arxiu
El restabliment de la Generalitat de natura, el 28 de setembre de 1977, guir el restabliment de la Generalitat Catalunya i el retorn del president dels acords i protocols signats a fou possible gràcies a la confl uència Josep Tarradellas (1899-1988) foren Perpinyà. L’endemà, la Generalitat de dos factors: la perseverança del El retorn del president Tarradellas l’esdeveniment polític més import- fou reconeguda com a la institució president Tarradellas en les seves ant de tot el procés de liquidació del del govern «secular» del poble català posicions i a una actitud oberta del i el restabliment de la Generalitat franquisme a Catalunya. Aquesta segons el Reial Decret Llei 41/1977 Govern espanyol presidit per Adolfo afi rmació, feta 40 anys després de 29 de setembre de 1977, molt Suárez. de Catalunya, 40 anys després dels fets, ha deixat de ser fi ns i tot abans de la discussió i aprovació de polèmica, per passar a ser admesa la Constitució Espanyola del 1978.1 El que no s’ha dit gaire era que per la majoria d’historiadors i anal- aquesta actitud oberta del Govern vista prèvia > istes polítics. També avui suscita una Aquest reconeixement va convertir espanyol revelava una certa feble- Enguany es commemora el 40è aniversari del retorn de Josep àmplia unanimitat la valoració de la l’autogovern català en un «cas a sa política per part de l’executiu de Tarradellas i amb ell del restabliment de la Generalitat de fi gura de Tarradellas com el person- part» dins de la transició política a Madrid. Una limitació de la qual el Catalunya. Era el 1977 i havien passat 23 anys des de que atge clau del procés, ja que sense ell l’Estat espanyol. En el fons, fou una mateix Tarradellas no n’era prou Tarradellas recollí el testimoni de la Generalitat de la mà de Josep res d’això no hauria estat possible. mena de reconeixement de facto dels conscient; com tampoc no ho eren, Irla. Més de dues dècades sostenint a l’exili, sense recursos, el drets històrics catalans, per més que de conscients d’aquesta debilitat, la fi l de la legitimitat de la Generalitat, l’única institució de l’època La negociació que va dur al reconeix- no s’arribessin a concretar d’una resta de dirigents polítics catalans, ja republicana recuperada durant la Transició. ement, per part del Govern espanyol forma jurídica explícita. Per alguns que tots plegats el que veien sobret- presidit per Adolfo Suárez (1932- la importància de l’esdeveniment pot ot eren les seves pròpies mancances. 2014), de la Generalitat de Catalu- semblar una obvietat. Però malaura- nya sostinguda a l’exili —des del dament és una d’aquelles obvietats En aquells moments, com assenyalà 1954— per Josep Tarradellas s’inicià que, fi ns fa molt poc, no han estat tan Jaume de Puig (1944), col·laborador després de les eleccions legislatives compartides com caldria. del president Tarradellas, «totes espanyoles del 15 de juny de 1977 i les parts eren febles».2 Una visió culminà amb el retorn a Barcelona Actualment sabem coses que abans corroborada per Ramon Espasa Enric Pujol del president exiliat el 23 d’octubre no es coneixien prou bé i que ajuden (1940), conseller de la Generalitat Professor d’Història de la UAB del mateix any enmig d’una fervo- a explicar-nos el què i el perquè de restaurada, que defi ní la situació com [email protected] rosa i multitudinària rebuda de la tot plegat. Així, pel que fa al procés «d’equilibri de febleses».3 població. Fou una negociació llarga negociador, un element que s’ha i complexa que tingué un primer repetit molt és que l’èxit d’aconse-
episodi decisiu en els anomenats 2 Entrevista personal realitzada l’1 d’agost de 2016. acords Suárez-Tarradellas de l’estiu 1 PUJOL, Josep Tarradellas. El retorn del president 3 Entrevista personal realitzada el 26 de setembre del 1977 i que fi nalitzà amb la sig- (juny-desembre 1977). de 2017. El restabliment de la Generalitat de natura, el 28 de setembre de 1977, guir el restabliment de la Generalitat Catalunya i el retorn del president dels acords i protocols signats a fou possible gràcies a la confl uència Josep Tarradellas (1899-1988) foren Perpinyà. L’endemà, la Generalitat de dos factors: la perseverança del l’esdeveniment polític més import- fou reconeguda com a la institució president Tarradellas en les seves ant de tot el procés de liquidació del del govern «secular» del poble català posicions i a una actitud oberta del franquisme a Catalunya. Aquesta segons el Reial Decret Llei 41/1977 Govern espanyol presidit per Adolfo afi rmació, feta 40 anys després de 29 de setembre de 1977, molt Suárez. dels fets, ha deixat de ser fi ns i tot abans de la discussió i aprovació de polèmica, per passar a ser admesa la Constitució Espanyola del 1978.1 El que no s’ha dit gaire era que per la majoria d’historiadors i anal- aquesta actitud oberta del Govern istes polítics. També avui suscita una Aquest reconeixement va convertir espanyol revelava una certa feble- àmplia unanimitat la valoració de la l’autogovern català en un «cas a sa política per part de l’executiu de fi gura de Tarradellas com el person- part» dins de la transició política a Madrid. Una limitació de la qual el atge clau del procés, ja que sense ell l’Estat espanyol. En el fons, fou una mateix Tarradellas no n’era prou res d’això no hauria estat possible. mena de reconeixement de facto dels conscient; com tampoc no ho eren, drets històrics catalans, per més que de conscients d’aquesta debilitat, la La negociació que va dur al reconeix- no s’arribessin a concretar d’una resta de dirigents polítics catalans, ja ement, per part del Govern espanyol forma jurídica explícita. Per alguns que tots plegats el que veien sobret- presidit per Adolfo Suárez (1932- la importància de l’esdeveniment pot ot eren les seves pròpies mancances. 2014), de la Generalitat de Catalu- semblar una obvietat. Però malaura- nya sostinguda a l’exili —des del dament és una d’aquelles obvietats En aquells moments, com assenyalà 1954— per Josep Tarradellas s’inicià que, fi ns fa molt poc, no han estat tan Jaume de Puig (1944), col·laborador després de les eleccions legislatives compartides com caldria. del president Tarradellas, «totes espanyoles del 15 de juny de 1977 i les parts eren febles».2 Una visió culminà amb el retorn a Barcelona Actualment sabem coses que abans corroborada per Ramon Espasa del president exiliat el 23 d’octubre no es coneixien prou bé i que ajuden (1940), conseller de la Generalitat del mateix any enmig d’una fervo- a explicar-nos el què i el perquè de restaurada, que defi ní la situació com rosa i multitudinària rebuda de la tot plegat. Així, pel que fa al procés «d’equilibri de febleses».3 població. Fou una negociació llarga negociador, un element que s’ha i complexa que tingué un primer repetit molt és que l’èxit d’aconse- episodi decisiu en els anomenats 2 Entrevista personal realitzada l’1 d’agost de 2016. acords Suárez-Tarradellas de l’estiu 1 PUJOL, Josep Tarradellas. El retorn del president 3 Entrevista personal realitzada el 26 de setembre del 1977 i que fi nalitzà amb la sig- (juny-desembre 1977). de 2017.
