Sobre Els Orígens I Primera Expansió Urbana De Portbou

SOBRE ELS ORÍGENS I PRIMERA EXPANSIÓ URBANA DE PORTBOU

Per ALBERT COMPTE I FREIXANET INTRODUCCIÓ L'existència de la frontera pirinenca, entre Espanya i França, especialment des del Tractat dels Pirineus (a. 1659), que fixa la ratlla actual, ha donat lloc a diferents fets de Geografia política, malauradament poc estudiats, un dels quals ha consistit en l'aparició de poblacions el desenrotllament urbà de les quals s'ha trobat i segueix trobant-se estretament enllaçat amb aquella línia de separació. En el cas concret del nostre Empordà en tenim dues, de trets ben diferen- ciats, tant per llur trajectòria històrica com per les motivacions de llur origen: es tracta de les viles de Portbou, a l'extrem més oriental de la frontera, i de la Jonquera, a 22 quilòmetres de distància de la primera en línia recta i a l'entrada del coll del Pertús. Tant l'una com l'altra apareixen com dos nuclis de població que si pel nombre d'habitants haurien de considerar-se com rurals, per llurs funcions, disposició interna i fisonomia externa, són ja plenament urbans. Però mentre la Jonquera és d'origen remot fins fa pocs anys, ha alternat sempre les activitats derivades de la duana i la ruta amb el treball del camp i l'explotació del bosc, Portbou apareix com un nucli recent, de no gaire més d'un segle de vida, sorgit a conseqüència de l'arribada del ferrocarril a la ratlla fronterera i de les corresponents repercussions d'aquest esdeveniment quant a serveis ferroviaris, comerç exterior i control del pas de la gent i de les mercaderies. En diferents treballso) hem intentat l'estudi d'aquestes relacions entre el fet geogràfic de la frontera i el camí natural del coll del Pertús, per una banda, i l'existència, expansió i altres vicissituds històriques de la Jonquera, per l'altre. La circumstància de disposar de nombroses anotacions, apunts, gràfics, etc. sobre l'altra població fronterera, Portbou, recopilats amb motiu d'un projecte que, almenys tal com es va planejar, encara no s'ha portat a cap, ens ha impellit a aprofitar-los tot completant-los, al mateix temps, amb noves investigacions, per donar llum a aquest article que, com indica el títol, no pretén res més que ésser una modesta aportació a la història dels primers anys de la formació i creixement vertiginós d'aquell nucli urbà. Quant a les fonts utilitzades destaca en primer lloc la documentació de l'Arxiu Municipal de Portbou, si bé cal puntualitzar que, a causa dels aldarulls produïts a Colera —antiga capital del municipi— l'any 1885, amb motiu de passar dita capitalitat a Portbou, es cremaren la major part dels papers existents en el vell Ajuntament(2). De data anterior a aquell desgraciat esdeveniment, sols hem pogut consultar els volums del Registre Civil de naixements des de l'any 1871, si bé tenim notícia d'altra documentació que no ens ha estat possible consultar per a la inaccessibilitat directe del mencionat arxiu en aquests moments. Un altre centre d'informació ha estat l'Arxiu de Protocols de Figueres, sobretot els protocols de la notaria de Llançà, dintre dels quals s'inclouen la major part dels papers notarials del municipi de Colera de l'època estudiada. De totes maneres, donat el paper de Figueres com a capitalitat comarcal, també en els papers dels notaris d'aquella ciutat es troben diferents actes relatius a Portbou, entre ells, per posar un exemple, l'escripturació dels terrenys expropiats amb motiu del traçat de la via fèrria i de la construcció de l'estació i annexos.

329 MAPA ZONA NORD-EST PORTBOU-CAP DE CREUS (MAPA TOPOGRÀFIC FRANCÈS)

-.14-18.(ase

mrutioŠt.t. à."-rd

de la Osatera

Copei%nes uerto de QpIera

Co 0 ta Punta Cašwies

a,ya`Carbet- •• Bahia de CapRas. EsqqA C.fias,

P[;i Io Carielfas etséePOS

Bahia de Giireu

-Isla Castella

uerto de Glans Punta iken\lb(

..-Islastralcó \\.

P9 Maria Vai

330 Puig Guerroig :1570

. ss","` de> OV;rscs:g . ae itteS Punta de l'Ocell ra: • el Suro iPlatja de /a Foradada •-:Punta del Falc6 • , „- Cap de Portbou Platja de les Fresses Illa de ke Fresses Punta de la Pedrera

Punta de Gatillepís de Gutilkpis Punta del Claper

)P de1e03ce;'ek `'""' Puig de l'Cl5seere

. • •

Colem 2 7 Km •

MAPA DE LA VALL DE PORTBOU (MAPA TOPOGR/kFICO NACIONAL) TOPOGRAFIA I HIDROGRAFIA DE PORTBOU ti ABANS DEL FERROCARRIL A part dels dos arxius anteriors hem tingut en compte també altres variades fonts d'informació, com l'Arxiu Municipal de Figueres, l'Institut Nacional d'Estadística, tant en la central de Madrid com en la delegació de Girona, les Càmeres de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i de Girona, etc. Finalment, entre les fonts impreses hem consultat tant la premsa local i provincial, com els fullets, opuscles, guies, anuaris, etc. de l'època. Poc abans d'acabar aquesta senzilla monografia he sabut que altres persones treballen sobre temes semblants. Una raó més per considerar-la com una "aportació" susceptible d'ésser completada, ampliada o inclús rectificada en funció de noves dades que no m'ha estat possible obtenir o nous enfoca- ments diferents dels meus.

EL MARC GEOGRÀFIC

La situació geogràfica de Portbou és força diferent de la de la Jonquera, ja que mentre aquesta darrera es troba localitzada en una ampla depressió o camí natural –la vall del Llobregat– utilitzat com a via principal de contacte entre la Península i la resta d'Europa des de temps immemorials, Portbou es situa en la zona pirenenca més oriental, on la cadena, abans d'entrar en el mar, es bifurca en dues estribacions que delimiten un massís triangular, els vèrtexs del qual serien, per la part espanyola, el puig Jordà, la punta de l'Ocell –al final de la ratlla fronterera– i la punta Falconera, apèndix més meridional de la península del cap de Creus. Dintre d'ell poden distingir-se clarament dues porcions: a) la septentrional, de forma més o menys rectangular, entre la serra de la Balmeta i el mar, de menor altura i constituïda per petites serralades de direcció oest-est, i b) la serra de Roda, més elevada (Sant Salvador, 670 m), de direcció nord- oest a sud-est, que acaba en el mar en una sèrie de digitacions que donen lloc a la pintoresca i accidentada costa del cap de Creus. Entre una i altra porció, la fondalada de la riera de Valleta o de Llançà, representa un pas natural aprofitat avui pel ferrocarril. Aquest massís pirinenc, encara que de poca altura i solcat per nombroses collades, contrasta per la seva intrincada orografia amb el relleu suau de la vall mitjana del Llobregat, que constitueix el marc geogràfic de la Jonquera. Si en aquesta darrera zona dominen els terrenys granítics, emmascarat§ en el centre, per una petita taca quaternària –la plana de la Jonquera–, en el massís de Portbou-cap de Creus ho fan els esquistos, les típiques "pissarres de Cada- qués", que donen al paisatge, avui pelat i de tons grisencs, una aparença d'austeritat i solitud sols trencades per les recents urbanitzacions costaneres. Limitat a ponent per la serra de la Balmeta (603 m), el conjunt orogràfic dintre el qual se situa la vall de Portbou, és format per modestos serrats de poca extensió estesos, com hem dit, en direcció oest-est, i d'altura cada vegada més baixa a mesura que ens dirigim vers el sud, fins arribar a la depressió de la riera de Valleta, tancant estretes valls, recorregudes per rieres o rambles que penetren en el mar per mitjà de reduïdes cales. De nord a sud podem distingir les següents unitats geogràfiques: a) la serralada fronterera, amb el Querroig (670 m) i la riera de Portbou. b) la del puig Pelat (313 m) i el pic de l'Ossatera (555 m) amb la riera de Colera.

333 TALL TOPOGRÀFIC 0.-E. DE LA VALL DE PORTBOU

Riera de Portbou (140 m.) Coll de les Llaceres (469 m.) Mas Bodallés (90 m.)

Puig de Taravaus (697 m.) Portbou (església, 29 m.)

I Platja I I

4► Mar

Mateixa escala horitzontal i vertical c) la que s'estén des del cap Lladró (130 m) al pic de Poca Sang (253 m) i puig d'Esquer (606 m), amb la riera de Garbet. d) i finalment la del pic d'Aigües i puig Tifell (405 m), als peus de la qual corre el darrer tram de la mencionada riera de Valleta o de Llançà, limitada, al sud, per les primeres estribacions del cap de Creus. El nucli urbà de Portbou es troba emplaçat en la primera d'aquestes fondalades, modelada per la riera del mateix nom que, des del coll de Tara- v aus (619 m) i en una longitud de prop de sis quilòmetres en línia recta va a ajuntar-se al mar en una cala de menys de mig quilòmetre d'amplada, tancada al nord pel cap de Portbou i al sud per la punta del Clapé. La fondalada apareix, així, com una estreta i allargada conca tancada per muntanyes en totes direccions, excepte per l'estret passadís que dóna al mar. Si l'orografia, com acabem de veure, no es manifesta pas gaire favorable a l'establiment de l'home, la vegetació, quan sorgeix Portbou com a nucli urbà, era més ufanosa que l'actual, amb garrigues, boscos de suros i alzineso) o plantacions de vinyes. Així mateix tenim notícia també d'una nombrosa fauna salvatge, avui pràcticament desapareguda(4). Per acabar, tampoc la hidrografia significa un factor favorable ja que la riera, gairebé font única de subministrament hídric, corre més o menys seca la major part de l'any, en contrast amb les irregulars a vegades, violentes rivades que solen aparèixer anualment durant les tongades de pluges. Dintre aquest estret marc geogràfic, Portbou sorgeix en el punt on conflueixen un dels camins costaners cap a França, pel coll dels Belitres, i la modesta cala afaisonada pels materials detrítics de la riera, primer com un insignificant llogarret de pescadors i pagesos, en part d'hàbitat no permanent. A partir d'aquests factors geogràfics —la ruta a la frontera, la cala oberta al mar i l'existència immemorial d'un esquifit assentament humà— haurem de contemplar l'emplaçament del Portbou modern.

PORTBOU ABANS DE L'ARRIBADA DEL FERROCARRIL A) ELS ANTECEDENTS LLUNYANS No és la nostra intenció fer ara un estudi dels orígens remots de Portbou (altres persones ho faran o potser ho han fet ja), sinó senzillament exposar uns quants fets elementals que serveixin de punt de partida o antecedent del nostre treball pròpiament dit, que se cenyeix a una època molt més limitada. L'origen i desenrotllament de Portbou abans de l'era del ferrocarril es troben íntimament relacionats amb el monestir de Sant Quirze de Colera o, a partir de la seva fundació, en el darrer terç del segle XVIII, amb la veïna població de Colera. Les primeres mencions segueixen essent, per ara, les aportades per Montsalvatge en la seva extensa i coneguda obra i fan referència a uns habitants de Portbou —serien, així, els primers coneguts— o bé a drets de pesca dels monjos de Sant Quirze sobre la cala(5). Però hem d'arribar al darrer terç del segle XVIII per poder disposar de notícies més concretes i detallades. L'empenta demogràfica i econòmica pròpia d'aquella centúria arribà a les terres del nord-est empordanès en forma d'un curiós moviment de colonització agrària que afectà les valls i vessants soleiats de les serres que envolten Colera i Portbou, la primera d'elles estudiada recentment per Marià Baig(6).

335

N. S. Portbou Puig Pelat Riera de (església, 29 m.) (315 m.) Portbou 1 (220 m.) Puig de Coll dels Querroig l'Ossatera Belitres (670 m.) 1 (560 m.) (163 m.) 1 1 1

Punta del Límit del Cap de Claper terme Portbou (79 m.)

Puig 1 Riera de Cervera Portbou (205 m.) I Terme (70 m.) de Cala Colera Coll de 1 Can la FarellaCotaI Nouvilas (303 m.) 1 338 m. Mateixa escala horitzontal i vertical 11

DIFERENTS TALLS TOPOGRÀFICS N.-S. DE LA VALL DE PORTBOU Mentre mitjançant una concòrdia entre el monestir de Sant Pere de Besalú que, des de finals del segle XIV havia incorporat sota el seu govern l'antiga abadia de Sant Quirze, i la família Ferran, de Noves (Garriguella), s'atorga a aquesta darrera el domini útil de la muntanya i vall de Colera per repartir-la en parcel•es a tots aquells que volguessin anar-hi a viure i treballar, un semblant contracte es portà a cap, quelcom més tard, a principis del segle XIX, entre l'abat del citat monestir Francesc Melcior de Rocabruna i diferents persones per l'explotació de la vall de Portbou. En una primera operació, s'establiren o es concediren en enfiteusi, a cadascun dels contrac- tants uns modestos lots de terres, situades prop la desembocadura de la riera i formats generalment per un soto o solar, on havien d'edificar-hi llurs habitatges, i una certa extensió de bosc o erm per arrabassar i cultivar posteriorment. Aquest primer intent de colonització tingué lloc pels voltants de 1802 i afectà a una mitja dotzena de famílies (els Germen, Homs, Ribera, etc.). Un any després, potser davant les dificultats de trobar nous pobladors, la resta de la vall fou establerta per l'abat Rocabruna a la família Deop (més endavant Budallés), de Ripoll(6b). Aquesta darrera cessió ve confirmada posteriorment en la documentació notarial manejada, no sols pels nombrosos contractes d'establiment que, abans i després de l'arribada del tren, atorguen els Budallés a la zona de la cala portbouenca, sinó per l'afirmació, amb motiu de l'expropiació de terres que realitzà la Companyia ferroviària, que dites terres formaven part d'una gran finca d'unes quatre mil vessanes de superfície, pertanyent a la citada família. Si tenim en compte l'extensió de l'actual terme municipal de Portbou (coincident, a grans trets, amb la vall de la riera del mateix nom), que és de 930 hectàrees, equivalents a unes 4.250 vessanes, l'anterior xifra de quatre mil vessanes pertanyents als Budallés, equivaldria a la major part de la superfície del terme('). Que aquesta seria la primera fixació d'un nucli urbà permanent sembla mostrar-ho la coneguda carta nàutica de Vicente Tofiiío, de finals del segle XVIII, en la que no es menciona cap senyal d'habitacle: "Después de Colera –diu– continuando la costa de montaria al N. 1/4 NE., distancia 2 1/4 millas, està cabo Cervera y al S. de él, a 2/3 de milla, hay una cala pequem y despo- blada nombrada de Parbou( 8)". També podria ésser, és clar, que des de mar, que és d'on observa Tofirio, els habitacles, si en efecte existien (en tot cas probablement simples barraques d'habitat temporal) no fossin visibles. L'aparició, doncs, del petit nucli o veïnat antecedent de l'actual Portbou, és posterior al poble del qual depengué sempre administrativament, Sant Miquel de Colera, i restava reduït a unes poques cases situades en el petit promontori que domina la riera baixa, el lloc on posteriorment s'ubicarà la plaça Major, així com alguna altra casa dispersa, entre les que sobresortia el mas Castellà o Budallés, situat a uns tres quilòmetres i mig de la costa, en el centre de l'extensa hisenda dels seus propietaris ripollencs. La trasbalsada història del nostre país des de la Guerra del Francès a la fi de la primera guerra carlina, contribuí, sens dubte, a l'estancament de la colo- nització i fou la causa principal de l'escassa importància del veïnat en el transcurs de tota la primera meitat del segle XIX. Així ho confirma, entre altres fonts, el "Llibre de Comptes dels manuals de Colera, contenint part de l'any 1814, 15, 16, 17, 18, 19 y de 1820, 1821, 1822, 1823, 1824, 25, 26, 27, 28"(9) on de 102 protocols o documents notarials inscrits corresponents a Colera, sols un en pertoca a Portbou: és el que fa a "Miquel Trias, masover de Porbou, fol. 28".

337 co PORTBOU, LA SEVA VALL I LA SEVA CALA ALS PRIMERS TEMPS DEL FERROCARRIL

Estació Coll dels Belitres Querroig (670 m.)

Riera de Portbou Platja Vivendes ferroviaris

Casc urbà Mas Budallés Túnel Riera Església

vlr B) ELS ANTECEDENTS PRÒXIMS 1) PORTBOU EN EL NOMENCLÀTOR DE 1863 Les primeres dades numèriques que coneixem sobre el poblament de Portbou en els anys immediatament anteriors a l'arribada del ferrocarril, ens les dóna el Nomenclàtor de l'any 1863, corresponent al cens de 1857 (el primer cens modern espanyol). En el dit Nomenclàtor apareix com una de les entitats de població del terme municipal de Colera, el "caserio" de Portbou, al que se li assignen 6 cases d'habitació permanent, 4 d'"inhabitadas" i 3 d'habitació tempora1(°). Vegem amb més detall, com es desglossa el terme municipal de Colera:

HABITADES ID, CONSTANT. TEMPORAL, INHAB, Aurora (La) casa de mina 1 — — Balleta y San Silvestre lugar 17 — 5 Barraca del Castell albergue — — 1 id. La Fonalleda id. 1 — Carolina (La) caseta de mina — — 1 Corral de Cremadells albergue — 1 id. de Falcó — — 1 Culera o San Miguel de Culera, lugar 104 — 23 Mas Guanter (San Silvestre) 1 — 2 Mas Patiràs (id. id.) 1 — 1 Molinàs, caserio diseminado 16 2 6 La Pineda, caseta de mina — 1 Portbou, caserio 6 3 4 San Silvestre, iglesia — — 1

Aquestes xifres són probablement les que serveixen de font d'informació als autors que posteriorment faran menció del Portbou d'aquells anys. Així, Noguer i Poch a la Guia de Figueras y pueblos del Ampurdan, editada l'any 1888, ens diu: "... Hasta 1878, en que se estableció la Administración principal de la Aduana, Portbou constaba únicamente de 9 casas dispersas y unos 35 o 40 habitantes, colonos de aquellos que venían a ser otros tantos mansos situados en las faldas de los escabrosos Pirineos"("). Més endavant, Botet i Sisó en la seva popular geografia de la província de Girona, publicada a principis del segle actual, en parlar del Portbou d'abans del tren, el descriu com "un petit vehinat de pescadors que constava de 12 cases y 6 cabanyes, ab menys de 50 habitants" 02). Com es pot comprovar, si els dos autors estan d'acord, a grans trets, en el nombre d'habitatges i habitants, no ho estan, en canvi, quant a llur emplaça- ment, ja que mentre un els dispersa per la vall, l'altre els concentra a la vora del mar. Ni l'un ni l'altre, però, semblen haver comprovat sobre el terreny les característiques del nucli de població que descriuen, perquè el Portbou immediatament anterior al ferrocarril, és a dir, dels voltants dels anys setanta, apareix ja com un veïnat més gran, més compacte i més poblat que el que mostren les xifres del Nomenclàtor de 1863, font d'informació principal dels dos mencionats autors.

339 2) ELS INICIS DE LA FORMACIÓ DEL NUCLI URBÀ a) EL PROJECTE DEL FERROCARRIL A LA FRONTERA: LES EXPROPIACIONS. El punt de partida del procés d'expansió urbana i demo- gràfica de Portbou es troba en la concessió, per part del govern espanyol, a la "Compaffia de Caminos de Hierro de Barcelona a Francia por Figueras", l'any 1864, de la línia de Figueres a la frontera francesa, amb una longitud de 27,075 quilòmetres i un pressupost de 82.946.494,52 rals de Les expropiacions dels terrenys necessaris per les obres de construcció de la via fèrria o de l'estació, duana i annexos, comencen ja el desembre del mateix any de la concessió i segueixen durant l'any següent. En els corresponents documents notarials no solament s'indiquen les superfícies expropiades amb els límits sinó també llurs preus. Després d'aquesta primera etapa d'activitat, s'escolarien més de deu anys de paralització o ralentiment i fins els anys 1876 i 1877 no tornem a tenir notícies de noves adquisicions de terres per part de la Companyia. Durant aquest bienni s'amplien i es completen les superfícies adquirides a mitjans de la dècada precedent. Finalment entre els anys 1880 i 1882 té lloc la liquidació de les quantitats que encara es devien i es passa escriptura definitiva de gairebé totes les terres expropiades en les dues dècades anteriors. Els preus pagats per la societat ferroviària variaven segons la qualitat de la terra. Així l'hectàrea de vinya, olivar o camp ("tierra campa") solia abonar-se a raó de 21.838 rals de billó (corresponent a 519 lliures la vessana); la terra erma, en canvi, solia valorar-se a raó de 4.282 rals l'hectàrea. La major part dels diners de les vendes foren desembutxacats en el mateix acte de la compra expropiatòria, ja en la primera tongada 1864-65, mitjançant escriptura notaria1 04), o en la segona 1876-77, generalment mitjançant rebut. Quan té lloc l'escriptura definitiva dels anys vuitanta, les quantitats abonades solen ésser modestes en general, corresponen a expropiacions complementàries de darrera hora. Com pot apreciar-se en el plànol corresponent, les expropiacions concer- neixen a varis individus, la major part veïns de Portbou o de Sant Miquel de Colera. Els que apareixen amb més extensió expropiada són els grans propietaris ja coneguts: els Budallés i els Germen, encara que no en la proporció que els hauria correspost per llurs grans hisendes, sobretot els primers. Al seu costat altres petits o mitjans propietaris es veuen també considerablement afectats. Les terres expropiades dels dos primers citats representen el 25% del total de les expropiacions, si bé la família que més contribueix és la Germen i no la Budallés. Entre les altres famílies les més destacades quant a superfície de terra expropiada, són els Homs, Guanter, Surribas, Ribera, Calsina- Saliné, etc., noms que veurem aparèixer sovint, més endavant, durant el moviment parce•ador derivat de l'expansió urbana. En conjunt, durant aquesta etapa que estudiem, les terres que passen en mans de la companyia ferroviària osci•en entre les 13 i les 14 hectàrees, superfície, que si no és gaire significativa en relació a la total del terme portbouenc, sí que ho és per la situació en el millor sector de la vall des del punt de vista agrícola i equivalent, poc més o menys, a l'espai que ocuparà el nucli urbà dels anys vuitanta. Quant a l'anterior dedicació de les finques ocupades, predomina la vinya seguida de l'olivar en menor proporció, de la "tierra campa"; també s'inclouen petites porcions ermes o boscoses i fins i tot un trosset d'horta i "riberal". Aquesta, en general, bona qualitat de les terres, és conseqüència de llur situació a la zona més oberta de la vall per tant, de sòls més profunds i fèrtils. 340 ELS TERRENYS

EXPROPIATS AMB N MOTIU DE LA CONSTRUCCIÓ DEL FERROCARRIL

Rosa Gifreu ivifia y olivar, 3 1/4 0.1 ilAbdon Valls) (1 379 m2)

José Calsina Grasset lolivar, 3 1/8 vt (2A98 m2) -s xn• José Homs (Sabina Homs) 30 (3.579 m2) Ivina y olivar, 6 v.)

