Alguns Casos De Bandolerisme Tardà a La Vall Del Riu Corb (Segle XIX) Entre La Història Oral I La Història Escrita

Alguns casos de bandolerisme tardà a la vall del Riu Corb (segle XIX) Entre la història oral i la història escrita

Per Miquel Torres Benet (historiador de Sant Martí de Maldà) Xavier Balcells Gené (historiador de l’Espluga Calba) Antoni Aiguadé Bernat (historiador de Preixana) Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Pàgina anterior. Els mossos d’Esquadra assetgen els bandolers que s’han fet forts en una casa. Gravat del llibre de les Esquadres de Catalunya. Edició de Josep Ortega Espinós, any 1860.

342 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Justiﬁ cació

El present treball és fruit de la col·laboració de tres investigadors locals, Torres, Balcells i Aiguadé, on cadascun d’ells és avesat a la història del seu poble. On la participació en aquest volum bé marcada, emperò, per l’estudi dels bandolers en una zona amplia del riu Corb i estructurada en tres apartats ben deﬁ nits. Alhora investigats per cadascun dels historiadors locals. La ﬁ nalitat del present estudi no és altra que la de donar a conèixer informa- cions orals, és a dir, llegendes locals que versen sobre bandolers i fets de bandolerisme tardà a la zona. Les quals, sovint, no s’ajusten totalment a alguns breus escrits d’aquesta temàtica en concret. A vegades publicades en llibres de divulgació general, a vegades divulgades en llibres de l’època, com el llibre de les esquadres de Catalu- nya, de Josep Ortega, que escrit amb molta fantasia, més que cercar la veracitat del fet, sembla talment que l’autor en cercava una teatralització del mateix. Davant d’aquest panorama d’incertesa, era evident que calia contraposar les llegendes locals amb els escrits posteriors, i intenta, en les nostres possibles mesures, atansar-nos a una redacció més veraç dels fets.

1. La llegenda del bandoler Guardiola de l’Espluga Calba

Historiadors locals i erudits sobre fets, costums i llegendes, es posen d’acord en dir que la tradició oral del poble de l’Espluga Calba ha transmet en el temps la llegenda del bandoler anomenat Guardiola, i aquesta, ha estat enregistrada per Ramon Balcells, Salvador Amat i el folklorista lleidatà, Joan Bellmunt i Figueras1. En tots els casos, els fets del Guardiola s’atribueixen més a una llegenda que a un fet real2, però no podem descartar que siguin uns fets verídics. Tot i així, podem admetre que hi ha indicis, en la seva història, que ens fan pensar que són propis del bandolerisme, i propis també dels arquetípics del bandoler. Al nostre parer suﬁ ci- ents com per acceptar el realisme dels fets. No oblidem emperò, que la tradició oral sempre presenta un rerefons de cert en les seves històries, tot i tenir en alguns casos, una certa carrega de llegenda que adorna i contextualitza alguns fets rellevants de les societats passades. Segons la tradició oral, a la partida de les Deveses es trobava l’anomenada cova del Guardiola3, immersa dins un paisatge de turons i serres que envolten el poble de l’Espluga Calba. Alguns investigadors encuriosits han intentat buscar la cova, altrament desconeguda per molts vilatans, però sense fortuna. Com apuntava Amat, semblar ser que l’explotació d’una pedrera a la falda de la serra de les Deve- ses ha provocat certs moviments de terres, i algunes esllavissades, amb el qual hom interpreta que la cova del Guardiola ha pogut estar enrunada o destruïda. Però també algun vilatà, en temps de joventut, esmenta que acompanyava al seu padrí a conrear

343 Grup de Recerques de les Terres de Ponent la terra que tenien a la Devesa, prop la cova, en la qual hi havien entrat, i de la qual en tenien notícies de l’existència d’una sortida a l’altre costat de la serra de la Devesa4 Comentari que a dia d’avui encara no ha estat demostrat. En quan a la toponímia de la Devesa, fa referència a un terreny de pastura o de bosc, sobre el qual una comunitat, un senyor o un particular i tenia reservat l’ús, i que per tant, hi era prohibit a la resta de la població. De fet, les deveses ja es crearen a l’Edat Mitjana, fruit d’una concessió reial, com a espai destinat al proveïment de llenya, de caçà i de pastura per als veïns d’una població5. En conseqüència, les deveses, a l’igual que els emprius i altres terres comunals, tendien a presentar un aspecte boscós i solitari. Un paisatge propici per amagar lladres i bandolers, els quals utilit- zaven sovint, els camins que conduïen a aquests espais boscosos per tal de moure’s pel territori de forma silenciosa i per escapolir-se dels sometents locals i de les tropes reials. També caldria analitzar el topònim Spelunca (cova) i Calva (pelada), ja que forma part del context on es va moure el bandoler Guardiola, un terreny curull de roques sorrenques i de balmes naturals. Segons Amat, aquestes coves cobertes per lloses de pedra (balmes) encara són visibles avui, i en ocasions, foren utilitzades a mena de corrals per guardar bestiar. Actualment es conserven algunes coves d’aquestes dins d’algunes cases de la població, com les de Joan Teixidó Balcells i de Ramon Orteu Meira, avui conservades com a graners i cellers6. Evidentment, aquestes balmes dins la roca o les anomenades balmes murades, podrien haver amagat fàcilment al bandoler, i potser sigui la designació d’una cova fonda i fosca la que s’apropi més a una llegenda que una realitat física. De fet, entre les partides comunals i les balmes naturals isolades en mig dels boscos, se’n pot entreveure un ambient capaç de conformar un paisatge natural de llegenda, típic a la vegada, d’una història de bandolers. Sobre la fi gura del Guardiola, Amat ha recollit de la veu popular que es tractava d’un bandoler que tenia esfereït tot el poble de l’Espluga Calba i les seves rodalies. Segons la tradició oral, sembla ser que la seva font d’ingressos provenia, principalment, del segrest d’infants que amagava a la cova per després demanar un rescat que tothom tenia cura de pagar. També s’esmenta que quan les alforges eren minses, els fi raires d’Arbeca eren els seus preferits. No deixant de banda les llars dels esplugencs que es veien obligats a atendre les necessitats del bandoler. Entre les versions recollides, cal assenyalar que Joan Bellmunt aporta la descripció del Guar- diola com a un bandoler amb barba blanca fi ns a la cintura, armat amb un trabuc i muntat en un cavall, a més de gaudir de la companyia de dos llops al seu costat que guardaven l’entrada de la seva cova7. En quant a la fi d’aquest personatge, sembla ser que el poble en pes es reuní per tal de posar fi a les seves malvestats, i després de molt parlar, el barber de la vila s’oferí per a donar mort al bandoler. Atès que ell, gaudia de certa confi ança amb el Guardiola. Una de les vegades que el barber va pujar a la cova per tal d’afaitar-lo, i en un descuit intencionat, li tallà el coll amb la navalla8. A nivell popular s’ha transmès la llegenda, i s’ha recollit en format escrit a partir de la última dècada del segle XX. Però el que no s’ha pogut recuperar és el context cronològic del moment en que es donaren aquests fets de bandolerisme.

