Enric Valor. El Valor De Les Paraules [Catàleg De L'exposició]

EXPOSICIÓ I CATÀLEG

Enric Valor. El valor de les paraules València, Sala Thesaurus de la Nau, Centre Cultural de la Universitat de València Del 23 de novembre del 2010 al 23 de gener del 2011 Alacant, Sala d’Exposicions de l’Aula de Cultura de la CAM Del 28 de gener al 27 de març del 2011

Organitza Taller didàctic narratiu Verònica Cantó Doménech Levante-EMV Acadèmia Valenciana de la Llengua Vicent Camps Adrià Carbonell Roque Plaza & Janés Josep Daniel Climent Publicacions de l’Abadia Comissió de l’Escriptor de l’Any Prestadors Agustí Colomer Ferràndiz de Montserrat 2010, Enric Valor Biblioteca de l’Acadèmia Valenciana Santi Cortés Revista Saó Presidenta: de la Llengua Josep Lluís Doménech Zornoza Tàndem Edicions Verònica Cantó Doménech Biblioteca Valenciana Dari Escandell Maestre Lluís Aguiló i Lúcia Secretària: Família Valor Hernández Diego Gómez Garcia Andreu Alfaro M. Soledat González Felip Hemeroteca Municipal d’Alacant Víctor Gómez Labrado Enric Banyuls Vocals: Hemeroteca Municipal de València Glòria Gómez Monllor Francesc Beltran Emili Casanova Herrero Arxiu General de la Universitat Ernest Brotons Martínez Josep Lluís Doménech Zornoza d’Alacant M. Soledat González Felip Emili Casanova Joan Alfons Gil Albors Fons documental de l’Escola de Ramon Haro Esplugues Josep Daniel Climent Honorat Ros i Pardo Comerç Gemma Lluch Crespo Ernest Brotons Martínez Josep Martines Peres Agustí Colomer Ferràndiz Comissària Vicent Brotons Rico Sandra Montserrat Buendia Santi Cortés Verònica Cantó Doménech Òscar Pérez Silvestre Joan Pellicer Maque Falgás Rosa Serrano Llàcer Òscar Pérez Silvestre María Falgás Comissaris adjunts Honorat Ros i Pardo Susanna Francés Tomàs Vicent Brotons Rico Textos de la introducció Vicent Salvador Pepe Gimeno Òscar Pérez Silvestre Ascensió Figueres Górriz, presiden- Vicent Santamaria Manuel Granell ta de l’Acadèmia Valenciana de la Josep Hortolà Disseny gràfic Llengua Núria Sendra Vicent Luna Sirera Pepe Gimeno – Proyecto Gráfico Esteban Morcillo Sánchez, rector de Rosa Serrano Llàcer la Universitat de València Santi Vallés Casanoves Carmela Mayor Projecte expositiu Josep Lluís Sirera, vicerector d’Arts, Rafael Ventura Melià Òscar Pérez Silvestre Espais d’Art – Vicent Carda Cultura i Patrimoni de la Universitat Jordi Raül Verdú Pons Emili Sáez Aranda Fotografies de València Alfons Vila Moreno Rosa Serrano Llàcer Arxiu de la família Valor Hernández Verònica Cantó Doménech Alfons Vila Moreno Revisió i correcció Arxiu d’Àngel Sàez Pedrero – Santi Vicent Brotons Rico Acadèmia Valenciana de la Llengua, Cortés Òscar Pérez Silvestre © de l’edició: Acadèmia Valenciana Unitat de Recursos Lingüisticotècnics Biblioteca Valenciana de la Llengua Estudis © dels textos: els autors Emili Casanova Impressió Jaume Albero Poveda © de les imatges: els autors o els CEFIRE d’Elda Artes Gráficas Alcoy Joan Borja i Sanz propietaris Centre Cultural Castallut Vicent Brotons Rico Josep Daniel Climent Agraïments Verònica Cantó Doménech ISBN: 978-84-482-5444-5 Editorial Barcino Família Valor Hernández Emili Casanova Herrero Depòsit Legal: A-1032-2010 Editorial Moll Ajuntament de Castalla Josep Daniel Climent El País Biblioteca Gabriel Miró d’Alacant Jordi Colomina i Castanyer Fundació Ferrer Pastor Biblioteca Pública Municipal de Vicent Escrivà Peiró Cocentaina Grup Cultural Exeo de Petrer Joaquim Espinós Felipe CEFIRE d’Elda Levante-EMV Gemma Lluch Crespo Centre Cultural Castallut Maque Falgás Francisco Moreno Sáez El País Revista Saó Brauli Montoya Abat Editorial Alambor Tàndem Edicions Francesc Pérez Moragon Editorial Barcino Francesc Vera Manuel Pérez Saldanya Edicions del Bullent Transport i assegurança d’obres Òscar Pérez Silvestre Editorial Club Universitario JM Trans Abelard Saragossà Alba Editorial Denes Rosa Serrano Llàcer Editorial Moll Muntatge expositiu Família Sanchis Cavanilles Espais d’Art – Vicent Carda Fitxes tècniques Fundació Carles Salvador Lluís Aguiló i Lúcia Amb la col·laboració de Fundació Coromines Audiovisual Enric Balaguer Pasqual Fundació Ferrer Pastor Radiotelevisió Valenciana Joan Borja i Sanz Grup Cultural Exeo de Petrer Joan-Ramon Borràs Hernandis Visites guiades Institut de Cultura Juan Gil-Albert Jordi Botella Miró Fernado López Uhden IES Pare Vitòria d’Alcoi Lourdes Tamborero Vicent Brotons Rico

4 _Índex

Enric Valor, Escriptor de l’Any 2010 7 Ascensió Figueres Górriz, Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Esteban Morcillo Sánchez, Rector de la Universitat de València Josep Lluís Sirera Turó, Vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni Presentació 10 Verònica Cantó Doménech · Vicent Brotons Rico · Òscar Pérez Silvestre Estudis 13 L’ambient polític, social i cultural de la joventut d’Enric Valor 14 Francisco Moreno Sáez Enric Valor i la cultura en valencià en l’Alacant de la Segona República 29 Òscar Pérez Silvestre L’obra rondallística: la literaturització dels relats tradicionals orals 46 Joan Borja i Sanz Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor 61 Gemma Lluch Crespo Velles històries, biografies de la memòria: les rondalles valorianes a través dels seus personatges 71 Jaume Albero i Poveda La novel·lística d’Enric Valor: el Cicle de Cassana 83 Vicent Escrivà Peiró La narrativa de Valor: L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant i els relats curts 98 Joaquim Espinós Felipe Enric Valor des de la lingüística i des de la normativa 114 Abelard Saragossà Alba La flexió verbal: un bestseller valencià 128 Manuel Pérez Saldanya El valencià d’Enric Valor: una llengua oral viva i culta per al segle xxi 141 Brauli Montoya Abat Enric Valor i el lèxic normatiu 152 Jordi Colomina i Castanyer La contribució d’Enric Valor a la lexicografia catalanovalenciana 168 Emili Casanova Herrero Ensenyar valencià durant el franquisme: els cursos de llengua d’Enric Valor en la premsa valenciana (1960-1965) 185 Josep Daniel Climent Enric Valor i l’aventura editorial de Gorg 200 Francesc Pérez i Moragón Enric Valor per a l’escola 208 Vicent Brotons Rico Conéixer i publicar Enric Valor, un escrit des de la proximitat 224 Rosa Serrano Llàcer El nostre homenatge a un valencià il·lustre: Enric Valor i Vives 234 Verònica Cantó Doménech Bibliografia sobre Enric Valor 247 Òscar Pérez Silvestre Obra lingüística i literària d’Enric Valor (1933-2010) 264 Òscar Pérez Silvestre Fitxes tècniques 271

_Enric Valor, Escriptor de l’Any 2010

Ascensió Figueres Górriz Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Quan l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va elegir Enric Valor com a Escriptor de l’Any 2010 era plenament conscient del repte que assumia la institució normativa del valencià al dedicar un homenatge a un dels grans narradors i intel·lectuals valencians del segle xx, que va demostrar al llarg de la seua vida i de la seua obra l’estima per la seua terra, la cultura del seu poble i la fidelitat a la llengua dels valencians. Ara, coincidint amb el dècim aniversari de la seua mort i el centenari del naixement en 2011, l’AVL, en commemoració del Dia de les Lletres Valencianes, inicia una sèrie d’actes, celebracions i edicions, una de les quals és el catàleg corresponent a l’exposició monogràfica «Enric Valor, el valor de les paraules», que té el propòsit d’estudiar, analitzar i difondre a tots els nivells l’obra de l’escriptor de Castalla i allò que representa per a la cultura del poble valencià. De Valor admirem la seua dedicació incansable a la nostra llengua i a la creació literària, però també la seua vida, coherent amb les seues idees, una vida que, a més, és l’expressió d’un amor profund per esta terra nostra. Conéixer Enric Valor és acostar-nos a l’essència del nostre passat, ja que tot el treball que du a terme (la gramàtica normativa, la narrativa, el gènere rondallístic) té significat valencià. Ell és el guardià de les paraules, el mestre de mestres. Amb el catàleg, en el qual han participat més de trenta especialistes, estudiosos, investigadors i deixebles d’Enric Valor, l’Acadè- mia Valenciana de la Llengua ha realitzat un notable esforç per presentar l’estudi més exhaustiu possible sobre la societat, l’època, el territori, l’obra..., aspectes que marcaren la vida de l’escriptor de Castalla. Els treballs recollits en este catàleg que acompanya l’exposició ajudaran molts valencians a aprofundir en la figura humana i intel·lectual de Valor. Este és el catàleg d’una exposició, de la qual és comissària la secretària de l’AVL, Verònica Cantó, amb la col·laboració de Vicent Brotons i Òscar Pérez, basada en cinc aspectes de Valor: el personal, el rondallístic, el novel·lístic, el lingüístic i, finalment, el públic, com a capítol de reconeixements que l’escriptor va rebre d’institucions, universitats, ajuntaments i entitats culturals de dins i de fora del territori valencià. Uns homenatges que feren justícia tant per la seua qualitat humana com per la seua vocació literària en uns temps gens fàcils per a l’ús del valencià. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua també vol agrair la disposició i col·laboració de totes aquelles entitats, institucions, corporacions i particulars, que, a més de la pròpia família del mestre, han donat suport a la nostra iniciativa perquè la figura de Valor i el seu compromís amb la gent, la terra i la llengua, exemple de fidelitat i de fermesa, siguen recordats per sempre. Eixe és el nostre reconeixement institucional, que fem extensiu al conjunt del poble valencià amb el nomenament d’Enric Valor com a Escriptor de l’Any 2010.

Enric Valor. El valor de les paraules { 7

Esteban Morcillo Sánchez Rector de la Universitat de València Josep Lluís Sirera Turó Vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni

Pocs escriptors valencians del darrer segle poden presentar una producció tan variada i rica com la d’Enric Valor (1911-2000). Filòleg, novel·lista i autor d’un recull d’extraordinàries rondalles que són patrimoni de tots els valencians, la seua obra ha estat essencial per al redreçament cultural del poble valencià i per a la normalització de la seua llengua. Així ho va reconéixer la nostra institució amb la concessió del doctorat honoris causa l’any 1993. Ara, als deu anys del seu traspàs, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb la seua designació com a Escriptor de l’Any, vol palesar de bell nou el reconeixement del conjunt de la societat valenciana envers l’obra i la trajectòria biogràfica de l’escriptor nascut a Castalla. Entre els actes organitzats amb aquest motiu hi ha l’exposició «Enric Valor. El valor de les paraules», amb la qual la Universitat de València s’honora a col·laborar. Una col·laboració que, per a nosaltres, és molt més que la ratificació del guardó damunt esmentat: és una ratificació també del nostre compromís amb la societat valenciana, amb la seua llengua, la seua cultura i les seues institucions. Un compromís que volem, així mateix, que es projecte en el futur a través del desplegament de polítiques lingüístiques que contribuïsquen a la normalització del valencià en les nostres aules i, en general, en totes les activitats (culturals, investigadores...) que la Universitat de València desenvolupa diàriament. És clar que una exposició com la que ací presentem és una eina particularment útil per a posar en relleu aquest compromís. En primer lloc, perquè és conseqüència de la col·laboració amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; segonament, perquè ens ofereix un recorregut sobre els aspectes cabdals de la biografia i l’obra d’Enric Valor, que contribuirà decisivament a difondre-les; en tercer lloc, perquè l’acull el Centre Cultural La Nau, edifici emblemàtic de la nostra Universitat, situat al bell mig de la ciutat de València, i finalment, perquè l’exposició la visitarà no solament una part notable de la comunitat universitària (i de la societat valenciana en general) sinó també perquè, a través de l’organització de visites guiades i d’un taller d’escriptura, s’obrirà als estudiants valencians, la qual cosa farà bo un dels objectius que com a institució educativa tenim marcats: estendre el coneixement entre les noves generacions. Sense oblidar, és clar, que amb la nostra col·laboració en aquesta exposició renovellem una vegada més el nostre agraïment envers el nostre sempre admirat Enric Valor.

Enric Valor. El valor de les paraules { 9 _Presentació

Verònica Cantó Doménech Vicent Brotons Rico Òscar Pérez Silvestre

Si fem una recerca entre els títols que formen l’extensa bibliografia sobre Enric Valor i en els textos de la multitud d’homenatges que se li han oferit, trobarem que sovint apareix una paraula que és un atribut d’agraïment: mestre, i completant-la hi haurà expressions com de la paraula, del paisatge, per als mestres, entranyable i un llarg etcètera. La societat valenciana sap ben bé que Enric Valor va entrar un dia en la seua vida i s’hi va quedar. Aquells infants que llegiren o escoltaren les Rondalles valencianes de boca d’algun mestre o mestra, o d’algun professional de l’animació, incorporaren el nom d’Enric Valor en el seu bagatge literari i cultural per sempre. Eren unes històries que els parlaven en la seua llengua —aquella llengua esplèndida en el passat però menys- tinguda i arraconada a l’àmbit privat pels processos socials—; de personatges humans o fantàstics ubicats en pobles, muntanyes i serres del seu territori; amb una riquesa expressiva que exhumava quasi de l’oblit les veus d’una societat que, ferrant ferrant, perdia en molts casos la transmissió intergeneracional de la llengua, les maneres tradicionals i l’ofici de ser autènticament valencià. Aquells xiquets i xiquetes van créixer, i el sistema escolar els exigia créixer també en interessos, en coneixements i en plaer. Era l’hora d’aprendre bé la llengua i de gaudir d’una altra literatura. Era el moment de llegir aquells llibres que, potser, els seus pares havien fet servir per a aprendre el valencià ja d’adults. Enric Valor era present en aquella biblioteca particular, al costat d’altres títols de mestres i de companys seus: Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Ferrer i Pastor, Josep Giner... Enric Valor vincula per art de meravella diverses generacions de valencians i valencianes conscients de la importància del seu idioma. El llegat de les seues obres lingüístiques i gramaticals, de les rondalles, les novel·les i els contes agermanen tots els valencians, no sols perquè ell les va fer per a tothom, sinó també perquè tots hem anat a beure als seus treballs per un motiu o altre. Enric Valor és un patrimoni compartit pel poble valencià. Per això, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no podia deixar passar una data tan important com el centenari del seu naixement a la vila de Castalla el 1911, i alhora recordar que Enric Valor ens va deixar un plujós 13 de gener de l’any 2000. Conscients de la rellevància social d’un homenot de lletres, com ell, que ha exercit el mestratge directe en milers i milers de valencianes i valencians amb les seues aportacions a la llengua i a la literatura —en definitiva, a una part substancial de la nostra cultura—, la celebració del centenari del seu natalici és una ocasió d’or per a retre-li homenatge i afegir nous punts de vista i balanços de la seua trajectòria. Per a posar-lo, si pot ser, més pròxim a tothom i actualitzar-lo. Així, partint del polifacetisme de l’escriptor castallut universal, hem estructurat els diversos productes de tribut públic que li ha preparat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: l’exposició «Enric Valor: el valor de les paraules» i el catàleg que ara teniu a les mans. En primer lloc, trobareu el bloc «El Valor personal», que ens parla dels seus orígens i dels espais que va viure intensament, a més de les primeres accions valencianistes a les ciutats d’Alacant i València, just abans d’esclatar la Guerra Civil, amb els estudis de Francisco Moreno Sáez i d’Òscar Pérez Silvestre.

10 El bloc següent, «El Valor rondallista», ens aproximarà a l’univers valorià que originen les seues recreacions dels relats populars, potser l’aportació més difosa i estimada entre els lectors i, també, per la nostra escola gràcies a les adaptacions que s’han fet de moltes de les 36 rondalles literaturitzades i nacionalitzades amb mites, paisatges i paisanatge. Diversos especialistes com Joan Borja, Gemma Lluch i Jaume Albero, habituals de les bibliografies valorianes, ens proposen nous punts de vista des dels quals es poden contemplar i entendre els treballs més coneguts i reconeguts de Valor. Tot seguit, «El Valor novel·lista» ens endinsa en un altre univers: el de les novel·les que narren la seua terra, el migjorn valencià, que tan profundament va conéixer i va viure. Vicent Escrivà i Joaquim Espinós ens posaran al davant la trilogia Cicle de Cassana, les novel·les L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant i els relats curts aplegats en diversos reculls. El quart apartat, més extens en estudis i que anomenem «El Valor lingüista», agrupa les aportacions d’Enric Valor a la lingüística des de múltiples perspectives: la normativa, el model de llengua, que ell mateix practicà, la lexicografia, els cursos de llengua que impartí durant el franquisme i els treballs de traducció i d’assessorament editorial. Els estudis van firmats per Abelard Saragossà, Manuel Pérez Saldanya, Brauli Montoya, Jordi Colomina, Emili Casanova, Josep Daniel Climent i Francesc Pérez i Moragón. Finalment, «El valor de Valor» dóna una bona idea de la rellevància social adquirida al llarg d’una trajectòria de compromís i de treball constant des d’aquells anys inicials de la Segona República fins als darrers dies que ens acompanyà. El balanç s’ha concretat en tres col·laboracions a càrrec de Vicent Brotons, Rosa Serrano i Verònica Cantó, que mostren com la labor docent s’ha nodrit dels textos d’Enric Valor i com el seu mestratge s’ha posat en relleu en desenes d’homenatges públics sorgits dels col·lectius valencians més diversos (universitats, escoles, sindicats, institucions públiques, associacions culturals, etc.). El catàleg es clou amb una bibliografia exhaustiva sobre Enric Valor —més de 460 referències— i un recull complet de la seua obra lingüística, literària i periodística, recopilades i ordenades per Òscar Pérez Silvestre. També hi trobareu una cinquantena de fitxes bibliogràfiques preparades per un bon grup d’especialistes; d’una banda, hi ha les ressenyes sobre tots els treballs d’Enric Valor publicats en les editorials o en la premsa; i de l’altra, els principals llibres i revistes com a homenatge puntual o com a resultat de congressos i simposis dedicats a la seua figura. Enric Valor és un exemple de fidelitat al poble valencià. Quan en temps de dificultats, de prohibicions i de censures —de «quaresma cultural»— emprengué una gran part dels seus treballs, la nostra llengua patia el procés més ràpid de castellanització, d’ocul- tació i de deserció conegut fins aleshores. Sens dubte, els seus granets d’arena van anar creant un pòsit juntament amb els dels altres estudiosos que, en temps millors i d’oficialitat, ens han portat a disposar d’unes bases sòlides per a la difusió de la normativa consolidada i per a la normalització social del valencià. No és agosarat afirmar que l’escola actual, per exemple, no seria igual sense Enric Valor, ni l’ensenyament genèric de la llengua a tants àmbits com es fa hui en dia. És per això que el seu compromís irrenunciable amb la llengua i la cultura ens ha de servir per a valorar com és d’important, en èpoques difícils, l’estima natural però ferma d’allò que diem que dota de personalitat pròpia els valencians. L’any 1966, escrivia el professor Manuel Sanchis Guarner en el «Pròleg per als valencians» que encapçalava el Curso de lengua valenciana de l’autor de Castalla: «Enric Valor és un dels servidors de l’idioma més antics, més competents, més diligents i més altruistes. [...] Això, i la seua intensa coneixença dels preceptes gramaticals, li permeten emprar en les seues novel·les i les rondalles que transcriu, la prosa més sucosa, robusta, clara i acolorida de tots els escriptors valencians. Infatigable treballador de la llengua, l’hem vist actuar a tots els llocs d’apostolat [...]. Si ara el valencianisme pot enorgullir-se de poder exhibir fruits literaris en plena saó, aquesta collita deu molt a la faena callada i tenaç de gramàtics i lingüistes com Enric Valor». No hi ha millors paraules per a descriure en unes poques línies —també sucoses— la trajectòria del valencià il·lustre elegit enguany per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Nosaltres —ho fem explícit per si hi ha cap dubte encara—, admiradors de la seua obra i humils deixebles de les seues ensenyances, hem viscut amb intensitat la preparació del catàleg i de l’exposició que podran contemplar i fruir en totes les contrades del territori valencià en l’Any de Valor, l’any del valor de les paraules.

Enric Valor. El valor de les paraules { 11

_estudis {...

Enric Valor. El valor de les paraules { 13 _L’ambient polític, social i cultural de la joventut d’Enric Valor

Francisco Moreno Sáez

Una lenta transformació mentaven els terrenys de regadiu. A més, algunes artesanies tradicionals ja s’anaven transformant en indústries modernes, Quan l’any 1911 Enric Valor naix a Castalla, les comarques tot i que encara molta de la mà d’obra que empraven treba- alacantines iniciaven un lent procés de creixement demogrà- llava a temps parcial en l’agricultura. Les espardenyes a Elx, fic i econòmic, que s’accelera en els anys vint. En esta època, les estores a Crevillent, el calçat a Elda, el torró a Xixona, els van anar disminuint els índexs de natalitat i mortalitat —molt alcohols al Mitjà i Alt Vinalopó, la fabricació de nines a Onil distants encara dels que caracteritzen un cicle demogràfic mo- o de joguets a Ibi contribuïen a modernitzar estes localitats, fet dern—, i van créixer les poblacions de més de cinc mil habi- que les acostava a la capital —bàsicament mercantil, però on tats; es responia així al procés d’urbanització, conseqüència, en es creaven noves indústries i més servicis— i a l’única ciutat definitiva, del retrocés del sector primari de l’economia i de autènticament industrialitzada de la província, Alcoi. l’augment de la indústria i els servicis. A la Foia de Castalla, en concret, la modernització encara va ser més lenta, ja que els Esta situació de l’economia alacantina va resultar molt afecta- escassos rendiments d’una agricultura de secà, assolada per la da per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, que sequera i amb la propietat molt repartida, no van ser compen- foren diverses en el conjunt del País Valencià. Així, hi hagué sats per un creixement de la indústria, i per això molts dels seus comarques —les que basaven la seua riquesa en l’exportació de habitants es van veure obligats a emigrar; en algun cas, cap als productes alimentaris, com ara la Marina Alta, on el comerç camps de Castella i Aragó, per a ocupar-se de les faenes agríco- de la pansa es va afonar— molt perjudicades pel conflicte bèl- les.1 Cal recordar que, en aquell moment, Alacant era la tercera lic, però altres, com les Valls del Vinalopó o l’Alcoià-Comtat, província espanyola en volum d’emigrants; eren bracers que es es van beneficiar per contractes per a subministrar roba i calçat dirigien als camps del Migdia francés o a les terres d’Algèria, en als exèrcits bel·ligerants, sobretot al francés. En general, per les ciutats de la qual habitava una abundant colònia alacantina, tant, s’accelerà la vida econòmica alacantina augmentant l’ex- en especial a Orà, on hi havia fins i tot un teatre en què es portació —a pesar de les dificultats del bloqueig alemany— i representaven obres en castellà i valencià. substituint molts dels productes importats. L’agricultura tractava de recuperar-se de les conseqüències del A més, la guerra europea va dividir ideològicament els espa- final del boom de la vinya, que a l’acabament del segle xix ha- nyols en germanòfils i aliadòfils, segons les seues simpaties cap via proporcionat grans ingressos als productors vinícoles que als contendents. Enric Valor recordava les discussions que hi aprofitaven la presència de la fil·loxera en terres franceses per a havia entre els liberals, més prop dels aliats, i els conservadors, vendre tots el vins, per poc elaborats que foren. Gradualment que donaven suport als imperis centrals, en la seua ciutat natal s’anaven introduint nous cultius, millorant els adobs i les pros- on els uns i els altres es reunien en els seus casinos respectius. peccions per a captar les aigües subterrànies amb què s’aug- En restablir-se les condicions normals del comerç internacio-

14 nal, amb l’arribada de la pau, l’economia espanyola va entrar Alacant, en la República en una crisi que patrons i treballadors tractaren de resoldre L’any 1932, mesos després de la proclamació de la República, a favor seu, i per això hi hagué un augment de la crisi sola família d’Enric Valor es trasllada a Alacant i s’instal·la en un cial. Els anys bons no havien sigut aprofitats per a modernit- xalet en les proximitats del castell de Sant Ferran. La família va zar indústries i cultius, i el mercat interior, en realitat, encara obrir un comerç en el popular carrer Castanys i el jove Enric era insuficient. En este context creiem que caldria situar el fet cursà estudis en l’Escola de Comerç. L’esperit republicà es vivia que la família d’Enric Valor, d’una posició acomodada i amb llavors en ple apogeu en la ciutat, on la candidatura de repu- un determinat nivell cultural, haguera d’anar venent terres i al blicans i socialistes havia obtingut, a l’abril del 1931, el 81% final emigrara des de Castalla cap a la pròxima Elda, el 1926.2 dels vots i vint-i-nou dels trenta-nou regidors de la corporació A Elda, el jove Enric entra en contacte amb una altra realitat municipal, que van elegir alcalde per unanimitat, amb només social, la que representava un proletariat conscient, encara que la seua abstenció, Llorenç Carbonell Santacruz, destacat di- la Dictadura de Primo de Rivera posava tota classe d’obstacles rigent del Partit Republicà Radical Socialista. En tots els co- perquè no es desenvolupara. Poc abans, en l’anomenat trienni micis que es van celebrar en la ciutat, l’esquerra va mantindre bolxevic, la lluita de classes havia assolit una enorme virulèn- sempre una clara supremacia, fins i tot en els que en 1933 van cia: la CNT era l’organització hegemònica entre el proletariat representar el triomf de les dretes en el conjunt de l’Estat. Al d’Elda, on va residir des del 1919 la direcció de la Federació febrer del 1936, una altra vegada el 81% dels alacantins, i en Provincial de la CNT i el seu Sindicat Únic del Ram de la Pell, este cas, també les alacantines, van votar la candidatura del que comptava amb tres mil federats, als quals se n’uniren 350 Front Popular. més, que pertanyien al Sindicat d’Oficis i Professions Diverses, La proclamació de la República en la ciutat s’havia produït xifra molt estimable, encara que molt allunyada de la que re- després d’una campanya electoral en què la Conjunció Repu- cordava el mateix Enric Valor, que parlava de dotze mil afiliats blicana Socialista havia insistit molt en la consecució d’una a la sindical llibertària d’Elda3. En els anys de la dictadura, a amnistia per als empresonats i represaliats de la revolució d’oc- més, els anarquistes i sindicalistes que componien la CNT van tubre del 1934, i en el plantejament d’un plebiscit entre la veure impossibilitada la seua activitat per la pressió de les au- monarquia i la república, més enllà de programes municipals toritats, tot i que van poder continuar duent a terme una tasca concrets. Precisament la tradicional manifestació cívica que cultural d’alguna importància a través de publicacions, escoles la ciutat dedicava a recordar els Màrtirs de la Llibertat, es va racionalistes, activitats teatrals i la propaganda del naturisme, convertir, al març del 1931, en «una clamorosa manifestaci- pel qual es va sentir atret Enric Valor. ón de fe republicana del pueblo alicantino». Després de les Durant l’època que va passar a Elda i a Mallorca, on va ser eleccions, i en les primeres hores de la vesprada del 14 d’abril, enviat per un breu període de temps per a organitzar la Secció en el Cercle Republicà del carrer de Sant Ferran, on ja one- Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Calçat, Enric java la bandera tricolor, es van reunir milers de persones que Valor va començar a fer realitat les seues inquietuds polítiques van anar en manifestació a l’Ajuntament. Cap a les quatre de i culturals, participant en les tertúlies de l’associació Idella,4 i la vesprada, Pascual Ors va hissar la bandera republicana des cal suposar que entrà en contacte amb el grup de republicans i del balcó del consistori, entre l’entusiasme de la multitud que maçons que hi havia a Elda: per això va participar en els esde- omplia la plaça. Després, grups de ciutadans exterioritzaven veniments que es van produir al desembre del 1930, quan els la seua alegria per la ciutat. Segons Joaquín Collía, «fue un capitans Galán i García Hernández es van sublevar a Jaca per extraño fenómeno: como por encanto todo el mundo lucía instaurar la República. En la província d’Alacant es van produir vagues generals en diverses localitats, per exemple a Elda, on dies abans s’havia produït una altra vaga general que va 1 Sobre la situació demogràfica, 3 Salvador Forner (1985): «La Dic- paralitzar la ciutat i la veïna Petrer. Durant quatre dies, a partir econòmica, social i política en el tadura y la Segunda República», en del 15 de desembre, a Elx, Villena, Elda, Alacant, Novelda, primer terç del segle xx en terres Historia de la provincia de Alicante, ja alacantines, vegeu Francisco Moreno citat, p. 191, dóna la xifra de 1.050 Asp, Callosa de Segura i Oriola es va imposar una vaga general Sáez: «La crisis del sistema político afiliats al Sindicat Únic a Elda. revolucionària. Per a sufocar-la, el govern va recórrer a l’exèrcit de la Restauración (1900-1923)», i 4 Rosa Serrano (1995), p. 28. i una bandera de la Legió va intervindre durament a Asp, on Salvador Forner Muñoz (1985): «La Dictadura y la II República», en 5 Segons Alberto Navarro Pastor es van produir alguns morts entre la població civil. Enric Valor Historia de la provincia de Alicante, (1981): Historia de Elda, vol. 2, se- recordava l’arribada d’un tren a l’estació d’Elda en què viatja- diversos autors, Múrcia, Ediciones gle xx, Alacant, Caixa d’Estalvis Mediterráneo, pp. 13-116 i 117-242, Provincial, pp. 121-122, arribaren ven els soldats de la Legió, que van dissoldre, baioneta calada, respectivament. a Elda 520 legionaris de la VI Ban- jóvens manifestants a favor de la República que haurien con- 2 Rosa Serrano (1995): Enric Valor. dera del Terç el dia 18 i van prendre Converses amb un escriptor, Valèn- militarment la ciutat; el 23 van ser templat, entre aclamacions, com un industrial, anomenat Gil, substituïts per tropes d’infanteria que 5 cia, Tàndem, pp. 51-75. Seguirem proclamava la República en l’Ajuntament. Rosa Serrano pel que fa als records clausuraren els centres obrers i repu- d’adolescència i joventut d’Enric Va- blicans i detingueren alguns dels seus lor. dirigents.

Enric Valor. El valor de les paraules { 15 por las calles emblemas republicanos, banderas, escarapelas en los sombreros, cobertores en los balcones y hasta la pequeña fuente luminosa que existía en la Avenida de Zorrilla, frente al Gobierno Militar, lucía en sus chorros la enseña tricolor. To- dos, o cuanto menos la mayoría, nos sentíamos republicanos, tanto los que habían luchado por la implantación del sistema, como los indiferentes, e incluso los que carecían de la menor formación política».6 A la nit, hi hagué una revetla en l’Espla- nada, la Banda Municipal va interpretar La Marsellesa i Les Fogueres de San chuan i es va resar un humorístic respons com a colofó a l’«entierro de la monarquía», que va recórrer els carrers alacantins. Van ser alliberats tots els presos polítics i socials. El dia 15, declarat festa, continuaren les celebracions, i el 16 es va constituir l’Ajuntament: el governador civil, l’alacantí Car- les Esplà, va donar possessió a l’alcalde elegit, Llorenç Carbo- nell, que va manifestar: «La República, al venir a España traída por los republicanos, con el sacrificio de nuestros muertos, no es una República sólo para los republicanos, es una República para todos los españoles». En aquella època, la ciutat tenia 73.071 habitants; la nova cor- poració va emprendre un ambiciós pla de reformes urbanes, per a afrontar la desocupació i millorar les infraestructures de la ciutat —desmunt de la Muntanyeta, remodelació de la zona oest de la Rambla, projecte d’urbanització de la platja de Sant Joan— així com el desenvolupament de la infraestructura educativa existent, l’anomenat Pla de Construccions d’Escoles i Ordenació Escolar d’Alacant, que preveia la construcció de 25 grups escolars amb 297 seccions i un cost aproximat de 10,5 milions de pessetes, que es finançarien amb la participació de l’Estat. Segons la Memòria de l’Ajuntament del 1933, al final del 1932 s’havien creat 23 escoles amb 39 seccions i s’havia incrementat el pressupost d’educació en un 58,81%. En 1935 es va arribar a un augment del 214% sobre el del 1931. Al febrer del 1936 van ser entregades les obres dels grups escolars construïts en Carolines —iniciat al juny del 1931, amb projecte de l’arquitecte Vidal Ramos—, Benalua, Sant Blai i els Àngels. A més es va fer una meritòria tasca en cantines i colònies escolars.7 A més, al gener del 1932 s’hi havia produït la visita oficial de Niceto Alcalá-Zamora, en el seu primer viatge oficial com a president de la República. En la visita, va inaugurar el nou Pa- lau de la Diputació Provincial i també el Museu Arqueològic que contenia. Hi hagué grans festejos, amb traques i castell Proclamació de la Segona República a Alacant de focs —que acabaren amb una reproducció de les faccions Alcalá Zamora, entre Llorenç Carbonell i d’Alcalá-Zamora i la llegenda «Alicante a su Presidente»—, Franklin Albricias, en la Diputació Provincial d’Alacant, durant la seua visita oficial correguda de jònecs, acrobàcies aèries, cavalcada, danses típi- ques, regates, banquets, futbol, ball de societat i funció en el Teatre Principal. La visita va ser considerada per la premsa com «un premio para la abnegación republicana» de la ciutat.

16 L’Ateneu Alcalá-Zamora també va visitar la principal entitat cultural de la ciutat, l’Ateneu, al qual, sens dubte, encara que no en tenim constància, aniria moltes vegades Enric Valor mentres va viure a Alacant. L’Ateneu Cientíﬁc, Literari i Artístic, inaugu- rat l’any 1923, en un ediﬁci situat dalt del Café Central, que donava al carrer de Sant Ferran i al passeig dels Màrtirs de la Llibertat, pretenia ser una «tribuna abierta a todas las ideas, un cauce capaz de conducir las inquietudes morales y artísticas de cuantos sienten fervientes deseos de una comunicación espiritual». En l’Ateneu hi havia una sala de lectura «bien provista de periódicos y revistas», una biblioteca per a la qual s’havien sol·licitat llibres a diverses editorials, i «los servicios propios de

un café». A l’Ateneu Durant la Dictadura de Primo de Rivera, l’Ateneu va representar un espai de resistència cultural i va dur a terme una enorme ta Rodolfo Llopis. Així mateix, van col·laborar constantment activitat, limitada a un reduït sector de la població, la burgesia amb l’Ateneu Rafael Altamira i Òscar Esplà que, amb Gabriel progressista de la ciutat. La presència en les seues directives de Miró, eren els alacantins més destacats en el terreny cultural. persones de clara filiació progressista i republicana va despertar Precisament l’Ateneu va organitzar un emotiu homenatge a els recels de les autoritats, que li van negar qualsevol subvenció. Miró, a la seua mort, i s’acordà distribuir 250 exemplars de les La tasca de l’Ateneu va continuar durant la República, i en seues obres entre els xiquets «más inteligentes y aplicados de esclatar la Guerra Civil, les instal·lacions es van traslladar a la las escuelas públicas» i els alumnes oficials destacats en ense- mansió dels marquesos del Bosch, en el carrer de la Vilavella. nyança secundària i professional, designats pels seus mestres i Les seues activitats, molt més compromeses, van ser dirigides professors. per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, que va elaborar el En la sala d’exposicions de l’Ateneu, Emili Varela va anar programa cultural «Altavoz del Frente», per a mobilitzar a la elaborant tota la seua trajectòria pictòrica, amb mostres qua- rereguarda en defensa de la República. si anuals de la seua producció: retrats i autoretrats, paisatges Entre els animadors de l’Ateneu van estar Josep Guardiola Or- d’Aitana, de la Marina i la ciutat d’Alacant, de la seua visió del tiz, Franklin Albricias, Àlvar Botella, Òscar Esplà, Eduard Irles, barri antic, del port i del passeig dels Màrtirs de la Llibertat, Juan Vidal Ramos, Francesc Figueras Pacheco, Juli i Germà captats estos últims des de la terrassa del mateix Ateneu. A més Bernàcer, José Juan Pérez, Rodríguez Albert, Juan Guerrero d’ell, van exposar en l’Ateneu pintors i escultors ja reconeguts, Ruiz, Àngel i Josefina Pascual Devesa, Eliseu Gómez Serra- com Lorenzo Aguirre, Heliodor Guillén, Adelardo Parrilla o no, Miguel López González, José Ramón Clemente, Antoni Ferran Cabrera, i altres artistes que començaven a despuntar Blanca, Rafael Millà. Tots eren destacats personatges de la vida en l’ambient artístic alacantí: Gastón Castelló, Manuel Baeza, cultural, social i política alacantina en els anys trenta i alguns González Santana, Adrià Carrillo, Melchor Aracil, José Pérez d’ells companys d’Enric Valor en les seues iniciatives. Gil (Pérezgil) i el fotògraf Ángel Custodio. Molts d’estos intel·lectuals van donar conferències en l’Ateneu L’activitat musical també hi va destacar molt. Per l’Ateneu sobre temes de la seua especialitat, i així s’hi van tractar qües- van passar els pianistes Rodríguez Albert, Rafael Casasempere tions d’una gran actualitat en aquells moments, com ara la teo- i Gonzalo Soriano, el violinista Telmo Vela, i també Joaquín ria de la relativitat, l’eutanàsia i l’eugenèsia, la teosofia, el femi- Rodrigo i Agapito Marazuela. Precisament en l’Ateneu va sor- nisme i el divorci, l’educació sexual, la influència de l’ambient gir, el 1927, l’Orquestra de Cambra d’Alacant que dirigia José sobre el delinqüent, etc. A més, l’Ateneu va organitzar diversos Juan Pérez i que va debutar l’any següent en el Teatre Princi- homenatges i cicles dedicats a Beethoven, Jacinto Benavente, pal. Així mateix, s’hi va gestar el primer cineclub, impulsat per els germans Masover, Gabriel Miró, Òscar Esplà, Goya, etc. Antoni Blanca i José Ramón Clemente, en què es van dedicar sessions a Charles Chaplin i W.G. Pabst. A més, Clemente va Quan algun intel·lectual de reconegut prestigi visitava Ala- cant, passava per l’Ateneu: així ho va fer unes quantes vegades l’excel·lent actriu Margarita Xirgu, i també Miguel de Unamu- 6 Citat per Juan Martínez Leal 7 Sobre l’«arreglo escolar» d’Alacant, no, Rafael Alberti i M. Teresa de León, Miguel Hernández i (1990): «República y guerra civil», Mónica Moreno Seco (1995): Con- en Historia de la ciudad de Alicante. flicto educativo y secularización en Ramón Sijé, Margarita Nelken, Luis Jiménez de Asua, Carmen Edad contemporánea, diversos autors, Alicante durante la II República Conde, Augusto Barcia, Mariano Ruiz Funes, Hildegart Ro- Alacant, Ajuntament d’Alacant, p. (1931-1936), Alacant, Institut Juan dríguez, el dirigent republicà Marcelino Domingo i el socialis- 278. Gil-Albert, pp. 105-108.

Enric Valor. El valor de les paraules { 17 rodar la primera pel·lícula alacantina de ficció, El pescador que Representants de la Comissió es van entrevistar, el 9 de juliol, pescó un sueño, que va protagonitzar Gastón Castelló. amb els republicans Franklin Albricias, president de la Dipu- tació d’Alacant, i Llorenç Carbonell, alcalde d’Alacant, als qui Així mateix, en l’Ateneu es va instal·lar l’any 1925 una emis- van convidar «para que colaboren en la ponencia designa- sora experimental de ràdio, impulsada per una associació que da para la redacción del Estatuto Regional». Segons la premsa volia «la instalación de una gran estación emisora en Alicante valenciana,11 l’acollida «fue plenamente cordial», i un dels que funcionará muy pronto», projecte que no seria realitat fins membres, Llorenç Carbonell, va exposar «que las comarcas als anys de la República, quan es funda Radio Alicante, en les alicantinas están sometidas a dos influencias, la nuestra y la emissions de la qual va col·laborar Enric Valor que tenia un de Murcia y Albacete, por lo que entendió fuera conve- programa titulat Parla ara, emés els dijous i els dissabtes, en niente asociar a la obra de elaboración del Estatuto a representantes de aquellas tierras». Els delegats van argumen- què parlava de la llengua dels valencians i de les activitats de 8 tar «que, ante todo, era necesario reconstruir la unidad del l’Agrupació Regionalista Valenciana. antiguo reino de Valencia, arbitrariamente escindido en provincias, y que en el Estatuto se prevería el caso abrien- Les discussions sobre l’Estatut valencià do cauces para la unión de comarcas limítrofes, que, por razones de orden cultural o económico, pudieran incorporar- Al maig del 1931, l’alcalde de València, Agustí Trigo, va propose a nuestra región». En la premsa alacantina, la informació sar que «con toda urgencia se invite a los Ayuntamientos va ser un poc diferent, ja que el portaveu del Partit Radical12 de Alicante y Castellón y a las Diputaciones valencianas assenyalà que «han estado en Alicante los comisionados para que designen uno o varios representantes con el fin valencianos […]. No se les ha hecho aquí ninguna cordial de constituir una ponencia que proceda al estudio y con- acogida […], las autoridades alicantinas manifestaron a los fección de un Estatuto de autonomía para la región va- comisionados que bien podría dejarse para más adelante la 9 lenciana». Tot i això, durant el mes de juliol es va constituir preocupación de este asunto, si bien de un marcado inte- a València una comissió redactora d’un avantprojecte d’estatut, rés, no de imperativa urgencia». També algun diari de Cas- només amb representants de les institucions polítiques i enti- telló va mostrar de seguida el seu rebuig absolut al projecte.13 tats socials i culturals de la ciutat, que van decidir dirigir-se a les autoritats provincials de Castelló i Alacant per a comunicar- Albricias va convocar una assemblea d’alcaldes perquè decidi- los la creació de la Comissió i garantir-los que «Valencia no ren sobre el projecte d’«Estatut de la Regió valenciana», envi- aspira en modo alguno a llevar a su seno, centralizándolo, at als alacantins el 14 de juliol. La Cambra de Comerç d’Ala- el problema regional. Su aspiración es la que, dentro de cant va emetre una nota advertint «que se trata de obra la región, vivan todos los pueblos y cada uno de los que algo compleja, que no se puede acometer sin mesura, ni la formen, con meridiana independencia, pero unidos llevar a cabo con precipitación», perquè, al marge de consi- bajo un común ideario de prosperidad, como lo deman- deracions «sentimentales e históricas», era innegable que «no dan nuestros similares intereses, afinidad de costumbres, se puede olvidar la existencia de intereses económicos y consanguinidad y las comunes ansias de prosperar en to- sociales sobre los cuales hay que apoyarse, si se quiere dos los aspectos de civilización y cultura exigidos hoy a realizar algo viable y duradero» i, a més, «nuestra provin- los pueblos».10 cia, por la variedad de su composición, ha vivido, más quizás que ninguna otra, apartada de un sentimiento regional común».14 En el diari republicà El Luchador, Alfred E. Badenas va donar suport explícitament a l’Estatut. Elogiava el treball de la Comissió, lamentava una vegada més l’actitud d’Alacant i exigia constituir un estat valencià «dentro siempre de la gran federación de Estados Ibéricos». Segons Badenas, a Alacant hi havia tres tendències en esta qüestió: «una que pugna abiertamente por la incorporación a Murcia, otra recelosa ante el Estatuto Valenciano y una minoría que es partidaria del Estatuto de manera abierta».15

El 26 de juliol es va reunir, en el Teatre d’Estiu d’Alacant, l’assemblea d’alcaldes alacantins. Hi van assistir un terç dels alcaldes i Albricias va relatar la visita dels comissionats valencians, disculpant que no s’haguera repartit l’avantprojecte d’Estatut per haver-lo rebut dos dies abans. El regidor alacantí José Pérez García-Furió va censurar que el projecte d’Estatut estiguera redactat només en valencià i va assenyalar que el text era antidemocràtic i «algo que es más de derechas Convocatòria a l’assemblea sobre l’Estatut del 9 d’agost del 1931 que eminentemente popular y democrático». El representant del Centre Republicà de la Vila Joiosa, Gaietà Aragonés, va parlar en valencià, cosa que suscità les protestes d’alguns dels assistents,16 i —com l’alcoià Ridaura— féu un elogi

18 del regionalisme, qualsevol que fóra l’orientació que seguira Alacant i Castelló i va insistir en el fet que «en l’avant pro- Alacant i els altres pobles de la província. Els representants jecte es partix de la base de la mes amplia autonomía d’Asp i Daia Nova, encara orgullosos de pertànyer al Regne comarcal i municipal i es conserva inclús la personalitat de València, van sol·licitar «que se consulte a Murcia para administrativa provincial, al mantindre les delegacions que forme parte del Estado que se puede llamar Levantino en Alacant i Castelló».23 o Valenciano», tema que també va ser plantejat pel radical Pérez-Águila. En canvi, un representant de l’Ateneu, Senent, La segona assemblea d’alcaldes alacantins va tindre lloc el 9 va donar suport vivament a l’Estatut. El secretari de la Dipu- d’agost, però encara hi hagué menys assistència: de 142 po- tació, senyor Mingot Tallo, va desconfiar de València, «por bles, només en van estar representats 39. Amb Albricias, van creer que absorbería a Alicante», cosa que van negar altres presidir els diputats a Corts Esplà, Llopis, Oarrichena, Cáma- assistents. «En vista de que faltaban numerosos representantes de pueblos de la provincia y de que muchos descono- ra, Gomariz i Rodríguez de Vera. Després de les intervencions cían el proyecto de Estatuto, Albricias puso fin a la asamblea, dels representants d’Alacant, Alcoi, Altea, Elda, la Vila Joiosa i anunciando otra, previo el reparto del texto estatutario, “es- Torrevella, es va aprovar una moció que deia el següent: crito en los dos idiomas”».17 La Asamblea de Municipios y entidades culturales de la pro- La premsa alacantina va reaccionar de manera diferent davant vincia de Alicante acuerda enviar un mensaje a las autorida- del tema. En El Luchador, Ferrándiz Torremocha assegurava des populares de Valencia y Castellón haciendo patente el que en l’assemblea havia esclatat «el entusiasmo, vibraban sentimiento de solidaridad regional que existe en este pueblo hermano. las pasiones y el regionalismo exaltado, gallardeó». Així i tot, advertia del perill d’excitar, sense fonament, els recels Y declara que mientras se continúa el estudio para dar for- dels pobles de la província que no parlaven valencià, perquè ma orgánica a las aspiraciones de autonomía regional, debe en el projecte d’Estatut només es deia que en l’escola primària aplazarse un acuerdo concreto sobre el anteproyecto de Esta- s’ensenyaria la llengua valenciana i «Daya Vieja, por ejem- plo, seguirá hablando castellano y San Vicente, valenciano, siendo ambos parte del Estat Valencià». Ferrándiz Torremocha acabava donant suport a la unitat amb Castelló i 8 Sobre l’Ateneu, es poden consul- Luchador (17.07.1931). Vegeu tam- 18 tar el llibre de Vicente Ramos Pérez bé el seu article «Hacia la República València i, després, convidava Múrcia a unir-s’hi. (1992): Breve historia del Ateneo de Federal. El peligro del murcianismo», Alicante. Alacant: Ateneu Cientí- El Luchador (25.07.1931). Badenas ja El Diario de Alicante s’estranyava que una qüestió tan fic, Literari i Artístic; el capítol de havia tractat abans altres temes rela- transcendental no haguera encara mobilitzat a «cuanto en Francisco Moreno Sáez (1990): «La cionats amb el nacionalisme valencià la provincia representan fuerzas sociales, económicas o cultura en el siglo xx», en Historia («Valencianisme. Alacant, el valencia- de la ciudad de Alicante, pp. 488-490, nisme i el turisme», Diario de Alicante ideológicas», ja que «la provincia alicantina tiene empeña- ja citada, i l’article de Carlos Mateo (23.12.1930). da la continuidad de su significación política», i insistia en Martínez i Francisco Moreno Sáez 16 Entre els que van protestar es tro- la prioritat de «la autonomía verdadera y absoluta de los (2001): «Las exposiciones de arte debidas a la iniciativa privada», en bava Francesc Figueras Pacheco, que municipios, la independencia económica y administrativa Arte siglo XX en Alicante, diversos au- va demanar que es parlara en castellà de los mismos en cuanto la unidad nacional lo permita». tors, Alacant, Institut Juan Gil-albert «aunque sólo sea por delicadeza». El representant de la Vila Joiosa es va Proposava que la Diputació fera indagacions sobre l’actitud - Caixa d’Estalvis del Mediterrani, pp. 43-77. negar a parlar en castellà, però va pro- de Múrcia en relació amb la seua incorporació al projecte i di- metre traduir les seues paraules, cosa buixava, amb «las cuatro provincias levantinas» una espècie 9 Per a tot el procés de gestions amb que no féu. vista a confeccionar un estatut valen- d’«emporio mediterráneo, como lo fue en la antigüedad cià, Alfons Cucó (1971): El valencia- 17 Diario de Alicante i El Defensor remota».19 nisme polític. 1874-1936, València, de Alicante (28.07.1931), i El Faro pp. 200-270. (01.07.1931). Per al setmanari republicà La Raza Íbera, el plantejament ade- 10 «De Valencia. Hacia el Es- 18 J. Ferrándiz Torremocha: «Es- quat era constituir una regió llevantina, amb les actuals pro- tatuto Regional», El Faro (Alcoi, paña federal. El Estatuto valenciano», víncies de Castelló, València, Alacant, Múrcia i Albacete, en 11.07.1935). El Luchador (27.07.1931). la qual «la enseñanza del valenciano no sería obligatoria, 11 El Mercantil Valenciano 19 «Una cuestión palpitante. Sobre (10.07.1931). el Estatuto de la Región Valenciana», sino voluntaria» i que tindria «una vida próspera y un por- Diario de Alicante (29.07.1931). venir grandísimo». Esta seria l’única manera de resoldre una 12 Diario de Alicante (11.07.1931). 20 Lorenzo Esquerdo Giner: «Con- sèrie de problemes heretats, ja que en la província d’Alacant 13 «El centralismo de Valencia se sideraciones políticas. ¿Región Valen- els pobles del nord, com ara Dènia (la Marina) o Alcoi, «sien- cierne amenazador sobre nuestra ciana? ¿Región Levantina?», La Raza ten predilección manifiesta» per València, i els de l’horta del provincia para convertirla en uno de Íbera (01.08.1931). 20 sus arrabales» (Diario de Castellón, ci- Baix Segura «sienten más atracción hacia Murcia». Per la tat per Vicente Ramos Pérez [1992]: 21 Las Provincias (02.08.1931). seua part, Las Provincias lamentava que tant a Alacant com a Historia parlamentaria, política y obre- 22 No obstant això, el diari catòlic Castelló hagueren sorgit «los recelos de siempre».21 ra de la provincia de Alicante, iv, Ra- alcoià Gaceta de Levante («La locura mos Pérez, Vicente, Alacant, p. 536). regionalista», 15.08.1931) criticava El 3 d’agost l’Ajuntament i els delegats de diversos partits, i 14 «El Estatuto Regional valenciano l’epidèmia de «regionalitis» que tra- els representants de diferents entitats econòmiques de Castelló y la Cámara de Comercio», El Lucha- vessava Espanya, «que no dejará de dor (15.07.1931). causar sus estragos, como todas las van rebutjar el text de l’Estatut, al qual, en canvi, va donar su- epidemias» (citat per Vicente Ramos port l’Ajuntament d’Alcoi.22 La Comissió redactora de l’avant- 15 Alfredo E. Badenas: «A los di- Pérez [1992], p. 535). putados alicantinos en las Consti- projecte va lamentar, des de València, estes crítiques emeses a tuyentes. El Estatuto Regional», El 23 Diario de Alicante (09.08.1931).

Enric Valor. El valor de les paraules { 19 tuto Valenciano, toda vez que la implantación del régimen tractar, sobretot, de la qüestió de la llengua, de la possibilitat regional debe tener como único origen la voluntad espontá- d’elaborar un «Estatuto Alicantino», del caràcter reaccionari o nea y libremente manifestada de los municipios autónomos, revolucionari dels regionalismes i nacionalismes, de la prioritat y todavía se desconocen las normas generales que para la re- de l’autonomia municipal, i de la conveniència d’incorporar alización de las aspiraciones regionales ha de trazar la nueva a l’Estatut valencià les províncies limítrofes, com ara Múrcia, Constitución del Estado Español. Terol, Albacete o Conca, configurant una «Región Levantina». La Asamblea de Municipios declara asimismo que el deber Un dels més decidits partidaris de l’Estatut i del reconeixement más urgente es el de organizar y perfeccionar la República de la llengua valenciana era Eliseu Gómez Serrano, regidor de 24 Española. l’Ajuntament alacantí, que havia aconseguit que s’hi aprovara una moció per a demanar l’ensenyança en llengua materna en Albricias va comunicar al doctor Trigo l’acord i la Comissió els municipis alacantins on es parlava valencià, atenent les di- nomenada —composta pels alcaldes d’Alcoi, Alacant, Torre- ficultats que tenien els xiquets valencianoparlants «para apren- vella, Asp, la Vila Joiosa, Altea, Elda i Benifallim— «para dar der los conocimientos a que se refieren los programas escolares forma orgánica a las aspiraciones de autonomía regional». por imposibilidad material de entender la lengua que el maestro les habla y que ellos no suelen oír ni practicar en sus ca- En aquell temps, la Comissió proestatut designada per l’Ajun- sas ni en la calle».27 Però, en la correspondència que mantenia tament de València va enviar una nota a la premsa de les tres amb el seu germà Nicolau Primitiu Gómez, Serrà reconeixia províncies25 en què s’insistia que s’havia presentat «un antici- que a Alacant no hi havia sentiment regionalista «i tot lo que po de trabajo» com a «base de discusión» perquè s’efectura de pròp o de lluny puga pareixer-ho despèrta el recél de tot- «su estudio, crítica y mejora». La Comissió rebutjava l’acu- hòm, i s’interpreta com à centralisme valencià... No extrayem, sació que l’avantprojecte d’Estatut s’havia redactat d’una ma- doncs, qu’açí no tinga bòna acullida l’Estatut valencià. Per ara nera que no era democràtica, i també les acusacions de «nuevo no entusiasma a la gent l’idea de formar un Estat federal a l’us centralismo» dirigides contra València, i demanava un debat de Catalunya, i molt menys la d’emplear el valencià como a conjunt i seré del projecte «para que pueda convertirse en llengua oficial». En la seua resposta, Nicolau Primitiu assegu- venturosa realidad», ja que «si los valencianos todos no rava que el problema no sols estava a Alacant, sinó també a aportan su decidido concurso, esta hora singularmente Castelló i, fins i tot, a València: «Causa enuig veure i ouire com favorable a la reconstrucción de la personalidad regi- el poble es preocupa i desbarra en questions que están lluny de onal, que tantos días de gloria dio a nuestro pueblo, sí i que no entén i deixa de preocuparse de alló inmediat que li pasará sin que consigamos apartar de nosotros la visión pertoca, l’administración moral i material de la seua comarca, gris y provinciana de nuestra vida actual». del seu poble i fins del seu barri i carrer». Era un problema de civisme que calia començar a resoldre de dalt a baix, ensenyant El mateix 9 d’agost, les autoritats de València organitzaren una 28 diada a Dénia, en la qual es va aprovar l’avantprojecte estatu- al poble els seus deures i els seus drets. tari i Josep Calafat, alcalde radical de la ciutat, va revelar que A l’octubre del 1931 alguns Ajuntaments de la província el dia 8 l’Ajuntament va renunciar a assistir a l’assemblea del d’Alacant es van dirigir a les Corts i demanaren separar-se de dia 9 a Alacant, ja que «se declara resuelta y fervientemente la província d’Alacant i incorporar-se a la de València.29 En El regionalista valenciano», criteri que el conduiria, si era el cas, Luchador, un editorial reconeixia la responsabilitat en esta si- a «declararse esta Corporación partidaria de su anexión a tuació d’«Alicante pretérita, la capital monárquica», que no la provincia de Valencia». Els presents —polítics de València, s’havia preocupat mai dels seus pobles, sobretot dels que s’hi deniers i representants d’Ondara, Setla i Mira-rosa, Miraflor, trobaven lluny, mentres que València havia millorat les seues el Verger, Beniarbeig, Benimeli, Llíber, Senija, Pedreguer, Be- comunicacions amb estos pobles, hi feia arribar els seus diaris, nidoleig, Gata de Gorgos, Teulada, el Poble Nou de Benitat- etc.; perquè «se creó una provincia totalmente hostil a la xell, Benissa, Calp, Xàbia i Alcalalí— van exterioritzar el seu capital. No valen subterfugios ni disimulos: estamos aleja- convenciment que, quan es va implantar la República, «desa- dos de nuestra provincia, que jamás tuvo otra obligación pareció automáticamente la virtualidad legal de la divi- con la capital que la puramente obligada por la oficialidad sión territorial en provincias», i van resoldre: «Por todo de las autoridades». Per a rectificar esta tradició, El Luchador ello y sin ánimo de expresar sino afecto y consideración recomanava, sobretot, millorar-ne les comunicacions.30 para el pueblo hermano de Alicante, los que suscriben suplican a las Cortes Constituyentes de la República, bien en las leyes orgánicas subsiguientes, sean incluidos Denia El Tio Cuc y demás pueblos adheridos a este escrito en la demarcación Este rebuig generalitzat, amb algunes excepcions, a l’Estatut u organismo político-administrativo, al cual se asigne en tales leyes la capitalidad de Valencia, pues todos desean valencià en la ciutat d’Alacant coexistia amb una forta presèn- unir absoluta y solidariamente su suerte a la de Valencia, cia de la llengua valenciana en la vida quotidiana, com demos- cualquiera que ella sea, dentro de la unidad nacional estra el fet que el diari més llegit en la ciutat i en la província fóra pañola o ibérica».26 un setmanari satíric, El Tio Cuc, escrit habitualment en valen- cià. En este setmanari va començar a col·laborar, així que va Al llarg del mes d’agost, hi hagué en la premsa alacantina i arribar a Alacant, Enric Valor, que el recordava, idealitzant-lo, valenciana una forta polèmica sobre l’Estatut valencià, que va com a «molt nacionalista, molt republicà» i el seu director com

20 a persona «de clars coneixements històrics sobre la catalanitat». Creiem que la realitat era prou diferent.31 El Tio Cuc va ser un setmanari satíric que tingué una enorme popularitat en les comarques del sud del País Valencià entre 1914 i 1936. Però, encara que va arribar a aconseguir uns ti- ratges de més de vint mil exemplars, no s’ha conservat cap col·lecció completa. Des que el setmanari va aparéixer en plena guerra europea es va subtitular Diputado por Rebolledo y representante de la chusma y de la gente de tró. La seua primera etapa degué acabar el 1918, amb l’arribada de la pau, i potser també va ser el final de les subvencions que rebia el seu director, Josep Coloma Pellicer, de l’ambaixada alemanya. Com tothom sap, encara que Espanya es mantingué neutral en la contesa europea, els espanyols es van dividir, com hem dit adés, en aliadòfils i germanòfils, amb un clar predomini dels primers a Alacant, a causa dels vincles comercials establits amb França. Ara bé, els germanòfils van comptar en la ciutat d’Alacant amb el suport de diversos periòdics, com ara el diari La Correspon- dencia de Alicante i, des de mitjan 1917, El Tio Cuc, que sovint va denunciar a través de les seues pàgines l’escassesa i la carestia de les subsistències —que atribuïa a l’enviament de matèries primeres i aliments a França— i va defendre constantment la neutralitat d’Espanya en el conflicte bèl·lic. El Tio Cuc va reaparéixer a l’agost del 1923 i, durant la Dicta- dura de Primo de Rivera, va passar a subtitular-se ex-diputat a Corts per el Rebolledo. Pressionat per la censura —va advertir els seus corresponsals que tingueren en compte «que estém en una época apretá y no se pot dir tot lo que uno vol»—, va elogiar Primo de Rivera i el governador civil i militar d’Ala- cant, Cristino Bermúdez de Castro, a qui després, quan la Dic- tadura ja havia caigut, anomenaria «Don Cretino»; va atacar els partits polítics, assegurant que «si el Directori militar no li pega dos pataes als polítics, a estes hores se mos había menc- hat la cangrena» i que «La limpiesa que ha fet en España | el

24 «El estatuto regional», El Defen- 29 Segons Alfons Cucó (1971), p. Extra d’El Tio Cuc sor de Alicante (11.08.1931) i El Lu- 205, els municipis de Dénia, Teu- amb motiu de les Fogueres chador (10.08.1931). lada, Altea i la Vila Joiosa van ma- de Sant Joan nifestar el seu propòsit d’abandonar 25 Només sabem que el text es va Caricatures publicades en El Tio Cuc la província d’Alacant si l’Estatut durant la Segona República publicar en La Gaceta de Levante (Al- d’Autonomia no tirava avant. coi, 12.08.1931). 30 «Los pueblos que no quie- 26 Citat per Vicente Ramos Pérez ren ser alicantinos», El Luchador (1992), pp. 541-545. Per cert, El Tio (05.11.1931). Cuc es va oposar a la pretensió de Dé- nia, en defensa de la província. 31 Pel que fa a esta qüestió, es poden consultar les ﬁtxes d’este set- 27 Citat per Mónica Moreno Seco manari en Francisco Moreno Sáez (1995), p. 81. (editor): La prensa en la ciudad de 28 Carta d’Eliseu Gómez Serrano Alicante durante la Dictadura de Pri- a Nicolau Primitiu Gómez Serra- mo de Rivera (1923-1931), Alacant, no (16.07.1931) i l’esborrany de Institut Juan Gil-Albert, 1995, pp. la resposta de Nicolau Primitiu 215-220, i també Francisco More- (27.07.1931) citats en Eliseu Gómez no Sáez La prensa en la provincia de Serrano (2008): Diarios de la guerra Alicante durante la Segunda República civil (1936-1939), Alacant: Edició (1931-1936), Alacant, Institut Juan de Beatriz Bustos i Francisco More- Gil-Albert, 1994, pp. 389-383, així no Sáez - Universitat d’Alacant, pp. com les introduccions als volums del 53-54. mateix autor.

Enric Valor. El valor de les paraules { 21 nou Directori | ha deixat la nasió més tranquila que una basa Les línies generals dels continguts d’El Tio Cuc eren molt d’oli». Fins i tot quan es van convocar les eleccions d’abril semblants a les de La Traca, que es va publicar a València del 1931, que instaurien la República, El Tio Cuc assegurava: entre 1912 i 1936, amb el parèntesi de la dictadura, i que «Demá dumenche escomensará el período electoral. La grip se subtitulava Semanari festiu, órgano de las amas de llet, cri- seguix fents estragos. Les calamitats sempre van emparella- aes, cuineres, niños y soldados sin graduación. La primera línia des». Igualment, el setmanari es va oposar a les pretensions era l’atac indiscriminat que feia als polítics en general, tant de crear la Mancomunitat Valenciana des de posicions pròxi- durant la monarquia, quan el setmanari «presentaba» els mes a l’alacantinisme: «Una cosa molt bona pa que Valensia seus propis candidats a diputats, uns personatges ficticis i prospere y engorde y mosatros siguen marranets de la humi- populars com Boles i Calamaro, acreditats devots de Bacus, tat». per a subratllar la falsedat i la manipulació de les eleccions, com durant la República, quan alhora dirigia atacs i elogis Durant la República, va començar atacant els nous republi- als mateixos polítics, i defenia i criticava les mateixes perso- cans i els que, acabat de nàixer el nou règim, li ho exigien tot nes amb la mateixa incoherència amb què sostenia diverses amb urgència, quan durant la Dictadura estaven callats. En opinions i les contràries. La segona línia que cal destacar era les seues pàgines són freqüents els insults al rei, a qui ano- l’actitud masclista i conservadora en relació amb la sexua- mena «Llapisera». Com que era furibundament anticlerical, litat, amb atacs constants a l’homosexualitat i a les preten- la presentació de clergues trabucaires i luxuriosos constituïa sions de la dona de ser considerada alguna cosa més que un un leitmotiv d’acudits i mofes. Ara bé, en altres aspectes es objecte sexual —sempre disposada a fer l’amor i molt més mostrava clarament reaccionari, ja que s’oposava als avanços activa que els seus marits—, tot això reiteradament tractat del feminisme i criticava Victoria Kent i Clara Campoamor; amb ocurrències i acudits procaços. També mostrava un tosc atacava els socialistes («don Paco el Largo») i els seus influ- anticlericalisme, amb la presentació setmanal d’una pila de ents amics, i els polítics en general, que només volen sucar en clergues trabucaires i luxuriosos... A més utilitzava sempre el pressupost («Si todos los hombres que aspiran a gobernar un to demagògic molt del gust dels seus lectors. a España cambiaran sus aspiraciones por una pala o un pico, en seis meses se podía hacer el túnel bajo el Estrecho»); pre- La col·laboració d’Enric Valor en El Tio Cuc no arribà a mo- sentava els jueus com a avars; elogiava Lerroux pel fet que, fi- dificar substancialment estes característiques i es va centrar nalment, havia constituït «un govern de republicans», perquè en la millora del llenguatge utilitzat i en la defensa del nacio- havia anat desencantant-se a poc a poc de l’aliança amb Gil nalisme valencià.33 Pel que fa al primer aspecte, ja hi havia Robles i la CEDA, que amb la seua submissió al clero i «la aparegut alguna opinió tendent a dignificar la llengua va- pudoreta a ciri» serà el botxí de la República; atacava sistemà- lenciana, a la qual es considerava atacada pels que pensaven ticament el Parlament —«el Llavador nacional»—, i insulta- que parlar en castellà era «más fino»: en 1923 va aparéixer va Azaña, a qui anomenava «Manuel Azaña y Berruguete». una carta en la redacció firmada per Quico Carratalá, que demanava un esforç per a «contribuir a la conservació de la El populisme, per tant, portava El Tio Cuc a una línia de pen- parla valenciana purificantla de lo que podriem denominar sament incoherent i poc clara. Al llarg de tota la seua trajec- barbarismes». Temps després, El Tio Cuc va saludar l’aparició, tòria —que es va truncar després de la mort del seu director al setembre del 1930, d’Avant, setmanari republicà i valen- i propietari, en les primeres setmanes de la guerra civil— va cianista «que mos servirá de mestre per a deprendre a escriure mantindre sempre unes seccions fixes i unes característiques y a parlar la nostra llengua corrompuda per mals visis y perni- constants. Pel que fa a les primeres, la secció fonamental era cioses contaminacions». Enric Valor va convéncer Josep Co- «Viatges del tio Cuc y el Cuquet en el globo», una espècie loma Pellicer, el director i propietari del setmanari, per a anar d’editorial que constituïen els diàlegs del tio Cuc amb el seu adoptant el llenguatge utilitzat a les Normes de Castelló i per nebot Cuquet, els dos dalt d’un globus des del qual observa- a fer-ho va publicar unes lliçons amb el títol de «La llengua ven i criticaven les deficiències de la ciutat i dels ciutadans, dels valencians», que Valor adaptava de les lliçons publicades amb constants al·lusions a l’estat dels carrers, la brutícia del per Carles Salvador en El Camí, a València, l’any anterior. mercat, l’abandó dels barris, la fam en els establiments be- nèfics, el mal estat dels aliments, etc.32 Una altra secció molt No obstant això, i segons el testimoni del mateix Valor, quan popular d’El Tio Cuc era el conjunt de les notícies i comen- es van aplicar les Normes, al febrer del 1934, la venda d’El taris enviats per corresponsals anònims des de molts pobles Tio Cuc va caure en picat i van ser tornats 18.000 exemplars d’Alacant i València sobre determinats defectes o abusos que dels 20.000 que es tiraven, perquè els seus lectors deien que hi havia en estes localitats. A més d’estes seccions, n’hi havia no l’entenien. A poc a poc, però, es van anar recuperant les unes altres titulades «El tio Cuc y el itàlià», les «Notes de vendes. En este mateix sentit d’anar normalitzant el deterio- susietat» —paròdia de les notes de societat—, «Monsergues y rat valencià que s’escrivia a Alacant, Enric Valor va actuar dotories», «Endevinalles», «Cuscanelles y pessics», «Peladilles com a membre del jurat dels «llibrets» de les Fogueres. d’Alcoi, amargues y dolces», «Servisi per teléfono, telégrafo, Quant a la defensa del nacionalisme valencià, Valor va pu- radio, peató y en burro», etc.

22 blicar diversos articles en el setmanari i, potser, era el respon- litat entre les tres províncies, sempre des de la «comprensión sable d’alguns texts anònims, entrefilets i requadros en què de que cada una es libre e independiente de las otras»; rebut- s’animava els alacantins a recuperar les senyes d’identitat: java obertament «sacar de su tumba el reino de Valencia», i apostava, en tot cas, per un estatut que unira Alacant amb L’autonomia es governarse a si mateix. El País Valencià tè Múrcia i Albacete, «con cuyas provincias tiene más relaciones dret a governarse. económicas y más ligaduras de intereses». Enrique Badenas, que transcrivia l’entrevista, comentà que el parer de Carbonell Per dignitat devem parlar en la nostra llengua. La nostra «no lo comparte la totalidad de la capital, y mucho menos la llengua es el valencià. provincia» i acusava l’alcalde d’«estar completamente ofuscado por suponer que Valencia, al pretender el Estatuto, persigue Els de fora mai governarán bé el País Valencià. Mentres els 36 nostres millons s’en van a Madrit podiem gastar-los en les deseos no muy claros». nostres necessitats. En els dies següents van intervindre en la qüestió el villener ¡Prou castellanisme en Alacant! ¡Ja es hora de ser valencians i Cristobal Amorós i el regidor republicà alacantí, nascut a Va- tindre dignitat. lència, Manuel López. El primer de tres articles37 relacionava l’impuls autonomista amb «algunos sectores del más acentua- Una República unitaria ès una monarquia sense rei. Espanya do derechismo»; assenyalava el perill de basar el nacionalisme ès federal perque ès variada», etc. valencià en l’idioma, que podria provocar «el fraccionamiento de nuestra provincia»; alertava del perill de sucumbir davant Pel que fa als articles que va escriure Valor —i que, proba- del «sueño imperialista» dels separatistes catalans que aspira- blement, van ser més dels que s’han conservat—, defenien el ven a constituir la Gran Catalunya, incloent-hi a València, les dret dels valencians a rebre la primera ensenyança en la seua Balears i el Rosselló, i acabava elogiant Llorenç Carbonell per llengua («Per la nostra patria. L’analfabetisme»), propugnaven la seua defensa de l’autonomia municipal, perquè ja hi hauria el nacionalisme valencià («La veritable patria») i assimilaven el temps «para decidir si nos convendrá pedir nuestras atribu- centralisme de Madrid amb el feixisme («Feixisme i democra- ciones o si debe hacerlo la provincia de Alicante sola o unida cia. ¡Enlerta, alacantins»). Segons Valor, el problema d’Alacant a Valencia o a las dos provincias murcianas». Per la seua part, era que havia sigut invadida per una gent forana «que mai Manuel López González sustentava, com els seus altres corre- podrá estimar les nostres coses» i que, a més, havien conta- ligionaris, l’opinió que l’autonomisme valencià el movien «ele- giat «moltíssims fills de la nostra Alacant». Valor defenia al mentos reaccionarios» i que el que feia falta era «convivir con llaurador alacantí, motiu de broma moltes vegades i «capaç la mayor cordialidad posible y no pretender sembrar cizaña ni solament de fer riure amb les seues simplicitats». També concitar recelos y antipatías; pedir ante todo que los Munici- 38 pensava que Alacant s’havia de retrobar amb «els pobles de pios recobren la autoridad y la riqueza que tuvieron antes». la seua contrada, tornant-se així a maridar amb el País Va- La mateixa oposició al nacionalisme s’observava en algunes po- lencià», aprendre i respectar la seua llengua; comptat i debatut, sicions del PSOE. En el setmanari socialista alcoià Orientación «fer les paus ambs els pobles que la volten».34 Social, un que firmava com a Artemio del Portal assegurava que fins ara el poble «permanece desentendido de la cuestión», Nou debat sobre l’Estatut i les relacions que es plantejava «artificiosamente», perquè «Valencia no tie- entre Alacant i València En la segona mitat del 1932 es va tornar a tractar amb pro- fusió el tema de les relacions entre Alacant i València, molt 32 Enric Valor recordava haver es- 35 Sobre la competència entre els condicionades per interessos econòmics contraposats, sobretot crit algunes vegades esta secció, per ports de València i Alacant per a ser encàrrec de Josep Coloma Pellicer. «el puerto de Castilla», vegeu Juan de en relació amb el comerç dels dos ports i la comunicació per Benalúa: «Un rato a Estatuto valen- 35 33 Josep Daniel Climent Martínez cianista», El Luchador (14.10.1932). ferrocarril amb Madrid. L’alcalde d’Alacant, Llorenç Carbo- (2002): «Les activitats lingüístiques nell, va fer llavors unes declaracions a El Sol (Madrid) en què d’Enric Valor i Vives anteriors a la 36 Enrique Badenas: «El alcalde de guerra civil: el setmanari El tío Cuc Alicante es opuesto a la posible unión expressava les seues opinions sobre l’Estatut regional valencià, d’Alacant», en Enric Valor, un home con Valencia. Entiende que con el que, com assenyalava El Luchador, eren estrictament perso- de poble, diversos autors, València, Estatuto resultaría perjudicada la pro- Denes, pp. 131-145. Sobre El tio Cuc vincia», El Luchador (19.10.1932). nals, però «también interpretan el [criteri] de una gran masa es pot consultar també l’article de de opinión, de la que el señor Carbonell conoce el pensar». Joaquim González Caturla (1992): 37 Cristóbal Amorós: «Del momen- «Premsa periòdica en català i cons- to. El Estatuto Valenciano», El Lucha- Carbonell assegurava que «Alicante no siente impaciencias au- ciència nacional del País Valencià al dor (20, 24 i 28.10.1932). tonomistas» i que s’estimava més esperar a veure quin resultat segle xx: el cas d’Alacant i els inicis 38 M. López González: «Compla- del nacionalisme», Revista de Cata- ciendo a unos amigos. El Estatuto va- donava este assaig en altres regions; considerava que Alacant lunya, 67, Barcelona, pp 57-72. eixiria perjudicada si participava en un estatut valencià, la qual lenciano», El Luchador (21.10.1932). 34 Enric Valor Vives: «L’home cosa no era cap obstacle perquè hi haguera una gran cordia- de les nostres terres», El Tio Cuc (23.09.1933).

Enric Valor. El valor de les paraules { 23 ne problema regional, ni necesidad de pensar en su Estatuto». la Marina se manifestaron francamente dispuestos a unirse El que hi havia era l’esforç personal d’«unos cuantos señores a Valencia por afinidad de intereses, lenguaje, etc., otros, los que tratan de fabricar el problema» i que, encara que feren comprendidos en lo que podríamos llamar parte central de la ostentació d’esquerrans, eren persones que «quieren dividir y provincia, se mostraron indiferentes a toda clase de Estatutos. subdividir a los pueblos en este siglo de las grandes unidades, En cambio, los pueblos de la zona del Segura, además de otros en que se tiende a la gran unidad Mundo y a la gran unidad muchos de habla castellana, propugnaron la creación de un Humanidad».39 A Elx, l’escriptor i polític socialista Ginés Gan- Estatuto de la región murciana, fundándose en lo similar de ga Tremiño arribava, fins i tot, a demanar humorísticament un sus intereses».44 estatut d’autonomia per a la partida de Torrellano.40 Al febrer del 1933, la Diputació Provincial d’Alacant va con- Però, tant a Alcoi com a Elx i en altres localitats alacantines, el vidar les diputacions de Castelló, València, Almeria i Múrcia tema de l’Estatut va trobar una millor acollida que a Alacant. a assistir a una magna assemblea en què l’enginyer Pardo, en Al final del 1932 es va crear a Alcoi un centre valencianista, presència del ministre d’Obres Públiques, explicaria el seu que presidia Joaquín Aracil Aznar. Uns alcoians enviaren lla- projecte de regs de les cinc províncies de la costa llevantina. vors a Gaceta de Levante una carta per a comentar la contes- L’Ajuntament i la Diputació de Múrcia van acordar no assistir- tació de l’alcalde d’Alacant a la proposta sobre l’Estatut. Asse- hi, i això va motivar que des d’El Ilicitano es criticara la preten- guraven que no els havia estranyat el seu rebuig perquè sabien sió exposada per Llorenç Carbonell, alcalde d’Alacant, sobre que els pobles del sud del «glorioso Reino de Valencia» eren un possible estatut amb Múrcia,45 assenyalant una clara pos- més castellans que valencians i tenien una «glacial indiferencia» tura a favor de l’Estatut valencià: «La región murciana tiene respecte al valencianisme. Negaven que l’opinió de Carbonell para nosotros, valencianos hasta la médula, todas las conside- representara «la opinión general de los habitantes de la provin- raciones y todos los respectos debidos, pero no tiene nuestras cia» i ni tan sols la de la capital. Després, feien una discutible simpatías ni nuestra predisposición para que un Estatuto una distinció entre els pobles faeners, que eren valencians, perquè estrechamente nuestras relaciones con ella. En cambio, Valen- sabien que anomenar-se «valencià» era dir «trabajador, simpá- cia y Castellón, esto es, toda la región valenciana disfruta de tico y bondadoso», i els que «no sabemos cómo y de qué viven» nuestro afecto y de nuestra estimación más entusiástica». Per eren alacantins. Afirmaven que l’Estatut no perjudicava gens això, «Estatuto, sí, pero con nuestras hermanas de siempre: Va- ni mica Alacant, mentres que no tindre’n era perjudicial per a lencia y Castellón de la Plana».46 la província. Els firmants —que es definien «como alcoyanos que somos y valencianos que queremos ser»— acabaven amb L’aparició de l’Agrupació Regionalista 41 un «Vixca l’Estatut Valenciá!». Alacantina (ARA) Al setembre del 1932, el que ara firmava com a Jordi Valor, Al setembre del 1933 es va constituir a Alacant, en una reu- reprenia la qüestió en El Far (Alcoi) i plantejava la posició nió celebrada en l’Associació de la Premsa, l’Agrupació Regio- d’Alcoi pel que fa a l’autonomia regional: «Alcoi es valenciè nalista Alacantina, «entidad de carácter apolítico, que ha de de soca i arrel, lo mateix que és profundament alcoià i espa- encaminar sus actividades a la exaltación del País Valenciano», nyol». Per això, així que es presentara l’Estatut, Alcoi el votaria l’objectiu de les quals era «la reivindicación del regionalismo, favorablement, però —advertia Valor— l’Estatut caldria fer-lo que, por serlo, ya es eminentemente español». Esta associació «per a tots els valencians, no sols per als valencianistes de la es va impulsar des del setmanari El Tio Cuc i comptà amb vora del Túria». En la qüestió de la llengua, encara que a Alcoi el suport d’altres centres valencianistes, com el de Xàtiva i tot el món «des del gran potentat fins al baix llançaire» parlava l’Agrupació Valencianista Republicana. La directiva la van valencià, si l’Estatut diguera que en l’escola només es podria compondre: Àngel Pascual Devesa (president); Emili Costa ensenyar en valencià, «els alcoians li girarien l’esquena», per- Tomàs (president segon); Enric Valor i Vives i Alfred Badenas què també «está ací molt arrelat el sentit espanyolista, o millor, i Andrés (secretaris); Josep Coloma Pellicer (tresorer), i Rafel 42 ibéric, i també el sentit universal de la llengua castellana». Blasco García, Josep Estruch, César Oarrichena, Joan Nico- El Tio Cuc també va intervindre en el debat estatutari dient lau Balaguer, Rafel Anton Carratalà i Antoni Ramos Espinós que: «El País Valencià també té dret a la seua autonomia, y es (vocals). Al mateix temps es va organitzar la Comissió de Pro- de esperar que la República se la consedirá si sap demanarla en paganda, que formaven Enric Valor i Vives, Alfred Badenas la forma que desicha». Esta idea feia al·lusió a la campanya a i Andrés, Germinal Ros, Josep Ferrándiz Torremocha, Àngel favor de l’Estatut valencià, represa pel setmanari El Camí, de Pascual Devesa, Rafael Anton Carratalà, M. Boscà Luis i Josep 47 València: «Per nostra part no escatimarem ánimos a fi de que Guardiola Ortiz. Segons Ferrándiz Torremocha, «blancos y les forçes vives de Alacant vachen a engrosar el grup de valensi- negros, rojos y grises —políticamente hablando— formamos ans desidits que treballen en esta obra benefisiosa per a tots».43 en esta cruzada de regionalismo alicantino [...]. Dos deseos que son uno mismo: Regionalismo, Patriotismo, igual todo A Alacant i al final de novembre del 1932, Albricias, president ello a españolismo».48 de la Diputació, va assenyalar que «si bien varios pueblos de

24 D’altra banda, al febrer del 1934 aparegué en El Luchador la Xàtiva, Alcoi, Algemesí i Bocairent, i molts valencianistes a notícia que s’havia constituït l’Associació Protectora de l’Ense- títol particular, com ara Joaquim Reig Rodríguez, diputat a nyança Valenciana, que era presidida per Francesc Tarín i Sales Corts; Emili Cebrian, secretari del Centre d’Actuació Valen- i que tenia entre els seus dirigents Carles Salvador.49 Al juny, cianista, i Antoni Bru, Sanchis Zabala, Carles Salvador, Emili El Tio Cuc publicava una nota de l’Associació Protectora de Beüt i Enric Soler i Godes.57 Els excursionistes, enarborant la l’Ensenyança Valenciana en què s’informava del nomenament senyera, que també va onejar durant tota la jornada en el Palau d’Enric Valor i Vives —que ja era redactor d’El Tio Cuc— com Consistorial,58 van ser rebuts per Llorenç Carbonell i diversos a delegat a Alacant i de l’inici d’un «curset d’ortografía valen- regidors en l’Ajuntament, mentres la Banda Municipal inter- ciana per correspondencia», a partir de lliçons i exercicis pràc- pretava l’himne regional. L’alcalde d’Alacant, que va parlar tics elaborats per Carles Salvador, que serien corregits per Enric en valencià, els va dir que en l’aspecte valencianista podrien Valor, quan es reberen en la delegació de l’Associació, situada arribar a un mateix punt i que, si era necessari, discutirien i en l’avinguda de Gadea, 16.50 En El Tio Cuc ja apareixia algun raonarien posada la mirada en el mateix afany de fraternitat, article en què es reivindicava «la Valencia lliure y republicana», de convalidar el País Valencià. es criticava els que parlaven de «patria chica» en contraposició La solemne clausura de la Setmana va tindre lloc en l’Ateneu, amb la «Patria una e indivisible», i s’animava a treballar «per a i la va presidir Llorenç Carbonell. Es va llegir la memòria de reconquerir les nostres llibertats perdudes».51 la Tercera Setmana i el president del Centre d’Actuació Valen- El 9 de juny del 1934 es desplaçaren a Alacant alguns direc- cianista, Antoni Bru, va expressar la satisfacció de tots per tro- tius del Centre d’Actuació Valencianista per organitzar, amb bar-se a Alacant. Joaquim Reig també va insistir en la mateixa l’Agrupació Regionalista Alacantina, la sessió de clausura de la idea, i assegurà que «sin la adhesión de Alicante no es posible Tercera Setmana Cultural Valenciana, de manera que «Alacant la consecución del País Valenciano»; a més va defendre l’ús de fará honor a la seua historia valencianíssima i apoiará amb la l’idioma valencià «sin caer en traiciones de estúpida diferencia seua simpatia el nostre Renaixer».52 Es va acordar que l’Ajun- social» i plantejà centrar l’actuació valencianista en el desenvo- tament, la Diputació i altres entitats rebrien, amb banda de lupament de la sanitat, el turisme i la política hidràulica. L’al- música, els participants en la Setmana, que arribarien el 29 de calde d’Alacant va clausurar l’acte, «abriendo al mismo tiempo juliol del 1934 en un tren especial; després d’una recepció en l’Ajuntament, se celebraria la sessió de clausura en l’Ateneu, que seria radiada per EAJ 31 Radio Alicante. De vesprada hi 39 Artemio del Portal: «El Estatu- Tio Cuc va imposar la denominació hauria un concert de música valenciana i excursions a Busot, to Valenciano» i «Sobre el Estatuto d’Agrupació Regionalista, como la Elx i a la platja de Sant Joan.53 Valenciano. Antes de llegar al tema», Lliga de Cambó. Orientación Social (22 i 29.10.1932). 49 El Luchador (17.02.1934). Enric Valor, per mitjà d’algunes col·laboracions en el diari re- 40 El Obrero (4.12.1932). 50 El tio Cuc (16.06.1934). publicà El Luchador, féu molta propaganda durant el mes de 41 Un sector alcoià: «Alicante y la Tercera Setmana Cultural Valenciana, que preparava el Cen- el Estatuto Valenciano. Saliendo al 51 Gil i Serrano: «El concepte de Pa- tria», El Tio Cuc (16.06.1934). tre d’Actuació Valencianista. A diferència del que havia passat paso», Gaceta de Levante (4.10.1932). 52 El Tio Cuc (16 i 21.06.1934). en les dos edicions anteriors, que es van centrar a València, 42 Jordi Valor: «Terres valensianes. Alcoi voldría...», El Faro (10.09.1932). 53 El Luchador (7.07.1934). ara l’obertura de la Setmana es faria a Castelló i la clausura a L’article acabava demanant un estatut Alacant, que, d’esta manera, «proclama la seua unió espiritual que fera els alcoians «més germans de 54 Enric Valor: «La III Setmana Cultural Valenciana», El Luchador 54 la ciutat d’Alacant, tan divorciada de ambs els seus germans de sang i llengua». Amb este acte, es la nostra en el temps de la passada (06.07.1934). monarquía». deixarien arrere «els odis absurds i els localismes primitivistes 55 Enric Valor: «III Setmana per a pensar solament en la nostra Renaixença i en la fraterni- 43 «El Estatut Valenciá», El Tio Cuc Cultural Valenciana», El Luchador tat de tots els qui parlen una mateixa llengua —el valencià glo- (24.09.1932). (19.07.1934). riós d’Ausias March— i tenim una mateixa sanc en les venes». 44 El Luchador (29.11.1932). 56 Centre d’Actuació Valencianista: «III Setmana Cultural Valenciana», El Els enfrontaments que fins ara havien hagut no servien més 45 Quan es van produir les mani- Luchador (26.07.1934). 55 festacions, des d’El Ilicitano es va re- que per a fer el joc a «l’esperit borbónic». plicar recordant la falta de solidaritat 57 Segons Enric Valor, va ser lla- dels agricultors murcians amb els re- vors quan coneix estos destacats En l’acte d’obertura de la Setmana, a Castelló, va intervindre gants de la zona baixa de Segura. intel·lectuals valencianistes, entre els quals mencionava també Manuel Àngel Pascual Devesa, com a representant d’Alacant, que parlà 46 «Murcia no quiere nada con Ali- Sanchis Guarner. de la unitat indestructible del País Valencià, «encara que des- cante», El Ilicitano (26.02.1933). 58 No és molt conegut el fet que, coneguda per molts», i va assegurar que en «l’ánima alacantina 47 «Regionalisme alacantí», El Tio poc abans de l’arribada de la Repú- viu sentimentalment encara que no per reflexió el valencianis- Cuc (23.09.1933). blica, en una sessió plenària celebrada 48 El Luchador (26.09.1933). En- l’1 de març de 1931, la Diputació me», al qual va definir com a «pensament europeu i d’amples Provincial havia acordat proclamar 56 ric Valor, en les seues conversacions volades». A la clausura van anar, en autobusos i cotxes par- amb Rosa Serrano, ja citades, diu que la senyera com a bandera de la pro- ticulars (que aparcaren al costat de l’Associació de la Premsa), ell va proposar a Coloma Pellicer la víncia, i per això s’afegiria l’escut pro- formació d’una Agrupació Naciona- vincial a la quadribarrada del Regne representants de diversos centres valencianistes de València, lista Valenciana, però el director d’El d’Aragó (El Luchador, 20.02.1931).

Enric Valor. El valor de les paraules { 25 el surco donde ha de fructificar la semilla de la lucha por el porvenir», i va assenyalar que «Alicante no envidia a nadie, ni nada, que no sea su trabajo, apetece». Després de reafirmar l’admiració dels alacantins per l’art de valencians universals, va advertir, però, que «Alicante estaba dolido ante una inexplicable oposición de ciertos diputados valencianos, cuando se trataba en las Cortes de una obra pública beneficiosa para nuestros intereses».59 Finalment digué que «si este despertar del valencianismo es deseo de sabernos gobernados dentro de toda equidad y de justicia con nuestras propias libertades, donde vaya Valencia y Castellón, iremos nosotros los alicantinos. Si alguna duda había en vosotros con respecto a los alicantinos, 60 desechadla». Alacant, plaça de Catalunya

sembre va decidir tornar a la plaça de Catalunya el seu nom La plaça de Catalunya anterior, plaça de la Independència, al·legant que ja hi havia en En estos dies, el consistori acordà donar el nom de «Plaza de la ciutat un carrer dedicat a Barcelona. Com un símbol de la Cataluña» a la que s’anomenava «Plaza de la Independen- recuperació de les llibertats, la legítima corporació municipal cia». La Comissió de Foment, reunida el 25 de juliol del 1934, alacantina, quan va ser reposada, acordà, en la sessió del 29 va decidir que es proposara el canvi de nom d’acord amb l’ar- d’abril del 1936, deixar sense efecte l’acord pres per la gestora gumentació següent: designada pel governador civil, al desembre del 1934, i tornar a posar a la plaça el nom de plaça de Catalunya. L’acte formal Cataluña, baluarte de la República Española, está tan liga- de posar-li este nom es va celebrar al juny, en plenes festes de da al alma alicantina por fuertes vínculos regionales y de les Fogueres: per a El Lluchador, amb l’acord «Alicante, país hondos sentimientos cívicos, que con esta iniciativa solo liberal, de acendrado liberalismo, sintió como propia la sa- tratamos de poner término a una omisión imperdonable de tisfacción de Cataluña experimentada cuando consiguió su Ayuntamientos anteriores. Cataluña es acreedora a este mo- Estatuto, la autonomía que la reconciliaba, que la devolvía desto homenaje de nuestra ciudad y en el momento actual estimamos patriótico y justo dedicar este sencilla ofrenda a a sus libertades económicas y sociales» i per això havia vol- la región levantina de mayor prestigio y grandeza. gut donar el nom de Catalunya a «una de sus mejores plazas», precisament quan «empieza a delimitarse el País Valencià y a sacudir ese estatismo que nos adormecía».65 En la cerimònia La corporació municipal va aprovar la proposta dos dies des- del descobriment de la làpida amb el nou nom de la plaça prés per «aclamación unánime».61 Enric Valor, en les pàgines Llorenç Carbonell, exalçà Catalunya i els seus hòmens més d’El Luchador,62 celebrava la decisió per dos motius: perquè el prestigiosos, i al ﬁnal, el públic va prorrompre en víctors a nom d’«Independencia» era ambigu, ja que, si bé es va acon- Catalunya, Maciá, Companys, l’alcalde d’Alacant, el president seguir la independència en relació amb França, no va ser així de la República, a la mateixa República i a Alacant.66 amb el centralisme madrileny i borbònic; i perquè el nom de Catalunya responia «a la realitat del nostre origen, de la nostra historia, de la nostra llengua». Valor apostava per La tensió política deixa en un segon pla una gran Catalunya «des del Rosselló fins Oriola», com- la qüestió nacionalista posta pel Principat, el País Valencià i Mallorca, en «la famosa Enric Valor se’n va anar d’Alacant al setembre del 1934,67 i 63 confederació catalano-valenciano-aragonesa». Però, esta començà a treballar en una cooperativa arrossera de Catarro- decisió, tan carregada de simbolisme, va ser protestada per la ja, prop de València, on ja va col·laborar estretament amb el dreta, en concret per l’exalcalde monàrquic Gonzalo Mengual nacionalisme valencià. A Alacant, durant l’any 1935, i en ple- i pel diari portaveu de la Dreta Regional Agrària, DRA, que na reacció conservadora després de la revolució d’octubre del va criticar el regidor Mallol Alonso per haver recordat l’acord 1934, a penes es va discutir sobre l’Estatut valencià, encara que i haver exigit que es posara en pràctica en un moment en què, va continuar l’obra de l’Associació Protectora de l’Ensenyança deia el diari cedista, «unos desgraciados pretenden separar- Valenciana, sobretot en les pàgines d’El Tio Cuc, amb la publi- se de su Madre Patria y en el que llegan a proferir gritos cació d’una sèrie, a manera de catecisme, amb preguntes i res- 64 de ¡Muera España! y pisotean la bandera nacional». postes, titulada «La llengua dels valencians». D’altra banda, la Quan va tindre lloc la revolució d’octubre del 1934, el govern societat Blanco y Negro d’Elx convocà, a l’estiu, un certamen acusà els ajuntaments d’esquerra d’haver-li donat suport i va valencianista, en què va actuar com a mantenidor el president destituir molts dels que havien sigut elegits a l’abril del 1931. de Lo Rat Penat, de València, que en el seu discurs va glossar A Alacant foren substituïts per una gestora, que el 19 de de- a «la encantadora ciutat de les palmeres». Va ser una vetlada

26 que va servir, segons El Tio Cuc, «per a refermar els llaços de 68 germanor en el País Valencià». 59 Carbonell es referia al projecte 65 El Luchador (22.06.1936). d’urbanització de la platja de Sant Com a reacció davant de l’actitud del Govern radical-cedista Joan. 66 El Luchador (23.06.1932). Tam- bé va intervindre en esta cerimònia entorn de l’autonomia de Catalunya, les esquerres comença- 60 Àmplia ressenya d’este acte en El Eliseu Gómez Serrano. Luchador (30.07.1934). ren —incloent-hi els partits obrers que fins ara s’havien mos- 67 El Tio Cuc (15.09.1934) infor- trat prou indiferents, si no hostils, a este plantejament— a 61 Arxiu Municipal d’Alacant, lli- ma que queden suspeses les lliçons gall 53/45. d’ortografia valenciana pel «cambio integrar les reivindicacions nacionalistes en els seus programes. de residencia» d’Enric Valor. A l’agost del 1935 Alfred Badenas tornava a la càrrega amb els 62 Enric Valor: «La veritable Patria», El Luchador (17.08.1934). 68 El Tio Cuc (8 i 22.06.1935). seus arguments a favor del valencianisme. Segons la seua opi- 63 En les conversacions amb Rosa 69 Alfred Badenas i Andrés: «Per nió, era una vergonya que molts que defenien el valencianis- Serrano, a Enric Valor el traïa la me- propia dignitat. Valencianisem-se», me no començaren «per valencianisarse ells mateix»: molts xi- mòria, perquè deia que li havien do- El Tio Cuc (30.08.1935). nat el nom de Rambla de Catalunya quets, fills de pares valencianistes i nascuts a València, parlaven a la de Méndez Núñez, encara que 70 El comunicat va ser publicat en una «llengua extranya», depresa en l’escola sense que els pares també li’l posaren després a la plaça El Mercantil Valenciano (05.07.1936), de la Independència. Al·ludia també encara que va ser redactat al maig i el oposaren cap resistència. A més, Badenas assenyalava que «las a una manifestació promoguda per recull Alfons Cucó, El valencianisme niñas bien» només feien servir el castellà, i «prenen odi a la l’ARA, de la qual no hem trobat cap polític, ja citat, pp. 459-460. nostra llengua». Per això, calia començar per valencianitzar-se rastre. 71 Bandera Roja (25.03.1937). un mateix, és a dir, «parlar sempre valencià, escriure-lo, con- 64 «Una humillación para Alicante y los alicantinos», DRA (20.09.1934). vencer als amics que no ho son força. Després valencianisar els nostres germans, pares i sobre todo i per damunt de tot, els fills. Aixi fent de cada amic, germá o fill un valencianista cent per Bibliografia cent, farem una cadena de valenciania que ningú podrá trencar i el ajut al desenvolupament de la nostra Patria será práctic i no Cucó, Alfons (1971): El valencianisme polític. 1874-1936, València. 69 pobre i sense trellat com ho es hui». Climent Martínez, Josep Daniel (2002): «Les activitats lingüísti- El triomf del Front Popular en les eleccions de febrer del 1936 ques d’Enric Valor i Vives anteriors a la guerra civil: el setmanari El tio Cuc d’Alacant», en Enric Valor, un home de poble, diversos semblà que donava noves ales al nacionalisme valencià. El 24 autors, València, Denes, pp. 131-145. de maig el Front Popular alacantí, en una reunió celebrada en la seu del PSOE i la UGT, va decidir adherir-se als treballs que Forner Muñoz, Salvador (1985): «La Dictadura y la II República», en Historia de la provincia de Alicante, diversos autors, Múrcia, conduïen a possibilitar l’Estatut autonòmic del País Valencià. Ediciones Mediterráneo, 1985, pp. 117-242. Firmaren el comunicat Esquerra Republicana, Unió Republi- cana, el Partit Sindicalista, el PSOE i el PCE, en una prova evi- Gómez Serrà, Eliseu (200(8): Diarios de la guerra civil (1936-1939), Alacant, Edició de Beatriz Bustos i Francisco Moreno Sáez - Uni- dent del canvi d’actitud de les esquerres, i de manera especial versitat d’Alacant. dels partits obrers, davant de la qüestió nacional.70 González Caturla, Joaquim (1992): «Premsa periòdica en català i Però la guerra tornà a interrompre el procés autonòmic. Al consciència nacional del País Valencià al segle xx: el cas d’Alacant gener del 1937 la CNT presenta un projecte de bases per a i els inicis del nacionalisme», en Revista de Catalunya, 67, Barce- un estatut que incloïa també a les províncies de Múrcia i Al- lona, pp. 57-72. bacete, i, lògicament, va suscitar l’oposició dels partits valen- Martínez Leal Juan (1990): «República y guerra civil», en Historia cianistes. Un mes després, Esquerra Valenciana presentava un de la ciudad de Alicante. Edad contemporánea, diversos autors, Ala- avantprojecte d’estatut de la Regió Valenciana. Però la majoria cant, Ajuntament d’Alacant, pp. 269-333. de les forces polítiques considerava que les aspiracions autonò- Mateo Martínez, Carlos; Moreno Sáez, Francisco (2001): «Las miques s’havien d’ajornar fins que s’aconseguira la victòria; a exposiciones de arte debidas a la iniciativa privada», en Arte siglo pesar d’això, al març del 1937 va aparéixer en la premsa alacan- XX en Alicante, diversos autors, Alacant, Institut Juan Gil-Albert - Caixa d’Estalvis del Mediterrani, pp. 43-77. tina la nota següent: Moreno Sáez, Francisco (1985): «La crisis del sistema político de la Se han reunido los representantes de Alicante, Castelló Restauración (1900-1923)», en Historia de la provincia de Alican- y Valencia para tratar del proyectado Estatuto Valencia- te, diversos autors, Múrcia, Mediterrani, pp. 13-116 . no. Los reunidos acordaron, por unanimidad, comenzar — (1990): « La cultura en el siglo xx», en Historia de la provincia de inmediatamente los trabajos de estructuración del Esta- Alicante, Edad contemporanea, diversos autors, Alacant, Ajunta- tuto y que mientras se lleve a efecto su aprobación, se ment d’Alacant, pp. 485-505. constituya la Mancomunidad Regional Valenciana. Su — (ed.) (1994): La prensa en la provincia de Alicante durante la Se- reglamentación será redactada por el Consejo Provincial gunda República (1931-1936), Alacant, Institut Juan Gil-Albert. de Valencia, autorizado por todos los asistentes. 71 — (1995): La prensa en la ciudad de Alicante durante la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), Alacant, Institut Juan Gil-Albert.

Enric Valor. El valor de les paraules { 27 Moreno Seco, Mónica (1995): Conﬂicto educativo y secularización en Alicante durante la II República (1931-1936), Alacant, Institut Juan Gil-Albert. Navarro Pastor, Alberto (1981): Historia de Elda, vol. 2, segle xx, Alacant, Caixa d’Estalvis Provincial. Pérez Saldanya, Manuel (ed.) (1998): Paraula de la terra: escrits seleccionats / Enric Valor, València, Universitat de València. Ramos Pérez, Vicente (1992): Breve historia del Ateneo de Alicante, Alacant, Ateneu Cientíﬁc, Literari i Artístic. — (1992): Historia parlamentaria, política y obrera de la provincia de Alicante, iv, Alacant, Ramos Pérez, Vicente. Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un escriptor, Va- lència, Tàndem.

28 _Enric Valor i la cultura en valencià en l’Alacant de la Segona República

Òscar Pérez Silvestre

Les primeres actuacions públiques d’Enric Valor en el camp presente individualitzades, però que es conjuguen en aquell cultural, polític i social es produeixen en l’Alacant dels anys temps previ al daltabaix de la guerra: de la Segona República, quan des d’Elda —després d’haver En primer lloc, la col·laboració amb el setmanari satíric El passat per la ciutat de Palma com a treballador de la Secció Ju- Tio Cuc, amb escrits d’opinió —de vegades sense firmar—, rídica de la Unió Nacional de Fabricants de Calcer— el 1932 la correcció lingüística en aplicació efectiva de les Normes es trasllada amb la família a la capital de l’Alacantí. Aquell de Castelló a partir de la darreria de 1933 i la publicació jove, quan encara era estudiant de Comerç, havia viscut en d’unes lliçons bàsiques de lectura de les grafies valencianes i carn pròpia en aquella industriosa ciutat del Vinalopó Mit- de gramàtica, aquest darrer com a corresponsal de l’Associa- jà l’aversió que alguns conciutadans no valencianoparlants ció Protectora de l’Ensenyança Valenciana. mostraven pel valencià. Tal com ell comenta, «aquest odi que vaig rebre per part de molts valencians castellanoparlants em En segon lloc, la col·laboració en l’organització d’un col- va reafirmar en les meues conviccions i, així, vaig començar a lectiu de reivindicació cultural i de l’autonomisme valencià, llegir bastant literatura en català».1 l’Agrupació Regionalista Alacantina (ARA), procés per al qual calia sumar també, des d’una pedagogia social adequada, Els anys alacantins posaren a l’abast de les seues inquietuds les voluntats encontrades que convivien al migjorn. culturals diverses possibilitats polítiques, associatives, perio- dístiques i literàries en què participà durant el temps que hi En tercer lloc, i molt relacionat amb l’anterior, la labor va residir. Tot i la modèstia d’aquelles accions iniciàtiques, d’agermanament del valencianisme alacantí amb les plata- tenen el valor indiscutible de constituir els preàmbuls d’un formes culturals valencianistes que actuaven a les ciutats de compromís social i cultural que no es perdria pel camí, ans València i Castelló, culminada en els actes de la Tercera Set- sobrevisqué als atzucacs a què abocava la guerra i la dictadura mana Cultural Valenciana del juliol de 1934. consegüent i, més encara, es projectà amb coherència i fidelitat fins a la fi de la seua vida. 1 «Lliçó magistral del senyor Enric Revista del Vinalopó, 1, Centre En aquest estudi em propose de revisar la participació i Valor amb motiu de la seva investidura d’Estudis Locals del Vinalopó, Petrer, l’aportació d’Enric Valor entre els anys 1932-1934 al conreu com a Doctor Honoris Causa» per la pp. 93-104; B. Montoya (2002b): Universitat de les Illes Balears. Sobre «La representació del conflicte del valencià en una ciutat d’Alacant amb una degradació no- aquells anys, visiteu els treballs de R. lingüístic en la literatura valenciana table pel que fa a la percepció de la llengua natural del país Serrano (1995): Converses amb un contemporània (amb un esguard senyor escriptor, col·l. «Tàndem de la especial a la narrativa valoriana)», i els usos socials. Un lapse de temps tan breu es pot concre- Memòria», 3, Tàndem, València; V. Llengua & Literatura, 13, Barcelona, tar en aquestes quatre aportacions que, a efectes il·lustratius, Brotons (1998): «Enric Valor, Elda pp. 59-92, i altres referències que i “L’experiment de Strolowickz”», aniré esmentant.

Enric Valor. El valor de les paraules { 29 Finalment, l’inici de les provatures de creació purament lite- rària, amb algunes narracions breus i la redacció d’una primera novel·la perduda arran dels fets de la Guerra Civil.

L’atipisme d’El Tio Cuc Enric Valor residia a Alacant quan pel desembre de 1932 s’esdevenia a Castelló de la Plana el consens lingüístic. Ell ha dit en diverses ocasions que aleshores era molt jove i, tot i que sentia l’estima pel valencià des de ben menut i el llegia, encara no s’hi dedicava. Això sí, va veure l’acte de signatura com un pas necessari per a la normativització de la llengua al País Valencià, com un «tràmit normal» per a la gent alacantina sensible a la qüestió. Des d’aquesta fita fins al moment que inicia la seua activitat política i cultural, no passaran més de sis mesos, i serà de la maneta d’un personatge gens convencional: Josep Coloma.2 Josep Coloma Pellicer (1874-1936),3 a més de saineter, era el fundador, director i alma mater del setmanari de més tiratge, repartit no només a la ciutat d’Alacant, sinó en un bon grapat de localitats de tot el país, incloent-hi València i alguns pobles de l’Horta, segons sabem per les notes que hi apareixen i pels exemplars —escassos, cal dir-ho— que s’han conservat en els arxius d’Alacant i València.4 Aquest setmanari de sàtira política i de costums es publicava els dissabtes i era capaç de difondre —segons ell mateix— uns 20.000 exemplars.5 Entre els col- laboradors que firmen amb un nom recognoscible en aquesta època trobem Bernat Ortín Benedito, Gil i Serrano, Eleuterio Meseguer, Albert Alcantarilla Carbó, Manuel Peris, Estanislau Alberola, Josep Ferrándiz Torremocha,6 Alfred Badenas i Gui-

Sessió inaugural de la Tercera Setmana Cultural Valenciana llem Renat i Ferrís, a més de Valor. El Tio Cuc comptava amb a Castelló (22 de juliol del 1934), amb la intervenció d’Àngel un cos de corresponsals i contactes escampats per molts pobles Pascual i Devesa en representació de l’ARA alacantins (Elx, Alcoi, la Marina...), i també a Ontinyent, la [Fotograﬁa publicada en El Camí. Biblioteca de l’AVL] Font d’en Carròs, Gandia, Xeresa, Bocairent, Montaverner, Acte de cloenda de la Tercera Setmana Cultural Va- Rafelcofer, Aielo de Malferit, etc., fet que en garantia la difusió. lenciana a l’Ateneu d’Alacant (29 de juliol del 1934) [Fotograﬁa publicada en El Camí. Biblioteca de l’AVL] L’agost de 1933, El Camí felicitava la redacció d’El Tio Cuc per la publicació d’un article setmanal sobre l’autonomia i pels treballs preparatoris de l’ARA, i els convidava a adoptar una

Josep Coloma Pellicer, Josep Ferrándiz Torremocha, es- director d’El Tio Cuc criptor i propagandista de l’ARA [Arxiu de l’autor] [Arxiu de l’autor]

30 ortografia que resultara més conforme a la parla alacantina.7 Caturla (1992): «Premsa periòdica en per les col·laboracions periodístiques català i consciència nacional al País a Alacant i Madrid i per les novel·les. Cap a finals d’aquell any, Enric Valor proposà a Josep Coloma Valencià al segle xx: el cas d’Alacant També escrigué obres de teatre fer servir en el setmanari les bases ortogràfiques aprovades a i els inicis del nacionalisme», Revista costumista, algunes en valencià, i és de Catalunya, 67, Barcelona, pp. 57- autor de la lletra de l’himne de les Castelló. Coloma, és clar, s’ho havia de mirar bé, ja que sabia 72, i (1993): «Un cas especial de Fogueres de Sant Joan. Fou president que la gran majoria dels lectors no entenien encara altres gra- premsa satírica: El Tio Cuc d’Alacant», de la Comissió Gestora de les 8 Quaderns de Migjorn, 1, Associació Fogueres el 1932. Per a una biografia fies que les castellanes. Davant d’un inicial fracàs que podem Cívica per la Normalització del més completa, J. lloret i esquerdo situar entre el novembre i la primeria de desembre del 1933,9 Valencià, Alacant, pp. 125-134; (1999): Cent anys de teatre valencià el tàndem Coloma-Valor decideixen publicar unes lliçons Ò. Pérez Silvestre (1997a): «Els a Alacant (1854-1962), ICJGA, preàmbuls d’un compromís», Saó, Alacant, pp. 230-235. bàsiques cada setmana —entre desembre de 1933 i juny de 204, pp. 22-23, i de J. D. Climent 7 J. Mig: «Més pessics», El Camí, 75 1934— en què exposaran la pronúncia de les lletres, l’accen- (2002b): «Les activitats lingüístiques d’Enric Valor i Vives anteriors a la (12.08.1933). tuació gràfica i algunes instruccions per a l’escriptura del va- Guerra Civil: el setmanari El Tio 8 Valor ho explicava així el 1999 a lencià. La procedència d’aquells materials no podia ser una Cuc d’Alacant», Enric Valor, un home la Universitat d’Alacant: «Així, ens de poble, IEVA-Denes, Paiporta, pp. resultava desagradable comprovar altra, i ens adverteixen que «no fem més que exposar-li les co- 131-146, i (2007a): Les Normes de que el gros de la nostra gent ses d’acord sempre amb les normes ortogràfiques d’En Carles Castelló. L’interés per la llengua dels popular, mancada de tota preparació XX 10 valencians al segle , AVL, València, lingüística, hagués de llegir en Salvador, acceptades per tothom». pp. 389-411. la revista El Tio Cuc escrita amb un humor elegant i molt nostre Aquelles beceroles titulades «Idioma valencià» constaven de 12 3 Segons la necrològica publicada per l’escriptor i advocat alacantí l’ortografia castellana aplicada al lliçons, repetides dues setmanes consecutives, i s’estructuraren José Guardiola Ortiz (El Luchador, nostre valencià, la qual els mateixos així: 10.11.1936), Coloma Pellicer «fue lectors trobaven inadequada, però al aprendiz de encuadernador en el seu entendre indispensable. Alacant, taller de Casanova (...) Después no com tots sabem, no parlava ni parla fue más que periodista, periodista el subdialecte apitxat; el castís i - Núm. 555 o 556 (23 o 30 de desembre de 1933, respectiva- de fino ingenio humorístico y marítim subdialecte alacantí, amb els ment). Lliçó 1 (no conservada o no trobada fins ara). de acendrado republicanismo. seus aquí, tira volta avall, vinguen-se- Escribió en numerosos periódicos: né a casa, astò no cal, la corregua de bous, la roa de la bicicleta, l’eixia de - Núm. 557 (06.01.1934) i 558 (13.01.1934). Lliçó 2: sobre El Pueblo, Heraldo de Alicante, El Popular, El Luchador (...) «Pero l’estació... llavors encara era parlat per les vocals i/o. donde descollaban sus excepcionales una majoria del poble, i conservava aptitudes fue en el cultivo de la sátira, netament tots els sons de la llengua. - Núm. 559 (20.01.01934) i 560 (27.01.1934). Lliçó 3: so- que iniciada en El Garbellet culminó Per això, doncs, en casos de la bre la vocal u i l’accentuació. en El Tío Cuc. Cifró quizá el principal prepalatal africada sonora que apareix empeño de su vida, en estos últimos en mots com germà, ginebre, passejar años, en lograr una compenetración o ajuda, veure’l representat per una - Núm. 560 [561] (03.02.1934) i 561 [562] (10.02.1934). “ch” espanyola els estranyava, però no 11 de nuestro espíritu con el de los Lliçó 4: sobre l’accentuació. valencianos. Tenía talento». Cite imaginaven que es pogués fer d’una per la referència que dóna Enrique altra manera; trobaven a mancar - Núm. 562 [563] (17.02.1934) i 564 [565] (03.03.1934). Cerdán Tato en la secció «Gateras» així mateix la representació de la “s” Lliçó 5: sobre l’accentuació. del diari Información (25-10-1996). sonora, puix que tant aquesta com La millor elaboració biogràfica la sorda eren ortografiades amb una que conec sobre el personatge està sola “s”, que en l’escola primària - Núm. 566 [567] (17.03.1934). Lliçó 6: sobre les grafies g/j. continguda en el llibre de J. lloret i havien après a pronunciar com una esquerdo (1999): Cent anys de teatre essa sorda solament. - Núm. 567 [568] (24.03.1934). Lliçó 7: sobre la grafia j. valencià a Alacant (1854-1962), »Ingènuament, diversos neòfits em ICJGA, Alacant, pp. 235-239. deien que alguns sons del valencià - Núm. 569 [570] (07.04.1934) i 570 [571] (14.04.1934). 4 Les col·leccions que podem “no es podien escriure”; perquè a Lliçó 8: sobre la grafia c. consultar a l’Hemeroteca Municipal ells, naturalment, els seus mestres de la plaça de Magúncia de València els havien inculcat com a veritat - Núm. 571 [572] (21.04.1934) i 572 [573] (28.04.1934). provenen del Foment de Turisme, inconcussa, que les lletres del nostre alfabet representaven necessàriament Lliçó 9: sobre la grafia ç. editor de Valencia Atracción, ubicat llavors al carrer Sang. A primeries i únicament els sons que el castellà de 1933, la Societat Valenciana de els donava». «Discurs pronunciat per Foment del Turisme va iniciar una Enric Valor i Vives amb motiu de la sèrie d’excursions per aproximar seua investidura com a doctor honoris 2 Així ho expressa Valor en el i sobretot d’aquell gran patriota les dues ciutats. Vegeu l’article de causa per la Universitat d’Alacant» «Discurs pronunciat per Enric alacantí, afecte a un valencianisme Ferrándiz Torremocha en El Camí, 50 (05.11.1999). Valor i Vives amb motiu de la seua fervorós i exemplar, que es deia Josep (18.02.1933), i una nota anònima en investidura com a doctor honoris Coloma Pellicer, home de gran talent 9 Això es desprén de l’article «Per El Luchador, 6815, (08.02.1933). De l’idioma valencià» (El Tio Cuc, causa per la Universitat d’Alacant» i influència en l’Alacant republicà, ben segur, es va establir un intercanvi (05.11.1999): «Quan es va esdevenir llavors d’uns cinquanta-tants anys, 09.12.1933). L’article fou reproduït de publicacions que explica tal en El Camí, 94 (23.12.1933). el fet transcendent i tremendament director de la revista satírica El Tio coincidència i que s’hi haja conservat necessari de la unificació ortogràfica, Cuc, molt esquerrana, i president una sèrie quasi completa d’El Tio Cuc 10 Aquest aclariment es publicà al conegut com les “Normes de de l’Associació de la Premsa». Sobre dels anys 1934-1935. final de la lliçó 5 (El Tio Cuc, 562 Castelló” de 1932, el que us parla aquest període, vegeu el treball de [563], 17.02.1934). vivia a la ciutat d’Alacant, on sols va J. Lorenzo (1984): «El Tio Cuc», 5 El Tio Cuc tingué la primera seu arribar la bona nova com un ressò Canelobre, 2, Institut de Cultura Juan al carrer de Pablo Iglesias, número 11 Entre claudàtors indique el grandiós però llunyà. M’ocupava Gil-Albert, Diputació d’Alacant, pp. 15, entresòl, i darrerament s’instal·là número de l’exemplar que considere aleshores activament en la fundació 9-16; T. Llopis (1985): «Entrevista al número 17 (primer pis) del mateix correcte, que de vegades és esmenat a de l’Agrupació Regionalista amb Enric Valor», L’Aiguadolç, 1, carrer, també seu provisional de mà en les col·leccions, atés que en la Alacantina en unió de molts altres Institut d’Estudis Comarcals de la l’ARA a efectes postals. capçalera d’El Tio Cuc solien produir- joves i amb l’ajut eficaç d’homes Marina Alta, Dénia (especialment se errors de numeració i fins i tot de com el poeta Ferrandis Torremocha pp. 12-13); els dos de J. González 6 Alacant 1888-1965. És conegut datació.

Enric Valor. El valor de les paraules { 31 - Núm. 573 [574] (05.05.1934) i 574 [575] (12.05.1934). Lliçó 10: sobre les graﬁes s/ss/z.

- Núm. 575 [576] (19.05.1934) i 576 [577] (26.05.1934). Lliçó 11: sobre les graﬁes ig/tx/x.

- Núm. 578 [579] (09.06.1934). Lliçó darrera: sobre els dí- grafs ix/qu.

El 7 de febrer de 1934 tornava a crear-se a València l’Asso- ciació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, un intent inspirat ja abans de la Dictadura de Primo de Rivera per Carles Salvador i altres mestres afins, sobretot castellonencs. Aquesta entitat, interessada a conscienciar de la necessitat de difondre l’ensenyament del valencià per a la formació adequada i significativa dels infants, comptava amb un grup de delegats a les comarques que s’encarregaven de corregir els exercicis dels cursos d’ortografia i morfologia dissenyats per Salvador. Per a la ciutat d’Alacant, El Tio Cuc assumí la publicació de les lliçons d’ortografia mentre Enric Valor se’n va poder fer càrrec abans de traslladar-se a Catarroja per motius laborals i desvincular- se’n; això era entre el 30 de juny i el 8 de setembre de 1934.12 En les pròximes setmanes, fins al gener de 1935, només s’hi van publicar unes «Normes elementals per a pronunciar les lletres» que s’havien introduït des del juliol de 1934 a tall de recordatori per als lectors menys avesats.13 L’absència d’Enric Valor de la redacció d’El Tio Cuc, malgrat el buit notable que deixava, fou suplida pel convenciment de Josep Coloma que calia continuar aquella labor de normalització i de difusió de les Normes de Castelló des d’Alacant en benefici de la nostra cultura, i degué ser Josep Giner qui continuà oferint continguts lingüístics amb les sèries «La llengua dels valencians. Segona lliçó de llengua publicada Preguntes i respostes» i «Vocabulari castellà-valencià i lliçons per Enric Valor en El Tio Cuc (6 de gramàtica valenciana», publicades en la segona meitat de de gener del 1934) [Hemeroteca 14 Municipal de València] 1935. A tot açò hem d’afegir la seua participació puntual en el diari també alacantí El Luchador, portaveu del Partit Republicà Ra- dical Socialista, en el qual és dels escassos redactors que publica en valencià. El treball realitzat per Valor en aquells dos anys el converteix en el capdavanter de la normalització de la llengua a les comarques meridionals, ajudat en bona mesura per l’atipisme d’El Tio Cuc.

La constitució de l’Agrupació Regionalista Alacantina Pel que hem pogut resseguir en la premsa de l’època, el debat públic relacionat amb la qüestió autonomista a Alacant durant la Segona República es remunta als principis d’aquest període, si bé adopta diverses formulacions que llasten la discussió serena i favorable envers l’articulació de l’autonomia valenciana. De bell antuvi, apareixen relacionats a les comarques alacantines els noms de l’alcoià Jordi Valor, Alfred Badenas, l’alacan- tí d’adopció Germinal Ros, M. Boscà i Luis, Josep Ferrándiz Torremocha, en menor mesura el pegolí Carmel Giner Bolufer,

32 Gil i Serrano, les persones vinculades als Centres d’Actuació De nou, per mitjà d’El Camí podem saber com fou vista l’aco- Valencianista d’Alcoi i Cocentaina a partir de 1932, etc. El Tio llida pel grup d’El Tio Cuc, publicada en un número que no Cuc comença a ser esmentat per El Camí l’octubre de 1932 està disponible: en tant que mitjà favorable al procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia per al País Valencià, i el nom d’Enric Valor hi Ens plau fer constar la nostra satisfacció per l’entusiasta aco- aguaita per primera volta pel setembre de 1933, quan des de llida que ha obtingut el projecte d’organisació de l’Agrupació València es ressenya que ha publicat en El Tio Cuc l’article «El Regionalista Alacantina. És una realitat que hi ha en Alacant desvetllament d’Alacant», que El Camí reprodueix.15 elements amb suﬁcient instint de conservació, que miren al davant i veuen que la prosperitat i l’engrandiment de la Pà- tria Alacantina està en l’uniﬁcació i en l’autonomia del País Valencià.

S’haurà vist en les relacions publicades en este setmanari dels adherits a l’Agrupació Regionalista Alacantina, que tots ells són elements de vàlua, ben capacitats i sabedors d’on van i la ﬁnalitat de l’entitat que breument quedarà organisada en la nostra ciutat i en tots els pobles de la nostra província.

Tenim la seguretat de que la nostra Agrupació constituirà una força rònega, potent, que s’imposarà per la raó del seu ideal patriòtic i humà.

Són molts els que han obert els ulls i veuen clar que el País Valencià pot viure per si, sense necessitat de tuteles centralis- tes que l’administren i la governen.

Valencians, castellonencs i alacantins; tots enllaçats en una sola nacionalitat, sabrem adresar-nos, fent que els cabdals que brollen de les nostres terres, de les nostres indústries, dels nostres comerços, siguen per a l’engrandiment i l’esplendor del País Valencià.

Dintre del present mes es celebrarà l’Assamblea per a constituir l’Agrupació Regionalista Alacantina i nomenament del Comité directiu.18

12 En realitat, Enric Valor havia Vila (1995): «El llibre de l’infant: estat nomenat delegat de l’APEV unes beceroles inèdites d’Enric Germinal Ros i Martí, periodista i propagandista de l’ARA a Alacant pel Consell Directiu del Valor», Almaig, 10, La Nostra Terra, [Arxiu Municipal de Lloret de Mar] 27 de març, juntament amb altres Ontinyent, pp. 22-32. representants. Vegeu-ho en El Camí, 108 (31.03.1934). Se li havien 15 El Camí, 79 (09.09.1933). L’esment més reculat que he pogut localitzar sobre la consti- d’enviar els exercicis a l’apartat 246 Segurament, Enric Valor ja havia tució d’una agrupació a Alacant data de l’1 de juliol de 1933: d’Alacant, o bé a la redacció d’El Tio redactat abans algun article favorable Cuc, per a ser corregits i retornats. al reconeixement de l’autonomia «Així seria breu realitat l’engrandiment d’un grup valencianista en El Tio Cuc, bé sense firmar que se projecta formar per entusiastes alacantins, sense distin- 13 A partir del número 625 o que no s’ha conservat. Entre (05.06.1935) s’inicia la sèrie altres notes, ETC va publicar els ció de classes i partits, per a incorporar-se a tots els elements incompleta «La llengua dels articles, que no podem atribuir-li autonomistes de València i Castelló. / ¡Tots junts, en llaç de valencians» i en el 628 (29.06.1935) per complet, «L’Estatut en Alacant» unes lliçons de vocabulari castellà- (24-9-1932), «Alacant i l’Estatut» germanor, fins el conqueriment del gloriós pervindre que de- valencià i de gramàtica, segurament (22.10.1932), «Per l’autonomia sitja el poble valencià!».16 La campanya d’El Tio Cuc captà les a càrrec de Josep Giner i Marco valenciana» (01.07.1933), «Parlem (Guillem Renat i Ferrís). Vegeu J. de regionalisme» (29,07.1933) i «El adhesions de destacades personalitats del periodisme de signe D. Climent (2002b), pp. 139-140, i nostre Estatut» (06.01.1934), signat republicà, advocats, metges, mestres, comerciants i alguna fi- (2007a) pp. 401-402. per El Tumba. La manca d’alguns exemplars em porta a haver de citar gura de la política local que s’hi implicava més. Dissortada- 14 Tot prologant l’interés de Valor pels comentaris publicats en El Camí, ment, no s’han conservat tots els exemplars d’El Tio Cuc en per l’ensenyament del valencià a la que se’n feia ressò. població analfabeta en la seua llengua, què anaven publicant les llistes d’adhesions personals, llevat abans de la guerra va preparar El 16 «Per l’autonomia valenciana», de la del 16 de setembre de 1933, en què consten Miguel Ar- llibre de l’infant, una mena de El Tio Cuc (01.07.1933); cite pels beceroles destinades als xiquets que números d’El Camí, 71 (15.07.1933) ques Mayor (viatjant), Josep Montesinos Rubio (comerciant), presentà a un concurs convocat per i 74 (05.08.1933). Gaetà Huguet i Carles Salvador i Antoni Ramos Espinós (advocat), Josep March (comerciant) i 17 El Tio Cuc, 541 (16.09.1933). 17 que restà sense publicar. Vegeu-ne Josep Monserrat (mestre). l’edició d’Emili Casanova i Alfons 18 El Camí, 81 (23.09.1933).

Enric Valor. El valor de les paraules { 33 Efectivament, el diumenge 24 de setembre de 1933 tenia lloc nación modelo del mundo. Amar con toda intensidad a la a les 7 de la vesprada la primera assemblea de l’ARA a la seu de madre, y al padre, y a los hermanos, no quiere decir que se l’Associació de Premsa, situada en un edifici luxós de l’Espla- quiera menos a la familia entera, porque el fuego ardoroso 19 que se emplea en el cariño a un individuo de esa familia no nada. Els periòdics El Luchador i Diario de Alicante s’afegiren supone que mengüe el amor que se dedica a otro. Más bien, aquesta vegada al curt grup de mitjans escrits que publicitaren un fuego anima al otro, y de esa comunidad de cariños nace, tal reunió, atés que algunes persones cabdals de les seues redac- exalta, sublimiza el amor familiar, precisamente porque el cions hi militaven. amor en común es garantía de que el individual no se apa- gará jamás. Les seues cròniques recullen un detall que ens parla de l’estra- tègia que havia de seguir l’ARA si volia arribar, com pretenia, He querido explicar con ello que si amamos con pasión a constituir un grup «sense distinció de classes i partits» i amb nuestro folklore, si deseamos que nuestra lengua nativa, la regional, brille con su aurora más radiante, es, también, influència en la societat: para que las regiones se agrupen para obtener una nación libre, rotunda y triunfante. Los trabajos organizadores que nuestro compañero Pepe Cataluña ya ha conseguido su gran amor regional que acu- Coloma Pellicer llevaba con todo interés para formar un en- na, sin resquemores, sin reservas mentales, el amor a España, tidad, perfectamente apolítica, que aunase los deseos regio- porque sabe que no hay ningún interés en perjudicarla, ni nalistas de Alicante y su provincia, en esa unión pro el País políticamente. Vivir la propia vida no quiere decir que se valenciano que está latente ahora, han cristalizado [...] Inme- desea la muerte de la madre ni de la hermana. diatament, estos organismos directivos y propagandistas ini- ciarán su labor, divulgando el cariño e interés que debemos El sentido regionalista valencianista —del país valenciano todos los que vivimos bajo el sol del País Valenciano, en pro integrado por Alicante, Castellón y Valencia— está ahora en de la reivindicación del regionalismo, que por serlo, ya es marcha y acaba de cristalizar en Alicante. Se ha formado la eminentemente español. El Luchador 7015 (25.09.1933)20 Agrupación Regionalista Alicantina —citada usando la or- tografía regional que tiene— para laborar por la exaltación Presidió el acto don José Coloma Pellicer, actuando como de nuestra personalidad regional, para unirnos en ese anhelo secretario don Enrique Valor Vives, pronunciando ambos personal que tendrá que fortalecer el concepto de la patria sendos y elocuentes discursos en los que dieron cuenta de española, porque antes afirmó la de las regiones autónomas. los trabajos efectuados para la constitución de la «Agrupació Regionalista Alacantina» y la orientación que ha de darse a Blancos y negros, cojos y grises —políticamente hablando— esta entidad de caràcter apolítico que ha de encaminar sus formamos en esta cruzada de regionalismo alicantino. Antes actividades a la exaltación del País Valenciano, logrando que nada, nuestra personalidad regional, porque queremos para él, dentro de las leyes de la República, todas las ventajas una España moderna, liberada, prestigiada. Cuanto más se a que tiene derecho por su historia, por su alto patriotismo y aúpe un hijo —sea en el orden social que sea— más ascen- por su laboriosidad bien probadas que lo hacen destacar con derá el nombre de los padres, de la familia que les dio la vida. personalidad y relieve destacados entre las demás comarcas españolas. Diario de Alicante (26.09.1933)21 Si las regiones españolas se prestigian, se mejoran, se subli- mizan amándose a sí mismas, más grande será España, por- A més d’aquestes cròniques, Ferrándiz Torremocha publicava que el bienestar de sus hijas las regiones ha de repercutir en dos dies després de l’assemblea un article d’opinió ben elo- el inmenso amor filiar que todos sentimos por la madre patria: España. qüent i pedagògic en El Luchador que vull reproduir íntegre per tal d’observar quin missatge social volia transmetre l’ARA: Dos deseos, que son uno mismo: Regionalismo, Patriotismo, igual todo ello a españolismo.22 Amar las costumbres de la región, intensificar, acariciar nuestra lengua vernácula, es, dígase lo que se diga por los co- De fet, les dues personalitats convidades a l’assemblea consti- bardes de espíritu, franco patriotismo. Pero del grande, del tuent —el doctor en Medicina Joan Pascual Leone23 i el poli- unitario, precisamente porque amando, reverenciando, en- 24 salzando la aldea donde nacimos, el pueblo que nos sirve de facètic Josep Guardiola Ortiz —, pararen l’esment en alguns alojamiento, la capital que nos presta su progreso y la región detalls que calia tindre en compte a l’hora de fer la pedagogia que no cataloga, dentro de la nación, aquilatamos mejor la de l’ARA. Per al primer, membre de l’Agrupació Valencianis- intensidad del amor filial. ta Republicana de València, calia desfer els prejudicis envers el cap i casal per tal que no fóra vista com la substituta del Un pueblo con otro forma un partido judicial —localizando extremadamente, para abreviar— como varios partidos for- centralisme de Madrid; el segon féu «unas observaciones enca- man una provincia, y ésta, con otras, una región. Y las regi- minadas a desterrar del ideario de la nueva Agrupación aque- ones, unidas por el mismo deseo de engrandecimiento, por llos postulados que, mal comprendidos todavía por muchos, sus íntimos intereses económicos y políticos, aun distancián- pudieran apartar de ella a elementos que, de otro modo, la dolas un tanto sus lenguas comunes, construyen la nación. prestarían su colaboración necesaria y utilísima».25 Suiza, con sus cantones federales, con perfecta autonomía, con su libertad quinta-esenciada, si se quiere, constituye la La crònica publicada en El Tio Cuc —que coneixem indirec-

34 tament per El Camí, 83 (07.10.1933)— valora l’opinió de Alicante). Vegeu V. Sampedro Ramo Ros (1931), escrigué en Lucha (1997): La maçoneria valenciana i (fundat per Ros el 1932), El Luchador, Guardiola Ortiz amb la lacònica expressió «fent algunes ob- les lògies accidentals durant la Guerra El Tio Cuc i El Camí. servacions des del seu punt de vista», però, en canvi, s’estén en Civil, Consell Valencià de Cultura, València, pp. 21-29. Del mateix autor 29 Rafel Blasco Garcia (Oriola, 1887 la lloa del discurs del metge Pascual Leone, invitat a parlar per (amb J. C. Usó Arnal (1987): «La - Alacant, 1935). Advocat resident a Josep Coloma. masonería en la ciudad de Alicante», Alacant, on el 1930 era dirigent del Canelobre, 10, pp. 98-104. Partit Radical. Col·laborador d’El Luchador, membre de la directiva de Passem ara a descriure quina fou la composició d’aquells pri- 27 Emili Costa Tomàs (Alacant, l’Associació de la Premsa, president mers òrgans de l’ARA derivats de l’assemblea, en la qual Enric 1881 - Orleansville, Algèria, 1939). del Rotary Club i un dels qui el Periodista i polític republicà vinculat 1930 va adquirir el Diario de Alicante. Valor actuà com a secretari provisional. El Comité Directiu al Partit Radical. Va ser directiu L’any 1931 fou elegit regidor i exercí quedava integrat pel metge Àngel Pascual i Devesa26 com a de l’Ateneo Científico y Literario el càrrec de tinent d’alcalde pel Partit 27 (1903), del Centro de Escritores y Radical, del qual va ser vicepresident. president, ajudat per Emili Costa Tomás com a president se- Artistas (1908), membre de la Reial gon; com a secretaris actuarien Enric Valor (estudiant) i Alfred Societat Econòmica d’Amics del País, 30 César Oarrichena Genaro (Alacant 1888?-1954). Agent 28 president del Cercle de Belles Arts Badenas Andrés (escriptor); la tresoreria era per a Josep Colo- (1918) i vicepresident de l’Ateneu comercial, periodista i administrador ma Pellicer, i les vocalies per a Rafael Blasco Garcia (advocat),29 (1930), a més d’ocupar diversos del Diario de Alicante. En aquests anys fou elegit regidor de l’Ajuntament Josep Estruch Ripoll (odontòleg), César Oarrichena Genaro càrrecs a l’Associació de la Premsa. El 1907 fundà el Diario de Alicante, d’Alacant pel Partit Radical i diputat 30 (diputat de les Corts), Joan Nicolau Balaguer (professor de que hagué d’abandonar el 1934, i al a Corts (1931). Com a secretari setembre d’aquell any creà el Diario general del Partit Republicà Radical, de Levante. refundà el setmanari El Radical quan el Diario de Alicante passà a mans del 19 Des de les eleccions del 29 de la Segona República, formà part de 28 Alfred Badenas Andrés era sector anomenat Grupo Republicano gener de 1933, ben significativament, la Junta Provisional nomenada per escrivent de notaria i un articulista Independiente (maig de 1934) de la Junta Directiva de l’Associació l’Ajuntament de València. ben productiu. Entre altres mitjans Joaquín Chapaprieta. de Premsa va quedar composta, va fundar Rebeldía amb Germinal entre d’altres, per Álvaro Botella 24 Josep Guardiola Ortiz (Alacant Pérez (director d’El Luchador) com 1874-1946). Llicenciat en Dret per a president, Emili Costa (director la Universitat de València. Com a del Diario de Alicante) com a advocat, entre altres càrrecs, fou vicepresident i Josep Coloma Pellicer membre del Consell d’Administració (director d’El Tio Cuc) en qualitat de de la Caixa d’Estalvis d’Alacant tresorer. Altres personatges relacionats (1918), de la Societat Econòmica eren Josep Ferrándiz Torremocha. d’Amics del País, acadèmic Francisco Moreno Sáez [ed.] (1994): corresponent de l’Acadèmia de La prensa en la provincia de Alicante Belles Arts de Sant Carles, president durante la Segunda República (1931- de l’Ateneu d’Alacant (1930), 1936), Alacant, ICJGA, pp. 18-22. comissari regi per a l’Ensenyament, El Luchador (25.09.1933) diu que president de la Comissió Provincial el local fou «galantemente cedido de Monuments i degà de la Junta del al efecto». També és ben interessant Col·legi d’Advocats (1936). Com a el treball de M. García Andreu i J. polític, l’abril de 1931 va ser elegit M. Santacreu Soler (1995): «Prensa, regidor de l’Ajuntament d’Alacant sociedad y política provinciana pel Partit Radical Socialista. A més (1902-1939): el caso de Alicante», de periodista, és autor de la Biografía Anales de Historia Contemporánea, 11, íntima de Gabriel Miró (1935) i de llibres de gastronomia. César Oarrichena, polític i mem- El doctor Àngel Pascual i Devesa, Universitat de Múrcia, pp. 179-191. bre de l’ARA [Arxiu de l’autor] president de l’ARA [Arxiu de l’autor] 20 La crònica d’El Luchador 25 Diario de Alicante (26.09.1933). no porta firma, però sabem que 26 Àngel Pascual i Devesa d’aquest diari simpatitzaven amb la (Finestrat, 1890 - Alacant, 1950). causa diversos col·laboradors: Josep Fill d’un farmacèutic instal·lat a Ferrándiz Torremocha, Rafel Blasco Alacant, llicenciat en Medicina per la Garcia, Josep Guardiola Ortiz, Alfred Universitat de València i especialitzat Badenas, Germinal Ros i Josep en puericultura a la Beneficència Estruch. Municipal. En el període 1932- 21 El text del Diario de Alicante 1935 era degà del Col·legi Oficial de tampoc no va firmat. Els seus Metges, i el 1930 ocupava el càrrec de col·laboradors relacionats amb l’ARA vicepresident de l’Ateneu d’Alacant. eren Rafel Blasco Garcia, César El mateix any formà part del grup Oarrichena i Emili Costa. que adquirí Diario de Alicante i col·laborava en altres rotatius (Letras 22 El Luchador, 7016 (26-9-1933): Levantinas, El Tio Cuc, Lucentum i El «Regionalismo». Luchador). Políticament, fou militant rellevant d’Acció Republicana, i 23 Joan Baptista Pascual Leone més tard, d’Izquierda Republicana. Forner (Vinaròs, 1893 - València, Pertanyia a la lògia Constante Alona, 1967). Llicenciat en Medicina per igual que l’alcalde Llorenç Carbonell, la Universitat de València. Des de César Oarrichena, Juan Botella 1919 ocupava la plaça de metge Asensi i Josep Ferrándiz Torremocha. de la Beneficència Municipal, i Altres maçons destacats relacionats el 1926 organitzà la institució La amb l’ARA, fins on sabem, foren Gota de Llet, encarregada de posar l’odontòleg Josep Estruch Ripoll remei als problemes de desnutrició i els periodistes Germinal Ros i Emilio Costa, director del Diario infantil de les classes amb menys Emili Costa (director del Diario de de Alicante i vicepresident possibilitats. Amb la proclamació de de l’ARA [Arxiu de l’autor]

Enric Valor. El valor de les paraules { 35 la Normal i farmacèutic), Rafael Anton Carratalà (advocat) i Antoni Ramos Espinós (advocat). Per una altra banda, de la Comissió de Propaganda se’n feien càrrec Àngel Pascual i De- vesa, Alfred Badenas Andrés, Germinal Ros i Martí,31 Josep Ferrándiz Torremocha, Josep Ferrándiz Pérez, M. Boscà i Luis i Enric Valor. Com es pot comprovar, tots eren col·laboradors de la premsa alacantina i alguns ja havien publicat escrits a Va- lència. La seu provisional, com ja sabem, era al número 17 del carrer de Pablo Iglesias, a la redacció d’El Tio Cuc, encara que les reunions massives tenien lloc a l’Associació de la Premsa Alacantina. Com hem vist, algunes d’aquestes persones ocupaven llocs destacats a l’Associació de la Premsa abans i, sobretot, des del gener de 1933, plataforma a la qual cal sumar la novíssima EAJ-31 Radio Alicante, inaugurada el 5 de febrer del mateix any al número 33 del carrer de Pablo Iglesias,32 és a dir, a la vora d’El Tio Cuc. Des de l’emissora de ràdio, l’ARA tenia un espai reservat per a difondre el seu ideari sobre la germanor dels territoris valencians i l’autonomisme. Mentre Enric Valor tractava de convéncer Josep Coloma de la necessitat de millorar l’ortografia del setmanari satíric, continua publicant les seues reflexions i enviant articles exclusius per a El Camí, a més d’aparéixer reproduït en diverses ocasions arran dels seus escrits impremtats en El Tio Cuc.33 El primer original en el setmanari de Joaquim Reig és «Record d’hivern», publicat en el número 87 (04.11.1933), al qual seguiren «Des d’Alacant» (número 107, del 24.03.1934), «La marxa dels pobles» (núm. 115, del 26.05.1934) i la reproduc- ció de la narració «L’experiment de Strolovikchz» (núm. 133, del 29.09.1934), de la qual parlarem més avall. Tot i que Enric Valor havia anunciat per al 17 de desembre de 1933 la convocatòria d’una assemblea general de l’ARA, Llorenç Carbonell Santacruz, l’acte —en forma de Junta General Extraordinària— no es va alcalde d’Alacant (1931-1934) [Arxiu Municipal d’Alacant] produir fins a dos mesos més tard, el 17 de febrer de 1934, de nou a l’Associació de Premsa. En l’orde del dia hi havia dos punts: l’aprovació del projecte de reglament orgànic —llegit a la concurrència per Valor— i la renovació de càrrecs, que introduïa alguns noms nous en el Comité Directiu i en desapareixien altres: Presidència: Àngel Pascual i Devesa i Emili Costa Tomás. Secretaria: Enric Valor i Alfred Badenas. Tresoreria: Francesc Alzamora. Biblioteca: Josep Coloma. Vocalies: Josep Ferrándiz Pérez, Salvador Asensio Polo, Ger- minal Ros, Josep Basilio Bellver i Josep Ferrándiz Torremocha. El Comité de Propaganda continuava de la mateixa manera, integrat per Àngel Pascual i Devesa, Alfred Badenas, Germinal Ros, Josep Ferrándiz Torremocha, Josep Ferrándiz Pérez, M. Boscà i Luis i Enric Valor.34 En poques setmanes, el jove Valor era nomenat delegat de

36 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana a Alacant L’Agrupació regionalista xifra la felicitat de tots els valen- pel Consell Directiu del 27 de març de 1934, reunit a Va- cians en la conreació de la nostra personalitat (lingüística, lència. L’APEV s’havia refundat en l’Assemblea General del 7 econòmica i política) fent chor als principis més elementals d’unitat que proclamen la igualtat de tots els pobles davant de febrer de 1934 i tenia com a objectiu primer «el foment el món civilisat. de l’ensenyança valenciana en tots els seus aspectes». Aquest esdeveniment va ser publicitat per alguns periòdics alacantins, Per l’autonomia del País Valencià. com ara El Luchador (17.02.1934) i El Tio Cuc (24.02.1934). Per la nostra dignitat. Tal càrrec de delegat no tingué obres concretes fins al mes de Per la nostra llengua gloriosa. Per una estructuració justa i lògica de les terres de la Repú- juny de 1934, quan aquest setmanari començà a publicar les blica Espanyola... lliçons del curs per correspondència de l’APEV creat per Car- les Salvador. ADHERIU-VOS A L’AGRUPACIÓ REGIONALISTA ALACANTINA, enviant tot seguit vostra proposta de soci L’activitat subsegüent que dissenyà l’ARA fou una campanya (quota voluntària), al nostre domicili provisional Pau Iglesi- per a captar nous associats i quotes voluntàries pel mes de maig as, 17, primer.35 de 1934. La «Crida» es va publicar almenys en El Luchador, i paga la pena reproduir-la per la novetat documental que re- En diverses entrevistes que va oferir Enric Valor, esmenta que presenta: l’ARA va provocar el canvi de nom d’algunes vies de la ciutat. Siga com siga, el ben cert és que el Ple de l’Ajuntament acordà Alacantins: no és una il·lusió el nostre fet regional, no és el 27 de juliol de 1934 —dos dies abans de la gran celebració cap invenció com a arma política la necessitat de la nostra valencianista de cloenda de la Tercera Setmana Cultural— la autonomia. Quan la història i la Naturalesa dibuixen amb modificació del nomenclàtor viari en aquests termes: la plaça traços vigorosos la fesomia d’un poble i ço es plasma en una llengua pròpia, uns costums peculiars i característics, una de la Independència s’anomenaria en endavant plaça de Ca- economia perfectament definitiva, aleshores eixe poble, lò- talunya, i una part del carrer dedicat al Cid seria ara dedicada gicament pensant, precisa d’una llei que s’adapte a les seues a Federico Clemente, polític republicà.36 L’ARA —integrada inquietuts i als seus problemes, d’una ensenyança efectiva en com sabem per alguns regidors alacantins— s’alegrà de l’acord, la llengua pròpia, que el traga sense esforços antinaturals del que sembla que obeïa a la solidaritat envers Catalunya pels marasme en què l’afona el mal més gran que pot patir un poble: la ignorància. Precisa que siga protegida, estudiada i maltractaments que estava rebent el seu autogovern promulgat fomentada d’una faiçó eficient la seua economia, i per atra en l’Estatut de Núria des de l’ascens de la CEDA en les elec- banda té el dret innegable i etern de poder figurar no com cions generals de 1933. Per mitjà de la premsa es pot recons- un zero a l’esquerra entre els pobles que són els seus germans. truir la seqüència d’aquells fets, com ara que el Ple presidit per Llorenç Carbonell havia acordat el dia 14 de setembre que «a Això ens succeïx a nosatres els valencians. La Història gloriosa de la nostra terra, la nostra llengua immortal, en la qual s’expressaren els poetes divins Ausies March, els filòsofs preclars com Llull, els màgics prosistes admirats pel món 31 Germinal Ros i Martí (Lloret de 33 Són aquests, amb la indicació de sancer com En Roiç de Corella, Joanot Martorell, etc.; la Mar 1908-2006). Destinat al gener la data de comentari o còpia en El nostra economia poixant sense malifetes centristes; el nostre de 1930 a Alacant com a representant Camí, en la secció «Llegint periòdics»: caràcter del poble que es cria sota el sol i front al mar de de productes farmacèutics del «El recurs de l’universalisme» (EC laboratori Andrómaco de Barcelona, 89 [18.11.1933]), «Per l’idioma les nostres esperances... tot això junyit ens dibuixa amb una va connectar de seguida amb la valencià» (EC 94 [23.12.1933]) i claredat tan meridiana, d’una mena tan independent i sub- premsa i amb la política de la ciutat. «Els pobles que copien» (EC 106 jectiva, que el nostre fet diferencial s’acusa marcat i recalcat Va invertir una part del seu patrimoni [17.03.1934]). entre la resta dels pobles ibèrics. en la fundació de periòdics alacantins com Rebeldía (1931) i Lucha (1932- 34 El Camí 104 (03.03.1934) i 1933). En els dos casos va comptar Diario de Alicante (07.03.1934). En El nostre deure i la nostra amor a la Terra valenciana, a la amb la complicitat d’Alfred Badenas els dos casos, la nota és molt similar, que pertanyem els castellonencs, valencians estrictes i ala- i Jordi Valor des d’Alcoi. A més, amb la diferència de la poca destresa fou redactor d’El Faro d’Alcoi, El dels caixistes del Diario de Alicante a cantins, ens obliguen a fer una crida a tots els hòmens de l’hora de publicar textos en valencià, bona voluntat (sense distincions de fortuna ni d’ideologia, Luchador i El Camí. Durant la Guerra Civil va ser corresponsal de gens usual en la seua pràctica de dreta o d’esquerra) que hi són a Alacant, per a que ajuden guerra a Alacant, i des d’allà hagué periodística. Deu tractar-se de la nota a esta Agrupació Regionalista en la seua croada per l’exalta- d’exiliar-se a l’Alger el 28 de març oficial enviada per l’ARA als mitjans. de 1939 a bord de l’Stanbrook; Per descomptat, també fou publicitat ció de l’amor al País Valencià, pàtria nostra, i a la nostra llen- en El Tio Cuc, 564 (24.02.1934). gua, verb sagrat que ens dóna el nom gloriós de valencians. posteriorment féu cap a París. Va ser regidor durant el primer mandat 35 Tot i que no va signat, per l’estil municipal democràtic a Lloret de i per les argumentacions podem Cridem als hòmens de bona voluntat: treballadors manuals, Mar i fundador de l’Associació de atribuir aquesta «Crida» a Enric intel·lectuals, artistes, literats, periodistes... a tots els fills Cultura Popular de Lloret, on va Valor, que en altres articles en El Tio d’este País Valencià incomparable, per a que ens ajuden a la morir fa pocs anys. Cuc i El Camí empra idees similars. recobració de lo que intenten llevar-nos en nom d’un espa- 32 Podeu consultar les cròniques He normalitzat algunes errates nyolisme buit de sentit que no és més que un centralisme publicades en El Luchador, 6806 atribuïbles a la impremta. esterilisant. (28.01.1933) i 6815 (08.02.1933), i 36 El Luchador, 7906 (28.07.1934). Diario de Alicante (29.03.1933).

Enric Valor. El valor de les paraules { 37 la solemnidad de rotular la Plaza Independencia con el nom- labor, a ﬁ de què cristalise en el fet de la confraternisació bre de Plaza Cataluña se invite al presi [sic] de la Generalidad d’Alacant, Castelló i València. Catalana para que personalmente o por delegación asista a El senyor Pasqual Devesa, interromput vàries vegades, fon dicho acto. Y se acordó también dar el nombre de Francisco llargament aplaudit al ﬁnalisar el seu parlament.39 Maciá a una calle de Alicante».37

Així les coses, amb una agrupació organitzada i cohesionada, El següent acte en què trobem l’adhesió de l’ARA, ara en forma integrada per personatges influents de la societat alacantina de carta, és en les Jornades Patriòtiques organitzades a València de signes diversos dins la República, amb uns mitjans (ràdio el 8 i 9 d’octubre de 1933 pel Centre d’Actuació Valencianista i premsa) que s’obrin a difondre l’ideal de l’ARA, el pròxim en homenatge a Jaume I i Vinatea.40 Un parell de mesos més pas era esperar que «els hòmens de bona voluntat» s’hi acosta- tard, el 10 de desembre tenia lloc també a València un dinar en ren i confiaren en el seu ideari. Una altra passa necessària era, tribut a Joaquim Reig amb motiu d’haver estat elegit diputat evidentment, anar posant en relació el valencianisme dispers a les Corts. Enric Valor, com a secretari i propagandista de del país. D’això ens ocuparem en l’apartat que segueix. Poc o l’ARA, hi envià una adhesió que fou reproduïda íntegra en El molt, van aconseguir que, un temps abans de la precipitació Camí per l’interés que contenia. És aquesta, poc difosa fins ara: dels esdeveniments cap a la Guerra Civil, a Alacant es parlara de valencianisme cultural i patriòtic des de l’òptica de diversos Distingit company: Les notícies de premsa ja ens havien dit matisos republicans. el vostre triomf (que ho és també nostre), i tot seguit ens ho confirma la lletra del primer jorn del present, assabentant- La connexió d’Alacant i València nos detalls del dinar organisat en la vostra honor i pregant- nos l’assistència. «Els contactes que teníem des d’Alacant no eren gaire freqüents amb València», ens diu Valor en el discurs d’investidura a la Els valencianistes d’Alacant hem copsat des del primer mo- Universitat d’Alacant.38 La distància i l’aïllament dels grups ment la importància que té per a la Pàtria Valenciana l’haver estat vós elegit per a representar-la amb manca de disciplina valencianistes esparsos pel país es vencia, com en els anys 20, de partit que puguera entrebancar quelcom la vostra fecun- amb la difusió més aviat limitada dels periòdics que arribaven da labor. Per això hem subratllat tots la rebuda de la nova, a Alacant, sobretot El Camí i Avant. amb un fervorós visca València lliure! que ens ha sortit del pit amb franc optimisme; doncs tots coneixem la vostra và- En la seua labor de difusió d’idees i reflexions compartides, lua i el vostre patriotisme i sabem ben bé que, ara com mai, l’ARA no perd l’ocasió d’adherir-se als actes de reivindicació es sentirà a les Corts espanyoles l’autèntica veu de la Nació que es generen en altres parts del país. Potser val la pena es- Valenciana: la d’un bon fill que veu a la mare trepitjada i sent l’ofensa, i aixeca la seua veu serenament irada contra els mentar-ne alguns, que es remunten als prolegòmens de l’or- tirans que volen escarnir-la. ganització de l’Agrupació Regionalista Alacantina. Així, el primer esment a la presència d’elements valencianistes d’Ala- Respecte a la festa, tenim el dolor de no poder assistir-hi, per cant en actes fora de la ciutat —ja hem comentat adés les colla manca d’espai i la sobra d’afers; el diumenge proper, pre- laboracions periodístiques— el trobem en la inauguració d’un cisament, es celebrarà a esta ciutat l’Assamblea general d’esta Agrupació Regionalista Alacantina, per a treball tan urgent nou local de l’Agrupació Valencianista Republicana (AVR) a com és l’aprovació del seu Reglament orgànic.41 Però, què hi València, a la plaça d’Emilio Castelar, a la qual assisteix Àn- fa si sentim els vostres dalers, les vostres emocions de patrio- gel Pascual i Devesa i Josep Coloma en representació d’Ala- tes als mateixos instants que vosatres? La presència física és cant. El doctor Pascual, per invitació d’Enric Navarro Borràs, inferior a la moral. Les dues, en este cas, estarien el curumull president de l’AVR, en presència del representant de Castelló de la satisfacció, però ens hem de contentar esta vegada amb la darrera. (Masip Penya, enviat en nom de Gaetà Huguet) i d’un gran nombre de socis, dirigí unes paraules que El Camí resumeix Tots els membres d’esta Agrupació s’adherixen, doncs, a la d’aquesta manera: festa i al vostre goig, i vos envien una coral abraçada d’enho- rabona, així com la de l’addicte i lluitador setmanari El Tio Cuc, que esta volta, com sempre, vol figurar en els primers Recordà els seus anys de formació passats a València i expli- rengles d’aimadors de la Pàtria Valenciana.42 cà les causes per les quals tot i sentir-se a Alacant els ideals valencianistes, no s’ha manifestat d’una manera constant en les seues activitats. Destacà com una nota característica Els contactes posteriors abracen un lapse de quatre mesos, d’Alacant l’esquerranisme, afirmant que quan el valencianis- entre el març i el juliol de 1934. El sentiment compartit de me porta aquella direcció, Alacant s’incorpora plenament. Es referí després a les manifestacions valencianistes fetes per promoure els contactes entre les terres valencianes féu possi- una elevada personalitat alacantina en un acte oficial, de- ble que uns actes culturals que tenien lloc exclusivament a Va- duint que estes opinions falagueres no eren purament perso- lència feren partícips les ciutats de Castelló i Alacant. Des de nals, sinó que les compartien atres hòmens alacantins. Acabà 1932, el Centre d’Actuació Valencianista celebrava els darrers excitant als elements de l’AVR per a què continuen la seua dies de juliol la Setmana Cultural Valenciana. El seus progra-

38 madors no havien tingut mai l’ocasió d’eixir del cap i casal, però el 1934, atrets pels lligams establits amb altres comarques i per l’activitat ja interessant de l’Agrupació Regionalista Ala- cantina, s’engresquen a fer l’acte de cloenda a Alacant. Per a la preparació de l’acte, el 25 de març i el 9 de juny d’aquest any, una delegació del Consell Directiu del CAV visita els membres de l’ARA, amb seu quasi ﬁxa en l’Associació de Premsa d’Alacant.43 La relació completa dels visitants és aquesta: Emili Cebrian Navarro (secretari del CAV), Emili Beüt i Belenguer (president del Departament de Cultura), Antoni Tarín (president de l’APEV), Vicent Rodríguez (president del Departa- ment de Propaganda del CAV i de l’Agrupació Valencianista Escolar), Joaquim Rieta (arquitecte i tresorer) i Joan Calvete i Bru (membre del Departament de Cultura). A més de conéi- xer-se per primera vegada i d’intercanviar impressions sobre el funcionament de les seues entitats respectives, es posaren les bases per a l’organització de l’acte de cloenda de la Tercera Setmana Cultural a Alacant. En una aclucada d’ull literària, Vicent Rodríguez escrivia en la crònica del viatge publicada en El Camí: «La neu, amic Valor, ha anat desfent-se», en referèn- cia a l’article que Enric Valor havia enviat al mateix setmanari i que li publicaren el dia 24 de març, just la vespra de la primera visita a Alacant.44 La segona visita ha quedat registrada amb alguns detalls d’in- terés en els dos setmanaris agermanats.45 En la reunió, també a l’Associació de la Premsa, s’acordaren els detalls dels actes, dels quals s’encarregaria l’ARA. Ja devia estar tot ben embastat amb les institucions alacantines, perquè el programa es deﬁnia

37 El Luchador, 7947 (15.09.1934), anunciava Enric Valor en l’adhesió, Dibuix d’Alacant publicat dins de la sèrie i El Camí, 132 (22.09.1934). El 17 sinó un poc més tard, el 17 de febrer «Paisatges valencians» d’El Camí, de Pasqual d’agost de 1934, Enric Valor escrivia de 1934. Roch (1934) [Arxiu de l’autor] en El Luchador un article titulat «La veritable Pàtria» en què explicava 42 El Camí, 93 (16.12.1933). l’encert del canvi de nom davant 43 Vegeu la crònica ben interessant l’allau de crítiques a l’Ajuntament i de la visita realitzada pel president es mostrava defensor de la república del Departament de Propaganda del federal. L’article està reproduït en CAV de València, Vicent Rodríguez Paraula de la terra..., pp. 98-99. L’any i Martínez, titulada «Impressions 1939 es canvià el nom de la plaça de d’un viatge a Alacant» en El Camí, Catalunya per la denominació plaza 108 (31.03.1934). A més, El Tio Cuc, de los Luceros. 568 (31.03.1934) i El Camí, 109 38 «Discurs pronunciat per Enric (07.04.1934). Valor i Vives amb motiu de la seua 44 L’article de Valor començava investidura com a doctor honoris així: «La neu d’Aitana va anant- causa per la Universitat d’Alacant» se’n. La primavera s’anuncia per mil (05.11.1999). signes i mil baumes [...] Potser siga 39 El Camí, 66 (03.06.1933) i 67 un somni, potser siga ver... Lo cert és (10.06.1933). L’AVR s’havia creat el que els nacionalistes d’Alacant estem 24 d’abril de 1930 «com a resultat creent al miracle d’una coincidència i de la radicalització dels sectors notem allà dins, molt fons del nostre petitburgesos valencianistes». El seu poble del Sud Valencià, quelcom que portaveu era el setmanari Avant, que ens fa pensar si a l’ensems que el sol també aplegava a Alacant. A. Cucó mediterrani lluïx i fon la neu, el caliu (1971): El valencianisme polític 1874- de l’ideal nacionalista va trencant 1939. Cite per l’edició de 1999 d’Ed. la gelor, i hui ací, demà enllà, el gel Afers, p. 191. va carpint-se i ens fa concebre el fenomen moltes esperances...», El 40 El Camí, 84 (14.10.1933). Camí, 107 (24.03.1934). 41 Com hem vist més amunt, 45 El Tio Cuc, 579 (16.06.1934) i l’Assemblea de l’ARA no va tindre El Camí, 118 (16.06.1934). lloc el 17 de desembre de 1933 com

Enric Valor. El valor de les paraules { 39 amb molta precisió: a l’arribada del tren especial, recepció amb sima assistència (més que el primer) de valencianistes, sim- l’Ajuntament, Diputació, entitats i corporacions amenitzada patisants, amants de la cultura nostra simplement, i repre- per la Banda Municipal de Música; posteriorment, trasllat a sentants de les entitats culturals i patriòtiques de Catalunya, Bascònia, Galícia, que escoltaren les conferències, que són l’Ajuntament per a la recepció oficial i celebració de la solemne pronunciades per personalitats del valencianisme i a l’en- sessió de cloenda al saló d’actes de l’Ateneu, radiada per l’EAJ sems de la literatura, la filosofia, les ciències… Es comptaren Radio Alicante. De vesprada, concert de música d’autors va- per milers les adhesions rebudes i va ser, en fi, un esclat de lencians i excursions a Busot, Elx i la platja de Sant Joan. El civilitat, de patriotisme i de progrés. secretari de l’Associació de Premsa, Miguel de Elizaicin y Orts, Però, enguany, té una volada més alta, si cap. Encara que els va oferir la màxima propaganda dels actes en tots els diaris sempre ho ha procurat i prou aconseguit, la Setmana d’ara de la ciutat.46 En finalitzar la visita, el secretari del CAV, Emili farà donar-se la coral abraçada a València, Alacant i Castelló, Cebrian Navarro, «des de Ràdio Alacant adreçà una germa- celebrant l’apertura a aquesta darrera capital, el transcurs de nívola a nostra ciutat i pobles valencianíssims que la volten, i la setmana a València, i la clausura a la nostra ciutat d’Ala- digué que confia en què Alacant, amb motiu de la Clausura cant. de la III Setmana Cultural, farà honor a la seua història valen- Gentilment, l’Ajuntament d’ací, posa baix el seu patronat la cianíssima i apoiarà amb la seua simpatia el nostre Renàixer. / celebració de la diada de clausura, que tindrà lloc el 29 de Els demés de la Comissió, destacades personalitats del valen- juliol proper. cianisme, tingueren agradoses frases per a nostra ciutat, que digueren trobaven incomparable i en l’actuació valencianista Alacant dóna, amb açò, la prova que no cobeja cap classe de localisme primitivista, sinó que, ans al contrari, sent com el de la qual tenien les majors esperances per a bé de la Pàtria primer tros del País Valencià l’emoció més sancera davant de 47 Valenciana». tot allò que siga de l’ànima nostra. És en apoiar esta mani- festació de la nostra cultura autèntica, que Alacant procla- La infraestructura propagandística de la Tercera Setmana Cul- ma la seua unió espiritual amb els seus germans de sang i tural es va activar, i en alguns mitjans que hem consultat tro- llengua, sense fer mellat en la seua ànima gran les intrigues bem diverses notes.48 Deixant a banda El Camí i El Tio Cuc, i divisions creades i fomentades per una dinastia estrangera el diari El Luchador en va publicar articles i notícies els dies 6, que volgué partir per dominar. 7 i 19 de juliol i la vespra de l’acte de cloenda, tots quatre en Adheriu-vos a la III Setmana Cultural, per amor al País Va- valencià. La segona nota era la mateixa que havia publicat El lencià, del que som un tros ben lluminós!!49 Camí (16.06.1934), i el primer era un article ideològic signat per un Enric Valor entusiasmat amb el projecte: El tercer era un altre article d’Enric Valor no exhumat fins ara, amb idees molt similars a l’anterior i una invitació oberta a El Centre d’Actuació Valencianista —pomell d’hòmens la- l’acte patrocinat «per l’Ajuntament d’Alacant, que gustós i boriosos, assenyats i patriòtics al servei de la Pàtria Valen- ciana— està portant a cap des dels pocs anys de la seua vida, assenyat s’oferix a nosatres sabent que tractem de desvetllar una gran tasca per la cultura i revalencianisació del nostre l’ànima autèntica del nostre poble».50 Finalment, el quart do- poble. Publicacions, conferències, cursets de llengua, contes cument era un comunicat del CAV que recordava els actes per a infants, llibres escolars, ensenyament de la nostra his- del dia —amb la indicació dels oradors convidats, com ara tòria, de la nostra geografia, etcètera, etc. Joaquim Reig, Emili Cebrian i l’alcalde de la ciutat, Llorenç I per damunt de tot, la Setmana Cultural Valenciana, que Carbonell— i convidant els alacantins a acudir «als esmentats anyalment es celebra, esforç superb i d’afalagadors resultats actes i pose el major interés en la renaixença de la nostra cul- que ve fent-se des de l’any 1932, cada vegada amb èxit més tura autòctona», per tal de «demostrar la germania que unix creixent, i que dóna una prova de la poixança del valencia- Alacant amb els demés pobles de l’antic Regne de Valencià i nisme com a moviment de cultura. palesar la nostra hospitalitat».51 A més del ressò en la prem- Enguany se celebra la III Setmana Cultural. És una gaia fes- sa, El Camí anuncià que diverses emissores de ràdio s’havien ta. Cada dia va dedicat a un ram interessant: dia de la Pà- prestat a radiar la Tercera Setmana; eren les de Castelló, Dénia, tria, del Llibre, de l’Agricultura, de la Indústria, de la Con- Xàtiva, Alcoi, Gandia i Alacant.52 fraternitat… etc. L’any passat hi hagué dia de la Música, de la Llengua, de la Pàtria, i d’atres, tot meravellosament i pe- Arribada la setmana entre el 22 i el 29 de juliol de 1934, l’acte dagògica disposat i estudiat, per a que resulte exaltador de d’inauguració tingué lloc a Castelló de la Plana. El parlament l’amor a lo valencià, a lo culte, a lo artístic… inaugural fou pronunciat per un alacantí que ja coneixem: el reputat doctor Àngel Pascual i Devesa, president de l’ARA. Cada jorn és un cicle de conferències, de visites a museus, monuments, escoles; hi ha cursets de llengua valenciana; hi D’aquesta manera tan simbòlica es començava a assolir el ha excursions adients… principal objectiu de la Tercera Setmana: l’aproximació dels valencians de les diverses procedències, veure’ls «units sense El primer any, ja fon memorable la Setmana que organitzà el diferències de comarques i de partits». La transcendència de Centre. L’anyada 33 va comptar amb una selecta i nodridís- l’acte fou tal que el CAV va rebre 7.325 adhesions entre per-

40 Àngel Pascual i Devesa, Eliseu Gómez Serrano, Carlos Carbonell, Hernández Catá, Rodríguez Albert, Félix Lorenzo i Pepe Juan a l’Ateneu d’Alacant [Arxiu Municipal d’Alacant] sonals, d’entitats culturals i polítiques de Catalunya, Mallorca, esta consciència popular, alliberant-la d’influències estranyes Galícia, Euskadi i València i dels ajuntaments valencians. destructores de la seua valenciania; per a d’esta creuada urgia l’acció comú que no ha d’estar vinculada a un partit polític, Vist el fet amb distància, la intervenció de Pascual i Devesa ni social ni religiós, perquè hi haurien divergències, sinó que al saló de sessions de l’Ajuntament de Castelló tenia una sig- ha d’estar basada en el conreu de la cultura valenciana, en nificació especial: els dos extrems del país, desvertebrat per la què tots han de coincidir. Cal conquerir la llibertat del País Valencià, desfent el militarisme desconeixedor de la realitat provincialització i la provincianització, s’hi donaven la mà. peninsular, reaccionant contra el «madrilenyisme» i el pro- Potser no era la primera vegada, però l’ocasió era sentida com a necessària. Les paraules d’Àngel Pascual, fervents i reposades segons la crònica, foren molt aplaudides per la concurrència: 46 Des de la darreria de 1933 hi partir del 20.05.1934, amb el canvi havia una nova junta directiva a traumàtic del director Emili Costa l’Associació de la Premsa, composta per José María Ruiz Pérez-Águila, va Amb el lèxic harmoniós i correctíssim de les terres del Sud per Emili Costa (president), Álvaro fer perdre un mitjà de comunicació valencià, este senyor, president de l’Agrupació Regionalis- Botella (vicepresident), Miguel de afí fins aleshores a l’ARA. Pel que fa ta Alacantina, va pronunciar un eloqüent i sentit discurs. Elizaicin (secretari), Josep Ferrándiz a El Dia, sembla que no li interessà Començà dient que es congratulava que fóra un humil re- Torremocha (vicesecretari), Antonio el moviment valencianista per presentant de les contrades d’Alacant el que demanar en el Ruiz Belda (comptador), Vicente la seua orientació marcadament Lillo (tresorer), Florentino de conservadora, catòlica i monàrquica. primer acte de la III Setmana Cultural la unió de tots els Elizaicin (censor) i Josep Coloma i valencians, per creure que sols així es conseguiria el total re- Juan Martínez com a vocals. Moreno 49 El Luchador 7887 (6-7-1934). dreçament del País Valencià. Parla de la unitat indestructible Sáez, Francisco [ed.] (1994): La Aquest i altres articles recuperats van ser publicats en Pérez Saldanya, de la Pàtria Valenciana, que si hui és parcialment desconegu- prensa en la provincia de Alicante..., p. 20. M. i Pérez Silvestre, Ò. (1998): da, és per la manca d’interés que per les nostres coses sentim Enric Valor. Paraula de la terra, col·l. generalment els valencians, motivat moltes vegades per la ca- 47 El Tio Cuc, 579 (16.06.1934). «Honoris Causa», Universitat de València. rència d’estudi de lo nostre. Cal, doncs, una obra de conreu 48 Hem consultat també les i difusió de les nostres característiques, per a què el Poble Va- col·leccions del Diario de Alicante 50 El Luchador, 7898 (19.07.1934). i El Dia, però no contenen ni notes lencià es retrobe a si mateix, desvetllant als dormits, dester- 51 El Luchador, 7906 (28.07.1934). rant als morts. A l’ànima alacantina vibra el sentiment de va- de propaganda ni cap crònica de la Tercera Setmana Cultural. La nova 52 El Camí, 119 (23.06.1934). lenciania, i així es manifesta en el folklore i en la psicologia orientació del Diario de Alicante a del poble genuïnament valencià. Però és precís manumitir

Enric Valor. El valor de les paraules { 41 vincianisme de tipus colonial. gionalista Alacantina; el senyor Eliseu Gómez Serrano,55 de la Junta de l’Ateneu d’Alacant; el senyor Josep J. Sanchis Zabalza, S’extengué en consideracions sobre la contraposició que su- “foguerer major” i president de la Casa Regional Valenciana de posa el centralisar a Madrid totes les activitats dels pobles peninsulars. Madrid; membres del Consell Directiu del Centre d’Actuació Valencianista i regidors d’aquell Ajuntament». Les terres alacantines —va dir— en les que per la topogra- fia i dificultat de comunicacions ha produït millors fruits la Els discursos se succeïren entre grans aplaudiments del públic: política d’allunyament i secessió que àdhuc hui es seguix es Emili Cebrian (secretari del CAV) va llegir la memòria de l’orde les esferes del Poder central, són sentimentalment valen- ganització i execució dels actes de la Tercera Setmana Cultural; cianes, però ademés cal que siguen per reflexió, per a lo qual Antoni Bru exposà quina era la comesa del CAV i descatà la s’imposa una urgent propaganda de la nostra cultura i dels festa de confraternitat valenciana que significaven aquells ac- nostres deutes i dels drets de la nostra Pàtria valenciana. tes; Joaquim Reig remarcà l’oportunitat de l’acte de cloenda a Després d’una entusiasta salutació a Castelló acabà el seu Alacant i, entre altres idees, invocà l’autonomia conjunta de discurs amb una exaltació de la personalitat valenciana. tots els valencians i el treball encara a mig fer per a desterrar la demagògia i el caciquisme per a la defensa dels interessos La paraula fervent i reposada del senyor Àngel Pascual i De- comuns. L’alcalde de la ciutat, clogué l’acte, «però obrint el vesa va provocar l’entusiasme dels presents, que l’interrom- piren repetides vegades amb els seus aplaudiments i l’ovacio- surc on ha de fructificar la llavor de la lluita per al pervindre». naren llargament al finir el seu brillant discurs.»53 El discurs de Carbonell enardí la concurrència: els recels i les reserves que es trobaven en les declaracions dels primers anys de la Segona República s’havien esvaït uns anys més tard: «Si Com veiem, res de més acostat a les idees que Enric Valor defe- algun dubte havia en vosatres respecte als alacantins, bande- nia en els seus escrits, dels quals hem transcrit una mostra dels geu-lo... (La formidable ovació i els visques a les comarques menys coneguts. En definitiva, era un llenguatge compartit valencianes i a les llibertats de la Pàtria Valenciana, impedixen pel valencianisme de l’època, que bregava —i no sempre amb oir la final del breu i patriòtic discurs de l’alcalde d’Alacant). / èxit— per no encegar-se en cap visió encotillada de partit. Així, en mig d’eixe entusiasme, fon clausurada la III Setmana La Tercera Setmana Cultural Valenciana transcorria amb tots Cultural Valenciana». els actes previstos a València per al «Dia de l’Arquitectura», el A l’hora del dinar, l’Associació de la Premsa va acollir els as- «Dia de la Pàtria», el «Dia de la Confraternitat», el «Dia de sembleistes i els va oferir l’àpat. La Banda Municipal, de nou, l’Agricultura», el «Dia del Llibre» i el «Dia de la Indústria».54 amenitzà la vesprada amb música valenciana abans de tornar El diumenge 29 de juliol era el dia gran d’Alacant. L’expedició als seus llocs d’origen: «Digna jornada esta de la Clausura de la que eixia des del cap i casal, formada per més de 200 perso- III Setmana Cultural Valenciana».56 nes de Castelló i València, es va reunir a l’entrada de la ciutat amb els centres valencianistes de Xàtiva, Alcoi, Bocairent, Co- Aquest important esdeveniment per a la vida cultural d’Ala- centaina i Algemesí. La pròxima parada era l’Associació de la cant, sens dubte, també ho fou per al jove Enric Valor: allí va Premsa, on foren rebuts pel president i pel secretari de l’ARA, tindre l’oportunitat de conéixer personalment, entre d’altres, Àngel Pascual i Enric Valor, respectivament, a més de Josep Carles Salvador, Joaquim Reig, Adolf Pizcueta, Emili Beüt, Coloma, Miguel de Elizaicin i altres periodistes d’Alacant i Enric Soler i Godes i Manuel Sanchis Guarner, amb els quals d’Elx. Tot seguit, «reunits els diversos grups de valencianistes des de 1935 va estar relacionat a València per molts anys. de les distintes comarques del País Valencià amb els valencia- Unes poques setmanes més tard, ja entrat el setembre, Valor nistes d’Alacant, es va formar una nutridíssima manifestació, deixava Alacant i s’instal·lava a Catarroja amb el seu germà al front de la qual anava l’Ensenya Nacional dels valencianistes Josep com a administradors d’una cooperativa d’arròs. La seua d’Alcoi. El seu pas pels carrers d’Alacant fon acullit amb forts destinació final, però, serà al cap de poc de temps la ciutat de aplaudiments i visques». La pròxima destinació era l’Ajunta- València; és el moment en què es casa amb Mercé Hernández ment, on es faria un acte breu de recepció oficial a càrrec de i naix el seu primer fill, Enric Lluís. Pel maig de 1935 havia l’alcalde Llorenç Carbonell i diversos regidors al saló d’actes. représ la publicació d’articles en un parell de revistes de Valèn- Hi intervingueren l’alcalde, Antoni Bru com a president del cia: El País Valencià (1935-1936), òrgan d’Esquerra Valencia- CAV i el regidor de València i diputat Joaquim Reig. Després nista, amb quatre escrits d’orientació política i lingüística, i la d’una visita a les dependències del palau consistorial amenitza- literària La República de les Lletres (1934-1936), amb diverses da amb la música de la Banda Municipal, la comitiva es tras- recensions bibliogràfiques abans que desapareguera al cap de lladà a l’Ateneu, on s’havia de celebrar l’acte de cloenda. Al nou números poc abans de l’esclat de la contesa bèl·lica.57 I des saló de festes, «ple de gom a gom [...] ocuparen la presidència d’ací arribem a la guerra, la mala hora en què calgué congelar junt a l’alcalde d’Alacant, el president del Centre d’Actuació; totes aquelles il·lusions... el senyor Reig, representant de l’Ajuntament de València; el senyor Àngel Pascual i Devesa, president de l’Agrupació Re-

42 moment que es publicaven a València i a Catalunya. Son pare mateix li les comprava, diu ell:

Alacant posseïa una llibreria excel·lent [Librería Gutenberg, al número 4 del c/ Girona], propietat del qui fou alcalde de la ciutat durant la República i durant la Guerra Civil, el llibreter Llorenç Carbonell (...).62 En tal llibreria hi havia sempre una gran exposició de llibres en català procedents de les més importants editores catalanes, com la Llibreria Cata- lònia, l’Editorial Barcino (amb la seua magníﬁca col·lecció «Els Nostres Clàssics»), l’Editorial Alpha que publicava la «Col·lecció Bernat Metge» de clàssics grecs i llatins, i la ben- mereixent editorial Proa que s’especialitzà en la publicació de novel·les del país i en traduccions de les dels més emi- nents autors europeus.

També hi ﬁguraven els llibres de la llavors nova Editorial L’Estel, de València, que publicà molt primerencament el llibre de versos d’Almela i Vives L’espill a trossos, la novel·la d’Artur Perucho Ícar o la impotència, Proses de viatge d’Eduard López Chavarri i Contes per a infants de Joaquim Reig, que els subtitulava «de la imaginació nòrdica». No cal dir que tots quatre em van causar una gran impressió, pel seu Enric Valor en 1935, any del casament amb Mercé Hernández [Arxiu de la família Valor Hernández]

53 El Camí, 124 (28.07.1934). Enric Valor i Vives» amb motiu de la investidura a la Universitat de 54 Trobareu tots els detalls Els inicis del literat València (30.11.1993), dins Paraula de les conferències i activitats de la terra, p. 28. complementàries a València (de L’educació cultivada que Enric Valor havia tingut a sa casa, dilluns a dissabte) en El Camí, 124 59 T. Llopis (1985): «Entrevista (28.07.1934) i 125 (04.08.1934), en amb Enric Valor», p. 13. Vegeu juntament amb les inquietuds de joventut alimentades a Elda, unes cròniques que ocupen una gran també R. Serrano (1995): Converses on freqüentava la tertúlia literària de la revista Idella —«tota part del setmanari. amb un senyor escriptor, pp. 47-48. 58 de castellans, on adoraven Azorín i Gabriel Miró»—, no van 55 Eliseu Gómez Serrano (València, 60 V. Brotons (1998): «Enric tardar a oferir unes primeres provatures literàries. Deixant a 1889 - Alacant, 1939). Des de Valor, Elda i “L’experiment de 1915 estava relacionat amb la ciutat Strolowickz”», Revista del Vinalopó, 1, banda una infantívola i inacabada El secreto del castillo —«crec d’Alacant, de primer com a professor Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, que en vaig fer tres capítols i em vaig estacar, perquè vaig por- de Geografia i Història de l’Escola Petrer, pp. 93-104. Normal d’Alacant i posteriorment tar alguns personatges a Itàlia i no sabia com tornar-los-en. Era com a catedràtic de la matèria i 61 Com ha dit Enric Valor en molt xiquet i ja hi tenia una il·lusió enorme»—,59 per influèn- director entre 1931-1934. Fou diverses ocasions, «L’experiment de vicepresident de l’Ateneu d’Alacant Strolovikchz» —que, per cert, ha cia de l’advocat i secretari de la Secció Jurídica del Calcer (1930) i president l’any següent. perdut una lletra pel camí— sempre d’Elda, Valor va publicar a Elx —en una revista fundada per Com a militant d’Acció Republicana, ha estat reeditat sense retocar l’aspecte fou regidor de l’Ajuntament des compositiu del text justament per Azorín, segons que explica ell— la primera narració que se li de 1931 i activà la construcció de l’estima que hi sentia, per tal com coneix, «L’experiment de Strolovikchz», en versió traduïda al diverses escoles. El 1936 va ser elegit era el seu primer text publicat. Podeu diputat a Corts per Alacant en la trobar les edicions més actuals en castellà; això era, probablement, el 1931, quan encara residia a candidatura del Front Popular, i els reculls Narracions intranscendents Elda.60 Aquesta mateixa narració, en versió original valenciana, en acabar la guerra fou sentenciat a (Obra literària completa, vol. iii, 1982) i Narracions perennes, Gregal fou presentada al «Concurs de contes, reportatges, cròniques mort. Era germà de Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Llibres, 1988. i articles literaris» que convocà El Camí de València el 9 de 56 Tots els detalls citats provenen 62 Llorenç Carbonell Santacruz desembre de 1933, del qual formaren part Nicolau Primitiu, d’El Camí, 125 (04.08.1934). El (Alacant 1883-1968) fou comerciant Francesc Caballero i Muñoz (Daniel Tossal) i Carles Salvador. Luchador 7909 (30.07.1934) també i industrial de les arts gràfiques. publicà una crònica extensa en castellà Després d’una llarga trajectòria El veredicte, publicat en el número 108 d’El Camí, corres- situada estratègicament en primera política, en els anys de la Segona ponent al 31 de març de 1934, judicava com a «dignes de plana a tres columnes centrals. El República va ser un dels fundadors Tio Cuc, 584 (04.08.1934), també hi del Partit Republicà Radical Socialista publicació» i sense dotació econòmica diversos treballs, entre dedicà un espai i destacà el discurs de i es convertí en un dels alcaldes més els quals consta el d’Enric Valor, que fou estampat finalment l’alcalde Carbonell. populars de la ciutat pel procés de modernització emprés en l’urbanisme en el número 133 d’aquest setmanari valencianista, del 29 de 57 Podeu trobar aquests textos local, la creació de diverses escoles setembre de 1934.61 d’El País Valencià i La República de —amb l’ajuda inestimable d’Eliseu les Lletres en el llibre d’homenatge, Gómez Serrano— i l’impuls del ja esmentat, Paraula de la terra, pp. turisme. Com a cònsol de Mèxic va En aquells primers anys de l’estudiant de Comerç, Alacant 100-106, 109-110 i 133-139. facilitar l’eixida de molts republicans posà a l’abast d’Enric Valor les novetats bibliogràfiques del a aquell país americà en finalitzar la 58 «Lectio pronunciada pel Doctor guerra.

Enric Valor. El valor de les paraules { 43 interès i sobretot per la dignitat amb què hi veia tractada la nat amb Barcelona, no sé si em va parlar de Proa, i l’home nostra llengua en el nostre territori. la hi va enviar. En acabar la guerra vaig anar a preguntar-li com havia anat la cosa i em va dir: «La vaig enviar el dia 17 Els membres més actius i entusiastes de l’Agrupació Regio- de juliol de 1936». Ni el tren va arribar a Barcelona. Vaig in- nalista, que abastà una acollença de públic important, fre- tentar tornar-la a escriure, però jo, el 1939 era un home tan qüentàvem la llibreria de Llorenç Carbonell i també anàvem diferent del de 1936, que no hi vaig poder.64 a una altra, situada al carrer Sagasta, però sols per adquirir el setmanari El Camí, de València. El propietari d’aquesta segona llibreria era completament contrari al desvetlament Tot i que la narrativa i l’article periodístic —de tema lingüístic cultural valencià, però, contradictòriament, difonia el setma- o ideològic— són els gèneres més coneguts del Valor d’aquells nari perquè —deia— estava molt ben presentat i escrit. anys, en El Tio Cuc va posar en pràctica també la poesia. Par- lant de la redacció de Coloma Pellicer, diu: «últimament fins En la llibreria de Carbonell tinguérem ocasió de conèixer i adquirir novel·les de Marià Vayreda, de Prudenci Bertra- i tot vaig escriure versos, versos horrorosos, il·legibles, i me’ls na, de la seua filla Aurora (L’illa perduda), d’Eugeni d’Ors publicava. No era poesia pura sinó descriptiva, versos sobre la (l’antinovel·la La Ben Plantada), de Puig i Ferrater i de Car- muntanya, sobre la neu...».65 Només a tall d’exemple, transcri- les Soldevila, del prolífic Miquel Llor, de Josep Mª de Se- vim unes estrofes de 1934 que ben poc tenen a veure amb la garra i de Llorenç Villalonga, i traduccions de Josep Carner sornegueria habitual d’aquest setmanari que no deixava canya i d’Andreu Nin... En fi, allò millor que es produïa llavors en la nostra llengua. Tot plegat feia que la recta ortografia dreta: de l’idioma tingués una bona difusió entre el jovent valen- Cant al mes de gener cianista, o simplement simpatitzant, de les terres del sud, bé que juntament amb la morfologia barcelonina, si exceptuem les obres de L’Estel, ben valencianes; però era un tret que no Brum el vent a mitja nit Fa granissol sense por; ens inquietava puix que no afectava els fons d’unitat indis- tronant en el ximenall; els sostres de valent bat cutible de la llengua que s’estenia i s’estén de Salses, enllà la neu el mas ha reblit, el vent d’hivern sense cor, el Pirineu, al nostre lluminós i extremadament meridional i al camp no es veu ni un flocall. donant tothora combat. Guardamar.63 Però tenim un llenyer I a una porta del carrer, de troncs d’olivera i pi, els seus festejos trenant, bon pa de dacsa i bon vi. els nuvis no es van gelant De fet, la premsa valencianista anunciava amb profusió les no- Per això, vixca gener! i diuen, vixca gener! vetats de L’Estel i d’altres institucions editores i algunes foren ressenyades o anunciades en El Tio Cuc, com ara La literatura Hui fa fred i demà plou. De gom a gom dels rastells valenciana de Francesc Almela i Vives (1934). Aquests fets ens Tothom es fica a la llar. cau l’aigua per la ciutat, El llaurador sempre es mou i es tanquen prompte els pastells tornen a parlar de l’escàs convencionalisme d’aquell setmanari i espart comença a picar. i tot sembla estar barrat. satíric, convertit en el difusor de l’autonomisme alacantí entés Treball sempre se’n pot fer Però l’orquestra el tercer dins del destí dels altres territoris valencians, en el lligam cultu- i el mes aixina es fa ric. xotis va a tocar al ball, ral i espiritual més meridional del territori, en una plataforma Per això content n’estic dins del sorollós riall d’expressió inusitada de tantes novetats per a l’època... Tant, i cride, vixca gener! que crida, vixca gener! que no és gens senzill trobar cap altre mitjà escrit a Alacant Sempre el ventpluig cap avall Gener poètic de neu; amb una orientació tan clara, oberta i sense reserves. No cal i els bancals empantanats; gener poètic de balls; parlar de la llengua en què està escrit, que només trobarem mes, com un verdenc plomall, gener poètic de vent puntualment en algun article publicat en El Luchador o en el van naixent tots els sembrats que trona en els ximenalls. Diario de Alicante pels col·laboradors de l’ARA o amb motiu entremig del ventisquer, Al misteris dels carrers de l’aiguamoll entremig. del poble en tes llargues nits, de les festes de les Fogueres en alguna publicació d’habitud Per això tot-déu afig o al cabaret ben farcit, poc preocupada per la cura ortogràfica. ben content, vixca gener! o a la llar dels masovers dins del mas de neu reblit, Per tancar aquest apartat, deixarem parlar Enric Valor sobre hom crida VIXCA GENER!66 altres provatures ja conegudes de final incert:

He escrit moltes altres coses que s’han perdut: una obreta que es deia Tanagra, publicada a Alacant; tot el que es va Els preàmbuls d’una trajectòria publicar a Alacant, que no eren coses importants, es va per- En conclusió, podem dir que aquella estada d’Enric Valor a dre perquè van entrar els nacionals i ho van cremar tot sis- temàticament: tota la premsa, una revista d’Elx, una revista Alacant —tot i que fou curta, de només un parell d’anys— el d’Alacant que es deia El Luchador on jo escrivia sobre catala- va posar en contacte amb personatges clau de la ciutat. Polí- nisme totes les setmanes, tot s’ha perdut. I una novel·la que tics, periodistes, metges, maçons... van treballar amb ell i li s’intitulava El misteri del Canadian. Jo ja hi tenia experiència, oferiren la conﬁança que calia per fer que Alacant, la ciutat havia fet contes i novel·les curtes. La novel·la tenia unes més important del sud valencià, es descobrira com a part de dues-centes pàgines i era mig policíaca i mig amorosa; la vaig donar a en Miquel Duran i Tortajada que estava molt relacio- les terres valencianes i preparara el camí de l’autonomia. I amb

44 aquella consciència, Alacant retrobava també la dignitat de la seua llengua i aprenia a escriure-la amb les modestes lliçons que un setmanari satíric publicava a càrrec d’un jove vingut de Castalla que vivia en un xalet a la vora del castell de Sant Ferran i estudiava Comerç. Enric Valor devia ser el xiquet entre tots aquells homenassos... Ben mirat, aquelles petites dedicacions de Valor a Alacant posaren totes les bases, totes, de les seues ocupacions futures com a narrador, corrector lingüístic, difusor de la normativa i, tam- bé, foren el fonament de les relacions culturals que trobarem fermament establides després de la Guerra Civil fins als seus últims anys amb els intel·lectuals valencians de primera fila, tan influents i decisius per a la nostra llengua. Per tot això, podem qualificar aquells dos anys d’activitats com a cabdals dins de la seua biografia, el pòrtic a una vida cultural i cívica al servei del poble valencià.

