Març 2021 - Número 4

BATECS

Butlletí de notícies internes - març 2021 - Número 4

PRESENTACIÓ Arribar al Batecs n. 4, un més si comptem el número 0, és tota una fita i una mostra que la idea inicial es va consolidant i que el cor continua bategant amb força. De mica en mica, s’incorporen noves redactores i estrenem noves seccions. I encara tenim les portes obertes per a tothom que hi vulgui dir la seva. En aquest número podreu veure que la majoria de seccions recu- llen textos relacionats d’una manera o d’una altra amb la dona. No hauríem de celebrar el dia 8 de març com un fet extraordinari sinó que cadascun dels 365 dies de l’any hauria de ser el dia de la CONTINGUTS: dona i el de l’home; en resum, el de les persones. En aquesta oca- Portada/Presentació 1 sió, però, volem fer un homenatge especial a tantes dones obli- Notes breus 2 dades o poc valorades en el món de la música i de l’art en gene- Racó dels sentiments 3 ral. Música i músiques 4-5-6 Les dones i el jazz clàssic 7-8 També volem reconèixer públicament la gran tasca que estan Esdeveniments i notícies fent l’Elisenda i l’Eva al capdavant d’EL COR CANTA i lògicament culturals 9-10 també la d’en Jordi. I que el cor no existiria sense aquest més del Que passa pel mon? 10-11 65% de participants femenines. Fina Miralles 11 Relat 12-13 Contraportada 14 Gràcies a totes, les que van ser pioneres en el passat, les que avui continuen lluitant per fer un món més igualitari i a les que vin- dran, que esperem que trobin ja molt feina feta. I, mentrestant, el projecte ELS MALS ESPANTA, continua avan- çant. El passat 7 de març vam gaudir d’una sessió d’enregistrament memorable d’una part de Dalt del Cingle i el futur dels concerts sembla que es va aclarint i perfilant a poc a poc. Ja ho veieu, continuem ben vius. Gràcies per formar-ne part.

Sigfrid Quer

pàgina 2 BATECS

NOTES BREUS A punt d’acabar-se el termini de presentació d’obres al concurs de composició, podem preveure una àmplia participació internacional i esperem superar les dades de la primera edició. Comenceu a reservar-vos la setmana del 14 al 20 de juny per a possibles assajos generals i un parell de concerts, i el 27 de juny a l’Auditori de Barcelona. Es- perem poder concretar-ho abans de setmana santa. En Salvador Brotons ja té força avançada la composició que estrenarem la propera temporada. Ben aviat tindrem la versió promocional del vídeo que vam començar a gravar aquest mes. Sigfrid Quer Batecs pàgina 3

Racó dels sentiments

“Sempre” “Vida de dona”

No hi penses, Quantes vides! Quants silencis! aquella mirada, enmig de les altres atrevits aquell gest, les bones els que esperen les que importen innocent? els que amaguen les que omplen les pàgines. melodies inacabades. T’hi acostumes.

Passen els dies, Quantes vides! Milo una paraula, sempre amagades aquella mirada, les dèbils sempre innocent. les que ignoren Segueixes valenta, les que són oblidades. t’atures, mires enrere, Quantes vides! ho tens ben present. ens queden Més ferma. les nostres les que moren Més forta. les que són callades. No te n’oblides, sola empenyent. Quantes notes! les escrites Milo les secretes totes belles les que mai són escoltades.

“Concert per a tu”, per Milo Gratacós. pàgina 4 BATECS

Música i músiques

D’algunes d’aquelles dones que estimaven la música, com nosaltres, que tenien for- mació musical i que, fins i tot, van arribar a crear i interpretar, no ens n’ha quedat cap rastre. Per molt bones concertistes que fossin, en aquelles èpoques no es feien enregistraments. I les seves partitures es van perdre perquè ningú hi tenia interès. I un cop sabem que van existir, un cop en coneixem el nom, la vida, les circumstànci- es, ens queda la recança de no poder-les sentir. Reconèixer-ne l’existència ja és un pas endavant, però veure com encara se les silencia en la investigació musicològica ens recorda que el vidre de cristall continua present en la història de les dones. En el número 3 de Batecs vam veure com Maria Anna Mozart era apartada de la vida musical pel seu pare, que, curiosament, l’havia iniciat i valorat com a música. Ara veurem que és el marit qui impedeix el desenvolupament musical de la seva dona: Alma Mahler. D’ella, però, en tenim moltes més referències i, fins i tot, en podem escoltar algunes obres.

