Aproximació a l’arquitectura agramuntina

Per Josep Mora Castellà Arquitecte i Historiador de la Ribera del Sió. Grup de Recerques de les Terres de Ponent

En la pàgina anterior. Fotografi a aèria d’. Font: Arxiu Sió.

Els plànols i les fotografi es són de l’autor del treball, si no se cita.

180 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

1. Introducció

El treball pretén fer un repàs històric per les obres d’arquitectura d’Agramunt. Per una banda la situació geogràfi ca i topogràfi ca determinen d’entrada el tipus d’assentament de la població i el posterior creixement. Agramunt es troba situat entre dos tossals: a llevant, els Dipòsits i el Monestir; a ponent, el del Castell. Pel costat Sud hi passa el riu Sió. Si d’entrada aquest context li dóna una fesomia particular i se li afegeix en els condicionants que ha tingut a través del temps, encara més es pot dir que té una fesomia particular. Per això, tot i que moltes poblacions tenen trets semblants, com ara orientar-se cap el sud per cercar el sol i resguardar-se del vent del Nord, no hi ha dues poblacions iguals. Aquesta singularitat urbanística també es dóna en les construccions? Això és el que intentarem comprovar a través del treball. Ara bé, per començar, sí que aquesta vila té unes edifi cacions –sobretot de tipus públic– que la caracteritza, i sobre aquestes ens referirem.

2. L’església romànica de Santa Maria

2.1 L’arribada de l’arquitectura romànica Lluís Racionero en la novela-assaig Cercamon, explica d’una manera didàctica, ben ambientada, ens explica el pas cap al Romànic: “Sapigueu que la fi del mil·lenari s’apropa, la gent creurà en la fi del mon i s’abandonaran al paroxisme, però el mon no fi nirà i cal donar-li un Nova Cultura. Cal bastir un mon nou i per això entre moltes coses es necessari una arquitectura, un art, un tipus de lloc sagrat que infongui als homes els valors morals aportats pel cristianisme.... Jo et dono, Oliva, els secrets dels constructors, perquè puguis fer bastir la volta, l’absis i la cúpula; Troba dins del teu País l’arrel d’aquestes formes: en la Cabana circular dels pastors, bastida en pedres i en la volta allargada dels pescadors que serveix d’aixopluc a les naus, tens els elements primordials de la cúpula i de la volta, utilitzades des de temps immemorials al teu País on Pirineu i Mediterrani, pastor i mariner, es troben i s’ajunten. Els meus càlculs, que us seran explicats per Gerbert, us permetran de donar a l’església una dimensió reduïda o grandiosa, escaient, a cada contrada, a l’esperit de la terra i la comunitat que la utilitza.... No es prou l’espai –reprengué Ursèol– cal també el símbol. La gent no sap llegir, han de sentir, comprendre pels ulls i les oïdes, el nas, les mans, la pell; Necessitem imatges, cants, olors, tactes i ambients que els portin als sentiments que volem nosaltres. Cal un art que empleni l’espai d’imatges, sorolls i sentors vives. Aquí teniu les imatges: eixos mostres i éssers irreals, quimeres de la imaginació, han estat pensades per despertar una especial sensibilitat en l’ànima dels vostres pobles” . El mot “Romànic” s’empra per designar un corrent artístic. Sembla que va

181 Grup de Recerques de les Terres de Ponent començar-ho a utilitzar el francès Gerville el 1.818, per creure’l fi ll de “l’art romà desnaturalitzat”, a la vegada que la seva aparició coincidia amb la formació de les llengües “romàniques o derivades del Llatí.” A Catalunya el Romànic té diferents fases. A les terres de , hi va haver una època de domini musulmà i de convivències amb moriscs i hebreus. Aquests anys d’infl uència cultural musulmana –fi ns a la seva expulsió– es refl ectiran en l’urbanisme i en les construccions. Amb la reconquesta, la zona coneguda com la Catalunya nova tindrà com un renéixer que es manifesta en noves cartes de població, com la d’Agramunt i en una sèrie de noves construccions, com ara la Seu de Lleida o les esglésies de , Agramunt, Concabella, , Verdú, ..., conegudes com de “L’escola de Lleida”.

2.2 Descripció de l’església L’església d’Agramunt, dedicada Santa Maria dels Socors, es mereix un comentari com a obra emblemàtica. Va ser començada a l’entorn de l.l63. Forma una placeta porxada i representa el creixement d’agramunt d’aquell temps. Té tres naus amb volta de canó apuntat, i tres absis. Alguns capitells interiors estan signats pels seus autors, Sartre, Demilavel i Demeces, marcant la infl uència provençal. Les naus estan formades per arcs forners, que divideix la nau en quatre parts. L’església té dues portes, la principal és un cos adossat i coronat per una cornisa. Damunt hi ha una rosassa. La portada és important i ha estat estudiada per diferents historiadors. Al costat dret de la façana es col·locà en el segle XIV el campanar. La portada està formada per divuit arquivoltes amb decoració geomètrica i ondes, dents de serra, ziga-zaga,..., el capitells són de decoració vegetal, alternant pi- lars i pilastres. En 1.283 es col·locà el grup escultòric que pagà el gremi de teixidors. Els gremis d’aquest ram deurien tenir diners ja que també en una altra població, Sant Llorenç del Morunys, aquest gremi segles després va fi nançar una capella barroca única a Catalunya. La porta és decorada amb llaços hexagonals, que fa que quedi adaptada dins del llenguatge de la portada treballada i ben composada. Aquestes portades estan carregades de simbologia, que ha estat estudiada per Josep M. Planes, Francesc Fité i per Josep M. Miró. En aquesta hi podem trobar tot el bestiari clàssic que d’una manera molt esquemàtica seria: A) Temptacions, com la sirena, la làmina (cap de dona i cos de drac). B) Vicis i perversions, com ara la quimera i l’harpia. C) Encarnacions demoníaques, com ara el drac, el leviatan, l’àliga. D) Salvació i regeneració de l’home, com ara el pelicà. E) La castedat i el Baptisme són representades per l’elefant. Continuant amb la simbologia, Fité comenta la imposta com a símbol del camí i la lluita de l’home. I les arquivoltes com el món celestial, el món de la Llum, i conti- nua dient que “la gran aportació de l’escola de Lleida rau en l’originalitat i plasmació d’aquesta fi losofi a de la Llum, d’arrel possiblement neoplatònica, present també en l’obra de Sugger i tot el primer gòtic”. En aquest aspecte la llum de tarda que entra

182 Actes de la Jornada de Treball XXXVI per la rosassa i els fi- nestrals, dóna una llum nova, respecte pel que fa al romànic. I com a segon punt novedós és el canvi d’imatges d’escultura, que amb l’augment de la devoció Mariana i les imatges femenines resant (en la citada portada), són les noves imatges de la visió i del triomf sobre el pecat. Són dos punts coincidents totalment amb el gòtic, juntament amb la composició ascen- dent de les arquivoltes. A la part més central hi ha les imatges comentades i cap a l’extraradi, les Planta de l’Església romànica d’Agramunt. diferents bandes de base geomètrica. A l’interior hi ha uns gruixuts pilars que, possiblement han estat la clau perquè l’església hagi arribat a l’actualitat després de les vicissituds que ha sofert. En el segle XVI es construeix un annex al costat nord: la capella del Roser; i, posteriorment en el s. XVIII es fa un nou afegit de majors dimensions que engloba la capella dels Socors i la zona de la sagristia. L’església tenia una comunitat de preveres benefi ciats, es cita que en l’època d’esplendor van arribar a ser al voltant d’una trentena. La renda de la fundació era en terres i en pregaries que demanaven els feligresos. En la nau central havia una cripta. Sota el cor –que s’hi va instal·lar i del qual encara hi ha senyals entre les quatre columnes que el tancaven– al menys hi ha una altra cripta a la nau dreta. Al segle XVIII es va fer un canvi estructural important per augmentar-ne la visualitat: es van eliminar dues columnes prop del presbiteri per augmentar la visió de les naus laterals. El costat lateral sud tenia el mur molt més reduït amb la ubicació d’altars. Arran de l’última intervenció, a l’any 2005, es va poder comprovar com uns òculs que hi ha en la primera tramada donen a un espai cobert en arc de 2m. d’alt i 2 m. d’ample que pot fer pensar que en els seus inicis la coberta fos pensada en planta basilical, amb més alçada a la nau central que a les laterals i al desnivell. A través d’aquests òculs hi podia entrar la llum.

183 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Els capitells de l’interior han estat estudiats per Ramon Bernaus. Es troben, la majoria, en bon estat, són de diferents èpoques, de diferents temes i estils, que al trobar-se a una alçada considerable, des del terra no s’aprecia la qualitat del treball, detalls tan ben executats que no es poden apreciar si no és a través d’una bastida i que demostra el valor de la feina ben feta. Tot i que el públic no pugui valorar aquesta feina que també es troba en d’altres construccions es pot explicar a través d’aquell adagi: “el que l’home no veu, ho veu Déu”.

2.3. L’església d’Agramunt com a fet social i com a obra representativa d’Agramunt. Les pedres d’aquest edifi ci han estat protagonistes del seguit d’esdeveniments d’Agramunt i comarca. El fet que l’Ajuntament i l’Església estiguin en la mateixa plaça provoca que sigui un indret concorregut i popular. A més, a la plaça des de fa segles es realitza el mercat setmanal. A la plaça hi confl ueix els porxos del Convent de Sió i els porxos del Convent de Sant Joan. Per tant la plaça de l’església és un indret de pas de la gent i de lloc d’activitats. La façana principal de l’església és un indret adequat per fer-hi fotografi es d’actes públics, com el curset agrícola de 1919, o d’alumnes i professors de cursos de primària i secundària, com la imatge de 1947. La portalada esdevé un fons que sembla romandre en el temps. Canvien les activitats, canvien els personatges, però el monument, en qual la majoria hi van ser batejats, és una referència. Aquestes imatges

Foto a la plaça d’un dia de mercat. 2006.

