Era Dèli Billy Wilder? |

Suman

Editorial Era déu Billy Wilder ?, Cinema i treball, per Camilo J. Cela Conde 12 per Maria del Mar Socias 21 Trío d'asos, Especial Billy Wilder per Antoni Figuera 4 ¡ 5 María Félix, Billy Wilder, Especial Billy Wilder o la idealització per Roma Gubern 13 per Antoni Serra 22 Billy Wilder, Especial Billy Wilder per Xavier Flores 6 Per totes aquestes coses, Rescats des de l'oblit, Especial Billy Wilder per Joan C. per Eduardo Jordà 14 Especial'Billy Wilder Romaguera 23 O 26 Una mala persona, per fortuna Teatre + cinema= Wilder, Cicle Cinema Social, per Matías Valles 7 per Francese M. Rotger 15 per Joan C. Romaguera 27 Especial Billy Wilder Especial Bill\ Wilder Filmografia, Billy Wilder no és La mirada de Max, Peldicules en el paio de les quals tan famós, Wilder ha collaborai, per Gabriel Genovart 16 ha escrii eli mateix per Magdalena Brotons 8 ¡ 9 o s'han escrit basant-se Especial Billy Wilder en una idea seva. 28 a 31 Especial Billy Wilder

Sherlock Holmes Avanti: El Mediterrani Recull de manifestacions segons Billy Wilder, segons Billy Wilder, Wilderianes 32 per Joan C. Romaguera 10 per Jorge Marti 17 Especial Billy Wilder Especial Billy Wilder Cinema a "SA NOSTRA" 34 ¡ 35 A Vapartament amb Billy Wilder: de G. Swanson a M. Monroe, en Billy Wilder, per Iñaki Revesado 11 per Joan Obrador 18 ì 19 Espccial Billy Wilder Especial Billy Wilder Mirali trencat, per Marti Martore!! 20 Especial Billy Wilder

TEMPS MODERNS I

Papers de cinema Director Assessors Fotos Edicio mensual Jaume Vidal Francisca Niell, Arxiu Centre de Cultura Maig 2002. Nüm. 83 Antoni Figuera, Secreta ri Redamo ImprimeiK Andren Ramis, Auquel Pasqual Gráficas Planisi, S.A. Edita Josep Caries Romaguera. Dipòsit Legal: P.M. 648-1994 Centre de Cultura Hssessorament linguistic "SA NOSTRA" Jeroni Saloni Carrcr Concepciö, 12 07012 Palma Traduccinns Telefon 971 72 52 10 Manel-Claudi Santos Fax 971 71 37 57 [email protected]

"Temps modems" no compartebí, necessàriament, l'opinió dels seus coHaboradors.

Podeu trobar "Temps Modems" al Centre de Cultura 'SA NOSTRA" de Mao, Eivissa, CiutadclJa i Palma, llibrcria Embat, llibrcria Ereso i als cines Chaplin, Portopí i Renoir, llibrcria Espirafocs (Inca). Editorial

Morts i fantasmes

Ara t'adones que a desgrat La mort de Billy Wilder va ser just Després de la ressaca dels Oscar i ja de tant de moviment abans de treure l'anterior nùmero de que hem parlat d'eli, la cartellerà ex- a penes t'has mogut la revista. Un home que pensava hibeix un Trueba embruixat per l'o- del Hoc on eres... morir-se als 104 anys i ho fa als 95. bra de Marsé. Una mostra correcta Aquest canvi de plans va trastocar el de la Barcelona de l'època. Potser Miguel Martí i Poi que hagués estât la nostra aspiració en alguns moments hagués pogut de retre-li un homenatge amb la revifar el ritme. Malgrat tot, la màxima immediatesa. La urgència, peHícula que es fa imprescindible doncs, només ens va permetre in és la darrera producció dels germans corporar dos articles, un del nostre Cohen. L'home que mai no va éss- director i l'altre d'Antoni Serra-més er-hi, mostrai a través de la historia que recomanable la lectura del seu mai millor contada. Film amb de quart poder inexistent-. Bé, per tot nominado d'origen. això, aquest nùmero el dedicam in- tegrament a la figura del gran realit- Acabarem aquesta columna aixi zador, que atribuïa la responsabili- com l'hem comentada, és a dir, amb tat del seu exit a Hitler, a qui cul- Billy Wilder. Al proper nùmero de pava d'haver-lo empès cap a un exili, Temps Moderns publicarem una en- l'any 1934, que el va menar, Trueba questa sobre les peblícules preferides dixit, a la divinitat. del nostre director prefe-rit. A les set més votades, hi afegirem les deu A la vista dels darrers esdeveniments d'altres realitzadors que eli mateix és fàcil imaginar-se que un nou geni va considerar com a les millors de de caractéristiques wilderianes sor- la historia en una entrevista publi girà de la Franca actual -sera sens cada per la revista Sight and Sound. dubte un immigrant magribi que Sera un bon pretext per omplir de haurà de fugir de les urpes de Le Wilder el Centre de Cultura, d'em- Pen-. L'unica diferència és que no papar-lo de la seva presencia. sabem si la receptivitat nord-ameri cana actual sera la mateixa que va permetre Wilder fer-se amb el Hoc que de forma merescuda va assolir.

No volem insinuar que hagi passât desapercebut, però si algù, despis- tat, no va assabentar-se'n, recordarem que aquest passât mes d'abril va celebrar-se el cinque festival in- ternacwnal de cinema — Illes Balears. Tot suma, però hi ha coses que po- drien sumar més i millor. Trio d'asos In memüriam Illuder Lemmon i Mthau: junts i per separai

intoni Fipera 1 que segueix no és un obitua- perfecte, però ell gairebé sí) se n'ha noble i digne, Holden, al qual devem ri ni una necrológica ni tam- anat de gresca amb altres dos in- la definició mes encertada de l'immens poc un epitafi. Difícilment ho condicionals no-morts -Walter i talent de Billy Wilder: "Té el cap pie podría ser si acceptam el lloc Jack-, ais quals l'opinió pública tam de fulletes d'afaitar." I desig que con comú que els obituaris, les ne- bé va donar per ocasionalment sti en acta tot el que afirm, ja que només crológiques i els epitafis son traspassats en el seu moment i, per els qui pertanyin a festrella" Wilder simples notes a peu de pági descomptat, ben enterrats. 0 Lemmon o Matthau o Holden (tam na, amb les quals els vius pretenem Allá, ptecisament allá, a l'altra banda bé a f "estrella" MacLaine, és ciar), ser honorar el record deis morts. d'aquella barra de bar, llarguíssima com án capaços d'entendre-ho. Referendats moltes vegades pels ver l'infinit, que és la barra del temps o de No, Billy Wilder no ha mort. I, de fet, sos memorables d'aquell poeta cas- l'eternitat (que és el que és l'atzar en d'ençà que he sabut que havia decidit tellá que va ser Jorge Manrique: relació al destí), veieu-los a tots tres balxar-se del món en marxa i posar ter "Aunque la vida murió nos dejó har barrinant nous arguments, maqtiia- ra pel mig, molts de vespres me'n vaig to consuelo su memoria." véllics i esbiaixades trames que, en el a confraternitzar amb eli a "Sunset I no ho son -obituari, necrológica o fons, amaguen un vergonyant i déses Boulevard", compartirti a mitges un epitafi- les línies que segueixen per la pérât romanticisme, entre glop i glop modest -o no tant- "apartament" on senziüa rao que Billy Wilder no ha de bourbon. Sí, veieu-lo aquí, a l'irre- conviure "con faldas y a lo loco" en com mort, com ens han fet creure les noti spectuós i indoblegable Wilder, pre- panyia de la mes encantadora ascen cies de premsa que ens han arribat i, nent tassa rere tassa, en companyia deis sorista que ens puguem imaginar fins i tot, els seus mes afligits deutors. seus inseparables cómplices: un em -sosias d'una tal Irma la Dolca- i de El que passa -una darrera guinyada bullos i malhumorat Matthau i un ma- dos brivalls de la pitjor mena i de la de complicitat davant del destí— és lencònic i vulnerable Lemmon, amb la millor casta, que nomen Lemmon i que Billy Wilder (el nostre sorneguer, presencia respectuosa i callada, al fons Matthau, tots disposats -i jo inclòs- a descarat i descastat Billy: ningú no és de l'enquadrament, d'un ressacós, però redactar a "Primera Plana" l'epitafi per N'tnochtka partida doble -ara sí- d'un segle que se'ns n'ha anat (el segle XX) i el d'un altre que, tant ells com jo, pensam que també se'ns n'ha anat abans d'haver-lo iniciat: el segle XXI. Perqué si hi ha qui afirma que la caiguda del mur de Berlín va ser la data histórica que va suposar el final d'un segle i d'un millenni i la punta de llanca del començament d'un altre (aquí una pausa: aquest mateix mur que, pel costat de la Porta de Brandenburg, els protagonistes de l'espatarrant Un, dos, tres, i molt especialment un imparable 1 genial -en el seu gest i en la seva veu— James Cagney, passaven en totes dues directions una i altra vegada en aque lla divertidíssima sátira (al fons el record de Ninochtka d'Ernst Lubistch) tant contra el socialisme real de f Alemanya de l'est com contra l'impérialisme ian- qui, descafe'ínadament simbolitzat per la industria de la Coca-Cola); n'hi ha d'altres, entre els quals m'incloc -i no ho die com una simple boutade- que pensen que el segleXXI no vacomençar sino que va acabar Til de setembre de l'any passât. I és just poc abans o poc després d'aquella cruilla histórica el moment sàviament triât per Matthau, Lemmon i Wilder per sortir de fesce- na amb un mutis. I és precisament tam bé en aquest instant quan una desco munal i triple riallada ressona en els

El crepúsculo de los dioses ...veieu-los a tots très barrinant nous arguments, maqulavèliics i esbiaixades trames que, en el fons, amaguen un vergonyant i désespérât romantïcisme, entre glop i glop de bourbon.

nostres timpans des de l'altra banda de la barra d'aquell bar infinit del temps, on sempre és de nit, però no s'hi fa feina i és on se serveix el bourbon més pur de tot l'univers, acompanyat d'una frase que qualsevol minimament atent pot escoltar: "Aquí quedau." ¿Qué hi podria afegir sobre Billy Wilder, a més del que han repetit fins a la sacietat tants i tants panegiristes? Per a mi, Wilder pertanyia a aquella estirp de privilegiats directors que -com passa amb un Fritz Lang o amb Howard Hawks- no recordarem mai per una pebb'cula que pugui haver ofès la nostra intebligència, i si, en canvi, per un grapat generosament ample d'o- bres mestres i també per un memorable repertori de seqüéncies i diàlegs que Ariane: l'exprès que comença la sor- de l'ombrebla obrint-se i tancant-se mereixen incloure's en qualsevol selec- tida de l'estació de Paris, el madur com un codi morse, davant la mira ció antològica. Així que aquí teniu un seductor Frank Flannagan (un im- da de Holmes que contempla la seva lleuger recompte de les meves prefer- ponent Gary Cooper), amb un peu marxa des de la finestra de la man- ències -tant sols unes poques- wilde- a l'estrep observant com corre per sió; la següent sequència en qué rianes: l'andana una joveneta completament Holmes rep, en el seu apartament de enamorada que va a trobar-lo: Ariane Baker Street, la noticia de la seva exe- Com totes les époques. I des (aquella germana gairebé bessona de cució; la retirada del protagonista a d'aleshores -parafrasejant Norma Sabrina i la quai, com Sabrina, no la seva habitació sense dir paratila, Desmond- les peblicules se n'han ens la podem imaginar sota cap ai- per deixar que siguin el seu violi i anat fent més petites; però és sobre- tres trets -"cara d'àngel" per a S tanley l'opi els que acompanyin en solitari tot el mon que se'ns ha tornai de cada Donen; garçon damné per al poeta el seu cor dessagnant-se; totes aqüe pic més menut. Guillermo Carnero- que no siguin stes imatges mereixen quedar in- La sequència final -una de les més els de la inoblidable Audrey deleblement tatuades en la retina de belles de la historia del cine- de Hepburn); i aquell gest sublim, en l'espectador que les contempla. Perdición. Un moribund Walter Neff tre la força de decisió masculina i la Deia Borges en el seu brevíssim i in (Fred MacMurray) intenta imitil- retuda entrega femenina -i és que la oblidable poema "Un poeta menor": ment encendre un darrer cigarret félicitât es pot jugar en un segon- 'La meta es el olvido. Yo he llega mentre balbucejant li confessa al seu d'enllaçar-la Flannagan per la cintu do antes". Parafrasejant Osvaldo amie Barton Keyes (Edward G. ra, agafant-la en sopols i pujant-la al Soriano podem afirmar amb rotun- Robinson): "Tenies el culpable molt tren, davant la mirada comprensiva, ditat que, tot i que seguirà havent- a prop, a l'altre costat de la taula." I entre irònica i tendra alhora, del seu hi penes (cada vegada que un èsser Keyes, agafant el misto d'entre els résignât pare Claude Chavasse estimat li cali foc a la vida a l'altre seus dits tremolosos l'hi encén amb (Maurice Chevalier). Ariane, o com costat del mirali), no podrá existir el mateix gest amb qué Neff acostu fer-li boniques voltes a l'etern mite mai l'oblit per a un cineasta de la mava a encendre'ls-hi i aproximant- de Pigmalió en un registre diferent, talla de Billy Wilder. Així acomia- li la flama li replica: "El tenia molt però tan savi com el que va dur a dem-nos-en amb un "fins ara" (fins més a prop." Poe més sobre l'amis- terme George Cuckor a la seva mag que fiquem novament una de les tat es pot dir en aquest "Uarg adéu" nifica My Fair Lady (no casualment seves cintes en el cor del nostre video chandlerià amb qué es tanca el film. interpretada també per aquella actriu recordant el fulgurant final d'una al I ja que parlam de finals, ¿hi ha algú d'estirp única que va ser la Hepburn) tra de les seves obres mestres: El que posi en dubte encara que, sota I seguint amb els finals -ara pun- apartamento, quan l'ascensorista aquella capa d'aparent acritud i la yentment romàntics-, seria imper Fran Kubelik (una prodigiosa mala bava habituais a moites de les donable que oblidàssim aquella obra Shirley MacLainc) li diu a un en sèves peblicules, debatent-se sempre mestra inqualificable en qualsevol cara dubitatili Bud Baxter en la seva entre l'acidesa i l'amargor, s'amaga- gènere que va ser La vida privada de estrenada integritat, davant un felx va un romàntic empedreït? Sherlock Holmes: Gabrielle Valadon de cartes en qué l'inici de la partida Recordem, en aquest sentit, la bel (Geneviève Page) acomiadant-se del pot ser també el comencament d'u lissima sequència que tanca la injus- detectiu, després que ha descobert la na bella historia d'amor: "Calla i tament oblidada i deliciosa comedia seva condicio d'espia alemanya, el joc rcparteix"). • Descansi

Kavier Fio r E S e les poques nécrologiques que restaven per llegir deis autors que varen conèixer el période daurat del cine ame rica, segurament la que mes agradava no trobar-hi aquests darrers anys era la de Wilder. Wilder es resistia a desa- parèixer, encara queja duia un pareil de décades desaparegut de la pro ducaci cinematogràfica. La simpatia que despertava com a persona no era aliena a la valorado creixent i a l'es tima crítica de la seva obra, que pu- java de cotització a mesura que aug- mentaven els anys del seu silenci forçat. Revisar la seva obra no ha es tât un fet casual ni a Europa ni als EUA de la darrera època. Si bé és cert que Wilder no tenia l'elegància i f extremada subtilesa de Lubitch ni la grandesa i universalitat de Chaplin, en canvi si que posseïa una sorneguera humanitat suficient- ment atrevida i alhora decorosa, per semblar-nos molt pròxim a la majoria d'espectadors. Sens dubte, Wilder devia molt als seus mestres, amb els quais va tenir la sort de fer-hi feina, i va aprendre amb la práctica suficient com per assimilar-lo de tal manera que semblas personal. L'enriquidora experiencia va donar com a résultat un estil coneixedor i propi, que va permette una filmo grafia farcida d'encerts, que el varen empènyer a depurar el seu talent manejant situacions ben complexes amb la senzillesa que només una cer ta saviesa es pot permetre. Un gran virtuosisme en lus de situacions mélodramatiques que, en altres mans, caurien en el ridi cul i l'acidesa amb què despistava de la seva tendencia cap al romanticisme, eren algunes de les sèves millors armes per defensar- se del sistema de "treball" que li va tocar viure. Per desgracia, aquest tipus de cine ja no existeix, tot i que el pitjor és que ha estât substituir per "un altre" que és difícil de digerir, ja que l'unie que caracteritza la major part del cine america actual és que gairebé tots semblen haver acabat el batxillerat fa pocs mesos.