344 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

A dalt, visió romàntica d’una cova de bandolers. Gravat del llibre de les Esquadres de Catalunya. A baix, detenció pels mossos d’esquadra de dos bandolers a la seva cova. Edició de Josep Ortega Espinós, any 1860.

345 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Creiem, emperò, que caldria situar-los entre fi nals del segle XVIII i mitjans del segle XIX, atès que si haguessin ocorreguts a partir de la segona meitat del segle XIX, la defunció del Guardiola hauria estat inscrita al registre municipal. Cosa que no s’ha trobat. Per tant criem que els fets del bandoler Guardiola haurien de ser anteriors als registres demogràfi cs conservats a la vila de l’Espluga Calba, els quals ja foren revisats pel historiador local Ramon Balcells, avui ja traspassat. Sobre la transmissió popular, cal assenyalar el romanço escrit pel cantautor Jaume Arnella, l’any 2001, en el marc de la Festa de les Tres Esplugues, en la què es canten les excel·lències de la trobada, i de la qual, aquest any l’Espluga Calba n’era l’amfi triona. El fragment del romanço que fa referència al bandoler Guardiola diu així:

... I ara voldria cantar-vos, Hi tenia conﬁ ança per poder acabar com cal, que es veu que, segons digué, una història molt antiga, l’anava a afaitar a la cova una llegenda local. quan volia el bandoler.

Diu que al terme de l’Espluga Dit i fet, quan va tornar-hi hi vivia un bandoler li aplicà força sabó anomenat Guardiola, i amb un bon cop de navalla més mal no podia fer. li talla el coll en rodó.

Segrestava la canalla I mai més d’en Guardiola del poble i del veïnat no se’n va sentir parlar, i els amagava a la cova ni cantar gall ni gallina ﬁ ns que cobrava el rescat. perquè el van ben afaitar.

Però també a altres llocs anava Ja ho veieu, senyors, senyores, a fer mal pels descosits: si aquí hi ha algun bandoler, diu que als ﬁ raires d’Arbeca francament, li recomano els deixava ben polits. que no vagi a cal barber...

Però un bon dia tot el poble a la plaça es reuní, ja ben farts d’en Guardiola hi volien posar ﬁ .

Que si tomba que si gira, mirant que es podia fer ja va sortir un voluntari, resulta que era el barber.