184 Actes de la Jornada de Treball XXXVI es troben recollides en el llibre Agramunt, segle XX. També la plaça és protagonista d’actes organitzats per entitats de la Vila, i davant l’església hi ha actuacions de La Tuna (1968), de la Coral i d’aplecs corals (1972), cada any hi actuen les Caramelles i alguna actuació teatral. A nivell de festes, és freqüent fer-hi cucanyes (1980), cam- pionats de ping-pong (2000), actes infantils i actuacions musicals. En els actes religiosos hi ha afl uència de públic i, quan són molt massius, la plaça recull la gent que no pot acollir l’església. També els murs de la façana han pogut escoltar actes reivindicatius, com ara el de l’abocador (1997) i actes literaris com el de Sant Jordi. Aquestes imatges són una breu mostra de com aquest edifi ci és protagonista de la vida d’Agramunt i com n’és un element de referència i d’identitat. És un edifi ci que connecta l’estructura medieval amb el primer eixample del s. XVIII, el Mercadal. La seva situació de pas entre l’eixample del XVIII i el del XIX, la zona de la plaça del Pou, que per connectar-se han de passar per la part medieval, fa que l’església es converteixi en un lloc primordial per conèixer les activitats de la vila.

3. La casa porxada i amb trull

Els inicis de la zona urbana d’Agramunt estava segons Lluís Pons en el C. Muralla i la plaça de la Dula –on es reunia el ramat comunal quan sortia a pasturar– i la plaça del Pare Gras. El creixement es dóna a voltant de 1149 amb la repoblació, s’obre la plaça de l’Església i els carrers Vilavella, Sió, Sabateria, Sant Joan i Castell. S’amplià la muralla que tenia cinc portals. Si ens fixem en la parcel·lació ens podem adonar com a les parts més antigues hi ha uns solars estrets i de poca fondària, si es compara amb so- lars posteriors. En general són construccions estretes que vénen defi nides per l’amplada que permet l’embigat, uns 4 m. i la fondària va augmentant. En l’eixample del s. XII es veu un augment de la pro- funditat i si ho comparem amb les parcel·les del Raval de Puigverd, encara augmenta més. La muralla està poc visible actualment, tret d’un fragment en el carrer del mateix nom. Arran d’una autorització el 1775 que va Detall dels porxos del C. Sant Joan. 2006.

185 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Els porxos del C. de Sant Joan. 2006. permetre tancar el camí de ronda per l’interior, l’ajuntament va vendre terreny als veïns per augmentar la superfície dels seus habitatges. Els metres lineals de carrers coberts per porxo era considerable. Avui encara en queden de porxos, tot i que una part per d’aquests carrers: Sió, Sabateria i Sant Joan, es van eliminar d’un costat per augmentar l’amplada dels carrers. Les fotografi es de principis de segle, ens donen una visió de com eren d’estrets aquests carrers. El carrer Sabateria ens recorda el costum dels gremis d’agrupar-se. A la planta baixa hi havia el lloc de treball, obert a l’exterior, per al públic. A la primera planta hi havia la zona de i sota teulada l’espai de magatzem. En moltes cases hi ha el celler, que connectava amb el trull. Actualment l‘Ajuntament està fent un treball de recull dels trulls o sitges que hi ha en diferents cases de la població. Alguns estan sota els porxos, d’altres, amb els canvis, estan en el carrer i es curiós com fi ns i tot en les noves edifi cacions del s. XVIII els trulls o les sitges ja es dissenyaven junt amb la nova edifi cació, com és el cas dels habitatges del Mercadal.

4. De l’urbanisme medieval a l’eixample pioner del Mercadal

4.1 El projecte del Mercadal com a part d’una actuació global La coincidència d’aquesta actuació amb altres obres urbanes ens fa suposar que hi havia un programa clar de creixement i modernització de la vila. Els dirigents

186 Actes de la Jornada de Treball XXXVI estaven infl uenciats per les noves idees il·lustrades i dels fi lantrops, que volien fer progressar la societat. Les obres a la població són: – L’enderroc de la muralla. La venda del camí de ronda als particulars converteix el mur en una façana més, a la qual s’hi fan obertures i per tant, es perd la idea de dintre i fora muralla. – Es reforma i s’amplia l’edifi ci de l’Ajuntament (1761). – Arran de les normes higienistes de treure els cementiris de vora les esglésies, s’amplia el cementiri (1775). – Es construeix la casa d’estudis avui cal Galceran amb data de 1805 , la carnisseria i la garjola. Es tapa part de la sèquia molinal que seguia la vora exterior de la muralla fi ns a la bassa del molí1 , la bassa és ocupada actualment pel Casal. – Es realitza l’eixample de la plaça del Mercadal – Es fa una font d’estil barroc en el Pou. – Es construeix l’església del Dolors amb una portada d’estil barroc moderat – S’empedra la Plaça de l’església, l’empedrat és sufragat per Pere de Gomar. – Es comença a fer el Carrer Estudis Nous, el raval que seguint el camí de Puigverd i el raval de Sant Francesc, que continua la traça d’una costat del Mercadal cal la zona de les eres. És un creixement cap a la banda est.

Plànol militar de 1708. La muralla és present i passava pels absis de l’església, que s’havien aixecat per con- vertir-se en torres de defensa. Per fora les muralles hi passava la sèquia molinal i la bassa. El castell i l’església es troben en els dos extrems de la muralla, a l’est l’església i a l’oest el Castell. És el plànol més antic i precís que es coneix d’Agramunt. Font: Atles de les viles de Lleida..., 2000.

187 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Si a nivell intern s’apunten aquests fets, a nivell del veïnat hi ha uns aspectes que també hi poden infl uenciar: – El 1763 comença les activitats de la «Real Academia de Agricultura» a Lleida. – Millora de les comunicacions, amb l’acabament de la carretera de Barcelona cap a Lleida en 1776, que passa per Tàrrega, la carretera de , , cap a Lleida en 1792. – El projecte del Canal d’ cada dia era més proper amb el projecte del prestigiós mestre major de Barcelona Joan Soler i Faneca2 per a prevenir les sequeres com la que va patir l’Urgell en l’època 1748-543 . – El 1778 es funda l’agrupació fi lantròpica anomenada «Sociedad Económica de amigos del país de Tárrega», designada posteriorment «Amigos del país de Ur- gel». Ara bé, la falta de documentació del s. XIX en l’Ajuntament d’Agramunt fa que per ara no s’hagi pogut determinat qui formava part de l’ajuntament i com es va anar portant a terme la fase constructiva. A més, tampoc no es coneixen els personat- ges que podrien ser els fi lantrops d’Agramunt, generalment amb poder econòmic i patrimonial. La família Siscar, o Pere de Gomar, o la família Jové podrien ben bé ser darrera d’aquests intervencions urbanes. Pere de Gomar el 1764 va fer realitzar l’obra escultòrica de la desapareguda font del Pou en 1764. També va fer empedrar la plaça de l’Església, l’espai públic més important i noble d’Agramunt. Per circumstàncies que es desconeixen, «Don Pere», com era anomenat, va marxar de la població sense que se’n sapigués res més. La població li va dedicar un carrer al seu record. El cognom Siscar formava part d’una dinastia dels segles XVIII i XIX que, per les extenses propietats que posseïen al voltant d’Agramunt, en hi tenien vinculacions importants. Tenien casa a Barcelona el que ens fa pensar en importants connexions amb l’empresariat d’empresaris del moment. El seu fi ll Ramon de Siscar i de Montoliu (1830-1889) fou membre de la «Real Acadèmia de Buenas Letras» de Barcelona i va realitzar estudis sobre l’Agramunt medieval. Quant a la família Viladot, que compta amb generacions dedicades a moltes l’ofi ci de farmacèutic, destaca Antoni Viladot i Sanuy (1815-1878), que va promoure diferents iniciatives socials. La família Jové era una família important de notaris. La seva casa és avui cal Burrià. Uns objectius semblants tenia la Societat d’amics del País, formada en 1778, amb seu a Tàrrega i una de les primeres societats d’aquestes característiques de l’Estat espanyol. Tenia uns 101 socis, 55 targuerins i 14 del veïnat. Hi destacava Antoni Quer y Vilaró, alcalde Mayor d’Agramunt, funcionari del corregiment4 i que segurament vivia a .

188 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

Les comissions que tenia la societat mostren els punts que volien millorar: 1. el comerç, 2. la indústria popular en el camp; 3. la reforma de l’escola de l’educació; 4. l’hospitalitat 5. la policia; 6. la indústria popular en les arts. Amb tot, els temes econòmics eren prioritaris i anaven en totes direccions: la falta de rec, les difi cultats del transport o la inexistència d’indústria.

4.2 El Projecte L’autor del projecte és Silvestre Pérez (Saragossa 1767-Madrid 1825), secretari de l’acadèmia de San Fernando de Madrid. Per ara no es coneix cap més obra realit- zada de Pérez a Catalunya5 , i ens fa recordar altres actuacions puntuals en diversos indrets de Catalunya d’arquitectes prestigiosos lligats a la Corona, com ara Ventura Rodríguez (Madrid 1717- Madrid 1785), que va construir el Col·legi de Cirurgia de Barcelona i l’Hospici d’Olot, o Juan de Villanueva (Madrid 1731- Madrid 1811) autor de l’altar de l’església de Sant Carles de la Ràpita. És a dir, el Mercadal formaria part d’aquesta sèrie de projectes realitzats per arquitectes afi ncats a Madrid, propers a la Corona, fet que ens fa pensar en què el projecte sigui àulic, ja que Agramunt no tenia cap senyor en aquella època i depenia directament del rei. La documentació gràfi ca que es va publicar i comentar en l’anterior treball és de l’any 1804 i consta d’un plànol parcel·lari de l’eixample i el disseny d’un casa en alçat i planta del diferents pisos. La documentació escrita, l’escriptura davant de notari, ens en dóna nova informació. Hi has 27 escriptures, fetes entre 1804 i 1807. L’escriptura té una primera part escrita en català on un regidor i membre de la Junta , al començament en Bartomeu Anyés i posteriorment Josep Pons i Badia, regidors en ordre quart, donen compliment a la reial resolució del Suprem consell de Castella de la venta dels terrenys comunals per engrandir al poble fora muralla La segona part, el Reial Decret redactat en castellà, és una còpia del «Conse- jo», on consta la descripció del projecte, els autors, la taxa dels terrenys i l’apoderat de la vila D. Felipe Ortega Gijón. És signat per D. Blas de Aranza del corregiment de Cervera. La tercera part és redactada en català, es cita al comprador, la seva professió i la localitat. Després es situa la parcel·la que ha guanyat per subhasta, citant els veïns en les quatre direccions i després “la tabha”, que són el plec de condicions i normes per a poder-hi construir. Aquest apartat varia en funció de la situació de la parcel·la: a) Si forma part del Mercadal, hi ha de 6 a 8 apartats per concretar la tipologia edifi catòria. b) Si la parcel·la no forma part de la plaça, la normativa només defi neix els elements bàsics en dos apartats.

