L'hàbit De La Dificultat
Total Page:16
File Type:pdf, Size:1020Kb
L’hàbit de la dificultat Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil Raül Garrigasait Colomés Aquesta tesi doctoral està subjecta a la llicència Reconeixement- NoComercial – SenseObraDerivada 3.0. Espanya de Creative Commons. Esta tesis doctoral está sujeta a la licencia Reconocimiento - NoComercial – SinObraDerivada 3.0. España de Creative Commons. This doctoral thesis is licensed under the Creative Commons Attribution-NonCommercial- NoDerivs 3.0. Spain License. L’hàbit de la dificultat Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil Raül Garrigasait Colomés Tesi doctoral dirigida pel doctor Ernest Marcos Hierro i tutoritzada pel doctor Pau Gilabert Barberà en el marc del programa de doctorat «Cultures i llengües del món antic i la seva pervivència» Universitat de Barcelona Facultat de Filologia Departament de Filologia Grega 2013 Índex 1. Introducció 5 2. La imatge d’Èsquil i el llenguatge de l’Agamèmnon 15 3. L’Agamèmnon entre l’edició prínceps i Wilhelm von Humboldt 29 4. L’Agamèmnon de Wilhelm von Humboldt 4.1. Circumstàncies externes 43 4.2. La Grècia d’Alemanya i Wilhelm von Humboldt 49 4.3. La interpretació humboldtiana 89 4.4. Llengua, nació, traducció 118 4.5. Traduir el ritme 145 4.6. Panoràmica de la recepció 188 5. L’Agamèmnon de Carles Riba 5.1. Circumstàncies externes 211 5.2. La Catalunya grega i Carles Riba 218 5.3. La interpretació ribiana 261 5.4. Llengua, nació, traducció 286 5.5. Una «poesia abrupta» en prosa 313 5.6. La recepció 339 6. Conclusions 359 7. Apèndixs 7.1. Apèndix A. Wilhelm von Humboldt, introducció a l’Agamèmnon 369 7.2. Apèndix B. La traducció de Humboldt (dos passatges) 384 7.3. Apèndix C. El text de Hermann (dos passatges) 390 7.4. Apèndix D. Carta de Carles Riba a Paul Mazon 396 8. Bibliografia 399 3 1. Introducció L’ Agamèmnon d’Èsquil és, entre les tragèdies gregues conservades, una de les que més van trigar a tenir alguna mena de recepció en les literatures modernes. La primera traducció llatina completa, la de Thomas Stanley, es va publicar el 1663. Les traduccions a les llengües modernes no comencen a aparèixer fins a la dècada del 1770. Aquestes dates tardanes donen testimoni de la dificultat que va associada a l’obra d’ençà del Renaixement. Per aquesta raó, en el cas de l’Agamèmnon, les reflexions preparatòries pròpies de tota tasca de traducció han estat més necessàries que mai i, de fet, han tendit a fer-se explícites més sovint del que és habitual. Les de Wilhelm von Humboldt (Leipzig, 1816) i Carles Riba (Barcelona, 1934) són, en aquest sentit, traduccions emblemàtiques. A més de revelar una orfebreria lingüística excepcional (que en el cas de Humboldt ha estat valorada sovint en un sentit negatiu, a diferència del que ha succeït amb Riba), totes dues traduccions van acompanyades d’una interpretació de la tragèdia (en el cas de Riba, de tota l’Orestea i d’Èsquil en conjunt) i alhora d’algunes consideracions sobre la tasca de traduir. I no són consideracions merament circumstancials: tant les de l’alemany com les del català han passat a formar part del cànon de reflexions sobre la traducció en les seves respectives cultures. Per això l ! " # boldt i Carles Riba van arribar a l’Agamèmnon d’Èsquil, com el van interpretar, com el van traduir i quina recepció va tenir la seva aproximació en les seves cultures respectives. Així, la present recerca aspira a ser una contribució a dos camps d’estudi interconnectats: la recepció d’Èsquil i la traducció d’Èsquil. El fet de centrar-se en dos moments històrics farà 5 possible comparar dues aproximacions i establir continuïtats i discontinuïtats. El triangle format per Grècia, Alemanya i Catalunya donarà una perspectiva europea a l’anàlisi i permetrà reconstruir una part de la història moderna de la tragèdia antiga. Al darrere del plantejament exposat hi ha diverses hipòtesis interconnectades, o més aviat diversos fils temàtics que caldrà resseguir per esbrinar fins on porten. ¿Quins canvis en els hàbits culturals fan que l’Agamèmnon, tan poc llegit fins al 1770, esdevingui en certa manera un text privilegiat? La violència lingüística de la traducció de Humboldt, sovint criticada, ¿constitueix una aplicació coherent d’alguns discursos contemporanis sobre Grècia i les llengües grega i alemanya, i pot ser vista, per tant, com una violència paradigmàtica? ¿Quin paper fa la filosofia del llenguatge de Humboldt en la seva traducció? La teoria de la traducció de Riba, ¿té una relació profunda amb la teoria de la traducció germànica? Si fos així, ¿s’explicaria sobretot per la mediació de Karl Vossler, o bé per certes semblances formals entre (els discursos sobre) la situació sociopolítica de la cultura catalana a inici del segle XX i la de la cultura alemanya entorn del 1800? ¿Quin paper ocupa Èsquil en la poètica ribiana, si és que n’ocupa cap? Humboldt i Riba, ¿en quina mesura se serveixen de Grècia com a instrument d’universalització (o més exactament: d’europeïtzació) de les seves cultures? La discussió d’aquestes qüestions partirà d’algunes idees que algunes teories de la literatura han posat en circulació al llarg de les últimes dècades, principalment l’estètica de la recepció i els estudis de traducció posteriors a l’anomenat «gir cultural».1 Hans Robert Jauß va escriure fa gairebé mig segle que la historicitat de la literatura es basa en l’experiència que els lectors han fet de l’obra literària prèviament; que l’obra literària no és «un monument que reveli monològicament la seva essència intemporal», sinó que més aviat «necessita com una partitura la ressonància sempre renovada de la lectura, que allibera el text de la matèria de les paraules i el porta a una existència actual».2 Doncs bé: 1 Per a una breu presentació de les aportacions a aquest «gir cultural» en les últimes dècades, vegeu Marco (2002: 203-205). El terme va ser aplicat als estudis de traducció per Bassnett i Levefere (1990: 1- 13), remetent-se a un article de Mary Snell-Hornby (1990: 79-86). $$% &$'42(()$)2'&1(!()*"#2'(*(2+,+$5(+('$'5,+,4,02'&1'(2+-(2(4,'(' !('(+ ,))(+%$)( ' 2'( .2(45(1) /2( (2+( $)(2($) $$) '2( 255() ()+($()(( (',+$+- '() (*(0)( $+0(4(0('2('(+ (1($$''()$(()2('()!,)((()42'($+'21+-$$*($(44(5$'(2+%)2+0("#3 6 una traducció és també l’explicitació d’una lectura. En la recepció d’Èsquil, com en la de qualsevol autor del passat, l’estudi de les traduccions que se n’ha fet és una manera de prendre consciència de què ha estat Èsquil realment, concretament, en moments precisos de la història. Naturalment, la traducció és una lectura que nosaltres llegim al nostre torn, des del nostre propi horitzó d’expectatives. Això ens obliga a prendre consciència dels nostres pressupòsits, però no invalida la idea que una traducció és una lectura explícita —sovint més explícita que una interpretació— i, com a tal, un acte privilegiat de recepció. Més recentment, André Lefevere i Susan Bassnett, promotors de l’anomenada «escola de la manipulació» en el camp dels estudis de la traducció, han escrit: La traducció, naturalment, és una reescriptura d’un text original. Totes les reescriptures, sigui quina sigui la seva intenció, reflecteixen una certa ideologia i una poètica i, com a tals, manipulen literatura per fer-la funcionar d’una determinada manera en una determinada societat.3 En els casos de Riba i Humboldt, tanmateix, aquesta reescriptura es fa amb una voluntat explícita de «fidelitat» i de «literalitat». Serà interessant, en aquest sentit, veure com aquesta voluntat dóna resultats ben diferents en un cas i en l’altre. La fidelitat i la literalitat no són una tècnica de traducció ahistòrica: cada autor, cada context, cada moment els confereix un significat determinat, que es reflecteix en una pràctica concreta. Sota l’estímul de l’escola de la manipulació, com es veu en el text que acabo de citar, els estudiosos de les traduccions s’han servit sovint, i d’una manera ben productiva, del concepte d’ideologia. Una part de la tesi, sobretot els capítols 4.2 i 5.2, respon a un plantejament d’aquesta mena, tot i que he preferit el terme discurs, més neutre i potser més precís, i que pot recollir l’entrellaçament habitual entre poètica i ideologia. Èsquil, com qualsevol autor amb una recepció notable, ha estat construït amb discursos. Però el cas d’aquest tràgic és força especial. Quan el 1518 se’n va publicar 3 Dins Lefevere (1992: vii): «Translation is, of course, a rewriting of an original text. All rewritings, whatever their intention, reflect a certain ideology and a poetics and as such manipulate literature to funtion in a given society in a given way.» 7 l’edició princeps a Venècia (parcial pel que fa a l’Agamèmnon),4 els europeus occidentals que podien entendre aquell text es devien poder comptar amb els dits d’una mà, si és que n’hi havia cap. El mateix editor, Francesco Asulano, no hi comprenia gran cosa.5 Hem de tenir present el coneixement aleshores força limitat de la llengua grega antiga, la inexistència d’instruments filològics que permetessin desxifrar el grec dificilíssim d’Èsquil, la distància enorme que separava aquelles tragèdies de les poètiques vigents durant el Renaixement. En aquestes condicions, el que sorprèn és que Èsquil arribés mai a ser llegit. Si un text tan remot com el seu va entrar en el circuit editorial renaixentista, era per la fe en el valor d’aquell autor venerat, canonitzat pels antics; aquesta fe va impulsar, més endavant, els primers intents seriosos de lectura i de traducció de l’Agamèmnon.