63 «Discurs pronunciat per Enric altres, vegeu també R. Serrano Valor i Vives amb motiu de la seua (1995): Converses amb un senyor investidura com a doctor honoris escriptor, pp. 57-71. causa per la Universitat d’Alacant» (05.11.1999). 65 T. Llopis (1985): «Entrevista amb Enric Valor», p. 13. 64 Tomàs Llopis (1985): «Entrevista amb Enric Valor», L’Aiguadolç, 1, 66 El Tio Cuc, 558 (13.01.1934). Institut d’Estudis Comarcals de la Poema datat a Alacant l’1 de gener Marina Alta, Dénia, p. 24. Entre de 1934.

Enric Valor. El valor de les paraules { 45 _L’obra rondallística: la literaturització dels relats tradicionals orals

Joan Borja i Sanz / Universitat d’Alacant

Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 - València, 2000) va ser l’expressivitat espontània i la vivacitat dialectal de l’idioma a —així ho recullen les enciclopèdies— novel·lista i gramàtic. les comarques valencianes. Si com a lingüista proposava i di- Com a autor de L’experiment de Strolowickz (1931), L’ambi- vulgava criteris gramaticals, com a narrador s’implicava a con- ció d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), La idea de figurar un model de llengua concret, que acabaria sent decisiu l’emigrant (1982), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó per als escriptors valencians posteriors. Per aquest cantó —el (1991), ningú no en podria qüestionar ara com ara el notable de novel·lista—, l’admirable esforç creatiu d’Enric Valor con- protagonisme, d’Enric Valor, en la normalització de la novel·la tribuïa a pal·liar el dèficit de tradició en un gènere clau per a valenciana contemporània; i, així mateix, la simple referència a la normalització literària i cultural. Exposem-ho clar i sense obres com Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llen- embuts: els valencians, amb una Renaixença com de mentidetes, guatge (1971), Curso medio de gramática catalana referida es- i sense un modernisme literari ni un noucentisme —de cap de pecialmente al País Valenciano (1973), Curs mitjà de gramàtica les maneres— homologables als de Catalunya, havien quedat catalana, referida especialment al País Valencià (1977), La flexió orfes de tradició novel·lística, i també d’institucions compro- verbal (1983), Temes de correcció lingüística (1983), Vocabulari meses i implicades en la normativització de la llengua. Vistes fonamental (1988), Vocabulari escolar de la llengua (1989) o les coses des de la distància, és com si Enric Valor, tot sol, i Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (1993) partint d’una formació autodidacta, haguera assumit el doble fa innecessari qualsevol tipus d’aclariment respecte de les deci- repte d’actualitzar i posar al dia per al cas valencià els treballs sives aportacions que, al seu moment, el senyor Valor va fer a lingüístics no fets i el corpus novel·lístic no disponible. Per l’estudi, la codificació, la divulgació i la regulació gramatical de dir-ho ràpid i malament: Enric Valor esdevé, en la tradició cul- la llengua dels valencians. tural valenciana, com una mena de Pompeu Fabra i, al mateix temps, un Narcís Oller i una Víctor Català junts. Sovint tinc la sensació que Enric Valor, amb la seua obra po- lifacètica i monumental, provava d’omplir amb un titànic es- Amb tot i això, el vessant més remarcable en l’obra de Valor pot- forç personal els buits importants que, dins l’àmbit valencià, ser no és ni l’un ni l’altre: ni el de lingüista ni el de novel·lista. s’evidenciaven en la tradició lingüística i literària. Així, l’es- Perquè amb la perspectiva dels anys, fa l’efecte que l’escriptor criptor de Castalla va atendre tant la necessitat d’adaptar crite- de Castalla és reconegut i recordat com a autor de L’ambició ris normatius a les especificitats lingüístiques valencianes com d’Aleix i del Cicle de Cassana; com a artífex de La flexió verbal, també la necessitat paral·lela de divulgar una gramàtica on es sí. Però sobretot —sobretot, sobretot, sobretot— com l’autor recolliren tals criteris normatius —ortogràfics, morfosintàctics de les Rondalles valencianes: la singularíssima literaturització i lèxics— i, de més a més, la urgència de disposar, en narrativa, dels relats tradicionals que, prosseguint el joc d’equivalències d’un model de llengua literària digne i equilibrat: respectuós nominals, sembla suplir entre valencians l’absència d’un Anto- amb els referits principis normatius i alhora còmplice amb ni M. Alcover o un Joan Amades.

46 Enric Valor. El valor de les paraules 47 «[...] li eixia a l’encontre el fabulós drac dels set caps.» [dibuix{ d’Enric Banyuls] Des del punt de vista del meu amor a la literatura, els vint- i-vuit mesos de sofriment que implica la pèrdua de llibertat, la meua llarga estada a la Modelo em va permetre escriure bastant. De les trenta-sis rondalles que he literaturitzat des- prés d’un llarg i interessant treball d’arreplega pel sud del País Valencià, la meitat, la meitat, o siga divuit, foren redactades per mi en aquella trista oportunitat, ja que les autoritats d’aquella institució m’ho varen permetre. A tal efecte van deixar que, de casa meua, em portassen les notes que jo havia pres en les meues excursions de recerca per valls, foies i muntanyes. Fins i tot vaig disposar-hi de la meua màquina d’escriure, dels meus diccionaris i de tot el paper necessari. (Serrano 1995: 115-116)

Representem-nos l’escena del senyor Enric Valor, amb uns 55 o 56 anys, literaturitzant rondalles —màquina d’escriure, anotacions, paper, diccionaris— dins la Modelo de Mislata.2 I la Enric Valor, Rondalles valencianes (València: Torre, 1950-1958) força expressiva de la imatge no solament ens estalvia haver d’insistir en la importància decisiva del context polític i social per a l’obra de Valor: endemés, permet copsar els perfils d’un Resulta indiscutible: Enric Valor s’ha erigit en un referent ine- projecte literari com aquest, que se situa als antípodes dels tre- ludible —segurament el més conegut i reputat— de l’etnopoè- balls etnopoètics convencionals, centrats en eixides de camp i tica valenciana. Tanmateix —cal consignar-ho de seguida— expedicions de recerca directa. Si l’estudi del folklore pot tenir les trenta-sis Rondalles valencianes de Valor tenen un interés l’objectiu de documentar i recollir textos orals —amb taqui- que va molt més enllà d’una pura fixació del patrimoni oral o gràfica fidelitat— just en el moment en què se’n produeix l’ac- el simple testimoni folklòric. Perquè l’escriptor de Castalla no te etnopoètic, en el cas de Valor hem de parlar d’una recreació és ni se sent un folklorista: no un folklorista a la manera, per literària feta en diferit, a partir d’anotacions disperses o del sim- exemple, d’un Francesc Martínez i Martínez ambicionant res- ple record de les narracions escoltades anys enrere, en el temps catar i fixar en llibres tants elements de la cultura popular com de la infantesa i tot.3 L’èmfasi —per així expressar-ho— no és resultara possible. En Enric Valor —ho formularem així— etnopoètic, sinó essencialment literari. l’interés de les rondalles se centra principalment en la potencialitat literària: com a matèria primera d’un projecte personal Això a part —vull dir: consideracions filològiques al marge—, en què l’arquitectura argumental dels relats populars aporta un no deixa d’entendrir, per humana, la confessió de Valor sobre pretext (una base suggeridora i consistent) per a fer progressar els efectes anímics i terapèutics que, durant els mesos de presi- i desenvolupar l’instint narrador. I això, d’acord amb unes es- di, va trobar en la recreació de les Rondalles: tratègies discursives que faran, de les Rondalles valencianes, una obra original sense equivalències fàcilment recognoscibles en Haig de fer constar que la redacció de les dívuit rondalles en la literatura europea contemporània. aquell ambient depressiu i amb tantes dubtoses incògnites de futur, em va equilibrar moltíssim espiritualment i també Cal consignar també, de primeres, que les circumstàncies del m’atenuava la forta nostàlgia que tenia pel territori meridio- context van tenir una certa importància —una importància nal valencià i la seua gent. (Serrano 1995: 116)4 certa— en la singular configuració de les Rondalles valencianes. No podem oblidar que el corpus rondallístic valorià es Siga com vulga, el cas és que les rondalles aportaven a l’esva anar conformant en successives publicacions entre 1950 i criptor un material d’aparença innòcua que no presentava 1976, quan les persecucions culturals del règim franquista con- problemes als ulls de la censura: els relats populars, tanmateix, dicionaven i restringien les possibilitats de publicació a l’Enric adquirien a les seues mans sucoses possibilitats expressives, i Valor novel·lista. Són sobradament coneguts, sense anar més brindaven l’oportunitat de promoure, des de l’incombustible lluny, els problemes que l’escriptor va tenir amb la censura per compromís cívic, una identitat valenciana decididament com- 1 a publicar L’ambició d’Aleix. I —poca broma— els vint-i-vuit promesa amb la genuïnitat cultural del país; fet i fet, una iden- mesos de presidi patits a la Cárcel Modelo de València, tocant titat valenciana que ja era intrínseca a les mateixes narracions Mislata, entre 1966 i 1968. En aquests mesos, precisament populars que havia de recrear. En les citades Converses d’Enric —i l’anècdota transcendeix la simple curiositat—, Enric Valor Valor amb Rosa Serrano, l’escriptor reconeix sense embuts que hauria redactat la meitat de les Rondalles valencianes, segons el projecte de les Rondalles va ser alimentat per les circumstàn- explica en les Converses amb un senyor escriptor publicades per cies del règim i els efectes coercitius de la censura; i testimonia, Rosa Serrano: igualment, l’ascendència decisiva de Manuel Sanchis Guarner

48 —manifasser impagable— perquè Enric Valor n’assumira el A més de la literaturització de les 168-184) i «Llegenda del palleter» 5 rondalles, Enric Valor va aprofitar el (1976: 211-219). De «Don Joan de la repte: temps a la presó per a fer progressar Panarra» (1970, 163-204 ) diu que és el treball com a gramàtic: «En vista «arreplegada a Castalla i Callosa d’En d’aquella bona disposició, també en Sarrià». Finalment, tot i que d’«Els Ací, dins l’Estat Espanyol, no minvava la rigidesa de la la màquina d’escriure de l’escola, a guants de la felicitat» no se n’indica censura de Madrid. Fou, tornant arrere en el temps, quan primeries i amb la meua després, vaig procedència, en una entrevista poste- redactar un Curso medio de gramática rior Valor aclareix: «Me la va contar Sanchis Guarner em va parlar de fer jo un extens corpus catalana referida especialmente al Pais Isabel Munllort, una camperola molt rondallístic a partir de la prova que havia publicat a l’edito- valenciano, que es publicà més avant. llesta, cap de peça també. Va estar de rial Torre. «Enric, no veus que no volen que els valencians També vaig començar a ordenar cen- mitgera molts anys en Brossa. Un publiquem novel·les en vernacle? A més a més fa falta que tenars de lliçons del Parlem bé de Jor- mas de mil pomeres. Me la va contar algú intente la feina de literaturitzar la tradició oral valencia- nada per escriure el llibre Millorem el molt fragmentada» (Lluch i Serrano llenguatge, que després publicà també 1989: 37). Es tracta, sens dubte, de na, que en aquestes èpoques de ràdio i televisió pot perdre’s.» Joan Senent» (Serrano 1995: 116). la mateixa informant de Xixona que Precisament, en el tracte considerat Valor consigna per a «Esclafamun- Convençut, comencí la replega de temes folklòrics rondallís- que Enric Valor va rebre a la presó, tanyes» (Lluch i Serrano 1989: 38; tics en persones generalment velles, pel meu conegudíssim degué tenir un pes o un altre el fet Albero 2005b: 225). Així doncs, del que un home tan prestigiós i influent conjunt de trenta-sis rondalles, tret- sud valencià. (Serrano 1995: 119) en la societat valenciana com el Sr. ze són arreplegades a Castalla; nou a Joan Josep Senent Anaya el visitara Bèlgida; cinc a Penàguila; quatre a Xi- regularment, en qualitat d’advocat. xona; una a Muro del Comtat; una a Curiosament, anys després, quan el 1975 es publicaria el pri- Com a última curiositat, podem con- Biar; una a Benifallim; una a Castalla signar que fruit de les «belles conver- i Callosa d’en Sarrià, i una a la Vall mer volum de l’Obra literària completa d’Enric Valor a l’edi- ses» mantingudes entre tots dos a la de Tavernes. torial Gorg, el mateix Sanchis Guarner en faria el pròleg6 i hi sala de lletrats de la Modelo va nàixer el projecte de la futura revista Gorg, 4 Tal com podem observar, l’escrip- encertaria en el centre de la diana amb algunes valoracions que efectivament es publicaria entre tor insisteix a remarcar en la conversa sobre la positiva vàlua literària dels textos valorians, i sobre el 1969 i 1971 (cf. Serrano 1995: 94). la xifra de «dívuit rondalles» —«la meitat, la meitat, o siga divuit»— lite- to popular —d’inspiració oral, aparença desencongida i sabor 3 En aquest sentit, resulten ben sig- raturitzades a la presó. Efectivament, col·loquialitzant— en el model de llengua. Així, per exemple, nificatives les paraules testimonials en els anys del presidi (1966-1968), del mateix Valor quan evoca els anys Valor tenia encara pendents de pu- parlant de les rondalles com a gènere folklòric, sosté que: d’infantesa i les rondalles que sa mare blicar divuit de les trenta-sis ronda- i la serventa li explicaven, uns relats lles: n’havia literaturitzat ja onze en que anys a venir també acabarien sent tres llibrets de l’editorial Torre, i set Exigeix que el rondallaire erudit sàpia narrar el conte tot i literaturitzats en les Rondalles valen- en el primer volum de Meravelles i conservant-ne el to i la llengua popular. Tasca ben difícil en cianes: «En el pla de les contarelles i picardies (1964); les divuit restants de les rondalles, també vaig gaudir. apareixerien després de l’experiència què el nostre escriptor ha reeixit plenament. Muntanyenc Ma mare ens contava Abella, versió carcerària: quatre en el segon volum que ha viscut molts anys en ambients lingüísticament purs, rondallística del tema de la Bella i de Meravelles i picardies (1970) i novel·lista i gramàtic, Enric Valor és segurament el prosista la Bèstia. També ens contava coses catorze en els dos volums de l’Obra valencià actual més fresc, sucós, ric i acolorit, que contribu- una serventa intel·ligent (en el futur literària completa (1975-1976). Tan- arribà a ser molt culta), que es deia mateix, entre aquestes últimes catorze eix a l’esplendor de l’idioma amb una exuberant aportació Antònia Bernabeu que va entrar de rondalles, hi ha les nou recopilades a de les comarques meridionals, tan passives i menystingudes. catorze anys. Ella em va explicar la Bèlgida («Nabet», «El ferrer de Bèlgi- (Sanchis 1975: 12) història de Les velletes de la Penya Roja da», «La mare dels peixos», «El castell que jo, molts anys després, vaig lite- del Sol», «El darrer consell», «L’amor raturitzar amb gran interés [...]. Ella de les tres taronges», «El pollastre de i la meua mare ens contaren moltes festes», «El príncep desmemoriat» i No menys punteria demostra Sanchis quan focalitza l’interés rondalles. De les que dic “arreplega- «La mestra i el manyà»), les quals hau- del treball valorià atenent les circumstàncies històriques del des a Castalla” generalment o és Tona, rien estat elaborades posteriorment, a context valencià. En efecte, conscient de la importància dels Toneta (o siga Antònia Bernabeu), o partir de materials arreplegats a la pri- és ma mare qui me les ha contades» meria dels setanta (cf. Joan A. Micó referents etnopoètics per a l’afirmació d’una identitat com la (Serrano 1995: 41). «Les velletes i la 2009). Així doncs, quines van ser les valenciana, apel·la ja en les primeres paraules a les implicacions Penya Roja» ja apareix elaborada en el divuit rondalles literaturitzades per primer volum de les Rondalles valen- l’escriptor a la presó? Hi exagerava, que la cultura popular té amb «la consciència comunitària» o cianes de l’editorial Torre (1950: 36- Valor? Cal pensar que les rondalles de «el patrimoni espiritual col·lectiu», i recorda tot seguit —carre- 51) —i també adaptada en les Ronda- Bèlgida van prendre ja forma en els lles gironines i valencianes, d’Edicions anys de presidi? O és que simplement Ariel, amb el títol «Les dues velles» hi comptava, entre «la meitat, la mei- (1951: 88-104)—; «Abella», per la tat, o siga divuit», la revisió dels tex- seua part, va ser publicada per pri- tos anteriorment publicats? 1 El mateix any 1950 en què es pu- interns, atenent el fet que, per raons mera volta en Meravelles i picardies, blica en la col·lecció «L’Espiga» de òbvies —i no exemptes de significa- vol. i, de L’Estel (1964: 169-204). A 5 Ja abans podíem documentar un l’editorial Torre el primer volum de ció—, hi havia un elevat percentatge més d’aquestes dues rondalles, són bell testimoni de l’escriptor en aquest Rondalles valencianes, Enric Valor pre- de reclusos que hi tenien un interés «arreplegades a Castalla», segons Va- mateix sentit: «De miracle les vaig senta a la censura l’original de L’ambi- positiu: «Cal dir que el director era lor, diverses rondalles en cadascun fer. Això, en un país normal, no ho ció d’Aleix, però no serà sinó el 1960, un senyor catalanoparlant, fill d’Ei- dels volums publicats al llarg del haguera fet. Com que no es podia deu anys més tard, quan, després de vissa o de Menorca. Ja no ho recor- temps: «Joan Ratot» (1950: 5-11), fer novel·les, vaig fer rondalles. I jo moltes gestions infructuoses, se’n de bé. Va saber la meua passió per la «La rabosa i el corb» (1950: 52-62), tenia una certa il·lusió de fer ronda- podrà imprimir una versió mutilada normalització lingüística a través de «Comencilda, Secundina i Acabilda» lles; quan vaig començar em va agafar i refeta. les publicacions a Levante i Jornada (1951: 49-62), «Joan Antoni i els l’agre de la terra» (Lluch i Serrano i em va dir: “Senyor Valor, si vol pot torpalls» (1958: 5-38), «Peret» (1964: 1989: 33). 2 Enric Valor agraeix aquests privi- donar, amb molta prudència, classes 67-86), «El xiquet que va nàixer de legis a la consideració del director de 6 En aquest pròleg, Sanchis Guar- de valencià als seus amics i als altres peus» (1964: 97-138), «Els tres plets ner reprodueix el que ja havia embas- la presó. Com a dada anecdòtica po- interns que ho desitgen. Així, la gent de Pasqua Granada» (1964: 139- dem apuntar que, fins i tot, li van per- tat per al segon volum de Meravelles i s’entreté, i com ara hi ha ací tants 167), «El jugador de Petrer» (1970: picardies en L’Estel (1970). metre impartir classes de valencià als nacionalistes!”» (Serrano 1995: 116). 145-162), «L’envejós d’Alcalà» (1975:

Enric Valor. El valor de les paraules { 49 gat de raó— el dolorós dèficit d’atenció històrica que, quant a En aquest sentit devien apuntar, ben probablement, les reflexi- la recopilació i l’estudi de les rondalles, s’ha produït en l’àmbit ons de Sanchis Guarner a què Valor al·ludeix en les Converses valencià des de la Renaixença: amb Rosa Serrano quan refereix la notable influència del filò- leg valencià en l’origen de les Rondalles: Tampoc no dedicaren gaire atenció a les rondalles —i molt poc al folklore— els intel·lectuals valencians de la Renaixen- En aquelles tertúlies vaig sentir parlar sobre diversos temes ça, que no seguiren en això l’exemple dels seus col·legues del literaris que els estudiosos coneixien molt millor que jo. I Principat i Mallorca. Tal desatenció fou irreparable, car en entre aquests, el de la rondallística, de la qual va parlar molt el segle xix, en l’època preindustrial, l’inventari del folklore extensament Manuel Sanchis Guarner en diverses ocasions valencià hauria estat una tasca relativament fàcil, moltíssim quan venia de Mallorca. (Serrano 1995: 96) més que no ara. (Sanchis 1975: 10-11)

«Aquelles tertúlies» eren, naturalment, les cèlebres reunions Un repàs als precedents d’Enric Valor porta Sanchis Guarner a literàries que, amb «regust romàntic d’una més o menys acu- considerar els noms de Joaquim Martí Gadea, Francesc Mar- sada clandestinitat» —en paraules de Valor—, tenien lloc els tínez i Martínez, Francesc Badenes i Dalmau i Josep Pasqual dimarts a la nit a casa de Miquel Adlert.8 El fet és digne de ser Tirado: noms discrets que tot just suggereixen un oasi ací i subratllat, perquè és precisament al caliu d’aquestes tertúlies i allà enmig del colossal desert. Calia, per tant, evidenciar-ne la de l’anomenat grup Torre que la literaturització de rondalles, urgència davant els riscos del que actualment anomenaríem en Valor, comença a prendre una forma concreta: la publicació globalització cultural. Per això, no s’està de contraposar, al buit de tres volumets de Rondalles valencianes, els anys 1950, 1951 valencià, «les grans col·leccions estrangeres de contes populars i 1958, en la col·lecció «L’Espiga» de l’editorial Torre, dirigida —de Grimm, de Perroult, d’Andersen, etc.—, molt belles i per Xavier Casp i Miquel Adlert: prou completes, però que no són nostres» i el model envejable d’Antoni Maria Alcover i el seu Aplec de rondaies mallorquines, que ell tan bé devia conéixer durant els anys a Mallorca (1943- Jo n’estic molt agraït, perquè a partir d’aquí vaig començar 7 a posar en pràctica la meua innata vocació: escriure prosa 1959): seriosament. Aquelles notícies crítiques sobre la importància i el valor de la literatura oral i tradicional dels pobles, em Prop de nosaltres, Mallorca ha tingut la sort que Mn. Anto- va convèncer i il·lusionar per a literaturitzar un volumet de ni Mª Alcover recollís el seu monumental Aplec de Rondaies rondalles recorrent a les que ja havia sentit contar d’infant. mallorquines, una de les millors col·leccions rondallístiques Llavors, per iniciativa i consells de Sanchis i, davant la con- del món, i els mallorquins l’estimen i conreen. (Sanchis formitat de Casp i Adlert, vaig provar a redactar tres volu- 1975: 11) mets de rondalles d’unes 60 pàgines cadascun, que l’editorial Torre va tenir la gentilesa de publicar-me a partir de 1950. (Serrano 1995: 98)

Fet i fet, el corpus de les Rondalles valencianes de Valor pren una base inequívoca en aquests inicials volums de rondalles. Així, el 19509 veien ja la llum editorial, en una primera ver- sió, «Joan-Ratot», «Home roig, gos pelut i pedra redona», «Les velletes de la Penya Roja» i «La rabosa i el corb»; i al juny de l’any següent s’acabava d’imprimir el volum segon, amb «His- tòria d’un mig pollastre», «El castell d’Entorn i no Entorn» i «Comencilda, Secundina i Acabilda». Uns anys més tard, el 1958, Torre donava a conéixer, en el tercer volum de Rondalles valencianes, les literaturitzacions valorianes de «Joan-Antoni i els torpalls», «I queixalets també», «Les animetes» i «La crida de la rabosa». Ja en la dècada dels seixanta, Valor prossegueix la publicació de relats populars personalment literaturitzats a l’editorial L’Estel —fundada per Adolf Pizcueta i dirigida des del 1962 per Sanchis Guarner—, amb dos nous volums intitulats Me- ravelles i picardies. Rondalles valencianes. Així, en el primer volum d’aquestes Meravelles i picardies el 1964 veien la llum «El gegant del Romaní», «El patge Saguntí», «Peret», «El dimoni fumador», «El xiquet que va nàixer de peus», «Els tres plets Enric Valor, Meravelles i picardies (València: L’Estel, 1964-1970)

50 de Pasqua Granada» i «Abella». I el 1970 es publicaven en el prioritats i les estratègies a l’hora de literaturitzar les rondalles: segon volum les rondalles «Esclafamuntanyes», «L’albarder de Cocentaina», «Joan-Antoni i els torpalls» (ja publicada el Tres designis o intencions van presidir la redacció literà- 1958), «El jugador de Petrer» i «Don Joan de la Panarra». ria dels temes trobats en boca de muntanyesos i pobletans d’aquelles belles terres: a) «nacionalitzar» les rondalles, les Per fi, el corpus de les Rondalles valencianes s’acaba de configurar, tal com actualment el coneixem, en l’Obra literària completa que l’editorial Gorg va publicar en dos volums, el 1975 i el 7 Convé recordar la notable col- l’Obra literària completa, vol. i i ii 1976. Enric Valor afegeix ací, a les vint-i-dos rondalles que fins laboració de Manuel Sanchis Guarner (1975-1976), i en els vuit volums que al moment havien tingut aventura editorial, catorze noves nar- i Aina Moll i Marqués en l’elaboració la Federació d’Entitats Culturals del del Diccionari Alcover-Moll. També País Valencià va publicar entre 1984 racions: «El llenyater de Fortaleny», «La mare dels peixos», «El Valor degué conéixer —potser de la i 1988 (i que Edicions del Bullent castell del Sol», «Els guants de la felicitat», «L’envejós d’Alcalà», mà de Sanchis— l’Aplec de rondaies ha représ fins a l’actualitat). Aquesta mallorquines: resulta significatiu que edició en vuit volums fa desaparéixer «El ferrer de Bèlgida», «El rei Astoret» i «La mestra i el manyà» Valor arribara a fer-ne una adaptació la classificació en «Rondalles de tema en el primer volum, de 1975; i «L’amor de les tres taronges», de «L’abat de la Valldigna», que Pere meravellós», «Rondalles de tema Riutort més tard editaria en Els vents costumista» i «Rondalles d’animals «El príncep desmemoriat», «Llegenda del palleter», «Nabet», del món. Llevant (1976: 23). Cf. Emi- personificats» que, amb poc conven- «El darrer consell» i «El pollastre de festes» en el volum segon, li Casanova (2002: 110-113). ciment, Enric Valor proposava en de 1976.10 l’Obra literària completa: «aquesta 8 En aquesta tertúlia Valor va tenir divisió, per bé que útil com ha tro- l’oportunitat de tractar, entre molts bat la casa editora, no es pot prendre L’extensió de les literaturitzacions que Valor fa d’aquests relats altres, escriptors i intel·lectuals com en un sentit absolutament rigorós» tradicionals és lògicament desigual, depenent —entre uns al- Emili Beüt, Alfons Verdaguer, Joan (1975: 26). Per últim, quant a les edi- Fuster, Sanchis Guarner, Miquel Bat- cions de les Rondalles valencianes, cal tres factors— de la complexitat narrativa que la versió popular llori, Bernat Garcia, Carles Salvador, apuntar que el 1985 Gregal Llibres suggereix: des de les 6 pàgines de «La rabosa i el corb», les 8 de Miquel Dolç, Josep Iborra, Josep va començar a editar una adaptació Maria López-Picó, Carles Riba, Fran- de les rondalles feta per Rosa Serrano «I queixalets també!» o les 10 d’«El dimoni fumador», «Peret» i cesc de Paula Burguera, Josep Maria amb la col·laboració del mateix Enric «Joan Ratot», fins a les 42 d’«El xiquet que va nàixer de peus», de Casacuberta, Rafael Villar, Vicent Valor: aquesta versió abreujada és la Andrés Estellés, Maria Beneyto, Jau- que, posteriorment, a partir de 1992, les 48 d’«El castell del Sol» i «El rei Astoret», les 56 d’«Els me Bru i Vidal, Francesc de Borja han publicat les editorials Albatros i guants de la felicitat» o les 84 d’«Esclafamuntanyes», amb una Moll, etc. Tàndem. 11 mitjana que supera les 27 pàgines i mitja. Es tracta, en qual- 9 El primer volum de Rondalles va- 11 Aquest còmput pren com a refe- sevol cas, d’una literaturització reposada, adelitada, meandri- lencianes, comercialitzat amb un preu rència l’edició de Bullent, en què la de «15 pessetes», va ser el tercer llibre maquetació deixa, quant a extensió forme, que sembla assaborir l’alquímia de les paraules —sense que l’editorial Torre va publicar en la de pagines, el resultat següent: «El presses ni esclavituds al servei de l’acció—, i que no dubta a col·lecció «L’Espiga», després de Raï- llenyater de Fortaleny», 32 pp.; «Les met de pastor de Josep Sanç (1949), i velletes de la Penya Roja», 22 pp.; «La inserir ací i allà seqüències textuals descriptives, de magistral d’Ales o mans de Joan Fuster (1949). mare dels peixos», 30 pp.; «El patge factura, en pro d’un objectiu nuclear: la literaturització dels 10 Així doncs, el corpus rondallístic Saguntí», 26 pp.; «El castell del Sol», paisatges, els paratges, la història, els hàbits i els costums del de Valor queda integrat per trenta-sis 48 pp.; «I queixalets també!», 8 pp.; rondalles: les onze de l’editorial Torre «Els guants de la felicitat», 56 pp.; «El país dels valencians. (4 de 1950, 3 de 1951 i 4 de 1958), gegant del Romaní», 38 pp.; «L’enve- onze més de les Meravelles i picardies jós d’Alcalà», 22 pp.; «El xiquet que I és que el lector model de les Rondalles no és necessàriament (7 de 1964 i 4 de 1970) i les cator- va nàixer de peus», 42 pp.; «El ferrer ze noves de l’Obra literària completa de Bèlgida», 24 pp.; «El rei Astoret», una xiqueta o un xiquet àvid d’accions trepidants. La qüestió (8 de 1975 i 6 de 1976). Comptat 48 pp.; «El dimoni fumador», 10 pp.; mereix ser formulada categòricament: tal com van ser forjades, i debatut, les següents: «El llenyater «El castell d’Entorn i no Entorn», 38 pp.; «La mestra i el manyà», 32 pp.; no són les Rondalles valencianes d’Enric Valor relats pensats de Fortaleny», «Les velletes de la Pe- nya Roja», «La mare dels peixos», «El «Esclafamuntanyes», 84 pp.; «Abella», per a l’entreteniment de les criatures. Tot el contrari: en les patge Saguntí», «El castell del Sol», 38 pp.; «L’albarder de Cocentaina», rondalles de Valor la lenta progressió dels esdeveniments nar- «I queixalets també!», «Els guants de 24 pp.; «L’amor de les tres taronges», la felicitat», «El gegant del Roma- 36 p.; «El príncep desmemoriat», rats i la voluntat inequívoca de bastir un projecte literari amb ní», «L’envejós d’Alcalà», «El xiquet 30 pp.; «El jugador de Petrer», 20 una certa envergadura pot arribar a avorrir el lector infantil que va nàixer de peus», «El ferrer de pp.; «Joan-Antoni i els torpalls», 30 Bèlgida», «El rei Astoret», «El dimoni pp.; «Llegenda del palleter», 14 pp.; convencional, que potser tendeix a buscar models discursius fumador», «El castell d’Entorn i no «Home roig; gos pelut i pedra redo- amb major accent en el dinamisme de les intrigues i els fets. El Entorn», «La mestra i el manyà», «Es- na», 26 pp.; «Les animetes», 14 pp.; clafamuntanyes», «Abella», «L’albar- «Peret» 10 pp.; «Els tres plets de Pas- lector model de les Rondalles valencianes respon, més aïna, al der de Cocentaina», «L’amor de les qua Granada», 30 pp.; «El pollastre perfil d’una persona adulta amb capacitat d’assaborir les exi- tres taronges», «El príncep desmemo- de festes», 28 pp.; «Don Joan de la riat», «El jugador de Petrer», «Joan- Panarra», 38 pp.; «Nabet» 16 pp.; «El gències d’una proposta literària que, construïda sobre marcs Antoni i els torpalls», «Llegenda del darrer consell», 22 pp.; «Joan Ratot», referencials complexos i rics —val a dir que la prosa rondallís- palleter», «Home roig, gos pelut i pe- 10 pp.; «La rabosa i el corb», 14 pp.; dra redona», «Les animetes», «Peret», «Història d’un mig pollastre», 12 pp.; tica de Valor apareix adesiara salpebrada de referents enciclopè- «Els tres plets de Pasqua Granada», «La crida de la rabosa», 6 pp., i «Co- dics—, sap jugar el veritable joc de la literatura, que consisteix «El pollastre de festes», «Don Joan mencilda; Secundina i Acabilda», 16 de la Panarra», «Nabet», «El darrer pp. a mirar el món, recrear-lo amb el color de les paraules i fer-lo consell», «Joan Ratot», «La rabosa i el 12 12 «Quin tipus de lector proposen així créixer en colossal propina. corb», «Història d’un mig pollastre», les rondalles d’Enric Valor?» és, pre- «La crida de la rabosa» i «Comencilda, cisament, el títol d’un treball en què El mateix Enric Valor, quasi cinquanta anys després d’iniciar- Secundina i Acabilda». Són els relats Gemma Lluch (1996) aporta un se- que queden definitivament fixats ne la publicació, reflexionava sobre quines n’havien estat les guit de reflexions sobre la qüestió.

Enric Valor. El valor de les paraules { 51 quals moltes vegades sense ﬁxació de territori on s’esdevenen les accions, em semblava que perdien realitat, i així les he situades en muntanyes o costes conegudes pertanyents a pobles de so i arrel valencians, a vegades solament indicats; b) descriure els nostres paisatges, donar a conéixer bastants plantes nostres i alguns arbres dels nostres boscos, posar noms valencians, tot presentant-los amb el nostre humor peculiar, als diversos personatges; i c) utilitzar un llenguatge planer, popular però correcte, ric de vocabulari com és el valencià que jo vaig aprendre en la meua infantesa i la meua primera joventut: fer-ne literatura dins el gènere i no folklore a seques. És a dir, fer una obra que, tot distraent —i si era possible divertint—, procuràs alhora una mica d’ensenyament del nostre català. També, no cal dir, fer paleses moltes peculiaritats psicològiques i costumistes de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla. (Valor 1999: 23-24)

Aquesta reflexió d’Enric Valor, feta amb els 87 anys ja complits, és del tot bona perquè —així ens ho sembla— para damunt la taula alguns dels ingredients més significatius que caracteritzen en última instància el gran projecte literari que són les Ronda- lles valencianes. És a saber: l’ancoratge geogràfic13 i temporal;14 la voluntat de promoure la identitat i l’autoestima dels valencians actualitzant-ne, cultivant-ne i dignificant-ne l’imaginari col·lectiu; l’ambició de literaturitzar el país i retornar-lo als lectors amb el plus d’una delectable percepció miticoliterària;15 la recreació del ric patrimoni etnogràfic valencià; el bastiment d’un model de llengua vàlid —«popular però correcte»— per a la narrativa valenciana contemporània, i en últim terme, la se- ducció («tot distraent —i si era possible divertint») d’un públic lector en valencià, en un moment en què el mercat editorial a males penes albirava horitzons més enllà de la indigència. Enric Valor, Esclafamuntanyes (València: Tàndem, 1995) Mentre Joan Fuster (1960, 78) propugnava que «La primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir», l’escriptor castallut semblava conscient que, per a aquesta obligació moral de «fer- se llegir», literaturitzar els relats tradicionals orals era un filó d’enormes possibilitats: un filó que, de més a més, s’adeia als afanys literaris del senyor Valor com el barret al cap.16 «Fer-ne literatura dins el gènere i no folklore a seques»: heus-ne ací, efectivament —ja hi hem insistit prou—, la pedra angular de les Rondalles valencianes.17 Tanmateix, a pesar de l’èmfasi en la voluntat literària, els relats valorians tenen també un interés extraordinari des de perspectives etnopoètiques. No li podem regatejar raons a l’investigador Jaume Albero quan afirma que «Malgrat la literaturització a què han estat sotmeses, les rondalles de Valor continuen essent mereixedores de l’etiqueta de conte popular, en tant que de literaris no ho són, i, a més, són lluny del tractament que han donat al gènere altres autors més clarament literaris com E. T. A. Hoffman, Oscar Wilde o Hans Christian Andersen. De la mateixa manera que s’esdevé amb Basile, Straparola o Alcover, en l’espectre narratiu que va del folklore a la literatura, la col·lecció d’Enric Valor pot situar- se en un punt intermedi» (Albero 2004a: 272). I també en té, de raó, quan constata: «Malgrat que les rondalles d’Enric Valor han estat manllevades a la tradició oral per ser difoses en

52 un mitjà escrit, no han perdut el seu caràcter de folklòriques» àleg entre l’una i l’altra realitat —la re científic i un bon folklorista i tal”, i dels sentits i la literària— configura, li vaig dir: “Xe, jo el que vull és fer li- (Albero 2006: 9). Precisament, la importantíssima tesi docto- per a qualsevol esperit permeable, un teratura, encara que siga de rondalla”. ral d’aquest estudiós valorià resulta clarivident per a demostrar revulsiu poderós en la instància de les “Ah, això serà un fracàs”. I a Barcelona emocions. es diu això: “Va tenir una gran idea” que «Encara que Enric Valor ha usat les rondalles com a plata- —diu—, “perquè són veritablement forma per a novel·lar, cal insistir a dir que ha fet moltes conces- 16 En el text introductori a l’Obra les que han triomfat, perquè són lite- literària completa d’Enric Valor, Rafael 18 ràries i la gent no es cansa”» (Lluch i sions a la tradició folklòrica» (Albero 2004a: 263). L. Ninyoles (1975: 18) observava: Serrano 1989: 34). «En la literatura folk —inspirada en motius populars o documentada en 18 La tesi doctoral d’Albero, Les ron- la tradició oral [...]— la intuïció de dalles meravelloses i llegendes d’Enric l’escriptor, la seua capacitat de “com- Valor: estudi de les fonts i hermenèutica 13 Enric Valor traeix conscientment, Bocairent, Agullent i Otos («El po- penetració empàtica” amb l’element (882 pàgines en dos volums), va ser en les seues Rondalles, la indefinició llastre de festes»), el Regne de la Terra és del tot essencial. Aquesta és, al llegida a la Universitat d’Alacant a d’espai i de temps tan característica Blanca i els Vedats Alfafarencs («El meu entendre, una de les caracte- finals del 2002 i va meréixer el Pre- dels relats populars. Així, les intrigues príncep desmemoriat»); Villena, Pe- rístiques acusades de l’obra d’Enric mi de la Fundació Mercè Rodoreda es desenvolupen en llocs tan concrets nella, l’Alcúdia i Alcoleja («Els guants Valor». 2003. Ha estat l’origen de les mono- com Alcalà de la Jovada, les altes de la felicitat»); Morvedre i el Puig de grafies següents d’aquest autor: La penyes de Beniaia, la serra d’Aitana Santa Maria («El patge Saguntí»); Pe- 17 En una altra ocasió —en «con- fantasia infantil i Walt Disney (Premi i la Vall d’Alcalà («L’envejós d’Alca- nàguila, el riu Frainós, la Casa Blanca, versa sucosa i relaxada»—, aquest Batec a la Recerca i Innovació Educa- là»); la serra i la foia de Castalla, les Benillup, Aitana i la serra de Gorga «fer-ne literatura dins del gènere i no tives; Lleida, Pagés Editors, 2004), El penyes de Montfort, les illes Balears, («Home roig, gos pelut i pedra redo- folklore a seques» és expressat pel ma- simbolisme màgic en el conte popular el racó de l’Espartosa i la bassa dels na»); Atzeneta d’Albaida («La mestra teix Valor amb les paraules següents: (XXII Premi de Divulgació Cientí- Ullals («El corb i la rabosa»); la ser- i el manyà»); la serra de l’Escobella, la «Com que no ens deixaven fer litera- fica Humbert Torres; Lleida, Pagés ra de Castalla i el barranc del Negre serra dels Plans, el riu de la Sarga, el tura... Sí, a un amic li vaig dir com Editor, 2005) i L’imaginari popular («Joan Ratot»); Banyeres, la serra de Carrascal d’Alcoi, el port de la Car- feia les rondalles i em va dir: “Oh, un en les rondalles d’Enric Valor (Alacant, Mariola, Alcoi, Ontinyent, València rasqueta, la Torre de les Maçanes i els desastre, has de ser un bon rondallai- ECU, 2006). i Catarroja («Abella»); el Carrascal de alts de Gulatdar («El castell d’Entorn Castalla i la Font de la Carrasca («Co- i no Entorn»); Penàguila i Banyeres mencilda, Secundina i Acabilda»); de Mariola («Esclafamuntanyes»). Bèlgida («Nabet»); Petrer, Monòver i Novelda («El jugador de Petrer»); la 14 Podem ubicar amb relativa faci- Ribera de Xúquer i la serra de Cor- litat «Don Joan de la Panarra» al vol- bera («El llenyater de Fortaleny»); tant de 1647: l’any en què la pesta va Biar («Les animetes»); Castalla i el colpir la Marina; «L’envejós d’Alcalà» Puigcampana («Joan-Antoni i els se situa per força entre el segle xiii i torpalls»); Alcoi i Castalla («Els tres 1609, any de l’expulsió dels moriscos; plets de Pasqua Granada»); Cocen- el context d’«Els guants de la felicitat» taina i la Canal d’Alcoi («L’albarder apunta als anys en què Juan Pache- de Cocentaina»); Bèlgida («El ferrer co va ser marqués de Villena: 1444- de Bèlgida»); Dénia, el cap de Sant 1467; l’inici d’«El llenyater de Forta- Antoni, la badia de Xàbia, la cala de leny» s’ambienta necessàriament l’any la Granadella, la serra del Carrascal 313, quan «l’emperador Constantí d’Alcoi, el port de l’Aigüeta Amarga, havia reconegut el cristianisme i hala foia de Castalla i Onil («La mare via concedit llibertat als cristians per dels peixos»); el camí d’Alacant i a exercir lliurement i públicament el Castalla («Llegenda del palleter»); seu culte»; i els personatges Mudjàhid Penàguila («I queixalets també!»); Ai- de Dénia, Hayran de Múrcia i Làbib tana, el Benicadell, la serra de Mario- al-Amirí de Tortosa, que apareixen en la, Benillup, les serres Gredoses («El els inicis d’«El castell del Sol», reme- castell del Sol»); la foia de Castalla, ten sens dubte als emirs homònims el port de Biar, el pantà de Tibi, les que, en la realitat històrica, van go- serres de la Carrasqueta i de la Penya vernar —respectivament— els regnes Roja, Cocentaina i la Vall d’Albaida de taifes de Dénia (1011-1044), Al- («El xiquet que va nàixer de peus»); la meria, Múrcia i Lorca (1014-1028) serra de la Safra, Agullent, Ontinyent, i Tortosa (1015-1035 i 1058-1061). el port d’Albaida, la serra de Castalla La concreció i la diversitat dels con- i la vall d’Elda («El rei Astoret»); la textos històrics (l’època romana, el domini àrab, la tardor medieval, Vall d’Albaida, Bèlgida, el Benica- «[...] el teixó va eixir d’uns matolls al sentir clapir dell, el barranc dels Molins, Albaida, l’edat moderna, etc.) fa pensar en una voluntat didascàlica de les Rondalles els gossos i potejar els cavalls, i el rei Astoret Montaverner, Benigànim, la plana es llançà al seu darrere amb tan gran abrivament, de Muro, la Vall d’Alcalà i Muro del de Valor que, ultra la literaturització de la geografia immediata, encara que prompte es perdé de la vista dels seus Comtat («El darrer consell»); Benifa- companys.» [dibuix d’Enric Banyuls] llim, la serra de Rentonar, la Marina, també el repte de la popularització de el Puigcampana, Aitana, el Carrascal, la pròpia història. l’Ull del Moro, la serra de Mariola, el 15 Val a dir que la literaturització Benicadell, Teulada i Penàguila («El de paisatges, espais i racons en les gegant del Romaní»), la Penya Roja, Rondalles de Valor és tan referencial la foia de Castalla i Tibi («Les velletes que fa pensar en la precisió d’una de la Penya Roja»); Castalla, l’Altet memòria fotogràfica. Per bé que el de Todora, Mutxamel, Castalla, el seu projecte se situa als antípodes del pas de la Penya Roja i la senda de folklore per a turistes, no deixa de ser Tibi («Peret»); Penàguila («El dimoni cert que, amb els textos de Valor a la fumador»); Finestrat, el Regne de les mà, la visita als llocs que s’hi litera- Girones, la serra de Bèrnia, el Puig- turitzen aporta al lector encuriosit campana, Villalonga i Ondara («Don la sorpresa gratificant d’una fidelitat Joan de la Panarra»); Bèlgida, Albaida, sense fissures respecte de la realitat Benigànim, Carrícola, el Benicadell, que les paraules interpreten. I el di-

Enric Valor. El valor de les paraules { 53 Efectivament, l’anàlisi atenta de les rondalles evidencia, per La corresponent consulta al catàleg internacional ens permet un costat, la imbricació de les narracions valorianes en la ron- saber que en «El gegant del Romaní» Valor literaturitza en rea- dallística universal;19 i, per l’altre, l’origen inconfusiblement litat una forma particular —la versió valenciana, amb les seues popular —procedent de l’imaginari col·lectiu valencià— que especificitats— d’un motiu disseminat per pràcticament tot tenen molts dels elements (principals i secundaris) en la trama Europa; el sud del Caucas; entre els Tàrtars; l’Índia; el nord de les rondalles: tot un repertori de detalls que remeten a l’uni- d’Àfrica; el Sudan; les antigues colònies franceses, espanyoles vers simbòlic de què es nodreix, genuïnament, el patrimoni i portugueses d’Amèrica; i entre els indis d’Amèrica del Nord. narratiu oral conservat pels valencians. Tocant a la imbricació Podem esbrinar, igualment, que aquesta narració recrea la for- dels relats valorians en la gran veta de la rondallística universal, ma valenciana d’un motiu que en el segle xix ja havia estat no descobrim res de nou si consignem ací que la majoria de les recollit per Marià Aguiló en narracions com «L’àguila, el lleó Rondalles valencianes es corresponen amb motius i arguments i la formiga» i «Lo lleó, l’àliga i la formiga» (Guiscafré 2008); que poden ser documentats en uns altres països: en unes altres «Dues germanes i un Bernadet», «En Joanet i sa donzella de- llengües, uns altres contextos, unes altres cultures. Diversos treballs recents, seguint l’anomenat mètode historicogeogràfic20 han pogut indexar vint-i-vuit de les trenta-sis rondalles valo- 19 Per a una aproximació a les der Märchentypen (Catàleg dels tipus 21 Rondalles de Valor segons diferents rondallístics) d’Antii Aarne (1910), rianes d’acord amb la taula de la pàgina següent. perspectives epistemològiques, vegeu va ser revisat i completat per Stith Lluch i Serrano (1989: 13-32): hi Thomson (1928), i va acabar anome- Tal com s’hi aprecia, només «El dimoni fumador», «El pollas- ha, en clau introductòria, considera- nant-se Aarne-Thompson (AaTh) en la tre de festes», «Els tres plets de Pasqua Granada», «I queixalets cions del tot bones «Des de l’anàlisi versió posterior, de 1968. Ja en temps de l’estructura: Vladimir Propp» (pp. recents, Hans-Jörg Uther (2004) ha també!», «Joan Ratot», «L’albarder de Cocentaina», «Llegenda 13-17), «Des de la interpretació psi- revisat i actualitzat aquest sistema de del palleter» i «Peret» —que figuren precisament entre les nar- coanalítica: Bruno Bettelheim» (pp. classificació, que ha passat a denomi- 18-21), «Des de la concepció ecològi- nar-se Aarne-Thompson-Uther o siste- racions més breus del corpus valorià— tenen un caràcter local ca del llenguatge: Janer Manila» (pp. ma ATU. Els codis ATU s’organitzen i en defugen l’encasellament; tots els altres relats, per contra, 21-26) i «Des de l’anàlisi ideològica» dins les seccions següents: 1-299, (pp. 26-32). En aquest sentit, no po- rondalles d’animals; 300-749, ronda- recreen motius de caràcter universal. De més a més, com que dem deixar de referenciar el treball lles meravelloses; 750-849, rondalles una mateixa rondalla pot concretar més d’un tipus ATU,22 ob- monogràfic que Gemma Lluch havia religioses; 850-999, rondalles no me- publicat l’any anterior (1989) a partir ravelloses; 1000-1199, rondalles de servem que en les Rondalles valencianes de Valor són recreats de la seua tesi de llicenciatura (Lluch gegants beneits, 1200-1999, ronda- un total de quaranta-un motius ATU diferents. És a dir, Enric 1984): a més d’una aproximació a «El lles i contarelles de riure; 2000-2075, fet rondallístic» en general (pp. 19- rondalles formulístiques; 2200-2299, Valor arriba a literaturitzar —i, en conseqüència, a documen- 49) i d’unes propostes finals d’«Apro- rondalles sorpresa; 2300-2399, unes tar— les versions específicament valencianes de quaranta-una fitament didàctic» (pp. 98-105), altres rondalles formulístiques. 23 Lluch hi construeix una proposta rondalles universalment conegudes; i rescata en l’onatge viu capdavantera en l’estudi de «Les ron- 21 Quant a la catalogació de les del propi imaginari popular la fesomia més genuïnament va- dalles meravelloses d’Enric Valor» (pp. Rondalles valencianes cal subratllar, a més de la tesi doctoral d’Albero lenciana d’aquest singular patrimoni de la humanitat. 52-96), a partir de l’estructuralisme de Propp (1928) —seguint les refor- (2002), l’aportació admirable de Car- mulacions de Pilar Rubio Muntaner me Oriol i Josep M. Pujol (2003 i Lògicament, no és ací on pertoca comentar d’un a un els mo- (1982)—; i també des de les pers- 2008) —també consultable en versió tius que Valor literaturitza. Ni tampoc la idiosincràsia de les pectives comparativistes d’Antonio digital, permanentment revisada i ac- Rodríguez Almodóvar (1982, 1983 tualitzada, en http://www.sre.urv.cat/ vuit narracions que queden fora del sistema ATU. Tanmateix, i 1984), que acabava d’introduir i de rondcat—, i el treball de documen- la consideració d’un cas concret potser servirà per a il·lustrar el desenvolupar en l’àmbit hispànic una tació, catalogació i estudi que Rafael nova metodologia de base semiotico- Beltran (2007) ha fet, en general, so- tipus d’inferències que el mètode historicogeogràfic permet as- estructural. Anys més tard, la mateixa bre el patrimoni rondallístic valencià. sajar, i —sobretot— el doble caràcter d’universalitat i particu- Gemma Lluch i Antonio Rodríguez 22 Efectivament, un relat pot ser laritat consubstancial a les Rondalles valencianes.24 Fixem-nos, Almodóvar (1999) farien l’aportació el resultat de la fusió de més d’una conjunta «Enric Valor i la cultura rondalla tipus. Hi ha en les Rondalles per exemple, en una narració com «El gegant del Romaní»: es popular europea», en una interessant de Valor l’exemple de «La mare dels correspon amb el tipus ATU 302, «The Ogre’s (Devil’s) Heart actualització de les propostes que l’un peixos» (hibridació dels tipus ATU i l’altra havien elaborat en la dècada 25 303 i 300), «La rabosa i el corb» (57 in the Egg». Això vol dir que ens trobem davant una rondalla dels vuitanta. El mateix Enric Valor, i 225) i «El xiquet que va nàixer de que participa, al costat d’altres, d’un motiu universal que, en agraït per l’inici d’una atenció crítica peus» (461 i 930), a més dels casos envers la seua obra, afirmava a pro- paradigmàtics d’«Home roig, gos pe- essència, es correspon amb l’estructura argumental següent: pòsit de l’esforç analític de la profes- lut i pedra redona» (on es poden do- sora Lluch: «Jo, que no sóc qui per cumentar els ATU 1000, 1029, 1011, For his good behaviour, the hero is given three marvellous ob- a parlar de folklorisme científic que 1003, 1004 i 1563) i «Joan-Antoni jects: a hat that makes him invisible, a ring that can take him mai no he intentat, tanmateix [...] i els torpalls» (1384, 1245, 1651, em permet qualificar, la De princeses 1281, 1210, 1250A, 1286 i 1202). to far away places and a stick that will beat whoever he wants. i herois, d’obra completa, rigorosament científica i altament valorable 23 Carme Oriol i Josep M. Pujol With the help of these objects and the animals he meets on fins i tot des del punt de vista estètic i (2003) van arribar a catalogar, dins his travels (an eagle, a wolf and an ant), who give him the pedagògic» (Lluch 1988: 11). l’àmbit valencià, un total de 170 motius diferents, i molt recentment power to turn himself into animals just like them, he comes to 20 El mètode historicogeogràfic, in- Rafael Beltran (2007) ha aconseguit a castle where a giant has imprisoned a princess. He gets hold cardinat en l’anomenada Escola ampliar aquesta quantitat de tipus Finesa, prova d’estudiar el folklore documentats fins a 243. Així doncs, of three magic eggs that enable him to kill the giant who is des de premisses científiques. Pren els 43 tipus identificables en les Ron- guarding her and finally he marries the princess.26 com a referència un sistema de clas- dalles valencianes de Valor són, en ter- sificació que, a partir del Verzeichnis

54 Rondalla Índex ATU Títol ATU «Comencilda, Secundina i Acabilda» 15 The Theft of Food by Playing Godfather «La rabosa i el corb» 57, 225 Raven with Cheese in His Mouth, The Crane Teaches the Fox to Fly «La crida de la rabosa» 62 Peace among the Animals - The Fox and the Rooster «La mare dels peixos» 303, 300 The Twins or Blood-Brothers, The Dragon-Slayer «Esclafamuntanyes» 301 The Three Stolen Princesses «El gegant del Romaní» 302 The Ogre’s (Devil’s) Heart in the Egg «El príncep desmemoriat» 313 The Magic Flight «El castell del Sol» 313 The Magic Flight «El ferrer de Bèlgida» 330 The Smith and the Devil «El llenyater de Fortaleny» 330 The Smith and the Devil «L’amor de les tres taronges» 408 The Three Oranges «El rei Astoret» 425A The Smith and the Devil «El castell d’Entorn i no Entorn» 425B Son of the Witch «Abella» 425C Beauty and the Beast «El xiquet que va nàixer de peus» 461, 930 Three Hairs from the Devil’s Beard, The Prophecy «La mestra i el manyà» 480 The Kind and the Unkind Girls «Les animetes» 501 The Three Old Spinning Women «L’envejós d’Alcalà» 503 The Gifts of the Little People «El patge Saguntí» 514** A Young Woman Disguised as a Man is Wooed by the Queen «Nabet» 700 Thumbling «Història d’un mig pollastre» 715 Demi-cock «Les velletes de la Penya Roja» 877 The Old Woman Who Was Skinned «Els guants de la felicitat» 891A The Princess of the Tower Recovers her Husband «El darrer consell» 910B The Observance of the Master’s Precepts «Home roig, gos pelut i pedra redona» 1000, 1003, Contest Not to Become Angry, Plowing, Hogs in the Mud; 1029, 1563 The Woman as Cuckoo in the Tree, “Both?” «El jugador de Petrer» 1184 The Last Leaf «Joan-Antoni i els torpalls» 1202, 1210, The Dangerous Sickle, The Cow (Other Domestic Animal) 1245, is Taken to the Roof to Graze, unlight Carried in a Bag (Basket, Sieve) 1250A, into the Windowless House, Hampers Piled Up to Measure Tower, 1281, 1286, Getting Rid of the Unknown Animal, Jumping into the Breeches, 1384, 1651 The Husband Hunts Three Persons as Stupid as His Wife, Whittington’s Cat «Don Joan de la Panarra» 1640 The Brave Tailor

Taula 1. Classiﬁcació ATU de les Rondalles valencianes d’Enric Valor

mes relatius, una part important de les “Mil i una nits”, en el “Panycatan- a la manera de sentir i de pensar de plement, com «L’ou meravellós» (cf. la diversitat rondallística valenciana. dra”... La identificació del lloc d’ori- cada comunitat» (Sanchis 1975: 10). Oriol i Pujol 2003: 79). gen de cada conte i la determinació En aquest sentit, resulta curiós cons- 24 Aquesta idea d’universalitat i al- de les rutes de la seua difusió, són en- tatar que Neus Oliag, en el text in- 26 «L’heroi rep pel seu bon compor- hora particularitat en les Rondalles ja vitricollats problemes a l’esclariment troductori al segon volum de l’Obra tament, tres objectes meravellosos: quedava perfectament recollida en el dels quals dediquen els seus afanys els literària completa de Valor, quan un barret que el fa invisible, un anell pròleg anteriorment citat de Sanchis folkloristes, els estudis dels quals són al·ludeix explícitament al mètode que el du molt lluny i un bastó que Guarner, que delata una clara im- publicats en revistes especialitzades. / historicogeogràfic en relació amb les bastoneja qui ell vulga. Amb l’ajuda pregnació del filòleg valencià en els Tal universalisme, però, no és obsta- rondalles de Valor, afirma: «L’impor- d’aquests objectes i dels animals que principis del mètode historicogeo- cle perquè les rondalles deixen de ser tant de l’escola finesa és que arriba al troba pel camí (una àguila, un llop i gràfic: «El folklore, segons és sabut, una de les millors mostres d’autocto- convenciment que a una investigació una formiga), que li concedeixen el presenta grans analogies en tots els nia. De fet, poques coses revelen mi- adequada de les rondalles li cal una do de poder adquirir el seu aspecte, països, i per això la majoria dels con- llor l’ànima d’un poble que les seues visió universal» (1976: 11). arriba al castell on un gegant té se- tes [...] són de patrimoni universal. rondalles, aquestes refoses nacionals grestada una princesa, obté tres ous Variants de la mateixa rondalla han de contes universals, adés ampliats, 25 Tot i que la traducció literal meravellosos que li permeten matar estat transcrites a Mallorca, a Breta- adés mutilats, reformats sempre en d’aquest títol seria «El cor de l’ogre (o el gegant que la custodia i finalment nya, a Finlàndia, a Egipte, a l’Índia..., la seua transmissió oral —i a vegades del diable) dins de l’ou», en el nostre es casa amb la princesa» (Oriol i Pujol en el “Decameró”, en els “Esops”, en intensament— per tal d’adaptar-los àmbit cultural ha estat traduït, sim- 2003: 79).

Enric Valor. El valor de les paraules { 55 sencantada», «En Tià d’es forn d’en Mata-ronyes» i «Es fii des pescador», d’Antoni M. Alcover (1914, 1931, 1930 i 1897); «En Joanet del sol al front», de Joan Amades (1950: 207-209); «Es falconet», del menorquí Andreu Ferrer i Ginard (1914: 15- 33); «Lo fill del pescador» i «Los tres prínceps», de Francesc Maspons i Labrós (1871: 72-78, 1874: 164-173); «El pescador de Barcelona», «El bruixot enamorat» o «La germana del gegant», de Valeri Serra i Boldú (1933/1936: 5-22; 1932: 7-30; 1933: 7-24). Així mateix, aquest motiu recreat per Valor resulta ser el mateix que torna a aparéixer anys després en «La chiqueta cativa de l’ogre», de Francesc Baldó i Vives (1999: 54- 58); «Les penyes d’Onofre», de Josep Bataller Calderon (2001: 25-29); «Pere el peixcador», de M. Àngels Diéguez et al. (1999: 41-46); «Joanet el pescador», de Joaquim González i Caturla (1985: 35-41); «El pescador», d’Ester Limorti i Artur Quinta- na (1998: 50-52); «En Pere pescador», de Sara Llorens (2006: 205-206); «Juanillo el pescador», d’Artur Quintana (1995: 76- 89), i «Pere el Pescador», de Lleonard Torres i Llorenç Gimé- nez (1994: 63-82). Com en el cas d’«El gegant del Romaní»,27 les altres Rondalles valencianes catalogades suggereixen, amb un grau major o me- nor de productivitat, intricades xarxes de connexió que permeten identificar paral·lelismes amb uns altres motius i relats del nostre àmbit lingüístic i cultural, i també amb els d’unes altres llengües i cultures. Així doncs, les possibilitats de recerca s’hi intueixen amplíssimes. Tanmateix... Tanmateix, no és precisament la quantitat dels motius espigolats ni tampoc les con- comitàncies d’aquests amb les recopilacions d’aquell o aquell altre folklorista el que singularitza les Rondalles valencianes de Valor: en termes quantitatius, les trenta-sis rondalles de Va- Edició de les Rondalles valencianes lor són poca cosa al costat, per exemple, de la setantena llarga d’Enric Valor feta per la Federació de rondalles fixades per Francesc Martínez i Martínez (1912, d’Entitats Culturals del País Valencià 28 29 (València, 1984-1987) 1920 i 1947) o Joaquim Gonzàlez Caturla (1985, 1987), de la norantena de contes arreplegats per les germanes Roig Edició de Gregal Llibres de les Vila (1999) o els quasi dos-cents relats de Josep Bataller Calde- Rondalles valencianes d’Enric Valor ron (1981, 1997 i 2001). (València, 1986-1987) És la literaturització —la manera de literaturitzar els relats— la que imprimeix a les Rondalles de Valor una recognoscible marca personal de distinció. En un altre lloc (Borja 1999), ja vaig provar de mostrar, des de premisses epistemològiques pròpies de l’anàlisi del discurs, que en les Rondalles valencianes Valor sembla subscriure un compromís de fidelitat amb les fonts orals de què en definitiva beu. I és que a pesar de la distància evident entre el relat escoltat i la redacció literària, i a pesar igualment dels enginys i els artificis estètics, els textos valorians mai no acaben de trencar un cordó umbilical que n’evoca l’univers oral de procedència. A mitjan camí entre els prototips de l’oralitat i l’escriptura, les narracions de l’escriptor de Cas- talla mantenen abundants marques inherents a la conversa. I tant en els diàlegs com en les intervencions del narrador es fa palesa la voluntat manifesta de bastir un model de llengua fidel al requisit d’oralitat que, de manera intrínseca, acompanyava originalment el gènere.

56 Dit altrament: Valor literaturitza els relats tradicionals amb fórmules pròpies del relat oral, pro- entren, i no hi veuen ningú. Les al- verbis, fraseologismes procedents forges i el bastó de virolla eren en un una tal habilitat que ni l’erudició, ni la vocació estètica, ni la d’unes altres llengües, frases sentenci- racó. Baixen corrents» (1975: 112). voluntat descriptiva, ni les referències cultes, ni l’assaboriment oses, apotegmes, eslògans i proverbis aparents, etc. I no s’està d’afirmar, 32 «Això diuen que va ser i era...» de les paraules, ni les vel·leïtats de novel·lista mai no arriben a atenent els estudis fets: «En tota (1975: 31); «I van ser feliços, tingue- desbaratar-hi una estratègia de conjunt: la que consisteix a pre- l’obra narrativa d’Enric valor, s’hi ren molts fills i encara viurien si no haguessen mort» (1976: 173). sentar els relats investits d’un cert aire col·loquialitzant, con- observa una homogeneïtat estilística quant als recursos verbals o marques 33 «Hala! Havia costat un argue, versacional, popular, còmplice, familiar, directe; una atmosfera d’autor». A tall d’exemple o de simple però ja tenim Esclafamuntanyes que, en definitiva, prova d’evocar els paràmetres comunicatius il·lustració podem apuntar —espigo- vencedor» (1976: 83); L’endemà, el lades en les rondalles— construcci- finestró de la cambra obert, Muham- de les velles històries explicades a la vora del foc. Així doncs, en ons de l’estil de les següents: «La mes- mad, a poc a poc, es va despertar de el pacte de lectura l’autor invita a reconciliar una elevada am- tra es deixà sa casa i se n’anà a viure, la claredat de l’alba. S’alça, es vesteix, amb la seua filla Elvireta, a cal manyà, agafa la cistella, va al menjador i hi bició literària amb l’aparent simplicitat de les narracions orals. com és ben natural. I allò era una al- troba un criat» (1975: 105). I és precisament aquesta combinació —la mestria en tan difícil tra vida! Cànter nou fa l’aigua fresca! (Quina veritat més gran!)» (1975: 34 «Rosa Darrerida. ja sabem que, equilibri— la que fa de les Rondalles valencianes una obra úni- 394); «el fiquen dins la cova, i, en un en acabant del sorteig, se n’anà toca- ca en el seu context. bell en sec, des del turbant al calcer, da del cor al seu palau» (1976: 80). el deixen en conill sense cap mira- 35 «Què us en diré, amics meus? La ment» (1975: 181); «Perdé l’apetit a lluita fou llarga i espantosa» (1976: Els gust pels girs i les locucions genuïnes —pels idiomatismes cartes vistes» (1975: 302); «estic ca- 53); «el cas és que eixia un drac de en general— no solament accentua la capacitat diferencial i neletes acabant» (1975: 316); «Jo tinc set caps —ni un de més ni un de un fill només, però és de cap de peça» idiosincràtica de la llengua per a la conceptualització, la sim- menys— que es menjava les persones. (1975: 316); «Els vents no paren en Calculeu com devia ser de gros i de bolització, la representació, la interpretació i la interiorització torreta» (1975: 318); «els de l’infern ferotge!» (1975: 63). de la realitat literaturitzada: resulta també decisiva a l’hora no en volen fer ni un brot» (1975: 324); «es farà la guitza!» (1975: 335); 36 «Ja tenim ací una minyona que d’acostar el discurs literari a les formes d’un bon recontador «ara sí que està tot fet de mi!» (1975: podia ser quasi feliç [...]. ¡I allí, di- de relats.30 La densitat de nominalitzacions —de noms i sin- 367); «Aquell estiu va ser cap de caps. nant, estava Bernat!» (1975: 364). La casa anava a orri» (1975: 396); tagmes nominals amb significats abstractes—, prototípica dels «Ho reconeixia tot... però, ell, tretze 37 «Carmeta feia la morta com si en discursos escrits, és esquivada en el discurs valorià en pro d’una són tretze!» (1975: 404); «Els dimo- sa vida no hagués fet altra cosa més nis se l’enduien» (1975: 404); etc. que morir-se. Li alçaven un braç? immediatesa expositiva: la preferència pels adjectius, els verbs Pom, a terra! Li alçaven una cama? i els noms clarament referencials, de significació concreta i di- 31 «Anaren fins al mas. Allà els lla- Xop, a terra!» (1976: 289); «i tingué draren furiosos gossos, i els va eixir lloc el xoc terrible. Cliiinc! / Què pas- recta, contribueix a alimentar un clima conversacional com el una dona amb dos minyons de deu sà? / Que el pobre del duc fou llançat de la comunicació boca-orella.31 Els marcadors discursius, so- o dotze anys» (1975: 136); «Se’n van fora de la sella com un palloc empés al dormitori de Muhammad acom- per l’huracà» (1976: 83). vint manllevats a l’esfera de l’oralitat, resulten en les rondalles panyats de dos negres, hi truquen, hi de Valor particularment rellevants per a la capacitat persuasiva del text: els marcadors d’inici i d’acabament, tan prototípics de la narració rondallística, són potser els que evidencien d’una manera més clara la voluntat d’emular el relat tradicional;32 tots els altres tendeixen, igualment, a extrapolar al discurs escrit estratègies connectives —i de regulació d’inferències— pròpies dels registres orals. Els deíctics personals, d’espai i de temps són sovint activats amb finalitats anàlogues a les de la narració directa —oral, presencial, confident— d’històries: els canvis de pretèrit a present en les formes verbals,33 la irrupció de la primera persona del narrador en la superfície del discurs, 34 l’apel·lació directa al receptor en segona persona35 o l’activa- ció d’adverbis de lloc com si concorregueren en la comunica- ció emissor i receptor36 són també argúcies narratives de Valor que remeten a la seducció de l’oralitat. I hi hauria encara, en el repertori de recursos orals que Valor fa servir en les rondalles, la formulació de preguntes retòriques,37 el gust per l’enumera-

27 Sobre «El gegant del Romaní» 29 Curiosament, Gonzàlez Caturla podeu veure l’anàlisi i l’assaig inter- ja recrea, només en les Rondalles de pretatiu de Jaume Albero (2006: 95- l’Alacantí, un total de trenta-sis con- 118). tes. 28 Potser no s’ha insistit prou a re- 30 Maria Conca, responsable de di- marcar la importància que va tenir versos estudis sobre el fràsic d’Enric Francesc Martínez i Martínez com a Valor (1996, 2002, 2003), mostra precedent d’Enric Valor. com de ric és, en el discurs valorià, el repertori de locucions, col·locacions,

Enric Valor. El valor de les paraules { 57 ció,38 la incursió de fórmules rimades (amb funció màgica o nopoètiques que s’ha anat estenent i consolidant des dels anys reportadora d’informació important),39 la segmentació del dis- setanta fins a l’actualitat.46 I així, doncs, com en un encanteri curs (amb frases entretallades, incompletes, de sintaxi irregu- del seu duc dels ulls redons, s’ha esdevingut que el novel·lista lar),40 la inclusió de metàfores, comparacions i hipèrboles po- i gramàtic inicial ha deixat com a llegat principal —com a he- pularitzants,41 l’abundància de polisíndetons,42 la modalització rència de Valor universal—, la literaturització dels relats tradi- del discurs amb contínues exclamacions,43 l’ús d’onomatope- cionals orals: una canònica obra literària que, talment un bell, ies,44 la repetició de paraules amb finalitat intensificadora,45 etc. savi, educat, diligent, enginyós, seductor príncep Bernat (llibre d’or, vol de milers de mans, exèrcit d’ocells, safata de plata, Comptat i debatut, Valor basteix en les Rondalles un personal música de Caterinetes, amor triomfant), ofereix als valencians discurs literari que, informat per l’oralitat, concilia la vivor de l’oportunitat de reguanyar el país, la història, les paraules, els la conversa espontània, una rica paleta de colors dialectals i la costums, la màgia i la fantasia del propi imaginari popular. contenció —l’ordre, la sistematicitat, el rigor; la disciplina, la correcció, la dignitat— de la llengua normativa que ell mateix va contribuir a fixar. Amb aquest discurs personal com a 38 «El camp del regne benillupí bandes dames i cavallers i majordoms carta guanyadora, l’escriptor encara el repte de literaturitzar causà a Míriam una meravellosa i majordomes i criats de lliurea i luxo- els relats tradicionals i hi juga mestrívolament el doble joc de impressió, sobretot per les seues mil sos carruatges» (1976; 124-125); «No floretes, diminutes però flairosíssimes, tinc un clau, i no podré jugar ja mai la universalitat i la particularitat en les formes de la fantasia. de camamirla, timó, aregala, rosella, de la vida, i em podriré ací dins, en El projecte, desenvolupat durant més de vint-i-cinc anys, va corretjola, pelosella... que campaven aquest casalici silenciós, i un dia em per marges i erms» (1975: 117). trobaran en el meu llit, ert de fam i proporcionar a l’escriptor castallut un fèrtil terreny per a la de misèria» (1976: 198). 39 «Per les banyes de la cabra / i per creativitat on, amb l’etnopoètica —la veu, les imatges, la poè- les barbes del boc, / per a passar per 43 «Allí no feia un alé de vent i, tan- tica del poble— com a matèria primera, va anar forjant una la porta / formiga sóc!» (1975: 104); mateix, no parava d’obrir-se i tancar- «Cos de podadora, / mànegues d’es- se amb estrèpit. Quin misteri!» (1975, literaturització meravellosa (una meravellosa literaturització) tral: / a això que m’has encomanat, 378); «a la quarta nit —mare de Déu per al país dels valencians. / l’aigua li ha fet mal» (1976: 240); quin goig!—, se li presentà plena a «Duc dels ulls redons: / ou les meues vessar de galania» (1975: 304). Amb tot el seu pòsit històric —que sovint es remunta als clàs- oracions! / Tu que dorms de dia / i vius de nit, / transforma tot el que 44 «Agafà el segon xiulet i en pegà sics, a la Bíblia, a mites remots, a atàviques pors, a antigues assenyale / amb el dit» (1975: 107). un de penetrant. I ací vingué una altra gran meravella! Xiu, xiu, pit, religions—, participant conscientment d’una tradició univer- 40 «Pare, se m’ha aparegut un sant... pit, piripipit!» (1975: 368); «Din- sal, i alhora amb arrels profundament infiltrades en la realitat o... Bé, no sé quina classe de senyor guilindong, ding-dong! Campanes, és. / [...] Arriba a casa, sopen, es gita músiques, festes... Allò va ser la fi del immediata, les Rondalles valorianes han fet possible la recon- Elvireta, es fica el matrimoni en el món!» (1975: 283). ciliació dels valencians amb l’imaginari propi. I han restituït dormitori, i llavors fou quan va contar Marçal a la dona el miracle de 45 «[...] sempre en duia una de ve- al mateix poble, que durant segles l’havia anat fantasiant, un la caseta del port. Mare la mestra!... llut tornassolat que era d’allò bo bo» univers de donzelles bondadoses, germanastres envejoses, ne- ¡Tan bonica com era de cara, i no (1976: 296); «tenia una vella serventa —Francisqueta— molt fidel, molt gres gegantins; animals que parlen, espases màgiques, dracs podeu pensar-vos quines carotxes tan horroroses sabé fer! Els dimonis se fidel...» (1976: 198); «I vinga, cus de set caps; peixos tricèfals de dues cues, bruixes, herois; im- l’enduien» (1975: 404). que cosiràs, i arregla que arreglaràs el plomissó dins els matalafs, i estova i postors, ludòpates, dimonis; velletes bondadoses, gegants te- 41 «Allí feia calor de forn» (1975: torna-li a estovar!» (1975: 369). mibles, tresors; dames i cavallers encantats en forma de flors; 291); «tornaren al castell [...] fracas- sats i més mustis que quatre lletugues 46 Pensem, per exemple, en Josep serps monstruoses, princeses encantades; joies, amulets pro- pansides» (1975: 306); «Allò de Mí- Bataller a les comarques centrals; Joa- digiosos, prínceps desmemoriats; reis bellíssims, fades, regnes riam, aquella bella fadrina d’enllà les quim Gonzàlez i Caturla a l’Alacantí i serres Gredoses, allò era el pur dimo- el Baix Vinalopó; Tomàs Escuder per somniats; astròlegs, mares dels vents, joves belles com el sol; ni, que solem dir!» (1975: 104); «com la part de Castelló; Pepa Guardiola prínceps ben plantats, objectes fantàstics, majordomes geloses; les seues germanes, que eren un parell a la Marina Alta; Jordi Raül Verdú d’albercocs» (1975: 104); «el rei As- a l’Alcoià; M. Àngels Diéguez, Ma- reines malignes, caixetes de les Caterinetes, cavalls salvatges; toret és un albercoc del pinyol dins» ria Llinares, Francesc-Xavier Llorca lladres, animetes del purgatori, endevins i geperuts; sant Pere (1975: 327); «I per dins li bullia la i Rosa Montiel a la Marina Baixa; ràbia, que no sé com no li n’eixia la les germanes Rosabel i Mari Roig i el Nostre Senyor, pollastres i galls; estudiants màgics, velle- bromera pels queixos» (1975: 109); Vila també a la Marina Baixa; Ester tes rejovenides, el pare sant Vicent; xiquets que naixen de peu, «el rem se li havia apegat com una Limorti i Artur Quintana al Carxe; Francesc Gascón a la Vall d’Albaida i matrimonis sense fills, assassins; albarders, marquesos i ducs, llapassa» (1975: 299); «amb el cor en un pessic [...] la van deixar empren- l’Alcoià; Josep V. Martínez a la Coste- gitanes i barques de l’infern. dre la senda camí del port d’Albaida». ra; Vicente Cortés als Serrans; M. Isa- (1975: 314); «destrià una garbera bel Guardiola i Vicent Beltran a Bo- A fi de comptes, l’obra de Valor ha estat decisiva per a la pro- d’altíssimes i blaves serralades, la vis- lulla; M. Dolors Pellicer pels voltants ta de les quals li va fer caure les ales de la Marjal de Pego i Oliva; Alfred jecció d’un prestigi creixent en la literatura popular dels va- del cor» (1975: 314); «Argelagaina es Quirant a Sant Vicent del Raspeig; lencians: per a la dignificació i la reivindicació de les rondalles menjava les mans a mossos» (1975: Vicent-Josep Pérez a Crevillent, Isidre 380); «la sentien com qui sent rajar Buades a l’Horta d’Alacant; Empar com a objecte d’atenció, matèria d’estudi i patrimoni cultural. els canalons» (1975: 382). Martínez a Picanya; Daniel Alfonso a Resulta per això difícil no constatar que, amb el seu treball Otos, Francesc Baldó a Benimuslem, 42 «I arribaren al palau, i en els Ramon Redó a Vinarós, etc. —que delimita un abans dessolat i un després efervescent en seus campanarets voltejaven alegres l’etnopoètica valenciana recent—, Valor va inspirar i va ence- i rialleres dotzenes de campanetes d’argent. I totes les portes i finestres tar tota una tradició de recopilacions, publicacions i anàlisis et- i balcons s’obrien a la joia, i per totes

58 Bibliografia Casanova, Emili (2002): «Textos inèdits de Valor: fragments de traduccions de Gabriel Miró, una adaptació de Jordi des Racó i El Aarne, Antii (1910): Verzeichnis der Märchentypen, Hèlsinki, llibre de l’infant», dins Emili Casanova, Ramon Mora i Josep Suomalainen, Tiedeakatemia. Sanchis (ed.), Enric Valor, un home de poble, Paiporta, Denes / Aarne, Antii & Stith Thompson (1928): The Types of the folk-tale, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, pp. 101-130. Hèlsinki, Suomalainen Tiedeakatemia. Conca, Maria (1996): «La riquesa fraseològica en la producció ron- — (1961): The Types of the Folktale: A Classification and Bibliography, dallística d’Enric Valor», dins Simposi Estudi i Festa Enric Valor. Hèlsinki, The Finnish Academy of Science and Letters. Actes, Alacant, Diputació d’Alacant, pp. 47-60. Albero, Jaume (2004a): Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric — (2002): «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi contrastiva en Valor, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. l’obra d’Enric Valor», dins Emili Casanova, Ramon Mora i Jo- sep Sanchis (ed.), Enric Valor, un home de poble, Paiporta, Denes — (2004b): La fantasia infantil i Walt Disney, Lleida, Pagès Editors. / Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, pp. 69-82. — (2005a): El simbolisme màgic en el conte popular, Lleida, Pagès Edi- — (2003): «L’estil literari en el Cicle de Cassana d’Enric Valor, a partir tor. de l’anàlisi fraseològica», dins Anna Maria Compagna et al. (ed.), Momenti di cultura catalana in un millennio. Atti del VII Convegno — (2005b): «Rondalla “El castell d’entorn i no entorn” d’Enric Valor. dell’AISC (Napoli 22-24 maggio 2000), vol. i, Nàpols, Liguori Anàlisi hermenèutica i folklòrica», dins Miscel·lània Joan Veny, 7, Editore, pp. 121-138. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 225-250. Diéguez, Mari Àngels et al. (1999): Rondalles de la Marina, Altea, — (2006): L’imaginari popular en les rondalles d’Enric Valor, Alacant, Caixaltea / Institut de Batxillerat d’Altea. ECU. Ferrer i Ginard, Andreu (1914): «Es falconet», Rondaies de Menor- Alcover, Antoni M. (1897): «Es fii des pescador», Aplec de rondaies ca, Ciutadella, pp. 15-33. [Reeditat en Rondaies de Menorca, vol. mallorquines d’En Jordi d’es Racó, vol. ii, pp. -. [Reeditat i, Ciutadella, Nura, pp. 27-45.] en Antoni M. Alcover (): Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó, vol. i, Palma, Moll, pp. 307-330.] Fuster, Joan (1960): Judicis finals, Moll, Palma de Mallorca. — (1914): «Dues germanes i un Bernardet», La Aurora, 415 (5 González i Caturla, Joaquim (1985): Rondalles de l’Alacantí: con- d’abril de 1914). [Reeditat en Antoni M. Alcover (): Aplec tes populars, Alacant, Institut d’Estudis Juan Gil-Albert. de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó, vol. iv, Palma, Moll, pp. 381-394.] — (1987): Rondalles del Baix Vinalopó: contes populars, Alacant, Insti- tut d’Estudis Juan Gil-Albert. — (1930): «En Tià d’es forn d’en Mata-ronyes », La Voz de Soller, 324 (15 de març de 1931). [Reeditat en Antoni M. Alcover (): Guiscafrè, Jaume (2008): El rondallari Aguiló. Transcripció, catalo- Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó, vol. i, Palma, gació i estudi introductori, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Moll, pp. 187-200.] Montserrat. — (1931): «En Joanet i sa donzella desencantada», La Voz de Soller, Limorti, Ester & Artur Quintana (1998): El Carxe: recull de lite- 381-388 (del 18 d’abril al 6 de juny de 1931). [Reeditat en Anto- ratura popular valenciana de Múrcia, Alacant, Institut d’Estudis ni M. Alcover (): Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi Juan Gil-Albert. d’es Racó, vol. iii, Palma, Moll, pp. 133-157.] Llorens, Sara (2006): Rondallari de Pineda, Pineda de Mar, Ajunta- Amades, Joan (1959): Folklore de Catalunya: rondallística (rondalles- ment de Pineda de Mar. tradicions-llegendes), Barcelona, Selecta. Lluch, Gemma (1988): De princeses i herois. La rondallística merave- Baldó i Vives, Francesc (1999): Contes i contalles de Miquel de Rosa. llosa d’Enric Valor, València, Conselleria de Cultura i Ciència de Modismes, dits i comparances en la parla de Benimuslem, Alzira, Pu- la Generalitat Valenciana. blicacions de l’Ajuntament de Benimuslem. — (1996): «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric Va- Bataller Calderon, Josep (1981): Contalles populars valencianes, lor?», dins Simposi Estudi i Festa Enric Valor. Actes, Alacant, Dipu- València, Edicions Alfons el Magnànim. tació d’Alacant, pp. 61-74. — (1997): Rondalles i acudits valencians, Gandia, CEIC Alfons el Vell. Lluch, Gemma & Rosa Serrano (1989): Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor, València, Gregal Llibres. — (2001): Rondalles de les comarques centrals valencianes, Ontinyent, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent. Martínez i Martínez, Francesc (1912, 1920 i 1947): Còses de la meua tèrra (la Marina), 3 vol., València, Autor Editor. Beltran, Rafael (2007): Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, València, Pu- Maspons i Labrós, Francesc (1871): Lo rondallayre, vol. i, Barcelo- blicacions de la Universitat de València. na, Llibreria d’Àlvar Verdaguer. Borja, Joan (): «Oralitat i escriptura en les Rondalles valencia- — (1874): Lo rondallayre, vol. iii, Barcelona, Llibreria d’Àlvar Ver- nes d’Enric Valor: unes reflexions didàctiques», dins Vicent Sal- daguer. vador i Heike van Lawick (ed.), Valoriana. estudis sobre l’obra Micó i Navarro, Joan A. (): Bèlgida: etnologia i rondalles, Bèlgi- d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat da/València, Denes / Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. Jaume I, pp. 255-266. Ninyoles, Rafael L. (1975): «Enric Valor: fons cultural i normalit-

Enric Valor. El valor de les paraules { 59 zació», dins Enric Valor, Obra literària completa, vol. i, València, — (1966): Curso de lengua valenciana, València, editorial Gorg. Gorg. — (1970): Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, vol. ii, Valèn- Oriol, Carme & Josep M. Pujol (2003): Índex tipològic de la ronda- cia, editorial L’Estel. lla catalana, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. — (1971): Millorem el llenguatge, 2 vol., València, editorial Gorg. [Reeditat en Enric Valor (1999): Millorem el llenguatge, València, — (2008): Index of Catalan Folktales, Hèlsinki, Academia Scien- Tres i Quatre.] tiarum Fennica. — (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al Propp, Vladimir (1928): Morfologija skazki, Leningrado, Akademia. País Valenciano, València, Gorg. Quintana, Artur (1995): Lo Molinar: literatura popular catalana del — (1975): Obra literària completa, vol. i, València, Gorg. Matarranya i Mequinensa, vol. i, Calaceit, Instituto de Estudios Turolenses / Associació Cultural del Matarranya. — (1976): Obra literària completa, vol. ii, València, Gorg. Rodríguez Almodóvar, Antonio (1982): Cuentos maravillosos es- — (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al pañoles, Barcelona, Ed. Crítica. País Valencià, València, Tres i Quatre. — (1983): Cuentos al amor de la lumbre (I), Madrid, Anaya. — (1980): Sense la terra promesa, 2 vol., València, Prometeo. — (1984): Cuentos al amor de la lumbre (II), Madrid, Anaya. — (1982): La idea de l’emigrant, València, Fernando Torres. Rodríguez Almodóvar, Antonio i Gemma Lluch (1999): «Enric — (1983): La ﬂexió verbal, València, Tres i Quatre. Valor i la cultura popular europea», dins Vicent Salvador i Hei- — (1983): Temes de correcció lingüística, València, Tres i Quatre. ke van Lawick (ed.), Valoriana. estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. — (1983): Temps de batuda, València, Fernando Torres. 191-202. — (1984-1988): Rondalles valencianes, 8 vol., València, Edicions de la Roig Vila, Rosabel i Mari Roig Vila (): Contes i jocs populars Federació d’Entitats Culturals / Edicions del Bullent. de les valls de Guadalest i de l’Algar, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. — (1986-1987): Rondalles valencianes, 36 vol., València, Gregal Lli- bres [adaptació de Rosa Serrano]. Rubio Muntaner, Pilar (1982): Estructura de los cuentos maravillosos castellanos, Valladolid, Universidad de Valladolid. — (1988): Vocabulari fonamental, Barcelona, editorial Plaza & Janés. Sanchis Guarner, Manuel (1975): «Pròleg» a Enric Valor, Obra — (1989): Vocabulari escolar de la llengua, València, Carena Editors. literària completa, vol. i, València, Gorg. — (1991): Enllà de l’horitzó, València, Tàndem. Serra Boldú, Valeri (1932): Rondalles populars, vol. xii, Barcelona, — (1992-1993): Rondalles valencianes, 8 vol., València, Tàndem Políglota. [adaptació de Rosa Serrano]. — (1933): Rondalles populars, vol. xvi, Barcelona, Políglota. — (1999): «Lectio del Dr. Enric Valor», dins Vicent Salvador i Hei- — (1933/1936): El pescador de Barcelona i altres contes populars, Bar- ke van Lawick (ed.), Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor, celona, Edicions Fortuna. Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 19-24. Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València, Tàndem. — & Rosa Serrano (1993): Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes, València, Tàndem. Torres, Lleonard & Llorenç Giménez (1994): Rondalles meravelloses de la Ribera, València, Camacuc. Uther, Hans-Jörg (2004): The Types of International Folktales. A Classiﬁcation and Bibliography, 3 vol., Hèlsinki, Academia Scien- tiarum Fennica. Valor i Vives, Enric (1931): L’experiment de Strolowickz, València, El Camí. — (1950): Rondalles valencianes, vol. i, València, editorial Torre. — (1951): Rondalles gironines i valencianes, Barcelona, editorial Ariel. — (1951): Rondalles valencianes, vol. ii, València, editorial Torre. — (1958): Rondalles valencianes, vol. iii, València, editorial Torre. — (1960): L’ambició d’Aleix, València, Vives Mora. — (1964): Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, vol. i, València, editorial L’Estel.

60 _Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor

Gemma Lluch Crespo / Universitat de València

El 1950 Enric Valor acaba d’escriure L’ambició d’Aleix i, com La lectura de rondalles en el marc en aquell moment era prescriptiu, envia la novel·la a la censu- de la cultura popular ra per poder publicar-la. Però el permís no va arribar, ja que Les manifestacions orals de la cultura popular han arribat al l’obra va ser considerada amoral per un adulteri que apareixia públic com «alguna cosa més» que la simple lectura d’un text. en la trama. Com a conseqüència, naix l’obra més coneguda La incorporació a l’escola a través de la lectura recomanada, d’Enric Valor, les Rondalles valencianes. L’autor sempre recorda l’edició en col·leccions específiques o la consideració del text la conversa que va tenir amb Sanchis Guarner després que la com a reducte de paraules i expressions del passat les han si- censura prohibira la novel·la: «Per què no escrius aquelles ron- tuades en un espai diferenciat alhora que han proposat «altres» dalles que et contaven de menut a Castalla? Segur que passaran lectures. En aquesta primera part analitzem breument algunes la censura i podrem publicar-les». causes d’aquest tractament. Afortunadament per a nosaltres, Valor s’hi va animar. En el pròleg a la primera edició, Sanchis afirma: «Els valencians ac- Sobre el concepte de cultura popular tuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, Els estudis tradicionals consideren que les rondalles són ma- salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més nifestacions orals de l’anomenada cultura del poble. Però ja fa significatius, més bells i més desconeguts». Enric Valor reco- un temps que es posa en dubte alguns dels llocs comuns que pila un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i acompanyen la investigació d’aquest tipus de relat com, per narratiu que aparentment proposa dues lectures diferents però exemple, el concepte de poble, de tradicional, de manifestació complementàries: la primera va ser publicada en diferents edi- oral o de narració del passat. cions (Valor 1951, 1952, 1964, 1975, 1976, 1984), la segona és una adaptació de les anteriors realitzada pel mateix autor i Investigadors com Luis Díaz (1999) consideren que el concep- Rosa Serrano (Valor 1985 i 1992). te «popular» és una invenció situada en el romanticisme quan els il·lustrats comencen a mirar el poble com un lloc on buscar Tradicionalment, hem afirmat que ambdues versions s’adrecen elements que han de ser salvats, recollits, estudiats i valorats a lectors diferents: a l’adult, membre d’una cultura escrita, i al com a populars. Però la consideració de «popular» l’estableix nen que no havia tingut contacte amb el valencià escrit per la l’investigador, no el camp d’estudi, i és una idea que el roman- prohibició d’aprendre’l fins a èpoques recents. Però els darrers ticisme associa a una època utòpica, enyorada, en harmonia i estudis i investigacions ens qüestionen aquesta afirmació: al unitat perfecta; sempre des de les dicotomies de tradició en- llarg d’aquestes pàgines ho revisarem i veurem com les lectu- front de progrés, local enfront d’universal, popular enfront de res que proposen les rondalles de Valor tenen més complexitat culte o passat enfront de futur. que la derivada de l’edat del lector.

Enric Valor. El valor de les paraules { 61 Dolors Llopart, Joan Prat i Llorenç Prats (1985: 9) parlen de posteriors, la disciplina incorporarà les produccions urbanes. tres tipus d’investigacions. Primer, els investigadors que situen Però per a Oriol el canvi més decisiu el proposa Ben Amos l’eix explicatiu en polaritats temporals com passat/present, tra- que, en la sessió anual de la Folklore Society (Toronto, 1967), dicional/modern, abans/ara, i espacials com rural/urbà o camp/ presenta una ponència on redefineix el terme de manera més ciutat. El segon tipus el formen els que identifiquen cultura revolucionària: folklore és una forma de comunicació que es popular amb nacional i la consideren com la manera de pensar, produeix al si d’un grup petit. És a dir, ja no parla d’un text de sentir i d’actuar compartida per una col·lectivitat distintiva sinó d’un acte comunicatiu, per tant, cada producció de fol- a partir de dicotomies com ara estat únic/pluralitat de nacions, klore serà única i estarà situada en un context irrepetible: el cultura pròpia enfront d’estranya, cultura colonitzada enfront canal i el codi comunicatiu ja no seran un criteri de distinció. de la cultura colonitzadora. Els autors d’aquesta línia de treball utilitzen elements com història, territori, memòria col·lectiva, A partir de Ben Amos, el folklore té un caràcter eminentment patrimoni col·lectiu, etc. I el tercer tipus considera la cultura comunicatiu, produït per un grup de persones que estan en popular com a cultura de classe, més concretament, la cultu- contacte en un moment determinat i disposen d’un conjunt ra de les classes subalternes que ocupen espais marginals i de de recursos per a resoldre determinades situacions comunica- subordinació respecte de les estructures dominants, hegemò- tives. niques o burgeses. En l’actualitat, altres folkloristes van més enllà i proposen re- És interessant la reflexió que fa Díaz (2005: 36) quan afirma nunciar al terme de tradicional. Així ho defensa Pujol (2002: que el terme de cultura popular és «una etiqueta que se pone 35): «no hi ha relats intrínsecament tradicionals o folklòrics en a lo que parece sobrar, una definición por exclusión, un espa- oposició a uns altres que no ho són […]. Les històries només cio indefinido en que aparcar la cultura que queda fuera de la es creen quan hi ha demanda social: davant de determinades Gran Cultura. Se denomina así, “folklore” a las expresiones realitats problemàtiques que resulta delicat plantejar oberta- que quedarían al margen de la Cultura con mayúsculas, tam- ment o respecte a les quals és difícil assolir el consens, i només bién “alta”, “hegemónica” o “Gran Tradición”, la cultura de los perduren mentre aquesta demanda subsisteix o mentre poden cultos, de las más excelsas obras de arte, de los grandes libros continuar sent temes de conversa; mentre coincideixen amb y monumentos. La otra cultura que sería la de lo modesto, la alguna zona ruïnosa de l’edifici social que necessita ser reforça- de las cosas y formas de vida que van sobrando, en parte la de da o amb alguna fricció dels mecanismes de les relacions hu- la gente corriente, también la de los miembros de una comu- manes que convinga endolcir». nidad concreta en cuanto a recipiendarios de lo que hacían y sólo sabían hacer o decir sus padres». En resum, des de 1846 fins a l’actualitat, els investigadors del folklore han canviat de paradigma de treball: de l’estudi res- Cultura popular i folklore tringit del text, passen al de l’acte comunicatiu; de l’estudi dels textos orals, amplien a qualsevol tipus de text, i dels conside- Associat al terme de cultura popular habitualment apareix el rats tradicionals, als creats en qualsevol moment. de folklore per a designar tant una disciplina com l’objecte que estudia. La professora Oriol i Carazo (2002: 17) recorda que Situats en aquest paradigma, els folkloristes analitzen actes el terme és molt recent: va ser utilitzat per primera vegada per comunicatius tan actuals com les llegendes urbanes perquè el l’anglés William J. Thoms en una carta al director de la revista folklore (Díaz 2005: 39): «es también la manera en que los The Athenaeum publicada el 22 d’agost de 1846 on proposava grupos construyen y preservan una cultura que hacen suya usar-lo per a referir-se a les maneres, els costums, les pràctiques, […], el folklore no sólo se conserva, sino se perpetúa y se rein- les supersticions, les produccions literàries del temps passat. venta. De su capacidad no sólo para sobrevivir desde el pasado, Aquesta és la concepció tradicional del terme. sino para incorporarse al presente e incluso preludiar el futuro. […] Aquí se sitúan los rumores que causan pérdidas a las mul- A continuació, resumim el recorregut que Carme Oriol (2002: tinacionales, contribuyen a articular una acción política, de las 17-54) fa de l’àrea d’investigació destacant-ne els canvis pro- leyendas urbanas sobre los peligros que nos acechan. […] Un funds. La investigadora diferencia dues tradicions: i) la que folklore que sigue sirviendo socialmente tanto de expresión de entén el folklore en un sentit estricte és majoritàriament la dels tensiones profundas como de válvula de escape que ayude a filòlegs i només considera la literatura produïda pel poble i no librarnos de ellas o, al menos, conjurarlas en el terreno de lo corrompuda per la civilització; ii) la segona, la dels antropòlegs, poético». En aquest nou paradigma, Díaz situa i analitza els entén el folklore en un sentit ampli associat a cultura. correus electrònics que arribaven a Espanya sobre la catàstro- Alan Dundes de la Universitat d’Indiana és el modernitzador fe de l’enfonsament del vaixell de càrrega Prestige, la Guerra del concepte en considerar-lo com el saber, no simplement de d’Iraq o l’atemptat d’Atocha el 11-M de 2003 i els missatges la gent de camp, sinó d’un grup de persones que almenys té de mòbil fins al 14-M. una característica comuna. El canvi és molt important perquè a partir d’aquesta proposta, assumida per les investigacions

62 Folklore versus folklorisme Més enllà de la producció oral, cal revisar també la relació que la societat té i ha tingut amb aquestes manifestacions culturals. És evident que determinats grups han sentit un interés especial per la cultura tradicional; Martí (1996) utilitza el terme folklorisme per a referir-se a l’interés que sent la societat actual per la denominada cultura popular o tradicional, un interés que es pot produir de manera passiva, com a espectador, o de manera activa, amb accions o actituds que volen reproduir parts del món tradicional fora del context original d’espai, temps i funció. Martí (1996), entre altres investigadors, considera que qualsevol reproducció de la cultura tradicional implica una manipu- lació que produeix confrontació entre el món tradicional (el que convoquen les accions) i el món actual (el que produeix l’al·lusió). De vegades, l’existència simultània de les dues realitats pot resultar grotesca. Per a interpretar la manifestació del folklorisme cal entendre que es tracta d’un joc entre dues realitats diferents: la realitat actual en la qual reproduïm una actitud o una acció i la del moment històric en el qual l’acció o l’actitud eren una forma de vida. Martí (1996) diferencia entre folklore, que és una vi- vència, i folklorisme que és vivència d’una vivència perquè els que el practiquen simplement imiten el que es feia en una altra època. El folklorisme implica discontinuïtat perquè la cadena ja s’ha trencat. Díaz (1999: 17) és més rotund: «los profesionales del folklorismo son profesionales de la cultura (de un tipo de cultura inventada por ellos mismos), pero no profesionales del estudio de la cultura […]. En esa actitud de defender lo propio y lo de “antes”, el folklore se ha visto arrastrado por el folklorismo hacia posiciones que no sólo potencian lo autóctono y lo tradicional, sino que, implícitamente o a veces explícitamente, pretenden excluir lo extraño y lo moderno. Y ha derivado, así, hacia manipulaciones y reductos claramente reaccionarios». Des d’aquesta concepció, apareix la vida rural i tradicional com a més desitjable, més sana i veritable que la urbana: vida, costums i manifestacions culturals que cal salvar de la desapa- rició. Com hem dit al principi, són idees heretades del romanticisme i traslladades a les noves generacions.

La lectura de l’obra de Valor en el marc de la cultura popular Gemma Lluch, De princeses i herois: la rondallística meravellosa d’Enric Valor (València: La descripció dels estudis anteriors permet revisar més que Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1988) l’obra de Valor, el tipus de lectura que proposen determinades Gemma Lluch i Rosa Serrano, activitats didàctiques o textos programàtics. És a dir, reﬂexio- Noves lectures de les Rondalles d’Enric nar sobre les propostes de lectura de les rondalles que van més Valor (València: Gregal Llibres, 1989) enllà del text; són propostes que parlen de preservar paraules en procés de desaparició, d’aprendre parts de la història o de la vida i d’admirar el paisatge valencià descrit en l’obra de Valor.

Enric Valor. El valor de les paraules { 63 A partir de les anàlisis descrites en els apartats anteriors, in- xviii quan les narracions comencen a ser recollides i escrites terpretem que determinades propostes situen les rondalles en en paper. En aquests moments, moltes coses canvien perquè l’enfrontament passat i present, rural i urbà, tradicional i mo- l’acte de transcripció és alhora creatiu i destructiu. Les histò- dern; associen el món possible creat per les rondalles a una ries que formaven part de l’oralitat i d’una cultura reduïda i època utòpica, d’harmonia perfecta amb la terra, la paraula i la pròxima, entren a formar part de l’escriptura i, amb ella, d’una mateixa història, en un moment on el patrimoni cultural enca- literatura, d’una cultura i d’una civilització que havia crescut ra no era colonitzat. Determinades declaracions, propostes di- paral·lelament, i sovint de manera aliena, a l’anterior. Dues dàctiques i estudis sobre l’obra rondallística la situen en aquest formes literàries d’entendre l’univers que encara que existien paradigma romàntic: textos que són presentats a la comunitat en el mateix temps, sovint creixien ignorant-se, sense pràcti- lectora com a reducte de paraules i expressions valorades i dig- cament barrejar-se. A continuació, revisem les característiques nes de ser salvades. d’ambdues per analitzar de quina manera són presents en les rondalles de Valor. Però la cadena que unia l’autor amb els informants i amb el context que genera cadascuna de les històries s’ha trencat. La narració oral popular Moltes de les paraules que hi apareixen designen contextos que ni perviuen ni es necessiten; les formes de vida lentes i Si la narració ha sobreviscut al llarg dels segles ha estat fona- pausades que s’associen a pobles com Penàguila, Ontinyent mentalment per una sèrie de característiques discursives que o Castalla a nuclis familiars i allunyats són desconegudes per ajuden a memoritzar-la. Les revisem a partir dels estudis de al lector actual i la natura verge que presenta el món possible Camarena (1995), Leino (1989), Moreno (2003), Ong (1982) creat per Valor a través de les paraules escollides ha quedat i Pisanty (1995). soterrada sota el ciment. Context comunicatiu i elements no verbals Com a conseqüència, la lectura entesa com a corrector de ten- dències relacionades, per exemple, amb les formes de vida o de La comunicació té lloc en un context on es dóna una participa- comunicació actuals és justament una forma de folklorisme ció simultània de les persones que intervenen i que interactuen. aliena a la intenció de l’autor. Paradoxalment, Valor s’allunya Aquesta presència és activa, construeix i negocia les caracterís- d’aquesta orientació, en primer lloc, perquè l’autor reprodueix tiques de la narració que fixa els temes i les fórmules, el resultat literàriament el món que viu ell o els seus personatges, descriu del procés depén de les característiques psicosocials del grup, el paisatge que coneix com a caçador i utilitza el llenguatge és a dir, del seu estatus o la seua imatge perquè la interacció en que empra; en segon lloc, perquè la seua actitud cap a les for- viu interfereix dinàmicament en l’estabilitat verbal: les expec- mes de vida i les manifestacions culturals no tenen a veure tatives del públic seran les que finalment fixen el text. amb l’actitud romàntica explicada anteriorment, com veurem En aquest context, el narrador usa una àmplia gamma d’ele- al llarg d’aquestes pàgines. ments no verbals com el moviment del cos o la qualitat de la veu o l’organització de l’espai social per a crear un clímax de- La narració oral i escrita popular terminat, una relació amb l’auditori o per a substituir, canviar La narració de transmissió oral (Ong 1987: 39) forma part o jugar irònicament amb determinats elements lingüístics del d’una societat que entén la paraula com un model d’acció i no relat. Per exemple, usa gestos per a assenyalar un fet que ha només com una contrasenya del pensament, és a dir, forma tingut lloc en el passat o una persona del públic, per a comple- part d’una societat que confereix a les paraules el poder de tar una descripció o restablir el contacte amb el públic a través fer coses i el poder sobre les coses. A més, és una societat que d’una carícia. desconeix la lletra impresa, el recurs potent de retenir en paper, Mark Knapp (2001) agrupa els factors no verbals d’interés de reproduir gràficament per a poder recordar una narració per a l’estudi de la comunicació humana en set grups: els mo- més enllà de la capacitat memorística del narrador. Per a resol- viments del cos, les característiques físiques com l’aspecte, la dre eficaçment el problema de la retenció i la recuperació del conducta tàctil com la carícia, el parallenguatge com la qua- pensament articulat, la societat dota les narracions de fórmules litat de la veu, l’espai social i personal, els artefactes com el que possibiliten la repetició oral; bàsicament, parlem de pautes perfum o els factors de l’entorn com els mobles, la llum o els narratives equilibrades i intensament rítmiques, de repeticions, sorolls. antítesis, alteracions, assonàncies, etc. Són fórmules que tota la comunitat coneix i mecanismes que l’ajuden a memoritzar i Els més importants són els elements proxèmics, és a dir, la retenir per a poder tornar a contar, a repetir a un altre auditori. manera de concebre l’espai, la forma d’apropiar-se del lloc La narració perviu, torna a narrar-se i es manté com a part de on es desenvolupa l’intercanvi comunicatiu, el valor que se la tradició que la repeteix. li atribueix i la distància que es manté entre el públic i el narrador. Aspectes fonamentals en el resultat final de la narració. Aquest procés de comunicació és viu bàsicament fins al segle O els elements cinètics, és a dir, els moviments corporals que

64 adquireixen significat intencionat quan es combinen amb les nivells discursius tenen la funció d’afavorir-ne la transmissió estructures verbals i les paralingüístiques. Fernando Poyatos perquè, recordem, en la cultura oral el coneixement que no es (1994) destaca els moviments de les mans per a marcar fets repeteix en veu alta desapareix. Així, les manifestacions orals del futur o per acompanyar una descripció d’un personatge heretades comparteixen característiques discursives que les han amb la forma visual que creen els moviments de les mans o les salvades de l’oblit com, per exemple, ser pròximes al món vital imitacions d’una manera de caminar, els moviments de la vista de la societat que les transmet o utilitzar emocions i sentiments com complicitat, etc. que provoquen la identificació amb el grup i la participació en les trames que són agonístiques. S’utilitzen també uns altres elements situats en la frontera del gest i de la paraula: els elements vocals però no lingüístics que En un nivell formal, Pisanty (1995: 36) parla d’altres caracte- enriqueixen o estableixen significats. Per exemple, la qualitat, rístiques com l’absència de descripcions, l’ús de fórmules rí- la intensitat o el timbre d’una veu però també els sons com les gides i repetides, la manca de caracterització dels personatges, aspiracions, les xiulades o els plors i badalls. En l’altre extrem, l’ús d’un narrador omniscient o la indeterminació espacial i se situen els silencis en forma de pauses que poden adoptar temporal. diferents tipus de significats. Per exemple, hi ha pauses que in- Òbviament, com a conseqüència de la caracterització anteri- diquen una vacil·lació, altres s’utilitzen per a callar una paraula or, el concepte d’originalitat és diferent en aquestes manifes- i crear un espai d’intimitat amb el públic, altres pauses impli- tacions perquè l’originalitat no rau a inventar històries sinó a quen autocontrol quan, per exemple, el narrador substitueix adaptar-les, és a dir, aconseguir la reciprocitat particular amb un insult per un silenci acompanyat d’una mirada de com- aquell públic i en aquell moment (Ong 1982: 42-48). Per tant, plicitat. Altres vegades, la pausa vol la retroalimentació per a la creació de material nou no significa introduir-hi nous ele- cercar o recordar la paraula o idea adequada. Parlem també de ments sinó adaptar els tradicionals a cada públic o situació pausa manipulativa quan el silenci vol aconseguir determinats comunicativa. De fet, el text mai no queda fixat sinó que es efectes en l’interlocutor o de pausa emocional provocada per manté sempre obert per a les «noves» transformacions verbals una reacció emocional, real o fictícia, que impedeix continuar (que diferencien cada versió) i d’argument (que permeten variants el fil narratiu. En definitiva, són silencis complexos amb una d’un mateix conte en funció de les circumstàncies histori- càrrega comunicativa tan forta o més que algunes paraules. cosocials de cada comunitat o de cada narrador). Elements lingüístics Les estructures textuals i les lleis èpiques La tria del tipus de varietat dialectal (geogràfica o social) o fins El relat popular presenta una estructura narrativa hipercodi- i tot de la llengua per al narrador i per als personatges té, de ficada aconseguida per segles d’estabilitat i l’organització in- vegades, una clara intencionalitat comunicativa. Per exemple, formativa només varia en els subgèneres. Diferenciem entre hem observat com narradors monolingües en valencià fan par- narracions amb una seqüència narrativa i amb estructures més lar en castellà els personatges màgics com el dimoni o Jesucrist complexes. Les més conegudes són les rondalles meravelloses perquè com a llengua aliena, la fan màgica i distant, com els estudiades per Vladimir Propp (1972) que les defineix com personatges que la utilitzen. uns petits drames integrats per set actants i trenta-una fun- Fonèticament, el narrador fa ús de l’entonació per a organitzar cions mediatitzades per les relacions causals i estètiques. la informació, marcar el focus temàtic o destacar determinats Axel Olrik (1992) estudia els elements que formaven els contes elements estructurals. El ritme interpreta una determinada ac- i publica el 1909 en The Epic Laws of Folk Narrative els resul- titud o ajuda a memoritzar fragments essencials en la narració. tats de les seues investigacions. Bàsicament, observa com les Lèxicament, la narració oral conté un grau baix de densitat narracions orals tenien tendència a seguir unes «lleis èpiques» lèxica i alt de redundància, és a dir, és habitual la presència de com la claredat de la narració, una dualitat escènica, l’esque- repeticions, paràfrasis, comodins o díctics, solucions lèxiques matització dels personatges i les accions, la caracterització per habituals en un discurs on emissor i receptor comparteixen un l’acció, la simplicitat de la trama o el contrast entre els ele- mateix context. ments simples (a Lluch 2007 resumim Olrik 1992: 41-53). Elements discursius Les narracions amb una sola seqüència narrativa segueixen Ong (1982: 41) afirma que en una cultura oral «el pensa- l’esquema quinari que organitza els fets en cinc moments o miento debe originarse según unas pautas equilibradas e in- seqüències (Adam 1999) i les més senzilles segueixen una es- tensamente rítmicas, con repeticiones o antítesis, alteraciones tructura repetitiva compartida amb cançons populars (Cerrillo y asonancias, expresiones calificativas y de tipo formulario, 2005: 134-136) creada per enumeració d’elements com perso- marcos temáticos comunes, proverbios que todo el mundo natges, accions o llocs; per encadenament, en el qual el final escuche constantemente, de manera que vengan a la mente d’una oració apareix repetit al principi de la següent o el final con facilidad». Els elements que es repeteixen en els diferents d’una acció que es reprodueix en l’inici de la següent, i estruc-

Enric Valor. El valor de les paraules { 65 tures binàries, bé a través de diàlegs amb preguntes i respostes en les quals dues veus desenvolupen l’acció o bé per la repeti- ció de dues accions similars relacionades per causalitat.

Gèneres La forta codiﬁcació del relat popular presenta algunes variacions que permeten la diferenciació en subgèneres. A partir dels treballs de Bassols (1990), Cerrillo (2000), Oriol (1996, 1997), Pujol (1989) i Violant (1990) podem diferenciar els següents:

NARRACIONS D’ESTRUCTURA SIMPLE (una seqüència) Nom Característiques ACUDIT Forma sintètica i elaborada de narració on la importància rau en el desenllaç breu que dóna la nota d’humor. ENDEVINALLA Composició lírica que conté elements (des)orientadors que fan referència a aspectes, qualitats, conjectures o imatges d’allò que ha de ser descobert. ANÈCDOTA Història divertida referida a una persona concreta del grup on es conta la història. Els personatges són propers a la comunitat que la crea. CONTE FORMULÍSTIC Nucli narratiu molt breu que conté una fórmula prefixada que es repeteix. La característica comuna no es dóna pel tema o els personatges sinó per la repetició rígida de sons, estructures oracionals o d’organització textual caracteritzada. Les diferències entre narracions orals i escrites d’una mateixa versió són mínimes perquè es memoritza el producte final. Ritme paregut al d’una cançó provocat per la repetició de paraules que de vegades s’acompanya de rima. Els personatges poden ser humans, animals, objectes o elements de la natura personificats. Sovint, la repetició apareix en el diàleg. CONTES RELIGIOSOS Els éssers humans es relacionen amb personatges característics del cristianisme amb una relació antagònica provocada per la virtut. CONTE HUMORÍSTIC Narració realista de temática ficcional i que sovint es presenta en clau humorística. La diferència la marca el tipus de personatge: un personatge, conte de beneits, o tota una col·lectivitat, bertranada, ignoren les lleis més elementals del funcionament de la realitat; dos personatges enfrontats per la beneiteria d’un que és aprofitada per l’altre. CONTES DEL GEGANT L’heroi s’enfronta amb un gran i el supera gràcies a la seua astúcia i a la beneiteria del gegant. FAULA Narració en vers que desenvolupa una lliçó de moral pràctica. NARRACIONS D’ANIMALS Forma narrativa molt breu i en prosa que desenvolupa un nus argumental provocat per la fam i la necessitat d’aconseguir menjar. No s’hi planteja la col·laboració entre els animals sinó l’engany i el profit del fort sobre el feble. De fet, la narració acaba com s’inicia: un personatge té fam, aquell que té menys possibilitats d’imposar-s’hi. Les bèsties que hi apareixen més sovint són la rabosa, el llop, el corb, etc. TRADICIÓ No existeix com a forma narrativa específica. Podria aplicar-se a aquells elements mítics que s’atribueixen a determinats fenòmens, a determinats llocs, sense que aquests elements s’hagen d’estructurar en forma narrativa.

NARRACIONS D’ESTRUCTURA COMPLEXA (més d’una seqüència) Nom, característiques i tipus NARRACIÓ ORAL GENERAL -Trama purament imaginària: narrador i públic són conscients que s’explica una història inventada. -Té una doble funció: distraure i alliçonar. -Utilitza fórmules ﬁxes que inicien i tanquen el relat. -Situades en un temps passat imprecís i en un lloc d’accés difícil entre boscos, coves i pobles llunyans. -Segueix un ritme binari o ternari. -Absència de la primera persona. -El personatges són descrits de forma impersonal, ambigua; poques vegades s’explicita el nom o detalls de la indumentària, i sovint són caracteritzats per la referència a l’edat (un xic), a l’oﬁci que exerceixen (el forner) o als atributs físics (geperut). Tipus Rondalles meravelloses: les més complexes, ja que desenvolupen un tema central i tota una sèrie de motius secundaris o funcions, entre les més importants el combat i la victòria. Rondalles humanes: poden desenvolupar un tema central amb diferents seqüències narratives, de manera semblant a les meravelloses; o bé desenvolupar un tema simple, reduït a una única seqüència narrativa. Els personatges són habitualment gent de poble i no hi ha cap element fantàstic. Les trames versen sobre qualitats o virtuts o defectes i vicis.

66 LLEGENDA -Els fets tenen lloc en el món real i són versemblants, és a dir, el relat crea una il·lusió de realitat. Aquesta base real projecta les característiques socials, culturals, geogràﬁques o religioses de l’entorn que les explica. -Narren fets extraordinaris que s’insereixen en el sistema de creences d’una comunitat. -Funció: donar pautes de conducta a les persones d’una determinada comunitat i expressar el temor al desconegut. Tipus Llegenda del passat: explica l’existència d’éssers relacionats amb les creences, donen lliçons d’acord amb un sistema de valors i de creences preindustrials. Llegenda etiològica: explica l’origen d’un element del món. Llegenda urbana: l’informant és una persona jove, il·lustrada i urbana que dóna forma a les angoixes i tensions. Els temes tenen a veure amb les pors provocades pel segrest de persones per a l’extracció d’òrgans, la manipula- ció genètica, el medi ambient, la sida, les eixides nocturnes... Tenen aparença de versemblança i una voluntat de realisme perquè crea fonts reals (un amic diu que li ha passat a un conegut).

La narració oral escrita o l’escriptura lectura privada i s’exclou el públic que no sabia llegir. Com a com a filtre ideològic conseqüència es produeix un canvi de classe social i un canvi Si el context oral es caracteritza per la diversitat descrita, el pro- d’ideologia, de forma de veure el món, perquè els nombrosos cés de l’escriptura iniciat al segle xviii imposa la uniformitat i narradors són substituïts per escriptors amb una qualitat com- com a resultat moltes narracions no passen a la lletra impresa. partida: ser adults, homes i d’una classe social diferent de la En aquest context, escriptura i filtre ideològic funcionen com que crea les rondalles en l’etapa oral. a sinònims. Els motius són diferents, però les cites següents No és estrany aquest fenomen de canvis, reducció i de recon- són una bona mostra de la ideologia que compartien els trans- versió ideològica. És un fet habitual quan la cultura escrita, criptors. l’acadèmica, es fixa en aquestes narracions. Dolors Llopart Un primer exemple el trobem en el pròleg de l’edició catalana (1985: 7-8) caracteritza la cultura europea com a monolítica, de Les mil i una nits (Cinta 1995: xviii): «Les polèmiques més homogènia, estandarditzada i excloent. Com a conseqüència, enceses en l’entorn de Les mil i una nits les ha provocat el con- no permet la presència d’altres formes de cultura perquè ne- tingut eròtic d’algunes històries. Aquestes polèmiques s’han cessita mantenir-se com l’única cultura. Per a aconseguir-ho, aguditzat al llarg del nostre segle i l’existència i la proliferació Llopart es refereix a tres tipus de mecanismes que utilitza per d’edicions censurades de l’obra ha estat fruit de l’opinió que a excloure altres formes culturals. El primer és el mecanisme fa mancada expurgar els passatges més escabrosos». Un altre de l’agressió, per exemple, l’agressió econòmica a través de la en el treball de Bertran i Bros (Pujol 1989: lvi): «És cert que penetració de l’economia capitalista que ha liquidat qualsevol Bertran, com a catòlic que era, es queixa de l’ús irreverent que altre tipus d’estructura econòmica, l’agressió política a través podia fer-se del folklore, però no és menys cert també —i és de del control de tot tipus de procés o la social a través de la justícia reconéixer-ho— que admet que la “grosseria” té tot el dominació de classe. Però sovint el mecanisme de l’agressió és dret de veure’s recollida, i no nega aquest dret ni a la “brutícia” substituït per un segon tipus de mecanisme més subtil, el de la ni àdhuc a la tan avorrida per ell “obscenitat”: l’única restricció fagocitosi: pensem en la gran capacitat de la cultura dominant per a aquestes darreres és que cal publicar els materials “a col- per a assumir i assimilar els contramodels. Per exemple, la cul- leccions reservades exclusivament a la coneixença dels savis”». tura punk que en un inici es planteja com a contracultura de clara oposició a la cultura dominant és assumida o assimilada Per contra, el folklorista Alcover que arreplega, estudia i classi- fins al punt que inspira les col·leccions de roba d’alta costura. fica la literatura popular de les Illes Balears opera de la manera El tercer mecanisme és el de la censura que consisteix a silen- següent (Grimalt 1996: 15): «Hem vist que tenia per norma ciar, desprestigiar o ridiculitzar altres formes culturals. Els tres arreplegar tot el material que poguera haver però amb una ex- mecanismes s’han utilitzat per a relacionar-se amb la cultura cepció important: els materials que li semblaven indecents, es- popular encara que el més rendible ha estat el de la fagocitosi catològics, irreverents o anticlericals eren en principi rebutjats. que s’ha usat quan, per exemple, transforma les narracions de La seua consciència li impedia arreplegar i divulgar allò que tradició en literatura infantil despullant-les de tot tipus d’ele- trobava nociu […] quan li contaven una rondalla verdosa o ments subversius i contraris a les normes de conducta domi- irreverent, ell ja no la considerava ni en els esborranys, segura- nant que pogueren contenir. ment per a eliminar tota possibilitat d’utilitzar-se públicament aquells materials considerats pecaminosos». L’elecció de Valor: una lectura literària En general, amb el pas al paper escrit, es formalitza una ver- Enric Valor forma part de la cultura oral i de la il·lustrada: com sió que és la que coneix l’auditori i el tipus de comunicació a nen de Castalla, d’una cultura oral en la qual Elionor i Isa- literària canvia radicalment perquè es produeix un pas a la bel Doménec, de Penàguila; Vicenta-Maria Soler Borredà, de

Enric Valor. El valor de les paraules { 67 Bèlgida; Pere Vidal Bravo, Antònia Bernabeu, Maria Sempere, reproduir sorolls, i aspectes paralingüístics, frases inacabades, Toneta Xirivia, de Castalla; Eduard Escrihuela, de la Vall de repetició de paraules, abundància de diminutius i augmenta- Tavernes, i sa mare, li contaren les rondalles que formaven part tius, inserció de comparacions o l’ús del present d’indicatiu d’una cultura popular compartida i caracteritzada pels trets com a temps de la narració. descrits en l’apartat anterior i que podem representar amb el Però com a proposta literària, Valor singularitza cada relat, «circuit literari» següent (a partir de Leino 1989): com conclou Comes (1999) després de l’anàlisi comparativa de la rondalla de L’amor de les tres taronges amb onze versions més: «les seues versions […] responen al més essencial plaer Esquelet narratiu de l’escriptura, són farciments en què els recursos purament literaris vessen pels cantons de les frases i els paràgrafs. Són adaptacions subversives dels relats que corren per la nostra ora- Marc de referència litat» (Comes 1999: 219). de les comarques alcoianes, etc. Òbviament, el món literari des del qual proposa la lectura re- Valencià oral Elionor, Enric clama un nou context i finalitat. Per tant, Valor no té proble- Intencions lúdiques, Tradició Isabel, Valor ma a tractar el material discursiu de què disposa, no com a didàctiques i oral Vicenta, Oralit- Nen, il·lustrades de Pere, zació adult, empremtes d’una tradició oral intocable, sinó com a esquelets l’Alcoià Antònia, escrip- Coneixement narratius vius i factibles de ser canviats o treballats literària- Maria... tor del nen ment. Un bon exemple apareix en una entrevista que li férem i de l’adult Rosa Serrano i jo: «“El pollastre en festes” era un conte horri- Interacció entre ble que em contaren i que es deia “L’agüela golosa” i era una informant i Valor cosa vulgaríssima; a voltes faltava text i jo deia, per què no contar-la a la meua manera? […] també n’hi havia una altra Alhora, com a intel·lectual, és membre important d’una cul- que era brutíssima, que és “La mestra i el manyà”, era bruta i tura impresa en la qual assumeix una responsabilitat. Valor horrible tal com la contaren […] coses grolleres del tot, en lloc (Salvador i van Lawick 1999: 23) parla de tres intencions quan de tirar fum, no sé què feia, barbaritats […] algunes me les escriu les rondalles: i) nacionalitzar-les, a través de la fixació he deixades perquè no he pogut estar-me de redimir-les, eren a la realitat, ii) descriure els paisatges per a donar a conéixer massa escatològiques». plantes amb els noms valencians, iii) utilitzar un llenguatge Així doncs, les rondalles de Valor es mantenen entre l’oralitat i planer, però correcte i ric de vocabulari com el que va aprendre, l’escriptura i les lectures que proposa guanyen en complexitat, per fer-ne literatura i no folklore «a seques». En definitiva, «fer com resumim en el quadre següent: una obra que, tot distraent —i si era possible divertint—, pro- curàs alhora una mica d’ensenyament del nostre català. També, no cal dir, fer paleses moltes particularitats psicològiques i cos- Versió oral 1 Escriptura Enric Valor Lectura «tradicional» tumistes de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla» (Salvador i van Lawick 1999: 24). Versió oral 2 - Usos de recursos lingüístics que Per tant, la seua escriptura manté característiques dels dos Escriptura Enric Valor mantenen els ele- Versió oral n Lectura literària ments no verbals mons. De la tradició oral conserva les estructures textuals uti- i paraverbals i fan litzades en la resta del corpus europeu (com demostra l’estudi present la figura comparatiu que realitzàrem a Lluch 1988), utilitza l’estructura d’un narrador. - Manté el caràcter de Propp en les rondalles meravelloses i conserva les caracterís- - Intencionalitat proper a la literària: tria tiques prototípiques dels subgèneres a les d’animals, les huma- comunitat, els estètica que opta nes i a les contarelles. matisos agonístics per una densitat Diferents versions, i empàtics. Però les empremtes de l’oralitat van més enllà i moltes de les subgèneres, prota- lèxica forta, poca gonisme d’homes redundància, - Conserva característiques descrites anteriorment hi són presents. Els es- i dones, propostes descripció de pai- l’estructura de la tudis de Conca (2002) i de Peraire (1999) descriuen l’ús de ideològiques satges coneguts i rondalla oral. formes dialectals, locucions i frases fetes, aforismes i refranys diverses, caracterís- caracterització dels tiques pròpies personatges. en el discurs del narrador; referències a espais físics i a indrets (veg. apartat 1). - Intencionalitat concrets coneguts pel públic lector; ús d’expressions deíctiques, nacional: dialogisme, apel·lacions directes al destinatari; inserció en el inserir-les en un context propi. relat d’expressions modalitzadores; pauses de creació d’expec- tativa, onomatopeies i altres fenòmens fonètics que pretenen

68 La lectura per a infants que fagocita la tradició Bibliografia citada Per a un públic no marcat resulta estranya l’afirmació que els Adam, Jean-Michel i Lorda Clara-Ubaldina (1999): Lingüística de contes de Perrault i de Grimm no naixen com a narracions los textos narrativos. Barcelona: Ariel Lingüística. infantils. És a partir del segle xix, quan una part de les nar- Bassol i Puig, Margarida (): Anàlisi pragmàtica de les endevina- racions que passen a paper escrit es transforma a l’instant en lles catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. literatura per a infants. I de tots el gèneres descrits anterior- Bono Palomar, Rut (): «Les edicions de les rondalles de Valor; ment és la rondalla meravellosa —amb el terme de contes de dos lectors, dues formes de narrar», dins Salvador, Vicent i Van fades— l’omnipresent. Contes com La Caputxeta Vermella, La Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’EnricValor. Cendrellosa o La Bella Dorment acompanyen els infants i confi- Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 221-232. guren el nostre univers familiar, de manera que la gran varietat Camarena, Julio (): «El cuento popular», diversos autors: Lite- genèrica o temàtica que hem revisat es fagocita per a acabar en ratura popular. Conceptos, argumentos y temas. Anthropos 166/167 unes poques històries i personatges. (maig-agost). Barcelona: Editorial Anthropos. És fàcil concloure amb una evidència: la narrativa de tradició Cerrillo, Pedro C. (2000): Adivinanzas populares españolas (Estudio y Antología). Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La oral que ha passat a la literatura infantil presenta una reduc- Mancha ció de gèneres, de temàtiques, de versions i de propostes ideo- lògiques on la responsabilitat de Disney no és menor (veg. Cinta, Dolors i Castells, Margarida (1995): «Nota preliminar a Les mil i una nits». Les mil i una nits, Barcelona: Proa. Lluch 2007, 2010). Amb paraules de Josep Maria Pujol (1985: 166): «la rondalla s’encamina també cap a la crisi. L’amenacen Comes, Rosa (): «Fixar una rondalla: La singularitat d’Enric el canvi en les relacions familiars, la guarderia, la destrucció Valor», dins Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valo- riana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de de la família extensa, la secularització (que també comporta la Universitat Jaume I, pp. 211-219. la desmagificació del món infantil), i la competència amb les formes d’administració de l’oci de la societat de consum infan- Conca, Maria (2002): «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi contrastiva en l’obra de Valor», dins Casanova, Emili (ed.) Enric til. Per contra, el seu prestigi com a valor cultural i literari pot Valor, un home de poble. València: Editorial Denes, pp. 69-82. contribuir a salvar-la descontextualitzant-la (donant-li entrada a l’escola) o immobilitzant-la: passant-la als mitjans de comu- Díaz g. Viana, Luis (): Los guardianes de la tradición. Ensayos nicació de masses (llibre infantil, dibuixos animats); fent-li sobre la «invención» de la cultura popular. Oiartzun: Sendoa Edi- torial. perdre, en definitiva, el seu caràcter de folklore». — (): «Sobre el folklore en la actualidad y la pluralidad en la En aquest context, l’escriptura per a adults i per a infants de lectura». Revista Ocnos 1, pp. 35-42. Valor no es contagia de la pràctica dominant i manté caracte- Grimalt, Josep A. (1996): «Pròleg» dins Alcover, A. M. (1996): rístiques similars en ambdues. La diferència de la lectura pro- Aplec des rondaies mallorquines d’En Jordi des Recó. Edició a cura de posada als infants és mínima, amb paraules de Rosa Serrano Josep A. Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafré. Palma (1999) adaptadora de l’obra: «Només vaig acurtar fragments de Mallorca: Editorial Moll, pp. 7-41. massa llargs i descriptius». Per tant, la lectura que es proposa a Knapp, Mark L. (): La comunicación no verbal: el cuerpo y el l’adult i a l’infant és la mateixa, les diferències les donarà l’ús entorno. Barcelona: Paidós. que el context concret de cada escola propose. Leino, P. (1989): «The Interpretation of Tales in Folkloristics», dins Siikala, Anna-Leena (ed.): «Studies in oral narrative», Studia Fen- Conclusions nica. Review of Finnish Linguistics and Ethnology 33. Helsinki, pp. 29-41. Les rondalles valencianes escrites per Valor a partir de les his- Llopart, Dolors; Joan Prat i Llorenç Prats (): La cultura popu- tòries orals proposen diferents tipus de lectures, més enllà de lar a debat. Barcelona: Editorial Altafulla. la dirigida als infants o als adults. Són escriptures que comparteixen trets de la tradició oral i de la literària, del treball dels Lluch, Gemma (1988): De princeses i herois. València: Generalitat folkoristes però també dels escriptors. A diferència d’altres ini- Valenciana. ciatives similars, Enric Valor és un novel·lista que vol escriure — (): «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric Va- i utilitza uns esquemes argumentals tradicionals i una manera lor?», Simposi d’estudi i festa. Enric Valor. Castalla. de contar històries. Però, a més, el treball com a gramàtic, la — (2007): «De los narradores de cuentos folclóricos a Walt Disney: transcendència social i l’activisme polític del personatge acti- un camino hacia la homogeneización», Invención de una tradición ven lectures diferents més enllà de la voluntat de l’escriptor o literaria (De la narrativa oral a la literatura para niños). Cuenca: de la pròpia obra. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Castilla-La Manc- ha, pp. 17-52. Lluch, Gemma (ed.); Gil Calvo, Enrique; Martín Barbero, Je- sús; Morduchowicz, Roxana; Arellano, Antonio i Cerrillo,

Enric Valor. El valor de les paraules { 69 Pedro (2010): Las lecturas de los jóvenes (un nuevo lector para un nuevo — (1975): Obra literaria completa, (volum i), València, Editorial siglo). Madrid: Anthropos. Gorg. Lluch, Gemma i Serrano, Rosa (1995): Noves lectures de les ronda- — (1976): Obra literaria completa, (volum ii), València: Editorial lles d’Enric Valor. València: Editorial Albatros-Tàndem. Gorg. Martí, Josep (1996): El folklorismo. Uso y abuso de la tradición. Bar- — (1984): Rondalles valencianes,València, Edicions de la Federació celona: Editorial Ronsel. d’Entitats Culturals, Editorial Bullent (8 volums), 1984-1988. Moreno verdulla, Antonio (): Las estructura del cuento fol- — (1985): Rondalles Valencianes, València, Gregal Llibres (Adaptació clórico: nueva morfología. Cádiz: Universidad de Cádiz. de Rosa Serrano, 36 volums, 1985-1987.) Olrik, Axel (): Principles for oral narrative research. Blooming- — (1992): Rondalles Valencianes, València, Tàndem Edicions (Adap- ton: Indiana University Press. tació de Rosa Serrano, 8 volums, 1992-1995.). Ong, Walter (): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra. — (1996): Llibret de contarelles, València, Tàndem Edicions, 1996. Mexico: Fondo de Cultura Económica. Oriol i Carazo, Carme (): «El model formalista en l’estudi de textos rondallístics», Fernández, J. M. (coor.): Teoría de la literatura y métodos de crítica. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. Oriol i Carazo, Carme (1997): Estudi del folclore andorrà en el seu context. «La guerra d’Andorra amb els Estats Units» i altres mostres de folclore. Barcelona: Editorial Altafulla. Oriol i Carazo, Carme (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana. Valls: Cossetània Edicions. Peraire, Joan (1999): «Funcions discursives dels marcadors d’in- tergració lineal en les “Rondalles” d’Enric Valor», dins Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 139-161. Pisanty, Valentina (): Cómo se lee un cuento popular. Barcelona: editorial Paidós. Poyatos, Fernando (1994): La comunicación no verbal. Madrid: Ist- mo. Pujol, Josep Maria (1985): «Literatura tradicional i etnopoètica: blanç d’un folklorista», dins La cultura popular a debat. Barcelo- na: Editorial Altafulla. Pujol, Josep Maria (1989): «Estudi Bertran i Bros (1853-91), una cruïlla del folclore català», dins Bertran i Bros, P. El rondallari català. Barcelona: Altafulla, p. 275. Pujol, Josep Maria (coord.) (2002): «Benvingut al club de la sida» i altres rumors d’actualitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I. Violant, Rosa (1990): La rondalla i la llegenda. Barcelona: Altafulla.

Bibliograﬁa de treball Valor, Enric (1950): Rondalles valencianes, València, Editorial Torre (3 volums), 1950-1958. — (1951): Rondalles gironines i valencianes, Barcelona, Ariel. — (1952): Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, Barcino. — (1964): Meravelles i picardies, València, L’Estel (2 volums), 1964- 70.

70 _Velles històries, biograﬁes de la memòria: les rondalles valorianes a través dels seus personatges

Jaume Albero i Poveda

Enric Valor va escriure les seues rondalles sobre la base del gunes de les rondalles inclou un topònim, com a mostra de reconeixement de la nostra identitat cultural i l’anàlisi de la la importància que el narrador atorga al territori. Així tenim nostra història com a poble. A més, ha explorat les possibilitats «El llenyater de Fortaleny», «El ferrer de Bèlgida», «El juga- del gènere i ha emprat les narracions com a eina d’introspecció dor de Petrer», «El patge Saguntí», «Les velletes de la Penya psicològica dels herois, que estan presentats de manera pluridi- Roja», «L’envejós d’Alcalà» o «L’albarder de Cocentaina». Les mensional i evolucionen en el curs de les històries. rondalles són plenes de toponímia ja quasi oblidada relativa a algunes partides rurals, llocs de masos i cases de camp. Enric En la seua recollida, el nostre autor va privilegiar els relats on Valor ha rescatat de l’oblit alguns noms que, lluny de la fredor el protagonista busca un company sexual. Aquests herois po- administrativa dels moderns, tenien un sentit per als qui els den tenir algun ingredient de sobrenaturalitat, com ara Nabet, empraven, i definien les relacions de les persones amb l’entorn. Bernadet o Jaumet i Joan Batiste, que van tenir un naixement meravellós amb la intervenció d’ajudants màgics. O bé, atés En les diferents històries apreciem com el lloc on s’han criat el gust de les rondalles per les situacions extremes, els herois els personatges determina el seu tarannà. Així, el marqués de són figures marginals: el més petit de la família com Tonet en Vilian d’«Els guants de la felicitat» tenia un «caràcter ferreny», «Home roig, gos pelut i pedra redona», el considerat més be- propi de les terres castellanes, segons refereix el narrador; Te- neit dels germans, com ara Rosella en «Les velletes de la Penya resa, en «El castell d’Entorn i no Entorn», va donar mostra de Roja», el més gandul com Don Joan de la Panarra, etc. «la seua prudència de muntanyesa assenyada»; la ignorància del medi muntanyenc del Nostre Senyor i sant Pere disfressats va En aquest article realitzem un recorregut transversal per les fer pensar al llenyater de Fortaleny que es tractava de «gent de rondalles de Valor a través d’alguns dels seus personatges i te- voramar», etc. mes, per tal de conéixer la configuració psicològica dels seus herois, la manera com interactuen entre ells i com l’entorn Enric Valor preferia les petites poblacions als grans nuclis ur- modela els seus caràcters. bans a l’hora de buscar un espai per a ambientar les històries. Les raons d’aquesta elecció són clares: als petits nuclis de po- L’arrelament a la terra: anatomia blació és on millor s’han conservat les formes de vida tradi- de la subsistència cional i on el progrés tècnic ha tardat més a entrar. També, les accions dels personatges tenen més ressonància de la que En les rondalles la natura apareix com a element catalitzador tindrien en nuclis urbans populosos. En aquest sentit, Enric dels diferents motius argumentals. La mirada de Valor sobre Valor, en Narracions de la Foia de Castalla, explica, a través l’entorn natural no és la mirada amable d’un paisatgista, d’un dels narradors, que a les muntanyes «les persones, amb els seus esteta, sinó la d’una persona integrada en el medi. El títol d’al- defectes, virtuts i passions, eren menys gregàries, més indivi-

Enric Valor. El valor de les paraules { 71 dualitzades que en altres bandes. En aquelles altes terres, la personalitat humana es mostra amb tota la seua grandesa; allí els sentiments de l’home, adés mesquins, adés enlairats, tenen un marc a la vegada bucòlic i auster que els destaca amb major relleu» (Valor 1953: 46- 47). En els pobles hi ha la vida als masos i casetes de llaurador que Valor descriu en rondalles i novel·les, i que són el centre que articula treballs i formes de vida tradicionals. A més, en aquests poblets l’autor troba un entorn molt poètic. Finalment, les comunitats muntanyenques aïllades són més a prop de la natura que tant delerava el nostre autor. La integració dels personatges en l’entorn pobletà és tan important que els qui viuen al marge de la comunitat són sovint connotats negativament. Així, l’adjectiu forastera, aplicat a les bruixes, es troba en els relats valorians en distribució comple- mentària amb estranya, que el narrador utilitza per a produir un estranyament de la figura bruixil. La bruixa que encisa Sil- vana en «L’amor de les tres taronges» no pot ser forastera, puix que es troben a camp obert. Llavors serà estranya, com les bruixes que apadrinen Vicenteta en «L’albarder de Cocentaina», les bruixes amigues de Sanç i Bons en «L’envejós d’Alcalà».1 Tam- bé la velleta amb poders màgics d’«El xiquet que va nàixer de peus» és adjectivada d’aquesta manera. Valor escriu des d’un gran coneixement de l’entorn natural on ha viscut. Coneix la qualitat dels diversos tipus de terra i la seua aptitud per a cada tipus de conreu. Sap, per exemple, quina terra és bona per als esclata-sangs i en quines condicions es crien bolets («El llenyater de Fortaleny»). El llenyater de Fortaleny, dibuix de Francesc Santana per a la portada del primer volum Aquesta afecció de l’home a la terra i a la seua productivitat és de l’edició de les Rondalles valencianes d’Enric un motor discursiu en diversos relats. Així, en «L’envejós d’Al- Valor feta per la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià (València, 1984-1987) calà», l’esponerosa horteta d’Al-Favet és motiu d’enveja per part d’Abd al-Maduix, qui tractarà de fer mal al seu company i donarà lloc a les peripècies que conta el relat. En «El castell del Sol», per posar un altre exemple, el conflicte de Muhammad i Margarita de Bell-Puig amb els reietons veïns deriva del fet que cobejaven la terra del reialme de Benillup. Aquest reialme també era desitjat per l’Home del Sol, que vivia en latituds poc afavoridores de la productivitat de la terra. Per entendre l’arrelament dels personatges a la terra on viuen cal recordar que les rondalles reflecteixen els temps en què l’agricultura era la principal font d’ingressos, i que la superació del nivell de subsistència en totes les capes socials no ha estat una conquesta fins a l’arribada de la modernitat. En temps preindustrials la malnutrició ha estat freqüent en les classes socials més baixes. Les rondalles i llegendes reflecteixen aquest desig popular de tenir cobertes les necessitats alimentàries bàsiques. Així, els relats d’animals personificats del recull valorià són, amb excepció de la «Història d’un mig pollastre», variacions sobre el tema de la fam. Les rondalles meravelloses, malgrat la seua temàtica sobrenatural, reflecteixen aquesta activitat tan quotidiana i prosaica que és el

72 menjar. Durant segles, contaires i oients gaudirien de mane- «rostí llonganisses, es fregí un parell d’ous, es llescà dues bo- ra delegada de les excel·lències culinàries en els contes orals. nes tallades de pa, es pelà una poma i una taronja». Als seus països de xauxa trobem taules parades amb menjars Paral·lelament al tema del menjar tenim el fet que els recursos exquisits («Abella», «El gegant del Romaní»), paelles per a econòmics dels personatges determinen la seua progènie. De bruixes famolenques («L’albarder de Cocentaina»), arbres es- fet, en el recull valorià els matrimonis poden ser englobats en ponerosos carregats de fruita tot l’any («Esclafamuntanyes», dos grups en funció de la descendència. D’una banda, hi ha les «L’amor de les tres taronges»), etc. En «El ferrer de Bèlgida» parelles que no poden tenir fills. Aquestes famílies gaudeixen es gratifica amb un arròs el Nostre Senyor i sant Pere. En can- d’una posició econòmica folgada. És el cas de Jaume i Jordina vi, en «El llenyater de Fortaleny» Paulus no vol compartir la en «La mare dels peixos», d’Adrià i Maria-Agres en «Nabet», seua col amb aquestes figures celestials. La fam i la goluderia de Bernat i Gerarda en «El xiquet que va nàixer de peus», que són un motor discursiu en molts relats. En «El pollastre de tenien una filla, però no els arribava el fill, o de Joan «el ric» i festes», particularment, ho és del cap a la fi. Basília en «Els tres plets de Pasqua Granada». El contrast amb Diverses rondalles valorianes descriuen àpats i com aquests aquests matrimonis l’estableixen els qui sí que tenen fills, però són ingerits pels protagonistes amb bon apetit. Aquest bon no els poden mantenir, com esdevé a Batiste Jeroni i la muller apetit és un tret que caracteritza els herois i heroïnes valo- en «El gegant del Romaní» o a Blai el Roig i Vicenta en «Els rians que, d’aquesta manera, mostren la seua alegria de viure, tres plets de Pasqua Granada». Els fills són la riquesa dels po- de gaudir l’instant i dels petits plaers de la vida. A vegades, bres. En una societat preindustrial dedicada a l’agricultura on el narrador subratlla la bona disposició dels herois vers el la principal força motriu és la muscular, tenir fills que ajuden menjar amb expressions del tipus «se li fan ganes de berenar en els treballs del camp o en el petit negoci familiar representa i berena també amb gust i gana», la qual llegim aplicada a un capital. En algunes rondalles, la més representativa de les Teresa en «El castell d’Entorn i no Entorn». quals és «La mare dels peixos», el naixement dels fills fa millorar màgicament les condicions econòmiques de les famílies. El menjar en les nostres rondalles apareix vinculat a la faena: és la seua coronació. Míriam i Muhammad en «El castell del Així doncs, apreciem que l’esterilitat dels personatges adinerats Sol» van dinar tots dos plegats després de fer la primera tasca en contrast amb la fecunditat dels pobres, que és un motiu imposada per l’Home del Sol; també va menjar «amb molt característic de la ficció rondallística, esdevé un tema recurrent apetit» Tonet després de la tasca imposada per l’home roig; el en les històries valorianes. Aquí hi ha la influència temàtica sopar dels quatre germans després de la jornada de treball és de la novel·la realista, que per influència dels postulats mar- un episodi nuclear en «Esclafamuntanyes», etc. El menjar és xistes, ha reflectit l’eixorquia de les classes benestants enfront també una activitat col·lectiva en alguns relats. El menjar col- de la fertilitat de la classe treballadora. Recordem una novel·la lectiu culmina un èxit de l’heroi que beneficiarà la comunitat. emblemàtica en aquest sentit com és Fortunata y Jacinta, on la Els banquets celebren un esdeveniment social. La tendència dona pobra i amb fills rep el nom de Fortunata, mentre que la a l’abundància, que constitueix el fonament de la imatge del rica Jacinta és estèril. En la novel·lística de Valor trobem un cas banquet popular, s’oposa simbòlicament a la cobdícia i l’ego- d’esterilitat exemplar en Sense la terra promesa, que comença isme individual dels adversaris vençuts pels nostres herois. amb la mort de dona Berta, la dona més rica del poble, que ha forjat la seua fortuna amb els patiments dels camperols. La En les rondalles, Valor recull la tradició gastronòmica de les seua mort sense fills provocarà un conflicte hereditari. Així, la terres interiors del sud del País Valencià. Es tracta sempre de seua vida i la seua mort han estat emocionalment eixorques. menjars senzills amb gran aportació calòrica, elaborats amb En oposició a l’opulència estèril de dona Berta, al llarg d’aquest productes de la terra. D’aquesta manera, l’astròleg Jeremi- cicle trobem reiteradament pares de condició humil que tenen es va obsequiar el rei Astoret i Baltasar del Seny «amb una dificultat per mantenir la seua prole. sopa-berena elemental i gustosa: carn rostida, molt tendra, vi negre de la terra, pa ullat i ametles i anous torrades». En La fertilitat de les classes populars en oposició a l’eixorquesa de aquesta mateixa rondalla, Margarida va dinar en casa de la les classes benestants és una concreció de la major adaptació al vella Marieta «de la seua berena, però amb postres i aigua, és medi i a la capacitat de subsistència de les primeres respecte a clar, de la vella, que li donà uns albercocs del Patriarca molt les segones. Efectivament, la capacitat de la gent del poble de fins». Per a esmorzar, la vella Margarida de la Penya Roja ser moderadament feliç en la pobresa, i de transmetre alegria a va oferir al príncep, que caçava per aquells indrets, anous, prínceps com el Dalmau de «L’amor de les tres taronges», que ametles, pa, un apetitós formatge blanquet i uns gots de llet tenint-ho tot (riquesa, joventut, bellesa, etc.) «no volia més calenta. A Girau, en «El príncep desmemoriat», la bruixa que que quedar-se en el llit», accentua la decadència de la monar- guardava el casalici del baronet de Soterroni «li va servir un quia, la qual haurà de dur sang nova d’un altre regne per a sopar excel·lent: bona carn rostida, bon pa de bona farina blanca, bon vi vermell, i unes darreries compostes de pomes i raïm». Per a sopar, l’Elvireta de «La mestra i el manyà», es 1 En «El dimoni fumador» s’aplica aquest adjectiu al Dimoni.

Enric Valor. El valor de les paraules { 73 renovar-se. El conjur de la velleta ve a expressar aquesta idea: popular. «Fill de rei nasqueres/i tu rei seràs.../Però l’Amor de les Tres Ta- També és reiteratiu l’abús que les persones adinerades i po- ronges/no la sabràs». És a dir, tindràs poder i riquesa, però no deroses fan de les persones de condició humil. En «El castell felicitat. En «El rei Astoret» retrobem la maledicció consistent d’Entorn i no Entorn» es conta que Frejoan «havia estat casti- a ser ric, però infeliç, en l’episodi inicial on una bruixa va fer gat feia molts anys per haver entrat sense permís a pasturar en que l’heroi titular s’enamorara d’una jove que veia en somnis. la propietat d’un gran senyor de la rodalia». En «Els tres plets Els prínceps valorians, que indefectiblement són orfes de pare, de Pasqua Granada», l’actitud de l’opulent Joan el de la Capa de mare, o, en el cas del rei Astoret, d’ambdós, mostren una Gran envers el seu germà pobre, Blai el Roig, és particularment dependència afectiva d’una figura femenina, que pot ser la culpable. Malgrat aquests indicis de crítica, a diferència d’allò mare o bé una jove princesa amb més iniciativa i empenta vital que ocorre en altres reculls rondallístics, per exemple, en la que ells. En canvi, els herois masculins de classe social més col·lecció dels germans Grimm, Valor posa més èmfasi en les baixa, criats en un entorn natural on han de lluitar diàriament seues històries en els conflictes de família que en els de classe. per la subsistència, desenvolupen un tarannà més optimista i Altres ingredients de crítica social menys representatius els tro- decidit. Els casos d’Adolfet en «El gegant del Romaní», Jaumet bem en la donació interessada del pare de Dalmau als pobres en «La mare dels peixos», Bernadet en «El xiquet que va nàixer per tal que el seu fill es recuperara de la malaltia que patia; de peus» o Esclafamuntanyes i Don Joan de la Panarra en les la presència de gent «del puntet» en «Esclafamuntanyes», o la rondalles homònimes, són ben representatius. Així, s’aprecia passivitat de Frederic de les Dues Aigües en «La mare dels pei- que el diferent tractament de les figures masculines en les nos- xos», que s’havia pres «amb molt digna flema» el sorteig de la tres rondalles té a veure amb la classe social a la qual pertanyen. persona que havia de ser menjada pel drac, fins al moment que va tocar el torn a la seua filla. Traspassant límits: la crítica social i la contravenció de les normes Si reis i prínceps no són modèlics en algunes rondalles, els herois sovint són, per la seua banda, indisciplinats i desobedi- El de les rondalles valorianes és un paradís menys pur del que ents. La matemàtica del conte popular no condemna aquest a primera vista sembla. En elles trobem ingredients d’incon- capteniment i sovint els herois són premiats, justament, per formisme social, manca de patrons ètics en l’èxit dels herois i no haver obeït les restriccions que se’ls ha imposat. Això s’es- comportaments sexuals llicenciosos. El nostre autor no ha de- devé particularment amb les rondalles meravelloses, les quals fugit ni la injustícia social ni la força de les passions humanes. no tenen el caràcter admonitori que solen tenir les costumistes, No solament no s’ha apartat de situacions conflictives, sinó i són constructores de la personalitat individual. Així, en «La que en el rerefons d’algunes rondalles trobem que ha cercat els mestra i el manyà» Beatriu va desobeir el consell patern de tan- moments de més efervescència social de la nostra història: el car les finestres a la nit per tal que no entrara cap animal boscà. moment de desintegració de l’Imperi romà a la Península («El El gat cerval que es va introduir en la caseta era el senyor del llenyater de Fortaleny»), la convivència amb la cultura àrab Benicadell que li va atorgar dons a la jove. En «El gegant del anterior a l’expulsió dels moriscos («L’envejós d’Alcalà», «Els Romaní» la tossuderia de Batiste de tirar del romaní, malgrat guants de la felicitat»), la reconquista («Els guants de la felici- l’advertència del gegant, va provocar l’aparició d’aquest amb tat»), etc. les conseqüències positives que resulten al final del relat. Tam- Enric Valor introdueix elements de crítica social en les ron- bé en aquest relat Adolfet va trencar el tabú de mirar la seua dalles. Aquesta crítica va dirigida sovint contra la figura del acompanyant nocturna. rei que governa en contra de la manera de sentir dels seus go- En la moral del conte popular el robatori no està mal vist quan vernats. Així, en «Don Joan de la Panarra» els cortesans i el el realitza l’heroi o quan allò que es furta és menjar. Es tracta rei Peroliant murmuraven i xafardejaven en contra del nostre d’una estratègia de supervivència necessària en èpoques d’es- heroi, a qui volien veure mort per la serp. Mentrestant, la gent tretors i fam. De vegades, són objecte de robatori els dimonis rebia amb crits i avalots al de la Panarra. En «El xiquet que va i ogres. En «L’amor de les tres taronges» Dalmau roba els tres nàixer de peus» tota la guàrdia personal del rei, la mateixa reina cítrics a un negre gegantí. En «El xiquet que va nàixer de peus» i els cortesans estaven farts del rei i s’havien afectat a Bernadet. és el dimoni l’ésser a qui es furta. Si repassem el corpus valo- Quan el rei va voler castigar el jove, que s’havia casat amb la rià, veurem que també és legítim robar als lladres, com fa el seua fillastra en compte d’haver estat mort com ell havia dispo- personatge titular en «Nabet», o enganyar els querosos com fa sat, la gent del poble «començaren a avalotar-se i a venir amb Jeroni amb Peret en la rondalla que du el títol d’aquest segon. pics, picoles, garrots, travessanyes, fessos, falçs i ferros de tota Quan el robatori es fa per menjar en «Comencilda, Secundina mena, i rodejaren el palau». Aquesta ruptura de l’harmonia i Acabilda» o «El llenyater de Fortaleny» la tolerància és molt entre el rei i els seus súbdits és l’element de crítica social més gran. Les excepcions que confirmen que hi ha una regla són repetit en les rondalles, on el poble sovint apareix al final per «La rabosa i el corb», on aquesta veurà penalitzats els seus estra- a celebrar el triomf de l’heroi, seguint la semàntica del conte tagemes per a furtar el menjar al corb, i «El pollastre de festes»,

74 on Rosa del Repic és també castigada per la seua golafreria. Així s’esdevé en relats com «L’amor de les tres taronges», «El rei Astoret» o «El príncep desmemoriat». Aquestes històries, Així doncs, no és certa l’afirmació que en els contes folklòrics i les que són protagonitzades per dones com «La mestra i el els personatges bons són premiats i els dolents castigats. És manyà», «Abella» o la llegenda «I queixalets també!», són por- veritat que els dolents acostumen a ser penalitzats, però hi ha tadores d’un discurs femení ben definit. en els relats de Valor una galeria de personatges poc modèlics i molt picardiosos que no reben cap càstig, sinó més aviat al Hi ha en el corpus valorià dues rondalles que desenvolupen contrari: són premiats. En l’èxit dels herois picardiosos té més una opinió molt popular, que no és la faena dura la que molt a veure la sort i la confiança en si mateixos que el seu bon sovint mena a l’èxit en la vida. Es tracta de «Les animetes» i cor. Pel que fa al càstig que mereixen els dolents, existeix una «Don Joan de la Panarra». L’esforç no és garantia d’èxit, sinó tendència del nostre autor a suavitzar o, fins i tot, alçar des- que ben al contrari, treballar massa ens pot fer acabar com els prés d’un temps els càstigs als malvats que s’oposen a la tasca pares de Don Joan, que van agafar «la pesta de passar tantes civilitzadora de l’heroi. Mentre que en el conte folklòric sovint suades entre el forn i la fleca», o com les mateixes tres velles queda inexplicat el que succeeix als personatges dolents des- animetes, que tenien el cos contrafet de tant de filar. prés que l’heroi haja ascendit a un estadi de felicitat superior, Per a promocionar, socialment, a la Marieta de «Les animetes» en les seues rondalles Valor sempre explica el càstig rebut pels li ha estat més útil la seua generositat i bon caràcter, demostrat malvats i la durada d’aquest. en l’episodi de la font amb Albert de Muntalt, que la demos- tració real de les seues habilitats domèstiques. Encara més, el Els personatges en persona: el camí envers treball dur del filat hauria pogut desfigurar el físic agraciat de la el desenvolupament personal protagonista i obstaculitzar l’èxit matrimonial de la jove. Com Alguns herois i heroïnes rondallístics inicien en els relats la re- explica Ruth B. Bottigheimer: «Els contes del filat vehiculen cerca de la seua identitat sexual. Quan hi ha una mort parental un doble missatge. En l’argument els contes generalment acostuma a ser la del progenitor del mateix sexe del protago- transmeten la moralitat convencional de la recompensa al tre- nista. Aquest fet insinua un conflicte edípic que després pot ball dur, mentre que a nivell lèxic i narratiu el mateix tema desenvolupar-se en el cos del relat. d’aquests contes comunica la trista realitat de generacions de fadrines filadores i de vides de dones» (Bottigheimer 1987: A manera d’exemple del que acabem de dir, assenyalarem que 122). D’aquesta manera, «Les animetes» és un relat que en una en «El castell del Sol» s’escenifica una ruptura afectiva de l’he- lectura interpretativa revela la revolta de les dones contra el seu roïna amb els seus pares i, particularment, amb la seua mare, paper social i les condicions d’accés al matrimoni. que es mostra més violenta que el pare amb la parella que fuig. Aquesta ira materna contra la filla revela el trencament d’un Pel que fa a Don Joan de la Panarra, aquest és, pels seus orígens lligam afectiu intens entre les dues dones. En les societats tratan poc exemplars, un dels herois més moderns de la rondallís- dicionals, les mares acostumen a prevenir les filles contra els tica d’Enric Valor. Aquesta figura s’emparenta amb una tradi- matrimonis exògams. Si a més de prendre un marit d’un en- ció que comença amb el realisme i que substitueix la figura de torn cultural diferent, la nova parella s’instal·la lluny de la llar l’heroi tràgic, sovint de noble o reial condició, per un personat- materna on la novençana no pot rebre el suport afectiu de la ge d’extracció social més humil. mare, la ruptura esdevé doblement traumàtica. Aquest heroi és un personatge singular amb trets que el par- Les heroïnes no solament han de reafirmar-se davant els pares, ticularitzen. La seua condició de fill únic i el fet de no tenir sinó sovint també davant els propis fadrins als que estimen. A amics el presenta aïllat en escena. A més, els seus pares van mo- vegades les dones hauran de lluitar pel reconeixement de la rir quan Joanet va complir els vint anys, de manera que roman seua identitat, vist que els seus estimats no saben identificar-les. més isolat en el nivell diegètic. La gent «digué que potser els La història del príncep desmemoriat és la més representativa. vells havien agafat la pesta de passar tantes suades entre el forn i la fleca, ja que el fill no els aidava gens, ni en feia un brot ni La màgia que utilitzen les heroïnes en les aventures que con- res que li semblàs». Només en «Esclafamuntanyes» retrobem dueixen a la seua maduració personal i el reconeixement dels uns personatges amb una personalitat tan marcada des de la altres de la seua identitat és una màgia essencialment defensiva infantesa que, si més no en opinió de la gent, provoquen la i, per tant, menys agressiva que la dels herois masculins quan mort dels pares de tanta força de caràcter com tenen. Recor- han de véncer qualsevol bèstia fabulosa o adversari humà per a dem que, en «Esclafamuntanyes», la mare de l’heroi titular va rescatar la princesa amb qui es casaran. morir «socarrada de feina, i el pare, a força de fer-li eixir els xics Encara que el nom de l’heroi masculí dóna títol a alguns dels els cabells verds». relats, en el desenvolupament argumental d’unes quantes his- tòries, des del moment en què apareix en escena, la protagonista principal eclipsa l’heroi, que adoptarà un paper més passiu.

Enric Valor. El valor de les paraules { 75 La matriu del destí: prínceps passius referim, d’una banda, al pare que no accepta que en les seues i amor maternal filles haja despertat l’interés pels fadrins i que surten de la seua tutela. D’altra banda, tenim la figura de l’esposa autoritària i A més del fet que els nostres herois són adolescents, també ho pragmàtica en extrem que té sotmés el seu marit. és el tipus de relacions personals que estableixen: intenses, però breus. Com hem anticipat, els herois principescos valorians El tema del pare que no deixa que les seues filles adolescents són majoritàriament personatges immadurs i amb una gran es relacionen amb fadrins apareix recurrentment en l’obra del dependència de figures maternes o paternes. Aquesta depen- nostre rondallaire, i podem dir que de la tradició rondallística dència es transferirà a la seua futura muller, que mostrarà més en general. D’aquesta manera, en la rondalla «Home roig, gos seguretat personal i esperit d’iniciativa que el marit. Aquesta pelut i pedra redona» l’home roig no vol ni tant sols que les és una característica apreciable en les figures de Dalmau en seues filles siguen vistes. Les tres fadrines, Alegria, Rosafina i «L’amor de les tres taronges», Carles de Mataplana en «Els Margaridoia, es lamenten que son pare «per tal que no [les] guants de la felicitat» o el rei Astoret en la rondalla homònima. veja ningú, quasi no [les] deixa eixir al bancal...». De manera Tots tenen una personalitat immadura i caràcter sovint pusil- semblant, el rei Peroliant de «Don Joan de la Panarra», el rei lànime i tendent a la malenconia. d’«El xiquet que va nàixer de peus», el d’«El castell del Sol», el d’«Esclafamuntanyes» i el baronet de Soterroni en «El príncep També el jove Muhammad d’«El castell del Sol» mostra una desmemoriat» no volen que les seues respectives filles es casen gran dependència de les dones. Primer de sa mare, Margarita amb els joves herois de les respectives rondalles. En aquesta de Bell-Puig, que governarà el petit reialme després de la mort mateixa línia, el gegant del Romaní, per evitar que Adolfet i del marit i negociarà amb els reietons veïns. Més tard, al castell Enriqueta es coneguen, imposa la prohibició d’encendre cap del Sol, rebrà l’ajuda de Míriam, que prendrà en tot moment llum de nit. la iniciativa. També al si de la parella demoníaca, l’Home del Sol es deixa dur per la seua muller. Va ser aquesta qui va tenir Per altra part, és recurrent en la narrativa d’Enric Valor i en la la iniciativa de matar el jove Muhammad. Quan el marit va novel·la realista en general, la figura de l’esposa autoritària. Es iniciar la seua persecució infructuosa, la Dona del Sol l’acui- tracta d’una dona de caràcter fort, realista en extrem, rigorosa tava, el bonegava, el tractava de bacorot i babau, i davant la administradora domèstica, i que imposa la seua voluntat a la seua incompetència, el va rellevar i va ser ella en solitari qui del marit. Segueixen aquest patró, entre altres, la Floràlia d’«El va perseguir la parella de fugitius. D’aquesta manera, són les llenyater de Fortaleny» o la Jordina de «La mare dels peixos». dones les qui manegen els fils argumentals d’aquesta història. El narrador dóna pinzellades que ens mostren l’excessiu seny d’aquestes dones. Així, Jordina desperta el marit mentre aquest La passivitat de Muhammad després de conéixer Míriam troba somniava una aparició màgica i li censura que es creguera el paral·lel en l’actitud semblant que adopten els prínceps Dal- somni. Quan Jaume va arribar de nit a casa, de seguida li va mau, Girau, o el rei Astoret en «L’amor de les tres taronges», preguntar quant de peix portava. Un exemple suprem de dona «El príncep desmemoriat» i «El rei Astoret» respectivament. que té sotmés el marit és Roseta en «Abella», que parla a Jau- En general, els personatges masculins de les nostres rondalles met en aquests termes: «Jaumet, ix i veges pels teus ulls la tela s’encartonen després del seu enamorament. Aquest és un tòpic que Genís ha posat penjada com a mostra a la porta de la de la novel·la sentimental en l’Edat Mitjana: Amor roba als botiga. [...] I tu, res, no portes cap novetat; ací no tenim més enamorats la voluntat i llavors esdevenen titelles en mans de que antigors i vellúries i tothom se’ns en anirà a cal dimoni de l’estimada. Genís». Aquella mateixa nit «no li deixà cloure les parpelles [al Els fadrins principescos viuen, de vegades, obsedits per l’acti- marit] fent-li plans per a defensar la parròquia. Allà cap a les vitat de la cacera, que és una metàfora de la recerca de parella tres de la matinada, ja me l’havia embronquinat: res, a l’acte viscuda com a conflictiva, com un combat entre el caçador i s’havia de fer un viatge a València, a comprar teles de seda i de la seua presa. També Don Pere Mestre, el jugador de Petrer, vellut». Dona Irene en «La mestra i el manyà» manifesta un va canviar aquesta activitat amatòria per la passió pel joc. El tarannà semblant. príncep Dalmau en «L’amor de les tres taronges» és, en canvi, Si l’autoritarisme dels pares provoca en nombrosos relats la un adolescent més passiu i s’abandona a la inactivitat en un fugida de les fadrines de la llar familiar per a construir una primer moment del relat. Però aviat veurem que es tracta d’un vida en unió del seu estimat, la pressió claustrofòbica de les replegament en el seu món interior propi de l’època de la pu- esposes ferrenyes envers els seus marits es resol a vegades amb bertat per a propulsar-se després cap a l’exterior.

Les personalitats ferrenyes Dibuixos elaborats per Francesc en l’àmbit domèstic Santana per a les portades de l’edició de les Rondalles valencianes d’Enric Valor feta per la Federació d’Entitats En l’entorn familiar descrit en les rondalles trobem dues ﬁ- Culturals del País Valencià gures que sobresurten per la seua acusada personalitat. Ens (València, 1984-1987).

76 Enric Valor. El valor de les paraules { 77 una fugida metafòrica d’aquests a un món interior. Un exem- plica el dejú i l’abstinència sexual, Paulus viu la manca de cols ple paradigmàtic és la rondalla «El llenyater de Fortaleny», la com una restricció més àmplia de la seua libido. El llenyater qual reflecteix l’esforç de Paulus per crear un món propi sense no serà capaç en la seua vida terrenal de la contenció necessària l’excessiu control de la muller. Efectivament, la bulímia de col per a menar una vida virtuosa. del llenyater s’insereix en aquest context de restriccions a la En definitiva, en l’episodi de les cols veiem un Paulus que bus- llibertat masculina en l’àmbit domèstic. Sovint, en els contes ca fora de casa les gratificacions que no troba en ella. Gràcies populars la fam dels protagonistes o de les bèsties antediluvia- als dons que li atorgà el Nostre Senyor, a Paulus ja no li falta- nes que devoren tota mena d’éssers vius és una metàfora d’un ran mai les cols, i tindrà consecutivament moltes esposes. apetit físic de tipus sexual. La preparació de la paella en el sàbat de «L’albarder de Cocentaina» mentre tots ballen nus és una metàfora de les relacions sexuals. Els àpats nocturns en el palau L’educació sentimental: de la rondalla «Abella» en companyia del negre gegantí també el poder socialitzador de la dona tenen connotacions eròtiques. De manera semblant, l’apetit de En la societat de base agrària que descriuen els contes de fades, fadrines principesques que té el drac de «La mare dels peixos», l’home és qui realitza la faena fora de casa, mentre que la dona d’ovelles, la serp d’«El gegant del Romaní», i d’eugues, la serp és qui s’encarrega de les tasques de la llar. A banda de la seua de «Don Joan de la Panarra» és la representació d’una libido funció en l’estructura econòmica reflectida en les rondalles, les masculina desbordada. Així doncs, el menjar pot substituir el dones tenen en aquestes una funció important com a socia- sexe. Segons opina Marina Warner, les gratificacions orals són litzadores de l’home. En els relats trobem una àmplia gamma intercanviables a nivell psíquic: «Les besades poden ser descri- de personatges masculins de caràcter ferreny a qui les seues tes com una forma inhibida del menjar i, inversament, com mullers o filles ablaneixen el cor en algun moment del relat: proposava Freud, menjar pot representar una manera inhibida Beatriu va convéncer son pare perquè es casara amb dona Irene de besar» (Warner 1998: 140). La psicoanàlisi ha interpretat en «La mestra i el manyà»; en «Els guants de la felicitat», dona la ingestió d’aliments com un desplaçament cap endavant de Frederica va convéncer el marqués de Vilian perquè perdonara l’acte sexual. Sigmund Freud va demostrar que la goluderia la seua filla, consentís el matrimoni d’aquesta amb Carles de es troba lligada a la libido i que les coses relacionades amb la Mataplana i posara en llibertat Roseta; la mare del Dimoni va boca són l’emblema de la regressió a la sexualitat. En l’anècdo- obtenir del seu fill la informació que Bernadet necessitava per ta d’Eva mossegant una poma podem veure la relació freudia- a ajudar els vilatans que va trobar de camí a l’Infern en «El na entre el ventre sexual i el digestiu (Durand 1982: 110). Així, xiquet que va nàixer de peus»; en aquesta mateixa rondalla, en l’episodi de les cols, el ventre sexual i el digestiu es troben en la dona i la fillastra del rei no van parar de porfidiejar per tal una relació simbòlica. El motiu rondallístic T511 «Concepció que la ira del rei anara cedint poc a poc i perdonara la vida de a causa d’haver menjat», que trobem en «La mare dels peixos», Bernadet; en «El rei Astoret», les mares dels Vents protegeixen i la seua trentena llarga de submotius donen compte d’aquesta Margarida Blanca de la voracitat dels seus fills; Abella va de- interpretació psicoanalítica. En aquest sentit, recordem que en manar al príncep que desfadara les seues germanes Girgolaina el segle xiv l’Arcipreste de Hita relacionava el plaer sexual i i Murgulina, que havien estat convertides en estàtues; Llucina el gastronòmic en aquell famós poema que comença: «Como va intercedir davant el duc en favor del cavaller enamorat de dice Aristótiles, cosa es verdadera:/ el mundo por dos cosas la duquessa a fi que fos desterrat en compte d’executat; igual- trabaja: la primera,/ por aver mantenençia; la otra cosa era/ por ment, a prec de Brunilda, es va commutar la pena de mort per 2 aver juntamiento con fenbra plazentera». la d’exili a perpetuïtat a Armengol i Ricard en «Els guants de Des d’una perspectiva dels trastorns alimentaris, la bulímia de la felicitat», etc. col del llenyater pot explicar-se com una compulsió a protegir- Més enllà del mer poder de convicció de les dones sobre els se d’una certa manca d’amor a casa seua. Existeix un refrany homes, un clar exemple del seu poder socialitzador el trobem que diu que «a l’home se’l conquereix per l’estómac». Aquest en «Esclafamuntanyes». L’heroi titular i els seus germans Ar- paper nutritiu de les esposes no és acomplert per Floràlia, que rancapins, Plegallana i Passaponts apareixen representats al sotmet Paulus a una severa restricció alimentària. La frustració començament de la narració com a fadrins d’una força excep- repetida per tres vegades de menjar col emparenta el llenyater cional i un caràcter entremaliat. Tant és així que «Els pares amb la tia Rosa de Repic en «El pollastre de festes», on per d’ells havien mort quan tots quatre encara eren minyons: la tres vegades va tractar de menjar dolços a casa dels fills sense mare, socarrada de feina, i el pare, a força de fer-li eixir els xics aconseguir-ho. En ambdós casos, la reacció davant el desig in- els cabells verds». Els mateixos antropònims que porten donen satisfet és irada. compte de la seua natura excepcional. Tombatossals, la història La fam de cols del llenyater no correspon, doncs, a una neces- de Josep Pasqual i Tirado que recrea molt lliurement aquest sitat física, sinó psicològica. L’abstinència de cols a què Floràlia conte de la tradició oral, insisteix d’un extrem a l’altre del relat té sotmés el marit simbolitza una restricció més àmplia dels en el caràcter excepcional de les proeses dels herois. plaers carnals. De la mateixa manera que la vida ascètica im-

78 En la versió de Valor, en canvi, els herois no aconsegueixen cap cames eren curtiues com les d’un xiquet de set anys; el cossot, dels seus propòsits mitjançant l’ús de la força muscular. Els deforme, malforjat». germans d’Esclafamuntanyes reben una pallissa del negre de En l’Edat Mitjana l’estat salvatge d’aquestes figures de la ima- la Torre-Vella en el primer encontre que tenen amb aquesta gineria popular no era considerat irreversible, sinó que podia figura. Pel que fa al mateix heroi titular, serà només gràcies a ser esmenat gràcies a l’aculturació. Açò és el que s’esdevé en les indicacions de les princeses fadades que aconseguirà véncer dues rondalles del nostre corpus, a saber, el negre de la his- les feres prediluvianes que li van eixir en el submón paradisíac tòria d’Abella i el d’«Esclafamuntanyes». En el primer cas, el i, finalment, aconseguirà casar-se amb Rosa Darrerina gràcies negre abandona la seua forma bestial gràcies a l’afecte de la a un ardit de la fadrina per enganyar son pare. A la fi del relat fadrina, que domestica aquest ésser ferotge que havia ame- tots els germans abandonen la vida aventurera i s’integren en naçat la vida del pare de la jove. En «Esclafamuntanyes» el la vida palatina. També en la matèria de Bretanya dels segles negre gegantí canvia interiorment i esdevé auxiliar de l’heroi xv i xvi alguns herois que havien menat una existència salvatge titular, però aquest canvi interior no va acompanyat d’una podien fer vida de cavallers una vegada hagueren modificat els transformació física, sinó que el gegant manté els atributs aspectes més insocials de la seua personalitat. que el fan un home salvatge. Aquí, en no operar la influència A més d’«Esclafamuntanyes», una rondalla del nostre corpus socialitzadora de la dona sobre l’home, el canvi d’identitat que exemplifica el poder domesticador de la dona sobre l’hono és integral. me salvatge és «El patge Saguntí». En aquesta rondalla trobem Una altra noció medieval sobre els homes salvatges és el fet una serp gegantina a qui Llucina aconsegueix fer parlar davant que tenien ascendència sobre els animals i que aquests els tothom. obeïen. Aquesta idea molt difosa arreu d’Europa la podem trobar repetidament en l’obra de Chrétien de Troyes. Són La figura de l’home salvatge dues les rondalles valorianes on trobem aquest motiu. Una En les rondalles valorianes trobem una galeria de personat- és «Esclafamuntanyes», on el negre de la Torre-Vella envia ges de diferent configuració que poden ser inclosos dintre una serp gegantina i un bou a lluitar contra el nostre heroi. la categoria d’home salvatge. Així, en «El rei Astoret» i «El L’altra és «El castell del Sol», on l’eremita Jeremies, que vivia xiquet que va nàixer de peus» els vents estan encarnats en enmig del desert en una ermita aïllada, va convocar a un figures antropomòrfiques que denoten un alt grau de bestia- representant de cada espècie d’ocells per tal que informaren litat. A tots ells els repugna l’olor de carn humana. El vent Muhammad on es trobava el castell del Sol. La vida retirada de Ponent en la rondalla del xiquet que va nàixer de peus es en un entorn natural facilita que l’home salvatge adquirisca furgava les dents amb una branca d’olivera i en dir bona nit coneixements sobre el món natural que estan vedats a l’home va fer tremolar tota la casa. Aquest mateix vent és descrit així social. en la rondalla del rei Astoret: «El Ponent era grandíssim, més L’hàbitat natural dels homes salvatges, segons la tradició, han gran que sa mare. Tenia la cara fosca, la barba morada, els estat els boscos i, en general, els llocs remots i salvatges. Els ulls d’un blau cel, clar i bonic. Però quines manotes, quina nostres salvatges apareixen també vinculats particularment a força! Sa mare li posà dos cànters d’aigua en una gaveta, i un entorn muntanyós (recordem el gegant del Romaní i el ell en va donar compte en més poc que canta un gall». En de la Torre-Vella i també la serp-sàtir d’«El patge Saguntí», els «El gegant del Romaní» l’home salvatge pren la forma d’un vents personificats i el baronet de Soterroni). Però sovint la negre gegantí. Era un gegant de quatre braces alt que «es va muntanya i el bosc estan emparentats amb entorns palatins cruspir set llebres, un cabrit i dos parells de capons rossats, paradisíacs. Aquest és el cas particular dels gegants, que sense com si no menjàs res del món». D’aspecte semblant és el ne- excepció tenen la seua residència en palaus o castells envoltats gre d’«Abella», que salvava a Jaumet més de quatre pams i era d’una natura generosa que viu una eterna primavera. La funció gros i fornit, amb una veuota grossa de mardà. També té un dels herois serà deslliurar aquest territori paradisíac i les perso- aspecte semblant el gegant de la Torre-Vella en «Esclafamun- nes encantades que hi puguen habitar de la tirania del dimo- tanyes». Aquest, nu de mig cos en amunt, amb una verga a ni, en les mans del qual han caigut. D’aquesta manera l’heroi la mà, que feia temor, era negre i es reia de manera espantosa. de rondalla realitza una tasca redemptora, una davallada als En «El príncep desmemoriat» trobem el baronet de Soterro- inferns que, segons la tradició bíblica va realitzar Jesucrist des- ni que vivia al mig d’un bosc. Aquest personatge és descrit prés de morir, i va ressuscitar després. En la mitologia clàssica com a «ample de muscles, ho semblava més encara per tenir Teseu Orfeu, Enees i Virgili van aconseguir d’entrar a l’Hades, les curtes cames d’un nanet; vestia un gipó blau detonant, unes calces grogues ridiculíssimes, i calçava uns borseguins de punta endoblegada cap amunt que li donaven aspecte de 2 Del poema «Aquí dize de cómo gnom». Un altre cas evident el trobem en «Don Joan de la segund natura los omes e las otras Panarra», on hi ha el nano de l’hostal que era horrorós: «Les animalias quieren aver conpañía con las fenbras».

Enric Valor. El valor de les paraules { 79 als inferns, i sortir-ne de nou. enganyables. El rei d’«El xiquet que va nàixer de peus» o el rei Perolià de «Don Joan de la Panarra» són paradigmàtics en En la rondalla protagonitzada pel patge Saguntí l’home sal- aquest sentit. vatge (la serp antediluviana que parla) és vinculada a l’apetit sexual. Aquesta associació forma part d’una tradició que relacio- En la majoria de contes on els herois tenen germans, aquests nava l’home salvatge amb el desig sexual no satisfet. Aquesta apareixen per evidenciar l’existència d’una rivalitat fraternal, figura representaria l’alliberament de l’instint sexual reprimit. segons ja hem apuntat. La rivalitat esdevé en les rondalles un mecanisme d’afirmació de la personalitat dels germans, de la En l’episodi de la caixeta de les Caterinetes de la rondalla «El mateixa manera que la rivalitat entre poblacions veïnes con- castell d’Entorn i no Entorn» s’aprecia el caràcter organitzat tribueix a la construcció identitària dels seus habitants. En d’una mena d’homes salvatges: la comunitat de nanets. Aquests aquests casos d’antagonisme en els relats l’heroi és el més petit nanets, o menairons, com preferim anomenar-los nosaltres, de la casa. Aquesta és una característica pròpia del gènere ron- van sortir de la caixeta de les Caterinetes i van començar a dallístic en el qual el més petit dels germans és sovint el més tocar una finíssima musiqueta i, al mateix temps, a caminar al afortunat. Aquesta sort actua a manera de compensació per la voltant d’una font. Aquesta disposició organitzada de les figu- seua menor maduresa per a enfrontar-se a la vida. Des d’un retes, i l’existència d’un elevat grau de coordinació, necessària punt de vista narratiu es tracta d’un recurs eficaç perquè el més per a interpretar música a la manera d’una orquestra, revelen petit pot captar amb més facilitat la simpatia del lector o oient. que els menairons viuen en una estructura social organitzada. La forma més extrema de rivalitat fraternal la trobem en «Les Contràriament a aquest fet, eixos homes salvatges que són els velletes de la Penya Roja», on Margarida posa la seua germana gegants necessiten la intimitat per a manifestar-se. L’episodi Rosella en un vectigal que podria haver-li costat la vida. L’altre al castell de la Torre-Vella és molt il·lustratiu en aquest sentit, extrem de la rivalitat fraternal el trobem en la solidaritat entre atés que el gegant només s’apareix consecutivament als quatre els dos germans de «La mare dels peixos» que, a més de ser germans quan aquests es troben sols al castell preparant el so- bessons, romanen lligats per un vincle màgic. par, mentre que els altres treballen en les feines del camp. Enric Valor era un humanista i, a més, una persona que creia en la naturalesa humana. Per aquesta raó, a més de suavitzar L’enveja i l’avarícia els càstigs imposats als personatges envejosos i avariciosos de L’enveja és una manera d’instal·lar-se en la vida, de la qual les rondalles i llegendes, molt sovint escenifica el penediment participa almenys un personatge en la major part dels relats d’aquests per les seues males accions i la reforma dels seus cos- rondallístics valorians. Sense ànim de ser exhaustius, esmen- tums. Aquest és el cas de relats com «L’albarder de Cocentai- tarem com a envejoses Margarida en «Les velletes de la Penya na», «El patge Saguntí», «La mestra i el manyà», «Abella», «Els Roja», Elvireta i la seua mare Dona Irene en «La mestra i el ma- guants de la felicitat», i també «L’envejós d’Alcalà». Malaura- nyà», Peret i el seu company Jeroni en «Peret», o els germans dament, en aquest darrer cas la redempció de l’heroi és impos- d’Esclafamuntanyes en la rondalla homònima. S’observa que sible en un plànol real, ja que l’enveja és crònica i incurable. en aquests casos que acabem de citar l’enveja es dóna entre Una vegada més citem Castilla del Pino, que explica que aquell persones de la mateixa classe, sovint amb relacions de paren- que alguna vegada ha tingut l’experiència dolorosa de l’enveja, tiu. Aquest fet dóna suport a la idea que l’enveja es manifesta està ja definitivament contaminat per ella. entre persones semblants. Així, en les relacions de tipus verti- En els relats valorians hi ha una relació entre el contingut de cal, especialment entre estaments socials diferents, en compte l’acte culpable i la natura de la pena imposada, de manera que d’enveja existeix una relació conflictiva entre els reis caducs, els dolents en la falta tenen el càstig. Així, l’home roig de la que no volen abandonar el poder i el jove que fa mèrits per a rondalla «Home roig, gos pelut i pedra redona» va ser víctima esdevenir-ne el substitut. de la seua pròpia estratègia per a enganyar els altres. Abd al- En la lògica dels contes populars l’enveja es tradueix en volun- Maduix volia que Sanç i Bons agreujara la gepa a Al-Favet. El tat de matar o causar un greu mal físic a la persona envejada. resultat va ser que les bruixes van fer més pronunciada la seua. Margarida, Dona Irene, Jeroni o els germans d’Esclafamunta- Armengol i el seu còmplice Bernat van ser tancats en el mateix nyes no dubten a posar en perill la vida dels nostres herois. La calabós on van fer que s’empresonara Brunilda. Els exemples distància que media en els contes de fades entre el desig i la són múltiples. La idea sempre és que els dolents moren sota seua realització és mínima. els efectes del seu propi verí. Es tracta d’un càstig alliçonador: per la seua forma podem reconéixer on ha estat la falta comesa. Igual que l’enveja, l’avarícia és un tret característic de molts dolents valorians. En els contes populars, segons ha assenya- El tema de l’empresonament lat Luda Schnitzer (1995: 135), «la manca de generositat és sobretot una manca d’intel·ligència». Probablement per aques- En una entrevista concedida en el mes de març de 1998 als ta raó, els dolents valorians són sempre personatges fàcilment representants de l’ensenyament públic d’Alcoi, Valor es refe-

80 ria a les divuit rondalles escrites a la presó en aquests termes: seu encisador balcó, per damunt dels camps verds i d’aque- «són les més boniques perquè damunt pensava en els territoris lles serres fosques i pròximes del port. (Pàgina 65) que jo anomene en les rondalles, perquè he fet moltes descripcions de paisatges en la rondallística, i resulta que ho veia d’allà Brunilda, que pateix aquest tancament al començament de estant tan trist, tan romàntic —es nota que a mi em passava la rondalla, es veurà novament reclosa al final de la història, alguna cosa mentre estava escrivint les divuit rondalles» (Eines aquesta vegada entre les quatre parets d’un calabós. En aques- núm. 17: 32).3 Més que en les descripcions, que és cert que ta darrera ocasió el tancament és per ordre de l’home de qui són més abundants en les rondalles redactades en captivitat, està enamorada, Carles de Mataplana, en un episodi presumi- és en el to en què estan redactades i en la invenció d’aquest blement inventat per l’autor. També van ser tancats al mateix tipus d’episodis de tancaments dels diferents personatges on calabós Armengol i el seu còmplice Ricard, que havien tractat apreciem el baix estat anímic de l’autor. Escrivint a la presó, d’enemistar els dos enamorats. A més, Roseta va ser tancada Enric Valor va poder disposar de les notes que havia pres en la com una presa a les seues habitacions del castell-palau diversos seua recerca per valls, foies i muntanyes (Serrano 1995: 116). anys, per haver ajudat a fugir Brunilda. Aquesta ajuda documental explicaria la precisió de moltes de les descripcions que realitza l’autor d’un territori que, en el Encara que Enric Valor no menciona en l’entrevista «Anecdo- moment d’escriure, havia forçosament d’imaginar. tari rondallístic» el fet que va redactar aquesta rondalla en captivitat, és necessari tenir en compte aquesta circumstància per En les rondalles de la primera època, les que Valor va reco- a poder entendre l’asseveració: «Va ser un moment important llir a Castalla en l’entorn familiar, el paisatge és menys descrit per a mi escriure eixa rondalla. Em vaig emocionar» (Lluch (Serrano 1995: 116). Quan l’arreplega dels contes va esdevenir i Serrano 1995: 37). Probablement, la nostàlgia del moment sistemàtica (les divuit històries escrites a la presó) el tractament que vivia l’autor va influir en la tristor que el relat traspua en de l’espai narrat va ser més minuciós. molts moments. El tema de l’empresonament esdevé recurrent en algunes de «El príncep desmemoriat» va ser una altra de les divuit ronda- les rondalles escrites en captivitat de l’autor, com ara «El darrer lles que Valor va redactar en aquella trista oportunitat. Aquí consell», «El gegant de Romaní», «El príncep desmemoriat» o trobem l’episodi de tancament de Girau al casalici del Baronet «Els guants de la felicitat». En algun moment d’aquests relats de Soterroni, narrat en un to malenconiós més propi de la nar- el tractament del captiveri dels herois adquireix una transcen- rativa novel·lística que no de la rondallística. Una altra de les dència inhabitual en el gènere rondallístic. El narrador expli- històries escrites en captivitat del seu autor fou «El gegant del ca en aquests termes el sentir del jove Andreu durant la seua Romaní», on podem llegir: «¡Que fúnebre i malencònic s’ho va captivitat: trobar tot el xicó! De mirar el castell i aquella solitud de l’illa i aquell cel enfosquint-se, i de veure que anava a la seua presó, La seua vida era regular i tranquil·la, però el seu cor estava l’ànima li va caure als peus». tristíssim; ell no podia resistir l’enyorament de la seua dona i de la seua terra belgidana. Escapar-se d’aquella vall encercla- També retrobem el tema de l’empresonament en «El darrer da de torres i vígils no era més que un somni. [...] L’Andreu consell», rondalla clarament costumista que nosaltres no ana- no prengué muller, ple d’enyorament per la seua legítima es- litzarem en aquest treball, però de la qual tractarem breument posa, i [...] es tornà taciturn i no parlava amb ningú, llevat la captivitat per un període de vint anys d’Andreu a mans del els rònecs mots del treball. I en aquella ensopida vida, lluny cabdill moro Guillem el Renegat. de la muller, passà vint anys. A l’amarguesa i desesperació dels primers temps, succeí a poc a poc una melangiosa resig- «El darrer consell» és una variant del conte-tipus AaTh 910 B nació. (Pàgines 67 i 68) «Els bons consells del criat». En la majoria de versions d’aquest relat, quan l’heroi abandona «les sendes velles per les novelles» Una altra mostra del to transcendent de l’empresonament el és capturat per una partida de lladres. En la versió de Valor és trobem en «Els guants de la felicitat». En aquest relat hi ha una justament el seu segrestador, Guillem el Renegat, qui va donar successió d’episodis on diferents personatges pateixen algun aquest consell a l’heroi de la rondalla. Però el que ens interessa tipus d’aïllament. Així, en aquesta història la jove Brunilda, tot ara és que Enric Valor substitueix la captura de l’heroi a càrrec contemplant el paisatge des del balcó de la cambra al palau on d’uns lladres per una captivitat de quatre lustres a mans d’uns son pare la tenia enclaustrada, senyors de religió contrària. Aquest confinament prolongat és viscut per l’heroi amb una tristesa profunda, inhabitual en les sentí brostar dins el seu pit una onada misteriosa de vida nova i, al seu cervell, un tropoll de pensaments confusos i meravellosos que li parlaven de coses delitoses i desconegu- 3 En una altra entrevista Valor va des. Un matí, tanmateix, li agafaren unes ganes molt fortes dir: «Des d’allí [la presó], com veia de plorar, d’ajaure’s al llit i de morir... o de batre unes invisi- que no hi podia anar, encara ho vaig vore més bonic i tot» (Pitarch 2002: bles, esteses i suavíssimes ales i envolar-se ben lluny, des del 121).