desembre 2017 | eines 30 | 93 El restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president El tracte implícit fou el de «Generalitat per Monarquia». Tarradellas foren l’esdeveniment polític més important de tot el procés Un corol·lari de la gran condició de la Transició: de liquidació del franquisme a Catalunya «Democràcia per Monarquia»
Recentment ha aparegut una darrera requisit que, molt abans que el l’Estat espanyol. Efectivament, cap d’espectre més ampli. Tampoc no nucli de poder, fruit del col·lapse de Les eleccions espanyoles del 15 de dada que reforça aquesta idea. El president Tarradellas, l’acceptar- altre alt dirigent polític de l’etapa era clara la representativitat de cada l’estat franquista i de l’intent d’au- juny de 1977, les primeres del post- 2016, es féu públic un fragment en tots els partits que obtingueren republicana i bèl·lica no va tenir càr- grup. No ho va ser fi ns a les elec- toregeneració subsegüent. Del 1976 franquisme, obriren una nova etapa, inèdit d’una entrevista televisiva que representació el 15 de juny de 1977, recs polítics importants en l’adminis- cions espanyoles del 15 de juny del —inclòs— fi ns al 1979 es va viure per més que es van celebrar en unes li havia fet a Adolfo Suárez la peri- excepció feta d’Esquerra Republi- tració durant el postfranquisme.5 1977, primer, i, després, les del Par- una experiència de llibertat que no condicions no pas plenament lliures. odista Victòria Prego (1948), emesa cana, aleshores dirigida per Heribert lament de Catalunya del 1980, que s’ha tornat a repetir mai més. Tot No hi va haver una veritable amnistia per Antena 3, el 1995.4 En un mo- Barrera (1917-2011). El procés de liquidació determinaren uns grups majoritaris semblava possible. Fou un moment política, alguns partits no van ser ment de l’entrevista, Suárez explicà del franquisme i uns altres de minoritaris —la major de gran il·lusió i de gran efervescèn- legalitzats —com fou el cas d’Es- que el 1977 el Govern que presidia El fet que la Generalitat fos part d’aquests darrers, molts situats cia col·lectiva. Però també va ser ple querra i d’altres— i el partit gover- havia encarregat unes enquestes reconeguda com a institució de El retorn del president Tarradellas en l’esquerra radical, senzillament de perills i d’amenaces. Cal trencar nant aleshores, la UCD, va fer servir sobre un hipotètic referèndum govern en una data tan primicera i el restabliment de la Generalitat van desaparèixer de l’escena política. el mite de la Transició incruenta. Fou obertament tot l’aparell d’Estat i els monarquia-república que eren clara- possibilità que quedés clarament no pot ser analitzat com la resta de «pacífi ca» perquè no es decidí per mitjans de comunicació a favor seu. ment favorables a un règim repub- desvinculada de la resta de governs governs posteriors, conformats ja Una segona circumstància que cal la via armada, però hi hagué moltes licà. Aquesta declaració sembla que autonòmics que sorgiren un cop des d’una «normalitat autonòmica». tenir molt present és la importància víctimes. Les baixes es produïren Abans d’abordar els resultats i les fou feta o the record, però quedà aprovada la carta magna i que carac- Es tracta d’un moment fundacion- cabdal de la mobilització popular en manifestacions i en atemptats. conseqüències d’aquella confrontació gravada i Prego no la féu pública fi ns teritzaren l’Estat espanyol com a un al. Per això és molt important tenir d’aquells moments. Una frase de Existí un terrorisme d’extrema dreta electoral, cal recordar que, a fi nal del més de vint anys després. «estat de les autonomies». Aquesta present el context històric de l’època. l’escriptora i periodista Isabel-Clara molt potent que va comptar amb la 1976, Tarradellas havia rebut la visita circumstància convertí l’autogov- Assenyalem algunes característiques Simó (1943) —aleshores directora connivència policial i amb la de les del Coronel Andrés Cassinello (1927), En una situació política tan desfa- ern català en un «cas a part» que especialment importants d’aquella de la combativa revista Canigó— mateixes autoritats hereves del fran- a la seva residència de Saint-Martin- vorable per al règim monàrquic de la Generalitat restablerta intentà època. és molt reveladora de la situació quisme. I un d’extrema esquerra —i le-Beau, que va fer un informe per al Joan Carles I (1938), no ha de sobtar repetidament fer valdre per damunt d’aleshores, ja que deia que el 1976 no només d’ETA— que es cobrà tam- nou cap de Govern espanyol, Adolfo que el Govern espanyol es plantegés dels intents posteriors del Govern de La primera és que existia una gran «no hi va haver dia sense mani- bé moltes víctimes. Es parla d’entre Suárez —nomenat el juliol de 1976 en preservar la monarquia com fos. I Madrid d’homologar-la, a la baixa, a pluralitat que anava molt més enllà festació».6 I cal puntualitzar que 600 i 700 morts.7 I tot això enmig substitució de Carlos Arias Navarro que es convertís en una prioritat que la resta d’autonomies. dels líders i dels partits que poste- sovint aquestes manifestacions eren d’un ambient de constant amenaça (1908-1989). S’havia obert aleshores Catalunya acceptés el rei d’Espanya. riorment van confi gurar el sistema massives i que es perllongaren el militar no superada fi ns després de una via de comunicació directa bilat- Així, el tracte implícit fou el de «Gen- En una dimensió més personal, el