn- cia, trobada en excavar l’entrada d’un refugi entre els carrers de l’Aigua i Caçadors, al 1938 i que l’esmentat Dr. Esteve adquirí anys desprès. També en el llegat Esteve trobem una sageta eneolítica que fou recuperada per Josep Lluís Viciano entre la terra treta d’una rasa feta per algú tipus de conducció al carrer Pintor Puig Roda, cantonada amb el carrer Vilavella i que aquest donà al seu dia al professor. En la dècada dels anys setanta del segle XX l’Obra Social de la Caixa d’Estal- vis i Mont de Pietat de Castelló construeix l’Edificio Hucha al carrer Enmig, cantonada al carrer de Colón, i en fer el soterrani van aparèixer restes arquitectòniques, molt possiblement provinents d’una antiga muralla, que van ser anotades i dibuixa- des per l’arquitecte tècnic de l’obra Manuel Guía Arnal. Aquesta mateixa entitat comprà poc després el solar on estigué en el seu dia la casa Abadia, per fer un nou edifici cultural. Durant el procés de l’execució dels fonaments la Caixa encarregà a M. Brugal el seguiment arqueològic de l’obra, però no tenim cap resultat del treball realitzat, si bé sabem que aparegueren algunes troballes monetàries. Minses restes ceràmiques del solar on cap als anys vuitanta l’Ajuntament aixe- cà el nou edifici municipal va replegar el S.I.A.P. Tanmateix, ni això va ser possible quan es va construir l’aparcament subterrani que es situà a l’espai on estigué el convent de Santa Clara en la plaça del mateix nom. Aquestes dues obres testimonien la falta de conscienciació de l’Administració front la recuperació de les restes arqueològiques, i sobre tot el buit legislatiu que hi havia. I es que són abundants els testimonis que tenim a casa nostra de intervencions que han comportat la destrucció d’elements històrics artístics. Així podem recordar cap a la dècada dels setanta el gran edifici bastit sobre el que fou convent de Sant Agustí, situat entre el carret Major, Asarau i Governador. Com també podem fer menció de diferents trams de la muralla medieval, com l’existent a la zona del conegut Trinquet. Entre les actuacions arqueològiques realitzades per motiu d’obres cal recordar la cala feta a la basílica de la Mare de Déu del Lledó en 1981, quan es va remodelar l’entorn del temple, quan van aparèixer restes romanes i musulmanes. Per dissort no s’han publicat més que unes anotacions (Gusi, 1985). La primera excavació metodològica que es du a terme a la ciutat va estar la que en 1988 es feu al carrer Sant Josep, excavant un àrea de corrals amb arcades de pedra sostingudes per columnes de pedra picada (Fernández, 1995). Millors resultats són els que provenen de l’excavació feta també pel S.I.A.P. al carrer Governador cantonada amb Campoamor, on aparegueren restes de la muralla manada construir per Pere III, així com material ceràmic amb una cronologia que abraça del segle XV ARQUEOLOGIA URBANA A CASTELLÓ 389 al XX (Oliver, 2000). Anteriorment la mateixa entitat havia dut a terme unes cales sense cap resultat en un solar del carrer José García, per on en el seu dia havia passat la primera muralla medieval. En relació amb les muralles medievals de Castelló cal fer esment de l’excava- ció més gran que s’ha dut a terme a casa nostra fins aquells moments, 1994. Es tracta de la feta a la plaça de les Aules, on es va excavar una de les torres de la fortifica- ció castellonenca, possiblement la torre dels Alçaments. L’excavació, feta per a la construcció de l’aparcament soterrani va ampliar-se cap el que era Hospital de Trullols, que des de l’Edat Mitja fins al principi del segle XX, va ser l’edifici que albergà l’assistència sanitària de Castelló. També aparegué durant l’excavació material d’època romana (Benedito et al., 1997; Melchor, et al., 1996a; 10996b). Relacionat amb aparcaments soterranis cal enumerar altres excavacions arque- ològiques fetes a la dècada dels noranta, la de la plaça Jutge Borrull feta por V. Verdegal, sense la publicació dels seus resultats, així com les de l’antiga casa de Beneficència i de la plaça dels Dolçainers de Tales, on aparegué la vall de la muralla lliberal de Castelló (Olaria, Gusi 1999, 115). En 1996 amb motiu de la continuació de les obres de la cocatedral de Santa Maria es realitzen les obres d’excavació de la cripta o vas de la Verge, que van donar com a resultat la identificació d’aquest espai de soterrament que va estar amb funcionament fins a principi del segle XIX (Oliver, 2000).

Deu anys de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

El 18 de juny de 1998 el DOGV publicava la Llei 4/1998 d’11 de juny de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià, amb unes modificacions fetes al 2007 (Llei 5/2007 de 9 de febrer de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny del Patrimoni Cultural Valencià). Dins d’aquesta nova Llei que substituïa la llei estatal 16/85 del Patrimonio Histórico Español, el títol III està dedicat al patrimoni arqueològic i paleontològic regulant les actuacions que afectaven a aquesta part del patrimoni cultural valen- cià. Amb la llei s’encetava una nova etapa dins de l’Arqueologia, ja que entre altres coses obligava a línforme previ i realització d’excavacions si calia abans de realitzar una obra urbana dins del casc històric d’una ciutat. Per tant, a partir d’aquest moment comencen a realitzar-se una sèrie d’excavacions que afectaran en gran mesura a tot el centre de la ciutat. Així al llarg dáquestos deu anys s’han dut a terme més dún centenar d’actuacions arqueològi- ques amb més o menys resultat. Fora del centre històric de la ciutat, i degut a l’aplicació de la llei esmentada, s’ha efectuat així mateix una sèrie d’actuacions que en alguns casos han tingut uns 390 ARTURO OLIVER FOIX resultats espectaculars. S’ha procedit a la prospecció sistemàtica de les zones on estaven programades actuacions urbanístiques, els coneguts PAI. També s’han prospectat les zones afectades pels treballs d’infraestructures, com és el cas de les rondes de circumval·lació de la ciutat, l’autovia d’accés al port marítim, l’encau- sament del riu Sec i del barranc de Fraga. L’autovia a Benicàssim i la d’Almassora, o el camí dels Molins. De tot això podem destacar l’espai de tallers ceràmics d’època islàmica trobats al PAI Lledó i a la partida de Fadrell, en l’autovia d’accés al port. Al PAI Lledó després de fer les prospeccions i excavacions a la zona de les vies de circulació, es controlà cadascú dels solars que s’edifiquen. També cal remarcar la identificació d’un cementeri musulmà aparegut als terrenys on es va edificar la nova llar de l’Asil de las Hermanas de los Ancianos Desamparados, al camí Caminàs. El jaciment més antic que s’ha reconegut dins d’aquestes actuacions és el del Pujol de Gasset al Grau, conegut des de principis del segle XX, on s’ha tornat a confirmar l’existència d’un assentament ibèric de baixa època. Donant un salt cro- nològic gran, el proper segment temporal que trobem són les ceràmiques islàmiques localitzades al solar del carrer Major 52-54, acompanyades de ceràmica blava d’èpo- ca moderna. La proximitat d’aquest solar amb les troballes del solar del cine Avenida, abunden en la possibilitat de que en aquesta zona hi hagués una població musulmana. A l’època cristiana medieval cal situar la necròpolis de la plaça de l’Herba i carrer de Colón, excavada per motius de la preparació d’aquest vial per al pas del tramvia. El període comprés entre els segles XVI-XVIII té la seua representació en un bon grapat de solars excavats on s’han trobat ceràmica daurada, verda-manganès i blava, en la seua majoria atifells de taula com els bols d’orelletes. Algunes d’aquestes peces han estat trobades dins d’estructures d’emmagatzemanent de gra, com són les sitges, les quals s’han localitzat en solars del carrer Major i del carrer Colón. Podem remarcar l’ampli solar excavat entre el carrer Alloza, Poeta Guimerà i l’avinguda del Rei Jaume I, així com també les excavacions de l’església de Sant Vicent de l’antic convent de frares dominicans de Sant Tomàs d’Aquino, on s’ha trobat un conjunt artesanal que podem veure en el treball de F. Falomir. Les cales d’excava- ció fetes en un altre edifici emblemàtic de la ciutat, com és la Llotja del Cànem, no van donar els resultats esperats. Caldria destacar també dins d’aquest segment cro- nològic els treballs duts a terme dins del campanar, al Fadrí, fetes a ran de la res- tauració de l’edifici, i que per les seues característiques es diferencien de les excavacions fetes als solars. Aquest període històric el podem trobar a tot l’ample del casc antic de la ciutat, en total una vintena de solars present aquest material ceràmic. Indubtablement han estat les restes pertanyents al segle XIX i principis del segle XX les més abundants; unes restes que pràcticament s’han limitat a fragments ARQUEOLOGIA URBANA A CASTELLÓ 391 ceràmics de tot tipus, construcció, cuina, taula, i les cimentacions, i algun que altre paviment de l’època. Pertanyent al segle XIX podem destacar l’excavació que es va realitzar a la zona portuària a l’hora de fer el recinte d’oci. En aquest treball es va recuperar part de l’antiga escollera, la qual es va traslladar a la rotonda a l’extrem del carrer J. B. Lloberas, avinguda de Ferrandís Salvador i passeig de Buenavista. Al seu lloc i motivat per aquesta troballa es va aixecar una replica d’un antic far. També dins del segle XIX s’han excavat diferents trams de la muralla lliberal de la ciutat, entre les que destaca el baluard del gas, el qual s’ha posat en valor in- tegrant-se dins del paisatge urbà. Entorn a les fortificacions modernes i contempo- rànies va aixecar gran expectació l’excavació realitzada al Grau, on es considerava que es trobava la torre del Grau bastida en el segle XVII, però pareix ser que tan sols es van poder localitzar uns carreus de la torre i que van ser en el seu dia apro- fitats per la construcció d’un serrador. Pel que fa al segle XX, cal assenyalar la identificació d’una sèrie de refugis corresponents a la Guerra Civil Espanyola, entre els que destaca el de la plaça de les Aules, podent-se esmentar també altres com el del carrer Isabel Ferrer o el de la Llotja del Cànem. D’aquest refugis pràcticament tan sols s’identifiquen les entrades des de les cases, ja que el refugi en si es troba a l’espai del carrer. Per últim, s’ha de fer menció a la part negativa de l’exploració, ja que trenta set dels solars excavats no han donat resultats, sense cap tipus de resta arqueo- lògica. Les excavacions d’urgència realitzades ens indiquen l’existència d’una pobla- ció a l’Edat Mitja, on les construccions són de poca qualitat, el que ha contribuït a la seua desaparició en el procés evolutiu històric. Característica que es repeteix durant el període històric següent, encara que en ell les troballes de materials mobles ha estat molt més abundant. I encara que per als segles XIX i XX les restes de construcció han segut més nombroses, tornen a indicar una construcció prou pobra. També la possibilitat d’espais dins del recinte emmurallat dedicats a patis i hortes, ja que els resultats que s’han obtingut han segut nuls, o a tot cas també caldria pensar en un fort rebaix del terreny, que poc a poc a donat aquesta configuració urbana mol plana, quan sabem per la documentació escrita que Castelló presentava una orografia més irregular, amb xicotets pujols i barrancs que travessaven el casc urbà.

Balanç de les intervencions arqueològiques

Indubtablement la ciutat de Castelló no s’ha distingit precisament per ser una població monumental, on el tipus d’edificació ha estat de qualitat, el que hagués permès una bona conservació, però la realitat històrica és molt distinta. No anem a 392 ARTURO OLIVER FOIX enganyar-nos i considerar els resultats de les excavacions dutes a terme a la ciutat dins de l’aplicació de la llei del Patrimoni Cultural Valencià com l’obtenció d’uns resultats espectaculars, però si que podem dir que són de gran interès per el coneixement del poblament castellonenc al llarg de la història. En les següents pàgines podem veure els treballs que exposen les dades més profitoses de les excavacions. Si no hagués segut per aquestos anys no coneixeríem, o s’hagués perdut l’oportunitat d’excavar científicament les dues zones de producció ceràmica islàmica, la situada al costat de l’ermita de Fadrell i la de la partida de Safra, activitat completament desconeguda en aquesta època a Castelló. El mateix passaria amb la necrò- polis islàmica de Lledó. Per altra banda s’han pogut confirmar i contrastar dades que coneixien per la documentació, com és el cas de les muralles, ja siguen les medievals o les lliberals. També la distribució d’elements mobles, com la ceràmi- ca, contrastat amb els solars buits, ens dona una idea de la distribució de la pobla- ció en cada moment dins de les muralles. El mateix succeeix amb les sitges o els tallers artesanals. També la recuperació del tresor de principis del segle XIX és una troballa important, que indubtablement en altres circumstàncies s’hagués perdut. Cal tindre en compte que alguns dels espais excavats s’han posat en valorar per a la seua visita pel pùblic, com és cas de la torre dels Alçaments a la plaça de les Aules, i que els treballs arqueològics han augmentan els fons dels museus, com podem veure en la vitrina dedicada als forns del PAI Lledó-Safra i de Fadrell que s’ha instal·lat al Museu de BB.AA. de Castelló. Per tant, considerem que aquests deu anys d’aplicació de la llei a l’hora de la remodelació tant de l’espai urbà com rural, ha segut un fet fructífer i que ha permés avançar més en el coneixement de l’arqueologia castellonenca en aquest espai de temps que en tots els anys anteriors. Per altra banda, assegura així mateix que en el futur la protecció del patrimoni arqueològic urbà de Castelló està garantit.

ARTURO OLIVER FOIX

Bibliografia

BENEDITO NUEZ, J., LLORENS OTERO, J. M., MELCHOR MONTSERRAT, J. M., (1997). La excavación arqueológica de la plaza de las aulas. Historia y arqueología en la ciudad de Castellón. Ajuntament de Castelló. Castelló. ESTEVE GÀLVEZ, F., (1990). De com degué naixer i es va estructurar la Vila de Castelló. Anuario del Ateneo de Castellón, 1989-90, vol. 3, pp. 19-64. Ateneo de Castellón. Castelló. GUSI JENER, F., (1985). Ermita de Nª Sra. de Lledó. Campaña de urgencia 1981. X Aniversario 1975-1985. Servicio de Investigaciones Arqueológicas y Prehistóricas, pp. 80-81. Diputació de Castelló. Castelló. ARQUEOLOGIA URBANA A CASTELLÓ 393

FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A., (1995). Sondejos arqueològics en el nucli urbà de Castelló. Restes d’un recinte del segle XVI. Quaderns de Prehistòria i Arque- ologia de Castelló, 16, pp. 293-299. Diputació de Castelló. Castelló. MELCHOR MONSERRAT, J. M., BENEDITO NUEZ, J., FERRER, J. L., LLORENS OTERO, J.M., (1996a). La cerámica «romana» de la plaza de las Aulas (Castellón). Actas del XXIII Congreso Nacional de Arqueología, II, pp. 245-248, Ajuntament d’Elx. Elx. MELCHOR MONSERRAT, J. M., BENEDITO NUEZ, J., LORENS OTERO, J. M., (1996b). Intervención arqueológica en las obras de construcción del aparcamiento subterráneo de la plaza de las Aulas (Castellón, la Plana Alta). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 17, pp. 573-585. Diputació de Castelló. Castelló. MELCHOR MONSERRAT, J. M., BENEDITO NUEZ, J., LLORENS OTERO, J. M., FERRER CASTELLÓ, J. L., (1996-97). La excavación arqueológica de la plaza de las Aulas y calle San Luis. Estudis Castellonencs, 7, pp. 201-215, Diputació de Castelló. Castelló. OLARIA PUYOLES, C., GUSI GENER, F., (1999). El patrimonio histórico- arqueológico de la ciudad. La Ciudad de Castellón de la Plana, pp. 111-119. Ajuntament de Castelló. Castelló. OLIVER FOIX, A., (1995). Excavación de un tramo de la muralla medieval de la ciudad de Castellón de la Plana. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 16, pp. 281-292. Diputació de Castelló. Castelló. OLIVER, A., (2000) Excavación de la Cripta de la Virgen en la Iglesia de Santa María de Castellón. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 21, pp. 447-460. Diputació Castelló. Castelló. 394 ARTURO OLIVER FOIX

Fig. 1.- Ceràmiques verd manganés recuperades per F. Esteve Gàlvez 1.- Carrer l’Aigua, avui plaça Cardona i Vives 2.- Solar de l’Almudí, entre actual plaça Cardona i Vives i carrer Ruiz Vila 3.- Carrer l’Aigua, avui plaça Cardona i Vives 4.- Començament de l’avenguda Lledó. ARQUEOLOGIA URBANA A CASTELLÓ 395

Fig 2.- Ceràmiques blaves recuperades per F. Esteve Gàlvez 1.- Carrer l’Aigua, avui plaça Cardona i Vives 2.- Solar de l’església de la Sang 3.- Solar del convent de les Monges Caputxines 396 ARTURO OLIVER FOIX

Fig 3.- Ceràmiques de reflex daurat recuperades per F. Esteve Gàlvez Solar del convent de les Monges Caputxines ARQUEOLOGIA URBANA A CASTELLÓ 397

Fig. 4.- Distribució de les excavacions efectuades al centre històric de Castelló 398 ARTURO OLIVER FOIX

Fig. 5.- Distribució de les excavacions efectuades al Grau de Castelló MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 399

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

Memoria de la excavación arqueológica realizada en el yacimiento «Sant Jaume de Fadrell» dentro del proyecto de construcción de la nueva carretera de acceso al puerto de Castellón

INTRODUCCIÓN.

Localización. La zona de la excavación arqueológica se localiza en la carretera de acceso al puerto de Castellón desde la rotonda de la Avda. Valencia, a la altura de Vía Caminás, y justo enfrente de la Ermita de Sant Jaume de Fadrell, como se puede observar en el plano de situación del proyecto.

Emplazamiento y descripción. Nos encontramos ante una zona ocupada en la actualidad por campos de cultivo de huerta y frutales (naranjos), que queda encajada entre la antigua carretera de Sant Jaume, Vía Caminás y el colector de Castellón. El terreno es llano y aparentemente ha debido sufrir una importante nivelación, por la actividad agraria anteriormente citada.

Referencias Históricas y antecedentes. De las investigaciones desarrolladas con anterioridad, se puede deducir que en principio aquí había una alquería islámica posteriormente cristianizada. Según Madoz fue Iglesia parroquial del antiguo pueblo de Fadrell, con pila bau- tismal y cementerio exento cercado. Actualmente se conserva la iglesia, y tiene adosado otro edificio que alberga la casa del guarda. Frente a él se encuentra un cercado que perteneció al antiguo cementerio, una fuente, un pozo y una noria de reciente construcción. 400 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Porcar, en 1948, señala la existencia de piedras trabajadas de factura romana embutidas entre las paredes de la ermita, además de cerámicas de la misma crono- logía. Arasa Gil menciona en este punto vestigios de una antigua alquería islámica, sobre la que se construiría hacia 1559 la ermita de San Jaime. Con respecto a Vía Caminás, actual camino y vía pecuaria, coincide con el trazado de una vía romana. En las proximidades de la misma, concretamente en la Senda de la Palla, se localizó en 1934 una construcción de sillares de piedra de cro- nología romana que, probablemente, serían un ramal que unía la vía romana con la zona de El Grao.

Intervención proyectada. En la fase de redacción del Estudio de Impacto Ambiental se realizó una pros- pección arqueológica superficial de todo el proyecto que proporcionó una serie de puntos de interés arqueológico a controlar en las fases de ejecución de movimientos de tierra. Los trabajos se limitarán a la zona de afección de los movimientos de tierra en la ermita de Sant Jaume de Fadrell y vía Caminás. El cumplimiento del plan de Vigilancia Ambiental del proyecto de construcción de la carretera de acceso al Puerto de Castellón, preveía la realización de sondeos arqueológicos en el entorno de la Ermita de Sant Jaume de Fadrell y vía Caminás, para asegurarse de que no existen restos arqueológicos en un área mayor que la que abarque la margen contraria de la carretera actual, debido a la proximidad de la vía romana (Caminás) o que puedan corresponderse con restos del primitivo asentamien- to musulmán conocido en ese punto. Para ello se solicitó la correspondiente autorización administrativa o solicitud de urgencias, que fue concedida con el número de exp.2003/0366-Cs. Como consecuencia de esta primera fase de control y realización de sondeos, y a la vista de los resultados obtenidos, por prescripción de la inspección técnica de la Generalitat, se solicitó un nuevo proyecto de intervención para proceder a la ex- cavación en área, que fue concedido con el nº de exp 2003/0706-Cs.

Metodología. Para la realización de los sondeos y la excavación en área se utilizó el Sistema Harris. No debe olvidarse, que tal sistema de excavación está ideado para excavar yacimientos con estructuras, tratando los distintos niveles arqueológicos –Unidades Estratigráficas, (UE)– como unidades cerradas e indivisas. Es obvio que esto plantea graves problemas si deseamos obtener cualquier tipo de información microespacial, del tipo que plantea BURILLO, F. 1983 y BURILLO, F. y SUS, M.L. 1986. La solución que ha ideado el equipo redactor, y que se propone en concreto para este caso, es resolver las lagunas que genera la estrategia de excavación por nive- MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 401 les y su implementación informática, aspectos en los que nos centraremos en la ex- posición del proceso de excavación. La variante que introducimos al Sistema Harris es una partición de la UE en unidades de recuperación y análisis modulares que denominamos Unidad Básica de Recuperación - en adelante, UBR -.Una UBR es por ello la unidad mínima de recu- peración, pudiendo ser un solo fragmento o un grupo de ellos, en función de las características de la excavación y del yacimiento; eso si, sin poder variar el criterio una vez que se adopta para un yacimiento, ya que se romperían los valores comparativos. En nuestro caso se define como la unidad que agrupa a todos los fragmentos arqueológicos que se recuperan en un mismo prisma ortogonal propuesto de 300x200x20 cm. para los sondeos manuales y de 1000x300x20 para los mecánicos, que puede definirse tanto en sus dimensiones como en su ubicación espacial mediante 8 puntos topográficos, que son trasladables a cualquier programa CAD. Si cada UBR se define como una entidad es posible asociarla a una base de datos, en nuestro caso proponemos Microsoft© Access bajo entorno Windows (©Micro- soft Corporation), lo cual permite utilizar todos los métodos de análisis espacial, basados en el registro por celdas. Por ello es preciso en este punto hacer dos preci- siones: En primer lugar, la variante que se propone no es una cuadrícula convencional. La cuadrícula divide el yacimiento, mientras que la UBR divide la UE. Esta parti- cularidad permite de un modo sencillo, debido al equipo topográfico e informático que se deberá usar, reorientar a voluntad la dirección de la cuadrícula y ubicar espacialmente cada sondeo. En segundo lugar, las Unidades Estratigráficas vienen condicionadas en su forma por factores tales como el relieve natural, la presencia de estructuras, los procesos postdeposicionales, etc., de modo que tienden a no ser regulares, lo cual moti- va que queden espacios no ocupados por UBR. Estos espacios los cubrimos con UBR no modulares que podemos definir, en nuestro caso, por un máximo de 20 puntos. La lectura de los puntos que delimitan cada UBR se realizará con una estación topográfica, y el material arqueológico recuperado se recogerá y documentará de modo independiente para cada UBR perteneciente a cada UE, ayudándonos para ello de los modelos de ficha.

DESCRIPCIÓN DE LOS TRABAJOS DE EXCAVACIÓN.

Introducción Para el proyecto de construcción de la Nueva Carretera de Acceso al Puerto de Castellón, y durante la fase de realización del Estudio de Impacto Ambiental, se lle- 402 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO vó a cabo una prospección arqueológica superficial que proporcionó una serie de puntos de interés arqueológico a controlar durante la fase de movimientos de tierra. Con respecto al yacimiento de la Ermita de Sant Jaume de Fadrell y Vía Caminás, hay que señalar que en el momento de nuestra visita se había realizado un desbroce de toda el área marcada dentro de los límites del yacimiento. En esta inspección ocular pudimos observar cómo se había procedido a la retirada de los árboles (era una zona de campos de naranjos) y parte de la capa de tierra vegetal, en un espesor variable entre 40 y 50 cm, a excepción de una zona, donde una franja de unos 3 metros de ancha en la margen derecha del trazado se había rebajado a una cota cercana a los tres metros de profundidad para la colocación de un colector. En la zona explanada se conservaba parte del nivel de tierra vegetal con interés arqueológico, en unos espesores que en aquellos momentos no se podían definir con certeza, pero que por la observación de la zanja del colector podíamos suponer que tendrían unos 40 cm. de espesor medio. La zona que se corresponde con el camino de Vía Caminás no había sido alterada, ya que los desmontes realizados se desarrollaron a ambos lados de este camino. Aquí se habían abierto unas zanjas para las zapatas de un paso superior y para el colector, sin que se observara la presencia de restos de interés arqueológico. En la zona donde se produjo la afección eran visibles abundantes fragmentos de cerámica islámica, y algún fragmento de cerámica de cronología reciente, espar- cidos por un área muy amplia.

Proceso de la intervención. a) Fase inicial o de sondeos. En cumplimiento de la Declaración de Impacto Ambiental del presente proyec- to y de las observaciones planteadas durante la visita de campo, durante el mes de junio de 2003 se realizaron una serie de catas a lo largo del yacimiento para tratar de confirmar la existencia y la extensión del mismo. Se realizaron un total de 20 catas de diferentes medidas entre los Pks. 4+150 a 4+400. Del total de estas catas, 13 se han excavado por procedimiento manual, con unas dimensiones de 3 x 2 m., excepto la cata denominada 11, que partiendo de una inicial de 3 x 2 se fue ampliando en función de los hallazgos realizados hasta completar una cata de 5,50 m. x 4,30 m. El resto de catas se excavaron por procedimiento mecánico, con unos tamaños aproximados de 10 x 3 m., excepto la cata 16, que es de 3 x 2 m. Aunque en todas ellas se localizaron restos cerámicos, la escasez de los materiales recuperados en algunas de ellas, y el afloramiento muy superficial de las arcillas naturales, hizo que sólo se establecieran como catas positivas aquellas que presentaban un nivel arqueológico claro, bien por presencia de restos cerámicos, o bien por presencia de restos estructurales. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 403

De esta manera se establecieron como catas positivas las nº 1, 2, 3, 4, 11, 14 y 17, junto a las catas 5, 6, en la que se localizaron diversos pozos. Cata 1. Realizada casi en eje de trazado junto al P.k. 4+280. Se sitúa práctica- mente frente a la ermita de Sant Jaume. Presenta un primer nivel de tierra de color marrón que denominamos de tierra vegetal, donde se localizaron abundantes restos materiales cerámicos. Encontramos principalmente cerámica común de muy mala calidad, en cuanto a la cocción de las pastas. Los tipos cerámicos más frecuente- mente localizados corresponden a tinajas, ollas y jarras. Por debajo de esta tierra vegetal se localizó un nivel de color rojizo y textura arcillosa que responde al terreno natural, donde, como es lógico, no se localizó ningún resto arqueológico. Cata 2. Realizada en un extremo del trazado, en uno de los caminos de servicio paralelos a la altura del P.k. 4+360 del tronco principal. Nos encontramos en primer lugar con un nivel de tierra de color marrón similar al hallado en la cata 1, y que contenía gran cantidad de restos cerámicos de cronología islámica. Entre el material localizado podemos destacar la presencia de fragmentos cerámicos de tipo verde-manganeso correspondientes a un ataifor y una aguja de las denominadas de tipo quirúrgico o cosmético, en muy buen estado de conservación. Este material nos ayuda a fechar el depósito entorno al s. XII. Junto a ellos se localizó abundante material común correspondiente a tinajas, jarras, ollas, y algunos restos óseos de animales. El tipo de las tinajas y cazuelas halladas nos sugirieron una cronología del s. XIII, por lo que los elementos anteriores podrían ser simples perduraciones. El nivel que contenía los restos cerámicos no es plano, sino que buza en sentido oeste, manteniendo apenas 15 cm. de espesor en su lado este, y más de 50 en el lado oeste. Apoya directamente sobre el nivel de tierra natural que en este caso en una capa arcillosa de color rojizo por debajo de la cual se localiza la cantera. Cata 3. Se marcó en el extremo este del área protegida, junto al P.k. 4+400. Presenta una primera capa de tierra con gravas y muy compacta, que resultó ser un nivel revuelto fruto de los trabajos iniciales de nivelación con las máquinas de la obra. Por debajo de éste se localizó el de tierra de color marrón donde se hallaron los restos cerámicos en la misma proporción y similar tipología a los hallados en las catas anteriores. Completando la seriación estratigráfica se localizó el nivel natural de arcillas rojizas, que aflora a unos 15 cm. en el lado oeste, mientras que en el lado este lo hace a más de 40 cm. Cata 4. Se marcó entre las catas 2 y 3, a la altura del P.k.4+380. Presenta una primera capa de tierra de color marrón muy compactada por el paso de maquinaria, donde se localizaron escasos restos cerámicos, entre los que destaca un ladrillo en forma de rombo. Por debajo de este nivel se localizaron inmediatamente las arcillas naturales. Cata 5. La ubicamos frente a la ermita de Sant Jaume, a la altura del P.k. 4+300. Se recuperaron muy pocos fragmentos cerámicos en superficie, mientras que la ex- cavación de la cata no aportó ningún fragmento cerámico, al aflorar desde el pri- 404 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO mer momento el nivel de arcilla roja propio del terreno natural. Sólo se observó una pequeña mancha de la tierra marrón que se halla de forma generalizada a lo largo de toda la zona de excavación. Esta mancha responde a la existencia de un pozo excavado en el nivel de tierra rojiza, donde se pudieron documentar abundantes fragmentos de cerámica de cronología islámica. A este pozo se le denominó en un primer momento como Pozo 3. Cata 6. Se marcó en el extremo noreste de la zona de afección de obras, a la altura del P.k. 4+380. Pertenece al grupo de las catas realizadas por procedimiento mecánico, con unas dimensiones de 10 x 3 m. Tras retirar la capa compactada por las máquinas, en la que no observamos la existencia de restos cerámicos, se com- probó que a lo largo de toda ella aflora el nivel natural de arcillas rojas. Sin embargo, este nivel se encontró interrumpido en un punto por la existencia de un pozo (vertedero), excavado en el nivel arcilloso que profundiza hasta llegar al nivel de cantera. Tras el hallazgo del pozo, se decidió abandonar el uso de máquina y proceder a su excavación manual. Contenía en su interior restos cerámicos de cronolo- gía islámica, destacando la presencia de algunos fragmentos de ataifor vidriado en verde y uno con restos de estampillas, características que nos permiten relacionar- los con la tipología cerámica típica del siglo XII, a lo que se unen los perfiles de carenas altas de estos ataifores. Este relleno arqueológico se completa con restos de aljezones de yeso, piedras, etc.... El pozo tiene un diámetro de 1,70 m. y una profundidad de 58 cm. A esta estructura se le denominó inicialmente con el nombre de Pozo 1. Cata 7. Situada junto al P.k. 4+300, en las proximidades del centro del trazado del tronco principal de la autovía. En primer lugar hallamos un nivel de tierra vegetal con muy poco material arqueológico, y debajo de él, la tierra rojiza arcillosa que corresponde al nivel natural. Cata 8. Situada junto al P.k. 4+260 en el centro del trazado. Como las demás, presenta un primer nivel de tierra marrón de poco espesor, en el que prácticamente no se localizaron restos cerámicos. Por debajo el nivel de arcilla roja, que corresponde al terreno natural. Cata 9. Situada hacia el sur del trazado, en el camino de servicio paralelo, a la altura del P.k. 4+240. Está formada por un primer nivel de tierra marrón bastante compacta, en el que se localizaron escasos restos cerámicos. A continuación hallamos el nivel de arcilla rojiza interrumpido puntualmente por el afloramiento del nivel de conglomerado propio del terreno natural, y que suele localizarse por debajo de los niveles arcillosos. Al principio consideramos que estas piedras podrían ser restos de un muro, por lo que se intensificaron las labores de excavación y limpieza, dejando in situ todas las piedras halladas, constatando al final de los trabajos arqueológicos que este nivel de piedras no era otra cosa que la cantera de conglo- merados, que en este punto tiene una cota muy superficial. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 405

Cata 10. Se ubicó cerca del camino de acceso a la zona de excavación en su lado oeste, a la altura del P.k. 4+240. Presentaba un primer nivel de tierra marrón de muy poco espesor, situándose inmediatamente debajo el nivel de tierra arcillosa propia del terreno natural. El nivel arqueológico apenas aportó material cerámico. Cata 11. Inicialmente se marcó una cata de 3 x 2 en la zona destinada a ser el camino sur de servicio, a la altura del P.k. 4+330 del tronco principal. Posterior- mente, y en función de los resultados obtenidos, se amplió hasta alcanzar las dimensiones de 5,50 x 4,30 m. La excavación inicial de la cata permitió localizar dos muretes de piedra paralelos y a escasos centímetros de distancia uno de otro. El muro 1 tenía una longitud de 2,40 m. y una anchura de 40 cm., mientras que el muro 2 tenía una longitud de 1,70 m. una anchura de 40 cm. en su zona más ancha, mientras que allí donde sólo conservaba una hilada tiene solo entre 20 y 30 cm. El nivel de tierra marrón cubría los muros, y en él se localizaron fragmentos de cerámica de cronología islámica. Por debajo de este nivel marrón se halló el de arcillas rojizas en la zona sur de la cata, mientras que en el lado norte, la composición estratigráfica cambia al encontrarse un nuevo nivel de tierra marrón-rojiza mezclada con cenizas. Su excavación permitió localizar un pozo con abundantes restos cerámicos islámicos, y algunos fragmentos óseos. Este pozo tenía en su parte inferior dos pe- queños hoyos, que fueron excavados directamente en el nivel de roca natural. La presencia de cerámica islámica es constante desde el inicio hasta el final de pozo. A esta estructura se le denominó inicialmente con el nombre de Pozo 2. Cata 12. Situada cerca de la carretera antigua, a la altura del P.k. 4+330. Se caracteriza por la presencia de una acumulación de piedras en su lado norte, que se halló inmediatamente debajo del nivel superficial. Las arcillas rojas, en este caso, se presentan en forma escalonada, llegando a alcanzar los 80 cm. en la zona de acu- mulación citada. De la observación estratigráfica pudimos deducir que estas piedras responden a un relleno de época moderna con el objeto de nivelar el terreno en la zona que se encuentra entre los campos de cultivo y la carretera. Se localizaron ce- rámicas islámicas, junto a un fragmento de birla o rollo de alfarero, y otro de loza azul de cronología moderna. Cata 13. Situada en el centro del trazado, a la altura del P.k. 4+330. El nivel de tierra vegetal o superficial, en esta cata se diferencia claramente del resto de la ex- cavación por la presencia de gran cantidad de raíces. Se hallaron fragmentos de ce- rámica de cronología islámica, encontrándose a unos 30 cm. el nivel natural de arcillas rojas. Cata 14. Se marcó entre las catas 2 y 11, a la altura del P.k. 4+340 con unas dimensiones de 10 x 3 m. Se llevó a cabo inicialmente con procedimiento mecáni- co y se terminó la excavación con procedimiento manual. Encontramos un primer nivel de tierra marrón donde se localizaron fragmentos de cerámica islámica, y por debajo del mismo se halló el nivel natural de arcilla roja. En un extremo de la cata se localizó una depósito laminar de tejas sobre las arcillas, que bien responde a una 406 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO capa de aislante de la humedad del nivel de arcillas y preparación para la coloca- ción de un suelo, o bien a un vertido de tejas procedentes de un horno próximo. Entre la capa de tejas también se observó la presencia de cerámicas de cronología islámica, los que nos hace suponer que este depósito corresponde al mismo momento de ocu- pación islámica, presentando unas dimensiones de 4 x 2,10 m. Cata 15. Ubicada entre las catas 12 y 6, en el eje del trazado, a la altura del P.k. 4+350. Se excavó por procedimiento mecánico, con unas dimensiones de 10 x 3 m. En ella el nivel de tierra marrón o superficial era prácticamente inexistente, aflorando casi en superficie el nivel de arcilla roja del terreno natural. Cata 16. Se proyectó casi en le eje de trazado, a la altura del P.k. 4+360, entre las catas 15, 6, 2 y 4, con la finalidad de conocer la interrelación estratigráfica de las catas citadas. En ella, sólo hallamos el nivel de arcilla roja, habiendo desaparecido el superficial o nivel de tierra marrón en el que habitualmente se localizan los restos de interés arqueológico. Cata 17. Presenta unas dimensiones de 3 x 2 m., se realizó por procedimiento mecánico y se sitúa a la altura del P.k. 4+280, en el camino paralelo de servicio de la margen derecha. Hallamos en primer lugar un nivel de tierra marrón donde se localizaron restos cerámicos de cronología islámica, situándose inmediatamente por debajo del mismo la capa de tierra arcillosa propia del nivel natural del terreno. Cata 18. Esta cata se marcó a la altura del P.k. 4+200, y cercana a la antigua carretera. Se excavó por procedimiento mecánico, con unas dimensiones de 10 x 3 m. No conservaba apenas nivel de tierra vegetal, por lo que la excavación se reali- zó prácticamente en niveles naturales de arcilla. Dentro de este nivel arcilloso se encontró un relleno de tierra vegetal, que cortaba perpendicularmente la cata. La excavación dejó al descubierto una estructura en forma de fosa, que presentaba un fondo a modo de cubeta, directamente apoyado sobre la roca, mientras que las paredes laterales eran el propio nivel arcilloso. En su interior no se hallaron restos cerámicos de ningún tipo. Cata 19. La ubicamos a la altura del P.k.. 4+180, muy cerca de la cata 18. No presentaba ningún nivel de tierra vegetal o superficial, sino que afloraba directamente el nivel de arcillas. Toda la cata se excavó en el nivel arcilloso, por lo que se la consideró negativa desde el punto de vista arqueológico. Cata 20. Se marcó a la altura del P.k. 4+160, en el extremo más oeste de la zona que hemos delimitado como yacimiento arqueológico Encontramos un primer nivel de tierra vegetal en el que localizamos manchas de pequeñas piedras, entre las cuales se recogieron algunos fragmentos de cerámica islámica, junto a otros de cerá- mica medieval cristiana, que aportan cronologías tanto del siglo XIII-XIV como alguna del XV-XVI. Por debajo de este nivel se encuentra la tierra roja, y en algunos puntos la cantera. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 407 b) Fase segunda o excavación en área. Fruto de esta campaña de realización de sondeos y catas, se elaboró un informe previo remitido a la Consellería de Cultura i Esport, que a la vista de los resultados aportados estableció como prescripción técnica la necesidad de realizar una exca- vación manual de toda la zona afectada por la obra. En cumplimiento de dicha prescripción la excavación se fue realizando desde el día 5 de noviembre de 2003, hasta el 28 de mayo de 2004, comenzando por la ampliación de las catas que dieron positivo y enlazando unas con otras. Por todo ello, hemos creído conveniente presentar conjuntamente en este resumen de memoria arqueológica el resultado de todo el proceso de excavación desarrollado en el yacimiento de Sant Jaume de Fadrell, tanto de la fase de sondeos y catas, como de la excavación en área, al entender que todo ello es una unidad de intervención arqueológica dentro del proyecto de obras del Ministerio de Fomento de la Nueva Carretera de Acceso al Puerto de Castellón, realizado por la empresa Al-Mulk s.l. para la UTE Dragados-FCC. La excavación se centró inicialmente entre los P.k.s. 4+230 a 4+400, dejándo- se la zona entre los P.k.s. 4+170 a 4+230 sin excavar debido a que los sondeos allí realizados fueron completamente negativos. Desde los sondeos positivos se planteó la excavación en área en todas las di- recciones, mediante la apertura de unidades de excavación (catas de 3-4 m. de anchura por 20 m. de largo) que nos permitieran ver la existencia o no de nivel ar- queológico. Los trabajos se desarrollaron con una plantilla de 2 arqueólogos y 10 peones. Como norma general se estableció que, en función de los hallazgos obtenidos al comenzar la excavación en área, se hacía necesario prolongar la excavación hacia las catas que no habían dado resultado positivo, continuando con la excavación de los niveles arqueológicos presentes en el corte hasta agotar los mismos y llegar a los niveles de arcilla. Esto se pudo observar especialmente en la ampliación de la cata 1 hacia la cata 10, donde el sondeo aquí realizado en junio de 2003 fue negativo, pero en la fase de excavación en área se consiguió localizar una serie de pozos y estructuras de piedra muy interesantes. En la zona más próxima a la antigua carretera nacional se observó la existencia de una gran concentración de pozos, hallándose 18 en un área de 200 m2. Algunos de los pozos se localizaron en el mismo borde de la cuneta de la carretera, por lo que es previsible que por debajo de la carretera antigua se pro- longaran los restos arqueológicos, si bien al retirar las capas de asfalto y zahorras existentes no se pudo observar ningún elemento de interés arqueológico. Evidentemente, no parece lógico ni es razonable que el yacimiento termine en el mismo borde de la antigua carretera, teniendo en cuenta además que al otro lado de ésta, y como resultado de otra intervención arqueológica se hallaron varios enterramientos. 408 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Ello nos hace suponer que los restos arqueológicos que ocuparon la zona de la antigua carretera debieron destruirse en el momento de su construcción, ya que las cotas de su cuneta están por debajo del nivel arqueológico en el que nosotros hemos hallado los pozos. Se comenzó a excavar a partir de la cata 1, realizada casi en el eje del trazado, junto al P.k. 4+280, y ampliando ésta hacia la cata 5, donde se había localizado un pozo. Posteriormente se empezó a trabajar en la cata 11, ampliando la misma hacia la cata 5, hasta crear una zona de excavación de 80 m. de largo por 20 m. de ancho. Hacia el sur (zona ocupada por campos de naranjos), se amplió la excavación tres metros hasta llegar al colector. Esta banda se corresponde con el límite máxi- mo de excavación, que marca la hipotética línea de unión de las catas 17 y 2, realizadas al borde del colector localizado en el mes de junio. Hacia el norte la excava- ción llegó al borde la cuneta de la antigua carretera a lo largo de la zona existente entre los P.k.s.. 4+170 y 4+400. Hacia el este la ampliación se hizo hasta enlazar con la antigua cata 3, mientras que hacia el oeste se llegó hasta el límite del camino de acceso a las fincas que se localizan junto a la excavación. En el área que se localiza entre las antiguas catas 3 y 6 se observa la existencia de un nivel de cantos de pequeño tamaño depositados sobre los niveles de arcilla con una capa de tierra de textura arcillosa y color grisáceo, donde se localizan restos cerámicos de cronología moderna. En esta zona, y en la última ampliación realizada durante el mes de mayo, se localizaron los restos de una estructura rectangular de cronología moderna rellena con escombros contemporáneos, que probablemente se corresponden con el momen- to de construcción de la antigua carretera. La realización de esta carretera afectó igualmente al área situada al noreste de la excavación, donde se observaba en superficie abundantes restos de cantos, hor- migón, etc..., que produjeron una alteración de los niveles arqueológicos, como se pudo ver en los cortes estratigráficos y perfiles realizados, que permiten observar unos rellenos de materiales revueltos con presencia de numerosos cantos mezclados con restos de hormigón. Podemos decir que la excavación arqueológica al final se extendió sobre una superficie aproximada de 5.000 m2. Se realizó una completa documentación topográfica del área de excavación, le- vantándose distintas planimetrías conforme avanzaba la misma, terminando con una que reflejó el estado final. Junto a éstas se han levantado secciones de los pozos excavados y dibujos de todos los elementos estructurales localizados, tanto muros, como acumulaciones de piedras, horno, etc,… Junto a las plantas y secciones indicadas, se ha realizado una documentación gráfica de la excavación, con fotografías detalladas de los elementos localizados más significativos e incluso, de algunos, se ha hecho fotogrametría. Como es preceptivo se ha llevado a cabo el lavado, sigla e inventario del material arqueológico recuperado en la excavación (156.797 fragmentos), procediendo MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 409 al remontaje del mayor número posible de formas cerámicas (207 piezas), con el objeto de establecer una tipología lo más completa posible del yacimiento, y tam- bién facilitar la labor a los restauradores del Museo de Castellón, lugar donde se han trasladado para su depósito todos los elementos arqueológicos hallados. También se recuperaron y se han guardado las losas de arenisca que se corres- pondían con las tapaderas de los pozos, así como restos del revoco del horno localizado. Por otro lado, hay que señalar que se cumplieron con las demás prescripciones técnicas elaboradas por la Unidad de Inspección Arqueológica de la Generalitat Valenciana. De esta manera se procedió a la excavación y desmontaje de todas las acumulaciones informes de piedra, así como también de las estructuras más irregulares que se encontraban en peor estado de conservación. Igualmente se procedió a la protección mediante el uso de geo-textiles del resto de las estructuras localizadas, y del horno, colmatándose posteriormente mediante arenas de color verdoso que permiten su diferenciación con los niveles naturales de color rojizo. También se rellenaron de esta forma el resto de los pozos existentes en el área de excavación. Con respecto al área situada entre los P.k.s. 4+170 a 4+230, donde la autovía se construyó en terraplén, se estimó que no era necesario realizar desbroces y desmontes que afectaran al yacimiento arqueológico, por lo que se procedió a colocar un geotextil de separación entre el nivel de suelo del terreno actual y el terraplenado, conservando así los posibles restos arqueológicos que supuestamente se extienden por esta zona y evitando la ampliación de la excavación arqueológica.

Descripción estratigráfica. La estratigrafía general del yacimiento es muy simple, ya que existe un nivel superior o superficial de tierra de color marrón oscura, propia de los niveles de tierra de cultivo donde se localizan restos cerámicos dispersos y sin conexión, que han sido movidos y revueltos a lo largo de la superficie del terreno y por muy diversos motivos (labranza, erosión, encharcamientos de agua, etc...), y un nivel natural de componentes arcillosos. Dentro de éste último nivel se han excavado toda una serie de cubetas y pozos y en él se localizan las estructuras y acumulaciones de piedra, junto a depósitos arqueológicos de gran interés científico.

DESCRIPCIÓN DE LOS HALLAZGOS MÁS RELEVANTES

Estructuras. a) Estructuras de piedra. Los restos estructurales localizados están muy arrasados, conservándose única- mente una o como máximo dos hiladas de altura de muro, siendo este tipo de construcciones muy escasas en la superficie total de la excavación. 410 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Junto a ellos se hallaron una serie de acumulaciones de piedras de planta irregular, tendiendo a formas circulares, que están en relación con las cubetas excavadas en los niveles de arcillas naturales y que, como base o fondo, suelen tener el siguiente nivel natural que en este caso es de roca caliza. En estas acumulaciones y cubetas es donde se han localizado una gran cantidad de restos cerámicos. Todas estas acumulaciones de piedra están formadas directamente sobre el nivel arcilloso, igual al encontrado en las cubetas. También hay que señalar que entre las acumulaciones de piedras se observa la presencia de restos cerámicos similares a los localizados en los niveles arqueológicos excavados en las cubetas o pozos. Estructura 1: Acumulación de piedras informe con seis piedras alineadas que podrían confor- mar originariamente un muro. Estructura 2: Acumulación de piedras en dos hiladas paralelas. La primera formada por piedras de tamaño pequeño y la segunda con piedras de todavía menor tamaño. Cada uno de los muros tiene 3 m. de longitud y unos 30 cm. de anchura. Apenas conserva una hilada de altura. Estructura 3. Es una agrupación de cuatro acumulaciones de piedra. La primera es informe y se construye con pequeñas piedras. La segunda es una agrupación más o menos circular de piedras de diversos ta- maños de 2,5 m. de longitud y 2 m. de anchura. Entre las piedras se localizaron escasos fragmentos cerámicos informes. La tercera agrupación es un muro de piedra bien definido de 1,9 m. de largo y 67 cm. de ancho. La cuarta es un muro de piedra parcialmente destruido, de 1,8 m. de longitud y una anchura muy variable. Estructura 4. Se trata de dos alineaciones informes de piedra y mal conservadas, de unos 3 m. de longitud y 50 cm. de anchura. Estructura 5. Se trata de tres agrupaciones de piedras poco significativas, que no permiten definir su forma, con piedras de tamaño medio que no marcan alineaciones concretas. Estructura 6. Se trata de un muro de unos 6 m. de longitud y 1,5 m. de anchura, bastante bien definida en sus dos caras. Mientras la cara este está conformada por piedras de ta- maño mediano, la cara oeste lo está por piedras de pequeño tamaño. En el extremo sur, el muro presenta los arranques de dos muros perpendiculares al principal en sentido oeste y este. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 411

Estructura 7. Se trata de cuatro agrupaciones de piedras. Dos tienen formas circulares y otras dos forman hiladas de lajas de piedras. Las agrupaciones circulares están hechas con piedras de tamaño pequeño y mediano, mientras que las hiladas de lajas presentan piedras de mayor tamaño, aunque no se puede hablar de alineaciones. Estructura 8. Posible muro de 2,5 m. de longitud y 80 cm. de anchura conservada. Está conformado por dos alineaciones de piedras de tamaño medio-grande, y conserva una altura de una hilada de piedra. Estructura 9. Acumulación informe de piedras en sentido sur-norte realizada con piedras de tamaño mediano. Estructura 10. Restos de piedras alineadas que podrían formar un muro del que se conservan 2,7 m. de longitud con una anchura variable de 40-50 cm. Estructura 11. Restos de unas pocas piedras alineadas que pudieran responder, en origen, a un muro que hallamos en la excavación arqueológica, totalmente arrasado. Estructura 12. Espacio rectangular de 10 m. de longitud y 5 m. de anchura de cronología moderna que encontramos relleno con escombros actuales, probablemente procedentes de la construcción de la anterior carretera Está excavado directamente sobre los niveles de arcilla naturales. Está realizado con muros de piedra con argamasa de mortero de cal de unos 53 cm. de anchura. No presenta lucido interior y el suelo o fondo se encontró igualmente arrasado. Tiene un desagüe realizado con un tubo de fibrocemento, lo que nos hace suponer que nos encontramos ante una balsa de agua para riego. b) Pozos. La excavación ha puesto al descubierto 106 pozos, excavados en los niveles de arcilla naturales y rellenos con tierra en la que hallamos una gran cantidad de restos cerámicos. Al estar excavados estos pozos en los niveles naturales de arcillas, sus paredes y fondo suelen ser generalmente de este material. En varios de ellos se han hallado sus tapaderas en el fondo, recuperándose en ocasiones completas y en otras fracturadas. Lo cierto es que en todos los pozos se han recuperado fragmentos de lajas de arenisca, que deben ser sin duda parte de las tapaderas destruidas. Los pozos presentan una tipología variable, con plantas de formas de tipo circular en su mayoría (hay alguno ovalado), y perfiles periformes en las paredes excavadas en los niveles de arcilla, mientras que la base se excava directamente en 412 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO los niveles de cantera. En algunos casos la excavación del fondo se realiza en niveles donde la cantera aparece alterada, por lo que el fondo se ejecuta sobre la roca firme. En algunos casos y durante las labores de excavación se ha tenido que ampliar la boca del mismo por razones de comodidad y seguridad. Mención aparte merece el pozo J, en el que se halló una tinaja entera en posi- ción vertical. En él podemos observar cómo entre la pared de la tinaja y las paredes del pozo se colocaba una capa de tierra de apenas 5 cm. a modo de aislante o col- chón. En este caso fue necesario ampliar el pozo para poder extraer la tinaja. En el resto de los casos los pozos están muy bien definidos, ya que se diferencia de forma muy clara la pared (arcilla roja o piedra) del relleno del pozo (tierra negra y cerámicas). Evidentemente a la mayoría de estos pozos les falta parte de su alzado, que de- bió de ser destruido o arrasado a lo largo de los años por las tareas de cultivo, las cuales además formaron un nivel de tierra vegetal variable de 30 a 50 cm. Sólo conseguimos observar dichos pozos y diferenciarlos del terreno natural cuando, una vez excavado el nivel superficial, encontramos las manchas oscuras y dispersas en la cota de arrasamiento de las arcillas, indicando su presencia. Los pozos suelen estar rellenos de tierra de textura arenosa y de coloraciones oscuras (marrones, gris verdosa, negra), en muchos casos con presencia de restos de cenizas y de caracoles, y en otros casos con rellenos de piedras de mediano o gran tamaño que ocupan toda la amplitud del pozo. Para localizar los pozos fue necesario excavar amplias superficies en área hasta llegar al nivel de arrasamiento y/o nivelación del terreno natural. Después, realizar una limpieza exhaustiva, para continuar con una intensa humectación de toda la superficie por medio de sulfatadoras y así poder destacar los niveles de tierras negruzcas que forman los rellenos de los pozos y que nos delatan su presencia, ya desde este nivel de arrasamiento. c) Horno. Desde el punto de vista tipológico el paralelo más similar al localizado aquí es el excavado por Antonio Mostalac en Zaragoza, que comparte muchas característi- cas con el horno localizado en nuestra excavación. Del horno sólo se conserva la cámara de fuego, dotada de un banco adosado, pero ha desaparecido la cámara de cocción. Este horno no debió de tener parrilla, estando unidas las cámaras de cocción y combustión. A partir de los restos de paredes del horno localizados en su interior, podemos concluir diciendo que las birlas creaban una serie de filas de tubos integrados en la pared de la cámara de cocción, sobre las que se dispondrían las piezas en el horno.

Materiales. Las tapaderas de los pozos, por lo general hechas en arenisca, se localizan en la mayoría de los casos cerca del fondo. Los pozos presentan la parte superior arra- MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 413 sada ya de antiguo, como lo demuestra el análisis estratigráfico, en el que observamos que justo encima de la cota conservada de la coronación de los pozos se deposita inmediatamente el nivel superficial, que se caracteriza por la presencia de abundante material cerámico muy fracturado y disperso, en contra del material que hallamos en el interior de los pozos, con formas enteras y poco fracturadas. Como resultado de la excavación de los pozos y cubetas se han localizado 156.797 fragmentos arqueológicos, correspondientes principalmente a formas tipo ollas, cazuelas, jarras, redomas, tinajas,… de cronología islámica entre los siglos XII-XIII. En la excavación de los pozos se ha podido extraer de forma diferenciada e individualizada más de doscientas formas cerámicas, sobre todo ollas de cocina, destacando el pozo BL, donde se han recuperado 53 objetos, principalmente ollas, pero también tapaderas, jarras, jarritas, platos y redomas. Especial mención merece la localización de un gran ataifor hallado en el pozo CR. Está realizado con la técnica de cuerda seca total presentando decoración zoomorfa, con un caballo profusamente adornado sobre cuya grupa se dibuja un águila explayada, motivo decorativo singular en el mundo islámico y muchas veces asociado a la idea de poder. Entre los materiales hallado en la excavación, podemos destacar el hallazgo de elementos metálicos como varias monedas islámicas, una de ellas en muy buen estado de conservación Junto a ella, otras en muy mal estado de conservación y de difícil adscripción al estar parcialmente rotas. Destaca también el hallazgo de una plaquita de plomo con epigrafía islámica perfectamente conservada. Pero sin duda alguna, el hallazgo más significativo fue la localización en esta zona del horno cerámico realizado con adobes, que presenta forma circular, con un diámetro de 2 metros. En su interior y en su cota más alta, pudimos documentar la existencia de abundantísimos restos de birlas. Retirada esta capa superficial, se observa un relleno formado por tierra muy negruzca mezclada con los restos de las paredes caídas de los laterales del horno, junto a la existencia de gran cantidad de birlas y fragmentos cerámicos, entre los que destaca un ataifor de grandes dimensiones con decoración en manganeso, y abundantes restos de ataifores melados.