Enric Valor. El valor de les paraules { 81 rondalles de transmissió oral, i que és infreqüent en el mateix Lluch, Gemma i Serrano, Rosa (1995): «Anecdotari rondallístic» corpus valorià. entrevista a Valor no publicada, realitzada durant el període que treballaven en la redacció del llibre Enric Valor. Noves lectures de El tema de l’amarg empresonament ja no el trobem en el Cicle les rondalles valencianes, València, Tàndem. de Cassana, el qual l’autor va començar a escriure gairebé huit Pitarch, Vicent (2002): Converses amb J. Simon. E. Valor i R. Sú- anys després de la sortida de la cárcel Modelo. ria. Homenatge a les Normes de Castelló 1932-2002, Benicarló, Alambor. Una altra limitació espacial a la llibertat la trobem en els relats on els pares tenen apartades de la vista pública les seues filles. Schnitzer, Luda (1995): Ce que disent les contes, Paris, Éditions du Així, en la rondalla «Home roig, gos pelut i pedra redona» tro- Sorbier. bem el tema de l’home ferreny que no vol que les seues filles Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, siguen vistes per tal que no coneguen fadrins amb qui casar-se València, Tàndem. i sortir de la tutela paterna. Les tres fadrines Alegria, Rosafina Valor, Enric (1953): Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, i Margaridoia es lamenten que son pare «per tal que no [les] Barcino. veja ningú, quasi no [les] deixa eixir al bancal...». De manera Warner Marina (1998): No Go the Bogeyman, New York, Farrar, semblant, el rei Peroliant de «Don Joan de la Panarra», el rei Straus and Giroux. d’«El xiquet que va nàixer de peus», el d’«El castell del Sol», el d’«Esclafamuntanyes» i el baronet de Soterroni en «El príncep desmemoriat» no volen que les seues respectives filles es casen amb els joves herois de les respectives rondalles. El gegant del Romaní, per evitar que Adolfet i Enriqueta es coneguen, imposa la prohibició de no encendre cap llum de nit. Com veiem, la negativa dels pares o assimilats a consentir que les filles surten de la seua tutela és una constant en el recull d’Enric Valor, i de la tradició rondallística en general. Per acabar, recordarem una altra forma de tancament, a saber, la de l’ànima en pena que rondava a mitjanit per la torre d’Al- coleja que habitava Dona Frederica, fins que Brunilda la va deslliurar del seu vagarejar. *** Aquest recorregut per alguns temes de les rondalles valorianes ens mostra com l’autor ha combinat magistralment els materials de la tradició folklòrica amb d’altres més autorials i novel·lístics. Enric Valor va adoptar així una actitud pròpia dels escriptors romàntics del segle xix quan davant el progrés tecnològic i la crisi dels valors humans tradicionals va decidir posar els ulls en l’Edat Mitjana per cercar una mitologia i uns valors tradicionals. En aquesta Edat Mitjana és on la cultura valenciana té el seu bressol. D’aquesta manera, l’escriptor de Castalla segueix el model creatiu de l’escultor Antoni Gaudí per a qui l’originalitat consisteix a tornar als orígens.

Bibliograﬁa Bottigheimer, Ruth B. (1987): Grimms’ Bad Girls and Bold Boys: the Moral and Social Vision of the Tales, New Haven, Yale Uni- versity Press. d. a. (1999): Eines. Revista de cultura i ensenyament. Dossier Enric Valor, núm. 17, Alcoi. Durand, Gilbert (1982): Las estructuras antropológicas de lo imaginario. (Introducción a la arquetipología general), trad. de Mauro Armiño, Madrid, Taurus.

82 _La novel·lística d’Enric Valor: el Cicle de Cassana

Vicent Escrivà Peiró / Universitat de València

Una aproximació general a l’obra literària d’Enric Valor, deu A diferència de les novel·les anteriors, aquesta transcendeix el anys després del seu traspàs, hauria de repassar la totalitat de conflicte personal de l’heroi valorià en el context del món rela seua producció. Però, ara, només indicarem que en altres duït, tant cultural com familiar, i es projecta a la totalitat del estudis publicats en revistes com L’Aiguadolç, El Temps, Serra conjunt de la societat ja efervescent de Cassana. Les anteriors d’Or, i també en simposis, conferències, congressos, presen- novel·les no implicaven el món social sinó de biaix. tacions, introduccions i pròlegs a L’ambició d’ Aleix, La idea Cassana com a fantàpolis literària, nom fictici d’un cosmos de l’emigrant, Narracions perennes, Un fonamentalista del Vi- real, amb geografia concreta, identificada i comprovable, es nalopó, i altres contarelles, i que ací només recordem, ja hem troba immersa en una època conflictiva, en crisi evident tant analitzat l’obra novel·lística d’Enric Valor en tres àrees. És a en l’àmbit local, global, com en el de nuclis familiars. I més dir, la que descrivim com a novel·la de la Baixura, represen- encara. A escala continental, europea, és una època dilatada tada per L’ambició d’Aleix; la de la novel·la de la Muntanya, de problemes socials que acaben en un conflicte bèl·lic, tan assumida per La idea de l’emigrant, i la del Cicle de Cassana, grossament generalitzat, que de «guerra europea» passarà a d’un ambiciós alè mai no intentat anteriorment per cap dels ser descrit històricament com a «Primera Guerra Mundial». nostres escriptors contemporanis. Caldria avançar que, tot al Així doncs, aquesta obra, com tota gran novel·la, proposa el llarg d’aquestes pàgines, aportarem alguns breus comentaris salt definitiu del particular al general, del localisme tradicio- sobre les interrelacions comprovables de totes tres àrees. nal, com a col·lectiu vilatà concret, al genèric de la dinàmi- Sense la terra promesa1 és una novel·la riu signada per Enric ca societat conflictiva que, en fase bèl·lica, ateny un estadi Valor l’any 1977 i publicada en 1980, tot i que en començà d’aparent estabilització identificada històricament —cultu- la redacció l’any 1975; amb un pròleg de Josep Iborra signat ralment millor dit— com els mitificats happy twenties en què l’any 1978. Aquest procés l’hem analitzat com el llarg camí evolucionava L’ambició d’Aleix. Aquesta fase històrica també entre l’època de producció dels textos i l’època de publica- es correspon, en general, amb l’adolescència d’Enric Valor. ció que sempre ha actuat adversament sobre la seua activitat L’inici de la novel·la és trivial, aparentment quotidià. Cassa- d’escriptor. Una presumible raó fóra que ell no concursava na, la vila adormida sota un sol agostenc implacable, perd, als premis literaris, que se sàpiga. Una altra probablement és amb el traspàs de dona Berta, la gran dama representant de el gruix del text. S’ha comentat que aquesta novel·la anava de calaix en calaix en una editorial i que, després de publicada, l’autor hagué de fer una distribució eficaç del propi producte. Probablement tot eren les dificultats i les circumstàncies 1 És la primera edició en 2 volums com a números 2 i 3 de la Col·lecció adverses de l’època. Malvarrosa / Sèrie contemporània, València, Prometeo.

Enric Valor. El valor de les paraules { 83 la petita noblesa terratinent. Un frisós grup de presumptes L’organització dels fets i les accions és bastant senzilla i amb hereus, més o menys vinculats per vincles de sang a la il- freqüents analepsis i prolepsis per tal d’arrodonir el fil argu- lustre senyora, espera silenciosament el fatal desenllaç per tal mental. Els germans Mauri de Rocafort, Albert i Maria-Júlia de sobreviure els uns i d’augmentar el poder econòmic els des de fa molts anys esperen que la seua venerable tia dona altres. La gran majoria esperen només «el duro de pobre» ja Berta els deixe en herència tota o la major part d’una terra tradicional en circumstàncies similars, i un grup molt més que creuen «promesa». Però arribat l’òbit de la il·lustre, per reduït, les deixes en forma de sufragis perpetus per l’ànima bé que una mica venjativa dama, i la posterior lectura del tes- pecadora de la il·lustre difunta. tament s’esdevé que el parent més llunyà, Rafel Olcina, rep tots els béns de la difunta. Tots dos germans resten sumits en Així, el soterrar de dona Berta Mauri i Alemany, posa els lec- la més desoladora desesperança de poder deslliurar-se d’una tors en contacte i coneixença de tota la societat cassanenca, feixuga hipoteca que els ensorrarà en una temuda pobresa de dalt a baix, i d’esquerra a dreta —les dimensions diame- definitiva. trals del cercle/cosmos cassanenc— tots congregats, ara, en l’acte solemne del luctuós ensebolliment. Una reunió de fa- A partir d’aquesta inesperada situació, don Albert Mauri de miliars que, en tornar-se a repetir dies després en l’acte, no Rocafort, l’aristòcrata intransigent i feroç guardià del seu he- menys solemne, de la lectura del testament definitiu, només retat lloc dins del món cassanenc, encarcarat, recorrerà un congriarà el grup restringit dels parents més pròxims a la camí que el desplaça des del centre més tancat cap a l’esquer- gran dama anomenats en el text testamentari, i que, a través ra més allunyada, però el fa a través d’un parent seu, Joan de la lectura ritual que d’aquest se’n fa, aniran ja modificant Monlió i Cardona, home educat, socialista utòpic, fins a la tensa situació entre ells. arribar als contactes amb els anarquistes Banyuls i Cucart: l’un, mestre rural, l’altre, propietari d’un maset. Aquesta ma- A partir d’ací, el lector ja pot preveure que es formaran dos niobra no arriba a bon port, ja que l’objectiu final, que era grans blocs en sorda fricció constant i clarament nucleats al destruir Olcina, no entra en els plantejaments revolucionaris. voltant de dos personatges: don Albert Mauri de Rocafort, En conseqüència, Albert Mauri s’encaminarà decididament nebot carnal de dona Berta, per una part, i un tal Rafael cap al camp dels republicans que, a sobre de demòcrates, res- Olcina i Rubert, un cacic local parent més llunyà, per l’altra. pecten sempre la propietat privada i, encara més, són cultes. Respecte a dona Berta, que els cohesionava aparentment a través de la futura herència, cada un d’ells evoluciona, centrí- D’altra banda, don Rafel Olcina procura respectar i complir fug, en sentit força oposat i amb una crispació més que latent. escrupolosament les obligacions testamentàries exigides per l’encaradissa dona Berta. I, a més, refermar l’estreta resis- La inefable centenària dona Berta representava monolítica- tència de la dreta més tancada, contra el poble revoltat i els ment el món més tradicional, aristocràtic. Don Albert Mauri, pretesos canvis que provoquen les diverses accions populars. amb Maria-Júlia, germana seua encara fadrina, simbolitza la decadent aristocràcia que, amb sinuosa discreció, s’aproxi- El lector observarà que l’acció de Mauri i la d’Olcina estan marà al poble pla i treballador, niu de la revolta i en camí de força condicionades per les justes aspiracions del poble, però la revolució no massa llunyana. Rafel Olcina és un exemplar tot és com un moviment que alena l’ambient de la Primera típic de l’aristocràcia oportunista, plenament aburgesada, Guerra Mundial amb tot el que això suposava d’esperança en vinculada a l’església més tridentina, i detenidora del deci- la victòria dels aliats i, òbviament, de la nova Europa que s’al- monònic caciquisme local de les dècades inicials del prop- birava amb la recuperació de les democràcies dels anys vint. passat segle xx. Es tracta doncs d’una novel·la molt equilibrada. El nostre Així és com naix un conflicte que esdevé general i que s’ex- autor proposa un món mestrívolament narrat on la dialèctica pandirà com en cercles concèntrics a través de tota la societat de la iniciació dels conflictes, esclats de les passions humanes, cassanenca. Les friccions individuals, ampliades en proble- i la resolució de les forces desfermades alteren mínimament mes tensos, inclouen cada vegada més elements, com són l’esdevinença d’una societat on l’ineludible pes i llast del pro- els conflictes d’altres individus. La representació gràfica més pi passat històric entrebanca el canvi qualitatiu definitiu i adient fóra, doncs, una sèrie de circumferències concèntri- alhora definitori: la desitjada revolució de les estructures so- ques que en l’expansió s’entretallen d’una manera que esdevé cials i un endevinat nou món on les esperances esdevinguen com el complex entreteixit de tota la gent de Cassana. Però fets ben tangibles i realitats constatables. És una premonició que, a força d’implicar tant els individus com els diferents que travessarà tot el Cicle de Cassana fins a arribar a Enllà de estaments socials, ocasiona que les tensions i els resultats l’horitzó amb el desengany i la frustració. minven la presumpta virulència pel fet que tota la societat hi D’aquesta manera, Enric Valor posa en marxa una narració resta involucrada, i l’equilibri entre els diversos nuclis con- principal: l’evolució sociopolítica d’una comunitat en tràn- trincants va marcant que tot es commou per tal que cap cosa sit des d’una tradicional economia agrarista fins a les noves no canvie. Ressonàncies lampedusianes. formes industrialitzades en una primera fase de presa de cons-

84 ciència i uns inicis de la lluita del proletariat camperol. Aquest relat base va adobat amb una intensa sèrie de narracions menors confluents. Així doncs, l’enxarciat implica els diversos models de narracions amb un ampli ventall que abraçarà des del més menut afer anecdòtic fins a aspectes que recorden el tradicional quadre de costums, tot passant per «històries d’aventures» (la de Jeroni Cucart), el popular fulletó (Alícia), la interessant narració còmica (el Calvari). En aquest mosaic el lector identificarà històries d’un agradable romanticisme plenament acceptat (Baptista Estelrich, el coronel...). Totes aquestes diverses maneres particulars al si de la narració bàsica, general, s’adhereixen als aspectes biogràfics dels diferents personatges, tant dels actants fonamentals, generadors dels possibles canvis i de les reaccions adequades, com dels nombrosos secundaris populars i, inclús, d’alguns d’ells més episòdics. En aquesta novel·la, Enric Valor posa en joc tota la seua pulcritud narrativa precedent, ja experimentada amb èxit tant en les seues versions rondallístiques com en les novel·les anteriors al Cicle de Cassana, a fi de projectar un intens món complet, vigorós i ben interrelacionat que es desplega entre mitjan agost de 1916 (tercer any de la devastadora Primera Guerra Mundial) i les darreries de juny de 1918. L’estratègia narrativa d’una gran part de la novel·la es basa en la mostració dels personatges en el moment actual del relat (soterrar testament) amb extenses passejades cap arrere (flash back o retrospectives) en un decidit afany omniscient de proposar tota la història del personatge. Algunes d’aquestes narracions tenen l’objectiu concret de posar en circulació certes qüestions d’herència biològica —els coneguts plante- Portada del primer volum de la primera edició de Sense la terra promesa, jaments del naturalisme del segle xix— que condicionen els d’Enric Valor (València: Prometeo, 1980) personatges en el seu comportament o capteniment actual. Posteriorment, Enric Valor abandonarà les remarques de tipus naturalista. A partir de la meitat de la novel·la ja proposa els personatges tal com es comporten, ara i ací, durant les àrees de la novel- lació posterior a la lectura del testament. Aquesta tècnica era la usada per alguns novel·listes catalans en la dècada dels setanta. Pel que respecta a l’espai i el temps, en aquesta extensa novel- la, no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. S’hi usa el recurs de l’espai interior i el temps psicològic. El lector identificarà una transgressió del temps real, puntual de l’ac- ció amb la tornada al passat més allunyat (Albert Mauri recorda minuciosament un afer de joventut amb l’atractiva filla dels masovers del mas familiar mentre espera pacientment caçar a l’aigua) on la durada del temps real d’unes hores no narrades ens trasllada a uns anys anteriors, els quals suposen l’exposició de fets amb una temporalitat llarga: tot un estiu, per exemple, transcorregut al mas familiar.

Enric Valor. El valor de les paraules { 85 L’espai global unitari és Cassana amb la geografia, la rurali- tat, el pla i l’omnipresent muntanya; més la fotogràfica re- creació dels espais domèstics, les biblioteques familiars, el casinet republicà, les ancestrals places, carrers, l’església, el castell, el convent, la popular taverna de Justí i tants d’altres. L’espai urbà va des del de la ciutat d’Alacant amb internats, jutjats, presons, govern civil, teatres, fondes, etc., fins al de València, Barcelona, les mines de marbre de Carrara. L’autor superexplota en la present novel·la els espais proposats en L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant, amb ambició totalitzadora, absoluta i plena de matisacions. És com una festa l’abundor de recursos descriptius i sucoses notícies sobre els diversos i ara ja vells costums, estris, habitatges, mobles, llibres, revistes, carruatges. L’acció sempre sol anar compassada amb el temps estacional, cosmològic, tècnica usual en Enric Valor. El narrador omniscient sempre il·lustra el lector sobre els inesperats canvis d’oratge, la climatologia, els diversos cultius adequats a cada tipus de terrer i les operacions de sembradura, poda, verema, vinificació, comercialització, operacions de venda, fluctua- ció dels preus, redacció tècnica de documents comercials i notarials, filosofia, art, història, moviments socials, crisi econòmica i bèl·lica, plantejaments religiosos i morals, doctrines i teories socials. És l’aspecte més característic, que ja hem analitzat en diversos treballs com el krausisme valorià, l’infatigable afany pedagògic i culturitzador de la seua narrativa. La redempció pel saber no aliena el marxisme, tema tan explotat per Enric Valor en altres novel·les (La idea de l’emigrant). Constatem un esforç titànic per tal de construir i de fer cre- Edició conjunta de les tres novel·les del ïble, real, aquest espai i temps que atorguen a la vila de Cas- Cicle de Cassana a càrrec de l’editorial sana una consistència tangible, ben cohesionada, una enti- Tàndem (València: 1991) tat real, voltada per altres viles com ara Ivarri i Tivarri amb

86 noms de fantàpolis imaginàries d’uns topònims reals com Joan Monlió, Rafel Olcina, Gregori Monfort, Cucart, Ba- Ibi i Tibi, que ja hem analitzat en algun estudi. nyuls, Rabassa, Vidal, David, el rector, la joveneta Lutgarda tan digna... El lector reposat se’n farà càrrec perquè l’actual El Cicle de Cassana, doncs, l’entenem com la construcció coneixença anirà més enllà de les dimensions de la present d’un món que, tot i partir d’una realitat immediata i quasi novel·la riu. Hi haurà els fills... identificable, esdevé representadora del gran cosmos de fic- ció on atenyen versemblança els neguits dels grups socials Cal fer unes precisions sobre aquest text. Si la novel·la Sense diversos i antagònics, les no tan sordes lluites pel poder tant la terra promesa és proposada en xxvii capítols, tretze en el polític com religiós, distintes aliances, desafeccions, traïcions, primer volum i catorze en el segon, la durada cronològica de crims, delacions, intervenció de la força pública i de l’exèrcit, la narració obté una distribució desigual constreta pel canvi la repressió, el desassossec social prou generalitzat. de narrador bàsic omniscient. S’hi pot comprovar que, per a narrar uns cinc mesos de l’any 1916, el narrador usa vint-i- El nostre novel·lista, per tal de fer plausible aquest món amb un capítols del total. Però, per a narrar catorze mesos de l’any tota la seua complexitat, opta per presentar les seues criatures 1917, n’emprarà només cinc amb canvi de narrador, tècnica de ficció sense renunciar als mètodes naturalistes de la rigoro- ja usada per Enric Valor en Contalles de la boira. I el pas més sa captació de l’ambient (milieu et couleur local) i els objectius sintetitzador: per a referir sis mesos de l’any 1918, només precedents familiars que condicionen els personatges. usa un sol capítol, el xxvii, amb una rigorosa economia de Aquesta novel·la presenta un conjunt de més de cent vint distints recursos narratius. Quan el narrador general bàsic personatges dels quals alguns són nucleïtzadors d’altres en cedeix la veu a Joan Monlió en el seu dietari, emergeix una raïm. La tècnica de presentació d’aquests actants és, en ge- gran economia narrativa caracteritzada per la introducció del neral, la mateixa usada en novel·les anteriors. Però, ací, En- narrador homodiegètic (sintetisme narratiu; absència abso- ric Valor els proposa en tres fases concretes. Un personatge luta de descripcions i, sobretot, de les dosis d’afinada ironia X apareix en un grup tot formant-ne part ocasionalment que adobaven el relat;introducció de l’intimisme/confessió; i per una casualitat, o es troba en un lloc inusual on hom unes reflexions més sovintejades de tipus filosòfic i de mava d’excursió o de forada, de visita, de passeig, de caça. Tot tèria sociopolítica, i diversos comentaris sobre el mateix text seguit, en un capítol posterior el personatge en qüestió ens del diari, és a dir, de contingut metaliterari). Més avall torna- és presentat en el moment actual del relat, ja individualit- rem sobre la gran troballa de l’ús de la tècnica del dietari que zat. A continuació, el narrador el situarà al si del seu grup serà potenciada al màxim en la darrera novel·la del Cicle de familiar amb detallats precedents genealògics, educatius, so- Cassana. Però, tret d’aquests passatges, la novel·la està sempre cials, econòmics, culturals. Breument: el personatge posseeix narrada en tercera persona, amb un narrador omniscient que una biografia i, sobretot, una història. Així el lector atent té al seu abast tots els atributs i recursos típics de la tradició coneixerà les diverses relacions que té amb els altres subjectes realista més depurada. formadors del cercle més normal de lligams d’amistat, de- Temps de batuda2 normalitza la producció valoriana. Acabada pendència, o senzillament de convivència en el grup social. l’any 1982, a Agullent, s’inicia amb el text «El revés de la tra- La tercera fase sempre és la presentació del personatge en les ma», signat a Gandia, a l’agost del 82. Més avant, s’editaria seues relacions habituals però ja immers en la dinàmica de com el volum segon d’una trilogia denominada per V. Escri- l’acció, implicat en un afer bé siga puntual, bé anecdòtic, o và el Cicle de Cassana, en l’edició de 1991. És la quarta de senzillament en el context d’una activitat que abraça diverses les novel·les conegudes d’Enric Valor i la considerem novel·la zones de la narració bàsica. frontissa del Cicle perquè s’obri decididament al món exteri- D’aquesta forma, tot subjecte valorià adquireix tres dimen- or a la vall de Cassana. També s’allibera de la tònica analitza- sions: la individualització que el projecte davant del lector, el da fins ara: el feixuc desfasament que condicionava l’obra de resum d’un complex historicofamiliar i la subsegüent projec- l’autor entre l’època de producció del text i l’època de publi- ció dinamitzada al si de la novel·la Sense la terra promesa. cació. I un reconeixement: alhora que era publicada, Enric Valor fou guardonat amb el Premi Manuel Sanchis Guarner. Normalment no són proposats com a éssers d’una peça, sinó més aviat dubitatius, immersos en una lenta evolució tant La novel·la esdevé un esforç per tal de rescatar de l’oblit i psíquica com social, amb daltabaixos, matisos, ascensos so- de reconstruir un món ancestral ja esborrat de la memòria cials i econòmics, fases d’estabilització, de quietud reposada col·lectiva (el pairal amb l’agre de la terra), precisament en i ulteriors canvis ràpids, aparentment, però morosos en la transició narrada. En aquesta novel·la, els personatges no són

tan paradigmàtics com en la narrativa valoriana anterior. El 2 Publicada l’any 1983, València, lector els anirà coneixent des de dona Berta, que mor fadrina Fernando Torres. En la pàgina 6 i ben independent dels homes, tot un tret simbòlic. Els seus consta: «Aquesta edició ha estat sub- vencionada per l’Excma. Diputació poc estimats nebots don Albert, Maria-Júlia, el perit agrícola Provincial de València».

Enric Valor. El valor de les paraules { 87 Imatge actual de Castalla, la Cassana literària d’Enric Valor [fotograﬁa de Francesc Vera]

88 Enric Valor. El valor de les paraules { 89 unes coordenades històriques que li són fatalment adverses: treball. Aquests darrers seran els més intransigents i revolu- el mes de juliol de 1936 amb l’inici de la revolució del Front cionaris (Rafel, el socialista, i Llorencet, comunista, fills de Popular i la Guerra Civil entre la Segona República i l’exèrcit Llorenç, antic administrador i procurador de dona Adriana, rebel a la voluntat democràtica. Per tal de fer possible aques- socialista i de la UGT, però propietari), i d) per la seua conta maniobra historicista, Enric Valor proposa la narració de dició historicobiogràfica, Frederic, anarquista que treballava la reinserció en la pròpia terra d’un personatge («el foraster de jovenet a les fàbriques de calcer d’Elda, però ara posseïdor de l’Almussai») representant residual de la classe aristocràtica d’un nivell cultural universitari, contactarà amb l’aparell del local en decadència. En paraules del mateix autor: un heroi govern local revolucionari, ja que coneix la teoria del socialis- «de fina nissaga». me científic —Marx, Engels i Lenin—, i pel seu saber de les tècniques de la comptabilitat mercantil, es convertirà en un S’adscriu al grup de novel·les que mostren el cosmos cassa- dinàmic gestor de la reformulació de la propietat col·lectiva nenc a través d’un subjecte nucleador consemblant de L’am- amb una detallada planificació de les col·lectivitats de treba- bició d’Aleix ( novel·la de la Baixura) i La idea de l’emigrant lladors de la terra. (novel·la de la Muntanya). Hem vist que el nostre autor en la primera novel·la oferia una societat conflictiva, premonitòria Enric Valor desplega aquest material en catorze àrees de dels fets revolucionaris del 36, però ara ens proposa un heroi narració regides per un mestrívol esforç de síntesi, però que conflictiu amb la societat global (classe dominant i classe tre- relaten fets esdevinguts entre 1850 i 1936. Així, la novel·la balladora) que protagonitza una intensa etapa revolucionària: delimita aquest vast període històric en dues parts ben remar- allò que no ocorregué al final de Sense la terra promesa. cades. El període anterior a l’objecte de la novel·la amb els precedents històrics de la família Genovard, i els antecedents El fet central i nucli de la novel·la és bastant senzill. Frederic immediats que incideixen en la biografia del protagonista: Genovard i Amorós, llicenciat en Filosofia i Lletres, profes- vida dels pares i la forçosa emigració a la industrial Elda. És sor del «Centro de Estudios de Enseñanzas Medias y Car- la narració de l’ensorrament econòmic de la família, emigra- reras Especiales», propietat del senyor Bonastre a la ciutat ció conseqüent i, sobretot, la proletarització de l’adolescent de València, hereta inesperadament de sa tia Adriana el petit Frederic (desclassament) amb els inevitables conflictes com mas de l’Almussai en el terme de Cassana. El curs acadèmic a obrer especialitzat en fàbriques de calcer. Aquest aspecte acaba i Frederic amb la mare i la germana es desplacen allà en concret defineix profundes divergències amb la resta dels dalt. Però els luctuosos fets de juliol del 36 transformaran herois valorians tractats en la seua narrativa anterior. les vacances del nou propietari en uns mesos de sovintejats conflictes i de petites satisfaccions. Darrerament deixarà el La segona part se centra, al llarg dels 11 capítols restants, en mas i tota la família s’instal·larà a la vila de Cassana, a la casa la narració de l’ascensió al mas de l’Almussai i la presa de expropiada al vicari de la parròquia. Ací residirà tota la famí- contacte, possessió plena, amb la propietat, els veïns, les di- lia en la tercera novel·la del Cicle: Enllà de l’horitzó. verses feines agrícoles, els cultius, etc. I també el seu desig d’anar a la ciutat de València l’obligarà inexcusablement a Aquest procés genera quatre línies ben sòlides en la narrativa contactar amb els caps i la gent del Comité local. Amb les no- d’Enric Valor. Succintament: a) la recuperació de l’agre de ves circumstàncies cal posseir documents, salconduits o guies la terra (tema modernista) a través de la contemplació este- de viatge. És doncs el primer indici comprovable de la nova ticista del paisatge, el coneixement sempre àvid de l’entorn situació en què viu immergida la societat republicana en la geogràfic però sempre vist amb ulls científics i ecològics: un dinàmica de la revolució. També serà la primera mostra de cosmos ordenat i immutable, grandiós, força ric en matisos la posterior activitat viatgera, amb els reiterats desplaçaments cromàtics, el contacte amb els muntanyesos i el seu treball per les terres del nostre país. També, és clar, de la insidiosa de sega, batuda de cereals —açò ens retrotrau al món tradi- persecució i denúncies a què es veurà constret el professor. cional idíl·lic i encara sotmés als ancestrals senyors de fina Amb la davallada familiar a la vila de Cassana, Frederic inicia- nissaga—; b) la identificació inesperada del protagonista rà el seu treball en la col·lectivitat a primeries d’octubre de amb la classe dels propietaris més tradicionals (David, Llo- 1936 i fins a març de 1937. Enric Valor va proposar aquest renç, etc.), que viuen del propi treball («la terra per a qui la darrer nucli en Enllà de l’horitzó. treballe») i que es veuran respectats pels revolucionaris cas- sanencs de la CNT i de la UGT; c) el decidit apropament Enric Valor situa la seua narrativa en el context històric i del professor don Frederic a la classe treballadora sensata- socioeconòmic del primer terç de segle xx, condicionat per ment conformada amb les seues condicions de treball —els les estructures socials i polítiques de la segona meitat del estatgers Toni i Amèlia—, però amb legítimes aspiracions a segle xix amb la llarga crisi de l’Antic Règim. És doncs la convertir-se en mitgers, un desitjat canvi que possibilitava el davallada imparable de l’aristocràcia tradicional i l’obtenció pas tradicional a la propietat de la terra. D’altra banda, al co- inevitable del poder econòmic i polític per la burgesia al si neixement personal, directe dels treballadors desposseïts, que d’una monarquia espanyola desprestigiada i en una crisi so- únicament obtenen un baix salari a canvi de la seua força de cial contínua. La industrialització emergent, l’aparició del

90 Castell de Castalla [fotograﬁa de Francesc Vera]

Enric Valor. El valor de les paraules { 91 proletariat urbà i l’ardorosa lluita del camperolat per l’obtenció social, i Dona Blanca, muller seua, amb la filla, l’Ermínia. d’una millora inajornable, però cada volta més allunyada. És, Quan Frederic es relacione amb els pagesos i la gent treballa- doncs, l’aparició dels ideals revolucionaris en una època mar- dora, entraran en escena David i Matilde, propietaris del veí cada pels fets de la revolució russa de 1917. Enric Valor ha mas de Mascabrer, Ramon, Videt i Ireneta, fills del matrimo- anat aportant tota aquesta vasta visió de conjunt a través de ni. Irene, la muntanyesa bonica, esdevé quasi un personatge l’anterior novel·la centrada en el període 1916-1918, L’am- paral·lel al d’Adelina de Sense la terra promesa. S’hi insisteix bició d’Aleix, que abraça els anys de la dictadura de Primo de en la presentació de les quatre famílies bàsiques (la del mateix Rivera entre 1923-1925, aproximadament i sense referències Frederic, la dels estatgers, la de David de Mascabrer i la de a fets històrics concrets. La idea de l’emigrant, bastant pos- Llorenç), que obtindran un desenvolupament en la darrera terior, que transcorre des de la primeria del segle xx fins a novel·la del Cicle. Les relacions marcaran una decidida in- l’època de Primo de Rivera (1921-1927). I la present, pel seu tegració del nouvingut amb tot de preocupacions pels fills compte, que relliga l’època de 1916-1918 i 1920-1927 amb que aniran al front de guerra, l’evolució política, els morts l’accés als anys 1931-1936. en acció de guerra. És l’arrelament de Frederic i la definitiva admissió en la societat de la classe més popular. Però el lec- Tot això mostra en definitiva una interessant coincidència, tor també observarà que, de retruc, dona Blanca recuperarà perquè el temps històric real seleccionat pel novel·lista es cor- l’ancestral, i quasi oblidat, tractament de senyora en la més respon amb la pròpia infantesa i la joventut d’Enric Valor: pura tradició. des de 1911 (naixement) fins a 1932 (servei militar), i 1936- 1937 (amb la seua mobilització personal). És ben raonable Cal recordar que en l’extensa narrativa d’Enric Valor no pensar que aquesta novel·la recull molts detalls autobiogrà- podem perdre el control de tots aquests detalls. Les seues fics i una voluntat decidida, irrenunciable, de reprendre una novel·les funcionen com a autèntics mecanismes de rellotge- i altra vegada la reconstrucció del món de la seua infantesa ria. El lector, a poc a poquet, va ensinistrant-se en la subtil i fadrinesa per tal de fixar-lo en el temps històric. I amb el interdependència de l’enteixinat social. Tot detall aparegut recurs poderós, i ben d’agrair, del record i la tècnica minu- ací, allà, manté la seua funció en la marxa de la resta del relat. ciosa i més eficaç novel·lísticament: la més experimentada del Breument: una mala quimera d’un fill de Llorenç, per exem- realisme sòlid des de Richardson i Fielding, Balzac, Flaubert, ple, es transformarà, molt més tard, en una denúncia contra Tolstoi. Frederic amb conseqüències angunioses en la tercera novel·la Enllà de l’horitzó. Enric Valor reprén el mateix espai geogràfic proposat en les seues rondalles: la vall de Cassana, que té com a referent la Com a novel·la frontissa, aspecte que ja hem comentat, el Foia de Castalla. La insistència, òbviament, en aquesta loca- lector d’aquest Temps de batuda haurà d’anar coneixent un lització sol produir una certa redundància descriptiva a tots tercer grup de personatges més presencials. Els revoluciona- els nivells perquè és revisitada la mateixa naturalesa, per si ris com Josep Verdú, Toni Rabassa i altres. Tot el grup és mateixa hieràtica i solemne. Els itineraris solen ser idèntics, representant de la nova classe popular en el poder. Sorgits del i és per això que pot haver-hi el risc d’usar uns mecanismes poble pla i criats ja en la lluita sindical i política, han patit la retòrics ja gastats. Però el lector amb bon paladar literari ben repressió dels diversos governs monàrquics. I és amb aquesta aviat s’adona que només es retorna als llocs que estimes, on gent que se les haurà el pensatiu don Frederic amb gran èxit, els ulls descobreixen sempre nous aspectes, noves perspecti- sabut com és que ell s’adscriu al grup per la seua biografia de ves, oratge, assolellament, treballs, notícies. Tot i ser sempre proletari i anarquista. el mateix mai no és idèntic, idea heraclitiana. Enric Valor assaja en la present novel·la la dimensió del cro- Els espais menors com els casinos i centres d’oci detallats en nologisme acompassat amb el temps històric real, documen- la primera obra del Cicle ara són absents. Només el lector avi- tat, de la revolució i de la guerra. La batuda del blat s’esdevé sat hi trobarà el local del Comité, l’Ajuntament de Cassana sincrònicament amb la batussa contra la dreta local més reac- i el nou local d’oficines de la col·lectivitat —l’expalau dels cionària de Cassana. Aquest experiment, amb indicacions Cardona—. Ara, és clar, el poble treballador només treballarà precises sobre els diversos fets ja històrics, obtindrà una ver- o farà la guerra als diversos fronts de batalla. Així doncs, no sió angoixosa en la següent novel·la. El nostre autor expan- hi ha pràcticament oci. sionarà nuclis de relat condensats abans, per exemple, en el diari de Joan Monlió en notes breus. Però el temps considerat Pel que respecta a l’extens grup de personatges hi ha una com a oratge i estacions de l’any sempre ateny la importància gamma interessant, ben representativa de les classes socials, exacta que per a Enric Valor té en les accions dels seus actants. tal com ja hem indicat en la primera novel·la del Cicle, però L’home es deu a la naturalesa. Però aquesta mai no perdona prou menor. Entre els més remarcats trobem don Frederic els errors dels humans. I no caldrà insistir en el tractament Genovard de Sarrió, pare de Frederic, un il·lustrat element minuciós, obsessiu, del temps usual diari, quotidià, típic de de la petita aristocràcia que per raons econòmiques haurà la seua narrativa. Les hores de llevar-se del llit, de dinar, de d’emigrar per manca de solidaritat de la seua classe o estrat

92 fer la migjornada, de passejar, d’iniciar i acabar les operacions la tècnica del narrador homodiegètic intradiegètic, autodie- agrícoles de sega, la batuda diària, i un llarg etcètera, sempre gètic. El seu text s’adhereix al model narratiu, ja experimen- acompassades al ritme de la posició del sol, la caiguda lenta tat en Temps de batuda, que considerem de tipus historicista de la vesprada, la solemne posta del sol. Sempre és un temps estricte. El narrador i actant del relat hi aporta dates i fets his- visualitzat, percebut per una pupil·la mironiana, ultrasensi- tòrics i puntuals comprovables que refermen la construcció ble al trànsit temporal plasmat en la vívida coloració i les del discurs literari historicista ben distint del model narratiu tonalitats contrastades. És un temps ben matisat, una percep- historistitzant força més tou i boirós amb el tractament del ció plàstica de l’instant fugisser. En el fons del fons recorda temps i dels fets històrics. Gabriel Miró, d’una obra del qual fou traductor, i sembla La lectura d’Enllà de l’horitzó s’inscriu en la recuperació una reminiscència bergsoniana.3 d’una realitat històrica a hores d’ara molt actualitzada amb la En Temps de batuda Enric Valor insisteix en el tema de la Llei de la memòria històrica i per la polèmica sorgida al vol- bellesa natural, de la bondat i l’autosuficiència del món rural, tant del cas extraordinari de les actuacions del jutge Baltasar idíl·lic, enfront del món urbà, sorollós, insolidari i desperso- Garzón. Els anys de referència són els duríssims i cruels de nalitzador, alienant. També reprén en aquesta novel·la el seu l’horrorosa Guerra Civil Espanyola de 19361939. benvolgut mite de la cultura redemptora, la bondat natural En la «Introducció» Frederic proposa una síntesi de la situa- del muntanyés, una espècie de ressò de la roussoniana bon- ció inicial durant l’estiu de 1936 de la seua família, mare i dat originària de l’home, la fe absoluta en una naturalesa rica germana, que tancava la novel·la Temps de batuda. Recupera i creadora de gran diversitat de productes. el fet de l’alçament militar i dretà contra la República, 18 de I, com sempre, la llengua usada en Temps de batuda és la lite- juliol de 1936. Recorda la Irene, la muntanyesa del mas de rària culta que ha fet d’Enric Valor el novel·lista més conse- Mascabrer, «la dona sagrada», que «era producte de les múl- qüent amb l’ús d’un model lingüístic literari capaç de comu- tiples belleses del medi on havia sorgit». Frederic té relacions nicar qualsevol temàtica amb correcció i exquisida elegància. de veïnat amb la família de la Irene —a qui sempre anomena Evita deliberadament el color local i els col·loquialismes, però «Edelweis»—, de la qual tem enamorar-se. I en els darrers usa molt destrament dels sociolectes i registres adients amb mesos d’octubre, novembre i desembre del 36, ja instal·lat certs personatges per tal de situar-los en el context adequat. a Cassana, iniciarà el muntatge de la col·lectivitat agrícola mentre espera que el mobilitzen per quinta, tot i que no féu Una qüestió com la interferència de llengües i el conflicte la mili perquè era fill de mare vídua. lingüístic incipient encara no obté un tractament decidit en aquesta novel·la. Però ja no l’obviarà en la que, tot seguit, El primer capítol s’obri amb la referència dels exèrcits de tractarem de comentar. Franco assetjant Madrid amb la fugida general de milers de persones. Darreries de l’hivern a Cassana i a mitjan matí ar- Els nou anys transcorreguts entre la publicació de Temps de riba a la vila un parell de centenars de refugiats madrilenys batuda i la d’Enllà de l´horitzó,4 sembla que exigien a En- entre els quals es produeix un fet inesperat: aquella gent ric Valor una justificació davant d’un receptor potencial no cassanenca parla una llengua estranya als acabats d’ arribar. massa familiaritzat amb el món narratiu de Cassana. Es trac- Apareix, doncs, el conflicte lingüístic etern entre la gent de ta de la «Introducció» de cinc pàgines que actua de resum la meseta i les altres llengües peninsulars. Aquest tema reapa- connector entre la conclusió de Temps de batuda i la nova reix ací i allà tot al llarg de la novel·la, així com la crítica dels obra de cinc-centes quaranta-una pàgines, tercera del Cicle morts a les carreteres. de Cassana. Frederic, o el camarada Genovard, és força propens a mani- Així doncs, Enric Valor proposa aquest tercer text com un festar llargues reflexions sobre diversos aspectes de l’experièn- cos constituït per una introducció més xx capítols de desi- cia entre la seua realitat personal i quotidiana i la dels altres, gual entitat. Aquests ofereixen un ventall de diverses àrees la societat en general, i la pròpia relació amb l’altra persona del món cassanenc, la vila de Cassana i el mas de l’Almus- humana, la parella femenina que l’atrau en diverses circums- sai, una mena de paradís idealitzat, que nucleïtza el cosmos tàncies amb més o menys desig d’íntima possessió. ben moblat i més cohesionat de la novel·la; després, la ciutat d’Alacant com a àmbit urbà, suport de la caserna de Benalua, En la primera àrea d’experiència Frederic es relaciona amb Gandia, València, Bétera; la segona línea de foc del front de els camarades del PCE, el Partit, el seu; amb els socialistes guerra de Terol, sector del Toro; Albaida i Alcoi, i novament històrics, amb els diversos sindicats UGT, CNT, FAI. Ell Alacant i el camí d’un exili des del port de Gandia. és el teòric i redactor del «Projecte d’organització de la col- Tot aquest cosmos primer recorregut i després recordat o recuperat, textualitzat per Frederic Genovard en l’acte de l’es- 3 Años y leguas. Vegeu Bibliografia. plars de luxe, numerats i signats per criptura en un temps i en un lloc ignorats. Frederic opta per l’autor, i una de posterior en cartoné, 4 Apareguda l’any 1991, València, editada l’any 1999. Tàndem. Una edició de 500 exem-

Enric Valor. El valor de les paraules { 93 Castell de Castalla [fotograﬁa de Francesc Vera]

94 lectivitat de Cassana», al qual dedica tres pàgines i que llegirà sions extraordinàries en aquesta tercera del Cicle de Cassana. i comentarà amb calma a uns camarades. L’heroi no sols ho és de la seua història pròpia, sinó també de la història global del poble en lluita contra la reacció con- També analitza en diverses etapes i àrees del relat la marxa servadora i feixista. És, podríem dir-ne, el pas solidari i mili- adversa de la guerra i els luctuosos fets de les repressions en la tant del jo al nosaltres, al col·lectiu convocat en defensa de la reraguarda d’una i altra part de tots dos contrincants. Frede- democràcia republicana. En aquest sentit la vida de Frederic ric es dedicarà disciplinadament a les tasques d’instructor de ja no és la d’un professor, un teòric, que recupera inesperada- reclutes amb el grau de sergent, a l’acció bèl·lica en el front ment una poqueta terra a la qual es vincula, sinó la dedicació com a soldat de metralladores, a les faenes d’oficina en un del militant comunista Genovard en dues activitats estrictes: centre de reclutament. I etcètera. l’organització tècnica de la col·lectivitat UGT de Cassana i Pel que fa a les dones, el camarada Genovard reflexiona pre- la dedicació a la guerra com a mobilitzat i combatent. En cisament sobre les relacions de parella. En aquest aspecte, aquest context la llengua oficial, «d’ofici», entrebanca una Frederic aporta una teoria, tradicional des del segle xix i pri- i cent vegades les relacions de Genovard amb companys de meres dècades del proppassat segle xx. L’amor pur, romàntic, tota mena, tant en les relacions polítiques com en les d’estric- i l’amor fora del matrimoni: prostitució o amor clandestí. La ta disciplina militar. causa de totes les reflexions és la sèrie de dones que es troba Però, com sempre, la definida posició del nostre novel·lista tot al llarg dels tres anys de guerra i dels diversos i sovintejats a través del seu personatge és ferma i inequívoca: cal usar la desplaçaments i sojorns a les ciutats on el traslladen o a les llengua pròpia a tots els nivells, el foraster ha d’adaptar-se a que va de permís. les noves circumstàncies, als usos i costums del lloc on arriba. La primera dona és la Irene, «l’atractiva muntanyesa» (Ede- Això és l’ideal teòric. Però l’ús oficial del castellà en els docu- lweis/flor de neu). La Irene representa sempre l’amor pur, la ments escrits, i també en les comunicacions orals, mai no pot perfecció idealitzada, assequible amb efectiva plenitud només ser amagat en la quotidianitat de l’Administració republica- al si del matrimoni. Una i altra vegada Frederic la retroba al na. I així consta reiteradament en la novel·la. mas de Mascabrer, en fa la descripció acurada, la recorda en Els lectors identificaran dos elements bàsics en aquesta diàfa- diverses analepsis. Li declara el seu amor, la demana als seus na novel·la: els canvis sovintejats del lloc, suport geogràfic de pares d’acord amb la tradició ancestral. Però només li donarà la narració, i l’estricta, rígida temporalització, quasi obsessiva, una besada de «mig minut de duració». dels fets narrats adherits al transcurs dels mesos de les diver- D’altra part, el camarada Genovard, contrari a l’amor venal, ses estacions de l’any astronòmic. coneixerà altres dones adultes amb les quals mantindrà una El primer aspecte esborra definitivament l’inexacte retret que relació sentimental purament amatòria des de la més sostingu- s’ha fet a la narrativa valoriana: no se centra en un concret da fins a la simplement ocasional: «amor carnal» en diu. Tres espai rural, sinó que, en aquesta novel·la, aporta una diversa són les dones d’aquest grup. La més impactant, absorbent i geografia totalitzadora, tant rural com urbana. Frederic es amb una major i dilatada presència és la camarada comunista mou, doncs, en l’espai netament urbà conflictiu, dinàmic, Palmira Fernández, madrilenya refugiada, amb una durada de alegre o desolat, sempre desplaçat i al compàs dels incon- devers set mesos. Càndida, la mestressa de la pensió d’Albaida, trolats esdeveniments que l’empenyen a un infatigable anar exmonja, en poques avinenteses. I Mariu, dona ja vídua, amb amunt i avall, fins a convertir-lo en involuntari testimoni la qual Frederic coincideix en els llocs de treball i en diver- presencial de molts d’ells. D’aquesta manera s’evidencia el ses ocasions a Cassana. Aquesta —ara ja pròxima als quaranta gran salt qualitatiu respecte a la tècnica narrativa usada en anys—, companyona d’innocents jocs eròtics d’adolescents Sense la terra promesa (la ja comentada tercera persona i la durant un estiu al mas dels pares de Frederic, era filla dels es- introducció d’un diari de Joan Monlió) i Temps de batuda en tatgers. Es retrobaran a Alcoi en una darrera ocasió, ell camí ja primera persona, inici del narrador homodiegètic. Aquest és de l’exili. Totes elles coincideixen en una mateixa actitud: solen el model definitiu que usa en la darrera del Cicle de Cassana, emprendre la iniciativa amorosa sexual. Vindrien a representar en una mena de memòria biogràfica detallista, minuciosa- un aspecte del vell paper del tradicional descans del guerrer. ment planificada. Frederic, en les seues cavil·lacions, intenta sempre justificar el seu comportament amb diversos arguments entre els quals re- Els lectors comprovaran que l’element temporalitzador ar- porta la decisiva i inevitable influència de les circumstàncies riba, inclús, a presentar aspectes i matisos inusitats en Enric bèl·liques, de la inestabilitat social, els neguits i les pors. Però Valor, com són narrar o descriure la durada d’una acció, un sempre mantindrà un profund respecte a la Irene, que es perd bes, de mig minut, o una passejada de trenta minuts. O algu- en la boira del temps de l’exili de Frederic. nes precisions exactes de ser «les onze i cinc minuts». Per tot això el contrast esdevé impactant quan resol grans lapses de Pel que respecta al conflicte lingüístic, esmentat més amunt temps en una sola línia. El nostre autor aporta amb meticu- i només latent en les anteriors novel·les, adquireix dimen- lositat exhaustiva la ritualització de les activitats quotidianes

Enric Valor. El valor de les paraules { 95 sotmeses a la rígida disciplina del rellotge: tot roda periodit- bardeigs, presentació dels personatges, descripció del cos de zat, l’entrada i l’eixida del treball, els permisos militars, les la dona i de la roba, accessoris, automòbils, armes, menjars. hores del sopar, les de visita a amics i coneguts, fins i tot el Tota una festa per als sentits. És, damunt del gust exquisit temps lliure per a fer l’amor amb Palmira. Els seus atrafegats per la narració pausada, la delectació en l’ús d’un llenguatge personatges viuen la seua existència com si oscil·lassen de la sàviament administrat. Tot això, probablement, és la conse- busca d’un rellotge, en una lluita incessant per realitzar coses, qüència de la sospita del novel·lista: pensa, sempre, que el sempre dins d’una graella de límits rígids, de disciplina mi- presumible lector actual, lluny d’un lector model hipotètic, litar o militaritzada. És la crua vivència asfixiant de la guerra desconeix aquell lapse temporal des de mitjan segle xix fins civil, el temor a les delacions, les intrigues i les sospites dels als primers quaranta anys del segle xx, tot un cosmos moblat tapats. És potser l’intemporal, per clàssic, carpe diem. Demà, d’estris i atifells, objectes, costums ancestrals, relacions força ¿qui sap on ens trobarem, si per una d’aquelles encara vivim? pautades entre amos o senyorets i criats, entre superiors i inferiors, entre empresaris i el proletariat en plena efervescència Genovard narra, com ja s’ha dit més amunt, presumiblement, i lluita de classes. Lògicament, un novel·lista com Enric Valor tota la seua experiència en un lloc desconegut i amb la volun- posa tota la carn a oferir-nos plenament el món narrat. Més tat de comunicar-nos les seues memòries personals lligades enllà de modes i teories, va optar per una manera tècnica de al destí del seu poble, del col·lectiu dels vençuts. Novel·la narrar i la va usar amb perfecció, com correspon a un gran historicista, hi identifiquem un excel·lent esforç i fam per do- mestre des de Joan Roís de Corella. cumentar tot el rerefons històric, ben contextualitzat. Aporta, és clar, una profusió de dates, precisions, informes, comenta- El lector més destre en el rerefons ja tan històric del conflicte ris, notes, contrastació de notícies. Per descomptat que hi usa civil entre la legítima República i els guanyadors antidemò- l’inevitable recurs dels informadors quan el necessita, sempre, crates tindrà ocasió de comprovar les desavinences entre les un narrador actant en primera persona. A més dels ja co- forces del Front Popular, la necessitat d’una disciplina fer- neguts personatges de les precedents novel·les del Cicle, ací ma contra un element perillós com l’exèrcit alçat contra la descobrim entre d’altres, Pepa i Angelina. Ací, Enric Valor fa República, el desassossec omnipresent produït pels resistents un ús mestrívol d’aquesta tècnica, pròpia del realisme narra- passius a tots els nivells tant civils com militars —la quinta tiu tradicional més depurat, que administra adequadament columna—, el boicot dels tapats al bon funcionament de per tal de proposar-nos una completíssima informació del l’administració, la manca de coordinació entre els autèntics cosmos narrat, fibra a fibra, seqüència a seqüència, en tota la demòcrates, la creixent por de la represàlia dels vencedors, seua extensió, profunditat i palpitant actualització dels diver- la brutalitat dels descontrolats, el pes d’una denúncia fosca, sos esdeveniments. l’esperança en un triomf democràtic que mai no arribava. En aquesta darrera novel·la recuperem el plaer lector per un Des de sempre hem desitjat que l’obra literària d’Enric Valor text amidat, vellutat, clàssic, on narració, descripció i diàleg assolesca una àmplia difusió, normal i normalitzada, que arri- obtenen una delicada compenetració equilibrada de la tècni- be a tots els àmbits geogràfics de la nostra llengua i que siga coca descrita com a telling (narrar) i showing (mostrar). El nos- neguda per tota mena de públics lectors. Per descomptat, que tre novel·lista s’hi imposa una disciplina fèrria que els lectors siga introduïda en els programes d’estudi de la nostra literatura observaran, ara, després d’haver llegit les anteriors novel·les general com l’obra d’un autor imprescindible. Sobretot, que el del Cicle de Cassana. nom de Valor no vaja lligat únicament a una part de la seua vasta producció, com és la seua inoblidable versió de rondalles Òbviament, en uns materials narratius tan extensos, globalit- valencianes, ni que siga identificat, només, amb els seus voca- zadors, com els presents, un bon receptor empíric hi trobarà bularis, textos gramaticals, reflexions sobre aspectes concrets intertextualitats, retrospectives, aclariments, recuperació epi- de la llengua, o amb el seu magnífic llibre sobre la flexió verbal. sòdica de certs personatges significats de les dues anteriors A hores d’ara, Enric Valor és tot això i molt més. La seua densa novel·les ara ja vells, però que sintonitzen amb Frederic pel producció literària, amb totes les circumstàncies adverses que seu tarannà encara que no siguen tan decididament progres- hagué de suportar, és allò que més hauria d’agrair el nostre sistes: don Albert Mauri, el desheretat nebot de dona Berta, poble pel que suposa de recuperació històrica, de recepció de Joan Monlió Cardona/Garibaldi, els Bernabeu i tants d’altres la nostra memòria col·lectiva com a ciutadans, de les nostres que hem conegut en Sense la terra promesa i Temps de batuda. contradiccions i mancances. Ens agradaria moltíssim veure as- Observem que la present novel·la supera, si fos possible, sumit que la seua aportació a les nostres lletres és, senzillament, encara, la llisor del llenguatge narratiu adobat amb l’exqui- impressionant a més d’imprescindible, que per a la societat va- sidesa del lèxic més depurat, la precisió i l’elegància en les lenciana actual ell es va constituir literalment, i sense cap mena imprescindibles descripcions de tot tipus, tant d’àmbits inte- d’exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística. Sense la riors com dels exteriors: l’oratge, els espais geogràfics, plan- seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians actes, arbres, conreus i diversos treballs agrícoles, els estatges, tuals perdríem tot un segle xix i, és clar, quatre dècades inicials paisatges urbans, rurals, accions bèl·liques, documents, bom- del proppassat segle xx. I que és un gran mestre.

96 És per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels seus quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. I així s’esdevé que com qualsevol escriptor o estudiant llig aquells autors, disciplinadament si vol obtenir una plena cultura literària pròpia, els nostres més joves maquina- dors de mons de ﬁcció s’haurien de familiaritzar en la lectura de l’opus valorià. Si és que volen assolir el coneixement d’una vessant literària que els farà cohereus de la resta de la tradició literària total contemporània. Enric Valor va declarar l’any 1995 en unes converses amb l’editora Rosa Serrano: «Què em diu de la novel·la Habitatge per a l’eternitat que estava preparant? — El cas és que estic escrivint-la, però molt de tard en tard. El ﬁnal està en mans de l’Ordinador de les Galàxies».5 Inesperadament, el nostre escriptor va traspassar el mes de gener de l’any 2000. Sembla que també aquella obra se’n va anar amb ell per sempre més.

5 Vegeu Bibliograﬁa.

Bibliograﬁa Escrivà, Vicent (2002): «La dona en el Cicle de Cassana», dins Enric Valor, un home de poble. Jornada d’estudi i homenatge a Enric Valor, València, Denes. Miró, Gabriel (2004): Anys i llegües, traducció d’Enric Valor de Años y leguas, València, Denes Serrano, Rosa (1995): Enric valor. Converses amb un senyor escriptor, València, Tàndem. Valor, Enric (1996): Simposi d’estudi i festa. Actes, Alacant, Dipu- tació d’Alacant. — (1998): Paraula de la terra. Escrits seleccionats, València, Univer- sitat de València.

Enric Valor. El valor de les paraules { 97 _La narrativa de Valor: L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant i els relats curts

Joaquim Espinós Felipe / Universitat d’Alacant

Els orígens creadors: primers temptejos així com alguna obra de novel·listes espanyols contemporanis, i narracions perdudes com Pío Baroja, Blasco Ibáñez o Wenceslao Fernández Flores. És en la seua infància, doncs, que es forja la passió novel·lesca Enric Valor ha passat a la història de la cultura valenciana com de l’escriptor de Castalla, i en un sentit estètic més concret, per una ﬁgura clau en tres terrenys diferents: com a gramàtic, ron- la gran tradició realista, amb una certa tirada per les seues deri- dallaire i narrador. I en tots va assolir uns resultats excel·lents. vacions fulletonesques. Més endavant abordarem l’empremta Es tracta de camps conceptuals ben pròxims, en tant que els que aquesta hibridació entre realisme i fulletó deixa en la seua tres beuen d’un insubornable amor a la llengua. Però d’aquesta tècnica narrativa. triple afecció, la que Valor estimava per damunt de tot és la de creador d’una obra narrativa original. Sempre que tingué Valor fou un escriptor precoç. Als nou anys son pare li comprà ocasió ho digué ben clar. Així, per exemple, en l’entrevista una màquina d’escriure, i per tal d’estrenar-la escriví els tres que concedí a Tomàs Llopis revelà que la seua tasca com a capítols d’una novel·la inacabada: El secreto del Castillo (Llopis gramàtic i rondallaire era subsidiària de l’estrictament creativa. 1985:13). Uns anys després continuarà assajant la seua vocació, Pel que fa a la dedicació gramatical, hi confessà: «crec que si tal com ens conta el mateix Valor en el discurs que pronuncià he fet gramàtiques i Millorem el llenguatge és pel gran amor a en ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Va- l’idioma que tenia i perquè m’havia preparat per conéixer-lo a lència (Valor 1998: 28): «A dotze o tretze anys jo ja havia fet fons i poder escriure bé, escriure novel·les» (Llopis 1985: 14).1 provatures literàries: descripcions de paisatges —recorde que Respecte a la recreació de rondalles, aﬁrma sense embuts: «No vaig omplir unes quartilles sobre l’aspecte de la ciutat d’Ala- ho hauria fet si hagués pogut escriure novel·les» (Llopis 1985: cant de nit i després de ploure-hi —; també unes petites narra- 17). Aquesta passió narrativa originària la retrobem en d’al- cions».2 Els títols d’aquestes narracions, tal com ens continua tres entrevistes. Per exemple, en la que concedí a Rosa Serrano relatant l’autor, eren «L’aventura de Franz Lietzen», «L’hereu (1995: 87): «Vaig començar a escriure per l’amor a la literatura. L’amor a la narrativa i especialment a les novel·les no se m’ha-

via refredat a través de tan diverses circumstàncies com havien 1 Malgrat aquestes afirmacions, que que en un dels seus darrers articles afectat la meua vida. Em faig novel·lista llegint i admirant els demostren una certa manca de con- les qualifica de novel·les breus, tot grans narradors que havia transitat». I quins són aquests grans sideració de l’autor pel gènere ron- proposant-hi fins i tot una tipologia dallístic, són molts els estudiosos de genèrica que les dividiria en amoroses narradors que conformaren el seu estil? Tal com continua l’obra valoriana que pensen que cal- i moralitzadores, quadres de costums, manifestant en l’entrevista de Rosa Serrano (1995: 40), són dria considerar les rondalles com a gòtiques i històriques. obra de creació pròpia, per l’intens els grans clàssics de la novel·la europea del xix: Víctor Hugo, procés de literaturització a què les 2 En les converses amb Rosa Serra- Dumas pare, Balzac, Flaubert, Jules Verne, Charles Dickens, sotmeté. Un cas ben significatiu seno (1995: 57) l’edat en què escriví ria el de Vicent Escrivà (2002: 25) aquests primers contes és un poc pos- Tolstoi, Dostoievski, que es trobaven a la biblioteca familiar, terior: entre els setze i dèsset anys.

98 L’Aitana, marc espacial de L’ambició d’Aleix [fotograﬁa de Francesc Vera]

Enric Valor. El valor de les paraules { 99 de L. Brooverson» i «L’experiment de Strolowickz», de les per la distància temporal que les separa, però és també quals sols ens resta aquesta darrera. Li la publicaren traduïda al evident que pertanyen a un mateix model literari, que castellà, i més tard, veuria la llum en l’original català en el setla seua publicació conjunta no fa sinó referendar. Si en manari El Camí. «L’aventura de Franz Lietzen», segons l’autor, el cas de «L’experiment de Strolowickz» era el gènere de es publicà després, però no recorda on, i «L’hereu de L. Broo- misteri el triat, ara serà el melodramàtic. «Danys mínims verson» es perdé durant la guerra.3 Semblant destí corregué la sobre coberta» narra una mena de triangle amorós entre novel·la El misteri del Canadian, però amb un afegit altament literari: el tren que duia l’original a Barcelona per a ser publicat un aristòcrata anglés —lord Bridgeston—, la seua jove i el 17 de juliol de 1936 no arribà mai al seu destí. bella esposa Ellen, a qui conegué quan era ballarina del Royal Theatre londinenc, i un jove i presumptuós galant, Així doncs, és tan sols a partir de «L’experiment de Stro- agent de la Compagnie International du Caoutchouc, lowickz», datada el 1931,4 que ens podem fer una idea que respon al nom de Charles James Smuts. Si la situació del model narratiu seguit per l’obra de preguerra d’En- és convencional, no ho és menys el marc ambiental triat: ric Valor. Aquest conte, tal com observa Vicent Simbor el transatlàntic Hudson Bay, que cobreix el trajecte entre (2001: 22-24), és una recreació de la novel·la curta Ava- Anglaterra i els Estats Units. Al llarg de la travessia s’esde- tar, de Teophile Gautier, veritable clàssic de la literatura vé el previsible flirteig, que acaba de manera abrupta amb fantàstica. Avatar narra la història de la transsubstancia- la col·lisió del vaixell amb les restes d’un iceberg. L’am- ció de les ànimes entre els personatges protagonistes. Es bientació recorda, inevitablement, la d’una novel·la cata- tracta d’un relat de filiació genuïnament romàntica, en lana que Valor, encara que no ho esmenta explícitament, tant que el mòbil de l’acció és l’amor impossible que sent potser coneixia: Valentina, de Carles Soldevila, publicada Octave de Saville, un jove parisenc de bona família, per el 1933, just en els inicis creadors de l’escriptor de Cas- la comtessa lituana Prascovie Labinska. A causa del re- talla. Cert que el to dramàtic de Valentina no s’adiu gens buig de la comtessa, Octave cau en una inguarible ma- amb la lleugeresa vodevilesca del relat valorià, però hi lenconia, i a instàncies de sa mare, rep la visita del vell concorren interessants afinitats, com ara el fet de centrar- Cherbonneau, un famós metge amb fama de taumaturg. se en personatges de classe alta, o la vocació cosmopolita, Aquest metge li proposa bescanviar la seua ànima amb la que s’evidencia en l’ús de paraules angleses o franceses del comte, per tal de veure així realitzats els seus desitjos. que, com s’esdevenia amb «L’experiment de Strolowickz», L’experiment —l’avatar del títol— reïx, però la comtes- li confereixen una pàtina de modernitat a la narració, i sa descobreix l’engany. Octave demana invertir el procés, que en el cas de «Danys mínims sobre coberta» es refor- però ara l’avatar fracassa, perquè si bé l’ànima del comte ça per la procedència anglesa dels protagonistes. Aquesta retorna al seu cos, la d’Octave no ho aconsegueix. Alesho- relació entre Valentina i el relat de Valor adquireix una res Charboneau aprofita l’ocasió per apropiar-se del cos major significació si relacionem «Danys mínims sobre co- del jove exànime. L’adaptació que fa Enric Valor conser- berta» amb «L’experiment Strolowickz». Totes dues obres, va el tema bàsic de la transsubstanciació de les ànimes, seguint la tesi apuntada per Vicent Simbor, es podrien però prescindeix de la seua força tràgica. Ara el mòbil de vincular amb la voluntat modernitzadora que animava l’acció ja no és l’amor passió, sinó un simple joc entre una certa part de la narrativa catalana dels anys trenta, amics, tot i que acaba de manera dissortada per a un dels que volia deixar enrere el model ruralista d’inicis de segle. protagonistes. També l’estil resulta molt diferent: el relat Voluntat modernitzadora que, com apunta Vicent Escri- original es demora molt més en l’ambientació, mentre và (1987: 5), començava a despuntar als anys trenta en que el de Valor, de manera oposada al que serà la tònica terres valencianes amb els relats de Lluís Guarner, Artur general en l’obra de postguerra, es resol de manera molt Perucho i Francesc Carreres, als quals caldria afegir algun més sintètica. Conserva, això sí, la inspiració parisenca i de Carles Salvador. Tots ells maldaven per superar la bar- mundana, en tant que els personatges pertanyen també a reja entre fulletonesca i costumista en què estava ancora- l’alta societat. Simbor subratlla la inspiració llibresca del da la narrativa valenciana. L’arribada de la guerra, com és relat i la seua desconnexió de la realitat pròxima, que en la ben sabut, estroncà aquest conat de recuperació. narrativa de postguerra serà substituïda pel descobriment de la seua terra com a motiu literari. Aquesta desconne- Malgrat les coincidències temàtiques i genèriques ob- xió de la realitat pròxima és fàcilment aplicable a un al- servables entre «L’experiment de Strolowickz» i «Danys tre relat, datat el 1952, «Danys mínims sobre coberta».5 mínims sobre coberta», es poden constatar certes diferèn- Cert que resulta problemàtic associar totes dues obres cies de tècnica narrativa entre totes dues que relacionen aquesta darrera amb l’etapa de postguerra i, especialment,

100 amb la que li és més pròxima: L’ambició d’Aleix. Això resulta especialment visible pel que fa als diferents procediments d’anàlisi psicològica, molt més profusos en «Danys mínims sobre coberta» que en la primera narració, centrada més en la fantasiosa anècdota argumental. Així, per exemple, les cavil·lacions d’Ellen després dels primers ga- lantejos amb el jove Charles se’ns narren amb una barreja de discurs directe, indirecte i indirecte lliure, amb les inevitables intromissions narratorials pròpies d’Enric Valor.6

Els relats curts: Narracions de la Foia de Castalla, Narracions intranscendents i Un fonamentalista del Vinalopó Després del primer volum de Rondalles valencianes, de 1951, Valor publicarà, el 1953, el que és el seu primer llibre de relats Primera edició de L’ambició d’Aleix originals: Narracions de la Foia de Castalla. El volum consta (València: Successor de Vives Mora, 1960) de quatre relats: «La foia de Castalla», «Contalles de la boira», Edició del 1995 de L’ambició d’Aleix (València: Tàndem) «L’amic ﬁdel» i «Contalla d’un orat». El pròleg de Joan Fuster que l’encapçala ens forneix d’unes claus interpretatives força interessants. L’assagista de Sueca hi destaca com «les zones altes del sud valencià esperaven algú que les revelàs», que enriquira l’imaginari valencià, massa circumscrit a l’horta i la barraca (Fuster 1982: 317). Fuster destaca alguns aspectes de les Nar- racions de la Foia de Castalla que, amb el temps, esdevindran marca de la casa: «la morositat en el detall, la visió minuciosa i exacta», fruit, totes dues, de l’amor de l’autor a la seua terra. En efecte, el principal canvi que s’hi observa respecte de la narrativa de preguerra és l’abandó del cosmopolitisme, de la temàtica fantàstica i el decantament per l’ambientació en espais pròxims a l’autor. Les causes d’aquest canvi han estat convincentment apuntades per Vicent Escrivà (1985: 7). Una de les principals és l’aprofundiment en el món de les rondalles.

3 A aquestes narracions perdudes mig amorosa» li dirà a Rosa Serrano d’abans de la guerra n’hem d’afegir (1985: 26). I més tard, en ser procla- dues més, «Tanagra», que l’autor es- mant doctor honoris causa, afegirà: menta en l’entrevista a Tomàs Llopis «encara era de tema cosmopolita, una (1985: 24) i «La zebra», recordada a espècie de pudding d’amor, aventura i la lectio d’investiment com a doctor misteri» (Valor 1998: 29). honoris causa (Valor 1998: 35). 6 «Pensava a pesar seu en Smuts. 4 Segons se’ns diu en el recull Nar- Els defectes d’aquell home es difu- racions intranscendents, de 1982, que minaven a l’imaginar-lo, i, a poc a inclou també «Danys mínims sobre poc, desapareixien; les seues quali- coberta» i «Viatge de Nadal». Narra- tats lluïen cada volta amb llum més cions intranscendents fou publicat dins enlluernadora. “És molt agradable la el tercer volum de l’Obra literària seua companyia”, es deia ella en silen- completa amb les Narracions de la Foia ci. “Ell exerceix una gran impressió de Castalla i les novel·les L’ambició sobre mi, Déu meu! Indubtablement, d’Aleix i La idea de l’emigrant. és un perill del qual haig de procurar fugir”. Però no en fugia. Amb fruïció 5 Editat també en Narracions in- evocava morosament la seua ﬁgura, el transcendents. Aquesta desconnexió seu gest dominador, la seua veu ben de la realitat immediata i autobio- timbrada, dolça, profunda, que la gràﬁca, apuntada pel mateix Simbor commovia irremeiablement. ¿Arriba- —i abans per Escrivà (1987: 5)— es ria el moment que no podria deixar podria estendre, tot seguint els suc- de seguir aquell delerós impuls? ¡Fu- cints comentaris que li dedica Valor, gir, calia fugir de Charles, costàs el en El misteri del Canadian, la novel·la que costàs» (Valor 1975: 379). perduda el 1936, «era mig policiaca i

Enric Valor. El valor de les paraules { 101 El mas de l’Arbre, en la serra d’Aitana [fotograﬁa de Francesc Vera]

En la tasca recopilatòria Valor redescobriria «l’agre de la ter- Pel que fa a «L’amic fidel», es tracta d’una narració faceciosa, ra», i amb aquest, un retorn als paisatges de la infantesa, que molt pròxima a les rondalles de temàtica costumista, inspira- per contrast amb la realitat miserable de les ciutats se li pre- des en succeïts reals. També serà molt important la presència sentaria amb una aura d’idealització arcàdica. De fet, aquesta de temes, recursos i cosmovisió rondallístics en els dos relats mitificació del món rural contaminarà les obres coetànies a restants, «Contalles de la boira»i «Contalla d’un orat». Ben la seua tasca com a folklorista. És el cas de L’ambició d’Aleix, encertadament, Joan Oleza (1982:18) ha pogut dir: «Hi ha com veurem en el punt següent, i també de Narracions de la un punt en el qual les rondalles i els contes literaris de ma- Foia de Castalla. tèria rural o costumista són els bessons d’una mare ambigua, a mitjan definir entre la tradicionalitat i la creació». Tant és El primer text del volum és precisament «La foia de Casta- així que una narració d’aquest llibre, «Llegenda del palleter», lla». I resulta ben significatiu que siga aquest el triat: és, de fet, fou incorporada posteriorment sense cap estridència a les tota una declaració d’intencions de l’arrelament en el territori rondalles. I el mateix destí hauria pogut córrer-ne una altra, de què parlàvem. Hi trobem, a més, alguns trets que esdevin- «Contalla d’un orat», si se li haguera eliminat la localització dran constants en la seua narrativa posterior, que no deixen de del narrador en el que sembla una residència de malalts men- sobtar per la seua aparent oposició: l’objectivitat quasi docu- tals. El relat de la vida del protagonista ens revela que va estar mental, d’una banda, i el lirisme, de l’altra. Així, la descripció dominada per un vici típic de la literatura popular: la gasi- quasi científica de la localització, orografia, economia, conreus, veria. La tècnica narrativa i la temàtica són també clarament i climatologia, feta amb una precisió que no defuig l’ús de rondallístiques en «Contalles de la boira», sens dubte la nar- tecnicismes, hi conviu amb una puntual adjectivació idealitza- ració més important del recull quant a extensió i a ambició, dora, que el du a qualificar la serra de Castalla de «barbuda i i també en tant que aprofundeix en alguns aspectes temàtics selvàtica», els ceps de raïm com a «exèrcits de mils de milenars i paisatgístics de L’ambició d’Aleix i prefigura els personatges de soldadets immòbils», i, en fi, a cloure el text comparant el i l’espai narratiu del Cicle de Cassana. El relat comença amb cel de la foia natal amb el de l’antiga Grècia: «Un cel pur, com l’ascensió de dos amics caçadors, Francesc Amorós i Eladi, el de l’Àtica, fa creure en la immortalitat...» (Valor 1982: 323). que exerceix de narrador. Del segon poca cosa en sabem, lle-

102 vat que va deixar Castalla de xicotet i va anar a viure a la ciutat, cosa que el fa enyorar i idealitzar el paisatge muntanyenc, fet que l’emparenta amb el protagonista de L’ambició d’Aleix.7 Pel que fa al primer, Francesc Amorós, es tracta d’un «propietari de vella nissaga», i entre les seues propietats està el mas de Planisses, on va de cacera amb Eladi. El cognom Amorós adquirirà una gran importància en les dues darreres novel·les del Cicle de Cassana —Temps de batuda i Enllà de l’horitzó—, aquelles que hem anomenat de la Guerra Civil (Espinós 2006: 189-198), de la mateixa manera que el mas de Planisses, tot i que transformat en Almussai.8 Així doncs, els dos amics es disposen a passar uns dies de cacera al mas muntanyenc, però les seues aspiracions es veuen truncades per una espessa boira, que els obliga a recloure-s’hi. Durant el temps que han de passar esperant que escampe, Pere, el masover els contarà dues històries que constitueixen la part Enric Valor, en una de principal de la narració. Abans de fer-ho, Eladi ens prepara les seues últimes fotograﬁes, el terreny, tot lloant la facilitat verbal de Pere i d’aquelles amb un exemplar de l’edició terres en general: «La conversa de Pere era fàcil i, dins la seua de les seues Narracions perennes (2000) rusticitat, interessant, sobretot quan es parlava de coses de la [Santi Carregui - Arxiu d’El País] muntanya. Hi ha en aquells indrets una certa tradició narrativa. Els llargs hiverns i les fosques tardors, amb sos dies grisos i les nits interminables i el conseqüent aplegament de les famílies entorn de la llar, els han especialitzats en la conversa i la contalla. Qui té dots naturals de narrador, els desenvolupa en aquella vida propícia, i així aquelles muntanyes tenen “oncles contadors” que s’han fet famosos» (Valor 1982: 330-331). Doncs bé, Pere n’era un. I ho demostrarà amb dues contalles: la primera és una facècia que fa burla de la bafaneria de l’oncle Paella, la segona, d’inspiració més literària, narra una història d’amor romàntic entre dos muntanyencs. L’oposició entre les bondats muntanyenques i les maldats ciutadanes hi tenen un paper important, i, junt amb el caràcter sentimental de la trama i l’ús simbòlic del paisatge —la boira s’esvaneix amb el reencontre deﬁnitiu dels enamorats—, vinculen aquesta contalla amb la que serà la primera novel·la de Valor, L’ambició d’Aleix. El tema de l’herència de Maria, d’altra banda, relaciona la narració amb Sense la terra promesa. Com hem pogut observar, pel seu caràcter germinal, anticipador de molts aspectes de l’obra de maduresa, «Con- talles de la boira» adquireix una gran importància en la narrativa d’Enric Valor.

7 Així, per exemple, mentre con- gàries, més individualitzades que en templa la sembra del blat, farà la altres bandes. En aquelles altes terres, següent observació: «Era una tasca la personalitat humana es mostrava, humil, senzilla en aparença, però no dins mateix d’una digna humilitat, em cansava de mirar-la. Allò era la ve- amb tota la seua grandesa» (Valor ritat de la mare terra; una tècnica que 1982: 349-350). es repetia amb èxit des dels romans en aquells mateixos paratges» (Valor 8 El protagonista de Temps de batu- 1982: 337). O bé, en el comentari ﬁ- da i Enllà de l’horitzó s’anomena, de nal d’Eladi: «Un alè misteriós i tendre fet, Frederic Genovard i Amorós. El d’humanitat semblava ara sadollar-les topònim «Almussai» també apareix i omplir-les d’una nova poesia. Allí ací, però vinculat a la «partida de les persones, amb els seus defectes, l’Almussai» , on van els dos amics a virtuts i passions, eren menys gre- veure la sembra i a estirar les cames (Valor 1982:336).

Enric Valor. El valor de les paraules { 103 L’any 1982 surt el volum tercer de l’Obra Literària Comple- ta d’Enric Valor, que arreplegava tota la narrativa original anterior a Sense la terra promesa, publicada dos anys abans. L’autor aprofità l’ocasió per a arreplegar en Narracions intranscendents les dues narracions d’ambientació cosmopolita de què ja hem parlat anteriorment —«L’experiment de Strolowickz»i «Danys mínims sobre coberta»— i afegir-hi «Viatge de Nadal», sense un criteri estètic massa clar, perquè aquesta darrera narració ben fàcilment hauria pogut córrer el mateix destí de la «Llegenda del palleter»: veure’s inclosa en les rondalles. Després de la clàssica descripció contextualit- zadora que presideix la majoria de les narracions valorianes, la narració comença a la manera popular: «Per allà, en els volts del mil nou-cents, tal com ho conten els vells de la vila, muntaven un matí solejat del vint-i-quatre de desembre dos carros atapeïts d’oloroses “unces” de xocolat». El que ve a continuació és un molt ben resolt conte de nadal. És evident que el caràcter tradicional d’aquest relat no encaixa amb la tècnica, l’ambientació i la temàtica, de caire més renovador dels altres dos que l’acompanyen. Enric Valor encara publicarà dos reculls més de relats: Nar- racions perennes, el 1988, i Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles, el 1996. Pel que fa al primer, és una espècie de tria del dos llibres anteriors, que n’aprofita els contes més reeixits o, si més no, més específicament literaris. Així de les Narracions de la Foia de Castalla elimina el relat inicial, purament descriptiu, i l’anecdòtic «L’amic fidel»; i manté els tres contes de les Narracions intranscendents. Un fonamentalista Narracions de la Foia de Castalla, d’Enric Valor (Barcelona: Barcino, 1953) del Vinalopó, per la seua part, és un recull escrit totalment en Portada de La idea de l’emigrant la vellesa, quan l’autor tenia 84 anys. Es tracta d’un seguit (València: Tàndem, 1998) de relats —vuit en total, més un prefaci explicatiu— que Un fonamentalista del Vinalopó suposen un aprofundiment en el seu univers narratiu, alhora i altres contarelles, d’Enric Valor (València: Tàndem, 1996) que inaugura algun nou registre. Els relats s’ambienten en l’habitual geografia valoriana: les terres del Vinalopó mitjà i

104 de l’Alcoià-Comtat, i, tal com observa Vicent Escrivà en el Tanmateix, per problemes amb la censura, que s’encallà en una pròleg, tracten d’anècdotes, escoltades o inventades que se innocent escena d’adulteri i per la seua voluntat que isca a Va- situen majoritàriament en el món de la infantesa i la joven- lència en compte de fer-ho a Barcelona, no veurà la llum fins tut de l’autor. El nom de contarelles que acompanya el títol al 1960.9 El cas de Valor no és certament aïllat. La diferència resulta en aquest sentit molt significatiu, ja que destaca el entre la data d’escriptura i de publicació és una constant en la caràcter oral, de succeït popular, que desprén tot el volum. literatura de postguerra. I amb açò ens trobem amb un aspecte Un caràcter que afecta també l’estil, on l’oralitat condiciona fonamental de la trajectòria creadora de l’autor: les grans difi- fortament la veu narrativa. En alguns dels relats l’anècdota cultats que, com tots els escriptors de la seua generació —la de va precedida d’una contextualització històrica. És el cas del la Guerra Civil, o «sacrificada»—, va haver de sofrir. La censu- conte que dóna títol al llibre, «Un fonamentalista del Vina- ra franquista va prohibir, en els primers anys de la postguerra, lopó», i dels dos següents, «Salut»i «Compañeros». Tots tres tota publicació en català. Fins a 1945 no van afluixar una mica estan ambientats a Monòver, el primer en els anys de la Se- la corda, i encara, amb fortes restriccions genèriques i temàti- gona República, i els altres dos durant la Guerra Civil. Tal ques. En el cas valencià, la repressió de la dictadura ensorrà la com s’esdevé en bona part del volum, tenen un aire marca- prometedora tasca duta a terme per la generació de 1930, que dament humorístic, i aquest és, precisament, el registre nou tot just començava a donar els seus fruits. Junt amb el movi- que avançàvem adés. Ho podem comprovar en tres contes, ment literari, fou arrasat també el valencianisme polític que protagonitzats per capellans que, a la manera de les ronda- li donava suport. Com a conseqüència, l’obra d’Enric Valor, lles costumistes, són ridiculitzats per alguns dels seus vicis: la com la de Fuster o Estellés, per citar els més il·lustres dels seus golafreria en «Anant pels Sants Olis»i «Com cuinar un cert companys de generació, va haver d’obrir-se pas enmig d’enor- conill», i la vanitat en «Mossèn Josep i l’Esperit Sant». Un mes dificultats. Aquest fet impedí que es desenvolupara plena- tractament a part mereixen les narracions «Caça major» i «El ment. D’aquesta manera ho confessà a Tomàs Llopis (1985: remei de l’heretgia». El primer està ambientat en la postguer- 14): «Jo supose que, bones o dolentes, hauria fet vint novel·les ra a Castalla. Comença amb una nova informació històrica o més, perquè tenia ganes i esperit de treballar, i molta ima- molt interessant, sobretot si considerem que és l’únic relat ginació». Foren aquestes dificultats les que motivaren que es valorià que en parla, donat que la trilogia de Cassana acabava, dedicarà a la recreació rondallística durant els anys cinquanta, precisament, amb la Guerra Civil. En aquesta introducció amb els magnífics resultats que tots sabem. Valor ens descriu sintèticament les morts que es produïren a Siga com siga, l’any 1950 llig un capítol de L’ambició d’Aleix en causa de la violència incontrolada dels revolucionaris durant la tertúlia de Miquel Adlert i Xavier Casp, vinculats a l’edito- la guerra, el desfermament «de les forces temibles i venja- rial Torre. «Tenim un novel·lista nou al País Valencià» li digue- dores d’una sòlida dictadura» (Valor 1996:72) i la situació ren (Llopis: 16). I el van encoratjar a publicar-la. Joan Fuster, social del seu poble després de la victòria franquista: al costat que aleshores freqüentava aquesta tertúlia, li dedicà una re- dels vencedors i vençuts, el senyoriu rural continuava exer- censió en el Levante, que titulà «Una novel·la normal», en què cint el seu secular poder, que els nouvinguts falangistes reco- destacava el seu caràcter pioner en la postguerra valenciana. neixien cedint-los l’alcaldia. Després d’aquesta contextualit- (Llopis: 16). En efecte, L’ambició d’Aleix era la primera novel·la zació se’ns narra una història que exemplifica tant la misèria escrita després de la guerra, però no així en publicar-se. Seria el de la postguerra com la brutalitat d’alguns camperols. Pel mateix Adlert, el 1953, amb El salze en la sendera, qui ho du- que fa a la narració «El remei de l’heretgia», protagonitzada guera a terme. L’ambició d’Aleix té un argument típic de novel- de nou per un capellà, l’argument resulta inversemblant, i la vuitcentista: la relació amorosa entre una dona infeliçment combina la voluntat alliçonadora i la manca de profunditat casada, Pauleta, i el jove i sentimental Aleix. De nou, com a psicològica dels altres relats capellanescos —i en general, de «Danys mínims sobre coberta», un triangle amorós, però ara la resta del volum—, amb una certa càrrega intel·lectual, a tractat d’una manera molt més rigorosa, que desenvolupa tota causa del caràcter teològic dels debats entre els personatges. la profunditat psicològica que el tema comporta. En definitiva, Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles és una obra menor, però absolutament entranyable en Tan important com l’aspecte argumental és l’element paisatgís- què Valor conjumina, en certa forma, l’univers rondallístic, tic. Després dels temptejos rondallístics i de les Narracions de en la vessant costumista, amb l’univers de les novel·les de la la Foia de Castalla, L’ambició d’Aleix arrela definitivament en Guerra Civil. el propi territori: Callosa d’en Sarrià, la Vila Joiosa i, especialment, el mas de l’Arbre, en plena serra Aitana, configuraran el Les novel·les: L’ambició d’Aleix marc espacial de l’obra. La importància que dona al paisatge i La idea de l’emigrant

És a inicis dels anys quaranta que Enric Valor concep la que se- 9 Pel que fa al tema de l’adulteri, vist sors franquistes eren implacables amb ria la seua primera novel·la publicada: L’ambició d’Aleix. L’any a hores d’ara resulta ridícul, per tant les vulneracions de la moral cristiana. com està narrat en un estil poètic i Vegeu també Serrano 1995: 103-104. 1948 ja la té escrita, tal com li conta a Tomàs Llopis (1985: 16). essencialment el·líptic, però els cen-

Enric Valor. El valor de les paraules { 105 L’Aitana, marc espacial de L’ambició d’Aleix [fotograﬁa de Francesc Vera]

106 Enric Valor. El valor de les paraules { 107 és tan gran que ha dut l’autor a afirmar que «L’Aitana és el El mas de Planisses, en la serra del Maigmó primer personatge de la novel·la» (Llopis: 16). L’afirmació ens [fotografia de Francesc Vera] sembla encertada. Tant és així que en un article anterior (Espi- nós 1997) hem proposat el nom de «novel·les d’Aitana» per a definir tant L’ambició d’Aleix com la novel·la següent, La idea de l’emigrant.10 Així, amb la seua primera novel·la Enric Valor estableix el que serà una constant en la seua narrativa, tant la de creació pura com la de rondallística: el protagonisme del paisatge. I és en aquesta primera novel·la, com hem estudiat anteriorment (Es- pinós 1997: 146-150) on la presència de la naturalesa, tant a un nivell real com simbòlic, resulta més determinant. La riquesa estilística de Valor maldarà per descriure’ns la seua inabasta- ble bellesa des del capítol inicial: «Ja vora la font, tot sentint-ne el parloteig confidencial, mirà al seu entorn una vegada més el desolat, misteriosament bell paisatge. L’Aitana, l’enlairada i majestàtica serra, forma allí una alta vall, llarga i estreta, oberta per ponent i per llevant, desigual i rocosa, amb pocs conreus i un sol mas en tota la rodalia, el de l’Arbre —nom evocador de panoràmiques sobrietats i arideses—, que es troba arrupit a la vora nord de la vall, en una gran altitud, i té al darrere, prop, un arbre blanc gegantí que li empresta durant les hores mortes, peresoses, de la solitud el bram o el remoreig del vent. Barrant l’horitzó de migjorn a la vall eriçada i solitària, corre interminable la carena suprema de la serra, lívida balena pètria morta sobre un jaç de serres convulses i entrelligades, amples com si anassen a ser infinites, que es resolen en la seua alta i senzilla unitat» (Valor 1985: 31). És aquest un fragment força significatiu, ja que hi podem resseguir dos aspectes que esdevindran força importants pel que fa al tractament que Enric

108 Valor farà de la natura al llarg de la seua obra. D’una banda, la La muntanya adquirirà un nou sentit simbòlic en contrapo- voluntat d’explicar, amb profusió de detalls, els seus múltiples sar-se, amb una clara manifestació de la dualitat natura-cul- aspectes; de l’altra, la presència esporàdica, dins el to realista tura, a la ciutat. La primera serà símbol de puresa, d’auten- dominant, d’un cert lirisme, que recerca penetrar íntimament ticitat, de bellesa, de salut, de felicitat; la segona, de falsedat, el paisatge. Pel que fa al primer punt, cal remarcar que aquesta de mentida, de malaltia, d’infelicitat.13 Així, l’amor vertader voluntat d’assolir la màxima precisió descriptiva no resultarà sols podia esdevenir-se als cims més enlairats. La puresa del privativa del tractament paisatgístic, sinó que inclourà també seu amor i la del paisatge es fonen en una mateixa abraçada: els aspectes socials, físics i psicològics de la trama. Renunciant «Arribaren al capdamunt i quedaren meravellats de la grande- a d’altres vies que propugnaven una ruptura amb el models sa del panorama que s’albirava des d’allí. Cap veu no els arri- decimonònics, Enric Valor s’insereix, amb aquesta tècnica bava; una calma aclaparant semblava caure’ls al damunt des narrativa, dins la tradició realista. Aquest didactisme podríem d’un cel remot; era immensa la sensació de solitud d’aquell fer-lo extensible a la resta dels temes que aborda, així com a la indret. [...] Aleix mirà els ulls admirats de l’estimada; aga- major part de la seua narrativa. El narrador valorià tendeix a fà les seues mans amb un frenètic engrescament; sentí una instruir en matèria d’idioma, geografia, història, fauna, flora, intensa exaltació del seu amor, travessada per alguna sorpre- agricultura, climatologia, política, etc. És, segurament, una he- nent llampada de puresa. [...] Allí en la solitud, sota la puresa rència del krausisme que rebé en la seua joventut, i que ell me- del cel i sota l’influx de l’amorosa companyia, experimentà tabolitzà en forma d’una fe infrangible en el poder redemptor llargament, delitosament aqueix complexíssim barreig de de la cultura.11 La informació que hi dóna sobre l’orientació i sentiments de desig, de tendresa, d’adoració». (Valor 1985: característiques de la serra, en serien un bon exemple. Pel que 188-189).14 La «sorollosa i formiguejant»València i l’antiga fa al tractament líric del paisatge, l’observem en l’exuberància núvia que la representa no encaixen en aquest món fabulós: adjectival i en la poderosa imatge de la «pètria balena». És dins Lluïsa era incapaç d’estimar com ell «els racons i les foietes de aquests procediments poètics, propis de la novel·la simbolista, somni». La seua mirada ciutadana restava en «la trista, muda, que hauríem de situar la concepció de la natura com a metàfo- freda, física aparença, sense relligar-ho tot —el dispers— en ra dels estats anímics dels personatges. Aquesta visió analògica la unitat poètica i sentida del paisatge» (Valor 1985: 107). relacionaria el nostre autor, amb certes reserves, amb narradors Ens hem d’afanyar a dir que L’ambició d’Aleix fou reescrita modernistes com ara Raimon Casellas o Victor Català, que per Enric Valor durant els anys noranta i publicada el 1995. també feren de l’àmbit muntanyenc l’espai privilegiat de llurs És aquesta, doncs, la que hem de considerar-ne l’edició de- històries. Encara que no cal anar tan lluny, ja que l’ascendent finitiva. La principal aportació d’aquesta darrera versió és el del seus paisans Gabriel Miró, i secundàriament Azorín, no canvi en la veu narrativa, que passa del narrador extradiegètic encara suficientment estudiat, resulta molt més probable.12 originari a un d’autodiegètic. Amb aquest canvi la novel·la Vegem tan sols alguns exemples d’aquesta humanització del guanya en versemblança i en proximitat al lector, en tant que paisatge. El desengany adolescent d’Aleix s’emmiralla en el pai- les intromissions de la persona narrativa són eliminades en satge: «Aleix, darrerament, sentia un desassossec molt gran. El favor de les del protagonista. En l’entrevista de Rosa Serra- món, així, no li agradava. [...] Veia trencar-se aquella harmonia no (1995: 104), però, Valor assenyala com a principal causa clara del món. Callava. Mirà les muntanyes, violeta en aquella de la reescriptura de la novel·la el fet que «la trobava massa hora del crepuscle. Les valls i barrancades, les afraus, les prego- idealista i rosa». Volia, doncs, fer-la més realista. Potser és el nes rieres, eren plenes d’una ombra creixent i brolladora que guanyava de baix en amunt els vessants amb tristor gradual i que s’emparava, a poc a poc, de tot el paisatge. El dia lluitava inútilment per a agafar-se als cims, perquè del cel morat també 10 La meua classificació pretén in- 12 El mateix autor parla de la influèn- tegrar les dues primeres novel·les, que cia de Gabriel Miró i Azorín en les se- queien vels de fosca transparència, que ajudaven a l’avanç de Vicent Escrivà (1991: xi-xii) concep ues converses amb Rosa Serrano (1995: les tenebres» (Valor 1985:74). No és Aleix l’únic que és ca- separadament —L’ambició d’Aleix com 100). L’interés valorià per Gabriel Miró racteritzat simbòlicament en la seua relació amb la naturalesa. a «novel·la de la Baixura», La idea de el dugué, fins i tot, a traduir al català l’emigrant com a «novel·la de la Mun- Años y leguas (Valor 2004). També Pauleta. La intuïció del perill que la naixent passió per tanya»—, en un sol bloc. Per a mi, totes 13 Aquests aspectes han estat estu- Aleix representa per a la seua estabilitat vital farà que es projecte dues serien novel·les muntanyenques. Tot i que resulta evident que en la sego- diats a bastament per Vicent Escri- en un arbrissó amenaçat per les tumultuoses aigües del desig: na l’acció se centra quasi exclusivament và. Vegeu, per exemple, el pròleg a «Vora el doll, pel punt per on s’estimbava, creixia arrapada a la a la serra Aitana, també en L’ambició L’ambició d’Aleix (Escrivà 1985: 5-25). d’Aleix el seu paper és absolutament 14 Aquesta idealització del persona- roca una alzina silvestre; la blanca escuma passava rabent vora rellevant, bé com a marc espacial, bé tge de Pauleta, que s’investirà de tot les seues ramulles suspeses sobre l’abisme, i el fort vent que com a horitzó mític del protagonista. l’imaginari sublimador de la mun- produïa li les feia brandar amb uns irregulars moviments de Així, concep la novel·lística d’Enric Va- tanya, es projectarà en les novel·les lor dividida en dos blocs, «les novel·les de la Guerra Civil en el personatge vaivé. Pauleta ho va observar i li féu una estranya impressió. d’Aitana» i el Cicle de Cassana. d’Irene, de la mateixa manera que el Obscurament li semblava que podia trobar-se allà miraculosa- 11 Enric Valor parla, en les seues con- somiador Aleix té la seua contrafigura en Frederic Genovard. ment suspesa, precàriament sostinguda per aquelles branques verses amb Rosa Serrano, de les lectures krausistes de son pare, que no dei- febles i bellugadisses» (Valor 1985: 84). xarien d’influir-lo (Serrano 1995: 28).

Enric Valor. El valor de les paraules { 109 moment de parlar del model narratiu d’Enric Valor, del seu realisme de base, i dels límits de la seua concepció del món. El mateix Valor, en l’entrevista pionera que concedí a Tomàs Llopis (1985:13), es declara realista, tot esmentant Balzac i Flaubert; i alguns dels estudiosos de l’obra de Valor han subratllat també la filiació realista del seu model literari, relacionant-lo amb la variant russa (Oleza 1985; Iborra 1997). Vicent Escriva (1987, 1991), per la seua part, ha destacat l’as- cendència naturalista de la seua producció, tot assenyalant el determinisme que es pot observar en alguns personatges de les primeres novel·les, en què el medi i l’herència biològica tenen un important paper. Això resulta especialment remarcable, com veurem, en La idea de l’emigrant, en què una naturalesa hostil influeix negativament en els personatges i, fins i tot, els força a fugir. Tanmateix, igual que s’esdevenia amb Oller, podríem dir que el de Valor és un «talent entendrit», per dir-ho a la manera de Zola en el pròleg de la traducció francesa de La papallona. Valor, per la seua herència krausista idealitza tant la naturalesa com el poder redemptor de la cultura, i tendeix a projectar-se en herois d’una bondat que frega perillosament la ingenuïtat.15 Així, no anava de- sencaminat Valor quan parla del caràcter «massa idealista i rosa» de L’ambició d’Aleix. Caràcter que no desaparegué amb la reescriptura posterior en primera persona, i que, més encara, romandrà present, en major o menor mesura, tant en La idea de l’emigrant com en l’obra de maduresa. Un altra limitació important que hem d’esmentar respecte al realisme valorià és el caràcter anacrònic de la seua proposta, posat de manifest per Vicent Simbor ((2001: 38-39), en tant que s’es- devé en un moment en què els corrents psicologistes d’arrel joyciana o els nous objectivismes del nouveau roman o de la generació perduda nord-americana havien renovat la manera de narrar arreu del món occidental. En descàrrec seu hem d’adduir que, com ocorria en els relats de preguerra, el context valencià també havia perdut el tren de la modernitat. I la desconnexió amb el Principat tampoc hi ajudava.16 La segona novel·la escrita per Valor és La idea de l’emigrant.17 Editada el 1982 en el tercer volum de l’Obra literària completa —i reeditada autònomament el 1987—, manté evidents paral·lelismes argumentals amb L’ambició d’Aleix, com ara el tema de l’adulteri, els estudis dels protagonistes a Alacant i València o l’emigració a Amèrica —de Don Macià en L’am- bició d’Aleix, de Bernat en La idea de l’emigrant—. La idea de l’emigrant és una novel·la de forts contrastos, ja que si per una banda s’hi produeix un evident guany de realisme pel que fa a la descripció gairebé naturalista de la vida dels llauradors, que no n’evita els aspectes més miserables, i que en alguns fragments, especialment els referits a la situació so- ciopolítica d’Argentina, adopta una objectivitat informativa que s’acosta a l’emprada en el Cicle de Cassana, per l’altra, s’hi du a terme una textualització rondallística d’aquesta matèria antropològica, tant en el tractament d’alguns personatges i temes com en l’estil de determinats fragments. Pel que fa

110 al nivell realista de l’obra, l’argument girà al voltant de dos La maldat de Basília, a més, es podria emparentar amb la de germans que viuen en un mas a dalt d’Aitana. La presentació les madrastres de rondalla. En general, els personatges de la de l’espai físic accentua la precisió geogràfica habitual en l’au- novel·la presenten la simplicitat arquetípica dels mites, lle- tor, al mateix temps que l’estil esdevé més concís: «Era una gendes i rondalles, i el seu caràcter maniqueu. heretat bastant extensa, pobra per erma, situada al final d’un Tal com s’esdevenia en L’ambició d’Aleix, en La idea de l’emi- pla que ultrapassava els mil metres d’altitud, tot enmig d’un grant la simbolització de la naturalesa adquireix de nou una territori fragós, abrupte, quasi al peu del primer cim gloriós gran importància, tot carregant-se d’un sentit diferent. Ara d’Aitana» (Valor 1987: 17). Res a veure amb la descripció la idealització del paisatge muntayenc adquirirà una caracte- poètica que de la serra Aitana se’ns fa a l’inici de L’ambició rització negativa. Una de les explicacions possibles hauríem d’Aleix. Tan sols l’adjectiu final «cim gloriós» trenca ací la de cercar-la en el fet que els protagonistes ja no són gent fredor enciclopèdica. Aquesta fidelitat descriptiva, quasi do- benestant que hi resideix temporalment per motius de salut cumental, abraça també les feines agrícoles, la flora i la fauna o per gust, sinó llauradors que han de treballar durament per (Balaguer 1989). Sobre aquest espai físic es desenvoluparà la a sobreviure en un medi hostil. La seua màxima expressió història de Vicent i Bernat. El primer representarà l’immobi- la trobarem en la descripció de la tempesta que provocarà lisme opressor, la vessant negativa de la naturalesa; el segon, la malaltia i posterior mort d’un dels personatges: «El cami- la voluntat de canvi, de redempció per la cultura. Mentre noi, com era normal en aquells paratges, era pedregós, difícil, que Vicent roman tota la vida al mas, Bernat marxa fora i d’una hora de baixada i hora i mitja de pujada, a revolts en aconsegueix que el seu fill estudie; s’allibera així de la misè- un bosc espés, vora escleroles de bancals, grans queixals de ria material i espiritual d’una vida massa arrelada a la terra. pedra viva, tarussos de gran fondària, sempre dins un barranc Aquesta voluntat de redempció per la cultura, de clara filiació imponent. De tornada amb una cistella i una petita saca al krausista, és la idea de l’emigrant a què al·ludeix el títol. coll, el cel per damunt de les altes pinedes es va enfosquir, Però com hem esmentat adés, aquesta és l’obra d’Enric Valor retronà la tempesta per afraus i abismes, s’ompliren d’aigües on més patent apareix l’empremta de la literatura popular, tal encrespades i roncadores regalls i rambles i costeres i el fons com hem estudiat en un article anterior (Espinós 1997: 307- del barranc per un dels vessants del qual pujava penosa- 319). Així, la peripècia vital de Bernat pot ser interpretada ment, mentre que la pluja i el granís l’assotaven amb fúria. com una reelaboració en clau realista de la típica rondalla Els llamps, en els turons que rodejaven el barranc, saltigaven meravellosa de «recerca del tresor»: l’heroi, orfe, es troba en com esperits de l’infern. L’aire i la pluja olien a bafarades sul- una situació inicial de carència material i espiritual; Bernat furoses quan esclataven les descàrregues, i s’omplia el cor de vol eixir del món tancat del mas, viure aventures, aprendre Teresa d’abatiment i de por» (Valor 1987: 35-36). La natura- a llegir... Però el seu germà Vicent s’hi oposa. Bernat rebrà lesa ha mostrat, amb el to de rondalla fantàstica que subjau l’ajut del pastor, que l’iniciarà en el món de la cultura. La a aquesta nouvelle, la seua cara terrible. Fins i tot quan la seua aparença física —«vell d’estampa bíblica que sabia de muntanya es revela com un medi advers, Valor voldrà con- lletra»— en reforça el caràcter quasi màgic, de donant, o, si trarestar la seua negativitat insistint en la seua bellesa. Així, més no, d’auxiliar. Més endavant Bernat emprén un viatge en la pàgina inicial, citada més amunt, es mostra pobra i que li proporcionarà un coneixement més ample del món, i abrupta, però gloriosa i mítica: plena d’«efluvis misteriosos» i en tornar, haurà de superar l’obstacle que representa l’ardorosa sexualitat de la seua cunyada: ho farà marxant i tornant-hi casat. Després de la mort de la muller, que li havia donat un 15 Així ho resumeix Joan Oleza quanta, «L’estratagema», que fou de- fill, marxà per tercera vegada —número màgic— a l’Argen- (1982: 22): «una proposta de novel·la senvolupat de manera apressada per a realista, com la de Valor, s’avé mala- ser incorporat en el tercer volum de tina, des d’on, després de superar moltes penalitats, enviarà ment amb una concepció del món l’Obra literària completa. Siga com els diners necessaris perquè el fill puga obrir-se pas en el món idealista. L’idealisme tendeix a es- siga, resulta evident que la seua fac- de la cultura. Àngel, que viu una peripècia heroica paral·lela, ponjar i estovar la matèria realista tura resulta menys elaborada que la amerant-la de bons sentiments, va- del Cicle de Cassana que Sense la terra estudiarà a Alacant gràcies a l’ajut d’un altre iniciador que gues aspiracions a la virtut i, sobretot, promesa inaugura. coneixerà també en les altures: el catedràtic Alberola. Sense coartades (justificacions) ideologistes als fets argumentals». oblidar, però, al pastor Florenci, representant de la saviesa 18 Vicent Escrivà (1986: 395-407) 18 16 Vicent Simbor (2001: 32) hi natural dels cims. A la fi, Bernat retornarà a casa després afegeix una altra justificació possible ha estudiat la importància que la fi- d’haver acomplert la seua missió en el fill: la sortida de la de l’idealisme de L’Ambició d’Aleix: la gura del narrador auxiliar té en les reacció contra el tremendisme castellà novel·les d’Enric Valor. Es tracta de situació de carència gràcies a l’adquisició de cultura. Alguns coetani de Cela, Delibes i companyia. personatges dipositaris del saber i personatges auxiliars reforcen aquest caràcter rondallístic, El que una altre escriptor anacrònic amb unes característiques recurrents com Llorenç Villalonga anomenava —persones grans, del poble pla, vin- com ara la bruixa Rosalia, a qui Basília, muller de Vicent, despectivament «escola excrementícia». culats a l’heroi—. L’acte de transmis- visitarà per tal d’ocasionar la mort a Teresa, esposa de Bernat. sió del saber, a més, té lloc normal- 17 Tot i que va ser publicada després ment en les altures, com a metàfora El caràcter gasiu de Vicent també és un tòpic de les rondalles de Sense la terra promesa, que és de espacial de l’alta consideració que Va- costumistes —ja aparegut abans en la «Contalla d’un orat»—. 1980, es basa, segons Vicent Escrivà lor tenia per la cultura. (1987: 6), en un relat dels anys cin-

Enric Valor. El valor de les paraules { 111 de «forces misteriosament regeneradores». Hem passat de la de la narrativa tradicional condiciona excessivament el con- caracterització unívocament positiva de L’ambició d’Aleix a junt. Entre les novel·les anteriors a l’obra de maduresa, no l’ambivalència. En aquest sentit, els personatges que poblen hi ha dubte que la que adquir eix major rellevància estètica aquesta naturalesa, que en són fills, estaran marcats també és L’ambició d’Aleix, tot i que encara és massa deutora d’un per la dualitat. D’una banda, tenim aquells que hi estan més cert idealisme, pouat del món rondallístic i de la tradició ro- arrelats, i doncs n’heretaran les característiques dolentes. Així màntica en què Valor es formà. La novel·la següent, La idea Vicent i Basília, i llurs fills; el primer amb la seua abúlica gasi- de l’emigrant, confegida de manera circumstancial, evidencia veria i la segona amb la seua voraç sexualitat, romanen en un encara majors desequilibris pel que fa a la codificació realista nivell purament instintiu. De l’altra, el personatge de Bernat, del món. Siga com siga, i malgrat les mancances que s’hi que gràcies a la seua curiositat intel·lectual, a la seua volun- puguen observar, aquestes obres prèvies al Cicle de Cassana tat d’elevar-se espiritualment —d’adquirir cultura i doncs ens mostren un creador que de manera honesta i coherent ha d’humanitzar-se— es redimirà de la seua condició animal i anat bastint una resposta narrativa al seu temps, tot contri- facilitarà, al seu torn, l’alliberament final del seu fill: el seu buint a crear una tradició de la qual els valencians estàvem accés a la civilització, a la ciutat. L’altre personatge positiu, absolutament orfes. el pastor, ho serà també per la seua vinculació al món de la cultura; serà qui ensenyarà a Bernat les beceroles. Els termes de l’oposició camp/ciutat han estat invertits. A diferència del Bibliografia que s’esdevenia amb L’ambició d’Aleix, ara serà la ciutat la Balaguer, Enric (1989): «Mímesi i antropologia en La idea de l’emi- considerada positivament, en tant que àmbit de civilització; grant» d’Enric Valor, dins Actes del Congrés Alcoià-Comtat, Alacant, mentre que la muntanya representarà l’aspecte salvatge, baix, Associació Cultural de l’Alcoià- Comtat - Institut Juan Gil-Albert de la condició humana, que sols des del distanciament i filtre - Ajuntament d’Alcoi, pp. 355-362. que proporciona l’adquisició de cultura podrà ser valorada Escrivá, Vicent (1985): «La narrativa d’Enric Valor: una tradició in- positivament. ventada», pròleg a Enric Valor, L’ambició d’Aleix, València, Gregal, pp. 5-25. A manera de conclusió. — (1986): «La circulació del saber en la narrativa d’Enric Valor», dins L’aprenentatge de la realitat Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, i, Barcelona, PAM, pp. 395-407. El 1980, quan ja comptava seixanta-nou anys, Enric Valor publicava Sense la terra promesa, novel·la d’una voluntat to- — (1987): «La novel·la de la muntanya»: el món possible», pròleg a Enric Valor, La idea de l’emigrant, València, Gregal, pp. 5-14. talitzadora i una ambició literària sense precedents en les lletres valencianes contemporànies. Amb aquesta obra, i les — (1991): «Enric Valor, un narrador perenne», pròleg a Enric Valor, dues que la seguiran —Temps de batuda (1983) i Enllà de Sense la terra promesa, València, Tàndem, pp. ix-xxix. l’horitzó (1991)—, completarà el que des de Vicent Escrivà — (1996): «L’anècdota com a memòria col·lectiva», pròleg a Un fona- coneixem com el Cicle de Cassana, on reeixirà en la creació mentalista del Vinalopó, València, Tàndem, pp. 5-18. d’un univers narratiu propi que reflecteix de manera creïble — (): «Les bases de la narrativa d’Enric Valor», dins Enric Valor, i exhaustiva la història i la vida d’una ciutat valenciana del un home de poble, a cura d’Emili Casanova, Ramon Mora i Josep sud en la primera meitat del segle xx. Així doncs, no resulta Sanchis, València, Denes, pp. 21-26. difícil discernir en la seua creació narrativa original un abans Espinós Joaquim (1997): «Natura i cultura a les “novel·les d’Aitana” i un després d’aquesta obra que podem considerar de madu- d’Enric Valor», dins Canelobre, 37-38, pp. 146-150. resa. Vist des d’aquesta perspectiva, l’obra narrativa anterior, — (1999): «Elements rondallístics a la narrativa curta i les novel·les rondalles incloses, pot ser contemplada com un aprenentat- d’Enric Valor», dins Valoriana, Castelló de la Plana, UJI, pp. 307- ge per a aquesta realització. En les pàgines anteriors, de fet, 319. hem anat anticipant els elements més importants, tant temà- — (2006): «Campo de los almendros de Max Aub i Enllà de l’horitzó tics com tècnics, que prefiguraven el Cicle de Cassana. Així, d’Enric Valor. Dues visions del final de la guerra civil a Alacant», hem observat el pas de la inspiració fantàstica i cosmopolita Escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939, Sevilla, dels relats de preguerra —amb «L’experiment de Strolowic- Renacimiento, pp. 189-198. kz» com a únic supervivent i «Danys mínims sobre coberta» Iborra, Josep (): «Coordenades de l’obra d’Enric Valor», dins com a derivació— a la inspiració valenciana dels de post- Canelobre, 37-38, pp. 104-112. guerra, tot passant per l’escola de les rondalles. En els relats de postguerra, les Narracions de la Foia de Castalla marquen Llopis, Tomàs (1985): «Entrevista a Enric Valor», L’Aiguadolç, pp. 11-26. un canvi vers aquest arrelament al propi territori, assenyalat per la magnífica obertura descriptiva que és el text inicial i Oleza Joan (1982): «Pròleg a Enric Valor» Obra Literària Completa, per la narració «Contalles de la boira», on s’insinuen ja temes III, València, Fernando Torres Editor, pp. 9-25. i personatges de les novel·les posteriors, tot i que l’oralitat — (1997): «Història i ègloga en les novel·les de Cassana», dins Cane-

112 lobre, 37-38, pp. 152-156. Serrano Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València, Tàndem. Simbor Vicent (2001): «Enric Valor, narrador a contrapèl», dins En- ric Valor (1911-2000). In memoriam, Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, pp. 21-49. Inclòs després a Enric Valor, un home de poble, a cura d’Emili Casanova, Ramon Mora i Josep Sanchis, València. Denes, pp. 27-49. Valor, Enric (1980): Sense la terra promesa, València, Prometeo. — (1982): Obra Literària Completa, III. València, Fernando Torres Editor. — (1983): Temps de batuda, València, Fernando Torres Editor. — (1985): L’ambició d’Aleix, València, Gregal. — (1987) La idea de l’emigrant, València, Gregal. — (1991): Enllà de l’horitzó, València, Tàndem. — (1998): Paraula de la terra, València, Universitat de València, Col- lecció Honoris Causa. — (2004): Anys i llegües, traducció de Años y leguas, de Gabriel Miró, València, Denes.

Enric Valor. El valor de les paraules { 113 _Enric Valor des de la lingüística i des de la normativa

Abelard Saragossà Alba / Universitat de València

Introducció serveix per a anomenar els éssers (persones, animals, coses, és a dir, tot allò que pot pensar-se com una individualitat La finalitat d’aquest article és mostrar la conveniència d’estu- (cf. § 79). diar l’obra gramatical i lingüística d’Enric Valor des de tres punts de vista: el lingüístic (§ 2), el gramatical (§ 3) i el cívic El nostre autor també era actiu i crític davant de la llengua (§ 4). Quan una persona escriu una gramàtica i fa eixa faena comuna (2a): d’una manera reflexiva, no s’ha d’enfrontar només a les particularitats del seu parlar, sinó al conjunt de l’estructura de la seua llengua, incloses totes aquelles qüestions lingüístiques que, per 2. Valor i la normativa: dos opinions diferents una raó o altra, poden fer que els parlants amb més forma- a. La vigilant actitud de l’autor [Valor] respecte dels injus- ció gramatical tinguen dubtes lingüístics. Com ara, qualsevol tificats excessos, sovint inconscients però per això mateix parlant que use una llengua fresca i popular recorrerà de tant més perillosos, del centralisme barceloní (només un exemple en tant a la construcció uns quants (D’exercicis ja n’ha fet uns anecdòtic: Valor declarava literari colp i dialectal cop –cf. §§ 40 i 168, 8a– fent una raonable inversió del tractament do- quants). Tanmateix, sembla que no diem mai Has de portar nat a aquests mots en el DGLC). (Bonet 2000: 114) una quanta de farina. I bé, un gramàtic reflexiu s’ha d’enfron- b. Ben conscient dels seus propis límits, més aviat va lliurar- tar a molts temes com l’esmentat, tal com fa Valor en eixe cas se a la tasca nobilíssima de divulgar l’obra fabriana. (Vicent (1977: § 123). Pitarch 2001: 56). Estic segur que, el dia que tindrem anàlisis globals sobre els treballs gramaticals de Valor, deduirem que va ser un autor No tots opinen de la mateixa manera (2b). En la secció següent, reflexiu i metòdic, que és un adjectiu que apareix sovint en els intentaré mostrar que l’opinió adequada és la del lingüista de estudis sobre el nostre autor.1 Ací tenim l’opinió d’un lingüista Barcelona (2a). En concret, intentaré demostrar amb exemples de Barcelona: que Valor, a més de procurar tindre en compte els seus precedents, també s’aventura per camps lingüístics vèrgens en algun 1. Opinió de Bonet (2000: 115) sobre Valor com a gramàtic dels tres sentits següents: a. En relació amb la tradició manualística en sentit més ge- nèric caldria assenyalar que, sense proposar-se de trencar cap 3. Actituds crítiques de Valor motlle, Valor era capaç d’introduir variacions que podrien a. Tracta dades empíriques que els seus predecessors no ha- molt bé interpretar-se com a símptomes d’una comprensió vien tingut en compte. superior a l’habitual: podríem aquí referir-nos, p.ex., a la de- finició donada de substantiu com a «categoria variable que b. Fa distincions comunicatives noves, que proposa per a la

114 llengua comuna. La tercera aportació que comentarem és sobre els adjectius c. S’aparta de Fabra o de les solucions que predominen en multiplicatius. Les gramàtiques a voltes ni esmenten eixes pala llengua culta. raules, i quan ho fan solen donar-ne molt poques característi- ques. Com ara, Sanchis (1950: 221) fa l’operació important de definir i enumerar els adjectius multiplicatius. Valor (1977: Naturalment, les gramàtiques del nostre autor intenten ser di- 122-123) penetra més, ja que incorpora la dualitat sintàctica vulgatives, exactament com qualsevol gramàtica que continga que admeten eixes paraules, la que el nostre autor anomena una proposta de model de llengua, vist que el seu propòsit «qualificativa» (Ara hi ha doble gent que adés) i la «substantiva» és precisament fer arribar als lectors les característiques més (Ara hi ha el doble de gent que adés). importants de la normativa lingüística. Però Valor no és ni un mer divulgador de la normativa ni un repetidor mimètic de la El quart exemple que posaré és alhora empíric i teòric. Els ma- teoria lingüística, com comprovarem en § 2 i § 4.1, pel que nuals tracten habitualment la combinació de l’adjectiu quanti- fa a la normativa lingüística, i en § 3.3, quant a la teoria lin- tatiu tot amb els adjectius numerals: Ho han portat tots quatre. güística. En canvi, no solen dir res sobre la construcció col·loquial «article + numeral» (Ho han portat els quatre). El nostre gramàtic Dades empíriques i valors comunicatius. s’encara a eixa dualitat i, ultra acceptar les dos construccions, Uns quants exemples dóna un valor diferent per a cada una: Les gramàtiques (tant les de la nostra llengua com les altres) diuen molt sovint que les comparacions de superioritat i d’in- 5. Distinció entre els quatre i tots quatre ferioritat s’expressen amb més i menys respectivament. Tanma- a. Quan […] hi ha un numeral cardinal i cal reforçar la idea teix, eixa descripció no s’ajusta a la realitat, ja que la llengua de totalitat de coses o persones que el dit numeral indica, es col·loquial sol expressar la inferioritat amb no tan(t) i més poc: suprimeix l’article que hauria de precedir el numeral. Exem- ple: Tots quatre amics l’abandonaren. És a dir, no un, o dos, o tres amics, sinó els quatre en la seua totalitat. [...] En canvi, 4. Comparació d’inferioritat amb no tan(t) i més poc quan no cal reforçar la idea de totalitat basta amb l’article: Els dos amics anaven xarrant plàcidament pel carrer. (Valor a. Hui no ha fet tant de fred com ahir 1977: 129) b. Encara hauries de treballar més poc Per tant, la diferència que hi hauria entre les construccions En la lingüística del nostre àmbit lingüístic, Moll (1952: § que comentem és d’èmfasi, present en la construcció amb l’ad- 262) havia posat tres formes al costat de menys: manco, menos jectiu tot i absent en la popular, la qual esdevé la bàsica en no i més poc, operació que repetix en el superlatiu. Valor (1977: tindre cap matís expressiu. 110), tractant la comparació de l’adjectiu, avança en quantitat L’actuació que vorem ara té un significat múltiple, ja que s’opo- i en qualitat, ja que, a més de col·locar no tan(t)… com al costat sa a Fabra i, alhora, introduïx una construcció lingüística nova. de menys… que sense cap jerarquia («el comparatiu d’inferiori- El gramàtic de Barcelona va incloure en les seues obres oraci- tat […] s’estableix […] amb menys… que o no… tan… com»), ons com ¡Que ha plogut!, ¡Que dones que eren!, on que significa opina que, «en una expressió genuïna i espontània», la com- ‘quantes’, (¡Quant que ha plogut!, ¡Quantes dones que eren!). Una paració d’inferioritat «es resol», molt sovint, «per mitjà dels bona part dels nostres lingüistes ha seguit Fabra, però Sanchis conjunts no tant, no tan i més poc: No m’agrada tant, No era tan (1950) va ignorar la construcció amb que, i, posteriorment, interessant, Encara costa més poc».2 Posteriorment, algun autor ha arreplegat les dos aportacions anteriors, com ara López del Castillo (1999: 77, 210, 297), Wheeler i altres (1999: 97, 98, 1 Ací tenim unes quantes mostres: suplert llacunes en la seua forma- 123, 235) i, sobretot, Jané (1977-1980: § 98 i § 278).3 ció intel·lectual […] mitjançant 1. Se trata, en definitiva, de una l’esforç continu i l’afecció al rigor. obra en que el rigor metodológi- (Pitarch 1996: 186) Encara dins de la comparació, el nostre gramàtic proposa un co dista mucho de ese rigor mortis habitual en los textos del género, 2 Solà (1977: § 123) comen- valor comunicatiu nou. És sabut que, esporàdicament, podem para dejar decir lo que sólo un mata que el Butlletí dels Seminaris eliminar l’adjectiu tant de les comparacions: en compte de dir estro de la prosa [...] puede trans- d’Ensenyament de Català conté un mitirnos de su mejor experiencia. article de gener de 1971 que ja conté Treballa tant com un negre, també podem recórrer a Treballa (Rafel Ninyoles, en el pròleg de la no… tant i més poc al costat de menys. com un negre: de sol a sol. I bé, Enric Valor (1977: 110) propo- gramàtica de Valor de 1973) 3 No he trobat referències a no sa que hi hauria el contingut semàntic següent: «La fórmula 2. La primera qualitat que destaca tant… com en Badia (1994), i més d’igualtat pot alterar-se amb la supressió de tan, però llavors d’aquest llibre [Millorem el llen- poc… que apareix exclusivament com guatge] és el mètode. (Solà 1977: a mal menor davant la forma castella- perd en exactitud i adquireix matís ponderatiu. Exemples: 226). na («Mentrestant, hi ha qui diu més Abans tenia el cabell ros com l’or; Fa un vent fred com el gel.» És poc quan té consciència que, dient 3. Fa molts anys que tinc fixada menys, el seu interlocutor podria en- un detall que convindria estudiar. la imatge d’un Valor extraor- tendre més», p. 523). dinàriament metòdic, que ha

Enric Valor. El valor de les paraules { 115 Valor anà molt més lluny. En primer lloc, el nostre autor posa comunicació fa la construcció impersonal amb el pronom u, una condició ben grossa per a l’ús de que: només s’ha d’usar operació poc freqüent. «en les [oracions] exclamatives i en sentit quantitatiu i no ad- Seria fàcil continuar relacionant qüestions en què el nostre gra- miratiu» (1977: 130 n.). En efecte, sembla ben difícil que hi màtic aporta dades empíriques o valors comunicatius. Com hagen oracions que puguen ser exclamatives i no admiratives ara, Valor (1977: 200) fa una matisació ben útil sobre el con- tot alhora. Damunt d’això, Valor opina que, quan es tracta de tingut semàntic de la preposició devers. O després d’arreplegar «éssers tangibles», és preferible recórrer a quina de: la dualitat Cal veure com de bonic s’ha quedat el jardí i Cal veure com s’ha quedat de bonic el jardí, l’autor valencià afirma que la 6. Que amb el valor de «quants» segona opció «és la més usual en el País Valencià» (1977: 190). a. Les expressions exclamatives amb que, quan es refereixen Per una altra banda, és ben sabut que el gramàtic de Castalla a éssers tangibles, poden construir-se (ús preferible per la ha proposat que les construccions «en + infinitiu» i «al + infini- seua precisió) amb quina seguit de la preposició de. Exem- tiu» tindrien valors diferents: ples: Quina de neu queia aquella nit! Quina de cotxes s’ajun- taren en el passeig!. (Valor 1977: 131; subratllat meu)4 8. Distinció entre «en + infinitiu» i «al + infinitiu» El gramàtic de Castalla també es va oposar a Fabra en la con- a. Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit sideració del pronom definit o personal si, el qual, més enllà de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A l’arribar, va veure que tots se n’anaven. Si es refereix d’alguna frase feta (com ara tornar en si, «recuperar el conei- al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en: En tornar el xement»), pràcticament ha desaparegut de la llengua viva. Per pare, dinarem. [En una nota a la regla sobre en, Valor afegeix raons que no cal explicar ací, el gramàtic de Barcelona va tin- el comentari següent: «Com s’ha fet des dels primers temps dre una actuació ambigua i vacil·lant davant d’eixe pronom, de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Va- que és un arcaisme romànic que només ha perdurat en castellà. lencià. Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa Com sol passar, una part dels lingüistes ha seguit Fabra, però es perd un matís molt genuí.»] (Valor 1977: § 218. b. 4) també n’hi han hagut que s’han separat. Moll (1952: § 269) es limita a incloure si dins de l’inventari dels pronoms definits, però en la part decisiva («sintaxi dels pronoms», § 467-§480) Voldria tancar aquest mostrari d’aportacions de Valor a la nos- no l’esmenta. D’una manera semblant actua en la gramàtica tra lingüística notant que també ha solucionat algun dels inter- de 1968, on el posa en l’inventari, però no el comenta. En rogants que hi han en l’estudi de l’evolució. Com ara, el nostre canvi, Valor (1977) és més radical, ja que exclou el pronom si autor ha trobat, observant l’actuació del valencià col·loquial, fins i tot de l’inventari, cosa que difícilment pot ser un error quina utilitat comunicativa té el manteniment de la concor- i que l’estudi lingüístic de les seues novel·les i narracions ens dança del participi. Després d’apuntar que, «el participi es fa podria confirmar o refutar. concordat si és precedit per el, la, o les, i invariable si és precedit per els» afirma que «en castellà, l’ús invariable és correcte, Les oposicions a Fabra no són escasses en les gramàtiques de perquè no s’hi pot produir confusió: “le he visto, la he visto, Valor. Així, en una llengua en què els adjectius quin, algun les he visto, las he visto”, etc. Però en català no tenim aquesta i ningun formen una correlació amb els pronoms qui, algú i justificació, almenys en el singular» (Valor 1977: 227 n. 6). ningú és predictible que, a l’adjectiu numeral un, corresponga Això és, l’oposició de gènere el / la desapareix ni més ni menys el pronom u, i més si tenim en compte que de l’adjectiu un que en la mitat aproximadament de les formes de la flexió de provenen algun i ningun. La forma predictible és la que apa- qualsevol verb (l’ha vist tant pot ser el+ha vist com la+ha vist) i, reix en el valencià tradicional. En canvi, en la llengua comuna davant d’eixe fet, els nostres pobles, temptejant i aprenent de pràcticament només apareixia la forma un en els setanta: la comunicació, deuen haver decidit transformar una propietat irregular i buida de valor comunicatiu (la concordança del 7. Correlació entre adjectius i pronoms verb amb l’objecte directe) a fi que expressara el valor que les formes pronominals el / la no podien indicar: si la forma l’he a. quin (¿Quin llibre vols?) / qui (¿Qui ve?) vist tant podia representar el com la, la conservació de la forma b. algun (algun llibre) / algú (¿Ve algú?) obsoleta l’he vista per al femení permetia conservar la distinció c. ningun (cap llibre, ningun llibre) / ningú (No ve ningú) que l’elisió vocàlica esborrava.6 d. un (un llibre) / u (Ací hi ha u que pregunta per tu) Les aportacions de Valor podrien tindre prou més importància del que fa pensar l’exemplificació anterior, que es limita a la Valor (1977: 141) devia estar tan en contra de la forma un part de la llengua que podríem anomenar gramatical, és a dir, com a pronom, que ni l’esmenta, actitud que, això no obs- aquells constituents lingüístics que formen part d’estructures. tant, ha tingut molt poca transcendència.5 Per una altra banda, Les gramàtiques del nostre autor contenen moltes paraules el nostre autor també definix quina aportació concreta a la i molts exemples. Com ara, si mirem els circumstancials de

116 temps (§ 167) trobarem més de trenta paraules i més de cin- Evitant el localisme provincià, en la secció anterior hem posat quanta construccions. Quant als exemples, en l’epígraf que he a Valor en el marc que li correspon: en l’àmbit de la lingüís- posat com a mostrari (§ 167) hi ha més d’una pàgina sencera tica. Ara, seguint per eixe camí hem de fer una passa més per d’exemples, dins dels quals apareixen dites per ací i per allà. a situar el nostre autor en la teoria gramatical, és a dir, en els Finalment, Valor comenta una part de les paraules i construc- fonaments de la teoria lingüística. cions, i en eixos comentaris hi ha més informació empírica, Però, abans de posar uns quants exemples dels valors teòrics com ara sobre la vitalitat o extensió o sobre la conveniència positius que troben els lectors del nostre gramàtic (§ 3.3), con- d’usar-les o no usar-les en la llengua comuna. vé que dediquem un apartat a acostar-nos a una qüestió prèvia: quines són les fonts de Valor i quines són les influències que ha Necessitat d’estudiar els conceptes gramaticals rebut (i, encara, quins autors han assimilat i practicat propostes del nostre gramàtic). Plantejament general L’objectiu de clarificar com es va encarar el nostre autor a la Fonts i influències de Valor comprensió de la llengua exigix, certament, que tinguem en En les notes a peu de pàgina, l’autor que Valor cita més és compte totes les dades empíriques dels seus manuals i els con- Badia (com ara en les pp. 176, 190, 205, 224, etc.), però una ceptes que va usar per a explicar constituents privatius de la anàlisi de la teoria gramatical del lingüista valencià potser no llengua dels valencians. Però, a més de tot això, també hem de corroboraria que la seua font teòrica bàsica és la gramàtica de mirar la part teòrica universal, això és, quins són els conceptes Badia de 1962. Com ara, el lingüista barceloní dividix en qua- gramaticals bàsics a què va recórrer. Les gramàtiques de Valor tre parts l’estudi de la formació de paraules: l’habilitació, la de- de 1973 i 1977 tenen al final una bibliografia bàsica, cosa que rivació, la composició i la parasíntesi. En canvi, Fabra (1956) planteja el repte de saber què va traure de cada referència bi- havia fet una divisió binària: la derivació i la composició. Da- bliogràfica. Com a gramàtic, ¿en qui confiava més Valor, en vant d’eixa dualitat, el lingüista valencià no seguix ni el camí Sanchis Guarner, en Badia o en Fabra? ¿O potser mirava més de l’un ni el de l’altre, com comprovarem tot seguit. cap a gramàtiques del castellà? ¿O bé no és certa cap de les dos possibilitats anteriors i Valor, davant de les seues fonts teòri- Després de tractar la derivació, Valor fa referència en una nota ques, adoptava una actitud racional (i per tant crítica)? a la parasíntesi, però per a separar-se de la concepció de Badia (autor que no cita), ja que, a més de considerar que la para- En la qüestió de la teoria lingüística, Pitarch (2001: 55-56) afirma que «l’objectiu de les seves recerques mai no el situà en la lingüística general i, doncs, restà fora dels seus càlculs la pos- 4 En nota a peu de pàgina, Valor «Reflexionar sobre els elements for- afirma que «la fórmula qué de» del mals i els mecanismes de la llengua sibilitat de fer cap aportació teòrica a les ciències del llenguat- castellà (¿Qué de nieve...!) és «total- en els plans fonològic, morfosintàc- ge».7 És a dir, Valor seria un simple transmissor. En canvi, ja ment aliena a la nostra solució». tic, lexicosemàntic i textual i, també, hem vist que Bonet (2000: 115) no és d’eixe parer (§ 1, 1). Des sobre les condicions de producció i 5 Han seguit el camí de Valor Bar- recepció dels missatges en contextos de la perspectiva de la pedagogia, també en divergix Brotons berà i altres (1979 II: 45). socials de comunicació, amb la fi- (1999), que anomena Valor com a «lingüista» repetidament (p. 6 Els lectors que vullguen compro- nalitat de desenvolupar la capacitat var la importància que té eixa apor- per a regular les pròpies produccions 267, 268, etc.) i que, en companyia d’un equip de mestres, va tació de Valor a la nostra normativa, lingüístiques» (p. 269). Pel que fa al proposar en 1995 l’objectiu següent: els alumnes valencians poden consultar un article que he coneixement de Valor que els escolars dedicat a la concordança del participi valencians haurien de tindre, Bro- de l’ensenyament secundari haurien «en tot moment de lligar (Saragossà 2002). tons, sincer i objectiu, constata que la descoberta de la faceta gramatical en la biografia del nostre l’ensenyament mitjà no solament no 7 La separació que Pitarch veu en- ha assolit eixa meta, sinó que, «és escriptor», procés que (segons Brotons) desembocaria en l’ob- tre Enric Valor i la teoria lingüística més, sovint aquest “gramàtic” pas- jectiu de mostrar com funciona la comunicació lingüística en és la causa per què també creu que sa desapercebut per als alumnes» (p. 8 el gramàtic i narrador de Castalla era 269). Ben mirat, el resultat a què la vida quotidiana (p. 269). Per la meua banda, les incursions un mer divulgador de la normativa ha arribat l’ensenyament valencià que he fet per les nostres gramàtiques em fan pensar que Valor lingüística: no és gens fortuït: si els lingüistes encara no hem explicat quina era la L’objectiu de les seves recerques mai no adoptà una actitud crítica només en la normativa lingüísti- visió general que Enric Valor tenia no el situà en la lingüística general i, sobre la comunicació lingüística i ca, sinó també en la teoria lingüística. Dos apartats més avant, doncs, restà fora dels seus càlculs la quines nocions gramaticals ha apor- possibilitat de fer cap aportació teòri- posaré exemples concrets que avalen la sospita que acabe de tat a la nostra lingüística, malament ca a les ciències del llenguatge. Ben formular, i ara haurem d’apuntar que, si és cert que el nostre podran aconseguir els docents de conscient dels seus propis límits, més l’ensenyament mitjà que els alum- autor va ser crític i racional davant de la teoria lingüística, ens aviat va lliurar-se a la tasca nobilíssi- nes valencians coneguen el Valor ma de divulgar l’obra fabriana, una hauríem de preguntar quin origen tenen les seues definicions: gramàtic. Al capdavall, són moltes feina que el gratificava a bastament. les qüestions en què l’ensenyament quan poa d’algú; a qui s’oposa; en quins casos proposa defini- (Pitarch 2001: 55-56) elemental i mitjà de la llengua només cions que deuen ser producte de la seua reflexió. 8 Brotons expressa la noció «com es pot fer bé si prèviament els profes- funciona la comunicació lingüística» sors universitaris han exposat mitjans En definitiva, les indagacions formulades són necessàries si vo- amb unes paraules d’un decret cur- clars als futurs docents de les escoles lem acabar de dignificar l’estudi de l’obra gramatical de Valor. ricular de la Generalitat Valenciana: i dels instituts.

Enric Valor. El valor de les paraules { 117 síntesi no és un grup autònom de la formació de paraules, la separa de la composició i la inclou en la derivació. Ací tenim la nota de Valor:

1. Formació de paraules. Abast de la derivació a. Cas semblant, que pot incloure’s en aquesta divisió [la dels noms derivats], és el dels mots parasintètics, formats per un preﬁx (o vocable que faça el seu paper) i un suﬁx, entre els quals hi ha una paraula o la seua arrel. Exemples: ape- sarat, entaulament (a-pesar-at, en-taula-ment). (Valor 1977: 89)

Per una altra banda, el nostre gramàtic no deu seguir ací el camí de Fabra, per tal com eixe autor va incloure en la compo- sició els derivats formats per prefixació (com ara avergonyir o entaular, 1956: § 153). La bibliografia bàsica que cita Valor és molt reduïda: cinc diccionaris i cinc gramàtiques. L’ordenament de la bibliografia podria ser significatiu, ja que no és alfabètic ni cronològic. En els diccionaris (que apareixen primer), el nostre autor posa al capdamunt el diccionari de Ferrer Pastor i Giner, cosa que dóna a entendre que l’autoritat lèxica màxima per a Valor és Giner, no debades va ser el seu mestre (Pitarch 1996: 184). En segon lloc, el nostre gramàtic posa el diccionari etimològic de Coromines del castellà, potser per la informació abundosa que conté sobre el català i per la relació tan forta que Giner va tindre amb Co- romines. En tercer lloc, ve el DCVB. I, finalment, Valor posa el diccionari de Fabra i el de la RAE. En les gramàtiques, els lectors veuen primer que res la gra- màtica pòstuma de Fabra. Val la pena remarcar que Valor no esmenta la gramàtica de 1918, potser perquè eixe manual no conté teoria lingüística, diversament de la gramàtica de 1956, que és el manual més teòric que Fabra va escriure. En segon lloc, hi ha la gramàtica de Badia de 1962, seguida per la gra- màtica històrica de Moll. En arribar ací, ens podem preguntar com és que Valor no cita la gramàtica de Moll de 1968, que probablement és l’obra que va inspirar al nostre gramàtic el títol de les seues gramàtiques de 1973 i 1977: Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears. La causa d’eixa absència tan cridanera podria ser el fet que les gramàtiques de Portada del Curso medio de Moll de 1937 i 1968 contenen molt poca teoria lingüística. gramática catalana referida especialmente al País Valenciano En canvi, Valor va preferir la gramàtica històrica de Moll a la (València: Gorg, 1973) de Badia, potser perquè la del lingüista menorquí és prou més completa, ja que conté sintaxi i formació de paraules. Enric Valor, Curs mitjà de gra- màtica catalana referida especialment al País Valencià (València: En quart lloc, apareix la gramàtica de Sanchis Guarner. Com Eliseu Climent, 1977) que Valor tenia molt en compte les opinions de Sanchis Guar- ner sobre la normativa lingüística, podríem seguir aplicant la hipòtesi de treball que hem formulat (és a dir, l’ordenament de les gramàtiques dependria del valor teòric que el nostre autor voria en cada una). Per tant, hi hauria la possibilitat que Valor beguera poc en la teoria lingüística de Sanchis i que, a causa d’això, la situaria cap al final. Si eixa hipòtesi de treball fóra

118 certa, em pense que hi hauria una opinió injusta, per tal com nostre gramàtic (Valor 1977: 122-123) i, en acabant, Ruaix la gramàtica del lingüista valentí té més valor teòric del que (1985: 49) i Lacreu (1990: 134) el deuen haver seguit.11 El pareix, al revés que uns altres manuals.9 tercer exemple que posaré d’influències de Valor sobre Ruaix correspon al tractament de la paraula un. Molts manuals diuen Pel que fa al manual sobre el castellà, Valor no actua com en que eixe adjectiu pot ser un numeral i un article indefinit (o el diccionari, ja que no posa ara la gramàtica de la RAE que indeterminat). En canvi, Valor (1977: 128) passa a tres apli- hi havia aleshores en circulació (de 1973), potser perquè és cacions (les anteriors i «adjectiu indefinit»), les quals també una obra amb una teoria lingüística sovint innecessàriament apareixen en Ruaix (1985: 51 n. 11). complicada i separada de la tradició europea. El manual que el nostre gramàtic va triar és una obra molt influent sobre els Uns quants conceptes gramaticals de Valor autors de la seua edat, la de Gili Gaya.10 Treballant gramàtiques, a voltes he tingut la sensació que la L’estudi del gramàtic de Castalla no ha de tractar només les se- teoria lingüística és com una espècie d’embolcall molest per ues fonts i les seues aportacions, sinó encara sobre qui ha influ- als seus autors. Potser hi recorren perquè altrament no sabrien ït. Des del punt de vista de la normativa lingüística, d’entrada com enfrontar-se a la llengua, però realment deuen vore ben u està temptat de pensar que deu haver sigut molta repercussió. poca utilitat en la teoria gramatical. En eixos casos, la teoria Com ara, Montoya (1999: 350) exposa, seguint paraules de lingüística exposada sol ser tan escassa com inaplicada a la llen- Valor, que una comissió de la Generalitat per a l’ensenyament gua que l’autor estudia. Ara bé, una teoria que no s’aplica a va triar com a model lingüístic el de les seues novel·les. Per una dades empíriques per a explicar-les és, simplement, una pèrdua altra banda, el nostre personatge deu ser el valencià que ha de temps per als lectors. La faena teòrica del gramàtic s’hauria rebut més reconeixements del valencianisme. Tanmateix, eixe de trobar delimitada pels dos principis següents: en primer lloc, panorama tan afalagador no demostra que el treball del gramà- l’autor ha d’explicar als lectors els conceptes gramaticals que tic i escriptor haja influït realment, i més si tenim en compte usa i, en segon lloc, ha de recórrer exclusivament a aquelles que tendim a crear mites que, en realitat, coneixen ben pocs. nocions que permeten explicar dades empíriques concretes de Així, de tots els qui han lloat a Fabra, deuen ser ben pocs els la llengua que el gramàtic ha de descriure als lectors. qui han demostrat en treballs les aportacions concretes de les Converses Filològiques o de les seues gramàtiques. He de confessar, satisfet, que eixa sensació de molèstia davant de la teoria gramatical no l’he tinguda mai treballant el manual ¿Quina ha sigut, per tant, la influència real de l’escriptor de de Valor de 1977. De fet, en eixa gramàtica hi ha una realitat Castalla? Lozano (1999: 337) ha opinat que les publicacions que és inaudita en unes altres: la presència de temes purament literàries de Valor dels 50 no degueren influir massa en els seus teòrics, és a dir, temes en què l’autor tracta nocions tan ge- coetanis. El novel·lista de la Ribera confessa que la generació nerals, que encara no s’apliquen a dades empíriques concretes. dels 70 venerava a Joan Fuster i a Vicent Andrés Estellés, però Això s’esdevé al principi de les parts dedicades a la flexió i a la que veien amb prevenció els altres autors, de tal manera que sintaxi. En realitat, el mateix Valor ha remarcat la seua dedica- (segons Lozano), Valor no degué ser un model decisiu per a ció a la gramàtica i a les «estructures sintàctiques»: cap membre de la seua generació (p. 338). Siga com siga, l’escriptor de la Ribera admira la llengua del de Castalla i ha treballat les seues obres gramaticals (p. 339 i 340). 2. He tingut molta afició a la gramàtica; he sigut molt me- ticulós; he tingut sensibilitat especial envers les estructures En el camp gramatical, hauríem de demostrar amb dades en sintàctiques. (dins Pitarch 1996: 188). la mà que les propostes normatives i les gramaticals han sigut seguides. Un autor que és segur que ha treballat el manual de Conseqüent amb eixa vocació gramatical, Valor definix so- Valor de 1977 és Josep Ruaix, el qual, en l’edició de 1979 de El vint els conceptes que incorpora. Les propostes seran més o català en fitxes / 2, incorpora la gramàtica dita a la bibliografia (p. 5) i probablement el seguix en diverses qüestions. Tot seguit en posaré tres exemples. 9 La gramàtica de Sanchis té varen ser les seues fonts concretes del l’aparença de ser simple, cosa que francés a fi de deduir quines nocions He mirat de demostrar en Saragossà (2002: § 4.1) que, després potser l’ha perjudicada. La veritat és va importar. En § 4.1, trobarem una de posar el manual de Valor en la bibliografia, Ruaix canvia el que no són més teòriques les obres referència del nostre autor al fran- tractament de la concordança, ja que inclou la proposta del que no comprenem, sinó aquelles cés, per bé que no serà teòrica, sinó explicacions que, de tan clares i cohe- empírica (la construcció bonne chose, nostre autor per a explicar el manteniment de la concordan- rents que són, fan la impressió que no idèntica a la nostra bona cosa de). Per ça en femení (Eixa pel·lícula ja l’he vista) però no en masculí tenim davant un desplegament teòric. una altra banda, Pitarch (1996: 184) parla d’una nota de Valor publicada plural (Eixos films ja els he vist). En l’exposició dels adjectius 10 Emili Casanova m’ha comunicat en Gorg en què esmenta deu lingüis- que Enric Valor coneixia gramàtiques tes europeus. multiplicatius, Ruaix també deu haver tingut en compte el del francés, les quals, tanmateix, no tractament de Valor. Com ja hem comentat, el primer desple- apareixen en la bibliografia de les se- 11 En l’assimilació del camí de Valor ues gramàtiques. En una monografia no hi ha homogeneïtat, qüestió que gament de la sintaxi dels adjectius multiplicatius és obra del sobre Valor, convindria saber quines no cal explicar ací.

Enric Valor. El valor de les paraules { 119 menys coherents o pertinents, però la qüestió important és ció està composta per dos «membres» el subjecte i la predicació que el nostre autor es compromet amb la teoria i, per tant, i cada «membre» està format per «elements», que s’anomenen mira d’evitar l’anomalia d’introduir conceptes lingüístics sense «categories» (nom, adjectiu, etc.). Per tant, les categories sin- caracteritzar-los (que és la pitjor actuació teòrica en què pot tàctiques són els «elements» o constituents mínims amb què incórrer un autor). formem les construccions sintàctiques. Pel que fa al concepte funció, els lectors veuen en el tercer tema de sintaxi (el 74, titu- Ben mirat, Enric Valor deu ser un dels darrers representants lat «sintaxi de les categories») que és inseparable de les catego- de la gramàtica tradicional. A més, actuava com el novel·lista: ries. Entendre què és sintàcticament el nom o qualsevol altra amb molta confiança en la raó, de manera que mira d’acos- categoria sintàctica equival a comprendre quines «funcions» fa tar-se a l’explicació de les coses practicant l’orde i la siste- en les construccions sintàctiques. En conseqüència, definir una maticitat. El dia que algun estudiant farà una tesi doctoral categoria sintàctica no és res més que explicar de quina manera sobre l’obra gramatical del nostre autor, tindrem sorpreses funciona quan les persones elaborem construccions sintàcti- molt agradables sobre les seues definicions. De fet, quan al- ques a l’hora de formar els nostres pensaments. La concepció gun alumne em demana que li recomane una gramàtica, solc del nostre gramàtic és la de la tradició europea, però té el mèrit proposar el trio que formen el manual de Par (1923), la gra- d’explicitar unes idees que poques voltes s’expliciten. màtica pòstuma de Fabra (1956) i el darrer manual de Valor (i sovint afig que la recomanació de la tercera obra és inde- A partir de les caracteritzacions anteriors, els lectors de Valor pendent del fet que el seu autor siga valencià). Tal com he poden deduir quin és l’objecte d’estudi de la sintaxi: la sintaxi actuat en la secció anterior, posaré uns quants exemples per a estudia com funcionen les categories sintàctiques en la forma- demostrar que les opinions que dic sobre el nostre gramàtic ció de construccions, i eixe funcionament sempre consistix en tenen suport empíric. relacionar una categoria amb una altra, cosa que explica que els térmens funció i relació són sinònims en la teoria sintàcti- La darrera gramàtica de Valor té una novetat importat: la ca. Si miràrem com definix Valor conceptes gramaticals bàsics incorporació d’un «diccionari de termes filològics». Encara com ara semàntica, mot, derivació o composició, podríem seguir que l’actuació coherent és definir cada concepte en el lloc deduint conceptes bàsics de la lingüística; però em pense que, de la gramàtica on l’usem per primera vegada, la veritat és amb els exemples anteriors, ja n’hi ha prou per a l’objectiu que, en una gramàtica tradicional, eixe instrument és útil d’aquest apartat (que és purament exemplificador). per diverses raons. Com ara, les gramàtiques no solen definir els conceptes més bàsics (cf. què vol dir sintaxi o funció). El Per una altra banda, l’estudi detallat de la gramàtica també tro- nostre autor no definix tampoc eixes nocions en la gramàtica, baria conceptes més concrets amb propostes positives (o amb però usa el seu diccionari per a reduir el defecte. Així, hi in- factors positius). Com ara, Valor definix els adjectius demos- tenta aclarir quin és l’objecte d’estudi de cada part de la teo- tratius d’una manera tan concisa com clara: ria lingüística. Posarem com a exemple la flexió o morfologia. La morfologia no té com a unitat cap hipotètic morfema 3. Indiquen la situació de l’ésser de què es parla respecte a (que és un concepte inexistent en la tradició europea), sinó qui parla. Són: de proximitat immediata (corresponent a jo); de proximitat mediata (corresponent a tu); de llunyania la paraula, com ens diu Valor: la morfologia és la part de la (corresponent a ell, ella). (Valor 1977: 113) gramàtica que tracta la forma dels mots (p. 12). Si volem saber quins són els factors bàsics que fan variar la forma de les paraules, hem de consultar les entrades flexió i concordança. He mirat un parell de manuals moderns i no hi he trobat defi- En el primer cas, Valor ens diu que la flexió és la «modificació nicions dels adjectius demostratius. El DGLC fa una proposta que experimenta un mot pels accidents gramaticals» (p. 11). més vaga («que serveix per a designar quelcom com signant- Si Valor haguera inclòs l’entrada accident gramatical, hauria ho»). mostrat quin abast tan reduït té: el gènere i el nombre en els Mirem un altre exemple de bona actuació teòrica davant de noms (i el cas en les llengües que en tenen), i el temps en els conceptes no bàsics. El nostre gramàtic qüestiona la concepció verbs. Pel que fa a la concordança, la definix d’una manera del pronom, com podem comprovar en l’oració adversativa quasi perfecta: «relació d’un mot amb un altre mot del qual següent: segueix les variacions pel gènere, nombre, persona i cas» (p. 10). Això és, la concordança consistix en dos processos: el nom passa als adjectius les terminacions de gènere i de nom- 4. En realitat, ocasionalment, tots els adjectius quantitatius poden usar-se com a pronoms, excepte que; bé que, moltes bre, i el subjecte fa que el verb adquirisca les terminacions de vegades, com en el cas dels adjectius indefinits citats, es trac- persona i nombre.12 ta certament de l’omissió de substantius sobreentesos. (Valor, 1977: 139; subratllats meus) Dins de la gramàtica, Valor també s’enfronta a conceptes fonamentals, com ara categoria sintàctica i funció sintàctica. En el a. Jo ho portaré a deu comarques, i (b) tu, a huit primer tema de sintaxi (el 72), el nostre autor ens diu que l’ora-

120 És a dir, en l’oració de (4b) hi ha omés el nom comarques, i justament per això el sobreentenem. Ara bé, eixa argumentació implica que la paraula huit és, en (4b), un adjectiu normal i corrent, i no un hipotètic pronom.13 Podríem cloure les observacions sobre concepcions gramaticals de Valor constatant que el nostre autor ha evolucionat teòri- cament, exactament com qualsevol autor crític i reﬂexiu. Així, encara que les gramàtiques de 1973 i 1977 només es lleven quatre anys, resulta que, tal com ja vaig comentar en Saragossà (1997b: §6.1.1), tenen una estructuració general prou diferent:

5. Canvi de l’estructura de les gramàtiques de 1973 i 1977 a. Las letras y su pronunciación, Elementos de Sintaxis, Morfología i Usos de las letras (1973) b. Fonologia, Ortografia, Morfologia i Sintaxi (1977) Enric Valor, Millorem el llenguatge (València: Gorg, 1971) A més, el contingut varia notablement en el cas de la Sintaxi. Enric Valor, Temes de correcció lingüística Tanmateix, l’escassa consideració que hi ha hagut fins ara del (València: Eliseu Climent, 1983) vessant teòric d’Enric Valor deu ser el factor que explique que hom haja presentat sovint la gramàtica de 1977 com una mera traducció de la de 1973, a pesar que una mirada a l’índex ja mostra que hi han diferències importants.14 Tor- nant a l’evolució teòrica del nostre autor, convé observar que la gramàtica de 1977 no és la més important per a nosaltres perquè estiga en valencià, sinó perquè és la darrera versió que el nostre autor va exposar de la seua concepció gramatical. La darrera i la definitiva, atés que ja no la va canviar durant les reedicions dels 80 i els 90. En eixe camp, hi ha un treball particular a fer, que té tres vessants:

6. Objectius en la comparació de les gramàtiques de Valor a. Estudiar quines variacions teòriques hi han entre els manuals del nostre autor (sobretot entre les gramàtiques de 1973 i 1977). b. Esbrinar per quines raons degué canviar unes certes nocions gramaticals. c. Mirar si les variacions perfeccionen realment la teoria lin- güística.

Cap a una admiració racional d’Enric Valor L’estudi de l’obra gramatical de Valor no hauria d’amagar les deﬁciències, tant en la teoria com en les dades empíriques. En els treballs sobre les normatives lingüístiques, abunden els

12 La concepció que hem exposat ral el concepte pronom) en Saragossà de la ﬂexió justiﬁca que a cap autor (1996). tradicional se li ocorrerà posar-hi la formació de paraules per derivació i 14 Un exemple de l’actitud descrita per composició, contràriament al que es troba en Pitarch (2001: 56): «El fa algun autor modern. Curso medio […], que reedità, en ca- talà, quatre anys més tard». 13 He tractat eixa qüestió (i en gene-

Enric Valor. El valor de les paraules { 121 dogmes, els quals s’oposen a l’argumentació i al diàleg i, en tre gramàtic recorre a la dignificació del valencià col·loquial, canvi, possibiliten la dominació. Encara que el nostre autor al principi ètic de ser constructiu i a l’ús d’un lèxic sa i ani- és habitualment una persona racional, hi ha per ací i per allà mador. alguna afirmació sense fonament. Com ara, parlant de llur Va- Ultra la defensa del valencià popular que és genuí, un mitjà lor (1977: 117) assegura que, en la literatura, «la seua utilitat molt recurrent del nostre autor és informar sobre actuacions és evident»; però no demostra l’afirmació, absència que també del valencià col·loquial que o bé són perfectes, o bé el nostre apareix en l’asseveració que llur és «pràcticament indispensable lingüista troba que són més adequades per a la llengua comuna en la prosa científica». que les actuacions d’uns altres parlars, sobretot el barceloní per Segarra (1999) ja ha practicat el camí crític, i l’hauríem de una raó ben simple: perquè hi ha un cert complex d’inferio- seguir, perquè obtindríem un bon benefici. Com que d’errors ritat en una part del valencianisme davant de Catalunya i, en en fem tots, si en l’estudi de l’obra d’una persona apareixen els particular, davant de Barcelona. És molt fàcil trobar exemples encerts i els errors guanyem per partida doble: d’una banda, d’eixa actitud del nostre gramàtic, com ara els sis que exposaré perquè serà possible assimilar i practicar els encerts; de l’altra, ara. Però, primer, comentaré l’afirmació (molt repetida) que perquè podrem mirar d’evitar les actuacions inadequades. Valor va ser un gramàtic de pura obediència fabrista. Em pense que l’estudi global dels seus manuals demostrarà el Metodologia i ideologia en la defensa que ja hem mostrat ací en § 2: l’escriptor de Castalla va ser un de la valencianitat gramàtic críticament fabrista, tal com exposa la nota editorial de Millorem el llenguatge en l’edició de 1979: La dignificació del valencià col·loquial

En les reflexions que estem fent sobre la conveniència d’es- 2. Enric Valor i el fabrisme segons l’editor de Millorem el tudiar l’obra gramatical de Valor i quins són els vessants que llenguatge convindria desplegar, hem d’aturar-nos en un objectiu cívic a. Enric Valor (Castalla, 1911) és un home perfectament que va plantejar Josep Giner en el pròleg a la primera edició respectuós amb la gramàtica establerta i general, però també de Millorem el llenguatge: fer que el poble valencià no descon- està autoritzat, per la seua experiència i pels seus estudis, a fie tant de la seua llengua pròpia. Encara que eixe sentiment mantenir criteris propis, i sovint justificats, sobre una o al- és una conseqüència de la mateixa marginació social de la tra solució gramatical. El seu coneixement minuciós de la nostra variant del català, és a dir, del valencià parlat a mol- llengua, també és veritat que una mala actuació dels lingüis- tes de les nostres comarques, l’estimula i el garanteix per a tes el pot agreujar. Així, hi ha qui usa un vocabulari ideològic actuar en aquest sentit. I ell ho fa, d’una manera sempre molt negatiu (com ara quan hom parla de barbarismes i cor- raonada, meditada i serena, quan creu que convé. rupcions). Eixe embolcall ideològic augmenta el sentiment de parlar molt malament. En canvi, enfront d’un tal panorama En realitat, la propietat que comentem és predictible. Si Jordi els valencians que lligen les gramàtiques de Valor (o Millorem Colomina, Emili Casanova o Joaquim Rafel han demostrat el llenguatge) senten per ací i per allà orgull de ser valencians. que el nostre autor era crític davant del lèxic del diccionari de He de confessar que, això, més que saber-ho ho he sentit, Fabra (DGLC), ¿per què no hauria de ser-ho pel que fa a les ja que en les meues beceroles nacionals, després d’estudiar seues gramàtiques?15 Al capdavall, tots els lingüistes valencians el manual de Carles Salvador en el Rat Penat vaig tindre la competents i arrelats (com Josep Giner i Sanchis Guarner) han sort de treballar amb calma la gramàtica de Valor de 1973 (i, sigut crítics amb el fabrisme, no debades l’actitud crítica és, prèviament, havia aprés a llegir en valencià —gràcies a Josep simplement, el resultat d’aplicar una característica tan inhe- Pitarch— en les rondalles del nostre escriptor). rent de la ciència (i de l’ésser humà) com és la racionalitat. En vista d’eixe contrast entre no pocs treballs de la normativa A voltes, Valor parla a favor de tot el valencià, com ara quan i l’actuació d’Enric Valor, haurem d’estudiar quins mitjans es complau, per ací i per allà, afirmant que el valencià és hereu metodològics i ideològics usa el de Castalla per a aconseguir de la llengua clàssica. N’hi ha un exemple en aquest fragment: un objectiu cívic tan important com és fonamentar i augmentar la consciència i la voluntat de ser valencians. Eixos mitjans depenen de la visió que Valor tenia de la societat 3. El valencià, hereu de la llengua clàssica valenciana, i potser són els més poc perceptibles (encara que, a. En l’estat actual de la llengua, […] no podem llançar-nos socialment, són els més importants). Al llarg d’aquesta secció, a la producció literària […] sense cercar en la llengua dels arribarem a tres mitjans, que podríem presentar així: clàssics […] les estructures sintàctiques més elegants i adequades, que (tindrem en això alguna grata sorpresa) es mantenen vives en la parla de moltes de les nostres comarques. 1. Enric Valor i el sentiment de valencianitat (Valor 1983: 10) a. Per a augmentar la identificació com a valencians, el nos-

122 El nostre gramàtic també defén parlars valencians concrets. Hi a. Pertot té un ús exclusivament literari a Barcelona (vegeu han autors que pareix que només esmenten el parlar de la ciu- Badia 1962 II: 10-11), però en el País Valencià és absolu- tat de València i de l’Horta per a assenyalar-ne defectes (quan tament popular: Plovia pertot; En trobaràs pertot, etc. (Valor 1977: 125) no són prejudicis). No cal dir que una tal manera d’actuar és ben negativa, ja que qualsevol valencià, siga quin siga el seu parlar, ha de tindre confiança en la seua llengua espontània. L’exemple cinqué consistix en el potenciament de la paraula Valor, en canvi, té una actuació respectuosa davant de la ciutat temporal adés, objectiu per al qual Valor pren quatre mesu- de València. Així, parlant sobre l’ús de la preposició de entre res. En primer lloc, en la llista de circumstancials temporals els adjectius quantitatius indefinits i el nucli nominal (molt de posa adés per davant del sinònim suara (p. 178). En segon formatge), el nostre lingüista dóna una informació de l’Horta lloc, només exemplifica adés (p. 179), sense fer cap esment de que és molt positiva: suara. Convé dir que el gramàtic de Castalla exemplifica sovint més d’una forma si creu que totes les opcions són de la llengua comuna (o dignes de ser-ho). Mirem-ne un exemple de la 4. La ciutat de València en l’obra de Valor. Un exemple mateixa pàgina que comentem: «Torna’m prompte el llibre (o a. Aquest ús [el de molt de formatge] és el preferit en la llen- Torna’m prest el llibre, o Torna’m aviat el llibre)». En tercer lloc, gua literària, i també el general en la llengua parlada de les el nostre autor informa que adés també pot remetre a un temps contrades de llengua més incontaminada, com és el cas de les Balears. En el País Valencià, quan aquests quantitatius posterior, però objecta que eixe contingut semàntic no existix s’empren en singular, és normal l’ús prepositiu, especialment en el valencià oral, a on, tanmateix, el valor de passat recent no en la ciutat de València i la seua comarca, on es diu sempre, és només viu, sinó encara «molt arrelat» (p. 180). En quart lloc, per exemple, molt de negoci, prou de pa, etc. (Valor 1977: el gramàtic valencià acaba d’arraconar suara comunicant que 16 125 n. 3) eixa paraula és completament morta, ja que «és d’ús exclusivament literari» (p. 181). El fons de la qüestió és defendre, d’una En valencià, és molt popular l’expressió quantitativa bona cosa manera extraordinària, el valencià popular. de. El nostre gramàtic l’arreplega i explica el seu contingut se- En el cas de despús-ahir i despús-demà, Valor fa tres argumenta- màntic: «afegeix al significat de “molt” un matís ponderatiu cions: d’una banda, diu que són les formes predominants de la afectiu (és a dir, de sobreestimació subjectiva)». I, per si amb llengua actual; de l’altra, comunica que també són les formes això no n’hi havia prou per a animar els seus lectors a usar bona clàssiques, i, en tercer lloc, observa que les altres coincidixen cosa en la llengua viva (siga la col·loquial o siga la culta), Valor amb les del castellà: recorre al francés: la construcció bona cosa «té el seu paral·lel en el francés bonne chose» (p. 126). 7. Una altra mostra de defendre el valencià popular Passem al tercer exemple. En Saragossà (2000: § 4.3), he mirat de demostrar que la forma endavant és irregular, i mentres pre- a. Despús-ahir i despús-demà són formes molt clàssiques i alhora molt vives en tot el País Valencià i gran part de la resta parava el primer treball sobre Valor (Saragossà 2002c) m’adoní del domini lingüístic,17 i, naturalment, molt recomanables que l’origen de la meua prevenció era Enric Valor: en la llengua literària. Abans-d’ahir i demà-passat, per bé que tenen ja un gran arrelament en literatura com a conseqüèn- cia de ser d’ús general al barceloní, presenten tot l’aspecte de 5. Valor davant de avant i endavant calcs del castellà antes de ayer i pasado mañana. (Valor 1977: a. Endavant i endarrere són pràcticament desconeguts en la 182) llengua antiga i clàssica, i llurs orígens (vegeu aquests adverbis en el Diccionari Català-Valencià-Balear) són més aviat dialectals. En conseqüència, si no és per alguna raó estilís- El darrer exemple que posaré de dignificació del valencià col- tica, trobem que els escriptors valencians no tenen per què loquial és sobre les combinacions pronominals. A l’Edat Mitja- abandonar l’ús de avant i arrere o enrere, que són els clàssics na, teníem alguna combinació pronominal no predictible. En i alhora els vius d’una manera general en tot el nostre País. (Valor 1977: 174 n. 3)

15 Una anècdota que em pense que 16 En una monograﬁa, convindria Quan el lingüista de Castalla s’enfronta amb la paraula com- il·lustra prou bé quina era l’actitud de fer diverses precisions, així com in- Valor davant de Fabra és el títol que corporar la informació que dóna Gi- posta pertot, no solament informa que és viva en valencià i posà a l’estudi que va fer, als 37 anys, meno (1997: mapes 547-549) sobre inexistent a Barcelona, sinó que emfatitza eixa informació amb sobre el diccionari d’eixe autor: «Vo- el valencià del nord i el tortosí. cabulari castellut o Llista de paraules les paraules exclusivament i absolutament, de tal manera que del Fabra que caldrà esmenar». Vegeu 17 En una nota, informa que, se- la situació lingüística en què es troben les dos capitals és la Casanova (1996: 147), i també el co- gons el DCVB, també són formes mentari que Giner va escriure per a populars del Rosselló, l’Empordà, la contrària: Coromines: «El títol de Valor és mas- Plana de Vic, el Penedés, el Camp de sa pretenciós, però dóna idea del seu Tarragona, les Illes Balears i moltes pensament i la intenció amb què està ciutats occidentals, des d’Andorra fet» (p. 157 de Casanova). ﬁns a Tortosa passant per Pons, Bala- 6. Contrast entre el valencià i el barceloní: un exemple guer o Lleida.

Enric Valor. El valor de les paraules { 123 concret, mentres que donar una carta a algú es podia dir com tes de la normativa al llarg de la seua vida. Jo faria dependre a donar-la a algú o donar-li la carta, resulta que la suma de les eixa qüestió de tres factors. D’una banda, hi ha el fet que els dos opcions no era donar-li-la, sinó donar-la-hi (8a-c): lingüistes ignorem moltes coses sobre qualsevol llengua i, per tant, és inevitable que tinguem vacil·lacions. En segon lloc, hi 8. Una regularització sintàctica del valencià ha l’evolució del valencianisme i de la societat valenciana: des de les expectatives dels 60 fins a la realitat dels 80. Un bon : a. Objecte directe: donar una carta a algú donar-la a algú normativitzador no és mai impermeable a les interaccions que b. Objecte indirecte: donar una carta a algú: donar-li la car- hi han entre els moviments socials i la normativa lingüística, ta sinó tot al contrari, no debades l’assimilació d’una normativa c. Suma de les dos construccions: donar-li-la és un procés social. De fet, eixe factor podria ser el fonamental d. En canvi, inicialment hi havia la construcció irregular do- a l’hora d’explicar els dubtes i els canvis de la flexió (que són les nar-la-hi, que han mantingut els parlars balears i els catalans variacions que ha tingut en compte Segarra 1999). També po- dríem mirar si les diferències tan importants que hi han entre l’edició de L’ambició d’Aleix de 1960 i la de 1982 (panteixant Com ha estudiat Casanova (1989), el valencià va regularitzar / pantaixant, llençar / llançar, arrodonir / arredonir, desvetllar / la situació cap al segle xvii, però la resta de la llengua s’ha desvetlar, anessin / anassen, establert / establit, etc., etc., Colomi- mantingut en l’opció irregular (8d). Davant d’eixe panorama, na 1995: 184-186) s’expliquen pel factor dit (els canvis socials Valor descriu la situació de les Illes Balears i de Catalunya re- i els obstacles amb què va topar el valencianisme durant la corrent a les formes valencianes com a bàsiques (9a): transició a la democràcia parlamentària des de la dictadura de Franco). Naturalment, també pot influir en eixes variacions la 9. El valencià: punt de partida de la descripció (a). Cons- maduració humana, que experimentem tots al llarg de la vida. trucció preferible: la valenciana, qualificada com a «normal» (Valor 1977: 225) Clouré l’apartat sobre la dignificació del valencià col·loquial a. S’empra [el pronom hi] com a substitut de li en les se- opinant que, en els nostres dies, hauríem de completar l’actua- güents combinacions exemplificades: Li’l torne, li la torne, ció de Valor informant als lectors sobre com de profundament li’ls… Amb «hi»: l’hi torne, la hi torne, li’ls… diferent és la llengua que parlem i el castellà, sobretot en el b. Sempre és preferible «l’ús actual valencià de la construc- lèxic bàsic, en la fonètica i en la flexió, encara que les diferèn- ció normal». cies que hi han en la sintaxi, en la derivació i en la composició no són menyspreables. Actualment, em pense que fins i tot els Després d’informar sobre la història i sobre la distribució dels alumnes de la Facultat de Filologia són molt poc conscients nostres dies, l’escriptor de Castalla conclou amb les paraules de d’eixes diferències, cosa que facilita la castellanització: si el va- (9b). En eixe comportament, hi ha una part que és justificable. lencià i el castellà són si fa no fa iguals, no passa res si desapa- En la mesura que les formes amb hi no sabem com explicar-les, reix el valencià. En canvi, la consciència de tindre un idioma no hi ha més remei que recórrer a les regulars. En canvi, l’ad- ben diferenciat ajuda a valorar més la llengua col·loquial, a jectiu normal costa més d’entendre: si la construcció li’l torne és augmentar la identificació com a valencians i a mantindre les 19 «normal», és senyal que l’altra és anormal. Trobe que l’ús dels diferències. adjectius regular (li’l torne) i irregular (la hi torne) hauria sigut Resumim. Per a intentar que els valencians no desconfiem tant objectiu i neutral.18 de la llengua que parlem, dos dels mitjans que Enric Valor usa- Les dades sobre Enric Valor i el valencià col·loquial que hem va són defendre el valencià tradicional sempre que siga escaent, vist ací i en § 2 fan pensar que, per a ell, el factor de la vitalitat i fer comentaris per a aconseguir que els valencians siguem popular té una importància enorme. No és que la llengua par- conscients del valor enorme que hi ha en molts dels constitu- lada ho siga tot, ja que aleshores desembocaríem en el resultat ents lingüístics que diem a tota hora. que no faria modificacions cap parlar i, per tant, cada u aniria El principi metodològic (i ètic) de ser constructiu o edificant a la seua, cosa ben poc recomanable. La qüestió no és la de l’individualisme antisocial, sinó estar constantment preocupat El segon recurs que exposarem (que és metodològic) ja l’ha per prendre el pols a la llengua viva, de tal manera que la llen- formulat Joan Solà d’una manera molt sintètica: gua culta n’arreplegue les característiques bàsiques. Eixa for- mulació general no és gens fàcil de reduir a principis concrets 10. En compte de reprimir, cal ser constructiu i tangibles; però voldria opinar que els bons normativitzadors no perden mai de vista la llengua del carrer. I, qui diu els bons a. En la seva exposició es preocupa més d’informar el lector i de destacar els aspectes positius que de reprimir les corrup- normativitzadors, diu els bons escriptors. cions. (Solà 1995: 61) En el marc en què ens trobem, convé esmentar un tema particular: els dubtes que Valor ha tingut sobre qüestions concre-

124 Per a comprendre (i justificar) l’opinió de Solà, recordarem Transmissió d’una ideologia sana i animadora que les bones gramàtiques sempre intenten explicar per què el El darrer recurs de Valor que tractarem ja s’ha manifestat en llenguatge humà és com és i, com a conseqüència, no cauen en diversos fragments previs (§ 4.1 i § 4.2): el vocabulari que l’error de reduir-se a una mala fi de constituents lingüístics que un autor selecciona per a qualificar els constituents lingüís- els parlants haurien de rectificar (els barbarismes). Realment, tics i per a descriure els objectius sociolingüístics que pretén si un lingüista té la pretensió sana de descriure una llengua i aconseguir. Els tractaments de les llengües tenen sovint molts d’explicar per què és com és, és segur que tractarà molts consti- factors ideològics, els quals no solen manifestar-se d’una ma- tuents lingüístics en què no hi ha cap discrepància entre la llen- nera clara i oberta, sinó tot al contrari. Quan un autor té una gua popular i la normativa lingüística. Eixe camí tan simple és ideologia social sana, produïx indirectament efectes positius en el que hem vist en l’apartat anterior: per a donar confiança als els seus lectors, de la mateixa manera que la realitat contrària seus lectors en el valencià, els informa, entre altres coses, que causa l’efecte oposat. Habitualment, els lectors no s’adonen tal constituent lingüístic s’usa perfectament en la llengua del quins són els factors concrets que van conformant una lectura carrer. edificant o, al contrari, una lectura frustrant. Eixa inconscièn- El mitjà que comentem té una conseqüència metodològica cia s’explica perquè, en una lectura, estem atents a les idees molt important: centrar-se en les possibilitats productives de fonamentals, i habitualment no tenim temps per a reflexionar la llengua, de tal manera que queda en un apèndix marginal sobre les implicacions que té el fet d’usar una paraula o una i fragmentari l’actuació contrària, la que Solà anomena (usant altra descrivint un fenomen lingüístic concret. un vocabulari ideològic doblement negatiu) «reprimir les cor- En una monografia sobre Valor, caldria investigar eixa qüestió, rupcions». Posem-ne un exemple. Si un gramàtic descriu una i ací em limitaré a posar-ne un exemple molt clar. El nostre necessitat comunicativa i explica com funciona un constituent autor va publicar durant els anys sixanta uns escrits en la prem- lingüístic concret per a assolir eixa finalitat comunicativa, hau- sa que encapçalava amb l’expressió Parlem bé! (Segarra 1999: rem de convindre que té una actuació perfecta, ja que explica 29). Eixe títol ja era preexistent, perquè correspon a un lli- com funciona la llengua, com usem l’idioma. Imaginem-nos bre de l’infatigable Carles Salvador. Naturalment, si busquem que hem explicat la comparació i que l’exemplifiquem amb l’objectiu de parlar bé és senyal que considerem que parlem diverses oracions, com ara la de (11a): malament. El nostre gramàtic va evitar eixa conseqüència ideo- lògica negativa a l’hora de transformar els articles de premsa en 11. Una manifestació d’una construcció tan habitual com un llibre: si afirmem que volem millorar el llenguatge, no do- perfecta (a) nem a entendre que parlem malament, sinó simplement que a. No saps tu com m’agrada a mi això la nostra manera de parlar és perfeccionable, exactament com b. No saps tu lo que m’agrada a mi això qualsevol altra realitat humana.

Contràriament, si algú afirma que no podem dir el lo de (11b), Conclusions però no explica quina utilitat comunicativa tindria l’anomenat Ha arribat l’hora de traure conclusions. A primera vista, l’ob- «lo neutre» en castellà ni analitza com tracten les gramàtiques jecte d’estudi d’aquest article és tan simple, que pareix una del castellà eixa qüestió, estarà actuant d’una manera molt poc obvietat: demostrar que és important que algú (especialment constructiva, i això tant des del punt de vista individual com un doctorand) estudie, amb paciència i en profunditat, l’obra des de la perspectiva social. Individualment, produirà insegu- gramatical d’Enric Valor. A causa d’eixa proximitat a l’obvietat, retat en els parlants, ja que tendiran a desconfiar de la seua he comés l’anomalia metodològica de no justificar, al principi manera espontània de parlar i, des del punt de vista social, l’ac- del treball, per què l’he fet. Tanmateix, espere que aquestes tuació anterior fa creure que el castellà té més possibilitats que pàgines (que han intentat presentar un programa per a l’estudi la nostra llengua i, per tant, el fet de parlar en castellà donaria de l’obra gramatical de Valor) contribuïsquen a demostrar que més riquesa i més llibertat que el fet de parlar en valencià. les qüestions a investigar són més àmplies i més suggestives El principi metodològic que acabem de presentar té unes im- de com faria pensar una mirada precipitada. En concret, he plicacions molt importants en les investigacions sobre els te- intentat demostrar que les gramàtiques d’Enric Valor tenen mes de la normativa, qüestió que ja se n’ix de l’objecte d’estudi de l’article. Però com a mínim voldria observar que hem arri- 18 El fet de proposar les combina- d’Enric Valor, Josep Giner. També bat a un exemple de convergència entre la metodologia de la cions pronominals valencianes per a mostrava que la nostra normativa a ciència i l’ètica: la manera de fer treballs sobre la normativa té tota la llengua deu vindre de Josep voltes coincidix amb la de l’italià, el Giner, que també va influir sobre Fer- francés, l’anglés o el portugués, men- repercussions sobre la salut psíquica dels parlants i dels pobles. rer Pastor en eixa qüestió (Saragossà tres que discrepava de la del castellà. Diguem-ho clarament: la normativa lingüística i l’ètica no són 2002b: § 1.3). Vegeu Saragossà (2002b: § 2). dos disciplines estanques, sinó ben relacionades. 19 La manera d’actuar que acabem de descriure la practicava el mestre

Enric Valor. El valor de les paraules { 125 importància des del punt de vista de la teoria gramatical (§ Jaume I, pp. 267-280. 3.3), tema que enllaça amb tres més: de qui pren Valor concep- Casanova, Emili (1989): «Aproximació a una gramàtica contrastiva tes lingüístics, quins aporta i sobre qui influïx (§ 3.2). Per una dels dialectes catalans al segle xviii: la combinació binària de altra banda, he apuntat que el nostre autor no té importància pronoms personals febles de 3a persona», Actes del Vuitè Col- només des del punt de vista de la formació del valencià comú loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tolosa de contemporani (com a narrador i com a gramàtic). A més d’ei- Llenguadoc, 12-17 de setembre de 1988. (A. Badia i M. Cam- prubí, ed.), vol. ii, pp. 57-80. xes facetes, Enric Valor també és important des del punt de vista de la mateixa investigació lingüística, ja que ha eixamplat — (1996): «Una obreta inèdita de Manuel Sanchis Guarner de la descripció de camps lingüístics (§ 2), ha definit conceptes 1949: una llista de variants valencianes al diccionari Fabra de 1932», Almaig 12, pp. 97-101. d’una manera positiva (§ 3.3) i fins i tot ha resolt problemes sobre alguna evolució (§ 2). — (1996b): «Aportacions d’Enric Valor a la lexicografia catalana: el Vocabulari Castellut de 1948, d’Enric Valor i Josep Giner», dins Les qüestions anteriors em pense que no són gens ni miqueta Simposi d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Diputació d’Alacant, menors. Però el darrer tema que hem tractat és al capdamunt pp. 148-180. de tots, no debades apunta directament al desig més gran Colomina i Castanyer, Jordi (1995): Els valencians i la llengua nor- d’Enric Valor i de qualsevol valencià que s’estime el seu poble: mativa. Alacant, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert». la recuperació dels valencians com a poble (§ 4). En l’obra gra- — (1996): «El lèxic valencià a l’obra d’Enric Valor», dins Simposi matical del nostre autor, hi han no pocs factors que convé que d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Diputació d’Alacant, p. 223- l’escola valenciana assimile i practique (i qui diu l’escola diu 238. la universitat). Per tant, podem concloure dient que l’estudi Alcover, A. M i Moll F.B. (1926-68): Diccionari Català-Valencià- del gramàtic de Castalla apunta cap al nostre futur. Ben mirat, Balear (DCVB), Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols. eixe resultat és una de les garanties més bones que la investiga- ció que fem sobre el passat va ben encaminada, per tal com la Fabra, Pompeu (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC), Barcelona, Edhasa. Use l’edició de 1968. finalitat d’estudiar el passat sempre ha d’estar, a la fi, en el futur. Fabra, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana, Barcelona, Per una altra banda, la perspectiva d’unir el passat amb el fu- L’Avenç. tur no és satisfactòria només des del punt de vista social, sinó — (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de també des de la perspectiva de la persona que homenatja 1981. l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Realment, si el gramà- tic i narrador de Castalla es trobara ara entre nosaltres és poc — (1956): Gramàtica Catalana. Barcelona, Teide. arriscat afirmar que l’opció que més s’estimaria és vore que Ferrando, Antoni (1998): « Estudi preliminar» a Giner (1998), pp. les aïnes que ell va elaborar per a incidir positivament en la xi-lxxviii. conscienciació del nostre poble seguixen sent útils i, sobretot, Gimeno Betí, Lluís (1997): Atles lingüístic de la diòcesi de Tortosa, conegudes, valorades i usades pel valencianisme dels nostres Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. dies. Adaptant les paraules que vaig escriure en un llibre sobre Giner, Josep (1998): Obra filològica (1931-1991). Estudi preliminar, Fabra (Saragossà 1997: § 2.0), diria que l’homenatge més bo edició crítica a cura d’Antoni Ferrando, amb la col.laboració de que podem fer a Enric Valor és usar pensaments i accions se- Santi Cortés, València, Editorial Denes. ues en la solució de problemes i vacil·lacions actuals, cosa que Lacreu, Josep (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral, València, Uni- equival a projectar el gramàtic i escriptor valencià, viu i eficaç, versitat de València. Use l’edició de 1992. cap al nostre futur. Lozano, Josep (1999): «Incidència de l’obra d’Enric Valor en la generació dels 70», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor, (Salvador i Lawick eds.), Castelló de la Plana, Universitat Bibliografia Jaume I, pp.337-340. Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana, Madrid, Moll, Francesc de B. (1937): Rudiments de gramàtica preceptiva per Gredos. a ús dels escriptors baleàrics, Palma, Ed. Moll. – (1994): Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, — (1952): Gramática histórica catalana, Use la versió catalana de F. diatòpica, diastràtica, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. Fabregat, València, 1991. Barberà, Jeremies, i al. (1979-80): Curs de gramàtica normativa. Per — (1968): Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears, a ús dels valencians, València, ICE, 3 vols. Palma, Ed. Moll. Bonet, Sebastià (2000): Gramàtiques del País Valencià i de les Illes, Monferrer, Joan R. (1999): «Enric Valor, referit especialment al València, Universitat de València. País Valencià», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor (Salvador i Lawick eds.), Castelló de la Plana, Universitat Jaume Brotons Rico, Vicent (1999): «L’Enric Valor gramàtic a l’ense- I, pp. 53-74. nyament secundari», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor (Salvador i Lawick ed.), Castelló de la Plana, Universitat Montoya, Brauli (1996): «La normativa fonètica del gramàtic Enric

126 Valor», dins Simposi d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Diputació de maig de 2000). d’Alacant, pp. 195-222. — (2002b.): «La Gramàtica valenciana de Francesc Ferrer Pastor — (1999): «La contribució d’Enric Valor a la llengua i la literatura i de Josep Giner dins el futur: sociolingüística i normativa», del País Valencià», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Miscel·lània Francesc Ferrer Pastor, València, Editorial Denes. Valor, (Salvador i Lawick eds.), Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, pp. 347-356. — (2002c): «Introducció a les aportacions gramaticals d’Enric Va- lor», Enric Valor, un home de poble. Jornada d’Estudi i Homenatge Par, Anfós (1923): Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat a Enric Valor i la seua obra, Agullent, 30 de setembre del 2000 Metge, Halle, Max Niemeyer Verlag. (E. Casanova, R. Mora i J. Sanchis, ed.), Paiporta, Editorial De- nes, pp. 147-173 Pitarch, Vicent (1996): «Enric Valor, la noble causa de la llengua», dins Simposi d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Diputació d’Ala- Segarra, Mila (1999): «Enric Valor i la llengua normativa», dins cant, pp. 181-194. Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor, (Salvador i Lawick eds.), Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, pp. 27-52. — (2001): «Enric Valor, la percepció de la llengua», dins Enric Valor (1911-2000) in memoriam, Universitat Autònoma de Barcelo- Solà, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. Història dels na, pp. 51-59. criteris de correcció lingüística, Barcelona, Ed. 62. Rafel, Joaquim (1999): «Valor i el lèxic català», dins Valoriana. Es- — (1995): vegeu Rico-Solà (1995). tudis sobre l’obra d’Enric Valor (Salvador i Lawick eds.), Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, pp. 75-104. Valor, Enric (1971): Millorem el llenguatge, 2 volums, València, Gorg. Real Academia Española (Comisión de Gramática) (1973): Esbozo de una nueva gramática de la lengua española. Madrid, Espasa — (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente Calpe. al País Valenciano, València, Editorial Gorg. Rico, Albert / Solà, Joan (1995): Gramàtica i lexicograﬁa catalanes: — (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al síntesi històrica, València, Universitat de València. País Valencià, València, 3i4. Ruaix i Vinyet, Josep (1985): El català / 2. Morfologia i sintaxi. Moià. — (1983): Temes de correcció lingüística, València, 3i4. Use l’edició de 1993. Salvador, Vicent / Heike van Lawick (eds.) (1999): Valoriana. Es- tudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I. Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana, València, Torres. N’hi ha una reedició facsímil a cura d’A. Ferrando, Bar- celona, Alta Fulla, 1993. Saragossà, Abelard (1996): «Una introducció al concepte «pronom», Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Litera- tura Catalanes, Frankfurt am Main, 18-25 de setembre de 1994, (A. Schönberger i T. D. Stegmann, eds.), vol. iii, pp. 409-439. — (1997): Criteris de la normativa. L’ortograﬁa contemporània. Uns quants problemes actuals, València, Editorial Saó i Diputació de Tarragona, 1997. — (1997b): «Una caracterització dels conceptes sintàctics més fonamentals. Estudi de les nocions “sintaxi”, “categoria” i “funció” en les gramàtiques tradicionals catalanes del segle xx, i aplicació a l’organització general de la futura Gramàtica catalana de l’Ins- titut d’Estudis Catalans», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. lxxiii, I (gener-març), pp. 107-143. — (1998): «Teoria, evolució i normativa. Sobre la necessitat de la teoria lingüística i de l’estudi de l’evolució en la comprensió del català i en l’actualització de la normativa», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. lxxiv, I (gener-març), pp. 3-29. — (2000): El valencià del futur. Una contribució ideològica. Benicarló Ed. Alambor. — (2002): «La normativa sintàctica i la sintaxi col·loquial: el cas de la concordança del participi amb els pronoms febles objectius (Aquesta pel·lícula ja l’he vista). Problemes de descripció i de comprensió, amb una proposta per a la normativa», IV Simposi de Filologia Valenciana. En honor de Joan Veny, (València, 9-11

Enric Valor. El valor de les paraules { 127 _La ﬂexió verbal: un bestseller valencià

Manuel Pérez Saldanya / AVL · IEC · Universitat de València

La gestació d’un bestseller tre, ja que a més del singular i el plural distingeix el masculí del femení (alt, alta, alts i altes, per exemple). Un verb, en canvi, Ningú no es sorprén si una novel·la històrica o una novel·la de presenta 59 formes diferents, si comptem únicament les for- misteri o fins i tot un llibre d’autoajuda es converteix en un mes simples (parle, parles, parla...), i fins a 127, si hi afegim les autèntic èxit de vendes. Més sorprenent resulta que una gra- formes compostes amb l’auxiliar de perfet haver (he parlat, has màtica, un diccionari o una flexió verbal se situen en la llista parlat, ha parlat...) i les perifràstiques amb l’auxiliar de passat dels llibres més venuts. I això, tanmateix, és el que ha passat en va (vaig parlar, vas parlar, va parlar...).1 Si a la complexitat La flexió verbal d’Enric Valor: un autèntic bestseller del nostre intrínseca dels paradigmes verbals s’afegeix el fet que en la llen- panorama editorial, en paraules de Mila Segarra (1999: 30). gua oral espontània s’han produït canvis analògics importants Les raons que expliquen aquest èxit de vendes són clares si i s’han creat variants no sempre coincidents entre els parlars, s’analitzen les característiques de l’obra i el moment en què va s’entendrà fàcilment la necessitat i la utilitat d’una obra com aparéixer. Es tracta d’un llibre útil, de maneig fàcil, amb una aquesta en el moment en què va aparéixer: un moment en orientació pràctica i, sobretot, es tracta d’un llibre necessari en què la llengua assolia nous espais públics i educatius que feien el moment en què es va publicar. Efectivament, l’any de publi- necessaris eines que orientaren els usuaris en el seu ús formal. cació, el 1983, els valencians no disposàvem de cap obra con- La flexió verbal (Flexió d’ara en avant) va cobrir una necessitat creta, pensada en clau valenciana, on aparegués d’una manera peremptòria en el moment que calia i ho va fer amb una pro- sistemàtica la conjugació de tots els models verbals. Certament posta equilibrada i molt ben elaborada, i és per això que es va hi havia altres conjugacions verbals i, per la seua rellevància, convertir en un dels llibres valencians més venuts i en un dels cal esmentar les obres de Folch i Capdevila (1933) i sobretot llibres que més ha influït en l’establiment i la consolidació de la de Xuriguera (1972). Però aquestes obres no recollien les la llengua formal dels valencians. variants valencianes usades en la llengua literària, que el mateix Fabra sí que havia inclòs en la gramàtica del 1918, ni resolien L’objectiu d’aquest treball és analitzar les principals caracterís- molts dels dubtes que es podien plantejar a un usuari valencià. tiques de la Flexió, que justifiquen el ressò i la transcendència que ha tingut aquesta obra. Una part de l’anàlisi se centrarà Les llengües romàniques són llengües flexives: llengües que en les opcions adoptades per Valor en diferents casos en què expressen diferents propietats gramaticals per mitjà de varia- hi ha variació formal. Per la importància que té el tema dins la cions en les terminacions de certes classes de mots. La flexió morfologia verbal i per les reflexions que va dedicar-hi Valor, de noms i adjectius no planteja massa problemes, ja que pre- s’analitzarà amb una mica més de detall un aspecte concret: la senten paradigmes amb un grup reduït de formes. Un nom classe dels anomenats verbs velaritzats i la variació existent al només té dues formes flexives: una per al singular i una altra voltant d’aquest tipus de verbs. per al plural (casa i cases, per exemple); i un adjectiu en té qua-

128 gràfica la que explica que hi haja un model dedicat a fer (núm. 47) i un altre dedicat als seus derivats (el model de desfer, núm. 35), encara que la variació siga purament ortogràfica i, per tant, previsible a partir de les regles d’accentuació. c) Coneixedor de les dificultats que pot tenir per als valencians el verb perdre, Valor opta per incloure’l dins els verbs models, encara que estrictament no és necessari, ja que es conjuga com batre, que és el que se sol usar com a model. El verb perdre, diu explícitament, «en la llengua viva ha sofert diverses deformacions que no poden corregir-se fàcilment amb la sola compa- ració amb el model núm. 11 [el de batre]» (p. 80). Aquestes deformacions són, d’una banda, l’emmudiment de la r del radical en les formes que contenen una altra r en les desinèn- cies (perdre, perdré, perdria, etc. pronunciats sense la primera r, igual que ocorre en arbre o prendre) i l’adopció de formes velaritzades del tipus perc, perga, etc. d) Per tal de facilitar la consulta i fer-la més clara, Valor no es limita a posar la llista ordenada de les 6 formes de cada temps (parle / parles / parla / parlem / parleu / parlen) o a afegir-hi al davant el número que fa referència a la persona que designa (1 parle / 2 parles / 3 parla...) sinó que conjuga les formes junt amb el pronom personal (jo parle / tu parles / ell parla...) i dóna un model de flexió independent per als verbs pronominals (el model núm. 2 dedicat al verb abstenir-se: jo m’abstinc / tu t’abs- tens...).