autonòmic. No estava establert 1977. Una situació que no s’ha repe- l’intent de cop d’estat Armada-Tejero eral entre Tarradellas i Madrid que eralitat per Monarquia». Un corol·lari manteniment d’una línia de con- encara un «règim de partits» i ex- tit fi ns a les mobilitzacions actuals, del 1981 i del primer triomf electoral quedà interrompuda. Suárez es trobà de la gran condició de la Transició: tinuïtat entre la Generalitat repub- istia un ventall d’opcions polítiques ja entrats al segle XXI. del PSOE. políticament reforçat quan aconseguí «Democràcia per Monarquia». Un licana, la de l’exili i la restaurada el fer aprovar la Llei de reforma política 1977 féu possible que el president Cal remarcar que aleshores es el 15 de desembre de 1976 amb un 5 L’únic dirigent espanyol format en l’etapa republi- Tarradellas es convertís en un cas cana —amb responsabilitats polítiques— i que jugà produí una mena d’impasse en el 80% de vots favorables, malgrat que 4 ROGER, «Suárez va frenar un referèndum per la únic en el procés de transició política també un paper polític important en la transició fou 7 SÁNCHEZ SOLER, La transición sangrienta; i bona part de l’oposició antifranquista república. Les enquestes donaven per feta la caiguda Santiago Carrillo. Però a diferència de Tarradellas, no CASALS, La transición española. El voto ignorado de del rei, segons una entrevista que ara ha vist la llum». no tan sols a Catalunya, sinó a tot tingué càrrecs de govern durant el postfranquisme. 6 COSTA-PAU, Els Països Catalans. las armas. va demanar l’abstenció i reclamà una
94 | eines 30 | desembre 2017 El tracte implícit fou el de «Generalitat per Monarquia». Un corol·lari de la gran condició de la Transició: «Democràcia per Monarquia»
d’espectre més ampli. Tampoc no nucli de poder, fruit del col·lapse de Les eleccions espanyoles del 15 de era clara la representativitat de cada l’estat franquista i de l’intent d’au- juny de 1977, les primeres del post- grup. No ho va ser fi ns a les elec- toregeneració subsegüent. Del 1976 franquisme, obriren una nova etapa, cions espanyoles del 15 de juny del —inclòs— fi ns al 1979 es va viure per més que es van celebrar en unes 1977, primer, i, després, les del Par- una experiència de llibertat que no condicions no pas plenament lliures. lament de Catalunya del 1980, que s’ha tornat a repetir mai més. Tot No hi va haver una veritable amnistia determinaren uns grups majoritaris semblava possible. Fou un moment política, alguns partits no van ser i uns altres de minoritaris —la major de gran il·lusió i de gran efervescèn- legalitzats —com fou el cas d’Es- part d’aquests darrers, molts situats cia col·lectiva. Però també va ser ple querra i d’altres— i el partit gover- en l’esquerra radical, senzillament de perills i d’amenaces. Cal trencar nant aleshores, la UCD, va fer servir van desaparèixer de l’escena política. el mite de la Transició incruenta. Fou obertament tot l’aparell d’Estat i els «pacífi ca» perquè no es decidí per mitjans de comunicació a favor seu. Una segona circumstància que cal la via armada, però hi hagué moltes tenir molt present és la importància víctimes. Les baixes es produïren Abans d’abordar els resultats i les cabdal de la mobilització popular en manifestacions i en atemptats. conseqüències d’aquella confrontació d’aquells moments. Una frase de Existí un terrorisme d’extrema dreta electoral, cal recordar que, a fi nal del l’escriptora i periodista Isabel-Clara molt potent que va comptar amb la 1976, Tarradellas havia rebut la visita Simó (1943) —aleshores directora connivència policial i amb la de les del Coronel Andrés Cassinello (1927), de la combativa revista Canigó— mateixes autoritats hereves del fran- a la seva residència de Saint-Martin- és molt reveladora de la situació quisme. I un d’extrema esquerra —i le-Beau, que va fer un informe per al d’aleshores, ja que deia que el 1976 no només d’ETA— que es cobrà tam- nou cap de Govern espanyol, Adolfo «no hi va haver dia sense mani- bé moltes víctimes. Es parla d’entre Suárez —nomenat el juliol de 1976 en festació».6 I cal puntualitzar que 600 i 700 morts.7 I tot això enmig substitució de Carlos Arias Navarro sovint aquestes manifestacions eren d’un ambient de constant amenaça (1908-1989). S’havia obert aleshores massives i que es perllongaren el militar no superada fi ns després de una via de comunicació directa bilat- 1977. Una situació que no s’ha repe- l’intent de cop d’estat Armada-Tejero eral entre Tarradellas i Madrid que tit fi ns a les mobilitzacions actuals, del 1981 i del primer triomf electoral quedà interrompuda. Suárez es trobà ja entrats al segle XXI. del PSOE. políticament reforçat quan aconseguí fer aprovar la Llei de reforma política Cal remarcar que aleshores es el 15 de desembre de 1976 amb un produí una mena d’impasse en el 80% de vots favorables, malgrat que 7 SÁNCHEZ SOLER, La transición sangrienta; i bona part de l’oposició antifranquista CASALS, La transición española. El voto ignorado de 6 COSTA-PAU, Els Països Catalans. las armas. va demanar l’abstenció i reclamà una
desembre 2017 | eines 30 | 95 Cap altre alt dirigent polític de l’etapa republicana i bèl·lica Cal trencar el mite de la Transició incruenta. no va tenir càrrecs polítics importants en l’administració Fou «pacífi ca» perquè no es decidí per la via armada, durant el postfranquisme però hi hagué moltes víctimes