189 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

c) Amb els diners d’aquestes vendes, l’Ajuntament volia construir la casa dels estudis, la carnisseria i la presó, i en coneixem el contracte fet amb el mestre de cases Anton Brunet per la casa dels estudis. S’acaba amb la conformitat del notari i secretari, Josep Anton Astor i Sevina. L’última part és gairebé idèntica en totes les escriptures i és de qüestió legal: amb el preu de venta, els testimonis i la data, que acostuma a ser després de passat mig any de la data de l’adjudicació. Lluís Pons parla d’un avantprojecte a fi nal del set-cents en un article a la revista Sió, fet que ens pot fer pensar en participació dels Enginyers Militars que treballaven a Cervera i a Tàrrega. De tota manera no es coneix el plànol.

4.3 L’execució de l’obra El projecte va quedar aturar per fets polítics i socials del país. La Guerra del Francès 1808-14, provoca un tall dins d’aquesta activitat de creixement i modernització cap al segle XIX. El cadastre de 1850 ens ajuda a comprovar com es va passar de l’empenta del començament del S. XIX a un creixement inferior al previst. Del somni del canvi que implicava la industrialització i la millora econòmica a partir de mitjans del s. XVIII. L’experiència de la plantació de la vinya i la comercialització de la part excedent, va animar a voler provar amb altres tipus de conreu, però no va poder ser així, i els estudis que s’havien fet sobre agricultura, van ser com paper mullat. Aquesta paralització i la poca informació d’aquesta època que es coneix d’Agramunt, fi ns la informació del cadastre de 1850, estudiat per Lluís Pons6 , fa que hàgim de fer una sèrie d’hipòtesis. Segons el cadastre s’hi havia construït poc, el costat nord tenia 5 habitatges –tres n’ocupaven dues arcades–, a ponent 2 cases, a llevant cal mas Vell i al migdia no s’hi havia edifi cat. Aquesta lenta represa pot tenir diferents raons. La primera era la inestabilitat política i el poc suport a l’agricultura. La segona, és que hi va poder infl uir el fet que quan el canal principal es desestima, es va al baixar el nivell de cota del canal, i de 400 m. es va passar als 300 m. d’altitud. A més, la Societat d’Amics de l’Urgell s’extingeix en 1790 i es perden els contactes amb els personatges de poder de Ma- drid, de Barcelona i d’altres indrets que la integraven. La indústria fuig cap a altres comarques i abunda una economia autosufi cient, a part de la vinya. El creixement d’Agramunt era vegetatiu. La població busca altres indrets de creixement lligat a l’oferta i la demanda, que es pot apreciar en el plànol d’Agramunt. El Mercadal de les 19 parcel·les que es van comprar a principis de segle, se n’havien construït vuit –algunes amb fusió de més d’una parcel·la–, i si ens fi xem en els propietaris de 1850, ens adonem que només n’hi ha un, en Viladot, que manté el cognom. Aquest fet ens fa pensar que l’actuació es va convertir en inversió més que en creixement pels cabalers, nouvinguts o que volien canviar de casa. Si observem

190 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

Perspectiva de la plaça del Mercadal d’Agramunt constuïda el 1808. el plànol de principis del s. XIX de Carreras Candi, ens podem adonar que és molt semblant a la situació de 1850. L’expansió agramuntina es dóna en diferents indrets a part del Mercadal, possiblement per qüestió econòmica, ja que era la zona més valorada i més cara, des de les parcel·les als impostos. En el raval de Puigverd hi consten 15 cases, el raval de San Francesc tenia deu cases, a la plaça del Pou n’hi ha quatre cases, al carrer del Firal i al carrer Estudis Vells hi ha almenys les parcel·les que consten en 1804. Sorprèn el fet de tant canvis de propietaris en un període relativament curt. Lluís Pons també ho remarca més en general d’aquesta forma mobilitat a Agramunt quan parla de les nissagues agramuntines, ja que en un indret rural no es habitual tant dinamisme de famílies. Aquesta lentitud en la construcció del Mercadal, contrasta amb la norma que obligava a construir al propietari abans del sis anys. El Mercadal no s’acaba fi ns a fi nal de segle, hi ha abundants llindes que ho mostren i el resultat és considerat per diferents estudiosos de modèlic, i ben segur que hi va contribuir la idea que s’estava fent una obra per al futur, de prestigi per a la població i la primera d’aquesta enver- gadura per engrandir una vila a Catalunya. Un projecte que va ajudar a valorar la plaça com una entitat autònoma, amb caràcter propi, per defi nir el seu espai, fou l’aixecament de nivell, separant el tràfec

191 Grup de Recerques de les Terres de Ponent rodat del peatonal, d’estar, de jugar, de tertúlia, etc.. La proposta es fa als voltants de 1920 i junt amb el projecte de Ramon Roqué de la font central, s’acaba d’arrodonir un espai que, amb la modulació del porxo, aconsegueix una bella unitat de creixement de conjunt.

Pel parcel·lari i per les entrades d’algunes de les cases, es pot veure que algunes plantes han variat la distribució original. Una altra fase d’aquest treball seria com s’hi han adequat i com aquesta modulació ha permès aquesta mobilitat dins la uniformitat de les façanes.

4.4 El Me,rcadal, la primera plaça neoclàssica dissenyada a Catalunya

A nivell teòric el Mercadal és un projecte pioner i modèlic com a eina de creixement d’una població. a nivell d’execució, tot i les variades vicissituds, arriba a un bon resultat vuitanta anys després. És la primera plaça noucentista a Catalunya.

Aquest projecte de Mercadal forma part d’una sèrie d’actuacions a Agramunt que mostren la idea de modernitzar la ciutat i que no es dona en les poblacions veïnes. Es per això que creiem important esbrinar més què hi havia al darrera d’aquestes actuacions i qui estava al govern municipal. Cal veure si havia algun fi lantrop que promovia aquestes actuacions. La participació del mestre d’obra Tomés Bertran i dels arquitectes Miquel Cujú i Silvestre Pérez, secretari de l’acadèmia de San Fernando de Madrid, fa pensar amb uns bons contactes amb Barcelona i Madrid, per això intuïm els lligams amb la Societat d’amics de l’Urgell. Amb tot, el Mercadal forma part d’aquesta idea global de canvi de les estructures tradicionals per evolucionar a una nova cultura, de la raó, de la indústria i de millor benestar social.

El projecte es va convertir en una inversió per la majoria d’agramuntins, ja que el 1850, passats quaranta i escaig d’anys gairebé totes les parcel·les havien canviat de propietari. Els canvis possiblement apuntin successos d’aquests anys: la guerra del Francès, les Corts de Cadis, l’anul·lació de la Constitució i el retorn de l’absolutisme, i les lluites polítiques entre diferents bàndols no cessaren. És a dir que el Mercadal representa molts del projectes del s. XIX, projectes que es van iniciar amb una forta empenta i que es van retardar, igual com també va passar amb el Canal d’Urgell. Quan es diu que durant el s. XIX no va haver una veritable revolta industrial, ja s’aprecien totes les seves conseqüències, aquest endarreriment industrial, que a la nostra comarca gairebé no va arribar, va afectar totes les altres activitats. Quan Madoz, al voltant de a mitjans s. XIX, parla de les comunicacions de Barcelona a i de Lleida a La Seu d’Urgell i diu que estan en «un lastimoso estado», quan havien estat arreglades i havien d’ésser una peça clau pel comerç veien que encara. per això encara té més mèrit aquesta plaça com una obra representativa d’una època, on va haver més idees que realitzacions i que malgrat tot, destaca pel seu ben acabat.

192 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

Imatge de la Plaça del dia de les Caramelles 2006.

APÈNDIX DOCUMENTAL. A.H.C. de . Fons Notarial.

Registre 219. Compra de d’Antoni Fa de la parcel·la n. 40 situació actual c. Comtes d’Urgell

En nom de Deu Nostre Senyor sia a tots notori: Com lo senyor Bartomeu Anyés, Pagès de la present vila de Agramunt bisbat d’Urgell i Regidor en ordre quart de la present del magnífi c ajuntament de la mateixa vila, en nom i com a comissionat [...] per las infras- critas cosas pel dit Mag. Ajuntament, i Junta municipal de propis i arbitris [...] segons que la dita comissió i elecció consta plenament i amb resolució [...] celebrada lo dia 17 de maig del corrent any, continuada en lo llibre o registre corrent, que existeix en la secretaria de la Casa Comunal a càrrec de mi lo inscrit Notari i secretari. De que dona fe; en dir nom: A l’efecte de donar compliment de la Real resolució del supremo Consell de Castella relativa a la venda del Mercadal i altres patis comunals i immediats a la present vila, a l’aplicació dels seus productes per estudis, carnisseria, presó, conforme tot s’evidencia en lo Reial Decret comunicat a aquest Ajuntament i Junta pel molt il.lustrissim Intendent del Principat de Catalunya, que literalment és en tots els seus punts com se segueix=. De acuerdo del Real Consejo, con fecha de ocho del corriente mes se me ha comunicado la orden de tenor siguiente= Se ha vuelto a ver en el Consejo el expediente de la Villa de Agramunt sobre construcción de Casa= escuela, carcel, habitación para el carcelero y canicería, con los planos Formados últimamente por el arquitecto Don Silvestre Perez vicesecretario de la Real Academia de San Fernando bajo la misma regulación hecha anteriormente en los que se formó Miguel Cujú de nueve mil quinientas ochenta y seis

193 Grup de Recerques de les Terres de Ponent libras trece sueldos y diez dineros proponiendo para satisfacer su coste la venta de unos terrenos tasados en seis mil ciento y cinco libras como unico medio para costear dichas obras no alcanzando a ello los obrantes de Propios y teniendo presente lo que V. S. infor- mó en diez i seis de agosto del año pasado. y el señor fi scal ha expuesto ahora enterado de todo, Por decreto de quatro de ester mes se ha servido conceder a la Justicia y Junta de Propio de dicha villa de Agramunt la Facultad necesaria para que pueda proceder a la venta sin carga de censo emfi teutico de los citados terrenos valdios a publica subasta sobre el precio de 6.l05 l. de su última tasa rematándose en el mejor postor a metálico otorgándole a su favor su correspondiente escritura, el caudal sobrante de sus propios y el que resultase en los años sucesivos, si no alcanzaren las dos referidas partidas para que pueda proceder a la construcción de los enunciados edifi cios con arreglo a los anun- ciados planos aprobados por la Real Academia de San Fernando que por su disposición formó el socio vicesecretario de ella que remito a V.S. por medio de D. Felipe Ortega Gijon apoderado de la villa ..para que arreglándose a ello, se ejecuten dichas obras por administración, con intervención de los Capitulares de Ayuntamiento y junta para para velar por la seguridad y fi rmeza de las obras y bondad de los materiales, procediendo con la debida jurisprudencia en la distribución de la 9.586 l. 19 s. 10 d. de tasa de la que no se excederán con presupuesto alguno: procediendo además con la formalidad que corresponda para su abono en las cuentas de propios=

Barcelona, 17 de agosto de 1804.

