Di£DALVS
GRAN TEATRE DEL ueEU
Temporada d'òpera 1981/82
, -
CONSORCI DEL
GRAN TEATRE DEL LICEU
Generalitat de Catalunya Antiquari / Anticuario Ajuntament de Barcelona Societat del Gran Teatre del Liceu
- Consell de Cent, 286 - Telèfon 3174790 Barcelona-7 ------�,
unano
sostenida. ADRIANA LECOUVREUR Lleva¡nosmásdecien años Òpera en quatre actes dando Do de Llibret d'Arturo Colautti "el pecho" Música de Francesco Cilea en elmundo delSeguro, como una nota quese prolonga
indefinidalJlente... Confuerza JI confianza.
Funció de gaZa
23 de desembre de a Dimecres, 1981, les 21 h. ' funció núm. 8, torn A
25 de desembre de a Divendres, 1981, les 21 h. ' funció núm. 9, torn C
27 de desembre de a Diumenge, 1981, les 17 h. ' LA UNIONY EL FENIX ESPAÑOL. funció núm. 4, tarda SU Compañía de Seguros de toda lavida. GRAN TEATRE DEL LICEU Barcelona �--I---�
ASSOCIACiÓ DE CULTURA MUSICAL Curs 1981 - 82 COMMEMORACiÓ DEL SOè ANIVERSARI PALAU DE LA MÚSICA CATALANA ADRIANA
Gener LECOUVREUR ORQUESTRA DE CAMBRA ST. JOHN'S SMITH SQUARE JOHN LUBBOCK, director MARISA ROBLES, arpa Maurizio, comte de Saxònia: Josep Carreras Príncep de Bouillon: Iva Vinco Febrer Abate de Chazeuil: Piera de Palma ORQUESTRA DE CAMBRA ESLOVACA Michonnet: Enric Serra BOHDAN WARCHAL, director i solista Quinault: Vicenç Esteve Poisson: Antoni Lluch
Adriana Lecouvreur: Montserrat Caballé Març Princesa de Bouillon: Fiorenza Cossotto QUARTET ORFORD DEL CANADÀ Mlle. Jouvenot: Maria Uriz Mlle. Dangeville: Cecília Fondevila Abril Director d'orquestra: ORQUESTRA I CORS DE MUNIC Eugenio Marco Director d'escena: de (MUNCHENER MOTETTEN CHOR UND ORCHESTER) Giuseppe Tomasi Director del cor: Riccardo Bottino RUDOLF ZOBELEY, director Oil ectora del ballet: Assumpta Aguadé EULÀLIA SOLÉ, piano Escenografia: Antonio Mastromattei
- Decorats: N.H.K. - Maig Tokyo Sormani Vestuari: «Arrigo» de Milà MUSICA INSTRUMENTALIS DE VIENA MARTIN KLiETMANN, tenor
ORQUESTRA SIMFONICA I COR de soci d'entrada) i detalls: Inscripcions (sense quota DEL GRAN TEATRE DEL LICEU Pau Clarís, 113, t er., 2ona., Tel. 3189378. Barcelona (9) ,
L'Abbé ha aconseguit de conèixer el de la nota «ADRIANA LECOUVREUR» contingut de la Duclos: una cita a una casa al costat del Sena, la mateixa el precisament que príncep utilitza per a les ActeI seves entrevistes íntimes amb la Duclos. La nota va a una del adreçada llotja teatre que és la que ocupa Ens trobem als camerins de la Comédie Française el �ap mateix Maurici. El ferit en el seu amor ouvenot 1 la príncep, pro a 1730; actors diversos, entre ells la J l'any pi, decideix fer una festa aquella mateixa nit al lloc Poisson Quinault, preparant per a Dangeville, i. s'estar: esmentat, per tal d'enxampar els dos amants. llur sortida a escena motiu, demanen Aquesta i, per aquest cons: darrera part del ha estat escoltada els pla per la Danzeville tantment a Michonnet, director d'escena, faci i la qu� Jouvenot, que comenten que la Duclos ha un de fer mil coses. suporta un trist Aquest �sto��am�nt �ncarrec t�n paper d'intermediària entre la princesa de amb la secreta aspiracio d esdevenir Bouillon pesat, coprC?ple i el seu amant i, a la d'amant del a arnben vegada, tari del teatre. Quan tot sembla ésser _punt, príncep. el de Bouillon, aristòcrata afeccionat als En príncep :pro rebre el paper de la Duclos, Maurici ha d'abandonar i de de les dives ductes protector el teatre a químics .la I?uclos, u!la �ot seguit faltant la seva promesa a Adriana, del teatre, i l'Abbé de fidel servidor 1 Chazeuil, s�u. A.m� aquesta, adonant-se'n, recita el seu 1 monòleg entristida, dós s'estenen en envers les actnus fi compliments la. qual cosa no impedeix que sigui ovacionada nalment la Duclos, que encara ha blic pel pú pregunten per �o present, i que el príncep, aprofitant l'èxit de comenta ha aixecat l'obra, aparegut. Tothom que convidi tots els actors a la l'�xpectaci� festa que ha planejat mo el fet en les obres del dia treballm alhora la Du ments que abans. Adriana hi va, confiada de trobar el comte clos i l'altra actriu, Adriana la qual, de Saxònia gran L�c?,uvre�r, i poder, així parlar-li en favor de Maurici. mentre això s'esdevé, fa la seva aparrcio recitant el seu en l'interès ha en paper, sense fixar-se que despertat Primer entreacte
els presents. . Acabada la frase, tots l'elogien, nerò ella es manifesta Acte II escnt una humil servidora de l'art i del geni ,que ha. dm l'obra i, contestant a una pregunta del que Ens trobem al pn?cep: ar� petit saló de la casa, al costat no ha de llevat del seu del La après ningú ar;llc ��chonnet, S.ef.la_. princesa de Bouillon espera la visita de el en sentir això, no 1 Maurici 1 qual, pot a�aga� �moclO. quan aquest arriba li demana explicacions del El absència de la Duclos seu Per a príncep segueix preocupat pe.r .1 r.etard. tranquiHitzar-la el jove li dóna el està escnvmt una nota, a de pom i en assabentar-se que violetes, tot dient-li eren dem.ana que expressament per a I�Abbé com sigui, assoleixi de saber-ne el aleshores ella li que, contmgut: ella;. explica que ha fet totes les gestions Michonnet canta el seu secret a Mentre tots surten, arr:or pertments favor seu prop de la reina i del una heren cardenal, envers Adriana i atès ha que han donat decideix, que re):mt fruits positius, i que el rei és casi amb a predisposat cia de demanar-li que es actuar també a favor inesperada, .ell, co�� seu, però que hi ha una colla de tot Ella, de bon començament, 11 nobles que volen que fa seguit. s�guelx aconseguir de tancar-lo a la Bastilla. tot manifesta un Maurici el joc però seguit, g�a!l entusiasme decideix, doncs, escapar abans de caure a dels mans amorÓs {¡n suposat qual <:trn- nobles, la li per o�icial ��ó: Maun�l, el. per? demana que, pel seu estableix un idilli amb 1 El amor, ho pr�n�es,a ba i molt decidit, a.ctnu. ]o_ve n.o faci, Mauric¡ s excusa com la pot, motivant li entreveure té dificultats la la d�ixa que polítlq�es rel<:tclO gelosia d� princesa, qual li exigeix el nom de el comte de Saxònia i ella, tot un noia: del nades amb llm�ant-ll �a enmig garbuix de sospites apareix el decideix de fer tots els per 1, la príncep ram de violetes, possibles aleshores, princesa, per tal de no ésser vista seu favor. pel arribar a parlar al comte en el /
seu marit, s'amaga a una habitació fosca, allí a la vora. El príncep creu haver enxampat Maurici amb la Duclos i dóna per ben guanyada la broma de presentar-se sense ésser esperat. Quan apareix Adriana Lecouvreur i és presentada a Maurici, descobreix que aquest és el comte de Saxònia i queda esmaperduda. En un moment que queden sols, el noble explica a l'actriu que amagava el seu títol perquè és en joc el seu futur polític i que, per això, s'havia citat amb una desconeguda, que podia fer molt en favor seu. Demana a Adriana que no deixi entrar ningú a l'habitació on s'amaga la dona mentre ell prepara la seva fugida. Quan Adriana ajuda a la desconeguda a sortir sense ésser vista de ningú, la princesa descobreix, en el to de la veu de l'actriu, que està enamorada de Maurici i li descobreix el seu amor. Poc després fuig a corre-cuita, perdent un braçalet i deixant Adriana perduda en un Si mar de sospites. siempre exije lo mejor, ahora puede exigir aún más. Ahora hay Maxell: Segon entreacte las cintas para grabación de sonido y video a la altura de los resultados que ha Acte III siempre esperado.