ruptura democràtica. Imposà així una de Tarradellas de no presentar-se a 1989)—, que tingué un 16,88% de Els acords Suárez-Tarradellas omfadors del 15 juny de cara enfora cap de l’Estat espanyol el que de facto via de reforma política que fou assu- les eleccions del juny de 1977 amb vots i 11 diputats. I la seguia el defensaven això mateix, en realitat el reconeixia pel sol fet de reunir-s’hi. mida per la major part de l’oposició. cap grup. Tampoc no ha de sobtar partit governamental espanyol, Després de les eleccions, el fracàs era una reivindicació que veien La nova reunió amb Suárez de l’1 de que no s’aconseguís el retorn de la UCD, que tingué un 16,91% i 9 de la negociació entre els socialistes impossible de complir. Així, el mateix juliol obrí pas als acords entre els dos A principi de 1977, Jordi Pujol Tarradellas abans de les eleccions. diputats. El quart lloc era per al catalans i Suárez possibilità que es Jordi Pujol, en les seves Memòries ho dirigents coneguts com els Acords (1930) va acceptar integrar-se en Suárez, en aquells moments previs PSUC, que obtingué 8 diputats. Els tornés a plantejar el fet de reprendre reconegué: «Pensàvem en una mena Suárez-Tarradellas per al restabli- la comissió dels nou que aglutinava a les eleccions, compartia la visió comunistes catalans, però, havien la negociació bilateral amb Tarradel- d’autonomia, reclamàvem l’Estatut, ment de la Generalitat, on ja es feren l’oposició espanyola i que inicià con- que considerava Tarradellas com una obtingut un 18,31% dels vots, cosa las. Es concertà una reunió per al dia però, pel que fa a mi, no anava uns primers reconeixements en verses amb Suárez. S’obrí així una opció rupturista. En canvi, el presi- que, en nombre de vots, els hau- 27 de juny de la qual foren informats pas més enllà ni podia imaginar la aquest sentit. via de negociació al marge de Tar- dent espanyol veia en Jordi Pujol un ria convertit en segona força. Més els dirigents socialistes, signifi cati- restauració de la Generalitat i el re- radellas que trencava tota possible interlocutor més plausible. I segur- allunyades quedaren tres coalicions vament Joan Reventós (1927-2004), torn triomfal del president exiliat».8 La victòria personal que per a Tar- relació bilateral entre la Generalitat i ament el devia veure també com a més, cadascuna amb un sol diputat: que era qui presidia l’Assemblea de radellas suposaven aquests acords el Govern de Madrid. Això originà un l’hipotètic guanyador de les eleccions la Unió del Centre i la Democràcia parlamentaris catalans constituïda La fermesa del president Tarradellas fou incontestable. Els partits catalans enfrontament polític entre el presi- a Catalunya. Cristiana de Catalunya (UC-DCC), després de les eleccions —i amb el en aquella primera reunió destarotà els acolliren de manera gairebé un- dent i Jordi Pujol, que es perllongà liderada per Unió Democràtica, amb qual Tarradellas hi tingué sempre els plans del Govern espanyol. Els ànime i el vell líder dels democratac- de per vida. Els mesos de febrer i Els resultats electorals van oferir el 5,67%; Esquerra de Catalunya — una especial bona sintonia. Carles dos interlocutors sostingueren una ristians espanyols José María Gil-Ro- març Tarradellas constituí l’organ- més d’una sorpresa i defi niren una coalició d’Esquerra Republicana, Sentís (1911-2011), dirigent català discussió molt tensa i el mateix Tar- bles (1898-1980) li va dir a Tarradellas isme consultiu de la Generalitat de correlació de forces molt diferent a que no es podia presentar amb les de la UCD que coneixia Tarradellas radellas pensà que havia fracassat — que «la brecha que ha abierto usted Catalunya amb el suport d’Esquerra la que es va produir en el conjunt de seves sigles en no estar legalitzada d’abans de la guerra i Manuel Ortínez perquè, com hem dit, no era conscient sólo puede compararse con la de los Republicana, els dos PSC —Congrés l’Estat espanyol. La força guanya- i el PTE—, amb un 4,72%; i la coali- (1920-1997), col·laborador i amic del de la feblesa del Govern de Madrid. alemanes en la Línea Maginot. Ha i Reagrupament—, els grups dits dora fou la coalició Socialistes de ció impulsada per Alianza Popular, president foren dues fi gures clau en Aquest sentiment de fracàs es veia hecho usted el trabajo de un tanque». d’esquerra revolucionària i fi gures Catalunya integrada pel PSC-C i el que es deia Convivència Catalana l’organització de la trobada. Segura- reforçat pel fet que li havia estat an- Malgrat això, Tarradellas va haver de aleshores de gran prestigi com Lluís PSOE, amb el 28,56% i 15 diputats. i que obtingué un 3,55% dels vots. ment el govern espanyol es pensava ul·lada la reunió que l’endemà, el 28 cedir en l’acceptació de l’existència M. Xirinacs (1932-2007), que tenien Pel que fa a les restants, hi hagué Els resultats electorals del Senat que Tarradellas acceptaria el que de juny, havia de tenir amb el rei d’Es- d’altres règims autonòmics a la resta molta infl uència pública i en organ- una forta polèmica, ja que l’ordre al Principat foren molt favorables fos perquè el veien com un «cadàver panya —ara sabem que per la pressió de l’Estat espanyol —al marge de ismes unitaris com l’Assemblea de canviava de manera notable si es a la coalició Entesa dels Catalans polític». I la sorpresa fou constatar, en dels militars. Finalment, la trobada catalans, bascos i gallecs—, cosa a la Catalunya. No s’incorporaren ni CDC, comptava pel