La flexió verbal d’Enric Valor (València: Eliseu Climent, 1983), un autèntic e) El mateix criteri de facilitar la consulta explica que done bestseller del nostre panorama editorial el paradigma verbal complet de tots els verbs incloent-hi tant les formes simples com les anomenades compostes (les conju- Una obra pràctica i útil gades amb l’auxiliar haver més participi) i perifràstiques (les conjugades amb va més infinitiu). Una altra possibilitat hauria Com s’ha apuntat, la Flexió és una obra útil i pràctica, pensa- estat donar només el paradigma de les formes simples i reme- da en valencià i per als valencians. Aquestes característiques es tre a un o a uns verbs models per a les compostes i perifràsti- poden constatar en molts aspectes de l’obra. En comentaré uns ques. Aquesta opció hauria estalviat espai i pàgines però no quants dels més significatius. hauria contribuït a l’objectiu de facilitar la consulta i el maneig a) L’autor es planteja com a objectiu ser tan exhaustiu com de l’obra. siga possible i analitzar tots els verbs d’ús normal en la llengua f) Una última mostra dels objectius amb què està concebuda viva o literària i, per això, estableix la llista de verbs a partir l’obra es constata en la riquesa i la varietat de les notes que del Diccionari Català-Valencià-Balear, «vertader inventari de acompanyen certs verbs models i que tracten d’orientar els la llengua» (p. 5), i només exclou aquells que són «extrema- aprenents de la llengua o aclarir aspectes que poden resultar dament dialectals o absolutament locals i no documentats» o dubtosos. Analitzarem tot seguit amb una mica més de detall bé els que tenen un caràcter «totalment obsolet» (p. 6). És així, aquest tema. com recull més de 8.000 verbs i estableix 102 models verbals. b) El caràcter útil i pràctic es constata també en el fet que els models verbals donen compte no sols de les diferències estrictament morfològiques sinó també de les de caràcter fonètic o ortogràfic. El verbs desfer, refer i contrafer són derivats de fer 1 Pel que fa a les formes simples, hi i de subjuntiu). Finalment, per a ha 7 temps verbals (un dels quals, cada forma simple i per al passat pe- i es conjuguen exactament igual que aquest, però presenten l’imperfet de subjuntiu, té formes rifràstic d’indicatiu hi ha una forma diferències relacionades amb l’accentuació gràfica pel fet que dobles) de 6 persones, un mode composta paral·lela amb haver, ex- (l’imperatiu) amb 5 persones, i tres cepte per a l’imperatiu i el participi. aquells tenen una o dues síl·labes més que no aquest. Les for- formes no personals (una de les quals, Això fa un total de 127 formes. So- mes fes, fas i fa del verb fer no duen accent perquè només tenen el participi, amb variants de gènere bre l’estructura i l’organització dels i nombre). Hi ha, a més, dos temps paradigmes verbals, vegeu Mascaró una síl·laba però sí les paral·leles desfés / desfàs / desfà, refés / formats amb l’auxiliar va més infini- (1985: 103-122). refàs / refà i contrafés / contrafàs / contrafà i és aquesta diferència tiu (el passat perifràstic d’indicatiu

Enric Valor. El valor de les paraules { 129 130 Una obra rica en informació pertinent re (pp. 40-41): cuit (reservat per al significat de “cocció d’una substància”) i cogut (per al de “produir coentor”). El paradigma de cada verb model apareix en una pàgina independent i la distribució tipogràfica dels paradigmes deixa un requadre buit en la part inferior dreta que és aprofitat per Les variants formals a incloure notes utilíssimes centrades en aspectes de natura- 1. Històricament els paradigmes verbals s’han vist sotmesos lesa diferent. a diferents canvis no sempre coincidents en els parlars i en Conscient de la importància que té en la llengua la distinció alguns verbs irregulars es produeix una certa variació de for- entre les vocals obertes i tancades, moltes notes inclouen in- mes segons els territoris i, fins i tot, dins d’una mateix territori. formació relacionada amb aquest tema i ho fan d’una manera Com a exemple d’aquesta situació, basta consultar la varietat senzilla i intuïtiva: remetent a la pronunciació d’un substan- de formes arreplegades per Alcover dins el conjunt de l’àm- tiu pròxim i usual. És així com s’indica que, si l’accent cau bit lingüístic (Alcover i Moll 1929-1932, Perea 1999), que en la o o la e del radical, aquesta vocal es pronuncia oberta serviren de base per a l’elaboració dels paradigmes verbals del «com la de roda» (en verbs com acomboiar, doldre o moldre), DCVB (Alcover i Moll 1930-1962). El fenomen es dóna en «com la de bou» (en verbs com cloure, coure) o «com la de cel» totes les llengües romàniques i està motivat per la complexitat (en verbs com cerndre). En altres casos la informació és una dels paradigmes verbals a què s’ha fet referència al comença- mica més detallada pel fet que la pronúncia pot plantejar més ment d’aquest treball. I, per això, en paraules d’Emili Casano- dubtes als usuaris. És el que ocorre, per exemple, amb el verb va, «totes les llengües han buscat acurtar la distància entre l’ús seure (i els derivats o composts asseure, asseure’s i sobreseure). col·loquial i l’ús estàndard o literari de la morfologia verbal, El fet que en valencià aquests verbs hagen perdut vitalitat mitjançant la fixació de models verbals regulars i irregulars. I en la llengua espontània explica que els parlants no tinguen totes les llengües, amb les lògiques vacil·lacions ho han acon- intuïció sobre el caràcter obert o tancat de la e del radical en seguit. I és que sense models verbals fixats no hi ha llengües de posició tònica i que siga habitual la pronuncia tancada (tot cultura» (Casanova 1996: 39). i el caràcter obert de la e del substantiu seu “catedral”, clara- En el nostre cas la situació sociolingüística i la necessitat de ment relacionat amb el verb) i, per això, després de constatar referents precisos feien imprescindibles obres adreçades al gran aquest fet Valor insisteix en la conveniència «que es conju- públic que delimitaren d’una manera clara i senzilla les formes guen pronunciant-ne oberta com la de cel la e del radical» (p. més adequades en aquells casos en què hi ha variació. 95). Una cosa semblant es pot dir de verbs com compondre i confondre. Com a bon coneixedor de la llengua i de l’ús que Com no podia ser d’altra manera, Valor s’insereix plenament en fan els parlants, Valor sap que un usuari pot establir un en la tradició gramatical iniciada per Fabra en la seua gramà- paral·lelisme entre els dos verbs i pronunciar amb o oberta el tica del 19182 i continuada per Francesc de Borja Moll a les segon imitant la pronúncia del primer, i per això remarca la Illes (Moll 1968) i per Carles Salvador, Josep Giner i Manuel diferència existent entre tots dos verbs (pp. 21 i 23). Sanchis Guarner, entre altres, en terres valencianes (Salvador 1959, Giner 1933, Sanchis Guarner 1950). Però Valor no es També fan referència a aspectes fònics o ortogràfics les ano- limita a reproduir l’obra de Fabra o els seus coetanis sinó que tacions referides al fet que la i dels verbs amb infinitiu aca- matisa o corregeix diversos punts des del seu bon coneixement bat en -iar, com canviar, «no forma diftong amb la vocal de la llengua viva i els usos literaris.3 següent» (p. 26), que un verb com evacuar, a diferència de adequar, «té quatre síl·labes: e-va-cu-ar» i en «tots els temps L’objectiu de la Flexió és establir les formes de referència aptes la u no forma diftong amb la vocal següent» (p. 44), o que la per a la llengua formal i, dins d’aquest objectiu, limita tant ü de argüir, «excepcionalment quant a les regles generals de com és possible el poliformisme i en els casos de variació, es- diftongació, es manté plena i roman en hiat al llarg de tota la conjugació» (p. 20) 2 La situació anterior a Fabra era les tendències unitaristes i les parti- A més de les notes relacionades amb aspectes fonètics i orto- realment caòtica i per això, en la cularistes [...] [combinant] una gran gràfics, també n’hi ha unes quantes que tenen a veure amb as- gramàtica del 1918 dedica un extens fidelitat a la norma fabriana i un tre- apartat (el capítol V de 30 pàgines) ball per arribar a una llengua al més pectes morfològics, sobretot amb les restriccions semàntiques a fixar les formes adequades per a la unitària possible, amb una admirable o sintàctiques que presenten determinades variants formals. llengua literària (cf. Pérez Saldanya, tasca de recuperació de la llengua de Per exemple, el fet que la forma haig de haver «es reserva Rigau i Solà 2010: § 3.2.6). la terra», segons Colomina (1999: 165). En aquesta línia argumentativa, per a quan va seguida de la preposició de» o que l’imperatiu 3 Certament Valor és va dedicar vegeu el treball ja citat de Colomina a «la tasca nobilíssima de divulgar d’aquest mateix verb «[p]ràcticament no té ús» (p. 61). O bé i el de Casanova (2002), pel que fa a l’obra fabriana», per dir-ho en paraules aportacions lèxiques, i el de Bo- la distinció semàntica existent entre els dos participis de cou- les de Pitarch (2002: 247), però no es net (2000: 115) i Saragossà (2002), va limitar a aquesta tasca i va enriquir pel que fa a les aportacions gramati- i matisar diferents aspectes (del lèxic, cals. Un bon estat de la qüestió so- Model de conjugació del verb eixir la morfologia, la sintaxi) buscant «el bre aquest tema es troba en Climent en La flexió verbal d’Enric Valor difícil però necessari equilibri entre (2002).

Enric Valor. El valor de les paraules { 131 tableix una clara gradació entre elles indicant que «les que professor magnífic, una cosa extraordinària, em va dir: «No, figuren en primer lloc en tots els verbs models, són les més Enric, de moment; a poc a poc ja inclourem tota l’evolució recomanables per ser les de la llengua literària i en general les oral de la llengua». Bé, ho vam fer així. També em va dir que les formes que penetren en el nord de Castelló, molt avall, que usaven els nostres clàssics» (p. 7). del tortosí, que no les posara perquè no confongueren. En Ja el mateix Fabra incloïa en la seua gramàtica del 1918 va- fi, li estic molt agraït al Sanchis, per tanta cosa que ha fet per mi. I després em va dir: «No les toques, esperem, el dia de riants formals per tal de recollir no sols les formes del català demà». I li vaig parlar d’unes modificacions que faria: «però, central sinó també aquelles formes de la llengua clàssica que deixa que passen uns anys». Diu: «Tu ja saps que estic ena- havien caigut en desuetud en aquest parlar però eren emprades morat de la llengua viva. I l’evolució de la llengua jo voldria pels escriptors valencians i baleàrics (Fabra 1918 [1933]: 69). que més avant...» Però ja no m’ha pogut tornar a aconsellar És per això que en aquesta gramàtica apareix com a primera perquè va morir molt prompte. [Gener 1998, cinta de vídeo, 22’ 47’’ – 25’ 53’’] persona del present d’indicatiu la forma porto (dels parlars del Principat i del valencià més septentrional) però també les formes porte (del valencià general) i port (del baleàric i l’alguerés). 2. Per tal d’exemplificar els criteris emprats per Valor, comen- Remarquem que el criteri en què es basava la selecció d’aques- tarem tot seguit alguns dels casos més significatius relacionats tes formes secundàries era doble en la mesura que només es amb el polimorfisme verbal i amb les opcions que va adoptar; recollien les variants de la llengua clàssica que, a més, eren ava- concretament ens centrarem en els verbs incoatius, en l’imper- lades per l’ús literari actual. fet de subjuntiu, en les formes del gerundi i les persones 4 i 5 del present d’indicatiu de verbs del tipus creure o traure, en els Tenint en compte el que s’ha dit fins ara, es poden delimitar participis de verbs com sofrir i complir, i, d’una manera més de- tres criteris bàsics usats per Valor a l’hora de plantejar les seues tallada, en els verbs amb formes velaritzades.4 En l’anàlisi de les propostes: formes es tindran en compte dades de caràcter històric, ja que, a) limitar tant com siga possible la variació formal i incloure com s’ha apuntat, el recurs a la llengua clàssica és un element com a màxim dues formes en els paradigmes (i molt excepcio- recurrent en l’obra de Valor a l’hora de justificar o bandejar 5 nalment una tercera en nota); determinades formes. Per avaluar millor les propostes de Valor es compararan, quan siga pertinent, amb les d’altres gramàtics b) donar com a opcions úniques les variants del valencià gene- anteriors o coetanis.6 ral avalades per la llengua clàssica; i a) Un dels casos més complexos de la flexió verbal és, sens c) prioritzar les variants de la llengua clàssica que es mantenien dubte, el que plantegen els verbs incoatius de la tercera con- en els altres parlars i considerar com a secundàries (o no accep- jugació; això és, els verbs que tenen un increment del radical tar) les variants modernes no convergents. (o una extensió temàtica) en les formes del tema de present en 7 En el moment de plantejar-se la confecció de l’obra, Valor va què l’accent no cau en les desinències. Històricament, aquest considerar altres possibilitats que afecten els punts (b) i (c): increment prové de l’afix incoatiu llatí -sc-, que es palatalitzà d’una banda, la inclusió de formes, poc o gens usades en va- seguit de vocal palatal (1a) però es mantingué sense canvis fò- 8 lencià però avalades per l’ús literari d’altres parlars; de l’altra, nics en la resta de casos (1b): la inclusió de variants populars arrelades. Respecte a les primeres, és significatiu que no inclogués en la Flexió formes que (1) a. -scit > -eix (serveix) sí que apareixien com a secundàries en el Curs mitjà (Valor b. -sc > -esc (servesc), -scat > -esca (servesca) 1977), com ara les primeres persones del present d’indicatiu en -o, pròpies del valencià més septentrional i dels parlars del Principat (parlo), o bé els subjuntius en -i, pròpies de parlars Per altra banda, la e que precedia l’afix es convertí en i en diferents dels valencià (parli, parlis...; parlessis, parléssim...). nord-occidental i valencià per un procés d’anivellament para- Respecte a les segones, és conegut que Valor es va plantejar en digmàtic que ja es documenta esporàdicament en algun text diferents moments la possibilitat d’atorgar un estatus literari a lleidatà del xiv (Veny 1971) i valencià de final del xv (Canta- 9 formes pròpies de l’evolució oral, com ara les formes velaritza- vella ). En el fragment lleidatà de (2), per exemple, es pot des de verbs de la tercera conjugació pura del tipus cosir (cusc, observar com s’usen les dues formes: els incoatius en -i en el cusga... en lloc de cus, cusa...). En l’exclusió de tots dos tipus verb més popular (podrir) i els incoatius en -e en el més culte de formes va fer un paper fonamental Sanchis Guarner, com (enseguir-se). el mateix Valor reconeixerà anys després en unes entrevistes enregistrades i transcrites per Montoya (1999: 355): (2) ans la terra ho la aygua ho l’àer qui·s podrix és un cors compost de quatre elements en lo qual seynnorege ·I· d’aquells. // Vist e declarat com a diversitat de complecxió Algunes coses, jo les volia fer molt més acostades a la llen- e de putrefacció en l’àer s’ensegueix diversitat de proprietats gua viva. Però de totes les maneres, Sanchis, que va ser un (Agramunt, Regiment: 54a [1388])

132 En valencià, a més, cap al final de l’edat mitjana es produí les clàssiques i, potser també, les més acostades a les formes en una palatalització de la s per analogia a les formes amb palatal -ra): parlàs / parlara.13 (serveixes, serveix, serveixen), de manera que junt amb els eti- c) Per raons històriques, els verbs de la segona conjugació aca- mològics servesc-servesca aparegueren les variants analògiques bats en -ure perderen la consonant final del radical en les per- serveixc-serveixca.10 D’acord amb el que s’acaba d’assenyalar, en sones 4 i 5 del present d’indicatiu i en el gerundi, cosa que aquests verbs calia optar entre les formes amb la vocal i o e (ser- provocà l’aparició d’un hiat entre la vocal del radical i la de la vix o serveix), i les formes amb palatalització o no de la s (servixc desinència: creem, creeu, creient. En el cas dels verbs en -eure enfront de servisc o servesca). Fabra (1918 [1933]: 91), partint i la majoria dels verbs en -aure, aquestes formes pròpies de dels criteris apuntats més amunt, adoptà en el paradigma les la llengua clàssica s’han mantingut en una part del valencià variants servesc-serveix, però afegí una nota més descriptiva que però en general s’han vist modificades per tal d’evitar el hiat no prescriptiva per a donar compte de les formes servixc-servix entre les dues vocals i la possibilitat d’assimilació de les vocals normals en els escriptors valencians de l’època. Aquestes dar- en contacte. Així, en la major part dels parlars s’ha generat reres formes es mantenen com a úniques en la Gramàtica va- una i antihiàtica (creiem, creieu, creient), mentre que en els par- lenciana de Sanchis Guarner (1950: 155-156), però la situació lars valencians que no mantenen les formes clàssiques s’hi ha comença a canviar a partir de l’edició de 1959 de la Gramàtica interposat la consonant velar o palatal que apareix en altres valenciana de Carles Salvador.11 Aquesta gramàtica ja no recull formes del paradigma provocant la igualació de l’indicatiu i les formes amb palatalització de la s, encara que manté com a el subjuntiu en les persones 4 i 5 (creguem, cregueu, creguent; bàsiques les formes en i (servisc-servix). La situació s’inverteix en l’obra de Valor, que dóna com a primàries les formes amb e (pel fet que eren les més generals en la llengua clàssica i les més convergents amb la resta de l’àmbit lingüístic) i com a secun- 4 La majoria d’aquests aspectes i Casanova, 1992: 297 i ss.); i c) la d’altres que no es tenen en compte presència durant el s. xiv de con- dàries les formes amb i, en tots dos casos sense palatalització de ací ja van ser analitzats magistralment tingents llenguadocians (que havien la s (pels mateixos criteris). per Segarra (1999). L’anàlisi que ara desenvolupat formes en i) en territori presentem és en bona mesura deutora nord-occidental. de la realitzada per aquesta autora. b) També presenta dificultat l’imperfet de subjuntiu. Amb l’ex- 10 Per a la primera persona del pre- cepció del valencià més septentrional, en la resta de parlars 5 La informació històrica d’aquest sent d’indicatiu hem comptabilitzat apartat s’inscriu en el marc del pro- en el Tirant tretze formes acabades en valencians l’imperfet de subjuntiu en -s ha estat desplaçat per jecte d’investigació FFI2009-13065 -esc enfront de quatre en -e(i)xc. formes en -ra. En la llengua antiga aquestes darreres funcio- del Ministerio de Educación y Cien- 11 La tercera edició va ser revisada naven com a condicionals i s’usaven amb un valor modal que cia. Els exemples dels textos antics s’han obtingut a partir de Corpus Tex- per Vicent Ferrís, que s’encarregà de encara es manté en certs usos de l’auxiliar haver (Jo també ho tual del Català Antic (CICA) [http:// l’antologia de textos, Francesc Ferrer lexicon.uab.cat/cica]. Pastor, que repassà la morfologia i haguera fet això “jo també ho hauria fet”) o en expressions com Enric Valor, que repassà l’ortografia, També fóra cas que... (“també seria cas que...”). En la major part 6 Per a una comparació de les protot i que els tres actuaren conjunta- postes de Valor amb altres propostes ment i d’acord amb els suggeriments de la llengua, les formes en -ra comencen a entrar en decadèn- posteriors, vegeu Monferrer (1999). que els donà Carles Salvador, ja ma- cia a partir del s. xvi. En valencià, en canvi, es produeix una lalt, abans de morir (Simbor 1983: 7 Això és, en les persones 1, 2, 3 i 95, 105). evolució paral·lela i en part influenciada pel castellà, i aquestes 6 del present d’indicatiu i subjuntiu formes es converteixen en imperfet de subjuntiu i comencen i les persones 2, 3 i 6 de l’imperatiu. 12 Efectivament, el passat simple i l’imperfet de subjuntiu en -ra tenen a desplaçar l’imperfet de subjuntiu en -s en un procés que es 8 En els casos en què s’indica les mateixes formes en les persones 2 l’evolució històrica d’una forma, va expandint des de la ciutat de València cap a la perifèria sen- (cantares), 4 (parlàrem), 5 (parlàreu) i usem “>” per als canvis fònics i “>>” 6 (parlaren). Notem, encara, que Va- se arribar, però, als parlars més septentrionals. Les dificultats per als analògics (o morfològics). lor no consigna les formes en -ra en no acaben, però, amb l’existència de formes en -ra i en -s, ja 9 Veny (1971: 130 i ss.), en canvi, el paradigma del plusquamperfet de considera que la variació dialectal subjuntiu. Per a un verb com absoldre, que en aquestes darreres es planteja encara el problema d’ha- existent entre les formes amb e (de per exemple, trobem en l’imperfet de ver d’elegir entre les formes amb la vocal temàtica a o e en l’oriental) i les formes amb i (de subjuntiu jo absolgués-era / tu absol- guesses-eres..., però en el plusquam- els verbs de la primera conjugació (parlàs / parlés), totes dues l’occidental) s’explica per una dife- renciació dialectal existent dins la perfet de subjuntiu jo hagués absolt / vives en el valencià més septentrional. Les primeres eren les Romània que es remuntaria al llatí tu haguesses absolt... clàssiques i les que mantenia el baleàric; les segones, les usades tardà i que es basa en la documen- 13 Valor no introdueix cap innova- tació de formes vulgars calisco (en ció acceptant totes dues formes de al Principat i les que responien al canvi de a en e que també lloc de calesco). Aquesta hipòtesi, subjuntiu però se separa de la tradició havia experimentat el valencià en les persones 4 i 5 del present amb tot, no explica per què les for- anterior quan dóna prioritat a les formes amb i sols comencen a documen- d’indicatiu (parlam >> parlem, parlau >> parleu). Davant del mes en -s (Salvador 1959: 123, San- tar-se tardanament. Una explicació chis Guarner 1950: 152, Giner 1933: polimorfisme, Valor opta per acceptar tant els imperfets en -s més d’acord amb la documentació 220). Respecte a la vocal temàtica és que són formes que naixen en com els imperfets en -ra, però considera bàsics els primers (pel segueix el criteri majoritari i se separa nord-occidental per una confluència de Giner (1933: 220), que opta per fet que eren els clàssics i eviten el sincretisme que presentava de factors: a) la pressió analògica de les formes en e perquè «essent igual- les formes amb la vocal temàtica i ment estranyes al valencià parlat d’ara l’imperfet en -ra amb el perfet simple en les persones 2, 4, 5 i (servir, servim...); b) la tendència de 12 les formes en -as (cantàs, etc.), que les 6). Quant als verbs de la primera conjugació, únicament re- l’occidental a convertir la seqüència formes en -és (cantés, etc.), aquestes eix (amb la semivocal [j], inexistent són les de l’actual llengua literària». coneix les formes amb la vocal temàtica a (de nou perquè eren en oriental) en ix (Giner 1933: 246,

Enric Valor. El valor de les paraules { 133 vegem, vegeu, vegent). Contràriament al que es podria esperar, pi: complit / complert, establit / establert, etc. (Sanchis Guarner en aquest punt Valor s’aparta de la resta de gramàtics coetanis, 1950: § 194, Salvador 1959: 119). Valor, en canvi, seguint el que optaven per les formes clàssiques amb hiat, i considera criteri defensat per Giner (1933: 247) proposa d’usar en cada primàries les formes amb i antihiàtica i secundàries les formes cas una única forma: les clàssiques i coincidents en la majoria sense hiat. Les raons que justifiquen aquesta opció tenen a veu- de casos amb les variants valencianes. re, segurament, amb les dificultats de les formes amb hiat14 i amb el perill que es generalitzaren les formes amb consonant El tractament dels verbs velaritzats velar o palatal, com ja havia fet col·loquialment una part del valencià. 1. Un dels trets més definidors de la flexió verbal és l’existèn- cia d’un grup de verbs de la segona conjugació que presenten d) En el conjunt de la llengua els verbs obrir i cobrir presenten una consonant velar (c o g, segons el context) entre el radical un participi irregular en -ert (obert i cobert). A més d’aquests pròpiament dit i les desinències en diferents formes del para- verbs n’hi ha uns altres que també adopten aquest participi digma. El verb beure, per exemple, té la consonant velar en irregular en central i nord-occidental, però que presenten un formes com bec, beguem o begut però no en beu, bevem o bevia. participi regular en -it en valencià i balear. Es tracta dels verbs A més de beure, formen part d’aquesta classe de verbs altres complir, establir, oferir, reblir, sofrir, suplir i els seus derivats: com ara coure, deure, dir, dur, moldre, tenir (o tindre), vendre, complert / complit, establert / establit, etc. La llengua clàssica no venir (o vindre), etc. En la majoria de verbs, la consonant velar permet avalar cap de les dues solucions en el seu conjunt, ja apareix en la persona 1 del present d’indicatiu, en el present de que en uns casos són etimològics els participis en -ert (ofert i subjuntiu, en les persones 3, 4 i 6 de l’imperatiu, en el passat sofert) i en uns altres els participis en -it (la resta), com mostren simple, en l’imperfet de subjuntiu i en el participi (si és regular els exemples antics següents: i acaba en -ut). En la taula 1 s’exemplifiquen aquestes formes, reproduint només la persona 3, si velaritza tot el temps, i la 4, (3) a. lo qual dit alberch és stat ofert a nós (Gandia: 21 en el cas de l’imperatiu. [1485])

b. Primerament, / en mon jovent, / essent libert, / què he sofert / recitaré. (Roig, Espill: 759-763 [1490]) formes beure moldre 1 present indicatiu bec molc c. Complit tot lo desús dit, feren reverència al rey e a la reyna (Martorell, Tirant: 288 [1490]) present subjuntiu bega -gui molga -gui 3, 4 i 6 imperatiu beguem molguem d. no prena ne pendre faça dels dits presonés sinó lo carce- llatge establit per fur de València (Manual: 167 [1311]) passat simple begué molgué e. suplida la sua absència, etc., li asignaren per casa citatòria imperfet subjuntiu begués -era molgués -era les portes de la cort dels dits honorables jurats (Gandia: 285 participi begut mòlt [1486]) Taula 1. Verbs amb distribució regular de les formes velaritzades

Tots els dialectes, per tant, han introduït innovacions respecte a les formes de la llengua clàssica: els uns potenciant les formes Només esporàdicament alguns verbs molt irregulars s’aparten regulars, i els altres vinculant els participis en -ert a verbs de la de la distribució anterior i presenten altres formes velaritza- tercera conjugació amb un radical acabat en consonant labial des (les persones 2 i 5 de l’imperatiu) o bé no en presenten (b, p, f) seguida en alguns casos de l o (e)r. Tenint en compte en certes formes. Com a exemple del primer cas, pot servir aquesta situació no és estrany que en les gramàtiques valencia- el verb dir; la segona possibilitat es pot exempliﬁcar amb el nes anteriors a la Flexió s’admeten les dues formes de partici- verb escriure, que tradicionalment només presentava velar en

formes dir escriure saber 1 present indicatiu dic escric sé present subjuntiu diga i escriga i sàpia / sàpiga 3, 4 i 6 imperatiu diguem escriguem sapiem / sapiguem 2 i 5 imperatiu digues15 escriu, sàpies / sàpigues, digueu escriviu sapieu / sapigueu passat simple digué escriví / escrigué sabé imperfet subjuntiu digués -era escrivís era / escrigués -era sabés era participi dit escrit sabut

Taula 2. Verbs amb distribució irregular de formes velaritzades

134 les formes de present i en les persones 3, 4 i 6 de l’imperatiu 3. El fort arrelament i extensió de la velarització cal atribuir-lo (encara que en l’actualitat tendeix a generalitzar aquestes for- a raons històriques: tant de caràcter fònic (lleis fonètiques re- mes als altres contextos), i el verb saber, que tradicionalment gulars) com de caràcter morfològics (canvis analògics produïts no presentava velar però que en alguns parlars s’ha generalitzat en els paradigmes). En la llengua més antiga les formes vela- al subjuntiu i les persones 2 i 5 de l’imperatiu. (Taula 2) ritzades tenien una distribució diferent, que responia a l’evo- lució fonètica regular. En verbs del tipus dir, la velar només 2. A més de la classe de verbs velaritzats analitzats en l’apartat apareixia inicialment en les formes de present (la persona 1 del anterior, n’hi ha una altra classe que també tenen formes aca- present d’indicatiu, el present de subjuntiu i la 4 de l’impera- bades en velar, però que es realitza sempre com a sorda i apa- tiu) com a manteniment de la consonant final del radical de reix precedida d’una s (pronunciada com a palatal en valencià l’ètim llatí (dC). En verbs del tipus deure, en canvi, només general). Es tracta dels anomenats incoatius de radical; això és, apareixia en les formes de passat (excepte en el participi) per verbs en què l’afix incoatiu llatí -sc- s’han integrat plenament evolució de l’afix -u- del tema de perfet (dbUit).17 En la taula en el radical (cresc-cresca, nasc-nasca, visc-visca). A aquesta clas- 4 s’exemplifiquen les formes més antigues de les dues classes de se es pot assimilar també el verb eixir, que pertany a la tercera verbs indicant els ètims llatins. (Taula 4) conjugació però en aquest punt es comporta com els de la segona velaritzats. 4. Aquestes formes, però, començaren a ser substituïdes per les modernes en un procés que s’inicia al s. xiv i que ja era general, o molt general, al xv. El canvi s’explica per la con- formes viure créixer eixir fluència d’una sèrie de factors. El més important té a veure 1 present indicatiu visc cresc isc amb la tendència a la regularitat i a la distribució unifor- present subjuntiu visca cresca isca me de les formes velaritzades dins els paradigmes d’aquestes 3, 4 i 6 imperatiu visquem cresquem isquem classes de verbs. D’acord amb aquesta tendència, els verbs passat simple visqué cresqué isqué del tipus dir generalitzaren analògicament la velar en el tema de passat seguint el model dels verbs de tipus deure; i al con- imperfet subjuntiu visqués -era cresqués -era isqués -era trari, aquests generalitzaren les formes velaritzades al tema participi viscut crescut eixit de present per analogia a aquells.18 Al mateix temps, la velar Taula 3. Verbs amb velar sorda

Aquesta classe s’ha mantingut estable en valencià i baleàric. En 14 Això almenys és el que sembla >[A >[A >[A deduir-se quan afirma en el Curs mitjà els altres parlars, en canvi, el verb eixir, poc o gens usual, ha que «la llengua literària prefereix les 17 Aquesta semivocal velar (la wau, anivellat el paradigma a partir de les formes en -x (ixo, ixi, eixí, formes amb i antihiàtica per la seua en la terminologia de gramàtica his- comoditat de pronúncia» (Valor 1977: tòrica) tingué una evolució particular eixís). La mateixa tendència es dóna en els verbs amb infinitiu 254, n.6). ja que primer es reforçà amb una g i acabat en -xer, però en aquest cas s’ha mantingut la forma velar després fou assimilada per aquesta 15 En valencià, també s’usa dis en consonant. Per exemple: del participi i, en alternança amb la no velar, les formes amb els usos pronominals: Dis-li que vinga accent en les desinències (creixo, creixi, creixí / cresqué, creixés / (vegeu més avall § 5.7d). (iii) dbuit > [A >[A >[A >[A >[A >[A cresqués, crescut). Apuntem, encara, que el mateix canvi també 16 La velar final es mantenia en les formes esmentades perquè estava se- 18 A més de l’analogia exercida per s’ha produït en els verbs amb infinitiu acabat en -nyer (pertà- guida d’una vocal no palatal, però veia les dues subclasses de verbs, també de- nyer, plànyer, etc.) que inicialment es comporten com beure i alterat el punt i el mode d’articulació gué influir el fet que els incoatius de en les altres formes en què estava se- radical analitzats en el § 5.2, presenta- han mantingut les formes velars en valencià i baleàric (pertanc, guida de vocal palatal. Per exemple: ven formes velaritzades tant en el tema de present com en el de perfet. En el pertanga...) però no en els altres parlars on es comporten com (i) dcit > [A >[A >[A A A A cas de viure, per exemple, les formes a regulars, llevat en el participi que pot presentar forma velar o >[ >[ >[ antigues eren: visc, visca, viscam, visc no (pertangut o pertanyut). (ii) dcimus >[A >[A (“visqué”), visqués, visquera, viscut.

tema forma dir deure

Taula 4. Formes antigues dels verbs velaritzats

Enric Valor. El valor de les paraules { 135 tema forma dir deure present 1 present indicatiu dic deig > dec present subjuntiu diga deja > dega 4 imperatiu digam (>> diguem) dejam > degam (>> deguem) passat passat simple dix >> digué dec >> degué imperfet subjuntiu dixés >> digués degués condicional en -ra dixera >> diguera degra >> deguera participi dit deüt >> degut

Taula 5. Formes velaritzades després dels canvis analògics

permeté també evitar el hiat en aquells participis que el pre- b. càpia >> sàpiga sentaven inicialment. (Taula 5) c. òbria >> òbriga A més d’aquest factor general, n’hi ha d’altres de més particu- d. òmplia >> òmpliga lars i que tenen a veure amb el tema de present. En uns casos, la velarització permeté evitar el sincretisme existent entre les 5. El fort arrelament de la velarització explica també la tendèn- persones 1 i 3 del present d’indicatiu, totes dues originària- cia a generalitzar analògicament les formes velaritzades a una ment sense desinència: sèrie de contextos en què no apareixien inicialment. En alguns casos la tendència es constata col·loquialment en el conjunt (4) a. 1 crd > creu >> crec de la llengua però en uns altres es tracta de fenòmens que se  crdit > creu circumscriuen a parlars concrets i, ﬁns i tot, purament locals. Sense ànim de ser exhaustiu, es poden diferenciar tres tipus de b. 1 mol > mol >> molc tendències: a) la velarització de noves formes del paradigma 3 molit > molt dels verbs velaritzats; b) la conversió de la consonant velar (o c. 1 prend > pren >> prenc d’un constituent que conté aquesta consonant) en marca de 3 prendit > pren persona o de temps, i c) l’aparició de nous verbs amb formes velaritzades.

En uns altres, evità formes amb un radical acabat en palatal o a) El primer fenomen té a veure amb la tendència a generalit- sibilant i generalitzà el patró velaritzat: zar la consonant velar a aquelles formes dels verbs velaritzats que tenen una e tònica en les desinències, seguint l’analogia amb totes aquelles en què la velar apareix seguida de e tònica (5) a. dbe > deig >> dec (Wheeler 2007: 130-132).19 El fenomen més general consis- b. vale > vall >> valc teix en la velarització del gerundi (beguent en lloc de bevent) i c. place > plaç >> plac la persona 5 de l’imperatiu (begueu en lloc de beveu). Amb un caràcter més dialectal es pot citar també l’ús d’inﬁnitius del tipus capiguer, sapiguer o volguer (en lloc de cabre, saber o voler), En uns altres encara, evità el hiat que es produïa en el present en parlars centrals i nord-occidentals, o de formes d’indicatiu de subjuntiu de verbs com ser i estar (generals) o córrer (que igualades a les del subjuntiu en casos com diguem i digueu (en només ha mantingut la velar del tema de present en valencià) lloc de diem i dieu), en certs parlars valencians.

(6) a. siat > sia >> siga b) El segon fenomen s’explica per la tendència a convertir en marques amb una funció especíﬁca segments que apareixen b. *stiat > estia >> estiga associats típicament a determinades formes. A partir de formes c. *curriat > córrea >> córrega de subjuntiu com les de (6) i (7), el constituent -iga o -ega s’ha interpretat com a marca de subjuntiu i ha donat lloc a formes Per analogia amb aquestes darreres formes, la velarització tam- pròpies de certs parlars baleàrics i nord-occidentals com bàte- bé s’ha generalitzat a altres verbs, encara que amb diferències ga o bàtiga (de batre), séntiga (de sentir) i, en menor mesura, entre parlars; concretament, a saber i cabre, que no velaritzen càntega o càntiga (de cantar).20 Molt més esporàdica és la inter- en valencià (7a i b), i als verbs de la tercera conjugació omplir i pretació de la consonant velar com a marca de 1 persona del obrir (7c i d), que només velaritzen en valencià. present d’indicatiu, constatable en formes del verb cantar com càntoc o càntic, de certes localitats del septentrional, o càntec, de certes localitats valencianes. (7) a. sàpia >> sàpiga

136 c) L’últim cas té a veure amb la velarització de verbs que no monis espaorditz, fusquen. (Vides: 471 [XIII-XIV]) formen part de la classe. Trobem aquest fenomen en el cas del e. de vui a avant nengun texidor que tischa flaçades en la ciu- verb donar, que en diferents parlars orientals i nord-occiden- tat no gós fer ne fer fer nenguna flaçada en què aja menys de tals ha adoptat formes col·loquials com donc, dongui, dongués... ·IX· liures per cascuna flaçada (Manual: 90 [1308]) (per dono, doni, donés) segurament per analogia amb prendre f. E puys, quant la ceba serà asosenguada, que un poch crusc- amb el qual presenta un clar paral·lelisme semàntic (“donar” ha, mit-la ab la salsa com bullirà (Sent Soví: 73 [princ. XV]) i “prendre” són accions interrelacionades) i formal (tots dos tenen un radical acabat en n). En valencià el fenomen té una Aquestes formes, tanmateix, no semblen relacionades amb mica més d’extensió, ja que afecta col·loquialment el verb perles que ara ens ocupen i segurament s’expliquen pel fet que dre (amb formes com perc, perga, perguera... en lloc de perd, aquests verbs pertanyien inicialment a la segona conjugació i perda, perdera...) i els verbs purs de la tercera (en el cas de co- presentaven, a vegades, formes velaritzades paral·leles als verbs sir, per exemple, amb formes com cusc, cusga... en lloc de cus, velaritzats de la segona conjugació. És el cas, per exemple, dels cusa...). En aquest cas el canvi de model de conjugació permet antics cúller, fúger, tíxer o tínyer (convertits més tard en collir, evitar el sincretisme de les persones 1 i 3 del present d’indica- fugir, tenyir i tenyir). Aquestes formes velaritzades, de fet, no tiu de manera semblant al que s’esdevé amb els verbs de (4): jo han tingut continuïtat en el cas de collir i de fugir però sí en perc, jo cusc enfront de ell perd, ell cus. el del teixir i cruixir, segurament pel fet que s’assimilaven al 6. Els fenòmens descrits en l’apartat anterior són tardans, però verb eixir. ja en trobem alguns exemples escadussers en textos antics. Les formes relacionades amb les actuals són més tardanes i Molt esporàdicament es documenta algun cas de gerundi en la velarització no és homogènia, ja que depén de la major o -guent en la segona meitat del XV (8a i b) i amb més freqüència menor dificultat d’aparéixer en posició de coda seguida de la en el XVII (8c-e). consonant final del radical. En tot cas, es pot considerar que el fenomen es degué iniciar a la fi del xv i durant el xvi amb verbs (8) a. si porta letres, prenguent-les per les ferradures de les com acollir, collir o llegir, que fàcilment admetien la velar: portes (Mostassaf de Mallorca: 307 [1453])

b. anaren, romanguent lo Mateu allí ab ella (Lleida: 182 (11) a. lo delit que ma carn sentir spera, solament l’acullch [1486]) (Corella, Proses: 221 [ﬁnal XV]) c. disapte y diumenge següent ploguent (Porcar, Dietari: b. Mane vostra santedat si vol que sa il·lustre senyoria cullga 325v [princ. XVII]) o faça cullir dits fruits (Borja: 172 [1494]) d. ting[u]ent ell, confessant, haver-lo nafrat (Albalat: 125 c. Enaprés, volem que les Constitucions del nostre Orde so- [1643]) vintment se lligguen en lo capítol (Constitucions: 66 [mitjan xvi]) També disposem alguna documentació referida al verb donar: La velarització, amb tot, no s’ha consumat o no ho ha fet totalment en el cas dels verbs amb un radical acabat en oclusiva (9) E en quant mane que en sa pròpia ﬁgura dongue en oral com ara sentir, rostir, vestir, mentir, ajupir, pudir (Fullana poder del protonotari (Lleida: 202 [1512]) 1915: 135, Giner 1933: 251).

7. Després d’aquest repàs històric i dialectal, centrem-nos ara Quant a la velarització de verbs de la tercera conjugació, la en la selecció de formes que realitza Valor en aquells casos en situació és una mica més complexa. Alguns dels verbs afec- què hi ha polimorﬁsme: tats pel fenomen ja presenten a vegades formes velaritzades des d’antic i en parlars diferents del valencià. a) D’acord amb els altres gramàtics valencians, només dóna les formes amb velars de casos com córrer, créixer o pertànyer, (10) a. En l’ort, que està molt bé, en especial [d]espuys que pel fet de ser les clàssiques (cf. §§ 5.2 i 5.4) i les pròpies del yo yc són, ha moltes roses, que tots matins ne cúllech yo ·I· valencià general: córrec-córrega, etc. gran paner (Lletres: 30 [f. XIV]) b) Per les mateixes raons, també presenta com a formes úni- b. Item que tot hom qui culegués erba a nagun campt sem- ques les variants no velaritzades del present de subjuntiu de brat e ab la dita erba segaven o manquaven del blat o del forment que seria en lo dit campt que pagaria ·III· solls (Em- púries: 426 [XIV-XV]) 19 Concretament, en les persones 4 i 20 Sobre aquest punt, vegeu Whe- c. –Séyer, vet que·l déus meu, quant te vesé venir mantinent 5 del present de subjuntiu (beguem, be- eler (2007: 47-52, 132-136) i Pérez fusc [‘fugí’]. On con eu li dix: “Per què fuygs?” (Vides: 157 gueu), en totes les persones del passat Saldanya (1998: 83-84). [XIII-XIV) simple excepte en la 1 (begueres, begué, beguérem...) i en l’imperfet de subjun- d. E portam les crous, e sonam les esqueles per so que·ls de- tiu (begués -era, beguesses -era...).

Enric Valor. El valor de les paraules { 137 saber i cabre: sàpia i càpia (cf. § 5.4). Amb aquesta opció, Va- que fa a la consonant final del radical. En tercer lloc, el fet que lor manté el criteri adoptat per Giner (1933: 223) i Salvador les solucions no sempre són unitàries (i conviuen formes del (1949: 135) però és més restrictiu que Sanchis Guarner (1950: tipus lligga amb velar sonora i llixca amb velar sorda) ni s’ha 160), que considera que les formes velars de cabre (càpiga) eren consumat en tots els verbs. Per contra, les raons que pogueren «admissibles en la llengua literària». dur Valor a replantejar-se el tema segurament estan relacionades amb el fet que es tracta d’un fenomen intern de la llengua, c) En el cas del verb escriure (cf. § 5.1), admet tant les formes que té una forta extensió en valencià i evita el sincretisme entre velaritzades (d’acord amb l’ús valencià) i les no velaritzades les persones 1 i 3 del present d’indicatiu, factor ja adduït per (d’acord amb l’ús clàssic mantingut en certs parlars) del perfet Giner (1933: 249-252). simple i l’imperfet de subjuntiu, però amb una formulació una mica sorprenent, ja que prioritza les formes no velaritzades en el perfet simple (escriví-gué) i les velaritzades en l’imperfet de Conclusions subjuntiu (escrigués-era i només en nota escrivís). L’obra gramatical i lexicogràfica d’Enric Valor ha tingut una d) D’acord amb l’ús valencià, dóna com a preferible la forma incidència cabdal en el procés de difusió i consolidació de la no velaritzada de les persones 2 i 4 de l’imperatiu de estar quan norma en terres valencianes, i dins del corpus de Valor, la Fle- s’usa com a pronominal: {estigues / estigueu} quiets però {està-te xió ocupa un lloc privilegiat. La Flexió es va publicar en un / esteu-vos} quiets. No adopta, tanmateix, el mateix criteri en el moment en què la llengua es generalitzava en l’ensenyament cas del verb dir que també presenta en valencià una alternança i assolia nous espais públics que feien imprescindibles obres semblant en la persona 2: Digues, què vols? però Dis-li la veritat com aquesta. L’oportunitat del moment en què va aparéixer (Segarra 1999: 39). explica, en part, que es convertís en un èxit de vendes. Però aquesta oportunitat no és l’únic factor que va contribuir a la e) D’acord també amb l’ús valencià, accepta les formes ve- seua difusió. També va ser decisiu el fet que siga una obra útil laritzades, en general com a opció única, en els verbs de la i pràctica, fàcil de manejar, que tracta de resoldre els dubtes tercera conjugació eixir, obrir i omplir: en tots tres en la pri- dels usuaris valencians oferint solucions equilibrades: solu- mera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu cions que combinen la fidelitat a la normativa fabriana amb (isc-isca, òbric-òbriga, òmplic-òmpliga) i en el primer també en el coneixement profund de la realitat lingüística valenciana i l’imperfet de subjuntiu (isqués -era) i el perfet simple (però ara que s’avaluen a la llum dels grans autors clàssics. Aquestes, de en alternança amb la forma no velaritzada: isqué/eixí). En el fet, són les tres bases sobre les quals es basteix tota l’obra gra- reconeixement d’aquestes formes velaritzades segueix el ma- matical de l’escriptor castallut i a partir de les quals s’expliquen teix criteri que Salvador (1949: 136) i Sanchis Guarner (1950: les opcions que va adoptar i que va promoure en La flexió ver- 173), encara que aquests incloïen alguna forma més no accep- bal. En l’actualitat, s’ha produït, en algun punt concret, una tada per Valor.21 inversió de les opcions proposades inicialment per Valor. Ens f) D’acord amb la tradició gramatical posterior a la codificació referim, concretament, als imperfets de subjuntiu en -ra (ma- fabriana, no accepta cap de les variants velaritzades delimitades joritaris en l’actualitat respecte a les formes en -s) i als incoatius en el § 5.5 (els gerundis velaritzats tipus beguent, les persones en -isc (també majoritaris respecte als paral·lels en -esc). En la 4 i 5 d’indicatiu igualades a les de subjuntiu tipus beguem, be- resta de casos, les seues opcions continuen mantenint plena gueu, etc.). Tot i amb això, en algun moment es plantejà la vigència i vitalitat, perquè les bases de què parteixen conti- possibilitat de modificar aquest criteri en relació als verbs purs nuen sent igualment vigents i vàlides: la convergència amb la de la tercera conjugació del tipus cosir, com ja apuntà Casano- resta de la llengua, sobretot amb el model formal de referència va (1996: 41). fabrià, basant-se en solucions valencianes, però decantant-se per les formes més integradores avalades pels autors valencians Pel que fa a aquest darrer aspecte, Valor considerà la possibili- clàssics. tat d’acceptar les formes velaritzades en els verbs que l’admetien sense alterar la forma del radical.22 Quines raons expliquen el rebuig inicial d’aquestes formes i el replantejament posterior del seu estatus? El rebuig inicial, ja ho hem comentat, s’ha d’inscriure en la tradició gramatical posterior a la codificació fabriana, que no admet com a literàries les formes innovadores 21 En el cas de Sanchis Guarner cosir, afectaria les formes següents: jo consignades en el § 5.5. En el cas concret que estem analitzant, (1950: 179-181), oigc-oigca (de oir), cusc; jo cusga, tu cusgues, ell(a) cusga, les raons que poden justificar aquesta concepció són diverses. primàries respecte a oig-oja, i morc- ell(e)s cusguen.21 En el cas de Sanchis morga (de morir), secundàries respecte Guarner (1950: 179-181), oigc-oigca En primer lloc, el fet que es tracta d’un fenomen circumscrit a muir-muira. En el cas de Salvador (de oir), primàries respecte a oig-oja, i a un únic parlar i que introdueix formes allunyades de les més (1950: 137), només la secundària morc. morc-morga (de morir), secundàries respecte a muir-muira. En el cas de Salva- generals. En segon lloc, el fet que converteix en irregulars verbs 22 D’acord amb això, quedarien ex- dor (1950: 137), només la secundària que són regulars o que tenen un comportament regular pel closos verbs com ajupir, mentir, sen- morc. tir, sortir o vestir i, per a un verb com

138 Bibliografia — Rigau, Gemma – Solà, Joan (2010): «La gramàtica de Pompeu Fabra de 1918/1933», Pompeu Fabra, Obres completes, vol. vi, Alcover, Antoni Maria - Borja Moll, Francesc de (1929-1933): Barcelona, Edicions 62, pp. 13-133. «La flexió verbal en els dialectes catalans», Anuari de l’Oficina Ro- mànica de Lingüística i Literatura 2 (1929), pp. 73-184; 3 (1930), Pitarch, Vicent (2002): «Enric Valor: la percepció de la llengua», pp. 73-168; 4 (1932), pp. 9-104; 5 (1933), pp. 9-72. dins Casanova, Emili, Mora, Ramon i Sanchis, Josep (eds.) (2002), pp. 243-250. — Borja Moll, Francesc de (1930-1962): Diccionari Català-Valen- cià-Balear, Palma de Mallorca, Editorial Moll, 10 vols. Salvador, Carles (1959): Gramàtica valenciana, València, Lo Rat- Penat. Bonet, Sebastià (2000): Les gramàtiques normatives valencianes i balears del segle XX, València, Publicacions de la Universitat de Salvador, Vicent – Lawick, Heike van (eds.) (1999): Valoriana. Es- València. tudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló, Publicacions de la Uni- versitat de Castelló. Cantavella, Rosanna (1984): «Els incoatius a l’Espill», Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. i, València, Publicacions de la Universitat Sanchis Guarner, Manuel (1950) Gramàtica Valenciana. València. de València, pp. 59-63. Editorial Torre. [Citem per l’edició d’Antoni Ferrando (1993). Barcelona. Altafulla.] Casanova, Emili (1992): «El català dins la Romània: a propòsit del doblet incoatiu esc/isc», dins Actas do XIX Congreso Internacio- Saragossà. Abelard (2002): «Introducció a l’aportació gramatical nal de Lingüística e Filoloxia Románicas, A Coruña, pp. 293-315. d’Enric Valor», dins Casanova, Emili, Mora, Ramon i Sanchis, Josep (eds.) (2002), pp. 147-173. — (1996): «Una proposta inèdita de Flexió Verbal de Josep Giner i dels escriptors valencians de 1984», Alba: revista d’estudis comar- Segarra. Mila (1999): «Enric Valor i la llengua normativa», dins cals de la Vall d’Albaida 19, pp. 39-56. Salvador, Vicent - Lawick, Heike van (eds.) (1999), pp. 27-51. — (2002): «Enric Valor, lexicògraf, salvador de lèxic i etimòleg», dins Simbor. Vicent (1983): Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, Casanova, Emili, Ramon Mora i Josep Sanchis (eds.) (2002), València, Diputació Provincial de València. pp. 189-224. Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida espe- — (2002): Mora, Ramon – Sanchis, Josep (eds.) (2002): Enric Va- cialment al País Valencià, Valencia, Eliseu Climent. lor, un home de poble, València, Denes. — (1983): La flexió verbal, València, Eliseu Climent. Climent Martínez, Daniel (2002): «Enric Valor i la llengua lite- rària», dins Casanova, Emili, Ramon Mora i Josep Sanchis Wheeler, Max W. (2007): Morfologia i fonologia catalana i romànica: (eds.) (2002), pp. 51-62. estudis diacrònics, València / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Colomina, Jordi (1999): «El valencià popular i col·loquial en l’obra narrativa d’Enric Valor», dins Salvador, Vicent i Lawick, Heike van (eds.) (1999), pp. 165-177. Corpus Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana, Barcelona, Institut d’Estudis catalans. [Citem per l’edició 7ª de 1933, que conté Agramont, Regiment: Jacme d’Agramont, Regiment de Preservació de esmenes importants respecte a la 1ª.] la Pestilència. A cura de Joan Veny. Lleida. Universitat de Lleida / Enciclopèdia Catalana, 1998. Fullana, Lluís (1915): Gramàtica elemental de la llengua valenciana, València. Establiment tipogràfic Doménech. Albalat: Rafael Fresquet Fayos, Vint processos criminals d’Albalat de la Ribera (1611-1666). Albalat de la Ribera. Ajuntament d’Alba- Giner, Josep (1933): La conjugació dels verbs en valencià, Caste- lat de la Ribera, 1997. lló, Societat Castellonenca de Cultura. [Citem per l’edició de Ferrando, Antoni i Santi Cortés (1998): Josep Giner i Marco, Corella, Proses: Josep Lluís Martos, Les proses mitològiques de Joan Obra filològica (1931-1991). Denes. València.] Roís de Corella. València / Barcelona. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Mascaró, Joan (1985): Morfologia, Barcelona, Enciclopèdia catala- 2001. na. Constitucions: Les Constitucions del convent de Sant Josep de València Monferrer, Joan R. (1999): «Enric Valor, referit especialment al (segle XVI). A cura de Joan Fuster. València. Publicacions de la País Valencià», dins Salvador, Vicent i Lawick, Heike van (eds.) Universitat de València. (1999), pp. 53-71. Empúries: Philip Rassico, «Les ordinacions de Bans del Comtat Montoya Abat, Brauli (1999): “La contribució d’Enric Valor a la d’Empúries», El català antic. Girona. CCG edicions, 2006, pp. llengua i la literatura del País Valencià”, dins Salvador, Vicent i 422-430. Heike van Lawick (eds.) (1999), pp. 347-356. Gandia: El Manual de Consells de Gandia a la fi del segle XV. A cura Perea, Maria Pilar (1999): La flexió verbal en els dialectes catalans de Vicent Olaso. València. Publicacions de la Universitat de d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. Compleció i ordenació, Barcelona, València. Institut d’Estudis Catalans, 2 vol. Lleida: Josep Lladosa i Pujol, L’estudi General de Lleida del 1430 al Pérez Saldanya, Manuel (1998): Del llatí al català. Morfosintaxi 1524. Barcelona. Institut d’Estudis Catalans, 1970. verbal històrica, València, Publicacions de la Universitat de Va- lència. Lletres: Elies Serra i Ràfols, «Cinc lletres privades catalanes del segle

Enric Valor. El valor de les paraules { 139 xiv», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Barcelona. Institut d’Estudis Catalans, 1952, pp. 25-31. Manual: El primer manual de consells de la ciutat de València (1306- 1326). A cura de Vicent Anyó Garcia. València. Ajuntament de València, 2001. Martorell, Tirant: Joanot Martorell, Tirant lo Blanch. A cura d’Al- bert Hauf. València. Tirant lo Blanch, 2005. Metge, Somni: Bernat Metge, Lo somni. A cura de Stefano Maria Cingolani. Barcelona. Barcino, 2006. Mostassaf de Mallorca: Antonio Pons, Libre del Mostassaf de Mallorca. Mallorca. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1949. Porcar, Dietari: Josep Lozano Lerma, El dietari de Mossén Porcar (1585-1629). Estudi i edició. Universitat de València. Tesi doctoral, 2008. Roig, Spill: Jaume Roig, Spill, vol. ii. A cura d’Anna Isabel Peirats. València. Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2010. Sent Soví: Llibre de Sent Soví, Llibre de totes maneres de potatges de menjar, Llibre de totes maneres de confits. A cura de Rudolf Grewe, amb la revisió per Amadeu-J. Soberanas i Joan San- tanach (Llibre de Sent Soví, Llibre de totes maneres de potatges de menjar), i de Joan Santanach (Llibre de totes maneres de confits). Barcelona. Barcino, 2004. Vides: Vides de Sants Rosselloneses, vol. ii. A cura de Charlotte S. Ma- neikis Kniazzeh i Edward J. Neugaard. Barcelona. Fundació Salvador Vives Casajuana, 1977.

140 _El valencià d’Enric Valor: una llengua oral viva i culta per al segle XXI

Brauli Montoya Abat / Universitat d’Alacant · IEC

El valencià d’Enric Valor representa un model de llengua cada Com he insinuat adés, el punt de partida d’Enric Valor era volta més minoritari al País Valencià. Als deu anys de la mort una pronúncia incontaminada, mamada del bo i millor de d’Enric Valor trobem a faltar aquell valencià arrelat a la terra i la geografia valenciana: sa mare havia nascut a Dénia (la sense intromissions castellanes amb què ens regalava les oïdes Marina Alta), son pare, a Penàguila (l’Alcoià), i ell s’havia l’escriptor i gramàtic de Castalla. Personalment, vaig tenir la criat a Castalla, a la mateixa comarca presidida per Alcoi. A sort de conéixer-lo, sentir-lo parlar i, allò més important per això cal afegir els anys passats pel pare estudiant a Barcelo- als qui venim darrere d’ell, enregistrar-li la veu.1 Aquesta base na, on la seua llengua col·loquial es va impregnar dels usos sonora (estudiada en treballs anteriors al present)2 constitu- cultes que no es trobaven al País Valencià. Les classes del ïx el fonament que justifica les recomanacions de normativa deixeble valencià de Pompeu Fabra, Josep Giner, acabarien fonètica contingudes en les gramàtiques valorianes, les quals d’arredonir el model de llengua valorià, que s’enfortiria amb s’erigiran en punt de partida de les línies que seguiran. els ensenyaments i els consells de lingüistes com Manuel Sanchis Guarner o Francesc Ferrer Pastor. A partir d’ací, el No és la primera volta que escric sobre aquest tema (Montoya caràcter altament disciplinat de Valor faria la resta, i en pocs 1996; 1997; 1999: 353-355; 2002), motiu pel qual el lector anys, produiria un corpus gramatical consistent que va asso- ja disposa d’una informació prèvia sobre la manera com el lir una gran difusió per als paràmetres de l’època. Així, entre nostre autor aboca la genuïnitat de la seua parla autòctona el 1966 i el 1973, en què es publiquen les seues tres primeres damunt les seues obres gramaticals. En els meus treballs ante- obres gramaticals, es pot dir que Valor forma tota una ge- riors també es poden contrastar les propostes d’estàndard fonè- neració de valencians en el conreu d’una llengua culta i viva tic que fa Valor amb les dels gramàtics valencians que, com que els aprenents, al seu torn, s’encarregarien de difondre ell, publiquen els seus tractats durant la segona meitat del segle més tard, quan l’ensenyament de la llengua esdevé, primer, xx. Atés, però, que els estudis valorians de qui signa aquestes ratlles es troben dispersos en diferents publicacions i que el propòsit del present volum és que el lector puga disposar 1 L’enregistrament, d’una hora de seua parla. L’última volta que vaig d’un accés còmode a tot allò que s’ha investigat i sabem sobre durada, el vaig fer el 5 de juliol de anar a veure’l va ser el 2 d’abril de Enric Valor, he seleccionat els continguts de més interès i els 1993, al seu despatx de València, al 1998, a ca son fill (Enric Valor Her- carrer Martínez Aloy. (La gravació nández), i encara que li va tremolar he completat amb les obres normatives valencianes aparegu- està digitalitzada i dipositada a la Bi- la mà a l’hora de dedicar-me La idea des en el primer decenni del segle xxi (Guia d’usos lingüístics blioteca Enric Valor d’Alacant, igual de l’emigrant i Paraula de la terra, la que d’altres arxius de so i vídeo cor- seua veu es va mostrar ben ferma 2002; DOPV 2006; GNV 2006; Saborit 2009). Això ens per- responents al nostre homenatjat, que amb el mateix valencià, viu i culte, metrà fer una projecció del model de llengua que proposava també he utilitzat per aquest treball.) d’anteriors ocasions. el gramàtic Valor cap al present i adonar-nos fins a quin punt Un any i mig després, el 10 de gener de 1995, el vaig tornar a visitar, però 2 Montoya (1996; 1997). es manté vigent en la normativa lingüística valenciana actual. em vaig limitar a prendre notes de la

Enric Valor. El valor de les paraules { 141 Enric Valor, Curso de lengua valenciana (València: Fermar, 1966) Enric Valor, Millorem el llenguatge (València: Gorg, 1971) Portada del Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (València: Gorg, 1973)

142 permés, i després, oficial. Vegem quines són aquestes obres la pronúncia en notació fonètica, només transcriuen els infi- fonamentals: nitius de cada verb i aquests, fora dels que tenen accentuació plana en la segona conjugació, per mor de la regla de reduc- 6 Curso de lengua valenciana (1966) ció vocàlica, no ens il·lustren sobre la vocal rizotònica. Millorem el llenguatge (1971) En les gramàtiques anteriors i coetànies de les de Valor no Curso medio de gramática catalana referida notem aquesta preocupació per l’ensenyament de la diferèn- especialmente al País Valenciano (1973) cia fonològica entre les vocals mitjanes tancades i obertes. En canvi, en els tractats normatius posteriors hom creu sempre necessari dir als valencians que cal distingir clarament aques- Cadascun d’aquests treballs representa una etapa en el pro- tes parelles vocàliques (Ferrando 1990: 53; Mollà 1990: 87). grés de Valor com a gramàtic normativista, però també una En aquest sentit, són útils les tipologies que presenta Lacreu evolució, com es pot observar pels títols, en la percepció del (1990: 28-31) de mots amb [ , semblantment a la ma- moviment valencianista sobre els noms de la llengua. En rea- nera en què ho trobem als llibres de Valor. Aquesta presència litat, la dedicació de Valor a la llengua normativa es prolonga seria simptomàtica del grau de castellanització que patix el després del període assenyalat perquè aquestes tres primeres valencià actualment i, concretament, en aquest apartat de la obres coneixen diverses reedicions, una traducció (Curs mit- pronunciació, en què afecta el subsistema vocàlic tònic, base jà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, de la regla de reducció vocàlica, característica de tot el català. 1977)3 i, finalment, el que podem considerar el seu best seller, La preocupació que véiem en el nostre gramàtic per deter- La flexió verbal (1983), encara ara en procés de reimpressió. minar sempre el grau d’obertura de les vocals mitjanes en La culminació de l’obra gramatical de Valor vindrà simbolit- els seus tractats gramaticals (des del 1966) devia respondre zada pel seu nomenament com a membre corresponent de a una detecció primerenca d’aquest canvi a les grans àrees la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 1986. urbanes valencianes, on Enric Valor s’havia traslladat a viure Passem, doncs, a analitzar els punts principals de la pronún- des de la seua Castalla natal, cosa que li hauria permés el cia normativa valenciana segons Valor, que pren com a base contrast de les pronunciacions rurals i urbanes. el seu parlar nadiu i l’aprenentatge culte de la llengua que rep, Com podem comprovar hui, aquesta reducció en l’inventari i contrastem-los amb el tractament que els donen els altres fonològic prové dels grups de valencians descendents de pa- gramàtics. res catalanoparlants que, havent estat pujats en castellà, ac- tualitzen amb restriccions una llengua molt escoltada, però Les vocals mitjanes obertes ( - - ) molt poc parlada. No es pot negar l’origen geogràfic del fenomen a les ciutats de València i Alacant (Montoya 2000) i El nostre gramàtic és ben conscient que la castellanització l’expansió posterior a tot el País, incloent-hi ja sectors de la pot fer minvar i aplegar a esvair la diferència d’obertura, in- població amb el valencià com a primera llengua, que podrien existent en castellà, entre les vocals mitjanes del valencià. Per neutralitzar les vocals mitjanes obertes i tancades d’una ma- això ell ens recorda sempre en els seus tractats gramaticals nera variable en alguns sectors del vocabulari. quines sèries lèxiques s’han d’articular amb una mena i l’altra de vocals, així com els parells mínims que es produïxen per Les observacions dels estudis normatius més recents segui- aquesta raó. Valor procura aportar exemples, sobretot, dels xen en aquesta línia. L’obra emblemàtica de l’Institut Inte- mots que poden resultar dubtosos perquè han patit la intro- runiversitari de Filologia Valenciana, la Guia (2002), després missió culta del castellà. d’exemplificar les vocals obertes (hivern, cel, sentència; dona, porta, arròs), mostra la consciència entre els gramàtics actuals En el cas de l’oposició al si de les vocals anteriors del perill de pèrdua de la distinció: erm, cérvol o repte, amb [ que contrastarien, amb altres com zero, terç o verb, amb [. En la majoria dels parlants perceben la distinció entre la […] el cas de les vocals posteriors, pou, oberta […] i la tancada […] un tret clarament definidor de fórmula o mot, amb [, i com a oposició, aporta exemples la llengua. Un parlant […] si no estableix una clara distin- com ara doncs, veloç o xarop, amb . Quant als parells mí- nims, els exemplifica en el cas de les vocals posteriors,4 amb ros, pronunciada amb [ quan es referix al color del cabell, 3 A diferència de l’original castellà, 5 Potser caldria recomanar la inclu- i ros,5 amb , quan significa rosada. L’exemplificació més aquesta traducció ha conegut set edi- sió d’un accent diacrític per a distingir detallada es fa present en el Curs mitjà... (Valor 1977) i en cions fins a l’any 1999. gràficament aquest parell. la Flexió verbal (Valor 1983), el nostre autor no s’oblida mai 4 En valencià, el membre obert de 6 El Diccionari ortogràfic i de pro- la parella de vocals posteriors ([ ]) té núncia del valencià (DOPV: 2006) sí de concretar si són obertes o tancades les vocals rizotòniques. més freqüència que el mateix membre que inclou la transcripció d’aquestes Convé no oblidar que els escassos diccionaris que inclouen de la parella de vocals anteriors ([]) vocals. (Montoya 1998: 77).

Enric Valor. El valor de les paraules { 143 ció […] el seu parlar sonarà poc genuí […] diﬁcultat en els nous aprenents de la llengua […] pèrdua de l’oposició […] sectors urbans […] i […] entre els parlants més joves (Guia 2002: 37).

Amb l’objectiu de corregir aquesta tendència, la Guia (pp. 38-39) hi dedica un quadre a doble plana molt complet per a orientar-ne l’ús. L’altra obra emblemàtica del corpus que manegem, la Gra- màtica normativa valenciana, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (GNV),7 comença també per l’exempliﬁcació de les vocals obertes (mel, rètol; cor, òbila), tot seguit inclou també unes orientacions per a un ús correcte i, per últim, aﬁg una observació similar a la de la Guia, això sí, d’una manera més escarida:

l’oposició entre les vocals obertes [ i les tancades [ és un tret distintiu que permet diferenciar el signi- ﬁcat d’algunes paraules: dona […] dóna […] [que] és una característica general de la nostra llengua [per tant] és convenient donar unes orientacions (GNV: 21-23).

L’únic estudi normatiu (i el més recent) dedicat monogràﬁca- ment al nivell fonètic és el de Saborit (2009)8. Aquest autor aﬁrma: «El repartiment dels fonemes [ és una de les característiques més peculiars de la nostra llengua» (p. 31). Per això considera:

totalment inadmissible el tancament de / , [que atri- buïx a] persones que no tenen el valencià com a llengua materna o jóvens que estan fortament inﬂuïts pel castellà […] [perquè es tracta d’un] acostament indiscriminat cap a la fo- nètica castellana. (p. 39).

Saborit (2009: 41-42) acaba donant instruccions similars als dos anteriors treballs per a garantir una producció articulatò- ria ben diferenciada de les dues vocals. Aquests tres estudis més recents que acabem d’examinar no s’ocupen només de la diferència en el grau d’obertura Acadèmia Valenciana de la Llengua, Gramàtica normativa valenciana de les vocals mitjanes, sinó que també toquen altres temes (València, 2006) connexos, cosa que no havia fet Valor, però sí els tractats Portada del Diccionari ortogràﬁc gramaticals posteriors, que aborden dos temes nous: l’ac- i de pronunciació del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ceptabilitat normativa de les harmonies vocàliques (verda: (València, 2006) [A! ; sogra: A >! ) i la regulació dels accents gràﬁcs sobre les e tancades.9 Quant al primer tema, Lacreu (1990) i Mollà (1990: 92) condemnen l’harmonia:

Cal reservar […] a nivells informals les assimilacions fonèti- ques de la a ﬁnal (Lacreu 1990: 33).

Convé evitar l’articulació de la vocal ﬁnal segons el timbre de la vocal tònica (Mollà 1990: 92).

144 La Guia (2002: 42) diu que «és preferible la pronúncia sense Mollà (1990: 95) també és partidari de la distinció, sempre harmonia vocàlica» i l’exclou dels «registres més formals», i la que als qui no la fan de natural, no els resulte «artificiosa i afec- GNV (2006: 25) la reclou als «àmbits territorials en què són tada». La GNV (2006: 48) defensa com a «pròpia» la pronún- pròpies». Saborit (2009), encara que comença mostrant-se fa- cia [b] de la /b/ intervocàlica, que permet marcar la distància vorable a fomentar tant les harmonies com les oscil·lacions vo- amb la /v/, però considera «acceptable en els àmbits territorials càliques que presenta la /-a/ final en algunes comarques —atés en què els és pròpia» la no distinció. Saborit (2009: 60-65) que el contrari significaria castellanització (p. 36)— acaba tam- també es mostra totalment partidari de recuperar la distinció bé excloent aquests dos fenòmens de l’estàndard oral (p. 38). b/v, però sense recomanar el manteniment de [b] en posició intervocàlica i acceptant que es faça amb [$]. Pel que fa a l’accent gràfic agut (´) sobre les e tancades del valencià que en l’ortografia fabriana es dictamina que ha de Valor no entra en la qüestió de l’articulació o no del segon ser greu (alè, francès, comprès, etc.), ja no hi ha la mateixa una- element dels aplecs consonàntics en què hi ha una oclusiva nimitat. La Guia (2002: 38-41) recomana l’accent agut per final (camp, molt, pont, fang, etc.); segurament no ho fa perquè, a l’ensenyament escolar (amb les excepcions de què, perquè i globalment en català, és més habitual l’elisió que la pronun- València, habituals en la tradició gràfica valenciana) i l’accent ciació completa, i també pel fet que, dins el mateix valencià greu per als «textos que s’adrecen al conjunt del domini lingüís- —especialment en el meridional interior, com és l’autòcton de tic» (la Guia no explica en quin moment caldrà ensenyar als Valor— també s’elidix la segona consonant. Conseqüentment jóvens que els accents aguts no aprofiten per a elaborar tex- amb aquesta idea, Mollà (1990: 94) dóna igualitàriament la tos que no siguen estrictament valencians). La GNV (2006: doble opció: pronunciació dels dos elements o elisió del se- 47-48) dóna prioritat a l’accentuació aguda —amb la mateixa gon. En canvi, Lacreu (1990: 40) apunta com a preferent la excepcionalitat que assenyala la Guia— i admet, secundària- pronunciació completa dels aplecs finals i relega l’elisió de la ment, l’ús dels accents greus d’acord amb la norma fabriana. segona consonant a la categoria d’admissible. Així mateix es manifesten els tractats més recents, que recomanen la pronún- Enfront d’aquestes posicions contemporitzadores amb una i cia d’ambdues consonants, «tal com es fa en la major part de altra norma d’accentuació gràfica, Saborit (2009: 40) es mos- parlars valencians i baleàrics» (Guia 2002: 48), o mostren algu- tra totalment contrari a «l’accentuació oriental» perquè «no na condescendència en considerar «acceptable [l’emmudiment afavorix gens l’assimilació de la distinció de les vocals obertes de la segona consonant] en els àmbits territorials que els és i tancades». També enfront, però a l’extrem contrari, es troben propi» (GNV 2006: 28), però: els Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats valencianes (2005: 19-21), que es decanten pel «sistema d’accentuació general», que s’exemplifica, d’una manera prou En l’estàndard oral valencià és molt recomanable el mante- exhaustiva, amb casos com «anglès, francès, permès, compromès, niment de les oclusives sordes (Guia: 54). cortès. […] cinquè […] cafè […] aprèn […] conèixer […] fèiem No és recomanable en el valencià estàndard l’elisió de la -t […]», etc. en posició final de certes paraules en contacte amb la vocal inicial de la paraula següent: quant és, vint hòmens, sant An- Les consonants oclusives toni (GNV: 32). Del fonema /b/, Valor (1977) proposa l’articulació del seu al- lòfon oclusiu, [], entre vocals, tal com és propi del valencià Les consonants sibilants (alveolars i palatals) tradicional (cabàs: [A ], abella: [A0], etc.) i en perju- dici de l’al·lòfon aproximant, [$], generalitzat arreu del català: Aquesta mena de consonants agrupen els dos tipus en què el «En el llenguatge culte s’ha de pronunciar sempre totalment valencià ha produït el canvi fonètic més important de la seua oclusiva» (p. 21). Darrere d’aquesta proposta hi ha el desig història, el que és conegut com a apitxat, i que consistix en d’ajudar a mantenir la distància entre el fonema /v/, labioden- l’ensordiment de dos sons sibilants sonors: el de l’alveolar fri- % tal, en mots com vi, i el fonema /b/, bilabial, en mots com catiu [ ], que es realitza [ ], i el del palatal africat [ ], que bo, «per més arrelada que estiga la seua confusió» (p. 24). La té lloc com a [ ]. Curiosament, les gramàtiques normatives gramàtica de Sanchis Guarner (1950: 83) també propugna la conservació d’aquesta distinció en «la pronunciació culta valenciana», però no implica en aquesta proposta l’ús de l’al- 7 El DOPV i la GNV repetixen punt Millorem el llenguatge, no esmenta mai lòfon [] en posició intervocàlica. Igualment fa la Guia (2002: per punt el mateix apartat ortològic l’autor que homenatgem en el present introductori. Utilitzaré el de la GNV, volum. 48), que troba: que és lleugerament posterior (setembre de 2006). 9 Valor (1977: 33, n. 2) es mostra partidari d’usar l’accentuació gràfica preferible mantenir la distinció entre les dues consonants 8 És curiós que Josep Saborit, a pe- fabriana a través d’una norma que sar d’haver manllevat el títol del seu dóna de passada i dels exemples que hi d’acord amb la pronunciació tradicional i majoritària en llibre, Millorem la pronúncia, d’una de veiem: cinquè, aprèn, conèixer, etc. parlars valencians i baleàrics. les obres més conegudes d’Enric Valor,

Enric Valor. El valor de les paraules { 145 valencianes hi dediquen poc espai i ho fan, sobretot, per a contre x i tx sordes i j i tj sonores (94-95). demnar aquests ensordiments. Així és com actua Valor, qui, a

més, dóna una major importància a l’ensordiment de [ ] que En conseqüència amb aquesta presentació, tant la Guia com % de [ ]: del primer s’ocupa en el cos del text i el caracteritza la GNV dediquen un espai equivalent per a un ensordiment en dos contextos, el de l’interior de les unitats lèxiques (camisa, i l’altre, per bé que amb una exempliﬁcació més ajustada a la pésol) i el dels enllaços intervocàlics en frontera de mot (dos realitat lingüística per part de la Guia: amics, tres hores); del segon ensordiment, en canvi, es limita a assenyalar en nota a peu de pàgina (Valor 1966: 23): En el parlar de les comarques centrals valencianes […] es pronuncien amb [] mots com ara metge i pluja, amb [ ] La g […]. El ensordecimiento que practica el habla popular mots com ara dotze i atzucac, i amb [ ] mots com ara casa i de Valencia y su comarca es dialectal y debe evitarse. zero […] Aquest tipus d’ensordiment […] no és recomanable en l’estàndard oral (Guia 2002: 53).

Realment, els efectes de la desaparició del so [ ]10 en català No són recomanables en el valencià estàndard […] l’ensor- són molt més pertorbadors sobre el sistema fonètic que no els diment del so [z]: posar […] zero […] onze […] i l’ensor- que puga causar [%] perquè la freqüència del primer és molt diment del so [%]: gelat […] jugar […] fetge […] platja. major que la del segon. Sobre un text oral pronunciat per un (GNV 2006: 29). parlant valencià no apitxat (reproduït a Montoya 1989: 73- 76), [ ] assolix el 4% de les ocurrències entre totes les conso- En canvi, altres gramàtics donen més importància a l’ensordi- nants, mentre que les voltes que apareix [%] es reduïxen a un ment palatal que a l’alveolar. Són els casos de Lacreu (1990: 40, imperceptible 0,4%. Cal tenir en compte, com mostra Valor 42) i Mollà (1990: 95, 97), que prevenen d’una manera més a través de l’exemplificació que fa servir, que [ ] compareix explícita els seus lectors davant l’ensordiment de les palatals que no sols en mots individuals (camisa, pésol), on, al capdavall, del de les alveolars. I Saborit (2009), fins i tot, inclou l’apar- un parlant no apitxat pot reconstruir, a partir de la resta de la tat que dedica al «valencià central […] o apitxat», que ocupa unitat lèxica que ha sentit a un apitxat ([A ], [A ]), la deu pàgines (pp. 79-88), després d’haver estudiat «l’evolució paraula que ell diria ([A ], [A ]), sinó que el so [ ] històrica del fonema /%/» (pp. 77-79), mentre que la referèn- fa acte de presència també en els enllaços entre unes paraules cia a l’ensordiment de / / ocupa quatre línies de la pàgina 66. i altres en el context del discurs (dos amics, tres hores), on la Probablement, haja influït en aquests autors el fet que el terme reconstrucció és més difícil perquè el parlant no apitxat no que s’usa per a designar aquesta fenomenologia, apitxat, prové disposa d’un repertori de seqüències fòniques resultat del conde l’ensordiment de la consonant [%] del mot pitjar.11 L’ús tacte entre mots amb una [ ] com a element que en marca la d’aquest terme té un origen popular, com a prova potser que frontera ([@ A ], [@! A ! ]). els parlants perceben més aquest ensordiment ([%]) que no pas l’altre, tot i ser més freqüent aquest últim ([ ]), com hem vist.12 De la mateixa manera que el tractament que fa Valor, en una gramàtica normativa de dimensions reduïdes, Mira (1974) de- Siga com siga, tant si destaquen més un ensordiment com l’al- dica unes ratlles breus a advertir els seus lectors de la confusió tre, absolutament tots els analistes del fenomen el consideren entre la s sorda i la s sonora: reprovable des del punt de vista de la preceptiva lingüística. Fins i tot en el cas de Saborit (2009), que, a pesar de dir primer A les comarques centrals del País Valencià [on] no fan aques- que no hem de menysprear el parlar apitxat (p. 84), acaba de- ta diferència i, per tant, llur pronúncia en aquest punt és in- saconsellant els trets de l’apitxat: correcta (p. 28). No són recomanables els fenòmens següents: […] el parlar Tanmateix, Mira (1974) no esmenta cap ensordiment quan apitxat o ensordiment de les sibilants sonores. (p. 106). parla de les grafies g/j i tg/tj (pp. 30-31). En canvi, Sanchis Guarner (1950) sí que dedica un espai equivalent a parlar de En la secció de les sibilants hi ha altres característiques de què tots dos ensordiments, primer per a descriure’n l’extensió so- s’ocupen Valor i els altres gramàtics valencians. El sufix -it- bre el mapa i després per a desaconsellar-los als seus lectors: zar, com en civilitzar, és pronunciat normalment [ A !], això és, amb [ ], però Valor considera que normativament cal A ! Convindria molt, però, que en la pronunciació valenciana pronunciar [ ]: [ ]. Malgrat això, Sanchis Guarner culta, procuren els nadius de totes eixes comarques avesar-se (1950: 116), Lacreu (1990: 41) i la Guia (2002: 51) troben a practicar regularment la distinció entre s (s) sorda i s sono- tan acceptable la pronúncia africada ([ ]) com la fricativa ra (z) (p. 85). ([ ]). La resta de tractats gramaticals valencians recents, fan una passa més en sentit contrari al de Valor, i opten només per Cal bandejar de la pronunciació culta est empobriment de la fonètica valenciana i esforçar-se a mantenir la distinció enla variant amb [z]. Així, Mollà (1990: 96) desaconsella la que

146 és la forma preferent de la normativa catalana:13

El dígraf tz del suﬁx -itzar s’ha de pronunciar sempre [z] […] [A ] i no [A ].

La GNV (2006: 29) dóna com a exclusiva del «valencià estàn- dard […] la pronunciació fricativa ([z]) del grup tz […] [ana- lizár]» sense ni tan sols fer cap esment a [dz]. Saborit (2009: 115-116) va encara més lluny:

la pronúncia valenciana normal del suﬁx -itzar és [z]. Les pronúncies amb [dz] són estranyes. […] La pronúncia africada [dz] […] no és desaconsellable, però cal no censurar en cap cas l’articulació normal del valencià.

Pel que fa a l’elisió de la [ ] intervocàlica que practica el va- lencià des d’antic en el suﬁx -esa (pobrea, bellea, etc.) i que Sanchis Guarner (1950: 86) ja havia dit que podia acceptar- se, en temps de Valor ni es pren en consideració l’elisió i es propugnen les formes generals catalanes (pobresa, bellesa, etc.). Això no obstant, actualment, hom ha tornat a prendre el fenomen en consideració. La Guia (2002: 51), però, ho fa amb cura i establint-hi dos nivells:

És acceptable la pronúncia [A] de vellesa […] [però] en els registres formals […] convé evitar la caiguda de la s, que en cap cas no ha de tenir repercussió gràﬁca.

Enric Valor, Curs mitjà de gramàtica En canvi, la GNV (2006: 29) fa una passa més cap a la recupe- catalana referida especialment al País Valencià (València: Eliseu ració del sufix tradicional valencià (-ea) en igualar no sols els dos Climent, 1977) nivells de registre oral que proposa la Guia sinó també la grafia: Edició del 1999 de Millorem el llenguatge (València: Eliseu Climent) Són pròpies […] la pronunciació o l’emmudiment de la s de Portada del llibre de Josep Saborit la terminació -esa: grandesa. […] Algunes d’estes paraules tam- Millorem la pronúncia (València: bé es poden representar gràficament amb la terminació -ea. Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2009) Quant a les sibilants palatals no incloses en la fenomenologia Portada de la Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals de l’Institut de l’apitxat, hi ha un capítol on observem una discrepància Interuniversitari de Filologia Valenciana (València, 2002)

10 Naturalment, aquest so no de- al·ludixen a l’abundància de s del sapareix absolutament del sistema «valencià», que sovint contrasta amb dels parlants apitxats perquè aquests el «català». Vegeu en l’antologia de el produïxen insconscientment com Climent (2003), els textos de Pere A. un al·lòfon de / / quan precedix una Beuter (1546: 76), Gaspar Escolano consonant sonora (“És [ ] de foc”). (1610: 92) o Joan Baptista Ballester (1667: 88). És a dir, la percepció dels 11 Del seu signiﬁcat ‘prémer’, referit primers anys de l’apitxat podia ser so- a la major tensió dels òrgans articula- bre l’ensordiment de [ ], que devien toris per a pronunciar el correlat sord % aplicar erròniament a tot el valencià, i de [ ], ço és, [ ] (Sanchis Guarner no sobre el de [%], potser més tardà. 1936: 45). 13 L’Institut d’Estudis Catalans, 12 A pesar d’això, quan comença encara que dóna com a forma nor- a estendre’s el fenomen, entre els se- mativa [ ], admet per als parlars va- gles xvi i xvii, segons Sanchis Guar- lencians l’articulació amb [ ] (vegeu ner (1936), els cronistes valencians Proposta 1990: 16). que deduïm que en fan referències,

Enric Valor. El valor de les paraules { 147 fonamental entre les propostes normatives de Valor i la resta. Les consonants laterals Per al gramàtic de Castalla la grafia i- que precedix la -x (cor- Valor no es preocupa de la pronunciació de les consonant late- responent al so []) en exemples com cuixa o dibuix és millor rals; segurament ell no percebia que la pronúncia tradicional que no sone: d’aquestes consonants correguera perill de castellanització. En contrast amb això, els altres gramàtics sí que mostren preo- A Catalunya Oriental, les Balears i la part meridional del cupació pel tema, especialment els que han publicat els seus País Valencià, la i del dígraf és muda. Tal pronúncia és la treballs els darrers anys, que és quan deduïm que han comen- clàssica i actualment la normal en la llengua literària. Tan- mateix és admissible la lleu sonància de la i que es practica a çat a generalitzar-se els canvis castellanitzadors sobre aquestes Lleida, Tortosa, València, etc. (Valor 1971: 20). consonants. El primer a fer-ho és Lacreu (1990: 44), que remarca la ressonància velar que caracteritza el nostre fonema //, el qual ha de ser articulat [], especialment en final de síl·laba. En canvi, Sanchis Guarner (1950) afavorix la pronúncia amb Per tant, Lacreu aconsella: «Cal procurar una pronúncia ge- l’element semivocàlic previ (reixa [A'], fluix [ (']) —que nuïna d’aquest fonema lateral». Sobre la pronúncia geminada utilitza sempre en les transcripcions fonètiques que considera d’aquesta mateixa consonant, Lacreu recomana als valencians representatives de (tot) el valencià— mentre que l’articulació fer-la en situacions de formalitat però, alhora, procurar evitar- monofonemàtica (sense semivocal) la relega a l’apartat de les la si no els ha de resultar natural. Finalment, sobre el fone- concessions amb aquestes paraules: «no es pot dir que la pro- ma lateral palatal, /0/, propugna evitar-ne la confusió amb ['], núncia amb tal omissió siga incorrecta» (p. 93). això és, el ieisme, que també prové del castellà. Cada posició davant aquest cas s’identifica, respectivament, La Guia (2002: 53-54) també aconsella mantenir la ressonàn- amb les pronúncies habituals de cada un dels dos gramàtics: cia velar de [] (sol, pla): «No és recomanable la pronúncia sen- Enric Valor pronunciava, com correspon a la seua àrea geo- se ressonància velar, coincident amb la castellana». Sobre la ge- lectal, [], i Sanchis Guarner, també d’acord amb el seu parlar minació, recorda l’obligatorietat de fer-la en casos tradicionals nadiu, feia [']. A això se sumava la mentalitat més global de en valencià, com els de motle o vetlar, en què «es pronuncia l tota la llengua que subjau a les gramàtiques valorianes i la més doble o geminada». En canvi, la Guia es mostra més permissi- estrictament valenciana de Sanchis Guarner. En aquest sentit, va en el cas de les geminades que ens han vingut per via culta: Valor tenia en compte l’extensió dels trets lingüístics a tot el domini lingüístic, mentre que Sanchis solia cenyir-se als trets predominants al País Valencià. En el cas que ens ocupa [] pre- És acceptable la pronunciació no geminada de la grafia l·l domina en el conjunt del català, mentre que [j] és més present […] novel·la, il·lusió […] [però] és preferible la geminació. a les terres valencianes. Per últim, quan s’acosta a la lateral palatal, el manual de l’Ins- Les posicions sobre aquest punt en les gramàtiques posteriors titut Interuniversitari de Filologia Valenciana és més estricte: a les de Valor i Sanchis Guarner, són més «provalencianes». Els matisos van des de Mollà (1990: 97), la Guia (2002: 51) i Sa- borit (2009: 68), que, sense valorar una norma més que l’altra, No és recomanable la pronunciació de la [0] com a [j], que descriuen primer la que predomina en valencià, amb semivo- es produeix per influència forana […] llum […] paella […] coll […]. cal ([A']), i després, la més general en català i minoritària en valencià ([A]). Aquesta seria la postura que podríem dir «neutra però des d’una perspectiva valenciana». En un punt La GNV (2006: 30) mostra una gran permissivitat en l’apartat central hi hauria el parer de la GNV (2006: 25), que dóna de les laterals. Així, no diu res de la ressonància velar del fone- a entendre, sense dir-ho, que la forma normativa valenciana ma /l/, que transcriu sempre [l], admet la pronunciació simple consistix a pronunciar la semivocal, perquè considera com a del grup l·l en mots d’ascendència culta i dóna l’alternativa de «acceptables» (tolerables): fer una pronunciació geminada o simple del grup tl (ametla, guatla) «si bé és preferible la pronunciació geminada». Emperò, no permet l’accés a la normativa del ieisme acastellanat de /0/: en els àmbits territorials en què són pròpies [entre d’altres realitzacions fonètiques] […] l’emmudiment de la i del grup llop, falla, etc. ix: caixa, conéixer, dibuixar. Saborit (2009: 95) torna a reinvindicar la ressonància velar de les l: Finalment, Lacreu (1990: 43) representaria la posició més allunyada de la de Valor en considerar «preferible» l’articulació de En un bon parlar valencià és absolutament normal i necessa- la semivocal ['] abans del so [] i acceptar, només subsidiària- ri que la /l/ esdevinga velar []; la seua desvelarització és un ment, l’emmudiment de la semivocal.14 tret castellanitzant.

148 Saborit (2009: 115) recomana també les geminacions, espe- en la pronunciació. Mollà (1990: 98) i Lacreu (1990: 45) la cialment en els casos tradicionals del valencià: donen com a obligatòria, i només el segon matisa:

En el cas de tl convé fomentar l’ús de la [l:] geminada, però Amb tot, és acceptable l’emmudiment en aquells parlants podem admetre també la seua simpliﬁcació […] En el cas que no la pronuncien espontàniament.15 dels cultismes que escrivim l·l per tradició etimològica, és perfectament admissible el resultat històric amb [l] simple. Si bé la pronúncia geminada de l·l no és desaconsellable […] En general, aquesta línia de major moderació serà la que cala dita geminada no existix ni ha existit mai, en la parla es- racteritzarà els tractats subsegüents, com la Guia o la GNV. La pontània dels valencians […] [per tant] la seua introducció primera fa: té poques possibilitats d’èxit.

Són igualment acceptables tant la pronunciació com l’em- Quant al ieisme, Saborit (2009: 90-92) hi dedica uns quants mudiment d’aquesta r, però en el valencià general és preferi- paràgrafs, atés que el considera: ble la pronunciació, ja que és la solució majoritària. […] No és recomanable l’emmudiment de la r de l’inﬁnitiu en contextos en què està seguit d’un pronom feble, fenomen que es un dels fenòmens fonètics més destacables del valencià ac- produeix en alguns parlars: contà-li per contar-li (Guia 2002: tual […] és un fenomen greu, i no sols perquè s’emmarca 54-55). dins dels empobriments fònics causats pel castellà, sinó tam- bé per les conseqüències pertorbadores que la innovació pot desencadenar a curt termini. Quant a la GNV, establix restriccions territorials per a poder articular la -r:

La -r final És acceptable en els àmbits territorials en què els és propi Valor (1977: 79), parlant de l’ortografia de la -r final, dóna l’emmudiment de la r en posició final de paraula: cantá, posá, treballá. [És recomanable] l’emmudiment de la r final com a bona, normativament, la no articulació d’aquesta conde l’infinitiu quan precedix un pronom feble: portáli (GNV sonant (s’entén que al costat de l’articulació): 2006: 31).

Tots els infinitius no acabats en -re portaran -r final, fins i tot Per últim, qui més espai dedica al tema, Saborit (2009: 102- quan tinguen adjunt un o més pronoms febles. Exemples: 103), fa aquestes reflexions: anar, haver, fregir, córrer (encara que es pronuncien, legíti- mament per ser ja una tradició molt antiga i viva en la major part del domini idiomàtic nostrat, «anâ», «havê», «fregî», Si tenim en compte la totalitat del domini lingüístic […] el «corre») i anar-se’n, endur-se, endur-se’l, haver-la, fregir-lo, etc. més lògic és considerar igualment vàlid l’emmudiment com el manteniment de la -r final en la llengua culta […]. Nosal- tres creem que l’estàndard oral dels valencians pot admetre L’adverbi legítimament sembla una reivindicació valoriana da- totes les variants geogràfiques que existixen en els parlars va- vant propostes normatives anteriors, com la de Sanchis Guar- lencians, especialment en els àmbits comarcals o locals de re- ner (1950: 88-89): alització. Dit açò, en la locució dirigida al conjunt de la societat valenciana, de manera especial en la locució llegida dels noticiaris o en les veus en off, és menester que l’estàndard Convé conservar la -r final de paraula, que és un dels trets oral definisca un patró més uniforme i més acostat al parlar característics de la pronúncia valenciana, puix que es conde la majoria dels valencians, una actuació semblant a la dels serva en quasi tota la Regió, si bé desapareix a la Vall de No- mitjans de comunicació catalans i illencs. […] Nosaltres cre- velda i a les viles d’Ibi i Pedreguer com també al Maestrat i em que en el tipus de locució descrit adés és convenient que Morella, igual que ocorre al Principat de Catalunya i a les els valencians mantinguen l’articulació de -r, atés que eixa és Illes Balears. la solució més estesa entre la població valenciana.

Valor també devia estar pensant en Salvador (1951: 183, 190), Fixem-nos que Saborit (2009) es referix explícitament als mit- que valorava el tractament d’aquesta elisió al mateix nivell que jans de comunicació, als quals recomana exigir un «patró més l’apitxament del centre del País Valencià i els qualiﬁcava, amb- uniforme», tal com diu que fan «catalans i illencs». Imaginem dós trets, com a «pronúncies defectuoses»; sobretot, destacava que Saborit deu pensar en els models de llengua dels mitjans la incorrecció de suprimir la -r dels inﬁnitius davant d’un pro- de comunicació públics de Catalunya i les Illes Balears, respec- nom clític: agafà-la, donà-te’ls, etc.

Amb l’única excepció de Pitarch (1977: 40), els gramàtics pos- 14 Lacreu manté aquesta opinió en 15 Lacreu no ha variat el seu parer teriors a Valor també es decanten per ﬁxar la norma valenciana la 8a edició de la seua obra (2008). en l’última i huitena edició de la seua obra (2008).

Enric Valor. El valor de les paraules { 149 tivament. Ara bé —almenys en el cas de Catalunya, que és més tralització vocàlica del català oriental; empra sense excepcions conegut— el criteri és que els locutors utilitzen la seua pròpia el sistema fabrià dels accents gràfics sobre les -è; no prohibix varietat, com en el cas dels catalans de Lleida i Tortosa, sense l’elisió de l’última consonant en les gleves consonàntiques, que intentar imitar la varietat barcelonina, que és la predominant altres tractats gramaticals valencians obliguen a fer; considera en la ràdio i la televisió catalanes. En canvi, en el cas de les més greu l’apitxament de les [ ] que el de [%; opta per la pro- emissores públiques valencianes, els locutors que no articulen nunciació plena del sufix -itz enfront de la resta de tractadistes, les -r finals en els seus parlars de procedència, són obligats a que tendixen a recomanar-ne la reducció a -iz; no admet el pronunciar-les.16 sufix clàssic valencià -ea en compte del més general en català (-esa); es decanta més per la pronúncia sense la semivocal [j] que precedix la []; no s’ocupa de la castellanització de les laterals, segurament perquè en el seu parlar nadiu no constituïen Articulació dels plurals dels mots un problema, i accepta tant la pronunciació de les -r com la acabats en -ig,-st,-xt,-sc i -sp seua elisió. Contrasta amb tot això l’opció que adopta Valor Aquesta és una de les poques recomanacions normatives de pels plurals sense infix en -o- en els casos de difícil articulació Valor que contrasten amb la seua tendència a proposar normes que sembla que ha mantingut el valencià central, a diferència més generals del català sobre les particulars del valencià. És a de la solució més general en tot el català i en el mateix valencià, dir, ací Valor opta per una solució considerada més valenciana. que ha introduït l’infix esmentat abans de la -s de plural. Es tracta de la formació del plural dels noms que acaben en Ara més que mai necessitaríem que el llegat de Valor es revifara una consonant palatal africada o en un grup consonàntic, com en el jovent actual que puja, mancat d’un model de llengua ara desig, trist, refresc, etc., ens ha portat, en la llengua moder- oral lligat a la terra, com el que exhibia Valor, i exposat tant a na, a estendre l’ús d’un infix -o-, que permet l’articulació de la castellanització, més aclaparadora que mai, com a un model totes les consonants del radical i deixa clara la marca de plural: escrit a partir del qual pretenen desenvolupar una oralitat sen- desitjos, tristos, refrescos, etc. Ara bé, Valor dóna preferència a la se base autòctona. Així ho confirmen també les investigacions solució més antiga, que no contempla la inclusió de la vocal més recents sobre el model de llengua dels nostres estudiants: epentètica; així, parlant dels finals en [ ], diu «sona sempre si aquestes dues consonants són s: basts, trists, composts» (Valor 1977: 25). Però això dificulta l’articulació completa de l’aplec En el subsistema fonètic, els jóvens han empobrit conside- consonàntic resultant.17 rablement la qualitat de la seua pronúncia […], sembla que la manca de contacte amb el model de llengua tradicional Sanchis Guarner (1950: 202-203), abans que Valor, havia ha potenciat unes tendències clares en dos sentits: a) cap a adoptat una opció més realista d’acord amb les possibilitats l’empobriment fonètic que segueix el model de la fonètica de pronunciar els aplecs consonàntics que es formen i per de la llengua dominant: betacisme, ieisme, tancament de les això proposava un major ús de l’infix -o-, solució coincident, vocals obertes, ensordiment de la essa sonora [z], etc.; b) cap com hem avançat, amb la més general a tota la llengua. La- a la introducció d’innovacions que són paral·leles als usos creu (1990: 82-83) també es decanta pels plurals en -os, que escrits: pronunciació amb [e] inicial de mots com escola, em- compatibilitza amb el manteniment dels plurals en -s, que diu but, encendre, etc., reintroducció d’emmudiments tradicio- que són propis de les comarques centrals valencianes. La Guia nals no normatius en mots com mocador, agulla, etc. De fet, (2002: 72) i la GNV (2006: 103) donen les dues possibili- aquelles tendències fonètiques que es difonen amb major tats com a igualment acceptables, amb doblets com discs/dis- força en l’actualitat són les que tenen el suport de la llengua cos, gusts/gustos, foscs/foscos, desigs/desitjos, roigs/rojos, etc. L’únic escrita (pronúncies ortogràfiques) i les que són coincidents contrast des de l’àmbit valencià el posen els Criteris (2005: 24) amb la llengua dominant (Baldaquí 2009: 163). de les universitats, que proposen l’ús exclusiu dels finals en -os amb la sola excepció de aquests.

16 D’acord amb Mollà (1990), que en la ràdio i la televisió públiques va- Conclusions és realment el llibre d’estil de la Ra- lencianes. Això no és una possibilitat diotelevisió Valenciana. En aquest teòrica que deduïm del llibre d’estil Com hem tingut ocasió d’apreciar, Enric Valor defensava una volumet, com anem veient en aquest de Mollà, sinó la informació directa treball, es contenen altres recoma- que ens ha arribat de casos concrets sèrie de criteris per a un model de valencià viu i culte que nacions normatives que restringixen de locutors de Ràdio 9 i de Canal 9. s’acostava, per una banda, al dels valencians no centrals (que l’accés d’altres trets, considerats no normatius, a l’ús en els mitjans de 17 Per aquest motiu, les parles era el seu originari), i per una altra (i també per això mateix) al comunicació públics (per exemple, el orientals que han mantingut casos de més general de tot el territori de la llengua. Així, Valor defensa de les harmonies vocàliques, p. 92). plurals sense vocal epentètica, elidi- Així els parlants meridionals valen- xen una de les consonants del radical la vigència de les vocals mitjanes obertes; no entra a conside- cians, contràriament als catalans oc- per a permetre la percepció del plural: aquests ['A ] (català central), trists rar, com fan altres gramàtics per a censurar, les oscil·lacions cidentals, no podrien usar unes carac- ! terístiques que són fonamentals del [ ] (balear). valencianes de la /- / ﬁnal, que ens recorden a voltes la neu- propi parlar (i no són castellanismes),

150 Bibliografia Salvador, Carles (1951): Gramàtica valenciana, València, Eliseu Climent, editor, 1978. Baldaquí, Josep M. (2009): «L’estandardització i el model de llengua de l’ensenyament», dins Actes del I Simposi Ensenyament de la Sanchis Guarner, Manuel (1936). «Extensión y vitalidad del dia- llengua: currículum, metodologia i planificació lingüística, Alacant, lecto valenciano ‘apitxat’», Revista de Filología Española, xxiii, pp. Universitat d’Alacant, pp. 159-169. 45-62. Climent, Josep Daniel (2003): L’interès per la llengua dels valencians Sanchis Guarner, Manuel (1950). Gramàtica Valenciana, Barcelo- (segles XV-XIX), València, Consell Valencià de Cultura. na, Altafulla, 1993. Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats valencia- Valor, Enric (1966): Curso de lengua valenciana, València, Fermar. nes (2005), Alacant, Universitat d’Alacant. — (1971): Millorem el llenguatge, València, Eliseu Climent editor, Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006), València, 1999. Acadèmia Valenciana de la Llengua (Col·lecció Textos Normatius 1). — (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, València, Gorg. Ferrando, Antoni (1990): «Elements per a una proposta fonètica», La llengua als mitjans de comunicació, València, Institut de Filolo- — (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment gia Valenciana / Universitat de València, pp. 51-64. al País Valencià, València, Eliseu Climent, editor, 1979 [setena edició: 1999, BEV]. Gramàtica normativa valenciana (2006), València, Acadèmia Valen- ciana de la Llengua (Col·lecció Textos Normatius 2). — (1983): La flexió verbal, València, Eliseu Climent, editor, 1992. Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals (2002), Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Lacreu, Josep (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral València, Uni- versitat de València, 1992 [20088a]. Mira, Joan Francesc (1974): Som. Llengua i literatura, València, Tres i Quatre. Mollà, Toni (1990): La llengua dels mitjans de comunicació, Alzira, Bromera. Montoya, Brauli (1990): La interferència lingüística al sud valencià, València, Generalitat Valenciana. — (1996): «La normativa fonètica del gramàtic Enric Valor», Simpo- si d’estudi i festa Enric Valor. Actes, Alacant, Diputació Provincial d’Alacant, pp. 195-222. — (1997): «El model de pronúncia valenciana d’Enric Valor», Cane- lobre 37/38, pp. 165-176. — (1998): «Mesures estadístiques i acústiques del canvi fonològic en el vocalisme balear», A Sol Post, revista de llengua i literatura, 4, pp. 75-91. — (1999): «La contribució d’Enric Valor a la llengua i la literatura del País Valencià», Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 347-356. — (2000): Els alacantins catalanoparlants: una generació interrompuda, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. — (2002): «El model de llengua oral d’Enric Valor en la gramàtica normativa valenciana», E. Casanova et al. (eds.), Enric Valor, un home de poble, València, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida / Denes Editorial, pp. 175-188. Pitarch, Vicent (1977): Curs de llengua catalana, València, Tres i Quatre. Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I. Fonètica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1990. Saborit, Josep (2009): Millorem la pronúncia, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Enric Valor. El valor de les paraules { 151 _Enric Valor i el lèxic normatiu

Jordi Colomina i Castanyer / AVL · Universitat d’Alacant

Com a contribució a l’homenatge de la nostra institució al (1’) mestre Enric Valor presente l’estudi de mig centenar d’unitats a. «¿Era un castic, un avís? Ningú no en sabia res en clar» lèxiques, conflictives pel que fa a la normativa, usades pel nos- (Meravelles, i, p. 57) tre autor en la seua obra literària. Es tracta de paraules relacionades amb l’accent (1), el vocalisme tònic (2-3), el vocalisme b. «sense saber com ni com no, ni si era cosa del cel —un àton (4-14), el consonantisme (15-26), l’oposició cultisme castic— o de l’infern» (Obra, i, p. 63) versus evolució popular (27-29), la prefixació (30-36), l’aglu- c. «Socors, socors! !Baixeu, per Déu, i deslliureu-me tinació de l’article (37-38), la infixació (39-40), la sufixació d’aquest castic!» (Obra, ii, p. 190) (41-46) i la variació lèxica (47-50). Opta per l’ús de la forma castic (1’), amb l’accentuació primi- Manté el vocalisme primitiu en arpa (2’), modernament alte- tiva, ben documentada en la poesia antiga (1) i mantinguda en rat en urpa1 per influència de ungla. Els exemples més antics valencià modern. de arpa presenten el sentit d’instrument proveït de ganxos’. El sentit modern d’’ungla aguda i corbada com les dels felins i de les aus’ no el trobem fins al segle xvi (2). (1) a. segle xiii: «aquell és bo e gran Amich / en qui en res hom no·s fadich, / e qui vol pendre done castich» (Llull, Obres (2) rimades, ap. DCVB) a. segle xiv: «e manà les lurs carns ab arpes de ferre pessejar» (Vides de sants rosselloneses, ed. Maneikis & Neugaard, ii, p. 259) b. 1398: «vulles pendre un bos castich: / no faces brega ab hom rich; / si tu est pobre e menich, / lo plet perdries» (Tur- b. segle xv: «e veé que·l diable ab una arpa ab tres ganxos meda, Llibre de bons amonestaments, ed. Olivar, p. 153) de ferre calents li arranchava l’ànima dels cors» (Ajustaments, ap. DBalari) c. 1460: «fora la porta / del mur antich, / per fer castich / d’un òrreu cas [...] hac mal inici» (Jaume Roig, Spill, ed. Pei- b. 1550: «una velocíssima àguila, prenent ab les sues crude- rats, vv. 7308-7317) líssimes arpes un rich caragol, no·l se podia menjar perquè·s posava dins la closca» (Les faules d’Isop, ed. Miquel i Planes, d. segle xv: «d’assò·s deu fer un scarment y tal castich / qual p. 76) lo testament Antich / y Sant Tresor / de Nabugodonosor / rey nos declara» (Col·loqui de dames, ed. Miquel i Planas, vv. (2’) 830-835) a. «el fabulós drac dels set caps. Jaumet el va entreveure [...] amb aquell cos fortíssim, escatós i musculat i les potes de da-

152 vant acabades en potentíssimes arpes» (Obra, i, p. 65) aa postòniques internes a ee. Des dels primers documents coneguts, paraules com dona, amb a postònica lliure, esdevenen b. «era una mica negrer i espletava molt el pobre que queia a dones en plural, amb e com a resultat de la a postònica travada. les seues arpes» (Batuda, p. 337) El mateix succeïa en paraules esdrúixoles com cantharus o c. «homes [...] que havien escanyat tots els pobres [...] que asparagus que esdevenien cànter o espàrrec.2 Enric Valor, bon havien caigut en les seues arpes» (Promesa, p. 347) coneixedor de la història de la llengua i dels parlars valencians, que conserven habitualment les formes antigues, és partidari d. «sempre que puguem traure’ls de les arpes dels sàdics que d’usar formes com ara bàlsem i el derivat embalsemar, Bàr- s’han infiltrat en l’honrada classe treballadora» (Batuda, 2a ed., p. 127) bera, i estómec (4’-7’), ben documentades des dels orígens de la llengua (4-7). e. «un economat que els impedia caure en les arpes dels botiguers de poble, sovint explotadors del bracer» (Enllà, p. 109) (4) a. segle xiv: «ítem legim alguns sants florir axí com a liri e gitar de sí odor de bàlsem», «on respira odor suau de ci- Preferix la variant unflar (3’), a les hores d’ara molt estesa en namomo e de bàlsem» (A.Canals, Scala de Contemplació, ed. terres valencianes i que ja es troba documentada en texts tres- Roig, p. 165) centistes rossellonesos i en autors valencians des de la darreria del segle xv (3). b. 1497: «la sua carn e sanch mesclada inseparablement ab lo divinal bàlsem» (sor Isabel de Villena, Vita Christi, ed. Miquel i Planas, ii, p. 238) (3) c. 1515: «hi·ls plors seran la mirra, fent-li’n present, qu·ell a. segle xiv: «havia les cames unflades, en manera que sem- ho pendrà per bàlsem» (Obres en loors de la Sacratíssima Creu, blaven botz, e avia lo ventre umflat ayxí con si fos preyn, e la V., 1515, f. D Iv) cara mot horibla» (Vides de sants rosselloneses, ed. Maneikis & Neugaard, ii, p. 444) d. 1640: «les ampolletes del bàlsem» (P. J. Morlà, Poesies i col·loquis, ed. Ferrando, p. 228) b. 1497: «agudament fa sedejar als hòmens la glòria mundana, unflant aquells de vanitat e misèria» (sor Isabel de Vi- e. 1885: «no poregoses vos amagueu; vingau rialleres; por- llena, Vita Christi, ed. Miquel i Planas, i, p. 193) teu la bota que ab bàlsem omplin Quart o Turís» (Teodor Llorente, Llibret de versos, p. 156) c. 1510: «Axí li fon damnós aquell delitós beure, que li un- flà tan granment lo ventre» (Miquel Peres, La vida de sant (4’) Vicent, e. Ferrando, p. 117) a. «La veu de Roseta amerava la seua ànima d’un bàlsem no- d. 1557: «unflen contra mi la sua boca y vergonyosament vell i tebi; les tristors i els neguits vells s’arraconaven» (Aleix, baten la mia» (Jeroni Conques, Llibre de Job, ed. Ventura, p. 6) p. 58) b. «Maria-Júlia, com cada any, després d’un bons assaigs e c. 1900: «ben unflada i ben grossa», «lo Francolí, unflat que li serviren molt de bàlsem i esbargiment, tornà a cantar i gros» (Teodor Llorente, Poesia valenciana completa, ed. en el chor a les Flors de Maig» (Promesa, p. 182) Guarner, pp. 172, 364) c. «Enmig d’aquella agradable tranquil·litat que actua- (3’) va com un bàlsem sobre el sistema nerviós, quina llàstima!, s’amagaven perills poc coneguts» (Batuda, p. 74) a. «la notícia [...] creixia com la mar en llevantada, s’unflava com una ona» (Meravelles, ii, p. 170) d. «¡Pobres persones, després dels atzars que han passat a Madrid, allò els serà un bàlsem!» (Enllà, p. 32) b. «Vidal sofria per la seua manca d’habitud de navegar. Tot eren rialletes. Vidal anava unfant-se» (Promesa, p. 489) e. «Aquest encara va demanar a Giliberto que tornàs a llegir [...] les paraules de comiat que trobava tan bones com un c. «els núvols violacis s’unflaren més i més i arribaren a co- bàlsem en desitjar-li salut i comunisme llibertari» (Fonamen- brir el cel» (Promesa, p. 667) talista, p. 37) d. «el seu pit s’unflava de desigs inconcrets» (Obra, iii, p. 218)

e. «i si tens la banca jugant al monte? Hi ha qui sen’unfla» 1 La variant urpa no es documenta 2 Em vaig ocupar de les repercus- (Fonamentalista, p. 112) fins al segle xix (Labèrnia [1839-40], sions ortogràfiques d’esta llei fonètica Verdaguer [1877]) i és aliena al valen- en el capítol segon d’Els valencians i cià. Arpa encara és ben viva en la cola llengua normativa, Alacant, 1995, És una llei fonètica bàsica de la nostra llengua la reducció de les marca de la Marina. pp. 35-66.

Enric Valor. El valor de les paraules { 153 (5) l’orella molt lluny d’ací, al pas de Santa Bàrbera, en la carretera d’Alacant a Madrid» (Batuda, p. 337) a. 1460: «devotament, lo cos lliguat e·nbalsemat lo soterrà, e cimentà la porta, closa ab molt gran llosa» (Jaume Roig, (7) Spill, ed. Peirats, vv. 14128-14134) a. segle xiii: «com es feta la digestio en l’estomech» (Llull, b. 1490: «Prech-vos lo meu cors sia embalsemat e fet portar Fèlix, ap. DAg) en Bretanya als bons cavallers (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 291) b. 1300: «e no·s poden ben coure d’estiu en l’estomech» (Ar- nau de Vilanova, ap. DCor, s. v. baf, nota 8) c. 1497: «hagueren gran quantitat de ungüens preciosos [...] per untar e embalsemar aquell sanctíssim cors [...] com- c. 1413: «si havets gran set, e metets aygua en la boqua e no prar engüents singulars e de molt preciosa olor per embalse- entra en lo stomech, no sadolla» (sant Vicent Ferrer, Quares- mar lo vostre real cors» (sor Isabel de Villena, Vita Christi, ma, ed. Sanchis Sivera, p. 161) ed. Miquel i Planas, iii, pp. 80, 182) d. 1847: «no cal carregar masa el estòmec [...] tan descarre- d. 1740: «los ulls, lo cervell, la moca / rebé·l pàrrocho, a qui gat está el estòmec» (El Tabalet, p. 41) toca, / y·l cos restà embalsemat» (F. Tagell, Relació de la mort de Climent XII, ed. Mascaró, p. 36) 1929: «als llavis quiets, s’ha adormit una ganyota que ha pujat de l’estòmec; les puntes dels peus s’han separat buscant (5’) la terra» (Carles Salvador, Elogi del xiprer, p. 21) a. «la xica mirava alguna volta cap a ell i, de banda a banda del carrer, corria el ﬂuid misteriós que lligava llurs ànimes, e. 1965: «me pegaria mal, caent com un verí en l’estòmec» com una aura pura i embalsemada de les llunyanes munta- (M. Gonzàlez Martí, Contes del pla i de la muntanya. De la XIX nyes del poble d’Aleix» (Aleix, p. 74) València del segle , p. 168)

b. «Tothom passa i repassa per davant del cap de la serp [...], (7’) i, després de contemplar-lo el rei, aquest el mana embalsemar a. «Descansaren, refrescaren; Joan de Repic prengué una per conservar-lo de record» (Meravelles, ii, p. 184) tasseta de camamirla perquè li feia una mica de molèstia l’estómec, i després preguntaren on era la festa» (Obra, ii, p. c. «el bosc pròxim exhalava un vapor aquós ben visible que 402) embalsemava l’aire» (Batuda, p. 181) b. «Vaig sentir una ànsia lletja a l’estómec» (Batuda, p. 274) d. «Vam fumar per fi unes cigarretes tot maculant l’aire pur i lleugerament embalsemat i lleu que ens voltava» (Enllà, p. c. «Confesse que quan es van desplegar els milicians, m’aga- 118) fà una certa ànsia en l’estómec i el cor se’m va accelerar» (Ba- tuda, p. 364) (6) a. c. 1425: «E donchs, en paradís, quiny plaer serà, quan d. «Però a poc a poc, la fam estrenyia ja molts estómechs de tu te tindràs ab Senta Caterina, filla de rey bella, ab Santa la vall o almenys sofrien una defectuosa alimentació» (Enllà, Agnès, ab Santa Bàrbera» (sant Vicent Ferrer, Sermons, iv, p. p. 292) 193) En el cas de l’italianisme màsquera, opta pel vocalisme origi- b. 1542: «dia de Sancta Bàrbera» (Libre de Antiquitats, ed. Martí, p. 121) nari (8’), ben documentat des del segle xvi i mantingut en el valencià actual (8).3 c. 1692: «per la paret que ha fet en la hermita de Santa Bàrbera» (Els Llibres de Claveria de Monòver, ed. Poveda, pp. 219) (8) a. 1520: «que no sie algú [...] que·s gos desfressar ni portar d. 1750: «sou per vostra santitat / contra els trons la protec- màsquera o careta alguna de qualsevol manera» (J. Lladono- tora; / siau nostra defensora, / Bàrbera, en la tempestat» (C. sa, L’Estudi General de Lleida del 1430 al 1524, p. 216) Ros, Goigs a Santa Bàrbera, ed. Almarche, Goigs valencians, p. 186) b. 1558: «Aquest diumenge de Carnestoltes no·s permeté juglàs ni màsqueres per rahó de la temporada de peste» (Ma- (6’) nual de Novell Ardits del Consell de Cent barceloní, iv, p. a. «la dona encengué també un parell de ciris davant una es- 332) tampa de santa Bàrbera, damunt la calaixera de la cambra de matrimoni, i ella i els fills es posaren a recitar al davant una c. 1612: «companyia de soldats ab banderes y màsqueres, vella oració [...] Santa Bàrbera passa pel camp [...] Santa Bàr- que era cosa de gran admiració» (Libre de Antiquitats, ed. S. bera donzella» (Obra, iii, p. 236) Sivera, p. 266)

b. «l’apotecari, que l’han trobat mort d’un tir a la soca de d. c. 1750: «també combide a Bocasa, que quant la màix-

154 quera fa, la partera o la comare, molta gent lo està escoltant» L’ambició d’Aleix (Carles Ros, Romanç nou, curiós y entretengut, hon es referixen (València: Tàndem, 1995) els jochs [...], p. 2). Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles e. 1846: «de tons vestits no se’n parle, que fan bastant alu- (València: Tàndem, 1996) sió o a espantall de melonar, o a màixquera poc garbós» (Un Enllà de l’horitzó pillo y els chichs educats en la casa de Beneﬁsència, p. 65) (València: Tàndem, 1991)

f. 1926: «este tio vestit de màsquera» (V. Pla-Mompó, Cuen- tos per’a els meus chiquets, 164)

g. 1972: «¡Al dimoni les màixqueres! ¡I els xiquets oftalmo- lògics!» (Martí Dominguez, Els horts, ed. Sanchis Guarner, p. 172)

(8’) a. «ella no vol que la coneguen. Per això porta màsquera» (Rondalles, iii, p. 28)

b. «Un mateix sentiment els lligava; una mateixa decisió els havia llevat per ﬁ llurs inútils màsqueres» (Aleix, p. 119)

c. «la seua màsquera professional era tanmateix cortesa, im- passible, impenetrable» (Promesa, p. 27)

d. «També notava que ell procurava celar el seu natural in- terès d’home encara jove, amb una màsquera d’indiferència que podria durar tota la vida» (Promesa, p. 554)

Opta així mateix per la forma nàufreg (9’), usada des del segle xix (9) en substitució de la forma primitiva naufragant.

3 La variant vocàlica màscara, castellanisme innecessari, és contrària a la nostra fonètica històrica.

Enric Valor. El valor de les paraules { 155 (9) pena de córrer la vila y de desterro» (Edicte mallorquí publicat per J. Miralles en Antologia de textos de les Illes Balears, i, a. 1877: «surt a rebre al náufrech», «dant far als pobres náu- p. 436) frechs», «entra·l náufrech al místich oratori», «ell de náufrech tresor umplint ta popa», «a les vores d’eix náufrech realme», c. 1603: «lo señor patriarcha virey donà sentèntia de dester- «vora llur náufrech bressol» (J. Verdaguer, L’Atlàntida, ed. Ju- ro a molta gent» (Joan Porcar, Dietari, ed. Castañeda, f. 67 r) nyent & Riquer, pp. 13, 16, 18, 24, 73 i 122) d. 1883: «entre es desterro y s’afronta | no ha tengut temps b. 1911: «la lluminosa estrela que a tots els pobres nàufrechs d’escohir» (Marian Aguiló, Poesies, ap. DCVB) els encamina al port» (Teodor Llorente, Poesies valencianes, ed. Balmes, 1936, p. 327) (11’) c. 1968: «des de la mar són nàufregs de la pau» (B. Artola, a. «a voltes recordava amb gran malenconia la tornada de Obres Completes, ed. Meseguer, i, p. 378) son pare del desterro» (Promesa, p. 115)

(9’) (12) a. «tots tres, dins aquell estiu turbulent de la jove i comba- a. 1486: «que tot lo dia ell consumia en fer pesar un milla- tuda República, havíem aparegut a l’Almussai com uns nàu- nar de cagaferros, terribles erros, mercadejar y vizitar tot jun- fregs llançats a la platja per un colp de la ressaca» (Batuda, p. tament la pobra gent» (Gaspar Guerau de Montmajor, Breu 78) descripció dels mestres de València, ed. Casanova, ap. CICA)

b. «quant a mi, amb la jaca ﬁna al braç, crec que era el més b. 1938-1952: «perdonar totes les errades en les que el món autèntic nàufreg» (Batuda, p. 79) és possible que caiga; i quant gran la capacitat de la humanitat per als erros!» (Carles Salvador, ‘El banc dels intel·lectuals’, reprod. en Narrativa, ed. Simbor, p. 180) És partidari d’usar paraules acabades en -o com ara capritxo, desterro, erro, modo i quadro (10’-14’), documentades des (12’) dels segles xv-xvii (10-14). a. «en això està el vostre erro» (Rondalles, 2, p. 8)

b. «una falsa denúncia, un erro, i t’enviaven a l’altre món!» (10) (Batuda, 292) a. 1626: «fonch gran tonteria y caprigio de frare fer semblant cosa» (Joan Porcar, Dietari, ed. Castañeda, f. 518 r) (13) a. 1429: «pensà aquells cometre a moltes persones, e a totes b. 1930: «en l’habitació immediata havia una dona despu- trobà modo» (traducció del Decameron de G. Boccaccio, ed. llant-se per a oferir-se nueta al capritxo dels meus ulls» (Car- ENC, i, 69) les Salvador, Barbaflorida professor, p. 31) b. 1489: «no tenint modo ni regla ni orde ni discreció en c. «la dona que, segons ell, per un fútil capritxo d’enamo- son despendre» (Francesc de Santcliment, Flors de virtut, ed. rada s’havia despullat davant d’un home» (Carles Salvador, Cornagliotti, p. 99) Barbaflorida professor, p. 36) c. 1490: «ab papafigos d’altra color molt ben brodats de (10’) groses perles, ab capells fets a modo de Turquia» (Joanot a. «us donaré l’ànima [...] però no podreu venir per ella més Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 71 bis) que quan no hi haurà garrofes en els garrofers. —I quin capritxo? —somrigué el diable» (Rondalles, 6, p. 79) d. 1493: «aprés ixqueren [...] moltes mores en orde e abilla- des, a son modo, d’or e perles» (Jaume Serra a Alexandre VI, b. «té ametlers, com vostès, per capritxo; però quasi sempre Cartes triades dels Borges, ed. Batllori, carta 15) es gelen les ametles» (Batuda, 2a ed., p. 98) e. 1497: «ha mostrat la incomparable saviesa sua en lo modo c. «ací l’ametler no pot rendir mai; és sols un capritxo» (En- tan prudent e tan amorós que ha tengut en la reconciliació llà, p. 38) vostra» (sor Isabel de Villena, Vita Christi, ed. Miquel i Pla- nas, iii, p. 177) d. «tanmateix, l’atzar dels temps ens havia impedit gaudir d’aquest petit capritxo» (Enllà, p. 302) (13’) a. «pel seu estrany i indefinit modo de vestir, ningú no ho (11) sabia de cert [d’on era]» (Rondalles, 2, p. 70) a. 1535: «a més d’un mes que Lloÿset entrà en la cambra de S’Altesa, que tantost li alsà lo desterro, que folga molt ab ell» b. «ja ho arbitraríem d’un modo o altre —vaig fer-ho pla» (Estefania de Requesens a sa mare, ed. Ahumada, p. 240) (Batuda, p. 215)

b. 1584: «tals alcavots [...] encórregan [...] si serà dona en c. «això de “la patronal” era un modo de dir: la patronal,

156 com a tal organització, no existia» (Promesa, 2a ed., p. 278) (16).5

d. «allò de conservar en cert modo les unitats antigues, com pensaren alguns, no tingué la més mínima realitat» (Enllà, (16) p. 169) a. segle xii: «d’on me pot leu mort revivar» (Bernart de Ven- tadorn, Cant 42: Can lo boschatges és ﬂoritz, quarta estrofa, (14) www.trobar.org) a. 1557: «allí les armes de Nàpols en lo quadro de les armes de Aragó les trobareu» (J. Despuig, Los col·loquis de la insig- b. 1497: «d’aquestes olives, feta faixadura, gens vós no dub- ne ciutat de Tortosa, ed. Duran, p. 97) teu que fa revivar: que, ab medicina axí singular, lo vell bé porà llimar la clausura» (Procés de les olives, ed. Miquel i Pla- c. 1616: «posaren un cadafal de dotse pams de llargària en nas, ll. 57-60) quadro, y dos pams de altària, y una tomba enmig, y tot cu- bert de vayeta» (Joan Porcar, Dietari, ed. Castañeda, f. 244 r) c. 1877: «morint, al troch de l’arbre se nua y caragola, a cada revivalla fent-lo cruixir d’arrel» (Jacint Verdaguer, L’ At - d. 1877: «digué, y, sols per no veure lo quadro funerari, d’es- làntida, ed. Junyent & Riquer, p. 42) patlles s’hi mig gira» (Jacint Verdaguer, L’Atlàntida, ed. Ju- nyent & Riquer, p. 42) d. 1926: «tan hermoses se presenten [...], que al vore-les, si no estiguérem cadàvers, havia p’a revivar i escomençar a (14’) mossos en elles» (Pepe Àngeles, Al treballador, faena, p. 21)

a. «uns duien a rossegons rebedors de most, dos que en po- e. 1933; «i és açò al que aspira l’AMV, a revalencianitzar, a saren en un costat i dos en l’altre, formant quadro» (Merave- fer tornar a la vida moltes coses mortes, a fer comprendre als lles, ii, p. 107) incomprensius, fer vore als orbs, oir als sords, revivar el passat» (Enric Soler i Godes, L’escola i la cultura, ed. Meseguer, b. «serps d’aquelles amb què certs quadros tenebristes repre- p. 160) sentaven els vòmits dels condemnats» (Obra, iii, p. 219) (16’) c. «avellat i maligne com sortit d’un quadro de la fornal de Vulcà» (Batuda, 2a ed., p. 41) a. «Alberteta veia revivat el seu ﬁll de llet, puix que per mort el donava, i llàgrimes de felicitat li pujaven als bondadosos d. «una cambra rebedor amb quadros per les parets» (Enllà, ulls» (Rondalles, 2, p. 103) p. 40) b. «una olleta de fesols de la bogeta que revivaria un mort» (Rondalles, 5, p. 18) Preferix la variant matalaf (15’), ben documentada des del segle xiii (15).4 c. «misteriosament havia desaparegut. Se l’havia emportada el negre? ¿Havia revivat?» (Rondalles, 5, p. 35)

(15) d. «va fer un arròs capaç de revivar un difunt» (Rondalles, 7, p. 51) a. 1282:«Ítem I·matalaf ab borra e I·capsal plen de palla» (Clams i crims en la València medieval, ed. Diéguez, p. 85) e. «mig minbut de bufar-li el nas i Carmeta comença a revivar» (Rondalles, 7, p. 58) b. segle xiii: «car hom no podia smar quant valien les còce- res, e los matalafs» (Bernat Desclot, Crònica, ed. Coll i Alen- torn, v, p. 132) Enric Valor alterna l’ús de gemegar6 amb gemecar (17’), documentat en el segle xv (17) i predominant en valencià. c. 1490: «aprés vingué vostre pare y en lo petit retret ama- gàs-me entre los matalafs» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 189) (17) (15’) a. 1493: «sovint la fortuna les coses capgira; / sovint lo qui·s riu, gemeca y sospira» (Lo Passi en cobles, ed. Martí a. «cauen travats sobre el matalaf del fenc olorós, polsós i Grajales, p. 34) aromat» (Obra, iii, p. 221) b. 1497: «e hoynt los seus piadosos gemechs no fos forsat b. «Don Joan es va gitar en la cambra d’honor, en un llit amb tres matalafs, ample com una era» (Rondalles, 8, p. 18) 4 La variant matalàs és moderna i ori- xix com a resultat d’un encreuament c. «ma mare comprovà, sens dubte remordint-li la consci- ginada per una simplificació del plural entre revivar i el francés rebiffer (DCor). ència, els matalafs, les flassades» (Batuda, 2a ed., p. 370) matalafs; la variant matalap és també moderna i originada per un procés de 6 «Entremig de la fressa que feia desdentalització. el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant» (Obra, i, p. Usa la forma revivar (16’), ben documentada des del segle xii 5 La variant revifar apareix en el segle 204)

Enric Valor. El valor de les paraules { 157 de gemecar», «ahon dona no·y ha, plora e gemecha lo malalt» anar a parar en un fosc calabós» (Rondalles, 7, p. 86) (sor Isabel de Villena, Vita Christi, ed. Miquel i Planas, ii, pp. 180 i 359) Opta per la forma bacallar (21’), la primitiva en la nostra llen- c. 1885: «tu, quant la nit venia, d’ombra y de dol coberta, gua, ben documentada des del segle xvi (21),10 fruit d’un en- en los castells tenies una ﬁnestra oberta al gemecant llahut» creuament entre baquillau, metàtesi del gascó cabilhau i l’antic (Teodor Llorente, Llibret de versos, p. 54) bacallar ‘home vil’ (DCor). (17’) a. «el malson el feia gemecar i patir» (Meravelles, II, p. 32) (21) a. 1569: «aselli quinta species vel molua: en Castilla aba-

7 dejo, en Valencia bacallar» (Lorenzo Palmireno, «Segundo Alterna l’ús de nugar (18’) i nuc (19), documentades des del abecedario del Vocabulario del humanista, que trata de peces, segle xviii (18), amb la forma clàssica nuu.8 conchas y veneras, que en Valencia llaman pechinas»)

b. 1575: «bacallar o abadejo: molua, ae» (Onofre Pou, The- (18) saurus puerilis, p. 64) a. 1740: «proseguint en baixar la pedra picada, hagué des- cuit en asegurar y nugar la gúmena; per tant, caigué la pedra c. 1640: «trenta y sis pesses de bacallàs de alba, que i ha ben gran de lo més alt y se n’emportà violentament la corda» vuytanta y sis bacallàs, que a raho de dotse sous bacallà valen » (Josep Esplugues, Memòries d’un capellà del segle XVIII, ed. 43 ducats 12 reals» (ap. DCVB) Casanova, p. 101) d. 1764: «bacallar: Véase abadejo» (Carles Ros, Diccionario b. 1930: «era una dona recta de cames, ampla de costats, valenciano-castellano) recta d’espatles; el cabell nugat al tòs; la pell blanquíssima» (Carles Salvador, Barbaflorida professor, p. 32) (21’) a. «no tenim ni bacallar ni bonítol, i ja saps que ens agraden c. 1931: «Unes dones [...] li nuguen uns llacets blaus» (À. molt» (Rondalles, i, p. 6) Sànchez Gozalbo, Bolangera de dimonis, p. 18) b. «als deu anys deia ja molt clar ‘pablanc’, ‘bacallar’, ‘no (18’) vull fer res’» (Meravelles, ii, p. 166) a. «¡feu una garbera de llenya en la plaça, me’l nugueu damunt i me’l cremeu viu!» (Obra, ii, p. 433) c. «els seus avorrits berenars de pa i bacallar davall d’un gar- rofer» (Meravelles, ii, p. 179) (19) a. «el nuc que havien fet a l’animalet per lligar-lo del coll» Alterna l’ús de la forma antiga camamil·la11 amb la dissimilada (Meravelles, ii, p. 130) camamirla (22’), ja documentada en el segle xv (22) i general en el valencià modern. Usa la forma xàrcia (20’), ben documentada des del segle xiv (22) (20).9 a. 1490: «caldejant ab saquets fets de camamirla», «ab oli de camamirla sia fet faxament» (Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e curatiu de pestilència, ed. Ferrando, p. 163) (20) a. segle xiv: «leny qui sia noliejat a quintalades, si li falrà (22’) xàrcia» (Llibre del Consolat de mar, ed. Colón, i, p. 168) a. «floretes, diminutes però flairosíssimes, de camamirla, timó, argelaga, rosella, corretjola, pelosella» (Obra, i, p. 117; b. segle xiv: «com sien alguns de la present ciutat, los quals Rondalles, 2, p. 50) vullen fer xàrcia per pescar dit peix [...]» (Llibre del mustassaf de Mallorca, ed. Pons, p. 322) b. «Descansaren, refrescaren; Joan de Repic prengué una tasseta de camamirla» (Obra, ii, p. 402; Rondalles, 7, p. 114) c. 1497: «Curau de la xàrcia o de la brogina, tenint arreglats los vostres sargans» (Lo Procés de les olives, ed. Miquel i Pla- c. «una boirina tenuíssima que, fora, es barrejava amb les nas, vv. 541-542) fragàncies primitives de les matetes del timó i la camamirla» (Promesa, p. 169) d. 1953: «Creix silvestre en els pals, entre les xàrcies» (Joan Fuster, Terra en la boca, p. 38) Valor usa estrela (23’’) i el derivat estrelat (24’), alteracions, (20’) per repercussió de líquida, dels primitius estela (23) i estelat a. «després de ser emmenat violentament per aquells ener- (24), documentats des del segle xvii (23’).12 gúmens d’agutzils per una xàrcia de carrers i carrereus, va

158 (23) a. 1325: «aquell Senyor Rey qui guià los tres reys e·ls tramès la stela ab què·ls guiaven, (Ramon Muntaner, Crònica, ed. Casacuberta, cap. 95)

b. c. 1420: «aquella palma ere axí com hun bastó vert, e los rams axí com a raygs de la stela de l’alba» (sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. Schib, iii, p. 117)

(23’) a. 1687: «que penetrà les estreles» (Domingo Montalt, Quintilles valencianes, ap. DHIVAM)

b. 1885: «la llum és estrela al fons del cel blau!», «¡que totes puguen vore, quant vinguen, eixa estrela que encens per adressar-les al quiet y anyorat port!» (Teodor Llorente, Lli- bret de versos, pp. 37 i 42)

(23’’) a. «m’agafà una torba i tanquí els ulls, i les estreles lluïen dins de mi» (Narracions, p. 60)

b. «ara les esteles s’esvaïen a poc a poc en el cel de l’albada» (Promesa, 2a ed., p. 115)

c. «el cel era preciós —lluna plena i un joier d’estreles» (Fona- mentalista, p. 42)

(24) a. c. 1420: «quan ve que és de nit e veu hom lo cel tot estelat» (sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. Sanchis Sivera, i, p. 175) Narracions de la Foia de Castalla (24’) (Barcelona: Barcino, 1953) a. «un vel blanquinós i a borrallons començava a enllosar la volta estrelada» (Obra, III, p. 396)

b. «i aquest altre, que sembla el cel estrelat de la mitjanit?» (Rondalles, 5, p. 95)

7 De l’antic nuar es formà, amb callar, és evidentment resultat de velar antihiàtica, nugar, del qual l’emmudiment de la -r ﬁnal, com s’extragué la forma nuc; la variant demostra el plural bacallàs del mateix nus és resultat d’una interpretació de document (21c). Posteriorment, per l’antic plural nuus com a singular. analogia amb les paraules agudes acabades en -à (germà/germans) es creà 8 «Vestia tern gris fosc molt discret i el plural bacallans, com també de elegant, coll tes i gros nuu de corbata pila(r) es forma el vulgar pilans. Enric postissa» (Promesa, p, 646); «nuu fer- Valor usa una vegada esta variant: «el roviari de segona categoria» (Batuda, popularíssim bacallà, les sardines en p. 295). bóta” (Promesa, 2a ed., p. 39). 9 Més habitual en la llengua antiga 11 També usada per E. Valor: era la forma eixàrcia; la variant xarxa, «camamil·la diurètica» (Obra, iii, p. amb palatalització per assimilació no 253); «les fragàncies primitives de es documenta ﬁns al segle xix; en les matetes del timó i la camamil·la» valencià també és habitual la variant (Promesa, 2a ed., p. 126). despalatalitzada sàrcia. 12 La variant estrella s’ha de consi- 10 La variant bacallà, documen- derar com a un castellanisme, com tada setanta anys després que ba- reconeix el DCor.

Enric Valor. El valor de les paraules { 159 Usa palissa (25’), adaptació del castellà paliza,13 documentada Alterna l’ús de les formes populars juí, perjuí (27’) i servei,15 des del segle xix (25). amb les cultes judici, prejudici16 i servici (28’). Tant les opcions preferides pel valencià modern, els populars juí, perjuí i prejuí (25) i el cultisme servici, com les seues alternatives estan ben documentats des del segle xiv (27-28). a. 1860: «—arrima-li una palisa. —Per a això duc el gaya- to.» (Rafel Vives Aspiroz, Les marors d’una fadrina, p. 19) (27) b. 1881: «és que yo ací no me quede si tu te’n vas: me ma- taba ton pare en una palisa» (Joan B. Burguet, La carrera de a. 1329: «jasia ço que aquella confessió no serà feta en juhí la dona, p. 6) ne denant jutge, mas fora juhí» (Furs de València, ed. López Elum, r. 101, f. 3) c. 1892: «deixa dinés al sisanta per sent y li arrima ca palisa a la dona que la deixa boba» (El Blua, 3, p. 1) b. 1392: «faent juhí e donant sentència contra·I·ermità» (Epistolari de la València medieval, ed. Rubio, i, segona ed., carta 101, ll. 5-9) (25’) a. «si estàs content, cobraràs cinc duros al mes, a banda de c. 1460: «Déu ho permés, a mon juhí, pel prejuhí, hun tant la governa, i si no ho estàs, et pegaré una palissa» (Rondalles, desorde fet contra l’orde» (Jaume Roig, Spill, ed. Peirats, vv. 7, p. 14) 4960-4966)

b. «al bo i millor, encara tinc de ser jo el que li pegue, a vos- d. 1490: «desig de fer honor al soldà, no en perjuhí de té, la palissa» (Rondalles, 7, p. 20) aquell pròsper e benaventurat mon senyor lo emperador» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 137) c. «fermat a la porta, li pegava una palissa darrere d’altra» (Narracions, p. 58) e. 1490: «per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver juhí per lo qual vos condamnau, que teniu causa de sospita» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 146) Alterna l’ús de la forma clàssica rotle14 amb la dissimilada rogle (26’), documentada des del segle xvi (26) i única viva en f. 1877: «espignet de la trompa que als mons, en sa ago- valencià modern. nia, cridarà a l’espantable juhí del Criador» (Jacint Verdaguer, L’Atlàntida, ed. Junyent & Riquer, p. 56)

(26 ) g. 1920: «la desilusió fon tan gran i violenta que, mústic, no acertava a fer prejuïns sobre els resultats de la separació» (Car- a. c. 1550: «circuint lo llit de dita defuncta en modo de un les Salvador, Les memòries del frare Godoﬀred, p. 9) rogle» (Constitucions del Convent de Sant Josep, ed. Fuster, p. 107) h. 1978: «contribuir a fer que el poble s’allibere dels prejuïns i de les supersticions» (Joan Fuster, El Suecà, reprod. en Elogi b. 1557: «no gosen tràurer lo peu de son rogle o de la gar- del meu poble, p. 297) locha» (Cristòfol Despuig, Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, ed. Duran, p. 126 i. 1984: «la veritat és que tampoc no hem de fer juïns te- meraris» (Joan Fuster, «Sobre Bernat i Baldoví», Sueca. Festes c. segle xviii: «mes, senyores, deixant fora de rogle los trics i Majors, reprod. en Elogi del meu poble, p. 356) tracs [...] els contaré sols un cuento» («Col·loqui de la mossa de Peiró», en Col·loquis eròticoburlescos, ed. de Martí Mestre, (27’) p. 160) a. «Monfort li hi va arreglar tot, ﬁns la cosa dels diners. d. 1914: «rogles formant, la gent de l’horta la missa d’alba Guerau va declarar en el juí com havia de declarar, i als dos espera allí» (Teodor Llorente, Llibres de versos, p. 38) mesos vivia a València» (Promesa, 2a ed., p. 311)

(26’) b. «¡Ai, Mare de Déu —va comentar la dona—; això són els juís de Pasqua Granada!» (Rondalles, 7, p. 74) a. «gitat, veia passar els esvaïts cirrus, que feien al voltant del sol un rogle, com una àuria diadema» (Aleix, 3a ed., 7) c. «i després el toc: drang!, que, en el silenci de la nit, va ressonar com la trompeta del Juí Final» (Promesa, 2a ed., p. b. «cantaven els infants, en rogles bellugadissos, les velles i 101) sempre tendres cançons» (Aleix, 3a ed., 49) d. «una veu li ressonà en l’orella com la trompeta del Juí c. «Rafel Olcina ocupava l’esquerra del rogle dels oients, Final» (Rondalles, 7, p. 87) com qui diu un lloc secundari» (Promesa, 2a ed., p. 8) e. «després del Juí Final es produiria una altra unitat radical d. «esclatà al ﬁnal una descarada riallada en tot el rogle» de la persona humana» (Fonamentalista, p. 114) (Promesa, 2a ed., p. 303)

160 f. «tornarien sobre el tema si la relació entre preus i salaris vorci m. Divorç» (F. Ferrer-Pastor & Josep Giner, Diccionari continuava degradant-se en perjuí dels treballadors» (Prome- de la rima; Diccionari general) sa, 2a ed., p. 282) (29’) (28) a. «no fóra probable que Charles prengués a pit fer que a. 1329: «enaxí que puscats d’aqueles regar e pendre aygües Ellen demanàs el divorç i renunciàs a la posició social i eco- sens alcuna servitut e servici e tribut» (Furs de València, ed. nòmica que tant li havia costat d’aconseguir» (Obra, iii, p. López Elum, r. 48, f. 16) 380)

b. 1343: «pregà·ns que li dixéssem qual servici seria aquel» b. 1988: «divorç m. Divorcio; divorci m. reg[ional]. Divor- (Llibre dels fets del rei en Jaume, ed. Bruguera, f. 94 v) cio» (Vocabulari fonamental)

c. 1420: «per ço que exoblida lo servici de son sposat Je- suchrist, és dita exoblidada» (sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. Com a verbs derivats per prefixació de borró i de por Enric Va- Sanchis Sivera, ii, p. 232) lor opta per les variants amb a- aborronar i aporegar (30’-31), documentades des del segle xix (30).18 d. 1460: «com a lleona ella·m mirava; no m’oblidava lo benefici. Feya servici he gran honor al prom major» (Jaume Roig, Spill, ed Peirats, vv. 1946-1952) (30) a. 1883: «entrar yo ahí dins...? De pensar-ho m’aborrone y e. 1490: E yo bé conech, capità senyor, que jamés bastaria me se fa la carn de gallina» (Joaquim Balader, Acertar errant, a premiar-te lo gran servici que m’has fet» (Joanot Martorell, p. 12) Tirant lo Blanch, ed. Hauf, cap. 322) b. 1892: «si tu hagueres vist els treballs y la fam que·n aquell f. 1930: «la matèria ha passat per mi com passa l’aigua per entonses pasàvem tots así... n’hi ha p’a aborronar-se un home la canonada del servici domèstic» (Carles Salvador, Barbaflo- sols de pensar-o» (J. Martí i Gadea, Caps y centeners, p. 19) rida professor, p. 16) (30’) (28’) a. «ni pensar-ho! —s’aborronava la mare dels Vents» (Ronda- a. « tot just aparéixer la viuda, Carles li presentà l’antiga mi- lles, 3, p. 81) nyona de servici» (Rondalles, 2, p. 115) (31) b. «sí que necessite encara un altre servici de tu. Es tracta d’anar a dur un bon regal als masovers» (Rondalles, 5, p. 58) a. «pegant uns crits que vertaderament aporegaven el més arriscat» (Obra, ii, p. 252) c. «l’he mobilitzat fa dies al meu servici —digué tot deseixit el Senyalat—. M’aidarà durant un mes a l’Acantonament de b. «va! M’aporegue de no res!» (Obra, iii, p. 397) Cocentaina» (Enllà, p. 389) c. ·»els revolucionaris que tu dius, no es dedicaran a moles- tar o aporegar persones innocents i pacífiques» (Batuda, p. Enric Valor, com el seu mestre Josep Giner i el seu company 89) F. Ferrer Pastor, opta per la forma popular divorç (29’), documentada dels del segle xviii (29) i única viva en valencià d. «emposí a repassar les noves que sabia de la meua mare actual.17 i de la meua germana, que restaren aporegades per la meua marxa a l’exèrcit» (Enllà, p. 59)

(29) a. 1764: «divorç, con la o aguda, divorcio» (Carles Ros, Dic- cionario valenciano-castellano) 13 L’adaptació del castellanisme com 16 Enric Valor usa juí en el sentit de a pallissa és també del segle xix i alie- ‘procés judicial’ (27’a-e) i reserva judici na al valencià, on pallissa s’usa només per al sentit d’‘opinió’: «era intel·ligent, b. 1847: «produí la desunió dels matrimonis, y com qui no com a ‘lloc per a guardar la palla’. certera en els judicis» (Enllà, p. 358); diu res, un divors formal entre personaches alts y visibles» «li foren transmesos forts prejudicis (El Tabalet, p. 101) 14 Exemples de rotle en l’obra va- que li enterboliren per molts anys un loriana: «no tardà gaire a fer-se rotle», judici clar sobre la societat que el vol- «era dels qui feien rotle a la plaça», tava» (Promesa, 2a ed., p. 105). c. 1877: «vach a entaular el divors y a dir que·m dónes mal «s’acostà en un rotle» (Rondalles, 3, p. tracte» (Francesc de P. Arnal, L’agüelo del colomet, p. 15) 89; 5, p. 129; 6, p. 97); «ens havíem 17 El cas de divorç/divorci és paral·lel assegut vora la llar encesa, fent rotle» al de comerç/comerci. Fins als segle xv (Enllà, p. 431). predominaren els cultismes comerci d. 1928: «la sert que tens tu és que no vullc pendre les coses divorci, però a partir dels segles xvii- en tràchic, que si no..., esta nit era la del divors» (F. Puig- 15 «Una fadrina de servei» (Promesa, xviii van anar imposant-se les variants Espert, Pantomina, p. 47) 2a ed., p. 107); «ja no em va pertocar populars comerç/divorç. fer cap dels altres serveis com correus, conducció, neteja, etcètera» (Enllà, p. 18 Del mateix segle daten les variants e. 1956-1985: «divorç m. Dissolució legal del matrimoni; di- 393). amb preﬁx es- esborronar i esporuguir.

Enric Valor. El valor de les paraules { 161 Rondalles valencianes (València: Torre, 1950-1958)

En el cas del verbs derivats per preﬁxació de conhort, remull i e. 1885: «sols en lo mal que·ls apura, són per Vós aconhor- vellut, Valor opta per les variants amb a- aconhortar, arremu- tat» (Teodor Llorente, Llibret de versos, p. 179) llar i avellutar (32’-33’-34), el primer documentat des dels (32’) orígens (32).19 a. «content de sentir-la una mica aconhortada» (Rondalles, 4, p. 116) (32) a. segle xiv; «molt fortment se clamà lo bou de son senyor (33) e’l cauall lo aconortaua aytant com podia» (R. Llull, Fèlix, ap. a. 1918: «tu sabràs molt bé lo qu·és un cànter de vi en ai- DCVB) gua; l’atre lo qu·és una arroba de carbó arremullat y en pedres» (V. Marco Rivas, La Tasa dels ous, p. 16) b. segle xiv: «quant Sent Joan vesé que·l seu nebot era aconortat de la sua tristor, él li besà los pitz (Vides de sants rosse- a. 1921: «les copes van arremullant la coca» (J. Pascual Tira- lloneses, ed. Maneikis & Neugaard, ii, p. 199) do, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, II, p. 152)

c. 1460: «yo, com a·bsent del món vivint, aquell jaquint (33’) aconortat, d’ell apartat dant-hi del peu» (Jaume Roig, Spill, ed. Peirats, vv. 160-165) a. «un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne arremullat» (Rondalles¸8, p. 115) d. 1490: «la princessa, no prou aconortada de la perduda honestat, no volgué satisfer a les folles paraules de la rey- b. «la boira cernia i nosaltres ja dúiem de bell nou els cabells na, ans callà» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Hauf, arremullats» (Batuda, 2a ed., p. 146) cap. 438) (34)

162 a. «la veu de la noia, avellutada, lleument tremolosa, com- (37) movia fibres molt recòndites del xicot» (Promesa, p. 183) a. 1538: «experimentaren la virtut de les magranes, rahims, pomes, peres, avellanes, castanyes, anous y moltes altres fruy- En el cas del verb derivat de sec Valor opta per la forma tes» (Pere A. Beuter, Primera part de la història de València, clàssica secar (35-35’).20 ed. Escartí, p. 66) (35) b. 1625: «gales fregides ab oli y després seques, y corfes de a. 1329: «pusque collir e levar arena, grava e draps secar e anous verdes, picades y cuytes» (Joan Porcar, Dietari, ed. J. lavar, e terra pendre» (Furs de València, ed. López Elum, r. 2, Lozano, ap. CICA) f. 9) c. 1902: «en mitj de la borrasca, ¿qué és eixa nau? No res; b. c. 1420: «a mi, scriptor, contengué que se’m feu quell corfa d’anou, hon caben dos tripulants o tres» (Teodor Llo- mal; a dos dies lo hagí fet secar ab la creu e ab lo nom rente, Nou llibret de versos, p. 290) de Jesús solament» (sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. Schib, iii, p. 304 d. 1930: «la fusta d’aquells mobles era d’una noguera diguem-ne autèntica amb olor d’anous i tot» (Carles Salvador, c. 1460: «si van per l’ort los arbres sequen; maten, entequen Barbaflorida professor, p. 30) erbes, si·n cullen; hi l’espill sullen, e com llops miren» (Jau- me Roig, Spill, ed. Peirats, vv. 9692-9697) (37’) a. «Margarida [...] de l’escudeller de l’armari de la cuina, (35’) s’ocupà a traure’ls anous, ametles, pa [...] i uns gots de llet a. «els peus quasi li sagnaven, la boca se li secava i no vevia calenta» (Rondalles, 1, p. 46) font propera ni li quedava berena» (Rondalles, 4, p. 30) b. «menjà una bona penca de tassall amb pa i un grapat d’anous» (Rondalles, 2, p. 21) El substantiu deport, per bé que en la llengua antiga tenia sobretot el sentit de ‘diversió, recreació’, a sovint adoptava ma- c. «vi negre de la terra, pa ullat i ametles i anous torrades» tisos que l’acostaven al sentit actual (36). Valor usa deport (36’) (Rondalles, 4, p. 16) en un sentit figurat molt pròxim al dels exemples antics.21 d. «li llampeguen uns ulls grossos com a anous» (Rondalles, 5, p. 103) (36 ) e. «cerca per l’habitació unes anous de ballesta, d’ivor esgro- a. segle xiii: «cascun jorn exien defors per fer mescles e guit i dur» (Rondalles, 6, p. 9) torneys ab aquels de la host [...] e aquest deport tenien iii·o iiii·vegades lo jorn» (Bernat Declot, Crònica, ed. Coll i Alen- f. «Albert li encarregà que els amanís olives del cuquello, ga- torn, ii, pp. 146-147) llons d’ametla, unes quantes anous pelades, aiguardent anisat i els plats i copes necessaris» (Promesa, p. 229) b. 1460: «per exercici / de ma persona, / alguna stona / yo cave·n l’hort, / per mon deport, / aprés passeje / fins que fa- (38) meje» (Jaume Roig, Spill, ed. Peirats, vv. 15680-15684) a. 1460: «lo desmamar partex l’amor de l’amarguor d’acé- c. 1490: «los dos amants stigueren tota la nit en aquell be- ver groch, qual en lo broch de llus mamelles se posen elles naventurat deport que solen fer los enamorats» (Tirant lo quant los desmamen» (Jaume Roig, Spill, ed. Peirats, vv. Blanch, ed. Hauf, cap. 437) 9830-9837)

(36’) b. 1497: «car lo que·ll pensa esser mel, és bon acéver que·m par que sia d’Almudéver en lo jutjar» (Lo somni de Johan Jo- a. «per al muntanyès, rodar l’esguard de falcó per les amples han, ed. Miquel i Planas, vv. 1214-1217) baixures i els tremolosos horitzons era quasi una cerimònia i sobretot un engrescador deport, segons es va explicar» (Batu- c. 1490: «qui continuarà pendre acéver per dies continus, da, 2a ed., p. 126) no veurà en lo seu cors e membres malaltia que no sia fàcil de guarir» (Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e curatiu de b. «va mirar significativament la cara seriosa i quasi impe- la pestilència, ed. Ferrando, p. 157) riosa del jovençol del seu amo, i es mostrà satisfet. El treball eficaç, el compliment del deure, eren el deport de Roc» (Pro- mesa, 2a ed., p. 113) 19 De les variants sense prefix, co- [1877]) i és aliena al valencià. nhortar es documenta també des del 21 La variant esport és un anglicisme Preferix les variants amb aglutinació de l’article anou i asséver segle xiv, remullar i vellutat des del xv (DCVB, CICA). modern. L’anglés sport és alteració de (< la nou, àrab as-síbar) (37’-38’), documentades des dels se- l’antic disport, manllevat del francés 20 La variant assecar no es docu- antic desport, variant de deport. (Blo- gles xv-xvi (37-38). menta fins al segle xix (en el diccio- ch-Wartburg, Dictionnaire étymologi- nari de Belvitges-Esteve-Juglà [1803] que de la langue française, París, 1964). com a forma secundària; Verdaguer

Enric Valor. El valor de les paraules { 163 (39’) a. 1820: «rocha y encesa de una ﬂamerada que li pujà a la cara» (Lluís Galiana, Rondalla de Rondalles, p. 34)

b. 1902: «quant l’alba apunta de la pàtria història, ja espan- ta al món, com la millor victòria, la ﬂamerada immensa de Sagunt» (Teodor Llorente, Nou llibret de versos, p. 163)

c. 1931: «les roges ﬂamerades que dóna el bon menjar i el millor dormir» (A. Sànchez Gozalbo, Bolangera de dimonis, p. 142)

d. 1986: «desaparegueren a l’abisme, amb una gran ﬂame- rada i una forta ferum de sofre» (Pep Coll, Quan Judes era fadrí i sa mare festejava, p. 106)

(39’’) a. «un esclat de tons de ﬂamerada, grocs i rojosos, vermells i moradencs» (Aleix, p. 34)

b. «es va sentir un tro terrible, i una gran ﬂamerada de sofre omplí tot aquell celler» (Rondalles, 5, p. 145)

c. «i, més prompte encara, s’encén tota la cuina d’una ﬂame- rada blavíssima» (Obra, i, p. 407)

d. «la seua era una bellesa de femella sana i instintiva, abran- dada de les darreres ﬂamerades d’una joventut que havia estat Meravelles i picardies esplendorosa» (Promesa, p. 97) (València: L’Estel, 1964-1970) e. «em pujà una ﬂamerada a la cara» (Enllà, p. 520)

(40)

(38’) a. 1490: «e Tirant, a consell de dos mariners que de sa terra havia portats, qui amaven molt la honor sua, com veren lo a. «Se n’hagué d’anar, caent-li llàgrimes amargues com l’as- vent larguer e bo, en la nit donaren vela» (Joanot Martorell, séver, al seu niu de l’alt de l’Espenyador22 a contar la malven- Tirant lo Blanch, cap. 104) tura a la família corbera» (Rondalles, 8, p. 96) b. 1523: «lo bon cauall [...] deu haver més avant gran pas e larguer per camí, e per ciutat curt» (M. Dieç, Menescalia, ap. En la nostra llengua no hi ha pròpiament infixos: es tracta de DCVB) sufixos que han esdevingut interns a l’experimentar una nova sufixació. Així, de bosc, amb el sufix -er obtenim el derivat (40’) bosquer, i d’este, mitjançant una nova derivació, amb el sufix c. 1840: «alguns estufaors prou grosos y molt llargueruts» -ol, bosquerol23. Això és el que ha ocorregut en paraules com el (El Mole, p. 40) substantiu flamerada i l’adjectiu llarguerut, usades per En- ric Valor (37’’-38’’) i documentades des del segle xix (39’-40’), d. 1912: «amb ràpida volada y en esbart llarguerut» (Lluís Salvador, Somnis d’estiu ran de mar, reed. Selecta, p. 62) derivats de flamera (39c) i llarguer (40), i estos, de flama i llarg. e. 1916: «este llarguerut [...] se guanyaba la vida plegant fem pels carrers de Castelló» (E. Ribés i Sangüesa, Cuadros (39) de costums castellonenchs, p. 200) a. 1922-1930: «els ulls encesos com a brases [...] li retrucà flamerosa...» (J. Pascual Tirado, BSCC iii, p. 335; Tombato- f. 1936: «troç de fusta o de metal llarguerut» (Enric Bayerri, sals, p. 39); Refraner català de la comarca de Tortosa, i, p. 194)

b. 1935: «ara tot és greu i enﬂamerat de febra» (Bernat Arto- (40’’) la, Obres Completes, ed. Meseguer, i, pp. 54 i 71). a. «a poqueta nit féu cap al peu de la Lloma Llarga, on clarament és destriava la casa llargueruda del Vent de Tramunta- c. 1968: «Falla és mort, diu el foc d’ondulant cabellera, amb na» (Obra, i, p. 319) un ritme barroc d’esperit i ﬂamera» (Bernat Artola, Obres completes, ed. Meseguer, i, p. 416)

164 b. «el mas [...] arreplegava abans que moltes altres partides Llull, Llibre de l’orde de cavalleria, ed. Soler, p. 167) el vent fresc de la marinada pel buit de la llargueruda des- pressió» (Batuda, p. 18) d. segle xiv: «e aquells qui·ls van ab falsetats e ab maestries confon e abat» (Ramon Muntaner, Crònica, ed. Aguilar, ap. c. «un home llarguerut, de mentó llarg i corb, d’ulls asto- CICA) rats» (Batuda, p. 331) (42’) d. «i jo me l’imaginava, el comandant comunista, negre, a. «hi ha haver un embolic en les urnes: grapats, falsetats, llarguerut» (Enllà, p. 190) garrotades» (Promesa, 2a ed., p. 69) e. «tant l’oncle Joan com el seu fill, eren molt típics d’aque- b. «t’estàs perjudicant molt amb les teues falsetats!» (Prome- lles terres assedegades: alts i llargueruts, lleugers de movi- sa, 2a ed., p. 309) ments i de bon tracte i simpatia» (Fonamentalista, p. 63) c. «així que ni n’és el president ni membre ni pot signar una Alterna l’ús de la variant etimològica romaní24 amb la més evo- denúncia ni cap altra cosa. Una falsetat! Això ha fet» (Enllà, p. 195) lucionada romer (41’), ja documentada des del segle xiv (41) i general en valencià modern. (43) a. «això que dieu ací en el món remordiments i que nosal- (41) tres anomenem fluixetats de cor» (Rondalles, 6, p. 78) a. 1348: «que hom face foch en la cambra de sarments b. «això és fluixetat. Vinga, taste aquest vi negre!» (Promesa, ben seques ho de romer ho de ginebre ho d’oliver» (Jaume 2a ed., p. 449) d’Agramont, Regiment preservatiu de pestilència, ed. Veny, p. 76) c. «això deu ser fluixetat —diagnosticà tot convençut el llaurador» (Promesa, 2a ed., p. 489) b. 1490: «ab còmoda habitació e encara alterada ab fum de romer, ginebre, ambre, xiloàloes, ciper, estorachs e aquestes d. «a causa de la meua fluixetat, aquell exordi em va produir coses semblants» (Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e cura- una sobtada inquietud» (Enllà, p. 187) tiu de la pestilència, ed. Ferrando, p. 147) (44) c. 1557: «de sàlvia de husia, de aufràsia, de romer, de alfà- bega, de borraynes» (Cristòfol Despuig, Los Col·loquis de la a. segle xiv: «deya que en la pluja havia major sequetat que insigne ciutat de Tortosa, ed. Duran, p. 192) humiditat» (Ramon Llull, Llibre de Meravelles, ed. Galmés, ii, p. 23) d. 1914: «enramada ab romer y sarjolida» (Teodor Llorente, Llibres de versos, p. 101) b. 1424: «de molt gran temps ençà ha nostres peccats e de- lictes punits e castigats, entre les altres plagues e batiments, (41’) per sequetats e fretures de pluges celestials (Epistolari de la València medieval, ed. Rubio, ii, carta 86, ll. 12-14) a. «es va posar a arrabassar romers i argelages i estepes i coscolls [...] va ataüllar un romer ufanós» (Meravelles, i, p. 10) c. 1938: «la sequetat del riu contrastava amb la ufana vegeta- ció del passeig tranquil» (Carles Salvador, ‘Flames que gelen’, b. «tota la vesprada vaig per serres, arrancant aromes de ro- reprod. en Narrativa, ed. Simbor, p. 259) mer i de timó» (Meravelles, i, p. 114) (44’) c. «amb els intersticis tapats amb brots de romer i d’argelaga» (Promesa, p. 202-203) a. «inconvenients [...]: la sequetat, l’excessiva impermeabili- tat de la capa laborable [...]» (Batuda, 2a ed., p. 11) Preferix els substantius amb el sufix -etat en casos com falsetat, fluixetat i sequetat (42’-43-44’), documentades des del segle Usa els substantius saladura (45’) i el derivat saladurer (46’), xiv (42-44).25

22 Supose que per errada, en les tres neguda contalla El gegant del Romaní: (42) edicions de la rondalla (La rabosa i el després d’usar dos voltes la forma ro- corb [1950, 1976 i 1984]) apareix mer («es va posar a arrabassar romers a. segle xiv: «lo qual fals sperit sol moltes coses veres dir ans com a «alt de l’Empenyador». i argelages i estepes i coscolls [...] va que venguen, per tal que a la fin pusca la ànima en alcuna ataüllar un romer ufanós»), escriu: falsetat enlaçar» (Diàlegs de sant Gregori, ed. Alegre, ff. 86r- 23 Em vaig ocupar de les reper- «deixà el fes, s’agafà al romaní» (Mera- cussions ortogràfiques d’este procés velles, i, p. 10). 87v) morfològic en el capítol tercer de Els valencians i la llengua mormativa, Ala- 25 Les variants amb el sufix més b. segle xiv: «començà enamistat, desleyaltat, injúria, fal- cant, 1995, pp. 67-95. evolucionat -edat ja es documenten setat; e per aysò fo error e torbament en lo poble (Ramon en el segle xiv (sequedat, falsedat) i el 24 Variant que dóna nom a la co- xvi (fluixedat) (DCVB, CICA).

Enric Valor. El valor de les paraules { 165 ja documentats en el segle xiv (45) i ben vius en valencià mo- b. «m’assenta don Joan al seu costat, li posa la mà damunt dern.26 un genoll i li diu: [...]» (Rondalles, 8, p. 19) c. «s’incorporà a mitges i els donà la mà, cosa llavors poc (45) usada. —Assenteu-vos —va convidar» (Promesa, 2a ed., p. 172) a. segle xiv: «peys, emperò, complidament salatz, e major- ment si per la saladura tornen secs, no són covinentz als ditz d. «passen, passen, bones velletes i prenguen cadira —els di- corses» (Arnau de Vilanova, Obres, ed. Batllori, ii, p. 177) gué ella» (Rondalles, 7, p. 42)

b. segle xv: «en les vesprades, sovint enpren les torrades y (48’) saladures» (Col·loqui de dames, ed. Miquel i Planas, vv. 207- 209) a. «s’assegué en un margenet, els peus dins l’herbassar sucós, i en una assentada es va menjar la berena de tot el dia» (Me- c. 1617: «axí mateix que se abstinga de tot mejar agre, com ravelles, i, p. 149) també de totes les saladures, salmorra, y de totes coses qu es- píran a all, cebes, y altres semblants» (Miquel Agustí, Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica y pastoril, f. 186v) Usa l’adverbi aïna ‘fàcilment, prompte’ (49’) i l’adjectiu roín (50’), documentats des dels segles xv-xvi (49-50). (45’) a. «—Saps què et dic? Que tot puja! —Estem perdudes... (49) La saladura sobretot, ¡el consol dels pobres!» (Promesa, 2a ed., p. 298) a. c. 1500: «tota dona y la gallina que va massa, pert-se aÿna: reposar-se molt més val» (Consells a una casada, ed. Miquel i (46’) Planas, vv. 83-85), a. «un matí van oir pregó que havia arribat al mercat el mi- b. c. 1500: «ni tanpoc pasa ço que menja tan aÿna com so- llor saladurer de la Vila» (Rondalles, 8, p. 83) lia» (Llibre d’animals de caçar, ap. DCVB);

c. 1515: «y perquè el poguessen premsar pus ahina d’açots Al costat de asseure’s, usa el verb assentar-se (47’) i el derivat li donaren tan greu disciplina que tot lo Pretori s’omplí de la assentada (48’), ben documentats des del segle xiv (47). sanch» (Obres en loors de la Sacratíssima Creu, f. c ivr).

d. 1769: «no m’enganyarà ningú tan fàcilment ni tan ahina» (47) (Lluís Galiana, Rondalla de rondalles, p. 44) a. segle xiv: «com vench l’endemà, lo senyor en taula se as- sentà», «la dona bon maytí se levà, en la péra se assentà» (Lli- e. 1878: «si algun racó tinguera, o més ahina contara en al- bre dels set savis de Roma, ed. Mussaﬁa, vv. 1099 i 2725) guna ﬁnca...» (E. Escalante, Les Criades, Obres completes, ed. 1922, ii, p. 605) b. 1398: «en cadira assentar mi fan, per llur corteria, prop la cadira reyal [...] en la qual viu assentada una dona molt f. 1926: «no faltant-li sinó més aïna sobrant-li igual si de plasent» (Anselm Turmeda, Cobles de la divisió del Regne de cuèns se tractava com d’atres coses» (V. Pla-Mompó, Cuen- Mallorca, ed. Olivar, p. 111) tos per’a els meus chiquets, p. 97)

c. c. 1420: «Senyor, veus ací escrit lo meu nom en esta ca- g. 1962: «ell havia elegit una víctima més aïnes que una es- dira. —Ah, mon ﬁll, assenta’t ací», «pren-la per la mà e as- posa» (Maria Ibars, Vides planes, p. 164) senta-la en sa cadira», «e l’ànima isqué de infern e entrà en lo cors, e lo cors assentà’s e·l llit», «et resedit: diu que s’assentà; (49’) bé sabeu que la persona que és cansada se siu ab pantaix», a. «els diners, com hem dit, no entraven tan aïna en aquella «tots aquests estaran assentats en cadires» (sant Vicent Ferrer, casa (Obra, ii, p. 392) Sermons, ed. Sanchis Sivera, i, p. 34; ed. Schib, iii, p. 13; iv, pp. 27, i 33; vi, p. 274) b. «l’embolic de les Colònies no s’acabava tan aïna» (Obra, iii, p. 213) c. 1902: «baix la porxada, sobre palla seca, assentades en rogle vos veig ja», «assentat a la porta de la blanca alqueria, veig c. «no acabaren tan aïna les tribulacions de Toni Bernabeu» les naus que a la vora tornen, al caure el dia» (Teodor Lloren- (Promesa, p. 747) te, Nou llibret de versos, pp. 282 i 295) (50) d. 1930: «ni pel nom ni per les traces vos recorde; però assenteu-vos» (Carles Salvador, Barbaﬂorida professor, p. 4) a. 1460: «Huna vil osta, roýn, disposta a puteria, llavòs tenia en sa posada una berguada de pelegrins» (Jaume Roig, (47’) Spill, ed. Peirats, vv. 3279-3285) a. «honoreu aquesta vostra casa, senyor: assenteu-vos» (Ron- b. 1489: «pert per la pràtica de la roïna compayia; e lo roín dalles, , p. 46)

166 ve a ésser bo per la pràtica del bo» (Francesc de Santcliment, Obres esmentades d’Enric Valor Flors de virtut, ed. Cornagliotti, p. 69) Aleix: L’ambició d’Aleix, València, Vives Mora, 1960; 2a ed., en Obra c. 1494: «lo que m’ha entristit més del que poria dir, per literària completa iii, pp. 29-204; 3a ed., València, Tàndem, 2000. veure que reports de civils e roïns persones ab vostra beatitud Batuda: Temps de batuda, València, F. Torres, 1983; 2a ed., València, hagen de tenir tanta força, que a ells haja de donar fe» (Jofre Tàndem, 1991. de Borja a Alexandre VI, Cartes privades dels Borges, ed. Bat- llori, carta 41) Enllà: Enllà de l’horitzó, València, Tàndem, 1991.

d. 1490: «o senyora, qui en totes les coses del món vol molt Fonamentalista: Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles, subtilment mirar, moltes voltes li esdevé que elegeix la més València, Tàndem, 1996. rohín, e en special en les amors honestes e lícites» (Joanot Meravelles, i-ii: Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, València, Martorell, Tirant lo Blanch, ed. Huaf, cap. 100) L’Estel, 1964, 1970. e. 1497: «se pot bé conéxer ab justa rahó que deu tenir l’oli Narracions: Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, Barcino, escàs hí a mida, o és de la metcha roín lo cotó» (Lo procés de 1953. les olives, ed. Miquel i Planas, vv. 438-440) Obra, i-ii: Obra literària completa, i-ii, València, Gorg, 1975, 1976. (50’) Obra, iii: Obra literària completa, iii, València, F. Torres, 1982. a. «no cal pensar res roí del nostre estimat majordom» (Ron- Promesa: Sense la terra promesa, València, Prometeo, 1980; 2a ed, Va- dalles, 1, p. 109) lència, Tàndem, 1991. b. «a males penes si podien fer una roïna collita de sègol o Rondalles, i-iii: Rondalles valencianes, i-iii, València, Torre, 1950, d’ordi» (Rondalles, 2, p. 22) 1951 i 1958. Rondalles, 1-7: Rondalles valencianes, 1-7, València, El Bullent, 1984. c. «és molt roín aquest dimoni del gegant» (Rondalles, 3, p. 41)

d. «un mig somiar despert com aquest, li feia oblidar el car- Altres obres citades abreujadament ro i les agulles i els hostals roïns» (Rondalles, 6, p. 124-125) CICA: J. Torruella, M. P. Saldanya & J. Martines, Corpus informatit- e. «un dia lleig i rebolicat, propi dels darrers dies de l’hivern, zat del català antic, http://lexicon.uab.cat/cica. que solen ser els més roïns» (Rondalles, 8, p. 128) DBalari: J. Balari i Jovany, Diccionario Balari. Inventario lexicográfi- co de la lengua catalana, Universitat de Barcelona, Facultat de Filoso- De les cinquanta paraules usades per Enric Valor i estudiades fia i Lletres, huit fascicles, A-G, sense any. en el present treball (aborronar, aconhortar, aïna, anou, apo- DCor: J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llen- regar, arpa, arremullar, assentada, assentar-se, asséver, avellutar, gua catalana, Barcelona, Curial, deu volums, 1980-2001. bacallar, bàlsem, Bàrbera, camamirla, capritxo, castic, deport, DCVB: A. M. Alcover, F. de B. Moll & M. Sanchis Guarner, Dic- desterro, divorç, embalsemar, erro, estómec, estrela, estrelat, fal- cionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, Moll, deu volums, setat, flamerada, fluixetat, gemecar, juí-perjuí-prejuí, llarguerut, 1926-1968. màsquera, matalaf, modo, nàufreg, nuc, nugar, palissa, quadro, DHIVAM: R. Garcia Moya, Diccionari històric de l’idioma valencià revivar, rogle, roín, romer, saladura, saladurer, secar, sequetat, modern, València, dos volums, 2006-2009. servici, unflar i xàrcia) Pompeu Fabra, en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932) n’arreplegava sis (arpa, deport, juí-perjuí, palissa, roí i saladura [un dotze per cent]). 26 El castellà salazón va ser adaptat laó: adaptacions ben innecessàries al per Josep Escrig (1851) com a salaçó costat del genuí saladura. Setanta-cinc anys després, el Diccionari de la Llengua Cata- i per Pompeu Fabra (1932) com a sa- lana (2007) de l’Institut d’Estudis Catalans n’arreplega vint (a les sis de Fabra afig aborronar, aporegat, castic, erro, estrela, flamerada, llarguerut, matalaf, nuc, nugar, quadro, rogle, romer, servici i unflar; però elimina palissa [un quaranta per cent]). En el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua figuren quaranta-nou de les cinquanta paraules estudiades (totes menys sequetat [un noranta-huit per cent]). Esperem que la fredor de les dades no amague massa la calidesa del nostre modest homenatge al mestre Enric Valor...

Enric Valor. El valor de les paraules { 167 _La contribució d’Enric Valor a la lexicograﬁa catalanovalenciana

Emili Casanova Herrero / AVL · Universitat de València

Enric Valor, gramàtic, lexicògraf, rondalliste i novel·liste, ha i per altra part és rigorós, curós, purista, culte com un bon es- sigut l’autor que ha posat en el centre de la llengua, que ha criptor d’ofici», en paraules de Josep Giner, pròleg a Millorem elevat a la llengua literària, les creacions lèxiques i fraseolò- el llenguatge (València, Gorg, 1971, p. v), va ser coherent i de- giques més característiques dels valencians. En efecte, Enric dicà la seua vida a salvar-nos els mots, a vehicular-los en les se- Valor, una mina lèxica sense fons, que coneixia tots els parlars ues gramàtiques, rondalles, novel·les i diccionaris, no defugint perquè va trepitjar i xafar gran part dels pobles i comarques va- mai la paraula que ell considerava associada a la idea transmesa, lencianes: nascut a l’Alcoià, habitant de l’Alacantí i de l’Horta, estiguera o no en els diccionaris o en obres literàries anteriors. caçador i excursioniste per la Mariola i l’Aitana, comerciant Amb el seu exemple obrí un camí que hui transiten tots els es- i caçador al Maestrat i als Ports de Morella, habitant i recol- criptors valencians, de Josep Piera a Josep Lozano, passant per lector de rondalles de la Vall d’Albaida i observador del parlar escriptors del sud com González Caturla i del nord com Joan de la seua època, va ser l’encarregat de revalorar i reviscolar el Andrés Sorribes i, naturalment, de les comarques centrals com lèxic valencià, gràcies al fet que unes vivències com les seues Joan Olivares, Francesc Mompó, Francesc Bodí, Toni Cuca- en una època de vitalitat del món rural, on la gent vivia total- rella i Jesús Moncho, i que ha arribat a la nostra lexicografia ment en valencià, el van amerar de llengua i el feren heretar un —gràcies també a l’obra de Francesc Ferrer Pastor— siga a la pou de coneixements lingüístics, i en especial lèxics, que el van de l’Institut d’Estudis Catalans, que ha introduït més de 400 portar a estimar i voler les paraules apreses en el si i de la boca mots usats o arreplegats per Valor com tendur, en el seu DIEC del poble i a fer-li comprendre que la recuperació del valencià (1995), siga la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que havia d’anar acompanyada de l’inventari i reciclament literari en el seu Diccionari normatiu (en preparació) el té com a font de tots els vocables i locucions vives i genuïnes, absents o no d’autoritat, siga la d’altres obres com les de Josep Lacreu en els dels diccionaris de l’època. Com ell deia ja des de Gorg (15, diccionaris Bromera o Vicent Pasqual, i en el Tabarca. 1971, p. 7): «els valencians tenim grans reserves de vocabulari, Però, a més, seguint l’exemple dels seues mestres, de Francesc que a Barcelona, per exemple, sols es coneixen per la lectura de Borja Moll i de Pompeu Fabra va cultivar i demostrar el dels clàssics; posseïm un tresor d’expressions magnífiques cre- punt dolç del policentrisme convergent, barrejant en un ma- ades a través dels segles per gent de la ciutat i de les nostres teix text la llengua normativa i literària amb la viva, elevada comarques; conservem girs sintàctics d’una gran puresa [...]. a categoria literària per ell, l’única via vàlida per a la nostra I el nostre deure és preservar-ho, fer-ho valdre, i en una paraula llengua compartida entre catalans, baleàrics i valencians. Una aportar-ho a la llengua general». idea tant interioritzada i sentida com la seua el va fer usar en la Esperonat pels ensenyaments dels seus mestres, Valor «l’escrip- seua obra un ric lèxic, propi de tot el valencià, però en especial tor valencià que posseeix naturalment més llengua viva nadiua, de les comarques meridionals, sense deixar-se enlluernar per usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània, les formes de parlar d’altres zones i renovellant el lèxic literari

168 i normatiu sense por de trencar cap unitat lingüística. Des del mateix moment que arribà a València ciutat els seus contertu- lis van quedar impressionats pel seu vocabulari, de manera que Josep Giner, el seu primer mestre de valencià, ja li va encomanar l’any 1948 que posara el sinònim valencià del seu parlar nadiu de Castalla al costat de cada mot particular del Dicciona- ri de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, fruit del qual va ser un vocabulari de 1.019 mots,1 aprofitat per Joan Coromines com a base del lèxic valencià del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980, 10 vols.). Després, l’altre mestre, Sanchis Guarner, li va encomanar que literaturitzara les rondalles valencianes on devia usar el seu cabal lèxic sense complexos, exactament com farà en les seues novel·les2 i en els exemples de les seues gramàtiques, i fins i tot en els seus vocabularis bàsics per a ús dels escolars valencians.3 El buidatge de tots estos materials ens proporcionen un corpus lèxic abundós que ara estudiarem des del punt de vista lexicogràfic, és a dir, des del punt de vista de l’acollida que ha tingut o hauria de tindre en els nostres diccionaris normatius o prescriptius.4

Les aportacions valorianes del Diccionari bàsic i de la traducció d’Anys i llegües, de Gabriel Miró5 He centrat el present estudi en les úniques dos obres de Valor que no s’han buidat o estudiat ﬁns ara: el lèxic del Diccionari bàsic (DB), inèdit, en vies de publicació per l’editorial Denes, i la traducció d’Anys i llegües, editada per mi, però no estudiada ﬁns ara. D’esta manera complementem altres estudis meus o d’altres aportacions com les de Joaquim Rafel o les dels glossaris als huit volums de Les rondalles valencianes, publicades per Edicions del Bullent (Picanya, 1991), i els extensos vocabularis del llibre de Rosa LLuch i Rosa Serrano, Noves lectures de les Rondalles Valencianes (València, Tàndem-Albatros, 1995).

El treball ha consistit en una anàlisi contrastiva entre les més Publicació de l’editorial Denes de 22.000 paraules del Diccionari bàsic de Valor i la segona de la traducció feta per Enric Valor de la novel·la de Gabriel Miró Anys edició del DIEC (2007) per a veure les novetats valorianes no i llegües (València, 2004) registrades pel DIEC, siguen lexemes, variants formals, accepcions o fraseologismes. I el mateix hem fet amb l’acarament del lèxic usat en Anys i llegües i el DIEC (2007).

1. Vegeu E. Casanova (1996): «Apor- mental, Barcelona, Plaza y Janés, 1988. tacions d’Enric Valor a la lexicograﬁa catalana: el Vocabulari Castellut de 4. Deixe per a una altra ocasió l’estudi 1948, d’Enric Valor i Josep Giner», en del lèxic de la novel·lística valoriana, Actes del Simposi Enric Valor, Alacant, per dos raons: per l’abundància de le- Diputació, pp. 157-180. xemes i frases fetes buidades i perquè la tipologia lèxica emprada és com la 2. Consulteu el magníﬁc article de de les dos obres inventariades ací. Joaquim Rafel (1999): «Valor i el lè- xic català», en Valoriana-Estudis sobre 5. La traducció d’Años y leguas, de l’obra d’Enric Valor, Castelló, Univer- Miró, es pot considerar una obra sitat Jaume I, pp. 75-104. pròpia de Valor, ja que hi aboca el seu esperit i usa el lèxic més arrelat a la 3. Vegeu E. Casanova, (2002) «Enric zona on transcorrre l’acció. El Diccio- Valor, lexicògraf, salvador de lèxic i nari bàsic és la darrera obra de la seua etimòleg», en Enric Valor, un home de vida. És una obra d’autor destinada als poble, València, Denes, pp. 189-224, on jóvens valencians. L’estudiarem pròxi- s’estudia, entre altres, el Vocabulari fona- mament.