El príncep celebra un ball a la sala gran del seu palau. La princesa vol saber la identitat de la noia que l'ajudà a fugir i ho demana a I'Abbé, el qual, mentrestant, està preparant el que cal per a la festa. Fa la seva aparició Adriana Lecouvreur, convidada al ball i la princesa no triga gaire a descobrir, en la seva veu, la de la descone guda del dia anterior. Per saber si és cert, diu que el comte Maurici no podrà assistir a la festa per ésser a la presó acusat de deutes, cosa que no trasbalsa ni mica l'actriu, que sap que ja ha estat alliberat. Arriba Maurici i s'inicia una lluita subterrània entre les dues dames per a aconseguir l'atenció del noble galant. Maurici s'acosta a la princesa i li dóna en secret les gràcies per haver 'pagat el deute que l'ha alliberat de la presó, cosa que engeloseix més l'actriu. a Una de ofert als convidats la festa, Alfonso 19 Telex. part l'espectacle ?CII, 51910 akun e Tels. 201 2 t 44- Barcelona- 6 Delegación en Madrid: unilec,sa Mastro, 15 Tel (91) 202 30 45 és la representació de la pantomima del Judici de Paris; Madrid- 33 mentre això es representa, les dues dones fan una cruel 1---
juguesca sobre quina de les dues és la preferida de Maurici, fent referència una a un cert pom de violetes i l'altra a un braçalet, que acaba posant en evidència les dues dames. Aleshores tothom demana a Adriana que reciti algun text, i la princesa, plena de malícia, li demana Arianna abbandonata, però ella recita Phèdre, un text que acaba dirigint a la princesa que no ha deixat de parlar en secret amb Maurici. L'actriu, enfurismada, se'n va de la sala i demana amb la mirada a Maurici que faci el mateix, però la princesa s'ha anticipat a demanar-li que es quedi.
Tercer entreacte
Acte IV
Ens trobem a la casa d'Adriana Lecouvreur, a la sala de la qual Michonnet canta el seu amor per l'actriu, que apareix entristida tot recordant amb odi el dia de la VIA 317-319 a AUGUSTA, festa a casa del príncep i decidida tornar-hi i parlar clar amb la princesa. Michonnet li ho impedeix, i ar riben els seus companys de la Comédie que li porten AI peu de l'estació de SARRIÀ regals pel seu aniversari i li volen demanar que torni a l'escena. Més animada i decidida a tornar al teatre, obre una capsa que li havia estat enviada i hi troba el pom de violetes marcides que imprudentment flaira, plena d'odi a Maurici considera un inne cap pel que menyspreu Sala d'estar de 60 m.2 cessari. Maurici arriba i ha de un rosari d'increpacions suportar Cuina-menjador pel seu gest, però, en realitat, el comte ve a demanr-li i que es casi amb ell; ella, ofuscada per l'odi, perdó 5 dormitoris • 3 banys no acaba de comprendre les dolces paraules del jove i, de cau sota els efectes del verí sobte, mig desmaiada, que Sala comunitària portaven les violetes en forma de perfum. De res no serveix que Adriana reconegui l'amor del comte, ni que i ... moltes coses més va ésser ella qui pagà la fiança del jove per tal que sortís de la víctima de la mortal aquest presó, perquè, Últim pis dúplex flaire, cau morta davant la desesperació del comte de Saxònia. XOSÉ AVIÑOA
INFORMACiÓ: Canet, 38 - Telf. 2034870 ...----1
"ADRIANA LECOUVREUR» El Abbé ha conseguido enterarse del contenido de la Acto I nota de Ia Duclos, una cita en una casa al lado del Sena la precisamente misma que utiliza el príncipe para su¿ Nos encontramos en los bastidores de la Fran entrevistas Comédie íntimas con ella, dirigida al ocupante de un çaise, hacia el año 1730; los actores, entre ellos la Jou palco que resulta ser el de Mauricio. Herido en su amor venot, la Poisson su el decide una Dangeville, y Quinault preparan propio, prí.ncipe trampa y salida celebrar l?repararles en escena, para lo cual requieren mil cosas a �n� fiesta a�uella misma noche en el lugar cita de a todos do. Esto último ha Michonnet, que, cargado paciencia, responde sido escuchado por la Dangeville y la día la Jouvenot comentan ellos, suspirando por conseguir algún copropie que el triste papel que tiene que dad del teatro. La del de me hacer la Duclos: de llegada príncipe Bouillon, intermediaria entre la princesa y su cenas de la famosa actriz Duclos y su acompañante, el amant� y a la vez como amante del príncipe. Al el Abbé de Chazeuil, es recibida con alegría por las actri recibir papel de la Duclos, Mauricio ha de aban a van los en el a ces, quienes dirigidos todos elogios, espe don�r rápid�mente, teatro, faltando su promesa a cial a la todavía Duclos, que no ha aparecido en la sala. Adriana, y esta, dandose cuenta de la partida de su Todos comentan la recita el expectación que ha levantado la aJ?or, monólogo entristecida, cosa que no im sesión se en la cual lo de manera que ofrece, trabajan juntas la pide . �ue haga magistral que recibe la ovacion de Duclos y la otra gran actriz, Adriana Lecouvreur, que, to�os. los presentes; el príncipe aprovecha entonces acto seguido, hace su aparición en la sala, recitando para invitarlos a una fiesta en la casa del Sena invitación su papel, haciendo caso omiso de los presentes. El prín que acepta Adriana con la intención de hablar al conde pode; cipe elogia su buen trabajo, pero ella contesta que no de Sajonia que estará presente. hace sino servir al genio que ha escrito la obra y que al único al que debe su formación es a su amigo Michon Primer entreacto net, quien no puede ocultar su emoción al oír estas palabras de Adriana. Acto II El príncipe sigue preocupado por la ausencia de la Nos hallamos en el Duclos y al enterarse que está escribiendo una nota, pequeño salón de la casa del Sena en el cual la de pide al Abbé que haga los posibles para hacerse con princesa Bouillon increpa a Mauricio su tardanza. por ella. Cuando todos salen, Michonnet canta su amor se Este, para aplacar la ira amorosa de la prince sa, el ramo creto hacia Adriana y decide, dado que acaba de recibir ,le regala violetas diciéndole que lo había traído d� una para ella. La herencia inesperada, pedirle que se case con él. Al princesa, entonces, le comunica que ha hablado al Adriana le sigue el de las in cardenal y a la reina en su favor principio juego, ignorante el y que