percentatge de vots —coalició del PSC, el PSUC i Es- aquella primera reunió, que el presi- amb el monarca es realitzà el 29 i qual era molt reticent. ni el PSUC, ni la Federació Catalana obtinguts o pels diputats escollits. querra—, que guanyà a totes quatre dent Tarradellas es refermà en la ne- aleshores sí que Tarradellas va veure del PSOE, ni Unió Democràtica. Per diputats, la segona força era circumscripcions. Només sortiren cessitat de reconèixer la Generalitat que havia aconseguit el seu propòsit, Una negociació complexa i difícil el Pacte Democràtic per Catalunya elegits 2 senadors que no eren de Catalunya i la seva presidència. ja que no era un cap de govern sinó el En aquest context de divisió partidis- (PDC) —integrat per CDC, PSC-R i d’aquest grup: un a Tarragona per la Aquest primer acord Suárez-Tar- ta, no ha d’estranyar la impossibilitat l’Esquerra Democràtica de Catalu- UCD i el senador independent Lluís Hem de tenir present que, en aquells radellas, però, tot just obrí una via 8 PUJOL, Memòries. Història d’una convicció (1930- d’una candidatura unitària i la decisió nya de Ramon Trias Fargas (1922- M. Xirinacs per Barcelona. moments, malgrat que els partits tri- 1980), p.291. de negociació que en realitat fou
96 | eines 30 | desembre 2017 Cal trencar el mite de la Transició incruenta. Fou «pacífi ca» perquè no es decidí per la via armada, però hi hagué moltes víctimes
Els acords Suárez-Tarradellas omfadors del 15 juny de cara enfora cap de l’Estat espanyol el que de facto defensaven això mateix, en realitat el reconeixia pel sol fet de reunir-s’hi. Després de les eleccions, el fracàs era una reivindicació que veien La nova reunió amb Suárez de l’1 de de la negociació entre els socialistes impossible de complir. Així, el mateix juliol obrí pas als acords entre els dos catalans i Suárez possibilità que es Jordi Pujol, en les seves Memòries ho dirigents coneguts com els Acords tornés a plantejar el fet de reprendre reconegué: «Pensàvem en una mena Suárez-Tarradellas per al restabli- la negociació bilateral amb Tarradel- d’autonomia, reclamàvem l’Estatut, ment de la Generalitat, on ja es feren las. Es concertà una reunió per al dia però, pel que fa a mi, no anava uns primers reconeixements en 27 de juny de la qual foren informats pas més enllà ni podia imaginar la aquest sentit. els dirigents socialistes, signifi cati- restauració de la Generalitat i el re- vament Joan Reventós (1927-2004), torn triomfal del president exiliat».8 La victòria personal que per a Tar- que era qui presidia l’Assemblea de radellas suposaven aquests acords parlamentaris catalans constituïda La fermesa del president Tarradellas fou incontestable. Els partits catalans després de les eleccions —i amb el en aquella primera reunió destarotà els acolliren de manera gairebé un- qual Tarradellas hi tingué sempre els plans del Govern espanyol. Els ànime i el vell líder dels democratac- una especial bona sintonia. Carles dos interlocutors sostingueren una ristians espanyols José María Gil-Ro- Sentís (1911-2011), dirigent català discussió molt tensa i el mateix Tar- bles (1898-1980) li va dir a Tarradellas de la UCD que coneixia Tarradellas radellas pensà que havia fracassat — que «la brecha que ha abierto usted d’abans de la guerra i Manuel Ortínez perquè, com hem dit, no era conscient sólo puede compararse con la de los (1920-1997), col·laborador i amic del de la feblesa del Govern de Madrid. alemanes en la Línea Maginot. Ha president foren dues fi gures clau en Aquest sentiment de fracàs es veia hecho usted el trabajo de un tanque». l’organització de la trobada. Segura- reforçat pel fet que li havia estat an- Malgrat això, Tarradellas va haver de ment el govern espanyol es pensava ul·lada la reunió que l’endemà, el 28 cedir en l’acceptació de l’existència que Tarradellas acceptaria el que de juny, havia de tenir amb el rei d’Es- d’altres règims autonòmics a la resta fos perquè el veien com un «cadàver panya —ara sabem que per la pressió de l’Estat espanyol —al marge de polític». I la sorpresa fou constatar, en dels militars. Finalment, la trobada catalans, bascos i gallecs—, cosa a la aquella primera reunió, que el presi- amb el monarca es realitzà el 29 i qual era molt reticent. dent Tarradellas es refermà en la ne- aleshores sí que Tarradellas va veure cessitat de reconèixer la Generalitat que havia aconseguit el seu propòsit, Una negociació complexa i difícil de Catalunya i la seva presidència. ja que no era un cap de govern sinó el Aquest primer acord Suárez-Tar- Hem de tenir present que, en aquells radellas, però, tot just obrí una via 8 PUJOL, Memòries. Història d’una convicció (1930- moments, malgrat que els partits tri- 1980), p.291. de negociació que en realitat fou
desembre 2017 | eines 30 | 97 Quan Pujol s’integra en la comissió dels nou que aglutinava Suárez considerava Tarradellas com una opció rupturista. l’oposició espanyola i inicia converses amb Suárez trenca tota En canvi, el president espanyol veia en Jordi Pujol possible relació bilateral entre la Generalitat i el Govern de Madrid un interlocutor més plausible
