SCHUBERT III 11 de febrer de 2018

Johann Wolfgang von Goethe Ganymed Ganimedes

Wie im Morgenglanze En la resplendor del sol, Du rings mich anglühst, t’encens al voltant meu, Frühling, Geliebter! estimada primavera! Mit tausendfacher Liebeswonne Amb mil delícies amoroses, Sich an mein Herze drängt el sagrat sentiment Deiner ewigen Wärme del teu etern ardor Heilig Gefühl, s’apodera del meu cor, Unendliche Schöne! bellesa infinita! Dass ich dich fassen möcht’ Si pogués estrènyer-te In diesen Arm! entre els meus braços!

Ach, an deinem Busen Ai, m’ajec en el teu pit, Lieg’ ich und schmachte, i em marfonc; Und deine Blumen, dein Gras les teves flors, la teva herba, Drängen sich an mein Herz. es premen contra el meu cor. Du kühlst den brennenden Apagues la set ardent Durst meines Busens, del meu pit, Lieblicher Morgenwind! amable brisa matinal! Ruft drein die Nachtigall Em crida amorós el rossinyol Liebend mach mir aus dem Nebeltal. des de la vall boirosa. Ich komm’, ich komme! Ja vinc, ja vinc! Ach wohin, wohin? A on? Ai, a on?

Hinauf! strebt’s hinauf! Amunt! Sempre amunt! Es schweben die Wolken Suren els núvols Abwärts, die Wolken a dalt, s’inclinen Neigen sich der sehnenden Liebe. cap a l’amor anhelant. Mir! Mir! A mi! A mi! In eurem Schosse En la vostra sina, Aufwärts! amunt! Umfangend umfangen! Abraçant-me, abraceu-me! Aufwärts an deinen Busen, Amunt, Alliebender Vater! en la vostra sina, pare de tot amor! Ernst Schulze Im Frühling En primavera

Still sitz ich an des Hügels Hang, M’assec callat a la falda del turó, Der Himmel ist so klar, el cel és molt clar, Das Lüftchen spielt im grünen Tal, les brises juguen en la verda vall, Wo ich beim ersten Frühlingsstrahl on, amb els primers raigs de la primavera, Einst, ach, so glücklich war. una vegada, ai!, vaig ser tan feliç.

Wo ich an ihrer Seite ging On jo anava al seu costat So traulich und so nah, tan confiat i tan a prop, Und tief im dunkeln Felsenquell i on, en el fons de l’obscura font entre les roques, Den schönen Himmel blau und hell, veia el cel bell, blau i diàfan, Und sie im Himmel sah. i a ella en el cel.

Sieh, wie der bunte Frühling schon Mira, la primavera virolada Aus Knosp’ und Blüte blickt! ens contempla ja des de les poncelles i les flors! Nicht alle Blüten sind mir gleich, No totes les flors són iguals per a mi, Am liebsten pflückt’ ich von dem Zweig, m’agrada més collir-les de la branca Von welchem sie gepflückt. on ella les collia!

Denn alles ist wie damals noch, Car tot és com era abans, Die Blumen, das Gefild; les flors, els camps; Die Sonne scheint nicht minder hell, el sol no brilla menys clar, Nicht minder freundlich schwimmt im Quell ni en la font es reflecteix menys amable Das blaue Himmelsbild. la imatge del cel blau. Es wandeln nur sich Will und Wahn, Només varien els desigs i les il·lusions, Es wechseln Lust und Streit, canvien els plaers i els combats; Vorüber flieht der Liebe Glück, passa volant la felicitat de l’amor, Und nur die Liebe bleibt zurück, i només queda l’amor, Die Lieb’ und ach, das Leid! l’amor i, ai!, el dolor!

O wär ich doch ein Vöglein nur Ah, si pogués ser un ocellet Dort an dem Wiesenhang! allà a la falda del prat, Dann blieb’ ich auf den Zweigen hier, llavors em posaria en aquella branca, Und säng ein süsses Lied von ihr, i hi entonaria una dolça cançó sobre ella Den ganzen Sommer lang. durant tot l’estiu.