rey parece estar a tenciones del director de escena, pero pronto éste se dispuesto favorecerle, pero que hay un de nobles percata que los amores de Adriana van por otro camino, g�upo que quieren verlo encerrado en la un Mauricio decide supuesto oficial sajón, Mauricio, que hace su apari Bastilla. entonces huir para escapar al odio de estos ción en escena precisamente ahora y entabla un idilio nobles, pero l� ,Princesa le pide que, por su amor, no se amoroso con la actriz. vaya. Mauricio se ha de inventar una sarta de excusas El joven le da a entender que a causa de dificultades para. poder partir lo que enciende los celos de la noble políticas de diverso orden, relacionadas con el conde mujer, que acaba pidiéndole el nom bre la dama de no todo es de color de rosa en su vida; �e que ocupa sus pensamientos. Mauricio Sajonia, se mega, a Adriana, entonces, regalándole un ramo de violetas, le naturalmente, esta trama; cuando todo está en su más promete interceder ante el conde en su favor y sale a m�mento aparece el príncipe y enton ces la álgid� escena. princesa, que no quiere ser reconocida, se oculta en una sala oscura contigua; el príncipe cree háber co gido a Mauricio con la Duclos, da por bien pagada la broma de presentarse inopinadamente en la casa y le presenta a Adriana Lecouvreur. La actriz, al reconocer a Mauricio y saber que se trata del propio conde de Sajo nia, cree desvanecerse, pero, al quedarse solos, Mauricio le explica que por razones políticas y de seguridad per sonal, ocultaba su linaje y que, precisamente para solu cionar estos problemas, se había entrevistado con una dama. Ruega a Adriana que no permita que nadie pe netre en la sala en la que se oculta la dama mientras él busca el modo de facilitarle la huida. Cuando Adriana ayuda a la desconocida a salir sin ser reconocida, la princesa descubre en el cálido tono de actriz voz que utiliza para hablar de Mauricio que la está enamorada del conde y también ella le declara su amor. Poco después huye perdiendo un brazalete y dejando a Adriana sumida en un mar de sospechas sobre la veracidad de las palabras de Mauricio.
Segundo entreacto
Acto III
El príncipe ofrece una fiesta en la sala grande de su palacio. La princesa quiere saber a toda costa la iden tidad de la joven que la ayudó a huir el día anterior y se lo pide al clérigo que está disponiendo todo lo nece la sario para la fiesta. Adriana hace su aparición y prin cesa no tarda en intuir en su voz la identidad de la des conocida. Para cerciorarse de ello, dice que Mauricio no podrá asistir a la fiesta por estar en la cárcel por deudas, cosa que no inmuta a la actriz. Llega el galán entre y, con su llegada, se inicia una lucha subterránea se obros de orte En las dos damas para conseguir su atención. Mauricio piEl acerca a la princesa y, en un aparte, le da las gracias salir de por haber ,!1agado la fianza que le ha permitido la cárcel, confianza que irrita más todavía a Adriana. a sus invi Parte del espectáculo ofrecido por el príncipe [)OUtiqUE del Aribou lé) tados es la representación del ballet-pantomima ríotel PrincEso SoFio r. a del cual ambas damas esta 317LJ7LJ3 Juicio de París, lo largo t 330761é) cerciorarse de sus blecen un duelo verbal para sospe- [)arcElono ,
chas, sacando a relucir un ramo de violetas y un bra zalete perdido que las pone en evidencia a ambas. Todos ruegan entonces a Adriana que recite algún monólogo EL CONTINGUT MUSICAL célebre, y la princesa, llena de perversidad le pide que ella se decide Phè Encara no sea Arianna abbandonata, pero por que Cilea és considerat per alguns historia dors dr e, monólogo que acaba dirigiendo a la princesa y a ,de la música com un autor plenament verista, el no han de cuchichear mientras ella cert es Adriana Mauricio que dejado que Lecouvreur té alguns punts de con tacte actuaba, y, molesta, se va de la fiesta, mientras Mauri aJ?b aquest estil operístic italià aparegut el darrer cio se ve obligado a quedarse "por indicación de la prin de�enr:I .del segle .XIX, i que desaparegué gradualrnent, cesa. gairebé unperceptIblement, en els primers anys del se gle xx. de contacte Tercer entreacto Aquests punts radiquen no sols en la forma de �'òpera --;-mopera, tal Llega obsequio; abrirlo, aparecen per que reflecteixin bé els sentiments a flor de su interior las violetas resecas; la actriz inhala su per pell dels protagonistes. J- fume mientras recuerda con odio a Mauricio y recri Els. personatges més importants d'aquesta òpera són su mal al devolverle el el conde la li mina gusto regalo. Llega Adriana, pr?tagonista que dóna nom, soprano; Mau a en un estado nCI de la y se encuentra la actriz lamentable, S�XO!lla, tenor; princesa de Bouillon, mezzo I no de nada sus de soprano baríton. a y sirven palabras agradecimiento po� MlCho_nnet, Hi ha, més, dos perso haber sido ella la generosa mano que pagó su fianza, TIl natges s�cund�ns: I'Abbé de Chazeuil, tenor més aviat I el sus promesas de amor. Adriana no reconoce a Mauricio lleuger, pnncep de Bouillon (baix). Finalment hi ha y sólo logra articular palabras de odio. persona�g�s accessor-is (membres de la de Cornédie companyia En medio del diálogo, Adriana cae desvanecida y Mau l�, Française) i un majordom. L opera ricio descubre enseguida el motivo de tantos desaires comença amb unes frases d'orquestra molt agi exhalaban las reflecteixen y del fatal desenlace, el veneno que q�e l'animació que hi ha en escena vi� ontade�,s letas enviadas por la princesa. De nada sirven los aux� es.ta preparant una representació de la Comédie El lios ni las palabras de amor que finalmente logra arti Françaíse. centre d'aquesta activitat és Michonnet el ante sembla iniciar una cular Adriana, consciente de su triste final. Muere 9.u�1 mena d'ària, però sense arribi a qu� la desesperación del conde. materialitzar-se. després el primer tema característic de I�?C sentim x. A. opera, dut pnmerament per l'orquestra i després can- � Parramón
Para Usted, a quien emociona e interesa el mundo de la Música, tres libros excepcionales, tres grandes obras inolvidables. Los mejores libros para sus obras más selectas.
