INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER.IV

QUADERNS D'HISTÒRIA TARRACONENSE x

EXCMA. DIPUTACIÓ DE TARRAGONA 1990

\

QUADERNS D'HISTÒRIA TARRACONENSE x 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER IV

SECCIÓ D'ARQUEOLOGIA I HISTÒRIA PUBLICACIÓ NÚM. 84

QUADERNS D'HISTÒRIA TARRACONENSE x

EXCMA. DIPUTACIÓ DE TARRAGONA 1990 Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV Publicació núm. 174

Quaderns d'Història Tarraconense fa constar que el contingut dels treballs publicats reflecteix únicament l'opi­ nió de llurs autors.

ISSN: 02Il - I42X Dipòsit Legal: T. 2.737. 1990

Ho edita: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Santa Anna, 8. Tel. 23 50 32 43003 Tarragona. 1990 Imprès a Indústries Gràfiques Gabriel Gibert, S. A. -Cartagena, 12- Tarragona ÍNDEX

M. LURDES MALLART RA VENTÓS. Empremtes iconogràfiques angleses en els monstres del Claustre de Santes Creus ...... 7

MARIA ROSA MANOTE i CLIVILLÉS. La lauda sepulcral de l'Arquebisbe de Tarragona Pere de Sagarriga ...... 31

EZEQUIEL GORT i JUANPERE. Un episodi de la Guerra Civil catalana: el setge d'Alcover (1463-1464) ...... 39

VALENTÍ GUAL VILÀ. JAUME FELIP SÀNCHEZ. Clarors demogràfiques a l'entorn del segle XV. La Conca de Barberà ...... 59 TALLER ESCOLA D'ARQUEOLOGIA. Aproximació a les forti­ ficacions de Tarragona en èpoques moderna i contemporània. Excava- cions en el sector «Castell del Rei-Baluard de Carles V>> ...... 87

JOSEP M. T. GRAU i PUJOL. ROSER PUIG i TÀRRECH. La darrera obra de l'escultor Llàtzer Tramulles: el retaule major de Sant Andreu de la Selva del Camp (1704-1711) ...... 123 SALVADOR-J. ROVIRA i GÓMEZ. Notfcies d'artistes del set-cents aveïnats a Reus ...... 143

EMPREMTES ICONOGRÀFIQUES ANGLESES EN ELS MONSTRES DEL CLAUSTRE DE SANTES CREUS

Els monstres de l'art gòtic són força escassos en les seves re­ presentacions en els capitells si les comparem amb la proliferació de temes vegetals naturals i estilitzats, d'escenes amb caire sagrat i de relats religiosos. I més encara si comparem el període gòtic amb el romànic. La rica varietat d'éssers irreals que es produeixen durant els segles XI i XII no queda, però, estroncada d'una manera irre­ meiable, sinó que a través de diferents connexions, directes o no, es traspassa al gòtic d'una manera menys aclaparadora i més subterrà• nia. Els monstres gòtics abunden precisament en els llocs on passen més desapercebuts, en Ja plàstica marginal, i sembla que sense tenir una significació profunda i moralitzadora -freqüent en el romànic• sinó més aviat un to narratiu, humorístic i sovint atrevit. Les mènsules, claus de volta, misericòrdies i miniatures margi­ nals presenten monstres coneguts per Ja tradició i també noves ela­ boracions, unions de membres i caràcters innovadors que semblen de nova creació. Tant en un cas com en l'altre, darrere hi ha un co­ neixement obvi de Ja plàstica romànica, i sovint de les tradicions clàssiques i orientals que es retroben en aquests moments. A mesura que el gòtic evolucionarà, aquests temes s'enriqui­ ran i augmentaran juntament amb els profans, i en el gòtic tardà se­ ran una de les causes de l'exuberància de Ja seva decoració. També, amb el pas del temps, els temes adquiriran un caràcter més crític di­ rigits contra certs vicis o sectors socials, que són un reflex de Ja rela­ xació de costums i de la religiositat de finals de l'Edat Mitjana, sense perdre mai el seu caràcter plaent però derivant, potser, cap a Ja ironia i Ja sàtira. Aquests monstres neixen bàsicament a Ja miniatura marginal a partir del 1250. Recollint influències romàniques i d'altres _vessants

7 elaboren tot un repertori d'animals híbrids i de temes profans amb els quals es ridiculitza la vida social de l'època. La seva mobilitat, lleugeresa i dinamisme, i la seva intenció narrativa queda parcial­ ment desvirtuada quan aquests temes es traspassen a l'escultura, evidentment, marginal. Paral·lelament, doncs, començarà una altra trajectòria, realitzada en pedra que adquirirà cada vegada més im­ portància. Sobretot en els segles XIV i XV, quan es realitzarà en fusta, a les misericòrdies de Cor, fins al punt de substituir la minia­ tura i fer-se portadora dels temes que aquesta havia creat. El Claustre de Santes Creus data de la meitat del segle XIV, i el seu inici fou concretament el 1313(1), època que correspon a unes anyades d'esplendor, prosperitat i favor de la reialesa. L'originalitat més gran de les escultures del Monestir, està en el fet de trobar-les en escultura monumental, en uns capitells de grans proporcions en les mateixes dates en què encara s'elaboren els programes iconogràfics de la miniatura marginal. No es tracta d'es­ cultures que complementin temes sagrats més importants, sinó que són només elles el tema principal de la totalitat del Claustre i no no­ més d'un sector. I també la contradicció de trobar escultures d'aquesta tipologia (que pel seu caràcter reuneixen en el seu contin­ gut tota una tradició de la literatura popular: de romanços, faules, refranys, sermons i exemple que van popularitzar les ordes mendi­ cants amb la finalitat d'arribar i fer-se entendre per un públic laic cada vegada més ampli) en un ambient culte com havia de ser un Monestir que gaudia del recolzament reial. Aquests dos problemes, que tan sols apuntem, no centren aquest article sinó un tercer que a continuació encetarem: el de la relació entre la iconografia i els seus autors. Hem de plantejar-nos l'existència de diversos autors en l'exe­ cució d'aquest Claustre, malgrat que la historiografia tradicional<2l ha destacat l'obra d'en Reinard des Fonoll, el mestre documentat més antigament. Això, no obstant, es necessari restringir la seva obra, que s'ha exagerat excessivament<3l. Tenim dos estudis, que

(1) FORT I COGULL, E.: El Monestir de Santes Creus. Vuit segles d'història i exemplaritat. Santes Creus, 1976, pp. 41-51 i 170-172. (2) PUIG I CADAFALCH, J.: Un mestre anglès contracta l'obra del Claustre de Santes Creus. Barcelona, 1931. (3) VIVES I MIRET, J.: El ma~stro Reinard des Fonoll «lapicida inglés en Cataluña (1320- 1360). Santes Creus, 1961. VIVES I MIRET, J.: Reinard des Fonoll, escultor i arquitecte anglès, renovador de l'art gòtic a Catalunya. Barcelona, 1969. d'una banda no li atribueixen la factura de les claraboies flamíge• res<4l, i de l'altra li fan compartir l'obra del Claustre amb d'altres Mestres. Si s'havia acceptat l'existència d'un escultor més antic, Francesc de Montflorit<5l, ara se li fa compartir la glòria amb un nou operari, Bernat de Payllars. D'aquest, no és ben clara la part del Monestir que treballava, però vista la similitud del seu contracte amb el de Reinard des Fonoll, sembla versemblant atorgar-los-hi una importància similar<6l. Reinard va ser, ben segur, incorporat en últim lloc, ja que el contracte de Bernat de Payllards data del 1325 i el seu del 1331. Si admetem aquestes dades, el mestre Reinard deuria trobar el Claustre en avançat estat de construcció. Aquest fet el reafirmen els seus contractes posteriors, el 1342 a Santa Coloma de Queralt i el 1353 a Santa Maria de Montblanc. De tota manera hi ha més estils en el traç de les escultures que els que deuen pertà• nyer a aquests tres mestres citats. Només fent un examen superficial trobem, pel cap baix, cinc mans diferents. En l'estudi<7l que presentem intentem destriar la rel iconogrà• fica de cada un dels temes i la seva evolució. En la majoria de casos la seva font iconogràfica és la miniatura marginal, procedent d'amb­ dues bandes del Canal de la Mànega. És més problemàtic destriar si es tracta de França o d'Anglaterra. I enfilar la possibilitat d'empa­ rentar la miniatura anglesa i alguns temes de Santes Creus, ja que aquest fet ens permetria assignar-los al mestre anglès del nostre Mo­ nestir.

QUADRÚPEDES DE DUES POTES I COS BALANCEJANT (Pilars 64, 67, 70, 73 i 79) (Fotos 1, 2, 3)

El tema dels quadrúpedes de dues potes i cos balancejant<8l és

(4) ESPAÑOL I BERTRAN. F.: Remarques a /"activitat de Mestre Fonoll i una revisió del «Flamíger" de Santes Creus. D'Art n. Il. Barcelona. 1985, pp. 123-131. (5) Y ARZA LUACES, J: La Edad Media. (Historia del Arte Hispànico). Madrid, 1980, p. 303. DALMASES, N.; JOSÉ PITARCH. A.: L'Art Grltic segle XIV-XV. (Història de l'Art Ca- talà). Barcelona, 19S4, p. 116. · (6) ESPAÑOL I BERTRAN, F.: Un nou mestre d'obres a Santes Creus durant el segle XIV: Bernat de Payllards. Recull J. Avcllà i Vives. Tarragona. 19RO, pp. :19-47. (7) Aquest article forma part d'un estudi iconogrüfic del Claustre de Santes Creus on es re­ peteix aquesta filiació. Fou presentat com a Tesina de Llicenciatura: dirigida· pel Doctor Joaquín Yarza Luaces, a qui des d'aquí volem agrair el seu mestratge i la seva constant col·laboració. (S) BALTRUSAITIS, J.: Le Moven A ge fanrasrique. Anriquites et exorismes dans l'art gothi­ que. París, 19Sl, pp. 68-71.

9 un tema antic introduït a l'art gòtic a través de les monedes anti­ gues, on hi havia quadrúpedes en relleu. En les monedes els qua­ drúpedes s'havien adaptat a la forma rodona i les potes de davant es desenganxaven fins a desaparèixer. El tronc s'allargassa amb un coll corbat (que de vegades es confon amb el d'un drac) i manté la posi­ ció horitzontal (d'aquí la seva semblança amb un quadrúpede i és per això que diem que el cos es balanceja i sembla que estigui sus­ pès en l'aire sense el seu recolzament davanter). És una bèstia monstruosa tant per la seva anatomia com per desafiar les lleis de l'equilibri. Aquests monstres incorporen novetats en relació als antics. Un grup (pilars 67 i 79), els més semblants als antics en composició, te­ nen ales esteses (un, el del pilar 79 (foto 1), concretament de rat-pe­ nat), i es tracta, ben segur, d'una incorporació gòtica lligada a la fantasia de la creació de nous tipus d'animals fantàstics unint dife­ rents models històrics, com els monstres alats romànics o els d'ori­ gen oriental. Els d'un altre grup (pilars 64 i 70) porten una draperia embolicada al coll i que els cau damunt del llom , la qual cosa els dis­ simula notablement la seva deformitat, només descoberta a través

1-olo I

10 del parell de potes que apareixen per davall (foto 2). Caldria empa­ rentar aquest fet amb les personificacions d'animals, típiques de l'època gòtica, i a través de les quals es critica els individus pels vicis representats als animals. En un tercer grup (pilars 67, 70 i 73), les proporcions esmenta­ des abans han desaparegut, i els monstres no semblen presentar cap desafiament a les lleis de l'equilibri, sinó que la seva aparença sem­ bla real, ja que el seu cos s'ha engreixat i les seves potes s'han cen­ trat (foto 3). Tots són animals de factura i qualitat pròpies del gòtic; també en la iconografia, barreja de tradicions i de creació d'un nou tipus de monstres característics de la plàstica marginal i variables segons els elements que cada autor incorpora i que els fa dinàmics i inquie­ tants però mai ferotges. Tots aquests monstres comencen la seva trajectòria iconogràfica a la miniatura anglesa. L'exemple més antic és un manuscrit del sud-anglès dels volts de 1280-1300(9) (làmina 1).

(Làmina 1). Manuscrit del sud-anglès, dels volts del 1280-1300. BALTRUSAITIS, J.: Le Moyen Age Fantastique. Antiquites et exotismes dans l'art gothique. París, 1981, p. 68.

Apareix, també, als Inferns anglonormands i, sobretot, a la minia­ tura East-anglian, com al Saltiri Peterborough (Bibliothèque Roya­ le, Brussels, MS.9961-62), al Saltiri Ormesby (Oxford, Bodleian Li­ brary, MS. Douce 131), i al Saltiri Luttrell (British Museum, Lon­ dres, Add. MS. 42130), tots ells del segle XJV( 10l. Al «De Nobilitati­ bus Sapientiis et Prudentiis Regum», de Walter de Milemete,

(9) BALTRUSAITIS. J.: op. cit., 1981, p. 68. (10) BALTRUSAITIS, J.: op. cit., 1981. p. 68.

11 Foto 2

Fo lo 3

12 (Christ-Church Library, Oxford, MS.92, f. 66v i 67) (1326-1327) també se'n troben. Un d'ells amb trets d'au (làmina 2) té alguna semblança a un del segon grup (pÍlar 64) (foto 2)0 I). Coincideixen alguns dels seus detalls i obrer; la possibilitat de pensar en una supo-

(Làmina 2). Waltcr de Milemete «Dc Nobilitatibus Sapientiis et Prudentiis Regum» (Christ·Church Library, Oxford. MS 92, f. 4v) (1326·27). MILLAR, E.: La Miniature anglaise aux XIVe et XVe siècles. París 192R, p. 53. sada relació entre els manuscrits anglesos i els capitells de Santes Creus. Potser la relació no és perfecta i total, però sembla versem­ blant afirmar que hi ha trets que es repeteixen, i també es dóna el mateix tipus de proporcions dels monstres del tercer grup (foto 3) en una bèstia del Saltiri Luttrell (1340) (Londres British Museum 12 Add. MS. 42130)< ) (làmina 3). Aquests monstres es troben posteriorment a Anglaterra a l'es­ cultura marginal< 13 ). A la península Ibèrica van aparèixer, ben se­ gur, seguint un procés para¡.¡el. Hores d'ara I 'exemple més antic el

(11) MILLAR. E.: La Miniature anglaise aux XIVe et XVe siècles. París, 1928, p. 53. (12) BALTRUSAITIS, J.: Révei/s et prodiges. Le gothique fantastiqtle. París 1960, p. 203. (13) BALTRUSAITIS, J.: op. cit., 19R1, p. 6R.

13 (Làmina 3). Saltiri Lutrell (1340) (Londres British Museum, Add. MS 42130). BALTRUSAITIS, J.: Reveils et prodiges. Le gothique fantastique. París, 1960, p. 203. trobem al Claustre de Vic{l 4l i, junt amb Santes Creus, en escultura monumental i de grans proporcions, la qual cosa demostra l'origina­ litat d'aquests Claustres que s'avancen a moltes altres rèpresenta­ cions d'aquesta temàtica que seran sempre posteriors i sempre amb un caire marginal i ornamental(15l. Tot el conjunt d'escultures del Claustre de Santes Creus està emparentat amb els repertoris de la plàstica marginal. I per aquest motiu i pel fet d'estar ocupant un lloc massa important i visible, els hem de considerar atrevits, més si tenim present el caràcter bàsica• ment decoratiu d'aquesta plàstica.

(14) Clixé Gudiol A-1084-85. (15) A les orles decoratives, entre els clements vegetals de les miniatures a plana sencera, de­ dicades a la vida de Crist, del llibre d'Hores d'Alonso de Zuñiga (BERMEJO, E.: Libra de Ho­ ras de Alonso Zuñiga. Archivo Español de Arte, 1957, n. 117, pp. 1-20), i als carcanyols del re­ taule de pedra dedicat a Sant Bernat i Sant Bernadí de l'Església parroquial de Montblanc (clixé Gudiol A-6317), i en un fris de la caixa del sepulcre de Dean Enríquez, de la Catedral de Palèn­ cia (clixé Gudiol21699), tots del segle XIV, es troben els nostres animalons i demostren el sentit ornamental de tots els exemples, i la seva participació de ple en l'escultura marginal. Es troben fins i tot en orfebreria, com a les sanefes decoratives d'un bust de la Catedral Vella d'Utrech, de 1362, ara al Rijks Museum, a Amsterdam (RORIMER, J. J.; A reliquary bust made for Poggio Bracciolini. The Metropolitan Museum of Art Bulletin, 1956, vol. XIV, pp. 246-251), on les seves cues s'uneixen formant rulls, i remarquen la dccorativitat que els hem atribuït. Altres exemples de quadrúpedes de dues potes coberts amb mantells, com els que es troben al Cor de la Catedral de Barcelona (clixé Móvil I. Mateo 92, 96 i 113), en un capitell del Convent dels Caputxins de Manresa (clixé Rubiralta 22-9, 22-103), o als relleus del Cor de la Catedral de Sevilla (clixé Mas C-81637 i Mas C-81646), són sempre posteriors. Aquest fet i la seva ubicació marginal ens tornen a senyalar la importància de trobar aquests temes al Claustre de Santes Creus, ja al segle XIV.

14 Són monstres que no comparteixen el dramatisme i l'expressio­ nisme del segle XIV, sinó que contràriament se'n riuen irònicament de tot, ben amagats en qualsevol racó. Si a més ocupen llocs ben vi­ sibles, és que la burla i el sentit decoratiu han desplaçat els temes profunds i simbòlics i han desafiat les normes establertes.

QUADRÚPEDES DE DUES POTES I COS ESTIRAT (Pilars 3, 16 , 29, 35, 48, 54 i 57) (Fotos 4 i 5)

Aquests animals fantàstics són molt allunyats dels antics i ni en guarden l'aparença, perquè la seva disposició no és erecta, sinó esti­ rada, i per tant no recorda directament la d'un quadrúpede. Són, de fet, animals difícilment classificables: mamífers de dues potes, alats i amb cua de rèptil sense escates i en disposició jacent. Quatre d'aquests monstres (pi lars 16 i 54) tenen una fisonomia ben semblant, amb una barba ondulada característica. Uns altres dos (pilars 48 i 57) porten endemés una draperia per damunt del cos

Foto-I

15 i també tenen la cara semblant, amb uns ulls molt enfonsats. Un al­ tre està molt deteriorat (pilar 3) però sembla pertànyer a aquest grup. I uns altres tres (pilars 29 i 35) pertanyen a un autor menys destre i inexpert, i tot i representar els mateixos trets específics sem­ blen, en conjunt, animals més propers als rèptils o a les aus. A més estan envoltats de fullatges i d'altres petits animalons -mamífers de quatre potes- i en contacte amb els temes propers -carotes folia­ des i altres bèsties .. .

(Làmina 4). Relleu del Portal dels «Libraires» de la Catedral de Rouen. BALTRUSAlTIS , J .: Reveils et prodiges. Le gothique fantastique. París, 1960, p. 160, fig . 8.

La trajectòria iconogràfica d'aquests monstres és ben semblant a la dels quadrúpedes de dues potes i cos balancejant. Els exemples més antics daten de finals del segle XIII i no són, però, de miniatura marginal, sinó d'escultura: en un relleu del Portal dels «Libraires», de la Catedral de Rouen (làmina 4)(1 6) on un monstre té cua de rèp­ til , ales, barba i orelles com els de Santes Creus; i en el carcanyol d'un medalló del Portal dels Màrtirs de Notre Dam e de París(!?). Al Tractat de Walter de Milemete «De Nobilitatibus Sapientiis et Pruden­ tiis Re gum» (1326-27) (Christ-Church Library, Oxford MS.92)(1 R) (làmina 5) apareix un monstre molt proper, en els detalls, al que tractem, que demostren l'estreta relació entre la pintura i l'escultura

(16) BALTRUSAITIS, J.: Réveils et prodiges. Le gothique famastique. París, 1960, p. 160, fig . 8. (17) KRAUS, H.: The living theatre of Medieval Art. London, p. 14 . (IS) BALTRUSAITIS, J.: op. cit. , 1960, p. 201.

16 Foto S marginal i la possibilitat d'un parentiu amb Anglaterra i d'un ús de models anglesos a Santes Creus, concretament relacionats amb l'úl­ tim manuscrit citat. Tots els exemples geogràficament més propers són poste­ riors(l9l i estan situats en frisos i carcanyols, la qual cosa fa palès que no es tracta del tema principal , sinó d'ornamentacions de caràcter

(Làmina 5). Walter de Milemete << De Nobilitatibus Sapientii s et Prudentiis Regum» (Christ-Church Library, Oxford, MS 92) (1326-27). BALTRUSAITIS, J.: Reveils er prodiges. Le gorhique fantastique. París. 1960, p. 20 1.

(I 9) Com els monstres d'un carcanyol del Portal del Mirador de Ciutat de Mallorca. de finals del segle XIV (clixé Gudiol n. antic D-21). I com els monstres d'un fris de la Capella dels Sastres, o n alternen amb flors i tiges. de la Catedral de Tarragona (clixé Gudiol A-8392), que demostren un a vegada més el sentit ornamental d'aquest tema. Igualment ornamental$ són els situats en un fris decoratiu del sepulcre de Gallard (clixé Gud10l 8778. On hi ha un molt proper a l'últim dels que exposarem en aquest apartat, ja que no té ales. ni barba i es tracta d'un quadrúpede de dues

17 marginal, tot i que Maeterlinck els qualifica com a bèsties diabòli• ques i monstres infernals, donant-los-hi un sentit ben negatiu< 20>. La importància de les escultures del Claustre de Santes Creus rau en el fet que siguin les primeres que incorporen aquesta temà• tica en els Regnes Hispànics, i també de molts altres indrets d'Euro­ pa, si tenim present que es representen en capitells d'un Claustre no en relleus ocults de portades com la de Rauen i la de París.

MONSTRES QUE FAN REFERÈNCIA A MONJOS (Pilars 40 i 42) (Foto 6)

Tres monstres amb el bust humà, tenen un cos que barreja membres de diversos animals. Tenen dues potes de mamífer, ales i cua de rèptil< 21 l (foto 6). El rostre el podem definir millor, és mas­ culí ja que són barbuts i porten una caputxa com les dels monjos. Un d'ells (pilar 42) ens fa dubtar d'aquesta referència pel fet que de la caputxa li penja un picarol. A excepció d'aquest detall era fàcil d'afiliar aquestes bèsties amb monstres que feien referència (segura­ ment negativa) als monjos. El del picarol el podem identificar o com a exageració d'aquesta crítica als membres d'un monestir o com un bufó.

potes). Ja del segle XV trobem animalons semblants als capitells dels contraforts del Claustre de la Catedral dc Barcelona. Les coincidències formals d'aquest monstre amb d'altres com els dispo­ sats. un darrera l'altre. en un fris de la Porta del Mirador de la Catedral de Mallorca (clixé Gudiol Dg¡ dc finals del segle XIV. demostren. també. la unanimitat del seu contingut. l'ornamentació. i la seva relació iconogràfica amb la plàstica marginal. Tenim altres exemples en dates properes. com una mènsula de la Porta dels Apòstols dc la Catedral dc Girona (clixé Gudiol A 10023 I A 10112), o els de l'antic retaule de l'altar major dc la Catedral de Ciutat de Mallorca (clixé Gudiol D 73). i dc l'altar del Calze Sant dc la Catedral dc València (clixé Gudiol V 371). I d'altres de posteriors. com un fris del Cor dc la Catedral dc Toledo (clixé Mas C 76-!'!5), i del Claustre dc Santa María la Real dc Nàjera (Logr01io) (clixé Gudiol 3H362). (211) MAETERLINCK: Le genre satirique, jimta.11ique etlicenci('[IX dam la sculprure j7mnwul et •·allone. Les misericordes des sllt!les. París. 1'!10. p. 7. (21) Els monstres amb cua dc serpent tenen antecedents orientals. MODE. 11.: Fabolousr hea11 and demons. London, 1'!76. Tot i que els antecedents poden ser molt anteriors, els sers mixtos amb part inferior de ser­ pent són prou coneguts a l'Orient i a l'Antiguitat, i podria tractar-sc d'una dc Ics moltes influèn­ cies dc l'art europeu. També coneixem antecedents romitnics, com el monstre de la llinda del Por­ tal Oest d'Anzy-le-Duc. que té cap humà. braços i mans i es troba lluitant amb un altre monstre igual però amb cap d'animal i dues potes. Del segon grup no en tenim cap antecedent concret. però hem de recordar que a l'art antic europeu han existit nombrosos exemples de sers mixtos mig humans mig animab. STAMATIS PENDERGAST, C.: The lintel of rhe 11'<'.11 Portal ar Anzy-le-Duc. Gesta, vol. XVII i 2. 1'!76. pp. 135-1-12.

IH 1-<>1<> 6

El tema d'un monjo híbrid (bestial) apareix en el gòtic anglès i en miniatura marginal a les Hores a l'ús de Salisbury, del 1280 (London, col·lecció Chester-Beatly, 60) i al Saltiri Perterborough, també de finals del s. XIII (Brussel·les, B.R. 9961-2)<22 >. Ja aquests primers exemples difereixen dels de Santes Creus, perquè tenen cos­ sos amb quatre potes i sense ales, és a dir, de quadrúpede, mentre que els de Santes Creus tenen el cos de mamífer estirat amb dues potes i ales. I a mida que la tradició avança les diferències augmen­ taran. El Saltiri Omerby (Bodleian Library, Douce 366) de comen­ çament del egle XIV, i el «De Nobilitatibus Sapientiis et Prudentiis Regum» (1326-27) (Christ-Church Library, Oxford MS.92, f. 66v i 67)(23> reprodueixen els mateixos esquemes. Però encara més lluny estan els francesos que elaboren un model on l'individu s'hi repre­ senta amb tota la seva part superior, executant sovint alguna activi­ tat. Al 1300 apareix al «Lancelot du Lac», manuscrit Picard (Man­ chester, Jonh Rylands Library, MS. fr. 1-2, f. 82Y 24> un monstre-

(22} BALTRUSAITIS. J.: op. cif., 1960. pp. 19!\- 199. (23} GROSSIGER. C.: English misericords o f 1he Thineellfh allll four/eemh cenwries all(/ 1heir relafiolnhip 10 111 Angel es. 1966. pp. I 13- 114 .

19 monjo que llegeix. A les Hores dc Jeanne d'Evreux, il·luminadcs per Jean de Pucelle, abans del 1328 (New York, the Cloisters, MS.54.1.2, f. 166)< 25 l on un monjo-rèptil-alat toca l'arpa. I a les Ho­ res franco-flamenques, de principis del s. XIV (Baltimore Walters Art Gallery, MS.88, f. 173Y 26 l hi ha un monjo alat que llegeix i que té la part posterior de mamífer. Els exemples francesos d'escultura, com un del Portal «Des Libraires» de la Catedral de Rouen, també segueixen aquest mateix model< 27 l. Posteriorment adquireixen noves formes, sempre dins del ma­ teix tipus de significat< 28 l. Al Cor de Santa María la Real de Najera (s. XV, tardà)< 29 l la referència a l'animal s'ha reduït a les orelles de burro, però tot i així és ben significativa. I la referència als monjos queda més clarificada en representar-se un frare totalment<30l. En al­ tres exemples aquests elements es contraposen, com en un respatller del Cor de la Col·legiata de St. Victor a Xanten at Rhin, del qual no en sabem la data exacta, on hi ha una representació que Evans< 31 l anomena «Porco Sacerdos», amb el cos de porc i el cap de monjo amb banyes(32l. Aquests exemples posteriors que introdueixen novetats icono­ gràfiques en aquest tema< 33 l, coexisteixen amb escultures que perpe­ tuen les imatges inicials, com a l'Església de St. Sauver a Bruges (s. XV)< 34l on hi ha un monjo amb la part baixa de bèstia. De totes les tipologies que hem anomenat, sembla l'anglesa la

(25) RANDALL, LI.: op. cit., pp. 113-114. (26) RANDALL, LI.: op. cit., pp. 113-114. (27) BRIDAHAM, L. B.: Gargoyles, Chimeres ami grotesque in French gothic Sculpture. New York, 1969, p. 157. (28) Com els que apareixen entremig de la decoració marginal d'un Cantoral del Monestir de San Jerónimo de Espeja, del segle XV, començament del XVI. MUNT ADAS TORRELLAS. A.: Miniatura y Pintura. La fructífera relación de ambas disci­ plinas artísticas en la Tardía Edad Media Hispónica. Fragmentos. Revista de Arte, n. 10. Madrid, 1987, p. 4. (29) GUADAN GIL, 1.: Monasterio de Santa María la Real de Nójera. Ensayo sobre la sille­ ría de Cora Alto. Logroño, 1961. (30) També en una misericòrdia d'Aerschot (s. XV) on hi ha dos monjos parlant, cara a cara, amb el rostre de mona. MAETERLINCK: op. cit., p. 153. (31) Evans tradueix l'opinió d'Innocent III que l'escultura es refereix als franciscans. EVANS, E. P.: Animal Symbolism in Eclesastica Arqhitecture. London, 1896, p. 224. (32) També en una misericòrdia de Walcourt, ja al segle XVI, on una bèstia amb cap humà porta caperutxa. MAETERLINCK: op. cit, p. 178. (33) També a l'Església de St. Martin-aux-Bois (Oise), del segle XV, on hi ha un monstre amb caperutxa, qualificat per l'autor d'animal infernal. MAETERLINCK: op. cit., p. 251. (34) MAETERLINCK: op. cit., p. 87.

20 més propera a Santes Creus, ja que té de monjo només el cap, i el cos d'animal és fàcil de transformar-lo en monstre. Potser podria ha­ ver-hi una relació indirecta entre Santes Creus i alguns models que transformessin els anglesos. Dins del context general de relaxació dels continguts sagrats del romànic que aporta el gòtic, i més encara la miniatura marginal, la majoria d'autors qualifiquen de malèfic el significat dels monstres semihumans(35l. Hem d'entendre que no es tracta d'una simbologia de caràcter absolut, sinó de tipus narratiu, tal com ho exposa Ruiz Montejo(36l, i dins d'aquest sentit, hem d'entendre aquesta àmplia permissibilitat. Trobar en un Monestir crítiques negatives fetes als mateixos monjos no és el més comú, i menys de la manera irreve­ rent com es fa. Tanmateix els monstres que tractem són ben agradables i, en aquest aspecte, els podem relacionar, altra vegada, amb la plàstica marginal, que té sempre un to burlesc i d'irònica crítica, però mai un vessant punyent i insidiós. Aquests monstres significarien, així, els monjos pecadors i viciosos, de manera general. Per als monjos de l'època era ben evident el seu contingut, davant d'una Església que reflectia, ja, una relaxació de costums ben coneguda, i que va portar a la problemàtica religiosa del Renaixement. Maeterlinck(37l ho explica d'una manera ben detallada, i tot i que es refereix a Flandes es pot generalitzar a d'altres països. Diu que són sàtires dirigides contra els monjos als que criticaven els vi­ cis, representats per la seva part animal. Parla de dues figures de St. Jacques de Liège (s. XIV) i les anomena «Sàtira d'un monjo» i «Sà• tira d'un capellà» -tenen cos d'animal i cap humà, porten robes i capells. Diu que expliquen els costums llicenciosos que tenien els eclesiàstics de totes les classes. I en dóna exemples literaris ben de­ tallats, en relació a la seva vida econòmica, social i amorosa(3R). Així mateix EvansC 39l cita testimonis que denuncien la rapaci-

(35) MATEO GÓMEZ, 1.: La satira religiosa en las sil/erías decoro españolas. Archivo Es­ pañol de Arte, t. 47, n. 187, 1974, pp. 301-315. RUIZ MONTEJO, M. 1.: La tematica obscena en la iconografia del Romanico rural. Goya, 147' 1978. KAPPLER, C.: Monstres, Démons et merveil/es à la fin du Moyen Age. París, 1980. (36) RUIZ MONTEJO, M. 1.: op. cit. (37) MAETERLINCK: op. cit., pp. 45-46. BAJTIN, M.: La cullllra popular en la Edad Media y Renacimiento. Barcelona, 1974. En dóna una visió renovada. (38) MAETERLINCK: op. cit., pp. 46-50. (39) EV ANS, E. P.: op. ci t .• p. 224.

21 40 tat i la hipocresia dels Cistercencs. També parla< > de la «Festa dels Ximples» i de les «Misses de Mitjanit», realitzades sobretot a Fran­ ça, on es feien tot tipus de ximpleries. No tenim proves que a Santes Creus també passessin coses semblants, ja que llavors aquests monstres tindrien la clara intenció de provocar el penediment dels monjos; però sembla més adient atribuir-los-hi un significat de caire burlesc, que podria ser més exa­ gerat, fins al punt de qualificar-lo de befa, si admetem com a tal el monstre (pilar 42) que té a la punta de la caperutxa un picarol. Aquest fet l'emparenta als bufons i als joglars, que sempre han tin­ gut mala acceptació en els cercles religiosos i que tenen, certament, a l'Edat Mitjana un caràcter negatiu. Una última possibilitat seria que la crítica anés dirigida cap a uns monjos d'una altra orde, que tingués en aquells moments uns plantejaments diferents als dels cistercencs i potser també més im­ pacte en la societat de l'època, de manera que pogués molestar una trajectòria com la seva.

MONSTRES QUE FAN REFERÈNCIA A DONES Pilars, 3, 19, 21, 57 i 70) (Foto 7)

Dos monstres semihumans coincideixen en vestir el mateix ti­ pus de capell, que ens sembla propi d'una dona, i usat per les classes socials humils. Es tracta de dues escultures, una de l'ala nord (pilar 54) i l'altra de l'ala oest (pilar 70). Presenten dubtes d'identificació les dels altres tres pilars (3, 19 i 21) que tot i tenir un mantell dispo­ sat sobre el cap i les espatlles, i ser imberbes, tenen uns trets facials massa durs, però potser seria convenient incloure-les en aquest grup. La majoria tenen el cos de mamífer amb dues potes, amb ales o sense i cua peluda o de rèptiL Els antecedents més llunyans dels monstres femenins, pròpia• ment femenins, daten de finals del segle XIII, i pertanyen, una ve­ gada més, a la miniatura marginal< 41 >. Ja en aquest inici trobem les dues variants, ja exposades, una més semblant als monstres de San-

(40) Deixem dc banda tota la llarga trajectòria dels monstres femenins de rel antiga: les har­ pies i sirenes. (41) EVANS, E. P.: op. cit., pp. 266-267.

22 tes Creus, pel fet de tenir els cossos d'animal. Així els trobem a les Hores a l'ús de Salisbury, del 1280 (Londres, Collection Chester Beautty 60)(42l (làmina 6), i al Chansonnier de París, del 1280 (Montpelier, Facultat de Medicina, 196)(43l. En ambdós casos la fi­ sonomia és ben femenina, però al cap porten un capell que mostra una procedència social més alta. Contràriament a elles i correspo­ nent a les mateixes dates, al Saltiri per a Leonardo de Fieschi, ma­ nuscrit del nord de França (Baltimore, Walters Art Gallery, MS.45, f.256)( 44l apareix un monstre amb un mantell semblant al que duen els de Santes Creus, i que usaven les classes més humils. Aquest úl­ tim exemple correspon a la segona variant, atès que té la part infe­ rior del cos humana i en els braços porta una espasa i un escut.

(Làmina 6). Hores a l'ús de Salisbury del 1280 (Londres, Collection Chester Beautty 60). BALTRUSAITIS, J.: Reveils et prodiges. Le gothique fantastique. París, 1960, p. 198.

La primera variant, sembla més prop1a d'Anglaterra i té un sentit més ornamental, perquè el primer exemple que hem citat està situat dins la caixa de lletres. Així mateix, altres exemples anteriors, com un que es troba al sòcol de la Porta «des Libraires»(45 l de la Ca­ tedral de Reims, i el d'un carcanyol de la mateixa Catedral. I també de posteriors, com el medalló del sòcol de la Catedral de Lyon 46 (1310-1320)( ) (làmina 7), i una misericòrdÏ'l de la Catedral de Gloucester<4 ll pel fet de trobar-se en aquests llocs són decoratius. La segona variant, més estesa én el continent, malgrat que també està disposada als mateixos llocs -com diversos exemples del mateix sòcol de la Porta «des Libraires», de la Catedral de

(42) BALTRUSAITIS, J.: op. cit., 1960. p. 198. (43) BALTRUSAITIS, J.: op. cir., 1960, p. 205. (44) RANDALL, LI.: op. cit., fig. 248. (45) ADELINE, J.: Les scu/ptures grotesques et symbo/iques. París, 1878, fig. LXXIII. BRIDAHAM, L. B.; op. cir., p. 86. (46) BALTRUSAITIS, J.: op. cit., 1960, p. 161. Aquí el barret tampoc s'identifica amb el de Santes Creus. (47) SMITH: A guide to church woodcarvings. Vancouver. 1974, p. 95.