Alma Mahler. L’amor castrador

Tot va començar el 7 de novembre de 1901, en una vetllada privada en què es van conèixer Gustav Mahler i Alma Schindler. Ella tenia vint-i-dos anys i era una dona fascinant. Ell era un director i compositor reconegut, vint anys més gran. Pel que sembla, es van enamorar apassionadament. Alma Schindler (1879-1964) havia nascut a Viena, en un entorn familiar selecte, fre- qüentat per artistes; de fet, el seu pare era pintor. Des de petita va mostrar un talent natural per a l’art, com a pianista, compositora i pintora. Als nou anys va co- mençar a compondre música instrumental i vocal. Més endavant va rebre classes de composició d’Alexander Zemlinsky, mestre, també, de Schönberg. I als vint anys tenia ja un repertori ampli de lieder, fragments d’òpera i composicions instrumentals. En morir el seu pare —ella tenia tretze anys—, va començar a desenvolupar una personalitat independent i decidida que la va convertir en una dona que no passava desapercebuda i que tenia una clara influència en la societat austríaca. De cap manera no assumia el paper de dona tradicional. Fins que va conèixer Gustav Mahler. Aquell mateix dia, Alma va adreçar-se al mestre per comentar-li que no li agradava la seva música perquè la considerava mancada d’estructura i d’ordre. Quatre mesos després de conèixer-se, Alma i Gustav es van casar. “No és fàcil casar-se amb un home com jo. Soc lliure i he de continuar sent-ho”. Aquestes són les paraules que Alma va recollir al seu diari personal. Gustav li exigia que deixés el seu camí musical per dedicar-se a ell i a la música d’ell, perquè en una mateixa llar no hi cabien dos músics. Al diari, Alma hi va incloure: “Gustav és l’únic home que pot donar sentit a la meva vida perquè supera tots els que he conegut fins ara.” Ella també ho estava, d’enamorada. pàgina 5 BATECS

I va accedir a les exigències del marit. I va deixar de compondre. D’aquell sacrifici, però, se’n penediria tota la vida. Un cop casada, Alma es va dedicar a tenir cura de la família i va ser mare de dues filles, una de les quals, Maria Anna, va morir als cinc anys. De fet, al seu diari es mostra satisfeta d’aquesta responsabilitat que dona sentit a la seva vida, però al mateix temps, manifesta dificultats en la relació amb Gus- tav. L’octubre de 1904 escriu: “He de tornar a estudiar piano perquè no puc compondre. Vull tornar a viure una vida intel·lectual, íntima i plena, com ho feia abans [...]. És una desgràcia per mi no tenir amics, però Gustav no vol veure ningú i no permet que ningú em visiti en la seva absència. He tornat a llegir el meu diari. Quantes coses em passaven aleshores”. I és que una dona com ella, amb les seves inquietuds i amb les seves capacitats, havia de sentir-se engabiada en aquella relació. En canvi, els deu anys de matrimoni van representar per a Gustav Mahler —mort el 1911— una etapa fructífera en la seva producció. Va crear obres extraordinàries, algunes de les quals estaven inspirades i dedicades a la seva dona. Són impressio- nants les simfonies sisena i setena, en què Mahler aboca tota la seva genialitat des- bocada. La sisena, la Simfonia Tràgica, és un retrat musical d’Alma, ella n’és la inspi- radora; tota la passió amorosa de Gustav es converteix en música. “Cap de les seves obres van sortir tan del fons del seu cor com aquesta”, va dir Alma Mahler. En aquests anys de màxima producció, Gustav va haver-se de confrontar contínua- ment amb Alma, que va assu- mir la feina de correctora —en alguns casos coautora— obli- gant el seu marit a corregir, entre d’altres coses, la instru- mentació de la Simfonia núm. 6. Segur que per a ella aquesta col·laboració va ser satisfactò- ria però insuficient. Quan, des- prés d’una breu relació amb un altre home, Gustav es va ado- nar del patiment de la seva dona, i semblava disposat a ac- ceptar que ella continués amb la música, Alma sabia que era massa tard, que havia perdut molts anys de treball, de posar-se al dia. La música d’Alma es podria qualificar com a dramàtica, amb canvis de base tonal, que alguns atribueixen a la seva inseguretat, com a diletant, tal com ella mateixa es considerava. Han sobreviscut setze lieder, cinc dels quals es van publicar l’any 1911, el mateix any de la mort de Gustav. Batecs pàgina 6