tat pel príncep i l'Abbé de Chazeuil. L'entrada d'Adriana es fa enmig d'uns compassos or questrals d'aspecte eteri, com per indicar-nos la seva superior categoria. Les primeres paraules de la protago nista són declamatòries, com correspon al seu caràcter d'actriu de la Comédia Française, però després inter preta la seva cèlebre ària «lo son l'umile ancella» més arran de terra, amb una melodia que presenta les carac terístiques «ones» melòdiques pròpies de l'estil verista. L'ària no acaba, pròpiament, sinó que es connecta amb el diàleg, que segueix. Torna l'agitació a l'orquestra per donar pas al soliloqui de Michonnet, que no evoluciona prou per a dir-ne ària, i a l'extensa conversa de Michonnet i Adriana, en la qual apareixen temes que tornaran a sorgir més en davant. L'arribada de Maurizio reanima l'orquestra per donar a la famosa pas, després d'unes notes d'oboè, justament ària del tenor «La dolcissima effigie». La peça acaba en el un la alt però no s'interromp i connecta amb diàleg, després del qual l'ària es converteix en un duo per a la un soprano i el tenor. La marxa del tenor desencadena agitat intermedi orquestral. i El tema que hem sentit abans, en entrar el príncep l'Abbé de Chazeuil reapareix ara com a fons de llur dis cussió. Després comença un brillant concertant entre d'una aquests i els actors de la Comédie Française, considerable força. Entra ara novament Michonnet, el qual recorda Adriana mentre l'orquestra s'encarrega de desvetllar-nos el re cord de l'ària de la soprano d'abans, presentant-nos-en el tema. Michonnet acaba cantant ara una veritable ària, encara que breu. de En els diàlegs que segueixen, les aHusions l'orques tra a temes ja sentits, generalment situats en moments importants de l'acció, són força freqüents. L'acte acaba enmig de frases breus dels diversos intèrprets. la El segon acte comença agitadament per reflectir la inquietud de l'altre personatge femení important: una princesa de Bouillon, que inicia «Acerba voluttà», I--�
di i d'un ana extensa i irregular però que acaba amb notes Seguidament, després diàleg agitat entre diversos fícils i perllongades. Un duo força irregular entre la personatges es fa un silenci i comença Adriana a recitar de princesa i Maurizio en el que l'arpa freqüentment de �n fragment Phèdre, després d'una breu introducció instrumental. Adriana corarà l'aridesa de les frases bàsiques amb notes incor comença declamant -tal com es feia els del porades. Més tard, quan la discussió agra prospera entre �n monòlegs segle XVIII-, però quan insulta la enduta els dos personatges aparei:icel tema de la mort d'Adrià pnncesa, per la passió acaba abandonant la a Maurici és la paraula declamada tornar al cant. na (quan la princesa demana quina per Aquesta escena la seva amant). Ara Maurizio inicia una breu ària «L'anima (q�e confrontació entre Maria Stuart i la rema r�cordad ho stanca», molt impetuosa. L'arribada del príncep i Anglaterra escnta per Donizetti) resulta summa ment efectiva. l'Abbé és saludada irònicament pel metall que interpre El molt més ta el tema de llur primer duo. q�art a��e! malenconiós que no pas els xarxa anteriors, s amb frase A partir d'aquí el segon acte esdevé una cornpli mlcI,:, una. trista de l'orquestra, mentre una cadíssima de personatges, temes i acció: un tercet per seccio va repe.tmt les notes, suggerint com un so al príncep, l'Abbé i Maurizio s'amplia després amb ,de que tocant. decampa_naI f�neràna e�tigués l'arribada d'Adriana, la qual inicia poc després un duet Després � �ntrada de Michonnet (< Ivo Vinco Eugenio Marco Fiorenza Cossotto Giuseppe de Tomasi TheKLIPSCH'áudspeakers ... A LEGENIJ IN SO The KlIPSCHORN«> Loudspeaker, , The KllPSCH CORNWALL«> Loudspeaker, I ¡-The KllPSCH u S� ; Loudspeaker, Representante en exclusiva para España: CRAFTSMAN, S. A. I - Juan Gamper, 22/24 - Tel. 3210804 Barcelona 14 FRANCESCO CILEA DADES BIOGRÀFIQUES Nascut a Palmi, població calabresa, el 23 de juliol de 1866, al si d'una família benestant, el pare, Giuseppe, advocat, i la mare, Felicità Grillo, no tenien previst per al seu fill un futur musical; però, als nou anys, inter vingué Francesco Florirno, bibliotecari del prestigiós Conservatori napolità i amic de Verdi, el qual aconsellà als pares de permetre l'ingrés a l'esmentat Conservatori al petit Francesco. - Al llarg d'una desena d'anys, sendinsà en el coneixe ment de les més diverses disciplines musicals, tenint com a més distingits professors Cesi, en piano, i Serrao, en composició, i fou tal l'aprofitament del jove Cilea, que, un cop obtingut el diploma, romangué al Conserva tori com a professor ajudant de piano i harmonia. Ini ciava així una carrera docent que l'ocuparia tota la seva vida en un o altre centre docent del seu país, ocupació que, per altra banda, i donades les especials circumstàn cies que envoltaren l'activitat musical italiana al llarg del segle XIX i encara ben entrat el segle XX, era una de les possibilitats, al costat de la de compositor per al teatre, a l'ac que permetien viure i dedicar-se completament tivitat musical sense passar gana. El 1896 és nomenat professor de l'Institut Musical de Florència on ensenya teoria i contrapunt i perfecciona el seu tarannà compositiu que comença a donar fruit en nombroses obres per a piano i una sonata per a piano i una violoncel, aixi com primera òpera, Gina, que si més no, li valgué un encàrrec del famós editor Son zogno, l'òpera en tres actes La Tilda. El 1913 és nomenat director del Conservatori de Paler mo tres i, anys més tard, del Conservatori napolità, on romangué fins el 1935, deixant un exceHent record com a director, agregant-hi el 1928 la secció del museu histò ric, i com a formador de noves generacions de músics. El 1942 abandona Roma, ciutat on habitava des del 1935 per a traslladar-se a Varazza, a la costa ligur, població en la qual visqué els seus darrers anys, i on morí el 20 de novembre de 1950. Entre la seva producció musical, destaquen dues òperes han el seu que mantingut nom entre l'estol de compo sitors teatrals que formen les temporades d'òpera de tots els grans teatres: L'arlesiana, per a alguns crítics, la seva millor obra, estrenada