SIMON BOCCANEGRA VERDI AQUEST PROGRAMA ESPECIAL HOMENATGE AL 50È ANIVERSARI DEL DEBUT DE PLÁCIDO DOMINGO HA ESTAT POSSIBLE GRÀCIES A:

ABERTIS HOTEL ESPAÑA ACCESO INTERMEZZO ALTERCOPIA IPAE ANGELINI FARMACÉUTICA S.A. ISOCO APARTMENTS YOUSTYLISH.COM BARCELONA - IVSIBERICA.COM LLOGUER D’APARTAMENTS JD MANYERIA, S.L ARPEXTON, S.L. KONICA MINOLTA ASCENSORES ENINTER, S.L. KOOBIN BAF GENERAL DE CATALUNYA, S.L. MANDARIN ORIENTAL, BARCELONA MUNTATGES I SERVEIS AUDIOVISUALS MANEKO BUFETE ORTEGA ABOGADOS MEZZO CLASSICTIC.COM OK! AZAFATAS CLAU19, S.L. ÓPERA ACTUAL CLUB DEL VIATGER PENNY WISE, S.L. CONSTRUCCIONS JOSEP RAMON,S.L. PRIMER DECOR. ESPECIALISTAS COURVOISIER EN IMPRESIÓN DIGITAL DE BARCELONA CRYSTAL MEDIA SHOPS PURALIA-NICTONPLUS, FUENTES DE AGUA DAKOTABOX - PACKS EXPERIENCIA- RETOLACIÓ MOBILTRAÇ DILOGRAF - INDÚSTRIA GRÁFICA SUNBOX DOT CONSULTING T.A.M TU AGENCIA DE MEDIOS FIDELIO ARTIST THYSSENKRUPP ELEVADORES FIGUERAS SYSTEMS SOLUTIONS TÜV RHEINLAND FLUGE AUDIOVISUALES VIAJES EL CORTE INGLÉS, S.A. FORMATO3 SERVICIOS DE PUBLICIDAD Y VILAPLANA MARKETING, S.A. WAAGNER BIRO STAGE SYSTEMS FUNDACIÓN RBA WHADS ACCENT GESTIÓ I SERVEIS TRADE CENTER

Fitxa D’un jove aventurer PLÁCIDO 13 59 a un home madur Plácido Domingo DOMINGO 50 ANYS Repartiment Cronologia 14 68 Jordi Fernández M. Cinquanta anys 111 al Liceu Marcel Cervelló Argument Simon Boccanegra: les Teresa Lloret 77 dues versions del Liceu 19 Jaume Tribó Un fenomen anomenat 125 Plácido Domingo English Synopsis Javier Pérez Senz Selecció discogràfica 33 Javier Pérez Senz 87 50 anys al Liceu: els Sobre la producció companys de viatge Bibliografia recomanada 139 José Luis Gómez Pablo Meléndez 41 92 Aleix Pratdepàdua Ciutats verdianes 45 Fernando Fraga 94 Biografies

is Gómez. Foto: Antoni Bofill de 2008/09, Simon Boccanegra Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco) en la producció de sota la direcció musical de Paolo Carignani i la direcció d’escena de José Lu SIMON BOCCANEGRA

Òpera en un pròleg i tres actes de Giuseppe Verdi. Llibret de Francesco Maria Piave amb modificacions de Giuseppe Montanelli i revisat per Arrigo Boito, basat en l’obra homònima d’Antonio García Gutiérrez.

Estrenes 12 de març de 1857: versió original al Teatro La Fenice de Venècia 24 de març de 1881: segona versió al Teatro alla Scala de Milà 31 de desembre de 1862: versió original al Gran Teatre del Liceu 03 de desembre de 1959: segona versió al Gran Teatre del Liceu 14 de gener de 2009: darrera representació al Liceu Total de representacions en la programació del Liceu: 33

04 /2016 Torn

12 20.00 h D 17 17.00 h T 22 20.00 h E 23 20.00 h C 25 20.00 h A 26 20.00 h H 28 20.00 h B 29* 20.00 h -

Durada aproximada: 3 h. (*): Amb audiodescripció

Amb el suport de:

liceubarcelona.cat 14 pàg. Repartiment 15

Temporada 2015/16 abril 2016

Direcció musical Massimo Zanetti

Simon Boccanegra Leo Nucci (12 i 17 d’abril) Direcció d’escena José Luis Gómez Giovanni Meoni (22, 25 i 28 d’abril) Plácido Domingo (23, 26 i 29 d’abril) Reposició direcció d’escena Susana Gómez

Escenografia i projeccions Carl Fillion Amelia Grimaldi Barbara Frittoli (12, 17, 22, 25 i 28 d’abril) Davinia Rodríguez (23, 26 i 29 d’abril) Vestuari i figurinisme Alejandro Andújar

Coreografia Ferran Carvajal Gabriele Adorno Fabio Sartori (12, 17, 22, 25 i 28 d’abril) Ramón Vargas (23, 26 i 29 d’abril) Il·luminació Albert Faura

Assistent de la direcció d’escena Albert Estany Jacopo Fiesco Vitalij Kowaljow (12, 17, 22, 25 i 28 d’abril) Ferruccio Furlanetto (23, 26 i 29 d’abril) Assistent d’Il·luminació Maria Domènech

Alumne en pràctiques de l’IT Marta Álvarez Paolo Albani Àngel Òdena (12, 17, 22, 25 i 28 d’abril) Elia Fabbian (23, 26 i 29 d’abril) Coproducció Gran Teatre del Liceu i Grand Théâtre de Genève

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Pietro Damián del Castillo

Direcció del Cor Conxita Garcia Capità Francisco Vas Concertino Kai Gleusteen

Serventa d’Amelia Raquel Lucena (12, 22, 26, 28 i 29 d’abril) Assistents musicals Daniel Gil de Tejada, Véronique Werklé, Elisabeth Maldonado (17, 23 i 25 d’abril) Rogrigo de Vera, Vanessa García, Jaume Tribó

Sobretítols Glòria Nogué, Anabel Alenda 17

Simon Boccanegra (1857) és una esplèndida òpera de Verdi, de la seva etapa de maduresa, composta després de la famosa «trilogia popular». La primera versió, amb llibret de Francesco Maria Piave sobre el drama homònim de García Gutiérrez, no tingué, tanmateix, una bona acollida. Més de vint anys després, amb l’ajuda d’Arrigo Boito, féu una segona versió que ha quedat com la definitiva, estrenada amb gran èxit a La Scala de Milà (1881).

A partir d’uns fets històrics, l’acció té lloc a la Gènova del segle XIV en uns moments d’enfron- tament entre patricis i plebeus. El pròleg de l’òpera ens explica com el corsari Simon Boccanegra, que ha lliurat la costa de pirates i és estimat pel poble, es presenta a les eleccions de nou dux de la República genovesa per poder-se casar amb la seva estimada Maria, filla de l’aristòcrata Jacopo Fiesco. Obté el càrrec, però Maria apareix morta i la filla que havien tingut secretament ha desapa- regut. Després de vint-i-cinc anys, durant els quals Simon ha governat amb encert i justícia, s’esde- venen els fets que formen el nucli argumental.

Teresa Lloret Filòloga 18 pàg. 19

Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) a la producció de 2008/09, sota la direcció musical de Paolo Carignani i la direcció d’escena de José Luis Gómez. Foto: Antoni Bofill.

ARGUMENT Teresa Lloret Filòloga

Se centra en la conspiració contra el dux ordida per Paolo Albani, malgrat ser el seu home de confiança, ressentit perquè Simon li nega la mà que li havia promès d’Amelia, una noia òrfena que Fiesco ha criat com a filla –en realitat és la filla perduda de Simon– i que estima el noble Gabriele Adorno. Fiesco i Gabriele s’uneixen inicialment a Paolo, però Amelia dóna a conèixer la seva veritable personalitat i defensa la figura del seu pare. Dominada la rebel·lió, que és a punt de provocar una guerra civil, Paolo és executat i Fiesco –en realitat no pas pare adoptiu, sinó avi d’Amelia– es reconcilia amb Simon quan coneix la veritat. Amelia es casarà amb Gabriele, que serà el successor del dux, però l’alegria es veu enterbolida per la mort de Simon, que Paolo havia enverinat amb un verí lent a l’inici de la conspiració. 20 pàg. Argument 21

En la mateixa producció, Alberto Gazale (Simon Boccanegra) i Stefano Palatchi (Jacopo Fiesco). Foto: Antoni Bofill.

PRÒLEG

En una plaça de Gènova, Paolo Albiani, plebeu que vol El noble Jacopo Fiesco, de gran dignitat personal, elevar la seva condició social, convenç Pietro, home del plora la mort de la seva filla Maria, de la qual culpa el poble amb prestigi entre la seva gent, que doni suport maleït seductor 1. L’arribada de Simon dóna pas al gran 1 Fiesco canta amb la seva veu de baix a la candidatura de Simon Boccanegra, corsari que ha duo de baix i baríton entre els dos homes enemistats la bella romança «Il lacerato spirito», que expressa el dolor d’un pare, acompanyada lliurat la costa dels pirates africans i ha tornat l’orgull per l’amor de la filla. El seu nomenament com a dux no per fagots, trompes, trompetes, trombons, a l’estendard genovès. Arriba Simon Boccanegra i la calma la ira del vell patrici, però li proposa una conci- cimbasso i timbals. Aquesta ària recorda la seva conversa amb Paolo mostra la personalitat del liació si li torna la criatura nascuda de l’amor amb la pregària del monjo del monestir de Yuste de Don Carlos, també un baix profund, i protagonista de l’òpera, home recte i sense ambició seva filla. El corsari es veu obligat a confessar-li que acaba amb la intervenció d’un cor de dones política, però que l’intrigant Paolo convenç que accepti havia confiat l’infant a una dida vella i que quan ha i un altre d’homes («È morta!... È morta!... ser elegit dux per salvar la seva estimada Maria. anat a veure-la ha trobat l’anciana morta i la criatura Miserere!... ») des de dins el palau, amb una magnífica coda orquestral. Aquesta, Maria Fiesco, és filla de Jacopo Fiesco, noble desapareguda 2. genovès que la té presonera perquè rebutja la seva 2 L’insult de Fiesco a Simon es materialitza amb una declamació violenta reforçada per relació amorosa amb Boccanegra, un plebeu. Simon es dirigeix al palau per veure la seva esti- violoncels i fagots malgrat l’actitud implorant mada, Maria, sense saber que és morta. Fiesco de Simon (arioso «Non sii crudel») que rep La gent del poble, mariners i menestrals, arriben observa, amagat, el macabre descobriment de Maria com a resposta «E all’anatema di Dio». conduïts per Pietro; Paolo, amb astúcia i habilitat, els al seu fèretre. Aleshores arriba la multitud proclamant convenç que ha de ser Simon Boccanegra, digne de tota l’elecció de Simon Boccanegra com a dux de Gènova. confiança i de condició popular, l’home elegit com a dux. Aprofita per explicar als presents que els nobles Fieschi mantenen segrestada la seva infortunada filla Maria. Argument 23

ACTE I

Han passat vint-i-cinc anys i el dux Simon Bocca- negra ha governat amb encert en un consell format per patricis i plebeus i ha pacificat el país. Fiesco, ja molt vell, un dels líders de la facció dels güelfs, que conspira contra Simon, s’amaga darrere el pseudònim d’Andrea i protegeix una noia que ha acollit, Amelia Grimaldi.

En la primera escena, als jardins del Palau Grimaldi, Amelia evoca els seus orígens humils i la mort de la seva vella protectora, i l’espectador endevina que es tracta de la filla desapareguda del corsari3 . S’aproxima 3 El preludi de l’acte primer, en contrast el seu estimat, Gabriele Adorno, jove d’una de les més amb el ombrívol i opriment del pròleg, presenta un clima lluminós, i l’ària o cava- nobles famílies genoveses, i Amelia expressa la seva tina d’Amelia, «Come in quest’ora bruna», en preocupació pel complot que el seu protector Andrea tres seccions i estructura ABA, acompan- –en realitat Fiesco– i el mateix Gabriele organitzen yada per piccolo, flauta i clarinet al costat de les cordes, és un cant a la rialla dels 4 contra el dux i també perquè Paolo la persegueix . astres i les onades.

El dux Simon Boccanegra demana ser acollit al palau 4 El duo dels dos enamorats és d’un gran refi- dels Grimaldi, i Amelia suposa que vol sol·licitar la seva nament melòdic; el lirisme del cant d’Amelia mà per al seu favorit Paolo Albani. Els enamorats deci- recorda el del personatge de Desdemona que Verdi treballava en l’època de la revisió. deixen demanar a Andrea que beneeixi la seva unió El duo es clou amb una cabaletta brillant i i avançar-se així als fets. Fiesco, davant la petició de exaltada, «Sì, sì, dell’ara il giubilo». Gabriele, decideix que el jove ha de saber la veritat sobre el naixement de la noia i li explica que no és filla 5 El bell duo entre els dos homes –corda dels Grimaldi, que és d’origen humil, i que la família li amb sordina per a Fiesco i fusta per a Gabriele- acaba amb la benedicció del vell, ha donat el nom i l’ha fet passar per hereva per salvar «Vieni a me, te bendico», de caràcter quasi el patrimoni que Gènova requisa als exiliats 5. litúrgici suau solemnitat. 24 pàg. Argument 25

Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco) i Neil Shicoff (Gabriele Adorno), la temporada 2008/09. Foto: Antoni Bofill. Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) i Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi), la temporada 2008/09. Foto: Antoni Bofill.

Simon entra amb el seu seguici i aviat resta sol amb els insurgents i el poble aclama el seu dux. Porten Amelia. Li lliura un document amb el perdó als Grimaldi, presos Gabriele i Fiesco, perquè el jove ha donat mort dins la seva política de pacificació entre faccions. Amelia a Lorenzino. Gabriele dóna els motius –Lorenzino aprofita per denunciar la persecució a què la sotmet havia raptat Amelia– i diu a la gent que el rapte estava Paolo i l’actitud serena i comprensiva del dux inspira ordenat per un home poderós al govern de Gènova. la seva confiança. Li confia els seus humils orígens i Paolo se sent atrapat, però el jove Adorno creu que el Simon intueix per determinats indicis la realitat: el reco- mandat venia de Simon Boccanegra, que vol posseir la 6 El duo d’Amelia i Simon és la peça mestra neixement de pare i filla té una gran emoció 6. jove Amelia, i intenta matar-lo davant tothom. Apareix de l’òpera. Dividit en tres seccions, és especialment expressiva la cabaletta final Amelia, que s’interposa entre Simon i Gabriele i del duo «Figlia, a tal nome io palpito», d’una Quan arriba Paolo, li nega de manera clara la mà demana a Simon que salvi el seu enamorat. alegria serena, sense triomfalisme, que d’Amelia i aquest, profundament ressentit, ordena a acaba amb una coda orquestral extàtica, de gran suavitat. Pietro que la rapti i la porti a la casa de Lorenzino, un Simon Boccanegra imposa la seva gran autoritat amb dels actuals conspiradors contra el dux. la famosa ària «Plebe! Patrizi! Popolo» 7, dictada per la 7 Aquesta és una de les més estimades àries de caràcter polític de Verdi, de gran tristesa de veure les lluites fratricides en un país d’oli- vehemència i eloqüència en la primera En el finale d’aquest primer acte, a la Sala del Consi- veres i flors. Al brillant concertant final, Amelia repeteix secció, més lírica i suplicant la segona. glio, el dux presideix el Consell i planteja el veritable el missatge de pau, Gabriele és feliç perque Amelia propòsit pel qual els ha fet reunir: seguint un missatge resta sana i estàlvia, mentre que Fiesco no suporta el que ha rebut del gran poeta Petrarca, demana la pau comandament d’un corsari i Paolo odia més que mai entre les repúbliques de Gènova i de Venècia. Els el seu antic aliat. Simon, amb terrible majestat, crida presents reaccionen en contra, però aviat domina Paolo perquè en nom del dret popular maleeixi el una remor sorda de veus i crits des de la plaça mani - traïdor que ha ordit el complot i el rapte d’Amelia i fa festació d’una revolta popular. Simon decideix rebre repetir a l’aterrit culpable: «Sia maledetto!». 26 pàg. Argument 27

Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) i Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi), la temporada 2008/09. Foto: Antoni Bofill.

ACTE II A les habitacions del dux al Palau Ducal de Gènova, Paolo ordena a Pietro que faci venir Fiesco i Gabriele, que estan empresonats. En un dens monòleg expressa el seu odi al dux, que li deu el poder i a canvi l’ha humi- liat profundament, i ha decidit venjar-se’n. En una copa del dux aboca un verí que ha de proporcionar una agonia lenta i negra a qui el begui, i prepara una daga. Paolo fa evident a Fiesco que coneix la seva complicitat en el complot que hi ha en curs i li proposa que assas- sini Simon mentre aquest dorm. Fiesco refusa una acció tan baixa i aleshores intenta convèncer Gabriele 8 La reacció violenta de Gabriele a les dient-li que el vell dux ha fet d’Amelia la seva amant 8. paraules de Paolo s’expressa en una carac- terística ària de tenor, «Sento avvampar nell’anima», amb un primer moviment ràpid, Quan apareix Amelia, Gabriele creu veure confirmades propi d’una cabaletta, abans del moviment les seves sospites. La noia intenta convèncer-lo que lent, que porta l’amant a les llàgrimes i acaba el seu amor per Simon és pur i sense culpa, però que amb una breu cadència. no pot revelar el secret. Arriba Simon i el jove s’amaga. Quan ella li confessa que el seu estimat és Gabriele Adorno, la seva indignació és enorme. El dux resta sol i decideix perdonar els traïdors, beu l’aigua que ha enve- rinat Paolo i queda mig endormiscat. Gabriele surt de l’amagatall i decideix matar el seu enemic, però Amelia reapareix i se situa entre el seu pare i ell. Simon retreu a Gabriele que li hagi robat el seu més preuat tresor, la seva filla, afirmació que fa comprendre a l’enamorat el secret de la seva estimada. Gabriele demana perdó a la filla i al pare i Simon decideix perdonar no sols el jove, 9 L’escena correspon a un concertant dels sinó els seus còmplices ligurs 9. tres personatges seguint la millor tradició verdiana, cadascun amb el seu propi estil vocal. Sentim des de fora la revolta dels güelfs del patriciat contra el govern de Simon. Gabriele es posa incondici- onalment al costat del dux i accepta fer d’emissari seu. Simon li concedeix també la mà d’Amelia. 28 pàg. 29

1 2

3 4

ACTE III El dux ha derrotat els revoltats. A l’interior del Palau Ducal, un capità fa saber a Fiesco la derrota dels güelfs i que Simon l’ha perdonat. Entra Paolo –que s’havia incorporat a la revolta contra el dux– arrestat. Comunica amb satisfacció cruel a Fiesco que ha aconseguit enverinar Simon i que aquest morirà sense remei. Se sent un cor nupcial que celebra les noces d’Amelia i Gabriele. Paolo mostra la seva ràbia incontenible 1 Neil Shicoff (Gabriele Adorno), Krassimira Stoyanova i Fiesco comprèn que ell fou el qui ordenà de raptar la jove. (Amelia Grimaldi), Anthony Michaels Moore (Simon S’emporten Paolo per ser executat. Boccanegra) a la producció de 2008/09, sota la direcció musical de Paolo Carignani i la direcció d’escena de José Luis Gómez. Foto: Antoni Bofill. Entra solemnement Simon, i el seu duo amb Fiesco culmina 2 Krassimira Stoyanova en el rol de Amelia Grimaldi, en la mateixa producció. Foto: Antoni Bofill. 3 Krassimira amb gran eficàcia el drama. El vell noble, de conviccions Stoyanova (Amelia Grimaldi), la temporada 2008/09. rígides, s’enfronta a la bondat i humanitat del dux de Gènova. Foto: Antoni Bofill. 4 Neil Shicoff (Gabriele Adorno), A l’inici, Fiesco –que Simon creu que és un aristòcrata conegut Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) i Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi), la temporada per Andrea– li anuncia la pròxima mort, i el dux reconeix la veu 2008/09. Foto: Antoni Bofill. 5 Anthony Michaels- de Fiesco. Moore (Simon Boccanegra) i Krassimira Stoyanova 5 (Amelia Grimaldi), la temporada 2008/09. Foto: Antoni Bofill. Argument 31

