a les meves mames madola el cos 2003-2007

Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí. Valencia

22 abril al 28 de juny 2009

Taller-Escuela Cerámica de Muel

19 octubre al 20 desembre 2009 EXPOSICIÓN/EXPOSICIÓ Índice / Sumari Organización / Organització Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí Taller Escuela de la Cerámica de Muel

Dirección científica / Direcció científica 3 Textos / Texts Jaume Coll Conesa 7 Jaume Coll. Madola, en el Museo Nacional de Cerámica Coordinación en Valencia / Coordinació a València Liliane Cuesta Davignon 10 Daniel Giralt-Miracle. Madola, del segle XX al segle XXI

Coordinación en Muel / Coordinació a Muel 27 María Antonia Casanovas. La fuerza de la cerámica. Luis Navarro Agustín 51 Renate Wunderle. MADOLA. Einfühlungsvermögen und Spontaneität Diseño gráfico / Disseny gràfic Jaume Roure / Empathy and Spontaneity

Audiovisual 55 Magí Sunyer. Cos refractari. Josep Serrahima i Jover 61 Mireia Freixa. MADOLA. Descripció d’un entorn Transporte / Transport Viguer, S.L. 77 Magí Sunyer. Madola, perfil d’una artista

Seguros / Assegurances STAI Obras / Obres Agradecimientos / Agraïments David Moliner Martinez 12 Cerámicas / Ceràmiques Jaume Martí i Llobet Rudolf Strasserl 56 Monotipos / Monotips

CATÁLOGO / CATÀLEG 66 Pinturas / Pintures

Edición / Edició Asociación de Amigos del Museo Nacional de Cerámica 82 Traducciones / Traduccions Textos / Texts Mª Antonia Casanovas Mireia Freixa Daniel Giralt-Miracle Magí Sunyer Renate Wunderle

Coordinación general / Coordinació general Jaume Coll Conesa

Coordinación / Coordinació Liliane Cuesta Davignon

Diseño y maquetación / Disseny i maquetació Jaume Roure

Traducciones / Traduccions Forum Translations

Fotografía / Fotografia Nos & Soto Fotografs Jaume Roure Gilibert David Moliner Domingo

Impresión / Impressió Norma Editorial

ISBN: 978-84-613-0681-7

Depósito legal / Dipòsit legal:

5 Madola, en el Museo Nacional de Cerámica

Damos la bienvenida de nuevo en el Museo Nacional de Cerámica a Madola. Ella es asidua vi- sitante de esta casa en muchos de los eventos que organizamos, pero en especial, como par- ticipante activa en algunos de ellos. En esta ocasión nos complace que sea la protagonista ab- soluta de una exposición monográfica de su obra. Madola es conocida fundamentalmente por el uso de la cerámica en la que incluye ineludibles acentos pictóricos y una clara expresión escultórica, y en la que no se limita a la estricta formalidad del objeto, ya que incluye y ordena, con toda intencionalidad, el espacio circundante. La propuesta que presentamos en esta ex- posición sigue esta tónica, pero además se completa al no venir limitada por ningún material, formato o temática, lo que enriquece la contemplación y el conocimiento del trabajo de Madola.

Madola bebió en sus orígenes de las sutiles sugerencias de suaves formas y delicadas cubiertas de las cerámicas modeladas por la sabia mano de “Papitu” Llorens Artigas, pero su obra salta más allá de las convenciones de su maestro y se proyecta de modo diferente. Diría que recoge a su vez acentos de Joan Miró, otro gran creador que trabajó mano a mano con Llorens en sus cerámicas, pero cuya expresiva obra trazó nuevos derroteros a través del color y de la forma. Sin duda esa conexión se puede entrever en la profunda investigación de la obra de Miró y el entorno creativo español que motivó la tesis doctoral de la artista.

Cuando veo la obra de Madola percibo potencia creadora, fuerza -incluso física-, y evocaciones arcanas de la remota prehistoria, o de algo que recuerda el antiguo mundo clásico, en fin, de lo sólido por su intemporalidad cimentada en la noche de los tiempos que deviene en expe- riencia humana por siglos y siglos, impresiones que sin dudad le confieren solvencia. Algunas me sugieren altares sagrados de profundos templos escondidos en galerías donde se ofician cultos mistéricos, o ruinas evocadoras de esplendores y riquezas que se fueron, pero que per- manecen como victoriosos recuerdos imborrables, también fragmentos de miembros de cí- clopes que forman parte del mito pero que están vivos en nuestra memoria... En todo ello se desvela un derroche de capacidad y fuerza expresiva que evidencia sin tapujos la creatividad de Madola.

Por ello su lenguaje no se contenta con lo meramente formal, sino que abarca lo simbólico y lo conceptual, con la complicidad del entorno, creando una especial atmósfera en la presen- tación de su obra, lo que sin duda provoca la lectura subjetiva del espectador asentada en un intenso y duro trabajo reflexivo previo de la autora. En este sentido, la obra trasciende su ma- terialidad y con ello alcanza su estricto y riguroso valor actual y universal, por lo que nos es muy grato tener la ocasión de estar acompañados durante un tiempo por Madola en su esencia y mostrarla a nuestros visitantes.

Desde aquí deseo expresar mi agradecimiento a la autora y a todos los que han hecho posible esta exposición con su esfuerzo, en todas y cada una de las tareas que ha sido necesario re- alizar. A todos mis más expresivas gracias.

JAUME COLL CONESA Director del Museo

7

columnes, frontons, frisos, piràmides, paral·lelepípedes amb portes i finestres, volums de molta Madola, del segle XX al segle XXI expressivitat que s’anaven allunyant del món figuratiu i apropant al món simbòlic, com deixava explícit en els seus títols o en la seva pròpia morfologia. I si la dècada dels noranta va ser la més arquitectònica, la més directament relacionada amb les construccions del segle XX (les Tot i que segueixo de prop la trajectòria artística de Madola des del 1966, quan va exposar per obres d’aquests anys són edificis, templets, ares, torres, pilons, brocals... que acabava de definir primera vegada a l’Ateneu Barcelonès, encara ara no sóc capaç de precisar si la seva obra és amb un cromatisme particular i amb tatuatges sígnics i cal·ligràfics), amb el canvi de segle ceràmica, escultura, disseny o arquitectura, o si és una instal·lació d’arrel conceptual. recuperà la figura humana i les referències corpòries. En aquest moment mans, cames, peus i torsos es van convertir en els protagonistes dels blocs ceràmics, que van anar perdent el És cert que la podem qualificar com a ceramista, perquè segueix fidel a la ceràmica, com a color per deixar que les terres naturals mostressin tota la seva expressivitat. I és en aquesta escultora, perquè treballa amb la dimensió espaial, i com a dissenyadora, perquè el modelatge, obra on descobrim un retorn al punt de partida, a aquelles maternitats dels anys setanta, però racional o orgànic, és una component bàsica de les seves obres. També és evident que té tractades amb una llibertat i desinhibició que només el domini de l’ofici i de les idees pot vocació arquitectònica, perquè, cada vegada més, els seus objectes són construccions permetre. Les masses seguien essent convulsionades, el tractament de la matèria, violent i concebudes com un edifici. Cap d’aquestes manifestacions de la pràctica artística li és aliena; tot respirava una força geològica, que defugia els refinaments per concentrar-se en la no obstant això, si analitzem la seva evolució veurem com amb els pas dels anys s’ha anat contundència formal, sempre revelant les seves essències mediterrànies. allunyant de les tècniques convencionals i ha anat prescindint de l’encotillament inherent a elles per a instal·lar-se en un territori en què conflueixen determinats aspectes de la ceràmica, El següent cicle de l’itinerari artístic de Madola el constitueixen les obres produïdes entre el l’escultura, el disseny i l’arquitectura que li permeten expressar-se a través de plantejaments 2001 i el 2008, que va presentar al Museu de Montserrat amb el títol Vasos sagrats. En elles pluridisciplinars. Potser per aquest motiu, és oportú recordar el camí que Madola ha hagut de es concentren les dues motivacions que, com ja he dit, mouen l’artista: l’exploració dels vestigis seguir per arribar aquí: el que va de la ceràmica d’arrel popular a la creació contemporània del passat i l’exploració de noves propostes plàstiques, una conjunció que darrerament l’ha més experimental que s’identifica amb l’art conceptual, la deconstrucció i la postmodernitat. portada a desbordar l’objecte per a crear recintes, espais simbòlics, pous, contenidors, cases de l’ànima... unes peces en les quals implica l’objectivitat i la subjectivitat de l’espectador. A l’Escola Massana i a les escoles del Treball i d’Arts i Oficis de Barcelona, Madola va rebre la primera formació artística, uns ensenyaments d’alt valor, atès que als anys seixanta a Catalunya En parlar, doncs, de la trajectòria de Madola, parlem de més de 40 anys de creació, d’una els professionals de la ceràmica pertanyien a la pràctica terrissaire més genuïna, és a dir, que creació inevitablement lligada a la pròpia evolució biogràfica, tècnica, artística, social i ideològica tot el que sabien de les terres, el seu modelatge, els diferents tipus de coccions i l’ample de l’artista. repertori vitri i cromàtic que proporcionen els esmalts, procedia de la saviesa de l’Edat Mitjana, que al nostre país havien recuperat el modernisme i el noucentisme. Aquests coneixements, DANIEL GIRALT-MIRACLE Madola els va posar en evidència en les primeres obres —que, com he dit, vam veure el 1966 a l’Ateneu Barcelonès—, unes peces que no deixaven de ser copes, gerros, bols, plats o formes derivades de les tipologies ceràmiques històriques, tot i que anunciaven una voluntat de renovació i de transgressió, com a resultat d’uns “anys de recerques i esforços constants”, com va escriure el poeta català Salvador Espriu.

Efectivament, Madola treia tot el partit possible a les formes convencionals lligades al gerro modelat i al torn, de manera que figures esfèriques, cilíndriques, tancades, obertes... constituïen el laboratori d’experimentació que li permetia alliberar els procediments ceràmics de la tradició del gerro vasiforme i abordar nous camps de recerca que serien més constructius que formalistes. És evident que Llorens Artigas i Antoni Cumella, com a precursors, havien abonat el terreny, però va ser Madola qui va acabar de donar el cop de timó que lligaria la ceràmica a les experiències de l’art contemporani, més enllà de l’ornamentació i del funcionalisme.

Per un cantó, va obrir una via cap al passat, buscant les arrels més primigènies de la cultura ceràmica, les autòctones i les asiàtiques, les mesoamericanes... i, per l’altre, es va interessar pels nous llenguatges artístics, postabstractes, com l’objecte pop, les formes “minimal“, una certa vocació “povera“, l’objecte artefacte, l’essencialitat conceptual i, sobretot, la llibertat postmoderna. Madola no va ser aliena a cap d’aquests moviments, però tampoc en va ser seguidora. Anava construint els seus objectes d’acord amb les seves pròpies circumstàncies personals i tècniques. I així cada vegada més les seves obres esdevenien “construccions de la memòria”, peces vinculades molt directament a les vivències íntimes, familiars i socials; que es desprenien de la tradició dels arts and crafts per a arribar a ser obres d’art total. Un procés que segurament no per atzar coincidí amb el seu pas per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1985.

Les esteles realitzades amb refractari als anys vuitanta van obrir un altre viarany, el que l’aniria acostant a l’arquitectura. Eren estructures arquitravades, portals de mig punt, obeliscs,

10 11 PETJA, 2003 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 56X50X100cm.

12 LA TEVA MÀ, 2005 Terra xamotada, òxids i llapis ceràmic / Tierra chamotada, óxidos y lápiz cerámico 28 X 28 X 8 cm.

PER VOSTRA PASSIÓ SAGRADA, 2004 Terra xamotada, engalba i plom / Tierra chamotada, engobe y plomo 27 X 27 X 27 cm

DIT, 2007 Terra xamotada, porcellana, òxid, esmalt i llapis ceràmic / Tierra chamotada, porcelana, óxido, esmalte y lápiz cerámico 35X11X11cm.

TERRITORI, 2006 Terra xamotada, engalba i òxid / Tierra chamotada, engobe y óxido 34X18X34cm.

PEUSDEDIÀLEGSAL’ACADÈMIA, 2006 Terra xamotada i òxid / Tierra chamotada y óxidos 30X32X12cm.

PEU LLIGAT, 2005 Terra xamotada, òxids i filferro / Tierra chamotada, óxidos y alambre 30X20X12cm. Col·lecció de l’autora / Colección de la autora

14 15 ÀFRICA, 2005 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 200 X 70 X 180 cm.

16 17 LLIBREDEMÀ, 2006 Terra xamotada, engalba, òxids i plom / Tierra chamotada, engobe, óxidos y plomo 35 X 18 X 9 cm.

ULL, 2005 Terra xamotada, òxids i llapis ceràmic / Tierra chamotada, óxidos y lápiz cerámico 43 X 19 X 12 cm

BOCA, 2006 Terra xamotada, engalba i òxid / Tierra chamotada, engobe y óxido 27X14X21cm.

18 19 LA MORT, 2005 Terra xamotada, òxids i esmalt / Tierra chamotada, óxidos y esmalte 36X10X26cm.

LA MÀ AL FOC, 2005 Terra xamotada, òxids i terra volcànica / Tierra chamotada, óxidos y tierra volcánica 48X48X17cm.

PEU ESCRIT, 2007 Terra xamotada, òxid i esmalt / Tierra chamotada, óxido y esmalte 52X25X10cm.

CAPDEDIÀLEGSAL’ACADÈMIA, 2006 Terra xamotada i òxid / Tierra chamotada y óxido 35X35X15cm. Col·lecció particular, Barcelona / Colección particular, Barcelona

PITSII, 2005 Terra xamotada, òxids i llapis ceràmic / Tierra chamotada, óxidos y lápiz cerámico 35X17X12cm. Col·lecció particular, Nova York / Colección particular, Nueva York

DITS, 2005 Terra xamotada, òxids, llapis ceràmic i plom / Tierra chamotada, óxidos, lápiz cerámico y plomo 10X22X20cm. Col·lecció particular, Munic / Colección particular, Munich

20 21 GUITZA, 2004 Terra xamotada, òxids, colorants i plom / Tierra chamotada, óxidos, colorantes y plomo 80X90X60cm.

22 MÀ ESTIMADA, 2003 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 62X42X102cm.

24 La fuerza de la cerámica

La cerámica de Madola siempre se ha caracterizado por los formatos potentes y las superficies castigadas. Una de las esencias de la arcilla, quizás la más atractiva, es que puede cambiar su aspecto dependiendo de quién la manipule. Gracias a su plasticidad y a su capacidad de mi- metización, puede ser tosca o delicada, rústica o refinada, rugosa o suave. La obra de Madola siempre destila fuerza, la que ella misma le transmite.

Conversar con ella es agradable y satisfactorio porque sabe lo que quiere, es directa y buena comunicadora. Afirma que siempre utiliza un único material, el gres chamotado. En lugar de bo- cetos, Madola hace maquetas de barro que serán su punto de partida. Necesita tener la constancia de que estructuralmente, cuando sus proyectos pasen al gran formato, no habrá sorpresas.

La artista afirma que elabora tiras de diez a quince centímetros de anchura y con ellos va cons- truyendo formas que, a posteriori va deformando, agrietando, cortando, abollando y esculpiendo - por dentro y por fuera - hasta conseguir el final programado.A medida que va trabajando en las obras va introduciendo ligeras modificaciones que nunca desvirtúan el modelo original. Para conseguir sus fines utiliza todo tipo de herramientas, desde las habituales en el mundo de la cerámica hasta las más extrañas y ajenas a él. Asimismo, para enfatizar ciertos detalles, aplica motivos pintados mediante óxidos metálicos y colorantes y también piezas de plomo que aportan misterio a la obra. Visto así, todo parece muy sencillo pero insuflar la potencia expresiva al barro sólo pueden hacerlo ciertas personas que han trabajado mucho y que cuentan con su propio lenguaje artístico.

Homenaje al cuerpo humano Hace más de tres décadas que Madola realizó una serie de piezas relacionadas con el cuerpo humano (1972-1975): barrigas, senos, culos... En 1972 la artista estaba embarazada y tuvo que guardar cama durante nueve meses. Tras su convalecencia, creó un conjunto de obras rotundas, menos toscas que las actuales pero, como éstas, con un gran contenido simbólico. A través de aquellas esculturas, un tanto conceptuales, encontró el modo de erradicar sus obsesiones de aquel difícil período de su vida.

Entre aquella etapa de recreación de formas corporales y las que presenta ahora, hubo otros períodos en los que no volvió a ocuparse de él. Por el contrario, se sintió atraída por las cons- trucciones hechas por el hombre, por las formas arquitectónicas, como estelas funerarias, fuentes, altares, urnas, vasos sagrados y libros. Cada serie temática se convertía en un grupo de obras - semejantes y distintas entre sí - relacionadas con la memoria, con el pasado y con los ritos funerarios. La muerte siempre ha sido un asunto de interés.

Una constante en toda la creación de esta artista es la aplicación de la ornamentación epigráfica. Madola es aficionada a la escritura y no sólo escribe con asiduidad, sino que la aplica a sus cerámicas como lo hacían los alfareros califales. La gran mayoría de sus piezas de pequeño, mediano y gran formato, presentan textos, inteligibles para el gran público, y únicamente com- prensibles para ella. Son retazos de relatos personales, de cartas de amor o de poemas que le gustan, que le han impresionado. La necesidad de implicarlos en la arcilla mediante grafías realizadas con óxidos metálicos o esgrafiados y, de adaptarlos a las superficies planas o curvas de los objetos, es imperiosa.

Como todo lo que le ocurre en la vida lo transmite al mundo a través de la cerámica, la serie de “El Cos” es un conjunto de obras que aluden a una época de sufrimiento. Entre 2003 y 2007 Madola tuvo que vivir momentos amargos y como es habitual en ella, poco después tuvo que liberarse de ellos comunicando su dolor a través de las esculturas. Felizmente esta etapa ha caducado; sin embargo, el testimonio que ha quedado es sumamente expresivo. Los ojos, ca-

26 27 bezas, manos, pies, piernas y brazos de gres apenas tienen color. Por el contrario, hacen alarde del tono claro de la arcilla chamotada que presenta discretas manchas de óxido de cobalto y cloruro férrico.

Su intención fue la de enfatizar la expresión anodina e impersonal del dolor físico. A través de estas esculturas no puede reconocerse a nadie, sólo puede verse en ellas el sufrimiento. Algunas cabezas están abiertas por la mitad, otras presentan abolladuras prominentes, y todas tienen un aire triste, enfermizo, terminal.

Paralelismos estéticos James Brown (1951) norteamericano de nacimiento y residente en México, es un artista que también trabaja bajo el impulso de sus fuerzas internas. Como Madola, está interesado en las culturas ancestrales primitivas y africanas y como ella, recrea los signos de identidad de aquellas sociedades. Asimismo, este artista, inserta piezas metálicas en sus cerámicas objetuales o en las cabezas humanas realizadas a base de puñetazos y arañazos, en las que pueden apreciarse las improntas de los dedos. Este es otro ejemplo del paralelismo estético entre dos personas que viven en las antípodas y crean obras de arte compartiendo ciertos aspectos de su perso- nalidad artística.

El ceramista español Xavier Toubes (1947) residente en Estados Unidos, siempre interesado por el gran formato, realiza asimismo, cabezas y cuerpos humanos. Los presenta a modo de instalaciones provocando la interrelación entre sus seres de barro cocido. Sin embargo, los expresivos y potentes rostros de Toubes, de mirada intensa y expectante, no son producto del dolor sino de su propia experiencia intercultural. Europa, su continente de origen y América, su continente de acogida – representados por cabezas o torsos – siempre pueden verse juntos en la exposiciones. A diferencia de las cabezas de Madola, Toubes aporta ornamentos polícro- mos y matéricos muy próximos al campo de la pintura.

Una vez concluida esta etapa creativa sobre el cuerpo humano, Madola continúa investigando con toda su fuerza para llevar a cabo otro proyecto basado en un tema más amable y lúdico: el paisaje. Esta avanzadilla se hará realidad el próximo año y, como todo lo que hace Madola, tendrá el éxito asegurado.

MARÍA ANTONIA CASANOVAS Conservadora del Museo de Cerámica de Barcelona Crítica de Arte

28 ULLNEGRE, 2007 PAULA, 2007 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 50X45X62cm. 60X60X60cm.

30 31 OBERT, 2007 AL REVÉS, 2007 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 35X35X75cm. 70X45X65cm.

32 33 REPÒS, 2007 CLÀUDIA, 2007 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 43X48X45cm. 60X50X52cm.

34 35 AJOANMIRÓ, 2007 ABRANCUSI, 2007 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 65X45X45cm. 80X80X40cm.

36 37 ADORMIDA, 2007 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 70X36X42cm.

38 39 MAMES, 2006 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 44X23X14cm. Col·lecció de l’autora / Colección de la autora

PITSI, 2003 Terra xamotada, esmalts, òxids i filferro / Tierra chamotada, esmaltes, óxidos y alambre 38x25X12cm. Col·lecció particular, València / Colección particular, Valencia

40 41 DEL’HOMESEMPREMIRALESMANS, 2003 Terra xamotada, òxids i llapis ceràmic / Tierra chamotada, óxidos y lápiz cerámico 22X22X50cm. Col.lecció particular, Barcelona / Colección particular, Barcelona

UNGLES, 2006 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 10X22X19cm.

MÀ, 2005 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 10 X 8 X 25 cm. Col·lecció particular, Munic / Colección particular, Munich

42 43 PEU LLIGAT II, 2007 Terra xamotada, òxid, engalba i ferro / Tierra chamotada, óxido, engobe y hierro 43X20X14cm.

PITSIII, 2007 Terra xamotada, esmalt, colorant i ferro colat / Tierra chamotada, esmalte, colorante y hierro colado 44X22X15cm.

ORELLA, 2005 Terra xamotada, òxids i colorants / Tierra chamotada, óxidos y colorantes 37X20X18cm.

OS, 2004 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 29X15X13cm.

44 45 SI, 2003 Terra xamotada i òxids / Tierra chamotada y óxidos 40X40X85cm.

46 PALMELL, 2003 Terra xamotada, òxids i colorants / Tierra chamotada, óxidos y colorantes 68X40X110cm.

48 MADOLA – Einfühlungsver- mögen und Spontaneität / Empathy and Spontaneity

Es könnte Teil eines Beines sein, es ist ein Knie, ein verwundetes, ein geschundenes? Eine Plastik, die sehr nachdenklich macht. Das Material mit dem die Künstlerin sich generell ausdrückt, ist hier so ganz und gar das richtige. Beide Schenkel, Unter- und Oberschenkel sind nur Fragmente eines Ganzen, eines Beines. Nicht naturalistisch dargestellt, aber deutlich fühlt der Betrachter, dass hier eine Aussage gemacht wird. Und ein Empfinden wird angeregt. Beides unterrichtet uns über das Grauen, die Gräuel, die sich Menschen gegenseitig zufügen. Eine knappe Aussage über Krieg, den Krieg im Irak. Da ist Madola ganz im Zeitgeschehen. Dort, wo wir den Oberschenkel verorten, da hat sie, empört über eine neue Nachricht im Radio, dem sie während der Arbeit zuhörte, ein Zeichen hinterlassen. Die Arbeit, die schon beendet, das Material, das bereits gebrannt war hat sie mit einer brutalen Geste ihres Unmuts verkratzt: IRAK in großen Buchstaben wütend auf dem verletzten Körperteil eingraviert - ihr Statement. Seit 2006 ist diese kraftvolle Skulptur Teil der Sammlung “Kunst mit politischer Aussage“ des Mu- seum of Arts and Design, jetzt im MAD, New York, dem neuen Museum am Columbus Circle.

Diese Arbeit gehört zu einem Themenkreis, dem Madola den Titel „COS“ gab. Ihr Mitempfinden und ihre persönlichen Erfahrungen der letzten Jahre haben sie bewogen Schick- sal und Tod in ihr Oeuvre stark einzubeziehen. Davon sprechen auch ihre „Llibre“, und die Serien der „Urnas“. Es ist ein sehr ernsthaftes Werk, das einen zur Besinnung auf das Wichtige im Leben zurückführt. Der Abschied ist zweifellos ein drängendes Thema, das nach Ausdruck schreit.

Der Umfang der Werke, die Madola über Jahrzehnte geschaffen hat ist in diesem Genre außer- gewöhnlich, es ist ein Kraftakt für eine Frau. Immer wieder fasziniert mich die Wucht, die in ihrer Arbeit zum Ausdruck kommt bei gleichzeitiger Sensibilität, mit der sie sich in ihrem Ma- terial, dem Ton ausdrückt. Die Kraft und die Strenge, mit der Sie solche Fragen, wie die nach der Humanität und der Trauer beantwortet und die Konsequenz, ihr jeweiliges Thema zu vari- ieren, müssen beeindrucken. Die Tiefe und Intensität, mir der diese Künstlerin ihr Ziel verfolgt, die quälenden, nagenden und eindringlichen Widersprüche, wie sie sich auch in ihren Titeln „Leben und Tod“, Serien über die „Verlorenen Wasser“ spiegeln, zu verarbeiten, hinterlassen einen dauerhaft starken Eindruck und eine herbe Empfindung beim Betrachter. Ich bewundere die Gedanken provozierende schroffe Ehrlichkeit, mit der sie eine zeitlose Schönheit gestaltet, die einen bewegt.

Madola versteht ihr plastisches Material, sie nutzt die Möglichkeiten, die der Ton zu bieten hat. Großzügige Pinselstriche, graphische Akzente wie Schrift, eher eine Art „Écriture“, breitet sie auf einem Reichtum an Oberflächenstrukturen aus. Rohheit und Poesie.

Die Pinselstriche auf ihrem Material sind Ausdruck des lebendig-organischen Lebens, d.h. dass die schöpferische Kraft ursprünglich und unmittelbar in den Erdschlicker ihres Pinsels fließt und deshalb ablesbar und nachzuempfinden ist. Der Entstehungsprozess hat bei diesen Arbeiten von Madola Vorrang vor dem bewusst Geplanten. Was Madola auszeichnet ist ihre spontan ungekünstelte Gestaltungskraft, die das Material als Schöpfungselement mit einbezieht.

Fast körperlich spürt man, dass ein unbenanntes, unbesprochenes Drängen nach und ein Hin- gezogensein zu bestimmten Realitäten vorhanden ist. Die Sehnsucht sich auszudrücken scheint immer vorhanden zu sein.

50 51 Vor vielen Jahren überzeugte und beeindruckte mich Ihr Engagement im Öffentlichen Raum. Zum Beispiel die aufwändigen Planungen für Werke der Stadterneuerung, wie den Catalan Square in Manchester oder die 4 m hohe Arbeit, die sie in Korea für die dortige Biennale 2005 verwirklichen konnte. Große Dimensionen sind für sie immer eine Herausforderung. Im kleinen Format gelingen ihr bewegende Plastiken von tiefer Intensität.

Madola ist sicherlich eine der bedeutendsten katalanischen Künstlerinnen der Gegenwart, deren Oeuvre sich weiter wandelt. Sowohl die alten Architekturen, die Moderne, die Postmo- derne und die genaue Beobachtung des Menschen und seiner Probleme werden sicherlich weiterhin im Focus ihres Werkes stehen.

RENATE WUNDERLE München, im Oktober 2008

IRAQ, 2004 Terra xamotada, òxids i engalba / Tierra chamotada, óxidos y engobe 50X20X25cm. Museum of Arts and Design, New York

52 53 COS REFRACTARI

Potser el mite sabria el crim, la por, O potser no. Haurem de ser nosaltres la misèria, el dolor i el patiment; els que trobem les imatges precises. potser el colós decapitat, per terra, Tenim en contra aquesta ràbia fosca la ganya amarga de Polifem cec que es recorda en el mite dels vençuts esbocinat, la pruïja d’Alcides i ens fa por perquè mostra l’evidència mentre el verí de la túnica el crema, d’unes dones i uns homes vulnerats, l’enorme testa de l’heroi o el monstre vulnerables com nosaltres mateixos; capolat que no demana clemència però potser amb la paraula i l’argila, i es desespera amb esgarips terribles, primera pols, matèria humitejada, rebolcat per la plana entre despulles i l’austera sintaxi d’uns colors d’un temps que fou, d’una sang, d’una vida. elementals n’hi haurà prou per sentir les mutilacions i la impotència En la memòria, plom, filferro, solcs. d’uns cossos que esclataven d’alegria i ara ensenyen fragments, deformitats. Potser Nàpols i el volcà servirien per explicar la desolació, En la memòria, plom, filferro, solcs. per fer entendre a aquell cos que va ser jove que s’ha de deixar vèncer, conformar-se, Només silenci nu de refractari, que no queda defensa contra els anys, tonalitats de terra i algun òxid, que les mans ja no saben agafar, representen l’anatomia flonja que l’ull s’entela i plora amb desconsol, de la vellesa i de les malalties: que la paràlisi afluixa el braó la pesantor de peus, rictus de boca, de la musculatura i la dissipa. un sol ull descentrat amb grans ulleres, el genoll paralític, com de guix, En la memòria, plom, filferro, solcs. un crani rebentat cafit de pedres, el rostre partit que es desequilibra, Potser. Només si Alcides, Polifem, dos pits exànimes, el buit dels pits l’heroi, el monstre i la ciutat febrosa absents i un únic pit damunt d’un llibre, s’aixequen de l’estampa acolorida, petjades sobre el fang, cap decantat, natura morta que no parla prou, aquella boca eixuta de petons, i exerciten la llengua i la mirada la mirada cremada en el nadir, per extreure llum, símbol, del silenci. una presència lleu i femenina, el braç que implora, per compassió, En la memòria, plom, filferro, solcs. l’ungla i el dit, presagis sense espera.

En la memòria, plom, filferro, solcs.

MAGÍ SUNYER

54 55 Monotipos / Monotips

SÈRIE“CAPS”I, 2007 Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera 49 X 60 cm.

56 57 SÈRIE “CAPS” IV, 2007 SÈRIE “CAPS” V, 2007 SÈRIE“CAPS”III, 2007 SÈRIE“CAPS”II, 2007 Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera 49 X 60 cm. 49 X 60 cm. 49 X 60 cm. 49 X 60 cm.

SÈRIE“CAPS”VI, 2007 SÈRIE“CAPS”VII, 2007 SÈRIE“CAPS”IX, 2007 SÈRIE“CAPS”VIII, 2007 Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera Monotip i llapis cera / Monotipo y lápiz cera 49 X 60 cm. 49 X 60 cm. 49 X 60 cm. 49 X 60 cm.

58 59 MADOLA. Descripció d’un entorn

L’acostament a l’obra d’art sempre és emotiu. Per molt que vulguem defensar que la història i la crítica d’art tenen la consideració de ciències, no es pot negar que el coneixement empíric i intel·lectual de l’art es fa sempre des d’un xoc passional, lògic desenllaç de la unió entre l’espectador i l‘obra. I la relació final amb l’artista fa encara més ric i productiu aquest diàleg.

Un cop feta aquesta primera afirmació, he de continuar dient que l’amistat que, des de fa molt de temps, m’uneix a Madola ha de condicionar necessàriament la redacció d’aquest text. Madola és una artista polivalent, una escultora que fa ceràmica i una ceramista que fa escultura i que, tant es capaç d’intervenir en un espai públic com de fer peces de petit format i amb una producció que avança bruscament al mateix ritme de la seva pròpia vida. Les dues exposicions en què ha estat treballat darrerament ens ajuden a entendre aquest procés. D’una banda, els Vasos sagrats que presenta al Museu de Montserrat, inaugurada el 22 de novembre del 2008, mostra peces íntimes, carregades de valors simbòlics i plenes de color. En contrast, la sèrie El cos que ha treballat paral·lelament i que ara exhibeix al Museu Nacional de Ceràmica, és un conjunt aspre, dolorós i ple de dramatisme.

La seva obra agafa noves dimensions a cop dels encàrrecs o dels episodis de la seva trajectòria personal. Per aquest motiu, veure com Madola treballa al taller, escoltar-la mentre explica el perquè de la seva obra, dóna una perspectiva a la qual no es pot renunciar. Francesc X. Puig Rovira, en un dels textos més lúcids que s’han escrit sobre l’artista, incideix també en aquest aspecte: “Cada una de les realitzacions és el resultat d’una voluntat creativa però, alhora, ha estat motiu d’una reflexió de taller.”1

Vaig ser testimoni també de la seva reflexió intel·lectual més lúcida, quan se’m va convidar a formar part del tribunal que va jutjar la seva tesi doctoral, defensada a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, el mes de març de 2006. Aquest treball intitulat La influència de Joan Miró en la ceràmica contemporània espanyola2, a més d’estudiar la influència de Joan Miró en la ceràmica espanyola, analitzava amb precisió el context en què es va generar la producció dels nostres ceramistes contemporanis, Rosa Amorós, Arcadi Blasco, Elena Colmeiro i Xavier Toubes, tots els quals – incloent-hi la mateixa Madola - van renovar el món de la ceràmica a l’Estat. Redactat pel seu alter ego, Maria Àngels Domingo Laplana, és el fil conductor que ens portarà a entendre els lligams de la seva obra creativa amb el seu entorn cultural. Per cert, Madola va dedicar unes pàgines del seu treball3 a analitzar els límits entre la ceràmica i l’escultura, justificant així l’interès que els artistes actuals tenen en la tècnica de la ceràmica, amb el desig, podríem dir, de sublimar l’escultura treballant a partir de la matèria primigènia de la terra, l’argila.

Per copsar l’evolució de l’obra artística de Madola podem recórrer a la metàfora dels cercles concèntrics que dibuixa l’aigua d’un estany quan hi llancem una pedra. Com a resultat d’un simple toc de sortida, l’artista desenvolupa tota la seva potencialitat creativa que generarà sense parar unes rotllanes que s’alimenten de la pròpia matèria líquida –les circumstàncies que han forjat la seva personalitat – i avancen sense aturador fins arribar als límits del mateix estany.

Madola ens ha explicat el seu encontre inicial amb la ceràmica, el que va decidir el destí de la seva vocació quan tenia dotze o tretze anys, el primer trasbals estètic que va actuar a manera d’un Big Bang íntim. Va ser en els transcurs d’una visita al taller d’esmalts de l’Escola Massana, feta una tarda d’hivern amb els pares i d’altres amics. Van passar a través de l’aula de ceràmica i la Ma. Àngels adolescent va oblidar-se de tot i es va quedar atrapada entre el tràfec del forn, encara de llenya, i de la terra que anava prenent forma. El grup va tirar endavant i els pares van perdre la nena. Podem imaginar el terrabastall fins que la varen trobar! El que començà a l´Escola Massana va prosseguir a la mateixa escola, ja com alumna, en els primers anys seixanta; després arrelà entre una colla d’amics dels Bells Oficis en els setanta; més tard es va anar

60 61 desplaçant cap a l’exterior, als Estats Units d’Amèrica i al Japó, fins que sedimenta de nou retornant als orígens, a la solitud del taller. Però no estem encara a la vora de l’estany, l’obra que surt de les mans de Madola ens reserva encara moltes sorpreses...

Repassem ara aquest procés. Els nostres cercles ens permetran endevinar la trama cultural en la qual s’ha definit l’obra de Madola.

L’Escola Massana En els anys seixanta, a l’Escola Massana4 s’ensenyava encara la ceràmica intentant mantenir la tradició de la dignitat dels oficis que s’havia implantat a Catalunya en les escoles dels anys de la Mancomunitat i de la Segona República. Era la lliçó que arrencava dels anys del modernisme i que el taller dels Serra havia portat, en els primers anys del segle XX, a cotes d’extraordinària qualitat tècnica i estètica. Parlem, sobretot, d’Antoni Serra i Abella (1869- 1932),5 seguit més tard per Xavier Nogués (1873-1940)6 i després per Antoni Cumella (1913- 1985) - autor de precioses peces de gres i professor de l’escola del Treball per on passa Madola- i també per Angelina Alós (1917-1997), la darrera gran mestra de la moderna generació de ceramistes.

Josep Llorens Artigas (1892-1980), format a París entre els grans artistes de l’avantguarda europea que van experimentar amb la ceràmica com a llenguatge plàstic, va ser el seu primer gran mestre a l’Escola Massana. La seva tasca com a professor va tenir lloc entre 1942 i 1969, data de la seva jubilació - tot i que en va estar apartat entre 1956 i 1959. 7 El taller d’Artigas, segons explica Francesc Miralles, que ha consultat els fons documentals de l’Escola8, va ser model i punt de referència per a Madola i els seus companys de generació. Més enllà d’aquest mestratge, buscaven altres perspectives intel·lectuals que van trobar en revistes americanes, a través de les quals van conèixer el gran ceramista dels Estats Units d’Amèrica Peter Voulkos (1924-2002)9 i els artistes de Los Angeles Art Institute, que van donar un to de modernitat al que es considerava encara una artesania.10

Joan Miró / Josep Llorens Artigas Per a tots els artífexs catalans, ha estat un punt de referència fonamental l’obra realitzada conjuntament per Joan Miró i Josep Llorenç Artigas. La confluència d’aquests dos artistes va donar a la ceràmica unes possibilitats expressives mai vistes. S’havien conegut molt joves a l’escola d’art de Francesc Galí i sempre van mantenir una fortíssima amistat. I a l’amistat es va unir aviat la col·laboració professional.11 És molt coneguda l’anècdota de Joan Miró treballant amb Llorens a partir d’uns gerros de gres defectuosos. A mitjans dels anys cinquanta van treballar conjuntament en la sèrie Terres de grand feu, que es va exposar a la Galeria Maeght de París i la Pierre Matisse de Nova York i que són la plataforma per al gran encàrrec dels plafons de Sol i de Lluna que van fer per la seu de la Unesco de París, una de les obres d’art més emblemàtiques del segle XX, que marca una línia de treball que culmina en el mural de l’Aeroport de Barcelona. Però Miró/Artigas anaven encara més enllà; un cop trencats els límits entre la pintura i la ceràmica, ho van fer entre la pintura, la ceràmica i l’escultura, en una evolució tècnica i formal de la qual n’és una excel·lent mostra la Dona i ocell de 1962 (refractari, 320 x 60 x 46 cm. Palma de Mallorca, Fundació Pilar i Joan Miró) o la intervenció en els jardins de la Fundació Maeght de St. Paul de Vence. Altres ceramistes o escultors europeus i americans lluitaven també per trencar els límits d’aquests llenguatges plàstics, però Miró i Llorens Artigas foren els qui ho varen fer arribar al gran públic.

De Vallauris als Estats Units i al Japó Molts altres artistes de les avantguardes del segle XX varen influir en Madola i els seus companys catalans; pensem en les aportacions que, des d’Itàlia, feien Lucio Fontana (1899- 1968) i el ceramista Tullio Mazzotti (1899-1971. Però, per sobre de tot, foren decisives les experiències que Pablo Picasso va fer a Vallauris amb el taller Madoura de George i Suzanne Ramié. El mateix artista va fer una donació, l’any 1957, de set peces als museus del la ciutat de Barcelona que han estat clars punts de referència per als ceramistes catalans.12 Els vasos

62 63 picassians de formes de cultures primitives, les grans plates decorades amb caps de faunes o les gerres d’argila blanca amb les potents traces d’artista amb blaus rutilants han estat un reclam persistent a les vitrines del Museu de Ceràmica de Barcelona.

D’altra banda, la ceràmica feta als Estats Units d’Amèrica representava la modernitat i la innovació plàstica, mentre que el Japó era el refinament i la puresa de la tècnica. Entre els primers, exerciren una forta influència sobre els nostres artistes l’americà d’origen japonès Isamu Noguchi (1904-1988), juntament amb Louise Nevelson (1900-1988), Robert Rauschenberg (1925-2008) i Roy Liechenstein (1923- 1997)13, que, a més, ha deixat una de les seves escultures ceràmiques més representatives al Moll de la Fusta de Barcelona, Cap de Barcelona. Així mateix, Madola reflecteix en el seu treball la incidència que van exercir les experiències desenvolupades al Museu Everson de Syracuse amb el projecte New Works in Clay by Contemporary Paintings and Sculptors, realitzat entre 1952 i 1972 i que va culminar en la creació del citat Museu Everson, que té un important fons de ceràmica.14

El mite d’Orient és l’altre gran pol d’atracció per als ceramistes europeus contemporanis. Podríem citar el britànic format al Japó Bernard Leach (1887-1979) o l’austríaca Lucie Rie (1902-1995) i, més a prop nostre, Maria Bofill (1937), subtil coneixedora del treball de la porcellana. Madola coneix directament la ceràmica oriental i, en concret, la que es fa al Japó. Hi ha estat diversos cops, alguna vegada en companyia de la gran amiga Maria Bofill. També hi té obra a diverses col·leccions i ha exposat, per exemple, amb Matsuba, Sato,Yoshikawa, Amorós i Bofill al Striped House de Tokio, al Museum of Craft Itami i al Museu de Ceràmica de Barcelona el 1999-2000. Darrerament ha fet una llarga estada a Corea, participant al Icheon World Ceramic Center.

Els contactes amb els/les artistes catalans Els nostres cercles tenen un punt d’inflexió important quan es creuen amb totes les persones que té al costat. La seva família, els amics, els crítics d’art, les companyes que treballen també la ceràmica i amb qui ha compartit, moltes vegades, docència i exposicions, Maria Bofill i Rosa Amorós; els mestres com Josep Llorens Artigas; altres artistes que ha admirat, com Antoni Tàpies, Arcadi Blasco, Elena Colmeiro, Xavier Toubes; les converses i complicitats amb Ester 1 “Madola: l’art de la ceràmica”. Escrits de taller (2004-2006) MADOLA. Vilafranca del Penedès: Aula de Cultura de Caixa Albardané (1947-2003); les peces fetes conjuntament amb el joier i orfebre Joaquim Capdevila, Penedès, 2006. 2 el pintor Antoni Casas o la il·lustradora i gravadora Lluïsa Jover; la tasca feta amb Alícia Suárez, Dirigida per la Dra. Alícia Suàrez i defensada a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el 2 de març de 2008. 3 Ibídem, pp. 104-109. la seva directora de tesi... 4 Francesc Miralles, “Homenatge de Escola Massana a Llorens Artigas” dins Llorens Artigas a la Massana. Barcelona: Sala Moncada. I tot aquest procés acaba a la solitud del taller, el taller de la casa de Premià de Dalt, entre els 5 Vegeu Serra. El arte de la cerámica. Catàleg d’exposició curada per Joan M. Minguet i Batllori. Edita Ministerio de Cultura, forns, els llibres, els papers i les peces amb què treballa. Madola en va canviar fa pocs anys la Ajuntament de Cornellà de Llobregat, 2005. 6 ubicació. Va deixar una planta baixa oberta al jardí amb grans finestres per les quals entrava Vegeu Mercè Vidal, “La cerámica en el noucentisme como uso social del arte”. Tradición y modernidad. La cerámica en el modernismo. Barcelona: Edicions i Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2006, p. 198. la llum i amb tots els possibles tons i vibracions, per anar a peu de carrer, a un espai també 7 Francesc Miralles, Llorens Artigas. Catàleg d’obra. Barcelona: Fundació Llorens Artigas, Edicions Polígrafa S.A. 1992 lluminós, però dur i sec, que deixa els murs en el gris del ciment. El color de les seves peces 8 Ibídem. i el vermell i verd dels grans forns són les úniques notes de color. Espaiós, minimalista, dur 9 http://www.voulkos.com/suprplatejpg.html són qualificatius que es podien donar al taller de Madola. D’allà estant n’han sortit peces petites, 10 op. cit. P. 16 11 d’una gran sensibilitat, i també aquestes peces dures sobre EL COS que presenta a aquesta Trinidad Sánchez-Pacheco, El món ceràmic de Miró. Dins Miró ceramista. Barcelona: Electa, 1993, pp. 12 i ss. 12 exposició, a través de les quals Madola entra en contacte amb la vellesa i la mort. Vegeu Picasso. Cerámica y tradición. Picasso. Madrid: Sociedad Estatal para Exposiciones Internacionales, 2005. Maria Antònia Casanovas (ed.), Picasso i la ceràmica. Barcelona: Museu de Ceràmica. Universitat de Barcelona, Departament d’Història de l’Art, 2007. Els segles XX i XXI a les col·leccions del Museu de Ceràmica de Barcelona. Barcelona: Museu de Mirant aquesta darrera sèrie de Madola, no puc deixar de pensar en les circumstàncies de la Ceràmica, 2008, pp. 50-56. seva creació. Hi ha arreu l’alè de l’artista, la seva presència, la seva humanitat. Aquestes peces 13 http://www.lichtensteinfoundation.org/ que evoquen el cos tenen l’ànima en algun lloc. 14 http://www.everson.org/museum/index.htm

MIREIAFREIXA Catedràtica del Departament d’Història de l’Art Universitat de Barcelona

64 65 Pinturas / Pintures

VAS GREC, 2007 Collage sobre tauler, tècnica mixta / Collage sobre tablero, técnica mixta 90 X 140 cm.

66 67 CAMES CREUADES, 2007 Collage sobre tauler, foto digital i tècnica mixta / Collage sobre tablero, foto digital y técnica mixta 105 X 123 cm.

68 69 ABRAÇADA, 2007 Collage sobre tauler, foto digital i tècnica mixta / Collage sobre tablero, foto digital y técnica mixta 57 X 110 cm.

70 71 CAP, 2007 Collage sobre tauler, tècnica mixta / Collage sobre tablero, técnica mixta 57 X 110 cm.

72 73 STEP BY STEP, 2007 Collage sobre tauler, tècnica mixta / Collage sobre tablero, técnica mixta 100 X 100 cm.

74 75 MADOLA, perfil d’una artista

Si haguéssim de caracteritzar amb quatre pinzellades l’artista del segle XX i dels anys transcorreguts del XXI triaríem la llibertat expressiva, l’experimentació i el coneixement de la Història de què ha disposat i disposa. Els cinquanta anys que va partir pel mig l’any 1900 van fer esclatar les possibilitats expressives fins a extrems que abans no s’haurien gosat ni imaginar; en la segona meitat de la centúria, l’accés cada vegada més espectacular a la informació ha proporcionat a l’artista que l’ha volgut aprofitar una visió anteriorment impensable de l’art que l’ha precedit i de l’art mundial de l’actualitat.

Anys de formació Són coordenades que determinen la posició davant l’art de Maria Àngels Domingo Laplana, nascuda a Barcelona l’any 1944, que utilitza l’acrònim MADOLA com a nom artístic. En els seus primers anys de vida, ni la llibertat ni la informació no passaven pel millor moment en el nostre país, i l’artista adolescent de setze anys les va anar a buscar en les classes de ceràmica del mestre Josep Llorens i Artigas, a l’Escola Massana, i més tard en les d’Angelina Alós, a l’Escola Industrial de Barcelona. A tots dos centres hi va aprendre les tècniques antiquíssimes de la ceràmica tradicional, hi va aconseguir un domini de l’ofici que per desgràcia no és general en l’artista contemporani i es va obrir als nous llenguatges i les noves tendències de la contemporaneïtat. En Madola, els conceptes de formació permanent i de recerca constant són constituents, presents a tota hora; de la mateixa manera que el de relació entre les arts, una multidisciplinarietat que la fa definir, a més de com a ceramista, com a escultora, dibuixant i pintora, ja des del primer aprenentatge, quan assistia a classes de dibuix al Foment de les Arts Decoratives de la Cúpula Coliseum.

És en aquests anys seixanta quan obre el primer estudi a Barcelona, quan coneix Daniel Giralt- Miracle, l’historiador i crític d’art, amb qui sempre l’unirà una sòlida amistat, quan construeix els primers murals en ceràmica i quan guanya els primers premis: la medalla de plata a l’Exposición Internacional de Arte Sacro de Barcelona, la medalla de plata al Saló de Primavera a Maó, el premi Senyal 68 a Barcelona, l’accèssit al Premi de Ceràmica Ciutat de Barcelona. L’escriptor Salvador Espriu li presenta la primera exposició individual a l’Ateneu Barcelonès, i l’escriptura, com a acompanyament de l’obra en els catàlegs o en les inscripcions de moltes de les peces, sempre serà molt present en l’obra de Madola. Participa en exposicions col·lectives: el Saló de Maig de Barcelona de 1965, l’Exposición Nacional de Cerámica a Madrid, l’exposició Arte Actual de la Galeria Adrià de Barcelona, el Premi de Dibuix Joan Miró, l’exposició de Ceràmica Catalana Actual al castell de la Bisbal d’Empordà.

L’aprenentatge permanent Potser a principis dels anys setanta podem tancar aquesta primera etapa, però Madola no atura mai un procés d’aprenentatge que forma part de l’activitat artística i que es desplega en direccions diverses. No oblida una formació reglada que arriba fins avui mateix: l’any 1971 es gradua com a tècnic ceramista per l’escola d’Arts i Oficis de Barcelona, el 1985 es llicencia en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, en els anys següents cursa els cursos de doctorat i el 2006 llegeix la tesi doctoral sobre “La influència de Joan Miró en la ceràmica contemporània espanyola”, a la qual se li concedeix la màxima qualificació acadèmica.

Aquest mateix esperit la duu a viatjar, per conèixer i per aprendre, als indrets més diversos on es pot enriquir com a artista, on pot contemplar de prop aquelles peces i aquells procediments que coneix a través dels llibres, dels mitjans de comunicació i de les converses. Des del viatge a Florència i Venècia, on visita la Biennal, i pels tallers artesans de Iugoslàvia, el 1970; el recorregut de l’any següent per Àustria, Alemanya i Txecoslovàquia, també a la recerca de l’artesania popular; l’anada a París de 1973, on queda profundament impressionada pel Museu Guimet de Cultures Orientals; el viatge de 1979 pel Marroc dels terrissaires; la visita a Grècia

76 77 de 1981, amb l’impacte arquitectònic que va rebre i que va incorporar a l’obra d’aquells anys; La mort del seu pare, Joan Domingo Abelló, constant impulsor de l’obra de Madola, i el viatge l’itinerari de 1982 pels indrets de la ceràmica d’Holanda i Bèlgica; l’emotiu viatge a Nova York a Grècia de 1981, obren una nova etapa, la de construccions arquitectòniques que creixen de 1985; el desplaçament a Glasgow per conèixer l’Escola d’Arts i Oficis de Mackintosh; el progressivament de dimensions i d’introducció de la porcellana. El trasllat de l’estudi a Premià primer viatge al Japó, de 1991; el de l’any següent, a Turquia; el de 1995 al Mèxic dels maies i de Dalt li permet treballar aquestes peces de gran format. La relació amb l’arquitectura i la els asteques; i la residència temporal a Manchester. La relació és molt més llarga, passa per invitació a participar a la II Fira d’Escultura al Carrer, de Tàrrega, on instal·la la primera peça Tunísia, Noruega, Egipte, Corea o la Xina de l’estiu de 2008, per esmentar només aquells indrets en un espai urbà, enceten una línia de gran projecció en la seva obra, la de peces instal·lades que la impressionen humanament o artística i que en molts casos deixen un solc profund en en espais públics. És un moment de clara expansió de Madola; les exposicions individuals i la seva obra o hi imprimeixen un gir determinant. col·lectives, els premis, les activitats de tota mena, es multipliquen. Esmentar-les totes resultaria molt feixuc. D’aquests anys vuitanta, en destaquem l’exposició al Museu de la Ceràmica de Pedagogia Barcelona, amb Rosa Amorós, Maria Bofill i Magda Martí-Coll, en què presenta la instal·lació Madola visita molts altres indrets convidada a pronunciar conferències, desenvolupar cursos, Esteles (1985), escultures funeràries, de les quals presenta una altra sèrie de gran format a exposar o elaborar obra in situ. És la part de la seva activitat relacionada amb una vocació Santillana del Mar, i exposicions individuals i col·lectives a Coblenza, Barcelona, Budapest, Zuric, pedagògica que no concep que la feina de l’artista es limiti a l’obra acabada o exposada. Màlaga, Vic, Las Palmas, Madrid, Bratislava, Perpinyà, València, París i Seül, entre altres indrets. Arrenca del primer treball docent a l’Escola Llar de Barcelona durant la dècada 1969-79 i ha Participa a la fira Arco i guanya el premi de ceràmica de Calvià, a Mallorca. Li són concedides tingut continuïtat en les classes sobre Art del Segle XX al Centre Cultural Don-na de Barcelona. una Beca d’Investigació d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i una beca d’adquisició Madola és membre d’entitats com el Foment d’Arts Decoratives de Barcelona, el World Grafts d’obres del Museu d’ Art Contemporani de Madrid. Council de la UNESCO a París i l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica de Ginebra; i ha estat invitada a trobades i cursos a indrets diversos del món: els Encuentros de Ceramistas Españoles La deriva arquitectònica es confirma en els anys noranta i produeix les sèries Portes de de la Universidad Complutense de Madrid (1991); “La terre a Elles” de la Biennal Internacional l’exposició Presente de la Cerámica Española ––que itinera per Frechen, Lisboa, Mèxic, Edimburg Trois-Rivières, de Canadà (1992); l’Institut Armando Reveron de Caracas, Veneçuela (1993); i París––, Finestres, Columnes, Suite Capdevila i la Columna Sant Jordi, en ferro, plata i porcellana, l’Atelier de Ceramique Artistique Méditerranéenne de Tunísia (1997); la Universitat Politècnica que utilitza com a material de base un tros de tub de ferro dels utilitzats per a la construcció de Catalunya per al Curs de Postgrau Arquitectura i Artesania (2000-2007); la Facultat de Belles de la coberta del Palau Sant Jordi de Barcelona. L’any 1992 exposa al Museu de Ceràmica de Arts de Barcelona al Màster Escultura-Ceràmica (2005-2007); el Taller Huara-Huara a Santiago Barcelona Construccions de la Memòria, ceràmiques inspirades en l’arquitectura històrica de Xile (2006) i la Universitat Autònoma de Barcelona en els cursos de Extensió Universitària precedides per uns dibuixos en tinta i estudis de color i sobre les quals va fer una tirada de (2007-2009). gravats a l’estudi d’Esther Albardané. Aquesta orientació reforça la connexió amb l’urbanisme, l’escultura integrada en un espai urbà, per a la qual obrirem apartat propi. La dimensió simbòlica Una evolució constant i críptica, molt present en moltes de les col·leccions, sovint amb la introducció de símbols i En aquest mateix catàleg, Mireia Freixa caracteritza la pulsió vitalista que impulsa l’obra de cal·ligrafies marcats en les peces, adquireix una significació especial en tres exposicions de Madola quan s’hi refereix com una “producció que avança bruscament al mateix ritme de la l’any 1998; dues a Tarragona, la col·lectiva de reinterpretació de l’arqueologia de la ciutat antiga, pròpia vida”. Els viatges, les lectures, els amics, formen part d’un tot interrelacionat amb la Aigua i pols de Tàrraco, i la individual, Aigües perdudes, i una altra a la Pia Almoina del Museu creació, i les circumstàncies i les incidències de la vida privada també determinen girs i Diocesà de Barcelona, L’Arcà. Entre les darreres, cal destacar la molt recent de Montserrat, orientacions de l’obra. Vasos sagrats, i la que aquest catàleg acompanya, El cos, en la qual retorna a la temàtica corporal com a resultat d’una dura etapa de constatació de la degradació física de persones L’any 1970, el del casament amb David Moliner i els primers viatges, obre el segon estudi al estimades en la senectut. carrer de Verdi, a Gràcia, i queda impressionada per la ceràmica d’Arcadi Blasco que veu a la Biennal de Venècia. En l’exposició a la Galeria Domingo’s de Lleida (1971), les peces provenen En paral·lel i en contrast amb la monumentalitat de bona part de les precedents, a partir de de l’artesania popular però els dibuixos hi imprimeixen un segell personal. L’any següent, una 1995, inicia una col·lecció de peces de mida petita titulada Urnes i des de 1997 incorpora el malaltia hepàtica i el naixement del fill l’aparten temporalment del treball. En el retorn a la plom en aquesta obra de dimensions més reduïdes. L’any següent emprèn una nova experiència, ceràmica, aquestes circumstàncies convulsionen l’obra, i aflora amb violència la personalitat el treball per a vidre esmaltat per a la galeria Bells Oficis, de Barcelona, i el 2002 fa unes petites artística de Madola en la transgressora sèrie Maternitats, un treball sobre el cos humà, que escultures sobre la figura humana foses en plata i bronze produïdes per l’orfebre Joaquim exposa a la sala Pintacsa de Barcelona. És l’època de l’inici d’amistats de llarga projecció amb Capdevila. És quan intensifica la investigació amb la utilització de fotografies digitalitzades en altres artistes com Antoni Cumella i Esther Albardané; és també, a partir de les peces sobre pintures i dibuixos sobre objectes ceràmics. el cos humà exposades a la Galeria Palau de Caramany de Girona, quan inicia un procés d’eliminació d’esmalts per aconseguir una expressió més directa en què la terra deixa d’estar En aquestes dues últimes dècades, Madola ha desenvolupat una gran activitat, amb exposicions tapada, queda a la vista. En aquests anys exposa a la sala d’exposicions de Caixa Sabadell a reiterades al Japó i a Corea, en ciutats com Mèxic, Istambul, Santiago de Compostel·la, Barcelona, Granollers, a la galeria Vidreres de Barcelona, participa en l’exposició itinerant per Catalunya Kortermark, Westerwald, Praga, Lisboa, Tunis, Viena, Xixon, Saragossa, Logronyo, Karlsruhe, en homenatge a l’abat Escarré, en l’homenatge a Llorens Artigas, en la itinerant per Europa Munic i al SOFA de Nova York, i en indrets diversos de Taiwan, Canadà, França, Itàlia, Holanda, The Bowl, del World Craft Council de la UNESCO i en les mostres 12 Ceramistas Españoles, a Anglaterra, entre molts altres. Sovint ha estat convidada a congressos, ha impartit cursos i Madrid, València i Barcelona –on presenta la sèrie Bonys, també sobre l’anatomia humana-; dictat conferències a El Escorial, Istambul, Caracas, Praga, València, Atenes, Munic, Conca i Cerámica Actual Española, a Sevilla; i Artesanía de Vanguardia, de Barcelona. En aquesta època Torrelavega. Ha obtingut distincions, com el títol de Mestre Artesà de la Generalitat de Catalunya, continua guanyant premis: el Primer Premi de Ceràmica de Vilafranca del Penedès i el Premio el premi de ceràmica de Sotherbys i Fundació Pilar i Joan Miró i la medalla del Foment de les Nacional de Cerámica del Banco Vitalicio de España. Des del 1974 és membre del World Craft Arts Decoratives; va rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de fer una obra per al Premis Ciutat de Council de la UNESCO, a París, i, des de 1978 fins a 1982, de la junta directiva de l’Associació Barcelona i ha intervingut en altres activitats artístiques, com la realització d’una pintura mural d’Activitats Artesanes del Foment de les Arts Decoratives. a la cúpula de la residència particular de Calixte Collet.

78 79 Escultura en espais públics Museus i col·leccions públiques amb obra de Madola S’ha apuntat que la participació en la Fira de l’Escultura al Carrer de Tàrrega de 1984 amb l’obra Museu de la Ceràmica de Barcelona. Blancall inaugura una línia monumental en la trajectòria de Madola, en consonància amb l’etapa Museu del Vi. Vilafranca del Penedès. de la seva evolució més marcada per l’arquitectura. Són grans peces instal·lades en espais Museu d’Art Actual. Eivissa. públics, encàrrecs d’institucions, que de vegades formen part de sèries iniciades en dimensions Museu Nacional de Ceràmica. València. menors, com les tres escultures anomenades Estela, de Sant Sadurní d’Anoia, el poliesportiu Museo de Arte Contemporáneo. Managua. i l’ajuntament de Premià de Dalt, i en altres ocasions constitueixen projectes singulars, pensats Museo Español de Arte Contemporáneo. Madrid. per a l’indret i adaptats a la funció que han d’exercir. D’aquests darrers, el primer va ser la font Musée Ariana. Ginebra. monumental Castella, a la plaça de la Font Castellana, de Barcelona, de 1992, de 77 x 30 metres, Fons d’Art de Premsa Catalana Avui. Barcelona. concebuda com un homenatge a Antoni Gaudí i Joan Miró. L’any 1995 és convidada per l’ajun- Fons d’Art de Xarxa Cultural. Barcelona. tament de Manchester a projectar i dirigir l’obra de sis metres de diàmetre Mediterrània, Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya. realitzada en refractari pels alumnes de la Facultat de Belles Arts de la ciutat i col·locada al Banco Vitalicio de España. Barcelona. Catalan Square de Castelfield. El 1998 acaba en ferro colat i ceràmica La mà com a eina, gran Ajuntament de Calvià. Mallorca. representació d’una mà que plega avellanes a partir d’un projecte de Martí Royo, instal·lada Banco Atlántico. Barcelona. davant l’ajuntament del Morell, al Tarragonès, i Obelisc, situada a la Casa de Cultura de Premià Keramion Museum. Frechen. de Dalt. L’any següent realitza una escultura de quatre metres d’alçada en ferro fos i pedra de Hotel Claris. Barcelona. Cervelló per a l’Ajuntament de Santa Maria de Cervelló. L’any 2005 passa una temporada a Museu Mimar. Sinan University. Istanbul. Corea per a l’elaboració de la peça Catalonia – Korea Memory, instal·lada a Icheon Park d’aquesta Aigües de Lleida. Lleida. ciutat coreana. L’última d’aquestes grans obres és Blau, situada en una rotonda de carretera Fons d’Art per la SIDA. Hospital Germans Trias. Badalona. de Premià de Dalt. Madola ha estat convidada a exposar les vicissituds i les tècniques emprades Taipei Fine Arts Museum. Taiwan. en aquests treballs en fòrums internacionals, com el Congrés Internacional de Ceràmica Musée de Châteauroux. d’Istambul, la Biennal Internacional Trois Rivières de Ceràmica Contemporània del Quebec, City Arts Galeries. Manchester. l’Instituto Armando Reverón de Caracas, l’Escola d’Arts i Oficis de València i les de Santa Cruz Prefectural Museum. Saga. de Tenerife, Còrdova i Torrelavega. Colección Escuela de Arte. Avilés. Clay and Glass Galery. Waterloo.

MAGÍ SUNYER Fundació Pilar i Joan Miró. Palma de Mallorca. Fundación Mendoza. Caracas. Colección Banco Mercantil. Caracas. School Fine Arts The Factory. Atenes. Caja de la Inmaculada. Saragossa. Art Contemporary Museum. Nakatomi. Japó. Fondazione Museo Cargaleiro.Vietri sul Mare, Salerno. Itàlia. World Ceramic Exposition Foundation. Icheon. Korea. Cajastur. Oviedo. Museen der Stadt Landshut Bayern. Museum of Arts and Design. Nova York. Museu de Montserrat .

80 81 posmoderna. Madola no fue ajena a ninguno de estos movimientos, pero tam- poco fue una seguidora. Iba construyendo sus propios objetos de acuerdo con sus propias circunstancias personales y técnicas. Y así cada vez más sus obras acontecían “construcciones de la memoria”, piezas vinculadas muy di- rectamente a las vivencias íntimas, familiares y sociales; que se desprendían de la tradición del arts and crafts para llegar a ser obras de arte total. Un pro- ceso que seguramente no coincidió por azar con su paso por la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona, donde se licenció en 1985.

Las estelas realizadas con refractario en los años ochenta abrieron otra senda, la que le iría acercando a la arquitectura. Eran estructuras arquitrabadas, por- tales de medio punto, obeliscos, columnas, frontones, frisos, pirámides, pa- ralelepípedos con puertas y ventanas, volúmenes de mucha expresividad que se iban alejando del mundo figurativo y acercando al mundo simbólico, como dejaba explícito en sus títulos o en su propia morfología. Y, si la década de los noventa fue la más arquitectónica, la más directamente relacionada con las construcciones del siglo XX (las obras de estos años son edificios, tem- pletes, aras, torres, pilares, brocales ... que acababa de definir con un croma- tismo particular y con tatuajes de signos y caligrafías), con el cambio de siglo recuperó la figura humana y las referencias corpóreas. En este momento las manos, piernas, pies y torsos se convirtieron en los protagonistas de los blo- ques cerámicos, que fueron perdiendo el color para dejar que las tierras na- turales mostraran toda su expresividad. Y es en esta obra donde descubrimos un regreso a su punto de partida, a aquellas maternidades de los años setenta, pero tratadas con una libertad y desinhibición que sólo el dominio del oficio MADOLA,DELSIGLOXXALSIGLOXXI y de las ideas puede permitir. Las masas seguían siendo convulsionadas, el Aun cuando sigo de cerca la trayectoria artística de Madola desde 1966, tratamiento de la materia, violento y todo respiraba una fuerza geológica, cuando expuso por primera vez en el Ateneo de Barcelona, todavía ahora no que rehuía los refinamientos para concentrarse en la contundencia formal, soy capaz de precisar si su obra es cerámica, escultura, diseño o arquitectura, siempre revelando sus esencias mediterráneas. o si es una instalación de raíz conceptual. El siguiente ciclo del itinerario artístico de Madola lo constituyen las obras Es cierto que la podemos calificar como ceramista, porque sigue fiel a la ce- producidas entre 2001 y 2008, que presentó en el Museo de Montserrat con rámica, como escultora, porque trabaja con la dimensión espacial, y como el título Vasos sagrados. En ellas se concentran las dos motivaciones que diseñadora, porque el modelado, racional u orgánico, es un componente como ya he dicho mueven a la artista: la exploración de los vestigios del pa- básico de sus obras. También es evidente que tiene vocación arquitectónica, sado y la exploración de nuevas propuestas plásticas, una conjunción que úl- porque, cada vez más, sus objetos son construcciones concebidas como un timamente le ha llevado a desbordar el objeto para crear recintos, espacios edificio. Ninguna de estas manifestaciones de la práctica artística le es ajena, simbólicos, pozos, contenedores, casas del alma... unas piezas en las que im- sin embargo, si analizamos su evolución veremos como con el paso de los plica la objetividad y la subjetividad del espectador. En relación, pues, a la años se ha ido alejando de las técnicas convencionales y ha ido prescindiendo trayectoria de Madola, hablamos de más de 40 años de creación, de una cre- del encorsetamiento inherente a ellas para instalarse en un territorio en el ación inevitablemente atada a la propia evolución biográfica, técnica, artística, que confluyen determinados aspectos de la cerámica, la escultura, el diseño social e ideológica de la artista. y la arquitectura que le permiten expresarse a través de planteamientos plu- ridisciplinarios. Quizás por este motivo, es oportuno recordar el camino que DANIEL GIRALT-MIRACLE Madola ha debido seguir para llegar aquí: el que va de la cerámica con raíz popular a la creación contemporánea más experimental que se identifica con el arte conceptual, la deconstrucción y la posmodernidad.

De la Escuela Massana y las escuelas de Trabajo y de Artes y Oficios de Bar- celona, Madola recibió la primera formación artística, unas enseñanzas de alto valor, dado que en los años sesenta en Cataluña los profesionales de la cerámica se habían formado en la más genuina práctica de la alfarería, es decir, que todo lo que sabían de las tierras, su modelado, los diferentes tipos MADOLA - EMPATÍA Y ESPONTANEIDAD de cocciones y el extenso repertorio de vidrio y vidrio cromático que propor- Podría ser parte de una pierna, ¿tal vez una rodilla herida, arañada? Una escultura cionan los esmaltes, procedía de la sabiduría de la Edad Media, que en nuestro que invita a la reflexión. El material que utiliza la artista en general se ajusta país había recuperado el modernismo y el noucentisme. Estos conocimientos, acertadamente a estos fines. La pierna y el muslo son solamente fragmentos Madola los puso en evidencia en las primeras obras - que, como he dicho, vi- de una pierna entera, no representados de forma naturalista. Sin embargo, el mos en 1966 en el Ateneo de Barcelona -, unas piezas que no dejaban de ser observador siente obviamente que se trata de un mensaje conmovedor. copas, jarras, volutas, platos o formas derivadas de las tipologías cerámicas históricas, aun cuando anunciaban una voluntad de renovación y de trans- Este mensaje nos comunica algo sobre el horror, las atrocidades que el ser gresión, como resultado de unos años de búsqueda y esfuerzos constantes, humano se causa mutuamente. Es una clara referencia a la guerra, a la guerra como escribió el poeta catalán Salvador Espriu. en Irak. Aqui Madola expresa toda la actualidad. Después de haber escuchado una noticia en la radio durante su trabajo, Madola, indignada, ha dejado una Efectivamente, Madola sacaba todo el partido posible a las formas conven- huella en el muslo. Con un gesto brutal inspirado por su disgusto, ella ha cionales ligadas a las jarras modeladas y al torno, de forma que figuras esfé- rayado en la obra ya acabada, en el material ya cocido en el horno: IRAK - ricas, cilíndricas, cerradas, abiertas... constituían el laboratorio de experimen- grabado rabiosamente con letras mayúsculas sobre esta parte lesionada tación que le permitía liberar los procedimientos cerámicos de la tradición del cuerpo. Esto ha sido su mensaje. de la jarra vasiforme y abordar nuevos campos de búsqueda que serían más constructivos que formalistas. Es evidente que Llorens Artigas y Antoni Cu- Desde 2006, esta escultura llena de energía forma parte de la colección “Arte mella, como precursores, habían abonado el terreno, pero fue Madola quien con mensaje político“ del Museo de Arte y Diseño, en Nueva York, el MAD, el acabó de dar el golpe de timón que ataría la cerámica a las experiencias del nuevo museo situado en el Columbus Circle. arte contemporáneo, más allá de la ornamentación y del funcionalismo. Esta obra forma parte de un grupo de temas que Madola ha titulado “COS“. Por un lado abrió una vía de cara al pasado, buscando las raíces más primi- Su compasión y sus experiencias personales le han inspirado integrar cons- genias de la cultura cerámica, las autóctonas y las asiáticas, las mesoameri- cientemente el destino y la muerte en su obra. Esto se refleja también en su canas... y, por otro lado, se interesó por los nuevos lenguajes artísticos, po- “Llibre“ y en la serie de las “Urnas“. Es una obra muy seria que nos invita a sabstractos, como el objeto pop, las formas minimalistas, una cierta vocación reflexionar sobre lo esencial en la vida. Sin duda, la muerte es un tema que povera, el objeto artefacto, la esencialidad conceptual y, sobre todo, la libertad incita insistentemente a expresarse.

82 83 La cantidad de obras de este género que Madola ha creado a lo largo de los En la memoria, plomo, alambre, surcos. Su obra coge nuevas dimensiones a golpe de los encargos o de los episodios sido un punto de referencia fundamental para todos los artífices catalanes. decenios es excepcional, para una mujer es una manifestación de energía de su trayectoria personal. Por este motivo, ver como Madola trabaja en el La confluencia de estos dos artistas dio a la cerámica unas posibilidades ex- sin precedente. Siempre me ha fascinado ese ímpetu con el que expresa su Quizás. Sólo si Alcides, Polifemo, taller, escucharla mientras explica el porqué de su obra, da una perspectiva presivas nunca vistas. Se conocieron muy jóvenes en la escuela de arte de mensaje mediante la arcilla, pero también la sensibilidad con que trata ese héroe, monstruo y la ciudad febril, a la que no se puede renunciar. Francesc X. Puig Rovira, en uno de los textos Francesc Galí y siempre mantuvieron una estrecha amistad. Y a la amistad material. Son impresionantes el poder y la austeridad con los que responde se salen de la estampa de colores, más lúcidos que se han escrito sobre la artista, incide también en este as- pronto se unió la colaboración profesional11. Es muy conocida la anécdota de a los desafíos de los problemas humanitarios y del dolor, así como la lógica bodegón sin palabras expresivas, pecto: “Cada una de las realizaciones es el resultado de una voluntad creativa Joan Miró trabajando con Llorens a partir de unas jarras de gres defectuosas. de variar los temas respectivos. ejercitan la lengua y la mirada pero, a la vez, ha sido motivo de una reflexión de taller.”1 A mediados de los años cincuenta trabajaron conjuntamente en la serie Terres y extraen luz, símbolo, del silencio. de grand feu que se expuso en la Galería Maeght de París y la Pierre Matisse Persigue su meta artística con profundidad e intensividad. Interioriza las con- Fui testigo también de su reflexión intelectual más lúcida, cuando se me invitó de Nueva York y que son la plataforma del gran encargo Los paneles de Sol tradicciones dolorosas y punzantes que se manifiestan en los títulos “Vida y En la memoria, plomo, alambre, surcos. a formar parte del tribunal que juzgó su tesis doctoral, defendida en la Facultad y de Luna que hicieron para la sede de la Unesco de París, una de las obras muerte“ y en la serie sobre “Las aguas perdidas“. Todo eso deja una fuerte de Bellas Artes de Barcelona, el mes de marzo de 2006. Este trabajo titulado, de arte más emblemáticas del siglo XX, marcando una línea de trabajo que impresión duradera y una sensación amarga en el espectador. Yo personal- Quizás no. Tendremos que ser nosotros La influencia de Joan Miró en la cerámica contemporánea española 2, además culmina en el mural del Aeropuerto de Barcelona. Pero Miró/Artigas iban to- mente admiro la sinceridad incondicional que provoca una toma de posición quienes encuentren imágenes justas. de estudiar la influencia de Joan Miró en la cerámica española, analizaba con davía más allá, una vez rotos los límites entre la pintura y la cerámica, lo hi- universal y con la cual crea una belleza emocionante. Se nos opone esta rabia profunda precisión el contexto en el que se generó la producción de nuestros ceramis- cieron entre la pintura, la cerámica y la escultura, en una evolución técnica recordada en los mitos de derrota tas contemporáneos, Rosa Amorós, Arcadi Blasco, Elena Colmeiro y Xavier y formal de la que tenemos una excelente muestra en la Mujer y el pájaro de Madola domina su material plástico, aprovechando las posibilidades que que nos asustan porque nos enseñan Toubes - todos las cuales - incluyendo la misma Madola - renovaron el mundo 1962 (refractario, 320 x 60 x 46 cm. Palma de Mallorca, Fundación Pilar y Joan ofrece la arcilla. Generosas pinceladas, acentos gráficos como la escritura, a hombres y mujeres vulnerados, de la cerámica en el país. Redactado por su alter ego, Maria Àngels Domingo Miró) o la intervención en los jardines de la Fundación Maeght de St. Paul de un tipo de “Ecriture“, se extienden sobre una riqueza de estructuras en la su- vulnerables como nosotros mismos; Laplana, es el hilo conductor que nos llevará a entender las ligaduras de su Vence. Otros ceramistas o escultores europeos y americanos luchaban tam- perficie. Rudeza y poesía. pero quizás con palabra y arcilla, obra creativa con su entorno cultural. Por cierto, Madola dedicó unas páginas bién por romper los límites de estos lenguajes plásticos, pero Miró y Llorens polvo primero, la materia húmeda, de su trabajo3 a analizar los límites entre la cerámica y la escultura, justifi- Artigas fueron quienes los hicieron llegar al gran público. En las pinceladas sobre su material se manifiesta el dinamismo de la vida or- y la austera sintaxis de color cando, así, el interés que los artistas actuales tienen en la técnica de la ce- gánica. El poder creativo en su forma originaria corre mediante el engobe di- elemental bastará para ver rámica, con el deseo, podríamos decir, de sublimar la escultura trabajando 3 . De Vallauris a los Estados Unidos y Japón rectamente a través del pincel y por eso es descifrable e inteligible. En las las mutilaciones y la impotencia en la materia primigenia de la tierra, la arcilla. Otros muchos artistas de las vanguardias del siglo XX influyeron en Madola obras de Madola, el proceso de creación prevalece sobre el concepto cons- de cuerpos pletóricos de alegría y en sus compañeros catalanes; pensamos en las aportaciones que, desde cientemente elaborado. Lo que distingue a Madola, es su poder creativo nada que ahora exponen las deformidades. Para comprender la evolución de la obra artística de Madola podemos recurrir Italia hacían Lucio Fontana (1899- 1968) y el ceramista Tullio Mazzottti (1899- amanerado que utiliza el material como elemento de creación. a la metáfora de los círculos concéntricos que dibuja el agua de un estanque 1971). Pero, por encima de todo, serían decisivas las experiencias que Pablo En la memoria, plomo, alambre, surcos. cuando lanzamos una piedra. Como resultado de un simple toque de salida, Picasso llevó a cabo en Vallauris con el taller Madoura de George y Suzanne Casi físicamente uno percibe un impulso indefinido sin formular así como la artista desarrolla toda su potencialidad creativa que genera sin cesar unos Ramié. El mismo artista hizo una donación, en 1957, de siete piezas a los mu- una atracción hacia determinadas realidades. Parece siempre obvio el deseo Sólo el silencio limpio en refractario, círculos que se alimentan de la propia materia líquida - las circunstancias que seos del la ciudad de Barcelona que han sido claros puntos de referencia de expresarse. tonalidades de tierra, algún óxido, han forjado su personalidad - y continúan sin dificultad hasta llegar a los lí- para los ceramistas catalanes12. Los vasos picassianos de formas de culturas representa la anatomía blanda mites del mismo estanque. primitivas, las grandes platas decoradas con cabezas de faunos o las tinajas Hace muchos años me impresionó verdaderamente su compromiso en lugares de la vejez i de la enfermedad: de arcilla blanca con los potentes trazados del artista con azules rutilantes públicos. Por ejemplo la planificación costosa de las obras para la renovación los pies que pesan, el rictus de boca, Madola nos ha explicado su encuentro inicial con la cerámica, el que decidió han sido un reclamo persistente en las vitrinas del Museo de Cerámica de de la ciudad en el Catalan Square en Manchester o una obra de 4 metros de un ojo descentrado con ojeras, el destino de su vocación cuando tenía doce o trece años, la primera conmo- Barcelona. altitud realizada en Corea para la Bienal de 2005. Ella considera las grandes rodilla paralítica, de yeso, ción estética que actuó a manera de un Big Bang íntimo. Fue en el transcurso dimensiones siempre como un reto. En sus obras más pequeñas consigue cabeza rota rellena de piedras, de una visita al taller de esmaltes de la Escuela Massana, realizada una tarde Por otro lado, la cerámica realizada en los Estados Unidos representaba la crear esculturas conmovedoras llenas de una profunda intensidad. el rostro en dos que se desequilibra, de invierno con sus padres y otros amigos. Pasaron a través del aula de ce- modernidad y la innovación plástica mientras que Japón, era el refinamiento los pechos exánimes, el vacío rámica y la adolescente Ma Àngels se olvidó de todo y se quedó atrapada en- y la pureza de la técnica. Entre los primeros, ejercieron una fuerte influencia Madola es sin duda alguna una de las artistas catalanas más importantes de de los ausentes, un pecho en un libro, tre el trasiego del horno, todavía de leña, y de la tierra que iba tomando forma. sobre nuestros artistas, el americano de origen japonés, Isamu Noguchi (1904- la actualidad. Su obra sigue evolucionando. Tanto las arquitecturas antiguas las huellas sobre el barro, contorsiones, El grupo siguió adelante y los padres perdieron a la niña. ¡El jaleo que debió 1988), junto con Louise Nevelson (1900-1988), Robert Rauschenberg (1925- como el arte moderno y postmoderno asi como la observación detallada y aquella boca seca, sin los besos, formarse hasta que la encontraron! Lo que empezó en la Escuela Massana, 2008) y Roy Liechenstein (1923- 1997)13 que, además, ha dejado una de sus exacta del ser humano y sus problemas estarán sin duda en el punto de mira la mirada quemada en el nadir, lo prosiguió allí mismo, ya como alumna, en los primeros años sesenta; des- esculturas cerámicas más representativas en el Moll de la Fusta de Barcelona, de su obra. una presencia leve y femenina, pués se unió a un grupo de amigos de los Bellos Oficios en los setenta; más Cap de Barcelona. Asimismo, Madola destaca en su trabajo la incidencia que el brazo que implora, por compasión, tarde se fue desplazando hacia el exterior, a los Estados Unidos y Japón hasta ejercieron las experiencias desarrolladas en el Museo Everson de Syracuse RENATE WUNDERLE uña i dedo, presagios sin espera. que sedimenta de nuevo volviendo a los orígenes, a la soledad del taller. Pero con el proyecto New Works in Clay by Contemporary Paintings and Sculptors Munich, en octubre de 2008 no estamos todavía a orillas del estanque, la obra que brota de las manos de realizado entre 1952 y 1972 y que culminó con la creación del citado Museo Traducción Rudolf Strasser En la memoria, plomo, alambre, surcos. Madola nos reserva todavía muchas sorpresas... Everson, que posee una importante colección de cerámica.14

MAGÍ SUNYER Repasemos ahora este proceso, los círculos en los que podremos adivinar la El mito de Oriente es el otro gran polo de atracción para los ceramistas euro- trama cultural en la que se ha definido la obra de Madola. peos contemporáneos. Podríamos citar al británico formado en Japón Bernard Leach (1887-1979) o la austriaca Lucie Rie (1902-1995) y, más cerca de nosotros, 1. La Escuela Massana Maria Bofill (1937), sutil conocedora del trabajo de la porcelana. Madola conoce En los años sesenta, en la Escuela Massana4 se enseñaba todavía la cerámica directamente la cerámica oriental y, en concreto, la que se realiza en Japón. CUERPO REFRACTARIO intentando mantener la tradición de la dignidad de los oficios que se había Ha estado allí en varias ocasiones, alguna vez en compañía de su gran amiga Quizá el mito sepa el crimen, el miedo, implantado en Cataluña en las escuelas de los años de la Mancomunidad y Maria Bofill. También tiene obras expuestas allí en diversas colecciones y ha la miseria, el dolor y el sufrimiento, de la Primera República. Era la lección que arrancaba de los años del moder- expuesto, por ejemplo, con Matsuba, Sato, Yoshikawa / Amorós, Bofill, Madola quizás el coloso decapitado, MADOLA.DESCRIPCIÓNDEUNENTORNO nismo y que el taller de los Serra había traído, en los primeros años del siglo en el Striped House de Tokio, en el The Museum of Craft Itami y en el Museo la mueca amarga en Polifemo ciego El acercamiento a la obra de arte siempre es emotivo. Por mucho que que- XX, a cotas de extraordinaria calidad técnica y estética. Hablamos, sobre todo, de Cerámica de Barcelona en 1999-2000. Últimamente, ha realizado una larga troceado, la picazón de Alcides ramos defender que la historia -la crítica del arte- tiene la consideración de de Antoni Serra i Abella (1869-1932)5, seguido más tarde por Xavier Nogués estancia en Corea, participando en el Icheon World Ceramic Center. que se abrasa en la capa envenenada, ciencia, no se puede negar que el conocimiento empírico e intelectual del (1873-1940)6 y después por Antoni Cumella (1913-1985) - autor de preciosas la cabeza enorme, héroe, monstruo arte se hace siempre desde un choque pasional, lógico desenlace de la unión piezas de gres y profesor de la escuela del Trabajo donde estudiaba Madola- 4 . El contacto con los/las artistas catalanes capolado que no pide clemencia, entre el espectador y la obra. Y la relación final con el artista hace todavía y también por Angelina Alós (1917-1997), la última gran maestra de la moderna Nuestros círculos tienen un punto de inflexión importante cuando se cruzan se desespera con gritos terribles, más rico y productivo este diálogo. generación de ceramistas. Josep Llorens Artigas (1892-1980), formado en con todas las personas que se tienen al lado. Su familia, los amigos, los críticos revolcado en el llano entre despojos París entre los grandes artistas de la vanguardia europea que experimentaron de arte, las compañeras que trabajan también la cerámica y con las que ha de otro tiempo, otra sangre, de otra vida. Una vez hecha esta primera afirmación, debo continuar diciendo que la amis- con la cerámica como lenguaje plástico, fue su primer gran maestro en la Es- compartido, muchas veces, docencia y exposiciones, Maria Bofill y Rosa Amo- tad que, desde hace mucho tiempo, me une a Madola debe condicionar ne- cuela Massana. Su tarea como profesor tuvo lugar entre 1942 y 1969, fecha rós; con los maestros como Josep Llorens Artigas; otros artistas / ceramistas En la memoria, plomo, alambre, surcos. cesariamente la redacción de este texto. Madola es una artista polivalente, de su jubilación – aunque estuvo apartado entre 1956 y 19597. El taller de Ar- que ha admirado, Antoni Tàpies, Arcadi Blasco, Elena Colmeiro, Xavier Toubes; una escultora que hace cerámica y una ceramista que hace escultura y que tigas, según nos explica Francesc Miralles que ha consultado los fondos do- las conversaciones y complicidades con Ester Albardané (1947-2003); las pie- Quizás Nápoles y el volcán valdrían es capaz tanto de intervenir en un espacio público como de hacer piezas de cumentales de la Escuela8, fueron modelo y punto de referencia para Madola zas hechas conjuntamente con el joyero y orfebre Joaquim Capdevila, el pintor para explicar esta desolación, pequeño formato y con una producción que avanza bruscamente al mismo y sus compañeros de generación. Más allá de esta maestría, buscaban otras Antoni Casas o la ilustradora y grabadora Lluïsa Jover; la tarea realizada con para que el cuerpo antes joven comprenda ritmo que su propia vida. Las dos exposiciones en las que ha estado traba- perspectivas intelectuales que encontraron en revistas americanas, a través Alicia Suárez, su directora de tesis... que debe abandonar y conformarse, jando últimamente nos ayudan a entender este proceso. Por un lado, los de las cuales conocieron al gran ceramista americano Peter Voulkos (1924- que contra los años no hay defensa, Vasos sagrados que presenta en el Museo de Montserrat, inaugurada el 22 2002)9 y los artistas de Los Angeles Art Institute, que dieron un tono de mo- Y todo este proceso acaba en la soledad del taller, el taller de la casa de Pre- que las manos no saben atrapar, de noviembre de este año, muestra piezas íntimas, cargadas de valores sim- dernidad a lo que se consideraba todavía una artesanía.10 mià de Dalt, entre los hornos, libros, papeles y piezas en las que trabaja y que el ojo se empaña y llora sin pausa, bólicos y llenas de color. Por contra, la serie El cuerpo, que ha trabajado pa- cuya disposición Madola cambió hace pocos años. Dejó una planta baja abierta que la parálisis afloja el brío ralelamente y que ahora exhibe el Museo Nacional de Cerámica, es un con- 2. Joan Miró / Josep Llorens Artigas al jardín con grandes ventanas por las que entraba la luz y con todos los po- de la musculatura y la disipa. junto áspero, doloroso y lleno de dramatismo. La obra realizada conjuntamente por Joan Miró y Josep Llorenç Artigas ha sibles tonos y vibraciones, para ir al nivel de la calle, a un espacio también

84 85 luminoso, pero duro y seco que deja los muros con el gris del cemento. El Es durante estos años sesenta al comenzar sus primeros estudios en Barce- de la artesanía popular pero los dibujos imprimen un sello personal. Al año si- Santiago de Compostela, Barcelona, Kortermark, Westerwald, Praga, Lisboa, Tú- color de sus piezas y el rojo y verde de los grandes hornos son las únicas lona, cuando conoce a Daniel Giralt-Miracle, un historiador y crítico de arte, guiente, una enfermedad hepática y el nacimiento de su hijo le apartan tempo- nez, Viena, Gijón, Zaragoza, Logroño, Karlsruhe, Múnich y en el SOFA de Nueva notas de color. Espacioso, minimalista, duro son calificativos que se podían con quien siempre le unirá una sólida amistad, cuando construye los primeros ralmente del trabajo. A su regreso a la cerámica, estas circunstancias convul- York, y en diversos lugares de Taiwan, Canadá, Francia, Italia, Holanda, Inglaterra, dar al taller de Madola. De allí están saliendo piezas pequeñas, de una gran murales en cerámica y gana los primeros premios: la medalla de plata en la sionan su obra, y aflora con violencia la personalidad artística de Madola en la entre otros muchos. A menudo ha sido invitada a congresos, ha impartido cursos sensibilidad, y también estas piezas duras sobre EL CUERPO que presenta en Exposición Internacional de Arte Sacro de Barcelona, la medalla de plata en transgresora serie Maternitats, un trabajo sobre el cuerpo humano, que expone y dictado conferencias en el Escorial, Estambul, Caracas, Praga, Valencia, Atenas, esta exposición, a través de las cuales Madola entra en contacto con la vejez el Salón de Primavera en Maó, el premio Señal 68 de Barcelona, el acceso al en la sala Pintacsa de Barcelona. Es la época del inicio de amistades de larga Múnich, Cuenca y Torrelavega. Ha obtenido distinciones, como el título de Mestre y la muerte. Premio de Cerámica de la Ciudad de Barcelona. El escritor Salvador Espriu le proyección con otras artistas como Antoni Cumella i Esther Albardané; es tam- Artesà de la Generalitat de Catalunya, el premio de cerámica de Sotherby’s y presenta la primera exposición individual en el Ateneo de Barcelona, y la es- bién, a partir de las piezas sobre el cuerpo humano expuestas en la Galería Fundación Pilar y Joan Miró y la medalla del Foment de les Arts Decoratives; re- Mirando esta última serie de Madola, no puedo dejar de pensar en las circuns- critura, como acompañamiento a la obra en los catálogos o en las inscripciones Palau de Caramany de Gerona, cuando inicia un proceso de eliminación de es- cibió el encargo del Ayuntamiento de hacer una obra para los Premis Ciutat de tancias de su creación. Hay por todas partes el aliento de la artista, su presencia, de muchas de las piezas, siempre estará muy presente en la obra de Madola. maltes para conseguir una expresión más directa en que la tierra deje de estar Barcelona y ha intervenido en otras actividades artísticas, como la realización su humanidad. Estas piezas que evocan el cuerpo tienen el alma en algún lugar. Participa en exposiciones colectivas: en el Salón de Mayo de Barcelona en tapada y quede a la vista. En estos años expone en la sala de exposiciones de de una pintura mural en la cúpula de la residencia particular de Calixte Collet. 1965, en la Exposición Nacional de Cerámica de Madrid, en la exposición de Caja Sabadell en Granollers, en la galería Vidreres, de Barcelona, participa en la MIREIAFREIXA Arte Actual de la Galería Adrià de Barcelona, en el Premio de Dibujo Joan Miró exposición itinerante por Cataluña en homenaje al abad Escarré, en el homenaje Escultura en espacios públicos Catedrática del Departamento de Historia de Arte y en la de Cerámica Catalana Actual en el castillo de la Bisbal d’Empordà. a Llorens Artigas, en la exposición itinerante por Europa The Bowl, del World Se ha señalado que la participación en la Fira de l’Escultura al Carrer de Tàrrega Universitat de Barcelona Craft Council de la UNESCO y en las muestras 12 Ceramistas Españoles, en Ma- de 1984 con la obra Blancall inaugura una línea monumental en la trayectoria El aprendizaje permanente drid, Valencia y Barcelona -donde presenta la serie Bonys, también sobre la ana- de Madola, en consonancia con la etapa de su evolución más marcada por la Quizás los primeros años setenta concluyan esta primera etapa, pero Madola tomía humana-, Cerámica Actual Española, en Sevilla, y Artesanía de Vanguardia, arquitectura. Son grandes piezas instaladas en espacios públicos, encargos de 1 “Madola: l’art de la ceràmica”. Escrits de taller (2004-2006) MADOLA. no cesa nunca en un proceso de aprendizaje que forma parte de la actividad de Barcelona. En esta época continúa ganando premios: el Primer Premio de instituciones, que a veces forman parte de series iniciadas en dimensiones me- Vilafranca del Penedès: Aula de Cultura de Caixa Penedès, 2006. artística y que se despliega en diversas direcciones. No olvida de una forma- Cerámica de Vilafranca del Penedès y el Premio Nacional de Cerámica del Banco nores, como las tres esculturas denominadas Estela, de Sant Sadurní d’Anoia, 2 Dirigida por la Dra. Alícia Suárez y defendida en la Facultad de Bellas Artes de ción académica que llega hasta hoy mismo: en 1971 se gradúa como técnico Vitalicio de España. Desde 1974 es miembro del World Craft Council de la el polideportivo y el ayuntamiento de Premià de Dalt, y en otras ocasiones cons- la Universitat de Barcelona el 2 de marzo de 2008. ceramista por la escuela de Artes y Oficios de Barcelona, en 1985 se licencia UNESCO, en París, y, desde 1978 hasta 1982, de la junta directiva de la Asociación tituyen proyectos singulares, pensados para el lugar y adaptados a la función 3 Ibídem, pp. 104-109 en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona, en los años siguientes cursa de Actividades Artesanas del Foment de les Arts Decoratives. que han de ejercer. De estos últimos, el primero fue la fuente monumental Cas- 4 Francesc Miralles, “Homenatge de Escola Massana a Llorens Artigas” dentro el doctorado y en 2006 expone la tesis doctoral sobre “La influencia de Joan tella, en la plaza de la Font Castellana, de Barcelona, en 1992, de 77 x 30 metros, de Llorens Artigas a la Massana. Barcelona: Sala Moncada. Miró en la cerámica contemporánea española”, por la cual se le concede la La muerte de su padre, Joan Domingo Abelló, constante impulsor de la obra concebida como homenaje a Antoni Gaudí y Joan Miró. En 1995 es invitada por 5 Véase Serra. El arte de la cerámica. Catálogo de exposición al cuidado de Joan máxima calificación académica. de Madola, y el viaje a Grecia, en 1981, abren una nueva etapa, la de cons- el ayuntamiento de Manchester a proyectar y dirigir la obra de seis metros de M. Minguet i Batllori. Editado por el Ministerio de Cultura, Ajuntament de Cornellà trucciones arquitectónicas que crecen progresivamente de dimensiones y la diámetro Mediterrània, realizada en refractario por los alumnos de la Facultad de Llobregat, 2005. Este mismo espíritu la lleva a viajar, para conocer y aprender, a los lugares introducción de la porcelana. El traslado del estudio a Premià de Dalt le per- de Bellas Artes de la ciudad y colocada en el Catalan Square de Castelfield. En 6 Véase Mercè Vidal, “La cerámica en el noucentisme como uso social del arte”. más diversos donde enriquecerse como artista, donde contemplar de cerca mite trabajar estas piezas de gran formato. La relación con la arquitectura y 1998 acaba en hierro fundido y cerámica La mà com a eina, gran representación Traducción y modernidad. La cerámica en el modernismo. Barcelona: Edicions i aquellas piezas y aquellos procedimientos que conoce a través de los libros, la invitación a participar en la II Fira d’Escultura al Carrer, de Tàrrega, donde de una mano que recoge avellanas a partir de un proyecto de Martí Royo, ins- Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2006, p. 198. de los medios de comunicación y de las conversaciones. Desde el viaje a Flo- instaló la primera pieza en un espacio urbano, comienzan una línea de gran talado ante el ayuntamiento de Morell, en Tarragona, y Obelisc, situada en la 7 Francesc Miralles, Llorens Artigas. Catàleg d’obra. Barcelona: Fundació rencia y Venecia, donde visita la Bienal, y por los talleres artesanos de Yugos- proyección en su obra, la de piezas instaladas en espacios públicos. Es un Casa de Cultura de Premià de Dalt. Al año siguiente realiza una escultura de Llorens Artigas, Edicions Polígrafa S.A. 1992 lavia, en 1970, el recorrido del año siguiente por Austria, Alemania y Checos- momento de clara expansión de Madola, las exposiciones individuales y co- cuatro metros de altura en hierro fundido y piedra de Cervelló para el ayunta- 8 Ibídem. lovaquia, también en busca de la artesanía popular, el viaje a París en 1973, lectivas, los premios, las actividades de toda clase, se multiplican. Relacionarlas miento de Santa María de Cervelló. En 2005 pasa una temporada en Corea para 9 http://www.voulkos.com/suprplatejpg.html donde queda profundamente impresionada por el Museo Guimet de Culturas todas resultaría muy pesado. De estos años ochenta, destacamos la exposición la elaboración de la pieza Catalonia – Korea Memory, instalada en el Icheon 10 op. cit. P. 16 Orientales, el viaje de 1979 por el Marruecos de los alfareros, la visita a Grecia en el Museo de Cerámica de Barcelona, con Rosa Amorós, Maria Bofill y Magda Park de esta ciudad coreana. La última de estas grandes obras es Blau, situada 11 Trinidad Sánchez-Pacheco, El món ceràmic de Miró. Dentro de Miró en 1981, y el impacto arquitectónico que le ocasionó y que incorporó a la Martí-Coll, en la que presenta la instalación Esteles (1985), esculturas fune- en una rotonda de la carretera de Premià de Dalt. Madola ha sido invitada a ceramista. Barcelona: Electa, 1993, pp. 12 y ss. obra de aquellos años, el itinerario de 1982 por los lugares de la cerámica de rarias, de las cuales presenta otra serie de gran formato en Santillana de Mar, exponer las vicisitudes y las técnicas empleadas en estos trabajos en foros in- 12 Véase Picasso. Cerámica y tradición. Picasso. Madrid: Sociedad Estatal para Holanda y Bélgica, el emotivo viaje a Nueva York en 1985, el desplazamiento y exposiciones individuales y colectivas en Coblenza, Barcelona, Budapest, ternacionales, como el Congreso Internacional de Cerámica de Estambul, la Exposiciones Internacionales, 2005. Maria Antònia Casanovas (ed.), Picasso y la ce- a Glasgow para conocer la Escuela de Artes y Oficios Mackintosh, el primer Zúrich, Málaga, Vic, Las Palmas, Madrid, Bratislava, Perpiñán, Valencia, París Bienal Internacional Trois Rivières de Cerámica Contemporánea, de Quebec, rámica. Barcelona: Museo de Cerámica. Universitat de Barcelona, Departamento viaje a Japón, en 1991, el del año siguiente, a Turquía, el de 1995 al Méjico de y Seúl, entre otros lugares. Participa en la feria Arco y gana el premio de ce- en el Instituto Armando Reveró de Caracas, la Escuela de Artes y Oficios de Va- de Historia de l Arte, 2007. Los siglos XX y XXI en las colecciones del Museo de Ce- los mayas y los aztecas y la residencia temporal en Manchester. La relación rámica de Calvià, en Mallorca. Le son concedidas una Beca de Investigación lencia, Santa Cruz de Tenerife, Córdoba y Torrelavega. rámica de Barcelona. Barcelona: Museo de Cerámica, 2008, pp. 50-56. es mucho más extensa, pasa por Túnez, Noruega, Egipto, Corea o China en de Artes Plásticas de la Generalitat de Catalunya y una beca de adquisición 13 http://www.lichtensteinfoundation.org/ el verano de 2008, por mencionar sólo aquellos lugares que la impresionan de obras del Museo de Arte Contemporáneo de Madrid. MAGÍ SUNYER 14 http://www.everson.org/museum/index.htm humana o artísticamente y que en muchos casos dejan un surco profundo en su obra o le imprimen un giro determinante. La deriva arquitectónica se confirma en los años noventa y produce las series Museos y colecciones públicas con obra de Madola. Museu de la Ceràmica de Barcelona. Portes de la exposición Presente de la Cerámica Española –que expone en Fre- Museu del Vi. Vilafranca del Penedès. Pedagogía chen, Lisboa, Méjico, Edimburgo y París–, Finestres, Columnes, Suite Capdevila Museu d’Art Actual. Eivissa. Madola visita otros muchos lugares invitada a pronunciar conferencias, des- y la Columna Sant Jordi, en hierro, plata y porcelana, utilizando como material Museo Nacional de Cerámica. Valencia. arrollar cursos, exponer o elaborar obra in situ. Es la parte de su actividad re- de base un trozo de tubo de hierro de los empleados para la construcción de la Museo de Arte Contemporáneo. Managua. lacionada con una vocación pedagógica que no concibe que el trabajo de la cubierta del Palau Sant Jordi de Barcelona. En 1992 expone en el Museo de Ce- Museo Español de Arte Contemporáneo. Madrid. MADOLA,PERFILDEUNAARTISTA artista se limite a la obra acabada o expuesta. Su primer trabajo docente tuvo rámica de Barcelona Construccions de la Memòria, cerámicas inspiradas en la Musée Ariana. Ginebra. Fons d’Art de Premsa Catalana Avui. Barcelona. Si tuviéramos que caracterizar con cuatro pinceladas a la artista del siglo XX lugar en la Escuela Hogar de Barcelona durante la década 1969-79 y ha tenido arquitectura histórica precedidas por unos dibujos en tinta y estudios de color Fons d’Art de Xarxa Cultural. Barcelona. y de los años transcurridos durante el siglo XXI escogeríamos la libertad ex- continuidad en las clases sobre Arte del Siglo XX en el Centro Cultural de la y sobre las cuales hizo un tiraje de grabados en el estudio de Esther Albardané. Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya. presiva, la experimentación y el conocimiento de la Historia de la que ha dis- Mujer en Barcelona. Madola es miembro de entidades como el Fomento de Esta orientación refuerza la conexión con el urbanismo, la escultura integrada Banco Vitalicio de España. Barcelona. puesto y dispone. Los cincuenta años que partió de por medio el año 1900 Artes Decorativas de Barcelona, el World Crafts Council perteneciente a la en un espacio urbano, para la cual abriremos apartado propio. La dimensión sim- Ajuntament de Calvià. Mallorca. hicieron estallar las posibilidades expresivas hasta extremos que antes no UNESCO en París y la Academia Internacional de la Cerámica de Ginebra y ha bólica y críptica, muy presente en muchas de las colecciones, a menudo con la Banco Atlántico. Barcelona. habrían osado ni imaginar; en la segunda mitad del siglo, el acceso cada vez sido invitada a encuentros y cursos en diversos lugares del mundo: a Encuentros introducción de símbolos y caligrafías marcadas en las piezas, adquiere un sig- Keramion Museum. Frechen. más espectacular a la información, ha proporcionado al artista que ha querido de Ceramistas Españoles de la Universidad Complutense de Madrid (1991), “La nificado especial en tres exposiciones del año 1998, dos en Tarragona, la colectiva Hotel Claris. Barcelona. aprovecharla, una visión anteriormente impensable del arte que le ha prece- terre a Elles” de la Bienal Internacional Trois-Rivières, en Canadá (1992), al Ins- de reinterpretación de la arqueología de la ciudad antigua, Aigua i pols de Tàrraco, Museu Mimar. Sinan University. Istanbul. Aigües de Lleida. Lleida. dido y del arte mundial de la actualidad. tituto Armando Reveron de Caracas, Venezuela (1993), l’Atelier de Céramique y la individual, Aigües perdudes, y otra en la Pia Almoina del Museo Diocesano Fons d’Art per la SIDA. Hospital Germans Trias. Badalona. Artistique Mediterranée de Túnez (1997), a la Universidad Politécnica de Cata- de Barcelona, L’Arcà. Entre las últimas, hace falta destacar la muy reciente de Taipei Fine Arts Museum. Taiwan. Años de formación luña para el Curso de Posgrado de Arquitectura y Artesanía (2000-2007), a la Montserrat, Vasos sagrats, y la que acompaña a este catálogo, El cos, en la cual Musée de Châteauroux. Son coordenadas que determinan la posición ante el arte de Maria Àngels Do- Facultad de Bellas Artes de Barcelona para el Máster de Escultura- Cerámica vuelve a la temática corporal como resultado de una dura etapa de constatación City Arts Galeries. Manchester. mingo Laplana, nacida en Barcelona en 1944, que utiliza el acrónimo MADOLA (2005-2007), al Taller Huara-Huara de Santiago de Chile (2006) y a la Universidad de la degradación física de personas queridas afectadas por la senectud. Prefectural Museum. Saga. como nombre artístico. En sus primeros años de vida, ni la libertad ni la infor- Autónoma de Barcelona para los cursos de Extensión Universitaria (2007-2009). Colección Escuela de Arte. Avilés. mación estaban en su mejor momento en nuestro país, y la artista adolescente Paralelamente y en contraste con la monumentalidad de buena parte de las Clay and Glass Galery. Waterloo. Fundació Pilar i Joan Miró. Palma de Mallorca. de dieciséis años las fue a buscar en las clases de cerámica del maestro Josep Una evolución constante piezas precedentes, a partir de 1995, inicia una colección de piezas de pe- Fundación Mendoza. Caracas. Llorens Artigas, en la Escuela Massana y más tarde en las de Angelina Alós, en En este mismo catálogo, Mireia Freixa caracteriza la pulsión vitalista que impulsa queña medida titulada Urnes y desde 1997 incorpora el plomo en esta obra Colección Banco Mercantil. Caracas. la Escuela Industrial de Barcelona. En ambos centros aprendió las antiquísimas la obra de Madola cuando se refiere a ella como una producción que avanza brus- de dimensiones más reducidas. Al año siguiente emprende una nueva expe- School Fine Arts The Factory. Atenas. técnicas de la cerámica tradicional, consiguió un dominio de oficio que por camente al mismo ritmo de la propia vida. Los viajes, las lecturas, los amigos, forman riencia, el trabajo en vidrio esmaltado para la galería Bells Oficis, de Barcelona Caja de la Inmaculada. Zaragoza. desgracia no es frecuente en el artista actual y ahondó en los nuevos lenguajes parte de un todo interrelacionado con la creación, y las circunstancias y las inci- y en el 2002 hace unas pequeñas esculturas sobre la figura humana con fun- Art Contemporary Museum. Nakatomi. Japon. y las nuevas tendencias contemporáneas. En Madola, los conceptos de forma- dencias de la vida privada también determinan giros y orientaciones de su obra. diciones en plata y bronce producidas por el orfebre Joaquim Capdevila. Es Fondazione Museo Cargaleiro.Vietri sul Mare, Salerno. Italia. ción permanente y de búsqueda constante son constituyentes, presentes a to- en este periodo cuando intensifica la investigación con la utilización de foto- World Ceramic Exposition Foundation. Icheon. Korea. das horas, del mismo modo que el de relación entre las artes, un elemento 1970 es el año en que se casa con David Moliner y comienzan los primeros grafías digitalizadas en pinturas y dibujos sobre objetos cerámicos. Cajastur. Oviedo. Museen der Stadt Landshut Bayern. multidisciplinario que la define, además de como ceramista, como escultora, viajes, abre el segundo estudio en la calle Verdi, en el barrio de Gràcia, y queda Museum of Arts and Design. Nueva York. impresionada por la cerámica de Arcadi Blasco presente en la Bienal de Venecia. En estas dos últimas décadas, Madola ha desarrollado una gran actividad, con dibujante y pintora, ya desde el primer aprendizaje, cuando asistía a clases de Museu de Montserrat dibujo en el Fomento de las Artes Decorativas de la Cúpula Coliseum. En la exposición de la Galería Domingo’s en Lérida (1971), las piezas provienen reiteradas exposiciones en Japón y Corea, en ciudades como Méjico, Estambul,

86 87 LAFORÇADELACERÀMICA poden apreciar-se les empremtes dels dits. Aquest és un altre exemple del Gairebé físicament hom percep un impuls indefinit sense formular, així com La ceràmica de Madola sempre s'ha caracteritzat pels formats potents i les paral·lelisme estètic entre dues persones que viuen en les antípodes i creen una atracció cap a determinades realitats. Sembla sempre obvi el desig superfícies castigades. Una de les essències de l'argila, potser la més atractiva, obres d'art compartint certs aspectes de la seva personalitat artística. d'expressar-se. és que pot canviar d’aspecte depenent de qui la manipuli. Gràcies a la seva plasticitat i a la seva capacitat de mimetització, pot ser tosca o delicada, rús- El ceramista espanyol Xavier Toubes (1947) resident en els Estats Units, sempre Fa molts anys em va impressionar veritablement el seu lliurament en llocs tica o refinada, rugosa o suau. L'obra de Madola sempre destil·la força, la que interessat pel gran format, realitza així mateix, caps i cossos humans. Els pre- públics. Per exemple, la planificació costosa de les obres per a la renovació ella mateixa li transmet. senta a tall d'instal·lacions provocant la interrelació entre els seus éssers de de la ciutat al Catalan Square a Manchester o una obra de 4 metres d'altitud fang cuit. Tanmateix, els expressius i potents rostres de Toubes, de mirada realitzada a Corea per a la Biennale de 2005. Ella considera les grans Conversar amb ella és agradable i satisfactori perquè sap el que vol, és directa intensa i expectant no són producte del dolor sinó de la seva pròpia expe- dimensions sempre com un repte. A les seves obres més petites aconsegueix i bona comunicadora. Afirma que sempre utilitza un únic material, el gres xa- riència intercultural. Europa, el seu continent d'origen, i Amèrica, el seu con- crear escultures commovedores plenes d'una profunda intensitat. motat. En lloc d'esbossos, Madola fa maquetes de fang que seran el seu punt tinent d'acollida - representats per caps o torsos -, sempre poden veure's de partida. Necessita tenir la certesa que estructuralment, quan els seus pro- junts en les exposicions. A diferència dels caps de Madola, Toubes aporta or- Madola és sense cap dubte una de les artistes catalanes més importants de jectes passen al gran format, no hi haurà sorpreses. naments policroms i matèrics molt pròxims al camp de la pintura. l'actualitat. La seva obra continua evolucionant. Tant les arquitectures antigues com l'art modern i postmodern, així com l'observació detallada i exacta de L'artista afirma que elabora tires de deu a quinze centímetres d'amplada i Una vegada conclosa aquesta etapa creativa sobre el cos humà, Madola con- l'ésser humà i els seus problemes estaran sens dubte en el punt de mira de amb ells va construint formes que, a posteriori, va deformant, clivellant, tallant, tinua investigant amb tota la seva força per dur a terme un altre projecte la seva obra. abonyegant i esculpint - per dins i per fora - fins a aconseguir el final progra- basat en un tema més amable i lúdic: el paisatge. Aquesta avançada es farà mat. A mesura que va treballant a les obres, va introduint-hi lleugeres modi- realitat el pròxim any i, com tot el que fa Madola, tindrà l'èxit assegurat. RENATE WUNDERLE ficacions que mai no desvirtuen el model original. Per aconseguir les seves Munic, octubre de 2008 finalitats utilitza tot tipus d'eines, des de les habituals al món de la ceràmica MARÍA ANTONIA CASANOVAS fins a les més estranyes i alienes. Així mateix, per emfatitzar certs detalls, Conservadora del Museu de Ceràmica de Barcelona aplica motius pintats mitjançant òxids metàl·lics i colorants, i també peces Crítica d’Art de plom que aporten misteri a l'obra. Vist així tot sembla molt senzill, però insuflar la potència expressiva al fang només poden fer-ho certes persones que han treballat molt i que compten amb el seu propi llenguatge artístic. MADOLA AL MUSEU NACIONAL DE CERÀMICA. Donem la benvinguda de nou al Museu Nacional de Ceràmica a Madola. Ella Homenatge al cos humà és assídua visitant d’aquesta casa en molts dels esdeveniments que Fa més de tres dècades que Madola va realitzar una sèrie de peces relacio- organitzem, però en especial, com a participant activa en alguns d’ells. En nades amb el cos humà (1772-1775): panxes, pits, culs... aquesta ocasió ens complau que sigui la protagonista absoluta d’una exposició MADOLA - EMPATIA I ESPONTANEÏTAT monogràfica de la seva obra. Madola és coneguda fonamentalment per l’ús El 1972 l'artista estava embarassada i va haver de fer llit durant nou mesos. Podria ser part d'una cama, potser un genoll ferit, esgarrapat? Una escultura de la ceràmica en la qual inclou ineludibles accents pictòrics i una clara Després de la seva convalescència, va crear un conjunt d'obres rotundes, que convida a la reflexió. El material que utilitza l'artista en general s'ajusta expressió escultòrica, i en la qual no es limita a l’estricta formalitat de l’objecte, menys tosques que les actuals però, com aquestes, amb un gran contingut encertadament a aquests fins. La cama i la cuixa són només fragments d'una ja que inclou i ordena, amb tota intencionalitat, l’espai circumdant. La proposta simbòlic. A través d'aquelles escultures, poc o molt conceptuals, va trobar la cama sencera, no representats de forma naturalista. Tanmateix, l'observador que presentem en aquesta exposició segueix aquesta tònica, però a més es manera d'eradicar les seves obsessions d'aquell difícil període de la seva vida. sent òbviament que es tracta d'un missatge commovedor. completa en no venir limitada per cap material, format o temàtica, cosa que enriqueix la contemplació i el coneixement del treball de Madola. Entre aquella etapa de recreació de formes corporals i les que presenta ara Aquest missatge ens comunica alguna cosa sobre l'horror, les atrocitats, que hi va haver altres períodes en què no va tornar a ocupar-se’n. Al contrari, es els éssers humans es causen mútuament. És una clara referència a la guerra, Madola va beure en els seus orígens dels subtils suggeriments de suaus va sentir atreta per les construccions fetes per l'home, per les formes arqui- a la guerra a l'Iraq. Ací Madola expressa tota l'actualitat. Després d'haver formes i delicades cobertes de les ceràmiques modelades per la sàvia mà de tectòniques, com esteles funeràries, fonts, altars, urnes, vasos sagrats i llibres. sentit una notícia en la ràdio mentre treballava, Madola, indignada, ha deixat “Papitu” Llorens Artigas, però la seva obra salta més enllà de les convencions Cada sèrie temàtica es convertia en un grup d'obres - semblants i diferents una empremta a la cuixa.Amb un gest brutal inspirat pel seu disgust, ella ha del seu mestre i es projecta de manera diferent. Diria que recull al seu torn entre si - relacionades amb la memòria, amb el passat i amb els ritus funeraris. ratllat l’obra ja acabada, el material ja cuit al forn: IRAQ - gravat rabiosament accents de Joan Miró, un altre gran creador que va treballar mà a mà amb La mort sempre ha estat un assumpte d'interès. amb lletres majúscules sobre aquesta part lesionada del cos. Això ha estat Llorens en les seves ceràmiques, però l’expressiva obra del qual va traçar el seu missatge. Des de 2006, aquesta escultura plena d'energia forma part nous rumbs a través del color i de la forma. Sens dubte aquesta connexió es Una constant en tota la creació d'aquesta artista és l'aplicació de l'ornamen- de la col·lecció "Art amb missatge polític" del Museu d'Art i Disseny, a Nova pot entreveure en la profunda investigació de l’obra de Miró i l’entorn creatiu tació epigràfica. Madola és aficionada a l'escriptura i no solament escriu amb York, el MAD, el nou museu situat en el Columbus Circle. Aquesta obra forma espanyol que va motivar la tesi doctoral de l’artista. assiduïtat, sinó que l'aplica a les seves ceràmiques com ho feien els terrissers part d'un grup temàtic que Madola ha titulat "COS". La seva compassió i les califals. La gran majoria de les seves peces de petit, mitjà i gran format pre- seves experiències personals li han inspirat la integració conscientment del Quan veig l’obra de Madola percebo potència creadora, força -fins i tot física- senten texts, inintel·ligibles per al gran públic i únicament comprensibles per destí i la mort a la seva obra.Això es reflecteix també en el seu "Llibre" i en i evocacions arcanes de la remota prehistòria, o de coses que recorden l’antic a ella. Són retalls de relats personals, de cartes d'amor o de poemes que li la sèrie de les "Urnes". És una obra molt seriosa que ens convida a reflexionar món clàssic, en fi, de l’alló que és sòlid per la seva intemporalitat afermada agraden, que l'han impressionat. La necessitat d'implicar-los en l'argila mit- sobre l'essencial en la vida. Sens dubte, la mort és un tema que incita en la nit dels temps que esdevé experiència humana per segles i segles, jançant grafies realitzades amb òxids metàl·lics o esgrafiats i d’adaptar-los a insistentment a expressar-se. impressions que sens dubte li confereixen solvència. Algunes em suggereixen les superfícies planes o corbes dels objectes és imperiosa. altars sagrats de profunds temples amagats en galeries on s’oficien cultes La quantitat d'obres d'aquest gènere que Madola ha creat al llarg de decennis mistèrics, o ruïnes evocadores d’esplendors i riqueses que se’n van anar, però Com que tot el que li ocorre en la vida ho transmet al món a través de la ce- és excepcional; per a una dona és una manifestació d'energia sense que romanen com victoriosos records inesborrables, també fragments de ràmica, la sèrie de “El Cos” és un conjunt d’obres que al·ludeixen a una època precedent. Sempre m'ha fascinat aquest ímpetu amb què expressa el seu membres de ciclops que formen part del mite però que són vius en la nostra de sofriment. Entre 2003 i 2007 Madola va haver de viure moments amargs missatge mitjançant l'argila, però també la sensibilitat amb què tracta aquest memòria... En tot això es revela un devessall de capacitat i força expressiva i, com és habitual en ella, poc després va haver d'alliberar-se’n comunicant material. Són impressionants el poder i l'austeritat amb els quals respon als que evidencia sense taps la creativitat de Madola. el seu dolor a través de les escultures. desafiaments dels problemes humanitaris i del dolor, així com la lògica en diversificar els temes respectius. Per això el seu llenguatge no s’acontenta amb el merament formal, sinó que Feliçment aquesta etapa ha caducat; tanmateix el testimoni que n’ha quedat inclou el simbòlic i el conceptual, amb la complicitat de l’entorn, creant una és summament expressiu. Els ulls, caps, mans, peus, cames i braços de gres Persegueix la seva meta artística amb profunditat i intensitat. Interioritza les especial atmosfera en la presentació de la seva obra, la qual cosa sens dubte amb prou feines tenen color. Al contrari, fan ostentació del to clar de l'argila contradiccions doloroses i punxants, que es manifesten en els títols "Vida i provoca la lectura subjectiva de l’espectador assentada en un intens i dur xamotada, que presenta discretes taques d’òxid de cobalt i clorur fèrric. mort" i en la sèrie sobre "Les aigües perdudes". Tot això deixa una forta treball reflexiu previ de l’autora. En aquest sentit, l’obra transcendeix la seva impressió duradora i una sensació amarga en l'espectador. Jo personalment materialitat i amb això assoleix el seu estricte i rigorós valor actual i universal. La seva intenció va ser la d'emfatitzar l'expressió anodina i impersonal del admiro la sinceritat incondicional que provoca una presa de posició universal Per aixó ens és molt grat tenir l’ocasió d’estar acompanyats durant un temps dolor físic. A través d'aquestes escultures no s’hi pot reconèixer ningú; només i amb la qual crea una bellesa emocionant. per Madola en la seva essència i mostrar-la als nostres visitants. s’hi pot veure el sofriment. Alguns caps estan oberts per la meitat, d'altres presenten bonys prominents i, totes, tenen un aire trist, malaltís, terminal. Madola domina el seu material plàstic, aprofitant les possibilitats que ofereix Des d’aquí desitjo expressar el meu agraïment a l’autora i a tots els que han l'argila. Generoses pinzellades, accents gràfics com els de l'escriptura, un fet possible aquesta exposició amb el seu esforç, en totes i cada una de les Paral·lelismes estètics tipus d'"Ecriture", s'estenen sobre una riquesa d'estructures a la superfície. tasques que ha estat necessari realitzar. A tots, moltes gràcies. James Brown (1951) nord-americà de naixement i resident a Mèxic, és un ar- Rudesa i poesia. Amb les pinzellades sobre el seu material es manifesta el tista que també treballa sota l'impuls de les seves forces internes. Com Ma- dinamisme de la vida orgànica. El poder creatiu en la seva forma originària JAUME COLL CONESA dola, està interessat en les cultures ancestrals primitives i africanes i, com corre mitjançant l'engalba directament a través del pinzell i per això és Director del Museu ella, recrea els signes d’identitat d’aquelles societats. Així mateix, aquest ar- desxifrable i intel·ligible. A les obres de Madola, el procés de creació preval tista insereix peces metàl·liques en les seves ceràmiques objectuals o en els sobre el concepte conscientment elaborat. El que distingeix Madola és el seu caps humans realitzats a base de cops de puny i esgarrapades, en els quals poder creatiu gens amanerat que utilitza el material com a element de creació.

88 89 MADOLA, FROM THE XX TO THE XXI CENTURY The next stage in Madola’s artistic itinerary are the works created between of her sculptures. She has fortunately now recuperated from that time; how- Even though I have followed Madola’s artistic career closely since 1966, when 2001 and 2008 which she exhibited at the Montserrat Museum under the title ever, the evidence remaining is remarkably expressive. The stoneware eyes, she had her first exhibition at the Ateneu Barcelonés, I am still not able to Vasos sagrats. These pieces distil the two driving forces that, as previously heads, hands, feet, legs and arms hardly have any colour. On the contrary, classify her work strictly as being within the field of ceramics, sculpture, stated, have motivated the artist: the exploration of past remains and of new they boast the light tone of chamotte clay that displays discreet cobalt oxide design, architecture, or installation art with roots in the conceptual art. plastic applications. A symbiosis that has taken her lately to overflow the object and ferric chloride stains. to create premises, symbolic spaces, wells, containers, houses of the We could well categorize her as a ceramist, since she continues to work with soul…pieces which involve the objectivity and subjectivity of the observer. Her intention was to emphasize the numb, impersonal expression of physical ceramics, as a sculptress, because she works with spatial dimensions, and Thus, in reference to Madola’s career we are dealing with more than 40 years pain. The sculptures are not aimed to portray a particular person; the only as a designer, seeing that rational or organic modelling is a basic component of creativity.A vision inevitably linked to her own biographical, technical, artistic, presence in them is grief. Some heads are open in the centre, others present of her work. And she evidently possesses a vocation for architecture, as her social and ideological evolution. prominent bumps and all of them have a sad, sick, terminal feeling. objects are constructions conceived as buildings. None of these artistic man- ifestations are, in fact, strange to her. However, analyzing her evolution she DANIEL GIRALT-MIRACLE Aesthetical parallelisms has moved away in time from conventional techniques and moved beyond James Brown (1951) North American by birth and resident in Mexico is an the restrictions inherent in them to enter a field in which a number of ceramic, artist that also works under the impulses of his own internal force. Like sculptural, design and architectural qualities convey to allow greater expres- Madola, he is interested in primitive and African ancestral cultures and just sion through multidisciplinary applications. Consequently, it is perhaps worth- as her, recreates the identity signs of those societies. He inserts metallic while examining Madola’s career and consider how she arrived to this point: pieces in his object ceramics or in the human heads he moulds by means of from popular ceramics to the most experimental contemporary creations of punches and scratches, leaving the mark of his fingers to show. This is another conceptual art, deconstruction and postmodernism. example of the aesthetical parallelism between two people that live in oppo- CERAMICS’FORCE site sides on the earth globe and create works of art sharing certain aspects She began her artistic education at Massana School and the schools of Work Madola’s ceramics have always been characterized by powerful formats and of their artistic personality. and Arts and Crafts of Barcelona. These were considered high quality educa- rough surfaces. One of the essences of clay, perhaps its most attractive fea- tion centres, since in the sixties Catalonia had professional ceramists trained ture, is that its shape can alter at the manipulator’s will. Owing to its plasticity The Spanish ceramist Xavier Toubes (1947) resident in the United States, al- in the most genuine pottery practices. Teachers who knew everything about and its moulding capacity, it can appear rough or delicate, rustic or refined, ways interested in large format art also composes human heads and bodies. the different types of earth, how to model them, the different type of firings rugged or smooth. Madola’s work always manages to distil the force that em- Presented as installation art, he provokes the interrelation between his fired MADOLA AT THE NATIONAL MUSEUM OF CERAMICS. and the wide range of glass and chromeplated coating of enamels, a technique anates from her. clay beings. However, the expressive and powerful faces Toubes creates, with We welcome Madola again to the National Museum of Ceramics. She is one employed since the Middle Ages, which in Spain had been recovered by mod- an intense, expectant look are not the product of pain but of his own inter- of our assiduous visitors present at many of the events we organize, but in ernism and noucentisme cultural movements. Madola applied this knowledge It is pleasant and satisfying to talk with her because she knows what she cultural experience. Europe, the continent of his origins and America, his host particular, as an active participant in a number of them. On this occasion we in her first works, which, as previously stated, were exhibited in 1966 at the wants, is direct and a good communicator. She claims that she always employs country – represented by heads or torsos – can always be seen together in are happy to have her as our leading sole artist in a monographic exhibition Ateneu Barcelonés. Pieces that were to all appearances, glasses, jugs, volutes, the same material: stoneware chamotte (clay mixture). Instead of rough his exhibitions. As opposed to Madola’s heads, Toubes adds polychromatic of her work. Madola is primarily known as a ceramist whose work incorporates plates or shapes derived from historical ceramic typologies, but which did sketches, Madola makes clay models which she uses as references. She needs and materico thickness that stay close to painting domains. manifest pictorial inflections and a clear sculptural expression. She is not lim- not fail to disclose a spirit to renew and transgress as a result of years of un- to make sure that the structure is well defined in order that once the project ited to the strict formality of the object but includes and orders, in all intention, relenting search and effort. Such were the words bestowed on her by the is constructed in large format, there will be no surprises. Once Madola concluded this creative phase on the human body, she continued the surrounding space. The proposal for this exhibition follows this trend, but Catalan poet Salvador Espriu. her characteristically intense research to complete another project based on is not limited to any material, format or theme, thus enhancing the contem- She makes rolls ten or fifteen centimetres in width and uses them to build a more pleasurable and amusing theme: landscapes. This project will be ready plation and knowledge of Madola’s work. Evidently, Madola greatly benefitted from all the possible conventional shapes shapes that she then goes on to deform, crack, cut, dent and sculpt – inside by next year and, as with everything Madola does, its success is guaranteed. associated to modelled vases and the potter’s wheel: spherical, cylindrical, and out – until she obtains the programmed outcome. As she works on the Madola drank in her origins from the subtle suggestions of smooth shapes closed, open...they all constituted a means to experiment, to go beyond the project she introduces slight modifications that never distort the original MARÍA ANTONIA CASANOVAS and delicate covers of the ceramic modeling from the wise “Papitu” Llorens traditional ceramic proceedings of the vasiform vase in search of new grounds model. To achieve the intended shape she utilizes all kind of utensils, from Curator of the Ceramic Museum of Barcelona Artigas, but her work goes beyond the conventions of her master craftsman for more constructive rather than formal shapes. Llorens Artigas and Antoni the customary ceramic tools to the strangest and most unrelated to ceramic Art Critic and is projected from a different angle. It picks on elements from Joan Miró, Cumella had no doubt been the precursors, but it was Madola who set a def- apparatuses. To emphasize certain details, she applies painted motifs using another great artist who worked with Llorens on his ceramics, but whose ex- inite change in direction applying ceramics to the understandings of contem- metallic oxides and colourings as well as lead pieces that lend a mysterious pressive art traced new paths using colour and shape. Indeed, such a con- porary art, beyond concepts of ornamentation and functionalism. tone to the set. It might seem easy at first but to imbue such expressive force nexion is perceived in her profound investigation of Miró’s work and the cre- to clay can only be done by certain people who have worked extensively and ative environment in Spain that motivated her doctoral thesis. On the one hand, she opened a route to the past in search of the most prim- who have their own artistic language of expression. itive roots in the autochthonous, Asiatic and Mesoamerican ceramic culture, When I look at Madola’s work I perceive creative power, force – even physical and, on the other hand, she investigated the new artistic, postabstract ex- Homage to the human body – and hidden evocations of prehistoric times, or of something that reminds pressions, such as pop art, minimalist shapes, certain povera straits, the object Three decades ago Madola completed a series of pieces related to the human MADOLA – EMPATHY AND SPONTANEITY me of the ancient classical world; its strength is reflected in its timeless ex- of art, the conceptual essence and above all, postmodern liberty. Madola was body (1972-1975): bellies, breasts, buttocks… In 1972 the artist was pregnant Could it be part of a leg, perhaps an injured knee or is it scratched? A sculpture istence that ensues in the human experience for centuries to come - impres- aware of all these movements but was never a follower of them. She created and had to stay in bed for nine months. After her convalescence, she created to contemplate and meditate. The material employed by the artist in general sions that undoubtedly confer depth to her work. Some of the pieces allude her own objects influenced by her individual, personal and technical circum- a collection of potent pieces, less rough than the current collection but with adequately suits this objective. The leg and thigh are just fragments of a whole to sacred altars of deep temples hidden in galleries where mysterious cults stances. Consequently, her works developed into “memory constructions “: the same emphasis on symbolic content. Through those somewhat concep- leg; they are not represented in a naturalist way. The observer, however, is are officiated, or ruins that evoke forgone splendours and riches that remain pieces directly related to her personal, family and social experiences that em- tual sculptures, she found the way to eradicate her obsessions instigated by still capable of appreciating the heart-rending message it portrays. victorious as indelible memories; and fragments of Cyclops’ limbs that create anated from the arts and crafts tradition to become full works of art. Such a that difficult period in her life. part of the myth but are also alive in our memory… All this work reveals the process was undoubtedly influenced by her studies at the Faculty of Fine Arts remarkable ability and expressive force of Madola’s creativity. of the University of Barcelona, from where she graduated in 1985. There were periods of course, between that corporal shape phase and the This message conveys to us something about the horror, the atrocities humans one exhibited here, when she did not contend with this subject. Instead, she cause to each other. It is a clear reference to war, to the war in Iraq. Madola For this reason, her language is not satisfied with the merely formal aspect, The steles created with refractory in the eighties opened another line of re- was attracted to manmade constructions, architectonic shapes such as funeral is expressing the issues of our current time. While at work, Madola heard a it also covers symbolic and conceptual notions tied to her surroundings. This search that would bring her closer to architecture. These were architrave steles, fountains, altars, urns, sacred cups and books. Each theme series turned piece of news on the radio and felt such outrage she decided to leave a mark creates a special atmosphere in the presentation of her work that provokes structures, semicircular arches, obelisks, columns, pediments, friezes, and into a group of art pieces that were alike and different to each other but were on the thigh. Inspired by her anger, with a brutal gesture, she scratched the the subjective reading of the observer based on the authoress’ previous in- pyramids, parallelepiped with doors and windows, dimensions of great self- all associated to the memory, the past and funeral rites. Death has always following words on her completed piece already fired in the kiln: IRAK – furi- tense and arduous reflexive work. In this sense, her art transcends material expression that went beyond figurative conceptions towards a more symbolic been a subject of her interest. ously engraved in capital letters over this injured part of the body. This was boundaries and reaches its strict and rigorous present and universal value, notion, explicitly portrayed in their titles or in their own morphology. And, if her message. for which we are glad to have the opportunity of having Madola with us for her works in the nineties were influenced by architectural perceptions, the A constant feature in all of this artist’s creations has been the application of Since 2006, this sculpture, so full of energy, is part of the collection “Art with some time and present her to our visitors. decade most directly related to XX century constructions (during these years the epigraphic ornamentation. Madola is an amateur writer and not only does a political message” at the Museum of Arts & Design of New York (MAD), the she creates buildings, small temples, altars, towers, pillars, rims…using distinct she write regularly, she also applies it to her ceramics just as potters under new museum located at Columbus Circle. I wish to express my gratitude to the authoress and to everyone who has chromatics and with signal and calligraphy tattoos), with the turn of the cen- Muslim caliphates did. Most of her small, medium and large format pieces This piece of work is part of a group of themes Madola has labelled “COS” made this exhibition possible with their effort in each and every one of the tury she recovered the human shape and corporal references. Hands, legs, contain texts which are unintelligible to the general public and can only be (BODY). Her compassion and her personal experiences have inspired her to tasks that have had to be completed for this purpose. I kindly thank you all. feet and torsos become at this time the major figures of the ceramic blocks, understood by her. There are remnants of personal stories, of love letters or consciously integrate fate and death in her work. This is also reflected in her gradually loosing colour in favour of granting full expression to the natural poems she likes and have impressed her. It is vital for her to apply them on series “Llibre” (“Book”) and “Urnes” (“Urns”). It is a very serious composition JAUME COLL CONESA earth. It is through this work that we discover a return to her starting point, clay through writings made of metallic oxides or scratches and adapt them that invites us to reflect about what is important in life. Death is no doubt a Museum Director. to those maternities of the sixties, but treated with such frankness and lack to flat or curved surfaces. subject that insistently impels the artist to express herself. of inhibitions only attainable when the artist has full command over her work and ideas. The masses continued to be shaken, matter was still used violently Since everything that happens in her life she transmits to the world through The amount of compositions on this genre created by Madola throughout the and everything had a geological strength that avoided refinement and con- ceramics, the series “El Cos” (The Body) is a collection of pieces that belongs last decades is exceptional. For a woman it is an unprecedented demonstra- centrated the forcefulness of shapes, revealing at every turn its Mediterranean to a period of suffering. Between 2003 and 2007 Madola went through a tion of energy. I have always been fascinated by the vigour with which she essences. painful period and as usual her outlet to communicate her pain was by way expresses her message on clay, but also by her sensitivity treating the material.

90 91 It is astounding the power and austerity with which she responds to the chal- International Exhibition of Barcelona, silver medal in the Salón de Primavera her art work and cause Madola’s artistic personality to come violently to the SOFA New York, as well as in many other places such as Taiwan, Canada, lenges posed by grief and humanitarian problems, adapting her themes ac- in Maó, Señal 68 prize in Barcelona, access to the Ceramic Prize of the City surface in the transgressive series Maternitats, a work about the human body France, Italy, Holland, England, among many others. She has often been invited cordingly. of Barcelona. The writer, Salvador Espriu, presents her first individual exhibition exhibited at the Pintacsa hall in Barcelona. It is at this stage that she initiates to congresses and has given courses and conferences in Escorial, Istanbul, at the Ateneu Barcelonés. Words will be an important element in Madola’s her long lasting friendships with other artists such as Antoni Cumella and Es- Caracas, Prage, Valencia, Athens, Munich, Cuenca and Torrelavega. She has She pursues her artistic objective intensely and in depth. It is important to works as descriptions in catalogues or inscriptions in many of her pieces. She ther Albardané; it is also, beginning with the art pieces on the human body received a number of awards, such as the title of Master Craftsman by the her to interiorize the painful, poignant contradictions that are patent in her partakes in collective exhibitions: In the Salón de Mayo of Barcelona in 1965, exhibited at Palau de Caramany Gallery in Gerona, when she begins to remove Generalitat de Catalunya, the ceramic award bestowed by Sotherby’s and the titles “Vida y muerte” (“Life and death”) and in the series about “Las aguas in the National Ceramic Exhibition in Madrid, in the Current Art exhibition of glazing and exposing the earth underneath. During this time she exhibits her Pilar and Joan Miró Foundation and the medal awarded by the Foster of Arts perdidas” (“Lost waters”). It all leaves a strong, lasting impression and a bitter the Adriá Gallery in Barcelona, in the Premio de Dibujo Joan Miró and the Cur- work in Caja Sabadell exhibition hall in Granollers, in Vidreres Gallery in and Design (FAD); she was commissioned by the Town Hall of Barcelona to feeling on the observer. I personally admire the unconditional sincerity taking rent Catalan Ceramic exhibition at the Bisbal castle in the Empordá. Barcelona, she partakes in the travelling exhibition through Catalonia in honour create a work for the Premis Ciutat de Barcelona awards and has partaken a universal stand entails; it creates a rousing beauty. of abbot Escarré, as well as in the homage to Llorens Artigas; she also par- in other artistic activities, such as the making of a mural painting on the dome Permanent learning ticipates in The Bowl travelling exhibition through Europe, which is part of of the prívate residence of Calixte Collet. Madola has complete control over her plastic material and takes full advantage Perhaps the beginning of the sixties concludes this first educational stage. UNESCO’s World Craft Council, and in the exhibition of 12 Spanish Ceramists of the characteristics of clay. Generous strokes, graphic marks such as writing, However, Madola never ceases in her search for greater learning; it is part of in Madrid, Valencia and Barcelona - where she also presents her series Bonys Sculptures in public spaces a type of “Ecriture“ that extends over a richly structured surface. Harshness her artistic activity and spreads in a number of directions. Her academic ed- again on the subject of human anatomy – Current Spanish Ceramics in Seville, As previously stated, her participation in the Street Sculpture Fair in Tarrega and poetry. ucation never ceases and continues even today. In 1971 she graduates as and Avant-garde Craftsmanship of Barcelona. And she continues to receive in 1984 with her work Blancall, is the starting point in an epic line of work in technical ceramist at the Arts and Crafts School of Barcelona, in 1985 she ob- a number of prizes: First Ceramic Prize awarded by Vilafranca del Penedès her career, connected to the period in which she was most influenced by ar- The brushstrokes over her material disclose the dynamism of organic life. The tains a degree in Fine Arts by the University of Barcelona, in the following and the National Ceramic Prize awarded by Banco Vitalicio de España. Since chitecture. These are large art works set up in public spaces, commissioned creative power in its original form comes from applying engobe directly from years she undergoes a PhD and in 2006 she defends her thesis on the subject 1974 she is a member of UNESCO’s World Craft Council in Paris, and, from by institutions that sometimes are part of a series which she began in smaller the paint brush making it legible. In Madola’s work, the process of creation of “the influence of Joan Miró in contemporary Spanish ceramics”, for which 1978 to 1982 she was part of the executive board of the Crafts Activities As- dimensions, such as the three sculptures named Estela in Sant Sadurní d’Anoia prevails over the consciously elaborated concept. What distinguishes Madola she receives the highest mark. sociation of the Foster in Art and Design. or the sports centre and town hall of Premià de Dalt. In other cases, they con- from other artists is her unaffected power of creativity with which she uses stitute single projects designed specifically for the place and adapted to fulfil material as an element of creation. With equal determination she embarks on a series of travels to see and learn The death of her father, Joan Domingo Abelló, who was a faithful advocator a given function. The first example of this was the monumental fountain You can almost physically perceive an undefined impulse devoid of expression for herself. This takes her to a number of places that enrich her as an artist of her work, and the trip to Greece, in 1981, open up a new artistic period Castella on the plaza de la Font Castellana, in Barcelona in 1992. It measures and an attraction towards certain realities. The desire to express seems at and offers her the opportunity to examine art works and methods previously based on architectural constructions that progressively grow in size and the 77 x 30 metres and was conceived as a tribute to Antoni Gaudí and Joan Miró. all times present. learnt from books, seen in the media or dealt with in conversation. In 1970 introduction of porcelain. She moved to a studio in Premia de Dalt to be able In 1995 she was invited by the Town Hall of Manchester to design and direct she goes to Florence and Venice, where she visits the biennial exhibition and to work with pieces of such large format. Her proximity to architecture and the six metre in diameter piece Mediterrània, made in refractory by the stu- I was genuinely impressed many years ago by her dedication in public places. to Yugoslavia to see the craftsman workshops; the following year she travels the invitation to participate in the II Street Sculpture Fair in Tàrrega, where dents of the Faculty of Fine Arts of the city and placed on Catalan Square in For instance, the expensive planning of the works for the renovation of the city to Austria, Germany and Czechoslovakia also in search of traditional craftwork; she set up her first piece in a public space, mark the beginning of an important Castelfield. In 1998 she finishes La mà com a instrument using steel casting on Catalan Square in Manchester, or a 4 metre high composition set up in Korea in 1973 she chooses Paris and goes to the Guimet Museum of Oriental Culture line of work: the application of ceramics within the urban landscape. This is and ceramic, a remarkable representation of a hand that is picking hazelnuts, for the 2005 Biennale. Large dimensions are always a challenge for her. In her which makes a strong impression on her, and in 1979 she turns to Morocco a time of evident expansion for Madola, with increasingly more individual and a design based on a project by Marti Royo, and set up in front of the town smaller pieces she manages to create intensely deep, touching sculptures. to learn about its potters. In 1981 she visits Greece and is deeply influenced collective exhibitions, prizes and involvement in all types of activities. The list hall of Morell in Tarragona; and Obelisc, situated in the Culture Centre of Pre- by the architecture, which she portrays in her works at the time. Her itinerary is too long to mention them all. From the 1980s it is worth highlighting the mià de Dalt. The following year she designs a sculpture four metres high using Madola is undoubtedly one of the most important contemporary Catalan in 1982 takes her to visit ceramic locations in Holland and Belgium. Also worth collective exhibition at the Museum of Ceramics of Barcelona with Rosa steel casting and Cervello stone for the town hall of Santa Maria de Cervelló. artists. Her work is still developing. Antique architecture, modern and post- mentioning are her emotive trip to New York in 1985, her stop over at Glasgow Amorós, Maria Bofill and Magda Martí-Coll, where she displays her funerary In 2005 she spends some time in Korea for the development of the piece Cat- modern art as well as detailed and exact observation of human beings and to visit Mackintosh´s Glasgow School of Art, her first visit to Japan in 1991, sculptures Esteles (1985), for the first time. She will exhibit them again in a alonia – Korea Memory, set up in the Icheon Park. The last of these large pieces their problems will definitely be the focus of attention of her work. the following year´s journey to Turkey, her tour of the Mayan and Aztec part larger format in Santillana de Mar, and in solo and collective exhibitions in is Blau, located in a roundabout on a road in Premià de Dalt. Madola has been of Mexico in 1995 and her temporary residence in Manchester. The connection Coblenza, Barcelona, Budapest, Zurich, Málaga, Vic, Las Palmas, Madrid, invited to reveal the difficulties and the techniques she employs for these RENATE WUNDERLE goes much further and includes Tunisia, Norway, Egypt, Korea or China in the Bratislava, Perpignan, Valencia, Paris and Seoul, among other places. She par- pieces in international forums, such as the International Ceramic Congress Munich, October 2008 summer of 2008, to mention only those places that left a human or artistic ticipates in the Arco Fair and is awarded the Ceramic prize of Calviá, in Mal- of Istanbul, the International Biennial Trois Rivières of Contemporary Ceramics impression on her and which in many cases have imprinted a profound mark lorca. She is offered a grant for the Investigation of Plastic Arts awarded by in Quebec, the Institute Armando Reveró of Caracas, the Arts and Crafts School or signified a determinant turn in her work. the Generalitat de Catalunya (Regional Government) and a grant for the ac- of Valencia, Santa Cruz de Tenerife, Córdoba and Torrelavega. quisition of art works awarded by the Museum of Contemporary Art of Madrid. Pedagogy MAGÍ SUNYER Madola visits many other places to deliver conferences, develop courses, exhibit In the 1990s Madola takes a definite active interest in architecture producing or create a work on site. This is part of her work related to her pedagogical vo- the series Portes from the exhibition Present Spanish Ceramics – a travelling Museums and public collections exhibiting Madola’s works. cation because Madola does not conceive that the work of an artist is limited exhibition to Frechen, Lisbon, Mexico, Edinburgh and Paris – presenting Finestres, Ceramic Museum of Barcelona. Barcelona. MADOLA,PROFILEOFANARTIST to the finished or exhibited piece of art. She first taught at the Escuela Hogar Columnes, Suite Capdevila and Columna de Sant Jordi, in steel, silver and porce- Wine Museum. Vilafranca del Penedès. Barcelona. Current Art Museum. Eivissa. If we were to describe this XX and up to now XXI century artist in four strokes of Barcelona during the decade between 1969 to 1979 and as continued teach- lain, using as base material a piece of steel tube equal to those employed in the National Museum of Ceramics. Valencia. it would be based on her freedom of expression, her capacity to experiment ing Art in the XX century at the Women’s Cultural Centre in Barcelona. Madola construction of the roof of the Palau Sant Jordi in Barcelona. In 1992 she exhibits Contemporary Art Museum. Managua. and the knowledge on History she has always possessed. The fifty years that is a member of entities such as Foster in Arts and Design of Barcelona, the UN- Construccions de la Memòria at the Ceramic Museum of Barcelona, ceramics Spanish Museum of Contemporary Art. Madrid. the year 1900 cut in half drew in the peak at which the means of expression ESCO’s World Crafts Council in Paris and the International Academy of Ceramics inspired in historical architecture preceded by a number of ink drawings and Musée Ariana. Geneva. had developed to a point that was formerly well beyond the imagination. In of Geneva and has been invited to symposiums and courses in a number of colour sketches over which she created engravings in the studio of Esther Al- Catalan press Avui Art Foundation. Barcelona. the second part of the century, the spectacular availability of information had places around the globe: to Meetings of Spanish Ceramists of the Universidad bardané. This orientation reinforces the connexion of sculpture within the urban Cultural Net Art Foundation. Barcelona. provided the artist who wanted to benefit from it, with a vision that was for- Complutense of Madrid (1991), “La terre a Elles” from the International Ceramics landscape. However, this will be dealt with in a separate subsection. The symbolic Art Foundation of the Generalitat de Catalunya. merly unthinkable in preceding art and world art today. Biennial, Trois-Rivières in Canada (1992), to the Armando Reveron Institute of and cryptic dimension, very present in many of the collections, often involving Banco Vitalicio de España. Barcelona. Calvià Town Hall. Mallorca. Caracas, Venezuela (1993), to l’Atelier de Ceramique Artistique Mediterrané in marked symbols and calligraphies in the pieces, acquire special significance in Banco Atlántico. Barcelona. Formal education Tunisia (1997), to the Politecnic University of Catalonia for the Postgraduate three of the 1998 exhibitions: two in Tarragona, the collective exhibition Aigua Keramion Museum. Frechen. Her education and training have acted as defining factors in the position taken course in Architecture and Craftsmanship (2000-2007), to the Faculty of Fine i pols de Tàrraco on the reinterpretation of the archaeology of the old city, the Hotel Claris. Barcelona. by Maria Àngels Domingo Laplana in art. Born in Barcelona in 1944, she uses Arts of Barcelona for the Master course in Sculpture-Ceramics (2005-2007), to individual exhibition, Aigües perdudes, and L’Arcà in Pia Almonia belonging to Mimar Museum. Sinan University. Istanbul. the acronym MADOLA as her stage name. As she grew up, freedom and in- the Huara-Huara Workshop in Santiago, Chile (2006) and to the Universidad the Diocesa Museum of Barcelona. Among the latest exhibitions it is worth high- Aigües de Lleida. Lleida. formation were not at their best in our country and the sixteen year old artist Autónoma of Barcelona for the Extension University courses (2007-2009). lighting the very recent Vasos sagrats in Montserrat, and this catalogue’s exhi- AIDS Art Foundation. Hospital Germans Trias. Badalona. went in search of them to the ceramic lessons of Josep Llorens y Artigas, at bition, El cos: a return to the corporal theme as a result of a difficult period ob- Taipei Fine Arts Museum. Taiwan. Musée de Châteauroux. Massana School and later attended classes with Angelina Alós, at the Industrial In constant evolution serving the physical degradation of loved ones becoming senile. City Arts Galleries. Manchester. In this same catalogue, Mireia Freixa lays emphasis on the vitalistic pulsion School of Barcelona. In both centres she learnt the ancient traditional ceramic Prefectural Museum. Saga. techniques and became exceptionally skilled in her profession – , a rare quality, that impels Madola’s work when she refers to how she can produce her pieces Similarly, in contrast to the large dimensions of a high number of the preceding School of Art Collection. Avilés. unfortunately, in today’s artists- developing new languages and contemporary at the same brisk speed as her own rhythm of life. Trips, readings and friends pieces, from the start of 1995, Madola begins a collection of small pieces under Clay and Glass Gallery. Waterloo. tendencies. This permanent training and constant search are constituent com- form part of all that is interrelated to the process of creating. The circum- the title Urnes to which she begins incorporating lead in 1997. The following year Pilar and Joan Miró Foundation. Palma de Mallorca. ponents in Madola. They have been present and unswerving in her approach stances and incidences in the private sphere determine the turns and orien- she begins working with new material using enamelled glass for the Bells Oficis Mendoza Foundation. Caracas. to different artistic expressions. This multidisciplinary element defined her tations of the work of art. gallery in Barcelona. In 2002, she creates a few small sculptures on the subject Banco Mercantil Collection. Caracas. School Fine Arts The Factory. Athens. not just as a ceramist, but as a sculptress, designer and painter from an early of the human figure with silver and bronze castings produced by the goldsmith Caja de la Inmaculada. Zaragoza. stage, when she attended drawing lessons at the Fomento de las Artes Dec- In 1970 she marries David Moliner and begins her travels. She opens her sec- Joaquim Capdevila. During this period she intensifies her investigation in the use Contemporary Art Museum, Nakatomi. Japan orativas (Foster in Arts and Design) at the Cupula Coliseum. ond studio on Verdi street, in the district of Gracia (Barcelona) and is greatly of digital photography in paintings, drawings and over ceramic objects. Fondazione Museo Cargaleiro,Vietri sul Mare, Salerno Italy. impressed by the ceramics of Arcadi Blasco present at the Venice Biennial. World Ceramic Exposition Foundation. Icheon. Korea. It is during this time, in the 1960s, when she begins studying in Barcelona, The pieces she exhibited in Domingo’s Gallery in Lleida (Spain, 1971), were of In the last two decades, Madola has been involved in a great number of ac- Cajastur. Oviedo. that she meets Daniel Giralt-Miracle, a historian and art critic with whom she traditional craftsmanship but the paintings transmitted her personal mark. tivities, with frequent exhibitions in Japan and Korea, in cities like Mexico, Is- Museen der Stadt Landshut (Bayern), Sammlung R. Strasser would develop a deep friendship when she first began to build her ceramic The following year, a hepatic illness and the birth of her child keep her tem- tanbul, Santiago de Compostela, Barcelona, Kortermark, Westerwald, Prage, Museum of Arts and Design, New York. murals and was awarded her first prizes: the silver medal in the Sacred Art porarily away from work. When she returns, these circumstances convulse Lisbon, Tunis, Vienna, Gijón, Zaragoza, Logroño, Karlsruhe, Munich and at the Montserrat Museum.

92 93 MADOLA.DESCRIBINGHERSURROUNDINGS XX century. They had been responsible for uplifting the trade to an extraor- 4. Contact with Catalan artists. There is always an emotional approach to art. However much we would like dinary technical as well as aesthetical quality level. We are referring primarily Our circles of relations experience crucial turning points when they come to uphold that history - art’s critic – is a science, it cannot be denied that the to Antoni Serra i Abella (1869-1932), followed later on by Xavier Nogués (1873- across all the people that are around us. Madola’s life has been influenced empirical and intellectual knowledge of art is always conceived from an emo- 1940) and after him by Antoni Cumella (1913-1985) - author of beautiful by her family, friends, art critics, other woman ceramists with whom she has tional angle. It is the logical result of merging the observer with the work of stoneware pieces and professor of the Escuela del Trabajo where Madola often shared lessons and exhibitions, Maria Bofill and Rosa Amorós, by master art. The final convergence with the artist makes this dialogue even richer studied – and also by Angelina Alós (1917-1997), the last great master in the craftsman Josep Llorens Artigas; other artists or ceramists she has admired, and more productive. modern generation of ceramists. Josep Llorens Artigas (1892-1980), who had Antoni Tapies, Arcadi Blasco, Elena Colmeiro, Xavier Toubes; by her close con- studied in Paris among the greatest European avant garde artists that exper- versations with Ester Albardané (1947-2003); by the work made in conjunction Having said this, I must add that my long lasting friendship with Madola must imented with ceramic as a plastic art, was her first great master craftsman with the jeweller and goldsmith Joaquim Capdevila, the painter Antoni Casas undoubtedly condition the writing of this text. Madola is a versatile artist, a in Massana School. He taught between 1942 and 1969 when he retired - al- or the illustrator and engraver Lluïsa Jover; by the work developed with Alicia sculptress that does ceramics and a ceramist that does sculptures. She is though he stopped working there between 1956 and 1959. Artigas’ workshop, Suarez, her thesis supervisor… able to adapt her work to public spaces as well as design small art pieces according to Francesc Miralles who has thoroughly consulted the School’s and produce them at the same brisk speed as her own rhythm of life. The last documentation , was a model and point of reference for Madola and col- And all this process ends in the solitude of the workshop, the workshop in two exhibitions she has been working on help us to understand this process. leagues of her generation. Apart from mastering the trade, they were inter- the house of Premià de Dalt among kilns, books, papers and pieces under On the one hand, Vasos sagrats exhibited in the Montserrat Museum and in- ested in other intellectual perspectives which they discovered in American work, the arrangement of which Madola altered a few years ago. She opened augurated on the 22nd November of this year, includes intimate pieces, full of magazines by learning about great American ceramists like Peter Voulkos up a ground floor with large windows looking out into to the garden to let the symbolic values and colour. On the other, the series El cos which she has (1924-2002) and artists from the Los Angeles Art Institute, giving a modern light and all the possible tones and vibrations from the street into the brightly been working on concurrently and on display now at the National Museum touch to what was still considered craftsmanship . lit room but with stern, dry, grey cement walls as part of the spectacle. The of Ceramics, is a harsh, painful and altogether dramatic collection. colour of her art pieces and large green kilns are the only bright effects in 2. Joan Miró / Josep Llorens Artigas the room. Other adjectives to describe Madola´s workshop could thus be: Her work accepts new dimensions on the basis of what she is commissioned The work jointly produced by Joan Miró and Josep Llorenç Artigas has been spacious, minimalist, hard. This is the place where small format pieces, made to do or the episodes in her personal career. For this reason, observing Madola an underlying point of reference for all Catalan artificers. The combined work with remarkable sensitivity, and also these hard pieces on THE BODY that this in her workshop, listening to her explain the reasons of her work provides an of these two artists endowed ceramics with a whole new outlook. They met exhibition presents are made. It is through the latter that Madola comes into exceptionally close perspective. Francesc X. Puig Rovira, emphasizes this fact when they were very young in Francesc Galí’s art school and stayed friends contact with old age and death. in one of the most lucid texts written about the artist. “Each one of her works ever since. That friendship soon encouraged a professional alliance5. The story is the result of a creative will as well as the outcome of careful consideration about how Joan Miró and Llorens began to work from some initial faulty Looking at this last series, I cannot help thinking of the circumstances of its at the workshop”1 stoneware vases is now legendary. In the mid fifties they worked together on creation. The artist’s essence, presence, her humanity can be felt everywhere. a series called Terres de grand feu exhibited in Maeght Gallery in Paris and These pieces evoking the body have a soul hidden somewhere. I have witnessed her most impressive intellectual reflections as a member Pierre Matisse in New York and served as launch pad for the Sun and Moon of the jury that assessed her PhD thesis, submitted to the Faculty of Fine Arts Panels commissioned by the UNESCO headquarters in Paris. This is one of MIREIAFREIXA of Barcelona in March 2006. Her thesis, entitled “The influence of Joan Miró the most emblematic works of art of the XX century and marks a line of work Professor of the History of Art Department in Spanish contemporary ceramic”2, in addition to studying the influence of that culminates with the mural of the Airport of Barcelona. However, together Universitat de Barcelona Joan Miró in Spanish ceramics, also accurately analyzed the context in which they had higher objectives. Once they had transcended the limits between our contemporary ceramists were formed. They include Rosa Amorós, Arcadi painting and ceramic, they went beyond the limits of painting, ceramic and Blasco, Elena Colmeiro and Xavier Toubes, all of whom - including Madola sculpture following a technical and formal evolution that is best represented 1 “Madola: l’art de la ceràmica”. Escrits de taller (2004-2006) MADOLA. herself – renewed the world of ceramics in Spain. Written by her alter ego, in The woman and the bird (1962, made in refractory, 320 x 60 x 46 cm. Palma Vilafranca del Penedès: Aula de Cultura de Caixa Penedès, 2006. Maria Àngels Domingo Laplana is the connecting thread that helps us under- de Mallorca, Pilar and Joan Miró Foundation) or the intervention in the gardens 2 Supervised by Dr. Alícia Suárez and submitted to the Faculty of Fine Arts stand the links between her creative work and the cultural setting. Madola of Maeght de St.Paul de Vence Foundation. Other European and American of the Universitat de Barcelona on March 2nd 2008. also dedicated a few pages of her work3 to analyzing the limits between ce- ceramists or sculptors also struggled to break the limits of these plastic arts, 3 Ibídem, pp. 104-109 ramics and sculpture. This is a manifestation of the interest current artists but Miró and Llorens Artigas were responsible for getting it across to the pub- 4 Francesc Miralles, “Homenatge de l’Escola Massana a Llorens Artigas” are showing in ceramic techniques in a search to refine sculpture by working lic. Llorens Artigas at La Massana. Barcelona: Sala Moncada. with the primitive material of earth, i.e. clay. 5 See Serra. El arte de la cerámica. Exhibition catalogue completed by Joan 3. From Vallauris to the United States and Japan M. Minguet i Batllori. Edited by the Ministerio de Cultura, Ajuntament de The concentric rings that form in the water when a stone is thrown into a Madola and her Catalan colleagues were also influenced by many other avant- Cornellà de Llobregat, 2005. pond could be a metaphor into understanding the evolution of Madola’s artistic garde artists of the XX century such as the Italians Lucio Fontana (1899- 1968) 6 See Mercè Vidal, “La cerámica en el noucentisme como uso social del work. Hence, a simple initial creation can lead the artist to develop her full and the ceramist Tullio Mazzottti (1899-1971). But, above all, Pablo Picasso arte”. Traducción y modernidad. La cerámica en el modernismo. Barcelona: creative potential generating one circle after the other feeding from the very and his work in Vallauris in George and Suzanne Ramié’s workshop Madoura, Edicions i Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2006, p. 198. liquid material they are made of –the circumstances that have shaped her impressed them. The artist himself donated, in 1957, seven art pieces to the 7 Francesc Miralles, Llorens Artigas. Art Catalogue. Barcelona: Llorens personality- continuing without hindrance until they reach the ends of the museums of Barcelona that have become clear points of reference to Catalan Artigas Foundation, Edicions Polígrafa. 1992. pond. ceramists. Picassos’ vases with shapes of primitive cultures, the large deco- 8 Ibídem. rated silver with faun heads or the white clay large earthenware jar with the 9 http://www.voulkos.com/suprplatejpg.html Madola has described how she first came into contact with ceramics, an artist’s powerful traces in bright blue, have been in constant demand at the 10 op. cit. P. 16 episode that occurred when she was twelve or thirteen years old but which Ceramic Museum of Barcelona. 11 Trinidad Sánchez-Pacheco, El món ceràmic de Miró. In Miró ceramista. forged her destiny. It provoked her first aesthetical commotion causing an Barcelona: Electa, 1993, pp. 12 and ss. intimate explosion within her. It was during a visit to the glazing workshop Ceramics coming from the United States, on the other hand, represented 12 http://www.lichtensteinfoundation.org/ of Massana School, on a winter day with her parents and friends. They came modernity and plastic innovation, while Japan embodied refinement and tech- across the ceramic class and the adolescent Ma Angels would go no further. nical purity. Among these first ones, our artists were strongly influenced by She became engrossed in the bustle around the kiln, wood kiln at the time, the American of Japanese origins, Isamu Noguchi (1904-1988), together with and the structure of the earth that was taking shape. The group carried on Louise Nevelson (1900-1988), Robert Rauschenberg (1925-2008) and Roy and the parents lost sight of her. How distressing it must have been until they Liechenstein (1923- 1997)6 who, in addition, has left one of his most emblem- found her! What she began in Massana School, she continued as a student atic ceramic sculptures in Moll de la Fusta of Barcelona, Cap de Barcelona. there during the beginning of the sixties. In the seventies, she joined a group Madola describes in her thesis, the effect her experience in the Everson Mu- of friends from Bellos Oficios and later still began to look around to foreign seum of Syracuse had with the project New Works in Clay by Contemporary lands, United States and Japan, until she settled again in her origins, to the Painters and Sculptors accomplished between 1952 and 1972 and which cul- solitude of a workshop. But we haven’t reached the end of the pond yet; the minated with the creation of the said Everson Museum that holds an important works that emanate from the hands of Madola still have many surprises in ceramic collection. store for us. The myth of the Far East is another great magnet to contemporary European ceramists. For instance, the British ceramist Bernard Leach (1887-1979) stud- We can now revise this process, the circles in which we can speculate the ied in Japan; or the Austrian Lucie Rie (1902-1995) and, closer to us, Maria cultural scenario in which Madola’s work has been defined by. Bofill (1937), subtle expert on porcelain works, to name a few. Madola has firsthand knowledge of Oriental ceramics, particularly from Japan. She has 1. Massana School visited the country in several occasions, at times accompanied by her great In the sixties, Massana School4 was one of the places that still taught ceramics friend Maria Bofill. Her work is on display as part of several collections and trying to maintain the traditional dignity of the trades established in the she has exhibited, for example, with Matsuba, Sato, Yoshikawa / Amorós, schools of Catalonia during the years of Mancomunidad (Commonwealth of Bofill, Madola in the Striped House of Tokyo, in the Museum of Craft Itami and regions) and of the First Republic. It had initiated during the times of mod- the Ceramic Museum of Barcelona in 1999-2000. Lately, she has spent long ernism and had been imported by the Serra workshop in the first years of the periods in Korea, participating in the Icheon World Ceramic Center.

94 95 96