INTERPRETACIÓN Y VALORACIÓN DE LOS RESTOS HALLADOS

Los pozos no responden a su utilización como depósitos de extracción de arcillas para su posterior uso en la fabricación de elementos cerámicos. Es ilógico pensar que se fueran haciendo pozos de extracción de arcillas a lo largo de toda la zona de excavación, algunos alejados más de 100 m. del propio horno, cuando toda la zona es un inmenso depósito de arcillas. Por el contrario, esas cubetas más amplias 414 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO que se localizan a lo largo de la excavación, y que presentan un volumen de vaciado considerable, sí que podrían identificarse con depósitos de extracción de arcillas para su posterior uso en la elaboración de elementos cerámicos. También po- drían responder a balsas propias de las labores alfareras que se desarrollaron en esta zona en época islámica. Aunque los pozos cumplen la función de vertederos, el hecho de que la tapadera se localice en el fondo de los mismos y el pozo esté colmatado, nos indica que los pozos tienen una cronología anterior a los siglos XII-XIII que marcan los restos cerámicos. También hay que señalar que a lo largo de la excavación se han localizado ce- rámicas de cronología romana, aunque en muy mal estado de conservación, una moneda ibérica y unos pocos fragmentos cerámicos de tipología ibérica. Como se ha comentado en el punto anterior, se han localizado 156.797 fragmentos, correspondientes principalmente a formas tipo ollas, cazuelas, jarras, redomas, tinajas, de cronología islámica entre los siglos XII-XIII. Por un lado nos encontramos con grandes ataifores en verde y manganeso y ollas globulares, que podrían marcan una cronología del siglo XII, mientras que en la zona más próxima al P.k 4+400, se localizan ataifores con carena muy alta y marcada y con estampillados en el fondo, con una cronología de los s. XII-XIII. Desde un principio el volumen de restos localizados así como el tipo de cerá- micas halladas, con acabados muy mal definidos en muchos casos que parecen de- notar una mala cocción, nos hacían suponer la existencia de una zona de alfar cer- cano, y que todos los pozos y cubetas localizadas fueran una zona de vertedero del alfar. Sin embargo, no se habían localizado restos propios de un alfar como desechos de cerámica, atifles o traudes, birlas o rollos de alfarero que nos permitiera mantener esta hipótesis. La excavación del área de la zona entre los P.k.s. 4+320 y 4+340 permitió localizar en el nivel superficial gran cantidad de restos de birlas o rollos de alfarero, que eran un primer indicio claro de la existencia en este punto de algún establecimiento alfarero. Se halló también un pozo, donde al margen de abundantes restos cerámicos, se recuperaron muchos restos de birlas y atifles, coincidiendo curiosamente con el hallazgo en este pozo de restos de otro tipo de platos que no se locali- zaban en los demás pozos. Con respecto al horno que descubrimos, tenemos que señalar que en el interior del mismo se observa la existencia de muchos restos de ataifores o de platos en general, y no la presencia de restos de ollas, lo que contrasta con los materiales hallados en el resto de la excavación que en su mayoría pertenecen a ollas y sólo unos pocos a platos o ataifores. Únicamente en dos pozos cercanos a la zona del horno se localizó en su interior restos de ataifores melados similares a los localizados en el interior del horno. Igualmente, la presencia de birlas está circunscrita al entorno MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 415 más próximo al horno, ya sea en niveles superficiales o dentro de los pozos, mientras que en el resto de la excavación se localizan de forma aislada. Podríamos deducir de esto que, o bien existían otra serie de hornos en las proximidades de la zona excavada que se dedicaban a cerámica común, o bien que los elementos de cerámica de mesa (de mayor calidad), se dedicaban al comercio, que- dándose aquí los elementos de cerámica común peor elaborados o de peor calidad. De entre todos los pozos destaca el CR, que presenta una tipología completamente diferente al resto, ya que se halla excavado sobre los niveles de roca natural. Todos los pozos terminan prácticamente al llegar al nivel de roca caliza, mientras que en este caso presenta una primera zona excavada en los niveles arcillosos hasta llegar a la caliza, en cuya excavación o construcción se crea un resalte, para posteriormente excavar la roca con un perfil abovedado hasta una cota de -2,30 m. con respecto al nivel de suelo, lo que nos hace suponer que responde a un aljibe y no a un pozo. Esta estructura se encontraba rellena con restos cerámicos muy poco significativos hasta llegar al nivel de la tapadera, prácticamente situada en el fondo del pozo. Debajo de la tapadera se localizaron restos cerámicos de mayor entidad, destacando una de las grandes sorpresas de la excavación: el hallazgo de un gran ataifor realizado en cuerda seca total con decoración zoomorfa, con un caballo profusamente adornado sobre cuya grupa se encuentra un águila explayada. Con respecto a los demás restos estructurales localizados se trata de muros de piedra muy mal conservados que presentan dos tipologías distintas. Existe un tipo de muro realizado a base de cantos de pequeño tamaño y de escasa anchura, y otro tipo de muro de piedra con mampuesto de tamaño medio y forma irregular, que crean alineaciones bien definidas en dos casos. Unos y otros están cubiertos por el mismo nivel superficial, y pertenecen a los mismos niveles arqueológicos, por lo que más que responder a dos diferentes fases cronologías, creemos que responden a una funcionalidad distinta. Para estas planteamos la hipótesis de asociarlas a estructuras de habitación relacionadas con la actividad alfarera. Sin duda alguna la excavación aquí desarrollada ha proporcionado unos datos muy interesantes e importantes para el conocimiento del Castellón islámico, tanto por el registro material recuperado, como por el significado de los mismos, que denotan la existencia de un área industrial de carácter alfarero, probablemente asociado a espacios de hábitat en esta misma zona de excavación, y que habría que poner en relación con los elementos de enterramientos islámicos localizados al otro lado de la carretera, junto a la ermita de Sant Jaume, aunque desconocemos la filia- ción concreta. Todos estos datos nos están señalando la existencia de un poblamiento intenso en esta zona para una época concreta que podemos fechar entre los siglos XII-XIII, con unas fases anteriores ibéricas y romanas, arrasadas en este momento y de las 416 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO que apenas hemos podido documentar su presencia, salvo por el hallazgo de elementos aislados y fuera de contexto.

INCIDENCIA DE LAS INTERVENCIONES POSTERIORES Y PROPUESTA DE ACTUACIÓN.

El yacimiento arqueológico excavado se localizaba al cien por cien sobre el trazado de la nueva carretera de acceso al Puerto de Castellón, por lo que la afección sobre el mismo era total. Tras la finalización de la excavación arqueológica no se localizaron restos estructurales que tuvieran un gran interés patrimonial, por lo que siguiendo las prescripciones técnicas del Servicio Provincial de Arqueología de Castellón, se proce- dió a actuar sobre los mismos con dos criterios diferenciados. Los restos de acumulaciones informes de piedras fueron desmontados, mientras que los restos estructurales que conformaban alineaciones definidas fueron cubiertas con geotextiles para su protección, y posteriormente cubiertas con una arena de color verdoso que la diferencia perfectamente de los niveles naturales del terreno. Con respecto al horno se procedió de la misma forma. Se ofreció al Museo de Castellón la posibilidad de extraer el horno para depositarlo en el Museo, pero debido a que en el Museo hay depositado un horno similar y en mejor estado de con- servación, no se consideró oportuna su extracción, por lo que se procedió a cubrir- lo mediante dos capas de geotextil y a rellenarlo posteriormente con la arena verdosa que cubre todo el área excavada del yacimiento. Sobre estas capas de arena, se procedió a rellenar con los niveles de zahorras compactadas hasta conseguir la cota necesaria del firme de la nueva carretera. De esta manera, las estructuras que no fueron desmontadas están conservadas por debajo de la traza de la nueva carretera de acceso al Puerto de Castellón.

OCTAVIO COLLADO VILLALBA ARQUEÓLOGO COLEGIADO 9.383

EMILIO NIETO SORIANO ARQUEÓLOGO COLEGIADO 9.894 MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 417

OBJETO Nº 64. Moneda de plata Moneda de plata, posible dinar de Abdelmalik Halim, amir de Valencia, c. 1061- 1064 Anverso (en círculo): «En el nombre de dios». En el centro de la moneda: «Los cielos y las gracias por dios, Abdelmalek Halim el rey». (El nombre de Abdelmalik significa el poder y Halim significa el sueño). (Trascripción de Aziza El-Mouhidine).

OBJETO Nº 65. Placa de plomo. Inscripción: «en el nombre de dios, el paraíso es la gloria, el poder y la vida ..., dios lo que pedimos.... y dios es grande. Todo esto con su permiso y por él la muerte y los cielos, Dios es grande y generoso». (Trascripción de Aziza El-Mouhidine). 418 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 419

Foto 1. Localización del horno tras retirar el nivel de tierra superficial.

Foto 2. Vista del interior del horno tras la delimitación del mismo. 420 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Foto 3. Localización del banco adosado en el proceso de excavación.

Foto 4. Restos de birlar y fragmentos de pared caídos en el interior del horno. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 421

Foto 5. Nivel de birlas y restos cerámicos junto con restos de paredes caídas del horno en la cámara de fuego.

Foto 6. Vista general del horno tras su excavación final, con el suelo directamente realizado sobre la roca natural. 422 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Foto 7. Proceso de excavación del pozo BL, donde se observa la presencia de abundantes restos cerámicos en su interior, y un nivel de tierra con muchos restos de cenizas que caracteriza a muchos de los pozos excavados.

Foto 8. Vista de una de las estructuras localizadas. En el lado derecho se observa la existencia de un muro realizado con mampuesto de tamaño medio, mientras que en el lado izquierdo se observa una alineación de piedras realizadas con cantos de menor tamaño. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 423

Foto 9. Estratigrafía del pozo BN, en el que se observa perfectamente la estratigrafía del yacimiento. Un primer nivel de tierra marrón que se correspondería con el nivel superficial, y una capa más oscura con presencia de carbones o cenizas que forma el relleno del pozo.

Foto 10. Vista de la zona de excavación, caracterizada por la presencia de abudantes pozos. 424 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Foto 11. Vista del yacimiento durante el proceso de excavación.

Foto 12. Localización de una forma cerámica melada de cronología islámica durante el proceso de excavación. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 425

Foto 13. Vista de una cazuela islámica localizada en el proceso de excavación.

Foto 14. Vista del pozo AM tras retirar el nivel superficial. Se observa la coloración rojiza de los niveles de arcilla y una coloración más oscura y presencia de elementos petreos que denotan la presencia de un pozo. 426 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Foto 15. Vista del pozo CR, posiblemente un aljibe excavado en la roca.

Foto 16. Vista de la estructura rectangular localizada en el extremo noreste de la excavación, e identificada como una balsa. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 427

Foto 17. Vista general de la excavación desde el suroeste.

Foto 18. Vista de la zona de pozos localizada en el límite de la excavación, junto a la carretera. 428 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Foto 19. Vista general de la excavación desde el oeste. Destaca la existencia de gran cantidad de pozos y acumulaciones de piedras. En primer término, uno de los pocos muros existentes.

Foto 20. Trabajos de extendido de arena para el relleno de la zona de excavación y de los pozos localizados, permitiendo distinguir de forma clara los niveles naturales de los niveles de relleno artificiales. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 429

Foto 21. Similar a la anterior, se observa como se va rellenando la zona de trabajo colmatando los distintos pozos localizados en el proceso de excavación.

Foto 22. Protección mediante geotextiles de las estructuras que estaban bien definidas, para su colmatación posterior con la arena de color verdoso visible en las dos fotos anteriores. 430 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Foto 23. Proceso de protección mediante geotextil del horno localizado en la excavación, para su posterior relleno con la arena de color verdoso que permita su diferenciación con los niveles naturales del terreno.

Foto 24. Objeto nº 45. Candil de piquera. UBR 1238, UE AG (UE 101) Cata 3. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 431

Foto 25. Objeto nº 125. Olla de cerámica común localizada en la UBR 1369, pozo BL (UE 148) Cata 3.

Foto 26. Objeto nº 106. Ollita de cerámica común con manchas de esmalte melado localizada en la UBR 1369, pozo BL (UE 148). Cata 3. 432 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Foto 27. Objeto nº 14. Ataifor de cuerda seca total localizado en el pozo CR. Representa un caballo con un águila explayada sobre su grupa.

Foto 28. Detalle del águila explayada sobre la grupa del caballo representado en el plato de ce- rámica de cuerda seca total. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 433

Foto 29. Objeto nº 187. Jarro de cerámica común localizado en la UBR 1442 del pozo CX (UE 199), Cata 1.

Foto 30. Objeto nº 37. Jarro de cerámica común localizado en la UBR 1442, del pozo CX (UE 199), Cata 1. 434 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO

Foto 31. Objeto nº 133. Ollita de cerámica común localizada en la UBR 1419 del pozo CG (UE 181), Cata 1.

Foto 32. Objeto nº 108. Tapadera en cerámica común localizada en el pozo BL (UE 148), UBR 1369, Cata 3. MEMORIA DE LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA REALIZADA EN EL YACIMIENTO... 435

Foto 33. Objeto nº 122. Olla en cerámica común localizada en la UBR 1376, pozo BL (UE 148), Cata 3.

Foto 34. Objeto nº 111. Ollita en cerámica común localizada en la UBR 1376, pozo BL (UE 148). Cata 3. 436 OCTAVIO COLLADO VILLALBA - EMILIO NIETO SORIANO EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 437

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

El alfar andalusí y la cerámica en el yacimiento de la partida de Safra (Castellón de la Plana)

RESUMEN

Durante las campañas de excavación arqueológica realizadas en las obras del Plan Urbanístico LLEDÓ II y LLEDÓ III en la partida de Safra (Castellón) entre los años 2001 y 2003, se descubrieron en ambos márgenes del camí dels Molins, varios hornos cerámicos, todos ellos de época andalusí. Por ello con el presente artículo pretendemos contribuir, en la medida de lo posible, al estudio de este tipo de estructuras y del complejo alfarero del que formaban parte.

ANTECEDENTES ARQUEOLÓGICOS

La documentación arqueológica que se conserva referente a la partida de Zafra o Safra es bastante pobre. En la antigua finca de Porcar, más tarde de Manuel Mingarro, el año 1930 aparecieron restos romanos consistentes en construcciones y fragmentos de dolia y teja (Porcar, 1933: 89; Porcar, 1935: 235; Fletcher y Alcácer, 1956: 154 y 161). Según Arasa (1979: 150) en la actualidad en una alque- ría de la partida de Zafra se conserva una basa de columna de piedra calcárea. En las proximidades del Riu Sec, Ferran Arasa (1979: 151) ha podido comprobar la existencia de cerámica romana muy fragmentada. Cerca de Lledó, en los huertos situados entre la ermita y el camí de la Plana hay noticias de que se han encontrado algunas monedas romanas y medievales. En una alquería de esta misma zona se conserva una basa de columna y un tambor de columna (Arasa, 1979: 153). Por último, en una publicación sobre la excavación en la parte adjunta a la fachada de la basílica de la Mare de Déu del Lledó realizada en el año 1982 con mo- 438 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT tivo de las obras de pavimentación de la explanada apareció según Francesc Gusi los restos de un posible horno y un silo excavado en la arcilla que alcanzó la profundidad de 2,90 metros (Gusi, 2000).

PROCESO DE EXCAVACIÓN

1. PRIMERA CAMPAÑA: HORNOS CERÁMICOS DE LA CALLE CALDERÓN DE LA BARCA La primera campaña de excavaciones arqueológicas se llevó a cabo entre los meses de febrero y marzo de 2001, en el cajero de la futura calle Calderón de la Barca, en las obras del Plan Urbanístico LLEDÓ II. En ella se descubrieron dos hornos destinados a la fabricación de cerámica, ambos de época hispano-musulmana. El hallazgo se produjo justo en el mismo linde con el Plan Urbanístico Lledó III, en el margen izquierdo del camí dels Molins. Los trabajos trataban de evaluar el potencial de los restos cerámicos hallados con motivo de la excavación de una zanja para el colector de recogida de aguas pluviales. Esta parte del yacimiento se encuentra bajo la ampliación de la calle Calderón de la Barca, en el cruce con el camí dels Molins. Por debajo de los niveles de relleno se exhumó un nivel de una potencia de unos 90 cm; éste se caracterizaba por presentar manchas de cenizas, tierra de color oscuro característica de contextos con gran contenido de materia orgánica, muchas piedras de mediano y gran tamaño, gran cantidad de cerámica y escasa fauna. Según constaba en el informe de la Dirección Territorial de Cultura de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, había que realizar unos sondeos en el espacio inmediato a la zanja de la tubería. El área a excavar fue dividida en dos catas separadas por un testigo de un metro de anchura, para posteriormente pasar a excavar la totalidad del espacio afectado por las obras, unos 40 metros cuadrados. La profundidad máxima alcanzada en los sondeos arqueológicos fue de 2, 59 metros respecto a la cota inicial. La disposición de las bolsadas y la topografía documentada en la sección este de la excavación indican claramente que existe un primer momento de deposición de desechos sobre un terreno que se halla en pendiente. Con posterioridad, el desnivel fue rellenado originándose una estratigrafía horizontal, sobre la cual encontramos abundantes deposiciones de desechos.

PRIMER HORNO DE PRODUCCIÓN CERÁMICA El primer horno se encontraba destruido en parte, pese a ello, los restos conservados tanto a nivel estructural como en niveles estratigráficos permiten llevar a cabo una clasificación tanto morfología como cronológica o temporal. EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 439

Estratigráficamente se documentó primero un estrato de colmatación del interior del horno (UE 2005) compuesto por el derrumbe de la solería de adobe del horno, cascotes de arcilla, tierra de coloración marrón y textura arcillosa muy compacta, gran cantidad de fragmentos cerámicos encuadrados cronológicamente entre los siglos XI-XII, piedras rubefactas, carbones y cenizas. Posteriormente se documentó el nivel perteneciente al derrumbe de la parrilla (UE 2009) compuesto por los fragmentos de la parrilla, tierra de coloración marrón y textura arcillosa muy compacta, gran cantidad de fragmentos cerámicos encuadrados cronológicamente entre los siglos XI-XII d.C., piedras rubefactas, carbones, cenizas. Y por último, por debajo del derrumbe de la parrilla de cerámica del horno, se documentó el nivel de relleno (UE 2010) de la cámara de combustión, formado por una arena muy compacta, restos de adobe, piedras rubefactas, carbones, cenizas y gran cantidad de fragmentos de ollas con defectos de cocción, de superficie raspada, encuadrados cronológica- mente entre los siglos XI-XII. La tierra es de coloración grisácea, con abundante ceniza y puntos de carbones. La totalidad de piezas cerámicas quemadas pertenecía a la misma hornada. Morfológicamente los restos del horno muestran una estructura de planta circular de 1,90 metros de diámetro y 1,20 metros de profundidad con una longitud máxima es de 2,50 metros, de ellos 0,92 metros corresponden a la boca de la cáma- ra de combustión. Conserva buena parte de la solería horadada a una profundidad de 1,25 metros respecto a la cota inicial de la excavación y ocupa casi todo el hueco de la cámara de fuego. Tiene una orientación Oeste-Este con la boca hacia el Este. Se conservan 13 perforaciones de planta circular o ligeramente ovalada. La solería presenta un revestimiento cubriente de arcilla y coloración blanquecina. La estructura de la solería está compuesta por restos de adobes unidos con arcilla. No hay vestigios en el suelo de la cámara de fuego de sustentación de la parrilla a través de un arco central. La cámara de fuego presenta un suelo convexo, las paredes divergen desde el mismo fondo.

SEGUNDO HORNO DE PRODUCCIÓN CERÁMICA El segundo de los hornos se encontraba en muy mal estado de conservación, pero a pesar de ello se pudo constatar que mantenía una tipología semejante al primer horno. Morfológicamente el horno posee una cámara de combustión de planta ligeramente oval de 1,46 metros de diámetro y 0,57 metros de profundidad, con una longitud máxima de 2,15 metros, de ellos 0,46 metros corresponden a la boca de la cámara de combustión. Sólo conserva una parte de la solería horadada en el extremo oeste de la cámara. El horno tiene una orientación Oeste-Este, con la boca hacia el Este. Dicha boca del hogar del horno se conserva sólo en parte, y está realizada con tierra endurecida que está quemada por la acción directa del fuego. Que- dan vestigios en el suelo de la cámara de fuego del arranque del arco central, en 440 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT forma de cilindro de arcilla, que sostenía la solería. La cámara de fuego tiene un suelo convexo, las paredes divergen desde el mismo fondo.

NIVELES ADYACENTES Con los trabajos llevados a cabo en la segunda campaña arqueológica, a finales del año 2003, se pudo ampliar los resultados conseguidos hasta el momento en esta zona. Por ello se documentó directamente sobre el nivel geológico, un nivel de ocu- pación (UE 1005) compuesto por tierra arenosa de coloración marrón con abundantes fragmentos cerámicos de los siglos XI y XII d.C. y algunos restos de carbón vegetal. Y definido por un agujero de poste (UE 1008) y parte de una zanja (UE 1007) longitudinal excavada en el terreno. Estas unidades podrían haber formado parte de un espacio asociado a los hornos excavados durante la primera campaña. Por otro lado, la fosa (UE1006) documentada y rellenada con abundantes carbones, cenizas, fragmentos de huesos de fauna, junto a fragmentos cerámicos, po- dría corresponder a la misma unidad de ocupación. Estas unidades se encuentran amortizadas por otros niveles arqueológicos, todos con materiales exclusivamente de cronología hispano-musulmana. Predominan los restos asociados a los siglos XI y XII (cuerda seca parcial o azul turquesa) en el nivel inferior. Respecto a la topografía del terreno, los niveles hispano-musulmanes aparecen documentados al otro lado de un pequeño desnivel, que lo separan de los hornos excavados el pasado año. La potencia del nivel está condicionada al desnivel natural de los sedimentos arenosos que definen el nivel estéril. De esta manera, mientras el corte Este de la excavación mostraba una potencia estratigráfica de 1 metro de profundidad, en el corte Oeste la potencia estratigráfica es mucho menor. Los dos elementos podrían pertenecer al momento en el que se construyeron los hornos de producción cerámica, que se iniciaría con la excavación de la cámara de com- bustión en el terreno estéril. Alrededor de los hornos se formó este desnivel y al otro lado de los mismos se estableció quizá un espacio asociado a la propia zona fabril. Por último, se rellena y se nivela el terreno con un estrato donde aparecen las primeras cerámicas cristianas de los siglos XIII y XIV, fragmentos de platos con decoración pintada en verde y manganeso, loza azul, fragmentos de cuencos y platos con vidrio monocromo blanco, etc. Estos son los últimos indicios de una posible ocupación de la zona, pues los restos atribuidos a momentos posteriores son menos abundantes y corresponden a un nivel superficial revuelto.

2. SEGUNDA CAMPAÑA: HORNOS CERÁMICOS DEL MARGEN DERECHO DEL CAMÍ DELS MOLINS

La investigación se completó con otra campaña de excavación llevada a cabo entre los meses de junio a noviembre de 2003. El ámbito se localiza junto al mar- EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 441 gen derecho del camí dels Molins a escasos 500 metros de los hornos documentados con motivo de las obras del PAI LLEDÓ II, el pasado año 2001. El interés de este hallazgo estriba no sólo en que se trata de uno de los pocos ejemplos de hornos islámicos en Castellón hasta el momento; así mismo, la notable cantidad de cerámica documentada junto a los hornos y contextualmente asociada a ellos, otorga un notable interés al estudio de las estructuras. Junto a la estructura de los hornos han aparecido cinco fosas de morfología circular que están rellenadas con abundantes desechos de hornos y numerosos fragmentos de cerámica.

TERCER HORNO CERÁMICO Se trata de una construcción de tamaño reducido que no puede relacionarlo con ningún nivel originario de ocupación del yacimiento, dado que, los suelos y estructuras de las habitaciones correspondientes a la fase de actividad del citado horno se hallan arrasados, en tanto que el nivel del mismo se ha rebajado un metro aproximadamente. El horno tiene una orientación Noreste-Suroeste con la boca hacia el Suroeste. Su parrilla (UE 1014) presenta una planta circular de 1,21 metros de diámetro máxi- mo. La longitud máxima es de 1,96 metros, de ellos 0,38 metros corresponden a la boca de la cámara de combustión. Conserva casi la totalidad de la solería horadada a una profundidad de 1,49 metros respecto a la cota inicial de la excavación y ocupa todo el hueco de la cámara de fuego. Se conservan 8 perforaciones ligeramente ovaladas que tienen un diámetro que se mueve entre los 10 y 18 cm de la solera, la cual presenta, como en los ejemplos anteriores, un revestimiento cubriente de arcilla y coloración blanquecina. La estructura de la solería podría estar compuesta por restos de adobes unidos con arcilla, sin embargo, los adobes no parecen diferenciar- se en la excavación. La solería horadada ocupa casi todo el hueco de la cámara de fuego. La estructura de la parrilla está amortizada directamente por un nivel de relleno (UE 1013) compuesto por escombro de época moderna/contemporánea y material de derrumbe. La cámara de combustión (UE 1016) presenta una planta circular de 1,25 metros de diámetro máximo y 0,77 metros de profundidad con una longitud máxima es de 1,96 metros, de ellos 0,38 metros corresponden a la boca de la cámara de com- bustión. No hay vestigios en el suelo de la cámara de fuego de sustentación de la parrilla a través de un arco central. La cámara de fuego presenta un suelo convexo, las paredes divergen desde el mismo fondo. Esta cámara presentaba un nivel de relleno (UE 1038) formado por diferentes deposiciones; una primera capa de tierra de textura arenosa y coloración marrón con una potencia de 15cm y con escasos fragmentos de cerámica hispano-musulmana. A continuación, un depósito muy potente de cenizas y carbones y por último, un 442 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT depósito con restos de arcilla documentamos sobre la base de la cámara de fuego, endurecida ésta por la acción directa del fuego.

CUARTO HORNO CERÁMICO El cuarto de los hornos es el de tamaño más reducido y, por otro lado, el mejor conservado de los excavados hasta el momento. Es su buen estado de conservación lo que ha llevado al equipo a seleccionarlo para ser consolidado y trasladado al Museo de Bellas Artes de Castellón, por lo que su excavación ha sido un tanto particular. El horno tiene una orientación Noreste-Suroeste, con la boca hacia el Suroeste. Consta de una parrilla o solera horadada (UE 1015) de morfología circular de 0,87 metros de diámetro máximo y 0,85 metros de diámetro mínimo. La longitud máxi- ma es aproximadamente de 1,33 metros, de ellos 0,46 metros corresponden a la boca de la cámara de combustión. Conserva la totalidad de la solería horadada con 13 perforaciones ligeramente ovalada de 10 cm de diámetro cada perforación. Conser- va parte de la base de las paredes del laboratorio que se levanta directamente sobre la parrilla y sobre la cual se localiza el nivel de derrumbe de la cámara de cocción (UE 1040), compuesto por fragmentos de la cámara de cocción junto a tierra arcillosa de coloración marrón y muy compacta, escasos fragmentos cerámicos de los siglos X-XII, piedras rubefactas, carbones y cenizas. La boca del hogar del horno se conserva íntegramente, está realizada con tierra endurecida que está quemada por la acción directa del fuego. La fosa está revestida con barro rojizo. La cámara de combustión (UE 1017) no se excavó in situ por lo que desconocemos si en el suelo de la cámara de fuego quedan vestigios del arranque del arco central, en forma de cilindro de arcilla, que pudo sostener la solería.

ÁREA DE VERTIDOS Junto a la estructura de los dos hornos se documentaron un conjunto de fosas excavadas en los sedimentos arenosos, la mayoría circulares. En estas fosas (UE 1004, 1006, 1027) durante los trabajos de excavación han aparecido abundantes desechos de hornos y gran cantidad de fragmentos de cerámica encuadrados cronológicamente en los siglos XI y XII d.C., cenizas y carbones. Varían de un diá- metro máximo de 1,70 metros a un diámetro mínimo de 1,68 metros y una profundidad de 0,89 metros. En otras fosas, también de morfología circular (UE 1008, 1019, 1021), el relleno está compuesto por tierra de textura arcillosa y coloración marrón con fragmentos de cerámica de los siglos XI y XII d.C., fragmentos de tegulae, ladrillo, dolia y fragmentos de terra sigillata hispánica, cantos de mediano tamaño, cantos de río de tamaño grande, abundantes cenizas y carbones. Presentan un diámetro que varía de 1,00, 1,67 o 2,15 metros y una profundidad máxima de 0,96 metros. EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 443

Otro grupo de fosas presentan una forma ovalada (UE 1023, 1025 y 1029). Con- servan una longitud máxima que varía de 1,20, 2,17 a 2,60 metros, una anchura máxima que varía de 0,90, 1,31 a 1,70 metros y una profundidad de 0,20, 0,37 a 0,73 metros. Están rellenadas por un depósito compuesto por tierra arcillosa con abundantes fragmentos de cerámica encuadrados en los siglos XI y XII d.C., cantos y abundantes cenizas y carbones. Por último, otras fosas presentan una morfología irregular (UE 1033, 1035, 1037, 1041 y 1043). Son fosas excavadas en los sedimentos arenosos, que conservan una longitud máxima de 1,03 o 1,26 metros, una anchura máxima de 0,74 a 0,79 metros y una profundidad de 0,22 metros. Están rellenadas por depósitos compuestos por tierra arcillosa y marrón con escasos fragmentos cerámicos encuadrados cronológicamente en los siglos XI y XII d.C., cerámica bajo medieval y moderna, escasamente romana, cantos de mediano tamaño, cantos de río de tamaño grande, abundantes cenizas y carbones.

MATERIAL CERÁMICO

El conjunto cerámico estudiado está compuesto por un numeroso lote de fragmentos cerámicos donde la serie más representada es la cerámica de cocina y la cerámica común, decorada ésta con óxido de hierro y óxido de manganeso. El conjunto se completa con una escasa presencia de piezas de producciones de cuerda seca parcial, cerámica califal pintada en verde y manganeso y ataifores con cubierta ví- trea de tonalidad verde, melada y plumbífera. En cuanto a la tipología, podemos decir que las formas fundamentalmente se repiten, siendo las ollas y ollitas las más abundantes seguidas por las jarras. Dentro de las ollas/ollitas hemos encontrado una gran variedad tipológica que ha permitido realizar una clasificación por sus similitudes morfológicas, técnicas y funcionales. Por ello diferenciamos en 2 subtipos la forma más representada en las excavaciones. Integrando en el primer subgrupo una forma con borde recto entrante con labio convexo y dos asas de cintas verticales. El segundo subtipo presenta una base ligeramente convexa con cuerpo globular y borde saliente, moldurado o apuntado, con acanaladuras en el cuello. Siguiendo con la serie de cocina, la cazuela, contenedor este aplicable al fuego para guisos con poco líquido, se ha registrado un solo fragmento que corresponde a una forma de borde entrante con labio convexo simple y asas. Presenta cubierta ví- trea de tonalidad verde. De la forma abierta de alcadafe o lebrillo, destaca el tipo caracterizado por una base plana, cuerpo troncocónico invertido y borde saliente. La decoración que se ha podido documentar en este lote presenta motivos a peine e incisos. 444 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT

En cuanto al grupo de cerámica común podemos hablar de los elementos pertenecientes al servicio de mesa como son, el jarro que corresponde a una forma con borde trilobulado y cuello bajo simple estrecho y que no presenta ninguna cubierta vítrea. De los cántaros destaca el tipo caracterizado por una base plana, cuerpo elipsoide vertical con dos asas, cuello estrecho y borde recto o moldurado. La de- coración se resume en trazos pintados con óxido de hierro y óxido de manganeso sobre las acanaladuras. El tipo representado en la excavación de ataifor, plato de servicio con una to- pología sumamente variada, es la de base con repie anular, cuerpo semiesférico y borde saliente moldurado. Documentando tanto con motivos pintados de color verde o manganeso o cubierta vítrea. La forma de la jofaina, plato de reducido tamaño, lo compone fragmentos correspondientes al modelo de cuerpo en casquete hemisférico con borde saliente o recto y labio convexo y sin presencia de cubierta vítrea. En el grupo de elementos de almacenaje destacaremos la presencia de la forma de jarra, contenedor de servicio de mediano tamaño y que responde en esta exca- vación a la forma de base plana con cuerpo elipsoide vertical, de cuello cilíndrico alto, con el borde recto o moldurado y labio convexo. Presenta asas de cinta verticales. La forma de tinaja o tinajilla, recipiente de grandes dimensiones, está muy poco representado en la excavación. Los únicos ejemplos presentan borde saliente o borde moldurado. En algún caso aparecen con decoración incisa a peine, cordones plás- ticos con incisiones o digitaciones en el labio. En lo referente a la decoración de las piezas se ha podido diferenciar diferentes tratamientos o decoraciones: El grupo adscrito a la cerámica sin vidriar, se caracteriza por presentar la superficie bizcochada, sin aplicación de vidrio. En las cerámicas grises no se han documentado apenas variantes, se observa una similar preparación de las arcillas y en el tratamiento de los desgrasantes, tanto como en el proceso de cocción. La primera característica de las cerámicas grises documentadas es el neto predominio de las ollas sobre las restantes formas. En función de la decoración que conservan distinguimos las siguientes: - Decoración incisa. Con motivos realizados a peine o punzón. El repertorio es simple y se reduce a la utilización de bandas horizontales y onduladas. - Decoración impresa. - Decoración ungulada. En su mayoría bordes con digitaciones/ungulaciones en la parte superior externa. - Engalba. Se ha utilizado como técnica ornamental, dentro de ella la variedad de color rojizo. - Decoración pintada. Se da en dos variedades: roja (óxido de hierro) y negra (óxido de manganeso). Los motivos son sencillos. EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 445

El lote de cerámica vidriada está representado por un grupo poco numeroso de piezas donde se diferencian la siguiente clasificación: - Vidriados monocromos. Se da en tres variedades: cubierta vítrea de tonalidad melada, verde y cubierta vítrea de tonalidad amarillenta (en estos casos la calidad del vidriado es deficiente). - Verde y manganeso. Esta decoración está representada por muy pocos fragmentos. - Estampillada bajo cubierta vítrea verde. Un solo ejemplo correspondiente a un ataifor.

CONCLUSIONES

Estratigráficamente aparece en toda la zona una sucesión de estratos de relleno compuestos por tierra compacta de textura arcillosa y de coloración marrón rojiza, en los que se recuperaron abundantes fragmentos de cerámica hispano-musulmana y bajo medieval. Por debajo del estrato arcilloso documentamos otro nivel de relleno, pero esta vez sólo con materiales de época hispano-musulmana. Está compuesto por tierra de coloración marrón y composición arenosa donde recuperamos abundantes fragmentos de cerámica encuadrados cronológicamente en los siglos XI y XII d.C. Los fragmentos cerámicos más tardíos registrados en lugares muy puntuales de este estrato de relleno corresponden a escasos fragmentos de platos con decoración pintada en verde y manganeso de finales del siglo XIII o principios del siglo XIV. Junto a la cerámica hemos documentado dientes de ovicáprido, escasos fragmentos de huesos del mismo animal, unos pocos carbones y escaso material constructivo (teja, ladrillo, adobe, mortero de cal). Durante los trabajos en la primera campaña se documentaron dos hornos de pro- ducción cerámica de los que únicamente se conservaba la cámara de combustión y parte de la solería horadada. Las cotas del nivel de suelo de la solería de ambos hornos no cambian, por lo que se confirma su pertenencia al mismo periodo de actividad; sin embargo, el ta- maño de los hornos es diferente aunque su orientación es la misma: Oeste-Este con la boca hacia el Este. Para establecer la cronología de dichos hornos no se pudo contar con otro medio que la propia tipología cerámica. Respecto a la producción, la totalidad de las piezas obedecen a la misma técnica de fabricación, de cerámica común sin vidriar. La excavación ha aportado escasos fragmentos de rollos y, sin embargo, abundantes piezas de desecho. Sabemos qué tipo de loza se cocía en estos hornos, gracias al hallazgo de gran cantidad de piezas cerámicas documentadas en el interior del último de los depósitos que rellenaban la cámara de combustión del horno. En el 446 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT registramos gran cantidad de fragmentos de ollas de superficie raspada pertenecientes a la misma hornada. Su pequeño tamaño plantea la posibilidad de que se tratara de cerámica para la cual era necesario un control exhaustivo del fuego en el momento de la cocción, circunstancia que era más fácil en hornos de reducidas dimensiones. Estos hornos estaban preparados para cocer la cerámica con fuego reductor, como lo demuestran los fragmentos de cerámica hallados en su interior y en los al- rededores. Su cocción se hizo llenando de humo la cámara correspondiente para que dichas piezas adquirieran una coloración grisácea ahumada más o menos uniforme. La excavación realizada en la segunda campaña arqueológica permitió documentar dos nuevos hornos de planta circular, también de cronología andalusí, de los que se conserva íntegramente la solería horadada y la cámara de fuego excavada en los sedimentos arenosos y cuya orientación es de Norte-Sur con la boca hacia el Sur. Gracias a paralelos morfológicos podemos analizar dichos hornos como, peque- ños hornos compuestos por dos cámaras separadas por una solería horadada: la cá- mara de fuego y la cámara superior o laboratorio. Ejemplos de estos paralelos son el conjunto de hornos documentados por Gisbert Santonja (1990) en el alfar islá- mico de la avenida Montgó esquina calle Teulada de Dénia. Otros cuatro hornos islámicos excavados en Toledo por Sergio Martínez Lillo (1990) y dos excavados en Zaragoza por Antonio Mostalac Carrillo (1990). Otros paralelos, respecto a la datación provisional, los tenemos en dos hornos excavados en el yacimiento de Bezmiliana, Rincón de la Victoria (Málaga) por Manuel Acién Almansa (1990) quien los clasifica como de una sola cámara y que data en un momento califal tardío que no perduraría más allá de principios del siglo XI. La falta de otras estructuras en la superficie excavada no ha permitido concluir si los hornos se pudieron haber construido en el suelo de las mismas casas o en de- pendencias anexas, circunstancia que plantea la posibilidad de que nos hallemos ante un alfar de época hispano-musulmana.

MÓNICA CLARAMONTE CHIVA1 JOSEP BENEDITO NUEZ2 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT3

1. Arqueología Empresarial y Técnica S.L. Apartado de Correos nº 339. 12530 Burriana. 2. Arqueología Empresarial y Técnica S.L. Apartado de Correos nº 339. 12530 Burriana. 3. Director del Museo Arqueológico de Burriana. Plaza de la Merced s/n. Burriana. EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 447

BIBLIOGRAFÍA

AA.VV. (1986), La ceramica medievale nel mediterraneo occidentale, Siena 8-12 ottobre 1984, Faenza 13 ottobre 1984, Congreso Internazionale della Università degli Studi di Siena. AA.VV. (1990), Fours de potiers et «testares» médiévaux en Méditerranée occidentale, Colloque organisé par la Casa de Velázquez, Madrid 8-10 janvier 1987, Publications de la Casa de Velázquez, Madrid. ACIÉN ALMANSA, M. (1990), «Hornos alfareros de época califal en el yacimien- to de Bezmiliana», Fours de potiers et testares médiévaux en Méditerranée occidentale, Publications de la Casa de Velázquez, Série Archéologie, XIII, Ma- drid. ALGARRA PARDO, V.M.; BERROCAL RUIZ, P. (1994), «El taller de cerámicas bajomedievales de la calle Valencia, nº 25 de Manises: espacios y producción», IV Congreso de Arqueología Medieval Española, Tomo III, Alicante. AMIGUES, F.; MESQUIDA, M. (1987), «Un horno medieval de cerámica. El tes- tar del Molí», Publications de la Casa de Velásquez, Série Etudes et Documents, IV, Madrid. – (1993), Les ateliers et la céramique de Paterna (XIII-XV siècles), Musée Saint- Jacques, Béziers. ARASA GIL, F. (1979), «Arqueologia del terme municipal de Castelló de la Pla- na», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 6, pp. 121-179, Castellón. BALBÁS, J.A. (1892), El libro de la provincia de Castellón, Valencia. BENEDITO, J.; MELCHOR, J.M.; CLARAMONTE, M. (2005), «Los hornos del alfar islámico de la partida de Safra (Castellón de la Plana)», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 24, Castellón. BURRIEL DE ORUETA, E.L. (1971), «Desarrollo urbano de Castellón de la Pla- na», Estudios Geográficos, 123, Madrid, pp. 189-290. ESTEVE GÁLVEZ, F. (1989), «De com degué naixer i es va estructurar la vila de Castelló», Ateneo de Castellón, Anuario 1989, nº 3, Castellón. GISBERT SANTONJA, J.A., (1990), «Los hornos del alfar islámico de la avda. Montgó/calle Teulada, casco urbano de Denia (Alicante) », Fours de potiers et testares médiévaux en Méditerranée occidentale, Publications de la Casa de Velázquez, Série Archéologie, XIII, Madrid. GUSI JENER, F. (1985), «Ermita de Nª Sª de Lledó. Campaña de urgencia 1981», X Aniversario 1975-1985, Servicio de Investigaciones Arqueológicas y Prehis- tóricas, Diputación Provincial, pp. 80-81, Castellón. GUSI JENER, F. Coord. (2000), Servicio de Investigaciones Arqueológicas y Pre- históricas, XXV Aniversario 1975-2000, Diputació de Castelló, Castellón. 448 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT

LERMA ALEGRÍA, J.V. (1992), La loza gótico-mudéjar en la ciudad de Valencia. Ministerio de Cultura, Madrid. LÓPEZ ELUM, P. (1987), «Castellología y cerámica medieval: propuestas arqueo- lógicas y consideraciones metodológicas», En Actas del II Congreso de Arqueo- logía Medieval Española, Tomo I, Madrid. MARTÍNEZ LILLO, S. (1990), «Hornos califales de Toledo», Fours de potiers et testares médiévaux en Méditerranée occidentale, Publications de la Casa de Velázquez, Série Archéologie, XIII, Madrid. MESQUIDA GARCÍA, M. (1990), Excavacions arqueològiques de salvament a la Comunitat Valenciana 1984-1988. I Intervencions urbanes. Generalitat Valen- ciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciencia, Valencia. MOSTALAC CARRILLO, A. (1990), «Los hornos islámicos de Zaragoza», Fours de potiers et testares médiévaux en Méditerranée occidentale, Publications de la Casa de Velázquez, Série Archéologie, XIII, Madrid. NAVARRO PALAZÓN, J. (1990), « Los materiales islámicos del alfar antiguo de San Nicolás de Murcia », Fours de potiers et testares médiévaux en Méditerranée occidentale, Publications de la Casa de Velázquez, Série Archéologie, XIII, Madrid. OLARIA, C.; GUSI, F. (1999), «El patrimonio histórico-arqueológico de la ciudad», en La ciudad de Castellón de la Plana, Excm. Ayuntamiento de Castellón, pp. 111-119, Castellón. PASCUAL, J.; MARTÍ, J. (1986), La cerámica verde y manganeso bajomedieval valenciana, Ayuntamiento de Valencia, Valencia. SÁNCHEZ ADELL, J. (1976), «Castellón de la Plana en la Baja Edad Media. La vida económica medieval castellonense», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LII, Castellón. – (1977), «La vida económica medieval castellonense», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LIII, Castellón. SARTHOU CARRERES, C. (s.a.), Provincia de Castellón, Geografia General del Reino de Valencia, Barcelona. SOLER, Mª.P. (1987), Historia de la cerámica valenciana, Valencia. ZOZAYA, J. (coord.) (1986), Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medi- terránea en el Mediterráneo Occidental, Toledo 1981, Ministerio de Cultura, Madrid. EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 449

Foto 1. Horno unidad 1014 antes de proceder a excavar la parrilla y cámara de combustión.

Foto 2. Horno unidad 1014 que conserva casi la totalidad de la solería horadada. 450 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT

Foto 3. Proceso de excavación del horno unidad 1014.

Foto 4. Solería y depósitos de la cámara de combustión del horno unidad 1014. EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 451

Foto 5. Horno unidad 1014 una vez excavado.

Foto 6. Proceso de excavación del horno unidad 1015. 452 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT

Foto 7. Solería horadada del horno unidad 1015.

Foto 8. Detalle de un vertedero, localizado junto a los hornos EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 453

Foto 9. Área de vertidos, localizada junto a los hornos.

Foto 10. Horno cerámico de la calle Calderón de la Barca. 454 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT

Foto 11. Cámaras de combustión de los hornos cerámicos de la calle Calderón de la Barca.

Foto 12. Hornos cerámicos de la calle Calderón de la Barca. EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 455

Foto 13. Derrumbe de la silería de adobe de uno de los hornos cerámicos de la calle Calderón de la Barca. 456 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 457 458 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 459 460 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT EL ALFAR ANDALUSÍ Y LA CERÁMICA EN EL YACIMIENTO DE LA PARTIDA DE SAFRA... 461 462 M. CLARAMONTE CHIVA - J. BENEDITO NUEZ - J. M. MELCHOR MONSERRAT ARQUEOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS ANDALUSÍ DEL NUEVO HOGAR... 463

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

Arqueología de la necrópolis andalusí del nuevo hogar «Verge del Lledó» (Castellón)

ANTECEDENTES ARQUEOLÓGICOS

La documentación arqueológica que se conserva referente a esta partida del tér- mino municipal de Castellón de la Plana es bastante rica a raíz de las últimas excavaciones efectuadas entre los años 2001 y 2003. Se descubrieron cuatro hornos destinados a la fabricación de cerámica, un área de vertidos y restos de estructuras todos de época hispano-musulmana. El ámbito se localiza junto a los már- genes del camí dels molins (Benedito, Melchor, Claramonte, 2005). En una excavación en la parte adjunta a la fachada de la basílica de la Mare de Déu del Lledó realizada en el año 1982 con motivo de las obras de pavimentación de la explanada apareció, según Francesc Gusi, los restos de un posible horno y un silo excavado en la arcilla que alcanzó la profundidad de 2,90 metros (Gusi, 2000). Cerca de Lledó, en los huertos situados entre la ermita y el camí de la Plana hay noticias de que se han encontrado algunas monedas romanas y medievales. En una alquería de esta misma zona se conserva una basa de columna y un tambor de columna (Arasa, 1979: 153). En las proximidades del Riu Sec, Ferran Arasa (1979: 151) ha podido comprobar la existencia de cerámica romana muy fragmentada. En la antigua finca de Porcar, el año 1930 aparecieron restos romanos consistentes en construcciones y fragmentos de dolia y teja (Porcar, 1933: 89; Porcar, 1935: 235; Fletcher y Alcácer, 1956: 154 y 161).

INTRODUCCIÓN

Durante las excavaciones arqueológicas realizadas en el asilo «Hermanitas de los Ancianos», entre el 9 de junio y 27 de julio de 2005, se documentó un nivel de gran importancia arqueológica. El lugar de los hallazgos corresponde al espacio inmediato a la basílica de Nuestra Señora de Lledó, en el margen izquierdo del 464 J. BENEDITO NUEZ - M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE

Caminàs. El nivel concierne a una necrópolis hispano-musulmana, ya que el ritual funerario entra dentro de los parámetros pertenecientes a esta comunidad. La excavación arqueológica fue consecuencia, según consta en el informe de la Unidad de Inspección de los Servicios Territoriales de Cultura de Castellón, de la aparición de tres fosas de inhumación pertenecientes a una necrópolis que errónea- mente clasificó como romana, descubierta durante las obras de construcción del nuevo Hogar Verge del Lledó de la Congregación de Hermanitas de los Ancianos Desamparados. El proyecto constructivo, que contaba con licencia municipal de obras, había sido paralizado cautelarmente en espera de la realización de las excavaciones ar- queológicas. Las inhumaciones aparecieron en el lado este del solar, en la zona más próxima al Caminàs y a la Basílica de Lledó. El sector rallado en rojo en los planos corresponde a un gran sótano, en su mayoría ya vaciado, que superaba la cota inferior de la necrópolis, por lo que no eran previsibles nuevos hallazgos. El sector rallado en azul en la planimetría, forma parte de la zona en la que ha sido necesaria una excavación en extensión. El resultado de la excavación de este sector ha permitido documentar diez nuevas sepulturas (unidades 1010, 1013, 1016, 1019, 1022, 1034, 1037, 1040, 1107 y 1110). En la zona rallada en verde ha sido necesaria la excavación de las zapatas. En el interior de las mismas se han registrado veintiuna nuevas inhumaciones en relativo mal estado de conservación (unidades 1025, 1028, 1031, 1104, 1043, 1046, 1049, 1052, 1055, 1067, 1101, 1073, 1058, 1061, 1064, 1090, 1081, 1084, 1087, 1079, 1075). Respecto a las zanjas para el abastecimiento de agua potable, en las mismas se ha llevado a cabo seguimiento arqueológico. El resultado de la excavación de la segunda fase, que se llevó a cabo entre el 17 de marzo y el 7 de abril de 2006, permitió documentar en las riostras, entre las zapatas de la futura iglesia localizada en el sector centro de las obras, 8 nuevas sepulturas (unidades 2001, 2004, 2009, 2012, 2015, 2018, 2021, 2024 y 2027), junto a los restos de un ovicáprido (unidad 2007).

LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA

El lugar de los hallazgos corresponde al espacio inmediato a la basílica de Nues- tra Señora de Lledó, en el margen izquierdo del Caminàs. El nivel se asocia a una necrópolis hispano-musulmana. El aspecto más interesante es el número de individuos hallados (cuarenta y dos), sin embargo, no se ha documentado variedad alguna en los rituales de enterramiento, se trata en todos los casos de inhumación individual en fosa simple. En el espacio ocupado por el solar para la construcción de una residencia de ancianos, una vez excavado el nivel de relleno superficial de tierra para el cultivo, ARQUEOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS ANDALUSÍ DEL NUEVO HOGAR... 465 se pudo documentar en todo el área un nivel de enterramientos donde se han registrado un total de 38 inhumaciones completas y 4 restos de inhumaciones; no se han documentado superposiciones de individuos o, lo que es lo mismo, diversas fases de enterramiento. Los enterramientos se caracterizaban por reutilizar como cubierta abundantes elementos constructivos de época romana: ladrillos de tipo bessalis, fragmentos de tegulae y de opus signinum, etc. Respecto a los límites de este área de necrópolis quedan marcados por el este por los márgenes del Caminàs. El límite oeste se ha podido determinar en el interior de la caja para la cimentación del futuro edificio, a escasos 50 metros del camino. Por el sur, posiblemente no continuaría la zona de enterramientos, pues durante los trabajos de excavación arqueológica ha salido a la luz una zona de vertidos (unidad 1002) con restos de material constructivo de época romana (numerosos ladrillos de opus spicatum y fragmentos de opus signinum, fragmentos de tegulae y ladrillo, etc.), y fragmentos cerámicos de época bajo medieval y moderna (loza azul y cerámica común). En cuanto al límite norte, éste va más allá del sector acotado por la propia excavación arqueológica. Las tumbas no presentan ningún tipo de ajuar, circunstancia que ha imposibili- tado establecer una datación más concreta. Las tumbas están muy agrupadas en todo el sector y son en todos los casos tumbas individuales. Las cubiertas, cuando ha sido posible documentarlas, están construidas con fragmentos de tegulae, ladrillos y fragmentos de dolia. Las fosas son en líneas generales muy estrechas, unos 35 cm. Todo el conjunto de esqueletos presenta una misma orientación que varía entre 270-305º N. Y una disposición de decúbito lateral derecho, con la cabeza mirando al este-sureste; brazos extendidos o cruzados sobre la pelvis y piernas estiradas o semiflexionadas. Con la excepción de las unidades 2015 y 2018, que presentan una disposición decúbito prono con la cabeza mirando al sureste. El estado general de los huesos se caracteriza por su mala conservación. Las tumbas, como hemos descrito, están muy agrupadas en todo el sector, en la necró- polis no hemos podido diferenciar sectores. En cuanto a la tipología de las tumbas no existe diferencia entre ellas, se trata siempre de enterramientos en fosa, no habiendo documentado en ningún caso tumbas elaboradas. La cota de inicio de los enterramientos se mueve entre los 0.99 metros y 1.47 metros de la cota inicial.

CONCLUSIONES

El momento de ocupación del solar corresponde a un nivel de inhumaciones de época hispano-musulmana. Estos enterramientos ocupan una amplia franja paralela al Caminàs. 466 J. BENEDITO NUEZ - M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE

Respecto a esta zona de necrópolis, dos son los hechos que llaman nuestra aten- ción: No hay variedad en los ritos funerarios, siempre se trata de inhumación en fosa. Están muy reagrupadas en todo el sector y relativamente alineadas, son en todos los casos tumbas individuales. Todos los esqueletos, con la excepción de dos, muestran la misma posición: decúbito lateral derecho con la cabeza mirando al Sureste; brazos extendidos o cruzados sobre la pelvis y piernas semiflexionadas. Dos casos presentan una disposición decúbito prono con la cabeza mirando al Sureste. La concentración de los enterramientos en esta estrecha franja parece indicar la existencia de una delimitación intencionada de este espacio, que discurría de forma paralela al Caminàs. El estado del material óseo se caracteriza por su mala conservación. La degra- dación de los huesos se debe al tipo de sepultura (fosa), y a la desaparición en muchos casos de las cubiertas de las tumbas debido a la remoción del terreno para su puesta en cultivo. Los esqueletos infantiles también presentan una mala conserva- ción a causa de la baja calcificación de los huesos en estas edades, resultando muy frágiles.

J. BENEDITO NUEZ* - M. CLARAMONTE CHIVA* - S. DELAPORTE*

BIBLIOGRAFÍA

ARASA GIL, F. (1979), «Arqueologia del terme municipal de Castelló de la Pla- na», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 6, pp. 121-179, Castellón. ARASA GIL, F. (1999), «El periodo romano. La documentación arqueológica», en La ciudad de Castellón de la Plana, Excm. Ayuntamiento de Castellón, pp. 139- 145, Castellón. BALBÁS, J. A. (1892), El libro de la provincia de Castellón, Valencia. BAZZANA, A. (1978), «Vestiges de centuriations romaines et d’un itinerarire preromaine dans la plaine de Castellón», Archivo de Prehistoria Levantina, XV, pp. 272-292, Valencia. BENEDITO, J.; MELCHOR, J. M.; CLARAMONTE, M. (2005), «Los hornos del alfar islámico de la partida de Safra (Castellón de la Plana», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 24, pp. 295-318, Castellón. BETÍ BONFILL, M. (1926), Orígenes de Castellón. Sus primeros señores, Caste-llón. BOSCH GIMPERA, P. (1924), «Els problemes arqueològics de la província de Castelló», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, V, Castellón.