L’actitud encara venjativa del vell noble sofreix un gir total quan el dux evoca un «angelo», nom amb què Fiesco anomenava la seva filla Maria, i li comunica que Amelia Grimaldi és en realitat la filla de Maria i de Simon. Quan Fiesco li confirma que un traïdor l’ha enverinat, Simon no mostra cap sorpresa i apareix 10 preparat per a la mort pròxima 10. En aquest duo Verdi tracta els dos perso- natges amb gran dignitat, que la gravetat d’ambdues veus encara augmenta. El L’escena final comença amb l’arribada d’Amelia i número conté un bellíssim arioso de Fiesco, Gabriele i altres personatges. Boccanegra li diu a la «Ciel!... Perchè mi splende il ver si tardi?», acompanyat per les cordes, en què l’odi i la seva filla que el vell noble és en realitat el pare de Maria, rancúnia del vell es trenca i hi queda només la dona que li donà la vida, però l’alegria resta molt aviat dolor i amargura. La resposta de Simon trencada per l’anunci de la seva mort imminent. Simon evidencia la pietat i la comprensió que sent per Fiesco. té encara ànim per beneir la jove parella i de nomenar Gabriele Adorno com a dux de Gènova abans d’ex- 11 L’òpera acaba amb un característic concer- pirar. Fiesco anuncia la mort de Simon Boccanegra i tant amb què Verdi clou els finale, en què cada personatge comenta dins de la seva línia de proclama el nou dux. El poble reunit davant el palau cant el terrible esdeveniment que estan vivint resa per l’ànima del governant 11. abans d’unir-se en els darrers moments. 33

ENGLISH SYNOPSIS

Simon Boccanegra is a «melodramma» comprising a prologue and three acts with music by Giuseppe Verdi. The libretto, by Francesco Maria Piave, is based on the play of the same title by Antonio García Gutiérrez. The opera was first seen at the Teatro La Fenice in Venice in 1857. The second version − considered the definitive one − was extensively revised by Verdi himself and his new librettist Arrigo Boito and premiered at the Teatro alla Scala in Milan in 1881. The action, which is based on historical fact, is set in Genoa in the 14th century, an age marked by clashes between patricians and plebeians. 34 pàg. English Synopsis 35

PROLOGUE ACT I On a square in Genoa, the socially ambi- Maria, however, has died, and in the next Twenty-five years have passed. Simon guardian to bless their union immediately. tious plebeian Paolo Albiani persuades scene Jacopo Fiesco, a man of great dignity, is Boccanegra has governed wisely with a council When Gabriele makes his request, Fiesco Pietro, another prestigious member of the mourning the tragedy, which he blames on her of patricians and plebeians and peace has decides he must know the truth about plebeian faction, to support the candidacy of wicked lover. Simon arrives and a great duet returned. But Fiesco, now an old man, is one of Amelia’s birth. She is not a Grimaldi, he says, the corsair Simon Boccanegra to the post of takes place between the two men −a bass the leaders of the Guelph faction who are plot- but of humble origin; the exiled Grimaldis gave Doge. Simon, he recalls, has freed the coast and a baritone− who have become enemies ting against Simon. To avoid discovery he goes her their name and made her their heiress to of African pirates and restored pride in the for love of Maria. The fact that Simon is by the name of Andrea. He is the guardian of a prevent their fortune from being seized by the Genovese standard. Simon arrives and, in his standing for Doge does nothing to assuage young woman known as Amelia Grimaldi. Genovese authorities. conversation with Paolo, reveals his upright the patrician’s wrath but he is willing to be character and absence of political ambi- reconciled with Simon provided he hands In the gardens of the Grimaldis’ palace, Amelia Simon enters with his retainers but soon tion. However Paolo astutely persuades him over the child he and Maria had together. The relates her humble origins and the death of the remains alone with Amelia. He hands her to stand for election by saying that this will corsair tells him the little girl has vanished: he old woman who once cared for her. The audi- a pardon for the Grimaldis, which is part of enable him to marry his beloved Maria, the left her in the care of an old nurse and when ence guess that she is Simon’s lost daughter. his policy of pacification. Amelia complains daughter of the noble Jacopo Fiesco. Maria he went to see her, the nurse was dead and She is joined by her suitor Gabriele Adorno, a that Paolo is harassing her. The Doge’s calm, has been imprisoned by her father, who is the child had gone. young man from the high Genovese aristoc- understanding attitude inspires her with confi- opposed to her love affair with a plebeian. racy. Amelia tells him she is anxious about the dence and she tells him the secret of her lowly Simon, still unaware that Maria is dead, goes plot that Andrea −Fiesco− and Gabriele are birth. From certain details of her tale Simon A crowd of ordinary citizens −sailors, craftsmen to Fiesco’s palace in the hope of seeing her. hatching against the Doge and the unwanted guesses the truth and a moving reunion takes and others− arrive, with Pietro at their head. Fiesco hides and looks on as Simon discovers attentions she is receiving from Paolo. place between father and daughter. Paolo cleverly convinces them that Simon Maria’s corpse in her coffin. The crowd arrive Boccanegra −whom he describes as utterly and proclaim that Simon Boccanegra has The Doge, Simon Boccanegra, asks to be When Paolo arrives, Simon tells him to give trustworthy and a man of the people− should been elected Doge of Genoa. received at the Grimaldis’ palace. Amelia is up hope of marrying Amelia. Paolo is furious be their choice for Doge. He also tells them afraid he wants to ask for her hand for his and orders Pietro to carry her off and take her how Fiesco is holding his daughter captive. favourite Paolo Albiani. She and Gabriele to the house of Lorenzino, a member of the decide to thwart his plans by asking her conspiracy against the Doge. 36 pàg. English Synopsis 37

ACT II

The finale of Act I takes place in the Council Chamber. The Doge In the Doge’s quarters in the Dukes’ Palace decides to pardon the traitors. He drinks the presides over the meeting and explains his reason for convening it: he in Genoa, Paolo orders Pietro to fetch the water containing Paolo’s poison and falls into has received a message from the great poet Petrarch appealing for prisoners Fiesco and Gabriele. When he is a slumber. Gabriele emerges from hiding and peace between the republics of Genoa and Venice. The councillors alone, he expresses his fierce hatred of the resolves to kill him but Amelia comes back voice their disagreement but soon shouts from the square reveal that Doge once more. Simon, he says, owes his and prevents him. Simon accuses Gabriele a popular revolt is underway. Simon announces that he will receive the position to him; deep humiliation has been of stealing his most precious treasure: his rebels and the people acclaim him. They bring in Fiesco and Gabriele, his reward and he swears to have revenge. daughter. In so saying, he discloses Amelia’s who have been arrested for the murder of Lorenzino. Gabriele says he He pours a poison that causes a slow, painful secret and Gabriele begs both father and was killed because he had abducted Amelia on orders from a promi- death into Simon’s cup and prepares a dagger. daughter for forgiveness. Simon decides to nent member of the government. Paolo fears he has been found out Then he tells Fiesco he is aware of his plot pardon not only Gabriele but his accomplices but Gabriele believes the order came from Simon, who wanted to against Simon and suggests that he stab him as well. possess the young Amelia, and he hurls himself at the Doge. At this in his sleep. Fiesco indignantly refuses. Next point Amelia arrives, places herself between Simon and Gabriele, and Paolo tries to persuade Gabriele to commit From outside the palace the sounds of the implores Simon to save her lover. the crime by alleging that Simon has made rebellion of the patrician party, the Guelphs, Amelia his mistress. against Simon’s government can be heard. Simon asserts his authority in the famous aria «Plebe! Patrizi! Popolo», Gabriele gives Simon his unconditional in which he expresses sadness that fellow countrymen should be quar- When Amelia arrives, Gabriele at first thinks it support and agrees to act as his emissary. relling in a beautiful land of olives and flowers. In the brilliant final is true that Simon is her lover. Amelia assures Simon grants him Amelia’s hand. ensemble, Amelia repeats Simon’s message of peace, Gabriele rejoices him that her love for Simon is pure and inno- that Amelia is safe, Fiesco deplores the fact that the city is governed by cent but there is a secret she cannot reveal. a corsair, and Paolo voices his growing hatred of his former ally. Simon, Simon arrives and Gabriele hides. Amelia with awesome majesty, calls on Paolo, who is in charge of justice, to confesses to Simon that she loves Gabriele. curse the traitor who laid the plot and abducted Amelia. The terrorized Simon is enraged but once he is alone, he culprit is forced to repeat «Sia maledetto!» (Let him be cursed!). English Synopsis 39

ACT III The Doge has crushed the Guelph insur- gents. Inside the palace a captain tells Fiesco the news and announces that Simon has pardoned him. Paolo, who had joined the rebels, is brought in under arrest. He glee- fully tells Fiesco that he has poisoned Simon and the Doge has not long to live. Amelia and Gabriele’s wedding is underway and the choir’s chanting can be heard. Paolo is unable to contain his fury and Fiesco realizes that it was he who ordered Amelia’s abduction. Paolo is taken away to be executed.

Simon makes a solemn entry and his confron- tation with Fiesco − in which the latter’s rigid convictions contrast with his own goodness and humanity − provides a fitting climax to the drama. Fiesco − whom Simon still believes to be an aristocrat called Andrea − tells him that he is about to die. But then Simon recog- nizes Fiesco’s voice. When Simon mentions an «angelo» − the term Fiesco once used to refer to his daughter Maria − and tells him that Amelia Grimaldi is in fact the daughter he had with Maria, the old nobleman’s rancour vanishes. Fiesco confirms that Simon has been poisoned by a traitor, but the latter is unsur- prised and shows that he is ready for death.

The final scene begins with the arrival of several characters, including Amelia and Gabriele. Boccanegra tells his daughter that Fiesco was the father of her mother Maria, but the announcement of his own imminent death puts a stop to the general elation. Simon, before he expires, has enough strength left to bless the young couple and appoint Gabriele Adorno as Doge of Genoa. Fiesco announces that Simon Boccanegra is dead and orders that Gabriele be proclaimed Doge. The crowd outside pray for their former ruler’s soul. 40 pàg. 41

Figurins del vestuari d’Alejandro Andújar per a la producció de Simon Boccanegra de José Luis Gómez

SOBRE LA PRODUCCIÓ José Luis Gómez Actor i director teatral

Simon Boccanegra és una òpera carregada d’emocions que explica aspectes molt rics de la vida humana. El seu eix és l’escena del Senat en la qual conver- geixen vigorosament les línies de l’acció descrites en les escenes anteriors: és aquí que l’estatura política de Simon Boccanegra, el seu republicanisme sincer i la seva humanitat compromesa queden palesos.

Al director d’escena li pertoca meditar sobre el desenvolupament de la trama –inseparable, sens dubte, del seu traçat i evolució musical– i sobre els ressons que pugui provocar en un espectador interessat d’avui dia. El retrat de la Gènova del segle XIV que ens ofereixen Verdi-Piave-Boito hi té un pes històric escàs: de fet, ens parlen del seu present, de les dificultats i contradiccions que acompanyen el Risorgimento republicà a Itàlia, amb el qual se senten tan profundament implicats. El republicanisme de Verdi és un dels eixos vertebrals del relat musical i literari. Per tant, en l’obra hi ha –una mica en certs aspectes, suficient i molt valuosa en d’altres– una HISTORY i hi ha un relat, una STORY de passions humanes, de suspicàcies socials i polítiques, de recuperació i redescobriment de l’amor patern i de l’amor filial en seqüències inoblidables. HISTORY i STORY són facetes, doncs, que han de prendre cos en la posada en escena.

La tasca ha consistit, per tant, en la recerca d’una concepció de l’espai que, lliure de detalls d’època, englobi i permeti donar vida a la HISTÒRIA i al RELAT. Una recerca d’allò essencial, d’allò que contenia i que contindrà sempre: l’en- treteixit sense costures de la trama personal i de la pública. La nitidesa i el rigor d’aquests espais condicionen les opcions del vestuari. Per tal d’afirmar el corrent republicà esmentat, hem dirigit la nostra mirada cap al vestuari d’aquella època que va determinar la vida europea posterior tan decisivament, però sense descartar els desplaçaments i els trànsits que el temps fa lliscar en la vida de les generacions successives. I de la mateixa manera pel que fa a l’escenografia: hem volgut privilegiar les grans línies, però sense refredar ni renunciar mai a l’emoció, i deixant de banda la salsa i el guarniment. 42 pàg. La cita 43

Francesco Maria Piave, anònim (attr. a Giacomo Favretto)

«Aquí està l’obra completament acabada. Tant se val si és en prosa o en vers? Como tu mateix dius, aquest Simon té un no sé què molt original. De manera que la forma del llibret i de les peces ha de ser el més original possible»

Carta de Verdi a Piave 22 de setembre de 1857, en referència a la primera versió 44 pàg. 45

Retrat de Lord Byron, Richard Westall

CIUTATS VERDIANES Fernando Fraga Comentarista musical

El 1857 Verdi va estrenar a Le Fenice l’òpera que feia vint-i-u, Simon Boccanegra. Era la cinquena i última partitura destinada al teatre venecià durant una mica més d’una dècada i allà on abans havien triomfat, sobretot Ernani, Rigoletto –dos temes al voltant de l’honor però amb motivacions i desenvolupaments distints–, a més d’Attila, en la qual per a gaudi dels venecians s’escenificava la fundació de la ciutat. Amb aquesta cinquena òpera el compositor s’enfrontava per segona vegada amb un drama romàntic espanyol, després del precedent immediat Trovatore, signat pel mateix escriptor gadità Antonio García Gutiérrez.

Boccanegra va ser jutjada com a massa llòbrega per un públic que esperava una altra mena d’història, propera al patriotisme soterrat de Nabucco o bé I lombardi, afers que per aquella època satisfeien més enllà de la simple complaença musical i estètica. Amb La traviata del 1853 havia passat una cosa semblant, i per rebre el vistiplau merescut va caldre esperar catorze mesos, fins que probablement els mateixos venecians que l’havien rebutjada a La Fenice ara la rebien amb víctors en un altre teatre de la ciutat, el San Benedetto. Ciutats verdianes 47

I FINS A LA ‘BATTAGLIA DI LEGNANO’ (ROMA, 1849), LA SEVA OBRA «POLÍTICA» ES REDUÏA A UNA PREOCUPACIÓ NACIONAL, LA DE LA UNITAT ITALIANA; AMB EL SIMON DEFINITIU, AQUESTES INQUIETUDS POLÍTIQUES S’UNIVERSALITZEN

Però Verdi creia en el valor del Boccanegra i vint-i-tres anys després, el 1880, amb la col·laboració d’Arrigo Boito (el llibretista original Francesco M. Piave ja feia quatre anys que era mort) va fer-hi una revisió considerable. La nova òpera va veure la llum per primera vegada a La Scala de Milà el 1881.

El primer Simon, amb prou feines dos anys posterior de la parisenca Vêpres siciliennes, suposa en part una mena de regressió a les formes tradicionals de números tancats entre àries, duos, tercets i concertants; concretament, aquestes parts chiuse en són vint-i-dues. Moltes es mantenen en la versió definitiva, però integrades en un tot més fluid, organitzat i unitari. Detallarà millor els personatges principals, incloent-hi el malèfic Paolo, tot dotant-lo d’un breu arioso però d’una enorme eficàcia dramàtica i, sobretot, av canviar de dalt a baix el quadre segon del primer acte, una de les escenes més imposants i grandioses sorgides de la ploma verdiana. És una partitura que sembla destil·lar com a tela musical de fons la presència del mar, l’espai vital del seu protagonista i de la ciutat de la qual va acabar sent la màxima autoritat política. La mar Lígur amb una albada que apareix tan ben descrita al principi del primer acte, un fragment orquestral d’escriptura exquisida, tan breu com perfecte.

Però el vaivé de les ones marines s’endevina en la sorprenent arenga als díscols consellers (els del poble i els nobles, sempre enfrontats a mort) quan canta Simon «Mentre v’invita estatico il regno ampio dei mari», com un símbol de llibertat fraterna molt per sobre de les mesquines diferències locals que els enfronten. 48 pàg. Ciutats verdianes 49

Anys enrere, el 1844, per donar color local a I due es pot resseguir en aquell ja esmentat vell Francesco Foscari, l’acció de la qual s’esdevé un segle després del Foscari d’unes dècades enrere. Una figura paterna, Simon, a la Venècia ideada per Lord Byron, aquest fons probablement la més rica de totes les moltes creades per marí és evocat d’una manera més simple i directa. En Verdi. Almenys la que es fa estimar més, per sobre de diverses ocasions s’escolta una barcarola que en el trist Rigoletto, a qui hom acaba compadint, però no estimant. comiat de l’exiliat Foscari sona com un plany mortuori. Aquest recurs després va ser emprat també amb un En un món tan masculí com el de Verdi, setze òperes caràcter molt precís per Amilcare Ponchielli per a la seves porten o fan referència a noms masculins, seva Gioconda. Abans que Verdi, Donizzeti havia provat, respecte de les cinc de «femenines»; no ha d’estranyar per bé que més tímidament, una solució semblant espe- aquesta multiplicació de figures paternes que amb prou cialment en Marin Faliero. feines apareixen o bé que estan més diluïdes en els mons rossinians, bellinians o donizettians. Malgrat que Però aquesta exaltació marinera cristal·litzarà amb més el de Bèrgam disposi d’un personatge tan ben dibuixat força quan Simon «l’ensuma» (i l’oient sensible es pot i més ben desenvolupat com és el pare de les dues sentir igual) en desplegar el nostàlgic i delicat canta- germanes Padilla en l’obra que du el nom de la més bile: «O refrigerio, la marina brezza… Il mare!... Il mare!...» gran Maria. Amb aquest pare, Don Ruiz, a la manera (acte III, escena tercera). L’art verdià, amb aquests anys barroca destinat a una veu de tenor, el compositor de diferència, ha esdevingut més universal, menys bergamasc sembla avançar-se al de Busseto. Segur provincià. Si fins a La battaglia di Legnano (Roma, que Verdi coneixia aquest noble espanyol tan edificant 1849), la seva obra «política» es reduïa a una preocu- i s’hi emocionava. pació nacional, la de la unitat italiana, amb el Simon definitiu i abans amb el Don Carlos francès aquestes Simon Boccangera és d’una grandesa personal inigua- inquietuds polítiques s’universalitzen. Verdi ja no parla lable. Jove enamorat capaç de superar les barreres als seus conterranis sinó a tothom. Però el text de Boito socials, valent corsari (no pas pirata, que és diferent li continua recordant aquell batec patriòtic (Itàlia ja i té categoria moralment inferior), popular líder caris- estava unida des del 1861) en el nou text per a Simon, màtic, pare amorosíssim i comprensiu, governant equi- quan fa cantar al dux en la mateixa arenga abans tatiu, polític innovador, jutge implacable davant el delicte, esmentada: «Adria e Liguria hanno patria comune». O home de mar més aviat descol·locat en terra... Tot això sigui que els venecians i els genovesos, les dues repú- ho descriu la música que Verdi li va atorgar. Al final, amb bliques, tenen una pàtria comuna. Frase que inspira a la seva mort, aconsegueix que les diferències entre Verdi un moment de sobtada dolcesa canora. patricis i plebeus es tanquin amb el matrimoni d’Amelia i Gabriele Adorno. Un ideal que poques vegades es Cinc personatges dominen l’entramat dramàtic del Simon. materialitza a la vida. En primer lloc, el corsari que dóna nom a l’òpera, un baríton brillant entre els més rics psicològicament parlant També noble però amb l’orgull cec de classe que més dels concebuts pel compositor, el primer esbós del qual aviat l’empetiteix, Fiesco és un baix a qui el compositor 50 pàg. Ciutats verdianes 51

Mariani Pompeo, Port de Gènova, 1884 J. M. William Turner, Venècia: la Dogana i San Giorgio Maggiore, 1834 National Gallery of Art, Washington.

iguala en categoria al personatge titular en conferir-li dos duets Amb Amelia i Maria Boccanegra, Verdi abandona el tipus de soprano amb ell, dos enfrontaments vocals la lloança encesa dels quals convocat fins aleshores, el de la lírica o dramàtica d’agilitat,present resulta sobrera. Però a més gaudeix d’una pàgina solista d’autoritat amb més o menys fidelitat en heroïnes precedents: de la Leonora solemne i espaiosa, en la qual l’amor de pare acaba cedint davant italiana (d’Oberto) a l’Elena siciliana. L’orfana genovesa canta la supèrbia de l’estirp. Si en el catàleg verdià abunden les entitats sempre en estil spianato, però el seu caràcter no perd tanta força destinades a un registre vocal de baix (de fet, Verdi va enlairar totes com alguna de les seves predecessores. Única veu femenina d’un les cordes vocals a la seva màxima expressió) i vet aquí, doncs, equip format per un univers d’homes (l’ancella només té una frase, Zaccaria, Silvia, Attila, Procida i Filippo II per confirmar-ho, Fiesco gairebé no compta), el seu cant es desenvolupa per mitjà d’un lirisme està a l’altura d’aquests esmentats quant a exigències instrumen- expansiu, elegant i delicat. Però quan aquest món masculí està en tals, i respecte de les expressives, només s’hi pot comparar el tot el seu fervor, en l’escena del consell, Amelia és capaç d’accentu- monarca espanyol d’El Escorial. acions enèrgiques en frases d’empenta i fortalesa. Malgrat que, en 52 pàg. Ciutats verdianes 53

Antonio Canaletto, El Gran Canal, Venècia, mirant cap al sud-est des de San Stae a la Fabbriche Nuove di Rialto, c. 1738, Paul G. Allen Family Collection

el concertant següent, torni a fer ús d’aquell lirisme abassegador la plasmació més evident del qual, qui escriu això és incapaç d’evitar-ho, es capta en la versió enregistrada justament en complir-se el centenari de l’òpera, el 1957 (amb Gobbi, Christoff, Òpera de Roma, Santini). Victoria de los Ángeles en la frase «Pace! Lo sdegno inmenso… T’ispiri un senso…» enlaira la veu amb un so màgic que sembla provinent d’un altre món. Esborronador!