Descansi en pau Billy Wilder. • Una mala persona, per fortuna

latías fall ES es que eis psicòlegs domi Billy Wilder és un geni, perqué no qué l'espectador participa en tots els nen la terra, la majoria de va deixar mai de banda la maldat, sentits de la síndrome d'abstinéncia I males persones es passen la mai no va demanar-ne perdo. A una del protagonista. El cineasta vida explicant-nos que no obra que es dilata al Uarg de mig perseguía 1'audiencia per torturar-la, eis hi quedava altre remei, i segle, va comprendre que l'humor per confirmar-li els seus pitjors pre- que tot és culpa de les tor consistei* a no fer-se iblusions ni sagis, no volia distreure-la, "perqué tures a qué foren sotmeses concessions. No volia produir un no sé filmar persecucions de cotxes". pels seus pares. Paulatinament, de formigueig, sino punyir les convic I a diferencia d'esperits mes covards diquen mes temps a la justificació tions deis seus contemporanis fins -o subtils, per utilitzar la versió asép que a la maldat i, com que la per- a la medubla. En els seus millors tica - no es refugia en simbolismes. versitat es dissol en la indulgencia, moments, els Coen i els Farrelly in- De persones així, se sol afirmar, amb acaben convertits en uns bonassos clouen en els seus sarcasmes una dis certa displicencia, que mai no foren insuportables. El seu abstencionis- culpa genèrica, "només ho feim per cruels amb ningú que no ho me empobreix la qualitat de vida a fer-vos riure". D'aquí precisament meresqués. En el cas de Wilder, mai la terra, perqué un planeta sotmés a que la seva comicitat desemboqui no va trobar ningú que no meresqués les forces del Bé i de la dissimula- sovint en allò grotesc. En canvi, el una crueltat i, per això, va utilitzar ció està condemnat a la degenera malvat austríac es limitava a mur Jack Lemmon com a víctima deis seus do. Un prejudici burgés molt estés murar, "només ho faig, perqué vos- encrueliments. Gracies a la seva mal ha decretat que no som suficient- altres sou així". dat insubornable, aquest home sense ment bons, quan és el contrari el que Quan la comercialitat encara era un pietat que val per dotze, ens brinda ocorre. Verbigracia, l'únic tret atrac- crim, Wilder va ser acusat de sacri magnifiques lliçons d'antropologia, tiu de Bill Clinton son les seves to- ficar els valors estètics a l'aplaudi- en un idioma que mai no domina. pades sexuals amb Lewinsky, que ment massiu. Es difícil explicar com L'home va ser la seva passio absolu pareixen extretes d'aquella obra es conciliaria aquesta voluntat ver ta, però no tenia nécessitât ni interés mestra cinematogràfica titulada benera amb la sedent Días sin hue per estimar-lo. Fins i tot amb això li Porky's. lla, una de les escasses ocasions en hem de donar la raó. • I Billy Wilder no és tan tamós |

1 fet que la majoria d'un grup vídeo club, ja ni es planteja, i molt guin les d'estrena als cines comer d'estudiants que fan una as- menys l'assisténcia a un cicle dedi- ciáis, fa que aquest i molts altres di signatura anomenada histo cat al director. Així que tampoc no rectors, quedin al calaix deis cinéfíls ria del cine, respongui a un ens hem d'escandalitzar davant el fet i siguin vertaders desconeguts per a questionari sobre Billy que joves de vint i pocs anys no ha- les noves generacions, llevat que, per Wilder destacant que fou el gin vist Double Indemnity {Perdición) algún motiu, tenguin l'oportunitat director considérât com un o Sobrina, per citar només dues de de veure altres peblícules que no si déu per Fernando Trueba, quan va les peblícules més famoses de guin les premiades pels Oscar de rebre l'Oscar per Belle Epoque, fa Wilder, que en realitat, son la gran Hollywood d'enguany. De totes for pensar molt i encara més si vos die majoria. El que voldria destacar és mes, encara que ens pugui sorpren- que alguns alumnes entregaren el que aquest grup, que pens que po- dre aquest desconeixement per part questionari en blanc. Segurament, dem considerar representatiu d'un dels estudiants, hem de pensar que el que més crida l'atenció no és que cert jovent actual, ja que molts d'ells no tots els films de Wilder son tan no sabessin qui era Billy Wilder han escollit l'assignatura lliurement, famosos com els que encapçalen les abans de la Pasqua de 2002; era un es quedassin només amb aquesta llistes dels preferits pel public, com director retirât del cine des de feia anécdota que mostraren gairebé tots The Front Page (Primera plana) o vint anys, i les sèves peblicules no els informatius de televisió, i no s'in- Some like it Hot (Con faldas y a lo mes es podien veure a la televisió, teressassin en Uegir alguna de les in- loco). D'altres, sobretot els de la seva normalment al programa de José formacions amb qué varem ser bom- darrera época, han quedat en un se Luis Garci, que és capaç d'acabar bardejats, o mirar, aquesta vegada sí, goli o tercer terme, com el que jo amb la paciencia de qualsevol (sem The apartment (Elapartamento), que voldria destacar, Avanti (1972), tra pre que he aguantat alguna peblícu- Garci va posar al seu programa el di- duit al castella amb el desastres tí- la fins al final, al matí següent m'he lluns següent a la seva mort. Supós tol ¿Qué ocurrió entre tu padre y mi demanat a quina hora es deu aixe- que les poques possibilitats de veu madre? El vaig conèixer de molt car Garci). La remota possibilitat del re a Mallorca peblícules que no si- jove, abans que sabés qui era aquest director, i va contribuir a la meva italianofilia, quedant al meu sub conscient fins que, anys després el vaig tornar a veure, sabent ja més coses de Wilder i de la pellicula. No em va decebre gens, ans al con trari, cree que em va tornar a des pertar totes les sensacions que havien contribuii a que, des de ben petita, somiàs en anar a Italia. La primera intendo de Wilder, que confessa no ser aquesta una pelli cula de la que se sentís realment or gullos, era fer que el pare de Wendell Armbruster Jr., que moria d'un accident de cotxe a l'illa d'Ischia, estigués acompanyat de l'grum de l'hotel, descobrint-se així que era homosexual. Wilder finalment acaba realitzant una de les histories d'amor més tendres del cine, i no em referesc naturalment al fet que descartas l'homosexuali- tat, sino a la romàntica historia en tre Jack Lemmon/ Wendell Armbruster Jr. i Juliet Mills /Pamela Pigget. Però no és aquest el motiu pel qual m'agrada especialment aquesta pellicula, sino per l'atmosfera que desprèn, irradiant la Hum delMediterrani, present fins i tot a les escenes nocturnes, res- ponsabilitat del director de foto- ...quart fou estrenada aquí, la peí-líenla bague' de sofrir dos talls de la censura, un delsquals va fer aesaparèixer aquella innocent secuencia en qué Lemmon/Armbruster i Mills/ Pigget es ¿lancen a nedar nus a la matinada, privant-nos amb el tall la divertida imatge de Mills amb un calcetíde Lemmon a cadapit...

grafia Luigi Kuveiller. Pel que fa a tor de repartiment Pippo Franco. És pare cada any a curar-se el lumba aqüestes escenes, hem d'assenyalar potser una de les peblicules de go a Italia. Un altre personatge ciati que, quan fou estrenada aquí, la Wilder en que el paper femeni apa- de la historia és Carlucci, ¡'admi peHícula hagué de sofrir dos talls de reix tractât amb mes delicadesa, tot nistrador de l'hotel interprétât per la censura, un dels quais va fer de- i el menyspreu amb que Lemmon es Clive Revill, actor de comedia saparèixer aquella innocent seqiièn- dirigeix a Mills al principi del film, angles que, pels qui no l'hagin vist cia en que Lemmon/Armbruster i un tracte que ens fa sentir malament, a altres films, no creuran que no és Mills/ Pigget es Uancen a nedar nus sobretot al public femeni, i amb el italià. Tota la peHícula està plena de a la matinada, privant-nos amb el quai Wilder sabia que moites dones topics sobre aquest país, però el cert tali la divertida imatge de Mills amb s'hi sentirien identificades. Per cert, és que son topics reals, duits a l'ex- un calcetí de Lemmon a cada pit, que el protagonista masculi havia de trem fins a provocar el somriure, ¿no actuaven ja aquests com a cen ser interprétât en un principi per però no per aixó menys versem- sore? Pigget, cruel llinatge amb el Nino Manfredi, i encara que Wilder blants: el repòs obligat per dinar, que quai Wilder remarca la característi segui pensant que Lemmon no era s'allarga algunes hores, les compli ca física que amarga la protagonis l'actor més adéquat pel personatge, cations incomprensibles de la bu ta, se'ns va descobrint cada cop mes la seva transformació al llarg de la rocracia italiana, els clans familiars, bella a mida que avança la peHícu peHicula fa que ens reconciliem amb tots aquests i altres elements con- la, i això és sobretot pel fet que ella l'antipatie home de negocis, tipic re tribueixen a transportar l'espectador es va sentint mes segura de si ma- présentant de la societat nord-ame a un Hoc meravellós com és filia teixa, com queda palés a la sequèn- ricana que Wilder ataca. I encara d'Ischia, i entendre perfectament la cia en que se'n va a passejar sola pels que aquesta transformació sigui mo- trans- formació del malhumorat carrers d'Ischia, i és perseguida per mentània (Armbruster seguirà sent Wender Armbruster Jr., quan deci- un grup de joves, dels quai aconse- el fred i calculador home de nego deix enterrar son pare i la seva amant guix escapar pujant a la vespa del cis de sempre, per molt que s'hagi al Hoc on havia estât reaiment feliç, pintoresc encarregat de la funerària, enamorat, no ens enganem), se'ns almenys entre el 15 de juliol i el 15 l'eficient burócrata de perfil inequi- mostra la cara més amable de l'ho d'agost, durant els darrers deu anys vocament italià interprétât per fac me que descobreix per que anava son de la seva vida. • Apunts 10 a contrallum Sherlock Holmes seps Eilly Illuder

esprés d'haver reabtzat En deis mites, tal i com es posava de ma mes romàntiques i tendres, tal vega bandeja de plata (1966), una nifesta El crepúsculo de los dioses (1950). da s'hauria d'afegir-hi Sabrina (1954), de les seves obres mes es- Billy Wilder roda a Londres, La vida de Wilder, el qual, en altres films, i perpéntiques i en la qual ini- privada de Sherlock Holmes amb dos ac- penso en El apartamento (1960) o ciava la primera de les tres tors, Robert Stephens i Colin Blakely, Irma, la dulce (1963), no privilegiava collaboracions amb el tán pràcticament desconeguts, però la tant el tema amorós i la mirada nos dem format per Walter relació deis quals remetía, salvant tàlgica, com la crítica social o la come Matthau i Jack Lemmon, el genial destacades distancies, a la formada per dia disbaratada. A La vida privada de Billy Wilder, va comencar un periple, Lemmon i Matthau. Partint deis per- Sherlock Holmes, apareix el tema de a manera de exib cinematografié, peí sonatges creats per Sir Arthur Conan l'amor, a través del qual es continua vell continent europeu. L'escassa re- Doyle, Billy Wilder va elaborar una aquest procés d'humanització plante- buda que va patir Fesmentada pellí- historia d'estructura detectivesca, en jat per Wilder, i que portará el pro cula va ser la terrible i definitiva con qué els protagonistes mateixos, tant tagonista a f enamorament d'una mis firmado que al director nascut a Sucha, Sherlock Holmes (Stephens) com el teriosa i seductora dona, la qual li pro- l'any 1906, se li tancaven les portes de doctor Watson (Blakely) eren desvir- posará la resolució d'un no menys Hollywood, tal i com ja s'intuia des- tuats per la mirada humanitzadora que misterios i interessant cas. Però en rea- prés del fracás económic que havia pa- sobre ells despiegava el propi cineas litat, l'amor no es manifestará, sino tit aquella mirada acida, com no po ta. D'aquesta manera, s'iniciava la que se sublimará degut a la inicial mi dría ser d'altra manera, titulada desmitificació d'aquell detectiu sagaç soginia de Holmes i, posteriorment, Bésame, tonto (1964). Així, dones, Billy i infafbble creat per l'escriptor angles perqué el detectiu considerará una ver- Wilder iniciaría una serie de rodatges i que, per a Wilder, es convertía en un gonya caure sota els efectes deis sen- per diferents paisos, com son Grecia èsser quotidià i susceptible de caure en timents. Però, el pitjor de tot per la (Fedora, 1978), Italia (Avantil, 1972) Terror. Per altra banda, el personatge seva decencia i la seva llegendária i, evidentment, Anglaterra (La vida de Watson, matusser ajudant de grandesa sera descobrir, massa tard, privada de Sherlock Holmes, 1970). Una Holmes i qui fomenta la seva llegen- que s'ha enamorat d'una enemiga. Així serie de peHícules que, com a tret de da a través de la publicado de les aven dones, Holmes será víctima d'una nominador comú, destaquen per gau- tures del famós detectiu, patia canvis reprimida, però autèntica, passio dir d'un ritme pausat, calmos, que con en la seva personalitat, ja que no tan amorosa que el convertirà en víctima trasta amb el ritme trepidant i frené- sois seguia per tot a Holmes, sino que, d'un engany. tic, característic d'obres com Un, dos, a mes, opinava i questionava el seus Historia a la vegada passionai i diver tres (1961), per exemple. Pero, son, mètodes d'investigació. tida, no cal oblidar, empero, que la aqüestes, peblícules que, també, esta- La vida privada de Sherlock Holmes i pebb'cula s'estructura a l'entorn d'una blerxen lligams directes amb la resta Avanti! (per favor obbdin el seu ridícul investigado, un esquema usat habitu- de la seva filmografia, com a Fedora, títol en espanyol), segons Michel alment per Wilder, com, per exemple, obra mortuoria que és una refiexió so Climent, en una valorado que no H a Perdición (1944) i Testigo de cargo bre l'inexorable pas del temps i focas agradava a Wilder, eren les peHícules (1958). El misteri, dons, és el fil con ductor, a través del qual es van enfi- lant les relacions entre el triplet pro tagonista i mitjancant el qual l'e- spectador queda atrapat. Per portar endavant tal empresa resulta impre scindible un guió magistral, en qué es- tiguin perfectament mesurades tant les dosis d'informació com el moment precís en qué es comuniquen. Tot junt fa que La vida privada de Sherloch Holmes siguí una peblícula entranyable, per les debilitats ocultes que sorgerxen del seu protagonista, i di vertida, per la presencia d'un Watson desconcertat, però, sobretot, fa que sigui una peblícula entretinguda, en cara que es vegi una vegada darrera l'altra.