I Tomàs Ignacio Surribas Moresch (6.1316 m21 Juan lolivar y t campo, 5 v.1 Papell I 16.654 m2) (3.059 m2) lolivar y campo, 11 3/4 v.)

M)) Germen MAS GERMEN (5/4 v.) lolivar y riberall ,RIERA DE PORTBOU PLA DELS HORTS Solar de 650 m2. (intercanviats entre J. de Budallès i el Sr. Planàs per la construcció Budallés església) (2.357 m2) ^r Solar de 1 252 m2 Sabina Homs Pedro n 111.792 m2.) Guanter •-• Ivina y yermol (18.967 m2.I iviée v yermo, 11 v.) José Dalmau

José Homs.

.("// R)\:>s Budallès 1,....." Pedro (5.920 m2.) Joaquim Coma Guanter ,/// \Y's de Germen 13.032 m2.1 , \ 124.700 m2.1111 • 11 biermo, olivar Y viiial // Josefa Ribera il 30 1504 m2.1 Catalinai iviha y olivar, 3 Y.I Maria Ribera 14.266 m2.)

I sl

I Catalina Ribera 113.590 m2) lvièa y yermo)

(1) y cle aquell manso nornbrado Germena

J. Calsina-C. Saliné (5.123 m2.) y yermo, 12 v.1

Pedro Guanter (260 m2.) b) LES REPERCUSSIONS EN L'HÀBITAT. Malgrat no poder comptar amb fonts estadístiques directes (censos, padrons, nomenclàtors, etc.) d'aquests primers anys del naixement de Portbou, podem disposar, tanmateix de les notícies que ens aporta la documentació notarial corresponent al descrit moviment de compra-vendes per raó d'expropiació així com, dintre el mateix tipus de documentació, d'una sèrie d'establiments de solars des de principis dels anys setanta, dels registres civils de naixements, salvats de la crema de llibres ocorreguda en els avalots de Colera quan va tenir lloc el trasllat de l'ajuntament a Portbou. Les expropiacions portades a cap per la companyia ferroviària apareixen com el principi d'un moviment d'atracció que es detecta poc després, concretament l'any 1866, en forma de parce•acions de tipus, establiment, tant de terres com de solars, per part dels Budallés, de manera especial a veïns de Colera. Del mencionat any 1866 hem descobert, a part de diferents establiments de "tierra bosque" o erms, tretze d'altres corresponents a solars que generalment s'inscriuen en les mateixes partides que els anteriors05). Aquest notable afany d'adquisició de solars unit a l'aparició en la docu- mentació notarial del nom de varis carrers —carrer de la Font, que més tard s'anomenarà Major, carrer del Mar, carrer d'Isabel II, "calle Nueva" i "calle travesera"— ens demostren l'existència, ja a mitjans dels anys seixanta, d'un embrionari nucli urbà que podem considerar com l'inici del Portbou actual. Sembla evident que aquest moviment es veié impulsat per les accions de la companyia ferroviària, si bé no podem perdre de vista que la gran majoria dels que adquireixen solars són també beneficiaris d'establiments de terres, generalment boscos o erms, destinades a ésser arrabassades i després culti- vades. Per tant la presència a Portbou de gent nova, a part d'una probable activitat derivada de les obres del ferrocarril, hauria de relacionar-se també amb el treball del sòl. Durant els anys corresponents al Sexenni Revolucionari (1868-1874), ja sigui a causa de la inestabilitat política o bé per dificultats financeres de la Companyia, les obres del ferrocarril deurien restar semiparalitzades. Així i tot, aquest petit nucli urbà es manté des de començaments dels anys setanta, podem disposar ja de més elements de judici per seguir el seu desenrotllament. Pel registre de naixements —que coneixem des de l'any 1871— sabem que el nombre d'habitants sumava força més que els anotats en el Nomenclàtor de 1863; amb seguretat més del doble i potser inclús el triple. Ho confirmen les dades dels primers anys setanta: així les corresponents a 1871, 1872 i 1873 donen per Colera una mitjana de 43 naixements per any, mentre per Portbou la mitjana és de 8,6. Si suposem que la població total del municipi de Colera06) és de 900 habitants i donem com a vàlida la relació nombre de naixements/nombre d'habitants, a Portbou n'hi correspondrien uns 15007). Aquesta xifra relativament elevada vindria confirmada, de manera indi- recta, pels dos fets següents: un, el que en les anotacions sobre el domicili dels pares dels nou-nats, en citar el número de les cases, s'arriba fins al vint; és a dir, que, com a mínim, disposem d'un nucli agrupat d'almenys una vintena d'habitatges permanents, el que suposaria ja més del doble de les cases censades en el Nomenclàtor de 1863. L'altre, que entre els pares se cita un tal "José Bargés, natural de Barce- lona, maestro de nirios residente en el barrio de Portbou"; fet significatiu perquè demostra l'existència de suficient població infantil com per exigir la presència d'un mestre d'escola.

342 Dintre aquesta població portbouenca immediatament anterior al ferrocarril, ja sorgeixen com a "propietarios" alguns dels noms que, quan es produeix la febre de la construcció, uns pocs anys més endavant, ocuparan els primers llocs com a venedors de solars: Surribas, Valls, Vilarrodona, Dalmau, Homs, etc., tots ells afincats al poble. Entre els noms d'oficis subministrats pel Registre de nou-nats, els més nombrosos són els "jornaleros" o "braceros", la majoria del mateix Portbou o de Colera, encara que també n'hi hagi algun de fora, tant del país (Llançà, Calabuig) com llunyà (Burgos). Completen la población activa "menestrales", carrabiners i minaires. Es relaciona també un "guarda particular jurado de la empresa constructora del ferrocarril de Barcelona a Francia por Figueras", si bé es troba domiciliat a Garbet. Però fins al començament dels treballs de perforació dels túnels de la Pineda i dels Belitres –aquest darrer inaugurat el juliol de 1876– i el terraple- nament de la vall per a la instal•ació del complex estació-duana, és a dir, pels anys 1875 i 1976, no començaria, de fet, el "boom" demogràfic i constructiu de Portbou.

L'ARRIBADA DEL FERROCARRIL El modest llogarret que acabem de descriure hauria continuat, més o menys, amb les mateixes característiques si no s'hagués produït l'aparició del ferrocarril. En tot cas, i com a conseqüència de l'esclat turístic dels recents anys seixanta, s'hauria convertit en una de tantes zones d'estiueig sense gaires expectatives de futur, donada la reduïda extensió de la vall i de la cala portbouenques. Si el ferrocarril representà per tots els llocs on passava, un dels elements de progrés més considerables, en el cas de Portbou, és la causa única de l'origen i posterior expansió del nucli urbà actual. El pas del ferrocarril per l'Empordà i l'enllaç amb la resta d'Europa té una llarga trajectòria des de la inauguració del que pot considerar-se com a primera etapa, la línia de Barcelona a Mataró, l'any 1848. Hem d'assolir l'any 1862, en plena època de prosperitat econòmica del govern de la Unió Liberal, perquè la línia fèrria arribi a Girona. Però fins quinze anys més tard, el 1877, no ateny Figueres poc després, a principis de l'any següent, Portbou. L'explicació d'aquest anòmal retard la trobem tant en les dificultats financeres de la companyia concessionària com en la inestabilitat política i social pròpia del Sexeni Revolucionari (1868-1875). Encara que la concessió de la línia ferroviària de Figueres a la frontera francesa ja havia estat atorgada l'any 1864, com hem vist, en realitat els treballs per acabar el darrer tros de Girona a França no començaren a acti- var-se seriosament fins l'any 1874, en què s'inicia un procés de remodelació de la Companyia que d'ara endavant portarà el nom de "Ferrocarriles • de Tarragona a Barcelona y Francia" 08). Des d'aquest any i sobretot del següent, la construcció del ferrocarril reprèn el ritme d'abans del Sexenni segons Bernils o9) en aquesta tongada arribaren a estar ocupats en l'obra 1.400 obrers i més de 80' cavalls, el que ens explica que la via del tren anés acostant-se ràpidament a Figueres al mateix temps que es treballava sens treva en les obres dels ponts i túnels de Llançà, Colera i Portbou.

343 Arribada del tren a l'estació de Portbou (18 gener de 18781.

344 Res no ens pot donar idea d'aquesta activitat com les notícies publicades à la premsa de l'època; el periòdic gironí La Lucha, del dia 31 de març de 1876 ho descriu així: "La Compariia constructora de la línea férrea de esta ciudad [Girona] a Francia se està ocupando en la contrata del material fijo para la via y en la construcción de las estaciones. Según el estado de las obras que publica nuestro colega "El Eco Ampurdanés", el túnel de Molins quedarà perforado en el mes de marzo; el de Grifeu y San Antonio del 1 al 15 de marzo; el de Balitres a fin de junio; el de Pineda a fin de septiembre y el de Cariellas, no empleando ninguna perforadora, hacia el fin de abril de 1877". El mateix periòdic del 21 de setembre del mateix any, seguia informant que "las obras siguen con...celeridad...estàndose concluyendo la colocación del balasto desde la Muga a Llansà, terminado desde Figueras a la Muga, y de Llansà a la frontera estan terminados los túneles y la explanación, de modo que solo falta la colocación de la via y la del gran acueducto de Culera...". Per cert, que l'estructura metàl•ca del dit viaducte que s'estava muntant damunt pilars de pedra, fou abatuda per un violent temporal de tramuntana, accident que representà un imprevist contratemps en la planificació de les obres. El trajecte Figueres-Portbou es conclogué en un temps que pot considerar-se com un autèntic rècord, si tenim en compte les dificultats que s'ha- gueren de vèncer en arribar a les darreres estribacions muntanyoses dels Pirineus, és a dir, en el tram que va des de Vilajuïga a la frontera. Aquesta cadència accelerada fa possible que el 10 de juliol de 1876 ja es pogués inaugurar la foradada del coll dels Belitres, entre Portbou i la veïna població francesa de Cervera(") un any i mig després, el 18 de gener de 1878, el ferrocarril arribés a Portbou(20. Entre les versions que coneixem de tant faust esdeveniment per a la vila portbouenca, escollim la que ens ofereix la revista La Ilustración espafi ola y americana com a comentari general a uns gravats, que reproduïm en aquesta monografia. Diu així: "...En la estación de Gerona, que habia sido adornada vistosamente, fue bendecido el primer tren por la autoridad eclesiàstica, y con él partió en seguida, para inaugurar la línea, una numerosa Comisión espariola, en la cual tenían representantes dignísimos la industria, el comercio, la prensa perió- dica y varias corporaciones, así como las autoridades civiles, militares y ecle- siàsticas del Principado catalàn y de la provincia, figurando como presidente el capitàn general de Cataluria, serior Blanco, y el gobernador civil de Gerona, Sr. Lagunilla. La estación de Portbou, término del viaje inaugural se hallaba también engalanada con arcos de ramaje, adornados de banderas y gallardetes de las dos naciones, y en ella fué cordialmente recibida por la Comisión espariola, la Comisión francesa, cuyos presidentes eran el general del Departamento y el obispo de Perpiriàn, y en la cual figuraban ademàs el prefecto, el presidente del Consejo departamental y varios funcionarios y representantes de corporaciones científicas, industriales y de comercio. En la estación de Portbou fueron obsequiadas las dos Comisiones por la Empresa constructora de la línea, con un espléndido almuerzo... "(22). Des dels primers anys de la Restauració, doncs, la nostra comarca pogué disposar d'un nou medi de comunicació que la unia amb la resta del país i amb França, medi que tant per l'extraordinària velocitat —si el comparem amb els vehicles de tracció animal, els únics que circulaven llavors— com per la capacitat de càrrega, significava una autèntica revolució( 23). Aquesta

345

Dinar que l'empresa del ferrocarril oferí a les Comissions (18 gener de 1878).

347 millora quedava potenciada encara per l'estat deficient dels nostres camins, incloent-hi la mateixa carretera de primer ordre de Madrid a la Jonquera. ,Per què el traçat de la línia fèrria en lloc de seguir més o menys paral•el a la mencionada carretera que, almenys fins als colls del Pertús-Panissars, hauria estat la construcció més fàcil i menys costosa, ho féu per la costa nord empordanesa i per Portbou? Se sol estar d'acord en què la raó del recorregut ferroviari escollit es troba en la necessitat d'enllaçar amb la línia fèrria francesa que, des de Perpinyà, havia arribat ja a la frontera abans que la nostra, seguint la ruta litoral, i a conseqüència de l'interès del govern veí d'unir la xarxa ferroviària amb l'important port que era llavors Port Vendres, especialment per les relacions amb Algèria. Per altra part, tampoc no hem d'oblidar que, si pel vessant espanyol de l'altra alternativa per la Jonquera-Pertús, el terreny era pla, no s'esdevé així al vessant francès on els impediments orogràfics són considerables(24). En resum, el nostre país s'hagué d'acomodar a les necessitats franceses i acceptar un fet consumat. Així doncs podríem dir que és una circumstància d'ordre polític la que decideix la sort de Portbou, la que li dóna existència.

EL TREN, MOTOR DE L'EXPANSIÓ Com acabem de veure, l'any 1878 el ferrocarril arribava a Portbou, si bé l'enllaç amb l'estació francesa de Cervera no tindria lloc fins quatre mesos després, el 15 de maig del mateix any("). Encara que en aquestes dates existien ja diferents edificis construïts, començant per l'estació i serveis annexos, és sobretot des d'aquest moment que Portbou experimenta un creixement inèdit a les terres catalanes i sols comparable al de les ciutats-bolets dels països nous. El motor que impulsa aquest creixement és el tren, considerat llavors com la gran troballa en la geografia de les comunicacions i és sota la seva influència que aniran apareixent les diferents funcions que donaran lloc a l'existència i expansió del que serà la nova vila empordanesa. En primer lloc les funcions relacionades amb el tràfec de passatgers i mercaderies, materialitzades en l'estació, com a centre aglutinant, i els edificis annexos destinats a magatzems, tallers, habitatges dels ferroviaris, etc. En segon lloc les corresponents al control fronterer del mencionat tràfec, com són els serveis de policia i de la duana, incloent dintre aquests darrers tant els funcionaris públics com els dependents de les agències dedicades a la importació i exportació de gèneres. Finalment totes aquelles empreses que directament o indirectament depenien o es beneficiaven de les anteriors activitats, com hotels, botigues, etc. Si bé de moment el tràfec, comparat amb l'actual era reduït, limitant-se durant els primers anys a tres trens diaris en direcció a França i quatre en direcció a Barcelona("), cal recordar el que això significava en nombre de passatgers i en volum de mercaderies si ho comparem amb els vehicles de tracció animal que, per aquells anys, circulaven per la carretera nacional vers la Jonquera-Pertús. Encara que no disposem d'estadístiques exactes sobre el nombre de viatgers (si bé podem deduir-los de manera aproximada pel nombre de trens que diària- ment arriben o surten de l'estació), sí les tenim, en canvi, de les mercaderies. Segons aquelles, ja l'any 1880, només dos després de la inauguració de la línia,

348 les mercaderies entrades i sortides per Portbou, representaven en valor gairebé quaranta vegades més que les entrades i sortides per la Jonquera("). Heus ací uns quadres del moviment a les duanes de les terres gironines els anys 1870 i 1880; en el primer cas encara Portbou no existia -almenys, és clar, com a nucli ferroviari- i en el segon, dos anys després de l'obertura de la línia fèrria internacional: ANY 1870 IMPORTACIONS EXPORTACIONS DUANES (en valor) (en valor) La Jonquera 2.968.296 pts. 1.180.267 pts. Blanes 13.284 pts. 7.005 pts. Cadaqués 4.000 pts. 7.975 pts. Camprodon 2.070 pts. — pts. L'Escala 6.430 pts. 3.040 pts. Palamós 707.884 pts. 2.769.444 pts. El Port de la Selva — pts. 51.500 pts. Roses 403.593 pts. 89.729 pts. Sant Feliu de Guíxols 43.800 pts. 5.393.076 pts. Sant Llorenç de la Muga — pts. 2.390 pts.

ANY 1880 IMPORTACIONS EXPORTACIONS DUANES (en valor) (en valor) Portbou 29.082.476 pts. 34.614.549 pts. La Jonquera 360.410 pts. 1.315.856 pts. Blanes 51.772 pts. 10.902 pts. Cadaqués 83.172 pts. 247.555 pts. Camprodon 16.456 pts. 42.759 pts. L'Escala 32.704 pts. 55.905 pts. Palamós 332.726 pts. 1.514.689 pts. El Port de la Selva 183.131 pts. 631.492 pts. Puigcerdà 516.328 pts. 80.315 pts. Roses 364.136 pts. 815.290 pts. Sant Feliu de Guíxols 38.886 pts. 2.569.731 pts.

Fixem-nos que en el segon quadre, en què apareix ja Portbou, aquesta duana no solament deixa arraconada la de la Jonquera a un lloc molt secundari, sinó que canalitza un moviment d'entrades i sortides que quadriplica el conjunt de totes les duanes relacionades deu anys enrera en relació al mateix any de 1880, multiplica per set llur moviment total; dit en altres paraules, el tràfec de mercaderies per l'estació de Portbou, és set vegades superior al tràfec de totes les altres duanes juntes de la província de Girona(28). Vint anys després, mentre les importacions doblen en valor, les exportacions es mantenen estacionàries i quant a les xifres de la Jonquera no fan més que augmentar el distanciament:

349 ANY 1900

IMPORTACIONS EXPORTACIONS DUANES (en valor) (en valor) Portbou 66.267.618 pts. 37.056.422 pts. La Jonquera 325.795 pts. 705.411 pts.

En resum, el tren no solament ha absorbit la major part del comerç exte- rio gironí (com es pot veure pel dràstic descens de les exportacions dels taps de suro, llur gairebé única mercaderia d'exportació, en els ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols), sinó que ha atret el de més enllà, sobretot el de la zona industrial barcelonina, com es dedueix a través dels diferents tipus de mercaderies relacionades a les estadístiques duaneres. A) L'ESTACIÓ L'activitat de Portbou es concentra al voltant de dos focus: l'estació i la duana, ambdós emplaçats en el terraplè o plataforma artificial que fou cons- truït per damunt de la vall de la riera, entre la foradada de la Pineda, que la separa de Colera, i la dels Belitres, que la separa de Cervera. La finalitat de dit enorme terraplè fou regularitzar el pas de la via fèrria i poder disposar d'un espai de terreny pla, suficientment ampli, per localitzar-hi els diversos serveis depenents d'aquells dos centres. Els treballs portats a cap per assolir dita finalitat ens els explica Botet i Sisó de la següent manera: "...Para dar lugar a la estación y aduana internacionales y al estableci- miento de los empalmes con la via francesa, han tenido que desmontar muy cerca de 500.000 metros cúbicos de montaiía, formando una explanación de 90.000 metros cuadrados superficiales en los que se han emplazado diez kiló- metros de via; la altura de este inmenso terraplén es de mas de 22 metros y hay en él un gran puente de mamposteria para dar conveniente salida a las aguas del valle(")". L'estacio de Portbou fou classificada de primera classe, ja des de la concessió de la línia fèrria de Figueres a França, l'any 1864, mentre les de Peralada, Vilajuïga i Llançà ho eren com de segona i la de Colera de terce- ra(30). Aquesta estació subsistí fins la construcció de l'actual, amb motiu de l'exposició Internacional de Barcelona de 1929 00 i la coneixem bé —a més dels plànols— a través de les fotografies de l'època. E1 seu aspecte i estructura constructiva no eren gaire diferents dels de les altres estacions de la línia, especialment la de Figueres, però de majors proporcions. L'edifici principal apareixia com una edificació d'una sola planta, feta de rajols i amb teulat de teula romana i a dos vessants. El plànol tenia la forma d'un llarg rectangle de 10 metres d'amplada i uns 100 de llar- gada. Des dels primers moments disposà de servei de restaurant, com ho prova la crònica de la inauguració de la línia: després dels actes rituals, es diu en el periòdic gironí La Lucha, ..."fue servido por el duerio del restaurante del carril, un excelente desayuno". A la relació de cèdules de 1885 ja disposem de dades' més concretes, ja que a l'epígraf "Restaurant", hi anota un fondista i tres dependents. Aquest restaurant, amb el temps, es faria famós per la seva cuina(32). També, des dels primers moments i formant part de l'estació, existiren les corresponents cotxeres i tallers(33).

350 L'estació vella de Portbou. (Arxiu Fajol).

Quant al nombre de gent empleada a l'estació va creixent en el transcurs dels anys que estudiem. Així, a la mencionada relació de cèdules personals de 1885, entre l'anomenada "Casa de empleados del ferrocarril" i altres allotja- ments provisionals, s'inscriuen 16 persones, mentre cinc anys més tard, el 1890, en la dita "Casa" ja n'hi viuen trenta i els anys següents immediats oscil.len als voltants dels cinquanta. Podem afirmar, doncs, que a principis dels anys noranta, l'estació donaria feina, almenys, a mig centenar de famí- lies de "empleados", és a dir, de gent en nòmina de la Companyia, sense comptar el nombrós peonatge, els "jornaleros", que també hi tindrien ocupació. B) LA DUANA Junt amb l'estació, la duana és l'altre pol que dóna vida a Portbou. El seu establiment a aquesta darrera població no es féu sense l'oposició de Figueres que, el mes de març de 1878, adreçà una memòria al Ministeri d'Hi- senda, en la que s'exposaven vàries raons a favor de la seva instal .lació a la capital empordanesa. El ministeri desestimà, però, la petició al .legant les següents causes: a) "que por la buena gestión de las Aduanas es natural e indispensable que estas oficinas se establezcan en los puntos mas próximos a las costas y a las fronteras...". b) "...por el menor gasto que ocasionarà al Erario un personal mas reducido que lo seria en Figueras, teniendo en Port-bou una sección de la Aduana compuesta de empleados y carabineros, y por la mayor prontitud con que las mercancías seran libradas al Comercio una vez introducidas en Espafia...". c) "...En Figueras habría que construirse aún el edificio de la Aduana, con pérdida de un tiempo en que no es posible prescindir se abra al trafico de mercancías la línea internacional, por lo que se esta en el caso de aceptar la Aduana en construcción de Port-bou, por la empresa del ferrocarril en las condiciones que requieren los establecimientos de su clase...". d) "...E1 trasborde de las mercancías en Port-bou, si la Aduana se esta- bleciera en Figueras, su conducción a esta ciudad para el despacho y la crea- ción de dos puntos de reconocimiento, pueden originar perturbaciones en los servicios...(34)".