* Arqueología Empresarial y Técnica S.L. Apdo correos 339, CP 12530, Burriana. E-mail: [email protected]. Website: www.aretearqueologia.com ARQUEOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS ANDALUSÍ DEL NUEVO HOGAR... 467

BURRIEL DE ORUETA, E.L. (1971), «Desarrollo urbano de Castellón de la Pla- na», Estudios Geográficos, 123, Madrid, pp. 189-290. ESTEVE GÁLVEZ, F. (1989), «De com degué naixer i es va estructurar la vila de Castelló», Ateneo de Castellón, Anuario 1989, nº 3, Castellón. FLETCHER VALLS, D.; ALCÁCER GRAU, J. (1955), «Avance a una arqueolo- gía romana de la provincia de Castellón», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XXXI, Castellón. FLETCHER VALLS, D.; ALCÁCER GRAU, J. (1956), «Avance a una arqueolo- gía romana de la provincia de Castellón», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XXXII, Castellón. GUSI JENER, F. (1985), «Ermita de Nª Sª de Lledó. Campaña de urgencia 1981», X Aniversario 1975-1985, Servicio de Investigaciones Arqueológicas y Prehis- tóricas, Diputación Provincial, pp. 80-81, Castellón. GUSI JENER, F. Coord. (2000), Servicio de Investigaciones Arqueológicas y Pre- históricas, XXV Aniversario 1975-2000, Diputació de Castelló, Castellón. OLARIA, C.; GUSI, F. (1999), «El patrimonio histórico-arqueológico de la ciudad», en La ciudad de Castellón de la Plana, Excm. Ayuntamiento de Castellón, pp. 111-119, Castellón. PORCAR RIPOLLÉS, J. B. (1931b), «Excursions i recerques arqueològiques. El camí romà d’Antrilles», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XII, Castellón. PORCAR RIPOLLÉS, J. B. (1933), «Les cultures de la plaja de Castelló», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XIV, Castellón. PORCAR RIPOLLÉS, J. B. (1935), «Construcció romana de la Senda de la Palla», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XVI, Castellón. PORCAR RIPOLLÉS, J. B. (1948), «Arqueología castellonense», Anales del Cen- tro de Cultura Valenciana, IX, 20, Valencia. RAMÓN DE MARÍA, P. (1933), «Del Castellón Viejo o del Sas», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XIV, Castellón. SÁNCHEZ ADELL, J. (1973), «Castellón de la Plana en la Baja Edad Media», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Castellón. SÁNCHEZ ADELL, J. (1976), «Castellón de la Plana en la Baja Edad Media. La vida económica medieval castellonense», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LII, Castellón. SÁNCHEZ ADELL, J. (1977), «La vida económica medieval castellonense», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LIII, Castellón. SARTHOU CARRERES, C. (s.a.), Provincia de Castellón, Geografia General del Reino de Valencia, Barcelona. SERRANO MARCOS, Mª. L. (1993), «Transformación urbana: de cementerio is- lámico a centro alfarero en época cristiana (siglo XIV) en la ciudad de Valen- cia», IV CAME, Tomo II, Alicante. TRAVER ROCA, V. (1958), Antigüedades de Castellón de la Plana, Castellón. 468 J. BENEDITO NUEZ - M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE

Lámina 1

Unidad 1019 Unidad 1034 Unidad 1037 Unidad 1013

Unidad 1010 Unidad 1016 Unidad 1022 Unidad 1028 ARQUEOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS ANDALUSÍ DEL NUEVO HOGAR... 469

Lámina 2

Unidad 1031 Unidad 1040 Unidad 1049 Unidad 2015

Unidad 2004 Unidad 1107 Unidad 2007 470 J. BENEDITO NUEZ - M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE

Lámina 3

Unidad 1007 Unidad 1010 Unidad 1013 Unidad 1016 Unidad 1019 Unidad 1022

Unidad 1025 Unidad 1028 Unidad 1031 Unidad 1034 Unidad 1037 Unidad 1040 ARQUEOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS ANDALUSÍ DEL NUEVO HOGAR... 471

Lámina 4

Unidad 1043 Unidad 1046 Unidad 1049 Unidad 1052 Unidad 1055 Unidad 1058

Unidad 1061 Unidad 1064 Unidad 1067 Unidad 1076 Unidad 1079 Unidad 1081 472 J. BENEDITO NUEZ - M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE

Lámina 5

Unidad 1084 Unidad 1087 Unidad 1090 Unidad 1101 Unidad 1104 Unidad 1107

Unidad 1110 ARQUEOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS ANDALUSÍ DEL NUEVO HOGAR... 473

Plano de Localización de las sepulturas. 474 J. BENEDITO NUEZ - M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE

Plano de la obra y trabajos arqueológicos realizados. BIOANTROPOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS HISPANO-MUSULMANA... 475

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

Bioantropología de la necrópolis Hispano-Musulmana del nuevo hogar «Verge del Lledó» (Castellón)

INTRODUCCIÓN

Existe una discrepancia entre el gran volumen de necrópolis islámicas que se han excavando desde la década de 1980 en el País Valenciano con una escasa reali- zación de estudios bioantropológicos y paleodemográficos efectuados, lo cual denota la precaria situación que la bioantropología tiene en el Levante, consentida y mantenida durante años por la Administración Pública, y que hasta hace relativamente poco tiempo no exigía obligatoriamente la investigación del registro osteoarqueológico, donde se excavaban grandes necrópolis que se almacenan hasta su olvido y seguramente destrucción futura. Todo parece indicar que, en ausencia de un necesario Reglamento de Arqueología, los estudios de bioantropología y paleopatología corren el riesgo de realizarse arbitrariamente y al amparo individual de algunas administraciones. No obstante, esta situación no ha tenido lugar con la colección osteológica estudiada y presentada en este trabajo, actualmente deposita- da en el Museo de Bellas Artes de Castellón. El presente trabajo recoge los resultados del estudio bioantropológico y paleopa- tológico de los enterramientos recuperados durante la excavación de urgencia realizada con motivo de las obras del asilo «Hermanitas de los Ancianos» en el tér- mino municipal de Castellón. El lugar de los hallazgos corresponde al espacio inmediato a la basílica de Nuestra Señora de Lledó, en el margen izquierdo junto al camino Caminàs. Los restos humanos recuperados proceden de un sector de la necrópolis islámica localizada en la Partida de Lledó y se trata de fosas simples ajustadas al esqueleto en posición de decúbito lateral derecho mayoritariamente con o sin cubierta. Los objetivos trazados en esta investigación han ido encaminados a conocer el ritual funerario (análisis tipológico del enterramiento, posición del esqueleto, orien- tación, análisis de gestos funerarios, medio donde tuvo lugar la descomposición del cadáver, evidencias de mortaja e indumentaria asociada, etc…), la estructura demo- 476 M. POLO CERDÁ - E. CRUZ RICO - C. COCH FERRIOL gráfica de los enterramientos (edad, sexo y estatura), así como características diná- micas de la población (dimorfismo, lateralidad, presencia de determinados marcadores de estrés ocupacional, etc...) y los patrones de enfermedad (paleopatología) que afectaron a la población objeto de estudio.

MATERIAL

Se remitieron para su estudio bioantropológico el contenido de restos óseos de las dos campañas arqueológicas efectuadas en la Partida de Lledó (2005 y 2006) y que comprende 40 unidades estratigráficas (UUEE) que van asociadas a enterramientos individuales en todos los casos. El número total de esqueletos estudiados (total o parcialmente conservados) ha sido de 40, y que distribuidos por campañas son: campaña 2005 con 32, y campaña de 2006 con 8. Para el estudio demográfico se ha utilizado los datos relativos a una muestra de los 33 esqueletos mejor conservados y en los que se han podido obtener información fiable de edad. El material óseo venía contenido en cajas de plástico estancas en el interior de bolsas de plástico aireadas o envueltos y protegidos por material geoprotector. En la mayor parte de los casos no se había efectuado una separación por región anató- mica, lo que obligó a realizar en primer lugar una identificación anatómica y de lateralidad previa a la limpieza y al diagnóstico de la especie. Cada unidad estratigráfica corresponde a un esqueleto individualizado. En general, el material antropológico presenta un mal estado de conservación muy fragmentario. El grado de afectación tafonómica ha limitado en cierta medida la obtención de información biométrica y demográfica de la población. Como cualquier excavación urbana de urgencia, el estudio bioantropológico también se ha visto limitado por la propia área de actuación arqueológica que delimita un sector de la necrópolis y por la afectación general de los restos humanos, especialmente debida a una importante fragmentación por acciones tafo-edáficas. Dado que se trata de una serie osteológica pequeña, una ampliación de la muestra podría permitir obtener un mayor rendimiento de los resultados bioantro- pológicos, sobretodo en lo referido a la paleodemografía.

METODOLOGÍA

Todos los restos humanos fueron sometidos a procesos de limpieza manual en seco y con agua indirecta. También fueron sometidos a baños de ultrasonidos algunas regiones anatómicas especialmente afectadas, como maxilares, mandíbulas y piezas dentales aisladas. Tras la limpieza de cada unidad estratigráfica, los restos humanos se secaron durante un periodo de 48 a 72 horas de forma natural. BIOANTROPOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS HISPANO-MUSULMANA... 477

Posteriormente se sometieron a un estudio de identificación de la especie, dis- criminando todos aquellos restos humanos de aquellos que pudieran pertenecer a diferentes especies de fauna (y que fueron pocos materiales). La metodología empleada ha sido distinta según el objetivo trazado. Toda la información se ha introducido en una ficha informatizada de registro bioantro- pológico (Polo y García-Prósper, 2004) para su valoración. En la sistemática del estudio se han empleado los protocolos siguientes: 1. Para el análisis básico de identificación se han utlizado los Standards for Data Collection from Human Skeletal Remains de Buikstra & Ubelaker (1994). Para las estimaciones de edad y sexo, se han consultado también las propuestas del Worksop of European Anthropologists (1980) y se han aplicado las ecuaciones propuestas por Alemán y cols. (1997) para dimorfismo sexual antropométrico. Debido al estado de fragmentación de algunos esqueletos, se han utilizado métodos bioantropológicos de estimación de edad y sexo habitualmente empleados en los análisis de cremaciones (Gejvall, 1980). 2. Para el estudio de restos óseos infantiles se ha empleado el manual de Fazekas & Kosa (1978), que recoge un estudio pormenorizado del crecimiento y desarrollo infantil. 3. Para el análisis antropométrico se han utilizado las medidas propuestas en Data collection procedures for forensic skeletal material de la University of Tennessee (Moore-Jansen, Ousley & Jantz, 1994) y las medidas propuestas por Campillo y Subirà (2004). 4. Para el cálculo de la estatura se han empleado las tablas de Trotter y Gleser (1958), Manouvrier (1893) y De Mendonça (2000). 5. Para el estudio paleodontológico se ha utilizado una ficha modificada del protocolo propuesto por Chimenos y cols. (1999). Para el estudio de la hipoplasia del esmalte se ha empleado la metodología propuesta por Goodman, A.H y Jerome, C.R (1991). 6. Para el estudio de marcadores estrés ocupacional y variantes anatómicas epigenéticas se han empleado los atlas de Capasso y cols. (1999) y Pastor y cols. (2001). 7. Para el estudio paleopatológico se han empleado las recomendaciones de la Paleopathology Association (1991), la enciclopedia de Aufderheide y Rodriguez-Martín (1998), así como el manual de Campillo (2001). 8. Para el estudio de indicadores paleonutricionales y patología dental se han empleado las propuestas de Pérez-Pérez (1996) y Polo (2000, 2001).

RESULTADOS

Ritual y gestos funerarios El estudio antropológico de campo puso de manifiesto que todos los enterramientos corresponden a inhumaciones primarias, gesto que indica que el ca- 478 M. POLO CERDÁ - E. CRUZ RICO - C. COCH FERRIOL dáver se coloca en el lugar de la deposición definitiva, donde se lleva a cabo la des- composición del cuerpo, de modo que los huesos permanecen en conexión anató- mica (Mallegni y Rubini, 1994; Polo et al., 2004). Las tumbas son estructuras excavadas en la tierra, de forma rectangular, y muy ajustadas a la anatomía del cadáver. La disposición general de los esqueletos es de decúbito lateral derecho con el cráneo orientado hacia el Este, las extremidades superiores pegadas al cuerpo, y las inferiores extendidas o semiflexionadas. No obstante, también se han documentado dos ejemplos de enterramientos en posición de decúbito prono. Se observan ligeras variaciones sobre todo a nivel de brazos, que con toda seguridad responden a movimientos gravitacionales del cuerpo después de su inhumación, escapando al control de los que realizan la inhumación. La orientación es idéntica en cada uno de los casos documentados entre 270º y 305º N y una disposición con la cabeza mirando al Este-Sureste. A través del análi- sis de gestos funerarios se documentó que la descomposición del cadáver en todos los casos se realizó en medio colmatado, estando los esqueletos amortajados de pies, rodillas y manos (Duday y cols, 1990). La organización de la tumbas indica una planificación y una organización del espacio funerario preestablecido con toda probabilidad fuera del núcleo de hábitat, pero próximo a él. Asimismo, la austeridad de los enterramientos sin objeto de ostentación, responde a las características de la prescripción islámica de enterramiento.

Tafonomía e índice de conservación esquelética Se ha analizado el índice de conservación esquelética (IC) de todo el conjunto. A pesar de los problemas metodológicos que plantea su aplicación, se considera un buen indicador numérico del grado de conservación de los restos óseos, el cual es directamente dependiente de la tipología del terreno y de todos los procesos tafoedáficos a los que ha sido sometida la necrópolis (Campillo, 2001). El índice completo de un esqueleto es 100, pero se acepta como un buen IC aquel que es > 50. Los resultados del IC en esta necrópolis indican que más del 75 % de los esqueletos presentan un IC < 50 %. No existen diferencias significativas de IC para el sexo.

Antropometría Se sometió la colección osteológica a un análisis antropométrico craneal y postcraneal. Se tomaron 43 medidas craneales, a partir de las cuales se obtuvieron los correspondientes índices craneales. El análisis craneométrico no ha permitido obtener gran información. En todo caso podemos afirmar que la población presenta rasgos discretos del tipo caucasoide mediterráneo grácil, expresando un carácter predominantemente mixto, acorde con la situación demográfica del periodo al que se adscribe la necrópolis. Los datos craneométricos no son valorables estadísticamente. Con respecto al esqueleto postcraneal, se tomaron 66 medidas, a partir de las cuales se obtuvieron BIOANTROPOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS HISPANO-MUSULMANA... 479 los correspondientes índices. Los resultados arrojan que las clavículas son estrechas y poco robustas, que el índice glenoideo está dentro de la normalidad, que el índice diafisario del húmero indica una predomina de euribraquia, que el índice de platimería femoral indica claramente un predominio de euricnemia (sin aplanamien- to) y algún caso de la platimería moderada y que el índice cnemico tibial indica un predominio de la platicnemia (aplanamiento moderado). La estatura de la población se ha valorado siguiendo las tablas y ecuaciones re- gresivas de Trotter y Gleser y De Mendonça. En los adultos, la estatura media para en el varón oscilaría alrededor de 155-169 cm con una media en los 164 cm. En las mujeres, la estatura media es baja y oscila entre 142-164 cm con una media de 152 cm. Los resultados obtenidos son muy similares a los patrones de estatura hallados en otras necrópolis islámicas, como es el caso de las de Sevilla (ss. XI-XII) o Alters (Valencia), donde la media para los varones es de 166 cm, y para las mujeres 155 cm (López et al., 2001; Polo y García Prósper, 2006).

Paleodemografía A pesar del escaso número muestral y de un IC bajo se ha intentado realizar una tabla de vida y compararla con otra serie islámica del Levante (Tabla 1). Por este motivo, se ha procedido a comparar los conjuntos funerarios islámicos de Lledó (Castellón) y Els Alters (Énova, Valencia) (Polo y García Prósper, 2006), donde también hemos podido efectuar un estudio completo del registro bioantropológico. La distribución por sexo de la población corresponde a un 22,5 % de varones (n= 9), 42,5 % de mujeres (n = 17) y 35 % de indeterminados-alofisos (n = 14) (Grá- fica 1). La colección está representada por una muestra poblacional de todas las edades donde el 51,5 % de la población corresponde a individuos situados en las cohortes entre 20 y 40 años, mientras que el 33,3 % corresponde a individuos juveniles e infantiles. Se procedió a un análisis comparativo de los indicadores paleodemográficos. Las dos series osteológicas estudiadas son de pequeño tamaño (Lledó con 40 esqueletos pero 33 válidos, y Alters con 35 esqueletos), pero son representativas de los habituales conjuntos funerarios asociados a alquerías islámicas durante los siglos XI-XIII, que se han documentado en ambas zonas geográficas. Se han elaborado las tablas de vida de las dos necrópolis, basadas en la distri- bución por edades de los restos óseos analizados. Recordemos que estas se estable- cen suponiendo tres supuestos clásicos: que el cementerio representa la cohorte de una generación, que la distribución por edades refleja la tasa de mortalidad y que la población es estable, biológica y socialmente, durante el uso del lugar de enterramiento. Estas suposiciones en numerosas ocasiones no se cumplen, y por ello los resultados del análisis paleodemográfico se alejan de toda lógica. No obstante, los resultados obtenidos, a pesar de ser una muestra baja han permitido arrojar cierta in- formación demográfica aproximada y coherente. 480 M. POLO CERDÁ - E. CRUZ RICO - C. COCH FERRIOL

Las tablas de vida representan la historia de la mortalidad, desde el nacimiento hasta la muerte, de una cohorte. Con ellas se pretende determinar la esperanza de vida a distintas edades de la población y para proceder a su obtención debemos resolver las siguientes incógnitas: • Muertes entre la edad x y x+1 (Dx.) • Proporción de los individuos muertos entre la edad x y x+1 (dx). • Individuos que sobreviven a la edad x (lx). • Probabilidad de muerte entre la edad x y x+1 (qx). • Total de años vividos por la cohorte después de la edad x (Tx). • Esperanza de vida, o media del número de años vividos después de la edad x: (Ex)

Los resultados paleodemográficos (Tabla 1) indican que para la población adulta la supervivencia media está entre los 30 y los 40 años, con una esperanza media de vida al nacimiento e0(x) de 21,89 años (Gráfica 2). La esperanza de vida e0(x) de la población de Els Alters al nacer es algo superior (28,50 años) frente a Lledó, y ambas series presentan valores equilibrados durante toda la etapa adulta, aunque menores para la serie de Lledó. La supervivencia l(x) de la población de Els Alters se reduce un tercio a partir de los 41-50 años y es de un 60 % a los 31-40 años de vida, sin embargo para la población de Lledó se reduce en un 12 % más para el mismo periodo de edad. En las dos series, el grupo de población que sobrevive a partir de los 41-50 años les quedarían por vivir menos de 10 años.

Gráfica 1. Distribución por sexo de la población. BIOANTROPOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS HISPANO-MUSULMANA... 481

ELS ALTERS Edad (años) D(x) d(x) l(x) q(x) L(x) T(x) e0(x) 0 a 6 1 2,86 100,00 0,03 492,86 2850,00 28,50 7 a 12 1 2,86 97,14 0,03 478,57 2357,14 24,26 13 a 20 5 14,29 94,29 0,15 435,71 1878,57 19,92 21 a 30 7 20,00 80,00 0,25 350,00 1442,86 18,04 31 a 40 8 22,86 60,00 0,38 728,57 1092,86 18,21 41 a 50 11 31,43 37,14 0,85 321,43 364,29 9,81 > 50 2 5,71 5,71 1,00 42,86 42,86 7,50 TOTAL 35 100,00 LLEDÓ Edad (años) D(x) d(x) l(x) q(x) L(x) T(x) e0(x) 0 a 6 4 12,12 100,00 0,12 469,70 2189,39 21,89 7 a 12 2 6,06 87,88 0,07 424,24 1719,70 19,57 13 a 20 5 15,15 81,82 0,19 371,21 1295,45 15,83 21 a 30 6 18,18 66,67 0,27 287,88 924,24 13,86 31 a 40 11 33,33 48,48 0,69 477,27 636,36 13,13 41 a 50 4 12,12 15,15 0,80 136,36 159,09 10,50 > 50 1 3,03 3,03 1,00 22,73 22,73 7,50 TOTAL 33 100,00

Tabla 1. Distribución de mortalidad en las necrópolis islámicas de Els Alters (Énova, Valencia) y de la Partida de Lledó (Castellón).

Gráfica 2. Esperanza de vida en la población islámica de Lledó. 482 M. POLO CERDÁ - E. CRUZ RICO - C. COCH FERRIOL

Variantes anatómicas epigenéticas Se ha estudiado la incidencia de variantes anatómicas de carácter epigenético presentes en la población con el fin de valorar el grado endogamia. Se denominan epigenéticos porque hacen referencia a que la expresión de estos vendría dada por factores genéticos, a los que se unen factores ambientales (Pastor et al., 2001). En definitiva, este análisis permite caracterizar a la población y poder cotejarla con otras de la misma cronología y ámbito geográfico. Se han documentado pocas variantes y el estudio no es concluyente a este respecto. No obstante, la apertura septal olecraniana y las variantes craneales observadas (huesos wornianos –veáse fig. 1– o accesorios y sutura metópica) se han obser- vado predominantemente en la población femenina y con una incidencia del 2 %.

Indicadores de estrés ocupacional Se han estudiado algunos de los marcadores osteológicos atribuibles al estrés ocupacional, diferenciando los de origen entesopático, de otros que tienen un origen patológico y que se han relacionado clásicamente a actividades laborales, como son algunos tipos de artrosis, la miositis osificante traumática, etc... Debido a la plasticidad ósea, las inserciones musculoligamentosas pueden sufrir procesos inflamatorios locales. Las lesiones entesopáticas son atribuidas a una hiperactividad muscular y es fácil su observación en restos óseos arqueológicos, pudiendo establecerse una estrecha relación con determinadas actividades laborales, por eso, se han conceptualizado en bioantropología como indicadores paleocupacionales, muy útiles para caracterizar la biomecánica repetida de las poblaciones antiguas. En la muestra estudiada se han analizado 9 indicadores en cintura escapular y miembros superiores, y 14 en cintura pélvica y miembros inferiores. El estudio des- criptivo se ha efectuado según el sexo, la edad (adultos = 20-40 años, maduros = >41 años) y la lateralidad. Todos los indicadores están asociados a movimientos biomecánicos conocidos y que en algunos casos se pueden atribuir a trabajos repetitivos conocidos (Capasso et al.. 1999). Los resultados son poco significativos. Ponen de manifiesto un mayor desarrollo del trabajo en piernas que en brazos. La lateralidad predominante es la derecha, según el mayor desarrollo de entesopatías claviculares como la sindesmosis costal o la fosa romboide, y entesopatías humerales como la del músculo pectoral mayor y la hipertrofia humeral. Los marcadores más significativos son aquellos atribuidos a trabajos relacionados con las tareas agrícolas. Algunos de ellos se atribuyen a posturas de squating o acuclillamiento (Castellana y Malgosa, 1991), como por ejemplo las facetas de acuclillamiento tibiales que se asocian a retroversión de meseta tibial y entesopatía del músculo sóleo. El sesgo poblacional impide establecer una clara diferenciación del trabajo según el sexo, aunque podemos decir que hay mayor actividad repetida en todas aquellas tareas en las que las piernas están más involucradas. BIOANTROPOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS HISPANO-MUSULMANA... 483

Paleopatología Los hallazgos paleopatológicos documentados en la serie de Lledó han sido escasos, principalmente debido al deficiente estado y bajo índice de conservación de la muestra. No obstante, destaca la incidencia de cribra orbitalia e hiperostosis porótica parietal (Fig. 2), como indicadores de estrés ambiental, de anemia ferropénica y déficit nutricional (Polo et al..., 2001, 2002, 2003). En la serie islámica de Els Alters (Enova, Valencia) se observa una elevada incidencia (53,3 %) no asociada a otros fenómenos porosos (Polo y García-Prósper, 2006), mientras que en la serie de Lledó se observa una incidencia algo inferior a la serie de Alters (37,9 %) pero asociada a otros fenómenos porosos como la hiperostosis porótica craneal parietal. Estas incidencias son muy similares a las observadas en otras poblaciones islámicas mediterráneas como las de Sevilla (López et al., 2001), donde la incidencia es del orden del 55-60 % de la población observada. Por el contrario, resulta llamativa la baja incidencia documentada (cercana a un 2 %) en otras necrópolis islámicas valencianas como la de la plaza de la Almoina de Valencia (Puchalt, 1990), ya en el ámbito urbano. Estos datos sugieren la estrecha relación de este indicador de salud con desarrollos económicos deficitarios en sociedades rurales deprimidas. La menor incidencia de cribra orbitalia en la serie de Lledó, a priori, resulta contradictoria con el hecho de que la esperanza de vida al nacimiento es menor que en la serie de Alters (en siete años). Estos resultados, obviamente, estarían sesgados por la muestra baja de ambas poblaciones o demostraría que no existe una relación directa entre la esperanza de vida de las poblaciones estudiadas y la incidencia de cribra orbitalia. Como hallazgo reseñable se ha documentado un caso muy interesante de per- foración sinusal cuyo diagnóstico probable es una sinusitis frontal fistulizada. No obstante, su diagnóstico diferencial se ha realizado también con una posible trepanación sinusal a la vista de la existencia de paralelos cronológicos en Levante (Puchalt y cols. 1997). Desgraciadamente, el deterioro de la pieza no permite ser concluyentes aunque nos inclinamos por el primer diagnóstico (Fig. 3 y 4). También se documentó una fractura pertrocantérea con supervivencia en fémur. La pieza presenta un deficitario estado de conservación que ha impedido un análi- sis más pormenorizado. En relación a la salud bucodental,, la información obtenida ha sido muy escasa debido a la baja muestra de piezas dentarias recuperadas. De la muestra analiza- da solo se puede sugerir una baja frecuencia de caries, en contraposición con una elevada incidencia de la enfermedad periodontal y del sarro. No obstante, estos resultados están todavía pendientes de un análisis estadístico y serán motivo de un trabajo futuro. POLO CERDÁ, M.*; CRUZ RICO, E.*; COCH FERRIOL, C.*

* Grupo Paleolab (Valencia). Apdo correos 6017, CP 46080, Valencia. E-mail: [email protected]. Website: www.uv.es/paleolab 484 M. POLO CERDÁ - E. CRUZ RICO - C. COCH FERRIOL

BIBLIOGRAFÍA

ALEMÁN, I.; BOTELLA, M. C. y RUIZ, L. (1997): Determinación del sexo en el esqueleto postcraneal. Estudio de una población mediterránea actual. Archivo Español de Morfología, 2:69-79. AUFDERHEIDE, A. C. y RODRIGUEZ-MARTÍN, C. (1998): The Cambridge Encyclopedia of Human Paleopathology. Cambridge. BOCQUET-APPEL, J-P. (2002): Paleoanthropological traces of a Neolitic demographic transition. Current Anthropology, vol. 43, 4:637-650. BUIKSTRA, J y UBELAKER, D. (1994): Standards for Data Collection from Human Skeletal Remains. Arkansas Archaeological Survey Research. Serie No. 44. CAMPILLO, D. (2001): Introducción a la Paleopatología. Bellaterra- Arqueología. Barcelona. CAMPILLO, D. y SUBIRÀ, M. E. (2004): Antropología física para arqueólogos. Ariel Prehistoria. Barcelona. CAPASSO, L.; KENNEDY, K. A. R. & WILCZAK, C. A. (1999): Atlas of occupational markers on human remains. Journal of Paleopathology, monographic publicacion, 3. Chieti (Italy). 183 pp. CASTELLANA, C. y MALGOSA, A. (1991): El complejo postural en cuclillas en los individuos d Síllot des Porros (Mallorca, VI-II a.C.). En: Nuevas perspectivas en Antropología. Botella, M.C.; Jimenez, S.; Ruiz, L. y Du Souich, Ph. (eds), pp. 165-178. Granada. CHIMENOS, E. (1990): Estudio paleoestomatológico de poblaciones prehistóricas de Catalunya. Libros Pórtico. CHIMENOS, E.; SAFONT, S.; ALESAN, A.; ALFONSO, J. y MALGOSA, A. (1999): Propuesta de protocolo de valoración de parámetros en Paleodontología. Gaceta Dental, 102:44-52. CLOQUELL, B. (1994): La dentición de poblaciones prehistóricas asentadas en los valles del Alto y Medio Vinalopó. Tesis Doctoral. Universidad de Alicante, DE MENDONÇA, M. C. (2000): Estimation of height from the length of long bones in a Portuguese adult population. American Journal of Physical Anthropology, 112:39-48. DUDAY, H.; COURTAUD, P.; CRUBEZY, E.; SELLIER, P. Et TILLIER, A. M. (1990): Lánthropologie de «terrain»: reconnaissance et interpretation des geste funéraires. Bulletins et Mémoires de la Societé dÁnthroplogie de Paris, n.s. 2(3- 4):29-50. FAZEKAS, I. & KOSA, F. (1978): Forensic fetal osteology. Akadémiai Kiadó. Budapest. GALERA, V. & GARRALDA, M. D. (1993): Enthesopathies in a Spanish medieval population. Anthropological, epidemiological and ethnohistorical aspects. International Journal of Anthropology, 8: 247-258. BIOANTROPOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS HISPANO-MUSULMANA... 485

GALVE, P y BENAVENTE, J. A (1989): La necrópolis islámica de la Puerta de Toledo de Zaragoza. Actas III Congreso de Arqueología Medieval Española, pp 383-387. Oviedo. GOODMAN, A. H y JEROME, C. R (1991): Dental enamel hypoplasias as indicartors of nutricional status. En: Advances in dental antrhropology, pp. 279- 293. LOPEZ, I; GUIJO, J. M. y MAGARIÑO, Mª S. (2001): Caracterización antropológica de dos grupos islámicos medievales de Sevilla. En: Arqueología da Idade Media da Peninsula Iberica. Actas do 3er Congresso de Arqueología Pe- ninsular. Vol 7, pp. 347-362. MALLEGNI, F. & RUBINI, M. (1994): Recupero dei materiali scheletrici umani in archeologia. Edit. CISU. Roma. MOORE-JANSEN, P.; OUSLEY, S. & JANTZ, R. (1994): Data collection procedures for forensic skeletal material. Report of Investigations n 48. University of Tennessee. USA. PALEOPATHOLOGY ASSOCIATION (1991): Recomendaciones del comité para la base de datos de restos óseos. Versión traducida y editada por la Asociación Española de Paleopatología, 15 pp. Madrid. PASTOR, J. F.; GIL, J. A.; DE PAZ, F. J. y BARBOSA, M. (2001): Atlas de variaciones epigenéticas craneales. Universidad de Valladolid. PÉREZ-PÉREZ, A. (1996): Problemática de la caracterización de las condiciones y calidad de vida de poblaciones humanas de épocas pasadas. En: Actas del II Congreso Nacional de Paleopatología, Villalaín, J. D.; Gómez- Bellard, C. y Gómez-Bellard, F. (eds). pp. 405-413. Valencia. POLO, M. (2000): Indicadores paleonutricionales en restos óseos arqueológicos. Propuesta conceptual y metodológica. Trabajo de investigación de Tercer Ci- clo. Unitat Docent de Medicina Legal i Forense. Universitat de València. 104 pp. POLO, M. (2001): El indicador de salud paleonutricional: propuesta conceptual y metodológica. Boletín de la Asociación Española de Paleopatología, nº 30, pp 7-12. POLO, M. y GARCÍA-PRÓSPER, E. (2006): La necrópolis islámica. En: La villa de Cornelius, Valencia, España. Albiach, R. y de Madaria, J. L. (coord.) pp. 134-142. Ed. Ministerio de Fomento. POLO, M.; GARCÍA-PRÓSPER, E. y VILLALAÍN, J. D. (2004): Introducción a la Tafonomía Forense. Análisis del depósito funerario y génesis de fenómenos pseudopatológicos. En: Sanabria, C. (Ed). Manual de Antropología Forense. Instituto Nacional de Medicina Legal y Ciencias Forenses. Bogotá, Colombia. Fiscalia General. POLO, M. y VILLALAÍN, J. D. (2003): Fenómenos porosos en Paleopatología: estado de la cuestión y nuevas aportaciones. En: ¿Dónde estamos?. Pasado, pre- 486 M. POLO CERDÁ - E. CRUZ RICO - C. COCH FERRIOL

sente y futuro de la Paleopatología. Campo, M. y Robles, F. (Eds). Madrid. pp. 88-101. PUCHALT, F. J. (1990): Paleopatología en la Almoina. Necrópolis islámica. Te- sis Doctoral. Universitat de València. PUCHALT FORTEA, F. J.; CASTELLÁ ORENGO, M.; COLLADO BENEYTO, I.; POLO CERDÁ, M.; y VILLALAÍN BLANCO (1997): Trepanación sinusal en un cráneo de origen morisco. En: La Enfermedad en los Restos Humanos Arqueológicos. Actualización conceptual y metodológica. Editores: M. M. Macias López y J. E. Picazo Sánchez. pp. 171-174. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cádiz RODRÍGUEZ-MARTÍN, C. y MARTÍN-OVAL, M, (1997): Marcadores esquelé- ticos de stress ocupacional en la población guanche de Tenerife (Islas Canarias). Eres (Arqueología), vol. 7 (1):105-117. UBELAKER, D. H. (1989): Human skeletal remains. Excavation, analysis, interpretation. Taraxacum. Washington. V.V.A.A. (1996): Manual de enfermedades reumáticas de la Sociedad Española de Reumatología. Mosby-Doyma Libros. Madrid. WORKSOP OF EUROPEAN ANTHROPOLOGISTS (1980): Recomendations for age and sex determination. Journal of Human Evolution, 9:517-549. BIOANTROPOLOGÍA DE LA NECRÓPOLIS HISPANO-MUSULMANA... 487

Fig. 1. Hueso accesorio epactal o inca.

Fig. 2. Hiperostosis porótica parietal. 488 M. POLO CERDÁ - E. CRUZ RICO - C. COCH FERRIOL

Fig.3. Sinusitis frontal fistulizada.

Fig. 4. Apertura circular del seno frontal compatible con fístula. LA MURALLA MEDIEVAL DE CASTELLÓN 489

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

La muralla medieval de Castellón

RESUMEN

Este artículo pretende hacer un resumen de las intervenciones arqueológicas llevadas a cabo por la empresa Arqueología Empresarial y Técnica S.L. en la ciudad de Castellón, que han sacado a la luz diferentes tramos de la muralla levantada en época bajo medieval.

ANTECEDENTES HISTÓRICOS

El documento más antiguo que hace referencia a las murallas de la villa lo refleja Burriel de Orueta, en la página 195 de su obra Desarrollo Urbano de Castellón de la Plana, cuando hace constar que: «(...) el 17 de febrero de 1272, el procurador del Monasterio de San Vicente de la Roqueta de Valencia, señor por entonces de Castellón, concede a los habitantes de Castellón de la Plana, el derecho a tener foso y muralla por todos los lados, con tres puertas...una hacia Tortosa, otra hacia Va- lencia y otra hacia el oeste (...)». Vicente Traver, en la página 163 de sus Antigüedades de Castellón, nos habla: «(...) del derecho de incorporarse a la villa del arrabal que se había formado en la puerta « mijana del Sasso de Castillione» y de que se amurallasen, ...y señala tres puertas dirigidas: ...ad sassum», versus Valencia y versus Tortosa. Esta puerta «mijanam» seria la intermedia y estaría en la calle Colón en las cuatro esquinas (...)». Jaime II confirma las donaciones ese mismo día. Según Burriel de Orueta estos documentos han suscitado muchas interpretaciones. Para Monsén Betí y Ramón de María, se trataría de la formación de un arrabal junto al Castellón Viejo o de la Magdalena. Para Vicente Traver sería un arrabal del poblado de la llanura, extramuros del nuevo Castellón, al oeste, y sería tan importante que en 1272 se le con- 490 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ cede el derecho a amurallarse. Para Burriel de Orueta, este texto se referiría al propio núcleo que se acababa de formar apenas veinte años antes, en 1251. Por la orien- tación de las puertas esta parece la interpretación más probable. Juan A. Balbás en la página 740 de El Libro de la Provincia de Castellón, dice que: «(...) el 13 de octubre de 1339 el Rey D. Pedro, concede un privilegio a la villa de Castellón, dándole facultad para proseguir la construcción de sus muros y para cobrar la contribución con este objeto establecida (...)». Según el documento extraído del Llibre del Consell y datado en 1374, la longitud al exterior de las murallas sería de 732 brazas, o sea que en el siglo XIV y se- gún lo aportado por Traver se había configurado ya el perímetro amurallado definitivo. Sin embargo, según podemos constatar en M. de Viciana (Fol. CXXXXVII/ pág. 259) en el siglo XVI (1564) el perímetro es de 845 brazas, es decir, sobran 113 brazas que salvo error del cronista suponen una modificación en el perímetro no manifestada hasta el momento.

LAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS

Solar calle Campoamor esquina calle Gobernador

En 1993 D. Arturo Oliver realizó la excavación y posterior estudio del solar sito en la calle Campoamor esquina con la calle Gobernador. La excavación de 32 metros cuadrados de superficie sacó a la luz material cerámico que abarcaba un marco cronológico general que va desde el siglo XV al siglo XVIII. El tramo de la muralla hallada (sólo quedaba de ella la cimentación) es la que Pedro IV mandó construir en el siglo XIV, debido a su volumetría y que coincide con la descripción que el arquitecto Traver Tomás hizo de otros tramos descubiertos con anterioridad. Su amortización o pérdida del uso original es de finales del siglo XVIII coincidiendo con las reformas efectuadas por Bermúdez de Castro, quien urbanizó la zona exterior de las murallas. Por encima de la muralla, una vez amortizada, se alzaría el edificio que sobre ella se ubicó. Tal vez a finales del siglo XIX se construye la casa que pervivió hasta su derrumbe realizado en los años 80 del pasado siglo. La excavación realizada en el año 2001 corresponde a una ampliación de la anterior intervención del año 1993. Además de la limpieza de los restos ya excavados, realizamos unas catas en el propio firme de la calle Campoamor con la finalidad de comprobar el estado de la cimentación de la muralla en este sector. A pesar de la destrucción que ha sufrido la cimentación de la muralla y que tuvo como consecuencia inmediata la eliminación de los restos del portal del año 1734, el tramo conservado sobre el que trabajamos en esta intervención ha aportado interesantes datos sobre la técnica constructiva de la propia muralla medieval. En efec- LA MURALLA MEDIEVAL DE CASTELLÓN 491 to, registramos las improntas de los muros de mampostería que revestían el paramento original de la muralla y que en uno de los casos se encontraba colmatada por el derrumbe de parte del mampuesto, ambas medían 40 cm de anchura. De esta forma, la muralla se formaba a partir de un núcleo de 1,5 metros de tapial y dos muros de mampuesto en ambas caras, lo que configuraría un lienzo visible de aproximadamente 2,30 metros de anchura. Durante el proceso de excavación apareció un nivel de gravas y mortero adosado al paramento interior de la muralla, que erróneamente algunos autores citan como el nivel donde se excavó la cimentación de la muralla. Posiblemente formaría parte del asiento de un paso paralelo a la propia muralla. Con todo, a partir de los datos obtenidos de la presente excavación, es imposible realizar una restitución del antiguo Portal de Vinamargo, fechado a principios del siglo XVIII. Para hacer una reconstrucción aproximada tenemos que ceñirnos a la descripción del Portal de la Fira, de finales del siglo XVII, con un vano de 3,38/ 3,50 m, formado por un arco de ladrillos posiblemente de medio punto.

Solar avda. Rey D. Jaime - calle poeta Guimerà - calle Alloza

Esta intervención fue llevada a cabo durante el mes de septiembre del año 2000. En líneas generales, la distribución original del solar está muy condicionada por la existencia hasta prácticamente el siglo XIX de los restos de la muralla medieval y de las estructuras anexas a la misma como el foso y la berma. En un primer momento, estas estructuras marcaron profundamente el urbanismo de la zona como, por ejemplo, la existencia de un callejón entre la muralla y las primeras casas, posiblemente al que hace referencia un documento del año 1574. En el espacio ocupado por este ambiente documentamos algunos vertederos de los siglos XV y XVI, circunstancia que confirma la existencia de un espacio no construido en este sector. Por otro lado, la parte este de solar no presenta estructuras, por lo que podríamos pensar en la existencia de una zona de patios posterior a las casas. De la misma forma, observamos que se mantiene la parcelación medieval, diferenciando cuatro ambientes de 4,5 m por 13 m. Una vez establecido este espacio inicial de ocupación, concretar una cronolo- gía para las mismas ya es más difícil. De época medieval podemos fechar solamente dos pequeñas estructuras, aparte de los vertederos, además del muro de la fachada de época moderna que quizá ya existiría en época medieval. Los niveles de ocupación junto a la muralla no tendrían una presencia destacada en esta época tratándose de una zona de patios y casas. Años después todavía existen referencias a solares y terrenos en la zona que hay dentro de la muralla. 492 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ

Obras del aparcamiento de la plaza de las Aulas

La intervención arqueológica fue llevada a cabo desde octubre de 1994 a enero de 1995. El hallazgo más importante fue la estructura de la torre poligonal del siglo XIV, cuya cimentación se levantaba sobre el fondo de la rambla sobre la cual hoy se encuentra la calle San Luís. Se hallaba semi-exenta respecto a la muralla, que se encontraría situada sobre el margen del citado barranco. La torre apareció rellenada de tierra arcillosa hasta aproximadamente los dos metros de altura, donde se encontró un suelo de tierra batida. Los escasos materiales hallados en el interior de la misma podrían indicar una utilización hasta el inicio del siglo XVIII. Entre 1715/1720 se arrasaría la torre y la muralla, hasta el nivel de cimentación en esta última, con la amortización del barranco, posiblemente con la finalidad de eliminar las características estratégicas de esta zona. Mediado el siglo XX, se realiza el refugio antiaéreo, que destruye parte de la torre y de la cimentación de la muralla y posiblemente alguna estructura que estuviese adosada a las mismas. Posteriormente, con la destrucción del antiguo Palacio de la Diputación se colmata el refugio, que había quedado inconcluso, se arrasan las casas del lado sur de la plaza y se rebaja la superficie de la misma para la reali- zación del jardín, con lo que se eliminan los últimos restos de la muralla junto a otras estructuras superficiales. El documento de 7 de abril de 1686 es muy interesante, en él aparece reflejado que se solicita al virrey autorización para trasladar un portal, que se encontraba en un rincón del baluarte, para abrir otro portal frente a la calle. Posiblemente en clara referencia a la eliminación de las características estratégicas, entrada en codo o retranqueo interior, en favor de unas condiciones más favorables de acceso desde la calle. Si contrastamos los restos arqueológicos con la documentación publicada hasta hoy, observamos la ausencia de un consenso en la ubicación topográfica exacta de los elementos defensivos de la muralla, pues se desconocía la situación espacial exacta de los recientes hallazgos arqueológicos. La reforma y ampliación de la muralla del siglo XIV quizá obligó a la elimina- ción del portal junto a la iglesia de San Agustín y a abrir uno nuevo junto al Hospi- tal de Trullols, con lo cual es muy probable que entre 1386 y 1391 se construyese el nuevo Portal llamado «del Hospital» (o d’En Ramon Pauls), retranqueado respecto a la calle Mayor, restos del cual aparecieron en la excavación de 1994 y que en la actualidad se encuentran conservados e integrados en el aparcamiento de la Plaza de las Aulas. A esto debemos sumar también la ausencia de referencias documentales concretas a la función de la torre hallada en el solar, elemento exento o parte de un portal, y sí unas claras citas que hablan de las innumerables reconstrucciones y obras LA MURALLA MEDIEVAL DE CASTELLÓN 493 en las murallas. Los datos arqueológicos parecen apuntar a una destrucción ex professo quizá para eliminar su condición eminentemente estratégica, ya que la eli- minación de la torre no correspondería a necesidades urbanísticas, puesto que no constreñía ninguna vía de comunicación y nunca se llegó a construir obra en el espacio que ocupaba. Desconocemos en qué condiciones se encontraba la muralla entre su supuesta destrucción y posible reconstrucción a lo largo de la primera mitad del siglo XVIII y su definitiva pérdida de función con la creación de un segundo recinto amurallado exterior. A la vista de la importancia de estos restos, se modificó el proyecto del aparcamiento, motivo por el cual se había iniciado la intervención arqueológica, y se con- servó in situ la torre con una estancia anexa dedicada a una exposición didáctica donde se incluyen los materiales más representativos de la excavación arqueológica.

Solar calle Pescadores nº 54

La excavación arqueológica fue realizada en el año 2001. El estudio de la téc- nica constructiva de las paredes limítrofes del solar y de los diferentes estratos que se apoyan en dichos muros, nos permite concluir que se da una larga pervivencia en la ocupación del mismo. La primera vivienda se construyó en un momento inde- terminado de los siglos XIV y XV, sufriendo a partir de ese momento importantes reformas, siendo las más destacadas las que se producen entre los siglos XVIII y XX. La ocupación del terreno estaba muy condicionada por el trazado de la muralla medieval, ya que como se refleja en las distintas ordenanzas municipales, se exigía un espacio de seguridad entre la propia muralla y las primeras casas, que en muchos casos quedaban configurados como pequeñas calles o callejones. Lamentablemente el espacio excavado ha aportado pocos restos arqueológicos, sobre todo debido a una gran transformación que afectó toda la parte este del solar, a inicios del siglo XX. Esta transformación supuso un rebaje de la cota original para construir una red de desagües y balsas, que perdieron su función mediado el citado siglo y que fueron amortizados con escombros. Además, también a mitad del siglo XX, se abrió una zanja para colocar una tubería en el sector norte del solar, con la consecuente destrucción de los niveles arqueológicos del subsuelo, también en este momento se rehizo toda la fachada. Sin duda los restos de mayor interés se localizan en las paredes que limitan el solar. El estudio de la técnica constructiva y la excavación de sus cimientos, nos permitió establecer una cronología ante quem al siglo XVI para la pared norte y la pared sur. Con todo, la pared este, de orientación Norte - Sur, era la más interesante, pues tras proceder a excavar su cimentación, ésta presentaba una mayor antigüe- 494 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ dad que la anteriores, además de una potente cimentación. Su orientación coincide con la antigua muralla de Castellón, sin embargo, el grosor de la misma no corresponde con este tipo de construcciones, por lo que solo podemos concluir que se trata de los restos muy transformados de una pared de época medieval. Quizá las constantes transformaciones urbanísticas de la zona llevaron implícita la destrucción de la muralla, y la pared objeto de esta intervención podría tratarse de los restos muy transformados de una de las paredes de mampostería que contendría el encofrado de tierra de la muralla, habiendo desaparecido el resto.

Obras del aparcamiento de la plaza Clavé

El resultado de los trabajos arqueológicos desarrollados en el año 2002 fue prác- ticamente negativo. La intervención únicamente proporcionó escasos fragmentos de cerámica revuelta, material de relleno que presentaba una cronología contempo- ránea. La excavación no proporcionó ningún tipo de nivel arqueológico ni de edifica- ción. Únicamente en el sondeo nº 1 documentamos un muro de contención de 4,60 m de longitud, 0,30 m de anchura máxima y 2,30 m de altura conservada que había sido elaborado de mampostería ordinaria. Este muro delimitaba un desnivel muy pronunciado del terreno, de 1,80 metros en la parte más alta y 3,10 m en la más profunda, que quizá se relaciona con el foso de la muralla. Junto al muro, durante los trabajos apareció un pozo ciego datado en el siglo XIX, con un diámetro máximo de la boca de 1,10 m, excavado directamente sobre el nivel estéril. La orientación que toma ese desnivel respecto al límite del aparcamiento, pues se prolongaba por debajo de la acera sur de la plaza Clavé, y el hecho de que se encontrara muy afectado por obras de reforma llevadas a cabo en época contempo- ránea no nos has permitido documentarlo en el resto del solar. En definitiva, los resultados de la intervención arqueológica han demostrado que no existían restos de la antigua muralla medieval de Castellón en las obras del aparcamiento de la plaza Clavé - calle San Félix. No obstante, es probable que el desnivel documentado junto a la calle En medio correspondiera a los restos del foso de la muralla. Respecto a la localización del cementerio judío en la plaza, este hecho tampoco ha podido confirmarse, pudiendo estar situado más hacia el Oeste, entre las actuales plaza de la Olivera y Mercado de San Pedro.

CONCLUSIONES

Las distintas intervenciones han permitido documentar los restos de varios lienzos de la muralla medieval de Castellón y parte de los elementos defensivos que la LA MURALLA MEDIEVAL DE CASTELLÓN 495 formaban. El lienzo de muro propiamente dicho conserva 1,85 metros de anchura y 65 cm de profundidad para su cimentación. El nivel de arrasamiento de la muralla hizo mucho más difícil la documenta- ción de elementos de su alzado, únicamente en la calle Campoamor esquina calle Gobernador comprobamos que está realizada con tapial de tierra; el caso de la calle Pescadores, donde se conserva un mampuesto que recubre la muralla podría corresponder a una reforma posterior, o una reconstrucción posterior de la muralla, también observada en la calle Campoamor. Respecto a los portales, en la plaza de las Aulas pudimos excavar los restos que quizá pertenecían a una de las torres que defenderían el portal d’En Ramon Pauls o del Hospital, y en la calle Campoamor aparecieron los restos de una puerta secun- daria denominada de Vinamargo. Respecto al foso de la muralla, apareció en la plaza de las Aulas y plaza Clavé. Tiene una profundidad aproximada de entre 5 y 6 metros y un ancho estimado de 8 a 10 metros. Lamentablemente no podemos extrapolar estos datos al resto del pe- rímetro amurallado, ya que en este caso el foso aprovechaba un barranco preexis- tente. JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT1 JOSEP BENEDITO NUEZ2

BIBLIOGRAFÍA

AA. VV. (1985); La provincia de Castellón de la Plana. Tierras y gentes. Caja de Ahorros de Castellón. AA. VV. (1992); Historia de Castellón. Editorial Prensa Valenciana. Castellón. AA.VV. (1996); Guia d’arquitectura de Castelló, Diputació de Castelló. BALBAS CRUZ, J. A. (1892); El Libro de la Provincia de Castellón, Caja de Aho- rros y Monte de Piedad de Castellón (edición facsímil de 1981). BENEDITO NUEZ, J., MELCHOR MONSERRAT, J. M. y FERRER CASTELLO, J. L. (1996); Urban Archaelogy in Castellón: The Aulas Square, First European Archeologist Meeting. Santiago de Compostela. BENEDITO, J., LLORENS OTERO, J. M. y MELCHOR MONSERRAT, J. M. (1997); La excavación arqueológica de la Plaza de las Aulas. Ayuntamiento de Castellón. BENEDITO, J., LLORENS OTERO, J. M. y MELCHOR MONSERRAT, J. M. (1997); La excavación de la Plaza de las Aulas (Castellón). Cuadernos de Ar- queología y Prehistoria de Castellón 17. Diputación de Castellón.

1. Director del Museo Arqueológico de Burriana. Plaza de la Merced, s/n Burriana. 12530. 2. Arqueología Empresarial y Técnica S.L. Apdo. correos 339, 12530, Burriana. 496 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ

BENEDITO, J., LLORENS OTERO, J. M. y MELCHOR MONSERRAT, J. M. (1998); Los restos arqueológicos de la Plaza de las Aulas. Tríptico publicado por el Ayuntamiento de Castellón. BENEDITO, J., LLORENS OTERO, J. M. y MELCHOR MONSERRAT, J. M. (1999); La excavación arqueológica de la Plaza de las Aulas y Calle San Luis. Estudis Castellonencs 7, págs. 201-215. Castellón. BENEDITO, J., LLORENS OTERO, J. M. y MELCHOR MONSERRAT, J. M. 23/ 08/1998); Evolución de las murallas de Castellón en la Edad Media y su reflejo en el urbanismo actual. Suplemento Territorio y Vivienda. Diario Levante. BENEDITO, J., LLORENS OTERO, J. M. y MELCHOR MONSERRAT, J. M. [CD-ROM] (1999); CASTELLÓN (C/ San Luis), Memorias Arqueológicas y Paleontológicas de la Comunidad Valenciana, nº 0. Generalitat Valenciana. BURRIEL DE ORUETA, E. L. (1971); Desarrollo urbano de Castellón de la Pla- na, Estudios Geográficos, nº 123, Valencia. DIAZ MANTECA, E. (1986); Libre Vert del Archivo Histórico Municipal de Castellón. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castellón. ESCOLANO, G. (1610); Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia. Edición facsímil de la Universidad de Valencia 1982. GIMENO MICHAVILA, V. (1926): Del Castellón Viejo. Castellón de la Plana. LLISTAR ESCRIG, A. (1897); Historia de Castellón, Edición Facsímil. Castellón 1987. LLORENS OTERO, J. M., MELCHOR MONSERRAT, J. M., BENEDITO NUEZ, J. y FERRER CASTELLO, J. L. (1995); La «cerámica romana» de la Plaza de las Aulas (Castellón), Actas del XXIII Congreso Nacional de Arqueología. MARTÍ DE VICIANA, R. (1564); Historia del Reino de Valencia. Ediciones His- tórico-Artísticas. Facsímil. Valencia. 1986. MELCHOR MONSERRAT, J. M. y BENEDITO NUEZ, J. (11/02/1995); Una ex- cavación para la historia de Castellón, Suplemento Territorio y Vivienda. Pe- riódico Levante. Castellón. MUNDINA MILAVALLE, B. (1873); Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Edición Facsímil. Castellón. 1988. OLIVER FOIX, A. (1995); Excavación de un tramo de muralla medieval de la ciudad de Castellón de la Plana, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de Castellón 16, Diputación de Castellón. SÁNCHEZ ADELL, J. (1952): Las murallas medievales de Castellón. Boletín de la S.C.C., XXVIII, págs. 44-77. Castellón. SÁNCHEZ ADELL, J. (1982); Castellón de la Plana en la Baja Edad Media. Vol. I. Castellón. SÁNCHEZ ADELL, J. (1985); Aspectos urbanos del más antiguo Castellón de la Plana. Castelló Festa Plena. Castellón. LA MURALLA MEDIEVAL DE CASTELLÓN 497

SÁNCHEZ ADELL, J., OLUCHA MONTINS, F. y SÁNCHEZ ALMELA, E. (1993); Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón, Sociedad Castellonenca de Cultura. Castellón. SARTHOU CARRERES, C. (1913 cir.); Geografía General del Reino de Valencia- Provincia de Castellón. Ed. Facsímil Caja de Ahorros de Castellón.1987 TRAVER TOMAS, V. (1956); Antigüedades de Castellón de la Plana. Ayuntamien- to de Castellón de la Plana. 1982.

APARTADO GRÁFICO

Solar calle Campoamor esquina Gobernador

Solar calle Campoamor esquina Gobernador 498 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ

Muralla avda. Rey don Jaime

Excavación plaza de las Aulas LA MURALLA MEDIEVAL DE CASTELLÓN 499

Aparcamiento plaza de las Aulas

Solar calle Pescadores nº 54 500 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ

Pared posterior calle Pescadores nº 54 LA MURALLA MEDIEVAL DE CASTELLÓN 501

Sondeos plaza Clavé 502 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ

Sondeos plaza Clavé CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 503

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

Cultura material de la ciudad de Castellón en época Bajo Medieval y Moderna: un ámbito artesanal y un conjunto cerámico. Resultados de la actuación arqueológica efectuada en el solar calle Colón nº 4-6

INTRODUCCIÓN

Presentamos los resultados obtenidos durante la intervención arqueológica realizada en el solar calle Colón, nº 4-6, de Castellón, centrando la atención especialmente en los restos materiales localizados dadas sus características algo inusuales, entidad y estado de conservación. El hallazgo nos permite aproximarnos, de forma todavía incipiente, a la distribución y ocupación del suelo urbano durante época bajo medieval y moderna en este sector de la ciudad y presentar una muestra, bastante completa, de la vajilla doméstica de mediados del siglo XVII. La mencionada intervención arqueológica, planteada en cumplimiento de la le- gislación vigente en materia de patrimonio y promovida y costeada por la empresa PROLAN 2005 S.L.1, inicialmente pretendía la excavación en extensión de toda aquella parte del solar que iba a ser afectada por la nueva construcción proyecta- da2. No obstante, por motivos de seguridad, dado el peligro de derrumbe que presentaban varias de las medianeras restantes, finalmente hubo que reducir el área de actuación lo que ha dificultado en gran medida la conexión cronoestratigráfica de ciertos elementos arquitectónicos3.