Gabriele Adorno, el tenor, és un altre de tants herois romàntics de braó verdià, apassionat, impulsiu i, doncs, un punt irracional, trets associats a la seva abrusadora joventut i que actua motivat per dues passions, la sentimental i la pública. Però és evident que el compositor l’estima: li dóna oportunitats de lluir el seu bell cant en el duo amb l’estimada, li proposa frases de bastant de força i contingut perquè llueixi temperament i li facilita una ària que es pot situar sense dubtar-ho entre les millors que s’han escrit mai per a la seva corda.

Hi ha un cinquè personatge, no tan desenvolupat com els anteriors, però que té la seva importància en l’acció: el pèrfid Paolo lbani.A La seva actu- ació tendenciosa origina el drama personal del dux i és, a més, el respon- sable de la seva mort. Verdi ho va entendre perfectament i no en va caldre allargar desmesuradament la presència. N’hi va haver prou donant-li una bona quantitat de frases plenes de contingut encertat i intens i un arioso tan senzill com aclaridor, en què la seva malignitat resta ben declarada. Més endavant, amb Iago, de qui Paolo sembla una mena d’embrió teatral, Verdi ja va necessitar més desenvolupament. A més de l’ancella amb una única Ciutats verdianes 55

A VENÈCIA ES DIU QUE ES VA PRODUIR UNA TROBADA INESPERADA ENTRE VERDI I WAGNER, QUAN LES SEVES GÒNDOLES ES VAN ENTRECREUAR PEL GRAN CANAL, PER BÉ QUE CAP NO VA FER SENYAL DE RECONEIXEMENT MUTU

frase, en tenen alguna més Pietro, un baríton, verdianes de Venècia, probablement per còmplice de Paolo i un herald que al darrer motius de la seva programació especial, es van quadre gaudeix d’un parlament una mica més fer durant el mes de març. Però Boito per a llarg que una simple frase. l’Otello va prescindir del primer acte de Shake- speare que s’esdevé precisament a Venècia. Gènova, on s’esdevé Simon Boccanegra, va ser una de les primeres ciutats, després de A partir del 1860, defugint els rigors del Torí, que es va fer ressò del debut professi- feixuc hivern de Parma, Verdi s’instal·lava amb onal de Verdi: Oberto es va donar a conèixer Giuseppina Strepponi a Gènova, ciutat on es al Carlo Felice encara no dos anys després trobava molt a gust. de l’estrena milanesa, amb alguns canvis en la partitura. Però contràriament a Venècia, no A Venècia es diu que es va produir una s’hi va estrenar cap títol del compositor. Perquè trobada inesperada entre Verdi i Wagner, poc Venècia és, després de La Scala (set títols en abans de la mort del darrer, quan les seves total), el teatre més afavorit per Verdi. I en això, gòndoles es van entrecreuar pel Gran Canal, hi té força a veure el president del teatre, el per bé que cap no va fer senyal de reconeixe- comte Mocenigo. De fet, la tria d’Ernani va ment mutu. Aquesta possible ensopegada va ser per aquest noble; Verdi el recompensava ser narrada amb detall per Franz Werfel en La dedicant la partitura a la seva muller, Clemen- novela de la ópera, publicada el 1924. tina Spaun. Curiosament, totes les estrenes 56 pàg. La cita 57

Giacomo Meyerbeer (1791-1864), gravat de Pierre Petit

«El fracàs de la première de Simon Bocca- negra desencadenà funestos rumors: que Meyerbeer i d’altres jueus havien tingut part de culpa en el desastre; que el llibret era inacceptable i que l’havia escrit el propi Verdi» Mary Jane Phillips-Matz Verdi. Una biografía 58 pàg. 59

Plácido Domingo en el rol de Simon Boccanegra, en una producció sota la direcció musical de Jesús López Cobos i la direcció d’escena de Giancarlo Del Monaco al Teatro Real de Madrid la temporada 2009/10. Foto: Javier del Real.

D’UN JOVE AVENTURER A UN HOME MADUR Plácido Domingo Tenor i director d’orquestra

Durant molt de temps vaig somiar cantar el rol titular de Simon Bocca- negra de Verdi els darrers anys de la meva carrera, quan més proper estigués d’abandonar el cant i ja hagués deixat definitivament de banda el repertori de tenor. Així que aproximadament fa deu o onze anys vaig acceptar fer una sèrie de funcions de Boccanegra durant la temporada 2009/10 –a Berlín, La Scala, al Met, Madrid i al Covent Garden–, vint-i- set funcions en total. Però seguint el meu camí, jo per aquelles dates del Boccanegra encara cantava rols de tenor (i vaig continuar-ho fent fins i tot després d’aquelles representacions), la qual cosa em va complicar una mica les coses. Afortunadament tot va sortir bé. 60 pàg. D’un jove aventurer a un home madur 61

1 Plácido Domingo (Simon Boccanegra) i Angela Gheorghiu (Amelia Grimaldi), al Teatro Real la temporada 2009/10. Foto: Javier del Real. 2 Els mateixos cantants, en la producció de Simon Boccanegra del 2009/10 al Teatro Real. Foto: Javier del Real.

LA RELACIÓ PATERNOFILIAL ENTRE SIMONE I AMELIA POT FER PENSAR EN EL ‘LEAR‘ OPERÍSTIC QUE VERDI DESITJAVA ESCRIURE PERÒ QUE MAI NO VA FER

Cantar el rol de Simone sempre havia estat un somni personal. El seu caràcter es desenvolupa i canvia molt en el decurs de l’òpera. En el pròleg la seva vocalitat correspondria més aviat a la d’una mena de «tenor» –una veu més lleugera, menys densa–: un home jove manipulat pels altres per raons polítiques, que només vol estar amb la seva esti- mada Maria i que descobreix que està morta. Això per a ell representa un punt d’inflexió i un trencament, amb un punt de bogeria: ni tan sols pot reaccionar quan tothom s’afanya a proclamar-lo dux de Gènova. És com un titella. La situació dramàtica que viu és increïble.

Però immediatament l’acció de l’òpera continua vint-i-cinc anys més tard! Ara Simone és un home madur (i per tant, ja el «baríton» pròpia- ment dit), que té el poder i coneix l’exasperació que causa aquest poder i que sempre ha estat buscant la seva filla. Finalment aconsegueix tenir-la molt a prop, però un home jove ha esdevingut el seu rival –la filla i Gabriele Adorno estan enamorats–, i Simone ha estat la causa de la mort del pare del rival Gabriele. És un problema terrible magnificat encara més per la implicació de Fiesco, l’avi de la noia, que també tracta de venjar-se de Simone. Fiesco pensa que la noia està morta fins gairebé el darrer moment d’aquest drama terrible, quan ha de dir a Simone que ha estat enverinat. Hi ha també la relació entre pare i filla, una mica en la línia del King Lear, i això ens pot fer pensar també en el Lear operístic que Verdi desitjava escriure però que mai no va fer. 62 pàg.

La transició del Simone jove aventurer del pròleg al Simone home madur i poderós dels actes següents s’ha de fer en un lapse de temps brevíssim, quelcom gairebé impossible: no n’hi ha prou de canviar una perruca fosca per una de grisa per transmetre tot aquest canvi intern en el personatge, farcit de tants i tants sentiments. Assolir-ho exigeix gran flexibilitat en el color vocal. Durant tota la meva carrera, i quan he cantat rols molt lírics o molt dramàtics –o papers com Otello, que combina trets lírics i dramàtics–, el més important per a mi vocalment parlant han estat els colors. Sempre dic que un cantant és com un pintor: disposes de la paleta i a les teves mans tens la capacitat de trobar tota mena de combinacions de colors possibles. Molt sovint, fins i tot quan era molt jove, acoloreixo la meva veu en funció de l’instru- ment que m’estigui acompanyant, tot adaptant-m’hi com un guant, si aquest instrument ha estat col·locat allà amb finalitats expressives, bé sigui per reflectir dolor, alegria, burla o felicitat extrema. Després del suport diafragmàtic (appoggio) i la projecció vocal, requisits impres- cindibles, evidentment, la capacitat de presentar colors és el tercer factor essencial en tot cantant d’òpera. Un intèrpret mai no pot ser monocromàtic, perquè duria l’audiència, sense remei, a la monotonia. La flexibilitat de la veu és el vehicle que permet reflectir tota mena de situacions dramàtiques. 64 pàg. D’un jove aventurer a un home madur 65

1 Plácido Domingo (Simon Boccanegra) i Inva Mula (Amelia Grimaldi), al Teatro Real, la temporada 1009/10. Foto: Javier del Real

UN CANTANT ÉS COM UN PINTOR: DISPOSA DE LA PALETA I A LES SEVES MANS TÉ LA CAPACITAT DE TROBAR TOTA MENA DE COMBINACIONS DE COLORS VOCALS POSSIBLES

Vaig passar de cantar el rol de tenor de Gabriele Adorno de Bocca- negra a interpretar el paper titular. En la pell d’Adorno vaig cantar no només la versió revisada de l’òpera del 1881, que és la que s’escolta més sovint, sinó també la versió original del 1857 (en aquest darrer cas al Covent Garden). L’única cosa que trobo a faltar de la versió primi- gènia en la revisada és el duet entre Fiesco i Gabriele del primer acte. En la versió revisada, aquesta escena esdevé una mena de peça reli- giosa, però en la inicial correspon a un duet de venjança contra Simone: Fiesco vol venjar la seva filla, i Gabriele, el seu pare. És un moment molt poderós i efectiu, col·locat al lloc ideal, just abans de l’escena en què Simone i Amelia descobreixen que són pare i filla. També penso que l’ària d’Amelia al començament del primer acte de la versió original és molt més interessant que no pas la de la versió posterior, tot i que és infinitament més plena de dificultats que la de la versió revisada (que, val a dir-ho, ja és força complicada!).

Simon Boccanegra és una història molt fosca i això pot explicar per què no és una de les obres més populars de Verdi. Però sens dubte és una gran obra mestra i cada vegada que la interpreto em commoc per la seva història i per la grandesa de la seva música. 66 pàg. La cita 67

La Scala de Milà al segle XIX, Neumeister Kunstauktionen de Munic.

«Simon Boccanegra va ser una espina clavada al cor de Verdi, la qual cosa explica que el 24 de març de 1881 es reestrenés a La Scala, ara amb gran èxit, després de la revisió a què Verdi va sotmetre la partitura, per això va demanar a Arrigo Boito que retoqués part del text de Piave. Verdi va confessar en una carta al Comte d’Arrivabene que estava “resti- tuint les potes d’un vell gos al que van apallissar a venècia i que es diu Simon Boccanegra» Carta de Verdi al Comte d’Arrivabene 1881 68 pàg. 69

VERDI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1813 Neix el 10 d’octubre a l’aldea de Neix Wagner. Rossini es fa famós amb Austen publica Pride and prejudice Comença la decadència de Napoléo Le Roncole (Parma, sota ocupació Tancredi francesa)

1820 El seu pare li regala una espineta abans La Scala estrena Margherita d’Anjou Descobriment de la quinina (Pelletier- Neix el futur rei Vittorio Emanuele II. dels 8 anys. Des d’aquella època toca (Meyerbeer) Caventou) i de La venus de Milo Comença el Trienni Constitucional a amb l’organista local Espanya

1832 El rebutja el Conservatori de Milà, ciutat L’elisir d’amore (Donizetti) Larra comença els seus articles Espanya substitueix la forca pel garrot on pren lliçons privades i aprofundeix periodístics. Oda a la pàtria (Aribau) en les penes de mort en l’òpera

1836 Es casa amb Margherita Barezzi, filla Glinka estrena l’òpera Una vida pel tsar. París inaugura l’Arc de Triomphe Espanya reconeix la independència de del seu mecenes Oratori Paulus (Mendelssohn) Mèxic

1838 Mor la seva primogènita (un any) i neix Estrena de l’òpera de Berlioz Benvenuto Morse mostra en públic el telègraf Coronació de la reina Victòria a el segon fill Cellini elèctric Londres

1839 La Scala estrena la seva primera Moren el músic barceloní Fernando Sor Primera publicació de l’abreviatura Acaba la I Guerra Carlista (Abrazo de òpera, Oberto, amb ajuda i actuació de i el tenor francès Adolphe Nourrit ok (Boston Morning Post). Daguerre Vergara) Giuseppina Strepponi, futura segona anuncia la daguerrotípia muller. Mor el fill

1840 Estrena Un giorno di regno. Mor la seva La fille du régiment (Donizetti). Mor Mor el pintor romàntic Caspar David Anglaterra emet el primer segell postal dona Paganini Friedrich

1841 Medita deixar la música en morir la Estrena del ballet Giselle amb música Richard Owen inventa la paraula Espartero substitueix Maria Cristina de família i fracassar la segona òpera d’Adolphe Adam dinosaure (llangardaix terrible en grec) Borbó com a regent

1842 Triomf musical i popular amb Nabucco, Fundació de la New York Philharmonic Mor Stendhal Gran Bretanya obté Hong Kong. al·legoria del patriotisme italià contra Orchestra (NYPO) Espartero bombardeja Barcelona per l’ocupació; Strepponi encarna Abigaille sufocar una revolta

1843 Torna a triomfar, amb la patriòtica Der fliegende Holländer (Wagner) A Christmas Carol (Dickens) Isabel II comença a regnar. Neix el diari I lombardi News of the World 70 pàg. Cronologia 71

VERDI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1844 Comença el que en va dir anni di galera, Grand traité d’instrumentation et Les trois mousquetaires (Dumas pare). Narváez presideix el Govern espanyol: anys de producció frenètica i de menys d’orquestration modernes (Berlioz) Don Juan Tenorio (Zorrilla) Dècada Moderada qualitat

1845 Estrena Alzira, que considera la seva Tannhäuser (Wagner).Liszt actua a Merimée publica Carmen a la Revue Els Estats Units incorporen Florida i pitjor obra Barcelona des Deux Mondes Texas

1847 Estrena Macbeth (la seva primera obra Neix el Liceu (Ernani, segona òpera en Hoe patenta la premsa rotativa de vapor Neix Il Risorgimento, diari que dóna shakesperiana), I masnadieri (Londres), escena). Mor Mendelssohn nom al nacionalisme italià Jerusalem (París)

1848 Il corsaro Mor Donizetti Dumas fill publicaLa dame aux Revolucions liberals europees. Manifest camélias (base de La traviata), que Verdi der Kommunistischen Partei (Marx- veu representada a París (1852) Engels). Tren Barcelona-Mataró

1851 Rigoletto. Viu amb Strepponi sense Sarsuela Jugar con fuego (Barbieri) Singer patenta la màquina de cosir i Londres obre la primera Exposició casar-s’hi: crítiques a Busseto. Primer Gorrie la de fer gel. Mor el pintor Turner Universal Nabucco al Liceu (24 maig)

1853 Triomfa Il trovatore. Després fracassa Steinway obre a Manhattan la seva Haussmann comença a redissenyar Inicis de la Guerra de Crimea La traviata, estrenada el 6 de març a fàbrica de pianos París, que Verdi freqüenta en aquesta La Fenice època

1854 A San Benedetto (Venècia) triomfa la Mor el tenor Giovanni Battista Rubini Comencen a publicar-se Le Figaro Pius IX proclama el dogma de la segona producció de La traviata i El Norte de Castilla Immaculada Concepció

1855 Primera Traviata del Liceu (25 d’octubre) Arrieta estrena la sarsuela Marina Moren els escriptors Charlotte Brontë Terratrèmol d’Ansei Edo (Japó): uns i Gérard de Nerval 7.000 morts. Desamortització de Madoz

1859 Un ballo in maschera. Es casa amb França fixa un patró del diapasó que The origin of species (Darwin). Dunant idea la Creu Roja a la Batalla de Strepponi s’internacionalitzarà Restauració dels Jocs Florals, impuls Solferino de la unificació italiana de la Renaixença

1861 Diputat del primer Parlament italià Un ballo in maschera al Liceu i primer Monturiol prova amb èxit el submarí Ictíneo Unificació d’Itàlia, recolzada per Verdi. incendi del teatre Mor Cavour. Guerra de Secessió als Estats Units

1862 Estrena de La forza del destino (Sant Reinauguració del Liceu Victor Hugo publica Les miserables Lincoln proclama l’alliberament dels Petersburg) esclaus

1867 Don Carlo. Adopta Maria Carrara An der schönen blauen Donau Sholes inventa la màquina d’escriure amb Primer volum de Das Kapital (Marx) (Johann Strauss) teclat Qwerty. Nobel inventa la dinamita 72 pàg. Cronologia 73

VERDI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1871 Estrena d’Aida (El Caire) Arrieta estrena la seva segona versió Bradley patenta l’oleomargarina Comuna de París. Stanley busca i troba de Marina Livingstone

1872 Aida triomfa a La Scala i per Europa Neix el músic català Joaquim Malats Creen el Metropolitan Museum of Art de Comença la III Guerra Carlina Nova York. Sorgeix L’Esquetlla de la Torratxa

1873 Composa el Rèquiem en morir l’escriptor Neix Rakhmaninov Verlaine dispara Rimbaud, que en aquella Abdicació d’Amadeu I i I República Manzoni època escriu Une saison en enfer espanyola: Figueras i F.Pi i Margall, presidents

1874 Nomenat senador italià Mor Clavé, impulsor de les corals catalanes Primera exposició impressionista (París) Restauració borbònica a Espanya

1876 Mor Piave, llibretista de La traviata i més El teatre de Bayreuth representa la Bell patenta el telèfon, després de l’invent de Mor l’anarquista Bakunin obres de Verdi Tetralogia de Wagner. La Gioconda Meucci. Bal au moulin de la Galette (Renoir) (Ponchielli)

1887 Triomfa amb Otello Estrena de Tannhäuser al Liceu. Primera pedra de la Tour Eiffel (París) Itàlia emprèn la seva expansió colonial Berliner patenta el gramòfon

1893 La Scala estrena la seva última òpera, Una vintena de morts per una bomba Diesel patenta el motor dièsel Patent de Coca-Cola Falstaff al Liceu en obrir temporada. Manon Lescaut (Puccini)

1897 Mor Strepponi Mor Brahms. La revoltosa (Chapí) Primera projecció cinematogràfica a Barcelona incorpora Gràcia, Barcelona, dos anys després dels Lumière Sant Martí, Sant Andreu, Sant Gervasi, Sants i Les Corts.