23 hHu 7

Reims <~ l, amb cos os d'animal ben diferents (de gall, de cavall, .. . ); i en molts d'altre manuscrit de la primera meitat del segle XIV<49l, com un Saltiri anglès (Oxford, Bodleian Library, MS. Douce 131, f. 29)< 50l on està tocant el ac de gemecs- tenen un caràcter de crítica social, encara que no serio a, irònica i burleta, dirigida a aquella ac­ tivitat que els mon tres executen amb els braços. Els casos que hem citat e refereixen a guerrers o músic <51 l. Si bé tota la plàstica marginal té un sentit decoratiu intrínsec, ja que la seva ituació en marges fa que no tinguin importància ni agrada, ni teòrica ni recitativa, sembla que els que fan referència a les dones encara tinguin una aparença més decorativa. Malgrat això pen em que ni elles ni les que fan referència als monjos (com hem

(48) ADELINE, J .: op. cit. , ff. XXXVII . XLI i LXIV. (49) RANDALL, LI.: op. cit., ff. 249, 90 i 250. (50) RA DALL, LI.: op. cit., fig. 135 . (51) Existeixen altres exemples més propers geogràficament que evidencien la coneixença del tema i de la seva utilització, fins i tot en escultu ra monumental, com és el cas d'un monstre amb cos d'ocell i cua de rèptil del Claustre de la Catedral dc Lleida (clixé Gudiol A 9212) del segle XIV, i altre de posteriors. com el monstre> femenins de les dues parell es del Cor ( . XIV-XV) i del Claustre de la Catedral de Barcelona ( . XV) (clixé CB 1407) (clixé mòbil I. Mateo 57 i 65). Tots ells porten mante ll com els de Santes Creus i no capell com els del Claustre de la atedral de León, del segle XIV (clixé Gudiol 23069.64). i d'Oviedo, del XV. (cl ixé Mas C 25179) . que estan certament en relació a un model de detalls diferent .

24 (Làmina 7). Medalló del sòcol de la Catedral de Lyon (1310-1320). BALTRUSAITIS, J.: Reveils et prodiges. Le gothique fantastique. París, 1960, p. 161. dit abans) no siguin ni estríctament decoratives ni que tinguin sola­ ment un sentit negatiu. Ja que hi ha autors que donen, als que es re­ fereixen a les dones, un sentit maligne< 52 l. Nosaltres preferim decan­ tar-nos cap a creure que es tracta d'una crítica no tan severa i més relaxada, potser sovint burleta i irònica, però dirigida cap a la dona en general, que ja durant tota l'Edat Mitjana ha estat objecte de re­ buig i menyspreu pel fet que es contempli com a ser pervers i pos­ seïdor del mal i més dins d'un monestir, on ben segur era la imatge del pecat i la temptació.

CAPS AMB CAMES (Pilars 26, 64 i 73) (Foto 8).

Es tracta de tres sers monstruosos que, a més a més de tenir els trets de la cara humanitzats, tenen en comú el fet que el cap està unit directament a la part posterior del cos, a les cames. (En dos d'ells -pilars 64 (foto 8) i 73- els membres són complerts: cara, cuixa i cua; a l'altre (pilar 26) les potes estan directament unides al cap). Tots tres tenen la fisonomia humana, i de la boca, molt ober-

(52) MAETERLINCK: op. cit., fig. 35. Ho diu d'una figura femenina del Cor de St. Jacques de Liège, del segle XIV, de cos deforme i potes d'au. La identifica amb una sàtira a una burgesa.

25 (Làmina 8). Walter de Milemete << De Nobilitatibus Sapientiis et Prudentiis Regum» (Christ-Church Library, Oxford, MS 92) (1326-27). BALTRUSAITIS, J.: Le Moyen Age Fantastique. Antiquiles et exotismes dans l'art gothique. París, 1981, p. Il. ta, els surt la llengua cap enfora; en dos d'ells (pilars 26 i 73) cap avall , a l'altre (pilar 64) cap amunt. Tots els altres trets són bestials , com les orelles o les ales. Tenen un aspecte formal i de realització diferents, i pertanyen, ben segur, a diversos autors, sobretot un (pi­ lar 26) de cara tri angular i faccions esmolades i primes. Els altres (pilars 64 i 73) són més detallistes en els trets del rostre, ulls , ca­ bells, etc. Només dos d'ells (pilars 26 i 73) porten ales, justament els dos que podríem assegurar que pertanyen a mans diferents. Aquesta iconografia apareix al gòtic del segle XIII, però té an­ tecedents més antics, anteriors al Classicisme<53 l. El plafó de Metz, del 1220<54l, i el full del Museu Fitzwilliam de Cambridge (fragment n. 1, pl. XVIII)(55l, del 1200 , en són dos exemples, i presenten una disposició erecta. El Saltiri del Lambeth Palace (MS. 233, Lambeth Palace, Londres, pl. XXXVII)<56l de començaments del segle XIV, en reprodueix un , que repeteix també el Tractat de Walter de Mite-

(53) Els caps amb cames són un exe mple dels monstres fantàstics que recull e l gòtic, després del segle XIII , de l'herència de l'Islam . Segons Pi card , són déus antics sense cap, els més antics de Creta i Egipte, i els que ori gine n la família dels caps errants. Ta mbé els monstres asiàtics: su­ meris. iranians, hittites, escites ... El classicisme grec i romil els recull, i Janus,· Kronos , Argus, Hermes. Mercuri , Cerbere. etc .. apareixen amb dobles i triples cares . BALTRUSAITIS. J.: op. cit., 1981 , pp. 20-25. Tornaran a aparèixer amb la im atgeri a de Jeroni el Bosco. on són, més que màscares i grotes- cos, veritables retrats, com «La Temptació de Sant Antoni >> o <>, BALTRUSAITIS, J.: op. cit .. 1981, pp. 45-47. (54) BALTRUSAITJS, J.: op. cit., 198 1, p. 10. (55) BALTRUSAITIS, J .: op. cir., 1981, p. Il. (56) BALT R USA ITIS, J. : op. cit. , 19R I , p . Il.

26 1--otn X mete (Oxford, Christ Church Library, MS.92)<57 l, del 1326-27 (là• mina 8). Aquest grotesc té els cabells escampat amb aureola i una barba, i pot tenir punts de contacte amb el del pilar 73 de Santes Creus que també presenta aquests trets, tot i que en els altres en di­ fereixi. La tradició dels caps amb cames es perpetua al segle XIV en els caps d'entrada a l'Infern dels Apocalípsis anglo-normands, com el de Tolosa< 58l de principis del segle XIV, o del manuscrit alemany (Dresde Landesbibliothek, A.177, f. 232)<59l del mateix segle. I con­ tinua al segle XV en escultura marginal, com a les cadires de Cor de Lynn, del 1415(6(IJ. Però a Santes Creus s'introdueix una novetat que té en solitari tota una llarga tradició: Treure la llengua que és una ganyota poc educada, es troba sovint en grotescos i en plàstica marginal del gò• tic, tot i que hi ha antecedents antiquíssims de l'època de Tène<6 1l i

(57) BALTRUSAITIS.J.:op.cit.. 1981 . p 11 (58) BALTRUSAITIS. J.: op. cit., 1981, pp. 11-12. (59) BALTRUSAITIS. J.: op. cit., 1981. p. 12. (6(1) BALTRUSAITIS. J.: op. cit., 1981. p. 10. (6 1) SHERIDAN. R.: ROSS. A.· Gargoyles and grotesques. Paganism in Medieval Church Boston. 1975. p. 56.

27 de l'Antic Egipte<62l. A Grècia el cap de la Medusa n'era una varie­ tat, i a Roma una classe especial de bufons la feien servir de màs• cara i la feien moure amb cordills<63l. Els exemples gòtics més antics cal cercar-los en claus de volta de Canterbury<64l, en mènsules de Reims<65 l (on hi ha un rostr~ humà de talla totalment naturalista) i en quimeres de Notre O ame de París<66l (on s'han convertit en dracs i dimonis). Del 1320 daten els exemples de les Hores de Jeane of Savoy, del taller de Pucelle (París, Musée Jacquemart-André, MS.l, f. 30), i el Breviari Bellevi­ lle, del Taller de J. Pucelle (Biblioteca Nacional de París, MS. Latin 13260, f. 47v). Del 1328, el de les Hores de Jeanne d'Evreux, de Jean Pucelle (The Cloisters MS .54.1.2. , f. 140, New York) i del 1340, els del Saltiri Luttrell (British Museum, Add. MS. 42130, ff. 36 i 175v, London )<67l, demostren que el tema s'introdueix primer en escultura que en miniatura. Altres exemples anglesos són sempre més esquemàtics<118l, i els dels Regnes Hispànics<69 l són molt poste­ riors, com la carota d'una mi se ricòrdia del Cor de Santa María de Najera<70l. Ens trobem davant d'uns exemplars típics de l'escultura marginal, amb antecedents directes a França i a Anglaterra, dispo­ sats en un claustre. Per aquest fet i perquè són els exemples més precoços als Regnes Hispànics, són escultures importants. Treure la llengua és un gest de burla, paral·lel al de fer figa , tot i que aquest és més obscè<71l. Se li atribueix, també, el sentit de blasfèmia(72l. Podem identificar l'individu que l'està realitzant amb un ganyotaire, bufó o pallasso que es dedicava a entretenir tot fent ganyotes, carotes i gestos<73l, però aleshores van vestits de bufons amb orelles llargues i antenes i picarols a la caputxa(74l. Finalment se

(62) Bond l'atribueix al déu Tifó. BONO, F.: Wood Ca rvings in English Churches. I. Misericords. Oxford, 1910, p. 18 . (63) BONO, F.: op. cir. , p. 18. (64) SHERIDAN, R .; ROSS, A.; op. cir., pp. 54-56. (65) BRIDAHAM, L. B. : op. cir. , pp. 4-6, 36-38, 113 i 136 . (66) BRIDAHAM, L. B.: op. cir., p. 11 3. (67) RA NDALL, LI .: op. cir., p. 121. (68) SH ERIDAN , R.; ROSS, A.: op. cir., pp. 54-55. HOWARD, F.; CROSSLEY, Fh.: English church Woodwork. A srudy in Crafrsmanship rhe Med. Period 1250- 1550. London, 1917, p. 187. (69) Caps fent llengotes en trobem arreu; en un medalló del Cor Baix de la Catedral de Bar­ celona, del segle XV, de Macià Bonafè; en un capitell de la Seu de Manresa (carota). (Clixé Mas C371 93). (70) MAETERLINCK: op. cit. , p. 312. (71) MATEO GÓMEZ, 1. : op. cir., p. 367. (72) BRIDAHAM, L. B.: op. cit., p. 6. (73) Com posar la boca rodona o amagar els ulls pujant les galtes i arrugant el front. (74) MAETERLINCK: op. cit. , pp. 28 , 34 i 70-72.

28 li dóna un significat de rebuig de les forces del mal, disposant-les, així, en llocs concrets, amb aquesta finalitat(7 5l. Les escultures de Santes Creus són de sers monstruosos i agra­ dables que es riuen de nosaltres i de qui els mira mitjançant aquesta ganyota. No pensem que aquí tinguin cap tipus de contingut pro­ fund, ni siguin la satirització de bufons (en aquest cas portarien al­ guna referència), ni la representació d'amulets. Dins del contingut ornamental i marginal del Claustre, hem de veure-hi unes escultures irreverents i descarades, i les hem d'inserir dins del context general dels altres monstres, sempre de caràcter maligne. En aquestes tres escultures s'uneixen les tradicions esmentades a un nou concepte de grotesc que és, per aquest fet, encara més atrevit, i del qual no hem trobat cap antecedent directe que també les reuneixi. Ben segur que no es tracta d'una novetat insòlita i pot­ ser l'origen l'hauríem de cercar en la miniatura marginal anglesa -on hem vist que hi havia els paral·lels més propers-.

EPÍLEG

La nostra intenció en escriure aquest article era intentar esta­ blir punts de relació entre un autor -conegut i al qual se li atribuïa tot el treball del Claustre- Reinard des Fonoll i les empremtes ico­ nogràfiques més clarament angleses del Claustre de Santes Creus, per tal de poder delimitar el sector que li correspon. Això, en l'estat actual de la bibliografia sobre el tema, ha estat impossible, degut a què la majoria dels temes del Claustre es basen en la miniatura mar­ ginal i no s'arriben a definir les diferències formals i iconogràfiques entre les dues escoles de miniatura marginal m~s importants de fi­ nals del segle XIII i de començaments del XIV, l'anglesa i la france­ sa. Endemés no es troben estudis aprofundits sobre els monstres i, els que hi ha, ofereixen molt pocs exemples. Vist això és difícil i arriscat fer generalitzacions i extreure'n conclusions definitives. Un altre problema ajuda, a més, a embolicar l'entrellat de tota aquesta situació: a l'hora de reunir les escultures del Claustre per te­ mes, hem ajuntat en un mateix apartat escultures que presenten te-

(75) SHERIDAN, R.; ROSS, A.: op. cit., pp. 54-55. Dóna diversos exemples gòtics angle­ sos, sempre de fisonomies monstruoses, amb factura rígida i els ulls desorbitats.

29 mes semblants, però característiques formals tan diverses que a sim­ ple vista es veu que es tracta d'autors diferents, encara que tots par­ teixin dels mateixos models, i que treballen en zones diferents. Hi ha alguns capitells, els dels pilars 16, 54, 64, 67, 70 i 73 que presenten una major semblança, fins i tot de detall, amb els manus­ crits anglesos: al Tractat de Walter de Milemete «De Nobilitatibus Sapientiis et Prudentiis Regum » (1326-27) (Christ-Church Library, Oxford); i al Saltiri Luttrell (1340) (Londres, British Museum, Add. Ms. 42130). Però aquests manuscrits són contemporanis al Claustre i no anteriors. Tots els altres monstres que estudiem en aquest article, els dels pilars 3, 19, 21 , 26, 29 , 35, 40, 42 , 48, 57 i 79 , encara que es basin en models, igualment, anglesos no tenen cap detall concret igual. De tots aquests pilars el 40, 42, 48, 54, 57, 64, 67, 70, 73 i 79 es troben en les ales nord i oest, mentre que els altres 3, 16, 19 , 21, 26, 29 i 35 estan a les ales est i sud. Cosa que fa que sigui dificultós establir autors concrets. De tota manera, si d'entre tots aquests capitells deixem de banda els dels pilars 29 i 35, on com hem dit hi treballa un autor molt barruer i difícil de confondre amb els mestres restants, i si també excloem els pilars 3, 19 i 21 que tenen uns monstres de dub­ tosa identificació, augmenta la diferència entre la quantitat de monstres d'arrel anglesa que s'esculpeixen a les ales nord i oest i els de les ales sud i est. Si a això hi afegim que en alguns pilars de l'ala oest els temes tractats hi són esculpits més d'una vegada en el mateix pilar, la des­ proporció encara és més gran. Per tot això voldríem insinuar que potser la labor del mestre Reinard des Fonoll es podria situar en algun sector de l'ala oest o nord, amb tots els dubtes que hem manifestat anteriorment. I a més amb el fet estrany que un autor que s'incorpora tard a l'elaboració del Claustre treballi en unes ales properes a l'església, que són precisament les que primer es deurien construir. Ho deixem, només apuntat, com una possibilitat. Potser un es­ tudi estilístic del Claustre i de l'obra de Reinard des Fonoll, ho aca­ baria d'aclarir.

M. LURDES MALLART RAVENTÓS

30 LA LAUDA SEPULCRAL DE L'ARQUEBISBE DE TARRAGONA PERE DE SAGARRIGA*

A la sala 16 del Museu Frederic Marés de Barcelona es conser­ va, des de finals de l'any 1963, i amb el número 974 del seu inventa­ ri, una lauda sepulcral en bronze, que procedeix de l'enterrament definitiu de l'arquebisbe de Tarragona, Pere de Sagarriga i de Pau, situat en el paviment del claustre de la Seu tarragonina, al davant de la bella portada romànica de comunicació amb el temple. Pere de Sagarriga, nadiu de Viladamat a l'Alt Empordà, fou un notable eclesiàstic, l'activitat del qual, impregnada de prudència i moderació, incidí de forma important en moments crucials de la història catalana durant el segle XV. Membre d'una família de la petita noblesa, era fill de Clara de Pau i de Francesc de Sagarriga i de Vilarig, senyor de Creixell, Pontós i Borrassà, que ostentaven la castlania del castell de la Garriga, a Viladamat. Un germà seu, Ra­ mon, cavaller i home de confiança del Papa Benet XIII i de Martí l'Humà, fou nomenat pel Rei governador dels comtats del Rosselló i la Cerdanya el 1408< 1l. Pere de Sagarriga fou ardiaca de Benasque i bisbe de Lleida entre 1403 i 1407. El 15 de juny d'aquest any(2), Benet XIII el no­ menà Arquebisbe de Tarragona, succeint Iñigo de Valterra. Ha­ gué d'afrontar els que, en aquells temps, eren conflictes habituals amb el poder civil per qüestions de jurisdiccions: així va mantenir

*L'origen d'aquest text es situa en el procés dc catalogació i estudi d'una part de les obres conservades en el Museu Frederic Murés de Barcelona, en el qual hi he participat, en unió d'un ampli equip d'historiadors de !"art. Fruit d'aquest treball serà la propera publicació del catàleg, dedicat a les col·leccions de pintura i escultura medievals de !"esmentat museu.

(I) BATLLE, C.: La lauda sepulcral del arzobispo de Tarragona Pere Sagarriga, «Anuario de Estudios Medievales••, 6, 1969, Instituta de Historia Medieval de España, p. 522. (2) VILLANUEVA, J.: Viage /iteraria a las iglesias de España, XX, Madrid, I851, p. 9.

31 diversos plets enfrontat amb el procurador del fisc reial , mostrant en tot moment la mateixa decisió i energia que els seus antecessors. Les seves qualitats de negociador hàbil i de docte jurista(3l es posaren de manifest principalment a l'entorn de dos afers de la mà• xima rellevància a les primeries del segle XV: El cisme d'Occident i l'interregne que seguí a Ja mort sense descendència del Rei Martí, fins a l'elecció de Ferran de Trastamara per part dels compromissa­ ris de Casp. Pel que fa al primer, Pere de Sagarriga sempre secundà els es­ forços per posar-hi fi, com es demostra en la seva actuació en els concilis de Perpinyà i de Pisa<4l, tot i restant fidel a Benet XIII, fins que el Rei Ferran I decidí retirar-li l'obediència dels seus reialmes. Quant al segon, participà de forma destacada en el Parlament català dels difícils moments de l'interregne i va ser votat per a for­ mar part de la Comissió executiva de vint-i-quatre membres el 1411. Representant de Catalunya, junt amb Guillem de Vallseca, per triar els compromissaris que havien de decidir a Casp sobre la successió a Ja Corona d'Aragó, obtingué en base al seu prestigi per- · sona) el vot de tots els electors<5l. La seva actuació a Casp, ja com a compromissari electe per Catalunya, posà de manifest la seva prudència i formació jurídica doncs atorgà un vot per indivís entre Jaume, comte d'Urgell i Al­ fons, duc de Gandia, com descendents legítims per línia masculina del Casal dels Reis d'Aragó, tot i reconeixent la millor idoneïtat de l'aspirant Ferran d'Antequera<6l. Malgrat el seu vot, els representants del nou llinatge regnant també li feren confiança fins el punt que fou canceller de Ja Corona catalano-aragonesa entre el 1413 i el 1418 i conseller especial del rei Alfons el Magnànim, juntament amb Guerau Alemany de Cervelló i Berenguer de Bardaxi(7l. Quan fou desarticulat el comtat d'Urgell, fou afavorit el 1416 amb la donació per part de la Corona del cas­ tell, I a vila i el terme d'À ger.

(3) BATLLE. C.: op. cit., p. 523; «Según Lorenzo Valia, era doctor en Derecho Civil y Ca­ nónico. que habría eswdiado en la Universidad de Lérida y estaba douulo de extrema elocuencia ,. (4) VILLANUEVA. J .: op. cit. , p. 9. MORERA I LLAURADO, E .. Tarragona cristiana. Historia del Arzobispado de Tarragona y del territorio de su provincia, Il. Tarragona, 1899, p. 739 i ss. (5) SOBREQUÉS I VIDAL, S. : Els barons de Catalunya i el Compromís de Casp, Barcelo­ na, 1966, p. 35. (6) SOLDEVILA, F.: El compromís de Casp, Barcelona, 1965 , p. 142. (7) CARBONELL. Pere Miquel: Ch ròniques de Espanya, Barcelona, 1547 , fo!. 223.

32 Malgrat que prolongades absències de l'arxidiòcesi, motivades per les qüestions ja relacionades, caracteritzen la prelatura de Sa­ garriga<8l, l'arquebisbe es mostrà vivament interessat per l'embelli­ ment de la Catedral de Tarragona en impulsar, per exemple, la re­ captació dels necessaris recursos per la construcció d'una de les més importants obres d'art d'entre les moltes que acull aquesta Seu. Em refereixo al magnífic retaule alabastrí de l'altar major, dedicat a la Verge, Santa Tecla i Sant Pau, tallat per l'excel·lent escultor Pere Joan, ja durant l'època de l'arquebisbe Dalmau de Mur. Si bé Saga­ rriga no va poder veure ni tant sols l'inici de la construcció d'aquesta magnífica obra, hom li va retre homenatge inserint a la socolada de pedra el seu escut en peu d'igualtat amb els de Dalmau de Mur i del Capítol, servant així tots ensems bona memòria dels principals be­ nefactors d'aquest retauJeC 9l. Pere de Sagarriga va morir a Barcelona l'últim dia de l'any 1418, segons consta a la inscripció gravada a la lauda, a la qual de­ dico aquest estudi. Provisòriament fou sepultat a Barcelona i no fou

(8) BATLLE, C.: op. ci t., p. 523: «Muchas veces tuvo que dejar s u archidiócesis para desem­ peñar misiones oficiales en el país o en el extranjero, por ejemplo, en /406 se hallaba en Aviñon, donde fe escribió el rey Martín desde Va/encia calificéndole de "amat conseller nostre". El monarca fe encargaba que hiciera copiar sobre pergamino las pinturas de la historia de los àngeles de la ca­ pilla de S. Miguel en el palacio de los papas, para poder/as reproducir luego <'11 la capilla que pen­ saba construir el rey». (9) El 19 d'abril de 1415, sota la prelatura de l'arquebisbe Sagarriga fou decidida la recapta­ ció d'almoines a la Seu i a totes les esglésies de l'arquebisbat, per a la construcció del nou retaule major, la qual cosa s'havia decidit en temps del seu antecessor Iñigo de Valterra, vers el 13R~. tot i recomanant als predicadors la publicació de Ics indulgències concedides als benefactor,, d'aquesta obra: «!tem ordenabit ut supra quad fiat et de caetere portetur per sedem et ecc/essias diochesis Tarracone unum bachinum at querendum et colligendum Christi fideliwn elemosinas pro retrotab/o sedis quad bachinum deferat unus beneficiatus soltiS in sede et so/us incedat et referat ac divulget indulgentias concessas benefactoribus dicti operis. Et ordinavit quad i/li qui predicabzmt in sermonibus denunciem dictas indulgentias et quad fiant littere opportune ... Et in nomin e dicti fuit conc/usum capitulum». Arxiu Capitular, Actes Capitulars, 1409-1446, n." 2, fol. 25. La primera notícia que coneixem d'aquest document és de Mn. Sanç CAPDEVILA, La Seu de Tarragona, Barcelona, 1935, p. 25. Dec la seva transcripció a F. Xa-vier RICOMÀ per a la meva tesi dc lli­ cenciatura Pere Joan -inèdita-, Departament d'Història de l'Art, Universitat de Barcelona, 1973, pp. 36-37 i 173. En el mes de març de 1417, Pere de Sagarriga, els canonges i els beneficiats es compromete­ ren a fer ofrenes per a la construcció del projectat retaule, tot i encarregant al Tresorer, un co­ mensal i dos ciutadans la disposició del que fos necessari per a la recaptació d'almoines entre ds fidels; els ingressos s'enregistraven en un quadern habilitat a l'efecte: "Et cum tractaretur de op­ pere retrotabuli allaris maioris sedis Tarracone tam dictus Rn·erendissimus Dominus Archiepisco­ pus quam honorabiles canonichi comensales etiam et beneffichiati sedis predicte fecerunt certas ab/ationes et offertas opperi dicti retrotabzdi pro utlonge est scriptum in quodam cintem o papzri Sl}­ per his incepto per dictum Petrum Zabaterii notarii". Arxiu Capitular, Actes Capitulars. 1409- 1446, n." 2, fol. 33v. (S. CAPDEVILA, /bidem; Maria Rosa MANOTE, op. àt., p. 37 i 176-177). " ... feren comissió al Tresorer, un comemal i dos ciwadans per a recollir limosnas per la obra del retaule, qui fassin tot lo necessari per dita obra". Arxiu Capitular, Actes Capitulars, 1409-1446, n." 2, fol. 33v.

33 fins l'any 1425 que les seves despulles van ser traslladades a Tarra­ gona. El seu successor Dalmau de Mur, que aleshores celebrava Concili Provincial, va rebre el cadàver i li dedicà solemnes funerals, presidint l'acte de l'enterrament a la tomba que li fou oberta en el paviment del claustre. Aquesta va ser coberta amb la lauda me­ tàl·lica esmentada, la qual restà en el seu emplaçament primitiu fins aproximadament l'any 1867, en què fou retirada per haver-se mal­ mès< 10>; va ser guardada a les dependències de la Catedral fins el 1924. Posteriorment passà a mans de diversos antiquaris i formà part de les col·leccions Rocamora i José L<ízaro de Madrid abans d 'ingressar al Museu Marés< 11 l. La lauda, realitzada entre 1418 i 1425 , és una obra de fundició de bronze i pertany a l'escola mosana, a la regió del curs mitjà del riu Mosa, la ciutat de Dinant i amb molta menys intensitat Maes­ tricht, Lieja i Huy tenien els obradors més grans de «tombiers-fon­ deurs» de la primera meitat del segle XV. La peça està composta de quatre planxes emmarcades i refor­ çades en fusta; el conjunt de forma rectangular, medeix 0,92 per 2,18 m. Presenta un desgast generalitzat pel fet d'haver estat encas­ tada en un paviment; sens dubte la part que correspon a la figuració del cap de l'arquebisbe no és de l'època i substitueix la planxa origi­ nal, tal volta malmesa de forma irrecuperable. La lauda està vorejada per una franja exterior amb motius ve­ getals i una altra amb la següent inscripció(l2l : <> . Ambdues són interrompudes en els quatre angles i en el centre dels quatre costats per sengles escuts del capítol tarragoní

(lO) BATLLE, C. : op. cir., pp. 522-523: " Es narura/ que se esrropease con el riempo debido al consranre desgasre y que ocasiona.1·e frewenres caídas, por eso fue rerirada y m hsriruida por una simple Josa, sin ninguna in scripción, anres de 1867. Al cabo de unos años ... el arcipresre tarraco· nense Dr. Corominas hizo colocar en lugar de la tosa indicada una placa de màrmo/ negra , sobre ta que hizo grabar el epirafio y el eswdo del difunro copiàndolos de la anrigua lauda, que rodavía se conservaria en alguna dependencia de la caredral. La /osa negra sigue en Stt sirio , pera la lauda meràlica desapareció acaso formam/o par/e de la chararra vendida hacia /924•. ( 11 ) BATLLE , C.: op. cir. , p. 521. (12 ) VILLANU EVA , J.: op. cir., pp. 11- 12; MORERA I LLAURADÓ. E. : Geografia Ge· neral de Cmalunya. Provincia de Tarragona (dirigida per F. CARRERAS CANDI), Barcelona , s. a ., I. p . 275 ; BLANC H , J.: Arxiepiscopologi de la Sanra ü glésia Merropo/irana i Primada de Tarragona, Tarragona. Agrupació de Bi bli òfi ls de Tarragona. 195 1, p. 99.

34 amb la tau, inscrits en marcs tetralobulars i pels escuts del prelat: una mata o garriga entre dues aus afrontades i sota una creu< 13l. A l'espai central la figura jacent de l'arquebisbe, revestida de pontifi­ cal i amb el cap recolzat damunt d'un coixí, és emmarcada per una afiligranada estructura arquitectònica. Els muntants laterals culmi­ nats per pinacles, al igual que el dosseret central, presenten les figu­ res de Sant Pau i Sant Joan Baptista a la dreta i Santa Tecla i Sant Joan Evangelista a l'esquerra. Cal fer remarca que Beeck (p. 112) identifica els sants dels muntants com Santa Tecla, Sant Pau, Sant Joan Baptista i Sant Eulogi o Sant Auguri, diferint doncs en aquest últim, de la resta d'autors que fan al·lusió al tema. El paviment dels edificis religiosos medievals estava conformat amb freqüència per nombroses lloses funeràries juxtaposades amb les lloses comunes de solar. La majoria de les conservades a les nos­ tres esglésies, claustres, sales capitulars, etc. són de pedra, doncs les realitzades en metall (coure, bronze, llautó ... ) van ser refoses en el passat, moltes d'elles ja en el segle XVI. L'ofici de «tombier-fondeur» de laudes sepulcrals metàl·liques, bàsicament per l'exportació, sorgí a les regions mosana (Dinant, Lieja, Maestricht, Huy ... ) i renana (cap. Colònia), com una especia­ litat dintre de l'àmbit general de treball del metall, predominant en aquell territori, quasi en podríem dir amb el caràcter de gran indús­ tria, salvant les distàncies. Les relacions econòmiques i de tot ordre entre ambdues zones eren importants i antigues: Pel que fa al nostre tema sabem que ja a les primeries del segle XIII (el 1204 i 1211), quan els mercaders de Dinant van obtenir de l'arquebisbe de Colònia la confirmació dels privilegis comercials de què gaudien en aquell mercat, van fer cons­ tar que aquests es remuntaven al regnat de Carlemany. Sigui o no exagerat l'antecedent històric que s'invocava<14l, sembla provat que de bell antuvi els mercaders dinantesos· compraven a Colònia coure en lingots i hi venien manufactures metàl·liques. L'intensitat del flux de les relacions comercials afavorí sens dubte l'intercanvi de formes artístiques i de coneixements tècnics (com podrien ser els percentat­ ges dels components metàl·lics dels aliatges o bé tècniques de fusió

(13) BATLLE, C.: op. cit., p. 522: «Parece q11e el prelada çombinó en Sll esc11do los emble­ mas de dos ramas de la misma familia, o sea las aves de los Sagarriga leridanos y la «garriga» del linaje de la Catal11ña Vieja». (14) SQUILBECK, Jean: Dinanderie a Rhin-Me11se, Art et Civilisation 800-1400, Cologne­ Bruxelles, 1972, p. 67. Veure els arguments a favor i en contra.

35 com és ara la fusió a la sorra «[onte au sable» que passa per ser in­ venció mosana i que tenia l'avantatge, davant del procediment tradi­ cional de les ceres perdudes, que el model, generalment en fusta , no era destruït doncs es podia reconstruir i reutilitzar quan es trencava. És per això que les peces presentaven unes «costures» que sobresor­ tien i que es dissimulaven amb el cisell). En el segle XIII , el treball de les laudes sepulcrals o lamina, com també són designades a l'Edat Mitjana, neix com una nova branca de Ja dinanderie. El seu origen sembla venir d'una tècnica complementària de l'orfebreria, sorgida a partir de la decoració del revers o dors d'obres més riques<15 l. Bastava l'adopció d'un estil més enèrgic i definit en aquests elements per fer aparèixer una nova es­ pecialitat, un nou ofici que arribaria a abastar una importància eco­ nòmica i artística innegable. Sembla que la lauda més antiga d'entre les que es conserven és la del bisbe Ysolwiepe (1231) a l'abadia de Werden. El 1238 l'abad de Val-Saint Lambert va encomanar, per a la tomba de Jean d'Ep­ pes, una tomba de llautó on ja es representa el difunt, revestit de pontifica1< 16l. Els arxius ens informen que a Anglaterra, en els primers temps, es qualificava aquest nou invent com a Cullen plates (planxes de Colònia) i és presumible que les fulles metàl·liques sense treba­ llar fossin exportades a Gran Bretanya, on eren gravades<17l. D'entre les ciutats mosanes, Dinant excel·lia en els treballs metàl·lics en general<18l, la qual cosa va donar lloc al mot dinande­ rie, utilitzat per a designar-los. Tanmateix en els tallers d'altres ciu­ tats també es fabricava lamina, fins al punt que a Anglaterra s'ano­ menen amb el temps Flemish Brasses. Les Cullen plates i les

(15) SQUILBEC K, J .: op. cir., p. 68: •ainsi un contre-retable de la cathédrale de Liège orné d'un Décollation du Précurseur et d'un Martyre de Saint-Lambert•. (16) Jean d'Eppes succeí el bisbe de Lieja, Hugues dc Pierrepont (t 1229) enterrat davant l'altar dels sants Cosme i Damià, a l'església-catedral de Saint Lambert , en una tomba cobert a amb una lauda de coure anomenada lamina: « ... super cujus sepulchrum in lamina cuprea hoc exoratum est epitaphium. Vegi's PINCHART, A.: Histoire de la dinanterie et de la sculpture de métal en Belgique. «Bulletin des Commissions Roya les d'Art et d'Archéologie», Bruxelles, C. Muquardt Editeur, 1874, p. 354. (17) SQUILBECK, J.: op. cir., p. 68. Veure respecte de les lamina conservades d'Anglaterra CLAYTON, M.: Victoria and Albert Museum. Catalogue of Rubbings of Brasses and incised slabs, London, Published under the authority of the board of education, 1929. (18) PINCHART, A.: op. cir., p. 317: «La répwarion des utensiles fabriqué par les Dinanrais éraiz devenue proverbiale a cel/e époque•, p. 319: "··- ouvrages ballus et façonnés au marteau ou jetés en fonte et cise/és•, p. 482.: « • .. Les batteurs y formaient (à Dinant) 1111 riers de la population». DEVIGNE, M.: La sculpture mosane du Xl/e au XV/e siècle, Paris et Bruxelles, les éditions G. van Oest, 1932, p. 102. «La bauerie c'estle métier par excellence des gens de Dinant• .

36 Flemish Brasses només es diferenciaven per la seva procedència: Colònia primer, més endavant el centre exportador de Bruges, des d'on sortia la producció mosana< 19l. 20 Fins el saqueig de Dinant el 1466 i de Lieja el 1468< ), la vita­ litat dels obradors mosans fou extraordinària. Després de la destruc­ ció de la seva ciutat, la diàspora dels artesans de Dinant i també de les altres ciutats pròximes va incrementar la difusió dels seus mo­ dels, ja coneguts no obstant per via de l'exportació massiva arreu d'Europa. Quan la dinanderie emigrà a l'àmbit de tota l'actual nació belga (a Tournai, Malines, Brussel·les, Bruges, Anvers, etc.) i deixà de ser essencialment mosana, la regió del Rin es beneficià d'aquesta descentralització, apropant-se molt més encara la seva producció a la més occidental. És per això que resulta extremadament difícil re­ soldre els problemes de prioritat en el temps de les diferents tipolo­ gies i el seu origen concret. De fet és conegut que les regions del Mosa i del Rin constituïen una sòlida entitat amb relacions artísti• ques d'intensitat fluctuant però innegable des de l'època carolíngia: no podia ser diferent pel que fa a la dinanderie. Tipològicament la lauda de Pere de Sagarriga<21 l, mort a Bar­ celona l'últim dia de l'any 1418 -com ha estat exposat- i enterrat 22 definitivament al claustre de la Seu de Tarragona el 1425< ), corres­ pon a un dels models més usuals< 23 l: la representació del difunt ja­ cent enquadrat en un marc arquitectònic més o menys decorat. De fet a les laudes destinades a eclesiàstics són escasses les diferències que s'observen en el transcurs del temps, pel que fa fins i tot a l'in­ dumentària; aquestes es concentren a la representació de la mitra quan es tracta d'un bisbe o d'un arquebisbe (fins el segle XIV aquest element és molt baix i paulatinament es representa més i més alt) i a la casulla, que sofreix transformacions també en el segle XIV< 24l.