1. Queremos agradecer la confianza que en su día depositó en nosotros la empresa promotora de la obra proyectada así como las facilidades y el apoyo prestado durante la ejecución de los trabajos. 2. Debemos destacar la participación en el trabajo de campo, de los técnicos arqueólogos Alfonso Parra Santos, Víctor Chaos López y José Ramón Libros Iborra, gracias a los cuales ha sido posible concluir los trabajos de excavación y de seguimiento arqueológico efectuados. 3. En esta cuestión han constituido una gran ayuda las indicaciones amablemente proporcionadas por D. Arturo Zaragoza Catalán en relación al estilo y técnica constructiva del arco conservado en una de las medianeras intervenidas y a su proyección espacial desde el punto de vista arquitectónico. 504 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

EL SOLAR INTERVENIDO Y SU CONTEXTO URBANO

El solar intervenido presenta una forma un tanto irregular, derivada de la ad- quisición de varias propiedades o parte de ellas. De su superficie total, formada por 131’41 m2, sólo han podido ser excavados en extensión unos 70 m2 (Fig. 3 y 4). Ubicado actualmente en los números 4 y 6 de la Calle Colón de Castellón, pertenece al sector central del antiguo recinto amurallado de esta ciudad (Fig. 1 a 3). En concreto, queda dentro de la antigua parroquia de Sant Pere, actualmente delimita- da por los siguientes viales: Carrer Major al Este, Carrer d´Enmig al Oeste, Carrer Colón al Sur y Carrer Sant Lluis al Norte. No obstante, su ubicación dentro de la misma, en el extremo suroriental, colindante a las Calles Colón y Mayor y a las parroquias del sector meridional y occidental de la Vila, a escasos metros de la Plaza Mayor y de la iglesia de Santa María, lo relaciona con el núcleo urbano más antiguo de la mencionada población, el cual se viene situando en torno a dicha Plaza (Fig. 2). Su ubicación, por tanto, le confiere de por sí un gran interés histórico dada su posible vinculación con todos aquellos procesos relacionados con la fundación de la Vila de Castellón y otros más recientes que dieron lugar a su configuración actual. Procesos tratados por conocidos investigadores y documentalistas desde distintas ópticas y metodologías (entre otros, Balbas, 1882; LListar, 1887; Bellver, 1888; Sarthou, 1915; Beti, 1926; García, 1952; Gimeno Michavila, 1926;1930; Revest, 1957; Traver, 1958; Sánchez Adell, 1949; 1950; 1952 y ss; Roca, F., 1950; 1951; 1961; Burriel, 1971; Díaz Manteca, E., 1979; Ortells, 1987; Esteve; 1989- 1999; Iradiel, el al., 1993; Díaz de Rábago, et al., 1996; Aparici, 1994; 1999; 2005; Barrera y Esteban, 1997) que conforman la base documental que nos permite cen- trarnos en otros aspectos más específicos, en un intento de averiguar la verdadera entidad histórica de lo conservado en el mencionado solar y su evolución a lo largo del tiempo. En los últimos años, desde la aplicación de la nueva legislación en materia de patrimonio, afortunadamente, las excavaciones arqueológicas en el casco urbano de Castellón, se han venido sucediendo con relativa continuidad, hecho que permitirá contrastar datos y aportar información a otros procesos de investigación, especialmente aquellos sustentados en las fuentes escritas que conserva el Archivo Históri- co de la ciudad. Por ello, nuestra pretensión es que este texto sea «válido» en ese sentido y, dado que consideramos que la actuación arqueológica realizada ha proporcionado restos materiales muy interesantes, no sólo por su entidad y caracterís- ticas sino también por la imagen que nos aportan sobre la ocupación urbana de un pequeño sector de la Vila de Castellón, se ha pretendido sobrepasar el típico mues- trario meramente arqueológico y, aprovechando la existencia de los estudios antes comentados, contextualizarlos en la medida de lo posible. En este sentido han resultado especialmente útiles en nuestra labor los realizados por V. Traver (1958) por CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 505 los planos y datos de propiedad que ofrece; el de P. Iradiel, D. Igual, G. Navarro y J. Aparici (1993) sobre los oficios artesanales y comercio; el de C. Díaz de Rábago, J. Domenech, Mª C. Joli y C. Rabassa (1998), sobre vecindario y propiedad, ade- más de otros varios de J. Sánchez Adell y J. Aparici, todos ellos centrados en un marco temático y cronológico que se adapta perfectamente a los restos que presentamos. Sin embargo, hemos de reconocer que, debido a la falta de datos arqueoló- gicos, nuestras conclusiones quedan limitadas a una serie de propuestas. Como decíamos, el área de actuación, dentro del recinto amurallado de la Vila, queda inscrita en la esquina septentrional que conformaban y conforman dos de las principales calles del mismo, calle Colón y la calle Mayor (Fig. 3, 11 y 12). La primera de ellas fue conocida como «de Pere de Reus» en 1468, «del Portal de la fira» en 1527 (Sánchez, J, 1990) y «dels Sabaters» por la concentración de dicho oficio en ella, entre 1599 y 1721, para pasar a finales del XVIII a conocerse como «Zapa- teros» (Olucha, F., 1996-1997; Díaz de Rábago, C., et al., 1998). No obstante, el tramo en el que nos situamos, comprendido entre la «Plaça de les Corts» y el «Carrer Major», también aparece aludido en las fuentes como «C. Gobernasio» y «Travesia que va al carrer Major», desligándose o diferenciándose espacialmente, por tanto, del de «Sabaters» (Traver, 1958) (Fig. 11). A partir del mencionado cruce viario, en el cual se asentaba la plaza con la iglesia, mercado y las instituciones de gobierno, se configura la planta inicial de la ciudad, de la cual se cuestiona la filiación planificada que se le atribuye, reco- nociéndosele sólo una ordenación en el sector occidental paralelo al carrer d’Enmig y un «poblamiento semidisperso a lo largo de un camino axial» (Rosselló Verger, V. M., 1987; Burriel, 1971) o como describe V. M. Ortells (1987) «Castelló no refleja el orden racional que un trazador pudiese diseñar en su tejido urbano.(…). A finales del siglo XIII, el “Carrer Major” es el eje principal y en torno a él y la plaza se articulan callejones y manzanas sin ninguna jerarquía. Según este criterio, la preexistencia urbana anterior a la conquista es evidente, regularizándose las calles a medida que crecía el caserío». En este sentido F. Esteve (1990) apunta para la vila primitiva que «El poblament degué començar per la placeta de l’Herba, on alçaren la Casa de la Vila i l’Esglesia, que posaren a través per mantindre l’orientación litúrgica, amb l’absis a llevant i confrontant per la porta lateral de l’Epistola als dos carrers que centraven la vida social (Cavallers) i l’activitat mercantil (Sabaters). Els altres carrers es traçaren paralels y travessers, con subsidiaris d’ aquells, fent-los més irregulars i escanyits. Per tan l’espai urbà es podría inscriure en un rectangle, que crec delimitar-lo pel carrer de l’Ensenyança al carrer Mayor, i seguint el cantó de la Placeta de la Neu; entrar en ella, voltar l’arxiprestal de Santa Maria i el Campanar, continuant per darrere les cases del carrer Sabaters al carrer d’Enmig i seguir-lo fins al carrer de l’Ensenyança». 506 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Sí que parece haber consenso sobre la evolución de la ciudad y su crecimiento, aceptándose un proceso de sucesivas ampliaciones con añadidos que adoptan siempre la forma rectangular, dando como resultado final un recinto cuadrado que queda configurado a fines del siglo XIII (Traver, 1958; Sánchez Adell, J., 1959). En el año 1272, Jaime I, aprueba la construcción de un arrabal en la parte Oeste de la Villa que ocasionaría la ampliación del recinto con la aparición de las calles de Enmedio y Alloza por el Oeste, paralelas entre sí y al antiguo muro, y las calles de la Illeta, con el portal del mismo nombre, y la del «Canyaret» por el Norte (Gimeno, 1930). En 1374, fecha inicial de la serie «Llibres de Consell» del Archivo Municipal de Castelló, aparece documentada una medición del perímetro de la villa y el seguimiento de sus nuevas murallas. Estas ofrecían una disposición rectangular trazada al estilo de las «Bastidas», con murallas altas y gruesas realizadas con tapial, foso y doble foso en algunos tramos, y con torres en los flancos, más sólidas que las murallas, puesto que estaban fabricadas con piedra picada, y varias puertas en la parte central de cada lado del rectángulo; encerraba una superficie de 18,28 ha. y se disponía por las actuales calles de Plaça del Rei al oeste, calles del Clave y Sant Lluís al norte, calle del Gobernador al Este y Escultor Viciano, Gasset y Ruiz Zorrilla al sur. El interior del núcleo urbano se hallaba dividido en seis demarca- ciones o «parroquies» cuya operatividad no era eclesiástica sino política y ciuda- dana, contándose también con la existencia del barrio musulmán o Morería que tuvo como centro la parte alta de la calle Caballeros (Sánchez Adell, J., 1952; 1959; García, 1952; Alemany, J., Llop, E., Olucha, F., 1996; Diaz de Rábago, C., 1994; Díaz de Rábago, C. et al., 1998) (Fig. 2). Hasta el siglo XVI, momento en el que se producen nuevas fundaciones conventuales a extramuros, y especialmente hasta el XVII, la fisonomía urbana de Castellón no varía (Balbas, 1884; 1892; Gimeno, 1926; Burriel, 1971; Ortells, 1987). A finales del siglo XVIII bajo el impulso del Gobernador Bermúdez de Castro des- aparecen las murallas medievales (Sánchez Adell, 1949; Barrera, M., Esteban, T., 1997). Los cambios urbanos más significativos en el entorno que nos ocupa, con- firmados, en general, por las intervenciones arqueológicas, se vienen centrando en el siglo XVII cuando «las antiguas plazas de la «Herba», «les Corts», «les Carnisseries» y de la Casa-Abadia y el «fossar», todas en derredor de la iglesia, dieron paso a una autentica plaza mayor que reunía los principales edificios pú- blicos (Burriel, 1971)» y en el XVIII al desaparecer los pórticos de la calle Mayor (Ortells, 1987). No obstante, recientes hallazgos arqueológicos exhumados en la calzada de la actual Calle Colón a la altura de la antigua «Plaza de la Herba», donde se ha podido documentar un área destinada a «fossar» datado inicialmente en el siglo XIV4,

4. Agradecemos a Vicente Berenguer García, arqueólogo director de la mencionada intervención la información proporcionada al respecto de los restos humanos exhumados y de su localización espacial, resultado llamativo que ésta se produzca actualmente en plena calzada de la Calle Colón, indicando, por tanto, ciertos cambios o remodelaciones en el espacio urbano anteriores al XVI. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 507 parece indicar, una fisonomía urbana, al menos para el tramo de calle comprendida entre dicha plaza y el «Carrer Major», distinta a la reflejada por V. Traver (1958) en su plano de finales del XVI.

LOS RESTOS ARQUEOLÓGICOS.

En el área de actuación se han registrado un total de 50 Unidades Estratigráficas, subdivididas en dos conjuntos: sedimentos y estructuras. En concreto hablamos de un total de 29 unidades correspondientes al primer conjunto (U.E.’s 1000) y 21 al segundo (U.E.’s 2000), las cuales, a su vez, quedan, desde el punto de vista cronológico, distribuidas en tres fases de ocupación (Fig. 5 a 8). Los hallazgos más relevantes han sido sin lugar a dudas un arco ojival conservado en una de las medianeras actuales que delimitan el solar (Fig. 4, 69 y 70), ciertos pavimentos que nos marcan una clara fase de ocupación de época moderna con base en los azulejos conservados (Fig. 8, 66 a 68) y, especialmente, un pequeño conjunto de balsas y silos amortizados por la fase anterior (Fig. 6 y 7, 57 a 65). Destaca entre estos últimos, el silo U.E. 2013 (Fig. 64 y 65), colmatado con el relleno UE 1010 (Fig. 62), constituido por un sedimento, de color gris oscuro, con restos de material de construcción, malacofauna y un interesante conjunto de material cerámico asimilable a producciones del siglo XVII (Fig. 13 a 43 y 48 a 54).

Los restos muebles (Fig. 13 a 56) En concreto han sido 7 las Unidades Estratigráficas que han proporcionado conjuntos de restos materiales: a) UE 1010, UE 1016 y UE 1014: Correspondientes a los rellenos de los silos UE 2013, UE 2018 y Balsa UE 2017 respectivamente. De los tres, lamentablemente, el mejor conservado o menos alterado ha sido, como ya se ha mencionado, el primero. Concretamente, en el tercero, tan sólo se pudieron recuperar escasos fragmentos cerámicos, de vidrio, alfileres, huesos de animales y un pequeño fragmentos de un azulejo del «mocadoret». El conjunto registrado como UE 1016, algo menos afectado, también ha proporcionado restos cerámicos, todos ellos, a excep- ción de un pequeño fragmento de loza dorada, pertenecientes a recipientes de cerá- mica común entre las que destacan las cazuelas, cantaros y un lebrillo entre los 15 individuos diferenciados, ninguno de ellos completo. Los tres conjuntos remiten a la misma cronología, siglo XVII. De los tres conjuntos presentamos el estudio más detallado de la UE 1010 por su entidad numérica y estado de conservación de los restos cerámicos; No obstante, a nivel gráfico se completa con aquellas piezas mejor conservadas de la UE 1016 (Fig. 44 a 46). b) UE 2019: Correspondiente a una de las balsas localizadas en la primera fase de ocupación del solar (Fig. 6 y 57 a 60). Como elemento decantador se utilizó un 508 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES lebrillo en perfecto estado de conservación, cuya tipología remite a una cronología bajo medieval (Fig. 47 y 55). c) UE 1013, UE 1018 y UE 2009: Unidades relacionadas con el segundo momento de ocupación constatado en el solar, en el que destaca el pavimento UE 2009 (Fig. 8, 56 y 66 a 68). Dicho pavimento queda conformado por baldosas rojas, macizas, de medidas un tanto irregulares, 30 x 15 x 0’2 cm. y 25 x 25 x 2’2 cm, y azulejos clasificados por I.V. Perez Guillen (1998) como «Azulejos cuadrados com- pletos con enlaces esquinares sugeridos. Motivo ornamental: estrella octogonal central con puntas a dos vertientes, inscrita en un círculo contenido en el cuadro del azulejo, botones, zarcillos muy estilizados en la esquinas. Colores: azul oscuro, amarillo limón, amarillo ocre y perfilado en azul. Medidas: 12x12x1,7 cms». Des- cripción que se ajusta exactamente a las piezas recuperadas y cuyo momento de producción data en la primera mitad del s. XVII. Relacionados con los estratos de nivelación y preparación del pavimento se ha recuperado un importante lote de vidrios, en mal estado de conservación (Fig. 54), así como restos de azulejos de «mitalat» o «mocadoret» (Fig. 56) y un posible dineret, lamentablemente «frustro», en las otras unidades estratigráficas de ocupación. Entre los distintos complejos de material mueble recuperado, como ya se ha ad- vertido, destacamos el de la U.E. 1010 que amortizaba el silo U.E. 2013, tanto por su variada composición como por la valía que adquiere a nivel estratigráfico por su carácter de conjunto cerrado y, por tanto, como medio de datación. El complejo queda compuesto por cerámicas y vidrios, en las cuales destaca un alto porcentaje de piezas enteras (Fig. 13 a 43 y 48 a 54).

UE 1010 PIEZAS/FRAGMENTOS INDIVIDUOS RECIPIENTES PERFIL COMPLETO LOZA 37 34 20 COMUNES 63 30 12 VIDRIO 26 10 0 FAUNA 35 ¿? 0 TOTAL 161 74 32

DISTRIBUCIÓN DE FORMAS IDENTIFICADAS EN UE 1010 LOZAS/MESA COMUNES USO DOMESTICO VIDRIO COMUN VIDRIADA COMUN COCINA COMUN BIZCOCHADA 13 ESCUDILLAS 1 PLATO 6 OLLAS 1 JARRA/BOTELLA 1 VASO/COPA? 9 PLATOS 1 FUENTE 6 CAZUELAS 2 LEBRILLOS 1 JARRA 1 TAPADERA 1 JARRA 1 INDETERM. 6 CÁNTAROS 5 BOTELLAS 5 CUENCOS 1 BOTELLA 3 INDETER. 3 JARRAS 3 BACINES 3 INDETERM. 1 CANTARO CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 509

PRODUC. LOZAS UE 1010 ESCUDILLAS PLATOS TAPADERA CUENCOS JARRAS INTERM. TOTAL LOZA DORADA 13 6 1 4 2 26 LOZA AZUL COBALTO 22 LOZA AZUL/DORADO 11 2 LOZA POLICROMA 2 2 OTROS INDETERM. 2 2

Como vemos en los cuadros resúmenes anteriores, estamos ante lo que seguramente sería la vajilla doméstica y de mesa de una familia con cierto poder adquisitivo, si tenemos en cuenta el número y características de la piezas que la conforman, la presencia de recipientes de vidrio y el hecho de que las intrusiones contemporáneas provocaron la pérdida de otros conjuntos similares. Centrándonos en las distintas producciones constatadas, dentro de las lozas o cerámica de mesa, destaca el alto porcentaje de los tipos asimilables a loza valenciana, en concreto 26 individuos de los 34 identificados, y, dentro de ella, el predominio de loza dorada, caracterizada por su uniformidad estilística y ornamental (Fig. 13 a 23 y 48 a 51). Aunque de forma poco representativa, dentro del conjunto, se ha comprobado la presencia de otras producciones, como es el caso de dos platos decorados en azul cobalto, asimilables a la producción catalana (Fig. 20, nº 31; Fig. 27; Fig. 52, nº 30 y 31), y dos ejemplares, muy fragmentados y mal conservados, con decoración polícroma, identificados con jarras, los cuales, tanto podrían pertenecer a la producción catalana como aragonesa o talaverana (Fig. 28). Como decíamos, se observa una gran homogeneidad de tipos y decoraciones que nos llevan a centrar todo el lote, con base en los estudios más recientes, en la segunda mitad del siglo XVII (Algarra, V., Berrocal, P., 2008). Aunque el estado de conservación de las superficies de los recipientes recuperados, no es bueno, ya que, casi todas, presentan un elevado grado de erosión, hasta el extremo de que en algunos ejemplares sólo se perciban los motivos decorativos «a contraluz», sobre todo en la loza dorada, debido a quedar improntas de los mismos, se ha podido identificar un alto predominio de lo que se viene denominando como «cenefa de hojas desflecadas», las cuales, delimitadas por bandas y filetes, rellenan la pared interna de la pieza, enmarcando a su vez un motivo central en el fondo, el cual no ha podido ser identificado (Fig. 19, nº 16 y 17; Fig. 49, nº 16 y 17). Este esquema interno se combina con «espirales achatadas» en la superficie externa y en ocasiones tam- bién en la base (Fig. 13 y 14). Esta composición ornamental, la cual se documenta en las escudillas y platos del conjunto de loza dorada, en las primeras se completa con trazos oblicuos que enmarcan un punto, en las «orejetas» o asas (Fig. 14 y 16; Fig. 48, nº 2 y 5), mientras que en los cuencos, la zona exterior, queda dividida en dos zonas: una superior decorada por «ondas entrelazadas», motivo menos frecuente en las series consultadas, y otra superior en la que las espirales aparecen ordenadas en torno al pie anillado de la pieza donde se ubica otra (Fig. 21 y 22; Fig. 50, nº 21; 510 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 51, nº 22). La homogeneidad en la decoración de las escudillas, platos, cuencos e incluso la pieza que identificamos como un plato tapadera de loza dorada (Fig. 18; Fig. 49, nº 15), parece remitir a un mismo encargo en lote, a modo de vajilla doméstica. Dicha homogeneidad no se limita sólo a lo ornamental sino que abarca también las características técnicas (pastas amarillentas-anaranjadas, barniz estannífero pobre, reflejo dorado de tono subido, casi siempre de tonalidad marrón), rasgos tipológicos que concuerdan con la cronología que nos aportan, de mediados del siglo XVII aunque encontremos algunos motivos característicos de la primera mitad como las «espirales achatadas». De la producción de loza dorada y azul sólo nos han llegado dos ejemplares, quizás tres (no obstante, atribuimos las piezas nº 26 y 27 a un mismo ejemplar (Fig. 25; Fig. 51, nº 27). De ellos, queremos llamar la atención sobre la pieza nº 25 (Fig. 24 y 51) correspondiente a un plato del tipo 1A (Algarra, V., Berrocal, P., 2008) que por los motivos decorativos que alberga, según dichos autores, se saldría del esquema cronológico antes apuntado, centrándose en la primera mitad del siglo XVII. Aunque muy mal trazado, el motivo central de la composición ornamental, queda formado por un «ramo macizo de cuatro brotes», en un azul cobalto más claro de lo habitual, sobre círculo con trazos oblicuos enmarcado por una serie de arcos concéntricos en reflejo dorado. Se completa en la base con una espiral achatada bastante tosca. En la superficie exterior, la pieza presenta una cruz grafitada (postcocción). Las características y ornamentación de la pieza, responde a esque- mas un poco más antiguos que el lote de cerámicas doradas antes descritas. En cambio, el cuenco formado por las piezas nº 26 y 27 (Fig. 25), presenta motivos que aluden a una cronología adelantada en el siglo XVII como es el «pardalot», en este caso tema central del recipiente, en azul cobalto, enmarcado por decoración en dorado, totalmente perdida, de la que apenas se intuye lo que se ha identificado como «hojas rayadas o macizadas», elementos que los autores antes citados situan en la segunda mitad del siglo XVII y principios del XVIII. En cuanto a los dos platos de loza catalana en azul cobalto, responden por tipología y decoración a los «plats petits» que A. Telese (1991), data entre 1635 y 1670, y que los estudios previos de Batllorí i Llubià, (1949) situaban en la segunda mitad del XVII en los «plats anomenats de la «ditada» los cuales se diferencian por la orla o cenefa de «traços gruixuts que semblen fets am el dit» y que enmarca el motivo principal formado por «figures humanes, escuts, ocells, cases, flors etc.,» como es nuestro caso (Fig. 27; Fig. 20, nº 31 y Fig. 52, nº 30 y 31). Finalmente, cabe mencionar los fragmentos pertenecientes, posiblemente, a dos jarras o recipientes cerrados con decoración tricolor, de las cuales, debido a su estado fragmentado y erosionado, tan sólo podemos apuntar su ornamentación en azul, naranja y morado en un caso y en verde azul y morado en otra, recordando a los tipos importados de Aragón, Talavera e incluso Cataluña, sin que podamos especificar más (Fig. 28). CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 511

El resto del conjunto cerámico recuperado en la UE 1010 queda conformado por las cerámicas comunes y un pequeño lote de fragmentos de vidrios (Fig. 42 y 43), entre los cuales destaca la pieza nº 72 (Fig. 42 y 54, nº 72) correspondiente al bocal de una jarra, dada su morfología en pico vertedor y asa enfrentada al mismo. Pre- senta el cuerpo decorado con «baquetones o costillares» y cordones aplicados en relieve. Del asa sólo se conserva su arranque superior plegado a modo de adorno. Todas sus características responden a los tipos habituales de los siglos XVII y XVIII documentados en Castellón (Falomir, C., 1997; Benedito, J., et al., 2005) y en otros centros, al igual que el resto de fragmentos y piezas identificadas, no solo en esta UE sino también en la 2009 (Fig. 54). En general son vidrios traslúcidos de tonalidad «azul mar», más o menos oscura, aunque aparece algún ejemplar de tono blan- cuzco. Los fragmentos diferenciados quedan relacionados en su mayoría con botellas de cuellos estrechos tubulares, y jarras o jarrones con bases en umbo, especialmente en la UE 2009, aunque no descartamos la presencia de alguna copa o vaso, como el nº 73 de la UE 1010 (Fig. 43). Algunas piezas destacan por la frecuente decoración de las panzas con «costillares» e incluso en algún fragmento con «pun- teados» en relieve, además de por la extrema finura de sus paredes, inferior al milí- metro. No obstante, también hay que indicar que todos ellos han aparecido muy al- terados y fuertemente laminados en superficie. Como vemos en la tabla resumen correspondiente, el lote de cerámica de uso doméstico, denominadas habitualmente como «comunes», también adquiere una importante representación, destacando por el buen estado de conservación de alguno de sus ejemplares. Dentro del lote se incluyen todas aquellas cerámicas vidriadas o bizcochadas a las que se les da un uso diferente a la loza, destinada a la mesa o incluso en ocasiones a decorar. Dentro de las comunes se han diferenciado dos grupos con base en la presencia de esmalte o no y dentro de las primeras en función de si tienen un uso culinario (relacionado con la elaboración de alimentos o sustancias al fuego) o no (Fig. 29 a 41 y 52 a 53). El grupo de cerámicas de «cocina» queda conformado básicamente por las ollas y cazuelas, caracterizadas por su uniformidad tipológica, especialmente en las ollas, en la que las variaciones corresponden al tamaño de la pieza o al número y posi- ción de las asas en la misma (Fig. 29 a 33 y Fig. 52, nº 43). Todas presentan perfil globular, roto por el cuello estrangulado que conforma el borde, siempre recto al exvasarse del cuerpo. Las de mayor tamaño suelen presentar dos pequeñas asas en la parte superior de la panza y, aunque no se han conservado, la tendencia de las bases es a ser plana. Cuerpos siempre acanalados o fuertemente marcados con on- dulaciones. El barniz que las cubre al interior, de tonalidades meladas que varían entre el verdoso y el marrón sin llegar a serlo, se deja escurrir por la superficie exterior hasta la altura de las asas. El resto de la pared aparece cubierta por una páti- na cenicienta oscura, en algunos ejemplares fuertemente tiznadas por el uso. Den- tro del grupo, los ejemplares nº 43 (Fig. 31 y Fig. 52, nº 43) y nº 44 (Fig. 32, nº 512 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

44), aunque responden al mismo perfil y características técnicas similares, están más cerca de los «pitxers» o «bocales» que de las ollas, por su menor tamaño y la presencia de una sola asa en posición más alta, junto al borde, enfrentada a un pico vertedor, confeccionado siempre mediante una ligera presión sobre el barro fresco. La pieza nº 45 (Fig. 32, nº 45), identificada también como una olla, presenta una tipología algo diferente, aunque sólo se ha conservado la mitad superior de la misma, la tendencia de las paredes, recuerda a los perfiles bitroconcónicos de fases más adelantadas. En el grupo de las cazuelas predomina el tipo de perfil carenado, con pico vertedor y asas aplicadas en el cuerpo superior de la pieza, entre el labio y la carena (Fig. 34 y 35; Fig. 52, nº 47). Las diferencias las vemos una vez más en el tamaño y profundidad del recipiente, aunque sin llegar a la clasificación de «cazuelas pro- fundas». De estas últimas se ha conservado un ejemplar que, a excepción de la base, de tendencia convexa, nos ha proporcionado el perfil completo, troncocónico y borde vuelto del que surgen las asas y en el que con una ligera presión se marca un pico vertedor (Fig. 33). Todas las cazuelas al igual que las ollas se hallan cubiertas de barniz, en este caso siempre de tonalidad más cercana al marrón, que se deja escurrir al exterior por el borde. Casi más interesante que el grupo anterior es el formado por el resto de cerá- micas comunes, vidriadas o no, debido a la mayor diversidad en cuanto a tipos que presenta, ya que dentro del mismo, encontramos piezas que seguramente también se utilizarían para la mesa como los platos o fuentes, entre los que incluimos la pieza nº 53 (Fig. 36 y Fig. 52, nº 53), caracterizada por la decoración «pellizcada» que presenta el labio, y de la cual hemos encontrado algunos paralelos en recipientes que van desde la segunda mitad del s. XVI y principios del XVII (Algarra, V., Berrocal, P., 2008) hasta finales de dicho siglo y principios del XVIII (Moraño, I., García, J. Mª., 2001); las jarras y botellas (Fig. 53, nº 54 y 55; Fig. 37 y Fig. 38), de las que curiosamente no hemos visto muchos ejemplares adscritos al XVII, aunque sí nos recuerdan a los tipos representados en ciertos grabados o pinturas del momento, e incluso la pieza nº 52 (Fig. 36, nº 52; Fig. 52, nº 52), con una tipología un tanto inusual, de la que no tenemos paralelos, pero que parece estar creada para calentar alimentos, conforme indican las manchas de tizne de su fondo, y servir directamente a la mesa, si nos atenemos a los dos tipos de asideros que presenta y sus características tecnicas más afines a las cerámicas vidriadas o bizcochadas que a las refractarias o de cocina. No obstante, en este sentido, la pieza, curiosamente, presenta uno de sus lados, el enmarcado por las asas, decorado con ligeras lobulaciones realizadas mediante suaves digitaciones en su lado o cara barnizada, y otro lado, el coincidente con el asidero en forma de mango, en reserva (bizcochada). Lamenta- blemente no se ha conservado completo, por lo que no podemos saber si en el extremo opuesto al conservado tendríamos un pico vertedor o la propuesta que se ofrece en el dibujo recreado. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 513

El resto del grupo queda conformado por los cántaros (Fig. 41), lebrillos (Fig. 40) y bacines (Fig. 39 y Fig. 53, nº 57), este último dentro del conjunto de piezas barnizadas, y los primeros en el de piezas con decoración en oxido de hierro que recuerdan, especialmente en el caso de los cántaros, a la producción de Traiguera. En cualquier caso, la datación que nos proporcionan las lozas, todas ellas cen- tradas en la segunda mitad del siglo XVII, quizás en un momento más de principios que de finales de la misma, en función de los motivos que adornan algunas piezas ya comentadas y de la completa ausencia de piezas con tipologías, y especialmente con estilos decorativos u ornamentales, típicos del XVIII (sarta de riño- nes, claveles, adormideras, puntillas etc…), nos permite encajar el grupo de las comunes, las cuales cuando aparecen aisladas suelen ser de difícil clasificación debido a las pocas variaciones formales que, por su funcionalidad, sufren en el tiempo. Fuera de este conjunto estudiado, habría que tener en cuenta los fragmentos de azulejos del tipo «rajoleta de la mitatad» o «azulejos de mitalat», denominados erró- neamente, según I.V. Pérez Guillén (1998), sin ningún fundamento histórico con el neologismo «del mocadoret», en este caso en blanco/verde, recuperados en ciertas unidades estratigráficas relacionadas con el pavimento UE 2009 y posiblemente otros desaparecidos, tratados en el apartado de estructuras. Dicho pavimento, por otro lado, queda confeccionado con otros azulejos y baldosas, descritos anteriormente, que por su decoración remiten también al mismo contexto que la amortización de los silos, siglo XVII (Fig. 56).

Las estructuras Además del conjunto cerámico presentado, la intervención realizada, ha permitido documentar una serie de estructuras y elementos arquitectónicos de gran inte- rés (Fig. 4 a 8 y 57 a 70). El primero de ellos es el arco ojival localizado en una de las medianeras que cierran la parte posterior del solar. Lamentablemente, por motivos de seguridad, dado el mal estado del muro en el que quedaba inserto, fue tapiado tras el derribo de las viviendas que ocupaban el solar, por lo que durante el proceso de excavación arqueológica, a parte de situarlo en planta, tan solo pudimos documentarlo parcialmente a nivel gráfico, por ello mostramos las fotografías una vez realizada su inte- gración en la nueva construcción (Fig. 4, 69 y 70). Se trata de un arco, como decimos, apuntado u ojival, de estilo gótico, que remite a época bajo medieval, preferentemente s. XV. Presenta una luz y altura aproximada de 4 metros y está conformado por dovelas, de piedra caliza azulada, de unos 40/45 cm de altura, unos 35 de profundidad y una anchura visible de unos 20 cm, bien escuadradas en el intradós pero quedando irregular la parte del extradós. Su orientación, paralela al trazado de la línea de fachada de la calle Colón, su factura, que podríamos considerar «poco esmerada» y centrada en el intradós, su disposi- ción con respecto a las diversas balsas y silos localizados y, especialmente, la inexis- 514 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES tencia de muros medianeros, paralelos y perpendiculares al mismo, entre ambos, nos lleva a pesar que pudo funcionar como arco de diafragma de una nave central o como distribuidor de espacios de una construcción de relativa entidad arquitectónica, qui- zás orientada a las dos calles que la delimitaban (Fig. 4 y 9). Al mismo momento de ocupación atribuimos las balsas y silos, ya mencionados, localizados en el sector meridional del solar (Fig. 6 y 9). El conjunto de balsas queda conformado por tres ejemplares, registrados como U.E. 2017, 2019 y 2020, de las cuales sólo se ha conservado completa la planta de la segunda (Fig. 57 a 60), mientras que de las dos restantes tan sólo se aprecia parte de su UE negativa (Fig. 61), debido al fuerte impacto causado por las infraestructuras modernas y contem- poráneas, caso de la canalización UE 2014, la tubería UE 2016 y las fosas sépticas UE 2007 (Fig. 5 y 7). No obstante, parecen responder a un mismo esquema tipológico, el cual, partiendo de la mejor conservada, se configura en dos partes: Una que podríamos denominar «depósito» o «balsa», de planta seudo circular y paredes exvasadas, que comunica con otra, rectangular, de pendiente pronunciada, la cual no sabemos si se utilizaba como vía de colmatación o de extracción. Justo en el estrechamiento que conforma la unión de ambas queda insertado un lebrillo (presentado en el apartado de restos muebles), de 50 cm. de diámetro exterior, el cual hace la función de agujero de decantación y hacia el cual se orienta la base de toda la balsa. Sus medidas generales son 1,92 m. de largo por 1,20 de anchura máxima y 40 de profundidad conservada ya que queda cortada y afectada por la tubería U.E. 2016 y el canal de desagüe U.E. 2014, los cuales se le superponen desde el punto de vista estratigráfico (Fig. 57). En ella perdura el revestimiento de las paredes y del suelo, formado por una gruesa capa de mortero hidráulico (Fig. 60). Las tres balsas, ubicadas a escasos metros unas de otras, parecen adoptar una disposición regular en el terreno, organizada en torno a los silos U.E. 2013 y UE 2018, también éstos de dimensiones y características similares y abiertos a escasos centímetros entre sí; Sin embargo, la zona excavada no es lo suficientemente amplia para que sepamos a qué obedece dicha distribución espacial, la cual relaciona- mos con un ambiente destinado a algún tipo de actividad artesanal o manufacturera (Fig. 6). Los mencionados silos también han sufrido el impacto de las fases de ocupa- ción moderna y contemporánea, especialmente de las UE 2008 y UE 2007, las cuales han provocado la perdida de su boca, quedando el perfil truncado (Fig. 62 a 65). Como ya se ha explicado, el primero de ellos, UE 2013, es el mejor conservado y el que ha proporcionado el interesante lote de materiales, registrados como UE 1010 (Fig. 62 y 64). Presenta una sección de tendencia globular en la parte de almacena- miento, y unas dimensiones de 1,50 x 1,30 metros y unos 70 centímetros de profundidad, sin que sepamos cómo cerraría la boca, por lo que no podemos descartar que su alzado total llegara a los 140 cm. (Fig. 7). CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 515

Tanto el arco como las balsas y silos, con base en la cronología que nos seña- lan los conjuntos cerámicos que las colmatan y las estructuras que se les superpone y amortizan, los situamos en una fase de ocupación anterior a la segunda mitad del siglo XVII, fase que, probablemente, si tenemos en cuenta la tipología del lebrillo engastado en la balsa UE 2019 y el estilo arquitectónico del arco, podría iniciarse en el siglo XV. Posiblemente perduraría de forma continuada hasta mediados o finales del XVI, momento en que no descartamos su abandono dados ciertos aspectos observados durante la excavación, como es el caso de la deposición de las paredes del silo UE 2013 en el fondo del mismo, la cual se encontró sin alteraciones bajo la amortización del siglo XVII, la perdida de los elementos constructivos de la balsa UE 2017 y la inexistencia absoluta de restos muebles pertenecientes a una fase gótica o post medieval. La segunda fase de ocupación viene marcada por la construcción del muro UE 2008, para lo cual se hace necesario colmatar las estructuras más antiguas, caso del silo UE 2018 en el que se apoya (Fig. 5 y 8). Dicho muro es el principal elemento arquitectónico que nos muestra una distribución espacial radicalmente diferente de la precedente, al dividir, longitudinalmente, en dos propiedades independientes el ámbito anterior (Fig. 10). Propiedades colindantes y paralelas que parecen quedar organizadas con base en la «nava», es decir, en solares de 4 metros de ancho, orientados a la hoy conocida como calle Colón. Al mencionado muro UE 2008 se le asocia el pavimento UE 2009, conformado por baldosas macizas de dos tamaños, que oscilan entre los 30 x 15 x 02 y los 25 x 25 x 02 cm. Éstos se alternan, en una pequeña zona, con azulejos de serie policro- mos, de 10 x 10 x 02 cm., cuya producción se documenta ha partir de la primera mitad del siglo XVII (I.V. Pérez Guillén, 1998) (Fig. 68). De este pavimento, cortado longitudinalmente por la tubería contemporánea UE 2016 y su relleno UE 1012, sólo se ha conservado un total de 5,50 m. de largo por 2,50 m. de ancho, y su pre- paración y trabazón se realiza con mortero de cal de color grisáceo (Fig. 66 a 68). No descartamos que alguna habitación de esta vivienda marcada por el muro UE 2008 tuviese otros pavimentos confeccionados con azulejos de «mitalat» en verde y blanco, dado los fragmentos recuperados en unidades estratigráficas afectadas por las intrusiones contemporáneas (Fig. 56). Al retirar el pavimento UE 2009 se observó que se superponía a la canalización U.E. 2014, correspondiente al sistema de saneamiento de la vivienda, al igual que las arquetas y fosas sépticas UE 2002 a 2007 (Fig. 5). Dicha canalización queda conformada por una caja de ladrillos, de 30 x 15 x 02 cm., trabados con mortero de cal. La extensión total excavada y conservada es de 3,70 m. de largo, por 37 cm. de ancho. Su altura es de 24 cm. De la misma manera que el pavimento U.E. 2009, tam- bién esta estructura queda cortada por la tubería moderna U.E. 2016 y su relleno de protección U.E. 1012. 516 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Una nivelación de escombro y piedra para ubicar otra de hormigón sobre la que se sitúa un pavimento de terrazo son los vestigios de época contemporánea registrados. Curiosamente esta última fase de ocupación mantiene la distribución marcada por el muro UE 2008 el cual sigue constituyendo la partición de los solares nº 4 y 6.

VALORACIÓN DE LOS RESTOS LOCALIZADOS

Atendiendo al registro arqueológico realizado y a la posición que ofrecen las diferentes unidades estratigráficas localizadas, como ya hemos adelantado, se han podido diferenciar tres fases de ocupación dentro del área de actuación (Fig. 6 y 8).

a) Un primer momento viene marcado por las balsas U.E. 2017, U.E. 2019 y U.E. 2020, los silos UE 2013 y U.E. 2018 y el arco ojival 2021 (Fig. 9). La reduci- da extensión de la superficie excavada en relación a la entidad de las estructuras documentadas, unido a la afección ocasionada por los restos modernos y contem- poráneos, sólo nos ha permitido ofrecer una planta parcial de las mismas, sin que por el momento podamos asegurar que todas ellas sean coetáneas. No obstante, la disposición espacial y semejanza tipológica, técnica y funcional que presentan, especialmente las balsas, nos lleva a pensar que formaron parte de un mismo conjun- to arquitectónico que fue concebido o dedicado, al menos en parte, a una actividad artesanal indeterminada, de la que se nos escapa, por el momento, su entidad. La amortización del conjunto con restos estructurales y complejos cerámicos datados en la segunda mitad de siglo XVII nos proporciona un término «ante quem» para esta primera ocupación del solar. Sin embargo, son pocos los elementos que nos permitan centrar su momento de construcción, reduciéndose éstos al lebrillo localizado como decantador en la balsa UE 2019 y a la datación que nos proporciona el estilo arquitectónico del arco. Lamentablemente, no hemos encontrado paralelos de las balsas y la documentación escrita relativa a la ocupación del suelo de esta parte de la villa sólo podemos seguirla con seguridad durante el siglo XVI (Traver, 1958). En cuanto al lebrillo, caracterizado por su superficie melada, perfil troncocó- nico, de base pequeña en relación al diámetro de boca, y borde de sección en bas- tón, más que en ala, con rebaba para apoyo de tapadera, recuerda formalmente a algunos de los tipos de cerámica bizcochada de los s. XIV y XV, especialmente similar a algunas piezas recuperadas en los contextos bajo medievales del Castell d´Artana (Moraño, I., García, J.Mª., e/p) (Fig. 47 y 55). Dicha cronología, no obstante, es a la que nos remite el estilo del arco UE 2021, el cual podríamos definir como «apuntado» propio de los contextos «góticos» (Fig. 69 y 70). CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 517

Podríamos, por tanto, proponer un momento inicial para esta primera fase de ocupación centrado en el s. XV, tal vez la primera mitad del mismo. El funcionamiento del conjunto llegaría, posiblemente, hasta la primera mitad del s. XVI o primer tercio de dicha centuria, tras el cual se produciría un periodo de abandono, conforme ya se ha explicado y evidencia el progresivo desmonte del revoque de las paredes del silo UE 2013, las cuales se hallaron caídas en su base, bajo el paquete cerámico, datado en la segunda mitad del s. XVII, que precisamente fija su definitiva amortización, al menos, desde finales de dicha centuria o principios de la siguiente, realizada para la drástica remodelación del espacio habitable que constata- mos con las estructuras y pavimentos posteriores. La ocupación del suelo urbano y la distribución de los espacios de ámbito privado a la que remiten las estructuras anteriores a los siglos XVII y XVIII, parece ser muy distinta a la que evidencian los restos arqueológicos a partir de esta última centuria. Como se ha comentado, las balsas y los silos se distribuyen por la superficie correspondiente a los solares urbanos actuales nº 4 y 6 de la calle Colón, concretamente por la parte meridional de los mismos, mientras que el arco lo encontramos en una medianera septentrional, ubicada, espacialmente hablando, en la parte posterior del actual solar nº 53 de la Calle Mayor, pero en paralelo al nº 2 de la Calle Colón. Partiendo de varios indicios observados, cabe la posibilidad de que, durante el siglo XV, el arco, balsas y silos, formaran parte de un mismo ámbito al que se tendría acceso desde la mencionada calle Colón (en aquel momento denominada con otro topónimo) a la que por otra parte queda orientado el arco y con la que guarda un paralelismo de trayectoria. Así mismo, no podemos descartar, dadas las escasas zonas de tránsito y trasiego que se intuyen en dicho lugar y la «posición central» que adopta el mencionado arco dentro de la superficie estudiada, que, a su vez, dicho ámbito, sólo fuese una parte de una propiedad de considerable extensión colindante también a la calle Mayor, en aquel momento, porticada, según la documenta- ción existente. Dicho planteamiento parte de, además de la observación del parcelario actual y de la ubicación y orientación del arco, de las dimensiones que presenta este último, con una anchura de luz o cuerda de unos 4 metros aproximadamente, y las que nos dan a entender el conjunto de balsas y silos, distribuidas en un recinto de al menos unos 8 metros de ancho y 13 de profundidad hasta el eje del mencionado arco. Por otro lado, no podemos olvidar la inexistencia de muros medianeros o particiones entre ambos, lo que incidiría en la idea de un espacio común para todos ellos. Si tenemos en cuenta la «posición central» que parece adquirir dicho arco entre la supuesta «área artesanal» y la que resta a partir del mismo hacia la calle Mayor, po- dríamos pensar que, tal vez, la nave en la que quedaba inserto, jugaría el papel de espacio vertebrador entre los distintos ámbitos de la supuesta propiedad o al menos entre el mencionado lugar de producción y la superficie orientada al Carrer Major. 518 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

La imagen propuesta que nos sugieren los restos exhumados, para la manzana conformada por las dos calles mencionadas, a grandes rasgos, coincidiría con la planimetría urbana que V. Traver confecciona, partiendo de los Llibres de Values, para el siglo XVI, a excepción del tamaño de los solares los cuales difieren algo (Fig. 2 y 11). No obstante, cabe destacar que, la subdivisión del área estudiada en solares más pequeños que dicho arquitecto muestra a partir del XVII, ya orientados a la calle Colón, también coincide con la que hemos constatado durante la intervención arqueológica, correspondiente a nuestra segunda fase de ocupación, cuyas dimensiones y localización también difieren del catastro actual (Fig. 12). Siguiendo con la documentación que aporta V. Traver del siglo XVI, queremos destacar que, concretamente, en la esquina que conforman la travesa que pone en comunicación la antigua «Plaza de les Corts» con el «carrer Major», denominada precisamente «C. Gobernasio» y la «travessa que va al carrer Mayor», inscribe el solar nº 55, colindante a esta última pero con fachada principal al mencionado carrer, vial en el que se agrupaban algunas de las casas más notables. Partiendo de ese dato, no es ilógico pensar que la «zona de producción» diferenciada, se hubiese planifi- cado, dado su carácter, orientada hacia la mencionada travesa, en la que, tal vez, habría un acceso secundario, quedando el otro ámbito del inmueble, quizás destinado a uso privado, como vivienda, o quizás, orientado al público como «botiga», hacia el vial principal o «carrer Major». De ser así, estamos ante un solar de dimensiones casi mayores a las del cerca- no Palau de la Vila, ubicado en la manzana siguiente; No obstante, y pese a los indicios antes apuntados, desde el punto de vista arqueológico, no podemos descartar que, aunque de cronología similar, el arco y las balsas correspondiesen a dos propiedades distintas que ocupaban este sector de la Vila con anterioridad al siglo XVI. Aunque le otorgamos a las balsas una función relacionada con una actividad productiva, sin embargo, desconocemos cual pudo ser. Lamentablemente, la afec- ción que han sufrido no ha dejado otros vestigios o indicios que los ya nombrados. Castellón durante el siglo XV consolida su situación de centro productor y consu- midor, llegando a ser un importante foco de producción pañera y de cueros, aunque también participaba de la producción de otras manufacturas como la industria ce- rámica, la producción de vidrio, trabajos de construcción, carpintería, herrería, industrias agroalimentarias así como otras de las que se tienen menos noticias caso de la producción de jabón (Aparici, 2005; Iradiel, P., et al., 1993). No olvidemos que nos ubicamos a escasos metros de la calle «Sabaters» topónimo con el que se alude a la calle Colón entre 1599 y 1721. Así mismo, el carrer major también fue denominado como «carrer dels hostals» (Sanchez Adell, 1990). También desconocemos la entidad e importancia que pudieron tener las instalaciones descritas desde el punto de vista empresarial, ya que para ello se hubiese necesitado excavar sistemáticamente todos los solares que actualmente rodean al aquí tratado. El estudio ya mencionado de P. Iradiel, D. Igual., G. Navarro y J. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 519

Aparici (1993) sobre oficios artesanales y comercio en Castellón, diferencia a grandes rasgos tres tipos de empresa dentro de la industria precapitalista de dicho centro urbano durante los siglos XIV y XVI: «producción doméstica tradicional para uso propio», «las pequeñas unidades de tipo familiar controladas por maestros artesanos aislados» y «aquella empresa que de forma mínima estuvo ligada al gran capital, con alto nivel de gestión, múltiples operaciones técnicas y masiva partici- pación de asalariados». En nuestro caso no queremos extrapolar o valorar en ese sentido con los únicos datos que poseemos, es decir, con las dimensiones de la propiedad a la que pertenece el «área artesanal» descubierta y los rasgos arquitectónicos que denota el arco conservado, ya que, por el momento, desconocemos paralelos en el entorno. Volviendo de nuevo al tipo de actividad que pudo desarrollarse en dicha área, de nuevo queremos recordar los datos aportados por V. Traver en el XVI, quien ubica en la zona de estudio, coincidente, como hemos dicho, con su nº 55 del carrer major, a «Micer Guillem Forés» (Fig. 11), personaje que, en el índice de vecinos de la villa del 1588, se recoge como propietario de una «vaquería y pastero», con una peita de 47 libras y también con fincas propias en el Carrer Nou, en el nº 4 del Carrer de la Gobernacio y en el de la Presó. Con el nombre de Guillem Forés encontramos en el estudio prosopográfico de P. Iradiel, D. Igual., G. Navarro y J. Aparici (1993) los siguientes datos: «Forés, Guillem <1470,1427> barber/cirurgià. Evolución de su patrimonio por la parroquia de Santa Maria en 1470-1471 y por la de Sant Pere en 1499-1502 (CV 1460-1469 y CV 1485-1499). Peita por la parroquia de Santa María (LVP 1479, LVP 1506 y LVP 1527). Peita por la parroquia de Sant Pere (LVP 1497). Peita por la parroquia de Sant Agusti (LVP 1515). Peita (LVP 1520). Testimonio de un avecinamiento (LVN 1513-XI-8)»; Nombre y apellido que también se recoge en el de C. Díaz de Rábago, J. Doménech, Mª C. Joli y C. Rabassa (1998), sobre vecindario y propiedad urbana en Castellón según los padrones de riqueza, en los índices de contribuyentes de 1468 y 1527 por las parroquias de San Pere y Santa Maria. Concretamente, en este último año, el «Mes- tre Guillen Forés», peita propiedades por valor de 13,25 libras. Como vemos se necesitaría un estudio mucho más preciso y exhaustivo de toda la documentación mencionada. Como vecino del Mestre Forés por el carrer Major, V. Traver (1958) ubica a «Micer Jaume Miralles», del cual sabemos, gracias al estudio realizado por J. Aparici (2005) sobre la manufactura del jabón, que era propietario de una sabonería, comprada, en el año 1511, por un tal «Pere Eximéneç». Según el autor no se sabe con certeza en qué momento se inició la producción del jabón en la villa de Castellón, «pero desde mediados del siglo XV comienzan a aparecer entre la docu- mentación del justicia y los libros de peita algunos artesanos calificados como «saboners». Su presencia coincide plenamente con el despegue de la industria textil de la lana en dicha población». Así mismo, nos indica que «los jaboneros pre- 520 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES cisaban instalaciones costosas, importantes cantidades de materias primas para asegurar una rentabilidad aceptable, y mano de obra relativamente numerosa por unidad de producción», aunque no se dispone de ninguna descripción detallada sobre el espacio físico de la saboneria.

b) Una segunda fase de ocupación estaría representada por las U.E. 2002-2006, 2007, 2009, 2008 y 2014 (Fig. 5 y 8). Estructuras todas ellas que muestran una redistribución espacial totalmente distinta a la anterior, más parcelada y organizada posiblemente con base en la «navá» castellonense (casas de 4 metros de fachada) en este caso ocupadas desde finales de siglo XVII hasta el siglo XX (Fig. 10). Los pavimentos que documentan esta fase destacan por el uso combinado del ladrillo cuadrado con otros, de menor tamaño, para formar un dibujo seriado, decorados en este caso con una estrella cuarteada de ocho puntas, caracterizados por el uso de la policromía. Es posible que formaran parte de dicho suelo o de otros contiguos azulejos del «mitalat», en blanco y verde, característicos del siglo XVII. Como decimos, esta segunda fase de ocupación se caracteriza por un cambio radical de la propiedad ya que el espacio queda subdividido al menos en dos nuevas parcelas dedicadas a vivienda, con fachada a la calle Colón, posiblemente, una de ellas, propiedad de V. de Marti (Traver, 1958) (Fig. 12). Quizá esta nueva estructuración del espacio parta del abandono, antes mencionado, de las instalaciones precedentes, que provocan la inclusión del solar, en la nueva configuración urbana que durante el siglo XVII y XVIII se produce en el entorno de la Plaza Ma- yor, según documentación aportada por el mencionado autor, con la construcción de una nueva capilla para el Sagrario, el traslado de las antiguas carnicerías, la reubicación de la Casa de la Vila, etc, momento en el que recientes excavaciones realizadas en la iglesia de Santa María (Oliver, A, 200) también evidencian la cons- trucción de una cripta y en la Calle Mayor, como ya se ha dicho, se elimina todo el porticado (Ortells, 1987) del cual aún se perciben restos en alguno de sus solares.

c) La tercera fase estaría constituida por las estructuras del siglo XIX-XX que forman parte de la última pavimentación, sistema de canalizaciones de saneamien- to y de aprovisionamiento de agua de la última vivienda allí existente en el que cabe destacar las dimensiones de la cisterna de agua construida en la parte posterior del solar (U.E. 2001).

A MODO DE CONCLUSIÓN

Como hemos podido comprobar, para una contextualización más precisa de los restos arqueológicos localizados sería necesario ampliar el área de excavación por los diversos solares que actualmente conforman la confluencia de la Calle Colón y CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 521

Calle Mayor, con el fin de completar datos y especialmente obtener planimetrías que nos permitieran contrastar información con los estudios documentales centrados en el desarrollo urbano de la ciudad de Castellón. De las tres fases de ocupación constatadas, evidentemente queremos llamar la atención sobre la primera, por el contexto histórico al que nos remite, por otro lado, según hemos podido comprobar, bastante menos conocido, que otras épocas posteriores, en lo referente al concepto de propiedad y uso de la misma, pero inserto en el que las fuentes describen como un ambiente plenamente urbano, al menos, para el entorno inmediato a nuestra área de actuación, sita en el núcleo político, religioso, comercial y social que se configuró alrededor de las cuatro plazas que envol- vían la iglesia de Santa María, el carrer Major y el de Sabaters de la Vila de Castelló. Lamentablemente, los únicos datos certeros para ubicarla en el tiempo nos los proporciona, los conjuntos cerámicos y pavimentos que las amortizan durante el último tercio del siglo XVII, sin que podamos concretar su inicio. Quizás la ocupación documentada debamos relacionarla con el proceso descri- to por otros estudios que nos hablan de un creciente afianzamiento de la actividad comercial en la Vila de Castellón desde el siglo XIV, la decadencia de ciertos sectores productivos desde mediados del XV pero la continuidad de otros hasta mediados del XVI. En nuestro caso desconocemos que tipo de ocupación se produciría en el área de actuación durante finales de dicho siglo y los tres primeros tercios del siguiente, ya que no ha dejado testimonio material alguno. La segunda fase de ocu- pación, la cual centramos ya en las postrimerías del XVII y principios del XVIII, aparentemente rompe con la dinámica ocupacional del espacio urbano anterior dada la concepción totalmente diferente del espacio privado y público que se documenta, en principio, alejado del mundo comercial y enfocado al hábitat.

ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

BIBLIOGRAFÍA

AA.VV. (1989): Vidrio de los siglos XVIII-XIX. Planeta Agostini. Barcelona. AA.VV. (1996): Guia D’Arquitectura Castelló. Edita Servei de Publicacións Diputació de Castelló. Colb. Col·legi Territorial D’Arquitectes Castelló. AA.VV. (1999): Las Artes Decorativas en España. Vol. II. Summa Artis, t. XLV. Espasa Calpe. Madrid. Ainaud, J. (1952): Cerámica y Vidrio. Ars Hispaniae, vol. X. Plus Ultra. Madrid. Alemany, J., Llop, E., Olucha, F. (1996): «Introducción Urbanística», en Guía d’Arquitectura. Castelló. Algarra Pardo, V. M. (s/f): Introducción a las producciones Cerámicas Post-medievales. Siglos XVI-XVIII, Comisión de Arqueología, Colegio de Doctores y Licenciados en Filosofía y Letras y Ciencias de Valencia y Castellón. 522 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Algarra, V., Berrocal, P. (2008): Producciones Cerámicas de Época Moderna. Siglos XVI al XVIII. Curso impartido por el CDL de Valencia. Noviembre 2008. Aparici, J. (1994): «Dinámica comercial de la morería de Castelló desde mediados del XV hasta el primer tercio del XVI», en Millars, Espai i Història 17, pp. 127-143. Aparici, J. (1999): «De la apicultura a la obtención de la cera. Las «otras manufacturas» medievales de Segorbe y Castelló» en Millars. Espai i Història, 21, pp. 31-55. Aparici, J. (2005): «La manufactura del jabón en el Castelló medieval» en BSCC, 81, pp. 423-435. Balbás Cruz, J. A. (1892): El libro de la Provincia de Castellón, Imp. Armengot, Castelló, Reimpresión de la Caja de Ahorros de Castelló, 1981. Barrera, M., Esteban, T. (1997): 1803. Demografía, Familia y Economía a finales del antiguo Régimen en Castellón de La Plana. Premio Humanidades Ciu- dad de Castellón. Excmo. Ayuntamiento de Castellón. Bellver, L. (1880): Historia de Castellón de la Plana, El Clamor, Castelló. Benedito, J., Llorens, J.M., Melchor, J.M. (1997): «La Excavación Arqueológi- ca de la Plaza de las Aulas. Historia y arqueología en la ciudad de Castellón».Excmo. Ayuntamiento de Castellón de la Plana. Benedito, J., Melchor, J.M., Falomir, C., Pascual-Ahuir, M.M. (2004-2005): «Un conjunto de cerámicas y vidrios de finales del siglo XVI y del primer cuarto del siglo XVII en la ciudad de Castellón de la Plana, en Q.P.A.C., 24, pp. 317-332. Beti, Mossén M. (1926): «Primeros señores de Castellón «, BSCC, t., VII, pp. 31- 44, 50-65, 113-124, 181-191 Burriel de Orueta, E. (1971): «Desarrollo urbano de Castellón de la Plana» en Estudios Geográficos, 123, pp. 189-290. Codina Armengot, E (1946): «Artistas y artesanos del siglo XVIII en la villa de Castellón», B.S.C.C., XXII, pp. 265-301 y 353-364. Coll, J. (1998): Les importacions de ceràmiques valencianes (segles XVI-XIX). Produccións i cronologia de la pisa y cerámica comuna. Ceràmica medieval y post medieval. Circuits productius i seqüències culturals. Publicacions Uni- versitat de Barcelona, pp. 205-223. Díaz de Rábago, C. (1994): La morería de Castelló de la Plana (1462-1527), Bi- blioteca Ciudad de Castellón, Miscelánea, 5, Castellón. Díaz de Rábago, C., Doménech, J., Joli, Mº C., Rabasa, C., (1996): La Ciudad y su Gente: Vecindario y propiedad urbana en Castellón según los padrones de riqueza (siglos XIV-XVIII), T., I y II, Fundación Dávalos Fletcher. Castellón. Díaz Manteca, E. (1979): «El «Libre de Peyta» de 1721. notas para el estudio de la economía de Castellón de la Plana durante la primera mitad del s. XVIII», BSCC, t., LV, Castellón, pp. 12-46. Díaz Manteca, E. (1981): «Repertorio bibliográfico de medievalismo castellonense (1880-1980)», BSCC, 57, pp. 63-65. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 523

Díaz Manteca, E. (1988): «La morería de Castellón: notes per al seu estudi (ss. XIV-XVI)», Rev. Moros dÁlquería, Castellón. Esteve i Gálvez, F. (1989-90): «De con degué naixer i es va estructurar la Vila de Castelló», en Anuario del Ateneo de Castellón, nº 3, pp. 19-64, Castellón. Esteve i Gálvez, F. (1993): Cerámica dÓnda, Diputació de Castelló, Castellón. Falomir, C. (1997): «El vidrio del yacimiento de la Plaza de las Aulas de Castelló» en Benedito, Llorens, Melchor, La excavación arqueológica de la Plaza de las Aulas. Historia y Arqueología de la Ciudad de Castellón, pp. 138-156. Excmo. Ajuntament. Castelló de la Plana. Fernández Izquierdo, A. (1995): «Sondejos arqueològics en el nucli urbà de Castelló. Restes dún recinte del s. XVI». Quad. Preh. Cast. 16, pp. 293-298. Ferreres, J., Rosas, M. (1993): «Gerres baixmedievals de l’ Ermita de la font de la Salut de Traiguera (Castellón de la Plana)» en Boletín del Centro de Estu- dios de Maestrazgo, 41-42, pp. 95-108. García García, H. (1952): «Del Castelló de Burriana al Castellón de la Plana, BSCC, XXVIII, pp. 115-125. Gimeno Betí, LL. (1986): «Antroponimia castellonenca del segles XIV-XVI- XVIII», en Butlletí de la Societat d’ Onomàstica Catalana, XXIII, pp. 310-315. Gimeno Michavila, V. (1926): Del Castellón viejo, Castellón. Reedición de la Caja de Ahorros de Castellón, 1984. Gimeno Michavila, V. (1930): Las calles de Castellón, Armengot. Castellón. Gimeno Michavila, V. (1955): «Castellón en mil ochocientos cincuenta y cinco», BSCC, t., XXXI, pp. 76-79. Guichard, P., Sánchez Adell, J. (1984): «La Carta-Puebla de Benimahomet y el poblamiento de Castellón en el s. XIII», BSCC, 60, pp. 352-370. Guinot, E. (1990): «Història i imatge de Castelló en el 1700: la «crònica de Castelló» de Josep Llorens de Clavell» en BSCC, 66, pp. 249-279. Igual, D., Navarro, G. (1993): «Artesanos y mercaderes. De la producción manufacturera al comercio» en Historia de Castellón, Editorial Prensa Valenciana, T. I, pp. 250-255. Iradiel, P. (1990): «El mundo urbano: propuestas y perspectivas de la investiga- ción medieval» en Millars, 13, pp. 57-66. Iradiel, P., Igual, D., Navarro, G., Aparici, J. (1993): Oficios Artesanales y Co- mercio en Castelló de la Plana (1371-1527). Fundación Dávalos Flecher. Castellón. Jolí, Mª C., Domenech, J. (1997): «El impuesto de la peita como fuente histórica» en Estudis Castellonencs, 7. Castellón. Ladero Quesada, M. F. (1998): «La Vivienda: Espacio público y espacio Privado en el paisaje urbano medieval». Actas de la VIII Semana de Estudios Medieva- les. La vida cotidiana en la Edad Media. Nájera del 4 al 8 de agosto. 1997. Ins- tituto de Estudios Riojanos. Logroño. 524 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

López Elum, P. (1973): «Contribución al estudio de las relaciones comerciales marítimas de Castellón de la Plana durante los años 1412 a 1418 y 1422» en Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, 9, pp. 211-266. López Elum, P. (1984): Los orígenes de la cerámica de Manises y Paterna (1285- 1335), Valencia. Llorens, J. (1989): Ceràmica catalana de reflex metà.lic. Barcelona. Magdalena Nomdedeu, J.R. (1978-79): Judíos y cristianos ante la «Cort del Jus- ticia» de Castellón, Diputació de Castelló, Castellón. María, Padre Ramón de., (1933): «Del Castellón viejo o del Sas», BSCC, XIV, pp. 203-206. Martí de Viciana, R. (1564): Historia del Reino de Valencia. La Sociedad Valen- ciana de Bibliófilos, Valencia MDCCCLXXXII. Copia Facsímil librerias «Paris–Valencia», 1980. Martínez, B. (1982): La loza dorada, Editora Nacional. Madrid. Melchor, J.M., Benedito, J., Llorens, J.M. (1996): «La intervención arqueológi- ca en el aparcamiento subterráneo de la Plaza de las Aulas (Castellón)». C.P.A.C, 17, pp. 573-586. Miralles del Imperial, A. (1868): Crónica de la provincia de Castellón. Ed. Rubio. Moraño, I., García, J. Mª (2001): «Un ejemplo de la cultura material en la Vall d’ Uixó durante los siglos XVII-XVIII» en Aigualit, 7, Revista del Centre d’ Estudis Vallers, pp. 65 y ss. Moraño, I., García, L. Mª. (2004): El Castell d’ Artana. Una fortaleza de la Sie- rra de Espadan. Ajuntament d’ Artana. Diputació provincial. Moraño, I., García, J. Mª., Aparici, J. (2007): «El Castell d’ Artana (Artana, Castellón): primeras campañas de excavaciones arqueológicas», en Boletín de Arqueología Medieval, 13. Asociación Española de Arqueología Medieval, pp. 99-123 Navarro, G., Igual, D. (1992): «Les viles medievals de la Plana: nuclis d’activitats artesanals i mercantils» en III Congrés d’ Història i Filologia de la Plana, Nules, pp. 63-83. Oliver Foix, A. (1995): «Excavación de un tramo de la muralla medieval de la ciudad de Castellón de la Plana.» C.P.A.C., 16, pp. 281-292. Oliver Foix, A. (2000): «Excavación de la Cripta de la Virgen de la Iglesia de Santa María de Castellón» en Q.P.A.C., 21, pp. 447-455. Olucha Montins, F. (1987): Dos siglos de actividad artística en la villa de Castellón, 1500-1700 (noticias documentales). Col.lecció Universitària, Dipu- tación. Castelló de la Plana Olucha Montins, F. (1997): «Sobre els noms d’ alguns carrers de la ciutat de Casteló», Setzè Col.loqui General de la Societat d’ Onomástica, Castelló, pp. 109-113. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 525

Olucha Montins, F. (1997): «A propòsit dels noms d’alguns carrers de la ciutat de Castelló». Estudis Castellonencs, 7, Castellón, pp. 265-316. Ortells Cabrera, V. M. (1987): Geografía Urbana y del Poblamiento en la Plana de Castelló, Premio Humanidades «Ciudad de Castellón», Excm. Ayuntamien- to Castellón de la Plana, Castellón. Pérez, L. (1943): Los vidrios en España. Publicación de la Escuela de Artes y Ofi- cios Artísticos de Madrid. madrid Pérez Guillén, I. (1998): Cerámica Arquitectónica Valenciana. Los azulejos de serie (ss. XVI-XVIII, T.I y II, Consell Valencià de Cultura. Institut de Promoció Cerámica de Castelló. Diputació de Castelló. 1ª edición 1996. Revest Corzo, L. (1957): Llibre de ordinacions de la villa de Castellón de la Pla- na. Sociedad Castellonense de Cultura, Castellón. Roca Traver, F. (1950): «El Gremio de Curtidores de Castellón: unas ordenanzas desconocidas del siglo XIV» en BSCC, 26, pp. 195-215. Roca Traver, F. (1951): «El Archivo Municipal de Castellón», BSCC, XXVII, Castellón. Roca Traver, F. (1961): «El mustasaf de Castellón y el Llibre de la Mustaçafia», en BSCC, XXXVII, pp. 93-105. Rosas Artola, M. (1979): «Notes sobre la ceràmica de Traiguera a propósito d’ unes peces del segle XVI» en Penyagolosa, 2ª época, 2. Rosas Artola, M. (1991): «Notícia dels forns dels cànters i teules del Maestrat (segles XIV-XIX)» en Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, 36, pp. 55-59. Rosas Artola, M. (1992): «Filiació de la decoración pintada de la ceràmica de Traiguera (Castelló de la Plana)» en BSCC, 68, pp. 335-346. Rosas Artola, M. (1996): «La Cerámica dels segles XV-XVI: La transició a l’edat moderna» en IV Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, pp. Rosselló Verger, V. M. (1987): «Villas planificadas medievales del Pais Valencia- no», Anales de Geografía de la Universidad Complutense, nº 7. Universidad Complutense, pp. 509-525. Sánchez Adell, J. (1949): «El Gobernador Bermúdez de Castro. Notas para el estudio de una época en Castellón: 1791-1807», BSCC, XXV, pp. 207-242, 257-258. Sánchez Adell, J. (1950): «Las murallas medievales de Castellón», en BSCC, XXXVIII, Castellón, pp. 44-77. Sánchez Adell, J. (1965): «Cognoms castellonencs de 1.588 y 1.769» en BSCC, XLI, Castelló, pp. 305-320. Sánchez Adell, J. (1976): «La inmigración en Castellón de la Plana durante los siglos XV, XVI y XVII», Cuadernos de Geografía, 19, Valencia, pp. 67-100. Sánchez Adell, J. (1978): «Onomástica y movilidad de población en la villa de Castellón de la Plana (siglos XIV-XVIII)», en Saitabi, XXVIII, Valencia, pp. 33-68. Sánchez Adell, J. (1985): «La Edad media cristiana en la provincia de Castellón de la Plana: tierras y gentes», Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, Castellón. 526 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Sánchez Adell, J. (1982): «Castellón de la Plana en la Baja Edad Media, I», en Sociedad Castellonense de Cultura, Obras de Investigación histórica, XLVIII, Castellón. Sánchez Adell, J. (1990): «Paisaje urbano de una villa valenciana bajomedieval. (Notas y datos para una topografía de Castellón de la Plana, s. XIII-XV).», BSCC, LXVI, pp. 291-332. Sánchez Adell, J. (1992): «Toponímia del Castelló Medieval», Setzè Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, Castelló, pp. 21-31. Sánchez Adell, J. (1993): El Llibre de Privilegis de Castelló de la Plana (1245- 1470), Ayuntamiento de Castellón. Sánchez Adell, J., Rodríguez Culebras, R., Olucha Montíns, F. (1990): Castellón de la Plana y su Provincia. Edt. Inculca. Castellón. Sánchez Adell, J., Olucha Montins, F., Sánchez Almela, E., (1993): Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón de la Plana. Sociedad Castellonense de Cultura. Sánchez Almela, E. (1984): Guía del Archivo Histórico Municipal de Castellón. Castellón. Sánchez Gozalbo, A. (1979): «Boticarios, médicos y cirujanos en el Castellón del cuatrocientos» en BSCC, 55, pp. 47-80 y 160-179. Sarthou Carreres, C. (1915): Geografía general del Reino de Valencia. Provin- cia de Castellón, Reedición de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, 1989. Soler, M. P. (1988): Historia de la cerámica valenciana. Vicent García Editores, S.A. Valencia. Soler, M.P. (1989): Cerámica española de los siglos XV y XVI. Cerámica de los siglos XV y XVI, Planeta-Agostini, Barcelona, pp. 38-79. Telese Compte, A. (1991): La vaixella blava catalana de 1570 a 1670. Barcelona. Viciano, P. (1993): «Oligarquía local y fiscalidad municipal» en Historia de Castellón, Editorial Prensa Valenciana, Tomo I, pp. 268-275. Traver Tomas, V. (1958): Antigüedades de Castellón de la Plana. Estudios histó- rico-monográficos de la villa y su vecindario, riqueza y monumentos. Reedición facsímil del Ayuntamiento de Castellón, Castellón, 1982. Vallés, I.: «Cartografía histórica de Castellón». Actas del I Congrés d’Estudis de la Plana. Castelló. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 527

Fig. 1: Área en casco urbano actual de Castellón (Ortells, 1987). Fig. 2: Área de actuación recinto amurallado del XVI (Traver, 1958).

Fig. 3: Ubicación actual solar intervenido en Calle Colón. Fig. 4: Superficie del solar y área de excavación. 528 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 5: Planta general estructuras localizadas en intervención arqueológica. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 529

Fig. 6: Planta estructuras fase inicial. 530 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 7: Sección estratigráfica.

Fig. 8: Planta muro UE 2008 y Pavimento 2009. Segunda fase de ocupación. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 531

Fig. 9: Parcelario actual con primera fase de ocupación. Fig. 10: Parcelario actual con segunda fase de ocupación.

Fig. 11: Área de actuación a finales del s. XVI (Traver, 1958). Fig. 12: Área de actuación a finales del s. XVII (Traver, 1958). 532 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 13: Escudilla de Loza dorada U.E. 1010. Fig. 14: Escudilla de Loza dorada U.E. 1010.

Fig. 15: Escudillas L. dorada U.E. 1010. Fig. 16: Escudillas de L. dorada U.E. 1010. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 533

Fig. 17: Escudillas de L. dorada U.E. 1010. Fig. 18: Plato-tapadera Loza dorada U.E. 1010.

Fig. 19: Tipos de platos de loza dorada. Fig. 20: Tipos de Platos: nº 20 Loza dorada; nº 31 Loza azul catalana; nº 32 producción indeterminada. 534 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 21: Cuenco de loza dorada. Fig. 22: Cuenco de loza dorada.

Fig. 23: Gran cuenco de loza dorada. Fig. 24: Plato de loza azul y dorada. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 535

Fig. 25: Cuenco de Loza azul y dorada «pardalot». Fig. 26: Plato de loza dorada.

Fig. 27: Plato de loza azul catalana. Fig. 28: Formas con decoración tricolor. 536 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 29: Olla Fig. 30: Olla

Fig. 31: Olla Fig. 32: Ollas. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 537

Fig. 33: Cazuela profunda

Fig. 34: Cazuelas.

Fig. 35: Cazuelas.

Fig. 36: Forma indeterminada. Fig. 37: Jarra. 538 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 38: Botella Fig. 39: Bacín.

Fig. 40: Lebrillo con decoración oxido de hierro. Fig. 41: Fragmento de cántaro decorado con óxido de hierro. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 539

Fig. 42: Jarra de vidrio. Fig. 43: Fragmentos de piezas de vidrio.

Fig. 44: Cazuelas UE 1016. Fig. 45: Plato de cocina UE 1016. 540 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 46: Cántaro o botella decorada al manganeso.

Fig. 47: Lebrillo localizado en Balsa UE 2019. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 541

Fig. 48: Escudillas de loza dorada recuperadas en la UE 1010. 542 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 49: Platos y escudillas de loza dorada. UE. 1010. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 543

Fig. 50: Loza dorada UE 1010. 544 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 51: Cuencos y platos recuperados en UE 1016. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 545

Fig. 52: nº 30 y 31 Platos de loza azul catalana UE 1010. El resto formas cocina recuperados en dicha Unidad Estratigráfica. 546 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 53: Recipientes de cerámica común. UE 1010. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 547

Fig. 54: Fragmentos de vidrio. 548 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 55: Lebrillo UE 2019.

Fig. 56: Fragmentos de azulejos. Siglo XVII. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 549

Fig. 57: Vista balsa UE 2019 bajo estructuras del XVII. Fig. 58: Balsa UE 2019 y lebrillo.

Fig. 59: Balsa UE 2019 afección canalización contemporánea. Fig. 60: Balsa UE 2019. Mortero hidráulico. 550 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 61: UE negativa Balsa UE 2017 Fig. 62: Vista Silo UE 2013 y colmatación UE 1010. bajo tubería actual.

Fig. 63: Vista revocado de pared del silo UE 2013 caído. Fig. 64: Silo UE 2013. CULTURA MATERIAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN EN ÉPOCA BAJO MEDIEVAL Y MODERNA... 551

Fig. 66: Vista general Pavimento UE 2009.

Fig. 65: Vista general Silos UE 2013 y UE 2018.

Fig. 67: Detalle Pavimento UE 2009. Fig. 68: Detalle azulejos decorados del pavimentos UE 2009. 552 ISABEL MORAÑO POBLADOR - JOSÉ Mª GARCÍA FUERTES

Fig. 69: Detalle del arco.

Fig. 70: Detalle arco. LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 553

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

La excavación arqueológica del proyecto de edificación para terminación del conjunto concatedralicio claustro, edificio del cabildo, archivo y museo de la Concatedral de Santa María

INTRODUCCIÓN

El proyecto de construcción para la terminación del conjunto concatedralicio claustro y edificio del cabildo, archivo y museo hacía necesaria una intervención arqueológica en el espacio que en la actualidad ocupa el solar de la calle Mayor esquina con la calle Colón, a espaldas de la Concatedral de Santa María de Castellón. Los niveles más interesantes de la excavación han aportado materiales pertenecientes a los siglos XVI y primer cuarto del siglo XVII y XVIII. Los niveles están localizados por debajo de elementos constructivos pertenecientes al siglo XIX. La últi- ma ocupación de la zona excavada se relaciona con los cimientos de hormigón del claustro proyectado el año 1966. Esta estructura amortiza parte del callejón que da a la plaza Pintor Carbó, la acera y la línea de fachada de la vivienda de Josefa García Canós.

ANTECEDENTES ARQUEOLÓGICOS

La cimentación de la nave de la iglesia de Santa María se realizó después de la guerra civil. Durante la construcción de las zapatas de los pilares, el arquitecto Vi- cente Traver Tomás indicaba en sus notas que se localizaron restos humanos que podían proceder del osario de la capilla de Santa Teresa, hasta 1899 capilla bautis- mal. Las obras de la iglesia han continuado con periodos de paralización hasta el día de hoy. 554 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

En 1996 se inició la edificación de una capilla subterránea debajo del cimbo- rrio. La excavación del terreno se realizó en el área del presbiterio de la antigua iglesia y parte de la plaza del Pintor Carbó, por lo que apareció la cimentación del templo del siglo XV, que el arquitecto de la obra fue situando en planta. A raíz de la aparición de la cripta, se llevó a cabo un seguimiento de la excavación por parte del Servicio de Investigaciones Arqueológicas y Prehistóricas de la Diputación de Castellón. Durante los trabajos de excavación se localizó la cimentación de las dos capillas laterales más próximas al presbiterio en la parte de la epístola. Éstas estaban aisladas y podrían pertenecer a la iglesia del siglo XIII o a la remodelación que se hizo después del incendio. En el exterior del templo se documentó una cimentación perteneciente a algún anexo construido al mismo tiempo que la iglesia y que se destruiría al hacer la sacristía mayor. Posteriormente se construiría el almudín y la carnicería, edificios que fueron destruidos en 1663 cuando se construye la capilla de la Comunión. En 1801 el ayuntamiento vendió una casa contigua adosada a la pared de la iglesia, posiblemente donde Juan Cardona Vives construyó la sacristía. También se localizaron los cimientos de la línea de fachada del edificio con la antigua plaza del Pintor Carbó. Junto a la fachada de la plaza apareció una cisterna circular, de dos metros de anchura con su brocal. El pozo se localiza en el plano que tenemos de la anterior iglesia hecho por V. Traver, donde hay una escalera que daba acceso al piso superior destinado a las salas de juntas, archivo y otras habitaciones. Esta escalera M. Sanz de Bremond la sitúa dentro de la sacristía. La sala donde se encontró la cisterna era el vestíbulo que daba acceso a la iglesia desde la plaza del Pintor Carbó. Fuera del recinto de la iglesia, en el extremo sudeste de la edificación se loca- lizó el pavimento de la plaza Pintor Carbó, que estaba realizado con loseta asfáltica de la casa Saborit de Castellón. Cruzando este espacio había una conducción de agua correspondiente posiblemente a la que se dirigía a una fuente instalada en la plaza. Este vial se incorporó al templo, pero debido a que estaba a un nivel más bajo que la nave de la iglesia se rellenó durante los trabajos de 1939–1940 con escombro de las excavaciones de las zapatas de la cimentación de los pilares y con los restos de la antigua iglesia, junto con este escombro había restos humanos procedentes de los enterramientos de la anterior iglesia. Otros restos óseos se localizaron en el relleno de la zapata del pilar de la parte del evangelio. El hallazgo más importante se realizó en el extremo norte de la excavación, se trataba de una cripta de enterramiento. La edificación solo presentaba completa la parte correspondiente al vaso construido a principios del siglo XIX. Se trata de una edificación cuyo testero se dividía en tres partes, una con dos líneas de nichos, otra central con un espacio vacío posiblemente con funcionalidad de altar, y una tercera de similares características que la primera. Los nichos se encontraban destruidos LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 555 desde el momento de la amortización de la cripta. Éstos habían sido construidos con ladrillo y enlucidos con un revoco de cal y arena de muy mala calidad. El espacio central del testero presenta un zócalo de azulejos de 11,50 por 11,50 centímetros, combinando azulejos del «mocadoret» y otros con una flor. Junto a los muros laterales también había nichos. El pavimento está compuesto por una baldosa cerámica sin vitrificar de 23,50 por 23,50 centímetros, con unas ombrillas no regladas en este caso vitrificadas y con tema floral de 11,50 por 11,50 centímetros. También estaba la banqueta hecha de ladrillo sobre la que se instalaban los nichos, de los cuales no existía rastro. En el centro del pavimento se encontró un brocal de piedra arenisca de 0,83 por 0,68 metros, el cual estaba tapado por una tapa de piedra de color amarillento. Este brocal daba acceso al osario de la cripta. Una vez excavado este osario, tiene una profundidad de 3 metros desde el nivel del pavimento de la cripta y una anchura de 1,90 metros. Esta cripta corresponde a la denominada de la Virgen y fue destruida en parte en 1800, arrancando los dos brocales que tenía y que se llevaron al cementerio, y construyendo otro vaso (Sanz de Bremond, 1944). Se trata de una cripta de enterramiento secundario, ya que los nichos tan solo presentan una profundidad de 0,70 metros. Esta edificación se encontraba excavada en el suelo del presbiterio de la antigua iglesia, teniendo unas medidas de 8,50 metros por 6,20 metros. Los muros laterales este y oeste que soportan la presión de la bóveda están construidos con ladrillo macizo unido con mortero de cal y presenta una anchura de 0,60 metros. Los muros de los testeros, hechos con la misma técni- ca constructiva presentan una anchura de 0,30 metros. La cubrición de la superficie de la edificación se realiza con una bóveda rebajada hecha con ladrillo macizo unido con mortero de cal y arena. El pavimento de la cripta estaba realizado con una preparación de cal y mortero sobre la que había piezas cerámicas de terracota con ombrillas vidriadas no regladas con relación a la pieza de terracota. En el centro del mismo se abría el osario hasta una profundidad de 3 metros. La pavimentación y el zócalo del altar se realizaron durante la segunda mitad del siglo XVII, ya que el tipo de cerámica se encuentra en edificios perfectamente datados, es el caso del convento de clarisas de Játiva, o de la tumba de Felipa Sans en el antiguo convento de los dominicos de Valencia. Respecto al momento de amortización de la cripta, no hay ningún elemento que nos sitúe más allá de finales del siglo XVIII. Esta fecha coincidiría con las peticio- nes que se hacen a las autoridades eclesiásticas que no se entierre más en el templo ya que hace mucho olor. De finales de este siglo es la disposición del obispo de Tortosa al respecto. Sabemos por la documentación que en 1800 se arrancan los dos brocales de acceso a la cripta que estaban bajo el facistol del coro, y se destruye. 556 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

LA EXCAVACIÓN DEL CLAUSTRO

La primera campaña de excavaciones fue realizada del 25 de abril a 22 de mayo de 2007. La excavación de la superficie del claustro es de 133 metros cuadrados y se ha llevado a cabo de forma manual; sólo se han usado medios mecánicos (com- presor eléctrico) para las labores de limpieza previa así como para los trabajos de excavación de los niveles superficiales que presentaban soleras de hormigón. Durante el proceso de excavación hemos registrado escasos materiales arqueo- lógicos en los niveles inferiores que, por otro lado, nos permiten establecer la fecha de las ampliaciones más notables llevadas a cabo en los edificios aquí existentes, entre los siglos XVIII y XIX. Los cimientos de los edificios y los niveles de ocupación cortan o están por encima del subsuelo geológico. Los trabajos arqueológicos han puesto al descubierto, en toda la superficie del solar, un conjunto bastante homogéneo de cimentaciones de mampuesto de mortero, por otro lado muy arrasadas, pertenecientes a las tres viviendas localizadas en este sector, la última de ellas derribada en el año 1978 perteneciente a José Bellver Mas.

Listado de unidades estratigráficas Listado de conjuntos:

– Unidad 1000: Cota 0,00–0,37 Nivel superficial. Escombros contemporáneos. – Unidad 1001: Cota 0,24–0,29 Fuera del recinto de las viviendas, en el extremo norte del solar se localizó el pavimento de la calle que da a la plaza Pintor Carbó, el cual estaba realizado con loseta asfáltica de la casa Saborit de Castellón. – Unidad 1002: Cota 0,20–0,25 Restos de la acera del callejón. Está formada por baldosas de 20 X 20 cm y bordillo que presenta 20 cm de anchura y una longitud irregular. La acera presenta una anchura que varía de1,26 metros a 1,36 metros. – Unidad 1005: Cota 0,29–0,38 Preparado de cemento de la unidad 1001 (pavimento de la calle que da a la plaza Pintor Carbó). – Unidad 1006: Cota 0,38–0,92 Nivel de relleno de zahorras, cantos y arena documentado por debajo de la unidad 1005. – Unidad 1007: Cota 0,37–0,47 Nivel de relleno de tierra de composición arcillosa y coloración marrón, que amortiza los niveles del siglo XIX de las viviendas. Cubre los suelos y fragmentos de cimentaciones del interior de dichas viviendas. Está cubierto por 1000. LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 557

– Unidad 1010: Cota 0,43–0,49 Fragmento de suelo de ladrillos, localizado junto a la línea de fachada. Sus dimensiones conservadas son de 85cm x 70cm. – Unidad 1011: Cota 0,58–0,65 Fragmento de suelo de ladrillos, localizado en el sector sur del solar. Sus dimensiones conservadas son de 1m 40cm x 85cm. – Unidad 1013: Cota 0,38–0,41 Restos de pavimento hidráulico de la farmacia de José Bellver Mas. Está cortado por el colector unidad 1004. Sus dimensiones son de 2m 20cm x 40cm. – Unidad 1014: Cota 0,41–0,46 Nivel de relleno por debajo de 1013. – Unidad 1016: Cota 0,76–2,76 Nivel de relleno del silo unidad 1015. Está formado por tierra de composición arcillosa, gravas, cantos, restos constructivos (teja y ladrillo) y escasos fragmentos cerámicos y vítreos del siglo XVIII. – Unidad 1017: Cota 0,25–0,88 Nivel de relleno documentado por debajo del nivel de acera unidad 1002. Está formado por zahorras, cantos y gravas. – Unidad 1019: Cota 0,29–0,35 Está cortado por la unidad 1003. Tras retirar este escombro y dejar la construc- ción descubierta hasta la altura del nivel de la excavación, se procedió a realizar una excavación por debajo de este nivel con el fin de localizar el pavimento. Pero debido a que se encontraba a un nivel más bajo que la nave de la sacristía de la iglesia se rellenó durante los trabajos de 1966 con escombro procedente de las excavaciones de las zapatas de la cimentación de los pilares y seguramente con los restos de la antigua iglesia. Comprobando que el pavimento se encontraba in situ se procedió a descubrir toda la planta conservada de la estancia. El pavimento esta compuesto por una baldosa cerámica sin vitrificar de 23,50 por 23,50 centímetros, que aparece combinado con unas ombrillas no regladas vitrificadas que está formado por una muestra de azulejos del «mocadoret» y otra muestra con una flor, todos de 11 por 11 centíme- tros. Están unidas estas piezas cerámicas a la preparación del pavimento, realizado éste con un mortero de cal y arena. El pavimento cerámico ofrece unas patologías graves, pues presentaba una fuerte exfoliación del vidriado. Algunas se encontraban fragmentadas. Todas estas patologías estaban propiciadas por el fuerte índice de humedad del terreno. Podemos indicar que la construcción, por lo menos la pavimentación, se reali- zó durante la segunda mitad del siglo XVII, ya que el tipo de cerámica identificado y la temática de la misma, tal y como indica Arturo Oliver en la excavación del año 1996, se encuentra en edificios perfectamente datados, es el caso del Convento de Clarisas de Játiva, o de la tumba de Felipa Sans en el antiguo Convento de los Do- minicos de Valencia. 558 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

– Unidad 1023: Cota 0,28–0,39 Suelo de mortero de cal y grava junto a 1019 y 1020. Sus dimensiones máxi- mas son de 3m 60cm x 2m 50cm. – Unidad 1024: Cota 0,46–0,51 Suelo de ladrillo que se encuentra por debajo de 1013 y se localiza en la zona este del solar. Esta cortado por la zanja de la cimentación del edificio de oficinas realizado en la última fase de construcción. Debajo de 1025. Sus dimensiones son de 1m x 50cn. – Unidad 1026: Cota 0,51–1,00 Nivel de preparado para el pavimento 1024, formado por gravas con restos de mortero de cal. – Unidad 1028: Cota 0,67–0,82 Restos de un enterramiento encontrado en la zona norte del solar que se vio alterado por las continuas reformas del siglo XX (unidades 1003 y 1030). – Unidad 1029: Cota 0,51–1,00 Nivel de relleno formado por gravas que se sitúa por debajo de la UE 1024. – Unidad 1033: Cota 0,73–2,79 Nivel de relleno del silo UE 1032. Compuesto por tierra y gravas, con restos cerámicos la mayoría del siglo XVIII y alguno del siglo XV, fragmentos de una posible cazoleta de hierro para cirio, un clavo de hierro, una medalla y una cuchara para el incensario religioso. – Unidad 1034: Cota 0,29–0,35 Nivel de preparación para el pavimento UE 1019, compuesto por tierra arcillosa de color rojizo. – Unidad 1035: Cota 0,35–0,37 Escasos restos de un pavimento de cal que se encuentra por debajo de la UE 1034. – Unidad 1036: Cota 0,37–0,49 Nivel de tierra y grava que se localiza en todo el sector oeste por encima del nivel geológico y por debajo de la UE 1035 y 1023.

Listado de estructuras

– Unidad 1003: Cota +0,04–0,46 Cimentación de hormigón del claustro proyectado el año 1966. Corta el calle- jón, la acera y la línea de fachada de las viviendas de José Bellver Mas y Josefa García Canós. – Unidad 1004: Cota +0,08–0,55 Colector localizado en el sector este del solar. Recorre el mismo con una orien- tación Norte–Sur. Sus dimensiones son de 8m 30cm x 1m 10cm. LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 559

– Unidad 1008: Cota 0,21–0,90 Cimentación de la fachada de las viviendas. Está cortada por 1003 y 1004. Sus dimensiones son de 11m 10cm x 60cm. – Unidad 1009: Cota 0,30–0,61 Fragmento de cimentación de pared medianera, perpendicular a la línea de fachada. Presenta una orientación Norte–Sur. Sus dimensiones son de 2m 40cm x 60cm. Cortada por 1003 y cubierta por 1007. – Unidad 1012: Cota 0,35–0,76 Cimentación de muro mampuesto localizado en el sector sur del solar. Presenta una orientación Este–Oeste. Corresponde al interior de la vivienda de Josefa García Canós. Sus dimensiones son de 2m x 70cm. – Unidad 1015: Cota 0,76–2,76 Silo. Está cubierto por 1007. Sus dimensiones son de 1m 25cm de diámetro de boca por una profundidad de 2m 76cm. – Unidad 1018: Cota 0,25–0,90 Desagüe cerámico documentado por debajo de la acera unidad 1002, junto a la línea de fachada. – Unidad 1020: Cota 0,04–0,39 Basa de columna de piedra caliza de morfología octogonal. – Unidad 1021: Cota 0,14–0,38 Estructura de ladrillo que cierra por el Oeste la estancia del siglo XVII. Sus dimensiones son de 1m x 80cm. – Unidad 1022: Cota +0,16–0,29 Restos de una estructura de ladrillos que cierra por el Sur la estancia. Está cortada por la zanja de cimentación del edificio levantado en 1966. Sus dimensiones son de 1m 20cm x 1m 40cm. – Unidad 1025: Cota 0,37–0,75 Arqueta de decantación de una canalización realizada en ladrillo, y que perte- necía a la red de desagües de la vivienda de Josefa García. Se anuló y destruyó con la construcción del colector unidad 1013. Aparece sobre 1024. Sus dimensiones son de 35cm x 50cm. – Unidad 1027: Cota 0,88–? Acequia con cubierta de hormigón encontrada debajo de la UE 1017. Mantiene una orientación este–oeste. Sus dimensiones son de 9m 90cm x 80cm. – Unidad 1030: Cota 0,85–0,90 Tubería que cruza el solar de noroeste a nordeste. Se localiza por debajo de la UE 1006. Sus dimensiones son de 5m 90cm x 5cm. – Unidad 1031: Cota 0,25–0,53 Cimentación que se adosa a la UE 1008 en la zona oeste. Mantiene una orien- tación norte–sur. Sus dimensiones son de 60cm x 60cm. 560 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

– Unidad 1032: Cota 0,40–2,79 Silo excavado en el terreno geológico y que se localiza en la zona oeste del solar. Cubierto por UE 1023 y rellenado por UE 1033. Fue cortado y muy afectado por las construcciones anexas de la Concatedral. Sus dimensiones son de 80cm de diámetro de boca por una profundidad de 2m 79cm. – Unidad 1037: Cota 0,85–0,90 Tubería localizada en la zona noroeste con una orientación este–oeste y que al- teró la UE 1028. Sus dimensiones son de 2m 50cm x 10cm.

CONCLUSIONES

La última ocupación de la zona excavada se relaciona con la documentación de los cimientos de hormigón del claustro proyectado el año 1966 (unidad 1003). Esta estructura amortiza parte del callejón que da a la plaza Pintor Carbó, la acera y la línea de fachada de las viviendas de Josefa García Canós. También se han localizado parte de los cimientos de la línea de fachada de los edificios de José Bellver Mas y Josefa García Canós con el callejón que da a la antigua plaza del Pintor Carbó (unidad 1008), la cual alcanza una profundidad de 0,90 metros. La vivienda de José Bellver Mas fue derribada el año 1978, por lo que el nivel superficial de la excava- ción está relacionado con el nivel de derrumbe de la citada construcción. Fuera del recinto de las viviendas, en el extremo norte del solar, se localizó el pavimento de la calle que, como ya hemos indicado, da a la plaza Pintor Carbó. El callejón estaba realizado con loseta asfáltica de la casa Saborit de Castellón. Cru- zando este espacio público había una serie de conducciones de agua (unidades 1030 y 1037) y una antigua acequia sin uso (unidad 1027). Por debajo del nivel de la calle y mezclado con abundantes escombros documentamos los restos de un enterramiento. Durante el proceso de excavación del mismo no hemos identificado ni la fosa ni ningún otro elemento relacionado con la inhumación. Debemos además tener en cuenta que como en la excavación llevada a cabo el año 1996, en el espacio de este vial que se incorporó al recinto del templo, se rellenó durante los trabajos de 1939–1940 con escombro procedente de las excavaciones de las zapatas de la cimentación de los pilares y con los restos de la antigua iglesia. Junto con este escombro había restos humanos procedentes de los enterramientos de la anterior iglesia. Los trabajos han permitido documentar los niveles del siglo XVII. Estos aparecen por debajo de niveles de escombro contemporáneos, en el sector oeste del solar. Tras retirar este escombro y dejar la construcción descubierta hasta la altura del nivel de la excavación, se procedió a realizar una excavación por debajo de este nivel con el fin de localizar el pavimento unidad 1019. LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 561

Debido a que se encontraba a un nivel más bajo que la nave de la iglesia se re- llenó durante los trabajos de 1966 con escombro procedente de las excavaciones de la cimentación de la estructura proyectada y con los restos de la antigua iglesia. Después de comprobar que el pavimento se encontraba in situ se procedió a descubrir toda la planta conservada de la estancia. El pavimento (unidad 1019) está compuesto por una baldosa cerámica sin vitrificar de 23,50 por 23,50 centímetros, y se combina con unas ombrillas no regladas que está formado por muestras del «mocadoret» y muestras de una flor. Podemos indicar que la construcción se realizó durante el siglo XVII, ya que este tipo de cerámica, como ya describe Arturo Oliver en la excavación del año 1996, se encuentra en el Convento de Clarisas de Xàtiva, o la tumba de Felipa Sans en el antiguo Convento de los Dominicos de Valencia. Junto a este pavimento y la basa de columna (unidad 1020), documentamos dos silos (unidades 1015 y 1032), que aparecieron amortizados con material cerámico, vítreo y escasamente metal fechado sobre todo en el siglo XVIII. Momento en que se llevan a cabo notables obras de reforma en las casas de José Bellver Mas y Jose- fa García Canós.

LA EXCAVACIÓN DEL EDIFICIO DEL CABILDO, ARCHIVO Y MUSEO

Corresponde esta actuación a una nueva fase de trabajos arqueológicos llevada a cabo del 11 de julio a 22 de noviembre de ese mismo año. La superficie en metros cuadrados a excavar en la zona del edificio del cabildo, archivo y museo es de 259 m2 por lo que había que abrir una excavación en extensión. Por otro lado, la profundidad máxima nos la da la cota máxima de los silos, 2,79 metros; en el resto del solar el nivel estéril aparece a una profundidad que varía de los 0,49 metros, 0,67 metros a 0,76 metros respecto a las cotas iniciales de la excavación. La intervención ha puesto al descubierto, en toda la superficie del solar, un conjunto de cimentaciones de mampuesto de mortero, pertenecientes a las viviendas localizadas en este sector, pertenecientes a María Bellver Huguet, Manuel Pérez Alaman, parte de inmueble de Jaime Bellver Huguet y parte de la planta baja de la antigua Caja de Ahorros, todas ellas localizadas entre la Plaza Pintor Carbó, la calle Mayor y la calle Colón.

Listado de unidades estratigráficas

– Unidad 1001: cota +0,27 Nivel de relleno que registramos en toda la superficie del solar. Mide entre 0,20 y 0,30 m de espesor. 562 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

– Unidad 1002: cota 0,55 – >10,00 Pozo de ladrillos de morfología circular. Mide más de 10 metros de profundidad y tuvimos que proceder a tapar la boca con cemento, por el peligro que representaba. – Unidad 1003: cota +0,08 – 0,31 Pared de ladrillos que delimita una habitación. Dimensiones: 0,30 x 5,25 m. Altura conservada: 0,38 m. Presenta un revestimiento de escayola al interior. Restos de madera delimitaban pequeños compartimentos separados 0,60 m. – Unidad 1004: cota +0,05 – 0,29 Pared de ladrillos que delimita una habitación. Dimensiones: 0,55 m de anchura, más de 2,50 m de longitud. El extremo de la pared ha desaparecido, arrasado por un tabique de ladrillos que delimita perimetralmente el solar. – Unidad 1005: cota 0,31 – 0,35 Pavimento de baldosas hidráulicas que aparece delimitado por las paredes 1003 y 1004. Los motivos decorativos formados por cuadros de 4 baldosas componen este suelo de 4,25 m por 3,10 m. Debajo aparece la tierra estéril. – Unidad 1006: cota +0,16 – 0,33 Pared de ladrillos que delimita el pavimento 1005. Dimensiones: 0,60 m de anchura y más de 2,50 m de longitud. La entrada de la habitación configurada por las paredes 1003, 1004 y 1006 debe estar al otro lado del tabique delimitando el solar. – Unidad 1007: cota 0,08 – 0,11 Pavimento de baldosas del siglo XX. Corresponde al suelo de un cuarto de baño. Se puede observar los restos del plato de la ducha. Dimensiones: 1,65 x 2,00 m. – Unidad 1008: cota 0,10 – 0,13 Pavimento de baldosas hidráulicas situado en la parte este del solar. La habita- ción está separada por la pared 1004. Dimensiones: 2,00 x >5,50 m. – Unidad 1009: cota 0,14 – 0,16 Pavimento de baldosas que corresponde al suelo de los aseos del siglo XX. Un agujero localizado en una de las esquinas corresponde a la fosa de evacuación. Dimensiones: 0,90 x 0,85 m. – Unidad 1010: cota 0,10 – 0,22 Cimentación de una pared que registramos adosada al suelo 1008. Dimensiones: 0,17 x >1,20 m. – Unidad 1011: cota +0,03 – 0,33 Pared de ladrillos que separa el suelo 1007 del suelo 1009. Dimensiones: 0,30 x 2,00 m. LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 563

– Unidad 1012: cota 0,10 – 0,14 Suelo de baldosas hidráulicas documentado junto a la pared 1011. – Unidad 1013: cota 0,05 – 0,19 Restos de una estructura indeterminada levantada con ladrillos dispuestos de canto. Dimensiones: 0,48 x 2,10 m. Varios ladrillos en el centro comparten el espacio en dos compartimentos. – Unidad 1014: cota 0,27 – 0,31 Resto de una escalera que baja desde el suelo 1008. – Unidad 1015: cota 0,30 – 0,60 Canalización de ladrillos que pasa debajo del pavimento 1008, hace un codo de 90º y accede al pozo 1002 después de una larga curva. Está cubierta por ladrillos. Anchura de la canal: 0,15 m. Longitud total: 7,50 m. – Unidad 1016: cota 0,13 – 0,47 Pared de piedras, ladrillos y mortero de cal localizada en el sector este del solar. Dimensiones: 1,30 x 0,45 x 0,30 m. – Unidad 1017: cota 0,29 – 0,31 Suelo de baldosas del siglo XX apoyado contra la estructura UE 1013. Dimensiones: 2,20 x 0,40 m. – Unidad 1018: cota 0,20 – 0,42 Canalización de ladrillos paralela a la canalización 1015. Su inicio ha desaparecido debajo de una capa de hormigón. Accede a un pozo de ladrillos situado de- trás de la pared que delimita el solar. La canal mide 0,20 m de anchura; los ladrillos laterales están dispuestos de canto. Otros ladrillos forman la tapadera. Un si- fón rectangular de 0,30 m de longitud por 0,25 m de profundidad permite acumular la suciedad. El registro que había encima de ese sifón ha desaparecido. Se puede observar una conexión con la canalización UE 1019. – Unidad 1019: cota 0,14 – 0,35 Canalización de ladrillos situada entre la pared UE 1004 y la canalización UE 1018. La canal mide 0,15 m de anchura; está tapada por ladrillos. Tiene una conexión con la canalización UE 1018. Accede a una fosa séptica (UE 1021). – Unidad 1020: cota 0,32 – 2,57 Nivel de relleno de gravas y tierra situado entre el pozo UE 1002, la canaliza- ción UE 1015 y la estructura UE 1013. Este relleno se encuentra encima de la tierra natural estéril. Mide 2,05m de espesor. – Unidad 1021: cota 0,24 – 0,83 Fosa séptica del siglo XX localizada debajo del suelo de baldosas UE 1007. Dimensiones: 1,05 x 0,92 x 0,55 m. Dos tuberías de cerámica llegan hasta la fosa en las esquinas, y otra en una de las paredes (UE 1023). 564 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

– Unidad 1022: cota 0,35 – 0,38 Restos de un suelo de ladrillos situado contra la pared UE 1003. Dimensiones: 0,96 x 0,35 m. – Unidad 1023: cota 0,38 – 0,58 Tubería de cerámica que llega hasta la fosa séptica UE 1021. Está totalmente destrozada. – Unidad 1024: cota 0,27 – 0,53 Arqueta cuadrada situada contra la pared UE 1003. De esa arqueta sale una pe- queña canal de ladrillos. Estaba probablemente conectada a la tubería UE 1023. Dimensiones: 0,15 x 0,19 x 0,20 m. – Unidad 1025: cota 0,23 – 3,30 Cubierta de morfología cuadrada de rodeno. Dimensiones: 0,55 x 0,60 x 0,025 m. – Unidad 1026: cota 0,10 – 0,35 Pared de ladrillos, piedras y mortero situada encima del relleno UE 1020. Dimensiones: entre 0,30 y 0,40 de anchura x 3,50 x 0,23 m. – Unidad 1027: cota 0,30 – 1,87 Pozo ciego situado debajo del nivel de suelo UE 1009. De forma cuadrangular, está fabricado con ladrillos (paredes y suelo). Se puede observar algunos restos de revestimiento en las paredes. Una bóveda de ladrillos cubre la parte transversal. Dimensiones: 0,80 x 1,10 x 1,50 m. – Unidad 1028: cota 0,46 – 2,96 Restos de un pozo ciego. La dirección de obra estableció que a partir de 2,10 m de profundidad, la excavación del mismo no continuara por motivos de seguridad. La boca mide 0,53 m de diámetro. Está fabricada de ladrillos. Falta la mitad, destrozada por la cimentación del ábside de la iglesia. A partir de 0,40 m de profundidad, el espacio se abre y las paredes son de piedras y mortero. Una bóveda de ladrillos refuerza el techo. Como sucede con la boca, la mitad del conducto ha desaparecido debajo de la cimentación de la iglesia; solo queda un relleno de tierra arcillosa. – Unidad 1029: cota 0,13 – 2,73 Estructura de planta rectangular correspondiente a una bodega, situada en el sector sureste del solar. Una escalera con siete escalones permite acceder al interior de una habitación de 10, 8 m2 (4,00 x 2,70 m). El suelo de ladrillos aparece muy regular. Una bóveda de ladrillos cubría la estructura original; medía 2,45 m de altura en el centro y 2,10 m en los laterales. Una serie de agujeros de pequeño tamaño se encuentran en las paredes a una altura de 1,60 m. Su funcionalidad podría ser bien permitir la circulación de aire para una mejor conservación de los alimentos, o bien para la recepción de planchas de madera para formar un nivel de suelo para aislar los alimentos. LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 565

Dos oquedades más importantes excavadas en la parte trasera de la bodega a una altura de 0,30 m servían probablemente para soportar una estantería. – Unidad 1030: cota 0,50 – 3,62 Aljibe de ladrillos de forma cuadrangular. Dimensiones: 2,15 x 2,08 x 2,12 m. Los fragmentos de la bóveda del aljibe se han encontrado en el interior del de- pósito. Un revestimiento de mortero hidrófugo cubre las paredes. Las continuas filtraciones de agua no han permitido vaciar completamente la estructura. Un sondeo realizado con una varilla marca una profundidad por debajo del nivel del agua de 1,12 m. Por lo que la cisterna mide entre 2,80 y 3,00 m de profundidad. – Unidad 1031: cota 0,07 – 0, 12 Tapadera circular de rodeno localizada entre la bodega 1029 y el aljibe 1030. Mide 0,70 m de diámetro por un espesor de 0,05 m. Cubre un pozo ciego (UE 1032). – Unidad 1032: cota 0,12 – 5,97 Pozo ciego cubierto por la tapadera UE 1031. Está excavado en las gravas hasta 5,85 m de profundidad. El primer metro está reforzado por ladrillos dispuestos horizontalmente. – Unidad 1033: cota 0,21 –0, 51 Pared de piedras localizada entre el pozo UE 1032 y el aljibe UE 1030. – Unidad 1034: cota 0,34 – 0,50 Canalización de ladrillos situada contra la pared UE 1003, al lado del suelo UE 1022. Esta canalización comunica con una arqueta (UE 1035). – Unidad 1035: cota 0,59 – 0,84 Arqueta de ladrillos que comunica con la canalización UE 1034. Dimensiones: 0,36 x 0,27 m. – Unidad 1036: cota 0,23 – 3,30 (fig. 1) Cisterna de forma circular accesible por un pozo cuadrado y un pasillo. El pozo mide 3,00 m de profundidad; cinco agujeros excavados en las paredes permiten poner los pies para bajar hasta el fondo. Un pasillo de 2,00 m de longitud llega hasta la estancia circular final de 2,53 m de diámetro por una altura de 2,64 m. Las paredes tienen un revestimiento hidrófugo para evitar las filtraciones del agua. Dimensiones del pozo: 0,66 x 0,66 x 3,00 m. Dimensiones del pasillo: 2,02 x 1,60 m. Longitud total del aljibe: 5,21 m. – Unidad 1037: cota 0,31 – 3,34 (fig. 2) Aljibe localizado debajo del nivel de suelo UE 1012 y de las canalizaciones UE 1015, 1018 y 1019. De forma rectangular, es accesible por un pozo acondicionado en un rincón. Dos tapaderas cuadradas de rodeno cierran ese pozo rectangular (0,56 x 0,77 m). Una bóveda de ladrillos cubre el aljibe. Se pueden leer varios grafitos sobre tres paredes: «Luis Manuel C…to. Se concluyó el día 20 de Julio de 1864” 566 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

– Unidad 1038: cota 0,82 – 2,54 Aljibe situado entre el aljibe UE 1030 y el pozo UE 1028. Las paredes de ladrillos miden 0,35 m de anchura. La parte oeste del aljibe está rota por la cimentación del ábside de la iglesia lo que significa que la superficie total del suelo es desconocida. No se ha vaciado totalmente el aljibe por la presencia continuas filtraciones de agua como sucede en el aljibe 1030; no obstante, podemos calcular la altura desde el suelo hasta el techo superior de 2,50 m. Hemos encontrado fragmentos de la bóveda de ladrillos dentro del depósito. Las paredes están aisladas por un revestimiento hidrófugo, aparecen diversos grafitos “Antonia (…) Teresa (…) Carmen (…) 25 febrero 1904”, entre otros. – Unidad 1039: cota 0,15 – 0,31 Pared de piedras y mortero situada contra la bodega UE 1029. Dimensiones: 0,50 x 2,20 x 0,16 m. – Unidad 1040: cota 0,33 – 0,36 Pavimento de azulejos apoyado contra la pared UE 1041. Los azulejos miden 0,20 x 0,20 m y están fechados en el siglo XIX. – Unidad 1041: cota 0,18 – 1,10 Pared de ladrillos que corta el solar en el centro. Mide 7,60 m de longitud; aparece interrumpido por el vano de una puerta. – Unidad 1042: cota 0,03 – 0,13 Restos de un suelo de ladrillos. – Unidad 1043: cota 0,19 – 0,25 Nivel de suelo de terracota encontrado debajo del suelo UE 1042. – Unidad 1044: cota 0,25 – 0,33 Nivel de suelo de terracota situado debajo del suelo UE 1043. Ocupa una superficie de +/– 9 m2 (3,30 x 3,20 m). Cubre un relleno de tierra (UE 1055). – Unidad 1045: cota 0,45 – 2,70 Nivel de relleno localizado entre el aljibe 1038, la pared 1056, la bodega 1029 y la pared 1041. Contiene piedras, tierra y fragmentos de cerámica cuya cronología varía del primer cuarto del siglo XVII hasta el siglo XX. – Unidad 1046: cota 1,30 – 3,13 Pared de ladrillos, piedras y hormigón situada en el pasillo que separa el claustro del resto del solar. Es paralela a la pared del aljibe 1030. Aparece rota por la cimentación del ábside de la iglesia. Dimensiones: 0,60 x 0,60 x 1,62 m (0,50 m de cimentación de piedras y hormi- gón más 1,12 m de pared de piedras, ladrillos y hormigón). – Unidad 1047: cota 0,46 – 3,13 Nivel de relleno situado entre la pared UE 1046 y el aljibe UE 1030. La tierra estéril aparece a 3,13 m de profundidad. La cerámica registrada es sobre todo del siglo XVIII. LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 567

– Unidad 1048: cota 0,37 – 0,80 Estructura indeterminada situada entre la pared 1041 y el pozo 1028. Está elaborada con bloques grandes y piedras de tamaño medio. – Unidad 1049: cota 0,35 – 0,69 Estructura indeterminada de ladrillos y mortero con forma de bóveda localizada encima del relleno UE 1055. Tiene una forma irregular. Dimensiones: 0,90 x 1,00 x 0,22 m. – Unidad 1050: cota 0,65 – 1,76 Nivel de relleno de tierra y gravas situado entre las paredes UE 1056, UE 1041 y UE 1039. – Unidad 1051: cota 1,20 –1,80 Pared de ladrillos paralela al aljibe 1038. Está apoyada contra la pared 1041. – Unidad 1052: cota 1,26 – 2,20 Pared de ladrillos y piedras localizada entre los aljibes 1038 y 1030. Aparece en relación con la pared UE 1051. – Unidad 1053: cota 0,61 – 0,83 Estructura indeterminada de ladrillos situada contra la pared UE 1026. Tiene una forma de T. – Unidad 1054: cota 0,12 – 1,75 Pared de piedras apoyada contra la escalera de la bodega UE 1029. Dimensiones: 0,15 x 2,43 x 1,63 m – Unidad 1055: cota 0,33 – 2,27 Nivel de relleno de tierra y piedras localizado debajo del nivel de suelo UE 1044. El material encontrado es muy abundante: huesos de animales domésticos (cer- do, oveja, pollo, etc., vidrio, cerámica que varía del siglo XVI hasta el siglo XIX. – Unidad 1056: cota 0,40 – 0,67 Pared de ladrillos y piedras situada entre la bodega UE 1029 y la pared UE 1041. Dimensiones: 0,50 x 3,65 x 0,27 m. – Unidad 1057: cota +0,01 – 0,41 Pared de piedras y ladrillos situada entre el pozo ciego UE 1027, el aljibe UE 1036 y el nivel de suelo 1042. Dimensiones: 0,67 x 3,36 x 0,42 m.

CONCLUSIONES

Esta segunda fase de los trabajos arqueológicos ha consistido en excavar un área aproximada de 259 metros cuadrados. La última ocupación del sector excavado corresponde a los niveles de los siglos XIX y XX. Estos niveles se relacionan con la documentación de los cimientos, aljibes (unidades 1030, 1037 y 1038), pozos cie- 568 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ gos (unidades 1027, 1028 y 1032) y depósitos (1029 y 1036) de los inmuebles de María Bellver Huguet, Jaime Bellver Huguet, Manuel Pérez Alaman y parte de la planta baja correspondiente a la Caja de Ahorros; todos ellos, inmuebles que se localizan entre la calle Colón, la calle Mayor y el callejón que da a la antigua plaza del Pintor Carbó. Por debajo de los niveles de ocupación fechados en el siglo XIX y mezclados con abundantes escombros, documentamos diferentes niveles de relleno (unidades 1020, 1045, 1047, 1050 y 1055) de tierra de composición arcillosa, cantos y gravas, con fragmentos cerámicos y vidrio que podemos datar entre finales del siglo XVI, primer cuarto del siglo XVII y XVIII. Más residual es la cerámica del siglo XIX que podemos relacionar con la construcción y reestructuración de este sector de la ciudad a partir de las viviendas descritas con anterioridad. En definitiva, los resultados de la excavación arqueológica demuestran que nos encontramos en un marco cronológico reciente (finales del siglo XIX), en el que podemos situar la construcción de los aljibes de las viviendas (unidades 1030, 1037 y 1038)), los pozos ciegos (unidades 1027, 1028 y 1032) que aparecieron amortizados por un relleno y material contemporáneo; además de una serie de obras de reforma datadas en el siglo XX en la que se construyen algunos muros de ladrillos y de mampuesto de mortero, suelos de ladrillos (unidad 1022); y una segunda reforma a mediados del siglo XX en la que se acondiciona el sistema de desagües junto a fosas sépticas (unidad 1021) y se disponen nuevos pavimentos sobre todo hidráulicos (unidades 1005, 1007, 1008, 1009, 1012 y 1017). Con todo, los niveles más interesantes de la excavación corresponden a las unidades 1020, 1045, 1047, 1050 y 1055. Éstas han aportado materiales pertenecientes a los siglos XVI, primer cuarto del siglo XVII y XVIII, mezclados sin embargo con algunos materiales del siglo XIX. Los niveles están localizados por debajo de elementos constructivos pertenecientes al siglo XIX. Por ello, creemos que podría tratarse de niveles de arrasamiento y colmatación de otros niveles y estructuras más antiguos que desaparecieron con las obras de reforma que afectaron al subsuelo de este solar en el siglo XIX (aljibes, pozos ciegos, cisternas, etc.).