351 D'aquesta manera, i malgrat l'oposició figuefenca. la Duana s'instal•la a Portbou el mateix any de l'arribada del ferrocarril. Quan aquest acon s egueix la nova població fronterera, el dia 20 de gener de 1878, l'edifici de la Duana s'estava construint a càrrec de l'empresa ferroviària(") i fins al mes d'agost del mateix any no començaria a funcionar; almen ys així sembla indicar-ho una notícia del periòdic figuerenc El Eco Ampurdanés d'aquella data. quan afirma que "...ha quedado constituida en Port-bou la Aduana internacional". Seguidament fa una relació del personal que. des d'aquest moment, en forma part; és el segiient: un "administrador". un "interventor", quatre "vistas, quatre "auxiliares", quatre "oficiales", un "alcaide". un "recaudador", sis "escribientes", dos "marchamadores" i dos "pesadores". La nota afegeix que "estos empleados disfrutan de la cuarta parte de su sueldo por gratificación'", potser per considerar que Portbou es trobava a la quinta forca del rovell de l'ou del país. Si a aquests funcionaris de duanes pròpiament dits hi afegim altres tres corresponents a l'administració de correus, els encarregats del telègraf, i dos "inspectores de orden público", tenim ja un primer contingent de més de trenta places, ocupades gairebé totes –segons els cognoms de llurs beneficiaris– per gent vinguda de fora de la comarca. El creixement del tràfec, tant de passatgers com de mercaderies, obligà ben aviat a un paral•el creixement del nombre de funcionaris que, deu anys més tard i segons la coneguda Guia de Figueras y los pueblos del Ampurdan, de Noguer i Poch. ascendeixen ja a quaranta-sis, una meitat més que la primitiva plantilla. "La Aduana –diu– habilitada para todo el comercio de importación y exportación, està servida por l administrador, I intendente, 7 vistas, 5 auxiliares, 5 oficiales, 1 alcalde, 1 recaudador, I ayudante, 7 escribientes, 2 marchamadores, 2 pesadores, 2 porteros, 8 mozos de faena, 1 inspector farmacéutico, 1 de carnes y I delegado de agricultura".

Una altra vista de l'estació des del túnel de la Pineda. (Arxiu Fajol).

352 Si a aquests darrers funcionaris hi afegim els agents de Duana, que en una relació de 1888 sumen quinze("), així com el restant personal adminis- tratiu i subaltern de les citades agències i els carrabiners, tenint en compte, a més, que en aquella època les dones no solien treballar fora de casa, arribem a conclusió que, a mitjans dels anys vuitanta, el nombre de famílies que vivien de la Duana, s'acosta al centenar. La Duana disposa d'edifici propi, diferent de l'estació pròpiament dita i situat a l'esplanada on s'estenien les vies secundàries, a la banda dreta de la riera. Els serveis s'exercien en el mateix edifici que albergava les oficines o en els molls ferroviaris i segons fos en un lloc o altre, es regia per horaris diferents: en els molls de mercaderies, de sol a sol i en les oficines de 8 a 11 del matí i de 1 a 5 de la tarda(").

EL "NAIXEMENT" DE PORTBOU, VIST PER UN TESTIMONI CONTEMPORANI Del temps en què Portbou, com un bolet fecundat per les pluges tardo- rals, sorgeix i creix de manera ràpida i desordenada, posseim un curiós testimoni en els escrits i plànols d'un dinàmic urbanista que ja tindrem ocasió de tornar a trobar: Josep Vila Callol. Es tracta de la "Memoria"(38) d'un projecte d'escoles de l'any 1888, pinto- resc escrit, de redacció poc ortodoxa, però de gran vivacitat i espontaneïtat, que diu així: "Desde época muy remota, el valle de Port Bou era poco menos que soli- tario; existia alguna casa solariega sin mas caminos que unos senderos tortuosos... Los terrenos montariosos bastante àridos, su poca vegetación, virias y algunos olivos costosos de cultivar, en el pequerio valle y lado de las màrgenes de la riera de Port-bou; existian algunas barracas de pescadores y la extracción de los escasos frutos, las mas de las veces, se verificaba por mar, utilizando las pocas barcas dedicadas a la pesca para el consumo propio;... en esta barriada vivían algo salvajes y dependían del pueblo de San Miguel de Culera y se comunicaban por senderos de mucha pendiente. [Con la llegada del ferrocarril]...Port Bou empezó a poblarse con albergues interinos que ponían al abrigo de los elementos a los braceros ocupados; aquello fue creciendo y el desierto poblàndose, que pronto pareció una colonia con personal de todas clases, empleados en las grandes obras de explanación, perforación de montarias, obras de fàbrica y arte, numerosas dependencias y casas algo regulares, indispensables en una estación de 1.a clase y de categoria internacional. Completadas las obras vino la necesidad de edificar casas mas decentemente arregladas para los empleados del ferrocarril, aduaneros y vistas, carabineros y guardias civiles; a este conjunto de personal acudieron otras familias de operarios de diversos oficios, merca- deres y cafés, todos forasteros, pero establecidos juntos han empujado un aumento de población regular... Aunque moderna la población, en su principio construyeron las casas muy a la ligera, sin dirección de calles combinadas; creciendo por necesidad de albergue la gente que afluia, iba construyéndose algo mas ordenado, pero crecieron los inconvenientes hasta tal extremo que a unos diez arios de su fundación, el Ayuntamiento se vió en la precisa necesidad de armonizar los intereses creados con las nuevas construcciones, causando el menor perjuicio posible, a cuyo efecto mandó levantar un plano general de las casas existentes

353 Panoràmica del vell Portbou. (Arxiu Bernils).

enlazadas a las casas proyectadas(39) y obedecer un plano determinado las nuevas construcciones... Esta nueva población carece de comodidades, tiene muchas necesidades precisas de edificios comunales de todas clares, como son casa del Ayunta- miento, Cementerio (que tienc que ir a San Miguel de Culera por el ferrocarril o embarcar los cacffiveres); Matadero público (hoy sacrifican las reses en un cubierto mal arreglado); Juzgado municipal; crcel para detenidos; una red de cloacas, que tienen algunas construidas; fuentes ya utilizables, pero lo mas indispensable, escuelas para pirvulos. Tienen la Iglesia, que la construyó el Director del ferrocarril para sus empleados y toleran la entrada del públ ico...". [Port-Bou] es un puehlo que en conjunto se vive del dinero de los empleados de diferentes ramos... Debe tenerse en cuenta que en proporción tampoco produce rendimientos de contribuciones al Estado y Municipio como otros pueblos... por el reducido número de los contribuyentes, cuya exigua recaudación con penuria puede atender a cuhrir los gastos municipales mas precisos...".

354 UNA DÈCADA DINÀMICA: 1878-1888

La dècada dels vuitanta és especialment activa quant a creixença urbana i demogràfica, com ho demostra la comparació entre els censos de 1877 i el de 1887: mentre el primer ens dóna per Colera i Portbou conjuntament —doncs, com sabem, Portbou forma part del municipi de Colera fins l'any 1885— la xifra de 1.223 habitants de fet, el segon —ja traslladada la capitalitat del municipi a Portbou— només per aquesta darrera població n'anota 1.778, i per als dos municipis sumats, 2.605. És a dir, que en el transcurs d'una dècada s'ha més que doblat la població del que havia estat vell municipi colerenc. Aquell petit nucli que, segons el Nomenclàtor de 1863, comptava amb una dotzena de cases i una cinquantena d'habitants o, a principis dels anys setanta, amb dues o tres dotzenes de cases i una centena i mig d'habitants, s'ha transformat, en el transcurs de poc més d'una dècada, en una floreixent població de prop de dos milers de persones i un nucli urbà d'un centenar i mig d'habitatges agrupats entre l'estació i el mar, per una banda, i entre la Riera i les muntanyes que la limiten, per l'altra, ordenades en nombrosos carrers i places i disposant de la majoria de serveis propis, llavors, dels pobles de la seva categoria demogràfica. El coronament d'aquesta excepcional creixença, que converteix a Portbou en un nucli urbà que dobla en població a Colera, és la transferència de l'Ajuntament d'aquella població a la nova vila nascuda del ferrocarril, el mes de maig de 1885, no sense violents protestes dels habitants del vell nucli colerenc.

EL VERTIGINÓS ASCENS DEMOGRÀFIC Si el Portbou actual sorgeix amb l'arribada del ferrocarril, a principis de 1878, uns anys abans ja havia començat la insta•ació de gent per treballar en les obres ferroviàries així com de l'endegament de l'estació i el que havia d'ésser nucli urbà annex. Encara que les úniques dades d'aquest creixement amb què podem comptar són els censos de 1857, 1877 i 1887, notòriament insuficients per llur incapacitat d'oferir-nos unes seqüències regulars, any per any, de l'ascens demogràfic, no obstant, posseïm per una part, notícies indirectes que se'n fan ressò per l'altra, les dades corresponents al registre de naixements des de 1871 a 1886, que ja hem utilitzat per als tres primers anys de la dècada dels setanta, així com també amb les relacions de cèdules personals des de l'any 1885. En el primer cas, una de les primeres notícies d'aquest increment és la informació que ens subministra l'Almanaque y Guía del Ampurdqn para el afio 1877 (confeccionat, per tant, l'any anterior) on, parlant de Colera, s'ex- pressa així: "...Este pueblo ha adquirido una mayor importancia por los trabajos de la línea férrea de Francia y la adquirirà mayor todavía sí, como se ha indi- cado, se establece en Portbou la estación internacional y la Aduana principal de la provincia(4°). Més explícita sobre el creixent protagonisme de Portbou es la "gazetilla" que ens ofereix el periòdic figuerenc El Eco Ampurdanés, de 2 de març de 1879, un any després de l'arribada del ferrocarril:

355 NAIXEMENTS A COLERA I A PORTBOU EN EL PERÍODE rn 1871-1886 (Segons el Registre Civil) 61

46 45 42 40 42 42 37

14 14 10 8 9 1 3 1871 1872 1873 1874 1875 1876 1877 1878

76 72

59 60 57

48 - Colera

- Portbou 33 34 3 31. 31 33 ,28 30 23 25 17 23 21 e8

1879 (1) 1880 (2) 1881 1882 1883 1884(3) 1885 1886 (4) (1) Només arriba fins el dia 19 de juny (2) Comença el 20 de març (3) Durant aquest any hi ha certa confusió en les inscripcions, doncs no sempre s'indica clarament si el nou-nat és de Colera o de Portbou; sí, només, el nom del carrer del domicili del pare. Però com que aquests noms de carrers, en alguns casos són els mateixos per Colera i Portbou (per ex. carrer del Pou), les atribucions a un o altre dels nuclis de població, en alguns pocs casos no és ben segura. (4) També per aquest any, en alguns casos, hi ha certa confusió en la localització dels domicilis dels pares. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ EN EL MUNICIPI DE COLERA-PORTBOU HABITANTS (POBLACIÓ DE FET) 3.500 Quelcom més moderadament que el nucli urbà propi de Portbou, la població conjunta del municipi experimenta també una evolució, en el temps, molt desigual, dintre la qual sorprèn la gran inflexió vers amunt corresponent a la dècada dels vuitanta. 3.000 _ En canvi, durant els anys noranta la població total del municipi no solament no augmenta —com és el cas de Portbou, encara que molt poc— sinó que disminueix en 24 habitants. La causa es troba en el descens de la població del poble de Colera força més, la del veïnat de Molinàs.

2605 h. 2581 h. 2.500

2.000

1.500 _

1223 h.

1.000 839 h

559 h. 500

ANYS 1830 1833 1840 1850 1860 1863 1870 1877 1880 1887 1890 1900 "...La comitiva que fué a Port-Bou a esperar el Carnaval —diu— fue espe- rada y recibida en aquella población, así corro en las demés del transito, por una inmensa concurrencia, que fraternizó con nuestros paisanos... 99(41). En el segon cas i partint d'aquells 150 habitants dels primers anys setanta, el cens de 1877 ens mostra ja un salt considerable. En efecte, aquest darrer cens dóna la xifra de 1.223 habitants de fet i 1.059 de dret per tot el municipi de Colera. Si pensem que el poble vell en els censos i nomenclàtors que posseïm, oscil•la entre els 800 i els 900 habitants (incloent, a més del nucli urbà pròpiament dit, tota la població de la vall de Colera, en particular el veïnat de Molinàs), tindrem pel nucli nou de Portbou una població de més de 400 habitants de fet i 200 de dret. Analitzant més detalladament el mencionat cens, ens trobem, per començar, amb una extraordinària distància entre els habitants de fet i els de dret; la circumstància que dintre els primers, els transeünts sumin 171 i, d'aquests la gran majoria siguin homes (141 homes i 30 dones), ens fa pensar que gairebé tots ells serien treballadors eventuals destinats a les obres del ferrocarril o les derivades del sorgiment del nou nucli urbà. Sorprèn també la gran quantitat d'estrangers —serien segurament francesos, donada la contiguïtat de la frontera— que s'engloben dins els transeünts: són 65 com en el cas anterior, amb absoluta preponderància dels homes (49 varons i 16 femelles). En resum, a les vigílies de l'arribada del tren, Portbou és ja un nucli urbà on hi viuen la meitat de les persones que habiten a Colera i veïnats propers i que, per tant, ha més que doblat el nombre dels que hi havia els primers anys de la dècada, si bé ara amb una població qualitativament ben diferent: predomini de treballadors eventuals, molts d'ells francesos, i predomini de gent jove. Sobre l'evolució de la població durant el decenni comprès entre els dos censos de 1877 i 1887, sols posseïm les dades del mencionat Registre de naixements des de 1885, les relacions anuals de cèdules personals. Segons s'observa en el gràfic de naixements, després d'una certa estabi- litat durant la dècada dels setanta, en la següent, mentre Colera no sols resta estancada sinó que inclús experimenta una lleugera baixa (mitjana anys setanta: 45,3 naixements per any; mitjana anys vuitanta, 30,7), Portbou no deixa d'anar pujant de manera regular i imparable des de l'any 1879; vegi's la sèrie:

NAIXEMENTS A PORTBOU a. 1879 a. 1880 a. 1881 a. 1882 a. 1883 a. 1884 a. 1885 a. 1886 17 28 34 57 59 60 76 72

El punt final d'aquesta evolució el posen les xifres puntuals del tantes vegades mencionat cens de 1887, que venen a confirmar ara amb dades ben precises i no simples estimacions, el que ja deixava entreveure clarament el Registre civil. Segons aquell cens, Portbou compta amb 1.778 habitants de fet i 1.690 de dret, mentre Colera resta situada en 827 i 863 respectivament. El salt no és solament quantitatiu sinó qualitatiu. Si bé segueix predominant la població de fet sobre la de dret, com en el cens anterior, els números són ara força igualats, el que significa la dràstica baixa dels treballadors eventuals, propis de l'època de les grans obres ferroviàries, i que en el cens anterior de 1877 significaven un notable contingent de la població portbouenca. Una altra característica és que ha canviat amb Colera la relació lloc de treball/domicili, donat que si durant els anys setanta un considerable nombre

358 1850• — EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ 1866 h.

1800 - DEL NUCLI URBÀ DE PORTBOU ••••• ..•••• (1843 h.) 1778 h .•••••• ••••••• ••••••• •••••• •••••• 1700 nn••• (1 690 h.) 1600 — / 1500 — / /

1000 _

500 Pot comprovar-se de manera clara com el gran 400 _ 400 h. / salt es dóna a la dècada 300 _ dels vuitanta; més exac- tament, entre els censos 200 _ de 1877 i el de 1887. 150 h. (200 h.) 100 _ 50 h.

1860 1863 1870 1877 1880 1887 1890 1900 ANYS _ 400 Població de fet (1690) Població de dret de gent que treballava a Portbou vivia a Colera, segurament per la manca o per la dificultat de trobar allotjament en la primera població, ara ens trobem amb un nombre no petit de gent domiciliada legalment a Colera, però que treballa i va i ve de Portbou. Que l'etapa expansiva correspon a la dècada dels vuitanta, ho demostra el cens de 1900, en el qual Portbou figura amb 1.866 habitants de fet i 1.843 de dret, el que significa que amb deu anys, o poc més, la població amb prou feines ha pujat d'un centenar de persones, si ens referim a la població de fet, i unes 150 si ens atenem a la de dret; és a dir, que gairebé tota la gent que treballa a Portbou s'hi troba domiciliada exceptuats, com hem vist, alguns colerens i el treballador eventual o passavolant ha quasi desaparegut. Dit en poques paraules: l'expansió demogràfica abraça un període molt curt, al voltant d'una dècada. Primer, durant els anys immediatament anteriors a l'arribada del tren, és moderada i els seus efectius es troben constituïts sobretot per treballadors eventuals per tant, d'hàbitat temporal. Després, des d'aquell crucial esdeveniment, el creixement és molt ràpid, de manera especial durant el període 1878-1887, augmentant al mateix temps el grau de sedentarisme.

L'ENTRAMAT SÒCIO-PROFESSIONAL DE LA POBLACIÓ PORTBOUENCA DELS ANYS VUITANTA

A) LA PROCEDÈNCIA Per la confecció dels dos subcapítols relatius a la procedència un, i als oficis dels portbouencs, l'altre, en la dècada escollida, disposem només de la relació de cèdules personals( 40, la primera de les quals correspon a l'any 1885, que ens servirà de base. Hem de confessar que aquesta font és sols aproxima- tiva i no se li pot atorgar el valor d'un cens, ja que només conté les persones majors de catorze anys encara d'aquestes, n'exclou algunes, com les forces armades —de tanta incidència a Portbou— o els indigents. Per altra part, sospitem ocultacions(42)— recordem que es tracta, a més d'un document d'identitat, d'un impost de capitació—, negligències, etc. Així i tot, i fent les adequades correccions(43), pensem que pot servir d'acceptable instrument per donar-nos una visió molt acostada a la realitat. L'explosió demogràfica d'aquest primer Portbou posseeix unes caracte- rístiques especials derivades del fet de l'existència d'una anterior població autòctona molt minsa; més encara si partim del principi que la major part dels pobladors del vell Portbou immediatament anterior al ferrocarril, eren procedents de Colera o d'altres municipis. Dit d'altra manera: la quasi totalitat de la població portbouenca dels anys vuitanta procedia de fora. Per començar, cal doncs estudiar d'on aflueix aquesta massa humana que s'ins- talla en la que prompte es convertirà en una important vila empordanesa. Segons la mencionada relació de cèdules de 1885, el contingent més important dels nous portbouencs procedeix de la mateixa comarca empordanesa (sobretot l'Alt Empordà), que aporta el 44,6% de la població total dintre d'aquesta, com no podia ésser altrament, és el mateix municipi de Colera (des del mateix any 1885 convertit en municipi de Portbou), el que ocupa el primer lloc, amb un 11,1%(44). A força distància d'aquest poble, però molt pel damunt dels altres municipis empordanesos, apareixen Figueres, Llançà i la Jonquera. E1 primer per la condició de capitalitat de l'Empordà i el pes demogràfic que significava dins la comarca; dels altres dos —deixant a part la influència que pogués

360 PROCEDÈNCIA DELS HABITANTS DE PORTBOU A MITJANS DELS ANYS VUITANTA

EMPORDA: 44'6%

Empordà (sense Colera - Portbou) 33,5 %

Catalunya (sense l'Empordà) 28'4 %

Ressalta la importància de la comarca empordanesa i dintre d'ella, el municipi de Colera-Portbou, que junts signifiquen el 44,6 % del total dels portbouencs. Els no catalans, representats sobretot pels funcionaris duaners i les forces armades, sobrepassen el 20%.

exercir l'aparició de la fi•oxera(45), especialment en el primer—, mentre en el cas de Llançà l'afluència d'emigrants pot explicar-se per ésser el municipi més proper, després de Colera, en el segon les causes estarien relacionades amb les activitats duaneres, comunes a les dues poblacions de la frontera de manera particular, amb la baixa del trànsit experimentada per aquella vila. Cada una de les tres poblacions mencionades aporta al voltant del 4% de la població portbouenca. Quant a les altres poblacions empordaneses, hi són representats la meitat de la setantena de municipis que constituïen l'Alt Empordà molt menys els del Baix. Dels primers predominen els de la franja vitícola de l'Albera-Serra de Roda, des de Palau-saverdera a Capmany i la Jonquera, degut probablement tant a la relativa proximitat com al fet de coincidir el "boom" de Portbou, amb el començament de la plaga fi•oxèrica.