346 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

2. Segrest i assassinat a Belltall. Ramon Costa “el Corona”, capità dels lladres

Segons el cronista, Josep Ortega, el 26 de setembre de 1848, Francesc Ro- selló, natural de Guimerà, tenia a casa seva uns amics de poc fi ar, “cuyos nombres eran el terror y espanto del país”. Per tant, el mateix Roselló també seria més que “un hombre vil y asesino que queria cubrir sus maldades con la capa de la hipocresía mas refi nada”9. La colla era composada, a més del Roselló, per Ramon Costa“el Corona”, capità dels lladres, Antoni Sans,“el Cano”, natural de Guimerà, Francesc Mata, An- toni Monné“el Pardalet”, Roc Solé “el Boté”, Pau Isern, Antoni Bernat“el Gravat de Vallbona” i Joan Chinchó. Tots ells formaven part de la quadrilla del Corona10. Sembla ser, segons la crònica del llibre de les esquadres, que aquesta colla volia segrestar a Josep Ferrer de Belltall, el dia 2 d’octubre mentre anava de Verdú a casa, segurament de tornada de la Fira de Bestiar que es celebrava en aquella vila. El dia dels fets, al caure la tarda, Ferré retornava a Belltall amb el seu bestiar després d’haver anat a fi ra de Verdú, i en la partida del Mur, la colla de bandolers del corona li varen sortir al pas. El tiren al terra i el golpegen. Apuntant-lo amb les seves armes, la víctima es conduïda a la foscor d’un bosc pròxim a Guimerà, i allí li fan escriure una carta a la família, en la qual els hi demana 150 onzes d’or pel seu rescat. El cronista, insisteix en que l’amaguen en una cova humida i fosca, un dels referents clàssics de les històries de bandolers, i potser el fet més inverosímil de la història, atès que no hi ha constància de cap cova en el terme de Guimerà. El cronista s’immersa altrament, en una redacció teatralitzada dels fets, en la qual fa que els personatges discuteixen sobre la sort que ha de córrer el presoner, atès que els ha arribat la notícia de que el caporal de les esquadres de Sant Martí i l’Arbós, Joan Martí, s’ha interessat pels fets i ha contactat amb el seus confi dents per tal de trobar a Francesc Ferré i a la colla de lladres. Sembla ser que una mica espantats per aquests esdeveniments imprevistos, i per la por a ser descoberts mentre vigilen al pres al bosc, optem per matar al presoner i continuar demanant el rescat, com si encara fos viu. Mort el Francesc Ferré, a trets de pistola, fou abandonat sense sepultura al mig d’un bosc de Guimerà11. Passats uns dies del segrest d’en Ferré, la família va reunir amb grans es- forços les 150 onzes d’or que demanaren i el dia 16 d’octubre es va procedir a fer el pagament. El lloc de l’intercanvi era la partida del Mur, al terme de Verdú, i la dona del segrestat va encaminar-se al lloc amb una cistella i els diners demanats dins de la mateixa. Segons el cronista, els bandolers l’estaven vigilant des de l’espessor del bosc i quan intentaren fer-se visibles varen veure un home que corria cap ella. Sem- bla ser que era un mosso de les Esquadres, el qual va inquietar molt als bandolers, i aquests varen optar per fugir. Pel que es veu, resulta que un caçador va descobrir al bosc el cos d’un home mort que estava molt desfi gurat pels animals carronyers del bosc, especialment pels llops que rondaven per la contrada. Examinades les restes del cadàver, per l’alcalde la població i altres veïns, varen confi rmar que es tractava del cos de Josep Ferré. Ar- ribat al lloc el caporal de les Esquadres, del lloc de Sant Martí de Maldà, Joan Martí, i va fer avisar a la família Ferré dels nous esdeveniments.

347 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Visió romàntica de la trobada del cos de Josep Ferré de Belltall. Gravat del llibre de les Esquadres de Catalunya. Edició de Josep Ortega Espinós, any 1860.

Recelant el caporal Martí de les manifestacions de dol de Francesc Roselló, va manar de registrar la seva casa, amb la sorpresa de trobar-hi una corda ensango- nada. Un cop interrogat va confessar els fets i va delatar a la resta de la quadrilla. I segons se’n desprèn, en Ramon Costa “lo corona”, n’era el capità de la colla de bandolers, i es veu que havia servit en l’exèrcit isabelí, durant la guerra del set anys, o Primera Guerra Carlista. De la qual en va ser desertor, fet pres i condemnat a mort en consell de guerra12. Sembla ser que després de l’assassinat de Josep Ferré de Belltall, va fugir a Tarragona, i va ingressar a la Guàrdia Municipal de la ciutat. Seguit pel caporal Joan Martí, ﬁ ns a Tarragona, va ser fet pres l’any 1850 i entregat als tribunals que el sen- tenciaren a cadena perpètua. A la resta de la colla de bandolers se’ls va anar agafant un per un, i se’ls va condemnar a diset anys de presidi.

3. Robatori al General Ros d’Olano, i les esquadres de Sant Martí de Maldà

Aquest és un cas de bandolerisme tardà força peculiar que ja ha estat publicat en diverses revistes, i per diversos autors13. Ara bé, sempre li ha manca aquell punt de perspectiva local, vista des de Sant Martí de Maldà, i amb un punt d’anàlisis més acurat dels fets i de les seves repercussions més immediates. Per tant, en la XXX- VIII Jornada de Treball del Grup de Recerques de les Terres de Ponent, dedicada al bandolerisme s’obria davant nostre la possibilitat de presentar de nou aquest cas amb una visió més amplia i acurada.

348 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

El 28 d’octubre de 1849, el General en actiu, Antoni Ros d’Olano, viatjava en la “silla correo” pel camí reial, des de Barcelona en direcció a Madrid. A l’arribar a l’alçada de Bellpuig, el cotxe correu va ser detingut per una colla de bandolers o lladres de camí ral, i va ser rodejat per quadre individus armats14. Obligats a baixar del cotxe correu, els bandolers els varen robar els diners i totes les coses de valor, entre elles un rellotge d’or amb cadena del general Ros d’Olano. Altrament, també varen obrir el bagul del general, saquejant el seu contin- gut, així com el cupè15 del cotxe que ocupava el mateix general. Havent pres el que els hi va agradar, els bandolers marxaren amb el botí. El que no podien sospitar els bandolers, és la rellevància que agafaria la seva acció de bandolerisme, atès que el robatori es va produir en la jurisdicció del Comandant General de Lleida, Domingo Dulce16. Assabentat aquest del robatori que va patir el General Antoni Ros d’Olano, va manar a tots el caporals i subcaporals de les esquadres de Catalunya, la millor diligència possible en la investigació del fets i l’apressament dels malfactors. Assabentat, també, el Comandant de les esquadres, Josep Vivé, també va manar que no escatimessin en despeses, atès que un delicte d’aquesta alçada que tant havia cridat l’atenció pública (dels que manaven) no que- dés impune. Segons la crònica d’Ortega i Espinós, el subcaporal, Joan Martí, de la subdi- visió de Sant Martí de Maldà, va ser recomanat per dur la investigació, donat el cas que disposava de bons conﬁ dents en el territori. Fetes les primeres indagacions, varen assabentar-se que el dia anterior al robatori quatre desconeguts s’havien recollit en una casa paller, propietat d’un hostaler que tenia un hostal anomenat “del pobre de Barbens”. Sembla ser que l’hostaler era un home sospitós que ja estava sota la vigilància del subcaporal Joan Martí, i que a més a més, un tal “Vinagre”, un home també vigilat pels mossos, era el que duia el menjar als quatre que s’amagaven al paller. Pressionats ambdós pels mossos d’esquadra, l’hostaler i el “Vinagre”, varen declarar que els quatre amagats eren: Francesc Fauró i Joan Meda, de Vilagrassa, i Jeroni Capdevila “hereu” i Francesc Capdevila Planas, de Sant Martí de Maldà17. Tot i les sospites sobre aquests quatre homes amagats a la pallissa de l’hostaler, va ser necessari el registre a la casa de Jeroni Capdevila, a Sant Martí de Maldà, per poder inculpar-los del robatori del General Ros d’Olano. De fet conta el llibre de les esquadres que al fer el registre de casa d’en Jeroni varen trobar la faixa del Ge- neral a mig cremar, una camisa molt ﬁ na amb les inicials R.O. i altres peces de roba, així com peces de coberteria de plata. A partir d’aquí, els fets es desencadenen per si sols, i trobat un culpable és busca el segon. Registren la casa de Francesc Capdevila i troben el rellotge d’or i algunes peces més. Detinguts els dos lladres, varen confessar i delataren als altres dos companys del poble de Vilagrassa. Partiren tots cap a Vilagrassa, detinguts i mossos d’esquadra, i arribant prop del camí reial els dos detinguts intentaren fugir tot atropellant un dels mossos d’esquadra. A la veu de “alto” no s’aturaren i els mossos dispararen causant-los-hi la mort. A l’arribà a Vilagrassa, els dos lladres o bandolers restants ja havien fugit, probablement cap a França. Però el que no diuen les cròniques de les esquadres és que en aquesta història també hi ha entre mig la Segona Guerra Carlista 1845-1849, i els possibles efectes