1899 Funda a Milà la Casa di Riposo per Sibelius compon Finlàndia Bayer patenta l’aspirina Espanya perd Puerto Rico, que passa als Musicisti, que perviu; hi està enterrat Estats Units. Fundació del FC Barcelona amb Strepponi

1901 Agonitza gairebé una setmana per un Richard Strauss actua al Liceu amb dos Marconi transmet un missatge en Morse a A Catalunya neixen l’Escola Moderna de atac i mor al Gran Hotel de Milà, prop poemes simfònics seus través de l’Atlàntic Ferrer i Guàrdia, la Lliga Regionalista i de La Scala l’Associació Wagneriana

76 pàg. 77

1 Dino Dondi (Simon Boccanegra) la temporada 1959/60, amb Angelo Questa com a EL LICEU HA ESTAT director musical i Carlo Piccinato com a director d’escena. Foto: anònim. 2 Marcella Pobbe en el rol de Amelia Grimaldi, la temporada 1959/60. Foto: anònim. SEMPRE UN TEATRE DE 3 Umberto Borsò com a Gabriele Adorno, la temporada 1959/60. Foto: anònim. 4 El paper de Jacopo Fiesco l’encarnà Ivo Vinco la mateixa temporada 1959/60. Foto: TARANNÀ VERDIÀ I LA anònim. 5 La temporada 1970/71, Lucia Kelston (Amelia Grimaldi) i Robleto Merolla PROVA ÉS QUE (Gabriele Adorno), sota la direcció musical d’Ino Savini, amb escenografia de Giuseppe De Tomasi. Foto: Antoni Ras Rigau. 6 Bonaldo Giaiotti (Jacopo Fiesco) i Robleto Merolla LES DUES ÒPERES QUE (Gabriele Adorno), la temporada 1970/71. Foto: Antoni Ras Rigau. HI HAN ESTAT MÉS REPRESENTADES SÓN 2 3 ‘AIDA' I ‘RIGOLETTO’

1

4 5 ‘SIMON BOCCANEGRA‘: LES DUES VERSIONS AL LICEU Jaume Tribó Mestre apuntador

El Liceu ha estat sempre un teatre de tarannà verdià i la prova és que

6 les dues òperes que hi han estat més representades són Aida, únic títol que supera les quatre-centes representacions, i Rigoletto.

Simon Boccanegra, en la seva primera versió, estrenada a Venècia el 1857 i al Liceu el 1862, no va produir cap mena d’entusiasme, ans el contrari. Els assaigs havien estat turbulents. El 24 de desembre, t ot i ser dates nadalenques, hi hagué assaigs de Simon, bé que a porta tancada. L’assaig general del dia 30 també ho va ser. Els assaigs generals a porta tancada han estat sempre la prova fefaent de l’ exis- 78 pàg. 79

7 8

A BOITO ES DEU EL TEXT DEL SEGON QUADRE DE L’ACTE PRIMER PER AL QUAL VERDI VA COMPONDRE MÚSICA DEL TOT NOVA. QUAN VERDI FA LA REVISIÓ DE ‘SIMON BOCCANEGRA‘ JA ÉS AL CIM DE LA CARRERA

9 10

tència d’algun problema que cal amagar. El 31 de desembre de 1862 s’estrenava Simon Boccanegra al Liceu, cal dir que en una primera versió ben diferent de la que ara es representa. Fins al 9 de gener no apareix la crítica al Diario de Barcelona després de la tercera i última funció. La signa Antoni Fargas i Soler, el més prestigiós i reco- negut dels nostres crítics del segle XIX, autor de moltes publicacions i famós perquè sostingué una polèmica amb Joaquim Marsillach en defensa de l’òpera italiana. Fargas destacava la inconsistència del llibret de Francesco Maria Piave, que, segons ell, només un geni de 11 la música podia salvar. Hi afegia, però, que la composició musical era 7 La temporada 1970/71, el rol de Simon digna del desgraciat llibret i, en cursiva, que la nova òpera de Verdi Boccanegra l’encapçalà Cornell MacNeil, en una producció sota la direcció musical «tiende á destruir el carácter esencialmente melódico de la música d’Ino Savini, amb escenografia de Giuseppe dramática italiana». I encara més: «Compositores que como Verdi han De Tomasi. Foto: Antoni Ras Rigau. 8 Mirella Freni com a Amelia Grimaldi, la temporada alcanzado ya más gloria y provecho en el arte del que podían esperar, 1985/86, amb la direcció musical de Roberto faltándoles de todo punto la inspiracion, seria preferible para honra del Abbado i la direcció d’escena de Lamberto mismo arte, que arrojasen la pluma y cediesen el campo haciendo una Puggelli. Foto: Antoni Bofill. 9 Nicolai Ghiaurov (Jacopo Fiesco) i Josep Carreras retirada honrosa». O sigui que el 1863 s’arriba a demanar la retirada (Gabriele Adorno), la temporada 1985/86. de Verdi dels escenaris! Per sort, aquests comentaris mai no li arri- Foto: Antoni Bofill. 10 Mirella Freni (Amelia Grimaldi), Josep Carreras (Gabriele Adorno) i barien, ja que després del primer Simon va continuar amb una sèrie Joan Pons (Simon Boccanegra), la temporada d’obres cabdals, com Un ballo in maschera, La forza del destino, el 1985/86. Foto: Antoni Bofill. 11 Josep Carreras (Gabriele Adorno) i Macbeth reformat, les set versions del Don Carlos i Aida. Joan Pons (Simon Boccanegra), la mateixa temporada 1985/86. Foto: Antoni Bofill. Simon Boccanegra: les dues versions al Liceu 81

Simon Boccanegra no tingué el predicament de molts altres títols verdians. La revisió que ja en plena maduresa en va fer el músic amb la complicitat d’Arrigo Boito (La Scala de Milà, 1881) demostra que era una òpera en què creia. A Boito es deu el text del segon quadre de l’acte primer per al qual Verdi va compondre música del tot nova, mentre que hi eliminava la cabaletta de soprano, tan trivial com difícil, que seguia l’ària. També és absolutament nou el duo de tenor i baix de l’acte primer. Quan Verdi fa la revisió de Simon Boccanegra ja és al cim de la carrera. Després vindran només Otello i Falstaff. Amb tot, el Liceu de l’època no s’interessa per una òpera reformad a i caldrà esperar gairebé cent anys, fins al 1959, perquè l’empresa ri Juan Antonio Pamias hi estreni la segona i definitiva versió, que és la que ara es representa arreu. Aquest Verdi madur, tan proper a Otello –especialment el quadre del consell–, va entusiasmar el nostre públic fins a l’extrem que el mestre Angelo Questa es va veure obligat a concedir el bis del concertant del primer acte. El repartiment, amb el baríton Dino Dondi, la bellíssima Marcella Pobbe, el tenor Umberto Borsò i un jove i prometedor Ivo Vinco suara traspassat, era més que considerable. Onze anys més tard tornava el Boccanegra al Liceu i 82 pàg. Simon Boccanegra: les dues versions al Liceu 83

12 13

ho feia amb dos «divos» de la categoria de Cornell MacNeil i Bonaldo Giaiotti. El tenor era el ferm Robleto Merolla, destinat a ser un gran pedagog, i la soprano, una vete- rana Lucia (als Estats Units «Lucy») Kelston, muller del mestre Franco Ferraris. Sorpre- 15 nentment, l’èxit no s’arribà a produir. Al final 14 de l’òpera els cantants van tenir aplaudi- ments per a una única sortida davant del teló. Cal dir que el mestre Ino Savini, argu- mentant un suposat tall fet per Verdi i que no va poder demostrar, va eliminar el final de l’òpera, els vint-i-dos últims compassos. Després que Simon cantava «Maria!» hi havia dos compassos en La bemoll i baixava el teló. A Fiesco –amb un gloriós Bonaldo Giaiotti– se li negava la frase final. El públic quedava desconcertat.

El Simon del 1977, amb el mestre Giuseppe Morelli, tingué l’al·licient de la presència del que era sens dubte el més gran baríton italià 12 Mirella Freni com a Amelia Grimaldi, en la producció del moment: Piero Cappuccilli. de Puggelli. Foto: Antoni Bofill. 13 Mirella Freni (Amelia Grimaldi), Josep Carreras (Gabriele Adorno) i Joan Pons Hi ha títols que tenen més o menys sort i (Simon Boccanegra), la temporada 1985/86, amb la direcció musical de Roberto Abbado i la direcció d’escena de Lamberto en les dues edicions següents al Liceu en Puggelli. Foto: Antoni Bofill. 14 Anna Tomowa-Sintow com a va tenir i molta. El Simon Boccanegra de la Amelia Grimaldi i Piero Cappuccilli com a Simon Boccanegra en una producció de la temporada 1989/90, temporada 1985/86 va reunir els noms de amb el director musical Uwe Mund i el d’escena Gilbert Deflo. Foto: Antoni Bofill. 15 Jaume Aragall com a Gabriele Adorno, en la mateixa producció. Foto: Antoni Bofill. 84 pàg. Simon Boccanegra: les dues versions al Liceu 85

16 Piero Cappuccilli (Simon Boccanegra) i Paul 16 17 Plishka (Jacopo Fiesco), en una producció de la temporada 1989/90, amb el director musical Uwe Mund i el d’escena Gilbert Deflo. Foto: Antoni Bofill. 17 Marcello Giordani (Gabriele Adorno), sota la direcció musical de Paolo Carignani i la direcció d’escena de José Luis Gómez, la temporada 2008/09. Foto: Antoni Bofill. 18 Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi), la mateixa temporada 2008/09. Foto: Antoni Bofill. 19 Neil Shicoff (Gabriele Adorno) i Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi), en la mateixa producció. 20 Neil Shicoff (Gabriele Adorno), Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi) i Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra), la temporada 2008/09. Foto: Antoni Bofill. 21 Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) i Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco), la mateixa temporada. Foto: Antoni Bofill.

18 19

Joan Pons, Mirella Freni, Josep Carreras i Nicolai Ghiaurov, substituït en l’última representació de Ferruccio Furlanetto, i el del 1990 un altre cop Piero Cappuccilli amb Anna Tomowa-Sintow, Jaume Aragall i Paul Plishka. En totes dues edicions vam tenir un Paolo de luxe en la veu de Carlos Chausson. Els directors d’escena foren Lamberto Puggelli i Gilbert Deflo. Els mestres directors, Roberto Abbado i Uwe Mund.

L’últim Simon liceista, temporada 2008/09, va tenir la trista cancel- lació de l’estimat i ja del tot restablert Carlos Álvarez. En el rol prota- gonista s’alternaren Anthony Michaels-Moore i Alberto Gazale; en el de Maria, les sopranos Krassimira Stoyanova i Barbara Haveman, i en el de Fiesco, els baixos Giacomo Prestia i Stefano Palatchi. El rol de Gabriele va procurar al tenor tots els problemes a causa del difícil moment vocal pel qual passava llavors Neil Shicoff. En la cadència final de l’ària se li trencà la veu de manera angoixosa. Va parar de cantar i en un francès ben correcte s’adreçà al públic amb un «Pardon!». Va voler repetir la frase i l’accident vocal va ser 20 21 molt més greu. En altres representacions es va recórrer als tenors Stefano Secco, Aquiles Machado i Marcello Giordani. Dirigí l’orquestra el mestre Paolo Carignani, mentre que la producció era la mateixa de l’edició present, obra de José Luis Gómez.

Consulteu la cronologia detallada a: http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Cronologies_liceistes_obres/ Cronologia_SIMON_BOCCANEGRA_CAT.pdf 86 pàg. 87

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

Javier Pérez Senz Periodista i crític musical

Claudio Abbado va gravar el 1977 a Milà la versió que per la seva qualitat extraordinària encapçala la discografia deSimon Boccanegra (Deutsche Grammophon). El desaparegut mestre italià concep l’obra com una de les pintures dramàtiques més poderoses de Giuseppe Verdi, que recrea amb un sentit poètic, musical i teatral fascina nts. La presència del mar és una constant en la partitura i Abbado evoc a aquesta atmosfera marina amb bellíssims matisos orquestrals. La força teatral i la veracitat de la versió deuen molt al rodatg e previ de les funcions a La Scala del llegendari muntatge de Giorgio Strehl er que anys més tard es va poder veure al Liceu, i la p resa sonora permet gaudir de rics matisos i colors en l’orquestra i el cor, guiats am b sensi- bilitat per l’inoblidable Romano Gandolfi. 88 pàg. Selecció discogràfica 89

QUI VULGUI VEURE EN ACCIÓ DOMINGO EN AQUEST PAPER EMBLEMÀTIC DE BARÍTON TÉ AL MERCAT DOS MUNTATGES MÉS, ENREGISTRATS A LA ROYAL OPERA HOUSE I A LA SCALA DE MILÀ

Piero Cappuccilli ofereix una interpretació potent i commovedora de Per conèixer l’evolució de l’estil verdià, té molt d’interès l’enregistrament Simon Boccanegra, amb detalls en la dicció i els accents expressius d’Opera Rara i la BBC del 1976 que recupera la versió original de que denoten la minuciosa direcció d’actors d’Strehler. Mirella Freni és l’òpera del 1857, sota la direcció musical de John Matheson i amb una Amelia modèlica, amb una bellesa vocal i un fraseig meravellosos, Sesto Bruscantini en el paper estel·lar. i Josep Carreras fa un Gabriele Adorno de lirisme intens i generositat vocal. El sumptuós Fiesco de Nicolai Ghiaurov, la refinada caracterit- Entre les produccions en DVD, hi destaca el muntatge del Maggio zació de José van Dam en el paper de Paolo i l’ofici de Giovanni Foiani Musicale Fiorentino filmat el 2002 sota la sàvia direcció de Claudio com a Pietro arrodoneixen aquesta versió estupenda. Abbado (TDK), amb una ben resolta proposta escènica de Peter Stein. Es gaudeix de la resposta orquestral i coral –gran treball de José Luis Entre els registres més antics, en destaquen dues versions pel Basso, de rics matisos–, però el repartiment, amb la correcta Amelia carisma vocal dels seus intèrprets. L’enregistrament en directe dirigit de Karita Mattila i Carlo Guelfi en el paper titular, és molt irregular. per Ettore Panizza (Myto) el 1939 a la Metropolitan Opera House documenta l’alçada dramàtica de Lawrence Tibbett en el rol titular, El gran muntatge de Giancarlo del Monaco enregistrat al Metropolitan el el senyorial fraseig d’Ezio Pinza en un Fiesco irresistible i Leonard 1995 presenta al fossat l’enèrgica direcció de James Levine (Deutsche Warren signant el Paolo més impressionant de la discografia. També Grammophon), de gran brillantor simfònica. Vladímir Txernov és un Elisabeth Rethberg i Giovanni Martinelli llueixen mitjans impactants, Simon de mitjans generosos, però discret com a actor, just al contrari però deixen escapar moltes subtileses com a intèrprets. En la segona de Plácido Domingo, que regala a dojo lirisme i carisma com a Gabriele. versió, gravada el 1957 a Roma sota la direcció de Gabriele Santini Molt musical, encara que un pèl freda, l’Amelia de Kiri Te Kanawa, auto- (Emi), impressionen la veu poderosa i el carisma de Boris Christoff ritari el Fiesco de Robert Lloyd i truculent el Paolo de Bruno Pola. com a sinistre Fiesco, el temperament de Tito Gobbi, un Simon poc refinat en el fraseig però de gran força teatral, i la lírica i elegant Dues dècades després Del Monaco també signa la nova i especta- Amelia de Victoria de los Ángeles. cular producció del Met amb Plácido Domingo en el paper de Simon, 90 pàg. 91

novament amb l’experta direcció de Levine (Sony) i amb l’excel·lent Adrianne Pieczonka en el repartiment. Qui vulgui veure en acció Domingo en aquest paper emblemàtic de baríton té al mercat dos muntatges més, enregistrats a la Royal Opera House i a La Scala de Milà. La producció londinenca compta amb la superba direcció d’Antonio Pappano (Emi) i l’eficaç direcció escènica d’Elijah Moshinsky, amb un repartiment en el qual figuren Marina Poplavskaia, Joseph Calleja i Ferruccio Furlanetto; en la gravació milanesa, ben dirigida per Daniel Barenboim (Arthaus), Domingo està acompanyat per Anja Harteros, Fabio Sartori i Furlanetto.