Don Blas de Aranza al Ayuntamiento y Junta de propios de la Villa de Agramunt, corre- gimiento de Cervera. = Per tant i amb l’arreglo als plans que amb la major cura se han de formar i deure construir en el terreny fora del Mercadal: de manera lliure i espon- tània voluntat en lo relatat nom [...] venc a Martí Ripoll, pagès de la vila d’Agramunt: aquell pati n. 40 situat [...] i prop de Francesc , dit lo barri nou, d’extensió 48 pams d’ample, 62 pams de llarg Afronta a sol amb la carretera migdia també amb la carretera, ponent amb la sequia que dona l’aigua al cacau i a tremuntana amb la peça dita barri nou. La qual venta fa en dit nom amb los pactes i condicions que continuen en la tabla que es el que segueix: Qualsevol que pretengui comprar aquest pati per edifi car una casa, un corral propi del comú situada sobre lo baixador de la bassa del molí [...] se ven amb lo permís del Real Consell amb publica subhasta al major postor, cubrint al menys el preu el preu que està estimat i amb els pactes següents 1. Sapiga el comprador que lo sobre mencionat pati te l’extenció que es manifesta en lo estar que acompanya i es ven solament per aquella extenció (per això si algú vol comprar mes d’un pati se li vendran) i a pública subhasta, no baixant del preu de l’estima que se l’ha donat. 2. Item sapiga el comprador que li serà lliure i facultatiu edifi car en dit pati casa o corral sense altra restricció que si edifi fi ca casa haurà de tenir al menys quoranta pams d’alt.

194 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

3. [...] que quan voldrà fer los fonaments en dit pati deurà avisar al mag. Ajuntament per assenyalar lobpati comprat i no podrà apartar-se del que se li asenyali a tenor de l’expressat en la tabla. 4. que el preu el deurà pagar amb moneda metàl.lica amb tres iguals pagues. la una el dia de la fi rma de l’acte, , l’altra al cap de quatre mesos i l’altra al cap de vuit mesos 5. que si es forastes deurà pagar a l’arrendatari el dret d’imposició dos diners per lliura de la quantitat lliurada. 6. haurà de pagar (en blanc) lliures i servirà dita quantitat per pagar al secretari de l’ajuntament el treball de l’escriptura de venda, arreglo i formació de la present ta- bla, formació de planols i asenyalat los patis, que haurà d’entregar al comissinat de l’Ajuntament el dia de fi rma de l’acte.

Agramunt 18 d’octubre de 1804 Josep Anton Astor i Sevina, Notari i secretari i aixi amb dits pactes i no sense ells fa en dit nom aquesta venda estraent en lo mateix nom lo dir pati de terreno de ma y poder de dita universitat de esta vila i oposant-lo en la de dit comprador i dels seus. Prometent en lo mateix nom al dir comprador entregant- li la possessió real i corporal o quasi de la casa venuda dona-li també facultat de que la propia autoritat se la pugui prendre per a vendre i retenir amb la clausula de constituit i precari, cedent-li en dit nom tots los drets i accions que en las previstes coses a la mateixa universitat i comu de esta vila competeixen i i competeix pagar perque viar dells enjudici i fora dell com millor li convinga constituint-lo en dit nom per dir efecte Señyor i Prohom com en casa pròpia. Lo preu de esta venda és cent deu lliures moneda ... liquidat per la vila pagadora amb el modo forma i plaços sobre la tabla [...] I presern lo dit Magí Ripoll pages de la vila d’Agramunt comprador accepto la present venda al meu favor pel Mag. Ajuntament i Junta d’aquesta vila per lo preu, amb el pac- tes i condicions, modo i forma expressats ... prometo complir i executar sense vacilació ni excusa alguna amb o acostumat salri de Pro.. i amb estitució i esmena de tots danys i gastos I per atendrem a complir totes les referides coses m’obligo tots i tengles bens meus, mobles i immobles haguts i per haver i també la meva persona com a deutes fi scas i reials. Renunciant a tota i qualsevol dret i llei que valer ajudar-me pugués i a la llei que prohibeix la general renunciació I per pacte renunció també a mom propi FOc? so- metent-me a la foc juriscicció i examen del M. corregidor de Cervera, tinent corregidor d’Agramunt i altre qualsevol jutge i superior secular amb facultat de variar de Judici Testimonis. Anton Gelabert, campaner; i anton Fa, pagès; de dita vila. jo certifi co conèixer al dir contraent del qual dir comosionat de propia ma fi rma i per dit Martí Ripoll que al no saber escriure i de son consentiment i en sa presencia ha fi rmat dir Anton Gelabert testimoni. Bartomeu Anyes, regidor

195 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Registre 15. Compra de Josep Viladot del pati n. 18 de la Plaça del Mercadal.

Tabba 1. Que sàpiga el comprador que en los dits patis deurà edifi car-se casa o cases i les façanes deuran ser acurades com es demostra en el plànol que està format per lo mg. Ajuntament, debent construir els acrs i pilars de pedra picada, fer el balcó del primer pis de ferro i la sola de pedra,el balcó sortirà en fora 3 pams d’ample i 12 de llarg almenys, el balcó del segon pis bastarà que sigui fi nestra balconera de fusta a voluntat del comprador. 2. Deurà erifi car-se tot l’exterior de la casa blanquejadadel front i coberta dins el termini de sis anys que comença a correr el primer dia del mes de genr de 1805, i si dins el temps no està edifi cada, deurà pagar al Comú per cada any que tardarala quantitat de 15 ll. fi ns que hagi complert dit pacte. 3. idem punt 3 del contracte anterior. 4. Deurà alçar els arcs i pilars de la caa fi ns a 4 pams més del que està assenyalat en els plànols si l’ajuntament ho troba convenientper la igualtat de les cases i la millora exterior... 5. tota la terra i pedriscall sobrant es portaràon determini l’ajuntament fi ns a la distància de 800 passes i només. 6. idem punt 4. 7. idem 5 si el comprador es foraster deurà pagar a l’arrendataride la Imposició dos diners per lliurea de la quantitat pagada. 8. idem punt 6. (Aquest punts són iguals per a tota la plaça a excepció dels patis 30 i 31, on s’afegeix el punt n. 9 ja que hi passa la sèquia molinal. És el el registre n. 18 de Mariano gasset) 9. El pati n. 31 es veu fi ns a la paret de la Capella dels Dolors amb la part que deurà deixar 7 pams d’ample des de dita parat fi ns la casa a edifi car i es reserva a lo Comú la tercera part de l’exempció de dits quatre pams a la paret de darrera la Capella que caurà al darrera de la casa dels estudis i el comprador podrà servir el restant edifi cant una volta sobre la sèquia, però sense poder edifi car res sobre la volta menys una paret exterior d’alt fi ns el primer pis de la cas que clourà dit pati setze pams, debent ser lo plànol Pis a l’igual del Pont que travessa la sèquia, a poca diferència [...].

Condicions del contracte per l’obra que s’ha de construir a expenses del Comú per la casa dels estudis

1. Serà a compte de l’assentista fer totes les parets i trebols de la casa dels estudis arre- glada amb lo planol i perfi l que per aquest fi s’ha transformat i deixat totes les obertures quedant desmarcades en aquells i a més de fer fi ns al primer trebol quatre fi nestres mes de les que van fer «yalades en dit planol i perfi l igual a esta una fi nestra mes des del segon trebol a la teulada una fi nestra balconera i fi nestra regular las que deurà construir en los llocs on li assenyali l’Ajuntament.

196 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

2. Que està en l’obligació d’orir fonaments fi ns a la pedra viva o tapàs fort a excepció de la paret mitjana que vindrà a la sèquia que està la fundarà a la solera de la sèquia o mes si es necessari fi ns al ferm. 3. [...] ha de fer les parets del costat de la sèquia fi ns a l’arrencar la volta de pedra desbastada a punta d’escoda i la del costat que vindrà lo mig de la casa, la pujarà d’un pam i mig mes de doble fi ns l’arrencament de la volta per ser segura i a l’altra paret la deurà fer de tres pams d’arrencada al ferm, de manera que la sèquia quedi amb la mateixa amplada i alçada. Igualment deurà del seu compte i obligació fer una volta de bona pedra i argamassa per tota la llargada de la casa sobre dita sèquia i que aquesta volta tingui dos pams i mig de rosca ben treballada a ús i pràctica d’un bon ofi cial. 4. [...] ha de fer les cantonades de pedra picada i buixardada i que aquestes tinguin almenys 4 p. de llarg i 2 de testa. igualment deurà fer la portalada de pedra picada amb tallantó de dent de la manera i forma que mostra el perfi l que l’entregarà l’Ajuntament. 5. [...] formarà el rafec de la teulada de tres fi lades de rajola i una teula tot ben treballat [...].. 6. [...] fer los enbigats conforme va demostrar el perfi l i cobrir la teulada amb la llata i canal i arrencar totes les .. i barbacanas amb ges i argamassa. 7. [...] fer la parets de dita obra, formar els embigats dels trebols en l’alçada que mani l’Ajuntament. 8. [...] és del seu compte la sorra portada de les plantes de Sió, com també la calç. 9. [..] els altres materials els portarà l’Ajuntament a peu d’obra. 10. Els senyors de l’Ajuntament sempre que vulguin podran fer totes les visites, nombrant un mestre per capataç i si troba algun defecte deurà esmerar-lo l’assentista i pagar totes les despeses i si no se’n troba, pagarà al capataç l’Ajuntament. 11. Si l’Ajuntament troba fer alguna variació per comoditat, fi rmesa o formosura, no podrà negar-s’hi l’assentista, augmentant el preu del que s’estimarà dos expedients elegits un per a cada part. 12. Haurà de desfer el portal dit del Merigo i Muralla per poder principiar la cantonada al pas del carrer amb lo modo i forma que esta cantonada dels Dolors deixant cada cos- tat de portal això és lo del carrer del Buet igual a esta casa i ben deixat i lo dels estudis conforme la cantonada de l’església dels Dolors. Igualment haurà de repicar la paret de dita murallla per la part exterior i ben rejuntar [...] per la paret interior fi ns al pis dels estudis, i al mateix temps aplanar aquesta i deixar-lo a punt d’enrajolar treient tota la terra i portar-la on mani l’Ajuntament., no debent distar més de 400 p. 13. [...] fer de pedra picada totes les obertures exteriors de dita obra deixant una faixa d’un pam i mig d’ample i mig quart de volada 14. Que deurà acabar dites parets i trebols per tot l’any 1805 i en cas de no haver-ho acabat ho manarà fer a ses costes l’Ajuntament com sia per culpa de l’assentista. 15. Lo preu de dita obra se li pagarà per l’Ajuntament amb 6 pagues iguals, així com anirà fent l’obra a proporció del que s’executi, debent entendre que haurà d’avançar la sisena part de dita obra i l’última paga no se li donarà que no estigui judicada l’obra i rebedora...