Enric Valor. El valor de les paraules { 169 De l’anàlisi podem avançar que s’obtenen els mateixos resul- mats; camí de ferradura i assagador, com aleshores» (p. 147). tats que de l’anàlisi de la resta d’obres estudiades, i és que Valor (DIEC: assegador.) és un home que es va formar un corpus lèxic que usa repeti- aüssar: «Revestit de sobrepellís, amb estola i drap de muscles, dament en tot tipus d’obra si el context, sentit o intenció lite- i ja en les seues mans la vella capseta de les formes, aüssaren el rària li ho demanen, és a dir, a grans trets hi trobem el mateix senyor vicari al damunt de l’haveria» (p. 87). vocabulari que en la resta d’obres, encara que la tipologia del diccionari fa que hi manquen bona cosa de vocables usats en averiguar: «Llaurador i pastor, tots dos germanets no es preo- la seua narrativa. cupen, com Caïm i Abel, d’averiguar qui és més agradable a Déu, i s’estimen» (p. 240). Aportacions lèxiques d’Anys i llegües no registrades en el DIEC (2007) 6 barra-sec: «Perquè s’hi adobe el foraster barra-sec i desganat, han de condescendir els veïns» (p. 138). abrasit: «En un revolt de la carretera, treballa un peó de camins, un homenet abrasit i sec, quasi tot vegetal i mineral, de batoll: «Dins les calmes i el batoll pregon de la mar, se submer- crostes de llegües» (p. 53). geixen, s’estenen, es torcen, es dobleguen i encullen els colors rosa, els colors granat» (p. 186). acatxapar-se: «Ja poden acatxapar-s’hi els mals desigs i el dolor dels homes; el llogaret ens semblarà clar i descuidat en la borrelló: «Té el coll partit a dentades; i els fins borrellons se seua innocència» (p. 223). li omplen d’escorces de sang dura i de baves grosses» (p. 114). acevar: «Dóna també aigua, aigua molt quieta, fina, nua, i bosseua: «Li penja en el si una bosseua tesa. Gasparo li la pren» es queden acevant el parany des d’un fondal de ginebres» (p. (p. 96). 240). bracillada: «De cada visatge i bracillada eixia una maledicció albadoc: «Els fronts nus de les muntanyes, rojos i morats, contra Sigüenza. Es bandejaren mirant-lo, mirant-lo, i es per- esculpits al cel; i al confí, el penyal de Calp, tot d’albadoc, deren enmig d’una pols i un baf de canyet» (p. 80). amb grossos plecs» (p. 52). brumerol: «Per tal que no se li plegue la seua joia, es posa a alcavó: «Del fred de l’alcavó, en la fosca olorosa de les nogue- mirar les vespes, els brumerols, els escaravats que vénen a les res, ve callada l’aigua i cau en un crit corbat a la bassa que en parres» (p. 59). rompre el dia la soltarà per fer rodar el molí» (p. 88). cabriolet: «Anaven en un cotxe groc, de dues rodes fines, fila- apeonar: «Els guilopos apeonen botejant per les tàpies com des, com dues aranyes; un calessó o cabriolet que rebotava pel mestresses que s’arromanguen el faldellí per a les seues albí- trot d’una egua blanca» (p. 133). xeres i carantoines» (p. 94). calessó: «Anaven en un cotxe groc, de dues rodes fines, filades, aprimoradament: «En el corral, de tàpies de terraplé, un com dues aranyes; un calessó o cabriolet que rebotava pel trot mastí vell udolava des de la seua cadena al gat de la majordo- d’una egua blanca» (p. 133). ma, que devorava aprimoradament un llangardaix de ruïnes» carantoines: «Els guilopos apeonen botejant per les tàpies (p. 229). com mestresses que s’arromanguen el faldellí per a les seues arborcer: «—És un arborcer! En el fullatge atapeït i dur, fe- albíxeres i carantoines» (p. 94). ien llum els arboços, de tan rojos. Olia com una cistella de carotxa: «A la faç tapiada, s’endureix una carotxa d’avidesa, maduixes» (p. 219). com la dels torts i sordmuts» (p. 69). arguenell: «Omplen els cànters; els carreguen en els argue- cascarra (en ~): «Anava en cascarra; era ros i el sol li encenia nells dels ases i muls, que s’han quedat immòbils mirant-se els cabells, rebolicats pel vent que entrava de la mar» (p. 165). estremits en la llum blava de la font» (p. 140). catalana: «—Aquest temps ja no és de nosaltres! —i alça la arrecessar: «Tot el caseriu s’arrecessa per un pujol, i munta catalana, i des de dalt li cau, doblegant-se, el raig que li fa gloc- triangularment. Les conques de les finestreues i de les golfes, gloc al ganyot» (p. 120). els llavis dels finestrons, totes les cases, es fixen en Sigüenza» (p. 57). catxa (a barra ~): «El saludador riu a barra catxa» (p. 119). arreedoladís: «Jo bé sé que tot en aquest món, fins el que cavallet de serp: «Soroll; clamors de botzina; polseguera il- sembla arredoladís, allò més recent, afona la seua arrel en luminada de fars d’acetilé i, a l’entorn, el vol de brumerols, de edats molt velles» (p. 190). cavallets-de-serp i de llagostins» (p. 91). assagador: «Senyals de rècules tragineres, de peungles de ra- codissa: «Després de beure, corrent per les codisses i guals, tro- baria l’arbocer, i ja estava» (p. 222).

170 corna: «Les cabres es van aturant, voltant-lo, i alcen els ulls gaiat: «Però també rematava un monstre, com un David, amb blancs i la corna cap al Destralet» (p. 123). gaiat i sense fona, com un Sant Miquel, com un Sant Jordi...» (p. 125). cornial: «Callosa d’En Sarrià, torrada, grossa, madura; cada carrer, cada cornial, cada teula...; la cúpula de la parròquia» gamballut: «La filla malalta estava prostrada en una sellonera (p. 199). llarga, de reixeta, gamballuda com una llagosta descomunal» (p. 168). eixerreït: «Així no hi haurà concepte vell i eixerreït» (p. 202). gesmí: «Les roses, els gesmins, els nards, sense ningú. Unes embronquinar: «Tots li ho pregaven amb tendresa; i, per em- palmeres que han crescut al claustre de garrotxa» (p. 227). bronquinar-lo, el van passar al dormitori i li mostraren el llit» (p. 127). gojar: «—A gojar de l’aigua! No n’hi ha de millor en el món» (p. 51). emponnar: «Als travessanys de la quadra s’emponnen les ga- llines; en les ànimes d’algeps descansen els coloms; per la paret golfo: «Gasparo s’aparta xafant una geologia de vèrtebres, de esportellada passen les estreles» (p. 111). costellams guerxos, de golfos, de nucs i cabeces de calç» (p. 100). encollir-se: «Fins a l’últim del camí no feia sinó mirar Déu, encollir-se en el mantell recamat i mirar el moribund» (p. 88). grandàs: «Flacs i grandassos folgaven en un rotle de rialles de boqueres greixinoses» (p. 245). endrapir: «Se li banyaren els ulls de vidre polsós que s’endra- peix del ros, i aqueixos ulls se li paraven al costat com si estigu- guaretó: «La seua plana de guaretons, d’hortes tendres, de pi- és el pare, allí dret» (p. 54). neda jove; els regalls, les garrigues dels aiguavessants» (p. 66). escalerola: «Atzavares, gira-sols, geranis, cloent la redonesa de mantinença: «Tot en el seu bacó ha de ser molt saborós, per- la sènia; escaleroles de vinya; vellut de pinedes; el penya-segat què, a més de la seua legítima mantinença, li ve de raça» (p. muntanyenc» (p. 51). 61). esclafunyat: «Eixirien a passejar per les hortes, amb les seues menescal: «Sempre es detura el vell a la font, per veure la filla millors robes, les mateixes robes ja esclafunyades darrere aquei- del menescal rentar i omplir els cànters» (p. 122). xes làpides» (p. 101). moragada: «El veu agraç, i la moragada i la maduració aniran esgallament: «Damunt la mar, enfront dels penyalars de por- amidant-li el temps de la seua partença» (p. 59). pra, a la proximitat de l’esgallament del barranc del Mascarat, muntanyola: «Per aquell camí de Xirles; i avui, en mirar-la no vol les exaltacions invocadores» (p. 194). ell, es va despendre la pobra pedra, tot i canviant la faç de la esgarranyada: «Cada dia apareixen les figueres amb més figues muntanyola» (p. 124). madures, de pell esgarranyada, eixint-se’ls-en almívar» (p. 197). musclar: «I sobre els musclars de Sigüenza una veu pregona li esllavasar: «És tan seu, que els llogarencs volen parlar amb diu: [...].» (p. 65). (En l’edició vaig transcriure muscle, perquè el foraster en castellà, traduit rígidament, per no esllavassar i l’original presenta esta correcció.) desvaloritzar la seua llengua» (p. 154). palmineta: «La criatura feia palminetes i obria els bracets de- esmenugar: «Però el seu polze i el seu índex no semblava que manant-la: “Bah..., bah..., bah..., bah!”» (p. 210). comptaven o arreplegaven diners, sinó que els amollaven o es- pantaix: «Arribaren amb pantaix» (p. 67). menugaven pa a un cabrit» (p. 177). pantaixar: «Ixen al ras de les eres per mirar l’automòbil que espenjollar: «Galeries que corren per roques verticals, on s’es- pantaixa enfonsant-se» (p. 148). penjollen els cactus, els garrofers» (p. 227). pegar a fugir: «Aquells anys que, de sobte, peguen a fugir dar- finestreua: «Les conques de les finestreues i de les golfes, els rere els cims.» (p. 129). llavis dels finestrons, totes les cases» (p. 57). peroliat: «Mitjana és l’únic aventurer que mor al seu llit, pero- foia: «Devallen del calessó a les foies d’arenys i salines. Camí liat i tranquil, entre les llums del combregar» (p. 122). bla d’aiguamorts, damunt l’aigua» (p. 53). (No recollit en el DIEC [1995], sí en el DIEC [2007].) peüll: «El peüll és seu, i en aquells anys ben bé valdria nou mil reals» (p. 122). foracó: «En un foracó del Penyó de l’Endeví tenien el seu niu dues àguiles» (p. 91).

fregitori: «Les altres coses les paguen a escot: vi i fregitori de 6. Cite per la meua edició d’Anys i traducció feta en 1967 arreplega un pebreres i ventre de cavalla salprés» (p. 117). llegües (València: Denes, 2004). La ric lèxic meridional.

Enric Valor. El valor de les paraules { 171 picut: «Des del balconatge, va veure el poble amuntegat, negre, sevina: «Als costats, les mates d’arbocer, de sevines, d’argela- picut; i, a la vora del campanar, la banya groga de la lluna» (p. gues i ginebres; la sàlvia, el cepell, el romaní, el pinar de pina- 56). tells, encara tenen el seu verd intacte» (p. 147). pitam: «A l’amor dels arbres blancs, que semblen tot just eixits soflamada: «Fluïdesa, una mobilitat de realços dels conreus, de les farines fresques, en l’aigua més adormida, els ànecs du- de les arideses, de pell rosada de botges; la Serra de Tàrbena, pliquen els seus pitams redons» (p. 188). de colors madurs; el Xortà, gros i pelat; la crestellera soflamada de la Serrella» (p. 66). portó: «I un portó amb xarxa metàl·lica que deixava passar l’oreig sense mosques» (p. 77). soriguer: «parpellejà l’aire pel vol candent d’un soriguer que, rebotant a la blavor, traspongué per damunt els cims de l’Ai- puntellada: «Isqué al pati i des d’allí va venir espentant a pun- tana» (p. 241). tellades una massa empedreïda i gelada que rebotava d’una manera ossuda» (p. 179). sorolla: «Duia pantalons de pana de color de sorolla, apeda- çats de negre en les anques, tirants verds i espardenyes. La ves- ramalera: «Res de franciscanismes, sinó jurament i estirades pra de Sant Jaume va complir sis anys» (p. 218). de la ramalera. I la mula ha d’obeir» (p. 212). tannara: «Té tannara la lluna! —criden els xiquets que tornen reballador: «Als armaris del portal, s’ofereix la merceria i quin- pel llaurat de l’oliverar» (p. 112). calleria: didals, agulles de cap, troques i canonets de vidre; sorpreses, figuretes d’alfenic, canellons de regalíssia, reballadores taperal: «Ara la nuvolada s’engrosseix, s’esquinça i camina ca- de colors, que brumen» (p. 80). esnt; té costeres i abismes, blancors de farina de blat, bronzes, taperals, teles» (p. 64). rebolicat: «Anava en cascarra; era ros i el sol li encenia els cabells, rebolicats pel vent que entrava de la mar» (p. 165). tassall: «Omplint a caramull els seus gerrons de tassall reblit d’ensunya fosa que els manté tendres» (p. 150). edreguera: «Els pàmpols, les branques, la soca, s’omplen de redregueres de bacores esqueixades; tot s’impregna d’una olor topetar: «Brumen les mosques grosses i blaves; corren les galli- de confitura tèbia i agra» (p. 94). netes del cel topetant esparverades» (p. 67). refreny: «Va arribar el Baldat, un vell refreny i encorbat, cabrer transparentejar: «Dins l’aire de Calp es transparenteja la glò- i saludador» (p. 118). (Podria ser un error per ferreny.) ria de l’Ifac com una sang antiga. Poble callat» (p. 67). regallador: «Venia la figureta saltant pels regalladors. Tota trencallós: «La seua pell, d’una blancor de flors fràgils. Bellesa d’os; únicament d’os» (p. 214). trencallosa; el cabell de sol trenat» (p. 173). regallar: «on rebrota, cada dia, el sol nou, vermell, fresc rega- vorella: «Passava el camí per la plaça del poble, i era barrat. llant de mar; i les de ponent, davall del puig de Ponoig» (p. 69). Cada cantó era una vorella de cós» (p. 156). regruny: «I es trenca l’urna diàfana, badant-la fins lluny de la xaler: «Calp, sense colònia d’estiuejants xalers i orfeònics. Grà- ferida el regruny candent, roig i retorçut d’un ramat de garrins cies a Déu, sense turisme!, (p. 189). enfurits» (p. 61). xara: «El poble viu de cremar la seua xara olorosa» (p. 77). rescaldades (de ~): «Una tremolor de parpelles blavoses, una xiconeta: «I ella i dues xiconetes s’escaparen al cementeri, on profunditat d’ulls amargs i apassionats, galtes ossudes, enceses eren els lladres estesos damunt l’herba mullada, amb els ulls de rescaldades» (p. 168). oberts a la lluna» (p. 72). revolta: «En una revolta apareix un hostal amb màsquera i xingló: «Si en va prendre un xingló del blanc, abans d’acabar- rètol de bar» (p. 134). se’l, tornaren els seus dits a pessigar-ne del negre» (p. 58). roquerar: «Davant, la convulsió ja extàtica del roquerar etern, zagal: «Els zagals corren acantalejant-los des de les tombes» la vall fonda, fresca i cremada de colors; la inquietud de la (p. 95). sensibilitat d’ara en la creació sempre inèdita per a cada home» (p. 228). La composició del lèxic innovador de Valor és el mateix que en les altres ocasions ja estudiades, és a dir, hi trobem: sanador: «Però aquest home se’n riu, perquè és el sanador, el castrador de bacons» (p. 65). a) Mots populars valencians com: emponnar, esmenugar, espenjollar, foia, fregitori, gojar, palmineta, pantaix, regallar, sorolla, serrada: «Campanar són les serrades de coloms, d’oronetes, de tannara, tassall, xara i zagal. falcies, des de les cases a la carena de la cúpula, i fins i tot els teuladins de tàpies i erals» (p. 194). b) Castellanismes ben arrelats com averiguar, carantoines, eslla-

172 vassar i sanador. arregussar tr. Arromangar. | Doblegar l’extrem inferior d’una mànega, d’un vestit, d’un davantal, etc. | Fer replegar una cosa c) Variants formals com arguenell, borrelló, gaiat (goiato), gesmí, damunt ella mateixa. menescal i soriguer. arruixada (o ruixada) f. Acció de ruixar o arruixar. L’han ben d) Derivats com bosseua, bracillada, grandàs. ruixat (o arruixat) i ara és tot xop. | Ruixat. Ha fet una bona ruixada (o arruixada). Formes i sentits del Diccionari bàsic (DB) absents del DIEC (2007) artiste -a m. i f. i adj. [reg.] Artista. abrillantar tr. vid. Enlluentir | Tallar en facetes com es fa en assentar tr. Situar una cosa en cert lloc i d’una manera estable. un brillant. Col·locaren les pedres en el lloc convenient per bastir un edifici. | acarrellar tr. Col·locar (coses) en forma de carrell. rfl. Fer-se més estable, pervenir, una cosa que fa moviment, a un estat de repòs, d’immobilitat. Assentar-se una volta, una agoniar tr. Donar o fer agonia. | rfl. Sentir opressió de l’esperit. paret, etc. | rfl. Tornar-se assenyat. Assentar-se-li a algú l’ente- aïna (o eina) f. Es diu de qualsevol instrument manual de tre- niment. | Assentar-se bé o malament els aliments. | tr. Anotar, ball d’un ofici o professió. Les eines del nostre ofici són el martell, registrar. Assentar una partida en el llibre Diari. | Asseure la serra, el ribot... atifell m. Vaixell casolà, especialment d’ús culinari. | per ext. aixingló m. [dial.] Cabrerot. Estri, utensili. atropell aixopluig m. Aixopluc. m. Atropellament. atrotinat -ada albergina f. Fruit de l’alberginera. Presenta diverses formes i adj. Que procedeix irreflexivament en els seus colors segons varietats. actes. | Que fa dolenteries, turbulent. | per ext. Espatlat, fet malbé, per l’ús. Anava en un cotxe atrotinat. alberginera f. Planta de les olanàcies, conreada a les hortes bàlsem pels seus fruits carnosos i comestibles. m. Substància aromàtica i medicinal que s’extrau de certes plantes d’Amèrica. Bàlsem de Tolú. | [fig.] Cosa que alfàbega f. BOT. Planta anual, de la família de les labiades consola. (Ocimum basilicum), herbàcia, molt olorosa, de fulles enteres i bambolla bombolla flors blanques o rosades. (o ) f. Glòbul ple d’aire o de gas que es forma en l’interior dels líquids. allobir tr. Fer crits semblants a udols de llop, udolar. | per ext. banyiste -a Perseguir amb insistència. El gos allobia frenèticament el foraster. m. i f. [reg.] Banyista. | Escridassar algú amb udols com a queixa, reprensió o mani- barrejat m. Beguda feta de diversos licors, còctel [angl.]. festació d’estranyesa. bascoll m. La part posterior del coll de l’home i de certs ani- andola f. Paratge apartat, de difícil accés, fora de camí. | Em- mals. botit de cotnes de cansalada i un poc de magre. | Vagar, anar d’ací d’allà. Córrer l’andola. bascollada f. Colp al bascoll fet amb la mà. anou (o nou) f. Fruit de la noguera. | Nom donat al fruit de batoll m. Acte de batollar. certs arbres que té una certa semblança amb el de la noguera. becada f. Menjar que un ocell porta en el bec per a alimentar La nou del xiprer. els seus petits. | Ocell (Scolopax rusticola) de plomatge gris amb aprear tr. Apreciar, avaluar, dilucidar quin grau ateny el mèrit, taques negres, ulls grossos i bec llarg i molt sensible. | Becaina. la bondat o els avantatges, d’una persona o d’una cosa. | Posar bitlo-bitlo vid. Comptat (al), 2a accepció. preu (a una cosa), apreciar. bol·la (o bola) f. Cos esfèric i massís de qualsevol matèria. | arrecessar (o arrecerar) tr. Posar a recer o a recés, en un lloc on [fig.] Mentida propagada. | per anal. Qualsevol objecte de for- no arriben les molèsties de la intempèrie o d’alguna altra cosa. ma esfèrica Bufava una tramuntana tan forta, que ens vam haver d’arrecerar en un marge. | rfl. Posar-se en un lloc on no hi haja perill. Arre- bolleta (o butlleta) f. Papereta o cèdula en què hom dóna cera’t, que s’acosta un cotxe a gran velocitat. algun permís, certificació, autorització. arredonir tr. Fer tornar-se redona (una cosa). | rfl. Tornar-se botó m. Disgust que es manifesta en la cara o en paraules. redona (una cosa). | [fig.] Fer més complet. Ha arredonit el seu Com que no l’han deixat anar al cine, ha agafat un botó que no capital. hi ha qui li parle.

Enric Valor. El valor de les paraules { 173 bracillada f. Moviment ràpid del braç. El petit es va tirar per terra i començà a plorar i pegar bracillades. butjaca (o butxaca) f. Cadascuna de les bossetes o saquets que van cosits a obertures fetes al vestit, destinades a portar-hi diners i objectes d’ús freqüent. caixa de canvis f. Canvi de marxes. camamirla f. [dial.] vid. Camamil·la. cambra f. Habitació, peça d’una casa. | Habitació destinada a dormir o per a ús d’una o diverses persones. Una cambra amb un llit. La cambra dels xiquets. | Sala utilitzada com a lloc on hom es reuneix per deliberar. També es dóna aquest nom als qui es reuneixen per deliberar. La Cambra de Comerç. La Cam- bra de Diputats. | Aparell destinat a impressionar o reproduir imatges. Cambra fotogràfica. Cambra cinematogràfica. | Depar- tament de la casa en el qual es té emmagatzemat gran fruita o altres collites canvi de marxes m. Dispositiu de què disposen els vehicles de turisme i els de transport, situat entre el motor i la transmissió del moviment a les rodes, amb el qual i per mitjà d’una palanca o un altre procediment es pot regular la marxa del vehicle a distintes velocitats. Enric Valor, Vocabulari fonamental (Barcelona: Plaza & Janés, 1988) capritx (o capritxo) m. Propòsit, desig vingut a algú de sobte sense raó aparent. Aquella persona obrava per capritx. És una nena molt capritxosa. | Amor sobtat i passager. | Composició instrumental o vocal de forma lliure i de fantasia. carril m. Rail. | Ferrocarril. | [ant.] Camí de carros. cavallet de serp m. Nom dels insectes (gèneres Aeschna i Anax) caracteritzats pel fet de presentar un cos gros i robust, l’abdo- men llarg i prim, els ulls grossos i quatre ales llargues i estretes. Són freqüents a les vores de l’aigua dolça (basses, rius, llacs, etc.). Es diuen així mateix espiadimonis i parot. cellard -a adj. Que té una banda fina de pèl clar com una cella. Es diu d’una mena de rates i d’una mena de tords: rata cellarda, tord cellard o ala-roig. cércol m. Peça de ferro, fusta, etc., en forma circular. El cércol d’una bota. | Peça de fusta o de metall, de forma circular, amb què juguen els infants fent-la córrer. cercolet m. Cércol petit. | Cércol petit de vergallina de ferro amb què jugaven els xics pel carrer tot fent-lo córrer com una roda. | fer passar (algú) per cercolet: Fer-lo patir. cerda f. Cerra. cinqueta f. Pedreta llisa i amb el cantell arredonit i sense aspre- ses. | Cadascuna de les cinc pedretes amb què es juga «a cin- quetes» a Lleida i el País Valencià. (Es tracta d’un joc infantil). | [fig.] Colp pegat a una persona amb el puny tancat, punyada. clevill vid. Clivell.

174 cobertís (pl. -issos) m. Espai petit, cobert d’una teulada o d’al- o d’alguna cosa). Frederic passejava amb la seua bellíssima filla guna altra cosa, que serveix per a posar-se a cobert de la pluja, molt devanit. Estic devanit del dibuix que he fet. persones, animals o eines. | vid. Cobert, 1a accepció. divorç m. Dissolució legal del matrimoni amb la separació codissa f. Pedra que ha estat arredonida pel fregament continu dels cònjugues. | [fig.] Ruptura del lligam entre dues coses. en anar redolant emportada per un corrent d’aigua. Es sol ano- electriciste, -ista m. i f. [reg.] Electricista. menar també palet de riera. | Qualsevol altra pedra llisa encisam m. Amanida. | per ext. Lletuga. coiolt (o coiot) m. Mamífer carnívor (Canis latrans) semblant al llop però més petit; té el pelatge abundant i espés, de color endrapir tr. Entelar. gris a l’hivern i més clar a l’estiu. entreval m. Interval. | [fig.] Obstacle, dificultat, cosa que im- col·leccioniste, -ista m. i f. [reg.] Col·leccionista. pedeix. col-i-flor vid. Florcol o flor-i-col enza f. Ocell (vertader o figurat) que serveix com a reclam en la caça. | m. per ext. Provocador, persona o cosa que incita a fer conclava m. Lloc on els cardenals es reuneixen i es tanquen alguna cosa. És un provocador, un enza. | [fig.] Persona manca- per elegir Papa. | L’assemblea de cardenals reunits per a fer la da d’iniciativa, d’enteniment. dita elecció. | Cóp. esblanquir (o esblanqueir) tr. Fer més blanc, descolorir. Els coriste -a m. i f. [reg.] vid. Corista. anys han esblanquit (o esblanqueït) els meus cabells. | rfl. Esde- cotilla f. [cast.] Faixa ampla de tela reforçada amb barnilles, venir blanc, empal·lidir. La cara d’aquell jove es va esblanquir que serveix per a sostenir el pit i dibuixar el cossatge de les (o esblanqueir). dones. | Cosset [reg.]. escaravat m. Insecte de diferents gèneres, de cos ovalat i de cotó en pèl m. El cotó tal com ix de la capsa de la planta, color negre fosc, del qual algunes espècies s’alimenten d’excre- abans de sofrir cap operació de filatura. ments i altres de vegetals. crestellera (o crestallera) f. vid. Cresta, 2a accepció | esp. El escorfa f. vid. Escorça. rastre de teules posades sobre l’aresta on s’ajunten els dos ai- esgroguir-se (o esgrogueir-se) rfl. Prendre un color groguenc, guavessants d’una teulada. fer-se groc, descolorir-se. Aquesta tela s’ha esgroguit en quatre crim m. i (f.) Pèls aspres i llargs que alguns animals tenen al dies. bascoll i a la cua. esgruna (o engruna) f. Trosset molt petit d’alguna cosa, es- cursa [gal·l.] vid. Correguda. pecialment del pa. Les esgrunes del pa. | [fig.] Quantitat molt petita d’una cosa. Caritat, no en té una esgruna. deixalles f. pl. Allò que es deixa per inútil, inservible o inapro- fitable. Donaren les deixalles del dinar al captaire. espantall m. Ninot que es planta en un camp o en un hort per espantar els ocells. | Persona estranya que fa por o espant. desembutjacar (o desembutxacar) tr. Traure alguna cosa de la butxaca. | Pagar, algú, una quantitat de diners de la seua especialiste -a adj. [reg.] Especialista. butxaca. espenyar tr. i rfl. Fer caure (algú o alguna cosa) per un espe- desempelegar-se rfl. Deseixir-se, alliberar-se, d’una persona (o nyador o timba. | rfl. Tonet es va espenyar caçant. | vid estimbar d’una cosa) que constitueix un impediment. Tenim un veí molt espeuar-se (o espear-se) rfl. Fatigar-se els peus caminant. feixuc, i no sabem com desempelegar-nos-en. No podia desempelegar-me d’aquell compromís. espigó m. Barrusca. | Espiga de fusta ferro, etc., piu. | Cons- trucció, generalment de pedra, que es fa a la vora de la mar, desllepissar-se (o desenllepissar-se) rfl. Deseixir-se d’una d’un llac, d’un riu, per a embarcador o desembocador, defensa cosa o d’una persona, desempelegar-se. d’un corrent i d’altres utilitats semblants. destralejar tr. Tallar amb la destral. Tota la setmana està des- esporguí (o esporguim) m. Rama tallada esporgant. tralejant alzines. | intr. Pegar colps de destral. El Jeroni es passa el dia destralejant en el pinar. | intr. [fig.] Parlar molt i irritada- espuntar-se rfl. Trencar-se, esmussar-se, la punta d’una cosa. ment. Aquest bon home es passa tot el dia destralejant sense aturar. | Llançar-se com en picat un ocell de rapinya. El falcó es va espuntar i en un instant agafà el tord enlaire. detallista (reg. detalliste -a) m. i f. Afectat de detallisme, mi- nuciós. | Que ven al detall. estómec m. [reg.] Estómac. devanit, -ida adj. Orgullós i satisfet (d’ell mateix, d’algú altre estropejar tr. i rfl. Posar alguna cosa en mal estat, fer malbé. |

Enric Valor. El valor de les paraules { 175 rfl. i [fig.] Decaure una persona físicament. dat: Parlar fora de raó, sense to ni so. | tenir les mans forada- des: Ser un malgastador. estrossa f. [reg]. Destrossa. forrar (o folrar) tr. Cobrir alguna cosa, especialment per la estrossar tr. i rfl. [reg] Destrossar. seua part inferior, a fi de protegir-la, fer-la més resistent. Fol- esvarida (d’) loc. adv. No de ple, obliquament. La pedra va rar un capell. Folrar un llibre. | [fig.] Guanyar molt i de pressa. colpejar el vidre d’esvarida i no el va trencar. Recolzar, apuntalar, Amb aqueix negoci, en Pere s’ha forrat. d’esvarida; apuntalar-se, d’esvarida, etc. foscantet m. Entre dues llums, quan ja no es veuen bé les coses farcidura f. Matèries alimentàries amb què es farceixen les bo- en el crepuscle vespertí. tifarres i altres embotits. | vid. Pilota, 2a accepció. fregadís, -issa adj. Que es pot fregar. | m. Fregament conti- farcit, -ida adj. Ple fins a la sacietat o a l’atapeïment. Estic nuat o reiterat de dues coses en moviment, o bé que una passa farcit de menjar. Aquesta carn està farcida de cucs. lliscant sobre l’altra.| En general, acció de fregar. feixugueria f. Feixuguesa. | Cosa enutjosa. Quina feixugueria fregitori m. Conjunt de verdures com la tomaca, la pebrera haver d’eixir amb aquest mal oratge! o pebrot, la ceba, etc. que es frig amb oli i es serveix sense llevar-li’l. fényer tr. Acabar de treballar la pasta damunt una post per tal que prenga consistència abans de donar-li la forma (de pa o furgue m. Persona que es posa en les coses d’altri; que es fica de coca). allí on no el demanen. fiçotada f. Picada o colp de fiçó. fustatge (o fustam) m. Conjunt de les bigues, portes, finestres, passaments d’un edifici, d’un habitatge, de les varengues, care- figa-flor f. Figa primerenca que certes varietats de figuera fan na, orla, etc. de fusta d’una embarcació. devers el juny i juliol, vid. Bacora. futboliste -a m. i f. [reg.] vid. Futbolista. filada f. Conjunt de coses col·locades en fila, una al costat de l’altra, i especialment conjunt de rajoles, pedres, juxtaposades gàrguera f. (usat generalment en plural) Acte de gargaritzar. horitzontalment que, per superposició de conjunts semblants, gemecar (o gemegar) intr. Fer gemecs. Gemega per les injúries forma part d’una paret, d’una obra. | Cadascun dels grups que que li han fet. | Fer un soroll planyívol semblant a un gemec. prenen part en els combats ficticis de moros i cristians en la La tempesta gemegava al fumeral. | [fig.] El poble gemega sota la festa patronal d’Alcoi, Biar, Cocentaina, Ontinyent i altres po- tirania. blacions de la part meridional del País Valencià. Germània f. Nom de la planície de l’Europa Central des del filferrada f. Reixat de fil de ferro amb pues utilitzat en les Rin al Vístula, ocupada per pobles indoeuropeus. guerres per a dificultar el pas de l’enemic en el camp de batalla, o per a fer-ne tanques en els camps de presoners. gesmí m. Planta llenyosa i enfiladissa (espècie Jasminum offici- nale), de tronc feble, flors blanques i olorores. vid. Gessamí. | fil de ferro (o filferro) m. Fil d’acer dolç molt flexible i tenaç. La flor del gesminer: duia dos gesmins al cabell. firer -a (o firaire) m. i f. El qui freqüenta les fires per vendre gesminer m. Gesmí (planta). o comprar. gesmir m. Gesmí. flautiste -a m. i f. [reg.] Flautista. góndola (o gòndola) f. Embarcació llarga, estreta i de poc florcol (o flor-i-col) f. Varietat de col (Brassica claracea broty- fons usada per a navegar en els canals de Venècia. tis), la part comestible de la qual és la inflorescència gruixuda i tendra. vid. Bròquil. goteig m. El fet de gotejar (una cosa). fluixetat (o fluixedat) f. Qualitat de fluix. Quina fluixetat (o gots (els) pl. Antic poble germànic que envaí part de l’Imperi fluixedat) de cames que tinc! Romà. folre (o forro) m. Allò amb què es folra una cosa. El folre del gronyir (o grunyir) intr. Fer crits o xicles el porc. | per anal. vestit és de seda. Fer crits roncs d’irritació el gos o d’altres animals semblants. | Rondinar o mormolar una persona amb veu baixa i entre fontaner -a m. i f. El qui té cura de les fonts i de la distribució dents. | Grinyolar un objecte inanimat; deixar-se sentir un so- de l’aigua. | Artesà que apanya les aixetes i les canonades de roll llunyà o apagat. Les palanques de les embarcacions grunyien l’aigua o n’instal·la. el moviment de les ones. Com et grunyen els budells! foradat -ada adj. Que té un forat o forats. | [fig.] parlar fora- guitarriste -a m. i f. [reg.] vid. Guitarrista.

176 hivernació f. Estat de letargia en què viuen alguns animals llumener m. Qualsevol tipus d’estri que serveix per a fer llum. durant l’hivern. | [pop.] Encarregat de la llum elèctrica en un poble. | [fig.] Per- sona insigne. | per ext. Qualsevol astre que brilla al cel. horada (a hora) loc. adv. En el darrer moment, amb el temps just, quasi fent tard. No vingueu a hora horada. macat m. Macadura. humaniste -a m. i f. [reg.] Humanista. malfaener -a (o malfeiner -a) adj. Gandul, que fuig de feina. Ibèria f. Nom que els grecs donaren al territori dels ibers. | maltracte m. El fet de maltractar. Vaig rebre un maltracte per Nom emprat com a sinònim d’Espanya o de la Península Ibè- part d’aquell personatge. rica. | Antic regne en la regió del Caucas. màndria m. Home pusil·lànime, mancat de ganes de treballar. il·lusioniste -a adj. i m. i f. [reg.] Il·lusionista. mascarada f. Taca de mascara. | Colla de màsqueres i festa que immobiliste -a adj. i m. i f. Immobilista. mouen. | [fig.] Acte o acció grotescs o enganyosos, especialment de moltes persones juntes. La reunió fou una mascarada. in albis loc. adv. En blanc. | Quedar-se sense saber res. No sé res, estic en blanc. màsquera f. Careta de cuiro o fusta folrada de metall, que en temps antics es posaven els actors per representar. | Figura de inclòs -osa adj. Contingut (dins una cosa). Aquesta carta porta cartó, que imita la cara, amb forats per als ulls i la boca, amb inclosa la teua llicència de caça. | Comprés (en un conjunt, en la qual hom es cobreix el rostre. una pluralitat, etc.). Tu ets inclòs en la primera expedició. materialiste -a adj.i m. i f. [reg.] Materialista. incommovible adj. Incapaç de commoure’s. | Impossible de commoure. maulit m. Miol. innocents (els sants) m. pl. Segons l’Evangeli de sant Mateu, medievaliste -a m. i f. [reg.] Medievalista. Herodes, en veure’s enganyat pels reis mags, féu matar els in- mena f. Classe, espècie. Al llarg dels anys he conegut gent de fants de la rodalia de Betlem. tota mena. Aquesta fusta és d’una mena poc corrent. En aquell insignificància f. Qualitat d’insignificant; cosa insignificant. lloc hi havia tortugues de tota mena. Voldria encomanar aquesta mena de vanitat a molts. | de mena loc. adv. Per naturalesa. No junc malai m. Embarcació de fusta, de quilla plana i amb veles sóc de mena jugador. | Lloc, en un terreny, on s’extrau un mine- quadrades reforçades amb canyes, pròpia de les mars d’Orient. ral o espècie de metall. jupetí m. Peça de vestir que cobreix el pit i l’esquena, general- menescal -a m. i f. El qui té per professió curar o guarir les ment sense mànegues, que es porta davall la jaqueta o ameri- malalties dels animals. cana. menjadora f. Recipient on es posa el menjar per als animals. | kan (o ka) m. Alt dignatari entre els tàrtars. vid. Pessebre. libel·lúlida m. pl. Família d’insectes que comprén individus mesurat -ada adj. Subjecte a mesura. He mesurat les llentilles de dimensions mitjanes amb colors no metàl·lics. | sing. Indi- per al dinar. | Que no arriba a extrems, moderats. Ha fet un vidu de la família dels libel·lúlids. discurs mesurat. llacor f. Llot, especialment apegalós. | Sediment fi i dens que migjorn m. Migdia o hora de migdia. Després, a migjorn, dipositen les aigües en repòs. | [fig.] Manca d’energia vital en amb l’embolcall de la boira, tornaria a casa. | Vent del sud. | La una persona, especialment en sentit moral. En aqueixa ocasió part meridional d’un país, nació, continent. no has sabut defensar-te; tens molt poca llacor. mig-riure intr. Somriure, riure d’una manera incompleta. La llavanera f. Dona que té per ofici llavar roba d’altri, bugadera. teua mare es mig-reia sentint-nos discutir. llebrató m. Llebre petita o el petit de la llebre. mins o minso -a adj. De poc gruix, de poca consistència. Car- llimba f. sing. Lloc on estaven detingudes les ànimes dels justs rer avall anava tocant una minsa campaneta. De la Font Vella esperant la redempció del gènere humà, i lloc on van les àni- queia un raget d’aigua molt minso. mes dels morts sense baptisme. minyonet m. Diminutiu de minyó, nen. llomell (o llomello) m. Llom de porc. mitjan adj i adv. La meitat d’una cosa, d’un espai de temps, el lloretó m. Ocell semblant al papagai però molt més petit, de mig. Som a mitjan camí del mas. Vindré a mitjan setmana. No l’espècie Melopsittacus undulatus, de colors vius, bec corbat i ens pagaran fins a mitjan setembre. El van detenir a mitjan dinar. llarga cua. Viu bé en captivitat i aprén d’imitar la veu humana. Tornaré a mitjan vesprada. Sembla un ninot de mitjan quaresma.

Enric Valor. El valor de les paraules { 177 modo (o mode) m. Forma particular de ser, de fer, d’obrar un ésser; manera de ser variable d’un ésser. D’aquest mode m’ha parlat. El mode actual de fer el periòdic m’agrada. Com t’arrosse- gues d’aquest modo, home! | pl. Maneres externes de tractar els altres, modals. Ella té modos que agraden. Ell li parlà amb modes (o modos). | Cadascuna de les distintes maneres en què es manifesta l’acció del verb. Mode Indicatiu. | Disposició dels sons que formen una escala musical. Mode major. Mode menor. | En lògica, la forma en què el predicat s’uneix al subjecte. modós -osa adj. Que té bons modos (o modes); fet amb corte- sia i educació. A un prec modós del metge, tots ens vam retirar de la cambra. La mestressa era una dona modosa i senzilla. moma f. Figura simbòlica que representa la gràcia divina i que ix en la processó del Corpus, a València. | Allò que hom dóna o rep per damunt del que pertoca segons llei. | per ext. Càrrec que concedeixen a algú, especialment per influència, i que li fa guanyar molt amb poc esforç. monoteiste, a adj. i m. i f. [reg.] Monoteista. moraliste -a adj. i m. i f. [reg.] Moralista. mordinyada f. Acte i efecte de mordinyar. El gos tirà unes quantes mordinyades a una mosca. Enric Valor, Vocabulari escolar de la llengua (València: Carena, 1989) mordinyar tr. Mossegar lleugerament o sovint, sense arribar a agafar bé. mòssa f. Buit que es fa en el tall d’un instrument. El ganivet té una mòssa. | Buit fet en una cosa per encaixar-n’hi una altra. mosset m. Mos petit. Menjaré un mosset de qualsevol cosa abans de ficar-me al llit. naixença f. Acte de nàixer, de venir al món. Ell és alcoià de naixença. Avui és el dia de la seua naixença. | Moment, lloc, en què una cosa comença. | de naixença Es diu dels caràcters i especialment dels defectes, congènits. Era sord i mut de naixença. Josep és esparpellat de naixença. nano m. Nan. naùfreg adj. i m. i f. Persona que anava en un vaixell que ha naufragat. nevarsejar intr. Nevar de manera lleugera. Tothora va estar caent bruixó i nevarsejant. novel·liste -a m. i f. [reg.] Novel·lista. nyespla f. Nespla. | [fig.] Colp pegat amb violència. No abuses, que encara t’enduràs una nyespla. obrer -a m. i f. El qui treballa en un ofici manual, treballador. | per ext. El qui treballa a sou d’un altre. | esp. Treballador del ram de la construcció, dit també obrer de la vila. El meu veí és un bon obrer (o obrer de vila). | adj. Pertanyent o relatiu als obrers en general. El món obrer. La classe obrera.

178 oculiste -a m. i f. [reg.] Oculista. Cap ple d’il·lusions o d’idees superficials. | [vulg.] Membre vi- ril petit. oficiniste -a m. i f. [reg.] Oficinista. paretota f. Paret grossa o dolenta. Volem tombar aquella pare- oït m. Oïda. tota del costat de l’església. oloreta f. Olor agradable. Deixa anar una oloreta d’aigua de pàssia f. Malaltia epidèrmica. roses. | Irònicament, olor desagradable. Pergamins antics que fan oloreta de polsim. pataca f. [reg.] Creïlla. optimiste -a adj. i m. i f. [reg.] Optimista. pedralla f. Conjunt de pedra picada a trossos no gaire petits, que serveix per a reblir camins o carreteres. ordenat -ada adj. Fet amb ordre. Una habitació molt ben ordenada. | Que té l’hàbit de l’ordre. Un home actiu i ordenat. | Que pelfat adj. Que té pèls com la pelfa. ha rebut les ordes sagrades. pelleranca f. Tros de pell que es desprén del cos d’una persona orfenet -a adj. i m. i f. Diminutiu d’orfe. o animal o d’una fruita. orí ( pl. orins ) m. Orina. pengerolla f. Cosa que penja. Han col·locat unes pengerolles d’adornament en la plaça Major. pacifiste -a adj. m. i f. Pacifista. pensioniste -a m. i f. [reg.] Pensionista. padou m. Pa de farina de blat amb sucre, canyella, ou i llimó, que es fa a certes festes i també en pastisseries en tot temps per periodista m. i f. Qui es dedica a escriure per als periòdics. al desdejuni. periodiste -a m. i f. [reg.] Periodista. palal f. Eina formada per una làmina de fusta o de ferro, de pessimiste -a adj. i m. i f. [reg.] Pessimista. forma generalment rectangular, adaptada a un mànec. Pala de forner. Pala de cavar. Pala dels fems. peüll m. Ramat petit, especialment d’ovelles o cabres. palanca f. Eina simple formada per una barra rígida mòbil picaport m. Peça de ferro penjada a una porta per la seua part al voltant d’un punt de suport, que serveix per a alçar coses superior, que, alçant-la i deixant-la caure, serveix per a trucar. pesants, véncer una resistència, etc. | Passera de taulons feta entre un vaixell i el moll, per a passar un petit canal, un rec. | pinatell (o pimpoll) m. Pi jove. fer palanca. Forçar quelcom amb una cosa a tall de palanca. pinces f. pl. Instrument de metall o d’una altra matèria, que palissa f. Acte de pegar a una persona o animal, batussa. consisteix en dos braços articulats o soldats per un de llurs extrems, o bé units per un moll que permeten agafar i subjectar palpentes (a les) loc. adv. Sense veure-hi, a les fosques, aju- coses petites. | Instrument de fusta o de plàstic que té els dos dar-se de les mans per evitar caure, errar el camí, topar. Vam braços units per un moll metàl·lic i que en fer-hi pressió per un arribar al fons d’aquella llarga cova a les palpentes. extrem permeten de subjectar la roba estesa. panader -a m. i f. [cast.] Flequer, forner. pintarrejar tr. Pintar sense art. panou m. [vulg.] Padou. pitet m. Tros de tela que cobreix la part superior del pit. | esp. Peça de roba que es posa penjant davant el pit d’un infant per pantaix m. Respiració fatigosa. evitar que s’embrute amb el menjar. paracaigudiste -a m. i f. [reg.] Paracaigudista. pitral m. Peça d’indumentària que cobreix el pit. | La part ex- paradeta f. Tendeta o quiosc a l’aire lliure. terior del pit d’una persona. | per ext. Bossa que es forma entre el pit i la camisa o altra peça que el cobreix. Posa’t al pitral les paraigües m. pl (o paraigua m. sing.). Instrument per a pro- prunes i no te les veuran. tegir de la pluja, que consisteix en una peça de tela cosida a unes varetes d’acer articulades a l’extrem d’un bastó, les quals placeta f. Plaça petita. El carrer eixia en una placeta. permeten d’estendre-la o de plegar-la. plagar tr. [ant.] Ferir. L’amor plaga els amants. | Omplir d’una parallamp m. Artefacte consistent en una barra metàl·lica aca- cosa nociva. La comarca és plagada d’insectes. bada en punta, que col·locada en un punt elevat d’una cons- plantat -ada adj. Aturat a peu dret. Es va quedar plantat mi- trucció i connectada a terra mitjançant un cable, serveix per a rant el que feia l’amo. atraure els llamps i facilitar-los el pas directe a terra. plovitejar intr.Ploure de forma lleugera i a gotes petites. La nit pardalet m. Pardal petit (o ocell petit). | cap ple de pardalets. era molt fosca i, a més, plovitejava.

Enric Valor. El valor de les paraules { 179 poalada f. Líquid contingut en una poal ple. recolp m. Clot en el camí,en la carretera, etc. on sotraguegen els vehicles. | Sotragrada. polit -ida adj. Net, pulcre, que no té imperfeccions, refinat. Uns versos polits. Va sempre polit en el vestit. | Bell, bonic. Quina rècua f. Conjunt d’animals de càrrega lligats un darrere l’altre xica més polida! | [fam.] Persona ben plantada, robusta. per traginar. | Conjunt de persones o coses que van una darrere de l’altra (en sentit despectiu). porca f. Bacona, truja. | [fig.] Dona bruta, en sentit físic o moral. redonenc -a adj. Aproximadament redó. Una pedra redonenca. porega m. i f. Persona poregosa. No confieu en Toni; és un po- redòs (pl. -ossos) m. Recer o recés, 1a accepció. rega. reemplaç m. [cast.] Reemplaçament. | Renovació parcial dels pressós -osa adj. Que té pressa o manifesta pressa. La seua veu soldats de l’exèrcit. Soldat de reemplaç. era pressosa i poc velada. refinat -ada adj. Extremadament fi, depurat. És un esperit refi- proboscidis m. pl. Ordre de mamífers ungulars al qual perta- nat. És una persona refinada i sentimental. nyen els elefants. reflectit -ida adj. Que ha experimentat una reflexió. Una progressiste -a adj. i m. i f. [reg.] Progressista. imatge reflectida. promés -esa m. i f. Home i dona que s’han donat mútuament refugir tr. Procurar evitar. Refugir una promesa. Refugir la con- promesa de matrimoni. | f. Acció i efecte de prometre, prome- versa. tença. regallador m. Excavació llarga que caven les aigües de pluja en propens -a adj. Que té propensió. És propens a fer broma. els vessants de les muntanyes. | per ext. Barranquet en terreny molt inclinat. prosiste -a m. i f. [reg.] Prosista. regallar intr. Fer regalls. | Regalimar. proteccioniste -a adj. i m. i f. [reg.] Proteccionista. regallar tr. Deixar córrer un cos per la seua superfície o deixar provença f. Vent del nord-est, gregal. caure a gotes o a raigs un líquid que se’n desprén. Tota la paret puntellada f. Puntada de peu. regallava aigua com si l’acabassen d’arruixar. La botija regalla aigua; per això fa l’aigua fresca. | Córrer un líquid per una super- quallat -ada adj. Coagulat. | [fig.] Arribat a la creixença total. fície cap avall. Una suor freda li regalla per les parpelles i pel nas. En aquella colla hi havia un xicot ja quallat. reixiu m. Humitat nocturna de l’atmosfera condensada en quebrassa f. Clivell produït a la pell o a la terra pel fred o per forma de gotes a la superfície dels cossos freds, rosada. vid. Ai- un agent patològic. guatge. quera f. Corc. | Pols que fa el corc. | [fig.] Defecte greu i amagat. rellamp (o rellàmpec) m. Llampec. Quina quera tindrà aqueix cor d’aparença tan amable?. | adj. Avar, que té ànsia de guardar diners. | [fig.] adj. i m. i f. Persona que rellampec (o llampec) m. Resplendor viva i breu que es pro- mai no calla, que es queixa sempre. Vejam si callaràs, quera del dueix per una descàrrega elèctrica (en l’atmosfera) o en caure dimoni! | [fam.] Ambició. Té una quera, que mai no està satisfet. un llamp. | per anal. Llum viva que dura un instant. Sobre la fisonomia de la jove, hi bellugà un llampec de picardia. | per ext. querós -osa adj. Avariciós, ambiciós. | [fam.] Que té ànsia de Cosa que dura un instant. Un llampec de felicitat. menjar molt, golafre. rellampegar intr.Llampegar. quilivat m. Unitat de potència elèctrica equivalent a mil vats. rellampegar (o llampegar) intr. Fer llampecs. | Lluir amb una rajolar m. Fàbrica, obrador, de rajoles. claror viva i instantània. Li llampegaven els ulls: com els raigs de ramaleres f. pl. Regnes. sol ferint un espill. rapafuig (de) adv. De pressa, sense detenir-se, a corre-cuita. remarca f. [gal·l.] Acte i efecte de remarcar. | Observació, nota. M’ha visitat el metge, però de rapafuig. renyó m. Cadascun dels dos òrgans glandulars situats a la regió recaptera f. Recipient semblant a una casserola sense mànec, lumbar interna del cos de l’home, els quals produeixen i segre- amb tapadora, per a dur o guardar recapte comestible. Gene- guen l’orina. | costar un renyó. Costar (molts diners) l’adqui- ralment és de porcellana. sició d’una cosa. reclòs -osa adj. Tancat, apartat dels altres. Romania llargues resolt -a adj. Exempt de dubte o vacil·lació, que ha pres un hores reclòs a la seua cambra. determini. | Deseixit que obra amb rapidesa i seguretat. Li va

180 dir que estava resolt a ser un bon estudiant. Ella se li va repenjar, singlot (o xinglot) m. Sèrie de moviments d’inspiració espas- tota resolta, del braç. mòdics que es repeteixen a intervals més o menys llargs, degut a una contracció sobtosa del diafragma acompanyats d’un so- resoltament adv. D’una manera resolta. roll de l’aire en forçar el seu pas per la glotis tancada. resquit m. Acte de resquitar-se. siti m. Lloc o objecte destinat a seure-hi. La senyora Antònia retorçut -uda adj. Torçut amb voltes repetides. | [fig.] Retort, prengué siti a l’altra part de la taula. | Lloc o objecte sobre el 2a accepció. qual basteix o descansa una cosa, base, i especialment solar per a edificar-hi. El siti d’una columna. Al costat de la meua casa hi revivar (o revifar) tr. Donar nova vida, nou vigor o vitalitat. ha un magnífic siti per edificar. | Setge militar. | Lloc que una Revifarem el ble de la llanterna. Revifar el foc. | rfl. Adquirir nou persona o cosa ocupa. La seua posició i siti és el lloc més alt. | vigor. La nostra joveneta es revifava respirant a plens pulmons els Terreny per a edificar-hi. El siti on hi ha l’estació del ferrocarril aires de la muntanya. L’incendi es va revifar. | intr. Tornar a la té avui un valor incalculable. vida, ressuscitar. socialitzar tr. Transferir a l’Estat o a un altre òrgan col·lectiu, revolta f. Canvi de direcció, girada, desviació de la línia recta, les indústries, les propietats, etc. dels particulars. volta repetida. Caminàrem fins a la revolta del riu. Pujaven per un camí ple de voltes i revoltes. | Alçament contra l’autoritat soliguer (o xoriguer) m. Ocell de presa (espècie Falco tinnun- establida, sedició amb desordre i avalot. culus) d’uns 34 cm, que té la part superior del cos de color cas- tany rogenc amb taques negres, groguenc amb taques terroses ric-ric m. Onomatopeia amb què s’expressa el sorollet que a la part inferior, el bec blavós i les potes grogues. emeten els grills. | per ext. Qualsevol sorollet que sembla al que fan els grills. solixent m. Vid Sol, 4a i 5a accepcions. ring m. Onomatopeia del so d’un timbre. | m. [angl.] Plata- solsir intr. Desprendre’s i caure una massa de terra, pedres, etc., forma quadrada de paviment tou, voltada de puntals de ferro i és a dir, esdevenir-se una solsida. | Fer bullir peix o carn fins cordes, on es celebren combats de boxa o de lluita. que l’aigua s’ha evaporat. | esp. Coure amb poc de suc i amb una salsa, tot fent una mena d’estofat. romanç m. Llengua romànica (per oposició a llatí, àrab, etc.). | Narració, en vers o en prosa, de les aventures d’un heroi. | [fig.] soneguera f. Gana forta de dormir. Els xiquets ja s’han gitat: pl. Conversa, assumpte, qüestió, etc. que no interessen, imper- tenien una soneguera! tinents, enutjosos. Me’n vaig a dormir no estic per més romanços. suavejar tr. Suavitzar. | esp. Fer menys dur, menys aspre, menys rostidora f. Recipient pla, de vores baixes, de forma allargada, rude (en sentit material). Aquest xarop suaveja molt la gola. que serveix per a rostir-hi carn dins el forn. | El guis que s’hi fa. suorós -osa adj. Humit de suor. El Vicent va entrar en la casa Avui hem menjat rostidora. tot suorós i amb la camisa descordada. ruscada f. Bugada. suspés -esa adj. Que es manté en suspensió (en l’aire, en un ruscadera f. Bugadera. líquid) com si estigués penjat. A Bilbao hi ha un pont suspés. | Que no ha aprovat un examen. Els alumnes suspesos el dia 15 saure -a adj. Pertanyent o relatiu als saures. | m. pl. Ordre de per la seua facultat. | m. i f. Enguany han estat molts els sus- rèptils de quatre potes, de cos allargat cobert amb escates, al pesos. qual pertanyen els llargandaixos, sargantanes, cocodrils, dra- gons, etc. sustent m. Aliment. El pa és el seu sustent principal. sènia (o sénia) f. Màquina per a elevar aigua de pous poc pro- tacada f. Conjunt de tacs. | En el joc de billar, un colp de tac. funds, que consisteix en una roda horitzontal, moguda per un tallaruca f. Tros que queda separat d’una cosa tallada, i especi- animal que pega voltes lligat a l’extrem d’un pal horitzontal alment tros petit que queda separat d’una peça de roba tallada. unit al seu eix. Aquest engrana amb una altra roda vertical que Una tallaruca de drap. en rodar mou una sèries de cadufs, col·locats en una cadena sense fi, la part inferior de la qual va submergida dins l’aigua tapussar tr. Tapar algú embolicant-lo amb roba. Es va vestir i del pou. van eixir al carrer tapussats amb mantes. serrada f. Estol nombrós d’animals (o de persones). Una ser- tararot m. Beneit, curt d’enteniment que sol parlar a crits. rada de perdius. Una serrada de xicots que portaven fusells. | vid. tareta f. (usat generalment en plural) Bocins o peces més o Vol, 3a accepció. menys petits de viandes, cuinades o no (marisc, carn, embo- sindicaliste -a m. i f. [reg.] Sindicalista. tit, peix, etc.). Que hom serveix en tavernes, bars, etc., sovint acompanyades de vi, cervesa, etc.

Enric Valor. El valor de les paraules { 181 tarquimar f. Lloc on hi ha molt de tarquim. una aleta a l’esquena proveïda d’espines que pot fer unes pun- xades doloroses. tassall m. Tallada de carn, especialment quan és salada i cura- da com el cuixot o pernil. unflor f. Qualitat d’unflar. | Els teixits unflats. terroriste -a adj. i m. i f. [reg.] Terrorista. vaguiste -a m. i f. [reg.] Vaguista. tirera f. Tira, filera. Cal que us poseu en tirera. vaqueta f. Vaca petita. | esp. Pell de bou o de vaca. Els nens jugaven amb una pilota de vaqueta. | Caragol gros, de closca tisores f. pl. Estisora (generalment usada en plural). blanca i molt saborós; xona. tocatoni (a) loc. adv. Comptat, 2a accepció. vat m. Unitat de potència emprada especialment en electricitat. todó m. Ocell (espècie Columba palumbus) de 40 cm de llarg, verdina f. [reg.] Herba menuda i espessa, molt verda, que co- de color gris blavós, amb les parts inferiors i amb reflexos ver- breix el sòl de terra, gespa. dosos al coll. De costums poc sociables, habita gairebé sempre dins dels boscos. vergallina f. Vara prima de ferro. toquem i toquem loc. adv. Al comptat. vímen (o vime) m. Branca de plantes del gènere Salix, que és molt flexible i serveix de material per a fer-ne cistelles i certs torpall m. [reg.] Persona que pateix de torpor mental, curt mobles lleugers. d’enteniment. violiniste -a m. i f. [reg.] Violinista. torrelló m. Torre petita adherida a un mur, del qual ix només una part de la secció circular o quadrangular de la torre. | Nú- vulgus m. Conjunt de persones comunes, no selectes, gent vol gros i aïllat, que amenaça pluja. vulgar. torroner m. i f. Qui fabrica o ven torrons. wàter m. [angl.] Comuna proveïda d’un dipòsit d’aigua amb un mecanisme que permet soltar-ne una càrrega sobre el recep- tradicionaliste -ista adj. i m. i f. [reg.] Tradicionalista. tacle on es fan les deposicions. tragallada f. Porció de líquid que s’engoleix d’una volta i d’una xara f. Bosc d’arbust o mates. manera precipitada. ximenera f. Fumeral. traguet m. Tirada curta d’aigua, de vi o d’una altra beguda. xingló (o singló) m. Part d’un raïm que conté alguns grans. | trall m. Tronc d’arbre recte, apte per a la indústria, fusta. Raïm petit, no madur, que resta sense collir quan fan la verema. transpondre intr. Perdre’s de vista (una persona, un animal, xocolat m. (o xocolata f.) Substància alimentosa feta amb ca- una cosa), per menar-los la seua trajectòria fora del camp vi- cau i sucre, i ordinàriament afegint-hi canella. | Beguda feta sual. | Els guàrdies perseguien el bandit, que va transpondre rere dissolent i bullint la dita substància. una lloma. trasposta (a) loc. adv. Fora del camp visual. Buidatge del lèxic valorià del Diccionari bàsic trencallós -osa adj. Trencadís. El Pere anava menjant un pastís absent del DIEC (2007) de pasta de fulla molt trencallós. | [fig.] Fàcil a la irritació, es- El buidatge ens mostra el panorama següent: querp. Jo sóc de la Fòia de Castalla i d’un geni molt trencallós, que no puc aguantar puces. a) Vocabulari recollit en el DB present al DIEC (2007) i al DIEC (1995), en gran part no arreplegat pel Diccionari Fabra, tresullat -ada adj. Ullerós. Tornà a casa tresullat i blanc com base del DIEC, que aquests registren a partir, entre altres, del un paper. lèxic usat en l’obra de Valor7. Per exemple: trinxet m. Petit ganivet de fulla corba. | [fig.] Trenc al cap. triumf m. [ant.] Triomf. afonar (sí al DF) amprar botija tropoll m. Tropell, moviment impacient i desordenat. Aquei- agarrar (sí al DF) atabuixar botinflar-se xa gent mou massa tropoll i rebombori. agrunsar-se bac cabrerot tufar intr. Fer tuf. | rfl. Enutjar-se, irritar-se. albelló bigot caduquejar turiste -a m. i f. [reg.] Turista. aliacrà ‘escorpí’ blaüra càfila ullot m. Ull gros. | Peix (espècie Scorpaena) de cap gros, amb ‘icterícia’ bonegó caguerri

182 calbot esvarar-se prejuí atenés estrossa oculiste calcetí faena (sí al DF, reg.) rabera atifell estrossar oficiniste caldo fardatxo rabosa bascoll figa-flor (sí figaflor) optimiste calfar fiçó raïl bàlsem fil de ferro orí cànter formiguer ‘boic’ rampell bambolla floricol paraigües cartó fraula rascar bol·la fluixetat parallamp carxot guardaespatles reballar bolleta forrar periodiste clòtxina hui rebolcons butjaca gesminer picaport colombaire juí recer camamirla gesmir pinça cop junc regiró capritxo gòndola promés cordell llarguerut rent cércol gronyir renyó corfa llibrell replanell col·leccioniste guitarriste revivar correguda (de bous) mareny rogle deixalla humaniste sénia creïlla murta romer desembutjacar il·lusioniste sindicaliste cresol nuc sabut desllepissar-se immobiliste soliguer dacsa nugar servici entreval llebrató suspés de gaidó oi sinagües enza llomell tradicionaliste despús-ahir oratge solsida esblanquir malfaener triumf desullar-se pallola sopols escaravat màsquera turiste entropessar paloma sutja esgroguir-se menescal violiniste escotiflat panderola timó esgruna mins ‘minso’ xingló esguell panxell titot especialiste modo xinglot espenta parot tossal espeuar-se monosteiste xocolat espentar pastanaga visc esporguí moraliste est ‘este’ perjuí vitet espuntar-se nyespla estrela polp voler ‘amor’ c) Noves accepcions a les ja existents en el DIEC: esvarada preguntat xato andola devanit llavanera arregussar encisam llumener b) Noves variants formals usades per Valor que contrasten amb les del DIEC. N’hi ha de diversos tipus: pròpies del valencià i atrotinat espantall mascarada del català occidental com la terminació en -iste (artiste); pròpi- becada espigó menjadora es de la pronúncia del valencià meridional com escaravat, bol·la, bolva, butjaca; genuïnes del català medieval com alfàbega — cambra filada migjorn amb diferent accentuació com atenés, cércol—; ús en singular carril fontaner moma com atifell; no etimològiques com bascoll; no adaptades com capritxo; mots presentats en variatio com espeuar-se o espear-se; crestallera o crestellera forro mòssa eliminació de la -o final, suspecte de castellanisme, com llomell. crim jupetí obrer destralejar llacor palanca aïna alberginera arrecessar aixingló alfàbega arredonir 7. Vegeu E. Casanova (2002) «El lè- 1932», en Catalan Review, xvi, 1-2, albergina anou arruixada xic valencià en el Diccionari Fabra de pp. 51-70.

Enric Valor. El valor de les paraules { 183 pinatell rostidora tararot clotell vid. bascoll natalàs m. matalaf polit serrada torrelló engronsar vid agrunsar mitjó m. Calcetí quera siti trinxet manescal, m. menescal revolta solsir vaqueta romanç tacada Conclusions a) Valor tenia una gran fe en el seu parlar i sempre pensava d) Noves locucions: que la forma d’ell era la bona o almenys tant bona com la canònica procedent d’altres territoris. Això el porta fins i tot foradat, parlar mena, de rapafuig (de) a introduir noves variants formals (bascoll) i noves pronúncies horada (a hora) naixença (de) tocatoni (a) (com bol·la). És l’únic punt revisable de la seua aportació, juntament amb alguns castellanismes (averiguar) i alguns dubtes e) Lexemes nous, de distints tipus: en mots acabats en -o, com cuquello/cuquelló i gaiato/gaiat). -Probables castellanismes: abrillantar, agoniar, atropell, cerda, b) Pràcticament tot el lèxic nou de les dues obres estudiades, cotilla, estropejar, gàrguera, oït, quebrassa, reixiu. el DB i Anys i llegües es troba també arreu de la seua obra, especialment en les rondalles. -Derivats: batoll, cotó en pèl, desempelegar-se, farcidura, feixugueria, màndria, mordinyar, pedralla, pitet, pitral, poalada, porega, c) Valor és el símbol de la recuperació del valencià popular, puntellada, rellàmpec, verdina. elevat a categoria literària i, a més, integrat i combinat amb el vocabulari de la resta del domini lingüístic. -Generals en el valencià meridional: allobir, botó, bracillada, cellard, divorç, espantall, estómec, firer, fregitori, nàufreg, padou, d) Ara les oficines lexicogràfiques de les institucions norma- pantaix, pàssia, peüll, provença, recaptera, recolp, regallar, resquit, tives de la nostra llengua tenen la paraula estudiant les in- soneguera, tallaruca, tapussar, tassall, torpall, trencallós, tresullat, novacions de Valor i dictaminant quines formes s’accepten unflor, xara, ximenera. i quines no. f) Alguns casos de lexemes usats per Valor en les seues obres literàries que no arreplega en el Diccionari bàsic: 8. No cal que diga que podríem una altra ocasió, però en transcriure acréixer en centenars de mots les ací un grapadet tret de les rondalles. aportacions de Valor a la lexicografia Per exemple: arropir eixem recialla catalanovalenciana. Ho deixaré per a alcig embelcar-se fotracada motroll basquet enforfoguir roder atibacar encamallar fussar passarulles butoni estall taboll baquinada entremetent garballigar reguiny cascarra esbarrallar gramàntol revolantigar cacau (de molí) garsar tendur cinqueta escampiar jama sangoleig corruixes espercudida milanta sitara clim (usa crim) hedra verdader8 edro espoltir mineta

g) Variatio sinonímica: Com en totes les obres d’ell, Valor usa la variatio sinonímia intentant que l’usuari conega el vocable valencià i el normatiu, literari o geosinònim. En posaré 10 exemples:

càstig o castic ouater o ouataire còdol o cudol quadre o quadro esquitar o esquitxar tomata o tomàquet furó o fura venir o vindre llimó o llimona xufa o xuﬂa

O deﬁneix amb el mot que creu millor per als destinataris del seu diccionari:

184 _Ensenyar valencià durant el franquisme: els cursos de llengua d’Enric Valor en la premsa valenciana (1960-1965)

Josep Daniel Climent

Introducció manaris Acció, El Camí o Timó,2 Daniel Tossal, pseudònim de Francesc Caballero Muñoz, que elaborava la secció lexicogràfi- El mes d’abril de 1932, mesos abans de l’aprovació de les Nor- ca «Parlem bé» d’El Camí o Enric Valor que s’encarregava de la mes de Castelló, Carles Salvador va iniciar la publicació d’unes secció «Idioma valencià» en el setmanari El Tio Cuc d’Alacant. notes gramaticals en el setmanari El Camí. En publicà un total de 44 fins al 24 de febrer de 1934, de temàtica variada, però De fet, Vicent Pitarch (1994: 42) ha arribat a parlar de l’exis- amb un predomini per les qüestions ortogràfiques i la voluntat tència entre els valencianistes dels anys trenta d’una dèria pels d’eliminar els castellanismes que s’havien introduït en el valen- cursos, «una autèntica fascinació davant la destresa de saber cià. Paral·lelament, el 4 de març de 1933, poc després d’apro- llegir i escriure en català, fascinació comprensible pels índexs vades i signades les Normes de Castelló, el mestre de Benassal d’analfabetisme crònics en aquesta societat». L’explicació, però, iniciava també en El Camí d’un curs d’ortografia valenciana és ben senzilla. Per una part hi havia la rotunda negativa del per correspondència, que presentava un mecanisme de funcio- govern republicà de Madrid a la introducció del valencià en nament bastant senzill: els cursetistes feien els exercicis corres- l’ensenyament, fins i tot després de l’aprovació del decret de bi- ponents a cada lliçó que trametien a les oficines de València i lingüisme que només s’aplicà a Catalunya; i per altra, els valen- Castelló perquè els corregiren i, posteriorment els feien arribar cianistes eren conscients de la importància de la llengua com als estudiants. El curs s’allargà fins al 2 de setembre de 1933, a element definitori de la identitat valenciana i, per tant, im- després de publicar 26 lliçons. L’any següent, concretament el prescindible en una futura configuració nacional. És per això 3 de març de 1934, i una altra vegada en el setmanari El Camí, que l’única alternativa viable per tal de pal·liar el dèficit crònic s’iniciava el Curs de morfologia valenciana per correspondèn- que arrossegaven els valencians pel que feia al coneixement de cia, del qual aparegueren 23 lliçons fins al 8 de setembre de la llengua pròpia era l’organització, de forma voluntària, de 1934.1 cursos de llengua, bé presencials o bé a través dels mitjans de comunicació. Aquests cursos publicats en la premsa valenciana dels anys trenta seran els primers d’una llarga llista d’iniciatives sem- Com bé sabem, durant el franquisme, la situació de l’ensenya- blants dutes a terme per Carles Salvador i altres estudiosos ment del valencià no féu més que empitjorar. Haurem d’esde la llengua durant el període republicà. Efectivament, amb aquests cursos s’iniciava una certa tradició d’utilització de la premsa escrita com a instrument per a ensenyar la seua llengua 1 Sobre l’aportació de Carles Salva- Obra filològica (1931-1991), editada als valencians i valencianes. Aquesta pràctica va ser seguida en dor a la divulgació de les Normes de per Antoni Ferrando i Santi Cortés Castelló vegeu Climent (2007a: 257- (1998). Per la nostra part, també ens els anys anteriors a la Guerra del 36 per altres autors com Josep 287) i (2008: 289-317). hem ocupat de Les col·laboracions Giner que va publicar nombroses notes lingüístiques en els set- periodístiques de Josep Giner (1931- 2 Sobre Josep Giner, vegeu la seua 1936) Climent (2007b).

Enric Valor. El valor de les paraules { 185 186 perar el mes de febrer de 1949, per veure com s’iniciava el 60, hem d’assenyalar pel seu significat el curs «Els xiquets i la primer curs de valencià presencial, impartit per Enric Valor llengua» aparegut des de gener de 1975 fins a maig de 1976 gràcies a la iniciativa de Carles Salvador d’organitzar-los en en el diari Las Provincias, dirigit pel professor Vicent Escrivà i Lo Rat Penat. Anys més tard, fou Josep Giner i Marco que supervisat per Manuel Sanchis Guarner.5 Efectivament, fou a va reprendre la tasca d’ensenyar llengua des de la premsa, en les acaballes d’un règim franquista impotent i agonitzant, i en aquesta ocasió des de la revista Sicània Mensual, impulsada per un context d’anormalitat civil i democràtica, que Lluc Morant Nicolau Primitiu Gómez, on publicà la secció «Qüestions de —Vicent Escrivà en realitat— decideix elaborar uns materials llengua literària i llengua popular», de la qual van aparéixer per a l’ensenyament de la llengua que foren publicats setma- set articles entre 1958 i 1959, i posteriorment des de la revis- nalment i que es convertí en la darrera de les iniciatives en ta Valencia Cultural, dirigida per Vicent Badia Marín, que en emprar la premsa escrita per alfabetitzar els valencians durant publicà cinc més, des de gener fins a juliol de 1961. Altrament, el franquisme. Afortunadament, pocs anys després el valencià el maig de 1960, Enric Valor havia iniciat la publicació d’unes podia ser ensenyat amb una certa normalitat en tots els centres notes breus sobre llengua en el suplement Valencia del periò- d’ensenyament d’arreu del País Valencià. dic Levante que portaven per títol «Cuestiones lexicográficas En definitiva, amb aquestes actuacions el que es posa de ma- valencianas», i el novembre de 1962 inicià la publicació de nifest és que els valencians hem sabut superar, de manera ben «Lecciones de valenciano. Parlem bé», que continuaren amb les enginyosa, els entrebancs que des del poder s’han posat al llarg sèries «Gramàtica elemental per a valencians» i «Vocabularios», de molts anys a un dret bàsic i fonamental dels nostres ciuta- sens dubte la iniciativa més significativa d’ensenyament de la dans, l’ús de la llengua pròpia i la necessitat de transmetre-la llengua en la premsa valenciana durant el franquisme, tant per a les noves generacions com un element essencial de la nostra la quantitat com per la qualitat dels temes tractats, i que fina- supervivència com a poble. litzà el setembre de 1965.

Totes aquestes iniciatives i moltes altres que sorgiren arreu de Els cursos de llengua d’Enric Valor en el setmanari les terres valencianes, tant en l’època anterior a la Guerra Civil El Tio Cuc d’Alacant durant la II República com a partir dels anys seixanta, tenien la finalitat d’alfabetitzar els valencians i valencianes en la llengua pròpia, però, al mateix El setmanari satíric El Tio Cuc es va publicar a Alacant en- temps, posen de manifest la situació d’anormalitat en la qual tre 1914 i 1936, sota la direcció de Josep Coloma i Pellicer. hem estat instal·lats els valencians al llarg de la major part del D’ideologia republicana, d’esquerres i anticlerical, publicava segle xx pel que fa a la qüestió de l’ensenyament de la llengua. cada setmana milers d’exemplars que arribaven arreu de les Havia de ser la societat civil, la iniciativa d’un grapat de perso- comarques del sud del País Valencià. Ara bé, pel que feia a la nes i d’entitats privades que s’havia d’encarregar d’una funció llengua, aquesta revista presentava unes característiques molt tan bàsica com era instruir els valencians en la llengua parlada semblants a la resta de publicacions populistes valencianes, majoritàriament en la nostra societat. amb un model lingüístic molt dialectalitzat i amb una abundant presència de castellanismes. No hem d’oblidar que aques- Per altra banda, a nivell escolar, l’ensenyament de la llengua als xiquets i les xiquetes valencians sempre havia estat una vella reivindicació del moviment valencianista des de principis del 3 Sobre aquest tema vegeu Pelli- no nos sirve más que para ir por casa segle xx. Personatges com Carles Salvador, Nicolau Primitiu cer Borràs, Joan E. L’ensenyament de en mangas de camisa, es una idea que Gómez, Enric Soler i Godes i molts altres van demanar insis- la llengua catalana al País Valencià merece un diploma extendido por la (1238-1939), tesi doctoral dirigida Lliga Regionalista de Cataluña y sen- tentment la introducció de l’estudi del i en valencià en l’ense- per Josep Ballester, València, Univer- dos telegramas de Ventosa y Cambó» nyament en el període anterior a la Guerra Civil.3 sitat de València, 2003, i el resum pu- (Cucó 1971: 137). De fet, la pressió blicat en Història d’un desig insatisfet: sobre Valentín va ser tan forta que va Com a fites especialment significatives hem d’assenyalar que l’ensenyament del valencià fins a 1939, haver de dimitir el 12 d’agost, encara Catarroja, Perifèric, 2006. que es va reintegrar en el càrrec el 4 el 1918, l’alcalde de València, Faustí Valentí, va aprovar l’ense- de setembre. La contrapartida va ser nyament obligatori del valencià en les escoles municipals, tot 4 Faustí Valentín va presentar el la no posada en pràctica de l’arriscada 9 d’agost de 1918, una moció en proposta que Valentín havia fet i que i que la mesura mai va arribar a instaurar-se per les pressions l’Ajuntament, que va ser aprovada hauria suposat la introducció del polítiques del partit blasquista PURA.4 Anys mes tard, el 1934 per unanimitat, en la qual s’acordava valencià en l’ensenyament de mane- la implantació de l’ensenyament en ra oficial per primera vegada. Sobre es va crear l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valencia- valencià en totes les escoles munici- aquesta qüestió, la Joventut Valencia- na que tenia entre altres objectius la introducció del valencià pals. Sobre aquesta qüestió podem nista de Barcelona va publicar un fas- veure Cucó (1971: 137-138). Aques- cicle el 16 de setembre de 1918, La en l’ensenyament. Durant el franquisme, a més dels cursos ta moció de l’alcalde va desencadenar llengua valenciana i l’Ajuntament de de llengua publicats per Enric Valor en Jornada en els anys una veritable convulsió política atés València, on reuneix els aspectes més que els dirigents del partit blasquis- destacats de la polèmica i un interes- ta Unión Republicana (PURA.), al sant recull de premsa sobre el tema. qual pertanyia Faustí Valentín, es van oposar radicalment a aquesta 5 El 2003 l’Editorial Denes ha pu- Lliçó 11a del curs «Idioma valencià», proposta, arribant a dir que: «insti- blicat la totalitat del curs dins de la publicat per Enric Valor en El Tio Cuc tuir como obligación pedagógica y Col·lecció Bàsica, en edició d’Emili (19 de maig del 1934) cultural la enseñanza del dialecto que Casanova.

Enric Valor. El valor de les paraules { 187 tes revistes es dirigien a un públic analfabet en la seua pròpia però el ben cert és que els responsables de la publicació s’ha- llengua i tenien uns objectius bàsicament polítics, de defensa gueren de replantejar la iniciativa, ja que segons afirmacions de les classes més populars de la societat. de Valor la primera setmana es produí la devolució de 18.000 dels 22.000 exemplars que habitualment publicaven, tot i que Només arribar a Alacant el 1932, Enric Valor va entrar en con- la xifra ens sembla bastant exagerada. tacte amb Josep Coloma que es convertí en el seu mestre en qüestions periodístiques. Aquesta relació derivà en complicitat En tot cas, el que estava clar és que l’estratègia havia de ser política, amb la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacan- una altra. Tant Coloma com Valor havien comprovat que si tina, i en magnífiques relacions personals, almenys fins que de colp i volta canviaven l’ortografia del setmanari, els resul- Valor se n’hagué d’anar a València el 1934. tats eren desastrosos. Per aquest motiu, sembla que Coloma va suggerir a Valor que preparara una sèrie de lliçons de valencià La presència i la col·laboració d’Enric Valor en el setmanari per a publicar en El Tio Cuc cada setmana. va introduir canvis significatius en la seua orientació política i lingüística. En l’àmbit polític es concretà en l’aparició d’un Així fou com a partir del número 556, corresponent al 30 de major nombre de notícies oferint informació del moviment desembre de 1933, Enric Valor començà la publicació d’unes valencianista, normalment de la ciutat de València, en la pu- lliçons ortogràfiques per divulgar les normes que pròximament blicació d’articles d’opinió, alguns d’ells signats per Valor, i en s’utilitzarien en la publicació. Aquesta secció sobre llengua la creació de seccions de clara orientació nacionalista com ara s’anomenava «Idioma valencià» i s’inicià amb unes reflexions Fent camí. En l’àmbit lingüístic l’acció d’Enric Valor s’enca- sobre la necessitat d’emprar correctament i adequadament la minà des de finals de 1933 a descastellanitzar l’ortografia de llengua: «El parlar mal no té cap justificació [afirmava Valor]. la publicació adequant-la a les recentment aprovades Normes Per a que el nostre idioma valencià siga respectat com tots de- de Castelló, per a la qual cosa va publicar la secció «Idioma sitgem i com mereix tota llengua, és necessari que el parlem valencià» amb la finalitat de donar-les a conéixer. amb tota perfecció i, sobre tot, amb tota puresa [...] Devem, puix, ensenyar-nos, tots els valencians, el valencià perfecte, De fet, el tema de la llengua fou una de les màximes preocu- única forma de remarcar la nostra personalitat històrica i ètni- pacions del jove Valor des de 1933, bé per la seua consideració ca i de què ens consideren com un poble ben organisat». com a element essencial de la personalitat valenciana, bé per la necessitat de garantir el seu ensenyament a les noves genera- En total es publicaren 12 lliçons, des del 30 de desembre de cions, o bé per la necessitat d’emprar-la correctament. Efectiva- 1933 fins al 9 de juny de 1934, amb l’objectiu de donar a coment, aquest darrer aspecte marcarà l’actuació més immediata néixer, primerament, la normativa d’aquells aspectes ortogrà- d’Enric Valor: calia divulgar les Normes de Castelló en les co- fics més bàsics i problemàtics, atesa la urgència existent davant marques del sud del País Valencià. El mitjà elegit, perquè era la imminent normalització ortogràfica de la publicació satírica, l’únic que tenia al seu abast, fou el setmanari El Tio Cuc que, i, per aquest motiu, revisarà les qüestions ortogràfiques sobre tot i ser una publicació satírica i populista, acollí en les seues l’accentuació i les consonants alveolars i palatals, les quals su- pàgines articles ben seriosos de Valor i d’altres autors valen- posadament havien de presentar més dificultats per al lectors cianistes, unes bàsiques lliçons gramaticals i un curs elemen- no habituats. El que feia en aquestes lliçons Enric Valor era tal d’ortografia. Però sobretot cal destacar la fita que significà divulgar la normativa ortogràfica seguint els treballs publicats l’adequació de la seua ortografia a la vigent des de 1932. per Carles Salvador en El Camí. De fet, serà a partir de la col·laboració en la confecció d’El Tio Quan només hi havia cinc lliçons publicades, gràcies a la in- Cuc que naixerà en el jove castallut la necessitat de disposar sistència d’Enric Valor i al coratge de l’editor Josep Coloma, d’un model de llengua apte per poder expressar les seues idees, decidiren fer un pas endavant i es procedí, per segona vegada, la qual cosa el portava a intervenir primer que res en el tema a normalitzar l’ortografia d’El Tio Cuc d’acord amb les Nor- de l’ortografia del setmanari satíric, atés que aquest model or- mes de Castelló, fet que es va produir a partir del número 563 togràfic ja havia estat adoptat per la quasi totalitat de publica- (17 de febrer de 1934) i que ha estat considerat per Gonzàlez cions en valencià més prestigioses d’aquells anys. Aquesta tasca Caturla (1993: 132) com una «passa de gegant» i una fita sig- de construcció i d’aplicació d’un estàndard lingüístic s’ha d’en- nificativa per a la difusió de la llengua a Alacant. tendre, tal com ha assenyalat Xavier Ferré (2001: 29), com de Tan bon punt acabades aquestes lliçons, s’informava de la cons- «complementarietat de la tasca política», atés que per a Valor, i titució a València de l’Associació Protectora de l’Ensenyança per a la resta de nacionalistes valencians de l’època, la llengua Valenciana i de l’organització en el setmanari satíric d’un curs era «la base de la realitat nacional». d’ortografia valenciana per correspondència.7 Es tractava del Segons sembla aquesta modernització ortogràfica es produí a mateix curs que Carles Salvador havia publicat anteriorment, finals de novembre o principis de desembre de 1933 amb re- des de març fins a setembre de 1933, en les pàgines d’El Camí sultats desiguals. Dissortadament no podem consultar aquests i que ara es reproduiria en aquest setmanari. Enric Valor se exemplars del setmanari per estudiar els canvis introduïts,6 n’havia d’encarregar de la correcció dels exercicis.

188 La publicació del Curs d’ortografia per correspondència s’ini- Una de les iniciatives més interessants que possibilità la in- cià al número 580 (30 de juny de 1934) d’El Tio Cuc, i es fluència de Francesc Soriano fou la publicació del suplement publicaren un total de set lliçons, fins al número 590 (15 de Valencia en les pàgines del periòdic Levante des de 1955, en setembre de 1934) que aparegué una nota en el setmanari on el qual col·laboraren destacats valencianistes com Manuel s’informava sobre la suspensió de la publicació del curs «per Sanchis Guarner, Joan Fuster i Ortells, Enric Soler i Godes o haver canviat de residència nostre col·laborador N’Enric Va- Emili Beüt i Belenguer, amb la publicació de centenars d’arti- lor i Vives, delegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança cles de temàtica valenciana. Valenciana». Per altra banda, no menys meritòria fou la tasca que Soriano La idea era que algú altre se’n fera càrrec, però dissortadament, dugué a terme en el periòdic Jornada, on publicà la secció en el curs per correspondència ja no es va reprendre. En tot cas, valencià «Del carrer al paper», dedicada a tractar qüestions aquest fet és una mostra de la debilitat del moviment valenci- valencianes. A més a més, permeté la incorporació d’un grup anista d’aquests anys en la ciutat d’Alacant i de l’escassa infra- de jóvens universitaris valencians en la premsa diària, entre estructura existent: el trasllat de residència d’Enric Valor per ells Alfons Cucó, Manuel Ardit o Valerià Miralles, juntament qüestions laborals a Catarroja posava fi a la iniciativa de difu- amb la col·laboració d’altres estudiosos com Emili Beüt i Be- sió de les Normes de Castelló que s’havia organitzat a Alacant. lenguer. En definitiva, però, aquest fou el primer curs de llengua pu- Enric Valor conegué Soriano abans de la guerra, però la seua blicat per Enric Valor en un mitjà de comunicació i per tant el relació s’enfortí durant la postguerra a través del germà de precedent més directe dels que publicà posteriorment durant l’escriptor castallut, Josep, que exercia de secretari particular l’època franquista. de l’administrador del Levante. Gràcies a aquest tracte i a l’afinitat amb el seu pensament valencianista, Valor inicià el Els cursos de llengua d’Enric Valor durant 13 de maig de 1960, la publicació d’unes notes breus sobre el franquisme (1960-1965) llengua en el suplement Valencia del periòdic Levante que portaven per títol «Cuestiones lexicográficas valencianas». Després d’anys de silenci forçat a causa de la llarga postguerra, Posteriorment, però ara en el periòdic vespertí Jornada, diri- Enric Valor tornarà a participar en la premsa valenciana durant git des de 1951 per José Barberá Armelles, Enric Valor inicià la dècada dels 60. L’ocasió es presentà de la mà de Francesc l’1 de novembre de 1961 una secció amb el títol «Parlem Soriano Bueso (Vinalesa 1908-València 1986) que ocupava el bé», que posteriorment tingué continuïtat amb altres sèries càrrec d’administrador dels periòdics del Movimento Nacio- d’articles. nal a València, que integrava els mitjans de comunicació que estaven en mans de l’aparell estatal, el Levante i Jornada. A més Els cursos de llengua en el periòdic Jornada els hem de veure a més, Soriano, que també era propietari de la impremta Suc- com una mostra més del compromís d’Enric Valor amb la cessor de Vives Mora, havia sigut un destacat dirigent durant llengua dels valencians. De fet, la seua actuació es donà en la II República d’Acció Nacionalista Valenciana, juntament un moment clau, quan es produí una tímida obertura del amb Xavier Casp, Miquel Adlert o Robert Moròder.8 Després règim franquista que permeté una mínima expressió pública de les eleccions de febrer del 1936 fou empresonat en la Mo- en valencià. Per altra banda, a principis de la dècada dels del de València, acusat de convivència amb els feixistes en la 60, Enric Valor era l’única persona amb els coneixements i preparació d’una «militarada» contra el govern republicà, però la capacitat necessaris per dur endavant una tasca d’aquestes a meitat de 1937 fou alliberat sense càrrecs, i el juliol d’aquell característiques. Com diu Vicent Pitarch (2002b: 248), «Va- any s’incorporà en l’exèrcit republicà a Ciudad Real. lor agafà la torxa de mestre dins el vast camp de la divulgació gramatical que llavors s’obria davant la societat valenciana»; Durant la postguerra mantingué importants vincles amb sec- i ho fa després de la desaparició el 1955 de Carles Salvador, tors democratacristians de Catalunya i del País Basc, concre- dels problemes personals de Josep Giner, l’especialització tament amb Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Naci- universitària de Sanchis Guarner i del seu allunyament dels onalista Basc, partits amb els quals havia col·laborat durant la cursos de llengua de Lo Rat Penat. República.9 A més a més, la seua magnífica relació amb Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, antics dirigents d’Unió Valencianis- ta, facilità la seua perfecta integració en el nou règim franquis- 6 A hores d’ara no ha estat possible 7 Vegeu El Tio Cuc, núm. 579, 16 ta. En aquests difícils anys actuà en nombroses ocasions com a consultar els exemplars d’El Tio Cuc de juny de 1934. corresponents als anys 1932 i 1933, mecenes de diverses activitats valencianistes, sobretot dels cur- atés que s’han conservat escassos 8 Sobre aquest partit i el setmanari sos de llengua de Lo Rat Penat o de les campanyes a favor de exemplars en les biblioteques i he- que publicaren, Acció, vegeu Agustí Colomer (2007). l’ús del valencià en l’església. De fet, Valor afirma que «fou una meroteques d’Alacant. En canvi, dels anys 1934, 1935 i 1936 s’ha conser- 9 Sobre les relacions de Francesc de les peces clau del nacionalisme cultural i privadament polí- vat la major part dels exemplars en Soriano amb Josep M. Casacuberta tic del País Valencià» durant la postguerra (Serrano 1995: 109). l’Hemeroteca Municipal de València. durant la postguerra, vegeu Xavier Ferré (2000).

Enric Valor. El valor de les paraules { 189 La secció «Cuestiones lexicográficas valencianas» Els cursos de llengua del periòdic Jornada del periòdic Levante (1960) (1962-1965) Enric Valor va iniciar la secció «Cuestiones lexicográficas va- Si bé la iniciativa encetada en el Levante no arribà a quallar lencianas» en el periòdic Levante, concretament en el núme- per no sabem quines raons, dos anys més tard Enric Valor ro 254 de Valencia. Suplemento dedicado a sus hombres, a su mamprenia una nova empresa, ara molt més meditada i am- historia y a su tierra, el dia 13 de maig de 1960. La secció era biciosa. Es tractava de publicar tot un curs de llengua en les responsabilitat de Valor, tot i que no anava signada. El plan- pàgines del periòdic Jornada amb el títol de Lecciones de Va- tejament que es feia era el següent: lenciano i amb subtítol de «Parlem bé». L’antecedent més immediat l’hem de buscar en les «Notes Desde hace tiempo, se ha despertado en Valencia un salu- gramaticals» que Carles Salvador publicà en El Camí l’any dable interés por sus tradiciones culturales, y llegan conti- 1933 i que posteriorment Valor reproduí i adaptà per a El Tio nuamente a nuestra redacción cartas de lectores consultando cuestiones lexicográficas valencianas, tales como significados, Cuc un any després. Des d’aquella llunyana època no hi havia vitalidad, formas correctas y etimológicas de nuestro voca- hagut una iniciativa tan ambiciosa en la premsa valenciana, bulario. i serà el 1962, any en què un tímid moviment nacionalista valencià començava a despertar-se amb la publicació de No- Con objeto de contestar concienzuda y documentalmente saltres els valencians de Joan Fuster o amb l’aparició de músics tales consultas, se instituye con carácter permanente este consultorio, al cual podrán dirigirse, sin limitación, todas las com Raimon que somovia les consciències amb la lletra i els preguntas que a este tema de lexicografía valenciana puedan compassos de la seua cançó Al vent, que Enric Valor iniciava referirse. la tasca de divulgar popularment les normes gramaticals valencianes. De fet, Xavier Ferré (2001: 30) ha qualificat el treball dut a terme pel gramàtic de Castalla des del diari Jornada La idea era que els lectors havien de preguntar sobre qües- com una «tasca de socialització d’aprenentatge del valencià». tions lexicogràfiques incorrectes i molt arrelades en la parla oral, i Enric Valor havia de respondre als dubtes plantejats Enric Valor s’ha referit posteriorment al que considerava com amb un llenguatge planer. A tall d’exemple, observem que una veritable «campanya de normalització lingüística», que la primera qüestió que es plantejà fou si «Es correcta la pala- Francesc Soriano li encarregà expressament: bra “raere”?». Valor aclaria que aquesta forma dialectal proce- dia de l’adverbi darrere, explicava l’ètim llatí d’on derivava i Paco Soriano treballà molt [...] fent d’arriscat i subtil coordi- l’evolució que havia tingut. nador nacionalista [...] per mitjà de la publicació d’un suple- Pel que sembla, la secció no degué tenir massa èxit atés que tan ment setmanal de Levante en la nostra llengua i la campanya de normalització lingüística que m’encarregà a mi. Aquesta sols aparegué des del mes de maig fins a juliol de 1960. Con- campanya es feu possible publicant molts articles a Jornada. cretament les qüestions que es plantejaren foren les següents: Així arribaven al públic de gran part del nostre país, molts articles en correcte valencià, signats per mi i per altres es- 1.- «¿Es correcta la forma “raere”?», Valencia, 254, 13 de maig criptors valencians de renom i prestigi. Jo, concretament, de 1960. vaig fer una llarga sèrie d’estudis o lliçons durant molt de temps —uns anys— titulada Parlem bé! [...] Amb aquests 2.- «¿Que forma es más correcta, si “ganivet o gavinet”? ¿Es treballs intentava oposar-me, fermament, a totes les desviaci- correcta la paraula “caira”?», Valencia, 255, 20 de maig de 1960. ons o corrupcions que anaven degradant la llengua. Després, aquella sèrie fou seguida per vocabularis i notes diverses di- 3.- «Pregunta sobre la paraula “gavina”», Valencia, 256, 27 de rigides al gran públic valenciano-parlant, en defensa de la maig de 1960. puresa i enriquiment del lèxic nostrat. Aquest esforç es donà, pràcticament, en bona part de la dècada de 1960 (Serrano 4.- «Cuándo se usa ‘hi ha’ y cuándo ‘n’hi ha’?», Valencia, 259, 1995: 109-110). 17 de juny de 1960.

5.- «Pregunta sobre la palabra “càstig” o “castíg”», Valencia, Certament, la implicació de Francesc Soriano en aquesta ini- 261, 1 de juliol de 1960. ciativa està fora de dubte. De fet, tan bon punt havien co- 6.- «Pregunta sobre la palabra “fenoll” o “fonoll”», Valencia, mençar a publicar-se les lliçons, lliurà una mostra a Josep M. 262, 8 de juliol de 1960. Casacuberta alhora que li anunciava que: «fa uns dies hem iniciat al diari Jornada la publicació d’una nova secció titulada PARLEM BÉ a cura d’Enric Valor de la qual li envie les primeres insercions. Ho fem així per tal de facilitar al lector la col·lecció d’aquestes qüestions de llenguatge».10

190 Veritablement, la tasca duta a terme per Enric Valor des de novembre de 1962 ﬁns a setembre de 1965 fou, senzillament, espectacular. Al llarg d’aquests anys, el gramàtic castallut publicà en les pàgines de Jornada tres sèries d’articles sobre llengua, «Parlem bé», «Gramàtica elemental per a valencians» i «Vocabularios», i que són la base i el germen de les seues obres gramaticals posteriors.

Parlem bé Les «Lecciones de valenciano. Parlem bé» començaren a publicar-se en les pàgines de Jornada l’11 de novembre de 1962 i finalitzaren el 9 de gener de 1964. En total s’hi publicaren 175 fitxes, redactades totalment en valencià; la primera de totes anava encapçalada per unes paraules inicials elaborades per la direcció del periòdic, a mode de justificació de tan atrevida iniciativa, emmarcant-la amb un to oficialista, de treball sobre el «acervo cultural de España», amb la idea de fer front a qualsevol crítica que pogueren rebre, no tant dels lectors del periòdic com de les mateixes autoritats del règim franquista:

JORNADA aspira a contribuir, en la medida de sus posi- bilidades, tanto a la divulgación como a la depuración de nuestra lengua vernácula. Los valencianos debemos hablar más en nuestra lengua. Y debemos asimismo aplicarnos en hablar mejor, con un mayor rigor ﬁlológico, pues de lo con- trario el idioma del país valenciano corre el peligro de perder su prestancia y su propia personalidad. JORNADA aporta Fitxa núm. 152 del curs a esta empresa una serie de lecciones —hoy publicamos la de llengua «Parlem bé», publicat en el periòdic Jornada primera— que explica con amenidad y sencillez el ilustre (7 de novembre del 1963) gramático Enric Valor, bajo el título de «Parlem bé». Enri- quecer nuestra lengua vernácula y divulgar su conocimiento es tanto como cuidar uno de los más bellos ﬁlones del acervo cultural de España. Esta idea es la que ha venido a inspi- rarnos la publicación de estas lecciones.

La temàtica de les lliçons és molt variada; de fet, es barregen les dedicades a l’ortografia amb les de morfologia, sintaxi o de contingut lèxic. Segurament Enric Valor ja les tenia mig enllestides quan planificà el curs, i la idea inicial era preparar unes lliçons bàsicament de correcció lèxica, però també és cert que a l’hora de publicar-les no s’atengué a cap criteri sistemà- tic. Mentre que les tres primeres feien referència a qüestions lèxiques «“sombrero”, capell i barret», «Comanda, encàrrec i raó», «“Alquiler” i lloguer», en la quarta, «Normes elementals de lectura», hi ha un canvi de plantejament que justifica afirmant que: «accedint ben gustosos a la petició que ens han fet nombrosos lectors de la secció, donarem d’ara en avant i alter- nant amb les de Vocabulari, algunes lliçons que resolguen, per

10 Carta de Francesc Soriano Bueso lliçons que s’assemblaven a una ﬁtxa a Josep M. Casacuberta, 9 de novem- i que normalment sempre apareixien bre de 1962. Reproduïda en Cucó- en la part inferior esquerra de la pà- Cortés (1997: 193). Segurament es gina 2 del diari, la qual cosa facilitava refereix al format i presentació de les que foren retallades i col·leccionades.

Enric Valor. El valor de les paraules { 191 als no habituats a la lectura de la nostra llengua, els dubtes de no esmenta que consultés cap manual gramatical llevat de la pronunciació que puguen tenir». Aquesta varietat de temes fa Gramàtica Valenciana (1950) de Manuel Sanchis Guarner. Al- que anys més tard Josep Giner (1971: vii) les considere com trament, ben sovint apareixien exemples extrets del Diccionari unes «notes volanderes periodístiques». Pel que sembla, la rea- Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, que anomenava habilitat d’una societat valenciana analfabeta en la seua pròpia llen- tualment tant pel seu nom com amb les sigles DCVB. Una gua s’imposava als desitjos de depuració lèxica del gramàtic altra obra de referència era el «Diccionari General de la nostra castallut. Així, la fitxa 9 s’hagué de dedicar a «La s sonora», la llengua, obra rigorosament científica» (fitxa 75), eufemisme 13 a «Les lletres J i G» i la 22 i la 23 a «Els valors de la X», amb que emprava per referir-se al Diccionari General de la Llengua la voluntat de solucionar els problemes de pronúncia de les Catalana (1932) de Pompeu Fabra. En altres ocasions, ja avan- consonants que presentaven més dificultats. çat el curs, Valor no té problemes per referir-se directament a la totalitat de les terres on es parla «la nostra llengua». Així, Per altra banda, que els lectors s’adreçaren a l’autor amb pe- en la fitxa 132, dedicada a «El raïm i la verema», es refereix a ticions més o menys concretes ens demostra que l’acollida aquesta darrera forma per dir que «és general en el País Valen- d’aquestes «Lecciones de valenciano» fou ben positiva. De cià i encara en totes les altres terres on es parla la nostra llengua. fet, el 21 de novembre de 1962 aparegué una carta signada El Diccionari Català-Valencià-Balear la registra (amb R) en el per un lector, Alejandro García Planas, en la secció del diari Rosselló i en totes les altres comarques catalanes de l’altra ban- que portava per títol «Pido la palabra» per manifestar que «leo da dels Pirineus, en tot el Principat de Catalunya, a les Illes —y muy gratamente— las lecciones del señor Valor», per in- Balears i en diversos punts del País Valencià». teressar-se per diverses qüestions terminològiques referides a paraules sinònimes i per demanar-li que explicara com es va Pel que fa al nom de la llengua, Enric Valor empra habitual- gestar l’ortografia del 1932. Enric Valor contestà les diverses ment el de valencià per a les varietats valencianes i el compost qüestions en la mateixa secció amb aquestes paraules: català-valencià-balear o el catalano-valencià per a referir-se al conjunt de la llengua catalana. En aquest sentit, Valor segu- Donem les gràcies al señor García Planas per les seues enco- rament estigué condicionat en gran manera per la polèmica ratjadores paraules, així com per les suggerències que ens fa generada en la ciutat de València arran de la publicació el 1962 per a temes de PARLEM BÉ. de les obres de Joan Fuster El País Valenciano i Nosaltres els valencians. Tal vegada pensava que emprar el nom de llengua Ja pot haver vist el nostre comunicant que la qüestió dels catalana directament no seria ben acceptat pels lectors del Jor- sinònims ha estat encetada en la lliçó dedicada a «escaló» i «graó». Algun dia tractarem de «servici» i «servei» (que tots nada que, no oblidem, era el portaveu vespertí del règim fran- dos són correctes), així com de la duplicitat de formes dels quista a València. possessius. Tot i que la majoria de les fitxes només presenten les normes Ens cal tenir en compte que PARLEM BÉ és una secció de- gramaticals amb els corresponents exemples, en alguna d’elles dicada al gran públic i no als especialistes, i per tant, alguns Enric Valor aporta les seues reflexions al voltant del fenomen temes no s’hi poden tractar amb la profunditat que en altres que estudia. En la fitxa 20, «Sobre la incorrecció “entonses”», llocs es faria. De tota manera procurarem sempre complaure i després d’indicar que les formes adequades que calia emprar els nostres comunicants en aquelles qüestions que ajuden al nostre objectiu: promoure l’amor al nostre magnífic idioma, eren llavors i aleshores, adverbis ben vius a Catalunya i les Ba- la seua depuració i l’enriquiment del migrat vocabulari de la lears «que sempre s’han distingit per la seua tendència conser- nostra ciutat. vadora i de ferm amor a la nostra llengua», afirmava que en el País Valencià també era present en les comarques menys cas- Respecte a la seua al·lusió a la unificació ortogràfica, ens tellanitzades, així com també en la ciutat de València «d’ençà plau de comunicar-li que abans de formular-se oficialment de la Renaixença» entre les persones que «escriuen, estudien o en 1932, ja s’havia pràcticament aconseguit. Totes les gra- màtiques del nostre idioma, com ara són les de Fabra, Moll, simplement lligen el nostre idioma»: Sanchis Guarner, Jeroni Marvà i tantes altres i tots els Dic- cionaris –el Català-Valencià-Balear, el Valencià de la Rima, el Pal·las, el General de Fabra, etc., practiquen una absoluta Avui en dia, homes de lletres, professors, conferenciants, uniformitat ortogràfica. I igual esdevé en la copiosa literatu- universitaris, estudiants dels Cursos de Valencià, han bandera actual de les tres regions de la nostra parla. jat per complet l’ús del barbarisme «entonses», sobretot en els actes culturals i en les relacions no familiars; darrerament, inclús en aquestes, com a conseqüència del saludable hàbit Una altra cosa és que es mantinguen en l’ensenyament i en adquirit. Tot bon valencià deu esforçar-se a imitar-los, a la llengua literària determinades formes morfològiques —a semblança de l’italià— que responen a realitats regionals i «desdialectalitzar» la llengua parlada. que, de cap manera, signifiquen falta d’unitat sinó riquesa de matisos i d’expressió de la llengua. En la fitxa 24 fa referència a «Els modismes», l’ús dels quals el preocupava especialment, tal com havia demostrat amb Al llarg de la totalitat de les lliçons publicades, Enric Valor la publicació de l’article del mateix títol en la revista Esclat.11

192 En aquesta ocasió manifestarà el seu propòsit: «a les presents ons de la nostra parla, foren solemnement acceptades com lliçons, haurem de parar esment en l’ensenyament dels mo- a oficials per al País Valencià en l’assemblea que es celebrà a dismes, puix tanta o major importància que les de vocabulari Castelló de la Plana l’any 1932».12 tenen les qüestions d’estructura de la llengua». Per a Valor, la Finalment, la sèrie de lliçons que amb el títol de Parlem bé importància dels modismes ve donada perquè «cada idioma té publicà Enric Valor durant més d’un any arribà a la seua fi, i la seua manera peculiar de crear frases fetes, locucions, girs, i el 9 de gener de 1964 aparegué un «Advertiment» en el qual en elles el geni de la llengua s’hi manifesta tant o més encara es feia un balanç de la tasca duta a terme i s’anunciava l’inici que en la seua morfologia o en la sintaxi». d’una segona època amb la publicació d’una altra sèrie de lli- En aquesta mateixa línia, en la fitxa 171 Valor es refereix a çons amb el títol de «Gramàtica elementals per a valencians»: «Les comparacions», recurs que considera general de totes les llengües però que «cada poble, cada país, hi ha posat el seu Advertiment segell peculiar, el seu geni, la seua manera d’entendre les subs- tàncies, les qualitats, les relacions ...». En el cas dels valencians, Donem compte als nostres cars lectors que, amb la publica- afirma Valor, «el nostre poble, tan viu d’imaginació, d’esperit ció de la lliçó 175 el darrer dimarts, posem punt i final a la tan apassionat, tan observador alhora i tan fàcil en l’expres- «primera època». sió espurnejant i adequada ha creat una gamma de locucions Com s’ha vist, hi hem donat correcció de vocabulari, espo- comparatives, plenes de justesa moltes, d’altres claríssimament ràdiques nocions de sintaxi, notícia d’expressions castisses i gràfiques i quasi bé totes, sadollades de gràcia popular autèn- una idea general de l’origen etimològic, extensió i vitalitat tica». del nostre idioma. Tanmateix, no creem, naturalment, que en tinguen prou els lectors amants del verb secular de Va- D’entre totes les fitxes publicades Enric Valor dedica dues, la lència. Però estimem que, en aquests aspectes tractats, té el 92 i 93, a parlar sobre les «Raons científiques de l’ortografia lector un punt de recolzament des d’on poder passar a ense- actual». En la primera explica les divergències existents en nyaments més sistematitzats [...] totes les llengües entre els sons i la seua representació grà- Ara, només donar les gràcies a tots aquells que s’hagen in- fica, i és per això que afirma que «el conjunt de preceptes teressat en les seues modestes explicacions, fetes, certament, que regeixen aquest darrer i comú sistema de representació amb el cor i el pensament posats en la major grandesa de convencional es diu ortografia, i en la nostra llengua es basa València. en l’etimologia dels mots i en la tradició gràfica». Per altra banda, Valor continua explicant els orígens llatins de la nos- Enric Valor tra llengua i de la fragmentació produïda arran de la caiguda de l’imperi romà, i puntualitzant que en la fixació ortogrà- Per altra banda, Enric Valor també divulgà les seues lliçons fica dels mots s’havia seguit com a criteri general «mantenir gramaticals a través de la ràdio. No hi ha dubte que fou una ex- dins de certs límits la “fisonomia” llatina de les paraules, tot i periència pionera en l’ensenyament del valencià, molt anterior fent-la compatible amb el resultat final de l’evolució fonètica al programa fundat per Vicent Pitarch a Vila-real, Nosaltres els de cada llengua romànica». En la següent fitxa, Enric Va- valencians, el 1969, i al mític De dalt a baix, dirigit per Ama- lor tirà mà d’una cita de la Gramàtica Valenciana de Sanchis deu Fabregat el 1974, i que recorda la protagonitzada per Valor Guarner per refermar la seua idea sobre la necessitat de man- mateix a Alacant durant la II República. En aquest cas podem tenir la tradició gràfica d’una llengua, atés que aquesta és «el parlar de dues experiències pioneres. vehicle amb què es transmet i perpetua l’obra cultural d’un La primera col·laboració radiofònica fou propiciada per la seua poble», tot i que reconeixia que «només ens podem permetre amistat amb Joan Alfons Gil Albors, director del quadre escè- modificar prudentment certes grafies per a una major siste- nic i redactor de La Voz de Levante, a la vegada que responsable matització», tal com havien fet altres llengües com el francés, del programa cultural Atenea. La relació entre Enric Valor i J. el castellà o l’italià. En el cas valencià, Valor remarca que els Alfons Gil Albors venia ja de lluny, dels contactes de l’autor textos dels nostres autors clàssics no presenten una ortografia teatral amb destacats valencianistes arrecerats en l’Ateneu Mer- sistemàtica, com l’entenem actualment, però, sí que hi tro- cantil de València com ara Manuel Sanchis Guarner, Robert bem unes mateixes solucions als problemes de representació Moroder o Joaquim Maldonado, que presidia l’entitat. Foren gràfica; en paraules de Sanchis Guarner, «hi ha la persistència Valor i Sanchis Guarner els que més insistiren a Gil Albors de pràctiques», les quals han estat recollides en l’ortografia perquè escrigués en valencià les seues produccions teatrals, tot actual per «acadèmics, escriptors, filòlegs i gramàtics», i han estat la base de les normes ortogràfiques actuals, les quals van ser fixades definitivament pel «Centre de Cultura Valencia- na, Rat Penat, Societat Castellonenca de Cultura, Obra del 11 L’article «Els modismes» apare- Casp i Miquel Adlert. gué en el número 3 de la revista Es- Diccionari, de Mallorca, en col·laboració amb l’Institut d’Es- clat (1948) editada pel Grup Torre, 12 Sobre les Normes de Castelló, ve- tudis Catalans i altres institucions culturals de totes les regi- al front del qual es trobaven Xavier geu Climent (2007a).

Enric Valor. El valor de les paraules { 193 Fitxa núm. 1 del curs de llengua del periòdic Jornada «Gramàtica elemental per a valencians» (16 de gener del 1964) Fitxa núm. 1 del curs de llengua del periòdic Jornada «Vocabularios» (22 d’octubre del 1964)

194 i que aquest al·legava el seu desconeixement escrit de la llengua, carta que José J. Viñals Guimerá, director gerent de la Caixa tot i ser originari d’Alcoi. Segurament per això Valor revisà la d’Estalvis de València, envià a Enric Valor sobre una de les primera obra escrita en valencià per Gil Albors, El tòtem en fitxes de Parlem bé, la referida a la paraula «estalvi»: l’arena, abans de ser presentada el 1959 a la censura, que la va prohibir: «El projecte de la seua estrena no va arribar a bona Muy distinguido Sr. mío: fi. Després de diverses gestions, la idea de posar en escena una obra on la ‘mala’ era una dona conservadora, el ‘bo’ un Leo muy complacido su Lección de valenciano número 70, pilot d’un país de l’est d’Europa i a més en llengua valenci- en la cual dedica tan acertado estudio a la palabra AHOR- ana, va tindre un resultat negatiu» (Gil 2007: 31). En vista RO que con toda impropiedad se viene utilizando, por des- gracia, en lugar de ESTALVI en toda nuestra región [...] dels problemes existents i aconsellat per diversos amics que intuïen que el problema podia estar en la llengua emprada, Me ha sorprendido gratísimamente su citada lección y me Gil Albors la tornà a lliurar a la censura en castellà i així fou he apresurado a ordenar se difunda entre todos nuestros autoritzada. Finalment l’obra s’estrenà en castellà el 12 de empleados para que conozcan cuanto se refiere a la palabra novembre de 1960, en l’Ateneu Mercantil. ESTALVI y a la propiedad con que deben usarla, ya que yo mismo, en cuantas ocasiones he tenido que hablar en públi- Anys després, amb Gil Albors com directiu de l’emissora La co en nuestra lengua valenciana, he tratado, muy modesta- Voz de Levante i director de la revista cultural Atenea, En- mente, de difundir el término de ESTALVI en lugar del de AHORRO que tan amplia como impropiamente se utiliza.16 ric Valor col·laborà en aquest programa radiofònic amb una secció de llengua que portava el mateix títol que les lliçons de Jornada, Parlem bé. La seua col·laboració s’inicià el 23 de maig de 1963, i s’allargà durant uns mesos, segurament fins Gramàtica elemental per a valencians a finals d’aquell any, al llarg dels quals cada dijous intervenia Aquesta sèrie aparegué des del 16 de gener de 1964 fins al amb la lectura de diverses fitxes gramaticals per orientar els 20 d’octubre del mateix any. Es van publicar un total de 113 oients en l’ús correcte de la llengua.13 Així ho explicava Valor fitxes totalment redactades en valencià, que corresponien a a Joan Fuster: 61 lliçons gramaticals, per tant hi havia lliçons que constaven de més d’una fitxa.17 Normalment s’iniciaven amb una breu Des de fa tres setmanes, cada dijous llegesc una lliçó en l’es- explicació teòrica del tema d’estudi que es complementava pai Atenea de La Voz de Levante, a les onze de la nit. Això ho amb nombrosos exemples. dirigeix Gil Albors, amb qui estic lligant una bona amistat. Sembla que s’hi podrien fer més coses. La secció meua hi En l’«Advertiment» aparegut en la darrera fitxa de Parlem bé segueix titulant-se «Parlem bé». Més val això que res! ja s’avançava l’estructuració d’aquesta obra, la qual podem considerar veritablement com una gramàtica completa: No sé si podràs sentir-ne alguna algun dijous, de tanta feina com deus tenir sempre. De tota manera, si ho poguesses escoltar i ho aconsseguisses sentir clar, ja em diràs que te’n La que podríem dir «segona època» [de Lecciones de Valen- sembla.14 ciano], que començarem tot seguit, es titularà Gramàtica elemental per a valencians, i consistirà en 40 lliçons repartides en 3 capítols d’aquesta important matèria, on es tractaran, L’altra oportunitat d’Enric Valor de donar a conéixer les se- per sistema i en un to clar i resumit, tots aquells temes que ues lliçons de gramàtica es produí a través del programa Un es pertanyen a aquesta disciplina. Darrere de cada capítol, hi lloc per a València, que s’emetia des de Ràdio Popular de Ca- va un Glossari d’aquelles paraules que s’han utilitzat en les tarroja i era patrocinat per Lo Rat Penat.15 L’encarregat era explicacions i en els exemples i hem cregut que presenten alguna dificultat al lector estudiós. Al final de l’obra s’hi do- Emili M. Boïls i Rafael Llorens Romaní, i pretenien cercar narà una «Taula de verbs irregulars», on hi haurà models per «la unitat de tots els valencians en defensa de la cultura prò- pia, base de la nostra personalitat com a poble». El programa combinava la difusió musical amb la lectura de textos, ha- 13 Joan Alfons Gil Albors calcula s’afirma que la participació de Valor bitualment extrets de La llengua dels valencians de Manuel que Enric Valor participà al llarg de s’inicià el novembre de 1962 amb sis mesos en el programa i que el for- l’emissió de la lliçó 59. Segurament la Sanchis Guarner. Enric Valor inicià les seues col·laboracions mat de la seua intervenció era com data exacta és l’any 1963, atés que la el novembre de 1963, amb la lectura de les fitxes correspo- una mena d’entrevista, amb pregun- fitxa 59 de «Parlem bé» s’havia publi- nents a la sèrie Parlem bé, i suposem que la seua participació tes i respostes, sobre les qüestions que cat en Jornada el 21 de març de 1963. el gramàtic preparava. Entrevista per- s’allargaria durant uns mesos. sonal amb J. A. Gil Albors realitzada 16 Carta de José J. Viñals Guimerá el 30 d’abril de 2010. a Enric Valor, 17 d’abril de 1963. Ar- xiu de la Biblioteca Enric Valor, Insti- Amb total seguretat, les lliçons de gramàtica publicades en el 14 Carta d’Enric Valor a Joan Fuster, tut d’estudis Catalans, Alacant.

periòdic Jornada per Enric Valor tingueren una bona accep- 8 de juny de 1963. Arxiu personal de Joan Fuster. 17 Realment se’n publicaren 114, tació per part dels lectors, i també una excel·lent efectivitat atés que n’aparegueren dues amb el en la societat valenciana, com bé podem comprovar en la 15 Sobre aquest programa, vegeu número 50, segurament per una er- Xavier Ferré (2000: 222-224), on rada.

Enric Valor. El valor de les paraules { 195 a tota la conjugació irregular del nostre idioma. També hi presentar dificultats i una «Taula de verbs irregulars» en les figurarà un «Breu resum de Normes Ortogràfiques», que re- fitxes finals. sulta així mateix imprescindible.

Vocabularios La Gramàtica elemental per a valencians estava estructurada en quatre capítols. El primer, de set lliçons, incloïa unes Aquesta sèrie aparegué des del 22 d’octubre de 1964 fins al 21 «nocions preliminars» sobre la llengua, que tractaven, entre de setembre de 1965. Es van publicar un total de 134 fitxes altres qüestions, sobre l’alfabet, les vocals obertes i les tan- distribuïdes de la següent manera: de la 1 a la 52 corresponen cades, l’accent gràfic, la dièresi, l’apòstrof i el guió. El segon, a reculls lèxics per temes, tal com veurem a continuació; de «Elements de sintaxi», de quatre lliçons, s’hi referia a l’oració, la 53 fins a la 73 tractaven sobre «Verbs d’ús corrent», que les oracions completes i incompletes, les transitives, intrans- presenten una àmplia relació de verbs en castellà amb la cor- itives, atributives i, finalment, als complements. El tercer, responent traducció al valencià, i amb la inclusió d’alguna s’ocupava de la «Morfologia», i era el més extens, amb 29 remarca sobre les diferències entre les formes valencianes i lliçons dedicades a l’estudi dels articles, adjectius, pronoms, castellanes;18 finalment, des de la 74 fins a la 134 s’ocupaven morfologia verbal, adverbis, preposicions i conjuncions. El dels «Qualificatius d’ús corrent», on s’oferia un llistat alfabètic quart capítol, de 20 lliçons, es detenia en «Ús de les lletres», d’adjectius qualificatius en castellà amb la corresponent tra- especialment en les fricatives alveolars i palatals, els grups ducció al valencià i amb comentaris i exemples del seu ús. africats palatals o la ela geminada. A més a més, els tres pri- En aquest cas presentem l’índex de les fitxes de contingut mers capítols incloïen un «Glossari» de termes que podien lexicogràfic:

Número fitxa Título Títol 1 El cuerpo humano El cos humà 2 La cabeza. Los brazos, las piernas El cap. Els braços, les cames 3 El tronco. Los vestidos El tronc. Els vestits 4 El colegio El col·legi 5 La clase. La construcción La classe. La construcció 6 La casa. Las habitaciones La casa. Les habitacions 7 Los muebles Els mobles 8 La puerta, la escalera La porta, l’escala 9 Los colores. La cama, la silla Els colors. El llit, la cadira 10 La ciudad La ciutat 11 El tráfico, la calle El trànsit, el carrer 12 La familia La família 13 La familia. El tiempo La família. El temps 14 El tiempo El temps 15 Los alimentos. Las legumbres, las verduras Els aliments. Els llegums, les verdures 16 Las comidas y los manjares Les menjades i els menjars 17 Las horas Les hores 18 La cocina La cuina 19 La fruta La fruita 20 Servicio de mesa El parament de taula 21 Los oficios Els oficis 22 Las profesiones Les professions 23 Los deportes Els esports 24 Los sentidos, los defectos físicos Els sentits, els defectes físics 25 El mundo moral El món moral 26 Los sentimientos Els sentiments

196 27 La cocina La cuina 28 Las virtudes y las cualidades Les virtuts i les qualitats 29 Las enfermedades Les malalties 30 Los defectos morales Els defectes morals 31 El firmamento El firmament 32 La tierra, el mundo La terra, el món 33 La organización política L’organització política 34 El mar El mar 35 La montaña La muntanya 36 El campo El camp 37 El campo (II) El camp (II) 38 El campo (III) El camp (III) 39 Los fenómenos meteorológicos Els fenòmens meteorològics 40 Los minerales y los metales Els minerals i els metalls 41 Los árboles. Plantas útiles y de adorno Els arbres. Plantes i útils d’adornament 42 El ganado El ramat 43 Los pájaros. Los animales salvajes Els moixons. Els animals salvatges 44 Las aves Els ocells 45 Los peces y los mariscos Els peixos i els mariscs 46 Los insectos Els insectes 47 Nombres geográficos Els noms geogràfics 48 Nombres geográficos (II) Els noms geogràfics (II) 49 Nombres geográficos (III) Els noms geogràfics (III) 50 Nombres geográficos (IV) Els noms geogràfics (IV) 51 Gentilicios Gentilicis 52 Gentilicios Gentilicis

Col·laboracions literàries d’Enric Valor i L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla, de Vicent en el periòdic Jornada (1962-1965) Miquel i Diego, publicat per l’editorial L’Estel, dirigida per Manuel Sanchis Guarner, amb un pròleg de mossén Josep A més de la publicació de manera continuada durant aquests Espasa i Signes.21 anys dels tres cursos de llengua, Enric Valor també col·laborà en el periòdic Jornada amb la publicació de diverses narracions curtes, alguna inèdita, i amb l’elaboració de ressenyes Millorem el llenguatge en el butlletí de diversos llibres. Gorg (1969-1970) Efectivament, entre finals de 1962 i l’abril de 1964, publicà El juny de 1969 apareixia Gorg. Boletín bibliogràfico, publi- les narracions curtes Viatge a Nadal,19 Contalla d’un orat,20 cació dirigida per Joan Josep Senent i Anaya, amb la col- L’amic fidel, Els drets il·lusoris i La prioritat és nostra. laboració d’Enric Valor, amb l’objectiu d’editar, com indicava el seu nom, un butlletí d’informació bibliogràfica, i per Per altra banda, Valor també publicà ressenyes de diverses tant adreçat a un públic interessat pel món del llibre i qual- obres: Os Lusíadas del poeta Luís de Camões, la qual havia estat traduïda al català pels poetes mallorquins Miquel Dolç i Guillem Colom per a l’Editorial Alpha de Barcelona; Dos 18 Per exemple: «Collir se usa cuan- cent Escrivà (1988: 5-16). contes per a infants, de l’Editorial Estela; El gat i la lluna i El do el castellano “coger” tiene el sentido de recolectar. Ejemplos: “Coger 20 Sobre aquesta narració vegeu Vi- cabridet va al mercat, d’Annie Butel; Alguns homònims fal- flores”, “Coger fruta de los árboles” = cent Escrivà (1988: 5-16). sos que cal evitar, València, 1965, obra de Josep Albero Gar- Collir flors, collir fruita» (fitxa 57). 21 Sobre aquesta obra, vegeu l’estudi cia, que meresqué encomiables elogis del gramàtic castallut, 19 Sobre aquesta narració vegeu Vi- d’Agustí Colomer (1996: 39-48).

Enric Valor. El valor de les paraules { 197 sevol altra manifestació artística. En total s’hi publicaren 29 - «El pronom “Ho”» i «Raons científiques de l’ortografia números, fins a l’abril de 1972, i el que és més important, actual», Gorg 2, pp. 44-47. aconseguiren la col·laboració de bona part dels escriptors, - «El gènere de certs substantius» i «Els perfets simple i perifràs- polítics i professors nacionalistes de la dècada dels seixanta tic», Gorg 3, pp. 36-37. i setanta com Gonçal Castelló, Rafael Esteve-Casanova, Vi- cent Escrivà, Amadeu Fabregat, Joan Fuster, Tomàs Llorens, - «Usos del verb fer» i «El trànsit», Gorg 4, p. 35-36. Rafael Ll. Ninyoles, Vicent Ventura, Josep Vicent Marqués, Manuel Sanchis Guarner, Rodolf Sirera, Vicent Soler o Va- - «Deformacions d’algunes paraules» i «Sobre el barbarisme lerià Miralles. “aclaració”», Gorg 5, pp. 41-42. El paper d’Enric Valor en la publicació fou ben significatiu. - «Els sinònims de prompte», Gorg 6, pp. 35. En una ocasió, Valor recordava que «jo hi vaig treballar com - «La preposició composta “cap a”», Gorg 7, pp. 40. un negre» (Pitarch 2002a: 128). I sembla que així fou, atés el volum i la intensitat de la seua participació que podem - «La veu obligativa dels verbs», Gorg 8, p. 28. dividir en tres aspectes. El primer, la tasca de coordinador i - «L’adjectiu “quin”», Gorg 9, p. 17. director de facto de la revista; el segon, el de corrector, traductor i de responsable dels aspectes lingüístics i el tercer, com - «Penedir-se o repenedir-se», Gorg 10, p. 25. autor d’articles. - «“Res” i “gens” en les oracions negatives», Gorg 11, p. 23. És en aquesta darrera faceta d’autor que Valor aprofità el - «Medi, mig i mitjà», Gorg 12, p. 20. nou mitjà de comunicació que tenia a la seua disposició per divulgar determinats aspectes gramaticals i lexicogràfics del - «Recolzar, refermar», Gorg 13, p. 19. valencià. Efectivament, des del número 2 fins al 14 del but- - «Sobre “oir” i “sentir”», Gorg 14, p. 16. lletí Gorg aparegué la secció «Millorem el llenguatge», amb el mateix títol de l’obra de Valor que estava a punt d’eixir al mercat. No hi ha dubte que tant l’autor com l’editorial Una vegada més, Enric Valor no deixava passar l’ocasió de di- Gorg aprofitaren aquesta magnífica plataforma publicitària vulgar la normativa del valencià a través de la premsa, d’acord per promocionar aquest llibre, del qual oferien, fins i tot, un amb el seu desig de millorar la competència lingüística dels descompte «del 25% als subscriptors que el demanen durant valencians i de respondre a les necessitats d’alfabetització que els mesos de juliol, agost o setembre actuals» sobre el preu es feien cada vegada més patents a finals dels anys seixanta, final de 200 pessetes. A més l’anunciaven d’aquesta manera: atés l’augment tan significatiu de llibres i revistes en català que s’estava produint. Aquest llibre, que oferim als nostres lectors i subscriptors en pre-publicació, és una obra indispensable als qui, no podent fer per diverses raons estudis profunds de l’idioma, tenen A tall de conclusió tanmateix la necessitat de parlar-lo amb pulcritud, soltesa A partir del que hem vist podem constatar que Enric Valor ha i facilitat. Es dirigeix especialment a corregir les faltes més freqüents que es solen cometre parlant o escrivint la nostra sigut l’estudiós del valencià que més ha emprat els mitjans de llengua, a precisar el significat i correcte ús de molts termes comunicació, concretament la premsa escrita i la ràdio, per a que emprem correntment sense una absoluta seguretat, i divulgar uns coneixements mínims sobre el valencià als seus també a augmentar el nostre lèxic (ampliació de vocabulari); conciutadans. Primer a Alacant durant el període republicà, per fi, ens ajuda a depurar l’idioma bandejant- ne els mots els anys 1933-34, després a València, en els anys seixanta en mal dits o mal pronunciats i substituint els barbarismes per paraules pròpies i plenament significatives, amb la qual de- els periòdics Levante i Jornada, en diverses emissores radiofò- puració restablim l’harmonia de sons i impedim que la nos- niques i, posteriorment a la revista Gorg. tra manera d’expressar-nos siga inadequada, deficient o vulgar (Gorg, 2, p. 43). Valor actuava amb intel·ligència i perícia, perquè davant de la prohibició de l’ensenyament del valencià en les escoles durant la República i el període franquista, com una continuació És així que en la secció «Millorem el llenguatge» es publicaren més de la repressió lingüística que hem patit els valencians una o dues lliçons del llibre en cada número durant tretze set- al llarg de la nostra història més recent, calia dur endavant manes, de les 162 que constava en total. La secció va desapa- iniciatives enginyoses que permeteren la transmissió interge- réixer en el número 14 de Gorg perquè l’obra «ja està en curs neracional de la llengua tant de manera oral com escrita amb d’impressió per l’Editorial GORG i ben prompte es posarà a uns mínims de dignitat. la venda».22 Primer fou Carles Salvador que publicà diversos cursos de La relació completa d’articles publicats és aquesta: llengua en la premsa valenciana en la dècada dels anys 30, i

198 després fou Enric Valor que continuà la seua tasca i fins i tot Cucó, Alfons - Cortés, Santi (1997): Llengua i política, cultura i la millorà amb la incorporació de nous plantejaments lin- nació. Un epistolari valencià durant el franquisme, València, Tres güístics i didàctics. i Quatre. Escrivà Peiró, Vicent (1988): «Aproximació als orígens narratius De la mateixa manera que els cursos del mestre de Benassal d’Enric Valor», pròleg a Narracions perennes, València, Gregal es transformaren en diversos manuals gramaticals, Ortografia Llibres. Valenciana amb exercicis pràctics (1934), Morfologia Valenci- — (2003): Els xiquets i la llengua, Paiporta, Editorial Denes. ana amb exercicis pràctics (1935) i la Gramàtica Valenciana (1951), en el cas del gramàtic castallut, els cursos de llen- Ferrando, Antoni - Cortés, Santi (1998): Estudi preliminar i edició gua publicats en el periòdic Jornada es convertiren també crítica a GINER, Josep: Obra filològica (1931-1991), València, Institut de Filologia Valenciana / Editorial Denes. en diverses obres gramaticals; la primera el Curso de lengua valenciana (1966), després Millorem el llenguatge (1971) i, Ferré, Xavier (2000): No tot era Levante feliz. Nacionalistes valen- posteriorment, el Curso medio de gramatica catalana referida cians (1950-1960), Benicarló, Edicions Alambor. especialmente al Pais Valenciano (1973), que fou traduït al va- — (2001): «Sobre Enric Valor», Revista de Catalunya, Barcelona, lencià el 1977 amb una significativa millora dels continguts núm. 158, pp. 24-34. amb el títol Curs mitjà de gramàtica catalana referida especial- Gil, Alfonso (2007): «Introducció» dins Juan Alfonso Gil Albors ment al País Valencià. Obra completa en valencià 2, València, Institució Alfons el Mag- nànim. Gràcies a aquests cursos i aquestes obres s’aconseguí des dels anys 60 del segle xx formar milers de valencians en els co- Giner i Marco, Josep (1971): «Pròleg», a Millorem el llenguatge neixements bàsics de la seua llengua i preparar el camí per d’Enric Valor, València, Editorial Gorg, pp. v-viii. encetar tímidament un procés de normalització lingüística — (1998): Obra filològica (1931-1991), Estudi preliminar, edició de la societat valenciana a l’acabament del règim franquista, crítica i índex a cura d’Antoni Ferrando i Santi Cortés, Valèn- recuperant per a la llengua pròpia dels valencians els àmbits cia, Editorial Denes. d’ús que la repressió política ens havia negat durant segles. González i Caturla, Joaquim (1993): «Un cas especial de premsa satírica: El Tio Cuc d’Alacant», Quaderns de Migjorn, núm. 1, Evidentment, sense la ferma i decidida actuació d’Enric Valor, pp. 125-134. i d’altres estudiosos del valencià, en l’ensenyament i difusió Pellicer i Borràs, Joan Enric (2003): L’ensenyament de la llengua de la llengua a través d’aquests cursos i la publicació de diver- catalana al País Valencià (1238-1939), tesi doctoral dirigida per sos manuals gramaticals, res d’això s’haguera produït, amb Josep Ballester, València, Universitat de València. els conseqüents efectes negatius per a la societat valenciana. — (2006): Història d’un desig insatisfet: l’ensenyament del valencià fins a 1939, Catarroja, Perifèric.

22 S’ha de dir que en el número Fabregat: «Millorem el llenguatge Pitarch i Almela, Vicent (1994): «Carles Salvador, autoritat gra- 26 aparegué una ressenya d’Amadeu d’Enric Valor», p. 24. matical», Caplletra, núm. 16, pp. 33-48. — (2002a): Converses amb Joan Simón, Enric Valor i Rafael Súria: homenatge a les Normes de Castelló, Benicarló, Edicions Alambor. Bibliograﬁa — (2002b): «Enric Valor: la percepció de la llengua», dins Enric Valor, un home de poble, Paiporta, Institut d’Estudis de la Vall Climent Martínez, Josep Daniel (2007a): Les Normes de Castelló. d’Albaida (IEVA), pp. 243-250. L’interés per la llengua dels valencians al segle XX, València, Acadè- mia Valenciana de la Llengua. Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València, Tàndem Edicions. — (2007b): «Les col·laboracions periodístiques de Josep Giner (1931-1936)», Ontinyent, Almaig xxiii, pp.105-115. — (2008): «Carles Salvador i la divulgació de les normes de Caste- lló», dins Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, València, Universitat de València, pp. 289-317. Colomer Ferràndiz, Agustí (1996): Retrobar la tradició. El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició, Valèn- cia, Editorial Saó, Col·lecció «Paraules i vides, 2». — (2007): Temps d’Acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933- 1936), Paiporta, Editorial Denes. Cucó, Alfons (1971): El valencianisme polític, 1874-1936, València, Col·lecció «Garbí 2».

Enric Valor. El valor de les paraules { 199 _Enric Valor i l’aventura editorial de Gorg1

Francesc Pérez i Moragón / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Per als qui el vam conéixer, i també per als qui repassen els dues iniciatives hagueren d’emprar, la primera fins que va de- treballs que s’han escrit sobre ell, per exemple en aquest ca- saparéixer i la segona durant uns quants anys, el nom d’edi- tàleg, no hi ha cap dubte que Enric Valor va ser una persona torials valencianes o barcelonines que havien tingut la sort de constantment disposada a treballar en allò que li demanassen, ser autoritzades per les instàncies pertinents de l’Administració sempre que s’ajustés, si més no, a un dels propòsits que foren franquista. En tots aquests casos, i en molts d’altres probable- centrals en la seua vida: la defensa de la llengua. A aquesta vo- ment, Valor va intervenir com a corrector o com a traductor, luntat afegia uns coneixements lingüístics extraordinaris, que sense que el seu nom, fins on jo sé o recorde, aparegués enlloc. deixà plasmats en obres gramaticals i lèxiques, comentaris de Molt més continuada i estable va ser la seua vinculació amb premsa, opinions en entrevistes, informacions per a obres ali- l’editorial Gorg, que era propietat de l’empresari i mecenes enes —algunes de les grans empreses lexicogràfiques de Joan Joan Senent i Anaya, on Valor va actuar com a corrector de Coromines, posem per cas, o el Diccionari català-valencià-bale- textos ben autoritzat. Tanmateix, va ser en una revista llançada ar, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll— i altres textos. per Senent, com a aventura de mecenatge empresarial indivi- Tot plegat el portà a esdevenir un assessor lingüístic d’especial dual, on, probablement, Valor va deixar una empremta més rellevància, en un temps en què, ací, ni es pensava que pogués forta i més continuada. arribar a existir una figura laboral amb aquestes funcions. I ho fou en un doble sentit: en el que ara mateix es dóna a aquest Gorg, una empresa arriscada terme i també en un de més especialitzat, com a informant particularment fiable, sobretot en qüestions lèxiques, però La revista Gorg, amb els seus vint-i-nou números apareguts també en d’altres, referides en particular a la parla dels territo- entre juny de 1969 i abril de 1972, va ser una resposta parcial ris valencians que millor coneixia per una experiència directa —i no per culpa del seu editor ni dels responsables de la pu- i viscuda. blicació— a una necessitat informativa, cultural i lingüística —en definitiva, política— que no trobava, ni podia trobar, una De manera eventual o més continuada, Valor va assessorar, així, resposta adequada, en el marc de la manca de llibertats civils les editorials valencianes aparegudes en la dècada de 1960, pla- arbitrat pel franquisme, ni tan sols després de les mesures de taformes orientades per joves, mancades d’estructura i fins i tot reforma en el sistema de censura definides per l’anomenada d’autorització legal per a funcionar com a editorials amb nom llei de premsa i impremta (1966), promulgada quan Manuel propi. És el cas, per exemple, de les publicacions de Garbí, iniciativa vinculada a la llibreria Concret, de Valerià Miralles, Alfons Cucó i Tomàs Llorens, o de les que portaren la denomi- 1 En aquesta nota utilitze el meu text Referències bibliogràfiques al final «Gorg, una possibilitat decapitada», d’aquesta nota). nació de Tres i Quatre, a partir de la llibreria homònima. Totes introducció a Gorg 2006 (veg.

200 Portada del número 8 de la revista Gorg (maig del 1970) Portada de L’ingenu de Voltaire, traduït per Enric Valor, aparegut dins de la col·lecció Els Qua- derns de l’editorial Gorg

Enric Valor. El valor de les paraules { 201 Fraga Iribarne era ministre d’Informació i Turisme, en uns mo- superior a la de qualsevol col·lecció de llibres. ments en què la dictadura mirava de maquillar-se amb més o Això, deixant de banda el fet que, exclòs el valencià també de menys voluntat i encert. l’escola i de tot l’àmbit docent, la capacitat d’una revista com a Malgrat els retocs circumstancials, les estrictes limitacions im- eina «alfabetitzadora» hauria estat també molt més efectiva. La posades pel franquisme a la lliure circulació, en castellà, de lògica fundacional de Gorg feia palés, per tant, fins a quin punt notícies i opinions en els periòdics i la ràdio, barreres vigents semblava irracional, per a qui no compartís els raonaments de arreu de l’Estat després de la derrota de la República, se suma- l’aparell franquista, que fóra possible editar llibres però no par- va una especial barrera de prohibicions i obstacles que afectava lar-ne des d’una revista especialitzada. En qualsevol cas, aviat les llengües peninsulars distintes de l’oficial. es veuria que el que estava sota vigilància era el fet mateix de parlar. En el cas valencià, si en els primers anys de la dècada de 1930, abans de la sublevació de juliol del 1936, havien pogut aparéi- La voluntat de tenir una publicació periòdica apareixia mani- xer amb més o menys dificultats revistes i butlletins, en alguns festada de manera recurrent en els cercles més conscients de dels quals havia col·laborat Enric Valor, més de trenta anys des- la necessitat de conquistar espais de normalització en l’ús pú- prés de la victòria franquista, tota mena de coercions impedien blic de la llengua. Bona mostra d’això són nombroses referèn- la posada en marxa de projectes semblants amb unes mínimes cies de Joan Fuster en la seua correspondència epistolar amb expectatives d’èxit. I val a dir que les publicacions anteriors diverses persones. D’altra banda, s’estaven consolidant, en la al 1939 havien representat una pluralitat ideològica que ana- mateixa Universitat i en altres àmbits, noves fornades de joves, va de la dreta a l’esquerra —en algun cas, amb una coloració que unien als seus pressupòsits polítics reivindicacions molt confessional catòlica evident i proclamada en cada número—. precises pel que fa als drets culturals, lingüístics i nacionals. I Ara, estaven escrites en la llengua del país i això, per al Régimen, aquestes generacions que renovaven el panorama social, i en representava, i representà fins al final, una opció automàtica- bona part ideològic del país, no podien expressar-se de manera ment sospitosa de dissidència que calia evitar, amb un sistema regular en mitjans de comunicació, ni tan sols amb circumlo- de prohibicions més o menys explícit. quis, sinó que havien de fer-ho molt sovint a través de butlletins ciclostilats clandestins o semiclandestins. A banda de les col·laboracions en valencià, quasi rituals, que permetien alguns diaris, fins i tot del Movimiento, o el permís La situació es presentava encara més difícil si es té en compte que anualment es concedia sense massa problemes a algunes que algunes de les personalitats que apareixien com a referents publicacions festives, entorn de les Falles o les representacions ideològics més clars d’aquestes noves promocions havien es- escèniques i hagiogràfiques dels Altars de Sant Vicent, a Va- tat apartades de la col·laboració en els diaris de València. És lència, només dues publicacions van poder sobreviure algun el cas del mateix Fuster, des del 1963, arran de la campanya temps, Sicània (1958-1959; n’hi ha una edició facsímil, pu- governativa muntada en aparéixer El País Valenciano (1962), o blicada per la Universitat de València el 2001), fundada per del periodista Vicent Ventura, exiliat a París i després dester- Nicolau Primitiu Gómez Serrano, i, amb molta col·laboració rat un temps fora de València —a Dénia, acollit pel canonge en castellà, Valencia Cultural (1960-1964), dirigida per Vi- Josep Espasa— i bandejat de quasi tota la premsa local, com a cent Badia Marín, que tracta de continuar el sentit emprés represàlia per la seua participació en la reunió del Moviment per aquell antecedent. L’intent d’Esclat (1948, tres números Europeu a la capital de Baviera, que el franquisme batejà com bimensuals), dirigit per Xavier Casp i Miquel Adlert Noguerol «el Contubernio de Munich» (1962). no havia pogut prosperar, perquè la censura ja s’havia encarre- En aquelles condicions, obtenir el permís ministerial per a gat d’impedir-ho. publicar una revista en valencià era pràcticament impossible. I, tanmateix, hi havia una consciència clara de la necessitat de Qui ho va aconseguir va ser l’empresari i advocat Joan Senent tenir una publicació periòdica en valencià, si més no al mateix Anaya (1916-1975), que era fill de Joan Valentí Senent Ibáñez nivell i amb el mateix ressò, reduït, però creixent i significatiu, (1888-1965), un empresari que havia tingut l’encert de mun- que s’havia anat aconseguint amb la publicació de llibres. tar una de les primeres autoescoles de València i que hi havia fet una bona fortuna. Gorg tractà d’aprofitar, tot posant-la en relleu, aquesta contra- dicció de la política franquista, funcionaris de la qual havien Senent Anaya ja havia donat un suport econòmic sempre ge- acabat concedint autorització per a l’edició, amb la creença nerós a diversos joves que volien difondre el llibre en català. probable que el nou butlletí havia de tenir una difusió molt Els locals de les primeres llibreries, que a València tingueren minsa. Joan Senent, propietari de la revista, i Enric Valor, aquest objectiu, a partir de la dècada de 1960 (Can Boïls, home de la seua total confiança en aquella empresa, compre- Concret, Tres i Quatre) eren propietat de Senent, que en cedia nien, però, que la continuïtat periòdica d’una publicació hauria l’ús en condicions enormement favorables i que, a més, ha- de tenir uns efectes de fidelització de públic, de difusió d’idees via començat a publicar alguns llibres. Amb una deixa del seu i d’entrada en escena de noves promocions d’escriptors molt pare, impulsà també un premi literari des de la Caixa d’Estal-

202 vis i Mont de Pietat de València, que guardonà obres d’interés, De certes obres, a judici de la Redacció, poden oferir-se re- entre d’altres una novel·la de Maria Beneyto, La dona forta sums; d’altres (a part dels fragments), acabats estudis propor- (1967), en la correcció de la qual, molt probablement, degué cionats per una crítica solvent. De l’art no literari, comentaris i informacions especialment. intervenir Enric Valor. Pel que se sap, la idea de publicar la revista va nàixer en les També donarem, sovint, notícia sobre la personalitat dels autors, si tals dades revesteixen interès indubtable per al millor entrevistes que Senent, valent-se del seu títol d’advocat, man- coneixement del panorama literari i cultural en general; així tenia amb Enric Valor a la presó de València, quan l’escriptor com de les novetats relatives a la literatura i a l’art (concur- hi estava tancat a causa d’una sentència per motius econòmics sos i llurs convocatòries, premis i llurs realitzadors i triom- que l’havien deixat sense recursos per al moment en què acon- fadors, obres en preparació, imminència de publicacions, seguís la llibertat. Sembla que Senent va voler amb la revis- etc.); és a dir, tota mena d’informacions que es referesquen a la comunicació del pensament per mitjà de la paraula, o a ta donar al seu amic uns ingressos regulars. En qualsevol cas, la creació artística per qualsevol sistema adient d’expressió, aquell projecte aniria molt més lluny probablement del que els sempre, però, insistim, en publicacions de caràcter unitari. seus autors pensaven. Una secció de «Cartes al Director» sobre el temari del Butlle- tí, completarà els nostres suggestius sumaris. Senent va sol·licitar autorització per a publicar la revista el 25 de setembre de 1968; el 5 de desembre, la petició aparegué en Pretenem, especialment, interessar tothom en el contingut el Boletín Oficial del Estado i el 19 de desembre del mateix mes, dels llibres, a fi d’estimular-los a llur adquisició, i en les mael ministre d’Informació i Turisme —en aquell moment Fraga nifestacions del sentiment artístic dels nostres dies —expres- sió d’una nova sensibilitat—; tot, esforçadament, dirigit a Iribarne— signava l’ordre d’autorització. elevar el nivell cultural del nostre poble. Del primer número es féu un gran tiratge i, malgrat que la resposta dels lectors no va ser massa abundant —només s’aconse- Com es pot veure, el model que es proposava no era gens usual. guiren seixanta-dues subscripcions en aquell moment inicial—, Si de cas, se me n’ocorre un, que potser van tenir present Joan de seguida es va veure que el «mercat» hi responia amb una Senent i els qui van col·laborar amb ell en el llançament de la certa facilitat. D’altra banda, la generosa, i entre nosaltres del idea. Em referesc a Selecciones del Reader’s Digest, una revista tot inusual, inversió econòmica de Senent, la migradesa —refundada el 1922 i que, des de l’anglés originari, passà a ser lativa, no cal dir-ho— de les despeses —la redacció estava si- coneguda arreu del món en diverses llengües i nombroses edi- tuada als despatxos professionals del fundador— i els ingressos cions. Estava present en el mercat en espanyol des de feia anys per publicitat, que d’altra banda mai no foren massa notables, i tenia un notable èxit entre un determinat públic que pretenia permeteren que la publicació anàs consolidant un espai propi, disposar d’un accés més o menys ràpid i fàcil a un conjunt de que se’ns dubte s’hauria pogut anar ampliant amb el pas del temes culturals i d’actualitat. temps, si li n’haguessen donat. El model elegit, ja des del començament, semblava oferir la El número inicial de Gorg s’obria amb un text editorial, molt garantia, valuosíssima en aquell temps, que no entraria fàcil- probablement obra d’Enric Valor per l’estil i per les funcions ment en conflicte amb els sempre capritxosos trencacolls de que llavors exercia l’escriptor en la nova publicació. Aquell ar- la censura. Ben mirat, es tractava de referir-se en bona part ticle editorial definia a grans trets els propòsits que mantenia el només a llibres que ja havien esquivat aquests esculls. Era una promotor i on es deia, entre altres coses: habilitat enginyosa que, tanmateix, no protegiria massa temps la vida de la publicació. La present publicació, com qualsevol altra de moderna en D’acord amb els propòsits exposats als hipotètics lectors, els aquesta especialitat, té per objecte informar els seus lectors sobre llibres editats o per editar i altres publicacions unità- primers números de Gorg estaven fets sobretot amb reproduc- ries (incloent-hi les musicals: cançons, discs, partitures, etc.) cions de fragments d’alguns llibres de temàtica diversa —des que puguen interessar-los per a la coneixença, com més de la divulgació lingüística fins a l’assaig històric o sociològic, completa millor, dels corrents de cultura de les societats ac- passant per alguna novel·la—, acompanyats per breus comen- tuals, així com dels esdeveniments, problemes i progressos taris sobre els autors. del nostre temps. La concepció de Gorg defugia, des del principi, la temptació Amb tal finalitat, inserirem, a més dels comentaris, amplis del localisme. Així calgué aclarir-ho en una nota editorial ja fragments de cadascuna de les obres comentades en aquest Butlletí, de forma que siga possible donar idea detallada dels apareguda en el número 3, en resposta a un lector que sens temes que s’hi aborden, ja siguen narratius (contes, narra- dubte reclamava que l’atenció se circumscrivís als temes del cions, novel·les), ja d’assaig (filosòfics, històrics, econòmics, país. En la nota s’afirmava: «el Butlletí Gorg, dins el context sociològics), ja resoltament científics. Amb això, anticipem històric i cultural on s’insereix, es pren especialment com a interessants lectures, que presten a la informació una satis- missió la d’introduir el lector en la profunda coneixença de factòria amenitat. les nostres coses: tant en l’estudi de les nostres realitats com en

Enric Valor. El valor de les paraules { 203 el gaudi de les pròpies belleses literàries, artístiques i naturals. Però no pot desconèixer la consideració acurada, des del nostre punt de vista, dels esdeveniments, progressos i problemes del nostre món i del nostre temps en general». Aquest és un altre dels grans mèrits de Gorg i, probablement, un dels seus flancs més dèbils enfront de la vigilància dels cen- sors, sempre a l’aguait per a evitar desviacions incòmodes per al Régimen. En qualsevol cas, anar més enllà del «valencianismo bien en- tendido», pensar que en la llengua del país es podien tractar segons quins temes, era temptar l’enemic. I, en aquest context, convé recordar que, precisament, una de les maniobres més ben trobades del franquisme contra la vitalitat de la llengua catalana va ser, durant molts anys, impedir la publicació de traduccions. Era una altra manera de condemnar-la al localisme. I, enfront d’això, Gorg aprofitava les escletxes per a fer veure als lectors que «podia» no haver-hi limitacions, que les barreres eren artificials, que en la seua llengua, condemnada a Joan Josep Senent i Anaya, amic d’Enric Valor i impulsor la domesticitat, hi havia tots els mecanismes necessaris per a de l’editorial i revista Gorg expressar tota mena d’idees i sentiments. L’atenció que Gorg dedicava a publicitar obres traduïdes de l’anglés, el francés, l’italià o l’alemany era una prova irrefutable d’aquestes possibilitats que, per a una part de la ciutadania, semblaven impensables i que els vigilants de l’ortodòxia franquista havien tingut bona cura d’amagar fins on n’eren capaços. Cal recordar, parlant de drets amagats, i ja que és un tema recurrent en la revista, que, en el clima produït pel Concili Vaticà II, a favor de l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia catòlica, al País Valencià s’havia arribat a l’extrem de declarar per qui posseïa ací la màxima jerarquia eclesiàstica, l’arquebisbe Marcelino Olaechea Loizaga, que el vernacle local era el castellà. D’altra banda, l’existència de la revista coincidia amb un re- viscolament espectacular de l’interés de les noves generacions pel marxisme, al País Valencià com a la resta del món, una orientació ideològica que tingué la seua correspondència en l’aparició a les llibreries de traduccions d’algunes obres clàssi- ques d’aquest pensament, si més no durant un breu període, fins que la censura es tancà novament. I també Gorg es feia ressò d’aquesta novetat bibliogràfica —i no sols bibliogràfica, és clar—, com un signe de la seua obertura als corrents del seu temps. Anys després, Valor recordaria «la profusió de comentaris de tota mena que es pogueren fer amb una gran habilitat dels redactors» i com en la revista es «parlà de moltíssims aspectes de la cultura i fins i tot, amb precaució, de tota mena de temes que afectaven el nostre País i la nostra societat» (Serrano 1995: 95), i citava, a tall d’exemple, alguna obra de Friedrich Engels, o algun treball sobre la Inquisició —l’estudi de Manuel Ardit sobre l’acció del Tribunal a València, que va provocar desme-

204 surades sospites de la censura, que es va creure al·ludida pel Soriano recorda que, quan va atendre la sol·licitud de Senent, titular que en parlava—. va ser probablement a partir del número 10 o 11 i, com un dels fruits de la seua intervenció, «el canvi paulatí que vaig Tot i que l’elecció de títols i d’autors —en la qual intervindria introduir en el montatge de la revista: desaparició dels textos a de manera molt directa Enric Valor— tractava d’abraçar un una columna, cartes al director crec recordar que a tres colum- ventall bastant ampli, de seguida es va fer evident per a l’editor, nes, capçaleres de secció, etc. Aní canviant a poc a poc per a no poc després d’aparéixer els primers números de la revista, que ferir el senyor Valor i també perquè els caixistes de la impremta la fórmula adequada per a fer-la funcionar amb puntualitat i eren molt tradicionals». d’acord amb exigències tècniques i professionals adequades al seu propòsit d’inserir Gorg en les tendències del moment no Hi hagué altres millores. D’una banda, doncs, s’insistí en la era exactament la que inicialment s’havia escollit. modernització del disseny, per bé que les cobertes inicials amb fotografies de paisatges en color s’havien abandonat de seguida Al principi, Valor féu de director anònim de la revista, tot i per a adoptar imatges més acostades a l’estètica del grafisme que, com ell mateix diria molt més tard a Vicent Pitarch, ell coetani. no havia portat mai una revista, però li «va tocar» dirigir aquella (Pitarch 2002: 125). Enric Valor, que era un narrador ben Des d’aquest punt de vista, la col·lecció de la revista és un notable i que havia fet una enorme tasca en la replega i la con- exemple prou ben resolt —els recursos de les impremtes eren fecció de versions de rondalles populars, a més d’haver comen- els que eren— de renovació gràfica. Durant un temps, les çat ja a contribuir amb aportacions meritòries en la difusió de cobertes van ser de l’Equip Crònica, que llavors començava; la normativa gramatical i en les tasques lexicogràfiques —en després, de l’equip artístic de Publipress —l’empresa de publi- relació amb Carles Salvador, Josep Giner i Joan Coromines—, citat dirigida per Vicent Ventura—, en el qual participava el no era un periodista experimentat ni probablement connec- fotògraf Francesc Jarque, i per altres grafistes. tava del tot amb les expectatives dels lectors d’una publicació D’altra banda, i això també revela la intervenció d’un peri- d’aquesta mena, encara que en la preguerra havia col·laborat odista, hi hagué una organització i una distribució temàtica en algunes publicacions valencianistes i, després del conflicte, de continguts en seccions, intervingueren nous col·laboradors, també en algun diari, gràcies a l’amistat de Francesc Soriano amb signatura, i es va començar a donar un espai rellevant a Bueso, que fou administrador de la premsa del Movimiento a les opinions. València —en els diaris Levante i Jornada—. L’índex elaborat pels responsables de l’edició digital conté una Senent va comprendre, doncs, que li calia introduir un perio- nòmina completa dels autors i dels articles. Aquesta relació dista en el mecanisme. Llavors, va demanar consell a Vicent permet comprovar que Gorg va ser, entre moltes altres coses, Ventura, que compaginava les seues responsabilitats en una un magnífic banc de proves per a molta gent que llavors co- agència de publicitat amb les col·laboracions amb el setmanari mençava a donar-se a conéixer en les lletres del país. I, per Valencia-fruits i amb periòdics d’altres ciutats, llevat de Valèn- això mateix, un element de modernització cultural d’especial cia, tasques que li permetien tenir una visió més realista de les rellevància, malgrat la breu durada de l’experiment. possibilitats del nou producte. Les idees que aquells nous escriptors aportaven, les tendències Ventura li proposà que posàs al front de la revista un jove lli- estètiques de què eren vehicle, no es podien trobar en cap altre cenciat en dret, que havia cursat els estudis a l’Escola de Perio- mitjà de comunicació valencià, ancorats en el conservadorisme disme de l’Església, a València. Era Josep Maria Soriano Bessó o portaveus d’un Movimiento burocratitzat fins a la medul·la (Alaquàs 1944), que havia obtingut el títol de periodista per i, en qualsevol cas, incapaços d’imaginar que es podien anar l’Escuela de Periodismo de la Iglesia, de Madrid, que després buscant espais més lliures per a la informació i l’opinió. Convé va convalidar amb l’oficial. Era un home lligat a plataformes recordar que havien fracassat, no feia molt de temps, intents de catolicisme social (Pérez Silvestre 1998: 138 i ss.), clarament de renovació —com ara el diari Al Día— en aquell escenari antifranquista i, de seguida, vinculat a la difusió del coopera- periodístic sinistre, tan revelador de la veritable identitat social tivisme inspirat en aquestes doctrines mentre seria correspon- del País Valencià originada per la derrota de la República i que, sal d’algunes publicacions del Principat. La condició fóra que d’altra banda, es perpetuaria molt més enllà de la desaparició el nom de Soriano no apareixeria enlloc. Amb el compromís física del dictador. de dedicar-hi algunes hores, Soriano introduí modificacions substancials en la revista, gràcies a una visió professional que Els noms d’alguns col·laboradors destacats de la revista, sense en un cas com aquell era insubstituïble i, cal pensar-ho també, que la tria supose cap preferència, prova de manera suficient al fet que per l’edat estava més capacitat per a copsar els signes aquest impuls renovador que Gorg suposava pel sol fet d’existir, dels temps que Enric Valor, el qual, de tota manera, continuà però també perquè aquest era el propòsit implícit dels qui en ocupant-se de tasques imprescindibles per a la bona marxa de feien possible la publicació. la publicació. És el cas de Rafael L. Ninyoles, embarcat en aquell temps en la

Enric Valor. El valor de les paraules { 205 teoria sociolingüística; de Tomàs Llorens o de Trinidad Simó, un posat angelical, però interiorment la pressa el rosegava. La que llavors començaven les seues trajectòries respectives d’es- tensió entre les dues forces —l’atenció pacient, concentrada, pecialistes en l’estudi de les arts plàstiques i de l’arquitectura; d’una banda, i la pressa, de l’altra banda— li provocava la de Rodolf Sirera, que estava fent les passes inicials com a autor impressió que, d’un moment a l’altre, tindria l’infart» (Serra i director d’obres escèniques; de Carme Miquel, ja dedicada a 2009: 104). la renovació pedagògica; o d’Amadeu Fabregat, que encara no Pel que fa a la seua experiència en la revista, Valor contà a havia publicat, ni probablement escrit, la seua primera i única Rosa Serrano que Senent i ell havien parlat sobre la possibilitat novel·la coneguda, però que ja s’estava acreditant dins la mo- d’aquella publicació «en les belles converses que celebràvem destíssima estructura de Gorg, per la seua capacitat de manio- molts dijous a la sala de lletrats de la Cárcel Modelo», on Se- bra; de Rafael Esteve Casanova, crític de música popular; de nent el visitava com a advocat i com a amic. El projecte, deia Vicent Soler, estudiant encara d’Econòmiques; de Xavier Ri- Valor, «per a mi fou un gran estímul i, no cal dir-ho, una efu- bera, després especialitzat en periodisme econòmic; de Josep V. siva consolació per aquella situació estranya [d’estar empreso- Marqués, joveníssim sociòleg; de Ricard Pérez Casado, econo- nat]». Després, Senent instal·là l’organització i la redacció de la mista incipient; de Rafael Ventura Melià, que encetava la seua revista «en una part del seu despatx del carrer Colom, 50» i es carrera professional; de Gonçal Castelló, i de molts d’altres. va «encarregar, naturalment, d’anar a la Delegació Provincial L’entrada de tots aquests col·laboradors regulars va significar del Ministeri d’Informació per aconseguir l’oportuna autorit- paral·lelament una ampliació dels continguts cap a noves zació». I, encara, Valor recordava que en la revista «feia molts qüestions, moltes de les quals estaven directament relaciona- editorials, i algun altre article de normalització lingüística i de des amb l’actualitat i, en determinats casos, amb la denúncia notes sobre la història de la llengua» (Serrano 1995: 94). implícita de situacions incòmodes per a les autoritats que, en Efectivament, d’acord amb la descripció bibliogràfica de la teoria, tenien la missió de corregir-les o impedir-les. revista que van establir Alfonso Moreira i Lola Miñarro per Un aspecte destacable de Gorg és la qualitat lingüística general, a l’edició digitalitzada (Gorg 2006), Valor hi va publicar uns una mica sorprenent si es té en compte que la majoria dels col- comentaris i fragments de la seua obra Meravelles i picardies laboradors tenien una formació no gens completa en aquest (núm. 1, pp. 19-21), la sèrie Millorem el llenguatge, a partir del sentit. No hi ha dubte que el cordialíssim Enric Valor hi degué número 2, i fins al 14,2 a més d’una altra titulada El nom dels esmerçar moltes hores, refent i en alguns casos, així cal supo- pobles, que incloïa els d’Alzira, Alacant, Dénia, Agost, Monò- sar-ho, traduint textos del castellà. A més, la revista va ser una ver, Agres, Crevillent i algun altre; ressenyes de llibres (El cata- oportunitat excel·lent perquè el narrador i lingüista de Castalla là sense lo neutre, de Pacià Garriga, núm. 19, p. 35; Joc de xocs, establís una bona relació amb les noves lleves d’escriptors en de Vicenç Riera Llorca, núm. 15, p. 33; Un estiu a la Marina valencià, de la mateixa manera que, abans, havia pogut fer-ho Alta, de Carme Miquel, núm. 16, p. 24; La terra es belluga, de amb autors de preguerra i de la immediata postguerra. Jordi Bordas, núm. 17. p. 30; Taronja i caos econòmic, de Lluís Font de Mora, núm. 24, pp. 23-24), o articles com L’aportació En qualsevol cas, a favor de l’actiu generat per Gorg cal anotar, valenciana a la llengua literària (núm. 15, p. 9) i El nom de les gràcies a la tasca duta a terme per Enric Valor, amb un caràc- muntanyes: La Serra Perenxisa (núm. 15, p. 9), que semblava ter molt positiu, la seua funció com a lliçó regular de llengua iniciar una nova sèrie, just quan la revista va ser decapitada. permanent per al lector i, d’altra banda, el fet que el model general escollit constituïa una renovació ben remarcable respecte Tot aquell esforç, però, va topar amb la intransigència del Rè- del que havien fet, o pogut fer, altres plataformes precedents. gim, ben servit en aquesta ocasió per un delegat ministerial, Adrián Sancho Borja, particularment actiu en la tasca d’im- Tot plegat no es degué produir sense alguna topada més o pedir la recuperació de les llibertats democràtiques perdudes. menys sorollosa, sense alguna dificultat de comprensió inter- personal. En un retrat literari sobre Josep Maria Soriano, Xavier Serra anota que aquest li «va referir que la convivència amb «Els Quaderns» de Gorg Valor, del qual reconeix que aprengué molt, en la redacció de Desapareguda la revista, Senent va tenir la idea d’establir-hi Gorg, fou per a ell una prova. Soriano escrivia un valencià in- una mena de continuïtat a través d’una col·lecció, «Els Qua- tuïtiu i, davant d’un dubte gramatical, el resolia tirant al dret. derns», en què van aparéixer llibres o miscel·lànies monogràfi- Enric Valor era un home lent, meticulós, que creia sobretot ques. En va encarregar la direcció a l’advocat i escriptor Gonçal en la puresa de la gramàtica. Quan Soriano li deixava damunt Castelló (Gandia 1912 - Barcelona 2003), a qui Senent havia la taula qualsevol paper que havia escrit, Valor li deia: “Vinga. publicat el recull de textos Viure a Madrid (1973). Vinga ací, Josep. Mire, en aquesta frase, no s’ha d’escriure en, s’ha d’escriure a. I en aquesta altra d’ací no és per, sinó que cal En el llibre Memòries d’un gandià. Amics, coneguts i saludats, ara escriure per tal de”». en curs d’edició pel CEIC Alfons el Vell, de Gandia, a càrrec d’Àngel Velasco, Gonçal Castelló escriu que, mentre feia de Soriano, diu Serra, «adoptava davant les lliçons de gramàtica procurador de Tribunals per a Joan Senent en el recurs conten-

206 ciós administratiu, que aquest havia plantejat per la suspensió ble de captar públics ben diversos. El recurs a les falles o a la de Gorg, va proposar «a l’amic Senent de continuar la revista religiositat popular dels goigs, per exemple, s’hi combinaven sota un altre aspecte. Donat que tenia l’autorització de la ins- amb les qüestions econòmiques, just quan estava començant a cripció “d’Editorial Gorg”, podíem fer eixir llibres de contin- aparéixer amb regularitat una literatura solvent sobre l’econo- gut divers sota el mateix format de la revista, en una col·lecció mia del País Valencià. Tot comptat era el resultat d’un esforç titulada “Els quaderns de Gorg”, de manera que els mots “edi- de bona voluntat per part dels promotors d’«Els Quaderns» i torial” i “Quaderns” figuressin en lletra menuda i el de Gorg dels qui hi col·laboraven, ben probablement sense retribució, del mateix tamany que abans i així donava una continuïtat als en uns anys en què ja s’estaven percebent les darreres alenades subscriptors tot esperant de [sic] la resolució del recurs elevat». del franquisme. Tanmateix, diu Castelló, «Senent estava decebut i cansat d’es- merçar més diners i em va pregar de fer-me càrrec de la nova idea i de seguir econòmicament amb la publicació de Gorg 2 El 1971, la mateixa Editorial publicats en Jornada, i estava inspirat Gog publicaria en volum Millorem en Parleu bé! Notes lingüístiques sota la nova faceta. Vaig acceptar l’aventura i a pit descobert el llenguatge, obra de consulta que (València, 1957, Sicània) de Carles sense cap ajuda monetària de ningú, vaig engegar la publicació tindria un gran èxit des de llavors. Salvador, obra pòstuma confegida Com Valor diria a Vicent Pitarch, per la filla de l’autor, Sofia Salvador i d’“Els Quaderns” de Gorg, ajudat en l’orientació literària pels tot s’havia iniciat en uns articles Monferrer (Pitarch 2002: 113). amics Sanchis Guarner i Ricard Blasco, i amb la col·laboració inestimable del company Enric Valor, sempre procliu a qualsevol aventura voluntarista». Bibliografia Valor, doncs, participaria plenament en la nova aventura edi- Gorg (2006): Gorg. Revista bibliogràfica. Números 1-29. València, torial. Com a assessor lingüístic permanent i anònim i com a 1969-1972, ed. d’Alfonso Moreira i Lola Miñarro, València, Faximil traductor, no sols d’un relat de Voltaire, sinó probablement Edicions Digitals. d’algunes col·laboracions que devien estar fetes en castellà. Pérez Silvestre, Ò. (1998): Una veu en el camp valencià. Aproxi- mació a la història de la JARC (1957-1981), València, Saó Edicions. El primer quadern, que, com tota la col·lecció, mantenia el format de la revista desapareguda, portava el títol Estimem la Pitarch, V. (2002): Converses amb Joan Simon, Enric Valor i Rafael Súria, Benicarló, Alambor. nostra llengua, i estava compost per dos textos, un del periodista i polític mallorquí Josep Melià, i un altre del lingüista Serra, X. (2009): Biografies parcials. Els 70 al País Valencià, Catarro- Manuel Sanchis Guarner. Estava datat el 1973, any en què ja-Barcelona-Palma, Afers. encara apareixerien la segona edició del Cançoneret valencià de Serrano, R. (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, Nadal, també de Sanchis Guarner, i un recull d’escrits de l’es- València, Tàndem. criptor Carles Salvador, 4 elogis i 4 cues, amb una introducció del periodista i poeta Vicent Andrés Estellés. L’any següent i últim de la publicació van eixir vuit números: un recull d’articles del periodista i polític Francesc de Paula Bur- guera, De cara al país; un altre sota el títol Falles 1974 —amb col·laboracions de Sanchis Guarner, Pere Riutort, Alfons Cucó, Fuster, Blasco, Guillem de la Plana (pseudònim potser de Vicent Ventura), Josep-Lluís Fos, Rafael Ventura Melià, Jo- sep V. Marqués, R. Pérez Casado, Burguera, Rodolf Sirera, A. Fabregat i d’altres—; un Homenatge a la impremta valenciana, a cura de l’erudit Ricard Blasco, quan se celebrava el centenari de la primera edició de les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria (1474); la versió feta per Enric Valor de L’ingenu, de Voltaire; una col·lecció de Goigs valencians, del mateix Blasco —bon amic de G. Castelló i com ell resident a Madrid des de la postguerra—; l’obra escènica de Maria Aurèlia Capmany L’ombra de l’escorpí; una nova edició de La germania dels menestrals de València, del notari Miquel Garcia i, finalment, Nova frontera econòmica (País Valencià 1974), amb textos de Joan Fuster, Màrius Garcia Bonafé, Lluís Font de Mora i Vicent Ventura. Com es pot veure, el contingut de la col·lecció era, voluntària- ment, ben heterogeni, perquè responia a una voluntat innega-

Enric Valor. El valor de les paraules { 207 _Enric Valor per a l’escola Activitats escolars al voltant de la ﬁgura d’Enric Valor (Riba-roja, 2000) [Alberto Saiz - Arxiu Levante-EMV] Vicent Brotons Rico / Universitat d’Alacant

La vocació de mestre d’Enric Valor El meu pare es veu que ja ens va ensenyar de tot. Pense que vaig llegir molt aviat. Quan ens va portar a l’escola, el direc- Quan ens acostem a la múltiple personalitat d’Enric Valor des- tor don Josep Martínez, li va dir: «Però que vaig a ensenyar- taquem sovint l’obra literària i rondallística, l’enorme treball los jo , si ja saben molt?». I simultanejàvem el castellà amb el gramatical i lexicogràfic i la seua ferma trajectòria de compro- català que ell ens ensenyava a llegir en L’Esquella de la Torrat- 2 mís cívic amb la gent, la terra i la llengua. Tot això és més xa. O siga el català d’abans de Fabra. que suficient per a parlar del Senyor Valor, amb majúscules, com va destacar en un extraordinari article Joan Francesc Mira. L’ambient familiar també va facilitar a l’escriptor l’amor per Efectivament, Enric Valor fou un homenot valencià indiscu- la lectura i les narracions orals, fonamentalment a través de tible. sa mare, gran lectora i bona contadora de rondalles populars i, fins i tot, de literatura culta. Alguns també parlem del Mestre Valor —amb majúscula—, i ho fem en el doble sentit, el d’exemple i referent i en el d’home L’escola de les primeres lletres l’abandona als 11 anys per a con- que ens ha ensenyat, format, instruït i, per què no, educat. Hi tinuar altres estudis. Tot un privilegi en aquells temps:3 ha, però, també un Valor pregonament preocupat pel fet educatiu, per l’ensenyament, per la transmissió dels referents cívics Quan vam deixar l’escola de xics, unitària, és clar!, anàrem i patriòtics, pel paper de l’escola en la difusió d’una llengua de a una acadèmia que van posar al poble. Allí ens preparaven qualitat, culta, i de l’amor per aquesta. L’escriptor, sense exercir, per a fer la carrera de comerç. ni de lluny, l’ofici d’ensenyant en el sistema educatiu reglat, va ser sempre un mestre, un pedagog i un didacta. La trajectòria El púber Valor, però, com a conseqüència de les estretors escriptora, professional i personal així ho posa de manifest. econòmiques familiars, abandona els estudis de professorat Ja de ben menut, a Castalla, va viure en un ambient on l’edu- comercial al cap de pocs mesos de residir a Elda on, parado- cació, l’escola, les lectures i l’escriptura ocupaven un espai xalment, son pare munta una escola —Escuela particular San central. No es pot dir el mateix de la immensa majoria dels Nicolás— com a mode de guanyar-se la vida aprofitant els es- infants d’aquells inicis del segle xx que vivien en ambients ille- tudis de Filosofia i Lletres, que havia realitzat a Barcelona. Des trats, no anaven a escola o l’abandonaven al cap de pocs anys de llavors, la formació de l’escriptor eixirà dels cercles educa- d’encetar-la. I molt més als medis rurals. L’anecdotari personal tius formals i farà camí per l’autodidactisme, les bones lectures d’Enric Valor està ple de referents educatius tant familiars com i les relacions personals i amistats. escolars:1 Tot i la seua àmplia i sòlida formació, Enric Valor sempre va sentir un cert regust amarg per no haver pogut completar es-

208 tudis universitaris. Ho veiem en les projeccions literàries que —Vejam, vejam —digué bondadosament Florenci, puix sen- realitza del seu propi jo en el personatge Frederic Genovard, tia un fort grat pel xicó, que ell trobava dolç i mansoi com que en Temps de batuda és un jove universitari, i ho veiem, així un dels seus anyells. mateix, en la temàtica de La idea de l’emigrant, on Bernat es —Li agrada? planteja la necessitat d’emigrar a l’Amèrica pel futur del seu ﬁll Àngel:4 —Boniques són aquestes beceroles, la veritat —simulà una gran admiració el pastor, ell seriós, la cara afaitada, la gorra estacada ﬁns a les orelles, el seu pantaló de pana fregant la D’allà estant, ell procurarà que no li falte res: vestirà bé, cantera rasposa on anava a seure. menjarà bé, estudiarà tot allò que ell no ha pogut estudiar, tot allò que donarà la intel·ligència del xiconet, que ell bé I començà a recitar assenyalant cada signe amb el seu dit retroba que deu ser molta. vingut i ferm, de bona clau de mà:

—A, è, i, ò, u. És en aquesta mateixa novel·la curta on trobem un admirable capítol, el x, en què Valor narra amb una poeticitat de mestre Quin miracle! Angelet, dret, guaitava per damunt el muscle d’escola el màgic i poderós procés de la descoberta de la lectura del pastor. Per fi tenia vida, per fi parlaven aquelles belles i l’escriptura. Paga la pena reportar-ne alguns fragments.5 negrors! —Ja veus, la a sembla... no sé —cercava Florenci— ...una El conjunt de l’abecedari va fer una gran impressió a l’Àn- dona vella asseguda en terra i amb el cap cot? gel. Eren com un vol d’estornells d’aquells que a vegades veia passar alts pel mig del cel, destacant-ne com una bella —Sí, sí —va fer palminetes el noi. constel·lació de signes d’impremta contra el firmament blau de la hivernada.

Gitat damunt l’herbei al peu dels cingles de la cara nord del 1 R. Serrano (1995): Enric Valor. 3 R. Serrano (1995), op. cit. supra Converses amb un senyor escriptor, Va- (p. 46). Frontó d’Aitana, veia Àngel passar les gralles. I així, gitat, va lència, Tàndem edicions (p. 44). traure’s les beceroles del si i tornà a contemplar aquells sig- 4 E. Valor (1982): La idea de l’emi- nes misteriosos. No hi podia entendre res; però sentia una 2 L’Esquella de la Torratxa fou un grant, dins Obra literària completa-III, setmanari satíric, republicà i anticle- València, Fernando Torres Editor (p. alegre emoció, perquè algun dia aquell misteri li seria revelat. rical que es publicà a Barcelona des 234). [...] de 1872 ﬁns a 1939. El pare d’En- ric Valor adquirí diversos exemplars 5 E. Valor (1982), op. cit. supra (pp. 249-251). —Mire què tinc! durant la seua època d’estudiant a la Universitat de Barcelona, a primeries del segle xx.

Enric Valor. El valor de les paraules { 209 Enric Valor impartint una classe en la seu de Lo Rat Penat durant el curs 1953-1954

Ja sabia la a. La e (Florenci la pronunciava com cal, una è) —diga-me-la ara! era la mà esquerra a punt de tancar-se, el polze a la part de baix ben corbat i els quatre de dalt, com si fossen un, cor- —No, no; demà. Ara vegem les cabres i les ovelles, que les bats també. Enmig, una ratlleta. La i, un homenet amb cap tenim abandonades. i tot; la o la redoneta, igual, igual com feia la boca quan la deien. El literat i gramàtic és evident que sentí la vocació de mestre, —Mira: oooo! d’home que ensenya amb amor pel saber i pel que aprén. No ens ha d’estranyar, per tant, que Enric Valor sempre es mani- —I la punta d’un canut —descobrí el minyó. festarà obert a qualsevol mena de proposta difusora o divulga- —Tu ho has dit: la o la boca del canut, i la u dins el mateix dora d’un bon model normatiu, que expressara les seues pre- canut. Veus? Canuuuuut —exagerà la pronúncia fent broma ocupacions i esperances per l’escola com a referent idiomàtic i Florenci. cívic i que l’escola, les escoles, l’Escola Valenciana el tinguera —el tinga— com un amic, un aliat, un símbol o, senzillament, Llavors, resseguint-les amb el ditet, féu sonorament el pasto- l’inoblidable i imprescindible Mestre Valor. Sempre tingué di- ret de la Til·lera: positada tota la seua esperança en l’escola.6 —A, è, i, ò, u. —¿Un dels motius per a l’esperança pot ser la presència del va- —Molt bé; ara del revés. lencià a l’escola?

Una nova lectura. —Indubtablement. El valencià a l’escola ha produït una veritable revulsió mental als pobles. El balanç d’escoles valen- —Ara saltigades. cianes comarca per comarca és bastant optimista. Per altra banda, els qui n’han estat en contra en són ben poquets, el Ho féu Àngel. que passa és que fan molt de soroll a la premsa. Allò que compta realment són les més de tres-centes escoles on s’en- —Bo! Demà, que també vinc, passarem a l’altra ratlla. Aquei- senya en valencià. xa és una mica més diﬁcultosa.

210 Demostrades, com han quedat, la seua estima per l’escola, pel La Ç sona com ss. mateix fet d’aprendre i ensenyar i pel profund i signiﬁcatiu sentit que l’escriptor atorga al fet educatiu, cal esbrinar en la La ny com ñ castellana. trajectòria de l’Enric Valor mestre, i més concretament, mestre La Q en el diftong qua sona com la c davant a, o, u, és a dir, de llengua. cuà.

La X en principi de paraula sona exactament com la ch cas- Als vint anys, el jove escriptor viu a Alacant finalitzant els estu- tellana. Per excepció, de vegades, té el sonit xiulant de ix, com en Xàbia, Xàtiva. Lo natural és que sone forta, com xic, dis de professorat mercantil i, sobretot, es lliura en cos i ànima xica, xe, xiular i tots els derivats. [sic] a una important tasca d’agitador cultural i polític valencianista. Assisteix a tertúlies, reunions; col·labora en diversos mitjans escrits, radiofònics i viu intensament immers en l’activitat cí- El jove Valor, amb 23 anys, desplega els seus coneixements vica d’aquell Alacant republicà dels anys trenta. Col·laborador ortogràfics i mostra una capacitat didàctica admirable, tant assidu del setmanari satíric El Tio Cuc i difusor entusiasta des en els exemples com en les explicacions. En unes quinze rat- d’un primer moment de les Normes de Castelló de 1932, ben lles dóna un seguit de regles senzilles per a abordar la lectura i prompte rep l’encàrrec, que assumeix gustosament, de publi- oralització de les alveolars fricatives (c, s, ss, z); les prepalatals car totes les setmanes senzilles lliçons de valencià normatiu, fricatives (j, g, ig, x), i la grafia q i el dígraf ny, força entene- segons l’ampli acord d’escriptors, intel·lectuals, gramàtics i dores per a un públic poc avesat en conceptes normatius i entitats pres a Castelló de la Plana. En El Tio Cuc apareix una alfabetitzat bàsicament només en castellà. Malgrat la barreja nota sobre l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana de «qüestions ortogràfiques», el professor Valor apunta di- relacionada amb un «Curset d’Ortografia Valenciana per Cor- dàcticament recursos explicatius que no per acientífics dei- respondència» del mestre Carles Salvador i amb la participació xen de ser aclaridors —«La J davant a, o, u sona com una ch del mateix Valor.7 El jove valencianista, com diu la nota, ja castellana; però molt més suau i refermant l’extrem de la llen- havia encetat la tasca de «professor de llengua a distància» un gua en les dents superiors (Jagant, joventut)»— per a l’apre- mesos abans. nent. Defineix com a «natural» i amb so «fort» la prepalatal africada sorda (xic, xica, xiular...) i com a «sonit xiulat» [sic] la prepalatal fricativa sorda (Xàbia, Xàtiva). En definitiva, la Tot seguit reproduïm i comentem succintament una de les lli- intuïció del mestre que vol fer-se entendre per damunt de tot çons d’Enric Valor aparegudes en El Tio Cuc el 1934:8 prima ja en aquests primers anys d’estudiós i divulgador de la norma i del valencià literari o estàndard.

IDIOMA VALENCIÀ Aquest afany divulgador i docent no l’abandonarà mai. Així, en acabar la Guerra d’Espanya s’incorpora com a professor de NORMES ELEMENTALS PER llengua a la Secció ﬁlològica de Lo Rat Penat, ja a la ciutat A PRONUNCIAR LES LLETRES de València. Enric Valor, però, continua aprenent dels seus mestres als qui, com a humil deixeble enamorat del mateix fet La C davant de les vocals e, i, es pronuncia com la s castellana (Cènia, cistella, cent cigró).

La J davant a, o, u sona com una ch castellana; però molt 6 V. Brotons (1991): «Tot conver- cicis pràctics pel Mestre En Carles sant amb Enric Valor. “Petrer, per a Salvador i estant la correcció a càrrec més suau i refermant l’extrem de la llengua en les dents su- mi, era com Castalla: un poble valen- del senyor Valor i Vives. periors (Jagant, joventut). cianíssim”», Festa 91, Petrer, Ajunta- ment de Petrer (s. p.). Des del proper número publicarem les lliçons i exercicis corresponents La G davant e, i, té la mateixa sonoritat que la J (Germà, 7 «Assabentem als nostres lectors per a que els nostres lectors puguen gitat). que ha estat nomenat Delegat de la fer-los i els envien a les nostres ofi- nostra Ciutat, de l’Associació Protec- cines o a les de l’A.P. de l’E.V. (Avin- La combinació ig es pronuncia com una ch castellana (Vaig, tora de l’Ensenyança Valenciana, el guda de Gadea, 16) per a la seua nostre col·laborador i estimat amic correcció. veig, roig, puig). N’Enric Valor i Vives. Els que no vullguen dur-los personal- Amb la fi de donar-li més eficàcia a ment poden enviarlos per correu en La S entre vocals és molt més suau i xiulant que la castellana l’ensenyament de la nostra llengua sobre obert, com «Papers de negocis» (Cosa, casa, posa). (labor que ha estat iniciada amb lli- franquejats amb segell de 0´10 pesse- çons del senyor Valor i que nosaltres tes (Reglament de Correus). havem publicat amb gust), l’Asso- Les dos ss que formen una consonant composta, sonen com Una vegada corregits i qualificats se- una s forta, o castellana. (Massa, possible, passar). ciació Protectora de l’Ensenyança Valenciana organitza i patrocina un ran tornats als respectius interessats curs d’Ortografia Valenciana per cor- per a lo que cal que posen al peu llur La Z darrere de consonant sona com una s entre vocals, és a respondència per mig d’«El Tio Cuc»; nom i adreça.» (El Tio Cuc, núm. 579, dir, xiulant i suau (Dotze, galze, setze). subjecte a les normes ortogràfiques Alacant, 1934). aprovades per tots els escriptors va- 8 El Tio Cuc, núm. 580, Alacant, lencians, ordenades en lliçons i exer- 1934.

Enric Valor. El valor de les paraules { 211 d’ensenyar i aprendre, no deixà de professar admiració:9 solucions genuïnament valencianes que hi aporta. El corpus divulgador normativista de Valor ha servit en bona mesura per [Josep] Giner es va preocupar, durant anys, de donar-me a confegir tant els primers com molts dels actuals materials classes de filologia catalana, d’ensenyar-me llatí vulgar i gra- didàctics per a l’ensenyament de la llengua i la literatura en- màtica històrica. [...] Carles Salvador era qui dirigia i orga- tre xiquets, xiquetes, jóvens i adults. No hem d’oblidar, així nitzava els Cursos del Rat i qui presidia la Secció Filològica. mateix, la significativa presència de textos literaris —adaptats [...] Joan Coromines és per a mi el millor filòleg del món. o no, fragmentaris— en les propostes lectores per a escolars i Cada paraula del seu immens diccionari és una novel·la. estudiants. Textos que s’usen com a model de llengua literària força arrelada popularment, com veurem més avant. Les classes del «Rat», així com els articles divulgatius entorn a la llengua i el seu ús digne i normatiu que publicà en Levante Aquesta important contribució valoriana en dotar d’eines l’es- i Jornada el duran a configurar una obra gramatical que quasi cola per a bastir sòlids materials curriculars per a ensenyar la sense voler s’esdevindrà fonamental per a l’ensenyament de la llengua va ser el que ens va dur a proposar un tòpic didàctic nostra llengua al País Valencià a partir dels anys seixanta. Curs gens habitual en l’ensenyament/aprenentatge de les llengües mitjà de Gramàtica Catalana referida especialment al País Valen- a les aules. Es tractava d’aproximar reflexivament els escolars cià, Millorem el llenguatge, La flexió verbal, Temes de correcció als diversos aspectes normatius a través d’un estudi dirigit de lingüística i Diccionari escolar són cinc obres normatives d’En- l’obra gramatical d’Enric Valor. Aquest proposta, dissortada- ric Valor que han contribuït decididament a la formació dels ment poc difosa pels avatars de distribució d’on va ser publica- primers mestres i, posteriorment, a la conformació de diversos da —Enric Valor o l’amor per la llengua (Alacant-Castalla, Di- materials escolars absolutament deutors de les encertades orien- putació d’Alacant, 1996)—, un complet monogràfic escolar tacions i prescripcions valorianes per al bon ús de l’idioma. coordinat admirablement per Susanna Francés i Vicent Luna, Després d’aquestes incursions en la divulgació normativa, el es configura de la següent manera. nostre escriptor abandona significativament el seu treball de Es pretenia fer una iniciació a l’estudi i coneixement de l’obra mestre de llengua als principis dels vuitanta perquè entén que lingüisticogramatical de Valor per part dels alumnes de Secun- una nova generació àmpliàment formada donarà continuïtat dària (el nivell específic i la gradació temàtica ja ho decideixen i millorarà substancialment tot el que ell ha aportat i perquè els mateixos professors i professores basant-se en les condicions se centrarà molt més en l’obra narrativa. Posteriorment a l’any sociolingüístiques de l’entorn o el programa educatiu plurilin- 1982, en què apareix Temes de correcció lingüística, Enric Valor güe que s’hi aplique). Cal dir que tractàrem en tot moment només publicarà, sempre en col·laboració, Llengua i literatura de lligar la descoberta de la faceta gramatical en la biografia BUP-2 (València, Gregal, 1986), Vocabulari fonamental (bi- del nostres escriptor —tot tenint en compte les connexions lingüe) (Barcelona, Plaça & Janés Editors, 1988), Vocabulari històriques, socials, cíviques, culturals i intel·lectuals que això escolar de la llengua (Xiva, Carena Editors, 1989) i Expressions comporta— amb els objectius curriculars següents: peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (València, Tàndem edicions, 1993). Fer reflexionar l’alumnat sobre els elements formals i els mecanismes de la llengua en els plans fonològic, morfosintàc- L’obra gramatical i lexicogràfica a l’ensenyament tic, lexicosemàntic i textual i també, sobre les condicions de producció i recepció dels missatges en contextos socials de Ja ho hem dit adés, Enric Valor no participarà gaire en la pro- comunicació, amb la finalitat de desenvolupar la capacitat ducció de materials escolars d’estricta i directa aplicació escolar. per a regular les pròpies produccions lingüístiques. Excepcionalment, ho feu entre mitjans anys vuitanta i principis dels noranta del segle xx amb els dos vocabularis, el llibre I que... de text per a segon de Batxillerat Unificat i Polivalent (BUP) i el quadern d’expressions peculiars de la llengua. Tot i això, cap mestre o mestra, professor o professora que haja ensenyat L’alumnat siga capaç de dominar i utilitzar la normativa gramatical i la reflexió lingüística en benefici d’una plena comu- o ensenye llengua difícilment s’haurà pogut estar de consultar nicació i com a mitjà de referència en l’aprenentatge d’altres la gramàtica de Valor, la «bestselleriana» Flexió verbal o altres llengües. obres com Millorem el llenguatge i l’opuscle Temes de correcció verbal, tan breu com útil. Freqüentment l’alumnat de Secundària és posat en situació de Els materials didàctics —dossiers, monogràfics, quaderns au- «reflexió gramatical» a partir de: tocorrectius, primers programes per aprendre llengua als PC, a. Les normes que plantegen els manuals escolars o les gramà- llibres de text, etc.— són en bona mesura deutors de l’obra tiques. gramatical i lexicogràfica del mestre Valor. Obra que ha estat consultada i usada tant pel rigor que té com per la quantitat de b. Les explicacions que, amb més o menys traça didacticope-

212 dagògica, desenvolupem els professors i professores. dels alumnes, exercicis i correccions col·lectives, individuals o activitats autocorrectives...), sinó seguint la trajectòria del c. Els exercicis que realitzen i que corregeixen de manera col- mateix Valor pel que fa al contacte amb la llengua escrita, les lectiva, individual o mitjançant mecanismes autocorrectius. seues preocupacions normativitzadores, l’entorn historicocul- d. Textos reals proposats pel professor o elaborats pels matei- tural que el va influir i les obres que ens ha llegat per tal de xos alumnes. facilitar l’accés a un model normatiu adequat per a resoldre els usos formals de l’idioma, tan oral com escrit. Tot i això, la «reflexió» no sol dur-se habitualment a l’àmbit de la pròpia evolució i treball de l’escriptor o autor de gra- En el conjunt del tòpic abordàrem els següents objectius i con- màtiques o altres obres normatives. Més aïna, sovint, aquest tinguts: «gramàtic» passa desapercebut per als alumnes. Nosaltres, en canvi, vam voler que la «biografia» de Valor acabara per ser el Objectius fil conductor d’algunes «reflexions lingüístiques», més o menys circumstancials, que dugueren els estudiants a plantejar-se la - Donar a conéixer l’obra gramatical de l’autor. pròpia necessitat d’una normativa coherent i científica per tal de fer possible una llengua apta per a tota mena d’usos i social- - Destacar i reconéixer el seu paper de difusor del fabrisme aplicat a la realitat valenciana concreta i de les Normes de ment viable. Dit d’altra manera, hem pretés que els alumnes Castelló de 1932 des de bon començament. prengueren consciència de la importància que Enric Valor, i tant altres com ell en aquesta faceta, ha tingut per a fixar unes - Proporcionar elements per a la reflexió sobre la importància convencions normatives que, tot arrancant de principis de se- d’una normativa unificada per a aconseguir una llengua co- gle amb Pompeu Fabra i el Primer Congrés Internacional de la muna útil i dignificada. Llengua Catalana, prenent carta de naturalesa al País Valencià - Avesar l’alumnat en el maneig de les diverses obres pres- a partir de les Normes de Castelló de 1932 i la ingent tasca que criptives i normatives pròpies d’una llengua que ha assolit la des de llavors, i en condicions força adverses la major part del seua plena normativització (gramàtiques, ortografies, diccio- temps, han realitzat el lingüistes, els gramàtics, els mestres i els naris, flexions verbals, monografies, etc.). escriptors per fer-les extensives a tota la societat. Convindrem doncs que l’oportunitat d’un treball escolar així és bastant òb- - Valorar la importància cívica i intel·lectual de la tasca difusora d’Enric Valor pel que fa a la seua obra com a lingüista. via. Estem convençuts que acostar-se a la normativa a través de les inquietuds i preocupacions d’aquells que la posaren o - Comparar diversos textos normativitzats amb altres escrits la posen al nostre abast, i a l’abast també dels nostres alum- assentats en criteris acientífics. nes, és una alternativa més que, sense invalidar les altres, pot ser ben útil, no tant per a generar aprenentatges ortogràfics i gramaticals concrets, sinó per a provocar l’interés per aquests Continguts coneixements aparentment poc gratificants per a molts estudiants de llengua. 1. Els primers escrits normatius d’Enric Valor en El Tio Cuc d’Alacant. El mateix Enric Valor era conscient de les dificultats i l’aridesa que comportava l’estudi de la normativa:10 2. Aspectes normatius i no normatius dins el mateix periò- dic. Una anàlisi comparativa.

