1079HIS001 10/2/05 16:07 Pagina 1

C M Y CM MY CY CMY K

NÚM. 44 FEBRER 2005

APAREIX AMB EL NÚMERO 1.079 DEL SETMANARI a d’històri

Federica Montseny

3 EDITORIAL / 4 APUNT Emili Giralt i Raventós: un homenatge 7 Rostres de València / 9 PERSONATGES AMB HISTÒRIA Teresa Claramunt / 11 FER I DESFER / 12 DOSSIER La dona indomable 17 Publicista i periodista anarquista / 21 La primera ministra 24 Germinal Esgleas, l’altra meitat / 27 La veu de Federica 30 Cronologia / 31 LLIBRES DEL 15 AL 21 DE FEBRER EDITORIAL DE 2005 ELTEMPS 3

l 12 de febrer de 1905 va nàixer a Madrid una dona destinada a representar un paper de primer ordre en la vida política catalana i de l’estat durant el segle XX: Mañé, feminista, lliu- repensadora, anarquista, que fou la primera dona que va arribar a ser ministra en un Govern espanyol. ENomés aquesta darrera eventualitat seria suficient perquè consideràrem històrica la fita assolida per Federica Montseny. Però segurament en el decurs dels seus quasi noranta anys de vida el seu pas pel mi- nisteri era l’acte de què menys orgullosa se sentia. Com corresponia a una militant anarquista que no va re- nunciar mai a cap ni un dels seus principis. Federica Montseny: cent anys d’història

Recordar avui Federica Montseny representa recordar una dona que, en un món dominat i controlat per homes, va aconseguir deixar sentir la seua influència i va començar a qüestionar una societat que conti- nuava regint-se pels principis sacrosants del patriarcat. No va ser l’única, però, ben segur, va ser de les que va anar més enllà. Recordar Federica implica recordar altres dones, com la seua mateixa mare, Teresa Ma- ñé, la Teresa Claramunt –a qui hem volgut evocar, també avui, de manera més concreta–, Amparo Poch, Balbina Pi, Llibertat Ròdenas, Roser Dolcet, Antònia Maymon, una generació de dones que han ocupat un lloc a la història sovint en l’anonimat. Recordar Federica Montseny vol dir també recordar la coherència ideològica d’una vida dedicada a un ideal. Avui, potser, aquestes paraules sonen una mica anacròniques. Però Federica pertanyia a una genera- ció que gairebé ja no existeix, que s’està extingint. Aquella generació formada per molts milers de dones i d’homes que van sacrificar el bo i millor de les seves vides –molts i moltes la van deixar pel camí– per construir una societat més justa, lliure i igualitària. Recordar, avui, aquest llegat, al marge d’implicacions ideològiques de cap mena, és un deure amb el present i amb el futur. El dossier d’EL TEMPS d’Història d’avui recull una sèrie d’articles que ens aproximen a la figura i a la transcendència històrica de Federica Montseny. Antonina Rodrigo dibuixa un retrat general de la seua vi- da, matisat per Susanna Tavera i per Mary Nash en les seues respectives aproximacions a les tasques que realitzà com a publicista i com a ministra. No hem volgut oblidar tampoc Germinal Esgleas, el company de la seua vida. I hem volgut també donar la veu a la mateixa Federica perquè ens parlara d’homes i de do- nes que havia conegut, de retalls de la seua vida i de fragments del seu ideal.

“Recordar avui Federica Montseny representa recordar una dona que, en un món dominat i controlat per homes, va aconseguir deixar sentir la seua influència i va començar a qüestionar una societat que continuava regint-se pels principis sacrosants del patriarcat. No va ser l’única, però, ben segur, va ser de les que va anar més enllà”

Coordinació: Pelai Pagès i Miquel Payeras. Col·laboradors: Núria Cadenas, Xevi Camprubí, Mary Nash, Antonina Rodrigo, Sergi Tarín i Susanna Tavera. Documentació gràfica: Jesús Prats. Producció: Josep Agustí, Miquel Benítez, Laia Carreras i Vanessa Prieto. DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 4 APUNT Emili Giralt i Raventós: un homenatge

L’homenatge una figura estel·lar de la celona –controlada en la branca d’Histò- ria per professors com A. del Castillo o historiografia catalana, Emili Giralt, arribà Antonio Palomeque– va representar una alenada d’aire fresc. En contacte amb el passat gener en vida del protagonista. Estranya l’Escola francesa dels Annales, Vicens va saber motivar molts dels seus alumnes i afortunada excepció per a un home del país. en aspectes metodològics i temàtics que havien estat molt poc conreats per la his- toriografia catalana i que, gairebé de ma- l proppassat dia 20 de gener va tenir nera inevitable, els acostava a una con- lloc, a la Sala Prat de la Riba, de cepció marxista de la història. I ben aviat l’Institut d’Estudis , un ho- van sobresortir deixebles com Emili Gi- Emenatge a qui fou, successivament, ralt, Jordi Nadal, Josep Fontana, etc. que catedràtic d’història contemporània de es van interessar per l’estudi de la histò- les universitats de València i de Barcelo- ria sobretot des d’un punt de vista social na, Emili Giralt i Raventós. L’acte, amb i econòmic. la publicació d’una miscel·lània inclosa, No és per casualitat que els primers es- va posar de manifest la importància de tudis que va publicar Emili Giralt, a co- l’herència historiogràfica llegada pels mençament dels anys cinquanta –tot just alumnes de Jaume Vicens Vives i la con- acabat de llicenciar-se– tractessin sobre tribució que aquests han desenvolupat en l’evolució de l’agricultura al Penedès, la la renovació de la historiografia catalana, viticultura i el comerç català del segle que, a excepció d’uns casos molt con- XVIII o un primer assaig sobre la pobla- crets –com ara el de Pierre Vilar– no va ció catalana que va publicar en col·labo- requerir d’una intervenció forana. ració amb Jordi Nadal. En aquests pri- mers títols s’apuntaven ja les preocupa- L’herència de Vicens Vives. Certa- cions i interessos de Giralt en el camp de ment, la universitat catalana dels anys la història: els estudis demogràfics, que quaranta i cinquanta –com les espanyo- va desenvolupar sobretot amb Jordi Na- les– estava presidida, llevat d’honroses dal, el varen menar a estudiar l’impacte excepcions, per un desert ignominiós: el de la immigració francesa sobre la pobla- desmantellament de la Universitat Autò- ció catalana entre 1553 i 1717, un estudi noma de l’època de la República havia que va merèixer la seva publicació en anat seguit per la depuració del professo- francès, a París, amb un pròleg de Fer- rat universitari del període republicà, que nand Braudel. El tema de la immigració va ser substituït per un nou personal francesa, en aquest cas centrat a Mataró científic el mèrit més important del qual durant el segle XVII, fou premi Iluro era l’afinitat política i ideològica amb els l’any 1963. El comerç fou objecte de la vencedors. Per aquesta raó la reincorpo- seva tesi doctoral, que va presentar l’any ració de Jaume Vicens a la Facultat de Fi- 1957 i que només parcialment ha estat losofia i Lletres de la Universitat de Bar- publicada. Però Giralt ha estat, sobretot, DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 5 JORDI PLAY

l’introductor dels estudis d’història agrà- aportació al Congrés Internacional de tant deixebles com Alfons Cucó, Rafael ria a Catalunya. Com recordava Eva Se- Ciències Històriques de Moscou de l’any Aracil, Manuel Ardit, Joan Brines o Xa- rra en l’acte de l’Institut d’Estudis Cata- 1970–, Giralt ha estat, però, l’impulsor vier Paniagua, entre altres. I, com ha re- lans, dels dos alumnes de Vicens Vives de multitud de recerques sobre història cordat Aracil, en un moment en què el –que durant la seva joventut eren cone- agrària que el converteixen, sens cap me- País Valencià començava a sortir d’una guts com “els bessons”– Giralt es va es- na de dubte, en la primera autoritat en la mena d’ensopiment de dècades va parti- pecialitzar bàsicament en l’agricultura, matèria. Bona part d’aquesta tasca l’ha cipar en les múltiples tertúlies que a les mentre que Nadal ho va fer en la indús- desenvolupada a partir de la revista Estu- darreries dels anys seixanta van co- tria, les dues activitats per excel·lència de dis d’Història Agrària, que va fundar mençar a reunir personalitats com Joan la Catalunya contemporània. l’any 1978. Fuster, Vicent Ventura, Ernest Lluch I en l’àmbit dels estudis agraris a Giralt –que en aquells moments, com Joan devem treballs molt diversos, vinculats El compromís amb el país. Més Reglà i Miquel Tarradell, també impar- en alguns casos al seu Penedès natal, en enllà, però, de la tasca com a investiga- tien docència a València–, Eliseu Cli- altres a síntesis històriques sobre l’agri- dor, Giralt ha manifestat un compromís ment, Ramon Pelejero i Ricard Pérez Ca- cultura catalana i en uns tercers, sobretot, amb el país que s’ha evidenciat en múlti- sado, entre molts altres. Eren aquells a la importància de la viticultura per a ples facetes. De bell antuvi, a València, anys en què el País Valencià començava l’economia catalana. L’interès per l’estu- on es va traslladar l’any 1965, després de a retrobar-se com a país i calia anar pen- di del vi l’ha acabat especialitzant, gaire- guanyar la càtedra d’Història moderna i sant en el seu futur. La tasca que va des- bé inevitablement, com no podia ser contemporània, va portar a terme una envolupar a València l’Emili Giralt li fou d’altra manera en una persona procedent tasca que avui molts han qualificat d’in- reconeguda, l’any 2001, quan la Univer- del Penedès, en el cava, en l’anàlisi sobre gent i que va culminar amb la realització sitat de València decidí investir-lo amb el el seu origen, desenvolupament i trans- del I Congrés d’Història del País Valen- doctorat honoris causa. cendència a la Catalunya contemporània. cià, l’abril de 1971, el primer i, de fet, L’any 1971 va retornar a per Ultra altres estudis sobre el conflicte ra- l’únic que s’ha celebrat fins ara. Durant ocupar la càtedra que havia deixat vacant bassaire o els moviments camperols des els set anys que va romandre a València Jaume Vicens Vives. I, ací, la tasca que de finals del segle XVII –que fou la seva va aconseguir fer escola, dirigint i orien- va acabar desenvolupant durant més de DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 6 APUNT

dues dècades fou impressionant. D’en- que, des de tots els punts de vista, havia trada, va aixecar una enorme expectació desbordat les nostres previsions. Era el entre els estudiants que, en aquells mo- primer congrés que se celebrava sobre la ments, estàvem acabant la carrera. I les Guerra Civil a l’estat espanyol des de la expectatives no es van veure defrauda- mort de Franco i el Palau de Congressos des. Recordo –en aquells moments esta- de Montjuïc esdevingué petit per acollir va en el cinquè curs de la llicenciatura– tots els qui hi volien participar. O aquella les nombroses sessions de discussió que, ocasió quan, en plena transició, amb una en grups reduïts, vam fer durant tot el aula magna de la Universitat plena de curs en el seu despatx. En pocs anys va gom a gom, havia de presentar l’historia- contribuir a organitzar el departament dor francès, especialista en la Guerra d’història contemporània i bona part del Civil, Pierre Broué en una taula rodona seu quadre docent actual –començant per que no es va poder celebrar per l’oposi- Rafael Aracil, que s’emportà de Valèn- ció que va mostrar el grup trotskista es- cia, Montserrat Caminal, Àngels Solà, panyol a què pertanyia Broué. Quan des- Joan Oliver, Jaume Suau, Antoni Segura, prés de la conferència solitària de Broué, Llorenç Ferrer, Ricard Vinyes, Mary i per evitar mals majors, durant el col·lo- Nash i jo mateix– li devem l’estada a la qui Giralt va donar per aixecada la ses- Universitat. Des de la direcció del depar- sió, va haver de sentir com era acusat tament va impulsar nous ensenyaments i d’estalinista. O la vegada que, essent RAFA GIL RAFA va ser el responsable que la Universitat degà, va haver d’enfrontar-se a una en- Emili Giralt, en l’acte de Barcelona fos la pionera a posar en trada de la policia a la Facultat que va d’investidura com a doctor funcionament, l’any 1977, per primera causar estralls. Les protestes estudiantils honoris causa per la vegada a tot l’estat, una història del rè- en aquesta ocasió es devien al processa- Universitat de València, gim franquista. Reactivà el Centre d’Es- ment del grup teatral Els Joglars a causa el 6 de juny del 2001. tudis Històrics Internacionals, que havia de l’obra La Torna. Durant setmanes Gi- El 1965 Giralt va guanyar fundat en Vicens Vives, i mentre en fou ralt, a la seva taula del deganat, va con- la càtedra d’Història moderna president va possibilitar el funcionament servar pilotes de goma com a testimoni i contemporània d’aquesta de diversos centres de recerca, que en el mut del pas de la policia per la Facultat. universitat, on desenvolupà decurs dels anys vuitanta i noranta van El compromís d’Emili Giralt amb el pa- una meritòria tasca docent desenvolupar una tasca molt fructífera. ís va anar molt més enllà de la seva tasca i cultural en uns moments Dirigí importants treballs d’infraestruc- docent i universitària, com posa de relleu extraordinàriament difícils. tura cultural, com la “Bibliografia dels el fet que entre 1987 i 1995 fou president moviments socials a Catalunya, País Va- de l’Institut d’Estudis Catalans. Catala- lencià i les Illes” –l’any 1967 amb Albert nista convençut, però al mateix temps Balcells i Josep Termes havia publicat una persona molt preocupada per les una petita perla: Els moviments socials a qüestions socials, va esmerçar molts es- Catalunya, País Valencià i les Illes– o la forços per obrir l’Institut a la societat, per bibliografia sobre el franquisme. I a més atorgar-li un paper científic de primer or- va ser degà de la Facultat de Geografia i dre, i durant la seva presidència va donar Història, als inicis de la transició, en un un impuls definitiu al Diccionari de la moment especialment difícil, i va posar llengua, que es va presentar en societat en funcionament una junta de facultat as- poques setmanes després que abandonés sembleària que, posteriorment, en la ple- la presidència de l’Institut. No és per ca- nitud democràtica, es va reconvertir en sualitat que l’homenatge se celebrés a la junta de “representants”. seva seu i fos presidit per Josep Laporte. En uns anys tan intensos, com els dar- Com va recordar el conseller Joaquim rers del franquisme i els primers de la Nadal –que hi va assistir en representació transició, desenvolupar totes aquestes del president de la Generalitat, però tam- tasques i, a més, donar una projecció so- bé com a antic alumne seu– el país, mas- cial a tot el que s’estava fent, no sempre sa acostumat a honorar les seves perso- va ser fàcil. Recordo els neguits que va nalitats quan ja són mortes, en aquesta passar, conjuntament amb mi mateix i ocasió se n’ha recordat en vida. Que si- amb en Jordi Planas, l’any 1979, en l’or- gui per molts anys! ganització del Primer Congrés Interna- cional sobre la Guerra Civil espanyola Pelai Pagès DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 7 Rostres de València

