Quanta Misèria! 177
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
SALOMÓ MARQUÈS QUANTA MISÈRIA! 177 QUANTA MISÈRIA! L’ESCOLA PÚBLICA A LA GARROTXA ALS ANYS QUARANTA SALOMÓ MARQUÈS Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona SALOMÓ MARQUÈS QUANTA MISÈRIA! 179 Fa força anys que vaig conèixer en Jordi i des del primer moment và- rem sintonitzar parlant d’escoles i mestres, de la República, de l’exili, de la depuració i de la dictadura Franquista. La seva generositat, les portes sempre obertes de casa seva i del seus arxius m’han ajudat, i molt!, en els meus estudis i recerques. Estic segur que si llegís aquest text el corregiria i milloraria. El record de la seva bonhomia i generositat m’acompanyen sempre. aquestes alçades del segle XXI ja és sabut i co- negut que les autoritats franquistes imposaren una escola del tot contraposada a la de la República. La Ley de Enseñanza Pri- maria del 1945 no tenia res a veure amb les lleis promulgades durant els anys republicans. La formació inicial dels mestres va canviar radicalment; els pro- grames escolars també, la funció del mestres no cal dir-ho, etc. Els canvis va ser molt profunds ja que es va passar d’un règim democràtic a una dictadura pura i dura com a resultat d’una victòria militar. Les autoritats franquistes varen acusar el magisteri de tots els mals que, se- gons aquests, havia portat la República. Els acusaven d’enverinar la conscièn- cia dels infants amb uns ensenyaments que tenien com a base la tolerància, la participació, la coeducació, la catalanitat, el cientifi sme, l’observació, l’experi- mentació, etc.. Una escola que –centrada en l’infant- volia fer ciutadans crítics i participatius en una societat més justa. Per tant, calia fer foc nou. Era necessari trencar amb el passat a tots nivells. Les paraules del tinent coronel de la legió Camilo Alonso Vega en la seva entra- da a Olot, el febrer del 1939, són diàfanes. El militar no amagava les cartes i els olotins varen saber, des d’un primer moment, a què atendre’s. Va dir, entre altres coses: ... A los otros, a los del “hecho diferencial”, nuestra notifi cación de que han sido vencidos por la fuerza de las armas, y que si no quieren ser hermanos de los otros españoles les impondremos la ley del vencedor, porqué nosotros, los combatientes, al terminar la guerra en Cataluña damos por terminados y para siempre los hechos diferenciales. IN MEMORIAM MISCEL·LÀNIA PREMI SALVADOR REIXACH NOVETATS 180 El trencament que es produirà en l’àmbit escolar tindrà diferents nivells. El més destacat i dur var ser l’empresonament i afusellament d’alguns mestres du- rant els primers mesos de la dictadura. El seguia en importància l’abandonament del magisteri per part d’aquells mestres i mestresses perquè havien anat a l’exili o perquè havien estat expulsades per la Comissió Depuradora provincial o per- què havien decidit deixar la feina de manera “voluntària” fruit de les pressions de la nova situació política. En general eren mestres que s’havien signifi cat durant els anys republicans des del punt de vista polític i/o pedagògic. Un segon nivell de trencament amb el model escolar republicà va ser el pro- vocat per l’actuació de la Comissió Depuradora que va castigar, amb diferents tipus de sancions, una part del magisteri. Aquesta actuació va provocar, en bona part del col·lectiu, una actitud d’autocensura ben difícil de quantifi car i valorar. Juntament amb aquesta activitat repressora s’anà establint el nou model esco- lar fonamentat en el nacionalcatolicisme. El canvi es produí en diferents àmbits. Per una part, en el dels mestres en exercici; per altra, en el de la substitució del buit produït pels afusellats, exili i expulsió; un tercer àmbit serà el de canvi dels continguts dels nous plans d’estudis que tingué la seva culminació en la Ley de Enseñanza Primaria del 1945. La Inspecció de primer ensenyament tingué un paper destacat a l’hora de consolidar aquest nou model escolar. Passem a veure amb detall què va passar a la Garrotxa. Ho faig a partir dels documents ofi cials que he tingut ocasió de consultar1 Mort i exili A la Garrotxa hi hagué un mestre afusellat pels franquistes. Va ser sufi cient per fer saber com les gastaven els nous governants. De fet, tal com hem vist, ja ho havia anunciat el comandat de les forces d’ocupació Camilo Alonso Vega. Es tracta del mestre Joan Bagué Ribot, fi ll de Sant Esteve d’En Bas, on havia nascut el 1889. Després dels estudis a Barcelona i d’exercir en diferents poblacions arribà a Sant Esteve, casat i amb un fi ll, durant la dictadura de Primo de Rivera. Visqué la inauguració de les noves escoles el curs 1927-1928. Militant d’ERC, fou alcalde de la població l’octubre del 1936. 