I per als fans de Leo Nucci, imponent intèrpret verdià, recomanem l’impressionant enregistrament dirigit per Georg Solti (Decca), amb l’apassionat lirisme de Jaume Aragall i l’elegant Kiri Te Kanawa, i el muntatge del Teatro Regio di Parma, dirigit amb bon ofici per Daniele Callegari (CMajor), amb un digne repartiment en el qual figuren Tamar Iveri, Francesco Meli, Simon Piazzola i Roberto Scandiuzzi. 92 pàg. 93

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA Aleix Pratdepàdua Historiador i divulgador musical

El llibret original de Francesco Maria Piave ha cal destacar dos. El primer és el que Charles Una proposta alternativa a aquests dos títols, càrrec de Fiesco; la de soprano «Come in ajudat ben poc en el reconeixement de Simon Osborne dedica a Simon Boccanegra en i també anglosaxona, és la d’Scott L. Balt- quest’ora buna», a càrrec de Maria/Amelia, i Boccanegra. Basat en una novel·la de l’espa- el seu llibre del 1969 The complete operas hazar i publicada per Cambridge University la de baríton «M’adorn le tempia», cantada per nyol Antonio García Gutiérrez, recordat també of Verdi. El pas del temps no ha fet perdre Press el 2004: The Cambridge Companion Simon. Reverter fa també breu esment crític per la rocambolesca trama d’El trovador, l’ar- vigència al llibre d’Osborne i continua sent una to Verdi. La virtut d’aquest llibre, que defuig de la història interpretativa d’aquests rols, tot gument de Simon Boccanegra ha estat sovint eina útil per a la contextualització dels títols. l’estudi detallat de cada un dels títols de Verdi, destacant aquells que ho han fet amb més titllat d’inintel·ligible i dramàticament incon- En determinats moments, però, Osborne pot és resumir en poc menys de tres-centes inspiració o que han esdevingut referents sistent. Si a més a més s’accepten els argu - semblar categòric i vehement. Tanmateix no pàgines tot Verdi; des del context personal, per al públic aficionat. Aquesta obra és un ments coetanis de la primera estrena, el 1857, és tant per un estil personal i deliberat, sinó cultural i polític, passant per l’estil compositiu, comodí literari per a aquells interessats a que proclamaven que l’estil compositiu no més aviat per l’estil historicista de l’època i la fins a l’anàlisi de les quatre fites compositives conèixer amb més detalls els títols verdians era el propi del Verdi que acabava de triomfar manca de referents acadèmics en l’estudi del sobre les quals s’aixeca tot el corpus operístic a partir de les seves àries més importants. En amb la trilogia popular –Rigoletto, Il trovatore i compositor. Reeditat el 1977, l’edició sempre del de Busseto. Estructurat en quatre parts alguns moments el lector neòfit hi pot trobar La traviata–, no hi ha dubte que Simon Bocca- ha estat a càrrec de Da Capo Press. i setze capítols, diversos autors són els que terminologia tècnica; no obstant això, no en negra és un títol personalíssim i de caràcter s’encarreguen de desenvolupar-los. Malgrat la dificulta la lectura, que continua sent amena que contra tot pronòstic ha aconseguit el L’altre llibre és el de Julian Budden del 1973 i solvència contrastada d’aquests autors, són i altament divulgativa. reconeixement dels verdians més exigents. que Clarendon Paperbacks reeditava en una algunes les veus que objecten al responsable És la literatura que sobre Simon Boccanegra edició revisada el 1992: The operas of Verdi. de l’edició que els capítols són tan conclusius Per a aquells interessats a conèixer la gènesi s’ha publicat la que pot ajudar a entendre el Editada en tres volums, és el segon el que que manca certa cohesió expositiva entre si. literària de Simon Boccanegra, editorial perquè d’aquesta sensibilitat envers un títol abasta l’etapa compositiva de Simon Bocca- Planeta editava el 1989 un volum que reco- tan excepcional. negra. El primer capítol del llibre, «The collapse Pel que fa l’art canor de Simon Boccanegra, llia els dos títols operístics del gadità Antonio of a tradition», anuncia l’essència d’aquells anys no es pot passar per alt el llibre d’Arturo García Gutiérrez: Simón Bocanegra i El trovador. El que dóna a Simon Boccanegra el merescut compositius de transició i reafirmació artística Reverter Las mejores 50 arias de Verdi que Aquesta edició, a càrrec de Luis F. Díaz Larios, reconeixement, públic ja a la darreria del segle sense els quals seria difícil entendre les cotes el 2013 publicà Alianza Editorial. Reverter reivindica la figura d’un escriptor referència del XIX, és la revisió que Arrigo Boito i el mateix compositives que s’assolirien amb Otello i Fals- classifica cronològicament les òperes més romanticisme literari espanyol. Verdi van fer de la primera versió. Aquesta taff. Budden ens ajuda a entendre el paper de rellevants de Verdi per dedicar-hi un estudi revisió, que va concloure amb la reestrena el frontissa que té Simon Boccanegra durant els detallat de les respectives àries principals. 1881, és el subjecte principal de tots els escrits aproximadament deu anys que dura aquest En el cas de Simon Boccanegra s’hi refe- que s’han fet sobre el títol. Entre aquests, en període. Obra d’absoluta referència. rencien l’ària de baix «Il lacerato spirito», a 94 pàg. 95

MASSIMO ZANETTI JOSé LUIS GóMEZ SUSANA GóMEZ CARL FILLION ALEJANDRO ANDúJAR ALBERT FAURA Direcció musical Direcció d’escena Reposició direcció d’escena Escenografia i projeccions Vestuari Il·luminació M. Turatti J. Domingo M. Villamuza

Amb un repertori ampli, tant operístic Es formà com a actor a l’Institut d’Art Nasqué a Oviedo on va estudiar les Nascut al Quebec (Canadà), va estu- Llicenciat en belles arts per la Univer- Nascut a Barcelona, va estudiar com simfònic, la seva presència és Dramàtic de Westfàlia (Bochum), carreres de piano i filologia anglesa. diar al Conservatori d’Art Dramàtic sitat Complutense de Madrid, en a l’Institut del Teatre. Ha il·luminat habitual als teatres més prestigi- l’escola de Jacques Lecoq (París) i La seva activitat teatral es va iniciar del Quebec. El 1993 començà a escenografia per la RESAD i sufi- nombrosos espectacles teatrals osos del món (Staatsoper Berlin, al Lee Strasberg Theatre Institute a Astúries, continuant a Alemanya, col·laborar amb Robert Lepage ciència investigadora per la E.T.S. (Centro Dramático Nacional, Teatre Bayerische Staatsoper, Sempe- (Nova York). Als anys seixanta va Argentina, Gran Bretanya i Rússia en projectar l’escenografia de Les d’Arquitectura de la Politècnica de Nacional de Catalunya). En òpera ha roper Dresden, Opernhaus Zürich, treballar regularment als teatres on s’especialitzà en teatre físic i sept branches de la rivière Ota. A Madrid, ha estat becat per l’Aka- participat, entre d’altres espectacles, Hamburgische Staatsoper, Lyric institucionals de la República Federal direcció d’escena. El 1998 s’incor- partir d’aleshores es converteix en demie der Bildene Künste de Munic, en Turandot (València), Otello (Pera- Opera of Chicago, San Francisco Alemanya. El 1971 tornà a Espanya porà a l’equip del Teatro de la Abadía creador del col·lectiu teatral ExMac- Fundación José Estruch, Unió de lada), Madama Butterfly (La Fenice); Opera, San Diego Opera, Teatro tot compaginant l’activitat teatral (Madrid). Des de 2005 ha col·laborat hina, i signa més d’una dotzena de Teatres Europeus i Patrimonio Naci- amb Comediants en La cenerentola Colón de Buenos Aires, Covent i cinematogràfica. El 1978 dirigí amb nombrosos directors d’escena projectes amb Lepage, com Elsi- onal. Ha dissenyat el vestuari per (Houston, Toronto, Seattle, Los Garden, Opéra de Paris, Royal el Centro Dramático Nacional i el entre els que destaquen Willy Decker, nore, Le songe d’une nuit d’été, La a un gran nombre de produccions Angeles, Washington, Chicago), Il Swedish Opera, Opera di Roma, 1980 el Teatro Español. El 1995 va David McVicar, José Luis Gómez, géométrie des miracles, La Celes- teatrals i col·labora habitualment barbiere di Siviglia (Houston, Toronto) Teatro Comunale de Bolonya, fundar el Teatro de la Abadía de la Claus Guth, Gustavo Tambascio, tina, Jean-sans-nom i La casa blava amb Gerardo Vera, tant en teatre i L’italiana in Algeri (Teatro Real, Opera Australia, Teatro alla Scala, Comunidad de Madrid, on aborda un Emilio Sagi, Calixto Bieito i Àlex en teatre i Noises, sounds and sweet (Rey Lear, Un enemigo del pueblo, Bordeus, Florència); Die Zauberflöte Maggio Musicale Fiorentino, Opera ampli repertori, estimula la formació Ollé. El 2007 debuta en la direcció aire (Tokyo Globe Theater, Japó) Divinas palabras, Agosto, Platonov, (París, Triennale del Ruhr), Le nozze di Roma, Teatro Regio di Torino, d’actors i directors i hi convida signi- d’òpera amb Marina i d’ençà llavors 1984 (Covent Garden, La Scala), Madre Coraje) com en òpera (La di Figaro (Teatro Real); amb La Fura Bilbao, Teatro Real), on ha dirigit ficatius directors europeus. El 1992 ha dirigit nombrosos espectacles La damnation de Faust (Saito Kinen voix humaine, Macbeth, Il trovatore, dels Baus, Tristan und Isolde (Lió), i Il noves produccions de diversos títols dirigí La vida es sueño al Théâtre en temporades i festivals lírics d’Es- Festival de Matsumoto, Opéra de Medea), a més de Lluís Pasqual segreto di Susanna / La voix humaine (Otello, Carmen, Le nozze di Figaro, de l’Odéon i Carmen a La Bastille. panya i l’estranger: Don Giovanni, París, Metropolitan) i The Rake’s (El caballero de Olmedo, Els ferés- (Màlaga). Ha guanyat diversos Norma, L’italiana in Algeri, La traviata, Entre d’altres, ha rebut el Premi a Un ballo in maschera, Odisea Negra, Progress (La Monnaie, San Fran- tecs), Alfredo Sanzol (Días estu- premis Butaca, Max i de la Crítica de Luisa Miller, La fanciulla del West, la Millor Interpretació Masculina del Norma, El jardín secreto, Turandot, La cisco Opera, Teatro Real de Madrid, pendos, Delicadas, En la luna, Risas Barcelona. Debutà al Liceu amb La La bohème, I vespri sicialiani, Un Festival de Cannes, Premio Nacional traviata, La Gran Vía, Agua, azucari- Covent Garden) en òpera. Al Gran y destrucción), Carles Alfaro, Josep voix humaine (1995-96). Hi ha tornat ballo in maschera, Nabucco, Simon de Teatro, Cavaller de l’Orde de les llos y aguardiente, Como nací en la Teatre del Liceu va debutar amb Maria Flotats, Pepe Bornás i Juan en nombroses ocasions, les darreres Boccanegra). Entre 1992 i 2002 va Arts i les Lletres de França i la Creu calle de la Paloma i Carmen, entre Simon Boccanegra (2008-09). Mayorga. Les seves creacions s’han amb Linda di Chamounix, Le nozze di ser Director Musical de l’Òpera de de Cavaller de l’Orde del Mèrit de d’altres. Al Liceu ha participat en les vist al Centro Dramático Nacional, Figaro, Die Zauberflöte i Aida (2 011- Flandes. En l’àmbit simfònic ha col. la República Federal Alemanya. Va produccions de Manon (2006-07), Teatro Real, Sala Valle Inclán, Teatre 12) i Il barbiere di Siviglia (2014-15). laborat amb grans orquestres: Czech debutar al Liceu amb Simon Bocca- Hangman Hangman i Death in Venice Lliure, Teatro Español, Teatro de la Philharmonic, Bamberger Sympho- negra (2008-09). (2007-08), Tiefland i Simon Bocca- Abadía, festivals de teatre de Mèrida, niker, City of Birmingham Symphony, negra (2008-09), Carmen i Parsifal Almagro, Alcalá, Veranos de la Villa Hallé Orchestra, entre d’altres. Va (2010-11) i Carmen (2014-15). de Madrid i Festival Quijote de París, debutar al Gran Teatre del Liceu amb entre d’altres. Debutà al Liceu amb I due Foscari (2014-15). Simon Boccanegra (2008-09). 96 pàg. 97

FERRAN CARVAJAL CONXITA GARCIA LEO NUCCI GIOVANNI MEONI PLáCIDO DOMINGO BARBARA FRITTOLI Moviment escènic Direcció del Cor Baríton Simon Boccanegra Baríton Simon Boccanegra Tenor, director d’orquestra Soprano Amelia Grimaldi Simon Boccanegra Thorus Arts R. Ricci A.Vasiljev

Va estudiar dansa, interpretació i Realitzà els estudis musicals al Nascut a Castiglione dei Peppoli Inicià la seva formació vocal al Va néixer a Madrid, fill de cantants Nascuda a Milà va estudiar al cant. Va dirigir, coreografiar i inter- Conservatori Superior Municipal de (Bolonya) i casat amb la soprano Conservatorio Santa Cecilia de lírics, i marxà a Mèxic de nen. El Conservatori Giuseppe Verdi de la pretar Goldberg i Vesalii Icones Música de Barcelona, on va néixer, i Adriana Anelli, va estudiar amb Roma, perfeccionant-se posterior- 1961 debutà a Monterrey com a seva ciutat. Guanyadora de diversos (Mercat de les Flors). Coreografià s’especialitzà en cant, direcció coral Mario Bigazzi i Giuseppe Marchesi, ment amb Leodino Ferri. Debutà com solista (Alfredo de La traviata) i premis internacionals, el seu reper- Santa Joana dels Escorxadors (Teatre i direcció d’orquestra. Va ser direc- debutant el 1967 a Spoleto amb Il a Marcello al Teatro Vespasiano de el 1968 al Metropolitan (Adriana tori comprèn papers com comtessa Lliure), Cancionero de Palacio (Pera- tora del Cor Jove de l’Orfeó Català barbiere di Siviglia. Amb aquesta Rieti. Ha cantat en els teatres més Lecouvreur), teatre on ha participat Almaviva, Fiordiligi, Desdemona, lada), Juli Cèsar (gira internacional (1986-2003) i sots-directora de mateixa òpera va cantar per primer importants d’arreu: Roma, Nàpols, en més de trenta temporades. Elettra, Vitellia, Anaide, Alice, amb el Lliure) i Beyond Words a Nova l’Orfeó Català (1989-1995), treba- cop a La Scala (1977), on manté una Torí, Bolonya, La Fenice, Florència, Presència habitual als escenaris Leonora, Mimì, Micaëla, Donna York. Va codirigir Backlot Sessions llant el repertori coral i simfònic- presència constant i ha esdevingut Palerm, Gènova, Arena di Verona, mundials més prestigiosos (La Elvira, Donna Anna, Medora, (STI i Teatre Lliure). Ha protagonitzat coral al costat d’eminents batutes. un referent en el repertori verdià. Trieste, Macerata, Metropolitan, Scala, Viena, Covent Garden, Berlín, Amelia, Margherita, Antonia, Elisa- telefilms com El enigma Giacomo i El També ha estat directora del Cor El 2007 hi celebrà els trenta anys Carnegie Hall, Munic, Hamburg, París, San Francisco, Salzburg, betta, Luisa Miller, Angelica, Sifare, caso de la novia dividida. Va intervenir dels Amics de l’Òpera de Girona. del debut amb un històric concert Deutsche Oper de Berlín, Viena, Chicago, Bayreuth, entre d’altres) el Adriana, Giorgetta, Nedda, Thaïs i durant set temporades en la sèrie El Ha estat presidenta de la Federació commemoratiu. Altres títols del seu Moscou, Amsterdam, Tòquio i Zuric, seu amplíssim repertori abasta més Liù, entre d’altres. Ha cantat a esce- cor de la ciutat, per la qual va rebre de Corals Joves de Catalunya. Ha repertori són Il trovatore, Macbeth, entre d’altres. Ha col·laborat amb de cent quaranta rols. És també naris com La Scala, Metropolitan, el Premi especial APEI-Catalunya, i dirigit nombrosos concerts al Palau Otello, Aida, Simon Boccanegra, directors musicals i d’escena com director d’orquestra (al Liceu dirigí Boston, Washington, Verbier, Zuric, tres a Infidels, ambdues de TV3. Ha de la Música Catalana, Auditorio Tosca, Gianni Schicchi, Nabucco, Riccardo Muti, Zubin Mehta, Myung- Attila, Doña Francisquita i un concert) Tòquio, Buenos Aires, Salzburg, actuat a European House, Who is Nacional de Madrid, Alemanya, I due Foscari, Luisa Miller, I vespri Whun Chung, Gianluigi Gelmetti, així com gestor cultural, havent Glyndebourne, Florència, Torí, Niça, P...?, Romeu i Julieta i Unes polaroids Txèquia, Holanda i Noruega, entre siciliani, L’elisir d’amore, Un ballo Daniele Gatti, Nello Santi, Daniel ocupat diversos càrrecs a les òperes Amsterdam, Munic, Roma, Covent explícites (Teatre Lliure), El beso de d’altres, havent fet diversos enregis- in maschera, La forza del destino, Oren, Franco Zeffirelli, Hugo de de Washington i Los Angeles. Va Garden, Viena, París, Dresden, la mujer araña, Calígula (Teatre Naci- traments per a la ràdio i la televisió. Pagliacci, La traviata i Rigoletto (rol Ana, Pier Luigi Pizzi, Alberto Fassini, debutar al Liceu la temporada 1965- Brussel·les, Teatro Real de Madrid onal de Catalunya), Krum, La nostra Ha estat directora musical assistent que ha cantat més de 500 cops). Renzo Giacchieri i Robert Carsen. 66, on hi ha cantat infinitat de títols: i València sota batutes tan prestigi- classe, L’estranger o Paradise (Grec), en diverses produccions liceistes i, a Canta regularment als escenaris Entre les òperes del seu repertori cal Manon Lescaut, Andrea Chénier, oses com Claudio Abbado, Riccardo entre d’altres. Amb La Fura dels Baus partir de l’any 2002, mestra assistent més prestigiosos: Covent Garden, esmentar I puritani, La favorita, Lucia Tosca, Turandot, Otello, Carmen, Muti, Colin Davis, Lorin Maazel, ha treballat en Le martyre de Saint de direcció del Cor del Gran Teatre Florència, Hamburg, Berlín, Madrid, di Lammermoor, Otello, Nabucco, Fedora, Samson et Dalila, Un ballo Georges Prêtre, Zubin Mehta, James Sébastien i L’Atlàntida. Ha coreogra- del Liceu, havent treballat estre- Arena di Verona, Parma, Òpera de Attila, Rigoletto, Tosca, La traviata, in maschera, L’africaine, Aida, La Levine, Antonio Pappano, Bernard fiat Turandot per a l’Òpera d’Oviedo. tament amb els mestres William Viena, Metropolitan i Zuric, entre Macbeth, Il trovatore, Madama bohème, Adriana Lecouvreur, La Haitink, Riccardo Chailly, Valery Debutà al Liceu amb Der fliegende Spaulding, Peter Burian i José Luis d’altres. Debutà al Liceu amb Lucia Butterfly, La forza del destino, Un fanciulla del West, I vespri siciliani, Gergiev o Gianandrea Noseda. Al Holländer (2006-07). Hi ha tornat Basso. L’octubre de 2015 assoleix la di Lammermoor (1979-80). Hi tornà ballo in maschera, Luisa Miller i Aida. entre d’altres. Les seves darreres Liceu debutà amb Turandot (2004- amb Simon Boccanegra (2008-09) titularitat de la seva direcció. amb Don Carlo (1982-83), Il barbiere Va debutar al Gran Teatre del Liceu intervencions han estat amb Parsifal 05). Va tornar-hi amb un recital i Anna Bolena (2 010 -11) . di Siviglia (1984-85), La traviata amb Madama Butterfly (2012-13). (2004-05), Die Walküre (2007-08), (2005-06), Stabat Mater de Pergo- (1985-86), Rigoletto (1986-87), Tamerlano (2010-11) i I due Foscari lesi (2006-07) i Adriana Lecouvreur Macbeth (2001-02) amb la compa- (2014-15). (2 011-12) . nyia de La Scala, Nabucco (2005- 06), els concerts commemoratius del bicentenari Verdi (2013-14) i La traviata (2015-16). 98 pàg. 99

DAVINIA RODRíGUEZ FABIO SARTORI RAMóN VARGAS VITALIJ KOWALJOW FERRUCCIO FURLANETTO ÀNGEL ÒDENA Soprano Amelia Grimaldi Tenor Gabriele Adorno Tenor Gabriele Adorno Baix Jacopo Fiesco Baix Jacopo Fiesco Baríton Paolo Albiani V. SantiagoV. I. Saharov