És curiós que una dona com Alma Mahler, independent, culta, amb talent, sigui, de vegades, més recordada per les seves relacions amb homes cèlebres, com és el cas de Gustav Mahler, Walter Gropius, arquitecte fundador de la Bauhaus, Franz Werfel, reconegut novel·lista, o el pintor Oskar Kokoschka. Alma no va ser una figura decorativa al costat d’aquests prohoms, no es va conformar amb el paper de musa d’artistes, sinó que va ser catalitzadora de la creativitat de les seves parelles, s’hi va implicar. Aquests homes li van veure les qualitats, però ella no va poder desenvolupar-les com desitjava. Mai no sabrem quantes obres hauria pogut compondre si no s’hagués sot- mès a l’amor castrador que li va imposar Gustav Mahler. Ni com hauria evolucionat la seva música. Sí que, almenys, podem conèixer la seva vida i escoltar les peces que ens han arribat.

ANTONIO GARCIA VILA, Alma Mahler. El fin de una época. Viejo Topo (2008). CATE HASTE, Alma Mahler. Un carácter apasionado. Editorial Turner (2020). SUSANNE KEEKAN, La novia del viento. Ediciones Paidos (2021 ). https://www.youtube.com/watch?v=gTtQEGMersA

Maria Lluïsa Cunillera i Mateos

Retrat d´Alma Maria Schindler, per Milo Gratacós. pàgina 7 BATECS

LES DONES I EL JAZZ CLÀSSIC

Tot i que les dones han tingut un paper important en el jazz des del primer moment, és fre- qüent considerar que la seva contribució es limita a la de vocalistes de blues, swing o bebop i, ocasionalment, a alguna pianista d’acompanyament. D’aquesta manera, solament ens són familiars els noms d’algunes de les anomenades “dames del jazz”, com ara Ella Fitzgerald, Sa- rah Vaughan o Billie Hollyday. La realitat és que, des de principis del segle XX, hi ha hagut moltes dones, no solament vocalistes, sinó també instrumentistes, compositores, arranjadores i àdhuc directores, la feina de les quals (tret de les cantants de blues clàssic com Ma Rainey, “l’Emperadriu” Bessie Smith (https://www.youtube.com/hashtag/nobodyknowsyouwhenyouredownandout), Ida Cox, etc.) va ser no solament poc reconeguda, sinó obstaculitzada, respecte de la dels seus col·legues masculins, en gran part degut als prejudicis propis de l’època: des del puritanisme fins a con- ceptes com ara que determinats instruments no eren adequats per a les dones. Per això, la major part es coneixen només de nom, perquè mai no van poder accedir a un estu- di de gravació. L’any 1923, dues destacades pianistes van enregistrar per primera vegada: Lo- vie Austin (https://www.youtube.com/watch?v=aAuaX-bRWS0), que posteriorment va arribar a tenir banda pròpia i Lil Hardin, que, a banda de ser gran pianista, compositora innovadora i directora, va influir molt en la carrera triomfal del seu marit, Louis Armstrong, amb els seus arranjaments i cançons, com per exemple el famós Struttin’ with some barbecue (https:// www.youtube.com/watch?v=3gXm_xZZ3vo). La situació de les jazzwomen americanes va millorar a finals del 39, arran de la mobilització de nombrosos instrumentistes a causa de la Segona Guerra Mundial, que va causar l’aparició d’orquestres femenines excel·lents com Her Melodeaders Orchestra, de la cantant i ballarina Ina Ray Hutton (https://youtu.be/OkZBJKSZN0c) i The International Sweethearts of Rhythm d’Anna Mae Winburn, que incorporava solistes femenines de mèrit, com ara Viola Burnside (saxo tenor), Ernestine Davis (https://youtu.be/pHjJz6TAgT0) i Johnnie Mae Rice (bateria) Destaca la pianista Mary Lou Williams, que va escriure arranjaments per a artistes tan impor- tants com Benny Goodman o Dizzy Gillespie i que es va adaptar perfectament als diferents estils jazzístics durant més de 50 anys. Li deien “la dona que marca el swing de l’orquestra” perquè arrossegava amb el seu ritme l’orquestra per a la qual tocava (https://youtu.be/ TMkkypX2C1U ). Als anys 40, ja eren cèlebres algunes vocalistes com ara Billie Holliday, Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan, d’estils marcadament diferents, però en tot cas grandíssimes intèrprets que van acabar liderant les seves pròpies formacions. Per a alguns, Ethel Waters (https:// www.youtube.com/watch?v=zywZUhaUqMo) és la millor vocalista que hi ha hagut en la histò- ria del jazz. I també cal esmentar Nina Simone, cantant i pianista excepcional. A Europa, el jazz es comença a conèixer a partir dels anys quaranta i no hi ha referències sobre intèrprets femenines remarcables, tret, potser, de Josephine Baker. En el panorama nacional, algunes vocalistes, com ara Rina Celi i Elsie Bayron, van estar influenciades pel jazz. Imitant les Andrew Sister, van aparèixer alguns trios vocals com Las Hermanas Russell i las Hermanas Arveu (https://youtu.be/Rs_6ssjLEJA), que aplicaven un estil jazzístic a la música del país. Anecdòticament, a Catalunya l’escriptora Aurora Bertrana va voler dedicar-se al jazz i tocava la bateria, però a causa de les pressions familiars ho va deixar per casar-se. Ens hem referit només a intèrprets del que se sol anomenar jazz clàssic, fins als anys cinquan- ta, i hem deixat les nombroses vocalistes per a un altre article. Tot i les noves tendències jaz- zístiques, aquest tipus de jazz gaudeix encara de molt bona salut i estan apareixent veus i instrumentistes excel·lents, de les quals tenim mostres aquí, a casa nostra. Per exemple la violinista, saxofonista i cantant Èlia Bastida (https://youtu.be/CuHrydtkVAQ). Diverses escoles de música i formacions, com, entre d’altres, la Sant Andreu Jazz Band s’encarreguen de mantenir viu el planter. Batecs pàgina 8