(19) SQUILBECK, J.: op. cit., p. 68. (20) DEVIGNE, M.: op. cit., p. 97. (21) Una de les primeres aproximacions a l'estudi d'aquesta lauda és el de BATLLE, C.· op. cit., pp. 521-524. (22) No sempre coincideixen els diferents autors en la data de l'enterrament definitiu: MO- RERA I LLAURADÓ, E.: op. cit., p. 275. VILLANUEVA, J.: op. cit., pp. 11-12. BLANCH, J.: op. cit., p. 99. (23) Respecte de l'origen concret de la peça veure els arguments interessants, malgrat que contradictoris que dóna BEECK, R. op de, The brass of Pedra de Sagarriga, Archbishop of Ta­ rragona, 1418, Transactions of the Monumental brass society, vol. XIII, Part 11, n. 0 XCVJJL pp. 108-114). (24) ROUSSEAU, H.: Frottis de tombes plates. Collections de la Section Artistique de la

37 La tècnica, que es correspon amb el material emprat, imposa necessàriament una gran sobrietat i concisió en el traçat de la imat­ ge, dels motius decoratius i de la inscripció<25 l. Sens dubte, el segle XIV fou l'edat d'or dels gravadors de làpides sepulcrals, doncs el grafisme propi d'aquesta època hi trobà un mitjà dels més idonis per a la seva expressió<26l. Ultra l'interès que les laudes tenen per l'estudi de l'evolució de la indumentària, sobretot laica, de les armadures, etc., sens dubte l'interès més globalitzat que presenten atany a l'àmbit del dibuix medieval, del qual no sempre tenim suficients exemples i del que en constitueixen un mostrari de gran perfecció. Pel que fa a la lauda del Museu Marés, cal destacar una major sensació de corporeïtat a les estructures arquitectòniques que al ja­ cent i també una minuciositat descriptiva més gran als primers ele­ ments esmentats. Sembla evident també la contraposició entre la flexibilitat de les petites figuretes dels sants dels muntants i la rigi­ desa de l'arquebisbe mort, tractat de forma més hieràtica i solemne.

MARIA ROSA MANOTE i CLIVILLÉS

Commission Royale des Echanges lntem ationaux, Catalogue descriptif, Bruxelles, Imprimerie Xa· vier Havermans, 191 2, p. 5. Id. , Supplément au Catalogue descriptif des frottis de tombes plates, Bruxelles, lmprimerie Jos. Dell oye, 1928. ARAGON FERNÀNDEZ, A.: Nociones de indumemaria sacra, Barcelona, Librería y Tipo· grafía Católica Pontificia, 1926, p. 43. (25) ROUSSEAU, H. : Exposition temporaire de frottis de tombes plates, Bruxelles, Imprime· rie Jos. Dell oye, 1923, p. 3: •Ces lames ont... tou/e la bel/e concission d'un croquis de maftre: figu· res et motifs d'architecture s'y résument en traits ferm es clairs, sobres -comme /e soni aussi les ca· ractères des inscripcions; sans doute, les • lombiers» ne som pas tous également habiles; mais tous appliquenc les mêmes principes, légendes ne disant que ce qu'il importe de fai re connaftre, effigies et entourages ne montrant que ce qu'il est utile de faire voir- cout, ici, est du plus beau •style /api· daire)) . (26) Ultra les obres de caràcter ge neral citades, vegi's també Les fas tes du gothique, /e siècle de Citaries V, París, Ed itions dc la Reunion des musécs nationaux , 1981, p. 93.

38 UN EPISODI DE LA GUERRA CIVIL CATALANA: EL SETGE D'ALCOVER (1463-1464)

Un dels episodis més interessants de la guerra civil catalana, i tanmateix ben poc estudiat, és el llarguíssim setge que va patir la vila d'Alcover, defensant la causa del Principat gairebé en solitari i durant no res menys que un any i mig. Poc estudiat, però, no vol dir pas desconegut. La primera refe­ rència ja la va publicar Zurita als seus Anales ei 1668, i indepen­ dentment, també se'n féu ressò el canonge Blanc al seu Arxiepisco­ pologi, acabat de redactar el 1664. Però és sobretot a les fonts im­ preses locals on més tinta s'ha vessat en la narració d'uns fets que, a aquest nivell , han esdevingut mítics. Sobretot a partir dels textos de Cosme Vidal a Alcover, monografia històrica, publicada el 1897 i reimpresa (i ampliada per altres autors) el 1973, amb el títol Histò• ria d'Alcover. Modernament també s'han fet estudis d'un caire més científic entorn els fets que comentem, com són els de Josep Iglésies, Fran­ cesc Cortiella i els meus mateixos. Aquests estudis però, tenen sem­ pre un caràcter més ampli i el èas d'Alcover no queda tractat sinó només superficialment<1l.

(I) Les obres referides fin s aquí són les següent~ : ZURITA: Anales de la Corona de Ara· gón. v _ IV. llibre. XVII. ca p. L VIl ; BLANC: Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada dc• Tarragona, v. Il. p. 113 ; VIDAL: Història d'Aico•·er, pp. 2~,25; IGLÉS IES: Pere d'Urrea i la g 11erra de Joan /1 al Camp de Tarragona. pp. 47-52; CORTIELLA: Una ciwar cata­ lan a a da rreries de la Baixa Edat/ Mitjana: Tarrago na. pp. 374-377; GORT: Reus i el Camp dt1rall/ la G11erra Civil, 1462-1472, pp. óH-96. Cal no oblidar aquí una obra cliossica: MORERA: Tarra ­ gona Cristiana, v. 111 , pp. 255-271.

39 LES FONTS DOCUMENTALS

Hom ha fet observar sempre que no existeix documentació en­ torn el setge d'Alcover. Així ens ho refereix Iglésies: «Encara que respon més a la veu d'una tradició que a la documentació històrica, altrament inexistent, l'alcoverí Cosme Vidal ens ofereix una descrip­ ció esquemàtica dels fets .. . »m. Certament aquesta font és la co­ rrecta pel que fa Cosme Vidal, però no és pas cert del tot que no hi hagi documents, car se n'han conservat alguns. Anem a resseguir breument aquestes fonts. Primerament cal citar la mateixa documentació alcoverenca. A l'Arxiu Municipal es conserva un pergamí -posterior als fets- que fa referència a l'assalt final i les seves conseqüències a la vila. Els fons notarials de la vila - avui conservats a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona­ també ens aporten una certa informació sobre el llarg setge, malgrat no se'ns hagi conservat cap document dels seus darrers moments. Les fonts comarcals també ens aporten algunes notícies al res­ pecte. Cal citar aquí la documentació conservada a l'Arxiu Històric provincial de Tarragona, els arxius comarcals de Reus i de Valls< 3l i el municipal de La Selva del Camp. També cal tenir en compte la documentació conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barce­ lona, i l'Arxiu Històric Nacional, a Madrid<4l.

EL CAMÍ VERS LA REBEL·LIÓ

Des dels primers moments del conflicte, la vila d'Alcover, com també la totalitat del Camp de Tarragona, es va posar al costat de

(2) IGLÉS IES. ld., p. 50. (3) L'Arxiu Hi stòric Comarcal de Reus conserva íntegrmnent la sèri e de les actes municipals dels anys de la guerra, així com alguns llibres de clavaria i la sèrie de manuals no tarials. cosa que ens ha permès. en mo lt bona mesura . refer revolució histò ri ca de la gut:rra al Camp. En canvi. dissortadament, no és aquest el cas dc Valls, on no s'ha conservat el volum corresponent als anys 1463- 1464 que ara ens interessaria, ni tampoc cap altre volum fins el 1472. Tampoc s'ha conser­ vat, referit a aquests dos anys, cap llibre de clavaria (FIDEL DE MORAGAS: Catàleg dels lli­ bres, perga mim i dowments antics de l'Arxiu Municipal de la ciwat de Valls, passim) . Cal asse­ nyalar respecte a Valls que d'aq uests dos anys tampoc s'ha conservat cap manual notarial (RA· MON-FUENTES: Inventari dels protocols notarials de l'Arxiu Historie Arxidiocesil de Tarragona, pp. 244-258). (4) La documentació conservada a l'Arxiu Històric Provincial dc Tarragona. així com ·a l'Arxiu Municipal dc La Selva del Ca mp -que aplega documentació comunal- i l'Arxiu Històric Nacional dc Madrid. ja va se r buidada per CORTIELLA. Pel que fa a aquestes fonts . aquí hem utilitzat l'esmentat treball.

40 la causa del Consell del Principat i contra Joan Il. Els alcoverencs van participar conjuntament amb els restants camperols en alguns fets d'armes durant l'estiu i la tardor de l'any 1462. Però els fets aviat es capgiraren pels camperols, car el primer de novembre la ciutat de Tarragona queia a mans del rei Joan i els llocs del Camp van passar d'immediat sota la seva obediència. Començava ara un temps de forta repressió contra la ciutat i els llocs del Camp. Al ma­ teix temps, les forces fidels al Consell del Principat continuaven ac­ tuant a la comarca, dos aspectes que devien incidir directament a la rebel·lió d'Alcover. Vegem-ne en detall pel que fa al nostre cas concret d'Alcover i començant des del moment que la vila es va retre en mans de Joan n

DE JOAN 11 A ENRIC I

EI mes d'octubre del 1462 va ser ben difícil pels camperols. El rei va penetrar al Camp des del Penedès, mentre que l'arquebisbe Pere d'Urrea ho feia des de les Muntanyes de Prades. El dia 17 la ciutat de Tarragona ja era assetjada i alguns llocs del Camp ja ha­ vien estat ocupats. EI nerviosisme camperol resta en aquests moments ben palès. Per una banda, fugint dels pobles els que suposadament eren més compromesos -cas, si més no, de Reus- o bé anant de manera de­ sorientada, com és el cas de dos alcoverencs, elegits el dia 25 d'oCtu­ bre per missatgers comunals sense saber on havien d'anar<6l . Tarragona va caure 1'1 de novembre i tot seguit el comte de Prades enviava lletres als llocs del Camp comminant-los a rendir­ se(?). Alcover, com la resta dels pobles va preferir donar-se i, a lXI , el dia 5 de novembre<8l es va presentar a la vila el secretari reial

(5) Obviem la descripció dels fets fin s aquí. prou generals , i que trobareu en detall a GORT, ld., pp. 29-64. També, per evitar un excés de notes, no donarem les fonts de totes ayue­ lles notícies de caràcter general, i ens remetem a l'esmentada obra. (6) AHAT, Man. Not. 1462 -1 464 , f. 9v : • Nosaltres [Ramon Sort i Bernat Massó] per tant com sóm elegits en anar fer misatgeria ab los prómens de la Comuna del Camp no sabem hon ... •. (7) Si més no Reus va rebre un a lletra que va fer dir al Consell de la vila •que. ns donem al senyor rey, sinó que destroiran en béns e en perssona •> (AHCR. Llibre del Consell , v. I. f. 24 3v) . (8) AHAT, Man. Not. 1462- 1464 , paper so lt. El document porta per data · divendres a 6 de novembre de 1462·. La data conté un error. perquè el dia 6 va escaure en dissabte. Així. conside­ rant més facti ble d'equivocar-se en el di a del mes que en el de la setm ana, donem per data el di a 5, que era. efectivament, divendres.

41 Gaspar d'Eranyo, amb l'encàrrec de restituir la prestació de sagra­ ment i homenatge pel rei. L'esmentat dia, i convocats a l'església major per manament del batlle local, Pere Munter, i per mitjà del saig Antoni Miquel, els alcoverencs es van congregar per tal de prestar l'homenatge en mans del secretari reial, sempre, és clar, sense perjudici del jurament, fi­ delitat i homenatge a l'arquebisbe tarragoní. En total en aquesta ocasió -o si més no, aquest dia- van prestar l'homenatge seixanta­ un caps de casa( 9). A partir d'aquests moments, Alcover, com la ciutat i tot el Camp de Tarragona, va quedar subjecte a les arbitrarietats, a la re­ presàlia, tant per part de Rodrigo de Rebolleda -com a capità del Camp, pel rei- com per l'arquebisbe Pere d'Urrea. D'aquesta política repressora n'és mostra l'acord que va pren­ dre el Consell de la Comuna, reunit el 20 de gener del 1463, que es queixava contra l'actitud de Rebolleda: els castlans dels castells per ell nomenats, feien mal pertot arreu, prenent el bestiar dels veïns, així com la palla i d'altres vitualles. A més també es protestava per­ què a Reus es foragitaren uns veïns sense cap causa ... Malgrat no tenir cap notícia concreta referent a la repressió a Alcover, ni sobre les empres d'homes al servei de la host re,ial o arquebisbal, cal creure que la vila també va patir aquests fets que havien d'ocasionar un fort malestar al Camp i que havien de fer pensar en la possibilitat de retornar a l'obediència del Consell del Principat. Un probable símptoma en aquest sentit, pot ser l'ajornament ordenat per l'arquebisbe d'una reunió comunal que s'havia de cele­ brar el 28 de febrer del 1463 i on cal suposar que hom volia presen­ tar nous greuges a Pere d'Urrea. Malgrat que la reunió no es va po­ der celebrar formalment, sabem que s'hi van aplegar els represen­ tants de La Selva del Camp, Reus, Alcover, Constantí, Riudoms, Alforja, Mont-roig, Riudecanyes, Tamarit, Les Borges del Camp, Vinyols i el Codony, sense que hi poguessin assistir els representants de Valls a causa de la proximitat a la seva vila d'una host del Princi­ pat. La Comuna no es tornaria a reunir fins el 18 de juny, amb la prèvia convocatòria del mateix arquebisbe. Paral·lelament, des de finals de 1462 i al llarg dels primers me-

(9) ¿Cal pensar que aquesta xifra correspon a la totalitat dels caps de casa que hi havia ales­ hores a Alcover? De ser així caldria també pensar que la gran majoria del veïnat havia fugit. Pro­ bablement, però, el que passa és que la relació que se'ns ha conservat no és completa. El més possible és que en dies successius hi hagués nous actes d'homenatge.

42 sos de 1463, les hosts del Consell del Principat van actuar reiterada­ ment al Camp: el 15 de desembre corria la veu que s'apropaven cas­ tellans, tant per terra com per mar(l 0l; a principis de gener Falset es trobava en dificultats, car una host del Principat era al Priorat; a mitjan mes, la host de l'arquebisbe havia d'anar a Torredembarra, a finals d'aquest mateix mes hi hagué una topada prop de Reus en­ tre les hosts del Principat i del rei; a finals de febrer una host del Principat s'apropava a Valls, on encara hi devia ser, almenys, a principis de març; així com una altra host sembla que es trobava en­ tre Miramar i Riudoms; a mitjan mes de març Rebolleda intentava assaltar Vila-rodona, sense èxit, ... El camí vers la rebel·lió, doncs, semblava factible: hi havia un descontentament general al Camp, hi havia també una situació mili­ tar que permetia un cert optimisme. Així, Alcover, quan se li va presentar l'ocasió , va retornar a l'obediència del Consell del Principat. I l'ocasió es va presentar el 18 de març(l 1l. En un tal dia tro­ bem a la vila un comissari regi -d'Enric I-, Carles de Cortes, pre­ nent l'homenatge als veïns. No sabem quins passos van donar els al­ coverencs abans d'arribar a aquest moment, ni com aquest comissari va fer cap a Alcover. Volem creure -això si, sense proves- que aquella host del Principat que hem vist moure's prop de Valls es de­ via presentar davant d'Alcover, i la vila, en lloc d'aparellar-se a la defensa, els obriria les portes de la muralla. En comptar amb una certa força militar la vila es devia decidir a llençar-se a aquesta difí• cil aventura. El fet cert és que un tal dia els jurats i consellers d'Alcover, conjuntament amb el batlle Pere Munter i força veïns, es van con­ gregar a l'església major de la vila, on van prestar el sagrament i l'homenatge en mans del referit comissari. En aquest dia van ser sei­ xanta-cinc els veïns que assistiren a l'acre i prestaren l'homenatge. 12 Dos dies més tard , el diumenge 20 de marçl l es van celebrar dos actes de presa d'homenatge , ambdós també a l'església major i davant el batlle i el comissari. La primera va ser després de la missa matinal, moment que van prestar l'homenatge cinquanta-set veïns.

(lO) Els castell ans form aven part dc ks hosts enviades pel rei Enric I -Enric IV de Cas te· lla- en ajut del Principat. · · (li) AHAT. Man . Not. 1462- 1464, f. 25r. La data del document és «divendres, 17 de març de 1463•. El dia 17 va escau re en dijous i no en divendres. d'aquí que donem per data el dia 18. Vegïs la nota núm. 8. ( 12) AHAT , Man. Not. 1462-1464. f. 25v. Les dates. ara . corresponen a les del document.

43 La segona va ser després de la missa major, i ho van fer trenta-set veïns més. Encara el dia següent, el dilluns dia 21, van prestar l'home­ natge nou persones més i, una setmana més tard, el dia 28, ho feien els escolars i el clergue Joan Plana, a més d'un foraster, Pasqual So­ ler, del Rourell. En prestar l'homenatge, hom acostumava a especificar que ho feia salvant la fidelitat a l'arquebisbe i a l'església de Tarragona. En aquesta ocasió, si bé els alcoverencs van respectar la forma, es van «oblidar» de citar l'arquebisbe -que a més, era a la vegada senyor directe i eminent de la vila- i es van limitar a fer-ho salvis juri bus ecclesie Terrachone. I és que no podien guardar la fidelitat, precisa­ ment, a l'enemic que més els havia de combatre.

EL PRIMER SETGE

La notícia del canvi d'obediència d'Alcover havia de córrer rà• pidament pels llocs del Camp i els partidaris del rei Joan devien té­ mer una reacció més àmplia, seguint l'exemple alcoverenc. I es van moure d'immediat. Així, ens consta que ja el dia 19 es va ordenar l'ocupació militar -preventiva- de Reus. ¿Va succeir el mateix en altres llocs del Camp? No ho sabem, però és també ben possible. El fet és que de moment ningú no va seguir l'exemple alcoverenc, tret, potser, de Montbrió del Camp, on és possible que també hi hagués hagut un intent de rebel·lió0 3l. Mentrestant, cal suposar que Alcover es preparava per a la de­ fensa: s'arreplegarien queviures, així com també llenya i altres ma­ tèries necessàries, s'adobaria la muralla, es prepararien les armes, s'acumularien els passadors i la pòlvora, es nomenarien els capitans -el de la vila i el de la host- ... Calia fer tot això perquè la primera escomesa de l'enemic no havia de tardar en produir-se. Certament, el primer setge es va pro­ duir unes dues o tres setmanes més tard de la rebel-lió. En concret, pels dies de la setmana santa, que aquest any va escaure entre el 4 i el 10 d'abril.

(13) Si més no, sabem que després del primer setge d'Alcover l'arquebisbe, acompanyat de vint-i-cinc homes, va anar dos dies a Montbrió del Camp «per visitar lo dit loch com stave" (MO­ RERA, Id., v. III. p. 255).

44 Davant la vila es va presentar l'arquebisbe Pere d'Urrea «ab tot son poder» i la va assetjar durant uns catorze dies amb l'ajut de Rebolleda, que portava els seus cavallers i seixanta tarragonins. Durant aquests dies angoixosos, els alcoverencs demanaren ajuda a Barcelona, així com també anaren als altres llocs del Camp en un intent d'aconseguir que els pobles se sumessin a la rebel·lió, sense èxit< 14 >. Però la Generalitat sí que se'n va fer ressò i va enviar una host a les ordres del capità Garcia Romero. Aquesta host, però, sembla que va ser frenada abans de poder arribar a Valls(! S). Amb tot, la vila d'Alcover va saber resistir el setge i potser en­ cara van fer alguna cavalcada, ja que ens consta que el dia 15 d'abril hom parlava de situar una guarnició a la Selva del Camp «en custò• dia e guarda del Camp, perquè poguesen cascuns anar a farines e le­ nyas e altres coses que parien fer »< 16>. Si més no, aquesta notícia ens permet creure en algunes sortides dels alcoverencs o bé en la pre­ sència al Camp d'alguna host del Principat, ¿potser la de Garcia Ro­ mero? El fet és que aquest primer setge va fracassar i l'arquebisbe va haver d'aixecar-lo. Alcover, però, no va tenir una victòria gratuïta, ans bé, va conèixer les primeres víctimes, car la vila va patir al­ menys la pèrdua de set veïns, tots ells morts, suposadament, en combat(l 7l, a més d'un cert nombre de ferits que no podem precisar.

EL TEMPS DE LA «TREVA»

Sembla ser que després d'aquest primer setge la vila va conèi­ xer uns mesos de relativa tranquil·litat, malgrat l'actuació més o

(14) Si més no coneixem el cas dc Reus. on el dia 14 d'abril Berenguer Miret, d'Alcover, es presentava davant el Consell de Reus tot dient «que .¡. vegada que nos que. ns donem a Barchi­ nona e que seriem ben tractats » (AHCR. Llibre del Conse ll , v. I, f. 266v). (15) MORERA. ld., pp. 255-256. {16) AHCR. Llibre del Consell. v.·l, f. 267r. (17) El nombre de morts l'hem determinat a partir de les notícies que ens aporta el manual notarial corresponent a aquest any. Cal dir que aquest manual no assenyala enlloc que ?quests veïns haguessi n mort e n combat. Si els atribuïm aquesta mort és a causa dc. Ics caractensttques dc llur testament. Tots ell s van morir sense testar i el document va ser fet uns dies més tard pels seus familiars. La concentració d'aquest tipus de testament en unes poques dates que, a més, vé­ nen a coincidi r amb els primers dics posteriors al setge . ens ha fe t establir la més que probable relació.

45 menys continuada dels escamots d'una banda i de l'altra. És el temps que ve a coincidir amb la treva signada entre Enric I i Lluís XI de França, de tres mesos de durada i que anava des del 23 d'abril al 23 de juliol. El 24 de maig a la Cancelleria de Barcelona es despatxaren unes lletres dirigides -entre altres- als alcoverencs on, per la pri­ mera, els anunciaven l'existència d'aquesta treva i, per la segona, els manava que durant el temps de la treva no deixessin entrar cap ene­ mic a la vila. Mercès aquestes dues lletres coneixem els noms d'alguns dels defensors d'Alcover en aquells moments: Joan de Sant Joan, capità de la vila, Martí de Soces, capità, i Guerau de Barberà, capità del Penedès(lS). La presència d'aquest darrer personatge ens informa, de pas, de l'ajut d'uns homes d'armes forasters. La treva, però, no va ser massa duradora i encara mentrestant es devia produir alguna topada esporàdica. Si més no, a principis de juny va morir un altre alcoverenc(l 9l. El 18 de juny es va congregar -per ordre de l'arquebisbe- el Consell de la Comuna del Camp. Aleshores feia cinc mesos que aquest Consell no s'havia pogut reu­ nir i si ara ho feia era sense la presència d'Alcover -com és natu­ ral- i perquè Pere d'Urrea necessitava diners; «lo senyor patriarcha vol que sien asoldegats rocins per guardar la tera)20l. La treva -si és que mai va ser totalment vigent-, va acabar trencant-se. Sigui ja per l'acció dels esmentats «rocins» de l'arque­ bisbe o d'alguna altra host. El fet és que les hosts del Principat que eren al Camp, van aprofitar el moment de treva per retirar-se a Tor­ tosa, tot i que havien rebut el sou per restar al Camp. A finals de juny els alcoverencs lamentaven aquesta retirada i, sobretot, se sen­ tien agreujats per l'actitud dels cavallers navarresos, que agafaren el sou i marxaren seguidament(lt). La retirada d'aquestes hosts va per­ metre l'arquebisbe de damnejar amb més facilitat els pobles ene­ mics. Alcover es va veure ara en un greu perill i va comunicar tots aquests fets a Barcelona. Així, el 27 de juny, la Cancelleria catala­ na, en saber aquestes notícies, escrivia al batlle d'Alcover dema-

(18) SOBREQUÉS: Catalogo de la Cancillería de Enrique IV de Castilla, señor del Princi­ pado de Cataluña ( Lugartenencia de iuan de Beaumont, 1462-1464), pp. 226, docs. núms. 1170- 1171. (19) AHAT, Man. Nat. 1462-1464, f. 35 r, (vegi's nota 17). (20) AHCR, Llibre del Consell, v. I, f. 27lr. (21) SOBREQUÉS, id., p. 267, doc. núm. 1382.

46 nant-li que enviés informació sobre el trencament de la treva feta pels partidaris del rei Joan<22 >. La resposta dels alcoverencs a la cancelleria de Barcelona ha­ via d'incloure una petició d'auxili per quant la vila seria en una si­ tuació prou compromesa. Així, a Barcelona, hom va nomenar una comissió perquè «hagen càrrech de pensar en lo socors demanat per la vila de Alcover e per lo castell de Penafeyta, e qual provisió s. i deu e pot fer e lo que hauran pensat refiren al present Consell [del Princi­ pat]»<23> . Malauradament, desconeixem quina va ser la seva decisió, encara que cal suposar que trametrien algun ajut. En qualsevol cas el perill de moment devia passar ja que, probablement a finals d'aquest mateix mes de juliol, els homes d'Alcover van fer, al­ menys, una cavalcada fins prop de Vilallonga, on van fer sis preso­ ners i van prendre un cert nombre de bestiar, tant major com me­ nor<24>. Pel mes de juliol sembla ser que la vila només va conèixer dues pèrdues humanes<25>. Cal consignar en aquesta ocasió que les dues víctimes no eren pròpiament alcoverenques, sinó de gent que proba­ blement eren refugiats a la vila , l'un era de la Secuita i l'altre de Mont-ral, ambdós però, ara eren veïns d'Alcover. De fet, no es tracta tampoc dels primers forasters morts a la vila. Ja al primer setge trobem un veí de la Selva del Camp. I és que, probablement, hi hagué força gent que es va refugiar a Alco­ ver. Certament no podem oferir aquí cap mena de càlcul sobre el seu nombre, però sí que podem constatar la seva presència de ma­ nera indirecta. Així en trobem entre les víctimes i també com a tes­ timonis en testaments, o bé prestant jurament com és el cas d'un veí de Vilaverd, que el 29 d'agost va prestar sagrament i homenatge en mans del batlle d'Alcover, Joan Erau. A més dels citats trobem en­ cara alguns noms de gent de Montblanquet, Reus, Farena, Juneda, Canyís de la Frontera (?), Rourell, i encara altres sense especificar la procedència<26>.

(22) ld .. p. 267 doc. núm. 1283. (23) BOFARULL: Colección de Documen1os /nédi1os del Archivo de la Co rona de Aragón, v. XXIII , p. 345 . (24) El dia 5 d'agost s'ordenava, des de Barcelona, al capità . jurats i prohoms d 'Alcover que tornessin els sis homes. vint-i-sis caps de bestiar gros i cert nombre de meno r que havien pres a Vilall onga, ja que els veïns d 'aquesta població eren fidels al Principat (SOBREQU ÉS, !d., p. 303, doc. núm. 1578). (25) AHAT, Man. Nat. 1462-1464, f. 36v i 38v. (26) !d., passim.

47 EL SEGON SETGE

A finals del mes d'agost ens consta per primera vegada a la vila el capità Garcia Romero<27 l. És ben possible que per aquestes dates fes ja un cert temps que aquest capità havia arribat a Alcover. Ell havia de ser el defensor de la vila, però durant les seves primeres setmanes a la població, ell i els seus homes van observar un compor­ tament que va fer sospitar als jurats de la vila d'algun intent de traï• ció. Així sabem que es mantenien uns certs tractes -no sabem de quina naturalesa- amb gent enemiga i particularment amb gent de Reus, i tot sense donar part de les seves gestions als jurats. Una tal actuació va fer trametre una lletra de protesta a Barcelona, mesura que va fer que tot seguit - el 10 de setembre- i des de la cancelleria barcelonina se li ordenés de suspendre tota mena de tractes amb l'enemic i, pel que fa a Reus, s'havia d'aconsellar amb els jurats<28l. La situació a Alcover, aquest referit mes de setembre, pren­ dria un gir brusc. Novament la vila anava a ser assetjada. Ja entre finals del mes d'agost i principis de setembre van morir tres dones, ¿mortes per algun escamot enemic mentre treball aven la terra, al camp? Però no és fins a mitjan mes quan es consolida un nou setge, amb la presència, novament, de l'arquebisbe tarragoní, acompanyat en aquesta ocasió del comte de Prades. El setge devia començar a mitjan mes de setembre, ja que ens consta que el dia 14 l'arquebisbe -no pas sense dificultats< 29L em­ prava les hosts dels pobles del Camp per marxar contra Alcover. És probable que aquest mateix dia o el dia següent la vila ja fos asset­ jada i s'allargà, almenys, durant un parell de setmanes o més. Alcover, una vegada més, va demanar ajuda a Barcelona, on els diputats deliberaren que «attès que diu la vila de Alcover ésser as­ setiada, que lo reverent abbat de Sant Benet, mossèn Guerau de Cer­ velló e Francesc Erich pensen que és de fer e comuniquen ab lo se­ nyor don Johan de Beamunt sobre la provisió fahedora ab refe- ri n/3°). .

(27) Id .' f. 27r. (28) SOBREQUÉS, ld. , p. 349, doc. núm. 1828. (29) Diem això perquè sabem que alm enys la host de Reus va dificultar la marx a. Van Iu­ mancejar fins que foren obligats a anar-hi. I probablement per aquestes dificultats l'arquebisbe va fe r reunir el Consell de la Comuna el di a 29 de setembre on Pere d'Urrea va demanar diners per pagar ci nquanta alacais perquè «stigan en guarda de la tera , per què no.y càlega anar gent a la gera • (AHCR , Llibre del Conse ll , v. I, f. 277v.). (30) BOFARULL, ld., v. XXlll, p. 404.

48 I la << provisió fahedora» en aquesta ocasió va consistir en en­ viar a Alcover alguns cavallers que eren a Poblet, així com també a Guerau de Barberà amb els seus cavallers, que en total en feien quaranta-cinc. Una vegada passat aquí el perill, Guerau de Barberà havia d'anar seguidament a Vilafranca del Penedès(31l. Però sembla ser que en aquesta ocasió no n'hi va haver prou amb la participació d'aquests cavallers, i així el 26 de setembre el capità alcoverenc, Garcia Romero, demanava nous socors a Barcelona(32l. La resposta va ser ben ràpida. El dia 28 , el lloctinent general del Principat, Joan de Beaumont, escrivia a Menaut de Beaumont -que era a Tortosa- perquè aquest passés a Alcover, i si ell no hi podia anar, almenys que hi enviés cinquanta cavallers acabdillats per Anton de Saravia. Una vegada segur Alcover, podrien tornar novament a Tortosa(33l. Sembla ser que el dia 1 d'octubre aquests cinquanta cavallers encara eren a Tortosa, i que el consell d'aquesta ciutat no els permetia la sortida, ja que ens consta una lletra dels di­ putats als procuradors de la ciutat de Tortosa, per la referida data d' l d'octubre en la que se'ls prega que permetin i guiïn l'anada d'aquests cavallers a Alcover(34>. Quan aquests cavallers arribaren al Camp és probable que el setge ja hagués acabat, o almenys sabem que el comte de Prades ja no hi era i en tot cas només restava l'arquebisbe(35l. Durant aquest setge els alcoverencs van tenir força dificultats. Per una banda la vila va patir, almenys, sis morts, per una altra ban­ da, seguien les diferències entre els jurats i el capità Garcia Rome­ ro, ara per la qüestió del salari dels seus vint-i-cinc homes(36l . I !l jutjar per una lletra tramesa pels diputats al capità de la vila el dia 3 d'octubre, Alcover també havia de passar per moments cruels: «E si chas ere que los enemic/15 portaven los presoners devant la vila per fer-ne palissada o demostració de voler aquells matar, ja se pot bé provehir segons vós sabeu, que los parents no.ls vegen o axí

(31) SO BREOUÉS, ld. Id .. p. 361 , doc. núm . 1892. (32) BOFARULL, ld., v. XXIV, p. 118. (33) S013REQUÉS, ld., p. 368, doc. núm. 1'138. (34) BOFA RULL , Id .. v. XXIV, p. 117. (35) Segons una lletra enviada pels diputats a Garcia Romero. el di a 3 d'octubre, s'afirma que · la vila 11 0 és de presem de desemperar-ne lo animo no. s deu spWllar pcü lo comte de Pmdes e la S ill/ gent és fora d'aquexaterra . e encare que hi fos no. m par hi haje perill, (BOFARULL , Id .. v.XXIV, p. ll!l. (36) Pel que fa al nombre dc mort s. AHAT, Man. Not. 1462-146-:1 . fs . 40r-44v; i respecte la qüestió de Garci a Romcro, BOFARULL, ld., v. XXIV, pp. II H- 11 9.

49 mateix dels presoners que vosaltres teniu fer lo semblant e axí la vila serà preservada de inconvenient»<37 l.

LA REBEL· LIÓ S'ESTÉN

Fins aquest moment Alcover resistia quasi en solitari, conjun­ tament amb Vila-rodona i el Catllar. Per aquest mes d'octubre Al­ forja se sumava a la rebel·lió, cosa que va obligar a l'arquebisbe d'establir-se a la Selva del Camp per estar més pròxim, a la vegada, a Alcover i Alforja. Aviat s'hi sumarien Cambrils<38l i, tímidament, el Pla i Mont-roig del Camp. I a la Conca de Barberà, l'Espluga de Francolí, Barberà i Sarral. Aquesta expansió dels focus de resistència havia de fer minvar considerablement la pressió sobre Alcover i més quan els esforços reialistes es dirigien vers l'Arboç per tal de frenar l'arribada de nous ajuts pels pobles del Camp. I de fet, no sembla que hi hagués cap altra acció armada entorn d'Alcover en tot el que resta de l'any 1463, malgrat que a mitjan d'octubre encara s'hi produís un altre mort. I que retornaren fins a cert punt uns aires de normalitat ens ·ho ve a demostrar una sèrie de compra-vendes que tenim registrades per aquests mesos. Així, mentre que durant els sis primers mesos de rebel·lió només hi ha registrada una sola compra-venda de terra -al mes de juny, que va ser també un moment de relativa tranquil·li­ tat-, ara ili mes d'octubre en trobem dues i el mes de novembre tres<39l.

LA REMISSIÓ DELS DEUTES

Però en aquest moment la vila va conèixer un altre problema immediat: els deutes. La vila devia estar arruïnada i els creditors fo­ rasters -tots ells del bàndol reialista- devien voler cobrar com més aviat millor. La vila, davant d'aquest problema, va decidir de dema­ nar novament instruccions als diputats, a Barcelona. I aquests porta-

(37) BOFARULL, !d., v. XXIV, pp. 118-119. (38) Sembla ser que Cambrils es va rebel·lar amb l'ajut de Garcia Romero i els alcovercncs (BOFARULL, !d., v. XXIV, p. 391). (39) AHAT, Man. Not. 1462-1464, fs. 35v, 48r, 49r, 52v i 53r. so ren el tema a la deliberació del Consell del dia 6 de novembre: «!tem deliberaren e conclogueren tant quant en los dits senyors depu­ rats e consellers que totes e qualsevol quantitats de peccunies les quals la universitat e singulars de la vila de Alcover vuy en dia deguen e sien tenguts e obligats paguar a qualsevol persones qui de present sien enemigues del Principat sien a la dita universitat e singulars de aque­ lla vila absoltes e remeses e absolució de aquelles no ésser tenguts ne obligats ad imperpetuum en alguna manera»<40l. Els diputats van contestar la petició dels alcoverencs el dia 15 de novembre i els van comunicar l'acord de remissió i absolució de tots els deutes que poguessin tenir amb persones que eren al bàndol enemic, concessió que justificaven en l'actitud heroica dels alcove­ rencs: «Tantes són vostres virtuoses operacions e actes en defensió de la pàtria que elles a tot lo món notòries vos comenden granment d. on se pot dir portau corona per ésser tant vehins e circuhits dels enemi­ chs als quals teniu la cara ferma com a sforçats e bons cathalans»<41 l. Els alcoverencs devien rebre aquesta lletra amb una gran satisfacció, car quedaven alliberats d'una feixuga càrrega econòmica.

EL NOU REI, PERE IV

Després d'un temps d'haver renunciat Enric de Castella, la co­ rona catalana va ser donada a un nét del darrer comte d'Urgell, Pere de Portugal. El nou rei va arribar a Barcelona el dia 21 de gener del 1464 i l'endemà mateix, el dia 22, va enviar una sèrie de lletres encamina­ des a ·encoratjar els combatents: els comunicava la seva arribada i que calia que es mantinguessin forts i confiats en la defensa del ter­ ritori, car si calia, el mateix rei aniria a ajudar-los. Aquesta lletra va ser enviada a tots els llocs que aleshores eren posats en més perill, com és el cas d'Alcover<42 l. En conèixer la notícia del nou rei, els alcoverencs s'apressaren a demanar-li la confirmació dels privilegis de la vila, cosa que Pere

(40) BOFARULL. ld., v. XXIII. p. 44H. (41) Id .. v. XXIV. p. 291. . (42) MARTÍNEZ FERRANDO: Catalogo de la docwnentación de la cancilleria regia de l'e­ dm de Portugal (/464-/466). v. I. p. 13. doc. núm. 1. Els altres llocs que van rchre la mateixa lletra van ser Lleida. Escaladei, Santes Creus. Po­ blet. Sarral, Tortosa, Ulldccona, Vila-rodona. i altres no especificats.