el 27 de novembre de 1897 al Teatre Líric de Milà sense gaire èxit momentani, basada en l'homònima d'Alphonse Daudet, i que havia servit també de base per a l'obra de Bizet, obra que fou el debut del famós tenor Enrico Caruso, i Adriana Lecouvreur, l'òpera que dóna peu a aquests comentaris i Que fa de l'autor un home a mig camí entre el verisme i una personalíssima concepció compositiva (que enclou de l'escola l'elegància napolitana, de què ell era un mag nífic i el hereu) gust harmònic francès. De totes pas sades, Francesco no Cilea deixa d'ésser una figura menor al costat dels seus contemporanis veristes Puc cini, Mascagni, i Leoncavallo. x. A. CILEA, "ADRIANA LECOUVREUR» I EL VERISME El tema del comentari és gairebé obligat, cada cop que entre nosaltres es torna a representar l'única obra im de Cilea portant que ha restat en repertori als grans teatres d'òpera: ¿és realment Cilea un compositor veris ta? ¿és realment Adriana Lecouvreur una òpera verista? El sentit literal del mot italià «verismo» és intraduïble, essent «realisme» el més aproxirnat, però amb un matís diferent de la paraula catalana, com també és diferent del realisme literari i del naturalisme en auge al final del XIX. Les segle influències de Zola i d'altres pe saven, efectivament, sobre el clàssic representant del verisme literari italià, Giovanni Verga, autor del conte sicilià Cavalleria rusticana, base de l'òpera del mateix títol, primera -i per a alguns, única- mostra del gènere. Són característiques del verisme prendre la vida i el món tal com son, sense pretendre modificar-los ni, molt menys, interpretar-los. Aquesta pretensió força el llibret a un ésser tros de vida, ordinàriament d'ambient i tema tal populars per que siguin fàcilment compren sibles a i a tothom, un desenrotllament de l'acció en certa manera lligat a les antigues unitats de lloc i dramàtiques de temps. En aquest sentit, Cavalleria rusticana i I pagliacci serien models paradigmàtics. L'èxit d'aquestes dues òperes va tenir com a natural resultat la producció de noves obres dels propis Mas i cagni Leoncavallo dins l'estil creat, i d'altres composi tors en que seguien les directrius. En aquest sentit, Puccini és considerat generalment com el màxim com positor verista, cosa com a mínim dubtosa en mantes ocasions, ja que, tot i admetent variants, i fora de la estreta» «màniga dels que redueixen el gènere als dos primers títols, podem admetre que són veristes La Madama boheme, Butterfly, Tosca, Il tabarro, Gianni 1------, Schicchi i, en part La fanciulla del West, bé que, per a molts comentaristes, aquesta darrera marca justament la decadència del verisme operístic; però el verisme de Turandot i altres és realment discutible. En efecte, els mitjans emprats pels dos primers com positors veristes van crear, en certa manera, una escola musical dins la quakes. \Ian moure tots els altres, i ells mateixos quan tornaren a compondre òperes. Els pro cediments orquestrals de subratllar bruscament els moments tràgics, els intermedis de respir «amb argu ment», l'absència total a quasi total de preludi per tal d'entrar directament en l'acció, i certes concessions al sentimentalisme en melodies i harmonies, es van repro duir de tal manera, que, ben pensat, totes les òperes considerades veristes en el sentit més ampli (compre nent Cilea, Giordano, Alfano i fins i tot Menotti) s'as semblen i, emprant un llenguatge vulgar, totes «sonen a com es Puccini», comprova fàcilment fent sentir a per sones habituades al repertori tradicional fragments d'o bres poc conegudes d'altres composi.tors i preguntant de els sembla ... qui que és allò Feu-ne la prova. r és que, qui més, qui menys, s'imitaven els uns als altres ... i a si mateixos, i aquest és el motiu pel qual les confusions són freqüents i les opinions classifica tòries són tan diverses, ja que, en el fons, les qüestions veritables són prèvies, podríem dir que de fixació de finitòria i de de punts partença. Examinem, encara que breument, l'important paper que hi juga el llibret. La del importància llibret ha estat molt diferent segons les èpoques. L'òpera té la seva pròpia estètica, molt diversa de la del teatre parlat. La raó resideix en les diferents proporcions de la part estàtica i la dinàmica: narrativa i acció, respectivament. Es per això que, fre qüentment, resulta més fàcil adaptar com a llibret d'ò un pera argument no dramàtic que adaptar-ne un ja escrit a per l'escena. L'òpera primitiva disposava a l'e- --I Una imagen nueva de mujer está naciendo este Otoño. Es cfaro reflejo de los tonos crudos da un especial encanto a fas elegantes prendas de sport. Venga a conocer todos los estilos del nuevo Otoño. fecte d'un mitjà infal-lible: el «recitativo secco» que feia avançar l'acció, mentre que les àries i els conjunts subratllaven els moments de certa intensitat dramàtica. El desterrament del recitatiu i l'entronització de la mú sica contínua en l'òpera, fa que els moments més pura ments narratius acostumin a ser pesants i fora de lloc. Uns exemples extrems vénen a ser els drames musicals wagnerians. Cal ben bé ésser wagnerià convençut, dels que tot s'ho empassen mentre sigui producte del seu ídol, o bé, al contrari, afeccionat conscient que sap reconèixer el valor històric i estètic de tot, per suportar el «recital» autobiogràfic de Wotan a la pobra Brünhil de, al segon acte de La Walkíria, sense adormir-se a la còmoda butaca del teatre. I és, només, un exemple entre molts. Es, per tant, realment difícil ser un bon llibretista i el fracàs de molta bona música, en especial el primer fra càs, el de l'estrena -que de vegades no es comprèn anys després- molts cops és degut a un defectuós lli bret, que no ha assolit conciliar les exigències de la part narrativa amb les de la part activa de l'argument. Un bon llibret ha de comunicar possibilitats líriques a la narració, així com donar peu a una gesticulació avinent als personatges, limitats a passar minuts explicant un fet necessari per a la comprensió de l'acció dramàtica. Aquest equilibri entre lírica i narrativa l'han sabut tro bar els grans mestres, molts cops cap a la fi de la seva maduresa. Exemples pregons en són