1 Encara que en alguns aspectes no tinc dades de tots els pobles de la Garrotxa considero que la informació consultada i que ara presento és sufi cient per fer una radiografi a de la realitat escolar durant la primera dècada franquista. SALOMÓ MARQUÈS QUANTA MISÈRIA! 181 Amb prou feines havia passat un mes de l’arribada dels franquistes quan, l’11 del març, va ser empresonat a Girona. Cinc dies després se celebrà el Consell de Guerra. Aquells consells –els d’aquells primers temps- estaven carregats d’espe- rit de revenja i amb molt poques garanties de legalitat. La guerra encara no havia acabat. Se’l va acusar d’inculcar, als infants, idees marxistes i antireligioses i de ser el creador del centre d’esquerres. També fou acusat de recolzar la revolució que a la població es va concretar en la crema de l’església i la mort de persones de dretes. Per tot plegat va ser condemnat a mort. Fou executat el 28 de març2 El fet que la Garrotxa fos un territori proper a la frontera francesa va facilitar que una bona part dels mestres passessin a França i, d’aquesta manera, salvessin la vida. En altres territoris de l’Estat no tingueren tanta sort i foren afusellats. D’aquesta manera començava un exili que molts varen estrenar en els camps de concentració d’Argelers, el Barcarès, Sant Cebrià, etc. Un exili molt breu per a alguns que, sortint el mes de febrer, a l’octubre ja tornaven a ser a casa. D’altres, en canvi, moriren al cap d’anys a l’exili europeu o americà. Alguns, agafats pre- soners pels alemanys, morien en els camps d’extermini. Gairebé un 11% dels mestres que treballaven a Catalunya varen anar a l’exili. Si tenim present que la majoria dels que varen marxar s’havien signifi cat molt positivament i activa en el camp de la renovació pedagògica pel seu bon fer (no- més cal veure amb quin entusiasme i agraïment en parlen els seus antics alum- nes) ja podem imaginar-nos la pèrdua qualitativa que aquest fet va representar per a l’ensenyament i l’escola a Catalunya en la nova etapa que s’iniciava. Possiblement la fi gura més important entre els mestres de la Garrotxa a l’exili sigui la de Ramon Calm, militant d’ERC i alcalde d’Olot durant la República. No va tornar mai i va morir a Tampico (Mèxic) on treballava en el Colegio Cervan- tes, dirigit pel gironí Esteve Garriga Pla, també exiliat. Va morir, ja jubilat, quan preparava el retorn al seu país. Dos altres exiliats d’Olot foren el matrimoni Bernardí Lite3 i Pepita Codina que treballaven al Malagrida. No passaren pels camps de concentració perquè 2 Salomó MARQUÈS “Joan Bagué, mestre i alcalde republicà de Sant Esteve d’En Bas, afusellat pels fran- quistes”, DD.AA. Actes de les Jornades sobre la fi de la Guerra Civil, Olot, Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 2001, pg. 487-498. 3 Lite va escriure unes extenses memòries qua guarda la família. Una part d’aquestes, les relacionades amb l’educació, es poden llegir a l’apèndix documental de Salomó MARQUÈS, L’exili dels mestres (1939- 1975), Girona, Universitat de Girona – Llibres del Segle, 1995. IN MEMORIAM MISCEL·LÀNIA PREMI SALVADOR REIXACH NOVETATS 182 familiars seus els acolliren a Perpinyà. Lite, membre d’Acció Catalana, va ser agafat de manera enganyosa al Pertús i entrat a Espanya. Un tribunal el condem- nà a mort. Gràcies a les gestions fetes per les autoritats franceses se li commutà la pena de mort per la de cadena perpètua. Quan va sortir de la presó tornà a França on morí el 1986. El gironí Josep Clara Parera, mestre de Tortellà (1932-1939), també marxà a l’exili el febrer del 1939. El seu exili va ser curt. Quan va tornar fou tancat a la presó, al Seminari de Girona. Quan va sortir ensenyà a Cruïlles, Hostalric i Palau Sacosta. El mestre Josep Bargés Barba4 va treballar a Mieres des del 1931 al 1934 quan es va traslladar a Calafell. També marxà a l’exili juntament amb els seus germans mestres, Lluïsa (que va treballar de mestra a Sant Jaume de Llierca del 1919 al 1929) i Antoni. A l’exili mexicà tots tres varen treballar al Colegio Cervantes de la ciutat de Córdoba (Veracruz). Varen morir a l’exili. Només varen tornar esporàdicament. Depuració i càstigs Quan la província de Girona va ser ocupada les noves autoritats començaren a aplicar la legislació que ja era vigent en els territoris “nacionals”. Així, a la capital, es formà la Comissió Depuradora del Magisteri. Presidida pel director de l’Institut de Batxillerat de Girona l’acompanyaven l’Inspector en Cap, un altre Inspector i dues persones addictes al nou règim.