51 IV va fer des d'Igualada el dia 13 de febrer, i encara els comunicava que faria per ells tot el possible, «Certificant-vos que ans de ara ha­ vem haguda de vosaltres a vostres actes loable relació per la qual de­ 43 veu de nos spe rar retribució condigne»< ). Pere IV, a principis d'aquest mes de febrer, s'havia posat en marxa vers la zona de Cervera, cosa que també havia de contribuir a distreure la pressió sobre Alcover, ja que l'arquebisbe a mitjan fe­ brer sortia del Camp amb la seva host, vers Cervera. De tota mane­ ra, pel mes de març hi hagué un moment força difícil per Alcover: a principis de mes sembla que l'arquebisbe concentrava la seva host a Constantí, a mitjan mes el mestre de Calatrava era a Valls amb «moltitut de gent de cavall». Alcover, doncs, davant aquests prepara­ tius no podia restar sinó a l'aguait. No sembla, però, que aquests exèrcits haguessin molestat Al­ cover -tret, potser, d'alguna cavalcada- ja que s'havien de dirigir contra Pere lV.

ELS DARRERS MESOS DE LA REBEL·LIÓ

Durant el mes d'abril, i a nivell nacional, sembla ser que l'acti­ vitat militar va ser més bé escassa. Però aquest breu parèntesi s'ha­ via d'acabar aviat, amb l'atac de Joan II a Lleida a primers de maig. Les forces reialistes del Camp es posaven també novament en mar­ xa, ara vers el Penedès i la Segarra, mentre que l'arquebisbe sembla ser que va retornar a la Selva del Camp, des d'on havia de controlar Alcover i Alforja, i després, també a primers de maig es va dirigir a Sarral, vila que va conquerir. El nou caire que prenien els aconteixements, i sobretot pel que fa a Sarral, havia de fer neguitejar Alcover, així com els altres nuclis que resistien al Camp i a la Conca de Barberà. D'aquí que Pere lV el dia 5 de maig els escrivís dient-los que no s'havien de desanimar per la pèrdua de Sarral, ja que ell en persona havia d'anar a comba­ tre l'enemic a la setmana següent<44l. Certament Pere IV va sortir de Barcelona el 12 de maig per dirigir-se a Lleida, però no va poder

(43) ACA. Cancelleria, Intrusos, Reg. núm. 21. f. 5v. (44) MARTÍNEZ FERRANDO. Id .. v. I, p. '!6. doc. núm. 5H6. Entre altre:.. els llocs que van rebre aquesta lletra van ser Poblet. Santes Creus. Alcover. Vilafranca del Penedès i Vila-ro­ dona.

52 passar de Cervera, el que va comportar la caiguda de Lleida en mans de Joan 11 el 6 de juliol. Mentre, Pere IV va aconseguir algun petit èxit que va procurar de difondre força per aixecar la moral dels llocs fidels al Principat, tal com és el cas de l'ocupació de Tarroja de Segarra. El 23 de juny, des de Cervera Pere IV informava Alcover -entre d'altres llocs­ d'aquest fet d'armes i els encarregava de celebrar processons i ora­ cions, tot confiant en la victòria finaJl~ 5 ). Amb tot, els alcoverencs no podien restar pas tranquils, sinó que sembla més bé que els enfrontaments havien de sovintejar a causa de les incursions que feien les hosts de Joan li. D'aquests fets només tenim coneguda una sola notícia, però és prou explícita com per saber el grau de violència que vivia la vila. El dia 5 de juliol i des de Cervera, Pere IV lliurava a l'alcoverenc Domènec Roig de tots els censos, qüesties i altres drets que aquest veí era obligat a pa­ gar al comte de Prades pel seu mas i terres a la partida de Rescaç. Aquesta gràcia se li va concedir per les moltes vexacions que havia patit a mans de l'enemic en caure presoner, per l'elevada quantitat que se l'exigí per alliberar-lo i també en consideració de què el seu mas havia estat destruït en les incursions de les hosts de Joan n<46>.

L'OCUPACIÓ DE LA VILA

Després de la caiguda de Lleida, Joan Il va marxar vers el Camp de Tarragona. Seguint aquest camí van ser ocupats Verdú, Guimerà i Barberà. El dia 12 d'agost el rei ja era a Valls, des d'on concedia un privilegi a aquesta vila per poder cobrar un impost so­ bre ei pa, el vi, la carn i altres mercaderies per espai de vint anys<~ 7 > . Aquest mateix dia l'arquebisbe emprava gent dels llocs del 4 Camp per marxar «al Real qui és, o s'espere, sobre Alcover». El setge definitiu, doncs, s'havia d'estabÍir entorn d'aquesta data. I la vila va resistir uns quants dies. Mentre, el dia 18 , el rei va donar la vila en feu al capità Rodrigo de Perea que també partici-

(45) ld., v. I, p. 12'1. Els ll ocs que va n rebre aquesta ll etra va n ser. entre altres. Barcelona -la unive rsi tat i els diputats-. Vic. Castell ó d 'Empúries i Alcover. (46) ld .. v. I. p. 135. doc. núm . H6lJ. (47) MORAGAS. ld., p. 64. doc. núm . 24. (48) AHCR. Llibre del Consell. v. I. f. 3lllr.

53 pava al setge i, el dia 19, davant la resistència de la vila, el rei va es­ criure a Poblet perquè li trametessin una bombarda<·Wl. El dia 21 la bombarda devia haver arribat davant d'Alcover i els seus trets devien ser fonamentals per enderrocar una part de la muralla que havia de permetre l'assalt a la població<50l. ¿Què és allò que va passar aleshores? La interpretació tradi­ cional ens diu que hi va haver una gran resistència fins el final. ¿Va ser, però, així? Tenim versions aparentment contradictòries. Heus aquí la versió dels fets que ens dóna Zurita: .. . y entrada por com­ ba te a Barberà, el Rey fue a paner su campo sobre Alcober, lugar, que sobre todos los otros se quiso señalar en dicho, y en hecho en su rebelión y diòse a merced del Rey, y algunos vezinos fueron castiga­ dos, y otros perdonados, y el lugar, como escrive un autor de aquet, y conforma con él Gonçalo Garcia de Santa Maria, que concorrió en los mismos dias, y dexaron particulares relaciones desta guerra, por la señalada malicia de tan pequeño pueblo, le fue mudada el nombre, aunque siempre permaneció el antiguo»C51 l. Segons aquesta versió, doncs, la vila va acabar rendint-se, o si més no vegem com diferencia el cas de Barberà «entrada por com­ bate»», del d'Alcover «diòse a merced del Rey» i la seva afirmació sembla avalada pel testimoniatge de dos coetanis. En canvi Blanc ens diu que el «r~y hi anà ab companyia de aquest archebisbe [Pere d'Urrea] ab molta gent de peu y de cavall, y los posà siti en forma, y rompent la muralla entrà la vila a força de armes, la saquejà y destruhí y penjà los jurats y çlltres de casa la vila sobre lo hun dels portals d'ella, y manà que se li mudàs lo nom y no.s digués més Alcover, però sempre a retingut lo nom antich»< 52l. L'únic document conservat que ens parla d'aquests fets ens diu el següent: « ... consta a tot lo univers la Regia maiestat per redentió e recuperatió de aquesta vila personalment ésser estada ab tota la po­ tentia sua a siti sobre ella han subsiguí après dies alguns fets per força entrada e ab públicha crida a sacho maior condepnada no solament totes robes e bens dels poblats més totes les persones les dones accep­ tades han esdevingué a lo sacomaior per temps de cinc dies a tot lo exèrcit fonch llesenciat (. .. ) en forma que cosa de ninguna espetie en

(49) CORTIELLA, !d., pp. 376 i 441, doc. núm. 54. (50) Es conserva a la vila el carrer de la Bretxa on, segons la tradició, es va esberlar la mura­ lla i van penetrar els enemics. (51) ZURITA, !d., v. IV, llib. XVII, Cap. LVII. (52) BLANC, !d., v. 11, p. 113.

54 la vila no resta ni romangue ans com a terra dessabitada e deser­ ta ... »<53l. Pensem que es tracta d'un text força exagerat, com inten­ tarem demostrar més endavant. ¿Què va passar, realment? ¿La vila va ser presa o bé es va do­ nar? Més que contradictoris, volem creure que es tracta d'uns textos complementaris. Així, resta indubtable que la vila fou sotmesa a un gran setge i atacada amb trets de bombarda, que destrossaren una part de la muralla, ara bé, ¿es va arribar a produir l'assalt de la vila? És molt probable que certament hi hagués algun assalt i s'arribés a ocupar una part de la muralla, però si acceptem Zurita, haurem d'interpretar que davant la situació insostenible en què aleshores es trobava Alcover, amb la muralla presa per l'enemic, la vila va optar per la rendició abans que la destrucció total. També resta clar el càstig rebut: là vila va ser donada a sac du­ rant cinc dies, la universitat, com a institució, va ser castigada, car va perdre tots els privilegis que tenia, així com també va perdre els càrrecs de batlle i jurats i només restarien regidors<54l, algunes per­ sones van ser castigades -hom diu que a les forques- i d'altres per­ donades. Finalment la vila va perdre el seu nom< 55l, que no recupe­ raria fins a uns anys més tard. En alguns casos el càstig va ser cruel, com és el cas del bombarder alemany Gotier, o Gual ter, que va ser fet presoner i li van tallar les mans i encara el cegaren<56l.

ELS TEMPS IMMEDIATS

Anem a resseguir breument els temps immediatament poste­ riors a la desfeta d'Alcover. Hom ha dit sempre que la vila va per­ dre el seu nom i va quedar abandonada durant f~rça anys. ¿És cert? No. O bé, almenys, no és cert del to.t. Diuen Zurita i Blanc que el

(53) Segons la transcripció de BERTRAN: Documents per a la història, a «Butlletí del Cen­ tre d'Estudis Alcoverencs», núm. I, ( 1978), pp. 24-26. (54) !d., p. 25: «tots altres costums privilegis e institucions que tenir solia e per alguna execució de aquest consell per alguns temps la vila no fonc anome¡wda Alcover axí com era abans ne tingué ba/e ni jurats més solament regidors». (55) El canvi de nom d'una població com a càstig no era una pràctica habitual, però no ens trobem tampoc davant d'un cas únic. Joan 11 també va fer canviar -amb tant d'èxit com en el cas d'Alcover- el nom de La Bisbal d'Empordà, que va passar a nomenar-se «Campreah. (MAR­ TÍNEZ FERRANDO: Pere de Portugal «Rei dels catalans» vist a través dels registres de la seva cancelleria, p. 78). (56) MARTÍNEZ FERRANDO: Catalogo, v. 11, p. 138, doc. núm. 2790.

55 nom d'Alcover mai no es va perdre. Certament, a la documentació local dels anys immediats a la desfeta es constata com no hi ha cap altre nom que el d'Alcover, fins i tot en els tractes amb el Capítol tarragoníC57l. El nom de la vila, doncs, podia ser prohibit, però sem­ pre va seguir essent utilitzat. ¿La vila va quedar abandonada? No pas totalment. Cal pensar que amb els combats i la posterior repressió molta gent es faria escà• pol i molts d'altres moririen. No ho podem saber. Els protocols que s'han conservat corresponents als temps immediats del desastre ens donen una certa clarícia sobre la situació de la vila(SHJ. La vila era governada per un capità-regent imposat per l'ar­ quebisbe com a senyor de la vila (el 1465 el capità era el donzell Jaume Martí), ajudat per alguns prohoms de la mateixa població; el rector i el vicari van ser canviats, i hi havia un cert nombre de veïns que devien mantenir una activitat econòmica mínima. De fet, des del desembre de 1464 fins l'octubre del 1465 no trobem documentat res més que testaments i no és fins aquest darrer mes que trobem la primera venda de terres. Però la presència dels testaments i dels posteriors inventaris de béns, ens permeten dubtar de la realitat dels cinc dies de saqueig i de la destrucció total, ja que en aquests inventaris no només ens consten robes i mobles sinó també, en alguna ocasió, objectes d'ar­ gent. ¿Va ser doncs un saqueig selectiu?, ¿o és que molts veïns van poder salvar els seus béns amagant-los o treient-los a temps de la vila? La vila, tan reduïda com era passava gana, probablement per manca de braços per treballar la terra. Pel novembre del 1465 van haver d'emprar vint-i-cinc quarteres de forment a un prevere co­ mensal de Tarragona -Jaume Campaner-, un forment que no va poder ser retornat fins el 24 d'agost del 1467, quasi dos anys més tardC 59l, el que ens demostra les dificultats que passaven. La vila, de fet, sembla ser que no va començar a retornar a la normalitat fins el 1476, moment que l'arquebisbe li va restituir els privilegisC60l.

(57) AHAT, Man. Not. 1464-1465. Passim. (58) Jd., passim. (59) Jd., f. 16v i paper solt. (60) BERTRAN, ld., p. 24.

56 CONCLUSIONS

La vila d'Alcover va mostrar en aquesta guerra un comporta­ ment excepcional, resistint pràcticament en solitari no res menys que divuit mesos. Com diu Zurita, Alcover és el «lugar que sobre to­ dos los otros se quiso señalar en dicho, y en hecho en su rebelión. Va resistir almenys dos setges i va caldre un tercer setge, amb la presèn­ cia del mateix rei, Joan 11, per aconseguir la rendició de la vila. Al­ cover va sortir terriblement malmesa d'aquesta experiència. Prime­ rament per la llarga resistència, després pel saqueig i la repressió. I com a conseqüència d'aquests fets, la vila restà inerme, sense alè, durant molts anys, i el càstig imposat per la senyoria no va ser reti­ rat fins dotze anys més tard. Són uns fets que per la seva magnitud, a nivell local, restaren a la memòria col·lectiva de la població durant segles i arribà als temps moderns com un mite, magnificat per la versió fantasiosa que va publicar Cosme Vidal a finals del segle XIX. EZEQUIEL GORT i JUANPERE

57

CLARORS DEMOGRÀFIQUES A L'ENTORN DEL SEGLE XV. LA CONCA DE BARBERÀ

NOTES GEOGRÀFIQUES

La Conca de Barberà, segons la Divisió Territorial vigent, s'es­ 2 tén per una superfície propera als 650 km . Inclou els termes muni­ cipals de Barberà, Conesa, l'Espluga de Francolí, Forés, Llorac, Montblanc, Montbrió de la Marca, Passanant, les Piles, Pira, Roca­ fort de Queralt, Santa Coloma de Queralt, Santa Perpètua de Gaià, Sarral, Savallà del Comtat, Senan ,· Solivella, Vallclara, Vilanova de Prades, Vilaverd i Vimbodí. Geogràficament la comarca presenta cinc unitats diverses: la Conca estricta -valls del Francolí i l'Anguera fins a l'estret de la Riba- ; l'alta vall del Gaià; la plataforma segarrenca -capçalera del Corb-; la zona del Montsànt i l'altiplà de Senan. Des d'un punt de vista estructural la Conca forma part de la Deprèssió Central Catalana. La major part és formada per materials calcaris (Masalles, 7-10). Centrarem el. nostre estudi en l'anàlisi de quatre parròquies pertanyents a la Conca estricta i en un·a que és la capital indiscutible de la zona de l'Alt Gaià. Sabem, gràcies als estudis d'Iglésies, que l'Alt Gaià comprèn la rodalia de la zona de Santa Coloma de Queralt, amb la Vila Com­ tal inclosa. Abasta tot un seguit de parròquies situades entre els 500 i els 750 metres d'altitud, si considerem els nuclis-cap, ja que alguns llogarrets depassen els 750 metres. Sense apreciar Bellprat, també pertanyent a l'Alt Gaià, però inclòs a la comarca de l'Anoia per vo­ luntat municipal , tenim la relació següent: Aguiló -amb la Pobla de Carivenys, els masos d'Almenara, Santa Fe de Mont-fred, les

59 Roques i masies diverses-; Biure; Santa Coloma de Queralt -amb les sufragànies de Figuerola de l'Abadiat, Guimons i Sant Gallard-; Santa Perpètua de Gaià -amb Montalegre, Seguer i Viladeper­ dius-; Pontils -amb Valldeperes- i Vallespinosa. Aquesta és la nòmina de parròquies i sufragànies de l'Alt Gaià. No entrem en di­ visions municipals.

EVOLUCIÓ DEL POBLAMENT SEGONS ELS FOGATGES MEDIEVALS

La Conca de Barberà L'any 1378 fou realitzat el primer fogatge on també figuren anotades les avaluacions de les poblacions hospitaleres -Barberà, l'Espluga Jussana, Montbrió de la Marca, Ollers i Pira. Al primer fogatge conegut -1365- aquestes no hi eren inscrites. Aquell any de 1378 la Conca estricta disposava de 1.532 focs - Tarrès inclòs, amb 10. El següent fogatge que ha pervingut fins els nostres dies és da­ tat l'any 1497. Llavors les localitats de la Conca només assolien 1.081 focs. La pèrdua respecte el 1378 havia estat de l'ordre del 41%. A finals del segle XV la Conca havia superat les grans crisis demogràfiques i, és clar, generals que el principat havia patit. Per exemple, Ja tocant a l'època de l'enfrontament armat entre els parti­ daris de Joan li i la Generalitat -1462-1472-, el qual provocà una gran inestabilitat al camp. Montblanc és descrit amb els carrers de­ serts i les muralles enrunades. En el curs de la guerra, Forès i Sarral foren incendiats. La pesta féu fugir els diputats de la Generalitat de Montblanc, on s'havien aplegat per celebrar Corts, a finals del segle XV. Potser Ja desaparició dels poblats de Montornès, Anguera i el Pinetell arrenca de llavors (Iglésies, 78). Extrem que no podem con­ firmar pel cas del Pinetell ja que, si més· no, fou repoblat. Observem l'evolució del poblament als pobles i viles de la Conca estricta on disposem d'obituaris del segle XV i també a altres centres importants:

60 Localitat Nombre de focs 1378 1497 Barberà 88 61 Guàrdia dels Prats 50 33 Montblanc 486 287 Sarral 194 136 Vallclara 61 25 Vilaverd 51 21 TOTALS 930 563

La reducció del poblament és evident. També ho és el fet que cal buscar-li altres explicacions que les generals.

L'Alt Gaià L'any 1378, el conjunt de la zona coneguda amb el nom d'Alt Gaià assolia 365 focs. L'any 1497 havia davallat a 249 focs. Sobta el fet que dues enquestes donin uns totals de llars ben diferents quan han estat confeccionades el mateix any, però succeeix en el cas de Santa Perpètua de Gaià -50 o 25 focs. Amatents a l'estimació més alta per a aquest poble, obtenim el llistat següent:

Localitat Nombre de focs 1378 1497 Santa Coloma de Q. 161 101 Santa Perpètua 50 10 Ponti ls 48 17 TOTALS 259 128

Els efectius humans, a la conca alta del Gaià, van disminuir en un 50%, més acusadament que a la Conca estricta. Convé dir que Aguiló només apareix el 1378 amb 45 focs, de la mateixa manera que Rocamora i Seguer amb 5 i 3 focs, respecti­ vament. En canvi, Figuerola de l'Abadiat només consta el 1497, amb 6 focs. Iglésies estima de l'ordre de 53 focs les omissions de

ól l'any 1497, la part més important de les quals toca a Aguiló. El llo­ garret de Valldeperes no disposa de dades censals fins el segle XVI. El conjunt de la zona on disposem de referències en les dues anyades passà de 338 focs a 190, amb una pèrdua del 44%. Si bé la minva de focs de la capital colomina és impressionant, també és res­ senyable la de Santa Perpètua -malgrat les diferents estimacions­ i la de Pontils. La pèrdua d'aquest percentatge de pobladors tan crescut -la meitat- ha de ser explicada. Ho hem fet a través d'un obituari to­ cant a la capital de l'àrea -Santa Coloma de Queralt. Ho veurem més endavant. Donem ara un cop d'ull a la demografia catalana baix-medieval, a través de les fonts bibliogràfiques.

EL SEGLE XIV

Per Vilar els segles XIV i XV foren «dos segles de catàstrofes demogràfiques». Sembla evident que la Catalunya de mitjan segle XV donava senyals de pèrdua de vitalitat, sobretot respecte a la pui­ xança del segle XIII. Els esdeveniments poblacionals en constituei­ xen un signe clar, per aquest autor (Vilar, 147). Si bé l'any 1315 una forta crisi de subsistències havia colpejat el nord-oest del Vell Continent (Ca bes tany, 167), hom no ha detec­ tat cap repercussió documentada a Catalunya. El tomb entre uns «anys feliços» i l'hecatombe s'esdevé el 1333. L'expressió que feren servir els contemporanis per a designar­ lo és prou exemplificadora: «lo mal any primer». No es tractà pas d'una epidèmia sinó de fam, d'una gran carestia de forment a Aragó i a Catalunya que es perllongà fins el juny del 1334. Detalls: l'abril del 1333 una quartera del blat s'havia arribat a vendre a 42 lliures i una d'ordi a 24, i a la capital catalana el nombre de morts devia as­ solir els 10.000 en només dos mesos, just fins a l'arribada de dos pe­ tits vaixells carregats de blat des de Tortosa i de quatre grans naus procedents de Sicília (Vilar, 148). Segons un altre autor, la solució al problema va raure en l'adveniment a la ciutat de naus castellanes carregades de forment (Cabestany, 167). La manca de queviures reincidí el 1347, «l'any de la gran fam» (Galofré, 1), tot i que Vilar (148), situa aquesta anyada dins l'època de les grans pestes. És possible que la pesta negra no fes acte d'apa-

62 rició fins el 1348, quan unes naus italianes procedents de Crimea l'escamparen per la Mediterrània Occidental (Cabestany, 167). El 14 de maig d'aquell any, Barcelona celebrava una processó solemne amb l'esperança d'aconseguir la intercessió divina per a aturar el mal que remeté l'atac a finals de juny, si fem cas de la Crònica del Racional. L'extensió del contagi i de la mortalitat fou formidable: al Cap i Casal traspassaren quatre dels cinc consellers de la Ciutat; a Tàrrega el nombre d'habitants no era suficient per a escollir el nom­ bre regular de consellers i de jurats; el monestir de Santes Creus po­ dia passar amb un sol forner. .. En podem recollir notícies més properes. Parla el canonge Blanch: «en lo any 1348, hi hagué en Tarragona, en lo Camp y en tot Catalunya gran pesta, que fonc general en Europa, de la qual mori­ ren infinitas personas. Féu tal destroça en esta terra, que faltaven fos­ sars y cementiris per a enterrar los morts ... » (Blanch, 11, 43). Escriu Mn. Segura, el monògraf colomí, i esmenta el 1349: «La nostra co­ marca era, realment, desèrtica de gent en aquella època; la terra era, en la seva major part, inculta i plena de boscúries; faltava gent, falta­ ven braços que la fessin produir» (Segura, 178). Anota Vilar: «A Montblanc, el 20 de juny dell351, ja no hi ha notaris» (Vilar, 148). Tot plegat, arran del flagell pestífer, hom constata l'existència de despoblaments, de disminució de les rendes públiques, d'ocupa­ cions il·legals de béns sense propietari, de saqueig de cases abando­ nades, de deixadesa de conreus, de terres sense hereus, d'assalts in­ discriminats als calls jueus ... (Vilar, 147-148). Fins el 1351 l'assot pestilent és documentat. Creiem, però, que cal defugir les estimacions numèriques i és menester, en canvi, rete­ nir la· idea que, encara que el malson hagués acabat ací, el normal desenvolupament de la demografia catalana restava seriosament hi­ potecat durant un parell de generacions, si més no (Cabestany, 169). Però els desastres no acabaren. El 1357, una plaga de llagosta, procedent de terres castellanes i valencianes, féu irrupció per la zona de Tortosa (Cabestany, 169). El dia de Sant Jaume del 1358, un núvol d'ortòpters caigué sobre les collites i, en certes contrades, arribà a malmetre fins i tot els arbustos (Vilar, 159-160). Ignorem si els dos autors esmenten la mateixa plaga. La del 1357 procedia del nord africà i havia recorregut tota la conca mediterrània per assolir, des de Múrcia i a través de València, el nostre país. No cal dir que les repercussions agrícoles del pas dels animalons foren nefastes en

63 restar totalment anorreats collites, sembrats i qualsevol tipus de planter valuós. La pesta no havia desaparegut d'escena. Estava a l'aguait. Els anys 1362-1363 i 1371 reaparegué a Barcelona. AI camp, i atenent als criteris de les memòries populars, aquestes dues mortaldats foren conegudes amb els noms de «dels infants» i «dels mitjans», respecti­ vament i segons l'edat de la població atacada. Mentre, a les actes notarials hom parla de la «primera» i la <

EL VOLUM TOTAL DEL POBLAMENT CATALÀ AL SEGLE XIV

És impossible de mesurar quantitativament l'impacte de les desgràcies demogràfiques del segle XIV en relació amb la població catalana del «mal any primer» -1333. Desconeixem de la mateixa manera la segona com l'abast numèric real de les primeres (Vilar, 151). Ara bé, els fogatges denoten una estagnació persistent, a un nivell absolut molt baix de poblament que el marc de crisi permet de justificar. Però ¿quin grau de fiabilitat mereixen els fogatges? És sa­ but que els problemes bèl·lics en què es va veure embolicat Pere el Cerimoniós provocaren un augment de la pressió fiscal. Les Corts i el Rei decidiren d'incrementar el control sobre el nombre d'imposi­ tors i les quantitats a satisfer. Aquest fou el principal motiu d'elabo­ ració dels fogatges -relacions de llars-, distribuïts per localitats, terme i demarcacions superiors -vegueries i/o bisbats. Les Corts de­ terminaven quin nombre de focs restava exempt. Els recomptes de població han estat elaborats en base a aquests documents però, sens dubte, cal malfiar d'una sèrie de fac­ tors. En primer lloc, la confecció dels. fogatges era molt rudimentà• ria: es basava en les declaracions dels jurats dels pobles i viles i les còpies no presenten esquemes gaire clars. En segon terme, són documents administratius -censos fis­ cals- i, per tant, estan limitats a una gestió de durada temporal i de tràmit. Aquest condicionant ha de tenir a veure amb. la pèrdua de moltes relacions. En tercer lloc, cal ponderar l'ocultació fiscal. Certs focs no deuen figurar als recomptes. En quart lloc, presenten procediments de redacció contradicto­ ris: uns en base a vegueries i d'altres segons els bisbats.

65 En cinquè terme, les dades tocants a poblacions senyorials són estereotipades car els senyors pagaven un tant alçat. En sisè: els buits documentals, com ara la manca d'algunes po­ blacions o de zones senceres d'algunes comarques. I en darrer terme, el coeficient multiplicador a aplicar per tal de transformar el nombre de focs en habitants. Hom accepta el 4,5 però sense tenir massa en compte les diferències d'hàbitat i la diver­ sitat entre camp i ciutat. Sigui com sigui i amb el benentès de les limitacions anteriors, no hi ha més cera que la que crema i els fogatges han de ser conside­ rats com una font documental vàlida per aproximació de cara a atansar-nos al coneixement de la població catalana baix-medieval. Cabestany, prenent com a base les propietats dels cenobis de Poblet i de Santes Creus, quantifica en un 40 i en un 50%, respecti­ vament, les pèrdues de població entre el 1358 i el 1378. el mateix autor apunta que els llocs petits van patir més despoblació a causa dels fenomens migratoris vers les viles grans i l'abandonament de les terres pobres ( Cabestany, 170). De fogatges del segle XIV ens n'han pervingut tres: el de 1358, el de 1360-1370 -refosa dels decretats per les Corts de Tortosa i de Cervera- i el de 1378, amb tres còpies i instrument fiscal usat fins el 1497, malgrat les protestes i les correccions constants. Els totals de focs: 104.000 el 1360-1370 i 83.000 el 1378. La mortalitat dels mitjans -1371- i l'episodi bèl·lic de la guerra dels Dos Peres semblen condicionar aquest salt de 468.000 a 373.000 ha­ bitants entre les dues dates -amb aplicació del coeficient 4,5.

EL SEGLE XV. UN GRAN DESCONEGUT

«La demografia catalana, a final del segle XV, havia arribat a un nivell molt baix. Hem de retrocedir fins el segle XI per trobar una població inferior» (Galofré, 1) . Afirmació que difícilment pot ser discutida. Si bé , com sabeu, no disposem de cap fogatge fins l'any 1497, el? 60.000 focs del país aleshores i els 23.000 de pèrdua respecte el 1378 són una bona mostra. Una sagnia considerable, però poc explicada. Evidentment, la petja documental deixada pels daltabaixos demogràfics del Quatre-cents fou molt menor -o ha es­ tat molt menys estudiada- que la llarga cursa de malvestats enume­ rades pel Tres-cents.

66 Parlàvem dels terratrèmols. Al segle XV reincidiren. L'any 1427 fou nefast: Olot en rebé l'impacte; la rosassa de Santa Maria del Mar, a Barcelona, caigué a terra; el campanar de Santa Maria de Ripoll quedà truncat per sempre més, a Besalú calgué reconstruir l'església romànica de sant Vicenç (Galofré, 2) i el castell de Savallà -hi ha autors que creuen possible la confusió amb Sa bella- restà malmès (Segura, 212). El 1448 el moviment sísmic tornà a ser gene­ ral, tot i castigar especialment, com quasi sempre, la zona est del país. Del 1462 al 1472 s'operà la Guerra Civil Catalana, que en­ frontà els partidaris de la Generalitat contra els seguidors de Joan Il. La guerra era conseqüència de la crisi social i agreujà l'econòmi• ca: collites arrasades, masies destruïdes, comerç paralitzat, pèrdua de braços al carrip ... ( Galofré, 2). Per si no n'hi hagués prou, uns altres dos genets de l'Apoca­ lipsi s'hi afegiren: la pesta i la fam. Vilar (150) assenyala la presèn­ cia del primer a Barcelona el 1410, 1429, 1439, 1448, 1465-1466, 1476, 1483, 1486, 1493-1494 i 1497. Un total de deu onades pesti­ lents, les més fortes tindrien lloc el1457 i el1489-1490 en dates, sor­ prenentment, no relacionades per Vilar, però que cobren gran valor a la taula elaborada per Smith. En dues capitals de la nostra zona com Tarragona i Reus són detallades les epidèmies o notícies següents: Tarragona: 1404, 1410, 1418-1420, 1424 i 1429 (Cortiella 1984). El mateix autor no consi­ dera importants els assots de 1442 i de 1450, detallats per Morera. El 23 de juliol del 1483 el flagell assotava la capital, i la fugida de tarragonins cap el camp era digna de consideració ja que hom temia que no seria possible de reunir el Consell, compost de 23 membres. El 25 d'abril del 1490, tingué lloc una proces:.;ó solemne amb la relí• quia del braç de Santa Tecla. Pel 10 .de juliol la malaltia havia estat aturada i la millora en l'estat general de salut era evident (Sanchez, 27). Reus: 1450 i 1494. En la primera data el Consell de la Ciutat prengué tota una sèrie d'acords destinats a evitar el contagi: condi­ cionà l'entrada de forasters, limità el desembarc a Salou de fustes o vaixells procedents de l'empestada illa de Mallorca i ordenà el tan­ cament de portals. El 1494 abunden les notícies tocant al focus pes­ tífer mallorquí. Encara el 1495 i el 1496 el Consell obligà al tanca­ ment de portals, atenent al fet que l'epidèmia anava estenent-se pels rodals (Vilaseca, 29-30).

67 ¿Quin paper jugà la crisi demogràfica en l'aturada del poten­ cial català? En primer lloc, convé estar d'acord amb la interacció dels diversos factors en la dinàmica històrica. Res no permet de ne­ gar que les crisis de mortalitat no derivessin d'una incapacitat del sistema agrari per nodrir a una població nombrosa i en vies de crei­ xement. Res no permet de negar que la relació fos inversa. Passés el que passés i malgrat tot, el degotall d'homes, de força i d'energia sofert pel país al llarg dels segles XIV i XV el considerem molt im­ portant a l'hora d'explicar la caiguda del poder català a les acaballes de l'Edat Mitjana. Cal entrar més en joc i assabentar-vos dels resultats de la nos­ tra tasca investigadora duta a terme en l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona i en l'Arxiu Parroquial de Santa Coloma de Queralt, on s'hi conserven uns llibres de defuncions de diferents èpoques del segle XV. Són autèntiques pedres de toc per tal de concretar la pe­ riodicitat i la intensitat de les crisis de mortalitat o/i mortalitats de crisi del segle XV.

ELS OBITUARIS DEL SEGLE XV

Encetarem l'estudi dels llibres de defuncions del segle XV ate­ nent a la cronologia dels mateixos. Començarem pel més antic -el de Santa Coloma de Queralt- i acabarem pel d'inici més tardà -la Guàrdia dels Prats-, passant, per ordre, pels de Vallclara, Barberà i Vilaverd-la Riba.

Santa Coloma de Queralt. 1428-1451 Ha arribat fins els nostres dies un obituari pertocant al nucli de població més important de la zona de l'Alt Gaià< 1l. El llibre té for­ mat de mig foli, sense numerar, i presenta un desordre intern moti­ vat per la pèssima enquadernació d'alguns dels plecs. La disposició de les actes de defunció, certament caòtica, és: 1. 16 de novembre del 1428 a 6 de nqvembre del 1430. 2. 9 d'octubre del 1437 a 3 d'octubre del 1450. 3. Després de la partida del 12 d'octubre del 1442, que figura aproximadament, a la meitat del segon apartat, trobem quatre fulls

(I) Arxiu Parroquial dc Santa Coloma de Queralt.

68 Plànol: La Conca de Barberà. e = parròquies estudiades O = altres poblacions avaluades pels fogatges medievals. relligats fora de lloc. Serven actes de mort des del 10 d'agost al 5 d'octubre del 1428, des del 27 de març a 1'1 d'octubre del 1437 i des del 6 d'octubre del 1450 al 7 d'abril del 1451. 4. 21 d'octubre del 1430 a 3 d'octubre del 1450. En definitiva, considerant la relació en conjunt, abastem les actes d'òbits de Santa Coloma i les sufragànies de Figuerola, Guï• mons i Sant Gallard compreses entre el 10 d'agost del 1428 i el 7 d'abril del 1451. Val a dir que, en acabar el volum, figuren 7 folis que conser­ ven actes de baptisme del 1480, del 1497 i del 1505. Ací els encaval­ caments són constants i trobem planes cosides a l'inrevés. A l'obituari no són inscrits els albats, és a dir, els menors de 12 anys, els que no havien fet la primera comunió. En el registre parro­ quial colomí els òbits de menuts no figuraran fins el 1595. A la pri­ mera meitat del segle XVII abastaren el 46% de la mortalitat total i a la segona meitat del segle XVIII el 60% (Gual). Ho diem perquè si el comportament demogràfic del Quatre-cents fou parell al de l'Edat Moderna, hem de tenir en compte que treballem sobre unes xifres de defuncions que han de representar només la meitat aproxi­ mada del total. Un cop feta aquesta important consideració detallem el movi­ ment anual dels enterraments -primera columna- a Santa Coloma en el període 1428-1451. Les dades de la segona columna recullen el nombre de persones extremunciades respecte les traspassades, és a dir, els colomins que foren a temps de rebre els darrers sagraments abans de morir. A la tercera columna hi trobareu els sobrevivents, els extremunciats que aconseguiren d'escapar als tentacles de la mort. El quadre i la gràfica revelen la presència de tres puntes de mortalitat impressionants els anys 1430, 1441 i 1449, quan finaren 72, 50 i 28 colomins, respectivament. Parlem d'un total de 150 habi-, tants que abasta el 42% del conjunt d'òbits -357- de l'etapa 1428- 1451. L'any 1430 assoleix el 20% d'aquest total, el 1441 el 14% i el 1449 el 8%. Sense considerar els anys 1428 i 1451, que no són com­ plets, obtenim una xifra de 339 defuncions, amb una mitjana anual de 15 decessos. Les desviacions de les tres anyades crítiques res­ pecte a la mitjana són colpidores, sobretot pel que fa al 1430 i al 1441. En canvi, trobem expressats al quadre els valors d'un munt d'anys prou benignes. Hi podríem comptar tota la dècada dels 30,

70 Quadre 1:

Any Òbits Extrem. Sobreviv. Òbits extrem. Òbits 1428 13 11 1429 8 2 1 1430 72 38 5 (7%) Totals 93 51 (55%) 6 (12%)

1431 8 5 2 1432 8 3 1 1433 9 6 1 1434 8 8 3 1435 12 8 3 1436 10 7 1437 8 4 1438 11 9 1439 12 9 4 1440 12 11 3 Totals 98 x = 10 70 (71%) 18 (25%)

1441 50 39 7 (14%) 1442 8 8 1 1443 8 7 2 1444 13 9 2 1445 17 14 1446 11 9 4 1447 5 4 1448 7 6 1 1449 28 20 2 (7%) 1450 14 10 Totals 161 x = 16 127 (79%) 19 (15%)

1451 5 4 TOTALS 357 252 (71%) 43 (17%)

71 Òbits. 50

40

30

20

10

5

1430 35 40 Anys.