Falstaff de Verdi, Ariadna a Naxos i El cavaller de la rosa, de Strauss, i l'obra mestra de Puccini, Gianni Schicchi, tragicomèdia esperpèntica en la qual es troben barrejats en perfecta proporció els elements estàtics i dinàmics de l'acció. I passem ja a les qüestions que ens havíem proposat: és Cilea un compositor verista? El cas de Cilea és sem blant al de dos compositors ben diversos: Rossini i I I Sibelius. Tots tres van passar trenta a quaranta anys, amb cert detall, no és així. Cilea té una els darrers de la seva havent deixat de pròpia persona existència.. pro litat molt valuosa, especialment en les melodies i en el duir obres en la seva forma habitual. Rossini, tret de refinament de la instrumentació. Però tal Adria certes petites composicions entre per que mo.lt esp?ràdiques, na pugui ser considerada una 1839 i no va escrrure ni una òpera pròpiament verista, 1868; Sibelius nota falta el en�re clima popular, la unitat un autèntic 1929 i 1957. Cilea pràcticament igual, des del 1910 fins espai-temps, realisme. Hi ha molt, rnassa, de i fictici. Si a la seva el 1950. complicat mort, hi ha de quelcom realment verista, serà a la manera de Quins motius poden determinar conductes seJ??�ants? Tosca, però de cap forma semblant al hom troba Manca d'una o que inspiració viva, punyent? Impossibilitat a La bohème a Madama i, molt als deliberada a a noves Butterfly, menys, negació adaptar-se estètiques, per models Cavalleria a l no a voler restar fidel a la pagliacci. poder per pròpia p�rsona· I no és el llibret de que manqui situacions aptes per litat? Casos contraris, de decadència cap a la fi de la el què lliurar-se a la seva són compositor pugui inspiració, producció, perf�ctament assen�alabl�s. �rancesc.o no. Ara bé, difícilment l'espectador-oient sentir-se Cilea va ser tota la VIda un 1 va viure pot pedagog, immergit atret, identificat amb els sentiments d'uns personatges en un ambient docent, àdhuc de produir les seves tret de labans que, Michonnet, enamorat noble i desin dues a tres Una d'abandó lineal, òperes principals. temptativa teressat, tenen més de cartó-pedra i de guarda-roba que nar la docència, feta cinc a sis anys després de compon de real i autèntic. És cert que hi han esbossos dre Adriana, i no va durar més de tres va psicolò que anys, gics interessants, com els dels ser el seu cant del des del 1910 al personatges secundaris, cigne. Incorporat els actors i actrius de la Comédie Française que coman seu Conservatori de San Pietro a Maiella, a Nàpols, no da i Michonnet, que hi han moments a l'escena la va més La ele que publicar ja cap composició. lògica illusió de realitat és mé� considerable, però l'alè de cosa mental -malgrat les dificultats de �als pronò�tIc� viva, que batega davant, que té el suïcidi ritual de la ens porta a creure que els seus coneIxement� .tecnIcs, pobre «geisha» abandonada, l'esqueixat crit de Floria units a una elegància a una gran per quan descobreix innata! hal:11lItat que és un cadàver allò que vol aixecar el una obra tan l'orquestració, feren produir de i no Impor�ant terra, parlem de l'invisible, (però més efectiu com Adriana en un moment favorable de la seva VIda, si es que desenrotllés a la vista de tots), duel final de i que la coincidència amb el no és, a la més verisf!le �i: Cavalleria, sens discussió el punt més alt del Va a I tot «verismo», que cronològica. compondré, simplernent, C?· això, no es �s, repeteixo, pot trobar en cap moment a mú en aquell moment del desenvolupament històric l'acció sovint artificiosa i quasi ininteHigible d'Adriana. del seu entorn. De tota i manera, consideracions històriques a estèti Quant a l'òpera en si, es va estrenar el 1902, ques a Adriana imJ?ediata· part, Lecouvreur restarà, en si, com una ment després de les La 1 Tosca, obra de puccinianes. bohèr;LC capdavantera la música seus dotze més tard l operística pels anys que Caval�ena, ��u m,es Slue pa· propis, i grans, mèrits. gliacci. Es pot parlar, en realitat, d influències? �ree tret del clima abans hem examinat que, general que J. GARCiA-PÉREZ Lo más nuem de Cimano es tamhiin lo más 1Zif}Q_: I ulaAnfim. "ADRIANA LECOUVREUR,) EN LA HISTÒRIA DE L'ÒPERA Quan Cilea acabà d'escriure Adriana Lecouvreur s'as segurà, sense saber-ho, un lloc modest, però confortable i permanent en l'Olimp dels compositors italians del seu Tota temps. la resta de la seva producció (fins i tot l'única altra L'Arlesiana, òpera seva que també apareix molt de tard en algun cop, tard) no li hauria valgut per a res sense obra aquesta rica, variada i inteHigent que va captivar els auditoris des del primer dia. Estrenada al Teatro Lirico di Milano, el 6 de novembre de 1902, Adriana Lecouvreur tingué inicial de l'avantatge comptar en el paper masculí principal amb Enrico Caruso, encara poc conegut, però en ple domini dels seus potents recursos. La carrera internacional ta d'aques fou a Barcelona òpera ràpida: trigà només mig any a just arribar, perquè el 7 de maig de 1903 ja s'estre nava al Liceu. L'any següent s'interpretà al Covent Gar den de Londres i el 1907 al Metropolitan de Nova York. És curiós d'assenyalar, en canvi, la seva absència de de París l'Òpera (on el repertori sempre ha estat molt reduït, excepte, potser, aquests darrers anys) i també el fet que no s'estrenés a la Scala de Milà fins al 1932. Això té una explicació: Cilea, com altres autors del seu temps, entre els quals Leoncavallo, «pertanyia» a una editorial musical no que era la cèlebre Casa Ricordi, sinó la seva rival Sonzogno. Aquesta casa «controlava» el Teatro Lirico di Milana (fundat el 1894), mentre la Scala de Milan es trobava sota la influència de la mera. pri maestro la riqueza� Això explicaria una bodeguero. garantizat?da perquè obra tan popular com tradición. Por eso su es I de producción muy pagliacci, no va la calidad del esta ga- Leoncavallo, tampoc pujar a l'es limitada, y producto If, cenari de la Scala rantizada a través de la numeración propIa" fins que aquesta rivalitat es va fondre amb de cada botella. � el pas del temps. Tot i la carrera això, d'Adriana Lecouvreur no s'inter- Amazone y tú ... un acuerdo tierno y fogoso. rompé pas, i encara que els