I UN PARELL DE (POSSIBLES... O NO) APROXIMACIONS

The International Sweethearts of Rhythm d’Anna Mae Winburn, amb Ernestine Davis (https://youtu.be/pHjJz6TAgT0) Tiny Davis... El diminutiu d’Ernestine, «Tiny» (petita, minúscula), no li escau gens bé a aquesta dona. El vídeo és antic, molt antic i, cap al final, passa bruscament a negre i fins i tot es talla, (tot i que encara podem sentir la trompeta d’Ernestine darrere una imatge que sembla acompanyar la peça següent... ). Malgrat la poca qualitat de les imatges i els entre- bancs tecnològics, Tiny Davis se’ns enduu amb el seu ritme i la seva força. I quan agafa la trompeta, ningú no pot dubtar que, de petita, com a música, no en té res, sinó ben al con- trari. Tiny Davis, a banda de ser una gran instrumentista, té una energia musical poc corrent. Només cal mirar-li els ulls, tant quan canta com quan toca. En fi, m’ha semblat un per- sonatge poc corrent. I al darrere, una big band, la International Sweethearts of Rhythn, formada exclusivament per dones, al cent per cent. Millor que no calgués, però potser una mica de discriminació positiva no està malament, en música, com en tantes altres coses... Sobretot als anys quaranta, quan aquesta colla de pioneres van decidir pujar als escenaris i deixar bocabadats els que potser van pensar que totes soles no se’n sortirien... I tant, si se’n van sortir! Queda ben clar, passeu, mireu i escolteu.

Èlia Bastida, Scott Hamilton, Ignasi Terraza & Joan Chamorro Trio (https://youtu.be/ CuHrydtkVAQ)

Una versió ben bonica de Stardust, amb una jove violinista de jazz, Èlia Bastida, de la mà d’Ignasi Terraza i els seus músics, que enllaça amb Shine (he de confessar que no coneixia la peça). M’ha cridat l’atenció que, a Stardust, l’Èlia no s’aparta gaire de la melodia, però adorna, o juga amb moltes de les notes, com si amb una de sola (la que està escrita a la partitura) no en tingués prou per expressar tot el que sens dubte porta a dins i que, per la seva joventut, encara no ha tingut temps d’expressar, de convertir en música. D’altra banda, el seu posat seriós i la seva concentració, mentre toca, també criden l’atenció. Només es permet relaxar-se, i tan sols lleugerament, quan Terraza o Hamilton (a Shine) fan els seus solos. Quan l’escenari li pertany a ella, en canvi, només existeix el seu violí... i la música que, allà tancada, espera la seva mà per sortir i fer-nos la vida una mica més dolça. Tota la il·lusió i l’encant de la joventut són presents en aquesta violinista. Brava! I, ja que aquest mes, excepcionalment, el món mira (i reconeix) les dones, comentem, de passada, que entre els músics d’Ignasi Terraza, afortunadament, hi ha més dones. Si més no, una també ben jove guitarrista (Carla Motis), que es deixa veure entre el piano i el contrabaix.

Antoni Sans & M. Encarnació Hernández Batecs pàgina 9

Esdeveniments i notícies culturals

Al llarg de la història de la música, les dones han estat invisibilitzades i encara que algunes han demostrat grans dots artístics i musicals, no han tingut el reconeixement que es mereixen. Tot i que cada vegada les dones tenen més presència en orquestres i en el món de la música en general, avui dia encara es continuen gestant pro- postes culturals per donar a conèixer el gran patrimoni i llegat musical femení i per reivindicar el seu paper dins el món de la música. A continuació us en comentem algunes: El passat divendres 12 de març va començar al Teatre de Sarrià la setena edició del cicle de música ‘Dones i Compositores’, en què la pianista, fortepianista i clavicemba- lista Isabel Fèlix va presentar el primer enregistrament mundial de l’obra completa per a piano de Margarida Orfila (Maó, 1889 - Barcelona, 1970). L’objectiu d’aquest cicle es donar a conèixer i difondre l’aportació musical i el talent de les dones compositores més rellevants al llarg de la histò- ria de la música occidental. Del 22 de gener fins al 12 de març ha tingut lloc a La Casa Elizalde una nova edició del cicle ‘Músiques en femení’, de- dicat a revelar nous talents i donar veu a artistes ja consoli- dades. Tots els concerts d’aquest cicle són gratuïts. Amb motiu del Dia Internacional de la Dona, L’Auditori de Barcelona va donar a conèixer amb més detall les cincs directores que es posaran per primera vegada al capdavant de l’OBC: Marta Gardolińska, Ruth Reinhardt, Anja Bihlmaier, Shi-Yeon Sung, que dirigiran quatre dels vuit concerts programats per a la temporada de primavera, i Laurence Equilbey, que dirigirà un dels tres concerts del nou Festival Mozart Nits d’Estiu. Com bé recordareu, els dies 14 i 15 de maig estava previst que estrenéssim una obra de la Raquel Garcia-Tomás, juntament amb l’OBC i un cor jove participatiu, sota la batuta de la directora sud-coreana Shi-Yeon Sung. Malauradament, però, aquest projecte ha quedat ajornat fins a la temporada 2021- 22. Després d’estar un any tancada, el dia 8 de març la Sala Luz de Gas va tornar a obrir puntualment les portes per acollir el cicle de concerts ‘Som aquí’, amb el propòsit de donar suport a les dones que són víctimes de la violència masclista que, per desgràcia, s’ha vist agreujada durant el confinament. L’últim concert d’a- quest cicle serà el dia 25 de març, a càrrec de la cantant Gemma Humet.

pàgina 10 BATECS

Per acabar, us volem fer saber que el Departament de Cultura, mitjançant l’Institut Ca- talà de les Empreses Culturals (ICEC), Catalan Arts i el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), va publicar dues llistes de Spotify commemoratives del 8 de març (‘Música en femení a l’Spotify’), amb cançons en català interpretades per dones o sobre la dona amb un caire reivindicatiu, i una selecció dels darrers projectes musicals catalans liderats per dones: Playlist CPNL / Playlist Catalan Arts

Què passa pel món?