Hi ha rostres taciturns. Altres mostren els rastres la publicació d’un llibre el 1985, Carto- grafía histórica de la ciudad de Valen- d’una felicitat benestant, pròpia d’aquells cia. 1704-1910, que va ser, al final, l’embrió de l’actual CD-Rom. a qui els ha anat bé la vida. Però també hi ha Una ciutat en creixement. Però, inexpressions que amaguen fortes decepcions quines diferències hi ha, a banda de les formals, entre la publicació de 1985 i el o el turment d’una gran culpa. Aquest últim cas nou treball digitalitzat que s’edita ara? El CD-Rom és una ampliació i una se- podria correspondre a la fisonomia de València, lecció al mateix temps. Per un costat, el període que cobreix és major, però el urbs que ha viscut en els últims temps l’impuls nombre de plànols passa dels prop de seixanta del llibre als vint-i-quatre del de nombroses i complexes cirurgies CD-Rom. “Hem volgut traure només els més significatius: els que expliquen mi- urbanístiques. En aquest sentit, ‘Cartografía llor la transformació de la ciutat o els que, per alguna raó, tenen un mèrit es- histórica de la ciudad de Valencia (1608-1929)’ pecial.” En aquest segon grup trobem el plànol d’Antoni Manceli i els de Tomàs esdevé una obra indispensable per a entendre Vicent Tosca. El primer, del 1608, signi- fica la primera representació fiable de la com s’ha modificat durant segles la faç ciutat de València: una laberíntica amal- gama de carrerons prèvia a l’expulsió de València fins a convertir-se en el que és avui. dels moriscos. Quant a les representacions de Tosca (1704 i 1738), aquestes han esdevingut lfonso Moreira, director editorial panyada d’una fitxa amb les seues ca- durant dècades la icona cartogràfica de de Faximil Edicions Digitals racterístiques tècniques i una descripció la ciutat. Tosca, conegut com el “capellà (www.faximil.com), introdueix el del context històric durant la qual fou de les ratlletes”, solia compondre els ACD-Rom a l’ordinador. Una vega- traçada”, manifesta Perdigón, i alhora plànols sobre la paret de la seua cel·la en da carregat el disc, apareixen en pantalla comença a rememorar els orígens d’una la congregació de l’Oratori de sant Felip 24 facsímils de plànols de la ciutat de obra que, en realitat, té més de tres dè- Neri, d’on era prevere. Si aprofundim en València que Moreira comença a passar cades d’història. De fet, tot començà a els seus traços, s’albira a la perfecció la un per un. “Fixa’t! En aquest apareix un principi dels setanta amb l’edició d’un ciutat conventual, solcada de bigarrats cadafal en la plaça del Mercat. O mira llibre revelador: La ciutat de València, carrers que desembocaven en places aquest altre, amb les muralles de la ciu- de Manuel Sanchis Guarner. Una publi- presidides per sumptuosos edificis reli- tat encara dretes”, comenta amb la pas- cació que va sacsejar el món acadèmic giosos. “Es tractava d’un tipus d’arqui- sió del progenitor que examina l’àlbum de l’època, en especial el referent a tectura on el clergat, mitjançant la seua familiar i s’adona de com a crescut el l’àmbit de l’Escola d’Arquitectura. esplendor i les seues nombroses propie- seu fill. “L’obra va influir en un sector interessat tats, buscava controlar i sotmetre els No obstant això, si hi ha uns veritables per les transformacions de la ciutat en el ciutadans”, apunta Perdigón. pares de la criatura aquests són els ar- seu context històric. En aquell moment Altres plànols de gran expressivitat quitectes Amando Llopis, Luis Perdigón era un estudiant més i, quan vaig acabar són els que van compilar les tropes na- i Francisco Taberner, autors d’aquest la carrera, vaig entrar en el Col·legi poleòniques durant el seu setge a Valèn- treball. “És un pas gegantí digitalitzar d’Arquitectes, on es vivia també un in- cia. Destaquen el del general Moncey, els plànols i que es puguen ampliar tant terès per documentar aquestes transfor- 1808, i el del general Suchet, 1812. Tots com vulgues fins al punt de llegir el macions.” Perdigón va participar en dos s’esgrimeixen segons les necessitats nom dels carrers. A banda, és molt pràc- aquest afany que, finalment, cristal·litzà militars que palesaven les seues accions. tic que cada representació vaja acom- en una exposició a la fi dels setanta i en D’aquesta manera contemplem no sols DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 8 APUNT

Copa de l’Amèrica. “Si al CD-Rom parlem de la ciutat conventual i de la burgesa, pense que ara seguim un altre model: postcapitalista, liberal, on s’im- posa el mercat del sòl.” No debades, sembla que València camina des de fa anys sobre la corda fluixa d’una espe- culació delirant “basada en l’impuls de convertir la ciutat en objecte de benefi- ci privat”. FAXIMIL EDICIONS DIGITALS FAXIMIL

El primer plànol aplegat en la la ciutat amb els seus emplaçaments de- Per aconseguir això s’utilitzen tècni- Cartografía histórica és fensius sinó també una àmplia panorà- ques ja gastades en altres èpoques, com aquest de 1608, en què mica de la rodalia on es realitza una mi- ara durant l’esplendor de la classe bur- encara es pot apreciar nuciosa descripció de la topografia i el gesa. En aquell moment es feia servir un la trama urbana de carrerons paisatge: xarxa de camins, camps de tipus d’arquitectura de caire majestuós, laberíntics prèvia a l’expulsió conreu, sèquies, cases aïllades i fins i tot visualment impactant, en què la burge- dels moriscos. A la dreta, un un tros de l’Albufera. sia pretenia veure’s representada i, de detall de la plaça del Mercat, Finalment, els facsímils que denoten pas, influir psicològicament sobre els amb un cadafal enmig. una major complexitat urbanística res- ciutadans fent-los sentir-se orgullosos ponen al moment en què València va de la seua ciutat. “Això es veu ara amb desfer-se de les muralles i prengué la Ciutat de les Arts i de les Ciències, consciència de créixer més enllà dels una obra clau en aquest sentit.” seus límits tradicionals. La ciutat con- Tanmateix, una altra maniobra d’hip- ventual deixava pas a la burgesa, here- nosi col·lectiva que sembla que ha calat va de la revolució industrial, que va amb força és la utilització constant per traduir-se de manera eloqüent en la les autoritats i els mitjans de comuniació construcció de l’eixample. Aquest perí- de l’expressió de València com a ciutat ode, comprès entre la segona meitat del d’esquena a la mar. “No és altra cosa segle XIX i la primeria del XX, con- que un tòpic absurd, potser les ciutats formà una autèntica operació d’estètica tenen esquena, cul o cames?” Siga com no sempre ben resolta pels seus precur- siga, València necessita d’una estratègia sors. L’illot urbanístic que representa urbanística esgrimida amb lleis que pro- l’avinguda Baró de Càrcer o la caòtica picien la millora urbana i que impedes- ampliació de la plaça de la Reina esde- quen convertir la totalitat del seu perfil venen clars paradigmes. en un mer producte de consum. “Sóc pessimista i alarmista pel que fa a aquest Vestigis del demà. Segons conta tema. Però bé, ací tenim aquest treball Perdigón, tot el trajecte urbanístic que que esperem que ajude a tenir una visió descriu aquesta edició facsimilar ens crítica no sols del passat sinó també del permet intuir vestigis de la València del present de la nostra ciutat”, conclou Per- demà. Projectes tan antics com el pas- digón. seig cap a la mar continuen trastornant una urbs que viu sota els influxos de la Sergi Tarín DEL 15 AL 21 DE FEBRER PERSONATGES AMB HISTÒRIA DE 2005 ELTEMPS 9 Teresa Claramunt

(1862-1931) Obrera del tèxtil i dirigent anarquista

les set del matí del dia 8 de perquè Teresa Claramunt hi estava invo- com han dit fins ara la majoria de petites desembre de 1896 els proces- lucrada haurem de retrocedir uns quants biografies disponibles. La seva infància sats vam ser traslladats a una anys. va discórrer entre Alcoi i Sabadell; ciu- “Agran sala de la planta baixa tats amb una gran activitat tèxtil on el del castell, a la part que dóna al mar, des Teresa Claramunt i Creus. Va néixer seu pare feia de mecànic de telers. És per d’on es veuen les roques en què s’esta- a Sabadell, a les 11 del matí del dia 4 de això que ja de ben petita va començar a vellen les onades del Mediterrani i els juny de 1862, com ha establert la inves- treballar de teixidora i va ser víctima de bonics horts a tocar de la desembocadu- tigadora Laura Vicente, i no a Barbastre les discriminacions socials de l’època. ra del Llobregat. L’opinió de tots era que aquell trasllat era un evident senyal que la celebració del consell de guerra era a prop. Tres dies després, a les nou del ma- tí, una vintena de guàrdies civils ens va fer formar en fila de dos i, emmanillats, ens va conduir davant del tribunal. Entre nosaltres hi havia la Teresa Claramunt.” D’aquesta forma s’inicia el manifest que els 87 involucrats en l’anomenat procés de Montjuïc adreçaven a l’opinió pública el febrer de 1897 per denunciar les irregularitats que s’havien produït en aquell consell de guerra i les tortures que havien patit els principals acusats. “Sa- bem d’una manera certa –continuava el manifest– que abans de comparèixer da- vant del consell els sis martiritzats ha- vien sigut amenaçats i obligats a apren- dre de memòria el paper que havien de representar, de tal manera que aquells in- feliços, cagats de por, no es van atrevir a descobrir la farsa”. Teresa Claramunt, detinguda des del 14 de juny de 1896, havia rebut també maltractaments físics i psicològics. “Un dia –explicava en unes notes– em va arribar el rumor que seria afusellada per inductora; ho vaig arribar a creure, però no per això vaig defallir ni un sol moment; al contrari, aquella cre- ença va avivar encara més el meu amor per l’ideal anhelat.” El desenllaç del procés de Montjuïc va desfermar una gran polèmica internacio- nal i, segons els historiadors, va deixar en evidència el sistema jurídic de l’Es- panya de la restauració. Tanmateix, per conèixer les causes que el van provocar i EL TEMPS DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 10 PERSONATGES AMB HISTÒRIA