197 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

16. En cas de falsifi car l’obra i no fer l’obra com s’especifi ca, deurà pagar al Comú tots els danys i perjudicis ocasionats. 17. En el present preu fet no se comprèn fer l’escala de la casa, envans i divisions inte- riors. 18. [...] que totes les parets deuran tenir la doblada que s’assenyala en el plànol i les obertures la mateixa grandària 19. Deurà fi rma escriptura d’obligació i fi ança, quedant a compte del Comú [...].

5. El pou de gel i la cisterna del Monestir

5.1 El pou de gel

Aquest pou era conegut però se n’ignorava l’accés. Es va retrobar al voltant de 2001 quan la brigada de l’Ajuntament fent mig de detectius i mig d’arqueòlegs van accedir-hi des del pas del desguàs, de manera que entrant en sentit invers van aconseguir trobar l’entrada. El pou de gel és municipal i que es troba situat al tossal del Convent dels Franciscans. Fa temps que se’n parlava de la necessitat de conèixer-lo. Ben aprop d’aquí hi ha els pous de Pelagalls, de , de Cubells, de Cervera, de Tàrrega, de , de Guimerà, de , , , etc. El que més ha sorprès són les seves dimensions: 7,96m. d’ample i 8,20 d’alt., és dels més grans de la rodalia, tal i com s’indica en aquest resum comparatiu: pou diàmetre alçada Agramunt 7,96 8,20 Guissona 6,9 7,3 Pelagalls 5,5 6,2 Verdú 8,9 4,30 Seu Vella de 6,75 15 Lleida (2) 8,75 15 Santa Coloma de Queralt 5,60 6,90

Per tant, tret del de la Seu Vella, la resta són de dimensions més petites. De la comarca del Bages, dels 22 pous catalogats, només n’hi ha tres d’aquestes mides, com ara el més gran, el de Moià, anomenat Nou Franquesa, que té un diàmetre de 9,5 m. i una alçada de 14 m., i que podria ser ja del s. XVIII. També al Camp de Tarragona se n’han estudiat una bona colla, almenys una trentena, i cap d’aquests té aquestes mides. Aquestes construccions eren unes vertaderes neveres preindustrials, amb uns ofi cis ben defi nits. N’hi ha molts per tot el territori català a partir d’una certa altitud.

198 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

En funció de la ubicació geogràfi ca eren pous de neu o de gel. Majoritàriament eren de gel. En aquest cas tenien basses properes a prop d’un riu o d’una sèquia i les serralades properes als nuclis de grans de població. En el nostre cas, al costat nord del pou hi ha uns camps que feien de basses que emplenaven d’aigua al voltant d’uns 25 cm.d’alçada perquè es gelés. Després es serrava i es portava cap el pou. La forma del pou és cilíndrica acabada en cúpula, amb un túnel d’accés, una obertura superior i un desguàs. El material emprat és pedra carejada amb molt poc material en la junta. Després d’utilitzar-se com a nevera preindustrial, els pous van caure en desús amb l’arribada del gel industrial. Ara bé, el Pou d’Agramunt va servir durant la guerra civil 1936-39 com a refugi. Per aquest motiu, l’accés des del desguàs del desglàs és més gran i l’entrada estava arreglada per accedir-hi amb més facilitat. Es va rebaixar el passadís en què es controlava el gel per accedir al pou amb pocs esglaons. Com és habitual el pou es troba situat al costat Nord i l’escorrentia es troba en la mateixa direcció nord. La qualitat en què es conserva aquesta obra ha animat l’Ajuntament d’Agramunt a donar-lo a conèixer, estudiar quin ús se li pot donar en funció de la seva estructura i catalogar-lo i integrar-lo com un monument més dins el teixit urbà d’Agramunt,

Plànol del Pou de gel i de la Cisterna.

199 Grup de Recerques de les Terres de Ponent declarant-lo bé cultural d’interès local. En aquest cas es pot aplicar molt bé aquella defi nició de patrimoni entès com una herència cultural que ens arriba del passat que hem de conèixer, hem de conservar i hem de fer participar de la vida d’avui. A l’igual com l’hereu rep dels seus familiars un patrimoni que ha d’administrar i traspassar als seus descendents, d’igual manera ho hem de fer amb el patrimoni cultural, del qual cada generació n’és responsable de traspassar en bon estat un patrimoni rebut perque és universal.

5.2 La cisterna del Monestir La coincidència va fer que es localitzés pocs dies després una cisterna molt interessant en el mateix tossal, que formava part del mateix convent que es va des- amortitzar. La cisterna es trobava en el claustre del convent i sorprèn per les seves dimensions, uns 9,50 m. d’alt i uns 10,50 m. d’amplada, i executat amb uns carreus ben escairats i es trobava en una bon estat de conservació. El fet de poder-hi accedir –per poder baixar a la cisterna es van haver de soldar dues escales metàl·liques–, fa reavivar l’interès cap a la cultura de l’aigua, tema vital en l’actualitat, i que pot ser per Agramunt un signe important d’identitat per la seva situació singular a nivell geogràfi c. El riu Sió defi neix geogràfi cament una ribera, que té el seu centre a Agramunt. Els seus pont romànic, pou de gel, cisterna del desaparegut convent dels franciscans, safareigs, fonts, cisternes privades de les cases, pont de ferro, túnel del Canal a Montclar, planta depuradora, etc., constitueixen així tot un circuit per comprendre la cultura de l’aigua. Agramunt es troba en el llindar entre la zona de secà i de regadiu (amb la construcció del canal d’Urgell que s’acabà el 1865 i és signifi catiu que l’enginyer que el va dirigir, Domingo Cardenal, va voler ser enterrat en aquesta Vila). Si repassem les seves obres d’arquitectura de l’aigua, ens poden adonar com Agramunt té una riquesa tipològica que permet crear un circuit lligat al món de l’aigua. No hem d’oblidar que cada vegada més el patrimoni es converteix en una eina de desenvolupament econòmic, respectuós amb el medi ambient i d’identitat territorial dels seus habitants. L’aigua és la base de la vida. És un bé escàs. Els éssers vius tenen un percen- tatge molt alt d’aigua. En les zones rurals i de secà encara és més bàsica per fer la collita. L’aigua forma part de la cultura i fi ns i tot, sorprèn la poca lògica per no saber fer cap previsió si un any serà plujós o sec. Per això hi havia aquell adagi que deia “no hi ha fulla que Déu no mulla” i, fi ns fa poc es feien pregàries des de l’església, perquè l’aigua fes acte de presència en moments greus de sequera. La cultura de l’aigua la podem trobar al llarg de la història, de l’antropologia, del patrimoni natural i del patrimoni arquitectònic.

200 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

Plànol dels Safareigs.

6. El canal d’Urgell, el safareig i el pont de ferro

1. Fer safareig

L’obra del safareigs sorprèn per la seva singularitat quan es descobreix per primera vegada, i quan un hi torna per fi xar-se en els detalls, encara es meravella més del bon disseny i per execució de l’obra. La majoria de safareigs tenen una forma més senzilla, ja que la funcionalitat i l’economia són les premisses bàsiques d’aquestes obres municipals. És per això que la forma rectangular és la més habitual, amb la possibilitat de tenir coberta –quan la dimensió és petita– o de no tenir-ne quan és més gran. La cultura de l’aprofi tament de l’aigua –que sembla que avui ja tornem a tenir en compte– es manifesta molt bé en aquestes construccions modèliques pel que fa a l’aprofi tament i la reutilització de l’aigua. El safareig va ser un veritable avenç en la feixuga feina de rentar la roba. En les zones on hi havia fonts naturals, l’abeurador dels animals i el safareig estaven al costat, a vegades junts o separats, en funció de si abundaven les fonts. En els pobles de muntanya, on ja no fan falta les basses perquè les fonts les fonts són abundants, havia una especialització en diferents usos com ara la font de Queralbs, que pel costat és un safareig cobert.

201 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

En les zones de secà les dones havien d’anar a rentar al riu. Les basses eren per als animals i la població tenia cisternes a cases. L’aigua de la pluja es recull per les canals de les cobertes que distribueixen l’aigua cap a l’exterior (durant les primeres pluges de tardor) i quan el teulat és net, és quan l’aigua es condueix cap la cisterna. La construcció dels safareigs va coincidir en alguns pobles amb l’arribada de l’aigua corrent amb canonades. A Agramunt fou anterior ja que la situació és pri- vilegiada, està situat vora el Canal d’Urgell, i per tant, amb connexió directa. Aquest fet pot justifi car la monumentalitat de l’obra, formada per una font ornamental, fet poc habitual quan es trobava tan allunyat del centre de la vila. Ja en el plànol original d’Agramunt, publicat a la Geografi a General de Catalunya de Carreras Candi, al voltant de 1900, explica com el safareig connecta amb el canal, on hi ha dret d’ús d’aigua, i mostra el recorregut per arribar a la vila. L’esquema dels Safareigs d’Agramunt crida l’atenció perquè té una forma que combina la recta i la corba. Una estricta geometria i una exacta modulació fan que els Safareigs siguin una construcció excepcional. Hem cercat tipus semblants, ja que a cada poble n’hi havia, però en cap cas no n’hem trobat amb aquestes formes i amb la qualitat d’acabat. Per tant, hi ha una relació directa entre el Canal d’Urgell i la població d’Agramunt. La quantitat de gent que hi treballava, ben segur que havia d’infl uir pel proveïment a la població més gran veïna, sobre tot en la feina que es va fer pel túnel de Montclar, obra d’enginyeria, de tres Km de túnel i un 1% de pendent, fou una de les construccions més singulars del Canal. El safareig com a servei públic va funcionar fi ns que es va popularitzar la renta- dora. L’aigua corrent arribava Agramunt a les cases el 1902, generalment fi ns a l’entrada, però es continuà el costum d’anar a rentar als “safareigs” fi ns la dècada de 1970. Moltes poblacions encara conserven els safareigs i són un signe d’identitat per les seves característiques pròpies, com ara els de Guissona –d’origen romà– i el de Torà –una obra que és mereix un estudi apart– i als pobles petits com ara Pelagalls, Baldomà, etc encara hi ha algú que els utilitza per rentar les peces més delicades a mà. En canvi hi ha poblacions, com ara Cervera, on es troben colgats –per sort, no enderrocats– perquè no han tingut la sensibilitat de salvaguardar una de les obres de més popularitat en les poblacions, on s’aplegaven les dones de cada casa i on apart de fer la bugada, sortien les notícies de la població, era la premsa oral. L’associació Sos Monuments vol crear una agrupació d’amics dels safarejos per conèixer els que hi ha a Catalunya i revalorar aquestes construcions sovint oblidades.