Més enllà de les nostres fronteres, els últims anys han sorgit algunes iniciatives que tenen com a propòsit promoure i ajudar joves compositores que desenvolupin el seu talent i donar a conèixer obres de compositores contemporànies i d’altres èpoques. A continuació en compartim tres: L’abril de 2016, la London Oriana Choir va posar en marxa el projecte ‘Five15’, un programa de cinc anys per promocionar cinc compositores mitjançant l’en- càrrec de quinze noves obres, programació de concerts, tallers, enregistraments i altres activitats. Aquest projecte té el compromís d’incrementar la programació de dones compositores, projectes educatius, enregistraments, un concurs, un festival final i altres iniciatives per augmentar el perfil de la música clàssica escrita per dones a tot el Regne Unit, i també ajudar a fomentar i desenvolupar el talent d’escriptors joves.

Durant el mes de març està tenint lloc de manera vir- tual la cinquena edició del ‘Music by Women Festival’, un festival internacional de música de caràcter anual que organitza la Mississippi University for Women i que compta amb intèrprets de diferents parts del món que toquen obres de compositores actuals i de segles passats. Tots els concerts es transmeten al lloc web del festival i també al seu canal de YouTube.

Batecs pàgina 11

I per concloure aquesta secció, volem esmentar que fa un parell d’anys va néixer a la Storey Hall de la Royal Melbourne Institute of Technology (RMIT) el ‘Women in music festival’, un festival únic, el primer d’aquest tipus al món, que presenta música indígena, de cinema, de jocs, de jazz i de música clàssica, escrita per compositores. La seva fundadora, la Caroline Neeling, fa pocs anys va ser vicepresidenta d’un festival de música victoriana, i de les quaranta obres que es van interpretar només cinc eren de compositores. En el món de la música clàssica a Austràlia, el 25% dels compositors són dones, però només un 3-5% de les actuacions que tenen lloc a les sales de concerts i a la ràdio corresponen a peces compos- tes per dones. Ignasi i Xavier Nubiola

Fina Miralles

En un butlletí en què es posa en valor la dona en la seva vessant artística i creativa, volem parlar-vos també de Fina Miralles. No és música, però per la seva gran impor- tància en el món de l’art ens ha semblat que n’havíem de fer esment. Fina Miralles és una de les artistes més significatives de l’estat, des dels anys setanta fins avui. La seva obra trenca amb l’academicisme i les formes establertes i es converteix en un referent de l’art conceptual i la reivindicació política i feminista. És una artis- ta de gran saviesa que ens apropa al nostre jo més natural, a la terra i al món espiritu- al.

Actualment, tenim l’oportunitat de visitar dues exposicions a Barcelona que ens mos- tren el seu treball des de vessants diferents. La primera (MACBA) és una gran exposició retrospectiva i la segona (Casa Elizalde) és una mostra més íntima, basada sobretot en els seus textos i pensaments. * Fina Miralles. Soc totes les que he sigut. Fins al 5 d’abril, al MACBA.

https://www.macba.cat/ca/exposicions-activitats/exposicions/fina-miralles

* Fina Miralles. Paraules Fèrtils 1972-2017. Fins al 31 de març, a la Casa Elizalde. https://www.casaelizalde.com/programacio-cultural/fina-miralles-paraules- fertils-1972-2017/ Us animem a visitar-les, a deixar-vos portar per les emocions, sensacions, reaccions que us provocarà segur la seva obra, i a respirar l’essència de les seves paraules i pensaments.

Montse Mallol

Batecs pàgina 12

Relat

No soc una dona convencional. Mai no ho he estat. No recordo el meu nom, només el desig de fugir del miratge. D’allò que els altres veien i que per mi no exis- tia, o si?

Vaig fugir de la nena princesa, la filla de papà amb les necessitats àmplia- ment cobertes per l’amor que em professava. La vida era plàcida i tranquil·la. Entre la calma i la fantasia gaudia alienada de la falsa sensació de plenitud. En aquella època vestia faldilles de volants, bruses estampades i unes ridícules sabatetes negres que ara em fan riure però aleshores eren el calçat idoni per a la imatge imma- culada que volien de mi. Sempre he tingut els cabells arrissats i d’un to que ha passat de groc palla a un color marró suau lleugerament emblanquinat amb el temps. De petita el duia més llarg i la mare aprofitava per fer-me unes trenes adornades amb llacets de color rosa que sempre vaig odiar. Era la filla perfecta, però el mirall transmetia una imatge irreal, no era jo, i no fou fins a l’adolescència que em vaig rebel·lar. Les faldilles de volants van canviar a peces de cuir negre amb mitges llar- gues i botes negres. De bruses estampades a tops ajustats i caçadores que jugaven amb la rebel·lia i la inconformitat. Em cercava a mi mateixa però no em vaig trobar, no mentre no m’enfrontés a la tirania. De nena-princesa vaig passar a dona-submisa quan vaig conèixer l’Arnau. D’ell enamorada i encisada, vaig renunciar al somni de desenvolupar la meva carrera. M’havia convertit en esposa però no en amant. Ni el meu plaer ni el meu desig tenien cabuda en una relació en què nomes la seva satisfacció era important. Era senyora de la casa però no mestressa. Només ell era amo i senyor de tot, de la meva vida, les meves opinions i tot el que envoltava la meva existència. Havia deixat enrere la princesa per ser una ombra sense vida a expenses de la seva voluntat. Deia que m’estimava, que em volia, però no em sentia valorada. Tot va canviar en el nostre aniversari de noces. L’Arnau havia preparat una estada de dos dies en un hotel de luxe. Un regal que pretenia recuperar en part l’es- purna d’un amor sense passió. Per segon cop a la meva vida un mirall reflectia una imatge, aquesta vegada la d’una dona cansada i derrotada. Veia la meva mà acarici- ant suaument el ventre i sentia el palpitar d’aquell cor nou, de la nova vida que bro- llava dins meu. Ell, ja vestit amb americana gris, camisa negra i corbata platejada, s’havia avançat i m’esperava al bar tot apressant-me. Sense esma ni desig em vaig vestir lentament amb el contingut de la caixa que havia deixat sobre el llit. Vaig cer- car un somriure amagat a la profunditat del meu ésser i em vaig reunir amb ell per sopar. La nit passava amb lentitud exasperant. Estava eufòric i amb la mirada repas- sava cada detall de la meva espatlla al descobert, tot per obra i gràcia del paraula d’honor verd maragda que m’havia regalat. Havia controlat el mínim detall i exercia el seu poder segur de si mateix mentre jo, senzillament, no era jo. pàgina 13 BATECS

Ja a les postres, abans del ball, la cantant coreana que amenitzava la nit va entonar la cançó “Freedom“ d’Aretha Franklyn. Lliure. Lliure. I jo, què? Amb la for- ça del fill nonat, vaig saber què fer, l’havia de destruir. Podria? Em preguntava si tindria encara la capacitat de lluitar. Si recuperaria aquella rebel·lia adolescent. Si ara me’n sortiria. El rellotge de sorra s‘ha alentit. Amb el temps paralitzat per fi puc caminar en pau per la sorra de la platja. Ho he fet. He vençut. L’aigua esborra les meves pet- jades nues com si no importés el camí. També mostra un somriure triomfal coronat per la despentinada cabellera gris. Enrere queda tot, una vida, la roba, l’esclava. En aquesta nit de lluna plena sento com l’astre de la nit cobreix la meva nuesa amb un vel de plata i el broda amb espurnes de sal. En el silenci em reconec per primer cop. Imagino l’Arnau entrant a la cambra on romanen les restes desades, el mirall trencat en mil fragments i l’anell de diamant esberlat i ratllat. Veig la fúria de la seda verda esgarrinxada. I clavada a l’escriptori amb unes tisores de manicura la voluptuosa llenceria negra, aquella que ell havia escollit. Hi trobarà les restes del pintallavis carmesí, el seu preferit, i una nota: JA NO, PROU.

No soc una dona convencional. Mai no ho he estat. Mentre gaudeixo de la serenor amb el cant de freedom a la gola, ja recordo el meu nom. Em dic Ona i soc dona, soc mare i soc lliure per existir, per ser la mestressa del meu destí, del meu futur.

Francesc Xavier Planasdemunt Batecs pàgina 14

Zohra, Orquestra femenina d´Afganistan.

CONSELL DE REDACCIÓ Sigfrid Quer, Xavier Nubiola, Francesc Xavier Planasdemunt, Ignasi Nubiola, Milo Gratacós, Miquel Borlan, Montse Mallol, Antoni Sans, Maria Encarnació Hernández, Maria Lluïsa Cunillera i Eduard Paradís. Corrector: Carles Sans