primers anys del segle no va acabar d'arrelar del tot, amb el temps s'anà imposant en el repertori habitual de molts teatres europeus i americans. Pot dir-se, però, que l'auge d'aquesta òpera prové de la postguerra, quan fou donada a conèixer àmpliament pel disc, i molt especialment en I'excellent versió que en va enregistrar Renata Tebaldi, la més remarcable de les Adrianes modernes. Després s'hi ha destacat també Montserrat Caballé, que va incorporar aquest títol al seu AMLlZONE extensíssim repertori l'any 1972 i el va cantar per primer de de cop al Liceu. En aquesta ocasió el paper Maurici Saxònia fou cantat per Josep Carreras, el qual es presen com a «divo» tava per primer cop al Liceu ja operístic, després d'haver cantat papers curts i secundaris. El 1977 Renata Scotto féu sensació també en aquest als i des paper a l'òpera de San Francisco, EUA, poc en discs prés, sens dubte per l'èxit obtingut, l'enregistrà comptant amb Plácido Domingo, Sherrill Milnes i Elena Obraztsova com a partenaires. Al Liceu aquesta òpera, després de la temporada d'es de trena, no tornà a representar-se fins al desembre 1952 (versió de Maria Caniglia i Giuseppe Campora). El 1958 Renata Tebaldi clausurà la temporada amb dues brillantíssimes funcions en les quals cantà aquesta òpe a de les ra amb Giacinto Prandelli com parella. Després esmentades intervencions de Montserrat Caballé i Josep Carreras, el 1972, encara hi hagué les de la temporada 1977-78 a càrrec de I'excellent Antonietta Cannarile, bé amb el mas que hi hagué força problemes protagonista culí, que deslluïren les funcions. En total, Adriana Lecouvreur s'ha cantat al Liceu, sense comptar les d'aquest any, 16 cops, el darrer dels quals fou el 5 de gener de 1978. ROGER ALIER ---I-�--. LA PROPERA ÒPERA Amb l'arribada de l'any 1982 començarà el cicle de de Donizetti quatre òperes que formen part del pro grama d'aquesta temporada. La primera serà Anna Ba lena (2, 5 i 7 de gener), que comptarà amb la participa ció de Montserrat Caballé, Alicia Nafé, Cesare Siepi, Luis Lima, Enric Serra i Jane Berbié, i que tindrà, d'es creix, l'extraordinari interès de la direcció escènica de Margherita Wallmann (que tingué al seu càrrec, a la DISCOGRAFIA temporada 1976-77, una magnífica versió de la Medea de Cherubini, única ocasió en què ha treballat a Bar celona). Anna Aquesta discografia enclou �otes le� edicion� aparegude:, Balena, estrenada per Donizetti l'any 1830, és una en el mercat, excloses les pirates, 1 les parcI':lls; els per d'aquestes òperes romàntiques que han reaparegut mo sonatges són citats en següent: Leco,: dernament, dins del moviment- general de recuperació l'ordr.e �dnana d'un vreur Maurici de Saxònia, Michonnet, pnncesa de BOUl repertori que al seu temps fascinà tot Europa, llon i' príncep de Bouillon, orquestra i director. però que després, els canvis en la manera de cantar i en les concepcions estètiques havien fet desaparèixer dels cartells. El moviment actual de d'au 1951 CETRA 1218 CETRA LPS recuperació (reedició 3218-1967) . tors de l'època d'esplendor del bel canto, Carla Gavazzi, Giacinta Prandelli, Saturno Meletti, perceptible a tot Europa d'ençà de la fi de la Segona Guerra Mun Mitt Truccato-Pace, Orquestra i cors de la RAI de dial, ha fet a molts teatres de tot el món Alfredo Simonetta. reaparèixer Torí, títols com aquest que ara ens serà presentat per una de les millors en el Montserrat Ca CLPS especialistes gènere: 1951 COLOSSEUM 1018/20 a ballé, la qual es deu, en gran part, aquest moviment Mafalda Favero, Nicola Filacuridi, Luigi Borgono de recuperació que esmentàvem. vo, Elena Nicolai, i cors del teatre de Orquestra Amb l'arribada del Romanticisme s'havien de Federico del posat la Scala de Milà, Cupola. moda els temes històrics en el teatre i, per tant en l'ò pera, i això explica que en pocs anys canviés el 1961 DECCA pano MET/SET 221/3 .., rama dels arguments lírics, passant de les històries Renata Tebaldi, Mario del Monaco, S'mho FlO�a tretes de la mitologia a Ia història greca-llatina a un vanti Giuletta Simionato, Orquestra 1 cors de 1 A món molt més pròxim i real: el dels conflictes cadè�ia de Santa Cecília de Roma, Franco Ca polítics que moltes vegades havien contribuït a crear l'Europa puana. moderna. Però, en aquesta recerca en 1980 CBS 3 79.310 pseudo-històrica (perquè, (Q) . definitiva, els llibrets feien servir la història no Renata Scotto Plácido Sherr MIlnes, d'òpera Domingo, més com a teló de fons d'una amorosa Elena Obrazts�va, Giancarlo Luccardi, intriga general Orquestra ment banal), tot i la seva innocuïtat, els compositors Philarrnonia, Cor Ambrosian Maunce Le Opera, i llibretistes italians molt sovint amb la fer vine. topaven renya censura dels diferents sobirans que es repartien la Itàlia del seu temps. Per merèixer la desaprovació ..------1 ORFEÓ DE SANTS de la censura (que significava la pèrdua del temps es \\AMICS DE LA MÚSICA}) merçat en compondre i redactar l'òpera i el seu text) només calia que hi hagués alguna escena en què la ins titució monàrquica de dret diví quedés lleugerament TEMPORADA 1981-82 malament: la prohibició esdevenia instantània. En es Del 22 de cena, a més d'una sèrie de limitacions de tipus religiós, novembre al 25 d'abril no podia fer-se cap allusió desfavorable a un monarca o governant (com no fos un usurpador castigat a la fi de l'obra) i, no cal dir, no s'hi podia representar l'exe Un cicle excepcional de dinou concerts cució de cap rei. Ara bé, sembla que hi va haver una certa tolerància en el cas dels reis anglesos -i això explicaria la freqüència amb què apareixen els darrers Tudor en els arguments d'òpera d'aquests anys- per PROXIMES AUDICIONS què eren «heretges» i per tant podia comprendre's que un monarca d'idees religioses no ortodoxes fes errors * Jordi León Bernat sense I Castillejo / Glòria i injustícies de pes en escena, que restés afectada Peig la idea de la monarquia absoluta. * Quintet de vent Aulas En tot Donizetti va triar sovint camí: ara * cas, aquest Isabel Vilà / Paula Torróntegui amb Anna Balena i més tard amb Maria Stuarda (1834) * Tete Montoliu -que tot i ésser de tema anglès tingué problemes de * censura- i