“No havia tingut la sort de rebre cap me- grans estralls. El novembre de 1893 un que un gran nombre de presos fos de- na d’instrucció –escriuria uns anys des- d’aquests artefactes va causar 14 morts a portat a Río de Oro, al Sàhara, es va prés Teresa Mañé, amiga seva– perquè la platea del Liceu de Barcelona. Més de aconseguir que el govern els permetés els seus pares eren com aquells d’antany, quatre-centes persones, entre les quals hi escollir el destí de l’exili, pagant-se, que creien que és un perill per a la dona havia dirigents obrers aliens a l’atemp- això sí, el viatge de la seva butxaca. Te- el saber llegir i escriure. Però Teresa Cla- tat, com Teresa Claramunt, van ser de- resa Claramunt i Antoni Gurri, el seu ramunt va saber il·lustrar-se ella mateixa tingudes. Era el preludi del procés de company, també processat, van exiliar- i amb constància va corregir aquella pre- Montjuïc. se a Anglaterra. Més tard es trasllada- ocupació dels seus pares. Dotada d’un D’aquesta forma arribem al dia de Cor- rien a França. talent natural, aviat veia ben clara la pus de 1896. Aquell 7 de juny, mentre la L’any 1898 Teresa Claramunt va tornar solució de les qüestions que se li presen- processó avançava pel carrer dels Canvis a Catalunya i va continuar participant en taven”. Nous de Barcelona, una bomba va escla- la campanya de protesta contra el procés L’interès per l’educació va fer que tar i va fer sis morts i més de quaranta fe- de Montjuïc i en favor dels empresonats. Teresa Claramunt adquirís consciència rits. La repressió contra el moviment A partir de 1901 va col·laborar al setma- de classe i, ben aviat, s’adherís al movi- obrer es va desencadenar de nou. La po- nari El Productor, des d’on denunciava ment anarcosindicalista de Sabadell. licia va fer una altra detenció massiva i un complot de la policia per implicar el A mitjan 1883 l’acció dels piquets revo- 359 persones van anar a parar a la garjo- moviment anarquista en l’organització lucionaris, entre els quals es trobava Cla- la; d’aquestes, 87 serien traslladades de l’atemptat de Canvis Nous. “De l’in- ramunt, va aconseguir, al llarg del que es posteriorment al castell de Montjuïc i fame procés del carrer de Canvis –escri- coneix com la “vaga de les set setma- sotmeses a la jurisdicció militar. Entre via– s’ha demostrat sobradament qui en nes”, paralitzar gairebé del tot la indús- elles s’hi trobava , pare foren els autors i coautors del crim, per- tria tèxtil de la ciutat. La protesta, que es de Federica Montseny. El consell de què si de veritat una mà miserable va feia per reclamar la jornada de vuit ho- llençar el projectil, no menys cert és que res, va ser reprimida pel sometent i, a unes quantes mans el van confeccionar partir d’aleshores, mentre el gruix dels Teresa Claramunt representa allà, en els ombrívols tuguris on s’aixo- obrers, desencisats i esporuguits, es des- pluguen els eterns enemics de la llibertat mobilitzava, altres van radicalitzar les prop de cinquanta anys i el progrés”. seves posicions. Durant els anys següents Claramunt, Així, el 26 d’octubre de 1884 naixia la d’agitació revolucionària amb la salut delicada per culpa d’una Secció Vària de Treballadores Anarco- paràlisi, va continuar treballant per la Col·lectivistes de Sabadell. Una nit, en i de propaganda anarquista causa obrera i va destacar en l’organitza- una de les vetllades literàries que el grup ció de grans vagues, sobretot la de febrer organitzava a l’Ateneu Obrer, Teresa guerra es va celebrar de l’11 al 14 de de- de 1902. Arran de la Setmana Tràgica, el Claramunt feia una excitada arenga en sembre de 1896 i la sentència va con- 1909, va tornar a ser detinguda i depor- favor de la lluita organitzada. “Compa- demnar cinc anarquistes, que s’havien tada a Saragossa, on, dos anys després va nyes, digueu-me –exclamava– què seria declarat culpables sota tortura, a la pena impulsar l’adhesió dels sindicats locals a l’obrer sense l’associació. Ni més ni de mort. El veritable autor, un anarquis- la CNT. L’any 1924, malalta, va retornar menys que un burro de càrrega treballant ta francès que va fugir, no va ser detingut a Barcelona i es va allunyar de la mi- de 12 a 14 hores diàries per un crostó de mai. La resta de processats van rebre pe- litància activa. pa negre. Avui, per sort, això no és així nes diverses, que anaven dels vuit fins La vigília de les eleccions municipals perquè tot i esclau no ho és tant com en als vint anys de presó. del mes d’abril de 1931, poc abans del el segle passat. No perquè els burgesos Unes setmanes després els cinc con- destronament de la monarquia borbòni- siguin millors, que són com sempre o demnats van ser afusellats vora els murs ca, Teresa Claramunt moria. “La joven- pitjors, sinó perquè no el poden tiranitzar del castell. Teresa Claramunt ho va viure, tut d’ara gairebé no coneix el seu nom i, tant com voldrien perquè l’obrer d’avui amb resignació, des de la cel·la: “Va so- malgrat tot, representa prop de cinquan- dia s’instrueix, s’associa i s’uneix als nar una descàrrega tan terrible que em va ta anys d’agitació revolucionària i de seus germans de treball.” fer posar les mans al cap, perquè creia propaganda anarquista”, escrivia Teresa Tanmateix, la frustració provocada per que el plom assassí també hi havia pene- Mañé, mare de Federica Montseny, en les escasses fites assolides va fer que, a trat; alguns trets més van rematar les in- un article necrològic. “Tota la seva il·lu- principis de la dècada dels 90, el movi- nocents víctimes de l’odi jesuiticoburgès. sió en els darrers anys –afegia– consistia ment anarquista es radicalitzés encara L’aire ens va transmetre el ressò de les a poder veure la revolució abans de mo- més i es decantés per l’acció directa. Si muntanyes que repetien un mori la inqui- rir. Qui havia de sospitar que durant les bé al principi el terrorisme contra la so- sició! i un visca! a l’ideal pel qual aquells hores de la seva agonia aquesta s’estava cietat es feia amb explosius de poca homes s’havien sacrificat valentament.” gestant!” potència, l’anomenat “petardisme”, ben L’opinió pública internacional es va aviat les mortíferes bombes Orsini farien escandalitzar i, davant la possibilitat Xevi Camprubí DEL 15 AL 21 DE FEBRER FER I DESFER DE 2005 ELTEMPS 11 DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 12 DOSSIER

Perfil biogràfic de Federica Montseny, la dona indomable, la revolucionària, l’escriptora, la periodista, l’oradora, la ministra, l’anarquista..., la lluitadora pels drets de la dona i dels més desprotegits. La dona indomable

l 12 de febrer es commemora el centenari del naixement d’una de les icones femenines del segle XX, EFederica Montseny. Se la recorda, quasi sempre, amb el clixé d’haver estat ministra de Sanitat i Assistència Social durant la Segona República, càrrec al qual arribà el novembre de 1936. La pri- mera dona que es va responsabilitzar d’una cartera ministerial en el nostre pa- ís, tot i que, certament, per molt poc temps, mesos tan sols, perquè el maig de 1937 ja va dimitir, com feren també els altres tres ministres anarquistes. En el poc temps de ministra, tanmateix, inicià una frenètica activitat reformadora, re- volucionària de fet, que, sumada a la condició de ser la primera dona que a Es- panya arribava a responsabilitats tan al- tes, donà a Federica la seva imatge més clàssica. La de la ministra anarquista. Tot i això, Federica Montseny és molt més. Té un vessant cultural com a es- criptora, periodista i oradora, alhora que és també la lluitadora obrera i la militant. Tota ella formada en la més exigent de les escoles: la racionalista.

La jove Federica. Va néixer a Madrid perquè els seus pares hi estaven dester- rats. Eren anarquistes gairebé mítics. Tot dos, Teresa Mañé, sa mare, també co- neguda amb el pseudònim de Soledad Gustavo, i Juan Montseny, son pare, que usava el sobrenom de Federico Urales, havien estat detinguts a Barcelona a les acaballes del segle XIX per la seva mi- litància i activisme. Jutjats en el procés de Montjuïc, el 1898, foren condemnats a deixar Barcelona i Catalunya. S’ins- tal·laren a Madrid, on al cap d’uns pocs CARLES FRANCESC DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 13 anys, el 1905, va nàixer la filla en el si després amb la vaga de la Canadenca de Els primers impactes d’aquesta parella tan llibertària. Sens 1919, amb el salvatge lock-out de la pa- dubte, doncs, en el naixement existeix ja tronal, amb l’ajuda del capità general de socials els rep amb els un vincle de Federica amb Madrid. Però Barcelona, Milans del Bosch. Federica, no és més que un pur accident. En reali- ja una noia forta, de mans dures que tre- moviments vaguistes tat, la seva gran vinculació, i per la qual ballen la terra i cuiden els corrals d’ençà de 1917 i després amb sovint se la recorda, és el fet d’haver es- que era una nena, es comença a compro- tat una de les defensores de la ciutat en metre en la lluita social, en uns temps de la vaga de la les tràgiques i glorioses jornades del no- malestar i d’efervescència laboral a Bar- vembre de 1936, quan es posaren les ba- celona. Canadenca de 1919, ses de la resistència a la sublevació mili- Al mateix temps que desperta l’ànima amb el salvatge tar feixista. del compromís social de Federica, les se- La Federica Montseny joveneta no as- ves aptituds literàries comencen també a ‘lock-out’ de la sistí a l’escola, a Madrid. Sa mare, peda- revelar-se. El 1917 escriu la seva prime- goga de moral rousseauniana i una de les ra narració, La Novela Roja, en què es patronal, amb l’ajuda abanderades del feminisme llibertari a posa al costat dels oprimits i mostra el del capità general de Espanya, va ser la seva mestra i educa- seu compromís en contra del sistema ca- dora. Excepció feta d’uns cursos a la Fa- pitalista. L’activitat editorial dels pares Barcelona Milans cultat de Lletres de la Universitat de Bar- dóna cobertura a les ànsies d’escriptora i celona, i d’altres en escoles d’idiomes, periodista de la noia. De fet, el periodis- del Bosch. Federica, no s’enclaustrà mai entre els murs d’un me es converteix en quelcom consubs- ja una noia forta, sistema educatiu que tan poc oferia a les tancial en la vida de Federica, ja que dones. El 1913 la família Montseny pot pràcticament fins a la fi dels seus dies va de mans dures que retornar per fi a Barcelona. Anaren a viu- continuar escrvint. re a Horta, on instal·laren una granja Com a escriptora, les primeres no- treballen la terra amb incubadores de pollastres. Però el vel·les de la Montseny, Peregrina de i cuiden els corrals negoci no va prosperar. La guerra euro- amor, La Tragedia del pueblo, s’inspiren pea, 1914-1918, va encarir el blat amb en els successos d’aquella Barcelona de d’ençà que era una què donaven de menjar a l’aviram i es la lluita de classes, de la persecució del van veure obligats a vendre’s la granja. món obrer a mans dels assassins a sou de nena, es comença a Tampoc els somnis teatrals de son pare la patronal i de la repressió policial orga- comprometre en la quallaren. I així, la transhumància va ca- nitzada pels generals Martínez Anido i racteritzar la vida familiar en els primers Arlegui Bayones. Foren aquests els im- lluita social, en uns anys del retorn a Catalunya. Urales- peratius que contribuïren a formar la Montseny aconsegueix col·laboracions consciència militant de Federica i que la temps de malestar pagades a El Liberal i Teresa-Soledad impulsaren a l’acció dins del moviment i d’efervescència tradueix per a la Casa Maucci. anarcosindicalista. Són els anys en què Federica, sent no- Com a militant de la Confederació Na- laboral a Barcelona més una nena, comença a llegir en veu cional del Treball (CNT) participà acti- alta la publicació El Diluvio a la botiga vament en les tasques de la propaganda on va a comprar, perquè així les dones anarcosindicalista. El 1922 començà a que hi havia poguessin saber com anava escriure a Solidaridad Obrera, publica- la guerra europea. És la primera mostra ció de la CNT i, ben aviat, les seves de les dots de comunicadora de la futura col·laboracions apareixeran en altres pu- gran oradora. En certa manera també es blicacions anarquistes: Nueva Senda pot dir que començava, a tan tendra edat, (Madrid), Redención (Alcoi), Acción So- la seva vida de militant. Als dotze anys ja cial Obrera (Sant Feliu de Guíxols)… El acompanyava el seu pare als teatres –ell 1923 s’afilia al Sindicat d’Oficis Varis exercia de crític teatral–, així com també de Cerdanyola-Ripollet. El mateix any als mítings, conferències, als cafès, als els pares reprenen la segona època ateneus… L’adolescent Federica va co- (1923-1932) de , des- neixent, fascinada, el món dels homes, prés que l’haguessin editada en primera que poden anar sols, on vulguin, sense instància a Madrid el 1898. No es tracta- acompanyament. va d’una revista literària, ni d’una publi- Els primers impactes socials els rep cació doctrinal, sinó d’un instrument amb els moviments vaguistes de 1917 i editorial encaminat a inculcar en la clas- DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 14 DOSSIER