349 Grup de Recerques de les Terres de Ponent d’ella en la població. Segons la història oral Jeroni Capdevila també va patir les desgràcies de la Guerra, i segurament es podia veure obligat a delinquir18. En quant al sub-caporal Joan Martí, de la subdivisió de Sant Martí de Maldà, ho tenia molt fàcil per trobar els bandolers. Atès que segons el testimoni oral de diversos veïns de vila recollits per nosaltres19, en vàries entrevistes de ca- ràcter històric, sabem que la subdivisió dels mossos d’esquadra de Sant Martí vivia en el carrer Castell. En una casa prop del castell i també en una segona casa prop d’una taverna situada en el mateix carrer. Precisament, la taverna del carrer Castell era la casa de Jeroni Capdevila i estava situada a pocs me- tres de la casa on suposem que vivia el subcaporal Joan Martí. Per tant el lladres eren pràcticament al costat. De Visió de la història del robatori al general Ros d’Olano. Il·lustració de Perenton, a la revista fet, aquesta dada ens dòna a entendre L’Espurna, núm. 12. 1992. perquè els mossos d’esquadra de Sant Martí actuaren tant ràpidament, i perquè quan entraren a casa de Jeroni Capdevila encara trobaren la faixa del general a mig cremar. Altrament, també ens dòna a entendre que sigui precisament la casa de Jero- ni Capdevila la que primer és registri, atès que les tavernes i els hostals sempre han estat el lloc predilecte pels bandolers i pels propis mossos d’esquadra, per recollir informació sobre possibles víctimes o per recollir notícies a través de conﬁ dents. El que si que sabem, per les cròniques de Josep Ortega i Espinós és que el subcaporal Joan Martí, mercès a la detenció dels assaltants del general Antoni Ros d’Olano, va treure faves d’olla. És a dir, és va fer famós i el premiaren amb l’ascens a “Cabo” de les Esquadres de Catalunya.

4. El Caporal Joan Martí de la Sub-divisió de l’Esquadra a St. Martí de Maldà

No podem obviar, en aquest treball, fer un clar referent a la fi gura del sub- caporal Joan Martí, atès que ell n’és indiscutiblement, un dels protagonistes més interessants de les històries de bandolerisme tardà que es donaren en les terres del Riu Corb i del Pla d’Urgell. A més, és una qüestió moral, com a historiador de Sant Martí de Maldà, la de recuperar i dignifi car la fi gura d’aquest “atrapa malfactors” de mitjans del segle XIX. Sabem per les cròniques del Llibre de les Esquadres de Catalunya que l’any 1848 ja estava al capdavant de la subdivisió de Sant Martí de Maldà com a sub-caporal. Sabem per les declaracions orals dels més vells del poble, que hi ha dos cases

350 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII vinculades amb els mossos d’esquadra, i que per la tipologia de les mateixes, podem deduir que en una hi viuria els mossos, i en l’altra amb una quadra més amplia per a cavalls, hi viuria el sub-caporal al pis superior. Segons les cròniques de l’època, al sub-caporal Joan Martí se li atribuei xen la detenció, l’any 1848, de la colla de bandolers de “lo Corona”, autors del segrest i assassinat de Josep Ferré de Belltall. Se li atribueix, també, l’any 1849, l’apressament de la colla de bandolers que assaltaren al General Antoni Ros d’Olano. I a partir d’aquí, és produeix un canvi molt rellevant. D’una part, la resolució del cas de robatori del General Ros d’Olano repre- senta un prestigi professional per a Joan Martí, el qual segurament és condecorat amb l’ascens a Caporal. Deduïm aquest fet, perquè l’autor de les historietes dels mossos d’esquadra, Josep Ortega Espinós, quan parla de Joan Martí es confon cons- tantment entre les expressions sub-caporal i caporal. D’una part, és fa evident per les notes escrites que posteriorment a la resolució del cas del General, a l’octubre de 1849, que quan tornem a tenir notícies de Joan Martí, l’any 1850, en la resolució del cas de segrest i assassinat de Josep Ferré de Belltall, ja se’l cita com a caporal. Un altre aspecte a tenir en compte, és que a partir d’aquesta detenció famo- sa, l’autor del llibre de les esquadres tendeix a magniﬁ car la ﬁ gura del sub-caporal, qui en el moment de la redacció del llibre ja és caporal de l’Arbós. Sovint ens podem trobar amb expressions tant suggerents com aquestes:

1849 - En el robatori del general Ros d’Olano

“...tenia muchas relaciones y confi dentes en el país...”. “...a fuerza de diligencias y pasos supo por sus confi dentes de los cuatro hombres desconocidos en el país que habian permanecido en el pajar del hostal del pobre de Barbens...”. “...està confi dencia, que nada hubiera revelado á otra persona que no hubi- ese pertenecido á las Escuadras, fue indicio muy signifi cativo para el esperimentado Martí...”.

1848-1850 - En el segrest i assassinat de Josep Ferré de Belltall

“...el sub-cabo Martí...habiendo tenido noticia de tan desagradable suceso,... secuestro de José Ferré de Belltall,... se havia puesto en movimiento con los mozos de su mando, con aquel celo y actividad que tanto le distingue...”. “...los bandidos sabian que dicho sub-cabo tenia mucho prestigio en el país...” “...en esto havia llegado allí el valiente sub-cabo ja espresado, Juan Martí...”. “...mas como la Escuadras son tan constantes y tenaces en la persecucion de los malvados y en el descubrimiento de los delincuentes, el dicho cabo en el año 1850, determinó practicar un registro en la casa de dicho Roselló...”.

1850-1853 - Altres notícies disperses

El juliol de 1850, “El infatigable y afortunado subcabo de los mozos de

351 Grup de Recerques de les Terres de Ponent escuadra de la subdvisión de San Martin de Malda sorprendió en la tarde del 25 del corriente a varios paisanos que en la taverna de Linyola se entretenian honrada- mente en proteger la fabricación de vinos…”. “...el 19 de marzo de 1853, los mozos de la escuadra de Sant Martin de Maldà, por una denúncia desmantelaron una fàbrica de monedas falsas en Valls. 1860. “…el sub-cabo de la sub-division de San Martin de Maldà, D. Juan Martí, hoy dia cabo de la Escuadra de Arbós…”.

Nota ﬁ nal.

En la partida de l’Horta, de Sant Martí de Maldà, varem poder descobrir re- centment en una cabana de bona factura, d’un hort construït al segle XIX, uns gravats i uns dibuixos força interessants. A l’entrada de la cabana de pedra, amb porta doble i un pis superior pel qual s’hi accedeix per una escalinata de pedra, s’hi va construir un petit mur de tovots per tancar el forat d’escala. Aquest mur es va enlliçar amb calç, i quan n’era fresca s’hi varen gravar algunes coses. Entre elles varis noms, com “Barbero, sereno” i altres il·legibles, i una sexifolia encerclada de bona qualitat amb la data gravada a sobre seu,“Any 1847”. Posteriorment, quant la calç n’era assecada, s’hi varen fer dos il·lustracions al carbó. Una d’elles amb la representació d’un arbre monumental, i l’altre amb la representació d’un home armat amb un fusell en posició de revista. Pel traç del di- buix i per l’expressió naturalista del mateix podem deduir que pot ser datat al segle XIX. I en ell s’endevina un home de perfi l amb patilles llargues, amb el cabell aplanat endarrere, uniformat i amb el fusell aguan- tat per les dues mans pel canó. Per la defi nició del mateix i per les dates gravades en la paret, podríem intuir que es tractaria d’una visió popular d’un sometent o d’un mosso de les esquadres de la subdivisió de Sant Martí de Maldà. Si més no, la data de 1847 és molt suggerent per a situar-lo en l’època i en el context del sub-caporal Joan Fotografi es de Miquel Torres. Martí.

352 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

4. El Biscarri, un bandoler de Preixana

Un dels motius que defi neix a un possible bandoler és l’exclusió social a que sovint són sotmesos, a vegades empesos per una situació de pobresa extrema, a vegades empesos per les mateixes persones en sí, les quals tendeixen a tenir una personalitat problemàtica i violenta. Evidentment, un cop assumida l’exclusió social arriba el moment de les males companyies. Un altre cau de creació de problemes. Al fi nal, la mateixa espiral a la que hom s’hi aboca, sovint acaba malament. L’origen del Biscarri sembla ser que comença amb Josep Mir, segurament un cabaler d’una de les quatre cases Pairals dels Mir, a Preixana20. Segurament algunes hi estaven relacionades entre si, o fi ns i tot en el seu origen, totes. Però la casa de la família Mir que ens interessa és la coneguda amb el renom de cal Biscarri, al carrer la Costa, núm.1. Com hem dit, sembla ser que el fi l conductor de la història, s’ha de buscar en la fi gura dels esposos Josep Mir i Antonia Biscarri. Dels quals sabem que l’any 1806 varen ser padrins de bateig d’una neboda seva: Emmanuela Antònia Josepa Mir Baiget21. També sabem pel full de baptisme que deu ser la primera fi lla del matrimo- ni entre Josep Mir Biscarri i Tecla Baget, atès que la nena duu el nom dels padrins (Antònia, Josepa). A partir d’aquestes dades podem començar a cercar el protagonista de la història de bandolerisme, anomenat el Biscarri. Intuïm que aquest renom pertany a la família d’Antònia Biscarri, muller de Josep Mir, i podem suposar que a partir d’aquest casament cal Biscarri comença a duu el cognom Mir. Sabem emperò, que el protagonista d’aquesta història era un Mir de Cal Biscarri, per tant és necessari con- feccionar l’arbre genealògic per tal d’esbrinar quin d’ells en podria ser el bandoler:

Genealogia dels hereus Mir censat a: Cal Biscarri, Carrer la Costa, 1. Preixana. (aproximadament des del 1775)

Josep Mir Josep Mir (segones núpcies?) Antonia Biscarri Tecla Baget

Lluís Mir Baget (1806- ) Maria Berenguer

Antoni Mir Berenguer (1841-1918) ( ?) Mir Berenguer (germà d’Antoni) Magdalena Llobera (el possible bandoler?)