complexa i difícil. Conscient d’això, va dir Manuel Ortínez (1920-1997), planteó la cuestión esencial: acceder Tampoc no faltaren les tensions en la que, com ha recordat Josep Lluís quatre diputacions del Principat, un Tarradellas se’n tornà a Saint-Martin- que participà en les converses com a la aprobación de una Generalitat mateixa part catalana. D’entrada, per Sureda, «els dos negociadors donen extrem que malgrat que quedà en le-Beau i va dir que no aniria a Barce- assessor presidencial: «Encara no provisional o negarse en redondo y tal de determinar qui havia d’en- per completat l’acord a satisfacció part registrat en el document fi nal lona si no era en qualitat de president existia la Constitució, ni per des- esperar a la Constitución. La posición capçalar la negociació. Ràpidament, d’ambdues parts».11 La destitució de —es parla de quatre «representants» de la Generalitat. Aquesta tongada comptat l’estat de les autonomies. En unánime de los presentes, aunque però, va quedar clar el paper capda- Benet com a membre de la Comissió i no «presidents»—, no s’arriba a negociadora, doncs, es féu sobretot principi es podia fer tot, però segons con actituds matizadas, fue la de dar vanter del president Tarradellas, que negociadora, per part del president, posar mai en la pràctica. a París i només al fi nal, per segellar com no es podia fer res».9 En la del- vía libre a la Generalitat provisional. va ratifi car en una ordre presidencial fou immediata.12 Tarradellas consid- l’acord, a Perpinyà. De fet, la decisió egació catalana, però, qui despuntà Tal vez jurídicamente fuera más cor- del 4 d’agost del 1977, la composició erà que Benet no tan sols explicava L’Onze de setembre del 1977 va tenir de no retornar fou el gran element fou Josep Lluís Sureda (1923), fi gura recto esperar al texto constitucional, de la Comissió Negociadora que una situació que volia que no es fes lloc a Barcelona la manifestació pop- de pressió que, de cara a Madrid, el clau que segons el mateix Ortínez va pero políticamente no debía demor- havia escollit l’Assemblea de Parlam- pública, sinó que les seves paraules ular més multitudinària que havia president Tarradellas va tenir. ser «el gran negociador del decret de arse el afrontar el hecho catalán».10 entaris de l’11 de juliol, integrada per el qüestionaven obertament com a existit en tota la història de Cata- restabliment de la Generalitat». Antoni Gutiérrez Diaz (1929-2006) cap de la negociació. La crisi entre el lunya en favor de l’autogovern. En La interlocució del Govern espan- Tot i prendre una decisió tan import- del PSUC, Jordi Pujol de CDC, Joan president i la comissió negociadora aquells moments es va donar la xifra yol va estar, en un primer moment, L’actitud de Madrid fou la de reduir ant com aquesta, la negociació va Raventós (1927-2004) del PSC-C, es va resoldre per mitjà de reunions mítica d’un milió de participants. Més en mans de Rodolfo Martin Villa al màxim les aspiracions catalanes i, haver de passar encara per molts Carles Sentís (1911-2011) de la UCD, d’ell amb els cap de fi la dels partits enllà del nombre precís de manifes- (1934) —des de Madrid— per passar naturalment, mantingué una actitud alts i baixos. Un moment especial- Josep M. Triginer (1943) del PSOE i representats a la Comissió Perma- tants, l’acte va tenir un caire massiu després, a fi nal de juliol, a Salva- reticent i de pressió constant, que ment delicat va ser quan, en les Josep Benet (1920-2008) de l’Entesa nent de l’Assemblea de Parlamenta- i provocà un gran impacte en l’opinió dor Sánchez-Terán (1934) —que provocaren moments especialment reunions del 26 i 27 d’agost, Madrid dels catalans. ris, cosa que no tan sols eludí el con- pública del moment. Però ni la im- havia estat ex-governador civil de delicats. Gràcies al testimoni de Sán- plantejà un article, el vuitè, que ator- fl icte amb la Comissió Negociadora, mensa manifestació ni la divulgació Barcelona. La primera reunió amb chez-Terán, cap de la part espanyola, gava al Govern espanyol la clau de la Al marge d’altres qüestions de tipus sinó que també serví per ampliar el d’un acord imminent no tingueren Sánchez-Terán se celebrà el 10 i l’11 coneixem el difícil moment que es mateixa continuïtat de la Generalitat jurídic i procedimental, la pressió ventall polític dels partits represen- una repercussió immediata a l’hora d’agost; la segona, el 26 i 27 d’agost; va viure durant l’agost. En les seves restablerta: «Los órganos del gobier- dels partits se centrà, sobretot en tats —ja que eren nou els líders amb de fer avançar la negociació. i la tercera, el 20 de setembre. Totes memòries, parlà de la reunió que se no de la Generalitat establecidos por el tram fi nal de la negociació, en qui a partir d’aleshores es reuní. a la capital francesa. Finalment, ja celebrà a la Moncloa el 19 del mateix este decreto-ley podran ser disuel- assegurar la seva participació en el L’acord no arribà fi ns a la darrera fora de París, es tornaren a trobar mes. Davant de les queixes cada tos por el gobierno por razones de futur Govern de la Generalitat, cosa Un darrer punt polèmic fou la pre- reunió a Perpinyà del 28 de setem- a Perpinyà, ja en la recta fi nal de la cop més insistents a dins i a fora seguridad del Estado». Una clàusula que es resolgué amb el compromís visió que en el futur Consell Executiu bre entre el president, els dirigents negociació, del 27 al 29 de setembre, del Govern espanyol, s’imposava la que va haver de ser acceptada tot i de fer un Consell Executiu d’unitat. de la Generalitat hi hauria també parlamentaris i Sánchez-Terán, on en el marc dels anomenats «acords necessitat de prendre una resolució l’oposició d’algun dirigent polític com Abans, però, existí un moment