Friedrich von Schiller Strophe aus “Die Götter Griechenlands” Estrofa d’“Els déus de Grècia”

Schöne Welt, wo bist du? Kehre wieder Món formós, on ets? Torna, Holdes Blütenalter der Natur! dolça època daurada de la natura! Ach, nur in dem Feenland der Lieder Ai, només en els país de fades de les cançons Lebt noch deine fabelhafte Spur. viu encara la teva empremta fabulosa! Ausgestorben trauert das Gefilde, El paisatge despoblat està de dol, Keine Gottheit zeigt sich meinem Blick, cap déu no pot veure la meva mirada; Ach, von jenem lebenwarmen Bilde ai, d’aquella imatge plena de vida, Blieb der Schatten nur zurück. només en queden les ombres!

Matthäus von Collin El nan

Im trüben Licht verschwinden schon die Berge, Les muntanyes s’esvaeixen ja a la llum grisenca, Es schwebt das Schiff auf glatten Meereswogen, el vaixell sura per la llisa superfície del mar, Worauf die Königin mit ihrem Zwerge. portant la reina i el seu nan.

Sie schaut empor zum hochgewölbten Bogen, Ella mira enlaire, cap a l’arc de la volta celestial, Hinauf zur lichtdurchwirkten blauen Ferne; cap a la llunyania blava ornada per les llums Die mit der Milch des Himmels blass durchzogen. que passen pàl·lides per la Via Làctia.

„Nie, nie habt ihr mir gelogen noch, ihr Sterne,“ “Mai, mai m’heu enganyat, estrelles, So ruft sie aus, „bald werd’ ich nun entschwinden, crida, aviat hauré desaparegut, Ihr sagt es mir, doch sterb’ ich wahrlich gerne.“ m’ho esteu dient, però jo moriré contenta.”

Da tritt der Zwerg zur Königin, mag binden Llavors va el nan cap a la reina i comença a lligar, Um ihren Hals die Schnur von roter Seide, al voltant del seu coll, una cinta de seda roja, Und weint, als wollt’ er schnell vor Gram erblin- i plora, com si volgués quedar-se cec per la pena. den. Diu: “Tu ets la culpable d’aquesta desgràcia, Er spricht: „Du selbst bist schuld an diesem Leide, car m’has abandonat pel rei, Weil um den König du mich hast verlassen, i ara la teva mort és l’únic que m’alegra. Jetzt weckt dein Sterben einzig mir noch Freude. M’odiaré a mi mateix eternament Zwar werd’ ich ewiglich mich selber hassen, per haver-te donat la mort amb aquestes mans, Der dir mit dieser Hand den Tod gegeben, però ara has d’esblaimar-te cap a una tomba Doch musst zum frühen Grab du nun erblassen.“ prematura.”

Sie legt die Hand aufs Herz voll jungem Leben, Ella posa la mà sobre el seu cor jove tan ple de Und aus dem Aug’ die schweren Tränen rinnen, vida, Das sie zum Himmel betend will erheben. i pesades llàgrimes brollen dels seus ulls, que eleva al cel en una pregària. „Mögst du nicht Schmerz durch meinen Tod gewinnen!“ “La meva mort no t’ha d’entristir” Sie sagt’s, da küsst der Zwerg die bleichen Wan- li diu, i quan el nan besa les seves galtes gen, perd tot seguit el coneixement. D’rauf alsobald vergehen ihr die Sinnen. El nan contempla la dona, presa per la mort, Der Zwerg schaut an die Frau, von Tod befangen, i la tira al fons del mar amb les seves pròpies Er senkt sie tief ins Meer mit eig’nen Handen. mans. Ihm brennt nach ihr das Herz so voll Verlangen, El seu cor li crema amb tan gran desig d’ella, An keiner Küste wird er je mehr landen. que mai més desembarcarà en cap costa. Wehmut Melangia

Wenn ich durch Wald und Fluren geh’, Quan vaig pels boscos i pels camps Es wird mir dann so wohl und weh sento alegria i tristesa In unruhvoller Brust. en el meu pit profund i silenciós. So wohl, so weh, wenn ich die Au Alegria i tristesa quan contemplo In ihrer Schönheit Fülle schau’, els prats en la plenitud de la seva bellesa Und all die Frühlingslust. i totes les delícies de la primavera.