Era inèdit a Espanya se obrera una intensa formació humanís- l’ideari propi dels seus impulsors, tota la tica. L’activitat periodística no aparta Fe- família Montseny al complet, pare, mare veure una dona derica de la narrativa, que continua con- i filla. Just en començar feren tota una reant intensament, i és on es veu la fer- declaració de principis: no volien no- al capdavant d’un vorosa lluita per la igualtat entre la dona vel·les eclèctiques, ni difícils d’entendre, ministeri. I a gran i l’home. A pesar de no declarar-se femi- ni depriments, ni esgarrifoses… Els inte- nista, les seves novel·les contenen tesis ressava difondre la cultura a través de la part d’Europa, també. clarament feministes, ja que tracten l’au- pedagogia, com a far per a la humanitat: tonomia de la dona, el dret a la instrucció “El nostre propòsit és el d’interessar [el D’aquesta manera, i a decidir per si mateixa en tots els àm- lector], mitjançat el sentiment i l’emo- molta gent la bits de la vida. A La Victoria (1926) i a ció, en les lluites per instituir una socie- El hijo de Clara (1927) –la protagonista tat sense amos ni esclaus, sense gover- considerava una d’aquesta novel·la renuncia a l’home nants ni governadors.” però no al fill– introdueix el tabú de la Són els anys, també, en què Federica intrusa en un món llibertat sexual de la dona, a més de pro- adquireix notorietat com a oradora. El reservat per als pugnar l’alliberament de la ignorància i seu verb càlid i vibrant ressonà en ate- de la submissió, problemes que havien neus obrers, seus de sindicats, places de homes. El mandat anquilosat la dona durant segles, i apos- bous, en mítings i conferències per tot tava per una societat d’éssers emanci- Espanya. Amb eloqüència exaltava els ministerial fou curt, pats, home i dona, amb fills educats en valors del proletariat i la idea de però intens. Amb el les idees racionalistes. Gairebé no cal ni rebel·lar-se contra la injustícia. dir que les dues novel·les provocaren en- El 1930 li canvià la vida. Va conèixer suport de les doctores ceses polèmiques i reaccions ferotges. un jove amb el qual s’uní aquest mateix Fins i tot en alguns homes del moviment any. Ell era Germinal Esgleas, jove “de Amparo Bosch y llibertari. Perquè les tesis que defensa- personalitat inoblidable”, segons el va Gascón i Mercedes ven eren certament revolucionàries en el definir ella mateixa. Germinal havia co- panorama sociològic de l’Espanya de negut als disset anys el rigor de les pre- Mestre inicià una l’època. Quan es reeditaren el 1930, Fe- sons, per haver participat activament en derica escrivia en el pròleg que demana- conflictes socials com a secretari del sèrie de reformes va a les dones que les llegissin amb aten- Sindicat d’Oficis Varis de (Bar- revolucionàries: ció i als homes que ho fessin sense pas- celona). Per a Federica, Esgleas repre- sió i amb serenitat. El 1928 apareix La sentava “tot el romanticisme que podia crearen els centres indomable, novel·la autobiogràfica en seduir una noia en aquells anys de jo- què es retratava “tal com vaig ser un ventut i d’aspiracions utòpiques. Sens de lluita antivenèria, dia…”, insistint amb passió en les dubte jo era per a ell tot allò d’excepcio- els ‘liberatorios’ de profundes tesis que ja la caracteritzaven. nal que podia buscar-se en una dona de I no és sobrer recordar que en aquells l’Espanya dels anys vint”, segon evoca- prostitució, les escoles moments era una jove d’uns vint-i-tres va a les memòries. El 1933 la parella va anys. tenir el primer fill, una nina anomenada de puericultura, les L’èxit de La Revista Blanca permeté Vida. Després vendrien encara Germinal cases de solidaritat, als Montseny crear paral·lelament les i Blanca. A causa de terceres persones la Ediciones de la Revista Blanca, editorial vida conjugal no va ser fàcil. Tanmateix, les cases de cecs, que publicà col·leccions com La Novela l’inalterable amor de la parella –a prova Ideal, que arribà a fer una tirada setma- també de cruels separacions per la clan- les llars infantils, les nal de 50.000 exemplars, i La Novela destinitat, presons, exilis…– els mantin- colònies per a nens Libre, un mensual de 20.000 exemplars. gué units fins al final de les seves vides. A les dues col·leccions Federica s’hi evacuats de les zones apuntà com a prolífica autora. Eren no- La guerra i la ministra. Des dels pri- vel·les “moralment íntegres, sexualment mers dies de l’aixecament militar contra de guerra…; aprovà la avançades, políticament compromeses i la legalitat republicana, el 18 de juliol de llei sobre dret a la la intel·lectualment avantguardistes”, tal 1936, Montseny desplegà una intensa com les qualificava ella mateixa. Aques- activitat que no decauria fins al final de interrupció artificial ta fórmula editorial, lliuraments periò- la guerra. El 21 de juliol, només tres dies dics –setmanals o mensuals–, es mostrà després de l’esclat bèl·lic, ingressava a la de l’embaràs… com un gran èxit de vendes alhora que Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on va ser un instrument perfecte per difonde ocupà diversos càrrecs de responsabili- DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 15

tat. En aquell moment inicial de l’aixe- cament feixista, la lluita aferrissada dels àcrates, sota la direcció de Durruti, Gar- cía Oliver, Sanz i Francisco Ascaso –que va morir en l’assalt al quarter de les Drassanes– aconseguí reduir els revol- tats en poques hores a Barcelona. Lluís Companys, president de la , reconegué la victòria i va oferir als anarquistes el poder: “Heu vençut i tot està en el vostre poder, si no em necessiteu o no em voleu com a pre- sident de Catalunya, digueu-m’ho ara.” Companys estava disposat a ser un sol- dat més en la guerra contra el feixisme. Potser era el moment més dolç dels lli- bertaris, a pesar de les tràgiques cir- cumstàncies que es donaven. Els esdeveniments polítics se succeei- xen a gran velocitat en un país en guerra. Federica ja és un nom protagonista de l’anarquisme. El novembre de 1936 una dona i tres homes llibertaris eren propo- sats per entrar en el govern de Francisco Largo Caballero, president del Consell de Ministres. La decisió provocà durs enfrontaments en el si del moviment anarquista a causa de la tradicional con- dició de no-participació en política insti- tucional. Federica Montseny acceptava el Ministeri de Sanitat sense ser metge, ni tan sols universitària. Joan Peiró ocupà la cartera d’Indústria. Juan López, la de Comerç. I Juan García Oliver, la de Justícia. Per primera vegada forces espe- cíficament proletàries, organitzades en sindicats, intervenien en la direcció insti- tucional i política d’un país, fent-ne part del poder executiu, del govern. Més tard, quan abandonaren els càrrecs, tots torna- rien a exercir les respectives professions. EL TEMPS Els sous que cobraren com a ministres els administrava el comitè nacional de la El verb càlid i vibrant CNT, i ells només rebien la paga de deu de Federica va ressonar pessetes el dia, el mateix que els mili- en ateneus obrers, seus cians que lluitaven al front. El 4 de no- de sindicats, mítings vembre, Manuel Azaña, hostil a l’entra- i conferències per tot l’estat da d’una dona en el Govern, signava, per exaltar els valors sense gaire entusiasme, el nomenament del proletariat. de ministra de Montseny. Era inèdit a Es- panya veure una dona al capdavant d’un ministeri. I a gran part d’Europa, també. D’aquesta manera, per a molta gent era considerada com una intrusa en un món reservat per als homes. El mandat minis- terial va ser curt, però intens. Amb el su- DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 16 DOSSIER

port de les doctores Amparo Bosch y presó. Quan l’exministra es presenta da- Federica va ser Gascón i de Mercedes Mestre inicià una vant del tribunal, que l’havia de con- sèrie de reformes revolucionàries: crea- demnar a retornar a l’Espanya de Fran- empresonada ren els centres de lluita antivenèria, els co, és una dona de trenta-set anys que liberatorios de prostitució, les escoles de espera el seu tercer fill. Serà aquesta cir- pel règim francès puericultura, les cases de solidaritat, les cumstància, la de l’embaràs, la que al cases de cecs, les llars infantils, les colò- capdavall la va salvar, perquè la llei afa- col·laboracionista nies per a nens evacuats de les zones de voria les detingudes en estat de gestació: guerra…; aprovà la llei sobre dret a la in- “no hi ha lloc” a l’extradició, conclou el nazi de Vichy, ja que terrupció artificial de l’embaràs… S’a- tribunal atès l’estat de Montseny. En lloc venia la ingent activitat ministerial de del retorn forçat és desterrada a Vergt, un pesava sobre ella una Montseny amb el paper de la dona en la llogaret de la Dordonya. Pitjor sort va te- causa anarquista, que si bé fou general nir Largo. Va ser internat en el camp de petició del règim en tots els àmbits, va excel·lir sobretot en Vals-le-Bains i després lliurat a la Gesta- la sanitat i la tasca cultural. po, la qual el deportà al camp d’extermi- franquista d’extradi- El programa de la ministra quedà inter- ni de Sachsenhausen Oranienburg. romput amb els esdeveniments de maig Després de l’alliberament de França, ció cap a Espanya. de 1937: la crisi del Govern i la dimissió Federica és nomenada membre del co- dels quatre ministres anarquistes. En mitè nacional de la CNT d’Espanya a Quan l’exministra aquest context de lluites entre faccions l’exili, en el congrés de les federacions republicanes es produeixen afers obs- locals del sindicat celebrat a París el es presenta davant del curs. La publicació del POUM, La Bata- maig de 1945. Començava el llarg exili a lla, ja el setembre de 1936 denunciava Tolosa del Llenguadoc de Federica i de tribunal, que l’havia les obscures intencions de Stalin de ma- Germinal. Convertida en el cap visible nipular la guerra espanyola. Quan es de l’anarquisme espanyol, en la principal de condemnar produïren els processos contra els diri- dirigent de la CNT i en directora de la re- gents del POUM, Montseny declarà. Un vista CNT, més tard Espoir. Amb la mi- a retornar a l’Espanya dels condemnats, Julián G. Gorkin, en litància de sempre retornà a Espanya el una carta adreçada a Federica, li agraeix 1977. Ja amb problemes greus als ulls, de Franco, és una el seu testimoni: “Compareixent com a però amb lucidesa plena i amb la capaci- testimoni i dient la veritat, en uns mo- tat oratòria que sempre la caracteritzà. El dona de trenta-set ments en què o per covardia o per con- 1987 publicà la primera part de les seves veniència tants d’altres tenen la boca memòries, Els meus primers quaranta anys que espera tancada, has contribuït a reivindicar la anys (1905-1945). nostra vertadera personalitat, la qual co- Federica Montseny morí a la ciutat on el seu tercer fill. sa t’agraïm sincerament; fraternalment residí en exili, Tolosa, el 14 de gener de teus i de la causa proletària…” 1994. Ni la Generalitat de Catalunya ni Serà aquesta l’Ajuntament de Barcelona no enviaren L’exili. Amb la derrota a la guerra, Fe- un representant al seu enterrament. La circumstància, derica Montseny viu amb els seus fami- representació institucional arribà de Ma- liars la tràgica entrada a França, cap a drid, en la persona d’Angeles Amador, la de l’embaràs, la que l’exili. El 5 de febrer de 1939 moria sa sucessora de Federica en el càrrec de mi- mare, sola, en un hospital de Perpinyà. nistra de Sanitat, cinquanta-set anys des- al capdavall la va En passar la frontera, son pare i el seu prés. Allà, en l’acte del comiat a Mont- marit foren empresonats. L’inici de la seny, hi havia vells lluitadors que havien salvar, perquè la llei Segona Guerra Mundial (setembre de envellit a l’exili, que volgueren acudir 1939), la derrota aliada (juny de 1940) i fraternals a acomiadar-se de la compa- afavoria les l’ocupació nazi del territori francès nya de lluita i sacrificis. (1940-1944) agreujà molt la situació dels En un país tan desmemoriat com el detingudes en estat refugiats espanyols. Federica va ser em- nostre, els centenaris –com el del naixe- presonada pel règim francès col·labora- ment de Federica Montseny– poden re- de gestació. cionista nazi de Vichy, ja que pesava so- sultar plataformes convenients que, des bre ella una petició del règim franquista d’un punt de vista científic, pedagògic o d’extradició cap a Espanya. De la matei- democràtic, ens retornen el personatge. xa manera com li passà, per cert, a Lar- go Caballero, amb el qual coincidí a la Antonina Rodrigo DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 17 Publicista i periodista anarquista

L’obra de Federica Montseny mostra la periodista riodístiques àcrates i, així mateix, a les gires de propaganda que havien portat la i la propagandista de l’alliberament de la dona seva veu i el seu gest decidit per terres de tot Espanya. Quan el “governamenta- i de les idees anarquistes. lisme” anarquista va ser un fet, va deci- dir entrar al govern com a resposta ex- cepcional a les demandes que l’evolució dels fets adreçà als llibertaris. Tant a causa de la política de la rereguarda ca- talana com de la capital de l’estat, no era estrany que nomenessin algú que exer- cia el periodisme o l’ús de la ploma, per- què, per regla general, gairebé tots els dirigents àcrates practicaren alguna forma d’escriptura com a lletraferits conspicus que eren. I un, una, dels més prestigiosos era ja aleshores Federica Montseny.