2. Descripció

Els elements que formen el safareig són: una monumental font central que distribueix a la seva dreta i la seva esquerra cap a dues làmines d’aigua –una per netejar i l’altra per esbandir.

202 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

La font és simètrica: en la part central hi ha tres canelles –la tercera s’ha afegit gràcies a uns membres de la revista Sió que van descobrir on es trobava–; damunt l’escut agramuntí, hi ha la data de 1882 i una ornamentació superior que es pot apreciar en les fotos antigues, ja que actualment està malmesa. La forma d’U que té el rentador té una justifi cació funcional: tenir un major perímetre en la mateixa superfície. Posteriorment, a l’any 1924, es va realitzar un petit rentador quadrat per netejar la roba dels malalts. També va haver un canvi formal: del predomini horitzontal per les làmines d’aigua que estan situades aproximadament al nivell del terra, es passa a un nou volum fruit del cobriment de la zona central. Es va fer amb unes encavalcades a dos pendents sostingudes per uns atrevits pilars centrals de ferro fos. El projecte l’havia d’haver realitzat un tècnic de prestigi. Vam parlat amb Lluís Pons i ens va comentar que l’alcalde de l’època en què es va construir era un polític infl uent. Encara continuem a la recerca de com i del perquè es va fer aquesta singular obra. La intuïció ens porta cap a Domènec Cardenal, l’enginyer director del Canal, que va viure a Agramunt una part de la seva vida, moment en què va enviduar. La seva última voluntat fou que fos enterrat a Agramunt, a la vora de la seva muller. També va ser l’autor de casa Canal de , que ara alberga el Museu del Canal d’Urgell. Els Safareigs es trobaven en un abandó. La recuperació ha estat interessant al promoveu-ho un grup d’artistes anomenat UNDETRES, format per Serafi na Balas- ch, Ramon Guixé i Montse Guerrero. Van fer una acció que es va esposar en la sala

Fotografi a dels Safareigs quan estaven en plena activitat. Arxiu Sió.

203 Grup de Recerques de les Terres de Ponent d’exposicions de Lo Pardal durant la esta Major. Fou un èxit i l’ajuntament va haver de intervenir en un espai que es troba massa arraconat. Si d’una banda en trobem davant d’un projecte d’elit, d’una altra, té un ús popular i el lloc es podria convertir en un homenatge a la dona. Fer un recull dels costums i d’històries entorn el Safareig des de l’Associació de dones, des de Sió o des de l’Ajuntament, seria un excel·lent treball d’etnologia d’Agramunt en un moment en què encara hi ha gent que hi anava i se’n recorda. L’Ajuntament ha realitzat la restauració del lloc i de l’entorn per recuperar un espai públic. És important que els agramuntins recuperin aquest indret de treball, per conèixer una part del seu passat, on art i arquitectura es fusionen i fan didàctic aquest espai que pot formar part de la ruta de l’aigua d’Agramunt. La situació singu- lar d’Agramunt, frontera entre la zona de secà i de reg li dóna unes peculiaritats que fa que es puguin potenciar per fer un ecomuseu de l’aigua. Els Safareigs és un dels indrets, sens dubte, que atraurà el públic per la diversitat cultural que congrega.

El Pont de Ferro

Un altre dels indrets públics que hi ha arran del Canal d’Urgell és el pont de ferro. El pont salva el desnivell que hi ha entre el canal i el riu Sió que discretament passa pels seus peus, per tant és un aqüeducte. Originàriament era construït per unes set voltes rebaixades de sis metres de llum. Ara bé, inexplicablement, l’aqüeducte, anomenat popularment “pont de ferro”, no va poder aguantar l’empenta d’aigua que portava l’humil riu Sió i es va desfermar

El pont original, abans del Pont de Ferro. Arxiu Sió

204 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

Fotografi a del Pont de Ferro. 2004 degut a la Rubinada de Santa Tecla el 1876. Crec que la causa fou que entre els ulls petits que té l’aqüeducte i sobretot per l’alta i robusta barana per on es conduïa l’aigua, es va formar tal superfície d’aigua que tot i pujant el nivell considerablement, l’aigua tenia massa força per haver de passar per damunt i no va poder resistir per la gran superfície d’empenta d’aigua acumulada –recordem la població de Tàrrega com, en carrers relativament propers al riu Ondara, l’aigua va arribar a l’alçada de les portes, com s’assenyala en el Carrer del Molí–, en canvi va aguantar el pont medieval, conegut com el Pont Vell, gràcies a que l’aigua va passar per damunt i es va emportar les baranes. Per tant, si es fes un càlcul del nivell de l’aigua, més l’arrossegament de material, es podria determinar l’empenta de l’aiguat que no tenia sortida en el pont de ferro. Aquest va ser el problema. Actualment l’indret s’ha recuperat com a espai públic pels vianants. Abans la banqueta del Canal tenia uns plataners i era un espai de passeig. Quan el Canal es va folrar de formigó per evitar pèrdues d’aigua, es va arrencar l’arbrat.

Amb el problema de comunicacions que va patir durant un anys, va propiciar que Agramunt comencés a créixer pels carrers Jaume Mestres, Àngel Guimerà i Marià Jolonch.

7. Les cases

Al parlar de la casa ens hem d’adonar del lligam que hi ha entre la casa i el carrer. La comunicació de l’interior de l’edifi cació amb l’exterior defi neix el tipus de casa: Si té una entrada o dues (davant – darrera), la topografi a, el volum de trànsit del carrer, si és centre o raval (que tingui porxo determina que sigui més comercial), l’orientació.

205 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

I els carrers jun- tament amb les places i la topografi a, confi guren el caràcter singular del lloc, el qual serà una in- fluència del medi físic del municipi i dels po- bles veïns que són de la seva àrea d’influència. Per tant la casa és un re- flex de l’entorn, des de l’economia, als tipus de terrenys, la situació, com a identifi cació d’un ofi ci i Cases de crugia estreta de reminiscència medieval. 2006 d’una família, etc. Les dimensions de les primeres cases són difícils de precisar ja que han sofert transformacions i ampliacions. La zona es distribuïa en quatre plantes. P. Soterrani; on havia el celler, ocupa una part de la totalitat de l’edifi cació. D’altra part podia ser ocupat per una cisterna per magatzemar aigua i un trull per guardar el vi. P. Baixa; amb l’entrada, el lloc per guardar els guarniments, l’estable i el pati amb el corral P. 1a.; l’habitatge familiar, amb les dependències pròpies. Cuina, sala, que en molts casos donava als dormitoris. P. Golfa; com a complement del rebost, fa de magatzem. L’habitatge s’aïlla de l’exterior amb parets de 60 cm i petites obertures. La planta baixa amb l’estable i la golfa ajuden a estabilitzar la temperatura de la planta on habiten les persones. Un element unifi cador és la coberta, executada amb teula àrab, amb un pendent uniforme en les diferents cobertes i segueix en les zones aturonades la topografi a del lloc. La majoria de pagesos tenien vinya i per tant tenien celler a casa. Aquest acostumava a tenir unes dimensions que anaven en funció de la quantitat de vinya que cul- tivaven. A Agramunt són abundants els senyals de l’existència de trulls que s’emplenaven des del carrer, molts es troben situats sota els porxos, que connectaven cap al celler. A Agramunt s’està fent un inventari dels trulls que hi ha a la població i un d’ells hi està indicat. En alguns casos també hi la cisterna per recollir l’aigua de la pluja de les teulades i el cup o graner o casal per guardar el cereal, ja que s’acostumava a guardar la collita

206 Actes de la Jornada de Treball XXXVI pròpia. L’oli també es guardava en piques de pedra. A part d’aquestes generalitats, si la casa és representació de l’ofi ci, on hi treballava l’artesà, a part de les famílies pageses que eren les més abundants, també havia artesans.

La façana acostumava a tenir una porta d’entrada ampla –per l’entrada de l’animal de càrrega– i en el pis i golfa havia petites obertures.

Les necessitats fi siològiques es feien al corral, després es va fer la comuna.

8. L’entorn del municipi: les eres, els horts, les casetes i les cabanes

Fins ara hem parlat d’espai públic amb el carrer i la plaça. L’onada higienis- ta, la necessitat de passejar i prendre el sol esdevé un factor per “reforçar el óssos”, com deien els metges de l’època. Apareix la terrassa com element per prendre el sol i ho podem veure als nous hospitals hospitals dels anys 1920-30. Tenim exemples en les capitals, com a Barcelona, amb el Parc de la Ciutadella i el cas de Tàrrega amb la urbanització del parc de Sant Eloi. El lema era urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat.

A Agramunt amb la construcció dels Dipòsits en la zona del Convent o del Monestir de Sant Francesc es va voler aprofi tar per potenciar una zona propera a la Vila, ben airejada i amb bones vistes. Es començà l’obra el 1902 i es va voler condi- cionar-la per ser un parc. A part de realitzar-hi actes recreatius, durant la festa major de 1913 s’electrifi cà, es realitzaren en “els magnífi cs jardins dels Dipòsits de l’Aigua” una gran il·luminació amb faroles de colors. És un espai que actualment està pendent d’una reforma per reactivar aquest espai, en el qual hi ha dos construccions singulars: el pou de gel i la cisterna.