Ja sé que són molts els qui menyspreen olímpicament la gra- 3. De les «lliçons» d’El Tio Cuc al Curs mitjà de gramàtica màtica; molts el qui troben feixuc transitar-la sovint; i jo sé catalana referida especialment al País Valencià. que tenen una certa raó —humana, podríem dir—. És aspre i treballós l’estudi de la normativa gramatical, de la seua 4. Millorem el llenguatge, obra imprescindible per a usar la interminable casuística... almenys per als qui no han nascut llengua amb genuïnitat, correcció i ductilitat. amb una inclinació decidida per a aquests estudis. Més amè, sens dubte, resulta llegir bones obres [...]. Però tot això no 5. La diﬁcultat de la conjugació verbal: una aportació im- supleix el coneixement indispensable de la normativa gra- prescindible de Valor, La ﬂexió verbal. matical.

Després d’elaborar el «pla de treball» a partir dels «primers Per això és més important encara trobar diverses estratègies i coneixements» o idees prèvies dels alumnes entorn a aquesta enfocaments per a oferir-lo als estudiants com a vies motivado- vessant de la tasca valoriana, se’ls proporciona un dossier bàsic res cap al coneixement ortogràﬁc, morfològic i sintàctic. Nosaltres plantejàvem una aproximació a diversos aspectes de 9 R. Serrano (1995), op. cit. supra 10 E. Valor (1984): Temes de correc- la normativa, no de la forma que sol ser habitual a classe (expli- (pp. 77-78). ció lingüística, València, Editorial 3 i cacions magistrals del professor, activitats inductivodeductives 4, 1984 (p. 11).

Enric Valor. El valor de les paraules { 213 214 de treball que consta de diversos documents de treball:11 arti- refereix Valor en la cita de Temes de correcció lingüística que cles de Joan Fuster, Pérez i Moragon, i Vicent Simbor sobre la hem reproduït unes ratlles més amunt. normativització lingüística des del 1932 fins ençà; un article Esquema del tòpic didàctic relacionat amb l’estudi de l’obra enciclopèdic sobre la figura de Pompeu Fabra; fitxes explicati- gramatical i normativa d’Enric Valor en relació a la seua tra- ves d’El Tio Cuc; articles i fragment en valencià anteriors a les jectòria vital: Normes del 32 transcrits d’El Tio Cuc; Taula i pròleg de Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valen- cià, d’Enric Valor; algunes normes de l’esmentat llibre; taula i IDEES PRÈVIES nota editorial de Millorem el llenguatge (volum i); reproducció - Títols dels llibres de gramàtica d’Enric Valor d’algun tema del llibre citat, i reproducció del pròleg i d’alguns - Les Normes de Castelló de 1932 verbs de La flexió verbal. - El diccionari, la gramàtica, l’ortografia per a què serveixen? Són necessaris? Amb aquest dossier de materials documentals desenvoluparem - ... un conjunt d’activitats pràctiques que ens conduiran a elaborar unes reflexions i conclusions finals entorn de la necessitat de LES PREOCUPACIONS NORMATIVES D’ENRIC VALOR la normativa, en general, i la pertinença i oportunitat de l’obra gramatical de Valor, en particular. En relacionem algunes: - En El Tio Cuc publicava un curs per difondre les Normes del 32 - Fou un estudiós de la gramàtica - Va impartir cursos de valencià en Lo Rat Penat 1. Pompeu Fabra, les Normes de Castelló de 1932, el gramà- amb Carles Salvador tics i lingüistes de la nostra llengua, les lliçons d’El Tio Cuc. POMPEU FABRA I LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932 2. La tasca gramatical d’Enric Valor a partir de Curs mitjà de Gramàtica Catalana referida especialment al País Valencià i les - Valor, un fabrià convençut de bon començament: «lliçons» d’El Tio Cuc: una comparació. estudiós, adaptador i difusor - Vinculat a la difusió de les Normes del 32 des de 3. L’aportació normativa de Millorem el llenguatge. la mateixa signatura

4. El text de consulta imprescindible, La ﬂexió verbal. Exer- LES LLIÇONS EN EL TIO CUC D’ALACANT cicis per al maneig de l’esmentat manual de consulta morfo- lògica. - Difon les Normes de Castelló amb articles i lliçons al setmanari alacantí El Tio Cuc

Aquest conjunt d’ítems es tancaria de manera arredonidora ELS CURSOS DE LO RAT PENAT mitjançant la realització d’unes activitats (per grups o individualment) que consistirien en la redacció d’una ressenya - A final dels anys quaranta comença a impartir cursos sobre alguna de les obres normatives de Valor, una petita «lli- de llengua per a adults en Lo Rat Penat de València çó» de gramàtica a l’estil de les d’El Tio Cuc, alguns exercicis de llengua per a resoldre mitjançant la consulta de les obres L’OBRA GRAMATICAL D’ENRIC VALOR esmentades, la correcció d’algun text redactat sense criteris t$VSTNJUKËEFHSBNËUJDBDBUBMBOBSFGFSJEBFTQFDJBMNFOU normatius... Els materials produïts, una vegada comentats al País Valencià individualment i col·lectivament, formarien part d’una re- t.JMMPSFNFMMMFOHVBUHF vista escolar o un dossier sobre «Enric Valor, el professor de t-BnFYJØWFSCBM t5FNFTEFDPSSFDDJØMJOHàÓTUJDB llengua». En conclusió, tractàrem d’oferir en síntesi una forma de treballar la reflexió normativa amb els alumnes de Secundària que els duguera a descobrir no només les regles que regulen Potencialitats didàctiques de les rondalles el bon ús de la llengua, sinó també els esforços intel·lectuals En les línies que segueixen no tractarem d’explicar en profun- que les han fetes possible, tot singularitzant-ho en la figura ditat la gènesi de les Rondalles valencianes i el significat etno- de l’escriptor castallut. Un enfocament que tant de bo contri- poètic, literari i cívic que tenen i han tingut per a la cultura buesca a reduir entre els nostres jóvens estudiants el nombre valenciana. Ens limitarem a la modesta tasca d’analitzar-les des dels «qui menyspreen olímpicament la gramàtica», a qui es de la perspectiva escolar i educativa. Si des que aparegueren al mercat del llibre, especialment en els formats més abastables i

Auca publicada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu del nomenament d’Enric Valor com 11 D. A. (1996): Enric Valor o cicle d’Educació Secundària, Castalla, a Escriptor de l’Any 2010 l’amor per la llengua. Annexos 1r. i 2n. Diputació d’Alacant (pp. 3-37).

Enric Valor. El valor de les paraules { 215 coincidint amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià —pri- cions13, encara no podríem afirmar que són textos de lectura mers anys vuitanta del segle passat—, enumeràrem el nombre simplificada per a escolars de Primària i, segons en quins ca- i les característiques de les activitats relacionades amb l’edu- sos, Secundària, car l’elaboració lingüística, prou alleugerida cació i l’ensenyament que han propiciat arreu de la geografia en aquesta edició, continua estant per damunt de la mitjana valenciana, necessitaríem centenars de planes. Les rondalles de les obres infantils que sovintegen a llibreries, biblioteques de valor han format part tant d’activitats globals —setmanes i aules en els nostres dies. culturals i lectores, falles i fogueres escolars, festivals de teatre— 3. Les dificultats lingüístiques —o l’exigent riquesa, segons com d’usos puntuals mínims —fragments de lectures, més o com es mire— és perfectament compensable mitjançant di- menys adaptades, propis d’alguna unitat didàctica que confi- versos recursos, entre els quals cal destacar les adaptacions per gura un llibre de text, per exemple—. Els hòmens i dones que a Educació Infantil i els primers nivells de Primària; les lectu- es dediquen a l’animació sociocultural i lectora les han usades res dirigides i explicades per als últims anys de l’etapa Primà- a bastament en les seues activitats de contacontes i dramatit- ria i el primers d’ESO, o les guies de lectura per a l’ESO i fins zacions, els mestres, professores i professors les han treballades i tot Batxillerat, si optem per la lectura de les magnífiques per un o altre motiu. versions íntegres. Davant aquest panorama d’àmplia presència socioeducativa 4. Les rondalles són també un bon material de lectura per al de les Rondalles valencianes d’Enric Valor observem, però, un professorat i de posterior transformació a l’oralitat per arribar important àmbit que no els ha prestat el més mínim interés de als més menuts. Seria exactament el procés invers seguit pel manera inexplicable. Ens referim als mitjans de comunicació mestre Valor. i especialment a la radiotelevisió valenciana. Amb gairebé un quart de segle d’existència l’ent autonòmic audiovisual ha estat 5. Per altra banda, cal considerar les rondalles una a una, en incapaç d’oferir una adaptació amb el format que siga —dra- la seua singularitat, complexitat, llargària i força motivadora matització, dibuixos animats, ficció fílmica, etc— d’aquestes (bé per la temàtica, la localització, els personatges, etc.) joies de la nostra literatura popular. I és que l’absència de les Rondalles valencianes de Canal 9 és un altre dels clamorosos En relació a l’esforç adaptador fet per la mestra, escriptora símptomes d’anormalitat i dèficit cultural d’aquest ent de co- i editora Rosa M. Serrano, que col·laborà directament amb municació creat per a difondre, entre altres coses, la llengua i el mateix Enric Valor, voldríem aclarir que en cap cas és una la cultura dels valencians. Una digna adaptació televisiva de suavització idiomàtica —Valor sempre va ser partidari d’en- les rondalles valencianes també tindria una important funció senyar a l’escola i des de ben menuts un llenguatge literari educadora social i especialment adequada als nostres infants i digne i intel·lectualment exigent—, sinó que es tracta d’una jóvens. Qui pot dubtar-ho? reducció d’elements descriptius i d’altres que entretallen el ritme narratiu, que sol ser el que des del punt de vista lector Centrem-nos en les potencialitats escolars reals. Les que han més motiva a infants i adolescents. Vegem-ne un exemple donat i continuen donant els seus fruits formatius. Convé comparatiu a partir de l’inici de la rondalla «El jugador de aclarir prèviament algunes qüestions que els mestres i educa- Petrer»: dors que usen les rondalles com a material escolar fa temps que coneixen: Versió íntegra original 1. Les Rondalles valencianes originals d’Enric Valor en les seues primeres versions no són aptes per a ús lector escolar. Les 36 «Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis ben abillats, els quals solien visitar els camps i les viles quan rondalles, escrites i publicades entre 1950 i 1976 foren elabo- algú se’ls encomanava. rades com un extraordinari exercici de literaturització de senzills nuclis argumentals de l’imaginari col·lectiu valencià, tot Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina gra- recreant-los amb localitzacions temporals mitificades, espais ciosament en un enlairat tossal, entre les dues grans munta- geogràfics ben precisos i admirablement descrits i perfecta- nyes del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui diu als seus peus, l’arredonida vall d’Elda, tan delitosa, i allà ment adobades amb un llenguatge d’alta elaboració literària més lluny, cap a migjorn, la senyorívola població de Mo- força enriquit amb fraseologia popular genuïna. És a dir, unes nòver, amb les seues hortes, els seus pujols empolsegats, les rondalles per a un públic format, fortament motivat per a la seues amples rambles i la serra de la Safra, pinosa i solitària. lectura i essencialment adult. En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com 2. Tot i l’esforç d’adaptació lingüística i reducció de l’exten- un convent, vivia tot sol, per haver mort ja sos pares, un he- sió fet en la versió de 1986 pel mateix Enric Valor i Rosa reu, fadrinot de mena, d’una quarantena d’anys poc més Serrano, cosa que va permetre una edició de les 36 rondalles que menys, que li deien don Pere Mestre. 12 en volums singularitzats, il·lustrats amb profusió de color, Aquest senyor tenia una bona colla d’amics, molt decantats i que hui dia circulen agrupades en vuit volums en la col- tots a moure tabola, i sovint anaven de roll, fent serenates a lecció «Rondalles Valencianes d’Enric Valor» de Tàndem edi- les fadrines garrides, organitzant soparots —algunes vegades

216 en el menjador sumptuós i sever de sa casa—, i sempre, per Rondalles valencianes, tot instrumentalitzant-les com a eina unes coses o altres, retirant-se a altes hores de la nit fos estiu didàctica per a aproximar-se a les narracions i als diversos o fos hivern. Don Pere també tenia un altre vici: el de jugar- coneixements curriculars prenent com a eix vertebrador el se els diners, i com sol esdevenir a tots els jugadors que hi ha hagut en el món, a la llarga perdia les orelles.»14 gust lector, la llengua i la literatura. Les autores ens acosten el significat de les rondalles populars des de diverses perspectives —l’estructuralista, de Vladimir Versió abreujada escolar Propp; la psicoanalítica, de Bruno Bettelheim; l’ecològica, de Janer Manila; i la de l’anàlisi ideològica— i de totes extrauen «Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis conclusions d’aplicabilitat escolar: les funcions de Propp; el ben abillats els quals solien visitar els camps i les viles quan sentit educador dels sentiments i el desenvolupament psico- algú se’ls encomanava. [...] lògic, segons Bettelheim; la funció conciliatòria i harmonit- En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com zadora amb el medi, propugnada per Gabriel Janer des de un convent, vivia tot sol [...] un fadrinot [...] d’uns quaran- l’ecologia del llenguatge, i les eines per a analitzar críticament ta anys, [...] que li deien don Pere Mestre. les trampes ideològiques alienadores de les rondalles. Aquell senyor tenia una bona colla d’amics, molt inclinats En les «Propostes d’aprofundiment didàctic» s’ofereixen ori- tots a moure tabola, [...] organitzar soparots [...] i passar-se entacions per a explotar com a recurs curricular el corpus les nits entre saraus i festes. Don Pere també tenia una altre rondallístic: formes de narració oral amb suggerències per a vici: el de jugar-se els diners, i com sol esdevenir a tots els ju- l’escola; idees bàsiques entorn a una bona oralització lecto- gadors que hi ha hagut al món, a la llarga perdia les orelles.»15 ra; a més, el treball seqüencial de les narracions és tractat sistemàticament (lectures col·lectives i compartides, senzills A primera vista veiem com el primer fragment, el de la versió muntatges radiofònics; els dibuixos il·lustratius, les auques, íntegra original, té més text, més paraules que la, diguem-ne, el còmic, les diapositives, etc.). escolar: 235 paraules front a 110. Els claudàtors amb tres puntets marquen les el·lipsis o omissions. Hi comprovem Setanta-sis pàgines formen un interessant apartat dedicat a que desapareix tot un paràgraf dedicat a descriure Petrer i la les «Fitxes de les rondalles: claus d’interpretació». Una valuo- Vall del Vinalopó; la referència a la mort dels pares i a la consa tasca classificatòria de caràcter esquemàtic de tots els con- dició d’hereu (paraula no habitual); l’expressió «de mena»; tes. Una informació que permet seleccionar les rondalles més l’innecessari «poc més que menys»; s’omet la referència al adequades per a oferir a la lectura d’infants i jóvens en funció «roll», a les «serenates», al menjador «sumptuós i sever» i al dels diversos interessos curriculars i formatius. Cada fitxa gust per retirar-se «a altes hores de la nit». Unes reduccions ens ofereix el títol; la classificació (meravellosa, costumista o que no altera el nucli argumental de la presentació —a Petrer d’animals); la recopilació (el lloc on ho va ser); el tema o idea viu un home de quaranta anys fadrí, fester i que té el vici del central; l’argument; els personatges; la ubicació; els contes joc—, així mateix, l’única modificació lèxica no és significa- semblants; el vocabulari; la vinculació curricular amb àrees tiva (l’hem destacada en negreta): d’«uns quaranta anys» per o assignatures; l’aprofitament didàctic, i altres informacions «una quarantena d’anys». En cap cas canvia expressions que útils. Un total de tretze apartats que ens proporcionen un percebem poc comunes en el vocabulari bàsic infantil com ampli espectre de possibilitats didàctiques. El llibre continua són «abillats», «encomanava», «fadrinot», «tabola», «saraus», amb un ampli Glossari: personatges màgics que apareixen en o la frase feta «perdia les orelles». Com hom pot veure l’adap- les rondalles; fórmules de començament i acabament, i més tació suposadament escolar és, com ja indicàvem, molt més de tres-centes locucions, comparacions, frases fetes i refranys. d’eliminació d’àmplies descripcions que alenteixen l’evolució NLREV conté una bibliografia comentada amb els més im- argumental de la història que no pas lingüística, que conti- portants reculls contístics del nostres àmbit cultural i d’altres nua sent molt exigent des del punt de vista comprensiu. obres destinades a l’anàlisi d’aquests reculls com a l’aprofita- Plantejades aquestes qüestions prèvies sobre les dues versions escrites i les possibilitats de versionar-les per a usos escolars educatius, tant oralment com per escrit, establirem un seguit 12 E. Valor (1986): Rondalles valen- (volum 6), València, Edic. FECPV de consideracions entorn a les possibilitats reals de treball. cianes (36 volums amb adaptació de (p. 73). Rosa M. Serrano), València, Gregal llibres. 15 E. Valor (1993): «El jugador de En aquest sentit, Gemma Lluch i Rosa Serrano, professores Petrer», dins Rondalles valencianes especialistes en l’obra d’Enric Valor, elaboraren l’any 1989 el 13 E. Valor (1992): Rondalles valen- (volum 5, adaptat per Rosa M Ser- 16 cianes (8 volums amb adaptació de rano), València, Tàndem edicions (p. llibre Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor (NLREV). Rosa M. Serrano), València, Tàndem 67). edicions. NLREV conté un conjunt de treballs, propostes, materi- 16 G. Lluch i R. Serrano (1993): 14 E. Valor (1986): «El jugador de Noves lectures de les rondalles d’Enric als, fitxes, glossaris, etc. ben útil per al treball escolar de les Petrer», dins Rondalles valencianes Valor, València, Tàndem edicions.

Enric Valor. El valor de les paraules { 217 ment didàctic de la rondalla a l’escola. Es tracta, en definitiva, suposar que 2010 i 2011 seran dos anys força intensos en d’una eina tan útil com important que ens mostra els múl- aquest sentit. tiples camins d’explotació didàctica escolar de les Rondalles 8. La ben definida localització de les rondalles ben bé pot valencianes d’Enric Valor. propiciar l’organització d’itineraris rondallístics, una de les Des que el valencià arribà a l’escola per la Llei d’Ús i Ense- maneres més eficaces de motivar-ne la lectura. nyament del Valencià, i encara abans en molts centres capda- 9. No hi ha dubte que la tasca literaturitzadora d’Enric vanters i experiències pilot, l’obra rondallística d’Enric Valor, Valor en relació als contes populars valencians no sols va així com la d’altres recopiladors o literaturitzadors de contes comportar un notable desplegament de recursos lingüístics populars, ha format part de les classes de llengua. El corpus i descriptius, sinó que l’autor va fer ús de tota la seua «enci- valorià ha estat instrumentalitzat de diverses maneres. Sense clopèdia popular» particular per a oferir-nos, mitjançant les rondalles, informacions històriques, gastronòmiques, costu- ànim d’exhaustivitat, cosa que seria gairebé impossible, ens mistes, agrícoles, geogràfiques, botàniques, zoològiques, ar- referirem als diversos usos escolars de les Rondalles valencianes: tístiques, etc. Tot aquest desplegament enciclopèdic pot ser perfectament aprofitat per a connectar el treball de les Ron- dalles valencianes amb altres àrees o assignatures, fent possi- 1. L’ús de fragments o adaptacions com a lectura de partida ble una mena de treball globalitzador i interdisciplinar del treball de comprensió lectora, coneixement del sistema lingüístic (ortografia, gramàtica, lèxic i semàntica, textualit- 10. Finalment, les rondalles poden ser una perfecta font zació...) i producció escrita posterior. d’inspiració per a desenvolupar diversos tallers d’escriptura i creació literària. El ventall és amplíssim: reescriure les ron- 2. Les rondalles formant part de les lectures obligatòries del dalles amb altres finals, introduir nous personatges, situar-les curs —de 3r de Primària a 2n les versions de Valor & Ser- en paratges pròxims i coneguts, tot incloent-hi les descripci- rano, normalment, i de 4t d’ESO al Batxillerat les versions ons, actualitzar-les, escriure noves històries amb els personat- íntegres originals, encara que no sempre—. Aquestes lectu- ges o barrejar personatges de distintes rondalles. res es treballem mitjançant fitxes, dins el pla lectors, tertúlies literàries, control lectors, etc. 11. Aplicar a les rondalles les tecnologies de la informació i la comunicació i fer-ne vídeos, històries audiovisual amb 3. L’ús d’una o més rondalles com a eix vertebrador d’unes senzills programes informàtics i compartir-los en les xarxes jornades d’animació lectora, que es realitza tant als centres socials escolars com a centres culturals, d’esplai o biblioteques pú- bliques. La selecció de les rondalles, o les seues adaptacions, sol fer-se en funció de la localització —les que se situen a Comptat i debatut, tant la lectura i aplicació profitosa d’obres la comarca—, la temàtica, el personatges —reals, fantàstics, com Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor i altres materials animals—, les possibilitats de connectar-les amb temàtiques transversals (educació per a la salut, la pau, la por, la inter- que ens poden orientar didàcticament, com els centenars de culturalitat, la defensa del medi ambient...). Sovint, aques- bones pràctiques que curs darrere curs es porten a terme en ta manera d’instrumentalitzar les rondalles la duen a terme molts col·legis i instituts valencians, demostren que les ron- professionals de l’animació lectora i els tallers de creació lite- dalles d’Enric Valor, meravellosament recreades per l’autor a rària que col·laboren amb les escoles. partir de senzills i màgics nuclis argumentals que circulàvem 4. Les rondalles són un material força susceptible per a ser de boca a orella pels nostres pobles, poden tornar —retornar— adaptat a altres gèneres de la literatura popular com el còmic a arrelar-se popularment a través del bon treball que esmercen o les tradicionals auques. els mestres, professores i professors a l’escola. Tan de bo, algun dia, la contumaç evidència de les bondats lingüístiques, cultu- 5. Les rondalles solen usar-se també per a fer dramatitzaci- rals i educatives del mots i les històries que ens salvà el mes- ons mitjançant adaptacions més o menys senzilles. Quan els tre Valor tinguen ressò en una entitat comunicativa que tant que les adapten són grups professionals ho fan amb major complexitat. En canvi, als centres educatius, està en funció podria fer per la personalitat col·lectiva valenciana i que tan del nivell de l’alumnat i la implicació del professorat. poc fa, la nostra televisió autonòmica. Si això passara alguna vegada, els resultats de les bones pràctiques escolars entorn a 6. Les lectures de certes rondalles poden donar lloc a l’apro- la joia patrimonial col·lectiva que són les Rondalles valencianes fitament de personatges i situacions que servesquen per a d’Enric Valor es multiplicarien per mil, sens dubte. muntar festes i celebracions com, per exemple, carnestoltes, fogueres i falles, desfilades de personatges, festes de final de curs, etc. L’obra narrativa no rondallística i els estudiants de Secundària 7. En determinats centres, bé perquè duen el nom de l’escriptor o bé per qualsevol altre motiu especialment vincu- Quan preguntem als jóvens entre 16 i 20 anys què sabem de lant a la figura d’Enric Valor, les rondalles solen formar part l’obra d’Enric Valor, són molts els que responen «és l’autor central de les activitats que es poden realitzar en homenatge a l’autor castallut. Des dels anys vuitanta aquest tipus d’ho- de les Rondalles valencianes», altres s’hi refereixen amb de- menatges han sovintejat arreu de les terres valencianes, i cal nominacions més o menys pintoresques i aproximatives a la

218 Flexió verbal. Alguns arriben a recordar-ne títols —«La mare La nostra experiència amb un d’aquests textos, per acabar, dels peixos», «I queixalets també», «El rei Astoret», «El castell apunta en un sentit positiu cap a la possibilitat de treballar del sol», «El jugador de Petrer», «La rabosa i el corb»— i, fins amb èxit, bons resultats i assoliment d’objectius curriculars. i tot, n’apunten alguna pinzellada argumental. Des de fa sis cursos, alguns instituts de les comarques meridionals han posat en marxa l’experiència lectora que titulem A la pregunta següent, per regla general, segueix el silenci genèricament «Un passeig per Planisses amb Enric Valor». Es més absolut, quan no l’estupor: «Coneixes més obres narrati- tracta de llegir i treballar a classe el recull de relats Narracions ves d’Enric Valor?», «...!», «Ah, però que Valor va escriure al- perennes, centrant-se especialment en el relat de 40 pàgines tres llibres?». Aquest estat de coses és gairebé generalitzat, per «Contalles de la boira». Al llarg del procés lector —abans, du- això ens agradaria des d’aquestes pàgines oferir una reflexió rant i després— el professorat, a més d’aclarir paraules i ex- sobre les potencialitats lectores i motivadores de la narrativa pressions, de comentar i animar els comentaris de les diverses valoriana no rondallística. situacions i de demanar per la impressió lectora dels estudi- Començarem pel nucli dur, és a dir, les tres novel·les del Cicle ants, els llança el suggeriment de poder conéixer in situ el lloc de Cassana. És cert que a primera vista no és la lectura més dels fets i comparar-lo amb les perfectes descripcions, entre recomanable per a l’ESO. Tres novel·les d’unes cinc-cents geogràfiques i literàries, que Enric Valor li dedica en la breu pàgines cada una, escrites amb un llenguatge literari força narració. L’interés per la lectura i per vivenciar-la creix expo- elaborat, tractant una temàtica allunyada —si més no a pri- nencialment. Uns dies després d’acabar el treball, l’alumnat i mera vista— dels interessos juvenils, farcides de personatges el professorat es desplacen a Planisses (paratge ortodoxament que s’entrecreuen, plenes de referències històriques de finals valorià de la Foia de Castalla situat a més de mil metres d’al- del xix i primera meitat del xx, etc. no són, des d’un punt titud) i mitjançant una senzilla excursió guiada pels textos de vista didàctic, un bon camí per a crear lectors i lectores descriptius de l’autor van descobrint detalladament cada un motivats i que vagen creixent en els seus gustos literaris. dels escenaris de «Contalles de la boira»:17 En relació a aquestes novel·les, només podem atrevir-nos a fer una prudent recomanació que, per què no, té molt d’ex- Gaudírem i experimentàrem aquest tret literari tan valorià, perimental: proposar com a lectura voluntària en el Batxille- l’afany descriptiu geogràfic, l’obsessió per situar-nos les seues obres en espais concrets com a forma de nacionalitzar tel- rat una de les tres —potser Temps de batuda— i sempre des lúricament les seues narracions. Un paisatge llegit i imaginat de la convicció i la implicació apassionada del professor o pels alumnes d’ESO, feia unes setmanes; llegit i viscut, en professora. Per què no facilitar la lectura de la novel·lística aquell precís moment. de Valor als nostres jóvens si altres, a la seua mateixa edat, ha- víem llegit amb delit Rodoreda, Proust, Cela, Delibes o Víctor Arguments i explicació succinta de l’experiència no pretenien Català? Deixem la suggerència en forma de repte educatiu altra cosa, ja ho he dit adés, que compartir una reflexió sobre per al professorat de l’ensenyament mitjà no obligatori. les potencialitats formativoliterària que l’obra de creació narra- Hi ha, però, altre segment literari d’Enric Valor que se situa tiva de Valor té per a l’ensenyament secundari. Ja sabem que, al entre les rondalles i Cassana. Ens referim a la novel·la curta i contrari que les rondalles, l’ús d’aquests textos a les aules ha es- a les narracions breus L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant tat gairebé inèdit. Potser siga ara, en el centenari del naixement i els volums de relats Narracions perennes i Un fonamentalista de l’escriptor, el moment de plantejar-nos amb propostes ima- del Vinalopó i altres contarelles. Aquests quatre llibres oferei- ginatives com l’experiència exposada, amb prudència, sí, però xen un grapat de posssiblitats lectores absolutament perti- sense prejudicis, que l’Enric Valor novel·lista i narrador —el nents per a l’alumnat dels últims anys d’ESO i el Batxillerat. que el mateix autor reivindicava constantment— també pot entrar de manera generosa a les aules dels instituts. Molts dels textos narratius que trobem en aquests llibres no sobrepassen les trenta pàgines, es construeixen a partir Uns materials imprescindibles d’arguments senzills, entretinguts —humorístics, fins i tot, en alguns casos—, poden servir per ampliar la visió que es És evident que l’obra d’Enric Valor, especialment les rondalles, té de l’univers literari valorià —hi ha alumnes que pensen fa anys que és objecte de propostes i materials didàctics pensats que Enric Valor només va escriure rondalles i que, a més, per a facilitar el treball escolar. Moltes han funcionat, i funci- quan arriben al 16 o 17 anys duen gairebé deu anys llegint onen, per a l’ús intern de les escoles —aprofitem per animar només rondalles de Valor i això, si ens permeteu l’expressió, els seus creadors perquè les difonguen—, altres formen part de produeix una certa saturació— i és una plataforma que, en llibres de text i altres materials curriculars. Hi ha, però, algu- alguns casos, encara que siguen minoritaris, permetrà el bot als grans textos narratius del Cicle de Cassana. 17 V. Brotons (2007): «Un passeig d’Educación Superior (R. Roig, dir.), per Planisses», dins Investigar el cam- Alcoi, Edit. Marfil. bio curricular en el espacio europeo

Enric Valor. El valor de les paraules { 219 nes nascudes expressament per treballar la vida i obra, o algun aspecte signiﬁcatiu de l’autor. Ja ens hi hem referit a l’utilíssim com breu Noves lectures de les rondalles valencianes d’Enric Valor, de Gemma Lluch i Rosa Serrano. Tot seguit aproximarem a dos propostes didàctiques entorn a Valor i la seua obra tan distintes entre elles com imprescindibles per a l’escola: un dossier didàctic, Enric Valor o l’amor per la llengua, coordinat per Su- sanna Francés i Vicent Luna, i Sendes i carenes. El món d’Enric Valor, DVD interactiu coordinat per Víctor Labrado.

El dossier Enric Valor o l’amor per la llengua: Elaborat i editat sota la cobertura del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, celebrat a Castalla el 1995, aquest dossier didàctic aparegut el 1996 fou coordinat per Susanna Francés i Vicent Luna, assessora i assessor del CEP de l’Alcoià i el Comtat, i compta amb la participació de 15 mestres, professores i professors com a autors. Es tracta d’una carpeta amb sis quaderns i una auca sobre Enric Valor. Més de 300 pàgines amb propostes didàctiques concretes (objectius, continguts, orientacions metodològiques, materials per a reproduir, guies per al mestre, mapes conceptuals, etc.) que ofereixen una extraordinària bateria de possibilitats per a treballar els diversos aspectes de la vida i obra de Valor des de l’etapa d’Infantil fins a la de Secundària. El dossier, elaborat amb una clara orientació constructivista, ofereix un ampli ventall de possibilitats didàctiques: des de la selecció concreta i puntual d’una determinada activitat entorn a les rondalles, la normativa o la biografia de Valor, fins a la planificació cíclica d’un treball sistemàtic, curs darrere curs, que arrancant des de l’etapa d’Infantil es pot perllongar fins a la de Secundària. És cert que algunes activitats se centren excessivament en la comarca nadiua de l’autor, però això no és cap obstacle, car permet inferir activitats semblants per a altres pobles i comarques o dissenyar amb precisió visites i estades escolars en les terres de l’Alcoià i la Foia de Castalla. El seu sentit globalitzador i interdisciplinar; les fitxes amb retallables, pinta- bles, trencaclosques, jocs; la diversitat documental per als cursos superiors, i la varietat de mapes conceptuals que permeten a l’ensenyant tenir sempre una visió global sobre què treballa i amb quins objectius, fan del dossier Enric Valor o l’amor per la llengua una autèntica enciclopèdia escolar interactiva que ofereix al públic escolar una visió totalitzadora, comprensible i amable de l’obra i la trajectòria personal del mestre Enric Valor. No voldria acabar sense referir-me a l’«Auca d’Enric Valor», que arredoneix el complet dossier. Ideada i escrita per Vicent Auca d’Enric Valor amb textos de Susanna Francés i Vicent Luna Luna i Susanna Francés —dos bons especialistes en aquest re- i dibuixos de Toni Durà publicada curs didàctic—, i il·lustrada per Toni Durà, és una font ines- l’any 1997 dins del dossier Enric Valor o l’amor per la llengua gotable de treball motivador entorn dels diversos aspectes de la personalitat literària, gramatical, cívica i humana de l’escriptor Unitat didàctica Enric Valor o l’amor per la llengua castallut. Un recurs d’aula ple de potencialitats didàctiques. Les reflexives paraules de la professora de la Universitat d’Ala- cant, M. Antònia Cano, mestra de mestres, sintetitzen admi-

220 rablement el sentit d’aquest tremend, com li agradava dir al tatges d’aquest material audiovisual es troben en el fet que, mestre, producte didàctic i escolar bastit en honor i per a la sense caure en l’excessiu ritme dels dibuixos animats habituals, memòria d’Enric Valor o l’amor per la llengua:18 ofereixen un suport visual i dinàmic a la força de la veu del contador o contadora per a incorporar els escolars a la mà- Ens hem de congratular del resultat tan profitós i fecund gia de la paraula. Aquest DVD, usat tant individualment com que ens ofereixen els autors, seriosos professionals de l’en- col·lectivament, permetrà a mestres i professors introduir els senyament i amants de la nostra cultura, que demostren a alumnes en el món valorià de la serenor i la màgia rondallística. bastament la capacitat, l’oportunitat i l’eficàcia del seu tre- Un material creat per a l’escola, no tant per a instruir en conei- ball. No gens menys important és l’encertada utilització xements pragmàtics i suposadament imprescindibles sinó per d’una metodologia de caire constructivista que és present en el projecte. La podem percebre a través de la proposta en a educar en el gust per la paraula, l’entorn i els mites que consi, no es proposen «exercicis» per a aprendre unes habilitats, formen el nostre tantes voltes malmés imaginari col·lectiu. El uns continguts i després aplicar-los. És precisament buscant DVD Sendes i carenes. El món d’Enric Valor és una eina escolar la manera més adient de realitzar el projecte, la realització adient als temps tecnològics que corren i posada al servei de la d’una revista, com s’aprén a fer-ho i a més ampliem el conei- paraula com diu la introducció escrita:19 xement sobre el llenguatge, sobre les habilitats lingüístiques, mitjançant la interrelació amb la nostra cultura, en la nostra llengua. [Del] salvament apassionat de la llengua i de la tradició cultural nostres, un recorregut admirat sobre la terra pròpia, el llegat d’un home savi, seré, amable i optimista malgrat els El DVD interactiu Sendes i carenes. temps difícils. El món d’Enric Valor: L’any 2007, Escola Valenciana - Federació d’Associacions per Temps de rondalles, temps de paisatges, temps d’Enric Valor, la Llengua (EV-FAV), entitat cívica que viu, com qui diu, en temps de les TIC, temps d’escola, temps d’infants i jóvens, perpetu homenatge a l’escriptor Enric Valor, va elaborar una temps de màgia i imaginació: tot es conjuga admirablement magnífica exposició sobre Enric Valor, la seua obra rondallís- en aquest excel·lent producte de policarbonat aluminitzat co- tica i els seus paisatges —«Sendes i carenes. El món d’Enric negut com a DVD. Valor»—. Es tractava d’un conjunt de panells amb mapes del Per tant... territori valorià —de la Vall d’Albaida a les Valls del Vinalo- pó— amb els regnes imaginaris, propis del món valorià, de la

Terra Blanca, Benillup, Bucària, Penella i el Ducat de les Dues 18 M. A. Cano (1996): «Pròleg», 19 D. A. (2007): Sendes i Carenes. Aigües, i uns altres panells amb belles fotos paisatgístiques dels dins Enric Valor o l’amor per la llen- El món d’Enric Valor. València, Escola espais agrests i rurals de les rondalles d’Enric Valor. gua, Alacant/Castalla, Diputació Valenciana-FAV. d’Alacant. L’exposició, encara activa, va ser vista en escoles, instituts, centres culturals de molts pobles i ciutats valencianes. Aquesta original mostra que lligava rondalles, territori i un profund reconeixement a l’autor, va ser possible gràcies a la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat d’Alacant i els ajuntaments de Cocentaina, Muro i Penàguila. Partint de la base i el disseny de l’exposició, i dins la col·lecció «L’àlbum, recursos audiovisuals», també d’EV-FAV, els creadors de l’exposició —Víctor Labrado i Francesc Vera— amb la participació de Vicent Broch i un important grup d’artistes i professionals tècnics crearen el DVD audiovisual que du el mateix títol que l’exposició, «Sendes i carenes. El món d’Enric Valor». Es tracta d’una proposta escolar, perfectament utilitzable en tots els nivells, d’acord amb els criteris i la capacitat d’adapta- ció del professorat, que conjuga originalitat, rigor i senzillesa. El caràcter interactiu del material permet els escolars moure’s entre els personatges i els mites —la llavanera, la bruixa Sa- franera, el drac de set caps...—, els paisatges —l’alt de Biscoi, la serra de l’Escobella, Benifallim...— i les rondalles d’Enric Caràtula del DVD interactiu Sendes i carenes. El món d’Enric Valor, Valor adaptades a unes magníﬁques narracions orals. Els avan- editat per Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua

Enric Valor. El valor de les paraules { 221 Enric Valor ha estat i és imprescindible per a l’escola. Ell sempre va creure en la força alliberadora de l’educació, la cultura i la institució escolar. El seu sentit pedagògic, les seues habilitats didàctiques van ser un fet. Des de ben jove es va preocupar per ensenyar la llengua, un model digne de llengua; no es va desencantar davant el que representava difondre els valor culturals i cívics del nacionalisme en un context tan advers com l’Alacant dels anys trenta; va viure preocupat per aprendre dels grans mestres, als qui sempre professa admira- ció i respecte. Valor va estar sempre disposat a formar als seus conciutadans mitjançant cursos, lliçons a la premsa, gramàti- ques d’urgència —revisades i millorades fins a la perfecció—, laboriosos i sistemàtics repertoris de lèxic i de verbs —quants milers de consultes hem fet a l’impagable Flexió verbal. I els mestres, la bona gent que es dedica a aquest noble ofici, el tinguérem —l’hem tingut— sempre en compte: per a aprendre nosaltres, per a ensenyar als altres, per a elaborar exercicis, per a fer múltiples consultes en confegir materials didàctics de tota mena. La paraula del mestre de Castalla ha estat una perfecta aliada en la descoberta de l’enorme imaginari col·lectiu que ens co- hesiona com a éssers humans que pertanyem a una terra i a una col·lectivitat ben concreta. Les Rondalles valencianes fan eixa funció d’ordenar la matèria dels somnis i la nostra particular «gramàtica de la fantasia» de manera admirable. Una llarga generació d’infants i jóvens n’han pogut gaudir. La seua obra de creació estricta —la novel·lística i la de narrativa curta— potser haja estat les més allunyada dels estudis no universitaris. S’entén, fins a cert punt, per la complexitat Portada de la guia didàctica Enric Valor. lingüística, temàtica i argumental i perquè, en algun sentit, El valor de les paraules, de Víctor Labrado es troba distant dels interessos dels jóvens. Estem convençuts, (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2010) però, que el professorat sabrà trobar el camí perquè els nostres estudiants acaben sent seduïts per aquesta bona literatura. El centenari del naixement d’Enric Valor hi és una bona oportunitat. Amb tot, ens rendim a l’evidència: la nostra escola —l’Escola Valenciana—, arrelada al medi, democràtica, universal, in- tercultural, vertebrada entorn a la llengua pròpia, desacom- plexadament plurilingüe i compromesa en el redreçament cultural del país és feliçment valoriana. L’Escola Valenciana és l’escola d’Enric Valor i Vives, l’escriptor, el mestre.

Bibliograﬁa Brotons, Vicent (1991): «Tot conversant amb Enric Valor. Petrer per a mi era com Castalla: un poble valencianíssim», dins Festa 91, Petrer, Ajuntament de Petrer. — (1999): «L’Enric Valor gramàtic a l’Ensenyament Secundari», dins Salvador, Vicent i Lawick, Heike van (eds.): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I (pp. 267-279). — (2000): «Enric Valor, el mestre. Enric Valor per als mestres», dins

222 Casanova, Emili i altres (ed.): Enric Valor, un home de poble, Agu- llent-València, Denes (pp. 225-241). — (2007): «Un passeig per Planisses», dins Roig, Rosabel (dir.): In- vestigar el Cambio Curricular en el Espacio Europeo de Educación Superior, Alcoi, Marﬁl (pp. 561 i 562). d. a. (1995): Simposi Enric Valor, Alacant, Diputació d’Alacant. d. a. (2007): Sendes i carenes. El món d’Enric Valor, València, Escola Valenciana. Francés, Susanna i Luna, Vicent, coord. (1996): Enric Valor o l’amor per la llengua, Alacant/Castalla, Diputació d’Alacant. Lluch, Gemma (1988): De prínceps i herois. La rondallística meravellosa d’Enric Valor, València, Generalitat Valenciana. Lluch, Gemma i SERRANO, Rosa (1993): Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor, València, Tàndem. Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València, Tàndem. Valor, Enric (1982): «La idea de l’emigrant», dins Obra literària completa, vol. iii, València, Fernando Torres Editor. — (1986): «El jugador de Petrer», dins Rondalles valencianes, vol. vi, València, edic. Fed. d’Entitats Culturals del P. V. (pp. 71-89) — 1993: «El jugador de Petrer», dins Rondalles valencianes, vol. v, València, Tàndem. — (2000): «Contalles de la boira», dins Narracions perennes, València, Tàndem (pp. 7-44).

Enric Valor. El valor de les paraules { 223 _Conéixer i publicar Enric Valor, un escrit des de la proximitat

Rosa Serrano Llàcer (editora)

Vaig conéixer Enric Valor a través de la lectura de la seua Valor amb pròlegs sucosos de Manuel Sanchis Guarner, Ra- obra. Castellanoparlant per efecte de la diglòssia familiar, fael Ninyoles i Neus Oliag. Vaig quedar-ne esbalaïda. tan estesa durant el franquisme, quan vaig decidir canviar de La curiositat i l’interés per la rondallística estava engegat. llengua i recuperar la pròpia, em vaig abocar a llegir compul- Així vaig saber que l’escriptor va començar el seu treball l’any sivament l’escriptor de Castalla. 1950 i vaig anar descobrint que el seu corpus no era molt ex- Si les seues obres gramaticals, sobretot Millorem el llenguatge i tens. Menys encara sobretot si el comparem amb el de mos- La flexió verbal, em serviren personalment i professionalment sén Alcover o el d’Afanàsiev. com a tantíssims ensenyants, fou en l’obra narrativa i, en es- «En aquell miler de pàgines», com ell precisava després amb pecial, en les Rondalles valencianes on vaig gaudir, on vaig orgull de creador, vaig copsar com disposava d’una sensibili- viure la lectura com a descobriment: «El gegant del Romaní», tat lingüística i literària molt especial. !Quin privilegi haver «Abella», «Història d’un mig pollastre»... comptat amb un narrador que ens oferia la densitat i l’efi- Així em vaig deixar atrapar per la màgia d’aquelles 36 ron- càcia simbòlica del conte popular amb un registre lingüístic dalles que Enric Valor ens havia salvat d’un oblit progressiu d’una riquesa impressionant! i segur. Així vaig anar valorant el treball sistemàtic i persona- De la seua mà vaig descobrir el treball de mossén Alcover i líssim que ens ha permés, als valencians, disposar d’una part vaig rellegir amb un aprofitament nou els contes dels ger- important del nostre patrimoni cultural en peu d’igualtat mans Grimm: tots quatre havien compaginat el seu treball amb altres ciutadans del món. Cal reconéixer que el senyor de lingüistes amb el de rondallaires. Tots quatre havien bastit Valor amb el seu treball ens va evitar un dèficit més. Ja n’hem una obra immensa, impagable. Però amb el temps constata- carrejat massa sobre les nostres esquenes, al llarg de la histò- ria amb recança la diferència entre ells, quant a la difusió, el ria. reconeixement, el traspàs de fronteres. Com vaig escriure en L’any 1975 un equip de mestres i pedagogs posàrem en marxa algun altre article, si intentem dibuixar un paral·lelisme entre un projecte educatiu cooperatiu, nacionalista i engrescador. els germans Grimm i Enric Valor trobem unes semblances L’escola Gavina. Sabíem el que sabíem de llengua. Uns eren significatives: valencianoparlants. D’altres teníem la voluntat i el compro- - El germanisme dels Grimm i el valencianisme de Valor. mís de ser-ho. I de ser-ho com més prompte millor. Ensenyà- vem i apreníem alhora, i això és una bona manera d’ensenyar. - La transhumància laboral de tots tres. Si els germans ale- Els meus llibres de capçalera en aquells temps de recuperació manys realitzaren treballs diversos, Enric Valor tampoc no militant eren els volums de pell verda de l’editorial Gorg on se’n va quedar curt. vaig poder llegir, per primera vegada, les rondalles d’Enric

224 - La passió per la literatura oral. - La fascinació i la dedicació a les paraules i als diccionaris. - La capacitat d’estudiar i l’afany investigador. - L’adhesió al romanticisme com a moviment. I un altra en el terreny biogràfic: - L’existència d’un mentor que els impulsà a fer el que feren: Goethe, en el cas dels germans Grimm, i el professor Sanchis Guarner, en el de Valor. Com a gran diferència, que ens dol a moltes persones, en des- tacaria una pel que té de denúncia i de reacció mobilitzadora: la fama i la transcendència dels escriptors alemanys, coneguts arreu del món i l’escassa difusió de l’escriptor de Castalla. I no podem caure en la simplificació d’atribuir-ho tot a la factoria Disney. El poble valencià no és un poble agraït i no sap posar en valor el que de meritori, en àmbits diferents de la cultura i de la vida, han fet al llarg dels anys alguns dels seus homes i dones més rellevants. L’interés creixent per l’obra de l’escriptor em va fer desitjar co- néixer l’ésser humà, la persona que hi havia darrere. I com a mestra, m’hi vaig acostar. El pretext, invitar-lo a participar en una taula redona de la Primera Escola d’Estiu del País Valen- cià. En aquella primera conversa telefònica em va sorprendre la seua humilitat. No sabia, em va dir, què podia explicar ell als mestres. No era conscient del paper de closses que representaven les seues obres gramaticals en l’escassa formació lingüística Portada del llibre de Rosa Serrano Enric Valor: converses amb un senyor escriptor del professorat d’aleshores. Finalment va accedir-hi, i aquella (València: Tàndem, 1995) vesprada de juliol, tots vàrem gaudir, nosaltres i també ell, de la seua capacitat de narrador, de la seua facilitat empàtica, d’aque- es va rendir davant l’evidència de la necessitat. I va recordar la lla vinculació estreta i natural entre vida i obra. Respirava li- meua proposta. Sempre tingué una memòria salvatge! Com li teratura, conviccions nacionalistes, passió pel paisatge i per la va agradar que la definira així en algun article en la premsa...! llengua. Per a molts ensenyants fou una experiència llampant. Certament era frondosa i salvatge. Va acceptar la iniciativa edi- Per a mi, un escaló més en la vinculació afectiva amb el mestre. torial tot demanant que jo m’encarregara de l’adaptació, per- què havia estat la primera a demanar-li-ho, perquè era mestra i I com anava a deixar els meus xiquets i xiquetes sense poder perquè sabia que em tenien «esbalaïda». Aquest adjectiu havia llegir les rondalles? El segon assalt, doncs, va consistir a pro- estat tota una descoberta per a mi. Encara conserve les petites posar-li que fera una adaptació d’aquelles bellíssimes històries, llibretes on anava anotant les paraules noves, mai escoltades adreçada als infants. Ho va rebutjar a l’acte. La tossuderia era al meu poble i que Enric Valor utilitzava amb una naturalitat el segon tret que descobria de la seua personalitat. I de forma sorprenent perquè sí que pertanyien a la seua infantesa. Per viscuda. Els meus xiquets i xiquetes hagueren d’esperar uns descomptat, vaig acceptar l’encàrrec amb emoció i respecte. quants anys perquè sempre he pensat que les rondalles d’Enric Valor són per a ser llegides més que per a ser contades. En Després de la telefonada vingué una conversa llarga i agraïda l’escriptura, acurada i enriquidora, rau la seua major bellesa. amb el senyor Valor. Li vaig explicar com entenia l’adaptació: tan sols pretenia escurçar les rondalles per a fer més accessible als infants la meravella del relat. Tan sols podaria les llargues Adaptar les rondalles : descripcions de paisatges, de paraments de taula, de pinzella- un treball de conte, mai millor dit des històriques sobreres per als menuts, d’observacions meteo- Un dia, temps després, vaig rebre la telefonada d’un editor va- rològiques..., sense tocar l’estructura narrativa, sense modificar lencià. Havien anat a demanar permís al senyor Valor per a fer ni un mot, devanida com estava davant el seu cabal lèxic. Ell una col·lecció en volums independents de les 36 rondalles amb va estar-hi d’acord. els textos un poc més curts. Comptat i debatut, una col·lecció Quan els divendres, en acabar la setmana escolar, pujava «l’es- per a l’escola. I el senyor Valor, que era tossut, però intel·ligent,

Enric Valor. El valor de les paraules { 225 caleta de Dickens» per a reunir-me amb ell i llegir-li la rondalla adaptada, sempre repetia el mateix «Estan quedant molt gua- petes, de veritat!» I el recorde dient-ho, mentre es tocava els llavis en un gest molt seu o feia la seua rialleta de conill. Mer- cè, la seua muller, discreta sempre, no s’estava d’obrir la porta de la saleta on treballàvem quan sentia els seus comentaris de satisfacció. Durant aquells mesos, mentre vivia immersa en el seu univers de corbs i raboses, de reis amb ﬁlls malaltosos, de prín- ceps transformats, d’àvies consentidores que pacten amb les animetes del purgatori, de fadrines com Brunilda «animoses i despertes», vaig anar estudiant diversos llibres sobre contes i rondallística. I vaig anar comprenent els perquès i els com del seu treball de literaturització. La seua infantesa, sense ràdio ni televisió i amb una mare que ell considerava «la seua porta cap a la literatura», va estar as- sadollada d’històries orals. Una bona biblioteca, un ambient familiar d’un cert nivell cultural, una imaginació desbordant, una propensió precoç a observar, escoltar i imaginar el varen abocar a la creació literària. El fet de topetar amb la censura franquista amb la novel·la L’ambició d’Aleix i l’impuls de don Manuel Sanchis Guarner el feren assumir, amb entusiasme vital, la tasca de recollir el que continuava viu en l’imaginari col- lectiu de la seua comarca. Vet aquí l’explicació sobre la llargària inusual de les rondalles valencianes: la seua voluntat era fer literatura. No tenia en compte el lector. Literaturitzava des de la seua qualitat de narrador ﬂorit, detallista, infatigable. Defu- gia així conscientment una de les característiques del gènere.

Portada del número 6 de la col·lecció Pràctiques de Llengua: Recollia esquemes dels informants, sense una voluntat de fol- Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes, klorista pur, es posava a escriure per a salvar l’idioma i el pa- d’Enric Valor i Rosa Serrano (València: Tàndem, 1993) trimoni de literatura oral més al seu abast, la Foia de Castalla i les comarques veïnes. I les va valencianitzar perquè aquesta era també la seua voluntat i el seu compromís. Enric Valor sabia, com ens explica Luda Schnitzer, que «el conte és nòmada per naturalesa i s’adapta a l’estètica i l’ètica d’aquells que l’acullen». Ell els havia acollit. Els havia escoltat en la versió oral i ara ens els fixava amb el seu llenguatge de narrador. De narrador valencià. Els investigadors han constatat que els recopiladors no han estat gairebé mai fidels al que els han explicat els informants. En el cas d’Enric Valor, emprén la literaturització del relat oral amb una tècnica de sastreria creativa: segons el que ell ha explicat sempre, agafava l’esquema argumental i hi ajuntava elements, els entrellaçava, els allargava amb afegits del seu imaginari, de la seua voluntat de descriure. I tot amb una voluntat inconscient —ni el terme existia aleshores— de fer ecologia del llenguatge. Les serres, els barrancs, els accidents geogràfics tenien noms propis: serra del Carrascal, barranc del Negre, penyes de Be- niaia, riu Frainós. Els pobles eren un cas a part. No tan sols els anomenava com calia defugint l’anonimat, el genèric, sinó

226 que en el cas de cinc rondalles els feia aparéixer en el títol: «El Així, el 1991 publicàrem la trilogia Cicle de Cassana, enqua- llenyater de Fortaleny», «L’envejós d’Alcalà», «El ferrer de Bèl- dernada en tela. Cada volum, d’un color. Sense la terra prome- gida», «El jugador de Petrer», «L’albarder de Cocentaina». I els sa, amb un pròleg magnífic de Vicent Escrivà, granat; Temps seus carrers i placetes, els seus paisatges particulars, es conver- de batuda, verd, i Enllà de l’horitzó, blau. Cada volum amb tien en l’escenari de les accions més decidides, de la superació una sobrecoberta. I en la sobrecoberta la primera lletra de dels obstacles per part dels protagonistes, de la resolució dels l’alfabet—no debades era la primera peça de l’Obra literària conflictes... Quin honor per aquests pobles perpetuar la seua completa d’Enric Valor en Tàndem edicions— en una tipo- memòria en aquestes històries...! Els noms dels personatges grafia diferent. Si la literatura era la passió de l’escriptor, la també mereixerien un capítol a banda. tipografia era la del dissenyador gràfic: «D’aquesta edició del Cicle de Cassana, impresa sobre paper offset editorial color Publicar la seua obra, un altre vincle d’os i enquadernació en tela, dins d’un estoig, s’han numerat, de l’1 al 500 els cinc-cents exemplars signats a mà per l’au- Enric Valor celebrà l’aparició de Tàndem edicions i ens en- tor». La iniciativa va ser molt ben acollida i l’autor que era coratjà des del primer moment. Era l’any 1990 i l’havíem generós i agraït em va dedicar el primer de tots que conserve posada en marxa un grup d’amics i amigues amants dels bons com un tresor autèntic. llibres. Teníem uns objectius clars, però el nostre nivell de te- orització no ens havia fet descobrir encara la funció social de La presentació de la trilogia a la Universitat de València fou l’editor. Això ho vaig descobrir l’any passat, a Barcelona, tot impressionant: l’Aula Magna, plena de gom a gom. Silenci escoltant, a l’edifici de La Pedrera, una conferència d’Antoine expectant i meravellat escoltant la primera pàgina de Sense Compagnon, editor francés presentat per Jaume Vallcorba, la terra promesa amb les veus del periodista Toni Mestre i tots dos, referents de l’edició de qualitat. l’actriu Teresa Lozano: En Tàndem el que volíem era fer bons llibres per a infants El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i en- i joves, preparar materials rigorosos per a l’ensenyament de sopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard la llengua als centres educatius. És a dir, seguir contribuint en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn, a la necessària i sempre repetida normalització lingüística i en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador, lliurat a la cultural del País Valencià. batuda dels cereals. En honor a la veritat, reunir l’obra esparsa d’Enric Valor no L’autor emocionadíssim. El barret i el bastó sobre la taula. El fou una iniciativa de Tàndem edicions, sinó un oferiment, rector Ramon Lapiedra, presidia l’acte. Sense dubtes, algun una demanda del mateix escriptor. dels assistents s’adonaria en algun moment de la paradoxa: l’home, l’escriptor, el gramàtic que tots lloàvem en aquell A la tardor d’aquell 1990 em cità en un bar. El bar Pegaso. acte no havia estudiat mai a la Universitat. I tanmateix, la Ho recorde amb emoció, però sense idealitzacions. No era el Universitat el va rebre sempre amb els braços oberts...! café Flore de París, sinó un bar valencià, a Guillem de Castro, enfront del carrer de l’Hospital. Un escenari més a la nostra N’havíem fet una primera edició de luxe. Com es mereixia el mida. L’espai no importava. El que comptà fou la confiança senyor Valor i al cap de poc de temps li vingueren les cabòries del gest: l’autor que tant admiràvem ens oferia Enllà de l’ho- socials. «Sí. Has fet uns llibres elegants i meravellosos, però ritzó, la novel·la inèdita que clouria la trilogia Cicle de Cas- són cars. Com els podran comprar els universitaris, la gent sana. Supose que em quedaria sense paraules. Però passada sense massa mitjans?» em va dir un dia, necessitant compartir la sorpresa del primer moment, i tot i que acabava d’encetar el neguit. Deixàrem passar algun temps i l’any 1999 publicà- el nou ofici d’editora, vaig acceptar el repte. Tanta era la fe rem o més precisament li férem una nova edició de la trilogia, en l’entusiasme i la voluntat de l’equip de Tàndem, tanta la en rústica. Per fer-lo content. Adaptada a totes les economies professionalitat dels col·laboradors externs, l’estudi de Paco i també amb un estoig. Dissenyada per Paco Bascuñan com Bascuñan, per exemple. Paco Bascuñan entenia els encàrrecs tot el que ha eixit de Tàndem edicions, fins a la sobtada mort a la primera. Tres novel·les d’Enric Valor. Més de 1500 pàgi- de l’artista. nes de narrativa intensa i reveladora. Calia treballar en la línia Vist amb perspectiva el ritme em dóna vertigen. Però fou de l’elegància, de la discreció. Calia un disseny excel·lent. I així. així ho va fer. La impremta Soler també s’hi va abocar amb la seua llarga professionalitat. L’any 1992 Albatros, l’editorial de la família dels impressors Soler i Tàndem edicions publicàrem una nova col·lecció de I l’autor em va sorprendre per la seua capacitat infatigable les rondalles valencianes d’Enric Valor. Les versions aquelles de revisar, de corregir, d’oferir consells, per la disponibilitat publicades per Gregal quan jo no hauria imaginat mai que total: «Siga l’hora que siga, si em necessites, telefona’m», em algun dia seria editora. La iniciativa, una vegada més, vingué repetia. Per la constant predisposició a col·laborar en tot, de l’autor. abans d’exigir.

Enric Valor. El valor de les paraules { 227 L’any següent, el 1993, encetada una nova col·lecció que res- i que el perdonara. Em vaig quedar d’una peça. Ell, el savi, ponia a un dels objectius fundacionals de l’editorial: submi- el gramàtic, «el guardià de les paraules» com li dèiem alguns, nistrar bons materials per a l’aprenentatge de l’idioma, invi- demanant disculpes a una aprenent...! Tot un exemple a no tem Enric Valor a participar-hi. Ara sí, la idea és nostra. La oblidar. col·lecció «Pràctiques de Llengua» ja comptava amb 4 títols: Al llarg de l’any 1995 en Tàndem edicions ens centràrem Pronoms febles, Ortografia I, Ortografia II i Morfologia verbal en seguir publicant obres d’Enric Valor i sobre Enric Valor. tots quatre de les professores Montse Ferrer i Gemma Lluch. En primer lloc L’ambició d’Aleix, la novel·la censurada que el Per a preparar-ne un altre titulat Expressions peculiars de la féu dedicar-se a la tasca rondallística. La novel·la que sempre llengua: locucions i frases fetes pensàrem de seguida en Enric anomenava l’escriptor com a origen del seu treball narratiu, la Valor. I, en fer-li la proposta, com sempre, em va sorprendre. novel·la apareguda en editorials diferents, Vives Mora, Gorg i Era un home que coneixia i reconeixia perfectament els seus Gregal, reescrita de nou per l’autor en primera persona, ara ja, punts forts, però també els febles. D’altra banda, tenia l’ha- com a versió definitiva. bilitat de valorar les competències o habilitats dels altres, de vegades fins i tot de manera exagerada com en aquest cas. La En segon lloc, L’esclafamuntanyes, un àlbum il·lustrat de mane- qüestió és que va acceptar l’encàrrec, però amb una condició: ra esplèndida per Paco Santana amb imatges d’una bellesa es- «Jo sé un fum de locucions i frases fetes, és cert, però fa temps pectacular. Tan impressionants com la mirada del protagonista que no em dedique a l’ensenyament i tu hi tens la mà tren- en la primera pàgina del llibre amb un peu, que amb intenció cada. Fem el llibre junts i cadascú que hi aporte el que sap», de dedicatòria, explicita la voluntat del volum: «Amb aquest em va dir. I de paraula, signàrem el contracte. No calia més. llibre il·lustrat a tot color, felicitem els teus 84 anys Enric Valor, com tu volies». Treballar junts en aquell «volumet» fou molt important per als dos. Jo ja tenia ordinador a casa i ara era ell qui agafava En tercer lloc, la publicació Enric Valor. Converses amb un se- l’autobús i se’n venia, carregat de folis i carpetes que li fe- nyor escriptor en la col·lecció «Tàndem de la Memòria». En ien creure, amb quimèrica nostàlgia, que era un universitari començar la col·lecció ja pensàvem en ell. Abans, però, ha- anant a preparar un examen amb una amiga. Ho va repetir víem publicat Joan Fuster. Converses inacabades entre l’assagista moltes vegades, amb un deix d’entremaliadura. El projecte li de Sueca i Antoni Mollà i Vicent Ventura. Converses amb un va fer il·lusió. Ell feia llistes i llistes de modismes. Les portava periodista, on Ventura raonava intel·ligentment amb Adolf agrupades amb criteris clars i intentava ser exhaustiu excepte Beltran. El títol del llibre dedicat a l’escriptor de Castalla no en els cas de les frases fetes al voltant del verb «fer»: «Supri- podia ser-ne un altre: Enric Valor Converses amb un senyor es- mirem les de caire sexual. Ja n’hi ha massa gent que utilitza criptor. El tractament definia el seu aspecte, el seu tarannà, la el nostre idioma només per a dir bajanades o grolleries». I seua escriptura precisa i elegant. Foren llarguíssimes les hores arribava a enfadar-se una miqueta. Quin caràcter! Una ves- esmerçades: l’índex que recorria la seua biografia, les preguntes prada li mostrava jo uns quants enunciats per a aprendre i que havien de motivar la comunicació plaent de l’entrevistat, utilitzar de manera escaient algunes locucions conjuntives (a suggestives i alhora discretes. Les sessions enregistrades una mesura que, segons com, segons que...), entre els quals n’hi havia darrera l’altra, sempre a sa casa i després transcrites a la meua. un que deia: «Aquestes frases podrien formar part del recull El treball de correcció que ell allargava i allargava amb el seu de consells d’un cap d’estudis enrotllat. Continua tu la sèrie perfeccionisme habitual. En aquestes converses hi varen haver començant sempre amb com menys». En sentir o llegir l’adjec- moments solemnes, d’altres intimíssims, d’altres presidits per tiu «enrotllat» es va encendre. Jo li argumentava que buscava l’entusiasme comunicatiu de l’escriptor, del nacionalista com- un llenguatge de complicitat amb els joves, que aquest era batiu, del treballador de l’idioma. Una vegada més el treball de un adjectiu molt utilitzat i «modern», però Enric Valor no Paco Bascuñan afig mèrit al llibre. Cadascun dels volums de la baixava del burro i em cantava la canya sobre una progressiva col·lecció amb un disseny d’interiors diferent. Efectiu sempre. degradació de la llengua en la qual ell, per descomptat, no La vida, la trajectòria vital i professional, el posicionament ètic pensava contribuir. Mai no l’havia vist tan enfadat. Es veu i ideològic d’Enric Valor es conserva intacte en les 141 pàgines. que aquell dia no anava fi. Jo, després de suprimir-lo, vaig Ell, en tenir el primer exemplar a la mà, es va mostrar devanit. oblidar-me del maleït adjectiu. Però ell no. Passaren quatre Jo, satisfeta pel treball i per haver contribuït a la memòria. Joan o cinc dies, i una nit que jo ja llegia a la meua habitació, va Triadú en una ressenya gratificant publicada en la revista Serra sonar el telèfon molt tard. Eren les dotze passades. Quan el d’Or destaca aquestes frases de Valor que són com un manifest: meu fill Arnau em digué que era el senyor Valor em vaig es- «L’amor a la llengua primer. Després l’amor a la narrativa. Tot glaiar. Encara més en saber-ne el motiu. Amb tota la naturali- això junt m’havia d’obligar a estudiar per a poder escriure bé i tat del món em digué que necessitava demanar-me disculpes. que la llengua sobrevisqués i no es perdés cap mot. Jo necessi- Acabava de descobrir que l’adjectiu «enrotllat» era correctís- tava estudiar català per a continuar sent tan valencià com sóc sim tal com jo l’havia utilitzat. L’havia trobat en no sé quin i per a desenvolupar la meua professió o millor la meua passió diccionari: l’última accepció. El podíem afegir-hi, em va dir, vital. I tant de treballar m’ha donat satisfaccions. Des d’aquest

228 punt de vista em moriré tranquil. Quant dec als meus pares en Tot el que ve després de la publicació la qüestió lingüística! I a Castalla! La nacionalitat és la llengua: Una editorial no tan sols publica llibres. Després, ha de donar- això ho he mamat al meu poble». I acaba l’article dient (per- los a conéixer, difondre’ls. Acostar-los als lectors. I propiciar doneu-me la immodèstia): «En aquest bell àlbum d’excel·lent eixes trobades, meravelloses algunes vegades, entre l’autor i el documentació gràfica, Rosa Serrano ens dóna més Enric Valor públic, o amb grups de persones interessades per la seua obra i, que no hauríem gosat esperar. Amb intel·ligència, tacte i molt en el cas d’Enric Valor, per tota la seua trajectòria vital. I així va afecte, n’extreu tot el que l’estimació que porta al País Valencià començar una altra etapa en la relació entre l’autor i l’editora. ha dut a dir i a fer al senyor Valor». Ara trobe a faltar no haver elaborat una relació sistemàtica de Aquest és un llibre que els dos estimàvem. Contenia moltes tots aquells actes i reunions. Però en foren tants i tan sucosos! hores de relació. Molta memòria. Molt de escorcollar el passat Viatjar amb Enric Valor, acudir a escoles, instituts, cases de per a il·luminar el futur. Una voluntat ferma de treballar amb cultura, trobades amb col·lectius i associacions culturals va ser els cinc sentits per estar després satisfets del resultat. De vega- també, com els ha ocorregut a altres persones, una font d’expe- des, els lectors no són o no som conscients de tots els profes- riència i de complicitats. Conversador infatigable, una vegada sionals que participen en la producció d’un llibre. Adés ja he fixat el cinturó de seguretat, esdevenia un copilot comunicatiu anomenat Paco Bascuñan. Ara em vénen al cap els impressors. i amé: la descripció del paisatge que coneixia amb precisió, les El seu paper és també fonamental. Com va implicar-se la fa- associacions d’idees i records, els detalls sobre la vegetació, els mília Matoses en aquest llibre! Ells recordaran amb admiració, ocells i la seua afecció per la cacera, les peripècies i els tràngols com jo, aquella última nit, a les seues instal·lacions del carrer professionals, l’estima pels pobles i les comarques, la passió pel Perfecto, 7, de València, fent-ne la darrera revisió, suprimint país que contagiava, tot esdevenia matèria narrativa del seu algunes frases per ajustar bé les dos o tres pàgines que no ens monòleg... De tant en tant, semblava que s’havia perdut, però acabaven d’agradar. Asseguts davant l’ordinador, Pepe Mato- era tan sols una marrada i tornava a l’assumpte anterior. Ho ses, jo mateixa, feta un manoll de nervis, i Enric Valor mirant recorde tot i encara desitjaria recordar-ho millor... També la fixament la pantalla a la recerca del «donyet de l’errata», admi- meua preocupació quan el tornava a casa dels fills a altes hores rant els canvis en el camp de la maquetació, meravellat davant de la nit, carregat de regals dels amfitrions, obsequis que ell les potencialitats de les noves tecnologies. Tenia 84 anys i eren havia rebut emocionat. Sí, li encantava trobar-se amb la gent. quasi les onze de la nit. Però el moment era important i tots Sempre repetia que els viatges acceleren el pensament i estre- l’assaboríem sense presses. Ara que ho pense, el senyor Valor nyen els lligams. Un altre pensament savi. mai no ha tingut presses per a anar-se’n d’enlloc... Va ser precisament en un viatge quan començàrem a parlar-nos L’any 1996 apareix per primera vegada Un fonamentalista del de tu. L’havia organitzat Acció Cultural. Anàvem en autobús al Vinalopó, i altres contarelles, un llibre que, si no recorde mala- Monestir de Poblet, a un acte emmarcat en el Congrés de Cul- ment, va sorgir quan, en un acte a Canals alguna persona del tura Catalana. No em ve al cap l’any. El senyor Valor i jo seiem públic va preguntar a l’autor si li quedava algun títol guardat l’un al costat de l’altre. Ell, com sempre, parlava sense parar. al calaix i ell va parlar d’un «grapadet» de relats o contarelles, De sobte, va dir amb un to d’una certa solemnitat: «Serrano, basats en succeïts. El professor i especialista en l’obra valoriana he pensat que vosté i jo ja ens podríem tutejar». Quan aquella Vicent Escrivà intitula així el seu pròleg: «L’anecdotari com a situació em ve al cap se’m dispara un somriure. Realment, el memòria col·lectiva». Algunes de les contarelles fan somriure nostre escriptor era un personatge del segle xix! Però el cas és el lector com si foren un acudit. que al cap d’un parell de mesos jo ja em movia bé tutejant-lo. Finalment, l’any 1998 publiquen La idea de l’emigrant amb Ell, en baixar de l’autobús, ja em tutejava a mi. pròleg també de Vicent Escrivà. Tenir aixoplugat sota un mateix segell editorial, per primera Acompanyant-lo a rebre homenatges i guardons vegada, les trenta-sis rondalles valencianes, per a ser fruïdes Aquesta va ser una altra etapa important en la nostra relació, pels lectors infantils, la trilogia Cicle de Cassana, obra magna que òbviament ens va aproximar encara més. Acompanyar- de l’autor, tres novel·les més, un àlbum il·lustrat a tot color, lo, sola o amb altres persones a aquests actes, ens va permetre un quadern gramatical i un llibre de converses amb ell, per a moments d’una complicitat extraordinària. N’esmentaré tan combatre la desmemòria, no està gens malament. Suposava, sols alguns. ara que ho mire amb la perspectiva dels anys transcorreguts, una passa més cap a la normalitat. Cap a la difusió de la seua L’any 1993 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu obra. En Tàndem edicions ho sabíem, era el nostre compromís Sant Jordi. Si no m’equivoque va rebre una telefonada de i no hi regatejàrem esforços. l’aleshores president Pujol, en què li ho anunciava. Ell n’estava honradíssim. I preocupat també perquè no veia la manera d’anar-hi. Finalment l’acompanyàrem Gemma Lluch i jo. Els familiars dels altres guardonats ens preguntaven si n’érem les

Enric Valor. El valor de les paraules { 229 filles. A mi m’omplia d’orgull dir que era la seua editora. Ell l’envolten. I el seu mestratge és sempre eficaç perquè és ho- sempre em presentava així, i ho feia content. L’acte fou d’una nest i coherent. dignitat colpidora. Escoltar els mèrits que havien justificat la L’afany de perfectibilitat del nostre autor parteix de la cons- Creu Sant Jordi per als guardonats i per a Enric Valor en par- ciència de la limitació humana i també d’una humilitat ticular, vinculats a la seua contribució a la llengua, la cultu- extrema que l’ha portat a ratificar sempre els seus coneixe- ra i la identitat, ens va commoure. Ell estava com un xiquet ments fent-los així més sòlids. Cal fer esment també del seu amb sabates noves. De segur que aquella nit va dormir ben rigor intel·lectual exercit sempre amb tenacitat i constància poc. L’endemà durant tot el viatge de tornada cap a casa ens mitjançant la recerca i el treball incansables. Amanit tam- bé de plaer. Perquè Enric Valor gaudeix de tot allò que fa va acompanyar un pluja pertinaç. Parlàvem i parlàvem sen- amb un entusiasme adolescent. Així, la seua vida de treball se parar, és clar. En un moment determinat jo li vaig dir que es mou en un cercle lluminós que va del plaer de la motiva- em sabia greu que els fills s’ho hagueren perdut i quan ens ció al gaudi del resultat. Vuitanta-set anys esmerçats en una va respondre que tenien molta feina, la professora Lluch i jo obra de la qual ja se sent, ara sí, ben orgullós. Tota una vida mateixa que portava el volant a les mans, vàrem botar com fidel a una vocació que li cremava des de ben infant les vores de l’ànima: estudiar l’idioma, fer literatura de qualitat pas- dos lluquets. Ell no era conscient del treball i les obligacions tada amb la llengua pròpia, en aquest català meridional, en familiars que havíem hagut d’aparcar per acompanyar-lo. Ens aquest valencià que ell s’ha entossudit en salvar de l’empo- havia valgut moltíssim la pena fer-ho, això sí, però no li vàrem briment i la despersonalització. passar aquella apreciació errònia i injusta. Hi ha una faceta que destaca també en la composició de l’és- El 1995 va rebre el Porrot d’Honor de Silla i a Castalla va ser polièdric que és el senyor Valor. És el seu sentit patriòtic ser el centre medul·lar del Simposi Enric Valor. Estudi i Festa, que entendrem millor de la mà de Joan Francesc Mira qui, que va ser tot un èxit. Per la densitat de les intervencions, per en la presentació del seu llibre La nació dels valencians, ens diu: «Ningú no tria el seu país de naixement, però sí que pot l’enorme assistència de públic interessat i per la seua satisfacció triar diferents formes de presència o d’absència personal, de en veure’s ell envoltat de tants amics i amigues. Com i quant distanciament o d’adhesió; i molts valencians, en aquesta se- estimava el seu poble! Sempre el portava al pensament, cons- gona meitat del segle xx, ens hem vist abocats a respondre a cient del pes que havia jugat en la seua construcció identitària. una situació històrica «d’emergència nacional», que conver- Així m’ho va dir en aquelles converses: tia l’elecció positiva, la fidelitat activa al propi poble i país, en una qüestió de compromís moral».

Des del balcó del cadamunt es veien «les quatre serres» que Exactament és això el que va fer el nostre gran escriptor, encerclen la Foia de Castalla: una vista en carta manera però ho va fer des d’abans. El fet d’haver nascut el 1911 el grandiosa i atractiva i sobretot diferent a qualsevol altra pava comprometre més d’hora. Així podem parlar de l’Enric noràmica del món: per a mi el meu món d’infant, i embrió, Valor nacionalista. De l’Enric Valor adolescent i nacionalis- junt amb molts altres elements com la gent, els costums i la ta. Del Valor madur i encara més nacionalista. Del senyor llengua, de la meua pàtria. Valor octogenari i irreductiblement nacionalista. La seua consciència nacional és indestriable del seu sentit de dignitat humana. Del seu saber-se ésser racional. Capaç també de L’any 1998, l’Ajuntament de Gandia, amb motiu dels Premis sentiments i passions. Del seu sentit de solidaritat entre els Literaris Ciutat de Gandia li va retre un homenatge emocio- pobles. També en aquest sentit, els valencians i les valencianes que estimem el nostre origen i els nostres vincles d’iden- nant i, amb la col·laboració de Tàndem edicions, va editar un titat i creiem que el patriotisme és sobretot consciència i opuscle que preparàrem entre Gemma Lluch i jo mateixa. L’he compromís, hem de prendre’l com a referent. I sentir envers rellegit, mentre intente confegir aquestes pàgines, envoltada ell una profunda gratitud i admiració. de llibres, retalls de premsa, carpetes amb documents, articles sobre Enric Valor i no m’he pogut estar de rescatar un frag- A l’abril de 1997 per a celebrar el seu 87é aniversari i difondre ment que vaig escriure aleshores i que encara conserva el sentit. més entre el gran públic la seua obra rondallística, a la Fun- L’única diferència rau en l’ús del temps verbal. Ara ja parlem dació Bancaixa, al cor de la ciutat de València, es va inaugu- d’ell en passat, en aquells moments encara gaudíem de la seua rar una exposició amb el títol «Les Rondalles d’Enric Valor: presència. Un tresor de paraules i ﬁdelitats». Moltes persones varen participar-hi en el seu disseny i muntatge, des d’Albert Dasí a Enric Valor és un home de sòlides conviccions. Conviccions Paco Bascuñan. L’exposició tenia sis espais concrets. Recorde ètiques, polítiques, econòmiques i nacionals que ha procla- emocionada el racó titulat Enric Valor: pregoner de paraules, mat sempre amb un estil propi entre la fermesa i la prudèn- on l’escriptor i lexicògraf, des d’una pantalla, ens parlava d’un cia. Les va conrear en la ja llunyaníssima adolescència i amb les lògiques adequacions, que no renúncies, les ha anat fent grapat de paraules que apareixen abundosament en els seus re- créixer amb ell, a mesura que madurava. Per això hem dit, lats: ser cap de peça, esbalaït... En un altre racó s’agrupaven els més d’una vegada, que el senyor Valor és un antídot contra objectes màgics que ajudaven els protagonistes de les rondalles el cansament, la perplexitat o la claudicació. En molts mo- valencianes a superar els entrebancs o els paranys que els pa- ments, el seu coratge és contagiós i nutritiu per aquells qui raven els antagonistes. En un altre, trobàvem elements de la

230 seua vida quotidiana: el barret, el bastó, la vella màquina d’escriure, proves corregides a mà, primeríssimes edicions, llibres conservats de la seua desapareguda biblioteca, etc. Entre les veus acreditades que ens parlaren de rondallística i de ronda- llística comparada esmentaré Caterina Valriu, de la Universitat de Mallorca i Antonio Rodríguez Almodóvar. Durant el sopar posterior a la Conferència inaugural de Rodríguez Almodóvar, el gran especialista andalús en literatura popular explicità davant l’escriptor de Castalla una de les diferències entre els seus Cuentos al amor de la lumbre i les Rondalles valencianes que a ell el sorprenia més: «En sus historias, señor Valor, no hay pe- ditos ni exabruptos. Y el pueblo sí que contaba así sus relatos». M’imagine que el nostre rondallaire es va ruboritzar. Poc després, a les aules de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona i amb la col·laboració valuosíssima de Teresa Du- ran vàrem parlar d’Enric Valor i la seua rondalla «Les velletes de la Penya Roja» establint un diàleg entre vida i obra. Aquesta era també una tasca a fer: donar a conéixer l’obra del senyor Valor més enllà del Sènia i, ﬁns i tot, fora del nostre àmbit lin- güístic. Per això, a la tardor de 1998, al Congreso de Literatura Infantil y Juvenil a Cáceres vaig presentar una comunicació amb el títol «Enric Valor: un escritor valenciano a descubrir». Era la primera vegada que parlava d’ell en castellà. I vaig poder constatar que ningú no el coneixia, a excepció dels valencians que hi assistíem. Això m’implicà encara més en la tasca de divulgar la seua obra. Calia que entre tots combatérem els efectes de l’aïllament d’una llengua minoritzada com la nostra. En la desena Trobada d’Escoles en valencià també li retérem, a

Benetússer, un homenatge emocionat. La lectura de les ronda- Enric Valor, Esclafamuntanyes lles va omplir les aules de moltíssimes escoles. (València: Tàndem, 1995) Inoblidable fou també l’homenatge d’Acció Cultural a la pla- ça de Bous de Valencia, durant la celebració del 25 d’abril de 1998, ell ja amb el collar ortopèdic posat; o el del Dia 23 d’abril de 1999. Alboraia al costat d’Enric Valor. Encara conserve la carta de Joan Barrés i Paulo, alcalde-president de la corporació municipal. Cite les frases ﬁnals: «Alboraia es mani- festarà a favor de la literatura i al costat d’Enric Valor, retrà així el millor homenatge a un gran escriptor el Dia de Sant Jordi- Dia del Llibre. Les rondalles d’Enric Valor ressonaran per tot el poble». I així va ser. Enric Valor va ser nomenat doctor honoris causa de totes les universitats valencianes més la de les Illes Balears. Precisament, la recepció d’aquest preuat guardó a la Universitat Politècnica de València el 22 de desembre de 1999, va ser l’últim acte pú- blic al qual va poder assistir. L’arquitectura física de l’escriptor començava a enfonsar-se: cadira de rodes, collar ortopèdic... La ﬁdelitat i la passió es mantenien intactes. L’acte fou d’una gran calidesa humana. Enric Valor va ser capaç de copsar el respecte i l’estima profunda que les persones que omplien el saló d’actes sentíem per ell. Ell i la família, emocionadíssims. Quantes escoles i instituts porten el seu nom! Quants carrers

Enric Valor. El valor de les paraules { 231 Frases llegides per mi que no podia deixar de plorar. No era l’única. Al meu costat, ho he vist després en una imatge del programa Dossiers de Salvador Caudeli en Canal 9, plorava Joan Francesc Mira. Ell també l’admirava i l’estimava. Com m’ha impressionat tornar a llegir el seu article «El senyor Valor» publicat, per segona vegada, en el número 814 de la revista El Temps: «Ser senyor és també resultat d’una imper- torbable fidelitat a si mateix, que en el cas d’Enric Valor ha significat més de mig segle de fidelitat activa al seu país, a la Edició conjunta de les tres novel·les del Cicle seua gent, a la seua llengua. Modestament i orgullosament, de Cassana a càrrec de Tàndem Edicions (València: 1991) pertinaçment, en els moments pitjors i en els no tan dolents, reconegut o no reconegut, oblidat o distingit amb els premis i places el recorden. Quantes biblioteques a ell dedicades ens més alts. És anar ben dret i no abaixar el cap, somriure, sa- inviten a la lectura! I així i tot, encara haurien d’haver-ne més. ludar, ser obstinat, fidel, amable. Ser un exemple. En tenim Moltes més. massa pocs per poder permetre’ns de negligir-los.» El somriure de conill se li anava apagant a poc a poc, però als Després de la seua mort varen ser moltíssims els pobles va- ulls mantenia una vivacitat resistent. I recordava imatges de lencians, de totes les comarques, que volgueren retre-li el seu la seua vida i de la passió per la llengua i la cultura del País homenatge particular. Moltíssims dels que tinc informació Valencià. I repetia els records recurrents, les cabòries que el o als quals vaig assistir. Moltíssims més, els que coneixen o neguitejaven. «Coses de vell», deia ell, però seguia deixant que organitzaren altres amics i amigues de l’estimat escriptor i li fluïren del cor i del cap. patriota de totes les comarques. I el 13 de gener del 2000, havent dinat, el sorprengué la mort. El 24 de març de 2000 Cocentaina va reconéixer Enric Va- Ho vaig saber en arribar a Tàndem. Ens havia avisat el seu fill lor i li atorgà la Medalla d’Or de la Ciutat. Fou un acte ple Enric. I vaig acudir al seu costat. Al cap de poc arribà Pere de contingut i agraïment i el record del mestre surant per Major i des de la seua experiència d’home polític començà a aquells carrers plens d’història. Molts especialistes en l’obra fer gestions per a preparar la capella ardent. La família, com és valoriana varen intervindre en diverses taules redones. El pro- lògic, estabornida pel colp. Tot va anar de pressa i abans de les grama d’activitats va ser molt dens i variat, com justifica la nou de la nit, amb la major discreció possible, el patriarca de personalitat polièdrica de l’homenatjat. Per exemple, l’enyo- les lletres valencianes trobava l’aixopluc últim al Paranimf de la rat naturalista Joan Pellicer, que sentia passió per Valor, fou el Universitat de València. L’ordinador de les galàxies havia deci- mestre que ens guià en una excursió on es llegiren rondalles i dit no renovar-li el carnet d’identitat com temia que li passaria es contemplaren les plantes que tots dos sabien distingir amb algun dia. I varen ser moltíssims, a banda dels familiars, els qui els noms propis. vàrem sentir de nou la urpada de l’orfandat. I quina fantàstica passejada literària per Penàguila un dissabte L’endemà, en un degoteig continu durant tot el dia, moltes al matí, tot llegint la rondalla «I queixalets també» mentre dones i homes que estimaven la seua trajectòria i la seua co- observàvem els escenaris reals de la història. Va ser com una herència passaren a dir-li l’últim adéu. Persones representati- processó lúdica, commemorativa, agraïda: els músics, les au- ves de la política, de la cultura, de l’ensenyament. Ciutadans toritats, l’historiador il·lustre Marc Baldó, la gent que conei- del carrer. A la vesprada enmig d’un temps rúfol la Universitat xia Enric Valor i la història. presidida pel rector Pedro Ruiz Torres, el va acomiadar amb els honors deguts a un doctor honoris causa. Plovia a bots i barrals i el fèretre cobert per la senyera i a muscles de doctors togats Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifós, per cert, tant que mai no s’ha obli- va fer les quatre voltes preceptives al claustre de la vella univer- dat per aquella contrada. sitat. Sonava la Moixeranga. El silenci era complet. Després vingueren unes paraules solemníssimes del magnífic rector, la lectura brevíssima d’una pàgina de Sense la terra promesa per A Enric Valor tampoc no l’han oblidat, això ho vaig poder Toni Mestre i aquelles frases memorables del gran escriptor: comprovar aquell dia. I el seu record ens va resultar nutritiu i mobilitzador.

L’amor a la llengua primer, després l’amor a la narrativa. El 4 de juny de 2000 vaig assistir també a l’homenatge a Enric Valor al Centre Cultural Palau del Vivel de Nules. A partir Quan dec als meus pares en la qüestió lingüística! I a Casta- d’un guió originalíssim del Bloc de Progrés Jaume I, havien lla. La nacionalitat és la llengua: això ho he mamat al meu preparat un muntatge excepcional, d’una bellesa impactant i poble. I com deia l’assagista Ramiro de Maeztu, «tots els pobles on es parla la llengua del meu poble són la meua pàtria. d’una efectivitat extraordinària: feia esclaﬁr en la nit el poten-

232 cial narratiu de l’escriptor. Ens eriçonava la pell amb la força de la paraula d’Enric Valor. Ens els feia sentir present. Hi han hagut centenars d’actes meravellosos com aquell de Be- nifaió, a la Casa de la Cultura que porta el seu nom. Centenars d’escrits de to més científic, de to més personal com aquell de Paco Santana en la revista L’ Om de Picassent. Paco Santana, l’il·lustrador corpulent que ha sabut dibuixar amb l’ànima els gegants d’Enric Valor. O aquell de Xavier Ferré, aparegut en la Revista del Centre de Lectura de Reus titulat «El món de vida d’Enric Valor» on parla de la biografia «oralitzada», referint-se al llibre Converses que li ha permés conéixer «un senyor de les terres del sud». Realment el senyoriu natural del nostre escriptor era reconegut per tots. Memorable també la iniciativa de la Federació Escola Valen- ciana que, amb motiu del seu vuité congrés, va coordinar l’exposició «Sendes i carenes» sobre les rondalles valencianes d’Enric Valor. El comissari de l’exposició fou Víctor Gómez Labrado. L’exposició que de segur és ressenyada a bastament en les pàgines d’aquest catàleg, ha tingut i continua tenint un caràcter itinerant i ha contribuït, sense dubtes, a l’objectiu de difondre i fer estimar l’obra del mestre Valor. Enguany hem recordat Enric Valor en el desé aniversari de la seua mort. I ja preparem la celebració del seu centenari. És just que aplaudim l’assumpció d’aquest esdeveniment per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, amb totes les iniciatives posades en marxa, contribuirà d’una manera eficaç a ajudar la societat valenciana a descobrir o a recuperar la memòria del gran escriptor i patriota. Del narrador vigent i perdurable. Tenim el deure de mantenir viu en el record el fabulador vir- tuós. L’home que fins als 88 anys ens va encomanar sempre il- lusió, vitalitat i compromís amb l’ofici i amb la pàtria. Ho vaig dir el 24 de març del 2000 a Concentaina. Ho repetisc ara, deu anys després, de tot cor. Enric Valor ens va deixar una gran obra. Un tresor a llegir i a compartir a casa, a les escoles, a les universitats, a les biblioteques. Un pou d’elements simbòlics i imaginaris, un cabal de paraules precises i sonores. Obrir els llibres d’Enric Valor és sempre un antídot contra el desànim o la claudicació, un reconfortant de les nostres conviccions valencianistes. Llegir i difondre l’obra d’Enric Valor és l’única manera que tenim de mantenir viva la seu memòria, d’aprofitar el seu mestratge avui. De convertir-lo no en un mite, però sí en un referent ètic, intel·lectual i cívic, que bona falta ens fa.

Enric Valor. El valor de les paraules { 233 _El nostre homenatge a un valencià il·lustre: Enric Valor i Vives

Verònica Cantó Doménech / AVL

Els reconeixements públics expressen l’admiració i el respecte Donar les gràcies a un home modest com sóc jo, que no ha fet que sentim per aquelles persones a qui distingim. Generalment res extraordinari, però que ha demostrat tota la vida que tenia solem testimoniar el nostre reconeixement i retre homenatge un gran interès a ésser valencià i que durant segles continuaren a una persona pels mèrits assolits al llarg de la seua vida per- moltes persones essent valencianes, com ho som nosaltres».1 sonal o professional. I, sens dubte, quan el Ple de l’Acadèmia Unes paraules que demostren la senzillesa d’un gran home, Valenciana de la Llengua va acordar designar Enric Valor per a d’una bonhomia natural, sense cap tipus d’artificiositat. ser homenatjat com a Escriptor de l’Any 2010, commemorant Iniciarem la relació dels reconeixements amb els càrrecs el desé aniversari del seu traspàs i celebrant alhora el centenari acadèmics que assumí en un exercici de responsabilitat i de del seu naixement, pretenia reconéixer el llegat de l’il·lustre compromís envers la llengua i la cultura del seu poble. I, així, valencià de Castalla que tant va contribuir a la recuperació de fou membre de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana la nostra llengua i de la nostra cultura. des de la seua fundació en l’any 1978, i posteriorment a par- L’article que ara teniu a les mans, estimat lector, pretén ser el tir de l’any 1987 membre del seu Consell Assessor. Igualment recull de totes aquelles distincions, guardons, premis i home- exercí de membre corresponent de la Secció Filològica de natges de què ha estat objecte el recordat i benvolgut mestre l’Institut d’Estudis Catalans des del 24 d’octubre del 1986, en Enric Valor. Si, tal com podria esdevindre’s en una de les seues què ingressà amb el número 118 per a col·laborar en tasques rondalles meravelloses, fóra possible que el nostre escriptor científiques de la institució. escoltara les paraules sinceres que ací s’expressen, sens dubte Pel que fa als homenatges, guardons i distincions amb què En- sentiria un gran orgull en veure l’estima i l’admiració que li ric Valor ha sigut reconegut, tot seguit n’oferim la relació de professa la seua gent i la seua terra. I possiblement les seues manera cronològica: paraules d’agraïment serien semblants a aquelles que va pronunciar en la lliçó magistral amb motiu de la seua investidura - 1983: Premi Sanchis Guarner de la Diputació de València, com a doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears destinat a valorar la millor obra completa d’autors ja consa- quan es referia als seus dos grans objectius com a estudiós de la grats. El lliurament del guardó va tindre lloc el 7 de febrer al llengua (salvar-la de la desaparició i escriure literatura en una despatx oficial del president de la Diputació de València, Ma- llengua correcta), i deia: «Els dos objectius, sense grans èxits, nuel Girona, al palau de la Batlia, i l’escriptor, que va parlar en però els dos, els he portats endavant amb tota la bona voluntat nom de tots els premiats, va agrair l’esforç polític i econòmic que he tingut. I encara que no he fet res importantíssim, el de la Diputació per promoure l’ensenyament i la difusió del poble valencià m’ha demostrat des de fa —sobretot— dos o tres anys que té molt més patriotisme del que pensàvem per- què l’afecte que demostra solament respon a un patriotisme. 1 www.uib.es/honoris/evalor/defensa.html

234 Lliurament a Enric Valor del Premi de les Lletres Valencianes concedit per l’Ajuntament de València l’any 1985 [Manuel Molines - Arxiu Levante-EMV]

Enric Valor. El valor de les paraules { 235 Lliurament de la Creu de Sant Jordi per part del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, el 27 d’abril del 1993 [Arxiu Família Valor Hernández]

236 valencià i manifestà la seua confiança a superar els entrebancs Educació i Ciència, Andreu López. que encara dificulten l’ensenyament de la llengua.2 - 1994: Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de Silla. El - 1985: Premi de les Lletres Valencianes de l’Ajuntament de divendres 7 d’octubre, en el marc de la cinquena Setmana València. El lliurament va tindre lloc el divendres 25 de gener de les Lletres Valencianes, l’escriptor de Castalla va rebre el en un acte celebrat en el Saló del Consolat del Mar de la Llotja guardó en un homenatge en el qual actuà com a oradora la de València, i el va rebre de mans de l’alcalde Ricard Pérez professora de la Universitat de València i especialista en l’obra Casado, en reconeixement a la seua tasca en l’àmbit de la cul- valoriana Gemma Lluch. tura i per les seues aportacions a la lexicografia i a la gramàtica - 1996: Homenatge de l’Associació d’Escriptors en Llengua valencianes. Catalana, de la qual era soci d’honor des de l’any 1987. El di- - 1987: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, convocat per vendres 17 de maig els escriptors reteren un homenatge a En- Òmnium Cultural i lliurat pel president de la Generalitat de ric Valor, al qual no va poder assistir per motius de salut, però Catalunya, Jordi Pujol, el dijous 7 de maig a Barcelona. Enric en el seu discurs afirmava que un reconeixement que ve dels Valor, que va rebre la notícia quan es trobava signant exemplars escriptors és especial perquè implica la consideració d’aquells a la Fira del Llibre de Castelló, sorprés i emocionat, declarava que compartixen la tasca de crear situacions i personatges. al diari Levante-EMV: «Es el premio más importante que he - 1996: Miquelet d’Or de la Societat Coral El Micalet de Valèn- recibido. Ya obtuve el año pasado el de Les Lletres Valencianes, cia, que es lliurà el dissabte 30 de novembre. A propòsit de pero éste es que tiene unos antecedentes muy sonados. Soy el rebre l’esmentat guardó, l’escriptor deia al diari Levante-EMV: cuarto valenciano al que se lo dan, ya sabes que antes lo recibió «Valencia ha tenido y tiene una literatura valiosísima que hay Fuster, Sanchis Guarner y Estellés... La noticia me ha pillado que poner a la altura que se merece. Hemos avanzado muchí- por sorpresa, dado mi carácter despistado, y es que no sabía simo, hemos conseguido conservar una lengua que ha estado a que estaba propuesto. [...] El Premi de les Lletres Catalanes punto de extinguirse. Pero aun así hemos conseguido preservar significa mucho. Y que recaiga sobre un valenciano, sobre mí nuestra gran riqueza léxica. [...] Lo que debemos hacer, a lo en este caso, significa que se acuerdan de nosotros, que esta- que debemos animar, es a que se estudie y se respete el idioma mos presentes en la cultura viva. El premio, además, es como y se lean los clásicos. Y a construir nuestra lengua, porque la un símbolo, es el reconocimiento de los esfuerzos que todos unidad parte de la diversidad.»5 hacemos por normalizar nuestra cultura. Un paso más en nuestra normalización».3 - 1996: Premi Importante corresponent al mes de desembre del 1995, atorgat per Levante-EMV, a fi de reconéixer la trajectòria - 1992: Premi Turia per la seua contribució literària, atorgat per exemplar del gramàtic i lexicògraf valencià, així com la seua la Cartelera Turia i lliurat el divendres 7 de febrer en un acte contribució a la recuperació i a la normalització lingüística. El que comptà amb la presència del president de la Generalitat, guardó es va lliurar el dissabte 20 de gener i simbolitzà, segons Joan Lerma. el director del Levante-EMV, Ferran Belda, l’homenatge de la - 1993: El 27 d’abril va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi societat civil que mancava a Enric Valor. de la Generalitat de Catalunya. La distinció, creada l’any 1981, - 1997: Premi Botànic Cavanilles de l’Institut Valencià és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona d’Excursionisme i Natura, que va rebre Enric Valor el dijous per part de la Generalitat de Catalunya. Enric Valor relata com 16 de gener, a l’Hotel Reina Victoria de València, en reconeix- va rebre la comunicació del guardó: «Respecte a la Creu, haig ement al seu esforç per impulsar l’excursionisme, la natura de dir que la raó me la va fer l’honorable conseller Joan Guitart i la cultura valenciana, especialment per la seua aportació a i va ser molt bonica: “El Sr. Enric Valor?” “Sí, jo mateix.” “Sóc l’estima dels paisatges muntanyencs valencians. Joan Guitart.” “Ah, molt bé!” “Mire, Sr. Valor, el president i el Govern de la Generalitat de Catalunya han decidit concedir-li - 1998: Premi Valencià de l’Any 1997, atorgat per la Fundació la Creu de Sant Jordi pel gran esforç literari que ha fet, o siga Huguet de Castelló. Enric Valor va rebre el guardó, en la seua que el necessitem a la porta del Palau de la Generalitat, el dia XXVII edició, el dia 11 de juliol. 27 d’abril, a tres quarts de set del vespre”. “Doncs mire: aquell dia i hora, mort o viu, allí seré.” I ell em va contestar: “Però - 1997: Socarrat Major, concedit per l’Associació Cultural So- tinga en compte que el necessitem viu”».4 carrats de Vila-real en la IV edició del premi. - 1993: Premi Cavaller Tirant lo Blanc, atorgat pel Gremi de Llibrers de València amb motiu de la XXIV Fira del Llibre i 2 Levante - El Mercantil Valenciano, Converses amb un senyor escriptor, lliurat el divendres 7 de maig a Enric Valor per la seua dis- dimarts 8 de febrer del 1983. València, Tàndem Edicions, p.136 posició a ajudar a la difusió i promoció de la lectura, a més 3 Levante - El Mercantil Valenciano, 5 Levante - El Mercantil Valenciano, de la seua trajectòria reconeguda com a escriptor. L’acte de dimarts 5 de maig del 1987. dimarts 28 de novembre del 1996. lliurament comptà amb la presència del conseller de Cultura,  Serrano, Rosa (1995): Enric Valor.

Enric Valor. El valor de les paraules { 237 Acte d’investidura d’Enric Valor com a doctor honoris causa per la Universitat de València (30 de novembre del 1993) [Arxiu Família Valor Hernández]

238 - 2000: Trobades d’Escoles en Valencià dedicades a Enric Valor. 1993. L’acte es va celebrar al paranimf de la Universitat, i La Federació Escola Valenciana va decidir recordar la tasca del en la taula presidencial figuraven el rector, Ramon Lapiedra; mestre Valor en cada una de les catorze trobades que es van el director general de Política Lingüística, Jesús Huguet; Vi- celebrar en totes les comarques valencianes. En paraules del cent Soler; Enric Giralt; Celestino Suárez, i Antonio Rico. president, Vicent Romans, «[...] haver pogut conviure amb el Els doctors Manuel Pérez Saldanya i Vicent Escrivà van apa- mestre Valor és una immensa sort. Mestre perquè va saber es- drinar Enric Valor, i el doctor Escrivà va ser l’encarregat de coltar les parles, les persones, va saber escoltar qui abans d’ell ja pronunciar la laudatio acadèmica. En el seu discurs, a més havia escrit i escoltat els altres, perquè des de ben petit el feren de referir-se a Enric Valor com a «gramàtic rigorós, purista i estimar la seua llengua i aquesta estima el va fer estimar-la i culte»,8 i «magnífic inventor d’un món de ficció configurat sobretot fer-la estimar. [...] I per això, entre tantes altres coses, pacientment per la seua voluntat literària universalitzadora»,9 li reconeixem el seu mestratge. [...] Les generacions actuals i les va destacar que «és un valencià que aporta, en la seua obra, el futures tenim al mestre Valor com una persona per a prendre- millor bagatge de la tradició oral de la seua contrada nadiua la com a model, no tan sols per la seua producció literària i com és la llengua depurada de les comarques del nostre sud gramatical, que ja és, sinó, especialment, pel seu compromís i la riquesa heretada de la seua mare amb els records, les ron- cívic».6 dalles, els versos, i un inesgotable vocabulari ancestral, hereu de la tradició medieval connectora del nostre present amb el - 2000: El 10 de maig la Universitat Autònoma de Barce- passat històric».10 lona, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estu- dis Catalans reconeixien la figura de l’escriptor i lingüista de Enric Valor en el seu parlament es va referir a la seua forma- Castalla en un homenatge públic que es va reflectir en l’obra ció lingüística, a la tasca com a creador narratiu i a la seua titulada Enric Valor (1911-2000) in memoriam, que recull les prolífica obra, al paper dels escriptors, a l’estàndard lingüís- intervencions de Xavier Luna-Batlle, Gemma Lluch, Vicent tic basat en el policentrisme convergent perquè «una gran Simbor, Vicent Pitarch i una entrevista a l’escriptor signada llengua com la nostra necessita la col·laboració lingüística per Enric Larreula. de tots»,11 per a concloure que «tota la meua modesta obra literària, rere les dubitacions inicials, ha estat realitzada amb - 2000: Durant la tardor d’aquell any, l’Ajuntament de Petrer, l’estàndard proposat i recomanat per les nostres millors insti- presidit per José Antonio Hidalgo López, amb la unanimitat tucions culturals i pels millors lingüistes nostres».12 de tots els grups polítics, li atorgà la Medalla d’Or de la Vila, que fou recollida pel seu fill, Enric Valor i Hernández, en un Com a conclusió de l’acte solemne d’investidura, el rector acte molt emotiu, glossat pel petrerí i professor de la Univer- de la Universitat de València, Ramon Lapiedra i Civera, en sitat d’Alacant, Vicent Brotons Rico. el seu discurs es va referir a Enric Valor com «el creador literari, el gramàtic expert, escrupolós i l’home cívic dedicat - 2001: Concessió de la Medalla d’Or de la Diputació d’Ala- tota una vida a la recuperació i l’enaltiment de la cultura cant a Enric Valor. La Corporació Provincial, sota la presi- i la llengua del seu poble. Com altres valencians il·lustres dència de Julio de España, a títol pòstum i per unanimitat, va de la seua generació, el nostre escriptor i gramàtic ha hagut atorgar a Enric Valor el preuat guardó. El 15 d’octubre el Ple d’elaborar la seua obra en unes condicions polítiques, socials de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar remetre i culturals particularment adverses, i malgrat això ha estat ca- un escrit a la Diputació d’Alacant signat per la presidència paç de lliurar-nos sense estridències, humilment, serenament, en els termes següents: «En contestació a la carta de 14 de una herència impagable, de la qual els valencians estàvem tan setembre de 2001, en la qual es convidava l’Acadèmia Valen- necessitats».13 ciana de la Llengua a adherir-se a la concessió de la Medalla d’Or de la província a Enric Valor i Vives, li comunique que Manuel Pérez Saldanya, en els «Mots preliminars» de l’obra esta Acadèmia considera lloable el reconeixement que els po- Paraula de la terra, obra editada amb motiu de la investidura, bles valencians, a través de les seues institucions, fan dels nos- destaca que «Enric Valor, gramàtic, lexicògraf, folklorista, nar- tres escriptors. Per tant, valorem positivament la iniciativa rador i activista cultural en el sentit més ample del terme, ha que en este sentit ha impulsat la Excel·lentíssima Diputació estat un incansable servidor de la llengua, i tota la seua obra, d’Alacant. Atentament. Ascensió Figueres Górriz».7 Un tractament a banda, per la importància acadèmica i cien- 6 Levante - El Mercantil Valenciano, Universitat de València, p.20. tífica, mereix la concessió a Enric Valor del títol doctor ho- suplement AULA, dimecres 23 de noris causa per les universitats valencianes i per la Universitat febrer del 2000. 9 Op. cit., p. 22. de les Illes Balears. 7 Acta de la reunió del Ple de 10 Op. cit., p. 20. l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 11 Op. cit., p. 54. La Universitat de València va reconéixer públicament celebrada el 15 d’octubre del 2001, l’extraordinària tasca intel·lectual, creativa i cívica d’Enric punt 9 de l’orde del dia. 12 Op. cit., p. 54. Valor investint-lo doctor honoris causa el 30 de novembre del  Valor, Enric (1998): Paraula de 13 Op. cit., p. 57. la terra. Escrits seleccionats, València,

Enric Valor. El valor de les paraules { 239 Acte de concessió del títol pòstum d’Enric Valor com a Fill Adoptiu de València per part de l’alcaldessa Rita Barberà (6 d’octubre del 2000) [Arxiu Família Valor Hernández]

240 sota l’aparent diversitat que la caracteritza, té un claríssim fil atorgar la màxima distinció a Enric Valor en la sessió ordinà- conductor: el compromís amb el poble valencià a través de la ria de la Junta de Govern, tal com consta en l’acta de nome- paraula».14 nament que reproduïm tot seguit: «A la ciutat de Castelló de la Plana, a les 9.30 hores del dia 4 de novembre de 1998, al La Universitat de les Illes Balears va agafar el testimoni prece- Campus de la Penyeta Roja de la Universitat Jaume I, sota dent i li va atorgar el títol de doctor honoris causa el 8 de juny la presidència de l’Excel·lentíssim i Magnífic Senyor Rector del 1998, en un acte solemne que va tindre lloc al Col·legi Fernando Romero Subirón, es va constituir en sessió ordinà- Major Rector Pesset de la Universitat de València, on es va ria la Junta de Govern per a deliberar, entre altres assump- desplaçar una gran part del claustre illenc a causa de la fetes, sobre la proposta de nomenament com a doctor honoris blesa de salut d’Enric Valor. A l’acte d’investidura assistiren causa per la Universitat Jaume I del professor Enric Valor i els rectors de les universitats de València, Alacant i Jaume I Vives, d’acord amb el que preveu l’article 5 dels Estatuts de de Castelló. El professor Brauli Montoya, que va exercir de la Universitat Jaume I, aprovats pel Decret 5/1997, de 28 de padrí, en la seua laudatio es referia a Valor com «el primer gener, del Govern Valencià. La Junta de Govern, a proposta rondallista valencià» i afirmava «venim des de Mallorca per- del Departament de Filologia Anglesa i Romànica acorda per què la Universitat de les Illes Balears tenia un deute, en nom unanimitat la concessió del grau de doctor honoris causa per de la comunitat que representa, amb un dels intel·lectuals la Universitat Jaume I al professor Enric Valor i Vives, a la que més ha fet per la normalització de la llengua que parlem vista de la memòria justificativa que acompanya la proposta, als dos costats d’aquesta Mediterrània que ens ha d’unir més en la qual s’indiquen els mèrits rellevants que concorren en que separar».15 Cal recordar que al campus universitari illenc la persona de l’il·lustre lingüista i els importants treballs i es va plantar una carrasca, oferida pel poble de Petrer, per a estudis que han sorgit a partir de la seua obra. Així mateix commemorar la investidura de Valor amb el màxim honor acorda que el solemne acte acadèmic la investidura d’aquest acadèmic. grau honorífic se celebre amb el protocol previst el dia 26 de Enric Valor en la seua llicó magistral ens parla «d’algunes febrer de 1999, festa de la Universitat».18 circumstàncies de la meva vida que, sens dubte, van contri- En el solemne acte d’investidura al qual no va poder assistir buir a fer-me prendre consciència profunda dels grans perills Enric Valor, que va estar representat pel seu fill, exercí de que el domini del castellà significava per a l’existència del padrí Vicent Salvador Liern, que es referí a l’escriptor com nostre bell idioma»,16 i així relata la seua vida personal a les «una de les figures clau de la història valenciana contemporà- comarques del sud, a Alacant, la seua tasca en el Tio Cuc, la nia: la d’Enric Valor i Vives, valencià de Castalla, novel·lista, preocupació per constituir un partit nacionalista alacantí, les recuperador de la nostra rondallística i dels nostres parlars, ensenyances de Carles Salvador i Sanchis Guarner, el tren- gramàtic, lexicògraf, didacta il·lusionat, enamorat d’una cament que significà la Guerra Civil i la postguerra imme- llengua i d’un país als quals ha dedicat les energies de vora diata, la represa del contacte amb els amics nacionalistes a vuitanta-nou anys de joventut».19 El professor Vicent Salva- les tertúlies literàries i patriòtiques a casa del jutge Miquel dor centrà la laudatio en reflexions sobre aspectes concrets de Adlert i Noguerol, els cursos de valencià a Lo Rat Penat, la l’obra valoriana, de manera especial en la passió de Valor per continuïtat en el treball lingüístic, en el domini de la llengua contar i per ensenyar, això és, per difondre el coneixement per a satisfer la seua gran passió: la creació literària. del país i de la llengua, i lamentà el desfasament cronològic Finalment, el rector de la Universitat de les Illes Balears, entre el procés de creació literària i el de la publicació de les Llorenç Huguet, en el seu discurs agraïa a Enric Valor el fet novel·les de Valor, perquè «aquesta circumstància féu minvar d’haver tingut molt sovint com a exemple per a emprendre la influència que, en una situació normal, Valor podria haver la seua obra la contribució insular de Mossén Alcover i Fran- exercit sobre els joves escriptors d’aleshores, tot i que, sens cesc de Borja Moll, qualificava el nostre escriptor com un dubte, la prosa dúctil de les rondalles sí que va representar un vertader home de lletres i una autoritat en el sentit més noble referent lingüístic cabdal per a molts escriptors valencians de de la paraula, i finalitzava el seu parlament dient: «La solidesa diverses generacions i, més en general, per a l’ensenyament intel·lectual de la vostra obra, estimat Enric Valor, és fora de i la difusió de la llengua escrita».20 La laudatio del professor tot dubte: la vostra obra gramatical i lexicogràfica, la vostra Salvador incidí en el fet que «les virtuts més vistents de refle- novel·lística i l’enorme aportació que significa per a tots els catalanoparlants el corpus de rondalles valencianes, són mè- rits suficients perquè siguem ara aquí, des de la Universitat 14 Op. cit., p. 11. 18 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ honoris/llibre/9.pdf. de les Illes Balears, acollits a la Universitat de València en el 15 www.uib.es/honoris/evalor/ marc de l’Institut Joan Lluís Vives, a la vostra investidura defensa.html. 19 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ honoris/llibre/9.pdf. com a doctor honoris causa i per acollir-vos afectuosament 16 www.uib.es/honoris/evalor/ com a membre de la nostra comunitat universitària».17 defensa.html. 20 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ honoris/llibre/9.pdf. 17 www.uib.es/honoris/evalor/ Per la seua part, la Universitat Jaume I de Castelló va decidir defensa.html.

Enric Valor. El valor de les paraules { 241 xió lingüística de Valor són segurament, com en la seua pràc- poeta Almela i Vives, i la més important de la dècada dels tica de l’escriptura, la precisió i l’equilibri. L’afany de precisió quaranta, la de Miquel Adlert i Xavier Casp amb la creació el mena al matís, a la distinció subtil i aclaridora, a la netedat de l’Editorial Torre. de perfils. El sentit de l’equilibri el fa conciliar la dimensió més En el darrer capítol de la lectio, Notes sobre les meues ronda- unitària i disciplinadament normativa —fabriana, en última lles, Enric Valor assenyala les tres intencions que van presidir instància— amb un olfacte de caçador i excursionista, atent a la redacció de les trenta-sis rondalles que els vells contaven les espècies més vives de la variació dialectal»,21 per a concloure a la vora de la llar en els pobles valencians meridionals de que «sempre, al capdamunt de les reflexions gramaticals de muntanya, «a) «nacionalitzar» les rondalles, les quals moltes Valor, hi trobarem una concepció funcional de la llengua en vegades sense fixació del territori on s’esdevenen les accions, la societat, una il·lusió i un compromís, una teleologia realista em semblava que perdien realitat, i així les he situades en del seu escorcoll filològic»,22 posant com a paradigma de totes muntanyes o costes conegudes pertanyents a pobles de so i estes virtuts l’obra Millorem el llenguatge. arrel valencians, a vegades solament indicats; b) descriure els La lectio d’Enric Valor, que va llegir el seu fill Enric Valor i nostres paisatges, donar a conéixer bastants plantes nostres Hernández, s’estructurava en tres parts. En la primera titu- i alguns arbres dels nostres boscos, posar noms valencians, lada La nostra llengua ahir i avui, on l’escriptor i gramàtic tot presentant-los amb el nostre humor peculiar, als diver- repassa la nostra història literària, des de l’esplendorós segle sos personatges, i c) utilitzar un llenguatge planer, popular xv, passant per l’obscuritat de la nostra literatura en el perío- però correcte, ric de vocabulari com és el valencià que jo vaig de conegut com a Decadència, fins arribar a la democràcia, aprendre en la meua infantesa i la meua primera joventut: en què l’estudi de la llengua s’instaura a l’ensenyament amb fer-ne literatura dins el gènere i no folklore a seques».26 una oficialitat compartida amb el castellà, torna a conrear-se Finalment, el rector de la Universitat Jaume I de Castelló, literàriament en tots els gèneres i apareix, encara que de for- Fernando Romero Subirón, en la seua intervenció destacava ma minoritària, en els mitjans de comunicació audiovisuals. que la proposta del títol honorífic havia sorgit a petició dels Valor inicia la primera part del seu parlament dient: «som estudiants universitaris; recordava el recentment celebrat II un poble, el poble valencià, establit secularment en un bell Simposi Internacional sobre l’Obra Valoriana, i posava de país, vora el Mediterrani, i que parla una llengua pròpia que relleu la tasca lingüística, lexicogràfica, literària i cívica de ja fa temps que anomenem valencià. Es tracta d’un idioma Valor, «un home que ha dedicat la seua vida a la noble causa romànic que compartim amb el Principat de Catalunya, el de la llengua», que «encara conserva el tarannà del narrador Rosselló, les Illes Balears, la Franja de Ponent (a l’Aragó) i la que sempre ha sigut, que segueix contant les seues històries, ciutat de l’Alguer a Sardenya. (És tracta, doncs, de la llengua unes històries que representen la memòria d’un poble, unes coneguda científicament com a catalana.) Té un vocabula- històries a què ningú com ell, un gran conversador i mestre ri ric, una estructura pròpia i molt perfecta gramaticalment de la paraula, ha sabut donar forma».27 parlant, és a dir, un idioma normal com qualsevol altre —el francés, el portugués, el castellà, l’italià, etc.—, apte per a És el torn de la Universitat d’Alacant, que també va ator- la literatura, la jurisprudència, les ciències... una llengua de gar la seua màxima distinció a Enric Valor el 5 de novembre civilització»,23 per a acabar afirmant que «tots els valencians de 1999 en un acte solemne presidit pel rector, Andrés Pe- estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el dreño, i apadrinat pel professor Jordi Colomina i Castanyer. respecte i la difusió del nostre català, el valencià, la dignitat L’escriptor de Castalla, que no va poder acudir a l’acte per col·lectiva i personal; i encara que els estudis d’altres llengües motius de salut, va estar representat pel seu fill, Enric Valor puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i Hernández. i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació to- talitària d’un altre idioma. Com bé deia un dels nostres mi- La laudatio pronunciada pel catedràtic universitari Jordi Co- llors filòlegs, Manuel Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma lomina s’honorava a integrar en el claustre universitari «una propi significa la mort cultural d’una pàtria»,24 [...] perquè de les figures clau de la història valenciana contemporània: «la llengua pròpia és la manifestació més autèntica i ininter- la d’Enric Valor i Vives, valencià de Castalla, novel·lista, canviable de la seua personalitat».25 recuperador de la nostra rondallística i dels nostres parlars, gramàtic, lexicògraf, enamorat d’una llengua i d’un país als En la segona part de la lliçó magistral, titulada Una pinzella- quals ha dedicat totes les seues energies al llarg de més de da nacionalista, Enric Valor repassa la seua biografia personal huitanta-huit anys de vida fecunda»;28 i afirmava que «tota emfatitzant el seu contacte primerenc amb la llengua escrita l’obra de Valor, narrador per vocació i gramàtic i lexicògraf de la mà del seu pare a través de L’esquella de la Torratxa; per convicció cívica, per davall de la seua aparent diversitat, la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacantina i les col- té un eix bàsic evidentíssim: el compromís amb el poble va- laboracions amb El Tio Cuc, El Luchador i El Camí; i la seua lencià a través de la paraula».29 participació, a València ja estant, a les tertúlies nacionalistes del Cercle de Belles Arts, presidida per Adolf Pizcueta; la del El professor Colomina, en el seu discurs, comenta cada un

242 dels vessants que ha conreat el mestre Valor, i si com a ron- apareix la referència de la candidatura d’Enric Valor al Premi dallista li manifesta gratitud pel fet de recuperar l’imaginari Nobel de Literatura promoguda, entre d’altres, per Esquerra col·lectiu valencià afirmant que amb les rondalles «aconse- Unida i els ajuntaments d’Alcoi, Alzira, Sueca i Xixona. gueix una prosa dúctil, popular i genuïna i alhora plenament Després de la investidura com a doctor honoris causa, Enric correcta»,30 en un valencià que esdevindrà el model lingüístic Valor, en el seu discurs titulat Un breu apunt sobre la meua que adoptaran els escriptors, els ensenyants i els mitjans de obra literària, aprofundí en la seua vocació d’escriptor i en comunicació audiovisuals; com a creador literari, Colomina les vicissituds que marcaren la seua vida personal i profes- destaca la creació d’un univers narratiu propi d’abast global, sional i afirmà, pocs mesos abans de la seua mort, que «tots bastit sobre una riquesa lèxica, un tresor lèxic i fraseològic, els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el recuperat per Valor per als valencians de totes les generacions. conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i Pel que fa a la vessant filològica, com a gramàtic i lexicògraf, encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no Colomina destaca la passió de Valor per ensenyar, voluntat podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre didàctica que es palesa en la combinació del rigor i la precisió poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idio- lingüístics amb la claredat de l’exposició conceptual, assolint ma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l’obra gramatical valoriana «un equilibri perfecte entre l’ad- l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria».5 hesió disciplinada a la normativa unitària i la defensa de les Com a cloenda, el rector Justo Nieto en el seu parlament afir- peculiaritats de la nostra bella modalitat, peculiaritats ben mava que «gaudir de la pròpia identitat, i de l’idioma com a legítimes perquè es remunten als segles gloriosos d’esplendor tret diferencial, és un dret dels homes i dels pobles. Sentir-se medieval. Podem afirmar que en tota la seua producció, gra- orgullós d’aquesta manera de ser i expressar-se és una mani- matical o narrativa, sap trobar el punt dolç entre la parla real, festació de respecte a la història i a les cultures dels qui ens viva i espontània del poble valencià, i el model de llengua van precedir. Mantenir-la, difondre-la i llegar-la a les genera- convergent amb la resta de varietats del nostre idioma».31 cions venidores és una exigència ètica per a tots els ciutadans. En el discurs llegit pel seu fill amb el títol Les Normes unifi- Estimular el compliment de tots aquests drets i deures cap a cadores del nostre idioma, també anomenades: Les Normes de la nostra identitat cultural forma part de l’essència universi- Castelló de 1932, Enric Valor dissertà sobre els precedents, el tària. Des d’aquesta convicció, la Universitat Politècnica de desenvolupament i les conseqüències de les Normes, per a València incorpora avui al seu elenc de doctors, pels seus mè- concloure que «les Normes de Castelló han creat una gran i rits, Enric Valor. Un valencià que ha dedicat la seua vida a la saludable inèrcia de lectors i escriptors. L’idioma s’ha conso- investigació de la cultura del seu poble, a través fonamental- lidat i es consolida més a més segons el seu ensenyament va ment del llenguatge, instrument bàsic de la comunicació».36 ampliant-se, i així ha pogut i pot resistir els embats absurds, i Per tancar el capítol de distincions, cal fer menció explícita inimaginables que sofreix, perquè una nodrida colla de bons a la concessió del títol de Fill Adoptiu de València per part valencians han petjat terra ferma en el seu treball renova- de l’Ajuntament del Cap i Casal el 6 d’octubre del 2000 a dor».32 petició de tots els grups polítics amb representació en el con- La darrera universitat valenciana a adherir-se als homenatges sistori, tal com figura en el document següent: i reconeixements a la figura del mestre Valor atorgant-li la més alta distinció acadèmica fou la Universitat Politècnica de València, en un acte solemne que s’esdevingué el 22 de 21 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ 30 www.ua.es/va/.../doctores/valor/ desembre de l’any 1999, presidit pel rector, Justo Nieto. honoris/llibre/9.pdf. index.html. El professor de l’Escola Universitària d’Informàtica, Robert 22 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ 31 www.ua.es/va/.../doctores/valor/ honoris/llibre/9.pdf. index.html. Fuster, actuà de padrí i en la seua laudatio afirma que «Enric 23 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ 32 www.ua.es/va/.../doctores/valor/ Valor, per als valencians en particular, i en narrativa concreta- honoris/llibre/9.pdf. index.html. ment, és l’única tradició viable i moderna que ens omple un 24 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ 33 www.upv.es/organizacion/ buit de segles», 33 i després de repassar la producció lingüísti- honoris/llibre/9.pdf. conoce-upv/honoris-causa/enricvalor/laudatio-es.html. ca i lierària valoriana conclou amb l’afirmació «Enric Valor és 25 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ el nostre millor novel·lista. Si amb les seues rondalles ens ha honoris/llibre/9.pdf. 34 www.upv.es/organizacion/ conoce-upv/honoris-causa/enric- recuperat definitivament la tradició popular, amb el Cicle de 26 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ valor/laudatio-es.html. honoris/llibre/9.pdf. Cassana ha fixat la nostra memòria col·lectiva del passat més 35 www.upv.es/organizacion/ 27 www.uji.es/bin/infoinst/actes/ conoce-upv/honoris-causa/enric- recent. És un profund coneixedor del nostre idioma valencià, honoris/llibre/9.pdf. que —convençut com està que el dels valencians és el més valor/laudatio-es.html. 28 www.ua.es/va/.../doctores/valor/ bell català del món— s’ha entestat a no permetre’ns que el 36 www.upv.es/organizacion/ index.html. conoce-upv/honoris-causa/enric- 34 degradem, que el contaminem, que el perdem». Cal fer una 29 www.ua.es/va/.../doctores/valor/ valor/laudatio-es.html. especial menció que en el discurs del professor Robert Fuster index.html.

Enric Valor. El valor de les paraules { 243 MOCIÓ QUE PRESENTEN ELS PORTAVEUS DELS Els reconeixements a Enric Valor, però, també els trobem en GRUPS POPULAR, SOCIALISTA-PROGRESSISTA I altres manifestacions, com ara els simposis, jornades d’estudi ESQUERRA UNIDA AL PLE DE L’AJUNTAMENT o congressos dedicats a estudiar la figura i la seua contribució El passat dia 13 de gener va morir a València l’escriptor En- a la nostra cultura a través de les seues aportacions literàries ric Valor, per a qui l’orgull d’haver nascut al poble de Cas- i lingüístiques. Ens referim al Simposi celebrat a Castalla el talla (l’Alcoià) no va ser obstacle per a adoptar la ciutat de 1995, o a Agullent en la Jornada d’homenatge a Enric Valor i la València com a seua pròpia. seua obra celebrada a la tardor del 2000 i organitzada per l’Ins- titut d’Estudis de la Vall d’Albaida, en la qual els escriptors i La passió per la història, la llengua i la cultura dels valencians el va portar a donar-la a conéixer i a defensar-la allà on filòlegs allí reunits destacaren la tasca valoriana de recuperació fóra, i eixa tasca, així com el compromís cívic ha segut reco- del patrimoni lexicogràfic i gramatical, i reivindicaren la con- negut per tot arreu. cessió a títol pòstum a Enric Valor de la Medalla al Mèrit Cul- tural que atorga el Consell de la Generalitat, una distinció que L’any 1985 l’Ajuntament de València li va concedir el Premi al nostre parer honoraria els nostres governants en atorgar-la de les Lletres Valencianes. Aquests dies totes les institucions valencianes, la Generalitat Valenciana, la Diputació de Va- l’any que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució lència i les Corts Valencianes, s’han desfet en elogis a Enric de la Generalitat, ret homenatge a Enric Valor i Vives com a Valor, com a persona i gran escriptor valencià i en valencià, a Escriptor de l’Any 2010 pel seu llegat lingüístic i literari, i per qui devem la recuperació de la memòria popular de la nostra la seua valuosa aportació a la dignificació de la cultura i de la terra —en forma de Rondalles—, sense la qual no es port llengua dels valencians. entendre el present cultural com a poble amb identitat prò- pia. També contribuïm a honrar la memòria del mestre Valor amb els premis literaris que porten el seu nom com els Premi Són nombrosos els reconeixements acadèmics que Enric Va- lor va rebre en vida: doctor honoris causa per les Universitats de Narrativa Enric Valor dins dels Premis Literaris Foia de de Castelló, Alacant, i les dos de València, per circumscriu- Castalla, instaurat l’any 1980; el Premi Enric Valor de nar- re’ns tan sols al nostre espai territorial. rativa juvenil de Picanya, organitzat per Edicions del Bullent des del 1980; el Premi Enric Valor de narrativa de la Diputació Pensem que a més de tots els reconeixements literaris i aca- d’Alacant, que s’atorga any rere any des del 1995, o el Certa- dèmics, Enric Valor mereix que la ciutat que ell va triar com a seua, fóra objecte algun dia d’una rondalla que diguera: men de Relat Breu Enric Valor «Vall de Guadalest» impulsat ...fa anys, molts anys, el Ple de l’Ajuntament de València va per la població de Castell de Guadalest en l’any 2008. prendre la següent Una altra manera de retre homenatge al nostre escriptor per PROPOSTA D’ACORD part de la societat valenciana ha sigut la decisió encertada dels ajuntaments de les nostres comarques de dedicar a Enric 1. Iniciar l’expedient per a concedir la distinció de fill adop- Valor el nom de biblioteques, instituts de secundària, centres tiu, a títol pòstum, a l’escriptor, lexicògraf i home de bé En- d’educació infantil i primària, carrers, places, avingudes i glo- ric Valor i Vives. rietes. Tot seguit n’oferim una relació i demanem disculpes en 37 2. Retolar un carrer de la nostra ciutat amb el nom d’Enric cas d’oblit involuntari. Valor i Vives, escriptor.

València, 28 de gener de 2000. 1. Biblioteques Biblioteca Enric Valor a la Seu Universitària Sgt. Alfonso Grau Alonso de la ciutat d’Alacant

Sgt. Ana Noguera Montagud Sgt. Antonio Montalban Gámez Biblioteca Municipal Enric Valor de Barxeta Biblioteca Enric Valor de l’IES Castalla de Castalla El títol pòstum de Fill Adoptiu de València a Enric Valor, el Biblioteca Pública Municipal Enric Valor de Catarroja va rebre la família de l’escriptor de mans de l’alcaldessa Rita Biblioteca Municipal Enric Valor de Crevillent Barberà, que va destacar la contribució de Valor al coneixe- Agència de Lectura Municipal Enric Valor de Dénia ment de la història, les tradicions, la gramàtica, les llegendes valencianes, així com la seua senzillesa i el llegat cultural que Biblioteca Municipal Enric Valor d’Elx ens ha deixat als valencians. Biblioteca Municipal Enric Valor de Manises Finalment, cal assenyalar que Castalla el va nomenar Fill Pre- Biblioteca Infantil Enric Valor de Novelda dilecte a títol pòstum el 13 de juny del 2000; la població de Biblioteca Publica Municipal Enric Valor d’Ondara Penàguila li va atorgar la distinció de Fill Adoptiu el 9 d’abril Biblioteca Municipal Enric Valor dels Poblets del mateix any, i el poble d’Alboraia el va nomenar Fill Adop- Casa de la Cultura - Biblioteca Pública Municipal Enric tiu el mes de març de l’any 2001.

244 Valor de Quart de Poblet El reconeixement a l’escriptor també s’ha palesat en els estudis Biblioteca d’Informàtica i Documentació Enric Valor de la de què ha sigut objecte Enric Valor i la seua aportació en el Universitat Politècnica de València triple vessant de rondallista, narrador i lingüista, i que tot seguit oferim com a petita mostra bibliogràﬁca, ometent ací els 2. Centres culturals nombrosos articles publicats sobre la seua obra i la bibliograﬁa Centre Cultural Enric Valor de Benifaió completa i exhaustiva, que es recull en un capítol ad hoc del present catàleg, atés l’interés i la seua importància: 3. Centres d’Educació Infantil i Primària Col·legi Públic Enric Valor d’Alacant AA.DD. (1996): Actes Simposi Estudi i Festa: Enric Valor, Col·legi Educació Especial Comarcal Enric Valor de Gandia Alacant, Diputació d’Alacant. Col·legi Públic Enric Valor de Manises AA.DD. (1997): Enric Valor, 86 anys. Canelobre, 37/38, Ala- cant, Diputació Provincial. 4. Instituts d’Educació Secundària IES Enric Valor de Benifaió Alberó, Jaume (2004): Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de IES Enric Valor del Campello Montserrat i Ajuntament de Bellpuig, Biblioteca Valeri IES Enric Valor de Monòver Serra i Boldú de Cultura Popular, núm. 15. IES Enric Valor de Pego — (2006): L’imaginari popular en les rondalles d’Enric Valor, IES Enric Valor de Picanya València, Editorial Club Universitari. IES Enric Valor de Silla Casanova, Emili - Mora, Ramon; Sanchis, Josep (2002): Enric Valor, un home de poble: jornada d’estudi i homenat- 5. Centres de Formació de Persones Adultes ge a Enric Valor i la seua obra, Paiporta, Denes. FPA Enric Valor d’Aielo de Malferit Escrivà Peiró, Vicent (1986): L’obra literària d’Enric Valor, FPA Enric Valor d’Alaquàs València, Universitat de València, tesi doctoral dirigida FPA Enric Valor de l’Alcúdia per Jaume Pérez Muntaner, Universitat de València.

FPA Enric Valor d’Alzira Francés, Susanna - Luna, Vicent (1996): Enric Valor o FPA Enric Valor de Xirivella l’amor per la llengua, Alacant, Diputació d’Alacant.

6. Federacions d’associacions de pares i mares Lluch, Gemma (1984): Les rondalles meravelloses d’Enric Va- lor: anàlisi estructural i comparativa, tesi de llicenciatura FAPA Enric Valor d’Alacant dirigida per Antoni Tordera Sáez, Universitat de Valèn- cia. 7. Carrers dedicats a Agullent, Alacant, Alboraia, Alcàsser, l’Alcúdia, Aldaia, Almassora, Almoines, Alqueria de la — (1988): De princeses i herois: la rondallística meravellosa Comtessa, les Alqueries, Benicàssim, Bétera, Bonrepòs d’Enric Valor, València, Generalitat Valenciana, Conselle- i Mirambell, Burjassot, Callosa d’en Sarrià, Canet d’en ria de Cultura. Berenguer, Cocentaina, Corbera, la Font d’en Carròs, Mislata, Monòver, Montaverner, Montcada, Montserrat, Lluch, Gemma - Simbor, Vicent - Pitarch, Vicent (2001): Muro d’Alcoi, Novetlè, Onda, Ondara, Ontinyent, Paterna, Enric Valor (1911-2000) in memoriam: homenatge acadè- Picanya, Sagra, Sagunt, Sant Joan d’Alacant, Sant Vicent mic des de la Universitat Autònoma de Barcelona: creació del Raspeig, Torreblanca, Torrent, València, Vilamarxant, literària i compromís lingüístic, Barcelona, Institució de Vila-real, Xàbia. les Lletres Catalanes.

8. Places amb el nom d’Enric Valor a Algemesí, Alginet, Pérez Saldanya, Manuel (ed.) (1998): Paraula de la terra. Banyeres de Mariola, Carcaixent, Cullera, Petrer, Puçol. Escrits seleccionats, València, Universitat de València.

9. Avingudes dedicades a Enric Valor a Meliana, Museros, Salvador, Vicent - Lawick, Heike van (eds.) (1999): Valo- la Vila Joiosa i Vinalesa. riana: estudis sobre l’obre d’Enric Valor, Castelló, Univer- sitat Jaume I. 10. Glorieta Escriptor Enric Valor a Castalla i Penàguila. Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor 11. Passeig Enric Valor al Puig. escriptor, València, Tàndem Edicions. 12. Parc Enric Valor a Bèlgida.

13. Entitats 37 Vull expressar la meua gratitud a valuosa i eﬁcaç col·laboració en la Club d’Escacs Enric Valor d’Alacant Marisol Navalon Jorque per la seua recerca pel món virtual.

Enric Valor. El valor de les paraules { 245 Arribats ací, tan sols ens queda posar el punt i final a un article la pretensió del qual ha sigut testimoniar la nostra admiració i el nostre respecte a un valencià il·lustre, a un patriarca de les lletres valencianes; com també ho ha sigut demostrar la nostra estima envers un home savi, un lletraferit en el sentit estricte de la paraula, un home de poble, elegant, de barret i bastó, de mirada còmplice i riallera, de somriure amable, que per damunt de tot estimava la seua terra, la seua gent i la seua llengua, exemple de fidelitat i de fermesa, a qui no oblidem i amb qui compartim el compromís de dignificar el nostre llegat lingüístic i cultural. El millor homenatge que podem fer al senyor Enric Valor és gaudir permanentment de la seua magnífica obra i fer-ne par- tícips a les generacions futures, agafant el testimoni del seu mestratge i esdevenint deixebles del seu exemple generós i cí- vic. De ben segur que, si això fóra possible, ell ens ho escriuria a l’Ordinador de les Galàxies.

246 _Bibliograﬁa sobre Enric Valor

Òscar Pérez Silvestre

Acció Cultural del País Valencià (): L’auca d’Enric de Catalunya, 30, Generalitat de Catalunya, pp. 129-141. Valor. 10 anys sense el mestre, València. Alberola, Miquel (1992): «“Sempre he estat un foraster”. Aguado i Medina, Cristòfor (1988): ressenya del llibre De Entrevista a Enric Valor», El Temps, 396 (20.01.1992), pp. princeses i herois. La rondallística meravellosa d’Enric Valor, 56-59. de Gemma Lluch (Conselleria de Cultura, 1988), Saó, 112, Alberola, Miquel i Bataller, Alexandre (1985): «Una con- València, p. 44. versa amb Lluís Guarner, Adolf Pizcueta, Àngel Sànchez Adell, Marc Vicent (1994): «Entrevista a Francesc Ferrer Pas- Gozalbo, Enric Soler i Godes, i Enric Valor», Llir entre tor», Saó, 170, València, pp. 25-27. Cards, 4, València, Associació Cultural de Filologia, pp. 170-191. — (1999): Rodant, rodant, València, Carena Editors, pp. 53- 55. Alcaraz Ramos, Manuel (1988): «La Renaixença impossible», L’Aiguadolç, 6, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de la Albero i Poveda, Jaume (2004): Les rondalles meravelloses i Marina Alta, pp. 35-39. llegendes d’Enric Valor, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Alpera i Leiva, Lluís (1990): «Enric Valor», dins el capítol «Breu repertori dels escriptors del Migjorn valencià», en — (2005): «Rondalla “El castell d’Entorn i no Entorn” d’En- Sobre poetes valencians i altres escrits, I, Barcelona, Publicaci- ric Valor. Anàlisi hermenèutica i folklòrica», Miscel·lània ons de l’Abadia de Montserrat, pp. 89-125. Joan Veny, VII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 225-250. — (1991): «La recreació de la tradició oral: la rondallística d’Enric Valor», Serra d’Or, 377, Barcelona, Publicacions — (2006a): L’imaginari popular en les rondalles d’Enric Valor, de l’Abadia de Montserrat, pp. 30-31. (Monogràﬁc Enric Alacant, Editorial Club Universitario. Valor, vuitanta anys: perspectiva d’una creació literària.) — (2006b): «Identitat personal i col·lectiva en les Rondalles — (1996): «Escriure a Alacant. Literatura i societat», Quaderns valencianes d’Enric Valor», La narrativa oral: rondalles i lle- de Migjorn 3, Alacant, Associació Cívica per la Normalitza- gendes en l’imaginari col·lectiu contemporani (Joan Borja i ció del Valencià, pp. 71-77. Reproduït en el seu recull Des Sanz, ed.), Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia de l’Aitana al Canigó. Papers crítics, Barcelona, Publicacions Valenciana, pp. 105-119. de l’Abadia de Montserrat, 1998, pp. 7-18. — (2007): «Anàlisi folklòrica i interpretativa de la rondalla — (1997a): «Alacant amb Enric Valor», Canelobre, 37-38, “El jugador de Petrer” d’Enric Valor», Revista d’Etnologia

Enric Valor. El valor de les paraules { 247 Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 5-9. Re- Barberà, Frederic (2004): «Años y leguas en el context de la in- produït en el seu recull Sobre poetes valencians i altres es- fluència catalana en Gabriel Miró», estudi a l’edició d’Anys crits, ii, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i llegües de Gabriel Miró (trad. d’Enric Valor), Paiporta, Ed. 2001, pp. 109-111. Denes, pp. 15-26. — (1997b): «El Sr. Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut Bataller Calderon, Josep (1999): Les rondalles valencianes, de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 37-40. Reproduït en el seu CEIC Alfons el Vell, Gandia (especialment les pàgines 42- recull Sobre poetes valencians i altres escrits II, Barcelona, Pu- 50). blicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, pp. 105-107. Beltran, Adolf (1983): «Entre la gramàtica i la literatura», Ge- Archilés, Ferran (2006): «Acords i desacords. Valencianisme neralitat, València, p. 35. polític i identitat valenciana contemporània», Afers, 55, Beltran, Guillem (2003): «Protagonistes de les Normes de Catarroja, pp. 481-510. Castelló», Serra d’Or, 520, Barcelona, Publicacions de Artigues, Antoni i Calafat, Rosa (2003): «Nació, comunitat l’Abadia de Montserrat, p. 107. (Ressenya del llibre de V. lingüística i mitjans de comunicació», V Encontre d’Histo- Pitarch Converses amb Joan Simon, Enric Valor i Rafael Sú- riadors de la Comunicació. Aportacions de la comunicació a ria, Edicions Alambor, 2002.) la comprensió i construcció de la història del segle XX, Palma, Beltran Llavador, Rafael (2001a): «Literatura i tradició oral Universitat de les Illes Balears, pp. 67-89 (especialment la a la Vall d’Albaida», Almaig, (Estudis i documents), 17, On- pàgina 83). tinyent, La Nostra Terra, pp. 120-123. Associació d’Editors del País Valencià (2000): Homenatge — (2001b): «Notes per a un catàleg tipològic de les rondalles Enric Valor, València (fullet bibliogràfic de 26 pàgines). valencianes, ii: rondalles de la Vall d’Albaida i l’Alcoià», Al- Balaguer, Enric (1989): «Mímesi i antropologia en La idea de maig (Estudis i documents), 17, Ontinyent, La Nostra Terra, l’emigrant d’Enric Valor», Actes del Congrés Alcoià-Comtat, pp. 124-133. Alacant, Associació Cultural de l’Alcoià-Comtat, Institut — (2003a): «Notes per a un catàleg tipològic de les rondalles de Cultura Juan Gil-Albert i Ajuntament d’Alcoi, pp. 355- valencianes, iv: rondalles del Baix Vinalopó», Homenaje a 362. Luis Quirante, Cuadernos de Filología, Anejo L, vol. ii., Estu- — (1991): «Per una literatura amb arrels pròpies: esquema dios filológicos, Universitat de València, pp. 431-456. d’un debat pendent», Saó, 143, València, pp. 34-36. — (2003b): «Notes per a un catàleg tipològic de les rondalles — (1999a): «La literatura a les comarques alacantines», L’Avenç. de l’Alacantí», Zeitschrift für Katalanistik, 16, Friburg, Uni- Plecs d’història local, 240, Barcelona, pp. 53-54. versitat Albert Ludwigs, pp. 111-144. — (1999b): «D’Aitana i Cassana», Información (suplement — (2007): Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, p. 3. estudi dins la tradició folklòrica universal, Publicacions de la Universitat de València. Ballester, Josep (1992a): Temps de quarantena (1939-1959), València, Eliseu Climent Editor, pp. 76, 82, 83, 84, 85, 86, — (2010): «El cuento tradicional y la (re)construcción de una 111, 115, 120, 175, 177 i 178. Segona edició en Publica- memoria nacional: recopilación tardía y consolidación de cions de la Universitat de València (2006), pp. 74, 76, 79, identidades en el País Valenciano». Conferència llegida el 80, 81, 82, 83, 107, 166, 168, 169 i 172. 10.05.2010 en el col·loqui «Memória e Cidadania na Lite- ratura Tradicional Peninsular» de la Universitat de l’Algar- — (1992b): «Entre Laip i Èdip: a propòsit de l’enfrontament ve (en premsa). generacional en la postguerra al País Valencià», Miscel·lània Manuel Sanchis Guarner, Barcelona, Publicacions de l’Aba- Benavent, Rafael (2000): «La una! Rondalla popular. Recor- dia de Montserrat, pp. 225-239. dant n’Enric Valor», Almaig, 15, Ontinyent, La Nostra Ter- ra, pp. 106-108. — (1998): «Això era i no era...», Levante-EMV (suplement Pos- data, 02.10.1998), València, p. 3. Berenguer, Vicent (2000): «El fons cultural de les rondalles», Barcella, 10, Banyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la — (2000): «Tot un senyor escriptor», Levante-EMV Vall de Mariola. (14.01.2000), València. Berenguer Revert, Neus (2009): «Abella contra Disney», Ballester Añón, Rafael (2003): La generación valenciana del Barcella, 39, Banyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la 36. Antología, València, Institució Alfons el Magnànim, pp. Vall de Mariola. 375-388. Bernabeu Rico, Josep Lluís (1997): «Paisatge i paisanatge

248 en les rondalles d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, — (1999a): «L’Enric Valor gramàtic a l’ensenyament secunda- Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 56-62. ri», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 267- Bernat, Francesc i Favà, Xavier (1992): «La Llista de la RTVV 280. (1990): estudi lexicogràfic», dins Solà, J. (ed.) Sobre lexicografia catalana actual, Barcelona, Empúries, pp. 75-121. — (1999b): «La vocació de mestre i l’escola valenciana», In- formación (suplement Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, Blasco, Ricard (1992): «Carles Salvador i la infraestructura p. 2. cultural valencianista», Caplletra, 12, València, Institut de Filologia Valenciana, pp. 83-92. — (2000): «Les terres del Vinalopó a l’obra d’Enric Valor», Revista del Vinalopó, 3, Petrer, Centre d’Estudis Locals del Bonet, Sebastià (2000): Les gramàtiques normatives valencia- Vinalopó, pp. 105-118. nes i balears del segle XX, València, Publicacions de la Uni- versitat de València. –– (2001): «Lletra personal a Enric Valor», Festa 2001, Ajunta- ment de Petrer, pp. 47-51. Bono Palomar, Ruth (1999): «Les edicions de les rondalles de Valor: dos lectors, dues formes de narrar», Valoriana: — (2002): «Enric Valor, el mestre. Enric Valor per als mestres», estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publi- Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, cacions de la Universitat Jaume I, pp. 221-232. pp. 225-241. Borja i Sanz, Joan (1999a): «Oralitat i escriptura en les Ronda- — (2006): «El paisatge d’Enric Valor: les comarques meridi- lles valencianes d’Enric Valor: unes reflexions didàctiques», onals valencianes». Conferència pronunciada al Campus Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la d’Alcoi de la UPV (Alcoi, 27.09.2006). Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 255-266. — (2007a): «Paisatge, gent i costums en les Rondalles valen- — (1999b): «Enric Valor, doctor honoris causa», Información cianes d’Enric Valor», Folklore i Romanticisme: els estudis (suplement Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, pp. 1-2. etnopoètics de la Renaixença (a cura de Joan Borja i Joan Armangué), Barcelona-l’Alguer, IEC - Arxiu de Tradicions Borràs, Marc (1996): «El Valor del paisatge», El Temps, 610 de l’Alguer, pp. 33-47. (26.02.1996), pp. 82-83. (Ressenya del llibre Converses amb un senyor escriptor, Tàndem Edicions, 1995.) — (2007b): «Entre Valls i Valors: una Mariola literària», Eines, 22, Alcoi, IES Pare Vitòria, pp. 92-101. Consultable en Boscà Perelló, Vicent (1990): «Si Escalante alçara el cap... línia: http://cat.bloctum.com/vicent/2007/08/17/entre- Pep Cortés dirigeix La Cassola amb textos d’Enric Valor», valls-i-valors-una-mariola-literaria/. Saó, 135, València, p. 61. — (2008): «El paisatge toponímic d’Enric Valor», XXXII Col- Brines, Rosa (1992): «Entrevista a Enric Valor», Diario 16 loqui de la Societat d’Onomàstica d’Algemesí, Paiporta, Ed. (05.07.1992), pp. 10-11. Denes, pp. 67-82. Broch i Huesa, Àlex [dir.] (2008): Diccionari de la literatu- –– (2009): «Moros i negres a les Rondalles Valencianes d’Enric ra catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 1033- Valor», La Comunitat morisca en el Vinalopó. IV Centenari 1034. de l’Expulsió (1609-2009). III Congrés d’Estudis del Vina- Brotons Rico, Vicent (1982): «La rondalla “El jugador de lopó, Petrer, Centre d’Estudis del Vinalopó, pp. 327-343. Petrer” en l’obra d’Enric Valor», Festa 82, Ajuntament de — (2010a): «Enric Valor: el dret a la pau i al gaudi de la vida», Petrer. Levante-EMV (13.01.2010), València, p. 27. — (1987): «Enric Valor, Premi d’Honor de les Lletres Catala- — (2010b): «En el centenari d’Enric Valor: dues lletres, dos nes», Festa 87, Ajuntament de Petrer, pp. 37-38. personatges», Festa 2010, Petrer, Ajuntament de Petrer, pp. — (1991): «Tot conversant amb Enric Valor. “Petrer, per a mi, 160-163. era com Castalla: un poble valencianíssim», Festa 91, Ajun- — (2010c): «Les Rondalles Valencianes, d’Enric Valor, i els Mo- tament de Petrer, pp. 43-46. ros i Cristians», Revista de Festes de Moros i Cristians de Be- –– (1997): «Enric Valor, un senyor escriptor», Diari de les Bale- neixama, Ajuntament de Beneixama, pp. 71-75. ars, Palma de Mallorca. — (2010d): «L’edat mitjana i les Rondalles Valencianes d’En- — (1998): «Enric Valor, Elda i “L’experiment de Strolowic- ric Valor», Festes Majors. Moros i Cristians, Ajuntament del kz”», Revista del Vinalopó, 1, Petrer, Centre d’Estudis Lo- Camp de Mirra, pp. 87-92. cals del Vinalopó, pp. 93-104. Buj Alfara, Àngela (2007): «100 anys de l’Institut d’Estudis

Enric Valor. El valor de les paraules { 249 Catalans en el 75 aniversari de les Normes de Castelló», — (2003): «La traducció d’Enric Valor», estudi a l’edició de L’ Eb re (14.12.2007), Tortosa. Reproduït en Les Normes de L’ingenu (trad. d’Enric Valor), Paiporta, Ed. Denes, pp. 15- Castelló fan 75 anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de 32. la Plana, UJI - IEC, 2008, pp. 55-57. — (2004): «La traducció d’Enric Valor», estudi a l’edició Calders, Pere (1987): «Una salutació», Serra d’Or, 336, Bar- d’Anys i llegües de Gabriel Miró (trad. d’Enric Valor), Pai- celona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 23. porta, Ed. Denes, pp. 41-45. Campillo, Maria i Castellanos, Jordi (1988): «La novel·la al Casanova, Emili i Vila, Alfons (1995): «El llibre de l’infant: País Valencià. Enric Valor», Història de la Literatura Cata- unes beceroles inèdites d’Enric Valor», Almaig, 10, Onti- lana, vol. xi, Barcelona, Ariel, pp. 115-116. nyent, La Nostra Terra, pp. 22-32. Capilla, Juli (2000): «La coherència del pensament», El Temps, Casanova, Emili i Benavent, Elisa (1999): «Els inicis del 814 (18.01.2000), pp. 60-61. moviment nacionalista valencià a través de les “Cartes al director” de la revista Gorg», Comunicación y Estudios Uni- Carbó, Ferran (1991): «Notes sobre poesia de postguerra. versitarios 9, Montcada, Fundación Universitaria San Pablo Una relectura de Xavier Casp», Caplletra, 10, València, Ins- CEU, pp. 159-170. titut de Filologia Valenciana, pp. 13-28. Casanova, Emili; Mora, Ramon i Sanchis, Josep (2002): Carbó, Ferran i Simbor, Vicent (1993): La recuperació literà- Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes. ria en la postguerra valenciana (1939-1972), València-Bar- celona, Institut Universitari de Filologia Valenciana - Pu- Casp, Xavier (1951): «Rondalles valencianes d’Enric Valor», Ín- blicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 22-23, 31, 33-34, sula, 64, Madrid. 37-38, 40, 48, 52, 110, 118-121, 133, 162 i 177. Castelló, Gonçal (1990): «La peripècia a l’altiplà d’en Ricard Casanova i Herrero, Emili (1996): «Aportacions d’Enric Blasco», L’Aiguadolç, 11, Dénia, Institut d’Estudis Comar- Valor a la lexicograﬁa catalana: el Vocabulari castellut de cals de la Marina Alta, pp. 23-28. 1948, d’Enric Valor i Josep Giner», Actes del Simposi d’Es- — (1997): «El meu amic Enric Valor», Canelobre, 37-38, Ala- tudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 147-180. cant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 21-22. — (1997): «Sicània (1958-1959): el procés de fer una revista Centre Cultural Castallut (1995): La vida als masos de valencianista, a través de la correspondència de Josep Giner la Foia de Castalla, Castalla (vídeo elaborat amb motiu del i Nicolau Primitiu», Comunicación y Estudios Universitarios, Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor). 7, Montcada, Fundación Universitaria San Pablo CEU, pp. 165-187. Cerdán Tato, Enrique (1997): «Una biografía a dentelladas», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil- — (1998a): «El lèxic valencià en les gramàtiques d’Enric Va- Albert, pp. 17-20. lor», Tramuntana, 4, pp. 18-19. — (2000): «Endavant amb perplexitat», L’Avenç, 251, Barce- — (1998b): «El valencià i Enric Valor», Diari de Balears (Bale- lona, pp. 59-64. ar Cultural, 15.02.1998), Palma. Cervera, Alfons (1994): «Entrevista a Enric Valor», Saó, 172, — (2000): «L’exemple lèxic. Digniﬁcació del vocabulari po- València, pp. 40-43. pular valencià», Quadern d’El País (20.01.2000), València. Climent, Eliseu (1997): «Enric Valor escriptor i patriota», — (2001a): «Homenatge a Enric Valor i la seua obra (Agu- Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil- llent, 30 de setembre de 2000)», Estudis Romànics, vol. xxi- Albert, pp. 23-24. ii, Barcelona, IEC, pp. 371-372. — (2007): «Les Normes de Castelló: balanç, perspectives i, so- — (2001b): «Enric Valor i Vives (1911-2000)», Estudis Romà- bretot, propostes de futur», Les Normes de Castelló (1932), nics, vol. xxiii, Barcelona, IEC, pp. 424-433. a favor de l’ús social del valencià. En el 75 aniversari, home- — (2002a): «Textos inèdits d’Enric Valor: fragments de tra- natge a tots els valencians que les varen fer possible, UGT-PV. duccions de Gabriel Miró, una adaptació de Jordi des Racó Climent Martínez, Josep Daniel (2002a): «Enric Valor i la i El Llibre de l’Infant», Enric Valor, un home de poble, Pai- llengua literària», Enric Valor, un home de poble, Paiporta, porta, IEVA - Ed. Denes, pp. 101-130. IEVA - Ed. Denes, pp. 51-62. — (2002b): «Enric Valor, lexicògraf, salvador de lèxic i etimò- — (2002b): «Les activitats lingüístiques d’Enric Valor i Vives leg», Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. anteriors a la Guerra Civil: el setmanari El Tio Cuc d’Ala- Denes, pp. 189-224. cant», Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed.

250 Denes, pp. 131-146. — (1995): «Enric Valor i la llengua normativa», Els valencians i la llengua normativa, Alacant, Institut de Cultura Juan — (2004): «Josep Giner i Marco i els cursos de llengua de Lo Gil-Albert, pp. 173-188. Rat Penat», Almaig, 20, Ontinyent, La Nostra Terra, pp. 122-132. — (1996): «El lèxic valencià en l’obra d’Enric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, — (2007a): Les Normes de Castelló. L’interés per la llengua dels pp. 223-237. Reproduït en Els valencians i la llengua nor- valencians al segle XX, València, Acadèmia Valenciana de la mativa, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. Llengua (especialment les pàgines 389-411). 173-188. — (2007b): «El naixement de les Normes de Castelló», Le- — (1997): «L’aportació d’Enric Valor a la formació del valen- vante-EMV (suplement Posdata, 23.11.2007), València, pp. cià modern», Saó, 204, València, pp. 30-31. 1-2. Reproduït en Les Normes de Castelló fan 75 anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de la Plana, UJI - IEC, 2008, — (1999a): «El valencià popular i col·loquial en l’obra nar- pp. 45-49. rativa d’Enric Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat — (2007c): «75 aniversari de les Normes de Castelló», Notícies Jaume I, pp. 165-177. Musicals. Butlletí de la Unió Musical L’Horta de Sant Marcel- lí, 30, p. 23. Reproduït en Les Normes de Castelló fan 75 — (1999b): «Laudatio pronunciada en el solemne acte d’in- anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de la Plana, UJI vestidura com a doctor honoris causa per la Universitat - IEC, 2008, pp. 159-161. d’Alacant del senyor Enric Valor i Vives». Consultable en línia: http://www.ua.es/es/presentacion/doctores/valor/ — (2008): «Carles Salvador i la divulgació de les Normes de laudatio.htm. Reproduïda també en Tarannà, 19, El Gua- Castelló», Vida amunt i nacions amunt. pensar el País Va- ret-Garbera Cultural de Cocentaina, pp. 5-8. lencià en temps de globalització, Universitat de València, pp. 289-317. — (1999c): Dialectologia catalana. Introducció i guia biblio- gràfica, Universitat d’Alacant, pp. 94, 110, 175, 262, 263, — (2009): «Valencià a l’escola, 75 anys de reivindicacions», 265, 268 i 281. Levante-EMV (suplement Posdata, 05.06.2009), València, pp. 1-2. — (1999d): «Des de la Renaixença», Información (suplement Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, p. 3. — (2010a): «El darrer adéu», Información (13.01.2010), Ala- cant. Reproduït també en la publicació digital Pàgina26. — (2000): «Enric Valor. Un castallut universal», Barcella, 10, Banyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la Vall de Ma- — (2010b): «Enric Valor, en el record», Levante-EMV (suple- riola. ment Posdata, 15.01.2010), València, pp. 1-2. Colón, Germà i Soberanas, Amadeu J. (1985): Panorama de — (2010c): «In memoriam. En record d’Enric Valor», Avui la lexicografia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. Cultura (21.01.2010), Barcelona, p. 7. Reproduït el mateix mes de gener amb altres títols en les publicacions digitals Comes Casas, Rosa (1999): «Fixar una rondalla: la singula- Pica’m, L’Informatiu i Portal de Xàtiva. ritat d’Enric Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat — (2010d): Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua, Va- Jaume I, pp. 211-202. lència, Acadèmia Valenciana de la Llengua. Conca, Maria (1996): «La riquesa fraseològica en la produc- Colomer Ferràndiz, Agustí (1996): Retrobar la tradició. ció rondallística d’Enric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 47-60. transició, València, Saó Edicions, pp. 27, 59, 88, 89, 96 i 134-139. — (1997): «La riquesa fraseològica en la producció rondallís- tica d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Colomina i Castanyer, Jordi (1991): «L’aportació d’Enric Cultura Juan Gil-Albert, pp. 178-192. Valor a la formació de la llengua literària moderna», Serra d’Or, 377, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Mont- — (2002): «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi contra- serrat, pp. 33-34. (Monogràfic Enric Valor, vuitanta anys: stiva de l’obra d’Enric Valor», Enric Valor, un home de poble, perspectiva d’una creació literària.) Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. 69-82. — (1994): «Un tast dels vocabularis bilingües valencians actu- — (2003): «L’estil literari en el “Cicle de Cassana” d’Enric als», Caplletra, 17, València, Institut de Filologia Valencia- Valor, a partir de l’anàlisi fraseològica», dins Compagna, na, pp. 157-178. Anna Maria et alii (ed.): Momenti di cultura catalana in un millennio. Atti del VII Convegno dell’AISC (Nàpols, 22-24

Enric Valor. El valor de les paraules { 251 de maig de 2000), Nàpols, Liguori Editore, pp. 121-138. Diversos autors (2001): II Antologia Literària de la Marina Alta. Homenatge a Enric Valor, Ajuntament de Pedreguer. — (2006): ressenya del llibre de Jaume Albero i Poveda Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor (Publicacions Diversos autors (2006): Manuel Sanchis Guarner. Un huma- de l’Abadia de Montserrat, 2004), Estudis Romànics, vol. nista valencià del segle XX, València, Acadèmia Valenciana xxviii, Barcelona, IEC, pp. 513-516. de la Llengua. Cortés, Santi (1990): «L’aportació valenciana a les revistes li- Enguix i Ribelles, Rafael (2000): «Cicle de Cassana: paisatge, teràries clandestines de postguerra: “Esclat”», Miscel·lània toponímia, fauna i altres herbes», Tarannà, 19, El Guaret- Joan Bastardas III, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Garbera Cultural de Cocentaina, pp. 9-17. Montserrat, pp. 189-201. Escandell, Dari (2010): «Enric Valor: ans, ara i sempre», Ca- — (1991): «Premsa literària de postguerra: el cas de l’Almana- ràcters, 51, Universitat de València, p. 14. que de Las Provincias (1940-1951)», Caplletra, 10, València, Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la IUFV, pp. 51-81. Llengua (2007): Sendes i carenes. El món d’Enric Valor — (1995): València sota el règim franquista (1939-1951), (DVD interactiu), València. València-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Escrivà Peiró, Vicent (1971): «Un article de l’escriptor i gra- Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 26, màtic Enric Valor», Serra d’Or, 139, Barcelona, Publicaci- 242, 243, 249, 252, 279, 298, 328, 337, 338 i 343. ons de l’Abadia de Montserrat, pp. 1 i 3. — (2002): Manuel Sanchis Guarner (1911-1981): una vida — (1985a): «La narrativa d’Enric Valor: una tradició inven- per al diàleg, València-Barcelona, Institut Interuniversitari tada», pròleg a L’ambició d’Aleix (3a ed.), València, Gregal de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Mont- Llibres, pp. 5-25. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la serrat, pp. 100, 101, 129-131, 176, 179, 192, 193, 228, terra, Publicacions de la Universitat de València, pp. 216- 245, 251, 262, 264, 271, 339, 357 i 389. 231. — (2005): Manuel Sanchis Guarner. Lletres de resistència — (1985b): «Enric Valor: vint-i-cinc anys de novel·la valencia- (1939-1981), Catarroja, Editorial Afers, pp. 81, 86, 91, na», L’Aiguadolç, 1, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de 96-98, 112, 190, 193, 208, 217, 218, 220, 287, 305, 312- la Marina Alta, pp. 27-35. 314, 334-336 i 377. — (1985c): «Bibliograﬁa sobre Enric Valor», L’Aiguadolç, 1, — (2006): Ensenyament i resistència cultural. Els Cursos de Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, pp. Llengua de Lo Rat Penat (1949-1975), Paiporta, Ed. Denes. 34-35. Cubedo i Capella, Joanvi, i altres (2010): Enric Tàrrega. — (1985d): «La novel·la com a ﬁxació d’un món oblidat», En- L’amant de la ciutat somniada. Converses, Publicacions de la contre d’Escriptors del Mediterrani, 1, València, pp. 34-36. Universitat de València, pp. 24-27, 55, 101, 133, 145-146 i 164. — (1986a): L’obra narrativa d’Enric Valor, tesi doctoral, Uni- versitat de València. Cucarella, Toni (1998): «La novel·lística d’Enric Valor», conferència llegida a l’IES Josep de Ribera de Xàtiva. Con- — (1986b): «La circulació del saber en la narrativa d’Enric Va- sultable en línia: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/ lor», Estudis de Literatura catalana en honor de Josep Romeu id/156364. i Figueras, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montser- rat, pp. 395-407. Cucó, Alfons (1971): El valencianisme polític (1874-1939). [2a edició revisada i ampliada , 1999, Catarroja, Afers, p. — (1987): «Novel·la de la Muntanya: el món possible», pròleg 239] a La idea de l’emigrant (2a ed.), València, Gregal Llibres, pp. 5-14. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publica- Diversos autors (1996): Enric Valor o l’amor per la llengua, cions de la Universitat de València, pp. 232-239. Diputació d’Alacant (materials didàctics per a infants). — (1988): «Aproximació als orígens narratius d’Enric Valor», Diversos autors (1998): El paisatge i la gent de les terres ala- pròleg a Narracions perennes, València, Gregal Llibres, pp. cantines a través dels testimonis literaris, Alacant, Institut de 5-16. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publica- Cultura Juan Gil-Albert. cions de la Universitat de València, pp. 240-248. Diversos autors (1999): Acte solemne d’investidura com a — (1991a): «Enric Valor: un narrador perenne», pròleg a Cicle Doctor Honoris Causa del Sr. Enric Valor i Vives, Universi- de Cassana, dins Sense la terra promesa, València, Tàndem tat d’Alacant (5 de novembre de 1999). Edicions, pp. ix-xxix. Reproduït el 1997 en Canelobre, 37-

252 38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 118- tat Jaume I, pp. 307-319. 128; i en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la — (1999b): «La recuperació de la literatura popular», Informa- Universitat de València, pp. 249-264. ción (suplement Arte y Letras, 04.11.1999), Alacant, p. 3. — (1991b): «Enric Valor: el nucli narratiu inicial del Cicle — (2006): «Campo de los almendros de Max Aub i Enllà de de Cassana», Serra d’Or, 377, Barcelona, Publicacions de l’horitzó d’Enric Valor: dues visions del ﬁnal de la Guerra l’Abadia de Montserrat, pp. 28-29. (Monogràﬁc Enric Va- Civil», Escritores, editoriales y revistas del exilio republicano lor, vuitanta anys: perspectiva d’una creació literària.) de 1939 (M. Aznar Soler, coord.), Sevilla, Editorial Renaci- — (1993): «La competència pluridisciplinar», El Temps, 495 miento, pp. 189-197. (13.12.1993), València, p. 19. Fabregat, Amadeu (1971): ressenya a Millorem el llenguatge, — (1996a): «L’amor en la narrativa d’Enric Valor», Actes del Gorg, 26, p. 24. (Ressenya a la 1a. edició.) Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, Ferrando Francés, Antoni (1987a): «La passió de la llengua, pp. 137-146. a través de la literatura», Serra d’Or, 336, Barcelona, Publi- — (1996b): «L’anècdota com a memòria col·lectiva», pròleg a cacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 17-20. Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles, València, — (1987b): «Enric Valor o la passió per la llengua a través de Tàndem Edicions, pp. 3-18. Reproduït en Enric Valor. Pa- la literatura», Papeles de Campanar, València, Conselleria raula de la terra, Publicacions de la Universitat de València, de Cultura, Educació i Ciència, pp. 19-24. pp. 265-273. — (1992a): «La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis — (1997): «Les ambicions d’Aleix», Saó, 204, València, pp. Guarner», Caplletra, 12, València, Institut de Filologia Va- 28-29. lenciana, pp. 59-121. — (1998): «Laudatio acadèmica del Doctor Enric Valor a càr- — (1992b): «Enric Valor, novel·lista», Escola Catalana, 287, rec del Doctor Vicent Escrivà», Enric Valor. Paraula de la Barcelona, pp. 18-20 i 26-27. (Ressenya al Cicle de Cassana, terra, Universitat de València, pp. 19-24. Tàndem Edicions, 1991) — (1999): «La novel·lística d’Enric Valor», Valoriana: estudis — (1997): «Enric Valor i Vives: la passió de la llengua, a tra- sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions vés de la literatura», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de de la Universitat Jaume I, pp. 297-306. Cultura Juan Gil-Albert, pp. 11-14. — (2002a): «Les bases de la narrativa d’Enric Valor», Enric — (1998): «Quatre veus i un país», Caràcters, 4, Universitat de Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. València, pp. 17-18. 21-26. — (2000): «L’herència d’un home de lletres. Una vida i una — (2002b): «La dona en el Cicle de Cassana», Enric Valor, un obra arrelades a un país», Quadern d’El País (20.01.2000), home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. 83-99. València. — (2002c): «Les fantàpolis valencianes», Congrés Internacional Ferrando Francés, Antoni i Cortés, Santi (2007): Manuel de Toponímia i Onomàstica Catalanes, Universitat de Valèn- Sanchis Guarner: context, paraula, record, Publicacions de la cia, pp. 579-589. Universitat de València. — (2004): «Enric Valor, traductor de Gabriel Miró», estudi Fernàndez Carrasco, Francesc (1989): «Gorg (1969-1972)», a l’edició d’Anys i llegües de Gabriel Miró (trad. d’Enric L’Aiguadolç, 9-10, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de Valor), Paiporta, Ed. Denes, pp. 27-40. la Marina Alta, pp. 9-14. — (2008): «Enric Valor: la dona adolescent narrada en les ron- Ferré, Xavier (1997): «El món de vida d’Enric Valor», Revista dalles», Almaig, 24, Ontinyent, La Nostra Terra, pp. 161- del Centre de Lectura de Reus, 32, p. 17. 168. — (1997): ressenya del llibre Converses amb un senyor escriptor — (2010): L’obra literària d’Enric Valor, Paiporta, Ed. Denes. (Tàndem Edicions, 1995), Revista de Catalunya, 118, Bar- Espinós i Felipe, Joaquim (1997): «Natura i cultura en “Les celona, pp. 130-132. novel·les d’Aitana” d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Ala- — (2000): No tot era ‘Levante Feliz’. Nacionalistes valencians cant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 146-150. (1950-1960), Benicarló, Alambor. — (1999a): «Elements rondallístics a la narrativa curta i les — (2001): «Sobre Enric Valor», Revista de Catalunya, 158, novel·les d’Enric Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’En- Barcelona, pp. 24-34. ric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universi-

Enric Valor. El valor de les paraules { 253 Ferrer Díez, Luisa (2000): «Anys difícils», Història de Lo Rat — (2006): Correspondència Joan Fuster X. Xavier Casp, Miquel Penat, València, Lo Rat Penat, pp. 237-238. Adlert, Santiago Bru i Vidal, 2a part (a cura de Josep Balles- ter), València, Tres i Quatre, pp. 48, 55, 83, 101, 125, 216, Ferrer i Perales, Antoni (1984): «Entrevista amb n’Enric 344-345, 351, 353 i 355. Valor», Saó, 73, València, pp. 20-24. — (2010): Correspondència Joan Fuster XII. Rafael Tasis, Joan — (1999): «Enric Valor», Saó, 234, València, p. 48. Triadú, Antoni Comas, Albert Manent i Joaquim Molas, 2a Ferrer Ripollés, Montserrat (1999): «L’obra d’Enric Valor i part (a cura de Josep-Vicent Garcia i Raffi), València, Tres la integració dels aprenentatges lingüístics i literaris», Valo- i Quatre, pp. 355, 473 i 493. riana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Fuster, Robert (1999): «Investidura com a doctor honoris cau- Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 281-293. sa del senyor Enric Valor i Vives. Laudatio», dins l’opuscle Ferrer Solivares, Enric (1981): Literatura i societat. País Va- Solemne acte acadèmic amb motiu de la investidura com a lencià, segle XX, València, Tres i Quatre, pp. 77, 83, 89, 110, doctor honoris causa de l’Excm. Sr. Enric Valor i Vives, Uni- 112 i 166. versitat Politècnica de València. Fluixà, Josep Antoni (2008): «Valor com a exemple», Caràc- García-Aguayo, Gonzalo (2004): «El paisatge cruel de Gabri- ters, 43, Universitat de València, p. 46. el Miró», estudi a l’edició d’Anys i llegües de Gabriel Miró (trad. d’Enric Valor), Paiporta, Ed. Denes, pp. 7-14. Fundació Bancaixa (1997): El guardià de les paraules (audiovisual de l’exposició «Enric Valor, un tresor de paraules i de García Ferrón, Eva (1997): El teatro en Alicante entre 1966 fidelitats», València). i 1993, Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant, pp. 305 i 489. Fuset Gàlvez, Pilar (1996): «Enric Valor i Vives, 85 anys de lluita per la llengua» (entrevista), Notícies del Bloc. Butlletí Garcia Grau, Manel (1999): «El Valor del compromís social intern del Bloc de Progrés Jaume I de Sollana, 1, pp. 17-18. i literari», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Cas- telló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. Fuster i Ortells, Joan (1953): «Pròleg» a Narracions de la 341-343. Foia de Castalla, Barcelona, Barcino, pp. 5-7. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la Universi- — (1999): «Enric Valor: el valor dels mots esdevinguts pàtria», tat de València, pp. 177-178. Les suspicàcies metòdiques, Barcelona, Publicacions de l’Aba- dia de Montserrat, pp. 25-28. — (1960): «Una novela valenciana», Levante (25.01.1960), València. Reproduït el 1997 en Canelobre, 37-38, Alacant, Garcia Sempere, Marinela (1997): «Maneres de contar histò- Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 114-116. ries en L’ambició d’Aleix», Canelobre, 37-38, Alacant, Insti- tut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 130-136. — (1997): Correspondència Joan Fuster I. Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga (a cura de Francesc Pérez i Mo- García del Toro, Cristina i García Izquierdo, Isabel ragón), València, Tres i Quatre, pp. 19 i 125. (1999): «La traducció de L’ambició d’Aleix a l’espanyol: anàlisi dels fraseologismes», Valoriana: estudis sobre l’obra — (1998): Correspondència Joan Fuster II. Agustí Bartra i altres d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Uni- noms de l’exili americà (a cura de Santi Cortés), València, versitat Jaume I, pp. 121-137. Tres i Quatre, pp. 84 i 305. Gascón Pelegrí, Vicente (1978): Prohombres valencianos en — (2000): Correspondència Joan Fuster IV. Manuel Sanchis los últimos cien años (1878-1978), Caixa d’Estalvis de Va- Guarner, Josep Giner, Germà Colón (a cura d’Antoni Ferran- lència. do), València, Tres i Quatre, pp. 15, 39, 44, 100, 110, 119, 120, 161, 195, 201, 291, 292, 303, 305, 314, 336, 398, Gea i Valor, Maria Dolors (1992): «Les rondalles valencianes 399, 437, 448-449, 460-463, 467, 468, 470, 475 i 543. d’Enric Valor: una aproximació als secrets de la seua antro- ponímia i toponímia (en 13 rondalles de tema meravellós», — (2004): Correspondència Joan Fuster VII. Joaquim Maluquer Alba, 7, Ajuntament d’Ontinyent, pp. 105-122. i Sostres, 1a part (a cura de Xavier Ferré i Trill), València, Tres i Quatre, pp. 90, 94, 288 i 401. Giménez, Salvador (2000): «Això era i no era Enric Valor», El Temps, 814 (18.01.2000), pp. 53-58. — (2006): Correspondència Joan Fuster IX. Xavier Casp, Mi- quel Adlert, Santiago Bru i Vidal, 1a part (a cura de Josep Giner i Marco, Josep (1971): «Pròleg» a la primera edició de Ballester), València, Tres i Quatre, pp. 16, 33, 34, 40, 45, Millorem el llenguatge, València, Gorg, pp. v-viii. Reprodu- 60, 67, 152, 156, 190, 215, 238, 271, 316, 320, 333, 345, ït en Obra filològica (1931-1991), pp. 415-417; i en Enric 346, 351, 352, 360, 370 i 374. Valor. Paraula de la terra, pp. 163-166.

254 — (1998): Obra filològica (1931-1991), edició a cura d’An- lor», Levante-EMV (14.01.2000), València. toni Ferrando i Santi Cortés, Valenciana-Paiporta, Institut Iborra, Josep (1980): «Pròleg» a Sense la terra promesa, Prome- Interuniversitari de Filologia - Ed. Denes, pp. 43, 366 i teo, València, pp. 9-17. Reproduït en Enric Valor. Paraula 415-417. de la terra, Publicacions de la Universitat de València, pp. Gómez Labrado, Víctor (2010c): Enric Valor. Unitat didàcti- 197-202. ca, Acadèmia Valenciana de la Llengua. — (1983): «Enric Valor, un escriptor del poble», Noticias al — (2002): «Escariano en la tradició fabulosa dels gegants ne- Día (26.07.1983), València, pp. 10. gres, guardians de coves, jardins i castells», Enric Valor, un — (1990): «Literatura i postguerra al País Valencià», Homenat- home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. 63-67. ge a Santiago Bru i Vidal, Fundació Municipal de Cultura, — (1993): «“Sendes i carenes” d’Enric Valor», Biblioteca Va- Ajuntament de Sagunt, pp. -. lenciana, 14, València, Direcció General del Llibre i Bi- — (1991): «Pròleg» a Sense la terra promesa. Obra Completa, blioteques, Generalitat Valenciana, pp. 19. (Ressenya de vol. i, València, Tàndem Edicions, pp. xxxiii-xl. l’exposició d’Escola Valenciana titulada «Sendes i carenes») — (1995a): «Enric Valor: novel·la i societat», Confluències. Gonzàlez Caturla, Joaquim (1992): «Premsa periòdica en Una mirada sobre la literatura valenciana actual, Institució català i consciència nacional al País Valencià al segle xx: el Alfons el Magnànim, València, pp. 61-67. cas d’Alacant i els inicis del nacionalisme», Revista de Cata- lunya, 67, Barcelona, pp. 57-72. — (1995b): La trinxera literària (1974-1990), València-Bar- celona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana- — (1993): «Un cas especial de premsa satírica: El Tio Cuc Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 66, 102 i 146. d’Alacant», Quaderns de Migjorn, 1, Alacant, Associació Cívica per la Normalització del Valencià, pp. 125-134. — (1997): «Coordenades de l’obra d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. — (1996): «Del text oral al text escrit. Algunes especificitats 106-112. de les rondalles meridionals», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 27-34. Igual i Úbeda, Antonio (1959): Historia de Lo Rat Penat, Ajuntament de València. — (1997): «Les rondalles d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 42-48. InfoTV (2010): Enric Valor en la memòria (audiovisual elaborat per InfoTV per a Tàndem Edicions), València. — (1998): «La literatura oral a les comarques del sud: les rondalles», Quaderns de Migjorn, 3, Alacant, Associació Cívica Iturraspe Bellver, Amaia (2005): ressenya del llibre Enric per la Normalització del Valencià, pp. 79-84. Valor, un home de poble (IEVA - Ed. Denes, 2002). Zeitsch- rift für Katalanistik, 18, Friburg, Universitat Albert Lud- Gorgues i Zamora, Vicent (2009): Literatura valenciana, wigs, pp. 243-247. Madrid, Cultiva Comunicación, pp. 233, 242-243, 274 i 278. Jaén i Urban, Gaspar (2000): «Al vostre parlar bellíssim», Avui Cultura (necrològica, 03.02.2000), Barcelona, p. 6. Grau, Daniel. P. (1992): «Una novel·la que esclata: el (re)naixement de la novel·la catalana al País Valencià», El Temps, Janer, Maria de la Pau (1999): «L’ordre i la prohibició als con- 410 (27.04.1992), pp. 62-67. tes meravellosos», Actes de l’XI Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. ii, Barcelona, Publicaci- Gumilla, Maria Isabel i Comeche, Rafael (1999): «De pollets ons de l’Abadia de Montserrat, pp. 413-433. i monedes: una rondalla d’Enric Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions Janer Manila, Gabriel (1996): «Contar històries: conjugar la de la Universitat Jaume I, pp. 203-210. vida en imperfet», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 35-45. Haro Esplugues, Ramon (2002): «En recordança d’Enric Va- lor i Vives», Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA Joan-Mompó, Joaquim (1995): «Hem parlat amb Enric Va- - Ed. Denes, pp. 13-19. lor» (entrevista), Torsimany, 6, Benifaió, pp. 5-8. Huguet Enguita, Jesús (2010a): L’auca d’Enric Valor, Acadè- — (1999): «Sempre és bon moment de millorar el llenguatge», mia Valenciana de la Llengua. Saó, 232, València, p. 49. — (2010b): Enric Valor (còmic), Acadèmia Valenciana de la Lacreu, Josep (1993): «Enric Valor: una fita de normalitat», Llengua. Dise, 44 (quadern especial), Universitat de València, pp. 6-7. Huguet Pascual, Jesús (2000): «Literatura es pronuncia Va-

Enric Valor. El valor de les paraules { 255 Lanuza, Empar (1990): «La literatura infantil al País Valen- na, Institució de les Lletres Catalanes, pp. 13-19. cià», dins C. Garcia i G. Lluch (ed.) Teoria i pràctica al Lluch, Gemma i Salvador, Vicent (1999): «Factors socio- voltant de la literatura per a infants i joves, València, Conse- cognitius en la ﬁgura de la Ventafocs: de la tradició secular lleria de Cultura, Educació i Ciència, pp. 61-79. a les adaptacions actuals del relat», Actes de l’XI Col·loqui Larreula, Enric (2001): «Enric Valor i Vives entrevistat per Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. ii, Bar- Enric Larreula el 1997», Enric Valor (1911-2000) in me- celona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 507- moriam, Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, pp. 529. 61-70. Lluch, Gemma i Serrano, Rosa (1989): Enric Valor, noves Llopis, Tomàs (1985): «Entrevista amb Enric Valor», L’Aigua- lectures de les Rondalles Valencianes, València, Gregal Llibres. dolç, 1, Dénia, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina [2a edició en Tàndem Edicions, 1995] Alta, pp. 11-26. — (1997): «Les rondalles d’Enric Valor o la memòria del po- — (1987): «Notes per a una lectura del “Cicle de Cassana”», ble valencià», Saó, 204, València, pp. 26-27. Serra d’Or, 336, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de — (1998): Homenatge a Enric Valor, Ajuntament de Gandia - Montserrat, pp. 20-21. Tàndem Edicions. — (1996): «Sense la terra promesa, una base antropològica», Lorenzo, Jaime (1984): «El Tio Cuc», Canelobre, 2, Institut Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació de Cultura Juan Gil-Albert, Diputació d’Alacant, pp. 9-16. d’Alacant, pp. 103-126. Lozano, Josep (1999): «Incidència de l’obra d’Enric Valor en — (1997): «La focalització en Temps de batuda», Canelobre, la generació dels 70», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat 158-164. Jaume I, pp. 337-340. Llorenç, Alfons (1987): «Entrevista amb Enric Valor. Premi Luna, Vicent (2000): «Enric Valor, un escriptor de Castalla», d’Honor de les Lletres Catalanes», Europa de les Nacions, 1, Barcella, 10, Banyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la Barcelona, CIEMEN, pp. 5-8. Vall de Mariola. Lluch, Gemma (1984): Les rondalles meravelloses d’Enric Valor: Luna-Batlle, Xavier [coord.] (2001): Enric Valor (1911- anàlisi estructural i comparativa, , Universitat de València. 2000) in memoriam, Barcelona, Institució de les Lletres — (1988): De princeses i herois: la rondallística meravellosa Catalanes. d’Enric Valor, València, Conselleria de Cultura. Maestre Brotons, Antoni (2004): «De les narracions de — (1993a): «Enric Valor, la memoria del pueblo valenciano», cada dia a les narracions literàries: l’anècdota», Miscel·lània CLIJ 48, Barcelona, Editorial Torre de Papel, pp. 50-54. Joan Veny VI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 235-256. — (1993b): «Enric Valor: novel·lista», Dise, 44 (quadern especial), Universitat de València, pp. 8. Marí, Rafael (1984): «Enric Valor, autor de Rondalles Valenci- anes», Noticias al Día (13.05.1984), València. — (1996): «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’En- ric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Di- Marín i Soriano, Emili (1996): «Enric Valor i l’Alcúdia», Saó, putació d’Alacant, pp. 61-73. 202, València, pp. 44-45. — (1997): «Les contarelles d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Martí, Pere (1992): «Fidels a Fuster: XXIV Escola Catalana Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 50-54. d’Estiu», El Temps, 428 (31.08.1992), València, pp. 15-17. — (1999a): «Enric Valor, escriptor de rondalles», Avui Martines, Josep (2000): El valencià del segle XIX. Estudi lingüís- (30.12.1999), Barcelona. tic del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa, València- Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valencia- — (2000a): «Un rondallista universal», Levante-EMV na - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 54, 82, (14.01.2000), València. 102, 105, 122, 144, 153, 168, 191, 206, 213, 222, 239, — (2000b): «Enric Valor, un símbol al País Valencià», Serra 240, 267, 274 i 275. d’Or, 486, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Mont- Martines, Vicent (1996): «Literatura i literaturització: de serrat, pp. 50-52. Maria de França a Enric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i — (2001): «Les rondalles d’Enric Valor, un text de culte al País Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 75-101. Valencià», Enric Valor (1911-2000) in memoriam, Barcelo- — (1997): «Literatura i literaturització: de Maria de França (s.

256 xii) a Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de (21.10.1991), p. 9. Reproduït també en El Temps, 814 Cultura Juan Gil-Albert, pp. 74-80. (18.01.2000), p. 82. Mas, Josep; Mínguez, Xavier i Romero, Francesc (1999): Miró, Antoni (1984): Setmana d’homenatge a Enric Valor (ma- «Per a una lectura “políticament correcta” de les Rondalles terial gràﬁc), Ajuntament de Castalla. valencianes», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Miró, Ramon (2005): Ressenya del llibre de Jaume Albero Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume i Poveda Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor I, pp. 241-254. (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004), Barcelona, Massot i Muntaner, Josep (1980): «Enric Valor i el llenguat- Llengua & Literatura 16, pp. 476-478. ge», Serra d’Or, 245, Barcelona, Publicacions de l’Abadia Molins, Manuel (2010): Els valents de Valor, col·l. «Micalet de Montserrat, p. 54. Comentari a la reedició de Millorem Teatre», 35, Alzira, Ed. Bromera. el llenguatge (Tres i Quatre, 1979). Moll, Francesc de Borja (1975): Els altres quaranta anys — (2003): ressenya del llibre Enric Valor: un home de poble (1935-1974), Palma, Ed. Moll. (IEVA - Ed. Denes, 2002), Estudis Romànics, vol. xxv, Bar- celona, IEC, p. 427. Monferrer Daudí, Joan Ramon (1999): «Enric Valor, referit especialment al País Valencià», Valoriana: estudis sobre Melià, J. (2007): «De les Normes de Castelló al tancament l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la de repetidors d’Alacant», Diari de Balears (20.11.2007), p. Universitat Jaume I, pp. 53-74. 25. Reproduït en Les Normes de Castelló fan 75 anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de la Plana, UJI - IEC, 2008, Montesinos, Anna I. (1999): «El lèxic de l’arquitectura i la pp. 73-75. construcció en el Vocabulari fonamental d’Enric Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Mestre, Toni (1980): Contes valencians per a xiquets (enre- Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 105-120. gistrament sonor), Madrid, Dial DL (conté, entre altres, «Història d’un mig pollastre»). Montoya Abat, Brauli (1996a): Alacant: la llengua interrompuda, Paiporta, Ed. Denes, pp. 49-51. — (2000a): Toni Mestre conta... La rabosa i el corb (enregistrament sonor), Picanya, Edicions del Bullent - PM Produc- — (1996b): «La normativa fonètica del gramàtic Enric Valor», cions. (N’hi ha versió en castellà.) Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 195-222. — (2000b): Toni Mestre conta... Comencilda, Secundina i Aca- bilda (enregistrament sonor), Picanya, Edicions del Bullent — (1997): «El model de pronúncia valenciana d’Enric Valor», - PM Produccions. Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil- Albert, pp. 166-176. — (2000c): Toni Mestre conta... La mare dels peixos (enregistrament sonor), Picanya, Edicions del Bullent - PM Pro- — (1998): «Laudatio pronunciada en l’acte d’investidura del duccions. senyor Enric Valor i Vives com a doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears». Consultable en línia: Micó i Navarro, Joan Antoni (2008): «Enric Valor i la Vall http://www.uib.es/honoris/. d’Albaida: el seu vincle familiar amb Bèlgida», II Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, València, Institució Alfons el — (1999): «La contribució d’Enric Valor a la llengua i la li- Magnànim, pp. 821-866. teratura del País Valencià», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Uni- — (2009): «Introducció» a Bèlgida: estudi etnològic i rondalles, versitat Jaume I, pp. 347-356. Paiporta, Ed. Denes, pp. 9-11. — (2002a): «El model de llengua oral d’Enric Valor en la gra- Mínguez, Xavier (1992): «El Sud es mou», El Temps, 412 màtica normativa valenciana», Enric Valor, un home de po- (11.05.1992), p. 62. ble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, pp. 175-188. Miquel i Diego, Carme (1997): «Enric Valor vivenciat a l’es- — (2002b): «La representació del conﬂicte lingüístic en la lite- cola», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan ratura valenciana contemporània (amb un esguard especial Gil-Albert, pp. 25-28. a la narrativa valoriana)», Llengua & Literatura, 13, Barce- Mir, Jordi (1972): ressenya de Millorem el llenguatge (1971), lona, pp. 59-92. Serra d’Or, 152, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de — (2002c): «La denúncia de la substitució lingüística en els Montserrat, pp. 41-42. escriptors valencians», Treballs de Sociolingüística Catalana, Mira, Joan Francesc (1991): «El senyor Valor», El Temps, 383 16, Universitat d’Alacant, pp. 21-45.