Va néixer a Las Palmas de Gran Va néixer a Treviso, estudià al Nascut a Guadalupe (Mèxic), Nascut a Ucraïna, on va iniciar la Nascut a Sacile-Pordenone, va Nascut a Tarragona, debutà a Canaria i estudià cant amb Leopoldo Conservatorio Benedetto Marcello estudià a l’Instituto de Música y Arte seva carrera professional com a debutar a Trieste el 1974. Les seves Bari amb La bohème. Ha cantat a Rojas O’Donell, perfeccionant-se de Venècia amb Leone Magiera i Cardenal Miranda. Ha cantat a La solista, el seu repertori comprèn interpretacions a Salzburg l’any Hamburg (L’elisir d’amore, La cene- a l’ Escuela Superior Reina Sofía debutà amb La bohème a La Fenice Scala (Falstaff, La traviata, Rigoletto, més de quaranta-cinc rols. Debutà 1986 amb Don Carlo (dirigit per rentola, Il barbiere di Siviglia, Madama amb Teresa Berganza, a Nova York el 1996. La temporada 1997/98 Les contes d’Hoffmann i Requiem de als Estats Units amb l’Opera Herbert von Karajan) i Le nozze di Butterfly), Teatro Real (Madama amb Martina Arroyo i a Mòdena es presentà a La Scala dirigit per Verdi), Staatsoper de Viena (Maria Orchestra de Nova York com a Figaro foren el punt de partida d’una Butterfly, La Dolores, Pagliacci, amb Raina Kabaivanska. Ha actuat Riccardo Muti (Macbeth) i debutà dos Stuarda, L’elisir d’amore, Lucia di Baldassare de La favorita. Ha inter- brillantíssima carrera internacional Simon Boccanegra, Werther, Cyrano a escenaris com el Teatro Real, rols clau en la seva carrera: Gabriele Lammermoor, Roberto Devereux, La pretat els rols de Zaccaria, pare que l’ha dut triomfar a escenaris com de Bergerac, Roberto Devereux, Bilbao, Seattle, Florida Grand Adorno (a Bolonya) i Don Carlo (a bohème, Don Carlos, Manon, Un Guardiano, Walter, Ramfis, Sarastro La Scala, Metropolitan, Òpera de La traviata), Teatro de la Zarzuela Opera, Theater an der Wien, Dallas, Parma). El seu repertori, molt centrat ballo in maschera, Werther, Simon i Oroveso al Metropolitan de Nova Viena, Covent Garden, París, Roma, (Marina, El gato montés, Juan José), Piacenza, Mòdena, Macerata, Parma, en Verdi, inclou títols com Rigoletto, Boccanegra), Covent Garden (La York; Gremin a Chicago, Ginebra i Torí, Florència, Bolonya, Palerm, Bilbao (Lohengrin, Falstaff, Attila), Martina Franca, Rossini Opera Tosca, Madama Butterfly, Norma, traviata, Rigoletto, La bohème), Tanglewood; Fiesco, Pimen i Don Buenos Aires, San Diego, Chicago, San Lorenzo del Escorial (La traviata, Festival, Tòquio, Verona, Nàpols, Aida, Attila, I masnadieri, Luisa Miller, La Bastille (Rigoletto, La traviata), Alfonso de Lucrezia Borgia a San San Francisco, Moscou, Berlín, Sant Don Carlo), Las Palmas (Tristan und París i Stuttgart, havent estat dirigida I due Foscari, Oberto, Pagliacci, Metropolitan (Rigoletto, Il barbiere Francisco; i Wotan de Der Rheingold Petersburg, Ginebra, Teatro Real, Isolde), Teatro Regio de Torí (Lohen- musicalment per Jeffrey Tate, Nicola Adriana Lecouvreur, Werther, Linda di Siviglia, La cenerentola, L’elisir i Die Walküre, el Vianant de Siegfried, Toronto, Tòquio i París, entre d’al- grin), Toulouse (Elektra, Carmen, La Luisotti, Riccardo Frizza, Gianandrea di Chamounix i Turandot. També ha d’amore, Lucia di Lammermoor, La fra Laurent i Fiesco a Los Angeles. tres. El seu repertori inclou els grans vida breve, El pessebre), Amsterdam Noseda, Alberto Zedda, Fabio Luisi, actuat a l’Òpera de Viena, Arena di bohème, Don Giovanni), San Fran- També ha cantat Procida de &Les rols de la seva corda: Figaro, Lepo- (Falstaff, Lucia di Lammermoor), James Conlon, Plácido Domingo i Verona, Florència, Nàpols, Roma, cisco (Un ballo in maschera, Lucia di vêpres siciliennes (La Bastille de rello, Don Giovanni, Procida, Boris, Deutsche Oper de Berlín (Manon Jesús López Cobos, entre d’altres. Macerata, Teatro Real de Madrid, Lammermoor, Mefistofele), Buenos París, Washington), Zaccaria (Munic, Filippo II, Gran Inquisidor, Fiesco, Lescaut), Orange, Verona i Palerm De les obres que ha interpretat Bilbao, Las Palmas de Gran Canaria, Aires (La favorita), Arena di Verona (Il Londres, Viena; Bolonya i Arena di Attila, Gremin, Guardiano, Don (Carmen), Oviedo (Tannhäuser, Un en el decurs de la seva carrera cal Berlín, Chicago, San Francisco, Xina barbiere di Siviglia, Rigoletto), Bayes- Verona), Giorgio d’I puritani (Viena), Quichotte, Silva, Zaccaria, Basilio, ballo in maschera, Il duca d’Alba), esmentar Lucia di Lammermoor, Die i Zuric, entre d’altres escenaris. rische Staatsoper (Medea in Corinto, Wotan, Walter i Zaccaria (La Scala Lord Sydney, Méphistophélès, Miami (Luisa Fernanda), Lisboa (Il lustige Witwe, Luisa Fernanda, La Entre les batutes que l’han dirigit cal Luisa Miller, Simon Boccanegra, La de Milà), Banco (Amsterdam), Walter Mustafà, Iwan Chowanski, Brogni barbiere di Siviglia, Macbeth), Metro- traviata, Così fan tutte, Il viaggio a esmentar Claudio Abbado, Daniel traviata, Don Carlos) i Teatro Real de (Zuric), Guardiano i Fiesco (Munic) i o Arkel. Ha treballat amb directors politan de Nova York (Il trovatore), Reims, Die Zauberflöte, L’enfant et les Barenboim, Zubin Mehta, Daniele Madrid (Werther). També ha cantat Ramfis (Verona). Debutà al Gran com Claudio Abbado, Herbert von Sevilla (Elektra, Don Carlo, Otello), sortilèges, Don Giovanni, Le nozze di Gatti, Eliahu Inbal, Donato Renzetti, a Houston, Washington, Florència, Teatre del Liceu amb Aida (2011-12), Karajan, Lorin Maazel, Riccardo París (Pagliacci, Le villi) entre d’al- Figaro, I due Foscari, Simon Bocca- Fabio Luisi i Adam Fischer. Debuta Torí, Orange, Mèxic, Zuric, Dresden i tornant-hi amb La forza del destino Muti, Riccardo Chailly, James Levine, tres. Debutà al Liceu amb L’elisir negra, Turandot, Medea in Corinto, al Gran Teatre del Liceu. Tòquio, entre d’altres ciutats. Debutà (2012-13) i Nabucco (2015-16). Bernard Haitink, Zubin Mehta, Nello d’amore (1997-98). Hi ha tornat La bohème, Carmen, L’elisir d’amore al Liceu amb un recital (2002-03) i Santi, Daniel Barenboim, Carlo sovint, les últimes vegades amb i Un giorno di regno. Debuta al Gran hi tornà amb La bohème (2011-12). Maria Giulini, Georg Solti, Leonard La bohème i Aida (2011-12), L’elisir Teatre del Liceu. Bernstein, Georges Prêtre o Mariss d’amore i Madama Butterfly (2012- Jansons. Al Liceu va debutar amb 13), Il tabarro (2013-14) i La traviata Simon Boccanegra (1985-86). Hi va (2014-15). tornar amb un recital (1992-93). 100 pàg. 101

ELIA FABBIAN DAMIáN DEL CASTILLO FRANCISCO VAS RAQUEL LUCENA ELIZABETH MALDONADO Baríton Paolo Albiani Baríton Pietro Tenor Un capità de ballesters Soprano Una serventa d’Amelia Mezzosoprano Una serventa d’Amelia

Va néixer a Castelfranco Veneto i Nascut a Úbeda va estudiar a Nascut a Saragossa, va estudiar Va estudiar al Conservatori Supe- Nascuda a Veneçuela, es va formar guanyà nombrosos concursos inter- Màlaga amb Alicia Molina i a l’ cant i violí a Barcelona. Va debutar rior de Música de Barcelona amb a l’Escuela Superior de Música José nacionals de cant, perfeccionant-se Escuela Superior de Música Reina amb El giravolt de maig i Il barbiere M.Àngels Sarroca i Manuel García Ángel Lamas i a l’Instituto Univer- a l’Accademia per giovanni cantanti Sofía amb Manuel Cid i Tom Krause, di Siviglia. Ha actuat, entre d’altres, Morante, perfeccionant-se amb sitario de Estudios Musicales amb lirici del Teatro alla Scala amb Leyla perfeccionant-se posteriorment amb al Teatro Real, Palacio Euskalduna, Carles Marqués, Enedina Lloris, Claudio Muskus, Lucy Ferrero i Sara Gencer, Luigi Alva, Teresa Berganza Teresa Berganza, Reri Grist, Carlos Opéra Bastille, Teatro São Carlos Kamal Khan, Carlos Álvarez, Virginia Catarine i al Conservatori Superior i Luciana Serra. Va debutar al Mozar- Chausson, Juan Lomba i Giancarlo de Lisboa, Santiago de Compos- Zeani i Jorge Sirena. Premiada en de Música del Liceu amb Carmen teum de Salzburg (La serva padrona Del Monaco. Ha estat guardonat tela, Oviedo, Teatro de la Zarzuela, diversos concursos (Tenor Viñas, Bustamante, perfeccionant-se amb de Pergolesi), començant una en diversos concursos nacionals de Teatro de la Maestranza i als festi- Jaume Aragall, Germans Pla, Ingrid Haubold, Sylvia Greenberg i carrera que l’ha dut a teatres com cant (Ciudad de Sevilla 2011, Acisclo vals de Granada i Peralada. Té un Manuel Ausensi) ha cantat parts Mirella Freni, entre d’altres. Debutà a La Scala, La Fenice, Parma, Nàpols, Fernández Carriedo, Jovenes Intér- ample repertori: Incredibile (Andrea de solista en obres com la Missa en Barcelona el 2008 amb El giravolt de Torí, Palerm, Gènova, Catània, Mace- pretes de Málaga). el seu repertori Chénier), Scaramuccio (Ariadne Re de Dvorák, L’idiota de Grimalt, maig. Com a solista ha cantat obres rata, Rovigo, Pisa, Arena di Verona, inclou títols com The telephone, auf Naxos), Cassio (Otello), Guillot Gloria de Vivaldi, Dido and Eneas, com la Passió segons Sant Joan de Kiel, Liège, Colònia, Munic, Savon- La traviata, Carmen, Otello, Don de Morfontaine (Manon), Goro Cançó d’amor i de guerra i African Bach, Elijah de Mendelssohn, Passió linna, Estrasburg, Corea, Berlín, Pasquale, Lucia di Lammermoor, (Madama Butterfly), Bob Boles (Billy Sanctus de Fanshawe i òperes com segons Sant Marc de Golijov, Magni- Graz o Astana. Entre les obres del Dido and Eneas, Le nozze di Figaro, Budd), Armand des Grieux (Boule- Rigoletto, La traviata, La bohème i ficat de Pergolesi o Gloria de Vivaldi. seu repertori cal destacar Lucia di Il barbiere di Siviglia, Roméo et Juli- vard Solitude), Arbace (Idomeneo), Nabucco a escenaris com L’Auditori Participà en l’estrena a Viena de Lammermoor, L’elisir d’amore, Don ette, Die Zauberflöte, Don Giovanni, Pang (Turandot) i d’altres. Recent- de Barcelona, Sabadell o el Palau l’òpera The Flowering Tree de John Pasquale, Il barbiere di Siviglia, Così Marina, El juramento o La verbena ment ha participat en Carmen de la Música Catalana. És membre Adams. És membre del Cor del Gran fan tutte, Don Giovanni, La traviata, de la Paloma. També conrea els (Avenches Opéra Festival i Baye- del Cor del Gran Teatre del Liceu, Teatre del Liceu, on ha participat Aida, Falstaff, Nabucco, Rigoletto, recitals, concerts i oratoris (Missa rische Staatsoper) i Andrea Chénier on ha participat com a solista en com a solista en diverses produc- La forza del destino, Falstaff, Luisa Nelson, Missa de la Coronació, (Peralada). Va debutar al Liceu la diverses produccions i concerts cions (Le nozze di Figaro, Suor Miller, Simon Boccanegra, Il trova- Petite Messe Solennelle, Die schöne temporada 1993-94 i d’aleshores (Peter Grimes, Idomeneo, Le nozze Angelica). tore, Rigoletto, Otello, La bohème, Müllerin, entre d’altres). Ha actuat a ençà hi actua amb regularitat. Les di Figaro i Petite messe solennelle, Manon Lescaut, Tosca, Gianni importants auditoris com el Teatro seves darreres intervencions han entre d’altres). Schicchi, Madama Butterfly, Cava- Real, Festival de Peralada, Teatro estat en Le Grand Macabre, Adriana lleria rusticana, Pagliacci, Andrea de la Zarzuela, Auditorio Nacional Lecouvreur (2 011-12), Les contes Chénier i L’amico Fritz. Debuta al de Madrid, Sevilla, Lisboa, Bilbao, d’Hoffmann i Loge a Das Rheingold Gran Teatre del Liceu. Oviedo, Teatro Cervantes, Teatro (2012-13), L’Atlàntida, Tosca (2013- Pérez Galdós, Chicago, Kansas City 14), Norma i Carmen (2014-15) i o Berlín. Ha debutat al Liceu aquesta Benvenuto Cellini (2015-16). temporada amb Otello. Biografies 103

Orquestra Simfònica Cor del Gran Teatre del Liceu del Gran Teatre del Liceu

Fou la primera orquesta simfònica creada a l’ Estat Es consolidà als anys seixanta sota la direcció espanyol (1847). El primer director titular va ser de Riccardo Bottino. En començar la temporada Marià Obiols. En el decurs de la seva història ha estat 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la dirigida per batutes convidades tan prestigioses com direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment n’han Albert Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco estat directors Andrés Máspero, William Spaulding, Faccio, Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef José Luis Basso, Peter Burian i ara Conxita Garcia. Keilberth, Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knap- Entre les seves actuacions cal mencionar la Segona pertsbusch, Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Simfonia i Schicksalslied de Mahler (Teatro Real) Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume i Moses und Aron (Gran Teatre del Liceu), a més Pahissa, Ottorino Respighi, Josep Sabater, Max del Requiem i la Missa de la coronació de Mozart von Schillings, Georges Sebastian, Richard Strauss, i la Missa Solemnis de Beethoven. El Cor del Gran Igor Stravinsky, Hans Swarowsky, Arturo Toscanini, Teatre del Liceu ha actuat a les Arènes de Nîmes, Antonino Votto i Bruno Walter; i darrerament per amb Il corsaro; ha interpretat Lucia di Lammermoor Sylvain Cambreling, Rafael Frühbeck de Burgos, a Ludwigshafen, Lucrezia Borgia a París i Goyescas Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Vaclav Neumann, i Noches en los jardines de España a La Fenice de Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Peter Schneider i Venècia. Ha cantat sota la direcció dels mestres Silvio Varviso. Els seus directors titulars han estat Albrecht, Decker, Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand de Billy, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Sebastian Weigle i Michael Boder. Actualment n’és Varviso, Maag i Neumann, entre d’altres. Josep Pons. 104 pàg. Biografies 105

Orquestra Simfònica Cor del Gran Teatre del Liceu del Gran Teatre del Liceu

Violí I Violoncel Trompa Sopranos I Sung Min Kang Figurants Kai Gleusteen Concertino Cristoforo Pestalozzi * Damián Tarín * Margarida Buendia Xavier Martínez Sergi Bitan Liviu Morna C. Associat Clara Povreau * Marc Garcia Olatz Gorrotxategi José Antº Medina Pere Bohigas Olga Aleshinsky * Adam Glubinski Carles Chordà Carmen Jimenez Joan Prados Meritxell Bonet Eva Pyrek * Mathias Weinmann Jorge Vilalta Glòria López Pérez Llorenç Valero Moisés Bravo Christo Kasmetski Esther Clara Braun Raquel Lucena Giorgio Elmo Alfredo Crespo Aleksander Krapovski Carme Comeche Encarna Martínez Sergi Bellver Salvador Esplugas Birgit Euler Rafael Sala Trompeta Raquel Momblant Pedro Calavia Albert Estengre Renata Tanellari Juan Manuel Stacey Josep Anton Casado * Eun Kyung Park Felix A Merino Oscar Foronda Oleg Shport Francesc Colomina * (banda) Maria Such Jorge W Cordero Juan Carlos Gómez Yana Tsanova Javi Alcaraz Hasmyk Isahakyan Javier A Ruiz Tamara Gutiérrez (banda) Margaret Bonham Contrabaix Patricio Soler Maria E Medina Lidia Ibáñez Biel Graells Jorge Villar * Luciana Michelli Tenors II Meritxell Jurado Oleksandr Sora Apostol Kosev * Omar A. Jara Javier López Trombó Oriol Capdevila Cristian Sandu Sopranos II Graham Lister Paco López Jordi Berbegal * Joaquín M. Arrabal Núria Cors Josep Lluís Moreno Oscar Lozano Alejandro Cantos Francesc Lozano Mariel Fontes Carles Prat Josu Mentxaca Gabi Mateu (banda) Mª Dolors Llonch Florenci Puig Anna Mestre David Morales (banda) Violí II Concepcion Pérez Emili Rosés Cristina Miralles Oksana Solovieva * Tolo Serra * David Ortega Flauta Mª Àngels Padró Jorge A Jasso Emilie Langlais * German Parreño Eva-Nina Kozmus * Angèlica Prats Xavier Canela Rodica Monica Harda Elisabet Vilaplana Jordi Aymerich Silvia Pérez Aleksandra Miletc Tuba Liu Jing Helena Zaborowska Facundo Muñoz Miquel Roca Jose Miguel Bernabeu * Mercè Brotons Sullivan Noulard Gino Senesi Andrea Ceruti Aina Tomás Mezzo-sopranos Charles Courant Oboè Teresa Casadellà Barítons Mijai Morna Daniel Fuster * Timpani Rosa Cristo Xavier Comorera Alexandre Polonsky Raúl Pérez P. Artur Sala * Isabel Mas Gabriel Diap Annick Puig Aranzazu Garcia Ramon Grau Maria Roca Percussió Guisela Zannerini Joan Josep Ramos Sergi Claret Clarinet Jordi Mestres Numil C Guerra Miquel Rosales Juanjo Mercadal * Ferran Armengol Tanit Bono Lucas Groppo Sergio Rodrigo Jeremy Friedman (banda) Escarlata Blanco Alejandro Llamas Cristina Martin Salva Soler Susana Torregrosa Eduard Moreno Viola Fabian Reynolds Germán Clavijo * Albert Cabero Contralts Alejandro Garrido * Francesco Proietti Fagot Arpa Mariel Aguilar Fulgencio Sandoval Valentin Petrovici Bernardo Verde * Tiziana Tagliani * (banda) Sandra Codina Birgit Schmidt M. José Rielo Marie Vanier Hortènsia Larrabeiti Baixos Claire Bobij Yordanka Leon Miguel Ángel Currás Bettina Brandkamp Elizabeth Maldonado Dimitar Darlev Vincent Fillatreau Ingrid Venter Ignasi Gomar Franck Tollini Marta Planella Josep Bracero Ivo Mischev Mariano Viñuales Tenors I Antonio Fajardo Daniel M. Alfonso Antonio Duran Josep Mª Bosch Dario F Maya José Luis Casanova Gerard Farreras 107

PLÁCIDO DOMINGO 50 ANYS

Cinquanta anys al Liceu 111 Marcel Cervelló

Un fenomen anomenat 125 Plácido Domingo Javier Pérez Senz

50 anys al Liceu: els 139 companys de viatge Pablo Meléndez 108 pàg. Testimonis 109

«En el món de la lírica, Domingo és el més gran, a banda de ser una persona afable com poques. És un artista que dóna exemple com a gran treballador que és, disciplinat i molt dedicat a la seva feina, que ha estat desenvolupant amb molta estima i entusiasme al llarg dels anys. He treballat amb ell a Washington i puc assegurar que és una excepció en tots els sentits, tant artístic com humà»

Christina Scheppelmann Directora artística del Gran Teatre del Liceu

Plácido Domingo i Christina Scheppelmann varen treballar plegats a l’òpera de Washington. Foto: anònim. 110 pàg. 111

Domingo, la temporada 2004/05, en un inoblidable Parsifal sota la batuta de Sebastian Weigle i la direcció d’escena de Nikolaus Lehnhoff. Foto: Antoni Bofill.

CINQUANTA ANYS AL LICEU Marcel Cervelló Crític musical

Cinquanta anys són molts anys. D’ençà del debut de Plácido Domingo al Liceu, el dia de Cap d’Any del 1966, ja s’han complert, i els qui vàrem ser presents en aquella ocasió i hem seguit després la gloriosacarrera del tenor al nostre Teatre, títol rere títol, ja podem presumird’una certa edat. No són tants els artistes de primeríssima fila que hagin mantingut aquesta fidelitat al Liceu, i cal remarcar-ho, perquè Plácido ha fet aquí una bona part del seu repertori.