"No hi ha mes que una Ilei, jo no en conec d'altra: prohibit avorrir" Inaili Revesado a partida del món deis vius sempre acab per pensar que la da- trama està servida. A partir d'aquest de Billy Wilder ha deixat rrera peblicula que n'he vista, n'es la moment, el futur professional del sense referents a qui poder millor. Es L'apartament una protagonista està garantii, però l'a recórrer quan es fa esment a exceblent comèdia que dosifica mo mor, que tot ho canvia, farà que els l'època daurada del cinema ments de rialles, proporcionats so- seus interessos per ser qualcú en el america. La seva mort és, en bretot pels personatges més secun- treball desapareguin i es convertei- • aquest sentit, la definitiva daris, juntament amb altres de més xin en desigs de ser simplement una mort d'un cinema que va saber do dramatisme, que es reserven la pa- bona persona. Si bé el film es cons- nar grans i immillorables peblicules, rella protagonista; un Jack Lemmon, trueix al voltant de la rclació que i que ha anat caient després, a poc a oficinista gris i solitari i una humil neix entre els personatges de Jack poc, en el tedi dels grans efectes es Shirley MacLaine, enganyada pel Lemmon i de Shirley MacLaine, hi peciáis, en l'avorriment dels guions seu totpoderôs amant. La trobada ha un grapat de secundaris que pu- que es repeteixen, en la mediocritat, dels personatges és inévitable, tots gen el nivell de pura comedia: el ma en definitiva, de la indùstria cinema dos fan feina a la mateixa compan- trimoni veí d'en Jack (ell, metge que togràfica mes poderosa del món. yia d'assegurances, ella de rutinària es veurà destorbat en la nit de Nadal Tanmateix, sempre ens quedará el ascensorista i ell d'oficinista aplicat, per atendré una inoportuna urgen material filmat que mai no ens can per tant, cada demati es troben a cia d'en Jack; ella, mestressa eij- saren de revisar i que també ens ser l'ascensor que sera l'antesala de l'a tranyable que odia el seu veí per la virà per enyorar aquell cinema del partament on es desenvoluparà la fama de conquistador sense escrú- passai i per repetir-nos una vegada seva peculiar histôria. El tercer gran pols que s'ha guanyat entre els més alió de "ja no es fan peblícules protagonista del film és precisament veins), els companys que fan ús de com aqüestes." aquest apartament on viu en Jack, o l'apartament o Túnica conquista Com si hagués decidit cridar el mal millor, diriem, on intenta viure Jack, d'en Jack, també en la inoportuna temps, el senyor Garci (qui és qui ja que el nostre enfeinat treballador nit de Nadal, una dona solitària que, més ens ha mostrat, juntament amb que fa moites més hores de jornada com ell, ha begut més del compte, la programació del Centre de de les que li pertoquen, és, a més a per ofegar en l'alcohol la tristor d'u Cultura de Sa Nostra, aquelles més, un amable company que cena nit de Nadal en soledat... peblícules d'abans) havia progra- defx el seu discret pis als seus supe- No contarem aquí el desenlia?, se mat, per una de les darreres cites de riors, perquè tinguin un lloc on tro- gur que bona part dels qui em llegiu cada dilluns, L'apartament, emissió bar-se amb les sèves amants, on po- el coneixeu... Això sí, us diré que que va esdevenir un immillorable der viure discretament les sèves quan apareix el rètol The End, és fá homenatge per al mestre que ens aventures, a canvi de petits favors cil que us venguin ganes de. fer una acabava d'abandonar. No és que que l'ajudin a prosperar dins la com- partida de cartes, sobretot si heu L'apartament sigui la millor obra panyia d'assegurances. Tôt es com- gaudit de la peblicula amb qualque d'en Billy -seria molt difícil triar la plica quan el mateix président de la estimada companyia. millor perla d'una producció cohe- companyia li demana les claus de rent, impecable, abundant i variada, l'apartament per anar-hi amb la seva però és que els seus treballs teñen la darrera conquista, que no és una al- Grades Billy Wilder, insòlita virtut d'agradar-me tant que tra que l'amabie ascensorista. La siguis on siguis. • Era dèli Billy Wilder? |

[Olde ust mort Billy Wilder, ens arriba, li hauria donat temps a llegir- que no podem pensar en cap de les posàrem tots a considerar si se quasi tota la literatura russa espé peHícules de Wilder sense fer una era Déu vertader o sols un rant que arribas l'estrella. Això ha de llàgrima d'enyorament. arcángel. La condicio divina voler dir que Wilder era, en realitat, Un moment. Belcebú és, segons ens s'ha de prendre molt serio- un arcángel. Déu pare o inclòs l'es- varen ensenyar a escola, un àngel sament. Solament un èsser perit sant no han de menester posar caigut. No ens serveix. Wilder mai savi i parient fins a l'infinit se al dia en matèries literàries. no va caure: ens feia caure a tots nos- podria haver-se inventât Marilyn Però, per si fos poc, Wilder es va in altres en la més absoluta estupefac- Monroe oblidant-se, tal vegada per ventar també la parella Lemmon- ció. Abu que segurament no fos, a la allò de no deixar-nos massa en Mathau, i sols un Belcebú pervers Uarga, ni un déu, ni un dimoni, i, ni evidencia ais moríais, de donar-li un tendria el talent necessari per a ex- tan sols, un àngel. Wilder era eli cervell a joc amb els seus ulls o la seva quisdeses abd. Alla on es trobin els mateix. No rebaixem el seu record boca. Deia Wilder que, en un rodat- tres -els quatre- ara és el Hoc on vol- comparant-lo amb éssers de menor ge, no sé si el de La tentación vive driem quedar-nos-hi per sempre els importancia. • L;?Z2 Teatre + cinema=Wilder

Francese 1. flotqer

i una bona part del cinema de tots els temps s'ha inspirât en obres de teatre, tampoc no és tanestranyquelavessant tea tral representi un aspecte ba sic dins l'univers de Billy Wilder. De fet, és possible que Wilder sia, entre els grans realitzadors de la historia del cinema, un d'aquells en els quals potser siguin mes évidents les referèneies escèniques. Bona part de les sèves peblícules més celebrades, i ara es- tic pensant, per exemple, en El apar tamento, de la quai justament el seu origen em sembla que no és una peça teatral (sí moites altres de les sèves) respiren un cert aire de concepció d'Edward Childs Carpenter, i aca- cinematogràfiques més; la de Lewis tradicional escénica: o sigui, un únic bant per la darrera, Aquí un amigo Milestone (1931), molt valorada per espai o, com a minim, un espai dé (1981), nova versió d'una peblícula la crítica, i la de Howard Hawks terminât que centra la major part de francesa, a partir Tobra de teatre de (Luna nueva, 1940), reconeguda ja les seqüéncies, un pes considerable Francis Weber L'emmerdcur. Cinco directament com una obra mostra dels diàlegs i de la importancia de la tumbas a El Cairo, Traidor en el in (existeix una quarta versió, més re paraula com a eina de treball i, per fierno, Sabrina, La tentación vive cent, però sembla que no gaire me últim perô gens secundan, el prota- arriba, Testigo de cargo, Uno, dos, tres, morable). També, perqué és la peblí gonisme de Tactor (o de Tactriu), de Irma la dulce, Bésame, tonto i ¿Qué cula més divertida que s'ha fet so Taspecte actoral, que és una Uei im ocurrió entre mi padre y tu madre? fo- bre el món del periodismo. I també, mutable de Tescenari. Es a dir: fa la ren totes peces per ais escenaris, perqué foren els seus protagonistes impressió que s'han basât en obres abans que Billy Wilder, i eis seus dos actors excepcionals, Jack de teatre, fins i tot quan (com a El coblaboradors, les convertissin en Lemmon i Walter Matthau., intèr- apartamento)'ja es varen escriure di- guions de cinema. prets emblemàtics dins Tunivers wil- rectament per al cinema. Entre totes les peblícules de Wilder dcrià i fòrmula actoral que, amb ci D'acord amb Testadística, si no es- de les quals els seu origen és teatral, mateix Billy Wildcr a En bandeja de tic equivocat, pràcticament la mei- jo destacada, així i tot, Primera pla plata (1966) o laja esmentada i no tat de les peblícules dirigides per na (1974). No tan sois perqué és una tan destacada Aquí un amigo, o a al Billy Wilder, dotze de vint-i-cinc (no de les seves creacions més recone- tres produccions com La extraña pa pot ser una simple casualitat, cree jo) gudes. També perqué el text escénic reja, de Gene Saks (una altra peblí están inspirades en textos escènics. original, de Ben Hecht i Charles cula a partir d'una peça escénica), Començant per la primera, El ma MacArthur, ja havia servit, abans, passaria a la historia de la comedia yor y la menor (1942), sobre una peça de punt de partida a dues versions americana. • 14 Per tetes aqüestes coses

Eduardo Jnrdà eh onze dòlars que duia dins bossa. Peí mico que va fer enterrar llotge a una estació de tren prop de la butxaca quan va arribar a com un gran duc en eh jardins d'una Chicago, i el qual ningu no ha tornat America. Per haver fet mansió decrépita de Sunset a veure des d'aleshores. Per haver es- d'Erich von Stroheim, que no Boulevard. Per aquell actor amb cara tat aferrat, burleta, acid, primmirat i sabia conduir, el millor xofer de ximpanzé, el qual tothom recorda llenguallarg. Per haver estat tan mal de la història del cinema. Pel i del qual ningú no sap el nom, el qual de fer treballar i conviure amb vós. mort que surava a una pisci vosté anomenava Osgood Fielding Per la seva cara de gnom entremaliat. na i ens contava la història de la seva III i al qual feia pilotar una Uanxa mo Pels bigotis de guies engominades que vida. Per haver inventât el general tora amb una gorra de capitá de iot. duia el seu pare, director d'hotel en Sebastiano, pompós i covard i barrut, Per haver-se'n rigut deis que mai en una ciutat deh confins de l'imperi aus- que es preguntava per què eh governs, la vida se n'havien rigut. Per les ulle- tro-hongarès. Per la seva mare, que en senyal d'amistat cap ah altres pa'i- res obscures en forma de cor que va morir a Auschwitz. Per aquell des- sos, no enviaven macarrons en Hoc Barbara Stanwyck duia a un super- patx de Los Angeles on anava cada d'ambaixadors. Per haver-li donat mercat. Per la caravana en la qual vi dia, quan vostè tenia vuitanta anys, aquell paper a Fortunio Bonanova, ja vía aquella rossa coneguda com Polly per escriure el guió d'una peblicula que aquell va ser el millor paper de la Pistolas. Peí seu amic Walter que sabia que mai no es fdmaria. Per seva vida. Per haver tret de pollegue- Matthau, el del ñas geperut, que sen totes aquestes coses que seran sem ra Raymond Chandler amb les seves va anar a veure una cursa de cavalh i pre nostres, i per haver estat Billy ridicules gorretes de Iona. Pel mirali ningú no ha tornat veure de Uavors Wilder, li faig arribar aquestes pa- de butxaca espatllat que l'ascensoris enea. Peí seu amic Jack Lemmon que raules, ara que sé que mai no podrem ta Shirley Mac Laine duia en la seva fou detingut per haver robat un re- trobar-nos. • 15 El darrer geni

discutible exit amb les seves acides Roma Gube m illy Wilder fou el darrer geni UFA berlinesa. Mai no renunciaria europeu trasplantat amb éxit al sentit de la tendencia al grotesc comedies -Con faldas y a lo loco, El a la industria d'Hollywood, centreeuropeu i a una estrident mala apartamento- han vessat certa om sense que la seva fortuna co llet continental. bra damunt aquesta primera etapa. mercial suposás una renun Encara que debuta com a director El 1964 Godard va escriure sobre cia a les seves arrels cultu nord-americà amb una comedia, El Wilder: "Després de set anys de re- ráis. Centreeuropeu com mayor y la menor, conquista les se flexió, ha decidit no agafar-se mes Lubitsch, Murnau, Fritz Lang i Fred ves primeres lloances en el si del ci allò tràgic en broma, sino, tot al con Zinnemann, igual que aquests dos nema negre -amb Perdición, Días sin trari, agafar-se allò comic d'una ma darrers arriba ais Estats Units com huella i El crepúsculo de los dioses-, en nera seriosa." Cultiva tots els gene a fugitiu del nazisme, deixant enre- uns anys de gloria per al gènere. El res, llevat deis westerns, que li agra- re la seva coblaboració en el semi- crepúsculo de los dioses va ser a mes un daven, però, per damunt d'aquestes documental Hombres del domingo, exercici implacable d'autoreflexió opcions temàtiques, va saber man- una joia precursora del neorealisme, crítica envers de la industria tenir una personalitat robusta i in- a mes de nombrosos guions per a la d'Holly-wood. El seu clamores i in confusible. • La mirada de Ita

e totes les pellícules de Billy I d'aquest pia, una mirada: la dels ulls fama perduda; en la gloria pretérita Wilder, una especialment (i del veli Max -<;quants sentiments pot d'uns somnis de cine dels quais ella bé que costa d'eleglr-ne una arribar a transmetre la mirada d'un en fou protagonista excelsa i que ali entre tanta obra absoluta- actor tan extraordinari com Von mentaren la illusió de milions d'esment magistral): Sunset Stroeim?-, els ulls de Max plens d'a pectadors que l'estimaren..., perô T- Boulevard (El crepúsculo de los mor, de dolor, de tendresa, de devo- han oblidada ja. Perqué a la vella ac dioses, de 1950). ció i de compassió cap a la figura patè triu no li queda mes amor que el que D'aquesta peblícula, una seqüéncia: tica d'aquella dona esbucada, altre hi ha en aquesta mirada, plena de de la darrera de totes. La vella i retirada temps adorada per les masses, que es solado, del seu fidel Max. actriu Norma Desmond (Gloria refugia ara en l'esquizofrènia d'una Entre tants moments de cinema ab- solutament inoblidables que ens ha deixat Billy Wilder, jo em vull que dar amb aquesta mirada compassiva, carregada d'humanitat, del vell i fidel Max. Perqué aquesta mirada és tam bé la propia mirada de Wilder, plena igualment d'amor i compassió, envers del cinema i de la cara mes trágica i mes dura d'aquesta fabrica de somnis que ha estât el setè art. Amor i com passió a tantes glories oblidades, vi des rompudes, joguines trencades, crepuscles amargs, fracassos finals i velleses miserables d'ídols caiguts... Figures de cera d'un panteó fantas magorie per on es passeja Norma Desmond creient que interpreta Salomé sota la savia direcció de Max von Mayerling, anys enrere un dels mes grans dels realitzadors de Hollywood i que ara fingeix que és Cecil B. de Mille. I, mentre Norma actúa, el vell Max plora en silenci llàgrimes internes, amargament. •

Swanson) descendint per l'escalinata de la seva mansió décadent, tôt con- vençuda que és a un plato on inter preta Salomé 11 les ordres de Cecil B. de Mille. De la seqüéncia, un pla: el que recull el bust de Max von Mayerling (Erich von Stroheim), el criât i majordom d'aquella diva oblidada del cinema mut (i, antany, l'amant, el primer marit, el descubridor, el pigmalió i el rea- litzador d'alguns dels éxits mes me morables de l'antiga estrella), tôt si mulant de ser altra vegada (rere una d'aquelles canteres de notician que han acudit al solitari casal de l'actriu perqué aquesta, en el seu enfolliment, ha mort de tres tirs el seu jove gigo lo) el director expert dels tempsjallun- yans -passats, definitivament- de triomf i de gloria. ñvanti- El ITlediterrani segons Billu Uíilder

¡larti oltes vegades m'he de- dubtes sobre la credibilitat del meu i els verds d'una mar que és casa nos manat per les raons de la criteri. Tal vegada, els motius s'ha- tra i que és, al mateix temps, una meva preferencia, reco- gin de buscar en mi mateix, o mi forma d'entendre la vida, pertecta- nec que radicalment llor dit, en alguna cosa que aquesta ment assumible per a qualsevol fora, subjectiva, per Avanti entranyable peblicula desperta dins sempre benvingut, que sàpiga apre- (1972) de Billy Wilder. d'algun racó secret de la meva sen- ciar fins a quin punt és inefable tan No solament la preferei- sibilitat cada vegada que la torno a ta bellesa. xo a d'altres de les seves obres mes- veure. Avanti és, precisament per això, una tres -i això que, en la seva filmo En primer Hoc, hi ha el meu amor peblicula d'un optimisme contag- grafia, pràcticament cada peblícula apassionat per Italia, que, sovint, he iós. El personatge interprétât per implica un toc de genialitat, unallicó mostrat en alguns dels meus escrits. Jack Lemmon és un avorrit i despi- de bon cinema-, sino que, aquest En segon Hoc, tenim el meu etat executiu que descobreix a film, ocupa un Hoc préfèrent en el mediterranisme militant. Nascut a Ischia, com ja va descobrir el seu meu canon personal de peblicules Barcelona, resident habitual a Palma pare, que hi ha una altra forma de que dibuixaren la meva educació i amant ocasional de Roma, sempre viure, més piena, més pausada, amb sentimental i estètica. he pensat que no hi ha millor Hoc temps per assaborir els menjars, la Objectivament parlant, al tres peblí- per a viure i morir al món que una salabror de l'aigua de la mar i el cos, cules de Wilder varen ser rodades ciutat o un poble banyat per les im- gens anorexie, d'una dona que com- amb una habilitât tècnica superior pures aigùes dels deus del Mare parteix amb eli aquests plaers. (Sunset Boulevard, Con faldas y a lo Nostrum. No és estrany, doncs, que L'executiu america ha descobert la loco) o critiquen, amb un humor més m'entusiasmi una de les peblicules félicitât de viure l'estiu com una cer càustic i corrosiu, la societat nord que millor han sabut captar la bum imònia del paganisme. El final de americana (Elapartamento, Primera incandescent, els colors forts i l'ale- la peblicula té un cert regust plana). Però jo continuo preferint gria de viure d'una illa italiana del agredolç. No importa. L'espectador Avanti. Evidentment no perqué si- Mediterrani, Ischia, escenari del també ha acabat infectât pel virus gui la millor peblícula de la histo film. Avanti és un cant d'amor a d'aquest optimisme, d'aquesta ale- ria del cine. Sé que no ho és. I és Italia que ens fa redescobrir, als gria lluminosa de viure que Billy ciar, això em provoca una certa per- mateixos fills del Mediterrani, les Wilder ha descrit amb una simplic- plexitat, perqué planteja seriosos blancors refulgents, els blaus del cel itat narrativa meravellosa. • En definitiva, méditant sobre les dues peblicules un arriba a la conclusiô que el mestre 18 I Billy Illuder: de G. Smanson a Hl. lilonroe 19 reflexiona sobre un dels ternes capitals per a tot/bom: el pas del temps.