Denn was im Winde tönend weht, Car tot el que respira amb els vents sonors, Was aufgetürmt gen Himmel steht, tot el que s’apila sota el cel, Und auch der Mensch, so hold vertraut i també l’home, tan confiat, Mit all der Schönheit, die er schaut, tota la bellesa que contempla, Entschwindet, und vergeht. s’extingirà i desapareixerà.

Friedrich Leopold, Graf zu Stolberg-Stolberg Per a cantar sobre l’aigua

Mitten im Schimmer der spiegelnden Wellen Enmig del centelleig de les onades jogasseres, Gleitet, wie Schwäne, der wankende Kahn; llisca, com un cigne, la barca insegura; Ach, auf der Freude sanft schimmernden Wellen ai, i sobre les suaus ones espurnejants de l’alegria, Gleitet die Seele dahin wie der Kahn; llisca, com la barca, la meva ànima; Denn von dem Himmel herab auf die Wellen des de dalt del cel sobre les ones Tanzet das Abendrot rund um den Kahn. dansa la claror del capvespre al voltant de la barca.

Über den Wipfeln des westlichen Haines Damunt els cims dels boscos de ponent Winket uns freundlich der rötliche Schein; ens saluda amable la rogent resplendor; Unter den Zweigen des östlichen Haines sota les branques dels boscos d’orient, Säuselt der Kalmus im rötlichen Schein; murmuren les canyes en la rogent resplendor; Freude des Himmels und Ruhe des Haines l’alegria del cel i la pau dels boscos Atmet die Seel’ im errötenden Schein. les respira l’ànima en la vermellor del vespre.

Ach, es entschwindet mit tauigem Flügel Ai, el temps se m’escapa amb ales plenes de rosada Mir auf den wiegenden Wellen die Zeit. sobre el bressoleig de les onades; Morgen entschwinde mit schimmerndem Flügel se m’escaparà demà el temps amb ales Wieder wie gestern und heute die Zeit, resplendents Bis ich auf höherem strahlendem Flügel com se m’escapà ahir i se m’ha escapat avui. Selber entschwinde der wechselnden Zeit. Fins que jo mateix m’escapi del temps canviant, sota unes ales més altes i brillants. Jakob Nicolaus von Craigher de Jachelutta Totengräbers Heimwehe Nostàlgia de l’enterrador

O Menschheit, o Leben! Oh, humanitat! Oh, vida! Was soll’s? o was soll’s? Per què? Per què? Grabe aus, scharre zu! Excavar i cobrir la terra! Tag und Nacht keine Ruh! Dia i nit sense descans! Das Treiben, das Drängen, Les presses, les afliccions! Wohin? o wohin? A on? Oh, a on? »Ins Grab, tief hinab!« “Cap a la tomba... ben al fons!”

O Schicksal, o traurige Pflicht Oh, destí, oh, tràgic deure, Ich trag’s länger nicht! no t’aguanto més! Wann wirst du mir schlagen, Quan arribaràs, O Stunde der Ruh? hora del repòs? O Tod! komm und drücke Oh, mort! Vine i tanca Die Augen mir zu! els meus ulls! Im Leben, da ist’s ach! so schwül La vida és tan pesada! Im Grabe so friedlich, so kühl! I tan tranquil·la la tomba!Tan fresca! Doch ach! wer legt mich hinein? Però, ai!, qui m’hi posarà? Ich stehe allein, so ganz allein! Estic sol, tot sol!