La formació. Federica aprengué l’ofi- ci com un exercici militant a casa seva, prop dels seus pares, però va aconseguir superar aviat, el 1931, el marc domèstic. Es relacionà amb els sindicats únics de la CNT, en concret el de professions li- berals, i amb la redacció de Solidaridad EL TEMPS Obrera, i entrà amb contacte amb els anomenats “los Solidarios”, Durruti i Federica Montseny, fent un ederica Montseny va ser la primera Ascaso principalment. Aviat destacà en discurs en un acte públic de la dona que ocupà una cartera minis- un món en el qual a les dones que es be- FAI a la plaça Monumental de terial en la història d’Espanya: llugaven pels sindicats únics de la CNT Barcelona. La seva capacitat F ministra de Sanitat i Assistència els resultava molt difícil sobresortir. oratòria li donà un enome Social des del novembre de 1936 a maig Filla dels destacats anarquistes Teresa prestigi, conreat en múltiples del 1937. Ella, junt amb tres destacats Mañé i Joan Montseny, tots dos més co- intervencions públiques per tot anarquistes catalans més, protagonitzà, neguts pels pseudònims Soledad Gusta- l’estat. doncs, el que es coneix com el “gover- vo i Federico Urales amb què més habi- namentalisme” àcrata de guerra. Els tualment signaven, Federica va créixer principals comitès de la CNT-FAI i tam- en un ambient familiar que era alhora bé els grups anarquistes més influents “grup àcrata d’afinitat” i “falansteri fa- decidiren oferir-li el càrrec a Federica miliar” perquè combinava el publicisme perquè, malgrat la seva joventut, gaudia de les idees i les Edicions de La Revista d’un reconegut prestigi. Tot i això, no Blanca amb una granja de conills i amb l’havia fet a les trinxeres de les lluites l’hort familiar. Activitats cap a les quals socials i sindicals pròpiament dites; i sí, els seus pares deien sentir prelidecció i a pel contrari, glossant-les, ploma en mà, les quals estaven, a més, abocats per tal des de les més destacades capçaleres pe- de fer front a la supervivència familiar i DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 18 DOSSIER

a les despeses de l’edició. “Afeccionat a demnable del sufragisme i el de l’apoli- les lletres i a la agricultura”, deia pom- ticisme anarquista que sempre defensà. posament el paper de carta que el 1915 La conseqüència estava cantada: segons utilitzava Federico Urales. Federica, un abisme separava les dones La mestra de Federica va ser la seva “que [volien] governar” i les que, com mare mateixa i la seva universitat les ella, no volien accedir a cap mena de po- tertúlies a casa seva o a la dels amics der polític i el rebutjaven obertament. que freqüentava en companyia del seu Menys incidentals, però igualment pare. O, fins i tot, el quiosc de llibres presidits per les idees anarquistes, foren vells que regentava el seu coreligionari el seus comentaris literaris. Sempre es anarquista Hermós Plaja a les Drassanes manifestà lectora impenitent. Guiada barcelonines, prop del port i al costat del per l’enèrgica voluntat pedagògica de la que avui s’anomena el barri del Raval. seva mare, va rebre també les influèn- També va fer la jove Federica algun pas cies del pare –que era el que sortia regu- molt esporàdic pels bars i cafès on para- larment de casa (havia treballat a la re- ven els sindicalistes catalans amb què el dacció d’El Liberal) i estava més en seu pare mantenia sèries diferències. contacte amb les novetats editorials, Animada per l’exemple familiar –pare i això sí, en cercles ideològicament pro- mare s’havien dedicat sempre i, molt es- pers– es transformà en comentarista de pecialment, des del procés de Montjuïc, llibres i s’encarregà, no en solitari, de la a la divulgació de les idees–, Federica secció literària de La Revista Blanca. Es començà a escriure quan encara era una fixà en els futuristes italians; però també adolescent. Els primers textos, els del en Anatole , en Gina Lombroso 1920, els destruí immediatament. Però –la filla de Cesare Lombroso, el conegut deixà que la novel·leta Horas trágicas fundador de l’antropologia criminal ita- tingués millor destí i la publicà el 1922 liana–, o en Santiago Valentía Camp –el a “La Novela Roja”, una col·lecció que sociòleg republicà radical–, entre molts sortia a Madrid. A l’any següent, el més. Els uns formaven part de les re- 1923, sortiren a Barcelona els seus pri- ferències del panorama intel·lectual a la mers escrits periodístics: un d’esporàdic Catalunya de les darreries del XIX i al- a Solidaridad Obrera, el diari oficial de tres eren molt característics del món del la CNT catalana, i d’altres, més regu- lliurepensament i el pacifisme interna- lars, a La Revista Blanca, la publicació cional del període de les entreguerres que havien tret els seus pares a Madrid mundials –Romain Rolland, Víctor els anys 1898-1905 i que aquell mateix Margueritte, Arístide Briand i el ro- any 1923 reprengueren, en la seva sego- manès Eugen Relgis–. També mostrà de na etapa, aquest cop a Barcelona. diverses maneres –les cites, els perso- natges i les referències que ací i allà tro- Periodista i escriptora. A La Revis- bem en els seus escrits–, que coneixia a ta Blanca Federica manifestà des del bastament les obres del modernisme de mateix 1924 una clara prelidecció pels tombant de segle que tant havien influït temes d’actualitat femenina: la glossa de els anarquistes catalans i molt especial- la situació de les dones a la república ment les d’Ibsen, però també les d’es- turca de Kemal Attatürk, o dels rumors criptors francesos com, per exemple, el que acompanyaren la possibilitat, no re- ja esmentat Romain Rolland i molt alitzada llavors, que la laborista anglesa especialment el seu monumental Jean- Margaret Bondfiel, secretària de la Sec- Christophe, que feia somniar a una de ció Femenina dels sindicats anglesos, les seves protagonistes en un societat ocupés la cartera d’Higiene al Govern amb un funcionament semblant al d’un EL TEMPS laborista format aquell mateix any (va harmònic conjunt simfònic. La dirigent anarquista Montseny, ser ministra de Treball en l’executiu que en un acte d’homenatge va presidir McDonald el 1929). Els tre- La dona com a tema. Les habituals al pedagog Ferrer i Guàrdia, balls publicats li serviren per a mani- col·laboracions quinzenals a La Revista davant de la fossa on va ser festar les seves personals distàncies res- Blanca no allunyaren Federica Mont- afusellat. La pedagogia pecte als moviments feministes que ella seny de la seva primerenca afecció pels progressista va ser un dels jutjava per una doble mesura: el con- relats. El 1925 publicà La victoria interessos bàsics de Montseny. DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 19

darrere mateix de “Los contemporáne- os” (1909-1926), també de Madrid que des del seu inici editava Zamacois quan aquest va deixar “El cuento semanal”. Com que als Montseny els hi va anar bé, el 1929-1930 van treure una segona col·lecció, “La Novela Libre”, en la qual també va escriure Federica. A les no- vel·les curtes i també a les més llargues, totes elles representatives del que els francesos anomenen infralittèrature, Federica tractà de manera insistent el tema de la dona, d’altra banda molt pre- sent als seus articles. De fet, entre els articles i les narracions novel·lades aconseguí establir un cicle sobre “femi- nisme”, un tema que després, en el perí- ode republicà, abandonà pel de la políti- ca i l’anarcosindicalisme. Les claus que expliquen el contingut de La Victoria, El hijo de Clara y La In- domable són nombroses. La tercera no- vel·la esmentada és clarament auto- biogràfica i constitueix, de fet, un guió per a la primera etapa de les memòries que publicà el 1987, mentre que les dues primeres tenen un clar regust personalit- zat, de tal forma que totes tres es trans- formen en un exemple de la significació que el relat en primera persona té com a afirmació de gènere dins la novel·lística femenina contemporània. Cal relacio- nar-les, per altra banda, amb la moda de les dones desimboltes i de costums alli- berats que seguien d’alguna manera el model de les flappers americanes i de les garçonnes franceses dels “feliços anys vint”. Però, tot i que Federica va admetre aquestes darreres influències, va ser una influència negativa, com a tal reconeguda al pròleg que va escriure per a la tercera edició de La Victoria (1930), a fi de respondre a les invectives de tots els qui havien considerat provocatiu el seu model de dona lliure i independent. Si de cas, Federica volia reivindicar una garçonne llibertària, neta de les influèn- cies que considerava burgeses i detesta- bles per tant. (1925), seguida de la seva segona part, familiar que, en format i contingut, tant També hi havia en Federica una pro- El hijo de Clara (1927), i un any més s’assemblava, encara que en modulació funda animadversió respecte a José Ma- tard, per La Indomable (1928), totes tres àcrata, als relats curts i novel·les roses ría Vargas Vila, l’escriptor colombià, les més llargues de tota la seva prolífica que proliferaven a fi d’emular l’èxit poc convencional i molt bohemi a la se- producció. Des del 1924 començà a es- d’“El cuento semanal” (1907-1912), va joventut quan havia estat conspira- criure així mateix novel·letes curtes per editat a Madrid per Eduardo Zamacois. dor polític perseguit. Llarg temps exi- “La Novela Ideal”, la col·lecció també Les vendes van situar la col·lecció al liat, mantigué una bona amistat amb el DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 20 DOSSIER

cubà José Martí i actives relacions amb quotidians. Potser per això abandonà les tes “ideals i lliures”–; i, a més, n’inicià Malatesta, l’anarquista italià que –se- novel·les més llargues, no així les més una de nova, els fulletons d’“El Mundo gons deien els rumors– de vegades rebé curtes. El fet és que es transformà en co- al Día”, en què va tractar de reflectir els el seu ajut. Vivia Vargas llavors a Bar- mentarista dels esdeveniments polítics gustos d’una dona jove que, atenta a l’e- celona, en una torre del barri de Sant que marcaren el pas de la “dictablanda” volució de la societat de masses i dels Gervasi, talaia des de la qual vigilava la de Primo al Govern de l’almirall Aznar mitjans de comunicació, s’obria vers reeixida publicació per l’editorial Sope- i, després de les eleccions del 14 d’abril, nous temes: un jovençall Josep Peirats na de les seves obres completes. Federi- a la proclamació de la segona Repúbli- publicà aquí un text sobre el cinema, un ca manifestà un anti-“vargas-vilisme” ca. També va escriure per a Solidaridad mitjà “avantguardista” pel qual sentien molt actiu i militant fins i tot abans de Obrera, el portaveu diari de la Regional més predilecció tots els grups d’anar- començar a escriure el cicle que formen de la CNT catalana, i per a Tierra y Li- quistes joves que ja estaven un xic tips les novel·les comentades ací. Va ser ella bertad, el periòdic de la Federació Anar- de les vetllades teatrals tardomodernis- mateixa qui fonamentà el menyspreu en quista Ibèrica –la FAI–. Com que els tes que tant agradaven als de la genera- el fet que els anarquistes llegien els lli- Montseny s’enfrontaren des d’El Lu- ció de l’Urales. bres de Vargas –digué que “no hi havia chador als sectors més moderats de l’a- Com és sabut, la Guerra Civil marcà biblioteca anarquista, ni lector àcrata” narcosindicalisme català –els famosos una divisòria en la trajectòria de l’apoli- que no comptés amb algun títol d’a- “trentistes” que, encapçalats per Peiró i ticisme anarquista i, en concret, en la quest autor– els quals transmetien el de- Pestaña, signaren el manifest contra militància de Federica Montseny, qui cadentisme simbolista de les seves re- l’insurreccionalisme dels més radicals acceptà el Ministeri de Sanitat i As- presentacions i dels seus personatges que sempre s’ha identificat amb la FAI–, sistència Social. L’anada a Madrid i, femenins que reflectien una valoració El Luchador fou sovint considerat com després, a València, així com la càrrega segons la qual les dones eren i con- a portaveu de la FAI. No ho va ser i Fe- que suposa el poder no interrompiren la tinuarien sent mers objectes de plaer derica conservà la seva independència col·laboració de Federica amb els periò- sexual. respecte a l’organització dels grups de dics anarquistes. Ella i la seva família El comú denominador de les novel·les l’afinitat llibertària fins a l’inici de la havien tancat l’edició de La Revista de Federica era la reivindicació de la Guerra Civil. Blanca l’estiu del mateix 1936 però va maternitat. “Dona sense fills és arbre continuar escrivint per a la Solidaridad sense fruits, rosal sense rosa”, afirmà Propaganda, república i guerra. El Obrera. També col·laborava activament sense embuts. Però la maternitat com a període de la República va ser intens per amb les oficines de premsa i propagan- màxima expressió d’una diferència fe- a Federica. Continuà escrivint i s’inicià da de CNT-FAI, en la promoció del dis- menina, conscientment acceptada. No com a propagandista en gires per diver- curs de “disciplina” amb què els princi- com a conseqüència d’una relació esta- sos indrets de l’estat espanyol. Va anar a pals comitès i publicacions anarquistes ble entre home i dona, ja que l’amor, Andalusia, però també viatjà pels in- tractaren de donar suport al “governa- com qualsevol altre sentiment, sols s’a- drets on els anarcosindicalistes eren mi- mentalisme” i d’eradicar les accions limenta d’un mateix i els convenciona- noritaris i més patien, per tant, la com- “incontrolades”. Quan deixà el ministe- lismes socials l’únic que fan és assegu- petència dels socialistes. L’objectiu era ri es va ocupar de la secció de propa- rar la submissió femenina. Més que l’a- fer una tasca enfortidora que assegurés a ganda al comitè penisular de la FAI, pri- mor lliure anarquista, el que Federica la CNT l’estructura territorial necessària mer a València i després a Barcelona. defensava era una maternitat assumida per assolir, com a mínim, una “repúbli- Tampoc deixà d’escriure per als periò- en solitari per les dones lliures i cons- ca sindical” no solament burgesa i, en dics anarquistes a l’exili, quan estabi- cients dels seus deures socials respecte cas de fer-se realitat les seves aspira- litzà la residència de la seva família a la promoció d’una societat igualitària en cions més veritables, el comunisme lli- Tolosa del Llenguadoc. termes de gènere. Afirmacions com bertari com a horitzó ulterior. Els des- Des de la seva joventut, havia viscut la aquesta desagradaren als anarquistes i plaçaments foren nombrosos i ni el militància com una dedicació a la pro- La Revista Blanca es transformà en la naixement de la seva primera filla els va paganda i al mon de l’edició anarquista tribuna per al debat: Federica es va de- interrompre. i, sens dubte, va ser aquest fet el que li fensar una i altra vegada en nom de El 1935 Federica hagué de responsabi- va fer reconèixer el juny de 1937 a l’anarquisme individualista i d’una afir- litzar-se de les edicions familiars en València, llavors capital de la Repúbli- mació femenina que ella mantingué substitució de Joan Montseny, el seu pa- ca, que “taquigrafia i mecanografia” ha- allunyada del feminisme no àcrata, que re –la mare es cuidava de l’administra- vien estat els seus únics títols i el perio- sempre equiparà al sufragisme polític. ció–. Federico Urales havia tingut un ti- disme la professió que sempre va exer- El gener del 1931 emprengué la famí- fus el 1934 i el 1935 patí un nou entre- cir amb una mai dissimulada aspiració lia Montseny l’aventura d’una nova pu- banc de salut que l’apartà de la feina de canvi social i polític. blicació periòdica, el setmanari El Lu- quotidiana. Federica tirà llavors enda- chador (1931-1933) i de nou va ser la vant les edicions que treien des de feia Susanna Tavera ploma de Federica un dels puntals temps –La Revista Blanca i les novel·le- Universitat de Barcelona DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 21