Joan Ibrador iuen que, en el fons, tot crea cions entre els homes i les dones. En trella Norma Desmond és el mateix daptació, decidí que tot el món esta dels finals més ben aconseguit de tota si és possible que toqui el saxo tenor, dor, tot gran artista, només ambdues pellícules, els homes depe- on Josephin i Dafne viuen les seves va equivocat i que, només ella, era la història del cinema -, és a dir, que que no els milions deis vells poten parla d'un tema en la seva pro- nen de les dones, si bé de manera molt desventures. l'autèntic CINE. Per això, decideix el seu cor governa la seva vida i que, tats que a principis deis cinquanta ja ducció. He decidit compro- diferent: Toni Curtís (Josephin) ijack Els homes son depenents, sí, pero, construir el seu propi guió per a la quan sent tocar un saxo tenor com han descobert Florida. En contrapo- var-ho en el cas de Wilder aga- Lemmon (Dafne) simplement cer Gloria Swanson i Marilyn Monroe gran pantalla: Salomé. L'unie que ne s'ha de tocar, sempre perd el cap da- sició, Norma pateix una de les pitjors fant com a punt de referencia quen l'efecte camaleó per passar inad- no s'assemblen en res. Swanson in cessitata és un professional de l'es- rrere del music, sense prendre en con- deméncies: no ha acceptât el pas del dues obres tant diferents com vertits en una orquestra femenina; terpreta Norma Desmond, una estre criptura que el poleixi. El pobre Gillis sideració el seu futur. Ella reconeix temps i, en la pretensió d'assolir la El crepúsculo de los dioses (1950) y Con mentre que Joe Gillis decideix ven lla en el firmament del cinema mut, caurà en les seves urpes perqué no fu- que només sap tocar l'ukelele i can perfecció interpretativa, va éliminât faldas y a lo loco (1959): Sunset dré la seva ánima a Norman Desmond una d'aquelles imponents actrius ges- gin de la màfia, sino deis esbirros de tar un рос. No té cap més aspiració del seu cor tot rastre deis sentiments Boulevard, un psicodrama negre gai- (Gloria Swanson) per aconseguir un tuals, que no varen ser capaces d'a- l'empresa que li presta els doblers per que trobar un home que l'estimi de autentics. De íet, Swanson dona áni rebé perfecte, i, Some Like it Hot, la nivell de vida que no ha estat capaf prendre a parlar i que varen desa- comprar-se un utilitari. veritat. Sugar i Norma són el dia i la ma a un petsonatge que ha fugit com comedia mes folla de l'época daura- d'aconseguir com a guionista en un parèixer convençudes que el so havia Marilyn és Sugar (sucre), una dona nit. Norma és la malaltia, Sugar la pletament de la realitat i que no ac da d'Hollywood. Pero, no ens hem de Hollywood despietat. Un territori no mort el véritable cinema. Norma, gra que no té cap problema en reconèi- cura. Sugar no té ni la dècima part de cepta que aquells que l'envolten tin- confondre, la mafia realment vol ma més apte per aquells escriptors ca cies a la direcció de de Mille, agafá la xer que és beneitona -ho repeteix dues la complexitat de Norma Desmond. guin vida propia. Per aixó, assassina tar Josephin i Dafne. I, en oposició, pados d'aconseguir el favor del públic malaltia típica de l'excès de triomf: un vegades: a la seva amiga Josephin, Ella viu el present i, per això, el pas el pobre Joe Gillis, perqué decideix, el drama absolut, en el fons, no és res que paga, del mercat. La darrera coin narcisisme despietat. I, quan la téc quan participen en el petit homenat- del temps no li pot trasbalsar l'anima. quan no pot caure més baix, que ha mes que una ironia essencial. Pot ha- cidencia que sobresurt és una curiosa nica evoluciona, quan tots li donaren ge de Wilder als Marx, i al seu amant S'accepta tal com és i prefereix els deu- de seguir el seu camí, Baldament no ver-hi una paradoxa mes gran que un coetaneitat: el món on va triomfar l'es- l'esquena per la seva incapacitat d'a- Joseph, poc abans que es produeixi un tes d'un home que l'estimi de veritat, trobi més que el fracas. S'ha de re- mort relati el seu propi assassinat i tot conéixer que la imponent interpreta el que passará després, un cop la po do de Gloria Swanson es veu perfec- licía trobi el seu propi cadáver?. El tament acompanyada per la del di crepúsculo de los dioses podría ser un rector Erich Von Stroheim. De fet, film de cinema negre pur només amb Norma només va poder continuar vi- un petit canvi: la veu en off que rela vint sensé les càmeres, gracies a les ta el que está succeint hauria de ser la atencions de Max, el seu criat, el seu de l'investigador, per exemple, director i el seu primer marit. (Sigui Bogart. A mes d'una peblícula de ge dit entre paréntesis, a El crepúsculo de nere, és una profunda reflexió sobre los dioses Wilder feu tal cóctel entre el pas del temps o, millor dit, sobre realitat i ficció hollywoodenc, sempre els canvis epocals i una crítica radical magistral!, queja l'ha podría haver ti contra el métode de feina de tillât Eljoe de Hollywood). Hollywood. Con faldas i a lo loco sem En definitiva, méditant sobre les ducs bla la comedia perfecta per riure i no peblicules un arriba a la conclusiô que pensar, que tants realitzadors poste- el mestre reflexiona sobre un deis te riors varen intentar imitar. En fi, ens mes capitals per a tothom: el pas del trobem davant de dues pellícules temps. Si Norma Desmond sucum- completament oposades. beix a la inexorabilitat de l'evolucio Ara bé, existeixen curioses coin- de la vida, Willy Wilder no vol cau cidéncies entre una i altra. La utilit- re en el mateix pou de gel. Amb Some zació del blanc i negre en una época Like it Hot, el mestre vienes, no no en qué el cinema ja coneix totes les més fa una comedia insubstancial, tonalitats de la llum és la primera si sino que aprofita per transformar un militud formal a destacar. Les dues cinema negre a punt de desaparéixer pellícules s'inicien amb la presencia en un nou subgénere dins la come d'un cotxe policial: en el primer cas, dia. Del psicodrama negre ens con- és una escena típica de les pellícules dueix a la comedia pseudonegra. deis anys quaranta, en qué els agents Passem del dia fose, que sembla nit, de policía sempre perseguien el mal. a les nits d'argent que no coneixen En el segon, la inusitada transforma- l'obscuritat. I, quan la situado arriba ció d'un cotxe fúnebre en una tan al zenit de l'absurd, utilitzará un per- queta armada, i el rostre deis maño sonatge tan excéntric, i tan miliona- sos que custodien un taüt pie de be- ri, com Fcclding per dir la veritat que gudes alcohóliques, indiquen a hagués previngut Norma Desmond l'espectador que no veurá un film clás- contra la follia: ningú no és perfec sic de policies i delinqüents. Altra te!!. Petqué Feelding no es dirigeix a coincidencia és que ambdues pellí aquell transvestit que li acaba de mos cules fonamenten els seus arguments trar la seva masculinitat, sino que es en aixó que ens agrada tant: les rela- dirigeix a tots nosaltres. • Eral I trencat

ГЕ11 irai/trencat éseltitol d'u reflecteixen molt bé les qualitats i, na de les millors noveHes per damunt de tot, els defectes dels de Mercè Rodoreda, humans. però també és un mirali Es vol veure el comportament heroic trencat l'objecte que pro dels presoners de guerra? N'hi ha voca que finalment C.C. prou amb Stalag 17 (1953), una re- Bud Baxter (Jack flexió encara més amarga que The Lemmon), a TheApartment(Elapar- Bridge on the River Kwai (Elpuente tamento, 1960), s'adoni que Impoli sobre el rio Kwai, David Lean, 1957) tica d'ascendir professionalment gra de la vida als camps de presoners, cu- cies al fet de deixar l'apartament com riosament ambdues interpretades a Hoc à'esbarjo entre els caps de Tem- per William Holden. presa i diferents amants és realment I eis periodistes com son? no se salven d'aquest reflex cruent, un carni que no treu cap enlloc. Oportunistes, segons el paper que però ben proper a la realitat. Si a la novebla de Rodoreda el mi interpreta Kirk Douglas a The Big I, finalment, el cinema mateix... rali, al començament, reflecteix el Carnival (Elgran carnaval, 1951), i Dues peblicules, separades gairebé món rie i amb glamour de la classe oportunistes, però encara molt més, trenta anys, que reflecteixen el món alta barcelonina, al final es trenca també a The Front Page (Primerapla del cinema d'una forma despietada: quan aquesta mateixa societat s'en- na, 1974): una visió àcida dels pe Sunset Boulevard (1950) i Fedora fonsa a causa, sobretot, de la guerra riodistes, delapolicia, dels poli tics... (1978). del trenta-sis. Per contra, és neces i dels psicoanalistes vinguts de I hi ha algó que surt benparat a les sari que el mirali a la peblicula de Viena. seves peblicules? Si, les persones que Billy Wilder es rompi perquè Bud També la Guerra Freda surt malpa senzillament no reprimeixen els sen vegi que ha de trencar la inèrcia de rada a la versió sui generis de Romeu timents i, en conseqùència, les ena- ser una tereseta en mans dels altres, i Julieta que és One, Two, Three ( Uno, morades, com la parella que formen per tenir eli el rumb de la seva vida dos tres, 1961), en qué ni el bloc ca el condemnat a mort i la prostituta i aconseguir l'amor de Fran (Shirley pitalista (représentât per la Coca- a The Front Page o els dos protago MacLaine). Cola) ni el comunista desperten gai- nistes de The Apartment. I es pot fer servir ben bé la figura de re simpaties. I ara, aquest mirali es va trencar el mirali per tractar l'obra al complet Els homes de negocis, més preocu 27 de marc d'enguany: cerquem-ne de Billy Wilder, perquè, al cap i a la páis per l'empresa que per la pròpia els bocins, perquè no se'n perdi cap. fi, també totes les seves peblicules vida, com a Sabrina, (1954) tampoc aquest n'és un bon exemple. • 21 Cinema i Treball

laria del lar So li a S on dia!, he acabat la carrera i dia a dia del DOIP Un equip de cinc volem dirigir a la societat illenca i vull fer feina. Com em podeu persones vetlla per satisfer les necessi- obrir-li les portes, per donar a conéix- ajudar?»Probablementl'intent tats deis universitaris i de les empre er la tasca de la Fundació d'una for de contestar aquesta pregunta ses i entitats publiques. Els posa en ma ludicocultural a les persones que és l'origen de molts de servéis contacte i facilita la interacció entre ho desitgin.El cicle que us presentan! d'orientació i inserció profes ambdós mons. Així, el DOIP trami consta de quatre peblícules: Arroz sional, que, des de qualsevol ta ofertes laboráis i practiques en em amargo (1948), dirigida per Giuseppe àmbit universitari, intenten fer més preses, organitza seminaris d'ori de Santis, Recursos humanos (1999), lleugera la transido a la vida activa deis entació professional i disposa d'un dirigida per Laurent Cantet, Que' joves tituláis i titulades. servei d'orientació laboral del recent- verde era mi valle (1940), dirigida per I és que, tanmateix, un deis objectius ment creat SOIB-Servei d'Ocupadó John Ford, i Tiempos modernos (1935), de la formado universitaria, ja sigui de de les Ules Balears, de la Conselleria dirigida per Charles Chaplin. Cada cicle curt o de cicle llarg, és la inser de Treball i Formado del Govern de una de les peblícules mostra la seva ció professional. les liles Balears. particular visió del món del treball.Per A la Fundació Universität-Empresa de Expressions com contraete per obra i tant, ens hem plantejat aquest cicle les Ules Balears vivim diàriament situa servei, oferta laboral, retenciódel'IRPF, Cinema i Treball en una doble ves- tions com l'esmentada. La FUEIB retribució segons conveni, becari, atur, santón primer lloc, Cinema i Treball neix l'any 1996, sota eis auspicis de la etc., van inevitablement associades a com a formació complementaria, que Universität de les Ules Balears i el seu burocracia. Però pensam que la nos pot servir ais universitaris que Conseil Social, amb un esperit ciar de tra és una feina molt gratificant, ates cerquen feina per teñir una visió servei a la societat: fer de pont entre la que possibilitam un fet tan important diferent, que convidi a la reflcxió. En Universität i les empreses de l'entorn. com trobar una feina remunerada. segon lloc, Cinema i Treball com a I aquest fer de pont inclou diverses Entre d'altres coses, aquest fet et pro projecte d'oci que ens acosti una mica tasques: la formado continuada, a porciona Uibertat i independencia, i més a les dones i els homes en gen través deis cursos de postgrau i màsters; el que és la clau d'aquest article, et eral. S'acosta el final de la jornada a la transferencia deis résultats de la in possibilità foci, el temps lliure per fer la FUEIB; la llum de l'exterior ara és vestigado cap a les empreses i la soci el que més t'agrada.L'equip de pro- més clara; els habitants del Secar re etat en general, mitjançant l'OTRI, fessionals que integren el DOIP pen tornen a les seves Uars després d'haver que té com a objectiu millorar el desa que la formació teoricopràctica en gaudit d'una jornada laboral. La senvolupament técnic i tecnologie deis temes d'inserció socioprofessional és teulera ens mostra la nova fornada de distints sectors productius; i, com co- fonamental, i, en aquest cas, el cine peces de fang, els ametllers están mentàvem a l'inici de fescrit, la inser ma és un canal importantíssim de for plens d'ametllons i verdor. Les per ció professional deis universitaris, a mació amb una repercussió social sones que treballen a la FUEIB es través del DOIP-Departament d'O- granja que el cinema és un Uenguatge disposen a abandonar el Secar; una rien-tació i Inserció Professional. que sovint representa la realitat d'u d'elles, en arribar a casa, telefona a na forma poética. Aquesta és la ma una amiga: «Silvia, quedam devers les Un dia al DOIP gia del cinema. I és així com, enguany, vuit manco un quart davant el Centre i per primera vegada, juntament amb de Cultura Sa Nostra? Avui fan Són les vuit del matí i a 1'exterior de el Centre de Cultura Sa Nostra, ens Tiempos modernos, de Chaplin.» • la nostra seu la primavera comença a fer acte de presencia; al Secar de la Real, entre un ametllerar, una filera de xalets i una feulera, a l'antiga casa de possessio de Sa Vinya, es troba la Fundació Universitat-Empresa de les Ules Balears (FUEIB). Dins aquesta aparent tranquiblitat, eis ordinadors engeguen eis mécanismes i eis correus electrònics van descarregant la seva in formado: «...adjunt us envii el meu curriculum vitae...; Empresa del sec tor financer requereix un informàtic amb coneixements de l'entorn Java...; Â Us demanam la prórroga de la prac tica del becari...; La biblioteca mu nicipal d'Alaró convoca una plaça de bibliotecari arxiver...» Aquests són eis tipus de missatges que conformen el Diaria Félin o la idealització