Von allen verlassen, Abandonat per tots, Dem Tod nur verwandt, emparentat només amb la mort, Verweil ich am Rande, em quedo a la vora, Das Kreuz in der Hand, amb la creu a la mà, Und starre mit sehnendem Blick i contemplo amb mirada melangiosa Hinab, ins tiefe Grab! la profunda, profunda tomba!

O Heimat des Friedens, Oh, país de la pau, Der Seligen Land, terra santa, An dich knüpft die Seele la meva ànima s’aferra a tu Ein magisches Band! amb màgic lligam! Du winkst mir von ferne, Em crides des de la llunyania, Du ewiges Licht! llum eterna! Es schwinden die Sterne, S’esvaeixen les estrelles, Das Auge schon bricht, - s’enterboleixen els meus ulls! Ich sinke, ich sinke! Ja baixo, ja baixo! Ihr Lieben, ich komme! Estimats, ja vinc!

Johann Georg Jacobi Am Tage aller Seelen En el Dia dels Difunts

Ruhn in Frieden alle Seelen, Descansin en pau totes les ànimes! Die vollbracht ein banges Quälen, Les que han acabat el seu inquiet turment, Die vollendet süssen Traum, les que han acabat els dolços somnis, Lebenssatt, geboren kaum, les que, cansades de viure tantost nascudes, Aus der Welt hinüber schieden: s’han acomiadat del món: Alle Seelen ruhn in Frieden! totes les ànimes descansin en pau!

Liebevoller Mädchen Seelen, Ànimes d’encisadores noies, Deren Tränen nicht zu zählen, de les que no es poden comptar les llàgrimes, Die ein falscher Freund verliess, abandonades per un fals amic Und die blinde Welt verstiess: i rebutjades per un món encegat: Alle, die von hinnen schieden, Totes, les que es van acomiadar aquí, Alle Seelen ruhn in Frieden! totes les ànimes descansin en pau!

Und die nie der Sonne lachten, I aquelles que mai van somriure al sol, Unterm Mond auf Dornen wachten, i vetllaren sobre espines a la llum de la lluna, Gott, im reinen Himmelslicht, esperant el dia en què veurien la cara de Déu, Einst zu sehn von Angesicht: en la pura llum celestial. Alle, die von hinnen schieden, Totes, les que es van acomiadar aquí, Alle Seelen ruhn in Frieden! totes les ànimes descansin en pau!

Johann Mayrhofer Fahrt zum Hades Viatge a l’Hades

Der Nachen dröhnt, Cypressen flüstern, La barca oscil·la, murmuren els xiprers, Horch, Geister reden schaurig drein; escolteu com criden uns horribles esperits; Bald werd’ ich am Gestad’, dem düstern, aviat arribaré a la tètrica riba, Weit von der schönen Erde sein. lluny de la bella terra.

Da leuchten Sonne nicht, noch Sterne, Allà no lluu el sol, ni les estrelles, Da tönt kein Lied, da ist kein Freund. no sona cap cançó, no hi ha amics. Empfang die letzte Träne, o Ferne, Rep l’última llàgrima, oh, llunyana, Die dieses müde Auge weint. que ploraran aquests ulls tan lassos!

Schon schau’ ich die blassen Danaiden, Ja veig a les pàl·lides danaides, Den fluchbeladnen Tantalus; i a Tàntal, el maleït! Es murmelt todesschwangern Frieden, El teu vell corrent em parla murmurant Vergessenheit, dein alter Fluss. de pau prenyada de mort, i d’oblit.

Vergessen nenn’ ich zwiefach Sterben, Oblidar és morir dues vegades. Was ich mit höchster Kraft gewann, El que he aconseguit amb tants esforços, Verlieren, wieder es erwerben – perdre-ho, i tornar-ho a aconseguir... Wann enden diese Qualen? Wann? Quan acabaran aquests turments? Quan?