Federica Montseny amb Juan en un govern estatal– va trencar amb un García Oliver, quan tots dos ja dels postulats àcrates més consagrats: el eren ministres del Govern de l’apoliticisme i la crítica a l’estat. La presidit per Largo Caballero. seva autobiografia posterior va deixar L’activitat ministerial els va clar fins a quin punt li va resultar difícil durar poc, uns mesos, del vèncer l’angúnia i els dubtes que li va novembre de 1936 al maig generar l’audàcia històrica d’acceptar del 1937, ja que els quatre un càrrec ministerial a passar de la con- anarquistes presents al Govern dició de militant anarquista. Aquesta de- dimitiren dels càrrecs. cisió significà per a ella no solament anar en contra de les seves fermes cre- ences àcrates d’apoliticisme sinó també enfrontar-se amb els ideals del seu pare, Frederico Urales, i de la seva mare, So- ledad Gustavo. De fet, poc després d’haver deixat el càrrec de ministra de Sanitat i d’As- sistència Social, en una conferència pro- nunciada a principi de juny de 1937 so- bre aquesta experiència, Montseny va admetre que encara no sabia el significat

EL TEMPS de la seva opció, però el va justificar com una decisió política d’aglutinament de totes les forces antifeixistes en el Go- vern per vèncer el feixisme, encara que La primera això pogués representar ajornar els seus ideals anarquistes. En nomenar-la candidata a una cartera ministerial, les seves companyes anar- quistes eren perfectament conscients del ministra cop d’efecte que podia causar una dona ministra a Espanya. De fet, des d’una perspectiva de gènere, el seu accés al Tot i el breu termini en què va ser ministra, Ministeri representà una fita històrica, ja que significava l’accés d’una dona per Federica Montseny deixà clara la capacitat primera vegada a un dels màxims òrgans de poder polític, espai completament d’innovació en benefici social. tancat a les dones fins llavors i que no es tornaria a obrir fins moltes dècades des- rimera dona ministra a l’estat es- prés. panyol, líder anarquista carismàti- En aquell moment, la triple condició ca, propagandista i escriptora, Fe- d’anarquista, dona i persona llunyana de P derica Montseny va ser una de les la professió de la medicina, juntament dones més emblemàtiques de la societat amb les pròpies restriccions derivades espanyola del segle XX. El novembre de de la guerra, limità l’envergadura de les 1936, juntament amb tres anarquistes seves iniciatives com a ministra. En un més (Juan García Oliver, Joan Peiró i balanç que va fer de la gestió en el Mi- Juan López) es va convertir en ministra nisteri denuncià una obstaculització sis- del segon govern del socialista Largo temàtica a l’agenda d’actuacions per ra- Caballero. Montseny va exercir la carte- ons polítiques i professionals. Els retalls ra del Ministeri de Sanitat i Assistència pressupostaris constants foren una altra Social entre novembre de 1936 i maig dificultat en el seu treball. Montseny de 1937. arribà a descriure la frugalitat i el rega- teig del seu pressupost com a propi d’u- La ministra. La fita històrica de la se- na mentalitat de mestressa de casa. Mal- va carrera –ser la primera dona ministra grat això, el voluntarisme i la decidida DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 22 DOSSIER

La ministra Montseny convicció van permetre avançar en certs sexual mitjançant la difusió dels mitjans aspectes de la gestió ministerial. Preveia preventius antiveneris. És en aquesta desenvolupà una renovar la rutina burocràtica amb un pla preocupació sanitària de reducció dels d’agilitació dels serveis del Ministeri, focus d’infecció que s’hauria d’emmar- política sanitària amb la descentralització de certes àrees car la preocupació de Montseny per re- de medicina d’Assistència Social i, en canvi, la cen- duir la prostitució. Montseny va recollir tralització d’altres, com ara el servei de la proposta de l’organització de dones preventiva orientada subministrament de medicaments. Du- anarquistes, Dones Lliures, i plantejà la rant el breu període de sis mesos al cap- creació dels liberatorios de prostitució particularment a les davant del Ministeri, una de les iniciati- com a centres de rehabilitació moral, capes populars. ves més interessants va ser el desenvo- mèdica, sanitària i professional de les lupament d’un pla de benestar social. La dones dedicades a la prostitució. Cal L’antenció hospitalària reforma tenia com a eix modificar les destacar també la seva política de nome- bases filosòfiques i assistencials de la nar altres dones per a alts càrrecs del seu als ferits de guerra i la tradicional caritat i beneficència privada Ministeri, com les doctores en medicina seva posterior reinserció per assentar una “terapèutica social” ba- Mercedes Maestre –de la UGT– com a sada en el dret a l’assistència social com subsecretària de Sanitat, i d’Amparo social foren altres a inherent a la dignitat humana. Va con- Poch –de la CNT– com a directora cebre, per tant, el benestar social com a d’Assistència Social. projectes del seu dret i servei de l’estat. Encara que s’ha atribuït a Montseny la Ministeri. Responent Montseny desenvolupà una política sa- promulgació d’una llei de regulació de nitària de medicina preventiva orientada l’avortament voluntari, en realitat no va a la tradició anarquista particularment a las capes populars. L’a- ser iniciativa seva, sinó del doctor Mar- tenció hospitalària als ferits de guerra i tí Ibáñez, anarquista i aleshores director de reforma higiènica la seva posterior reinserció social amb la general de Sanitat i Assistència Social i eugènica, s’interessà creació d’un Institut de Reeducació de la Generalitat de Catalunya. Al de- d’Invàlids i de cases de repòs per als sembre del 1936 es va regular la inter- pel desenvolupament combatents foren altres projectes del seu rupció artificial de l’embaràs en els ser- Ministeri. Responent a la tradició anar- veis sanitaris catalans. Aquesta mesura, d’una cultura popular quista de reforma higiènica i eugènica, coneguda com la reforma eugènica de d’higiene. Montseny s’interessà pel desenvolupament d’una l’avortament, va ser capdavantera i una cultura popular d’higiene. En aquest de les més avançades de l’època. Pre- es va proposar avançar sentit, plantejà la creació de centres pri- veia com a justificant de la pràctica de maris i secundaris d’atenció sanitària, l’avortament voluntari causes terapèuti- en la lluita contra així com de les cases de solidaritat per ques –malaltia mental o física de la ma- la propagació albergar els captaires. Entre el projectes re, que podia contraindicar l’embaràs–, figurava la fundació de les “estacions” eugèniques –l’incest paternal o la possi- de les malalties per eliminar els polls i instruir en els va- bilitat de transmissió de malalties físi- lors de la higiene i de la neteja personal ques o mentals– i neomaltusianes, la vo- venèries, plaga social com a garantia de la salut. Aquesta ini- luntat conscient de practicar el control de l’època i amenaça ciativa va despertar la resistència de de la natalitat. També pionerament, re- molts refugiats, que titllaren de feixistes coneixia la prioritat de la voluntat de la sanitària avaluada els membres del Ministeri que dirigia dona, és a dir, admetia com a causa d’a- Montseny, senzillament perquè els obli- vortament la voluntat de la dona de no per alguns metges gaven a espollar-se i banyar-se. portar a termini un embaràs. En les se- com la causa principal Des d’una perspectiva més eugènica, ves memòries, Montseny explicà que va Montseny es va proposar avançar en la ser l’oposició del Govern la que va im- de les baixes, per lluita contra la propagació de les malal- pedir l’aplicació d’aquesta regulació ca- ties venèries, plaga social de l’època i talana a tot l’estat. damunt fins i tot amenaça sanitària avaluada per alguns La labor en el terreny de l’assistència de les bales dels metges com la causa principal de les als refugiats de guerra, que fugien de les baixes, per damunt fins i tot de les bales zones ocupades per l’exèrcit de Franco, fronts de guerra dels fronts de guerra. Seguint una llarga i de l’assistència sanitària i social a tradició anarquista de reforma sexual, l’evacuació representaren altres peces aquesta política es proposava una àm- fonamentals del seu programa. Dedicà plia campanya d’educació i d’higiene atenció preferent als nens refugiats amb DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 23 EFE

la creació de llars infantils, juntament crítica constant configurà després la seva Federica Montseny en un amb l’organització de la solidaritat in- amarga experiència de la derrota i de la discurs a València. L’acte ternacional a la infància amb la col·loca- postguerra. Persona amb contradiccions, és de la fi de l’any 1936, ció de nens a l’estranger i la redistribu- però a la vegada amb fermes convic- tot just després de ser ció dels milers de nens refugiats de la cions, Federica Montseny es va mantenir nomenada ministra de Sanitat guerra. Innovadora en la seva manera fidel durant tota la vida als seus ideals i Assistència. d’entendre les llars infantils, Montseny anarquistes. Pionera com a dona i anar- intentà crear centres amb un nombre re- quista en un càrrec polític de govern en duït de nens en una casa familiar, a cura el moment més tràgic de la història con- de dues o tres dones, amb la voluntat temporània del nostre país, tant durant la d’integrar-los en la vida cultural i social Guerra Civil com, després, durant la llar- del seu entorn. Un vegada més, les pre- ga repressió franquista i l’exili, sempre visions de Montseny quedaren desbor- va mostrar un coratge indomable. Les dades per les devastadores conseqüèn- circumstàncies de la guerra i l’etapa tan cies de l’avanç militar franquista, els breu de gestió de Federica Montseny bombardejos creixents i la dispersió de com a ministra no li van permetre realit- les famílies refugiades. zar moltes de les seves iniciatives. Tan- Com a anarquista en un càrrec de mà- mateix, el fet mateix d’articular propos- xima responsabilitat política, va haver tes concretes i de formular noves neces- d’afrontar les contradiccions de la res- sitats sanitàries marcaren el signe inno- ponsabilitat institucional. Les crítiques li vador de la seva gestió. provenien tant dels altres partits com, també, dels propis companys anarquistes Mary Nash que refusaven la seva decisió. Aquesta Universitat de Barcelona DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 24 DOSSIER Germinal Esgleas, l’altra meitat

Esgleas va ser el marit de Federica Montseny i, també, protagonista del moviment llibertari, causa que defensà fins al moment de la mort.