Antoni Mir Llobera (1868-192 Maria Benet Tosquella

Antoni Mir Benet (1904-1938) Solter i mort a la Guerra Civil

353 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Suposem que el protagonista de la història dissortada seria un Mir Berengué, anomenat el Biscarri, el qual segons el testimoni oral de Ramon Torres Codina, de Preixana, els fets de bandolerisme varen passar poc després d’acabada la Tercera Guerra Carlista, aproximadament entre 1875 i 1880. L’origen dels fets que varen envoltar al Biscarri el podrien duu, segons la terminologia dels carlistes de l’època, a ser considerat com un “traïdor 22” a la causa carlista, i situar-los dins els anys de la Tercera Guerra Carlista (1872-1876). Els ar- guments que duen a plantejar aquesta situació són deguts, en part, al fet que Ramon Torres i Piqué (1818-1891), fou alcalde de Preixana de 1869 a 1873, i en fou jutge de pau a partir de 187623. Precisament en aquest temps en que ostentà el càrrec d’alcalde, el Biscarri va demanar a Ramon Torres que l’acompanyés a Solsona per tal de intercedir per ell, i evitar així, que el poguessin matar. Clar, hom s’ha de preguntar perquè s’havia de presentar a Solsona i perquè temia per la seva vida? El que si que podem dir, és que el Biscarri i Ramon Torres com Alcalde de Preixana, varen fer el trajecte ﬁ ns a Solsona muntats en una somera. Per situar-nos cronològicament, en aquells temps, a Espanya, fou assassinat el 27 de desembre de 1870 el militar i polític espanyol Joan Prim, i es proclamà Rei a Amadeu I de Savoià, l’1 de gener de 1871. Circumstàncies que feren que els carlistes es sentissin menyspreats pels inspiradors d’aquella monarquia, que segons ells, vulnerava les tradicions sacrosantes. D’una part, tenim que Preixana depenia del bisbat de Solsona, i que els estaments eclesiàstics recolzaven al moviment carlista, en part, perquè el carlisme canalitzava des del primer moment el sentiment antiestatal del clergat. D’altra banda, els carlistes de les terres lleidatanes eren liderats per Joan Castells, i aquest, al juny de 1872 al davant d’una partida de 500 homes entrava a la ciutat de Solsona. Al 22 de juny del mateix any, Castells i Galzeran, portaren la seva gent, les seves tropes, en tren a l’assalt de Manresa. Sí tenim en compte aquests fets, i les declaracions de Ra- mon Torres Codina, de Preixana, creiem que el Biscarri possiblement va ser un jove (nascut als vols de 1840), amb arrels de tradició pairal carlista, i que fou mobilitzat a la Tercera Guerra. Si més no, creiem que s’havia de presentar a Solsona per formar part de les forces carlines que Joan Castells preparava per a l’ofensiva de Manresa. I encara ens podem preguntar perquè calia que Ramon Torres, en aquell temps alcalde de Preixana, l’acompanyes a la ciutat de Solsona per evitar que el matessin? Creiem que és evident que ho feu per a evitar ser declarat traïdor i desertor, acció que en aquell temps era penada amb la mort, i que, evidentment, només amb la declaració del batlle del poble a favor seu podia evitar. Segurament aquest fet, ocorregut en plena guerra carlista al país, i dins un territori plenament de tendència carlista com es el món rural de la vall del Riu Corb, havia de comportar certs retrets dels veïns de la vila. Fins i tot podem admetre, una certa exclusió que podria abocar al nostre protagonista a un cert grau de pobresa i marginació social. Hipòtesi que s’ajustaria amb el fet que durant una baralla de sa- fareig, entre Magdalena Llobera, esposa d’Antoni Mir, i una veïna de Preixana, es varen insultar i aquesta acusa al Biscarri, de ser l’autor del crim d’un soldat de Sant Martí de Maldà. Es veu que el soldat venia a Preixana a visitar uns parents seus, i per l’època dels fets, tant podria ser un milicià carlista, com un milicià liberal, atès que

354 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII a Sant Martí hi havia una milícia de 150 homes liberals, baix les ordres del tinent Ramon Franquesa. La veu popular diu que el va matar per tal de robar-li una pesseta que duia al gec, però segurament i degué haver alguna cosa més, com per exemple, una disputa entre soldats carlistes per haver defugit del deure militar, o una disputa entre un carlista i un milicià liberal. Sigui com sigui el resultat per al Biscarri seria el mateix, la mort d’un militar en temps de guerra. Mentre que possiblement el robatori dels diners que duia el soldat mort seria una qüestió secundària.

Visió romàntica d’una baralla entre un mosso d’esquadra i un bandoler. Gravat del llibre de les Esqua- dres de Catalunya. Edició de Josep Ortega Espinós, any 1860. Idea aproximada de la visió que hom pot tenir de la baralla entre el soldat i el Biscarri de Preixana.