------PAUSA ------

Franz von Bruchmann (Nach Anakreon) (adaptació d’un sonet d’Anacreont) An die Leier A la lira

Ich will von Atreus’ Söhnen, Vull cantar als fills d’Atreu, Von Kadmus will ich singen! vull cantar a Cadmos! Doch meine Saiten tönen Però les meves cordes Nur Liebe im Erklingen. només ressonen per l’amor.

Ich tauschte um die Saiten, Canvio les cordes, Die Leier möcht ich tauschen! hauria de canviar la lira! Alcidens Siegesschreiten Els crits de victòria d’Alcides Sollt ihrer Macht entrauschen! voldria reflectir en la seva força!

Doch auch die Saiten tönen Però també aquestes cordes Nur Liebe im Erklingen! només ressonen per l’amor! So lebt denn wohl, Heroen! Adéu, doncs, herois!

Denn meine Saiten tönen Car quan les meves cordes sonen, Statt Heldensang zu drohen, en comptes d’eixordar amb cants amenaçadors, Nur Liebe im Erklingen. només ressonen per l’amor.

August Wilhelm von Schlegel Lob der Tränen Elogi de les llàgrimes

Laue Lüfte, Brises suaus, Blumendüfte, perfums de flors, Alle Lenz- und Jugendlust; tots els plaers de la primavera i la joventut, Frischer Lippen besos robats Küsse nippen, de frescos llavis, Sanft gewiegt an zarter Brust; dolçament recolzat en un pit gentil; Dann der Trauben tastar després Nektar rauben, el nèctar del raïm, Reihentanz und Spiel und Scherz: danses, jocs i folgues: Was die Sinnen tot el que els sentits Nur gewinnen: poden obtenir, Ach, erfüllt es je das Herz? ai, omplen mai el cor?

Wenn die feuchten Quan brillen Augen leuchten els ulls humits Von der Wehmut lindem Tau, per la dolça rosada de la tristesa, Dann entsiegelt, s’obren als ulls Drin gespiegelt, emmirallats en ells, Sich dem Blick die Himmelsau. els prats celestials. Wie erquicklich Refrescants, Augenblicklich calmen a l’instant Löscht es jede wilde Glut! les passions salvatges; Wie vom Regen com la pluja Blumen pflegen, cura les flors, Hebet sich der matte Mut. així animen l’ànim decaigut.

Johann Gabriel Seidl Im Freien, D. 880 A l’aire lliure

Draussen in der weiten Nacht Estic ara novament a fora Steh ich wieder nun, en l’ampla nit, Ihre helle Sternenpracht la clara resplendor de les estrelles Lässt mein Herz nicht ruhn! no deixa reposar el meu cor.

Tausend Arme winken mir Mil braços s’estenen cap a mi Süss begehrend zu, amb dolç afany, Tausend Stimmen rufen hier, mil veus em criden: „Grüss dich, Trauter, du!“ “et saludem, estimat!”

O ich weiss auch, was mich zieht, Oh, ja sé el que m’atrau. Weiss auch, was mich ruft, Sé també el que em crida, Was wie Freundes Gruss und Lied el que com el salut i el cant de l’amic Locket, locket durch die Luft. em sedueix a través de l’aire.

Siehst du dort das Hüttchen stehn, Veus allà aquella caseta Drauf der Mondschein ruht. que descansa a la llum de la lluna? Durch die blanken Scheiben sehn Per les seves brillants finestres Augen, die mir gut! miren uns ulls que em volen bé.

Siehst du dort das Haus am Bach, Veus allà la casa prop del rierol, Das der Mond bescheint? que il·lumina la llum de la lluna? Unter seinem trauten Dach Sota la seva segura teulada Schläft mein liebster Freund. hi dorm l’amic més estimat.

Siehst du jenen Baum, Veus allà aquell arbre Der voll Silberflocken flimmt? que vibra ple de flocs de plata? O wie oft mein Busen schwoll, Oh, que sovint el meu pit inflamat Froher dort gestimmt! s’ha apaivagat i alegrat a la seva vora!

Jedes Plätzchen, das mir winkt, Cada lloc que contemplo Ist ein teurer Platz, és un lloc estimat, Und wohin ein Strahl nur sinkt, i arreu on baixa un raig de lluna, Lockt ein teurer Schatz. m’encisa un valuós tresor.

Drum auch winkt mir’s überall Per això tot hem crida aquí So begehrend hier, amb tant d’afany, Drum auch ruft es, wie der Schall per això també els crits em sonen Trauter Liebe mir. com la veu de la fidel estimada.

Karoline Luise von Klenke Heimliches Lieben, D. 922 Estimar secretament

O du, wenn deine Lippen mich berühren, Quan em toquen els teus llavis, Myrtill, So will die Lust die Seele mir entführen; el plaer transporta la meva ànima; Ich fühle tief ein namenloses Beben sento com el meu pit tremola amb batecs Den Busen heben. dolços i inexpressables.

Mein Auge flammt, Glut schwebt auf meinen Wangen; S’encenen els meus ulls; l’ardor puja a les meves galters Es schlägt mein Herz ein unbekannt Verlangen; el meu cor batega amb anhels desconeguts; Mein Geist, verirrt in trunkner Lippen Stammeln, el meu esperit, perdut en els embriagadors balbuceigs Kann kaum sich sammeln. dels llavis, a penes pot concentrar-se.

Mein Leben hängt in einer solchen Stunde En un moment semblant depèn la meva vida An deinem süssen, rosenweichen Munde, de la teva dolça boca, suau i rosada, Und will, bei deinem trauten Armumfassen, i amb la teva íntima abraçada Mich fast verlassen. quasi vol abandonar-me.

O! dass es doch nicht ausser sich kann fliehen, Ah! Si la meva ànima pogués fugir d’ella mateixa, Die Seele ganz in deiner Seele glühen! i fondre’s completament en la teva! Dass doch die Lippen, die voll brennen, I que els nostres llavis, ardents de desigs, Sich müssen trennen! no s’haguessin de separar!

Dass doch im Kuss’ mein Wesen nicht zerfliesset, Que el meu ésser no es desfés amb aquest bes, Wenn es so fest an deinen Mund sich schliesset, quan s’aferra tan fort a la teva boca, Und an dein Herz, das niemals laut darf wagen, i al teu cor, que mai no gosarà Für mich zu schlagen! batre intensament per a mi!

Johann Mayrhofer Auflösung, D. 807 Extinció

Verbirg dich, Sonne, Amaga’t, sol, Denn die Gluten der Wonne car les flames del plaer Versengen mein Gebein; cremen els meus ossos; Verstummet, Töne, calleu, tonades, Frühlings Schöne bella primavera, Flüchte dich und lass mich allein! fuig, i deixa’m sol!

Quillen doch aus allen Falten Però brollen amables impulsos Meiner Seele liebliche Gewalten, de tots els racons de la meva ànima, Die mich umschlingen, que m’abracen, Himmlisch singen. i cants celestials... Geh unter, Welt, und störe Desapareix, món, i no molestis Nimmer die süssen, ätherischen Chöre. mai més els dolços cors eteris!

Ernst Schlulze An mein Herz, D. 860 Al meu cor

O Herz, sei endlich stille! Oh, cor! Estigues tranquil d’una vegada! Was schlägst du so unruhvoll? Per què bategues tan inquiet? Es ist ja des Himmels Wille, És la voluntat del cel Dass ich sie lassen soll. que hagi de deixar-la.