mb la seva formosa cabelle- Germinal. Abans d’establir la relació ra cargolada, els seus ulls amb la Federica –es van casar civilment verd-blaus i el seu tipus es- el 7 de juny de 1930 i van viure junts “A lau, realçat pel vestit que fins a la mort d’en Germinal el 21 d’oc- normalment portava: un vestit blau de tubre de 1981 a Tolosa de Llanguedoc– coll oficial, o sigui, tancat fins a dalt i en Germinal era un jove llibertari que, sobre un costat, que aleshores era la ves- des de Calella (Maresme), on havia nas- timenta habitual dels joves obrers. Tenia cut el 5 d’octubre de 1903 sota el gen- una personalitat inoblidable i, en efecte, tilici de Josep Esgleas i Jaime, havia jo no el vaig oblidar. Al començament despuntat ja en el si de la CNT. De petit va ser un sentiment informulat i difús, havia passat per una experiència extra- que més tard va anar adquirint cos i con- ordinàriament dura: residint a vertint-se en amor.” amb la seva família, una ràtzia de sol- Amb aquestes paraules Federica Mont- dats rifenys va assassinar el seu pare i el seny descrivia la seva primera trobada seu germà petit i a ell el va deixar mal- amb Germinal Esgleas, l’any 1922, ferit. Era l’any 1909, l’any de la Setma- aquell jove anarquista del Maresme, na Tràgica, quan es va iniciar l’escalada amb qui pocs anys després, el juny de de la guerra del Marroc. Retornat amb la 1930, s’uniria per a tota la vida. L’amor seva mare a , de molt jo- entre ambdós s’acabà de forjar en la pre- ve va començar l’ofici d’ebenista, fins só, on Germinal havia anat a raure jun- que va entrar a treballar en una fàbrica tament amb el pare de la Federica, Joan tèxtil de Calella. Com ha explicat Jordi Montseny, la tardor de 1928, arran d’un Amat, ben aviat va manifestar afeccions ple sindical de la CNT celebrat a Lloret literàries i va col·laborar als periòdics de Mar (Selva). Eren els darrers anys de locals La Falç (1918) i Germanor la dictadura de Primo de Rivera, quan la (1920). En contacte amb la CNT –havia CNT era objecte de tota mena de perse- conegut el sindicat, naturalment, a la fà- cucions. La presó va acabar sent fona- brica– l’any 1920 ja era secretari del mental a l’hora d’establir la relació defi- Sindicat d’Oficis Diversos de Calella, i nitiva: “Entràvem llibres a la presó, per- el gener de 1923, el mateix any en què què en Germinal i el meu pare matessin es va instaurar la dictadura de Primo de l’oci de les hores que passaven sols tan- Rivera, participava en el míting de clau- cats en les respectives cel·les. Entre els sura que el ple regional de Sindicats de llibres lliurats a en Germinal, hi figura- Catalunya celebrava al Teatre Espanyol va una traducció espanyola de l’obra de de Barcelona. Judith de Hebbel. Germinal me’l va tor- Durant la dictadura va conèixer les pri- nar havent subratllat paraules i parà- meres presons, alhora que, en contacte grafs, a través dels quals, unint-los, hi amb l’organització, anava definint els havia una clara declaració d’amor”. postulats ideològics d’un anarquisme DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 25

cada vegada més identificat amb les po- sicions més ortodoxes. Proper a la Fede- ració Anarquista Ibèrica (la FAI), que s’havia constituït de manera clandestina a la platja del Saler, a València, el 1927, amb la proclamació de la República va esdevenir un destacat publicista des de les pàgines de La Revista Blanca –la pu- blicació de la família Montseny– i El Luchador, la nova revista que a partir de 1931 van començar a publicar també els Montseny. Eren anys d’un important combat ideològic per intentar evitar que els sindicalistes –que s’havien agrupat entorn del Manifest dels Trenta– es fes- sin amb el control de la CNT. Esgleas va contribuir des de la premsa a combatre les idees trentistes i durant els aquests anys va dur a terme una intensa cam- panya com a publicista des de totes les tribunes possibles. Al mateix temps, des de l’any 1927 feia de mestre a l’Escola Racionalista que havia posat en funcio- nament el Sindicat del Forn del Vidre de Mataró. Aquesta etapa de la vida d’Es- gleas estava repartida entre Calella –on continuava treballant en el tèxtil i presi- dia el Sindicat Fabril d’Obrers del Gè- nere de Punt–, Mataró i Barcelona.

La guerra. I va ser a Calella on l’a- trapà l’esclat de la guerra civil, el 19 de juliol de 1936. A partir d’aquest moment l’activitat d’Esgleas es va dividir entre la política que portar dur a terme a Ca- lella i la que va coordinar des de Barce- lona. Des dels primers moments de l’i- nici de la guerra, organitzà la vida local de la població del Maresme, posà en funcionament el Comitè de Salut Públi- ca i les milícies antifeixistes, i entre els

mesos de gener i agost de 1937 va ocu- CARLES FRANCESC / EL TEMPS par l’alcaldia de Calella, tot i que sovint deixava al càrrec de l’Ajuntament a dit una determinada historiografia– tam- No hi ha gaires imatges Ramon Agustí. Eren els mesos en què bé ho tenien molt clar. d’Esgleas, l’home de Federica Federica exercia de ministra de Sanitat Durant els fets de maig de 1937 –els Montseny, d’acord amb la al Govern de la República. I Esgleas, enfrontaments que van esclatar a la rere- seua personalitat reservada que no havia abandonat la vida organit- guarda catalana entre la CNT-FAI i el i discreta, poc amiga del zativa, viatjava a París com a membre POUM d’una banda, i l’ERC i el PSUC protagonisme. Tot i això, d’una comissió encarregada de la com- de l’altra– Esgleas va intervenir-hi des el seu paper en el moviment pra d’armes. de Calella, fet pel qual uns mesos més anarquista abans i durant La guerra havia provocat, certament, tard, l’octubre de 1937, fou incapacitat la guerra va ser molt rellevant una revolució econòmica i social, però en una sessió municipal. La Federica, i fins i tot ha merescut una també es desenvolupava en un front mi- juntament amb altres ministres anar- biografia. litar que calia cobrir. I això els anarquis- quistes, com García Oliver, s’havia des- tes –a desgrat del que posteriorment ha plaçat a Barcelona per calmar els ànims DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 26 DOSSIER

“Va ser un gran de la militància confederal. I durant la losa de Llenguadoc, on van treballar de crisi del Govern de la Generalitat que pagès. defensor de les idees, van provocar aquests enfrontaments, el Faltava poc perquè s’acabés la Guerra nom de Germinal Esgleas va figurar, Mundial i l’exili passés de ser provisio- dels principis, del com a conseller d’Economia, en el nou nal a definitiu, i perquè, així mateix, els treball silenciós Govern de la Generalitat que Companys problemes, polítics i ideològics, s’a- va donar a conèixer el dia 28 de juny de greugessin. L’1 de maig de 1945, en un d’organització, un 1937 però que mai no es va arribar a congrés que es va celebrar a París, Es- constituir. gleas fou nomenat secretari general de home d’una conducta Els darrers mesos de la guerra es va in- la CNT-Moviment Llibertari a l’exili. i honradesa exemplar tensificar la tasca orgànica de Germinal Federica es va ocupar de la secretaria de Esgleas, en un moment en què la CNT- Premsa i Propaganda. La seva actitud, i per això va patir FAI havia abandonat de manera definiti- intransigent en el manteniment dels va el Govern de la Generalitat i només principis anarquistes més ortodoxos, i la molt per la quantitat mantenia una presència simbòlica en el seva oposició a deixar que la CNT for- de calúmnies que li de la República. Des de la seva militàn- més part d’un govern encapçalat per Gi- cia a la FAI, l’abril de 1938 va formar ral a l’exili va provocar la divisió del van prodigar després part del comitè executiu del Moviment moviment llibertari, que, en la pràctica, Llibertari i va ser un col·laborador habi- es va mantenir fins a la mort de Franco. de l’escissió del 1945. tual de les pàgines de la Solidaridad Durant aquests trenta anys llargs ocupà Però ell sempre va Obrera, l’òrgan del premsa de la CNT, nombrosos càrrecs de responsabilitat, des d’on escrivia articles destinats a re- publicà nombrosos articles a la premsa caminar pel camí forçar la moral combatent en una guerra llibertària de l’exili i mantingué una ac- que s’estava perdent. El dia 22 de gener titud no exempta de polèmica. Tot, això fidel a les idees, de 1939, quan una part de Catalunya ha- sí, en defensa dels principis. en la línia que via caigut sota el control de l’exèrcit Uns anys després de la seva mort Ger- franquista, i pocs dies abans que Barce- minal Esgleas va ser recordat per la ma- l’organització s’havia lona fos ocupada, escrivia un article teixa Federica Montseny i per Maria amb el significatiu títol de “Cataluña Anguera, que va ser la seva secretària i traçat, i va continuar inabatible”. amiga de la família, amb les següents així fins al final”, paraules, recollides per Jordi Amat: “Tot L’exili. Esgleas va travessar la frontera el seu cos era ple de ganivetades de l’ex- escrigué Federica amb França el 10 de febrer de 1939 i, a periència al Marroc. De salut molt deli- partir d’aquest moment, el seu exili es cada, fràgil, era home de poca vida, del seu home divideix en dues parts molt marcades: menjava poc, però s’havia cuidat molt, en la primera va viure les vicissituds de sempre havia treballat i llegit. De tem- tots els republicans espanyols i a causa perament melancòlic, místic, la tragèdia de la seva militància confederal va patir del Marroc el marcà tota la vida, espe- presidi a la França ocupada. Durant cialment perquè la seva mare en quedà aquests anys la separació de Federica va afectada, trista. […] Esgleas era un ho- ser inevitable. Després de passar uns me d’una gran austeritat, costava molt dies al camp de concentració d’Arge- que es canviés un vestit, d’un purita- lers, va poder marxar a París, on, el juny nisme i una integritat extraordinària. de 1939, a la mort de Marianet, esdevin- Peirats li deia el frare. Va ser un gran de- gué secretari general del consell general fensor de les idees, dels principis, del del Moviment Llibertari. Amb l’ocupa- treball silenciós d’organització, un ho- ció alemanya de França visqué en la me d’una conducta i honradesa exem- clandestinitat, però fou detingut el 21 plar i per això patí molt per la quantitat d’octubre de 1941 i condemnat per un de calúmnies que li van prodigar des- tribunal militar, el novembre de 1942, a prés de l’escissió del 1945. Però ell sem- tres anys de presó. No va recuperar la pre va caminar pel camí fidel a les ide- llibertat fins al 10 de juny de 1944, quan es, en la línia que l’organització s’havia va ser alliberat pel maquis d’Angulema. traçat, i va continuar així fins al final.” A final d’agost es tornava a reunir amb Federica, i aquest mateix any la família Pelai Pagès se n’anà a viure a un poblet prop de To- Universitat de Barcelona DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 27 CARLES FRANCESC

l’inici de la transició a la de- Agustí Pons i que fou publicat per l’edi- mocràcia, tot o gairebé tot del nos- torial Laia, avui ja desapareguda. A tra- tre passat més recent era descone- vés de llargues entrevistes, en aquest lli- Agut per la immensa majoria del pa- bre Federica feia un repàs a la seva vida, ís i de la resta de l’estat. Havíem viscut des dels anys d’infantesa fins als de la Per conèixer a fons quaranta anys de desmemòria històrica transició, parlava de la història viscuda, que per als joves i no tan joves represen- dels combats de l’anarquisme, de la Re- la personalitat tava una llosa de silenci sobre la història pública i de la guerra civil, de les perso- més recent, que quan no havia estat si- nes que havia conegut i de l’exili… Re- de Federica Montseny lenciada es presentava del tot tergiversa- cuperar una petita mostra d’aquestes da. Després de la mort del dictador, calia converses ens serveix per recuperar la continua sent de gran recuperar, i amb una certa urgència, la veu de la Federica i aproximar-nos al memòria d’aquest passat. Es tractava de que pensava i al que va viure. utilitat una de les donar a conèixer altres versions de la nostra història, diferents a les que el Pedagogia i anarquisme. “Nosal- primeres contribucions franquisme havia donat fins ara, i perso- tres consideràvem que l’home, per poder nes i idees que havien estat del tot mar- realitzar les idees anarquistes, havia de a la difusió dels grans ginades i que eren completament desco- superar-se ell mateix, ell primer. És a dir, negudes per la majoria de la població que una cosa és el fet insurreccional de personatges de la però que havien representat un impor- la revolució i una altra l’obra pedagògi- tant paper en la història. I no sempre es ca que s’havia de fer, a partir de les cria- Guerra Civil, el llibre- va fer tot el que hagués calgut. Una de tures, preparant l’home per viure en una les perles que es van publicar durant societat sense estat, sense necessitat de entrevista que Agustí aquests anys, en concret el 1977, va ser policies ni de ningú que dirigeixi i vigili un llibre de Converses amb Frederica les seves accions i la seva vida. Per això, Pons va publicar el 1977. Montseny, que va escriure el periodista la nostra obra a Espanya ha estat múlti- La veu de Federica DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 28 DOSSIER