Enric Valor. El valor de les paraules { 257 — (2004): «Presentació» al volum Homenatge als nostres pobles València, pp. 203-215. i a la seua gent. Primer cicle de conferències al sud del País Va- — (1997): «Història i ègloga en les novel·les de Cassana», Ca- lencià i «Presentació» del capítol «Homenatge a Enric Valor, nelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Al- escriptor, folklorista i gramàtic» (Castalla, 1911 - València, bert, pp. 152-156. 2000), Barcelona, IEC, pp. 9-15 i 19-20. — (1998): «El profeta i el present», Levante-EMV (suplement Moreira, Alfonso i Miñarro, Lola (2005): «Índexs de La Posdata, 02.10.1998), València, p. 8. República de les Lletres (1934-1936)», dins l’edició digital completa de La República de les Lletres, València, Faximil Oliag, Neus (1976): «Transcripció, intervenció, transforma- Edicions Digitals. ció (a propòsit de les rondalles d’Enric Valor)». Estudi a Obra literària completa, vol. ii, València, Gorg, pp. 9-21. — (2006): «Índexs de Gorg (1969-1972)», dins l’edició digital Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions completa de Gorg. Revista bibliogràfica, València, Faximil de la Universitat de València, pp. 187-196. Edicions Digitals. — (1977): «Rondalles valencianes», Serra d’Or, 214, Barcelo- Moreno i Moreno, Juli (2000): «Els cursos de llengua i cul- na, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 37. tura valencianes», Història de Lo Rat Penat, València, Lo Rat Penat, pp. 685-745. Ordinyana Bataller, Joan Esteve (1999): «Anàlisi comparativa de dos mons possibles en la novel·lística d’Enric Valor: Moreno Sáez, Francisco [ed.] (1994): La prensa en la provin- la novel·la de baixura i la novel·la d’altura», Valoriana: estu- cia de Alicante durante la Segunda República (1931-1936), dis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicaci- Alacant, ICJGA. ons de la Universitat Jaume I, pp. 321-335. Murillo i Ribes, Adolf (2006): Sonant a Enric Valor: crea- Ortega, Joan Carles (2007): «Comentari ràpid sobre la novel- ció d’una banda sonora a partir d’una rondalla d’Enric Valor, la L’ambició d’Aleix d’Enric Valor». Disponible en línia: Castelló de la Ribera (autoedició: quadern i DVD). http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/68458. Neugaard, Edward J. (1994): «La figura del moro en la ron- Palomero i Almela, Josep (1994): La novel·la i la narració dalla», Miscel·lània Germà Colón, i, Barcelona, Publica- durant la segona meitat del segle XX, València, Tabarca Edi- cions de l’Abadia de Montserrat, pp. 45-53. cions. Nicolàs, Fúlvia (1984): «Enric Valor o l’amor per l’idioma», Peraire, Joan (1999): «Funcions discursives dels marcadors El Temps, 26, pp. 38-40. d’integració lineal en les Rondalles d’Enric Valor», Valori- Nicolàs, Miquel (1998): «El gramàtic obstinat», Levante- ana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, EMV (suplement Posdata, 02.10.1998), València, p. 2. Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 139-161. Ninyoles, Rafael Lluís (1973): «Prólogo» a Curso medio de Pérez Montaner, Jaume (1991): «L’evolució del realisme gramática catalana, València, Gorg, pp. v-viii. Reproduït d’Enric Valor en les Narracions intranscendents», Serra d’Or, en Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la Uni- 377, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, versitat de València, pp. 167-170. pp. 25-27. (Monogràfic Enric Valor, vuitanta anys: perspectiva d’una creació literària.) — (1975): «Enric Valor: fons cultural i normalització», intro- ducció a Obra literària completa, vol. i, València, Gorg, pp. — (1996): «L’evolució del realisme en la narrativa curta d’En- 15-20. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Publi- ric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Di- cacions de la Universitat de València, pp. 182-186. putació d’Alacant, pp. 127-136. Obiol, María José (1991): «Entrevista a Enric Valor», El País — (2000): «Paraules per a Enric Valor», Revista de Catalunya, (14.10.1991). 148, Barcelona, pp. 3-5. Oleaque, Joan M. (2000): «Josep Valor: “Estic molt orgullós Pérez i Moragón, Francesc (1982): «Literatura infantil al del meu avi”», El Temps, 814 (18.01.2000), pp. 64-65. País Valencià (1930-1982)», L’Espill, 16, València, pp. 45- 56. Oleza, Joan (1981): «La situació actual de la narrativa: entre l’autofàgia i la passió de contar», Trellat, 4, València, Eliseu — (1982): «Pervivència de les Normes», Les Normes de Castelló, Climent Editor, pp. 26-35. València, Eliseu Climent editor, pp. 112-115. — (1982): «Pròleg» a Obra literària completa, vol. iii, Valèn- — (1985): «La consolidació de la normativització», Llir en- cia, Fernando Torres Editor, pp. 9-21. Reproduït en Enric tre Cards 4, València, Associació Cultural de Filologia, pp. Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la Universitat de 147-153.

258 — (1993): «Continuïtat de les ‘Normes de Castelló’. Apunts Valor: estructures i estil, tesi de llicenciatura, Universitat de sobre normativa (1932-1992)», Jornades de la Secció Filolò- València. gica de l’IEC a Castelló, Barcelona-Castelló, IEC - UJI, pp. Pi de Cabanyes i Almirall, Oriol (1991): «Enric Valor i Vi- 21-28. ves», Qui és qui, Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. — (1993b): Les Normes de Castelló. Una reﬂexió col·lectiva sei- 274. xanta anys després (a cura de Francesc Pérez i Moragón i Piera, Josep (1987): «Enric Valor: un clàssic, ﬁnalment», No- Joan Andreu i Bellés), Diputació de Castelló - Universitat ticiari de l’AELC 2, Barcelona, p. 3. Jaume I. Pitarch, Josep Lluís (2009): «Enric Valor i Vives, Valencià — (1997): «En la postguerra inacabable», Saó, 204, València, de l’Any 1997» Valencians singulars. 40 anys de Valencià de pp. 24-25. l’Any, (Vicent Pitarch, ed.), Fundació Huguet - Ajunta- — (2006): «Gorg, una possibilitat decapitada». Estudi a l’edi- ment de Castelló de la Plana, pp. 64-66. ció digital completa de Gorg (1969-1972), València, Faxi- Pitarch i Almela, Vicent (1977): «Pròleg» a Curs mitjà de mil Edicions Digitals. gramàtica catalana, València, Tres i Quatre. Reproduït en Pérez Saldanya, Manel (1998): Enric Valor. Paraula de la ter- Enric Valor. Paraula de la terra, Publicacions de la Universi- ra, col·l. «Honoris Causa», 14, Publicacions de la Univer- tat de València, pp. 171-172. sitat de València. — (1996): «Enric Valor, la noble causa de la llengua», Actes del Pérez Silvestre, Òscar (1996): «El Valor de l’anècdota», Saó, Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, 202, València, p. 49. pp. 181-194. — (1997a): «Els preàmbuls d’un compromís», Saó, 204, Va- — (1998): «Enric Valor, un empelt mallorquí», Diari de Bale- lència, pp. 22-23. ars (Balear Cultural, 15.02.1998), Palma. — (1997b): «Enric Valor i els infants», Saó, 205, València, p. — (2000a): «Enric Valor, model proscrit», Serra d’Or, 482, 45. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 26- 27. — (2000): «Gràcies, senyor Valor», Saó, 236, València, p. 36. — (2000b): «El valor de la llengua», La Vanguardia — (2008): «Més que un món per als infants», Saó, 331, Va- (28.01.2000), Barcelona. Reproduït en Llenguatge: articles lència, p. 45. de La Vanguardia (1999-2002), a cura de Francesc Vallver- — (2010): «“El patge Saguntí” d’Enric Valor: història i il- dú, Barcelona, IEC, 2006. lustracions», Sagunt, AC Falla El Mocador (exposició en — (2001a): «Enric Valor i Vives» (necrològica), Institut d’Estu- preparació). dis Catalans: Memòria del curs 1999-2000, Barcelona, IEC, — (2011a): «La rondalla “El patge Saguntí” d’Enric Valor: pp. 51-59. història i fonts», Llibre 2011 de l’AC Falla El Mocador, Sa- — (2001b): «Enric Valor: la percepció de la llengua», Enric gunt (en premsa). Valor (1911-2000) in memoriam, Barcelona, Institució de — (2011b): «Alfabetitzar el poble valencià des de la premsa les Lletres Catalanes, pp. 51-59. Reproduït en Enric Valor, satírica: El Tio Cuc», Llibre 2011 de l’AC Falla El Mocador, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, 2002, pp. Sagunt (en premsa). 243-250. — (2011c): «“El patge Saguntí”: anàlisi folklòrica i hermenèu- — (2002a): Converses amb Joan Simon, Enric Valor i Rafael tica de la rondalla d’Enric Valor», Braçal, Sagunt, Centre Súria, Benicarló, Alambor, pp. 67-136. d’Estudis del Camp de Morvedre (en premsa). — (2002b): «Presentació» a Les Normes de Castelló. Textos i Pérez Silvestre, Òscar i Roca Ricart, Rafael (1996): «En- contextos, Ajuntament de Castelló de la Plana, pp. 7-41. trevista a Enric Valor: “Els pobles tenen set vides, com els Pizcueta, Adolf (1990): Memòries fragmentàries, València, Ac- gats”», Saó, 192, València, pp. 18-19. ció Cultural del País Valencià - Fundació Gaietà Huguet. Peris, Cristina (1997): «Xerrant amb Enric Valor», Veus Alter- Pradilla Cardona, Miquel Àngel (2007): «El policentrisme natives, 7, Barcelona-València-Palma, Associació Cultural normatiu: una nova conjuntura estandarditzadora per a la llen- Miquel Grau i Centre d’Estudis i Promocions d’Activitats gua catalana?», Entorn i vigència de l’obra de Fabra. Actes del II Socials Alternatives, pp. 34-38. Col·loqui Internacional «La Lingüística de Pompeu Fabra», Valls, Peris Sanz, Núria (1984): Les rondalles meravelloses d’Enric Cossetània Edicions, pp. 133-153 (especialment la pàgina 143).

Enric Valor. El valor de les paraules { 259 Pujol, Enric (2002): «Joan Fuster, símbol de la represa nacio- — (2000): «La verdad de Enric Valor», CLIJ, 125, Barcelona, nalitzadora dels anys cinquanta», Afers, 42-43, Catarroja, Editorial Torre de Papel, pp. 15-17. Editorial Afers, pp. 347-360. Rodríguez-Bernabeu, Emili (1994): Alacant contra València, Rafel, Joaquim (1999): «Valor i el lèxic català», Valoriana: es- Barcelona, Curial, 2a ed. (2005), Publicacions de la Uni- tudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publi- versitat de València, pp. 131-148, 167-170 i 188-190. cacions de la Universitat Jaume I, pp. 75-104. — (1997): «Enric Valor i la meua generació», Canelobre, 37- Ramiro, Enric (1996): ressenya al llibre Noves lectures de les 38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 29-32. rondalles valencianes de Gemma Lluch i Rosa Serrano Rodríguez-Castelló, Manel (1994): Això diu que era... L’en- (Tàndem Edicions, 1995), Escola Catalana, 328, Barcelo- vejós d’Alcalà, València, Tàndem Edicions. na, p. 39. — (1996): «Això diu que era: una proposta dramàtica sobre Recio, Carles (1991): «Enric Valor, lexicògraf», Saó, 138, Va- dues rondalles d’Enric Valor», Actes del Simposi d’Estudi i lència, p. 58. Festa Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 21-26. Redacció revista Saó (1987): «Enric Valor, Premi d’Honor Roig, Rosa (2007): «75 anys de les Normes que van obrir el de les Lletres Catalanes», Saó, 97, València, p. 30. camí», Allioli. Quaderns d’Ensenyament del País Valencià, — (1997): «Enric Valor», Saó, 204, València, p. 21. 209, Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, València, p. 11. Reproduït en Les Normes de Cas- — (1998): «Tots som Enric Valor i Ovidi Montllor», Saó, 222, telló fan 75 anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de la València, p. 4. Plana, UJI - IEC, 2008, pp. 149-150. Reig, Eugeni (1999): Valencià en perill d’extinció, autoedició. Roig i Vila, Rosabel i Roig i Vila, Maria E. (1997): «Les ron- [2a edició revisada i augmentada, 2005] dalles de la Vall del Guadalest i de l’Algar», Canelobre, 37- — (2008): Les nostres paraules, col·l. «Recerca», 7, València, 38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 64-72. Acadèmia Valenciana de la Llengua. — (1999): Contes i jocs populars de les valls de Guadalest i de Ripoll Domènech, Faust (2002): «El món cultural valencia- l’Algar, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. nista a la València dels primers anys de la postguerra», Afers, 9-48. 42-43, Catarroja, Editorial Afers, pp. 319-346. Ruiz, Pedro (2000): «El món de les paraules», Levante-EMV — (2006): «Valencianisme cultural i polític a la ciutat d’Ala- (14.07.2000), València, p. 78. cant, 1874-1939», Afers, 55, Catarroja, Editorial Afers, pp. Sales, Joan (1951): «Pròleg» a Rondalles gironines i valencianes, 457-573. Barcelona, Ariel, pp. -. — (2010): Valencianistes en la postguerra. Estratègies de resistèn- Salom, Josep (2002): «Un homenatge a Enric Valor», Llengua cia i de reproducció cultural (1939-1951), Catarroja, Edito- & Literatura, 13, Barcelona, pp. 404-408. (Ressenya del rial Afers, pp. 47, 83, 98, 101, 107, 113, 130, 152, 154 i llibre Enric Valor (1911-2000) in memoriam, Institució de 233. les Lletres Catalanes, 2001.) Roca Ricart, Rafael i Pérez Silvestre, Òscar (1996): «En- Salvador, Vicent (1999a): «Laudatio acadèmica a càrrec del trevista a Enric Valor: “Els pobles tenen set vides, com els Dr. Vicent Salvador», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric gats”», Saó, 192, València, pp. 18-19. Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Roda, Lluís (1996): «Conﬂicte entre dos mons», Avui Cultura Jaume I, pp. 15-18. (27.06.1996), Barcelona, p. 4. (Ressenya sobre la versió re- — (1999b): «La llengua, i el barret, del Sr. Valor», Avui escrita de L’ambició d’Aleix, Tàndem Edicions, 1995) (30.12.1999), Barcelona. — (1997): «La perdició d’Aleix. Una interpretació psicològi- — (2001): Els arxius del discurs. Episodis valencians d’història ca, sociològica, ideològica i simbòlica», Canelobre, 37-38, social de la llengua i la literatura, València-Barcelona, Insti- Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 138-144. tut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions Rodríguez Almodóvar, Antonio i Lluch, Gemma (1999): de l’Abadia de Montserrat, pp. 176, 182-183, 208, 209 i «Enric Valor i la cultura popular europea», Valoriana: estu- 233-234. dis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publica- Salvador, Vicent i Piquer, Adolf (1992): Vint anys de novel·la cions de la Universitat Jaume I, pp. 191-202. catalana al País Valencià, València, Tres i Quatre, pp. 9, 10, 16, 17, 18, 19, 25, 84, 85, 91, 295, 296, 302, 307, 311 i 313.

260 Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike [eds.] (1999): Valoria- Sociedad Castellonense de Cultura, vol. lxxiii, pp. 107-143. na: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, — (1998): Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques Publicacions de la Universitat Jaume I. de Castelló (1932), València, Saó Edicions, pp. 22, 89, 108, San Abdon, Josep Manuel (2003): «Converses sobre un temps 121, 147, 160, 161 i 164. i un país», Avui Cultura (9.01.2003), Barcelona. (Ressenya — (2002): «Introducció a l’aportació gramatical d’Enric Va- del llibre de V. Pitarch Converses amb Joan Simon, Enric lor», Enric Valor, un home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Valor i Rafael Súria, Edicions Alambor, 2002.) Denes, pp. 147-173. Sánchez-Pantoja, Albert (2008): «Importància de les Nor- — (2007): Reivindicació del valencià: una contribució, València, mes de Castelló», Plaça Major, 36, Castelló de la Plana, pp. Tabarca Llibres. 8-9. Reproduït en Les Normes de Castelló fan 75 anys (a cura de Vicent Pitarch), Castelló de la Plana, UJI - IEC, Sarsanedas, Jordi (1971): «No tant, no tant», Serra d’Or, 140, 2008, pp. 65-68. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 1-2. Sanchis Guarner, Manuel (1966): «Pròleg per als valencians» Saval i Gregori, Josep (1992): «Enric Valor: la Callosa en Curso de lengua valenciana, València, Impremta Fermar, d’Aleix», La Plaça (revista), Col·lectiu Nacionalista Valen- pp. 5-7. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la terra, Pu- cià de Callosa d’en Sarrià, pp. 10-11. (Transcripció d’una blicacions de la Universitat de València, pp. 161-162; i en xarrada d’Enric Valor a la Casa Municipal de Cultura de Ferrando Francés, Antoni i Cortés, Santi (2007): Ma- Callosa d’en Sarrià, en la presentació del Cicle de Cassana.) nuel Sanchis Guarner: context, paraula, record, Publicacions de la Universitat de València, pp. 252-253. Segarra, Mila (1999): «Enric Valor i la llengua normativa», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la — (1970): «Pròleg» a Meravelles i picardies. Rondalles valenci- Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 27-51. anes, vol. ii, València, L’Estel, pp. 7-10. Reeditat amb pocs canvis en Obra literària completa, vol. i, València, Gorg, Seguí i Francés, Romà (2005): «Un somni trencat del nacio- 1975, pp. 9-13. Reproduït en Enric Valor. Paraula de la ter- nalisme valencià: La República de les Lletres», estudi a l’edi- ra, Publicacions de la Universitat de València, pp. 179-181. ció digital completa de La República de les Lletres (1934- 1936), València, Faximil Edicions Digitals. — (1975): «Pròleg» a Obra literària completa, vol. i, València, Gorg, pp. 9-13. Reproduït en Ferrando Francés, Antoni Senent Anaya, Joan J. (1976): En defensa del regionalismo. i Cortés, Santi (2007): Manuel Sanchis Guarner: context, Proceso a la revista Gorg, València, Gorg. Reproduït dins paraula, record, Publicacions de la Universitat de València, l’edició digital completa de Gorg. Revista bibliogràfica, Va- pp. 263-265. lència, Faximil Edicions Digitals (2006). Sansano, Gabriel [dir.] (2001): Diccionari de la literatura va- Sense autor (1993): «Enric Valor a la Universitat», Caràcters, lenciana (1968-2000), Alacant, Institut de Cultura Juan 6, Universitat de València. Gil-Albert, pp. 272-274. Sense autor (1997): «Entrevistem a... Enric Valor», Allioli. Santamaria i Picó, Vicent J. (1996): «Cosmos i simbologia Quaderns d’Ensenyament del País Valencià, 120, València, en L’ambició d’Aleix. (Una aproximació interpretativa a la Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià. narrativa d’Enric Valor)», Actes del Simposi d’Estudi i Festa Sense autor (2000): «Adéu al mestre Valor», Allioli. Quaderns Enric Valor, Diputació d’Alacant, pp. 239-254. d’Ensenyament del País Valencià, 145, València, Sindicat de — (2000): «Una altra manera de llegir Enric Valor. La simbo- Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, p. 16. logia de L’ambició d’Aleix», Tarannà, 19, El Guaret-Garbe- Sense autor (2000): «Els últims anys d’Enric Valor», El Temps, ra Cultural de Cocentaina, pp. 18-20. 814 (18.01.2000), p. 59. Saragossà, Abelard (1997): Criteris de la normativa. L’ortogra- Sense autor (2000): «Enric Valor» (editorial), El Temps, 814 fia contemporània. Uns quants problemes actuals, València, (18.01.2000), p. 5. Saó Edicions, pp. 19, 20, 30, 32, 79, 132, 144, 188, 221, 230, 243 i 282. Sense autor (2002): «Pilars de la llengua», El Periódico de Catalunya (05.07.2002), Barcelona, p. 27. — (1997): «Una caracterització dels conceptes sintàctics més fonamentals. Estudi de les nocions “sintaxi”, “categoria” i Sense autor (2002): Dues contarelles. Enric Valor, Petrer, Col- “funció” en les gramàtiques tradicionals catalanes del segle lectiu Revolta de les Valls del Vinalopó. xx, i aplicació a l’organització general de la futura Gramà- Sense autor (2010): «L’any Enric Valor», Lletres, 43, Barcelo- tica catalana de l’Institut d’Estudis Catalans», Boletín de la na, Grup del Llibre, p. 6.

Enric Valor. El valor de les paraules { 261 Serra, Xavier (2009): Biografies parcials. Els 70 al País Valencià, Lletres Catalanes, pp. 21-49. Reproduït en Enric Valor, un Catarroja-Barcelona-Palma, Editorial Afers, pp. 101-105. home de poble, Paiporta, IEVA - Ed. Denes, 2002, pp. 27- 49. Serrano, Rosa (1991): «Més coses sobre el Sr. Valor», Saó, 145, València, p. 10. Simó, Joan Carles (2001): Els cinc desitjos. Rondalla musical amb un pròleg i tres actes per a xiquets i xiquetes de totes les — (1995): Converses amb un senyor escriptor. Enric Valor, col·l. edats, basada en «El llenyater de Fortaleny», València, Tàn- «Tàndem de la Memòria», 3, València, Tàndem Edicions. dem Edicions. — (1996): «Rondalles valencianes de Enric Valor», CLIJ, 89, Sirera, Josep Lluís (1990): «Sobre fades, bruixes i prínceps Barcelona, Editorial Torre de Papel, pp. 54-56. encantats», El Temps (5.11.1990), p. 89. — (1997): «Enric Valor: home de paraules, mestre entranya- — (1995): Història de la literatura valenciana, València, Insti- ble», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan tució Alfons el Magnànim, pp. 519-589. Gil-Albert, pp. 33-36. Sirera, Rodolf (1987): Peret o els miracles de l’astúcia, dins Tres — (1998): «Els verbs que m’apropen a Enric Valor», Levante- farses populars sobre l’astúcia, València, Tres i Quatre. Adap- EMV (suplement Posdata, 02.10.1998), València, p. 1. tació teatral de la rondalla «Peret», d’Enric Valor. — (1999a): «Les rondalles d’Enric Valor i l’escola: una refle- — (1998): «Les dificultats d’una literatura normalitzada», Le- xió personal», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, vante-EMV (suplement Posdata, 02.10.1998), València, p. Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume 2. I, pp. 235-239. Solà, Enric (1977): Del català incorrecte al català correcte: his- — (1999b): «Enric Valor, un escriptor i una obra a descobrir», tòria dels criteris de correcció lingüística, Barcelona, Edicions Avui (30.12.1999), Barcelona. 62. — (2000a): «Amb Enric Valor en el record», Barcella, 10, Ba- — (1992): Sobre lexicografia catalana actual, Barcelona, Em- nyeres de Mariola, Institut d’Estudis de la Vall de Mariola. púries. — (2000b): «Enric Valor, un rondallaire que val per dos», Ta - — (1994): Sintaxi normativa: estat de la qüestió, Barcelona, rannà, 19, El Guaret-Garbera Cultural de Cocentaina, pp. Empúries, pp. 65, 186 i 204. 3-4. — (1995): «Gramàtica», dins Gramàtica i lexicografia catala- — (2004): «Pròleg» a l’edició de Rondalles valencianes, Madrid, nes: síntesi històrica, Universitat de València, pp. 17-85 MDS Books/Mediasat, pp. 5-11. [1 volum promocional amb el diari El Mundo, seleccionat i adaptat per Rosa Ser- Soler Pascual, Emilio (2004): «Enric Valor y el anarquismo rano] monovero de los años treinta», Información (14.11.2004), Alacant. Simbor Roig, Vicent (1988): Els fonaments de la literatura contemporània al País Valencià (1900-1939), Valenciana- — (2007): «Ricardo Muñoz Suay, dissident i seductor», Qua- Barcelona, Institut Universitari de Filologia - Publicacions derns de Cine, 1, Universitat d’Alacant, pp. 133-139. de l’Abadia de Montserrat, pp. 126 i 162. Tarín, Sergi, i altres (1998): «Enric Valor i Vives. Entrevista», — (1991): «La novel·la de postguerra al País Valencià (1939- Tramuntana Universitària, 4, Entesa d’Estudiants Valenci- 1972): entre la problemàtica llengua literària i el desfasa- ans i Universitat de València, pp. 14-16. ment estètic», Caplletra, 10, València, IUFV, pp. 51-81. Temporal, Josep (1998): Galàxia Propp. Aspectes literaris i filo- — (1992): «La normativització de la llengua al llarg del segle», sòfics de la rondalla meravellosa, «Biblioteca de Cultura Po- Saó, 149, València, pp. 32-34. pular Valeri Serra i Boldú», Barcelona, Ajuntament de Be- llpuig - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 48-49. — (1998): «La novel·la actual al País Valencià i breu notícia de la literatura autobiogràfica», Serra d’Or, 457, Barcelona, Torres, Estanislau (1961): «L’ambició d’Aleix d’Enric Valor i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 24-28 Vives», Serra d’Or, 4, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 15-16. — (2000): «Enric Valor, senyor de la paraula», Serra d’Or, 485, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 21- Triadú, Joan (1992): «Cicle de Cassana: Sense la terra promesa. 25. Temps de batuda. Més enllà de l’horitzó», Serra d’Or, 386, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 52- — (2001): «Enric Valor, narrador a contrapèl», Enric Valor 53. (1911-2000) in memoriam, Barcelona, Institució de les

262 — (1996): ressenya del llibre Converses amb un senyor escrip- Zaragozà, Antoni (2003): «Enric Valor i Vives: “Els valenci- tor, de Rosa Serrano (Tàndem Edicions, 1995). Serra d’Or, ans hem mantingut la llengua més clàssica”. La privilegia- 441, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. da memòria d’un home elegant», Gent d’ací, Paiporta, Ed. 70. Denes, pp. 49-67. Trigo, Xulio Ricardo (1991): «Enric Valor: el plaer de narrar», El Temps, 390 (09.12.1991), p. 91. (Ressenya al Cicle de Cassana, Tàndem Edicions, 1991) Triviño, Ricard (1989): «Enric Valor: “Li donarem una lli- çó de llengua a Barcelona”», Hoja del Lunes (entrevista, 25.09.1989), p. 30. UGT Plana Alta (2000): I Congrés de Societat, Treball i Llen- gua en homenatge a Enric Valor, Castelló. Edició digital de les ponències en http://www.ugt.es/pvalenciano/almacen/ cult/e_v_ponencies.pdf Universitat Jaume I (2000): Deu anys d’honoris causa (1991- 2001), Castelló de la Plana, Servei de Comunicació i Pu- blicacions del Vicerectorat de Coordinació, Comunicació i Política Lingüística de la Universitat Jaume I, pp. 251-270. Vallés, Santi (2000): Converses amb l’home subterrani. Josep Lluís Bausset, col·l. «Tàndem de la Memòria», 7, València, Tàndem Edicions, pp. 9, 140, 167, 207, 216-217 i 234. Valor i Gadea, Josep (2000): El mas de Planisses, Alzira, 7 i Mig Edicions. Valor i Serra, Jordi (1980): «Treballar, persistir, esperar», Va- lencia Semanal, 105 (20.01.1980), València, pp. 32-33. Van Lawick, Heike (1993): «Enric Valor, mestre de la paraula», Dise, 44 (quadern especial), Universitat de València, pp. 1-5. — (1999): «Les petges dels parlars en les Rondalles de Valor», Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 179-187. Valriu i Llinàs, Caterina (1994): Història de la literatura infantil i juvenil catalana, Barcelona, Pirene Educació, p. 97. Ventura Melià, Rafael (1984): «Enric Valor» (entrevista), Pa- pers d’Educació i Cultura, 1, Conselleria de Cultura, Valèn- cia, p. 26. — (2003): «Ingenus, sota l’envelat del circ, perplexos», pròleg a l’edició de L’ingenu (trad. d’Enric Valor), Paiporta, Ed. Denes, pp. 5-13. Ventura, Vicent (1997): «Enric Valor, un amic admirat», Ca- nelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Al- bert, pp. 15-16. Vidal, Agnès (2008): «Enric Valor i el món de les rondalles», Lletres, 35, Grup del Llibre, Barcelona, pp. 26-27. Zabala, Fernanda (2003): «Enric Valor», 125 valencianos en la historia, València, Carena Editors, pp. 245-247.

Enric Valor. El valor de les paraules { 263 _Obra lingüística i literària d’Enric Valor (1933-2010)

Òscar Pérez Silvestre

Obres gramaticals i lexicogràfiques edicions i diverses reimpressions, amb revisions] — (1934): Llibre de l’infant. Llibre de beceroles, recuperat del — (1983b): Temes de correcció lingüística, València, Eliseu Cli- Fons Beüt Belenguer i publicat per Emili Casanova i Al- ment Ed. fons Vila en la revista Almaig, 10, Ontinyent, La Nostra — 2a. edició, València, Eliseu Climent Ed., 1984. Terra, 1995, pp. 22-32. — (1988): Vocabulari fonamental, Plaza & Janés, Barcelona. — (1948): Vocabulari castellut (amb Josep Giner). Inèdit fins al 1996, amb un estudi d’Emili Casanova, publicat en les — (1989): Vocabulari escolar de la llengua, València, Carena Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor, Diputació Ed. [1 reimpressió] d’Alacant, pp. 147-180. — (1993): Expressions peculiars de la llengua: locucions i fra- — (1966a): Lea valenciano en diez días (Breve método de proses fetes, València, Tàndem Edicions, en col·laboració amb nunciación del catalán-valenciano-balear), València, Im- Rosa Serrano. [5 reimpressions] premta Fermar. — (1966b): Curso de lengua valenciana, València, Impremta Obres literàries Fermar. Rondalles — (1971): Millorem el llenguatge, València, Gorg. — (1950): Rondalles valencianes, València, Ed. Torre, vol. i, — 2a edició en dos volums, València, Eliseu Climent Ed., 1950; vol. ii, 1951; vol. iii, 1958. [11 rondalles en total] 1979. — (1951): Rondalles gironines i valencianes, pròleg, tria, adap- — 3a edició en un volum, València, Eliseu Climent Ed., tació i vocabulari per Joan Sales, il·lustracions d’Elvira 1999. Elias, Barcelona, Ariel. (Les cinc rondalles que hi aporta — (1973): Curso medio de gramática catalana referida especial- Enric Valor, adaptades de l’edició de Torre, es troben en les mente al País Valenciano, València, Gorg. pàgines 65-144. Les rondalles gironines són de Mn. Lluís Constanç.) — (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià, València, Eliseu Climent Ed. [7 re- — (1959): Un món per a infants (primer llibre de lectura), edicions] València, Successor de Vives Mora, pp. 42-50. Selecció i adaptació de Joan Fuster; il·lustracions d’Andreu Alfaro. [2 — (1983a): La flexió verbal, València, Eliseu Climent Ed. [27 reedicions facsimilars de 1988 i 2007]

264 — (1964): Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, Va- — 2a edició dins Obra Literària Completa, vol. iii, València, lència, L’Estel, vol. i, 1964; vol. ii, 1970. [12 rondalles en Fernando Torres-Ed., 1982, pp. 27-205. total] — 3a edició, València, Gregal Llibres, 1985. — (1975): Rondalles valencianes, dins Obra literària completa, — 4a i 5a. edicions, València, Gregal Llibres, 1986. vol. i, València, Gorg, 1975; i vol. ii, València, Gorg, 1976. [Primera edició completa de les 36 rondalles] — 6a edició, València, Gregal Llibres, 1987. — 2a edició, València, Federació d’Entitats Culturals del País — La ambición de Aleix, Barcelona, Plaza & Janés, 1987 (tra- Valencià, 1984-1987 (8 volums). Dibuixos de Francesc ducció de l’autor al castellà). Santana. [Diverses reedicions] — 7a edició, reescrita, en Tàndem Edicions, 1995. [5 reim- — 3a edició, València, Gregal Llibres, 1985-1987 (36 vo- pressions] lums, adaptació de Rosa Serrano supervisada per Enric Va- lor). Il·lustrats per diversos artistes. (1980): Sense la terra promesa (2 volums), València, Ed. Pro- meteo. — 4a edició, Picanya, Edicions del Bullent, 1988-1989 (8 volums). Dibuixos de Francesc Santana. [Diverses reedicions] 2a edició dins el Cicle de Cassana, vol. i, València, Tàndem Edicions, 1991. [1 reimpressió] — 5a edició, València, Tàndem-Albatros, 1992-1993 (8 volums, adaptació de Rosa Serrano supervisada per Enric Va- — (1982): La idea de l’emigrant, dins Obra Literària Comple- lor). [Diverses reedicions] ta, vol. iii, València, Fernando Torres-Ed., pp. 207-314. — 6a edició de les Corts Valencianes - Ed. del Bullent, Va- — 2a edició, València, Gregal Llibres, 1987. [1 reimpressió] lència, 2000. [2 volums institucionals, en valencià i en cas- — 3a edició, València, Tàndem Edicions, 1997. [1 reimpres- tellà] sió] — 7a edició, MDS Books/Mediasat, Madrid, 2004. [1 volum (1983): Temps de batuda, València, Fernando Torres-Editor. promocional amb el diari El Mundo, seleccionat i adaptat per Rosa Serrano] — 2a. edició dins el Cicle de Cassana, vol. ii, Tàndem Edici- ons, 1991. [1 reimpressió] — 8a edició, Picanya, Edicions del Bullent, 2007... [Àlbums de luxe en projecte, dels quals se n’han publicat cinc en (1991): Enllà de l’horitzó, dins el Cicle de Cassana, vol. iii, Va- valencià (amb CD inclòs) i dos en castellà ﬁns al 2010]. lència, Tàndem Edicions. [1 reimpressió] Dibuixos de Dani Cruz, Anna Seguí Pizarro i Antoni La- veda, segons àlbums. Prefacis a la seua obra — (1953): «La Foia de Castalla», prefaci a Narracions de la Contes Foia de Castalla, Barcino, Barcelona, pp. 180-182. — (1953): Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, Bar- — (1966): «El nombre de la lengua», nota preliminar a Curso cino. de lengua valenciana, València, Impremta Fermar, pp. 9-14. — 2a ed. dins Obra Literària Completa, vol. iii, València, Fer- Reproduïda amb pocs canvis en Curso medio de gramática nando Torres-Ed., 1982, pp. 315-361. catalana referida especialmente al País Valenciano, València, Gorg, 1973. — (1982): Narracions intranscendents, dins Obra Literària Completa, vol. iii, València, Fernando Torres-Ed., pp. 363- — (1975): «Les vetlades pairals», prefaci a Obra literària com- 415. pleta, vol. i, València, Gorg, pp. 21-27. — 2a. edició amb el títol Narracions perennes, València, Gre- — (1983): «El revés de la trama», introducció a Temps de ba- gal Llibres, 1988. tuda, València, Fernando Torres-Editor, pp. 1-3. Reprodu- ïda en Obra completa, vol. ii, València, Tàndem Edicions, — 3a. edició amb el títol Narracions perennes, València, Tàn- 1991, pp. 1-3. dem Edicions, 2000. — (1996): Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles, València, Tàndem Edicions.

Novel·les — (1960): L’ambició d’Aleix, Vives Mora, València.

Enric Valor. El valor de les paraules { 265 Obra esparsa en la premsa (06.07.1934). 1. El Tio Cuc (Alacant) — «La III Setmana Cultural Valenciana», núm. 7888 (07.07.1934). Articles — «La III Setmana Cultural Valenciana», núm. 7898 — «El desvetlament d’Alacant», núm. 538 (26.08.1933). (19.07.1934). — «L’home de les nostres terres», núm. 542 (23.09.1933). — «La veritable pàtria», núm. 7923 (17.08.1934). — «Per l’idioma valencià», núm. 553 (09.12.1933). 4. El País Valencià (València) — «Cant al mes de gener» (poema), núm. 558 (13.01.1934). — «El centralisme», núm. 1 (18.05.1935), p. 8. — «Patriotisme valencià», núm. 561 [2] (10.02.1934).1 — «El federalisme», núm. 2 (25.05.1935), p. 3. — «Els pobles que copien», núm. 565 (10.03.1934). — «Decadència i renaixença», núm. 6 (22.06.1935), p. 8. — «¡Enlerta, alacantins!», núm. 571 [2] (21.04.1934). — «La importància de l’idioma», núm. 11 (27.07.1935), pp. 2-3. — «L’analfabetisme», núm. 573 [4] (05.05.1934). 5. La República de les Lletres (València) Obra lingüística — Ressenya de L’illa perduda (Prudenci i Aurora Bertrana), — Publicació de la sèrie «Idioma valencià», entre el 23 de de- núm. 5 (juliol-setembre 1935), p. 30. sembre de 1933 i el 9 de juny de 1934, aproximadament. Curs bàsic de llengua en 12 lliçons. — Ressenya de La nacionalitat catalana (Enric Prat de la Riba), núm. 6 (octubre-desembre 1935), p. 31. — Responsable de la publicació de la sèrie «Curs d’ortografia valenciana» de Carles Salvador (APEV i El Camí), entre — Recensions bibliogràfiques de Visions de Catalunya (Joan el 30 de juny de 1934 i el 8 de setembre de 1934. Sèrie Santamaria), Del present i del pròxim avenir. Blancs, negres i inacabada (7 lliçons). grocs (Joaquim Casas-Arbó), «El cant al Sol» de sant Fran- cesc d’Assís (Joaquim Casas-Arbó), Set odes (Joaquim Casas- — Publicació de l’apartat «Normes elementals per a pronun- Arbó), Pompeu Fabra (Doménec Guansé), Teodor Llorente ciar les lletres», entre el juliol de 1934 i el gener de 1935. (Miquel Duran de València) i Stil de la Governatio (Arnau Joan). Publicades totes en el núm. 8 (abril-juny 1936), pp. 2. El Camí (València) 30-31. — «El desvetlament d’Alacant», núm. 79 (09.09.1933). Re- 6. Esclat (València) produït d’El Tio Cuc. — «Els modismes», núm. 3 (setembre-octubre 1948), p. 36. — «L’home de les nostres terres», núm. 85 (21.10.1934). Re- produït d’El Tio Cuc. 7. Almanaque de Las Provincias para 1951 (València) — «Record d’hivern», núm. 87 (04.11.1933). — Recensió a Introducción a la historia lingüística de Valencia, de Manuel Sanchis Guarner, 1950, pp. 313-314. — «El recurs de l’universalisme», núm. 89 (18.11.1933). Re- produït d’El Tio Cuc. 8. Pont Blau (revista de l’exili, Mèxic) — «Per l’idioma valencià», núm. 94 (23.12.1933). Reproduït — Reproducció del seu prefaci «La Foia de Castalla», proce- d’El Tio Cuc. dent de Narracions de la Foia de Castalla (Barcino, 1953), en el número 20 (juny 1954), pp. 180-182. — «Els pobles que copien», núm. 106 (17.03.1934). Repro- duït d’El Tio Cuc. 9. Levante (València) — «Des d’Alacant», núm. 107 (24.03.1934). — Publicació de la sèrie «Cuestiones lexicográficas valencianas», entre el 13 de maig i el 8 de juliol de 1960, en el — «La marxa dels pobles», núm. 115 (26.05.1934). suplement Valencia. Suplemento dedicado a sus hombres, a — «L’experiment de Strolovikchz» (conte), núm. 133 su historia y a su tierra. (29.09.1934). 10. Jornada (València) 3. El Luchador (Alacant) — Sèrie de 175 fitxes gramaticals titulades «Lecciones de va- — «La III Setmana Cultural Valenciana», núm. 7887 lenciano. Parlem bé», publicades entre l’11 de novembre de

266 1962 i el 9 de gener de 1964. pp. 27-28 (signada com a V. Vives). — «Viatge a Nadal» (20.12.1962). Conte — «Sobre la unitat de la llengua literària», núm. 10, p. 6 (editorial, sense signatura). — «Contalla d’un orat» (15.10.1963). Conte — «Millorem el llenguatge», núm. 10, p. 23. — «L’amic fidel» (14.11.1963). Conte — «Millorem el llenguatge», núm. 11, p. 21. — Sèrie de 113 fitxes titulades «Gramàtica elemental per a valencians», entre el 16 de gener i el 20 d’octubre de 1964. — «Millorem el llenguatge», núm. 12, p. 18. — «Els drets il·lusoris. La prioritat és nostra» (3.04.1964). — «Millorem el llenguatge», núm. 13, p. 17. Conte — «El nom dels pobles: Alzira», núm. 13, p. 44. — Ressenya de la traducció al català del llibre Os Lusíadas, de — «La unitat idiomàtica del Principat, el País Valencià i les Luís Vaz de Camões (01.07.1964). Illes Balears en la “Real Academia de la Lengua”», núm. — Sèrie de 134 fitxes amb el nom «Vocabularios», publicades 14, p. 7. entre el 22 d’octubre de 1964 i el 21 de setembre de 1965. — «Millorem el llenguatge», núm. 14, p. 14. — Ressenya dels contes El gat i la lluna i El cabridet va al — «El nom de les ciutats: Alacant», núm. 14, p. 39. mercat, d’Annie Butel (19.12.1964). — Ressenya del llibre Alguns homònims falsos que cal evitar, de 1971 Josep Albero Garcia (23.02.1965). — «L’aportació valenciana a la llengua literària», núm. 15, p. — Ressenya del llibre L’Església valentina i l’ús de la llengua 7. vernacla, de Vicent Miquel i Diego (09.06.1965). — «Joc de xocs, de Vicenç Riera Llorca», núm. 15, p. 31. 11. Gorg. Revista bibliogràfica (València) — «El nom de les ciutats: Dénia», núm. 15, p. 41. 1969 — «Un estiu a la Marina Alta, de Carme Miquel», núm. 16, p. 22. — «Meravelles i picardies», núm. 1, pp. 18-20. — «El nom dels pobles: Agost», núm. 16, pp. 47-48. — «Millorem el llenguatge», núm. 2, pp. 43-46. — «Puntualitzacions», núm. 17, pp. 16-18. — «Millorem el llenguatge», núm. 3, pp. 35-36. — «La terra es belluga, de Jordi Bordas», núm. 17, p. 28. — «Millorem el llenguatge», núm. 4, pp. 34-35. — «El nom dels pobles: Les dues Quatretondes», núm. 17, 1970 pp. 42-43. — «Millorem el llenguatge», núm. 5, pp. 40-41. — «Encara el nom de Dénia», núm. 18, p. 5. — «Millorem el llenguatge», núm. 6, p. 35. — «Divulgació lingüística», núm. 18, p. 43. — «Entrevista amb l’autor teatral Rafael Villar», núm. 6, pp. — «El nom dels pobles: Monòver», núm. 18, p. 43. 44-45 (signada com a V. Vives). — «El català sense lo neutre, de Pacià Garriga», núm. 19, p. — «El jugador de Petrer », núm. 7, pp. 8-14. 33. «Millorem el llenguatge», núm. 7, p. 38. — «El nom dels pobles: Crevillent», núm. 19, pp. 42-43. «Entrevista amb l’escriptor Rafael Ll. Ninyoles», núm. 7, pp. — «El nom dels pobles: Agres», núm. 20, p. 43. 43-44 (signada com a V. Vives). — «Taronja i caos econòmic de Lluís Font de Mora i Montesi- — «Millorem el llenguatge», núm. 8, p. 26. nos», núm. 24, pp. 21-22. — «Entrevista amb el lexicògraf F. Ferrer Pastor», núm. 8, pp. — «El nom de les muntanyes: la Serra Perenxisa», núm. 24, p. 37. 34-36 (signada com a V. Vives). — «Millorem el llenguatge», núm. 9, p. 15. 1 Entre claudàtors indiquem que en la capçalera d’El Tio Cuc — «Entrevista amb el professor Sanchis Guarner», núm. 9, el número de l’exemplar que solien produir-se errors de numeració considerem correcte i correlatiu, atés i de datació.

Enric Valor. El valor de les paraules { 267 Traduccions cant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1990, pp. 59- 60. Miró, Gabriel (1967): Anys i llegües [Años y leguas], Paiporta, Editorial Denes. (Traduïda el 1967 i inèdita fins al 2004.) — (1992a): «Pròleg» al llibre de Bernat Capó On ets Gigí?, Diputació d’Alacant. Llibre ressenyat en El Temps, 434 Garcia, Sebastià (1968): Els fonaments del País Valencià mo- (12.10.1992), p. 93. I també en L’Aiguadolç, 21 (1995), dern [Los cimientos del País Valenciano moderno], València, pp. 121-122. Lavínia, 1968. — (1992b): «Fuster i jo», Levante (30.06.01992), València, Voltaire (1974): L’ingenu, per Voltaire. (Història vertadera tre- pp. 26. ta dels manuscrits del Pare Quesnel). Sèrie «Els Quaderns. La Ploma» núm. 1, València, Gorg. (N’hi ha edició del — (1992c): «Sobre les Normes de Castelló», Mediterráneo 2003 en Ed. Denes, preparada per Emili Casanova i (28.11.1992) i Levante (01.12.1992). Reproduït en el re- Rafael Ventura Melià.) cull Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixanta anys després, Diputació de Castelló - UJI, pp. 89-91. Modernitzacions ortogràfiques — (1993a): «Record de Carles Salvador», Saó, 166, València, — (1974): Goigs valencians: segles XIV al XX, selecció, pròleg i p. 38. notes de Ricard Blasco, sèrie «Els Quaderns» núm. 6-7, — (1993b): «Lectio pronunciada pel Dr. Enric Valor amb València, Gorg. motiu de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa — (1974): La Germania dels menestrals de València, ordenada a la Universitat de València» (30.11.1993), Paraula de la per Miquel Garcia. Modernització ortogràfica, notes lingüís- terra (1998), Universitat de València, pp. 27-54. tiques i glossari d’Enric Valor; pròleg de Gonçal Castelló. — (1998a): «Recordança de Manuel Sanchis Guarner», Ma- Sèrie «Els Quaderns. El Molinell» núm. 8, València, Gorg. nuel Sanchis Guarner, el compromís cívic d’un filòleg (edició a cura d’Antoni Ferrando i Francesc Pérez i Moragón), Altres treballs esparsos escrits per Enric Valor Universitat de València, pp. 156-158. — (1960): «La llengua dels valencians», Información — (1998b): «Lliçó magistral del senyor Enric Valor amb mo- (8.12.1960), Alacant. Ressenya del llibre de Sanchis Guar- tiu de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa a la ner.) Universitat de les Illes Balears» (08.06.1998). Consultable en línia: http://www.uib.es/honoris/ — (1970): «Diàleg», Gorg, 9, València, pp. 27-28. Reproduït en Manuel Sanchis Guarner, el compromís cívic d’un filòleg — (1999a): «Lectio pronunciada pel Dr. Enric Valor amb mo- (edició a cura d’Antoni Ferrando i Francesc Pérez i Mora- tiu de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa a la gón), Universitat de València, pp. 219-222.] Universitat Jaume I de Castelló» (26.02.1999), Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Pu- — (1982): «Per la normalització lingüística», Saó, 50, Valèn- blicacions de la Universitat Jaume I, pp. 19-24. cia, p. 44. — (1999b): Les normes unificadores del nostre idioma, també — (1984): «Manuel Sanchis Guarner, amic», dins A. Fer- anomenades les Normes de Castelló de 1932. Discurs pro- rando [ed.] (1992): Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. i, nunciat per Enric Valor i Vives amb motiu de la seua Quaderns de Filologia, lxi-lxiii. Reproduït en Miscel- investidura com a doctor honoris causa per la Universitat I lània Sanchis Guarner , Barcelona, PAM - Departament d’Alacant (05.11.1999). Disponible en línia: http://www. de Filologia Catalana de la Universitat de València, 1992, ua.es/es/presentacion/doctores/valor/discurso.htm pp. 135-144.] — (1999c): Un breu apunt sobre la meua obra literària. Dis- — (1985): «Obra i influència de Sanchis Guarner», Home- curs pronunciat per Enric Valor i Vives amb motiu de la natge a Sanchis Guarner, Direcció General de Cultura de seua investidura com a doctor honoris causa per la Univer- la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, sitat Politècnica de València (22.12.1999). Disponible en pp. 74-79. línia: http://www.upv.es/organizacion/conoce-upv/hono- — (1987a): «Evocació», dins Festa 87, Ajuntament de Petrer, ris-causa/enric-valor/discurso-va.html. Reproduït també p. 39. en El Temps, 814 (18.01.2000), València, pp. 62-63. — (1987b): «El jugador de Petrer» (amb il·lustracions de Ma- rieta Pijoan), Festa 87, Ajuntament de Petrer, pp. 40-44. — (1990): «Joan Valls Jordà, l’home», Canelobre, 17-18, Ala-

268 Enric Valor. El valor de les paraules { 269

_ ﬁtxes tècniques {...

Enric Valor. El valor de les paraules { 271 272 _El Tio Cuc. Setmanari satíric. Alacant 1914-1918 (primera època) i 1923-1936 (segona època)

Òscar Pérez Silvestre

El setmanari satíric i anticlerical El Tio Cuc (diputat a Corts pel de l’Agrupació Regionalista Alacantina. A l’ARA s’afegiren Rebolledo i defensor de la xusma i de la gent de tro) és un cas ben una part dels personatges més rellevants i influents de la ciutat, particular dins de les publicacions de caire humorístic. Tot i la majoria periodistes i directors reunits en l’Associació de la seguir de prop l’estil i les finalitats socials de La Traca que es Premsa Alacantina, i també alguns metges, advocats, mestres i publicava a València, des del setembre del 1932 El Tio Cuc altres professionals. D’aquesta manera, el valencianisme es feia adopta en les planes uns objectius que no se solen trobar en present i es convertia en un tema a tindre en compte en els les publicacions d’aquesta orientació. A partir de l’entrada en argumentaris dels polítics. escena d’Enric Valor —uns mesos després d’haver arribat la El Tio Cuc no podia fer tot sol aquesta labor, per això les co- família a Alacant des d’Elda—, i en connivència amb el fun- missions de propaganda de l’ARA estaven integrades per peri- dador i director Josep Coloma Pellicer, es posen en circula- odistes de raça amb seccions fixes en altres mitjans, bàsicament ció els primers textos evidents de reivindicació autonomista El Luchador —més fidel amb el temps— i Diario de Alicante. i es planteja la normalització lingüística de la publicació. Dit El setmanari de Coloma feia seguida des del 1932, com hem d’una altra manera, es tracta de la difusió efectiva a Alacant dit, amb la publicació d’articles breus de tema valencianista, de les Normes de Castelló, el ressò de les quals només havia signats de vegades amb pseudònim. Entre els col·laboradors aplegat tímidament en uns cercles reduïts gràcies a la premsa reals i coneguts que trobem entre el 1932-1936 hi ha Bernat valencianista que arribava a la ciutat, per exemple Avant i El Ortín Benedito, Eleuterio Meseguer, Manuel Peris, Estanislau Camí, aparegut aquest últim el 5 de març del 1932, difusor Alberola, Josep Ferrándiz Torremocha, Alfred Badenas, Albert màxim de la gestació del consens ortogràfic i transmissor àgil Alcantarilla Carbó (des de València), Gil i Serrano, Guillem de les lliçons i notes lingüístiques de l’autoritat del moment, Renat i Ferrís i el tàndem Coloma-Valor. En l’estudi que pu- Carles Salvador. bliquem en aquest catàleg són esmentats i en reproduïm al- Cap dels dos mèrits a què al·ludim no tenien el camí preparat guns fragments significatius. a la capital de l’Alacantí. Els recels inicials dels polítics més Pel que fa a les col·laboracions d’Enric Valor en El Tio Cuc, representatius de la ciutat envers allò tan indefinit com l’au- comença a aparéixer el seu nom a partir del número corres- tonomia de les terres valencianes no creà precisament un am- ponent al 26 d’agost del 1933 en l’article «El desvetllament bient de diàleg seré per a la confluència i xoc de concepcions d’Alacant». Tal fet fou comentat per El Camí que l’elogia «no sentimentals diverses: el murcianisme, l’alacantinisme i el va- sols per la intenció que revela, sinó inclús per la netedat i pure- lencianisme. El suport d’El Tio Cuc, en aquest sentit, fou just sa amb què escriu la nostra llengua». Segurament, Enric Valor això: una ajuda a la difusió de l’ideari valencianista convergent havia redactat ja abans algun article a favor del reconeixement de les terres del País Valencià, unes idees materialitzades a par- de l’autonomia en El Tio Cuc, bé sense firmar o que no s’ha tir del 24 de setembre del 1933 amb la creació en assemblea

Enric Valor. El valor de les paraules { 273 274 conservat. Entre altres notes, El Tio Cuc va publicar aquests a les darreres setmanes del 1933 i no hi tenim accés ara com articles, que no podem atribuir-li per complet: «L’Estatut en ara. Les 12 lliçons d’aquest conjunt —de vegades repetides al Alacant» (24.09.1932), «Alacant i l’Estatut» (22.10.1932), llarg de dues setmanes consecutives— finalitzaren el 9 de juny «Per l’autonomia valenciana» (01.07.1933), «Parlem de regio- del 1934. Tres setmanes més tard, s’hi encetava la sèrie del curs nalisme» (29.07.1933) i «El nostre Estatut» (06.01.1934) sig- per correspondència en 26 lliçons de l’Associació Protectora nat per «El Tumba». La incompletesa de les col·leccions dispo- de l’Ensenyança Valenciana dissenyat per Carles Salvador que nibles, però, no ens permet d’assegurar-ne l’autoria, i menys ja havia estat llançat des d’El Camí l’any 1933. Enric Valor encara en un mitjà en què l’anonimat o l’ús de pseudònims era el delegat a Alacant encarregat de la correcció dels exerci- és tan elevat. cis, però la seua partença de la ciutat d’Alacant a la primeria de setembre del 1934 va interrompre aquest curs en la lliçó L’altra dedicació de pes en aquest setmanari fou la publicació número 7 i no es va continuar. Un poc en compensació, quasi de diverses sèries de lliçons senzilles de llengua, orientades a totes les setmanes apareixia un quadret molt senzill anomenat alfabetitzar els lectors per tal que, de rebot, fóra factible la nor- «Normes elementals per a pronunciar les lletres», que era com malització ortogràfica de la revista i l’expansió de la normativa un resum d’aquell primer curset. del 32. De fet, fou la millor eixida a la cabuderia d’un jove Valor convençut de tal missió, després d’haver-ne intentat la El Tio Cuc desaparegué amb la mort del seu fundador i ànima, dignificació lingüística i haver fracassat en la temptativa amb Josep Coloma, esdevinguda el 8 de novembre del 1936. La el retorn d’una bona part de l’edició. La primera lliçó, dins de publicació havia arribat al número 688 just la vespra de l’òbit. la secció anomenada «Idioma valencià», degué publicar-la cap

Enric Valor. El valor de les paraules { 275 276 _El Camí

Agustí Colomer Ferràndiz

El setmanari valencianista El Camí publicà 133 números entre per Josep Maria Bonilla. Si en un primer moment predomina- el 5 de març de 1932 i el 29 de setembre de 1934. Amb un ven les publicacions de caràcter satíric, poc a poc anà ampliant- format de diari (48 x 33 cm) i una extensió de 6 a 8 pàgines, se la temàtica amb l’aparició de revistes literàries significatives representa el referent informatiu en valencià més important —com el Calendari Llemosí de Constantí Llombart, referent de l’etapa republicana. Sota la direcció de Joaquim Reig i amb de la Renaixença, o la revista Taula de Lletres Valencianes, en la Adolf Pizcueta de cap de redacció, s’hi aplegaven els noms més dècada dels trenta del segle xx— i la irrupció de la premsa po- significatius del valencianisme: Emili Gómez Nadal, Pasqual lítica valencianista amb capçaleres com València Nova, El Crit Asins, Francesc Caballero, Carles Salvador, Nicolau Primi- de la Muntanya, El Poble Valencià, Acció Valenciana o Avant. tiu, Gaetà Huguet, Enric Navarro, Eduard i Ernest Martínez En eixa mateixa línia s’inscriu El Camí, que suposà un canvi Ferrando, Robert Moròder, Enric Soler i Godes, Jordi Valor, qualitatiu respecte als citats anteriorment. Salvador Ferrandis Luna, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Se- En efecte, a més dels aspecte quantitatius —com ara els 133 nent, Maximilià Thous Llorens, Miquel Duran, Angelí Casta- números de la revista que la situen com a la principal publica- nyer, Enric Valor... La línia editorial reflectia els plantejaments ció valencianista d’abans de la Guerra o els nombrosos subs- polítics del director, l’advocat Joaquim Reig, líder de la Unió criptors distribuïts al llarg del País Valencià—, l’aportació més Valencianista Regional, regidor a l’Ajuntament de València destacada d’El Camí és la seua voluntat normalitzadora, tant (1931-1933), diputat al Congrés per la Lliga Regionalista de pel que fa a l’ús i a la dignificació de la llengua —que resul- Cambó (1933-1936) i president del Centre d’Actuació Valen- ta cabdal a l’hora de difondre les Normes de Castelló— com cianista durant el període 1933-1934. La seua proposta de va- pel que fa a la pluralitat de continguts i al tractament dels lencianisme totalitari —açò és, integral— reflectida en l’opus- temes. Ens trobem davant d’una publicació feta per naciona- cle Concepte doctrinal de valencianisme (1932), fou un referent listes que parla de la vida dels partits i de les organitzacions ideològic important en el pensament nacionalista valencià re- valencianistes, de les polèmiques al voltant de la qüestió naci- publicà. Les planes d’El Camí restaren sempre obertes a totes onal, de la campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia..., però les sensibilitats polítiques valencianistes, des de l’Agrupació que també parla d’art, cinema, teatre, pedagogia, història... I el Valencianista Republicana, de caràcter esquerrà, fins als demo- tractament dels temes més explícitament polítics es fa sempre cratacristians d’Acció Nacionalista Valenciana, els liberals de la amb un esperit que, sense deixar de ser reivindicatiu, mostra Unió Valencianista Regional, l’Agrupació Regionalista Alacan- un tarannà obert, constructiu i conciliador, amb voluntat de tina o la castellonenca Esquerra Republicana del País Valencià. sumar adeptes a la causa valencianista. La revista, a més, com- El naixement d’El Camí representà un avanç significatiu en la pagina una sensibilitat valenciana amb un interés per tot allò història de la premsa en valencià, que tenia una trajectòria cen- que s’esdevé al món. El Camí testimonia la dimensió cosmo- tenària iniciada per la revista satírica El Mole, fundada en 1837 polita del valencianisme republicà. Un valencianisme que, per

Enric Valor. El valor de les paraules { 277 exemple, es condol per la mort del polític europeista francés la substitució de Joaquim Reig al front de la presidència del Aristide Briand, s’inquieta davant la victòria electoral de Hitler Centre d’Actuació Valencianista i la subsegüent esquerranit- a Alemanya, o es felicita pel triomf dels republicans irlandesos zació de l’entitat —que acabarà dissolent-se al si del Partit Va- liderats per De Valera. lencianista d’Esquerra en 1935— són factors que, sumats a la crisi derivada pels fets d’octubre de 1934, determinaren la A ﬁnals de setembre de 1934 El Camí es deixà de publicar. El desaparició d’El Camí. La revista Acció dels democratacristians clima cordial que havia presidit les relacions entre valencia- d’Acció Nacionalista Valenciana, publicada el 13 de maig de nistes a principis de la República s’havia anat enrarint en el 1934, esdevindrà aleshores l’únic setmanari valencianista ﬁns a marc de polarització general entre dretes i esquerres. El fracàs la seua desaparició el 18 de juliol de 1936. de l’intent d’unió de tots els valencianistes en un sol partit,

278 _El Luchador (1913-1937) i Diario de Alicante (1907-1936)

Òscar Pérez Silvestre

Heus ací un parell de diaris alacantins que es van fer ressò —amb intensitats molt diferents— de les activitats que realitzà l’Agrupació Regionalista Alacantina (ARA) en els anys 1933- 1934, període en què va estar activa. En un altre lloc he dit que El Tio Cuc no podia fer tot sol la labor de conscienciació i de difusió de les idees valencianistes en un ambient amb visions del fet alacantí tan dispars. Per això, les dues comissions de propaganda de l’ARA resultants de les assemblees de 1933 i 1934 estaven integrades per periodistes de raça amb seccions fixes en altres mitjans, bàsicament El Luchador —més fidel amb el temps— i Diario de Alicante. El Luchador, diari republicà renovador fundat per José Alonso Mallol i Juan Botella Pérez el 1913 i dirigit des de 1928 pel seu germà Álvaro, era l’òrgan oficial del Partit Republicà Radical Socialista. Segons Pedro Díaz Marín i José Antonio Fernández Cabello, representava unes capes importants de la classe mitjana urbana alacantina, liberal i progressista. Entre el seu estol de redactors trobem diversos col·laboradors actius i simpatit- zants de l’ARA com Àngel Pascual Devesa, Josep Ferrándiz Torremocha, Germinal Ros i Martí, Eleuterio Meseguer, Josep Coloma Pellicer, Jordi Valor, Àlvar Pascual Leone, Alfred Ba- denas i Josep Estruch Ripoll. Encara més, el Partit Republicà Radical Socialista hi aportava uns altres avals que facilitaren l’accés de les informacions valencianistes a les pàgines d’aquest diari: Josep Guardiola Ortiz, l’alcalde Llorenç Carbonell San- tacruz, Rafael Blasco Garcia, César Oarrichena o Emili Costa, al costat del director Álvaro Botella, també militant del PRRS. El jove Enric Valor hi publicà uns pocs articles l’any 1934 —recuperats en el recull Paraula de la terra—, amb el mèrit afegit que és dels escassos redactors que hi escriu en valencià.

Enric Valor. El valor de les paraules { 279 280 Concretament, hi estampa un escrit preparatori de la Tercera post per antics radicals allunyats de Lerroux i Martínez Barrios. Setmana Cultural Valenciana (06.07.1934) i l’article «La veri- Aquest gir ideològic cap a posicions més dretanes suplantà el table pàtria» (17.08.1934), just unes setmanes abans de canvi- director Emili Costa i altres col·laboradors afins a l’ARA com ar el lloc de residència d’Alacant a Catarroja. César Oarrichena, que n’era l’administrador fins al 1931. Així, El Tio Cuc i El Luchador es quedaven sols en la difusió dels ac- Per la seua banda, Diario de Alicante s’havia convertit en el tes de l’Agrupació Regionalista, i fins i tot el Diario de Alicante portaveu del Partit Radical des del 1931. Fundat i dirigit el es mostrà en contra del canvi de nom de la plaça de la Inde- 1907 per Emilio Costa Tomás, a qui hem trobat com a col- pendència per plaça de Catalunya, acordada pel Ple de l’Ajun- laborador d’El Luchador i vicepresident de l’ARA, segons En- tament d’Alacant el 27 de juliol de 1934. Això era dos dies carnación Fernández García era un periòdic modern i atractiu abans de la cloenda de la Tercera Setmana Cultural Valenciana, per al lector de l’època. Entre els valencianistes que hi publi- organitzada per l’ARA amb tota la col·laboració de l’Ajunta- quen a partir de 1931 trobem Àngel Pascual i Devesa, Alfred E. ment, l’Ateneu i l’Associació de la Premsa de la ciutat. Aquesta Badenas, Nicolau Primitiu o l’alcoià Jordi Valor. Tot i el suport polèmica fou alimentada amb alguna carta al director del Di- que va prestar inicialment a la cultura valenciana i al debat so- ario de Alicante (31.07.1934), i Enric Valor hi responia el 17 bre l’estatut d’autonomia que es va promoure des dels primers d’agost des d’El Luchador amb l’article «La veritable pàtria», anys de la Segona República, va perdre qualsevol sensibilitat que hem esmentat adés, en el qual criticava l’ambigüitat de la pel valencianisme en ser adquirit al maig de 1934 pel sector de denominació antiga i donava arguments a favor del canvi per Joaquín Chapaprieta Torregrosa (Torrevella, 1871 - Madrid, la significació històrica i cultural que contenia l’acord plenari. 1951), l’anomenat Grupo Republicano Independente, com-

Enric Valor. El valor de les paraules { 281 282 _La República de les Lletres (juliol 1934-juny 1936)

Santi Vallés Casanoves

Després de Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), la re- les firmes d’intel·lectuals de més prestigi de Catalunya i de vista La República de les Lletres representa la segona de les Mallorca com ara Joaquim Cases-Carbó, Manuel Folguera experiències més reeixides de l’avantguarda cultural i intel- Duran o Gabriel Alomar. lectual més destacada del valencianisme de preguerra. Entre De totes les aspiracions de la publicació, n’hi ha tres de juliol de 1934 i abril de 1936, La República de les Lletres fonamentals: l’afermament de la unitat idiomàtica de totes trau al carrer un total de vuit números. Amb un format les terres del domini lingüístic en una «República Literà- de 283 x 220 mm i vora quaranta pàgines, la revista es ria Federativa de la Llengua Catalana», el reconeixement presenta maquetada a dues columnes, amb cobertes i amb del dret de la resta de nacionalitats de la península Ibèrica el segell personal d’unes portades per a les quals compta a exercir polítiques culturals pròpies dins d’una futurible amb la col·laboració d’artistes tan destacats com ara Josep «Confederació de Repúbliques Federatives d’Ibèria» i l’exi- Renau. A pesar de ser de caràcter trimestral i de traure pocs gència d’un estatut d’autonomia a l’altura de les demandes números, aquesta revista es va convertir, després de la de- més ambicioses del valencianisme del moment. saparició d’El Camí (ocorreguda al setembre de 1934), en el referent indiscutible de les publicacions valencianistes de A més d’un espai per a la reflexió intel·lectual, les pàgines l’etapa republicana. Tal com indicava simbòlicament el seu de La República de les Lletres eren també una invitació a la subtítol Quaderns de literatura, art i política, la pretensió reflexió sobre les propostes literàries més capdavanteres i de la publicació era vincular la reflexió cultural i literària a les novetats editorials. Amb un total de deu ressenyes Enric l’àmbit del valencianisme polític. Valor va ser el principal col·laborador de la secció «Paradi- sos de paper», juntament amb Eduard Martínez Ferrando, Promoguda per Miquel Duran i Tortajada i dirigida per En- Enric Navarro Borràs i Carles Salvador. ric Navarro Borràs, aquesta publicació comptà amb el concurs dels qui al seu dia havien sigut els principals artífexs de Es tracta de ressenyes d’obres d’assaig polític, biografies, Taula i d’El Camí (com ara Adolf Pizcueta, Emili Gómez edicions crítiques o obres de creació literària com ara La na- Nadal, Carles Salvador, Ernest Martínez Ferrando, Fran- cionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba; Pompeu Fabra, cesc Almela i Vives o els mateixos Miquel Duran i Navarro de Doménec Guansé; Teodor Llorente, de Miquel Duran Borràs). Entre la seua nòmina de col·laboradors també fi- i Tortajada, o L’illa perduda, de Prudenci Bertrana. Llevat guren escriptors destacats com Lluís Guarner, Jordi Valor, de tres d’aquestes ressenyes, publicades una en el número Bernat Artola o Enric Valor; investigadors com Doménec 1 (juliol-setembre de 1935) i les altres dos en el número Fletcher, i polítics com Francesc Bosch Morata, aleshores 6 (octubre-desembre de 1936), la resta van ser publicades un dels referents més destacats del valencianisme d’esquer- totes en l’últim número de La República de les Lletres, en el ra. Completen aquest cartell de col·laboracions algunes de número 8 (abril-juny de 1936).

Enric Valor. El valor de les paraules { 283 El llegat i la transcendència del paper que representà La el poeta Lluís Guarner. Recentment (l’any 2005), i amb República de les Lletres ha quedat ben palés en les últimes un estudi introductori de Romà Seguí, l’editorial Faximil dècades amb la publicació de diverses reedicions de la re- Edicions ha anat més enllà i n’ha fet una edició electrònica, vista. En 1984, fou l’Ajuntament de València el que n’edità amb la incorporació de tres útils índexs dels continguts de una, amb pròleg de qui en va tindre una coneixença directa, la publicació per número, secció i autor.

284 _El País Valencià (maig 1935-abril 1936)

Santi Vallés Casanoves

Com una continuació de la tasca iniciada al seu dia pel setma- amb un total de 17 números publicats, i una major regularitat nari Avant (1930-1931), el setmanari El País Valencià apareix quant a les seues pretensions com a publicació. En el segon per primera vegada el 18 de maig de 1935. Amb l’il·lustratiu període, que abraça del 28 de març al 18 d’abril de 1936, és subtítol de Periòdic d’esquerra valencianista amb què es pre- quan el periòdic acaba de decantar deﬁnitivament el seu ca- senta, aquesta publicació tracta d’articular el valencianisme ràcter de publicació orgànica al servei del Partit Valencianista d’esquerres arran de la incapacitat d’El Camí d’aglutinar to- d’Esquerra (PVE), fundat al desembre de 1935 com a resultat tes les tendències del valencianisme en un mateix mitjà d’ex- de la fusió de l’AVR, el CAV i el Centre d’Actuació Valencia- pressió. Dirigit per Josep Castanyer i Fons, la major part dels nista de Xàtiva. Aquesta represa del setmanari, després d’un col·laboradors d’El País Valencià procedien o bé de les ﬁles de llarg interval de temps sense publicar-se, està condicionada l’Agrupació Valencianista Republicana (AVR), com ara Anto- per les perspectives electorals d’aquest partit arran dels bons ni Igual Úbeda, Thous Llorens, Francesc Bosch Morata o Is- resultats en les eleccions de febrer de 1936, en les quals són mael Rosselló Zurriaga, o bé de l’àmbit del Centre d’Actuació elegits com a regidors a l’Ajuntament de València alguns dels Valencianista (CAV), com ara Josep Mascarell Gosp, Antoni col·laboradors més destacats del PVE com ara Josep Castanyer Llorens Marzal, Eduard Martínez Ferrando o el mateix Casta- Fons o Josep Rodríguez Tortajada. nyer Fons, que havia arribat a ser president del CAV. Si La República de les Lletres s’ocupa de pensar el País, El País Amb un format de diari de 480 x 340, aquest setmanari va Valencià aposta per vertebrar-lo des del punt de vista de l’acció traure al carrer un total de 21 números al preu de quinze cèn- política i l’actuació cívica a la manera dels postulats de Rovira tims el número solt, dels quals els vuit primers foren de vuit i Virgili i del diari La Humanitat de Barcelona, del qual arri- pàgines i la resta de quatre. Fet a València, però impremtat ben a reproduir diversos articles. Convertit en emblema de les a Xàtiva, la redacció i l’administració del setmanari va patir aspiracions més ambicioses del seu ideari, aquesta publicació diversos canvis durant la curta vida del periòdic. Malgrat la pren com a model a seguir el moviment de reivindicació iden- seua aspiració de convertir-se algun dia en una publicació di- titària que a Catalunya havia portat, primer, a la consecució de ària, les convulses circumstàncies polítiques o probablement l’Estatut i, més tard, a l’intent del president Lluís Companys econòmiques frustraren les pretensions d’un periòdic amb una de constituir l’Estat Català dins d’una República Federal Espa- vida fragmentada en dos etapes, separades per un interval de nyola el 6 d’octubre de 1934. set mesos sense eixir al carrer. Com a home compromés amb aquest ideari federalista i repu- En la primera etapa, que va del 18 de maig al 7 de setembre blicà, Enric Valor va participar en aquest setmanari amb un de 1935, El País Valencià s’erigeix en portaveu de totes les sen- total de quatre col·laboracions, publicades totes en la primera sibilitats del valencianisme progressista; és l’etapa més fecunda, etapa de la publicació: «El centralisme» (EPV, núm. 1, p. 8,

Enric Valor. El valor de les paraules { 285 286 18 de maig de 1935), on denuncia l’imperialisme uniforma- mecanismes per a recuperar-la, i per últim, «La importància dor de Castella; «El federalisme» (EPV, núm. 2, p. 3, 25 de de l’idioma» (EPV, núm. 11, p. 2, 27 de juliol de 1935), on fa maig de 1935), on advoca per la implantació d’un estat federal una invitació a contrarestar la política assimilista de l’Estat per com a solució a eixe poder centralitzador; «Decadència i Re- mitjà de la digniﬁcació del valencià com a primer pas per a la naixença» (EPV, núm. 6, p. 8, 22 de juny de 1935), on fa una recuperació de la consciència col·lectiva. radiograﬁa de l’anihilament de la personalitat valenciana i dels

Enric Valor. El valor de les paraules { 287 _Enric Valor i el grup Torre Coberta de la revista Esclat, en què va col·laborar Enric Valor (1948) [Arxiu de Santi Cortés] Santi Cortés

Enric Valor no formà part de Torre: el grup literari nacionalista hi trobí i tots els avanços culturals i d’orientació de la meua de postguerra dirigit per Xavier Casp i Miquel Adlert, però vida i del meu treball que em va proporcionar, la recorde amb assistí a les tertúlies organitzades per aquests; col·laborà en la agraïment i emoció» (op. cit. 100). fugaç revista Esclat, l’òrgan d’expressió del grup, i publicà dins La participació en la revista semiclandestina Esclat (1948) l’editorial que havien fundat tres dels seus nombrosos reculls fou més escadussera, en part perquè es tractava d’una publi- de rondalles. Per contra, no va participar en l’homenatge de cació fonamentalment literària i en part perquè tingué una 1949 que la intel·lectualitat dels països de llengua catalana va existència efímera, només n’aparegueren tres números. En dedicar a Xavier Casp en reconeixement a les aportacions a la aquest paper, per bé que els poemes, la prosa poètica, les cultura comuna. traduccions de poesia estrangera i les recensions sobre les La tertúlia va possibilitar que Enric Valor continués la seua lectures de versos programades per la mateixa casa editora activitat lingüística i literària. Segons el nostre autor aquelles hi ocupen un espai destacat, també van incloure-hi treballs reunions eren «una cosa magnífica; es tractava del nostre idio- lingüístics, d’informació lexicogràfica i gramatical sobretot, ma i de la nostra literatura i resultava una activitat estimulant la finalitat principal dels quals consistí a encoratjar els gra- al davant de la fortíssima dictadura que havíem començat a màtics perquè fessen llur tasca amb professionalitat i per a suportar» (Rosa Serrano, 1995: 95). Allí escoltà idees inte- conscienciar els escriptors sobre la necessitat de dignificar la ressants, tingué converses molt cultes, reprengué les relacions llengua literària. Enric Valor, ensems amb Sanchis Guarner amb Manuel Sanchis Guarner, conegué intel·lectuals catalans i i Josep Giner, foren els lingüistes participants. L’escrit del mallorquins compromesos amb la resistència cultural antifran- primer constitueix un toc d’atenció sobre els modismes, la quista i tot plegat féu que es lliurés a la docència del valencià1 i creativitat valenciana envers aquestes construccions i la ne- a la compilació, recreació i invenció de rondalles. Ell mateix ha cessitat de reintroduir-les en la nostra comunicació habitual explicat que en escoltar una conferència de Sanchis Guarner i en la literatura. El paràgraf amb què tanca el text n’és ben sobre rondallística es va convéncer de la necessitat de resca- aclaridor: «Cal, doncs, —afirma— que els nostres escriptors tar aquestes narracions populars: «Aquelles notícies crítiques traguen de la inexhaurible pedrera popular eixes petites joies —comentava Enric Valor (op. cit. 98)— sobre la importància i que són els modismes i els usen amb propietat». Enric Valor el valor de la literatura oral i tradicional dels pobles, em va con- vèncer i il·lusionar per a literaturitzar un volumet de rondalles recorrent a les que ja havia sentit contar d’infant». Siga com 1 Vegeu en aquest mateix volum la Valor amb motiu de la seva investidu- vulga i malgrat les discussions continuades amb Miquel Adlert, fitxa «Enric Valor, professor dels Cur- ra com a doctor honoris causa» (stepv. d’aquesta tertúlia va guardar sempre un record entranyable: sos de Llengua de Lo Rat Penat» o bé intersindical.org/enxarxats/celebri- «considerant les il·lusions que en mi va fer nàixer, els amics que la «Lliçó magistral del senyor Enric tats/discursEValor.pdf).

288 Enric Valor. El valor de les paraules { 289 Reunió dels membres del Grup Torre a la platja de Llevant de València en un dinar commemoratiu dels deu anys de la creació de l’editorial (26 de maig de 1960). A més d’Enric Valor, hi trobem, entre altres, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Ferrer Pastor, Xavier Casp, Miquel Adlert, Joan Valls, Josep Lluís Codonyer, Enric Tàrrega i Beatriu Civera. [Arxiu de Santi Cortés]

290 es trobava aleshores en plena tasca de recerca de contalles i Bibliografia s’havia adonat de l’enorme riquesa fraseològica i lèxica que cortés, Santi: L’obra literària de Xavier Casp de l’època de Torre contenien. (1943-1966) vista pels seus coetanis, Acadèmia Valenciana de la Llengua (inèdit). Finalment, dins l’editorial va publicar els volums de rondalles corresponents als números 3 (1950), 7 (1951) i 37 (1958) Fuster, Joan: Correspondència, 9. Xavier Casp, Miquel Adlert, San- de la col·lecció «L’Espiga». Repassant l’inventari de Torre, on tiago Bru Vidal, València: PUV, 2005, 1a part. es publicaren llibres de poesia, teatre, excursionisme, història, Serrano, Rosa : Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, Va- etc., aquests d’Enric Valor, lligats a la narrativa tradicional va- lència, Tàndem. lenciana, enriquiren i diversificaren el catàleg i foren l’inici al País Valencià d’una experiència que a Mallorca ja havia efec- tuat mossén Alcover. Miquel Adlert va expressar-se satisfactòri- ament: «Aquestes rondalles valencianes, transcrites amb aquesta llengua tan castissa de la Mariola que usa Valor, ocuparien uns quants volums de la col·lecció i creiem que seran un èxit en tots els aspectes».2 En total foren 11 els contes publicats, on s’entrebarregen els de tema meravellós amb els costumistes i els d’animals personificats.

2 Carta de Miquel Adlert a Joan ta de Miquel Adlert a Joan Fuster Fuster (València, 3-v-1949) dins (València, 3-v-1949) dins Joan Fuster Joan Fuster (2005: i, 352).2 Car- (2005: i, 352).

Enric Valor. El valor de les paraules { 291 _ Jornada (1962-1965)

Josep Daniel Climent

Des de la col·laboració en els setmanaris valencianistes El País el buit deixat per la sobtada desaparició de Carles Salvador el Valencià o La República de les Lletres abans de la Guerra Civil, 1955, i es convertí en un magnífic divulgador de la normativa Enric Valor no havia intervingut en cap altre mitjà de comu- gramatical valenciana a través de les sèries d’articles següents. nicació. Després d’aquest silenci, l’escriptor castallut tornarà a participar en la premsa valenciana durant la dècada dels 60, «Parlem bé» gràcies a la iniciativa de Francesc Soriano Bueso, administrador dels periòdics del Movimento Nacional a València, el Le- Les «Lecciones de valenciano. Parlem bé» començaren a publi- vante i Jornada. car-se a les pàgines del periòdic Jornada l’11 de novembre de 1962 i finalitzaren el 9 de gener de 1964. En total aparegueren L’actuació de Soriano, «fent d’arriscat i subtil coordinador 175 fitxes, redactades en valencià, de temàtica molt variada; de nacionalista», en paraules de Valor, permeté la publicació de fet, s’hi barregen les dedicades a l’ortografia amb les de mor- centenars d’articles de temàtica valenciana als dos periòdics fologia, sintaxi o de contingut lèxic. Aquesta varietat de temes del Movimiento i la incorporació d’autors com Joan Fuster, fa que Josep Giner (1971: VII) les considere com unes «notes Manuel Sanchis Guarner i Emili Beüt a la premsa diària des volanderes periodístiques». dels inicis dels anys cinquanta i, fins i tot, de jóvens universitaris, com Alfons Cucó, Manuel Ardit o Valerià Miralles, des de Tot i que Enric Valor no esmenta que consultara cap manual principis dels seixanta. gramatical llevat de la Gramàtica Valenciana (1950) de Sanchis Guarner, ben sovint apareixien exemples extrets del Diccionari Enric Valor inicià, el 13 de maig de 1960, la publicació d’unes Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, o del «Diccionari Ge- notes breus sobre llengua al suplement Valencia del periòdic neral de la nostra llengua, obra rigorosament científica» (fitxa Levante que portaven per títol «Cuestiones lexicográficas va- 75), eufemisme que emprava per a referir-se al Diccionari Ge- lencianas». Posteriorment, al periòdic vespertí Jornada, dirigit neral de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. per José Barberá Armelles, inicià el novembre de 1961 una secció amb el títol «Parlem bé». Pel que fa al nom de la llengua, Enric Valor empra habitualment el de valencià per a referir-se a les varietats valencianes i L’aparició d’aquests articles sobre llengua es produí en un mo- el compost català-valencià-balear o catalano-valencià per refe- ment clau, aprofitant les escletxes d’obertura a l’exterior del rir-se al conjunt de la llengua catalana. En aquest sentit, Valor règim franquista i unes mínimes llibertats de premsa. A més a segurament estigué condicionat en gran manera per la polè- més, l’augment de la producció escrita en valencià creava la ne- mica generada a la ciutat de València arran de la publicació, el cessitat d’un millor domini de la llengua, que en aquells anys 1962, de les obres de Joan Fuster El País Valenciano i Nosaltres únicament podia ser apresa a través dels cursos de llengua de els valencians. Lo Rat Penat. Valor, conscient d’aquesta carència, sabé cobrir

292 Enric Valor. El valor de les paraules { 293 294 «Gramàtica elemental per a valencians» Aquesta sèrie aparegué des del 16 de gener de 1964 fins al 20 d’octubre del mateix any. Es van publicar un total de 113 fitxes totalment redactades en valencià que corresponien a 61 lliçons gramaticals. Normalment en cada fitxa hi havia una breu explicació teòrica del tema d’estudi, acompanyada de nombrosos exemples. La «Gramàtica elemental per a valencians» estava estructurada en quatre capítols. El primer, de set lliçons, incloïa unes nocions preliminars sobre la llengua com ara l’alfabet, l’accent gràfic, l’apòstrof i el guió. El segon, «Elements de sintaxi», de quatre lliçons, estudiava els diferents tipus d’oracions. El tercer, s’ocupava de la «Morfologia», i era el més extens, amb 29 lliçons dedicades a l’estudi dels articles, els adjectius, els pronoms, la morfologia verbal, els adverbis, les preposicions i les conjuncions. El quart, de 20 lliçons, es detenia en l’«Ús de les lletres», especialment en les fricatives alveolars i palatals i els grups africats palatals. A més a més, els tres primers capítols in- cloïen un «Glossari» de termes que podien presentar dificultats i finalment una «Taula de verbs irregulars».

«Vocabularios» Aquesta sèrie aparegué des del 22 d’octubre de 1964 fins al 21 de setembre de 1965. Es van publicar un total de 134 fitxes distribuïdes de la manera següent: de la 1 a la 53 corresponen a reculls lèxics per temes, en castellà i valencià, com ara el cos humà, el col·legi, o els minerals i els metalls; de la 54 fins a la 73 tractaven sobre «Verbs d’ús corrent», en les quals presenta una àmplia relació de verbs en castellà amb la corresponent traducció al valencià; finalment, des de la 74 fins a la 134 s’ocupaven dels «Qualificatius d’ús corrent», en què s’oferia un llistat alfabètic d’adjectius qualificatius en castellà, amb la corresponent traducció al valencià i amb comentaris i exemples del seu ús. Aquests articles publicats a Jornada es convertiren anys a venir en diverses obres gramaticals. La primera el Curso de lengua valenciana (1966), després Millorem el llenguatge (1971) i, posteriorment, el Curso medio de gramatica catalana referida especialmente al Pais Valenciano (1973).

Les col·laboracions literàries A més dels articles de llengua, Valor també publicà diverses narracions curtes. Així, entre ﬁnals de 1962 i l’abril de 1964 aparegueren «Viatge a Nadal», «Contalla d’un orat», «L’amic ﬁdel» i «Els drets il·lusoris. La prioritat és nostra». Per altra banda, Valor també elaborà diverses ressenyes: Os Lu- síadas de Camões, traduïda al català per Miquel Dolç; «Dos contes per a infants, El gat i la lluna i El cabridet va al mercat», d’Annie Butel; Alguns homònims falsos que cal evitar (València, 1965), de Josep Albero Garcia, i L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla, de Vicent Miquel i Diego.

Enric Valor. El valor de les paraules { 295 _Enric Valor, professor dels cursos de llengua de Lo Rat Penat

Santi Cortés

Enric Valor formà part del grup de valencianistes que engega- de professor dels cursos de valencià i de membre de la secció de ren l’any 1949, en plena dictadura franquista, els Cursos de literatura i filologia de Lo Rat Penat».1 Llengua de Lo Rat Penat. L’impulsor fou Carles Salvador, que Va tenir al seu càrrec el curs oral, on va ensenyar nocions ele- tingué el suport no sols de la seua colla d’amics (Enric Soler mentals de fonètica a alumnes lligats a l’àmbit de la literatura i Godes, Josep Giner, Ismael Rosselló, Enric Matalí, Ricard fallera i vicentina, a patriotes desitjosos de millorar el seu do- Santmartí, Adolf Pizcueta, Enric Valor) i d’altres més joves que mini de l’idioma i a escriptors de poesia i narrativa autòctona. s’hi afegiren de seguida (Francesc Ferrer Pastor, mossén Vicent Recordem que el valencià d’Enric Valor, natural de Castalla, Sorribes i Vicent Ferrís), sinó també del president de l’entitat era un parlar impecable, ric fonèticament i lexicalment. El 20 (Manuel González Martí) i dels representants més conspicus de març del 1949, en acabar aquell primer curset, escrivia a del ratpenatisme d’aquell moment (Teodor Llorente Falcó, Ni- Carles Salvador: colau Primitiu, Martí Domínguez Barberà). Gràcies a aquests fou possible la inserció de l’envellida Secció de Filologia de Lo Rat Penat en un centre d’estudi al servei de la dignificació i Molt Sr. meu: D’acord amb la nostra conversació del diven- l’ensenyament de la llengua dels valencians. dres passat, he parlat amb el Sr. Giner, el qual m’ha dit que no pot encarregar-se del curset del Rat Penat, perquè d’ara Les classes s’encetaren el 15 de febrer del 1949. L’anunci fou endavant té noves hores de treball que li ho impedixen. publicat en lletra menuda, quasi amb la intenció de passar de- Creu ell que podria vosté donar-lo. Siga vosté o un altre se- sapercebut, però aquesta data ha esdevingut històrica perquè nyor el qui ho faça, ha de tenir en compte que jo he explicat va marcar l’inici del procés d’ensenyament de la nostra llengua tota la fonètica elemental, amb breus normes ortogràfiques. en el context d’una postguerra caracteritzada per la instrumen- Per tant, queda l’ortografia i la morfologia. Si ocorreguera talització idiomàtica i nacional. N’estigué encarregat Enric Va- que alguna de les coses que s’expliquen ja havia estat explica- lor, que té l’honor de ser el primer professor que impartí classes da, no va mal, perquè, de tot el que jo he els he ensenyat, hi haurà moltes matèries sobre les quals encara tindran dubtes i de valencià sota el franquisme, i es convertí així, davant les altres que hauran oblidat.2 receloses i suspicaces autoritats d’aleshores, en un dels nacionalistes irredempts. Segons ell mateix, l’assistència a les tertúlies del grup Torre i a les de Carles Salvador, així com l’oportunitat de conversar amb intel·lectuals de tant de relleu com Manuel Sanchis Guarner, Josep Maria de Casacuberta, Miquel Dolç, 1 «Lliçó magistral del senyor Enric 2 Dec a l’amabilitat de Lydia Tena Francesc de B. Moll i el pare Miquel Batllori el van estimular Valor amb motiu de la seva investidu- Puig, directora de la Fundació Car- ra com a doctor Honoris Causa», con- les Salvador, la reproducció d’aquest per a dedicar-se a la docència del valencià: «Tot allò (tertúlies i sultada en .

296 Enric Valor i els alumnes del curs oral 1953-1954 [Arxiu d’Àngel Sàez Pedrero – Santi Cortés]

Enric Valor. El valor de les paraules { 297 Full de propaganda dels cursos [Arxiu d’Àngel Sàez Pedrero – Santi Cortés] Sobre on els alumnes del curs per correspondència incloïen els exercicis per a la seua correcció posterior [Arxiu d’Àngel Sàez Pedrero – Santi Cortés]

298 Com a professor —han assenyalat alguns dels deixebles— molt bé a tots, com era natural». Tanmateix, no hi va durar gai- mostrava una gran capacitat didàctica: sabia ensenyar, resolia re, les causes de la dimissió, renúncia o abandonament no estan amb habilitat els dubtes plantejats, contagiava als assistents el clares, potser perquè li imposaren restriccions que no estigué seu gran esperit patriota i l’amor a la llengua.3 Tant fou així que disposat a assumir. en finalitzar el curs 1953-1954 rebé dels cursetistes de la mo- Finalment, deixaríem incompleta aquesta fitxa si no reportem, dalitat oral un exemplar de luxe del Tirant lo Blanc: «obsequio ara i ací, que les classes de Lo Rat Penat serviren per a afermar que por sus dotes de maestro y amigo ha sabido merecer».4 la seua dedicació a la normativa gramatical i a la depuració i El curs següent desaparegué del claustre de professors. I no hi millora de la fraseologia i el lèxic, així com per a elaborar mava tornar fins que el 5 de desembre del 1958, el president de Lo nuals per a l’aprenentatge del valencià: «Quan feia jo les classes Rat Penat, Nicolau Primitiu Gómez, va signar una carta en què en Lo Rat Penat, ja em deia Carles Salvador que, a part de la comunicava a Enric Valor la seua designació com a president seua gramàtica valenciana redactada en català, fóra interessant de la Secció de Llengua d’aquesta entitat. La Junta de Govern publicar algun text de tema gramatical en castellà, per a un havia pres l’acord per unanimitat, tot atenent els «reconeguts amplíssim sector de valencians de parla pròpia, però que no mèrits» del candidat i esperant-ne «la més ampla col·laboració podien còmodament millorar els seus coneixements de lingüís- per a millor profit de la societat i de la cultura valenciana».5 tica valenciana si no els estudiaven com ho havien estudiat tot: Prengué possessió a primeries de gener de l’any següent i el 27 en castellà». d’aquest mateix mes comunicava a Sanchis Guarner: «Des de primers d’any sóc president de la Secció de Llengua de Lo Rat Penat. Els joves m’hi han decidit, i jo prove per tal de veure si hi 3 Entrevista amb Àngel Sáez Pedrero, 5 Agraesc a l’historiador i professor puc fer alguna cosa de profit. Tu, si tens alguna idea sobre l’as- Antoni Bargues, els germans Francesc, de la Universitat de València Joan Josep Lluís Codonyer i Enric Tàrrega Micó la coneixença d’aquesta carta. sumpte, fes el favor de dir-me-la i te n’estaré reconegut. L’altre (València, El Micalet, 06.07.2005). dia es va parlar en junta del discurs de Clausura dels Cursos de 4 «Entrega de premios y diplomas» Llengua i jo vaig proposar que ho feres tu, cosa que va semblar (Las Provincias, 23.06.1954).

Enric Valor. El valor de les paraules { 299 _Més de 20.000 valencians, seguint les directrius del Concili Vaticà II, demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos Impremta Fermar, 1965

Agustí Colomer Ferràndiz

Les esperances suscitades per la celebració del Concili Vaticà sep Lluís Bausset, Raimon, Santiago Bru o Enric Valor. L’es- II (1962-1965) ultrapassaven els àmbits estrictament cleri- criptor de Castalla, figura en el cartell de propaganda com a cals i incidien directament en l’esfera de la societat civil. L’ús «gramàtic i escriptor», i per un error tipogràfic li atribuïxen de les llengües vernacles en la litúrgia constituí una novetat erròniament Castelló com a localitat de naixement. en el culte catòlic, que fins aleshores feia servir exclusivament El cartell que reproduïm fou editat per la impremta Fermar el llatí. El moviment valencianista estava ben atent a l’aggior- l’any 1965, i du per títol «Més de 20.000 valencians, seguint namento de l’Església i mostrava la seua simpatia pel Concili. les directrius del Concili Vaticà II, demanen l’ús de la seua És ben significatiu, per exemple, el tractament informatiu llengua als actes religiosos». Amb un missatge senzill i directe que va meréixer l’esdeveniment en les planes de la revista s’expliciten els objectius de la iniciativa: fer servir el valencià Valencia Cultural (1960-1964) editada per Josep Marí Mon- en els actes litúrgics, en la catequesi i en la predicació. En el tañana i dirigida per Vicent Badia i Marín. marc d’esta campanya, l’editorial L’Estel, dirigida per Ma- En eixe context receptiu al missatge eclesial, els valencianistes nuel Sanchis Guarner, publicà el llibre L’Església valentina i iniciaren una campanya adreçada a fer present el valencià en l’ús de la llengua vernacla, obra de Vicent Miquel i Diego, la vida de l’Església. L’impacte de la iniciativa fou ben nota- un jove advocat que aleshores impulsava la fundació en la ble, ja que s’assoliren més de vint mil signatures de suport en- clandestinitat del partit nacionalista i democratacristià, Unió tre un elenc de personalitats representatives de quasi tota la Democràtica del País Valencià. Enric Valor es féu ressò d’este societat. En efecte, entre els signants figuraven polítics, com llibre, que anava presidit d’un pròleg del canonge Josep Es- l’exalcalde de València i marqués del Túria, Tomàs Trénor, o pasa, i li dedicà una crítica elogiosa en el diari Jornada del 9 el president de la Diputació de Castelló, Josep Ferrer; artis- de juny de 1965. tes com Joaquim Rodrigo, Josep Segrelles o Andreu Alfaro; A pesar dels esforços per incorporar el valencià en l’Església, catedràtics d’universitat com Manuel Broseta, Miquel Tarra- encara haurien de passar uns quants anys perquè s’aprovaren dell o Joan Reglà; comunitats religioses com els franciscans els primers textos litúrgics oficials. El 12 de novembre de de Cocentaina, els carmelites d’Onda o el comanador del 1973 es constituí la Comissió Interdiocesana per als Textos monestir del Puig, Fèlix Ramajo... Tot un conjunt de noms en Llengua Vernacla, integrada per dihuit membres. Enric significatius, entre els quals es trobaven les personalitats més Valor fou una de les persones escollides per a formar-ne part, significatives del valencianisme: Martí Domínguez, Manuel al costat d’altres noms significatius de la nostra cultura com Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Robert Moròder, Nico- Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Xavier Casp, Miquel Adlert, lau Primitiu, Joan Segura de Lago, Francesc Soriano Bueso, Francesc de Borja Moll, o els preveres Vicent Sorribes i Pere Francesc de Paula Burguera, Jesús Ernest Martínez Ferrando, Riutort, president de la Comissió. Amb estos dos últims, En- Emili Beüt, Jordi Valor, Joan Valls, Joaquim Maldonado, Jo-

300 Enric Valor. El valor de les paraules { 301 ric Valor mantingué una especial relació d’amistat. Mossén gran, materials decorosos i que estan dedicades al culte pú- Sorribes, pioner de la litúrgia en valencià, compartí amb Va- blic. El Llibre del Poble de Déu és una edició manual desti- lor la condició de professor dels cursos de llengua de Lo Rat nada per a l’ús dels fidels, però que s’autoritza també per als Penat. Amb Pere Riutort col·laborà estretament en els mate- actes litúrgics. Des de la publicació dels textos l’any 1975, rials didàctics per a l’ensenyament en valencià «Els vents del encara no han vist la llum les edicions cultuals valencianes. món» i rebé d’ell en els seus últim dies assistència espiritual. Per tant, continua sent plenament vàlid el Llibre del Poble de Els treballs de la Comissió finalitzaren amb l’aprovació dels Déu, encara que moltes de les modificacions litúrgiques —es- bisbes en dues sessions ad hoc celebrades el 17 de juliol i el pecialment importants a partir de la tercera edició del Missal 9 d’octubre de 1974. Els textos foren publicats un any més romà aprovada l’any 2000—, resten sense la corresponent tard per l’editorial Gorg dins del Llibre del Poble de Déu en versió oficial. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha facili- una edició curosament preparada pel pare Pere Riutort. S’hi tat als bisbes la traducció valenciana per a la seua aprovació fa constar que compten «amb aprovació eclesiàstica dels bis- canònica, atenent l’encàrrec que va fer al seu dia l’arquebisbe bes del País Valencià» i que es tracta d’una «edició declarada metropolità de València, monsenyor Agustí Garcia Gascó, a apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions mossén Ramon Arnau, aleshores degà de la Seu de València i cultuals valencianes». Les edicions cultuals, també conegudes president de la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL. com a llibres d’altar, són aquelles fetes amb format i lletra

302 _Lea valenciano en diez días (Breve método de pronunciación del catalán-valenciano-balear) València: Fermar, 1966. 19 pp.; 19 cm

Josep Daniel Climent

Aquest fou el primer opuscle d’Enric Valor sobre qüestions lingüístiques i responia a la necessitat d’oferir unes normes de lectura per a aquelles persones que volien acostar-se, d’una manera ràpida, al valencià, tant valencians castellanoparlants com població de procedència forana que feia turisme a les nostres terres. Segons ha contat el mateix Valor, la seua elaboració es va realitzar seguint els models dels manuals d’ús pràctic de l’alemany o l’anglés, i comptà amb la participació de Francesc Ferrer Pastor, que l’imprimí en la seua impremta. Es tracta d’un opuscle de 19 pàgines, que s’inicia amb un mapa del «Dominio lingüístico catalán-valenciano-balear», una breu «Nota preliminar», on recorda el valor convencional dels signes, i un total de 22 lliçons dedicades a donar instruccions sobre com s’han de pronunciar, entre altres, les vocals obertes i tancades, la s sorda i la sonora o els diferents dígrafs existents. L’opuscle acaba amb un «Vocabulario de voces empleadas en los ejemplos» en què s’ofereix la traducció castellana de les paraules emprades en cadascuna de les lliçons.

Enric Valor. El valor de les paraules { 303 _Curso de lengua valenciana València: Fermar, 1966. 19 pp.; 19 cm

Josep Daniel Climent

Es tracta de la primera obra gramatical d’Enric Valor, que fou va que era «un infatigable treballador de la llengua [atés que] editada gràcies al finançament de Joan Josep Senent. Tingué el l’hem vist actuar en tots els llocs d’apostolat: com a professor seu origen en el suggeriment fet per Manuel Sanchis Guarner dels cursos de Lo Rat Penat, com a divulgador de la gramàtica a Valor perquè compilara en un volum els articles publicats valenciana al suplement Valencia del diari Levante, com a cor- en el periòdic Jornada, amb la idea d’elaborar una obra que rector d’originals, etc.». ampliara i completara la gramàtica de Carles Salvador. Abans d’iniciar la gramàtica, Enric Valor incloïa una «Nota El mateix Sanchis Guarner confeccionà el pròleg de l’obra, en preliminar», amb la idea de tractar la qüestió del nom de la el qual pretenia justificar la publicació d’una gramàtica va- llengua i de justificar l’adopció del títol de l’obra —Curso de lenciana en castellà, amb l’argument que responia a la realitat lengua valenciana—, tot i que «por razones culturales, demo- social i cultural d’aquells moments, amb un model educatiu gráficas, geográficas e históricas, este idioma es conocido y es- castellanitzat que havia provocat un analfabetisme generalitzat tudiado universalmente como “lengua catalana”. No obstante, entre valencians i valencianes en la pròpia llengua. —afirmava— hemos adoptado para este Curso el sinónimo de “lengua valenciana” respondiendo a una larga y fuerte tradición Podem dir que es tractava d’una qüestió estratègica per a arri- del País Valenciano». Seguidament, s’hi referirà a l’«Amplitud bar més fàcilment als sectors valencianistes que s’havien adonat del área lingüística. Orígenes e importancia histórica», en què del «pecat d’infidelitat al país que és no parlar valencià», però delimitava l’extensió del domini lingüístic de la llengua catala- que «els deté la dificultat d’haver de donar-hi les primeres pas- na, que era reproduïda en la coberta amb un mapa de la divisió ses emprant una llengua que a penes no dominen, una llengua occidental i oriental. que els interessa com a finalitat, però que els resulta de difícil maneig si han d’emprar-la també com a instrument de tre- La gramàtica està dividida en quatre capítols i 70 lliçons. El ball». A més a més, Sanchis Guarner recordava els precedents primer, de 9 lliçons, dedicat a la «Prosòdia»; el segon, de 6, en d’autors il·lustres que havien redactat manuals gramaticals ca- què treballava els «Elementos de sintaxis»; el tercer, el més ex- talans en castellà, com Pompeu Fabra (Gramática de la lengua tens, amb 32 lliçons, estudiava la «Morfologia», i el quart, amb catalana, 1912) o Badia i Margarit (Gramática catalana, 1962) 23, referides al «Uso de las letras». A més a més, s’afegia una i, fins i tot, esmentarà les obres de Josep Nebot i Pérez escrites «Tabla de verbos irregulares» i una «Agrupación de verbos irre- també en castellà. gulares». La gramàtica encara incloïa uns «Vocabularios» bàsics, concretament 53 fitxes temàtiques, amb l’entrada en valencià i Per altra banda, Sanchis Guarner dedica unes paraules a l’aula traducció castellana corresponent. tor, «un dels servidors de l’idioma més antics, més competents, més diligents i més altruistes», i recordava com el va conéixer L’índex de les lliçons es correspon bàsicament amb les fitxes a Alacant feia trenta-cinc anys. Altrament, també considera- de la sèrie «Gramàtica elemental per a valencians» del periòdic

304 Jornada, tot i que el seu contingut havia estat reelaborat, am- Finalment, hem de dir que el 1973 l’Editorial Gorg reedità pliat i, sobretot, traduït del valencià al castellà. Per altra banda, l’obra amb una reorganització dels temes de morfologia amb l’apartat «Vocabularios» s’ajustava a la sèrie del mateix nom, el títol Curso medio de gramática catalana referida especialmente també publicada a Jornada, exceptuant que l’entrada és ara al País Valenciano. valencià-castellà, mentre que al periòdic era castellà-valencià.

Enric Valor. El valor de les paraules { 305 _Gorg, de butlletí a revista. Un camí avortat

Rafael Ventura-Melià

Gorg, butlletí bibliogràfic va nàixer en juny del 1969, Els qua- reportatges, sinó que obrigué les planes a polèmiques, i a un derns foren una iniciativa posterior. L’editorial Gorg va ser disseny més acurat i modern (amb la intervenció de Rafa un projecte de Joan Senent Anaya —pertanyent a una famí- Gassent, llavors a Publipress, amb Andreu Alfaro). Com diu lia de patricis, burgesos, terratinents, però preocupats pels Sanchis Guarner, canviant continguts. temes culturals i polítics, com ara Nicolau Primitiu Gómez La Llei Fraga ho feia possible, però significava també molts Serrano, Gómez Nadal, i altres—, i la seua activitat incloïa entrebancs i el dipòsit de la revista feia sorgir tensions, ame- un premi literari des dels anys cinquanta a l’edició de l’Obra naces, recomanacions i perills per a cada número.3 El que Completa d’Enric Valor el 1975.1 Tot açò va poder desenvo- així s’arribara a desitjar obtenir un canvi del permís per a lupar-se malgrat un ambient de dificultats legals, de manca poder convertir-la en una revista de informació general és de normalitat en una societat en canvi sociològic des dels 60, lògic, però la resistència de l’administració franquista a les que posava en perill no sols l’ús, ans l’existència de la llengua acaballes del la dictadura era molt gran. Les exigències, tam- dels valencians. bé econòmiques, d’una apertura eren sentides per la majoria El director en fou J. M. Soriano Bessó, però testimonis de dels col·laboradors que es reuniren i decidiren una línia que l’època diuen que les decisions de cada setmana les prenien Senent va trobar seriosa i fonamentada.4 Valor havia, doncs, Joan Senent i Enric Valor, i sols en ocasions extraordinàries conduït la publicació sense pretensions des de la modèstia pogueren aconsellar-los o fer-los recomanacions Vicent Ven- inicial a una ambició intel·lectual i política que casava amb tura o Eliseu Climent, amb resistència de l’editor.2 També els temps.5 mossén Sorribes primer i després el pare Riutort. Valor no Ens trobàvem en una punt d’inflexió molt interessant, potser era sols el corrector de les proves, tasca que feia amb devoció, en una cruïlla generacional i per això demanàvem més auto- fins i tot amb cert purisme, ans també redactava solts, articles nomia, i en aquest punt el director es va involucrar menys sobre la llengua, i decidia quin llibre destacar o quin treball. Fet i fet, el seu paper fou fonamental per a canviar l’eix de la publicació en donar entrada a gent més jove, com Amadeu 1 Inclou publicacions com Els xi- 3 Enric Valor es mostrava sovint an- Fabregat, Josep Piera, Josep Vicent Marqués, Rafael Lluís Ni- quets i la circulació, el premi Joan goixat, esperant la nova, mala o bona. nyoles, Rodolf Sirera i jo mateix, que vaig fer sense voler de Senent del 1957, anterior doncs a la revista Gorg i llibres com Curso de la 4 Els nous col·laboradors volien una pont inicial, malgrat que Vicent Soler, Rafael Esteve-Casano- lengua valenciana i Millorem el llen- publicació oberta i no beata, d’ estricta observància. va i altres ja hi col·laboraven. guatge de Valor. 2 Una discussió sobre com reorien- 5 L’estètica era part del marketing, No sols això va aportar altres punts de vista, altres temàtiques, tar-la va obtenir el suport de Senent tenia un efecte sobre el públic potencial. ampliant l’abast, regularitzant seccions de crítica, entrevistes, contra aquests assessors.

306 Enric Valor. El valor de les paraules { 307 que Valor o Senent. Costa ara creure que els joves polemit- falles amb coberta de Josep Renau, un número amb una zaren contra Vicent Andrés Estellés, que publicava El llibre peça de teatre de Maria Aurèlia Capmany, un amb textos de meravelles.6 de Carles Salvador i les dues narracions de Voltaire i Balzac traduïdes per Valor.9 El responsable de la censura d’aquell moment, Adrián Sancho Borja, molt polit ell, era un enemic declarat de la revista, i I aquesta gernació es va expandir passant a Las Provincias jo vaig mantenir alguna conversa digna d’una faula oriental en bona part, a La Verdad, a La Marina, a Información i a amb aquest personatge de la burocràcia franquista, decidit a Levante després, a Radio Peninsular i Radio Cadena i tenia acabar amb la revista, com va fer a la fi. I més tard amb altres gran influència en la Universitat de València. No havien es- iniciatives com De dalt a baix. tat treballs d’amor perduts. Però això seria la història de la Transició.10 Tot això cal inserir-ho en un context en el qual sorgien noves activitats culturals i polítiques en l’oposició encara il·legal, i per tant la reacció també creixia, perquè el franquisme veia 6 Piera, Franch i Fabregat movien 9 Valor, enric (1974-1975); L’ In - contestat i amenaçat per les noves generacions.7 I arribàrem fitxa, estava des del 1972 a punt Carn genu i El coronel Chabert, València, així al darrer número del 29 abril del 1972, «pel dany al fran- Fresca (Ed. L’Estel). Gorg quisme»,8 que passà a la impremta però no va eixir al carrer i 7 Melià Ventura, Rafa (1977); 10 Hi ha dues tesis doctorals sobre Que València conteste, València, Gorg. el periodisme al llarg d’aquest perío- no sé si algú té un exemplar, jo no, i em dol, perquè anava en de, però no han estat publicades 8 Sanchis Guarner, manuel; prò- encara. la coberta una entrevista meua a Joan Fuster, que a aquest no leg dins el llibre de Joan senent li va agradar gaire o això em van dir. Chi lo sa? anaya; En defensa del regionalismo (1976), València, Gorg. Ens quedàrem orfes de la revista i contraatacàrem amb Els quaderns, dels quals puc recordar entre altres l’extra sobre

308 _Millorem el llenguatge Enric Valor, 1971

Josep Martines

Millorem el llenguatge (València, Gorg, 1971) aplega un gra- connectés amb la tradició popular i antiga. I tot això a fi que pat d’articles de caràcter divulgatiu que de bell principi havia aqueixa llengua, massa temps arraconada, tornés a ser vehicle publicat Enric Valor en la premsa. Va aparèixer amb un pròleg d’expressió corrent i quotidià, i també, solemne i formal. El d’un altre important lingüista valencià, Josep Giner i Marco. lector trobava i troba encara en Millorem el llenguatge orien- Permeteu-me d’amprar a Josep Giner unes ratlles d’aquell prò- tacions davant els dubtes sobre la pronúncia ([s] o [z]; j, g, x, leg que defineixen l’esperit de l’obra gramatical i literària de tx, ig; e i o obertes o tancades; el pronom ho); reflexions sobre Valor: les bases de l’ortografia; observacions sobre aspectes controvertits de la morfologia (molts encara ben controvertits!), que La posició d’Enric Valor és decididament en favor de la uni- fonamenta amb dades de l’ús popular de fora i de dins del País tat de la llengua: és un dels valencians que millor coneixen el Valencià i en textos antics. fet de la unitat de la llengua catalana del Principat, del País Valencià i de les Illes Balears, en totes les seus particularitats Com també ocorria en un altre llibre seu, més petit i de molta regionals, comarcals o locals. (Giner 1971: p. 6) utilitat (Temes de correcció lingüística, 1983), el coneixement de les dificultats que podia plantejar el model normatiu als valencians va servir a Valor com a punt de partença per a una Millorem el llenguatge s’encabeix dins un gènere que ha tin- sèrie de notes, variada i deliciosa, sobre qüestions lèxiques i gut conreadors molt notables a casa nostra. Pensem en les gramaticals: des dels dubtes a l’entorn dels pronoms febles hi o Converses filològiques de Pompeu Fabra a L’Avenç o en les col- en, fins a les diferències entre prompte i enjorn, entre gerró, gerro laboracions quotidianes d’Albert Jané o de Joan Solà en diver- i pitxer, la sinonímia de vegada, volta i cop (mot poc estimat per sos diaris. L’objectiu és fer arribar al ciutadà la preocupació i la Valor!)... Un usuari actual hi trobarà informació plenament reflexió sobre l’idioma. Generar un petit espai per a pensar en útil en aquestes observacions; com veiem, per ventura, ho són el sentit de les paraules, en l’ortografia, en la pronúncia o en d’una manera especial les que tracten el lèxic i la semàntica, un la gramàtica; i fer-ho amb un estil senzill, elegant i entenedor dels vessants de l’idioma més afectat per la interferència. Hi ha i amb la voluntat d’encomanar al lector una mica d’aquella espai per als mots que col·lideixen amb el castellà: caixa i capsa, passió per la llengua. calaix i caixó, tràfic i trànsit, o medi, mig i mitjà. La pressió Enric Valor coneixia amb profunditat l’expressió col·loquial i d’aqueixa llengua és al davall dels articles dedicats a turmell i els textos dels grans escriptors antics i contemporanis, i s’havia llavi, a sostre, trespol i coberta, a canell, muscle i espatla...: en són amerat de l’alè que, des de primeries del segle xx, animava el responsables els castellanismes tobillo, labio, techo, muñeca o moviment per la normalització de l’idioma: aquella voluntat hombro, més o menys adaptats i estesos per més d’una comar- de construir un model de llengua útil i reconegut per la soca. El mateix s’esdevé als articles dedicats a camps semàntics cietat, convergent amb les diverses varietats territorials i que bàsics: Valor hi para atenció, fina i didàctica, sobre els mesos,

Enric Valor. El valor de les paraules { 309 310 les estacions o les festes de l’any, sobre fenòmens meteorològics, les següents? Merecer la pena (algo); Estar en ascuas; Tomar las sobre cereals, etc., els noms dels quals han estat interferits. Hi de Villadiego; No salir de su asombro, etc. Millorem el llenguatge ha, a més, tota una sèrie d’articles dedicats a la correcció explí- diu: Valdre-s’ho o Valdre la pena; Estar en punxes; Pegar a fugir cita de barbarismes corrents: alquiler, ahorro, algo, hasta, etc. i No saber-se’n avenir. Lúcidament, Valor s’havia adonat que hi ha comparacions fixades, diferents d’una llengua a una altra Els usos populars tradicionals, els autors de llenguatge més i hi dedica un espai: Fer-se vermell com un titot, Groc com la genuí i els clàssics li serveixen per a fonamentar les recomana- paret o com un ciri, Sord com una rella, Dormir com l’algeps o cions. Sovint són instruments per a desfer prejudicis que pesa- Encendre’s com un lluquet. ven i, segons com, encara pesen sobre mots que alguns veien com a aliens als valencians. Aquest és el cas de vermell davant No és aquesta una obra menor del gramàtic, lexicògraf i escrip- roig. Vermell era mot que devia conéixer del seu parlar meri- tor de Castalla; com ja va dir Joan Solà (19852: 226): «Vet aquí dional i que, com fa notar, és dels grans clàssics (Jaume Roig un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modè- i l’Espill). Aquest cas ens pot aprofitar també per a il·lustrar lic». Cal encoratjar els lectors i els parlants actuals a llegir-lo i un altre objectiu que degué fonamentar el llibre: una llengua a aplicar en la seua pràctica quotidiana la saviesa i l’estima pel normalitzada i apta per a l’expressió formal havia de permetre país i per la llengua que l’amera. la precisió; vegeu els comentaris sobre la diferència entre roig, vermell i ros, entre fred i gelat, entre raó, comanda i encàrrec o entre llac, estany i llacuna. Bibliografia La correcció de variants més pròpies dels registres col·loquials Giner, Josep (1971): «Pròleg», dins Enric Valor (1971). [Reeditat té un espai específic a l’obra. Valor recomana darrere, cadira, per Antoni Ferrando, Obra filològica (1931-1991). Josep Giner i ganivet o olor per damunt de raere, caira, gavinet o aulor. Marco, València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana & Denes Editorial, 1998, pp. 415-417.] No podem oblidar els capítols adreçats als modismes, una Solà, Joan (19852 [1977]): Del català incorrecte al català correcte. parcel·la de la llengua de molt d’interés i que demana molta Història dels criteris de correcció lingüística, Barcelona, Edicions atenció, potser ara més que llavors. La fraseologia és, sense exa- 62. gerar, un oceà dins el gran oceà de tot idioma; sistematitzar-la Valor, Enric (1971): Millorem el llenguatge, València, Gorg. [N’hi i difondre-la exigeix un esforç molt gran, que cal fer. Això és ha edicions posteriors: València, Eliseu Climent, 1979 (2 vols.), més necessari en situacions de contacte de llengües i de mino- 1999 (1 vol.).] rització com la nostra. Millorem el llenguatge inclou, en aquest Valor, Enric (1983): Temes de correcció lingüística, València, Eliseu àmbit, veritables perles que ara només podem esmentar. Quin Climent. equivalent donaria el lector a dites castellanes corrents com ara

Enric Valor. El valor de les paraules { 311 _Curso medio de gramática catalana, referida especialmente al País Valenciano València, Editorial Gorg (1973)

Sandra Montserrat i Buendia

Valga una dada per a il·lustrar la dimensió justa del compro- de las letras» i «Apéndice», en què s’inclouen taules de verbs mís d’Enric Valor amb la llengua i el país. Les dues primeres irregulars i una arreplega exhaustiva de vocabulari bàsic dels obres gramaticals de l’autor, el Curso de lengua valenciana camps semàntics del cos humà, la casa, la ciutat, la família, el (1966) i aquest Curso medio de gramática catalana, referida es- temps, la fruita, els animals, etc. Cada capítol se subdivideix pecialmente al País Valenciano (1973), es publiquen en plena en fitxes breus explicatives de cada component: «el nombre dictadura i són, en realitat, tota una declaració d’intencions, sustantivo», «el artículo», «el adjetivo», «el adverbio», etc.1 sobretot, aquesta darrera. Encapçala aquesta estructura de gramàtica tradicional una «Nota preliminar» de sis pàgines, concisa, clara i elaborada: El Curso medio de gramática catalana, referida especialmente al una bona mostra de l’expressió lingüística riquíssima —tam- País Valenciano (1973) és el resultat natural de la trajectòria bé en la llengua forana— del gramàtic i escriptor i que re- de l’homenot de Castalla. La seua tasca com a professor de corre tot el tractat gramatical. És d’agrair que no abandone català i les seues opinions escampades en nombrosos articles la musa en aquest tipus de textos, com tantes vegades passa. ja anunciaven quin era el pal major a què s’aferrava el seu projecte: per articular i cohesionar nacionalment el país calia, Aquesta nota preliminar és tot un manifest de defensa de la per damunt de tot, dignificar la llengua, i això significava unitat lingüística. I és que no ens pot passar per alt, com diu crear, difondre i usar l’estàndard lingüístic. Pitarch (Lluc et al. 2001), que per primera vegada en la tra- jectòria editorial valenciana una gramàtica és intitulada ca- L’elaboració de la norma culta fou tasca de Pompeu Fabra i talana. En paraules de Valor (1973: 2): «Superando ya, pues, havia sigut secundada pels signants de les Normes de Caste- las antiguas vacilaciones, fruto de largos años de decadencia lló, entre aquests, Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner. y muchas veces fundadas en razones pedagógicas, y teniendo Enric Valor, seguint els passos dels mestres, pren el relleu en en cuenta la mayor formación lingüística que en los últimos una missió amb més entrebancs: fer arribar la norma al par- decenios han adquirido los valencianos cultos, creemos llega- lant i aconseguir que la senta com a pròpia. Per això, Rafael do el momento de usar [...] de acuerdo con la ciencia filológi- Lluís Ninyoles (Valor 1973: v) no exagera pas quan, en el ca, el nombre de catalán o lengua catalana». pròleg a l’edició, diu: «La publicación de esta Gramática catalana, de Enric Valor, es un paso certero en la difícil y urgente Tanmateix, Enric Valor no contraposa la unitat a la particu- tarea de la normalización lingüística en nuestro país. [...] Era laritat, ans al contrari. Com diu també el títol, la gramàtica un libro necesario e inevitable». està referida especialmente al País Valenciano i en això segueix fil per randa el que havia encomanat Fabra als escriptors va- El Curso es divideix en quatre capítols (dos dels quals es dedi- lencians. En paraules de Jordi Colomina (2000: 7): «En la quen a les grafies) i un annex: «I. Las letras y su pronunciaci- seua obra, aconsegueix un equilibri perfecte entre l’adhesió ón», «II. Elementos de sintaxis», «III. Morfologia», «IV. Uso

312 disciplinada a la normativa unitària i la defensa de les peculiaritats de la nostra bella modalitat, peculiaritats ben legíti- mes perquè es remunten als segles gloriosos d’esplendor medieval». I així, mitjançant un coneixement lingüístic ampli i amb un rigor metodològic indiscutible, ens convida a l’ús dels possessius meua, teua, seua o del plural etimològic jóvens o vèrgens, prioritza la combinació de pronoms com li’l torne en lloc de la principatina l’hi torne, etc. No s’atreveix encara, però, a recomanar l’incoatiu -ix i, com a bon fabrià, cau en la defensa fèrria de llur, ben en desús ja en la parla habitual. Enric Valor dirigeix aquesta obra a dos tipus de públic. D’una banda, el castellanoparlant, a qui anima a estudiar la llengua («[...] y pocas más [palabras] que, para los no catalanófonos, son fáciles de aprender por la pràctica del idioma», p. 26), els proporciona activitats al final de cada lliçó, els fa fixar-se constantment en la fonètica —costum que malauradament hem perdut—, sempre tenint en compte la llengua de partida («Groc y bo tienen o abierta», p. 83, nota a peu 1). Subtilment, com a bon mestre, manifesta també al lector que la dificultat en l’aprenentatge de les grafies és una normalitat en totes les llengües, també en el castellà («El alumno [...] podrá observar que en la representación del sonido de s sorda consiste la principal dificultad del idioma por cuanto hace a su ortografía. Problemas semejantes tiene el francés, y el castellano no carece de ellos —la ll y la y, la b y la v, la s y la x, etc.», p. 260), i aprofita per fer gala de la riquesa de l’idioma —només cal fullejar l’arreplega de locucions.

L’altre tipus de públic és el valencianoparlant, aquells adults comunicació, la pervivència del valencià quedarà assegurada. que no saben llegir ni escriure la llengua pròpia, que no han Jo sempre he confiat també en els mestres. El paper de l’esco- tingut l’oportunitat d’acostar-se al valencià a nivell culte, la valenciana és fonalmental» (Serrano 1995: 141). precisament perquè aquest espai era ocupat pel castellà. A aquests sembla que van dirigides les observacions sobre les incorreccions típiques dels valencianoparlants («Las formas Bibliografia “dillunsos”, “dimatsos” y “dijoussos” son incorrectas», p. 74), així com també les clucades d’ull a la genuïnitat del valencià Climent, Josep Daniel (2010): «Enric Valor, en el record», Levante- El mercantil Valenciano, Posdata, 15 de gener. («debades és adverbio de uso popular en el País Valenciano, y sólo literario en Barcelona», p. 108, nota 2). Colomina, Jordi (2000): «Un castallut universal», Laudatio pronunciada pel Dr. Jordi Colomina i Castanyer en el solemne acte Fet i debatut, El Curso medio de gramática catalana, referida d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat especialmente al País Valenciano (1973) és una obra comple- d’Alacant d’Enric Valor i Vives el 5 de novembre de 1999, Bar- tíssima, extremadament rigorosa, amb notes subtilíssimes, cella 10, pp. 7-8. esparses ací i allà, sobre la realitat dels usos valencians. A par- Lluch, Gemma; Vicent Pitarch, i Vicent Simbor (2001): Enric tir d’aquesta obra la carrera del gramàtic prendrà embran- Valor (1911-2001) in memoriam, Barcelona, Institució de Lletres zida i arribarà el best-seller La flexió verbal (1983), sempre Catalanes, Generalitat de Catalunya. amb un únic objectiu clar, escampar el model formal a través Montoya Abat, Brauli (2002): «El model de llengua oral d’Enric de l’escola: «Ara, crec que si el poble valencià esguarda amb Valor en la gramàtica normativa valenciana» dins Casanova, Emi- amor la seua pròpia identitat, manté la llengua tot i que siga li et al. (eds.): Enric Valor, un home de poble, València, Institut en la situació actual i n’incrementa el seu ús com a llengua de d’Estudis de la Vall d’Albaida / Denes Editorial, pp. 175-188. Serrano, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València, Tàndem. 1 No debades, és una arreplega mi- llorada de fitxes gramaticals que havia escrit periòdicament en el periòdic Jornada (cf. Climent 2010: 1).

Enric Valor. El valor de les paraules { 313 _Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià València, Eliseu Climent Editor (1977)

Sandra Montserrat i Buendia

El treball gramatical fou una de les passions d’Enric Valor. Valencià (1977) és en realitat una reedició en català de l’obra Aconseguí dur-la a terme, ben aviat, com a professor, en els anterior Curso medio de gramática catalana, referida especial- Cursos de Lo Rat Penat dirigits pel seu mestre Carles Salvador; mente al País Valenciano (1973) i, fins fa ben poc, ha sigut un després, com a gramàtic, amb els diversos tractats sobre llen- dels manuals fonamentals d’aprenentatge de català per a valen- gua. Recordem ací els primerencs Curso de lengua valenciana cianoparlants. Com en l’obra anterior, Valor segueix el camí (1966), Curso medio de gramática catalana (1973) o els excel- iniciat per Fabra del «policentrisme convergent», i per tant, lents Millorem el llenguatge (1971), La flexió verbal (1983) i promociona les variants valencianes, sempre sota el paraigua Temes de correcció lingüística (1983). I en aquesta faena de lin- de la unitat de la llengua. Tanmateix, hi ha algunes diferències güista Valor superà el mestre. Al parer de Joan Solà (Rico & destacables. Solà 1995: 60), Enric Valor vingué a ocupar el lloc deixat per En primer lloc, el rigor lingüístic augmenta en aquest tractat Carles Salvador, però amb molta més altura i elegància intel- gramatical. D’una banda, l’obra es divideix en quatre parts lectual i amb un mètode i un esperit molt diferents. atenent els components bàsics de la llengua, de manera més Fet i fet, tots aquests manuals són una bona mostra d’una intuï- ordenada: «I. Fonologia», «II. Ortografia», «III. Morfologia» i ció lingüística extraordinària, així com d’una precisió valuosa «IV. Sintaxi». I tot i que hi ha un apartat d’ortografia, aquest es per a la recerca lingüística, sense deixar de banda —per des- vincula constantment a la fonètica («Per excepció, la s, davant comptat!— una capacitat didàctica indiscutible. També són de la r, no es pronuncia com a s sonora, puix sofreix l’assimi- l’espill d’una època en què el compromís pel País passava, sí lació a aquesta darrera consonant. Així, com ara, desraó [...] es o sí, pel compromís amb la normalització lingüística. Vicent pronuncien ‘derr-raó’», p. 53, nota 1). De l’altra, s’hi observa Pitarch (Valor 1977: 7) ho explica clar i ras en la introducció a un interés creixent per l’ús precís i inequívoc de la terminolo- l’obra que ressenyem ací, Curs mitjà de gramàtica catalana, re- gia lingüística. Així, encapçala l’obra el Diccionari de termes ferida especialment al País Valencià: «Analitzar la llengua, expo- filològics, molt útil per a l’aprenent. En aquest sentit, cal des- sar-ne els mecanismes interns, fer propostes metodològiques tacar que l’anàlisi de la llengua és més precisa. Com a mostra per accedir al seu domini acadèmic, ací esdevenen, d’entrada, d’això, l’anotació sobre la diferència d’ús entre al+inf i en+inf: ocupacions que necessàriament ultrapassen els estrictes llin- «quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la dars de la tècnica lingüística o pedagògica. Breu: fer lingüís- preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A tica és, entre nosaltres, prendre opció política, com ho és, així l’arribar, va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és mateix, cada volta que un valencià es planteja el maneig culte preceptiu l’ús de la preposició en: En tornar el pare, dinarem» del seu idioma». Aquestes paraules són ara vigents igualment. (p. 226). Les notes a peu de pàgina estan també més elaborades i serveixen al gramàtic per a citar arguments d’autoritat i El Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País corroborar així les afirmacions. Hi ha, per exemple, cites de la

314 Gramática catalana d’Antoni Badia i Margarit (p. 131) o de [...]. Això no obstant, la major part del País Valencià [...] con- la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner (p. 193). serva perfectament els fonemes s sonora i tz, com la resta del domini lingüístic català.», p. 29), i fa anotacions més concretes En segon lloc, aquest Curs mijtà de gramàtica és encara més sobre l’ús incorrecte d’algunes formes, com quan condemna didàctic. D’una part, podem observar anotacions dirigides als este i eixe: «Ara bé: les formes “este” i “eixe” que s’ouen en el docents («Hi ha, com fàcilment en podem deduir, moltes al- País Valencià davant de consonant, i, allò que és pitjor, fins tres paraules que enclouen el fonema alveolar fricatiu sonor, davant de vocal, són fruit de la pressió castellanitzant (de “este” bé intervocàlic o bé inicial de mot o síl·laba. Per la major part i “eixe”) i, per tant, totalment rebutjables.», p. 114). del nostre domini lingüístic, sols amb la guia de la pronúncia es pot arribar a unes grafies correctes; però en les comarques En definitiva, aquest Curs mitjà de gramàtica catalana, referida on s’ha ensordit aquest fonema, hi cal insistir en la pràctica especialment al País Valencià (1977) forma part del llegat més del vocabulari», p. 60). De l’altra, augmenta la referència a la compromés d’Enric Valor, perquè en els manuals l’autor s’hi Romània per a la comprensió d’un fenomen («En català, com juga molt: prestigiar la llengua i fer que els parlants la consi- en totes les altres llengües romàniques, es van perdre els casos, deren vàlida en tots els àmbits d’ús. Encara hui és una faena marcats en llatí per desinències en els substantius i adjectius i fonamental. en els pronoms, i les distintes funcions d’aquestes categories les expressem per llur col·locació dins l’oració o per llur en- llaç mitjançant preposicions. Solament queden reminiscències Bibliografia dels casos llatins en el pronom personal, com veurem en la Rico, Albert i Joan Solà (1995): Gramàtica i Lexicografia catalanes: Sintaxi.», p. 86). síntesi històrica, València, Universitat de València. Finalment, la resta de diferències es poden atribuir en part al canvi de lector de l’obra. Ara, l’aprenent ja és segurament valencianoparlant. Per això, es permet ampliar la informació referida als diversos parlars («La parla popular de València i la seua comarca ha substituït modernament aquest fonema ge- nuí de l’idioma per una sibilància interdental molt particular

Enric Valor. El valor de les paraules { 315 _La ﬂexió verbal, d’Enric Valor

Joan E. Pellicer

No és agosarat pensar que la Flexió Verbal d’Enric Valor és el llibre més editat del País Valencià. De fet, Mila Segarra (Se- garra 1999: 30) en diu que és «un autèntic best-seller». Fins ara se n’han fet vint-i-set edicions i set reimpressions, és a dir, 34 impressions en 26 anys! Si bé és veritat que la gran aportació de Valor a les nostres lletres és la seua producció narrativa, novel·les i rondalles, som de l’opinió que la popularitat del personatge, a nivell social, descansa en la seua vessant com a didacta de la llengua. I en aquest sentit, el llibre que comentem ha estat cabdal en el coneixement de la norma lingüística en allò que fa referència a la conjugació verbal. Quan Valor va editar aquest manual no n’hi havia cap altre d’especíﬁc referit a la normativa verbal. Bé és veritat que havia hagut dos treballs previs en aquest sentit. D’una banda, Josep Giner havia confegit, però no publicat, La Conjugació dels verbs en els escriptors valencians.1 De l’altra, Carles Sal- vador havia elaborat La ﬂexió verbal literària (Simbor 1983: 112 i 113) obra que tampoc no arribà a veure la llum. La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner, publicada l’any 1950, presentava un panorama detallat del verb valencià, amb la indicació de la distribució de les formes en les diverses comarques valencianes.2 La Gramàtica Valenciana de Carles Salvador, adreçada sobretot a l’ensenyament de la llengua,3 va ser publicada l’any 1951, just un any després de la de Sanchis; això no obstant, pel que fa a la conjugació verbal, ja divergia en algunes formes de les propostes de Sanchis. Uns anys més tard, el 1966, veia la llum el Curso de lengua

316 valenciana d’Enric Valor,4 en què apareixen divergències res- fet per mi. I després em va dir: «No les toques, esperem, el pecte dels altres dos. Així, en l’imperfet de subjuntiu presen- dia de demà». I li vaig parlar d’unes modificacions que fa- ta, com aquells, les dues formes, però n’inverteix l’ordre, de ria: «però, deixa que passen uns anys». Diu: «Tu ja saps que estic enamorat de la llengua viva. I l’evolució de la llengua manera que col·loca com a primera forma la solució amb s: jo voldria que més avant…» Però ja no m’ha pogut tornar a jo cantàs o cantara, tu cantassses o cantares, etc. aconsellar perquè va morir molt prompte. L’any 1973, Valor publica el Curso medio de gramática catalana, referida especialmente al País Valenciano.5 Tal vegada L’any 1966 es va publicar, sota el patrocini de la Generalitat d’acord amb la proposta de Fuster, segueix el model del ca- Valenciana i l’Institut Interunivesitari de Filologia Valenciana, talà oriental i en modifica les desinències: 1 parlàs o parlés, el manual Els verbs valencians, que, en certa manera, era el mo- 2 parlasses o parlessis, ... és a dir, que hi fa desaparéixer les del a seguir. Llavors, l’editor va considerar que calia una revisió formes en –ara. Aquest és el mateix model que ofereix en la de La flexió verbal. Nosaltres vam ser el encarregats de fer-la. versió valenciana de 1977.6 A manera d’exemple, oferim un La nostra intervenció va afectar, bàsicament, el tractament dels quadre on, amb la unificació dels verbs que usen els autors, incoatius i la inversió de les formes de l’imperfet de subjuntiu. es presenten les diverses solucions proposades per a les ma- Amb tot, ens vam decantar per les formes en –às (parlàs), for- teixes formes verbals. ma usada pels clàssics, mentre que les formes en –és no tenen cap tradició a la nostra àrea lingüística.9 I un resultat semblant trobaríem si férem (o féssem) un acarament de les solucions del verb «haver», de l’imperatiu, etc.

7 1 Aquest manuscrit ha estat editat 7 Climent, Josep Daniel (2010): Com assenyala Climent, «l’obra emprada pels escriptors i per Emili Casanova (1996: 39-46). Enric Valor, estudi i compromís per la estudiosos de la llengua en aquests moments per a realitzar llengua., València, Acadèmia Valen- 2 N’hi ha una edició a cura d’An- les consultes gramaticals sobre verbs, era la de Joan Baptista ciana de la Llengua, en premsa. He toni Ferrando publicada per Editorial d’agrair a aquest estudiós que m’haja Xurriguera Els verbs catalans conjugats, pel model del qual, se- Altafulla, Documents de Filologia permés conéixer el fragment on parla Catalana, (Barcelona, 1963). El vo- gons Ferrando (1987: 107),8 va optar Valor per al seu manual de La Flexió verbal, abans d’editar el lum es compon d’un Estudi prelimi- llibre. sobre verbs». nar molt complet, un ampli Apèndix documental, el Facsímil de la Gra- 8 ferrando francés, Antoni Montoya Abat (1999: 355) ens reporta un text en què Valor màtica valenciana, pròpiament dita, i (1987): “La passió per la llengua a unes Esmenes i addiccions. través de la literatura”, Papeles de explica quins van ser els seus plantejaments a l’hora de com- Campanar, València, Conselleria 3 V. Simbor en diu: “Aquesta és pondre el manual i com va seguir les orientacions de Sanchis de Cultura, Educació i Ciència, pp. l’obra cimera de Carles Salvador i 107-110. Guarner: el text en què han aprés a escriure el valencià totes les generacions de Post- 9 Pel que fa a les formes en -e, Fuster guerra”. L’obra, efectivament, la va diu: «Una altra qüestió era la forma preparar específicament per als Cur- en -e del pretèrit imperfet de subjun- Feia falta La flexió verbal. Jo no me vaig atrevir a fer-la per a sos de Llengua i Literatura Valencia- tiu (cantés, cantesses), que és la pro- mi, sinó que vaig cridar Sanchis Guarner i em va dir: «Con- nes que l’any 1951 va promoure en posada per Giner i que a mi, no sé forme». Em va donar les instruccions precises, la vaig fer per Lo Rat Penat. perquè, no em fa gens de gràcia [...]. complet. Algunes coses, jo les volia fer molt més acostades a Crec que hauria estat millor adoptar 4 E. Valor: Curso de lengua valencia- la terminació en -a tònica, que és la la llengua viva. Però de totes les maneres, Sanchis, que va ser na, Imprenta Fermar, Valencia. clàssica [...] i la més acostada a la for- un professor magnífic, una cosa extraordinària, em va dir: 5 Enric Valor (1973) Editorial Gorg. ma viva en -ra». (Ferrando 1993: xl). «No, Enric, de moment; a poc a poc ja inclourem tota l’evo- lució oral de la llengua». Bé, ho vam fer així. També em va 6 Enric Valor (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especial- dir que les formes que penetren en el nord de Castelló, molt ment al País Valencià, Eliseu Climent. avall, del tortosí, que no les posara perquè no confongueren. En fi, li estic molt agraït al Sanchis, per tanta cosa que ha

Sanchis Salvador Valor Valor 1950 1951 1966 1973 Present indicatiu Primera conjugació cante cante cante cante o canto Segona conjugació bat bat bat bat o bato Tercera conjugació (pura) sent sent bent sent o sento Tercera conjugació (incoativa) servixc servisc servesc o servisc servesc o servisc Present subjuntiu Primera conjugació cante porte cante cante o canti Segona conjugació bata bata bata bata o bati Tercera conjugació (pura) senta senta senta senta o senti Tercera conjugació (incoativa) servixca servisca servesca o servisca servesc o serveixi Imperfet Subjuntiu Segona persona (tu) cantares o cantasses bateres o batesses servisses o servires servisses o servissis

Enric Valor. El valor de les paraules { 317 Bibliograﬁa Sanchis Guarner, Manuel: Gramàtica valenciana. Edició a cura de Toni Ferrando. (1993), Alta Fulla, Barcelona. El volum es com- Climent, Josep Daniel (2010): Enric Valor, estudi i compromís per la pon d’un estudi preliminar molt complet, un ampli apèndix do- llengua, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, en prem- cumental, el facsímil de la Gramàtica valenciana, pròpiament dita, sa. He d’agrair a aquest estudiós que m’haja permés conéixer el i unes esmenes i addiccions. fragment on parla de La Flexió verbal, de Valor, abans d’editar el llibre. Segarra, Mila (1999): «Enric Valor i la llengua normativa», dins Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Casanova, Emili (1996): «Una proposta inèdita de Flexió Verbal de Col·lecció d’Estudis 1, Universitat Jaume I, pp. 27-51. Josep Giner i dels escriptors valencians de 1984» Alba 19, Onti- nyent. Simbor, Vicent: Carles Salvador i Gimeno. Una obra decisiva (1983), Diputació Provincial de València. Ferrando Francés, Antoni (1987): «La passió per la llengua a tra- vés de la literatura”, Papeles de Campanar, València, Conselleria Valor, E (1966): Curso de lengua valenciana, Imprenta Fermar, Va- de Cultura, Educació i Ciència, pp. 107-110. lencia. Montoya Abat, Brauli (1999): «La contribució d’Enric Valor a la — (): Curso medio de gramàtica catalana referida especialmente al llengua i la literatura del País Valencià», dins Valoriana. Estudis País valenciano, Editorial Gorc. sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Col·lecció d’Estu- dis Filològics 1, Universitat Jaume I, p. 355. — (): Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià. Eliseu Climent. Salvador, Carles: Gramàtica valenciana (1951), Lo Rat Penat, Va- lència.

318 _Temes de correcció lingüística, d’Enric Valor: una vigència malaurada

Joan Ramon Borràs Hernandis

L’any 1983, Enric Valor publicava en Tres i Quatre un opuscle d’una setantena de pàgines en la col·lecció «Quaderns 3 i 4», en què proscrivia un seguit d’usos gramaticals incorrectes alhora que prescrivia les solucions correctes i genuïnes de la nostra llengua. No debades, poc de temps abans s’havia posat en marxa l’ensenyament del valencià en els nostres centres educatius i s’encetava un boom en el terreny de les publicacions escolars en forma de llibres de text, narrativa juvenil, reedicions dels nostres clàssics més o menys adaptats o actualitzats, i un llarg etcètera. I és ací on adquireix una certa rellevància la ﬁgura del corrector d’originals, ateses les mancances lingüístiques d’una nova generació d’escriptors que no havien estudiat la nostra llengua en les escoles, els instituts o la universitat i que amb molta voluntat, autoformació i aquells cursos de «Lingüísti- ca valenciana i la seua didàctica» dels ICE de les universitats valencianes (contribució impagable de Manuel Sanchis Guar- ner a la recuperació idiomàtica, amb el suport incansable de Josep Iborra) es llançaven a la tasca de produir textos per als escolars incipients en valencià. El mateix Valor, en el pròleg d’aquest opuscle, admet que a partir de la pràctica de revisió de textos narratius originals «hem arribat a conèixer les principals ocasions en què solen produir-se errades importants originades sobretot en la gran pressió castellanitzant dels mitjans de comunicació, on no- més tenim irrisoris accessos i on bé podem dir que som “la llengua del silenci”».

Enric Valor. El valor de les paraules { 319 Una ullada a l’índex ens remet a la selecció de temes que Va- Tornem als Temes de correcció lingüística. En cada un dels lor tracta: els verbs ser i estar, les perífrasis d’obligació i de apartats, i de manera ordenada, didàctica i planera —sense probabilitat, les perífrasis de futur incorrectes, el gerundi de defugir per això el rigor—, Valor ens presenta succintament posterioritat, les preposicions en el complement directe, les la qüestió, enumera les incorreccions que se solen cometre construccions temporals en infinitiu, el canvi i caiguda de en aquest punt (i amb la referència al castellà com a origen preposicions, els pronoms del complement indirecte, els pro- del calc sintàctic) i ens proposa les solucions correctes. noms febles ho i en, els relatius i, finalment, la concordança Hem al·ludit en el títol d’aquestes ratlles a «una vigència ma- del participi passat. laurada». Efectivament, per dissort, al cap de més d’un quart Aquesta mirada ràpida ja ens deixa entreveure que els temes de segle, la major part dels temes conflictius que Valor ens seleccionats per Valor pertanyen tots a l’àmbit morfosintàc- convidava a corregir continuen igual o de vegades més este- tic, allò que tradicionalment s’ha anomenat gramàtica. No sos i més punyents. És difícil detectar-ne el perquè. Potser no és injustificat. Efectivament, si dividim la llengua en tres n’hi ha un de sol. Continuem sense uns mitjans de comuni- grans blocs (ortografia i prosòdia, morfosintaxi i lèxic), po- cació dignes quant a la presència del valencià. Ja a l’inici del dem observar que els primers, els que ens descriuen els sons segle passat, el lingüista danés Otto Jespersen intuïa que la i ens prescriuen la manera com els hem de representar gràfi- recent (aleshores) invenció de la radiodifusió faria molt per cament, gairebé no tenen influències d’altres llengües en la cohesionar i fixar les llengües. També Valor afirmava en el pronunciació (i si n’hi ha, el parlant les detecta fàcilment), pròleg que «cal tenir la ràdio i la televisió, i cal que els nostres i l’ortografia són faves comptades. Pel que fa al lèxic, l’ajut periodistes i escriptors prenguen part decidida en la norma- d’un bon diccionari ens pot fer veure els castellanismes que lització de l’idioma i en la lluita contra la seua degradació i fem servir i ens en dóna la paraula genuïna; però la mor- disgregació». Mentre això arriba, faríem bé de rellegir aquest fosintaxi, això ja són figues d’un altre paner: al parlant li opuscle i posar-lo en pràctica. Seria, sens dubte, el millor costa detectar-hi la influència del castellà, ha de consultar reconeixement a l’obra d’Enric Valor. una gramàtica i saber trobar-hi el que busca; no debades, els calcs sintàctics són una via de penetració del castellà lenta però inexorable.

320 _Vocabulari fonamental Enric Valor i Vives

Josep Lluís Doménech Zornoza

Es tracta d’un recull de 22.000 mots entrada traduïts del cas- tellà al valencià i del valencià al castellà. El llibre aparegué editat l’any 1988 per Plaza & Janés, especialment dedicat als jóvens valencians. Dóna preferència al lèxic usat en la modalitat valenciana. En el seu temps va tindre un gran ressò en el món escolar en què es necessitaven materials didàctics en valencià i encara hui en dia és d’utilitat en les nostres escoles. Enric Valor va col·laborar en este recull. L’autor va complir els seus objectius. No tenia més pretensions que fer el que va dur a terme: un vocabulari bàsic o fonamental.

Enric Valor. El valor de les paraules { 321 _Vocabulari escolar de la llengua Enric Valor i Vives

Josep Lluís Doménech Zornoza

Amb la mirada posada en el món escolar d’Educació Primà- ria i Secundària, esta obra es va editar el 1989 per Carena Editors, amb una presentació de Rosa Serrano en la qual destaca el gran domini de les paraules per part de l’autor, i signi- ﬁca un pas endavant per a defensar el coneixement del nostre idioma des d’una postura ecològica, intel·lectual i patriòtica, i així ha sigut. És més complet que el seu Vocabulari fonamental. Té unes pretensions majors i, per això, en certa manera resulta de més utilitat en el món de la docència en valencià. Cal tindre en compte que a més de ser un vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà, presenta uns annexos molt oportuns i ben construïts sobre temes com ara els antònims més freqüents, les frases i expressions habituals, les hores, els noms dels vents, la rosa dels vents, els dies de la setmana, els mesos de l’any, les estacions de l’any i un diccionari ideològic, amb vocabularis corresponents a alguns temes bàsics en el món de l’ensenyament (la casa, els colors, la ciutat, el trànsit, la famí- lia, el temps, els aliments, la fruita, els oﬁcis i les professions, les menjades, els esports, les virtuts, les bones qualitats i els defectes morals, la terra i el cel, l’organització política i ecle- siàstica, el mar, la muntanya, el camp, els fenòmens meteoro- lògics, els minerals i els metalls, els arbres i les plantes, el món ànima...). Estos annexos faciliten en gran manera el procés d’ensenyament-aprenentatge i mostren que Enric Valor era un home molt meticulós i gran coneixedor del lèxic valencià.

322 _Pràctiques de llengua 6 Enric Valor · Rosa Serrano

Josep Lluís Doménech Zornoza

Editat per Tàndem edicions el 1993, és un llibre pràctic que va adreçat a l’aprenentatge de locucions i frases fetes i alterna les explicacions amb les activitats. Al final del llibre apareixen les solucions als exercicis per tal de facilitar-ne l’autoaprenen- tatge. A més a més, els autors fan una llista de les locucions i frases fetes més utilitzades. Eixe repertori apareix classificat en els apartats següents: locucions adverbials, locucions conjuntives, locucions prepositives, locucions adjectives, locucions interjectives i frases fetes, classificació que obeïx a la diferència que els autors establixen entre locució, que en molts casos equival a categoria oracional, i frase feta, que conté un verb.

Enric Valor. El valor de les paraules { 323 _Rondalles valencianes vol i, Editorial Torre, València, 1950. vol ii, Editorial Torre, València, 1951. vol iii, Editorial Torre, València, 1958.

Gemma Lluch Crespo

Rondalles valencianes d’Enric Valor va ser publicada en la col- sense notes a peu de pàgina. Els volums i i ii són impresos als lecció l’«Espiga» dirigida per Xavier Casp i per Miquel Adlert tallers tipogràﬁcs de Vicent Cortell de la ciutat de València Noquerol en tres volums. El primer, el 1950, amb el número mentre que el tercer ho és als tallers Vídua de Miquel Zamit 3; el segon volum un any després amb el número 7 i el tercer, de Meliana. el 1958, amb el 37. Aquesta és la primera edició de les rondalles valorianes i els El primer recull, les rondalles «Joan-Ratot», recollida a la primers llibres dedicats exclusivament a les rondalles valen- Foia de Castalla (pp. 5-11); «Home roig, gos pelut i pedra cianes. Aquesta contribució al patrimoni cultural valencià és redona», replegada a Penàguila (pp. 12-35), i «Les velletes de considerada la tasca d’un escriptor que a partir de les histò- la Penya Roja» (pp. 36-51) i «La rabosa i el corb», ambdues ries que ha sentit, i li tornen a contar, escriu uns relats litera- replegades a la Foia de Castalla (pp. 52-62). ris curts. En aquestes històries, hi són presents tant els temes tradicionals de les rondalles valencianes com les tècniques El segon recull, les rondalles «Història d’un mig pollastre» narratives del conte literari del xix. (pp. 5-14) i «El castell d’Entorn i no Entorn», ambdues replegades a Xixona (pp. 15-48), i «Comencilda, Secundina i Acabilda», replegada a la Foia de Castalla (pp. 49-62). I el tercer, les rondalles «Joan-Antoni i el torpalls», arreplegada a Castalla (pp. 5-38); «I queixalets també», arreplegada a Penàguila (pp. 39-43); «Les animetes» (pp. 44-57), arreplegada a Biar, i «La crida de bosc», arreplegada a Penàguila (pp. 58-60). Els tres volums es tanquen amb una pàgina ﬁnal que conté l’índex i les dades del llibre i tenen una mida de 12,30 per 17, la coberta del primer i segon volum és color crema, i la del tercer, en verd. En les tres apareix el títol genèric del volum, Rondalles valencianes, el nom de l’autor, l’editorial, el lloc i l’any d’edició. S’il·lustren amb una vinyeta original de Francesc Navarro Navarro, fotogravats de Vicent Añón. El primer amb colors blau i verd; el segon i el tercer en roig i gris. L’interior no conté cap il·lustració, només els textos

324 Enric Valor. El valor de les paraules { 325 326 _Rondalles gironines i valencianes (1951)

Joan Borja i Sanz

A l’octubre de 1951, Edicions Ariel publicava, amb el títol Així doncs, les Rondalles populars valencianes d’Enric Valor, Rondalles gironines i valencianes, el tercer volum de la col·lecció adaptades per Sales, adquireixen ací una significació simbò- «Rondalles», que seguia les Rondalles de Ramon Llull, Mistral lica de representació territorial. I tal reconeixement es pro- i Verdaguer (1949), i les Rondalles escollides de Guimerà, Case- dueix quan Valor tot just acaba d’iniciar el projecte de les ponce i Alcover (1950). La col·lecció, il·lustrada per Elvira Elias Rondalles valencianes. En efecte, al maig de 1950 s’acabava en aquests tres volums primers,1 responia a una iniciativa de d’estampar als tallers tipogràfics de Vicent Cortell, a Valèn- Joan Sales, que s’hi va involucrar fins a l’extrem de responsa- cia, el primer volumet de les Rondalles valencianes de l’Edi- bilitzar-se personalment de la tria i l’adaptació dels textos, així torial Torre (amb les narracions «Joan-Ratot», «Home roig, com també de la confecció d’uns vocabularis finals amb una gos pelut i pedra redona», «Les velletes de la Penya Roja» i clara vocació didascàlica. I val a dir que aquest treball sovint «La rabosa i el corb»), i a finals de juny de 1951 —«la vigília oblidat de l’autor d’Incerta glòria ha esdevingut amb el temps de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau»— s’acaba d’estam- un referent d’interés en la curiosa història —també sovint obli- par el volum segon (amb «Història d’un mig pollastre», «El dada— de la literatura catalana infantil i juvenil de postguerra. castell d’Entorn i no Entorn» i «Comencilda, Secundina i Acabilda»). Molt de prop devia seguir Joan Sales l’activitat A l’inici del breu pròleg que fa les funcions de presentació, el d’Enric Valor en l’Editorial Torre, a València, perquè el per- mateix Sales justifica la mescla sorprenent —quant a proce- mís eclesiàstic per a la impressió de les Rondalles gironines dència geogràfica— d’aquestes Rondalles gironines i valencia- i valencianes data del 2 d’octubre d’aquell mateix 1951,2 a nes: «Amb els dos primers volums havien quedat representa- penes tres mesos després de l’estampació del segon volum des moltes de les nostres variades regions: les Illes Balears amb de Rondalles valencianes: l’adaptació de Joan Sales per a Ariel Ramon Llull i Antoni Maria Alcover, la regió central o barce- és, així doncs, immediata —si no anterior o paral·lela— a lonina amb Verdeguer, les terres de Provença i de la Catalunya l’edició de les versions originals en Torre. francesa amb Mistral i Esteve Caseponce, la Catalunya Nova (o sigui la que s’estén al sudoest del Llobregat) amb Guimerà L’aposta de Joan Sales per donar cabuda en un mateix volum [...]. En planejar el volum de rondalles populars, hem buscat a «l’extrem nord i l’extrem sud del nostre territori idiomà- que fossin de regions encara no representades en els anteriors, tic a la Península» comporta, lògicament, una estructura en i entre elles hem escollit l’extrem nord i l’extrem sud del nos- dues parts estanques diferenciades per a les Rondalles giro- tre territori idiòmatic a la Península, o sigui el bisbat de Gi- rona i comarques circumdants d’una banda, i el sud del País Valencià d’una altra; ben segurs que aquest agermanament del 1 El següent volum de la col·lecció, 2 També el pròleg de Joan Sales és Rondalles d’ahir i avui (1952), ja va ser datat a «Barcelona, octubre de 1951». nord i del sud dins un mateix recull seria prou discretament il·lustrat per Montserrat Casanova. I la impressió, finalment, es va fer el 31 simbòlic» (p. 7). d’octubre de 1951.

Enric Valor. El valor de les paraules { 327 nines i valencianes: les Rondalles populars gironines, per un —No sé per què mon pare em fa tanta recomanació. Com si costat (pp. 11-64), i les Rondalles populars valencianes (pp. jo no sabera ja tant com ell! 65-144) per l’altre. Les primeres són versions «adaptades i I no en féu ni cas de l’advertència. refoses lliurement amb la seua autorització» (p. 11) de motius recollits —bàsicament— per mossén Lluís G. Constans: Apressava el pas i un sol de tardor el nimbava i l’escalfava «El drac de Banyoles», «La bóta de Sant ferriol», «El rector dolçament. Pujols i més pujols, cims carregats de pins i car- del Mallol»,3 «El difunt convidat», «La mà marcada»,4 «La rasques, pelades codines de penya blavosa, barrancs i rieres missa de Sant Ximplí», «El pla de les Bruixes»,5 «Les tres co- aromats de romaní: tot ho anava deixant darrere, al compàs d’una tonada penaguilenca que xiulava alegrement. mandes», «Les aloges de les Tunes», «El cavaller del Clot de l’Infern» i «La serp del brillant». Les segones són les «Reple- Ja es devia trobar molt lluny del mas, quan es va assentar al gades per Enric Valor i Vives, i adaptades sota la seva revisió peu d’un ginebre i es va posar a esmorzar. i amb la seva autorització i la d’Editorial Torre, de Valèn- cia» (p. 65). I inclouen les versions —adobades per Sales—6 Quin bell i grandiós paisatge es veia des d’allí! Serres i més serres amb qualque banderola de neu fugissera dalt dels pics; d’«Home roig, gos pelut i pedra redona» (rebatejada ací com valls i rieres plenes de masos i alqueries... Per onsevol, re- «L’home de pèl roig»), «Les velletes de la Penya Roja» (amb mors de fonts misterioses i xiscles de pardals i cogullades. el títol «Les dues velles») i «La rabosa i el corb»,7 així com també «Història d’un mig pollastre» i «El castell d’Entorn i —Que és bonic el món —es deia encantat Josep—. I veges No-Entorn» (sic).8 mon pare, quina de pors! Què m’ha de passar en esta terra meravellosa? Joan Sales, conscient de la potencialitat de les Rondalles va- 10 lencianes en tant que «lectures amenes», «de regions encara [...] no representades» i amb un valor «prou discretament sim- Al final d’una llarga costa avall voretada de bledanes hortes, bòlic», aposta estratègicament per fer propi i donar a cova trobar el riu Frainós, que duia roncant tota l’aigua que néixer en el mercat editorial de Catalunya el treball literari sortia de les neus derretides de l’Aitana. En duia massa per d’Enric Valor, a pesar que aquest encara es troba en la fase passar-lo per dins del corrent, puix és ben cert que se l’ha- inicial. I no s’està de promocionar l’escriptor valencià en ter- guera endut l’aigua riu avall, i així va anar cercant la manera mes d’«un dels joves prestigis de l’actual promoció literària de creuar-lo a l’altra banda. Seguint la vora, va trobar darrerament la passera de pedres grosses del mas de la Carrasca. d’aquelles terres». Tractant-se de les Rondalles de Valor, i atenent la «clara voca- S’adonà que, com a grosses codisses, eren redones, i somri- gué despectiu: ció didascàlia» de Sales a què adés ens referíem (com també la contrastada intuïció que l’editor català va acabar exhibint —Ara volguera jo que mon pare vera quant benefactores són com a estrateg cultural), devia ser difícil reprimir una decla- les pedres redones, puix, de no ser per elles, ¿com haguera ració d’intencions com la següent, referida a la vivacitat dia- passat el riu per cercar-me la fortuna? (pp. 13-15) lectal dels textos valorians: «hem procurat conservar alguns trets característics dels respectius parlars comarcals, sobretot Doncs bé: en la versió de Sales per a les Rondalles gironines i en els diàlegs, perquè no s’esbravés el perfum del terrer d’on valencianes, aquest mateix episodi és ventilat així: aquestes rondalles són filles. En el vocabulari que va al final del volum trobarà el lector l’explicació d’aquells modismes —No sé per què mon pare em fa tanta recomanació; com si o paraules que difereixen dels usats en el parlar central o jo no sabera ja tant com ell! barceloní. Creiem que una prudent iniciació a la nostra rica varietat dialectal no pot fer més que bé; seria malsà recloure A migdia es va asseure per reposar i menjar, i poc abans de un idioma dins l’àmbit estret d’una sola ciutat i la seva ro- mitja tarda arribava al riu Frainós. Com que era principi de dalia» (pp. 8-9). primavera el riu duia roncant totes les neus foses de l’Aitana. Veu per allí prop una passera de pedres rodones, que era la Consideracions diatòpiques al marge,9 al capdavall l’adapta- passera del mas de la Carrasca. ció de Sales (més o menys revisada i autoritzada per Enric —Ara volguera jo —va dir-se el fatxenda— que mon pare Valor) consistia en bona mesura a escurçar el relat, abaixant veiera si en són de benefactores les pedres redones. De no ser a la mínima expressió la densitat de seqüències textuals des- per elles, ¿com haguera pogut passar el riu i buscar fortuna? criptives: extirpant els passatges més reposats i retallant la (pp. 67-68) volada literària del discurs al servei d’un major dinamisme narratiu en l’acció. Considerem, per exemple, un passatge Més enllà de la pura curiositat, i al marge de l’interés filològic com aquest d’«Home roig, gos pelut i pedra redona» (en la que pot arribar a suscitar aquesta manipulació primerenca de versió de les Rondalles valencianes de Torre): les Rondalles valencianes a càrrec de Joan Sales, el volum Ron- dalles gironines i valencianes resulta significatiu per tal com

328 dóna bon compte, en un moment encara embrionari: a) dels contactes —i el prestigi precoç— d’Enric Valor en el mercat editorial de Catalunya; b) de l’interés de les Rondalles per a la seducció d’un nou públic lector; c) de les possibilitats didàc- tiques que enclouen; d) de la versatilitat per al públic infantil i juvenil; e) de la representativitat territorial, més encara atenent el context literàriament desèrtic en què s’originen; f) de la riquesa lèxica, fraseològica, dialectal —i lingüística, en general— que des del principi es testimonia en l’obra de Valor; g) de l’anomenat policentrisme convergent (la normativa fabriana conciliada amb l’exquisida fidelitat i l’hàbil aprofitament del parlar valencià) que Enric Valor propugna i practica, i que queda en evidència amb les adaptacions lingüístiques de Sales; h) del filó que les rondalles aportaven com a estratègia per a construir un imaginari compartit de referència per al conjunt del domini lingüístic; i) de l’aprofitable permissivitat que la censura franquista concedia als projectes editorials connotats de folklore, i j) de la singularitat d’Enric Valor en la manera de literaturitzar els relats populars tradicionals.

3 D’aquest relat se’ns diu: «Adaptació tors joves —sense perdre de vista els molt lliure d’una tradició recollida per qui no ho són tant» (p. 8). Cels Gomis i publicada en el Butlletí del centre excursionista de Catalunya, 7 Aquests tres relats, procedents del sota el títol L’Esperitada dels Hostalets volum primer de Rondalles valencia- (volum vii, any 1897)» (p. 19). nes —publicat l’any anterior (1950) en Torre. 4 «Refundició molt lliure d’una contalla publicada fa uns trenta anys per 8 Les dues últimes narracions, aca- La Tradició Catalana, d’Olot, sense bades de publicar en versió original nom de recol·lector i amb el títol La —a penes tres o quatre mesos abans—, mà del dimoni», en paraules de Joan dins del segon volum de Rondalles va- Sales (p. 23). lencianes en Torre (1951). 5 «Adaptació i refundició molt lliures 9 L’adaptació de Sales comporta d’una llegenda publicada en castellà una evident orientalització del lèxic, en el Butlletí de Santa Maria del Collell, l’ortograﬁa i la morfosintaxi del text. signada amb el pseudònim El Rector Amb tot, tal orientalització —eviden- del Ventatjol» (p. 34). tíssima en la veu del narrador omniscient— sembla reprimir-se una mica 6 En el pròleg, Sales aclareix que les en el discurs directe dels diàlegs. rondalles d’aquest volum «han estat objecte d’una refundició amb vistes 10 Ací estalviem encara tot un epi- al caràcter de la nostra col·lecció, en sodi de més d’una pàgina (pp. 14-15) la qual l’interés merament erudit o en què el personatge conversa amb un folklòric passa molt a segon terme, ja colom blanc i discuteix després amb que per damunt de tot es proposa ser un «corb endolat», etc. una sèrie de lectures amenes per a lec-

Enric Valor. El valor de les paraules { 329 _Narracions de la Foia de Castalla

Glòria Gómez Monllor

Enric Valor va publicar Narracions de la Foia de Castalla l’any infantesa. Com en els grans westerns del cinema clàssic nord- 1953 en l’editorial Barcino, en una col·lecció anomenada «Pu- americà, on els grans plans generals ens situen en la immensitat blicacions de La Revista ». L’obra va eixir amb un tiratge de 25 dels paisatges de l’oest, aquest recull s’obri amb un text que té exemplars en paper de fil signats per l’autor i 200 exemplars com a objectiu principal la descripció d’un marc natural gran- en paper corrent. Aquesta obra de joventut és un conjunt de diós en la seua austeritat i, com remarca Joan Fuster al pròleg, proses i relats que tenen en comú l’escenari natural i el paisa- desconegut per a molts valencians. En aquest recorregut per les natge de la Foia de Castalla. Està prologada per Joan Fuster, terres de la Foia, l’autor, amb ulls de coneixedor expert i mira- el qual remarca que la intenció principal d’Enric Valor en es- da idealitzada, ens passeja pels pobles, per les terres de conreu i criure aquesta obra era doble: d’una banda, descobrir al lector els cims muntanyencs. A més, ens fa sentir la cruesa de l’oratge la bellesa dels paisatges del seu món pairal i, de l’altra, litera- a l’hivern i la tebiesa dels capvespres estiuencs; ens ensenya la turitzar aquesta comarca del sud que escapa dels tradicionals vida, encara agrícola, d’un món que ja no existeix. De forma i repetits tòpics literaris sobre el País Valencià. En la matèria ordenada el passeig comença amb una descripció orogràfica literària d’aquest compendi de narracions, nascuda en part de del relleu muntanyenc que delimita la Foia, continua amb la les vivències personals de l’escriptor, estan compresos, de for- situació geogràfica dels quatre pobles (Onil, Ibi, Tibi i Casta- ma embrionària, aspectes de l’obra narrativa de la maduresa de lla), la impressió general del territori i la vida dels seus habi- l’autor, especialment del cicle novel·lístic de Cassana. L’obra, tants i, per últim, ens ofereix una instantània paisatgística de la escrita durant el període en què l’autor va recopilar i litera- comarca en cadascuna de les quatre estacions de l’any, amb un turitzar les Rondalles valencianes, presenta també, en algunes llenguatge caracteritzat per la precisió i el realisme. narracions, l’atmosfera i l’esperit d’aquestes. Després d’aquesta prosa descriptiva trobem la primera de les Aquest recull està format per cinc textos que apareixen en narracions: «Contalles de la boira». En aquest relat Enric Valor l’ordre següent: «La Foia de Castalla», «Contalles de la boi- recorre a la primera persona narrativa per a contar l’experièn- ra», «L’amic fidel», «La contalla d’un orat» i «La llegenda del cia del protagonista al mas de Planisses, propietat d’un amic, palleter». El primer es podria definir com un exercici de prosa veí de Castalla, que representa la classe benestant o burgesia descriptiva, i els quatre següents són narracions o contes breus, terratinent d’aquestes terres del sud. La boira, persistent i es- cadascun amb les seues particularitats. pessa, impedeix els protagonistes eixir a caçar, per la qual cosa es veuen obligats a romandre reclosos al caliu de la llar del mas, El primer text d’aquest recull titulat «La Foia de Castalla» és conversant i escoltant històries properes a l’entorn i els seus un exercici a cavall entre el llibre de viatges i el pur exercici des- habitants. Aquest aspecte argumental condiciona l’estructura criptiu. Sense trama narrativa, l’autor situa aquest escrit com a narrativa del relat: per una banda, el recurs a les narracions capçalera d’un llibre de narracions sobre el paisatge de la seua contades pels personatges com a forma d’entreteniment trenca

330 l’estructura lineal argumental i ens endinsa en una estructura tasques agrícoles, però que l’autor ens presenta com a harmò- de relat dins del relat; de l’altra, ens remet a la literatura popu- nica i com a font de felicitat per als seus inquilins. La idealit- lar de transmissió oral com a font d’inspiració i de matèria nar- zació d’aquest món rural es percep també en la descripció dels rativa, en una mena de referència còmplice a la tasca literària trets físics dels protagonistes, a un dels quals atribueix ﬁns i tot de recopilació rondallística que l’autor realitza, i com a lligam una fesomia hel·lènica. Paral·lelament a aquesta visió de locus a la tradició contista universal en el recurs temàtic de la reunió amoenus, l’autor ens mostra també un paisatge muntanyenc social com a excusa per a contar històries. feréstec i misteriós, que ens situa en una perspectiva més èpica i romàntica. Aquest relat, el de major entitat i pes del conjunt, El paisatge de les muntanyes de la Foia, majestuós i imponent, resulta paradigmàtic pel que fa a la producció novel·lística pos- comparteix protagonisme amb els seus habitants, masovers i terior en l’ús de la primera persona narrativa, les narracions in- pastors. El mas esdevé el nucli o microcosmos al voltant del ternes, l’exaltació del cosmos muntanyenc, el mas com a nucli qual gira la vida a escala humana, una vida marcada per la espacial... duresa de les condicions climatològiques i del treball en les

Enric Valor. El valor de les paraules { 331 «L’amic fidel» és el segon relat i apareix subtitulat com a «Re- primera persona que unificava el conjunt, aquest darrer text cord d’infantesa». A l’igual que l’anterior, la veu narrativa en escrit en tercera persona omniscient, és un relat fantasiós que primera persona ens remet irremeiablement a la figura externa s’allunya del caràcter més costumista dels anteriors i, presenta de l’autor i als seus records de menut. En aquest, la muntanya també, com ens avança el títol, un to de llegenda o rondalla. cedeix el protagonisme a la casa pairal al poble de Castalla on, El personatge protagonista, un venedor ambulant de palletes amb to costumista i nostàlgic, narra una anècdota simpàtica de sofre per a encendre el foc, es troba amb la possibilitat de protagonitzada per dos infants golafres: el seu germà i un ami- millorar la seua vida amb l’ajuda màgica d’un follet, però la guet del poble. Argumentalment, la relació d’amistat fidel i por i la falta d’ambició li fan perdre aquesta oportunitat d’eixir afectuosa dels dos protagonistes i el retrat de la vida familiar de la misèria. L’alternança d’estil directe i d’estil indirecte lliure de l’escriptor desplaça el protagonisme anterior dels paisatges. incrementa l’eficàcia de l’omnisciència narrativa del relat, ja que ens endinsa en el patiment vital del protagonista. «La contalla d’un orat», tercer relat del recull, és, com avança el títol, la narració que un vellet, desequilibrat mentalment, Amb aquest conte de final trist i de moral pragmàtica —la sort transmet al narrador en primera persona. El personatge prota- se l’ha de buscar cadascú cada dia que passa— es tanca aquest gonista, malalt de gasiveria, perd la cordura assetjat pels mals llibre primerenc de l’escriptor de Castalla. Com ja hem dit, esperits. En aquest exercici que fusiona elements costumistes i presenta de forma embrionària gran part dels temes i de les de rondalla meravellosa, la presència d’elements de caràcter so- característiques que han definit l’obra narrativa posterior, amb brenatural avança l’atmosfera màgica de l’univers literari que un estil definit per descripcions magistrals i un cabal lèxic vast Enric Valor recrearà en les rondalles, tot presentant un tipus i precís que permet al lector gojar dels perfils del paisatge i dels humà reprovable d’acord amb l’ètica i la moral dels habitants perfums de la terra i intuir les retallades serres que tanquen d’aquestes contrades. l’horitzó del territori de la Foia. «La llegenda del palleter» tanca aquest recull de relats que presenta una veu narrativa diferent als anteriors. Desapareguda la

332 _Un món per a infants. Primer llibre de lectura Diversos autors (1959), Successor de Vives Mora, València, 88 pàgines Selecció i adaptació de Joan Fuster, il·lustracions d’Andreu Alfaro 2a edició, facsímil (1988), Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València 3a edició, facsímil (2007), Adonay, València

Òscar Pérez Silvestre

Un món per a infants (1959) és un dels llibres amb inten- anys 60 ençà, i va contribuir a sufragar-los ﬁns a la desfeta i ció didàctica més acurats de l’època. La selecció i adaptació l’inici de la seua trajectòria erràtica. d’«una eina d’un fabulós regne de poesia», realitzada per Joan Aquest Primer llibre de lectura —com resa el subtítol— és Fuster, era un encàrrec de la senyoreta Empar Soriano Pina, ple d’evocacions i de suggestives invitacions a gaudir de la ﬁlla de Francesc Soriano Bueso i regina dels Jocs Florals de literatura dels autors contemporanis i, encara, d’alguns clàs- València del 1958, quan s’acomplien els 75 anys de la restau- sics propis i universals com Ramon Llull, sant Vicent Ferrer, ració de la gaia festa. Un món per a infants, exemplar hui tan Goethe i Rabindranath Tagore. La tria més extensa i pròxima, exòtic com simbòlic i entranyable, fou més que un simple cronològicament parlant, correspon a Joan Maragall, Josep llibre de lectura infantil, encara que l’objectiu primer fóra Maria de Sagarra, Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Enric aquest. Sens dubte, prosseguia la costosa tradició anterior i Valor, Guillem Viladot Puig, Bernat Bono i Barber, Jaume posterior a la guerra, quan preparar uns materials d’aquestes Bru i Vidal, Joan Fuster, Mn. Vicent Sorribes, Francesc Al- característiques era molt més que omplir un buit. mela i Vives, Ernest Martínez Ferrando, Josep Lluís Bausset, La regina Empar Soriano, molt sensible a la qüestió, obsequià Josep l’Escrivà, Josep Palàcios i un no explicitat Joaquim Reig l’edició completa a Lo Rat Penat, concretament als Cursos que hi publica una narració nòrdica del seu recull de 1930. de Llengua Valenciana, en l’acte de cloenda del curs 1958- En conjunt, vint-i-cinc narracions i poemes que continuen 1959 celebrat el 21 de juny, un gest que li agraí el president captivant i ensenyant valors bàsics als nostres infants, i enca- Nicolau Primitiu Gómez Serrano en el discurs. «Una exem- ra als adults. Com a curiositat, Joan Fuster —que no es pro- plar actuació, model per a futures regines», o «un estimable digà en els gèneres infantils— hi aporta dues narracions («El precedent», en diuen les cròniques coetànies. De fet, en el pas de l’any» i «El caragol»), i el 1969 encara assajaria una cartell dels Jocs Florals de 1959 oferí un premi extraordinari breu narració didàctica anomenada «Abans que el sol no cre- (el número xiv) al millor llibre de lectura infantil de segon me» sobre el conreu de l’arròs, enregistrada el 1980 en el disc grau, amb la intenció d’arredonir la seua col·laboració. Un Contes valencians per a xiquets juntament amb «El conte del món per a infants, del qual es publicaren 1.000 exemplars en xiulet», de Maria Isabel Negre, «Història d’un mig pollastre», paper corrent, 50 en paper registre numerats i signats i 50 d’Enric Valor, i la faula «El corb i la rabosa», de La Fontaine, més numerats i signats per la regina en obsequi als autors, versionada per Eulàlia Valeri (Dial Discos, València). exercí funcions múltiples per la pluralitat de destinataris a El simbolisme intrínsec a què al·ludim creix si tenim en qui podia resultar útil. Els motius eren evidents: l’analfabe- compte la transcendència que tingué aquella anyada. Segons tisme forçat dels valencians en el seu idioma no es quedava la revista Sicània, el curs 58-59 havia marcat un gran avanç tan sols en les generacions més joves. Per això, fou un llibre en tots els aspectes: «matrícula de vora 300 alumnes; resultats complementari dels cursos de llengua de Lo Rat Penat dels

Enric Valor. El valor de les paraules { 333 334 magnífics d’aprofitament i tres cursetistes que, aprovats els gràcies al colofó sabem que es féu càrrec de l’anotació dels exercicis corresponents, han obtingut el Títol de Professor». textos, és a dir, va elaborar el glossari que apareix en les pà- També remarcable fou la presència del primer català que gines 85-88, sense marques de crida dins el text. L’explicació pronunciava la darrera lliçó del curs, l’historiador i dirigent dels 112 mots es fa amb definicions molt breus i senzilles o democratacristià Miquel Coll i Alentorn, que versà sobre «El per sinonímia. cronista Desclot i el Regne de València», a més d’anunciar-se Aquesta obra ha estat reeditada en facsímil dues vegades: el la pròxima aparició de la tercera edició de la Gramàtica va- 1988 a càrrec de la Conselleria de Cultura, Educació i Cièn- lenciana de Carles Salvador. Tot un símptoma de normalitat cia i de les tres diputacions valencianes dins la col·lecció «Bi- cultural entre les parets de la seu de la plaça de Manises de blioteca Infantil» (núm. 18). La darrera, elaborada per l’edi- València, ja que dos anys més tard la lliçó aniria a càrrec del torial Adonay l’any 2007 per invitació dels hereus de Joan mallorquí Francesc de Borja Moll, amb el tema «Mossén Al- Fuster, conté una breu nota preliminar de Francesc Pérez i cover i el País Valencià». L’any recollia altres efemèrides, com Moragón que en situa els orígens i destaca l’actualitat del la celebració del cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March recull cinquanta anys després de la primera edició. A més, el i el centenari dels Jocs Florals organitzats el 1859 per Marià 1974 (segona edició del 1976 en Tres i Quatre) havia estat Aguiló a València, precedent dels de Lo Rat Penat de 1879. utilitzada en part per a la confecció del llibre Veles i vents L’aportació d’Enric Valor a aquest volum és doble. D’una pel pedagog Ferran Zurriaga —magnífiques les il·lustracions banda, hi publica la rondalla arreplegada a Xixona «Histò- de Manuel Boix!— amb propostes didàctiques adaptades als ria d’un mig pollastre» amb algunes adaptacions per fer-la primers xiquets i xiquetes valencians que, tants anys i panys més entenedora i amena a la xicalla (pp. 42-50). De l’altra, més tard, podien aprendre la seua llengua a l’escola.

Enric Valor. El valor de les paraules { 335 _L’ambició d’Aleix (1960)

Vicent Santamaria Picó

Introducció gura del narrador adopta una perspectiva omniscient i Aquesta novel·la és la primera narració llarga d’Enric totalitària, de manera que suplanta també els possibles Valor. Tot i que està escrita al voltant de 1950, la cen- diàlegs. Perquè Enric Valor, en la dicotomia que im- sura franquista la va retardar deu anys, perquè hi té plica contar o representar, tria sempre el primer terme. lloc un adulteri, i es va haver de publicar, mutilada, en 1960. Argument Tanmateix, no és una obra de joventut, perquè en el La història gira al voltant de les vivències d’un jove da- moment de la publicació el nostre autor ja té quaranta- vant les primeres urgències de l’amor, dins d’un con- nou anys. En aquest temps, Valor es dedicà, sobretot, a text social tancat en un poble de les comarques del sud recopilar i editar el nostre ric patrimoni col·lectiu que del País Valencià, en els feliços anys vint del nostre se- representen les rondalles, obra cabdal, ja que recupera gle. La novel·la ens explica la història d’Aleix, un jove una part important del patrimoni narratiu oral valen- de Callosa d’en Sarrià, descendent, per part de pare, cià amb una riquesa lèxica i expressiva excel·lent. d’una llarga nissaga de mariners, mentre que, per part És per això que L’ambició d’Aleix significa un pas enda- de mare, la seua sang és muntanyenca, de Confrides, vant, una il·lusió que tenia el nostre autor d’elaborar un poblet de «terres endins, de serres amunt». una rondalla diferent, més llarga i més ambiciosa, Aleix es debat entre l’amor de dues dones: el de Lluï- d’endinsar-se, en definitiva, en l’aventura de la narra- sa, la seua promesa de València, ciutat on el jove fa tiva. I ho aconsegueix amb aquesta novel·la de dimen- estudis de dret, i el de Pauleta, la dona de don Macià, sions usuals, amb vora 200 pàgines d’extensió. No obs- l’administrador dels béns de la mare d’Aleix, amb qui tant això, la petjada de les rondalles és una constant en intima al mas de l’Arbre, a la serra d’Aitana, dins del aquesta narrativa inicial de Valor, que s’observa, per terme de Confrides, en el període en què Aleix es tro- exemple, en el maniqueisme ingenu propi del món ba recuperant-se d’unes febres. L’ambició d’Aleix serà rondallístic. aconseguir la felicitat amb Pauleta, que serà la base de Per tant, cal situar L’ambició d’Aleix en un moment tota la novel·la. La història acabarà amb la fugida dels encara prematur, en el qual l’anàlisi psicològica dels dos amants, Aleix i Pauleta, amb un carruatge que els personatges es troba poc desenvolupada i en què la fi- portarà a Perpinyà.

336 Edicions Amb tot, L’ambició d’Aleix ha sigut una de les novel·les que més vegades s’ha reeditat i, fins i tot, l’única en tota la narrativa d’Enric Valor que s’ha traduït al caste- llà. Així, la primera edició, que es va publicar a Valèn- cia i no a Barcelona, com era el desig de l’autor, la va estampar Successor de Vives Mora en 1960. La segona edició és de 1982 i se n’encarregà l’editor Fernando To- rres. Tant de la tercera com de les edicions successives (1985, 1886 i 1987) es va fer càrrec Gregal Llibres, fins a la setena, de 1995, en què Tàndem Edicions publica una impressió que sembla la primera, ja que suprimeix un capítol, introdueix el narrador en primera persona i fa canvis en el tractament dels demostratius, dels possessius, dels adverbis i del lèxic en general. Quant a la traducció, de l’any 1987, va aparéixer amb el títol de La ambición de Aleix a Barcelona, en l’editorial Plaza & Janés, i va estar realitzada pel mateix autor, que fins i tot va adaptar la fraseologia al castellà.

Interpretació Tota la novel·la admet una lectura simbòlica: camp/ ciutat, mar/muntanya, progrés/passat... Móns diferents i oposats. D’una banda, el món rural; de l’altra, el món urbà, el primer en recessió i el segon en ex- pansió. Els dos entren en contacte, bàsicament, mit- jançant la figura d’Aleix, que ha de decidir i decideix perquè s’estimarà més la muntanya que la civilització. profund i apassionat amor per la terra, pels costums i De la mateixa manera, tendeix a la divisió maniqueista les tradicions i, és clar, per la llengua. Sens dubte, els dels personatges en positius i negatius, basada en una llocs on millor es poden conservar tots aquests aspec- distinció dualista entre el principi del bé i el del mal. tes són aquells que encara no han estat colonitzats per Al capdavall, Enric Valor té el mèrit d’haver restituït la indiscriminada corrupció urbana. Però sols uns ulls la tradició novel·lística valenciana en una època difícil, com els d’Aleix, amb una compensada dosi de cultura, de manera que va assentar les bases per a futurs des- són capaços de veure la bellesa en tots els racons d’un envolupaments per part d’altres autors de la dècada de paisatge, de trobar admirable la història d’uns perso- 1980, de 1990 i, fins i tot, del 2000. natges antics, com més antics millor, i sobretot, de comprovar que el valencià encara és una llengua ben Conclusió viva, parlada amb espontaneïtat i genuïnament, de la En definitiva, la història plantejada per Enric Valor mateixa manera que ho feren, segle rere segle, els nos- en L’ambició d’Aleix està exempta de tota malícia. Tot tres avantpassats. transcorre en un ambient d’absoluta tranquil·litat, no hi ha drama ni crispació, ben al contrari, tot se so- luciona feliçment, en un món idíl·lic, vist des d’una Bibliografia perspectiva en què les ànimes arriben a una satisfac- Escrivà, Vicent (1985): «La narrativa d’Enric Valor: Una tradició ció ideal. I no podia ser d’una altra manera, perquè inventada» pròleg a E. Valor, L’ambició d’Aleix, (3a ed.), València, l’objectiu de Valor no és plantejar conflictes commo- Gregal. vedors que facen trasbalsar el lector, sinó que la veri- — (1997): «Enric Valor, un narrador perenne», Canelobre, 37-38, table motivació de l’autor l’hem de buscar en el seu Alacant, Diputació d’Alacant.

Enric Valor. El valor de les paraules { 337 Espinós, Joaquim (1997): «Natura i cultura en les novel·les d’Aitana Santamaria Picó, Vicent Josep (1996): «Cosmos i simbologia en d’Enric Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Diputació d’Alacant. L’ambició d’Aleix. Una aproximació interpretativa a la narrativa d’Enric Valor», dins Actes del Simposi d’estudi i festa Enric Valor, Piquer, Adolf (1994): Aproximació a la narrativa valenciana, Valèn- Alacant, Diputació d’Alacant. cia, Universitat de València. Serrano, Rosa (1995): E. Valor: Converses amb un senyor escriptor, Roda, Lluís (1997): «La perdició d’Aleix. Una interpretació psicolò- València, Tàndem. gica, sociològica, ideològica i simbòlica», Canelobre, 37-38, Ala- cant, Diputació d’Alacant. Valor, Enric / Pérez Saldanya, Manuel (1998): Paraula de la terra. València, Universitat de València. Salvador, Vicent / van Lawick, Heike (1999): Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I. Valor, Enric (1995): L’ambició d’Aleix, València, Tàndem

338 _Meravelles i picardies i Rondalles valencianes II

Jordi Raül Verdú Pons

Meravelles i picardies és un recull de rondalles valencianes ar- als més dèbils, que posseeixen unes qualitats i actituds que es- replegades fonamentalment a les comarques de l’Alcoià i del tan vetades a tots aquells que fan del mal el seu estendard. Comtat, la majoria d’elles a Castalla, lloc de naixement del seu Valor no només arreplega la narració directament del contista, autor, Enric Valor. sinó que l’eleva a la categoria literària i, enaltint el seu con- Set són els títols que formen part del primer volum de ronda- tingut, valoritza el seu vocabulari i dóna força als personatges, llística publicat l’any 1964: «El gegant del romaní», «El patge que es recreen en un escenari perfectament ambientat en l’èpo- saguntí», «Peret», «El dimoni fumador», «El xiquet que va nài- ca. La descripció d’alguns dels seus paratges sorprén, perquè xer de peus», «Els tres plets de Pasqua Granada» i «Abella». resulten fàcils de reconéixer, fins i tot hui en dia. Aquest és el cas, per exemple, de: «Els tres plets de Pasqua Granada», en Pel que fa al segon llibre, Rondalles valencianes II, editat l’any què el centre de la ciutat d’Alcoi amb el seu campanar i la seua 1970, consta, en canvi, de cinc narracions: «Esclafamunta- plaça són l’escenari del protagonista principal en un moment nyes», «L’albarder de Cocentaina», «Joan-Antoni i els torpalls», determinat. «El jugador de Petrer» i «Don Joan de la Panarra». La paremiologia juga també un paper important a l’hora d’ex- L’autor «literaturitza» els relats de transmissió oral que arre- pressar les situacions, els pensaments o simplement la manera plega als pobles de Penàguila, Biar i Castalla, polint els caste- plana i directa de parlar d’un temps passat on era més comuna llanismes i barbarismes que l’oralitat del llenguatge comporta; aquesta forma tan aclaridora i espontània de fer-se entendre. enriqueix el seu lèxic i descriu minuciosament els paratges per L’ús de refranys i frases fetes dóna un to més còmic i suggeridor on passen els personatges. a la lectura, la qual cosa fa que el llenguatge resulte més atrac- Les muntanyes, els pobles, la flora, la fauna i la toponímia tiu i engrescador per al lector. —que l’autor evoca constantment— tenen un protagonisme La majoria dels éssers amb poders sobrenaturals, com ara: el ferm en les seues rondalles i deixen palesa la seua estima i co- gegant d’«El gegant del romaní», el negre d’«Abella» o el dimo- neixement d’un entorn, que és també el seu. Açò li permet no ni d’«El xiquet que va nàixer de peus» són ben lletjos, forçuts només recrear-se en una realitat que li és quotidiana i cone- i extremadament temuts, per no eixir-se’n dels tòpics. No te- guda, sinó també fer-ho d’una manera detallada i tan realista nen cap altra obsessió que empresonar les seues víctimes, amb com fantàstica. la intenció d’acabar amb elles si no s’avenen als seus desitjos. Unes històries, totes elles, que llueixen una realitat llòbrega, re- Gràcies als poders d’algun que altre sant —com Sant Vicent flex d’una societat decadent governada en moltes ocasions pels Ferrer— en «El patge saguntí» o la valentia, la tenacitat i l’as- més cruels, rics i dolents, que acaben sucumbint precisament túcia de tots els personatges que s’enfronten als perills més temuts de tots, fan que el bé vença sempre el mal.