361 Per les altres zones geogràfiques, Catalunya (deixant a part l'Empordà) hi és representada amb el 28,4%, i la resta d'Espanya amb el 22,8%, mentre els estrangers, sobretot francesos, sobrepassen quelcom el 4%. Aquests darrers, encara que llur percentatge es faci notar, ja no equivalen a aquell nombrós contingent de finals dels anys setanta. Un detall a tenir en compte és, pel que fa referència als immigrants catalans, la considerable aportació que representen els procedents de les riberes de l'Ebre, especialment de Mora d'Ebre, potser per llur relació amb la cons- trucció de la línia fèrria de la que aquella població és una etapa important; en total ascendeixen al 6% dels portbouencs. B) LES PROFESSIONS L'estructura sòcio-professional d'aquest Portbou dels primers anys del tren, és a dir, del moment en què poden considerar-se ja consolidats els pilars bàsics de l'activitat econòmica, presenta també uns trets propis que el diferencien no solament de les altres viles tradicionals empordaneses, sinó inclús d'aquelles, com la Jonquera, més o menys lligades al tràfec fronterer. La característica fonamental, a Portbou, és la preponderància absoluta de les funcions relacionades amb l'estació i la duana, encara que algunes d'aquestes vinguin emmascarades –en les relacions de cèdules que ens serveixen de font– per denominacions genèriques que, en altres llocs, podrien interpretar-se de manera diferent. Així i tot, creiem que les dades de què disposem ens permeten acostar-nos d'una manera força acceptable al coneixement de l'estructura professional en el segon quinquenni dels vuitanta. El sector terciari, on s'incorporen totes les activitats derivades directament o indirectament del tren, és el preponderant, com no podia ésser altrament. Dintre del mateix hem de distingir un tram de professionals, indicats en les relacions amb el nom genèric de "empleados", "empleados ferrocarril" i el més concret de "agentes de Aduanas", que oscil•en al voltant del 25% de les activitats inscrites, i un altre tram, que representa el peonatge, anotat com a "jornaleros". Aquesta denominació, que en una vila de tipus agrari podria significar, sense cap dubte, assalariats agrícoles, aquí, amb una agricultura reduïda a la mínima expressió, la gran majoria d'ells no poden representar res més que els treballadors manuals dependents de l'estació, duana i serveis annexos. Si acceptem aquest pressupòsit i considerem la majoria dels "jornaleros" com a treballadors relacionats amb les feines derivades del tràfec fronterer, el percentatge del sector ferroviari-duaner rondaria al voltant del 40% de la població activa total. A aquest grup cal afegir-hi les forces armades (policia, carrabiners, Guàrdia Civil, etc.), que no vénen relacionades en les cèdules, encara que l'Almanaque y guía del Ampurdqn para el afío de 1886 de Noguer i Bosch, anota, per la Guàrdia Civil, una guarnició d'l sergent i 7 guàrdies. Si tenim en compte que les funcions derivades de la vigilància duanera, que correspon als carrabiners, han d'ésser lògicament més àmplies i laborioses que les espe- cífiques de la Guàrdia Civil, hem d'arribar a la conclusió que el contingent dels darrers seria inferior al dels primers, fet que sembla confirmat pel considerable volum de la caserna dels carrabiners, de la vora la Riera( 46). A ambdós cossos hi hem de sumar els inspectors de policia que, si en una relació de personal de la duana de 1878 resten limitats a dos, en el transcurs dels anys vuitanta sens dubte augmentarien llur nombre. O sigui, que la totalitat de les forces armades pot evaluar-se entre els vint-i-cinc i trenta individus, com a mínim. Així doncs, el conjunt de persones depenents directament del

362 mencionat complex ferroviari-duaner s'acostaria a la meitat de la població activa. Dintre el sector terciari, però sense dependre directament del complex estació-duana, hem d'incloure el comerç, que abraça les persones reunides sota la denominació de "tenderos" o "comerciantes", els del ram d'allotjament i restauració ("fondista", "mesonero", "tabernero", "cafetero", etc.), així com els anomenats "dependientes o "dependientes de comercio", aquests darrers força nombrosos; tots ells sumen prop del 20% de la població activa. Dintre el mateix apartat, i encara amb menys dependència del complex ferroviari, cal reunir les professions liberals: els dos metges, el farmacèutic, el veterinari, els mestres, etc. En el sector secundari trobem totes aquelles professions pròpies d'un nucli de tipus mitjà que aquí en diem una vila(47), com era llavors Portbou, sense gaire diferència, en aquest cas, amb les altres poblacions alt-empordaneses de semblant nombre d'habitants (la Jonquera, Castelló d'Empúries, Roses, l'Escala, Peralada, etc.), amb una quantitat lleugerament superior de les pròpies de la construcció (paletes, fusters, pintors, etc.). Quant al sector primari, que abans del ferrocarril representava l'única activitat de la vall portbouenca, l'establiment d'aquell mitjà de comunicació afectà considerablement la seva infrastructura, en convertir la terra més bona per al cultiu –els sòls al•luvials i col•uvials del con de dejecció o petita plana terminal de la Riera– en solars i edificis del nucli urbà o fou soterrada per l'enorme terraplè del complex ferroviari. Poc després, l'aparició de la fil.lo- xera –que el 1879 feia la seva entrada a la comarca per Rabós– acabà de reduir l'agricultura a una activitat quasi testimonial. Que aquella plaga arribà també a Portbou i ben aviat, ens ho confirma la següent notícia del periòdic figuerenc El Ampurdàn, de l'any 1880: "En Por Bou, Borrasú, Vilanant y otros puntos se ha descubierto la filoxera..."(48). No és estrany, doncs, que a la relació de cèdules de 1890 amb prou feines hi constin els agricultors, encara que en una instància de 1885 hi trobem tres noms que hi figuren com a "agri- cultores" al que podríem afegir-hi probablement algun dels anotats com a "jornaleros", "pastores" o "ganaderos". Com que el lloc de residència de bona part d'ells se'ns diu que és a "las afueras", hem de creure que es trac- taria de pagesos que vivien en masos o cases més o menys aillades del nucli urbà. Tampoc seria estrany que algun dels inscrits com a "propietarios" tingués quelcom a veure amb les activitats del camp. Dins el sector primari no podem oblidar tampoc la pervivència d'alguns, pocs, pescadors l'activitat dels quals vé confirmada per l'existència de barques i xarxes a la platja, junt a les escasses mencions a les cèdules. Per acabar, i força d'acord amb el tipus de societat decimonònica, són relativament abundants els que s'inscriuen en les cèdules amb el nom de "propietarios" que, si ens atenem a l'estricte sentit etimològic del mot, reuniria els que avui en diríem rendistes. El seu nombre va augmentant en el transcurs del temps, ja que mentre el padró de 1885 en compta 16, el de 1890 n'engloba 42 i el de 1895, 50. La majoria d'ells serien petits propietaris de cases i solars o detentors d'altres tipus de rendes que l'especulació produïda pel "boom" econòmic derivat del ferrocarril hauria generat; a part, que en aquells temps, poder ostentar el títol de propietari donava un prestigi i una consideració social que avui difícilment la gent pot comprendre. A l'altre extrem és també nombrós l'estrat social format per les "sirvientas" o "domés- ticas" que, a la relació de 1885, representen el 7,5% de la població activa.

363 Per resumir: una vegada acabades les obres de la infrastructura ferro- viària i establerts ja els diferents serveis derivats del complex estació-duana, és aquest darrer el que domina de manera gairebé absoluta la vida activa de Portbou. Aquesta situació seguirà sense canvis destacats fins avui, i si bé d'acord amb la conjuntura econòmica de cada moment, podrà variar en xifres totals, la relació es mantindrà amb escassa mobilitat. C) EL CAS DE COLERA Ben diferent és el cas de la veïna Colera tant quant a la procedència de la població com en l'estructura professional. Referent al primer apartat, Colera, malgrat la immigració originada pel ferrocarril, compta amb una gran majoria de població autòctona: més del 80% dels seus habitants hi són nascuts. Semblant contrast amb Portbou es detecta en relació a l'estructura professional, perquè mentre a aquella població predomina, com acabem de veure, de manera absoluta el sector terciari, especialment el relacionat amb el binomi estació-duana, a Colera encara preval el sector primari, format per agricultors i pescadors, que junts representen el 77% de la població activa, sempre que incloguem tots els anotats com a "jornaleros" o "braceros". Si suposem, però, que la meitat d'aquests treballen a Portbou en les feines de peonatge de l'estació-duana, llavors el percentatge baixa al 66%. De totes maneres dos trets diferencien Colera dels altres pobles empordanesos de tipus agrari: a) l'existència d'un grup de terciaris ("empleados", "escribientes", etc.), que hem de suposar exerceix a Portbou(49); b) el relativament elevat nombre de paletes(50), reflex de la puixança de la construcció, ja sigui a la mateixa Colera ja a Portbou, on es traslladarien per treballar.

L'EXPANSIÓ URBANA

Portbou representa un dels pocs casos —potser l'únic en el nostre país— on veiem néixer i desenrotllar-se un nucli urbà sorgint del no-res, en un espai de temps increiblement curt. Però a diferència d'altres ciutats planificades curosament per un equip d'urbanistes, aquí sembla que l'ordenació urbana es va improvisant sobre la marxa. És a dir, no és que manquin uns plans o unes normes urbanístiques, sinó que sembla que uns i altres es van confeccionant i aplicant a mesura que sorgeixen les necessitats derivades del creixement. El fet que els organismes que havien de permetre i controlar la mencionada expansió residissin, fins l'any 1885, en el poble de Colera, netament agro-pesquer, els governants del qual estaven poc preparats per afrontar els innombrables problemes sorgits d'un creixement tan vertiginós, contribuí, sens dubte, a complicar les coses. En aquest aspecte és ben clara l'opinió del que, durant alguns d'aquells anys ocupà el lloc del que avui podríem anomenar arquitecte municipal, el "Maestro de Obras", Josep Vila Callol, ja mencionat, quan diu que "...en su principio construyeron las casal muy a la ligera, sin dirección de calles combinadas...". O bé, en un altre lloc: "...Aunque [la població de Portbou] sea moderna, se ha ido construyendo abusivamente, tropezando con dificultades todos los días ...la causa principal viene de haber sido supeditados al municipio de San Miguel de Culera; no solamente toleraban abusos en las construcciones, que concedían permisos a capricho de los interesados sin fijarse a ideas determi- nadas. i,Que podia esperarse del Ayuntamiento de un pequerio pueblo rural enterrado entre montarias y arrinconado a un extremo de provincia, que

364 desconocía las leyes y desidiosos sin interés por la conveniencia general, ni hacer cumplir las órdenes de policía urbana?(50" L'expansió urbana de la dècada 1878-1888 la tenim força ben documentada, primer pels papers notarials de l'Arxiu de Protocols de Figueres, on figuren les compra-vendes i altres operacions (permutes, establiments, etc.) de què fou objecte el sòl que servirà de fonament al conjunt urbà de la vila. Per altra en els nombrosos expedients d'obres guardats a l'Arxiu municipal des de l'any 1885, o sigui, immediatament després d'haver passat la capitalitat del municipi de Colera a Portbou("), o els permisos per construir que, des d'aquella data, consten en els llibres d'Actes. A base d'aquests dos blocs documentals, intentarem reconstruir el procés d'eclosió, expansió i assentament definitiu de l'entitat urbana portbouenca, sobretot durant aquells deu o dotze anys que s'estenen des de la inauguració de la línia fèrria als finals dels vuitanta.

A) EL SÒL URBANITZABLE: ELS SEUS PROPIETARIS I LA SEVA PARCE•LACIÓ L'espai per on s'estendrà Portbou com a conseqüència de l'arribada del ferrocarril, es trobava molt ben delimitat i acotat. Per una part per límits naturals, com eren la línia del mar, a llevant, i les dues serralades: una al nord —la del Puig Cervera (206 m)— i l'altre al sud —la del Puig Claper (235 m)— que el separaven, la primera de la vall francesa de Cervera, i la segona de l'espanyola de Colera. Per l'altre un obstacle humà, el terraplè de més de 20 metres d'altura que servia de plataforma per ubicar-hi els diferents serveis ferroviaris. Aquesta extensió de terra, més o menys plana, d'unes 12 a 14 hectàrees de superfície, es trobava, des del punt de vista fisiogràfic, formada pel con de dejecció de la Riera, eixamplat, vers el sud, per l'altre con de dejecció dels torrents afluents del dit curs d'aigua: el torrent de Sant Llorenç, el del Clot de la Figuera, el de la Creu de l'Avi i el de la Font del Moro. Encaixat i comprimit dintre aquelles fites gairebé insalvables —terraplè, mar i muntanyes— el nou nucli urbà portbouenc es desenrotllaria compacte i apretat, mentre obviava els impediments establerts per la naturalesa o per l'home, guanyant en alçada el que no podia obtenir en extensió i sacrificant al màxim els espais oberts i les zones verdes. Si deixem a part el petit barri o veïnat anterior al ferrocarril i que, ocupava una àrea reduïda entre els actuals carrers de Mar i el terraplè de la via fèrria, la resta del terreny apareixia com a rústic, dedicat a l'activitat agro-pecuària. Recordem que aquesta zona, junt amb les terres colgades pel terraplè, eren les més extenses i fèrtils de la vall, com és de llei a tot tram final dels rius i rieres de certa importància. En aquestes terres els cultius eren els propis de l'àmbit mediterrani, com s'explicita en els protocols consultats: "tierra vira", "campo y olivar", "tierra campa con algunos olivos", etc. No manquen tampoc les hortes, a les parts més baixes, a tocar la Riera o els torrents afluents; així mateix es parla de "yermos", de "matorral" i de "bosque", sobretot d'alzines. 1) LA POSSESSIÓ DE LA TERRA. La major part de la terra pertanyia a la família Budallés, que en conservava de fet el domini directe des que li fou atorgada, a principis del segle XIX. El cap, durant aquests anys de la formació de Portbou, és Joan de Budallés, baró de la Guia Real i resident a Ripoll fins l'any 1886, en què consta ja com a resident a Portbou. Quan comença la febre constructiva, traspassa una bona part del seu patrimoni en forma de solars que primer estableix, a canvi d'una entrada, generalment

365 cr3 Solars VENDES O ESTABLIMENTS DE SOLARS A PORTBOU cs) EN EL PERÍODE 1866 A 1890 30.—

25.. 22 21 20 15 15 ••• 13 I1211 9 1/10 10 17 8 1 1 51 1 i 4 5 4 1 I 1 1 1 1 1 1 1 22 41 I 1i [ 1 1 1 i t i 1 t -: I 1 Any 1866 1872 1873 1874 1875 1876 1877 1878 1879 1880 1881

Solars ; Venda 30 Establiments,

25 2 Total 20 — 17 15 — 14 1 10— 1 8 1 7 5I 4 5 _ 13 3 1 3 (Res) (Res) (Res) 1 1 Any 1882 1883 1884 1885 1886 1887 1888 1889 1890

En la venda o establiments de solars poden observar-se tres etapes de màxima activitat corresponents als anys 1878-1880, 1882-83 i 1885-86. Un altre detall a tenir en compte és la desaparició del sistema d'establiment a partir del 1884. molt modesta, i un cens o pensió anual, més tard, ven, lliures de càrregues. Sovint, almenys quan resideix a Ripoll, es troba representat pel seu sogre, Francesc Gumbau i Raguer, veí de Figueres però resident a Colera o a Portbou. Amb molt avantatge sobre els altres, no sols és el primer propietari, sinó el més beneficiat per la transformació del sòl agrícola en solars edificables. En el transcurs dels anys 1871-1890, d'un total de 132 solars transferits, 34 ho són per la família Budallés, a part d'altres transaccions que no són solars. A força distància apareixen altres propietaris portbouencs, entre els que cal mencionar la família Homs, Ignasi Surribas, Josep Dalmau, Esteve i Joan Calsina, Leonor Rubelló, Pere Guanter, Abdó Valls, etc., tots ells posseïdors, en general, de petits lots, però que en transformar-se en solars, centuplicaren llur valor. La família Homs comença, en aquests moments que estudiem, amb Joan Homs, que té la casa —una de les primeres conegudes— a la plaça Major, plaça que hauria format part de la mateixa finca, com ho prova la cita: "Plaza de Portbou, antes Juan Homs...". Però el principal personatge és la seva filla i pubilla Sabina Homs, que apareix com la primera parce•adora de solars a mitjans dels anys vuitanta, en el moment de la urbanització del sector Font del Moro-Ximblar. Disposa de substancioses possessions tant a la banda oest de la via fèrria(53), com a l'espai urbà pròpiament dit. Tanmateix la porció més valuosa, aquella de la que traurà més suc, és la finca de 20 vessanes, més dues d'horta, que acabem de mencionar, en el sector oriental. A dos oncles de Sabina, per dret de llegítima, també els pertoca quelcom: a Vicenç, 1/4 de vessana de la finca de la neboda, a part d'un solar al carrer de la Font( 54), i a Eudald, varis solars. Amb tant de relleu com Sabina Homs sorgeix el propietari Ignasi Surribas, que disposa d'una finca de tres vessanes de "tierra campa y olivar", tocant a la Ribera, però de la banda nord, i que parce•a entre 1878 i 1883, donant origen a tot un barri. Per calibrar la importància de Surribas en el mercat de solars només cal recordar que mentre Sabina Homs hi figura amb 20 transaccions, Surribas hi consta amb 23, un i altre, com pot comprovar-se, no molt allunyats del gran propietari Budallés. Els que segueixen després ja ocupen un lloc més modest. Leonor Rubelló, esposa de Llorenç Llaurador, "bracero" de Colera (que no significa que no pugui viure a Portbou, com probablement devia succeir), compta amb una finca de set vessanes, vers el sud-oest, una part de la qual es troba en zona edificable i li permet segregar-ne alguns solars. Josep Dalmau disposa d'un tros de "tierra campa con algunos olivos" de 3/4 de vessana, a l'est del carrer del Rec, i el parce•a a principis dels anys vuitanta. El matrimoni format per Joan Calsina, "bracero" i Caterina Saliné, posseeix trossos edificables tant a l'oest, tocant a la via fèrria, com a l'est, a la font del Moro. També Marià Carreras, amb una finca de 12 vessanes de "tierra bosque", establerta per la família Budallés l'any 1872 i una petita part de la qual acaba convertint-se també en edificable. 2) ELS COMPRADORS DE SOLARS. Els qui adquireixen els solars "para edificar" o "para construir casa", com s'especifica sempre en la docu- mentació notarial, són gent de la més variada condició i categoria social, des dels que figuren com a "braceros" (sospitem que hi ha persones que s'inscriuen sota aquest epígraf —tant entre els propietaris com entre els compradors— probablement per raons fiscals), fins els "propietarios", "menestrales",

367 artesans, botiguers, agents de duana, etc.; apareix fins i tot una "planxadora", muller d'un carrabiner. La gran majoria són gent del municipi i trobem poc rastre d'especulació, encara que, sens dubte, n'hi hauria d'haver. Potser algun agent de duana com el que, entre els anys 1886 i 1887 arriba a comprar dos solars, 1/4 de vessana al polígon en vies d'urbanització de la Font del Moro, 5.395 pams quadrats en aquest mateix indret i fa una hipoteca de 2.250 ptes., per una casa de valor 6.000, situada en el mencionat polígon("). Alguns altres –no gaires– compren solars poc després, els tornen a vendre, com Antònia Argonilla i Jaume Cusí; també detectem la compra d'un solar per dues persones que, l'any següent, el venen gairebé a doble preu("). Però són casos aïllats. Les superfícies dels solars són variables si bé solen osci•ar al voltant del centenar de metres quadrats; quasi la meitat fan constar les mesures de 60 per 40 pams o l'equivalent de 8 per 12 metres, és a dir, uns 90 metres quadrats de superfície. Uns pocs són dobles solars de 120 per 80 pams i els altres amiden extensions no gaire allunyades de les exposades com a tipus general. 3) ELS PREUS. Els preus dels solars objecte de compra-venda varien segons la superfície, la situació o si comporten o no càrregues o servituds (sobretot si estan subjectes a cens). El solar tipus de 40 per 60 pams, lliure de càrregues, se sol vendre al voltant de les 500 ptes.; però pot baixar a les 250 o pujar a les 800. Més cars resulten els solars venuts per Sabina Homs, l'any 1886, en el paratge de la font del Moro-Ximblar, on els normals de 40 per 60 pams es cotitzen a 1.000 ptes., i els més grans de 50 per 80 o de 50 per 100 pams es paguen a 2.000 ptes. Els que es troben subjectes a cens, com és natural, s'adjudiquen més barats; així els típics de 60 per 40 pams, amb cens anual entre 4 i 8 ptes., es poden adquirir per 250 ptes.; però també se'n venen a 500 ptes., o més. De totes maneres, pot comprovar-se que existeixen molts preus i alguns d'ells fins i tot aparentment il•lògics. Potser la raó es trobaria en la millor situació dintre el conjunt urbà. Hem de tenir en compte, però, que molts dels solars no són objecte de compra-venda pròpiament dita, sinó d'establiment enfitèutic, i en aquest cas es troben la major part dels que transfereixen dos dels més importants venedors: Budallés i Surribas. Com és sabut, l'establiment consisteix en el traspàs per part del senyor o propietari de l'anomenat domini directe, del domini útil, és a dir, el dret no solament d'aprofitar-se dels fruits, sinó també la facultat de poder vendre o llegar a tercers el bé objecte d'establiment, això sí, a canvi d'un variable percentatge sobre el preu de la transmissió, anomenat laudemi. A canvi de tot això el beneficiari havia de pagar a l'estabilient primer una entrada única, i després un cens o pensió anual, en diner o en espècie. Les entrades d'aquests solars establerts són molt petites: els de 40 per 60 pams, entre una i tres pessetes, i els censos anuals entre quatre i vuit pessetes(").

368

PARCEL•LACIONS I VENDA DE SOLARS EN EL SECTOR NORD (Etapa 1878-1884), a les finques d'Abdó Valls i Ignasi Surribes

Ant?, Dalmau (1878) Horta d'Abdó 1 Joan E. Valls Lluch (1878)

J. Miåls (1878) M. Crosas 11, J. Lluch (1879) (1879► (1) Josep Monrós ven: J. Llonch a) 1/2 solar a Fidel Salvà; aquest el ven a Rosa Barneda (1878). (1878 b) 1/2 solar a Joan Parada (a. 1880) m ► PerelSala (2) Oriol ven aquest solar a Narcís Negre (a. 1880). P. Sala (1879) (3) Joan Vilarrodona ven aquest solar a J. Lonch (a. 1882) .-(1878) (4) Joan Vilarrodona ven aquest solar a J. Isern (a. 1882). Ar---.1 J. Vilarrodona (3) (1882) 1o:".n1 . Badosa J. Rumbau Muntó (1879) (1878) l (1882) I J. Muntó J. Ribera Josep (1879) Monrós (1) (1883) I (1878) 1 J. Homs M. Go rgot (1883) (1879) I P. Zaragoza J. Parada S. Oriol (2) (1882) El sòl del sector nord, és a dir, al nord de la Riera, pertanyia (1880) 1(1879) i J. Vilarrodona (4) en sa major part a Ignasi Surribas que hi tenia allí un camp F. Dauner A. Bosch 1882) de 3 vessanes, en menor proporció, a Abdó Valls, 1(1880) 1(1881.) M propietari d'un hort de 1/4 de vessana. l T. Pous % F. Surribas (1881) --J Com pot veure's, es comença a parcel•lar a la banda més U232) ...... „,...-- meridional i en direcció allargada d'oest a est amb dues illes de cases a tocar la Riera i dues més paral•leles; aquesta primera parcel•lació, té lloc des de l'any 1878 al 1881. En una segona tongada es parcel•la i ven un tercer lot de solars que es disposen en una altra illa de cases paral•lela a les anteriors. La venda dels solars té lloc ara durant els anys 1882-1883. L'EDIFICACIÓ I EL-TRAMAT URBÀ Per explicar-nos la forma del pla o del perfil de la massa edificada, és a dir, l'estructura urbana de Portbou, hem de tenir en compte tant els factors físics –per exemple, les restriccions imposades pel mar i les muntanyes– com els humans, entre ells la barrera representada per la plataforma ferroviària o la mateixa presència d'un nucli habitat anterior que, en certa manera, condi- cionarà la zona central. Així i tot, l'aspecte de la vila portbouenca no serà molt diferent del de les altres viles o petites ciutats mediterrànies situades en planes litorals o cales i caracteritzades per llur disposició al llarg de la platja i a cada banda de la riera o riu que hi desemboca, riu o riera que acaba transformant-se en passeig. No és estrany, així, que el nom de rambla, equivalent al de torrent, hagi esdevingut a la nostra franja mediterrània sinònim de passeig central que, amb la plaça, representa el cor de la vila. La major part de les illes o mançanes de cases solen disposar-se en direcció est-oest, para•leles a la riera; sols en la meitat sud i degut al sentit nord-sud dels torrents afluents de la riera, adquireixen més importància alguns carrers transversals (carrer del Mar, carrer del Rec, camí de Colera, camí de l'Estació, carrer de Pescadors). En els sectors planificats, les citades mançanes més aviat solen ésser llargues i estretes. La major part de les cases són de proporcions modestes i de superfície força uniforme, en funció del tipus de solar predominant de vuit per dotze metres. La majoria d'elles tenen accés a dos carrers, amb façana i darreres més estrets que els murs laterals, generalment mitgers. La manca d'espai per expandir-se obligà a què la vila hagués de créixer en altura i ens explica el fet que quasi totes les cases disposessin de més d'una planta i moltes de dues. En el Nomenclàtor de 1893 (que correspon al cens de 1887) s'atribueixen a Portbou 128 habitatges dels quals sols 8 tenien una sola planta, 84 eren de dues i 36 de tres. També existien, és clar, habitatges més grans i voltats de jardí o hort, especialment en el sector oriental, el més endarrerit des del punt de vista de l'activitat urbanística. Aquí existien el jardí de la senyora Teresa Barneda, la casa i jardí el senyor Joan de Budallés, les cases i horts dels senyors Mera, Ignasi Surribas, Calsina, etc., és a dir, dels principals beneficiaris de la conjuntura. Més enllà, al sud i al nord, se situaven les grans baluernes del bloc de cases del senyor Planàs i l'edifici col•lectiu dels empleats del ferrocarril. Malgrat aquestes excepcions –per altra part ben limitades– el Portbou dels anys vuitanta apareix com una població de gran uniformitat, que es traduïa en la barreja, dintre cada carrer, plaça o barri, dels diferents grups socials, així com la manca en el seu pla d'un autèntic "zoning" o comparti- mentació derivada de l'estatus sòcio-econòmic de llurs habitants o bé del predomini de determinades funcions (barri vell, zona comercial, zona residencial popular, zona residencial de classe alta, etc.). Aquest fet pot consta- tar-se, per exemple, observant en el padró de cèdules personals de 1885, com en gairebé tots els carrers hi viuen tant famílies de jornalers o artesans com d'empleats, botiguers; agents de duana o propietaris. Potser els carrers més diguem-ne "proletaritzats", en el sentit de què és on hi habiten més nombre de "jornaleros", serien els de l'Església i el d'Isabel II, coincidint amb el que podríem anomenar, en sentit molt relatiu i limitat, "nucli vell"

369

EL PORTBOU DE MITJANS DELS ANYS SETANTA IMMEDIATAMENT ANTERIOR A L'ARRIBADA DEL TREN

Els noms de persones corresponen a parcel•lacions de solars. (Entre parèntesi llurs dades)

(«tierra bosque») (-) Budallés '7(-1). x ".5 ' 2" NI,ra‘‘ - \ 'Zn5ò \ C) 0 87-n6'a \ ., ‘ \,...\-ikj.sté .,5..., r-.;‘,,,....\:.W(v.s.‘:7710.:;

^ ›.-'-ae,76.10z, Z..c ri'+,ò,%.'e --4 ,..._.. l'‘ _oi, co, ...,,9, o. ,,,. Dalmau % ‘....-, co Ber (:. \2'C'.2' _Naps d '.; (70/4 °J ii, 0,1c) 0:, <9..> -, \ ‘ .... Ignasi Surribas \ c?

5.•' ' ‘ ‘ ' '' ‹. , ^0,,, , . - J .362, Hort -tn d'Abdó Valls % / 0 ,...... ,,i,•,.• . n (1/4 vess.) ,.• a 1879 d''''),, %,"«."*.,,, f Guanter -0D Calsina .0. if• i .."0.") .: CP Llorens .0 Robel lo .....' ....'''-:"--'-----(311..dallés ? m («olivar, vins Ct Del ,,,,----...... ----..:.-_----/-4. y bosque» -----...... -i. 6 1/2 vess.) ,...... ,--z.."-.Th"....,2t2 66) ::''''' ---...... _,-,5 ,,. --.-_------,....---3 Ignasi Surribas Jaume Bertran ,,,„, ...------..,,-z..- .. ...3p!...1. ., Pou (3 vess. de («vins y yermo» del «tierra campo y , .14 vess.) olivar») 'o,. I P0u) e,.,1, ••• .

Josep Dalmau («tierra campa con oé algunos olivos» de 3/4 vess.)

ema

_Ca rní de Coles Šš. h Casa i hort de J. Calsina Hort de D J. Surribas

X I M B L A R

Plaça Joan Homs del (20 + 2 vessanes de «huerta, vina y olivar») Mar

370 LES ETAPES 1) EL VEÏNAT IMMEDIATAMENT ANTERIOR A L'ARRIBADA DEL TREN Hem parlat ja del Portbou d'abans del ferrocarril; ara ens resta considerar-lo com a punt de partida del creixement posterior. Malgrat que, des dels anys 1875 i potser abans, ja treballaven a Portbou contingents importants d'obrers, la majoria d'ells, com descriu el mestre d'obres Josep Vila Callol, s'allotjaven en "albergues interinos que ponian al abrigo de los elementos a los braceros ocupados...", mentre d'altres, sobretot els que eren veïns de Colera, anirien, com és natural, a dormir al seu poble. O sigui, que durant aquests anys mitjans del decenni dels setanta, l'activitat promoguda per les obres ferroviàries tindria escassa incidència en l'expansió del primitiu nucli urbà. Així semblen confirmar-ho les poques transaccions de solars corresponents a aquells anys: el 1872, un establiment de solar; en 1874, un establiment de solar i dues vendes de cases; el 1875, un establiment de solar i una venda de casa, i el mateix succeeix el 1876. En canvi el 1877 ja apareixen vuit vendes o establiments de solars. De les dades que ens subministra el Registre Civil de naixements o els protocols notarials, hem arribat a la conclusió que el Portbou immediatament anterior a la inauguració del tren, a primers de 1878, tenia com a centre el sector integrat pel carrer d'Isabel II, la plaça –s'anomena "Plaza Mayor" o "Plaza de Portbou"– el carrer de Mar, el carrer de la Font, que més tard s'anomenarà "calle Mayor" i "calle de la Plaza"("), i el carrer del Rec o del Pou on, com indica el nom, hi havia un pou públic que, més tard, es conver- tirà en font. Al voltant d'aquest nucli agrupat hi havia algunes cases més lluny disperses per la vall, unes poques masies, com el mas dels Budallés, el Germen, etc. Enllà del caseriu i en l'àrea que dintre de poc es convertirà en sòl edificable, s'estenen les finques rústiques dels portbouencs o de gent de Colera. Com pot veure's en el gràfic corresponent, a la banda meridional de la Ribera, les terres situades en el sector oest –precisament el lloc on s'inicià el nucli actual– es troben en mans de la família Budallés, que, com hem vist, esdevindrà la més beneficiada durant l'etapa d'expansió urbana desenrot- llada al voltant del mencionat nucli. Més al sud, les finques de Llorenç Robelló i de Jaume Bertran –ja escapçades a conseqüència de les expropiacions amb motiu de la instal•ació del complex estació-duana– es veuran poc afectades per l'onada d'eixamplament urbà, degut a llur situació marginal i de topografia incòmoda. A l'est, i en situació força diferent de les finques anteriors, Josep Dalmau disposava d'un petit tros de tres quarts de vessana de "tierra campa con algunos olivos", al voltant de la seva casa i llindant amb el marge occidental del camí de Colera o de França. A l'altre costat del camí –a part d'algun modest enclavament, com la casa i hort del matrimoni Calsina-Saliné– el més gran propietari era Joan Homs, amb un camp de 20 vessanes i un altre de dues, que comprenia "huerto, vira y olivar", estès des del paratge de la "font del Moro" al Ximblar, a tocar la desembocadura de la Riera. Finalment, a la banda septentrional de la Riera, entre el camí de França o de Colera i el de la "Coma del Faixí", el sòl es repartia entre les tres vessanes de "tierra campa y olivar" d'Ignasi Surribas i l'hort d'Abdó Valls.

371 ZONES PARCELLADES EN L'ETAPA 1878-1884 (Plànol de conjunt)

0 1111 1( 141.

111. = Zones parcel .lades durant aquesta etapa rsffz Edificacions anteriors a 1878

Coma del Faixí

W1 _•••••••• ••••n•n.- 2) LA PRIMERA ETAPA EXPANSIVA: ELS FINALS DELS ANYS SETANTA I ELS PRIMERS VUITANTA La inauguració de la línia fèrria i el seu enllaç amb la francesa, així com la posada a punt dels diferents serveis inherents a aquest esdeveniment (estació, duana, forces armades, etc.) l'any 1878, donà lloc a la substitució de l'anterior població eventual de treballadors de pic i pala, per dir-ho d'alguna manera, per una altra més nombrosa, més estable i amb necessitat peremptòria d'habitatges fixos. Si bé, de moment, una part d'aquest nou contingent humà s'allotjava a Colera —recordem la notable quantitat de cole- rencs que treballen a Portbou— es fa cada vegada més urgent, a mesura que van arribant els nous empleats, la necessitat de construir a Portbou els edificis indispensables per albergar tant els serveis derivats de les noves circumstàncies, com les persones que hi estaven adscrites. L'any 1878 —potser una mica abans— representa, així, el començament d'una febre constructiva que, amb lleugers parèntesis de desacceleració, s'es- tendrà fins a finals dels anys vuitanta. Ben indicatiu d'aquest procés és el moviment de solars: si l'any 1877 es venen o s'estableixen només 8 solars, el 1878 ja són 22 i l'any següent 21, baixant a 12 el 1880 i a 4 el 1881(59). L'activitat constructiva afecta a varis sectors (vegi's gràfics). a) un d'ells és el poligon al nord de la Riera, entre la via fèrria i el camí de França, també anomenat camí de Cervera o de Banyuls, i on el sòl edificable forma part, en una petita porció d'1/4 de vessana, situada més a l'oest, de l'hort d'Abdó Valls i la resta de la "tierra campa y olivar", de tres vessanes d'Ignasi Surribas. Aquest propietari parcella primer les "mançanes" o illes a tocar la Riera, entre 1878 i 1879, pel sistema d'establiment, mentre els solars situats més al nord ho són a principis dels anys vuitanta. b) A la banda meridional de la Riera és la família Budallés la que estableix, a finals dels anys setanta, una renglera de solars, rematada, a principis dels vuitanta, per la caserna dels carrabiners. Més cap a l'oest, és també la mateixa família la que cedeix els terrenys on es bastirà l'església parroquial. c) Un segon sector se situa a l'altra banda del nucli primitiu, entre els actuals carrers de Colera i del Mercat on, en l'espai de temps comprès entre 1879 i 1882, és igualment la tantes vegades mencionada família Budallés la que parcella la gran finca de "tierra bosque" que posseïa en aquest indret. d) Finalment, vers l'est, Josep Dalmau parcella i ven els 3/4 de vessana, o almenys una bona part d'ells, de "tierra campa con algunos olivos" amb què comptava entre el carrer del Rec i el camí de Colera. Al mateix temps que s'ocupen aquests nous espais es van omplint els buits que restaven a les• velles "mançanes" situades des de la plaça i voltants fins a la via del tren, mentre, un rere l'altre, van sorgint, a la documentació notarial, els noms de nous carrers. Així, als primitius, que ja coneixem, de "Plaza de Portbou", "Plaza Mayor" o "Plaza Pública", al carrer "Mayor, antes titulado de la Fuente" o "calle de la Plaza", al de Isabel II, al del Rec o del Pou i al del Mar, si afegeixen, des de 1882, el carrer de Colera (any 1882), el del Mercat (a. 1882), el de Colón (a. 1883), el de Cervera (a. 1883) i el carrer o passeig d'Alfons XII (a. 1883). Un dels edificis destacats que s'alcen durant aquesta primera etapa expansiva, fou l'església parroquial que, encara avui, representa un dels trets més característics del paisatge urbà de Portbou. Durant els primers anys les pràctiques religioses dels portbouencs es realitzaven a l'església parroquial de Sant Miquel de Colera o bé, en el cas de l'assistència setmanal a missa, a l'església de Llançà. Sobre aquesta darrera circumstància, el periòdic figuerenc El Ampurdanés, de tendències anticleri-

373 LES PARCEL•LACIONS A L'ETAPA 1878-84: DETALL DELS SOLARS VENUTS I LLURS COMPRADORS EN ELS SECTOR AL SUD DE LA RIERA

Església (1878)

«Jassa del Fonoll»?

Entre 1879 i 1882, Joan de Budallès estableix gairebé tota aquesta «mançana

E1 sòl del sector sud de la Riera, des del terraplè ferroviari al camí de Colera, si deixem a part el nucli vell, pertany en sa major part de la família Budallès o, vers l'est, en una petita porció, a Josep Dalmau. Durant aquesta etapa els Budallès ofereixen un gran solar per edificar-hi l'església (a. 1878), i parce•en tant a la banda septentrional, al sud de la Riera (Clausell, Sagrera, Capella, etc.) com la meridional al sud-est del torrent de Sant Llorenç (Ortiz, Arbós, etc.) incloent el gran solar de 2.340 pams que venen a Eusebi Dalmau. A la banda est, i tocant al camí de Colera, el propietari és Josep Dalmau que parcel•.a la seva horta de 3/4 de vessana.

374 PROJECTE D'UN NOU CARRER I PLAÇA DITES PROVISIONALMENT DE GIRONA, SEGONS PROJECTE DE L'ARQUITECTE JOSEP VILA CALLOL (Any 1886)

Terrenos de José Bodallés Andreu QP'

tc°

José Armer

Esteban Calsina

li Manzana en proyecto Manzana en proyecto Manzana en proyecto del Sr. Planàs del Sr. Planàs del Sr. Planàs cc,,,.<0,° Leoncio Zanlera

cals, tot ironitzant les facilitats que el gerent del ferrocarril senyor Planàs, dóna als catòlics, es queixa d'aquesta manera (15 agost 1880): "Carril católico. El senyor Planàs, que no ha querido concedernos un tren para ir a tomar los bahos, lo pone a disposición de los habitantes de Port-bou, todos los dias festivos, para llevarlos y traerlos de Llansà, al objeto de oir misa... 59(60). Per evitar tots aquests inconvenients, ja dos anys abans –el 3 de març de 1878– el mateix senyor Planàs havia comprat a Joan de Budallés una super- fície de 650 metres quadrats de "tierra yerma", pel preu més simbòlic que real, de vint-i-cinc pessetes, terrenys que hauri sn de servir "exclusivamente para la construcción de una Dits terrenys, un any després, són permutats per uns altres de doble extensió, on definitivament s'erigeix el temple. Si tenim en compte tant el volum com la categoria estètica de l'edifici, el procés de construcció resultà molt ràpid, ja que el març de 1882 ja pot estre- nar-se amb tota solemnitat i la corresponent assistència del bisbe i altres autoritats religioses, civils i militars, no sols de la província sinó inclús de Barcelona(62).

375 En la Guía de Figueras y pueblos del Ampurdan, de Noguer i Bosch, de 1888, se la descriu com a "obra moderna, de estilo soberbio y formas severas y elegantes; contiene una sola nave y el decorado, pinturas y demús adornos, revelan exquisito gusto sobre todo en la parte interior del hside"(63). 3) LA SEGONA ETAPA: L'ACCIÓ DEL NOU AJUNTAMENT I EL PAPER DIRECTIU DEL MESTRE D'OBRES VILA CALLOL La segona etapa expansiva s'inicia quan la capitalitat del municipi passa a Portbou, i es troba dirigida, de manera especial, pel ja conegut "Maestro de Obras y Director de Caminos", Josep Vila Callol. D'aquesta etapa disposem no solament de la documentació notarial de l'Arxiu de Protocols de Figueres, sinó també de la gràfica i administrativa procedent de l'Arxiu Municipal de Portbou. No sabem fins a quin punt, el trasllat afavoriria aquella activitat constructiva, però és un fet la seva acceleració des de l'any 1885 sobretot, durant el 1886, aquest darrer amb 21 compra-vendes o establiments de solars, la mateixa quantitat dels dinàmics anys 1878 i 1879, que junt amb 30 so•icituds a l'Ajuntament per construir casa en solars propietat dels sol .lici- tants, ens defineixen aquest any com el vèrtex de l'expansió urbana. Aquesta activitat constructiva va decreixent els anys següents, com ho mostren les xifres dels permisos municipals d'obres: any 1887, dotze permisos; l'any 1888, tres i l'any 1889 només un(64). El moviment es dirigeix ara, de manera especial, al sector més oriental, a l'est del camí de Colera o de França i en terres pertanyents en sa major part a Sabina Homs, que disposa d'una finca de 20 vessanes en el paratge de la font del Moro i una altra de 2 en el Ximblar, concretament, fins a tocar, per la banda nord, amb l'anomenada plaça del Mar, entre la platja i el marge dret de la Riera. L'any 1886 se'ns informa que "en la carretera que conduce al Cementerio se habían construido y se estan construyendo varias casas..."( 65) i l'any següent se'ns parla de la presència de quatre nous propietaris de cases "...con fachadas lindantes a una calle que se urbaniza..." (el camí de l'Es- tació). També sobre com els nous moradors van marginant les antigues activitats agropecuàries que hi restaven( 66). Però la prova més efectiva és la constatació de què dels trenta permisos d'obra nova mencionats i concedits l'any 1886, vint-i-un corresponen a aquest barri. Tambe segons els expedients municipals d'obres, l'any 1886 és especialment fecund. Durant aquest no solament s'ordenen i es milloren el "carrer de Colera" i el del "Ferrocarril" o es reforma el de Migdia, "único punto que pueden subir los carros a la plaza de la Fuente y calles contiguas( 67), sinó que se'n projecten altres de nous. Entre els darrers, l'anomenat "Camino del Ferrocarril" (que no s'ha de confondre amb el carrer del Ferrocarril) i "otra próxima y paralela en la ladera y la calle que tiene la casa el serior Planàs, con la travesia nombrada San Lorenzo" que sembla, de moment, resten en mer proj ecte(68). Però el programa més ambiciós és la urbanització del sector oriental, en les antigues terres de Sabina Homs, on es desenrotlla una ràpida acció parce- 1.1adora enquadrada dintre el traçat de nous carrers que es bategen amb els noms del Port, de la Font del Moro, de la Barca i de Pescadors( 69) i que eixamplaran ei nucli urbà de Portbou tins als peus de les muntanyes litorals. Tot aquest acurat pla ateny el punt més alt amb el disseny d'un nou i magne carrer i plaça "... nombrada provisionalment de Gerona, con ancho de 12 metros entre fachadas la calle, y la plaza 52 metros de largo por 31 de ancho, capaz para mercados y centro monumental m". Aquest darrer conjunt urba- nístic, situat en ca zona aue restava lliure d'edificacions. entre el casc

376 PORTBOU: EL CASC URBA PELS VOLTS DE 1888

--- I Sectors edificats

Calle en Proyecto SECTOR ORIENTAL DE PORTBOU ABANS DE LA SEVA URBANITZACIÓ

Ç42,,,ça lo de

CWI‘‘

Camí de Colera (o de França)

Joan Calsina \Ign. Surriball nf C.5) aa c•Ç' Caterina Saliné

Pla y Camp del Caputxí

SABINA HOMS PLAÇA DEL 20 + 2 Vessanes MAR

Torrent de la Font del Moro

PARCEL•LACIÓ, VENDA DE SOLARS I PLANIFICACIÓ URBANA EN EL SECTOR ORIENTAL ENTRE 1882 I 1886

— — — Camí de Colera ...... „„, ...... - ...... , "...... -...... \., .' yi / ‘ Casa i hort r"....r\14 ..."-Ig. S-u~rrZs) I •n .....'-., / I/ Sr. Calsina r. Jose n Merara .,./ ( ‘ [30 x 28 rni I I ... ‘ \ (a. 1882) , de Colera . / I ../ 1L. Tauler \ Hort Caterina Caro, ---, -- k S. Homs Saliné I

M. Pujol ‘ I \,0,4 C) F. Redó (1885) k § l (1885) I Colas t V:, i Q« t24). I. c) I , co Budalles i (1886) % c'-', i 1"-` [20 x 30 m.] 2. I A. Serra , encara que no sabem fins a quin punt es compliria. Tenim notícia del nom dels mestres d'obres o arquitectes que planejaren i edificaren Portbou, probablement autèntic Eldorado per tots o almenys per alguns d'ells. Quatre són els que destaquen a mitjans dels anys vuitanta: Manuel Almeda(78), al que veurem actuar també els anys posteriors, Francesc Puig Saguer(79), Modest Elipa i el més conegut i influent durant el període, Josep Vila Callol.

379 El que inicia la nòmina dels que avui en diríem arquitectes municipals és Modest Elipa, que el 25 de setembre de 1887 és nomenat "maestro de obras titular del Ayuntamiento... para verificar el replanteo de las rasantes de las calles de la Montana, carretera de la Estación y de la Barca... y otros de naturaleza anàloga"; Elipa accepta el càrrec "...sin retribución de ninguna clase". Però com que no compleix el que havia promès, dos mesos més tard es proposa encomanar els treballs a Josep Vila Callol, "maestro de obras de Gerona y autor de varios proyectos de alineación de calles y rasantes de este pueblo..." l'onze de març de l'any següent, és nomenat "Arquitecto municipal"(80). Vila Callol exercirà el càrrec fins el gener de 1890 en què el nou ajuntament designa arquitecte municipal a Modest Elipa(80. L'activitat planificadora es fa patent sobretot des de 1885 i no solament en la documentació cartogràfica conservada a l'Arxiu municipal, sinó en els nombrosos acords sobre permisos d'obres, anivellacions, rasants, construcció de voravies, etc. que es consignen en els llibres d'Actes; potser, també cal puntualitzar-ho, perquè la documentació anterior restà molt malmesa en els aldarulls del trasllat d'ajuntament. Sigui com sigui, des d'aquella data posseïm nombrosos plànols, croquis, memòries d'obres i fins i tot sembla existir també un plànol que, com a mínim, afectaria a les noves urbanitzacions; almenys així deixa entreveure-ho la següent expressió: "...La línea que resulta del plano de urbanización de Portbou" (82). Però fins l'any 1888 no es pot disposar d'un plànol general de la població tant de la part edificada com dels projectes d'eixample. La confecció d'un instrument tan necessari és anunciada per l'Ajunta- ment el desembre del mateix any del trasllat, el 1885, en forma de concurs al que acudeixen tres dels constructors anteriorment citats. L'elegit fou Josep Vila Callol, que es titula "Maestro de Obras y director de Caminos vecinales, vecino de Gerona...", degut al fet que la seva proposta resultà ésser "la mas ventajosa, puesto que designa la formación de varios planos y nivelaciones para rasantes y plano general de la población por la cantidad de 970 pesetas, no comprendidos los gastos de peones..."(83). L'aprovació del projecte de Vila Callol és del mes de març de l'any següent, és a dir, de 1886, mentre el plànol general porta la data d'abril de 1888. La confecció d'aquell durà, doncs, dos anys, els dos anys corresponents a la segona etapa d'expansió urbana estudiada. Es tracta no només d'un plànol del Portbou d'aquell moment, sinó d'un autèntic pla d'ordenació urbana, amb una considerable perspectiva de futur, encara que no sempre se segueixin les seves línies mestres, dirigirà durant molts anys el creixement i l'expansió portbouencs. Quan Botet i Sisó, per exemple, a principis de segle actual, en la coneguda Geografia de la província de Gerona, descriu Portbou, i•ustra l'article amb el mencionat plànol de fet, fins al pla general d'ordenació urbana de principis dels anys seixanta, servirà de base per qualsevol obra urbanística. Com pot observar-se a l'adjunta èòpia, el Portbou edificat segons el plànol de Vila Callol, comprèn en aquells moments, els sectors centre i nord, mentre l'oriental (font del Moro-Ximblar), es troba només parcialment edificat, i el meridional (l'eix del camí de l'Estació), en els inicis. Tant és així que en aquests dos darrers sectors; al marge de les línies de futurs carrers traçades sobre el plànol, el sòl segueix apareixent més rústic que urbà i els camps o vinyes, camins i córrecs dominen encara un paisatge urbà a mig fer(84).

38Ó PORTBOU, CAPITAL DEL MUNICIPI

EL TRASLLAT DE L'AJUNTAMENT A PORTBOU I ELS ESVALOTS DE COLERA El creixement de Portbou havia estat tan ràpid que, cosa comprensible si tenim en compte els escassos recursos de les administracions públiques d'an- tany, els serveis elementals, indispensables a tot centre de la seva categoria o bé mancaven o estaven a mig fer. D'aquesta manera, ja en funcionament la línia fèrria a França, la nova població mancava de local per escoles, d'església i cementiri, d'aigua corrent, etc. Encara l'any 1888, forces vives de la població –en aquest moment, gent relacionada amb la duana( 85)– s'han de fer càrrec de pagar una part de l'arrendament de la casa que servia de caserna per la Guàrdia Civil, a fi d'evitar que aquesta abandonés la vila. Venia a agreujar la situació el fet que la capitalitat del municipi es trobés situada a Colera, fins llavors un poble de pagesos i pescadors que, segons els portbouencs, reunia poques condicions per assumir aquella funció. El reconeixement de la importància de Portbou, no sols pel cada dia més nombrós nombre de persones que hi moraven, sinó pel paper que exercia dintre el comerç internacional, no podia deixar d'imposar-se, encara que fos amb retard. Les gestions i pressions realitzades per separar-se del municipi colerenc venien de lluny. Una de les primeres notícies que tenim del moviment seces- sionista és la campanya portada a cap, almenys des de l'any 1880, pel periòdic local El Eco de Portbou("), replicat, des de l'octubre del mateix any, per La Voz de Culera(") que, segons un co•ega figuerenc( 88), "parece que su única misión es la de oponerse a la camparia que hace tiempo sostiene El Eco de Port Bou pidiendo la separación de ambos pueblos". No sabem fins quan durà la polèmica, però la realitat és que el mes de setembre de l'any següent, el periòdic portbouenc deixà de publicar-se(89). A part la campanya de premsa, coneixem també les portades a cap en forma de peticions firmades pels veïns de la nova vila i dirigides a les autoritats superiors. La més efectiva seria probablement l'enviada al Governador civil de Girona el mes d'abril del mateix any de la concessió de la capitalitat, el 1885, i que ve reforçada per una de posterior en què es manifesten en el mateix sentit dinou portbouencs que s'excusen per no saber firmar( 90). També ara el que es demana, més que la transferència de la capitalitat és "la segrega- ción de este pueblo del distrito municipal de San Miguel de Culera". Però el que s'ordenà des de Girona no fou la segregació, sinó el manteniment de la unitat geogràfica i administrativa del municipi, concedint ara la capitalitat a Portbou. L'esdeveniment tingué efecte el 24 de maig de 1885,-no sense que el dia abans tinguessin lloc a Colera violents aldarulls. Segons el periòdic gironí "La Lucha"( 90, els fets es desenrotllaren de la següent manera: "Hace algún tiempo... la Diputación acordó declarar a Portbou capital de distrito municipal en sustitución de San Miguel de Culera, que lo venía siendo. Este acuerdo, que no sentó bien al vecindario de este pueblo, no habia podido tener cumplimiento porque los de San Miguel de Culera, si bien no desobedecían, no llevaban a cabo las órdenes de la superioridad. Ignoramos lo que habth sucedido desde entonces hasta el pasado säbado... pero a juzgar por las noticias particulares y las que ha sabido un apreciable colega local, resulta que el último sãbado se presentaron en San Miguel de Culera, dos Inspectores a eso de las cuatro de la tarde, con tres

381 guardias civiles, con encargo de llevarse a Port-bou todos los documentos de la secretaría del Ayuntamiento. Saberlo el vecindario y amotinarse, todo fue obra de un momento y dirigiéndose a la casa Capitular un numeroso grupo compuesto en su mayoría de "sexo débil" y nirios y viendo•que sus gritos para que se abrieran las puertas eran inútiles, desoyendo las amonestaciones de la Guardia Civil, que estaba dentro del edificio con el secretario, se abalan- zaron los hombres a los balcones y un fuerte grupo a la puerta, consiguiendo abrir esta violentamente y entrar. Lo que sucedió dentro es fàcil de adivinar, sabiendo que los amotinados desarmaron a la Guardia Civil, destrozaron cuanto quisieron y echaron por las ventanas muebles, papeles y expedientes, que fueron conducidos a un sitio denominado "La Riera" y allí, en medio de los gritos y algazaras, fueron pasto de las llamas... Llegada a Port-bou la noticia de lo que ocurria, el Jefe de carabineros dispuso saliera para San Miguel una sección de la fuerza a sus órdenes, la cual al llegar y encontrar al Alcalde, que no se había dejado ver en todo el tiempo que duraba aquel escàndalo, se dirigió a "La Riera" y vió que todo ardía, sin poder salvarse un solo papel, volviéndose a eso de las ocho de la noche...". El dia següent, el periòdic gironí rectificava, en part, i completava les notícies anteriors amb la següent informació. "Hemos de rectificar algunos conceptos por nosotros vertidos... De nuestros informes, aquellas autoridades locales no obraron con mucha sinceridad, pues sin esperar la contestación a la consulta que tenían hecha a la superioridad, llevaron a efecto o quisieron llevarlo, el traslado de la documentación. Cuando tal cosa se propusieron, había en San Miguel dos Inspectores de orden público, tres Guardias civiles, dos Agentes de orden público y tres carabineros y en cuanto la campana tocó a somatén y el pueblo se alborotó, solo se vieron a los Guardias civiles... quizà por dedicarse los demàs a calmar los ànimos fuera de la casa capitular. Los amotinados arrebataron la documentación y la llevaron a casa del Sr. Juez Municipal; no sabemos lo que el Juez haría o diría, pero lo cierto es que de allí se la volvieron a llevar procediendo a la quema. Algo dudosa sería la conducta de aquel funcionario cuando el Juzgado del distrito ha dictado auto de prisión y lo ha trasladado a la càrcel de Figueras juntamente con los demàs procesados. E1 Alcalde estaba en la casa capitular cuando los sucesos, pero se nos dice que no ejerció su natural influencia con la energia que las circunstancias requerian. No fueron desarmados los Guardias civiles, que dieron prueba de una paciencia a toda prueba; lo que sucedió es que forcejeando el cabo con los amotinados, éstos doblaron la bayoneta...". E1 conflicte promogut pel trasllat i el consegüent afrontament entre els pobles de Portbou i Colera portà cua i es perllongà durant força temps. Poc després dels avalots, el mateix governador civil de Girona visità Portbou(92) i encara durant tot el mes de juliol següent la premsa es fa ressò de l'eferves- cència popular(93).

382 UNA NOVA, VILA EMPORDANESA DEL VUIT-CENTS Amb una població de prop de dues mil ànimes i un nucli urbà de nova construcció, cín destacaven imposants edificis singulars, com el complex esta- ció-duana, la bella i esvelta església neogòtica parroquial o la baluerna de la casa dels ferroviaris, el recent atorgament de la capitalitat del municipi convertia Portbou en una vila que podia posar-se al costat de les viles empordaneses tradicionals, com la Jonquera (a la que acabava de desbancar en les funcions de tràfec duaner), Peralada, Castelló d'Empúries, Roses o l'Escala. I, com a tal, ens la descriu la Guía de Figueras y Pueblos del Ampurdem, de Noguer i Bosc, ja mencionada, corresponent a l'any 1888: "En el transcurso de los últimos diez arios se ha formado este pueblo, en el que habitan hoy un regular número de famílias y en el que se han levan- tado elegantes y espaciosos edificios, a pesar de su costosa construcción por las dificultades que ofrece el montarioso terreno... Entre sus edificios nota- bles pueden citarse la Aduana, la casa que sirve de morada a los empleados de la línea y, sobre todo, la Iglesia, construida por orden del Director gerente de la compariía de ferrocarriles, D. Claudio Planàs...". A) EL GOVERN MUNICIPAL La primera acta municipal del nou Ajuntament que, per no disposar de local propi, hagué de reunir-se en un de manllevat, comença així: "En el pueblo de Portbou, a 24 de mayo de 1885, reunidos los seriores concejales del margen, bajo la presidencia de D. Manuel Gil Domínguez, Delegado especial del Gobierno en Figueras, y del Gobernador de la Provincia para el efecto de la traslación de la capitalidad del ayuntamiento de San Miguel de Culera a este pueblo, se verificó el acta de dicha trasla- ción. Como consecuencia de la misma se dejan en estas casas consistoriales el sello de la Alcaldia, las insignias de concejal y dos manojos de llaves de laza- retos; acordåndose que tan pronto como lleguen los muebles que pertenecían a la Casa Consistorial de Culera y que se han salvado de los desórdenes de ayer tarde, seran colocados en esta Casa Consistorial. Asimismo contó el dinero que de fondos municipales tenían en su poder el depositario actual y su antecesor, resultando que en junto presentaron setecientas once pesetas y tres céntimos, las cuales se les volvieron a entregar para su custodia por carecer el Ayuntamiento de las arcas que la Ley previene(94)". E1 nou alcalde era Josep Gratacós, els tinents d'alcalde Pere Guanter i Josep Domènech, el síndic, Baldiri Vilar i els consellers: Ignasi Pujadas, Baldiri Lagresa i Joan Iglésies. Com acabem de dir, l'Ajuntament no disposava de local propi, sinó que havia d'anar a lloguer, si bé des dels primers dies de la seva constitució ja es parla de "...refundir en un solo edificio el local destinado a Casa Consistorial, la casa habitación del Maestro de y el local para la Escuela..." aquest projecte no es realitzarà fins als anys 1912-13. El treball del consistori es distribuïa en tres comissions permanents: a) la de "Hacienda, presupuestos y cuentas", integrada per tres regidors; b) la de "Policia urbana y rural y construcciones", formada per dòs; c) i la "Almotaceria (mercats, etc.), Sanidad y Matadero", amb altres tres regidors. Perquè podem fer-nos càrrec dels mitjans econòmics amb què podia comptar l'Ajuntament per executar la seva missió, recordem que el primer pressupost que es va elaborar, corresponent a l'any econòmic 1885-1886, suma 14.781 ptes. de despeses, destacant entre les principals partides, les

383 PORT-ROU VIsta ra,-131 v Café del G obo

La riera de Portbou i t l que fou, els anys vuitanta, el Passeig d'Alfons XII. (Arxiu Fajoll. dedicades al que podríem anomenar infrastructura i personal (edificis, funcionaris, etc.), amb 4.964 ptes., la "instrucción pública", amb 2.893 ptes., la "policia urbana y rural", amb 2.775 ptes. i la contribució a les administracions superiors o "cargas y contingente provincial", 2.578 ptes.("). Malgrat que és difícil comparar el valor d'aquelles pessetes amb les actuals(), salta a la vista que amb els anteriors pressupostos es podia fer molt poca cosa. No hem d'estranyar, doncs, que les finances municipals anessin de mal a pitjor fins al punt que el governador civil ha d'ordenar al consistori de 1890, la consignació en el pressupost d'aquest any de tres partides corresponents a dèbits endarrerits que sumen més de 18.000 ptes. L'Ajuntament portbouenc no té més remei que apujar els impostos municipals establint "un moderado arbitrio sobre el consumo de las especier no comprendidas en la tarifa general" d'aquesta manera, anar cobrint el dèficit en el termini de cinc anys(97). Durant el segon quinquenni dels anys vuitanta i des del moment en què Portbou esdevé cap del municipi, la vila es troba governada per consistoris que podríem anomenar, des del punt de vista ideològic, conservadors. Des del primer de gener de 1890 puja un nou ajuntament("), presidit per l'agent de duana –grup social que ara "talla el bacallà"– José Herrero i de caràcter progressista, concepció política que serà la dominant d'ara endavant. Les primeres mostres de la virada són, durant el mateix any en què el nou consistori pren possessió, el refús de la invitació rectoral per assistir corporativa- ment als oficis i processó de Corpus, així com, quelcom més tard, el canvi de nom de certs carrers: d'aquesta manera, el "Paseo de Alfonso XII" es dirà ara "Paseo de Espartero"; el "Paseo Moradillo", "Paseo Morayta" (nom del maçó que, durant molts anys, fou el Gran Mestre del Gran Orient Espanyol); el carrer d'Isabel II passarà a anomenar-se de Ruiz Zorrilla i la plaça nova, "Plaza de Emilio Castelar"(99).

384 B) ELS SERVEIS URBANS: PROBLEMES I REALITATS Acabem de veure el muntant del pressupost corresponent a l'exercici 1885-1886, afegint que els dels anys immediatament posteriors no eren gaire diferents, i encara que fem les corresponents correccions inflacionàries, és evident que se situen a considerable distància dels actuals. Així i tot, els contribuents no deixaven de queixar-se, de manera especial contra l'impo- pular impost de consumom, malgrat que u dels alcaldes assegurés que a Portbou "hay mucha riqueza oculta" (101>. Diguin el que vulguin uns i altres, tenim proves manifestes que els diners de les arques municipals no arribaven ni per les necessitats més peremptò- ries. Per exemple, el fet que l'Ajuntament no pugui disposar de local propi o que les escoles públiques s'haguessin d'albergar, malgrat les contínues queixes del mestre, en edificis inadequats; o bé, que per no poder pagar l'arrendament de la casa que serveix de caserna a la Guàrdia Civil, hagi d'ésser una comissió de les forces vives de la vila la que' carregui amb aquella obligació, sota l'amenaça que les citades forces podrien abandonar Portbou. Es natural, doncs, que els serveis municipals es redueixin als mínims indispensables per, almenys, donar fe de l'existència d'una administració pública. 1. Comencem pels funcionaris, que eren pocs i amb sous esquifits. Com s'esdevenia a tots els ajuntaments anteriors a l'actual democràcia, els edils no cobraven i sols percebien dietes de desplaçament per assumptes de llurs càrrecs. El més ben pagat era el secretari, que cobrava 249,75 pessetes el trimestre, seguit de l'agutzil, amb 150, l'inspector veterinari, amb 87,50, i el "sereno", amb només 25 ptes.(102) Recordem també que, per aquests anys, eren els ajuntaments els que havien de subvenir les despeses de l'ensenyament elemental, pagant sou i habitatge als mestres i aportant el local de les escoles. 2. La neteja dels carrers i places era un dels altres serveis del municipi, que pagava un escombriaire per recollir les escombraries i fer neteja general de les citades vies urbanes cada dissabte... Els altres dies aquesta feina corresponia als veïns, cada un dels quals tenia obligació d'escombrar i regar el tros de carrer corresponent a la seva façana( 1 °3). Només amb motiu de la festa major l'Ajuntament curava de fer una neteja general de la població(104). També competia a l'Ajuntament l'enllumenat públic. Tenim notícia de la seva existència des de l'any 1886 en què de novembre s'inaugura l'en- cesa de setze fanals de petroli que, l'any següent, s'augmenten en cinc més i el 1890 amb dos altres que el senyor Planàs col .loca, mantenint-los de la seva butxaca, davant de les cases que portaven el seu nom. De moment és el "sereno" qui té cura de l'entreteniment de tots ellso°5). A Colera, en canvi, l'enllumenat públic arriba quelcom més tard, a l'octubre del 88 i només amb quatre fanalso°6). Un servei necessari a les viles de la categoria de Portbou, donada la dificultat de comunicacions per acudir ràpidament d'altres llocs, era el de bombers. Durant els anys vuitanta només tenim notícia d'una sollicitud de varis veïns a l'Ajuntament demanant que aquest "coadyuve a la formación de una sección de bomberos". No consta en les actes municipals, però, que aquesta iniciativa es portés a capo°7). 3. No podia mancar tampoc el manteniment d'un escorxador i d'una presó.

385 Portbou des de l'estació. (Arxiu Fajoll.

Referent a l'escorxador públic existia des dels primers temps, un edifici provisional situat entre el final del passeig d'Alfons XII i el final del carrer de Cervera. Fins el 1893 no se'n projecta un altre, emplaçat al costat de l'anterior, però més cap al nord; era de considerables proporcions i entrà en servei l'any següent'"). La presó no es trobava a Portbou sinó a Colera més que per ús de les poblacions que integraven el municipi, en general de tarannà pacífic, la seva existència es justificava pels nombrosos transeünts que desfilaven pel complex estació-duana. Als llibres d'Actes Municipals troben vàries referències, entre elles el pagament efectuat al metge facultatiu "por socorro a los presos"109). Fins a començaments de la dècada dels noranta Portbou no podrà disposar d'un edifici a la pròpia població que servís de presó, i al mateix temps, "para dar albergue a los pobres transeuntes que pernoctan en esta localidad...". El local és de propietat privada (i per això se n'ha de pagar arrendament), trobant-se situat al carrer del Port"". 4. El cementiri de Portbou és un cas a part. Els primers temps del ferrocarril el director-gerent de la companyia ferroviària, senyor Planàs, en manà construir un de nou, en el mateix lloc on es localitza l'actual, però per ús exclusiu dels empleats del tren. Els altres portbouencs, quan morien, eren portats a enterrar al cementiri de Colera. Així succeïa pels que eren catòlics, ja que els anomenats "libre pensadores, masones y otras sectas de esta localidad" –com es titulen ells mateixos en una instància dirigida a les autoritats locals– mancaven de lloc per enterrar llurs difunts"'". Aquesta situació perdurà fins que dos membres de la maçoneria portbouenca construïren pel seu compte un cementiri neutre a Colera, al costat de l'església.

386 Per què Portbou pogués disposar d'un cementiri municipal propi, s'en- carregà, l'any 1899, al conegut arquitecte municipal Vila Callol un projecte que situava la necròpolis al paratge de "Coma Morisca"; però el projecte no arribà a posar-se en pràctica. De fet, fins més endavant i després de prèvies negociacions amb el senyor Planàs, no s'adquirí el cementiri privat d'aquest influent personatge, convertint-lo en municipal. Junt a aquest, que només era pels catòlics, no tardà a construir-se'n un altre, per part també de l'Ajunta- ment –recordem les tendències esquerranes dels edils portbouencs– que es titularà "cementiri neutre", i el projecte del qual data de 1896012). C) L'ENSENYAMENT Durant els anys vuitanta existiren a Portbou escoles públiques i escoles privades013). L'escola pública no tenia edifici propi i havia d'allotjar-se en locals de persones particulars a les quals l'Ajuntament pagava lloguer. Devien ésser locals de precàries condicions, ja que el mestre se'n queixa sovint, especialment de la reduïda cabuda. Actuava com a escola unitària durant la segona meitat de la dècada, hi assistien una vuitantena d'alumnes( 14), nombre totalment excessiu per un sol professor; per aquesta causa el mestre demana, amb tota la raó, que se li nombri un ajudant. Excepte els més pobres, els altres alumnes havien de pagar una quota mensualo ' 5). Cada setembre tenien lloc exàmens públics, almenys des de l'any 1889, en què el mestre ho sol•licita a l'Ajuntament, i els millors alumnes hi eren premiats(16). Existia també una escola pública de nenes, almenys des dels anys noran- tao '7). Donada la precarietat dels locals escolars i malgrat la penúria de les arques municipals, l'Ajuntament comana, l'any 1888, un primer projecte d'escoles que haurien d'emplaçar-se en el lloc on havia estat situat el primer escorxador, projecte que, com el del cementiri de "Coma Morisca", tampoc es portà a terme ' 8). Com podem comprovar, l'Ajuntament, per projectes no quedava. Hem d'arribar als anys 1909-1912, amb la construcció del nou edifici de l'Ajuntament, perquè en el mateix s'habiliti una part per escoles públiques, precisament la part que en el projecte original anava destinada a habitatges per als mestres. Entre les escoles privades, n'existia una de les anomenades laiques, mantinguda per la lògia maçònia 1oca1w9). Més endavant, les més concorregudes seran les religioses que, aquí com a la Jonquera, i degut a la proximitat a la frontera, quan es produí l'expulsió de les ordes de França, s'hi vingueren a refugiar. A Portbou s'establiren dues comunitats dedicades a l'ensenyament de les noies i una altra de mixta.

