NABUCCO VERDI

11 Fitxa 12 Repartiment

Argument 15 Teresa Lloret 24 English Synopsis

Sobre la producció 29 Daniele Abbado

Notes autobiogràfiques 33 Giuseppe Verdi

Veus verdianes mítiques 41 Miquel Lerín

Un personatge multifacètic 51 Maria Guleghina

Cronologia 54 Jordi Fernández M.

Nabucco al Liceu 60 Jaume Tribó

Selecció discogràfica 67 Javier Pérez Senz

Bibliografia recomanada 70 Aleix Pratdepàdua 72 Biografies ada Foto: 2012/13. Rudy Amisano Vitalij Kowaljow, Aleksandrs Antonenko, Teatro alla Scala, tempor NABUCCO

Òpera en quatre parts de Giuseppe Verdi. Llibret de Temistocle Solera basat en el drama homònim de Francis Cornue i Anicet-Bourgeois.

Estrenes 9 de març de 1842: Teatro alla Scala de Milà 2 de maig de 1844: Teatre de la Santa Creu de Barcelona 24 de maig de 1851: Gran Teatre del Liceu 25 de maig de 2006: última representació al Liceu Total de representacions en la programació del Liceu: 64

10 /2015 Torn

7 20.00 h H 9 20.00 h PB 10 20.00 h C 14 20.00 h D 16 20.00 h E 17 18.00 h F 18 17.00 h T 19 20.00 h A 21 20.00 h PC 22* 20.00 h B

Durada aproximada: 2 h. 50 min. (*) Amb audiodescripció

liceubarcelona.cat 12 pàg. Repartiment 13

Temporada 2015/16 octubre 2015

Nabucco Ambrogio Maestri (7, 10, 14, 17, 19, 22 octubre) Direcció musical Daniel Oren Luca Salsi (9, 16, 18, 21 octubre) Direcció d’escena Daniele Abbado Abigaille Martina Serafin (7, 10, 14, 17, 19, 22 octubre) Tatiana Melnychenko (9, 16, 18, 21 octubre) Director d’escena associat Boris Stetka

Zaccaria Vitalij Kowaljow (7, 10, 14, 17, 19, 22 octubre) Escenografia i vestuari Alison Chitty Enrico Iori (9, 16, 18, 21 octubre) Il·luminació Alessandro Carletti Ismaele Roberto De Biasio (7, 10, 14, 17, 19, 22 octubre) Coreografia Simona Bucci Alejandro Roy (9, 16, 18, 21 octubre) Videografia Luca Scarzella Fenena Marianna Pizzolato Assistent de la direcció d’escena Bárbara Lluch El Gran Sacerdot de Belo Alessandro Guerzoni Assistent d’escenografia i vestuari Simon Bejer Abdallo Javier Palacios Assistent d’il·luminació Daniele Naldi Anna Anna Puche Nova coproducció Gran Teatre del Liceu, Fondazione Teatro alla Scala (Milà), Royal Opera House Covent Garden (Londres), Lyric Opera of Chicago

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia

Assistent de la direcció musical Manel Valdivieso

Concertino Liviu Morna

Assistents musicals Véronique Werklé, Jaume Tribó, Vanessa Garcia, Paolo Grosa

Sobretítols Glòria Nogué, Anabel Alenda 14 pàg. Argument 15

Cor del Teatro alla Scala, Teatro alla Scala, temporada 2012/13. Foto: Rudy Amisano

Nabucco, drama líric en quatre parts de Giuseppe Verdi amb llibret de Temistocle Solera, s’estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 1842. Sobre la base històrica que segueix la narració bíblica del rei babiloni Nabucodonosor i la deportació del poble jueu, s’inspira aproximadament en el drama homònim francès d’Anicet-Bourgeois i Francis Cornue (1836) i també en el ballet homònim que el coreògraf Antonio Cortesi estrenà el 1838 a La Scala de Milà. La primera part té lloc a Jerusalem el 586 aC i les altres tres a Babilònia. La simfonia o obertura està constituïda per una sèrie de temes, que després trobarem en l’òpera, amb força unitat rítmica i una energia i vigor musical que marcaran tota l’obra. 16 pàg. 17

La producció que es veurà al Liceu fou estrenada al Teatro alla Scala la temporada 2012/13. Foto: Rudy Amisano

ARGUMENT

Teresa Lloret Filòloga PRIMERA PART: GERUSALEMME

A l’interior del temple de Jerusalem, sacerdots i poble d’Israel imploren pietat a Déu davant l’amenaça imminent que les tropes de Nabucco, rei de Babilònia, que assetja la ciutat, entrin al recinte sagrat. Zaccaria, el Gran Sacerdot, confia que el fet de tenir com ostatge Fenena, filla de Nabucco, pot dur a un pacte i a la pau. 18 pàg. Argument 19

SEGONA PART: L’IMPIU

Però Ismaele, nebot del rei de Jerusalem Sedecies, Al palau de Babilònia, la cruel Abigaille descobreix per diu que sembla que res no pot deturar l’enemic i resta un document que no és filla de Nabucco, com creuen 1 L’escena de Zaccaria s’inicia amb el reci- sol amb Fenena, que Zaccaria li confia1. Els dos joves els assiris, sinó d’una esclava, i creix el seu odi contra tatiu Sperate o figli, i després d’una inter- s’estimen des que ella salvà la vida d’Ismaele quan Fenena i el rei. El Gran Sacerdot de Baal comunica venció del cor, amb la seva majestuosa veu de baix canta una bella i esperançada cava- aquest estava pres a Babilònia i ara intenta tornar-li la a Abigaille que Fenena està deslliurant els preso- 5 La vocalitat d’Abigaille subratlla amb tina, D’Egitto là sui lidi, amb aguts triomfants. llibertat. Però arriben els primers guerrers assiris amb ners hebreus, i la suposada princesa veu l’oportunitat violència els trets del seu caràcter. La seva accom- L’escena es clou amb l’apassionada caba- Abigaille, suposada filla gran de Nabucco i hereva del d’apoderar-se del tron, amb l’ajuda del sacerdot, que escena s’inicia amb un recitatiu letta Come notte a sol fulgente, acompan- pagnato, amb un cant ple d’alts i baixos de yada per violoncels i violins. tron, de caràcter violent i ambiciós, que també s’havia ha propagat la falsa nova de la mort de Nabucco i que dificultat extrema. Segueix l’ària Anchio enamorat d’Ismaele al seu país. Insulta i amenaça els la crida al tron per salvar els assiris5. Zaccaria prega dischiuso un giorno, amb un canvi de 6 registre total i una musicalitat belcantista, dos amants, però finalment confessa els seu amor i al seu Déu la salvació del seu poble , i quan els seus i acaba amb la vibrant cabaletta Salgo già proposa a Ismaele de salvar-lo a ell i al poble hebreu si levites acusen Ismaele de traïció, els comunica que el del trono aurato, plena de dificultats, amb 2 breu internvenció del cor i coda amb cor i 2 Abigaille entra a escena amb el to consent a estimar-la . Aquest ho refusa amb convicció, jove ha salvat, de fet, una jueva, ja que Fenena s’ha solista de cadència perfecta. paroxístic –“con ira”, “con forza”, “con torna el poble hebreu a refugiar-se al temple davant convertit a la seva fe. La notícia de la mort de Nabucco ferocia”- que la partitura li adjudica tot al l’avanç imparable dels assiris3, i es veu Nabucco ple de i l’intent de presa del poder d’Abigaille omplen de 6 Zaccaria canta una bella pregària, reci- llarg de l’obra, amb aguts temibles i cant tatiu amb cantilena acompanyat per sis tallat en curts segments, que conver- supèrbia dalt el seu cavall. Zaccaria amenaça de matar terror els presents i, efectivament, entra aquesta amb violoncels solistes que creen una atmosfera teixen el seu paper en un dels més difícils Fenena si profana el temple, Nabucco baixa del cavall la seva guàrdia i reclama a la germana el tron assiri. ben distinta a la de l’escena precedent. i perillosos del repertori operístic. Inicia l’ inspirat terzettino Io t’amava!... amb els dos però es burla del Déu dels hebreus, i quan el sacerdot amants, que inclou una bella i melodiosa vol consumar la seva amenaça i aixeca el punyal sobre oració entonada per Fenena i sostinguda el cap de la noia, Ismaele li detura el braç i Fenena Leo Nucci, Liudmila Monastyrska, Teatro alla Scala, temporada 2012/13. Foto: Rudy Amisano per l’arpa, unint-se les tres veus en la cadència final. va a refugiar-se amb el seu pare. Nabucco fa cruels amenaces i ordena el saqueig del temple mentre 3 Correspon a una espectacular pàgina coral, que anticipa moments del futur Zaccaria i els hebreus maleeixen Ismaele perquè ha Requiem, amb una tensió angoixada i un traït els seus germans4. cromatisme descendent.

4 La stretta final de l’acte té un ritme La partitura està encapçalada per una citació del Llibre frenètic i una llarga i accelerada coda amb de Jeremies amb la profecia de la destrucció de la ciutat àmplies progressions cromàtiques. de Jerusalem a mans del rei de Babilònia. 20 pàg. Argument 21

El cor és el gran protagonista de l’òpera. A la imatge, el cor del Teatro alla Scala, Teatro alla Scala, temporada 2012/13. Foto: Rudy Amisano

Però es presenta amb gran sorpresa de tothom Entra Nabucco, malalt i envellit, que Abigaille ha fet Nabucco, enfollit per la ira, que pren la corona i la recloure com a foll, i reclama el seu tron. Resten sols el posa sobre el seu cap i, en un atac de supèrbia i follia, rei i la falsa filla, i aquesta li exigeix que signi el decret amenaça tothom, fins el déu dels assiris, i commina d’extermini dels presoners hebreus. Nabucco dubta, Fenena i el seu poble a adorar-lo a ell com a únic déu. però davant les burles d’Abigaille cedeix. Aleshores Esclata aleshores un llamp terrible sobre el seu cap i s’adona que ha condemnat Fenena, la seva pròpìa Nabucco sent que una força sobrenatural li arrabassa filla, i intenta tornar enrere, però Abigaille reafirma la corona. En ple deliri, cau a terra esvanit mentre la sentència. Quan Nabucco la insulta i la tracta

Abigaille anuncia que l’esplendor de Babilònia conti- d’esclava, ella li mostra el document que ho acredita, 8 La gran escena dialogada entre Abigaille 7 El finale secondo està presidit per un nuarà i recull la corona del terra7. que ara està a les seves mans, i el destrueix davant i Nabucco, Donna chi sei, supera la forma magnífic concertant iniciat per la veu pode- seu. El dolor i la humiliació de Nabucco contrasten d’un duo i es divideix en tres parts. La rosa del protagonista, S’apressan gl’istanti. sonoritat de l’orquestra remarca tots els Cap a la fi d’aquest número una ària de Una segona citació del Llibre de Jeremies encapçala amb la violència i agressivitat creixent d’Abigaille, i estats d’ànim dels dos personatges i les Nabucco, Chi mi toglie il regio scettro -en aquesta part, tot anunciant l’esclat de la torbonada del finalment Nabucco se’ns mostra com un home acabat, situacions: el so de les trompetes indica realitat, una mena de monòleg molt teatral- Senyor que ha de caure sobre la testa de l’impiu. que demana clemència i s’humilia. Però Abigaille el fa la confirmació de la sentència de mort per confirma la demència del personatge. 8 als hebreus i les paraules d’odi d’Abigaille portar pels seus guardes novament a la presó . s’acompanyen dels violents acords del tutti orquestral.

A la vora del riu Eufrates, els hebreus, encadenats i 9 El tema central d’aquest fragment, que condemnats a treballs forçats, canten el famosíssim canten totes les veus del cor a l’uníson, cor «Va, pensiero, sull’ali dorate»9, que expressa el dolor amb corbes àmplies i ben delimitades, es TERCERA PART: grava fàcilment en la memòria. La intro- i la nostàlgia d’aquest poble. Zaccaria intenta deturar ducció orquestral marca els elements LA PROFECIA amb fermesa aquest desànim recordant-los la profecia antagonistes que el caracteritzen, els inspirada en el Llibre de Jeremies que anuncia el deslliu- greus de les cordes que suggereixen el dolor de la captivitat, i els elements en Als jardins penjants de Babilònia, Abigaille, ja reina, rament dels hebreus i la destrucció de Babilònia. suspensió –figures rítmiques i ornament voltada de la seva cort, rep la demanda del Gran de flauta- que marquen els moviments Sacerdot de condemnar a mort els hebreus i especial- La citació del Llibre de Jeremies anuncia que Babilònia anímics d’enyorament de la terra natal. La segona part (Arpa d’or dei fatidi vati) és un ment Fenena, que ha traït Baal. esdevindrà la llar de les feres del desert i dels xacals i esclat espontani dels laments continguts, que també hi viuran les hienes. amplificat pel tutti orquestral. 22 pàg. Argument 23

Vitalij Kowaljow, Teatro alla Scala, temporada 2012/13. Foto: Rudy Amisano

QUARTA PART: L’ÍDOL CAIGUT

Nabucco es desperta després d’uns somnis plens d’angoixa i escolta els crits dels guerrers que porten Fenena a la mort. Recupera la consciència i davant la tràgica situació té la inspiració d’adreçar-se al Déu dels hebreus i li promet adorar-lo si el salva d’aquest tràngol. Obre la porta i acompanyat per uns soldats 10 L’escena de Nabucco es compon de que li han restat fidels surt per alliberar Fenena10. Als l’ària Dio di Giuda! , pregària acompanyada jardins penjats, al lloc destinat al sacrifici, quan Fenena pel violoncel i les flautes, després dels 11 segons violins, i de l’agressiva cabaletta es prepara, acompanyada per Zaccaria, per al martiri , O prodi miei seguitemi conjuntament amb entren Nabucco i els seus i l’alliberen, mentre l’estàtua un petit cor de guerrers, amb la marxa reial de Baal cau del pedestal reduïda a trossos. Nabucco com a coda orquestral. explica als hebreus com el poderós Déu de Judà li va 11 Una marxa fúnebre de caràcter molt fer perdre la raó quan tiranitzava els enemics, com ara tètric, amb el so dels trombons, precedeix una bella pregària que entona Fenena ha perdonat el seu cor penedit i com ha permès que en el seu característic estil cantabile, Oh Abigaille s’hagi procurat ella mateixa la mort amb un dischiuso è il firmamento. potent verí. Tots s’agenollen i donen gràcies a Déu, i finalment entra Abigaille, que vol reconciliar-se i fer-se 12 L’ària final d’Abigaille Su me...Morente... perdonar abans de morir12. Zaccaria saluda Nabucco Esanime està acompanyada pel corn com a rei de reis. anglès, violoncels, arpa i, en la segona secció, també per la flauta. La citació del Llibre de Jeremies ens diu que Baal resta confós i els seus ídols, trencats a trossos. 24 pàg. English Synopsis 25

ENGLISH PART ONE: PART TWO: SYNOPSIS JERUSALEM THE WICKED ONE

Nabucco, a four part lyric drama by In the temple in Jerusalem, the priests and In the palace in Babylon, the cruel Abigaille Giuseppe Verdi with a libretto by Hebrews beg for God’s mercy as the troops of has found a document that reveals she is not Temistocle Solera, was first staged at King Nabucco of Babylonia, lay siege to the city. Nabucco’s daughter, as the Assyrians believe, the Teatro alla Scala in Milan in 1842. The high priest Zaccaria is confident that having a but the daughter of a slave girl. Her hatred The plot is based on history - King hostage -Fenena, Nabucco’s daughter- will enable of Fenena and the king deepens. Baal’s high Nebuchadnezzar of Babylon and the them to negotiate for peace. Ismaele, the nephew priest tells her that Fenena is releasing the deportation of the Jews - but was of King Zedekiah of Jerusalem, on the other hand, Hebrew prisoners. Abigaille views this as also loosely based on the French is convinced that nothing can stop the enemy. He an opportunity to seize the throne. She is play by Anicet-Bourgeois and Francis is left alone with Fenena, whom Zaccaria has assisted by the high priest, who spreads a Cornue (1836) as well as the ballet by entrusted to his care. The two young people false rumour that Nabucco has died and calls choreographer Antonio Cortesi, which have been in love since Fenena saved Ismaele’s on her to take power to save the Assyrians. premiered in 1838, also at La Scala. life when he was a captive in Babylon, and he is The first part is set in Jerusalem in 586 now trying to obtain her release in return. Soon Zaccaria prays to the God of Israel to save his BC and the other three in Babylon. the first Assyrian warriors arrive. With them is people. When the Hebrews accuse Ismaele Abigaille, who is believed to be Nabucco’s eldest of treason, he replies that he has in reality daughter and the heiress to the throne. Abigaille, rescued a Jew, since Fenena has converted who is violent and ambitious, also fell in love with to his faith. The news of Nabucco’s death Ismaele when he was in Babylon. She insults and and Abigaille’s bid for power instils terror into threatens the two lovers, finally confessing her all those present. Their fears are founded, love for Ismaele. She offers to save him and the for Abigaille arrives with her guard and Hebrews in exchange for his love, but Ismaele demands that her sister recognize her right adamantly refuses. The Hebrews, fleeing from the to the throne of Babylon. Then, to everyone’s relentless Assyrian onslaught, again take refuge surprise, Nabucco himself arrives, fuming with in the temple. Nabucco arrives in an arrogant rage, takes the crown and puts it on his head. show of power. When Zaccaria threatens to kill In a mad outburst of arrogance, he defies Fenena if the temple is desecrated, Nabucco everyone, including the god of the Assyrians, derides the God of the Hebrews. As the priest and orders Fenena and his subjects to raises his knife above Fenena’s head to carry worship him as the one and only god. A violent out his threat, Ismaele grabs his arm and Fenena thunderbolt strikes him down and he feels a seeks safety at her father’s side. Nabucco utters supernatural force tearing off his crown. He brutal threats and orders his men to ransack the loses consciousness and falls to the ground. temple, while Zaccaria and the Hebrews curse Abigaille announces that the glory of Babylon Ismaele for betraying his compatriots. will endure and picks up the crown.

A quotation from the Book of Jeremiah prophesying The second part commences with another the destruction of Jerusalem by the King of Babylon quotation from the Book of Jeremiah appears at the beginning of the score. announcing that the wrath of the Lord will fall like a storm on the head of the wicked one. 26 pàg. English Synopsis 27

PART THREE: PART FOUR: THE PROPHECY THE SHATTERED IDOL

In the Hanging Gardens of Babylon, the high Nabucco wakes up from a terrifying priest asks Abigaille, who is now queen, to nightmare and hears the shouts of the condemn the Hebrews to death, especially warriors who are leading Fenena to her Fenena, who is disloyal to Baal. Nabucco, execution. Recovering his senses, he is whom Abigaille has had confined on grounds inspired by the tragic situation to invoke the of insanity, comes in. Though old and ailing, God of the Hebrews and promises to worship he demands the return of his throne. When Him if He extricates him from the crisis. He they are left together, Abigaille presses opens the door and sets off to free Fenena, Nabucco to sign the Hebrew prisoners’ death accompanied by soldiers who have remained sentence. At the first he hesitates, but when loyal to him. In the Hanging Gardens, the Abigaille taunts him, he agrees. Only then place appointed for the sacrifice, Fenena does he realize he has condemned Fenena, is preparing for martyrdom in the company his own daughter, and tries to reverse his of Zaccaria. Nabucco and his men come in decision, but Abigaille confirms the sentence. and free her. The statue of Baal falls from Nabucco insults her, calling her a slave, but its pedestal and is shattered. Nabucco tells as he watches she destroys the document the Hebrews that the mighty God of Judah that proves her birth. Nabucco’s grief and deprived him of his reason when he was humiliation contrast with Abigaille’s mounting persecuting his enemies, but that now He has belligerence until at last Nabucco, a finished forgiven his repentant heart and has caused man, abjectly begs for mercy. Instead Abigaille Abigaille to swallow a deadly poison. Everyone orders her guards to take him back to prison. kneels down and gives thanks to God. Finally, On the banks of the Euphrates, the shackled Abigaille comes to seek reconciliation and Hebrew prisoners voice their sorrow and forgiveness before she dies. Zaccaria hails homesickness in the famous chorus Va Nabucco as the king of kings. pensiero, sull’ali dorate. Zaccaria makes a resolute attempt to raise their spirits by The quotation from the Book of Jeremiah recalling the prophecy from the Book of tells us that Baal is disgraced and his idols Jeremiah, which announces the liberation of are shattered. the Hebrews and the downfall of Babylon.

The quotation from the Book of Jeremiah foretells that Babylon will become the lair of desert beasts and jackals and that hyenas will dwell there. 28 pàg. Sobre la producció 29

Liudmila Monastyrska, Leo Nucci, Teatro alla Scala, temporada 2012/13. Foto: Rudy Amisano

EN AQUESTA PRODUCCIÓ LES PROJECCIONS ESTAN AL SOBRE LA SERVEI TANT DE LA TRAMA PRODUCCIÓ COM DE L’ESPAI ESCÈNIC Daniele Abbado Director d’escena

Verdi ens parla d’un poble privat de llibertat i del camí que aquest poble fa fins a recuperar la seva identitat i reafirmar la condició de poble lliure. Penso que tots aquests valors tenen plena vigència: poble, identitat, pàtria, llibertat, dignitat humana.

Tradicionalment hom ha considerat Nabucco com un fresc coral històric de caràcter estàtic: aquesta valoració ha perdurat durant anys. Però em pregunto: ¿com podem considerar estàtic un text teatral que de bon principi fins al final parla de llibertat, de violència, de por...? Crec que davant tenim una òpera de joventut, molt particular, que traspua un esperit en absolut estàtic, ans al contrari.

Per narrar aquesta història hem optat per utilitzar el màxim possible d’elements de pur teatre. L’inici de l’acció cal desenvolupar-lo en un lloc sagrat: el cementiri, lloc de la memòria on es ret culte als morts. Segons el llibret, aquest lloc és destruït a la fi del primer acte, la qual cosa representa un ultratge. Progressivament es deporta el poble a un no-lloc: un desert, un espai per a profecies i aparicions, però també per cercar la identitat i la memòria. Per tant, en aquest espai aparentment buit articulem tots els actes següents de l’òpera. Hem procurat donar a la producció una certa atmosfera del Novecento a partir del vestuari del cor, abillat amb robes dels anys trenta i quaranta, i situant l’acció en un paratge no especificat geogràficament però que podria ser al centre d’Europa.

Els elements videogràfics són claus en aquesta producció: les projeccions hi tenen un paper importantíssim, ja que estan al servei, tant de la narració de la trama com de l’espai escènic. Així, per exemple, ens permeten veure ampliats alguns dels fets que estan succeint a l’escenari i fins i tot el mateix espai escènic. També fan possible un doble pla temporal, en afegir accions i situacions diferents al que està passant a l’escenari en un moment determinat; d’aquesta manera s’introdueixen vincles amb la memòria del que s’està narrant. En definitiva, la funció fonamental de la videografia és transformar tot el que succeeix a l’òpera. 30 pàg. La cita 31

Giuseppe Sinopoli va morir a Berlín mentre dirigia precisament una òpera de Verdi, Aida. Foto: Lelli&Masotti

«En la seva obra Verdi, malgrat el clima risor- gimentale en què la concibeix, s’interessa per estructures psicodinàmiques atempo- rals –l’odi és odi, l’enveja és enveja, l’amor és amor, la venjança és venjança– i que en definitiva són arquetips afectius, no existen- cials. El que per Wagner és concepte en Verdi és emoció.» Giuseppe Sinopoli Director d’orquestra i compositor (1946-2001) 32 pàg. 33

“EM VAIG EMOCIONAR MOLT EN LLEGIR ELS VERSOS «VA, PENSIERO, SULL’ALI DORATE», NOTES SOBRETOT PERQUÈ EREN GAIREBÉ UNA PARÀFRASI AUTOBIOGRÀFIQUES DE LA BÍBLIA, LLIBRE QUE EM DELECTAVA” Giuseppe Verdi Compositor de Nabucco

El 1879, Verdi havia complert seixanta-sis anys i era una celebritat mundial. El seu amic Giulio Ricordi li va proposar de començar a escriure notes per a una futura autobiografia. Immediatament, el compositor va començar a dictar a Ricordi els seus records sobre la primera etapa important de la seva vida. Entre aquestes notes va quedar recollida la gènesi de Nabucco, estrenada 37 anys abans.

Amb la ment turmentada per les meves desgràcies domèstiques i amargat pel fracàs de la meva obra Un giorno di regno, estava convençut que no podria trobar cap consol en el meu art i vaig decidir no compondre mai més. Fins i tot vaig escriure a l’enginyer Pasetti, i li vaig demanar que aconseguís que Merelli m’alliberés del contracte.

En Merelli em va fer cridar i em va tractar com si fos un nen capriciós: ell no permetria que em desanimés pel dissortat fracàs de la meva òpera, etcètera, etcètera. Però jo em vaig mantenir ferm, així que Merelli em va tornar el contracte i em va dir:

Teatro alla Scala, segle XIX, en un gravat de l’època - Escolti, Verdi! No puc obligar-lo a compondre. La meva confiança en vostè no ha minvat: qui sap si, un dia d’aquests, no decidirà tornar a agafar la ploma. Si és així, sempre que m’avisi dos mesos abans del començament de la temporada, li prometo que la seva òpera es representarà.

Li ho vaig agrair, però amb aquestes paraules no n’hi va haver prou per alterar la meva decisió i me’n vaig anar. Vaig llogar un allotjament a Milà, al Corsia de’Servi. Havia perdut els ànims i ja no pensava en la música, quan un vespre d’hivern sortia de la Galleria De Cristoforis i em vaig trobar en Merelli, que anava cap al teatre. Nevava amb força i, agafant-me pel braç, em va convidar a acompanyar-lo al seu despatx a La Scala. Pel camí anàvem parlant i em va comentar que tenia problemes amb una nova òpera que havia d’estrenar: l’havia confiada a Otto Nicolai (1810-1849), però aquest no estava content amb el llibret.

- Imagini-s’ho! –va dir Merelli-. Un llibret de Solera! Esplèndid! Magnífic! Extraordinari! Situacions dramàtiques grandioses, impressionants, i uns versos bellíssims! Però aquest compositor tan cabut no en vol saber res i diu que el llibret no té remei. No sé què fer ni on trobar-ne un altre en

Le Roncole, Busseto, casa on va néixer Giuseppe Verdi el 1813 34 pàg. Notes autobiogràfiques 35

poc temps.

- Jo mateix l’ajudaré –vaig respondre-li-. Que no havia preparat Il proscritto per a mi? Jo no n’he compost ni una nota: el poso a la seva disposició. - Oh! Això és magnífic! Un autèntic cop de sort!

Amb aquesta conversa vam arribar al teatre. Merelli va cridar en Bassi, el poeta, regidor, avisador, bibliotecari, etcètera, i li va dir que anés de seguida a l’arxiu a cercar una còpia d’Il proscritto. La còpia era allà. Alhora Merelli va agafar un altre manuscrit i, tot ensenyant- Partitura de «Va, pensiero» me’l, va exclamar:

- Miri! Aquest és el llibret de Solera. Un tema el llibret i vaig anar-me’n a dormir. Però no Era la tardor del 1841 i, recordant la promesa tan bonic, i ell l’ha rebutjat! Agafi’l. Llegeixi’l tot! va servir de res: no podia treure’m Nabucco de Merelli, vaig anar a veure’l i li vaig fer saber - I què diantre n’hauria de fer, jo? No, no, no del cap. Incapaç de dormir, em vaig llevar i que Nabucco estava composta i, per tant, es tinc el més mínim desig de llegir llibrets. vaig llegir el llibret, no una, sinó dues o tres podria representar la temporada següent de - Au, ja n’hi ha prou! No li farà cap mal. vegades, de manera que l’endemà al matí ja Carnaval. Llegeixi’l i després torni-me’l. gairebé sabia de memòria el llibret de Solera. Retrat de Giuseppe Verdi Merelli va afirmar que estava disposat a I em va donar el manuscrit. Estava escrit No obstant això, no estava disposat a afluixar mantenir la seva paraula, però alhora va en fulls grans amb lletra grossa, com era en la meva resolució i aquell dia vaig tornar assenyalar que seria impossible presentar habitual aleshores. El vaig enrotllar, em vaig al teatre i vaig lliurar novament el manuscrit l’òpera la temporada vinent, perquè el acomiadar de Merelli i vaig anar a casa meva. a Merelli. repertori ja s’havia acordat i estava previst “VAIG DEMANAR A Mentre hi anava vaig sentir una mena representar tres noves òperes de compositors SOLERA, EL LLIBRETISTA, de malestar indefinible, una tristesa molt - Oi que és bonic? -em va dir. de renom. Presentar una quarta òpera d’un profunda, una angoixa que m’omplia el cor. - Molt bonic! compositor que pràcticament començava QUE ESCRIVÍS UNA Vaig arribar a casa i, amb un gest gairebé - Bé, doncs, posi-hi música! era perillós per a tots els implicats, i sobretot PROFECIA PER A violent, vaig llançar el manuscrit damunt la - Ni somiar-ho. De cap de les maneres. perillós per a mi. Per tant, seria millor esperar taula, i m’hi vaig quedar dret al davant. El llibre - Posi-hi música! Posi-hi música! la temporada de primavera, per a la qual no ZACCARIA, EL PROFETA. s’havia obert en caure damunt la taula; sense tenia altres compromisos. Em va assegurar NO VOLIA, PERÒ LA VA saber com, vaig fer un cop d’ull a la pàgina I tot dient això va agafar el llibret, me’l va ficar que contractaria bons artistes. Però m’hi que tenia al davant, i vaig llegir aquesta línia: a la butxaca de l’abric, em va agafar per les vaig negar: o en la temporada de Carnaval ACABAR CREANT EN «Va, pensiero, sull’ali dorate». espatlles i no tan sols em va empènyer fora o mai. I tenia bons motius per fer-ho, ja que UN QUART D’HORA” de la cambra, sinó que em va tancar la porta sabia que seria impossible trobar dos artistes Vaig resseguir els versos següents i em van davant dels nassos. tan adequats per a la meva òpera com la emocionar molt, encara més perquè eren Strepponi i Ronconi, els quals jo sabia que gairebé una paràfrasi de la Bíblia, la lectura Què hi podia fer, jo? Vaig tornar a casa amb estaven contractats i en qui confiava molt. de la qual sempre m’havia delectat. Nabucco a la butxaca. Un dia un vers, un altre Vaig llegir-ne un fragment, i després un altre. dia un altre, una nota aquí i una frase allà, a Merelli, tot i estar disposar a cedir davant meu, Aleshores, ferm en la meva resolució de no poc a poc es va anar component l’òpera. no estava, com a empresari, completament compondre mai més, em vaig obligar a tancar equivocat: presentar quatre òperes noves en 36 pàg. Notes autobiogràfiques 37

“VOLIA ESTRENAR NABUCCO DURANT LA TEMPORADA DE CARNAVAL PERQUÈ SABIA QUE LA STREPPONI I RONCONI ESTAVEN CONTRACTATS EN AQUESTA ÈPOCA A LA SCALA, I AIXÍ

Il·lustració del segle XIX: el Viva Verdi pintat per moltes parets de les ciutats italianes VA SER” Giuseppe Verdi, pintura del segle XIX es va convertir en l’acrònim Vittorio Emmanuele Re d’Italia, de forta càrrega política

una temporada era molt arriscat! Però jo tenia bons motius artístics per ferm, i ell també. Em va preguntar què pensava posar enfrontar-m’hi. En resum, després d’afirmacions i negacions, obstacles i en comptes d’aquest duo, i llavors li vaig suggerir que mitges promeses, es van penjar els cartells de La Scala. I Nabucco no escrivís una profecia per a Zaccaria, el profeta. La s’anunciava! idea no li va desagradar i després de força “sí, però”, finalment va anunciar que hi pensaria i que l’escriuria Jo era jove i apassionat. Vaig escriure una carta molt descortès a Merelli, més endavant. Però això no m’acabava de convèncer, on descarregava tot el meu ressentiment. Confesso que tan aviat com la perquè sabia que passaria molt de temps abans que vaig haver enviat vaig sentir una mena de remordiment, i vaig témer que Solera no decidís d’escriure una sola estrofa. Per tant, el resultat fos haver-ho malmès tot. Merelli em va fer cridar, i de seguida vaig tancar la porta amb clau, em vaig ficar la clau a la que em va veure va exclamar tot enfadat: butxaca i girant-me cap a Solera, mig rient, mig seriós, li vaig dir: “No us anireu d’aquí fins que no hàgiu escrit - Aquesta és manera d’escriure a un amic? Però, tanmateix, té tota la aquesta profecia: aquí teniu la Bíblia, tot el vostre text raó. Representarem aquest Nabucco. Cal que tingui present, però, que és aquí dins”. hauré de fer grans despeses a causa de les altres òperes noves. No podré encarregar decorats i vestuari expressament per a Nabucco, i Solera, de tarannà geniüt, no es va agafar gens bé hauré d’arranjar tan bé com pugui els que millor s’adaptin a l’obra dels el meu rampell: un llampec de furor li va brillar als que hi ha als magatzems. ulls; durant un instant em vaig sentir neguitós, perquè el poeta era força cepat i no n’hauria tingut ni per Jo vaig estar d’acord amb tot perquè anhelava que es representés l’òpera. començar amb el mestre tossut, però de sobte es va Es van distribuir nous cartells, en els quals finalment vaig poder llegir: asseure a taula i un quart d’hora més tard la profecia NABUCCO! ja estava escrita!

En el tercer acte havia escrit un duo d’amor entre Fenena i Ismaele; a mi Cap a final de febrer van començar els assaigs i dotze no m’agradava, perquè em semblava que refredava l’acció... Un matí que dies després del primer assaig amb piano hi va haver Solera era a casa meva, li’n vaig parlar, però no va voler tenir en compte l’estrena, el 9 de març, amb les senyores Strepponi i aquesta observació, no perquè pensés que jo no tenia raó, sinó perquè Bellinzaghi i els senyors Ronconi, Miraglia i Dérivis en l’empipava haver de refer el que ja havia fet. Vam discutir. Ara l’un ara el repartiment. l’altre, exposàvem el nostre punt de vista personal; em vaig mantenir 38 pàg. La cita 39

Nicolai Ghiaurov, Zaccaria mític, protagonitzant Boris Godunov de Modest Mussorgsky acompanyat de Nathalie Stutzmann al Liceu, temporada 1989/90. Foto: Bofill

«Verdi sap com trobar les sonoritats justes per expressar l’essència dramàtica de cada personatge i situació; el seu geni és tan personal que se’l pot identificar imme- diatament en cada una de les notes que va escriure.» Nicolai Ghiaurov Baix (1929-2004) 40 pàg. Veus verdianes mítiques 41

VEUS VERDIANES MÍTIQUES Miquel Lerín Promotor del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas

Hom sent sovint entre els afeccionats operístics l’asseveració següent: «No té veu verdiana». Però què entenem per veu verdiana? Verdi va escriure música per ser cantada per veus determinades, ¿però això vol dir que un/una cantant posseeix veu verdiana pel simple fet de poder cantar les partitures del compositor de Busseto?

Se suposa que, d’acord amb les partitures escrites, Verdi pensava en òrgans vocals amb un color, un volum i una extensió vocal concrets. I nosaltres ho entenem així: un tenor posseïdor d’una veu que escau per cantar Aida, La forza del destino o Il trovatore té, en el nostre imaginari, unes característiques determinades que suposem que són les volgudes per Verdi. Però això no és sempre exactament així. Des de fa anys ençà hi ha hagut un procés continuat d’alleugerir les veus assignades a gairebé totes les ocupacions operístiques. La veu apta per a Aida, Forza, Trovatore de què parlàvem, avui dia és un instrument molt més líric que no pas abans, per la qual cosa cantar aquestes òperes, tant pot ser adequat com inadequat. El públic s’ha acostumat a aquest tipus de veus i, en la majoria dels casos, s’accepten i es consideren apropiades per a aquestes partitures.

El problema rau en el fet que a vegades la cosa no rutlla perquè la veu no respon a les exigències de la partitura per la mateixa essència de la veu i el cantant pot enfrontar-se a veritables i evidents maldecaps Tita Ruffo i Enrico Caruso, detall de la pintura de Tadè Styca de 1918 vocals davant el públic, atès que per poder fer front a aquestes exigències, el cantant força el seu instrument i aquí apareixen les traves. Per què es pretén que una soprano canti ben aviat el rol d’Aida quan caldria que durant anys cantés Desdemona i Amelia Grimaldi abans d’interpretar l’esclava etíop? Desdemona i Amelia Grimaldi, d’altra banda papers difícils com tots, caldria que fossin els vehicles idonis d’experimentació de la tècnica vocal de què parlem; l’aprenentatge d’aquesta tècnica al llarg de molts anys permetria poder cantar en el futur òperes més dramàtiques. Si a tot això, hi afegim en molts casos la manca de tècnica vocal (qüestió aplicable a tot l’espectre vocal i no tan sols al món verdià), fins al punt que el tan sovint esmentat estudi continuat durant anys ha desaparegut completament –continuïtat en l’aprenentatge que permet fer una vertadera carrera professional–, tot plegat ens porta a la reflexió. 42 pàg. Veus verdianes mítiques 43

Retornant al catàleg verdià i a les veus que es mereix un lloc d’honor en la història del cant. Sovint 1. Francisco Viñas necessiten per interpretar-lo, no tot sempre és 2. Aureliano Pertile en Otello. s’ha discutit la qualitat intrínseca més o menys gran exacte. Agafem els exemples de La traviata, amb Foto Crimella-Milà, fons Mercadal de la seva veu, però tant és quan es canta d’una 3. Beniamino Gigli en La traviata. l’argument tan recurrent que necessita tres sopranos Foto Crimella-Milà, fons Mercadal manera tan perfecta! Rosa Ponselle (1897-1981) diferents per servir com cal la partitura, o el tenor 4. Giacomo Lauri-Volpi al Liceu el gener tenia una veu admirable per la igualtat en tots els protagonista d’Un ballo in maschera, no exactament de 1972, durant la gala en què cantà seus registres vocals amb un mateix color, una Nessun dorma als 79 anys d’edat. un tenor líric pur com el de Traviata, sinó més aviat Foto Ras autèntica soprano spinto alhora capacitada per líric amb pinzellades ja de tenor spinto i fins i tot oferir l’agilitat més perfecta, conseqüència evident en alguns moments apuntant ja vers parts més 3. d’un estudi profund de la tècnica vocal. Giacomo dramàtiques. Com tots sabem, la percepció del cant Lauri-Volpi (1892-1979) fou un altre tenor històric és subjectiva. Probablement una manera pràctica 1. pels seus aguts brillants, el lliurament controlat i una d’aclarir els conceptes, les idees i els comentaris tècnica remarcable, que li va permetre la proesa de que acabem d’exposar és parlar dels trets vocals i posar dempeus tota la platea del Liceu en una gala artístics d’alguns dels millors intèrprets històrics de celebrada el 1972 després de cantar perfectament referència en Verdi. «Nessun dorma»... als 79 anys! Prototip de soprano verdiana de veu majestuosa, Zinka Milanov (1906- Així, per exemple, escoltar amb cura l’enregistrament 1989) posseïa un instrument potent i igual i podia fet el 1914 del duo d’Otello de Verdi amb Enrico emetre amb gran facilitat uns pianissimi de bellesa Caruso (1873-1921) i Tita Ruffo (1877-1953) ens extraordinària, probablement per la tècnica de ferro permet copsar que en alguns moments és difícil adquirida ja de molt jove amb la soprano wagneriana la distinció entre qui és el tenor i qui el baríton. Milka Ternina. Ambdós cantants tenen un color de veu baritonal, fosc, però amb prou flexibilitat per assolir el El món operístic dels anys trenta i quaranta del segle registre agut sense problemes. La fama de Caruso, XX va estar dominat pels màxims exponents del cant probablement el tenor més popular de la història italià, també coneguts com «els Quatre Magnífics»: i un dels fenòmens vocals més extraordinaris de Maria Caniglia (1905-1979), Ebe Stignani (1903- tots els temps, era proporcional a la qualitat de la 1974), Beniamino Gigli (1890-1957) i Gino Bechi seva veu. I en Tita Ruffo, hereu del gran Battistini, 2. 4. (1913-1993). Bechi és el prototip del baríton italià trobem un altre prodigi vocal en possessió d’uns verdià. La Caniglia fou, juntament amb Gina Cigna, la mitjans vocals aclaparadors, ideals per a títols soprano preeminent de l’època en el repertori lirico- com Rigoletto, La traviata, Nabucco, Aida, Falstaff spinto i va interpretar la majoria de rols per a soprano i Il trovatore. Francisco Viñas (1863-1933) va del repertori verdià: Traviata, Otello, Falstaff, Aida, cantar un repertori eclèctic que va poder afrontar Forza, Nabucco, Simon Boccanegra... Beniamino atenent a l’elasticitat de la seva veu de tenor lirico- Gigli ha estat un dels tenors de referència en la spinto, basant-se en una tècnica admirable que història de la lírica. Sempre es parla de les seves emprava com pocs el registre de cap i el veritable mitges veus, gairebé angèliques, però no oblidem suport diafragmàtic. Com Caruso, el seu centre que la seva veu tenia el cos, el volum i l’extensió era completament baritonal i, malgrat que sembli suficients per acarar els papers més exigents de impossible, podia arribar a l’agut d’una manera que tenor spinto. Ebe Stignani era un autèntic fenomen no dubto a titllar d’insultant. Reconegut sobretot vocal, amb l’extensió d’una soprano, un so idèntic per les seves interpretacions wagnerianes, de Verdi en tots els registres i una forma de fonació peculiar cantà Un ballo in maschera, Simon Boccanegra, Don (com si cantés amb una única vocal, la qual cosa Carlo i Aida. Com si fos un continuador de Viñas pel feia que el so emès s’assemblés al d’un orgue). que fa a la tècnica, Aureliano Pertile (1885-1952) La potència de la seva veu era extraordinària. La 44 pàg. Veus verdianes mítiques 45

PER QUÈ ES PRETÉN QUE FRANCISCO VIÑAS TENIA UNA SOPRANO CANTI BEN UNA TÈCNICA ADMIRABLE: AVIAT EL ROL D’AIDA QUAN EMPRAVA COM POCS EL CALDRIA QUE DURANT REGISTRE DE CAP I EL VERITABLE ANYS CANTÉS DESDEMONA SUPORT DIAFRAGMÀTIC I AMELIA GRIMALDI ABANS D’INTERPRETAR-LA?

Maria Caniglia en Falstaff veu de Giulietta Simionato (1910-2010) no era que moltes altres veus més apropiades. Bergonzi, excessivament gran, però la seva col·locació era amb justícia és considerat com el paradigma del Fedora Barbieri en l’Amneris d’Aida en el Liceu, tan perfecta que s’escoltava sense dificultat des tenor verdià (catedràtic del cant, segons una feliç temporada 1958/59. Foto: Ras de qualsevol lloc de la sala i, per tant, va poder definició del foniatra barceloní Josep Maria Colomer interpretar sense problemes tot el repertori dramàtic i i Pujol), ja que va cantar i enregistrar gairebé tots alternar-lo al mateix temps amb papers de coloratura els rols del compositor; la seva veu, eminentment rossiniana i, fins i tot, amb algun de soprano. lírica, amb treball constant va adquirir una tècnica Franco Corelli (1921-2003), posseïdor de mitjans depurada que li permeté interpretar sense cap espectaculars, disposava d’una tècnica admirable problema aquestes partitures: podríem dir que que li va permetre cantar un repertori enorme i, pel va fer el contrari que Di Stefano. La Caballé, amb que fa a Verdi, establir càtedra amb els protagonistes creacions extraordinàries de Trovatore, Vespri, Ballo, d’Il trovatore i La forza del destino. Fedora Barbieri Aida, Don Carlo o Luisa Miller, i posseint una veu (1920-2003) lluïa una veu imponent, de gran volum de qualitat suprema, utilitza la tècnica en uns nivells i amb greus espectaculars, però insistir-hi en el extraordinaris a fi de superar els obstacles naturals decurs de tota la seva carrera li provocà dificultats que els pentagrames verdians li poden plantejar (just per assolir còmodament el registre agut. Una de les el mateix que feia Bergonzi). Hi deu haver hagut Giuseppe Di Stefano a la façana del Liceu Gino Bechi en Rigoletto. veus més belles de tenor que mai hagin existit fou cantants amb instruments més verdians, però pocs durant les representacions d’Un ballo in Foto Crimella-Milà la de Giuseppe Di Stefano (1921-2008). La natura han cantat millor que la Caballé i Bergonzi aquest maschera que hi protagonitzà, temporada 1961/62 passa factura quan no s’empra la tècnica correcta repertori. Fiorenza Cossotto (1935), la darrera i això és el que succeí a Di Stefano, agreujat per gran mezzosoprano italiana, convertí en propietat cantar un reguitzell de papers que excedien amb privada els papers d’Azucena, Amneris i la princesa escreix el que la seva veu intrínsecament lírica li d’Eboli: era tan gran el volum de la seva veu, que permetia cantar. En tot cas, era un artista i el seu feia la impressió de tenir instal·lat un micròfon a la fraseig i la capacitat de connexió amb el públic li gola, i a escena es lliurava de manera total i absoluta. permeteren que cantés durant molts anys. Aldo Tenors lírics com Luciano Pavarotti (1935-2007) o Protti (1920-1995), en canvi, sí que tenia tot el que Josep Carreras (1946), en el decurs dels anys van cal per atendre el repertori de què parlem, una veu desenvolupar la veu de manera que els va permetre verdiana de debò per color, volum i extensió. afrontar papers més dramàtics.

Montserrat Caballé (1933) i Carlo Bergonzi (1921- Probablement és Renata Tebaldi (1922-2004)

Renata Tebaldi, gran ídol liceista, en un 2014) demostren com dues veus no específicament l’exemple absolut de la veu verdiana: instrument de homenatge que se li va retre al Liceu al final verdianes per naturalesa poden cantar millor Verdi gran volum, dens, de timbre i color bellíssims, artista d’una representació d’Adriana Lecouvreur de Carlo Bergonzi en La forza del destino al Liceu, Cilea, temporada 1957/58. Foto: Ras temporada 1971/72. Foto: Ras 46 pàg. Veus verdianes mítiques 47

Fiorenza Cossotto, Azucena d’Il trovatore en tres temporades liceistes diferents. Aquí en l’edició de la 1987/88. Foto: Català Roca

PROBABLEMENT ÉS RENATA TEBALDI L’EXEMPLE ABSOLUT DE LA VEU VERDIANA

magistral. Autèntic ídol liceista ja des que hi debutà (precisament amb Verdi, La traviata, el novembre de 1953) i recordada encara avui dia, al Liceu oferí creacions verdianes inoblidables: a més de l’esmentada Traviata, La forza del destino (novembre de 1954) i Aida (desembre de 1956).

Aquesta galeria de referents bé podria ser enriquida amb altres noms mítics, com Francesco Tamagno, Tancredi Pasero, Elisabeth Rethberg, Enzo Pinza, Giulio Neri, Mario Del Monaco, Plácido Domingo, Leontyne Price, Antonietta Stella, Ettore Bastianini, Maria Callas, Carlo Tagliabue, Caterina Mancini, Anita Cerquetti, Martina Arroyo, Rita Orlandi- Malaspina, Cesare Siepi, Bonaldo Giaiotti, Piero Cappuccilli, Nicolai Ghiaurov i d’altres que per l’extensió de l’article no podem incloure, però que tot bon afeccionat té presents. Escoltar atentament tots aquests artistes ens permet aprofundir encara més en la vocalitat verdiana. En qualsevol cas, tots ells han servit el geni de Busseto amb generositat i de forma immillorable: el llegat que ens han deixat és insuperable.

Montserrat Caballé en La forza del destino al Liceu, temporada 1978/79. Foto: Bofill 48 pàg. La cita 49

Luca Ronconi posà en escena diversos títols verdians. Foto: Ansa

«Verdi té un sentit magistral del teatre: t’atrapa al moment. La posada en escena de les seves obres és un repte pel regista: en haver-les escrit amb tanta cura per la dramatúrgia el posa a prova de manera exigent. Modestament crec que amb el meu muntatge de Nabucco fet a Florència el 1977, amb referències a les lluites del Risorgimento, aquest repte el vaig superar. La tasca primordial d’un regista és posar de relleu la vitalitat d’una obra afegint-li tot aquell plus que el pas del temps li ha donat:

això l’actualitza.» Luca Ronconi Actor i director teatral (1933-2015) 50 pàg. 51

“ABIGAILLE ÉS UN ÉSSER UN PERSONATGE MOLT VULNERABLE. MULTIFACÈTIC INSEGURA, NO REP CAP Maria Guleghina MENA D’AFECTE” Soprano

Abigaille, rol que m’acompanya des dels principis de la meva carrera i que no he deixat mai de cantar, és un dels personatges que més estimo. És un repte enorme, tant des del punt de vista vocal com emocional, i el seu caràcter té tantes facetes que interpretar-lo és tot un privilegi que et permet incorporar-hi més i més matisos com més sovint el cantes.

Són força conegudes entre els afeccionats les seves terribles dificultats vocals: és imprescindible una tessitura molt extensa, presenta ascensions al registre agut perillosíssimes i descensos abismals a la franja greu i, és clar, l’andante de l’ària exigeix domini del cant legato i dels recursos belcantistes. Afortunadament, haver pogut cantar Abigaille en tantíssimes produccions, dirigida per grans mestres i acompanyada de col·legues extraordinaris (ara em vénen a la memòria els noms de Nello Santi, Oren, Luisi, Levine, López Cobos, Nucci, Pons o Bruson; disculpes anticipades a tots els estimats companys no esmentats, però la llista seria extensíssima i ells ja saben que sempre els duc dins del cor), m’ha permès enriquir cada cop més la meva concepció del rol, tot procurant d’aportar-hi sempre novetats, perquè l’art és quelcom viu: fa dos anys a Salern vaig incorporar una nova cadenza al final de l’ària de l’acte segon!

M’agradaria centrar-me, però, en la psicologia del personatge, una mena de fúria assedegada de poder que només sap forçar la gent a fer el que ella vol. Desitja ser l’orgull i la glòria del seu pare i, per tant, a vegades actua com un noi, en total contraposició amb el rol de la seva tendra germana Fenena. Abigaille és un ésser molt vulnerable i això òbviament intenta amagar-ho mitjançant tota aquesta força, ira i ràbia. Però quan escoltem la música escrita pel mestre Verdi veiem que la partitura està farcida de piani i hi descobrim una línia vocal realment tendra i bonica del personatge: l’esmentada vulnerabilitat és ben evident. És una pobra noia, absolutament insegura, que voldria Maria Guleghina, protagonista juntament amb Leo Nucci del Macbeth de Verdi en la versió concertant oferta per la companyia del Teatro alla Scala i la direcció de ser estimada pel seu pare, per Ismaele, per la gent, però que no rep Riccardo Muti. Debut de la soprano al Liceu, temporada 2001-02. Foto: Bofill cap mena d’afecte. 52 pàg. Un personatge multifacètic 53

Maria Guleghina en l’acte quart de Manon Lescaut de Puccini en la producció de La La soprano en l’acte primer de Macbeth de Verdi en la producció que dirigí escènicament Phyllida Lloyd al Liceu, Scala amb direcció d’escena Liliana Cavani al Liceu, temporada 2006-07. Foto: Bofill temporada 2003-04. Foto: Bofill

Sento pietat per Abigaille i per aquesta raó, Però, és clar, aquesta és la meva percepció Sortosament, el maig de 2006 vaig poder “L’ESCENA FINAL quan la interpreto, sempre intento mostrar-ne del personatge i segurament hi haurà qui ho oferir la meva Abigaille al costat de Leo D’ABIGAILLE ÉS UN la faceta humana. Des del primer cop que veurà de manera diferent i tindrà un concepte Nucci al Liceu (no oblido les meves altres vaig cantar el paper vaig copsar el seu d’Abigaille completament distint: benvingudes actuacions liceistes: Lady Macbeth, Manon DELS MOMENTS MÉS dilema i el dolor terrible que pateix quan siguin totes les visions, perquè amb aquesta i Turandot). Quins records tan inoblidables PLENS DE DOLOR DE troba el maleït document que demostra que pluralitat tots en sortim enriquits, artistes i d’un dels pocs teatres on he actuat en què en realitat és filla d’esclaus. Per tant, un dels públic. Ara ja no em sorprenc quan algunes puc dir sincerament que m’he sentit com TOTA L’ÒPERA” moments psicològicament més difícils és el vegades en acabar una representació a casa i d’un públic com n’hi ha pocs, un duet entre Abigaille i el seu pare. Naturalment alguna persona del públic ve a saludar-me públic que estima de debò l’òpera, que sent i que estima Nabucco i només vol que son i em comenta que aquella funció ha estat entén la música i que mostra admirablement pare la correspongui, però ell rebutja aquesta la primera vegada que ha sentit veritable el seu entusiasme i estimació per l’artista. estimació. En la música sentim perfectament compassió per Abigaille i que ha plorat durant No podré oblidar mai de quina manera tan tot aquest doll de sentiments: dolor, ira, la seva mort... Bon senyal! En definitiva, penso feliç vaig ser rebuda a les salutacions finals histèria, tristor i decepció. L’escena final que Abigaille no és el monstre que sovint s’ha de Macbeth i Nabucco: de les comptades d’Abigaille és un alleujament per a ella. És interpretat: és una simple noieta que mai no ocasions en què he plorat en escena l’únic moment en què finalment i de manera ha estat realment estimada! després d’una funció. M’agrada actuar al sincera i autèntica mostra la seva faceta Liceu, sóc feliç a Barcelona i adoro el públic humana a tothom: és un dels fragments més liceista, què més puc demanar? preciosos i plens de dolor de tota l’òpera. 54 pàg. 55

VERDI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1813 Neix el 10 d’octubre a l’aldea de Neix Wagner. Rossini es fa famós amb Austen publica Pride and prejudice Comença la decadència de Napoléo Le Roncole (Parma, sota ocupació Tancredi francesa)

1820 El seu pare li regala una espineta La Scala estrena Margherita d’Anjou Descobriment de la quinina (Pelletier- Neix el futur rei Vittorio Emanuele II. abans dels 8 anys. Des d’aquella època (Meyerbeer) Caventou) i de La venus de Milo Comença el Trienni Constitucional a toca amb l’organista local Espanya

1832 El rebutja el Conservatori de Milà, ciutat L’elisir d’amore (Donizetti) Larra comença els seus articles Espanya substitueix la forca pel garrot on pren lliçons privades i aprofundeix periodístics. Oda a la pàtria (Aribau) en les penes de mort en l’òpera

1836 Es casa amb Margherita Barezzi, filla Glinka estrena l’òpera Una vida pel tsar. París inaugura l’Arc de Triomphe Espanya reconeix la independència de del seu mecenes Oratori Paulus (Mendelssohn) Mèxic

1838 Mor la seva primogènita (un any) i neix Estrena de l’òpera de Berlioz Morse mostra en públic el telègraf Coronació de la reina Victòria a el segon fill Benvenuto Cellini elèctric Londres

1839 La Scala estrena la seva primera Moren el músic barceloní Fernando Sor Primera publicació de l’abreviatura Acaba la I Guerra Carlista (Abrazo de òpera, Oberto, amb ajuda i actuació de i el tenor francès Adolphe Nourrit ok (Boston Morning Post). Daguerre Vergara) Giuseppina Strepponi, futura segona anuncia la daguerrotípia muller. Mor el fill

1840 Estrena Un giorno di regno. Mor la seva La fille du régiment (Donizetti). Mor Mor el pintor romàntic Caspar David Anglaterra emet el primer segell postal dona Paganini Friedrich

1841 Medita deixar la música en morir la Estrena del ballet Giselle amb música Richard Owen inventa la paraula Espartero substitueix Maria Cristina de família i fracassar la segona òpera d’Adolphe Adam dinosaure (llangardaix terrible en grec) Borbó com a regent

1842 Triomf musical i popular amb Nabucco, Fundació de la New York Philharmonic Mor Stendhal Gran Bretanya obté Hong Kong. al·legoria del patriotisme italià contra Orchestra (NYPO) Espartero bombardeja Barcelona per l’ocupació; Strepponi encarna Abigaille sufocar una revolta

1843 Torna a triomfar, amb la patriòtica Der fliegende Holländer (Wagner) A Christmas Carol (Dickens) Isabel II comença a regnar. Neix el diari I lombardi News of the World 56 pàg. Cronologia 57

VERDI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1844 Comença el que en va dir anni di galera, Grand traité d’instrumentation et Les trois mousquetaires (Dumas pare). Narváez presideix el Govern espanyol: anys de producció frenètica i de menys d’orquestration modernes (Berlioz) Don Juan Tenorio (Zorrilla) Dècada Moderada qualitat

1845 Estrena Alzira, que considera la seva Tannhäuser (Wagner).Liszt actua a Merimée publica Carmen a la Revue Els Estats Units incorporen Florida i pitjor obra Barcelona des Deux Mondes Texas

1847 Estrena Macbeth (la seva primera obra Neix el Liceu (Ernani, segona òpera en Hoe patenta la premsa rotativa de Neix Il Risorgimento, diari que dóna shakesperiana), I masnadieri (Londres), escena). Mor Mendelssohn vapor nom al nacionalisme italià Jerusalem (París)

1848 Il corsaro Mor Donizetti Dumas fill publica La dame aux Revolucions liberals europees. Manifest camélias (base de La traviata), que der Kommunistischen Partei (Marx- Verdi veu representada a París (1852) Engels). Tren Barcelona-Mataró

1851 Rigoletto. Viu amb Strepponi sense Sarsuela Jugar con fuego (Barbieri) Singer patenta la màquina de cosir i Londres obre la primera Exposició casar-s’hi: crítiques a Busseto. Primer Gorrie la de fer gel. Mor el pintor Turner Universal Nabucco al Liceu (24 maig)

1853 Triomfa Il trovatore. Després fracassa Steinway obre a Manhattan la seva Haussmann comença a redissenyar Inicis de la Guerra de Crimea La traviata, estrenada el 6 de març a fàbrica de pianos París, que Verdi freqüenta en aquesta La Fenice època

1854 A San Benedetto (Venècia) triomfa la Mor el tenor Giovanni Battista Rubini Comencen a publicar-se Le Figaro Pius IX proclama el dogma de la segona producció de La traviata i El Norte de Castilla Immaculada Concepció

1855 Primera Traviata del Liceu (25 d’octubre) Arrieta estrena la sarsuela Marina Moren els escriptors Charlotte Brontë Terratrèmol d’Ansei Edo (Japó): uns i Gérard de Nerval 7.000 morts. Desamortització de Madoz

1859 Un ballo in maschera. Es casa amb França fixa un patró del diapasó que The origin of species (Darwin). Dunant idea la Creu Roja a la Batalla Strepponi s’internacionalitzarà Restauració dels Jocs Florals, impuls de Solferino de la unificació italiana de la Renaixença

1861 Diputat del primer Parlament italià Un ballo in maschera al Liceu i primer Monturiol prova amb èxit el submarí Ictíneo Unificació d’Itàlia, recolzada per Verdi. incendi del teatre Mor Cavour. Guerra de Secessió als Estats Units

1862 Estrena de La forza del destino (Sant Reinauguració del Liceu Victor Hugo publica Les miserables Lincoln proclama l’alliberament dels Petersburg) esclaus

1867 Don Carlo. Adopta Maria Carrara An der schönen blauen Donau Sholes inventa la màquina d’escriure amb Primer volum de Das Kapital (Marx) (Johann Strauss) teclat Qwerty. Nobel inventa la dinamita 58 pàg. Cronologia 59

VERDI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1871 Estrena d’Aida (El Caire) Arrieta estrena la seva segona versió Bradley patenta l’oleomargarina Comuna de París. Stanley busca i troba de Marina Livingstone

1872 Aida triomfa a La Scala i per Europa Neix el músic català Joaquim Malats Creen el Metropolitan Museum of Art de Comença la III Guerra Carlina Nova York. Sorgeix L’Esquetlla de la Torratxa

1873 Composa el Rèquiem en morir l’escriptor Neix Rakhmaninov Verlaine dispara Rimbaud, que en aquella Abdicació d’Amadeu I i I República Manzoni època escriu Une saison en enfer espanyola: Figueras i F.Pi i Margall, presidents

1874 Nomenat senador italià Mor Clavé, impulsor de les corals catalanes Primera exposició impressionista (París) Restauració borbònica a Espanya

1876 Mor Piave, llibretista de La traviata i més El teatre de Bayreuth representa la Bell patenta el telèfon, després de l’invent de Mor l’anarquista Bakunin obres de Verdi Tetralogia de Wagner. La Gioconda Meucci. Bal au moulin de la Galette (Renoir) (Ponchielli)

1887 Triomfa amb Otello Estrena de Tannhäuser al Liceu. Primera pedra de la Tour Eiffel (París) Itàlia emprèn la seva expansió colonial Berliner patenta el gramòfon

1893 La Scala estrena la seva última òpera, Una vintena de morts per una bomba Diesel patenta el motor dièsel Patent de Coca-Cola Falstaff al Liceu en obrir temporada. Manon Lescaut (Puccini)

1897 Mor Strepponi Mor Brahms. La revoltosa (Chapí) Primera projecció cinematogràfica a Barcelona incorpora Gràcia, Barcelona, dos anys després dels Lumière Sant Martí, Sant Andreu, Sant Gervasi, Sants i Les Corts.

1899 Funda a Milà la Casa di Riposo per Sibelius compon Finlàndia Bayer patenta l’aspirina Espanya perd Puerto Rico, que passa als Musicisti, que perviu; hi està enterrat Estats Units. Fundació del FC Barcelona amb Strepponi

1901 Agonitza gairebé una setmana per un Richard Strauss actua al Liceu amb dos Marconi transmet un missatge en Morse a A Catalunya neixen l’Escola Moderna de atac i mor al Gran Hotel de Milà, prop poemes simfònics seus través de l’Atlàntic Ferrer i Guàrdia, la Lliga Regionalista i de La Scala l’Associació Wagneriana 60 pàg. Nabucco al Gran Teatre del Liceu 61

Ghena Dimitrova, Josep Ruiz, Rosa Maria Ysàs, Liceu, temporada 1983/84. Foto: Barceló

NABUCCO AL GRAN TEATRE DEL LICEU Jaume Tribó Mestre apuntador

El títol original de l’òpera, que ara ha recollit l’edició crítica de Roger Parker, era del tot impossible: Nabucodonosor. En qualsevol obra teatral, els intèrprets mai no s’estan de recordar-nos el nom del protagonista. Cada cop que s’hagués esmentat el protagonista, el públic hauria rigut, i això ens explica que el títol del llibret escrit per Temistocle Solera acabés reduït a Nabucco, amb dues ces per donar-hi un caràcter més italià. 62 pàg. Nabucco al Gran Teatre del Liceu 63

Nabucco no és pas un dels Verdi més representats al Liceu tot i les tretze edicions diferents que CAP AL 1850 EL MODEL se n’han fet. Hi arribà el 1851 però no era cap OPERÍSTIC ERA ROSSINI novetat a Barcelona. Abans ja s’havia representat al Teatre de la Santa Creu el maig de 1844 amb un baríton protagonista tan gloriós com Antonio Superchi, que aquell mateix any, dos mesos abans, acabava d’estrenar un altre títol verdià, Ernani, i que actualment té en el professor Mario Oliveri a la seva vocalitat, Verdi li havia escrit la part de Lida un descendent que vetlla per mantenir viu el seu de La battaglia di Legnano el 1849. La temporada record. Nabucco tornà al Teatre de la Santa Creu la 1853-54 era Antonio Superchi qui tornava a cantar temporada 1848-49 quan acabava de canviar el seu Nabucco a Barcelona, ara ja al Gran Teatre del nom pel de Teatre Principal. L’estrena al Liceu, 24 Liceu. Entre les dramàtiques famoses destaquem de maig de 1851, serví per confirmar l’estimació del encara Amalia Fossa, que hi cantava la terrible part nostre públic envers l’obra verdiana, tot i les moltes d’Abigaille la temporada 1879-80. veus, crítica i el mateix públic, que advertien els perills que aquelles tessitures podien fer a les veus, A partir del 1880 Nabucco desapareix del cartellone exposades a més a una orquestració sorollosa i amb del Liceu i ningú no el troba a faltar durant setanta Maria Pedrini, Abigaille en la temporada 1950/51. Foto: Crimella, Milà poques subtileses. Cal entendre aquestes reaccions: anys. És un fet demostrat que a la mort de Verdi, cap al 1850 el model operístic era Rossini, que a any 1901, eren ben pocs els títols seus que s’havien més de fer ús d’una orquestra molt més elaborada, salvat de l’oblit: Aida i Rigoletto com a òperes més mai no exposava els cantants al límit. Hi havia també representades arreu del món; després, Il trovatore i Davide Squarcia, intèrpret de Nabucco en la temporada 1868/69 la figura de Saverio Mercadante, considerat un músic La traviata, i més lluny Un ballo in maschera i Otello. culte, les estrenes del qual a Barcelona no tenien Setanta anys després Nabucco servia com a crítica fins després de la segona representació. inauguració de la temporada 1950-51 i llavors sí Tan complexes semblaven les seves partitures que es tractava d’una raresa autèntica. Una òpera que hom les considerà impossibles de jutjar amb que cap dels espectadors presents no havia vist mai una sola audició. Bellini i Donizetti se’ls admirava i de la qual no existia cap enregistrament era una exclusivament com a melodistes. Nabucco era la curiositat que, però, ben poc podia interessar els segona òpera verdiana que coneixia Barcelona i hom esperits selectes de l’època. Cal admetre que durant hi veia influències rossinianes a tot arreu, sobretot en els últims cinquanta anys Nabucco ha tingut la sort el personatge de Zaccaria, considerat una còpia més d’uns repartiments fabulosos, gràcia que naturalment o menys reeixida del Mosè de Rossini. La primera no podien tenir tots els títols de la programació. El òpera de Verdi, Oberto conte di San Bonifacio, 1970 comença la llista d’edicions memorables amb Marco Stefanoni, Zaccaria en la temporada havia tingut aquí una estrena ben poc afortunada el debut aquí del gran baríton nord-americà Cornell 1950/51. Fons: Mercadal el 1842, fins a l’extrem de considerar l’autor com a McNeil, obra de l’agent artístic Carles Caballé. “desgraciado maestro”. Aquell Nabucco significà també el debut liceista del baix Bonaldo Giaiotti, que cantaria el personatge Entre els intèrprets del primer Nabucco liceista de Zaccaria en tres edicions successives i que la hauríem de destacar la presència del longeu baix història ens ha demostrat que era sense discussió català Agustí Rodas, que encara cantà aquesta el més gran baix italià del moment. Ismaele era un òpera el 1880. Trenta anys de carrera continuada al joveníssim Josep Carreras en la seva segona òpera Liceu no era gens freqüent al Liceu del segle XIX. com a tenor. El 1977 era l’any de l’Abigaille de Rita Amalia Fossa, Abigaille liceista en la La soprano era la famosa Teresa De Giuli Borsi. Per Orlandi Malaspina. Joan Pons, encara en la corda temporada 1879/80 Bonaldo Giaiotti, Liceu, temporada 1969/70. Foto: Ras 64 pàg. Nabucco al Gran Teatre del Liceu 65

EL 1970 UN JOVENÍSSIM JOSEP CARRERAS

de baix, cantava la part del Gran Sacerdot. 1. Josep Carreras, Bonaldo Giaiotti, Alicia CANTAVA ISMAELE EN LA SEVA SEGONA Darrera d’Orlandi Malaspina, unes altres Maraslián, Cornell MacNeill, Emma Renzi, Liceu, temporada 1969/70. Foto: Ras ÒPERA COM A TENOR tres Abigaille també glorioses. Pocs teatres 2. Montserrat Aparici, Ángeles Gulín, Josep Ruiz, al món poden lluir d’haver tingut seguides Liceu, temporada 1980/81. Foto: Bofill tres sopranos especialistes en Nabucco com 3. Ángeles Gulín, Liceu, temporada 1980/81. Foto: Bofill 4. 7. Ángeles Gulín (1981), Ghena Dimitrova (1984) 4. Franco Bordoni, Ángeles Gulín, Liceu, i Maria Guleghina (2006). Però alguns cantants temporada 1980/81. Foto: Bofill 5. Bonaldo Giaiotti, Montserrat Aparici, Josep Ruiz, del Nabucco també van tenir entrebancs ben Liceu, temporada 1980/81. Foto: Bofill desagradables, i no pas artístics. El 1977, a 6. Rosa Maria Ysàs, Silvano Carroli, Josep Ruiz, Ghena Dimitrova, Conrad Gaspà, Liceu, l’aeroport del Prat la policia requisava els temporada 1983/84. Foto: Barceló caixets de dos cantants del Nabucco que 7. Ghena Dimitrova, Liceu, temporada 1983/84. de manera il·legal s’enduien les pessetes, Fons: Llanta 8. Joyce DiDonato, Aquiles Machado, Maria probablement no gaires, que ben meritòriament Guleghina, Liceu, temporada 2005/06. Foto: Bofill havien guanyat: Franco Bordoni, que dues 9. Leo Nucci, Maria Guleghina, Liceu, temporada 2005/06. Foto: Bofill temporades en seria protagonista, i Bonaldo Giaiotti, el caixet del qual duia la seva muller Alice. Els posteriors Nabucco liceistes tingueren encara uns altres intèrprets igualment grans: el 1. baix Ievgueni Nesterenko i els barítons Silvano Carroli i Leo Nucci, aquest últim amb un ”Dio di Giuda” d’antologia sota la direcció del venerat Nello Santi.

Hem esmentat grans noms, però no podem acabar un comentari sobre la cronologia de Nabucco al Liceu sense fer esment del cor, 5. 8. un cor que en Nabucco i durant el segle XX i l’actual ha tingut les figures dels mestres José 2. Anglada, Riccardo Bottino (22 anys consecutius com a mestre de cor en una època en què ”Va, pensiero” era sempre bisat), Romano Gandolfi, que el 1984 també va dirigir l’orquestra, Vittorio Sicuri i en la darrera edició José Luis Basso.

6. 9. Es pot consultar la cronologia detallada a 3. www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/ opera/nabucco/mes-informacio.html 66 pàg. 67

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

Javier Pérez Senz Periodista i crític musical

Òpera de grans veus, Giuseppe Verdi crea per a Nabucco un personatge femení d’una força increïble, Abigaille, una autèntica soprano drammatico d’agilità que en els violents recitatius s’ha d’enfrontar a una tessitura extrema i alternar moments de cant íntim amb escenes d’agilitat espectaculars. 68 pàg. Selecció discogràfica 69

CAP INTÈRPRET D’ABIGAILLE HA ACONSEGUIT FRASES DE MÉS PENETRACIÓ PSICOLÒGICA COM HO FEU MARIA CALLAS

La jove Maria Callas superava els reptes Giuseppe Sinopoli (Deutsche Grammophon, onant en un Zaccaria de monòtons matisos. del personatge amb una salut vocal a prova 1982) aconsegueix moments genials en La producció de la Metropolitan Opera de bomba; el seu enregistrament en viu al el seu enregistrament al capdavant dels House compta amb la fulgurant direcció Teatro San Carlo de Nàpols, sota l’apas- conjunts de la Deutsche Oper de Berlín de James Levine (Deutsche Grammophon, sionada batuta de Vittorio Gui (Melodram, en una lectura de vegades excèntrica en 2001). Gran artista, Joan Pons és un 1949), és un document imprescindible l’elecció dels tempi, però guiada per un Nabucco de gran expressivitat i sentit teatral, malgrat la qualitat ínfima del so. Ningú poderós sentit dels contrastos. Per bellesa al costat de la torrencial Maria Guleghina i com ella ha aconseguit frases de més del timbre i els accents incisius, Piero un Samuel Ramey de cant noble, però de penetració psicològica –el duo amb el sòlid Cappuccilli és un Nabucco molt ben cantat; mitjans ja molt limitats. La versió més recent Nabucco de Gino Bechi és antològic–, per al seu costat, Ghena Dimitrova exhibeix una és precisament el muntatge dirigit escèni- no parlar del formidable Mi bemoll sobre- veu ideal per cos i color, però du massa cament per Daniele Abbado que arriba al agut amb el qual corona la cabaletta «Salgo al límit els seus potents mitjans. Sòlid el Liceu després de la seva estrena al Covent già del trono aurato». Zaccaria de Ievgueni Nesterenko i luxoses Garden de Londres, sota l’enèrgica direcció prestacions de Plácido Domingo i Lucia de Nicola Luisotti (Sony, 2015). Els seus Amb gran temperament verdià, Riccardo Valentini-Terrani, probablement la millor grans reclams són el lliurament vocal i el Muti (Emi, 1977) fa brillar la Philharmonia Fenena discogràfica. fraseig càlid de Plácido Domingo en el Orchestra i l’Ambrosian Opera Chorus en paper de Nabucco i la imponent Abigaille una lectura amb imponents pols narratiu La discografia en DVD i Blu-ray ofereix de Liudmyla Monastyrska, al capdavant i força orquestral. Matteo Manuguerra i algunes alternatives d’interès, malgrat d’un repartiment amb prestacions solvents Renata Scotto compensen les seves limita- tractar-se de muntatges escènicament no de Vitalij Kovaljow (Zaccaria), Andrea Carè cions en les parts més heroiques amb una gaire òptims. La producció de Roberto de (Ismaele) i Marianna Pizzolato (Fenena). expressivitat desbordant i un sentit del cant Simone dirigida per Muti a La Scala (Warner, colpidor, mentre que Nicolai Ghiaurov, en 1987) destaca per la qualitat de la direcció baixa forma, decep en un paper tan impor- musical i la gran actuació de Renato Bruson, tant com Zaccaria; tampoc no convenç Elena Nabucco d’accents commovedors i fraseig Obraztsova en el paper de Fenena, sobrada senyorial. La generosa i potent Abigaille de de mitjans, però poc sensible. Per la seva Dimitrova és un altre atractiu, mentre que banda, Veriano Luchetti és un gran Ismaele. Paata Burchuladze llueix una veu impressi- 70 pàg. Bibliografia recomanada 71

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA Aleix Pratdepàdua Historiador i divulgador musical

divulgatiu –tot i que alguns tecnicismes menors s’escapin Les edicions que tracten directament de l’òpera Nabucco de la ploma de l’autor. En el dedicat a les àries verdianes, són limitades, fins i tot inexistents. Malgrat ser una de les s’hi troba a faltar el CD que acompanya els altres dos òperes que esdevenen punt d’inflexió en la carrera de llibres i que facilita enormement la comprensió. És l’opció Verdi, la seva profusió literària és inversament proporcional per a aquells que volen anar una mica més enllà en el a la rellevància artística i històrica. coneixement de l’estil vocal verdià. L’edició, a càrrec d’Alianza Editorial, és exemplar. Cal parlar en primer lloc de la soferta i mai no suficientment reconeguda col·lecció «Introducción al Mundo de la La riquíssima vida de Verdi és l’eix perfecte al qual Ópera», editada per Daimon a mitjan dels anys vuitanta. vertebrar tota la riquesa històrica del segle XIX; no només El volum dedicat a Nabucco és a càrrec de Xosé Aviñoa. musical i artística, sinó també política, social, econòmica... A més de contextualitzar l’òpera en el moment de la Les biografies regalen un fresc de valor històric indubtable composició i de diversos articles que aprofundeixen en que permet lectures a diferents nivells en funció de els aspectes musicals i dramàtics, com per exemple les les preferències del lector. Verdi: una biografía, de la analogies i diferències entre el text bíblic i el de Solera, desapareguda Mary Jane Phillips-Matz, ha esdevingut el gruix principal del text és per al llibret de l’òpera. En referència absoluta. Les quasi mil pàgines del llibre columnes, una per a l’italià i l’altra per al castellà, el text recullen més de trenta anys d’estudi i investigació que tant ens acompanya al llarg de tota l’audició fent-nos notar s’endinsen en la personalitat del compositor com recreen aquells matisos, recursos i efectes estilístics que en una primorosament l’època i les circumstàncies que van adobar primera audició se’ns poden passar per alt. Aquesta és la la fèrtil carrera de Verdi. L’edició espanyola, a càrrec de millor opció per als amants de les audicions actives i per Paidós, és d’obligada lectura per a qualsevol verdià. als enamorats de les llibreries de vell, ja que ara per ara és on es pot trobar aquesta col·lecció. Una obra menys ambiciosa però més amena i d’una lectura més fluida i elegant és la biografia que li dedica Ángeles Tot i no estar dedicat exclusivament a Nabucco, una Caso. Giuseppe Verdi: la intensa vida de un genio transpira altra opció que cal considerar és el recent llibre d’Arturo l’admiració i estima que sent l’autora pel compositor. Una Reverter Las mejores 50 arias de Verdi. De les tres-centes admiració que es despulla de pretensions i encomana la pàgines del llibre, en dedica quinze a fer un estudi detallat seva passió amb una redacció més propera a la novel·la de les tres àries més representatives de Nabucco: «Ben, que a l’academicisme historicista. És una proposta que io t’invenni», «Tu sul labbro de’veggenti»i «Dio di Giuda», aconsegueix humanitzar el geni fotografiant-lo des de tots per a soprano, baix i baríton, respectivament. La factura els angles possibles de la seva polièdrica personalitat. La d’aquest llibre és molt similar a la dels seus treballs previs qualitat d’una part del material gràfic que il·lustra l’edició i imprescindibles: El arte del canto, el misterio de la voz no està a l’altura del conjunt de l’obra. Tanmateix, això és desvelado i Alfredo Kraus, una concepción del canto. fàcilment esmenable en edicions futures. L’índex onomàstic Tots tres llibres destaquen pel rigor, ritme àgil i caràcter és d’agrair en un llibre d’edició espanyola. 72 pàg. Biografies 73

DANIEL OREN DANIELE ABBADO BORIS STETKA ALISON CHITTY ALESSANDRO CARLETTI SIMONA BUCCI Direcció musical Direcció d’escena Director d’escena associat Escenografia i vestuari Il·luminació Coreografia

Nascut a Israel, inicià la seva carrera Va néixer a Milà i estudià filosofia a Nascut a Fiume, es diplomà en Es formà a les St. Martin&Central Nascut a Roma, estudià fotografia i Ballarina solista de l’ Alwin Nikolais internacional el 1975 després de la Universitat de Pavia. Es formà a direcció d’escena a l’Acadèmia d’Art Schools of Art. Ha treballat per a pintura. Ha treballat com a director de Dance Company de Nova York i guanyar el primer premi del Concurs l’Acadèmia d’Art Dramàtic del Piccolo Dramàtic del Piccolo Teatro de Milà Riverside Studios, la Royal Shakes- fotografia per a la televisió i el cinema. coordinadora de l’Accademia Isola de Direcció d’Orquestra Herbert von Teatro de Milà. L’any 1988 s’inicià la i al Teatro alla Scala. Va debutar peare Company, el National Theatre La seva formació en el món de l’òpera Danza La Biennale de Venècia, és Karajan. Ha estat director musical i seva activitat com a director de teatre l’any 1977 dirigint El despertar de i el West End. Va obtenir diversos es consolida al Rossini Opera Festival la directora artística i coreògrafa principal en diversos teatres d’òpera i òpera, emprant ja en des d’aquell la primavera de Wedekind. El 1978 guardons pels seus treballs (Brittish de Pesaro de mà de Mauro Brecci- de la Compagnia Simona Bucci. Ha italians. Dirigeix habitualment al moment en els seus espectacles col·laborà en el muntatge de Dario Drama Award per Venice Preserv’d i aroli i, sobretot, de Guido Levi. Ha dissenyat coreografies (Di ombre Covent Garden de Londres, Metro- totes les tecnologies multimèdia que Fo d’ Història d’un soldat a La Scala. Olivier Awards per Remembrance of col·laborat amb prestigiosos direc- cerchiati gli occhi, I rimasti, Arresi alla politan de Nova York, Staatsoper de té a mà. Ha fet produccions per al Ha treballat en molts teatres d’òpera Things Past, Billy Budd, Khovanschina tors com Giancarlo Sepe, Maurizio notte, Indissolublile ecco, Giuditta Viena, La Bastille de París, Buenos Teatro alla Scala, l’Òpera de Viena, d’arreu (París, Berlín, Milà, Madrid, i The Voysey Inheritance). Per l’En- Scaparro, Lamberto Puggelli, Yannis e Oloferne, Enter Lady Macbeth, Aires, Òpera d’Israel, San Francisco, La Fenice, el Capitole de Toulouse, Viena, Covent Garden, Lyric Opera glish National Opera ha participat Kokkos, Daniele Abbado, Franco Rebelltanz, entre d’altres) per a la Tòquio, Houston, Washington, Arena el Teatro Real, Maggio Musicale of Chicago, Sevilla, Tòquio, Sao en produccions de títols com Billy Ripa Di Meana, Giorgio Battis- Biennale de Venècia, Fondazione di Verona i en la majoria d’escenaris Fiorentino, Rossini Festival de Pesaro, Paulo, entre d’altres) en títols de Budd, Khovanschina, The Pirates of telli, Josef Franconi Lee, Damiano Teatri di Reggio Emilia, Maggio italians. El seu repertori operístic Festival d’Edimburg, Accademia di Monteverdi, Donizetti, Verdi, Puccini, Penzance, The Minotaur i Parsifal. Ha Michieletto, Silvano Bussotti o Fran- Danza Fiorentino, Fabbrica Europa inclou una àmplia selecció d’obres Santa Cecilia, Teatro Carlo Felice, Wagner i Stravinski. Ha col·laborat treballat en prestigiosos escenaris cesco Micheli en títols com Sylvano Firenze i d’altres importants festivals, de Verdi (Aida, Simon Boccanegra, Festival de Salzburg o el Covent amb registes com Jorge Lavelli, com Chicago, Berlín, París, Munic i Silvano, Jackie’O, La scala di seta, treballs que li han reportat impor- La traviata, Rigoletto, Un ballo in Garden de títols com -Don Carlo, Il Luca Ronconi, Gianfranco De Bosio, La Scala. Col·labora sovint amb Mike Sigismondo, L’italiana in Algeri, L’elisir tants guardons (Premio Coreografo maschera, Nabucco, Il trovatore) processo, Rigoletto, Madama Butterfly, Yuri Liubimov, Jonathan Miller i, des Leigh (Ecstasy, Two Thousand Years d’amore, Don Carlo, Il trittico, Un Europa 2005, Premio Danza&Danza). i títols com Madama Butterfly, Oberon, The Rape of Lucretia, de 1996, regularment amb Daniele and Grief al National Theatre i en ballo in maschera, Falstaff, Nabucco, Paral·lelament la seva activitat peda- Turandot, La Gioconda, Robert le Il prigioniero, Ermione, Elisabetta Abbado. És també autor de diversos films com Life is Sweet i Naked and Idomeneo, La cenerentola, Carmen, Il gògica en la formació de ballarins diable, La bohème, Tosca, La juive, regina d’Inghilterra, Die Zauber- textos teatrals sobre el misticisme Secrets and Lies). Va ser directora viaggio a Reims, Le nozze di Figaro, professionals és intensa. El 2007 Don Giovanni, Die lustige Witve, flöte, Fidelio, Tannhäuser, Wozzeck, cristià com Angeli (Mittelfest 2001), de la Motley Theatre Design School Hamlet o Guillaume Tell per a presti- s’inicia la seva col·laboració regular Norma, Adriana Lecouvreur, Roméo et Così fan tutte, Lohengrin i diverses No cibo (Livorno 2004) o Ken Saro (1992-2003) i el 2008 va rebre el giosos auditoris com el Rossini Opera amb Daniele Abbado, participant en Juliette i Andrea Chénier, entre d’al- obres contemporànies com Polli- Wiwa scrittore e martire (Reggio Young Vic Award. Festival, Palau de les Arts Reina espectacles com Miracolo a Milano, tres. Debutà al Gran Teatre del Liceu cino (Henze) i Experimentum Mundi Emilia 2008). Sofía, Òpera de Viena, Theater an der Patto di sangue, Cyrano de Bergerac, amb La sonnambula (2013-14) . (Battistelli). Debuta al Gran Teatre Wien, Covent Garden, Teatro Real, Rigoletto, Oberon, La traviata, Don del Liceu. Festival de Salzburg, Saint Gallen, Carlo i Nabucco. Bari, Amsterdam, Avignon, Tòquio i Brussel·les. 74 pàg. Biografies 75

LUCA SCARZELLA CONXITA GARCIA AMBROGIO MAESTRI LUCA SALSI MARTINA SERAFIN TATIANA MELNYCHENKO Videografia Direcció del Cor Baríton Nabucco Baríton Nabucco Soprano Abigaille Soprano Abigaille D . Acosta

Es graduà en filosofia. El 1998 Realitzà els estudis musicals al Va néixer a Pavia i va debutar inter- Nascut a San Secondo Parmense Nascuda a Viena, ha actuat als Aquesta soprano russa inicià la creà el laboratori de videoproducció Conservatori Superior Municipal de pretant el rol titular de Falstaff a La (Itàlia), estudià al Conservatori Arrigo principals teatres del món. Ha seva carrera professional a l’Òpera Stalker Video desenvolupant un Música de Barcelona, on va néixer, i Scala de Milà dirigit per Riccardo Boito de Parma amb Lucetta Bizzi, i cantat els rols titulars de Tosca d’Odessa. Es perfeccionà a l’Escuela ambiciós projecte videodramatúrgic s’especialitzà en cant, direcció coral Muti. Aquest paper, clau en la seva posteriorment amb Carlo Meliciani. (Roma, Florència, Covent Garden Superior de Música Reina Sofía de destinat al teatre musical que poste- i direcció d’orquestra. Va ser direc- carrera, l’ha interpretat als prin- Debutà al Teatro Comunale de de Londres, La Scala de Milà, Madrid amb Teresa Berganza. Va riorment consolidà en altres estudis. tora del Cor Jove de l’Orfeó Català cipals escenaris del món. El seu Bolonya amb La scala di seta (1997). Verona, París, Viena, Berlín, Londres, ser premiada en diversos concursos Ha treballat en els més prestigiosos (1986-2003) i sots-directora de repertori inclou els rols titulars de Després va guanyar el primer premi Dresde, Salerno i Taormina), Manon de cant (Toulouse, Julián Gayarre teatres d’Itàlia, Europa, Estats Units, l’Orfeó Català (1989-1995), treba- Nabucco, Simon Boccanegra i Rigo- del Concurs Gian Battista Viotti Lescaut (Venècia i Torre del Lago) de Pamplona, Karlovy Vary de la Austràlia i Japó. El 1993 inicià la seva llant el repertori coral i simfònic- letto, a més de Don Carlo di Vargas, (2000). La seva carrera l’ha dut, i Turandot (Torre del Lago, Roma, República Txeca, Verviers, Francisco col·laboració amb Daniele Abbado en coral al costat d’eminents batutes. Renato, Jago, Amonasro, Germont, entre d’altres teatres, al Metropo- Bilbao, Zuric i Bari). Ha interpretat Alonso de Madrid, entre d’altres). produccions de títols com Frammenti També ha estat directora del Cor conte de Luna, Rolando (La batta- litan de Nova York, La Scala de Milà, els rols de Sieglinde (Viena, París, Molt present en les sales de concert sull’Apocalisse, Dokumentation nr.1, dels Amics de l’Òpera de Girona. Ha glia di Legnano), Lord Enrico Ashton, Washington, Los Angeles, Tel Aviv, Berlín, Amsterdam, Met de Nova (Berlín, Madrid, Brussel·les, Ginebra, Tosca, Der Freischütz, Tannhäuser, estat presidenta de la Federació de Dulcamara, Scarpia, Tonio i Alfio. Berlín, Salzburg, Munic, París, Tòquio, York, Tòquio i Zuric), Elsa (Palermo, Dortmund, Düsseldorf, Essen) el seu Laborinthus II, The Rape of Lucretia, Corals Joves de Catalunya. Ha dirigit Ha cantat al Metropolitan de Nova Lausanne, Bilbao, Buenos Aires, Dresde i Bolonya) i Elisabeth de repertori operístic comprèn títols com Lohengrin, Volo di notte, Jr.Butterfly, nombrosos concerts al Palau de la York, Covent Garden de Londres, Roma, Florència, Venècia, Parma, Tannhäuser (Roma i Amsterdam). És Fidelio, Eugene Onegin, Pikovaya Così fan tutte, Don Giovanni, Oberon, Música Catalana, Auditorio Nacio- Teatro Real de Madrid, Sevilla, Càller, Gènova, Nàpols, Verona, Torí, reconeguda per la seva interpretació Dama, Un ballo in maschera, Don Nabucco. Amb el director Roberto nal de Madrid, Alemanya, Txèquia, Deutsche Oper de Berlín, Staatsoper Palerm i Torre del Lago. Ha treba- de la Mariscala de Der Rosenkavalier Carlo, Norma, Turandot, La bohème, Andò ha treballat en produccions Holanda i Noruega, entre d’altres, de Munic, Hamburg, Amsterdam, llat amb directors d’orquestra com (Viena, San Francisco, Munic, Metro- Suor Angelica, Tosca i Nabucco, títol d’obres com Der Kaiser von Atlantis, havent fet diversos enregistraments Zuric, Salzburg, Viena, Sao Paulo, Mark Elder, Gabriele Ferro, Daniele politan, Liceu, Amsterdam i Toulouse). que la durà al Metropolitan de Nova Der fliegende Holländer, Cavalleria per a la ràdio i la televisió. Ha estat Buenos Aires, Opéra National de Gatti, Nicola Luisotti, James Conlon, Altres rols del seu repertori són York, al Covent Garden de Londres i rusticana, El castell de Barbablava, directora musical assistent en Paris, Nàpols, Florència, Torí, Torre Renato Palumbo, Donato Renzetti i Maddalena d’Andrea Chénier (Viena, a l’Opéra Royal de Wallonie de Liège. Winterreise, Natura morta per i diriti diverses produccions liceistes i, des del Lago, Venècia i Arena di Verona, Alberto Zedda. El seu repertori inclou, Zuric), Abigaille (Orange, Verona), Debuta al Gran Teatre del Liceu. civili. Altres registes amb qui ha de l’any 2002, és mestra assistent de entre d’altres. Va debutar al Liceu la entre d’altres òperes, Nabucco, La Donna Elvira (Verona), Lisa (Viena, col·laborat són Denis Krief, Egisto direcció del Cor del Gran Teatre del temporada 2007-08 amb Aida. Va traviata, Un ballo in maschera, La forza Liceu) i Elisabetta de Don Carlo (La Marcucci, Giorgio Barberio Corsetti, Liceu, havent treballat estretament tornar amb Falstaff ( 2 010 -11) , L’elisir del destino, Aida, Macbeth, Don Carlo, Scala). Debutà al Liceu la temporada Franco Ripa di Meana, Francesco amb els mestres William Spaulding, d’amore (2012-13) i Tosca (2013-14) . Andrea Chénier, Lucia di Lammer- 2002-03 amb Pikovaya Dama. Hi Micheli i Damiano Michieletto. Ha Peter Burian i José Luis Basso. moor i La bohème. Debutà al Liceu tornà amb Der Rosenkavalier (2009- dissenyat videos per a la Compañía amb La forza del destino (2012-13) . 10) i Tosca (2013-14) . Nacional de Danza (Carmen Replay). 76 pàg. Biografies 77

VITALIJ KOWALJOW ENRICO IORI ROBERTO DE BIASIO ALEJANDRO ROY MARIANNA PIZZOLATO ALESSANDRO GUERZONI Baix Zaccaria Baix Zaccaria Tenor Ismaele Tenor Ismaele Mezzosoprano Fenena Baix El Gran Sacerdot de Belo Nebot

Nascut a Ucraïna, on va iniciar la seva Ha cantat als escenaris interna- Flautista professional i professor Va estudiar a Gijón, on va néixer, i es Realitzà estudis d’art vocal al Conser- Nascut a Pescara, ha cantat, entre carrera professional com a solista, cionals més prestigiosos com La universitari d’Història de la Música perfeccionà a Florència amb Fedora vatori Vincenzo Bellini de Palerm i altres rols, Colline (Brussel·les, el seu repertori comprèn més de Scala, Metropolitan de Nova York, abans de dedicar-se al cant, debutà Barbieri. Guanyador del segon premi un curs de lieder a Nuremberg sota Nàpols, Torre del Lago, Gènova i quaranta-cinc rols. Debutà als Estats Washington, Maggio Musicale Fioren- professionalment l’any 2006 al Teatro del X Concurso Internacional de la tutela de Rosemarie Cabaud i Pàdua), Angelotti (Roma, Florència, Units amb l’Opera Orchestra de Nova tino, Opera di Roma, La Fenice, Arena Donizetti de Bergamo amb Lucia di Canto Fundación Guerrero, debutà al Werner Dormann. Debutà al Rossini Tòquio, Salerno, Bari, Verona, Barce- York com a Baldassare de La favorita. di Verona, Nàpols, Parma, Torí, Mont- Lammermoor. Va guanyar diversos Teatro de la Zarzuela amb La fille du Opera Festival de Pesaro amb Il lona, Covent Garden i Taormina), Ha interpretat els rols de Zaccaria, pellier, Lisboa i Moscou. El seu reper- concursos de cant (Beniamino Gigli, régiment, teatre on hi ha tornat sovint viaggio a Reims. Està especialitzada Commendatore de Don Giovanni pare Guardiano, Walter, Ramfis, tori inclou rols com Oroveso, Giorgio, E lucevan le stelle, entre d’altres). Ha (Los gavilanes, Jugar con fuego, El en papers rossinians, del barroc i del (Roma, París, Tòquio, Milà i Aix- Sarastro i Oroveso al Metropolitan Raimondo, Basilio, Alfonso, Colline, cantat als teatres més prestigiosos barberillo de Lavapiés, El rey que repertori del segle XVIII. Ha cantat en-Provence), rol titular d’ Ercole de Nova York; Gremin a Chicago, Timur, Oberto, Zaccaria, Silva, Attila, (Ginebra, Opernhaus de Zuric, Opéra rabió, Alma de Dios). Entre les òperes en prestigiosos teatres i sota la (Ravenna), Mosè de Mosè in Egitto Ginebra i Tanglewood; Fiesco, Pimen Banco, Walter, Sparafucile, Fiesco, de Montreal, Òpera de Viena, Tòquio, del seu repertori cal esmentar Tosca, direcció, entre d’altres, de Riccardo (Roma), Don Prudenzio i Pistola (La i Don Alfonso de Lucrezia Borgia a pare Guardiano o Filippo II. Ha col- La Fenice, Opera di Roma, Arena Giovanna d’Arco, Macbeth, Carmen, Muti, Antonio Pappano, Alberto Scala de Milà), Sarastro (Colònia), San Francisco; i Wotan de Rheingold laborat amb directors musicals i di Verona, Teatro Verdi de Trieste, Don Carlo, Turandot, Le villi, La Zedda, Bruno Campanella i Daniele Don Basilio i Sam d’Un ballo in i Die Walküre, el Vianant de Siegfried, escènics tan reconeguts com Bruno Modena, Bolonya, Parma, Catània, traviata, La bohème, Lucrezia Borgia Gatti. Recentment ha interpretat Il maschera (Cagliari), Sparafucile fra Laurent i Fiesco a Los Angeles. Bartoletti, Bruno Campanella, Lorin Palerm, entre d’altres). La tempo- i Beatrice di Tenda, cantades a esce- barbiere di Siviglia (Nàpols); Myste- (Parma, Edimburg i Colònia), Creonte També ha cantat Procida de Les Maazel, Zubin Mehta, Riccardo Muti, rada 2010-11 debutà al Metropolitan naris tan prestigiosos com Bilbao, rium de Nino Rota (Roma i Nàpols); de Oedipus Rex (Roma), Drago de vêpres siciliennes (La Bastille de Daniel Oren, Jeffrey Tate, Georges (Simon Boccanegra dirigit per James Florència, Arena di Verona, Treviso, La donna del lago (Santa Fe); La Genoveva de Schumann (Palerm) París, Washington), Zaccaria (Munic, Prêtre, Daniele Abbado, Liliana Levine) i a l’Opéra National de Paris Bari, Trieste, Teatro Campoamor, cenerentola (Sevilla i Lieja); Il viaggio i Timur (Torre del Lago, Gènova, Londres, Viena; Bolonya i Arena di Cavani, Denis Krief, Pier Luigi Pizzi, (Luisa Miller). També ha participat al Teatro San Carlo de Nàpols, Mace- a Reims (Bad Wildbad); Petite Messe Bolonya, Bilbao, Florència, Roma i Verona), Giorgio d’I puritani (Viena), Lamberto Puggelli o Franco Zeffirelli. Festival Verdi de Parma (Requiem rata, Palma de Mallorca, Cagliari, Solennelle (Lucerna); Alto Rhapsody Bari). També ha interpretat Nabucco Wotan, Walter i Zaccaria (La Scala Debuta al Liceu. dirigit per Lorin Maazel) i al Festival Teatro Filarmonico de Verona, de Brahms (Palerm); Ermione (La (Bolonya), La forza del destino de Milà), Banco (Amsterdam), Walter de Tanglewood (Norma sota la batuta Varsòvia, Catània o el Festival de Corunya); Stabat Mater de Rossini (Bilbao) i Falstaff (en gira per Japó). (Zuric), Guardiano i Fiesco (Munic) de Charles Dutoit). Altres rols del seu Savonnlina. Ha treballat amb pres- (Sant Sebastià i Santander) i, sota Va debutar al Liceu amb Sly (1999- i Ramfis (Verona).Debutà al Gran repertori són Alfredo, Pinkerton, tigiosos directors musicals i escè- la direcció de Riccardo Chailly, el 2000). Hi tornà amb I puritani (2000- Teatre del Liceu amb Aida (2011- Macduff i Gennaro Esposito (Gisela! nics (Peter Maag, Alberto Zedda, Requiem de Verdi a la Gewandhaus 01), Der Rosenkavalier (2009-10) i 12) i tornà amb La forza del destino de Henze). Ha col·laborat amb altres Antoni Ros Marbà, García Navarro, de Leipzig. Debutà al Liceu amb La Tosca (2013-14) . (2012-13) . prestigioses batutes com Riccardo Paolo Arrivabeni, Pinchas Steinberg, clemenza di Tito (2006-07) i tornà Muti, Myung-Whun Chung, Fabio Renato Palumbo, Emilio Sagi, Denis amb Maria Stuarda (2014-15) . Luisi, Roberto Abbado i Evelino Pidò. Krief i Luis Olmo, entre d’altres). Debuta al Gran Teatre del Liceu. Debuta al Liceu. 78 pàg. Biografies 79

JAVIER PALACIOS ANNA PUCHE Cor del Gran Teatre del Liceu Tenor Abdallo Soprano Anna

Sopranos I Tenors I Margarida Buendia Daniel M. Alfonso Olatz Gorrotxategi Josep Mª Bosch Carmen Jiménez José Luis Casanova Glòria López Pérez Sung Min Kang Raquel Lucena Xavier Martínez Encarna Martínez José Antº Medina Raquel Momblant Joan Prados Nascut a València, va formar-se a Va néixer a Barcelona i estudià al Eun Kyung Park Llorenç Valero l’Escolanía de Nuestra Señora Virgen Conservatori Municipal d’aquesta Maria Such Sergi Bellver de los Desamparados i al Conserva- ciutat i a l’ESMUC. Es perfeccionà a Mª Elena Medina Giorgio Elmo tori Superior de Música de la seva la Universitat de Viena i formà part Maria Casado Diego Neira Es consolidà als anys seixanta sota la direcció ciutat. Va ser premiat en diversos de l’Opernstudio del Staatstheater Adriana Aranda Marc Antoni Rendon de Riccardo Bottino. En començar la temporada concursos de cant (Logroño, Manuel Nürnberg. Fou premiada en diversos Luciana Michelli Pedro Calavia 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la Ausensi de Barcelona, As.Li.Co de concursos nacionals i internacionals. Jordi Aymerich direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment n’han Milà, entre d’altres). Ha actuat a Japó, Entre els rols que formen el seu Sopranos II estat directors Andrés Máspero, William Spaul- Itàlia, Mèxic, Alemanya, França, Xile, repertori cal esmentar Rosalinde, Núria Cors Tenors II ding, José Luis Basso, Peter Burian i ara Conxita Rússia, Suïssa, Grècia, Israel i Ucraïna Marzelline, Zerlina, Micaëla, Musetta Mariel Fontes Omar A. Jara Garcia. Entre les seves actuacions cal mencionar i a teatres com el Teatro Campo- i Woglinde, que l’han duta a actuar Mª Dolors Llonch Graham Lister la Segona Simfonia i Schicksalslied de Mahler amor, Teatro Villamarta, Palacio a prestigiosos auditoris d’Àustria, Monica Luezas Josep Lluís Moreno (Teatro Real) i Moses und Aron (Gran Teatre del Euskalduna, Palau de la Música de Alemanya, Itàlia, Polònia, Corea del Anna Oliva Carles Prat Liceu), a més del Requiem i la Missa de la coro- Valencia, Liceu, La Fenice, Opern- Sud i Espanya. Ha treballat amb Mª Àngels Padró Florenci Puig nació de Mozart i la Missa Solemnis de Beethoven. haus de Zuric o la Semperoper de batutes de prestigi com Franz Welser- Angèlica Prats Emili Rosés El Cor del Gran Teatre del Liceu ha actuat a les Dresde. Ha treballat amb prestigio- Möst, Michael Boder, Andrés Orozco- Elisabet Vilaplana Jorge Armando Jasso Arènes de Nîmes, amb Il corsaro; ha interpretat sos directors com Fréderic Chaslin, Estrada, Andrew Davis, Marco Helena Zaborowska Ramon Farto Lucia di Lammermoor a Ludwigshafen, Lucrezia Rafael Frühbeck de Burgos, Renato Armiliato, Renato Palumbo, Alfons Concepción Pérez Xabier Canela Borgia a París i Goyescas i Noches en los jardines Palumbo o Zubin Mehta. Amb Mont- Reverté, Salvador Brotons i Krzysztof Pedro Llanes de España a La Fenice de Venècia. Ha cantat serrat Caballé protagonitzà una gira Penderecki, entre d’altres. Va debutar Mezzo-sopranos sota la direcció dels mestres Albrecht, Decker, de concerts per diferents països. al Liceu amb Il trovatore (2009-10), Teresa Casadellà Barítons Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Nelson, Perick, El seu repertori comprèn rols com tornant-hi amb Parsifal ( 2 010 -11) , Le Rosa Cristo Xavier Comorera Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Varviso, Maag Alfredo (Teatro de la Maestranza Grand Macabre ( 2 011-12 ) , Cendrillon Isabel Mas Gabriel Diap i Neumann, entre d’altres. dirigit per Plácido Domingo), el (2013-14) i Norma (2014-15) . Marta Polo Ramon Grau Requiem de Verdi (Klagenfurt), Tanit Bono Miquel Rosales Pinkerton (Teatro de la Maestranza), Escarlata Blanco Lucas Groppo Turiddu (Lucca i Pisa), Nemorino, Susana Torregrosa Alejandro Llamas Edgardo, Roberto Devereux, Cavara- Carles Prieto dossi o el Duc de Màntua. Va debutar Contralts Francesco Proietti al Liceu amb Macbeth (2003-04). Mariel Aguilar Jorge Carlos Tello Sandra Codina Albert Cabero Mª Josep Escorsa Nestor Pindado Hortènsia Larrabeiti Yordanka León Baixos Elizabeth Maldonado Miguel Ángel Currás Ingrid Venter Dimitar Darlev Mª Alejandra Santiago Ignasi Gomar Numil Conhort Ivo Mischev Marta Planella Mariano Viñuales Antonio Durán Gerard Farreras Guillem Batllori Antonio Fajardo 80 pàg. Biografies 81

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Violí I Contrabaix Trombó Actors Liviu C. Morna Concertino Frano Kakarigi* Jordi Berbegal* Clàudia Agüero Olga Aleshinsky* Cristian Sandu Alejandro Cantos Neus Blanquet Eva Pyrek* Joaquín M. Arrabal Luis Bellver* Moisès Bravo Christo Kasmetski* Francesc Lozano Francesc Criado (Banda) Laura Calvet Aleksander Krapovski Jon-Mikel Martínez Miquel Badia (Banda) Fátima Campos Birgit Euler Gabriel Mateu (Banda) Quirze Casablancas Renata Tanollari Víctor Ferragut (Banda) Mariona Castells Flauta Oleg Shport Maria Comes Albert Mora* Yana Tsanova Alfredo Crespo Alexandra Miletic Margaret Bonham Tuba Albert Estengre Oleksandr Sora Bernabeu, Jose Miguel* Xavier Estrada Òscar Vilaprinyó Oboè Puertas, Maria (Banda) Àngel Güell Fou la primera orquesta simfònica creada a l’ Estat Oriol Capdevila César Altur* Agustí González espanyol (1847). El primer director titular va ser Marià Aleksandra Ivanovski Raúl Pérez P. Julia Lara Obiols. En el decurs de la seva història ha estat dirigida Timpani Emili Pascual (Ca) Paco López per batutes convidades tan prestigioses com Albert Artur Sala* Josu Mentxaca Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Violí II Isabel Montané Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef Keilberth, Emilie Langlais* Clarinet Percussió Valentín Pagliaricci Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Oksana Solovieva* IsaacRodríguez* Jordi Mestres Germán Parreño Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote Rodica Monica Harda Joan Roca Mario García Mercè Recacha de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Liu Jing Juanjo Mercadal (Banda) Jeremy Friedman Miquel Roca Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Georges Mercè Brotons DolorsPayà (Banda) Req Iván Herranz (Banda) Andreu Sans Sebastian, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Hans Andrea Ceruti Miquel Ramos (Banda) Pilar Subirà (Banda) Cecilia Segado Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto i Bruno Charles Courant Oriol Codina (Banda) Salva Soler (Banda) Fr. Xavier Soler Walter; i darrerament per Sylvain Cambreling, Rafael Piotr Jeczmyc Joan Calabuig (Banda) Vanessa Torres Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Kalina Macuta Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Mijai Morna Fagot Arpa Nens Peter Schneider i Silvio Varviso. Els seus directors titu- Alexandre Polonsky Bernardo Verde* Bleuenn Lefriec Mateu Aisa lars han estat Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand Annick Puig Ximo Sanchís José Antonio Domené Violeta Alsina de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder. Actualment Martina Iglesies n’és Josep Pons. Viola Trompa Iria Lopez Beluffi, Duccio* Ionut Podgoreanu* Miguel Morales Garrido, Alejandro Carles Chordà Martina Moure Sandoval, Fulgencio Jorge Vilalta Jana Noé Schmidt, Birgit Pawel Marcyniack Bernat Rosés Vanier, Marie Enrique J. Martínez (Banda) Clàudia Santandreu Bobij, Claire Arturo Nogués (Banda) Jan Santandreu Brandkamp, Bettina Amparo Ferrandis (Banda) Màrius Tremosa Fillatreau, Vincent Pau Vintró Tollini, Franck Aldomà, Anna Trompeta Francesc Colomina* Morales, Daniel Violoncel J. Anton Casado (Banda) Peter Thiemann* Javier Alcaraz (Banda) Adam Glubinski Eric Zaragoza (Banda) Mathias Weinmann Esther Clara Braun Carme Comeche Rafael Sala Juan Manuel Stacey Daniel Claret 82 pàg.

Direcció: Joan Corbera Coordinació: Nora Farrés, Jordi Pujal Col·laboradors en aquest programa: Daniele Abbado, Jordi Fernández M., Maria Guleghina, Miquel Lerín, Teresa Lloret, Javier Pérez Senz, Aleix Pratdepàdua, Jaume Tribó Disseny: Maneko. Jofre Mañé Fotografies de la producció: Rudy Amisano Fotografies dels espectacles al Liceu: Barceló, Català Roca, Antoni Bofill, Antoni Ras Rigau Impressió: Dilograf, S.L. Dipòsit legal: B24443-2015 Copyright 2015 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)