de d’haver-hi els presidents de les quedà defi nitivament establerta i protocols» que s’establiren a la cap- defi nitiva: «En un momento dado y Heribert Barrera i que desaparegué tensió arran de les declaracions la polèmica composició del futur ital del Rosselló. ante el giro del debate, Suárez re- en l’Estatut del 1979. que va fer a la premsa Josep Benet, Consell Executiu. Hi hauria cinc 11 SUREDA, «Crònica del restabliment de la Gene- aparegudes el 30 d’agost, en què ralitat de Catalunya», p.200. dirigents de partits polítics que Naturalment la negociació amb deia que la negociació estava es- havien obtingut major representació 9 ORTÍNEZ, Una vida entre burgesos. Memòries, 10 SÁNCHEZ-TERÁN, De Franco a la Generalitat, 12 BENET, El president Tarradellas en els seus textos Madrid va ser molt dura, ja que com p.159 p.293 tancada precisament en un moment (1954-1988), p.370-371. a les eleccions del 15 de juny com a
98 | eines 30 | desembre 2017 Suárez considerava Tarradellas com una opció rupturista. En canvi, el president espanyol veia en Jordi Pujol un interlocutor més plausible
Tampoc no faltaren les tensions en la que, com ha recordat Josep Lluís quatre diputacions del Principat, un mateixa part catalana. D’entrada, per Sureda, «els dos negociadors donen extrem que malgrat que quedà en tal de determinar qui havia d’en- per completat l’acord a satisfacció part registrat en el document fi nal capçalar la negociació. Ràpidament, d’ambdues parts».11 La destitució de —es parla de quatre «representants» però, va quedar clar el paper capda- Benet com a membre de la Comissió i no «presidents»—, no s’arriba a vanter del president Tarradellas, que negociadora, per part del president, posar mai en la pràctica. va ratifi car en una ordre presidencial fou immediata.12 Tarradellas consid- del 4 d’agost del 1977, la composició erà que Benet no tan sols explicava L’Onze de setembre del 1977 va tenir de la Comissió Negociadora que una situació que volia que no es fes lloc a Barcelona la manifestació pop- havia escollit l’Assemblea de Parlam- pública, sinó que les seves paraules ular més multitudinària que havia entaris de l’11 de juliol, integrada per el qüestionaven obertament com a existit en tota la història de Cata- Antoni Gutiérrez Diaz (1929-2006) cap de la negociació. La crisi entre el lunya en favor de l’autogovern. En del PSUC, Jordi Pujol de CDC, Joan president i la comissió negociadora aquells moments es va donar la xifra Raventós (1927-2004) del PSC-C, es va resoldre per mitjà de reunions mítica d’un milió de participants. Més Carles Sentís (1911-2011) de la UCD, d’ell amb els cap de fi la dels partits enllà del nombre precís de manifes- Josep M. Triginer (1943) del PSOE i representats a la Comissió Perma- tants, l’acte va tenir un caire massiu Josep Benet (1920-2008) de l’Entesa nent de l’Assemblea de Parlamenta- i provocà un gran impacte en l’opinió dels catalans. ris, cosa que no tan sols eludí el con- pública del moment. Però ni la im- fl icte amb la Comissió Negociadora, mensa manifestació ni la divulgació Al marge d’altres qüestions de tipus sinó que també serví per ampliar el d’un acord imminent no tingueren jurídic i procedimental, la pressió ventall polític dels partits represen- una repercussió immediata a l’hora dels partits se centrà, sobretot en tats —ja que eren nou els líders amb de fer avançar la negociació. el tram fi nal de la negociació, en qui a partir d’aleshores es reuní. assegurar la seva participació en el L’acord no arribà fi ns a la darrera futur Govern de la Generalitat, cosa Un darrer punt polèmic fou la pre- reunió a Perpinyà del 28 de setem- que es resolgué amb el compromís visió que en el futur Consell Executiu bre entre el president, els dirigents de fer un Consell Executiu d’unitat. de la Generalitat hi hauria també parlamentaris i Sánchez-Terán, on Abans, però, existí un moment de d’haver-hi els presidents de les quedà defi nitivament establerta tensió arran de les declaracions la polèmica composició del futur que va fer a la premsa Josep Benet, Consell Executiu. Hi hauria cinc 11 SUREDA, «Crònica del restabliment de la Gene- aparegudes el 30 d’agost, en què ralitat de Catalunya», p.200. dirigents de partits polítics que deia que la negociació estava es- havien obtingut major representació 12 BENET, El president Tarradellas en els seus textos tancada precisament en un moment (1954-1988), p.370-371. a les eleccions del 15 de juny com a
desembre 2017 | eines 30 | 99 La línia de continuïtat entre la Generalitat republicana, la de l’exili L’Onze de setembre de 1977 va tenir lloc a Barcelona i la restaurada el 1977 féu possible que el president Tarradellas la manifestació popular més multitudinària que havia existit en tota es convertís en un cas únic en el procés de Transició la història de Catalunya en favor de l’autogovern