355 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Però aquesta tendència a la violència i al robatori, sembla ser que anava en augment, i la veu popular comenta que després de la guerra (1875), el Biscarri va començar a fer alguns robatoris i altres. Finalment, la tradició oral esmenta que a Bell-lloc el Biscarri va entra a casa d’una dona quan era sola per robar-la i al ser descobert, la va matar. Sembla ser que hi va haver algun testimoni quan fugia, i que el fi ll de la víctima, un cop assabentat dels fets, va dedicar-se a buscar al Biscarri de Preixana per la malvestat comesa. Cal pensar que el fi ll de la víctima no el coneixia personalment, que no sabia quin aspecte tenia el Biscarri, i que aquest, al sentir-se acusat segurament es va fer fonedís. En aquest context, ja clarament d’exclusió social i de delinqüència, segurament hauríem d’entrar en el tema de les males companyies. Sembla ser que el fi ll de la dona morta va buscar al Biscarri per tota la comarca, i fi nalment, va fer cap a una taverna, un hostal o una posada de Cervera. Un dels llocs habituals on s’hi podia trobar lladres i bandolers. Expliquen que hi va entrar a menjar-hi alguna cosa per omplir la panxa, i també, per ullar si trobava a l’assassí de la seva mare. Amb aquestes, entra al local un home que fa que l’ambient es remogui una mica i li pregunta al “taverner” qui era aquell que acabava d’entrar, al qual li respongué que el Biscarri. Seguidament observà que l’home s’ajuntava amb uns quants clients més (possiblement la quadrilla), en un lloc reservat del local. El fi ll de la dona morta a Bell-lloc, marxar dissimuladament a buscar les autoritats de la vila de Cervera, les qual feren presència en el local per apressar al Biscarri. Sembla ser, segons la tradició oral, que la dona del Biscarri va fer cap a Cer- vera, amb un nen als seus braços, segurament deuria ser petit, i això ens fa plantejar que si el Biscarri no volia ser localitzable, al menys la seva dona, si que havia de sa- ber per on es movia. Sembla ser, i així ha estat transmet en el temps, que a l’entrà a la ciutat va sentir tocar a morts, i va preguntar qui s’havia mort, al qual li respongueren el Biscarri. La tradició oral acaba la història dient que el Biscarri fou fet pres a Cervera i que fou afusellat a la plaça de la ciutat. No sabem amb certesa si fou jutjat i senten- ciat, i menys que fos executat a la plaça com a escarni públic, atès que les execucions públiques de bandolers, a Cervera, foren suprimides a fi nals del segle XVIII. Però sembla més creïble que a l’intentar ser apressat es donés a la fuga i fos abatut per un tret de les forces locals. Un fet molt comú en les detencions de bandolers a mans dels mossos d’esquadra i dels sometents locals, atès que a la veu de “alto” si intentaven escapar-se eren morts a trets. Aquesta segona versió dels fets ens sembla més real que la tramesa per la tradició oral. Aquests fets ocorregueren quan Ramon Torres Piqué n’era Jutge de Preixa- na, entre 1876 a 1880.

Conclusions Els casos de bandolerisme tardà de la vall del Corb, pràcticament són una conseqüència directa de les Guerres Carlistes i dels mals de la guerra: exclusions socials i partidistes entre guanyadors i perdedors, pobresa, com és el cas de “lo Co- rona”, del Jeroni, del Biscarri ..., i com no, també hi ha la tendència innata de l’home a la violència i les males accions adquirides.

356 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Tan sols el cas de l’Espluga Calba sembla pertànyer a una cronologia més antiga, vinculada al segle XVIII, però tampoc podríem descartar que les accions de bandolerisme del Guardiola puguin tenir un marc bèl·lic com la Guerra del Francès 1808-1814. En tot cas, el bandolerisme del Guardiola, amb la presència clara d’una cova i vinculada al segrest de persones, està immersa en la tradició més antiga del bandoler i del paisatge del bandolerisme, amb boscos feréstecs i coves solitàries. En quant al bandolerisme de la colla de “lo Corona”, esdevingut a Guimerà i Belltall, ja demostra un canvi social més modernitzat, atès que la cova del bandoler és substituïda per la frondositat d’un boscos cada vegada més humanitzats, tot i la presencia del llop, un animal de llegenda i de temor social. La història del bandolerisme tardà, del segle XIX és també la història de les Esquadres de Catalunya, i no es pot entendre aquesta, sense haver analitzat el paper dels mossos en els esdeveniments. Indiscutiblement, el segle XIX és una centúria violenta, curull de guerres i de sequeres, de pobresa i de marginacions socials. Sobretot entre les classes bai- xes, atès que són aquestes les que protagonitzen les accions de bandolerisme tardà. Aquest bandolerisme no té res a veure amb el bandoler senyorial, i molt menys amb la bandositat. Les terminacions més comuns d’aquest personatges acostumen a ser: lladres de camins rals, colles de lladres i mal factors. I les tavernes, els hostals i posades del món rural són majorment cau de bandolers o de lladres, i conformen, juntament amb l’espessor del bosc, el paisatge ideològic del bandolerisme tardà.

