<<

Matinals de cinema______Fitxa n. 90/2020

Dimecres, 18 de novembre, 10.30 h.

El escándalo (Bombshell) Director: Jay Roach. Guió: Charles Randolph. Fotografia: Barry Akroyd. Muntatge: Jon Poll. Música: Theodore Shapiro. Vestuari: Collen Atwood. País: EUA. Any: 2019. Durada: 110 minuts. Intèrprets: Charlize Theron (Megyn Kelly), Nicole Kidman (Gretchen Carlson), Margot Robbie (Kayla Pospisil), (Roger Ailes), Kate McKinon (JessCarr), (Susan Estrich), Connie Britton (Beth Ailes).

La història , EUA, 2016. La presentadora de televisió Gretchen Carlson és acomiada de la cadena Fox News per no haver atès els requeriments sexuals del director Roger Ailes. Ella finalment el denuncia i esclata l’escàndol.

El director Jay Roach (Albuquerque, EUA, 1957). Guionista, productor i director de cinema i televisió. Filmografia: Austin Powers (1997), Borat (2006), Dinner for Schmucks (2010), Trumbo (2015).

“Charlize Theron és molt apassionada. I té tota l’experiència que necessita. Però ella no pensa en aquests termes. A ella només li interessa la veritat. Per això és la productora i protagonista d’El escándalo. Es posa en la pell de Megyn Kelly. Es va entrevistar amb la mateixa Kelly i no van estar del tot d’acord amb l’enfocament dramàtic. Per part meva, volia mostrar d’una manera directa i exemplar l’assetjament sexual que pateixen moltes dones en les grans empreses quan volen escalar posicions en l'organigrama dels alts executius. Crec que la pel·lícula és absolutament necessària per situar aquesta xacra social que ha estat ocultada durant molt de temps, massa temps. Mai no és tard si al final s’imposa la veritat.” (Jay Roach. Variety)

Opinions de la crítica especialitzada

“La gran aposta és la història de les dones que van fer caure Roger Ailes, capitost i ideòleg de Fox News, una cadena que duia a l’ADN la mentida i els valors més rancis de l'Amèrica tradicional i ho demostrava amb opinions molt de dretes, faldilles curtes i molta cridòria. Ètica versus estètica. A través d’un guió amb un enfocament no gaire innovador, però de to esmolat, la pel·lícula és patrimoni d’elles, de les víctimes. I està plantejada amb molta intel·ligència, de bon començament. Vol que, des del principi, siguem aliats d’aquelles dones que no són feministes ni rebels ni amigues entre elles, tal com ho demostra la tensió de l’escena de l’ascensor. Això explica que el personatge de la Theron trenqui la quarta paret quan s’adreça a l’espectador mentre recorre la redacció de Fox News, un lloc on l’ètica només és un miratge. I ho aconsegueix amb gran entusiasme i una confiança plena en el que vol explicar i la manera d’explicar-ho. Carnisseria emocional. Però la pel·lícula no en té prou d’esbossar el retrat d’uns fets portats a la ficció, encara que amb una sòlida base real. I té l’afegit irònic que aquestes dones, que no es corresponen gens amb la definició de ‘feministes’, són les que van aplanar el camí perquè altres denunciessin depredadors sexuals com aquest, que van implantar la cultura de la por.” (Blai Morell. Fotogramas)

“D’ençà que l’estament femení ha perdut la por, els sàtrapes fal·locràtics es baten en retirada. Meravelles #MeToo. Amb sentit oportú (i un pèl oportunista), El escándalo despulla de forma pudorosa les estratègies amb què el Poder masclista imposa les seves inconfessables fantasies sexuals a les dones que té a l’abast. Allò del ‘derecho de pernada’ del règim feudal a l’edat mitjana en versió compra-venda laboral. El film s’inicia amb to de comèdia protofemenina de l’estil ¿En quépiensan las mujeres?. Aviat, però, aquest recurs narratiu de convertir el públic en confident és oblidat en benefici d’un tractament de thriller. Som davant d’una de les tantes batalles dins la insoluble guerra de sexes. Maniqueisme sexista? Amb tot, la deflagració moral resultant esquinça la prepotència masculina tant com qüestiona l’ambigüitat femenina. ‘Per què has trigat tant a denunciar-ho?’, etziba la prostituïda Kayla-Margot Robbie a la impol·luta Megyn-Charlize Theron. Aleshores, el sermó final. El sistema està corromput. ‘Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella, no me salvo yo’ avisa Ortega y Gasset. Compte amb l’espoleta retardada.” (Octavi Marsó. Proscenium)