Gràfica 1: Distribució temporal dels òbits enregistrats semestralment a la parròquia de Santa Coloma de Queralt (1428-1450).

quan no s'assolí la mitjana de 10 defuncions l'any. Tocant al decenni 1441-1450 i ultra les dues flexions de la mortalitat enumerades -1441 i 1449-, copsem un cert empitjorament de la situació el 1445 i el 1450. Uns comentaris més sobre la crisi del 1430. El total de 72 òbits d'adults no serà superat fins els anys de guerra i fam de 1641 i 1642, amb 91 i 85 defuncions de majors, respectivament. La pesta, el 1651, s'emportà a l'altre món 140 adults. La penúria del 1802, 88, i la Guerra contra el fïancès, el 1809, 74. Només cinc superacions de la xifra de traspassos del 1430 al llarg de tota l'Edat Moderna i, a més, tots pertocants a moments de crisi general, en combinar-se guerra, fam i contagi (Gual). No hem de dubtar, doncs, dels enor-

72 mes estralls de la crisi del 1430, més encara si tenim en compte que al segle XV el volum de població devia ser molt menor que a l'Edat Moderna. El relleu quantitatiu de l'anyada de 1430 és, en definitiva, colpidor. Quant al percentatge -passa del 70- representat per les extre­ muncions sobre el total d'òbits en el conjunt del període enquestat, no ha d'escapar a l'atenció el fet que el valor més baix s'esdevingui pel 1430. En aquell any de sobremortalitat només foren extremun­ ciats el 55% dels difunts, mentre a les altres dues anyades negatives -1441 i 1449- ho resultaren el 78% i el 72% respectivament. En el global de les tres anyades reberen el darrer sagrament 97 dels 150 malalts, el 65%. Ben segur, doncs, que les dificultats inherents a la crisi del 1430 impediren l'administració de l'extremunció; els casos de mort sobtada i els casos en què el rector va témer -o fou vícti• ma- del contagi. Vora sis de cada deu traspassos tenien lloc només dos dies després de rebre els darrers sagraments i només un de cada deu es va escaure passats quinze dies. També volguerem avaluar una hipotètica taxa de supervivència en base al recompte dels casos on el malalt rebé l'extremunció però superà el mal tràngol. Quantificarem aquesta grollera estimació en un 12%. Als anys de crisi demogràfica es revelava de l'ordre de 7%, 14% i 7%, respectivament. Sobta l'alt percentatge del1441. Tot ple­ gat, n'hem de treure en clar que un de cada deu malalts sembla que podia escapar als tentacles de la mort. El moviment mensual-estacional dels òbits del període que es­ tudiem és d'interès: Recollim les dades tocants als anys complets: deixem fora el 1428 ·i el 1451. Patim, a més, una indeterminació pel1436 ja que una de les partides pot pertànyer tant al febrer com al març, en datar l'anterior el 18 de gener i la posterio_r de 5 de març. Sabem que la defunció tingué lloc el dia 3. A la llum del quadre anterior, situem un mínim global de de­ funcions al mes de gener, seguit ben a prop pel setembre i pel no­ vembre. Màxim al mes d'octubre, gairebé encalçat pel desembre. Atenent a una anàlisi estrictament estacional, observem com el mínim té lloc a l'hivern i el màxim a la tardor. Al trimestre gener-fe­ brer-març es concentren 73 casos -el 21%- i al d'octubre-novem­ bre-desembre el 29%. Primavera i estiu s'acosten força al percen­ tatge que els pertocaria -25%- en obtenir el 26 i el 23%, respecti­ vament.

73 Quadre 11: Moviment estacional dels òbits a Santa Coloma de Queralt

Anys Gen. Fe b. Mar. Abr. Maig Juny Jul. Ago. Set. Oct. Nov. Des. 1429 1 1 1 1 1 1 1 1 1430 3 1 6 17 14 9 9 6 3 1 2 1 1431 1 1 1 1 1 1 2 1432 1 1 1 1 1 1 2 1433 1 1 1 1 2 3 1434 1 1 1 1 4 1435 1 3 1 3 3 1436 1 1 1 1 1 1 2 1 1437 1 1 3 1 2 1438 2 1 2 1 1 3 1 1439 1 2 1 8 1440 5 1 1 1 1 1 2 1441 2 4 5 4 4 3 13 10 1 3 1 1442 1 1 1 2 3 1443 2 1 2 1 2 1444 1 1 1 2 1 1 2 4 1445 1 7 1 2 2 1 1 1 1 1446 1 2 2 1 2 1 2 1447 2 2 1 1448 2 1 2 2 1449 1 1 1 4 5 3 2 3 5 2 1 1450 2 1 1 1 6 1 2 Totals 16 30 27 32 30 26 35 26 17 41 18 40

Es tracta d'un moviment mensual sorprenent. Hom ha vingut repetint que, per raons lògiques, l'època de l'any més perillosa pels adults és l'hivern; Santa Coloma llença els mínims en aquesta esta- ció. Hom ha repetit de forma sovintejada el qualificatiu de benigne referit a la primavera, però a Ja Vila Comtal ho fou més l'estiu. Això no treu que la dispersió dels valors sigui perceptible i que els percentatges estacionals siguin parells. Tocant a l'anàlisi detallada del flux mensual a les anyades críti- ques, copsem com Ja crisi del 1430 s'estengué de març a agost quan tingueren lloc 61 dels 72 òbits i encara més concretament als mesos d'abril i maig, amb 31 dels 72 decessos. Precisament aquests traspas-

74 sos aplegats a l'abril i al maig del 1430 inflen les xifres del total del moviment estacional primaveral, que, de no ser així, es veuria re­ duït a valors numèrics que ens el farien qualificar de bo. En canvi, la punta de mortalitat del 1441 trobà màxim expo­ nent als mesos d'estiu ja que juliol i agost abasten 23 dels 50 casos. La resta de mesades presenta unes xifres de defuncions força repar­ tides i igualades, fet que s'accentua el 1449. Una darrera dada: l'any 1430 fou l'únic de la sèrie on cada mes enregistra, almenys, una defunció.

Vallclara. 1426-1469 Vallclara és un poble situat a la part sud de la Conca estricta, als peus de les Muntanyes de Prades. No disposem de dades demogràfiques del lloc per l'any 1365, si bé sabem que el fogatge del 1378 li assigna 61 focs i el del 1497 només 25 (Iglésies, 80). A la llum d'aquestes xifres podríem pensar en una fallida poblacional esdevinguda al llarg del segle XV. Un llibre de defuncions ens ha aportat més claror< 2l. Té format de mig foli, no és paginat i abasta els òbits del període 1426-1469, sense salts documentals. A més, trobem insciites unes partides de defuncions del 1419, una del 1477 i una darrera del 1524. Per tant, el registre vallclarenc comença gairebé al mateix any que el colomí tot i contenir unes anotacions molt posteriors -18 anys més. El lli­ gall de Vallclara presenta una diferència definitiva respecte al de la Vila Comtal: enregistra durant tota l'etapa que comprèn els òbits d'albats. Aquests decessos figuren relacionats seguint la fórmula «al­ bat de tal» i quasi mai consta la data de dia i de mes de traspàs, si bé en moltes oportunitats és possible de deduir-la en ser anotades pels rectors les dates anteriors i posteriors. Detallem les següents crisis de mortalitat: 1419, 1430, 1441, 1457 i 1464. Pel que fa a la primera anyada podem dir amb tota seguretat que no ens ha pervingut el total d'òbits. Retenim les defuncions grà• cies a que un full tocant al 1419 fou relligat entre les partides del 1439 i del 1440. Al mes d'abril del 1419 finaren 22 vallclarencs, 11 dels quals eren albats. Sobren comentaris.

(2) Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (A.H.A.T.). Vallclara, caixa 1, núm. 14.

75 ' Obits.

40

30

20

10

5

I I I 1430 35 40 45 50 55 60 1465 Anys.

Gràfica 2: Els òbits semestrals durant el període 1426-1469 a la parròquia de Vallclara. El 1430 es produïren 47 defuncions, amb una aportació molt gran d'albats -37, el 78% del total. Els atacs de la mort cobraren molt relleu a l'abril, un altre cop -22 menuts morts-, i al setembre -14 petits. El 1441 hi hagué 40 decessos. Una altra volta el pes específic d'aquesta pèssima anyada el duen els infants morts: 34, el 85%. No podem intuir la datació de 14 d'aquests sebolliments, mentre que 11 tingueren lloc al juliol i 9 a l'agost. El 1457, 39 traspassos, 29 dels quals -75%- de menuts. El cop fou molt fort als mesos de juliol -27 òbits dels 39- i a l'agost. El poblament de Vallclara degué restar molt negativament afectat ja que els anys de 1458 i 1459 el rector no anotà cap defunció. El 1464, de 23 defuncions només 2 corresponen a menuts. No sabem si la malaltia o la carestia atacà especialment als majors o si els albats foren subenregistrats. Ens resulta altament sospitós que del 1460 al 1469 només figurin inscrites dues actes de traspàs de me­ nuts: les del 1464, precisament. Els adults finaren, sobretot, al mes de juny -10 dels 23 casos. Ultra aquestes anyades de crisi, perfectament delimitades, és possible que les dificultats s'accentuessin els anys 1453 -11 òbits d'adults-, 1428 -4 albats i 4 adults- i 1445 -7 adults i 1 albat. La resta d'anys, com a Santa Coloma, es mouen a nivells numèrics molt baixos, fet que permet de pensar en la bona qualitat d'un registre que recull tant les anomalies com la normalitat. Potser l'únic punt fosc rau en una hipotètica mancança d'anotacions d'albats en el da­ rrer decenni, com ja hem esmentat. Retenim, de moment, unes dades molt il·lustratives. Durant el període temporal coincident entre l'obituari vallclarenc i el colomí -1428-1450-, dues de les tres crisis detectades a la gran parròquia troben repetició en una parròquia més petita 1 força distant. Ens re­ ferim al 1430 i al 1441. A més, l'ordre d'importància és el mateix i, pel que fa al 1430, el més crític també repeteix -abril-, si bé a Vallclara notem un rebrot el setembre.

Barberà de la Conca. 1447-1490 Donarem esment del registre de defuncions més antic i conser­ vat del poble que dóna nom a la comarca i que jau al bell mig de la 3 mateixa. Ens referim al llibre d'òbits de Barberà( ) que guarda els

(3) A.H.A.T. Barberà de la Conca, núm. 12.

77 Obits. 40

30

20

10

5

1450 55 60 65 70 75 so 85 90 1495 Anys

Gràfica 3: Barberà (1447-1490), els òbits semestrals enregistrats a la parròquia. decessos haguts entre el 1447 i el 1490. De tota manera, si bé figura una partida datada el 3 de febrer del 1446, té lloc un salt documen­ tal entre els anys 1481 i 1486, sexenni que, forçosament, resta fora d'anàlisis. D'altra banda, al plec de mitjos folis sense numerar els albats només hi són anotats de manera molt discontínua: el 1450, el 1456- 1457 i el 1489-1490. Com veurem són les defuncions de menors les que donen relleu a les crisis demogràfiques. Detallem els següents moments difícils: 1450, 1456-1457, 1464, 1466 i 1490. El 1450, 24 decessos, 11 dels quals són d'albats. No ve anotada la data de traspàs dels mateixos sinó que la relació nominal porta l'encapçalament: «

79 Altrament, la situació demogràfica havia de ser força favorable en la dècada 1471-1480, on només el1477 sembla abastar, amb 7 en­ terraments, una tornada als problemes. Així, doncs, l'obituari barberenc permet de situar cronològica• ment cinc crisis de la segona meitat del segle XV i comprèn una eta­ pa, la del 1470 en endavant, que ens era inaccesible per Santa Co­ loma i per Vallclara. Els daltabaixos demogràfics patits per la comanda hospitalera també troben reflex fidel en els fogatges. Mentre el 1378 li eren im­ putats 88 focs, el 1497 havien disminuït a 61 (Iglésies, 80).

Vilaverd. 1461-1513 El llibre que abasta les defuncions de la parròquia vilavertrana durant els darrers quaranta anys del segle XV<4l comprèn els perío• des 1461-1471, 1478-1492 i 1497-1513. Presenta, doncs, una sèrie de «salts» documentals que li manlleven, molt parcialment, validesa. Segons la Comuna dels Pobles del Camp de Tarragona -en la qual figurava Vilaverd- el poble tenia 36 focs el 1392, 35 el 1399, 31 el 1407, 15 el 1420 i també 15 el 1475 (Cortiella, 1982, 123-124). Per la seva banda, el fogatge del 1378 n'hi donava 51 que havien minvat fins a 21 el 1497 (Iglésies, 80). Sigui quina sigui la procedèn­ cia de les dades la davallada poblacional sembla clara. Les dades de la primera etapa abraçada per l'obituari poden ser fragmentàries però, tot i això, hi destaca la crisi de l'any 1466, amb 6 defuncions, molt concentrades al novembre. El lapse que s'estén del 1478 al 1489 es presenta benigne, però la sèrie d'anys dolços es veu tallada per la crisi del 1490, que dobla la intensitat de la del 1466: 12 traspassos, operats preferentment als mesos de novembre i desembre. Haurem d'esperar a l'any 1508, fora del nostre àmbit cronolò• gic d'estudi, per detectar la darrera gran punta de mortalitat, amb 7 defuncions. La causa en fou la pesta, esmentada per diversos autors, com ara Vilaseca (Vilaseca, 35). L'obituari només recull una defunció d'albat -el 1465. És re-

(4) A.H.A.T. Vilaverd, caixa 3, núm. 22. Tamhé conté actes notarials de la primera meitat del segle XV. so Obits.

1470 75 80 S5 90 95 1500 05 10 Anys.

Gràfica 4: Representació dels òbits enregistrats semestralment a la parròquia de Vilaverd, anys 1461 al 1513.

00 Altrament, la situació demogràfica havia de ser força favorable en la dècada 1471-1480, on només el 1477 sembla abastar, amb 7 en­ terraments, una tornada als problemes. Així, doncs, l'obituari barberenc permet de situar cronològica• ment cinc crisis de la segona meitat del segle XV i comprèn una eta­ pa, la del 1470 en endavant, que ens era inaccesible per Santa Co­ loma i per Vallclara. Els daltabaixos demogràfics patits per la comanda hospitalera també troben reflex fidel en els fogatges. Mentre el 1378 li eren im­ putats 88 focs, el 1497 havien disminuït a 61 (Iglésies, 80).

Vilaverd. 1461-1513 El llibre que abasta les defuncions de la parròquia vilavertrana durant els darrers quaranta anys del segle XV< 4l comprèn els perío• des 1461-1471, 1478-1492 i 1497-1513. Presenta, doncs, una sèrie de «salts» documentals que li manlleven, molt parcialment, validesa. Segons la Comuna dels Pobles del Camp de Tarragona -en la qual figurava Vilaverd- el poble tenia 36 focs el 1392, 35 el 1399, 31 el 1407, 15 el 1420 i també 15 el 1475 (Cortiella, 1982, 123-124). Per la seva banda, el fogatge del 1378 n'hi donava 51 que havien minvat fins a 21 el 1497 (Iglésies, 80). Sigui quina sigui la procedèn­ cia de les dades la davallada poblacional sembla clara. Les dades de la primera etapa abraçada per l'obituari poden ser fragmentàries però, tot i això, hi destaca la crisi de l'any 1466, amb 6 defuncions, molt concentrades al novembre. El lapse que s'estén del 1478 al 1489 es presenta benigne, però la sèrie d'anys dolços es veu tallada per la crisi del 1490, que dobla la intensitat de la del 1466: 12 traspassos, operats preferentment als mesos de novembre i desembre. Haurem d'esperar a l'any 1508, fora del nostre àmbit cronolò• gic d'estudi, per detectar la darrera gran punta de mortalitat, amb 7 defuncions. La causa en fou la pesta, esmentada per diversos autors, com ara Vilaseca (Vilaseca, 35). L'obituari només recull una defunció d'albat -el 1465. És re-

(4) A.H.A.T. Vilaverd, caixa 3, núm. 22. També conté actes notarials de la primera meitat del segle XV.

80 Obits.

1470 75 80 ss 90 95 1500 05 10 Anys.

Gràfica 4: Representació dels òbits enregistrats semestralment a la parròquia de Vilaverd, anys 1461 al 1513. lligat jUntament amb un manual notarial de la primera meitat de la centúria quatrecentista. A tenor de la nòmina de la Comuna sembla clar que l'època de dificultats per Vilaverd abastà la dècada dels 10 del segle XV. No disposem de cap obituari d'aquelles dates tan endarrerides en cap dels pobles enquestats. Entre els anys 1420 i 1475 el nucli vilavertrà hauria mantingut el volum de poblament, tot i que l'endeutament permanent de la seva Universitat (Cortiella, 1982, 152-154) creava dificultats a molts veïns. A finals de segle la recuperació, malgrat la crisi, d'altra banda general, del 1490 era un fet, encara que Vilaverd no assolia, ni de lluny, el màxim demogràfic del 1378.

La Guàrdia dels Prats. 1485-1507 De la parròquia que, diuen, fou pàtria de Sant Pere Ermengol i que és situada ben a prop de Montblanc, ha arribat fins els nostres dies un llibre de defuncions que abasta l'etapa 1485 a 1507<5l. Es tracta, per tant, d'un registre tardà però que permet de co­ nèixer l'evolució de la mortalitat als darrers quinze anys del segle XV en un poble que l'any 1378 comptava amb 50 focs i el 1497 amb només 33 (Iglésies, 80). La pèrdua demogràfica al llarg del Quatre­ cents és palesa, tot i no assolir el volum d'altres localitats de la Conca i de l'Alt Gaià. El lligall conté les defuncions d'albats -sota la fórmula cone­ guda «fill de tal»- durant tot el període enquestat, encara que in­ tuïm una mancança d'aquest tipus d'anotacions en el lapse 1495- 1501. Destaca, com a Barberà i a Vilaverd, la crisi de mortalitat del 1490, any en el qual moriren 27 albats i 5 cossos, a banda d'una par­ tida que resulta il·legible. Els decessos es concentraren als mesos d'agost i de setembre, amb 11 i 13 casos, respectivament. És destacable un retorn a les anomalies l'any 1497, quan fina­ ren 9 adults. Els albats, aquell any, no figuren en la nòmina. La resta d'anyades semblen molt benignes i cap excedeix la xi­ fra de 5 traspassos.

(5) A.H.A.T. La Guàrdia dels Prats. caixa 12. n~m. 120.

82 ' Obits

3

20

10

5

1490 95 1500 05 Anys.

Gràfica 5: Els òbits semestrals a la parròquia de la Guàrdia dels Prats {1485-1507).

Fora del nostre marc temporal d'estudi, destaca la crisi del 1507, quan finaren 14 cossos i 12 albats. La crisi s'anticipa un any a la vilavertrana.

CONCLUSIONS

Era el nostre propòsit analitzar, explicar i concretar els motius de la davallada del poblament conquenc i de l'Alt Gaià al llarg del segle XV. Les crisis del segle XIV apareixen repetidament extractades i relacionades. La majoria dels autors que s'ocupen del tema, però, fan un salt en l'exposició que els fa passar del 1378 -darrer fogatge del XIV- al 1497 -darrer i únic fogatge conservat del XV. Com a molt, hom esguarda lleugerament el període de la guerra de Joan 11 -1462-1472- i aporta la relació de les epidèmies de pesta esdevin­ gudes a Barcelona a la segona meitat del segle XV. L'estudi de l'obituari de Santa Coloma, així com dels llibres de

83 les quatre parròquies de la Conca estricta, ens ha permès de com­ provar la realitat, aproximativa, que es desprèn dels fogatges. Des­ prés de concretar les 3 crisis de mortalitat colomines al segon quart del segle XV no ha d'estranyar el daltabaix en el nombre de focs en­ registrats pels fogatges. La pèrdua de 60 focs en 120 anys pot venir argumentada per cícliques i fortes embranzides de la mort. Un altre aspecte fosc és el de determinar el volum del poblament abans de mitjan segle XIV, quan el país sembla estar curull d'homes. Aquest conjunt de limitacions no ha privat de dur a terme un estudi de la realitat demogràfica catalana en una zona concreta del nostre país: la Conca de Barberà i l'Alt Gaià. També hem patit tra­ ves, sobretot documentals, però en base al treball sobre cinc obitua­ ris sortosament conservats hem pogut establir la cronologia, intensi­ tat i moviment estacional de les mortaldats. Dissortadament, no dis­ posem de cap sèrie baptismal tan antiga, fet que ens permetria d'es­ tablir el balanç natural del poblament. Detallem la primera crisi ell419, a Vallclara, tot i que la infor- -- - "------

Gràfica 6: Observeu la coincidència de les crisis a les diferents parròquies de la Conca de Barberà: SC = Santa Coloma de Queralt, VC = Vallclara, B = Barberà de la Conca, VV = Vilaverd i LG = La Guàrdia dels Prats

84 mació és fragmentada. En el vicenni 1430-1449 coincideixen els re­ gistres vallclarenc i colomí i també les anyades dolentes del 1430 i 1441. No s'esdevé el mateix el 1449, any de crisi només colamina i també detectable a Barberà. Constatem com la punta de mortalitat del 1430 es deslliurà amb inusitada violència el mes d'abril, tant a Santa Coloma com a Vallclara. Mentre en el poblet es produí un re­ brot al mes de setembre, a la Vila Comtal l'etapa final de l'any pre­ senta mostres de benignitat. Ens trobem davant d'una epidèmia o d'una carestia? La concordància en el mes d'abril apunta vers la se· gona possibilitat car rarament la pesta es manifestava arreu en les mateixes dates sinó que seguia un camí itinerant. El rebrot de se­ tembre a Vallclara, en canvi, abona la hipòtesi d'un atac pestilent. La punta de defuncions de Barberà del 1450 té el precedent de la mortaldat colamina del1449. Ignorem un possible encadenament. Sabem que les dificultats del 1449 i del 1450 no cobraren la gravetat de les de 1419, 1430 i 1441. A partir del 1450 perdem la traça al registre colomí. Treballem les dades tocants a tres parròquies de la Conca estricta -Vallclara, Barberà i Vilaverd- i tornen a aparèixer les coincidències crítiques els anys 1456-1457 i 1464. L'anyada dolenta de 1466 és imputable a Vilaverd i a Barberà, no pas a Vallclara on, de tota manera, el re­ gistre seriat acaba aquell any i té cabuda la possibilitat d'un subenre­ gistrament. Les puntes de mortalitat del 1456-1457 i del 1466 cal­ quen pestes esdevingudes a Barcelona aquells mateixos anys. Hem de destacar el fort impacte de la mortalitat l'any 1490, amb anomalies a Barberà -on fineix el registre-, la Guàrdia dels Prats i Vilaverd. A la Guàrdia la mortalitat infantil s'estengué du­ rant els mesos d'agost i de setembre. El registre barberenc del 1490 és parcial i atenent a l'obituari de la Guàrdia només deu reflectir una part de la terrible realitat. Recordem que el 1490 la pesta era present a Barcelona i a Tarragona. La darrera flexió de la mortalitat data del 1497 a la Guàrdia, en un any on els òbits d'albats no foren anotats i, per tant, les xifres reals haurien de ser més altes. Aquest període crític s'adiu amb les notícies del flagell a Barcelona. En resum, controlem el moviment de la mortalitat dels darrers tres quarts del segle XV. Anteriorment només ens és possible de concretar les dificultats del 1419 -Vallclara. Des del 1426 fins el 1500 les crisis de mortalitat poden ser datades als anys 1430, 1441, 1449-1450, 1456-1457, 1464, 1466, 1490 i 1497. L'atac pestífer sem­ bla clar, a la llum de la bibliografia existent, el 1456-1457, 1466,

85 1490 i 1497. La naturalesa de les altres anyades nefastes es presenta confosa, tot i que no estranyaríem la incidència de les dificultats bèl·liques pel 1464. Tot plegat només el període 1467-1489 apareix lliure de grans escomeses de la mort. Només representa una tercera part del lapse temporal que hem pogut enquestar. El daltabaix poblacional que es desprèn de les relacions dels fogatges és cert, però difícilment quan­ tificable amb precisió. El segle XV, en definitiva, no aportà gran cosa positiva a una demografia catalana que havia sortit molt mal­ mesa del desastre del segle XIV.

VALENTÍ GUAL VILÀ JAUME FELIP SÀNCHEZ

Gràfiques a càrrec dc Joan Miró

BIBLIOGRAFIA

BLANCH, Josep, Canonge: Arxiepiscopologi, vol. Il. Diputació de Tarragona, 1985, 222 pp. CABESTANY FORT, Joan-Ferran: <>, pp. 166-171. Història de Catalunya, vol. III, Salvat, 1985, 300 pp. CORTIELLA ÒDENA, Francesc: Una ciutat catalana a darreries de la Baixa Edat Mitjana. Diputació de Tarragona, 1984, 460 p. Història de Vilaverd. Ajuntament de Vilaverd, 1982, 253 pp. GALOFRÉ, Jordi i altres: Història Moderna de Catalunya. Ed. Teide, Barcelona, 1985, 138 pp. GUAL VILÀ, Valentí: <>. Sèrie de cinc articles apareguts a La Segarra, oc­ tubre 1988-febrer 1989, Santa Coloma de Queralt. IGLÉSIES FORT, Josep: <>, pp. 75-94, a Actes de la VIII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Mont­ blanc, 1966, Ed. Montblanc, Granollers, 1967, 187 pp. MASALLES, Ramon M. i altres: El paisatge vegetal de la Conca de Barberà. Centre d'Estudis de la Conca de Barberà, Montblanc, 1987, 43 pp. SANCHEZ REAL, José: Estada sanitario de Tarragona a fines del sigla XVI, pp. 25-58 de Quaderns d'Història Tarraconense, vol. V. Diputació de Tarragona, 1985, 146 pp. SEGURA VALLS, Joan, Prevere: Història de Santa Coloma de Queralt, Ajuntament de Santa Coloma de Queralt, 1984, 459 pp. VILAR, Pierre: Catalunya dins l'Espanya Moderna, vol. 11, Ed. 62, Barcelona, 1987, 460 pp. VILASECA ANGUERA, Salvador: Epidèmies a Reus (s. XIV-XV). Notes d'arxiu. Diputació de Tarragona, 1976, 116 pp.

86 APROXIMACIÓ A LES FORTIFICACIONS DE TARRAGONA EN ÈPOQUES MODERNA I CONTEMPORÀNIA. EXCAVACIONS EN EL SECTOR «CASTELL DEL REI-BALUARD DE CARLES V»

1. INTRODUCCIÓ

La història de les fortificacions de la ciutat de Tarragona d'èpoques moderna i contemporània ha estat, en la majoria dels ca­ sos, tractada com a aspecte complementari inserit en treballs refe­ rents a la història de la ciutat (Magriñà 1901; Alegret 1911; Reca­ sens 1965; Buigues 1987; Dupré/Massó/Palanques!Verduchi 1988, per citar-ne només uns quants), en obres de' geografia general (Dic­ cionario 1833; Madoz 1849; Morera 1910) o en treballs dedicats a l'evolució de l'urbanisme de Tarragona (Aresté 1982). Entre els pocs estudis de caire monogràfic destaquen els treballs de Camino (186111925) i de Morera (1919), el capítol dedicat a les fortificacions en l'obra de A. de Palma sobre els carrers de Tarragona (Palma 1956), l'avenç que dóna J. Sanchez Real (1986, 25-44) i una darrera síntesi referent a l'època medieval (Riu 1987), pel component dia­ crònic que introdueixen. És evident que caldrà aprofitar d'una forma més exhaustiva la importantíssima informació documental que encara és al nostre abast, ja sigui escrita o gràfica. La publicació paulatina -a hores d'ara, només encetada- de les actes municipals tarragonines perme­ trà conèixer a bastament les notícies i referències històrica-toponí• miques de les defenses medievals -que siguin posteriors a 1358, el primer any conservat de les actes municipals-, modernes i contem­ porànies de la ciutat, especialment .interessants en moments difícils per a Tarragona a causa dels successius conflictes bèl-lics i setges o en èpoques d'epidèmies. De gran valor són, també, els documents gràfics -especialment els de caire militar- conservats en diferents

87 arxius de l'Estat espanyol (l'Arxiu General de Simancas o el Servi­ cio Histórico Militar, entre d'altres menys importants) o tarragonins (Arxiu Històric Arxidiocesà, Reial Societat Arqueològica, etc.), a més dels ja publicats en obres diverses -amb exemplars originals sovint de difícil accés, com els plànols i vistes publicats per Beau­ lieu, Flórez, Suchet, etc.- o els recuperats en els últims anys mit­ jançant edicions monogràfiques (Gabriel!Hermíndez 1985; Negue­ ruela 1985 o l'excel·lent reproducció de dibuixos del cinc-cents de Wyngaerde -Kagan 1986-).

2. EL SECTOR «CASTELL DEL REI-BALUARD DE CARLES V»

Els treballs d'excavació i estudi de l'anomenada Capçalera del Circ, realitzats pel Taller Escola d'Arqueologia, afecten un sector de les fortificacions de la ciutat que resumeix la seva història des del segle II aC fins al moment en què perd definitivament el seu caràc• ter de plaça forta (1868). Són dos mil anys d'història, sovint violen­ ta, evidenciats en successius llenços defensius, els processos de repa­ ració i de substitució dels quals descriuen els principals esdeveni­ ments bèl·lics viscuts per Tarragona, units lògicament a l'evolució de les tècniques de setge i de defensa d'una ciutat. En el sector comprès entre el Castell del Rei i el Baluard de Carles V trobem, en primer lloc, la muralla romana del segle II aC, condicionant de forma definitiva el traçat de les estructures defensi­ ves d'aquest sector de la ciutat, seguida de la muralla de Pere III amb la Torre de les Monges (segle XIV), el baluard de Carles V (se­ gle XVI) i diversos baluards construïts i reformats al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. L'anàlisi estructural d'aquestes restes i la con­ frontació de les dades arqueològiques amb la documentació histò• rica han aportat noves dades per al coneixement de l'evolució de les fortificacions de la nostra ciutat (Figs. 1, 2 i 3).

2.1. Els precedents antics i medievals L'origen de les fortificacions de Tarragona correspon al circuit emmurallat d'aparell ciclopi i provist de torres quadrangulars de carreus (Serra Vilaró 1949) construït a principis del segle II aC (Sanchez Real 1986, 103; Hauschild 1988, 15) ocupant la part més

88

Figura 2. Planta de les restes aparegudes en el sub-sector «Baluard dc Carles V - Porta Triumphalis». amb la numeració de les unitats estratigràfiques citades en el text. \ I I I I I \ I

'I I I 'I

: I I I I I I I I I ' I ,,' li

l' I I\,, 1\ I, ",, ",, "" 1\,, " li " l' "" 1\ " "\I ",, li ",, I\

l' 1\ ",I li "I\ "\\ •\ 'I 'I "1\ \\ \• ,I " ,, "",, li,, ,,,, ,I ,, ,I I' \1 li I ",, ...... / ,, \\ "

o 10 20m ~

Figura 3. Planta esquemàtica de les estructures existents en el sector «Baluard de Carles V- Castell del Rei».

91 elevada del turó tarragoní que, exceptuant el vessant nord/nord-est -abrupte i escarpat- baixa suaument fins a nivell de mar, especial­ ment el costat de migdia (Recasens 1966, 34). Aquest primer recinte es veié transformat, ja a la segona meitat del segle 11 aC, amb el re­ creixement dels llenços de muralla i amb l'ampliació substancial del seu perímetre (Aquilué/Dupré 1986), establint-se, probablement, els límits físics del nucli urbà romà. Aquesta segona muralla es troba documentada en el sector que ens ocupa. Està construïda sobre un sòcol de grans megàlits units en sec amb l'ajut de tascons; els paraments estan formats per carreus isòdoms fins assolir una alçada de 7 m. L'amplada de la mu­ ralla és de 6 m i l'interior de la mateixa està reomplert en la part baixa amb pedra petita i en la resta amb tovots. La muralla s'estén des de la Part Alta, passa per sota de l'an­ gle sud de l'anomenat Pretori i, després de fer un gir de 35°, es diri­ geix cap el sud-oest. Poc és el que sabem de la muralla romana al sud de la Rambla Vella. Limitat és el coneixement que tenim de les transformacions sofertes per les estructures defensives de Tarragona en època alto-imperial; les dades que tenim es refereixen bàsica• ment a la urbanització monumental de l'interior del recinte urbà. A finals del segle I dC va acabar la construcci6 del gran complex pro­ vincial i del circ annex, la capçalera del qual recolzava en el recinte emmurallat republicà; una porta (porta triwnphalis) s'obria en el punt de contacte entre la muralla i l'eix longitudinal del circ. La fa­ çana del circ, a sud-oest, limitava amb el nou traçat urbà de la Via Augusta que arrencava en una porta situada a sota d'on, més tard, s'aixecaria la Torre de les Monges (Dupré/Massó/Palanques!Verdu• chi 1988, 46-47) (Fig. 4). Pel que fa a l'Antiguitat tardana, l'única dada disponible ens la proporciona l'existència de diversos nivells arqueològics a l'interior de les torres de Minerva i del Seminari, estructures construïdes en època tardo-republicana (Hauschild 1988, 11-38). És evident, però, que en aquesta època hi ha transformacions urbanístiques substan­ cials i que la població de Tarragona abandona les que durant l'Alt Imperi havien estat les zones d'hàbitat per a cercar resguard en la part més alta del turó -ocupada des d'època flàvia pel Fòrum pro­ vincial-, que oferia unes majors possibilitats defensives. De fet, l'arqueologia ens mostra diverses evidències de les transformacions sofertes per aquest sector de la ciutat al llarg del segle V dC (TED'A 1989).

92 Figura 4. El sector a l'època romana alto-imperial (s. 11 dC), amb la muralla, el Circ i la porta de la Via Augusta.

93 Després del parèntesi de l'època musulmana, durant la qualla ciutat fou objecte d'una ocupació dispersa (que no ha deixat rastre arqueològic apreciable) sobre un camp de ruïnes monumentals, el nucli urbà torna a renéixer amb la restauració cristiana. En el segle XII, l'anomenat Mur Vell (cordó emmurallat here­ tat d'època romana que encerclava la part alta de la ciutat) es tanca per la banda meridional amb un llenç de muralla (Mur del Corral) que enllaçava les torres del Castell del Rei (o «Pretori») i de l'Antiga Audiència, i en el qual s'obria una porta (Portal de N'Olivera) flan­ quejada per dues torres de planta quadrada. És el que anomenarem aquí primer recinte emmurallat o fortificat. Aquest primer recinte s'amplia, en la segona meitat del segle XIV, amb la construcció d'un nou tram de muralla (el Mur Nou o «Muralleta»), adossat a la façana meridional del Circ (citat en els textos medievals com el Corral), refent, com a tancament occidental i oriental, la continuació de les muralles romanes vers el sud. Aquesta ampliació del perímetre fortificat de la ciutat -segon re­ cinte emmurallat- estava flanquejada en els angles per dues torres de planta octogonal (la Torre de les Monges al sud, i la Torre de Miralcamp o «Grossa» al sud-oest) (Fig. 5). En un recent article (TED'A, en premsa) ens hem ocupat de l'evolució de les defenses de la ciutat entre els segle XII i XIV, re­ marcant la importància decisiva de les restes monumentals d'època romana, encara dempeus, per a entendre el traçat de les construc­ cions posteriors. En el sector que ens ocupa, entre els segles XII i XIV, es va procedir a la transformació de l'angle sud-oriental del circ romà, construint-se una nova sala a l'interior del farciment de la muralla romana. Aquesta nova sala tenia una entrada monumental, amb un arc apuntat d'alçada similar als de la façana del circ. Per a la seva construcció es va buidar completament el reompliment de tovots de la muralla, aprofitant-se com a nivell de circulació la base de pedres que farcia la seva part baixa. També es va desmuntar bona part del parament interior de la muralla (fins a la nova cota d'ús) i els ti­ rants, també de carreus, que hi ha al seu interior. Aquesta nova sala fou paredada en un moment indeterminat dels segles XII-XIII i provista d'una espitllera al centre del paredat de l'arc. El conjunt va quedar amortitzat amb la construcció de la Torre de les Monges, just davant de l'accés a aquesta sala, formant

94 Figura 5. El sector a les darreries del segle XIV. Construcció de la muralla medieval aprofitant les restes de la façana del Circ romà.