Notes:

1. Ramon Balcells va enregistra varis documents sonors en cinta magnètica, Salvador Amat, va recollir la llegenda i l’adaptà en forma sintètica en el seu llibre, mentre que Joan Bellmunt va recollir la llegenda i l’adapta en un format molt folklorista i adornada, i va ser contada per Josep M. Camprubí i Anton Roca. Pàg. 204-206. 2. Amat, Salvador. “L’Espluga Calba, un poble amb passat…”. Pàg. 236. 3. Bellmunt, Joan. “Notes històriques de l’Espluga Calba”. Pàg. 6. 4. Amat, Salvador. “L’Espluga Calba…”. Pàg. 236 i 237. 5. Bolòs, Jordi. “Diccionari de la Catalunya medieval”. 2000. Pàg. 99. 6. Amat, Salvador. “ L’Espluga Calba…”. 236. 7. Bellmunt i Figueras, Joan. “Fest., costums i llegendes, Les Garrigues, I. Pàg. 205. 8. Amat, Salvador. “ L’Espluga Calba…”. Pàg. 238. 9. Ortega Espinós, Josep. “Llibre de les escuadres de Catalunya”. 1960. Pàg. 833. 10. Ortega Espinós, Josep. “Llibre de les escuadres de Catalunya”. 1960. Pàg. 833. 11. Ortega Espinós, Josep. “Llibre de les escuadres de Catalunya”. 1960. Pàg. 836. 12. Ortega Espinós, Josep. “Llibre de les escuadres de Catalunya”. 1960. Pàg. 840. 13. Ortega Espinós, Josep. “Llibre de les esquadres de Catalunya”. 1960. Torres Gros, Jaume. “Un robatori prop de Bellpuig”. El Pregoner d’Urgell, núm. 88. Bellpuig. 1983. Rebolledo Bonjoch, Francesc, Pregoner d’Urgell, 1992. Torres Gros, Jaume i Torres Benet, Miquel. Article ampliat i publicat a la Revista l’Espurna, núm. 12. Sant Martí de Maldà. 1992. 14. Ortega Espinós, Josep. “Llibre de les esquadres de Catalunya”. 1960. Pàg. 841 15. Cupè. Compartiment anterior d’una diligència o d’un carruatge.

357 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

16. Domingo Dulce, en el moment en que Ortega Espinós va escriure el llibre de les Esquadres de Catalunya (1859), Domingo ja era Capità General del Principat. 17. Ortega Espinós, Josep. “Llibre de les esquadres de Catalunya”. 1960. Pàg. 843 18. Torres Benet, Miquel. “L’atracament al general Antoni Ros d’Olano”. Revista l’Espurna, núm. 12. Sant Martí de Maldà. 1992. 19. Testimoni oral de Martí Mata Torrelles (1902-2002) i de Martí Pallàs Torremadé (1907-1997) 20. En el Cens del fogatges de Catalunya de 1553, ja es localitza un cap de casa amb el cognom Mir, a Preixana, dins la vegueria de Tàrrega. En el Fogatge del segle XVIII, ja hi consten 4 caps de casa amb el cognom Mir: Josep Mir Badia, Josep Mir Capdevila, Josep Mir Estalella i Antón Mir Fargués. 21. Llibre de Baptisme, full 3. Bateig de Emmanuela, Antonia, Josepa Mir Baget, ﬁ lla de Josep Mir Biscarri i Tecla Baget. Padrins paterns, Josep Mir i Antonia Biscarri. 22. La idea i paraula de la traïció en el camp carlista tenia molt de pes, i es potser, la paraula més emprada en els llibres d’història del carlisme. En part, perquè el pensament carlista de l’època argumentava que la causa era tant noble, tant santa, que no podia comptar la traïció d’un sol home, ni de cents d’ells, per a que la victòria deixi de produir-se. La idea de la traïció adquireix dimen- sions insòlites. Josep Tomàs Cabot. “El cura guerrillero Santa Cruz y los conﬂ ictos del carlismo”. 1968. Pàg. 92-93. 23. Bach i Riu, Antoni. “Preixana, un poble de l’Urgell”. Col·lecció Viles i Ciutats. Lleida, 1991. Pàg. 87. 24. Grabolosa, Ramon. “El Infante Don Alfonso y el general Savalls. La campanya de Cataluña·”. 1968.

Bibliograﬁ a:

AMAT i FLOTATS, Salvador. l’Espluga Calba:un poble amb passat, que viu el present obert al futur. Pagès Editors. Lleida, 1990. BELLMUNT i FIGUERES, Joan. Notes històriques de l’Espluga Calba. Edició de l’autor, 1978. Lleida. BELMUNT i FIGUERES, Joan. Fets, costums i llegendes. Les Garrigues. Volum I. Editorial Virgili i Pagès. Lleida. 1987 BOLÒS i MASCLANS, Jordi. Diccionari de la Catalunya Medieval. Edicions 62. 2000. LLIBRE DE BAPTISMES a la església parroquial de Santa Maria de Preixana comensat per mi, Mn. Josep Pansi y Bertran Pbre y Vicari de dita parròquia als 2 del mes de octubre de l’any 1805. ORTEGA i ESPINÓS, Josep. Història de les Esquadres de Catalunya. Edicions de 1860 i 1921. REBOLLEDO i BONJOCH, Francesc, Pregoner d’Urgell, 1992. TESTIMONIS ORALS de Preixana: Ramon Torres Codina, Josep Santiveri i Josep Teixidó. TESTOMONI ORAL de Martí Mata Torrelles (1902-2002) i de Martí Pallàs Torremadé (1907- 1997) TORRES i GROS, Jaume. “Un robatori prop de Bellpuig”. El Pregoner d’Urgell, núm. 88. Be- llpuig. 1983. TORRES i GROS, Jaume i TORRES i BENET, Miquel. “L’atracament al general Antoni Ros d’Olano” i “Un robatori Prop Bellpuig”. Revista l’Espurna, núm. 12. Sant Martí de Maldà. 1992. VARIS AUTORS. Guerras carlistas: 1847-1876. Dos Españas frente a frente. Revista Història i Vida. 1976.

358