ANDREA CHÉNIER GIORDANO
Argument MT / 3 Andrea Chénier Argument 4 / 5 Andrea Chénier
Andrea Chénier torna al Liceu amb la producció de David McVicar. (ROH/Bill Cooper) Fitxa L’autèntic 6 / 7 9 45 André Chénier Alain Verjat Repartiment 10 Entrevista a 53 Sondra Radvanovsky Amb el teló abaixat 12 Andrea Chénier al 61 Gran Teatre del Liceu 17 Argument Jaume Tribó Cronologia 27 English Synopsis 68 Jordi Fernández M. Selecció d’enregistraments Andrea Chénier, Javier Pérez-Senz 35 una òpera verista 77 entre el Romanticisme i el romàntic Biografies Jesús Ruiz Mantilla 80 Andrea Chénier Temporada 2017-18 8 / 9
ANDREA CHÉNIER
Dramma storico en quatre actes. Llibret de Luigi Illica. Música d’Umberto Giordano.
Estrenes 28 de març de 1896: estrena absoluta al Teatro alla Scala de Milà 12 de novembre de 1898: estrena a Barcelona al Gran Teatre del Liceu 17 d’octubre de 2007: última representació al Liceu Total de representacions al Liceu: 49
Març 2018 Torn Tarifa
9 20:00 1 Durada total aproximada 2h 35m 10 20:00 PB 6 (*): Amb audiodescripció 12 20:00 1 13 20:00 PC 6 15 20:00 1 17 20:00 C 4 18 17:00 T 3 19 20:00 G 5 21 20:00 D 3 22 20:00 B 4 24 20:00 E 2 25 18:00 F 3 27 20:00 A 4 28* 20:00 H 4
Uneix-te a la conversa #AndreaChénierLiceu liceubarcelona.cat
facebook.com/liceu @liceu_cat @liceu_opera_barcelona Andrea Chénier
Andrea Chénier, poeta Madelon, anciana revolucionària Jonas Kaufmann 9, 12 i 15 de març Anna Tomowa-Sintow Jorge de León 9, 12, 15, 18, 21, 24 i 27 de març 10, 13, 17, 19, 22, 25 i 28 de març Elena Zaremba Antonello Palombi 18, 21, 24 i 27 de març 10, 13, 17, 19, 22, 25 i 28 de març
Carlo Gérard, criat i posteriorment Roucher, amic d’Andrea Chénier cap de la Revolució Fernando Radó Carlos Álvarez 9, 12, 15, 18, 21, 24 i 27 de març Pietro Fléville, escriptor Michael Chioldi Toni Marsol 10, 13, 17, 19, 22, 25 i 28 de març Fouquier Tinville Maddalena de Coigny, Fernando Latorre jove de família noble Sondra Radvanovsky Mathieu 9, 12, 15, 18, 21, 24 i 27 de març Manel Esteve Julianna Di Giacomo 10, 13, 17, 19, 22, 25 i 28 de març L’incredibile, espia Francisco Vas Bersi, donzella de Maddalena Yulia Mennibaeva Abate 9, 12, 15, 18, 21, 24 i 27 de març Marc Sala Gemma Coma-Alabert 10, 13, 17, 19, 22, 25 i 28 de març Majordom / Schmidt Christian Díaz Comtessa de Coigny, mare de Maddalena Dumas, president del tribunal Sandra Ferrández David Sánchez
El Gran Teatre del Liceu dedica les funcions d’Andrea Chénier a la memòria de la Sra. Carmen Mateu de Suqué, presidenta del Festival Castell de Peralada i mecenes del Teatre, que ens va deixar el passat 24 de gener de 2018. La seva aportació a la cultura i al mecenatge ha estat exemplar, especialment en l’àmbit operístic i la seva divulgació social. Moltes gràcies per compartir amb nosaltres la teva passió, Carmen! Repartiment 10 / 11
Direcció musical Pinchas Steinberg
Direcció d’escena David McVicar
Reposició Marie Lambert
Coreografia Andrew George
Escenografia Robert Jones
Vestuari Jenny Tiramani
Il·luminació Adam Silverman
Assistència de la direcció d’escena Barbara Lluch
Assistència de la il·luminació Gary Marder
Mestre d’armes Xavier Padilla
Coproducció Royal Opera House Covent Garden (Londres), Centre Nacional d’Arts Escèniques de Beijing i l’Òpera de San Francisco
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció del Cor Conxita Garcia
Concertino Kostadin Bogdanoski
Assistència a la direcció musical Santiago Serrate
Assistents musicals Véronique Werklé, Rodrigo de Vera, Alfredo Abbati, Vanessa García, Júlia Sesé, Jaume Tribó
Andrea Chénier és una producció gentilesa de la Royal Opera House, Covent Garden de Londres, el Centre Nacional d’Arts Escèniques de Beijing i l’Òpera de San Francisco. Aquesta producció es va veure per primera vegada a la Royal Opera House de Londres el 20 de gener de 2015. Andrea Chénier
AMB EL TELÓ ABAIXAT
Compositor Umberto Giordano (1867-1948) va ser un dels compositors italians que, juntament amb Ruggero Leoncavallo, Pietro Mascagni, Giacomo Puccini i Francesco Cilea, formen part de la nuova scuola d’òpera italiana, també coneguda com el Verisme, reacció al romanticisme verdià i amb una clara opció per l’emoció directa mitjançant un cant sense ornamenta- cions i amb el paper expressiu de l’orquestra. Giordano va estudiar a Nàpols i, per consell de Mascagni, el 1892 va estrenar la breu òpera Mala vita. Després de Regina Díaz (1894), dos anys més tard va estrenar a Milà Andrea Chénier, que juntament amb Fedora és la seva òpera més famosa. Siberia (1903), Marcella (1907), Mariano (1910), Madame Sans-Gêne (1915) y La cena delle beffe (1924) van ser altres títols de les dotze òperes del compositor, avui pràcticament oblidades. Amb l’adveniment del feixisme, Giordano, així com Mascagni o Respighi, van ser alguns dels compositors «oficials» del règim i van ser membres de l’Acadèmia d’Itàlia, institució fundada per Benito Mussolini. La seva va ser una vida còmoda i fàcil, en part gràcies al seu casa- ment amb Olga Spatz, filla d’una il·lustre família propietària de diversos 12 / 13
hotels en una Itàlia que ja començava a ser destinació turística de primera categoria. I va compaginar l’òpera amb altres gèneres musicals, com ara l’opereta, cançons diverses, música de cambra i per a piano.
Llibret i llibretista El poeta de vida agitada Luigi Illica, col·laborador habitual de Giuseppe Giacosa en algunes de les òperes de Puccini, va ser l’autor de diversos llibrets per a compositors veristes, com ara Catalani, Panizza o el mateix Giordano, per a qui va escriure el d’Andrea Chénier, subtitulat com a «drama històric»: l’òpera es basa en l’existència real del poeta francès André Chénier (1762-1794), que en un primer moment va abraçar la causa de la Revolució Francesa però que finalment va acabar sent víctima del període conegut amb el nom del Terror i que va morir guillotinat. Illica, tot i mantenir el rerefons de la revolució, focalitza l’argument de l’òpera en la història d’amor entre Maddalena de Coigny i Andrea Chénier. Andrea Chénier
Estrena Andrea Chénier es va estrenar a La Scala de Milà el 28 de març de 1896 amb la participació, entre d’altres, del tenor Giuseppe Borgatti i la soprano Avel·lina Carrera. L’èxit va ser discret, perquè els partidaris de l’editorial Ricordi intentaven sabotejar les estrenes dels compositors que editaven les seves partitures amb la competència: Giordano editava amb Sonzogno, la qual cosa despertava no poques animadversions. Tanma- teix, la qualitat de la música de Giordano i l’instint teatral que vertebra la partitura d’Andrea Chénier van fer que aviat l’òpera fos un èxit, dins i fora d’Itàlia: el mateix any de l’estrena arribava a Nova York i un any després es representava a Hamburg amb direcció de Gustav Mahler.
Estrena al Liceu La primera funció d’Andrea Chénier al Gran Teatre del Liceu va ser el 12 de novembre de 1898. Van participar-hi, entre d’altres, Emilio De Marchi, Emilia Corsi i Eugenio Giraldoni, amb direcció musical de Gaetano Cimini. Marc-Jesús Bertran va publicar el dia 13 la seva crítica a La Vanguardia i va deixar testimoni de la feliç vetllada i de l’acceptació de l’òpera, tot i els aires wagnerians d’aquelles temporades, seguits per acòlits que menyspreaven l’òpera italiana. Bertran deia el següent sobre la partitura de Giordano: «La música del maestro Giordano, es la música de un maestro joven, no falto de inspiración, pero á las veces tampoco exento de inexperiencia. Es una música para un público que se deje impresionar de momento». Amb el teló abaixat 14 / 15
Assaigs d’Andrea Chénier al Liceu durant el mes de febrer de 2018 Andrea Chénier
Andrea Chénier compta amb la direcció d’escena de David McVicar i la direcció musical de Pinchas Steinberg. (ROH/Bill Cooper) 16 / 17
ARGUMENT
ACTE I Jardí d’hivern del castell de la comtessa de Coigny, abans de la Revo- lució Francesa. S’està preparant una festa que s’haurà de celebrar aquell vespre. L’inquietant revolucionari Carlo Gérard reflexiona davant del majordom sobre la misèria de la humanitat. De seguida, i quan apareix el seu pare, jardiner de la casa, lamenta la vida quasi d’esclau del seu progenitor.1 La comtessa, la criada Bersi i Maddalena –filla de la comtessa– arriben per posar a punt els preparatius de la festa i per la serenata que s’hi oferirà. Gérard queda corprès per la bellesa de la jove Maddalena, que confessa a Bersi sentir-se presonera dins del vestit encotillat que està obligada a dur. Arriben diversos convidats, entre ells Pietro Fléville, el poeta Andrea Chénier, el músic Fiorinelli i l’abate, que posa al dia els presents sobre el clima revolucionari que es viu aquells dies a França i els mals consells que Necker, el ciutadà suís responsable de la Direcció General de Finances, ha provocat fins a la creació del Tercer Estat, cosa que ha engendrat tumults i revoltes a la ciutat.
Comentaris 1 Giordano dibuixa de seguida taris irònics a càrrec de la musicals amb trets precisos el perso- corda. Una segona secció, natge de Gérard al monòleg «Son sessant’anni», deixa lloc «Compiacente a’colloqui del a la tendresa envers el pare de cicisbeo» en un número a mig Gérard fins a l’esclat sobre la camí entre el recitatiu acom- frase «T’odio, casa dorata!». panyat i l’arioso amb comen- Andrea Chénier
Està a punt de ballar-se una gavota a la sala del palau dels Coigny. La comtessa dialoga irònicament amb un dels convidats que es manté prudentment silenciós, Andrea Chénier, que prefereix pronunciar frases seques i tallants a l’entorn de la inspiració de l’artista. La comtessa desafia Chénier perquè reciti improvisadament un poema. Chénier hi respon amb evasives, fins que Maddalena li demana que improvisi sobre l’amor, tan capriciós com la musa que inspira el poeta. Aquest, tanmateix, recita un poema en què al·ludeix a un pobre ancià demanant caritat davant d’un clergue que oferia ofrenes a imatges religioses. Chénier fa referència a la indiferència davant de la misèria del poble i tan sols confessa trobar compassió en els ulls de Maddalena.2 Tots els convi- dats queden consternats pel discurs de Chénier. Maddalena es mostra contrariada i Gérard, que ha escoltat Chénier, també queda impressionat pel seu poema. Finalment, es toca i es balla la gavota. Enmig de la festa, Gérard irromp bruscament per anunciar l’entrada de «Sa Grandesa, la Misèria»: es tracta d’un grup de personatges, entre els quals hi ha el seu propi pare, que mostren el veritable rostre de la humanitat. Gérard retreu al majordom de la comtessa que sigui un esclau de l’aristocràcia a la qual serveix. Passat l’incident, es reprèn la gavota amb què acaba l’acte.3
Comentaris 2 És el famós «Improvviso», com Giordano recorre a un cant 3 La gavota reprèn els aires mani- musicals es coneix «Un dì all’azzurro generós en inventiva melòdica eristes d’òperes veristes ambi- spazio», l’expansiva ària de i que presenta un contrast entades al segle XVIII, com Chénier. El personatge defi- entre la tendresa i la valentia havia estat el cas de Manon neix la bellesa a partir de la del personatge. Els arpegis de Lescaut de Puccini, estrenada contemplació de Maddalena l’arpa i les notes fosques dels tres anys abans. i de la compassió que, diu, instruments de fusta aporten tradueix el rostre de la jove. un colorit especial en l’acom- panyament de la cèlebre ària. Argument 18 / 19
La producció de David McVicar s’estrenà a la Royal Opera House de Londres el 20 de gener de 2015. (ROH/Bill Cooper) Andrea Chénier
Robert Jones assumeix el disseny de l’escenografia i Jenny Tiramani el del vestuari. (ROH/Bill Cooper)
ACTE II Han passat uns anys. Com al 1794, a París. La revolució ha esclatat. Un altar dedicat a Marat roman a la dreta. A l’esquerra, la terrassa del cafè Hottot on Andrea Chénier, sol en una taula, sent una conversa entre revolucionaris: els espies Mathieu i l’Incredibile interroguen Bersi, dama de companyia de Maddalena, a qui Gérard ha fet buscar. Bersi intenta convèncer els esbirros de Gérard que la noia és fidel a la causa de la Revolució,4 poc abans de brindar amb una copa de xampany mentre del Cours-la-Reine surt un carro de condemnats a la guillotina. Els espies comencen a sospitar dels sentiments antirevolucionaris de Chénier, que ha escoltat atentament. Un amic seu, Roucher, apareix per avisar-lo que corre perill si es queda a París i per això li ofereix un passaport, però Chénier no vol abandonar la seva pàtria. Ha rebut unes cartes d’una dona que firma com «L’Esperança» i comença a estimar-la a distància.5 Mentrestant, el poble aclama Robespierre i el seu seguici, en què figuren, entre d’altres, Saint-Just, Barras i Gérard, que finalment s’ha unit a la causa de la revolució. Tement el perill imminent, Chénier acaba acceptant el passaport ofert per Roucher. Gérard demana a l’Incredibile que localitzi una dama rossa.6
Comentaris 4 L’ària «Temer? Perché?» és una Giordano intenta reflectir la vencions de Roucher. Chénier musicals pàgina de caire exageradament ingenuïtat del personatge mostra el seu caràcter heroic èpic, fins i tot marcial, molt davant dels aires revolucionaris i el seu coratge amb frases reforçat per l’orquestra, que que defensa amb gens d’indis- amb valors llargs, resolutius i dobla algunes de les frases del simulat entusiasme. imbuïts del caràcter romàntic personatge, com ara «Laggiù il 5 Es tracta d’un llarg racconto, amb què Giordano revesteix el cannone e il rullo de’ tamburi!». interromput per les breus inter- personatge. Argument 20 / 21
Bersi diu a Roucher que convenci Chénier perquè es quedi, ja que algú vol veure el poeta. Es tracta d’una dama que es fa dir «Esperança» i això revifa els ànims del poeta. Finalment entra la misteriosa dama, que no és sinó Maddalena. Aquesta confessa a Chénier que corre un gran perill, sent com és aristòcrata i li demana protecció. Ara, tots dos estan units per la mateixa causa, a la qual cal unir una relació amorosa emergent.7 La parella no s’adona que Gérard ha escoltat part de la seva conversa i s’abraona sobre els dos, encegat per la ràbia i la gelosia. Maddalena fuig i Gérard dona ordres a l’Incredibile abans de batre’s en un breu duel amb Chénier, en el transcurs del qual Gérard serà ferit. Tanmateix, adverteix a Chénier que fugi, perquè el seu nom figura a la llista de sospitosos de ser contarevolucionaris. Quan arriba la policia amb el populatxo, Gérard no compromet el seu rival poeta i diu que ha estat ferit per un desconegut. Mathieu i la resta de companys de Gérard creuen que han estat els girondins.