MÓNICA CLARAMONTE CHIVA - SANDRINE DELAPORTE - JOSEP BENEDITO NUEZ

BIBLIOGRAFÍA

BALBAS CRUZ, J. A. (1892): El Libro de la Provincia de Castellón, Caja de Aho- rros y Monte de Piedad de Castellón (edición facsímil de 1981). BURRIEL DE ORUETA, E. L. (1971); Desarrollo urbano de Castellón de la Pla- na, Estudios Geográficos, nº 123, pp. 208. GIMENO MICHAVILA, V. (1926): Del Castellón Viejo. Castellón de la Plana. LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 569

LLISTAR ESCRIG, A. (1897); Historia de Castellón. Ediciones Facsímil. Caste- llón. 1987. OLlVER, A. (2000) Excavación de la cripta de la Virgen en la iglesia de Santa María de Castellón. Quaderns de Prehistoria Arqueologia de Castelló, 21. SIAP. Diputació de Castelló.Castelló de la Plana. SÁNCHEZ ADELL, J., OLUCHA MONTINS, F. y SÁNCHEZ ALMELA, E. (1993); Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón, Sociedad Castellonenca de Cultura. Castellón. SANZ DE BREMOND, M. (1944). La iglesia arciprestal de Santa María de Castellón. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XX, pp. 33–48; 222–230. Sociedad Castellonense de Cultura. Castellón de la Plana. SANZ DE BREMOND, M. (1945). La iglesia arciprestal de Santa María de Castellón. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXI, pp. 196–204. Sociedad Castellonense de Cultura. Castellón de la Plana. SANZ DE BREMOND, M. (1946). La iglesia arciprestal de Santa María de Castellón. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXII, 429–431. So- ciedad Castellonense de Cultura. Castellón de la Plana. SANZ DE BREMOND, M. (1947). La iglesia arciprestal de Santa María de Castellón. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXIII, pp. 66–70; 137–142; 301–313. Sociedad Castellonense de Cultura. Castellón de la Plana. SANZ DE BREMOND, M., (1944). La iglesia arciprestal de Santa María de Castellón. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XIX, pp. 153–162; 265–272. Sociedad Castellonense de Cultura. Castellón de la Plana. TRAVER, V. (1953). Antigüedades de Castellón de la Plana. Estudios histórico, monográficos de la villa y su vecindario, riqueza y monumentos. Ayuntamien- to de Castellón. Castellón de la Plana. VVAA. (1992); Historia de Castellón. Editorial Prensa Valenciana. Castellón. 570 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

Fig. 1: Planta del depósito1036 y sección del pasillo.

Fig. 2: Planta excavación del edificio del cabildo, archivo y museo LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 571

Fig. 3: Planta excavación del claustro 572 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ

Foto 1: Pavimento UE 1019 y columna UE 1020 Foto 2: Detalle de las unidades con escala gráfica

Foto 3: Silo UE 1015 Foto 4: Silo UE 1032

Foto 5: Vista general final de excavación Foto 6: Vista parcial final de excavación LA EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA DEL PROYECTO DE EDIFICACIÓN PARA TERMINACIÓN DEL... 573

Foto 7: Vista general Foto 8: Unidad 1029

Foto 9. Unidad 1029

Foto 10. Unidad 1036 574 M. CLARAMONTE CHIVA - S. DELAPORTE - J. BENEDITO NUEZ EL VIDRIO DE LAS ÚLTIMAS EXCAVACIONES DE LA CONCATEDRAL DE STA. MARÍA... 575

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

El vidrio de las últimas excavaciones de la Concatedral de Sta. María de Castellón

INTRODUCCIÓN

Las piezas de vidrio extraídas en esta excavación aparecieron en dos sectores diferenciados. La mayor cantidad de vidrio pertenece al sector excavado del solar que formaba parte de tres casas situadas entre la calle Mayor y calle Colón y cuyas fachadas recaían justo en la propia calle Mayor. Cabe destacar que en la casa que hacía esquina con calle Mayor - Colón aparecieron una variada cantidad de restos vítreos. La última de estas casas fue derribada en el año 1978 quedando un gran solar detrás de lo que es el actual ábside mayor de la concatedral. Actualmente este sector será un edificio destinado para archivo, museo y cabildo. El otro grupo de piezas han aparecido en el sector que se corresponde con lo que no estaba todavía acabado dentro de la iglesia: el claustro cuando se hicieron las excavaciones. Los restos aparecidos en la casa se corresponden con niveles de relleno datados entre finales del siglo XVI y el primer cuarto del siglo XVII. El otro grupo de vidrio aparecido dentro del actual claustro (antiguamente eran casas) datan del siglo XVIII.

EL VIDRIO

En general estos vidrios forman parte de recipientes muy semejantes entre ellos a pesar del cambio de siglo. Aparecieron sobre todo botellas y bases de distintos tipos de copas. También, destacan los restos de lo que fue una vinagrera y una pequeña botella para perfumes. En general se diferencian por la distinta tipología que presentan, siendo algunas de ellas de mejor calidad por el tratamiento en aplicar decoración en su superficie externa. 576 CARMELA FALOMIR VENTURA

Con respecto al vidrio en masa se aprecia una ligera variación del color verde pasando por las distintas tonalidades de medio a claro, no encontrándose ninguna pieza de verde oscuro. Si en cambio destaca una botella de vidrio de color azul. Algunas de estas piezas presentan numerosas burbujas que cubren casi todo el interior por lo que podríamos decir que el afinado no fue demasiado bien aplicado. En cuanto al trabajo del objeto sí que hay algunas piezas (vinagrera, copas…) que tienen un buen tratamiento y perfección que a pesar de los defectos de la masa están muy bien realizados. A continuación, teniendo en cuenta que fueron piezas sopladas con caña pasamos a analizar y describir los vidrios que aparecen agrupados en dos sectores identificados según la UE que se les otorgó durante la excavación. Primeramente se analizan los vidrios que son datados de finales del siglo XVI y que junto con ellos apareció numeroso material de relleno como por ejemplo: huesos de animales do- mésticos, cerámica, etc. En este punto de la excavación es donde tenemos el grupo más completo de fragmentos de vidrio y que por lo tanto podemos saber que tipo de piezas formaban parte del ajuar de esta casa. Se corresponden a la UE 1055. – Vinagrera. Se conserva completamente la boca, cuello y parte superior del asa y ligeramente el inicio de la panza, además de una pieza de base convexa que for- maría parte de ella por ser un vidrio que presenta las mismas características en cuan- to a ser un vidrio muy transparente y ligeramente verde, son ambos vidrios muy finos de 1mm de grosor y presentan numerosas burbujas en su masa. De buena manufactura. El diámetro de la obertura de la boca total 2,5 cm; el diámetro de la obertura del cuello 1,5 cm; la altura del cuello desde el comienzo de la panza hasta la boca es de 3,5 cm; el diámetro de la base es de 8 cm. – Copa o compotera. Se conserva el pie y parte del comienzo del cuerpo. Es de vidrio muy transparente, poco afinado en masa por la gran cantidad de pequeñísi- mas burbujas que presenta. Se aprecia la marca del puntil. Vidrio que varía de 1mm a 2mm. El final del pie presenta el borde doblado hacia abajo. El arranque del cuerpo, desde el mismo pie y con apenas vástago, es muy abierto hacia el exterior y rec- to, por lo que cabe suponer que se trataría de un pie de postre o compotera, pieza que permitía guardar fruta o dulces en su interior y no líquidos que podían derra- marse con mayor facilidad. – Cuerpo de copa. Vidrio muy semejante a los vidrios anteriormente descritos. Se trata del pie de una copa de cuerpo globular bastante alto. Se conserva 7,5 cm. El grosor del vidrio varia de 4 mm en su parte más ancha (base en contacto con la bola que une el vástago del pie con la copa) a 1 mm en su parte más alta. – Copa. Se conserva el vástago y pie. El vástago mide 4,5 cm de altura y el pie tiene un diámetro de 6,8 cm. El vástago tiene forma de balaustre y en su parte superior presenta un nudo a modo de decoración. Vidrio muy transparente con tonalidad verde muy claro muy semejante a la vinagrera. EL VIDRIO DE LAS ÚLTIMAS EXCAVACIONES DE LA CONCATEDRAL DE STA. MARÍA... 577

– Copa. Mitad de pie de copa. Muy semejante al resto. – Grupo de cuatro bases de convexas de vidrio verde claro que formarían parte de botellas de mesa. Destaca una de ellas ya que podría formar parte de la vinagrera comentada más arriba. Presenta la misma transparencia con tonalidad verdosa y la masa vítrea, también, tiene numerosas burbujas en su interior. – Botella de vidrio azul. Se conserva el cuello y parte de la boca. Se caracteriza estar el borde doblado hacia abajo para crear mayor grosor, y parte del cuerpo que sería globular. El vidrio varía entre 0,5 cm de grosor en el borde y 3 mm en el resto del cuello y parte del cuerpo. La abertura de la boca es de 4 cm. Se trata de una pieza de mayor tamaño que el resto de botellas aparecidas. – Botellita de perfume. Se conserva la boca y el cuello y parte del comienzo de la panza. El cuello es muy recto mientras que la panza es bastante globular. El vidrio tiene 2 mm de espesor. El interior de la obertura del cuello es de 1 cm. La altura del cuello es de 1,8 cm. Su estado de conservación es muy malo ya que presenta desvitrificación en masa, además, de estar su superficie completamente oxi- dado. – Botella. Se conserva parte del cuello y cuerpo de la botella. Está decorada con costillas moldeadas en superficie presentando unas acanaladuras circundando toda la panza de la botella de mesa. – Restos de botella decorada con costillajes en relieve. Sería de tamaño mayor y se trataría de una pieza de mayor suntuosidad que el resto de botellas ya que presenta una decoración y mejor tratamiento que algunas piezas aparecidas. El grosor del vidrio varía de 2 mm en la parte de la propia pared y de 6 mm en la parte del relieve que marca el costillaje. – Resto de cuello de una botella que presenta una tipología de balaustre. Se trata de un vidrio muy transparente y podría formar parte de la botella con costillas moldeadas. El vidrio tiene un grosor de 2 mm.

A continuación, pasamos a analizar los restos de los vidrios que aparecieron en la UE 1016 cuyo grupo tiene menor cantidad de piezas. Son piezas que forman parte de diversos objetos y que coinciden en su uso con los anteriormente comentados: botellas, pie de copa y alguna base de algún contenedor. Aparecieron con otros elementos de piedras, tierra y cerámica datadas en el siglo XVIII. Como veremos se tratan de piezas que no difieren en uso de las anteriormente analizadas ya que nos viene a mostrar los mismos tipos de recipientes o contenedo- res de vidrio utilizados en las casas de estos siglos.

– Botella. Se conserva el cuello. Diámetro de obertura de la boca 2 cm; diáme- tro de obertura desde el borde 3, 5 cm. Altura del cuello 8,5 cm. Vidrio muy transparente de tonalidad verdosa. El cuerpo es globular ya que queda el comienzo en la parte final del cuello. Es una pieza de muy buena manufactura. 578 CARMELA FALOMIR VENTURA

Se conserva, también, una base que puede pertenecer a la botella que estamos describiendo, ya que presenta la misma transparencia y color. Es una base convexa utilizada en numerosas botellas de mesa y en su parte inferior presenta restos del puntil. El espesor de vidrio varía entre 1 mm y 2 mm. – Copa. Se conserva una base de copa común, de vidrio muy transparente con tonalidad amarillenta, diámetro 8 cm. El pie presenta el borde doblado hacia abajo. – Copa. Se trata de un pie de copa que presenta decoración agallonada realizado con hilos en superficie y que sube hacia lo que sería el cuerpo de la copa. Se trata de una copa con el pie expansionado de borde doblado hacia abajo y depósito cóni- co. El diámetro del pie es de 6,5 cm. El vidrio es muy transparente. Está totalmente cubierto de una capa de óxido a causa de la humedad en que estaba depositado. – Jarra. Base de lo que sería un contenedor, quizás una jarra. La base es plana y su cuerpo tendría una tipología globular. Vidrio muy transparente. Presenta los restos del puntil. Diámetro 5 cm. El grosor del vidrio varía entre 1 mm y 2 mm.

Su conservación es bastante regular habiendo algunos fragmentos en bastante mal estado ya que sufren descamaciones y oxidación en superficie a causa del elevado índice de humedad constante al que estuvieron sometidos. La mayoría están cubiertos por una costra de oxido y por tanto se encuentran bastante degradados. Las descamaciones y la desvitrificación que presentan los hace muy frágiles. Esta degradación del vidrio se ve favorecida por la calidad de la masa vítrea. Está mal afinada y por ello casi todos estos restos tienen numerosas burbujas y también grandes vacuolas en masa, que facilitan la descomposición del vidrio.

CONCLUSIÓN

Los restos de piezas de vidrio que aparecieron durante la excavación de lo que es el actual claustro, el Cabildo, el museo y el archivo catedralicio tienen uso en los ajuares de las casas burguesas o con cierta capacidad económica de finales del siglo XVI y del siglo XVII en Castellón. Podemos afirmar que dichos restos perte- necieron a las familias que vivieron en lo que entonces eran las casas situadas entre las calles Mayor, Colón y plaza del Pintor Carbó denominada durante aquellos años como Plaza de la Nieve y del Carbón. Estos restos nos permiten conocer que tipo de recipientes eran los más habituales en estas casas durante estos siglos. Al mismo tiempo nos amplían los testimonios existentes con las piezas que han surgiendo en otras excavaciones que se han llevado a cabo en el centro de la ciudad. Así, encontramos paralelismos en los vidrios que aparecieron en la excavación de la calle Mayor nº 106 donde se encontra- ron una serie de vidrios datados entre finales del siglo XVI y que la mayoría de ellos presentan las mismas características tipológicas que los que estamos analizando EL VIDRIO DE LAS ÚLTIMAS EXCAVACIONES DE LA CONCATEDRAL DE STA. MARÍA... 579 como, por ejemplo, la botella hallada con decoración de costillaje moldeado en superficie (UE 1055), o la botellita para contener perfumes, además de coincidir en la forma de manufactura y realizar las más variadas tipologías de pies de copas (UE 1055). También ocurre lo mismo con las piezas datadas en el siglo XVIII y que a su vez podemos encontrar paralelismos dentro de la ciudad de Castellón como, por ejemplo, con la copa encontrada durante la excavación de la cripta de la Virgen en el interior de la actual concatedral de Santa María o con los vidrios aparecidos en el vertedero de la excavación de la plaza de las Aulas donde se recoge una amplia variación de piezas datadas entre los siglos XVII y XVIII. Con respecto a las diferencias de los vidrios entre los siglos XVI y XVIII hemos de tener en cuenta que son diferenciables en algunos aspectos, así por ejemplo, las botellas y las copas parecen mantener las mismas formas aunque cambian en algunos puntos. Así, las botellas de mesa aunque mantienen el mismo tamaño medio, ya que normalmente eran para uso de mesa, a lo largo del siglo XVI el cuello es mucho más largo que en el siglo XVIII. Durante el siglo XVII comienza a proliferar una mayor decoración que se hace mucho más patente en pleno siglo XVIII, utilizando decoraciones realizadas tanto en molde (costillajes) o por hilos de leticinio (que podían ser blancos normalmente) confiriendo a los objetos un aspecto mucho más lujoso o barroquista. En general las piezas muestran un tipo de vidrio de uso común sin ninguna pre- tensión que la de servir en la mesa. Pero, a pesar de su sencillez estos productos eran adquiridos en estos años por familias burguesas, familias que podían permitirse tener sobre el mantel de su mesa, copas, botellas y objetos que daban cierta elegan- cia y suntuosidad por tratarse de productos que pocos podían permitirse.

CARMELA FALOMIR VENTURA MUSEU DE LA CIUTAT CASA DE POLO, C/ JOAN FUSTER, 33. E-12540 VILA-REAL

BIBLIOGRAFIA:

AINAUD DE LASARTE, Juan: «Cerámica y vidrio», Ars Hipaniae, vol. X, Plus Ultra, Madrid, 1952, pg. 374-397. ALMELA Y VIVES, F., «La antigua industria del vidrio en Valencia», Feriario, Valencia, 1954. ARECHAGA, Susana de, (coordinadora), Vidrio de los siglos XVIII-XIX, Planeta Agostini, Barcelona, 1989. BALDRICH PEÑA, Jaime, Trabajo del vidrio, 2ª edición, Les Fonts de Tarrasa (Barcelona), Sitges, 1975. BARTOLOME ARRAIZA, Alberto (Coordinador), Las Artes Decorativas en Espa- ña (Tomo II), en SUMMA ARTIS, Tomo XLV, ed. Espasa Calpe, Madrid, 1999 580 CARMELA FALOMIR VENTURA

CODINA ARMENGOT, Eduardo, «Artistas y artesanos del siglo XVIII en Castellón», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo XXIII, cuaderno IV-V, Castellón, 1946, pg. 284-360. FALOMIR VENTURA, Carmela, «El vidrio del yacimiento de la plaza de las Au- las de Castelló», Anexe, pg. 139-156, en La excavación arqueológica de la plaza de las aulas. Historia y arqueología en la ciudad de Castellón, BENEDITO NUEZ, J., LLORENS OERO, J.M, MELCHOR MONTSERRAT, J.M., Excm. Ajuntament de Castelló, Castelló, 1997. GUINOT, E., «Història i imatge de Castelló en 1700: la «Crònica de Castelló», de Joseph Llorens Clavell», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, T. LXVI, 1990, pg. 249-279. IRADIEL, P., IGUAL, D., NAVARRO, G., APARICI, J., Oficios artesanales y comercio en Castelló de la plana (1371-1527), Fundación Dávalos-Fletcher, Ayu- das a la investigación 1993, Humanidades, Castellón, 1995. MESQUIDA GARCÍA, Mercedes, Paterna en el Renacimiento, Resultado de las excavaciones de un barrio burgués, Ayuntamiento de Paterna, 1996. MONSONÍS MONFORT, Manuel V., Santa María de Castelló, Una esglèsia per a un poble, Col·lecció Universitaria, Diputació de Castelló, Castelló, 1997. OLIVER FOIX, Arturo, «Excavación de la Cripta de la Virgen en la iglesia de Santa María de Castellón», Quaderns de Prehistoria i Arqueología de Castelló, nº 21, Diputació de Castelló, Castelló, 2000, pg. 447-459. OLUCHA MONTINS, Ferran, Dos siglos de actividad artística en la villa de Castellón, 1500-1700 (noticias^3ocumentales), Col·lecció Universitària, Diputació de Castelló, Castelló, 1987. PÉREZ BUENO, Luis, Los vidrios en España, Publi°0ción de la escuela de Artes y Oficios Artísticos de Madrid, Madrid, 1943. VVAA, «Un conjunto de cerámicas y vidrios de finales del siglo XVI y primer tercio del siglo XVII en la ciudad de Castellón de la Plana», Quaderns de Prehis- toria i Arqueología de Castelló, nº 24, Diputació de Castelló, Castelló, 2004- 2005, pg. 317-331. EL VIDRIO DE LAS ÚLTIMAS EXCAVACIONES DE LA CONCATEDRAL DE STA. MARÍA... 581

Foto 1. Conjunto de vidrios datados a finales del siglo XVI, UE 1055.

Foto 2. Conjunto de vidrios del siglo XVIII, UE 1016. 582 CARMELA FALOMIR VENTURA EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 583

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

Excavacions en la capella del Roser de l’església de Sant Vicent Ferrer. Dades per a l’evolució topogràfica periurbana de Castelló (Segles XVI-XVIII)

INTRODUCCIÓ. ELS MOTIUS DE L’EXCAVACIÓ *

L’any 2002 començaren les obres de restauració de l’església de Sant Vicent Ferrer segons el Projecte de Restauració aprovat per la Diputació de Castelló (Fig. 1). L’abast de les dues primeres fases de les obres no havia provocat una remoció important del subsòl que fes efectiva la intervenció del Servei d’Arqueologia; els treballs es van centrar en la recuperació dels esgrafiats i pintures murals dels altars així com de la renovació del paviment i il·luminació de les capelles del Baptisme, San Josep, Sant Domènec, i la que ha estat destinada a l’advocació de Santa Maria Magdalena. Però just en el desenvolupament de la tercera fase de les obres de reha- bilitació va sorgir la problemàtica que envolta a la conservació de les pintures al fresc de la capella del Roser, ja objecte de restauració en la dècada dels noranta del segle passat i molt afectades en l’actualitat per l’excés d’humitats provocat per la deficiència en el drenatge d’aigües del terreny. La solució al problema passava per una intervenció que alterava significativament els terrenys on està edificada la capella i per tant vam haver de posar en marxa les investigacions arqueològiques prèvies que marca la Llei de Patrimoni en aquestos casos. La finalitat del nostre projecte d’intervenció ha tingut com a priori-

* Aquest article és la versió sense els detalls tècnics de l’article Intervenció arqueològica en la Capella del Roser de l’església de Sant Vicent Ferrer. Del forn de terrissa al Convent de Sant Tomàs d’Aquino. Dades per a l’evolució topogràfica periurbana de Castelló (segles XVI-XVIII), Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 27. Caldrà consultar aquest text si es vol aprofundir més en el registre arqueològic (seqüència estratigràfica i definició d’unitats, màtrix i contextos ceràmics). 584 FERRAN FALOMIR GRANELL tat la necessitat de compatibilitzar les obres de prevenció amb la conservació de les restes arqueològiques que pogueren aparéixer, les quals, una vegada documentades, han pogut ser protegides i conservades per davall del nou paviment de la capella.

APROXIMACIÓ PRÈVIA A L’ÀREA D’ESTUDI

Els treballs arqueològics i la informació documental ens han permés conéixer l’evolució que va patir aquesta zona: primer amb la construcció d’una terrisseria al segle XVI, cosa res estranya, per que sol ser habitual veure com aquestes industries se situen al voltant i proximitats de les séquies (com per exemple a Paterna). Després a finals del mateix segle es produeix l’establiment del convent de Sant Tomàs d’Aquino (Fig.2). La zona on s’establiran els Dominics en 1579 formava part d’un espai pròxim als solars on va ser fundada la ciutat de Castelló i freqüentat ja des de finals del segle XII i inicis del XIII, extrem documentat per les restes ceràmiques associades a la cultura islàmica trobades en les excavacions de la capella. Al llarg del segle XV, si es volia agafar el camí de la mar deixaves endarrera la torre cantonera de mitjorn i a mà esquerra el Molí Roder i el Moli Olier abans de creuar la séquia major i cami- nar cap a Almassora i els horts. Aquest paisatge canviarà a mesura que l’increment poblacional accentua la manca d’espai físic dins la vila i el Castelló medieval evoluciona econòmica i soci- alment cap a un tipus de vida que mira més a les formes físiques i de mentalitat urbanes. Aquesta evolució atrau les ordres mendicants vinculades a la nova idea de ciutat i al llarg del segle XVI i XVII Castelló veu fundar els convents de Santa Cla- ra i el de San Agustí entre els seus murs, i ja fora d’ells l’establiment dels franciscans i dominics: la qual cosa suposa un focus d’atracció per a la població conformant nous ravals al llarg del segle XVII, entre ells el del Roser (Traver, 1958, 135). El convent, amb església, claustre i dependències monacals, no començà a edificar- se fins avançant el segle XVII i va ser conegut popularment com a convent del Ro- ser. La capella on hem realitzat les excavacions data de 1690 (Fig.3). La topografia urbana canvia i la forma d’anomenar-la també: l’accés al convent es realitzarà no ja des de la Porta del Moli Roder sinó del Portal Nou del Roser, ja que en 1602 es concedeix als frares dels Roser permís per a obrir una porta o portal en la muralla i alçar un pont damunt la séquia major (Sánchez, Olucha, Sánchez, 1993, 38); al nou portal s’accedeix des de la placeta anomenada també del Roser o dels Predicadors (Olucha, 1996-1997, 276). El pas des del portal fins el convent transcorria en paral·lel a la séquia major pel futur carrer que serà carrer del Roser i actual Guitarrista Tàrrega. La vida en el convent avança sense massa alteracions fins que ja al segle XIX els esdeveniments bèl·lics, polítics i socials transformen la fisonomia i funcionali- EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 585 tat del convent. Primer la Guerra del Francés va deixar pràcticament espoliada la totalitat de les dependències monacals. En 1814, després d’haver fet diverses reformes, van tornar els dominics al convent i ja en 1835 la desamortització de Mendizábal va provocar que la Junta de Bienes Nacionales la cedira a l’ajuntament i aquesta institució va convertir el conjunt en Casa de Beneficència fins el 1842. L’últim capítol administratiu del segle resultà de l’adquisició dels edificis per la Diputació Provincial (Real Ordre de 2 de setembre de 1859) que donant-li conti- nuïtat a l’immoble el va destinar a Casa Provincial de Beneficència i la seva esglé- sia va passar a estar sota l’advocació de San Domènec. Encara així, el convent amb els seus edificis caminava cap a un període de deixadesa i dispersió del patrimoni, el que va provocar fins i tot la necessitat d’erigir una nova façana ja a finals del XIX. No serà fins la segona meitat del segle XX quant el nucli es revitalitzà amb la nova advocació a Sant Vicent Ferrer de l’església (1964), constituint-ne una nova parròquia que aprofità l’església que formava part del convent original. A les darreries del segle els antics edificis de la casa de Beneficència es convertiran en l’actual Conservatori de Música i Escola d’Art i Superior de Disseny. De l’antic convent de Sant Tomàs d’Aquino tan sols resten en peu el claustre i l’església (Fig.3).

LES FASES DOCUMENTADES EN LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA

EL TALLER CERÀMIC

FASE I. CONSTRUCCIÓ I ÚS D’UN FORN DE TERRISSA. Es tracta de la primera ocupació funcional (Fig. 4) d’aquesta àrea i està conformada per un forn vertical de tir directe, de planta rectangular i acabament circular pel que fa a la cambra de combustió (Cuomo di Caprio, 2007, 508) o àrab (Ami- gues, 1995, 135). Presenta una orientació nord-sud, amb la boca oberta al costat de mitjorn de cara al camí del mar. Tot i que no ha pogut documentar-se la totalitat del forn les estructures conservades ens permeten fer una hipòtesi de reconstrucció. La llargària màxima conservada és de 4,64 metres i no s’ha pogut localitzar l’accés a la cambra de combustió ja que es situava sota la fonamentació de la capella del Roser. D’igual forma passa amb l’amplada, que arriba fins els 3 metres. L’alçada màxima conservada és de 2 metres (Làm. 2 i 3). Com es habitual en l’excavació d’aquest tipus d’estructures, s’ha conservat la cambra de combustió, on es feia el foc, amb el pis enrajolat i el seu folre, que evi- tava la pèrdua de calor; es a dir, les parts construïdes que anaven enterrades (Uni- tats estratigràfiques 1051 i 1084). La cambra de combustió ha estat refeta almenys una vegada, ja que hem documentat com l’última fornada es va fer sobre un enrajolat (Unitat estratigràfica 1089) 586 FERRAN FALOMIR GRANELL

La tècnica de construcció alterna la maçoneria de pedra lligada amb morter i graves i les rajoles lligades amb argila, atenent la funcionalitat donada a cadascun dels paraments. Del laboratori, el lloc on es col·locaven les peces a coure, tan sols s’ha conservat els fonaments de les seves parets (Unitats estratigràfiques 1095 i 1098). La datació que fem d’aquest taller és del segle XVI, rectificant una primera hi- pòtesi de treball (Falomir, 2008). Possiblement va funcionar des del segon quart del segle fins a la construcció del convent i estava destinat a la fabricació de ceràmica domèstica (cassoles, olles i cànters. Làm. 1) Tenim el dubte que la canalització documentada al nord del forn (unitat estrati- gràfica 1046) pogués estar funcionant en el mateix període d’ús del taller o, pot ser, un poc abans, ja que no s’han documentat les relacions físiques amb estructures mes tardanes. S’ha de tenir en compte que aquesta conducció sempre va estar a l’exteri- or fins la construcció de la capella del Roser en 1690.

DEL CONVENT DE SANT TOMÀS D’AQUINO A LA PARRÒQUIA DE SANT VICENT FERRER

Al 1579, En Jaume Miralles, membre d’una distingida família de Castelló, dona unes terres pròximes al camí del Mar i del molí Roder per que els Dominics alça- ren un convent, amb la condició que aquest fora dedicat a Sant Tomàs d’Aquino (Echarte, 2002, 57). Varies son les fites històriques que ens poden ajudar a comprendre el ritme de les construccions i l’evolució històrica de la congregació: 1. Des del 1579 fins al 1593 es parla d’edificis de poca envergadura, ja que es xifra en sis persones els religiosos instal·lats en les dependències. Al 1593 aquest convent rebrà el rang de Priorat, la qual cosa comporta canvis a nivell organitzatiu; la comunitat passarà de sis a dotze religiosos (Echarte, 2002, 58). 2. Des del 1593 fins el 1648. El ritme de les construccions és lent a causa de les complicacions pressupostàries. Al 1600 es tenen notícies documentals d’assig- nacions per part del Consell Municipal per a la construcció de l’església (Olucha, 1988, 176), i en el Memorial del P. Serafín Sicco de 1613 s’esmenta que ni l’esglé- sia i claustre estaven edificats (Echarte, 2002). La documentació confirma que encara al 1634 es continuava construint l’església i ja al 1648 es sap que l’església està definitivament acabada (Olucha, 1988, 177). 3. Des del 1648 fins el 1659 s’edifica el claustre pel mestre d’obres Juan Ibáñez (Olucha, 1987, 50); el que resta de segle XVII també veu la construcció de la torre campanar (1661-1668; Mir, 2006, 260). 4. 1690-1704. Es comença a construir la capella del Roser; que és on nosaltres realitzem l’actuació arqueològica; les obres estan dirigides pels mestres Vicent Mascarós i Macià Zaragoza (Olucha, 1988, 177, nota 134). Es documenta una pri- EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 587 mera menció el 26 de novembre de 1690, ja que ambdós obrers reben 32 lliures (Olucha, 1987, 55). Aquestes podrien ser un avanç de les 193 lliures en què es va concertar la construcció de la capella del Roser, com consta en un protocol notarial on es lliura 25 lliures a l’obrer de vila Blai Pallares el 12 de setembre de 1695 (Olucha, 1987, 67). La capella del Roser (Fig. 2 i 3) és la primera de les capelles a la dreta de l’altar major que hom troba una volta passat el vestíbul i que destaca al marge de les seves dimensions i planta per les pintures que la decoren, datades en 1704 i realitzades per Eugenio Guilló de tall acadèmic i netament barroques (Mir, 2006).

FASES II I III. ELS PRIMERS ANYS DEL CONVENT (1579-1613). EL PRIMER CELLER I MAGATZEMS DEL CONVENT Els indicis constructius que nosaltres hem pogut documentar dels primers anys de vida del convent els hem agrupat en dues Fases (II i III) que van des de la seva fundació, en 1579 fins 1613, l’any del qual tenim l’última referència documental on s’esmenta que ni l’església ni el claustre estaven construïts. Son poques dades les que tenim i que tan sols ens permeten establir una hipòtesi de treball del que deguera ser una primera evolució funcional d’aquest espai dedicat, en principi a la transformació i emmagatzematge de productes agrícoles, concretament vi. En la Fase II s’enderrocà el forn i s’anivellaren els terrenys per a realitzar les primeres obres del convent. Açò comporta dues accions bàsiques: l’amortització del forn (Làm. 4), i l’enrasament dels terrenys per a construir les primeres estructures del convent (Fig. 5). Sabem que l’església, tal i com la coneixem ara no està construïda i el primer ús una volta igualat el solar és per a bastir un celler; concretament s’han trobat les restes del lloc on anava un cup de fusta fonamentat en estructures de maçoneria (Unitats estratigràfiques 1068 i 1078). D’aquest s’apreciaven les empremtes de les fustes sobre el morter. Probablement formava part d’un espai tancat, que no s’ha conservat, amb un pis enrajolat (Unitats estratigràfiques 1069 i 1070), conformant un nivell d’ús a uns 44 centímetres per sota de l’actual paviment de la nau central de l’església (Làm. 4). La funció domèstica d’aquest espai no es va modificar passat el temps; d’aquesta forma encara en una Fase III (Fig.6; Làm. 5), el celler és modifica configurant un nou ambient delimitat en part per dos murs a l’oest del cup (unitats estratigràfiques 1005 i 1030), que perd la seva funció original i amb la possibilitat que la Unitat estratigràfica 1074 podria tancar-lo a l’est: d’aquestos murs hem documentat tan sols les fonamentacions. Aquest espai estava dotat amb una canalització a l’intern amb el seu fons enlluït (UE 1071, 1072 i 1073,) que desaigua a l’exterior i un altra ca- nalització per les aigües pluvials que lliurava l’aigua probablement al ramal de la séquia (UE 1042, 1043 i 1047). La hipòtesi de treball pel que fa la seva reconstruc- ció passa per donar-li una cota d’ús en un paviment enrajolat (Unitat estratigràfica 588 FERRAN FALOMIR GRANELL

1058) a una cota de -15 (Unitat estratigràfica 1114). Queda per interpretar la fona- mentació d’una estructura (Unitats estratigràfiques 1067 i 1057) que amortitza l’antic cup; reaprofitat per a un ús que no hem pogut documentar: sabem que el cup estat desbastit amb l’estructura de morter enrasada i construït al damunt l’element amb maçoneria de difícil interpretació donades les restes que ens han arribat.

FASE IV. CONSTRUCCIÓ DE L’ESGLÉSIA DEL CONVENT. AMPLIACIÓ DELS MAGATZEMS (1613-1648). El període més important pel que fa a l’activitat constructiva del conjunt mo- nacal comença almenys al 1613 i acaba al 1648, data en la que veiem reflectida documentalment la menció explícita de la finalització de les obres de l’església. S’ha de tenir en compte que justament els segles XVI i XVII formen un període d’auge pel que fa a projectes edilicis i ornamentals a la ciutat de Castelló. És el moment, per tant, de la construcció del principal cos de fàbrica de l’es- glésia (Fig.7). En aquesta Fase hem pogut documentar el que segurament serà l’espai d’un primer altar dedicat a la verge del Rosari. També, i això és remarcable, veiem com al no estar construïdes totes les dependències domèstiques en l’àrea del futur claustre s’aprofità encara aquest sector per activitats domèstiques. Una vegada demolides parcialment les dependències de les Fases II i III es construeix en aquesta àrea el cos de fàbrica de l’església que mira a ponent, realitzant-ne les fonamentacions (Unitats estratigràfiques 1009, 1017, 1019, 1025 i 1052); aquestos murs configuren la planta originaria de l’església. Destaquem dos àmbits espacials: en primer lloc el que serà, amb tota probabilitat, la primera capella del Roser, situada entre dos contraforts i de planta quadrada de la qual hem pogut documentar part dels estrats de preparació (UE 1055, 1061 i 1062,) d’un paviment totalment espoliat (Làm. 6.1). Adossada a aquesta capella i compartint mur (Unitat estrati- gràfica 1052), a l’exterior del temple, s’habilita un espai pavimentat (Unitats estra- tigràfiques 1007 i 1031, amb la preparació UE 1094) que aprofita parets anteriors (Unitats estratigràfiques 1005 i 1030) i que segurament és emprat com a magatzem (Làm.6. 2). Al sud d’aquest, podem veure com els murs de l’església delimiten un altre espai (conformat pels murs 1017 i 1009) del qual no sabem les dimensions originals, però que anava pavimentat (Unitat estratigràfica 1022) i que podria formar part d’un altra capella que no hem pogut documentar amb totalitat perquè excedeix els límits de les excavacions (Fig. 8). Cal ressaltar que les seves característiques formals són similars als altres de l’església en quant a l’envergadura i materials constructius; tan sols l’excavació fora de l’església ens podria donar la solució. Ens ha estat impossible reconstruir el nivell d’ús per a aquesta fase dins l’es- glésia. En les altres dues dependències podem establir que estava directament a sobre del paviments conservats, tant al magatzem com a la possible capella. EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 589

Pel que fa a les activitats litúrgiques, és en els convents dominicans on es van fundar abundantment les Confraries del Roser al llarg dels segles XVI i XVII, fonamentalment a partir de la victòria de Lepant. Aquestes estaran adscrites a una capella o altar secundari i tenien com a una de les seves finalitats la seva conserva- ció i enriquiment, així com de la seva il·luminació el dies de festa o els dies que marquen la seva litúrgia segons normes i costums (Monferrer, 2008, 51). Les confraries de la verge del Rosari aniran prenen una gran rellevància en la diòcesi de Sogorb al llarg del segle XVII, com a exemple podem citar que la pràctica totalitat de les parròquies de la plana Alta la tenien (Monferrer, 2008, 179). Aquestes celebraven el primer diumenge de cada mes, però especialment solemnitzaven dos d’aquestos diumenges: el d’octubre abans de ser declarada fixa la festa el 7 d’octubre i el primer diumenge de maig, o diumenge de la Rosa. En aquest convent es va fundar en 1590. No tenim constància d’on es desenvo- lupava l’activitat litúrgica fins que no es va construir l’església definitiva, però segurament aniria lligada a un altar secundari que no s’ha pogut documentar i que després es traslladarà al sector on s’han fet les excavacions.

FASE V. EL NOU CELLER (1648-1690) Sabem que al 1648 l’església està finalitzada i que al llarg de la segona meitat del segle s’alçaren el claustre i campanar. Al mateix temps es van decorar les capelles i probablement la del Rosari es dotada de panells ceràmics segons el gust del moment. El magatzem adossat a la fàbrica de l’església es convertirà en un nou celler on es col·locarà un nou cup de gran capacitat (Fig. 9); aquesta acció comporta el retall (Unitat estratigràfica1093; cfr. Fig. 7) del nivell de circulació i tota l’estratigrafia anterior. Anirà mig enterrat i disposat a sobre d’un llit de morter de 25 centímetres (UE 1091), capa considerable i que hem de relacionar amb la intenció d’assegurar que no tingués problemes d’estabilitat (Làm. 7.1). Mentre el morter encara estava tendre es va dipositar l’estructura de fusta, un cup amb dogues i cèrcols metàl·lics del qual ha quedat el negatiu (Unitat estratigràfica 1092) que es va enlluir per fora amb material per evitar les humitats (Unitat estratigràfica 1039); perquè no hem d’oblidar que estava situat prop de la séquia major. Una vegada col·locat aquest gran cup es va acabar de reblir l’espai que quedava entre ell i la fosa original, per a con- tinuació tornar a pavimentar amb morter l’estança (Unitat estratigràfica 1032) i posar-hi un enrajolat (Unitat estratigràfica 1050) situat a una cota de -2 centíme- tres respecte a la cota actual de la nau central de l’església (Làm. 7.2). Pel que fa als altres àmbits no hem pogut documentar cap activitat constructiva, ja que suposem que estarien encara pavimentades amb el mateix nivell de la fase anterior. La vida quotidiana del frares necessitava de certs àmbits on realitzar les activitats productives pròpies de la congregació; l’elaboració del vi era un dels mes importants, ja siga des del punt de vista de la dieta, com des de la litúrgia, que feia 590 FERRAN FALOMIR GRANELL necessari el seu proveïment. Sabem per la documentació existent que els dominics tenien vinyes al terme de Castelló (Echarte, 2002) i la documentació en aquesta fase del nou celler és testimoni de l’elaboració dels seus propis vins, els quals necessitaven fermentar en llocs adequats. Aquest celler romandrà en ús fins que definitivament, al 1690, es construeix la capella del Roser.

FASE VI. LA NOVA CAPELLA DEL ROSER (1690-1704) Al segle XVIII el convent de Sant Tomàs és la comunitat monàstica més relle- vant entre les diferents Ordes establides a Castelló. Per a un dels personatges pú- blics més notoris de la ciutat al segle XVIII, Isabel Ferrer, és l’indret religiós més estimat per a la seva devoció (AA.VV, 1993, 192). Aquest aspecte de la religiositat popular enllaça amb el gran auge de la devo- ció a la Verge del Rosari en les nostre terres al llarg del segle XVII. És en aquest context en el que es va proveir la reforma de l’antiga capella per fer-ne una de mes gran i mes sumptuosa, com podem veure en la seva decoració. Aquesta fase és la millor documentada de tota l’activitat edilícia de la zona d’ex- cavació. S’inicien els treball amb l’enderroc de la paret occidental de la primera capella del Roser, canalitzacions i les dependències annexes a la fàbrica de l’esglé- sia documentades en fases anteriors. Arqueològicament hem documentat les restes dels treballs desenvolupats a peu d’obra i que han quedat estesos per tota la capella (Fig. 10). En primer lloc es practiquen rases per controlar les fonamentacions, i assegurar-se que el canvi de forces no afectaren a les estructures aprofitades (Unitats estratigràfiques 1056, 1012); se- gonament es fan els anivellaments amb reble (Unitats estratigràfiques 1053, 1011, 1041 i 1013), amortitzant-ne de passada l’antic cup. Hem documentat també els forats de pal efectuats per a muntar les bastides i construir la capella (Unitats estra- tigràfiques 1064/1065, 1059/1060, 1096/1097, 1099/1100; 1035). Finalment es construeixen els nou murs de la capella, amb les seves fonamentacions (Unitats estrati- gràfiques 1020, 1128, 1103, 1127, 1126); i a continuació tenim un seguit d’estrats que son el resultat de la preparació del ciment o algeps per a la decoració (Unitats estratigràfiques 1026, 1015). De la pavimentació i de l’acabament original de la primera fase de la capella pràcticament no ha quedat res a l’estar afectada per reformes posteriors: tan sols en un extrem de la capella hem documentat una rajola amb la seva preparació de morter (Unitats estratigràfiques 1024, 1023), signe de l’antic paviment espoliat i ja en l’altar de la capella el reblit i preparació dels esglaons de pujada (Unitats estrati- gràfiques 2002, 2003). De la pavimentació original de la renovada capella pràcti- cament no ha quedat res (Fase VII) però possiblement aprofitaria taulells de l’antiga capella amb d’altres ja plenament barrocs. EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 591

FASE VII. REFORMES DEL PAVIMENT AL SEGLE XX No hem documentat activitats de remoció del subsòl des de la construcció de la capella (finalitzada al 1704, una vegada pintats els frescos que la decoren) fins al segle XX. En l’última fase d’activitat constructiva que afecta la capella hem pogut documentar totes les accions necessàries per a la substitució del seu paviment (ani- vellament, preparació i col•locació dels nous taulells); aquest paviment ha estat la primera unitat estratigràfica afectada per la nostra intervenció. Aquesta reforma deu d’estar emmarcada probablement en el moment en què es crea la parròquia de Sant Vicent Ferrer al 1964, utilitzant l’església de l’antic convent i Casa de la Benefi- cència. No sabem exactament si aquesta reforma afectà encara la pavimentació barroca, però probablement el terra arrancat seria el d’alguna altra remodelació feta al segle XIX si tenim en compte les vicissituds per les que passa el convent: hi han notícies dels espolis de les tropes franceses a principis del segle XIX i és manifest l’estat de deixadesa en el qual cauran les dependències conventuals al llarg del mateix segle.

VALORACIÓ DEL REGISTRE ARQUEOLÒGIC

La ciutat de Castelló no compta amb cap estudi que tracte l’evolució topogràfi- ca de la vila medieval i moderna que vagi més enllà de les propostes basades en la contrastació de la documentació escrita amb l’entramat del parcel·lari que arribat fins als nostre dies (Esteve, 1990). Tot i que l’arqueologia urbana ha desenvolupat al llarg dels últims anys un cos metodològic de recerca molt definit per a contextos pluriestratificats, la contrastació amb la realitat arqueològica queda encara, de moment, lluny d’oferir una visió elaborada de la realitat topogràfica de la ciutat de Castelló i quasi sempre reservada a l’ítem més visible de la ciutat medieval: les seves estructures defensives. De moment tan sols comptem amb un seguit d’intervencions arqueològiques que s’han intensificat tan sols amb l’aprovació de la llei de Patrimoni; anterior a la pro- mulgació d’aquesta el debat ja es va donar al sí de l’arqueologia castellonenca (Gui- nea et allii, 1993) ja que el panorama era obertament desolador; s’havia perdut la possibilitat d’investigar en les zones clau del desenvolupament urbà de la vila (Olaria, Gusi, 1999) i tan sols es comptava amb algunes intervencions molt puntuals (Oliver, 1995; Fernández Izquierdo, 1996; Melchor, Benedito, Llorens, 1996) i amb les observacions dels erudits vinculats amb la Societat Castellonenca de Cul- tura (Oliver, 2007; Arasa, 1979) incloses les informacions aportades per investigadors de disciplines alienes a l’arqueologia. La historiografia castellonenca no obstant, ha forjat una iconografia de la evo- lució urbana que passa per les propostes de Gimeno Michavila (1926) i de Traver (1958). D’aquest últim destaquem el seu ingent treball d’anàlisi del llibre de la Peyta 592 FERRAN FALOMIR GRANELL de 1588 ja que a banda de la realitat urbana prova de reconstruir també el paisatge més enllà de les muralles. La proposta de transportar la realitat ecònomica a un espai físic representa una primera aproximació a l’àrea periurbana de la ciutat de Castelló i conforma un document excepcional que es pot contrastar amb les dades arqueològiques, d’aquesta forma hem pogut evidenciar que tot i que en 1588 els dominics ja havien fundant el convent la realitat arquitectònica que Traver representa haurà d’esperar fins a mitjans segle XVII. Prèviament, la documentació d’un forn de caire industrial dedicat a la terrisseria en les afores del nucli emmurallat medieval de Castelló és la primera referència material sobre una industria que si bé ha deixat testimonis explícits en la documen- tació històrica de Castelló (lradiel, Igual, Navarro, Aparici, 1993) es difícil de resseguir pel que fa a les seves instal·lacions industrials, al marge de les documentades del període islàmic (Benedito; Melchor, Claramonte, 2004-2005). El treball més acurat pel fa a aquesta temàtica, la tesis doctoral d’En Manuel Rosas, extreu de l’estudi de les fonts documentals de l’arxiu de la vila de Castelló l’existència de diversos forns: els de teules i altres elements arquitectònics almenys a partir de 1380; però entre els documentats amb una certa precisió topogràfica no apareix el que està a sota del convent de Sant Tomàs d’Aquino. No apareix documentat en cap llibre de la Peyta del consell municipal de Castelló ni tampoc en les altres fonts del consell (Rosas, 1999, 523). Val a dir que justament manca la docu- mentació que va del 1528 al 1588; es a dir, que a les anotacions corresponents a l’any 1527 no apareix esmentat, i sabem que al 1579 els terrenys ja estan ocupats pels frares: en aquesta forqueta cronològica (1528-1579) cabria la possibilitat per la qual hagués estat construït un forn i no estigues documentat; podríem assumir a mode d’hipòtesis que en aquests anys el forn podria haver estat produint ceràmica comuna a la ciutat de Castelló; de fet, la producció material correspon plenament a aquest període del segon i tercer quart del segle XVI (Cfr. Làm. 1). Del segon període d’ocupació d’aquest solar, que correspon a les construccions vinculades al convent de Sant Tomàs d’Aquino, s’han d’accentuar les dades que ens dona sobre la vida monàstica d’aquesta congregació i sobre el seu ritme de creixement dins de l’entramat urbà de la vila i els seus ravals a partir del segle XVI i sobre tot el XVII. Destacarem la documentació de l’àrea de magatzems al voltant de l’església i en el sector oest que anava del mateix temple fins la séquia major. Aques- tes construccions estaven destinades a celler i les seves successives subsisteixen fins el 1690; quant s’inicia la construcció de l’actual capella del Roser.

CONCLUSIONS: L’ÀREA PERIURBANA DE LA VILA: CAMINS, SÉQUIA MAJOR, INDUSTRIES I CONVENT

La relació que s’estableix entre espai agrícola i espai urbà ha estat en els últims anys vinculada a un tipus d’anàlisi que va més enllà de la tradicional perspectiva unidireccional que diferenciava dos àmbits d’estudi diferents; la ciutat limitada per EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 593 les muralles dominant sobre el camp. D’aquesta manera, en l’actualitat, el marc te- òric que ajuda a interpretar la relació espacial entre ambdues es planteja quins són els veritables límits des d’una perspectiva social i econòmica d’uns espais separats per una franja que reuneix obertament característiques urbanes i agrícoles. A aquest espai de transició se li anomena àrea periurbana (Fernández Vega, 1994, 153) i són àrees on apareixen infraestructures que es poden donar també en espais estrictament urbans des del punt de vist de l’ús del sol. Infraestructures com camins i industries en primer lloc i també les vinculades a l’aigua de tanta importància per al manteniment de la vila establien més aviat una continuïtat i no una ruptura entre ciutat i camp, es percebia doncs, una gradació visual on convivien en un mateix espai àre- es amb funcions urbanes i altres teòricament rurals. Les excavacions realitzades pel Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló ens situen en un espai típicament periurbà que respon a aquesta confluèn- cia visual on pareix que espai urbà i horta es delimiten un a l’altra. En primer lloc, si analitzem el paper jugat per la séquia major podem veure que des d’un punt de vista formal separava físicament les terres de secà de les de l’horta, i representava «la barrera» inamovible que separava la ciutat, concebuda com a espai residencial, de les terres regades. Però advertim també que cobria les necessitats bàsiques de l’abastiment d’aigua per a una part de la població que la veia com a una infraestructura bàsica urbana, juntament a altres derivacions de la séquia major que entraven dins la vila i les edificacions que naixen d’aquesta: primer les fila- des i partidors, i després els molins i industries necessitades d’un cabdal d’aigua important. Els resultats de les excavacions ens ha permés dibuixar una topografia periurbana que va més enllà de la confirmació de les activitats primàries per a configurar una àrea de cohabitació amb activitats industrials, com la terrisseria, de reconeguda ubicació urbana en el Castelló medieval i modern. A mesura que avan- cen el segles XVI i XVII la franja periurbana es modificarà i s’anirà conformant un espai que evolucionarà físicament cap a formes urbanístiques més residencials.

CONSOLIDACIÓ DE LES RESTES DOCUMENTADES I POSADA EN VALOR

L’excavació de l’estratificació de la capella del Roser ens ha donat un seguit d’elements estructurals que no han pogut quedar al descobert donades dues circum- stàncies funcionals: en primer lloc la capella està oberta al culte i segon per la necessitat d’afegir elements impermeabilitzants que asseguren la preservació de les valuoses pintures que la decoren. Tot i això, conjuntament amb l’equip de restauració d’Edycon, dirigit per En Raul Chulià, s’han posat les mesures adequades per a la preservació i posada en valor de les estructures descobertes. Aquestes han estat: 594 FERRAN FALOMIR GRANELL

- Aplicació del fungicida amb la finalitat de controlar les possibles formacions de microorganismes biològics, donat que l’espai estava al descobert durant el pro- cés d’excavació i ha pogut estat afectat per aquest tipus de colònies. - Després del període d’evaporació i actuació del fungicida s’han cobert amb geotèxtil totes les estructures, amb solapes d’almenys 40 centímetres. - A continuació s’ha efectuat el cobriment i impermeabilització amb una solu- ció de monocapa no adherida mitjançant làmina plàstica d’un mil·límetre d’espes- sor col·locada amb solapes. - Cobriment final amb argila esbandida creant nivells el més horitzontals possibles d’uns cinquanta centímetres, separats per soleres de 10 centímetres de for- migó de ciment i arlita; fins aplegar a la cota del paviment de la nau central de l’es- glésia. A banda de la preservació l’altre objectiu dels treballs d’excavació es fer arribar al conjunt de la societat els seus resultats per que puguen ser degudament valo- rats. Donat que les restes han estat cobertes, l’equip tècnic a previst una sèries de propostes de difusió de les restes aparegudes, i que han consistit bàsicament en: - la col·locació del paviment final del capella en marbres de diferents colors reproduint la forma de les estructures més representatives; utlitzant-se el marbre de color crema com a fons. La finalitat és mostrar molt esquemàticament les mesures de les construccions i que l’espectador es puga fer una idea de les seves dimensions reals. - la col·locació d’un plafó informatiu de l’excavació, esposant les restes aparegudes en fases i períodes; afegint a les planimetries fotografies i textos.

FERRAN FALOMIR GRANELL.** DIRECTOR DE LA INTERVENCIÓ. CASTELLÓ, MAIG DEL 2008

BIBLIOGRAFIA

AA.VV. (1993): Isabel Ferrer i el seu temps: Castelló al segle XVIII. Diputació de Castelló, 233 pp. Castelló de la Plana. AMIGUES, F. (1995): La cerámica valenciana: sus técnicas de fabricación. A GERRARD, GUTIERREZ, VINCE (eds.). Cerámica medieval española en España y en las Islas Británicas. BAR International Series, 610, pp. 129-139. Oxford.

** Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació de Castelló. Complex Penyeta Roja, apartat 316. 12080-Castelló de la Plana. . EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 595

ARASA, F. (1979): Arqueologia del terme municipal de Castelló de la Plana. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 6, pp.121-180. Diputación. Castellón de la Plana. BENEDITO, J.; MELCHOR, J. M.; CLARAMONTE, M.; (2004-2005): Los hornos del alfar islamico de la partida de Safra (Castellón de la Plana). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 24, pp.295-316. Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació Provincial de Castelló. CUOMO DI CAPRIO, N. (2007): Ceramica in archeologia 2. Antiche tecniche di lavorazione e moderni metodi di indagine. 752 pp. L’Erma di Bretschneider. Roma. ECHARTE, T. (2002): El convento de Santo Tomás de Aquino, en Castellón de la Plana (siglo XVI). Penyagolosa, 3, IV época; pp. 56-65. Diputación Provincial. Castellón. ESTEVE, F. (1990): De com degué naixer i es va estructurar la vila de Castelló. Ateneo de Castellón, Anuario 1989-90, 3. Centro Municipal de Cultura. FALOMIR, F. (2008): Intervenció arqueològica a l’església de Sant Vicent Ferrer (Castelló). Fases Medievals i modernes en la Capella del Roser. Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 26, pp. 211-214. Diputació. Castelló de la Plana. FERNANDEZ IZQUIERDO,A. (1995): Sondejos arqueològics en el nucli urbà de Castelló. Restes d’un recinte del segle XVI. Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 16, pp.293-299, Diputació. Castelló de la Plana. FERNANDEZ VEGA, P. A. (1994): Los espacios residenciales en las áreas periurbanas romanas según fuentes altoimperiales. Actes de La ciutat en el món romà (Tarragona, 1993), Vol.2, pp.153-154. Tarragona. GIMENO, V. (1926): Del Castellón viejo. (Edició facsímil de 1984, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón). GUINEA, M. C.; ALGARRA, V., CAMPS, C., DÍES, E., GÓMEZ, E., LLOP, E. (1993): Debat-opinions. La gestió del Patrimoni arqueològic Castelló de la Pla- na. Butlletí de l’associació arqueològica de Castelló, 13, pp. 73-93. Associació Arqueológica de Castelló. Castelló de la Plana. GUINOT, E; MARTÍ, J. (2006): Las villas nuevas medievales valencianas (siglos XIII-XIV). Boletín Arkeolan, 14, pp. 183-216. Irun. MELCHOR, J. M., BENEDITO, J., LLORENS, J. M. (1996): Intervención arqueo- lógica en las obras de construcción del aparcamiento subterráneo de la plaza de las Aulas (Castellón, la Plana Alta). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 17, pp. 573-585, Diputació. Castelló de la Plana. MIR, P. (2006): Los fresquistas barrocos Vicente y Eugenio Guilló especialistas en arquitecturas fingidas. Ajuntament de Vinaròs, 342 pp. Vinaròs. MONFERRER, A. (2008): Las Cofradías en Castellón y sus comarcas desde la Edad Media hasta finales del Antiguo Régimen. Universitat Jaume I. 428 pp. Castelló. 596 FERRAN FALOMIR GRANELL

OLARIA, C.; GUSI, F. (1999): El patrimonio histórico-arqueológico de la ciudad. En AA.VV. La ciudad de Castellón de la plana, pp. 111-119. Ajuntament de Castelló de la Plana. Castelló de la Plana. OLIVER, A (1995): Excavación de un tramo de la muralla medieval de la ciudad de Castellón de la Plana. Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 16, pp. 281-292. Diputació. Castelló de la Plana OLIVER, A. (2007): L’arqueologia al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXXIII, pp. 331- 344. Castelló. OLUCHA, F. (1987): Dos siglos de actividad artística en la villa de Castellón. 1500-1700, (noticias documentales). Diputació de Castelló, 196 pp. Castelló. OLUCHA, F. (1988): Una panorámica de l’art a la vila de Castelló entre 1500 i 1700. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo LXIV, pp. 149- 203. Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló. OLUCHA, F. (1996-1997): A propòsit dels noms d’alguns carrers de la ciutat de Castelló. Estudis Castellonencs, 7, pp. 265-316. Diputació. Castelló de la Pla- na. IRADIEL, P.; IGUAL, D.; NAVARRO, G.; APARICI, J. (1993): Oficios artesanales y comercio en Castelló de la Plana (1371-1527). Fundación Dávalos- Fletcher; 330 pp. Castelló. ROSAS, M.: (1999): Tallers Ceràmica a les comarques castellonenques. Els terrisers de Castelló de la Plana (1371-1699). Tesi de Doctorat. Universitat Jaume I. SANCHEZ ADELL, J.; OLUCHA, F.; SÁNCHEZ ALMELA, E. (1993): Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón de la Plana; Sociedad Castellonense de Cultura, 214 pp. Castelló de la Plana. TRAVER, V. (1958): Antigüedades de Castellón de la Plana. 486 pp. (Edició fac- símil de 1982, Ajuntament de Castelló). EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 597

FIGURA 1. Situació del convent dins la trama urbana de Castelló 598 FERRAN FALOMIR GRANELL

FIGURA 2. Planta del convent i les seves dependències publicada per Traver (1958) EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 599

FIGURA 3. Fases edilícies del Convent de Sant Tomàs d’Aquino. 600 FERRAN FALOMIR GRANELL

FIGURA 4. Fase I. Forn de Terrissa. Segle XVI. EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 601

FIGURA 5. Fase II. Celler 602 FERRAN FALOMIR GRANELL

FIGURA 6. Fase III. Reforma EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 603

FIGURA 7. Fase IV. Magatzem i capella 604 FERRAN FALOMIR GRANELL

FIGURA 8. Fase IV i hipòtesis de reconstrucció EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 605

FIGURA 9. Fase V. Nou celler 606 FERRAN FALOMIR GRANELL

FIGURA 10. Capella del Roser

LAMINA 1. Repertori de formes documentades produïdes al forn (segon i tercer quart del segle XVI) EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 607

LAMINA 2. Cambra de combustió afectada per fonamentacions posteriors 608 FERRAN FALOMIR GRANELL

LAMINA 3. Estructures de la fase I EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 609

LAMINA 4. Forn amortitzat de cendra i cup del celler 610 FERRAN FALOMIR GRANELL

LAMINA 5. Canalitzacions de la Fase III EXCAVACIONS EN LA CAPELLA DEL ROSER DE L’ESGLÉSIA DE SANT VICENT FERRER... 611

LAMINA 6. 6.1 Restes de la preparació del paviment de la primera capella del Roser. 6.2 Restes del magatzem adossat a la capella 612 FERRAN FALOMIR GRANELL

LAMINA 7. 7.1 Restes del cup. 7.2. Cup en procés d’excavació i paviment del celler. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 613

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

Hallazgo de un tesoro de época borbónica en el solar nº 6 de la calle Asarau de Castellón

La excavación arqueológica realizada en un pequeño solar ubicado en la calle Asarau de Castellón desde el 20 de junio al 9 de julio de 2007, dio como principal resultado el hallazgo de un tesoro monetal compuesto por un lote de 93 piezas de oro y plata. El descubrimiento del conjunto numerario se puso rápidamente en conocimiento de la administración, en este caso la Conselleria de Cultura, quién de- cidió depositarlo en el Museu de Belles Arts de Castellón, que se encargó de los trabajos de limpieza y consolidación de las piezas. Los tesoros monetales son fruto de una ocultación intencionada principalmente, aunque también pueden ser producto de un abandono o de la pérdida accidental de su propietario. La ocultación de un conjunto de monedas suele estar motivada por la inseguridad e inestabilidad que puede imperar en el momento de llevar a cabo dicha acción (revueltas, guerras, invasiones, etc.), con la intención recuperar- lo posteriormente, salvaguardando las monedas de mayor valor. A veces, el hecho de buscar un escondite de los atesoramientos podía responder a la idea de proteger- lo, principalmente, por el valor intrínseco de los metales preciosos de los que están fabricadas las monedas, como son el oro y la plata, antes que por el propio valor como pieza de curso legal. El tesoro se halló dentro de un pequeño recipiente cerámico en la parte central del solar. El propietario de las monedas realizó la ocultación bajo el suelo de la casa, en el interior de una pequeña fosa excavada en el subsuelo, que en la excavación se encontraba debajo de un relleno de tierra, piedras y ladrillos. El tesorillo tiene un amplio arco cronológico que abarca más de un siglo y su fecha oscila entre 1718 (un ejemplar de un Real de a 2 de Felipe V) y 1823 (un ejemplar de un Real de a 8 de Fernando VII). El presente depósito está compuesto por 50 monedas de oro y 43 614 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX de plata, siendo las más numerosas las acuñadas durante los reinados de Carlos IV y Fernando VII, 62 en total. Las restantes, las más antiguas que corresponden a los reinados de Felipe V, Fernando VI y Carlos III, son piezas mayoritariamente de oro (24 de 30). La estructura del conjunto numismático es pues, heterogénea, compuesta por monedas de diferente valor y diferentes metales, y responde a la siguiente relación:

Felipe V (1714-1746) 1 moneda de medio Escudo 6 monedas de un Real de a 2 Fernando VI (1746-1759) 10 monedas de medio Escudo Carlos III (1759-1788) 1 moneda de un Escudo de a 8 3 monedas de un Escudo de a 4 9 monedas de medio Escudo Carlos IV (1788-1808) 12 monedas de un Escudo de a 8 2 monedas de un Escudo de a 2 14 monedas de un Real de a 8 2 monedas de un Real de a 4 1 moneda de un Real de a 2 Fernando VII (1808-1823) 10 monedas de un Escudo de a 8 2 monedas de un Escudo de a 4 10 monedas de un Real de a 8 9 monedas de un Real de a 4 1 Frustro

El estado de conservación de las monedas de oro es bueno, ya que se presentan con muy poco grado de desgaste, lo cual indica que fueron retiradas rápidamente de la circulación y depositadas al tesoro personal o familiar. En cambio, en las de plata se aprecia un mayor desgaste, sobre todo en las más antiguas, los reales de a 2 acuñados durante el reinado de Felipe V. La mitad de las piezas fueron acuñadas en las casas de moneda de las colonias americanas como Nuevo Reino, México, Popayán, Lima, Potosí, Santiago de Chile y Zacatedƒ{, y casi todas ellas corresponden a los reinados de Carlos III, Carlos IV y Fernando VII. Las otras lo fueron en las cecas peninsulares de Segovia, Cuenca, Sevilla y Madrid mayoritariamente. La pieza más moderna cronológicamente que ingresó en el tesoro es un Real de a 8 de Fernando VII fechado en 1823, con lo que la ocultación tuvo que ser efectuada tiempo después de la emisión de la dicha moneda. A finales del mandato cons- HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 615 titucional del Trienio Liberal comenzó un periodo de inestabilidad en la provincia de Castellón debido al surgimiento de diversas partidas realistas que desarrollaron escaramuzas y acciones militares contra las poblaciones liberales, principalmente las situadas al norte de la provincia. Los realistas comandados por Chambó entraron en Castellón el 20 de marzo de 1823, aunque fue liberada por el coronel liberal Fernández Bazán seguidamente. El 7 de abril entraron por los Pirineos los Cien Mil Hijos de San Luis, ejercito enviado por los monarcas absolutistas de la Santa Alianza y comandado por el duque de Angulema, que derrocó al gobierno liberal y reinstauró de nuevo a Fernando VII al poder. El motivo de la ocultación del tesoro tiene que estar relacionado con las medidas represivas que los nuevos órganos de gobierno emprendieron hacia los elementos liberales una vez se reinstalaron en el poder. Se crearon los tribunales de purificaciones, encargados de cometer la repre- sión contra los miembros constitucionalistas, hecho que produjo la huida al exilio o el encarcelamiento y/o ajusticiamiento de numerosos miembros importantes de ideología liberal. Hasta la fecha, se trata del único depósito de época moderna descubierto en la provincia de Castellón, pero no en la Comunidad Valenciana, ya que se conocen varias ocultaciones de esta época. En la localidad de Sant Joan de Alicante al derribar una casa se halló un tesoro oculto en una escalera. Estaba compuesto por 501 monedas, 15 escudos y el resto de plata, fechadas entre 1708 y 1823. Se trata de un depósito mucho más cuantioso que el de la calle Asarau, pero con el que guarda muchos paralelismos. Otro tesoro con acuñaciones contemporáneas al de Castellón es el de la familia Ferrer de Plegamans. Éste se encontró oculto en el rellano de una escalera y se recuperaron 223 monedas, en su mayoría escudos, comprendidos cronológicamente entre 1758 y 1835.

LAS REFORMAS MONETARIAS DE LOS PRIMEROS BORBONES

Antes de fallecer, el monarca Carlos II nombró en su testamento como heredero de la corona a Felipe de Anjou, de la dinastía de los Borbón y nieto del rey de Francia Luis XIV, bajo la condición expresa de que nunca podría unirse con la francesa. Una vez acabada la Guerra de Sucesión, el monarca emprendió una profunda reforma administrativa del Estado de carácter centralista, pero también represiva, al derogar leyes y privilegios forales hasta conseguir unificar el conjunto de territorios. Esta política centralista y reformadora de Felipe V también se llevó a cabo en el terreno monetario. Hasta entonces, cada uno de los reinos peninsulares dispo- nía de sus propias acuñaciones con aleaciones y pesos diferentes respecto a los otros, aunque en la mayor parte de estos reinos ya existía una cierta uniformidad tanto en el oro como en la plata, siguiendo los patrones de la moneda castellana. 616 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

Felipe V realizó el proceso de la unificación monetaria mediante la instauración del sistema castellano para todos los territorios que gobernaba. El sistema monetario estaba basado en el trimetalismo, con el escudo como unidad para el oro; el real para la plata, y por último, el maravedí para el cobre. Una de las primeras medidas fue la de intentar unificar el numerario de bronce peninsular y acabar con la multiplicidad de tipos, reforma ya iniciada en tiempos de Carlos II. Por este motivo ordenó recoger mediante la Real Cédula de 24 de septiembre de 1718 las monedas de vellón, y estableció acuñar un nuevo numerario de cobre, pese a que el vellón quedó en uso como moneda de cuenta. En el oro se mantuvo la Onza o Escudo de a 8 con sus divisores, la media onza o 4 escudos, el Doblón o 2 escudos y el Escudo sencillo. Dentro de esta obra reformadora del sistema monetario, Felipe V mandó la fabricación de un nuevo di- visor según la ordenanza de 25 de febrero de 1738, el medio Escudo (escudito, co- ronilla, durillo o veintén), equivalente a partir de 1742 a 20 Reales de vellón. En cuanto a la plata, se mantuvo el Real de a ocho, Duro o peso fuerte, el medio Duro o 4 Reales, los dos Reales, el Real y el medio Real o Realillo. Para evitar la fuga de moneda de oro al extranjero se reorganizaron y ajustaron los valores. En 1726 el escudo pasó de 16 a 18 Reales de plata; el Doblón de 32 a 36 y la Onza de 128 a 144. Con la finalidad de vigilar y mantener dichos valores al día, en 1730 el rey constituyó la Real Junta de Moneda. En 1737 realizó una profunda reforma monetaria que se caracterizó por la subida del precio de la plata y la reducción de la moneda de vellón. Así pues, se cotizó el Real de a ocho en 680 maravedís, o sea 20 Reales de vellón, y se situó la Onza de oro en 16 Duros, o sea en 320 reales de vellón. Las reformas también repercutieron en la fabricación de las monedas mediante la implantación de nuevas mejoras técnicas. En 1730 se obligó a todas las casas de moneda a realizar la acuñación a volante para todos los metales, ya que hasta ese momento, la técnica empleada en la labra del numerario se había realizado a martillo o mediante el molino. En dicha ordenanza se dispuso cerrar todas las cecas a excepción de los talleres de Madrid, Sevilla y Segovia. Por el Decreto de Nueva Planta de la Corona de Aragón de 1716, se disolvía sus principales instituciones y se reducía al mínimo su autonomía. Las cecas de Cataluña, Aragón, Valencia y Mallorca fueron clausuradas paulatinamente. La de Barcelona cerró en 1716, aunque posteriormente aún funcionó de forma esporádica. El 16 de julio se prohibió toda fabricación de monedas en la ceca de Zaragoza, y en la de Valencia se acuñó la úl- tima moneda en 1720. La ceca de Mallorca dejó de emitir en 1740, aunque durante la guerra de la Independencia labró de nuevo. La gran reforma tipológica se realizó en 1728, ya que en un principio Felipe V mantuvo los tipos de las monedas de los Austrias, pero, eso sí, sustituyendo las leyendas. Unificó las monedas de oro en todos sus territorios. En el anverso de la Onza se coloca el busto del rey con larga peluca y armadura, y en el reverso las grandes HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 617 armas de la monarquía rodeadas del collar de la orden del Toisón de oro con la cruz de la orden del Espíritu Santo, mientras que en el resto de piezas se coloca sólo el cuartelado de Castilla-León con el escusón de Borbón. La leyenda que aparece es Initium Sapientiae Timor Domini. En lo concerniente a las acuñaciones de la plata, decidió diferenciar las acuñaciones peninsulares de las coloniales. Las realizadas en la península llevaban las armas tradicionales de la monarquía y los tipos se mantuvieron igual a las es- tampas de las monedas del periodo anterior. Las monedas que se fabricaron en las colonias americanas se emitieron con las columnas de Hércules flanqueando el escudo real y se acuñaron con la leyenda Vtraque Unum en todos sus valores. No obstante, no todas las cecas americanas cambiaron sus tipos durante este reinado, ya que habrá que esperar a los siguientes monarcas para que el tipo de mundos y mares en la plata y el retrato en el oro acabe con los tradicionales modelos americanos. Fernando VI, cuarto hijo de Felipe V y de su primera esposa «María Luisa Gabriela de Saboya» María Luisa Gabriela de Saboya, respetó el sistema monetario castellano, continuando con las reformas iniciadas por su padre. Durante su reinado tan sólo se realizaron cambios en la tipología de las acuñaciones de oro, ya que en las monedas de plata y bronce permanecieron las características del periodo precedente. Lógicamente, el retrato del busto del rey cambió. Ahora, el tamaño es algo más reducido y pueden aparecen con distintos modelos de peluca. La leyenda que aparece en las Onzas lleva el lema de Nomina Magna Sequor, que sustituye a la de su padre. En las cecas de las colonias americanas se fue introduciendo la tipología apro- bada por Felipe V, aunque ya se había utilizado en algunas de ellas como en las de México y Guatemala. También en las colonias cambió la técnica de acuñación, pues de la de martillo, se pasó a la de molino en México, Nuevo Reino de Granada y Lima. Durante el reinado de Fernando VI se inauguró la de Popayán.

LAS REFORMAS DE CARLOS III Y EL CONTINUISMO DE CARLOS IV

Tras el fallecimiento de Fernando VI sin dejar descendencia en 1759 le suce- dió su hermano Carlos III, tercer hijo de Felipe V y primero de su matrimonio con Isabel de Farnesio, con el que se culminaron las reformas que ya inició su padre. Durante su primera época de mandato, únicamente modificó el escudo y la leyenda en las monedas de oro. Al escudo real le añadió los emblemas de Parma y Toscana, territorios de los que era legítimo sucesor por vía materna. Este gran escudo apareció en las monedas de 1760, rodeado de la orden del Toisón de oro, desapareciendo la del Espíritu Santo. Sustituyó la leyenda de las monedas de su pre- decesor por la de In Utroq Felix Auspice Deo. 618 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

En la década de los años 70, Carlos III realizó una reforma tipológica en la moneda de plata principalmente, con la presencia del busto del rey. En las pragmá- ticas del 5 y 29 de mayo de 1772 se deseó implantar la uniformidad monetal ordenando la retirada de las emisiones anteriores y la acuñación de nuevo numerario, modificándole sus distintivos exteriores. A partir de este momento, en toda la moneda de plata fabricada tanto en la pe- nínsula como en las colonias de ultramar, figurará el busto del monarca. En la de las colonias, el retrato del rey se representará a la heroica o romana, ya que se le vestirá con una clámide y se le adornará con una corona de laurel. En cambio, en la acuñada en la península portará una especie de manto. Estas diferencias también serán apreciables en el reverso, pues en las primeras se estampará el escudo real entre las columnas de Hércules, mientras que en las otras, solamente constará el escudo real. Carlos IV sustituyó a su padre al fallecer éste en 1788 y bajo su reinado no exis- tió variación alguna sobre la tipología monetaria reformada por Carlos III ni tampoco sobre las leyendas. En algunas de las emisiones procedentes de las colonias americanas continúan acuñando moneda con el retrato de Carlos III sobre piezas de Carlos IV. Este hecho se debió al retraso de la llegada a las colonias del retrato del nuevo gobernante.

DE LA GUERRA DE LA INDEPENDENCIA A LLEGADA DE LOS CIEN MIL HIJOS DE SAN LUIS

Durante Guerra de la Independencia, las emisiones se realizaron sin alteración alguna respecto al modelo del periodo anterior. Como ocurrió en algunas monedas de Carlos IV, también con Fernando VII hubo emisiones procedentes de las colonias americanas con el retrato de Carlos IV o con retratos imaginarios, totalmente idealizados, pues únicamente durante el Trienio Liberal se reprodujo el único retrato verídico del monarca. Bajo el reinado de José I se realizaron ciertos cambios en el sistema monetario. La innovación más sustancial fue la incorporación de la costumbre francesa de tener una única unidad de cuentas para el conjunto de piezas, fuera del metal que fuera. En la orden de 18 de abril de 1809 se dispuso que en las nuevas monedas figurara su nuevo valor en reales de vellón. El Real de a 8 equivaldría a 20 reales de vellón y el Doblón a 80 reales de vellón. Otro cambio que se realizó fue tipológico, pues además de colocar su retrato en las monedas, modificó el escudo de armas borbónico por uno de carácter territorial, dónde se indicaba las regiones sobre las que gobernaba, ya fuera real o figurativo, añadiendo en el centro el águila imperial de la familia Bonaparte. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 619

Las emisiones monetarias de Fernando VII, una vez recuperado el poder en 1814, no aportaron tampoco ninguna novedad, siendo la moneda igual a la de sus antecesores, con la leyenda en latín, y con un retrato en busto del monarca a la heroica o a la romana, es decir, con una corona de laurel. Durante el Trienio Liberal se realizó un intento por modernizar el sistema monetario pero no cristalizó. No obstante, en este periodo se acometieron diversas modificaciones tipológicas. En el decreto de 1 de mayo de 1821, se dispuso que la tipología de las monedas de oro y plata fabricadas tanto en la península como en las colonias americanas fuera la misma. En el anverso apareció el busto del rey sin laurel y la leyenda se realizaba por primera vez en el idioma del pueblo, en castellano, abandonando el uso del latín. El lema fue Fernando VII por la Gracia de Dios y la Constitución. Por primera vez en las leyendas consta la palabra constitución. En el reverso se labró el escudo con las columnas de Hércules y la leyenda Rey de las Españas. Además, se volvió a la nomenclatura de José Napoleón, pues se vol- vió a expresar el valor de las monedas en reales de vellón. En 1821 se reacuñaron los escudos franceses y se habilitaron para la circulación. En el anverso se estampó la cabeza desnuda del monarca y en el reverso Resellado-10 RS. Este procedimien- to se realizó en las cecas de Bilbao, Madrid, Santander y Sevilla. Estas modificaciones desaparecieron cuando Fernando VII solicitó la interven- ción de los monarcas absolutistas de la Santa Alianza para reinstaurarlo en el poder. El envío del ejército comandado por el Duque de Angulema, los Cien mil Hi- jos de San Luis, derrotó al gobierno liberal, derogó la Constitución de las cortes de Cádiz, y restableció a Fernando VII al poder, quién no sólo volvió a gobernar de manera absoluta, sino que también anuló todas las leyes y disposiciones aprobadas durante el mandato del gobierno liberal. El tradicionalismo monetario volvió en 1823 con el regreso de los tipos monetarios de la época anterior.

CATÁLOGO*

La ordenación de las monedas responde a un criterio cronológico en primer lugar, y en segundo, al valor de las mismas, encabezándolo las áureas de más a menos valor para pasar posteriormente a las de plata. Su catalogación reúne los datos habituales de una clasificación de este tipo. Así pues, los campos que hemos utilizado para describir cada una de las piezas para su correcta identificación son los siguientes: número de inventario del Museu de Belles Arts de Castelló (Nº Inv.), tipo de moneda (tipo), metal, cronología, descripción del anverso y del reverso, ceca, dimensiones (diámetro máximo x grosor, expresado en milímetros), y peso, indicado en gramos.

* La representación gráfica del conjunto de las monedas no corresponde a su escala real, sino que se han reducido ligéramente. 620 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

Felipe V (1714-1746)

1. Anverso: PHILIPPUS V D G alrededor del escu- Nº Inv.: 3344 do de armas coronado entre R sobre ceca (acue- Tipo: Medio Escudo ducto de Segovia) y valor II sobre ensayador F. Soporte metal: Oro Reverso: HIS(PANIAR)UM REX 17(29?) alrede- Cronología: 1744 dor de una cuartelado de castillos y leones dentro Anverso: PHILIPPUS V D G 1744 alrededor del de una orla lobulada. busto del rey a derecha. Ceca: Segovia Reverso: HISPANIARUM REX P S J alrededor Dimensiones: 27 x 1 del escudo real Peso: 4,90 Ceca: Sevilla 5. Dimensiones: 15 x 0,5 Nº Inv.: 3400 Peso: 1,79 Tipo: 2 Reales Soporte metal: Plata 2. Cronología: 1729 Nº Inv.: 3403 Anverso: PHILIPPUS V D G alrededor del escu- Tipo: 2 Reales do de armas coronado. Soporte metal: Plata Reverso: HISPANIARUM REX S 1729 S alrede- Cronología: 1718 dor de una cuartelado de castillos y leones dentro Anverso: PHILIPPUS V D G alrededor del escu- de una orla lobulada. do de armas coronado entre R sobre ceca (acue- Ceca: Sevilla ducto de Segovia) y valor II sobre ensayador J. Dimensiones: 27 x 1 Reverso: HISPANIARUM REX 1718 alrededor de Peso: 5,23 una cuartelado de castillos y leones dentro de una orla lobulada. 6. Ceca: Segovia Nº Inv.: 3402 Dimensiones: 28 x 1 Tipo: 2 Reales Peso: 4,41 Soporte metal: Plata Cronología: 1731 3. Anverso: PHILIPPUS V D G alrededor del escu- Nº Inv.: 3401 do de armas coronado entre R sobre ceca S y va- Tipo: 2 Reales lor II sobre ensayador PA. Soporte metal: Plata Reverso: HISPANIARUM REX 1731 alrededor de Cronología: 1720 a 1726 una cuartelado de castillos y leones dentro de una Anverso: PHILIPPUS V D G alrededor del escu- orla. do de armas coronado entre R sobre ceca CA y Ceca: Sevilla valor II sobre ensayador JJ. Dimensiones: 27 x 1 Reverso: HISPANIARUM REX 172(?) alrededor Peso: 5, 12 de una cuartelado de castillos y leones dentro de 7. una orla lobulada. Nº Inv.: 3404 Ceca: Cuenca Tipo: 2 Reales Dimensiones: 27 x 1 Soporte metal: Plata Peso: 5,52 Cronología: 17?? Anverso: (PH)IL(IPPUS) V D G alrededor del es- 4. cudo de armas coronado entre R sobre ceca (acue- Nº Inv.: 3399 ducto de Segovia) y valor II sobre ensayador J Tipo: 2 Reales Reverso: (HISPANI)AR(UM REX) alrededor de Soporte metal: Plata una cuartelado de castillos y leones dentro de una Cronología: 1729? orla lobulada. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 621

Ceca: Segovia Anverso: FERDINAND VI D G 1755 alrededor Dimensiones: 27 x 1 del busto del rey a derecha. Peso: 4,35 Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada B alrededor del escudo real. Ceca: Madrid Fernando VI (1746-1759) Dimensiones: 15 x 0,5 Peso: 1,75 8. Nº Inv.: 3362 12. Tipo: Medio Escudo Nº Inv.: 3346 Soporte metal: Oro Tipo: Medio Escudo Cronología: 1751 Soporte metal: Oro Anverso: FERDINAND VI D G 1751 alrededor Cronología: 1755 del busto del rey a derecha. Anverso: FERDINAND VI D G 1755 alrededor Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada B del busto del rey a derecha. alrededor del escudo real. Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada B Ceca: Madrid alrededor del escudo real. Dimensiones: 15 x 0,5 Ceca: Madrid Peso: 1,75 Dimensiones: 15 x 0,5 Peso: 1,76 9. Nº Inv.: 3363 13. Tipo: Medio Escudo Nº Inv.: 3350 Soporte metal: Oro Tipo: Medio Escudo Cronología: 1752 Soporte metal: Oro Anverso: FERDINAND VI D G 1751 alrededor Cronología: 1758 del busto del rey a derecha. Anverso: FERDINAND VI D G 1758 alrededor Reverso: HISPANIARUM REX J M J M corona- del busto del rey a derecha. da B alrededor del escudo real. Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada B Ceca: Madrid alrededor del escudo real. Dimensiones: 15 x 0,5 Ceca: Madrid Peso: 1,77 Dimensiones: 14 x 0,5 Peso: 1,76 10. Nº Inv.: 3348 14. Tipo: Medio Escudo Nº Inv.: 3347 Soporte metal: Oro Tipo: Medio Escudo Cronología: 1754 Soporte metal: Oro Anverso: FERDINAND VI D G 1754 alrededor Cronología: 1758 del busto del rey a derecha. Anverso: FERDINAND VI D G 1758 alrededor Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada B del busto del rey a derecha. alrededor del escudo real. Reverso: HISPANIARUM REX J S V alrededor Ceca: Madrid del escudo real. Dimensiones: 14,5 x 0,5 Ceca: Sevilla Peso: 1,60 Dimensiones: 15 x 0,5 Peso: 1,75 11. Nº Inv.: 3349 15. Tipo: Medio Escudo Nº Inv.: 3345 Soporte metal: Oro Tipo: Medio Escudo Cronología: 1755 Soporte metal: Oro 622 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

Cronología: 1759 19. Anverso: FERDINAND VI D G 1759 alrededor Nº Inv.: 3337 del busto del rey a derecha. Tipo: Cuatro Escudos Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada al- Soporte metal: Oro rededor del escudo real. Cronología: 1763 Ceca: Madrid Anverso: CAROL III D G HISP ET IND R 1763 Dimensiones: 15 x 0,5 alrededor del busto del rey a derecha. Peso: 1,77 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO J S alrededor del gran escudo coronado rodeado del 16. collar de la orden del Toisón de oro. Nº Inv.: 3351 Ceca: Santiago Tipo: Medio Escudo Dimensiones: 30 x 1 Soporte metal: Oro Peso: 13,44 Cronología: 1759 Anverso: FERDINAND VI D G 1759 alrededor 20. del busto del rey a derecha. Nº Inv.: 3338 Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada al- Tipo: Cuatro Escudos rededor del escudo real. Soporte metal: Oro Ceca: Madrid Cronología: 1782 Dimensiones: 15 x 0,5 Anverso: CAROL III D G HISP ET IND R 1782 Peso: 1,79 alrededor del busto del rey a derecha. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M 17. coronada PJ alrededor del gran escudo coronado Nº Inv.: 3352 entre valor 4 y S rodeado del collar de la orden del Tipo: Medio Escudo Toisón de oro. Soporte metal: Oro Ceca: Madrid Cronología: 1759 Dimensiones: 29 x 1 Anverso: FERDINAND VI D G 1759 alrededor Peso: 13,45 del busto del rey a derecha. Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada alrededor del escudo real. 21. Ceca: Madrid Nº Inv.: 3339 Dimensiones: 15 x 0,5 Tipo: Cuatro Escudos Peso: 1,75 Soporte metal: Oro Cronología: 1787 Anverso: CAROL III D G HISP ET IND R 1782 Carlos III (1759-1788) alrededor del busto del rey a derecha. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M 18. coronada D V alrededor del gran escudo corona- Nº Inv.: 3313 do entre valor 4 y S rodeado del collar de la orden Tipo: Ocho Escudos del Toisón de oro. Soporte metal: Oro Ceca: Madrid Cronología: 1783 Dimensiones: 29 x 1 Anverso: CAROL III D G HISP ET IND R 1783 Peso: 13,41 alrededor del busto del rey a derecha. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO P SF 22. alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 Nº Inv.: 3353 y S rodeado del collar de la orden del Toisón de Tipo: Medio Escudo oro. Soporte metal: Oro Ceca: Popayán Cronología: 1760 Dimensiones: 37 x 2 Anverso: CAROLUS III D G 1760 alrededor del Peso: 27,02 busto del rey a derecha. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 623

Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada P Anverso: CAROL III D G 1773 alrededor del bus- alrededor del escudo de Castilla coronado. to del rey a derecha. Ceca: Madrid Reverso: escudo coronado de Castilla con escusón Dimensiones: 15 x 0,5 Borbón entre M coronada y ensayador PJ rodeado Peso: 1,74 del collar de la orden del Toisón de oro. Ceca: Madrid 23. Dimensiones: 14, 5 x 0, 5 Nº Inv.: 3354 Peso: 1,74 Tipo: Medio Escudo Soporte metal: Oro 27. Cronología: 1761 Nº Inv.: 3358 Anverso: CAROLUS III D G 1761 alrededor del Tipo: Medio Escudo busto del rey a derecha. Soporte metal: Oro Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada P Cronología: 1776 alrededor del escudo de Castilla coronado. Anverso: CAROL III D G HISP R 1776 alrededor Ceca: Madrid del busto del rey a derecha. Dimensiones: 15 x 0,5 Reverso: escudo coronado de Castilla con escusón Peso: 1,76 Borbón entre M coronada y ensayador PJ rodeado del collar de la orden del Toisón de oro. 24. Ceca: Madrid Nº Inv.: 3355 Dimensiones: 14, 5 x 0,5 Tipo: Medio Escudo Peso: 1,75 Soporte metal: Oro 28. Cronología: 1761 Nº Inv.: 3359 Anverso: CAROLUS III D G 1761 alrededor del Tipo: Medio Escudo busto del rey a derecha. Soporte metal: Oro Reverso: HISPANIARUM REX J M coronada P Cronología: 1783 alrededor del escudo de Castilla coronado. Anverso: CAROL III D G HISP R 1783 alrededor Ceca: Madrid del busto del rey a derecha. Dimensiones: 15 x 0,5 Reverso: escudo coronado de Castilla con escusón Peso: 1,78 Borbón entre M coronada y ensayador JD rodeado del collar de la orden del Toisón de oro. 25. Ceca: Madrid Nº Inv.: 3356 Dimensiones: 15 x 0,5 Tipo: Medio Escudo Peso: 1,76 Soporte metal: Oro Cronología: 1773 29 Anverso: CAROL III D G 1773 alrededor del bus- Nº Inv.: 3360 to del rey a derecha. Tipo: Medio Escudo Reverso: escudo coronado de Castilla con escusón Soporte metal: Oro Borbón entre M coronada y ensayador PJ rodeado Cronología: 1788 del collar de la orden del Toisón de oro.. Anverso: CAROL III D G HISP R 1788 alrededor Ceca: Madrid del busto del rey a derecha. Dimensiones: 15 x 0,5 Reverso: escudo coronado de Castilla con escusón Peso: 1,72 Borbón rodeado del collar de la orden del Toisón de oro entre S (ceca) y ensayador C. 26. Ceca: Sevilla Nº Inv.:3357 Dimensiones: 15 x 0,5 Tipo: Medio Escudo Peso: 1,74 Soporte metal: Oro Cronología: 1773 624 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

30. Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1796 Nº Inv.: 3361 alrededor del busto del rey a derecha. Tipo: Medio Escudo Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO IJ Soporte metal: Oro MAE (A superpuesta) alrededor del gran escudo Cronología: 1788 coronado entre valor 8 y S rodeado del collar de Anverso: CAROL III D G HISP R 1788 alrededor la orden del Toisón de oro. del busto del rey a derecha. Ceca: Lima Reverso: escudo coronado de Castilla con escusón Dimensiones: 37 x 2 Borbón rodeado del collar de la orden del Toisón Peso: 26,94 de oro entre S (ceca) y ensayador C. Ceca: Sevilla 34. Dimensiones: 14, 5 x 0,5 Nº Inv.: 3317 Peso: 1,72 Tipo: Ocho Escudos Soporte metal: Oro Cronología: 1798 Carlos IV (1788-1808) Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1798 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M 31. FM alrededor del gran escudo coronado entre va- Nº Inv.: 3314 lor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- Tipo: Ocho Escudos són de oro. Soporte metal: Oro Ceca: México Cronología: 1792 Dimensiones: 37 x 2 Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1792 Peso: 27,02 alrededor del busto del rey a derecha. 35. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M Nº Inv.: 3318 FM alrededor del gran escudo coronado entre va- Tipo: Ocho Escudos lor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- Soporte metal: Oro són de oro. Cronología: 1798 Ceca: México Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1798 Dimensiones: 38 x 2 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO P JF Peso: 26,96 alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toisón de 32. oro. Nº Inv.: 3315 Ceca: Popayán Tipo: Ocho Escudos Dimensiones: 37 x 2 Soporte metal: Oro Peso: 27,02 Cronología: 1795 Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1795 36. alrededor del busto del rey a derecha. Nº Inv.: 3319 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO NR Tipo: Ocho Escudos JJ alrededor del gran escudo coronado entre valor Soporte metal: Oro 8 y S rodeado del collar de la orden del Toisón de Cronología: 1799 oro.Ceca: Nuevo Reino Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1799 Dimensiones: 36 x 1 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M Peso: 27,04 FM alrededor del gran escudo coronado entre va- 33. lor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- Nº Inv.: 3316 són de oro. Tipo: Ocho Escudos Ceca: México Soporte metal: Oro Dimensiones: 37 x 2 Cronología: 1796 Peso: 27,01 HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 625

37. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M Nº Inv.: 3320 TH alrededor del gran escudo coronado entre va- Tipo: Ocho Escudos lor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- Soporte metal: Oro són de oro. Cronología: 1803 Ceca: México Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1803 Dimensiones: 37 x 2 alrededor del busto del rey a derecha. Peso: 26,98 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO P JF alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 41. y S rodeado del collar de la orden del Toisón de Nº Inv.: 3324 oro. Tipo: Ocho Escudos Ceca: Popayán Soporte metal: Oro Dimensiones: 37 x 2 Cronología: 1808 Peso: 26,93 Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1808 alrededor del busto del rey a derecha. 38. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO P JF Nº Inv.: 3321 alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 Tipo: Ocho Escudos y S rodeado del collar de la orden del Toisón de Soporte metal: Oro oro. Cronología: 1804 Ceca: Popayán Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1804 Dimensiones: 37 x 2 alrededor del busto del rey a derecha. Peso: 27,10 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO NR JJ alrededor del gran escudo coronado entre valor 42. 8 y S rodeado del collar de la orden del Toisón de Nº Inv.: 3325 oro. Tipo: Ocho Escudos Ceca: Nuevo Reino Soporte metal: Oro Dimensiones: 36 x 2 Cronología: 1808 Peso: 26,91 Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1808 alrededor del busto del rey a derecha. 39. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO P JF Nº Inv.: 3322 alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 Tipo: Ocho Escudos y S rodeado del collar de la orden del Toisón de Soporte metal: Oro oro. Cronología: 1804 Ceca: Popayán Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1804 Dimensiones: 37 x 2 alrededor de busto de Carlos III a derecha. Peso: 27,02 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO FJ alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 43. y S rodeado del collar de la orden del Toisón de Nº Inv.: 3342 oro. Tipo: Dos Escudos Ceca: Santiago Soporte metal: Oro Dimensiones: 38 x 2 Cronología: 1790 Peso: 26,93 Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1790 alrededor del busto del rey a derecha. 40. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M Nº Inv.: 3323 MF alrededor del gran escudo coronado entre va- Tipo: Ocho Escudos lor 2 y S rodeado del collar de la orden del Toi- Soporte metal: Oro són de oro. Cronología: 1806 Ceca: Madrid Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1806 Dimensiones: 22 x 1 alrededor del busto del rey a derecha. Peso: 6,70 626 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

44. Cronología: 1795 Nº Inv.:3343 Anverso: CAROLUS IIII DEI G 1795 alrededor Tipo: Dos Escudos del busto del rey a derecha. Soporte metal: Oro Reverso: HISPANIARUM REX alrededor del es- Cronología: 1793 cudo real coronado entre R sobre ceca S y valor Anverso: CAROL IIII D G HISP ET IND R 1793 8 sobre ensayador C N alrededor del busto del rey a derecha. Ceca: Sevilla Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M Dimensiones: 40 x 2,5 MF alrededor del gran escudo coronado entre va- Peso: 26,54 lor 2 y S rodeado del collar de la orden del Toi- són de oro. 48. Ceca: Madrid Nº Inv.: 3367 Dimensiones: 22 x 1 Tipo: Ocho Reales Peso: 6,70 Soporte metal: Plata Cronología: 1798 45. Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1798 al- Nº Inv.: 3368 rededor del busto del rey a derecha y vestido a la Tipo: Ocho Reales heroica, con corona de laurel y clámide. Soporte metal: Plata Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R FM alre- Cronología: 1789 dedor del escudo coronado y cuartelado de Anverso: CAROLUS IV DEI GRATIA 1789 alre- Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- dedor del busto de Carlos III a derecha y vestido lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS a la heroica, con corona de laurel y clámide. ULTRA. Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R FM alre- Ceca: México dedor del escudo coronado y cuartelado de Dimensiones: 40 x 2,5 Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- Peso: 26,39 lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS ULTRA. 49. Ceca: México Nº Inv.: 3369 Dimensiones: 38 x 2,5 Tipo: Ocho Reales Peso: 26,62 Soporte metal: Plata 46. Cronología: 1801 Nº Inv.: 3364 Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1801 al- Tipo: Ocho Reales rededor del busto del rey a derecha y vestido a la Soporte metal: Plata heroica, con corona de laurel y clámide. Cronología: 1794 Reverso: HISPAN ET IND REX TS (S superpues- Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1794 alta) 8R P P alrededor del escudo coronado y rededor del busto del rey a derecha y vestido a la cuartelado de Castilla-León y el escusón de Anjou heroica, con corona de laurel y clámide. con las columnas de Hércules a sus lados con el Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R FM alre- lema PLUS ULTRA. dedor del escudo coronado y cuartelado de Ceca: Potosí Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- Dimensiones 40 x 2: lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS Peso: 26,58 ULTRA. 50. Ceca: México Nº Inv.: 3370 Dimensiones: 40 x 2,5 Tipo: Ocho Reales Peso: 26,44 Soporte metal: Plata 47. Cronología: 1801 Nº Inv.:3365 Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1801 al- Tipo: Ocho Reales rededor del busto del rey a derecha y vestido a la Soporte metal: Plata heroica, con corona de laurel y clámide. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 627

Reverso: HISPAN ET IND REX TS (S superpues- Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R T H alre- ta) 8R P P alrededor del escudo coronado y dedor del escudo coronado y cuartelado de cuartelado de Castilla-León y el escusón de Anjou Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- con las columnas de Hércules a sus lados con el lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS lema PLUS ULTRA. ULTRA. Ceca: Potosí Ceca: México Dimensiones: 40 x 2 Dimensiones: 39 x 2,5 Peso: 26,32 Peso: 26,44

51. 54. Nº Inv.: 3371 Nº Inv.: 3374 Tipo: Ocho Reales Tipo: Ocho Reales Soporte metal: Plata Soporte metal: Plata Cronología: 1802 Cronología: 1805 Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1802 al- Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1805 alrededor del busto del rey a derecha y vestido a la rededor del busto del rey a derecha y vestido a la heroica, con corona de laurel y clámide. heroica, con corona de laurel y clámide. Reverso: HISPAN ET IND REX MAE (A super- Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R T H alre- puesta) 8R I J alrededor del escudo coronado y dedor del escudo coronado y cuartelado de cuartelado de Castilla-León y el escusón de Anjou Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- con las columnas de Hércules a sus lados con el lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS lema PLUS ULTRA. ULTRA. Ceca: Lima Ceca: México Dimensiones: 40 x 2,5 Dimensiones: 39 x 2 Peso: 26,87 Peso: 26,81

52. 55. Nº Inv.: 3372 Nº Inv.: 3375 Tipo: Ocho Reales Tipo: Ocho Reales Soporte metal: Plata Soporte metal: Plata Cronología: 1802 Cronología: 1806 Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1802 al- Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1806 alrededor del busto del rey a derecha y vestido a la rededor del busto del rey a derecha y vestido a la heroica, con corona de laurel y clámide. heroica, con corona de laurel y clámide. Reverso: HISPAN ET IND REX MAE (A super- Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R T H alre- puesta) 8R I J alrededor del escudo coronado y dedor del escudo coronado y cuartelado de cuartelado de Castilla-León y el escusón de Anjou Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- con las columnas de Hércules a sus lados con el lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS lema PLUS ULTRA. ULTRA. Ceca: Lima Ceca: México Dimensiones: 39,5 x 2,5 Dimensiones: 39,5 x 2,5 Peso: 26,02 Peso: 26,90

53. 56. Nº Inv.: 3373 Nº Inv.: 3376 Tipo: Ocho Reales Tipo: Ocho Reales Soporte metal: Plata Soporte metal: Plata Cronología: 1804 Cronología: 1806 Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1804 al- Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1806 alrededor del busto del rey a derecha y vestido a la rededor del busto del rey a derecha y vestido a la heroica, con corona de laurel y clámide. heroica, con corona de laurel y clámide. 628 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R TH alrede- Reverso: HISPAN ET IND REX M 4R FM alre- dor del escudo coronado y cuartelado de Castilla- dedor del escudo coronado y cuartelado de León y el escusón de Anjou con las columnas de Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- Hércules a sus lados con el lema PLUS ULTRA. lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS Ceca: México ULTRA. Dimensiones: 40 x 2,5 Ceca: México Peso: 26,31 Dimensiones: 34 x 2 Peso: 12,92 57. Nº Inv.: 3377 60. Tipo: Ocho Reales Nº Inv.:3366 Soporte metal: Plata Tipo: Cuatro Reales Cronología: 1808 Soporte metal: Plata Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1808 al- Cronología: 1797 rededor del busto del rey a derecha y vestido a la Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1797 al- heroica, con corona de laurel y clámide. rededor del busto del rey a derecha y vestido a la Reverso: HISPAN ET IND REX TS (S superpues- heroica, con corona de laurel y clámide. ta) 8R P J alrededor del escudo cuartelado de Reverso: HISPAN ET IND REX M 4R FM alre- Castilla-León y el escusón de Anjou coronado con dedor del escudo coronado y cuartelado de las columnas de Hércules a sus lados con el lema Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- PLUS ULTRA. lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS Ceca: Potosí ULTRA. Dimensiones: 37, 5 x 3,7 Ceca: México Peso: 25,16 Dimensiones: 33,5 x 1,5 Peso: 13,08 58. 61. Nº Inv.: 3378 Nº Inv.: 3405 Tipo: Ocho Reales Tipo: Dos Reales Soporte metal: Plata Soporte metal: Plata Cronología: 1808 Cronología: 1808 Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1808 al- Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1808 alrededor del busto del rey a derecha y vestido a la rededor del busto del rey a derecha. heroica, con corona de laurel y clámide. Reverso: HISPAN ET IND REX alrededor del es- Reverso: HISPAN ET IND REX MAE (A super- cudo real coronado entre R sobre ceca S y valor puesta) 8R J P alrededor del escudo coronado y 2 sobre ensayador C N. cuartelado de Castilla-León y el escusón de Anjou Ceca: Sevilla con las columnas de Hércules a sus lados con el Dimensiones: 26 x 1 lema PLUS ULTRA. Peso: 5,45 Ceca: Lima Dimensiones: 39 x 2, 5 Peso: 27,27 Fernando VII (1808-1823)

59. 62. Nº Inv.: 3392 Nº Inv.: 3327 Tipo: Cuatro Reales Tipo: Ocho Escudos Soporte metal: Plata Soporte metal: Oro Cronología: 1760 Cronología: 1809 Anverso: CAROLUS IIII DEI GRATIA 1790 al- Anverso: FERNDND VII D G HISP ET IND R rededor del busto del rey Carlos III a derecha y 1809 alrededor del busto de Carlos IV a derecha. vestido a la heroica, con corona de laurel y clámi- Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO NR de. J F alrededor del gran escudo coronado entre va- HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 629 lor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- 66. són de oro. Nº Inv.: 3331 Ceca: Nuevo Reino Tipo: Ocho Escudos Dimensiones: 36 x 2 Soporte metal: Oro Peso: 27,02 Cronología: 1813 Anverso: FERNDIN VII D G HISP ET IND R 63. 1813 alrededor del busto de Fernando VII vestido Nº Inv.: 3328 a la heroica con corona de laurel y clámide. Tipo: Ocho Escudos Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO Soporte metal: Oro MAE (A superpuesta) J P alrededor del gran es- Cronología: 1809 cudo coronado entre valor 8 y S rodeado del co- Anverso: FERNDND VII D G HISP ET IND R llar de la orden del Toisón de oro. 1809 alrededor del busto de Carlos IV a derecha. Ceca: Lima Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO NR Dimensiones: 36 x 2 JF alrededor del gran escudo coronado entre valor Peso: 27,03 8 y S rodeado del collar de la orden del Toisón de 67. oro. Nº Inv.: 3332 Ceca: Nuevo Reino Tipo: Ocho Escudos Dimensiones: 37 x 2 Soporte metal: Oro Peso: 27,03 Cronología: 1814 Anverso: FERNDND VII D G HISP ET IND R 64. 1814 alrededor del busto de Carlos IV a derecha. Nº Inv.: 3329 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO NR Tipo: Ocho Escudos J F alrededor del gran escudo coronado entre va- Soporte metal: Oro lor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- Cronología: 1810 són de oro. Anverso: FERNDND VII D G HISP ET IND R Ceca: Nuevo Reino 1810 alrededor del busto de Carlos IV a derecha. Dimensiones: 36 x 2 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO NR Peso: 27 J F alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- 68. són de oro. Nº Inv.:3333 Ceca: Nuevo Reino Tipo: Ocho Escudos Dimensiones: 35 x 2 Soporte metal: Oro Peso: 27,01 Cronología: 1814 Anverso: FERNDIN VII D G HISP ET IND R 65. 1814 alrededor del busto de Fernando VII a dere- Nº Inv.: 3330 cha con corona de laurel. Tipo: Ocho Escudos Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M JJ Soporte metal: Oro alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toisón de Cronología: 1813 oro. Anverso: FERNDND VII D G HISP ET IND R Ceca: México 1813 alrededor del busto de Carlos IV a derecha. Dimensiones: 37 x 2 Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO NR Peso: 26,99 J F alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- 69. són de oro. Nº Inv.: 3334 Ceca: Nuevo Reino Tipo: Ocho Escudos Dimensiones: 36,5 x 2 Soporte metal: Oro Peso: 27, 07 Cronología: 1818 630 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

Anverso: FERNDND VII D G HISP ET IND R entre valor 4 y S rodeado del collar de la orden del 1818 alrededor del busto de Carlos IV a derecha. Toisón de oro. Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO P Ceca: Madrid FM alrededor del gran escudo coronado entre va- Dimensiones: 28 x 1, 5 lor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toi- Peso: 13, 54 són de oro. Ceca: Popayán 73. Dimensiones: 36 x 2 Nº Inv.: 3341 Peso: 27, 03 Tipo: Cuatro Escudos Soporte metal: Oro 70. Cronología: 1820 Nº Inv.: 3335 Anverso: FERNDIN VII D G HISP ET IND R Tipo: Ocho Escudos 1820 Soporte metal: Oro Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M Cronología: 1820 coronada G J alrededor del gran escudo coronado Anverso: FERNDIN VII D G HISP ET IND R entre valor 4 y S rodeado del collar de la orden del 1820 alrededor del busto de Fernando VII a dere- Toisón de oro. cha con corona de laurel. Ceca: Madrid Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M Dimensiones: 28 x 1,5 coronada GJ alrededor del gran escudo coronado Peso: 13, 52 entre valor 8 y S rodeado del collar de la orden del Toisón de oro. 74. Ceca: Madrid Nº Inv.: 3379 Dimensiones: 36 x 2 Tipo: Ocho Reales Peso: 27, 13 Soporte metal: Plata Cronología: 1815 71. Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1815 alrede- Nº Inv.: 3336 dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Tipo: Ocho Escudos ca con corona de laurel y clámide. Soporte metal: Oro Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R J J alrede- Cronología: 1820 dor del escudo coronado y cuartelado de Castilla- Anverso: FERNDIN VII D G HISP ET IND R León y el escusón de Anjou con las columnas de 1820 alrededor del busto de Fernando VII a dere- Hércules a sus lados con el lema PLUS ULTRA. cha con corona de laurel. Ceca: México Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M JJ Dimensiones: 40 x 2,5 alrededor del gran escudo coronado entre valor 8 Peso: 25,81 y S rodeado del collar de la orden del Toisón de oro. 75. Ceca: México Nº Inv.:3380 Dimensiones: 37 x 2 Tipo: Ocho Reales Peso: 27, 02 Soporte metal: Plata Cronología: 1816 72. Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1816 alrede- Nº Inv.: 3340 dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Tipo: Cuatro Escudos ca con corona de laurel y clámide. Soporte metal: Oro Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R J J alrede- Cronología: 1820 dor del escudo coronado y cuartelado de Castilla- Anverso: FERNDIN VII D G HISP ET IND R León y el escusón de Anjou con las columnas de 1820 alrededor del busto de Fernando VII a dere- Hércules a sus lados con el lema PLUS ULTRA. cha con corona de laurel. Ceca: México Reverso: IN UTROQ FELIX AUSPICE DEO M Dimensiones: 40 x 2,5 coronada G J alrededor del gran escudo coronado Peso: 26,32 HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 631

76. Soporte metal: Plata Nº Inv.: 3381 Cronología: 1821 Tipo: Ocho Reales Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1821 alrede- Soporte metal: Plata dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Cronología: 1818 ca con corona de laurel y clámide. Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1818 alrede- Reverso: HISPAN ET IND REX Z 8R R G alre- dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- dedor del escudo coronado y cuartelado de ca con corona de laurel y clámide. Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R J J alrede- lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS dor del escudo coronado y cuartelado de Castilla- ULTRA. León y el escusón de Anjou con las columnas de Ceca: Zacatecas Hércules a sus lados con el lema PLUS ULTRA. Dimensiones: 39 x 3 Ceca: México Peso: 26, 67 Dimensiones: 39,5 x 2,5 Peso: 26,79 80. Nº Inv.: 77. Tipo: Ocho Reales Nº Inv.: 3382 Soporte metal: Plata Tipo: Ocho Reales Cronología: 1821 Soporte metal: Plata Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1821 alrede- Cronología: 1819 dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1819 alrede- ca con corona de laurel y clámide. dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Reverso: HISPAN ET IND REX MAE (A super- ca con corona de laurel y clámide. puesta) 8R J P alrededor del escudo coronado y Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R J J alrede- cuartelado de Castilla-León y el escusón de Anjou dor del escudo coronado y cuartelado de Castilla- con las columnas de Hércules a sus lados con el León y el escusón de Anjou con las columnas de lema PLUS ULTRA. Hércules a sus lados con el lema PLUS ULTRA. Ceca: Lima Ceca: México Dimensiones: 39,5 x 2,5 Dimensiones: 39 x 2,5 Peso: 26,28 Peso: 26,30 81. 78. Nº Inv.: 3389 Nº Inv.: 3383 Tipo: Ocho Reales / 20 Reales de vellón Tipo: Ocho Reales Soporte metal: Plata Soporte metal: Plata Cronología: 1822 Cronología: 1820 Anverso: FERNANDO 7º POR LA GRACIA DE Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1820 alrede- DIOS Y LA CONSTITUCIÓN 1822 alrededor del dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- busto del rey a derecha. ca con corona de laurel y clámide. Reverso: REY DE LAS ESPAÑAS S 20RS R D Reverso: HISPAN ET IND REX M 8R J J alrede- alrededor del escudo coronado y cuartelado de dor del escudo coronado y cuartelado de Castilla- Castilla-León y el escusón de Anjou con las co- León y el escusón de Anjou con las columnas de lumnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS Hércules a sus lados con el lema PLUS ULTRA. ULTRA. Ceca: México Ceca: Sevilla Dimensiones: 39,5 x 2,5 Dimensiones: 37,5 x 3 Peso: 26,52 Peso: 26,97

79. 82. Nº Inv.:3387 Nº Inv.: 3390 Tipo: Ocho Reales Tipo: Ocho Reales / 20 Reales de vellón 632 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

Soporte metal: Plata Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1816 alrede- Cronología: 1822 dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Anverso: FERNANDO 7º POR LA GRACIA DE ca con corona de laurel y clámide. DIOS Y LA CONSTITUCIÓN 1822 alrededor del Reverso: HISPANIARUM REX alrededor del es- busto del rey a derecha. cudo real coronado entre R sobre ceca M corona- Reverso: REY DE LAS ESPAÑAS M coronada da y valor 4 sobre ensayador C J. 20RS S R alrededor del escudo coronado y Ceca: Madrid cuartelado de Castilla-León y el escusón de Anjou Dimensiones: 32 x 2 con las columnas de Hércules a sus lados con el Peso: 13,22 lema PLUS ULTRA. Ceca: Madrid 86. Dimensiones: 38 x 2, 5 Nº Inv.: 3395 Peso: 26,95 Tipo: Cuatro Reales Soporte metal: Plata 83. Cronología: 1816 Nº Inv.: 3391 Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1816 alrede- Tipo: Ocho Reales / 20 Reales de vellón dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Soporte metal: Plata ca con corona de laurel y clámide. Cronología: 1823 Reverso: HISPANIARUM REX alrededor del es- Anverso: FERNANDO 7º POR LA GRACIA DE cudo real coronado entre R sobre ceca M corona- DIOS Y LA CONSTITUCIÓN 1823 alrededor del da y valor 4 sobre ensayador C J. busto del rey a derecha. Ceca: Madrid Reverso: REY DE LAS ESPAÑAS S 20RS R D Dimensiones: 32 x 2 alrededor del escudo coronado y cuartelado de Peso: 13,10 Castilla-León y el escusón de Anjou con las columnas de Hércules a sus lados con el lema PLUS 87. ULTRA. Nº Inv.: 3396 Ceca: Sevilla Tipo: Cuatro Reales Dimensiones: 37 x 3 Soporte metal: Plata Peso: 27, 02 Cronología: 1818 Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1818 alrede- 84. dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Nº Inv.: 3393 ca con corona de laurel y clámide. Tipo: Cuatro Reales Reverso: HISPANIARUM REX alrededor del es- Soporte metal: Plata cudo real coronado entre R sobre ceca M corona- Cronología: 1815 da y valor 4 sobre ensayador C J. Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1815 alrede- Ceca: Madrid dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Dimensiones: 32 x 2 ca con corona de laurel y clámide. Peso: 13,31 Reverso: HISPANIARUM REX alrededor del escudo real coronado entre R sobre ceca M corona- 88. da y valor 4 sobre ensayador C J. Nº Inv.: 3397 Ceca: Madrid Tipo: Cuatro Reales Dimensiones: 32 x 2 Soporte metal: Plata Peso: 13,18 Cronología: 1818 Anverso: FERDIN VII DEI GRATIA 1818 alrede- 85. dor del busto del rey a derecha vestido a la heroi- Nº Inv.: 3394 ca con corona de laurel y clámide. Tipo: Cuatro Reales Reverso: HISPANIARUM REX alrededor del es- Soporte metal: Plata cudo real coronado entre R sobre ceca S y valor 4 Cronología: 1816 sobre ensayador C J. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 633

Ceca: Sevilla 92. Dimensiones: 32 x 2 Nº Inv.: 3386 Peso: 13, 21 Tipo: Cuatro Reales / 10 Reales de vellón Soporte metal: Plata 89. Cronología: 1821 Nº Inv.: 3384 Anverso: FERN 7º POR LA G DE DIOS Y LA Tipo: Cuatro Reales / 10 Reales de vellón CONST 1821 alrededor de busto del rey a derecha. Soporte metal: Plata Reverso: REY DE LAS ESPAÑAS S M coronada Cronología: 1821 R alrededor de RESELLADO 10 RS y estrella de Anverso: FERN 7º POR LA G DE DIOS Y LA seis puntas dentro de una corona de laurel. CONST 1821 alrededor de busto del rey a derecha. Ceca: Madrid Reverso: REY DE LAS ESPAÑAS S M coronada Dimensiones: 34 x 2 R alrededor de RESELLADO 10 RS y estrella de Peso: 13,23 seis puntas dentro de una corona de laurel. Ceca: Madrid 93. Dimensiones: 34 x 2 Nº Inv.: 3406 Peso: 13,27 Tipo: Frustro ¿1 real? Soporte metal: Plata 90 Cronología: Nº Inv.: 3385 Anverso: liso Tipo: Cuatro Reales / 10 Reales de vellón Reverso: liso Soporte metal: Plata Ceca: Cronología: 1821 Dimensiones: 20 x 1 Anverso: FERN 7º POR LA G DE DIOS Y LA Peso: 2,35 CONST 1821 alrededor de busto del rey a derecha. Reverso: REY DE LAS ESPAÑAS S M coronada R alrededor de RESELLADO 10 RS y estrella de seis puntas dentro de una corona de laurel. Ceca: Madrid Dimensiones: 34 x 1,5 Peso: 13,96

91. Nº Inv.: 3398 Tipo: Cuatro Reales / 10 Reales de vellón Soporte metal: Plata Cronología: 1821 Anverso: FERN 7º POR LA G DE DIOS Y LA CONST 1821 alrededor de busto del rey a derecha. Reverso: REY DE LAS ESPAÑAS S M coronada R alrededor de RESELLADO 10 RS y estrella de seis puntas dentro de una corona de laurel. Ceca: Madrid Dimensiones: 33 x 2 Peso: 13,40

SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX 634 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

BIBLIOGRAFÍA

ALMONACID CLAVERÍA, J. A. (1999): «Cuenca: su última Casa de la Moneda. Reflexiones sobre sus postreras acuñaciones y clausura definitiva». Gaceta Nu- mismática, 134, III-99, 5ª época. Madrid, pp. 45-56. CAYÓN, A.; CAYÓN C.; CAYÓN J. (1998): Las monedas españolas. Del tremis al euro. Del 411 a nuestros días. Madrid. FERIA, R. (2007): «La industrialización de la producción monetaria en España, 1700-1868». VI Jornadas Científicas sobre documentación borbónica en Espa- ña y América (1700-1868). Madrid, pp. 155-176. FRANCISCO OLMOS, J. Mª. DE (2007): «Propaganda política en la moneda de los Borbones (1700-1868)». VI Jornadas Científicas sobre documentación borbó- nica en España y América (1700-1868). Madrid, pp. 177-234. FRANCISCO OLMOS, J. Mª. DE (2007): «La última acuñación de Fernando VII (1833): Imagen documental de una nueva realidad política». Revista General de Información y Documentación. Madrid, pp. 165-199. GIL FARRÉS, O. (1976): Historia de la moneda española. Madrid. LLORENS FORCADA, M. DEL MAR; RIPOLLÉS ALEGRE, P. P.; DOMÉNECH BELDA, C. (1997): Monedes d’ahir, tresors de hui. València. PRIETO, E.; HARO, D. DE (2004): Las reformas monetarias en la primera mitad del siglo XIX. Madrid. RUIZ TRAPERO, Mª. (2007): «La reforma monetaria de Felipe V: su importancia histórica». VI Jornadas Científicas sobre documentación borbónica en España y América (1700-1868). Madrid, pp. 383-402. SANTIAGO FERNÁNDEZ, J. DE (2008): «Antecedentes del sistema monetario de la peseta». VII Jornadas Científicas Sobre Documentación Contemporánea (1868-2008). Madrid, pp, 369-390. VOLTES. P. (2001): Historia de la peseta. Madrid. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 635

1 2

Lámina 1. Monedas de Felipe V. 636 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

10 11

12 13

14 15

16 17

Lámina 2. Monedas de Fernando VI. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 637

18 19

20 21

22 23 24

25 26 27

28 29 30

Lámina 3. Monedas de Carlos III. 638 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

31 32

33 34

35 36

Lámina 4. Monedas de Carlos IV. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 639

37 38

39 40

41 42

Lámina 5. Monedas de Carlos IV. 640 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

43 44

45 46

47 48

49 50

Lámina 6. Monedas de Carlos IV. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 641

51 52

53 54

55 56

Lámina 7. Monedas de Carlos IV. 642 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

57 58

59 60

Lámina 8. Monedas de Carlos IV. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 643

62 63

64 65

66 67

Lámina 9. Monedas de Fernando VII. 644 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

68 69

70 71

72 73

Lámina 10. Monedas de Fernando VII. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 645

74 75

76 77

78 79

Lámina 11. Monedas de Fernando VII. 646 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

80 81

82 83

84 85

Lámina 12. Monedas de Fernando VII. HALLAZGO DE UN TESORO DE ÉPOCA BORBÓNICA EN EL SOLAR Nº 6 DE LA C. ASARAU... 647

86 87

88 89

90 91

93 92

Lámina 13. Monedas de Fernando VII y frustro. 648 SANDRINE DELAPORTE, FERNANDO LÓPEZ BRAVO, ARTURO OLIVER FOIX

Foto 1. Hallazgo del tesoro monetal con diversas piezas esparcidas por el suelo de la excavación.