Fins a arribar a aquest Simon Boccanegra amb què celebrarà el cinquantenari de la seva presència a les nostres temporades, Domingo ha cantat al Liceu vinti-i-una òperes representades, tres en concert i n’ha dirigides dues més –si considerem Doña Francisquita una òpera– des del fossat de l’orquestra. Setanta-dues funcions en el primer cas, sis en el segon i quatre en el tercer. Vuitanta-dues presències en viu, cosa que no està gens malament. Una fidelitat, val a dir-ho, que el nostre públic li ha agraït sempre amb un afecte especial que va molt més enllà de les ovacions sorolloses que li han estat sempre dedicades. 112 pàg. Cinquanta anys al Liceu 113

TENOR JA CONSAGRAT INTERNACIONALMENT, CANTÀ TRES REPRESENTACIONS DE LA ‘MANON LESCAUT‘ PUCCINIANA QUE VAN SER TOT UN ESDEVENIMENT. AQUELL VA SER EL VERITABLE DEBUT DE DOMINGO AL LICEU, EN REALITAT

En el seu llibre Mis primeros cincuenta años, compositor que pogué assistir a l’estrena, debut que ja pronosticava tot allò que s’esde- qui van poder accedir a l’escenari un cop acabat i signat el mes de març de 1983, car vivia a Barcelona. Domingo, molt jove vindria després. acabada la funció recollien del terra els pape- Domingo es fa ressò de gairebé totes les aleshores, però ja afermat després de les rets i les serpentines de la festa per guar- seves actuacions al Liceu fins a aquella data. seves experiències a Mèxic, als Estats Units La confirmació d’allò que seria el seu idil·li dar-los com a record. Privilegis d’una època En el pròleg a l’edició espanyola, Antonio i sobretot a la seva profitosa estada a Israel amb el Liceu es produiria la temporada en què eren les veus les que manaven i no els Fernández-Cid proposa una llista d’aquelles amb la seva esposa Marta –deu òperes següent amb dues campanades successives, directors d’escena. funcions, que va poder perllongar en esmentar cantades en dos anys i mig a l’Òpera Naci- un Andrea Chénier al costat d’una jove Esther la Tosca del maig del 83 i La fanciulla de onal Hebrea– cantaria els tres títols, compar- Casas que hauria pogut fer molt més d’allò Les dues temporades següents Domingo l’any següent. La llista, però, no és completa, tint cartell en dos amb un altre tenor que faria que acabaria fent i Un ballo in maschera que va tenir força feina al Liceu. El dia de Sant car hi manquen el Chénier de la temporada carrera, Joan Lloveras. El tenor madrileny va avui els vells afeccionats encara evoquen amb Esteve del 1974 debutava com a director 1972/73, les dues òperes del Festival Puccini fer bona impressió. El migrat compromís vocal guspires als ulls. Dos magnífics regals per les d’un Attila que tingué Francisco Ortiz com a del 1975, a més de l’única Cavalleria cantada de les obres, però, no va generar grans expec- festes nadalenques, que Domingo passava en primer tenor. Tres dies després es produïa el el 17 de gener de 1976. En aquest succint tatives al públic i el tenor va agradar i prou. aquella època a Barcelona, on residia la seva terrabastall de l’Aida. Amb Domingo cantaven treball, i encara que sigui mitjançant glosses família. Com a Chénier va deixar el públic Montserrat Caballé, Bianca Berini, Giampiero breus, les recordarem totes. Cinc anys més tard la cosa ja seria diferent. embadalit i tot i que amb l’improvviso potser Mastromei, Gwynne Howell i Joan Pons. Tenor ja consagrat internacionalment, cantà no va tenir tots els aplaudiments que mereixia, L’expectació va ser tan gran que al Teatre es L’any 1966, en una temporada que Joan tres representacions de la Manon Lescaut al final va ser aplaudit amb entusiasme. En congregà una munió d’espectadors que no Antoni Pàmias volgué plena de novetats, pucciniana que van ser tot un esdeveniment. el cas del Ballo in maschera de pocs dies tan sols ompliren totes les localitats dispo- amb títols desusats dels repertoris francès, Un triomf monumental al costat d’una Virginia després, amb uns companys de repartiment nibles, sinó que van omplir racons i passa- portuguès, alemany i fins i tot belga, convidà Zeani desfermada que no li va posar les coses tan mítics com Montserrat Caballé i Cornell dissos tot aprofitant els avantatges del que la companyia del Teatre Nacional de Mèxic, fàcils. Tenor i soprano –la Zeani ja un xic atro- MacNeil, tots en la seva millor forma, el clamor aleshores en deien «entrades de llotja» i la que presentà tres obres estrenades al tinada, però encara capaç de firmar un quart ja va ser unànime. El director d’orquestra, per ubicació de les quals no calia justificar. El Teatro Bellas Artes l’any 1948: La mulata de acte per a la història– van ser literalment cert, era Adolfo Camozzo i no el que figura triomf de tots plegats va ser gran, i en l’acte Córdoba de José Pablo Moncayo, Carlota de aclamats pel públic. Aquell va ser el veritable en els crèdits de l’enregistrament privat que d’homenatge a Montserrat Caballé en acabar Luis Sandi y Severino de Salvador Moreno, debut de Domingo al Liceu, en realitat. Un va sortir al mercat molt temps després. Els la funció a teló baixat, l’exímia soprano va Cinquanta anys al Liceu 115

PER SORT, QUEDAVA EL GLORIÓS ‘PARSIFAL‘, ÚLTIMA PRESÈNCIA DE DOMINGO AL LICEU COM A «TENOR EN ESCENA» I QUE DEIXÀ BOCABADATS AQUELLS QUI CREIEN QUE AIXÒ DEL ‘HELDENTENOR‘ ÉS UN INVENT EXCLUSIVAMENT ALEMANY

demanar per al seu Radamès d’aquella nit el mateix afecte que es tenia per a ella. Soprano i tenor eren en aquells moments carn i ungla. Més endavant, però, les coses s’espatllarien una mica.

La temporada 1974/75 Domingo aprofitaria les festes encara més. L’obra forta de la temporada era I vespri siciliani, poc representada al Liceu i de gran dificultat per a tots els protagonistes, que amb la Caballé i Domingo eren Franco Bordoni i Justino Díaz. Tots van agradar. En la funció del dia 5 de gener i última de les programades, però, Domingo estava empiocat i hagué de suprimir l’ària «Giorno di pianto». Ell mateix es dirigí a l’audiència per anunciar que ho feia «por consideración hacia sus compañeros y el distinguido público». Ai, que va dir! Escridassades, aplaudiments... Un desori. La Caballé va voler reconfortar-lo amb un petó, però el tenor ja venia cremat per una «cua» inter- minable de la soprano al final del concertant de la festa i les relacions entre ells es van refredar un xic.

Alternant amb el títol verdià, Pàmias es va empescar aquells dies unes repre- sentacions de Carmen amb quatre repartiments diferents. A Domingo li tocà la tercera, el 30 de desembre, amb Elena Obraztsova i tots dos van ser aplau- dits amb força. El dia 11 de gener, la família Domingo va fer festa grossa. En Doña Francisquita cantaven els pares del tenor, Pepita Embis fent l’Aurora la Beltrana, i el seu pare de Don Matías, i el fill dirigia l’Orquestradel Liceu. Una ocasió memorable per als artistes i per al públic, que s’ho passà d’allò més bé.

Aquell mateix any 1975, a mitjan mes de març, Pàmias s’inventà un Festival Puccini en el qual Domingo també participà en la que seria la seva primera Tosca al Liceu, amb una Zeani força recuperada, i una Bohème en què s’al- 116 pàg. Cinquanta anys al Liceu 117

Plácido Domingo com a Otello, en una versió de Piero Faggioni com a director d’escena i escenògraf de la temporada 1976/77. Foto: Antoni Bofill.

ternaria amb un altre ídol local, Jaume Aragall. «Gelida manina» abaixada de to per a tots dos i èxit a furor di popolo.

La temporada 1975/76 l’empresari Pàmias va encabir Domingo en una Turandot que presentava al Liceu la companyia de l’Òpera de Sofia i Plácido va poder ser el rei de la festa sense cap mena d’oposició. Pocs dies després cantava Pagliacci i el dia 11 de gener es feia càrrec també del pròleg en posar-se malalt el Tonio previst, Aldo Protti, substituït per Mario D’Anna. Plácido seria també el protagonista de l’última Cavalleria agermanada amb l’òpera de Leoncavallo, que en les funcions anteriors havia inter- pretat Joan Lloveras. Seria el seu únic Turiddu al Liceu.

El mes de febrer de 1977 Plácido Domingo oferia per primera vegada al Liceu dues obres que tornaria a cantar al nostre Teatre, Otello i Fedora; la primera amb Elena Mauti Nunziata i la segona amb Virginia Zeani, encara il·lustre coprotagonista. Aquell mateix any, però ja en la temporada següent, fou el torn de L’Africaine, que es cantava en francès per primera vegada al Liceu i que feia un munt d’anys que no s’hi representava. Tornava a formar parella amb Montserrat Caballé –ara ja sense topades–; el mateix Domingo, en el seu llibre ja esmentat, recorda aquelles funcions, en què malgrat la molt lluïda actuació dels principals protagonistes s’assolí un nivell força deficient en altres aspectes de la repre- sentació. Unes discussions amb l’empresari Pàmias arran de les transmissions de l’òpera i una Carmen no massa encertada aquell mateix curs, tot això afegit al disgust del tenor en assabentar-se 118 pàg.

que Alfredo Kraus no acceptava rebaixar el No podríem en cap cas deixar de banda el seu caixet pel Werther quan ell sí que ho feia seu extraordinari Maurizio amb l’encisadora habitualment, van fer que Domingo prescindís Adriana de Mirella Freni de la temporada del Liceu algunes temporades. 1989/90, abans dels anys d’allunyament del tenor, que va fer més llarg el fet que Ja a l’època del Consorci, les coses tornaren una indisposició no li permetés de cantar la a anar pel bon camí, i en el segon Festival Pikovaya Dama que tenia firmada per a l’any d’Òpera programat com a complement de 2003. Per sort, quedava el gloriós Parsifal, la temporada regular pel senyor Portabella, última presència de Domingo al Liceu com Domingo comparegué en una Bohème al a «tenor en escena» i que deixà bocabadats costat d’Ileana Cotrubas, alternant-se amb aquells qui creien que això del Heldentenor Josep Carreras. Tots dos van estar força bé, tot és un invent exclusivament alemany. Ho i que Carles Caballé va fer el possible perquè confirmaria, ja en forma de concert, amb la el tenor català fos el guanyador del duel. En els seva Walküre de tres anys més tard. Amb un desafiaments, però, han de ser els duelistes càsting de somni que comprenia els noms de els qui dirimeixin la qüestió i no pas els padrins. Waltraud Meier, Evelyn Herlitzius i René Pape. La sèrie d’òperes en concert tindria un nou i Cal abreujar, perquè l’espai disponible té les captivador exemple amb el Tamerlano, en què seves limitacions i com més recents són les Domingo tingué la companyia de dos tenors dades, més presents tindran els esdeveni- tan il·lustres com Bejun Mehta i Max Emanuel ments els qui llegeixin aquestes línies. Tosca i Cencic. En el seu nou repertori de baríton, La fanciulla del West en sengles i magnífiques Domingo es presentà la temporada passada produccions de Piero Faggioni (1983, 1984), amb I due Foscari i torna a fer-ho enguany un segon Otello, aquest cop amb Daniela amb el seu espectacular Simon Boccanegra... Dessì, la Fedora formant parella amb Renata bo i prometent una atractiva Thaïs per l’any Scotto (1988), el monumental Samson et Dalila vinent. Tot un autèntic privilegi. del 1989 amb Agnes Baltsa i Alain Fondary... 120 pàg. Testimonis 121

«Estimat Plácido, celebrem l’aniversari del teu debut al Liceu. Ignoro quines sensa- cions et sacsejaren aquell dia, encara que les suposo càlides i emotives. Jo sí que tinc vives les sensacions del meu debut en aquest estimat Teatre. Va ser el gener de 1973 amb Andrea Chénier i tu eres sobre l’escenari. Em sacsejà un llarg calfred dirigir-te en el teu inigualable “Come un bel dí di Maggio”. Des d’aquell moment ja em vas ser un exemple de talent vocal, musicalitat irrenunciable i entrega generosa al teu art. Gràcies per haver pogut fer música junts i enhora- bona per l’aniversari»

Gerardo Pérez Busquier Director d’orquestra 122 pàg. Testimonis 123

«Recordo que la primera vegada que el «Plácido és una persona encanta- vaig sentir en Un ballo in maschera em dora, amb gran carisma, i molt respec- va impressionar per la seva qualitat vocal tuosa amb el món de la dansa, fet que i força interpretativa. Després he tingut es notava per la connexió que establia la sort de compartir escenari amb ell en amb els ballarins. Vaig tenir l’ocasió de altres òperes, com L’Africaine, Aida o treballar molt amb ell a l’època en què el Carmen. És un gran músic, un cantant ballet tenia molta presència a les òperes. excepcional i un gran actor, capaç de Recordo especialment un assaig de transmetre al públic les emocions de cada Samsó i Dalila en què, mentre jo era a personatge. És un artista admirat i estimat l’escenari, el vaig sentir cantar des dels per la seva gran trajectòria artística» camerinos amb una veu prominent, però alhora d’una dolçor que t’embolcallava» Mercè Núñez Ballarina solista del Ballet del Gran Teatre del Liceu Maricarme Ventura Ballarina del Ballet del Gran Teatre del Liceu 124 pàg. 125

Plácido Domingo (Loris Ipanov), juntament amb Renata Scotto (Fedora Romazov), a Fedora la temporada 1987/88. Foto: Antoni Bofill.

UN FENOMEN ANOMENAT PLÁCIDO DOMINGO Javier Pérez Senz Periodista i crític musical

Plàcido Domingo ha estat definit com «el cicló de l’òpera» per l’energia que desprèn dins i fora de l’escenari. A una edat en què la majoria de col·legues ja fa temps que estan jubilats, el cantant madrileny continua al peu del canó, tot gaudint de la seva carrera com a baríton i director d’orquestra. Únic, insubstituïble i, de moment, incombustible, perquè són ben pocs els artistes del món líric que arriben als 75 anys en actiu i amb una agenda plena de contractes.

Tot en Domingo pren dimensions colossals: ens deixa astorats la vitalitat, la serietat, la professionalitat i la sana ambició artística d’un cantant que compleix ni més ni menys que cinquanta anys de relació amb el Gran Teatre del Liceu i que enguany actuarà als cinc principals teatres del món, en aquest grand slam de l’art líric que integren Metropolitan Opera House de Nova York, La Scala de Milà, Royal Opera House de Londres, Staatsoper de Viena i Opéra de París. Un fenomen anomenat Plácido Domingo 127

Mig segle de carrera en la qual ha forjat un llegat audiovisual sense parió en la història del so enregistrat; ningú no s’hi pot comparar en quantitat de títols i compositors –suma més de 3.500 actuacions i ha cantat més de 130 papers diferents– en un ventall d’estils impressi- onat, des del barroc Tamerlano de Georg Friedrich Händel, a El primer emperador de Tan Dun i Goya de Gian Carlo Menoti; d’Aida, del seu autor fetitxe, Giuseppe Verdi, sobre el qual ha bastit la seva carreta, a Il postino de Daniel Catán.

Un repertori immens, marcat per la versatilitat, la curiositat musical i l’instint dramàtic d’un artista que mai no ha volgut renunciar al plaer de cantar i afrontar els gèneres musicals més variats. La seva galeria de títols i personatges és immensa, hi figuren tots els grans rols del repertori italià, personatges emblemàtics del repertori francès i alemany, amb una dedicació especial a l’univers wagnerià, i fins i tot incursions en el repertori rus, amb Lenski i Hermann, protagonistes, respectiva- ment, de les dues òperes més famoses de Piotr Ílitx Txaikovski, Ievgueni Onieguin i La dama de piques. També canta sarsuela, opereta, musicals, boleros, ranxeres, tangos, cançons napolitanes, himnes futbolístics i música pop, amb èxits multimilionaris com l’àlbum Perhaps love amb John Denver i els triomfs del fenomen de masses que van ser Els tres tenors, al costat de Josep Carreras i el traspassat Luciano Pavarotti.

Casat amb la soprano i directora d’escena Marta Ornelas, va aprendre la disciplina de l’ofici líric durant els dos anys i mig que va ser a la Hebrew National de Tel Aviv. Va deixar Israel el 1965 i en pocs anys va conquerir els principals coliseus de Nova York, Hamburg, Viena, Berlín, 128 pàg. Un fenomen anomenat Plácido Domingo 129

Domingo amb Montserrat Caballé, a L’Africaine de Meyerbeer, en el rol de Vasco da Gama, la temporada 1977/78. Foto: Antoni Bofill.

Milà, Londres i París. Curiosament, el seu Freni, Renata Scotto, Leontyne Price, Aprille primerenc debut al Liceu es va esdevenir el Millo, Teresa Stratas, Catherine Malfitano, 1966 amb un tríptic d’òperes mexicanes –La Kiri Te Kanawa, Jessye Norman, Eva Marton, mulata de Córdova de José Pablo Moncayo, Renée Fleming, Nina Stemme, Anna Netrebko, Carlota de Luis Sandi i Severino de Salvador Angela Gheorghiu, Sondra Radvanovsky, Moreno– formant part de la Compañía de Ainhoa Arteta, Verónica Villarroel; entre les la Ópera Nacional de México. El seu primer mezzosopranos figuren Teresa Berganza, triomf com a tenor estrella a la seva ciutat Fiorenza Cossotto, Shirley Verret, Dolora de naixement, Madrid –hi va néixer el 21 de Zajick, Olga Borodina, Waltraud Meier, Violeta gener de 1941, al carrer d’Eivissa–, va tenir Urmana o Nancy Fabiola-Herrera, amb la qual lloc el 1970 al Teatro de la Zarzuela amb La va protagonitzar un gran muntatge de Luisa Gioconda d’Amilcare Ponchielli, al costat de la Fernanda de Federico Moreno Torroba; Joan desapareguda Ángeles Gulín. L’any següent Pons, Sherrill Milnes, Leo Nucci, Vicente Sardi- es va consagrar al Liceu amb Manon Lescaut nero, Renato Bruson i Carlos Álvarez, entre de Giacomo Puccini, formant parella amb la els barítons, o els baixos Nicolai Ghiaurov, gran soprano Virginia Zeani. Ruggero Raimondi, José van Dam, Kurt Möll, René Pape, per dir només alguns noms. Ha Des que va debutar el 1968 al Met nova- estat dirigit escènicament per Giorgio Strehler, iorquès cantant Adriana Lecouvreur de Franco Zeffirelli i Piero Faggioni i ha cantat Francesco Cilea, ha estat el tenor que més sota la direcció musical de les millors batutes vegades ha estrenat la temporada al prin- del segle, tot mantenint una relació especial cipal coliseu líric nord-americà, on ha viscut amb Carlos Kleiber, Herbert von Karajan, vetllades inoblidables. Carlo Maria Giulini, Giuseppe Sinopoli, Claudio Abbado, Riccardo Muti, Zubin Mehta, Lorin Ha compartit escenari amb sopranos com Maazel, James Levine, Daniel Barenboim i Montserrat Caballé, Pilar Lorengar, Mirella Antonio Pappano. 130 pàg. Un fenomen anomenat Plácido Domingo 131

MIG SEGLE DE CARRERA EN LA QUAL HA FORJAT UN LLEGAT AUDIOVISUAL SENSE PARIÓ EN LA HISTÒRIA DEL SO ENREGISTRAT; NINGÚ NO S’HI POT COMPARAR EN QUANTITAT DE TÍTOLS I COMPOSITORS. SUMA MÉS DE 3.500 ACTUACIONS I HA CANTAT MÉS DE 130 PAPERS DIFERENTS

A més a més, té un olfacte especial per acarar nous projectes. Pot Sempre interessat en la divulgació de l’òpera per la pantalla gran, va convèncer uns i irritar-ne d’altres en un determinat paper que no protagonitzar juntament amb Teresa Stratas La traviata en un film s’ajusta del tot a les seves característiques vocals –és plenament un dirigit per Franco Zeffirelli. De fet, la seva discografia reflecteix la seva tenor líric que pot afrontar papers de lirico-spinto i fins i tot de tenor carrera als escenaris, amb muntatges que documenten els seus triomfs dramàtic mercès a la varietat i intensitat d’accents i a la seva capacitat al Covent Garden, Òpera de Viena, La Scala o al Met, en títols com per adaptar el color de la seva veu a les exigències dramàtiques–, però Ernani, Don Carlo, La forza del destino, Luisa Miller, Stiffelio, Rigoletto quan canta un paper és perquè pot oferir-ne alguna cosa d’interessant o Simon Boccanegra. com a intèrpret. Puccini és una altra de les seves passions; és l’únic tenor que n’ha enre- Qui li ha vist interpretar l’Otello verdià, Don José de Carmen de Georges gistrat totes les òperes, des de Le villi i Edgar fins a Turandot. Un dels Bizet, el Hofmann de Les contes d’Hoffmann de Jacques Offenbach, papers que ha defensat més ardidament als teatres és Dick Johnson de Johnson de La fanciulla del West de Puccini, Lohengrin de Wagner, o La fanciulla del West,que ha protagonitzat en muntatges espectaculars Canio de Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, pot confirmar els seus de Piero Faggioni i Giancarlo del Monaco, dirigits musicalment per Nello grans resultats amb personatges tan dispars, als quals dóna vida amb Santi i Leonard Slatkin, als quals s’ha de sumar una sumptuosa gravació una bellesa vocal, un fraseig i una energia escènica fora de sèrie. d’estudi dirigida per Zubin Mehta.

És el tenor que més òperes ha enregistrat en la història del disc, tot Una gran fama tant en teatre com en disc ha obtingut amb el rol del forjant un monumental llegat amb Verdi i Puccini com a compositors cavaller Des Grieux de Manon Lescaut, en una acurada interpretació de capçalera. D’Otello, la seva creació verdiana més emblemàtica, en que està documentada amb tres grans versions al costat de Caballé, destaquen les versions dirigides per Carlos Kleiber, Georg Solti i James Freni i Renata Scotto, amb qui formava parella en la producció elec- Levine, i entre els seus enregistraments d’Aida i Don Carlo, brillen les tritzant del Metropolitan dirigida per Levine. De les seves cinc versions seves versions al costat de Montserrat Caballé, dirigides per Riccardo de Tosca, en destaquen per l’espectacularitat les filmades a Roma, als Muti i Carlo Maria Giulini, respectivament. La galeria verdiana inclou escenaris on transcorre l’acció, dirigides musicalment per Mehta i Bruno enregistraments memorables d’Un ballo in maschera, La traviata i Il Bartoletti. Bellíssima és la versió filmada per Jean-Pierre Ponnelle de trovatore, amb Claudio Abbado, Kleiber, Herbert von Karajan i Giulini. Madama Butterfly, amb direcció musical de Karajan i Mirelli Freni en el paper protagonista, i magnífic Il tabarro amb un fantàstic Joan Pons, company ideal en les seves millors vetllades al Met. 132 pàg. Un fenomen anomenat Plácido Domingo 133

QUI LI HA VIST INTERPRETAR L’‘OTELLO‘ VERDIÀ, DON JOSÉ DE ‘CARMEN‘, O ‘LOHENGRIN‘ POT CONFIRMAR ELS SEUS GRANS RESULTATS AMB PERSONATGES TAN DISPARS, ALS QUALS DÓNA VIDA AMB UNA BELLESA VOCAL, UN FRASEIG I UNA ENERGIA ESCÈNICA FORA DE SÈRIE

En el repertori verista, destaca la seva vibrant Andrea Chénier d’Um- mort, Karl Böhm, va triar el tenor madrileny per formar part de la seva berto Giordano, les interpretacions de Plagliacci i Cavalleria rusticana última interpretació de la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven, filmades per Zeffirelli i dirigides per Georges Prêtre, Adriana Lecouvreur, al costat de Jessye Norman. Iris de Mascagni, L’amore dei tre re d’Italo Montemezzi, Francesc da Rimini de Riccardo Zandonai, o el seu recent Cyrano de Bergerac de Després vingueren les seves incursions en les òperes de Wagner, des Franco Alfano al Palau de les Arts de València. del primerenc enregistrament d’Els mestres cantaires de Nuremberg, sota la direcció d’Eugen Jochum, a les aproximacions a personatges Don José i Hoffmann són els seus millors personatges en el repertori com Lohengrin, Siegmund en La valquíria i Parsifal, que són els papers francès: val la pena conèixer el seu treball com a actor en la pel·lícula que més èxit li han fornit als teatres i també al món discogràfic. Abbado, dirigida per Francesco Rossi, malgrat que vocalment la seva interpre- Solti, Barenboim, Giuseppe Sinopoli i Antonio Pappano l’han dirigit en tació més madura és la dirigida per Abbado, amb l’exquisida Carmen de títols (alguns només acarats a l’estudi de gravació) com Tannhäusser, Teresa Berganza, i també la dirigida per Kleiber, amb Elena Obraztsova. L’holandès errant, La valquíria, Parsifal i Tristany i Isolda. I fora del reper- tori wagnerià, destaquen La dona sense ombra de Richard Strauss i Així mateix figuren en la seva galeria d’interpretacions Werther de Fidelio de Beethoven. Massenet, Faust i Romeo i Julieta de Charles Gounod, Samsó i Dalila de Camille Saint-Saëns –enregistrament excepcional amb Obraztsova Entre els seus darrers enregistraments operístics com a tenor figura el i direcció de Barenboim– i diversos títols d’Hector Berlioz, entre els seu primer registre en estudi de Fedora, l’apassionada òpera d’Umberto quals Les troyens. Giordano, el paper de tenor de la qual, Loris Ipanov, li ha comportat grans satisfaccions a l’escenari, com els muntatges del Met i La Scala Havent esdevingut ja un tenor consagrat, Domingo va apostar fort pel amb Freni en el paper titular. I com a baríton, a més de les tres produc- repertori alemany. Els primers anys d’activitat discogràfica, la primera cions de Simon Boccanegra existents al mercat, han aparegut en DVD òpera alemanya que va dur al disc va ser Oberon de Carl Maria von muntatges de Nabucco, amb Liudmila Monastyrska, i Il trovatore amb Weber, dirigida per Rafael Kubelik. Un altre director eminent, també Netrebko i direcció de Barenboim. 134 pàg. Testimonis 135

«Més enllà dels mèrits artístics, recone- guts arreu, cal dir que Domingo té un do de gents excepcional, acompanyat d’una gran capacitat de treball. Quan va debutar l’any 1966 amb tres òperes mexicanes, em va dir, de broma, amb una simpatia innata i espontània, que amb aquell hàbit de frare podia cantar La Favorita»

Jaume Tribó Mestre apuntador del Gran Teatre del Liceu

Plácido Domingo, després d’una representació del Parsifal que protagonitzava l’any 2005, amb el mestre Jaume Tribó al coverol. Foto: Antoni Bofill. 136 pàg. Testimonis 137

«Vaig entrar al Cor del Liceu fa just «A banda de ser un cantant merave- cinquanta anys, quan Plácido va debutar, llós, Plácido Domingo és una persona l’any 1966. Sempre ha estat una persona molt simpàtica, capaç d’arrossegar les molt atenta amb els cantants i sempre els masses –de fet, tenia molt èxit entre les ha ajudat. A mi, personalment, m’havia senyores, per la bona planta que tenia i acompanyat a les audicions de noves encara té. La relació amb la gent del cor i incorporacions quan era delegat del l’orquestra i tots els tècnics d’escenari ha Cor, i les seves valoracions eren claus. estat sempre molt bona, perquè és una Però, sobretot, recordo molt entranyable- persona molt planera» ment les vegades que havia estat el seu Xesca Llabrés comprimari» Cap de regidoria del Gran Teatre del Liceu

Joan Baptista Rocher Baix del Cor del Gran Teatre del Liceu del 1966 al 2006 138 pàg. 139

Mirella Freni com a Adriana Lecouvreur i Plácido Domingo com a Maurizio di Sassonia la temporada 1989-2000 al Liceu. Foto: Antoni Bofill.

50 ANYS AL LICEU: ELS COMPANYS DE VIATGE Pablo Meléndez-Haddad Periodista i crític musical

És Superman. Al món de la lírica ha batut tots els rècords imaginables. És Plácido Domingo, l’espanyol, el mexicà, l’universal, el tenor, el baríton, el gestor i el director musical. El més respectat i el més estimat, tant pel públic com pels artistes amb els quals comparteix escenari: els seus col·legues –de totes les èpoques i edats– no estalvien elogis a l’hora de referir-se a aquest músic tan llegendari com longeu. Aquesta llegenda viva de l’òpera i de la sarsuela, clau de la recent història de la música, fenomen de masses i gran comuni- cador, torna al Liceu ara per celebrar els 50 anys del seu debut a Espanya, precisament a l’escenari del Gran Teatre.

Aquest debut, ja fa mig segle, va ser el començament d’una col·laboració que s’ha estès en el decurs de cinc dècades en què Domingo, ja convertit en lluminària internacional, ha vingut lliurant el millor del seu art als liceistes. Però també a una ciutat, Barcelona, on va residir durant deu anys, on va veure créixer els seus fills i on ha cantat gairebé tot el seu repertori. Ala seva passió i al seu lliurament a l’escenari, aquest gran artista uneix un tracte d’autèntic cavaller, tant entre bastidors com al carrer. Perquè és un conquistador social. I la cirereta del pastís és la seva qualitat de company exemplar, ja que a l’hora de fer música és, a més, el millor col·lega. Treballar al seu costat no és només un honor i un privilegi: també marca per sempre.

Domingo és agraït. Ell és el primer a recordar els seus companys quan es refereix a «aquest Liceu en què cantàvem cada Nadal tots els que vivíem a Barcelona, com Montserrat Caballé, Pedro Lavirgen, Joan Pons, Jaume Aragall o Josep Carreras». Una prova més que els divos es porten molt millor del que s’ha murmurat als cercles operístics. Fins i tot, i durant força temps, es 50 anys al Liceu: els companys de viatge 141

va arribar a pensar que hi havia una pugna entre Carreras i Domingo. «Això era més a la premsa, tot i que és veritat que vam viure un episodi desagradable a Viena que poc després es va arreglar», afirma Josep Carreras. Vaser el 1979, en una gala d’inauguració de temporada, una qüestió que, apunta el tenor barceloní, es va resoldre «al cap de pocs mesos, a Londres. Tot va acabar en una abraçada i en un dinar plegats, i aclarint-se la situació. Prova de la nostra bona relació és tot el que després hem fet junts», incloent-hi les milionàries gires dels Tres Tenors.

Montserrat Caballé, per la seva banda, assegura que, amb Domingo, «sempre ens hem tingut una gran admiració mútua. No només l’he respectat, sinó que també l’admiro com a músic. És d’aquests cantants que es lliura del tot a l’es- cenari i et fa vibrar. Sempre vam tenir un gran feeling artístic. I continua sent un exemple, ja que artísticament aconsegueix allò que es proposa». Caballé afirma sense dubtar gens que Domingo ha estat fonamental en la seva trajectòria. «És el tenor amb el qual he cantat més a gust en tota la meva vida», sentencia. «Té una vitalitat admirable. Com a col·lega, en escena, és com Luciano Pavarotti: mai no et trairà. He cantat moltíssim amb ells dos, i per això sé molt bé el que dic».

Una altra gran de l’escena internacional, la italiana Mirella Freni, reconeix, com Caballé, que Domingo és, «sens dubte, el millor marit professional que una soprano pot tenir. Artista complet, et dóna sempre un suport total i sensible. Escoltant els meus detalls de fraseig durant la funció, ell sabia igualar els moments musicals amb els seus propis detalls. Col·laborar amb Plácido sempre ha estat un plaer. A més, el nostre treball accedia a una esfera supe- rior a la qual rarament es podia arribar amb altres col·legues. No oblidaré mai l’eufòria d’actuar amb ell. I ara és un enorme plaer saludar-lo en el seu Aniversari d’Or, els cinquanta anys del seu debut al Gran Teatre del Liceu». A 142 pàg. 50 anys al Liceu: els companys de viatge 143

«ÉS UN ARTISTA QUE ESTÀ A UN ALTRE NIVELL, MOLT “SEMPRE ENS HEM TINGUT UNA GRAN ADMIRACIÓ FÍSIC, PERQUÈ ÉS UN GRAN ATLETA. ÉS INAUDIT MÚTUA. ÉS D’AQUESTS CANTANTS QUE ES LLIURA VEURE UN CANTANT AMB LA SEVA ENERGIA. DEL TOT A L’ESCENARI I ET FA VIBRAR” I FÈIEM BROMA: EN UNA ACTUACIÓ A MADRID, VAM (MONTSERRAT CABALLÉ) RIURE MOLT QUAN LI VAIG DIR “PLÁCIDO, JO SÓC LAVIRGEN, PERÒ TU ETS DÉU!”» (PEDRO LAVIRGEN)

aquests desitjos també s’uneix la gran Virginia Domingo sempre ha tingut una especial que es transforma en la seva grandesa única. Madrilenya com Domingo, la mezzosoprano Zeani, una altra soprano llegendària: «Plácido vocació per guiar les noves generacions. A La seva és una intel·ligència com n’he vist María José Montiel ha cantat al costat d’ell és el tenor més gran de tots els temps, cons- més de finançar més d’un programa per a poques i, sobretot, sap posar passió en tot el als escenaris més importants del món i ha tantment aprenent i creixent». joves intèrprets, el 1993 va crear el concurs que fa. Conèixer-lo, tenir-lo com mentor i haver portat la sarsuela Luisa Fernanda fins i tot al Operalia, pel qual han passat molts dels grans tingut l’oportunitat de treballar amb ell ha estat Teatre alla Scala en el debut del gènere castís A Caballé, Freni, Zeani i Carreras, cal afegir-hi cantants d’avui, com Ainhoa Arteta. «No un regal de la vida». al mític escenari milanès. «És l’artista complet tota la generació d’or que triomfava en l’òpera concebo l’òpera sense Plácido ni Domingo per antonomàsia, li tinc un afecte i una admi- les tres darreres dècades del segle XX, com sense l’òpera», apunta la soprano basca, Un dels cantants que més s’assembla a ració infinits», comenta la cantant. «Recordo el tenor Pedro Lavirgen. «Tot i que cantàvem guanyadora de la primera edició del certamen. Domingo pel seu saber estar i per la seva especialment quan em va convidar a reinau- el mateix repertori, amb Plácido mai no vam «És un artista inigualable i un gran mecenes forma d’encarar la professió és el baríton gurar el Teatro Avenida de Buenos Aires i les ser rivals», afirma l’artista andalús. «No hi de joves intèrprets. És el cantant més fort Carlos Álvarez; junts han compartit compro- emocions viscudes en les funcions que hem ha hagut cap figura de la lírica més gran. El que conec; li he vist fer autèntiques proeses misos des dels inicis de la trajectòria de l’ar- cantat a Milà, Viena, Los Angeles, Madrid o vaig conèixer quan ell tenia vint-i-tres anys vocals, i tenint sempre gran deferència envers tista malagueny. «Parafrasejant una sèrie Washington». i des d’aleshores no deixo de sorprendre’m els seus col·legues cantants». I continua: «En nord-americana de fa alguns anys, Everybody dels seus èxits. Va ser a Mèxic, el 1965, un l’òpera hi ha hagut un abans i un després de la loves Plácido: Tothom estima Plácido. Així, En aquest cinquantenari del seu debut lice- any abans que ell debutés a Espanya. Em Callas, i el mateix passa amb Plácido. A més, sense necessitat de cognom, com es reco- ista, Plácido Domingo compartirà escenari va cridar l’atenció la seva veu en una Tosca. compta amb un entorn que sempre li dóna neix els grans més propers... I jo també: l’ad- amb la soprano canària Davinia Rodríguez, Encara no era una estrella, però sí un digne suport, perquè una carrera com la seva no es miro (havent compartit algun escenari amb ell, que afirma que l’artista madrileny «ha estat successor dels seus pares. Ben aviat adqui- fa només amb una persona, sinó amb molta conec el seu treball com a cantant, director crucial» en la seva carrera. «Ell, juntament riria la línia de cant impecable i la musicalitat gent que l’ajuda a rendir al màxim emocional- d’orquestra, director artístic... Qui en dóna amb la seva dona Marta, van creure en mi des exquisida que el caracteritzen. I després ment i psicològicament». més?); em sembla que és l’exemple més apro- que vam treballar plegats per primera vegada. vindrien tots els seus rècords. Vam ser amics piat per afrontar els reptes professionals, ja Cada vegada que compartim escenari sento des de llavors: molt generós, ell mateix em La mezzosoprano canària Nancy Fabiola que ell sempre ho fa amb la il·lusió i l’actitud del la màgia que ell transmet i que poden oferir va portar a fer una audició a Nova York. No Herrera també ha pujat al podi d’Operalia i qui comença i, sobretot, l’estimo per la persona només alguns artistes. Em sento molt hono- oblidaré mai que va estar al meu costat en ha compartit gires i escenaris amb Domingo. que és, independentment de l’artista: amable, rada de poder debutar al Liceu en aquesta la mort del meu fill, acompanyant-me durant «Ell ha estat una inspiració i un referent des atent, generós (també professionalment, important celebració». hores». Lavirgen el descriu com un artista «a del principi de la meva carrera. La seva veu donant suport a carreres incipients i afegint un altre nivell, molt físic, perquè és un gran em commou l’ànima, potser perquè reflecteix així un plus de responsabilitat en el receptor Plácido Domingo ha sabut sembrar. I en són atleta. És inaudit veure un cantant amb la aquest gran ésser humà i artista que és. Un d’aquesta actitud), afectuós; si un nom impri- testimoni privilegiat els seus companys de seva energia. I fèiem broma: en una actu- exemple vivent del que significa desafiar els meix caràcter, Plácido és paradigmàtic. Feliç viatge. ació a Madrid, vam riure molt quan li vaig dir: límits, ja que ell mai no es posa cap tipus de Boccanegra!, benvolgut col·lega». “Plácido, jo sóc Lavirgen, però tu ets Déu!”». limitacions en els seus reptes, característica Testimonis 145

«Vaig debutar al Liceu l’any 1971 amb Les huguenots, el mateix any que Plácido cantava Manon Lescaut amb Virginia Zeani, fet que em va fer molta il·lusió perquè va tenir un èxit molt gran. Amb la mateixa artista va cantar Fedora, en què va haver de repetir tres vegades l’ària “Amor ti vieta”. A més, vaig sentir-me com a casa amb Doña Francisquita, en què van cantar els seus pares, que em van donar molt bons consells, mentre ell dirigia»

Josep Ruiz Tenor

A la Gala Pro Mèxic de 1986, Plácido Domingo va compartir escenari amb Josep Ruiz. Foto: Antoni Bofill. 146 pàg.

Direcció: Joan Corbera Coordinació: Nora Farrés, Jordi Pujal, Aina Vega Col·laboradors en aquest programa: Marcel Cervelló, Plácido Domingo, Jordi Fernández, Fernando Fraga, José Luis Gómez, Pablo Meléndez-Haddad, Javier Pérez Senz, Aleix Pratdepàdua, Jaume Tribó Disseny: Maneko. Jofre Mañé Fotografies de la producció: Antoni Bofill, Javier del Real (Teatro Real) Fotografies dels espectacles al Liceu: Antoni Bofill Agraïments: Paul G. Allen Family Collection, Teatro Real de Madrid, Francis Valero Impressió: Dilograf, S.L. Dipòsit legal: B 8860-2016 Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments: [email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)