6 Un passatge orquestral, que no manera ja anuncien l’altre duet, dels dos personatges. El es limita a acompanyar el cant, el conclusiu, del quart acte. passatge inclou l’ampli relat de inclou un breu passatge de La Especialment el passatge amb Maddalena «Eravate possente». Marsellaise. què s’acaba aquest duet del 7 El duet «Ecco l’altare...» té un segon acte, «Fino alla morte, caire progressiu, que culmina insiem!» («Junts fins a la mort»), amb unes frases que en certa que denota el caràcter heroic Andrea Chénier
Jonas Kaufmann com a Andrea Chénier. (ROH/Bill Cooper) Argument 22 / 23
ACTE III Davant del tribunal revolucionari. Mathieu anota la causa per la qual són condemnats els sospitosos de sedició. Arriba Gérard, aclamat pel poble, i explica que Àustria, Prússia i Anglaterra s’alcen en armes contra França. Per això demana donatius i diverses dones dipositen en una urna monedes i joies. S’acosta Madelon, una dona cega, que diu haver perdut un fill durant la presa de la Bastilla. Només li queda un noi de quinze anys, que l’acompanya en la seva desgràcia i que ara està allistat com a soldat. Finalment, la massa acaba entonant i ballant La carmag- nole, un cant revolucionari.8 Un espia suggereix a Gérard que Chénier sigui detingut, la qual cosa excitaria els ànims de Maddalena, que es presentaria sens dubte davant de Gérard.9 Maddalena, que ha estat detinguda, apareix davant seu. Gérard assetja Maddalena, que finalment declara al revolucionari que podrà fer amb ella el que vulgui si allibera Andrea Chénier, a qui estima apassio- nadament.10 Maddalena suplica a Gérard que salvi el poeta i aleshores explica la seva desgraciada vida, en què s’inclou el passatge en què recorda la mort de la seva família en un incendi que va destruir-li la casa.11 Entra aleshores Greffier, que col·loca damunt l’escriptori de Gérard uns fulls amb la llista d’acusats, entre els quals hi ha el nom d’Andrea Chénier. Commogut per la tenacitat de Maddalena i pel seu amor incon- dicional envers el poeta, Gérard promet a la jove que farà l’impossible per salvar Chénier. Entren els membres del tribunal i comença el judici contra el poeta. Chénier declara haver lluitat sempre contra la hipocresia i la falsedat, mai amb les armes i sempre amb les paraules.12 Gérard intentarà defensar Chénier proclamant que se l’ha acusat en fals i que el poeta és un fill de la Revolució. Però és en va: Dumas, president del tribunal, el condemna a mort.
Comentaris 8 Com a bon autor verista, Gior- 10En una escena que es podria vant, un clímax molt més eficaç. musicals dano extreu material històric, definir com un duet, no gens Diu Maddalena: «Als meus ulls hi en aquest cas «La carmagnole», convencional, en el transcurs ha el teu cel! Tu no estàs sola! Jo una cançó i un ball popular del qual es reserva un altre recullo les teves llàgrimes! Estic francesos, que va ser molt gran monòleg per a Gérard, al mig del teu camí i t’ajudo! cèlebre durant els temps de la «Perché ti volli qui?». Somriu i espera! Jo sóc l’amor!». Revolució Francesa i en concret 11 Es tracta de la gran pàgina «La A partir d’aquí, creat ja el clima en el context del Terror. mamma morta». L’ària comença emocional volgut per Giordano, 9 «Nemico della patria?» és amb un passatge per a violoncel, tot va de baixada en el devessall l’ària de Gérard del tercer acte de caire elegíac, que predis- emocional del passatge, que d’Andrea Chénier. En aquest posa a la tristesa abans que la reserva a la soprano passatges número, Gérard reflexiona soprano entoni les primeres no del tot compromesos en sobre la maldat que hi ha en ell frases, a cappella per reforçar sobreaguts (la cantant ha d’ar- i que ha provocat que, de l’ide- la soledat del personatge El ribar a un Si natural), però sí a alisme pacífic, hagi passat a ser passatge següent fa referència nivell expressiu i en frases com un sanguinari assassí. Més que a Bersi –la criada mulata i amiga les que donen per acabada l’ària. una ària en el sentit tradicional de Maddalena– amb una evident 12És el moment de la segona del terme, és un monòleg de tendresa, aviat enfosquida per de les tres àries que Gior- gran intensitat expressiva. un nou passatge elegíac per a dano reserva al personatge de L’ària en si mateixa s’inicia amb violoncel. Es busca així l’emoció Chénier, «Sì, fui soldato», de la frase «Un dì m’era di gioia». en l’espectador, per bé que caràcter marcadament heroic. encara se li reserva, més enda- Andrea Chénier
ACTE IV Les masmorres de la presó de Saint-Lazare, a París. Chénier és a punt d’escriure un poema mentre conversa amb el seu amic Roucher.13 Maddalena ha arribat a la presó i convenç el carceller per ocupar la plaça de la ciutadana Legray, condemnada a mort i que, gràcies a la intercessió de Maddalena, salvarà la seva vida. Gérard vol inter- cedir novament per salvar la vida de la parella protagonista, però és en va. Chénier i Maddalena, tanmateix, es senten feliços de poder morir plegats. Abans de pujar al cadafal on els espera la guillotina, la parella canta el seu amor i així poder morir plegats.14
Consulteu el resum argumental de David McVicar: https://goo.gl/zsCX4S
Consulteu l’argument en format de lectura fàcil: https://goo.gl/h7KVbT
Comentaris 13Chénier canta la tercera ària 14Novament, el triomf de la vida eficàcia melodramàtica, revestit musicals que li reserva Giordano, «Come per damunt de la mort s’imposa d’un melodisme generós en un bel dì di maggio», novament en aquest fragment, «La nostra idees i de gran efectisme i tenyida d’accents heroics i d’un morte è il trionfo dell’amor». qualitat expressiva. clar romanticisme elegíac. Es tracta d’un duet de gran Argument 24 / 25
El llibret de Luigi Illica es basa en la història real del poeta francès André Chénier. (ROH/Bill Cooper) Andrea Chénier
La soprano catalana Andreua Avel·lina Carrera cantà a l’estrena mundial d’Andrea Chénier al Teatro alla Scala de Milà el 1896. 26 / 27
ENGLISH SYNOPSIS
ACT ONE The winter garden of Countess Coigny’s chateau, before the French Revolution. Preparations are in progress for the evening’s party. In front of the majordome the worrisome revolutionary Carlo Gérard breaks into a harangue against humanity, made more bitter by the sight of his elderly father, a gardener, whose life close to slavery Carlo laments.1 The countess, her daughter Maddalena and her maid Bersi arrive to see to the final preparations for the evening’s festivities. Gérard is taken by the beauty of young Maddalena, who admits to Bersi that she hates feeling like a prisoner in the restrictive fashions of the day. The guests start arriving, including the novelist Pietro Fléville, the poet Andrea Chénier, the musician Fiorinelli and the abbot. They discuss the affairs in Paris that indicate that the country is in turmoil and the poor decisions made by Necker, the Swiss national in charge of the Direc- torate General for Finance, leading to the establishment of the Third Estate and turbulence in the city. A gavotte is about to begin in the ballroom of Coigny palace. The countess engages in an ironic dialogue with one of the guests, Andrea Chénier, who remains cautiously quiet and evades her questions about what inspires him as a poet. The countess challenges Chénier to impro-
Musical 1 Giordano immediately depicts with ironic comments made by comments Gérard’s character in the mono- the strings. A second section, logue “Compiacente a’ colloqui “Son sessant’anni”, provides del cicisbeo” in a song that is affection for Gérard’s father midway between an accompa- until the outburst on the phrase nied recitative and an airoso “T’odio, casa dorata!” Andrea Chénier
vise a poem. Chénier refuses, until Maddalena asks him to improvise about love, which is as fickle as the muse of poetry. He recites a poem in which he describes an elderly man who begs in the face of a priest who makes offerings to religious images. Chénier alludes to the suffering of the poor and the indifference of the church and state. Only Madadalena is abashed, and begs for forgiveness.2 All the guests are indignant, and only Gérard, listening in the distance, is moved by his poem. Finally, the musicians strike up the gavotte and the guests begin to dance when Gérard bursts in to announce the arrival of “Her Greatness, Misery” – a crowd of ragged people, including his own father, showing the true state of humanity on their faces. Gérard compels his father, the countess’ butler, to stop being a slave to the aristocracy. The peasants leave and the gavotte is resumed, concluding the act.3
ACT TWO Paris, 1794, mid-point of the French Revolution. An altar dedicated to Marat stands on the right. To the left, the terrace of the café Hottot where Andrea Chénier, sitting alone at a table, overhears a conversa- tion among revolutionaries – the spies Mathieu and The incredible are interrogating Maddalena’s maid Bersi, as instructed by Gérard. Bersi tries to explain that she is a true child of the revolution4, and later makes a toast with a glass of champagne while a cart leaves Cours-la-Reine with prisoners headed for the guillotine. The spies begin to suspect the anti-revolutionary feelings of Chénier, who has been listening intently. His friend Roucher arrives and warns him of the danger he faces if he remains in Paris and offers him a pass- port, but Chénier refuses to leave his fatherland. He has been receiving mysterious letters from a woman who signs herself Hope, and believes he is on the threshold of an adventure.5 Meanwhile, the people acclaim Robespierre and other Representa- tives, including Saint-Just, Barras and Gérard, who has finally joined
Comentarios 2 This is the famous “Improv- the accompaniment of the such as “Laggiù il cannone e musicales viso”, the name given to “Un famous aria. il rullo de’ tamburi!”. Giordano dì all’azzurro spazio”, Chénier’s 3 The gavotte picks up on the attempts to reflect the charac- lengthy aria. In it, he defines mannerist airs of verista operas ter’s innocence when defending beauty after seeing Maddalena set in the 18th century, such as revolutionary aspects with and the compassion he reads the case of Puccini’s Manon unconcealed enthusiasm. in her face. Giordano resorts Lescaut, which had debuted 5 This is a lengthy “racconto”, to a song full of melodic inven- three years earlier. interrupted by brief interven- tiveness which presents a 4 tions by Roucher. Chénier contrast between the charac- The aria “Temer? Perché?” is an overly epic page, martial depicts his heroic nature and ter’s affection and bravery. The bravery with long phrases that harp arpeggios and the sombre even, highly reinforced by the orchestra, which echoes some are decisive and imbued with notes of the woodwind instru- the romantic nature that Gior- ments add a special touch to of the phrases of the character, English synopsis 28 / 29
the revolutionary cause. Sensing the imminent danger, Chénier accepts the passport offered by Roucher. Gérard asks The incredible to locate a blonde woman.6 Bersi tells Roucher to try and convince Chénier to stay, as someone wants to speak to him, a woman, who calls herself Hope, and this is the encouragement he needs. The mysterious woman appears, and she is no other than Maddalena. She tells him that, as an aristocrat, she feels she is in danger and begs him for protection. Now they are united by the same cause, and he realises as well that she is to be the love of his life.7 The two do not realise that Gérard has heard part of their conversa- tion. Blinded by rage and jealousy, he tries to claim Maddalena. She manages to escape, and Chénier and Gérard fight. Gérard is wounded, but recognising his opponent he warns him to escape because his name is on the list of counter-revolutionary suspects. When the authorities arrive with the populace, Gérard does not compromise his poet rival and says he did not know his assailant. Mathieu and the rest of Gérard’s colleagues believe it was the Girondins.
ACT THREE In front of the revolutionary tribunal. Mathieu reads the prosecutor’s list of the suspects of sedition. Gérard arrives and is acclaimed by the crowd. He explains that Austria, Prussia and England are taking up arms against France, and calls on the crowd to make donations of cash and jewels. An old blind woman, Madelon, brings her young grandson, whose father was recently killed in the storming of the Bastille, and offers him to the Republic. Ultimately, the crowd ends up dancing to the popular revolutionary song “La Carmagnole”.8 One spy suggests to Gérard that Chénier be arrested, and he hopes that Maddalena will come out of hiding and make an appeal to him.9 Maddalena does come forward to make her plea, and Gérard tells her he has loved her since childhood. Maddalena offers herself in
dano gives the character. ‘til death), which indicates the 9 “Nemico della patria?” is 6 An orchestral passage that heroic nature of both charac- Gérard’s aria in act three. In it, does not just accompany the ters. The passage includes he reflects on the evil in him song, includes a brief passage Maddalena’s lengthy story and how it has caused him to of “La Marsellaise”. “Eravate possente”. go from an idealistic pacifist 8 to a bloody killer. More than 7 An applied verista author, Gior- The duet “Ecco l’altare...” has an aria in the traditional sense a progressive nature, which dano draws on historic material, in this case “La Carmagnole”, a of the term, it is a monologue ends with phrases that in a with great expressive intensity. way announce the following popular French song and dance that was very famous during the The aria itself begins with the conclusive duet in act four, phrase “Un dì m’era di gioia”. especially the passage which French Revolution, and more ends this duet in act two, “Fino specifically in the context of alla morte, insiem!” (Together the Reign of Terror. Andrea Chénier
exchange for Chénier’s life, as she is madly in love with him.10 Maddalena begs Gérard to save the poet, while telling him about her wretched life, including how her family had died in a fire that destroyed her home.11 Greffier brings a list of those to be tried to Gérard, and Chénier’s name is on it; but Gérard, moved by Maddalena’s appeal and her unconditional love for the poet, promises to do everything possible to try and save him. The trial against the poet begins. He defends himself against the accu- sation, saying that he had always fought against hypocrisy and false- hoods, never with weapons but always with his pen.12 Gérard interrupts the proceedings to claim that the indictment he wrote is a lie, and that the poet is a true son of the revolution, but he is disregarded and Dumas, the president of the tribunal, sentences Chénier to death.
ACT FOUR The prison of Saint-Lazare, Paris. Chénier is writing his last poem while talking to his friend Roucher.13 Gérard brings Maddalena, who bribes the jailer to let her take the place of a young woman, Idia Legray, who had been condemned that day, thus saving her life. Gérard rushes away to try and intercede once again to save the lives of Maddalena and Chénier, but to no avail. They are blissful in their reunion and confront the prospect of death bravely. Before stepping onto the cart that will convey them to the guillotine, the couple sings their love for one another before dying together.14
Comentarios 10In a scene which could be goal is to arouse the audience, 12This is the second of the three musicales defined as a duet, highly uncon- although a much more effec- arias that Giordano reserves for ventional, during which there is tive climax is saved for later. Chénier, “Sì, fui soldato”, which another grand monologue by Maddalena sings “Your heaven is notably heroic in nature. Gérard, “Perché ti volli qui?”. is in my eyes! You are not alone! 13Chénier sings his third aria, 11 This is the grand song “La I collect all your tears! I walk “Come un bel dì di maggio”, mamma morta”. The aria begins with you and support you! Smile again tinged with heroic with a passage for cello, elegiac and hope! I am love!” From accents and full of elegiac in tone, which sets the scene here on, with the emotional romanticism. atmosphere desired by Gior- for sadness before the soprano 14Once again, life triumphs begins singing the opening dano already established, the remainder of the passage is a over death in this fragment, phrases, a cappella to enhance “La nostra morte è il trionfo the loneliness of the character. cascade of emotions, not fully committed to high notes (the dell’amor”, a highly melodra- The next passage makes a fond matic duet whose melodicism reference to Bersi, Maddale- singer must reach an unaltered B), but to a level of expression is full of ideas, striking effects na’s mulatto maid and friend, and expressive quality. followed by another sombre and to phrases such as the elegiac passage for cello. The ones that conclude the aria. EXPOSICIONS AL BALCÓ FOYER 30 / 31 VERISME PLÀSTIC: NOUS REALISMES A CATALUNYA Del 12 de març al 18 d’abril
Coincidint amb la programació de l’òpera Andrea L’exposició Verisme Plàstic: Nous Realismes Chénier, d’Umberto Giordano, un dels exponents del a Catalunya compta amb obres dels següents verisme en l’òpera, el Gran Teatre del Liceu organitza artistes: l’exposició que compta amb obres de deu pintors i dos escultors contemporanis representants del Nou Real- Josep Cisquella (Barcelona, 1955-2010) isme a Catalunya. Daniel Cuervo (Asturias, 1972) L’exposició pretén crear sinèrgies entre el realisme Carlos Díaz (Barcelona, 1968) en les arts visuals i el verisme en l’òpera, dues expres- Gonzalo Goytisolo (Barcelona, 1966) sions estètiques que responen a una mateixa voluntat de Sok Kan Lai (Hong Kong, 1959) reivindicar la realitat quotidiana, més enllà de les tendèn- Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, 1976) cies historicistes i mitològiques dominants en l’òpera de Pablo Maeso (Barcelona, 1964) finals del segle XIX i de l’abstracció plàstica de la segona Neus Martín Royo (Barcelona, 1968) meitat del segle XX. Mostren fragments de vida, que Josep Santilari (Badalona, 1959) són únics i universals alhora, perquè, al cap i a la fi, les Pere Santilari (Badalona, 1959) emocions que sentim són íntimes, però també compar- Josep Segú (Salomó, 1958) tides, i el soroll de la ciutat i les ombres que projecten Efraïm Rodríguez (València, 1971) els edificis ens poden evocar qualsevol metròpoli. Però el que s’exposa en aquesta mostra és la realitat de l’artista Verisme Plàstic: Nous Realismes a que s’ha desenvolupat a Catalunya, i que podem reco- Catalunya, comissariada per Rosa Ferrer. nèixer com a nostra. Andrea Chénier
Teatrí d’Andrea Chénier dissenyat per Francesc Soler i Rovirosa per al Gran Teatre del Liceu (1898) La cita 32 / 33
L’art tan sols fa versos. Únicament el cor és poeta.
ANDRÉ CHÉNIER Andrea Chénier
Presó de Saint Lazare en el quart acte. (ROH/Bill Cooper) 34 / 35
ANDREA CHÉNIER, UNA ÒPERA VERISTA ENTRE EL ROMANTICISME I EL ROMÀNTIC
Jesús Ruiz Mantilla Escriptor i periodista
Podria ser que, al peu del patíbul, quan un 26 de juliol de 1794 va ser executat a la plaça del Tron (més aviat del tron destronat, tal com la van anomenar després els revolucionaris), André Chénier hagués perdut la fe en el bon salvatge, en aquella creença rousseauniana que el va portar al seu moment a formar part de la Il·lustració i que defensava la convicció que l’home era essencialment bo. No li va servir de gaire, perquè un tribunal d’illetrats en temps del Terror implantat per Maximilien Robespierre el sentencià a perdre el cap amb només 32 anys. Contradicció curiosa, ja que havia estat dels pocs que havia mantingut el cervell i el seny al seu lloc. Una cosa que li va costar ben cara. Entre altres raons, per no vinclar-se a aquesta barbàrie fanàtica en què van degenerar els ideals que van dur a la presa de la Bastilla i a aquella alienació de vegades transitòria, de vegades desesperadament eterna–, repetida després amb massa freqüència al llarg de la història. El seu absurd sacrifici va donar per a molt: André Chénier va passar de ser militant del Romanticisme a encarnar al llarg dels segles, gràcies a l’òpera d’Umberto Giordano, un símbol que dura i perdura. Es transmu- tava així com ningú en la idea que ha desenvolupat de manera magistral l’assagista Rudiger Safranski a la seva obra Romanticismo, una odisea del espíritu alemán (Tusquets). Andrea Chénier
El pensador alemany sosté que, al llarg del temps, Però, qui va ser Chénier? És a dir, en realitat , no l’essència del Romanticisme ha mutat a l’estadi amb música. Si tenim en compte el retrat robot de la cosa romàntica, del romàntic, abans d’es- de l’heroi romàntic, aquest home l’acompleix timbar-se definitivament, i pel seu costat fosc, per de dalt a baix. Des del naixement fins a la mort. la rampa d’alguns excessos totalitaris. I vet aquí Convinguem que entre els trets d’aquell movi- com la figura del poeta francès fa aquest viatge ment figura el gust pels països exòtics. Doncs amb una energia contagiosa, igual que Wagner André Chénier, per començar, va venir al món a metamorfoseja en les llegendes germàniques Istanbul, encreuament de camins aquós i fasci- aquest trajecte, també dins de l’òpera. nant entre Orient i Occident. La gràcia de Chénier rau en quelcom molt dife- Va néixer en el si d’una família diplomàtica. rent de la faula wagneriana. Més enllà d’una icona Acabalada, amb les seves influències per part irreal, parlem d’un personatge de carn i ossos. Una d’un pare, Louis Chénier, historiador, que era coartada perfecta per immergir dins el terreny del ambaixador en ple cor de l’Imperi otomà a mitjan romàntic el Verisme, el moviment en el qual els segle XVIII. Allà va néixer l’André el 29 d’octubre crítics han inclòs el compositor italià. D’aquí la seva de 1762. La seva mare, cristiana turca, es va raresa, la seva singularitat en la història de l’òpera. encarregar de donar-li educació catòlica, que Si Wagner, per a Safranski, és l’encarregat de va continuar a Carcassona, en tornar a França, i transmutar el Romanticisme en el romàntic dins de després a París, al Col·legi de Navarra. l’àmbit germànic, Puccini, Giordano , els veristes, No li va donar per la fe del seminari, sinó pel al capdavall, es revelen com els responsables de vigor de les casernes. Així que es va entestar a fer-ho a Itàlia. Són ells els que compren un bitllet començar la carrera militar. L’ímpetu va durar poc, de primera classe d’aquest esperit nascut del XVIII però. Va ser més poderosa al seu interior la crida –entre altres coses, per culpa de l’avorriment, creu de la poesia i poc després va decidir centrar-se en Safranski– fins al segle XX. la seva carrera literària. Va abandonar la disciplina Andrea Chénier, una òpera verista entre el Romanticisme i el romàntic 36 / 37
LA GRÀCIA DE CHÉNIER RAU EN QUELCOM MOLT DIFERENT DE LA FAULA WAGNERIANA. MÉS ENLLÀ D’UNA ICONA IRREAL, PARLEM D’UN PERSONATGE DE CARN I OSSOS
militar i es va abocar a la lluita al camp de les lletres. va involucrar a fons en el compromís de transfor- Va provar-la en publicacions de l’època i va acabar mació, fins al punt que la seva signatura figura a fundant-ne les seves pròpies, tot guanyant-se la la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. vida com a periodista, entre altres coses. Però la seva visió concordava poc amb les Si al quadre d’afeccions romàntiques incloem radicalitats jacobines. Va anar desconfiant de la també la del viatger, Chénier la va explorar. A cons- deriva i ho va pagar primer amb la presó i després ciència. Pur esperit cosmopolita, més d’acord amb amb un tall de guillotina. Quan va veure les orelles la mentalitat setcentista que amb aquesta proveta al llop Robespierre, va fundar el Journal de Paris. del Romanticisme, encara fetal, a la seva època. A Ho va fer per combatre des d’una òptica més França, hi va sumar Suïssa, Itàlia i Grècia com a moderada l’ombra del Terror. Perseguit, va anar refugis per al seu propi bagatge. Van ser llocs on, amagant-se en ciutats allunyades de la capital. a més de la visió i la vivència dels paisatges i de Va recalar a Ruan i Versalles, però en tornar a les estades, va unir lectures. Formació a la gran, en la capital per ajudar un amic va ser capturat. Els definitiva. Fonts que el van nodrir d’autors contem- sorprendrà que a l’òpera no marxi la ciutat: llicèn- poranis i clàssics grecollatins. cies poètiques de Giordano Però s’havia de guanyar la vida. I, abans que A la presó va continuar escrivint els seus el periodisme, per qüestions d’estirp, va seguir poemes alternats amb libels i pamflets antijacobins. els passos diplomàtics del seu pare amb una Amagava el que li brollava de l ànima en cistells de primera destinació a Londres. Allà va ser on el roba bruta per fer-ho arribar als seus amics. Així va sorprendre l’esclat de la Revolució Francesa és com, amb la complicitat d’alguns d’ells, va anar i no se’l va voler deixar perdre. Va tornar a París salvant part de la seva obra. Desconeguda en gran sense pensar-s’ho dues vegades. Abocat a la part en vida, perquè no va ser fins al 1819 –vint- tasca, va canviar la diplomàcia pels diaris, a més i-cinc anys després de la seva mort– quan es va dels cercles intel·lectuals i artístics d’agitació. Es poder publicar el que havia quedat inèdit. Andrea Chénier
Va passar a la posteritat pensant que era un fill del XVIII i tanmateix va connectar a la primera amb l’esperit del que havia de venir al XIX. El Romanticisme incipient el va adoptar com a icona. I així, poemes seus com La invenció o determinades parts de la seva obra, titulades Elegies, Bucòliques, però sobretot els seus Yambos, van ser instaurats com un camí a seguir per les generacions posteriors. Els seus hereus estètics hi trobaven arrels ancestrals sòlides unides a un llenguatge clar, directe i molt eficaç. Entre tota la seva obra, a part els articles i els famosos assaigs contra els jacobins, com Els altars de la por, el que més mal provocava eren aquests dards satírics que va anomenar Yambos. Els va centrar en la desolació de la presó. Però també en la traïció d’aquells que conside- rava amics i que es van tornar en contra seva. Coïen. No va tenir sort en els temps. Li va tocar el torn en les últimes remeses del camí al patíbul. Va ser executat un 26 de juliol (set Termidor, segons el calendari de la revolució), dos dies abans que Robespierre. El van enterrar en una fossa comuna, confós amb quatre mil ajusticiats més, al cementiri de Pipcus, un antic monestir que va ser utilitzat com a enorme clot de cadàvers a l’època. Impossible d’identificar el cos, un rètol recorda que allà, en algun lloc, jeuen les seves restes: «Fill de França i de Grècia, mort per la llibertat», es llegeix en una placa. Aquesta va ser la història que va impressionar Umberto Giordano per transformar el Romanticisme en el romàntic, segons la visió de Safranski. Andrea Chénier, una òpera verista entre el Romanticisme i el romàntic 38 / 39
Figurí dissenyat per Francesc Soler i Rovirosa per a l’Andrea Chénier al Gran Teatre del Liceu (1898) Andrea Chénier
Teló tricolor que recull una cita de Maximilien Robespierre “Fins i tot Plató va desterrar els poetes de la seva república”. (ROH/Bill Cooper) Andrea Chénier, una òpera verista entre el Romanticisme i el romàntic 40 / 41
Ho va fer un segle més tard. Concretament cent dos anys després de la seva mort, el 1896, l’òpera va ser estrenada a La Scala de Milà i no va haver de passar gaire perquè arribés al Liceu el 1898. Giordano es va centrar, juntament amb Luigi Illica, autor del llibret, en aquest barranc que el va empènyer finalment a compondre la seva obra. Si el vigor del llegat de Chénier va servir per mantenir-lo viu al llarg del segle XIX, la contundència passional de la partitura de Giordano i aquesta habilitat que té la partitura per glorificar tenors el va catapultar com a màrtir des dels escenaris al llarg del XX. Però en això també hi ha tingut a veure la llarga llista de primeres veus que han interpretat el paper. El seu vestit d’heroi romàntic ha servit per catapultar carreres eminents des de l’estrena fins avui dia. L’estirp vocal de Chénier és gloriosa. Al seu moment la va estrenar Giuseppe Borgatti i a aquest el van seguir, abans de la Segona Guerra Mundial, Francesco Tamagno –que va preparar el paper amb el mateix Giordano–, Beniamino Gigli i Caruso. Però la postguerra no va quedar enrere a fi de consolidar una òpera esquinçadora com aquesta: Corelli, Tucker i Del Monaco van agafar un testimoni a mitjan segle que va continuar després en les veus de Domingo, Pavarotti i Carreras, com una poderosa icona. Fins avui, al segle XXI, quan un dels grans com és Jonas Kaufmann ha comprès tot el poder de la seva simbologia incor- porant-lo a la seva llista. Passa, amb Chénier, que és un paper dels que proven la fortalesa de les llegendes a l’escenari. Un examen necessari per doctorar-se en divisme d’altura. Així l’han engrandit tota aquesta llista impressionant de veus i així ressonen encara avui, amb un altre segle més de vida, els ecos d’un heroi libèrrim. Andrea Chénier
Escenografia de Nicola Benois per a l’Andrea Chénier la temporada 1963/64 La cita 42 / 43
Anomenen els vostres escrits infames, com si la raó, el coratge, l’amor de les lleis i la llibertat poguessin ser coses ‘infames’; però si aquests senyors han promès alterar la llengua, com ja han pervertit el sentit dels mots patriotisme, civisme, llibertat, igualtat, república, etc., en el seu nou dialecte una obra és ‘infame’ quan desvetlla les ‘infàmies’.
ANDRÉ CHÉNIER Nouvelles réflexions sur les Sociétés patriotiques (1792) Andrea Chénier
Andrea Chénier al Liceu la temporada 2007/08 44 / 45
L’AUTÈNTIC ANDRÉ CHÉNIER
Alain Verjat Professor de la Universitat de Barcelona
Nascut a Constantinoble, el 1762; criat al Marroc, on el seu pare era cònsol de França; i educat al prestigiós col·legi de Navarra de París, André Chénier es llençà a la societat del seu temps amb el nom de senyor de Saint-André, que deixava suposar una noblesa que ni el pare, negociant, ni la mare, xipriota grega, li havien transmès. En aquells anys anteriors a la Revolució va compondre molts versos d’inspiració mito- lògica mediocres. Se’l veu iniciar, i aviat abandonar, una carrera militar, (1782) i també viatjar, com serà la norma per a la futura generació romàntica a Itàlia i Suïssa (1783). Després visqué a París, on esbossà la majoria dels seus poemes: elegies, peces bucòliques, idil·lis, poemes didàctics. Era la moda d’aquell temps. Però no va publicar pràctica- ment res de tot això llevat de dos poemes, un d’ells dedicat al pintor neoclàssic David. Andrea Chénier
EN COMENÇAR LA REVOLUCIÓ, CHÉNIER FOU PERIODISTA I COL·LABORÀ EN EL JOURNAL DE PARIS, QUE RECULL LES SEVES OPINIONS DECIDIDAMENT FAVORABLES A LA REVOLUCIÓ, SEMPRE QUE NO PASSÉS DE L’ESTABLIMENT D’UNA MONARQUIA PARLAMENTÀRIA I CONSTITUCIONAL A L’ESTIL ANGLÈS
En començar la Revolució, fou periodista i col·laborà en el Journal de Paris, que recull les seves opinions decididament favorables a la Revo- lució, sempre que no passés de l’establiment d’una monarquia parla- mentària i constitucional a l’estil anglès. Probablement era crític amb els costums, els abusos o els injustificables privilegis del passat. Mentrestant, el seu germà Marie-Joseph, molt més radical, estrenava espantosos drames a l’estil truculent del Romanticisme negre i adoptava la posició extremista de Robespierre. Com tots el moderats en temps agitats de revolució, es tornà sospitós, és a dir, promès a la guillotina, a partir de 1792, època en què el rei Lluís XVI és processat i aviat executat, alhora que la pàtria en perill es salva de la invasió estrangera després de la batalla de Valmy. Chénier s’ha de refugiar a Normandia, primer a Rouen i després a Le Havre, així que escapà de les massacres del setembre de 1792. Posteriorment, viu amagat a Versalles i només surt de casa quan és negra nit. Un dia anà a visitar, a prop de París, la senyora de Piscatory, una simple amiga, i allà el detingueren, per pura casualitat, ja que estaven buscant una altra persona: ironies del destí! Fou empresonat a París el 7 de març i tingué la mala sort de coincidir amb la votació de les terribles lleis de juliol de 1794: de simple sospitós passà a ser enemic del poble, de manera que fou ràpidament condemnat a mort. El Gran Terror guillo- L’autèntic André Chénier 46 / 47
tinava cada dia dos-cents desgraciats. El 29 de juliol, pocs dies abans de la caiguda i execució de Robespierre, una mateixa carreta portava cap a la guillotina de Vincennes el poeta Chénier i el poeta Roucher, aquest discret autor de versos didàctics inspirats en els mesos de l’any, de la mateixa manera que Haydn, després de Vivaldi, s’inspirà en les estacions.
L’obra de Chénier Una vida bastant grisa, una obra desconeguda i gairebé inèdita, i un final banal enmig de la bogeria general del Terror no expliquen com, després, la figura d’André Chénier s’imposà. De fet, la seva figura fou una construcció dels primers romàntics, que s’encarregaren de publicar les seves obres acabades. Així i tot, s’hauria d’esperar que morís Marie- Joseph, el seu germà, que custodiava tots els seus manuscrits, perquè es pogués conèixer la seva obra. No és gaire extensa, però s’hi observa una delicada inspiració per cantar l’amor, la nostàlgia i la malenconia, com en la més famosa de les seves elegies, La jove tarentina (“Ai las, ja no viu, la jove tarentina…”), on deplora la mort d’una noia jove, sacrifi- cada, amb un destí similar al de la Virginie de Bernardin de Saint-Pierre, que desapareix al mar durant una tempesta sota la mirada impotent del seu enamorat Paul. Aquest tema de la joventut sacrificada, heretat, entre d’altres, de Shakespeare, inspirà tot el segle XIX, fins a la Isolda Andrea Chénier
de Wagner; és l’amor impossible però més fort que la mort, i també el trobem a Tosca i a l’Andrea Chénier de Giordano. En els darrers mesos de la seva vida, Chénier deixà la imitació dels grecs i la inspiració filosòfica dels enciclopedistes. És la part més autèn- tica de la seva obra: per fi pot ésser sincer i lliure d’expressar les seves còleres, la seva indignació davant d’una revolució que creu inhumana; són els Iambes, poesia satírica en la qual el lirisme està al servei de les ànsies de llibertat, de dignitat, de justícia i de virtut. Descobert i reco- negut pels romàntics, Chénier n’és evidentment el precursor; tornà a la llengua poètica les qualitats que havia tingut durant el Renaixement: pintoresca, concreta, més directa que retòrica. El seu vers es torna més dúctil, com es veurà desprès en els versos de Victor Hugo, i el verb més percussor. De fet, amb els romàntics, ha inspirat la majoria dels poetes del segle XIX, parnassians i simbolistes.
Del personatge històric a l’òpera Luigi Illica, el llibretista de Giordano, va recuperar la figura històrica del poeta beatificat pels romàntics per fer-ne el protagonista de l’òpera. També introdueix Roucher, amic discret del poeta; el fiscal general Fouquier-Tinville; i Dumas, que fou president del tribunal revolucionari, així com el mateix Robespierre. Comet un petit anacronisme amb l’espia Incredibile: la paraula tradueix el francès Incroyable, que designava, passat el Terror i en temps del Directori, uns joves esnobs, dandis abans L’autèntic André Chénier 48 / 49
Andrea Chénier la temporada 1963/64 al Gran Teatre del Liceu Andrea Chénier
LA SEVA FIGURA FOU UNA CONSTRUCCIÓ DELS PRIMERS ROMÀNTICS, QUE S’ENCARREGAREN DE PUBLICAR LES SEVES OBRES ACABADES
que Brummel i Baudelaire, que feien servir molt aquest adjectiu pronun- ciant-lo sense la erra i sense la ela, sons considerats brutals i agressius en una època en què la brutalitat i l’agressivitat eren inacceptables. D’altra banda, la revolució no tenia espies; només, tal com obligava la llei, denunciadors. Policia i serveis d’intel·ligència foren obra de Napoleó. Des del primer acte, Chénier apareix com un deixeble de Rousseau denunciant a l’ària «Improviso» («Un dì all’azzurro spazio») la misèria que fomenta la societat corrupta en oposició amb la bellesa eterna de la natura, quan el poeta real era més aviat enciclopedista i addicte al pensament de Voltaire, com a burgès acomodat que era. El segon acte introdueix la part sentimental i amorosa de la trama, que no correspon a res conegut de la vida del Chénier real, de qui no consten ni amors ni parelles més que les que somiava en versos. Llavors, l’heroi del pensament il·lustrat es transforma en heroi romàntic a l’estil de Walter Scott i de Dumas, amb tots els detalls d’un destí novel- lesc: duel amb espases, cartes anònimes d’una misteriosa dama, amors confessats que neixen en un ambient hostil, àries apassionades...; l’heroi que vol protegir la feble dama haurà de fugir de la societat cruel que li ho pretén prohibir. Ja en el tercer acte, Chénier ha estat detingut i el llibretista fa palesa la dinàmica de l’època en què tots els detinguts no ho eren per haver comès algun delicte sinó, moltes vegades, com és freqüent en èpoques L’autèntic André Chénier 50 / 51
agitades, perquè interessa la seva desaparició. De la revolució en marxa hem passat a l’amor que fa servir el xantatge i el cinisme de Gérard, que manipula Maddalena per tal de conquistar-la. És una situació idèntica a la de Tosca. No és l’únic punt en comú que hi ha entre l’obra de Gior- dano i la de Puccini. L’ambient recreat en l’escena del tribunal revoluci- onari, el cant de La carmagnole, el fet que els acusats no tinguin dret a una defensa digna i que l’única pena que es pronuncia és la de la mort, són detalls històrics documentats que accentuen la barbàrie dels fets i, d’alguna manera, ens preparen per considerar el poeta com un màrtir. Si el segon acte semblava un drama romàntic, el tercer és una tragèdia grega. Només falta, ja en el quart acte, oferir-nos un poeta que filosofa en versos davant de la mort imminent (ària «Come un bel dì di maggio») en presència del seu amic Roucher, i que la dona estimada vulgui compartir el destí del seu amant: tornem a estar en ple Romanticisme amplificat per la sensibilitat verista, com es pot sentir en el gran duo de la parella “Vicino a te”. Poeta sacrificat, víctima d’una societat insensible i cruel, Chénier fou la primera figura d’un ideal romàntic que els poetes posteriors repetiran constantment i que l’òpera interpreta amb eficàcia. Andrea Chénier
Sondra Radvanovsky assajant Andrea Chénier al Teatre 52 / 53
SONDRA RADVANOVSKY: “ÉS FANTÀSTIC PODER FORMAR PART D’UNA PRODUCCIÓ TAN MERAVELLOSA COM LA DE SIR DAVID MCVICAR, AMB UN REPARTIMENT FORMIDABLE”
Sondra Radvanovsky és una de les sopranos amb més èxit del moment a escala internacional, i torna al Gran Teatre del Liceu, un teatre amb el qual té una relació molt especial, per debutar com a Maddalena a l’òpera verista Andrea Chénier. Parlem amb ella setmanes abans de l’estrena. Andrea Chénier
Gran Teatre del Liceu. Malgrat debutar el rol de Maddalena a Barcelona, l’ària més famosa del personatge («La mamma morta») ja fa temps que la canta; per exemple, la vam sentir a Peralada l’any 2011. Per què ha decidit debutar aquest rol en aquest moment i en aquest teatre? Sondra Radvanovsky. Crec que ara estic preparada per cantar el paper de Maddalena al complet, en lloc de cantar només l’ària amb piano en un recital. De fet, hi ha una gran diferència entre cantar la música de Giordano acompanyada per un piano o fer-ho amb una gran orquestra. Per tant, és fantàstic poder formar part d’una producció tan meravellosa com la de Sir David McVicar, amb un repartiment formidable amb Jonas Kaufmann i Carlos Álvarez. I, per descomptat, al meu teatre d’òpera favorit, el Liceu!
GTL. Com és Maddalena des del seu punt de vista? SR. Maddalena és una dona nascuda en una família acomodada, però es pot intuir la seva voluntat de ser una altra cosa des del moment en què la veiem aparèixer a l’escenari. Té la sensació que hi ha vida més enllà de les festes frívoles de la classe alta i els esdeveniments socials. Ella vol sentir el veritable amor, i el troba en Andrea Chénier. I donar la vida, al final, seguir creient encara en el seu amor etern, és un moment realment emotiu. Quantes persones moririen de debò, avui dia, pel seu amor i per les seves creences?
GTL. Com vol que sigui la seva Maddalena? SR. Vull ser molt fidel a allò que volen el compositor, el llibretista i el director. És a dir, una noia jove que mai no ha encaixat en el seu món i que s’enamora immediatament d’un desconegut quan les seves mirades es creuen. Això és el que passa a les pel·lícules i a l’òpera. És una dona molt forta, però alhora molt fràgil. Imagineu-vos quina mena de dona és: va veure com es cremava la casa de la seva infància, després també va veure com moria la seva mare davant seu i, finalment, com el seu antic Entrevista a Sondra Radvanovsky 54 / 55
“CREC QUE, GRÀCIES A LA MEVA EXPERIÈNCIA COM A ACTRIU, PUC APORTAR MOLT AL PERSONATGE DE MADDALENA”
cuidador intentava violar-la. Jo diria que és un dels personatges feme- nins més forts de l’òpera. No obstant això, també necessitem veure la seva vulnerabilitat i fragilitat amb Andrea Chénier, amb un comportament més infantil, en molts aspectes.
GTL. Per a vostè, «La mamma morta» és l’escena més compro- mesa de tota l’òpera? SR. No, «La mamma morta» no és l’escena més difícil des del punt de vista vocal, però sí la més difícil dramàticament parlant! La música que condueix a l’ària i allò que li passa és terrible. Un intent de violació per part d’un home que la coneixia molt bé... un tema molt rellevant en el moment en què vivim ara mateix. Però, des del punt de vista vocal, l’acte primer és més difícil per a mi perquè és molt conversacional i té un ritme difícil de seguir. «La mamma morta» és musicalment una ària molt ben escrita i molt fàcil de cantar, a més, tothom la coneix.
GTL. Maddalena passa de ser una dama noble a una proscrita. Aquest canvi social que viu també s’ha de notar en la manera d’interpretar-la? SR. Com tants personatges de l’òpera, Maddalena fa un viatge personal: d’una noia jove i innocent passa ràpidament a ser una dona més madura i sàvia, i finalment es converteix en una dona disposada a morir per les seves creences. Així que hem de veure, visualment, com es va trans- formant. La manera en què camina, en què es mou i, fins i tot, en què parla. Tot ha d’anar canviant a mesura que l’òpera avança a temps real. Aquest és l’autèntic verisme de l’òpera!
GTL. Tot i que l’ària «La mamma morta» és la més popular de l’òpera (en part, gràcies a la pel·lícula Philadelphia), Andrea Chénier és el protagonista. Des del punt de vista de la interpretació, quina relació estableixen Maddalena i Chénier? Andrea Chénier
SR. Em sembla que la major part de l’inici de la GTL Vostè té un repertori molt ampli, canta relació entre Maddalena i Andrea té lloc fora de des de Donizetti fins a Puccini. Què ha de l’escenari, mentre Maddalena li escriu cartes. Ella tenir un paper perquè decideixi cantar-lo? li confia la seva ànima perquè podria ser l’única SR. He de tenir clares dues coses molt impor- persona, a més de Bersi, en qui pot confiar de tants per decidir cantar un paper. En primer lloc, debò. Des del moment en què coneix Andrea m’ha d’agradar la música! I d’alguna manera ha de Chénier, la seva manera de parlar li commou commoure la meva ànima. En segon lloc, he de l’ànima. Jo diria que es tracta gairebé d’un amor tenir un sentiment pel personatge que interpreto. espiritual, perquè s’enamoren ràpidament i I, per descomptat, ha d’encaixar-me vocalment! profundament sense cap contacte físic, al principi. Fins i tot diu que l’estimava com un germà en un GTL. Què creu que pot aportar vostè al paper moment de l’òpera. de Maddalena? SR. Crec que gràcies a la meva experiència GTL. I amb Carlo Gérard? com a actriu puc aportar molt al personatge de SR. Aquesta relació em sembla una mica més Maddalena. Realment no està tan present en complexa i interessant perquè es coneixen des de escena —molt menys que Carlo i Andrea—, així fa molts anys, i durant tot aquest temps en Carlo que cal crear gran part del personatge a la ment es delia per apropar-se a Maddalena i formar per crear i sentir la seva història mentre és fora part de la seva vida, però la seva classe social de l’escenari. Moltes vegades, amb altres perso- mai no ho hagués permès. Chénier i Maddalena natges, creo una història del que està fent fora tenen una classe social semblant, però Carlo no, de l’escena quan no canta, així tinc un camí per almenys fins que esclata la Revolució, i a partir anar-lo seguint. A més, penso que puc aportar la d’aleshores la classe social ja no significa res. veritable passió a aquesta increïble música. És, al Així doncs, ens trobem amb dos tipus d’amor cap i a la fi, una música de verisme palpitant amb molt diferents en aquests dos homes: un és molt amor, passió, odi, etcètera! espiritual, un amor molt mental, mentre que l’altre és un tipus d’amor molt obsessiu, una possessió GTL. L’acció de l’òpera transcorre en els anys gelosa que ha d’aconseguir. Però un cop Carlo més durs de la Revolució Francesa. Li agrada s’adona que Maddalena donaria la seva vida per endinsar-se en els detalls de l’obra quan Andrea, veu que és inabastable i que s’ha equi- prepara un paper? vocat en desitjar la mort de Chénier. És un perso- SR. I tant! Sobretot quan es tracta d’una òpera natge molt complex d’interpretar! sobre esdeveniments reals que van tenir lloc a Entrevista a Sondra Radvanovsky 56 / 57
“«LA MAMMA MORTA» NO ÉS L’ESCENA MÉS DIFÍCIL DES DEL PUNT DE VISTA VOCAL, PERÒ SÍ LA MÉS DIFÍCIL DRAMÀTICAMENT PARLANT”
la història, com per exemple la trilogia dels Tudor GTL. L’any 2012 va debutar al Gran Teatre del de Donizetti. A Andrea Chénier estem parlant de Liceu cantant Aida i, des d’aleshores, la seva persones reals que van viure durant un període carrera ha estat meteòrica. Creu que aque- històric real, així que crec que és el meu deure lles funcions d’Aida van ser especials per a saber tot el que pugui sobre els antecedents vostè? Com les recorda? històrics. A més, m’ajuda a configurar molt més el SR. Sí, aquelles funcions d’Aida van ser molt meu personatge i el seu retrat perquè en realitat especials per a mi. Va ser molt emocionant tenim molta informació sobre ells. I, francament, perquè m’havia recuperat d’una lesió a una de les estic repassant la seva història original, així que meves cordes vocals. Mentre assajava Cyrano de vull ser tan exacta com pugui... els ho dec! Bergerac a Madrid, uns mesos abans de l’Aida de Barcelona, vaig agafar un virus terrible que es va GTL. Al Gran Teatre del Liceu podrem veure introduir en una de les meves cordes vocals, una una producció de la Royal Opera House de cosa que el meu metge de Madrid no havia vist Londres que signa David McVicar. Quina mai abans. Tenia por de no poder tornar a cantar relació li agrada tenir amb els directors d’es- mai més! Però, afortunadament, amb uns mesos cena? de descans vocal i recuperació lenta, la meva veu SR. Sir David McVicar i jo tenim una relació molt va tornar. Així doncs, el primer espectacle que especial que s’ha desenvolupat al llarg dels anys. vaig cantar després d’aquest virus va ser l’Aida al És un director intens, articulat i emocionant que Liceu. Recordo que estava a l’escenari després exigeix molt als seus cantants, però també a si de cantar «O patria mia» i sentia els aplaudiments mateix. M’agrada tenir el tipus de relació amb un del públic, i pensava en la sort que tenia de ser-hi director en la qual podem compartir les nostres i viure aquell moment que apreciaré i recordaré idees i trobar junts la millor opció per a tots durant la resta de la meva vida. Aquest va ser el dos. Una mena d’intercanvi i de conversa, si ho començament de la meva aventura amorosa amb preferiu. En David em permet posar el meu segell Barcelona i amb el Liceu, i tinc la sort de poder personal en el meu personatge, però de vegades tornar any rere any a aquest sorprenent teatre i a sento que ell em coneix millor que jo a mi mateixa. aquesta sorprenent ciutat! Hem treballat en 5 o 6 produccions plegats, i cada vegada que hi treballo m’obliga a anar més GTL. Actualment vostè és una de les enllà, a explorar cada cop més el personatge, i sopranos més importants del món, i això fa crec que soc millor actriu gràcies a ell. que canti en els principals teatres del planeta. Andrea Chénier
Cada cop que puja a l’escenari sent aquesta pressió? SR. Crec que, com que m’encanta el que faig, poques vegades sento la pressió de la meva feina. Però sí, sempre hi ha moments que són una mica més difícils que d’altres, o determinats rols, com ara el de Norma, que requereixen una mica més d’atenció i cura. I, de vegades, quan no em sento al 100% perquè estic refredada o no tinc el millor dia, em pressiono a mi mateixa perquè em sembla que el públic mereix el 100% de mi. Aquest és el tipus de pressió que m’imposo. Sincerament, en aquests moments sento que soc al cim del món perquè m’agrada molt cantar i em sento honorada de poder compartir aquest do.
GTL. Des del seu debut a Barcelona ha cantat molt al Liceu (Aida, Tosca, Norma i un recital amb piano). Quina relació té amb el públic del Gran Teatre del Liceu? SR. Per a mi, cantar a Barcelona és com tornar a casa. El públic d’aquí m’ha acollit amb els braços oberts i estic molt agraïda pel seu amor! A més, tothom que treballa al Liceu, i em refereixo a tots, inclòs el públic, forma part d’una família molt especial. I quan canto aquí també soc part d’aquesta família. Com a cantant que dedica gairebé 11 mesos l’any a treballar fora de la llar, és una alegria tornar “a casa” amb la meva família i sentir-me relaxada i estimada. Entrevista a Sondra Radvanovsky 58 / 59
Sondra Radvanovsky en un recital al Liceu la temporada 2016/17 Andrea Chénier
La producció d’Andrea Chénier comptà amb la direcció d’escena d’Hugo de Ana i la direcció musical de Romano Gandolfi. 1985/86 60 / 61
ANDREA CHÉNIER AL LICEU
Jaume Tribó Mestre apuntador
Estrena absoluta: 28 de març de 1896 al Teatro alla Scala de Milà Estrena a Barcelona i al Liceu: 12 de novembre de 1898 Darrera representació al Liceu: 17 d’octubre del 2007 Total de representacions al Liceu: 49
«Viva la morte, insiem!» És famosa l’última frase dels malaurats amants de l’òpera de Giordano, una frase que va merèixer fins a quatre redac- cions diferents del músic. A la primera, la de l’estrena a La Scala el 1896, Maddalena i Andrea cantaven només «Viva la morte!»; a la paraula morte es quedaven sobre Fa diesi. En una edició posterior, dels anys vint, encara cantaven «Viva la morte!», però a la segona síl·laba de mor-te ja anaven al Si natural agut. Actualment està en vigor una edició crítica, obra de Giacomo Zani, que ben poc es diferencia de l’última publicada encara en vida de Giordano, i aquí ja apareix el final habitual dels nostres dies: «Viva la morte, insiem!» i sobre l’última síl·laba el Si natural agut, sempre que aquest gran duo no s’hagi transportat mig to avall. El trans- port, així com diferents talls, no canvia en absolut l’estructura de l’obra. De fet, l’únic tall important, i que es cantà encara a l’estrena liceista del 1898, són els 33 compassos compresos a l’acte III en una gran frase de Gérard entre «Io, gallonato e muto, aprivo e rinchiudevo una portiera» i «La poesia in te così gentile». És molt i molt intens tot el que el baríton Andrea Chénier
arriba a cantar en aquell acte. El primer tall, que mereixerien Fedora o Tosca. Tenor i baríton eren ja es recull al manuscrit de Giordano, és només cantants reconeguts, Emilio De Marchi, que seria de 14 compassos. A les edicions posteriors el el primer Mario Cavaradossi a l’estrena absoluta músic insisteix en dos aspectes aparentment a Roma, i Eugenio Giraldoni, fill del famós Leone oposats. D’una banda, fa talls petitíssims, de tres Giraldoni. Cinc representacions van ser suficients o quatre compassos, com trobem a la ripresa del per satisfer els desitjos del públic, una estrena duo de l’acte II «Ora soave, sublime ora d’amore». considerada com un èxit però que trigaria vint L’aspecte oposat podria ser l’afegitó de molts anys a tornar al Liceu. més aguts que a l’original. Uns altres aspectes El 1918, amb dues representacions n’hi va curiosos són els transports suggerits per Gior- haver prou. Recordem que fins ben entrat el segle dano, tots de mig to, per abaixar certs fragments XX el nombre de funcions anava del tot condi- dels quals no tenim notícia que ningú hagi fet mai cionat als èxits o fracassos. La segona edició ús, com l’«Improvviso» de l’acte I, ja prou ampli i liceista comptà amb un tenor molt ferm i ardit, central, i les frases amb Roucher al segon, un Bernardo De Muro, admirat encara ara, ja que va transport sorprenent que només serviria perquè tenir la sort d’haver fet enregistraments que tot el tenor s’estalviés dos Si bemoll aguts en els dos i ser d’una etapa primitiva de la fonografia, ens talls de 13 i 17 compassos. Un tall minúscul de permeten reconèixer un spinto de primer ordre. 3 compassos i mig al final de l’acte III tampoc no De Muro va ser un dels divos del verisme amb un mereix cap consideració. repertori molt dur que incloïa els títols gairebé El Chénier va arribar al Liceu el 1898 en una incantables de Mascagni, famós pel tracte gens època difícil, mentre els wagnerians imposaven fàcil, vocalment inhumà, que dispensava als el mestre i la vida musical barcelonina rebentava tenors que gosaven cantar les seves òperes. el verisme. Hem de creure que el fet d’escollir El desembre del 1925 tornava Andrea aquesta òpera per a la inauguració de temporada Chénier al Liceu i es beneficiava de dues veus significa que poc o molt s’hi creia o s’acceptava. idònies per a les parts de tenor i soprano. Ens Les crítiques no van ser tan cruels com les que referim al tenor Costantino Folco-Bottaro i Andrea Chénier al Liceu 62 / 63
a la soprano Hina Spani, argentins tots dos. I Campiña i el baríton Apollo Granforte no van arribem al 1931 quan amb el tenor Nino Picca- poder anar més enllà de la primera representació. luga s’anuncià la presència de la diva Gina Cigna, Del 1934 al 1953 són dinou anys durant la més gran dramàtica del moment. En dues els quals semblava que Chénier ja no tornaria ocasions la Cigna va estar anunciada al Liceu, mai més al Liceu. El repartiment del 1953 ens però mai no hi arribà a cantar. En el cas de sembla ara magnífic. El protagonista era Mario Chénier hi va haver fins i tot una intenció clara Filippeschi, el tenor dels aguts més esclatants. d’enredar el públic, ja que cartells i programes En la part del baríton s’alternaren dos dels més de mà van anunciar el seu nom tot i que assa- grans Gérard del moment: Enzo Mascherini i Aldo java Lina Scavizzi, que va cantar les tres repre- Protti. Aquelles representacions significaren el sentacions que se’n van fer. L’operació s’havia comiat amb no gaire alegria de qui era llavors la muntat astutament, fins a l’extrem que existeix diva absoluta del Liceu, Maria Caniglia, que va una crítica al Diario de Barcelona on se celebra arribar a fer-hi nou títols. A més d’una indisposició l’èxit de Gina Cigna. Ningú no havia advertit que li va minvar facultats i l’obligà a cancel·lar un el desinformat crític. Amb tot, és possible que Chénier, va patir molt amargament l’esclat de la efectivament hi hagués hagut la intenció de jove Renata Tebaldi, que triomfava aquells dies contractar la Cigna. Això justificaria la presència en Tosca i estava destinada a ser la futura diva d’un mestre il·lustre, Antonino Votto, una de les de la casa. Amb una visió de futur innegable però poques batutes italianes de gran prestigi que va que no es corresponia amb la realitat, l’empresa passar pel Liceu en una època en què l’empre- anuncià que a causa de l’èxit de la Tosca de la sari anava exclusivament a la caça del divo. Tebaldi se’n faria una quarta representació. No El llibret de Luigi Illica fa d’Andrea Chénier una era ben bé així. La quarta Tosca va servir per òpera de revolucions i guillotines que probable- omplir el buit del Chénier de la Caniglia, del qual ment resultaven incòmodes al públic del Liceu només es van poder fer dues representacions i de l’època. El 1934 tres grans intèrprets, el tenor en dates molt separades. basc Cristóbal Altube, la soprano andalusa Fidela Andrea Chénier
El 1963 Andrea Chénier tenia al Liceu la veu bellíssima, molt vellutada, del tenor Bruno Prevedi. Gérard era Giangiacomo Guelfi, que per a qui signa aquestes ratlles ha estat la veu més monstruosa, pel volum sonor, que ha sentit de baríton. Pel que fa a sopranos, aquest mèrit l’atribuïm a Ángeles Gulín. El 1967, amb el nostre Manuel Ausensi com a Gérard, el Liceu va ser honorat de tenir com a protagonista Richard Tucker, el més gran tenor que han donat els Estats Units i un dels més grans especia- listes d’aquest títol de tots els temps. El 1973 era Plácido Domingo qui va encendre l’entusiasme mentre, que en la direcció s’alternaren els mestres Anton Guadagno i Gerardo Pérez Busquier. Joan Pons, encara en la corda de baix, feia el petit rol de Schmidt. Una altra edició, el 1978, i arribem al Chénier gloriós, històric, de la temporada següent, amb Montserrat Caballé i el debut en els seus rols de Josep Carreras, que sempre ha tingut una estimació més que especial envers el perso- natge d’Andrea Chénier, i Joan Pons ja en la corda de baríton. Amb aquests tres intèrprets en plena forma l’èxit va ser esclatant. La regia era de Giuseppe De Tomasi, suara traspassat. El 1985 va ser l’any d’Eva Marton i Vicenç Sardinero, amb la direcció del mestre Romano Gandolfi i la direcció d’escena d’Hugo de Ana. Tot i els seus mèrits, Andrea Chénier ha tingut només 13 edicions al Liceu i el nombre total de representacions es limita a 49. L’última edició, any 2007, va merèixer 14 representacions amb tres tenors tan interessants com José Cura, Fabio Armiliato i Carlo Ventre. Danila Dessì i Deborah Voigt van ser Maddalena di Coigny. Carlos Álvarez, estimat com correspon als seus mèrits, va ser un memorable Carlo Gérard. El director era el mestre Pinchas Steinberg, que també fa les representacions actuals.
Consulteu la cronologia detallada a: https://goo.gl/JscTPF Andrea Chénier al Liceu 64 / 65
Richard Tucker com a Andrea Chénier i Carme Lluch com a la comtessa de Coigny la temporada 1967/68 al Liceu. Andrea Chénier
Gérard, Séance de l’Assemblée législative du 10 août 1792. La cita 66 / 67
En subordinar-ho tot a les exigèn- cies de la defensa nacional, el Comitè de Salvació Pública pretenia no cedir ni a les reivindicacions de les masses a costa de la unitat revolucionària, ni a les reclamacions de la burgesia moderada a costa de l’economia dirigida necessària per sostenir la guerra o a costa del Terror que li garantia l’obediència de tothom. Però on rau el punt d’equilibri precís entre aquestes exigències contradictòries?
ALBERT SOBOUL La Révolution française Andrea Chénier
CRONOLOGIA
GIORDANO MÚSICA
1867 Umberto Giordano neix a Foggia (Itàlia), 2n Roméo et Juliette (Ch.Gounod). Don Carlos dels 5 fills de S.Scognamillo i del farmacèutic (G.Verdi). La jolie fille de Perth (G.Bizet). An der Ludovico G. schönen blauen Donau (J.Strauss II). Hymne à Napoleon III et à son vaillant peuple (G.Rossini). Neix E.Granados
1878 Atret per la música des de molt petit, comença -Polyeucte (Ch.Gounod). H.M.S.Pinafore a aprendre’n, tot i que el seu pare vol que sigui (A.Sullivan). Slovanské tance (A.Dvořák). Ai- metge o advocat: primer li ensenya l’amic de la res gitanos (P.de Sarasate). Le roi de Lahore i família G.Briganti; després, els músics L.Gissi 5ème Suite d’orchestre: Scènes napolitaines i G.Signorelli. I serà ajudant voluntari al Teatro (J.Massenet). T.A.Edison patenta el fonògraf Comunale di Foggia/Teatro Dauno (que des de 1928 portarà el seu nom)
1880 Freqüenta el conservatori napolità de San Jean de Nivelle (L.Delibes). Das Spitzentuch Pietro a Majella (també n’és alumne F.Cilèa) i der Königin (J.Strauss II). Messa a 4 voci con intentarà que l’admetin definitivament orchestra (G.Puccini)
1881 El conservatori el rebutja en el 1r examen d’ad- Le tribut de Zamora (Ch.Gounod). M.Mussorgskij missió però el professor P.Serrao li veu capaci- mor, ultimant Khovànxtxina. Hérodia- tat musical i li ensenya gratuitament de (J.Massenet). Les contes d’Hoffmann (J.Offenbach). Estrena espanyola de Carmen (Teatre Líric, Barcelona). Neix B.Bartók. El Liceu fa la seva 1a prova de llum elèctrica a la platea
1882 Admès en el 2n examen del conservatori (on Parsifal (R.Wagner). La rédemption (Ch.Gounod. aquest any coneix R.Wagner en visitar el centre), Oratori). Neix J.Turina tot i que els pares tenen problemes per pagar. -S.Bernhardt estrena a París Fédora, de V.Sardou (anys després Giordano veurà la funció de l’actriu a Nàpols i en plantejarà una òpera a Sardou, però ho rebutjarà al·legant que és molt jove)
1886 Entre les seves partitures mentre estudia, des- Aus Italien, sinfonische Fantasie (R.Strauss). Le taca la música simfònica Delizia (durant la seva carnaval des animaux (C.Saint-Saëns). Moren vida compondrà diversos gèneres) F.Liszt i A.Ponchielli 68 / 69
ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA
A.Nobel inventa la dinamita. C.Sholes inventa la 1r volum de Das Kapital (K.Marx) màquina d’escriure amb teclat Qwerty
Anti-Dühring (F.Engels) Rússia guanya la guerra a Turquia. Exposició Universal (París)
Le penseur (A.Rodin). Heidi (J.Spyri). J.Milne I Congrés Catalanista. Revolució i guerra civil millora el sismògraf a Argentina entre la República i Buenos Aires, que perd
The portrait of a lady (H.James). Neix P.Picasso Assassinen el tsar Alexandre II: Alexandre III. Neixen La Vanguardia y LA Times
C.Darwin mor Mor G.Garibaldi
K.Benz patenta el 1r vehicle amb motor de 1 de maig: vaga pionera a Xicago per la jornada gasolina de 8 hores Andrea Chénier
GIORDANO MÚSICA
1888 Queda 6è en el concurs Sonzogno d’òperes F.Viñas debuta i triomfa amb Lohengrin (Liceu). d’un acte amb la seva 1a òpera, Marina (guanya Estrena pòstuma de la 1a òpera de R.Wagner, P.Mascagni amb Cavalleria rusticana): no l’es- Die Feen (1833). F.Nietzsche publica Der Fall trenarà però l’editor E.Sonzogno li n’encarrega Wagner. Ein musikanten-Problem una altra (serà Mala vita)
1890 Acaba els estudis del conservatori Cavalleria rusticana (P.Mascagni). El príncep Igor (A.Borodin). Moren C.Franck i J.Gayarre
1892 Triomfa amb l’estrena de Mala vita al Teatro Pagliacci (R.Leoncavallo). I Rantzau Argentina (Roma): es representarà ràpidament (P.Mascagni). Werther (en alemany i després per Europa en francès) i el ballet Le Carillon (J.Massenet). Cristoforo Colombo (A.Franchetti). La Wally (A.Catalani). Iolanta i Trencanous (P.Txaikovski). Mor É.Lalo. Neixen D.Milhaud i A.Honegger
1894 Estrena sense èxit Regina Diaz Requiem (Ch.Gounod). Guntram (R.Strauss). Mor H.von Bülow. Prélude à l’après-midi d’un faune (C.Debussy). Hulda (òpera pòstuma de C.Franck)
1896 Amb Andrea Chénier (Teatro alla Scala, Milà) La bohème (G.Puccini). Also sprach Zarathustra recupera l’èxit, que s’estendrà per Europa. Es (R.Strauss). El Liceu estrena Pepita Jiménez casa amb Olga Spatz-Wurms (tindran 4 fills: (I.Albéniz). 1a òpera de G.Puccini al Liceu: una filla es dirà Fedora) Manon Lescaut. Mémoires d’un artiste (autobio- grafia de Ch.Gounod)
1897 Estrena Il voto (nova versió de Mala vita), al R.Strauss triomfa a Barcelona (Teatre Líric/ Teatro Lirico (Milà) Sala Beethoven) dirigint Don Juan, el preludi de Guntram i altres obres. Mor J.Brahms. Neix M.Fleta. La revoltosa (R.Chapí)
1898 Fedora és un èxit que es consolidarà (Teatro Li- Iris (P.Mascagni). Neix G.Gershwin. La bohème rico, Milà), coprotagonitzada pel jove E.Caruso. (Puccini) al Liceu. El Liceu instal·la la seva El Liceu representa Andrea Chénier per 1a marquesina vegada (Fedora, l’any 1900)
1903 Èxit de Siberia però que no perdurarà (Teatro Neix l’entitat Genossenschaft Deutscher Ton- alla Scala, Milà) setzer, pionera en defendre la propietat de les obres. E.d’Albert estrena Tiefland amb llibret de R.Lothar basat en Terra baixa (À.Guimerà) Cronologia 70 / 71
ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA
Els EUA funden la National Geographic Society Barcelona obre la seva Exposició Universal
The golden bough (J.Frazer) O.von Bismarck dimiteix com a canceller alemany. Mor H.Nestlé. Buffalo Bill actua a Barcelona
Fundació de General Electric J.Martí funda el Partido Revolucionario Cubano. Bases de Manresa
The jungle book (R.Kipling) Cas Dreyfus: França arresta un capità acusat de traïció a favor d’Alemanya
Ubu roi (A.Jarry). Prosas profanas (R.Darío) Restauració dels Jocs Olímpics (Atenes)
1a projecció cinematogràfica a Barcelona, 2 Barcelona incorpora Gràcia, Sant Martí, Sant anys després dels Lumière Andreu, Sant Gervasi, Sants i Les Corts
J’accuse…! (É.Zola). La barraca (V.Blasco Espanya perd Cuba, Filipines i Puerto Rico Ibáñez). The war of the worlds (H.G.Wells) en la seva guerra contra els EUA. Mor O.von Bismarck
Els germans Wright fan volar el seu planejador Els EUA controlen Guantánamo (Cuba). 1r Tour Flyer durant 12 segons als EUA de France Andrea Chénier
GIORDANO MÚSICA
1907 Marcella no té èxit (Teatro Lirico, Milà). Mor el La llegenda de la ciutat invisible de Kitej seu mentor, el professor i compositor P.Serrao (N.Rimskij-Korsakov). Mor E.Grieg
1908 Aprovació internacional d’un sistema de notació Inauguració del Palau de la Música i del nou ideat per Giordano per simplificar les partitures Teatro Colón de Buenos Aires. R.Strauss triom- fa a Barcelona (Palau de la Música Catalana) amb la Filharmònica de Berlín (Till Eulenspiegel i altres). Mor N.Rimskij-Korsakov
1910 Mese Mariano tampoc no és exitosa (Teatro La fanciulla del West (G.Puccini). Don Quichotte Massimo, Palermo) (J.Massenet). L’oiseau de feu (I.Stravinskij)
1915 Madame Sans-Gêne triomfa al Metropolitan El amor brujo (M.de Falla). Mor A.Scriabin. Nei- Opera (Nova York), la seva única estrena d’òpe- xen M.Del Monaco i F.Sinatra ra fora d’Itàlia (es basa en una obra teatral de V.Sardou i É.Moreau. També se’n fan pel·lícules abans i després de l’òpera). (Per compondre-la va deixar inacabada La festa del Nilo, amb llibret de V.Sardou)
1921 No triomfa amb Giove a Pompei (Teatro La Mor E.Caruso. Le roi David (A.Honegger) Pariola, Roma)
1924 La cena delle beffe tampoc no triomfa (Teatro Mor G.Puccini (deixa inacabada Turandot). alla Scala, Milà) Erwartung (A.Schönberg). Rhapsody in blue (G.Gershwin). F.Poulenc estrena el ballet de S.Diaghilev Les biches
1928 El Teatro Dauno, de la seva ciutat natal, passa Friederike (F.Lehár). Die ägyptische Helena a dir-se Teatro Comunale Umberto Giordano. (R.Strauss). Die Dreigroschenoper (K.Weill). Compon el ballet L’astro magico però no l’estrena The new moon (S.Romberg). Schwerge- wicht (E.Krenek). Boléro (M.Ravel). Neix K.Stockhausen
1929 Estrena Il re (1 acte), dirigida per A.Toscanini al Das Land des Lächelns (F.Lehár). Der Lind- Teatro alla Scala (Milà) juntament amb una re- berghflug (P.Hindemith i K.Weill) presentació de Pagliacci (R.Leoncavallo): la bona acollida de la seva última òpera no perdurarà Cronologia 72 / 73
ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA
Les demoiselles d’Avignon (P.Picasso) Triple Entente (França-Gran Bretanya-Rússia)
Mor V.Sardou (el dramaturg de Fédora, Madame Puyi esdevé als 2 anys últim emperador xinès Sans-Gêne i La Tosca). Comença a fabricar-se el Ford T, el 1r cotxe produït en sèrie
G.Claude presenta la llum de neó. La danse Comença la Revolució mexicana. J.Canalejas, (H.Matisse) president del Govern espanyol
Teoria general de la relativitat (A.Einstein). Die Durant la l Guerra Mundial, Rússia pateix der- Verwandlung (F.Kafka) rotes, Itàlia s’adhereix a l’Entente i Alemanya enfonsa el transatlàntic britànic Lusitania
Guitare et nature morte sur la cheminée Assassinat del president espanyol E.Dato. (G.Braque) Desastre d’Annual a la Guerra del Marroc
Manifeste du surréalisme (A.Breton). Der Zau- Mor Lenin berberg (T.Mann). Moren F.Kakfa, À.Guimerà i J.Salvat-Papasseit. J.de la Cierva prova amb èxit el seu autogir
A.Fleming descobreix la penicil·lina General treaty for renunciation of war as an ins- trument of national Policy/Kellogg–Briand pact
Un chien andalou (L.Buñuel). 1r lliurament dels Crack borsari de Wall Street (Nova York) premis Oscar Andrea Chénier
GIORDANO MÚSICA
1939 Posa música a l’obra teatral Cesare, de Der Mond (C.Orff). X.Montsalvatge comença B.Mussolini i G.Forzano (el llibretista d’Il re) a escriure sobre música a Destino després de fer-ho a El Matí
1940 Es queda vidu Kurofune (K.Yamada)
1942 La pel·lícula italiana de C.Mastrocinque Fedora Capriccio (R.Strauss). Mor A.von Zemlinsky inclou música de Giordano, que hi afegeix Or- ganetto di Barberia. Es casa amb l’arpista Sara de Cristofaro
1948 Cinquantenari de Fedora, al Teatro alla Scala. El Liceu estrena El gato con botas Discurs de Giordano a Bèrgam pel centenari (X.Montsalvatge). R.Strauss compon els seus de la mort de G.Donizetti. Compon Largo e fuga últims lieder. Sorgeix la música concreta o per arpa, organo o harmonium e archi. acusmàtica (P.Schaeffer). Moren F.Lehár i -Mor a Milà, on l’acomiada una multitud fins la R.Tauber. Kiss me, Kate (C.Porter). El mozo que porta del Teatro alla Scala. Enterrament a Milà casó con mujer brava (C.Suriñach) Cronologia 74 / 75
ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA
Mor A.Machado Acaba la Guerra Civil Espanyola. Comença la II Guerra Mundial
The great dictator (C.Chaplin). Bleu de ciel L’exèrcit alemany entra a París. W.Churchill, (V.Kandinskij) primer ministre britànic
S.Zweig se suïcida. A.Frank comença el seu Batalla d’Stalingrad dietari. L’étranger (A.Camus). Elegies de Bierville (C.Riba)
Fundació dels grups artístics Cobra i Dau al set Universal declaration of human rights. Assas- sinat de M.Gandhi. Estat d’Israel i Guerra Ara- boisraeliana Andrea Chénier 76 / 77
SELECCIÓ D’ENREGISTRAMENTS
Javier Pérez Senz Periodista i crític musical
Selecció en CD Andrea Chénier Beniamino Gigli, Maria Caniglia, Gino Becchi, Giulietta Simionato, Italo Tajo, Giuseppe Taddei. Cor i Orquestra del Teatro alla Scala de Milà. Director: Oliviero de Fabritiis. 1941. Emi.
Mario Del Monaco, Maria Callas, Aldo Protti, Silvana Zanolli, Maria Amadini, Mariano Caruso. Cor i Orquestra del Teatro alla Scala de Milà. Director: Antonino Votto. 1955. Emi.
Plácido Domingo, Renata Scotto, Sherrill Milnes, Maria Ewing, Michel Sénéchal, Enzo Dara. John Alldis Choir. National Philharmonic Orchestra. Director: James Levine. 1976. Sony/RCA.
Títol de gran repertori, Andrea Chénier té una discografia lligada als grans divos de l’òpera del segle XX i, també, els del segle XXI, amb Jonas Kaufmann com a màxim intèrpret actual. Però si hem de triar el primer Chénier amb carisma en la discografia de l’obra mestra d’Um- berto Giordano, aquest seria el grandíssim Beniamino Gigli, que el 1941 Andrea Chénier
va establir càtedra sota la competent direcció paraula, amb una intensitat sorprenent, a l’altura musical d’Oliviero de Fabritiis (Emi): s’hi gaudeix de la seva llegenda: la seva colpidora interpre- de la radiant italianitat del seu estil i l’efusivitat tació de «La mamma morta», sàviament utilit- lírica d’un cant ple de delicats matisos. Només zada en la pel·lícula Philadelphia, és justament cal escoltar com canta l’ària «Sì fui soldato», cèlebre. Després de Callas, la millor interpretació amb el seu gloriós cant a mezza voce i una veu dramàtica de Maddalena porta la signatura de d’irresistible bellesa per quedar subjugat per la Renata Scotto en una òptima gravació del 1976, personalitat d’aquest gran artista. Versió impres- una de les millors de la discografia per la brillant cindible perquè al seu costat figuren la soprano direcció musical de James Levine i la resposta Maria Caniglia i el baríton Gino Bechi. L’estil de de la National Philharmonic Orchestra (Sony). El Caniglia queda avui una mica antiquat a causa clima teatral de la versió és formidable, amb una de l’èmfasi declamatori, però la veu, d’autèn- magistral Scotto que explora els colors vocals tica soprano spinto, impressiona molt. Amb una del seu personatge amb una teatralitat pene- vocalitat també molt incisiva, Bechi dota de gran trant, i un apassionat Chénier a càrrec de Plácido presència el personatge de Gérard. L’ampli equip Domingo, en gran forma vocal. Sherrill Milnes fa de comprimaris il·lustra una gran època scaligera, un vehement Gérard i al repartiment destaquen amb Giulietta Simionato (comtessa de Coigny), el Mathieu d’Enzo Dara i la Bersi de Maria Ewing. Giuseppe Taddei (Fleville i Fouquier), Italo Tajo (Roucher) i Maria Huder (la mulata Bersi). Mario Del Monaco, lluint els seus potents Selecció en DVD aguts i accents dramàtics, és un Chénier de gran Franco Corelli, Celestina Casapietra, Piero impacte. En estudi té una notable versió amb la Cappuccilli, Giovanna Di Rocco, Florindo Andre- molt expressiva Maddalena de Renata Tebaldi olli, Ermanno Lorenzi, Gabriella Carturan. Cor i i el magnífic Ettore Bastianini, sota la sempre Orquestra de la RAI. Director musical: Bruno solvent batuta de Gianandrea Gavazzeni (Decca), Bartoletti. Director d’escena: Václav Kaslik. 1973. però val la pena conèixer una històrica vetllada Hardy Classic Video. DVD. a La Scala de Milà gravada el 1955 al costat d’un imponent Aldo Protti i la referencial Maria Josep Carreras, Eva Marton, Piero Cappuccilli, Callas. La fabulosa soprano emociona en cada Silvana Mazzieri, Nella Verry, Rosa Laghezza, Selecció d’enregistraments 78 / 79
Franco Federici. Cor i Orquestra del Teatro alla una temperamental parella formada per Josep Scala de Milà. Director musical: Riccardo Chailly. Carreras i Eva Marton. Chailly ofereix una lectura Director d’escena: Lamberto Puggelli. 1985. minuciosa i refinada que mostra magnífics detalls Warner. DVD. de l’escriptura orquestral de Giordano. El tenor Jonas Kaufmann, Eva Marie Westbroek, català sedueix per la intensitat i el fraseig, de Željko Lučić, Denyce Graves, Rosalind Plowright, lirisme desbordant, i un centre vocal d’una gran Elena Zilio. Cor i Orquestra de la Royal Opera bellesa –la seva interpretació de l’«Improvviso» és House, Covent Garden de Londres. Director una meravella–, i Marton mostra de forma inter- musical: Antonio Pappano. Director d’escena: mitent el seu sentit dramàtic, però no acaba de David McVicar. 2015. Warner. DVD i Blu-ray. perfilar bé el personatge. Impressionant Piero Entre els registres audiovisuals pioners cal Cappuccilli i correcte l’equip de comprimaris. destacar, pel carisma del seu principal protago- La millor opció és, sens dubte, la producció nista, la filmació de la RAI de l’any 1973, amb de David McVicar per a la Royal Opera House el magnífic Franco Corelli, Celestina Casapietra de la qual podem gaudir ara al Liceu. Enregis- i Piero Cappuccilli, sota la direcció competent trada el 2015, sota la magistral direcció musical de Bruno Bartoletti i la convencional posada en del gran Antonio Pappano –la resposta orques- escena de Václav Kaslik. Corelli és pura seducció tral i el sentit teatral és tan impressionant com canora, amb potència, sensualitat lírica i molta el savi acompanyament–, té com a protagonista passió. Casapietra ofereix un cant molt musical, Jonas Kaufmann, el més impressionant Chénier amb detalls de gran classe en el duet d’amor del dels nostres dies, d’una força i uns colors vocals segon acte, però una mica curta de potència apassionants. De màxim temperament dramàtic dramàtica. Capuccilli és un Gérard notabilíssim, la Maddalena d’Eva Maria Westbroek i el Gérard amb una veu plena i un fraseig de molta intensitat de Željko Lučić; el solvent equip de cantants fa, dramàtica. En l’equip de comprimaris, hi destaca com és habitual en les produccions de McVicar, l’abate de manual de Florindo Andreolli. un treball teatral admirable. Molt més interessant en l’aspecte teatral resulta la producció de La Scala de Milà diri- gida per Riccardo Chailly, amb direcció escènica de Lamberto Puggelli i publicada el 1985 amb Andrea Chénier
PINCHAS STEINBERG DAVID MCVICAR MARIE LAMBERT Director musical Director d’escena Directora de la reposició KK Dundas Taille
Nascut a Israel, estudià violí als Nascut a Glasgow, es formà a la Nascuda a França, estudià literatura a Estats Units amb Joseph Gingold Royal Scottish Academy of Music and París i Bolonya, i es formà al Teatro alla i Jascha Heifetz, i composició amb Drama. Ha dirigit nombroses òperes: Scala de Milà. En òpera ha dirigit Zazà Boris Blacher a Berlín. L’any 1974 va Andrea Chénier, Les troyens, Adriana i La voix humaine, i ha estat directora fer el seu debut com a director amb Lecouvreur, Aida, Salome, Le nozze di associada en Madama Butterfly i La l’orquestra de la RIAS a Berlín. Des Figaro, Faust, Die Zauberflöte, Rigo- Cenerentola, a més de la directora de d’aleshores ha treballat amb la Berliner letto, Die Entführung aus dem Serail, reposició de La traviata, La clemenza di Philharmoniker, London Symphony Die Meistersinger von Nürnberg, Giulio Tito, Die Meistersinger von Nürnberg i Orchestra, Filharmònica d’Israel, Cesare, Tosca, Norma, Cavalleria rusti- Carmen. Igualment, ha traduït a l’italià Gewandhausorchester de Leipzig, Phil- cana, Pagliacci, Maria Stuarda, Anna Vent du soir (J. Offenbach). Al llarg harmonia Orchestra, Orchestre Nati- Bolena, Il trovatore, Wozzeck, Rusalka, de la seva carrera ha treballat amb onal de França, Filharmònica Txeca, Elektra, Manon, La traviata, Così fan diversos directors: Piero Faggioni en Orchestra dell’Accademia Nazionale tutte, Don Giovanni, Tristan und Isolde, La fanciulla del West i Don Quichotte; di Santa Cecilia de Roma, London Pelléas et Mélisande, Madama Butterfly, David McVicar en el cicle de L’anell Philharmonic Orchestra, Münchner Der Rosenkavalier, Agrippina, L’inco- del nibelung, Les troyens i Die Meis- Philharmoniker, Boston Symphony ronazione di Poppea, Macbeth i Don tersinger von Nürnberg. També ha Orchestra, Cleveland Orchestra i Carlo, entre d’altres. En teatres com treballat amb Liliana Cavani, Alfredo Orchestre de París, entre d’altres. Del ara la Royal Opera House de Londres, Arias, Micha van Hoecke i Chiara 1988 al 1993 va ser director convidat Lyric Opera de Chicago, Sydney Opera Muti. La seva feina l’ha dut així mateix de la Wiener Staatsoper; del 1989 House, Teatro alla Scala de Milà, Scot- a l’Opera Holland Park de Londres, La al 1996, director principal de l’ORF- tish Opera de Glasgow, Théâtre des Monnaie de Brussel·les, Opéra Nati- RSO de Viena, i del 2002 al 2005, de Champs Élysées de París, La Monnaie onal de París, Welsh National Opera l’Orchestre de la Suisse Romande. Ha de Brussel·les, Teatre Mariïnski de de Cardiff, Teatro Real de Madrid, treballat als teatres de la Royal Opera Sant Petersburg, Oper Frankfurt, Maggio Musicale Fiorentino, i als festi- House de Londres, Opéra National de Deutsche Staatsoper de Berlín, Opéra vals de Glyndebourne i Buxton. Debutà París, Bayerische Staatsoper de Munic, National du Rhin d’Estrasburg; així com al Gran Teatre del Liceu la temporada San Francisco Opera, Deutsche Staat- als festivals de Glyndebourne i Ais de 2014/15 amb La traviata. soper de Berlín, Teatro dell’Opera de Provença. Debutà al Gran Teatre del Roma i Teatro Real de Madrid. Debutà Liceu la temporada 2006/07 amb al Gran Teatre del Liceu la temporada Manon, i hi ha tornat amb Adriana 1986/87 amb Götterdämmerung, i hi Lecouvreur (2 011/12), Agrippina ha tornat amb Die Walküre (1997/98) (2013/14) i La traviata (2014/15). i Andrea Chénier (2007/08). Biografies 80 / 81
ANDREW GEORGE ROBERT JONES JENNY TIRAMANI Coreògraf Escenògraf Figurinista Headshot
Abans de dedicar-se a les coreogra- Ha dissenyat escenografies per a més Al llarg de la seva trajectòria ha estat fies per a produccions d’òpera, va de trenta espectacles del West End dissenyadora associada al Theatre treballar com a ballarí per a Matthew de Londres i Broadway a Nova York. Royal Stratford East i directora de Bourne. Ha coreografiat les òperes En el terreny operístic ha treballat els disseny escènic al Shakespeare’s Andrea Chénier, Les troyens, Adriana títols d’Anna Bolena, Giulio Cesare, Globe Theater de Londres. L’any 2012 Lecouvreur, Salome, The turn of the Norma, Die Fledermaus, Don Carlos, va dissenyar el vestuari de Twelfth screw, Agrippina, Die Walküre, Die Andrea Chénier, Don Giovanni, Tristan Night per al West End i Broadway, que Entführung aus dem Serail, Die Meis- und Isolde, L’incoronazione di Poppea i li va merèixer el Premi Tony de l’any tersinger von Nürnberg, Giulio Cesare, L’elisir d’amore. A nombrosos teatres, 2014 com a millor disseny de vestuari, Carmen i La traviata, entre d’altres. com Metropolitan Opera de Nova a més d’una nominació el 2013 als Coreografies que ha presentat a la York, Oper Frankfurt, New National Premis Laurence Olivier. EL 2016 va Royal Opera House i English Nati- Theatre de Tòquio, Royal Opera House guanyar el Green Room Award de onal Opera de Londres, Lyric Opera i English National Opera de Londres, Melbourne al millor disseny de vestuari de Chicago, Royal Danish Opera de National Centre for the Perfor- per Le nozze di Figaro a la Sydney Copenhaguen, Teatro Regio de Torí, ming Arts de Pequín, San Francisco Opera House. Entre els seus treballs Grand Théâtre de Ginebra, Teatro Opera, Sydney Opera House, Wiener recents en el terreny operístic, hi Real de Madrid, Metropolitan Opera Staatsoper, Opéra National de París, trobem el vestuari per Andrea Chénier, de Nova York, Sydney Opera House, Deutsche Staatsoper de Berlín, Lyric Le nozze di Figaro, La clemenza di Tito, New National Theatre de Tòquio, Opera de Chicago; a més de festivals Anna Bolena i Orlando, entre d’altres. Wiener Staatsoper, Oper Frankfurt, com el de Glyndebourne. Debuta al Que s’han vist a la San Francisco Théâtre des Champs Élysées de Gran Teatre del Liceu. Opera, Royal Opera House de Londres, París, Deutsche Staatsoper de Berlín, Lyric Opera de Chicago, Metropolitan La Monnaie de Brussel·les, Teatro alla Opera de Nova York i Théâtre des Scala de Milà, Opéra National du Rhin Champs Élysées de París; a més del d’Estrasburg, així com als festivals de Festival d’Ais de Provença. Debuta al Glyndebourne i Salzburg. Debutà al Gran Teatre del Liceu. Gran Teatre del Liceu la temporada 2011/12 amb Adriana Lecouvreur, i hi ha tornat amb Agrippina (2013/14) i La traviata (2014/15). Andrea Chénier
ADAM SILVERMAN CONXITA GARCIA JONAS KAUFMANN Il·luminador Directora del Cor Andrea Chénier J. Hargreaves
Com a il·luminador ha treballat en Conxita Garcia és la directora del Cor Nascut a Munic, estudià cant a la dansa, teatre de text i òpera. Els seus del Gran Teatre del Liceu, càrrec que Hochschule für Musik und Theater treballs més recents inclouen els la projecta com una de les figures més München. Començà la seva carrera ballets dels títols The Wind i Aeternum, rellevants de la direcció coral de la seva al Teatre d’Òpera de Saarbrücken, i Andrea Chénier, Adriana Lecouvreur, generació. Nascuda a Barcelona, es poc després esdevingué membre de The second violinist i The last hotel graduà en direcció d’orquestra, direcció l’Òpera de Zuric. Després de debutar a (Enda Walsh i Donnacha Dennehy), de cor i cant. Va ser directora-funda- Nova York l’any 2006, no ha deixat de The turn of the screw, Les huguenots, dora del Cor Jove de l’Orfeó Català i cantar als principals teatres d’arreu del Aida, Le roi Arthus, Il turco in Italia, Un sotsdirectora de l’Orfeó Català. També món, com el Teatro alla Scala de Milà, ballo in maschera, Die Meistersinger ha estat directora del Cor dels Amics Opéra National de París, Wiener Staat- von Nürnberg, Deidamia, Ercole amante, de l’Òpera de Girona i presidenta de soper, Bayerische Staatsoper de Munic Tannhäuser, Der Schatzgräber, Pikovaia la Federació de Corals Joves de Cata- o Royal Opera House de Londres, Dama, La traviata i el cicle de L’anell lunya, amb qui va ser guardonada amb entre d’altres. L’any 2011 va prota- del nibelung de Wagner. Ha presentat el Premi Nacional de Cultura de la gonitzar un concert amb piano, amb alguns dels seus treballs a la Royal Generalitat de Catalunya (1994). Paral- Helmut Deutsch, a l’Òpera de Nova Opera House de Londres, Teatro Real lelament a l’activitat com a directora del York, esdeveniment que no es produïa de Madrid, Deutsche Oper de Berlín, cor del GTL i com a directora invitada des del recital de Luciano Pavarotti Opéra Bastille de París, Metropolitan d’altres agrupacions corals, desenvo- de l’any 1994. El seu repertori inclou Opera de Nova York, Nationale Opera lupa també una important labor peda- òpera italiana, francesa i alemanya, així d’Amsterdam, San Francisco Opera, gògica en cursos internacionals de com lieder francès, anglès i alemany, Bayerische Staatsoper de Munic, direcció coral. Ha realitzat nombrosos a més d’oratori i opereta. Les seves Israeli Opera de Tel Aviv; i al Festival concerts per les millors sales d’arreu actuacions a Londres, Nova York o d’Ais de Provença. Debutà al Gran d’Europa i nombrosos enregistraments Milà s’han pogut veure arreu del món Teatre del Liceu la temporada 2011/12 per a CD, DVD, ràdio i televisió. Debutà gràcies al cinema. El mes de juny amb Adriana Lecouvreur. al Gran Teatre del Liceu com a mestra passat va debutar en el rol d’Otello assistent del cor i ha col•laborat en la (Verdi) a Londres, un esdeveniment direcció musical de diferents produc- que va cridar l’atenció a nivell mundial. cions operístiques. Continuadora Debutà al Gran Teatre del Liceu la del l’estil de cant iniciat per Romano temporada 2004/05 amb la Missa Gandolfi i seguit per José Luis Basso, Solemnis (Beethoven), i hi ha tornat de qui Conxita Garcia en fou directora per interpretar el cicle lieder Winter- assistent, va ser nomenada directora reise (2013/14). titular del Cor del Gran Teatre del Liceu l’any 2015. Biografies 82 / 83
JORGE DE LEÓN ANTONELLO PALOMBI CARLOS ÁLVAREZ Andrea Chénier Andrea Chénier Carlo Gérard
Estudià cant amb Isabel G. Soto, Els darrers vint anys ha cantat en esce- Format al Conservatori de Màlaga, Giuseppe Valdengo i, des del 2004, naris internacionals de gran prestigi, també realitzà estudis de medicina. amb Alfonso G. Leoz. L’any 2004 com la Metropolitan Opera de Nova Des del seu debut, l’any 1990, ha obtingué el primer premi Gayarre York, Teatro alla Scala de Milà, Teatro cantat als principals teatres d’òpera i segon premi Aragall, fet que li va Regio de Torí, Teatro San Carlo de del món: Teatro alla Scala de Milà, permetre iniciar carrera internacional Nàpols, Teatro La Fenice de Venècia, Metropolitan Opera de Nova York, amb títols com ara Lucia di Lammer- Teatro dell’Opera de Roma i New Nati- Wiener Staatsoper, Opéra National moor, Gianni Schicchi, Il tabarro, onal Theatre de Tòquio, entre d’altres. de París, així com a pràcticament tots Macbeth, La vida breve, Andrea El seu repertori inclou els principals els teatres espanyols. L’han dirigit els Chénier, Aida, Cavalleria rusticana, personatges dramàtics de Verdi i mestres Lorin Maazel, Zubin Mehta, Carmen, Tosca, Le Cid, Il trovatore, Puccini, com Otello, Radamès (Aida), Riccardo Muti, Riccardo Chailly i Seiji Turandot, Madama Butterfly i Un ballo Don Alvaro (La forza del destino), Don Ozawa. L’any 2013 va rebre la Medalla in maschera, entre d’altres. Que ha Carlo, Calaf (Turandot), Cavaradossi d’Or del Gran Teatre del Liceu. També interpretat al Teatro alla Scala de Milà, (Tosca), Des Grieux (Manon Lescaut), ha obtingut dos premis Grammy (2001 Teatro Massimo de Palerm, Teatro Dick Johnson (La fanciulla del West), i 2005), el Premio Nacional de Música San Carlo de Nàpols, Palau de les Luigi (Il tabarro), Pinkerton (Madama del Ministeri de Cultura d’Espanya Arts de València, Wiener Staatsoper, Butterfly), Andrea Chénier, Canio (2003) i, entre d’altres, ha estat reco- Deutsche Staatsoper de Berlín, Metro- (Pagliacci) i Faust (Mefistofele). Debuta negut com el millor cantant masculí politan Opera de Nova York i Teatro al Gran Teatre del Liceu. en els Premis de la Crítica dels Amics Real de Madrid. A més, l’han dirigit del Liceu, per les seves successives mestres com Lorin Maazel o Zubin actuacions al Festival Castell de Pera- Mehta Debutà al Gran Teatre del lada, interpretant Carlo Gérard (Andrea Liceu la temporada 2008/09 amb Chénier, 2014) i Jago (Otello, 2015). La Simon Boccanegra, i hi ha tornat amb temporada 1995/96 cantà Giovanna Madama Butterfly (2012/13) i Tosca d’Arco al Palau de la Música Cata- (2013/14). lana en el marc de les temporades “a l’exili” a causa de l’incendi del 1994, i des d’aleshores ha cantat en diverses ocasions al teatre de La Rambla, les darreres amb Rigoletto i Don Giovanni la temporada 2016/17 i Un ballo in maschera (2017/18). Andrea Chénier
MICHAEL CHIOLDI SONDRA RADVANOVSKY JULIANNA DI GIACOMO Carlo Gérard Maddalena de Coigny Maddalena de Coigny P. AntonovP. D. Acosta
El baríton nord-americà té un ampli Formada a l’Òpera de Nova York al Graduada pel Merola Program i l’Ap- repertori i aquesta temporada té Lindemann Young Artists Develop- prentice Program de les òperes de previst interpretar el summe sacerdot ment Program, ha esdevingut una San Francisco i Santa Fe, el seu reper- (Samson et Dalila), Scarpia (Tosca), cantant habitual de la Metropolitan tori inclou els rols de Leonora (Il trova- Carlo Gérard (Andrea Chénier), Giorgio Opera, on la temporada 2015/16 tore), Amelia (Un ballo in maschera), Germont (La traviata), Tonio (Pagliacci), cantà les tres òperes del cicle Tudor Élisabeth (Don Carlos), Desdemona Jago (Otello), Hamlet, Enrico (Lucia di de Donizetti: Anna Bolena, Maria (Otello), Lucrezia (I due foscari), Lina Lammermoor), Marcello (La bohème), Stuarda i Roberto Devereux, tot conver- (Stiffelio), Elena (I vespri siciliani), Ford (Falstaff), així com la Novena tint-se en la primera d’assolir aquesta Tosca, Norma, Suor Angelica, Nedda Simfonia de Ludwig van Beethoven, fita a l’òpera americana. Aquesta (Pagliacci) i Valentine (Les huguenots). que interpretarà amb la Rochester temporada debuta en els rols de Ha actuat en teatres d’òpera d’arreu Philharmonic Orchestra. També té Paolina (Poliuto) i Maddalena (Andrea del món: Metropolitan Opera de Nova previst actuar les orquestres New Chénier), ambdós al Gran Teatre York, San Francisco Opera, Teatro alla York Philharmonic, National Symphony del Liceu. També té previst inter- Scala de Milà, Teatro dell’Opera de Orchestra i Houston Symphony pretar Amelia (Un ballo in maschera) Roma, Teatro La Fenice de Venècia, Orchestra. Ha cantat a nombrosos i Leonora (Il trovatore) a l’Opéra Nati- Maggio Musicale Fiorentino, Baye- teatres i auditoris, com ara la Virgina onal de París, així com oferir un recital rische Staatsoper de Munic i Teatro Opera, Dallas Opera, Palm Beach a l’Opera Philadelphia i al Gran Théâtre Real de Madrid, entre d’altres. Ha Opera, Austin Opera, Washington del Quebec, a més d’Anna Bolena a la cantat amb la Wiener Philharmoniker, National Opera, Royal Albert Hall de Canadian Opera Company de Toronto. New York Philharmonic, Israel Philhar- Londres i Utah Opera. Debuta al Gran El seu repertori inclou les grans hero- monic, Orchestre National de França, Teatre del Liceu. ïnes de Verdi: Aida, Luisa Miller, Elvira Los Angeles Philharmonic i Sinfónica (Ernani), Elena (I vespri siciliani) i Simón Bolívar, en aquests darrers dos Amelia (Simon Boccanegra). Ha actuat casos dirigida per Gustavo Dudamel. als principals escenaris del món, com Debuta al Gran Teatre del Liceu. són la Metropolitan Opera, Royal Opera House de Londres i Teatro alla Scala de Milà. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2011/12 amb Aida, i hi ha tornat amb Tosca (2013/14), Norma (2014/15), un recital amb piano (2016/17) i Poliuto (2017/18). Biografies 84 / 85
YULIA MENNIBAEVA GEMMA COMA-ALABERT SANDRA FERRÁNDEZ Bersi Bersi Comtessa de Coigny
Va guanyar diversos premis al Concurs Va obtenir el primer premi del Conser- Nascuda a Crevillent (Alacant), ha Francesc Viñas 2016, com el de millor vatori Nacional de París i es perfec- cantat als principals teatres espanyols, intèrpret russa. S’ha format sota el cionà a la Guildhall School of Music així com a l’Opéra Royal de Wallonie mestratge de Victor Minakov i, entre and Drama de Londres i a l’Opera de Lieja, Gran Teatro Nacional de els anys 2005 i 2010, al Conserva- Studio de Lió. Ha actuat a la Wheeler Lima, Washington National Opera, tori Txaikovski de Moscou, on cantà Opera House d’Aspen, Teatro Real de Teatro de la Zarzuela i Teatro Real a l’Opera Studio d’aquell centre el Madrid, Palau de les Arts de València, de Madrid; i també al Teatre Principal rol d’Orfeo (Orfeo ed Euridice) . L’a ny Teatro de la Maestranza de Sevilla, de Palma i al Palau de les Arts de 2015 es graduà a l’Academy of Choral ABAO de Bilbao, Ópera d’Oviedo, València. Ha treballat amb els mestres Arts de Moscou. Des de l’any 2010 Théâtre des Champs Élysées de Semyon Bychkov, Lorin Maazel, Pier és solista a la Kolob Novaya Opera París, així com al festival de Peralada, Giorgio Morandi, Juanjo Mena, Ottavio de Moscou, on ha interpretat els rols entre d’altres. El seu repertori inclou Dantone, Jesús López Cobos i Ivor de Fenena (Nabucco), Dido (Dido and Carmen, Così fan tutte, Die Zauberflöte, Bolton; i amb els directors d’escena Aeneas), Maddalena (Rigoletto), Olga La sonnambula, La traviata, Otello, Les Emilio Sagi, Giancarlo del Monaco i (Ievgueni Onieguin), Tisbe (La Cene- contes d’Hoffmann, Madama Butterfly i Gustavo Tambascio. Entre els seus rentola), Myrtale (Thaïs), Fiódor (Borís Suor Angelica. Debutà al Gran Teatre compromisos recents trobem Carmen, Godunov) i Kontxakovna (El príncep del Liceu la temporada 2003/04 La malquerida, Don Gil de Alcalá i El Ígor), entre d’altres. A l’Opera Studio de amb L’enfant et les sortilèges, i hi ha sombrero de tres picos, entre d’altres. Zuric la temporada passada interpretà tornat amb Les contes d’Hoffmann Debutà al Gran Teatre del Liceu Cavalleria rusticana, Otello i L’enfant et i Madama Butterfly (2012/13); L’At- la temporada 2013/14 amb Suor les sortilèges. Debuta escènicament làntida, La sonnambula i Suor Ange- Angelica, i hi ha tornat amb Lucia di al Gran Teatre del Liceu, després de lica (2013/14); La traviata, Rigoletto i Lammermoor (2015/16). participar en el concert del Concurs Così fan tutte (2014/15), i Le nozze di Francesc Viñas l’any 2016. Figaro, Rèquiem de Mozart i Rigoletto (2016/17). Andrea Chénier
ANNA TOMOWA-SINTOW ELENA ZAREMBA FERNANDO RADÓ Madelon Madelon Roucher
Formada a Sofia (Bulgària), debutà Començà la seva carrera al Teatre Vencedor del concurs internacional a l’Oper Leipzig i poc després a la Bolxoi de Moscou cantant els princi- de cant Neue Stimmen 2007 (amb 21 Deutsche Staatsoper de Berlín. El seu pals rols del repertori rus. Al llarg de anys), fou immediatament convidat per ampli repertori inclou obres de Mozart, la seva carrera ha cantat al Teatro alla Daniel Barenboim per perfeccionar-se Verdi, Wagner, Puccini i Richard Scala de Milà, Royal Opera House de a la seva Opera Studio. També va ser Strauss, entre d’altres. Amb papers Londres, Metropolitan Opera de Nova guanyador argentí del premi BBC com ara Violeta (La traviata), Aida, York, Opéra National de París, San Cardiff Singer of the World el 2009, a Amelia (Un ballo in maschera i Simon Francisco Opera, Washington Nati- més de finalista als premis Operalia del Boccanegra), Leonora (Il trovatore i La onal Opera, New National Theatre 2011. Al llarg de la seva trajectòria ha forza del destino), Desdemona (Otello), de Tòquio, Teatro Comunale de pogut cantar a la Royal Opera House Tosca, Cio-Cio-San (Madama Butterfly), Bolonya, Opera de Florència, Arena de Londres, Teatro alla Scala de Milà, Turandot, Norma, Santuzza (Cavalleria de Verona, Accademia Nazionale Opéra National de París, Teatro Real rusticana), etc. Ha treballat a la Metro- di Santa Cecilia de Roma, Wiener de Madrid, Deutsche Staatsoper de politan Opera de Nova York, Teatro Staatsoper, Deutsche Staatsoper de Berlín, Opéra de Montecarlo i Teatro alla Scala de Milà, Wiener Staatsoper, Berlín i Bayerische Staatsoper de Colón de Buenos Aires. El seu reper- Opéra National de París, Royal Opera Munic, entre d’altres. Ha estat dirigida tori inclou, entre d’altres, Colline House de Londres, Lyric Opera de pels mestres Carlos Kleiber, Bernard (La bohème), Escamillo (Carmen), Chicago o Bayerische Staatsoper de Haitink, Claudio Abbado, James Don Giovanni, Figaro (Le nozze di Munic, així com al Festival de Salzburg. Conlon, Christoph von Dohnányi, Figaro), Oroveso (Norma), Sir Giorgio L’han dirigida els mestres Herbert von Vladimir Jurowski, James Levine, (I puritani), Timur (Turandot), príncep Karajan, Carlos Kleiber, Karl Böhm, Wolfgang Sawallisch, Vladímir Ashke- de Bouillon (Adriana Lecouvreur), Riccardo Muti, Claudio Abbado, James nazi, Daniel Barenboim, Nello Santi, Goffredo (Il pirata) i Monterone (Rigo- Levine, Colin Davis, Bernard Haitink, Fabio Luisi, Valery Gergiev, Michel letto). Debutà al Gran Teatre del Liceu Lorin Maazel, Zubin Mehta i Daniel Plasson, Daniel Oren, Myung-Whun la temporada 2012/13 amb Il pirata, i Barenboim. Debutà al Gran Teatre Chung, Yuri Temirkanov o Giuseppe hi ha tornat amb La traviata (2014/15) del Liceu la temporada 1989/90 amb Sinopoli. Debutà al Gran Teatre del i La bohème (2015/16). Simon Boccanegra, i hi ha tornat amb Liceu la temporada 2005/06 amb La Un ballo in maschera (1990/91), un Gioconda, i hi ha tornat amb Khovant- recital (1992/93), un concert amb xina i Pikovaia Dama (2009/10). obres d’Strauss (1995/96), Salome (1998/99) i Turandot (1999/2000). Biografies 86 / 87
TONI MARSOL FERNANDO LATORRE MANEL ESTEVE Pietro Fléville Fouquier Tinville Mathieu A. Bofill
Inicià els estudis musicals al Conser- Estudià grau superior de cant, compo- Nascut a Barcelona, es formà musi- vatori de Cervera i els continuà al sició i orquestració, pedagogia musical, calment al Conservatori Municipal i va Superior del Liceu amb Carmen com també el grau mitjà de piano i estudiar cant amb el seu pare, Vicenç Bustamante, que culminà amb el viola. El seu repertori inclou Dulcamara Esteve. Va debutar el 1997 amb el premi d’honor. El seu repertori inclou (L’elisir d’amore), Don Alfonso (Così fan rol de Joaquín de la sarsuela La del rols com són Papageno (Die Zauber- tutte), Don Magnifico (La Cenerentola), manojo de rosas. El 1999 va cantar per flöte), Figaro (Le nozze di Figaro), Don Bartolo (Il barbiere di Siviglia), Gero- primer cop, com a solista, els rols de Giovanni i Leporello (Don Giovanni), nimo (Il matrimonio segreto), Leporello Fiorello i l’oficial d’Il barbiere di Siviglia. Marcello (La bohème), Scarpia (Tosca), (Don Giovanni), Figaro (Le nozze di A més, ha actuat en títols com Poliuto Escamillo (Carmen), Don Magnifico Figaro), Taddeo (L’italiana in Algeri), a l’ABAO de Bilbao, Enrico (Lucia i Dandini (La Cenerentola), Germont Don Quijote (El retablo de Maese di Lammermoor) a l’Òpera Nacional (La traviata), Jago (Otello), Malatesta Pedro), Pascual (Marina) i el mestre (Il Polonesa de Varsòvia, Schaunard (Don Pasquale) o Dulcamara (L’elisir maestro di cappella); a més de cantar (La bohème) al Festival de Pera- d’amore), entre d’altres. Ha col·laborat oratori, sarsuela o obres contemporà- lada i al Teatro de la Maestranza de en diverses ocasions amb La Capella nies, com ara Don Quijote de Cristóbal Sevilla, on també ha cantat Sonora Reial de Catalunya, dirigida per Jordi Halffter, Hangman! Hangman! / The (La fanciulla del West); el general (El Savall, i també ha treballat amb els Town of Greed de Lleonard Balada, rey que rabió) al Palau de les Arts de mestres Michel Plasson, Gianandrea Tarde de poetas de Luis de Pablo o València, i Papageno (Die Zauberflöte) Noseda, Evelino Pidò, Pablo Heras- Zuk zer dezu de Félix Ibarrondo. Ha a Oviedo, entre d’altres. Debutà al Casado, Josep Pons, Antoni Ros- cantat a la majoria de teatres espa- Gran Teatre del Liceu la temporada Marbà, Víctor Pablo Pérez, Andrew nyols i ha estat dirigit per Marco Armi- 2006/07 amb Don Carlos, i hi ha Davis i Riccardo Frizza. Debutà al liato, Antoni Ros-Marbà, Luis Cobos, tornat en nombroses ocasiones, les Gran Teatre del Liceu la temporada Miquel Ortega, Edoardo Müller, Günter darreres amb Lulu i Der Freischütz 2000/01 amb un recital al Foyer. Neuhold, Antonello Allemandi, Romano (2 010/11), La bohème (2 011/12), Les Posteriorment hi ha actuat en Rusalka Gandolfi, Stefano Ranzani, Alberto contes d’Hoffmann (2012/13), Cendri- (2012/13), Cendrillon i Il prigioniero Zedda i Maximiano Valdés. Debutà al llon i Tosca (2013/14), Benvenuto (2013/14), La traviata (2014/15) i Don Gran Teatre del Liceu la temporada Cellini (2015/16) i Il viaggio a Reims Giovanni i Rigoletto (2016/17). 2015/16 amb La bohème. (2017/18). Andrea Chénier
FRANCISCO VAS MARC SALA CHRISTIAN DÍAZ L’Incredibile Abate Majordom / Schmidt
Nascut a Saragossa, va estudiar cant Nascut a Barcelona, estudia al Format al Conservatori de Bogotà, i violí a Barcelona. Va debutar amb El Conservatori Superior del Liceu amb a l’Accademia Internazionale di Arte giravolt de maig i Il barbiere di Siviglia. Eduard Giménez, i al Conservatori Lirico d’Osimo i a l’Escuela Superior Ha actuat, entre d’altres, al Teatro de València amb Ana Luisa Chova. de Canto de Madrid, ha interpretat Real i Teatro de la Zarzuela de Madrid, Ha participado en cursos i classes rols com Massetto (Don Giovanni), Teatro de la Maestranza de Sevilla, magistrals de Montserrat Caballé, Sarastro (Die Zauberflöte), Don Palacio Euskalduna de Bilbao, Opéra Raúl Giménez, Dolora Zajick i Jaume Pasquale, Dulcamara (L’elisir d’amore), Bastille de París, Teatro Nacional de Aragall. També ha fet estudis d’història Haly (L’italiana in Algeri), Mendo de São Carlos de Lisboa, així com als de l’art a la Universitat Autònoma de Quexada (Pelagio), Edmondo (Re Lear), teatres de Santiago de Compostel·la Barcelona. L’any 2006 debutà en el rol Sparafucile i Monterone (Rigoletto), o Oviedo; a més dels festivals de de Tamino amb l’Escola d’Òpera dels Samuel (Un ballo in maschera), Pistola Granada i Peralada. El seu repertori Amics de l’Òpera de Sabadell, i des (Falstaff), Vaudemont (I vespri siciliani), inclou l’Incredibile (Andrea Chénier), d’aleshores ha participat en diverses majordom i Schmidt (Andrea Chénier), Scaramuccio (Ariadne auf Naxos), produccions de l’associació. Entre els Bonzo (Madama Butterfly) i Colline (La Cassio (Otello), Guillot de Morfontaine teatres i auditoris on ha cantat figuren bohème), entre d’altres. Papers que (Manon), Goro (Madama Butterfly), el Palau de la Música Catalana, Audi- ha interpretat en teatres, auditoris i Bob Boles (Billy Budd), Armand des tori de Barcelona, Teatro Campoamor festivals a Colòmbia, Itàlia i Espanya: Grieux (Boulevard Solitude), Arbace d’Oviedo, Ópera Las Palmas, Teatro Teatro Real de Madrid i Auditorio Naci- (Idomeneo) i Pang (Turandot), entre Arriaga Antzokia de Bilbao, Palau de onal de Madrid, Palau de les Arts de d’altres. Debutà al Gran Teatre del les Arts de València, Teatro Comu- València, Teatro Campoamor d’Oviedo, Liceu la temporada 1993/94 amb nale de Treviso, Teatro Comunale de i al Teatro Colón de Bogotà. L’han La fille du régiment i hi ha tornat en Ferrara, Teatro Nacional de Panamà dirigit els mestres Roberto Abbado, nombroses ocasions, les darreres i Teatro Municipal de Caracas, entre Andrés Orozco, Thomas Sanderling, amb Adriana Lecouvreur (2 011/12), d’altres. Ha enregistrat l’òpera Alba Lothar Koenigs, Ramón Tebar, i els Les contes d’Hoffmann i Das Rheingold eterna d’Albert Guinovart, així com directors d’escena Davide Livermore (2012/13), Tosca (2013/14), Norma i Le siège de Corinthe amb el Festival i Jean-Louis Pichon. Debuta al Gran Carmen (2014/15), Benvenuto Cellini Rossini de Wildbad. Debutà al Gran Teatre del Liceu. i Simon Boccanegra (2015/16) i Tristan Teatre del Liceu la temporada 2013/14 und Isolde aquesta mateixa temporada. amb l’espectacle infantil La petita flauta màgica, producció que cantà de nou les temporades 2016/17 i 2017/18. Biografies 88 / 89
DAVID SÁNCHEZ FIGURACIÓ Dumas Ballarins Marc Ibáñez Cristina Miralles Valentín Pagliaricci Laura Ruiz
Nenes Nicole Campdepadrós Jana Garcia Beatrix Halfverson Oviedo Martina Pazos Ha treballat als escenaris del Teatro Nens Real i Auditorio Nacional de Madrid, Adrià Aguallo Gran Teatre del Liceu, i a les ciutats Julià Bargalló de la Corunya, Oviedo, Sevilla, Palma, Izan Bolaño Màlaga, El Escorial, Pamplona, Gijón, Arcadi Costa Castelló de la Plana, Saragossa, Pau Costa Santander o València. El seu repertori Pol Garcia inclou els rols de Caronte (L’ O r feo), Roger Guasch Bartolo (Le nozze di Figaro), Sarastro Jan Llorens (Die Zauberflöte), Don Basilio (Il Pepe Mischev barbiere di Siviglia), Sparafucile (Rigo- Guiu Oliver letto), Ferrando (Il trovatore), el rei Adrià Subirana (Aida), Pistola (Falstaff), Colline (La Roc Vilaró bohème), Timur (Turandot) i Tom (Un ballo in maschera). L’han dirigit els Figuració dones mestres James Conlon, Yves Abel, Lidia Hill Ivor Bolton, Semyon Bychkov, Dietrich Júlia Lara Fischer-Dieskau, Pedro Halffter, Cristina Padilla Ramón Tebar, Keri-Lynn Wilson i Mercè Recacha Alberto Zedda. Debutà al Gran Teatre Elba Romero del Liceu la temporada 2016/17 amb Cecilia Segado Macbeth. Figuració homes Adrià Ardila Julian Bergonzini Santiago Bernardi Enric Bofill Pere Bohigas Alfredo Crespo Albert Estengre Pol Figuerola Oscar Foronda Oriol Guillem Javier López Josu Mentxaca David Ortega Miquel Roca Alexandre Romero Jaume Ruiz Marc Velasco Andrea Chénier
COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
El Cor del Gran Teatre del Liceu neix juntament amb el teatre el 1847 i protagonitza des d’aleshores les estrenes a l’estat espanyol de la pràctica totalitat del repertori operístic, del barroc als nostres dies.
Al llarg d’aquests gairebé 170 anys, el Cor del GTL ha estat dirigit per les més grans batutes, d’Arturo Tosca- nini a Erich Kleiber, d’Otto Klemperer a Hans Knap- perstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti o Kirill Petrenko, i per els més grans directors d’escena.
El Cor del GTL s’ha caracteritzat històricament per una vocalitat molt adequada per a l’òpera italiana, conso- lidant un estil de cant de la mà del gran mestre italià Romano Gandolfi assistit pel mestre Vittorio Sicuri, que en fou el director titular al llarg d’onze anys i que creà una escola que ha tingut continuïtat amb José Luis Basso i actualment amb Conxita García. També han estat directors titulars del Cor Peter Burian, Andrés Máspero i William Spaulding. Biografies 90 / 91
Sopranos I Mezzo-sopranos Tenors II Baixos Margarida Buendia Teresa Casadellà Omar A. Jara Miguel Ángel Currás Olatz Gorrotxategi Rosa Cristo Graham Lister Dimitar Darlev Carmen Jimenez Isabel Mas Josep Lluís Moreno Ignasi Gomar Glòria López Pérez Marta Polo Carles Prat Ivo Mischev Raquel Lucena Olga Szabo Florenci Puig Mariano Viñuales Encarna Martínez Guisela Zannerini Emili Rosés Raquel Momblant Eun Kyung Park Contralts Barítons Maria Such Mariel Aguilar Xavier Comorera Sandra Codina Gabriel Diap Sopranos II Hortènsia Larrabeiti Ramon Grau Núria Cors Yordanka Leon Lucas Groppo Mariel Fontes Elizabeth Maldonado Plamen Papazikov Mª Dolors Llonch Ingrid Venter Joan Josep Ramos Monica Luezas Miquel Rosales Anna Oliva Tenors I Mª Àngels Padró Daniel M. Alfonso Angèlica Prats Josep Mª Bosch Elisabet Vilaplana José Luis Casanova Helena Zaborowska Sung Min Kang Xavier Martínez José Antº Medina Joan Prados Llorenç Valero Andrea Chénier
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és l’or- questra més antiga de l’Estat espanyol.
Durant gairebé 170 anys d’història, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu ha estat dirigida per les més grans batutes, d’Arturo Toscanini a Erich Kleiber, d’Otto Klem- perer a Hans Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti o Kirill Petrenko.
Ha estat la protagonista de les estrenes del gran reper- tori operístic a la península ibèrica del barroc als nostres dies i al llarg de la seva història ha dedicat també una especial atenció a la creació lírica catalana.
Va fer el seu debut el 1847 amb un concert simfònic dirigit per Marià Obiols, essent la primera òpera Anna Bolena, de Donizetti. Des de llavors ha actuat de forma continuada durant totes les temporades del Teatre.
Després de la reconstrucció de 1999, han estat direc- tors titulars Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder (2008–2012) i, des de setembre del 2012, Josep Pons. Biografies 92 / 93
Violí I Violoncel Trompa Kostadin Bogdanoski Concertino Peter Thiemann * Arturo Nogués * Olga Aleshinsky C. Associat Guillaume Terrail Ass. Solista Carles Chordà Eva Pyrek * Mathias Weinmann Ass. Solista Enrique J. Martínez Birgit Euler * Esther Clara Braun Carles Chordá Sanz Renata Tanollari Carme Comeche Oleg Shport Òscar Alabau Trompeta Yana Tsanova Juan Manuel Stacey Josep Anton Casado * Margaret Bonham Anastasia Laskova David Alcaraz Sergey Maiboroda Raúl Calvo Raúl Suárez Ariadna Torner Contrabaix Marta Wasilewicz Joaquín Arrabal * Trombó Paola Caballero Cristian Sandu Ass. Solista Juan González * Paula Banciu Francesc Lozano David Morales Noemí Molinero Àlex Forriols Violí II Javier Fierro Christo Kasmetski * Tuba Rodica Monica Harda Ass. Solista Flauta Jose Miguel Bernabeu * Liu Jing Ass. Solista André Cebrian * Mercè Brotons Paula Martínez Timpani Andrea Ceruti Sandra Luisa Batista (picc) * Salva Soler * Charles Courant Mijai Morna Oboè Percussió Kalina Macuta Òscar Diago * Jordi Mestres Piotr Jeczmyk Enric Pellicer Ferran Armengol Alexandre Polonsky Emili Pascual (CA) * Mario García Annick Puig Jeremy Friedmann (Banda) Sergi Puente Clarinet Magdalena Kostrzewska Liam Harman * Arpa José Antonio Gómez Nieblas Tiziana Tagliani * Viola Germán Clavijo * Fagot Fulgencio Sandoval Ass. Solista Guillermo Salcedo * Claire Bobij Francesc Benítez * Bettina Brandkamp Franck Tollini Josep Bracero Irene Val, Laura Erra Peter Bucknell
* Solistes En cursiva: assistències Andrea Chénier
Direcció: Nora Farrés Coordinació: Sònia Cañas i Helena Escobar Continguts: Albert Galceran i Jaume Radigales Col·laboradors en aquest programa: Jordi Fernández M., Albert Galceran, Javier Pérez Senz, Jaume Radigales, Jesús Ruíz Mantilla, Jaume Tribó i Alain Verjat Disseny: Maneko. Jofre Mañé Disseny original: Lídia Torrents Fotògrafs: Antoni Bofill, Bill Cooper, Christian Machío, Antoni Ras Rigau, Estudi Martí
Impressió: Dilograf, S. L. Dipòsit Legal: B 19279-2017
Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies
Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments: [email protected]
El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)