consellers sense funcions executives ir millor el sentiment general fou com a president de la Generalitat en el seu despatx a Capitania i el va p Bibliografi a específi ques; set consellers experts Josep. M. Triginer, segons el qual, restaurada i féu un parlament que convèncer perquè l’acompanyés. ARBÓS, Albert. Tarradellas. La consciència d’un A CASASSAS, Jordi. Tarradellas o la en la matèria del seu càrrec que se- com ha assenyalat Jaume Sobrequés obrí amb el famós «Ja sóc aquí!». poble. Barcelona: Grijalbo, 1988. reivindicació de la memòria (1899-1988). Lleida: rien designats pel president, d’acord (1943): «s’havia arribat a un pacte Destacats intel·lectuals s’afegiren a Pagès edicions, 2003. amb els diputats i senadors; i quatre polític que potser no havia agradat Com es va sentir Tarradellas en les mostres de satisfacció pel retorn BENET, Josep. El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988). Barcelona: representants de les diputacions del tot a ningú, però que per això aquells moments tan especials? Ell de Tarradellas i el restabliment de la Empúries, 1992. provincials de Catalunya. tenia la virtut de satisfer el màxim mateix va confessar-ho: «La veritat Generalitat, algunes foren rebudes nombre de sectors socials i polítics és que vaig retornar amb una gran abans del seu retorn físic. Així, Salva- CASALS, Xavier. La transición española. El voto El 29 de setembre, el Consell de del país».13 L’Assemblea de Parlam- serenitat. Ningú no creia, ni tan sols dor Espriu (1913-1985) li adreçà una ignorado de las armas. Barcelona: Pasado & Presente, 2016. Ministres aprovà el Reial Decret de entaris es reuní l’1 d’octubre i votà els familiars, que tornaria un dia com carta el 19 d’octubre, conservada restabliment de la Generalitat. L’en- per unanimitat a favor de l’acord. a President de la Generalitat. Per a l’Arxiu Tarradellas de Poblet, que COSTA-PAU, Manuel. Els Països Catalans. demà, un nou Reial Decret establí la contra, jo n’estava tan convençut, ho tocava molt de peus a terra: «Perme- Barcelona: Editorial Ulisses, 1984. creació de les Comissions Mixtes de Després de la ratifi cació dels par- tenia tan paït, que no em va causar teu que us doni la més lleial, sincera ORTÍNEZ, Manuel. Una vida entre burgesos. Traspassos de serveis de l’Estat i de lamentaris, s’iniciaren els prepara- una emoció excessiva».14 i cordial benvinguda i que us desitgi Memòries. Barcelona: Edicions 62, 1993. les Diputacions a la Generalitat. El tius del viatge de retorn. El punt de tota mena d’encerts i felicitats, així PUJOL, Jordi. Memòries. Història d’una restabliment formal de la Generalitat partida fou una reunió del president Finalment, el 24, va tenir lloc la presa com forces per suportat els mil convicció (1930-1980). Barcelona: Proa, 2007. es publicà al Butlletí Ofi cial de l’Estat amb els principals líders dels partits de possessió ofi cial com a President maldecaps que us cauran a sobre». el 5 d’octubre. Però el nomenament celebrada el 3 d’octubre al Castil- de la Generalitat amb la presència Certament amb la seva arribada no ROGER, Maiol. «Suárez va frenar un de Tarradellas com a president de let de Perpinyà. No fou fi ns al 20 del president del Govern espanyol s’acabaren els maldecaps, sinó que referèndum per la república. Les enquestes donaven per feta la caiguda del rei, segons la nova Generalitat no es féu efectiu d’octubre que el president arribà a Adolfo Suárez. A més de diferents en començaren de nous, derivats de una entrevista que ara ha vist la llum» [en fi ns al 14 d’octubre. Madrid. L’endemà fou rebut per les ministres del govern espanyol i la titànica empresa de bastir la nova línia]. A Ara, de 19 de novembre de 2016. principals autoritats governatives d’altres autoritats, va tenir molta Generalitat que fou l’embrió de la Disponible a:
100 | eines 30 | desembre 2017 L’Onze de setembre de 1977 va tenir lloc a Barcelona la manifestació popular més multitudinària que havia existit en tota la història de Catalunya en favor de l’autogovern
en el seu despatx a Capitania i el va p Bibliografi a convèncer perquè l’acompanyés. ARBÓS, Albert. Tarradellas. La consciència d’un A CASASSAS, Jordi. Tarradellas o la poble. Barcelona: Grijalbo, 1988. reivindicació de la memòria (1899-1988). Lleida: Destacats intel·lectuals s’afegiren a Pagès edicions, 2003. les mostres de satisfacció pel retorn BENET, Josep. El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988). Barcelona: de Tarradellas i el restabliment de la Empúries, 1992. Generalitat, algunes foren rebudes abans del seu retorn físic. Així, Salva- CASALS, Xavier. La transición española. El voto dor Espriu (1913-1985) li adreçà una ignorado de las armas. Barcelona: Pasado & Presente, 2016. carta el 19 d’octubre, conservada a l’Arxiu Tarradellas de Poblet, que COSTA-PAU, Manuel. Els Països Catalans. tocava molt de peus a terra: «Perme- Barcelona: Editorial Ulisses, 1984. teu que us doni la més lleial, sincera ORTÍNEZ, Manuel. Una vida entre burgesos. i cordial benvinguda i que us desitgi Memòries. Barcelona: Edicions 62, 1993. tota mena d’encerts i felicitats, així PUJOL, Jordi. Memòries. Història d’una com forces per suportat els mil convicció (1930-1980). Barcelona: Proa, 2007. maldecaps que us cauran a sobre». Certament amb la seva arribada no ROGER, Maiol. «Suárez va frenar un s’acabaren els maldecaps, sinó que referèndum per la república. Les enquestes donaven per feta la caiguda del rei, segons en començaren de nous, derivats de una entrevista que ara ha vist la llum» [en la titànica empresa de bastir la nova línia]. A Ara, de 19 de novembre de 2016. Generalitat que fou l’embrió de la Disponible a:
SÁNCHEZ-TERÁN, Salvador. De Franco a la Generalitat. Barcelona: Editorial Planeta, 1988.
SOBREQUÉS, Jaume. La fi del silenci. La recuperació de la Generalitat i el retorn de Tarradellas. Barcelona: Editorial Base, 2002.
SUREDA, Josep Lluís. «Crònica del restabliment de la Generalitat de Catalunya».
desembre 2017 | eines 30 | 101