s cert que, des de molt jove, per alguns directors de prestigi com d'estil, per favor, no ho modifiqueu, vaig tenir una débilitât es- Renoir, French Can-Can, o Ciampi, ja que no es tracta d'un error sino d'u- tranya -tal vegada fins i tot Les He'ros sontfatigues, i el mateix Luis na afirmado rotunda,) la imatge malaltissa- per l'actriu me Buñuel, La Fièvre monte à El Pao, no boirosa de María Félix quedaría su xicain Maria Félix com a va aconseguir superar l'encarcarament perada i substituida definitivamentper dona o, si ho voleu, com a cinematografie ja característic de les altres actrius: Veronica Lake, Jean idealització de la vamp canò- peblícules mexicanes reabtzades per Seberg, Rommy Schneider... nicament mexicana... Palacios, Zacarías o Gavaldón. O de Temps enrere -una de les primeres Però, ja em perdonaran els cinèfils les espanyoles de Rafael Gii (aquells coblaboracions en aquesta insólita re ortodoxos (si els ve de gust, és clar, nyaps de la glòria franquista camufla vista d'impossibles realitzables- vaig això de perdonar; en cas contrari, que da com La noche del sábado o Una mu titilar María Félix de «blanca, im- els dimonions sevillans -els del jer cualquiera). Si, en tot cas, obligas pobluta i carnal». I és així com la mossèn- obrin les portes de l'eterni- la meva memoria d'espectador apas- record, perqué és així com la vaigveure tat dogmàtica), Maria Félix (o Maria sionat del cebluloide ranci a fer un es- aquell estiu assolellat i feixuc al meu de los Angeles Félix Gùerena pels in- forc per triar uns pocs films d'interés poblé, Sóller, mentre es perdía volátil tims) mai no em va interessar exces- per a mi, elegiría sens dubte els entre els tarongers de la petita pos- sivament com a actriu, mes encara: d'Emilio Fernández: Río Escondido o sessió familiar de ses Tanques. Va ser crée que no passa d'actriu mediocre, Belleza maldita i pot ser, fins i tot, per la primera actriu en vida -vull dir, en amb algunes (relativament) bones qué no?, Enamorada. carn, ossosipelhtot perfectament har- peblicules. Ni en els films que va in He de confessar que jo, d'aquestes monitzat- que vaig veure de prop i terpretar durant el seu périple europeu efervescències -com l'aspirina de que, és ciar, tan sois mentalment, vaig (quasi una década, de finals dels quar bombolles- cinematogràfiques que en poder tocar. Vaig idealitzar aquella anta a finals dels cinquanta), dirigida diuen «peblícules de dona fatal», no dona, fins i tot l'actriu. I no cal es- en som ni un entes tranyar-se'n: abans només havia ide- ni, molt menys, un alitzat Maria Magdalena, contra- addicte. Mes aviat posant-la a Maria Mare de Déu (era em produeixen una el meu començament d'agnosticisme certa fredor a la mal digerii), però aquell dia tot va can- medubla. I si la viar, es va fer més real, mes sensual: María Félix va ser pel María Félix vestía una mena de túni cinema mexicá, com ca blanca que onejava a l'aire càlid de afirmen alguns cro- l'horabalxa i tota ella, una forma sub- nistes, el que Jean lim, semblava una babaiana en lliber- Harlow representa tat. I Maria Magdalena va restar en el per la historia filmi món oníric d'estudiant innocent i inca anglosaxona, qué caut. em resta per dir? Que Els anys ho curen tot, mesquineses i Déu ara se l'ha em- supérbies i debilitáis incloses. Fins i portada al Hoc celes tot, les vamps, idealitzades, amb els tial que tota vamp té anys també moren. Ara ha mort María ben guanyada en Féix, aquella jove actriu que va des vida. cubrir Fernando A. Palacios i que va Així i tot, insistesc, ser una mantis rebgiosa, any rere any, María Félix va ser pels homes de la seva vida sentimen una de les meves de tal, des de Raúl del Trío Calaveras fins bilitáis quan just des- a Agustín Lara i Jorge Negrete. ¿No pertava a la concu és présent, també, a Zona sagrada de piscencia: els quinze Carlos Fuentes, sota l'aparença de o setze anys. Claudia Nervo? Després, a l'època Es, la mort de María Félix, un frag queja havia deixat de ment del meu passât que tanca per ser un ablot pucer sempre la porta. Un final més de vida. (vull dir, quan vaig No sé, però cree que hauré de seguir admirar les tres vir- el conseil del poeta gallee abans de fer tuts teologals per ex- me fonedís del tot a través dels records: ccbléncia: dimoni, món i carn -correc- "pechai tódalas portas tors de proves i e que xa ninguén saia." • 23 Rescats des de l'oblit (Les millors pel-licules de l'any 2101 sepns Temps Hloderns)

ra A HISTORIA ANONIMA DE LA POSTGUERRA

eHícules com Los días del pa sado, El corazón del bosque o Luna de lobos han tractat un tema poc habitual en la histo ria del cinema espanyol, com és la situació deis guerrillers repubbcans, coneguts popu- larment com a maquis, que lluitaren, una vegada acabada la guerra, contra el feixisme que representava el régim del general Franco. Va ser el director navarrés Montxo Armendáriz qui, en la seva darrera peblícula Silencio roto, recupera una qüestió polémica i mis teriosa dins la historia del nostre país i que tampoc esta exempta de certa actualitat. Pero si no és aquest un tema recurrent dins el nostre cinema, hesiona a la perfecció tota una serie assassinat en primer terme la decisió menys usual és, encara, la perspecti de subtrames, histories silenciades o está justificada i no va en contra de va que adopta la peblícula del direc secretes, histories intimes i quotidi- les intencions del director navarrés, tor de Tasto, ja que, fins aleshores, la anes, que no es confonen ni s'entor- com, per exemple, dos assassinats, el historia havia estat vista i contada a peixen. del veí del poblé per part del tinent i partir de personatges masculins, eis Quant a festructura de l'argument, el del cap de la guàrdia civil comes guerrillers mateixos. Ara la visió de aquest s'organitza al voltant de tres pels maquis, la planificació deis quals les coses ens és transmesa a partir d'u- blocs temporals, que s'usen tant per és idéntica, i per la qual cosa es na serie de personatges femenins, eis descriure altres tantes étapes demostra que Armendáriz, amb quals tampoc havien tingut el princi historiques sobre els enfrontaments sapiencia, esquiva qualsevol pal protagonisme en la filmografia entre els guerrillers i la guardia civil, maniqueisme i denuncia l'ús de la vi d'Armendáriz. com per establir una correspondencia olencia com a métode per poder can- La mirada del director de Secretos del entre el période estacional i la situació viar les coses. corazón, pero, malgrat teñir com a dramática de la historia. Així dones, punt de partida les experiéncies d'u- per exemple, el période de l'estiu de LA DOBLE VIDA na jove de vint anys, Lucía (notable 1946 esdevé en un moment de triomf D'ERIKA KOHUT Lucía Jiménez), que torna al seu poblé en qué els maquis preñen el poblé. de naixement per estar amb la seva Tres étapes, aqüestes, que estableix- La pianista és l'adaptació de la nov- tia, no es focalitza en excés, sino que, en una segona correspondencia amb ebla homónima de l'escriptora Iluny de caure en les delimitacions que allô que anomenaríem l'evolució deis Elfriede Jelinek, que conta la historia implica un personatge conductor, personatges, com en el cas de Lucía, d'Erika Kohut (magistral inter- permet l'entrada a un cohlectiu de qui passa d'un estat d'idealització a pretació d'Isabelle Huppert), una re- dones que aporten una pluralitat de un estat de compromis amb la lluita coneguda professora de piano del veus, emocions i actituds que en- subversiva, per acabar completament Conservatori Estatai de Viena, que riqueixen la peblícula. Un conjunt de desenganyada. sota el seu réservât, fins i tot esquerp, protagonistes, format per, a mes de la Silencio roto esdevé, per tant, una comportament, amaga una doble propia Lucía, Teresa, Lola, Sole, peblícula complexa i plena de mati- vida. Erika, distingida i considerada Rosario que posa de manifest difer- sos, que s'ajuda duna posada en es socialment, viu, per una banda, ents perspectives al voltant del con- cena transparent i que no s'embolica sotmesa al carácter dominador i ex- flicte i que, en qualsevol cas, no im en manierismes ni busca facils cops cessivament protector de la seva mare plica una dispersió narrativa o una ir- d'efecte. En aquest sentit, és ad (exceblent Anne Girardot) i frequen regularitat en el desenvolupament del mirable l'abséncia total de morbosi- ta, a més, un món sòrdid, de sexshops, relat. Val a dir que Silencio roto, en tat que demostra Armendáriz, ja que i en el quai pot satisfer les sèves in aquest sentit, és una peblícula magis gairebé totes les morts queden fora de clinations vouyerístiques i les sèves tral, ja que parteix d'un guió magníf- camp i tan sois en veiem les seqüeles practiques sadomasoquistes. ic, tant a nivell d'estructura com de emocionáis que deixen a les person Sembla per moments, però, que la so- configuració de personatges, que co es estimades. Pero quan aparerx un lució d'aquest conflicte interior, que La pianista, doncs, suposa la terrible visiô d'un esser escindit, capaç de manifestar una meravellosa Sensibilität artistica, que H permet interpretar els grans compositors, i també I de tenir un comportament dépravât i abjecte.

mante a la protagonista en la més ab- periencies sexuals, que converteixin al met no tan sois observar el compor soluta soledat, vingui donada per un propi Walter en un sadic, i que partament de la protagonista, sino que polit i jove ros, Walter Klemmer, bri- ticipi d'atrevits joes vouyeristics. Aixi també ens hi apropa, perqué enten- llant pianista, qui, enamorat de la fre- doncs, el conflicte interior ateny guem, i compartim, les actituds d'u da actitud d'Erika i captivat per la seva Walter i trastorna defmitivament la na dona dividida, entre uns valors mo capacitat artistica, superara les proves protagonista, que descobreix l'ailla- ráis imposats per la seva mare, i que d'accés que li permetin convertir-se ment mes absolut. són norma de conducta dins un de- en el seu alumne. En canvi, de sobte Acostumats com ens te a elaborar terminat àmbit social, i uns tendén- s'evidencia que les diferències entre peldicules en que predomina el dis- cies sexuals malaltisses. En Erika sor- ambdós són abismals, ja que res té a curs sobre la construccio de perso- geix una dualitat interior, que no pas veure allò que espera l'un de l'altre, ni natges i les seves relacions -un dels un desdoblament de personalitat, que tampoc allò que es poden oferir mù- trets que li solen retreure els seus de provoca una conflictiva convivencia tuament. Mentre que l'atractiu i for tractors-, Haneke demostra, a La pia entre allò sublim (les seves extraor- mai Walter tan solspretén establiruna nista que es capac. d'aproximar-nos a dinàties dots com a pianista) i alió in relació amorosa convencional, fona- un personatge i desenvolupar una fame (una esgarrifosa patologia se mentada en els sentiments més habi- historia de manera tradicional, dei- xual). La pianista, dones, suposa la te tuals, lapertorbadora Erikabusca algù xant a un segon nivell les teflexions rrible visió d'un esser escindit, capac que pugui satisfer els seus morbosos metalinguistiques i estetiques. El di de manifestar una meravellosa sensi- desigs, que comparteixi doloroses ex- rector alemany, en aquest cas, ens per- bilitat artística, que li permet inter pretar els grans compositors, i també de teñir un comportament depravai i abjecte. Tal vegada, empero, i en sub- til suggeréncia del director, ambdues coses siguin indisociables. Però, a més, aquesta exceblent peblí- cula ofereix dues lectores més i que cal teñir en compte per no reduir-la a un perturbadora dissecció de per sonatge. Per una banda, La pianista ptoposa una interessant lectura so ciològica, impregnada de feroc críti ca, per part d'un Haneke, format cul- turalment a Viena, ciutat de reconeguda fradicio musical, que envesteix contra les altes esferes d'una societat elitista i posseidora d'un complex de superioritat que la porta a l'incest -evidenciat en una escena amb Erika i la seva mare-. Per altra banda, hi ha una lectura que estaría lligada a la po sada en escena, plantejada per Haneke, que s'organitza a còpia de plànols fixos i sostinguts, els quals re- corden els de Fanny games. El direc tor alemany s'arrisca, de noti, allar- gant les escenes fins a l'impossible, però supeta la caiguda de l'espectador en l'avorriment, traslladant-li un malestar moral i l'angoixa fisica que provoca enfrontar-se a la més abso luta degradado. Alguns podran con siderar aquesta actitud com a provo cadora, però cal suposar que la in tendo de Haneke és la de reteñir l'espectador en una situado desagra dable, que l'incomoda pel fet de no poder evitar compartir-la. En defini tiva, no som lluny d'alguns dels pian- .una espècie de documentai, a la manera de Lumière, sobre un diari autobiografie, text 25 contemporani a l'època en què esproduìren els fets, però visualitzat mitjancant les tècniques més modernes, les quals ens remeten als inicis del cinema...

tejaments fets per Haneke: la situa- na falsament realista, tal i com po la pebb'cula de Rohmer respecta, per ció de l'espectador indefens davant el dría haver resultat si s'haguessin re una banda, la postura ideològica d'u missatge audiovisual, factitud passi construir els decorats en un estudi. na anglesa de filiaeió monàrquica, de va d'aquest mateix espectador, la de- La voluntat de Rohmer, absent, en tal manera que, per exemple, els sans- limitació d'aliò que és lícit veure i un cineasta tan coherent i precís com culottes (al contrari que a La marselle- d'aliò que no ho és, etc. ell, de qualsevol caprici, obeeix al fet sa de Jean Renoir) apareixen com in que el cineasta pretén, per una ban dividus salvatges i retrats de manera LA REVOLUCIÓ da, ser fidel a totes les localitzacions pejorativa. I és que la intendo del di D'ERIC ROHMER i escenaris que descriu la protagonis rector no és oferir una visió politica ta, l'anglesa Grace Elliott en el seu i històrica d'un période concret de la Una vegada finalitzada la tetralogia diari Ma vie sous la revolution, l'a- història de Franca, sino oferir-nos la Els contes de les anatre estacìons, una daptació del qual ha realitzat Rohmer visió politica i l'experiència intima i de les figures més arriscades del ci a La inglesa y el duque. Per altra ban personal de la protagonista, i per això nema contemporani, el director da, a més, i alió que resulta més im- tota la planificació del film està su- francés Eric Rohmer, lluny de resul portant, és que la peHícula elabora, peditada al personatge de Grace. tar previsible i continuar pels camins implícitament, un discurs al voltant Per altra banda, Rohmer respecta de estètics i narratius que fins ara havia de la impossibilitat de recuperar el forma fidel els punts des dels quals encunyat com a propis, va decidir sor- pretérit mitjancant emuladores re- Grace observa o té consciència dels prendre'ns amb una peHícula, La in produccions contemporánies, i l'afir- esdeveniments historié més trans- glesa y el duque, ambientada en l'èpo mació, que justifica tant l'opció esté cendents, fent que la planificació de ca de la Revolució Francesa i que uti- tica com narrativa de Rohmer, que la pebb'cula sempre s'instaHi alla des litzava les més avancades tècniques fónica visualització o rememorado d'on la protagonista els percep. Aixi digitals, per poder reproduir el mo del passat es pot fer a través deis ma- doncs, tenim, per exemple, que l'as ment historie concret. En aquest cas, terialsja sigui la pintura (les teles que salì a les Tuileries queda fora de la tasca es va realitzar mitjancant la s'usen com escenari) o la literatura (el camp, ja que en el moment précis en incrustació deis actors sobre teles diari escrit per la protagonista de la què succeeix, Grace és a casa seva i pintades que reprodueixen els esce- peHícula), que ens ha llegat alguna tan sols veu el fum des d'un fines naris exteriors (els interiors foren ro- de les diferents manifestacions artís- tra; en un altre moment tant im dats a decorats reals) del París revo tiques. portant com és la votació en l'as lucionan. Unes teles, aqüestes, que Pero l'operació que planteja el direc semblea de la mort de rei, Rohmer preñen com a model, tal i com afir tor á'El rayo verde és encara més com continua aplicant la lògica i no ens ma el director francés, les aquareHes plexa des del moment en qué deci- ubica en l'interior de la sala, sino que del Museu Carnavalet, en concret les deix seguir de manera lógica i cohe respecta la perspectiva de Grace, i, de pintors com De Machy i Hubert rent el material narratiu que usa com igual que ella, tan sols tendrem no- Robert, i que eviten crear una esce a materia prima. D'aquesta manera, ticies de la resolució a través de Ics Deseando amar és mes que una historia d'amor, una historia de la sublimado amorosa i de les ferides que aixó provoca.