95 part de la muralla de Pere III, la qual utilitzà la façana meridional del circ com a parament interior (TED'A, en premsa). Les fonts documentals ens parlen també de la realització d'obres en les muralles i la Torre Grossa (1440), d'una reforma d'aquesta torre (1446-1447) i, a més, del fet que -durant la guerra civil catalana- les tropes de Joan 11 que assetjaren la ciutat (1462) van atacar la Torre Grossa des del convent dels Franciscans i la Torre de les Monges des del convent de Santa Clara (Zurita 1977, 429; Carreras 1905, 562-563; Morera 1910, 120-121; Cortiella 1984, 352). A les tasques de prevenció d'aquest setge (vegeu Cortiella 1984, 350-351) o a la reparació dels seus efectes correspon, proba­ blement, l'aixecament d'un nou llenç (UE 1101) que tancava l'espai comprès entre l'angle de la muralla romana i la Torre de les Mon­ ges. El parament exterior de carreus de la muralla romana fou des­ muntat completament i, sobre el sòcol de megàlits, s'aixecà un nou llenç realitzat, en part, amb carreus romans reaprofitats. Aquests carreus estan lligats amb morter i estan travats per palets de riu que fan la funció de tascons. Les excavacions, actualment en curs, en aquest sector han per­ mès documentar una sèrie d'estructures associades a un tram de mur que se superposa al parament exterior de la muralla romana, entre l'angle d'aquesta muralla i la Porta Triumphalis. Aquest mur i les estructures que s'hi relacionen estan tallades per la rasa de fona­ mentació del llenç del segle XV, anteriorment citat, i, per tant, en són anteriors.

2.2. Els segles XVI i XVII La situació d'inseguretat provocada pels pirates berberiscs farà necessària tota una sèrie de mesures defensives, al llarg del segle XVI. Des de 1524, són relativament freqüents les resolucions canso­ lars que assenyalen la necessitat d'adobar les muralles i de fer ba­ luards (Palma 1956, 40-41). La visita de Carles Vi del seu hereu Fe­ lip a Tarragona, l'any 1542, probablement incità al desenvolupa­ ment d'aquestes fortificacions (Camino 1925, 124; Sanchez Real 1986, 38-39). L'angle sud-oriental del recinte fortificat, flanquejat com ja hem dit per la Torre de les Monges, es reforçà a mitjan segle XVI amb la construcció del Baluard del Rei o de Carles V, originalment anomenat de Santa Clara. No hem de confondre, però, aquest ba­ luard amb l'homònim que es bastirà a final segle XVI més al sud (el

96 primer davant i el segon a sota del convent). Tot i que Salvat i Bové (1961, 18, nota 4) data la construcció del Baluard de Carles V l'any 1551, no hem pogut contrastar la fiabilitat d'aquesta dada (v. Ca­ mino 1925, 125, sobre obres en 1552). Consta que el 1545 ja s'hi tre­ ballava (Serra Vilaró 1936, 119-120), i el 1563 ja estava enllestit (se­ gons els dibuixos coetanis de Wyngaerde). A. de Palma (1956, 67) relaciona l'enderroc parcial del convent amb la fortificació ordenada pel Cardenal Cervantes i, en un altre lloc (Palma 1956, 67-69), re­ produeix una carta adreçada pel procurador del Monestir de Santa Clara, Josep Creus, a l'Ajuntament de Tarragona (1793), on mani­ festa que « ... el fuerte o fortín llamado de Carlos V se construyó en parte del terrena del antiguo convento de Santa Clara de Tarrago­ na ... » (Serra Vilaró 1936, 120; Sanchez Real 1986, 38-39; Pons 1572, cap. VIII). Aquest baluard, de planta en forma de punta de fletxa ressaltada per la inclinació i la curvatura dels murs (flanc corb) representa un intent d'adaptar la ciutat a les noves tècniques de defensa passiva derivades de la utilització cada vegada més im­ portant de l'artilleria. Els magnífics dibuixos de Van den Wyngaer­ de, corresponents a l'any 1563, permeten apreciar perfectament la seva forma, protegint la torre medieval (fins i tot es poden distingir els canons dirigits al mar, cap a la zona del port). Probablement co­ mençà a bastir-se pels volts de 1545, ja que aquell any, com hem dit, és citat un baluard que s'estava edificant davant de l'església de Santa Clara ( «propugnaculo quod edifficatur coram Ecclesia Sancte Clare», Actes Capitulars de la Seu, full 143, cit. per Serra Vilaró 1936, 119-120). La part oriental d'aquest baluard, adossada a la Torre de les Monges, es conserva encara amb força entitat, tot i que el parament va ser desmuntat parcialment l'any 1973 (Sanchez Real 1973). Sota l'antic carrer de Sant Ermenegild el parament té una al­ çada de gairebé 3 m (UE 1003), afectat només per recents conduc­ cions de sanejament. El baluard està fet amb un mur gruixut incli­ nat, amb nucli de calç, sorra i pedra folrat exteriorment amb ca­ rreus. Es conserva l'inici d'una de les cantonades laterals, arrodo­ nida (Figs. 2, 6 i 9). Sabem que a mitjan segle XVI es porten a terme diferents tas­ ques de fortificació de la ciutat (Llibres del Consell, any 1551 i se­ güents; Camino 1925, 125) i que el 1554 el marquès de Tarifa, virrei de Catalunya, visità Tarragona per ainspeccionar les muralles (Mo­ rera 1955, 129). Anteriorment, durant la primera meitat del segle XVI, es poden documentar l'adobament de les muralles (1524),

97 I \ I I I I I \ I I \ I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I

10 20m I;;;;;;¡;J I;;;;;;¡;J

Figura 6. El sector a la segona meitat del segle XVI•. Construcció del Baluard dc Carles V al voltant de la Torre de les Monges.

98 l'erecció de la Torre del port (1527) i la construcció de diversos ba­ luards, dels quals en tenim una documentació molt escassa (Palma 1956, 41-42) tot i que apareixen en els dibuixos de 1563 de Wyn­ gaerde. S'ordena, també, el tancament i l'enreixat de les finestres i balcons oberts en la muralla romana (Morera 1919, 30). Per altra banda, sabem que la Torre Grossa es trobava el 1543 en mal estat i plena de forats. És en aquest període que el capità Lluís de Castellet proposa la construcció de sengles baluards rera (o sota) els convents de Sant Francesc i de Santa Clara (situats fora de la Muralleta) amb l'ender­ rocament previ d'aquests últims (Morera 1919, 29). L'any 1544 s'ac­ cepta el projecte de construcció dels baluards, però no l'enderroca­ ment dels convents. El projecte no es va dur a la pràctica en la seva totalitat, ja que l'únic baluard del qual tenim constància -amb ante­ rioritat a la Guerra dels Segadors (vide infra)- és el de Santa Clara, situat darrera del convent homònim. Segons Blanch, en època de l'arquebisbe Cervantes (1568- 1575) es construeix << aquella muralla que corre des de la Torre grossa fins al convent de Sant Francesc, y la que corre des de lo baluard de­ tràs las monjas [és a dir, el de Santa Clara] fins davant lo baluard del Rei (que és el de Carles Y]>> (Blanch 1954, 11 , 149). Aquesta cons­ trucció cervantina, que continuarà després de la mort de l'arque­ bisbe (muralla que s'estava fent rera el lloc on es faria l'Hospital el 1581), en un primer moment, sembla que s'havia de perllongar el recinte per l'oest, seguint la línia de la muralla romana, tancant-lo transversalment, pel migdia, amb un mur (Muralla de Sant Joan) que havia de reforçar i enllaçar les parets posteriors dels edificis preexistents (Morera 1910, 122; sobre les obres de 1584, v. Sanchez Real 1986, 42). El plànol abans esmentat, datat pels volts de 1641, i del qual en parlarem més endavant, mostra com el mur, que havia de tancar el tercer recinte emmurallat per la banda sud-oriental i en­ llaçar el baluard de Cervantes amb el pany sud-est del segon recinte, encara no estava finalitzat. El baluard de Santa Clara està ben docu­ mentat a partir de 1586 (Salvat 1982). A finals del segle XVI data Andreu de Palma (Palma 1956, 43) la declaració de Tarragona com a plaça de guerra o plaça forta. En aquest sentit podria anar la informació recollida per Emili Morera (1919, 30) referida a la di sposició ·de l'any 1575 , poc després de la mort de l'arquebisbe Cervantes, dictada pel rei Felip IIi que instava la fortificació de la ciutat de Tarragona, en la qual havien de partici-

99 \ I I I I I \ I I I I I I I

I I I I I I I I I I I I rnunl

-¡ I

Figura 7. El sector a les darreries del segle XVIII. Porta de Sant Simeó, oberta en el llenç exterior, i el Baluard tallat per la nova urbanització de la Rambla.

100 I I I I I I I \ I I I I I I I

I I I I I I I I I I I I // ~ ffi1fH

Figura 8. El sector, afectat per la voladura de la muralla durant la retirada francesa de 1813.

101 o N

Figura 9. Restitució del sector a mitjan segle XVI, a partir de Ics restes conservades i dels dibuixos d'Anton Van den Wyngacrde (1563). par totes les poblacions del Camp (Actes de la Comuna del Camp, any 1576, cit. per Gibert 1922, 148) i la potenciació de les fortifica­ cions de Salou (acabades l'any 1578). Al mateix temps s'inicia la ur­ banització de l'espai delimitat per aquest nou recinte amb la cons­ trucció del convent de la Companyia de Jesús, el nou Hospital de Santa Tecla i el Seminari Tridentí. Mostra de la transformació so­ ferta per aquest sector de la ciutat n'és el fet que, l'any 1600, es refà el pont del Francolí reaprofitant pedra procedent de la muralla dita de Sant Fructuós, especialment desfent les «torras de la muralla ve­ lla» (Sanchez Real 1948). Ja en el segle XVII, i en relació amb el període d'inestabilitat que derivarà en l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652), l'any 1639 (Morera 1919, 30-31) s'inicien els treballs previs -concre­ tats en l'enderrocament dels convents de Caputxins i les obres de terraplenament- a la construcció de la Muralla de la Marina, desti­ nada a protegir el barri de mar i la comunicació d'aquest amb la ciu­ tat, de la qual, l'any 1641, ja se n'havia construït el llenç occidental (setges del 13 de maig al 23 d'agost de 1641 i, sobretot, del 8 d'agost al 13 de setembre de 1644) (Recasens 1963, 54-57). Ja hem esmentat l'existència d'un interessant plànol intitulat «Planta de la ciudad de Tarragona con sus nuebas (sic) fortificacio­ nes» i publicat per R. Gabriel i E. Hernandez (1985, 59-63) i per I. Negueruela (1985, 59-75), datat l'any 1641 per uns i l'any 1642 per l'altre. Aquest plànol ens permet, per una banda, conèixer la planta de les fortificacions existents a Tarragona amb anterioritat a aquesta data (línia de traç més gruixut) i, per l'altra, el projecte de fortifica­ ció que es proposa (línia de traç més prim) (Fig. 10). Podem apre­ ciar que, davant de la Muralleta , se situen, d'est a oest, el convent de Santa Clara, el convent de la Companyia de Jesús, l'Hospital, Ja Casa de Ja Universitat i el convent de Sant Francesc, enllaçats per la part baixa -com hem dit- per un mur o muralla i amb l'angle sud­ oriental reforçat pel Baluard de Cervantes. S'observa, també, el mur occidental del tercer recinte enllaçant amb la muralla de la Ma­ rina i la part construïda del mur oriental (anomenat en el plànol falsa braga) que, segons el projecte, s'ha d'acabar d'unir amb el se­ gon recinte emmurallat. El circuit de muralles romanes que tanquen per la banda nord el primer recinte està reforçat per dos baluards, el de Sant Domènec i el de Sant Antoni. A nivell d'accessos, el pro­ jectista senyala les portes de Sant Antoni (remodelada l'any 1737) i del Bordell o de la Marina (oberta en la Muralleta). Indica, també,

103 Figura 10. Plànol datat pels volts de 1641 , amb la «Planta de la Ciudad de Tarragona con sus nuebas fortifiçaçiones» (sic), de l'Archivo General de Simancas.

104 tot i que no li dóna nom, una porta entre la Torre Grossa i el con­ vent de Sant Francesc i una altra porta, més dubtosa, entre el con­ vent dels jesuïtes i l'Hospital. Tampoc no senyala altres portes, pot­ ser fora d'ús en aquest moment, com la porta que hi havia on avui hi ha el carrer Rera Sant Domènec, la de Joan II o del Rei (davant del Castell) o la porta del Socors. Entre les noves fortificacions que hom planteja construir, i que no es faran, si més no tal i com l'autor d'aquest projecte proposa, destaquen l'erecció d'una nova línia fortificada (de baluards enlla­ çats per cortines) unida a la muralla de Sant Joan; la construcció d'un fortí pentagonal amb cinc baluards de planta triangular en els angles; i d'un altre, de planta irregular, amb quatre baluards també de planta triangular en els angles, al costat de la Torre del Moll. Planteja, també, la construcció de petits baluards coincidint amb les torres del primer recinte, heretades d'èpoques romana i medieval, i d'una falsa braga en la banda nord-oriental de la ciutat, protegint el convent de la Mercè i la porta de Sant Antoni (al costat del baluard homònim, bastit el s. XVI). El plànol acompanya uns documents registrats com «G. A. , leg. 1224», corresponents a la Consulta de la Junta Grande, de 24 de gener de 1642 (Gabriei/Hermíndez 1981, 59-60), en els quals, entre altres coses, s'exposa la possibilitat que, degut a la pressa, les fortifi­ cacions siguin temporals. Com ja hem indicat, aquest projecte va ser desestimat o refor­ mat -n'ignorem les raons-, i l'any 1642 (Palma 1956, 43-45) l'engi­ nyer Antoni de Gandolfo redacta un nou projecte, executat pels en­ ginyers Antoni Barruero i Joan Pau, capità de Xestí, projecte que, segons R. Gabriel i E. Hernandez, sembla correspondre a l'estat de fortificació reflectit en el conegut gravat de Beaulieu que representa el setge de 1644 fet per La Motte («Plan de la Ville et Malle de Tara­ gone»). En aquest gravat, força esquemàtic i no excessivament precís (especialment en el detall de l'estructura urbana), mostra la muralla de Sant Joan conformada per una combinació de baluards, d'est a oest, són els de Cervantes, el de Jesús, el. de Sant Joan (en el qual s'obre la porta de Sant Joan, que comunica amb el barri de mar) i el de Sant Pau. La muralla de la Marina, que aleshores arrencava del Baluard de Sant Pau, està réforçada per baluards -de difícil identificació- que li proporcionen un mínim flanqueig. A l'extrem meridional de la muralla de la Marina s'aprecien dos fortins ubicats,

105 aproximadament, en el mateix lloc que proposava l'autor del pro­ jecte de 1641, si bé amb plantes diferents. La banda septentrional de la ciutat, encerclada per les muralles d'època romana, concebu­ des com a defenses verticals útils per fer front als assalts per esca­ lada però ineficaces davant del foc artiller, es veuen reforçades per nous baluards i per un sistema de terraplens correguts en estrella, en disposició de rebre artilleria i de defensar-se del foc enemic. Con­ ceptualment representa el precedent de la contra-muralla o falsa braga que es construirà a principis de la centúria següent i configura l'esquema bàsic de les fortificacions de Tarragona fins al desmante­ llament sistemàtic de les mateixes al llarg de la segona meitat del se­ gle XIX. L'aspecte defensiu de Tarragona s'adapta en aquests mo­ ments a les noves necessitats que la introducció de l'artilleria va su­ posar per l'estratègia i les tècniques de defensa urbana. L'estat de les fortificacions reflectit en aquest gravat és el que presenta la relació feta pel capità de Xestí, l'any 1645 (Palma 1956, 45-46), on es detallen les construccions defensives existents a Tarra­ gona i les que s'han de construir. És de suposar que, un cop acabada la Guerra dels Segadors, es reprendrien els treballs de construcció i de reparació de les fortifica­ cions. Així, E. Morera anota que el 6 de juny de 1678 el «Consejo Suprema de Guerra» va determinar la fortificació definitiva de Tar­ ragona (Morera 1955, 452), determinació confirmada el 1680 (Mo­ rera 1919, 34).

2.3. El segle XVIII i la primera meitat del XIX Aquest període de la història de Tarragona està caracteritzat, des del punt de vista militar, per dos esdeveniments: la Guerra de Successió (1701-1714) i la Guerra del Francès (1808-1813). Ambdós conflictes van tenir una incidència notòria en el desenvolupament de les construccions defensives de la nostra ciutat. Un fet casual fou l'explosió (3 de setembre de 1700, encara a les acaballes del segle XVIII) de la Torre Grossa (antigament torre de Miralcamp) i que farà que l'any 1703 es dediquin tots els esforços a la seva reconstruc­ ció (Morera 1919, 34). En el marc de la Guerra de Successió, entre 1709 i 1710, i sota la direcció del general anglès Stanhope i de l'austríac Staremberg, s'erigí la contra-muralla o falsa braga que circumda la banda nord de la ciutat en un intent de dotar d'una defensa segura contra el foc

106 artiller tot el perímetre emmurallat, però fonamentalment les parts en què les defenses verticals predominaven (la Part Alta de la ciu­ tat, envoltada pel primer i segon recintes emmurallats). La contra­ muralla de Tarragona consisteix en un cinturó fortificat, on es com­ binen els baluards sortints i les cortines d'enllaç, adossat a la mura­ lla i preparat per servir de base als canons. Aquest sistema era com­ pletat per una sèrie de baluards avançats. La fiabilitat de la falsa braga es veia afavorida per l'orografia d'aquesta banda de la ciutat, escarpada i abrupta. És probable que, dins d'aquest mateix projec" te, s'identifiqués el parament d'enllaç entre el Baluard de Cervantes i el llenç sud-oriental del segon recinte, al qual es lliura en un punt equidistant del Baluard de Carles V i del Castell del Rei. Recasens data en aquesta època (Recasens 1965, 66) la cons­ trucció del Baluard d'Orleans i del Fortí Reial, peces claus en el sis­ tema defensiu de la muralla de la Marina. També es construïren una Plaça d'Armes i dos fortins -de la Reina i de Sant Jordi- dominant el tram de costa oriental de la ciutat. A partir de 1713, i fins a mitjan segle XVIII, les referències re­ latives a l'activitat constructiva militar se centren en diverses obres de reparació de les muralles, especialment d'aquelles que limiten el primer i segon recinte emmurallat. L'any 1713 s'adoba la part de la Muralleta que es troba entre el Baluard de Carles V i l'Hospital (Palma 1956, 73-74). A aquesta època correspon l'interessant plànol de la Part Alta publicat recentment per Negueruela (1985) (Fig. 11). Entre els anys 1732 i 1737 es reparen la muralla de la Porta del Ro­ ser i el llenç de muralla que existia en l'anomenat Joc de Pilota (Mo­ rera 1919, 37). L'any 1737 es repara la muralla de Sant Antoni, a partir de 1740 es recomponen els cossos de guàrdia existents (entre ells, el Baluard de Carles V) i l'any següent s'acaba el Baluard de la Reina (Morera 1919, 38). En el període comprès entre mitjan segle XVIII, i el regnat de Ferran VII s'erigeixen, segons A. de Palma (1956, 48), un seguit de construccions defensives en relació amb la muralla de la Marina i el barri de Mar, i també en la zona d'entrada a Tarragona des de Bar­ celona. De mitjan segle XVIII és un interessant plànol de la ciutat, di­ buixat per Antonio Salcedo i publicat en el tom XXIV, de l' España Sagrada d'H. Flórez (1769, 80), on. s'aprecia l'estat de les fortifica­ cions descrit anteriorment (Fig. 12). Veiem la cortina oriental del tercer recinte emmurallat, en la qual s'óbre la porta de Sant Simeó,

107 J "'/C,.,.aaA. ~ u ~ .... e' 'l - ¿; 3- ¡; (llhav.Z ¡ -t:z. IW~ -C~~ .;w.~ 1-ÚJ~J~.... 6'- t.. ~ df..f' ..:;._ ,.""'•' ) - Ú d-'a~ ol- / O g -4_, 'J.-JÑ/o?..a.:.C (

Figura 11. Plànol de la Part Alta de Tarragona dibuixat pels volts de 1716, amb toponímia france a i re tat de les fortificacion poc de prés de la Guerra de Succes ió (Archivo General de Simancas).

Figura 12. Plànol de la ciutat dibuixat per A. Salccdo i publicat en rEspaña Sagrada del P. Flòrez (1769). lO a prop del parament oriental del segon recinte. Aquesta porta do­ nava accés, per l'est, al tercer recinte i estava protegida per la cor­ tina d'enllaç amb la falsa braga. En aquest últim mur s'obria una nova porta que comunicava l'interior de la falsa braga amb la Bai­ xada del Miracle. La porta de Sant Simeó estava protegida per un cos de guàrdia adossat al llenç oriental del segon recinte, del qual -en el decurs de les nostres excavacions- hem exhumat les estruc­ tures de fonamentació (Figs. 2 i 19). L'any 1774 el Rei Carles III aprova, amb un plec de condicions· redactat per Francesc Llobet, Mariscal de Camp i Enginyer Director dels Reials Exèrcits (Palma 1956, 49), una sèrie d'obres i arranja­ ments en les fortificacions. L'any següent, la ciutat aconsegueix l'au­ torització per enderrocar la muralla interior («la Muralleta >> ) , des del convent de Santa Clara fins al convent de Sant Francesc (Manus­ crit intitulat << Resumen de todo lo ocurrido hasta ahora en el expe­ dien/e sobre el derribo del Lienzo de Muralla por la parte que corres­ ponde a la Rambla de esta Ciudad, con el fin de poder construirse Casas en el mismo Sitio», servat a I'AHMT). Paral·lelament s'aprova l'obertura de dues portes en els seus extrems, sota la direc­ ció de l'enginyer militar J. de Santa Cruz (Morera 1919, 40-41; Mo­ rera diu que era el comandant Juan de Santa Cruz, però sembla que ha de ser el sergent major Josef, altres vegades qualificat de gene­ ral). El mateix Morera recull una notícia de l'any 1776 referida a l'aixecament dels dos murs de llenç de muralla de l'anomenat Pas­ seig de Santa Clara, segons projecte del baró de Ronechi. Podria re­ ferir-se , per la ubicació, a una reforma del parament oriental del tercer recinte emmurallat (vegeu també Sanchez Real 1956 , 75-76). De finals del segle XVIII són una sèrie de plànols de la ciutat que completen el nostre coneixement de les fortificacions, ja que in­ clouen zones que en el plànol anteriorment descrit no eren repre­ sentades. En dos d'aquests plànols, datats en els anys 1795 (publicat parcialment per Sanchez Real 1982, 45) i 1797 (un primer inventari de plànols ha estat publicat a Dupré/Massó/Palanques/Verduchi 1988, 37-39) no apareix la Muralleta, perquè l'any 1789 s'inicià el seu enderrocament, condicionat, però, a la conservació del Baluard de Carles V (Morera 1959, 170 i 181). Aquest mateix any les Actes municipals recullen la voluntat de Valerià Fàbregas Seguí << ... de ad­ quirir el terrena de cuerpo de guardia sin uso que antes servía en el portal que se ha demolida», sense que s'indiqui la seva ubicació exacta. Entre els anys 1792 i 1793 s'obre la porta de Sant Francesc i

109 l'any 1800 s'autoritza l'enderroc parcial del Baluard de Carles V per tal d'edificar la porta de Santa Clara (plànol de J. de Santa Cruz -còpia de J. B. de Ponsich- del 1807, SHM; Morera 1919, 42). L'entrada a Tarragona del camí de Barcelona s'havia fet, fins ales­ hores, pel portal de Sant Antoni; ara es recupera, mutatis mutandi, l'antic accés de la Via Augusta en època romana (Dupré/Massó/Pa• lanques!Verduchi 1988, 46-47). Durant la primera meitat del segle XIX es construeix el tram de la carretera de Barcelona des de la Platja de la Sabinosa fins a la Porta de Santa Clara (Magriñà 1901, 56; aquest traçat, en ziga-zaga, va durar fins als anys quaranta del nostre segle, quan hom féu l'actual). Amb motiu de la visita de Carles IV, l'any 1802, Santa Cruz redacta el projecte de construcció de la nova porta de Santa Clara, fet que significarà l'obliteració efectiva de la porta de Sant Simeó i del seu cos de guàrdia. No obstant, en un plànol de la ciutat publicat per Laborde l'any 1806 (Fig. 13), s'indiquen encara tant la porta de Santa Clara com la de Sant Simeó. Per altra banda, en el projecte de construcció d'una caserna destinada al «Real cuerpo de Artille­ ría», fet per Joan Baptista de Ponsich (1807), se senyala la ubicació del cos de guàrdia que protegia la porta de Sant Simeó i s'explicita que ha de canviar de lloc. Aquest plànol -molt interessant per la seva aparent fiabilitat- ens mostra, també, la cortina oriental del tercer recinte fortificat adossada, no a la reculada del parament sud­ est del segon recinte -tal com ens mostren les restes exhumades en el decurs de la nostra excavació-, sinó una mica més propera al Castell del Rei, disposició del mur que també queda reflectida en el plànol de 1797 ja esmentat. Les restes del cos de guàrdia de la porta de Sant Simeó es tro­ ben al nord del Baluard de Carles V, al costat de la muralla romana de sòcol ciclopi refeta, com ja hem indicat, en el segle XV. Aques­ tes restes corresponen a dues habitacions adossades a la muralla (UE 1120, 1121, 1122 i 1123), amb paviments d'argamassa (UE 1125). De la cantonada superior d'aquestes habitacions arrenca un mur en direcció est (UE 1124), el qual probablement formaria un dels laterals de la porta de Sant Simeó. Aquestes restes queden tallades i -en part- cobertes per una_ muralla de 7 m d'amplada, formada per dos paraments de pedres irregulars lligades amb morter (UE 1102 i 1104) i amb l'interior ple de terra i pedra. Aquesta muralla, que correspon clarament al tan­ cament oriental del tercer recinte fortificat, realitzat a principis del

110 Figura 13. Plànol de Tarragona a principis del segle XlX, dibuixat pels francesos Ligier i Moulinier i publicat per A. de Laborde (1806).

111 segle XIX, s'adossa a la muralla romana just al costat sud de l'antiga Porta Triumphalis. Aquesta muralla s'emmarca en el programa de construcció i reparació de fortificacions iniciat l'any 1810 davant l'amenaça de les tropes napoleòniques. L'esforç se centrà en la muralla de la Marina, on, entre d'altres, es van construir el Fort del Francolí, la Mitja Lluna del Príncep i la Bateria de Sant Josep, i les elevacions que en­ voltaven la ciutat pel nord i nord-oest (Fort de l'Oliva). També es construí el Baluard de Reding (emplaçat en l'actual Camp de Mart). Des del punt de vista estratègic, destaca el Fort de l'Oliva que -per la seva posició- dominava tota la plana esquerra del Francolí (Re­ casens 1965, 68). Malgrat tot, els francesos entren a Tarragona l'any 1811 grà• cies a una bretxa oberta en la muralla de Sant Joan. Durant l'ocupa­ ció, els treballs de reparació de les fortificacions (molt malmeses du­ rant el setge) foren dirigides pel capità d'enginyers Rousselle (Reca­ sens 1965, 326-327). La retirada de les tropes franceses, l'any 1813, va comportar la voladura de gran part del sistema fortificat de Tarragona, entre d'al­ tres del Castell del Rei i d'una part del parament sud-est del segon recinte. Els efectes de l'explosió no van afectar el parament oriental del tercer recinte, tal com es pot veure en els dibuixos realitzats per Vicent Roig (dit Vicentó) i en el plànol d'aquesta època on s'asse­ nyalen els punts volats pels francesos (SHM, còpia publicada per Ferrer/Arola 1977, fig. 24). Les excavacions han demostrat els efec­ tes d'aquesta explosió en les estructures existents entre l'anomenat Pretori i la Porta Triumphalis. La voladura va afectar el llenç de muralla (que desaparegué quasi completament) i la volta del Circ, que es va esfondrar. Els efectes són visibles en uns quants carreus de la muralla esquerdats i desplaçats per l'ona expansiva, així com en grans fragments, també desplaçats, de l'opus vittatum dels murs de les vol.tes del Circ (Dupré/ Massó/Palanques/Verduchi 1988, 32- 33). Després de la retirada de les tropes franceses es reprenen im­ mediatament les tasques de reconstrucció de les fortificacions afec­ tades per les voladures, en previsió d'un nou setge de la ciutat. Durant el Trienni Liberal, Guillem Oliver, regidor de Tarra­ gona entre els anys 1822 i 1823, proposa una sèrie de mesures entre les quals destaquen la construcció d'un nou recinte fortificat que in­ corporés la Nova Població de la Marina, l'enderroc de les fortifica- ll2 cians inútils que parcel·laven interiorment la ciutat i l'habilitació de nous accessos que facilitessin la comunicació entre la ciutat i el barri de mar (Ferrer 1977, 115-122). Paral-lelament s'intensifiquen els tre­ balls de fortificació arran de la invasió absolutista de l'«Expédition des 100.000 fils de St. Louis» (Saquer 1987, 393-408). El sector afec­ tat per l'explosió de 1813 fou fortificat de nou, aixecant-se un mur d'obra que reaprofita carreus romans (CSE, A 102), tancat l'esvo­ ranc obert en el recinte.

2.4. Segona meitat del segle XIX i segle XX Aquest període es caracteritza pel progressiu desmantellament del sistema defensiu de la ciutat. L'ocupació francesa havia qüestio• nat la inexpugnabilitat de Tarragona com a plaça forta. La ciutat, per altra banda, començava a adquirir consciència de l'obstacle que per al creixement urbanístic representava el conjunt de fortifica­ cions. En efecte, l'any 1854 (Magriñà 1901, 66) s'inicia l'enderroc de les fortificacions innecessaries, com la Muralla de Sant Joan, principal obstacle físic que impedia la unió de la ciutat amb el barri marítim. En el projecte d'eixample de Tarragona de l'any 1857 (Aresté 1982, plànol núm. 3) es veu plenament configurada la Baixada de Pilats (a partir de 1940, carrer de Sant Ermenegild) la qual no serà oberta oficialment fins l'any 1883 (Salvat 1961, 192), any en què s'enderrocarà el Baluard de Cervantes o de Toro per tal d'urbanit­ zar el passeig de Santa Clara (després dit de les Palmeres), com a úl­ tima fase dc la zona de la Rambla (Mezquida 1965, 78-80). Això in­ dica que, des d'aproximadament mitjan segle XIX, tant el parament sud-oriental del recinte fortificat com el parament sud-occidental ha­ vien perdut el seu caire defensiu per a convertir-se en murs de con­ tenció que salvaven el desnivell existent entre l'interior de la ciutat i el terraplè de la contra-muralla (Passeig de Sant Antoni), única­ ment es conserva fins a certa alçada la part més propera al Baluard de Carles V del parament sud-est del segon recinte, protegit pel Parc d'Artilleria. La construcció de l'esmentat Parc d'Artilleria de la Rambla Vella, ubicat a l'angle sud-est del segon recinte i que inclou dins del seu perímetre les restes del Baluard de Carles V, la Torre de les Monges i part de les voltes romanes del circ, s'inicia pels volts de l'any 1862 (Magriñà 1901, 70). De poc abans és la modificació, pro­ jectada per l'arquitecte municipal Antoni Gras, del tros de muralla

113 compresa entre la porta de Santa Clara i el «Castell de Pi lat» (SHM, F. 48-17, núm. 9087). En el moment de la construcció destinada a l'artilleria, l'espai comprès entre el parament sud-est del segon re­ cinte i la cortina oriental del tercer s'havia elevat considerablement com a conseqüència de les deposicions d'arrossegament natural i dels abocaments ocasionals d'escombraries que demostren l'abando­ nament en què es trobava aquest sector. L'any 1866, l'Ajuntament determina la construcció de la Ram­ bla de Sant Joan, emplaçant-la en el lloc on es trobava la ja ender­ rocada muralla de Sant Joan (Morera 1910, 124-125). L'establiment de la Junta Revolucionària (1868) suposa la su­ pressió de la categoria de Plaça Forta i l'enderroc dels portals de Santa Clara i de Sant Francesc, dels baluards exteriors i dels para­ ments de muralla que dificultaven l'expansió de la trama viària ur­ bana (Magriñà 1901, 28). El desig d'enderrocar al més aviat possible totes les defenses verticals que encotillaven Tarragona haurà de sal­ var les disposicions militars contràries -mitjançant la política de fets consumats (Magriñà 1901, 28)-, i aviat toparà amb l'oposició de la Comissió Provincial de Monuments, la qual aconseguirà final­ ment evitar la destrucció de les muralles romanes (Hernandez 1870; Cortés 1982). EI desmantellament dels baluards moderns afegits als murs antics, però, pogué avançar considerablement, amb l'aparició d'estructures romanes -com en el cas de la Portella que amagava el Baluard de Cadenes (Hernandez 1871/1872)-. L'any 1875 es legiti­ men les accions aprovades per la Junta, es finalitza l'enderroc dels portals i s'inicia la urbanització dels voltants de la carretera de Bar­ celona (Morera 1910, 125-126). D 'aquest procés de desmantella­ ment sistemàtic de les fortificacions només en queden al marge aquelles que no entren en contradicció amb el creixement urbà de Tarragona, que té com a objectiu prioritari la unió dels dos nuclis habitats en un de sol. El parc d'Artilleria fou enderrocat l'any 1946, en cedir el Mi­ nisteri de Defensa els terrenys que ocupava a l'Ajuntament de la ciutat. En el sector que ens ocupa queda com a únic testimoni del Parc d'Artilleria el mur UE 1009, que correspon a una construcció de dos pisos, adossada a la muralla romana i desmuntada, com ja s'ha dit, el 1946. Poc després s'hi va construir el Cinema Coliseum, inaugurat el març de 1953 i enderrocat el 1987. L'última alteració soferta per les restes de fortificacions del sector ara excavat, l'angle sud-est del segon recinte, fou la realitzada per la brigada de la << Di-

114 Figura 14. Vi,ta - des del Castell del Rei - del \Cctor. Figura 15. Vista - des del mateix lloc que la figura '!"any 1986 . E>. poden veure Ics excavacions realitzades pel anterior- del sector !"any 1989. Ha estat gairebé Servei d·Arqucologia durant el Pla de Solidaritat amb completada l'excavació de tot el carrer entorn !"Atur. tallant el ca rre r de Sant Ennencgild. del Cinema <>. rección General de Bel/as Artes» l'any 1973, quan es va rebaixar par­ cialment (amb polèmica inclosa) el que encara quedava del Baluard de Carles V. En els darrers anys, una sèrie d'actuacions urbanísti• ques -Pla Especial Pilats (1978), enderrocament de diverses cases, etc ... - , la realització d'excavacions i estudis arqueològics -a cura del Servei d'Arqueologia i, des de 1986, del Taller Escola d' Arqueo­ logia- i la redacció d'un projecte de restauració (realitzat per A. Bruno, l'any 1989) , signifiquen la recuperació definitiva per a la ciu­ tat d'una sèrie d'elements patrimonials que reflecteixen l'evolució de les estructures defensives de Tarragona, des del segle li aC fins al segle XIX.

3. CONCLUSIONS

La topografia de l'espai en què s'emplaça Tarragona ha condi­ cionat el creixement de la mateixa vers el costat meridional en direc­ ció a l'abocamar del riu Francolí. La suavitat d'aquests vessants, més accessibles a la urbanització. contrasta amb l'ahrupte vessant nord/nord-est.

Fi gura 16. Vi ; ta del sub-;ccto r «Baluard ti c Carl es V - Porta Triumphali ;», de; del nord .

116 Le condicions naturals ofereixen, per tant, una menor protec­ ció a la zona de més fàcil expansió per la ciutat. El costat septentrio­ nal , protegit primer per les muralles romanes reforçades per petits baluards i per la contra-muralla, des de principis del segle XVIII, oferia, tot i l'absència de fossats, una certa inexpugnabilitat per la seva posició. Al costat meridional, en canvi, les línies de fortifica­ cions s'ampliaven en funció del creixement de la ciutat, intentant adaptar-se a les necessitats defensives de cada època. Així al con­ cepte vertical de defensa del segon recinte (la Muralleta dei segle XIV) segueix, a partir de mitjan segle XVI, un sistema de baluards de traçats angulosos, amb fossats i trinxeres, enllaçats per llenços de mur. Aquest creixement lineal crea una sèrie de recintes closos que parcel·len la ciutat, dificultant la seva articulació interna. La vulnerabilitat del sector meridional de la ciutat queda de manifest en el fet que els assaltants sempre han intentat entrar per aquesta zona. Recordem, només, que les tropes franceses van entrar a Tarragona mitjançant una bretxa oberta en la muralla de Sant Joan.

Figura 17. Vista del sector des del sud. En primer terme, la Torre de les Monges, del segle XIV, i les restes del Baluard del s. XVI.

117 Ja a mitJan segle XVII, l'enginyer Gandolfo comentava que Tarragona « ... es cer rada de una muralla algo antigua, s in terraplen ni foso, con un corredor del grosor de ella para la ronda y en algunas partes de casa muro con defensa de torres y valuartes pequeños de poca capacitat ... ». Expressa, també, el que serà una constant preo­ cupació per la defensa de Tarragona: la fortificació del sector marí• tim i portuari, ja que la defensa de Tarragona només era possible amb suport marítim (Recasens 1965 , 66).