“Quan tot haurà ple. Obra pedagògica, basada en les es- molts defectes, però va ser honest. Si ell coles racionalistes; de cultura general, a ho va fer és perquè va considerar que fracassat, quedarem base dels ateneus, dels centres de cultu- aquella vaga havia d’acabar, que no po- ra. No es pot oblidar que l’Associació dia continuar més. I va aconsellar que es nosaltres. Obrera de Concerts va ser creada per tornés a treballar.” Ha fracassat Pau Casals amb un grup de joves anar- cosindicalistes. Consideràvem tant l’art Francesc Layret. “El van matar sim- el comunisme d’Estat, com la cultura, com el periodisme, com plement perquè era un dels advocats la pedagogia, elements essencials per a defensors de la classe obrera, dels treba- l’experiència la creació d’aquest home que era neces- lladors de la CNT. […] Jo subscric com- de Rússia sari per fer que les nostres idees reeixis- pletament la frase del Noi del Sucre sin.” quan camí del desterrament cap a la Mo- és desastrosa” Les dones en el moviment obrer. “També vaig veure l’actuació magnífica El socialisme […] s’ha de les dones. S’ha de veure com es van portar aquelles dones! Hi havia la Lli- convertit, realment, en bertat Ròdenas, la Lola Ferrer, la Roser Dolcet, la Balbina Pi i d’altres que ara el gerent de la societat no recordo. En moltes ocasions, els ho- capitalista” mes no actuaven i eren les dones les que feien front a la guàrdia civil. […] Tot eren dones obreres, sorgides de la classe treballadora, que formaven part dels co- “Com a esperança de mitès de vaga. No diré que tinguessin substitució del món una gran preparació, una gran cultura, però gaudien d’un gran prestigi entre les tal com l’ha forjat el seves companyes de treball. ”Tenia amistat amb Antònia Maymon, capitalisme només que era una companya de Llibertat Rò- quedem nosaltres. denas; amb Teresa Claramunt, que va morir el 12 d’abril de 1931. Durant tot Nosaltres, aquell període de la dictadura anàvem a casa de Teresa Claramunt, on ens trobà- forçosament, hem vem un grup de noies joves. Teresa ens JORDI VICENT d’arrelar de nou” parlava, ens explicava coses. […] Cada dissabte ens reuníem a casa seva i es- la de Maó, juntament amb altres diri- coltàvem com Teresa explicava les per- gents sindicalistes, va dir: ‘Ja saben el secucions, els desterraments, els anys de que es fan, ja.’ Sobretot, en el sentit que presidi, quan la van tancar a Montjuïc, Layret era un exemple d’honestedat i juntament amb tots els presos del famós d’idealisme. I matant en Layret sabien procés. Tot això a nosaltres ens formava que donaven un doble cop: mataven moralment, pensàvem que volíem ser l’advocat, mataven l’home auster i ínte- com era aquella dona.” gre, i mataven un corrent de simpatia que a través de Layret es canalitzava cap Salvador Seguí i la vaga de La Ca- a la CNT i els treballadors.” nadenca. “El Noi del Sucre tenia una presència humana extraordinària: jo Federalisme i autonomia. “Nosal- l’havia arribat a conèixer, poc abans que tres, tanmateix, anàvem més lluny que la fos assassinat. Dominava molt la tribuna república, i dins de la mateixa república, i, per això, ell va acabar amb el conflic- concebíem una república federal que ha- te de la Canadenca. Va ser, cal dir-ho, gués reconegut els drets de les regions i molt atacat per aquest motiu. Es va dir si que hagués estructurat Espanya d’una havia cobrat de la patronal, que si havien manera molt diferent a com es va fer en influït sobre ell forces polítiques. Jo no aquesta república dominada pels socia- ho he cregut mai. Perquè en Seguí tenia listes, centralistes sempre i autoritaris DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 29

sempre –amb un mal odi aferrissat a les però pertanyíem al Clot. A la barriada seller, regidor, comissari polític o gene- autonomies regionals i sobretot a la del Clot no va passar gran cosa perquè ral com fou Mera. I, això no obstant, en CNT i als anarquistes–. no hi havia casernes ni edificis estra- conjunt, fou una continuació lògica, fins ”[…] Els anarcosindicalistes sempre tègics. Però de seguida es va ocupar l’A- i tot obligada, de les necessitats de la han estat, som i serem federalistes. I per juntament i, com que teníem també els lluita. això es pot dir que la Generalitat [de Ca- locals de la Farigola i els del fabril-tèx- ”[…] L’error més gran, però justificat talunya], nosaltres l’enteníem com una til, es van anar establint una mena de per les circumstàncies, va ser l’entrada plasmació burgesa d’aquest ideal fede- centres de coordinació. Recordo que al Govern perquè, de fet, no vam poder ralista. La Generalitat va recollir les vam organitzar menjadors, vam intentar fer gran cosa i del tol·le-tol·le que es va aspiracions autonòmiques, desfetes a posar de nou en funcionament les fàbri- armar internacionalment encara n’estem partir de l’11 de setembre de 1714 i de ques perquè tot seguit es pogués tornar a pagant les conseqüències. Aquest, pro- la desaparició dels furs. I la Generalitat treballar, etc.” bablement, va ser un error greu.”

El congrés de 1945. “Es pot dir que va ser el congrés que va cancel·lar el període d’intervenció política de la CNT. Ja havia començat el que en dèiem ‘la recuperació ideològica’ i s’havia decidit que s’havia acabat el parèntesi obert amb la intervenció en el govern i amb la col·laboració de tipus polític, militar i de tota mena amb les altres forces polítiques. La CNT torna- va a recobrar la seva independència, la seva llibertat d’acció i el seu apoliticis- me. Això és molt important perquè es va nomenar una ponència gegantina, composta per més de trenta o trenta- cinc delegats, en la qual hi havia repre- sentades totes les tendències. ”[…] Aquest Congrés va tenir una importància extraordinària. Es va cele- brar al Palau de la Química. La nostra gent, en el petit interval que va del se- tembre de 1944, quan els alemanys mar- xen de França, al maig del 1945, quan se va anar interpretant aquest sentit fede- Federica, ministra. “Jo vaig dubtar celebra el Congrés, s’havia reorganitzat ralista amb un caràcter burgès, adaptant- molt perquè pensava: ‘La que s’armarà, completament.” se al sistema, mentre que les nostres si accepto. Tots els companys et diran concepcions ultrapassaven el sistema. que és un disbarat.’ Entre molts d’altres, El futur de l’anarquisme. “Quan tot Per tot aquest conjunt de factors, nosal- ni Germinal ni el meu pare no hi estaven haurà fracassat, quedarem nosaltres. Ha tres mai no vam estar en contra de la d’acord. Però al final em van convèncer fracassat el comunisme d’estat, l’expe- Generalitat. No cal confondre les coses: tot dient-me: ‘En aquests moments, si no riència de Rússia és desastrosa; la gent va ser la Generalitat, sobretot en l’època ho acceptes, la gent veurà la teva deser- ja en torna. El socialisme, per la seva dels germans Badia, la que va estar con- ció, perquè aquí del que es tracta no és banda, a poc a poc ha anat adaptant-se i tra nosaltres.” de ser ministre sinó d’anar a Madrid i fer s’ha convertit, realment, en el gerent de front a una situació desesperada. Si no la societat capitalista. Com a esperança L’esclat de la guerra civil. “El 17 i acceptes, diran que ho fas per por.’ de substitució del món tal com l’ha for- el 18 vaig fer com tothom: estava a l’a- ”[…] A mi se m’ha censurat molt per- jat el capitalisme després de la revolu- guait, passejava pels carrers de Barce- què, sent anarquista, i com a anarquista, ció francesa, i tota la revolució indus- lona, anava als centres obrers a demanar he ocupat un ministeri. Quantes vegades trial, només quedem nosaltres. Nosal- notícies: ‘què hi ha?’, ‘què en sabeu?’, m’ho han retret! Però, i els que van arri- tres, forçosament, hem d’arrelar de ‘surten o no surten?’. bar a magistrats o militars? Perquè, és nou.” ”Després, quan efectivament van in- clar, va arribar un moment que nosaltres tentar sortir, vaig treballar a la meva érem a tot arreu. Si col·laborar en políti- Presentació, selecció i transcripció barriada, al Clot. Vivíem al Guinardó, ca és ser ministre, també ho és ser con- a cura de Pelai Pagès DEL 15 AL 21 DE FEBRER DE 2005 ELTEMPS 30 DOSSIER Cronologia de Federica Montseny

12 febrer 1905. Neix a Madrid, filla chador. Durant els anys de la República, Maig 1937. Durant els Fets de Maig dels publicistes anarquistes Joan Mont- a través dels nombrosos articles que va intervé, amb altres ministres anarquis- seny (“Federico Urales”) i Teresa Mañé escriure, es manifesta en contra dels tes, a parar els enfrontaments que tenen (“Soledad Gustavo”). “trentistes” i a favor de l’insurrecciona- lloc a la rereguarda de Barcelona. Pocs lisme propugnat per la FAI. dies després abandona el Govern de la 1912. Passa a residir a Barcelona, a república. Horta, amb la seva família. Posterior- 13 novembre 1933. Neix la seva pri- ment van residir a altres indrets al vol- mera filla, Vida. 1937. En el decurs de l’any publica di- tant de Barcelona. Federica és edu- verses obres: El anarquismo mili- cada per la seva mare i cursa estu- tante y la realidad española, La dis a l’Acadèmia Cots de Barcelo- Commune de París y la revolución na. També va estudiar Filosofia i española i Mi experiencia en el Mi- Lletres a la Universitat. nisterio de Sanidad y Asistencia So- cial. 1923. Reapareix La Revista Blan- ca, editada per la família Montseny Febrer 1939. Travessa la fronte- des de Barcelona. Montseny co- ra. El dia 5 mor la seva mare en un mença a publicar a Solidaridad hospital de Perpinyà. Obrera, òrgan de la CNT. Tot i que ella, com els seus pares, es conside- Juny 1940. Amb l’ocupació ale- rava “anarquista individualista”, manya de França és detinguda pel passa a militar al Sindicat de Pro- Govern de Vichy i ha d’afrontar fessions Liberals de la CNT. una amenaça d’extradició.

1925. Apareix a Barcelona la Desembre 1944. Passa a residir col·lecció “La Novela Ideal”, on prop de Tolosa de Llenguadoc. Frederica publicà una quarantena de novel·letes. Publica La Victoria, Maig 1945. Congrés de la CNT a la primera d’una trilogia reivindica- París, on és elegida per a ocupar la tiva. secretaria de premsa i propaganda del comitè. 1927. Publica la novel·la El hijo de Clara (Segunda parte de La Vic- EFE 1958. Dirigeix el periòdic CNT, toria). 19 juliol 1936. Amb l’esclat de la que més tard es va convertir en Espoir. guerra civil, s’afilia a la Federació 1928. Publica La Indomable, novel·la Anarquista Ibèrica. Montseny passa a 1977. Fa el seu primer viatge a Barce- considerada autobiogràfica, que tanca la ocupar càrrecs orgànics importants: es- lona després de la guerra. trilogia. devé membre del comitè regional de la CNT catalana i del comitè peninsular de 21 octubre 1981. Mor Germinal Es- 7 juny 1930. Es casa amb Germinal la FAI. gleas a Tolosa de Llenguadoc. Esgleas, qui esdevingué el seu company durant tota la vida. 4 novembre 1936. Federica Mont- 1987. Publica les seves memòries Mis seny és nomenada ministra de Sanitat i primeros cuarenta años (1905-1945). Gener 1931. S’incorpora a la redacció Assistència Social al Govern de la repú- de Solidaridad Obrera. La família blica presidit per Francisco Largo Caba- 14 gener 1994. Mor a Tolosa de Montseny publica el setmanari El Lu- llero. Llenguadoc. DEL 15 AL 21 DE FEBRER HISTÒRIA EN LLIBRES DE 2005 ELTEMPS 31

Homenatge al doctor Emili Giralt i Raventós

Col·lecció Homenatges, 23-– Estudis d’Història Agrària”, 17. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, desembre 2004. 974 pàgs.

El volum d’homenatge al Dr. Emili Giralt i Raventós, en el qual figuren com a edi- tors Rosa Congost i Colomer, professora de la Universitat de Girona, i Llorenç Ferrer i Alòs, professor de la Universitat de Barcelona, conté, com totes les mis- cel·lànies d’aquesta mena, una àmplia varietat de temes i de períodes històrics. Els prop de seixanta investigadors de les diverses universitats dels Països Cata- lans que han col·laborat a l’homenatge –bàsicament del Principat i del País Va- lencià, però també alguns de les Illes Balears– han teballat aspectes relacionats amb la història agrària. Temes com la desamortització, el sindicalisme al camp, les condicions de vida pagesa, l’estructura de la propietat, el poder senyorial, la conflictivitat social en períodes ben diversos, el clima i el paisatge, els delmes, la ramaderia, el cooperativisme, etc. A la miscel·lània hom hi pot trobar també estudis sobre estratègia matrimonial, el comerç, la demografia, la producció industrial, o les dones en el segle XX. Tot plegat obra d’historiadors consagrats –com Manuel Ardit, Pere Anguera, Antoni Riera, Josep M. Salrach, Manuel Riu, Eva Serra o Ramon Garrabou–, però també de joves investigadors que han volgut sumar-se a l’homenatge a Giralt. El llibre inclou una semblança d’Emili Giralt que firmen Rafael Aracil i Antoni Segura, l’evocació dels records d’un antic alumne, signat per Pedro Ruiz Torres, i una aproximació biobibliogràfica a l’homenatjat. P. P. ELTEMPSD’HISTÒRIA EL TEMPS és possible gràcies a