Tanca de tàpia de l’hort, vora el Canal. 2006

207 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

El passeig del Sió voreja aquest llarg riu, símbol de la ribera del Sió, i és un espai que connecta el casc antic amb la zona urbana més moderna representada per la ciutat jardí i la zona industrial. És un espai que actualment és proper a zones de joves com una escola de primària, el CAU, l’Institut, el camp d’esports i les piscines.

Altres espais que es troben en la perifèria de la Vila són els horts, situats a la banda de ponent. També hi ha les eres, més aviat cap a l’est amb les pallisses. I ja més allunyats del municipi trobem petites construccions rurals de servei al pagès i a l’animal de treball: els aixoplucs, les balmes, les cabanes i les casetes, en funció de la importància de la hisenda.

Cap a la banda nord d’Agramunt cal fer esment d’una zona formada per una sèrie de masies, en la zona anomenada del Bosc del Siscar. És la zona més poblada de masies de l‘entorn. En el total del municipi n’hi ha una vintena.

9. Conseqüències de la guerra civil: els refugis i la reconstrucció

9.1 Els efectes

Els nombrosos bombardeigs que va patir Agramunt va obligar que es fés molta feina de reconstrucció. La Direcció General de Regiones Desvastadas va in- tervenir en: – Reconstrucció de l’església que havia sofert impactes de bombes en la coberta. – Empedrat de la plaça de l’Església. – Construcció del Mercat en l’espai que ocupava el convent de la Mercè – Construcció de l’escorxador – Construcció de la Bàscula – Neteja de l’illa de cases situada a l’actual pl. 11 de setembre i es fan les cases barates a la carretera de Cervera. – Reparació de les escoles acabades de construir i que no s’havien inaugurat.

Segons l’historiador Carlos Sambricio en arxius de Madrid es conserva molta documentació sobre les obres de Regiones Devastadas d’Agramunt.

L’any 1936 s’eixamplava la zona de la plaça del Pou, la plaça més cèntrica i d’activitat. S’hi havien construït les escoles en el c. A. Ros, que dóna a l’esmentada plaça. No es van poder inaugurar fi ns després de la guerra.

Una de les actuacions importants fou a l’església a nivell de consolidació, però abans cal parlar de l’obra que hi van fer els agramuntins com a refugi. També s’ha trobat recentment un refugi a la zona del dipòsit, en l’indret del Castell junt al que hi havia al Pou de gel.

208 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

9.2 El refugi

Durant el procés de restauració de les voltes de l’església de Santa Maria d’Agramunt es van analitzar les possibles causes de les humitats del paviment, es va voler conèixer les característiques del subsòl, i com que segons ens recorden els veïns, hi va haver un refugi durant la guerra civil sota l’església. Es van cercar les possibles entrades al refugi, lloc per on es va fer passar les canonades d’aire de la calefacció a fi nals dels anys 1960.

S’havia provat de fer alguna perforació, per conèixer on es trobava el nivell del refugi. Segons un plànol que es va fer en el treball La guerra civil a Agramunt, publicat com a suplement en la revista Sió. Però l’entrada per la plaça ningú no re- cordava exactament on era. Després de fer diferents proves, es van trobar unes escales en bon estat. La zona era molt humida pel fet que no havia gens de ventilació. Havia fang en el terra i les bigues de ferro estaven molt humides, amb estalactites del mateix ferro.

L’esquema del refugi es el que s’adjunta, i s’ha realitzat amb l’Ajuntament una proposta d’intervenció. Actualment s’ha netejat uns 27 m. lineals en sentit transversal a l’església, des de les escales de la nau lateral sud fi ns a la capella dels Socors, on hi ha una altra escala. En sentit longitudinal, s’ha netejat uns 29 m. lineals, des de l’alçada de la sagristia on hi ha els tubs de la calefacció, fi ns l’entrada de l’església i part de la plaça. Tal com es pot apreciar en els plànols, la secció del refugi es va eixamplant en diferents indrets.

Actualment s’ha netejat. Segons l’arqueòleg Gallart és molt possible que les escales trobades fossin d’una cripta i la zona central circular, situada sota la zona del cor, fos una cripta de clergues, ja que hi havia una comunitat.

El projecte podria formar part de tot una ruta lligada a la Guerra Civil, uns espais –amb la idea d’un ecomuseu– que englobi altres indrets interessants. El refugi permet conèixer uns espais autèntics que cal donar a conèixer.

Les cabanes i les balmes properes a Agramunt també van servir com a refugi. Un veí ens comentava com, des de la cova on era, contemplava sense poder-hi fer res, com saquejaven casa seva.

9.3 El projecte de restauració de l’església de Santa Maria.

L’Església va patir les conseqüències de la contesa i va quedar malmesa. Es va fer una intervenció que pretenia que fou un retorn a la situació original, refent les dues columnes que es van treure en el s. XVIII i refent el mur lateral que havien reduït per ubicar-hi altars. I a la vegada s’arranjà la coberta, retornant la cobrició amb lloses de pedra i els absis que estaven aixecats van retornar a la imatge inicial. Els treballadors

209 Grup de Recerques de les Terres de Ponent eren uns picapedrers gallecs que també treballaven a les esglésies de la vall de Boí, els quals van deixar una nota, que s’ha trobat en aquest última intervenció de 2005. Juntament amb ells, la guerra ens portava refugiats, un preludi de l’emigració que s’ha anat tenint de d’altres indrets de la península.

10. La modernització amb nous materials constructius, la socialització del cotxe i la moda de la ciutat jardí

La dècada dels 50 i 60 hi ha una revifalla econòmica. L’aparició de la biga pretensada abarateix el cost de la construcció. Molts joves veuen en l’ofi ci de paleta una alternativa o complement al pagès. Amb la mecanització del tractor la feina es fa més ràpida amb menys temps i sobra mà d’obra. Per una altra banda fan falta coberts nous i més grans per guardar els nous complements del tractor; la carrossa, els reus o els discos, el cultivador, la sembradora, etc. Les bòbiles augmenten la producció i proliferen les construccions noves o aixecades damunt les antigues. Amb la demanda de pisos pels nouvinguts de diferents indrets de la geografi a es pot dir que es passa de la casa artesana a la casa de veïns, de manera que s’arregla i es lloga el pis superior, convertint cada planta en un habitatge. I més endavant es fa el salt cap l’inversor, que realitza el bloc de pisos per a la venda. L’aparició de la bicicleta primer, la moto i el cotxe posteriorment provoca costums diferents. Es fa necessari un espai d’aparcament a prop. La modernitat no contemplava l’antic i s’assimilava modern a nou, de manera que l’antic entra en crisi i no se sap actualitzar.

11. Què n’hem de fer, del casc antic?

Han passat pàgines de quan es parlava dels inicis d’un urbanisme. S’han anat fent reformes, en alguns casos s’han aixecat plantes, s’ha comprat solars veïns per eixamplar-ho, s’han eixamplat carrers, però el caràcter es conserva. Amb la moda de la ciutat jardí, es buida el casc antic sense cercar una alter- nativa per revitalitzar-lo. El fet és generalitza en totes les poblacions i viles del veïnat. El comerç, una de les peces clau que li dóna vida, es comença a traslladar. A la vegada a la zona més tradicional hi comença a habitar-hi una nova generació d’immigrants, vinguts d’altres països i cultures. En general els ajuntaments han fet peatonals aquests indrets, fet que pro- picia que sigui un bon lloc per passejar, però posa inconvenients al veïnat. Creiem que caldria prendre una sèrie de mesures més humanes per a la gent que hi viu, des d’exempcions fi scals per arranjar els habitatges, assessorar-los més que posar-los traves en les reformes, per a poder condicional els habitatges a les necessitats d’avui respectant el caràcter que tenen.

210 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

S’ha de pensar que la comoditat que té un habitatge nou, també l’hauria de poder gaudir el veïnat del casc antic si no es vol caure en un discriminació, a més quan hi viu gent gran i que, a vegades, el cotxe és necessari per a la gent que hi ha- bita. Però contràriament els habitants del casc antic són els que han d’utilitzar menys el cotxe perquè la seva situació permet que en un poc radi estiguin en els indrets de servei. En el cas concret d’Agramunt, caldria pensar en l’ús de la bicicleta, ja que és una vila bastant plana i hi ha una tradició que caldria potenciar. El creixement urbanístic d’Agramunt cal estudiar-lo bé i fer-ne una previsió, sobretot en relació amb les vies comunicació, i evitar casos com el creixement que s’ha fet a l’altre costat de la carretera de Tàrrega a Artesa, que és realment un tall i que obligarà a desviar aquesta carretera. Aquest fet s’hauria d’evitar en poblacions d’aquestes característiques, ja que les solucions de connexió són d’una altra escala, com la realització d’una passarel·la per connectar els veïns de la zona o l’ús obligat del cotxe.

12. Què n’hem de fer, del camp?

La cabana i la balma han perdut el seu ús i a conseqüència d’això s’estan abandonant amb el perill que sense un mínim manteniment estant caient amb la qual cosa es perd el rastre que l’home havia deixat de com tractar la natura de manera sostenible. Amb l’arribada de la nova tecnologia, amb el tractor i la cosetxadora, s’ha anat cap el monocultiu, fet que empobreix la cultura agrícola. La pagesia ha de viure més de la ramaderia o d’una feina assalariada que de la terra. Amb el poc rendiment dels camps de conreu el pagès no pot fer cap inversió per mantenir aquestes construccions. Si els marges que encara tenen ús en deixar plans els bancals per que l’aigua s’aprofi ta més i evita els aragalls, ja no s’arreglen, què n’hem de fer de les basses, les cabanes, les pletes, que confi guren aquest territori? Si a això hi afegim el projecte de concentració parcel·laria, augmenta el perill d’un canvi radical del territori si no es fa una potent campanya d’informació didàctica, transparent, senzilla de com es preveu el futur del pagès. Més que espantar-los amb el que no es podrà fer, s’hauria d’informar en positiu d’allò que s’hi podrà fer. És urgent si no ens volem quedar sense pagesos, que ja som minoria, menys d’un 2% i una part d’avançada edat. Cal que es faci una revalorització social de l’ofi ci.

Cloenda

Les diferents èpoques que hem anat seguint ens mostren com hi ha una riquesa arqui- tectònica que cal difondre. Des del casc antic fi ns la perifèria troben indrets dignes per conèixer. Durant el treball hem parlat de possibles diferents rutes, de l’aigua, dels refugis, a part de les clàssiques pel casc antic. Els més de set-cents metres lineals de porxo és un espai públic que cal valorar.

211 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Quan es parla d’una ciutat ideal, alguns autors s’inclinen per nuclis on hi hagi els serveis bàsics, on l’escala humana hi sigui present, on l’estructura de carrer, de barri, estigui d’acord amb les necessitats més diàries i més ocasionals, amb una zonifi cació de la zona de vida i la zona industrial i, crec que Agramunt, per ara, com- pleix aquestes característiques, sense entrar en la quantitat d’entitats culturals que hi ha que fa que les persones puguin cultivar les seves afi ccions com en una possible ciutat ideal.

Annex: Cronologia bàsica

– 1051 Primera notícia que és té del Castell d’Agramunt – 1150 Possible començament de les obres de l’Església – 1163 Carta de Poblament de la vila d’Agramunt – 1180 S’acaba la construcció de la veïna església romànica de Pelagalls – 1187 Es promulga la Pau i Treva a l’església d’Agramunt, almenys estava acabat els absis i el primer tram. – 1213 Desfeta de Muret, que va afavorir l’arribada d’obrers d’origen occità – 1238 Privilegi a Agramunt de reunir un tribunal de justícia davant la porta de l’església – 1283 Es col·loca el grup escultòric central de la portalada principal – 1431 Agramunt és nomenat cap de la vegueria d’Urgell – 1532 S’instal·la un cor en el centre de la nau central – 1666 S’acorda construir la capella de la verge dels Socors. Projecte el mestre Grau de Guissona i en fou empresari el mestre Gaspar Mora. – 1688 Es trasllada la Verge dels Socors a la nova capella. – 1699 Data en la llinda de la sagristia – 1719 Retaule barroc de Ramon Vilà per a la capella del Socors. XVIII Eliminació de dues columnes properes a l’altar per guanyar-hi visibilitat. – 1760 S’instal·la un orgue, en 1885 fou traslladat a sobre del cancell d’entrada lateral del migdia. L’orgue i els altars d’aquest costat foren destruïts per la guerra de 1936. – 1764 Es realitza la gran cúpula de vuit fi nestrals per Joan Brunet a la capella del Socors. El retaule primitiu el construí l’escultor Bernat Vilà el 1719 i el 1848 fou canviat per un altre d’estil renaixentista. – 1775 S’autoritza a tancar el camí de ronda de la muralla, que es ven als veïns. S’amplia el cementiri fora muralles – 1779 Reixa de ferro de Joan Farré, de Santa Coloma a la capella dels Socors. Al voltant de 1790 es fa la capella del Roser – 1804 Projecte del Mercadal – 1848 Es canvia de retaule en la capella del Socors per un d’estil neoclàssic que fou destruït per la guerra civil. – 1855 Es construeix el Cementiri nou a la carretera de les Puelles – 1862 Entra en funcionament el Canal d’Urgell – 1874 Rubinada de Santa Tecla, l’aigua arriba a la Plaça el Pou – 1875 L’església rep canonades – 1876 Es trasllada el cor damunt de l’últim tram de la nau central. – 1887 S’aproven les ordenances municipals – 1882 Safareigs d’Agramunt – 1902 L’aigua arriba a les cases

212 Actes de la Jornada de Treball XXXVI

– 1917 Es funda el Sindicat Agrícola d’Agramunt i Comarca – 1924 Es cobreixen els Safareigs – 1931 Es declara Monument Nacional – 1936 S’amplia la Plaça del Pou – 1938 Durant la guerra civil Agramunt sofreix un bombardeig i l’església és saquejada – 1941 Un fort aiguat va provocar una inundació arribant l’aigua a l‘Avinguda Catalunya. – 1944 La nevada grossa – 1946 Restauració de l’església amb l’ajut de Regiones devastadas, projecte signat per Lluís Domènech. – 1953 Restauració de l’església per Alexandre Ferran, promogut per Regiones Devasta- das. La capella dels Socors fou decorada per Cèsar Martinell. – 1957 Crisi en el Sindicat Agrícola – 1968 Nova actuació en el campanar – 1973 S’inaugura l’Institut d’ensenyament secundari. – 1982 Restauració de la portada principal per l’arquitecte Vicenç Bonet – 1991 Restauració de la portada Nord per Enric Solsona. També es fa la capella i el retaule del Roser S’inaugura el nou sistema de fer tocar les campanes. Amb la jubilació del darrer campaner les automatitzen El Mercat municipal es condiciona per rebre l’obra de Josep Guinovart, amb el nom d’Espai Guinovart – 1996 Durant la restauració de la capella del Roser, s’obre el sarcòfag de la façana per analitzar les dues mòmies que hi havia. – 2002 L’església fou declarada Monument d’Interès nacional el 3 de març de 1931. Com a BCIN fou incoat el juny d’aquest any i publicat al DOG el 27 de juny de 2002. – 2006 L’Ajuntament declara BCIL el Pou de gel.

Bibliografi a

– AAVV, Agramunt segle XX, revista Sió, Imp. Barnola, Guissona 1999 – BERNAUS SANTACREU, Ramon; Catalunya Romànica, vol XIV, Santa Maria d’Agramunt, Els capitells interiors i de l’absis. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1987. Pàg 510-515. – BERGÉS SAURA, Carme; Catalunya Romànica, vol XIV, Santa Maria d’Agramunt La portalada occidental i la portalada nord. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1987. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1987. – DE SISCAR, Ramon; Monografi a inserta en el Àlbum pintoresc Monumental de Lleida y su provincia, J. Pleyan i F. Renyé. 1882 “La Carta Puebla de Agramunt los privilegioss conedidos a la misma villa por los condes de Urgel hasta la extinción de la casa Cabrera (1163-1314). També en Memórias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona 1887, vol IV, pàg. 129-194. – FITÉ I LLEVOT, Ramon, les portades de l’església d’Agramunt, Lleida 1986. (comprovar) – LLOP, Carles, coord.; Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida, COAC i Diputació de Lleida, lleida 2000. – MIRÓ ROSINACH Josep M.; Estudi simbòlic de la portada de l’esglesia d’Agramunt, article a la revista Sió, Agramunt 2002 . – PAL I CASANOVAS, Manuel, prevere; Santa Maria d’Agramunt, 1981

213 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

– PLANES CLOSA, Josep M.; Santa Maria d’Agramunt i les seves portalades. Aproximació històrico- artística, Ajuntament d’Agramunt, Barcelona 1986. – PONS I FARRÉ Joan; prevere, Beata Maria Acrimontis. Notes històriques sobre l’església d’Agramunt, Ed. Spes s.a., Barcelona 1936. – PONS I SERRA, Lluís; Notícia d’Agramunt, col.lecció Viles i ciutats, núm. 5, Diputació de Lleida i Aj. d’Agramunt, Lleida 1990. – PUIG I BALL, Joan; Agramunt, ensayo folclórico y artístico, imprenta Sant Josep, Manresa 1935. – PUIG I RIBERA, Joan; Agramunt, Ed. Cossetània, col.lec. La creu de terme, Valls, 2004. – SERRATE FORGA, José; Iglesia y portada de Santa María de Agramunt, Imprenta mariana, Lérida 1971. – VIDAL VILASECA; El romànic de la Segarra i del pla d’Urgell, Barcelona 1981. – PUIG I CADAFALCH, FALGUERA, GODAY; L’arquitectura romànica a Catalunya. Els segles XII i XIII. Vol. III. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1918.

Els arxius en que s’ha demanat informació han estat:

1. L’Arxiu d’Alcalà d’Henares per aconseguir informació sobre el projecte que es va executar en els anys 40 per part de Regiones devastadas. 2. COAC. Arxiu del Col.legi d’arquitectes de Lleida. Fons Ferran. 3. Arxiu Mas.

Notes:

1. La sèquia venia del riu Sió, d’una peixera més amunt de Puigverd. vegeu PONS Lluís, Notícia d’Agramunt, op. cit., pp 67-8. 2. Soler (1731-1794) va ser una de les fi gures més importants de Catalunya i representa l’esperit de modernit- zació del seu temps, on gràcies a una completa biblioteca, va saber entroncar amb el nou llenguatge classicista de l’acadèmia. L’obra que li va valdre més reconeixement fou l’ampliació de la Llotja de Barcelona. També va treballar amb enginyers militars com els pavellons de la caserna d’Igualada, un pont sobre en riu Noguera a Tremp, el canal de Reus a Salou, part de la carretera de Barcelona a Madrid. Va intervenir en el canal d’Urgell durant els anys 1784-89. Posteriorment també hi va participatr el seu fi ll Tomàs Soler i Ferrer, arquitecte de la Llotja, lloc on està situat la Junta de Comerç, que promocionava el Canal i posterioment va intervenir el nou director de la Llotja, Antoni Celles. Per a mes informació vegeu MONTANER i Martorell Josep M., La modernització de l’utillatge mental de l’arquitectura a Catalunya (1714-1859), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1990. 3. El Batlle i els regidors de Belvís van exposar al Capità General que la gran sequera que van tenir durant aquests set anys a l’Urgell, no va ser possible cobrar al Comú dels seus moradors el blat que sel’s va entregar per a sembrar. Extret de CARRERA Pujal Jaime, Historia política y económica de Cataluña, S. XVI-XVIII, Ed. Bosch, Barcelona 1947, tom IV, p. 8. 4. La informació és de l’A.H.C. de Tàrrega, secció Associacions, «Real Societad Económica de Amigos del Pais de la Villa de Tárrega», lligall 22. Consten els socis que formen la societat en les actes de la segona junta general que van celebrar el 26 de octubre de 1778. També és interesant el treball de LLUCH Ernest, «La Sociedad Económica de amigos del país de Tárrega», separata d’ Ilerda, I.E.I., Lleida 1971. 5. Segons SAMBRICIO Carlos, Silvestre Pérez, Colegio de Arquitectos de San Sebastián 1975, en la seva biografi a consta que va realitzar en 1790 desde Roma junt amb Evaristo del Castillo un projecte per a la Seu de Lleida. I en 1805 cita a l’Ajuntament d’Agramunt. Tot i que l’ajuntament s’estava acabant de reformar, ens inclinem més a que es refereix al projecte del Mercadal, encarregat per l’Ajuntament, que al de la reforma de l’Ajuntament que havia començat al voltant de 1761 –segons la llinda que hi ha a l’Ajuntament– i que va tardar la seva fi nalització. 6. Pons i Serra Lluís, «l’estructura urbana d’agramunt l’any 1850”, URTX n. 2, Tàrrega 1990, pp 164-172.

214