notes que un criat entrega a la dama ciô fugaç, sinô en els respectius côn- sembocant en una historia d'amor anglesa i la resta de membres que juges que pateixen l'engany. que no estait disposais a consumar, son a la sala d'esperà. Son, en defi D'aquesta manera, la peblicula per tal de no assemblar-se, en aquest nitiva, una mostra de la cohesió amb adopta, només com a referèneia, sentit, als seus cònjuges. Aquesta la qual Rohmer ha plantejat aquest com a ingrédients de base, les con- estricta actitud repressiva compor film, una espècie de documental, a vencions del melodrama, per acabar ta el dolor, el sofriment tant del Sr. la manera de Lumière, sobre un dia superant-les i aportant noves possi- Chow com de la Sra. Su i aporta a ri autobiografie, text contemporani bilitats estètiques i narratives a un la peblícula una tensió latent que a l'època en qué es produiren els fets, génère que juga perillosament amb recorre cada una de les seves esti- però visualitzat mitjançant les tèc- el ridicul i la manipulaciô mes tram- litzades imatges, però que, en qual niques mes modernes, les quals ens posa, a favor d'assolir una porno- sevol cas, dona Hoc a un desborda- remeten ais inicis del cinema, en grafia dels sentiments. Wong Kar- ment emocional, que va calant en concret al visionari Méliés. En de Wai sembla que aconsegueix evitar el transcurs del metratge, i va obrint finitiva: les continúes friccions en caure en tota una série d'errors gra cada vegada mes unes ferides incu tre la realitat i la ficció. cies a la relaciô que estableix entre rables. ambdôs personatges protagonistes, Però Deseando amar, com contenta QUIZÁS, QUIZÁS, QUIZÁS el Sr. Chow i la Sra. Su, i les esti- va abans, no és un simple melodra litzades opeions estilistiques que ma sustentât per la relaciô dels seus El director de cinema François posa en pràctica, en aquest cas de principáis protagonistes, sino que és Truffaut realitzà una peblícula titu manera mes mesurada, el director una demostrado de l'embadalidor lada La mujer de al lado, protago asiàtic. estil de Wong Kar Wai, que sembla nizada per Gerard Depardieu i Deseando amar és mes que una haver polit l'excessiu i entotpidor Fanny Ardant, i que contava la histôria d'amor, una histôria de la maniérisme de Happy Together, que historia de dos amants, que, a mes, sublimaciô amorosa i de les ferides asfixiava, d'alguna manera, la pas eren ve'íns, els quals es veien supe que aixô provoca. El protagonistes sionai historia d'amor d'una parella ráis per un remolí d'emocions i una (inoblidables Maggie Cheung i homosexual. Sense abandonar els passio destructiva sense sorrida. En Tony Leung) inicien una relaciô, seus trets estilístics principáis, Wong la seva darrera peblícula, tradu'ída absent de qualsevol sentiment o de- Kar Wai es mostra mes mesurât a 1'- com a Deseando amar, el director sig, per tal de trobar explicacions al hora de dirigir la seva mirada a uns hongkonès Wong Kar Wai pren comportament de les sèves respec personatges i una posada en escena com a punt de partida una situació tives parelles. Junts tractaran de tro sofisticada i barroca. A Deseando semblant, però, en aquest cas, la bar les causes que els han portât a amar, dones, el contrast es produeix historia se centra no en la parella viure determinada situaciô, perô, entre l'ornamentació formal del ci adúltera, que en aquest cas queda posteriorment, descobriran com neasta i la puresa i sinceritat d'uns fora de camp, llevat d'alguna apari- l'estima i el desig sorgeixen, de- personatges que despullen els seus sentiments contradictoris. El cine asta hongkonès tracta de capturar aquest sentiments mitjançant fus de la slow-motion o de la congelado de la imatge, convertint-se, aixi, en el cineasta que copsa l'instant, el mo ment précis en que es revela l'autèn tica naturalesa de les emocions. De la voluntat experimentadora d'un Godard a l'elegància i el barroquisme d'un Stenberg, tot junt barrejat amb un concepte estètic, fonamentat en la sofisticado de la imatge, i amb les amargues Hêtres de les cançons de Nat King Cole -que durant els anys seixanta va estar de moda a Hong Kong-, Deseando amar és la consol idado d'un cineasta important i la demostrado que el cinema, gracies també a gent com Rohmer o Haneke, avança. • 27 Cicle Cinema i Malí

Romaguera Tiempos Modernos (Modem Times, 1936)

partir de les explicacions que un periodista li havia donat a propôsit del sistema de fabri- cació en cadena que s'utilitza- va en les fabriques d'automô- bils de Detroit, a les quals acu- dien els joves grangers i, que, després de quatre o cinc anys de treballar-hi, patien fortes crisis nervio- ses, Charles Chaplin va elaborar un autoretrat a través del seu alter ego Chariot, qui, amb la seva actitud in dividualista, s'enfrontava amb una societat post crack del 1929. Ultima peblícula pràcticament muda, Tiem pos Modernos esdevé una de les seves ¡Qué verde era mi valle! aquest film neorealista un cert lirisme obres mes critiques (que respira in (How green was my va/ley!, 1941) poètic que segurament está molt rela- fluencia d'Aldous Huxley i Fritz cionat peí fet que Arroz amargo no se Lang), degut al seu reaüsme social, Dues son les constants temàtiques que centra en l'ambient quotidià deis per- pero també una de les mes divertides, fan d'aquesta peblícula una obra ple- sonatges, sino que s'obri a un genere gracies a un ritme intens que recorda nament fordiana. Per una banda, ten- tan susceptible a la irrupció de la fic- els seus curtmetratges. Una peHícula, im la qüestió de la classe proletària, en ció com és el melodrama. Destacar per dones, que demostra que, mes enllà de aquest cas un petit poble miner, que ais mitômans la presencia de l'exuber- lectures al voltant del seu diseurs, Cha veu com els nous temps porten la con ant Silvana Mangano, qui va rompre plin sempre buscava entretenir. solidado de la implantado del sistema amb l'estereotip femení que protago- capitabsta, i del quai pren Ford com a nitzava les obres neoreabstes. referencia una familia dividida pels difercnts punts de vista i les diverses Recursos humanos actituds que tracten de fer front alprob- (Ressources humaines, 1999) lema. Per altra banda, tenim la figura solitària, erràtica i tràgica del religiós Dins les dues grans tendèneies que fins Walter Pigdeon, qui remet directa- aleshores havien configurât, en gran ment a futurs outsiders com, per ex part, el panorama cinematografíe emple, l'Ethan Edwards de Centauros francés -ara s'hauria d'incloure una ter del desierto. Peblícula poc comentada i cera vessant que segueix el model mes que sol passar desapercebuda, ¡Qué comercial d'Hollywood- i que estañen verde era mi valle! és el preludi d'una constim'ides, per una banda, per un cin nova tendencia estètica en la filmo ema que reconstrueix i reflexiona sobre grafia de Ford i que consisteix en un els esdeveniments histories mes relle- estil mes concis i simple. vants i, per altra banda, per un cinema que mira la societat contemporània i Arroz amargo reflexiona sobre la simado desprotegi (Riso amaro, 1949) da deis margináis o sobre els problèmes deis adolescents, Recursos humanos for L'explotació agrària durant la tempo marla part d'aquesta segona tendencia, rada de recoHecció d'arròs i els con en partir de la radicalització que va su- stants enfrontaments entre les tem- posar la implantado de la jornada de poreres contractades i les temporeres trenta-cinc hores, i que va provocar els clandestines constitueixen el marc ar enfrontaments entre els proletaris i els gumentai d'una peHícula que conté empresaris. Pero la peHícula va mes en tots els ingrédients característics del llà d'aquesta lechira social i s'endinsa cinema social, però que, alhora, posa dins una altra temática, com és el del de manifest un distanciament pel que relleu generacional, fent que el diseurs fa a l'estètica documental usual. del film no sois sigui de caire social, Giuseppe de Santis introdueix en sino també moral. • Filmografia

Pel.licules en el guiö de les quals Wilder ha Director: Raoul Walsh; guió: Borden Chase, Noel Pierce, Lester Cole, Billie Wilder; basat en la novel.la no publicada Sand Hog de Borden Chase, Eward coLlaborat, ha escrit eil mateix J. Doherty. o s'han escrit basant-se en una idea seva. Emil and the detectives {Emilio y los detectives), 1935, blanc i negre. Director: Milton Rosmer; guió: Cyrus Brooks, Margaret Carter, Frank Der Teufelsreporter, 1929, pcl.h'cula muda, blanc i negrc. Laundner; basat en la novel.la Emil und die Detektive d'Erich Kästner i el guió de Billie Wilder. Director: Ernst Laemmle; guiö: Billie Wilder. Champagne waltz, 1937, blanc i negre. Menschen am sonntag (Genie en domingo), 1930, pcl.h'cula muda, blanc i negre. Director: A. Edward Sutherland; guió: Don Hartman, Frank Butler; basat en Director: Robert Siodmak, Edgar E. Ulmer; guiö: Billie Wilder; basada en un un relat de Billy Wilder. reportatge de Kurt Siodmak. Bluebeards eighth wife {La octava mujer de Barbazuí), 1938, blanc Í negre. Der Mann, der Seinen Mörder Sucht, 1931, blanc i negre. Director: Ernst Lubitsch; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en l'obra Director: Robert Siodmak; guiö: Ludwing Hirschfeld, Kurt Siodmak, Billie de teatre La huitiene femme de Barbe-Bleu d'Alfred Savoir en la versió anglesa Wilder; adaptaciö lliure de l'obra de teatre Jim, der Mann mit der Narbe d'Ernst de Charlton Andrews. Neubach. Midìiight {Medianoche), 1939, blanc Í negre. Ihre Hoheit Befiehlt, 1931, blanc i negre. Director: Mitchell Leisen; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en un Director Hanns Schwarz; guiö: Robert Liebmann, Paul Frank, Billie Wilder. relat d'Edwin Justus Mayer, Franz Schulz.

Seitensprünge; 1931, blanc i negre. What a life, 1939, blanc i negre.

Director: Stefan Szekely; guiö: Ludwig Biro, Bobby E. Lüthge, Karl Noti, ba Director: Jay Theodore Reed; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en sal en una idea de Billie Wilder. l'obra de teatre del mateix titol de Cliffor Goldsmith.

Der falsche ehemann, 1931, blanc i negre. Ninotchka, 1939, blanc i negre.

Directonjohannes Guter; guiö: Paul Frank, Billie Wilder. Director: Ernst Lubitsch; guió: Charles Brackett, Billy Wilder, Walter Reisch; basat en un relat de Melchior Lengyel. Emil und die Detektive (Emily los detectives), 1931, blanc i negre. Rhythm on the river, 1940, blanc i negre. Director: Gerhard Lamprecht; guiö: Billie Wilder, basat en la novel.la del ma teix ti'tol d'Erich Kästner. Director: Victor Schertzinger; guió: Dwight Tylor; basat en un relat de Billy Wilder, Jacques Théry. Es war Einmal ein Walzer, 1932, blanc i negre.

Director: Viktor Janson; guiö: Billie Wilder. Arise my love, 1940, blanc i negre. Director: Mitchell Leisen; guió: Charles Bracket, Billy Wilder; basat en una Ein Blonder Traum, 1932, blanc i negre. historia de Benjamin Glazer. Director: Paul Martin; guiö: Walter Reisch, Billie Wilder. Hold Back the dawn (Si no amaneciera), 1941, blanc i negre. Scampolo, ein Kind der Strasse, 1931, blanc i negre. Director: Mitchell Leisen; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basât en la no Director: Hans Steinhokk; guiö: Billie Wilder, Max Kolpe, basat en l'obra de vel.la del mateix titol dc Ketti Frings. teatre Scampolo de Cario Niccodemi. Ball offre {Bola de fuego), 1941, blanc i negre. Das Blaue vom Himmel, 1932, blanc i negre. Director: Howard Hawks; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat en la Director: Biltor Janson; guiö: Billie Wilder, Max Kolpe. historia From A to Z de Billy Wilder, Thomas Monroe.

Madame Wünscht kerne Kinder, 1933, blanc i negre. Tales of Manhattan, 1942, blanc i negre.

Director: Hans Steinhoff; guiö: Billie Wilder, Max Kolpe, basat en la novel.la Director: Julien Duvivier; idea: Billy Wilder / Walter Reisch; guiö/story: Ben Madame ne veutpas d'enfants de Clement Vautel. Hecht, Fcrenc Molnár, Donald Odgen Stewart, Samuel Hoffenstein, Alan Campbell, Ladisias Fodor, Laslo Vadnay, Laslo Gorog, Lamar Trotti, Henry Was Frauen Träumen, 1933, blanc i negre. Blankfort.

Director: Geza von Bolväry; guiö: Franz Schulz, Billie Wilder. Die Todesmühlen, 1945, blanc i negre.

Adorable, 1933, blanc i negre. Director/guió: Hanus Burger.

Director: William Dieterle; guiö: George Marion jr., Jane Storn, basat en un The Bishop's wife, 1947, blanc i negre. relat de Paul Frank, Billie Wilder. Director: Henry Köster; guió: Robert E. Sherwood, Leonardo Bercovici, Charles Mauvaisegraine (Curvaspeligrosas), 1934, blanc i negre. Brackett, Billy Wilder; basat en la novel.la del mateix titol de Robert Nathan.

Director: Billie Wilder, Alexandre Esway; guiö: Billie Wilder, Hanns G. Lustig, A song is born {Nace una canción), 1948, color. Max Holpe; basat en una idea de Billie Wilder. Director: Howard Hawks; guió: Harry Tugend; basat en la historia From A to One exciting adventure, 1934, blanc i negre. Z de Billy Wilder, Thomas Monroe. Director: Ernst L. Frank; guiö: William Hurlbut, William B. Jutte; basat en un relat de Frank Schulz, Billie Wilder.

Music in the air, 1934, blanc i negrc. PeMicules de Billy Wilder (guiö i direcciö) Director: Joe May; guiö: Robert Liebmann, Howard I. Young, Billie Wilder; basat en el musical del mateix ti'tol de Jerome Kern, Oscar Hammerstein II. The major and the minor {El mayory la mcnor), 1942, blanc i negre.

Lottery lover, 1935, blanc i negre. Director: Billy Wilder; guiö: Charles Brackett, Billy Wilder, inspirat en l'obra de teatre Connie goes home d'Edward Childs Carpenter i en el relat en Director: William Thielse; guiö: Franz Schulz, Billie Wilder; basat en un relat que aquesta es basa Sunny goes home de Fannie Kilbourne; camera: Leo Tovcr; de Siegfried M. Herzing, Maurice Hanlinc. muntador: Doane Harrison; so: Harold Lewis, Don Johnson; musica: Robert Emmett Dolan; decorats: Hans Dreier, Roland Anderson; ajudant de direcciö: Underpressure, 1935, blanc i negre. C.C. Coleman jr. 29 Filmografia

Interprets: Zwieback), Julia Dean (arxiduquesa Stephanie), Bert Privai (xorer), Alma Ginger Rogers (Susan Macroric (hostalera). Applegate), Ray Milland (Major Philip Kirby), Rita Paramount. 106 min. Johnsos (Pamela Hill), A foreign affair (Berlin Robert Benchely (Mr. Occidente), 1948, blanc i ne Osborne), Diana Lynn gre. (Lucy Hill), Edward Fielding (Colonel Hill), Director: Billv Frankie Thomas (Kadett Wilder; guió: Charles, Osborne), Raymond Roe Brackett, Billy Wilder, (Kadett Wigton), Charles Richard L. Breen; basat en Smith (Kadett Corner), un rclat de David Shaw; ca Larry Nunn (Kadett mera: Charles B. Lang jr.; Wigton), Charles Smith projeccions retrospectives: (Kadett Corner), Larry Farciot Edouart, Dewey Nunn (Kadett Babcock), Wrigley; supervisió del Billy Dawson (Kadett muntatge: Doane Miller), Lela Rogers (Mrs Applegate). Harrison; so: Hugo Grenzbach, Walter Oberst; Paramount. 100 min. música i direcció musical: Five graves to Cairo (Cinco tumbas al Cairo), 1943, blanc i negre. Frederick Hollander; decorats: Hans Dreier, Walter Tyler; vestuar : Sam Co Ross Dowd; ajudant de direcció: C.C. Coleman jr. Director: Billy Wilder; guió: Charles Brackett, Billy Wilder; basat cn l'obra de teatre Hotel Imperial de Lajos Biro; camera: John F. Seitz; mun- Interprets: Jean Arthur (Phoebe Frost), Marlene Dietrich (Erika tador: Doane Harrison; so: Ferold Redd, Philip Wisdom; música: Miklós Rózsa; von Schluctow), John Lund (capita John Pringle), Millard Mitchel (Cor. Rutús decorats: Hans Dreier, Ernst Fetgé; vestuari: Bertram Granger; ajudant de di- J. Plummer), Peter von Zerneck (Hans Otto Birgel), Stanley Prager (Mike), recció: C.C. Coleman jr. Bill Murphy (Joe), Raymond Bond (Pcnnecot).

Interprets: FranchotTone (caporal John J. Bramble), Anne Baxter Paramount. 116 min. ("Mouchc"), Erich von Stroheim (mariscal de camp Erwin Rommel), Akim Sunset boulevard (Elcrepúsculo de los dioses), 1950, blanc Í negre. Tamiroff (Farid), Fortunio Bonanova (General Sebastiano), Peter Van Eyck (al férez Schweglcr), Konstantin Shayne (major von Buelow), Fred Nurney (ma Director: Billy Wilder; guió: Charles, Brackett, Billy Wilder, D. jor Lamprecht), Miles Mander (coronel Firzhume). M. Marshmann jr.; camera: John F. Stcitz.; projeccions retrospectives: Farciot Edouart; supervisió del muntatge: Doane Harrison; muntage: Arthur P. Schmidt; Paramount. 96 min. so: Harry Lindgrcn.John Cope; música: Franz Waxman; decorats: Hans Dreier, John Meehan; vestuari: Sam Comer, Ray Mover; ajudant de direcció: C.C. Double Indemnity (Perdición), 1944, blanc Í negre. Coleman jr. Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, Raymond Chandler, basat en la novel.la del mateix titol de James M. Cain; camera: John F. Seitz; Interprets: William Holden (Joe Gillis), Gloria Swanson (Norma projeccions retrospectives: Farciot Edouart; supervisió del muntatge: Doane Desmond), Erich von Stroheim (Max von Maycrling), Nancy Olson (Betty Harrison; so: Stanley Cooley, Walter Oberst; música; Miklós Rózsa; decorats: Shaefer), Fred Clark (Sheldrake), Lloyd Gough (Morino), Jack Webb (Artie Hans Dreier, Hal Pereira; vestuari: Bertram Granger, ajudant de direcció: C.C. Green), Franklyn Farnum (enterrador), Larry Blake, Charles Dayton (repré Coleman jr. sentant de lasocietat financera), Buster Keaton, Anna Q^Nilsson, H. B. Warner ("Gabinet de figures de cera"), Cecil B. de Mille, Hedda Hopper, Ray Evans, Interprets: Fred MacMurray (Walter Ncff), Barbara Stanwyck Jay Livingston (in person). (Phyllis Dictrichson), Edward G. Robinson (Barton Keyes), Porter Hall (Mr. Jackson), Jean Heather (Lola Díetrichson), Tom Powers (Mr Dietrichson), Paramount. 110 min. Byron Barr (Nino Zachette), Richard Gaines (Edward S. Norton), Fortunio Ace in the hole (Elgran carnaval), 1951, blanc i negre. Bonanova (Sam Gorlopís), John Phihber (Joe Pete), Bess Flowers (secretaria de Norton), Miriam Franklin (secretaria de Keyes). Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, Lesser Samuels, Walter Newman; camera: Charles B. Lang jr.; projeccions retrospectives: Farciot Paramount. 107 min. Edouart, Dewey Wrigley; supervisió del muntatge: Doane Harrisonjmuntat- ge: Arthur P. Schmidt; so: Harold Lewis, Gene Garvin; música: Hugo Friedhofer; The lost weekend (Días sin huella), 1945, blanc i negre. decorats: Hal Pereira, Earl Hedrick; vestuari: Sam Comer, Ray Mover; ajudant Director: Billy Wilder; guió:Charles Brackett, Billy Wilder; basat de direcció: C.C. Coleman jr. en la novel.la del mateix titol de Charles R.Jackson; camera: John F. Seitz; pro jeccions retrospectives: Farciot Edouart; supervisió del muntatge: Doane Interprets: Kirk Douglas (Charles Tatum), Jan Sterling (Lorraine Harrison; so: Stanley Cooley, Joel Moss; música: Miklós Rózsa; decorats: Hans Miñosa), Bob Arthur (Herbic Cook), Porter Hall (Jacob Q. Boot), Frank Cady Dreier, Earl Hedrick; vestuari: Bertram Granger; ajudant de direcció: C.C. (Mr Fedcrbcr), Richard Benedict (Leo Miñosa), Ray Teal (Sheriff Gus Kretzer), Coleman jr. Lewis Martin (McCardle), John Berkes (papa Miñosa), Frances Domingucz (mama Miñosa), Gene Evans (ajudantdel xèrif), Frankjaquet (Smollett), Harry Interprets: Ray Milland (Don Birnan), Jane Wyman (Helen St. Harvey (Dr. Hilton). James), Phillip Terry (Wick Birnan), Howard Da Silva (Nat), Doris Dowling (Gloria), Frank Faylen ("Bim" Nolan), Mary Young (Mrs Deveridge), Anita Paramount. Ill min. Bolster (Mrs. Foley), Lilian Fontaine (Mrs St. James), Frank Orth (home del Stalag 17 (Traidor cn el inferno), 1953, blanc i negre guardaroba), Audrey Young (dona del guardaroba). Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, Edwin Blum; basat en Paramount. 101 min. l'obra de teatre del mateix titol de Donald Bevan, Edmund Trzcinski; camera: The emperor waltz (El vals del emperador), 1948, color. Ernest Laszlo; assessor de muntatge: Doane Harrison; muntatge: George Tomasini; so: Harold Lewis, Gene Garvin; muntatge musical: Franz Waxman; Director: Billy Wilder; guió: Charles, Brackett, Billy Wilder; ca decorats: Hal Pereira, Franz Bachelin; vestuari: Sam Comer, Ray Moyer; aju mera: George Barnes; projeccions retrospectives: Farciot Edouart; supervisió dant de direcció: C.C. Coleman jr. del muntatge: Doane Harrison; so: Stanley Cooley, John Cope; música: Victor Young, Troy Sanders; arranjaments musicals: Joseph J. Lilley; coreografía: Billy Interprets: William Holden (J.J. Seiton), Don Taylor (alferes Jame Daniels; decorats: Hans Dreier, Franz Bachclin; vestuari: Sam Comer, Paul Dunbar), Otto Premingcr (coronel Von Scherbach), Robert Strauss ("Animal"), Huldschinsky; ajudant de direcció: C.C. Coleman jr. Harvey Lembcck (Harry), Richard Erdman ("Hoffy"), Peter Graves (Price), Neville Brand ("Duke"), Sig Rumann (Johann Sebastian Schulz), Michael Interprets: Bing Crosby (Virgil H. Smith), Joan Fontaine (com- Moore (Manfredi), Peter Baldwin (Johnson), Robinson Stone (Joey), Robert tessa Johanna von Stolzenberg-Stolzenberg), Roland Culver (baró Holenia), Shawlcy ("Blondic"), William Pierson (Marko), Gil Stratton jr. ("Cookie"), Jay Lucile Watson (princesa Bitotska), Richard Haydn (emperador Francisco José), Lawrence (Bagradian), Erwin Kaiser (représentant de la Convenció de Ginebra), Harold Vermilyea (ajudant de cambra de l'emperador), Sig Rumann (Dr. Edmund Trzcinski ("Triz"), Jerry Singer (presoner amb una cama). 30 Filmografia

Paramount. 120 min. ajudant de direcció: Emmett Emerson.

Sabrina, 1954, blanc Ì negre. Interprets: Charles Laugh ton (sir Wilfred Robarts), Tyrone Power (Leonard Vole), Marlene Dietrich (Christine Vole), Elsa Lanchester (Miss Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, Samuel Taylor, Ernst Plimsoll), Una O'Connor (Janet McKenzie), John Williams (Brogan Moore), Lehman; basaten l'obra de tcatre Sabrina Fair àc Samuel Taylor; càmera: Charles Henry Danieli (Mayhew), Torin Thatcher (Mr Meyers), Philip Sonidoge (ins B. Lang jr.; projeccions retrospectives: Farciot Edouart; assessor de muntatge: pector Hearnc), Ian Wolfe (carter), Francis Compton (jutge). Doane Harrison; muntatge: Arthur P. Schmidt; so: Harold Lewis, John Cope; musica i adaptacions de les cancons: Frederick Hollander; decorats: Hal Pereira, Some like it hot {Con faldas y a lo loco), 1959, blanc i negre, Walter Tyler; vestuari: Sam Comer, Ray Moyer; ajudant de direcció: C.C. Coleman jr. Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ins pirât en un relat de Robert Thoeren, Michael Logan; camera: Charles B. Lang Interprets: Humphrey Bogart (Linus Larrabee), Audrey Hepburn jr.; muntador: Arthur P. Schmid; muntatge musical: Eve Newman; so: Fred {Sabrina Fairchild), William Holden (David Larrabee), John Williams (Thomas Lau; música: Adolph Deutsch; decorats: Ted Haworth; vestuari: Edward G. Fairchild), Walter Hampden (Oliver Larrabee), Martha Hyer (Elisabeth Tyson), Boyle; ajudant de direcció: Sam Nelson, Hal Polaire. Joan Vohs (Gretchen van Horn). Interprets: Marilyn Monroe ("Sugar Kane"), Tony Curtis (Joe), Paramount. 113 min. Jack Lemmon (Jerry), George Raft (Spats Colombo), Pat O'Brien (Mulligan), Joe E. Brown (Osgood Fielding III), Behemiah Persoff (Little Bonaparte), Joan The seven year Itch {La tentación vive arriba), 1955, color. Shawlee (Sweet Sue), Billy Gray (Sig Poliakoff), George E. Stone (Toothpick Charlie), Dave Barry (Beinstock), Mike Mazurki, Harry Wilson (Colombos Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, George Axelrod; basat Leibwache), Beverly Wills (Dolores), Barbara Drew (Nellie), Edward G. en una obra de tcatre del mateix títol de George Axelrod; càmera: Milton Robinson jr. (Johnny Paradise), Tom Kennedy (aquell qui engega a la gent), Krasner; muntatge: Hugh S. Fowler; so: E. Clayton Ward, Harry M. Leonard; John Indrisano (cambrer). mùsica: Alfred Newman (utilitzant el concert per a piano num. 2 de Sergei Rachmaninoff); coreografia de l'escena de la boca de ventilació del metro: Jack United Artists. 121 min. Cole; decorats: Lyle Wheeler, Georg W. Davis; vestuari: Walter M. Scott, Stuart A. Reiss; ajudant de direcció: Joseph E. Rikkards. The apartment {El apar tamento), 1960, blanc i Interprets: Marilyn Monroe (l'aHota), Tom Ewcll (Richard negre. Sherman), Evelyn Keyes (Helen Sherman), Sonny Tufts (Tom Director: McKenzie), Robert Strauss (Kruhulik), Oscar Homolka (Dr. Brubaker), Billy Wilder; guió: Billy Marguerite Chapman (Miss Morris), Victor Moore (Klempner), Donald Wilder, I. A. L. MacBride (Mr. Brady), Carolyn Jones (Miss Finch), Doro Merande (cambre- Diamond; camera: ra), Butch Bernard (Ricky), Dorothy Ford (dona india), Mary Young (dona a Joseph La Snelle; mun Testado), Ralph Sanford (revisor). tador: Daniel Mandell; muntatge musical: Sid Twentieth Century Fox. 105 min. Sidney; muntador de so: The spirit of St. Louis {El héroe solitario) {Lindbergh: mi vuelo transoceánico), 1957, Del Harris; so: Fed Lau; color. mùsica: Adolph Deutsch; decorats: Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, Vendei] Mayes; basat Alexander Trauner; ves en la novella del mateix títol de Charles A. Lindbergh; adaptado: Charles tuari: Edward G. Boyle; ajudant de direcció: Hal Polaire. Lederer; camera: Robert Burks J. PeverellMarley; direcció de la càmera (Franca): Marc Fossard; muntador: Arthur P. Schmidt; so: M. A. Merrick; mùsica i di Interprets: Jack Lemmon (C. C. Bud Baxter) Shirley MacLaine recció musical: Franz Waxman; decorats: Art Loel; vestuari: William A. Kuehl; (Frank Kubelik), Fred MacMurray (Jeff D. Sheldrake), Ray Walston (Joe ajudant de direcció: Charles C. Coleman jr., Don Page. Dobisch), Jack Kruschen (Dr. Dreyfuss), David Lewis (Mr. Kirkcby), Hope Holiday (Margie MacDougall), Joan Shawlee (Sylvia), Naomi Stevens (Mildred Interprets: James Stewart (Charles A. Lindbergh), Murray Dreyfuss), Johnny Seven (Karl Matuschka), Joyce Jameson (rossa), Wilard Hamilton (Bud Gurney), Patricia Smith (aHota amb un mirali de mà), Barlett Waterman (Mr Vanderhof), David White (Mel Eichelberger), Edie Adams Robinson (B. F. Mahoney), Marc Connelly (pare Hussman), Arthur Space (Miss Olsen), Frances Weintraub Lax (Airs Lieberman), Benny Burt (propie- (Donald Hall), Charles Watts (O. W. Schukz), Robert Cornthwaitc (Knight), tari del bar), Hal Smith (Nikplaus), Dorothy Abbot (empleada). Sheila Bond (bailarina), Harlen Warde (Boedecker), Dabbs Greer (Goldsborough), Paul Birch (Blythe), David Orrick (Harold Bixby), Robert One, Two, Three {Uno, Dos, Tres), 1961, blanc i negre. Burton (major Lambert). Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ba Warner Bross Pictures. 135 min. sat en l'obra de teatre Egy, kettó, három de Ferenc Molnár; camera: Daniel L. Fapp; muntador: Daniel Mandell; muntatge musical: Richard Carruth; mun Love in the afternoon {Ariane), 1957, blanc i negre. tador de so: Dek Harris; so: Basil Fenton-Smith; adaptado i direcció musical: Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder; I. A. L. Diamond; ba André Previn; disseny de producció: Alexander Trauner; decorats/vestuari: sat en la novella Ariane de Claude Anet; càmera: William Mcllor; muntador: Robert Stratil, Curt Stallmach, Heinrich Weidemann, Arno Richter, Wilhelm Leonide Azar; so: Jo de Bretagne; decorats: Alexandre Trauner; direcció de se- Vierhaus; director segon equip: André Smagghe; ajudant de direcció: Tom gon equip: Noel Howard; ajudant de direcció: Paul Fcyder. Pevsner.

Interprets: Gary Cooper (Frank Flannagan), Audrey Hepburn Interprets: James Cagney (C. R. MacNamara), Horst Buchholz (Ariane Chavasse), Maurice Chevalier (Claude Chavasse), John Mc Giver (Otto Ludwig Piffl), Pamela Tiffin (Scarlett Hazcltinc), Arlene Francis (Phyllis MacNamara), Lib (Liselorte), Pulver (Ingeborg), Howard St. John (Wendell (Monsieur X), Van Doude (Michel), Lise Bourdin (Madame X), Olga Valéry P. Hazeltine), Hanns Lothar (Schlemmer), Leon Askin (Peripetchikoff), Ralf (senyora amb ca), Gyula Kokas, George Cocos, Victor Gazzoli (els quatre zin~ Wolter (Borodenko), Karl Lieffen (Fritz), Hubert von Meyerinck (comte Von gars), Audrey Wilder (la morena), Leila Croft, Valerie Croft (bessones sue- Drostc-Schattenburg), Lois Bolton (Mrs Hazeltine), Peter Capell (Mishkin), ques). Til Kiwe (periodista), Henning Schlüter (Dr. Bauer), Karl Ludwig Lindt United Artists. 130 min. (Zeidkitz).

Witnessfor the prosecution {Testigo de cargo), 1958, blanc i negre. Irma la douce {Irma la dulce), 1963, color.

Director: Billy Wilder; Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ba guió: Billy Wilder, Harry Kurnitz; sat en l'obra de teatre del mateix títol d'Alexandre Brcffort; càmera: Joseph basat en l'obra dc teatre del mateix LaShelle; muntador: Daniel Mandell; muntatge musical: Richard Carruth; mun títol d'Agatha Christie; adaptado: tatge de so: Gilbert D. Marchant; so: Robert Martin; Mùsica: André Previn; Larry Marcus; càmera: Rusell basada en la música de l'obra teatral de Marguerite Monnot; decorats: Alexander Harlan; muntador: Daniel Mandcll; Trauner; vestuari: Edward G. Boyle, Maurice Barnathan; repartiment: so: Fred Lau; mùsica: Matty Stalmaster-Lister Co.; ajudant de direcció: Hai Polaire. Malneck; decorats: Alexandre Trauner; vestuari: Howard Bristol; Interprets: Jack Lemmon (Nestor Patou), Shirley MacLaine ("Irma 31 Filmografia

la douce"), Lou Jacobi ("Moustache"), Bruce Yarnell (Hyppolyte), Herscxhel The front page (Primera plana), 1974, color. Bernard! (inspector Kefévre), Hope Holiday ("Lolita"), Joan Shawlce ("Amazonen-Annie), Grace Lee Whitney ("Kiki, la Cosaca), Paul Dubov Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ba (Andre), Howard McNear (conserge de l'hotel Casanova), Cliff Osmond (agent sat en l'obra de teatre del mateix titol de Ben Hecht, Charles MacArthur; ca de policia), Diki Lerner("JoJo"), Herb Jones ("Casablanca-Charlie"), Ruth Earl, mera: Jordan S. Cronenwcth; muntador: Ralph E. Winters; so: Robert Martin, Jane Earl ("Zebra-Zwillínge"), Tura Satana ("Suzctte Wong"), Lou Krugmann Robert Hoyt; decorats: Henry Bumstead, Henry Larreq; vestuari: James W. (primer client), John AJvin (segon client), James Brown (client de Texas), Bill Payne; director segon equip: Carey Lofrin; ajudant de direcció: Howard G. Bixby (mariner amb tatuatge). Kazanjian, Charles E. Dismukes, Jack Saunders.

United Artists. 149 min. Intèrprets:JackLemmon(Hildv Johnson), Walter Matthau (Walter Burns), Carol Burnett (MolUe Malloy), Susan Sarandon (Peggv Grant), Vincent Kiss me, stupid {Bésame, tonto), 1964, blanc Í negre. Gardenia (xèrif Peter B. Hartman), David Wayne (Bensinger), Allen Garfield (Kruger), Austin Pendleton (Earl Williams), Charles Durning (Murphy), Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ba Herbert Edelman (Schwartz), Martin Gabel (Dr. Eggelhofer), Harold Gould sat en l'obra de teatre L'ora della fantasia d'Anna Bonacci; camera: Joseph (batle). LaShelle; muntador: Daniel Mandell; ajudant de muntatge: Dan Mandell jr.; muntatge musical: Richard Carruth; muntador de so: Wayne Fury; so: Robert Universal Films. 105 min. Martin, Bert Hallberg; mesclador de so: Cien Portman; música: Andre Previn; disseny de producció: Alexander Trauner; decorats: Robert Luthardt; vestuari: Fedora, 1978, color. Edward G. Boyle; ajudant de direcció: C. C. Coleman jr., Jack Roe, Tim Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; basat cn la no Zinnemann. vel.la breu de Interprets: Dean Martin ("Dino"), Kim Novak ("Polly the Pistol"), Thomas Tryron Ray Walston (OrvilleJ. Spooncr), Felicia Farr (Zelda Spooncr), Cliff Osmond del llibre Crowned Heads; camera: (Barney Millsap), Barbara Pepper ("Big Bertha"), James Ward (Milchmann), Gerry Fisher; pro Doro Merande (Mrs Pettibone), Howard McNear (Mr Pettibone). jeccions retrospec Lopert Pictures. 124 min. tives: Theo Nischwitz; mun The fortune cookie (En bandeja de plata), 1966, blanc i negre. tador: Frederic Steinkamp, Stefan Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ca Arnsten; ajudant mera: Joseph LaShelle; muntador: Daniel Mandell; muntatge musical: Richard de muntatge: Carruth; muntador dc so: Wayne Fury; so: Robert Martin; música: André William Previn; decorats: Robert Luthardt; vestuari: Edward G. Boyle; direcció de dia Steinkamp, Renée logs: Tom Miller; ajudant de direcció: Jack N. Reddish, Michael Glick. Vial; muntatge musical: George Interprets: Jack Lemmon (Harry Hinkle), Walter Matthau (Willie Gingrich), Korngold; munta Ron Rich (Luther Boom Boom Jackson), Cliff Osmond (Purkey), Judi West dor dc so: Gordon (Sandy Hinkle), Laurene Turtle (Mutter Hinkle), Harry Holcombe (O'Brien), Daniel, Carl Les Tremayne (Thompson), Lauren Gilbert Mahakian; so: David Hildyard; (Kincaid), Marge Redmond (Charlotte Gingrich), Noam PitHk (Max), Harry mesclador de so: Davis (Dr. Krugman), Ann Shoemaker (germana Veronica). Robert Lift; músi ca: Miklós Rózsa; United Artists. 125 min. disseny de produc ció: Alexander The private life of Sherlock Holmes (La vida privada de Sherlock Holmes), 1970, Trauner; decorats: color. Robert André;

Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ba vestuari: Charles Ncrangcl; direcció diàlcgs: Chlóe Amateau; ajudant de direc- sat en els personatges de la novel.la de sir Arthur Conan Doyle; càmera: ció: Wieland Liebske, Stavros Kaplanidis, Jean-Patrick Constantini. Don Christopher Challis; direcció de càmera: Frederick Cooper; muntador; Ernest French. Waiter; muntador de so: Roy Baker; so: J. W. N. Daniel, Dudley Messenger, Gordon K. MacCallum; disseny de producció: Alexander Trauner; decorats: Interprets: William Holden (Barry Detweiler), Marthe Keller Tony Inglis; vestuari: Harry Cordwell, Terry Parr, Vernon Dixon; direcció cons- ("Fedora" alias Antonia Sobryanski), Hildegard Knef (comtessa Sobryanski), truccions: Leon Davis; ajudant de direcció: Tom Pevsner. Jose Ferrer (Dr. Vando), Frances Sternhagen (miss Balfour), Mario Adorf (di rector d'hotel), Stephen Collins (Barry Detweiler als 25 anys), Henry Fonda Interprets: Robert Stephens (Sherlock Holmes), (doble per les es- (Henry Fonda, president dc la "Academy of Motion Picture Arts and Sciences"), cenes de violi: Erich Gruenberg), Colin Blakely (Dr. John H. Watson), Irene Michael York (Michael York), Hans Jaray (comtc Sobryanski), Gottfried John Handl (Mrs Hudson), Stanley Holloway (primer enterrador), Catherine Lacey (Kritos), Arlene Francis (locutora de tclevisió), Jacques Maury (mestre de ce- (dona velia), Christopher Lee (Mycroft Holmes), Genevieve Page (Gabrielle rimònies), Cristine Mueller (Antonia, de nina), Ellen Schwicrs (infermerà), Valadon, alias Use von Hofmannsthal), Clive Revill (Rogozhin), Tamara Ferdy Mayne (director de la peHicula Leda and the Swan), Peter Capell (direc Toumanova (Petrova), Mollie Maureen (reina Victoria), Peter Madden (Von tor de la peHicula The last waltz). Tirpitz), Michael Balfour (conductor del cotxe de punt), James Copeland (guia del castell). CS Cinema Service International, 113 min.

Avanti! QQue' ocurrió entre mi padre y tu madre?), 1972, color. Buddy, Buddy (Aqui un amigo), 1981, color.

Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ba Director: Billy Wilder; guió: Billy Wilder, I. A. L. Diamond; ba sat en l'obra de teatre del mateix titol de Samuel Taylor; assessor diàlcgs: Luciano sat en l'obra de Francis Weber LEmmcrdcur, càmera: Harry Stradling jr.; mu Vincenzoni; càmera: Luigi Kuveillcr; muntador: Ralph E. Winters; ajudant de sica: Lalo Schifrin; vestuari: Dal A. Lamino. muntatge: Claudio Cutry, Bobbie Shapiro; muntatge musical: George Brand; muntador de so: Frank Warner; so: Basil Fcnton-Smith; mesclador dc so: Interprets: Jack Lemmon (Victor Glooney), Walter Matthau William Varney; arranjaments musicals: Carlo Rustichelli; decorats: Ferdinando (Trabucco), Paula Prcntis (Celia Glooney), Klaus Kinski (Dr. Zuckerbrot), Dana Scarfiotti; vestuari: Nedo Azzini; direcció diàlcgs: Ra(ffael)e Mottola; ajudant Elcar (capita Hubris), Miles Chaplin, Michael Ensign, Joan Shwalcc, Fil de direcció: Rinaldo Ricci. Formicula, C.J. Hunt, Bette Raya, Ronnie Sperling.

Interprets: Jack Lemmon (Wendell Armbruster), Juliet Mills MGM. 96 min. •

(Pamela Piggott), Clive Revill (Carlo Carlucci), Edward Andrews ( J. J. Blodgett), Gianfranco Barra (Bruno), Franco Angrisano (Arnoldo Trotta), Pippo Franco (Mattarazzo), Franco Acampora (Armando Trotta), Giselda Castrini (Anna).

United Artists. 144 min. 32 Recull de manifestacions uiilderianes

"(.. .).Després Freud va venir al men- indi. Es una basa jador mirant fixament la meva targe- magníficament ta de visita. Em va dir: "Es vostè Herr jugada, una pun- Wilder?". Jo li vaig respondre: "Ja yalada dramática. woll, Herr Professor". Em va dir: Alerta, aixó no vol "Treballa per aquest diari?". Li vaig dir que no tingui respondre: "Ja woll, Herr Professor". estil. Ford no fa I em va dir: "La porta és alla". Em fotos de carnet, va engegar perquè detestava els pe- pero amaga la seva tiodistes. En canvi, quan torno a pen técnica". sar en allò, fins i tot admetent que no és graciós que t'engeguin, m'esti (referent a Sunset mo més que m'engegui Freud abans Boulevard): "Quan que tenir Uargues i intimes discus- vaig haver de ro sions amb qualsevol altre en termes dar la seqüéncia de més amistosos i bevent xampany. j Es l'enterrament del un honor haver tingut una relació, ximpanzé, el de Samuel Goldwyn: del tipus que sigui, amb Sigmund corador, comple- ¿ En qué estas treba- Freud!". tament astorat, em llant actualment? va demanar com "Jo no vaig tenir problemes amb s'havia de fer. Jo li Billy Wilder: En la Monroe; era Monroe qui tenia pro vaig respondre: meva autobiografia blemes amb Monroe. Tenia moltes "Han de ser els fu- de dificultats per concentrar-se, qua nerals clássics, ha Samuel Goldwyn: ¿ I si sempre hi havia alguna cosa que la bituáis d'un xim de què tracta? corcava, dirigir-la era com arrabassar panzé mitjá de queixals. Però quan acabaves amb Holly-wood". ella, encara que havies arribat a les També em pre quaranta o cinquanta preses, i havies guntaren si es aguantat els seus retards, et trobaves tractava de l'antic amant de Norma apartament per fer-hi l'amor amb amb alguna cosa ùnica i inimitable". Desmond, el lloc del qual l'acaba d'o- una dona, perquè quan entrassis et cupar William Holden. Vaig res trobaries amb les altres sis familias "(...).Hi ha casos particulars: Irma, pondre que sí, és ciar, és exactament que viuen en el mateix Hoc". Això la douce funcionà bé a totes parts aixó, pero ja veu, vaig esser discret i no els va fer gaire gracia". menys a Franca. Però jo era total- vaig mostrar un petit ximpanzé i no ment conscient que cap francès po- un enorme orangután". "(...). Però no pue estar d'acord amb dia acceptar Lemmon com a policia. la gent que fa trucs insensats per a És com si Fernandel prengués el Hoc "Erem a Berlin i rodàvem One, two, épater le bourgeois. Una pel.licula és de John Wayne a un western". three. Ens convidaren a un cine-club una història que contes, una atmos de Berlin Est, Die Model. Després fera que crées i, si hi introdueixes "Lubitsch mai apareixia en els titols de la projecció de The apartment , éléments estranys, que criden l'a- de crédit com a guionista, però era el van trobar la pel.licula meravellosa, tenció, destrueixes la nanació. Ha millor que hagi existit. Inventava més mostrava perfectament la deprava d'oblidar-se que hi ha un director, coses i escrivia millor que tots els que ci del sistema capitalista i com un un director de fotografia, ha de fluir estàvem acreditats. Veure el seu es- home, per fer avancar la seva carre- naturalment. Si veu les grans pel.lf- perit de treball era per a mi un gran ra, utilitza mitjans innobles, com cules de Griffith, Ford, Lubitsch, honor i una gran esperan9a. Perquè, fiar la clau de casa seva. Em digue- Capra, Renoir, totes estan filmades realment, i no utilitzo aquesta pa- ren que era el tipic dels Estats Units, amb elegància i simplicitat, sensé raula a la Ueugera, era un geni". de Nova York. Jo els hi vaig res aquells numéros de mag que trobo pondre: "Una història d'aquestes pot répugnants. El 80% del que fa el sen- "(...).Ford, tal vegada el millor di passar a qualsevol Hoc, no tan sols a yor Jean-Luc Godard es purament rector del cinema america, utilitza Nova York, sino també a Estocolm, per donar-se importància a eli ma una sola panoràmica a The Stagecoach. Buenos Aires, a Tòquio. Però he teix, perquè se'l tracti de metteur en Però és sorprenent perquè no havia d'admetre que no podria tenir lloc scene o d'autor, però Truffaut, Louis gastat les seves cartes. La diligència a Moscou". Estaven molt contents Malle o David Lean no ho farien descendeix la vali. La càmera està que allò no pogués passar alla. mai. La claredat i l'elegància no son, molt lluny, fa una panoràmica de tan Llavors vaig dir per què: "A Moscou a parer meu, una cosa antiquada. La sols cine graus i es veu la cara d'un ningù podria donar-te la clau del seu resta és diletantisme". • •

CINEMA SA NOSTRA CINEMA SA NOSTRA

Les pel-lícules del mes de maig 35 Les pel-lícules del mes de maig Efrk Les Èllors ie Temos Hullerns SOM ücle- íinena i Trefoli M la coMaboraciD de la Fundació llniversistaHmpresa de les illes Balears Programa 18.00 ñores Programa 30.00 hares

Dia 8 La inglesa y el Duque (2001-VOSE) d'Eric Rhomer Dia 8 Arroz amargo (1949-VOSE), Giuseppe de Santis Dia 15 Deseando amar (2000-VOSE) Wong Kar Wai Dia 15 Recursos humanos (1999-VOSE), Laurent Cantet Dia 22 Silencio roto (2001) de Moncho Armendáriz Dia 22 Qué verde era mi iW/£(1940-VOSE), John Ford Dia 29 La pianista (2001-VOSE) Michael Haneke Dia 29 Tiempos Modernos (1935-VOSE), Charles Chaplin

LA INGLESA DESEANDO AMAR Y EL DUQUE Nacionalitat i any de producciô: Nacionalitat i any de producció: Italia, 1948 Nationalität i any de producció: Hong Kong-França, 2000 Titol originai: Riso amaro Franca, 2001 Titol original: In the Mood for Love Director: Giusseppe di Santis Titol original: L'anglaise et le duc Director: Wong Kar Wai Producció: Lux Films Director: Eric Rohmer Producciô: Jet Tone Films, Guió: Carlo Lizzani, Carlo Musso, Producció: Françoise Etchegaray Paradis Films per Block 2 Pictures Gianni Puccini, Corrado Alvaro, Guió: Eric Rohmer Guiô: Wong Kar Wai Ivo Perilb, Giusseppe di Santis Fotografía: Diane Baratier Fotografia: Christopher Doyle Fotografia: Otello Martelli Muntatge: Mary Stephen i Mark Lee Mùsica: Goffredo Petrassi Intèrprets: Lucy Russell, Mûsica: Michael Galasso Durada: 108 min Jean-Claude Dreyfus, i Umebayashi Shigeru Intèrprets: Vittorio Gassman, François Marthouret, Alain Libolt Muntatge: Chan Kei-Hap, supervisât per William Chang Silvana Mangano, Doris Dowling, Durada: 98 min Raf Vallone. SILENCIO ROTO Intèrprets: Maggie Cheung, Tony Leung, Rebecca Pan, Lui Chun, Siu Ping-Lam TIEMPOS Nacionalitat i any de producció: MODERNOS Espanya, 2001 Títol original: Silencio roto LA PIANISTA Director: Montxo Armendáriz Nacionalitat i any de produccio: Producció: Oria Films Nacionalitat i any de producciô: EUA, 1936 Guió: Montxo Armendáriz França-Àustria, 2001 Titol original: Modern Times Fotografía: Guillermo Navarro Titol original: La pianiste Director: Charles Chaplin RECURSOS Música: Pascal Gaigne Director: Michael Haneke Produccio: United Artists HUMANOS Muntatge: Rosario Sáinz de Rozas Producciô: Veit Heiduschka Guio: Charles Chaplin Durada: 110 min Guiô: Michael Haneke Fotografia: Rollie Totheroh Intèrprete: Lucía Jiménez, Fotografia: Christian Berger i Ira Morgan Nacionalitat i any de producciô: Juan Diego Botto, Muntatge: Monika Willi i Nadine Muse Musica: Charles Chaplin França, 1999 QUE VERDE Titol original: Ressources humaines Mercedes Sampietro, Durada: 129 min Muntatge: Charles Chapbn ERA Ml VALLE Alvaro de Luna, María Botto Interprets: Isabelle Huppert, Annie Girardot, Benoit Magimel Durada: 85 min Director: Laurent Cantet Interprets: Charles Chaplin, Producciô: Carole Scotta Paulette Godard, Henry Bergman, i Caroline Benjo Nacionalitat i any de producció: Stanley J. Sanford Guiô: Laurent Cantet EUA, 1941 i Gilles Marchand Títol original: Fotografia: Matthieu Poirot How Green Was my Valley i Claire Caroff Director: John Ford Mûsica: Franz Schubert, Producció: T.C. Fox S. Joly i X. Escabasse Guió: Philip Dunne Muntatge: Robin Campillo Fotografia: Arthur C. Mille i Stéphanie Léger Música: Alfred Newman Durada: 100 min Muntatge: James B. Clark Intèrprets: Jalil Lespert, Interprets: Walter Pidgeon, Jean-Claude Vallod, Chantai Barré, Maureen O'Hara, Donald Crisp, Véronique de Pandelaère Anna Lee, Barry Fitzgerald en trades de cinema a internet o per telefon

LDiuiiJ.sanostra.es fonosanostrfni a 971 757 242

c£ Club Cine Hispania

=£• Multicines Manacor

=|> Porto Pi Hf^^^H

={> Porto Pi Terrazas

Multicines Eiuissa

4> Sala Rugusta

=j> Riuoli

={> Metropolitan

={> Rialto

Internet: 24 hores, 365 dies IMOS Fonosanostra: de 8'0B a 22'BO hores, de dilluns a dissabte CAIXA DE BALEARS