Foto 2. Recipiente cerámico con parte del tesoro monetal en el momento de su descubrimiento. LA MURALLA LIBERAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN 649

DE LA SOCIEDAD CASTELLONENSE DE CVLTVRA Tomo LXXXIV • Julio-Diciembre 2008 • Cuad. III-IV

La muralla liberal de la ciudad de Castellón

RESUMEN

Este artículo analiza los resultados de las intervenciones arqueológicas realizadas en la ciudad de Castellón que afectaron algún tramo de la muralla levantada en la ciudad con motivo de las guerras carlistas. En la resolución de 12 de diciembre de 1994, de la Dirección General de Be- llas Artes y Archivos del Ministerio de Cultura, se inscribió el conjunto de las murallas de las guerras carlistas de Castellón de la Plana en el registro General de Bienes de Interés Cultural, con categoría de monumento.

INTRODUCCIÓN

Uno de los aspectos en que menos ha incidido la historiografía de Castellón es la historia de la ciudad durante el siglo XIX y en especial dos momentos críticos que coinciden con las guerras civiles, más conocidas como guerras carlistas. De esta suerte, no nos sorprende que muchos restos de edificaciones, tanto de obra civil como militar no estén presentes en la impronta dejada en la evolución del entramado urbano. Ha sido la necesidad de realizar diversas obras en la ciudad la que ha ayudado a que podamos resumir en este artículo los hallazgos provenientes de las excavaciones arqueológicas y también a raíz de la consiguientes investigaciones en archivos, realizados hasta la fecha. Deberemos reseñar las principales acciones que ocurrieron en Castellón durante el siglo XIX como marco en el que vamos a situar estos hallazgos. La construcción de la muralla liberal durante el siglo XIX se debió a la primera guerra carlista. Ésta se inició al conocerse la muerte de Fernando VII, en septiembre de 1833; fracasados los intentos de los simpatizantes de don Carlos de apoderarse de las principales ciudades del país. Tras el revés inicial en los núcleos 650 JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT urbanos, las tropas carlistas se vieron obligadas a internarse en zonas donde pudieran organizar su lucha. Se organizaron en lugares geográficamente defendibles y con una población adicta a su causa. En el caso de Castellón, El Maestrat y Els Ports de Morella fueron su principal núcleo por las características orográficas de la zona. Así pues, en lo referente a la ciudad de Castellón, el 5 de octubre de 1833, Ra- fael Ram de Viu, Barón de Herbés, partió hacia Vinaroz después de haber intentado sublevar la capital el día anterior. Con la complicidad del gobernador de Morella logra apoderarse de la ciudad. Sin embargo, las tropas del gobierno pudieron ven- cer con facilidad a los rebeldes. Después de este acontecimiento, Castellón vivió un período de 7 años de guerras de guerrillas, con los carlistas atacando pequeños núcleos urbanos del interior de la provincia. De este período podemos destacar la acción realizada en 1835 por Ramón Cabrera, jefe carlista, el cual atacó por primera vez una población del litoral, se trataba de Vila-real. En julio de 1837 una columna dirigida por el propio don Carlos y Cabrera asedió la ciudad de Castellón durante 3 días. La ciudad resistió gracias a la colaboración de la población civil, los milicianos nacionales y un pu- ñado de soldados, algunos de ellos extranjeros. Es en este momento (1837) cuando se decide el inicio de un nuevo amurallamiento de la villa, sin ningún nexo de unión con el medieval, con foso y 6 puertas, incluidas algunas baterías para defender a la ciudad. Posteriormente, esta misma columna dirigida por Don Carlos y por Cabre- ra llegó hasta las puertas de Madrid, donde no consiguió entrar. Después de estos sucesos, Cabrera concentró sus energías en el Maestrazgo, actuando con una casi total independencia. Su mayor éxito fue la toma de Morella en 1838, que mantuvo en su poder hasta el 30 de mayo de 1840, cuando el general Baldomero Espartero retoma la ciudad. Cabrera se fue retirando hasta Francia hasta cruzar la frontera. Con esto terminaba la primera guerra carlista. Pasados unos años (posterior a 1850), la muralla es derribada en la mayoría de las partes de la ciudad, también la mayoría de las baterías cayeron en desuso y no sería hasta la segunda guerra civil del siglo XIX cuando surge una urgente necesidad de reconstruir la muralla liberal de Castellón. Fue con la segunda guerra carlista, cuando muralla sufre una serie de reformas entre los años 1873 y 1874, consistentes en la construcción de nuevas baterías, almenas y el revoco de la propia muralla, bien como abrir aspilleras entre las casas. Una vez finalizada la guerra, las murallas fueron desmoronándose poco a poco y cegando el foso, este proceso culmina en 1895, cuando ya sólo quedarían sectores aislados de la antigua muralla liberal. Al plantearnos la consiguiente investigación historiográfica tras realizar varias intervenciones arqueológicas sobre parte de los restos de la muralla liberal partimos de un testimonio gráfico que pensábamos que definía claramente el trazado del recinto defensivo de Castellón, nos referimos al plano publicado por el arquitecto Coello perteneciente al año 1852, donde encontramos el trazado completo de la LA MURALLA LIBERAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN 651 muralla liberal, incluidas las distintas baterías, No obstante, este plano al compa- rarlo con posteriores, contiene serias imprecisiones o divergencias con la muralla resultante de las posteriores reformas de la 2ª guerra carlista. A medida que íbamos profundizando sobre el tema de la muralla liberal nos encontramos con el hallazgo de un juego de planos en el Archivo Histórico Militar de Madrid, que en su momento fueron un grato descubrimiento para llevar a buen término estas investigaciones. Este documento está compuesto por una portada donde se indica la numeración de los ocho planos que son: 1º Plano de Conjunto, 2º Batería de San Roque, 3º Batería de Alcora, 4º Batería de la Victoria, 5º Batería de Santo Domingo, 6º Batería del Gas, 7º Batería de Gaeta, 8º Plano de detalles de los cuerpos de guardia, tambores y garitas defensivas. El plano de conjunto fue dibujado por el maestro de obras militares D. Vicente Puig en Octubre de 1874, este plano contempla dos recintos defensivos: el interior lo definiría el propio perímetro del casco antiguo de Castellón. El segundo períme- tro es el que está desarrollado en estos levantamientos. Ya en este plano general, tenemos dos aspectos definitorios de la muralla y que resultan fundamentales: dos secciones con su foso de las murallas que nos permiten corroborar la existencia de un muro de un grosor superior a un metro precedido por un foso y en algunas zonas, de un terraplén. La primera batería descrita es la llamada de «San Roque», precedida por un foso, tiene una planta poligonal que recuerda lejanamente a las plantas del siglo XVIII, en el centro se sitúan las ruinas de la antigua ermita de San Roque y posee unos potentes muros aspillerados, esta batería aparece en el plano de Coello como «Capilla de San Roque» y «Fuerte Parténope» con una planta distinta a la que observamos en este plano. La siguiente batería dibujada es la llamada «batería de Alcora» situada en la parte oeste de la ciudad, tiene una planta poligonal pero es de un tamaño mucho más reducido que la anterior descrita. La batería situada adyacente al antiguo convento de San Francisco llamada en el plano de Coello como «fuerte de San Francisco» y en el de Vicente Puig como «batería de la Victo- ria» era una sólida construcción, rodeada de foso, la cual poseía dos posiciones artilleras; la primera situada en un saliente circular (batería baja) y otra situada dentro de la estructura defensiva (batería alta). Esta batería permitía controlar casi todo el flanco S-SW de la ciudad y el camino de Valencia. La siguiente batería (sobre la cual se han realizado dos intervenciones arqueológicas) es la de «Santo Domingo» que se apoyaba sobre el convento (posterior Casa de la Beneficiencia) formando un saliente. Poseía una estructura de muros y bóvedas, con patio interior y una garita, complementaba defensivamente a la de «la Victoria» en la vertiente S-SE de Castellón. La problemática que presenta esta batería es la distinta representación gráfica de la misma ya que no tienen nada que ver la dibujada por Coello en 1852 a la dibujada por Puig en 1874. Continuando nos encontramos en la vertiente E de la ciudad la batería llamada por Coello «Del Molino» y por Puig «Batería de Gas», que controlaba la entrada a la ciudad por esta zona, poseía un foso además de una 652 JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT estructura de muros de gran grosor y dos plantas con polvorín, garitas y aspilleras. Otra batería sobre la cual también se han realizado intervenciones arqueológicas es la llamada «De la Huerta» en el plano de Coello y «De Gaeta» en el de Puig. Esta batería, tenía una rampa de acceso por su interior, no poseía una planta tan poligonal como la mayoría de las estructuras defensivas descritas, sino que más bien combina una cierta poligonalidad con un saliente circular (que nos recuerda al de la ba- tería de «La Victoria») con la construcción de aspilleras en la planta baja y en la parte superior una explanada para situar el cuerpo de guardia. La sección de esta batería nos presenta unas estructuras compuestas por gruesos muros sobre los cuales apoyan una bóveda de arcos carpaneles sobre las que se sitúa el cuerpo de guardia. Podemos adelantar que, en la primera intervención arqueológica realizada sobre este elemento sólo se ha podido constatar claramente el foso que rodeaba «la batería de Gaeta». Por fin, el ultimo plano nos muestra las construcciones menores (cuerpos de guardia) y que complementarían a las baterías anteriormente descritas y que se distribuían por todo lo largo de la muralla, son edificaciones sencillas, de una sola planta, con aspilleras y una garita de observación. Estas edificaciones todavía las podemos comprobar en el plano de Castellón de 1880 redactado por el arquitecto Montesinos. Observamos que, pasados seis años de la construcción (y reconstrucción), estos elementos defensivos todavía persisten. No será hasta pasados unos años, cuando se comiencen a realizar los definitivos derribos de parte de esta muralla y las edificaciones defensivas, llegando al día de hoy donde nos encontramos con la dificultad al intentar descubrir una impronta de la muralla liberal en Castellón.

ANTECEDENTES HISTÓRICOS

Fue en 1837 cuando se decide el inicio de un nuevo amurallamiento de la villa, con foso y 6 puertas, incluidas algunas baterías. En 1847 aún encontramos referencias a la batería de la Huerta. Contamos además con la descripción de la técnica constructiva empleada en la construcción de una batería: «(...) construcción hecha con arreglo a las prescripciones tácticas, rodeada de foso, con muros inclinados de sillería y mampostería, coronados por grandes y robustas almenas (…)» (ADELL et alii, 1993) Siguiendo el testimonio de Boix, tenemos algunos detalles referentes al 7, 8 y 9 de julio de 1837 en la ciudad de Castellón, con información concreta sobre las murallas: «(…) Guarnición, milicia y paisanaje, con armas y azadones, acudieron á las murallas (débiles tapias), sumándose cuatro mil defensores. Todo estaba bien dispuesto hasta para el incendio de las casas sitas entre la primera y segunda lí- nea de defensa, cuyos pobres propietarios cedieron y prepararon para el sacrifi- cio. (…) En las barricadas, murallas y baterías no se durmió esa noche ni la si- LA MURALLA LIBERAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN 653 guiente. A las dos de la madrugada del día 8 rompió fuego el enemigo contra la primera línea, que sufrió impasible las descargas. Los carlistas se apoderaron y parapetaron en el convento de Capuchinos, pero fueron desalojados y perseguidos. Lo mismo ocurrió en el edificio iglesia del Calvario, obligándoIes á replegarse en la ermita de Lidón. Quemado el calvario, volvieron al convento, siendo de nuevo desalojados é incendiado también por los castellonenses este edificio. Después fue hostilizado el fuerte de San Roque sin resultado comprendiendo Cabrera que si entraba en Castellón seguramente no saldría vivo de allí, el día 9 al amanecer co- menzó a desfilar con sus numerosas fuerzas hacia Villarreal, desistiendo de una empresa, temeraria dado el valor de los liberales castellonenses (…)» En otro orden de cosas, son pocas las referencias que sobre la segunda guerra carlista trata en su obra, limitándose a elaborar una descripción general de alguno de los acontecimientos: «(…) Durante, la última guerra civil, los valientes castellonenses tampoco regatearon su heroísmo en varias ocasiones. En 20 Enero 1874, el cabecilla Vallés intimó, inutilmente la rendición á Castellón, á media noche el pueblo en masa corrió á las murallas, donde se encendían hogueras contra la reinante oscuridad. Al amanecer cortaron las aguas los sitiadores, prohibiendo á los pueblos vecinos, bajo pena de muerte, introducir alimentos en la ciudad. Los días 17 y 18 continuó el sitio, permaneciendo sin abrirse las puertas de la capital. (...)» Por último, hallamos citas concretas referidas al momento de construcción de algunas de las plazas fuertes de la ciudad de Castellón. Así podemos leer: «(…) En 15 de abril de 1838 empezó a construirse el fuerte del Calvario. Y en 10 de marzo de 1839 el fuerte de Santo Domingo (que hemos visto derribar ha poco) (…)» En el año 1947 José Simón Hernández publica el artículo El casco de la ciudad en 1870, donde hace una descripción muy detallada y no menos interesante de la traza de la muralla y de algunas de las baterías allá por los años de 1870, en que una muralla aspillerada encerraba la totalidad del caserío (sic): «(...) Desde su arranque en el Portal de Morella no tenía esta muralla solución de continuidad hasta el Portal de San Roque. En este punto terminaba con una batería que hiperbólicamente se la distinguía con el pomposo nombre de Fuerte de Parténope, nombre que se leía en una lápida colocada en el frontispicio de aquella fortificación (...)» José Simón a la relación de los elementos defensivos suma aquellos bienes pa- trimoniales más significativos de la ciudad; así cita la existencia de un abajadero que llegaba a la línea férrea del Norte y algunas albarradas dividían los predios. Y continúa: «(...) Con un foso abierto al pie de la muralla completa esta su defensa, habiéndose aprovechado para ello, desde las proximidades de la puerta de Morella, el cauce de la sequiota, barranco que paralelamente a la muralla discurría para que su corriente pudiera efectuar el desagüe al próximo río seco, en su cruce con la carretera de Barcelona... Ningún edificio acusaba en el exterior de la muralla expansión de la urbe y en la parte inferior un camino de ronda iba desde el Portal 654 JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT de San Roque al de San Francisco (...)»; … «(…) Desde el Portal de San Roque continuaba junto a la acequia de Coscollosa el muro defensivo, habilitando para ello aspilleras abiertas en los tapiales que limitaban los huertos de los Eroles, Gaeta, Ros, Donat, hasta llegar al Portal del Toll, allí abierto para dar paso a los caminos dels molins y Taixida ... a la salida del molino ... Bordeando este molino seguía la muralla por la parte Sur de la Fábrica del Gas, Matadero, huerto de Bou y terrenos anejos a las antiguas Tenerías, llegando al portal que la gente llamaba de les Doberies. Desde este portal que daba acceso al camino que existe parejo al Vallàs, partía la obra de defensa por las cercas de las granjas o almunias de los Vallés, Vives, palacio del Obispo y huerto de Borbón ... Al extremo de esta verja (del huerto) estaba emplazado el Portal del Mar, siguiendo la muralla por tierras de Borrull hasta en antiguo convento de Dominicos, junto al cual se abría el portal de Santo Domingo, de donde partían los caminos viejo del Mar y el de San José... Desde este portal subía la obra de defensa por lo que es hoy calle del General Aranda, sin que ello significara edificación urbana en la parte fronteriza a la muralla (...)»; … «(…) lo que fué convento de Franciscanos, convertido luego en cuartel cuando salió de allí aquella Orden religiosa... Junto al cuartel y como avanza- da de la obra de defensa había una batería en uno de cuyos muros una lápida con- tenía esta inscripción: «La Victoria 1837»... Después de este cuartel, junto al cual estaba el Portal llamado de San Francisco, seguía la muralla por el lado Norte del camino de Ronda, teniendo puerta abierta en el cruce con la carretera de Alcora y su continuación no interrumpida hasta la Puerta de Morella (...)». En la misma línea que los trabajos de José Simón se encuentra el artículo de Vicente Gimeno Michavila publicado el año 1955, donde hace un corto recorrido por el transcurrir de la ciudad de Castellón en 1855. Y refiriéndose a la descripción de la muralla de época liberal, leemos lo siguiente: «(...) Derribado en 1796 el primitivo muro que cercaba la Villa con sus ocho Portales ... cercóse la población con un nuevo muro, con aspilleras, foso y baluartes, llamados éstos, de la Huerta, Mo- lino, Santo Domingo, Partenope, Libertad y Victoria y los Portales de San Roque, Mestrets, Morella, San Francisco, Huerta, Roser y Toll, cuyo muro circundaba la primitiva Villa y Arrabales (...)» Vicente Traver Tomás escribe en su libro «Antigüedades de Castellón de la plana»: «(…) otra vez la necesidad de defenderse surge con la guerra civil de los siete años, y se levanta muro nuevo con circuito mucho más extenso que el viejo, con poca altura y grosor, con aspilleras y protección de fortines, y baterías con apara- toso aspecto castrense, que con arreglo a las modas literarias de entonces se van llamando de Parthenope en San Roque de la Victoria en San Francisco de la Li- bertad en el Calvario de la huerta y del Molino en la acequia de Coscollosa, de Santo Domingo y Alcora junto al convento y a la salida para el Alcalatén (…) «. V. Gimeno Michavilla en 1926 en su libro «Del Castellón viejo» cita: «(…) en vista del peligro, a las once y media la noche del día 3 de Julio de 1837 reunióse el LA MURALLA LIBERAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN 655 ayuntamiento en sesión extraordinaria permanente. A las tres de la madrugada del siguiente día cuatro, del comandante general comunicó quienes eran los oficiales comisionados para construir fosos, barricadas y camisas embreadas, a fin de que se les proporcionase cuanto necesitaran, previniendo formarse en el ayuntamiento una compañía de hombres, con picos de azadas, para abrir fosos, reunirse los agua- dores con sus carritos para conducir materiales e hiciera saber al vecindario por pregones, se provea de piedras y demás utensilios para dañar al enemigo, en el caso de que penetrara en las calles y prepara estorbos a impedirle el paso, distribuyéndose el Concejo en varias comisiones para dar cumplimiento a todo ello (…)». Con la segunda guerra carlista esta muralla sufre una serie de reformas en los años 1873 y 1874, consistentes en la construcción de nuevas baterías, almenas y el revoco de la propia muralla, bien como abrir aspilleras entre las casas. Una vez finalizada la guerra las murallas fueron desmoronándose poco y cegando el foso, que al parecer eran de escasa consistencia. Desde 1884 empieza el derribo de algunos sectores de la muralla, este proceso culmina en 1895, cuando ya sólo quedarían algunos lienzos aislados de la antigua muralla liberal.

LAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS

Plaza Dolçainer de Tales La excavación arqueológica de la Plaça Dolçainer de Tales fue realizada durante el mes de marzo de 1997. Permitió documentar, por un lado, el tramo del foso de la muralla carlista que recorre la plaza con una orientación Noreste-Suroeste; y por otro, una parte de la acequia denominada de Coscollosa, cuya cronología se remonta al siglo XIV. El foso conserva una longitud máxima de 23,80 metros y una anchura máxima conservada de 2,74 metros. Estos hallazgos aparecen representados en el plano general del Maestro de Obras Militares don Vicente Puig, de octubre de 1874. Por lo que respecta al lienzo de la muralla liberal, no ha podido documentarse una vez que fue arrasada totalmente con la urbanización de esta parte de la ciudad.

Calle Prim esquina Calle Marques de Ensenada Realizados los estudios preliminares sobre la ubicación teórica de la muralla liberal, estos indicaban que la misma podía cruzar el solar con una orientación Nor- te-Sur. Por esta razón nos inclinamos por realizar una zanja longitudinal, excavada a mano, perpendicular a este eje teórico. La zanja tenía 1,10 metros de ancho por 80 metros de longitud y su excavación reveló que el primer nivel (de 0,50 metros de potencia estratigráfica) carecía de valor arqueológico. Durante los trabajos de excavación documentamos unas estructuras 656 JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT de las que destacaba un muro de 17 metros de cimentación parcialmente arrasada, 25 metros con restos de enlucido y 7 metros donde ya no quedaban vestigios por haber sido destruida por otras estructuras contemporáneas, su anchura es de 97 cm. Su estado de conservación se hallaba bastante afectado en superficie por conducciones de agua posteriores y en la zona más próxima al pórtico del antiguo patio, prácticamente nos encontramos con el muro arrasado a nivel de cimentación. En efecto, estos restos correspondían a la cimentación de la muralla liberal. En el primer sondeo documentamos una zanja que correspondía al foso de la muralla, que aparece severamente alterada por una canalización en el segundo sondeo. El plano realizado en 1981 de la antigua Beneficencia confirma las conclusiones de los datos extraídos en esta excavación.

Avenida del Mar En este espacio, con la entrada del siglo XIX, se levanta una edificación que hoy en día se encontraba bajo el solar de las calles Peñíscola y Avda del Mar, junto a una canalización paralela a la misma (y a la avenida) que por sus características constructivas se podría interpretar como restos de las tenerías que aparecen citadas en la documentación histórica en este sector de la ciudad. Las mismas referencias dicen que se trata de una zona de huerta y caseríos dispersos localizados dentro del recinto de la muralla liberal. Con la pérdida de función de la muralla liberal, que cruzaba perpendicularmente la avenida del Mar, se hizo necesario practicar un nuevo acceso en la misma, para lo cual se abrió un vano de 9 metros para permitir el paso al interior de la ciudad. Esta obra se llevó a cabo durante la última década del siglo XIX e implicó el arrasamiento de este sector de la muralla, la extracción de las piedras de la cimentación de la misma y la nivelación del foso. De esta forma, se proyecta la urbanización de este sector de la ciudad con la disposición de la calle Fausto Vallés. Posteriormente, con el abandono de la propia muralla, la tenería amplió su superficie hasta utilizar la muralla como nueva fachada y el otro tramo de la fortifi- cación y la tapia paralela a la calle Fausto Vallés, que bien pudo reutilizar parte de las piedras de la muralla, pasaron a delimitar un espacio interior, posiblemente como jardín o huerta, de lo que sería el Asilo de Ancianos. De la muralla solamente que- dó parte del paso de ronda.

Calle Gaibiel Esquina Calle Rafalafena (actual Plaza de la Muralla Liberal) Durante los meses de marzo y abril de 1999, realizamos cuatro sondeos arqueo- lógicos en el solar de la calle Gaibiel esquina con la calle Rafalafena. Tal y como aparece reflejado en las planimetrías, podemos observar una vez realizados los sondeos arqueológicos que los restos que se conservan de la Batería del Gas están asociados a un importante tramo de la muralla liberal. La muralla conserva un alzado que varía entre los 10 centímetros y 3 metros sobre el nivel del LA MURALLA LIBERAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN 657 suelo y donde la base de la cimentación se inicia a 50 cm por debajo del nivel de la acera actual. En el interior de la citada batería documentamos únicamente el asiento de una escalera perteneciente al cuerpo de guardia y el asiento de la rampa de acceso a la misma. Estos elementos aparecen a una cota entre 8 y 10 cm por debajo de la acera y son los únicos elementos conservados de la estructura defensiva. La edificación se levanta sobre un potente nivel de tierra de color pardo que se inicia a escasos 10 cm del nivel de la acera actual y tiene una potencia de 75 cm. En este estrato es donde encontramos materiales cerámicos muy fragmentados que abarcan una cronología situada entre los siglos XII/XIII y XIX. Este estrato cubre, en parte, las estructuras correspondientes a unas cimentaciones de muros encofrados y otros elementos no definidos, una vez que estos últimos aparecen en el corte estratigráfico. Los restos aparecen a una cota de 15 cm por debajo del nivel de la acera actual. Para estas estructuras proponemos una cronología post quem alto medieval. Podría haber existido una zona de viviendas en este espacio debido a su proximidad respecto al perímetro amurallado y el hecho de que esté delimitado por el vallàs. Un fragmento del lienzo de la Batería del Gas, así como unos fragmentos de la muralla liberal son los que hoy en día se conservan visibles en la plaza.

Aparcamiento de la Calle Navarra En líneas generales, esta intervención dio como resultado la documentación de la única puerta del recinto amurallado liberal excavada hasta el momento. Ésta se encontraba protegida por la vecina batería de l’Alcora, y en función de los restos excavados, podemos suponer que se trataba de una apertura practicada en el camino de l’Alcora sin ningún otro tipo de elemento defensivo asociado, ni siquiera foso, pero tampoco descartamos que debido a la existencia de un camino de ronda (SIMON, 1947), el foso se encontrase más alejado, bajo la actual Ronda Mijares. Este hallazgo también permite situar la batería de l’Alcora, a escasos 20 metros al sur del portal, actualmente bajo la Ronda Mijares. La excavación también sacó a la luz la traza y los restos de un antiguo camino que algunos autores (TRAVER, 1958) citan como Camí Real y que en el siglo XIX pasó a ser la calle de l’Alcora. Tenía una gran importancia histórica debido a que se utilizaba para llevar la producción cerámica de la Real Fábrica de l’Alcora hacia el puerto de Castellón como refleja la documentación histórica. Este camino enla- zaría con el de Fadrell o el Cami Vell de la Mar a la altura del Pla d’en Guardiola posiblemente ya en el siglo XVI. Lamentablemente el constante proceso de trans- formación urbanística que ha sufrido la ciudad de Castellón arrasó casi totalmente este camino. 658 JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT

CONCLUSIONES

La estructura de la muralla liberal de Castellón ha sufrido numerosas transformaciones desde su construcción, de esta suerte no nos sorprende que muchos de los restos, tanto de obra civil como militar, no se hallen presentes en el entramado urbano actual. La muralla está construida con piedras irregulares sin desbastar trabadas con mortero de cal, y en algunos tramos de la misma conserva elementos como acce- sos, aspilleras, miras, etc. elaborados con ladrillos. La cimentación no es profunda, pues en la cota de la actual acera aparecen los primeros indicios de la misma en la calle Gaibiel, Prim, Navarra y avenida del Mar. El hecho de tratarse de un elemen- to que aparecía a una cota muy superficial sin duda contribuyó a su total desapari- ción en la plaza Dolçainer de Tales y en parte de la avenida del Mar. Su anchura es variable, entre 0,8 y 1,5 m, según corresponda a elementos de una batería (calle Gaibiel) o a lienzos de muralla (calle Prim, avenida del Mar y calle Navarra). Los planos del Maestro de Obras Militares D. Vicente Puig de 1874 (Benedito y Melchor, 2000) permiten deducir que la mayor parte del trazado de la muralla cuenta con un foso de forma trapezoidal que varía de los 4 metros de longitud máxi- ma por 2,5 metros de profundidad media. El foso apareció en la excavación de la plaza Dolçainer de Tales y en la avenida del Mar. Otros elementos accesorios como pasos de ronda, caminos de acceso o puertas solamente aparecieron, y muy arrasados, en la calle Navarra. Otra constante es la reutilización de elementos o de la propia estructura de la muralla en obras posteriores, como en el caso de la Batería del Gas, reutilizada como almacén.

JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT

BIBLIOGRAFÍA

AA. VV. (1985); La provincia de Castellón de la Plana. Tierras y gentes. Caja de Ahorros de Castellón. Castellón. AA. VV. (1992); Historia de Castellón. Editorial Prensa Valenciana. Castellón. AA.VV. (1996); Guia d’arquitectura de Castelló, Diputació de Castelló. BALBAS CRUZ, J. A. (1892); El Libro de la Provincia de Castellón, Caja de Aho- rros y Monte de Piedad de Castellón (edición facsímil de 1981). BENEDITO, J., y MELCHOR, J. M. (1999); La excavación arqueológica en la muralla de la calle Gaibiel, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Caste- llonense 19. Diputación de Castellón. BENEDITO, J., y MELCHOR, J. M. [CD-ROM] (1999); CASTELLÓN (Plaza Dolçainer de Tales), Memorias Arqueológicas y Paleontológicas de la Comu- nidad Valenciana, nº 0. Generalitat Valenciana. LA MURALLA LIBERAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN 659

BURRIEL DE ORUETA, E. L. (1971); Desarrollo urbano de Castellón de la Plana, Estudios Geográficos, nº 123, Valencia. CARRERAS BALADO, R. (1921); Crónicas y recuerdos del Castellón «ochocen- tista»: Tiempos bélicos, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo II, 19, págs. 344-348, Castellón. CARRERAS BALADO, R. (1922); Crónicas y recuerdos del Castellón «ochocen- tista»: Aún los días bélicos», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo. III, 26, págs. 233-236, Castellón. CARRERAS BALADO, R. (1922b); Crónicas y recuerdos del Castellón «ochocen- tista»: Unos días tremendos, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo III, 27, págs. 257-263, Castellón. CARRERAS BALADO, R. (1925); Crónicas y recuerdos del Castellón «ochocen- tista»: El año histórico de 1874, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cul- tura, Tomo VI 2, págs. 119-128, Castellón. CHUST, M. (1992); La revolución burguesa, Historia de Castellón, págs. 481-500, Ed. Prensa Valenciana. CLEMENTE, J.C. (1979); Los orígenes del Carlismo, EASA, Madrid. CLEMENTE, J.C. (1992); Historia General del Carlismo, Madrid. GIMENO MICHAVILA, V. (1955); Retrospectiva: Castellón en mil ochocientos cincuenta y cinco, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo XXXI, 1, págs. 76-79, Castellón. LLISTAR ESCRIG, A. (1897); Historia de Castellón. Ediciones Facsímil, Caste- llón. 1987. MELCHOR, J. M.; BENEDITO, J., y (2000); Los restos arqueológicos de la Mu- ralla Liberal de Castellón, Tríptico publicado por el Ayuntamiento de Castellón. MELCHOR, J. M.; BENEDITO, J. (2000); La muralla liberal de Castellón, Ayun- tamiento de Castellón. MONLLEÓ PERIS, R. (1981); Guerra carlista en la provincia de Castellón durante la Primera República, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo LVII, 4, págs. 551-585, Castellón. MUNDINA MILAVALLE, B. (1873); Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, Ediciones Facsímil, Castellón. 1988. SÁNCHEZ ADELL, J., OLUCHA MONTINS, F. y SÁNCHEZ ALMELA, E. (1993); Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón, Sociedad Castellonenca de Cultura, Castellón. SARTHOU CARRERES, C. (1913 cir.); Geografía General del Reino de Valencia - Provincia de Castellón, Ed. Facsímil Caja de Ahorros de Castellón. SIMÓN HERNÁNDEZ, J. (1945); La vida en el campo, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo XXI, 3, págs. 175-178, Castellón. SIMÓN HERNÁNDEZ, J. (1946); Al margen de un Centenario: Allá por el año 1880 y tantos…, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo XXII, 6, págs. 476-479, Castellón. 660 JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT

SIMÓN HERNÁNDEZ, J. (1947); El casco de la ciudad en 1870, en Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo XXIII, 3, págs. 178-181, Castellón. TRAVER TOMAS, V. (1956); Antigüedades de Castellón de la Plana. Excmo. Ayuntamiento de Castellón de la Plana. 1982.

APARTADO GRÁFICO

Excavación avenida del Mar

Excavación calle Gaibiel esquina calle Rafalafena LA MURALLA LIBERAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN 661

Excavación calle Gaibiel esquina calle Rafalafena

Excavación calle Gaibiel esquina calle Rafalafena 662 JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT

Excavación calle Navarra LA MURALLA LIBERAL DE LA CIUDAD DE CASTELLÓN 663

Excavación calle Navarra 664 JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT 665

Notas bibliográficas

L’OBRA PICTÒRICA DE FRANCESC RIBALTA A ALGEMESÍ. Joan Carles Gomis Corell. Ajuntament d’Algemesí i IMCA, Algemesí 2006, 220 pàgs, 30 x 24, amb 51 il·lustracions.

Curiosament, quan amb una apreciada col·lega vaig realitzar unes fitxes catalogràfiques per a l’exposició «La Llum de les Imatges. Lux Mundi, Xàtiva, 2007» (en què ens encomanaren, entre d’altres pintures, dues obres del solsoní Francesc Ribalta), mai no poguí pensar que –un temps després– estaria escrivint unes línies sobre el contingut d’aquesta obra. L’explicació rau en què ambdós historiadors de l’art, capficats en l’execució del significatiu corpus que ens havia pertocat per la generositat i confiança dels comissaris de la mostra, en redactar la fitxa d’una de les obres del mestre català («Santiago en la batalla de Clavijo», del retaule de la parroquial d’Algemesí) obviàrem l’estudi del professor Gomis Corell. Malauradament, amb independència de què obres com aquesta que ara resse- nyem s’hi editen amb cura i solvència contrastada, la seua arribada a les bibliote- ques especialitzades d’universitats i museus fonamentalment es dilata amb freqüèn- cia i, com en el cas que ens ocupa, pot privar l’estudiós d’incloure-les puntualment en alguna mena de treball com el relacionat amb la capital de la Costera. Per altra banda, res més agrada a l’investigador humil i honest que donar amb les eines ne- cessàries per a fer un bon treball i posar al dia, negre sobre blanc, la sapiència que els seus predecessors han anat acumulant sobre el particular. Dit açò i gràcies al despreniment de l’autor qui –amb discreta elegància– ens facilità un exemplar només llegir la fitxa de referència, vaig contraure alhora el deute moral i professional de llegir el text i, en la mesura de les meues possibilitats, deixar constància de les seues excel·lències. Fet i fet, l’obra que ens presenta Gomis Corell, docent en la Universitat de València-Estudi General, amb el decidit suport de l’Ajuntament d’Algemesí i del seu Institut Municipal de Cultura és un excepcional llegat en forma d’estudi per al millor coneixement de l’obra del lleidatà Francesc Ribalta (1565-1628); particular- 666 ment pel que fa als programes pictòrics que desenvolupà en temple parroquial de Sant Jaume d’aquesta població de la Ribera Alta. Treball que, magníficament il·lustrat i prologat pel seu company de Departament i director de tesi doctoral Rafael García Mahiques (ps. 5-9) i del conservador del patrimoni artístic parroquial, E. Sarrió (ps. 11-12), s’estructura en una introducció (ps. 15-21), tres grans capítols: L’arribada de Francesc Ribalta a València i el seu trasllat a Algemesí (ps. 23-41); El retaule major de l’església parroquial de Sant Jaume d’Algemesí (ps. 45-145) i Les pintures dels retaules laterals de Sant Josep i Sant Vicent Ferrer (ps. 147-203). Mentre que finalitza amb una cloenda (ps. 205- 209), així com les fonts (ps. 211-213) i la bibliografia (ps. 215-220) que destrament ha utilitzat. No cal dir que el repte que el Dr. Gomis Corell s’havia plantejat quan encetà la investigació, ara feliçment culminada, ha quedat satisfet amb escreix i posa en les mans dels especialistes en la pintura espanyola del Segle d’Or un anàlisi minuciós de les obres que encara es conserven a Algemesí, habitualment eclipsades per les creacions que executà en el cap i casal fonamentalment i, sobretot, per al Patriarca Ribera i el seu magnífic Col·legi de Corpus Christi. Ja que l’investigador assevera «(...) els inicis de Ribalta a València no van ser fàcils. Les influències i els models que havia assimilat a El Escorial no conjugaven massa bé amb l’estil joanesc tan apreciat pel gust pictòric de la societat valenciana (...) Va ser a Algemesí on Ribalta inicià el procés d’adaptació a la realitat devocional i artística valenciana, ben distinta a l’escorialenca» (p. 205) i ressalta la indicència que va tindre la temàtica i simbolisme del retaule major en la controvertida expulsió dels moriscos i dos de les personalitats que més hagueren de veure amb aquest drama existencial: Joan de Ribera i Jaume Joan Bleda. Pel que fa als conjunts de Sant Josep, Sant Vicent Ferrer i Sant Antoni Abat, més controvertits quant a l’autoria del major dels Ribalta i mancats de documenta- ció que així ho acredite fefaentment queda oberta la possibilitat d’una notable par- ticipació del seu qualificat taller amb Vicent Castelló i Joan Ribalta. Finalment, aquest professor universitari clou assenyalant que «(...) el camí que cal recórrer per entendre plenament el significat del seu discurs plàstic consisteix necessàriament (...) a analitzar el material simbòlic d’aquella experiència religiosa [traduïda per Ribalta] i descobrir com les imatges en són metàfores» (p. 209); re- sumint la seua brillant aportació iconogràfica, iconològica i una nova lectura her- menèutica.

A. F. O. 667

HISTÒRIA DE LA CONCA DE BARBERÀ. HISTÒRIA DE L’ART. Joan Fuguet i Carme Plaza (coordinadors). Consell Comarcal de la Conca de Barberà, Cossetània Edicions, Valls, 2008. 495 pàg. 24’1 x 16’9 cm, amb fotografies, i plànols.

Compedia la present monografia, amb més de 500 pàgines, de manera didàcti- ca, concisa i seriosa l’evolució de l’art a la Conca de Barbera, com a primer volum d’una extensa col·lecció que produïda des del Consell Comarcal vol descriure mi- nuciosament la història de la comarca i des de tots els àmbits. Coordinada pels historiadors Joan Fuguet i Carme Plaza, i articulada en VII grans apartats, ens proposa una interessant recorregut per la història de l’art i les seues manifestacions pels pobles de la comarca, abastant des de l’època medieval fins l’actualitat. I tot redactat de forma didàctica, però rigorosa i amb un llenguatge directe, útil tant a l’estudiós com al públic en general, la qual cosa és una de les grans aportacions d’aquesta obra, l’altra, oferir un material actualitzat que permet superar vells topic, per dissort, encara vigents. En el primer dels capítols, dedicat a l’art romànic, participen els professors Marina Miquel, Joan Fuguet, Francesca Espanyol i Carme Plaza, i en són analitzats els castells medievals (Santa Perpètua de Gaià; Aguiló; Santa Coloma de Queralt); l’arquitectura dels ordes militars (Barberà, Vallfogona, Espluga de Francolí, Llorac, Biure, Passanant, etc); l’arquitectura religiosa (Sant Vicenç d’Aguiló, Sant Gil d’Al- bió, Sant Pere d’Anguera, Santa Maria de Bell-lloc, Sant Jaume de Vallespinosa, etc...) i els timpans (Santa Maria de Sarral, Santa Maria de Barberà) i portalades ro- màniques (Santa Maria de Bell-lloc). El segon capítol està centrat en el gòtic, participant-hi Josep Bracons, Joan Fuguet, Carme Plaza, Jesús M. Oliver, Miquel Mirambell, Antoni Conejo, Manuel Martínez Garcia, Francesca Espanyol, Emma Liaño, Pere Beseran, Rosa Teres, i Rosa Alcoy, i tractant-se l’art cistercenc i els estils del monestir de Poblet, amb una acurada descripció del cenobi; el Panteó Reial de Poblet; les esglésies amb arcs diafragma (Sant Miquel de Montblanc, Sant Jaume de la Guardia, ermita de Santa Anna de Montornès, etc) i les esglésies amb cobertes de creueria (Santa Maria de Montblanc, Santa Maria de Santa Coloma de Queralt, Santa Maria de Conesa, etc); els convents de Montblanc (Sant Francesc, La Mercè, Santa Clara) i el santuari del Tallat; l’arquitectura civil amb els palaus (Alanyè, Carlà) i hospitals (Sant Marçal, Santa Mag- dalena, etc); l’arquitectura militar i les obres públiques; l’activitat dels escultors Guillem Seguer, Guillem Timor, Guillem Ginebrer i Jordi de Déu i la seua obra a la Conca de Barberà; l’escultura monumental a Santa Maria de Montblanc; la imatge- ria religiosa amb les diverses imatges de les Mare de Deus; l’escultura funerària amb els sepulcres de l’església de Sant Francesc i la Serra de Montblanc i els sepulcres dels Queralt a Santa Maria de Bell-lloc; i les pintures dels retaules de Poblet, Santa Coloma de Queralt, Sant Francesc de Montblanc, castell de Solivella etc. 668

Les activitats artístiques de l’època moderna conformen el tercer capítol, en el que intervenen els investigadors, Marià Carbonell, Joan Fuguet, Marina Miquel, Anna Serra, Joan Bosch, Miquel Mirambell, Emma Liaño, Pere Beseran, Sofia Mata de la Cruz i Joaquim Garriga, parlant-se de l’arquitectura civil (casal dels Declergues en Montblanc, Casa delmera de Santes Creus de Conesa, palau dels comtes de San- ta Coloma, castell-palau dels comtes de Savallà, etc ) i les fonts monumentals; de l’arquitectura de les esglésies parroquials (Santa Maria de Barberà, Santa Maria de Sarral, San Salvador de Vilanova de Prades, Sant Pere de Belltall, etc...) i de les ermites i santuaris ( Sant Joan de Montblanc, Sant Metges de Sarral, etc); de l’escultura de la façana renaixentista de Santa Maria de Montblanc; de l’escultor Damià Forment i el retaule major de Poblet així com d’altres escultors cinccentistes i dels escultors Josep Tramulles, els Espinal de Sarral, els Belart de Montblanc, de Bartomeu Soler i de Pere Costa; de la pintura de la volta de l’escala del Palau dels comtes de Santa Coloma i de la producció pictòrica religiosa del segle XVI; del retaule de la Resurrecció de Vallespinosa de Pietro Paolo de Montalbergo, de les pintures de l’orgue de Santa Maria de Montblanc i del pintor Josep Bernat Flaugier, etc. El quart capítol, redactat integrament per Joan Fuguet abasta les activitats del mon contemporani, un període no tan brillant com els analitzat en les pàgines anteriors, però que tanmateix mostra aportacions interessants en el camp de l’arquitectura, –com són els cellers cooperatius i la participació d’arquitectes significatius com Pere Domenech i Cesar Martinell–, i en el de la plàstica, –amb l’obra dels pintor Josep Nogué Masso, Maties Palau, Jaume Morera, i Tomas Meca–. El cinquè capítol està centrat en l’argenteria dels segles XII al XVIII. Redactat integrament per Miquel Mirambell, en ell es fa un repàs a totes i cadascuna de les peces que d’eixe període sortosament ens han arribat, amb especial incidència en l’arqueta de Sant Pere Ermengol. L’arquitectura industrial, –els molins, els pous de glaç i neu, els forns– i l’arquitectura popular.- barraques i cabanes de pedra, cisternes, pous d’aigua, safareigs, sèquies, abeuradors, corrals, camins empedrats, ponts de pedra, etc- amb texts de Marta Fontanals, Josep Maria Verges, Joan Fuguet i Manel Martinez Garcia, conformen els capítols sisè i setè. Nombroses fotografies, en color i en blanc i negre, –totes excel·lents– així com dibuixos i plànols, il·lustren els texts que es completen amb una bibliografia selec- ta i actualitzada. Resultat d’anys de treball, esforç, estudi, dedicació i investigació, l’obra que comentem, acuradament editada, esdevé, sense cap dubte, peça obligada de consulta tant per a l’estudios, com per a l’investigador, l’erudit o el simple interessat per les manifestacions artístiques desenvolupades al llarg del temps a la Conca de Bar- bera. I també com model digne d’imitar per altres comarques i contrades.

N.M.M. 669

BENICÀSSIM I LA HISTÒRIA DEL FERROCARRIL. Inmaculada Aguilar Civera (Coordinadora). Conselleria d’Infraestructures i Transport, València 2006, 219 pàgs, 25 x 20 cm, amb fotografies.

Sens dubte, per a la recent història de Benicàssim, l’arribada del ferrocarril va tindre una influència decisiva, puix va suposar un factor clau en el canvi social i en el seu desenvolupament urbà. I a eixe paper, tan transcendent, analitzat des de diverses òptiques i disciplines, està dedicat el llibre que comentem, coordinat per la Dra. Immaculada Aguilar Civera i editat per la Conselleria d’Infraestructures i Transport de la Generalitat Valenciana. I ho fa a través de nou capítols que com- prenen des de la visió geogràfica i sociològica a la tecnològica, passat per la refle- xió artística, i literària. Així en el primer capítol del llibre, realitzat per l’investigador Joan Péris Tor- ner, es dóna a conèixer el primer document ferroviari de la província de Castelló de 1856, sent el punt de partida de la història del Ferrocarril a Benicàssim i realitzant-se un apassionant recorregut històric des de la implantació del ferrocarril a la Comunitat Valenciana, la detallada història en la ciutat de Benicàssim, des de la seua inauguració i la seua explotació, fins l’adquisició de l’Almansa-València-Tarragona per la Companyia del Nord. L’anàlisi de l’evolució urbana de Benicàssim, des de la menuda alqueria musulmana a ciutat turística, és l’objectiu dels dos següents capítols realitzats pels professors, Josep Quereda i Vicent Ortells, que en l’entorn de la geografia física i urbana, estudien la topografia del lloc, la demografia, l’estructura de la ciutat, els diferents models de vivenda i d’urbanització, la importància de les vies de comuni- cació i l’impacte que va produir la implantació del ferrocarril. Punt de partida de la creació d’un nou nucli urbà, les «viles», pioneres en els banys de mar i precursores de l’urbanisme turístic a Espanya. El capítol quart, redactat per Lluis Santos se centra específicament en el traçat del ferrocarril i el seu impacte en l’estructura social i urbana de la població. Es tracta d’una anàlisi espacial i històric a través de la via fèrria de Castelló a Tarragona, de les seues connexions amb la caminería existent, com a xarxa d’una evolució de l’estructura urbana de la qual un factor decisiu serà el ferrocarril, l’estació com a fita i les «viles» com a prolongació d’un nou model urbà. La professora Immaculada Aguilar analitza i estudia, en el capítol cinquè, amb acurat deteniment el traçat del ferrocarril pel terme municipal de Benicàssim, que, després de la variant realitzada l’any 2003, ha deixat aïllats elements tan importants com l’estació o els ponts metàl·lics, que esdevenen un llegat històric i un patrimoni cultural que hem de valorar i preservar. La cultura del bany, que caracteritzarà el comportament de la societat acomodada de finals del segle XIX i principis del segle XX, i l’aparició de les «viles» és l’eix que articula els capítols sisè, setè i huitè. En el primer d’ells la investigadora 670

Júlia Cerrillo ens introdueix en eixa cultura de l’aigua, dels banys d’onada, dels banys de salut i en l’evolució de les seues instal·lacions des de les casetes al centre de termalisme. En el següent capítol, Immaculada Rodríguez investiga l’origen, la construcció i el valor arquitectònic, històric i artístic de les «viles», les seues distintes etapes, els seus propietaris, els seus artífexs (mestres d’obres i arquitectes) i el seu eclecticisme arquitectònic. I en el tercer treball Maria Cervera i Àngel Portolés ens donen les claus dels costums i el comportament d’una societat acomodada, d’una colònia d’estiu coneguda com el «Biárritz llevantí», i de les seus relacions socials i activitats culturals i festives, Josep Lluís Tàrrega, en el capítol novè, ens introdueix, literàriament, en l’evo- lució de la població de Benicàssim i de la seua zona residencial; les «viles». Un re- lat infestat d’anècdotes, esdeveniments, personatges i sentiments, que s’inicia amb l’arribada del tren i el descobriment del lloc, l’augment de població i el creixement del comerç, l’origen de les viles enfront del mar i la seua evolució al turisme de masses. Finalment, i en un apèndix, s’arreplega el treball dels alumnes de l’Institut Vi- olant de Casalduch que, implicats en el projecte de construir la història del ferrocarril en Benicàssim i dirigits pel professor Ignaci Rico, s’aproximen a la societat per a arreplegar la seua memòria històrica a través del registre oral. En definitiva, una publicació en la qual el ferrocarril, –factor de canvi social i punt d’inflexió en el desenvolupament urbà de la ciutat–, és el protagonista i fil conductor d’una història, la de Benicàssim, que ara si, i gràcies al present llibre, es pot comprendre en la seua integritat i singularitat. N.M.M. 671

ÍNDICE

Año 2008 672 673

ALANYÀ ROIG, J.– Notas bibliográficas ...... 369

ALLEPUZ MARZÁ, X.– L’església parroquial de Vilafamés: obres i reformes al segle XVIII...... 265

APARICI MARTÍ, J - APARICI MARTÍ. J.– Els músics en la festa medieval. Vila-real de 1348 a 1500...... 89

BENEDITO NUEZ, J. - CLARAMONTE CHIVA, M. - DELAPORTE, S.– Arqueología de la necrópolis andalusí del nuevo hogar «Verge del Lledó» (Castellón)...... 463

BENEDITO NUEZ, J. - MELCHOR MONSERRAT, J. M. La muralla liberal de la ciudad de Castellón ...... 649

CLARAMONTE CHIVA, M. - BENEDITO NUEZ, J. - MELCHOR MONSERRAT, J. M.– El alfar andalusi y la cerámica en el yacimiento de la partida de Safra (Castellón de la Plana)...... 437

CLARAMONTE CHIVA, M. - DELAPORTE, S. - BENEDITO NUEZ, J.– La excavación arqueológica del proyecto de edificación para terminación del conjunto concatedralicio claustro, edificio del cabildo, archivo y museo de la concatedral de Santa María ...... 553

COLÓN DOMENECH, G.– Glanures picardes du dictionnaire de Nebrija (1511) ...... 13 674

COLLADO VILLALBA, O. - NEBOT SORIANO, E.– Memoria arqueológica de la excavación realizada en el yacimiento «Sant Jaume de Fadrell» dentro del proyecto de construcción de acceso al puerto de Castellón ...... 339

CORBALÁN DE CELIS y DURÁN, J.– El rescate de cautivos valencianos en tiempos de Cervantes ...... 179

DELAPORTE, S. - LÓPEZ BRAVO, F. - OLIVER FOIX, A.– Hallazgo de un tesoro de época borbónica en el solar nº 6 de la calle Asarau de Castellón ...... 613

ESCUDER PALAU, T.– Sobre una enquesta per a festes ...... 237

FALOMIR GRANELL, F.– Excavacions en la capella del Roser de l’església de Sant Vicent Ferrer. Dades per a l’evolució topogràfica periurbana de Castelló (segles XVI-XVIII) ...... 583

FALOMIR VENTURA, C.– El vidrio de las últimas excavaciones de la concatedral de Santa María de Castellón...... 575

FERRER ORTS, A.– Notas bibliográficas ...... 665

FERRER ORTS, A. - LÓPEZ AZORÍN, Mª J.– Unos apuntes sobre los frailes arquitectos Sanmartí, Ortiz y Ruimonte ...... 57

FERRER PÉREZ, V.– Una hipòtesi sobre l’aprofitament energètic dels boscos valencians a les darreries de l’Antic Règim ...... 193

HERNÁNDEZ GUARDIOLA, L.– Nuevas obras del pintor Joan Ponç (...1475- 1514...) en la iglesia parroquial de Adzaneta del Maestre...... 247

LÓPEZ AZORÍN, Mª J - FERRER ORTS, A.– Unos apuntes sobre los frailes arquitectos Sanmartí, Ortiz y Ruimonte ...... 257

MANDINGORRA LLAVATA, Mª L.– «Avetla como de mi mano». Autógrafos de Alfonso el Magnánimo en el Archivo del Reino de Valencia ...... 167 675

MARTINEZ ROMERO, T.– Reflexions corellanes. A propòsit d’un llibre sobre la literatura i l’espiritualitat de Corella...... 5

MASET MARZÀ, N.– Notas bibliográficas ...... 667

MELCHOR MONSERRAT, J. M. - BENEDITO NUEZ, J. La muralla medieval de Castellón ...... 489

MESEGUER-CARBÓ, J.– L’antroponimia de Xert (1563-1888). Anàlisi de l’antroponímia de Xert a partir de tres llibretes del segle XX que copien els Quinque Libri desapareguts ...... 21

MORAÑO POBLADOR, I. - GARCÍA FUERTES, J. M.– Cultura material de la ciudad de Castellón en época bajo medieval y moderna: un ámbito artesanal y un conjunto cerámico ...... 503

OLIVER FOIX, A.– Arqueologia urbana a Castelló ...... 387

OLUCHA MONTINS, F.– D’activitats artístiques al segle XVIII en l’església de Santa Maria de Castelló...... 311

PEÑA RAMBLA, F.– Bernat Artola i Tomàs: procés a la llibertat ...... 213

POLO CERDÁ, M. - CRUZ RICO, E. - COCH FERRIOL, C.– Bioantropología de la necrópolis Hispano-Musulmana del nuevo hogar «Verge del Lledó» (Castellón)...... 475 676