Roberto Dever-eux (1838). Jesús Rodríguez Picó Amb Anna Donizetti d'altra el seu -+< Balena, assolí, banda, Cor Montserrat (dir_. Joan Casals) primer gran èxit, que havia de permetre-li de situar-se -+< Coral Lavínia (dir.: al capdavant de l'òpera italiana al costat de Bellini Miquel Saladrigues) (Rossini ja s'havia retirat). La substitució del cant or * Quartet Sonor / Guillem Pérez-Quer namentat de rossiniana frases més lineals, * l'època per Collegium Musicum de Catalunya i planyívoles, a la vegada que el gust pels patètiques * Manuel Cabero concertants brillants i per un cert clima de misteri i te * nebrositat (que Verdi recolliria i encara exageraria, els Orfeó Lleidatà (dir.: Lluís Virgili) seus primers anys) donarà com a resultat la darrera * Aula de cant del Conservatori Municipal florida d'un bel canto de nova fórmula que havia d'en (dir.: Pura Gómez) tusiasmar arreu. * Orfeó de Sants ídir.: Enric Ribó) Per al Liceu, però, a més de l'interès que pugui tenir l'òpera del proper programa, la presència d'Anna Ba lena és sempre una fita, perquè fou precisament amb aquesta òpera que es posà en marxa, l'any 1847, la his tòria d'aquest gloriós local. Ara que per tants conceptes � Diumenges, a les 19'30 h. s'ha inaugurat una nova etapa de la seva existència, ha I un bon encert incloure-la com a símbol en estat, doncs, ORFEÓ DE SANTS la programació de la temporada. Sants, 71-73 - Tel. 4212120 R. A. �--I- ADMINISTRADOR: Lluís Andreu Marfà DIRECTOR MUSICAL: I Eugenio Marco DIRECTOR D'ESCENARI: Didac Monjo ASSISTENTS MUSICALS: Jordi Giró Miguel Ortega Javier Pérez-Batista Lolita Poveda APUNTADOR: Jaume Tribó CAP DE MAQUINISTES: Constancio Anguera CAP D'ELECTRICISTES: Francesc Tuset CAP D'UTILLATGE: Jaume Payet CAP DE SASTRERIA: Remei Mollor CONSORCI DEL PERRUQUERIA: «Damaret» SABATERIA: « Valldeperas» GRAN TEATRE DEL LICEU MOBLES: Almirall CAP DE TAQUILLES: Frederic Roca GENERALITAT DE CATALUNYA CAP D'ADMINISTRACIÓ: Joan Antich AJUNTAMENT DE BARCELONA RELACIONS PÚBLIQUES: Adela Rocha SERVEI MÈDIC: Dr. Enric Bosch SOCIETAT DEL GRAN TEATRE DEL LICEU SECRETARIA: Josep Delgado Maria Antònia Claramunt María José García PATRONAT DEL CONSORCI Assistència tècnica: JORQUERA HNOS., pianos PUBLICITAT PRESIDENT: Molt Honorable Sr. Jordi Pujol l PROGRAMES: Publi-Tempo NOTES VICE-PRESIDENT: ExceHentíssim Sr. Narcís Serra �MPORTANTS: Un cop començada la funció, no sera permesa l'entrada a la sala, així com verificar GERENT: Sr. Lluís Portabella enregistraments, fotografies a filmar escenes de qual sevol tipus. Les funcions començaran puntualment a l'hora in VOCALS: dicada. Antoni Sàbat (Generalitat de Catalunya) El Patronat del Consorci del Gran Teatre del Liceu Montserrat Albet (Generalitat de Catalunya) si les circumstàncies ho reclamen, podrà alterar les els dates, programes a els intèrprets anunciats en Rafael Pradas (Ajuntament de Barcelona) aquest programa. En Lluís Reverter (Ajuntament de Barcelona) compliment d'allò que disposa l'Article 92 del Re R. de és Martínez Callén (Ajuntament Barcelona) glarnent d'Espectacles, prohibit de fumar als passa hom ha dissos; d'utilitzar el Saló de ler. pis i el ves Manuel Bertrand (Societat del G. T. del Liceu) tíbul de l'entrada. Fèlix M.a Millet (Societat del G. T. del Liceu) Accés pel carrer St. Pau núm. 1 bis Maria Vilardell (Societat del G. T. del Liceu) 6. Carles Mir (Societat del G. T. del Liceu) PORTADA: Oli de Ramon Casas (Cercle del Liceu) SECRETARI: Comentaris a càrrec de Roger Alier, Xosé Aviñoa i Oriol del d'Art de Adrià Alvarez Martorell, Departament la Universitat de Barcelona. PRÒXIMES FUNCIONS ANNA BOlENA Donizetti Montserrat Caballé Alicia Nafé Cesare Siepi Luis Lima Enric Serra Janet Berbié Josep Ruiz Director: Armando Gatto Directora d'escena: Margherita Wallmann Decorats i vestuari: Théàtre de I'Opéra - Niça 2 de gener, 17 h., funció núm. 5, tarda 5 de gener, 21 h., funció núm. 10, torn A 7 de gener, 21 h., funció núm. 11, torn B Barcelona - Muntaner, 300 Madrid - Hennosilla, 7S lUCIA DI lAM MER MOOR Donizetti Norman Phillips i Matteo Manuguerra Cristina Deutekom i Patricia Wise Salvatore Fisichella i Josep Carreras • g� r .s.: do �n.o. José Ruiz i Miguel Baraldes o�ano? �ua. Roberto Nalerio Frachia .9!<;4"ot-"o e�e:a¿;"adod. Cecilia Fondevila • ._%"t't.urnen4w a""do•.:a ""u"Ma/' /'at-a CO�M ? Director: Elio Boncompagni • Director d'escena: Giuseppe de Tomasi �h do au�Mn.""'.· co..CÜt-tóo do ""'U4Ma Director del cor: Riccardo Bottino /,w,¡;ua?nado"? t-"dt'a/eò do o�a"o Decorats: Arena de Verona (Filharmònica) • Vestuari: «Arrigo» de Milà �ondud.. nu..dt-ao co-n."/UMn..a "ryí-eceado do vent'a. 14 de gener, 21 h., funció núm. 12, torn B 17 de gener, 17 h., funció núm. 6, tarda 20 de gener, 21 h., funció núm. 13, torn C 16 de febrer, 21 h., funció núm. 18, torn A LLURET. S.A., Industria Gráhca . Deo L al B 35492 . 1981 metal \r-----I-----1\ \ El Consorci del Gran Teatre \ . ( del Liceu es fa dol pública- ( l ment que el mestre del cor, � \ RICCARDO BOTTINO, i la \ � directora del Ballet, ASSUMP- � \ TA AGUADÉ, a causa d'un \ ( error no figurin en el progra- � \ ma de la funció d'avui. \ \ \ \ \ L���� _.-._.- -=-_.-.J GRAN TEATRE DEL LICEU Temporada d'òpera 1981/82 CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU Generalitat de Catalunya Ajuntament de Barcelona Societat del Gran Teatre del Liceu Funció de gala Dimecres, 23 de desembre de 1981, a les 21 h., funció núm. 8, torn A ADRIANA LECOUVREUR Opera en quatre actes Llibret d'Arturo Colautti Música de Francesco Cilea Maurizio, comte de Saxònia: Josep Carreras Príncep de Bouillon: Iva Vinco Abate de Chazeuil: Piera de Palma Michonnet: Enric Serra Quinault: Vicenç Esteve Poisson: Antoni Lluch Adriana Lecouvreur: Montserrat Caballé Princesa de Bouillon: Fiorenza Cossotto Mlle. Jouvenot: Maria Uriz Mlle. Dangeville: Cecília Fondevila Director d'orquestra: Eugenio Marco Director d'escena: Giuseppe de Tomasi Director del cor: Riccardo Bottino Directora del ballet: Assumpta Aguadé Escenografia: Antonio Mastromattei Decorats: N.H.K. - Tokyo - Sormani Vestuari: «Arrigo» de Milà ORQUESTRA SIMFONICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU