Biografies

Joan Cornudella Olivart RETRATS DE DONES GARRIGUENQUES

1. A propòsit del Diccionari Biogràfic de Dones

a feina d’investigació sempre demana temps, paciència i dedicació. I els seus fruits poden arribar al cap dels anys. Sortosament, arriben i més si evoquem el passat. En aquest procés de recuperació de la nostra memòria històrica, és del tot necessari fer visibles els noms propis de les dones que han viscut als territoris de parla catalana en l’ahir, que han deixat una empremta, i que avui podem interpretar des del nostre present. En un espai de llibertat, de lluita feminista, de compromís diari, s’han recuperat les vivències i les tasques realitzades en solitari, o en relació amb altres dones o alL costat dels homes; s’han estudiat les seves aportacions a la societat i a la cultura del temps que els va tocar viure. I així s’està confeccionant, des de fa dècades, el Dicci- onari Biogràfic de Dones (DBD). El DBD recull històries de vida, biografies. Sentim el plaer, el gust, per conèixer la singularitat de cada ésser i, potser, reconèixer en la vida de l’altra moments i aspectes que ens ajuden a com- prendre les vicissituds de les dones en el món d’avui. Les trajectòries vitals de les dones que ens han precedit ens fan sentir que formem part d’una genealogia, dins d’una cadena de transmissió femenina que enllaça el passat amb el futur. De moment, el seu fons actual ja inclou prop de 700 biografies de dones de diferents camps del coneixement, i àmbits d’actuació, de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i Sardenya, en un arc cronològic que abraça del segle I al segle XXI.

Portada digital del Diccionari Biogràfic de Dones.

L'Albi 2011 291 Vincles i arrels

Entre aquestes veus femenines, vinculades a la geografia garriguenca1, només n’hi ha sis: Ag- nès de Tarroja (segles XII-XIII), comtessa de Car- dona i senyora de les baronies d’ i d’Oriola, de la vila de Juneda i del castell de la Floresta; Joana Folch de Cardona (segle XVI), duquessa de Cardona, marquesa de Pallars, comtessa de la Muntanya de Prades, vescomtessa de Vilamur, senyora de les baronies d’Entença, Arbeca, June- da, , Cambrils, Ponts, Maldà i , entre altres títols; Agustina Saragossa Domènech o Agustina de Aragón (Barcelona, 1786 – Ceuta, 1857), artillera i heroïna de la Guerra del Francès; Maria Recasens Gassió (, 1902 - , 1989), farmacèutica i militant carlina; Maria Rius (Arbeca, 1909 – França, 1970), activista anarquista i camisera, i Maria Dolors Sabaté Andreu (Juneda, 1920 - Lleida, 1999), infermera, llevadora i dirigent de moviments cristians obrers. Cal dir que mentre Pilar Bayo ens feia un retrat de Maria Dolors Saba- té (Lolín), vinculada al barri de la Bordeta, a Lleida és femení (Dones per a la història), l’escriptor llei- datà Emili Bayo encetava aquest volum amb un retrat literari de les dones del Cogul, protagonistes mil·lenàries de les pintures rupestres de la Roca Coberta del llibre Lleida és femení. dels Moros. Tot i que la presència de veus garriguenques és molt escassa al Diccionari Biogràfic de Do- nes, el que importa és que aquest projecte no està tancat. Aquest Diccionari és un projecte viu. La selecció de biografies és incompleta i insuficient. Per això es deixa la porta oberta perquè des dels grups de recerca, així com des de la societat en general, s’incorporin altres noms per acabar de documentar aquesta part de la història. Ara se’m fa difícil aportar-hi nous cognoms perquè potser pecaria d’injust. En tot cas, ja que tinc, com tothom, la possibilitat de dir noms en veu alta, de moment hi anoto, per la seva trajectòria humana i professional, una nova biografia: la de la pe- gagoga i músic Rosa Farran (Juneda, 1919-2005). L’Ajuntament d’Arbeca, per la seva part, també està fent gestions per incloure el nom d’una arbequina d’alçada, Raimunda Elias Marca (Arbeca, 1911 – Londres, 2001), al Diccionari Biogràfic de Dones. Més endavant haurem d’ampliar aquest fons amb noves veus garriguenques ja que així contribuirem a la qualitat d’aquesta obra.

2. La nomenclatura dels carrers i places: el cas de les dones

Pocs pobles de la comarca de les han dedicat, al llarg de la història, el nom d’un dels seus carrers a personatges femenins que hagin destacat gràcies a la seva trajectòria perso- nal, laboral o política. I menys encara quan la nomenclatura testimonia la dedicació altruista d’al- gun dels seus alcaldes o alcaldesses. Si descartem aquelles dones que, a hores d’ara, tenen una placa oficial als seus respectius pobles i que a la vegada formen part del Diccionari Biogràfic de Dones, com són únicament els casos de Maria Lois López a i Agustina Sara- gossa a , només i les Borges Blanques han deixat constància de l’empremta

1 Aquest estudi, per motius d’extensió, no abarca les poblacions de les Garrigues Històriques. En una altra entrega seria interessant dedicar un espai a les dones garriguenques de , , , Alcanó, Aspa, Alfés, Sunyer, i .

292 VIII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues Biografies

que diverses dones van saber transmetre al seu dia als seus convilatans. Tot i que encara hi ha molta documentació per re- visar, aportarem una mínima informació dels antropotopònims vinculats a dones que tenen actualment dret a nom d’un carrer per raons de naixement, de serveis prestats o de dedicació laboral.

Concepció Soler Miquel Filla de les Borges Blanques. Germana de l’escriptor borgenc Josep Soler i Mi- quel, qui va deixar el seu patrimoni a l’hos- pital de la vila.

Francesca Forteza Neix a Les Borges Blanques el març de 1926. Filla de cal Sabateret. Va exer- cir de mestra temporalment a les Borges Blanques fins que, un cop casada amb el científic lleidatà Joan Oró, l’any 1952 va Coberta del llibre emigrar als Estats Units. Allí va continuar Els carrers de les Borges i les petjades de la història. la tasca acadèmica fent classes de castellà a l’Incarnate Word Academy de Houston. Es va caracteritzar per fer difusió a l’exteri- or del seu poble natal i de Catalunya. Morí a Houston el 13 de febrer de 1990.

Francesca Forteza, mestra. Germana Trinitat París Neix a Valls el 2 de gener de 1902. Arribà a les Borges Blanques el 22 de desembre de 1922 per a exercir de mestra just quan havia acabat de formular els seus vots de monja carmelita vedruna. Dedicà tota la seva vida al servei dels altres. Havia deixat tan forta petjada i profunda estima entre els borgencs que el dia de la seva mort, esdevinguda a Valls el 12 de desembre de 1988, va causar un profund pesar entre la família carmelitana i la població de les Borges i comarca.

Marina de cal Fusteret La millor casa de la Granadella és la que construí l’industrial barceloní Vicenç Blanch, el qual donà nom al carrer en memòria de la senyo- ra Marina de cal Fusteret, perquè atengué molt bé els vells Blanch.

L'Albi 2011 293 Vincles i arrels

Mestra Maria Codina Maria Codina Redorta va exercir de mestra a les Borges Blanques des de 1936 fins a 1966. Fou inspectora i directora de la secció de nenes de l’Escola Nacional. Va ser la primera docent a Lleida a rebre el títol de mestra distingida i medalla d’Alfons X el Savi per la seva tasca edu- cativa. El 26 d’abril de 1969 va ser declarada filla adoptiva de la ciutat. Morí a Barcelona el 24 de febrer de 1977.

Mònica Beyà Casa Mònica fou una de les primeres cases que es van fer al vell camí de Lleida, que és aquest mateix carrer actual, on al segle XVII visqué Mònica Beyà, de noble nissaga, vídua de Joan Beyà. La senyora Mònica Beyà apareix a l’escriptura de creació de la capellania de l’Assumpta, sant Pere i sant Francesc de la Seu de Lleida amb data del 2 d’octubre de 1699. Els Beyà de la Granadella (avui Beà) s’estengueren per tota la comarca i també fundaren casa a Lleida. Els des- cendents de Mònica Beyà eren oriünds de la Granadella.

Ruera Deriva de la dona del Rué. La Ruera va donar nom a una casa important de la Granadella i al carrer de Ruera (casa desapareguda pel bombardeig de 1938).

Un cas a part correspon al món religiós. Per una banda, hi ha vestigis en la nomenclatura dels carrers del pas de diverses congregacions religioses femenines pels pobles garriguencs. Sense entrar a fons en la seva pròpia història, recordarem la presència del convent de les Carmelites a les Borges Blanques, a partir del qual ha restat el carrer del Carme (i les variants de raval, passat- ge o travessera del raval), l’antic carrer de les Monges2 a Juneda, en aquest cas de l’ordre de les dominiques o de l’actual carrer Germanes Dominiques a la població d’Arbeca. I per l’altra, hi ha advocacions marianes arrelades en el temps o de més recents, nascudes de la fe del poble delitós d’oferir a la Verge una pròpia llar; i fins i tot una advocació pelegrina com Nostra Senyora del Carme de les Borges Blanques que, si primer fou priora d’un convent carme- lità, és avui a l’església parroquial on continua rebent la pregària dels fidels. No tots els pobles garriguencs han testimoniat la seva devoció mariana en els noms dels car- rers o places. Els hagiotopònims són encara majoritàriament masculins pel fet que històricament els que bategen les vies urbanes són homes (que governen el municipi) i perquè els patrons lo- cals acostumen a ser sants i no santes. El recompte d’hagiotopònims masculins, poble per poble, justifica totalment aquesta primera hipòtesi: Les Borges Blanques (Sant Isidre, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Josep, Sant Pere i Sant Sebastià); La Floresta (Sant Blai); (Sant Miquel); L’Espluga Calba (Sant Joan de Jerusalem i Raval de Jesús); Juneda (Sant Joan i Sant Salvador); Arbeca (Sant Pere Claver, Sant Roc, Sant Jaume, Sant Bartomeu i Sant Joan); (Sant Isidre i Sant Fortunat); L’Albagés (Sant Joan); Granyena de les Garrigues (Sant Miquel); (Sant Isidre, Sant Pau, Sant Joan i Sant Pere); (Sant Pere); Cervià (Sant Isidre i Sant Miquel); L’Albi (Passeig de Sants Cosme i Damià i Sant Jaume); El Vilosell (Plaça Sant Sebastià); La Pobla de Cérvoles (Plaça i raval de Sant Miquel); (Sant Bonifaci i Sant Joan) i Fulleda (Sant Pere). A tall estadístic, els quatre sants que comparteixen més espai als rètols dels carrers i places de les viles garriguenques són sant Joan, sant Miquel, sant Pere i sant Isidre, aquest darrer, patró de la pagesia.

2 Aquest nom oficial es perdria l’any 1920 arran de la visita que el dramaturg Àngel Guimerà va fer a Juneda. En aquest carrer hi hagué durant molts anys el convent de les Germanes Dominiques. La gent més gran encara el recorda com l’antic carrer de les Monges o de la Floresta.

294 VIII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues Biografies

Només hi ha hagiotopònims femenins a les Borges Blanques (Santa Justina, Santa Vedruna,3 Nostra Senyora de Montserrat i Carme), a l’Espluga Calba (Santa Maria), a Juneda (Verge de Montserrat), a Arbeca (Verge de Montserrat, Roser i Santa Caterina), a l’Albagés (Montserrat), al Vilosell (Plaça de Santa Maria) i a Tarrés (Montserrat). Sens dubte, predomina la patrona de Cata- lunya a l’hora de batejar un carrer o una plaça en l’àmbit garriguenc.

3. Petites biografies de dones garriguenques4

Les dones del Cogul (Les pintures rupestres de la Roca dels Moros)

No tenen rostre ni nom, no llueixen robes luxoses, ni tan sols protagonitzen batalles ni altres grans fites dignes de ser recordades, però la mà de l’artista va deixar constància dels seus pits exagerats, de la cintura de vespa, de les llargues faldes acampanades, dels pentinats uniformes i fins i tot dels seus moviments sinuosos. La màgica herència d’aquell passat prehistòric es troba encara avui dipositada a la part central i alta d’una cavitat de només 10 metres d’amplada, 3 de fondària i 4 d’alçada que la tradició local ha batejat com la Roca dels Moros, molt a prop del Cogul, on aquells primers avantpassats es van deixar seduir per l’estranya forma del penyal i van decidir consagrar els seus batecs quotidians en forma de pintura. Segons apunten les veus més expertes, la balma molt probablement constituïa una mena de santuari local o de racó comunitari que els habitants d’aquell passat llunyà havien consagrat a la màgia per tal de conjurar les forces de la natura, o invocar la deessa de la fertilitat o acontentar els esperits de la caça.

Pintures rupestres de les dones del Cogul.

3 La mare Joaquima de Vedruna, fundadora de l’orde femení que habità al convent borgenc, estigué molt vinculada a les Borges Blanques. L’any 1846 la capital garriguenca comptà amb un nou orde carmelità, ara femení, destinat a la benefici- ència i a l’educació de les noies. Amb la vinguda de les noves monges es revifà la devoció a la Verge del Carme. 4 Aquestes petites biografies de dones garriguenques estan ordenades cronològicament.

L'Albi 2011 295 Vincles i arrels

A més d’animals, inscripcions en llengües diverses i altres filigranes difícilment identificables, la peça estel·lar de la cova del Cogul és el grup situat a l’extrem inferior dret, constituït per una sèrie de figures femenines que envolten un home més aviat esquifit però amb el sexe voluminós i erecte. Deu dones, pintades completament en negre o vermell, posen en grups de dos o tres i vesteixen únicament unes faldilles llargues, fins a l’altura dels genolls, i acampanades, que devia ser l’última moda de finals del paleolític. De fet, la mateixa vestimenta austera es pot veure a les pintures femenines aparegudes en diverses balmes al llarg de tot el litoral mediterrani, el conjunt de pintures que ha estat designat pels entesos amb l’etiqueta d’art rupestre llevantí. A la Roca dels Moros, la sobrietat del traç i la senzillesa dels colors ens dibuixen unes dones austeres però vagament elegants i refinades. La uniformitat del color vermell o negre amb què estan pintades els ha robat les faccions del rostre, l’enigma de la seva mirada, els detalls diferen- ciadors del seu cos i fins i tot la lluentor i l’elegància de la poca roba amb què es cobreixen, però tot i això aconsegueixen fer una tímida ostentació del seu encant. Les mans dels diversos artistes van representar-les com unes figures estilitzades que trans- meten una vaga sensació de moviment. Les dones protagonitzen el paper principal a la Roca dels Moros. Centralitzen l’escena més significativa del mural. Mostren pentinats molt peculiars que configuren un cap triangular, van vestides amb llargues faldilles cenyides a la cintura i que cobreixen fins als genolls. La part superior del cos s’expressa aparentment nua, llevat d’alguns guarniments sobre el pit i els braços, com ara collarets, pectorals i braçalets, així com altres penjolls i bosses. Estan pintades amb el cos de perfil o mig frontal. Tot indica que participen en un cerimonial, una gran festa dedicada a la fertilitat del seu grup, d’ara farà uns 6 o 7 mil anys, submergits en una tradició caçadora recol·lectora. És l’escena més complexa i significativa, des- crita tradicionalment com "la dansa fàl·lica", on un grup de dones rodeja a un petit personatge masculí itifàl·lic, de 14 centímetres d’alçada. Les dones s’han pintat en diferents moments, de manera excèntrica a la figura masculina. Aquest personatge és molt més petit que les dones, fet que, conjuntament amb la mida dels seus atributs sexuals, fa pensar que es tracta d’un ídol de la fecunditat. Les dones de la Roca dels Moros no protagonitzen grans actes heroics dignes de ser retin- guts a la memòria, però la seva simplicitat i el seu ball sinuós han travessat mil·lennis de mira- des. Són les nostres enigmàtiques avantpassades; les primeres dones garriguenques de qui ha quedat constància.

Agnès de Tarroja Agnès de Tarroja era filla única de Ramon III de Tarroja, senyor de Solsona, i de Sibil·la de Santa Fe, senyora de les baronies d’Arbeca i d’Oriola, de la vila de Juneda i del castell de la Flo- resta. Per línia paterna era besnéta d’Almodis, germana de Ramon Berenguer III de Barcelona, i de Ponç de . Quedà òrfena de pare el 1195 i heretà els béns d’aquest, a més dels que el seu avi, també anomenat Ramon de Tarroja, li deixà en el seu tercer testament. Un germà del pare, Hug de Tarroja, en el document d’últimes voluntats que féu el 20 de juliol de 1218 la instituí hereva del castell i vila de Tarroja quan decidí marxar a Terra Santa. Hug morí sense fills el 1221 durant el viatge. El 20 de setembre 1217, sent encara viu Hug de Tarrroja que era el seu tutor, es casà amb el vescomte Ramon Folch IV de Cardona i aportà en dot tots els senyorius esmentats a més de dos mil morabatins d’or alfonsins. D’aquesta manera s’incorporaren al comtat de Cardona aquestes extenses terres de la Catalunya central. D’aquest matrimoni nasqueren Brunessinda, Ramon Folch V, l’hereu, i Sibil·la. S’atribueix als comtes de Cardona una tercera filla, Gueraua, que arribà a ser abadessa de , i que morí poc després de 1243. El matrimoni passà llargues temporades en els castells de Solsona, on es poden veure les ar- mes del matrimoni a la cambra que ocupaven, i a les fortaleses de Tarroja i d’Arbeca. Agnès, amb l’ajut de Ramon Folch, féu una de les primeres modificacions i ampliacions dels dos últims cas- tells, especialment el d’Arbeca que el convertí en un palau. Hi feien llargues estades, designant una de les seves estances com a "cambra de la Senyora Agnès". Se sap que tenia 47 cambres,

296 VIII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues Biografies

cinc torres i 345 fi nestres. Il·lustres hostes hi sojornaren com Joan I el caçador, el príncep Felip d’Àustria el 1503 o el propi Felip II de camí cap a Poblet. Els descendents del segle XVI continuaven valorant molt aquest castell-palau i es vanagloriaven de la seva bellesa i esplendor.

Moneda del vescomtat de Cardona.

Agnès féu testament el 1241. Nomenava hereu universal el fi ll gran Ramon de Cardona; a la fi lla Brunessinda, maridada el 1231 amb el comte Roger de Foix, li deixava 50 morabatins i a Sibil·la, que fou la dona de Guerau Alemany de Cervelló, les terres que tenia a i , valorades en 500 morabatins. Si el fi ll moria sense descendència, deixava els béns heretats del pare i de l’oncle, Solsona i Tarroja, a la fi lla gran i les heretats de la mare, les baronies d’Arbeca i d’Oriola més altres drets, a Sibil·la. Morí vídua l’any 1243 i no se sap amb certesa en quina de les seves fortaleses fou enterrada.

Joana Folch de Cardona Joana I de Cardona era la gran de quatre fi lles: Joana, Aldonça, Maria i Agnès. Com a fi lla gran, Joana heretà el comtat de Cardona. Es casà l’any 1516 amb Alfons d’Aragó, duc de Sogorb i comte d’Empúries. En els capítols matrimonials signats a Sogorb, el duc Ferran Joan de Car- dona instituïa la seva fi lla gran com a pubilla de totes les terres i drets dels Cardona llevat que nasqués un fi ll. Al moment de casar-se, el pare la dotà amb 15.000 ducats i el seu espòs li donà en concepte d’esponsalici 10.000 ducats. El pare del nuvi, Enric d’Aragó, havia dotat aquest amb 20.000 ducats. A la mort del pare, el 1543, Joana passà a ser duquessa de Cardona, marquesa de Pallars, comtessa de la Muntanya de Prades, vescomtessa de Vilamur, senyora de les baronies d’Enten- ça, Arbeca, Juneda, Alcoletge, Cambrils, Ponts, Maldà i Agramunt entre altres títols. Del seu ma- trimoni amb Alfons d’Aragó nasqueren quatre fi lls i nou fi lles. Tres dels nois i quatre fi lles moriren, alguns molt petits. Alfons tingué, a més, tres fi lles i tres fi lls d’altres amants. Joana visità poques vegades Cardona. Vivia normalment en el fastuós castell d’Arbeca, però viatjava per les seves possessions i feia freqüents estades a Barcelona. El seu marit i ella feren diversos viatges a Toledo, al convent de santa Caterina, seguint la seva devoció a Sant Pere Pas- qual. Gaudien d’una estreta amistat amb la monarquia amb la qual estaven emparentats.

Escut dels Cardona (segle XVI).

L'Albi 2011 297 Vincles i arrels

Una de les obligacions més grans que tingué Joana, juntament amb el seu marit, fou casar segons el rang que tenien les cinc fi lles que arribaren a adultes: Guiomar, la gran, es casà amb Frederic de Toledo, Joana amb Dídac Fernández de Córdoba, Isabel amb Joan Jiménez de Urrea, Anna amb Vespasià Gonzaga Colona i Magdalena amb Dídac Hurtado de Mendoza. Francesc, l’únic fi ll supervivent, es casà amb Ángela de Cárdenas i de Velasco. El dia 26 d’agost de 1564 féu testament. Instituí el fi ll Francesc hereu universal i féu genero- sos llegats a múltiples esglésies, especialment a les de Cardona i a les de la resta de les seves baronies. Recordà un per un els membres del servei de la casa, compost per una vuitantena de persones, anomenant-los i assignant-los una deixa, especialment a les criades i a les fi lles d’aquestes, per tal que fossin ben dotades al moment de prendre estat, tant si era casar-se com entrar en un convent. Aquesta deixa podia ser una renda de per vida o una quantitat determinada. Ordenà ser sepultada al monestir mercedari del Puig amb les restes dels seus fi lls Hernando, Maria i Jerònima. Manà que els diners que el rei devia a la Casa de Cardona fossin repartits entre les fi lles per completar els dots. En un codicil fet el dia següent assignà a la capella de la Mare de Déu del Miracle els diners sufi cients per ornamentar-la. Joana morí el 30 d’agost de 1564 i el seu cos fou dipositat davant l’altar de la capella major del monestir del Puig. El dia 2 de setembre, el convent demanà que s’enterrés el cadàver perquè les restes feien pudor.

Agustina Saragossa i Domènech Coneguda com a "Agustina de Aragón", (Barcelona, 4 de març de 1786 - Ceuta, 29 de maig de 1857) és considerada una heroica defensora de Saragossa contra les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès. Aquesta artillera va rebre el títol de Defensora de Saragossa, la condecoració de Recompensa al Valor i al Patriotisme i va arribar a aconseguir el rang de capità de l'exèrcit. Actualment encara es discuteix el seu lloc de naixement. Un d'ells se situa a Barcelona, a la pla- ceta de Montcada o al carrer Sombrerers, i bateja- da a l'església de Santa Maria del Mar. Tanmateix, abundant bibliografi a aragonesa recent ubica el seu naixement a Reus. Tampoc no queda clar que el seu origen sigui una d'aquestes dues ciutats. El seu pare era Pere Joan Saragossa i la seva mare, Raimunda Domènech Gassull, tots dos de Fulleda. El fet que els seus pares i set dels seus germans, segons algu- nes versions, nasquessin a Fulleda condiciona que prengui força la tercera via de vinculació del seu nai- xement a la població garriguenca. No obstant això, sabem que els seus pares emigraren a Barcelona anys abans del naixement de la seva fi lla. Segons els documents ofi cials, més enllà del rodolí atribuït a la veu popular del poble que proclamava "Agusti- na d’Aragó fou feta a cal Sivestró", casa pairal dels seus pares, ella i els altres tres fi lls del matrimoni van nàixer a Barcelona i foren inscrits pel baptisme a l’església de Santa Maria del Mar.

Gravat d’Agustina Saragossa (segle XIX).

298 VIII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues Biografies

Agustina Saragossa va casar-se el 16 d’abril de 1803, als 17 anys, amb Joan Roca Vila-seca, caporal d'artilleria que va participar des d'un bon principi a la Guerra del Francès, va ser a la batalla del Bruc i l'esdevenir de la guerra el va dur a ell i a Agustina a Saragossa. Poc després naixeria el seu primer fill. Durant el primer setge de Saragossa de la Guerra de la Independència, segons la historiografia espanyola, Agustina era voluntària junt amb altres dones fent la feina de la rera- guarda. L'1 de juliol de 1808, mentre Agustina portava queviures per al seu marit, va posar topall a un canó a punt de ser detonat però amb l'assistent ferit amb la metxa encara a la mà. Va agafar la metxa i va encendre el canó, que apuntava a la porta del Portillo. No se'n sap res de les con- seqüències reals d'aquesta acció en la batalla, però el general Palafox va descriure la seva acció com a èpica ja que els francesos es van retirar. Per aquest fet va rebre una insígnia, una pensió de trenta rals diaris, el rang d’alferes d’artilleria i dos escuts d’honor pels seus serveis. Començà així la llegenda i el mite de l’Artillera del Portillo. Durant al segon setge de Saragossa, es diu que va confiscar dos fusells que lliurà de pròpia mà al general Palafox. Va caure malalta de febre tifoide junt amb el seu fill, mentre la ciutat de Saragossa es rendia. Agustina volia fugir, però algú la va delatar i la feren presonera. Malalta va marxar cap a França amb el seu fill i tots els presoners. Sembla que va ser feta presonera amb el seu marit quan els francesos entraren a la ciutat, encara que aconseguí escapar-se a Puente la Reina mentre era bescanviat el seu cònjuge. En el viatge a França morí el primer dels dos fills del matrimoni. Probablement fixà la seva residència a Saragossa durant la resta de la guerra, i la vox populi afirma d’ella que estigué present en accions tan disperses com La Albuera o Arapiles, acompanyant l’exèrcit de Wellington. Agustina apareix a Terol sol·licitant la seva reincorporació a l'exèrcit. A Sevilla, el 30 d'agost de 1809 li van concedir el grau de sotstinent d'infanteria. Comenten que en el seu honor es van celebrar cursa de braus, banquets i que el duc de Wellington li regalà un parell de pistoles amb incrustacions de plata i marfil. Ell mateix la va presentar al poeta Lord Byron, qui va dedicar-li un vers al poema Les peregrinacions de Childe Harold. Segons Ronald Fraser, Byron mai va comen- tar que l'hagués coneguda. Va ser destinada a l’exèrcit d'Aragó participant del setge a Tortosa i fou detinguda i conduïda a Saragossa d’on es va poder escapar. Va participar en nombroses acci- ons guerrilleres i a la batalla de Vitòria, on els francesos van ser derrotats definitivament. En tot cas, la resta de la seva vida fou moguda. En 1814 es va retrobar amb el seu marit i van marxar cap a Madrid. Agustina va ser rebuda pel rei Ferran VII i fou honrada amb molts homenat- ges. Es va instal·lar a Barcelona amb el marit, que estava malalt de tuberculosi. L’onze de gener de 1814 va néixer el seu segon fill. Finalment el seu marit mor a Sevilla el 2 d'agost de 1823. Es casa l’any següent amb Juan Eugenio Cobo, metge d’Almeria, catorze anys més jove que ella, cosa que indica que es tractava d’un matrimoni de conveniència, hipòtesi per la qual s’inclinen els historiadors. Potser va tenir a veure amb això la filiació política del seu marit, caramullat d’honors pels aspirants carlistes Carlos María Isidro de Borbón ("Carles V") i Carlos de Borbón y Austria Este ("Carles VI"). Les activitats polítiques pel partit carlista, que al final resultaria perdedor, van repercutir de manera molt greu en la seva hisenda personal. Un any més tard, el 13 de juliol de 1825, va néixer la seva filla Carlota a València. Aviat el matrimoni anirà a viure a Sevilla. Anys més tard, per culpa dels problemes ocasionats pel seu segon marit, va prendre la decisió d’anar a residir amb la seva filla Carlota a la ciutat de Ceuta, on s’havia casat aquesta amb l’oficial militar Francisco Atienza. Agustina hi va residir des del 1848, lluny del seu marit, que s’havia quedat a la península. El 1853 deixa el marit i s'instal·la definitivament a Ceuta, a la casa de la filla. Agustina d'Aragó va morir a Ceuta, el 29 de maig de 1857, als 71 anys d'edat. Fou amortalla- da amb la casaca d'artillera, complint el seu desig. La plaça africana li va retre honors fúnebres. Va ser enterrada al cementiri general de Santa Catalina. Fins al 1866 no van ser traslladades les seves despulles a Saragossa, les quals descansaren primer a la basílica del Pilar i, des del 14 de juny de 1908, a la capella de l'Anunciació de l'església de Nostra Senyora del Portillo, on s’erigí un mausoleu que recorda els setges i totes les dones que hi van participar. L’any 1986 es va inau- gurar un monument en el seu honor a Fulleda en el bicentenari del seu naixement.

L'Albi 2011 299 Vincles i arrels

Maria Lois López La creació de l’Escola Superior de Bibliotecàries a Barcelona el 1915 donà les primeres oportunitats a les dones catalanes amb estudis universitaris per treballar i exercir de professores en un grau acadèmic superior. Amb tots els matisos que s’imposen en aquests ca- sos, principalment pel fet que la dona ocupava encara un lloc subaltern en la societat d’aquells moments, podem considerar que Maria Lois fou la prime- ra professora titular de l’Escola de Bibli- otecàries de Catalunya a partir del curs 1919-1920.

Retrat de la mestra Maria Lois.

Maria Lois López havia nascut el 5 de setembre de 1896 a les Borges Blanques. Era la filla de José Lois Lavandeira, procurador i secretari de l’Ajuntament de les Borges Blanques, originari d’Avión (Ourense) i d’Agustina López, provinent de Baeza (Jaén). Maria tenia un germà dos anys més gran, Àngel, qui més endavant exercí de jutge a . Aviat despuntà en els estudis i es traslladà a Lleida a cursar el batxillerat al Liceu Escolar, fundat el 1906 per Frederic Godàs, una escola exemplar, on per primer cop l’educació de la dona gairebé era contemplada en igualtat de condicions a la de l’home. Al gener de 1913, era una destacada alumna de sisè grau de batxillerat; tant que, fins i tot, s’atreví a pronunciar una conferència a la sala d’actes del Liceu sobre feminis- me. Se li despertaren les seves aptituds per a la comunicació. Acabà els estudis al Liceu Escolar i s’examinà el 20 de juny de 1913 a l’Institut de Batxillerat de Lleida, tot superant les dues proves per obtenir el grau de batxiller. L’any següent ingressava a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Després d’assolir excel·lents resultats acadèmics, al juny de 1915 es convertia en una de les pri- meres llicenciades en Filosofia i Lletres i al setembre d’aquell any era distingida com la primera dona a obtenir un premi extraordinari de final de carrera en Lletres. Aquest èxit li serví per ser escollida com a primera secretària de l’Escola Superior de Bibliotecàries, ubicada a l’edifici del rellotge de l’Escola Industrial de Barcelona. Més endavant, es doctorà en Filosofia i Lletres, al- hora que ja exercia de secretària. La influència de Maria Lois fou determinant perquè les Borges Blanques fos una de les primeres ciutats, a la vora d’Olot, Valls, i Sallent, a gaudir d’una biblioteca pública pagada pels fons de la Manocomunitat, a més de mostrar el lligam que mantenia amb les Terres de Ponent. La Biblioteca Popular de la Mancomunitat de les Borges va ser inaugurada l’any 1918 per Eugeni d’Ors i el diputat Francesc Macià. El 22 de setembre de 1919 es casava amb el bibliòfil Jordi Rubió , professor i company seu a la citada escola. Maria Lois i Jordi Rubió havien estat dos dels fundadors del centre, del qual l’esmentat Rubió en fou director des de 1930 a 1939. A més de dominar l’hebreu i les llengües clàssiques, tocava el piano. El matrimoni va tenir quatre fills: Manuel, Montserrat, Jordi i Maria, aquesta darrera, anomenada Mariona en el si familiar, moria prematurament amb només quatre anys. Maria Lois va ser la primera secretària de l’Escola de Bibliotecàries, una tasca que desenvo- lupà fins el 1919, any del seu casament i canvi de funcions. Aquell any es modificaren els plans d’estudis i s’encarregà a partir de llavors d’impartir el curs preparatori per a l’examen d’ingrés al centre. Treballà de professora fins el 1924. La implicació de Maria Lois amb la universitat va créi- xer. Així, el 20 de setembre de 1924 dimitia del seu càrrec en adhesió al professor de la Univer- sitat Industrial Dwelshauvers, insultat pel baró de Viver, durant els primers mesos de la dictadura de Primo de Rivera. El seu suport s’afegia a d’altres professors de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona com el seu marit Jordi Rubió, Ramon d’Alòs-Moner i Carles Riba. L’abandonament de

300 VIII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues Biografies

Lois davant aquest afer, que qüestio- nava la vàlua científica d’un company de professió, testimonia el seu nivell docent i el grau de compromís que tenia amb les institucions acadèmi- ques i catalanistes. Tot i que l’Esco- la va sobreviure a l’atzucac, s’hagué d’adaptar a les circumstàncies políti- ques imposades pel nou govern. Els estudis van passar a integrar-se a la Escuela Superior de la Mujer. No fou fins al 1930, amb la reinstauració de la , que es restablí l’Escola de Bibliotecàries. Tanmateix, Maria Lois no es reinte- grà com a professora l’any 1930. Tres anys després, el 17 de setembre de 1933, moria, a l’edat de 37 anys, a Sant Boi de Llobregat, de septicèmia, originada per una infecció dental. Maria Lois i els bibliotecaris de la Mancomunitat.

Maria Recasens Gassió Neix al Vilosell l’any 1902. Es llicencià en Farmàcia a la Universitat de Barcelona el 1926 i n’exercí la professió a Lleida des de 1927 fins el 1978, data de la seua jubilació. Pertanyent a una família profundament tradicionalista, dirigí durant la II República l'agrupació femenina Les Marga- rides, al capdavant de la qual pronuncià nombrosos mítings per diversos pobles de les comarques de Lleida, en companyia de la dirigent estatal María Rosa Urraca Pastor. Durant la Guerra Civil fou delegada de Fronts i Hospitals, delegació creada per l'organització carlina amb l'objectiu d'atendre els combatents del bàndol franquista. Al capdavant de la delega- ció a Lleida, desenvolupà una ingent activitat d'assistència als hospitals, confecció de roba d'abric i atenció, des de múltiples vessants, als soldats ferits. Un cop acabada la guerra, s’in- tegrà a la Sección Femenina de Falan- ge (1939), com a conseqüència de la reunificació de què foren objecte les delegacions de Fronts i Hospitals, Au- xili Social i Secció Femenina arran del procés fixat l'abril de 1937. No obstant això, les reiterades discrepàncies ideo- lògiques i els durs enfrontaments amb les falangistes foren una constant que marcaren les relacions entre les unes i les altres.

Cartell publicitari de la CNT.

L'Albi 2011 301 Vincles i arrels

La trajectòria de Maria Recasens fou un fidel reflex de la inadequació d'una part del carlisme dins l'organigrama del govern franquista. Una situació que comportà la seua completa desapari- ció en l'àmbit ideològic i estructural del "nou" estat franquista. Això féu que, com altres compa- nyes carlines, Maria Recasens abandonés la Falange femenina ja des de principis de la dècada dels anys quaranta. Es retirà de l'activitat militant i es dedicà primordialment a l'exercici de la seua professió. Morí a Lleida l’any 1989.

Maria Rius Va néixer a Arbeca l’any 1909 en una familía obrera. Els seus pares no disposaven de diners per portar-la a l'escola. Als 9 anys entrà a treballar de camisera. Emigra a Barcelona i coneix els anar- quistes. Als 18 anys milita a la CNT amb el carnet núm. 1 del Sindicat del Vestir. Tot i la tasca sindical no deixava de banda altres activitats socials, com el suport i l'ajut als presos de la seva organització. Va ajudar sovint a amagar els pròfugs o a organitzar fugues, ja que era molt seriosa i discreta. El 1924 va ser detinguda. A casa seva trobaren explosius i armes i fou condemnada a 8 anys de presó. Maria Rius va tornar a intervenir en fugues i fou assenyalada reiteradament com a organitza- dora de les fugues, per la qual cosa va haver de marxar a França. A la caiguda de la Dictadura, el 1930, Maria va tornar a Catalunya i es va incorporar al Comitè femení proamnistia de Barcelona, i féu una intensa campanya d'ajut als presos. El 14 d'abril de 1931 va assaltar la presó de dones del carrer Amàlia. Ella, que coneixia bé aquell establiment, es va posar al front del grup dels assaltants, alliberant les companyes em- presonades i cremant els arxius. Amb les dones alliberades van marxar en manifestació fins a la plaça de l'Ajuntament de Barcelona. El 19 de juliol, Maria Rius va ocupar el seu lloc en la lluita del carrer, igual que molta de la seva gent. El mes de març de 1937 es va incorporar a la columna Hilari Zamora, destacada a Sátago. Va prendre part en la presa de la població de Quinto i en la del turó Carnero. Al final de la guerra, el 1939, va marxar a França. Es desconeix amb seguretat quan va morir, tot i que s’apunta que devia ser cap a l’any 1970.

Raimunda Elias Marca Va néixer a Arbeca, al car- rer del Forn, el 14 de juny de 1911. Era la gran de tres ger- manes de ca la Xalaua, filla d’en Pere Jaume i la Teresa. Raimunda Elias amb cotxe oficial. Es va traslladar a Barcelona per continuar els seus estu- dis a l’Escola Principal i va allotjar-se a la Residència de Dones de la Generalitat de Ca- talunya entre els anys 1930- 1936. La Raimunda tenia un gran interès pel món de l’aviació, la qual cosa féu que freqüentés els clubs aeris existents en aquell moment. Va interes- sar-se en el vol d’avions sense motor i va arribar a ser la pri- mera dona republicana amb la titulació d’avions en aquesta modalitat. Va formar-se a Bar- celona. Amb el pas dels anys,

302 VIII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues Biografies

va ser membre del Club Aeri de Catalunya, del Club Aeri de Sabadell, dels Falcons de Palestra, de l’Aeroclub Popular i de la Federació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola del Treball (FAEET). En aquesta federació hi tingué un paper actiu i decidit. Durant el seu temps lliure assistia a la construcció d’avions com a alumna i, més endavant, com a instructora de vol de pilots durant la República a la prestigiosa escola de vol Marià Foyet. Va obtenir les llicències A i B dels camps de vol de Puigcerdà, del Montseny i de Sabadell en vols a remolc, i es convertí en la primera dona pilot de l’Estat Espanyol a tenir la llicència per a vol sen- se motor. No en tenia mai prou i per això, a més de participar a la trobada anual de setmanes de vol sense motor, aprofundí en l’aeronàutica gràcies a l’assistència a les conferències tècniques i als cursos de vol que s’organitzaren abans de la Guerra Civil. En esclatar la guerra, la Raimunda es va veure forçada a canviar la seva vida i fou quan partici- pà, com a voluntària, en la institució Ajut Infantil de Reraguarda, creada per la Generalitat el 1937. Així iniciava la seva carrera humanitària. Precisament, durant l’any 1937, el Ministerio de Instruc- ción Pública va crear la delegació central de colònies per controlar, regular i normalitzar l’evacu- ació de nens i nenes a l’estranger. La Raimunda, des de la seva fugida a Londres, treballà amb aquests nens refugiats a través de l’Ajut Infantil de Reraguarda, sobretot a les seus de València i Catalunya. Ella hi col·laborà activament com a membre del sindicat FETE-UGT i hi desenvolupà tasques d’acollida i d’educació. Aquestes colònies escolars van protegir al voltant de 100.000 nens i nenes, que pogueren escapar-se de viure les conseqüències i els horrors de la Guerra Civil espanyola. Rebien el suport d’altres institucions de països d’origen com la fundació PLAN. A través d’un sistema de pares d’acollida es protegia els infants i se’ls proporcionava suport financer i alberg. Posteriorment, l’estiu de 1939, aquesta organització va passar a anomenar-se Foster Parents Pla Espanyol per a nens com una corporació a Nova York. Va continuar evacuant nens orfes i refugiats procedents d’Espanya fins que fou interrompuda per l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La Raimunda, finalitzada la Guerra Civil, continuà a Londres desenvolupant la seva tasca hu- manitària en benefici d’aquests nens. L’any 1955 es va casar a la capital anglesa. Mai no perdé el contacte amb les seves arrels arbequines i sempre que podia visitava els seus familiars més directes. Morí a Londres el 19 de novembre de 2001, a l’edat de 90 anys.

Rosa Farran Falcó Neix a Juneda el 19 de novembre de 1919 a cal Calderer. Fa els estudis primaris entre les escoles nacionals de Juneda i l’escola Annexa de Lleida. A l’edat de deu anys comença el batxi- llerat a l’Institut de Lleida. L’acaba el curs 1936-1937. Després del primer bombardeig de Lleida, el dia 3 de novembre de 1938 es veu obligada a deixar els estudis, temporalment, i decideix anar a casa dels seus pares on passarà la resta de mesos que durarà la guerra civil. Viu en condicions molt precàries. El mes de juny de 1939 re- Rosa Farran dirigint un aplec de corals. torna a Lleida. Li convaliden el sisè de batxillerat d’acord amb les disposicions acadèmiques del nou règim. Cursa la carrera de magisteri a l’Escola Normal de la ciutat del Segre. Després d’una temporada d’interinatge a Tòrrec, l’any 1944 aprova les oposicions al cos de mestres. Exerceix de mestra a Vilanova de Segrià, Bellveí, Tàrrega (a la Llar d’Infants d’Auxili Social), i Juneda.

L'Albi 2011 303 Vincles i arrels

Al seu poble natal imparteix tota una diversitat d’assignatures, especialment de la branca de llengües i de música des de l’1 de setembre de 1964 fins al 20 de novembre de 1984, data oficial de la seva jubilació. No obstant això, continua dos anys més fent classes de francès i de música al Col·legi Públic Manuel Ortiz. Són, doncs, vint anys de dedicació vocacional a l’educació de diverses generacions de junedencs. En l’àmbit de la cultura, l’any 1967 funda el grup L’Esclat, entitat que ha despertat l’interès de molts nois i noies pel cant coral, la instrumentació, el teatre, el ballet o la dansa. Mesos des- prés neix, amb l’ajut del mestre lleidatà Lluís Virgili, el grup coral El Cor Joiós. Gràcies a l’esperit artístic de la secció coral del grup L’Esclat, promou la creació de l’Escola Municipal de Música de Juneda. El curs 1982-1983 entra en una fase d’experimentació sota el patronatge de la Coral l’Esclat. Durant anys hi treballa com a professora de solfeig i de piano. Precisament l’any 2000, aprofitant la celebració de l’Any de la Tradició Musical a Juneda, l’Ajuntament decidí posar el seu nom a l’Escola Municipal de Música. L’any 1978 inicia els primers cursos de català per a adults deprés de la dictadura franquista. Gairebé al mateix temps funda el Centre Cultural Verdaguer, una acadèmia d’idiomes que facili- tava el certificat d’Òmnium Cultural als aprovats de català. Fora de l’espai cultural, i preocupada amb d’altres junedencs perquè la gent jove marxava a treballar fora del poble, promociona i col·labora en la fundació i manteniment de la cooperativa tèxtil Copimsa. És el mes de novembre de 1972. Anys més tard, també col·laboraria en el naixe- ment de l’Associació Prominusvàlids de les Garrigues - APROMI (octubre de 1976). Autodidacta de la poesia, va ser membre del jurat del Certamen Literari de la Mútua Juneden- ca, dels II Jocs Florals de Juneda (1994) i col·laboradora de la revista Fonoll. Va publicar poesia en programes de Festa Major sota el pseudònim de Flora Forcana i en diversos certàmens de l’Acadèmia Mariana de Lleida. Amb motiu de la celebració del Mil·lenari de Catalunya (1989) i dins del marc dels CXXI Jocs Florals que organitzava l’entitat lleidatana, obtingué un merescut premi poètic. La seva poesia, intimista i delicadament humana, és alhora optimista i sincera i gairebé sempre està impregnada d’una profunda religiositat. Una mica a contracor va deixar publicar la seva poesia més personal a Antologia de poetes "junedencs" l’estiu de 1994. El dia 22 de desembre de 1989 la Junta Directiva de la Mútua Junedenca li concedí el premi Pere Colom i Aixalà als valors humans i socials de la vila de Juneda. La seva vitalitat la va portar, durants els darrers anys de la seva vida, a ajudar a reviure la tècnica artesanal de la punta de coixí, a participar activament en les gestions del Patronat Artístic i en les reunions de la Junta Rectora de la Residència de Jubilats i a dirigir el Cor de la Llar de Jubilats, el Cor Junedenc i el Cor Parro- quial. Moria, a Juneda, el 18 de novembre de 2005, a l’edat de 85 anys.

Maria Dolors Sabaté Andreu Infermera, llevadora i dirigent de moviments de cristians obrers. Maria Dolors Sabaté Andreu neix el 23 de maig de 1920 a Juneda. La seva mare va morir de part, i ella va ser donada a alletar a una família honesta, els Pàmies, que a la vegada havien perdut la seva primera filla. Després de nou mesos d’alletament, la família Pàmies va decidir retenir la noia per evitar-li l’hospici. El ma- trimoni Pàmies, bona gent, ell manobre de la construcció, ella mestressa de casa, vivien al barri de la Bordeta. La vida que oferia la ciutat de Lleida, petita i eminentment agrícola, a una família d’humils treballadors en aquells anys anteriors a la guerra civil es caracteritzava per l’austeritat. La jove Lolín va anar al col·legi del Carme de les carmelites de Sant Josep, que tenen escola al barri. Amb l’esclat de la guerra civil, es refugien a Altet, prop de Tàrrega, on el pare farà de sabater i la Lolín, que ja ha complert els 16 anys, ajudarà a la supervivència familiar tot treballant de cosidora. Els seus primers contactes amb el moviment cristià els tingué des de ben jove, a la parròquia de la Bordeta de Lleida, barri al qual restà sempre vinculada: imparteix catequesi, col·labora en l’organització de colònies d’estiu per als nens i, en general, participa de les activitats que els són permeses als seglars. Tot i que anirà a estudiar a Madrid i residirà a Brussel·les, mai no deixarà de participar en la vida del seu barri lleidatà.

304 VIII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues Biografies

Lolín, en la visita al papa Pau VI.

Inicià la seva trajectòria professional com a dependenta en un comerç de sabates del carrer Major de Lleida, per bé que aviat s’incorporà com a auxiliar a la Clínica Perpetuo Socorro de la capital, on descobrirà la seva vocació i d’on marxarà per treure’s el títol d’infermera i matrona amb 27 anys, a l’hospital Marqués de Valdecilla (Santander). Cap a l’any 1955 entra en contacte amb la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), a la qual entra com a militant, i on participarà acti- vament en l’organització de l’HOAC femenina a Lleida, de la qual seria posteriorment presidenta. D’aquesta manera fructificava el seu compromís tant amb la religió com amb la causa treballa- dora. Continuà desenvolupant la seva tasca social, impulsant l’obertura d’una guarderia en un altre barri lleidatà allunyat del centre, els Magraners, així com actuant de monitora de colònies i col·laborant en l’organització d’ajuda als presos i a les seves famílies. Tot seguit aconseguiria con- firmar la creació del primer grup femení de la Joventut Obrera Catòlica (JOC), a la seva parròquia. El 1963 fou nomenada presidenta nacional de l’HOAC Femenina, amb seu a Madrid, on restà durant quatre anys, no sense deixar de viatjar arreu d’Espanya. Tot seguit, el 1967 fou elegida secretària adjunta del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, raó per la qual es traslladà a Brussel·les durant tres anys. Les visites a diversos països del continent sudamericà la portaren a incorporar en el seu ideari alguns dels elements de la "teoria de l'alliberament". Quan deixà el càrrec, el 1971, s’incorporà com a infermera al servei d’oncologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, ciutat on participa en les reunions de l’Assemblea de Catalunya. Un any després demanà el trasllat a l’actual Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida, on participà desta- cadament en les reivindicacions laborals del personal i en la defensa dels drets dels malalts. El 1972 participà a Balaguer en la fundació de l’Assemblea de les Terres de Lleida, plataforma anti- franquista que agrupà diversos grups polítics i personatges independents de prestigi, ella també com a independent. Es jubilà el 1985, encara treballant com a infermera de l’hospital Arnau de Vilanova. Moria el 27 de desembre de 1999 a Lleida, deixant tota la seva herència a organitzacions d’acció social i de caritat.

L'Albi 2011 305 Vincles i arrels

4. Bibliografia consultada

ABASCAL, Adriana (2002). Una mujer cada mujer. Mis arquetipos. Madrid: Ediciones Temas de hoy. ALBAIGÈS, Josep Maria (1991). Els carrers de Juneda. Associació Cultural Fonoll. Juneda: Casa de Cultura. ALBAIGÈS, Josep Maria (2012). "Una canonada molt cara". Fonoll, núm. 178. Juneda, gener- febrer, p. 48-49. AMIGÓ, Ramon; PERE, Ramon (2001). L’Albi i els seus noms. Treballs de l’oficina d’onomàs- tica, 6. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. ARBÓS, Antoni; ARBÓS, Ramon M. (1999). Tarrés. Tessel·la nacional. Col·lecció Viles i ciu- tats, 27. Lleida: Diputació de Lleida. ARBÓS, Santiago; CONTINENTE, Juan-Antonio (1986). Fulleda i Agustina d’Aragó. Fulleda: Ajuntament. ARBÓS, Santi; CONTINENTE, Juan-Antonio (1993). Fulleda. Un poble de les Garrigues. Col· lecció Viles i ciutats, 20. Lleida: Diputació de Lleida. BELLMUNT, Joan (1996). Devocions marianes populars. Les Garrigues. Lleida: Pagès editors. CASALS, Quintí (2010). "Maria Lois López" dins Dones de Lleida. De la Restauració a la Guerra Civil. Lleida: Alfazeta edicions. p. 90-98. CORNADÓ, Gabriel (2008). La geografia i la història del Vilosell a través de la seva onomàsti- ca. Col·lecció Monografies La Talaia. El Vilosell: Centre d’Estudis del Vilosell. CORNUDELLA, Joan (1994). Antologia de poetes "junedencs". Casa de Cultura, 3. Juneda: Pagès editors. CORNUDELLA, Joan (2005). "Com dos rius paral·lels". Fonoll, 143. Juneda. p. 52-54. DD.AA (1995). Biografies. Lleidatans il·lustres. Edicions de la Clamor. Lleida: Diari Segre i Institut d’Estudis Ilerdencs. DD.AA (2009). Lleida és femení (Dones per a la història). Lleida: Alfazeta edicions. FRASER, Ronald (2006). La maldita guerra de España. Historia Social de la guerra de la Inde- pendencia, 1808-1814. Barcelona: Crítica. LLADONOSA, Josep; SOLÉ, Josep (1983). Història de la Granadella. La Granadella: Ajunta- ment de la Granadella. MONTELLÀ, Assumpta (2011). Pa, crosta i molla. La guerra civil vista per les dones de les Garrigues. Col·lecció Guimet, 145. Lleida: Pagès editors. QUERALT DEL HIERRO, María Pilar (2008). Agustina de Aragón, la mujer y el mito. Madrid: La esfera de libros. SATORRA, Jordi; GASSIÓ, Ramon Salvador (2006). Els carrers de les Borges i les petjades de la història. Col·lecció El burj, 2. Les Borges Blanques: Editorial Cultural Sud-Oest. SOLDUGA, Francisco Javier (2007). Agustina Saragossa Domènech, La artillera del Portillo. Tremp: Garsineu. SOLÉ, Josep (1999). Història de la Granadella. Viles i ciutats, 29. La Granadella: Diputació de Lleida. VIDAL, Maria Victòria (2011). "Raimunda Elias Marca: una arbequina d’alçada". Prospecte Set- mana Cultural. Arbeca.

306 VIII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues