La Llengua De Carles Riba: De La Correcció a L’Estètica

La llengua de Carles Riba: de la correcció a l’estètica

Maria Pilar Perea Universitat de Barcelona

1. Introducció

El meu primer contacte amb Carles Riba no va ser a través de l’obra poètica sinó a través de les bellíssimes traduccions que féu dels clàssics grecs. Els mots de l’Èdip rei de Sòfocles:

Sí, verament, ¿què podia jo mirar o cartenir? ¿Quina escomesa encara d’escoltar pot fer-me goig, amics? Endueu-vos-em fora com més de pressa es pugui, endueu-vos, amics, aquesta gran ruïna, aquest maleïdíssim, encara als ulls dels déus odiosíssim entre els moridors.1

em semblaven tan ben travats i rítmics que em van empènyer a assaborir amb el mateix entusiasme l’Odissea i les Tragèdies d’Eurípides. Aquestes van ser les me- ves primeres experiències amb la llengua de Riba. Ara, tractant d’acomplir l’encàrrec dels organitzadors, l’experiència ha estat una mica diferent. Se m’ha demanat que parli sobre la llengua d’aquest gran escriptor. Malgrat que s’han fet alguns treballs que han girat més o menys a l’entorn d’aquest tema (v. els treballs de Serrano (1985), Murgades (1986), Solà (1987), Malé (2000) o Turull (2008), en relació amb el català literari o amb la ideologia lingüística vinculada al Nou- centisme), vaig creure que podria ser interessant d’estudiar la llengua de Riba d’una manera pràctica mitjançant l’examen dels textos de l’escriptor que po- guessin, fins a un cert punt, ser representatius de la seva parla, no diria «col·loquial»,

1. Sòfocles, Tragèdies de Sòfocles, vol. 1, traducció de Carles Riba, Barcelona, Curial, 1977, p. 68.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 349 30/01/12 13:17 350 actes del iii simposi carles riba

sinó més o menys pròxima a l’espontaneïtat, i que tinguessin, si fóra possible, una mínima voluntat intervencionista o embellidora, pròpia de la producció li- terària. El corpus de referència principal que m’ha permès de fer l’estudi lingüístic ha estat l’epistolari, editat en quatre volums per Carles-Jordi Guardiola, el qual abraça un període comprès entre 1910 i 1959. Amb tot, i com a contrast, n’he comparat els resultats amb un altre corpus format per textos en prosa que comprenen un interval temporal de disset anys (entre 1918 i 1935), període que es correspon precisament amb l’etapa més «espontània», es podria dir, de la correspondència de Riba. Es tracta dels textos de crítica Escolis i altres articles (1918-1920), Els marges (1920-1926) i Per comprendre (1927-1935).2 En aquests treballs apareixen elements d’artificiositat que no es mostren a l’epistolari, i que esdevenen recursos utilitzats per Riba per dotar els seus textos d’un nivell d’elaboració superior. L’existència d’elements coincidents i divergents entre ambdós corpus perme- tran de caracteritzar la prosa de Riba, tant la que es pot suposar que té un caràcter més espontani, això sí, segons el destinatari a qui anava dirigida la missiva, com la que és més creativa i esdevé estilísticament més intervinguda, com és el cas dels articles de crítica. A grans trets, les cartes de l’escriptor es poden agrupar d’acord amb tres eta- pes diferents. En primer lloc, cal distingir el període previ a la Guerra Civil, moment en què Riba fa diversos viatges a l’estranger (a Itàlia, Alemanya, França i Grècia), i les seves cartes, aleshores, especialment les que dirigeix a Josep Obiols, es troben curulles de descripcions i de relats molt pròxims a la narració espontà- nia. El segon període correspon a les cartes trameses des de l’exili: textos amargs, biogràfics, que delaten la seva trista experiència vital i l’enyorament de la pàtria. Finalment, el tercer període s’obre l’any del retorn a Barcelona, el 1943, on, malgrat el jou del franquisme, retroba «el medi estable»,3 que tant desitjava, i es clou amb les darreres missives de l’any 1959. Heus ací una mostra de la descripció inclosa en una carta tramesa a Josep Obiols, el 9 de setembre de 1920 des de Perugia:

Aquesta nova pensió ens agrada (si no s’espatlla per alguna cosa amagada). Té davant les finestres el Palau Comunal, la Plaça amb la Font, la Catedral; a sota, el Corso, que podeu fer pessigolles al clatell de les noies sense moure’us de la cambra. Els sostres són al fresc, amb escenes semieròtiques. En resum, és un antic palau que per fora faria somniar un guanyador de Flor Natural. De bona fe: té una torre emmarletada i tot; fins una raspa vella amb la boca torta i un ull emplorissat.

2. Vegeu-ne les referències bibliogràfiques al final. 3. V. la carta que dirigeix a Pierre Rouquette des de Bierville, el 22 de juny de 1939 (II, 65).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 350 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 351

I les descripcions de tipus humans tampoc no són gens negligibles. Vegeu el que Riba diu el 25 d’octubre de 1922 en una carta adreçada també a Josep Obiols:

Continua la desfilada de tipus curiosos. Hi ha una estudianta de dansarina que sempre porta vestits de tall grec, alta com una Walkyria i amb un caparró de trinxeraire dolç, que puja i baixa les escales com un ocell. És prima, i això la salva. — Aquests dies ha arribat una mossa més aviat rabassuda, de cabells color de palla, amb unes faccions enceses, grosses, mal desbastades, tota desmane- gada i franca. El segon dia de ser-hi va agafar una guitarra i es va engegar de cuplets, mig cantats mig ballats. Hom, amb aquella bonhomia barcelonina, la va qualificar de barramet;4 i ens ha resultat una arquitecta que està construint una colònia obrera al Brunschwig.

I, finalment, abans de començar l’estudi pròpiament dit, el fragment següent recull un comentari irònic que el nostre escriptor fa sobre el seu físic en l’escrit redactat des de Munic el 23 de març de 1922 i adreçat novament a Josep Obiols: «Les noies tenen peus d’home, i els homes peus titànics. No m’he pogut comprar mitjons de seda perquè de mida de criatura no se’n fan». Els materials més abundosos en relació amb els trets lingüístics estudiats corresponen al primer període (1913-1935). Les dades dels dos corpus s’han clas- sificat en quatre grans apartats relacionats amb la fonètica (deduïda fins a un cert punt a través de l’ortografia), amb la morfologia, amb la sintaxi i amb el lèxic. Dels corpus, se n’ha seleccionat sols un subconjunt de trets, atès que qüestions d’espai impedeixen de donar compte de totes les particularitats lingüístiques. D’altra banda, les dades permeten d’apreciar una certa evolució quant a la correc- ció normativa, seguint en paral·lel l’evolució que el català literari anava experi- mentat al llarg d’aquells anys de la mà de Fabra. I, en tot moment, destaquen els valors estètics que amaraven els textos epistolars: és l’aplicació del «bon gust» a l’estil. En paraules del mateix Riba a Els marges:

Ara bé, el català és una llengua en plena ebullició. Dels estils, no es pot preveure on aniran a parar. Sembla llei inexorable, que tot escriptor nostre s’ha- gi de debatre personalment amb una munió de problemes de gust —de gust estilístico-lingüístic, per a dir-ho amb la màxima precisió— la complicació dels quals està en raó directa del cabal inèdit que ell porta. Problemes, naturalment, que comencen allà on acaba la jurisdicció de la gramàtica i del diccionari, és a dir, del residu de convenció: som a l’alta mar de l’estil (1927, p. 103-104).

4. Cf. Diccionari català-valencià-balear (DCVB), s. v. barram: «Dona deshonesta, de mala vida (Barc., St. Vicenç dels H.)».

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 351 30/01/12 13:17 352 actes del iii simposi carles riba

2. Aspectes ortogràfics

Pel que fa a l’ortografia, s’examinen dos aspectes: a) trets que delaten, en certa manera, la pronúncia de Riba, els quals concorden amb el moment en què va viure, tant en relació amb el vocalisme com amb el consonantisme; b) elements que mostren una vacil·lació gràfica pel que fa a les convencions ortogrà- fiques. a.1) Pronúncia d’elements vocàlics — [1915] «aquest istiu» (III, 519).5 Escolis: «de l’Istiu de les Resurreccions», 58: pronúncia gairebé general, motivada per l’assimilació a la vocal tònica. — [1920] «influient» (I, 59): compta amb la presència d’una i antihiàtica. — [1920] «Ja està bé, perxò» (I, 99): la locució mostra una estructura lexica- litzada amb afèresi de la vocal neutra del pronom. És a partir de 1922 que Riba interpreta la denominació de l’orde religiós com a provinent de la forma llatina medieval franciscanu.6 Abans la feia derivar de l’antropònim Francesc.

[1920] «Si us llenceu a fer aquesta il·lustració [1922] «era cristià i molt francis- francescana» (I, 117). cà» (I, 170). Escolis: «és un mot cristià, francescà», 187.

S’aprecia també el canvi de tonicitat del resultat de la forma grecollatina atmosphae- ra. Es tracta d’una solució moderna, ja que la pronúncia general era esdrúixola.

[1922] «l’atmòsfera» (I, 157). Els marges: [1928] «la nova atmos- fera» (48). — [1940] «Es regeix per un consell mixte catalano-francès» (II, 125): variant formal de mixt que incorpora l’epèntesi vocàlica final. S’observa una alternança entre la realització etimològica, adoptada més tarda- nament, i la solució, força habitual en barceloní, que mostra la caiguda de la neutra pretònica; cf. Els marges: [1921] «l’esprit» (98).

[1949] «em caragolo de ràbia» (II, 381); «m’hi Escolis: «cargola en efecte una caragolo en un sentiment de ràbia» (II, 400). metàfora», 181.

5. Convencionalment, cada citació, en el cas dels epistolaris, d’Els marges i de Per comprendre, ve encapçalada per l’any de redacció i acaba amb la pàgina, i, si escau, el volum on n’apareix l’edició. Quan no s’indica l’any és que coincideix amb el de la citació anterior. Dels Escolis, atès que no estan datats en l’edició original, sols se n’indica el número de pàgina. 6. V. DCVB, s. v. franciscà.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 352 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 353

— Escolis: «l’omplena amb el caràcter», 120: varietat d’emplenar, motivada per associació amb la forma omplir.

a.2) Pronúncia d’elements consonàntics La qüestió de la dicotomia pendre-prendre, que s’originà anys enrere,7 es resol en la segona edició del Diccionari general (DG), com consta a la carta que Riba va adreçar a Coromines: [1954] «han restat per a ulterior estudi els casos de prendre- pendre i de vídua-viuda» (III, 174).

[1920] «No volia haver d’apendre així [1926] «M’he de prendre així» (III, 590); mateix» (I, 79); [1922] «i apendre passable- [1948] «prendre la ploma» (II, 358). ment la gramàtica» (I, 165). Escolis: «el camí Els marges: [1921] «diria’s que abans de d’apendre-les», 56; «tornar a empendre», 75; prendre» (35). «no compendrà», 130.

— [1922] «edició exporgada» (I, 183): l’adjectiu, considerat un cultisme, mostra una forma ultracorregida. — [1922] «i només poden connar l’estranger que no pertany […] al militar» (I, 223): interpretada amb l’accepció de ‘pelar’; mostra l’assimilació del grup consonàntic tn.8 — [1933] «La vostra lletra m’ha trasportat» (I, 413); [1955] «Clem. ha estat tentada de fer-ho literalment» (III, 197); [1953] «somiar deu anys enrera» (III, 44): solucions que mostren la simplificació, adaptada a la pronúncia, dels grups consonàntics respectius. — [1949] «per substracció» (II, 389): variant formal de subtracció, que coincideix amb la solució castellana. — [1932] «un godaiet a l’ast» (I, 407): solució general ioditzada de godall, ‘porc petit’. — [1949] «per un plat de llentilles» (IV, 232): forma etimològica, que no mostra la dissimilació general de bona part del català oriental. Es podria conjecturar que es tracta d’una solució que mostra el manteniment d’una pronúncia tortosina?: [1958] «la ciutat del meu pare i dels meus avis» (III, 441).

b) Trets relacionats amb la manca d’aplicació de les convencions ortogràfiques — [1920] «Adéussiau» (I, 71). — [1923] «aquesta tramesa de numerari el més aviat possible» (IV, 81).

7. V., per exemple, la polèmica que, sobre la r del radical, se suscità entre Joaquim Ruyra i Anto- ni M. Alcover a Perea (2005, p. 339-361). 8. Cf. la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), s. v. cotnar.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 353 30/01/12 13:17 354 actes del iii simposi carles riba

— [1951] «I m’hi sumo jo, l’emanuense» (II, 541). — [1927] «que arrestellen les cases les unes damunt les altres» (I, 326).

[1949] «ell ha degut avençar-li les conclusions» (IV, 225). [1927] «avançar» (31). Escolis: «més s’haurà avençat en aquesta aspiració», 160.

— [1920] «A câ’n Balestri» (III, 532). — [1921] «refilant, a chor» (I, 133). Escolis: «choral», 110; «chor», 43: amb grafia antiga. — [1954] «deler i derivats» (III, 174). Escolis: «immens daler», 86; «dalerosos», 86; «aquell daler de possessió», 225. Els marges: [1921] «adalerat amb la folla cacera» (39); [1923] «un gran daler» (185). Les dualitats que presenten ambdós mots es resolen amb les formes deler i racó, que van ser admeses com a úniques l’any 1954 en la reedició del DG.

[1922] «un recó» (I, 199); «els recons» (I, 201); «És necessari [1954] «Racó s’ha arreconar» (I, 238); «en una reconada» (III, 554); [1923] «al admès com a forma vostre reconet» (III, 565); [1941] «d’un recó» (IV, 168); única» (III, 174); [1959] [1948] «en quin recó» (II, 334); [1953] «des d’un recó «de racó» (III, 491). d’ombra» (III, 48). Escolis: «arreconat», 104; «aquell recó», 224; «recons», 39. Els marges: [1926] «un reconet» (226); [1922] «arreconada» (123); [1926] «un recó» (221); «arreconant» (235). Per comprendre: [1928] «indecisions arreconades» (39).

[1955] «Li desitjo en mig del batibull» (III, 195); [1957] «en [1953] «enmig de mig d’aquest batibull» (III, 414); [1958] «Seguim en mig de disgustos» (IV, 254). renous» (III, 482). Escolis: «en mig», 150. Els marges: [1921] «en mig de la polida» (100); [1922-1923] «en mig» (178).

— [1920] «una vera ensolciada moral» (I, 66). — [1922] «les sales d’esculptura» (III, 560); «com a esculptors» (III, 560): amb ultracorrecció per cultisme. — [1922] «he trobat un mondà [en parlar de Vossler] i quasi un dandy» (IV, 25); [1925] «efusiu, mondà, acollidor» (I, 294). Escolis: «gent mondana», 105; «mondà», 252: amb derivació a partir del mot patrimonial i no del cultisme. — [1926] «si no posa papellones» (IV, 93). Els marges: [1920] «la divina pape- llona» (20). — [1922] «Espanya és un podrimaner desacreditat» (I, 241). Hi ha vacil·lació en la representació de la vocal àtona de la primera i segona persones del plural del present de subjuntiu.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 354 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 355

[1923] «com pogueu a En Millàs» (III, 565); [1953] «ens [1954] «ens el pugueu pogueu fer una visita» (III, 93). enviar» (III, 139). [1950] «volgueu acceptar» (II, 462).

— [1915] «i enrecordeu-vos que no sé quan m’escorxaran…» (I, 39); [1920] «perquè s’enrecorda poc del francès» (I, 83); [1921] «ja no em recordo si es diu regocijar» (I, 122); [1920] «de les quals no em recordo» (I, 103); [1920] «que encara es recordin de nosaltres» (I, 90): solucions diverses que mostra el verb amb valor reflexiu amb complement unit per la preposició de.

[1918] «un estat de neguit ridícol» (I, 52); [1921] «ridícol» [1927] «i ridícul» (I, 327); (I, 133); [1935] «el més petit ridícol» (I, 441). Escolis: [1929] «del propi ridícul» «sentit del ridícol», 139. (I, 385). — [1949] «Sotscric les seves consideracions sobre la Secció Filològica» (IV, 232). Els marges: [1926] «sotsmissió a les Lleis» (242): adopció de la forma sots- com a element prefixal en lloc del prefix llatí sub-. — [1922] «el Roine sembla sospès sobre els núvols» (I, 235): amb l’ús de la grafia antiga. — [1922] «tarannar» (I, 159). Escolis: «el seu tarannar», 163, 174: amb una realització gràfica usada també per altres escriptors. Vegeu: «A les del meu tarannar / les enterren ab la palma», Collell Flor. 144.9 — El mot ordre es grafia sistemàticament amb la r inorgànica, fins i tot a [1956] «haver estat conferides les Sagrades Ordres» (III, 269). La solució que apareix a [1947] «En aquest orde de coses» (II, 315) es pot considerar un error. No s’han pres en consideració grafies que es poden explicar per lapsus o errors: [1954] «m’ha emperessit» (IV, 259);10 [1939] «per a emprende el darrer volum de Plutarc» (II, 61); [1942] «hauria evitat tot aquest terrasbestall» (IV, 183); [1955] «n’hem parlat i seguirem parlar-ne» (IV, 265).

3. Aspectes morfològics

3.1. Morfologia nominal

a) L’article femení La representació de l’article femení vacil·la davant mots femenins que comencen amb síl·laba àtona:

9. Cf. DCVB, s. v. tarannà. 10.. Però, [1947] «peresós» (II, 318); [1950] «peresosos» (II, 453), entre molts altres casos.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 355 30/01/12 13:17 356 actes del iii simposi carles riba

[1915] «l’informació» (I, 42); [1923] «la indicació» (I, 258); [1925] «la intimi- [1917] «l’unitat» (III, 521); [1922] tat» (IV, 88); [1929] «la il·licitud» (I, 364); [1939] «l’immensitat» (I, 218); «l’im- «la unió» (II, 24); [1940] «la idiotització sistemà- mortalitat» (II, 218); «l’Universi- tica» (II, 121); [1941] «la incomunicació» (II, tat» (I, 223); [1923] «l’informa- 173); [1942] «la inspiració» (IV, 181); [1942] «la ció» (I, 265); «l’imprenta» (IV, 85); inclusió» (III, 293); [1959] «la indignació» (III, [1925] «l’Universitat de 498). Escolis: «la intimitat», 18; «la infinitat», 21; Barcelona» (I, 295); «l’unitat» «la utilització», 67; «la inspiració», 67; «la ironia», (I, 298). 93. Els marges: [1921] «La unitat» (68).

b) La flexió i el gènere dels mots — [1922] «Hi ha una estudianta de dansarina» (I, 185); «aquella estudianta escandinava» (I, 228): amb flexió de gènere; la solució femenina és recent. — [1922] «aquests anàlisis» (I, 228). Escolis: «un abrivat anàlisi», 121. Els marges: [1921] «el seu anàlisi» (92); [1922-1923] «d’un anàlisi» (152). Per comprendre: [1928] «sobreïx de les anàlisis» (39); [1933] «en els seus aguts anà- lisis» (148). Sols s’ha trobat un cas que pren el gènere femení. — [1952] «la interviu» (IV, 243); [1953] «una llarga interviú meva» (III, 47); [1958] «la interviu» (III, 439): manlleu de l’anglès amb adopció del gènere femení i una certa vacil·lació en l’escriptura. — [1922] «és un reracambra atapeït de llibres» (I, 200). En el DCVB apareix amb gènere femení. — Escolis: «la paraula inica», 245. Segons el DIEC2, el femení és iniqua.

c) La formació del plural S’ha destriat la formació del plural de tres grups de mots que acaben en singular amb els grups consonàntics següents: a) -ig, b) -st i c) -sc. Fabra (1956, p. 27) indicava la possibilitat que el formessin afegint-hi la marca de plural -s o la termi- nació -os, per bé que en els casos de a «són preferibles les formes en gs». Aquest fet pot explicar la sistematicitat d’aquestes formes.

a) [1922] «reis boigs» (I, 146); [1948] «millors desigs» (IV, 214); [1950] «assaigs» (II, 453); [1954] «enuigs» (III, 139); [1956] «assaigs» (III, 333); b) [1922] «tristos» (I, 224); [1939] «gustos» (IV, [1957] «assaigs» (III, 362); [1959] 149); [1941] «obstacles previstos» (IV, 160); [1941] «goigs» (III, 491). Escolis: «desigs», 54; «uns gestos» (IV, 222); [1951] «tristos» (II, 488); «goigs», 98. [1955] «llestos» (IV, 275). Escolis: «gestos», 113; «gustos», 226; «compostos», 157. Els marges: [1922-1923] «gustos» (140); [1926] «gestos» (252). Per comprendre: [1928] «gestos» (37).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 356 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 357

c) [1950] «són foscs per a tothom» c) [1953] «discos» (III, 48); [1956] «frescos» (II, 447); «em compri alguns discs» (III, 273); «boscos» (III, 290). Escolis: «riscos», (II, 448). Els marges: [1926] «a riscs» 60. Els marges: [1925] «riscos» (193); [1926] (234). «foscos» (236); «bruscos» (278). Per comprendre: [1927] «toscos» (25); [1928] «grotescos» (37).

d) L’article personal Riba introdueix, en els textos examinats, els noms de persona de tres maneres diferents: a) amb l’article en; b) amb l’article el, apostrofat, atès que l’aplica a mots començats per vocal, i c) sense article.

a) [1920] «per en Muntañola» (III, b) [1925] «a l’Estel- c) [1939] «a Jordana» 532); [1922] «D’En Manent, d’En rich» (IV, 87); [1949] (IV, 136); [1940] «de Millàs-Raurell, d’En Salvat» (I, 214); «a l’Obiols» (IV, 220); Clementina» (II, 98); [1925] «d’en Montoliu» (IV, 86); [1957] «a l’Encarna» [1953] «a Rosa» [1939] «En Fabra» (IV, 141); [1953] (III, 396). Escolis: «el (III, 86); [1958] «a «d’en Maragall» (III, 54); [1957] «en comte l’Arnau», 228; Obiols» (III, 429). Cela» (III, 396). Escolis: «d’en «l’Aragay», 267. Escolis: «de Xenius», 89; Ruyra», 88; «d’En Carner», 103; «ha vingut lluitant «d’En Maragall», 178; «En Sagarra», Josep Aragay», 266; 227. «de Maragall», 16.

e) L’article neutre S’observa una progressió en la forma que l’article neutre adopta. Es parteix de lo i es passa a un ús majoritari de el; allò es fa servir de manera més esporàdica. Lo: [1922] «La forma és lo interior, no lo exterior» (I, 170). El: [1939] «Una interinitat contínua, múltiple, en tot: en l’essencial i en el secundari» (II, 43). Escolis: «viu del creat», 11; «L’important era el cànon», 94; «més de l’estrictament necessari», 171. Els marges: [1921] «A aquella franquesa familiar amb el diví» (52); «és més aviat per aquest altre cantó de l’inexplicable» (59); «el pintoresc, el típic» (66). Per comprendre: [1929] «en l’evocació de l’irrepeti- ble» (67). Allò: Els marges: [1925] «sense conflicte entre allò que els sentits li porten» (199).

3.2. Morfologia pronominal

a) La forma plena dels clítics pronominals

En català estàndard i en barceloní els pronoms de primera i segona persones proclítics, amb funció d’acusatiu o de datiu, adopten la forma reforçada. Aquesta

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 357 30/01/12 13:17 358 actes del iii simposi carles riba

solució és general en els textos de Riba ([1913] «Em diu també en Carner» (I, 31)), per bé que també s’aprecien formes plenes (cf. Fabra [1956, p. 61]: «S’usen algun cop me, te, se i ne en lloc de em, et, es i en, i vos en lloc de us»): 1. De primera persona: [1913] «Me plau regraciar-lo» (II, 358); [1917] «Me pren el cor» (I, 37); [1948] «resoldre com me plauria» (II, 358). 2. De segona persona: [1922] «En preguntar-li indirectament Com te dius?» (I, 238). 3. La forma plena és molt més general en el cas del pronom en:

[1920] «ne diu modestament facècies» (I, [1922] «Perseveraré i us en escriuré 117); [1922] «I dels meus Escolis, ne alguna cosa» (I, 205); [1931] «No us en queden?» (I, 190); «jo mateix ne tinc cent faig un retret» (I, 398). Escolis: «no en kilos» (I, 214); «de ser espanyol ne trec el sofreix precisament els assalts», 108; poder disposar» (I, 231); «Sort ne tenim» «perquè la seva mà no en sent rebel·lió», (IV, 50); «jo mateix ne posseeixo el volum 227. Els marges: [1921] «Goethe en sabia III» (IV, 67); [1923] «Vos tampoc ne alguna cosa» (76); «que a penes si en resta teníeu notícia» (IV, 81); [1926] «Vos ne l’aire» (81); «baldament la passió en dieu política?» (I, 312); [1929] «i tots ne desbordi» (114). tenim consciència, perquè tots, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, en sofrim» (I, 363); [1941] «Escriviu-me tan llargament com ne tingueu el lleure» (II, 152); [1948] «quan ne reprenc» (II, 349). Escolis: «qui sap si ell mateix ne mou», 88; «quan ne té ben calculades», 103; «la consciència amb la vista exterior ne fragmenta la totalitat», 181; «ne foren no obstant», 264. Els marges: [1926] «Però nosaltres ne som exclosos» (245). Curiosament, en la posició enclítica, en la qual el pronom adopta la forma plena, en els textos de Riba apareix la forma reforçada: [1924] «Heus-en aquí un» (I, 280); [1942] «Heus-en aquí la llista» (IV, 197); [1925] «vet-en-ací una mostra» (III, 580), fet que també s’esdevé en el cas dels pronoms de tercera persona: [1922] «vet-el aquí» (I, 218); Escolis: «heu’s-el», 61. En les formes pronominals de segona persona del plural, per bé que s’usa la forma us —[1956] «Us tindré al corrent» (III, 329)—, s’han trobat algunes solucions amb vos: [1915] «Juntament vos remeto un exemplar […]. Ell mateix vos assabentarà» (I, 42); [1922] «Teniu-me al corrent, vos prego, sobre això» (I, 149). És sabut, en relació amb les formes reforçades proclítiques, que el pronom de tercera persona sol adoptar la forma plena per assimilació a la consonant sibilant del verb, «sobretot se davant d’un verb començat en s» (Fabra, 1956, p. 61). Amb tot, la forma no assimilada és, en els textos de Riba, la majoritària:

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 358 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 359

[1922] «cada dia es situa» (I, 229); «quines [1920] «¿Sabeu on se pot escriure ara a condicions es solen fer?» (I, 238); [1923] la Walquiria?» (I, 117); [1947] «que «que al principi es sostenia» (I, 274); [1926] l’autor se sap» (IV, 213); [1949] «així «quan s’escolta un sermó es sent al·ludit que se surt al carrer» (II, 372); [1951] tothom» (I, 313); [1938] «Un es sent dins «en el qual se subratllava» (II, 497); «se un sistema» (I, 506); [1939] «es seguien les sent la sal» (II, 514); «no se sent prepa- fluctuacions» (IV, 125); «allí on es situï» rat» (II, 524); [1952] «aquest congrés de (IV, 138); «el país es salvarà» (IV, 142); poetes se celebrarà» (II, 567); [1953] [1941] «Es cerca activament» (IV, 167). «un se sent cansat» (III, 98); [1954] Escolis: «es separen», 31; «es sublima», 70; «perquè se sostingui» (III, 119); «que se «el poeta es sent», 116; «o es separaren», 126; subscrivien» (III, 120); «quan se saben «l’interès es centra», 153; «es senti», 157; prendre actituds» (III, 136); [1955] «que «que es sostenen, es segueix, es succeeixen», se seguia» (III, 182); [1956] «que se sent 212; «es sacrificà», 183. Els marges: [1920] amb més tristesa» (III, 323). Escolis: «Ja «que no es senti damnat» (16); [1921] «es se sap», 227; «la humanitat se sent simplifica ell mateix» (81); [1922-1923] «es imatge», 243; «ella i l’humanisme se són sent arrossegat» (143); «les particularitats mutuament causa i efecte», 264. Els del nostre esperit es són reflectides» (147); marges: [1922-1923] «que l’autor se sap» «L’autor es situa» (177); [1926] «no es (144). sentirà» (221).

A Per comprendre no hi ha cap mostra de forma assimilada: [1927] «el nostre poeta es sent presoner» (15); [1928] «que es segueixen» (41); [1929] «es sent lliu- re» (70); [1930] «Si Jordi Ventura es suïcida» (94); [1933] «el que es sap» (163); [1935] «moren i es succeeixen» (212). b) L’ús del pronom hom S’observen mostres, tant en l’epistolari com en la crítica, del pronom hom en funció de subjecte: [1928] «hom s’exposa a perdre» (IV, 106); [1941] «hom es troba, tanmateix, dins un vesper» (IV, 160); [1942] «Ara es pregunta hom» (IV, 181); [1952] «hom hi posa molt més que esprit» (II, 575). Escolis: «hom o s’irrita […] o reconeix», 29; «Així pateix hom bona part del teatre de Schiller», 38. Els marges: [1922-1923] «del que hom s’ha complagut a creure» (150); «hom no sabria resoldre» (183).

c) El demostratiu aqueix Esporàdicament apareixen construccions on es troba el deíctic aqueix: [1923] «d’aqueixa immensa catàstrofe» (I, 265); [1926] «Temo que aqueixos llibres us cos- tin més del que abastava el meu compte» (I, 306); [1928] «en aqueixos dies teus d’ara» (I, 344). Escolis: «i aqueixos articles», 89; «aqueixa guerra de fa tretze anys», 92; «a la manera d’aqueixos caminants», 230. Fabra (1956, p. 32), en relació amb l’ús d’aquest adjectiu, afirma: «En molts parlars catalans s’ha perdut l’antiga distinció entre aqueix i aquest, distinció que convindria conservar en l’estil epistolar».

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 359 30/01/12 13:17 360 actes del iii simposi carles riba

d) Els possessius Cal remarcar l’ús de diverses solucions relacionades amb l’ús dels possessius: 1) l’ús de les formes llur/llurs; 2) l’ordre dels elements que componen l’estructura; 3) l’ús dels possessius àtons; 4) l’ús del genitiu. En relació amb l’ús de llur, vegeu el comentari que Riba adreça a Josep Pous i Pagès en la carta datada el 7 de desembre de 1941: «Crec impossible ressuscitar mots gramaticals, ni que en teoria siguin utilíssims, ni que en tal humil dialecte visquessin encara. Si ara fos a començar, jo mateix potser renunciaria al llur, que uso sistemàticament» (IV, 174). 1) L’ús de llur/llurs és molt freqüent: [1923] «segons llur reglament» (I, 265); [1942] «en llur ús documental» (II, 239); [1951] «llurs criteris i llur gust» (II, 485). Escolis: «per a ells tots sols llur Verlaine», 19; «amb llur pròpia parla», 37. Els marges: [1920] «en llur fatalitat» (11). Per comprendre: [1927] «molt de llur forma i de llur ànima» (29). [1921] «Llurs situacions periodístiques» (I, 124); [1958] «els maldecaps i llurs causants» (III, 482). Escolis: «amb llurs passionetes», 139. Els marges: [1921] «llurs línies més crues» (59); [1926] «llurs sentits i llurs raons pre- gones» (219); «llurs valors negatives» (252). Per comprendre: [1928] «en llurs mo- tius i llur sentit» (49). 2) Sovinteja l’alteració de l’ordre no marcat: [1920] «d’un seu llibre de versos» (III, 534); [1950] «aquests meus versos» (II, 460). Escolis: «diu un seu vers», 261; «dins el sentit general de l’obra llur», 242; «per les fites llurs cabdals», 73. Els marges: [1921] «cada seu feix de flors malaltisses» (70); [1922-1923] «una seva insufi- ciència» (150); «una seva cautela» (150); «un seu període» (156); «de les obres llurs» (164); [1926] «un seu paràgraf» (219); «fixació dins l’ordre llur» (269). Per comprendre: [1928] «un seu personatge» (62); [1933] «pertanyents a un seu avant- passat» (139); [1934] «d’un seu revisor» (169). 3) Els possessius àtons, minoritaris, s’apliquen no sols a termes de parentiu: Escolis: «amb tota sa llum», 167; «al costat de son pare», 181. 4) Ús del constituent d’ell/d’ella amb valor possessiu: Escolis: «imitaven l’esbo- jarrada prodigalitat d’ella», 171. e) Els adverbis de lloc En relació amb la proximitat, domina numèricament la forma adverbial ací per sobre d’aquí.

[1920] «Ací és a casa» (IV, 21); [1925] «trame- [1922] «Aquí, a la frontera alema- teu-me’ls per correu no ací, si no a Barcelona» nya» (III, 538); [1923] «els comprats (I, 302); [1937] «muntarem biblioteques aquí» (III, 567); [1947] «Aquí van catalanes ací» (IV, 118); [1940] «Em mantindré les primeres pàgines, compostes» ací tant com podré» (II, 103); [1948] «ací (III, 616); [1948] «és molt probable també vivim en l’exili» (II, 340); [1950] «que que el vostre pare, si encara és aquí

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 360 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 361

ací es tenen» (II, 454); [1957] «Hem sabut que quan vingui la vostra resposta» (II, heu estat ací breument» (III, 343).Els marges: 357); [1953] «En general aquí ha [1920] «no oblidem ací que l’al·literació» (23); plagut» (III, 54); [1956] «veuré [1921] «És ací el seu renaixentisme» (53); encara gent aquí» (III, 337); [1957] [1922-1923] «La llengua mateixa dóna ací» «ja saps com aquí no sempre (165); [1925] «D’ací neixen també l’eloqüèn- disposem de l’humor» (III, 361). Els cia» (203); [1926] «Per ací creiem» (271). Per marges: [1921] «Per aquí l’obra de comprendre: [1927] «no és qüestió, ací» (9); «ací crítica» (90). [1921] «D’aquí partí nien» (16); «Per ací» (24); [1933] «Ací el poeta Joaquim Folguera» (III, 361). arriba al punt més alt» (166); [1931] «ací dos [1922-1923] «Hi ha aquí una misteris es confonen» (111). inflació» (156).

Amb la forma contracta derivada d’heu-vos —heus— apareix majoritària- ment l’adverbi aquí: [1927] «Heus aquí la primera tongada de proves» (I, 318). Escolis: «Heu’s aquí», 48, 86, 171, 199, 201; «Heu’s-la aquí», 60. Amb el resultat de l’imperatiu arcaic de veure —vet—, combinat amb adverbis de lloc, és més freqüent la presència d’aquí que d’ací: [1955] «Vet aquí, estimat amic» (III, 247). Escolis: «I vet-aquí el plaent contrast», 27. Per comprendre: [1927] «Vet aquí» (30, 39). Per comprendre: [1927] «Vet ací» (15). Si els exemples mostren que no existeix una clara equivalència entre ací i aquí, és possible que alternin tots dos en una mateixa seqüència oracional, seguint la distinció que Fabra propugnava (1956, p. 83) —«En l’estil epistolar convindria conservar la distinció que feien els antics entre els demostratius ací i aquí: en una lletra d’un que és a Girona a un que és a Barcelona: ací voldria dir a Girona; aquí, a Barcelona»—: [1940] «No és qüestió, ni ací ni aquí» (II, 103); «és l’expressió de l’esperit d’uns quants d’ací, que voldríem que fos també els de molts d’aquí» (II, 104); [1949] «¿com us podria haver rodat el cap aquí, si ací vèieu tan clarament el camí» (II, 373). En relació amb la llunyania, l’ús de l’adverbi allà és molt inferior a allí. El primer va sovint acompanyat de l’adverbi baix. Cal tenir en compte que el segon pot adquirir una connotació negativa —vegeu Badia i Margarit (1962, p. 10): «allà es preferible en general a allí».

[1922] «allí ja sóc entrant en alguna casa» (III, 557); [1923] [1939] «Tinc «i d’allí a Palafrugell» (III, 570); [1939] «els intel·lectuals que han notícies d’allà baix» restat allí» (II, 24); [1941] «he aconseguit de sortir d’allí» (II, 154); [situació de Catalu- [1942] «o si la fi no comença per allí» (IV, 188); [1951] «per allí nya sota l’ocupació on és més feble» (II, 472); [1955] «Sóc allí on volia arribar» (III, 208); franquista] (II, 36); [1956] «dels bons amics que allí ens sabem» (III, 333); [1958] [1942] «d’alguns «havia sortit d’allí» (III, 441). Escolis: «allí on comença la creació», amics d’allà baix» 13; «allí», 35; «encontrareu allí», 65; «hi ha allí», 122; «allí on (IV, 183); «Que va

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 361 30/01/12 13:17 362 actes del iii simposi carles riba

manca», 140, 145; «és allí com un testimoni», 166. Els marges: partir cap allà baix» [1921] «per allí on és més material» (69); [1922-1923] «és allí (IV, 178); «La crisi, davant» (153). Per comprendre: [1928] «per allí on és alhora més allà baix, és de fons» aparent» (55); [1928] «com allí podria ésser» (64); [1933] «El (IV, 187). poema és allí» (140); «per a considerar allí» (164).

Els adverbis esmentats es poden combinar de diverses maneres: Ací i allà: [1942] «que li donen ací i allà» (IV, 181); [1959] «El que ací i allà hi resta» (III, 502). Els marges: [1921] «Ací i allà» (113); [1927] «ací i allà» (9); i tam- bé la locució adverbial [1954] «d’ací i d’allà» (III, 147). Ací i allí: [1939] «Combinaran les ofertes d’allí amb els mitjans d’ací» (IV, 136); [1941] «I allí, la nostra vida tindrà un sentit que ara ací ja no té» (III, 611). Escolis: «ací i allí», 40, 47, 234, 267. Aquí i allí: [1938] «Preguntant aquí i allí, he anat sabent de Vós» (I, 481); [1953] «aquí i allí» (III, 48); Escolis: «aquí i allí», 261. Els marges: [1922-1923] «amb una grossa malícia aquí i allí» (140). Aquí i allà: [1958] «Els fragments citats aquí i allà» (III, 443).

f ) Les formes adverbials variables/invariables El plural de la forma gaire es manté invariable: [1915] «i encara no per sia quan sia, sinó, per poc que pogués, per d’aquí a no gaire llargs dies» (III, 517), mentre que bastant concorda en gènere i nombre amb el nom que acompanya: [1950] «Li proposo bastantes esmenes» (II, 445).

g) Les locucions prepositives La locució a part de apareix sempre sense preposició: [1949] «A part la necessitat» (IV, 220); [1958] «a part la redacció dels epígrafs» (III, 465). Dintre, amb valor preposicional, no va seguit mai de la preposició de: [1922] «dintre deu anys» (I, 203); [1925] «dintre pocs dies» (III, 579); [1941] «Ens reveurem dintre poc o dintre molt» (III, 611); [1950] «Dintre poc marxa cap a Xile» (II, 460); [1951] «dintre poc al quart» (II, 475); «dintre pocs dies» (II, 480). Escolis: «dintre les més profundes entranyes», 210; «Silvestre porta dintre la sang», 225. Davant va seguit sempre de la preposició de: [1940] «davant de petits esdeve- niments» (IV, 153). Escolis: «davant dels ulls», 109; «davant d’un poeta», 171. Per comprendre: [1927] «davant d’una forma d’idealisme» (31). La preposició damunt pot anar acompanyada o no de la preposició de: [1952] «damunt la meva taula, davant dels meus ulls» (II, 555). Els marges: [1921] «damunt dels altres» (45). Dins va sense preposició: Escolis: «dins el paisatge», 112. Per comprendre: [1931] «dins la zona del seu propi dedins» (IV, 153).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 362 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 363

h) Els quantitatius i la preposició de Els adverbis molt i tant poden aparèixer en els textos seguits o no de la prepo- sició de:

[1922] «Ha posat, espontàniament, molt de mal geni» [1921] «i no pas al cap de (I, 218); [1950] «cal molt de coratge per a afirmar» molt temps» (I, 132); (II, 425); [1957] «ens va exigir molt d’esforç» (III, 353); [1956] «em sap molt greu [1958] «per molt de temps» (III, 469). Escolis: «Molt de no haver estat presents» d’humor», 131; «molta de franquesa», 131; «molta (III, 333). Els marges: d’abundància», 131; «Molta de combativitat, molta [1922] «molts disgustos» (I, d’agror», 184. Els marges: [1921] «Cal molt d’art» (42). 214); «Fa molta pena» (I, [1922] «treballs, tantes de coses de les quals no em sento 228); [1939] «li farà molt capaç» (I, 202); [1926] «sabia tant de grec?» (III, 586); pes» (IV, 132); [1941] «Fa, [1947] «Estic desolat de tant de retard» (II, 284); [1951] allí on és, molt fred» (IV, «El motiu de tant de retard» (II, 537); [1953] «tants anys 162); [1950] «fa molt goig» de tant d’esforç» (III, 68); [1955] «tant d’afecte» (III, 247); (II, 418); Els marges: [1928] [1958] «amb tant d’afecte» (III, 442); Escolis: «tanta de «Moltes pàgines del diari» pressa», 12; «tants de llibres», 12; «tanta de música», 37; (39). Per comprendre: «tants de gestos», 37; «tants de contrastos», 37; «amb [1939] «per tants compatrio- tanta de llum percebudes», 175; «tantes de gents», 230; tes meus» (II, 76); [1949] «tantes de vides», 230. Els marges: [1925] «l’ambició de «em fes tanta angúnia» (II, tants de poetes de tants de renaixements» (207). Per 377). Escolis: «a tantes comprendre: [1929] «adollant tanta de llum» (69); bandes del món», 42. Per [1933] «que jo doni tant de valor documental» (162); comprendre: [1933] «do- [1952] «I desbordants de contentament per tanta cura i nant tantes presses» (146). tant d’escrúpol» (II, 544).

En el cas de l’adverbi quant s’observen solucions alternatives: [1948] «Quanta de cordialitat» (II, 357); però [1953] «D’un quant temps ençà» (III, 68). Alcover, que havia donat compte de la presència de la preposició darrere els adjectius quantitatius a Mallorca,11 n’indica l’ús escadusser en altres punts del domini: «Tal construcció s’usa re-de-poquíssim a Catalunya i an el Reyne de Valèn- cia»; i en justifica la presència: «Ben mirat, ès que an aquells adjectius elze donam un sentit partitiu, i per això cal posarhi la preposició de. De manera que, fixant- mos en els exemples posats, el sentit ès aquest: del conjunt o suma de cervell, gent, vegades, vent, diners, homos, infants, animals, cadires, finestres, n’hi havia molts, tants o quants o no n’hi havia cap. Lo sentit partitiu reclama la preposició de» (Al- cover, 1920, p. 306).

11.. «A MalMallorca lorca construim els adjectius quantitatius molt -ta, quant -ta, tant -ta ab llurs sustantius corresponents unintlos ab la preposició de. I així deym: molt DE cervell, molta DE gent, quantes DE vegades, tant DE vent, tants DE diners. A moltes de viles construeixen també ab de l’adjectiu cap precedint el sustantiu, i així diuen: cap D’homo, cap D’infant, cap D’animal, i fins i tot cap DE cadira, cap DE finestra en lloch de cap homo, cap infant, cap animal, cap cadira, cap finestra» (Alcover, 1920, p. 306).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 363 30/01/12 13:17 364 actes del iii simposi carles riba

i) Dessús L’adverbi dessús s’utilitza sempre seguit de dit amb el valor de ‘citat anterior- ment’, aplicat a un text: [1920] «del dessús-dit heroi» (III, 535); «En el dessús al· ludit epigrama» (I, 118); [1923] «dels alemanys dessús-dits» (I, 255); [1932] «Per la dessúsdita data» (I, 406); [1941] «el més important de la dessús dita carta» (II, 172); [1953] «del dessús-dit recull» (III, 54); [1956] «el segon dels tres dessúsdits» (III, 321). Els marges: [1921] «de tot el dessús-dit no es desprèn» (97). Per comprendre: [1933] «el vers dessús-dit» (164).

3.3. Morfologia verbal

a) Ésser L’infinitiu del verb copulatiu adopta majoritàriament la forma ésser: [1922] «ha d’ésser a base d’aquest criteri» (I, 177); [1933] «No ha pogut ésser» (I, 415); [1940] «No pot ésser» (IV, 153); [1951] «que poden ésser» (II, 471); [1958] «ésser d’elogi» (III, 465).12 Escolis: «algun dret d’ésser», 67, 239, 265; «ha d’ésser», 93, 94; «volent ésser», 107, 110; «no poden ésser explotats», 173. Els marges: [1921] «pot ésser injuriat» (46); [1922-1923] «per no ésser» (142). Per comprendre: [1927] «pot ésser» (12, 19, 35). En la carta ja esmentada que Riba adreça a Josep Pous i Pagès el 1941 es refereix a l’ús d’aquesta forma: «Quant a ésser o ser, la llengua es permet d’oscil·lar encara; jo prefereixo el segon, però, fora d’algun moment en vers, escric, per disciplina, exclusivament el primer» (IV, 174). Ser, doncs, apareix sols en un nombre reduït de casos: Escolis: «ser interessant per als pedagogs», 139; «en ser ferit», 139; «ser-ne sal incorrupta», 60. El gerundi adopta sistemàticament la forma essent: [1939] «La nostra situació segueix essent la mateixa» (II, 78); [1939] «tot essent útil» (IV, 150); [1941] «continua essent comprometedora» (IV, 163). Escolis: «essent sempre ell», 20; «essent con- trastada», 110. Els marges: [1921] «essent» (78, 86, 89, 95). Per comprendre: [1930] «essent sovint» (86); [1933] «no essent l’obtingut» (146). S’ha detectat un cas d’imperfet de subjuntiu analògic: Els marges: [1926] «si- gués el mateix» (236).

b) Haver/heure Esporàdicament els textos compten amb la presència de formes del verb heure: [1916] «Podrem heure’l aviat?» (III, 520). Escolis: «amb l’angúnia d’heure-se-les», 17.

12.. La forma ortogràficaortogràfi ca de [1929] «en què començavem a esser senyors» (I, 363) pot atribuir-se a un descuit.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 364 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 365

Els marges: [1922] «se les heu amb els diables» (124); [1921] «però se les heuen amb homes viciosos» (87). La primera i segona persones del plural de haver adopten, en general, les formes havem i haveu: [1920] «suposo que haveu rebut notícies per part d’En Foix» (I, 95); «us haveu ja destacat del tot de nosaltres» (I, 107); Escolis: «sempre ens havem complagut», 171; [1927] «Suposo que haveu rebut» (IV, 98); [1924] «us havem recordat» (I, 278). Els marges: [1922] «ho havem insinuat» (117). Per comprendre: [1928] «la fascinació a què havem cedit» (45). Sols s’ha trobat un cas de heu: [1920] «Si heu conservat algun contacte» (I, 108).

c) Les formes velaritzades La primera persona del plural de l’imperatiu de entendre pren la forma no velaritzada: [1926] «Entenem-nos» (I, 312); [1955] «entenem-nos bé» (IV, 267). En canvi, el participi del verb plànyer es forma amb la consonant velar: Els marges: [1926] «Josep M. de Sagarra s’ha plangut» (211).

d) Els verbs incoatius Hi ha alternança en l’ús incoatiu o pur d’alguns verbs de la tercera conjugació: — [1914] «O si no, que aclari una mica més el seu alemany» (I, 38): hauria de ser incoatiu. — [1922] «se m’acut Xenofont» (III, 539). Escolis: «acuden paradoxalment», 108, 118; «se’ns acut només», 149. Els marges: [1926] «S’acudeix de seguida» (266); «El nom de Maurice Barrès s’acudeix tot d’una» (269). Segons «La flexió verbal en els dialectes catalans» (Alcover i Moll, 1929-1932), a Barcelona, el verb es conjuga sense l’extensió palatal. — [1948] «Escolleixi» (II, 363); segons el DIEC, pot conjugar-se incoatiu o pur.13 — [1956] «Consenti, doncs» (III, 274).

4. Aspectes sintàctics

a) Les combinacions pronominals En els textos apareixen diverses combinacions pronominals. S’indiquen a con- tinuació les més remarcables: 1. Datiu singular + en: [1915] «si li en dic el motiu» (III, 519); [1918] «Li en demanem excuses» (III, 523); [1922] «Li n’envio una altra» (III, 548); [1923] «Li n’agraeixo de tot cor la tramesa» (I, 271); [1923] «què li’n diré?» (I, 272); [1935] «¿què he de dir-li’n?» (I, 441); [1942] «li’n digueu un mot» (II, 248); [1952] «li’n

13.. V. també Fabra (1956).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 365 30/01/12 13:17 366 actes del iii simposi carles riba

dec gràcies» (II, 599); [1958] «jo li’n parlaria» (III, 476). Escolis: «Si li’n sobra la passió i li’n bastà la coneixença», 131; «li’n plau la companyia», 143. Els marges: [1926] «el dret de demanar-li’n comptes» (242). En les primeres ocurrències s’observa una manca d’elisió de l’estructura pronominal. 2. Datiu + acusatiu: curiosament, les formes que apareixen en les citacions segueixen l’estructura dels clítics del valencià: [1922] «i enviar-li’l amb les màxi- mes garanties» (I, 214); «de fer-li’l transmetre» (I, 214); «li’l faré posar davant del nas» (III, 557); «l’original em basta i li’l tornaré a remetre» (IV, 39); [1923] «m’ha- gi atrevit a recomanar-li’l» (I, 261). 3. L’en: [1924] «l’en felicitaria» (I, 284); [1959] «L’en felicito» (III, 491). Escolis: «l’en distragueren», 96; «La preocupació l’en persegueix», 139. Els marges: [1925] «semblaven haver-l’en desviat» (206). Per comprendre: [1928] «sembla apartar-l’en violentament» (62); [1930] «de deixar-l’en sortir» (101). Aquesta estructura, com la corresponent femenina, mostra una gran artificiositat. 4. La’n: [1951] «La’n felicitem i ens en sentim feliços» (II, 540); [1952] «millor manera de regraciar-la’n» (II, 543); [1953] «¿Per què no felicitar-la’n?» (III, 43); [1959] «¿O és que algun descoratge la’n va fer desistir a darrera hora?» (III, 511). 5. Li + neutre: [1923] «digueu-li-ho» (III, 565); [1957] «¿Li ho ha escrit ja potser, ell?» (III, 421). 6. Li + hi: [1927] «A aquell, sabeu, li hi posaven cascavells» (I, 327). 7. La + hi: [1936] «Sis fills la hi ajuden» (I, 450); [1937] «espero poder-la-hi con- vidar» (I, 476); [1955] «si cedeixo a un impuls d’enviar-la-hi» (III, 186); [1956] «Sé que la hi ha comunicada» (III, 338). Escolis: «Cura de triar-li, i la hi empeny», 104. Els marges: [1926] «no és feina de l’artista de reduir-la-hi» (251). 8. Les + hi: [1956] «Si no sabés que en primer lloc les hi dicta la seva amistat […], em sorprendrien les paraules amb què V.» (III, 310). 9. Anar-se’n: [1958] «ens n’anem a Cadaqués» (III, 457), sense l’element eufònic. Vegeu també, en relació amb les combinacions pronominals, les missives que s’intercanviaren Gabriel Ferrater i Carles Riba l’any 1957 en relació amb el full que el primer va remetre al segon sobre les «Combinacions de dos pronoms fe- bles, un en acusatiu i l’altre en datiu, en la parla de Reus» (III, 411-412), on es mostra la reducció sistemàtica a l’hi o els hi, també aplicable a una bona part del domini oriental; i la resposta contundent i desfavorable del poeta barceloní.

b) La concordança Llevat d’algun cas residual —[1922] «les cares no tenen cap aire de raça definit, i diríeu que les han enllestit amb tres cops d’escarpa, pifiant naturalment a la boca» (I, 220)—, la concordança del participi amb el terme d’acció és sistemàti- ca: [1923] «L’he enviada de primer a ell» (I, 252); [1926] «un dia o altre us les hauria donades» (I, 313); [1939] «l’havia ja debatuda llargament» (IV, 149);

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 366 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 367

[1940] «N’havia demanades» (IV, 156); [1947] «Jo ja les he revisades» (III, 616); [1950] «Ara els he llegits amb calma» (II, 429); [1953] «que us n’hagués anuncia- des» (III, 54); [1955] «Jo l’he superada» (IV, 270); [1957] «Em toca que els hàgiu desitjats» (III, 420). Escolis: «De Chaucer a Shelley l’havia explorada» [la llengua anglesa], 30; «ara que li havia donada forma», 97; «quan l’havia gustada llargament», 97; «Per no haver col·locat cada xifra en el seu lloc, o per haver-les repeti- des», 162; «l’ha aferrada [la felicitat] amb avarícia», 180. Els marges: [1922-1923] «ja l’ha tinguda pel camí» (135); «l’ha feta viure» (164). Per comprendre: [1927] «Si ha negat la mort, és que l’ha descoberta» (135). Fins i tot a Escolis apareix un cas de concordança amb el terme d’acció pospo- sat al participi: «No hauria conquerida l’adhesió popular», 37.

c) La preposició composta per a Davant d’infinitiu, per a apareix de manera sistemàtica, llevat d’algunes excepcions: [1927] «Tinc massa coses per a contar» (IV, 98); [1929] «la meva feina fou per a salvar el llibre» (I, 374); [1939] «per a resoldre qüestions» (II, 22); [1941] «no em sento en condicions per a acceptar» (III, 609); [1948] «per a acostar-nos una mica més» (IV, 214); [1950] «per a comprendre» (II, 450); [1956] «no vaig tenir valor per a rellegir» (III, 264); [1956] «serveixen per a precisar» (III, 301); [1957] «per a veure la reflexió» (III, 421); [1958] «No és mai tard […] per a rebre una abraçada amical» (III, 481). Els marges: [1921] «s’esforça per a animar» (72); «per a afrontar cada obra» (91); «per a usar els termes» (140); «per a sostenir» (163); [1926] «per a fer honor» (242); «per a millor comprendre» (256). Per comprendre: [1927] «reeixit per a dissimular» (30); [1929] «les imatges no són per a decorar» (37); [1930] «de re- prendre força per a continuar» (93); [1931] «és per a no lliscar» (114); [1933] «per a trampejar el que no li convingués» (150); [1935] «en ajut per a allunyar d’ell mateix» (182). Hi ha algun cas sense preposició: [1922] «Vós teniu quatre contes meus […] per il·lustrar» (III, 550); [1958] «mil contínues prestacions per sostenir tot allò» (III, 483). Els marges: [1926] «s’apassionen a encalçar-se elles mateixes per destruir- se» (245). Per comprendre: [1930] «com per recobrar-se» (87). Davant de sintagma nominal, per a és la forma més general, per bé que s’observen algunes excepcions atribuïbles a error: [1917] «ha començat a publicar una sèrie de llibres per infants» (I, 48); «Constitueixen un simple assaig privat, per les escoles diguem-ne oficials de la Mancomunitat» (IV, 42); [1922] «una novel·la per infants» (IV, 42); [1923] «no tindré diners pel viatge» (IV, 81); [1924] «una bona cambra per dos» (III, 572); [1940] «us prego la màxima sol·licitud per aquestes coses nostres» (II, 142). A Els marges apareixen diversos casos d’ultracorrecció, als quals es poden apli- car les nocions d’«anterioritat» o «causa» (cf. Solà, 1987, p. 159): [1921] «per a

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 367 30/01/12 13:17 368 actes del iii simposi carles riba

dir-ho així» (69); [1922-1923] «Rarament, per a no dir mai» (162); «per a dir-ho en altres termes» (175); «per a no parlar de les confidències» (182); [1925] «per a no dir la inexistència» (187); [1926] «per a no esmentar sinó autors de la genera- ció postmaragalliana» (216). Riba es refereix a la distinció entre per i per a en una carta que adreça a Josep Pous i Pagès l’11 de febrer de 1942:

Crec que es podria renunciar a la distinció entre el per i per a —viva en bona part del territori lingüístic— solament si reforçàvem l’ús de la preposició de per al passiu. Fa molts anys, per suggestió d’En Carner, vaig assajar-ho. Me’n vaig desenganyar aviat, anava cap a una manca de naturalitat, sovint, en la frase, pitjor que la pretesa del per a; o cap a confusions efectives. Una llengua escrita no pot prescindir de tants mitjans idiomàtics com la parlada. Per les raons que sigui, la forma interna que ha pres el català compta amb aquesta distinció (IV, 179).

d) Hi ha S’ha trobat un sol cas de flexió de la forma invariable impersonal hi ha: [1913] «quines qüestions sentimentals hi han entremig» (I, 31).

e) Si us plau A diferència del valor lexicalitzat que aquesta expressió de cortesia adopta, Riba fa flexionar el pronom d’acord amb la persona a qui s’adreça: [1921] «Envieu-me’l també, si vos plau» (I, 125); [1927] «digueu-li-ho Vós, si us plau» (IV, 98); [1940] «que m’envieu, a mi mateix, si us plau» (II, 98); [1947] «enviï’m, si li plau» (III, 624); [1949] «que, si li plau» (II, 396); [1949] «fixin-la, si els plau» (II, 398); [1949] «Avisi’m, si li plau» (II, 398); [1950] «Digueu-me, si us plau» (II, 427); [1951] «si no li plau» (II, 472); [1954] «Digui-m’ho, si li plau» (III, 128); [1957] «Envia’m, si et plau» (III, 361).

f ) Ús del futur en expressions temporals El temps verbal que s’usa en les expressions temporals és sempre el futur i mai el subjuntiu: [1922] «Quan seré a Dresde» (I, 196); «Quan tornaré» (I, 238); [1938] «Quan sereu a Barcelona, veniu» (I, 481); [1939] «ja en parlarem quan ens veurem» (II, 41); [1947] «quan vindrà l’hora del tiratge» (III, 624); [1949] «Quan farà bon temps» (IV, 223); [1950] «o bé quan tornarà» (II, 448); [1953] «Quan n’haurà tret còpies» (III, 59); [1955] «En parlarem quan ens veurem» (III, 208); [1958] «Quan serà a Barcelona» (III, 443). Escolis: «Quan l’allunyament en el temps farà possible», 42; [1924] «mentre encara faré de turista» (III, 572); [1927] «de seguida que rebreu aquesta carta» (IV, 100); [1949] «Espero, això sí, que llavors o abans, com V. creurà més convenient» (II, 402); [1957] «tan aviat com podré» (III, 359); «tan aviat com us serà possible» (III, 349).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 368 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 369

g) Encadenament d’adverbis en -ment [1954] «discretament i pulcrament» (III, 137); [1956] «ens hem vist llargament i delitosament» (III, 253); però a Els marges: [1925] «immediatament o me- diata» (189).

h) Les conjuncions Hi ha un ús gairebé sistemàtic de ans, en comptes de sinó, més freqüent a l’epistolari: [1922] «sinó deixant-vos-hi anar una mica» (IV, 46). Ans és general als Escolis, a Els marges i a Per comprendre: [1927] «Ans al contrari» (18, 25). Puix s’usa als Escolis: «puix que d’Homer parlàvem», 21. En un document epistolar primerenc s’ha trobat la locució conjuntiva anc que: [1914] «he rebut bé la Catalunya, anc que amb retràs de deu dies» (I, 36).

i) Relatiu S’ha localitzat un únic cas de ço que: Els marges: [1927] «ço que és ja un avenç de transacció» (13).

j) La doble negació La majoria de partícules negatives es reforcen amb l’adverbi no: [1955] «ningú no ha vist les proves» (III, 214). Escolis: «mai no cedeix» 13. Els marges: [1922-1923] «aquesta impressió tampoc no dura» (133); «Ningú no pensaria» (179).

k) L’ús del reflexiu Els exemples següents: [1953] «i amical contacte de poetes entre ells» (III, 26). Escolis: «fa que entre ells», 124. Els marges: [1921] «mantenint-los netament inde- pendents entre ells» (45); [1926] «es passen la vida turmentant-se entre ells» (271), semblen fer-se ressò del que Alcover recull a les «Questions de llengua i literatura catalana»:

8. En bon català no s’usa, com en castellà, el reflecsiu sí en plural y retgit de preposició, sino qu’en lloch de sí se posa ells o elles segons demàn la concordan- sa. En castellà se diu: se lo repartieron entre sí; se combatían a sí mismas, etc. En català toca dir: S’ho repartiren entr’ells o ells amb ells; se combatien elles meteixes o elles ab elles (Vid. Diez, Gramm. T. III, Prop. simpl. c. II, p. 55) (Alcover, 1903, p. 463).

l) Les dates Per comprendre: [1929] «en 1906» (68, 73). A la carta que Riba adreça a Miquel Dolç després del 3 de febrer de 1955 hi ha les següents observacions relatives a l’escriptura de les dates:

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 369 30/01/12 13:17 370 actes del iii simposi carles riba

Per a la unificació de l’ús de l’article en les dates, l’IEC ha fixat aquestes fórmules: en 1954 el 1954 a 3 de febrer en 3 de febrer el desembre de 1954 (no del) el 3 de febrer de 1955 (III, 188).

m) Substantivació de l’infinitiu En alguns casos l’infinitiu va precedit de l’article (cf. Solà, 1972, p. 47-71): [1920] «No trobem pis que ens pagui el renunciar a Itàlia» (III, 535); [1922] «em fa atrevir el pensar que, lligant-vos interessos vostres a aquests dos macips» (IV, 40). Escolis: «El compondre per escrit la seva Vita», 124; «dues realitats tan simples com el néixer i el morir», 180; «es fa talment un plaer personal de l’anar definint els objectes», 165. Els marges: [1922-1923] «l’haver estat anys i anys un retret caricatu- ral» (150); [1925] «l’haver hagut de bastir» (189).

n) L’ús erroni d’algunes preposicions Alguns exemples mostren la confusió esporàdica entre amb i en, fet que fa pensar en les realitzacions tortosines i valencianes: [1921] «es creia en dret a intervenir en la orientació humorística» (I, 126); [1919] «Ja me’n parlaràs, en tota franquesa» (IV, 19); [1922] «decorar una casa de música en coses ben musicals» (III, 558).

o) Els verbs regits S’observa l’absència d’alguns pronoms que substitueixen verbs regits: — [1943] «miraré d’informar-me» (IV, 201). — [1956] «us tindré al corrent» (III, 329).

5. lèxic

El vocabulari més representatiu que Riba usa s’ha agrupat d’acord amb diversos criteris: a) lèxic documentat a la primera edició del DG, b) lèxic que sols apareix documentat al DCVB, c) castellanismes, d) arcaismes, e) manlleus, f) vulgarismes, g) neologismes, h) formes de tractament i i) la formació de mots.

a) Lèxic documentat al DG Amar: [1922] «ja sabeu que no amo les confidències de bragueta» (I, 153); [1925] «la literatura que amàvem quinze anys enrera» (I, 297). Escolis: «no li basta d’amar», 46; «amen gaire», 233; «amà l’al·legoria», 249; «ell mateix ama de dir», 268.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 370 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 371

Els marges: [1920] «ama combinar-les» (12); [1921] «La poesia catalana ha amat sempre» (41); [1921] «els nostres romàntics s’estimaren més haver-se-les amb llurs visions» (41). El verb estimar apareix amb el valor de ‘preferir’. Cercar: [1951] «donéssiu ordre perquè ens cerquessin» (II, 516); [1956] «que cerco de recuperar» (III, 313). Mai no apareix el verb buscar. Colgar: [1939] «eren les 12 i ja ens colgàvem» (IV, 125). Esbotzar: [1914] «Jo estic en una tensió de desig que temo i tot esbotzar» (I, 34); usat amb valor transitiu i no intransitiu pronominal. Inclús: [1922] «inclús del Jordi» (IV, 38). Adverbi admès recentment. Mant/-a: [1921] «Es té en perspectiva mant pagès» (I, 130); [1922] «S’ha tallat tota retirada i manta altra cosa i tot» (I, 149). Pac: [1922] «Entrar a un Museu, en els dies de pac» (I, 147); cf. DCVB: «Paga- ment; cast. pago. L’amor no es guanya cada dia / amb l’honestat i l’aciençament: / no és un pac, ningú no se’n refia, Carner Ofrena 115. En pac de l’estona que l’havien destorbada, Víct. Cat., Sol. 185. Etim.: derivat postverbal de pagar». Tal·là-tal·lera: [1955] «sé que parlo a qui pena tal·là tal·lera com nosaltres» (III, 204) [loc. adv.: ni poc ni molt, si fa no fa, mig mig.]. Vacacions: [1920] «de vacacions» (III, 530).

b) Lèxic documentat sols al DCVB Abeceroles: [1934] «o si cada octubre comença per les abeceroles» (I, 428). En sentit figurat, primers rudiments d’un art, d’una ciència; forma derivada de (a) becé, interpretada com si fos un mot acabat en -er. Abim/abís: [1922] «dalt del cim o dins l’abim» (I, 149); és un gal·licisme modern (del francès abîme). Escolis: «damunt l’abís d’ell mateix», 238; pres del llatí abyssus (és al DG). Amonjoiar: [1947] «hom amonjoia de dates tendres la seva vida» (I, 63); [1922-1923] «l’estil de Pujols podria ésser anat amonjoiant» (163). Interpretat en el sentit d’ ‘aplegar, unir amb altres’: «La flor que’ns resta per amonjoiar, Verda- guer Flors 10»; cf. DCVB, s. v. amonjoiar. Apurar: [1920] «No us apureu per cambra» (III, 530); en el sentit de ‘preocu- par’, accepció 5 del DCVB. Atarantament: [1918] «atarantament» (I, 52); DCVB: «Acte i efecte d’atarantar (Barc., Tortosa, Val., Cast.); cast. aturdimiento. Aquella matusseria, aquell atarantament dels homes, acaben per durar massa, Carner Bonh. 167». Atarantar: [1921] «hom va atarantat sense saber cap a on ha d’arrumbar» (I, 127); DIEC: Atarantar: «v. tr. [LC] Torbar l’ànim (d’algú) deixant-lo com esbalaït, sense esma». Bellveure: [1920] «Cada bellveure que enterneix» (I, 83). D’acord amb l’accep- ció 2 del DCVB: «Esplai de la vista (Mall.); cast. recreo. “Això no ho sembram; ho tenim per un bellveure” (Mall.)».

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 371 30/01/12 13:17 372 actes del iii simposi carles riba

Fulà: [1922] «la mestressa té un fulà a casa» (IV, 32); cf. DCVB, s. v. fulano: «Fon.: fulá (val.); fulánu (or., men); fuláno (mall.). Etim.: de l’àrab fulan, ‘un tal’, segurament per conducte del castellà fulano». Futeral: [1920] «He rebut aquests dies un futeral de llibres» (I, 74); DCVB: «Gran quantitat de diners (Vallès, Camp de Tarr.); cast. dineral. “Aquesta finca em va costar un futeral”. Etim.: de dineral, amb el radical canviat a base de fotre». Tribull: [1951] «que l’ajudaren en els seus tribulls?» (II, 472); Escolis: «roman- dre sense tribulls», 73. DCVB: «Tripijoc, batibull. Mai no imaginaries els tribulls que la meva omnipotència em va fer passar, Carner Cofat 229».

c) Castellanismes Aclaració: [1926] «les aclaracions presidencials encara ho són més» (I, 308). Acopi: [1922] «l’acopi de textos» (III, 542); DCVB, s. v. acopiar: «v. tr. (el duen molts dicc. catalans i valencians, però és un castellanisme que no s’usa en la nostra llengua viva): Aplegar en gran quantitat; cast. acopiar.—Els derivats i altres que molts de diccionaris duen, també són castellanismes inusitats». Acordeón: [1922] «us posaríeu a tocar l’acordeon» (I, 224). Adelantar: [1914] «nosaltres ens hi hem adelantat» (I, 36). Aparell: [1923] «caldrà corregir un altre cop l’aparell crític» (IV, 82); [1928] «que l’aparell crític de l’ed. Teubner» (IV, 106). Birlar: [1922] «És imprescindible la valentia de birlar un nombre als suscrip- tors» (I, 235). Cita: [1951] «aquella cita de McKeil» (II, 494); [1953] «Us agraeixo la cita que feu en el pròleg» (III, 99); [1958] «voldria fer la cita segons aquesta nova edició» (III, 469); [1959] «cites per a comprovar» (III, 491); en comptes de citació. Com no: [1942] «Abans hi ha hagut —com no?—» (II, 235). Composar: [1942] «quan composem lentament un poema» (II, 246); Escolis: «Demà podrà perfectament composar un llibre interior», 102; «una rapsòdia que en composa el músic», 201; «Goethe composant el segon Faust», 205. DCVB: «Compondre, formar un tot per la combinació de diverses parts; cast. componer». Conde: [1922] «d’uns condas russos» (IV, 29); per a la grafia, vegeu la nota de l’editor. Cupus: [1950] «assenyalen un cupus a la propaganda» (II, 417); contingent. De repent: [1921] «Si em veiés de repent en un cas de necessitat» (I, 126); [1922] «i de repent» (I, 177); «i de repent» (III, 555); [1923] «de repent» (I, 263). Escolis: «de repent se li esmuny», 162, 167, 217. Els marges: [1922] «trobant-se de repent desar- mat» (122). Però a Per comprendre: [1927] «El poeta de sobte esdevé conscient» (15). Degut a: [1951] «d’un malentès degut a no haver estat jo prou explícit» (II, 471). Per comprendre: [1928] «Degut a aquests procediments rítmics» (63).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 372 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 373

Desembarc: [1927] «les formalitats del desembarc» (I, 321); en el sentit d’ ‘acte de desembarcar’; en castellà és desembarco. Despedir: [1921] «ja es veu despedit» (I, 126); [1939] «Em va encarregar de despedir-lo dels amics» (II, 39). Destorba-qüentos: [1922] «un predicador destorba-qüentos» (I, 232). Disfrutar: [1922] «Hi disfrutaríeu» (III, 552). Enterar: [1914] «deu estar més enterat d’aquestes qüestions que tracta» (I, 38); [1920] «n’està enterat» (III, 535); «la gent està bastant enterada» (I, 104). Forrar: [1923] «forrada de licorella» (III, 571). Fulla: [1948] «Uns fulls escadussers, o fulles soltes», (II, 362); [1949] «adjunto una fulla» (II, 377). Els marges: [1922-1923] «en una fulla humorística» (149). Garbo: [1921] «on encara es remenen diners amb garbo» (I, 127). Lilial: [1922] «abans de quedar-me en aquesta altra sinceritat de míting rea- lista […] fanfarrona i lilial» (I, 229); DCVB: «Blanc i pur com flor de lliri; cast. lilial». Mundo: [1923] «que porta maleta i mundo» (III, 567); [1939] «un mundo pla i tres paquets de llibres» (II, 17); DCVB: «Maleta gran, profunda, amb tapadora convexa; cast. mundo, baúl. Carregats de mundos y maletas, Pons Auca 173». Nyonyeria: [1931] «irremeiable nyonyeria» (111). Pifiar: [1922] «les cares no tenen cap aire de raça definit, i diríeu que les han enllestit amb tres cops d’escarpa, pifiant naturalment a la boca» (I, 220); «la cosa pifiarà per ridiculesa» (I, 237); DCVB: «Pifiar v. intr. (castellanisme)». Pirop: [1927] «i els pirops que s’escrivien per les parets» (I, 327). Retràs/atrassar: [1914] «he rebut bé la Catalunya, anc que amb retràs de deu dies» (I, 36); [1922] «amb un retràs enorme» (I, 195); [1942] «l’arribada del retrassat i retallat subsidi» (II, 232); [1950] «Estic molt atrassat» (II, 418); [1952] «la feina que tinc atrassada» (II, 544); [1954] «s’ha retrassat per diverses causes» (III, 114); però també retard: [1949] «un retard en la recepció» (II, 398); [1952] «Excuseu- me del retard» (II, 575); [1953] «no m’avinc a retardar» (III, 20); «amb gran retard» (III, 85); [1954] «el retard, tanmateix, ha estat de mesos» (III, 173). Sacatapos: [1922] «començada a estirar amb sacatapos» (I, 146). Sin embargo: [1923] «sin embargu, encara ens queda esma per desitjar-vos de venir a donar un tomb» (IV, 61). Taco: [1953] «fent-me’n un taco» (III, 54). Tonto: [1955] «per al meu costat tonto» (III, 250); [1958] «Era suau, lenta, tonteta» (III, 442).

d) Arcaismes Anduvi: [1915] «voldríem de bell anduvi sol·licitar» (III, 517); DCVB: «d’anduvi o de primer anduvi, que significa ‘de tot d’una’, ‘des d’un principi’; cast. desde

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 373 30/01/12 13:17 374 actes del iii simposi carles riba

luego, por de pronto. De primer anduvi, no és pas el no tallarse, Carner Bonh. 107. —V. antuvi. Anduvi m. usat únicament en la locució adverbial». Barbre: [1922] «Un barbre genial» (I, 241); però [1922] «bàrbar» (I, 246). Comsevulla/onsevulla: [1939] «Comsevulla que sigui» (II, 83) [1941, IV, 170; 1942, II, 210; 1953, III, 98; 1956, III, 271; 1957, III, 353]; [1941] «d’anar-me’n comsevulla que fos cap a aquesta zona» (II, 151); [1952] «comsevulla i onsevulla que sigui» (IV, 242); [1957] «Onsevulla que les passi» (III, 406). Per comprendre: [1928] «Comsevulla que sigui» (56); [1931] «Comsevulla que sigui» (128). Taur: [1920] «En Gassol vestit de torero matant un taur» (I, 102).

e) Manlleus — [1922] «el primer bodegom» (I, 175). — Escolis: «de cervell massa clownesc», 57. — [1953] «que acompanyava el vostre Christmas» (III, 103); [1955] «un llibre preciós, d’estimulant contingut, un Christmas» (III, 406). — [1957] «la standard» (III, 406). — [1930] «Us heu salvat de la grippe?» (I, 385); [1951] «¿Com us tracta la grippe?» (II, 475); [1952] «I vénen, a més, les grippes a ploure sobre mullat» (II, 544); [1955] «la grip d’enguany» (III, 206); [1957] «La grip, almenys el primer torn» (III, 406). — [1949] «amb la lynotipe» (II, 388). — Escolis: «ser un symposion de cada any», 128. — Escolis: «sportman, viatger», 133. — Els marges: [1926] «de snobisme» (255); «jugar a football» (277). En l’epistolari són molt freqüents els canvis de codi: — Castellà: [1920] «Sin comentarios, com diuen els diaris formals» (III, 535). — Italià: [1917] «L’article d’en Capmany és un inferno» (I, 46). — Francès: [1920] «a Barcelona encara sabem amusar-nos, que diu en Ju- noy» (I, 117); [1958] «L’hi ha evitat el balafre a la cella el nostre gendre» (III, 475) [trau]; [1956] «que li ho indiquin i la faré parvenir a Vs. de seguida» (III, 313) [fer arribar]; [1955] «Sí, P., (contesta el mufle) vaig fent» (III, 197) [mal educat]; [1953] «Va fer alegria a l’Oriol el record de Breda, que fa pendant amb un de Viladrau» (IV, 245); [1954] «fent pendant a un seu famós personatge» (III, 171). Per comprendre: [1953] «ens fa l’efecte de pendant seu» (25) [fent paral·lel]; [1922] «que Laforgue en deia color de gargall d’estaminet» (I, 223) [un cafè petit; del való èstaminê, staminê]; [1922] «i els que primer arribin esperaran els altres a la gara» (IV, 54). — Alemany: [1922] «Jo no podia sortir d’Alemanya sense un nou visum» (I, 195) [visat]. — Anglès: Per comprendre: [1928] «un spleen sense ideal» (37).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 374 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 375

f ) Vulgarismes Acollonir: [1922] «s’acolloneix a la primera embestida» (I, 241). Cagalló: [1927] «que van espolsant-se el cagalló l’un darrera l’altre d’illa en illa»14� (I, 327). Empipamenta: [1921] «Que no demostreu la vostra empipamenta» (I, 130). Encostipat: [1918] «una aprensió justificada per un encostipat» (I, 52). Fantasmes (f.): «Les fantasmes que els personatges s’havien creat» (58). Fumut: [1922] «per tres fumuts rals» (I, 224); [1933] «Mireu si he estat fumut aquest estiu» (I, 417); eufemisme de fotut. Pàfia: [1921] «Amb 25 pàfies en teniu prou per comprar mitja Alemanya» (I, 221); pesseta en argot modern. Pòlvera: [1914] «Veiem com aquest senyor [Vogel] ara ens inventa la pòlvera» (I, 36). Refrà: [1921] «el refrà era» (I, 133); s. v. DCVB: «Var. form. (menys correctes): refrà, refran». Trumfo: [1927] «I que En Martínez Anido és un trumfo providencial» (I, 185); s. v. DCVB: «Cadascuna de les cartes del pal que domina el joc». Expressions i exclamacions: — [1921] «És un colomar que convida a cagar-s’hi pels recons» (I, 127);15 una alternativa relativament més formal: [1924] «pensaré en els mil i un murcians que vénen a defecar-se per aquestes torres» (I, 277). — [1921] «Tenia una conferència amb un pagès al qual s’espera d’extirpar-li cent-mil peles» (I, 130). — [1923] «L’Obiols, tranquil i arboradís, va engegar a fer p… En Garcés» (IV, 62). — [1926] «però què carai el beuré» (III, 590). — [1930] «com hi ha món» (I, 382). — [1939] «Ell no escriurà, ca!» (II, 60). — [1949] «crec que està neurastènic com una cabra» (II, 373).

g) Neologismes — [1955] «aquesta impressió meva de ràdio-oint» (III, 182).

h) Formes de tractament — [1922] «que va deixar a la mamà» (IV, 50).

14. El context és el següent: «El vapor ens deixa aquí diumenge, i no hi ha vapor per a sortir fins dijous; és a dir, dijous n’hi ha dos, que van espolsant-se el cagalló l’un darrera l’altre d’illa en illa» (I, 327). 15.. El context és el següent: «Hem llogat un pisot a la Font de S. Miquel, 2, 3er, 2ª�,�� al costat de la casa del Duc de Solferino, darrera la casa de la Ciutat. És un colomar que convida a cagar-s’hi pels recons» (I, 127).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 375 30/01/12 13:17 376 actes del iii simposi carles riba

i) Formació de mots

1. Derivació Amb afixos: [1920] «una dispesera jove i guapassa» (III, 528); «unes sabato- nes de vellut» (III, 528); [1922] «la llegendària bandarreria de les dones alema- nyes» (I, 185); «Era una sala fosca, romàntica, donant a un patinell de la Casa de la Vila» (I, 195); «dues mongines i unes quantes alumnes» (IV, 28); [1929] «en canalleries individuals» (I, 364); «excessos i desfocaments en l’incident» (I, 373). Per comprendre: [1927] «pel truc del desfocament» (22); «una tinta desfocada» (27); [1933] «l’infelissarro del Noguer» (III, 599); [1939] «Treballotejo» (IV, 141); [1941] «l’avaluament final de les possibilitats» (II, 174); [1949] «la inamobilitat» (IV, 226); [1921] «nosaltres, els que artistotegem» (I, 127). A partir d’antropònims: [1927] «però no aragairejo prou» (I, 326); [1956] «amb un hamletisme no ben adequat» (III, 306). Per comprendre: [1929] «de les direccions verdaguerina i insular» (73). — [1927] «Tots els colors de la nostra Àtica són fins, apastellats, acanyellats» (I, 325). — [1939] «Tinc el fill gran i la meva dona agripats» (II, 44); [1959] «pagant tribut d’oci a la gripeta de cada hivern» (III, 491). — [1942] «N’ha vingut una certa millora en el provisionament del mercat» (IV, 178); el DIEC recull aprovisionament. — [1948] «me’l portéssiu, ben acondicionat» (II, 333); és un castellanisme. — [1922] «És un públic que exilaria Arístides» (I, 159). Escolis: «qui ni exilat», 181. — [1950] «I no cal dir que un contingentament més sever» (II, 417); «una mena de contingentació» (II, 453). — [1950] «un ràpid escarteig» (II, 429); vegeu la definició de escartejar. — [1929] «que és inarrabassablement nostre» (I, 365). Gal·licismes: [1922] «a Catalunya s’han escrit […] sobre el nostre naixement les tartarinades més grotesques» (I, 241); s. v. DCVB: «Dita o feta tartarinesca; cast. tartarinada»; [1925] «És desolant» (III, 580).

2. Composició Verb + nom: [1938] «i llavors són pedants, mastegatatxes, tímids» (I, 506); nom + adjectiu: Els marges: [1926] «desimbolt i cellaarrufat Tirteu» (211). Composició adjectival: [1953] «i les d’altre ordre que l’econòmic-editorial» (III, 44). Els marges: [1921] «del gust estilístico-lingüístic» (103); [1926] «l’epopeia històrico-fantàstica» (213). Per comprendre: [1929] «joc crítico-sentimental» (68); [1930] «tòpics literàrio-musicals» (101); [1933] «càlcul estètico-psicològico-as- tronòmic» (164).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 376 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 377

6. recursos estilístics

L’obra crítica comparteix, com s’ha pogut comprovar, alguns dels elements lin- güístics de l’epistolari. Hi ha, però, dos trets que hi apareixen de manera exclusiva.

a) L’ús de l’auxiliar ésser En casos d’indeterminació de l’agent implícit, en l’obra crítica és freqüent l’ús de la passiva reflexiva, en substitució de la construcció personal de primera persona, per raons pragmàtiques i discursives. Escolis: «s’és dit», 18, 59, 174, 244, 260; «massa s’és oblidat», 22; «L’expiació s’és acomplida», 40; «si només s’hi és interessada», 45; «la metàfora s’és allibera- da», 68; «s’és anat circumscrivint», 114; «s’és arranjat», 140; «s’és atansat», 189; «no s’és mai dit», 226. Els marges: [1921] «La unitat s’és esbarriada» (68); «s’és caigut en una altra retòrica» (96); [1922] «creu que s’és plasmada Catalunya» (131); [1922-1923] «se són anades eliminant» (182); [1926] «dins la qual s’és articulada» (242).

b) El gènere dels mots S’aprecia, en els assaigs crítics, una alternança en relació amb el gènere dels mots acabats en -or. La forma femenina correspon a la solució de la llengua antiga.

Escolis: «aquella amor melancòlica», 60; «una amor Escolis: «aquest amor», 86; Els franca i lluminosa», 96; «aquesta amor velada i marges: [1922] «un amor» (51). greu», 210. Escolis: «llur màxim valor», 256. Escolis: «una valor precisa», 87; «la seva valor real», Els marges: [1922-1923] «amb el 90; «Les valors catalanes», 146; «la valor comú del valor dels altres» (143); «amb un mot», 223; «una valor autònoma», 264; «la seva valor adquirit» (160); «el seu valor humanística», 265. Els marges: [1920] «les valor» (164); [1925] «d’un gran valors més altes» (17); [1922-1923] «les meres valor suggestiu» (209). Per valors sensuals» (136). comprendre: [1927] «un valor Escolis: «les petites errors», 139; «una més preciosa més directe» (32); «aquests favor dels déus», 187; «una mena d’horror religio- valors» (32). sa», 209. Els marges: [1921] «les horrors col·lectives» (55); «una santa horror a la retòrica» (104).

c) La repetició de termes Per comprendre: [1927] «Tota aquesta variada varietat humana» (28); [1928] «de la solitud més sola» (36); «d’oposar-hi una contramàgia de contrasistemes» (47); «és llur combinació diversa que fa el divers dibuix» (58); [1929] «ens situa els seus idil·lis idíl·licament» (67); [1930] «de les seves lletres revelades i per revelar» (76); [1933] «necessita la no unitat en qüestió del poema en qüestió» (164).

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 377 30/01/12 13:17 378 actes del iii simposi carles riba

7. conclusions

Amb els elements lingüístics seleccionats s’ha esbossat un breu panorama de la llengua de Riba aplicada a textos en prosa. L’epistolari, farcit de confessions i d’expansions —com diu a Carles Pi i Sunyer en una carta del 5 de juny de 1940: «potser més que una carta és un fragment d’aquell diari íntim, per a escriure el qual mai no he tingut valor» (IV, 155)—, resulta un bon mitjà per trobar-hi trets personals, de vegades en estat pur, sense polir, de vegades intervinguts estètica- ment, retocats i controlats. Riba, preocupat per la correcció lingüística, s’havia amarat també d’estilística —[1923] «Un curset he fet, una vintena de lliçons, sobre estilística catalana» (I, 263)—, fet que repercuteix en l’estètica de la creació. Obser- vem, sinó, la plasticitat literària i el conjunt d’imatges pictòriques que sorgeixen de la descripció que inclou una carta dirigida a Josep Obiols, datada el 19 de setembre de 1927 des de Patres: «El mar es fica dins un golf de reconades profundes i escanya l’illa pel mig: sembla que us vingui a cercar, blau i suau; tombeu l’entrada del golf, i el corrent que ve del canal entre Zante i el Peloponès ja us fa tanyar amb una alegria magnífica, ja us dóna la il·lusió d’un gran mar». Riba escrivia basant-se en la «jurisdicció de la gramàtica i del diccionari», com s’indicava en la primera citació d’Els marges, i retreu Maragall no haver-ho fet: «No era home, em penso, ni d’estudiar una gramàtica ni de fullejar un diccionari» (II, 331), com consta en la carta que adreça a Manuel de Montoliu el 21 de maig de 1948, amb qui sosté una polèmica en relació amb la depuració de la llengua. L’observació de la trajectòria lingüística de Riba mitjançant els seus textos remarca el que va ser l’ideal de la seva vida com a escriptor: prestigiar l’idioma, crear una llengua de cultura total o, com afirma a Per comprendre: [1932] «crear- nos una llengua comuna clara i apta, indefinidament disponible» (132). Si s’ha mostrat la teoria lingüística ribiana des d’un punt de vista aplicat, la seva doctrina sobre l’ús lingüístic de caràcter teòric roman plasmada com a testament espiritual, per bé que experimenta, amb els anys, una certa evolució. Si als Escolis els mots tenen una existència fins a un cert punt incontrolada —«La vida dels mots, té molt d’humana. Tenen, sens dubte, una fesomia i també un seny; tenen una família: avior, germandat i fillada; neixen, poncellen i declinen; viuen, sobretot, cadascun a la seva manera, qui retret, qui voltat d’amics, qui plàcidament, qui corrent l’aventura, qui en servitud, qui governant», 20—, l’estètica, emparada, com ja s’ha dit al començament, en el bon gust, suposa l’aplicació d’una certa coerció en l’ús de la llengua, amb la qual nosaltres podem estar més o menys d’acord. I així consta en una carta adreçada a Joan Coromines el 29 de setembre de 1954: Sí, el que cal fixar i unificar és l’idioma bàsic, i tothom pot fer, si sap què vol dir escriure, el sacrifici dels seus petits dialectalismes; a mi, barceloní d’ascen- dència tortosina, no em costa pas gens escriure estat per sigut, ni nosaltres per

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 378 30/01/12 13:17 la llengua de carles riba: de la correcció a l’estètica 379

nosatros o natros: no se m’ha perdut cap vers per fidelitat a aquesta disciplina; i si a Cadaqués diem xúnia per pleamar,16 tant se me’n dóna, i no crec que un diccionari sigui menys bo perquè el seu autor ha desdenyat d’incloure’l: el bon gust sempre votarà per pleamar (IV, 261).

Bibliografia

Alcover, Antoni M. «Questions de llengua i literatura catalana». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, I (1903), p. 209-556. — «Un cas de sintaxis catalana curiosíssim». A: «Dietari de l’eixida filològica a diferents territoris de la nostra llengua durant l’estiu d’enguany (1920)». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, XI (1920), p. 306-308. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de Borja. «La flexió verbal en els dialectes catalans». Anuari de l’Oficina Romànica, vol. ii (1929), p. [73] 1- [184] 112, vol. iii (1930), p. [73] 1- [168] 96, vol. iv (1931), p. [9] 1 - [104] 96, vol. v (1932), p. [9] 2 - [72] 64. — Diccionari català-valencià-balear. 2a ed. Palma: Moll, 1961-1969. [DCVB] Badia i Margarit, Antoni M. Gramática catalana. Madrid: Gredos, 1962. 2 v. Fabra, Pompeu. Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932. — Gramàtica catalana. Barcelona: Teide, 1956. Malé, Jordi. «La “banalitat” de Josep Pla i André Gide. (Pla i el català literari als articles de Carles Riba.)». Revista de Catalunya, núm. 157 (desembre 2000), p. 107-138. Murgades, Josep. «Carles Riba, entre Eugeni d’Ors i Pompeu Fabra». A: Medina, Jaume; Sullà, Enric (ed.). Actes del Simposi Carles Riba. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, p. 175-191. Perea, Maria Pilar. Antoni M. Alcover: Dialectòleg, gramàtic, polemista. Barcelona: Publi- cacions de l’Abadia de Montserrat, 2005. Serrano, Sebastià. «Les idees lingüístiques d’en Carles Riba». A: Actes del Quart Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica: Washington, D.C., 1984. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985, p. 257-264. Solà, Joan. Estudis de sintaxi catalana. Barcelona: Edicions 62, 1972. — «Essència de la ideologia lingüística noucentista». A: El Noucentisme: Cicle de conferèn- cies fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa: curs 1984-85. Barcelona: Publica- cions de l’Abadia de Montserrat, 1987, p. 159-180. Turull, Isabel. Carles Riba lingüista. Treball de recerca de doctorat. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2008.

Corpus Guardiola, Carles-Jordi (ed.). Cartes de Carles Riba. Vol. I: 1910-1938. Barcelona: La Ma- grana, 1990. — Cartes de Carles Riba. Vol. II: 1939-1952. Barcelona: La Magrana, 1991.

16.. Tanmateix, pleamar és un lusisme, introduït a través del castellà, i ni aquest mot ni xúnia no es troben ni al DCVB ni al DG ni a les dues edicions del DIEC.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 379 30/01/12 13:17 380 actes del iii simposi carles riba

Guardiola, Carles-Jordi (ed.). Cartes de Carles Riba. Vol. III: 1953-1959. Barcelona: La Magrana, 1993. — Cartes de Carles Riba. Vol. IV: Apèndix 1916-1959. Barcelona: Institut d’Estudis Cata- lans, 2005. Riba, Carles. Escolis i altres articles. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1921. — Els marges: 1920-1926. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1927. — Per comprendre: 1927-1935. Premi Maragall 1937. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938.

ACTES III SIMPOSI CARLES RIBA.indd 380 30/01/12 13:17