Und gab auch dein junges Leben I encara que la teva curta vida Dir nichts als Wahn und Pein; només t’ha donat desenganys i penes, Hat’s ihr nur Freude gegeben, si a ella li ha portat alegries, So mag’s verloren sein! deixa que per a tu s’hagi perdut. Und wenn sie auch nie dein Lieben I encara que ella no entengués mai Und nie dein’ Liebe verstand, el teu amor i el teu sofrir, So bist du doch treu geblieben, li has estat sempre fidel, Und Gott hat’s droben erkannt. i Déu ho sap allà dalt.

Wir wollen es mutig ertragen, Ho suportarem amb valentia, So lang nur die Träne noch rinnt, mentre les llàgrimes vagin caient, Und träumen von schöneren Tagen, i somniarem dies més bells, Die lange vorüber sind. passats ja fa molt de temps.

Und siehst du die Blüten erscheinen, I si veus aparèixer les flors, Und singen die Vögel umher, i si canten els ocells al voltant, So magst du wohl heimlich weinen, plora, si vols, furtivament, Doch klagen sollst du nicht mehr. però no t’has de lamentar més.

Geh’n doch die ewigen Sterne Car les eternes estrelles Dort oben mit goldenem Licht brillaran amb la seva llum daurada, Und lächeln so freundlich von ferne, somrient amables des de la llunyania, Und denken doch unser nicht. i sense pensar per res en nosaltres.

August von Platen Du liebst mich nicht, D. 756 No m’estimes

Mein Herz ist zerrissen, du liebst mich nicht! El meu cor està esquinçat, no m’estimes! Du liessest mich’s wissen, du liebst mich nicht! M’ho has fet saber, no m’estimes! Wie wohl ich dir flehend und werbend erschien, Encara que vaig venir a tu suplicant, festejador, Und liebebeflissen, du liebst mich nicht! i dedicat a l’amor, no m’estimes! Du hast es gesprochen, mit Worten gesagt, Ho has afirmat, ho has dit amb paraules, Mit allzu gewissen, du liebst mich nicht! massa precises, no m’estimes! So soll ich die Sterne, so soll ich den Mond, I així haig de renunciar a les estrelles, Die Sonne vermissen, du liebst mich nicht! a la lluna, al sol? No m’estimes! Was blüht mir die Rose, was blüht der Jasmin, Per què floreixen la rosa, i el llessamí, Was blühn die Narzissen, du liebst mich nicht! i els narcisos? No m’estimes!

Friedrich Rückert Dass sie hier gewesen, D. 775 Ella ha estat aquí

Dass der Ostwind Düfte Que les fragàncies del vent de l’est Hauchet in die Lüfte, es respirin en l’atmosfera, Dadurch tut er kund, perquè em facin saber Dass du hier gewesen. que tu has estat aquí!

Dass hier Tränen rinnen, Que corrin aquí les llàgrimes, Dadurch wirst du innen, perquè arribis a saber Wär’s dir sonst nicht kund, el que d’altra manera no sabries, Dass ich hier gewesen. que jo he estat aquí!

Schönheit oder Liebe, La bellesa i l’amor Ob versteckt sie bliebe? no poden restar ocults, Düfte tun es und Tränen kund, fragàncies i llàgrimes fan saber Dass sie hier gewesen. que ella ha estat aquí!

Du bist die Ruh, D. 776 Tu ets la pau

Du bist die Ruh, Tu ets la pau, Der Friede mild, el dolç repòs, Die Sehnsucht du, l’enyorança Und was sie stillt. i el que tot ho encalma.

Ich weihe dir Em consagro a tu, Voll Lust und Schmerz plena de joia i dolor, Zur Wohnung hier perquè visquin aquí Mein Aug’ und Herz. els meus ulls i el meu cor.

Kehr’ ein bei mir, Vine a mi Und schliesse du i tanca tranquil Still hinter dir darrera teu Die Pforten zu. la porta. Treib andern Schmerz Treu qualsevol pena Aus dieser Brust. d’aquest pit! Voll sei dies Herz Que aquest cor s’ompli Von deiner Lust. de la teva joia!

Dies Augenzelt Omple de llum Von deinem Glanz el pavelló dels meus ulls, Allein erhellt, il·luminats només O füll’ es ganz. pel teu esclat.

Friedrich Rückert Lachen und Weinen, D. 777 Riure i plorar

Lachen und Weinen zu jeglicher Stunde Riure i plorar tothora, Ruht bei der Lieb’ auf so mancherlei Grunde. n’hi ha tants motius si un hom estima! Morgens lacht’ ich vor Lust; Al matí ric d’alegria, Und warum ich nun weine i ni jo mateix sé Bei des Abendes Scheine, per què ploro ara Ist mir selb’ nicht bewusst. a la claror del vespre.

Weinen und Lachen zu jeglicher Stunde Plorar i riure tothora, Ruht bei der Lieb’ auf so mancherlei Grunde. n’hi ha tants motius si un hom estima! Abends weint’ ich vor Schmerz; Al vespre ploro de pena; Und warum du erwachen i t’haig de preguntar, cor meu, Kannst am Morgen mit Lachen, per què al matí Muss ich dich fragen, o Herz. et pots despertar amb rialles.

Auf der Bruck, D. 853 Al Bruck

Frisch trabe sonder Ruh und Rast, Trota serè sense treva ni descans, Mein gutes Ross, durch Nacht und Regen! mon bon cavall, a través de la nit i la pluja! Was scheust du dich vor Busch und Ast Què t’espanta en els matolls i en les branques, Und strauchelst auf den wilden Wegen? què et fa ensopegar pels camins escarpats? Dehnt auch der Wald sich tief und dicht, El bosc s’estén profund i espès, Doch muss er endlich sich erschliessen, però al final s’aclarirà; Und freundlich wird ein fernes Licht i una llum llunyana ens saludarà Uns aus dem dunkeln Tale grüssen. amistosa des de la vall obscura.

Wohl könnt’ ich über Berg und Feld M’agradaria volar sobre muntanyes i camps Auf deinem schlanken Rücken fliegen sobre el teu llom esvelt, Und mich am bunten Spiel der Welt, i complaure’m en el joc bigarrat del món, An holden Bildern mich vergnügen. i les seves amables imatges; Manch Auge lacht mir traulich zu molts ulls em somriuen confiats Und beut mir Frieden, Lieb’ und Freude. i m’ofereixen pau, amor i alegria, Und dennoch eil’ ich ohne Ruh i no obstant m’apresso sense descans Zurück, zurück zu meinem Leide. en tornar al meu sofriment.

Denn schon drei Tage war ich fern Car ja he passat tres dies allunyat Von ihr, die ewig mich gebunden, de la que em va lligar per sempre; Drei Tage waren Sonn’ und Stern durant tres dies han desaparegut Und Erd’ und Himmel mir verschwunden. sol i estrelles, terra i cel. Von Lust und Leiden, die mein Herz Ella tan aviat feria com sanava el meu cor, Bei ihr bald heilten, bald zerrissen, però d’aquell plaer i aquella pena Fühlt’ ich drei Tage nur den Schmerz, durant tres dies només he sentit el dolor Und ach! die Freude musst’ ich missen! i, ai!, he trobat a faltar l’alegria!

Weit sehn wir über Land und See Per això, trota valent a través de la nit! Zur wärmern Flur den Vogel fliegen; Desapareixeran ara també els camins foscos, Wie sollte denn die Liebe je vigilen els ulls clars de l’enyorança In ihrem Pfade sich betrügen? i em guia, segur, un dolç pressentiment. Drum trabe mutig durch die Nacht! Veiem volar els ocells sobre terres i mars, Und schwinden auch die dunkeln Bahnen, cap a llunyanes terres més càlides. Der Sehnsucht helles Auge wacht, Com vols que s’erri Und sicher führt mich süsses Ahnen. l’amor en el seu camí?

Traducció: Manuel Capdevila i Font