387 ELS PORTBOUENCS

1. LES MENTALITATS. Les diferències respecte a l'origen, evolució, i estructura social, suara estudiades, entre Portbou i les altres viles empordaneses, es donen també en les mentalitats de llurs habitants. Enfront del caràcter més aviat tradicionalista i conservador de les viles de base agrària, com Castelló d'Empúries o Peralada, Portbou se situa dintre del grup de les viles progressistes-republicanes de les franges litoral i fronterera empordaneses. Existeix també, és clar, un fort substracte tradicional, representat, des del punt de vista ideològic sobretot, per la religió catòlica, professada, amb més o menys integritat, per bona part de la població portbouenca que, excepte la minoria d'heterodoxos, seguia complint amb les cerimònies bàsiques del baptisme, primera comunió, matrimoni canònic i enterrament religiós. Però el que destaca de la vila estudiada és la influència social i política del grup local d'heterodoxos, qualificat per ells mateixos, com hem vist, de lliure-pensadors, maçons i "otras sectas"( 120). L'existència i activitats d'una lògia maçònica a Portbou, ja durant els anys vuitanta, es troba ben documentada, a part de les notícies que es donen en el llibre recent de Sànchez Ferré sobre la maçoneria a Catalunya o 20, en les mateixes actes municipals. En elles els maçons apareixen com un grup emprenedor que, des dels primers moments, i sota l'etiqueta col.lectiva mencionada de "libre pensadores, masones y otras sectas", no es cansa de demanar un cementiri neutre per poder enterrar llurs morts. Més tard, des de l'any 1890, en què notoris maçons entren a formar part de l'Ajuntament com a regidors, dirigint-se amb ampul .losa simbologia al dit consistori per oferir el seu recolzament a la celebració de la Festa Major( 1n), o felicitant-lo per coses aparentment tan poc maçòniques com "el celo con que se persigue la espedi- ción de carnes nocivas"(123). Segons Sánchez Ferré o24), ja abans, en ocasió de la festa del centenari de Carles III, a més de repartir "bons de pa i carn als pobres de la localitat... van organitzar cercaviles, focs d'artifici, enlairament de globus, balls i teatre". La seva influència arribaria al màxim en la dècada dels noranta i des del mateix any 1890 en què, com hem vist, assoleixen dirigir l'Ajuntament, fet que comuniquen a llurs superiors amb les següents paraules: "...Hemos ganado las elecciones municipales y el ayuntamiento se compone en su mayoría de masones, siendo alcalde nuestro hermano José Herrero..."( 1 25). És més, inclús el jutge en aquests moments, forma part de la societat, que arribà a disposar d'un alberg per acollir els maçons que viatjaven( 1 26). No coneixem el nombre de maçons, però si que disposem d'una dada que ens mostra llur proporció dintre la població total: es troba a l'expedient que s'envia a Girona l'any 1896, per sol .licitar permís governatiu de cons- trucció d'un cementiri neutre a Portbou; en ell s'adjunta un certificat del registre civil de Colera on es fa constar que "...en el decenio que precede se ha dado sepultura en el cementerio neutro de aquel pueblo a 28 cadåveres de ambos sexos y edades... ,(127). 2. LA VIDA COL.LECTIVA. L'estructura social de la població portbouenca, així com la concentració de la gent en un nucli urbà sense amb prou feines població dispersa, afavoria l'existència d'una intensa i variada vida de relació, manifestada en la proliferació de societats i cafès 028), de sales d'espec- tacles o de festes i celebracions commemoratives.

388 La Platja. (Arxiu Bernils).

Coneixem la presència de diferents societats de "socorros y de recreo del pueblo", freqüents, per altra part, en els nostres pobles. A Portbou hem iden- tificat la cooperativa "La Económica", que devia ésser de les més importants""', i el "Casino Comercial""). També l'existència d'almenys un teatre i una sala de ball13 ". El teatre portava el nom de "El Buen Retiro"""), que ens recorda el madrileny de la mateixa denominació, i estava situat en el carrer del seu nom i el de Méndez Núfiez, zona que per trobar-s'hi també altres establiments públics (cafès, etc.) apareixia com una de les més concor- regudes133'. Encara que sigui una mica posterior al període que estudiem, és interessant la notícia que ens aporta el periòdic figuerenc El Ampurdanés, sobre l'actuació a Portbou de la "Compahía Castellana y Catalana" de Na Concepció Ferrer, amb el drama de Dicenta "Juan José", llavors de moda(l34'. El capítol de festes se centrava sobretot en la festa major, que es celebrava la diada de Reis. L'any 1889 un grup de 129 veïns sol•liciten la seva traslació al dia de Sant Jaume, encara que mantenint també l'anterior, que restaria com la festa petita 135). La demanda fou atesa per les autoritats des d'aquell any, la festa grossa de Portbou se celebra el 25 de juliol. La festa major corresponent a l'any 1890 sembla especialment 11dida: es nomena una comissió per organitzar-la que, entre altres acords, estableix una durada de tres dies i so•icita de la companyia del ferrocarril que faci, amb aquest motiu, descomptes als viatgers que hi acudeixin. Així mateix s'acorda fer un donatiu de 125 ptes. per als pobres 0361 que, l'any següent, s'amplia amb el repartiment gratis d'un bocoi de vi, regal d'un veí de la vila. D'aquest any tenim notícies de l'alçament d'un envelat. entre la Riera i la plaça del Mar,137).

389 A part de la festa major que, com en els altres pobles significava, ales- hores, una autèntica efemèrides, Portbou celebrava no solament les festes corrents de l'època, com els carnestoltes (inclús amb cavalcada)( 1 ") sinó d'altres de singulars, més pròpies de les ciutats que dels pobles de la categoria de Portbou, com la mencionada commemoració del centenari de Carles III o les recepcions anuals que oferia a les autoritats i a les forces vives el vicecònsul francès"). Animava aquesta vida co•ectiva l'aparició periòdica de revistes locals que, si hem de jutjar per llur contingut i extensió o per llur escassa durada, exerciren una limitada influència però que, pel sol fet d'existir eren ja una mostra de les inquietuds intel•ectuals d'almenys un cert sector de la vila. Més que per via directa les coneixem per citacions que en fan alguns co•egues de l'època. Per ordre cronològic el primer és El Eco de Portbou, destinat en bona mesura a defensar la independència administrativa de Portbou respecte a Colera. Més endavant, precisament l'any de la transfe- rència de la capitalitat del municipi, tenim notícia de la vida d'un altre, La Opinión, si bé no en sabem res més que el nom o 4°). E1 darrer conegut és el Pirineo Oriental que, com veurem de seguida, el descobrim per una citació a les actes municipals amb motiu de la denúncia que fa sobre la presència de "cases de mancebia" a Portbou040. Qüestió marginal de la vida col•ectiva pel seu rebuig al mateix temps, per la seva tàcita admissió, és com acabem de veure, l'existència a Portbou de cases de prostitució. Comencem a tenir notícies, a finals de la dècada, d'un local situat als afores, en el paratge de la "font del Ferro". Com que ro es troba dins el nucli urbà, l'Ajuntament, organisme amb atribucions per actuar, es limita a fer memòria al propietari del negoci de so•licitar la legalització(142). En situació legal diferent es troben les altres cases de dintre el casc urbà que són denunciades pel periòdic local "Pirineo Oriental"; en aquest cas l'Ajuntament no té més remei que prohibir-les(l43). Que la vida alegre de Portbou, durant aquests anys, deuria ésser plural i abundant, ho confirma l'aparició també d'un cafè de senyoretes, denunciat per vàries veïnes del carrer de la Plaça. Les veïnes no solament culpen al cafeter de tenir l'establiment "...servido por mujeres... sinó que en el mismo tienen lugar todos los días grandes escthidalos y orgías que duran hasta la madrugada y convierten la expresada calle en teatro de escenas poco edifi- cantes y que por dicha causa no pueden conciliar el sumo por la noche...". Davant d'aquestes greus a•dAacions no ens estranyarà que l'Ajuntament, per més liberal que fos, commini al propietari perquè tanqui el local en el termini de tres dieso 44). 3. EL CABÀS DE LA COMPRA. Dintre el sector terciari, el comerç representava el contrapès de les funcions derivades del complex estació- duana, preponderants en la vida econòmica portbouenca. No obstant la fama d'ésser una població carao 45), a Portbou les botigues eren nombroses, com ho sembla confirmar el considerable nombre de "dependientes de comercio" que figuren en les relacions de cèdules personals, i encara que comptessin amb clientela forastera, la major part de llurs parroquians eren del propi municipi. N'hi havia de totes classes i solien exposar, potser per atraure els transeünts, llurs mercaderies a les voravies. A més dels comerços permanents, Portbou disposava de mercat diari. Els primers anys els venedors de verdures, fruites i llegums se situaven a la plaça del Mercat fins a 2/4 de 8 del matí i després es traslladaven a la plaça del Pou, on es trobaven amb els venedors de peix i carn frescos.

390 A finals de la dècada les coses canvien i des de juny de 1889 s'ordena que la plaça Major sigui "...el único sitio de venta para verduras, pescados, carnes frescas y de gallina, frutas y legumbres secas, así corro para situarse los vendedores ambulantes...". La competència d'aquests venedors ambulants originà les queixes dels botiguers per això, l'Ajuntament, intentant harmo- nitzar els interessos d'uns i d'altres, estableix, un any després, una nova normativa sobre localització del mercat, de la següent manera: a) "Los vendedores ambulantes de tejidos, calzados, efectos de punto, bisuterias, loza, vidrios, ropas hechas, juguetes, y objetos de hojalata, se situaran en adelante, en la plaza Mayor...". b) "Los vendedores ambulantes de verduras, frutas, etc. se situaran en las cercanías de la plaza del Pozo...". 4. EL PORTBOU ANECDÒTIC. Encara que aparegués com una població moderna i amb pretensions de ciutadejar, Portbou mantenia certs trets que recordaven l'origen pobletà i agropecuari. Vora la platja encara podien veure's algunes embarcacions de pesca, entre les que saltava la mainada tot jugant al costat de les quals les dones dels pocs pescadors que restaven, reparaven les xarxes(145). La platja no servia solament per varar les embarcacions de pesca, sinó també "...para esparcimiento... de la inmensa mayoria" [dels portbouencs] "...bariåndose en sus aguas, hombres, mujeres y nirios". Per ordenar aquest gairebé únic lloc d'esbargiment en una població sense zones verdes, l'Ajunta- ment que se les dóna d'avançat, publica un ban que faria riure als progressistes d'avui. En ell, a més de la prohibició de banyar-se "...sin ir los hombres cubiertos con taparrabos a lo menos, y las mujeres de manera que no ofendan a la moral... procurando en lo posible desnudarse y vestirse en las barracas que al efecto se construyen apartadas de la vista de los demàs" no es deixa estar junts a homes i dones; es més, preveient i avantçant-se a l'eterna pica- resca llatina, interdeix "...a los hombres acercarse nadando al sitio serialado para bariarse las mujeres, a menor distancia de diez metros...". Ben a prop, mosses i criades seguien rentant la roba a la riera, malgrat que s'hagués convertit en receptora del clavegueram urbà o46). Tanmateix les riades periòdiques de primavera i tardor s'encarregaven de netejar-la de tant en tant, si bé a vegades es passaven de ratlla. Així s'esdevingué la nit del 4 al 5 de gener de 1890, en què l'aigua de la Riera inundà diferents carrers, enderrocà la paret que la cenyia en el tram final i obligà a les autoritats a passar la nit dirigint els treballs de contenció047).

391 NOTES

(1) Poden veure's: el llibre "La Jonquera" ("Quaderns de la Revista de Girona"), Girona Dipu- tació de Girona-Caixa de Girona, a 1990, 1 vol. 96 pàgs. així com les monografies publicades en el "Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos" corresponents als anys 1983, 1984, 1985, 1986 i 1989. (2) Una corroboració d'aquest manca de documentació municipal anterior a 1885, la tenim en la següent cita del Llibre d'Actes de l'Ajuntament de Portbou, corresponent al 23 de març de 1890: "corro quiera que por no existir documentos ningunos en el archiv o municipal de aquella época por haber sido quemado en la tarde del dia 23 de mayo de 1885...". (3) Zeller, W.: "Etude phytosociologique du chene-liège en Catalogne", Zaragoza, 1959, 1 vol. 194 pàgs. Que la vegetació d'alzines seria important, inclús en els anys en què Portbou inicia l'arran- cada, ho demostra el fet que encara poc abans de l'arribada del ferrocarril a la muntanya de Portbou s'hi carbonejava, com es descriu en el següent text: "Francisco Colom y Duran, residente en Llansà, carbonero, vecino de Figueras... da poder a D. Florentino Rusté y Puchol, "Investigador de bienes Nacionales... para que en mi nombre pueda vender cualesquiera partidas de carbón... que junto con otro socio, està explotando en la montaria del pueblo de Portbou..." (Arx. Prot. de Figueres; notaria de Llançà, notari J. Majuelo, 12 agost 1866). (4) Encara l'any 1892, a través del Llibre d'Actes municipal, tenim notícia de la matança de quaranta guilles, portada a cap per dos germans dedicats "a la persecución de las zorras existentes en el término municipal...". A conseqüència d'aquesta gesta se'ls nomena "guardias municipales para la persecución y destrucción de los animales feroces, zorras y otros de semejante índole dariina..." (23 agost 1892). (5) Montsalvatje i Fossas, Fco. J.: "Noticias históricas del condado de Besalú", vol. XII, pàg. 400. Aquests primers habitants serien "Garunda, filia Castilionis Toroni, condam, de Portibouis, parrochie Sancti Michaelis de Colera". El document és de 24 nov. de 1336. (6) Baig Aleu, M.: "La fundació de la vila de Sant Miquel de Colera", en "AIEE", Figueres, a 1987, vol. XX, pàgs. 229-274. (6b) Ja acabada aquesta monografia i a punt d'ésser lliurada a la impremta, hem tingut coneixement de l'aparició de l'interessant llibre de Joan Gubert "Portbou, segle XIX", d'on treiem les dades exposades sobre la colonització de l'abat Rocabruna. (7) En el document de venda, a causa d'expropiació forçosa, que Joan de Budallés i Deop subs- criu amb la "Sociedad de los Ferrocarriles de Barcelona, Gerona, Figueras hasta la frontera de Francia" d'un tros de "tierra yerma" de 3.662 m 2, es puntualitza que "es parte de una finca de igual clase denominada Montana de Portbou, de cabida unas cuatro mil vesanas, que linda al norte y este con la línea divisoria entre Espasa y Francia; al sur con terrenos de la indicada Montana propios de los sucesores de D. Miguel Germen, José Ribera, Juan Ribera, Tomàs Xirau, José Casp. Jacinto Casp, Juan Rovira y algunos otros cuyos nombres se ignoran; al oeste con la línea divisoria de los términos de San Miguel de Culera y Port- bou..." (Arx. Prot. de Figueres; not. J.P. Cariellas, 19 desembre 1864). En la consulta dels citats protocols hem trobat per la vall de Garbet, l'existència d'un personatge que, de manera semblant a les famílies Ferran, per la vall de Colera, o Budallés, per la de Portbou, actua com a propietari directe de bona part de les terres d'aquella, cobrant censos, pensions, etc.: es tracta del senyor Baltasar de Cremadells. (8) Baig Aleu, M.: op. cit. (9) Arx. de Prot. de Figueres. (10) Les dades demogràfiques anteriors a aquest Nomenclàtor de 1863, no especifiquen res sobre Portbou, ja que donen de manera global la població del municipi de Sant Miquel de Colera. Les primeres que disposem corresponen al cens de Floridablanca, de 1787, que li atorguen 228 habitants. De principis del segle següent podem comptar amb el padró de 1833, que suma 559 hab. El dit padró és interessant, a més, per donar-nos una distribució de la població en edats, indicar-nos las "casas sujetas a contribución", (que son dues: "una tienda de abaceria" i una "posada pública"), puntualitzar el nombre de "vecinos" i finalment recordar-nos que la població l'any anterior era de 547 hab. En quant a Madoz es limita a dir que Portbou és un "caserio en la provincia y diócesis de Gerona, partido judicial de Figueras, audiencia territorial C. g. de Barcelona y ayuntamiento de San Miguel de Culera, de cuyo lugar depende en todo; se halla situado en la costa del Mediterràneo, en las faldas de uno de los montes Pirineos del cual toma su nombre: consta de 12 casas y 6 cabarias". ("Diccionario estadístico-histórico de Esparsa y sus pose- siones de Ultramar", Madrid 1849).

392 (11) Noguer y Poch, R.: "Guia de Figueras y Pueblos del Ampurdàn", Figueras, a. 1888. (12) Botet i Sisó, J.: "Provincia de Gerona", pàg. 531, en la "Geografia General de Catalunya" de Carreras Candi, Ed. Alberto Martín, s.d. (13) Vegis Bernils Mach, J.M.: "Cent anys de ferrocarril a Figueres" en "AIEE", n.° 12, a. 1977, pàgs. 11-130. L'ordre de concessió es publicà a la "Gazeta de Madrid" (15 març 1864) i en el "Boletín Oficial de la provincia de Gerona" (18 març 1864). (14) Les escriptures es firmen en el mateix Portbou o a Sant Miquel de Colera i el notari que les fa és Josep Pere Cariellas, de Figueres. (15) Els tretze solars són de reduïda extensió –entre 6 per 8 i 12 per 8 metres– i s'inscriuen amb la finalitat "de construir casa", situant-se gairebé tots ells en el que serà el primer nucli o barri vell portbouenc, al voltant de la Plaça Major. Tots aquests solars són establerts per Joan de Budallés entre el 21 de maig i el 31 d'agost de 1866, ja directament pel propietari o per mitjà del seu sogre Francisco Gumbau. Els beneficiaris, gairebé tots del municipi de Colera, són, per ordre cronològic dels documents de compra: Jaume Calsina Riera, Josep Calsina Clausells (pescador), Benet Cervera Ceririana (pescador), Anton Dalmau Nadal ("bracero"), Jaume Xifreu Goday ("bracero"), Cebrià Xifreu Goday ("bracero"), Domè- nech Monsan ("bracero" de Llinàs), Joan Baltasar Araujo ("bracero"), Miquel Galter Hostalrich (farmacèutic), Rosa Gifreu Homs (vídua), Joan Vilarodona Ribera i Frederic Fàbrega Iglesies (sastre). (16) No disposem de xifres de població del municipi de Colera dels primers anys setanta, sinó només les del cens de 1857 que li atorga 839 habitants, i el de 1877 que n'hi adjudica 1.223 de fet, i sols 1.059 de dret. Sembla plausible atribuir a la totalitat del municipi per l'any 1870, l'esmentada xifra de 900 habitants en aquests moments, les repercusions de les obres ferroviàries serien escasses. (17) Inclús acceptant que la població de Portbou fos més jove, demogràficament parlant, que la del nucli de Colera, ens sembla que, grosso modo, pot acceptar-se la proporció població total/nombre de naixements. (18) Gómez Sanjuan, J.A.: "El ferrocarril de Gerona a la frontera francesa", en "Revista de Girona", n.° 99, 2.° trim. de 1982, i "Trens i estacions", Generalitat de Catalunya, a. 1981. La nova "Compartia de ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia" naixia com a resultat de la fusió de l'anterior companyia concessionària amb la de "Tarragona a Marto- rell y Barcelona". (19) Bernils Mach: op. cit. L'obra de Bernils és la font més segura i extensa sobre l'arribada del ferrocarril a les terres empordaneses. (20) El diari gironí "La Lucha", descriu d'aquesta manera la inauguració del túnel dels Beli- tres: "El dia 10, a la una de la tarde, en la frontera francesa un barreno, disparado por medio de la pila elèctrica, fue la serial que anunció la abertura del túnel de Calice(!) [Belitres], que nos pone en comunicación con Francia. La concurrencia que asistió a presenciar el acto era inmensa, saludando con muestras de indecible entusiasmo la unión de ambas naciones. Ademàs de las personas que indicamos en otro lugar [Capità general del districte, governador civil de la província, etc.] fueron testigos del acto las autoridades francesas y el Consulado de Esparta en Perpiriàn". (21) Una pintoresca descripció de l'arribada del ferrocarril a Portbou la dóna el periòdic gironí "La Lucha", i es troba reproduïda per Bernils Mach, op. cit. pàgs. 68-72. També en el llibre de Castelló Cusí, "Geografia e Historia de Port-Bou" a. 1959, pàgs. 37-38 s'hi troba un reportatge extret del periòdic "La Crónica de Cataluria". (22) "La Ilustración espariola y americana" a. 1878, pàgs. 81 i 87. (23) Per adonar-nos del que significà el ferrocarril en la geografia de les comunicacions, repro- duïm unes dades extretes del llibre "Trens i estacions" (op. cit.): "La màxima capacitat de càrrega d'una carreta de bous era de 400 kg., l'any 1865; un tren de mercaderies, per terme mitjà... en transportava fàcilment 140.000. En una dili- gència no hi cabien més de 12 viatgers; cap a 1870 un tren oferia per terme mitjà una capacitat de 240 places. Finalment, l'any 1835 es realitzava el trajecte Barcelona-Madrid en una setmana i el 1869 aquest mateix trajecte el ferrocarril el recorria en 21 hores 35 minuts...". (24) Botet i Sisó, J.: "De Gerona a Francia" en "Revista de Gerona" tom. II pàgs. 218 i seg. a. 1878. (25) "El Eco Ampurdanés", 11 agost 1878. (26) El nombre de trens diaris, així com llur horari, pot trobar-se en el periòdic figuerenc "El Eco Ampurdanés", si bé referit a Figueres. L'horari correspon al mes de juny de 1878 i s'ex- pressa de la següent manera:

393

"Llegada de trenes en la estación de Figueras: HORA DE MADRID HORA DE FIGUERAS Llegada de Francia 5,25 5,52 1,42 2,08 5,59 6,25 10,53 11,19 Llegada del interior 10,25 10,51 7,33 7,59 2,04 2,30 (27) Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona "Estadístiques de comerç exterior". (28) Quant al moviment detallat de les mercaderies que l'any 1880 passen per la duana de Portbou, mentre en les exportacions hi ha un producte que supera a tots els altres junts, que és el vi, en les importacions no n'hi ha cap que sobresurti de manera destacada, com pot veure's en el següent resum: EXPORTACIONES "Vino común o de pasto" 21.996.150 ptes. corcho en tapones 4.103.028 id. piperia armada 3.201.693 id. ganado lanar 1.520.188 id. pieles de ganado lanar 625.594 id. etc. etc. IMPORTACIONES Tejidos de lana 4.911.620 ptes. lana lavada 2.875.934 id. cueros y pieles sin curtir 1.343.281 id. maquinaria industrial 1.245.113 id. aves vivas y muertas 1.137.143 id. vehículos ferrocarriles 888.000 id. seda hilada 868.230 id. caballos y yeguas 845.775 id. algodón en rama 658.258 id. ganado vacuno 595.700 id. duelas 574.500 id. colores derivados de la hulla 560.700 id. ganado mular 438.400 id. carbonatos alcalinos 408.284 id. etc. etc. id. Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Estadístiques de comerç exterior. Donem les gràcies a l'amic Joaquim Bech de Careda Frigola per la seva ajuda en el subministrament de les anteriors dades. (29) Botet i Sisó, J.: "De Gerona a Francia", en "Revista de Gerona", tom. II, pàg. 207, any 1878. (30) Boletín Oficial de la provincia de Gerona", n.° 34, viernes 28 marzo 1864. (31) Les obres varen començar a mitjans de l'any 1928 per l'enderrocament de la vella estació i la construcció d'un barracó provisional, el mes de juliol. L'edificació de l'estació nova seguí un ritme molt ràpid i a finals d'any es trobava "molt avançada", segons la premsa comarcal. (32) Vegis, per exemple, el que escriu Josep Pla: "...el restaurant de l'estació de Portbou agafà una fama d'elevada qualitat absolutament fonamentada. Fou un establiment ordenat, correcte, d'elements cuinats sense trampa, d'una autenticitat real... E1 que no té dubte és que el restaurant del senyor Granollers a l'estació de Portbou fou el primer d'aquestes terres gironines". ("Escrits empordanesos", pàg. 250, Obres Compl., vol. 38, Ed. Destino, 1977. (33) El periòdic "La Lucha", en la descripció de l'acte inaugural de 1878, ens puntualitza que la tribuna de les autoritats es trobava "frente a las cocheras de la estación". Per altra part, Castelló Cusí, en el seu llibre sobre Portbou, en parlar-nos sobre el trasllat a Girona del taller del ferrocarril, l'any 1914, afegeix que amb ell també se n'anaven "las 30 familias empleadas en el mismo. Ya hemos dicho antes –segueix– que al efectuarse la inauguración del ferrocarril se habian previsto todos sus servicios". (34) "El Eco Ampurdanés", n.° 4, 14 de júlïol 1878. (35) id. id. id. id. id. (36) Arx. Protoc. de Figueres; notaria de Llançà, not. Majuelo 11 abril de 1888. (37) Noguer i Poch: op. cit. (38) Arx. Municipal de. Portbou. Carpeta n.° 49: "Proyecto de un nuevo edificio para escuelas públicas de pkvulos de ambos sexos y habitaciones de los profesores" por José Vila Callol, Maestro de Obras y Director de Caminos". (39) Aquest plànol existeix, en efecte, a l'Arxiu Municipal de Portbou i porta la data de 1888. L'autor és el mateix de l'anterior Memòria, Josep Vila Callol. (40) "Almanaque y guia del Ampurdthi para el ario 1877" ordenado y publicado por Enrique Serra. Ario 1.° (Bibl. "Fages de Climent", Figueres). (41) "El Eco Ampurdanés", 2 març 1879 (Bibl. "Fages de Climent" Figueres). (41b) La cèdula personal consistia, al mateix temps, en un document d'identificació i un tribut de capitació (és a dir, per cap o individu) que afectava a totes les persones de més de catorze anys, singularitzades per cobrar unes rendes o un sou o jornal (encara que fossin uns pocs jornals l'any) o per disposar d'habitatge, propi o arrendat. En restaven exclosos les forces armades, els mendicants, els internats a hospitals, etc., així com la població infantil i juvenil fins els catorze anys. (42) En les estadístiques de tipus fiscal és un factor, aquest, que sempre s'ha de tenir en compte. Els historiadors sabem per experiència que no sempre els documents coincideixen amb la realitat. (43) Una d'aquestes correccions s'aplica a les forces armades, doncs encara que no figurin en la llista de cèdules, coneixem per altres fonts llur nombre aproximat. (44) Hem inclòs dintre un mateix epígraf tant la gent oriünda del nucli urbà de Colera com la de Portbou, per la dificultat en separar de manera efectiva els nascuts en una o altra entitat de població, ja que molts dels que vivien, des d'anys enrere, a Portbou i probablement hi havien nascut, solen fer constar com a lloc d'origen ("naturaleza") en la cèdula, el nom de Colera, municipi del que formà part Portbou fins 1885. (45) La fil•oxera es detecta, com és prou conegut, per primera vegada a la nostra terra empordanesa al poble de Rabós, l'any 1879, però ja els primers anys vuitanta s'ha estès per la major part dels pobles vitícoles de la comarca. (46) Botet i Sisó, en la "Geografia de la provincia de Gerona", de principis de segle actual, senyala una nombrosa població corresponent a les forces armades; així, sobre els carrabiners escriu: "...pera la vigilància [de la duana] hi ha una secció de carrabiners veterans, manats per un primer tinent; pera la de la frontera y la de la costa, hi ha a Port-Bou lloch de carrabiners de la quarta secció de la segona companyia...". (47) La paraula "vila", solia aplicar-se, almenys a la nostra comarca, a aquelles entitats de població intermitges entre els "pobles", de tipus eminentment rural, i les ciutats pròpia- ment dites, com Figueres, la Bisbal, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, etc. Es tracta de nuclis on encara –si exceptuem Portbou– les activitats agropecuàries hi exercien una forta incidència, però on la petita indústria artesana de consum preponderant- ment local (sabaters, ferrers, fusters, paletes, etc.) junt amb uns elementals serveis (professions liberals, fondistes, etc.) els hi atorgaven un cert aire urbà. (48) "El Ampurdanés", n.° 19, 15 agost 1880: "En Port Bou, Borrask Vilanant y otros puntos se ha descubierto la filoxera, con la particularidad que, en algunos de estos puntos, existe de tan antiguo el insecto, que se arrancan las cepas con las manos, sin necesidad de gran esfuerzo ni de instrumento alguno". (49) En la relació de cèdules de 1885, sumen 14 persones. (50) En la relació de cèdules de 1885 sumen 9 persones, a les quals hauríem d'afegir-hi els peons, que segurament s'integren a l'epígraf de "jornaleros" o "braceros"; epígraf que sovint actua com a fons de sac on sospitem que, fins i tot, s'hi poden trobar petits propietaris rurals, tot amb la finalitat de pagar menys. (51) Arx. Mun. de Portbou: carpeta n.° 94: "Proyecto de una nueva calle y plaza nombrada provisionalmente de Gerona..." 1886. (52) L'ex-alumne i amic Barranco, ja gairebé confeccionada aquesta monografia, ens informa de l'existència, a l'arxiu municipal de Portbou, d'expedients d'obres anteriors a 1885. Hem de lamentar que no se'ns hagi permès, en aquests darrers mesos que hem investigat a l'ajuntament portbouenc, accedir directament al mencionat arxiu per poder comprobar personal- ment les esmentades informacions en cas positiu, utilitzar com a font el material arxivat. (53) Arx. Prot. de Figueres; notaria de Llançà, notaria J. Majuelo. Es tracta d'un tros de terra y yermo", de 15 vessanes. A més, una altra referència ens parla d'un solar que, per l'oest, llindava amb la via fèrria, "a ptes José Homs" (l'avi de Sabina). (54) L'oncle Vicens compta també amb una finca de 7 vessanes, que llinda amb el ferrocarril i que, per tant, també resulta beneficiada de l'expansió urbana, com ho prova el fet que, l'agost de 1886, en ven un tros de 728 metres quadrats pel preu de 1.000 ptes. (55) Arx. Prot. de Figueres; notaria de Llançà, notaria J. Majuelo. Per la hipoteca, 5 juny 1886; pels solars, 29 maig del mateix any, i pels 5.395 pams quadrats, 10 gener 1887.

395 (56) Es tracta de Francesc Bonatós, propietari de Banyuls de la Marenda, i Cosme Basco, propietari de Colera, que compren conjuntament a Joan de Budallès, un solar de 40 per 40 pams per 800 ptes. (12 gener 1884) i el revenen poc després (13 agost 1884) per 1.300 ptes. (Arx. Prot. de Figueres; notaria de Llançà, not. J. Majuelo). (57) Budallés i Surribas, que són els que estableixen un major nombre de solars de 12 per 8 metres, coincideixen en senyalar com a preu d'entrada la quantitat d'una pta., i com a cens anual, quatre. Leonor Rubelló, en canvi, cobra una pta. d'entrada i vuit de pensió anual. (58) Arx. Prot. de Figueres; notaria de Llançà, not. J. Majuelo, 17 febrer 1877: "Dicha calle Mayor, antes titulada de la Fuente. (59) Aquestes dades provenen dels protocols del notari de Llançà, J. Majuelo. En quant als notaris figuerencs dels mateixos anys –Antoni de Puig, Josep P. Casellas sobretot, Conte Lacoste, amb prou feines hi hem trobat res de Portbou. (60) Periòdic "El Ampurdanés", n.° 19, diumenge 15 d'agost de 1880 (61) Arx. Prot. de Figueres; notaria de Llançà, not. J. Majuelo, 3 març de 1878. (62) "El Ampurdanés", n.° 103, 26 març de 1882. (63) "Guia de Figueras y pueblos del Ampurdàn comprendidos en su partido judicial" R. Noguer i Bosch, Figueres 1888. (64) Arx. Mun. de Portbou: Llibre d'Actes. (65) Id. id. id. id. id. (66) Id. id. id. id. id. Alguns veïns del carrer de la Font del Moro solliciten que siguin traslladats a un altre lloc "...los corrales del ganado lanar y cabrio situados en dicha calle...". (67) Id. id. id. id. id. Carpeta n.° 49: "Proyecto de reforma de la calle de Mediodia". (68) Id. id. id. id. id. Carpeta n.° 49: "Proyecto de las calles Camino del Ferrocarril, con la traza del alcantarillado, otra próxima paralela en la ladera y la calle que tiene la casa del Sr. con la trav esia nombrada San Lorenzo, donde se proyecta la alcantarilla de 2 metros luz del torrente del mismo nombre. (69) Id. id. id. id. id. Carpeta n.° 49: "Ensanche y enlace de las calles principales nombradas provisionalmente del Puerto, Font del Moro, la Barca, Pescadores, enclavadas en la propiedad de José Perramón..." [el marit de Sabina Homs]. També en el llibre d'Actes consta l'aprovació "del proyecto de urbanización de las calles de la Barca, Font del Moro, del Puerto y de Pescadores... cuyos planos levantó... D. José Vila Callol". S'ordena, igualment, que els plànols s'exposin al públic (30 juliol de 1887). (70) Id. id. id. id. id. –Carpeta n.° 49: "Proyecto de la nueva calle y plaza nombrada provisionalmente de Gerona...". (71) A part les referències a clavegueres en els proj ectes de nous carrers, es parla de manera exclusiva de llur construcció en diferents expedients: "Expediente para la formación de las cloacas parcelarias" Carp. n.° 49, a. 1886; "Proyecto de una alcantarilla en el subsuelo de la Ribera y en sentido longitudinal". (id. id. id. id.). (72) Arx. Mun. de Portbou. –Carpeta n.° 49, a. 1887: "Proyecto de un depósito de letrinas y aguas corrompidas". (73) Id. id. id. "Llibre d'Actes a. 1887. Varis propietaris dels carrers del Pou, Colón i Camí de Colera solliciten• permís "para construir una alcantarilla en el subsuelo y a lo largo de las calles referidas" (24 abril). Els veïns del carrer del Teatre solliciten construir una claveguera "que conduzca a la general las aguas sucias... de sus edificios" (id. id.). Els veïns del carrer de Colera solliciten "construir cloaca hasta empalmar con la construida por Pedro Xirau (id. id.). (74) Arx. Prot. de Figueres. Notaria de Llançà, not. J. Majuelo, 28 maig 1880. (75) Arx. Mun. de Portbou: Llibre d'Actes, 29 juliol 1890. (76) Id. id. id. id. id., 23 oct. 1887: "...Considerando que el aumento siempre creciente de Portbou hace necesaria la rotulación y la numeración de muchas casas construidas desde la última verificada...". (77) Id. id. id. id. id., 3 oct. 1886. En una disputa entre l'Ajuntament i un propietari portbouenc que en qüestions urbanístiques sembla anar per les seves, se li recorda que "la población tiene ordenanzas municipales aprobadas por el Gobierno civil... en 1 de agosto de 1879". (78) A l'arquitecte Almeda, durant el període estudiat, sols l'hem trobat citat com un dels que es presenten en el concurs promogut per l'Ajuntament, per la confecció d'un plànol general de Portbou (Arx. Mun. Llibre d'Actes, 21 març 1886). (79) L'activitat del constructor Francesc Puig Sagué ve documentada en els llibres d'Actes del segon quinqueni dels anys vuitanta. (80) Arx. Mun. de Portbou: Llibre d'Actes, 25 set. 1887, 20 nov. 1887 i 11 març 1888. (81) Id. id. id. id. id.: 10 abril 1890. (82) Id. id. id. id. id.: 10 gener 1886. (83) Id. id. id. id. id.: 21 març 1886. 396 (84) En els permisos que es demanen per edificar és freqüent encara senyalar la ubicació del solar dintre una finca rústica. Així: "...el solar que posee en el Camp del Caputxí"; "...el solar que ha adquirido en el Pla del Caputxí"; "...en un solar adquirido en el sitio Viria del Caputxí"; "...un solar que ha adquirido en el sitio Viria de Llorens, en la carretera que conduce a la estación...". (Arx. Mun. de Portbou. Llibre d'Actes, any 1886). (85) Arx. Prot. de Figueres; notaria de Llançà, not. J. Majuelo, 11 abril 1888. (86) Ens ho explica el periòdic figuerenc "El Eco de Figueras", n.° 64, 26 juny 1888. (87) Del periòdic "La Voz de Colera" n'hem vist un exemplar fotocopiat a la bibl. "Fages de Climent", de Figueres, corresponent al n.° 13, del 13 febrer de 1881, any II. Es presenta com un "periódico defensor de los intereses particulares del distrito y generales del país". En aquest exemplar no hi figura cap article referent al tema de la capitalitat del municipi. (88) "El Ampurdanés", n.° 30, 31 octubre 1880. (89) "El Eco de Figueras", n.° 75, 11 set. 1881. (90) Arx. Prot. de Figueres; notaria de Llançà, not. J. Majuelo, 9 març 1885. (91) Diari "La Lucha", dijous 28 i div. 29 de maig de 1885. (92) "En el tren descendente de ayer tarde salió para Portbou el serior Gobernador civil de la provincia, acompariado del secretario del gobierno Sr. Naranjo y... del Sr. Comandante de la Guardia Civil de la provincia. El objeto de este viaje... es, ademas de conocer las condiciones del primer pueblo inme- diato a la frontera francesa, enterarse de sus necesidades y poner término a la cuestión promovida y existente todavia entre Culera y Port-bou, a consecuencia de la capitalidad de este último punto...". ("La Lucha", 14 juny 1885). (93) "i,Que ocurre en Port-bou que se ha destinado de servicio a dicho punto, ademas del Inspector Sr. Martínez y Ajentes a sus órdenes, un inspector mas... y un Ajente o dos?...". ("La Lucha", 4 juliol 1885). (94) Arx. Munic. de Portbou: Llibre d'Actes a. 1885 (Carpeta sense numeració, amb el títol "Documentos"). (95) Id. id. id. id. id. (96) Ens pot ajudar a comprendre l'equivalent actual de les quantitats pressupostades, llur comparació amb els preus dels jornals de l'època estudiada. Aquests, segons els llibres municipals corresponents a l'any 1892, oscil•len, a Portbou, entre 11 i 9 rals diaris "maximo y mínimo para trabajos diversos". (97) Id. id. id. id. id. 31 maig 1890. (98) Id. id. id. id. id. 1 gener 1890. (99) Id. id. id. id. id. 21 desembre 1890. (100) Id. id. id. id. id. Instància presentada per varis veïns on s'exposa que "...la recaudación del impuesto de consumos y de la sal podria producir complicaciones y conflictos... entre todas las clases de la sociedad, especialmente entre la numerosa clase obrera y jorna- lera". (101) Id. id. id. id. id. 17 juliol 1888. (102) Id. id. id. id. id. 10 febrer 1889. (103) Id. id. id. id. id. 7 juliol 1891. (104) Id. id. id. id. id. 17 juliol 1891. (105) Id. id. id. id. id. 10 febrer 1889. Les despeses de manteniment de l'enllumenat públic corresponents al 2n trimestre d'aquest any, són de 200 ptes. Les del mes d'agost del mateix any, 89 ptes., desglossades en: 150 litres de petroli, a 0,60 ptes./litre i 9 tubs de vidre. (106) Id. id. id. id. id. 14 oct. 1888. (107) Id. id. id. id. id. 28 abril 1889. (108) Id. id. id. id. id. "Carpeta n.° 48": "Proyecto de Matadero". El nou escorxador amida una superficie de 24 per 8 metres. (109) Id. id. id. Llibre d'Actes, 11 abril 1886. (110) Id. id. id. id. id. 19 juny 1892. (111) Id. id. id. id. id. 8 agost 1886 i 30 juliol 1887. (112) Id. id. id. "Carpeta n.° 48" "Pliego de condiciones económicas... y proyecto de cementerio neutro" 15 juliol de 1896. (113) Id. id. id. Llibre d'Actes, 30 juny 1889. "...existen varios colegios particulares...". (114) Id. id. id. id. id. 10 maig 1889. (115) Id. id. id. id. id. 25 juny 1888. Un carrabiner demana per un seu fill la condició de pobre, per no haver de pagar la mesada. L'Ajuntament acorda que sols en cas que tingui dos fills a l'escola, un podrà fruir de gratuïtat. (116) Id. id. id. id. id. (1 17) Id. id. id. id. id. 2 març 1890. Es paguen 75 ptes. "por arriendo un trimestre de la escuela de nifias". D'altra part al l'any anterior, una plaça de "maestra de nirias",

397 l'Ajuntament que no la pot pagar i que, en tot cas, ja "existen otros varios colegios particulares...". (118) Id. id. id. "Carpeta n.° 49": "Proyecto de un nuevo edificio para escuelas públicas de pàrvulos de ambos sexos y habitaciones de los profesores". (119) Sánchez Ferré, P.: "La maçoneria a Catalunya", Barna, Edic. 62, 1990, pàg. 118. (120) La paraula secta no devia tenir llavors el sentit pejoratiu d'avui; simplement designaria els diferents grups heterodoxes des del punt de vista de l'Eglésia catòlica per aquesta mateixa raó, exclosos del seu si. (121) Sánchez Ferré, P.: op. cit. (122) Arx. Munic. de Portbou, Llibre d'Actes, 22 juny 1890. Carta dirigida a l'Ajuntament que diu així: "Gran Oriente Espariol. Venerable y Respetable Logia –Progreso– Portbou, Núm. 5. A la gloria del Gran Arquitecto del Univ erso. Libertad, Igualdad, Fraternidad, Valles de Portbou, 18 junio de 1890. Al Sr. Alcalde Presidente del Ayuntamiento: Salud, Fraternidad, Unión". En ella s'exposa que, havent arribat al seu coneixement, que l'Ajuntament es proposa celebrar la Festa Major, "con màs lujo que los arios anteriores", la lògia ha acordat entregar 100 ptes. per als pobres de la població. (123) Id. id. id. id. id. 30 novembre 1890. (124) Sànchez Ferré, P. op. cit. (125) Id. id. id. id. (126) Id. id. id. id. (127) Arx. Munic. de Portbou "Carpeta n.° 48. "Pliego de condiciones económicas... y proyecto de cementerio neutro", 15 juliol 1896. (128) De cafès almenys n'existeixen quatre, que disposen de permís per tenir taules i cadires a la voravia, motiu pel qual han de pagar un impost municipal. Així mateix existeixen dues tavernes amb la mateixa concessió. (Id. id. id. id. id. 8 juliol 1890). (129) Id. id. id. id. id. 14 oct. 1888. (130) Id. id. id. id. id. 7 maig 1890. Es demana permís per "colocar en la acera frente al "Casino Comercial" tres o cuatro mesas para servir café a los parroquianos". (131) Id. id. id. id. id. 25 setembre 1887. (132) Id. id. id. id. id. 23 març 1890. L'any 1891 l'Ajuntament té cura que l'arquitecte provincial hi faci una inspecció per certificar que es troba en bones condicions. Hi assisteixen el representant del propietari de l'edifici, el senyor Eusebi de Budallés, i l'arrendatari, J. Muntó. (Id. id. id. id. id. 3 març 1891). (133) Id. id. id. id. id. 16 oct. 1891. Uns veïns so•iciten que es posin llums al carrer Méndez Núriez, ja que "es una de las calles mús importantes del pueblo, en la que existen el teatro del Buen Retiro y varios establecimientos particulares, lo que hace también sea una de las mús concurridas". (134) "El Ampurdanés", 5 març 1896. (135) Id., id., 10 febrer 1889. (1. 36) Arx. Mun. de Portbou, 20 juliol 1890. (137) Id. id. id. id. id., 17 juliol 1891. (138) El carnestoltes es celebra almenys des dels primers anys de l'arribada del ferrocarril: vegis periòdic "El Eco Ampurdanés" de 2 març 1879. Segons Sánchez Farré (op. cit. pàg. 45), en el carnestoltes de 1890 hi hagué una calva- cada organitzada pels maçons portbouencs. El mateix se cita en el Llibre d'Actes de l'Ajuntament, on es demana la cooperació de la corporació municipal "para dar mayor lucimiento a la cabalgata organizada para el martes próximo en favor de los menesterosos de la población" (Id. id. id. id. id. 8 febrer 1891. (139) L'any 1883 ja existia a Portbou vice-cònsol francès, com ho corrabora el periòdic figuerenc "El Ampurdanés", de 22 juliol del mateix any, quan diu: "El serior D. José Pollio, vicecónsul de Francia en Portbou, celebró con gran pompa y esplendor en dicho puesto, el 14 de julio. Parece que fue grande el número de esparioles que pasó a cumplimentar el representante de la nación vecina". (140) Es troba citat en el diari gironí "La Lucha", corresponent al 21 de juny de 1885. Diu així: "Nuestro colega de Portbou, "La Opinión", hace elogios del Sr. Gobernador Civil de la provincia, con motivo de la visita que hizo a dicho pueblo hace unos dias...". (141) Arx. Munic. de Portbou. Llibre d'Actes, 30 juny 1889. (142) Id. id. id. id. id. 19 maig 1889. (143) Id. id. id. id. id. 30 juny 1889. (144) Id. id. id. id. id. 18 maig 1890. (145) Id. id. id. id. id. 8 abril 1890. (146) Id. id. id. id. id. 2 maig 1890. (147) Id. id. id. id. id. 5 gener 1890. "Anoche se estaba a punto de sufrir una verdadera inunda- ción, habiéndose visto, no obstante, varias calles casi invadeables... habiendo destruido [la Riera] en gran trecho uno de los muros que la encauzan...".

398