Figura 18. Vi~ta del ll enç de murall a del carrer de Sant Erme ncgild abans de le> excavacions del TED"A. Al fons. la Torre de les Monges amb Ics restes del baluard de Carl es V al peu.

El general Juan Senén de Contreras escriu , l'any 1813 , que la part més feble de la plaça era precisament la muralla de Sant Joan, perquè « COf1. sólo mirar el terraplén y baluartes de la mentada línea, se vera, aún sin ser ingeniero militar, la imposibilidad de hacer sali­ das contra el enemiga, pues delante de la muralla de San Iuan, que es la única, (sin foso grande ni pequeño y por consiguiente sin ca­ mino cubierto y sin retirada) » (cita recollida per Alegret 1911, 37). Altres autors, citats per Alegret, confirmen aquesta apreciació, afe­ gint que la muralla que protegia el barri marítim encara no estava completada. El Baluard d'Orleans i el Fortí Reial, peces claus de la defensa del barri de Mar, no tenien fossats ni parapets resistents

118 Figura 19. Detall de les superposicions entre estructures del segle XVTTI (cos de guàrdia de la Porta de Sant Simeó) i llenç del segle XIX sobreposat.

(Recasens 1965, 186). La defensa dels sectors nord i oest de la ciutat girava sobre el Fortí de l'Oliva, construït acceleradament l'any 1810 però adequat per la seva ubicació estratègica. Demostrada l'expugnabilitat de Tarragona (1811) i perduda la seva categoria de plaça forta (1868) , s'inicià l'enderroc d'unes forti­ ficacions que obstaculitzaven la cohesió i el creixement urbà. Tot i el sistemàtic desmantellament de les fortificacions , les estructures defensives han determinat part de la trama urbana de Tarragona. Així, els enderrocs de la Muralleta (1789) i de la muralla de Sant Joan (1854) són l'origen de les actuals Rambla Vella i Rambla Nova. El passeig de Sant Antoni neix a partir del terraplè de la con­ tra-muralla, i el parament oriental del tercer recinte fortificat es manté en l'actual configuració de l'entrada a Tarragona de la carre­ tera de Barcelona (seguint la línia que separa el Balcó del Mediter­ rani de l'Hotel Imperial Tàrraco). El sector septentrional de la con­ tra-muralla es conserva, en part, dins del Passeig Arqueològic. El conjunt d'estructures defensives descrites constitueix una important part del patrimoni històÍ"ic de la ciutat i el seu estat de conservació és, malgrat tot, força bo. Cal, doncs, que el conservem, tot posant-lo en valor i integrant-lo en la vida de la Tarragona dels

119 nostres dies, perquè -en el futur- continuï essent un testimoni més del nostre passat històric.

ADDENDA

Quan ja havia estat lliurat aquest treball a l'editor, Rafael Ga­ briel i Eloy Hermíndez han publicat en el Butlletí Arqueològic un important plànol de 1643 que es conserva a la Biblioteca Nacional de París (Gabriel/Hernandez 1989). Gràcies a aquest plànol, signat per una persona anomenada Calbet, podem conèixer la situació i gairebé l'estat de conservació de molts edificis i elements de fortifi­ cació de Tarragona -els quals estan molt ben identificats utilitzant la toponímia catalana pròpia. La qualitat d'aquest nou plànol, doncs, fa que hagi de ser tingut en compte en el moment d'utilitzar el nostre article.

TALLER ESCOLA D'ARQUEOLOGIA*

BIBLIOGRAFIA

ALEGRET, A.: Historia del sitio, defensa, asalto y evacuación de Tarragona en la Guerra de la lndependencia, Tarragona 1911. AQUILUÉ, X. i DUPRÉ, X.: Reflexions entorn de Tàrraco en època tardo-republica­ na, <>, núm. I, Tarragona 1986. ARESTÉ, J.: El crecimiento de Tarragona en el sigla XIX. De la nueva pohlación del puerto al plan de ensanche, Tarragona 1982. BLANCH, J.: Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i ?rimada de Tar­ ragona, edició de J. Icart, 2 volums, Tarragona 1951. BUIGUES, J. C.: El bienni progressista a Tarragona (1854-1856), Tarragona 1987. CAMINO, F.:. <

(*) Aquesta institució té per norma firmar dc forma col·lectiva tota la bibliografia que genera la seva activitat.

120 CORTÉS, R.: <<"Murallas antiguas dc Tarragona", un manuscrito inédito dc Buena­ ventura Hcrnúndez Sanahuja>>, Universitas Tarraconensis (Tarragona), IV (1981- 1982), 135-143. CORTIELLA, F.: Una ciutat catalana a darreries de la Baixa Edat Mitjana: Tarrago­ na, Tarragona 1984. Diccionario Geografico Universal, tom IX, Barcelona 1833. DUPRÉ, X.; MASSÓ, J.; PALANQUES, L.; VERDUCHI, P.: El circ Romà de Tarragona, l. Les Voltes de Sant Ermenegild, Barcelona 1988. FERRER, M. A.: <>, Revista Técnica de la Propiedad Urbana (Tarragona), núm. 27 (1977), 115-122. FERRER, M. A.; AROLA, R.: <>, BA, èp. IV, fases. 133-140 (1976- 1977), 271-296. GABRIEL, R.; HERNANDEZ, E.: <>, BA, èp. V, núm. 8-9 (1986-1987), Tarragona 1989, 245-254. GIBERT, A. M.: <>,BA, èp. III, núm. 6 (1922), 148-149. HAUSCHILD, T.: <>, BA, èp. IV, fases. 121-128 (1973-1974), 23-33. HAUSCHILD, T.: <>, BA, èp. V, núms. 6-7 (1984-1985), Tarragona 1988, 11-38. HERNANDEZ SANAHUJA, B.: <>, El Tarraconense (Tar­ ragona), núms. 341,342,344 i 345, de 10, 11, 13 i 14 de desembre dc 1870 [repro­ duït al BA, èp. III, núm. 12 (1923), 29-32 i núm. 14 (1923), 88-92]. HERNANDEZ SANAHUJA, B.: <>, El Tarraconense (Tarragona), núms. 286, 297 a 299, 306, 307, 331 a 333, del 15, 26, 27 i 28 d'octu­ bre, 4, 5 i 30 de novembre i 1 i 2 de desembre de 1871 [reproduït al BA,èp. III, núms. 18 a 22 (1924), 188-190, 217-220, 227-232, 259-263 i 273-277]. KAGAN, R. L., (editor): Ciudades del Sigla de Oro: las vistas españolas de Anton Van den Wyngaerde, Madrid 1986. Llibre del Consell. Liber Consiliorum, amb diverses denominacions i en diferents idiomes (fins al 1799, dipositats a l' AHT). MADOZ, P.: Diccionario geografico-estadístico e histórico de España y s us posesio­ nes en Ultramar, tom XII, Madrid 1849. MAGRIÑÀ, A. de: Tarragona en el sigla XIX, Tarragona 1901. MEZQUIDA, L. M.: <>, article en tres lliurances (amb títols diferents), Revista Técnica de la Propiedad Urbana (Tarragona), núms. 11 a 13 (1965-1966), 75-80, 69-76 i 71-78. MORERA, E.: Província de Tarragona, volum IV de la <> dirigida per F. Carreras Candi, Barcelona (circa) 1910, esp. 119-126. MORERA, E.: <>, article pòstum, BA, èp. II, núm. 22 (1919), 25-43. MORERA, E.: Tarragona Cristiana, tom IV, Tarragona 1955. MORERA, E.: Tarragona Cristiana, tom V, Tarragona 1959.

121 NEGUERUELA, I.: <>, Quaderns d'Història Tarraconense, V (1985), 59-75. Palma de Mallorca, A. de: Las calles antiguas de Tarragona, text en català, volum I, Tarragona 1956. RECASENS, J. M.: <>, Revista Técnica de la Propiedad Urbana (Tarragona), núm. 8 (1963), 51-60. RECASENS, J. M.: La Revolución y Guerra de la Independencia en la ciudad de Tar­ ragona, Tarragona 1965. RECASENS, J. M.: <>, Revista Técnica de la Propiedad Urbana (Tarragona), núm. 12 (1966), 61-67. RIU, E.: L'arqueologia i la Tarragona feudal, <>, núm. 7, Tarragona 1987. SALVAT i BOVÉ, J.: Tarragona antigua y moderna a través de s u nomenclatura ur­ bana (siglos Xlll-XIX), Tarragona 1961 [hi ha una reedició, facsímiL de 1981]. SALVAT i BOVÉ, J.: <>, Semana Santa 1982 (Agrupació d'Associacions), Tarragona 1982, s.p. SANCHEZ REAL, J.: <>, Diario Español (Tarragona), núms. 3710, 3712, 3714, 3716, 3717 i 3719, de 18, 20, 23, 25, 26 i 29 d'agost de 1948. SÀNCHEZ REAL, J.: <>, BA, èp. IV, fases. 55-56 (1956), 70-79. SANCHEZ REAL, J.: <>, article en quatre lliurances, Diario Español (Tarragona), núms. 10821, 10823 a 10825, de 9, 12 a 14 de setembre de 1973. SÀNCHEZ REAL, J.: Defensa de Tarragona en 1811, Tarragona 1982. SÀNCHEZ REAL, J.: La muralla de Tarragona, Tarragona 1986. SAQUER, J.: <>, Études Roussillonnaises offertes à Pierre Ponsich, Perpinyà 1987, esp. 406-407. SERRA VILARÓ, J.: Fructuós, Auguri i Eulogi, màrtirs sants de Tarragona, Tarra­ gona 1936. SERRA VILARÓ, J.: <>, AESPA, volum 22 (1949), 221- 236 + figs. Taller Escola d'Arqueologia: Un abocador del segle V dC en el Fòrum Provincial de Tàrraco, Tarragona 1989. Taller Escola d'Arqueologia: <>, Medievalia, 12, Barcelona, en premsa. ZURITA, J.: Anales de la Corona de Aragón, (edició d'A. Canellas López), volum 7. Saragossa 1977.

122 LA DARRERA OBRA DE L'ESCULTOR LLÀTZER TRAMULLES: EL RETAULE MAJOR DE SANT ANDREU DE LA SELVA DEL CAMP (1704-1711)

La vila de la Selva del Camp tenia, a finals del segle XVII, l'interior de la nova església parroquial acabat. L'altar major estava decorat, des del 1670, amb un gran quadre de sant Andreu realitzat pel pintor Josep Juncosa, natural de Cornudella i habitant a Tarra­ gona(ll. L'any 1707 , amb la construcció del nou retaule, es traslladà a casa de la vila. La història del nou retaule comença el mes de març del 1703, quan és determinada la necessitat de construir una obra que dignifiqués el temple. En el Consell especial del dia 4 es deci­ deix << que la vila emprengue lo fer lo retaule majonPl. A la vegada es proposa que un dels jurats, Fèlix Baiget, vagi a Tarragona a pac­ tar un ajut de l'Arquebisbe. La contesta arriba el dia 15: el senyor de la vila donarà 100 lliures anuals. El mateix dia es forma una co­ missió per tirar endavant el projecte <

(I) PlE FAIDELLA, Joan: Annals in è'tli1s de la vila de la Selva del Camp de Tarragona. Ins­ titut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Di putació dc Tarragona, 1984, pp. 542-543. Dedica al nostre retaule les pàgin es 547 a la 549. · (2) Arxiu Municipal de la Selva del Camp (AMSC): Llibre de determinasions del Consell de la vila de La Selva comensantals 15 de janer de l'any 1696, (1 696- 1707] , s. f. A partir d'ara, les dades donades fan referència al llibre d'acords del Consell de la vi la.

123 de Gràcia i dels Carmelites de Vilanova de Sitges. Va treballar a Tarragona, Reus i Valls< 3l. El 8 de juliol s'informa els membres del Consell de l'anada a Barcelona i de diferents diligències fetes per tal d'emprendre l'exe­ cució del projecte. Hi havia diferents escultors disposats: «sinch de Barcelona, un de Sarreal [el mestre Isidre Espinalt<4l] y un del Co­ ver» [d'Alcover, segurament el mestre Salvador Pere Arnau, el qual havia pactat el 1702 la construcció del retaule de Santa Llúcia, a la mateixa vila< 5l]. Tres dels barcelonins, «els de major fama» farien l'obra al seu taller i la portarien a «Ses costes» fins al port de Salou o Tarragona. El Consell, prenent una decisió encertada, determina l'obligatorietat de treballar l'obra a la vila, sobretot pensant en les grans dimensions que havia de tenir. En l'acord creiem que hi in­ flueixen les possibilitats de desperfectes en el trajecte, el poc control que podrien exercir sobre la marxa de la feina, i fins i tot la no coin­ cidència de les mides. El 4 d'agost es decanten a favor de dos dels candidats: el mestre Salvador d'Alcover i Joan Roig de Barcelona. No obstant, el 15 d'agost es decideix donar-lo a Llàtzer Tramulles, escultor de Barcelona, qui proposava un preu de 6.000 lliures, me­ nor en una sisena part al del mestre alcoverenc, i vindrà a treballar­ lo a la vila. Els pactes s'aproven el 3 d'agost entre Llàtzer Tramulles, es­ cultor de Barcelona, i els síndics de la vila Josep Sagí i Pau Aries, entenent emperò que tots los pactes contenguts ab lo present paper los dits síndichs se reserven lo consentiment dels senyors jurats y consell de dita vila de La Selva y dels senyors allegits per dit efecte>>. La concòrdia definitiva s'efectua davant notari el 10 de març de l'any següent, el 1704< 6l. Per una part actuen el referit escultor, la seva muller Marianna, i els seus sogres Salvador Aldabó, mestre, i Narcisa Tramulles; tots ells de Barcelona. Per part de la Selva hi participen els jurats de l'any 1704 -Joan Vallverdú, Joan Gondol­ beu i Rafel Managuerra. Hi són presents el rector Josep Mas, doc-

(3) MARTINELL. Cèsar: Arquitectura i escu!tllra barroques a Catalunya. Alpha. Barcelo­ na, 1963, vol. 11, pp. 151 i 15X. (4) Pels escultors Espinal!, vegeu l'article dc Josep M. T. GRAU- Roser PUIG: «La nis­ saga dels escultors Espinal!. de Sarral, i la seva producció artística. Algunes aportacions». A Quaderns d'Història Tarraconense, VIII ( 19R9), pp. 75-93. (5) MARTINELL, Cèsar: op. cit., vol. I, p. 5R. Va fer el projecte de l'altar de Sant Pere i Sant Isidre, de Valls; acabat el 1693 per Magí Guimerà. (6) Arxiu Històric Comarcal dc Valls (AHCV), notaria de la Selva del Camp, notari An­ dreu Maymó, núm. X (1704), ff. 102-113v.

124 Aspecte que oferia el retaule major de la Parròquia de Sant Andreu abans de la seva destrucció el 1936. Al costat veiem els retaules de Sant Josep (esquerra) i de Sant Antoni de Pàdua (dreta), també destruïts.

125 tor en teologia, el batlle Josep Sagí en nom de l'Arquebisbe de Tar­ ragona i baró de la vila, i, de part del consell general, Pau Aries (ju­ rat del 1703), el reverent Bernat Punyet, notari, i el també notari Andreu Maymó. L'obra és, per tant, contractada per la vila, repre­ sentada en els escuts del peu de pedra, l'únic fragment del retaule conservat avui. Passarem a analitzar el contracte, que sortosament hem pogut trobar i rescatar de l'oblit, sobre l' «obra y fàbrica del retaule major que dits senyor Tramulles y Albadó baix se obligaren fer del concen­ timent y voluntat de dits senyors jurats y demés sobreanomenats».

LA TRAÇA

En primer lloc hem de parlar del model o traça. Era una pràc• tica generalitzada. L'artista la presentava al client i sobre ella es dis­ cutia l'obra, si bé durant la marxa sempre es podien fer rectifica­ cions. El suport podia ser de paper o de pergamí. En alguns casos es copiava un projecte o una peça d'un altre lloc, fos o no del mateix autor. Una mateixa traça ha servit en retau­ les de diferents localitats. Al revés d'avui, l'originalitat no era l'únic sinònim d'art; i el nom de l'artista no era tan important. En el nostre cas la traça l'aporta el client, el Comú. L'autor real, com hem dit a dalt, sembla ser un frare dels carmelites descal­ ços. Sortosament tot i que Mn. Pié havia vist desaparèixer l'original, Mn. Eugeni Ferrer, actual rector de la parròquia, l'ha retrobat a l'Arxiu Parroquial. Feta en pergamí, és important en tractar-se d'un dels pocs exemplars conservats. Com era usual, està firmada pel client, que l'aporta, (Feliu Baiget -jurat-, Josep Mas -rector- i Josep Sagí -batlle, pel senyor de la vila-), l'artista que l'accepta i l'executarà (Llàtzer Tra­ mulles) i el notari que en dóna fe (Andreu Maymó). De cara al retaule, dicta les proporcions, la iconografia ... totes les normes. Va acompanyada d'una «explicassió y advertèncias per a la execussió de la trassa», de caire tècnic. Consta de sis punts (vegeu l'apèndix). En el primer «se adverteix que lo retaule és de los que no estan arrimats a la paret, sinó a modo de torre, que també se gosan de la part de detras, com per la part de devant». Seguidament dóna referències de les pilastres, els capitells (dòrics), les bases ( corín-

126 ties), els taulons (llisos), les cornises i frontispicis i els remats de la darrera cornisa. El segon és l' «explicació del cama rin per la part de dintre», com ha de continuar la imposta, la cornisa, i l'existència d'una porta a mà dreta per «poder entrar una persona per a enrramar o posar al­ guns llums al sant [Andreu]». Damunt hi havia un cel ras que do­ nava llum, i jugava amb les ombres, com escau al gust barroc. Final­ ment hi hauria una «pastera» per la Mare de Déu «de fondo de 8 palms feta a sine panys y a la part de detras a de aver una porta per què se puga entrar a posar algun llum o adorno». Del tercer al cinquè dóna l' «explicasió del interior del retaule y de la manera que ha de estar la obra». Parla dels diferents sostres. Un primer, damunt el peu de pedra i pedestal de fusta, per assentar la primera andana; que continuaria sobre el sagrari com a paviment del cambrí de sant Andreu. El segon sostre es faria sobre la cornisa de la primera andana «perquè li servesca de fortalesa a la obra». Un altre damunt el cam­ bril deixant el cel ras lliure. El tercer en la darrera cornisa. Remarca la necessitat que «es­ tiga ben travat per la part de davall de pesses bones posades a modo de tisora en pla, y no posada al contrari de l'altra, que agafen las dos entenes que pugen des del peu de pedre que és tota la fortificació de la obra». Acabats «Se a de fer una escala de sostre a sostre de aque­ lles que.n diuen escala de gat, que lo graó tinga un palm de ample». El sisè i darrer recalca que «tota la arquitectura a de ser elegida segons lo gruix de las mollures està en la trassa».

ELS MATERIALS

Per al peu de pedra s'estipula l'ús de pedra de la pedrera de la Selva, la qual serà arrencada i transportada a càrrec del Comú o Universitat. El Comú també li donarà guix i argamassa per a assen­ tar el peu de pedra, i les bastides ja fetes<7). La fusta pel retaule ha de ser d'àlber «de bona calitat y lluna», la preferida pels escultors barrocs. Si en alguns contractes s'especifica el lloc d'origen, l'única notícia del nostre document és l'explicació d'una possible compra a · Santes Creus. No ho podem, però, wrroborar.

(7) El 16 dc setembre del 1703 el Consell determina-l'extracció dc calç pel peu del retaule.

127 A la part de darrera podria emprar fusta de melis de Tortosa, més barata; i per als sostres i l'arquitectura, de pi. La compra del material anirà al seu càrrec. Els síndics, però, li pagaran el transport -sovint tan valuós com l'import de la fusta- des de les platges de Salou o Tarragona, i de qualsevol lloc mentre els carros puguin anar i tornar en un dia. Hi ha l'excepció de la compra a Santes Creus: l'Ajuntament pagarà només la meitat del transport.

EL PREU

Ja hem dit que l'escultor de Barcelona havia ofert el preu més barat, però tot i així les sis mil lliures no és un preu baix, sinó elevat a l'època. Es correspon amb la magnificència del retaule. Les sis mil lliures les pagarà la Universitat amb els següents terminis: 350 lliures el dia de la firma de l'acte, 350 el dia que co­ menci l'obra, i 700 cada any: 350 1'1 d'octubre i 350 1'1 d'abril, fins que s'acabi de pagar (set anys). El primer any cobrarà en total 1.050 lliures, que necessita per tal de comprar la matèria primera. L'únic que desconeixem és la forma de finançament del muni­ cipi. Sabem que l'arquebisbe, senyor de la vila, pagarà 100 lliures anuals, però desconeixem altres ajuts(H). Estem en una època crítica per a l'economia, en plena guerra de successió. Els selvatans estan sotmesos a continuats talls, allotjaments i bagatges. Podria existir un impost sobre els fruits, sobre el consum (com es féu per a la cons­ trucció de l'edifici) o bé un endeutament amb censals. La concòrdia res no especifica. El que sí queda clar és el treball en jornals. Ja hem parlat del transport de la fusta i de la pedra. També se li atorguen homes per assentar el retaule i per fer les bastides.

LA DURADA

Llàtzer Tramulles s'obliga a fer l'obra en set anys a partir de 1'1 d'octubre de 1703. De fet s'allargarà. Comença el 1704, i la mort sobrevindrà a l'artista el 1711, poc abans d'acabar, com tractem en

(X) Es demanà a la Comunitat de preveres Clll·lahoració. El 10 d'abril contestaven que aju­ darien amh 30 lliures cada any durant sis. «Compreses les vint-y-ww llillres an de pagar los dits sis anvs". No se'ls accepta l'oferta. ja que en realitat era de 9 lliures anuals. Llibre de determinations.

128 l'apartat dedicat a l'autor. La llarga durada fa que els síndics li con­ cedeixin una casa franca, mentre resideixi a la vila, i el lliurin de to­ tes les imposicions dels veïns. És una pràctica comuna arreu de Ca­ talunya. Com a nota curiosa es pacta que li transportaran els mobles de la casa de Barcelona i els de l'ofici, del port a la vila (recordem que davant la situació viària el transport més ràpid i barat era el marí• tim) i, quan acabés, de la Selva al port.

iNSPECCIÓ DE L'OBRA

En el capítol tercer dels pactes s'estipula que la vila pot judicar l'obra en qualsevol moment, tant la part artística com la qualitat de la fusta -comprada i pagada per l'escultor- per dos oficials (un per banda) i en cas dubtós fins per un tercer. A mitja feina, el 27 de maig del 1708, es produeix una inspec­ ció per part de dos experts (un de cada part): el mestre Veciana, de Valls, per part de la vila, i el mestre de Sarral [Isidre Espinalt], per part seva; els quals avaluen l'obra feta en 4.000 lliures. El Consell determina continuar l'obra19l. Si el dictamen hagués estat dolent, es podia haver decidit que no continués (coneixem exemples en què així passà). La vila es mos­ tra generosa en bé de l'obra. S'estableix que si ha de fer alguna cosa per millorar els resultats, compta amb el consentiment de la vila, en­ cara que faci augmentar el preu.

L'ASSENTAMENT

L'assentament demanava la intervenció de mestres en altres oficis: paletes, ferrers, fusters, manobres ... En el nostre cas els aportava la vila. En el contracte s'especifica que un cop feta una part l'assentarà. Se li dóna un any de termini per assentar el peu de pedra. Un cop tingués treballada la primera andana es col·locarà i així succesivament. Sembla ser que compleix les pautes, ja que el 26 de juliol de 1705 comunica als jurats que a partir del 15 d'agost ja poden emprar

(9) Llibre de determina/ions. Si hé no s'avenien en el· preu.

129 el sagrari nou. El 8 de març del 1705 el Consell decideix daurar el sagrari. El 14 d'abril donen el nom d'un possible autor, el daurador Joan Pau, habitant de la Selva, si bé tenen un desacord momentani en el preu. El 8 de gener del 1708 els jurats insten el «senyor Llatge» a acabar la segona andana.

TEMÀTICA

Així com en molts altres contractes queda estipulada la icono­ grafia i els detalls de les talles i ornaments, en el retaule major de l'església parroquial de la Selva del Camp, la part escultòrica o figu­ rativa no hi queda reflectida. Fa referència a la traça, on ja quedava ben especificat. A partir de la fotografia i el record popular hem establert la iconografia. Vegeu la fitxa descriptiva a l'apèndix.

L'AUTOR

Llàtzer Tramulles, l'autor del retaule, era membre d'una famí• lia d'escultors almenys des del segle XVI, de Barcelona. Nascut a Per­ pinyà(lO), on residia el seu pare, va aprendre l'art escultòric a París. Abans d'endinsar-nos en la seva persona, vegem qui era el seu pare, homònim. La primera obra important la realitzà junt amb el seu germà Josep: el retaule major de Valls (1639). Abans hàvia fet el treball escultòric dels orgues de la catedral de València i, a partir del 1643, després de Valls, se n'anà a Perpinyà, on restà fins a la mort (1656), fent una extensa labor: un total de dinou retaules re­ partits per tot el Rosselló (estudiats per P. Masnou el 1922) que ens parlen del gran èxit assolit en aquelles contrades. Del seu oncle Josep només volem destacar l'autoria del retaule major de l'èsglésia de Santes Creus, l'única obra seva conservada. El nostre convilatà ja coneixia el Camp de Tarragona. L'any 1681 havia contractat el retaule del. santuari de Misericòrdia de Reus, per 700 lliures (preu ben allunyat de les 6.000 de la Selva!).

(JO) MARTINELL. Cèsar: op. cit.. pp. 141-143. Dc Josep Tramullcs, l'oncle del nostre es­ cultor. pp. 110-112 del primer volum. Del seu pare. Llàtzer Tramulles el vell, pp. 112-115. Inclou la fotografia del retaule.

130 Dos anys més tard actuava a la cartoixa d'Escaladei, on exe­ cutà les escultures de tres retaules de les capelles del claustre vell per 532 lliures. El 1685, per encàrrec del Consell de Barcelona, jun­ tament amb Lluís Bonifaci o Bonifàs, féu la construcció de l'obelisc de pedra de Santa Eulàlia, a la plaça del Pedró. El 1699 realitzà el retaule de la congregació de Sant Sebastià de Capellades, seguint el model del de Sant Elm de Sitges; i poc després el de Sant Bartomeu de Granollers. En aquests anys, de gran activitat, encara participa en el retaule del Sant Crist de l'esglé­ sia dels Sants Just i Pastor a Barcelona, i en el frontispici del monu­ ment de l'Església del Pi a la mateixa ciutat. El 1703 feia una obra per Perpinyà. I el 1705, mentre viu a la Selva, treballa en les escultures i daurat del retaule de l'Església de l'hospital de Sant Joan de Reus. Deixant de banda els retaules, treballà en la catedral de Barce­ lona. El 1675 fent un treball preciosíssim d'escultura de l'orgue, la galeria de la capella de Sant Oleguer, i el1680 acabava el cambril de dita capella. És la primera obra documentada de la seva activitat, on es mostra com un gran artista, sobretot escultòric. Deu anys més tard, per a la sala capitular, fa un marc molt delicat per una gran tela del Sant Crist. La seva activitat a Barcelona ens refereix el seu lloc d'habitat­ ge. És escultor de Barcelona i forma part dels escultors que dema­ nen erigir-se en confraria separada dels fusters a Carles no I). Tenia el taller al carrer d'Escudellers, on rebé alguna acusació de fer obres de fusteria en lloc d'escultura( 12l. Allí acollí aprenents com Francesc Croses i Lluís Bonifàs (el segon). A partir del 1704, emprenia l'obra del retaule major de la Sel­ va. Martinell, seguint sempre Mossèn Pié, diu que treballava a la vila encara el 1710, i és cert. Però apunta que a partir del 1710 es traslladà a Perpinyà per a treballar a la Catedral, on deixà gran fama. Desconeixem, degut a la manca de notes, d'on obté aquesta informació. La realitat és que Llàtzer Tramulles, escultor barroc de primera fila, morí a la Selva l'any 1711. El 25 d'agost del 1711 (!3) la seva viuda Marianna, i el seu fill i hereu Francesc, firmaven àpoca de les 6.000 lliures del contracte. El document ens confirma la mort

(11) PÉREZ SANT AMARIA, Aurora: EsCiiltura narroca a Catalunya. Els tallers de Barce­ lona i Vic ( 1680-1730 c. a.). Projecció a Girona. Virgili i Pagè,. Lleida. 19~~. Apèndix 1, 2. 3 i 5. (12) Ibídem, apèndix 10, 12 i 13. (13) AHCV, Notari Andreu Maymó (1711). ff. 207v-209.

131 de l'artista: «Làtzero Tramulles, magistro sculpiore civitatis Barcelo­ ne, in die sui obitus in vila de la Selva Campi et Archidiocesi Tarra­ gone populato». Hem anat a cercar l'òbit als llibres sagramentals, però malauradament el d'aquest any no es conserva a l'Arxiu Parro­ quial de la vila ni a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona; però sí a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid( 14l. El dia 22 de juliol de 1711 s'anoten les despeses de l'enterrament (amb ofici mitjà do­ ble) i la novena de «Llàtzer Tramuges, escultor». Fou pagat el ma­ teix mes. A través dels registres de batejos hem localitzat dos naixe­ ments de dues parentes seves, segurament nebodes, filles de Sebas­ tià Aldabó, fuster fill de Barcelona i ajudant del Tramulles amb igual cognom que la dona del nostre escultor. La primera es batejà el 28 de novembre de 1705 amb els noms d'Anna, Tecla i Andreua, essent padrins Andreu Varrà, pagès, i Narcisa Aldabó. La segona, batejada el 14 de juny del 1708, és apadrinada pel propi Llàtzer Tra­ mulles, escultor, i per Emmanuela Lladó, tots dos de Barcelona i veïns aleshores de la Selva (IS). Tornant a l'àpoca o rebut, hi figuren com a representants de la vila els jurats del 1711: Pau Aries, Rafael Managuerra i Pau Hortet. Hi queda clar l'estat de l'obra abans de la seva mort: tot fet, «menos lo últim remato de aquell per haver precehir la llur mort y per est ef­ fecte no haver-lo pogut acabar». Els pagaments dels terminis estaven registrats en el llibre de comptes que portava el mateix Llàtzer. El mateix dia i les mateixes persones firmen un documentC 16l on es fa incís a l'anterior protocol. En realitat faltaven pagar 448 lliures de les 6.000, les quals havien de servir per a satisfer els acree­ dors del dit escultor i de la família, ja que ells tornaven a Barcelona i volien «en lo esdevenidor no sian molestats». Un cop acabat el re­ taule i sense casa-deixada pel Comú- no tenien raó de romandre a la vila. Creiem d'interès fer relació dels creditors, perquè ens acosta­ ran una mica a la seva vida a la vila. En primer lloc hi ha pagesos de la Selva, segurament per pagament de jornals: Pau Agràs (1 lliura 6 sous), Francesc Jori (2 lliures 2 sous), Joan Ferreter (8 lliu-

(14) AHN, Clero, llihrc 14013, Llibre de òbits y novenas a la lglesia Parroquial de Sant An­ dreu Apòstol de la vila de la Selt·a del Camp, [165R-1721]. Porta el número 7 al llom. (15) Arxiu Parroquial dc la Selva del Camp (APSC): Llibre de Baptismes [1701-17}, desposo­ ris, confirmacions, núm. 3. (16) AHCV. Notari Andreu Maymó (171!). tf. 209-213v.

132 res 10 sous) i Josep Gondolbeu «lo coxero» (10 lliures). En relació als costos de la mort, hi ha el reverend Joan Prat, beneficiat (10 lliu­ res 16 sous) i els marmessors del notari Andreu Vinyes (10 lliures). Per les despeses habituals, en alimentació i vestit, hi ha l'adroguer Joan Carnisser (10 lliures 15 sous) i el sastre Miquel Cuixens (20 lliures). Encara, i pel que fa a la medicina, el cirurgià Joan Massó (2 lliures 2 sous) i els apotecaris Ambrós (5 lliures 8 sous) i Joan Fe­ rreter (5 lliures 6 sous), segurament pare i fill. Continuant amb les compres hi ha un negociant, Salvador Ginesta (18 lliures 8 sous) i dos habitants de Reus, Miquel Marsal (36 lliures) i Agustí Estapar (18 lliures), dels quals no s'esmenta l'ocupació, però creiem relacio­ nats amb el comerç. Finalment hi ha dos escultors, un de jove, dit Manuel (no es coneix el cognom, 10 lliures), i els pubills de Salvador Pere Arnau, escultor d'Alcover (15 lliures). El cost del darrer pot ser de la fusta que ja tenia comprada o de la fadiga0 7l.

L'ACABAMENT

Tramulles deixava per acabar el retaule de l'església parro­ quial. «En aquell falta construir-se lo remato y acabar la obra ab la deguda perfecció del dit art de escultor per occasió de have-ne se­ guida la mort del dit quondam Llatza Tramullas y com lo davall es­ crit Anton Vaziana, escultor de la ciutat de Valls ... de present en la dita vila habitant se haja o ffert en acabar aquell de dit llur offici»(18l. Els hereus de Llàtzer, la seva muller i el seu fill Francesc, doc­ tor en lleis, donen llicència al dit escultor perquè acabi l'obra, sem­ pre i quan «dega attendre y complir als mateixos pactes y condi­ sions». A canvi <

(17) Segons el Llibre de determinations, s'en~ià a buscar el mestre Salvador d'Alcover perquè se «li done la fadiga y que si té fusta comprada per lo retaule que se li pague lo que li costarà». No queda definit si en tenia o no, tal com suposa Mn. PlE (op. cit., p. 549). (18) AHCV, Notari Andreu Maymó (1711), amb data dc 9-!X-1711, ff. 194v-19Hv.

133 ANTONI VECIANA

Antoni Veciana era fill de Josep Veciana, pagès, i de Maria, cònjuges de Sarral. Sembla ser que anà a aprendre l'ofici d'escultor el 1697 a Valls(1 9l, ciutat on residí fins a la mort. El 19 de juliol del 1699, essent fadrí escultor, signava capítols matrimonials amb Maria Arnet<20l, una noia entre 14 i 19 anys, don­ zella, filla d'un paraire de Valls, Francesc Arnet, i Maria Monguió, ambdós de Valls. Ella aporta en dot 300 lliures<21 l. En Veciana dóna d'escreix 50 lliures i 100 lliures per millores. A més el seu pare i ger­ mà, anomenat també Josep, li donen 10 lliures. A través de la recerca en els manuals notarials observem com Antoni Veciana i la seva muller triguen dos anys a cobrar l'import del dot. El 21 de setembre del 1701 signen àpoca al reverend Tor­ rent per les 100 lliures promeses. La família Arnet-Monguió dema­ naran a l'esmentat reverend 50 lliures. La resta de diners els aconse­ guiran mitjançant la venda de la casa del carrer de la Carnisseria al prevere Joan Baptista Savall, el dia 25. L'immoble, que estava sota l'alou i directa senyoria del Monestir d'Escaladei, era propietat de Maria Monguió des de l'any 1680, per donació de la seva mare, Úr• sula Porta, en els capítols matrimonials. La venda es realitza per 300 lliures, ultra el deute esmentat, la redempció de dos censals que feien a la Comunitat de preveres de Valls (25 lliures) i liquidació dels interessos pendents (7 lliures 10 sous), destinen 100 lliures (33%) a la creació d'un censal al seu favor que els produiria anual­ ment 3 lliures< 22l. El casament s'efectuà el 26 de juliol a casa de Francesc Arnet, havent necessitat una dispensa per consanguinitat per tercer i quart grau. Actuaren de testimonis dos vallencs: Joan Pasqual, candeler de cera, i el paraire Pere Mensa< 23 l. Continuant amb la vida privada, hem de fer esment dels vuit infantaments que tingué la parella, se­ gons consta en els llibres de baptismes de Valls: Antoni (1-11-1702), M. Antònia (12-III-1703), Jacinta (11-11-1705), Maria (6-VIII-1706),

(19) MARTINELL, Cèsar: op. cit., pp. 162-163. (20) AHCV, Notaria dc Valls, notari Joan Sardà, núm. 610 s. f. (21) 200 lliures per part dels seus pares i 100 lliures d'un oncle seu, prevere de la Seu de Tarragona, dit Jacint Torrents. Les 200 paternes es dividien en 100 per roba i 100 en metàl·lic, a pagar 75 el dia del casament, i 25 lliures un any després. (22) AHCV, notari Joan Sardà, núm. 595, ff. 184-194. (23) Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT): Llibre desposoris, [1694-1720), Valls, núm. 642, p. 93.

134 Joan Antoni (5-II-1709), Josep Pere (16-IV-1710) , Teresa (26-X- 1711) iM. Magdalena (25-11-1713). Dos mesos després del naixement de la darrera filla, moria l'escultor a Valls (20-IV-1713). Havia fet testament davant del no­ tari de Valls Andreu Ferrer el 10 de març del 1703, i un codicill'11 d'abril del 1713<24 >. L'any abans havia treball at en el retaule de Sant Francesc Xa­ vier de Montblanc i era elegit pel Consell General de Valls. Tot i que Martinell ens diu que vivia al carrer de les Carnisse­ ries, el cert és que en els llibres de valies apareix a la Pl aça de les Escudelles<25). La casa del carrer de les Carnisseries ja hem vist com la venien els sogres de Veciana el 1701 <26). La recerca en els manuals notarials d'actes i fets de la vida de l'artista ha estat del tot desesperant: tots els fulls que sabem del cert feien referència a la seva persona (per l'índex o altres documents) han estat tallats curosament. No creiem que fos per la importància de l'artista, que no fou molta, sinó per la seva relació amb la família Veciana, fundadora dels mossos d'esquadra. És tot un mi steri <27>. Podem entreveure els seus vincles amb la vila de Valls pels lla­ ços d'apadrinament dels seus fills. Hi trobem, a banda dels pares, paraires (Francesc Pena i la seva muller, Ramona; Pere Joan Mensa -batlle el 1705- per dos cops, i la seva muller, Francesca), un pa­ gès (Josep Güell, i la seva esposa, Úrsula), un adroguer (Jaume Sarrà) i parents directes (Jacint Monguió, corder; Francesca, viuda del pagès Pere Joan Arnet; i Magdalena Arnet , muller de Joan Mar­ torell de Tarragona). L'historiador de l'art i arquitecte vallenc afirma que la seva viuda ven la casa de Valls el1731 i marxa a viure a Tarragona. Això passava divuit anys després de la mort de Veciana.

(24) AHAT Obits, [1708-1733]. Valls, núm. 628. p. 101. (25) AHCV. Fons Municipal de Vall s. núm. 596. Llibre de valies, [1710-17 I I]. L'any 17 1 5 1 ~ seva vi uda Maria encara hi vivia, amb un a taxa de 300 lliures per la casa 1 60 lltures dc mobles 1 cabal. És el valor més pobre de tots els escultors referits de Vall s. (26) AHCV. Notari Joan Sardà, núm. 595, 25-IX-1 701. Les afrontacions són: casa del com­ prador i carnisseri a de la vi la, casa del forn de Francesca Camps i hereus del pagès Marc Soler. (27) Els únics documents trobats sencers el> treballem en el present ~ rttcle . . . Sobre la fa mília Veciana, podeu consultar l' article de Francesc OLI VE OLLE: «Ascens soc1al i govern municipal a l'Alt Camp se t-centista: els Veciana dc V a lls ~· · a Prim ~ r Co ngrés d' Hisròria Moderna de Ca talunya. Barcelona. 1984, 11 vol., pp. 359-368; 1 elllthrc dc Nuna SALES: Hmorw dels Mossos d'Esquadra. La dinastia Veciana i la policia catalana el segle XVIII, Barcelona, 1962.

135 ADDENDA. ALTRES ARTISTES DE VALLS

Antoni Veciana no era l'únic escultor resident a Valls per aquesta època. Repassant el llibre de valies dels veïns i terratinents de Valls de l'any 1715 i els registres sagramentals, hem trobat altres artistes vallencs: Magí Guimerà i Jacint Vila, escultors; i la nissaga dels dauradors Morales i Balaguer. El primer, Magí Guimerà, vivia al carrer del Castell el 1715, estimant-se llavors els seus béns en 780 lliures. Sabem que el 19 de març del 1689 es casà amb Margarida Borràs, filla d'un calderer. El pare de Magí havia estat fuster. El matrimoni es mantingué fins al 1720, data en què moria la muller. Un altre escultor és Jacint Vila, amb casa al carrer de Sant Francesc i un patrimoni de 510 lliures (1715). El seu pare, homònim, era un pagès de Valls i la seva mare, nascuda a Sant Feliu de Terresola (parròquia de Santa Maria d'Oló -Bages-). El 8 de juny del 1789 s'esposa a l'església parroquial amb Te­ resa Martorell, filla d'un paraire vallenc. El daurador més enriquit era Pau Morales, amb residència al carrer de l'Església (el 1715 els seus béns es taxen en 900 lliures). Fill d'un terrissaire de Reus, el 29 de desembre de 1697 contrau ma­ trimoni amb Paula Anglès, filla d'un pagès i vídua aleshores d' An­ dreu Castanyer, manescal. Almenys un descendent seu continuarà la professió: el 2 de gener de 1732 s'enterra Josep Morales, jove daurador. Finalment, cal destacar els Balaguer. El 29 de juny del 1698, a la capella del Roser, es celebra un casament doble: Ramon Bala­ guer, viudo daurador, fill d'un altre Ramon, assaonador de Vila­ nova de Cubelles, es casa amb la donzella òrfena Dionísia Torner. A la vegada Ramon Balaguer, el fill de l'anterior, pren per muller una germana de la noia, Maria Torner. La primera parella finarà aviat: el 23 de juliol del 1709 mor amb intestat el Ramon i vuit dies després la seva vídua. El 1715 el fill vivia al pati del Castell, amb una estimació dels béns de 235 lliures.

JOSEP M. T. GRAU i PUJOL ROSER PUIG i TÀRRECH

136 Figures I i 2: Atlants (esquerra) del peu dc pedra del retaule de Sant Andreu, coneguts popularrncm com bastaixos. Fotografia Salvador Roig. e:; 00

Figures 3 i 4: Atlants (dreta) del peu de pedra del retaule de pedra, única part conservada avui dia de l'obra de Llàtzer Tramulles (1704-1711). Fotografia Salvador Roig. APÈNDIX

Document número 1

<< Pactes per lo retaula major de la iglésia parroquial de la vil a de la Selva Camp y ar­ quebisbat de Tarragona, fets entre lo senyo r Ll àtzar Tramullas, mestre sculptor de la ciutat de Barcelona y Josep Sagí y Pau Ari as. síndichs de dita vil a, entenent emperò que tots los pactes continguts ab lo present paper los dits síndichs se reservan lo con­ centiment dels senyo rs jurats y cancell de dita vila de la Selv a y dels senyo rs elegits per dit effecte fets dits pactes als tres de agost dc l'any mil set-cents y tres:

- Prima . És estat pactat entre di tas parts que lo dit senyor Tram ull as promet als dits síndichs en nom de dita vil a de la Selva que aniré a fer lo retaul a dins la vil a de la Selva y se obliga a a fer lo dit retaul a segons la trasa y segons un paper de la ex plica­ ci ó de dita trasa que los dits síndichs li han incinuat y així mateix se obliga a fer-lo dins lo spai y termini de set anys del dia primer de octubre primer vinent y fer lo peu de pedra de la padrera de la Selva conforme està en la trassa y bronyi r-la y donar-li tot aquell llustre que puga pendrer dita pedra segons perfecció de art y lo restant del retaul e fer-lo de fu sta bona dc bona calitat y lluna de alba y que no sia fusta del prat ab pacte que tot lo que serà arquitectura y lo detràs del retaula puga fer-o de fu sta de melís de Tortosa bona y rebadora y de bona calitat y que lo dit retaula tinga de ser treballat segons art de bon official y segons trasa y paper de l'explicació com està dit.

- ltem. Promet lo dit senyor Tremullas dc anar a comensar la dita obra per lo pri­ mer de octubre primer vinent y que en cas que per millorar dita obra convinga haver de vari ar al guna cosa del que és fe t en dita trasa que no puga cobrar cosa lo dit offi ­ cial que no sia ab concentimcnt de la vil a y en cas no se li tinga de pagar cosa per las milloras.

- I tem. Promet dit senyor Tramullas que cada any dels dits set anys traballarà en la dita obra del retaula tota la fc nya que per cada any per porrata li porà tocar, ab aquest pacte y condició que del primer di a de octubre a un any haje de tenir posat y assentat lo peu de pedra al puesto ahont se ha de assentar, y així mateix promet que luego de ser acabada la primera andana aquell a assentarà y de la mateixa manera la segona andana y lo demés del retaula per son orde advertint emperò que tant lo re­ taul a de fusta com de pedra y la fu sta que. s posarà tinga de ser judicada per dos offi ­ ci als sempre que la vila voldrà nomena dors, un per cada part y en cas que aquell s dos no pugan conve nir puga la dita vil a anomenar un tercer. Y en cas fa ltàs dit offi cial an­ tes de acavar dita obra que quede en cap de la vil a lo fer cont inuar dita obra o no.

- ltem. Prometen los dits Joseph Sagí y Pau Aries en nom de dita universit at donar al dit senyor Tramullas per lo preu de dit retaula sis mil lliuras moneda barcelonesa pagadoras de esta manera, tres-centas sinquanta lliuras lo di a de la firma de l'acte y tres-centas sinquanta lliuras lo dia que comensarà la obra y així mateix donar-li cada any fin s que serà acabat de pagar lo preu del dit retaul a set-centas lliures pa gad o r ~s de esta manera çò és tres-centas sinquanta lliuras , lo primer dia de octubre de l'any mil set-cents y quatre y tres-centas sinquan"ta ll iuras lo primer dia de abril de l'any mil set-cents y sinch . Així mateix en la mateix a conformitat y en las matcixas di adas do­ nar-li las pagas tots los anys fin s a estar sati sfet de las ditas sis mil lliuras.

139 - !tem. Prometen los dits síndichs en nom de dita vila fer arrencar y portar tota la pedra que se aurà de menester per fer lo peu del dit retaula en lo puesto de ahont se aurà de treballar dins la vila de la Selva. Y així mateix donar-li argamassa y guix lo que se aurà de menester per a assentar dit peu de pedra com y també li prometen do­ nar hòmens per assentar lo retaula y donar-li las bastidas fetas. - !tem. Prometen los dits síndichs al dit senyor Tremullas en nom de dita vila por­ tar-li tota la fusta que se aurà de menester per la obra del dit retaula des de la platja de Salou o Tarragona fins a la vila de la Selva al puesto que se aurà de treballar, y així mateix portar-li tota la fusta que comprarà pel dit retaula essent en puesto que los carros pugan anar y tornar ab un dia posant-la lo dit senyor o carregador de carro a sas costas y així mateix portar-li tots los mobles de casa o de son offici des de ditas platjas a la dita vila de la Selva y donar los averies per anar a ditas platjas per anar a cavall la gent portarà per a treballar en dita fenya y lo dia que aurà acabat la dita obra tornar-li a portar dits mobles a costa de dita vila fins a una de ditas platjas.

- !tem. Prometen los dits síndichs en nom de dita vila al dit senyor Tremullas do­ nar-li casa per estar tots los dits set anys y fer lo franc de totas imposicions de vila.

- !tem. És estat pactat que si lo dit Tremullas compra fusta a Santas Creus per lo dit retaula que aquella tinga obligació a sas costas de aportar-la a carragador de carro y des de allí a la Selva tinga de pagar la mitat dels pors la vila y lo dit senyor Tremu­ llas la altre mitat.

- !tem. És pactat entre ditas parts que si alguns capítols hi a en las presents capitu­ lacions que faltàs algunas cosas que esmenar y compondrer, que aquellas se hajen de esmenar y compondrer a vidit de las parts. Jo, Fèlix Baget, jurat en lo present any, firmo en nom de tots tres jurats. Llàtzar Tremullas, sculptor. 1o se ph Sagí. Vm Doctor Joseph Mas, prevere y rector. Andreu Maymó, notari. Pau ArieS.>>

Font: AHCV. Notaria de la Selva del Camp, Andreu Maymó, núm. 8, fulls solts. Co­ piat en l'acte del 10-III-1704, ibídem ff. 104-107.

Document número 2

Explicassió y advertencias per a la execussió de la trassa

- Primo. Se adverteix que lo retaula és de los que no estan arrimats a la paret, sinó a modo de torra. que també se gosan de la part de detràs, com per la part de devant, y per lo consegüent an de córrer las cornisas així las del peu de pedra com las del re­ taula, però no en la obra que està devant, sinó tant solament en las molluras llisas tant solament entalladas de oculos y gallons. També ha de haver pilastras conforme està en la !rasa de la planta.

140 -Las pilastres no han de ser di sminuïdas, sin ó iguals. -Lo capitel ha de se r jòrich , y la vasa quaríntia, però las pilastres an de estar reca- lades en algun a moldura. Los taul ons han de ser lli sos tant solament la fu sta llisa. En las cornises ha de haver frontispi cis de la mateixa mollura que la cornisa. Los rematos han de compendrer lo que farà la planta. Los rematos en la última cornisa sobre lo últim sostre han de fer lo mateix per la part dc las espatll as que fa per la part de dcvant.

Explicació del camarín per la part de dintre

- Secundo. En lo camarín a de obrar obertura a las espatll as de la manera que esrà per la part de devant , en una arcada de la mateixa manera que és lo de devant menos que no ha de haver scolptura ni tall a. Dintre del camarín han de continuar la inposta de Ja mateixa manera que corra per devant del re taul a, y també ha de haver comissa al sostre en la alquitrava. - En los recons del camarín ha de haver unas pi lastras raconeras, y estas han de ser resalt adas en la corn isa, y també han de portar vasa, y ditas pilastras han de estar tre­ ball adas de tall a, y de Ja mateixa manera lo fri s de la cornisa. - A mà dreta del camarín ha de haver una porta per entrar una persona per enrra­ mar o posar alguns ll ums al sant, advertint que las parets del camarín del sant se han de retirar un palm atràs del llum de la arcada del sant. - En lo mitg del cielo raso a de aver un fl oró. -La pastera de Nostra Senyora ha de ser de fondo de vuyt palms feta a sinch panys y a la part de detràs ha de haver una porta per què se puga entrar a posar algun llum o adorno.

-Tertio. Explicasió de l'interior del retaule, y de la manera que ha de estar la obra

Después que estarà assentat lo peu de pedra y lo pedestral de fusta se ha de fer un sostre de pots de quart de gruixa y dit sostre servirà per a assentar las pasteras y co­ lumpnas dc la primera andana. Sobre lo sacrari se ha de fer alt ra sostre que ha de servir de paviment al camarín de Sant Andreu. Est sostre ha de ser de taulons dc quart , y mitg de gruixa , assegurant-o ab bonas pessas per travas per què ha de descansar tot lo camarín . Lo segon sostre ha de estar sobre la cornisa de primera andana perquè li servesca de fortalesa a la obra, asegurant-se de las gradas, que han de sustent ar dit sostre, que sian de pal m en quadro, y no ha de quedar obertura si nó per a passar per la escala un home a son ple. - Q uarto. Se ha de fe r altre sostre que ha de servir de cielo razo al camarín. Est sostre ha de se r de taul ons de quart y mitg de gruixa lo menos, perquè en dit sostre no pot have r ningun través, perquè se ve uria per la part del cielo razo. Quinto. Se ha de fe r lo tercer sostre que està en la última cornisa que és lo que ha de fortificar la obra, y és de gran conve ni ència dit sostre estiga ben travat per la part de davall de pessas bonas posadas a I]1 0do de ti sora en pl a, y no posada al con­ trari de l'altre, que agafen las dos entenas. que pujan des del peu de pedra que es tota la fo rtificació de la obra. Fets estos sostres se ha de fe r una escala de sostre a sos­ tre de aquell es que.n diuen escala de gat, que lo graó tinga un palm de ample.

141 - !tem. Prometen los dits síndichs en nom de dita vila fer arrencar y portar tota la pedra que se aurà de menester per fer lo peu del dit retaula en lo puesto de ahont sc aurà de treballar dins la vila dc la Selva. Y així mateix donar-li argamassa y guix lo que se aurà de menester per a assentar dit peu de pedra com y també li prometen do­ nar hòmens per assentar lo retaula y donar-li las bastidas fctas.

- !tem. Prometen los dits síndichs al dit senyor Trcmullas en nom de dita vila por­ tar-li tota la fusta que se aurà de menester per la obra del dit retaula des de la platja de Salou o Tarragona fins a la vila dc la Selva al puesto que se aurà de treballar, y així mateix portar-li tota la fusta que comprarà pel dit retaula essent en puesto que los carros pugan anar y tornar ab un dia posant-la lo dit senyor o carregador de carro a sas costas y així mateix portar-li tots los mobles de casa o de son offici des de ditas platjas a la dita vila dc la Selva y donar los averies per anar a ditas platjas per anar a cavall la gent portarà per a treballar en dita fenya y lo dia que aurà acabat la dita obra tornar-li a portar dits mobles a costa de dita vila fins a una de ditas platjas.

- !tem. Prometen los dits síndichs en nom de dita vila al dit senyor Tremullas do­ nar-li casa per estar tots los dits set anys y fer lo franc de totas imposicions de vila.

- !tem. És estat pactat que si lo dit Tremullas compra fusta a Santas Creus per lo dit retaula que aquella tinga obligació a sas costas de aportar-la a carragador de carro y des de allí a la Selva tinga de pagar la mitat dels pors la vila y lo dit senyor Tremu­ llas la altre mitat.

- I tem. És pactat entre di tas parts que si alguns capítols hi a en las presents capitu­ lacions que faltàs algunas cosas que esmenar y compondrer, que aquellas se hajen de esmenar y compondrer a vidit de las parts.

Jo, Fèlix Baget, jurat en lo present any, firmo en nom de tots tres jurats. Llàtzar Tremullas, sculptor. Joscph Sagí. Vm Doctor Joseph Mas, prevere y rector. Andreu Maymó, notari. Pau Aries.>>

Font: AHCV. Notaria de la Selva del Camp, Andreu Maymó, núm. 8, fulls solts. Co­ piat en l'acte del 10-III-1704, ibídem ff. 104-107.

Document número 2

Explicassió y advertencias per a la execussió de la trassa

- Primo. Sc adverteix que lo retaula és de los que no estan arrimats a la paret, sinó a modo de torra, que també se gosan de la part de detràs, com per la part de devant, y per lo consegüent an de córrer las cornisas així las del peu de pedra com las del re­ taula, però no en la obra que està devant, sinó tant solament en las molluras llisas tant solament entalladas de oculos y gallons. També ha de haver pilastras conforme està en la trasa de la planta.

140 - Las pilastres no han dc ser disminuïdas, sinó iguals. -Lo capitel ha de ser jòrich, y la vasa quaríntia, però las pilastres an dc estar reca- lades en al guna moldura. Los taulons han de ser llisos tant solament la fu sta llisa. En las cornises ha de haver frontispi cis de la mateixa mollura que la cornisa. Los rematos han de compendrer lo que farà la pl anta. Los rematos en la última cornisa sobre lo últim sostre han de fer lo mateix per la part de las cspatllas que fa per la part de devant.

Explicació del camarín per la part de dintre - Secundo. En lo camarín a de obrar obertura a las espatll as de la manera que està per la part de devant , en una arcada de la mateixa manera que és lo de devant menos que no ha de haver scolptura ni tall a. Dintre del camarín han de continuar la inposta de la mateixa manera que corra per devant del retaul a, y també ha de haver comissa al sostre en la alquitrava. - En los recons del camarín ha de haver unas pilastras raconeras, y estas han de ser resaltadas en la cornisa, y també han de portar vasa, y ditas pilastras han de estar tre­ balladas de talla, y de la mateixa manera lo fri s de la cornisa. - A mà dreta del camarín ha de haver una porta per entrar una persona per enrra­ mar o posar alguns llums al sant, advertint que las parets del camarín del sant se han de retirar un palm atràs del llum de la arcada del sant. - En lo mitg del cielo raso a de aver un floró. -La pastera de Nostra Senyora ha de ser de fondo de vuyt palms feta a sinch panys y a la part de detràs ha de haver una porta per què se puga entrar a posar algun llum o adorno.

-Tertio. Explicasió de l'interior del retaule, y de la manera que ha de estar la obra Después que estarà assentat lo peu de pedra y lo pedestral de fust a se ha de fer un sostre de pots de quart de gruixa y dit sostre se rvirà per a assentar las pas teras y co­ lumpnas de la primera andana. Sobre lo sacrari se ha de fer altra sostre que ha de servir de paviment al camarín de Sant Andreu. Est sostre ha de ser de taulons de quart, y mitg de gruixa. assegurant-o ab bonas pessas per travas per què ha de descansar tot lo camarín. Lo segon sostre ha de estar sobre la cornisa de primera andana perquè li servesca de fortalesa a la obra, asegurant-se dc las gradas, qu e han de sustentar dit sostre, que sian de palm en quadro, y no ha de quedar obertura sinó per a passar per la escal a un home a son pl e. - Quarto. Se ha de fer altre sostre que ha de servir dc cielo razo al ca marí n. Est sostre ha de ser de taulons de quart y mitg de gruixa lo menos, perquè en dit sostre no pot have r ningun través, perquè se veuria per la part del cielo razo. Q uinto. Se ha de fer lo tercer sostre que està en la última cornisa que és lo que ha de fortificar la obra, y és de gran conveniència dit sostre estiga ben travat per la part de dava ll de pessas bonas posadas a modo de ti sora en pl a, y no posada al con­ trari de l'altre, que agafen las dos entenas, que puj an des del peu de pedra que es tota la fortificació de la obra. Fets estos sostres se ha de fer una escala de sostre a sos­ tre de aquelles que .n diuen escal a de gat, que lo graó tinga un palm de ample.

141 - Sexto. Finalment, se adverteix que tota la arquitectura ha de ser elegida segons lo gruix de las molluras està en la trasa».

Font: AHCV Notaria de Valls, notari Andreu Maymó, núm. 8, fulls solts. Copiat a l'acte del 10-III-1704, ibídem, ff. 107v-109v.

Fitxa descripció de l'obra

Autor: Llàtzer Tramulles. Remat final, Antoni Veciana. Signatura contracte: 10-III-1704. Client: La universitat de la Selva del Camp, amb un ajut del senyor jurisdiccional. Preu: 6.000 lliures. Període de construcció: 1704-1711. Daurat: 1863. Planta: Retaule de torre, vist per tots cantons. Mides: 15 metres d'alt per 7 d'ample. Iconografia: Dedicació a Sant Andreu, apòstol. Peu de pedra: quatre atlants i dos escuts de la vila. Franja inferior: quatre evangelistes. escenes de la vida de Sant Andreu. Cos inferior: Sant Pau - Sant Andreu - Sant Expedit. Cos superior: Sant Joan Baptista - Mare dc Déu de l'Assumpció - Sant Bernat. Remat final: calvari. Destruït el 1936.

142 NOTÍCIES D'ARTISTES DEL SET-CENTS A VEÏNATS A REUS

El fons de manuals notarials de Reus i Torredembarra, de l'Arxiu Històric de Tarragona, ens ha proporcionat informació d'ar­ tistes aveïnats a Reus durant el segle XVIII la qual donem a conèi­ xer tot seguit. En conjunt farem menció de vint-i-un artistes: deu, dauradors -Josep Bonafós, Domènec Carreres i Colamines, Josep Escarfí, Antoni Escarpenter, Josep Font i Vinyeta, Josep Lletget i Sordé, Joan Olives, Maurici Perché, Joan Baptista Sisla i Francesc Va­ llès-; sis, escultors -Sebastià Bruget i Roca, Joan Baptista Cas­ tells, Hipòlit Maseres, Antoni Nogués, Esteve Vila i Josep Vila-; i cinc, pintors -Joan Alborna, Francesc Capfort i Moya, Josep Ler­ raqueti, Jeroni Pàmies i Jaume Via i Camaverosa.

ELS DAURADORS

Josep Bonafós Natural de Tarragona. L'any 1793 residia a Reus. Estava casat amb Maria Rosa March< 1l.

Domènec Carreres i Colomines Era fill de Josep Carreres i Margarida Colamines, pagesos de Girona<2l.

(!) AHT (Arxiu Històric de Tarragona). Man. Not. 5034, f. 170v. (2) AHT, Man. Not. 4981, f. 498.

143 L'ariy 1771 contragué matrimoni a Reus amb Gertrudis Vallès i Ribes, filla del daurador reusenc Francesc Vallès, la qual, en casar­ se, aportà un dot de 250 lliures( 3l. Bon punt casat, deixà Reus amb la seva dona i passà a Lleida, tal volta per complir algun encàrrec professional, on consta que resi­ dia el desembre del 1771 (4l.

Josep Escarfí Entre el setembre del 1775 i l'agost del 1795 apareix documen­ tat diverses vegades. En una escriptura del 6 de novembre del 1787 se 'I cita com a daurador i pintor(5 l. Estigué mullerat amb Maria Ruiz i Espinosa(6 l.

Antoni Escarpenter Veié la primera llum a Tarragona. El seu pare fou Antoni Es­ carpenter, escultor de Lleida. L'any 1791 contragué matrimoni a Reus amb Maria Mateu(7l_

Josep Font i Vinyeta Natural de Sant Joan de les Abadesses. Els seus pares foren Joan Font, pagès, i Maria Vinyeta. L'any 1776 es mullerà a Reus amb Ignàsia Ortinyach i Rovira, veïna de Cervera(SJ_

Josep Lletget i Sordé La primera notícia d'aquest daurador és del 2 de setembre del 1759 i correspon a la compra d'una casa al carrer de Monterols, pro­ pietat de Pere-Antoni Soler, pel preu de 1.055 lliures(9l. Tres anys més tard adquirí una vinya, amb garrofers i oliveres, de quatre jor­ nals d'extensió, a canvi de crear un censal de 660 lliures de capi­ taJ(IOJ_

(3) AHT, Man. Not. 4947, f. 506. (4) AHT. Man. Not. 4947, f. 506. (5) AHT, Man. Not. 5094, f. 484v. (6) AHT, Man. Not. 4951, f. 376. (7) AHT, Man. Not. 5098. f. 149. (8) AHT, Man. Not. 5083, f. 204v. (9) AHT, Man. Not. 4934, f. 413. (10) AHT, Man. Not. 4937, f. 4.

144 Del seu treball com a daurador només sabem que, el febrer del 1761, rebé l'encàrrec de daurar un retaule de Castellvell del Camp< 11 l.

Joan Olives Era fill de Josep Olives, daurador. El 2 de gener del 1690 atorga testament en el qual disposa que l'enterrin a l'ermita de la Mare de Déu de Misericòrdia i si això no és possible que ho facin en el vas de Sant Miquel de l'església prio- · ral de Sant Pere. El sobrevisqueren dos fills: l'hereu Jaume i la filla Maria, ca­ sada amb el pintor Josep-Mateu Llonsach< 12l.

Maurici Porché Nasqué a Reus. El 4 de juliol del 1774, a l'edat de 16 anys, la seva mare el posà d'aprenent, per un termini de cinc anys, amb el daurador reusenc Francesc Vallès< 13 l.

Joan Baptista Sisl~ Era barceloní. L'any 1773 contragué matrimoni amb Magda­ lena Sable i Sagimon, filla de Vicenç Sable, mestre major de la seda de Reus, la qualli aportà un dot de 300 lliures< 14 l. El juny del 1777 i amb la intenció de fer-se bastir una casa, comprà a Francesc Miró i Roig un solar al carrer de Sant Pancraç, de 23 per 143 pams, pel preu de 266 lliures< 15 l. El treball li devia anar bé ja que, el 6 de juliol del 1778, ad­ quirí de Rafael Balanyà, pagès de Reus, una casa a la plaça de les Basses per 745 lliures< 16l; el desembre del 1788 comprà, de Francesc March i per 500 lliures, una vinya de dos jornals a la partida Blanca­ fort del Territori de Tarragona(I?), i el març del 1789 aconseguí de Francesc Vilanova, fuster de Reus, una altra casa per 1.100 lliu­ res

(11) AHT, Man. Not. 4936, f. 84. (12) AHT, Man. Not. 4699, testament núm. 3. (13) AHT, Man. Not. 4747, f. 185v. (14) AHT, Registre d'hipoteques, 7 (Reus), f. 6,7v. Man. Not. 5132, f. 146 v. (15) AHT, Registre d'hipoteques, 9 (Reus), f. 84v. (16) AHT, Man. Not. 5131, f. 443v. (17) AHT, Man. Not. 5095, f. 741. (18) AHT, Man. Not. 5096, f. 175.

145 Francesc Vallès Estigué casat amb Rosa Ribes, i del matrimoni nasqué una fi­ lla de nom Gertrudis, la qual, amb motiu dels seus capítols matri­ monials amb el també daurador Domènec Carreres, rebé un dot de 250 lliures< 19l. El juliol del 1767 vengué a Francesc Guardiola, de l'Aleixar, un solar que posseïa al carrer de Sant Joan<20l, i el març del 1790 comprà a Francesc Baró una vinya amb oliveres, de cinc jornals, si­ tuada al Territori de Tarragona, per la qual pagà 1.500 lliures<21l. Dels treballs realitzats per Vallès mencionarem el daurat i es­ tucat del retaule de l'altar major de l'església de les carmelites reu­ senques -per aquesta feina cobrà, 1'1 de febrer del 1763, 1.550 lliu­ res< 22 >- , i el del retaule de l'altar major de l'església de la Purissíma Sang, de Reus -l'acord amb els obrers de Ja Sang se signà 1'11 de març del 1775 sobre la base d'haver-lo d'enllestir en un termini de dos anys i pel preu de 1.550 lliures-<23l.

ELS ESCULTORS

Sebastià Bruget i Roca Empordanès de Monells. Era fill de Miquel Bruget, pagès, i d'Anna Maria Roca. El 26 d'abril del 1716 atorgà capítols matrimonials amb Cecília Nogués i Solanes, filla i hereva d'Antoni Nogués, escultor de Reus< 24>.

Joan Baptista Castells Natural de Tarragona. El gener del 1786 residia a Reus. Eren germans seus· Tomàs, corder de Tarragona, i Mn. Josep, beneficiat de la prioral de Sant Pere< 25l.

(19) AHT, Man. No!. 4981. f. 498. (20) AHT, Man. No!. 4943, f. 209. (21) AHT, Man. No!. 4967 , f. 258. (22) AHT, Man. Not. 4823, f. 37. (23) AHT, Man. Not. 5128, f. 104v. (24) AHT, Man. Not. 4630, f. 231. (25) AHT, Man. Not. 4868 , f. I.

146 Hipòlit Maseres

Degué néixer el 1728 ja que el 1761 declarà tenir 33 anys< 26l. Aprengué l'ofici, del 1738 al 1744, amb l'escultor Josep Vila i un cop enllestit l'aprenentatge s'establí pel seu compte<27l. És obra seva el retaule de l'església de Castellvell, daurat per Josep Lletget<28l. Antoni Nogués EI novembre del 1716 ja era mort i per això no fou ell sinó la­ seva filla Cecília i el seu gendre Sebastià Bruget els qui cobraren de Josep Cliviller, teixidor de llana d'Ulldemolins, un deute de 26 lliu­ res<29l . Nogués, a més de la pubilla, tenia una altra filla, Magdalena, a la qual, el 1699, tocaren 60 lliures del premi de la loteria organit­ zada aquell any per la confraria de la Puríssim a Sang, de Reus< 30l.

Esteve Vila Era el pare del també escultor Josep Vila. Degué néixer l'any 1685 ja que el 1733 declarà tenir 48 anys d'edat. El 10 de setembre del 1733, a petició de Ramona d 'Aguilar i conjuntament amb Jaume Bruget, arquitecte de Reus, efectuà un dictamen sobre el retaule que Mateu Matieldo, escultor, resident a Cornudella, havia fet per a la capella de la Mare de Déu de la Mercè del convent reusenc dels franciscans(3 1l. EI 25 de maig del 1737 es veié obligat a vendre a la comunitat de preveres de Reus un censal de 200 lliures de capitat<32l.

Josep Vila Era fill de l'escultor reusenc Esteve Vila. Nasqué l'any 1711 i el gener del 1781 encara vivia ja que compareix com a testimoni en una requisitòria que el capità holandès Kpromvingen va fer al co­ 3 merciant Francesc Molins(3 ) .

(26) AHT, Man . Not. 4936, f. 84. (27) AHT, Man. Not. 4744 , f. 61v. (28) AHT, Man . Not. 4936, f. 84. (29) AHT, Man. Not. 4630, f. 518. (30) AHT, Man . ot. 4632, f. 154. · (31) AHT, Man . Not. 4695, f. 543. (32) AHT, Man . Not. 4730, f. 223v. (33) AHT, Mans. Nots. 4744, f. 61v; 5134, f. 19.

147 De l'activitat de Vila com a escultor podem dir que foren apre­ nents seus Hipòlit Maseres, Joan Baptista Castell i Feliu Massó; el primer era de Reus i el seu aprenentatge durà del 30 de novembre del 1738 fins al mateix dia i mes del 1744; el segon era de Tarragona i entrà d'aprenent l'any 1745; el tercer era de Constantí i començà el seu aprenentatge el 1765<34l. L'any 1765, conjuntament amb Lluís Bonifaç i Massó, fou cri­ dat a intervenir en l'arranjament de la disputa que Francesc Bonifaç i Massó sostenia amb els administradors de l'església de la Puríssima Sang de Jesucrist, de Reus, respecte del retaule major d'aquella es­ glésia. Els bons oficis de Vila permeteren arribar a un acord sobre la base que ambdues parts renunciarien a les causes i que els admi­ nistradors de la Sang lliurarien a Bonifaç els diners que li restaven per cobrar, en pagaments anyals de 60 lliures(35l. Són obres de Vila els retaules de les capelles de Sant Miquel i dels Dolors, de l'església parroquial de Sant Martí d'Altafulla, i els del Santíssim Nom de Jesús i de Sant Isidre, de l'església d' Almos­ ter<36l. Dels dos retaules d'Almoster, el primer fou contractat el 30 de juny del 1757 amb el compromís d'enllestir-lo en un termini de set mesos< 37l, mentre del segon només arribà a fer el sòcol i el pedes­ tal; I' acabà Francesc Bonifaç<38l.

ELS PINTORS

Joan Alborna Vingué al món a Barcelona. L'any 1762 ja residia a Reus< 39l. El 1763 es mullerà, en segones núpcies, amb la tortosina Ra­ mona Llopis< 40l. Treballà en el cambril del santuari de la Mare de Déu de Mise­ ricòrdia<·Hl.

(34) AHT, Mans. Nats. 4744, f. 61v; 4738, f. 334 i 5072, f. 197v. (35) AHT, Man. Not. 4909, f. 278. (36) ROVIRA, Salvador: Les esglésies i els rectors d'Altafulla, <>, 3, (1979), 104s. (37) AHT, Man. Not. 4839, f. 125. (38) MARTINELL, César: El escultor Luis Bonifas y Massó 1730-1786. Biografia crítica, <

148 Francesc Capfort i Moya Fill de Josep Capfort, passamaner de Barcelona, i d'Isabel Moya. Estigué casat amb Maria Anna Fàbrega, de Castellterçol. El 13 de juny del 1757 atorgà testament davant del notari Jeroni Caba­ nyes, de Torredembarra, i disposà que l'enterressin a ReusC 42l.

Josep Lerraqueti Era italià. L'any 1777 residia a Reus on havia realitzat «Las. cuatro decoraciones del salón regia, jardín, selva, carcel, la marina, panteones, tronos y otras piezas» del teatre localC 43 l.

Jeroni Pàmies Hom el coneixia com Lluc. Estava casat amb Magdalena Pa­ gès, vídua de Francesc Miquel, calderer de Reus, i mare de Maria Miquel i Pagès, muller de Josep Bofarull i Gavaldà, la qual cosa li suposà emparentar amb aquesta important família reusencaC44l. Tot i que el 1732 Magdalena Pagès ja estava casada amb Je­ roni Pàmies, no fou fins el 1743 que Josep Bofarull i Maria Miquel retornaren, com a hereus de Francesc Miquel, a la seva sogra i mare, respectivament, els diners que aquesta havia aportat en dot al seu primer marit, com també les 25 lliures d'exponsalici que aquest li havia fet, en total 500 lliuresC 45 l. A Jeroni Pàmies el sobrevisqué un fill, de nom Joan, el qual, el 1759, residia a Barcelona i treballava d'escriventC46l.

Jaume Via i Cama verosa Natural de Sant Vicenç dels Horts. Era fill de Jaume Via, pa­ gès, i de Paula Camaverosa. Estava casat amb Felícia Peret, ger­ mana de Lluís Peret, pintor de Castelló de la Plana, i tenia tres fi­ lles: Isabel, Maria i Teresa Via i Peret. Atorgà testament el 12 de setembre del 1759 en favor de l'hospital de pobres de ReusC47l.

SALVADOR-J. ROVIRA i GÓMEZ

(42) AHT, Man. Not. 4398, f. 8. (43) AHT, Man. Not. 5130, f. 75v. (44) AHT, Man. Not. 4648, f. 67 (45) AHT, Man. Not. 4789, fs. 46 i 230. (46) AHT, Man. Not. 4980, f. 254 (47) AHT, Man. Not. 4984, f. 195.

149