Enric Valor. El valor de les paraules { 339 340 Els prínceps i les princeses, els reis i les reines —com no— Tallamans, Llucina, Jirònia, l’oncle Porra o Girgolaina, en també fiquen cullerada ací, encisant la resta dels mortals, companyia de soriguers, gats servals, gripaus, brúfols o bru- —tots ells més pobres que les rates i amb més fam que un sere- merols, es passegen per la bassa dels Ullals, la penya Roja, la no— que desitgen sempre viure a la vora dels monarques. El serra de Mariola, l’horta de València o el pla del Cirer. El ro- poble es deixa seduir pels palaus i les riqueses dels governants, maní, les argelagues, els baladres, les cadiretes de pastor o les que sempre acaben cedint als encants i al coratge d’algun que alzines donen colorit i flaires serrans a la narració, que sempre altre valerós i pobre desgraciat, que acaba casant-se amb la filla va acompanyada d’un lèxic abundós i variat (cadafals, garjols, del rei, per molt tort que li pegue al monarca, com ocorre en clofolls, bufs, atzembles, taboles...). «El xiquet que va nàixer de peus». L’encís de qualsevol lector està garantit, i més el d’aquell àvid Els personatges més menyspreats i temuts per tots, els dimonis, de nostàlgia de la seua infantesa, desitjós d’enriquir la llengua malgrat la seua crueltat i maldat, sucumbeixen a la sagacitat de materna de l’autor (tan plena i rica del parlar d’abans, a l’estil les seues víctimes, que normalment s’escapen o se n’ixen amb més genuí) o simplement ansiós de donar solta a la seua ima- la seua i deixen els banyuts amb un pam de nassos, com passa ginació i deixar-la que brolle lliurement fins que es quede ben amb «El dimoni fumador», «El xiquet que va nàixer de peus» tipa i satisfeta. o en «El jugador de Petrer». Els elements màgics (graneres voladores de bruixes, poders Masovers, moliners, botiguers, comerciants, forners, mestres- que atorguen dimonis o genis), la innocència de la gent (que ses, albarders..., s’enfronten a un entorn ple de misèria, que sol ser un element comú en una societat rural i un ambient vencen amb l’esforç del treball, amb la seua intrepidesa o la campestre), l’astúcia i valentia d’uns pocs (que s’enfronten al dels seus fills. Tots ells viuen una realitat plena de perills i rep- perill i acaben passant tres proves), l’avarícia dels rics (que els tes, en què l’enveja és vençuda per l’honradesa i la humilitat, i diners els fa malvats i esclaus de la seua pròpia cobdícia) i les la perseverança i la gosadia tenen com a recompensa aconse- ganes de guanyar prestigi i eixir de la misèria dels més poca- guir fer els somnis realitat. soltes o agosarats (que solen acabar venjant-se o casant-se amb la filla del rei), configuren un món fabulós que durant segles La ignorància, les ganes de veure món, l’inconformisme, la i segles ha estat capaç d’encisar menuts i grans, a la vora del necessitat o l’impuls de la joventut fan, en ocasions, que els foc i a la serena, durant llargues vetlades hivernals i jornades personatges vulguen buscar fora de la llar la panacea de la seua estiuenques, i que componen un dels principals capítols de la felicitat. La realitat amb què es troben acaba remetent-los de literatura popular tradicional de cada poble. tornada al punt de partida, com ocorre a «Joan-Antoni i els torpalls» i a «Don Joan de la Panarra». Aquestes rondalles són, sobretot, una mostra d’autoctonisme —com apuntava M. Sanchis Guarner—, que revela l’ànima Sants i rectors, serps i gegants, dimonis i bruixes, reis i prince- d’un poble. ses, espavilats i panolis..., tots ells estan immersos en una realitat on hi ha llops que udolen, la gent es fa llum amb cresols, s’arreplega l’aigua de les fonts en cànters i es beu en botijons, la majoria dels habitants no saben llegir ni escriure i s’utilitza la lliura com a moneda de canvi.

Enric Valor. El valor de les paraules { 341 _Un ingenu a l’abast

Rafael Ventura-Melià

El 1974 «Els Quaderns» de Gorg, una secció dins l’editorial eixit de la presó, aquesta narració havia de tenir un encís Gorg de Joan Senent, però amb el suport de Gonçal Caste- especial per a ell. lló i amb autonomia per a desenvolupar projectes propis, va No sé si els estudiosos han pogut establir què hi ha en L’In- publicar la traducció de l’obra de Voltaire, L’Ingenu, a cura genu que puga portar-nos enrere a L’ambició d’Aleix, escrita d’Enric Valor1. Per a aquesta traducció em van encarregar un molts anys abans4. Fet i fet, hauria convingut més alguna pròleg, potser perquè ell ho va demanar2. cosa com els dubtes o les indecisions per a presentar Aleix. I El jove Valor, quan col·laborava en El Tio Cuc, a Alacant, no aquests dubtes els té l’iroqués, però els resol millor, des de semblava un devot del segle xviii, era més aviat un lector de la seua lògica natural o primitiva. «La Raison est de tous les H. G. Wells i de les fantasies futuristes i progressistes que climats», deia La Bruyère. En aquest cas Voltaire s’apropa ni incloïen un contingut de crítica social o política, i per tant que siga un poc a la teoria de Rousseau del bon sauvage amb era una mena de literatura que procurava «el deleitar apro- una certa dosi d’escepticisme. Val a dir que tots els homes vechado» recomanat pel clàssic. I aquesta fórmula és la que naixen innocents i que en les cultures més allunyades hom havia guiat Voltaire en els seus contes filosòfics en els quals pot trobar un dipòsit natural de coneixement o d’inclinaci- va excel·lir: Candide, Micromegas i Zadig. ons, que a posteriori de Freud, diríem que són els instints elementals no reprimits, però Freud postula que la cultura naix La proposta fou del mateix Valor, com la del posterior Balzac, de la repressió6. Valor es decanta a favor de Margared Mead que també va veure la llum en «Els Quaderns». No recorde, en els seus estudis sobre la sexualitat a les illes del Pacífic7. però, en les reunions que férem amb Gonçal Castelló o el Seguint la línia marcada pel mateix Voltaire i a bon segur pare Riutort, que l’escriptor donara cap raó d’aquesta tria; que això, la crítica dels costums, de la moral, dels preceptes així doncs hem de treure les nostres conclusions del marc de religiosos sobre el sexe, el va portar a triar aquesta narració la seua obra i del seu tarannà. (és clar, era més curta que altres, i encabia bé per publicar En el fons alguna cosa lliga aquest ingenu amb els seus per- dins d’«Els Quaderns». Aquest bon salvatge és una antesala sonatges de les primeres Narracions de la Foia de Castilla i del racisme, com apunta Hannah Arendt.7 de Meravelles i picardies que a la fi va arreplegar en un llibre3. Un huró a Bretanya o a la França de finals del segle xvii, posa Potser és el fons insubornable de la fantasia, del tema rural, en contradicció els fonaments de la societat o, si més no, la de la pretesa simplicitat dels personatges i les envitricollades façana que s’ha donat d’aquesta societat que és la més civi- situacions i altres colps que sols el folklore popular és capaç litzada del món o d’Europa. Aquest truc és el que va emprar de crear o d’afegir sense explicitar la finalitat. Es tracta d’un Montesquieu a Les lettres persannes, i un observador de fora, bon xicot que es fica en un embolic legal i que quasi li costa un estrany, sempre veu el que els personatges que formen la la vida. En les circumstàncies personals de Valor, que havia

342 societat no poden veure o no poden destriar, val a dir, les tan sols com a oﬁci. Però bé està allò que bé acaba. Com el contradiccions entre el discurs i les obres o la conducta. Tot conte. són convencions, tot és relatiu: lleis, costums, valors, creences. 1 Voltaire (1974):;L’Ingenu, Valèn- 6 Margaret Mead (1995): Adolescen- Aquesta feina de Valor com a traductor, a més de la de cor- cia, Gorg. cia y cultura en Samoa, Barcelona, Paidos Ibérica. rector que va conrear al llarg dels anys, i la de recerca o la 2 R. Ventura i Melià (1974): Enginy i seny de Voltaire, València, Gorg. 7 Hannah Arendt (1981): Los oríge- de compilació, poden considerar-se complementàries. I en nes del totalitarismo 2.Imperialismo, aquest cas li va produir (a mi també) alguna satisfacció en 3 Enric Valor (1975): Obra literaria Madrid. Alianza. completa, 2 volums, València, Gorg. veure que Llorenç Villalonga apreciava la tasca que havíem 8 Llorenç Villalonga (1974): «El in- 4 Enric Valor (1957): L’Ambició genuo de Voltaire», Diari de Mallorca, fet. Un gran volterià, un connaisseur, ens donava la benedic- d’Aleix, València, Vives Mora. 8 Palma de Mallorca. ció . I això llavors era una font de satisfacció, perquè era un 5 Sigmund freud (1970): El malestar moment en el qual la tasca intel·lectual no estava pagada ni en la cultura, Madrid, Alianza.

Enric Valor. El valor de les paraules { 343 _L’actuació d’Enric Valor en els quaderns de Gorg

Alfons Vila Moreno

En abril de 1972 els entrebancs administratius posaven el punt quin paper va tindre Enric Valor en la correcció d’alguns qua- i final a l’aventura editorial —29 entregues— del butlletí revis- derns, concretament l’extra dedicat als Goigs Valencians (núm. ta Gorg, però l’editorial del mateix nom buscà la continuïtat de 6-7) i el següent, que transcriu la crònica que va escriure el la tasca valencianitzadora mampresa encetant una nova línia notari Miquel Garcia, La Germania dels menestrals de València. divulgativa: «El nostre deler és que “Els Quaderns” òmpliguen Segons s’advertix de bestreta, la recopilació i la selecció dels el buit que hi ha al País Valencià i la nostra decisió persistir gojos estan fetes per Ricard Blasco, que pareix interessat en el per defensar la difusió de la llengua nostra, base de la pròpia tema i arriba a considerar «l’eventual possibilitat de fer, d’ací personalitat», i de la mà d’Enric Valor, nasqué la col·lecció «Els un temps, una segona edició d’aquesta col·lecció de goigs va- Quaderns» que s’inicià amb el que van preparar Josep Melià i lencians», i per això demana la col·laboració dels lectors a fi Sanchis Guarner: Estimem la nostra llengua, que es va acabar d’engrossir-la. També és seu el treball documentat, precís i ac- d’imprimir en els tallers de Setmana Gràfica en una data tan tualitzat, que fa servir de pròleg, però l’encàrrec d’unificar i adient com el 9 d’octubre del 1973. Justament un mes després, modernitzar l’ortografia quedà en mans d’Enric Valor. però ara en el taller Fermar de Francesc Ferrer Pastor, s’en- llestia el segon llibret, que recollia diversos treballs de Carles No es fàcil quantificar i, per tant, qualificar les mesures i l’abast Salvador amb la denominació 4 Elogis i 4 Cues. d’esta tasca, ja que la selecció de Ricard Blasco no està feta — llevat de casos puntuals per raons cronològiques— sobre els Estos quaderns anaven, inicialment, dedicats als decebuts exemplars autèntics dels segles xiv i els següents, sinó apro- subscriptors del butlletí i comptaven també amb una edició fitant l’estudi pioner de Francesc Almarche (València, 1917), de tiratge limitat, de generalment 100 exemplars numerats, en que ja va modificar, en alguns casos, els texts originals (per paper registre i amb un preu de 200 pts. (el de tiratge normal altra banda tampoc uniformes). costava, inicialment, 30 pts.). Si algun dels antics subscriptors s’havia fet el desentés rebia una circular, datada en «desembre La modernització ortogràfica estarà, per tant, condicionada pel del 1973», moment en què s’acabava d’imprimir el recull de lèxic, la saviesa del tipògraf i, en última instància, la disponibi- Sanchis Guarner Cançoneret valencià de Nadal. litat gràfica en cada cas. I si esta resulta fàcilment detectable en els exemplars més antics, a penes és perceptible en els enllestits Recorde amb claretat i bona dosi de nostàlgia la meua visita a a les darreries del segle xix i primers anys del xx i arriba a la seu de l’editorial en el carrer anomenat aleshores Calvo Sote- ser nul·la en l’últim —cronològicament— dels seleccionats, el lo, núm. 10 (després la instal·larien en el despatx de la gestoria dedicat a Sant Jaume, obra de Xavier Casp i datat l’any 1946. Senent, en el carrer Colom) i l’adjudicació del núm. 21 dels exemplars de «bibliòfil», que conserve amb una enquadernació Com que en esta ocasió Enric Valor no dóna a conéixer els de luxe; però no és moment de records, sinó d’intentar esbrinar trets bàsics de la seua labor, detall que sí que tindrà en compte

344 en el quadern següent, i deixant de banda les formes, ens hem centrat en comparar les versions d’Almarche i la recollida en el present quadern. Ja en una primera ullada resulta evident una modernització dels texts sense fer un trencament cridaner centrat en l’ús normalitzat dels signes ortogràfics i les majús- cules (manté formes com lo i ab; però rebutja el dígraf ch i la s líquida). És a dir, es limita a «usar-hi l’ortografia moderna tot i respectant-hi estrictament la morfologia de l’època»: l’apòstrof, el guió, dígrafs, geminades, ús correcte de b/v i c/q, etc. En canvi, resulta més problemàtica l’adequació lèxica i s’arriba inclús a la ultracorrecció: l’expressió Jesús Ver Divinal la convertix en Jesús Verb Divinal, la forma retret (de retraure) la convertix en retrat, l’expressió ofrenantvos del text no pareix igual que us ofrena, la forma Amparaunos no té per què passar a ser Empareu-nos, etc. El procés de «modernització ortogràfica» de la crònica de Mi- quel Peris (que, a més a més, va acompanyat d’unes notes lin- güístiques i un glossari al final del treball) és diferent. En esta ocasió, no es coneix el text original i els estudis que utilitzen la coneguda crònica del notari mascarat s’han fet sobre còpies, la més coneguda és la de Josep Osset i Merlé de 1923, que es conserva en la Biblioteca Valenciana. No conec cap impressió d’esta abans de 1974 i encara que Gonçal Castelló, autor del pròleg, pareix al·ludir a una versió en «esplèndid català» original (segons les meues notícies la primera transcripció publicada és la d’Eulàlia Durán en 1984), tot pareix indicar que té com a referència els estudis de Ricardo García Cárcel i Ciscar Pallarés i l’assaig de Fuster, i que realment estem davant d’una transcripció correcta però no tècnica del manuscrit més consultable conegut a València, o siga, el de J. Osset, que posseïa Nicolau Primitiu. En este cas sí que tenim almenys una aproximació al treball elaborat per Enric Valor i explicat per ell mateix en les Notes lingüístiques de la pàgina 59 del quadern. No es tracta, òbvi- ament, dels criteris seguits en la transcripció, sinó d’un estudi lingüístic del text. Tanmateix, la síntesi que hem fet dels diversos punts considerats ens pot ajudar a conéixer en què va consistir este treball de modernització i normalització: - Sistematització dels topònims i antropònims a partir de l’eli- minació de les diverses variants i de l’adequació ortogràfica segons els criteris actuals. - En el cas dels verbs, es limita a fer una unificació ortogràfi- ca moderna «tot i respectant-hi estrictament la morfologia de l’època». - En els articles, pronoms i preposicions diu que «no hem alterat gens aquests usos per mantenir el caràcter de llengua clàssica». - Finalment, en el cas de la «S líquida inicial» s’ha conservat la grafia del text per «considerar-ho un tret molt característic que calia respectar».

Enric Valor. El valor de les paraules { 345 _Açò va anar i era... les Rondalles a Bullent

Núria Sendra Marco

Açò va anar i era... No fa tants anys el nostre país vivia plegà aquells contes populars que eren els mateixos que en una època de gran foscor. La nostra llengua, que havia rodaven per tota la vora de la mediterrània, per tot el viscut anys d’esplendor, es trobava desprestigiada, allun- món antic. Però els abillà de les descripcions dels paisat- yada dels centres culturals mundials que havia encapçalat ges i de les terres valencianes que el tenien enamorat i en altres temps. trià les belles paraules de la llengua, escollint-les una per Però, com passa a sovint, no tot estava perdut. Hi havia una ﬁns a formar l’obra que coneixem ara. I un cop feta, la gent del poble que no deixà perdre les paraules que calia editar-la i això ho feu Joan Josep Senent Anaya, han acompanyat els seus ancestres en el seu caminar per editor de Gorg, en dos volums. Una altra persona que la vida ni en les pitjors condicions. Gent que es reunia posava el seu granet d’arena per pur compromís. Eren a la vora del foc a l’hivern o vetlava a la serena a l’estiu i els anys 1975 i 1976. posaven en comú aquelles contalles que havien fet gaudir Arribà el moment que s’exhaurí aquella primera edició tantes generacions, cantant aquelles cançons que duien en dos volums. Enric Valor, arran d’aquella primera edi- l’essència del que eren, més encara que un codi genètic ció, havia entrat en contacte amb Gabriel Sendra, qui que desconeixien que existira. havia començat a donar els primers passos com a editor d’Edicions del Bullent. Enric Valor era un cavaller de la I també hi havia persones, gent culta i formada, que dedica- llengua, alhora que un home accessible i treballador pel ven els seus esforços per a retornar aquell codi lingüístic que seu país, tenien moltes inquietuds en comú i de seguida els corria per les venes als llocs d’on no hauria d’haver estat establiren una amistat que perduraria al llarg de molts expulsat mai: dels llibres, de les universitats, de les escoles... i molts anys. Tanmateix, en aquell moment Bullent te- No ho feien com a activitat principal, no era possible. Ho nia poc temps de recorregut i acordaren que comença- feien quan i com podien amb una gran companyonia entre rien a reeditar les rondalles amb la Federació d’Entitats ells. Enric Valor era una d’aquelles persones il·lustres, i tam- Culturals del País Valencià. El mateix Gabriel Sendra i bé Manuel Sanchis Guarner, qui diuen que li suggerí que Manuel Tarín signaren el contracte a primeries d’abril recollira les rondalles valencianes, les que havien alimentat el de l’any 1984. foc de la llar i la lluna de Sant Joan. Però ho farien de la mateixa forma? Sendra i Valor dedi- Però també n’hi havia d’altres i no per ser menys cone- caren moltes vesprades a aquella qüestió. Sendra era del guts deixen de ser importants. Perquè Enric Valor arre- parer que calia adaptar-les per a les criatures. Els seus

346 fills érem menuts en aquell moment i tenia molt present les dificultats que hi havia perquè visquérem i llegírem en valencià. Però Valor havia distribuït les paraules en la seua obra com qui para taula per a la seua estimada, no podia prescindir de cap detall. Més endavant, accediria a retallar-les amb l’editorial Gregal, però mai deixaria que li tocaren una paraula. Finalment, decidiren que les farien en vuit volums en lloc de dos i que serien més accessibles per al jovent, però amb tota la seua riquesa íntegra. Al cap de quasi quatre anys la FECPV va tancar, i Edicions del Bullent va seguir amb la tasca que havien començat fins a l’actualitat. Les Rondalles valencianes d’Enric Valor, sota el segell d’Edicions del Bullent, canviaren lleugerament el disseny i han anat acompanyant milers de valencians pels regnes de la fantasia més nostrada. L’any 2007 les Rondalles valencianes a Bullent feren un pas més. Es publicaren quatre rondalles per separat en format d’àlbum i també en una versió en castellà, que havia traduït el mateix Enric Valor. Les acompanyava un CD-ROM amb la rondalla dramatitzada per veus in- comparables com la de Toni Mestre, arranjada per mú- sics valencians d’altíssima qualitat com Enric Murillo, de la mà de la producció de Paco Muñoz. El recorrregut de les Rondalles d’Enric Valor en Edicions del Bullent encara no ha acabat, perquè les obres que la gent s’estima creixen i canvien amb els lectors, i qui sap, potser Enric Valor s’alegrarà, allà on siga, de la reinter- pretació que els joves facen de la versió que escrigué de les històries dels vells.

Enric Valor. El valor de les paraules { 347 _Les rondalles valencianes d’Enric Valor, un honor per a Tàndem Edicions

Rosa Serrano Llàcer

Les rondalles valencianes d’Enric Valor, abans de ser publicades Les rondalles, literaturitzades per Enric Valor amb l’objectiu a Tàndem edicions, varen recórrer un itinerari llarg amb diver- clar de salvar el que quedava viu de la literatura oral i de la ri- ses edicions. quesa lèxica a la seua comarca, eren narracions extraordinàries, però molt extenses. Inusualment extenses en relació al que ha- Entre 1950 i 1958, Enric Valor publicà tres «volumets» (com vien fet els rondallaires d’altres països. Literatura en estat pur, a ell li agradava anomenar-los) de Rondalles valencianes a l’Edi- cert!, però de difícil accés per als lectors infantils. torial Torre. El 1951 publicà «L’home de pèl roig», «Les dues velles», «La rabosa i el corb», «Història d’un mig pollastre» i «El Així, entre els anys 1986 i 1987, l’editorial Gregal va publicar castell d’Entorn i No-Entorn» al llibre intitulat Rondalles giro- una tercera edició del corpus rondallístic de Valor en 36 vo- nines i valencianes de l’editorial Ariel. Després d’un llarg parèn- lums i en una versió adaptada per als xiquets i xiquetes. L’adap- tesi, l’any 1964 l’editorial L’Estel, fundada per Adolf Pizcueta tació, consensuada amb l’autor, la va fer Rosa Serrano des del i dirigida des de 1962 per Sanchis Guarner, publicà el primer respecte més profund a l’estructura narrativa i al cabal lèxic del volum de Meravelles i picardies amb set rondalles inèdites, i senyor Valor. La col·lecció, il·lustrada a tot color i amb un re- l’any 1970, el segon, amb quatre rondalles més. sultat irregular, va aconseguir un nivell de vendes extraordinari. L’any 1975, l’editorial Gorg de Senent, «un valencianista de Passaren els anys, i el 1991, després de l’èxit aconseguit en la cap a peus», com solia anomenar-lo Enric Valor, encetà l’obra versió adaptada per a infants i desapareguda ja Gregal del pa- literària completa de l’escriptor en tres volums. En el primer norama editorial, Enric Valor va proposar a Tàndem edicions, varen aparéixer 15 rondalles de tema meravellós, i les altres que ja havia encetat l’edició de l’obra literària completa amb ho feren en el segon volum, així l’any 1976 quedà tancat ja el la trilogia Cicle de Cassana, una nova edició de les Rondalles corpus valorià amb 36 rondalles. A partir d’aquest moment, ja per a continuar reunint tota la seua producció sota el mateix no n’escriurà ni en publicarà, òbviament, cap de nova. segell. La professora Gemma Lluch i jo mateixa, que ja les coneixíem a bastament, començàrem a preparar la col·lecció. Podem considerar que la segona edició de les 36 rondalles és la Primerament, definírem els criteris: que va publicar la FECPV (Federació d’Entitats Culturals del País Valencià) en vuit volums l’any 1984. Les il·lustracions de 1. Agrupar les 36 rondalles en 8 volums, segons la tipologia Paco Santana en blanc i negre en cada volum afigen un valor més estesa: rondalles de tema meravellós, rondalles d’animals notable a la col·lecció, enriquida també per un glossari amb personificats i rondalles costumistes. paraules i expressions pròpies de l’univers lèxic d’Enric Valor. 2. Editar-les il·lustrades amb la màxima professionalitat, be- Tot un incert! Aquesta col·lecció és represa després per Edi- llesa i rigor. L’elecció dels il·lustradors va ser encertada a jutjar cions del Bullent i continua reimprimint-se any rere any. pels resultats: l’enyorat Enric Solbes i Paco Santana. Ja les co-

348 Enric Valor. El valor de les paraules { 349 neixien i saberen traduir-les al seu llenguatge plàstic. Amb el a Banyeres de Mariola. Quan hi arribàrem, membres de la seu treball, tots dos varen demostrar l’eficàcia expressiva del corporació municipal l’esperaven en la porta de la Casa de la llapis i de l’elegància del blanc i negre. Cultura, a vessar de criatures. Ell els explicà alguna rondalla, qui li l’havia contada, quina s’estimava més («La mestra i el 3. Periodificar-ne la publicació en tres anys i en col·laboració manyà») i altres històries que ens deixaren embadalits. Des- amb una impremta i editorial molt vinculada també a Enric prés es posà a signar amb la seua lletra tremolosa els exem- Valor: Albatros. plars. A l’eixida, i l’anècdota encara em fa riure, el xofer que Així, l’any 1992 vam publicar dos volums. El primer, de tema ens havia portat fins allí volia signar també algun llibre «per meravellós, amb les rondalles: «El gegant del romaní», «La a ajudar un poc el pobre senyor Valor que deu estar esgotat» mare dels peixos», «La llegenda del palleter», «Les velletes de ens va dir. la Penya Roja», i el segon, d’animals personificats, que agru- Sí, les Rondalles valencianes són un capítol important de pava les cinc rondalles d’Enric Valor que pertanyen a aquesta l’obra narrativa d’Enric Valor. I sens dubte, tant en la ver- classificació i, indubtablement, les que poden ser assaborides sió íntegra com en l’adaptada, el capítol més conegut. Però pels més menuts: «Història d’un mig pollastre, «Comencilda no suficientment. Encara són moltíssims els ensenyants, els Segundina i Acabilda, «El corb i la rabosa» i «Joan-Ratot». infants i els joves que no han descobert la capacitat de lluita Quanta saviesa hi ha a les pàgines d’«El gegant del romaní»! perseverant davant les dificultats de la vida dels personatges Quanta emoció a l’hora de descriure les serres i els paratges valorians ni el sentit profund d’aquestes històries d’abast uni- valencians! Quanta perspicàcia psicològica esmerçada en di- versal sobre la recerca de la felicitat i l’harmonia personal. buixar els personatges! Quin domini del llenguatge! Com he Si preguntem encara qui és l’«Esclafamuntanyes» o qui és «El vist gaudir les criatures llegint coralment les aventures del patge saguntí», si intentem que ens expliquen alguna cosa mig pollastre, que, igual com «Abella», és una rondalla que sobre «La mestra i el manyà» o«Les velletes de la Penya-Roja», pertany al cicle de l’espós transformat i ens demostra que encara ens pesa el silenci com a resposta. Enric Valor va tre- l’amor cal buscar-lo més enllà de l’aspecte físic o les aparen- ballar tant com els germans Grimm, cert! Ho hem repetit ces...! moltes vegades, però encara és necessari que les persones que L’any 1993 seguírem publicant 4 volums, i l’any 1995 vam li agraïm l’esforç, la perseverança i el regal immens de les cloure la col·lecció amb la publicació dels volums 7 i 8. 36 rondalles continuem contagiant, grans i menuts, amb el Aquell any, vaig aprofitar l’avinentesa per a reelaborar i am- nostre entusiasme davant la bellesa, les troballes lingüístiques pliar, amb la professora Gemma Lluch, Noves lectures de les i la fe en els valors dels contes populars que constitueixen el Rondalles valencianes d’Enric Valor, una mena de guia siste- moll de les Rondalles. màtica per a facilitar als mestres l’aprofitament de la lectura a La col·lecció que encetàrem aquell 1992 Albatros-Tàndem les aules, per a donar-los pautes i claus que els permeteren un edicions continua viva, vivíssima. Ara, li hem canviat les ta- gaudi més complet i la descoberta de la quantitat immensa pes i a la contraportada donem informació sobre els títols d’aprenentatges sobre costums, botànica, recursos lingüístics que conté. Tot, per seguir sentint pròxima l’ombra creativa i narratius que contenen. i militant del senyor Valor, del gran escriptor de Castalla. I Enric Valor estimava els lectors infantils que el rebien emo- tornar-li, així, un poc del que ens va donar. cionats pel seu aspecte «venerable». Encara recorde un viatge

350 _Obra literària completa Vol. i, 1975; vol. ii, 1976; vol. iii, 1982

Jordi Botella Miró

Aquests tres volums publicats per l’editorial Gorg al llarg de Per últim, el mateix autor elabora un prefaci amb diferents tres lliuraments responen a un doble objectiu: presentar al epígrafs —«Les vetlades pairals», «Tasca i orientació», «La re- gran públic l’obra literària d’Enric Valor i alhora avalar-la per cerca», «El treball de transcripció literària», «Els informadors» un seguit d’assagistes i erudits que reforçaran des de diferents «El present volum»— on explicarà quines han estat les pautes òptiques la seua aportació. que han guiat el seu treball. D’entrada sorprén l’ambició de la mampresa pel que fa al re- En el segon volum completaran la sèrie iniciada en el llibre cull narratiu i pel que fa a l’elecció dels estudiosos que partici- anterior set «Rondalles de tema meravellós», a les quals s’afe- pen en l’anàlisi de l’obra d’Enric Valor. giran nou «Rondalles de tema costumista» i deu «Rondalles d’animals preciosos». Precedirà aquesta compilació un estudi El primer volum, dedicat a quinze «Rondalles de tema merave- de Neus Oliag, «Transcripció, intervenció, transformació (A llós», compta amb un pròleg de Manuel Sanchís Guarner on, propòsit de les rondalles d’Enric Valor )». Aquesta autora, des- després de diagnosticar l’error valencià d’identificar la cultura prés de manifestar que considera «inapropiat el mètode ma- popular amb una visió «només humorística [...] obscena», tra- terialista-històric» —ja que «el conte meravellós [...] respon a ça un repàs des de la Il·lustració fins al segle xx i acaba denun- modes de producció anterior [...] al mode de producció feudal ciant el perill que aquesta cultura acabe essent «absorbida per [i] no es troba en connexió directa amb la base econòmica»—, la civilització cosmopolita» o bé dissolta davant la projecció enfoca la seua aproximació a l’obra d’Enric Valor dins d’una d’autors com Grimm, Perrault, Andersen..., «però que no són perspectiva estructuralista. Per a copsar aquest objectiu, fa un nostres». Per això subratlla la necessitat que un «rondallaire repàs de l’aplicació d’aquesta metodologia a la narració po- erudit sàpia narrar el conte tot i conservant-ne el to i la llengua pular des dels treballs de Vladimir Propp fins a les troballes popular». de Greimas, Barthes, Todorov i Lévi-Straus. En aquest sentit A continuació, Rafael Ll. Ninyoles en el text «Enric Valor: fons adaptarà les «seqüències» de Claude Brémond en «El jugador cultural i normalització» reivindica una «literatura folklòrica» de Petrer» i concretarà el «contingut semàntic» en les tres sec- entesa com una «reivindicació de l’idioma [...] recerca d’una cions —«Rondalles de tema meravellós», «Rondalles de tema legitimació històrica [...] redescobriment del grup i formació costumista», «Rondalles d’animals personificats»— que ocu- de la seua autoconsciència [...] reconstrucció social i de dignifi- pen aquest segon lliurament de l’obra literària completa. cació cultural», tan normalitzada com el fet de «contemplar el El tercer volum està encapçalat per un pròleg de Joan Oleza a televisor al costat d’una bona estufa», ja que «haurà de confiar- les novel·les L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant. En aquest se als nous mitjans tècnics [...] la difusió radiada, la imatge, el estudi es valora, en primer lloc, el paper fonamental de Va- disc». lor al servei de l’idioma; després l’ubica en el context narratiu

Enric Valor. El valor de les paraules { 351 d’una postguerra que el professor Oleza qualifica com a «eta- Pel que fa a les tres novel·les llargues, Joan Oleza hi troba pa d’estricta subsistència» i on «la llengua autòctona ha estat a faltar la utilització «del llenguatge col·loquial, dels diàlegs reduïda [...] a uns gèneres molt especialitzats: la narració cos- populars en directe»; també remarca «el seu marc rural i de tumista, el llibre de viatges, la rondalla i el conte local» fins a conflictivitat progressivament social» per més que «l’idealis- concloure que «la literatura en valencià, al País, o és literatura me [...] concepció idíl·lica del món o, millor dit, del País casolana o no és», víctima d’un «aïllament» respecte als coe- Valencià» suavitze l’enfrontament. tanis del Principat. Cap a la meitat d’aquest tercer volum trobem un pròleg de Dins d’aquest àmbit complex, la figura de Valor emergeix Joan Fuster, previ a les Narracions de la Foia de Castalla, on com el producte d’una «concepció territorial del relat», co- destaca la importància de Valor a l’hora de «reivindicar un herent amb «les tendències que recorren la seua producció, altre folklore o un altre pintoresc distints dels de l’horta» a la narració curta i de gènere tradicional per un costat, la favor de «les zones altes del Sud valencià [...] petit món in- novel·la realista i de tema rural per l’altre». Pel que fa a la pri- genu i amagat». Finalment Fuster conclou: «Valor ha sabut mera, Joan Oleza considera que «les rondalles d’Enric Valor escoltar la veu primària de la seua terra». no tenen, doncs, cap relació amb el moviment mundial de recuperació científica» perquè «a ell, el que l’interessa és la rondalla com a manifestació cultural del territori». Respecte a aquest aspecte, subratlla «la reutilització literària» de Valor, més interessat a fer de «la rondalla un conte escrit i no oral, una peça literària i no tradicional».

352 _La memòria i la paraula d’un poble

M. Soledat González Felip

L’any 1975 Enric Valor inicia la redacció de l’obra Sense la terra professor Vicent Escrivà afirma sobre l’obra narrativa d’Enric promesa, novel·la que enceta l’anomenat Cicle de Cassana, i que Valor el següent: «Valor es constitueix literalment, i sense exa- seria publicada per primera vegada per l’Editorial Prometeo geracions, en tota la nostra tradició novel·lística. Sense la seua en 1980. gran obra, vessada en el Cicle de Cassana, els valencians per- dríem tot un segle xix. És per això que sempre situarem Enric La història comença amb la mort de Dona Berta, aristòcrata ja Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i major de Cassana, nom d’un poble imaginari del sud valencià. Narcís Oller, i al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga El contingut del testament de la senyora serà el punt de parti- i Mercè Rodoreda». da de l’argument de l’obra, en la qual un calidoscopi de personatges, retratats amb mestratge i autenticitat, desplegaran Gràcies a les tres novel·les que integren este cicle, els valencians una minuciosa i sorprenent trama, i convertiran Sense la terra recuperem per a la memòria els darrers anys del segle xix i els promesa en una de les novel·les més importants —també més anys del segle xx que precedixen l’esclat de la Guerra Civil. desconegudes—que ha donat la literatura europea del segle xx. L’obra de Valor ens ha fixat la nostra memòria col·lectiva més recent i constituïx hui per hui l’única tradició narrativa mo- Els fets que, de manera magistral, narra Valor en esta primera derna que ompli un buit de segles en la història de la nostra entrega de la trilogia, se situen al voltant de l’any 1916, en literatura. plena Primera Guerra Mundial, en què centra l’univers novel- lístic en el protagonisme d’una aristocràcia caciquil, ben aco- Sense la terra promesa, magníficament escrita lingüísticament modada, enfrontada a una classe social treballadora i pobra, i literàriament parlant, és la crònica d’una gran crisi. En la a la quals se li imposen unes dures condicions laborals. Esta vida tancada entre muntanyes de la mítica Cassana sorgixen trama principal dóna lloc, en ocasions, a unes altres històries els conflictes de classe, que passen a ser el punt de mira de secundàries, que ajuden el lector a conéixer millor la societat la novel·la en un moment en què determinats plantejaments d’una Cassana rural, de profunda arrel religiosa, que, gràcies socials tradicionals comencen a desfer-se a trossos. Sobre el al nostre autor, entra a formar part dels millors arquetips de la fons de la Primera Guerra Europea, el conflicte marroquí i les literatura universal. recessions econòmiques de l’època, la gent de Cassana pren posicions i esclata la revolta. Els diferents personatges es mou- A Sense la terra promesa seguiran, dins la cèlebre trilogia de ran en funció d’este enfrontament entre explotadors i explo- Cassana, Temps de batuda, publicada per primera vegada en tats. No tots reaccionaran de la mateixa manera davant la seua 1983 per Fernando Torres editor i, finalment, Enllà de l’ho- situació. Valor dibuixa en la seua prosa un variat panorama ritzó, que tanca el cicle, publicada en 1991 per Tàndem Edi- social, que inclou tots els llocs de la vila com a marc dels fets: cions, editorial que va reeditar eixe mateix any les dos anteriors. la casa senyorial i l’habitacle humil, la botiga i el mas, el casino Precisament, en el pròleg a l’edició completa de la trilogia, el

Enric Valor. El valor de les paraules { 353 354 dels rics i la Casa del Poble, la taverna i l’església... així, deixa el notari espiritista, el coronel jubilat, els dos capellans enfron- testimoni d’un món que s’estingix i d’un present que s’agita tats per la seua manera d’entendre la religió, els amos de la inevitablement. taverna, ... Dona Berta, amb la mort de la qual comença la novel·la, és ja I la natura que, com en altres obres de Valor, adquirix el rang l’últim vestigi de l’aristocràcia del poble. Els pobres que van al de personatge. Ens la presenta bàsicament com un escenari en seu soterrar encara portaran a la butxaca el «duro» tradicional el qual es produïxen els fets. Els fragments descriptius d’esta d’acomiadament. És el darrer acte de tot el ritual que abans són introduïts en la narració per a marcar el curs de les estaci- regulava les relacions entre els senyors i els criats. Però eixe ons al llarg de l’acció, per a presentar els treballs dels camperols món s’ha acabat. L’hereu de la dama és un cacic mogut per o escenes de caça. uns altres ideals i uns altres valors de nou encuny: l’ambició de La mirada de l’autor cap a esta natura sempre és una mirada riquesa i de poder, l’esperit d’empresa, la manca d’humanitat... realista. La natura pot resultar favorable o adversa per a l’home, Calculador i maquiavèl·lic, aconseguirà desplaçar els dos he- esta és part de les seues vides. Els personatges s’estimen i es reus legítims deixant-los «sense la terra promesa» i consumarà devoren seguint la pròpia llei d’esta. així la desfeta d’un llinatge i d’una tradició. Com ha destacat Josep Iborra, el món de Valor no deixa de Altres personatges interessants que caldria destacar entre els ser una versió mediterrània de les novel·les produïdes sota nombrosíssims amb què compta la novel·la són, per exemple, el corrent del realisme rus: el món del camp, la verema, les Joan Monlió, que actua com una mena de mediador entre ca- collites, les inclemències de l’oratge, els personatges a imatge cics i pobres. És un personatge curiós que pertany a la petita i semblança del medi natural... És precisament per açò que burgesia i que, enfrontat a la pròpia desfeta social, enceta una l’exemple de Valor és únic en tota la història de la narrativa profunda reflexió sobre el seu món en procés d’extinció. És valenciana. un personatge atrapat en les seues contradiccions, però humà, que ocupa un paper central en la narració. En contrast amb I per damunt de tots estos valors literaris, summament impor- este personatge, hi ha altres com Jeroni Cucart, que viu apa- tants, Sense la terra promesa, les altres dos obres que completen rentment en una solitud total, i que es pren la justícia pel seu el Cicle de Cassana i, en conjunt, tota la narrativa de Valor compte impulsivament i en secret. Hi ha també Mansgrosses, constituïx un monument a la llengua. El riquíssim registre un tipus que contrasta amb l’anterior, un pastor primitiu, que literari que fa servir l’autor, on inclou un ventall amplíssim també es pren la justícia pel seu compte, però que acaba entre- de recursos expressius, de lèxic evocador i autèntic, fa que el gant-se a la Guàrdia Civil. També cal anomenar el so Pep, el seu llegat siga doble: una obra literària sense precedents per a botiguer consentidor que no reacciona davant l’adulteri de la retornar-nos la memòria, però també una lliçó excepcional de seua dona. És un càndid o és un Cucart amb una altra estratè- fidelitat a la llengua, de recuperació i fixació de la nostra senya gia? L’autor ho deixa a la (lliure) interpretació del lector. d’identitat més important. Completen el puzzle de l’univers creat per Valor en esta novel- la altres personatges, també summament interessants, com ara:

Enric Valor. El valor de les paraules { 355 _La idea de l’emigrant (1980)

Enric Balaguer Pascual

Amb divuit capítols curts, La idea de l’emigrant és una de les ges principals. El primer,Vicent, palesa el seu tarannà marcat novel·les breus que Enric Valor data el 1980, segons apareix en per l’avidesa i la manca d’aspiracions que no siguen materials; el volum iii de l’Obra Literària Completa (1982). L’acció trans- el segon, Bernat, es manifesta generós, obert, amb una gran corre en un mas de la serra Aitana, la Til·lera. Es tracta d’una curiositat vital. Si Vicent esdevé una mena de fil continuador «heretat bastant extensa, pobra per erma, situada al final d’un de les generacions lligades a la terra, Bernat aspira a conèixer pla que ultrapassava els mil metres d’altitud, tot enmig d’un món. territori fragós, abrupte, quasi al peu del primer cim gloriós de Els personatges de l’obra, capitanejats pels dos germans, o bé l’Aitana». I pel que fa al temps se situa en els darrers decennis s’arrengleren al costat de Vicent, o bé al costat de Bernat. En- del segle xix i primers del segle xx. tre els primers tenim Basília, la dona de Vicent, caracteritzada La idea de l’emigrant ens presenta dos germans: Vicent i Bernat per un comportament primari. Hi trobem, també, personat- amb dos caràcters molt diferents. Vicent no té cap altra aspira- ges com ara el cacic del poble i una dona que fa de bruixa. ció que treballar les terres del mas i aconseguir una bona pro- En el costat de Bernat, en canvi, tenim Teresa, una delicada i ducció. Bernat, en canvi, desitja alfabetitzar-se i trencar amb feble dona, plena de tendresa. I un ancià que ensenya a llegir la dependència material de la terra. Amb tal finalitat, aprén a Bernat, un vell «d’estampa bíblica que sabia de lletra i li féu de llegir amb l’ajut d’un pastor. El servei militar li permet, a més mestre amb tremolors de barba blanca i llarga, els dies esparsos a més, conéixer un poc del món enllà de la muntanya. Men- que podien» —una figura d’inspiració rousseauniana, savi i bo. trestant, Vicent es casa amb Basília (la qual mantindrà una re- Aquest personatge sense nom tindrà una mena de continuació lació amorosa amb Bernat, en tornar aquest del servei militar). en Florenci, un pastor «amb llargs coneixements de la serra: La mala consciència de l’affaire empenyerà Bernat a anar-se’n de les herbes, de l’oratge, de les cabres i els cabrits i les ovelles lluny de la Til·lera. Hi tornarà, al cap d’un temps, casat amb i els anyells i els bous...» i fins i tot de coses més elevades, «el Teresa, una dona feble que morirà poc després de donar-li un cel, la lluna, les estrelles». Així, mentre uns semblen disposats fill: Àngel. El fet que hi haja una mala collita impulsa Bernat a extraure àvidament coses de la terra, d’altres hi mantenen un a emigrar a l’Argentina. Des d’Amèrica va trametent diners lligam harmoniós, de compenetració, tot buscant la manera perquè Àngel estudie i així ho fa el xiquet. Després d’uns anys de desxifrar els signes que emet. sense notícies, Bernat torna de l’Argentina i dóna a conéixer Els dos germans representen dues visions sobre la terra: la de la les peripècies penoses que ha viscut. Allí comprovarà que el seu pura i simple vàlua econòmica (Vicent) i la que observa amb fill ha decidit continuar estudiant i sembla que amb l’econo- curiositat i complaença el paisatge (Bernat). Però serà Àngel, el mia de la Til·lera serà possible assolir l’objectiu. fill de Bernat, qui encarnarà un estadi més avançat per tal com L’obra destaca la divergent actitud humana dels dos personat- a través de la cultura aconsegueix expressar els seus sentiments

356 i prendre consciència de l’empremta tel·lúrica: «La muntanya havia penetrat en la seua ànima d’infant, que ell encara li pertanyia, potser més que s’imaginava». Gràcies a la cultura es produeix l’emancipació: aquest és, sens dubte, un dels principals missatges de l’obra. Un missatge regeneracionista. Però el saber no sols prové de l’estudi, hi ha també un saber ancestral acumulat al llarg del temps, com el que ostenta el pastor en la novel·la i que trasllada en moments i llocs espacials, com ara els cims de les muntanyes. L’estudiós de l’obra de Valor, Vicent Escrivà, a «La circulació del saber en la narrativa d’Enric Valor», descriu precisament aquest ritual de manera minuciosa. Altrament, l’obra recull el simbolisme de les muntanyes, els cims de les quals han estat llocs de veneració i de culte (l’Olimp, el Parnàs...). En la literatura catalana modernista i en obres com Solitud la utilització d’aquests espais simbòlics és força reiterada.

Bibliograﬁa Balaguer, Enric (1989): «Mímesi i antropologia en La idea de l’emigrant d’Enric Valor», Congrés d’Estudis de l’Alcoià- Comtat (primavera 1985), Ajuntament d’Alcoi, Associació Cultural Alcoià- Comtat, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp.355-362. Escrivà, Vicent (1986): «La circulació del saber en la narrativa d’En- ric Valor», Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, vol. i, Barcelona, PAM. —(1987): «La novel·la de la muntanya: el món possible», pròleg a E. Valor, La idea de l’emigrant, València, Gregal.

Enric Valor. El valor de les paraules { 357 _Narracions intranscendents i Narracions perennes

Vicent Brotons Rico

L’any 1982 veié la llum a València un volum de narracions també a l’Obra literària completa. Volum III (1982) i, finalment, breus d’Enric Valor intitulat Narracions intranscendents en Fer- a Narracions perennes (1988). És precisament en aquest últim nando Torres-Editor. Contenia tres històries: «Danys mínims volum on s’incorpora per primer vegada «Viatge de Nadal». sobre coberta», «Viatge de Nadal» i «L’experiment de Strolo- El corpus narratiu del llibre va ser escrit entre 1931 —«L’ex- wickz». periment de Strolowickz», datat a Elda eixe any, però escrit Sis anys després apareixen les tres ficcions breus en un volum l’any 1928 o abans— i el 1962. Quatre de les cinc narracions que duia per títol genèric Narracions perennes (València, Edi- que conformen el volum de Narracions perennes estan data- torial Gregal, 1988). Contindrà, però, dos textos més: «Con- des i escrites a València: «L’experiment de Strolowickz» (1931), talles de la boira» i «Contalles d’un orat». Aquest llibre de pe- «Danys mínims sobre coberta» (1951), «Contalla d’un orat» tit format tornarà a ser reeditat dotze anys després de manera (1952) i «Viatge de Nadal» (1962). L’única sense data és «Con- definitiva i amb una nota editorial per Tàndem edicions, de talles de la boira», que tot fa suposar que va ser redactada també València. pels primers anys cinquanta, car ja apareix publicada el 1953. El camí recorregut de les cinc narracions que el configuren exi- La diversitat d’ambientació espacial i temàtica de les cinc geix una certa explicació en detall. Començarem per dir que narracions és força àmplia. Pel que fa a l’ambient, podem fer cap de les cinc era inèdita quan van aparéixer en l’edició de una classificació entre els contes de localització cosmopolita 1988. «L’experiment de Strolowickz» la trobem per primera i els que se situen al migjorn valencià, microcosmos valorià vegada en una publicació azoriniana d’Elx el 1928 i escrita per excel·lència. Les cosmopolites són «Danys mínims sobre en castellà —«El experimento de Strolowickz»—. Valor, lla- coberta» i «L’experiment de Strolowickz». La primera s’esdevé vors, tenia només díhuit anys. Després, ja en valencià, el 1934 cronològicament entreguerres a bord del transatlàntic Hudson al periòdic El Camí de València. Mes avant, recollida en un Bay, que salpa de Londres, amb un passatge de britànics, nord- volum amb altres títols de l’autor, apareix en Narracions de la americans i altres ciutadans d’Europa; la història de «L’expe- Foia de Castalla (Barcelona, Editorial Barcino, 1953). De nou riment de Strolowickz», al París d’inicis del segle xx, és a dir, la trobem a l’Obra literària completa. Volum III, sota l’epígraf l’urbs universal per definició d’aquells moments històrics. —de nou usat per Valor— de «Narracions intranscendents», Les altres tres —les contalles— són inequívocament del terri- en Fernando Torres-Editor (València, 1982). tori valorià més precís, on se situa tota la resta de la seua obra. «Contalles de la boira» i «Contalla d’un orat» veieren la llum Exactament en dues comarques: la Foia de Castalla («Conta- impresa, junt amb «L’amic fidel», «Contalla d’un orat» i «Lle- lles de la boira» i «Contalla d’un orat») i la Marina Baixa («Vi- genda del palleter», en el volum de 1953, citat adés, Narracions atge de Nadal»). de la Foia de Castalla. Quasi trenta anys després apareixeran

358 La força actant —de personatge amb ànima pròpia— del pai- Finalitzem insistint en una idea: llegir la narrativa breu de satge o dels fenòmens meteorològics, la fantasia desbordada, creació d’Enric Valor no és cap exercici prescindible de lectura les teories pseudocientífiques, un cert cosmopolitisme quasi d’obra menor, de circumstàncies o immaduresa de l’autor. Ans ingenu, etc., configuren un cosmos narratiu ric i que apunta al contrari, embrancar-se en la lectura d’aquestes planes té un cap a les novel·les valorianes, tant les curtes com les que con- evident sentit inciàtic per a l’absolutament recomanable aven- formen la trilogia de Cassana. tura literària de llegir un dels més grans narradors del segle xx. Contarelles, contalles i narracions breus no són un punt i a part en relació al conjunt de l’obra narrativa d’Enric Valor. Ans al contrari, caldria considerar-les com una complementarietat narrativa força explícita. En primer lloc, per l’espai, que és bàsicament el mateix territori on se situen la major part de les Rondalles valencianes, el Cicle de Cassana i les dues novelles: les comarques meridionals valencianes que van des la Vall d’Albaida fins a les Valls del Vinalopó. En segon lloc, el temps: evidentment no el temps de les rondalles, però sí el de la trilogia cassanenca, ço és, de finals del xix a mitjans del xx, és a dir, la postguerra. Un tercer aspecte seria el dels personatges: arquetips de totes les classes socials del món agrícola, manu- facturer, religiós i cultural d’aquell temps anterior a mitjans del segle xx, hui absolutament periclitats (capellans, criats i criades, llauradors, pastors, sabaters, caçadors, propietaris agraris, masers, carreters, enamorats i enamorades, personatges religiosos, aristòcrates, burgesos, bojos, militants polítics idealistes, actants naturals com la neu, la boira o les muntanyes amb tota la força tel·lúrica determinista…). I en quart lloc, les temàtiques recurrents valorianes: l’amor no correspost, els presumptuosos, les relacions entre classes socials, els fets inexplicables —miracles, màgia—, l’idealisme revolucionari, els vicis o pecats humans, l’anticlericalisme popular, etc. Algunes de les narracions breus apunten indirectament envers molts dels elements que, àmpliament desenvolupats, trobarem a la trilogia de Cassana i les dues novel·les curtes. Així ho expressa amb precisió el professor Vicent Escrivà al pròleg en relació a «Contalles de la boira», però que ben bé podria servir, amb les oportunes matisacions, per a altres textos breus:

Aquesta narració tot i la seua brevetat, cal considerar-la pa- radigmàtica pel que respecta a tota la producció valoriana posterior que explotarà certs aspectes practicats d’una faisó sistemàtica. Tals són l’ús del narrador en primera persona (homodiegètic); la narració d’un viatge des de la vila de Castalla a un mas de les altes muntanyes; les narracions o, millors, les contalles que el masover narrà allí als viatgers- excursionistes-visitadors; l’exaltació del cosmos de muntanya en contraposició, negativa, del món pobletà i, més concretament, urbà. Quatre característiques que s’aﬁgen al descripti- visme de tipus geogràﬁc.

I conclou sintetitzant de manera admirable:

«Contalles de la boira» és un text narratiu fonamental en l’obra de Valor per tal com proposa, molt concentrats, quasi tots el tòpics o temes que el novel·lista desenvoluparà en la seua obra posterior.

Enric Valor. El valor de les paraules { 359 _Temps de batuda, 1983

Vicent Brotons Rico

Hem de suposar, tant pels comentaris del mateix Enric Valor gràfiques», tot i que, després de confessar aquest joc narratiu, com per la complexitat de l’obra, que només acabar o aparéixer no explica què pertany a un camp i què a l’altre, per a, final- editada el 1980 Sense la terra promesa, l’autor s’endinsà en la ment, demanar del lector o lectora la complicitat perquè tot preparació del segon volum del denominat Cicle de Cassana. açò «quede dins el secret que es mereix tota sincera confidèn- Les notes, fitxes, descripcions de personatges, records perso- cia» (E. Valor 1983: p. 10). Un pròleg que, com la invenció de nals, les reflexions i decisions sobre la tècnica narrativa, etc. la fantàpolis «Cassana» —i d’altres com «Ibarri» i «Tibarri»—, ocuparien moltes estones de l’escriptor. li permetrà un dels jocs creatius més productius de tot el cicle: recrear, imaginar, somiar, explicar… la realitat filtrada per la La cosa certa, però, és que, durant aquest període posterior seua «memòria salvatge», la seua «peculiar» ideologia, els seus al 80, es van editar dos llibres: el recull de relats Narracions pensaments més íntims i la seua imaginació. intranscendents i la novel·la curta La idea de l’emigrant. Totes dues el 1982 i per Fernando Torres Editor. Serà en eixe mateix Narrada en primera persona pel protagonista, Frederic Geno- i fecund any quan comence i acabe la segona novel·la de la vard, Temps de batuda fa un «bot en el temps» de sis anys —de trilogia, Temps de batuda. Enric Valor, data el pròleg del llibre 1918 a 1924—en relació a Sense la terra promesa, tot i que la —«Els revés de la trama»— a l’agost de 1982, a Gandia. En introducció2 i part del capítol ii, fins a la pàgina 40, expliquen la mateixa edició, i en l’última pàgina, llegim el lloc i l’any de intensivament el sorgiment a Cassana dels llinatges Genovard finalització: «Agullent (la Vall d’Albaida), 1982». Sense conti- Sarrió —avis del protagonista— i Genovard Amorós —pare i nuar la línia especulativa, podem concloure que la novel·la té mare respectivament de Frederic—, així com la desfeta econò- un clar any de factura, el 82. Va ser publicada l’any 83, també mica i l’inevitable desarrelament del territori cassanenc d’aque- en Fernando Torres Editor, a València. El text de 431 pàgines lla família de petits propietaris rurals: naix clarament lligat a un ferm projecte de trilogia (E. Valor 1983: p. 7).1 Anys més tard (1991), comprovarem que es tractava d’una terna novel·lística, que endinsant-se en la segona 1 «En el pla […] entrava fer una 2 En realitat hauríem de dir el ca- trilogia: tres obres de ficció que em pítol i de la introducció (numeració meitat del xix arriba mínimament als inicis dels anys 40 del se- permetessen interpretar i oferir als que no apareix en l’edició de 1983 gle passat, és a dir, cinquanta anys enrere de quan Valor escriví lectors tres moments de les terres i però sí en la de 1991 d’Edicions Tàn- els homes de les muntanyes i foies dem), què és, si fa no fa, una primera els últims paràgraf d’Enllà de l’horitzó (1990). del País Valencià meridionals, compart de caràcter introductori, tot i presos cronològicamet entre 1916 que hem observat que és perfecta- L’escriptor, en el pròleg, fa un exercici de teoria i crítica literà- i un temps més o menys pròxim a ment subdividible en dos moments l’actual». cronològics: abans de 1924 i des de ria —autocrítica, per a ser més exactes— i defineix el seu text 1924 fins a l’estiu del 36, quan co- com una «crònica-novel·la», un «exemple de novel·la impura», mença la segona part de la novel·la. on es barreja ficció de fets i personatges amb «traces autobio-

360 Enric Valor. El valor de les paraules { 361 La veritat és que, l’arrelament dels Genovard a Cassana, fou panya, a València —Frederic Genovard viatja a la ciutat on més aïnes efímer i transitori. Com sol ocórrer als pobles tancats ja vivia la família— i, sobretot, a Cassana i les comarques del sobre si mateixos, no hi figuràrem mai com uns autèntics cas- voltant. sanencs de llarga tradició, i passàvem una mica desapercebuts.3 És aquest intens contrast entre el món periclitat de la petita Al llarg d’aquesta vintena de pàgines, els lectors i lectores as- propietat rural muntanyenca —símbol bucòlic d’un món an- sistim sintèticament a una història familiar que tindrà com a tic que s’acaba— i la defensa de l’ordre democràtic, la lluita de escenari general fets, arguments, personatges i ambients ben classes, la guerra, els assassinats, les persecucions, les injustícies identificables en el primer volum de la trilogia, Sense la terra seculars… el que marcarà el fil conductor de la història coral promesa. Aquesta connexió narrativa es mantindrà al llarg de dels hòmens i dones que circulen per la novel·la. Una història les restants quatre-centes pàgines, per bé que no amb tanta col·lectiva tamisada pels pensaments i accions del mateix Fre- intensitat recurrent. De fet, bona part de la segona meitat del deric Genovard. Aquest contrast és el que dota de força dra- segle xix, amb l’arribada de l’avi Joaquim Genovard a Cassana, màtica i, fins i tot, poètica la novel·la. En el capítol sis llegim cercant esposa, fins a la crisi de la fil·loxera, passa resumida- aquesta frase del protagonista: «Començà també amb veu molt ment per davant del nostres ulls d’àvids lectors i lectores a una bona una cançó de batre… Els homes morien, però la vida velocitat inusitada. seguia tan implacable com la mort» (E. Valor 1983: p. 278). És, potser, una idea força representativa del to narratiu i argu- La segona part de la novel·la s’enceta en la pàgina 41 —«Ara mental de tota la novel·la Temps de batuda. venia l’etapa de l’autobús»—, quan el protagonista, narrador homodiegètic, i la seua família emigren cap a Elda. La vida i Amb els inicis de la tardor del 36 es tanca la novel·la. En un patiments personals i familiars en aquesta ciutat industrial i dels moments més incerts de la nostra història com a poble. castellana del Vinalopó Mitjà completaran la introducció de la En un temps en què més intensament s’ha viscut la tragèdia novel·la formada per tres capítols. humana personal al segle xx. Vuit anys després, Enric Valor, donarà continuïtat a aquesta història —a aquestes històries— La segona part recull, al llarg d’onze capítols i més de tres- en la tercera i definitiva novel·la de la trilogia, Enllà de l’horitzó. centes seixanta pàgines, el retorn a Cassana dels Genovard Ja al 82, però, amb Temps de batuda, l’escriptor assentava les Amorós. Un retorn situat a l’estiu de 1936, al punt d’encetar- sòlides bases de la que és una de les més importants sagues se la Guerra d’Espanya. El pare ha mort a Elda; Frederic, el narratives de la nostra literatura nacional: el Cicle de Cassana. protagonista, és un jove professor llicenciat en filosofia i lletres; la família ha heretat la masada de la valleta de l’Almussai, i mare, germana i fill passaran l’estiu en aquella heretat de la 3 E. Valor 1983 (p. 25). serra castalluda. L’autor aprofita l’espai agrest per a dibuixar un fresc d’aquells temps de crisi, perplexitat, canvis, revolució i violència. El món quasi paradisíac del muntanyam on se situa l’Almussai i les tasques agrícoles i ramaderes —entre les quals Bibliografia ocupa un lloc central la batuda— és envaït constantment pel Valor, Enric (1983): Temps de batuda, València, Fernando Torres conflicte social, polític i bèl·lic que s’està desencadenant a Es- Editor.

362 _Enllà de l’horitzó

Víctor Labrado

Enllà de l’horitzó, novel·la publicada el 1991, és la que tanca Així, dedicat a la gestió de la col·lectivització agrícola de Cas- la trilogia o Cicle de Cassana. Des del punt de vista temàtic i sana, una empresa generosa i civilitzadora, Frederic Genovard cronològic, té una relació molt clara amb la segona del mateix sent la tensió entre, d’una banda, l’ideal polític i social, l’aspi- cicle, Temps de batuda, de la qual és una continuació en tots ració a un món més just que ja ha començat a construir-se, i els sentits. Reprén l’acció on la deixa aquesta, ja començada d’altra banda, les atrocitats de la reraguarda republicana, potser la Guerra Civil, i descriu el conflicte bèl·lic i polític tal com el innecessàries o evitables, però no evitades, el tètric caràcter de viu Frederic Genovard, el protagonista compartit per les dues les quals, a més a més, ve remarcat pel fet que el mateix prota- novel·les. En canvi, els personatges de Sense la terra promesa, la gonista en podria ser víctima per les raons ja exposades. primera del cicle, hi tenen aparicions esporàdiques i marginals. El fet que el protagonista es trobe en edat militar i que siga, Genovard, procedent d’una família de senyors arruïnada i es- efectivament, mobilitzat per a integrar-se en l’exèrcit, permet devingut un assalariat, s’ha adherit a la causa dels desheretats — estendre la mirada de l’autor i dels lectors també al front i de la classe en què, més o menys, ha ingressat forçadament—, aconseguir així un retaule més complet de la Guerra Civil, és però si políticament ha pres partit, no pot deixar de mirar-s’ho a dir, del fet històric que Enric Valor s’havia proposat novel- des de les dues bandes, perquè també estima les formes de vida lar. L’acció, sempre seguint la trajectòria de Frederic Genovard, i l’herència cultural pròpies de la microaristocràcia, dins les discorre pel mas de l’Almussai, la vila de Cassana, les ciutats quals s’ha educat. d’Alacant i València i el front des del campament d’instrucció fins a la primera línia de foc. De cara enfora, la posició de Frederic Genovart pot semblar ambigua, perillosament sospitosa per als activistes revolucio- Cadascun dels espais permet una manera diferent de viure la naris del seu entorn: pocs anys després d’haver-se arruïnat, la guerra o l’amor. En el mas, un món aïllat, sense temps, estable, família acaba d’heretar, d’una tia remota, un mas molt modest, on la propietat de la terra té una dimensió més sensual que l’Almussai, de renda tan curta que ha millorat ben poc la seua econòmica, la guerra hi arriba com un ressò molt dèbil, com economia, però que ha permés Genovard fer de senyoret du- una amenaça només remota. En la vila i en la ciutat, en canvi, rant el temps de la sega i la batuda al mas. es torna un remolí frenètic del millor i del pitjor: al costat de l’esforç generós, modestament heroic, es dóna la lenta trami- Les circumstàncies especials, fruit de la història familiar i per- tació de la denúncia, o la devastació dels bombardejos sobre sonal en què ha de viure la guerra i la revolució, individuen el la població civil. No és l’única diferència, evidentment. Si en protagonista, li donen un punt de vista particular, relacionat el mas l’amor és festeig, un ritual fet de contenció, de costum, tant amb la biografia de l’autor, Enric Valor, com amb la visió de promeses confiades al futur; en el front l’amor és només realista que vol donar d’una societat i d’un temps que va viure. present, encontre fortuït i urgència.

Enric Valor. El valor de les paraules { 363 Certament, la novel·la es basa en fets i situacions viscuts per l’autor durant la guerra. Parlant-ne en la llarga entrevista que li va fer Rosa Serrano a Enric Valor, Converses amb un senyor escriptor, declarava: «Vaig complir fidelment en tot allò que em manaren i vaig passar per moltes experiències, sobretot en la defensa de la costa; però no vaig estar mai en primera línia de foc, per bé que, tanmateix, la meua llarga permanència en files em va permetre conéixer detalladament el tema de la guerra per a poder escriure la meua exensa novel·la Enllà de l’horitzó.» (p. 76) El fet que Frederic Genovart, de totes les possibles accions de guerra, només assistisca al front de Terol, al metrallament d’un avió, fet sens dubte freqüent en la defensa de costes, pot donar idea de fins a quin punt l’autor es va voler cenyir a l’experièn- cia personal quan redactava la novel·la.

364 _El Cicle de Cassana

Víctor Labrado

El Cicle de Cassana, nom donat a la trilogia integrada per les Un altre factor que va pesar en la concepció del cicle narratiu, novel·les Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) davant el vertiginós temps de canvis socials i econòmics que i Enllà de l’horitzó (1991), és sens dubte el projecte literari més Enric Valor va conéixer al llarg de sa vida, va ser la voluntat ambiciós d’Enric Valor, una empresa literària monumental, de rescatar de l’oblit tot un món desaparegut, engolit per més encara si es compara amb l’extensió de les obres d’altres l’evolució històrica accelerada que ha caracteritzat el segle xx. narradors valencians, precedents o escrites simultàniament. Així, els masos que Valor ens presenta com encara va conéixer Un seguit de factors el condicionaren o el feren possible. ell, plens de vida, com a peces actives de l’economia tradicional, quan escrivia Sense la terra promesa, ja es trobaven El primer de tots, una apassionada vocació de novel·lista llar- deserts, amb les terres ermes, en un moment de ruïna irrever- gament frustrada. Les peripècies editorials de l’única novel·la sible. I no sols els masos, tan importants al Cicle de Cassana, a anterior d’Enric Valor, L’ambició d’Aleix (retinguda per la cen- L’ambició d’Aleix i a La idea de l’emigrant. La societat en què sura entre 1950 i 1960, sense una segona edició fins al 1982) els masos eren possibles també havia desaparegut: passions, explicarien prou bé que no se sentira temptat a noves incursi- ideals, ambicions, formes de vida, i Valor, justament, al Cicle ons en la novel·lística fins que no es produïra un canvi de les de Cassana s’ocuparà d’aquelles realitats: la microaristocràcia circumstàncies. rural, de propietaris modestos o mitjans, dins la qual ell va El canvi es va donar a mitjans dels anys 70, i aquest seria el nàixer, una manera de posseir i sentir la terra, que ell ma- segon dels factors. Llavors, per diverses raons, es va formar teix compartia; però al costat d’això també les febleses, les un públic de lectors valencians de literatura culta en la prò- mancances, les injustícies d’aquell mecanisme social. Perquè pia llengua com no n’hi havia hagut mai. Uns quants narra- Valor estima, potser enyora aquell món antic desaparegut per dors s’hi van fer un cert lloc: Joan Francesc Mira, Carmelina sempre, que va ser el seu, però no l’idealitza i, quan el recrea Sànchez-Cutillas, Isa Tròlec, Josep Lozano. Era un fet que ha- literàriament, ho fa amb sentit crític, des de l’òptica de l’ho- via d’induir a l’optimisme, el mínim necessari per a dur avant me d’esquerres que ell va ser. un projecte com el Cicle de Cassana, difícil d’imaginar sense L’autobiografia hi té un pes important. El Cicle de Cassana unes previsions de públic lector que, als anys 60 i a primeries cronològicament abasta des de la Guerra Europea (1914- dels 70, simplement no es donaven. I confirmant l’optimis- 1918) fins a la Guerra Civil (1936-1939). Sense la terra prome previ, als anys 80, mentre s’escrivia i s’editava el Cicle de mesa se centra en la primera, mentre que Temps de batuda i Cassana, es donava alhora l’èxit de lectors, tant per a nous nar- Enllà de l’horitzó ho fan en la segona. Els fets i les circumstàn- radors valencians (Ferran Torrent en fou el més notable) com cies narrats en Sense la terra promesa, lògicament, Enric Valor per a les Rondalles del mateix Valor, i un reconeixement públic no els va viure directament amb plena consciència, perquè creixent dels seus mèrits literaris. havia nascut el 1911. En canvi, les altres dues novel·les recre-

Enric Valor. El valor de les paraules { 365 en un temps que ell sí queva viure plenament, i això li facilita banda, la guerra va començar en juliol, al ﬁnal de la sega en la creació d’un alter ego, el protagonista Frederic Genovard, les terres altes, de collites tardanes; d’altra banda, la batuda fa absent en la primera. alhora de metàfora: la separació del gra de la palla, o almenys l’intent de fer-ho, i per procediments no precisament indo- Els tres títols suggereixen una trajectòria històrica. El primer lors. A Enllà de l’horitzó només hi ha l’imprevisible, el futur evoca la despossessió (d’una classe privilegiada que s’arruïna- a què aboca la derrota política i militar, la fallida de tots els rà, però també d’una classe baixa que mai no ha tingut res). projectes i desitjos dels vençuts. El segon evoca doblement la guerra i la revolució: si, d’una

366 _Un fonamentalista del Vinalopó (1996)

Vicent Brotons Rico

Amb el títol genèric d’Un fonamentalista del Vinalopó i altres Per tant, tant les contalles com les contarelles —més les se- contarelles (1996), pres d’una de les narracions que hi con- gones que no les primeres— s’aproximen a una certa idea de té, va aparéixer publicada en Edicions Tàndem, de València, literaturització escrita de les facècies, succeïts o passadetes (pas- una part de l’obra narrativa breu d’Enric Valor. Es tracta de saetes), nom amb què són conegudes popularment entre els tretze relats que l’autor aplega sota l’epígraf de «Contarelles». valencians i valencianes aquestes narracions orals. La denominació d’aquests textos narratius no són una mera Comptat i debatut, Un fonamentalista del Vinalopó i altres con- casualitat. Responen a distints punts de vista sobre el concep- tarelles recull en les seues 121 pàgines un magnífic pròleg de te temàtic que té l’escriptor de les històries que explica. Les Vicent Escrivà —«L’anècdota col·lectiva»— de 14 pàgines i, és contarelles, dites també contaralles o contarel·les, són, segons clar, les huit contarelles: el Diccionari valencià, rondalles, és a dir, «narracions breus, populars, orals, tant reals com fantàstiques». Valor les distingeix -«Un fonamentalista del Vinalopó» de les contalles, que són històries de fets apòcrifs barrejats amb uns altres de vertaders, segons el mateix diccionari. Foren es- -«Prefaci per a dues contarelles» (breu text introductori i ex- crites a mitjans dels anys 90 del segle xx i, segons explica el seu plicatiu del mateix autor per a contextualitzar les contarelles fill Enric Valor Hernández, li les va dictar gairebé directament, «Salut! » i «Compañeros»). sense quasi notes, perquè ell les mecanografiara. -«Salut!» Un dels estudiosos de major rigor de l’obra narrativa d’Enric -«Compañeros» Valor, Vicent Escrivà, arriba a la conclusió següent sobre l’ús que fa l’escriptor d’aquests dos termes propis dels gèneres nar- -«Caça major» ratius. Així ho llegim al pròleg d’Un fonamentalista del Vinalo- -«Anant pel Sants Olis» pó i altres contarelles: -«Mossèn Josep i l’Esperit Sant»

Les contalles presenten certs aspectes entre misteriosos, mà- -«Com cuinar un cert conill» gics, inexplicables o, si voleu «inefables» [...] Mentre que en aquestes [les contarelles] els fets o les anècdotes són esdeve- - i «El remei de l’heretgia» niments reals, succeïts o esdevinguts històricament però re- duïts a termes mínims en la memòria del poble o del nostre La diversitat d’ambientació espacial i temàtica de les huit nar- autor. racions se situa en la geograﬁa literària de Valor per deﬁnició, és a dir, entre el Comtat i les Valls del Vinalopó. Exactament en quatre comarques: l’Alcoià (i, amb major precisió, a la co-

Enric Valor. El valor de les paraules { 367 368 marca natural de la Foia de Castalla), el Comtat, la Marina del nostre secular conﬂicte lingüisticocultural, l’anticlericalis- Baixa i les Valls del Vinalopó. Concretament, dues a la Foia de me popular, etc. Un conjunt de petites narracions tan diverses Castalla («Caça major» i «El remei de l’heretgia»); dues més al com suggeridores. Comtat —Alcoleja, Cocentaina...— («Anant pel Sants Olis»i Si a tot això afegim les ja conegudes constants de l’obra d’En- «Mossèn Josep i l’Esperit Sant»); tres a les Valls del Vinalopó, ric Valor —la precisió i la riquesa del llenguatge, l’admirable més concretament a Monòver («Un fonamentalista del Vina- combinació de formes cultes i localismes ben castissos i genu- lopó», «Salut!» i «Compañeros»). I, ﬁnalment, n’hi ha una úl- ïns, una abundant exhibició de fraseologia, l’inevitable i en- tima localitzada en una comarca poc sovintejada literàriament cantador didactisme, les descripcions d’espais i personatges tan per Valor, els Serrans, i en un poble indeterminat: es tracta de obligadament sintètiques com acurades, etc.—, ben bé podem «Com cuinar un cert conill». dir que l’escriptor castallut se’ns mostra com un mestre del La temàtica és àmplia i diversa, car la naturalesa d’inventor i re- relat breu, desimbolt, fresc i directe. Unes vegades ens remet creador d’històries de l’autor es mostra en aquests breus textos a elaborades formes literàries, i d’altres, gràcies a la varietat de en tota les seues potencialitats, que no en són poques. Enric recursos adaptats admirablement dels narradors orals que tan Valor crea, i sobretot reelabora amb l’anècdota més despullada bé coneixia i tan sovintejava, a la xarrada de casino de poble, la i prosaica, la matèria dels somnis, la ironia, l’humor, la història foraca hivernal o la fresqueta de la nit estiuenca. amb majúscules, les microhistòries locals, els tics propis del ta- rannà col·lectiu valencià, la fantasia desbordada, els malentesos

Enric Valor. El valor de les paraules { 369 _Anys i llegües, de Gabriel Miró

Enric Balaguer Pascual

El 2004 va aparéixer Anys i llegües, de Gabriel Miró, traduïda Es tracta d’un element ben peculiar de l’obra que potser busca, per Enric Valor. L’obra s’havia publicat el 1927, amb el títol a través de la llengua, expressar un mimetisme amb la terra i Años y leguas. A través d’una mena d’alter ego de Miró, Sigüen- la gent autòctona. za, ens parlarà de les valls de Guadalest i de Tàrbena i d’altres Joan Fuster deia que escrivint en castellà, Blasco, Azorín i Miró indrets de la Marina Baixa i l’Alta. Sigüenza hi torna vint anys són valencians; en canvi, Miguel Hernández, no. El que tro- després d’haver conegut aquestes terres. I el reencontre és un bem en aquesta prosa de Miró, però, és tot un excés que exotit- pretext per a presentar-nos els llocs, la gent i el paisatge. L’autor za el castellà de manera especial acostant-lo al català. Al català ho fa amb una mena d’adhesió sentimental i d’admiració esque parlen els habitants del paisatge que descriu. tètica, tot i que, de vegades, hi trobem una mirada que fa dels natius —i d’allò autòcton— una mostra de raresa i d’exotisme. La traducció que fa Enric Valor del text de Miró és de 1967 i, A estones —només a estones— Miró sembla un Livingstone segons escriu Emili Casanova al pròleg, deuria fer-la durant la que s’apropa al Kilimanjaro. Allò que hi veu no sols és d’una seua estada a la presó Model de València. La tria de l’obra s’ex- bellesa intensa que en alguns casos s’acosta al sublim, sinó tam- plica fàcilment, atés l’interés que l’escriptor de Castalla tenia bé un decorat prou cru i primitiu, on fan acte de presència la pel paisatge i la natura de les nostres comarques. Especialment mort i la crueltat. per la serra d’Aitana i els seus voltants: les valls de Guadalest i la del barranc de L’Arc. Recordem que la serra d’Aitana és Com els grans relats orientals de pelegrinatge religiós, Años y l’escenari d’obres com L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant. Leguas gira al voltant d’una muntanya: l’Aitana. Escenes, per- Un espai que Valor coneixia a fons. sonatges, digressions, tenen un moment àlgid en el darrer ca- pítol d’ascensió al cim. La serra esdevé una mena de tòtem, els Aqueixa coincidència d’escenaris pot explicar l’interés de Valor atributs de la qual s’identiﬁquen amb l’anhel de perennitat, de per sentir allò que la prosa de Miró descrivia amb un punt bellesa, d’immobilitat. Una sacralitat difusa ho amara tot. d’exotisme i, a través de la nostra llengua, transformar-ho en una descripció més directa i pròxima. Per a Fuster, Miró, més Una de les singularitats del text de Miró es troba en la llen- que fer el retrat del paisatge, el que feia era escriure «decoraci- gua que usa. Per un costat, es tracta d’una prosa atapeïda de ons». Una manera de combatre aquesta propensió a l’encarca- reclams emotius i sensitius (amb una propensió a emprar in- rament era, sens dubte, traduir-lo. En efecte, la versió de Valor gredients d’intensitat, com ara superlatius). L’escriptor fa servir és un altre llibre. Un llibre que ens parla d’un món més pròxim frases llargues en què incrusta una gran munió de metàfores i i no tan exòtic —és clar!, per a un lector catalanoparlant— de símils. La lectura esdevé fatigosa i amena. El lèxic de Miró com el que dibuixa Miró. Valor li dóna, doncs, la palpitació en té una abundància de catalanismes. Hi escriu: «empapusar», l’accent natural. Però, certament, l’esperit de Miró i de Valor «blancor», «foscura», «tralla», «escombra», «llenca», «cimal»... resulten difícils de concordar. Josep Pla, en una aproximació

370 magistral a Retrats de passaport, ha deixat constància de la im- pressió que li va causar Gabriel Miró i els seus escrits. «En la literatura de Miró —escrivia Pla—les coses tenen una realitat que sembla màgica perquè ve embolicada amb una vaguetat en certa manera musical [...] Més que vistes, [les coses] són entrevistes, perquè s’hi interposa una imprecisió que no prové de cap pesant realitat objectiva [...] sinó d’un ressò musical que hi ﬂota damunt —un ressò lànguid i aturat». I conclou: «La languidesa de la literatura de Miró és perfectament inseparable de la languidesa de la seva naturalesa humana». Aquesta màgia, vaguetat descriptiva, languidesa d’esperit, no casen gens, però, amb el tarannà de l’autor de les obres de Cassana, d’una pro- pensió animosa, realista i ﬁns i tot documentalista.

Bibliograﬁa Casanova, Emili, (2004): «La traducció d’Enric Valor» a Gabriel Miró, Anys i llegües, València, Denes, pp.41-45. Pla, Josep, (1982, 2na): Retrats de passaport, Obra Completa, 17, Barcelona, Destino, pp.171-172.

Enric Valor. El valor de les paraules { 371 _Serra d’Or Núm. 336, octubre 1987 Edita: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Verònica Cantó Doménech

Dins de l’apartat «Cultura i vida», des de la pàgina 17 fins a Coromines, que sovint incorporava literalment les observa- la 23, i amb el títol Enric Valor i Vives, Premi d’Honor de les cions i definicions que Valor li proposava. Després d’incidir en Lletres Catalanes, la revista dedica un suplement especial amb el compromís cívic de valor envers la dignificació de la llengua les col·laboracions d’Antoni Ferrando Francés, Tomàs Llopis i de la seua consciència lingüística, Ferrando se centra en la Guardiola i Pere Calders. seua vessant literària i afirma que «Valor ha sabut crear una riquíssima llengua literària que avui en dia és punt de refe- Cal destacar la portada de la revista que és un fragment de la rència obligada per als escriptors més exigents i per als ense- infanta Donya Margarita, vii, 1986, de l’artista valencià Ma- nyants més conscienciats». Del Valor rondallista considera que nolo Valdés. la seua tasca supera la mera funció recol·lectora convertint les «La passió per la llengua, a través de la literatura» recull les pa- rondalles en vertaderes peces narratives. Igualment, del Valor raules pronunciades per Antoni Ferrando a la seu d’Òmnium novel·lista opina que presenta moltes semblances i comple- Cultural de Barcelona el 7 de maig del 1987, amb motiu del mentarietats amb la narrativa de Llorenç Villalonga i Mercè lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Enric Rodoreda, n’assegura les influències de Zola i de la novel·lística Valor. En la presidència de l’acte figuren el mateix Ferrando, russa hereva de Gógol, afirmant que en el món valorià subjau Maria-Aurèlia Capmany, Enric Valor, Arcadi Calzada i Josep la convicció krausista de la humanització de l’home a través Millàs. de la cultura. En la seua intervenció, Ferrando destaca que «Valor ha desen- Tomàs Llopis Guardiola en «Notes per a una lectura del Cicle volupat una extraordinària sensibilitat per a captar els diversos de Cassana», després de qualificar Valor com a filòleg, divul- colors de la llengua genuïna de la terra i, des de ben jove, ha gador, rondallista i novel·lista excepcional, lamenta que la seua intentat transmetre-la a les generacions joves». Una llengua tasca haja estat exempta de reconeixements públics excepte el que en les seues mans esdevé «pulcra, precisa, plena i que ell Premi Sanchis Guarner (1982) i el Premi de les Lletres Valen- voldria veure recuperada en tots els àmbits d’ús». Afirma que cianes (1985). Tomàs Llopis dissecciona les novel·les Sense la per a Valor «la llengua comuna ideal hauria d’integrar, en el terra promesa i Temps de Batuda analitzant els paral·lelismes pla lèxic, tots aquells elements de la llengua clàssica que són com ara el paisatge, els llocs comuns, la història, l’herència d’ús corrent a zones extenses del domini lingüístic altres que com a detonant de l’acció; i establint-ne les diferències com el la central i puguen enriquir les possibilitats expressives de la pas del narrador omniscient al narrador en primera persona. llengua actual». Ferrando es referix també a la seua tasca dins Finalment, Pere Calders en «Una salutació» diu d’Enric Valor del camp de la lexicografia esmenant moltes de les definicions que «ens ha salvat paraules i actituds, dos guanys mereixedors del Diccionari Fabra a partir de la constatació directa dels usos de plena reconeixença». valencians, o amb l’enviament de fitxes lexicogràfiques a Joan

372 Enric Valor. El valor de les paraules { 373 _Serra d’Or Núm. 377, 1991 Edita: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Verònica Cantó Doménech

Amb el títol Enric Valor, vuitanta anys. Perspectiva d’una En «La recreació de la tradició oral: la rondallística d’Enric creació literària, la revista Serra d’Or publicà un dossier per Valor», Lluís Alpera afirma que allò que interessa a Valor «és a commemorar el huitanta aniversari de l’escriptor valencià, la rondalla com a manifestació cultural del territori». que comptà amb les col·laboracions de Jaume Pérez Munta- Finalment, Jordi Colomina i Castanyer en «L’aportació d’En- ner, Vicent Escrivà, Lluís Alpera i Jordi Colomina i Casta- ric Valor a la formació de la llengua literària moderna», qua- nyer. lifica l’escriptor de Castalla com el millor coneixedor dels En «L’evolució del realisme d’Enric Valor en les Narracions parlars meridionals valencians «que ha contribuït a la noble intranscendents», Pérez Muntaner, després de definir la narra- tasca de salvar-nos els mots, de fer possible que les noves tiva valoriana com una obra escrita a contracorrent, se cen- generacions puguem avançar en la recuperació de la dignitat tra en les Narracions intranscendents que qualifica com una de la nostra cultura i de la nostra terra». mostra de l’aprofundiment progressiu en el realisme per part de Valor. Pérez Muntaner afirma que la voluntat realista, el «reflex del fet viscut», porta Valor a la terra nadiua, a la litera- turització del paisatge propi i de la pròpia gent, passant d’un realisme aprés, convencional i cosmopolita, a un realisme viscut i sentit, plenament lligat a una realitat física i humana. Vicent Escrivà, en l’article titulat «Enric Valor: el nucli narratiu inicial del Cicle de Cassana», afirma que «el Cicle de Cassana és la proposta narrativa més disciplinada d’una construcció novel·lística dels darrers quatre-cents anys en la narrativa produïda per cap escriptor nascut al sud de la Sénia [...] i de les més importants entre les publicades més enllà de la ratlla de Tortosa». L’article se centra en la nar- ració Contalles de la boira, publicada l’any 1952, perquè Escrivà considera que es tracta d’una obra paradigmàti- ca respecte a la producció valoriana posterior, ja que proposa molt concentrats els temes i els tòpics que el novel- lista desenvoluparà en la seua creació narrativa posterior.

374 Enric Valor. El valor de les paraules { 375 376 _Saó Any xxii Núm. 204, febrer 1997 Editorial Saó

Verònica Cantó Doménech

El quadern dedicat a Enric Valor ocupa les pàgines 21 a 32 i llós, de tema costumista i d’animals. Finalment destaquen la consta d’una introducció, on es parla de Valor com un per- tasca de literaturització a què va sotmetre Valor cada història sonatge polifacètic, i de cinc col·laboracions signades per Òs- contada, i la riquesa i precisió lèxica, així com la gran quantitat car Pérez Silvestre, Francesc Pérez i Moragon, Gemma Lluch d’informació que apareix en les rondalles, emfasitzant la gran i Rosa Serrano, Vicent Escrivà i Jordi Colomina i Castanyer. passió valoriana pel territori i per la llengua. En el primer article titulat «Els preàmbuls d’un compromís Vicent Escrivà en «Les ambicions d’Aleix» compara els canvis (1933-1936)», Òscar Pérez ens ubica en el moment en què entre la primera edició de l’obra (1960) a càrrec de Successors Enric Valor viu a Alacant i esdevé l’ànima del nacionalisme de Vives Mora, i la segona (1982) i tercera edició (1985) per en eixa ciutat a través de l’Agrupació Regionalista Alacantina, part de Fernando Torres i Gregal respectivament. Uns canvis i destaca la tasca valoriana en publicacions com El Tio Cuc, que afecten fonamentalment al passatge de l’adulteri entre El Camí i El Luchador, que situen el nostre escriptor com el Aleix i Pauleta, i al final de l’obra, que en la primera edició es capdavanter de la normalització lingüística en les comarques presenta obert, i en la segona/tercera de manera planificada meridionals valencianes. amb la fugida dels amants a Perpinyà. «En la postguerra inacabable» Francesc Pérez Moragon destaca En «L’aportació d’Enric Valor a la formació del valencià la tasca de Valor entre 1939 i l’aparició de la revista Gorg en modern», Jordi Colomina i Castanyer analitza, d’una ban- 1969 en tres direccions: el recull i la publicació de rondalles da, l’obra gramatical de Valor destacant que és seguidora de populars, la consolidació de l’obra narrativa i l’estudi de la la més estricta ortodòxia fabriana en la recerca d’una norma gramàtica. Igualment es referix a la presència de dos pols con- comuna que pretén orientar els valencians cap a les formes traposats amb els quals Valor col·laborà: d’una banda, el grup unitàries, però també acostar els catalans orientals a les formes Torre, orientat per Miquel Adlert i Xavier Casp; i de l’altra, occidentals i valencianes; i de l’altra, el lèxic en l’obra valoriana el que tenia com a figura principal Carles Salvador i Lo Rat afirmant que Valor és la persona que més ha contribuït a la Penat. recuperació del lèxic genuí valencià com a «col·leccionista dels vells mots de la terra». Gemma Lluch i Rosa Serrano en «Les rondalles d’Enric Valor o la memòria del poble valencià» conten com naix la faceta El quadern de la revista Saó finalitza amb una bibliografia que més coneguda de l’escriptor a partir de la invitació del pro- recull l’obra completa d’Enric Valor, tant la literària com la fessor Manuel Sanchis Guarner, que considerava peremptori gramatical i lexicogràfica, i un recull bibliogràfic bàsic sobre «l’arreplega de les restes de la literatura tradicional valenciana». Enric Valor. Les dues autores també aporten una classificació de les trenta- sis rondalles valorianes en tres eixos temàtics: de tema merave-

Enric Valor. El valor de les paraules { 377 _Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor, de Gemma Lluch i Rosa Serrano

Vicent Brotons Rico

L’any 1986 apareixien per primera vegada, en 36 volums sin- Lluch i Serrano defineixen i precisen el concepte de rondalla. gularitzats, les Rondalles Valencianes d’Enric Valor. Es tractava S’hi acosten des de diverses perspectives —l’estructuralista, de l’adaptació de les rondalles originals, feta per l’escriptora i de Vladimir Propp; la psicoanalítica, de Bruno Bettelheim; mestra Rosa Serrano amb la revisió directa del mateix Valor. l’ecològica, de Janer Manila, i la de l’anàlisi ideològica— i de L’edició pretenia, entre altres objectius, acostar-se a un públic totes extrauen conclusions d’aplicabilitat escolar: les funcions ampli i molt especialment als escolars. de Propp; el sentit educador dels sentiments i el desenvolupament psicològic segons Bettelheim; la funció conciliatòria Com que les rondalles valorianes havien assolit una signi- i harmonitzadora amb el medi cultural i natural, propugnada ficativa popularitat social i, sobretot, escolar, calia una guia per Gabriel Janer des de l’ecologia del llenguatge, i les eines didàctica que ajudara els ensenyants i animadors lectors a per a analitzar críticament les trampes ideològiques aliena- explotar-les com a un valuós recurs escolar, font de diversos dores de certes tradicions, o manipulacions modernes, de les aprenentatges curriculars i per al foment del gaudi i del gust rondalles. per la lectura. Des d’aquest punt de vista, Gemma Lluch i Rosa Serrano —dues mestres, escriptores, amb una àmplia En l’«Anecdotari rondallístic» podem llegir una breu però formació en didàctica, en llengua i literatura, i pregones co- sucosa entrevista que Lluch i Serrano mantenen amb Enric neixedores de l’obra d’Enric Valor— elaboraren Noves lectures Valor entorn a la creació —o recreació— de les rondalles. de les rondalles d’Enric Valor (NLREV), publicat per primera Tota una «enciclopèdia valoriana» feta de sabers científics i vegada el 1989 per Gregal Llibres i reeditat el 1995, amb populars que omplin de cultura, sentit i calidesa les estruc- successives reimpressions, per Tàndem Edicions. tures narratives. NLREV conté, en poc més de 170 pàgines, un compendi Tot seguit, al capítol 4 —«Propostes d’aprofundiment didàc- de treballs, propostes, materials, fitxes, glossaris, etc., que tic»— es desplega de manera admirable i sintètica un seguit contribueixen directament a fer una «lectura escolar» de les d’orientacions i suggerències per a explotar com a recurs Rondalles Valencianes, tot instrumentalitzant-les com a eina d’ensenyament/aprenentatge el corpus rondallístic: formes didàctica per a aproximar-se a les narracions i als diversos de narració contística oral amb suggeriments per a l’escola, coneixements curriculars, prenent com a eix vertebrador el idees bàsiques entorn a una bona oralització lectora —«llegir gust lector, la llengua i la literatura. En la introducció, les au- en veu alta algunes rondalles valencianes és posar a l’abast tores expliciten clarament les intencions del llibre: «Ara que de l’auditori infantil pàgines de literatura que, pouades de ja han estat escurçades i han recuperat així la viabilitat d’una la tradició oral, han estat literaturitzades amb una extraor- narració oral o una lectura infantil, les Rondalles Valencianes dinària bellesa formal per un gran escriptor»—, el treball se- d’Enric Valor esdevenen un material extraordinari per a ali- qüencial de les narracions és tractat sistemàticament (lectures mentar “l’imaginari” dels nostres infants.» col·lectives i compartides, senzills muntatges radiofònics, el

378 franel·lògraf, els dibuixos il·lustratius, les auques, el còmic, les diapositves, etc.). NLREV avui dia podria ser completat amb propostes adaptables a les TIC. De fet, ja coneixem moltes experiències escolars en aquesta línia. La projecció de les tècniques creatives de Gianni Rodari, a partir del seu magnífic Gramàtica de la fantasia, és tot un encert, que, òbviament, no s’esgota en l’apunt que Lluch i Serrano ens ofereixen: «Les rondalles serveixen per a les ma- temàtiques tant com les matemàtiques serveixen per a les rondalles. Serveixen per a la poesia, per a la música, per a la utopia, per al compromís polític: en resum, per a l’home complet i no només per al fantasiejador. I serveixen, justament, perquè en aparença no serveixen per a res», i que cita el mateix Rodari. Un apartat més formal però imprescindible, «Vinculació curricular», tanca el capítol didàctic per excel- lència. Les 76 pàgines següents del capítol 5 són les «Fitxes de les rondalles: claus d’interpretació». Una valuosa i impagable tasca classificatòria de caràcter esquemàtic de tots els contes. Una informació que permet seleccionar les rondalles més adequades per a oferir a la lectura d’infants i jóvens en funció dels diversos interessos curriculars i formatius. Cada fitxa, distribuïda en dues pàgines, ens ofereix el títol, la classifica- ció (meravellosa, costumista o d’animals), la recopilació (el lloc on es va produir), el tema o idea central, l’argument, els personatges, la ubicació, els contes semblants, el vocabulari, la vinculació curricular amb àrees o assignatures, l’aprofitament didàctic i altres informacions útils. Un total de tretze Aquesta és una breu obra entorn al corpus rondallístic valorià apartats que ens proporcionen un ventall de treball escolar i que hauria de formar part de totes les biblioteques professio- d’animació lectora enorme. El llibre continua amb un «Glos- nals —tant les particulars com les dels centres escolars—, no sari» amb més de set-centes paraules, personatges màgics que només per a consultar-la a l’hora de treballar-les, sinó també apareixen en les rondalles, fórmules de començament i aca- quan es vullguen aprofitar escolarment obres de narrativa po- bament i més de tres-centes locucions, comparacions, frases pular d’altres reculls. Lluch i Serrano ens proporcionen amb fetes i refranys. aquest llibre una excel·lent ferramenta didàctica i de coneixement d’aquestes valuoses joies literàries que són les 36 Ron- NLREV finalitza amb una bibliografia comentada que conté dallles Valencianes d’Enric Valor. els reculls contístics més importants del nostre àmbit cultural i d’altres obres destinades a l’anàlisi d’aquests reculls com l’aprofitament didàctic de la rondalla a l’escola.

Enric Valor. El valor de les paraules { 379 _Converses amb un senyor escriptor Tàndem Edicions, 1995

Josep Doménech Zornoza

Llibre publicat el 1995 en la col·lecció Tàndem de la Memòria, En «Adolescència i joventut», es fa referència al primer amor dedicada a recollir les converses que manté un autor amb el i a l’aparició del cinema en la seua vida, fet que li causa el personatge entrevistat en cada cas, a partir d’unes preguntes temor que poguera desbancar la novel·la. En esta època, viu clau. durant un temps a Elda, on augmenta el seu interés per la pràctica de la caça. Després, el 1932, es trasllada a Alacant En esta obra en concret, Rosa Serrano entrevista Enric Va- on escriu en El Tio Cuc, participa en l’activitat política i du a lor. El llibre, a banda de la introducció pertinent, arreplega terme moltes activitats i temptatives literàries. Ja a València les parts següents: «Infantesa» (1911-1923), «Adolescència i manté relacions estretes amb molts valencianistes de l’època, joventut» (1924-1935), «La guerra i la primera postguerra» alguns d’ells firmants de les Normes de Castelló. (1936-1945), «L’escriptor i gramàtic» (1946-1974) i «Temps de collita» (1975-1994). El tercer capítol, «La guerra i la primera postguerra», parla d’un període convuls, que va viure amb molta intensitat. Se- En la primera part, «Introducció», es comenta que l’escriptor gons conta en el llibre, Valor va ser mobilitzat per l’exèrcit entrevistat, Enric Valor, no està molt entusiasmat davant de republicà fins al 31 de març del 1939. També ens diu que la idea de fer un llibre amb el contingut de les converses que comença a fer classes de valencià en Lo Rat Penat i es dedica manté amb Rosa Serrano. El motiu no era un altre que el fet a activitats molt diverses, com ara estudiar llengua i escriure. que Valor no concedia a l’oralitat cap mèrit literari: ell, el que volia fer, era literatura. Tot i això, accepta la proposta, encara En el capítol següent, «L’escriptor i gramàtic», confessa que que segurament coneixia l’objectiu del llibre: atrapar la im- va començar a escriure per l’amor a la literatura. Durant esta mensa memòria d’Enric Valor i compartir-la amb tots els pos- època viu a València, si bé continua mantenint relacions amb sibles lectors. Castalla, on la seua família conservava algunes propietats. També naix la seua afició a portar un barret, amb el qual tant El segon capítol, «Infantesa», parla dels seus primers anys, de se l’ha identificat. A més continua relacionant-se amb molts les cases on va viure durant eixe temps, dels seus jocs en ple valencianistes, i escriu i fa classes en valencià. hort, de com Castalla era semifeudal en aquell moment (uns pocs senyorets eren els amos de tot el terme), de l’ambient La darrera etapa que apareix en les Converses, anomenada familiar tan equilibrat que va conéixer, de les semblances i di- «Temps de collita», és una època en la qual Valor fa una reca- ferències entre els Valor i els Vives, dels seus pares, de com es pitulació del que ha significat la seua vida literària i les seues va viure la Primera Guerra Mundial, dels bons records i dels aportacions filològiques. També expressa molta preocupació dolents, dels primers mestres i de les primeres escoles, del pri- pels resultats electorals d’aquell temps. A més, és el moment mer conte que va escriure als 9 anys (El secret del castell) i de la en què Valor obté diversos premis: el Premi de les Lletres Va- seua primera màquina d’escriure, tot un privilegi a eixa edat. lencianes, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu

380 de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el nomenament com a doctor Honoris Causa per la Universitat de València... En resum, el llibre és un reﬂex ﬁdedigne de la vida i l’obra d’Enric Valor i Vives, i s’ha convertit amb el pas del temps en una de les principals fonts documentals per a conéixer i reconéixer l’escriptor de Castalla.

Enric Valor. El valor de les paraules { 381 _Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor (1996)

Adrià J. Carbonell i Roque

Les Actes del Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor (1996)1 cons- Joaquim González Caturla en la seua ponència «Del text oral titueixen la memòria final que tancava les activitats del Sim- al text escrit. Algunes especificitats de les rondalles meridio- posi que, en honor a Enric Valor, es va celebrar a Castalla nals», ens va submergir en la pràctica del recopilador de ron- durant el mes de març de 1995. dalles, i en el que ell anomena especifitats rondallístiques meridionals, comunes en Valor i en les arreplegades pel mateix La «Introducció» de les Actes és la presentació del Simposi, autor: «la presència dels moros, la rivalitat home-dona i [...] acompanyada del programa d’activitats realitzades: acte inau- la constatació de la frontera lingüística» (p. 32). gural, exposicions —fotografia i còmics—, sessions de vídeo, representacions teatrals, contacontes, actuacions musicals, Gabriel Janer Manila en «Contar històries: conjugar la vida ponències...; mal comptades més de 70 activitats desenvolu- en imperfet» engruna els misteris i els codis de la transmissió pades en el transcurs del mes. de les rondalles: encantament, poeticitat, oralitat, retoricis- me... Recreació literària que, en definitiva, es du a terme cada La lliçó inaugural, una anàlisi sobre les complexitats del fet vegada que hom narra una història. nacional i esquerrà al nostre país, va ser impartida pel doctor i exrector de la Universitat de València Ramon Lapiedra amb Maria Conca exposa en el seu treball «La riquesa fraseològica el títol «Nacionalisme i Esquerra: El cas valencià». en la producció rondallística d’Enric Valor» l’adequació del llenguatge valorià a l’exigència del món de ficció de la ron- Les tretze ponències presentades, agrupades en el triple ves- dalla. sant en què es van estructurar les jornades —rondallística, narrativa i lingüística—, constitueixen tretze visions distintes En «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric Va- d’aproximació a l’obra del nostre castallut universal; i són, lor?», Gemma Lluch conclou que les rondalles de Valor són alhora, propostes diferents i suggestives d’aprofitament de la idònies tant per al lector de cultura oral com per al de cultura seua obra. impresa i per al lector escolar. Manuel Rodríguez Castelló amb una ponència que duia per Vicent Martines en «Literatura i literaturització: De Maria de títol: «Això diu que era: una proposta dramàtica sobre dues França a Enric Valor» estableix connexions entre la narrativa rondalles d’Enric Valor», ens va explicar el procés de creació de Valor i «alguns dels autors clàssics de la literatura romàni- d’un nou text literari: «es tractava no tant d’adaptar per al ca» (p. 75): Maria de França, Chrétien de Troyes, la Vulgata... teatre rondalles d’Enric Valor [...], sinó de concebre un text «Sense la terra promesa una base antropològica» de Tomàs dramàtic autònom, unitari [...], la meua tasca consistia a tra- Llopis i Guardiola és un magnífic i detallat estudi dels per- duir un món narratiu a un de dramàtic» (p. 22). sonatges d’aquesta novel·la de Valor. Estudi que comprén els

382 denominats poders fàctics, actituds i moralitat dels personatges, prototipus... Jaume Pérez Montaner en «L’evolució del realisme en la narrativa d’Enric Valor» realitza una anàlisi de l’obra narrativa i del «domini progressiu de les tècniques narratives del realisme» (p. 133), emprades per Valor. La ponència «L’amor en la narrativa d‘Enric Valor» de Vicent Escrivà ens mostra la riquesa de matisos que posseeix en general la narrativa d’Enric Valor, i més en particular el caràcter polifacètic del tema amorós. Emili Casanova Herrero amb «Aportacions d’Enric Valor a la lexicograﬁa catalana: el Vocabulari castellut de 1948, d’Enric Valor i Josep Giner», va enriquir el Simposi amb un veritable tresor, el Vocabulari castellut o Llista de paraules del Fabra que caldrà esmenar, obra d’Enric Valor de l’any 1948, acompanyada d’un estudi del Vocabulari realitzat per Casanova. Amb «Enric Valor, la noble causa de la llengua», Vicent Pi- tarch va centrar la seua atenció en la «vessant sociolingüística de l’obra de l’homenot de Castalla» (p. 181), on destaca «la tenacitat noucentista» (p. 186), «el combat per la llengua» (p. 190), i «l’objectiu inequívoc [...] de la normalització lingüís- tica del país» (p. 191), del mestre Valor. «La normativa fonètica del gramàtic Enric Valor» de Brauli Montoya centra l’estudi en el model de llengua oral d’Enric Valor i en les propostes fonètiques que se’n deriven. Jordi Colomina Castanyer, en el seu treball «El lèxic valencià en l’obra d’Enric Valor», posa en relleu les aportacions que ha fet al corpus lèxic general de la llengua catalana el mestre Valor. Clou el volum de les actes del Simposi la ponència «Cosmos i simbologia en L’ambició d’Aleix» de Vicent Josep Santama- ria i Picó, treball guardonat amb el Premi modalitat Valor narrador..

1 Actes del Simposi d’Estudi i Festa En- números que acompanyen les cites ric Valor, Diputació Provincial D’Ala- corresponen a la pàgina d’aquesta cant, Alacant, 1996, 254 pàgines. Els obra.

Enric Valor. El valor de les paraules { 383 _Enric Valor o l’amor per la llengua Susanna Francés i Vicent Luna, entre altres.1 Alacant, 1996

Honorat Ros i Pardo

El Centre Cultural Castallut, amb motiu del Simposi d’Estudi interessos i motivacions, s’especifiquen els continguts que més i Festa Enric Valor 1995, va proposar a les assessories de Medi els interessa treballar, i es fixen les activitats d’anàlisi, reflexió, i Llengües d’Educació Primària del Centre del Professorat de investigació i recerca d’informació. l’Alcoià-Comtat la creació d’un seminari de treball Enric Valor Les quatre unitats didàctiques inclouen: un mapa organitzatiu, per a elaborar uns materials curriculars i així «apropar-se una un mapa conceptual, el fil conductor i les intencions educati- mica més a Enric Valor [...] i gaudir de la lectura de la seua ves de les activitats i el pla de treball. Pel que fa al mapa orga- obra». nitzatiu, és bàsicament el mateix en totes les unitats. Quant a L’obra, que va ser editada l’any 1996 per la Diputació d’Ala- les unitats seguixen una mateixa estructura metodològica al cant, està constituïda per sis quaderns: índex i consideracions voltant de sis preguntes: Què sabem? (idees prèvies, continguts metodològiques, quatre unitats didàctiques2 i un d’annexos. A arrelats al medi), Què volem saber? (interessos de l’alumnat), més, inclou una auca de la biografia de Valor, plànols de Cas- Què podem fer? (propostes de treball: activitats d’anàlisi, refle- talla i mapes de la Foia de Castella. xió, investigació i recerca d’informació), Què sabem ara? i Què hem aprés? (avaluació i reconducció del pla de treball, apre- L’objectiu global del llibre és «honorar Enric Valor, un literat, nentatges significatius), i finalment On i com ho presentem? un lingüista, un treballador entusiasta pel reconeixement de la (revista escolar sobre Enric Valor). nostra llengua i de la nostra cultura». A més, pretén servir de plataforma tant «per a donar a conèixer i difondre alguns trets Com a primeres idees, cada unitat té un punt de partida dife- de la seua personalitat i la seua obra» com «per a gaudir de la rent. Les tres unitats que fan referència a l’ensenyament prima- seus lectura» i «aprofundir en l’ús de la llengua». ri, en un context d’animació lectora, comencen amb una rondalla, Història d’un mig pollastre, El corb i la rabosa i El xiquet El conjunt d’activitats pretén aconseguir progressivament, en- que va nàixer de peus, respectivament. Pel que fa a la unitat de tre altres, els següents objectius: conéixer els trets més relle- l’ensenyament secundari, l’activitat s’enceta amb texts autobi- vants de la seua vida, introduir l’alumnat en el món meravellós ogràfics d’Enric Valor. de la cultura popular a partir de les rondalles i «valorar el seu compromís social i d’amor a la llengua», així com «desenvolu- A més, cada unitat disposa d’un pla conceptual específic. En par una actitud d’interés i compromís envers la recuperació de les tres que estan destinades a l’Educació Infantil i Primària, el la nostra llengua». pla se centra en treballar la rondalla i, a partir dels seus continguts, en estudiar globalment les diferents àrees al voltant, res- A més, s’intenta que l’aprenentatge es desenvolupe atenent la pectivament, de la família; Castalla, on Enric Valor va nàixer teoria constructivista, que considera l’alumnat com a prota- (espai físic, passat i present); la Foia de Castalla (toponímia i gonista del seu procés d’ensenyament. Així, es partix dels seus relleu, comunicacions i trets comuns dels municipis que la in-

384 tegren); la biografia de l’autor; l’aprofundiment en els estudis anteriors; el coneixement de la rondalla com a gènere literari, i les rondalles de Valor. En la unitat d’Educació Secundària el pla de treball se centra en la biografia d’Enric Valor: orígens; Segona República; Guerra Civil i derrota; etapa com a rondallaire, novel·lista, lingüista, i compromís amb la llengua i la societat. Per a dur a terme el pla de treball cada unitat conté fitxes, mapes i annexos informatius imprescindibles. Entre ells té una rellevància especial la recopilació de documents en el quadern «Annexos»,3 que forma part de la unitat didàctica dels cicles d’Educació Secundària, perquè situa sociolingüísticament la vida i obra d’Enric Valor. En definitiva, la finalitat de l’activitat educativa és aconseguir que l’alumnat, en conéixer la vida, la dedicació i el compromís cívic d’Enric Valor per la llengua, l’estime, la utilitze i es com- prometa en la seua defensa.

1 En són autors: Vicent Brotons, biogràfics de la Gran Enciclopèdia Josep Castells, Josep Domènech , Su- Catalana sobre Pompeu Fabra, Car- sanna Francés, M. Assumpció Garcia, les Salvador, Sanchis Guarner, Badia Juan Gómez, Jesús Ramón Insa, Tere- i Margarit i Francesc de B. Moll; insa Leal, Natividad Lillo, Vicent Luna, forme sobre el setmanari El Tio Cuc; M. Dolores Molina, Teresa Querol, mostra del contingut de diferents Francesca Rico, Francesc Verdú i obres d’Enric Valor: Curs mitjà de Carme Vidal. gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, Millorem el 2 Unitats didàctiques: Educació llenguatge i La flexió verbal; mapa del Infantil i Primer Cicle de Primària; domini lingüístic; les universitats i el Segon Cicle d’Educació Primària; nom de la llengua; resolucions del Tercer Cicle d’Educació Primària i Primer Congrés de l’Escola Valen- Primer i Segon Cicle d’Educació Se- ciana; Manifest per la TVV i TV3; cundaria. campanyes per l’ús del valencià; Ma- 3 Hi ha un total de 20 annexos, nifest del món cultural pel valencià i, amb els documents complementaris finalment, una carta d’Enric Valor. següents: Les Normes del 32; articles

Enric Valor. El valor de les paraules { 385 _Enric Valor: 86 anys. Canelobre, 37-38 (estiu-tardor 1997)

Dari Escandell

Enric Valor: 86 anys. Aquest desllavassat títol —ateses les pre- ges», apartat que inclou textos sobre el seu vessant més íntim i tensions més aïnes contigües a retre-li homenatge que no a humà. Com a primer tast, es recupera el text llegit per Antoni commemorar l’efemèride— encapçala el número monogràfic Ferrando en l’acte d’atorgament del Premi d’Honor de les Lle- de Canelobre, revista de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert tres Catalanes a Enric Valor (1987), publicat aquell mateix any de la Diputació Provincial d’Alacant, dedicat a la figura de l’il- a Serra d’Or. El text que versa sobre un tema: «la praxi literària lustre escriptor de Castalla (núm. 37-38, estiu-tardor de 1997). en favor d’un model de llengua nacional i integrador» (p. 12), De fet, des del pròleg, Lluís Alpera (coordinador del volum) esdevindrà sovint centre de reflexió al llarg del monogràfic. vindica que, amb aquesta publicació, es pal·lia —si més no, en Del segon article, obra de Vicent Ventura, val la pena recu- part— el deute històric contret per Alacant, «la ciutat [...] que perar un fragment ben definidor de la figura de Valor: «Hem va tastar les primeres inquietuds culturals d’Enric Valor» (p. 5). tingut i tenim bons lingüistes. També bons narradors. I també Amb una vintena llarga d’articles que fan un total de 195 pà- personatges civils infatigables compromesos amb el país. Ara, gines, el monogràfic s’estructura a partir de quatre grans blocs no em sembla que ningú haja reunit com ell totes aquestes temàtics: els testimoniatges entorn la seua persona i les anàlisis característiques d’una manera tan admirable» (p. 16). Aquest de les rondalles, de les novel·les i de la llengua de l’escriptor. A primer gran bloc el completa un text de Gonçal Castelló, el més a més, el volum incorpora en la part final un llistat amb qual desgrana vivències compartides durant l’etapa en la revis- les referències bibliogràfiques de tota l’obra valoriana, així com ta Gorg, i les col·laboracions de Vicent Ventura, Enrique Cer- una completa —tot i que desfasada avui dia— correlació de dán Tato, Emili Rodríguez Bernabeu, Eliseu Climent, Rosa bibliografia crítica sobre l’autor. Serrano i el mateix Alpera, que incideixen a donar un relleu especial al compromís cívic del mestre Valor. Entre tots aquests, En suma, les col·laboracions —vora una quarantena— són di- el text de Rosa Serrano, farcit de records i anècdotes personals verses, heterogènies tant per la matèria com pel perfil de l’auto- comunes, és el que sens dubte ens reporta la visió més humana ria: al costat d’intel·lectuals i artistes valencians com ara dibui- i propera de l’escriptor. xants i pintors, escriptors i lingüistes analitzen —amb detall i des de diferents vessants— bona part del corpus valorià. El Tanmateix, una de les aportacions més interessants al nostre monogràfic, però, s’enceta amb dos testimonis recents de l’au- parer és la de Carme Miquel: «Enric Valor vivenciat a l’escola», tor: un fragment d’entrevista extret del llibre de Rosa Serrano: en què es planteja un projecte didàctic a partir de la seua figura Enric Valor, converses amb un senyor escriptor, i una colpidora i obra centrat en les rondalles valencianes com a «material di- carta manuscrita del mateix Valor adreçada a Lluís Alpera amb dàctic excepcional: [...] Les rondalles són elements de cultura motiu de la confecció del present compendi. Aquests dos testi- popular que aporten informacions diverses sobre el passat i el monis donen pas a un primer bloc: «Semblances i testimoniat- present d’un poble. Sobre el passat perquè hi reflecteixen la

386 manera de viure pròpia d’altres temps. Sobre el present perquè aporten elements permanents d’un entorn pròxim, com els geo- gràfics, o elements canviants però encara vigents com certes creences, certs treballs i sobretot una parla» (p. 26). I és que, com bé argumenta Miquel, «treballar aquests aspectes constitueix un mitjà d’estudi interdisciplinar vàlid i motivador que, alhora, contribuirà a conéixer millor el nostre entorn» (p. 26). El segon gran bloc té com a títol «Les rondalles». D’ençà, el monogràfic pren un aire més academicista, amb estudis pro- gramàtics sobre aspectes puntuals de l’obra rondallística de Valor. El bloc l’encapçala un article de caire més genèric, a càrrec de Joaquim G. Caturla, en què es destaca els aspectes que el fan genuí com a narrador i l’allunyen de la figura del rondallaire (el goig per les descripcions i el pes del parallenguatge, bàsicament). Tot seguit, en un altre dels articles més sòlids, Gemma Lluch sotmet a anàlisi el cas particular de les contarelles; en essència, remarca matisos i trets diferencials entre rondalla i contarella a partir de la qual al capdavall seria la darrera publicació valoriana: Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles. Altres articles de caire acadèmic també giren al voltant d’aspectes puntuals, com ara el de Josep Lluís Berna- beu Rico, entorn del paisatge i els espais; el de Rosabel i Maria E. Roig i Vila, sobre les rondalles emplaçades a les valls del Guadalest i de l’Algar, o la panoràmica diacrònica de Vicent Martines, relativa a l’evolució de la narrativa popular des de l’edat mitjana. I arribats a aquest punt, un parèntesi peculiar, ja que les pàgi- nes centrals del monogràfic inclouen una «Carpeta homenatge a Enric Valor» a tot color, amb fotografies d’obres i de quadres

Enric Valor. El valor de les paraules { 387 pictòrics signats per Andreu Alfaro, Antoni Miró, Arcadi Blas- protagonista i en vindica una lectura en clau simbòlica; Joa- co, Rafael Armengol, Llorenç Pizà i un llarg etcètera d’artistes quim Espinós incideix també en el pes simbòlic de les novel·les que hi cediren una obra plàstica seua a partir de la mediació que tenen Aitana com a espai focalitzat; Joan Oleza sintetitza del pintor alacantí Josep Díaz Azorín, responsable de la compi- els punts en comú de les novel·les de Cassana (Sense la terra lació i autor, alhora, del gravat de la portada: «Les mans d’En- promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) en un text inè- ric Valor», il·lustració elaborada expressament amb motiu del dit recuperat d’un antic parlament amb motiu de la trilogia, i present volum. Tomàs Llopis, que focalitza el seu article en Temps de batuda, reivindica tant el contrast que comporta el canvi de veu narra- Fet el parèntesi, és Josep Iborra qui, amb una panoràmica so- tiva com la lectura independent de les tres peces de la trilogia. bre el Cicle de Cassana, enceta el tercer gran eix del monogràfic: «Les novel·les». L’article d’Iborra, que incideix especialment en El monogràfic clou amb dos estudis a càrrec dels lingüistes la visió materialista de la vida i la lluita de classe com a nu- Brauli Montoya i Maria Conca, que hi conformen el darrer clis centrals de la novel·lística valoriana, desgrana també amb apartat: «La llengua». Montoya, que es deté en el model de minúcia les condicions històriques que feren possible l’obra pronúncia valenciana d’Enric Valor, centra l’anàlisi del discurs de Valor. Tot seguit, podem observar un article en castellà de a través del llenguatge col·loquial d’alguns personatges. Per la Joan Fuster: «Una novela valenciana», aparegut al diari Levante seua banda, Conca aprofundeix en l’estudi de la riquesa fra- el 25 de novembre de 1960 amb motiu de la publicació de seològica, peça cabdal de la fèrtil cohesió lèxica valoriana. En L’ambició d’Aleix. suma, un singular passeig fraseològic per les rondalles valencianes, en què els personatges, que parlen d’acord amb la seua El monogràfic, barreja de textos originals elaborats per a l’oca- condició, reporten una riquesa lèxica exaltada com a decisiva sió i textos editats anteriorment en altres publicacions, recupe- pels especialistes. ra també la introducció feta per Vicent Escrivà per al primer volum del Cicle de Cassana en l’edició de Tàndem (1991), i Fet i fet, el pretext del merescut homenatge fa d’aquest número dóna pas, al seu torn, a una correlació d’estudis que se centren monogràfic de Canelobre, malgrat els redundants solapaments —amb una redundància que frega l’enfitament— en l’obra que esdevenen inevitables en l’apartat relatiu a les novel·les, un L’ambició d’Aleix. En aquest sentit, Marinela Garcia aprofun- document que ens reporta una visió exhaustiva i detallada de deix en l’estil narratiu; Lluís Roda fa una singular interpretació la vida i obra d’Enric Valor. Un document a l’altura que tot un psicològica, sociològica i ideològica dels dubtes i conflictes del senyor de les lletres com Valor mereix.

388 _Enric Valor. Paraula de la terra Edició a cura de Manuel Pérez Saldanya Col·lecció «Honoris Causa» 14, Universitat de València, 1998, 273 pàgines.

Òscar Pérez Silvestre

El 30 de novembre de 1993, la Universitat de València-Estudi sa, 1980), Joan Oleza (estudi al volum iii de l’Obra literària General investia doctor honoris causa el senyor Enric Valor i completa, 1982) i l’estudiós que més temps li ha dedicat, Vi- Vives, una vida de «compromís amb el poble valencià a través cent Escrivà, amb pròlegs a les edicions de Gregal de L’ambició de la paraula», en expressió de Manuel Pérez Saldanya, cura- d’Aleix (1985), La idea de l’emigrant (1987) i l’aplec Narracions dor del volum. Era la investidura que obria una llarga llista de perennes (1988), més les introduccions als treballs publicats per reconeixements per part de les universitats de tota la nostra Tàndem, és a dir, el Cicle de Cassana (1991) i Un fonamentalis- àrea lingüística. Aquest llibre d’homenatge —presentat el dia ta del Vinalopó (1996). 23 d’abril de 1998 en la Fira del Llibre de València juntament Per una altra banda —i potser aquesta és la part més original amb altres publicacions de la Universitat dedicades a Manuel del recull—, a partir de les entrevistes ja publicades en aquell Sanchis Guarner, Vicent Ventura i Francesc de Paula Burgue- moment i també amb noves indagacions fetes directament ra— era el resultat de diverses col·laboracions coordinades des amb Enric Valor, es va realitzar un buidatge de la premsa en del Departament de Filologia Catalana i es plantejava com què havia col·laborat. Sens dubte, la més esparsa i fragmentària una oportunitat magnífica per a posar a la disposició del gran era la de preguerra, en què Valor publicava alguns articles de públic un conjunt de documents bàsics ja publicats però, per caire valencianista —polític i cultural— o les lliçons de llen- motius diversos, d’accés complicat pel pas dels anys. gua per entregues. Estem parlant dels periòdics alacantins El Així, es féu una labor sistemàtica de buidatge de tots els pròlegs Tio Cuc (1933-1934) i El Luchador (1934), i dels valentins i estudis que encapçalen les seues obres narratives i gramati- El Camí (1932-1934), El País Valencià (1935) i La República cals, a més dels pòrtics que Valor escrivia per als seus llibres. de les Lletres (1934-1936), que de vegades eren col·laboracions En aquest sentit, desfilen per les pàgines de Paraula de la terra ocasionals. La revista bibliogràfica Gorg (1970-1971), en la una sèrie de noms il·lustres imprescindibles: Joan Fuster (prò- qual Valor exercí funcions diverses, hi aporta una bona selec- leg a Narracions de la Foia de Castalla, 1953), Manuel Sanchis ció de textos de divulgació lingüística. Tot en conjunt, aquest Guarner (pròlegs a Curso de lengua valenciana del 1966 i a Me- apartat reprodueix cronològicament els textos classificats en ravelles i picardies. Rondalles valencianes de 1970), Josep Giner tres apartats: «Valencianisme en la República» (12 articles), i Marco (pròleg a Millorem el llenguatge, 1971), Rafael Lluís «Estudis i divulgació lingüística» (9 articles de premsa i una Ninyoles (introduccions a l’Obra literària completa de 1975 i nota preliminar) i «Notes de lectura» (9 ressenyes i 3 prefacis). al Curso medio de gramática catalana referida especialmente al Pel que fa a aquest darrer gènere, la recessió bibliogràfica, Enric País Valenciano, 1977), Vicent Pitarch (pròleg a Curs mitjà de Valor contemplava des de la vellesa el seu agosarament de fer gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, 1977), de crític literari, «cosa que no m’atreviria a fer ara», comentava Neus Oliag (estudi introductori del volum ii de l’Obra literària l’any 1985 a Tomàs Llopis. completa, 1976), Josep Iborra (pròleg a Sense la terra prome-

Enric Valor. El valor de les paraules { 389 Sense voler, hem comentat els grans blocs del llibre des del final cap a l’inici. La primera part —composta pels parlaments de la investidura, és a dir, la Laudatio del Dr. Vicent Escrivà, la Lectio pronunciada per Enric Valor i la intervenció del rector Ramon Lapiedra—, la comentarà el doctor i acadèmic Antoni Ferrando, qui en l’acte de presentació del 1998 deia: «Acostu- mats al Valor literat o gramàtic, les pàgines inicials del llibre ens ofereixen un aspecte inèdit de la seua escriptura: unes con- fessions molt personals sobre els seus anys jovenívols, les seues lectures predilectes, les seues fonts d’inspiració literària, la seua manera de veure el món, el sentit de la seua novel·lística, el seu concepte de llengua estàndard, que tot plegat les converteixen en un document inestimable per a comprendre l’home i l’obra. Una acurada bibliografia a cura de Gemma Lluch, Rosa Serra- no i Òscar Pérez arredoneixen aquesta primera part del llibre, que a primer colp d’ull permet copsar la trajectòria humana i intel·lectual d’aquest extraordinari i exemplar ciutadà valencià que és Enric Valor». Al seu parer, «un llibre, que no dubte a qualificar d’imprescindible per a l’investigador i de deliciós per al lector interessat a aprofundir en la coneixença de la llengua i la literatura actuals del País Valencià».

390 _De princeses i herois. La rondallística meravellosa d’Enric Valor Gemma Lluch

Verònica Cantó Doménech

Obra de 109 pàgines, editada per la Conselleria de Cultura, senyalar que el folklore es dóna arreu d’Europa arran del Ro- Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana l’any 1998, manticisme i la seua vindicació dels parlars autòctons, afirma que va ser impresa als obradors d’Arts Gràfiques Soler, SA. que «el folklore a Catalunya naix íntimament relacionat amb [...] la Renaixença, que significa el retrobament per part de El llibre s’inicia amb unes paraules de regraciament signades les èlites intel·lectuals, dels valors autòctons i de l’estudi de la per Enric Valor que qualifica l’obra de «completa, rigorosa- cultura popular». Després d’esmentar els autors que s’hi dedi- ment científica i altament valorable fins i tot des del punt de caren i on figuren, entre d’altres, Milà i Fontanals, Valeri Serra vista estètic i pedagògic». i Boldú i Joan Amades a Catalunya, mossén Alcover a Mallor- L’autora de l’estudi expressa en la introducció que «la nostra ca, afirma que a terres valencianes les figures de la Renaixença història és obrir incògnites dins el món de les rondalles [...] dedicaren una atenció escassa al folklore. Alguns autors que se meravelloses d’Enric Valor», i les incògnites a les quals trac- n’ocupen són Joaquim Martí Gadea a finals del segle xix, amb ta de donar resposta són la definició de la rondalla, les seues una intenció costumista, i el folklorista Francesc Martínez i característiques més importants, els recursos emprats més in- Martínez que recull aspectes de la vida i costums de la Marina. teressants, l’estructura de les rondalles meravelloses valorianes, L’autora assenyala que no serà fins a Enric Valor que podem els punts d’encontre d’Enric Valor amb la rondallística euro- començar a parlar de rondalles pròpiament dites per la seua pea i l’aprofitament didàctic de les rondalles. fidelitat a les fonts i per la seua capacitat de literaturització. Gemma Lluch afirma que la rondalla és «un relat que pertany En el segon capítol de l’obra dedicat a analitzar les rondalles al fons patrimonial d’un poble i que té un argument, uns per- meravelloses d’Enric Valor, Gemma Lluch aplica el mètode es- sonatges, un espai, i un començament i acabament fixats». tructural de Vladimir Propp a les rondalles valorianes de tema meravellós, i en la segona part, realitza un estudi comparatiu De la mà de l’autora ens endinsem en un panorama general de amb altres rondallístiques europees, concretament amb les l’anàlisi de les característiques més rellevants de les rondalles rondalles catalanes d’Amades i Serra i Boldú, les alemanyes com ara el marc de la narració, constituït per una fórmula dels germans Grimm, les franceses de Perrault, les castellanes fixa de començament, emprada per cridar l’atenció de l’oient, de Rodríguez Almodóvar, les russes d’Afanasiev i les valencia- i una altra, també fixa, d’acabament, que sol aparéixer en vers; nes de Josep Palacions i de Tomàs Escuder; i realitza l’estudi els personatges, i el lloc de l’acció. basant-se en la proposta metodològica d’Antonio Rodríguez Potser un dels elements més destacables de l’obra apareix en el Almodóvar i incorporant a cada cicle proposat per l’investiga- capítol i: «El fet rondallístic en l’aportació sobre els estudis de dor les rondalles valorianes corresponents. la cultura popular en llengua pròpia». L’autora, després d’as- Finalment, en l’apartat dedicat a l’aprofitament didàctic de les

Enric Valor. El valor de les paraules { 391 rondalles de Valor, l’autora relata l’experiència duta a terme amb estudiants de BUP i COU de l’Institut Lluís Vives de València, amb l’objectiu bàsic de treballar la llengua des d’una vessant creativa a partir del context propiciat per les rondalles.

392 _Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor Vicent Salvador / Heike van Lawick (eds.), Castelló, Universitat Jaume I (Col·lecció «Estudis Filològics»), 1999

Vicent Salvador

El llibre Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor va ser El següent aplec de capítols examina la contribució de Valor a publicat per la Universitat Jaume I arran del nomenament la recopilació i l’estudi de la cultura popular i s’obre amb un d’Enric Valor com a doctor honoris causa per aquesta uni- estudi de l’investigador folklorista Antonio Rodríguez Almo- versitat aquell mateix any. El volum aplega els textos de la dóvar i de Gemma Lluch (UV), que situen la tasca de Valor laudatio acadèmica pronunciada per Vicent Salvador en en el conjunt dels estudis produïts arreu d’Europa sobre el l’acte d’investidura i de la lectio escrita per Enric Valor per folktale i altres aspectes de la cultura popular. El cinqué bloc, a l’ocasió, juntament amb vint-i-tres estudis sobre l’obra que s’obre amb un text de la pedagoga i editora Rosa Serrano, valoriana distribuïts en sis seccions. Una cloenda de Brauli elabora diverses reflexions sobre l’aprofitament dels escrits Montoya arrodoneix el conjunt amb una perspectiva global valorians, i molt especialment les seues rondalles valencianes, sobre l’aportació de l’escriptor a la llengua i la literatura dels en l’àmbit de la didàctica de la llengua, de la literatura i de valencians. Bona part dels capítols tenen el seu origen en les la cultura popular en diversos nivells del curriculum escolar. contribucions al simposi sobre l’autor que es va organitzar Finalment la secció sisena s’ocupa de la creació literària, par- l’any 1998 a la Universitat Jaume I i on van participar des- ticularment en el camp de la narrativa, amb uns treballs que tacats filòlegs i també nous investigadors que van aplicar-se s’inicien amb el capítol de Vicent Escrivà (UV), autor d’una a l’anàlisi dels diversos aspectes de la figura de l’escriptor de tesi sobre la novel·lística d’Enric Valor. Castalla. La publicació d’aquest llibre, un poc posterior al volum que La primera secció es dedica a la faceta de Valor com a gramà- la Universitat de València li va dedicar per l’atorgament del tic i s’obre amb un estudi de Mila Segarra (UAB) sobre les corresponent doctorat honoris causa, constitueix una mos- aportacions de Valor a la normativa lingüística en les seues tra més de l’interés que l’obra d’aquest escriptor polifacètic obres d’estudi gramatical. La segona secció se centra en els ha despertat i desperta en el món acadèmic. L’articulació en temes relacionats amb el lèxic i la fraseologia i s’inicia amb blocs que ofereix el recull de Salvador i Van Lawick respon, un treball de Joaquim Rafel (UB) on s’analitzen alguns usos com hem vist, a l’intent de sistematitzar les àrees en què lèxics de l’escriptor a partir de l’extensa mostra de les seues l’obra valoriana mereix un estudi aprofundit. obres de creació que es recull en el CTILC (Corpus Textual Per una banda, és indiscutible el pes del seu treball lingüís- Informatitzat de la Llengua Catalana). Un tercer bloc temà- tic: tant en la descripció gramatical i lexicogràfica com en la tic, encapçalat per un text de Jordi Colomina (UA), esbrina seua elaboració pràctica d’una llengua rica, arrelada en les les vies per les quals Valor va recollir nombroses i substancio- varietats valencianes però sempre disciplinada i convergent ses particularitats dels parlars valencians que passen així de la des del punt de vista normatiu. Per una altra banda, hi ha la tradició oral a la fixació en l’escriptura culta. seua vessant d’escriptor literari, manifesta en la recopilació i

Enric Valor. El valor de les paraules { 393 recreació de les rondalles valencianes que estaven abocades a perdre’s, i a més, d’una manera molt intensa en els darrers anys de la seua vida, la tasca de compondre un retaule novel- lístic de gran vigoria narrativa, on conﬁgura la seua visió de la intrahistòria de la societat rural valenciana en l’època con- temporània. De la mà de la vintena molt llarga d’autors que hi participen, provinents de tot arreu del domini lingüístic, el volum que ací ressenyem avalua tota aquesta tasca i, a més, explora les seues possibilitats d’aplicació en l’àmbit de l’ensenyament, tot encoratjant la societat valenciana a continuar l’estudi i l’aproﬁtament del llegat de Valor.

394 _L’Aiguadolç Revista de Literatura Núm. 1, Dossier: Enric Valor Marina Alta, tardor 1985

Verònica Cantó Doménech

Revista editada per l’Institut de la Marina Alta, el consell de i el de la publicació, amb l’aportació d’un quadre cronològic redacció de la qual estava format per Vicent Balaguer, Lluís força didàctic que permet al lector una ubicació precisa de Fornés, Tomàs Llopis, Carles Mulet i Antoni Prats. l’aportació d’Enric Valor a la nostra literatura. El dossier, dedicat a Enric Valor, ocupa les pàgines 11 a 32. Consta d’una extensa entrevista a l’escriptor realitzada per Tomàs Llopis i Guardiola i de dos articles signats per Vicent Escrivà, el primer sota el títol «Enric Valor: vint-i-cinc anys de novel·la valenciana»; i el segon, un recull bibliogràfic sobre l’escriptor de Castalla. En la profunda i densa entrevista de Tomàs Llopis, l’entrevistador destaca d’Enric Valor que és un «home extraordinàriament bonhomiós, gran conversador i disposat a parlar detalladament de totes les coses». A partir de la primera resposta ens endinsem en la història personal i professional de l’escriptor, recorda les primeres incursions en El Tio Cuc, l’època de Gorg, amb Joan Senent al capdavant, parla de les edicions de les rondalles i de les novel·les, d’amics i coneguts, de la narrativa actual, de la qüestió lingüística, de la seua tasca en Lo Rat Penat, de la desfeta que va suposar la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, de les seues influències literàries marcades per la novel·lística russa, tot i que remarca que la diferència rau en el sentiment mediterrani de la seua obra. En definitiva, una llarga conversa on Enric Valor no defuig parlar de res i fa un passeig per tota la seua vida, que ens permet descobrir un home que ha estat un exemple de fidelitat a la seua llengua i al seu país. Per la seua banda, Vicent Escrivà realitza un repàs exhaustiu per la narrativa valoriana i afirma que «ell i la seua obra narrativa són tota la tradició novel·lística valenciana interrompuda amb la gran novel·la Spill de Jaume Roig», alhora que assenyala el desfasament entre el moment de la creació i de l’escriptura

Enric Valor. El valor de les paraules { 395 _El Tempir d’Elx Associació Cívica per la Normalització del Valencià Any vii, núm. 17 Juliol 1999 - Març 2000

Verònica Cantó Doménech

La revista El Tempir d’Elx dedica les pàgines 6 a 11 a retre homenatge a Enric Valor i Vives amb motiu del seu traspàs el 13 de gener del 2000. Després d’una emotiva carta de comiat signada per Gaspar Jaen i Urban, Joan Antoni Esclapez i Agu- lló en l’article titulat «La projecció cívica d’Enric Valor», co- mença amb una crònica emocionada de l’acomiadament que molts valencians, sobretot de l’àmbit acadèmic i cultural, van oferir a l’escriptor el dia del seu soterrar, per a continuar amb la narració de la seua biografia i la descripció de la seua obra; els homenatges rebuts per les institucions acadèmiques i culturals, així com també diverses iniciatives per al reconeixement de la figura d’Enric Valor, com ara la candidatura al Premi Nobel de Literatura, proposta no exempta de controvèrsies i polèmiques de caire polític. Finalment, l’autor tanca l’article amb una bibliografia cronològica de l’escriptor i amb la gratitud a l’escriptor perquè «ens ha tornat la dignitat de ser i de sentir-nos valencians i valencianes» convidant-nos a «recollir la petjada desinteressada i esplèndida que ens ha deixat aquest gran valencià».

396 _Eines Revista de cultura i ensenyament Núm. 17, any 1990 Edita: IES Pare Eduard Vitòria d’Alcoi Dossier: Enric Valor

Verònica Cantó Doménech

El dossier dedicat a Enric Valor (pp. 13-38) pren com a punt de partida l’homenatge que l’ensenyament públic d’Alcoi va retre a l’escriptor i gramàtic de Castalla l’any 1989 com a conseqüència de la negativa del govern valencià a dedicar-li el nom de l’institut del poble que el va veure nàixer. Consta de sis col·laboracions que inicia Enric Ripoll Mira amb una intervenció que inaugura l’homenatge a Valor de l’ensenyament públic alcoià en la qual glossa la figura de l’escriptor destacant els guardons i les distincions de reconeixement a la persona i a l’obra. Amb el títol, «L’estil fraseològic de les rondalles d’Enric Va- lor», Maria Conca analitza l’estil literari de l’escriptor a partir dels recursos lingüístics que fa servir amb la finalitat d’adequar-se a les distintes situacions discursives amb la conclusió que «l’estil literari de les rondalles es caracteritza per la mestria amb què Valor ha utilitzat els recursos fraseològics de la llengua popular i els ha unit a altres solucions literàries més creatives. La conjunció d’unes i altres donen com a resultat un llenguatge fresc i acolorit, respectuós amb les exigències del relat oral popular, però que el sobrepassen per convertir-se en un sòlid monument al català viu de les contrades meridionals». Toni Cucarella en «La novel·lística d’Enric Valor» realitza un estudi de les novel·les valorianes i afirma que el Cicle de Cas- sana representa «un exercici de recuperació de la memòria col·lectiva». Cucarella considera Enric Valor com «el novel- lista que ompli el gran buit de la novel·la catalana contempo- rània al País Valencià fins l’esclat de la generació dels setanta».

Enric Valor. El valor de les paraules { 397 Continua el dossier amb una versió de Víctor Gómez amb Finalment, la regidora d’educació, Consol Payà Ramos, elo- il·lustracions de Sento de la rondalla «El lleó de Benicadell». gia la ﬁgura de l’escriptor per la tasca duta a terme com a rondallaire, gramàtic, lingüista i novel·lista, i per la fermesa «Enric Valor i l’amor a la paraula» és una transcripció i selecció de les seues conviccions i de la seua valencianitat en el discurs de Jesús Pons d’una conversa mantinguda entre Enric Valor de cloenda de les jornades sobre Enric Valor. i representants de l’ensenyament públic d’Alcoi en març de 1998, en la qual Valor parla del passat, del present i d’un futur amb llums i ombres respecte a la qüestió lingüística i nacional.

398 _Tarannà Butlletí cultural de Cocentaina Núm. 19, maig 2000 5é any. Època ii Edita: Garbera Cultural El Guaret i Biblioteca Pública Pare Arques

Verònica Cantó Doménech

Amb el títol global de Cocentaina reconeix Enric Valor, s’apleguen quatre col·laboracions dedicades a glossar la figura de l’escriptor i a estudiar aspectes diferents de la seua obra. Així, Rosa Serrano en «Enric Valor, un rondallaire que val per dos» fa un paral·lelisme vital i professional entre Enric Valor i els germans Wilhelm i Jacob Grimm basant-se en el valor nacional, la transhumància laboral, la passió per la literatura oral, la dedica- ció a les paraules i als diccionaris, la capacitat d’estudiar i el rigor investigador, lamentant l’escassa difusió d’un respecte dels altres, i reivindicant convertir Enric Valor no en un mite sinó en un referent ètic, intel·lectual i cívic La laudatio, pronunciada el 5 de novembre del 1999 pel Dr. Jor- di Colomina i Castanyer en el solemne acte d’investidura com a doctor honoria causa per la Universitat d’Alacant a Enric Valor, destaca que l’obra valoriana té com a eix bàsic el compromís amb el poble valencià a través de les paraules i que en la seua produc- ció Valor ha sabut trobar el punt dolç entre la parla real, viva i espontània, i el model convergent amb la resta de varietats del nostre idioma. Rafael Enguix i Pubelles en «Cicle de Cassana: paisatge, toponí- mia i fauna», posa en relleu el valor del paisatge en l’obra literària de Valor, de tal manera que esdevé un personatge més que inte- ractua amb els altres i embolcalla l’acció donant-li força i un marc concret. Finalment, Vicent Santamaria analitza el món simbòlic de l’obra narrativa valoriana en «Una altra manera de llegir Enric Valor. La simbologia de L’ambició d’Aleix». Entre d’altres es destaquen els símbols de la neu, del color blau que connota la idea d’eternitat, i la identificació entre l’Aitana i Déu. Per a Santamaria, el simbolisme emprat per Valor representa una manera subtil i molt significativa d’expressar la seua estima per les coses de la terra mare.

Enric Valor. El valor de les paraules { 399 400 _Edició de les Rondalles d’Enric Valor per les Corts Valencianes

Lluís Aguiló i Lúcia

Tot just al dia següent de la mort d’Enric Valor, el grup parla- Corts les Rondalles d’Enric Valor. Amb este acord s’aconseguia mentari d’Esquerra Unida del País Valencià va presentar el 14 l’objectiu que se cercava: que les Corts manifestaren el seu su- de gener del 2000 (RE núm. 7.004), una proposició no de llei port i admiració a un dels escriptors valencians més importants amb la proposta de resolució «d’editar un llibre monogràfic so- del segle xx. bre les Rondalles d’Enric Valor per a la seua difusió entre totes El 27 de març del 2000, en la reunió de la Mesa (acta de la i tots els visitants de les Corts Valencianes». Mesa de les Corts 38/V), es va tramitar l’escrit RE núm. 8.333, Les Corts Valencianes mantingueren sempre una relació pecu- de 3 de març, presentat pels portaveus adjunts dels grups par- liar amb l’escriptor. El primer president de les Corts, Antoni lamentaris Esquerra Unida del País Valencià, el Socialista Pro- Garcia Miralles, era natural de Castalla i coneixia i admirava gressistes i el Síndic del Grup Parlamentari Popular, en què se l’autor de les Rondalles. Casualitats de la vida, el seu nebot, Jo- sol·licitava «l’edició d’un llibre monogràfic sobre les Rondalles sep Valor Gadea, era i fou durant molts anys director de l’àrea d’Enric Valor». La Mesa així ho va acordar (acord de la Mesa econòmica de les Corts. de les Corts 530/V) i va encomanar al servei de publicacions de les Corts que realitzara una avaluació econòmica de l’edició Seguint la tramitació parlamentària corresponent, la Junta de proposada i als serveis jurídics que prepararen l’estudi corres- Síndics, en la reunió del 7 de febrer del 2000 (acta de la Jun- ponent sobre la propietat intel·lectual de l’obra. ta de Síndics 24/V), va decidir oposar-se a la tramitació de la proposició no de llei, després d’un debat sobre la qüestió En la reunió de la Mesa de 3 de juliol (acta de la Mesa de les en el qual el Grup Parlamentari Popular va considerar que les Corts 52/V), es coneix l’informe del cap de publicacions amb proposicions no de llei no són la via adequada per a este tipus la proposta d’acord amb Edicions del Bullent (propietaris dels de propostes i que estes decisions corresponen a la Mesa de drets d’edició de l’obra) i s’acorda l’edició de l’obra tant en va- les Corts com a «òrgan rector de la cambra». Efectivament, la lencià com en castellà (acord de la Mesa de les Corts 818/V), funció bàsica d’una proposició no de llei és instar el Consell a amb un tiratge de 750 exemplars en cada llengua. realitzar una actuació política determinada. El 6 de novembre es va signar el contracte amb Edicions del Per això, en la Junta de Síndics següent del 10 de febrer (acta de Bullent i, una vegada publicada l’obra, es va presentar en les la Junta de Síndics 25/V), s’acordà per unanimitat elevar una Corts el dia 23 de febrer del 2001 amb la presència del fill de proposta final a la Mesa sobre l’edició del llibre. Efectivament, l’escriptor, Enric Valor Hernàndez, i d’altres membres de la en la reunió del 3 de març (acta de la Junta de Síndics 27/V), família. A l’acte assistiren la Mesa i la Junta de Síndics de les el portaveu adjunt del grup parlamentari d’Esquerra Unida del Corts, encapçalades per la seua presidenta, Marcela Miró, i un País Valencià anuncià que els tres grups parlamentaris havien gran nombre de diputats i diputades. firmat un escrit dirigit a la Mesa perquè es publicaren per les

Enric Valor. El valor de les paraules { 401 _Enric Valor (1911-2000) in memoriam. Homenatge acadèmic des de la Universitat Autònoma de Barcelona: creació literària i compromís lingüístic Diversos autors

Verònica Cantó Doménech

Obra de 70 pàgines, editada per la Institució de les Lletres de la posició d’Enric Valor en relació amb els models estètics i Catalanes de la Generalitat de Catalunya, que recull les inter- narratius coetanis. Simbor qualifica la narrativa de Valor com vencions que van tindre lloc el 10 de maig de l’any 2000 amb una de les aportacions valencianes més singulars a la història motiu d’un homenatge a l’escriptor i lingüista valencià. de la novel·la i del conte catalans contemporanis pel «desencai- xament estètic respecte als models dominants». En la narrativa El sumari consta d’una presentació del volum homenatge a de preguerra, trobem un escriptor en procés d’aprenentatge càrrec de Xavier Luna-Batlle de la UAB i de tres intervencions. les obres del qual el mateix Valor qualifica de «filles estranyes En la primera aportació signada per Gemma Lluch i titulada cosmopolites». Es tracta de contes situats en la segona mei- «Les rondalles d’Enric Valor, un text de culte al País Valencià», tat dels anys 30. Entre les característiques de la narrativa de l’autora afirma que les rondalles valorianes són el símbol de postguerra, Simbor assenyala l’arrelament en el món propi de recuperació de la cultura popular d’un poble, malgrat que En- l’escriptor, els temes meridionals valencians, és a dir, el realis- ric Valor no «és folklorista, ni pretén ser-ho». Quant a les ca- me. Es tracta d’una narrativa ajustada a un model tradicional. racterístiques de les rondalles, Lluch assenyala un caràcter poc Finalment, l’auge de Valor com a narrador arriba a la vellesa, violent, la importància de l’ús de l’enginy, el perdó a l’agressor, en la dècada dels huitanta, fonamentalment amb la trilogia del la presència de la dona presentada com un heroi, personatges Cicle de Cassana, de la qual Simbor destaca les característiques quotidians i coneixedors de la realitat que els envolta, i com a següents: la substitució de l’heroi individual pel protagonisme tret més definitori, el llenguatge arrelat a la terra, a una manera de la col·lectivitat, un poble i uns nuclis familiars analitzats a de pensar, de sentir i de viure; un llenguatge que l’autora fixa través del pas del temps; l’aparició d’una nova estructura nar- «d’exemple d’un discurs pont entre l’oralitat i l’escriptura [...], rativa; els pressupòsits del realisme al servei de la crònica d’un un valencià farcit d’expressions genuïnes encara vives». Final- període històric; la caracterització psicològica i sociològica dels ment, Lluch parla del valor de la tasca d’un ésser enamorat del personatges; un filtre subjectiu i idealista, i la continuació de seu país, d’«un ciutadà valencià que s’ha sentit orgullós de ser- la relació dialèctica entre la natura-muntanya versus la cultura- ho», i afirma que les Rondalles valencianes «són molt més que ciutat. Vicent Simbor afirma que la novel·la de factura tradi- un text narratiu, s’han transformat en un text de culte, un sím- cional seguida per Valor era «una illa enmig d’un mar literari bol de la volguda recuperació nacional d’alguns valencians». en ebullició dels narradors valencians de l’època» com ara Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Josep Franco o Ferran Cremades. En la segona intervenció sota el títol «Enric Valor, narrador a contrapèl», Vicent Simbor analitza la producció narrativa va- En la intervenció titulada «Enric Valor: la percepció de la loriana (contes i novel·les) en relació amb el context en què va llengua», Vicent Pitarch repassa el conjunt d’obres gramati- nàixer i la classifica en tres blocs: de preguerra, de postguerra i cals escrites per l’escriptor de Castalla i assenyala que entre els l’actual. Igualment, Vicent Simbor aporta una visió interessant factors que van condicionar la ideologia lingüística valoriana

402 se situen el conflicte lingüístic valencià, la procedència i la se- ducció d’un món senyorial i la condició d’autodidacta. Pitarch qualifica Valor d’home fabrista i afirma que «l’obra gramatical d’Enric Valor perdurarà com un dels monuments sòlids que ha bastit la cultura catalana del segle xx al País Valencià». L’escrit que clou el volum és una entrevista a Enric Valor realitzada el 1997 per Enric Larreula, quan el nostre escriptor tenia 85 anys. Es tracta d’una conversa de caire intimista en la qual Valor parla de la joventut, dels records de la infantesa, de la his- tòria familiar, de la seua posició davant la llengua, de política... amb expressions de gran bellesa i d’una sinceritat aclaparadora.

Enric Valor. El valor de les paraules { 403 404 _Enric Valor, un home de poble

Ramón Haro Esplugues

La vila d’Agullent, immediatament després de la mort del púding d’amor, aventura i misteri. La de postguerra, que di- mestre Enric Valor, gràcies a l’interés i a la iniciativa d’Emili videix en dos blocs: els contes, la novel·la i novel·la curta. Els Casanova, el va homenatjar, amb una jornada d’estudi, que contes, creats a banda del model realista, i la novel·la, realista va tenir ressò i una bona resposta de cap a cap de les comar- i naturalista, arrelada en el món mediterrani valencià, meri- ques centrals, i més enllà, sobretot a la Vall d’Albaida, i de dional i rural, sobretot en L’ambició d’Aleix, i urbà en La idea la qual ha quedat memòria en el llibre: Enric Valor, un home de l’emigrant. I l’etapa actual, que és, sobretot, la de l’aparició de poble (Denes Edicions, València, 2002). El llibre aplega de la trilogia del Cicle de Cassana, que és la crònica d’una els apartats «Pròleg», «Justificació», «En recordança d’Enric època, d’un període històric, sense renunciar al realisme, on Valor i Vives» i 13 ponències sobre la vida i l’obra del mestre el protagonista és, sobretot, el poble. Enric Valor; que tot seguit ressenyem: Josep D. Climent en la ponència «Enric Valor i la llengua li- En la ponència «Les bases de la narrativa d’Enric Valor», Es- terària» diu que Valor parteix del model proposat per P. Fabra, crivà, reflexionant sobre el títol del cos literari Meravelles i de tan bona acceptació entre els valencians, amb les Normes picardies, classifica les rondalles de la manera següent: les de de Castellò, el 1932. És l’aportació de les peculiaritats va- tema «meravellós tradicional», les de tema «costumista», més lencianes a la llengua comuna, a través del mestratge i l’obra realista, i les de temàtica amb un animal o un dimoni de de Valor: la gramatical, la literària, la dels textos teòrics i la protagonista. Les rondalles, des d’un nucli narratiu oral més de l’obra literària, on aplica, en la pràctica, les propostes de- o menys extens, eren transformades en uns contes cultes, en fensades en les seues gramàtiques. En l’altra ponència, «Les unes novel·les curtes, diferents del que és una rondalla imme- activitats lingüístiques d’Enric Valor i Vives anteriors a la morial. En l’altra ponència, «La dona en el Cicle de Cassana», Guerra Civil: el setmanari El Tio Cuc d’Alacant», ens conta la Escrivà, atenent el determinant natural de la dona, quant al participació intensa de Valor en la vida social i cultural, tant color dels cabells, ulls i pell, en fa quatre grups, amb les cor- a Alacant com a València. Valor publicava lliçons de gramà- responents característiques físiques, psicològiques i culturals, tica en el setmanari popular El tio Cuc, en el qual va canviar, els antropònims, els comportaments socials… La dona de normativitzar i normalitzar l’ortografia, i a més, hi publicava Cassana és una mena d’objecte decoratiu que, sense patrimo- articles reivindicatius i de conscienciació lingüística i nacio- ni, no és res. nal, com ara «Valencià a l’Escola». Participava en l’Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter republicà, autonomista i V. Simbor en «Enric valor narrador a contrapèl» proposa tres d’esquerres; era el seu propagador en el programa radiofònic, etapes en l’obra narrativa valoriana. La de preguerra, entre Parla Ara, de Radio Alicante, i també publicava articles patri- les obres de la qual es troba L’experiment de Strolowickz. Estes òtics, com «Patriotisme Valencià, Alerta alacantins!»… obres són qualificades de «cosmopolites», i d’una espècie de

Enric Valor. El valor de les paraules { 405 En «Escariano en la tradició fabulosa dels gegants negres, catives; en el manteniment de la concordança del participi guardians de coves, jardins i castells», Víctor G. Labrado singular i plural; en el tractament de certes paraules: un, lo, ens dóna a conèixer n’Escariano, que apareix en el Tirant lo adés…; en l’ús de la preposició de entre els adjectius quanti- Blanc, un «home fortíssim, tot negre e de desmesurada figura, tatius indefinits i el nucli nominal; en les combinacions pro- segons los altres hòmens», tradició que recullen tres de les nominals: Li’l, li la… Tot això perquè per a Valor és molt im- rondalles de Valor: «Esclafamuntanyes», on el gegant negre portant i convenient que els valencians estimem i prenguem té les princeses encadenades al castell; «Abella», on Jaumet consciència de la riquesa i valor de la nostra llengua, per tal s’atreveix a collir una de les roses del jardí encantat, guardat de poder recuperar-nos com a poble. per un negre alt i fornit, i «L’amor de les tres taronges», on el Brauli Montoya en «El model de llengua d’Enric Valor en negre gegantí fa guàrdia a l’hort per evitar collir-ne. la gramàtica normativa valenciana» assenyala que el model Maria Conca en «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi parteix de la seua llengua familiar. En les seues gramàtiques, contrastiva en l’obra d’Enric Valor» analitza i compara les Valor dóna un relleu especial al vocalisme: a destriar les vo- locucions; col·locacions; proverbis; fórmules pròpies del relat cals obertes de les tancades; dels diftongs formats per la /u/ i oral i marcadors discursius; fraseologismes procedents d’al- la /i/ en recomana la pronúncia decreixent. Pel que fa al con- tres llengües; frases sentencioses i apotegmes, eslògans i pro- sonantisme, s’ha de diferenciar entre el fonema /b/ i el /v/; verbis aparents; expressions onomatopeiques i repetició de pronunciar geminats mots com formatge, ametla; no s’han mots; estilemes configurats per parelles de mots coordinats; d’ensordir els sons [gz] i [z] en mots com examen, casa…; sintagmes formats per lexemes característics; comparances dels plurals en -os, dóna preferència a les formes antigues: tex- i metàfores. Com veiem, una llengua riquíssima que, entre tos/texts, foscos/foscs. En resum: acostar-se a la llengua comuna popular i culta, resulta bella, precisa, senzilla, elegant, har- des de les variants valencianes més pures i incontaminades. moniosa i rítmica. Un model per aprendre’n. En «Enric Valor, el mestre. Enric Valor per als mestres», Vi- Emili Casanova en «Textos inèdits d’Enric Valor: fragments cent Brotons ens mostra, en la biografia creixent de Valor, el de traduccions de G. Miró, una adaptació de Jordi des Racó i seu amor per la llengua: a set o vuit anys, aprenentatge de la El llibre de l’Infant» ens fa saber que Valor tradueix al valencià lectura en català amb son pare; en l’època d’estudiant a l’Es- per simpatia envers l’obra de G. Miró, i perquè en esta llen- cola de Comerç, interés per les llengües romàniques: castellà, gua estava sentida i pensada l’obra mironiana. Hi transcriu anglés, francés. Du a terme una recol·lecció de lèxic en el fidelment: 1. Els leprosos de Parcent, de G. Miró. 2. L’adapta- Vocabulari castellut (1948), Millorem el llenguatge, Vocabulari ció d’una rondalla de Jordi des Racó: «L’abat de la Valldigna». fonamental, Vocabulari escolar. És mestre de llengua: Curset 3. El llibre de l’Infant, un manuscrit que atribueix, sens dubte, de valencià correcte, en el setmanari El Tio Cuc, Cursos de Lo a Valor i que consta de 40 pàgines i 61 lliçons, per aprendre a Rat Penat. Es publica la seua obra gramatical: Curs mitjà de llegir i escriure els xiquets en la llengua autòctona, on registra gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, La més de 1.000 mots i formes verbals, amb vocabulari bàsic, flexió verbal, Temes de correcció lingüística. Totes estes obres ric, representatiu dels lexemes variants. En l’altra ponència, són una important aportació del valencià popular i clàssic al «Enric Valor lexicògraf, salvador de lèxic i etimòleg», fa una cabal lèxic de la llengua comuna. Per a Valor, doncs, estimar recollida, selecció, ús i incorporació de llistes de lèxic genuí el valencià era sinònim d’estudiar-lo, usar-lo i ensenyar-lo valencià viu i clàssic de les gramàtiques i diccionaris de Va- amb correcció. lor en el DIEC, per incorporar-lo dins el sistema policèntric V. Pitarch en «Enric Valor: la percepció de la llengua» ens convergent. Quant a mots i variants bàsics, aplicació de lleis presenta un Valor no per parts, sinó tot d’una, formant un fonètiques, lexemes de vocabulari fonamental, n’hi ha de va- tot: un valencià, un ciutadà, que, dotat de moltes qualitats riants formals valencianes, creacions amb mecanismes deri- i valors, va saber, mitjançant la lectura, l’estudi personal i la vatius, accepcions desconegudes, locucions i mots composts, relació i el contacte directe amb mestres competents, formar- neologismes, arcaismes, mots amb -o final, variants fonèti- se i poder «bastir una obra prestigiosa al servei de la llengua ques diferents de les del DIEC, vocabulari científic, marques catalana». Un E. Valor que, davant la realitat sociopolítica i d’ús. Pel que fa al Valor etimòleg, és partidari que l’ortografia sociolingüística, no podia restar neutral, i que ha fet de la s’ha de basar en la de la variant més pròxima a l’etimologia llengua pròpia una vivència i un compromís cívic per la seua llatina, com és el cas del valencià, en certs casos. supervivència. Pitarch destaca la seua tasca i obra de gramàtic En la ponència «Introducció a l’aportació gramatical d’Enric plena de seny, de sensibilitat, sobre dialectologia, lexicologia, Valor», Abelard Saragossà ens diu que Valor és un gramàtic sobretot en morfosintaxi, com també els seus treballs grama- reflexiu, metòdic, disciplinat, però crític; no és un mer divul- ticals, senzills i didàctics (Curso de lengua valenciana [1966] gador de la normativa i la teoria lingüística, sinó que, com i Curso medio de gramática catalana, referido especialmente al a estudiós i investigador, hi fa aportacions empíriques en les País Valenciano [1973], Millorem el llenguatge [1971], La fle- comparacions de superioritat i inferioritat; en les comuni- xió verbal [1983]…)

406 Totes les ponències, així com els tres escrits introductoris del seua llengua: dos amors inseparables i necessaris, a conrear, a llibre («Pròleg», de G. Lluch, «Justiﬁcació», d’E. Casanova, i defensar, a fer viure. A qui li podem aplicar aquests versos del « En recordança d’Enric Valor i Vives », de R. Haro) qualiﬁ- poeta: «hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos quen Enric Valor, com un home, un valencià, de gran valor. el nom de cada cosa». Un valencià que ama la seua terra i l’esperit de la seua terra, la

Enric Valor. El valor de les paraules { 407 _Converses amb Joan Simon, Enric Valor i Rafael Súria Edició a cura de Vicent Pitarch Col·lecció «Els Àmbits de la Memòria», 1 Edicions Alambor, Benicarló, 2002, 154 pàgines

Òscar Pérez Silvestre

Amb motiu de la commemoració i celebració dels setanta sociació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, refundada a anys del consens lingüístic materialitzat a Castelló de la Pla- València el 7 de febrer de 1934. Per tant, una actitud única na l’any 1932, Edicions Alambor de Benicarló —empresa —per edat, per distància i per espenta— que no trobem en destacada en bones publicacions de llengua i literatura que cap personatge més del moment; unes dedicacions que po- naix a partir de l’Associació Cultural Alambor, que tan bons saren totes les bases de les seues ocupacions futures com a fruits culturals ha aportat al poble valencià— va preparar narrador, corrector lingüístic, difusor de la normativa i, tam- una edició de tres entrevistes, realitzades entre el 1995 i el bé, foren el fonament d’unes relacions culturals fermament 2001, a Joan Simon i Matutano (Castelló, 1911), Rafael Sú- establides després de la Guerra Civil fins als seus últims anys ria i Albinyana (Manises, 1911-1996) i Enric Valor (1911- amb els intel·lectuals valencians de primera fila, tan influents 2000) pel professor Vicent Pitarch i Almela. Tots tres, com i decisius per a la nostra llengua, el pòrtic a una vida cultural es pot comprovar, coincideixen en l’any de naixença, amb i cívica al servei del poble valencià. Ho diu Pitarch amb altres la diferència que els dos primers van participar in situ en la paraules que justifiquen la inclusió en el volum d’aquest ho- signatura, bé en nom propi o en representació d’un col·lectiu. menot ferit per les lletres: «al costat de Joan Simon —que no ha deixat producció literària— i de R. Súria —amb una obra El cas d’Enric Valor és diferent: ja sabem que no consta en de dimensions exigües, en volum i projecció—, la biografia i la nòmina oficial de signataris per motiu de jovenesa i de la producció lingüística i narrativa de Valor emergeixen com distància a la ciutat de la Plana, però fou l’impulsor més de- una de les mostres —de les confirmacions— més sòlides de cidit de la difusió de les Normes de Castelló a les comarques la dinàmica de regeneració social —a nivell de maduresa cul- meridionals des de la darreria de 1933 per mitjà de la dig- tural i, doncs, amb les corresponents repercussions damunt nificació lingüística del setmanari satíric El Tio Cuc, dirigit el grau de convivència— que representaven les Normes de per Josep Coloma Pellicer, i la cofundació d’un col·lectiu de Castelló. En aquest sentit, la personalitat de Valor figura ací rescabalament cultural, l’Agrupació Regionalista Alacantina, com el complement adequat de tot allò que representen per activa entre 1933 i 1934. De la capital de l’Alacantí, les sig- a nosaltres Simon i Súria» (p. 13). nà el cronista de la ciutat Francisco Figueras Pacheco a tall simbòlic. Tal dignificació en El Tio Cuc es concreta en alguns L’entrevista a Enric Valor —realitzada al seu domicili del escrits de tema valencianista, la correcció lingüística en apli- carrer de Martínez Aloy de València el dia 20 de gener de cació efectiva de les Normes de Castelló a partir del desembre 1995, amb una durada de 150 minuts enregistrats— ocupa de 1933 —en comunió amb el setmanari valentí El Camí i el les pàgines 67-136. Sens dubte, és la més extensa del conjunt, Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura— i la publica- sabedors com som de la capacitat de conversa del castallut ció d’unes lliçons bàsiques de lectura de les grafies valencia- universal. En aquella trobada, Vicent Pitarch anava acom- nes i de gramàtica, aquest darrer com a corresponsal de l’As- panyat per Antoni Porcar, que intervé molt puntualment en

408 una xarrada dissenyada per Pitarch que Valor dirigeix al seu De tota manera, aquesta extensa entrevista completa alguns gust i comoditat cap a les peripècies de la seua vida; un fet aspectes tractats en l’excel·lent llibre de Rosa Serrano Conver- que, segons l’entrevistador, «hi aporta l’interès suplementari ses amb un senyor escriptor (Tàndem, 1995), màxim exponent que els seus relats tot sovint ens acosten al món meravellós de la memòria històrica, lingüística, literària i social d’un En- de les rondalles que amb tanta gràcia va saber recrear-nos» ric Valor profundament valencià que treballà per la dignitat (p. 29). del seu poble.

Enric Valor. El valor de les paraules { 409 _Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor Jaume Albero i Poveda

Joan Borja i Sanz

Amb Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor, Jaume Entorn», «Don Joan de la Panarra», «Les animetes», «L’envejós Albero i Poveda va guanyar el xv Premi de Cultura Popular d’Alcalà», «La mestra i el manyà», «L’amor de les tres taronges», Valeri Serra i Boldú, convocat per l’Ajuntament de Bellpuig «El ferrer de Bèlgida», «El llenyater de Fortaleny», «Les velletes l’any 2003. Aquest premi —ja se sap— és un dels més pres- de la Penya Roja», «El patge Saguntí», «El xiquet que va nàixer tigiosos dins de l’àmbit de l’etnopoètica catalana. I porta vin- de peus» i «Els guants de la felicitat», així com les llegendes culada l’edició en la col·lecció «Biblioteca de Cultura Popular —que és com són catalogades aquestes narracions— «L’albar- Valeri Serra i Boldú», de l’editorial Publicacions de l’Abadia der de Cocentaina» i «I queixalets també!». En la publicació de de Montserrat, en què —efectivament— el llibre de Jaume la Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú es manté Albero va veure la llum, amb un pròleg de la reputada etnopo- l’estudi de les dues llegendes («L’albarder de Cocentaina» i «I etòloga Carme Oriol, al març de 2004. queixalets també!»), però, en canvi, l’estudi de les rondalles meravelloses queda reduït a les narracions de l’«Esclafamunta- Aquest llibre de Jaume Albero és, sens dubte, un dels treballs nyes» i «La mare dels peixos», les quals adquireixen, d’aquesta monogràfics més consistents —de referència absolutament in- manera, un doble valor emblemàtic: en relació amb el conjunt eludible— en l’estudi de les Rondalles valencianes d’Enric Valor. dels contes meravellosos que Enric Valor va recrear i, alhora, Fet i fet, les aportacions fetes ací per Albero són un extrac- en la proposta d’estudi que Jaume Albero fa en la seua parti- te —mínimament revisat i reelaborat— de la seua admirable cular aproximació al corpus rondallístic de l’escriptor castallut. tesi doctoral (dos volums, 882 pàgines), que, amb títol quasi homònim (Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor: S’entén que les dimensions d’un llibre convencional condicio- estudi de les fonts i hermenèutica), va ser llegida en la Universitat naven, per força, la necessitat de garbellar continguts. Però si la d’Alacant a finals de 2002. llàstima gran són els magnífics estudis d’Albero que s’han perdut pel camí entre la tesi doctoral i el text premiat, l’encert principal En la seua tesi, el doctor Albero, al marge d’unes altres valu- rau en l’oportunitat dels materials seleccionats.1 Després d’una oses aportacions (sobre diversos enfocaments epistemològics introducció que posa l’accent en les qüestions metodològiques en l’estudi de la narrativa popular, l’interés pedagògic de les de l’estudi i la interpretació dels contes populars, Albero entra Rondalles valencianes, les convergències i divergències entre en matèria amb l’examen detingut de l’«Esclafamuntanyes» i l’univers narratiu valorià i el de Walt Disney, o el pes de la «La mare dels peixos»: rondalles sucoses que permeten a l’autor tradició literària en el projecte de l’escriptor de Castalla), ana- exhibir generoses dosis d’erudició —d’amenitat, de curiositat, litzava hermenèuticament les rondalles meravelloses «Abella», de pura seducció intel·lectual—, no solament en l’establiment «La mare dels peixos», «El jugador de Petrer», «El Gegant del sistemàtic d’una «Seqüenciació episòdica i identificació dels Romaní», «Esclafamuntanyes», «El Castell del Sol», «El prín- motius»,2 en la «Classificació tipològica i variants catalanes»3 o cep desmemoriat», «El rei Astoret», «El castell d’Entorn i no en la «Biografia de la rondalla»4 sinó també —i sobretot— en

410 1 A partir de l’estudi encetat en la quina ha estat la tradició de la ronda- tesi doctoral —que va meréixer, per lla en les recopilacions folklorístiques cert, el Premi de la Fundació Mercè del nostre àmbit cultural i arreu del Rodoreda 2003—, Jaume Albero ha món. D’aquesta manera, per exemple, publicat, a més, La fantasia infantil ens assabentem que el conte tipus i Walt Disney (Premi Batec a la Re- l’«Esclafamuntanyes» (AaTh 301) és cerca i Innovació Educatives; Lleida, un dels més divulgats del món, i que Pagés Editors, 2004), El simbolisme se’l coneix especialment als països màgic en el conte popular (XXII Premi bàltics i a Rússia; és molt popular a de Divulgació Científica Humbert la península Ibèrica i a França, i ha Torres; Lleida, Pagés Editor, 2005) estat portat des d’Europa a Amèrica: i L’imaginari popular en les rondalles al nord d’aquest continent ha estat d’Enric Valor (Alacant, ECU, 2006). adoptat per les tribus índies i és nar- A més a més, al desembre de 2004 rat en la part francòfona del Canadà i Jaume Albero va presentar i va defen- a Missouri. Igualment, entenem que dre en la Universitat d’Alacant una «La mare dels peixos» és un curiós segona tesi doctoral, en anglés, so- híbrid d’AaTh 303 «Els germans bes- bre The Imaginery in J. R. R. Tolkien’s sons o germans de sang» i AaTh 300 Fantasy of Middle-earth, a partir de la «El vencedor del drac»: relats docu- qual ha elaborat el volum El universo mentables en recopilacions fetes per imaginario de J. R. R. Tolkien (Premio Maspons i Labrós (1871), Jacint Ver- Ensayo Becerro de Bengoa 2004; Àla- daguer (1905), Bertran i Bros (1909), ba, Servei de Publicacions de la Dipu- Serra i Boldú (1933) i Joan Amades tació Foral d’Àlaba, 2005). (1949) a Catalunya; per Antoni M. Alcover (1896) a Mallorca, i per Pier 2 Cfr. p. 33-35 i 79-82, respecti- Enea Guarneiro (1886) i Pasqual Sca- vament. L’argúcia d’encetar l’estudi nu (1927) a l’Alguer. de les rondalles amb la seqüenciació episòdica i l’anàlisi del motius facilita, 4 Cfr. p. 37-41 i 85-89, respectiva- a més a més, que el lector actualitze ment. No deixa de ser curiós el fet immediatament el referent de la ron- que alguns dels episodis de l’«Escla- dalla que s’hi tracta, de manera que famuntanyes» es puguen trobar ja en pot seguir el fil de les exposicions i L’Odissea, en la literatura hindú (la els arguments d’Albero sense haver Kathâ-Sarit-Sâgara, del s. xii) o en llegit o rellegit necessàriament el relat l’epopeia anglesa Beowulf (s. viii). Per valorià. la seua part, els elements de «La mare dels peixos» tenen relació amb el mite 3 Cfr. p. 35-37 i 82-85, respecti- clàssic de Perseu i Andròmeda i apa- vament. En aquest apartat, Albero reixen en la saga de Bjarki (s. xiv), en estableix el tipus de rondalla segons Le piacevoli notti de Straparola (1550) la classificació d’Antii Aarne i Stith i en Basile (s. xvii). Thomson (l’índex AaTh), i també

Enric Valor. El valor de les paraules { 411 les reflexions agudes, els comentaris doctes i les observacions bruixot i el conte de La Ventafocs, el tema del matrimoni entre de viva curiositat que, amerades de saviesa enciclopèdica i un fada i mortal en el nostre folklore (i en referents cultes com impagable repertori anecdòtic, articulen el discurs d’Albero en «Tannhäuser» i «El llac dels cignes»), les concomitàncies amb la part nuclear del treball: la investigació sobre cadascun dels el mite de Melusina, la possible interpretació de «L’albarder de episodis i els motius que integren les dues rondalles focalitzades. Cocentaina» com una relectura del mite d’Eros i Psique, etc. D’aquesta manera, Albero ens invita a indagar el riquíssim Tot seguit, en l’estudi de la narració penaguilenca «I queixa- univers de ressonàncies i referències que, en el cas de «Tom- lets també!», Albero posa la seua saviesa enciclopèdica al servei batossals», s’amaguen en «El nom de l’heroi, la seua condició d’una anàlisi en detall del cicle de «la mala fortuna» en el fol- de Benjamí i la rivalitat fraternal», «L’episodi del castell de la klore valencià i català, amb una atenció complementària a les Torre-Vella», «La visita de l’heroi al submón», «De camí a Bu- connexions bretones, irlandeses i asturianes que aquest motiu cària: l’episodi transitori», «El gegant com a donant i el vol a presenta. I, així mateix, repassa, amb una admirable capacitat Bucària» i, finalment, «L’heroi a Bucària». I no menys fèrtil per a suggerir adesiara vincles amb els més diversos referents és l’univers que Albero explora en «La mare dels peixos»: una culturals —una habilitat marca de la casa—, l’arquitectura ar- narració que propicia reflexions, comentaris i observacions so- gumental del relat, el cicle de l’ésser diabòlic trobat, el motiu bre «El naixement dual i la figura dels bessons». Relació amb el del xiquet canviat, la biografia de la llegenda, els elements amb mite indoeuropeu dels bessons divins», «La llegenda de Perseu una significació especial en la narració (com la font o les dents), i la rondalla dels bessons», «El vencedor del drac i la llegenda l’espai discontinu on es desenvolupa l’acció, etc. de sant Jordi», «El conte egipci dels dos germans», «El nai- Un «Epíleg» sobre la figura d’Enric Valor davant la pròpia obra xement dels bessons», «El drac i el combat de Jaumet amb rondallística, i sobre «Enric Valor i la tradició folklòrica catala- aquest», «La petrificació de l’heroi per encantament bruixil», na» clouen el llibre d’Albero. Aquestes són les paraules finals: «La visita de Joan Batiste al palau ducal» i «Joan Batiste en el casalici de la bruixa». Al capdavall, una proposta interpretativa que ens permet entendre «La mare dels peixos» com una ron- Finalment, indicarem que en el recull valorià apareix una dalla que «parla de la construcció d’una identitat personal» i galeria de personatges, una variabilitat argumental i un ven- reflecteix «la complexitat de les relacions de les persones amb la tall de temes molt ampli que difícilment trobarem en l’obra dels autors literaris. En les rondalles queda reflectida la nos- seua part corporal, i el sentiment de vulnerabilitat en un medi tra psicologia gràcies a la relació amb els mites, que són es- viscut com a perillós». sencialment polisèmics. Aquesta visió polièdrica de l’ànima humana, difícilment ens la pot oferir l’obra d’un únic autor Quant a la part referida a les llegendes, després d’un breu (p. 273). capítol sobre «El gènere narratiu de la llegenda i l’estudi del corpus valorià»,5 Albero ens ofereix un completíssim estudi de «L’albarder de Cocentaina», de més d’una vuitantena de Les Rondalles valencianes de Valor, com a projecte literari admi- pàgines.6 Trobem ací una suggeridora aproximació a la figura rable i singularíssim —més encara atenent les circumstàncies de les bruixes —en la història real i en la ficció llegendària— del context—, assoleixen efectivament «aquesta visió polièdri- «com a encarnació de les pors masculines envers la feminitat»; ca de l’ànima humana». I Jaume Albero, en Les rondalles me- l’anàlisi de l’estructura del relat i de la biografia de la llegenda; ravelloses i llegendes d’Enric Valor, ho posa magistralment de la incorporació dels motius al cos argumental i les variants de manifest. l’aprenent de bruixot, i un consistent assaig interpretatiu sobre diferents aspectes de la narració: la coneixença i el prometatge 5 Cfr. p. 127-140. En aquest capí- Cocentaina» i «I queixalets també!», dels protagonistes, les esposalles, la vida conjugal, la revolta tol Albero examina, seguint diversos els quals, al seu parer, «han de ser contra la domesticitat, el moment que Ciril descobreix Vicen- autors, «la frontera sempre vacil·lant» considerats llegendes». entre rondalles i llegendes, i acaba teta, l’episodi de l’albarda, el ritual de preparació al vol, l’eixida discutint-ne l’adscripció genèrica 6 Cfr. p. 141-222. pel fumeral, els paral·lelismes entre el motiu de l’aprenent de dels relats valorians «L’albarder de

412 _Les teatralitzacions de les Rondalles valorianes Diversos adaptadors

Òscar Pérez Silvestre

Les possibilitats didàctiques dels relats populars —actualitzats, escolar com a entreteniment, per a gaudi de la literatura i trans- modificats i adaptats a les necessitats pedagògiques, és clar— missió de valors, a més d’actualitzar relats tradicionals de base són tan evidents com la llarguíssima llista d’exemples que entre argumental universal. Deixant de banda la infinitat d’activitats tots podríem elaborar de les pràctiques que han fet les nostres teatrals que no han conegut l’edició per la modèstia amb què escoles a partir de les Rondalles d’Enric Valor, uns textos que treballen els ensenyants i altres artistes de l’animació, sí que hi ell escrivia amb unes altres finalitats primeres, de recuperar-les ha diversos productes editorials que són els que comentarem i recrear-les, que no l’aplicació directa com a lectura o com a ací. eina per al procés educatiu dels infants. No era possible això en Abans, però, deixeu-me deixar constància d’alguns muntatges el temps en què les escrivia. significatius com el pioner de la companyia Teatre Buffo que Dels anys huitanta ençà, però —i amb poca posterioritat a les encapçala la puçolenca Empar Claramunt, que al setembre de edicions un tant serioses (per a lectors més aviat adults) de L’Es- 1986 posà en escena al Puig de Santa Maria l’espectacle de tel (Meravelles i picardies, 1964 i 1970) i dels dos volumots titelles El jugador de Petrer, acompanyat d’una exposició i de de lletra purament de Gorg (1975 i 1976)—, amb l’extensió taller didàctic. El muntatge, que ha recorregut des d’aleshores de l’ensenyament en valencià en els primers nivells educatius, tot el país, continua formant part del seu repertori actual. Cal les Rondalles valencianes es van convertir en un recurs didàc- comentar també la representació L’envejós d’Alcalà de la com- tic d’ús necessari i implícitament obligatori, sobretot davant panyia Papallona Teatre, estrenada el 2001 al Teatre Arniches uns buits tan notables d’una literatura en valencià per a in- d’Alacant i dirigida per Rosa Fraj i Pla. Al seu torn, la rondalla fants gens normalitzada aleshores. Fou amb l’aparició de les «El patge Saguntí» compta amb una composició coral de Josep edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià R. Gil-Tàrrega, director de la formació Victoria Musicae. Ac- (1984-1988), Gregal Llibres (1986-1987, ja més aproximades tualment, el grup Pot de Plom porta en dansa la història dels al públic infantil per Rosa Serrano i Enric Valor) i les posteriors quatre germans de Penàguila, Esclafamuntanyes, amb direcció edicions heretades per Bullent i Tàndem, que les Rondalles van de Xavi Castillo. començar a desplegar les no poques potencialitats didàctiques Pel que fa a les adaptacions que sí que han passat al suport del que el nostre cos de mestres hi han pogut trobar. Les primeres paper, la primera és del 1994, Això diu que era... L’envejós d’Al- generacions que tinguérem el valencià com a assignatura les calà (Tàndem), composta per l’escriptor Manel Rodríguez- recordem com a animació lectora o formant part dels primers Castelló. Aquesta recreació adapta les rondalles «El rei Astoret» llibres de text que circularen. (recollida a Bèlgida) i «L’envejós d’Alcalà» (Castalla). L’edició Tals oportunitats, per derivació natural, havien de passar al de Tàndem, il·lustrada per Carmela Mayor, inclou al final del món del teatre com a forma d’expressió total ben útil al món text dramàtic un repertori d’activitats a partir de la representa-

Enric Valor. El valor de les paraules { 413 ció i de comprensió del fet teatral. Tocant a la primera posada en escena, va ser estrenada a la Sala Escalante de València el 8 d’octubre de 1990, a càrrec de la companyia La Cassola dirigida per Pep Cortés. La segona reformulació, del 2001, correspon a Joan Carles Simó i fou publicada també per Tàndem Edicions. El títol Els cinc desitjos amaga una versió que ens anuncia el subtítol suggeridor Rondalla musical amb un pròleg i tres actes per a xiquets i xiquetes de totes les edats, basada en «El llenyater de Fortaleny». Aquest argument fou recollit per Valor a la Vall de Tavernes i publicat per primera vegada el 1975 dins el primer volum de l’Obra literària completa de Gorg. El treball de Simó, com a mèrit afegit, fou guardonat amb el I Premi de Teatre Vila de Paterna, convocat per la Regidoria de Promoció Lingüística de l’Ajuntament. Finalment, l’any 2010 ha aparegut en Edicions Bromera un treball del dramaturg Manuel Molins, Els valents de Valor, que retorna a l’escena cinc rondalles en una història plena d’acció i d’aventures. La veu de l’escriptor, convertit en personatge amb una clara voluntat de Molins de retre-li homenatge, ens retroba amb uns caràcters actualitzats que no perden l’esperit patrimonial i costumista amb què els recollí i els plasmà l’autor de Cas- talla. En paraules recents de Manuel Molins, «no es tracta de recuperar res, sinó d’acostar als espectadors un món ric, plural, ple de suggeriments imaginaris, de valors i de formes d’expres- sió que poden ampliar-los la imaginació i obrir-los els coneixements a unes altres visions del món. Unes visions del món que ens conﬁguren com a poble, ja que són històries transmeses oralment pels nostres avantpassats». La companyia Rodolant Teatre, que dirigeix Vicent Genovés, va estrenar aquesta obra al mes de febrer de 2010, a la Sala Círculo de València. Deixem per a aquest punt una altra obra que no podem enca- bir en el teatre infantil, tot i que es basa també en una rondalla literaturitzada per Enric Valor. De les recreacions dels dra- maturgs nostrats, és la més reculada de totes (1972), però va destinada a un públic adult. Es tracta de Peret o els miracles de l’astúcia, escrita per Rodolf Sirera en un acte i dotze escenes a partir de la narració «Peret» (recopilada a Castalla) i publicada juntament amb «La farsa de Misser Pere Pathélin» i «El nas tallat» dins el volum Tres farses populars sobre l’astúcia, en la col·lecció de Tres i Quatre que dirigia Antoni Tordera (1987). Havia estat estrenada a València al març de 1973 per la companyia El Rogle. No calen més comentaris per a lloar el magníﬁc treball d’Enric Valor de recollida i recreació d’un corpus de 36 rondalles sentides o demanades a la seua gent. Qui ha vingut darrere d’ell i l’ha llegit, ha descobert que allò no eren fòssils més o menys embellits per la ploma valoriana, sinó un compendi de saviesa popular plena de valors que traspassen i sobreviuen al temps, a les fronteres i als canvis culturals i socials.

414 Enric Valor. El valor de les paraules { 415 _«Sendes i carenes d’Enric Valor»

Diego Gómez

Els objectius de l’exposició són: - núm. 3: el Benicadell. Fer un homenatge a Enric Valor. - núm. 4: la Covalta (Agullent). - núm. 5: Bocairent. Divulgar les seues rondalles i promoure’n la lectura. - núm. 6: la Mariola i el Carrascal. Fer conéixer els paisatges i la geografia que el van inspirar. - núm. 7: el Rontonar (Benifallim). Característiques: - núm. 8: el pla dels Dubots (Benilloba). Consta de 15 panells de 2,05 m per 1,20 m en cartó ploma i - núm. 9: Penàguila. emmarcats en alumini. - núm. 10: el Gulatdar (Sella-Finestrat). - núm. 11: la foia de Castalla. Tots els panells, llevat del 2 i del 15, contenen textos de Valor i fotografies. - núm. 12: l’alt de Biscoi (Onil-Banyeres). - núm. 13: el Maigmó. Els textos, molt breus, són citacions literals extretes d’una rondalla i fan referència als paisatges, a les accions o als per- - núm. 14: la serra de la Safra (Monòver-el Pinós). sonatges que hi apareixen. Al costat dels textos apareixen les El darrer panell, el núm. 15, es pronuncia sobre el valor i el fotografies on Valor va situar i recrear la mateixa rondalla d’on significat de l’obra rondallística llegada per Enric Valor. s’han extret aquests. Text final de l’exposició Panells Enric Valor va publicar 36 rondalles entre 1950 i 1976. Van ser Els dos primers panells fan d’introducció general a la geografia els pitjors anys en la història de la nostra llengua: prohibida o fantàstica d’Enric Valor: el núm. 1, al Regne de Benillup (en silenciada en tota manifestació culta, es desarrelaven les grans el triangle Benicadell-Aitana-Banyeres), i el núm. 2, a altres ciutats valencianes, on s’interrompia la transmissió de pares a territoris igualment fabulosos. A banda del mateix Regne de fills i s’estenia el monolingüisme en castellà. Benillup, també trobem el de la Terra Blanca, Bucària, el Du- cat de les Dues Aigües, el Regne de Penella, el castell d’Entorn En aquell temps advers, quan tot convidava a desistir, Valor va i no Entorn, el de la Serra dels Plans, del rei Astoret, etc. escriure en principi per a molt pocs lectors. Sens dubte, confiat en un futur millor, va fer una feina callada i tenaç, pensada per Cadascun dels 12 panells següents va dedicat als paisatges on als valencians que encara havien de nàixer i de la qual va rebre Valor va situar l’acció d’alguna o de diverses rondalles, així: ben poc a canvi, llevat de la satisfacció íntima de la seua dignitat.

416 Enric Valor. El valor de les paraules { 417 El seu esforç només s’explica per una convicció en la utilitat de la pròpia obra: en les generacions futures de valencians i valencianes adults —nosaltres—que el llegiríem en les rondalles i les transmetríem als nostres infants. Les Rondalles de Valor són alhora un salvament apassionat de la llengua i de la tradició cultural nostra, un recorregut admirat sobre la terra pròpia, el llegat d’un home savi, seré, amable i optimista malgrat els temps difícils.

418 _Material didàctic Enric Valor. El valor de les paraules, de Víctor Labrado

Josep LluíDoménech Zornoza

Es tracta de la unitat didàctica corresponent a l’Escriptor de l’Any 2010, Enric Valor. Correspon al número 7 de la col- lecció «Didàctica» de les Publicacions de l’Acadèmia Valen- ciana de la Llengua. L’autor ha dividit, molt encertadament, el que és el material del professorat del que correspon a l’alumnat. Tant en un cas com en l’altre els destinataris són els mateixos: els professors i els alumnes que formen part dels cicles d’Educació Secun- dària i de Batxillerat dels nostres centres educatius. Hi ha, de qualsevol manera, tres apartats: a) Primer Cicle d’Educació Secundària Obligatòria, b) Segon Cicle d’Educació Secundà- ria Obligatòria i c) Batxillerat. En el llibre apareixen unes pàgines de consulta, com són la cronologia i la biografia, que són comunes per a tots, mentres que les activitats i el plantejament de la unitat en cada nivell o etapa educativa és diferent i específic en cada cas. També hi apareixen les solucions a les activitats plantejades. Es treballa a partir de textos d’Enric Valor o d’alguns autors que parlen de l’escriptor de Castalla. A partir d’esta selecció textual es formulen diverses activitats que l’alumnat ha de respondre. Gràcies a la consulta del solucionari es pot treballar autònomament. Tot i això, recomanem que, si és possible, els treballs es realitzen amb la intervenció del professorat. Les activitats formulades són molt diverses i diferents. En el cas de l’Educació Secundària Obligatòria, com no podia ser d’una altra manera, presenten menys dificultat que en Bat- xillerat i, fins i tot, apareixen alguns jocs lingüístics com ara sopes de lletres i encreuats, que poden resultar fàcils i lúdics.

Enric Valor. El valor de les paraules { 419 L’autor de l’obra és Víctor Labrado, però en el cas de les fo- valor i que ha sigut reproduït en el llibre, sobretot en els tografies ha tingut el concurs de Francesc Vera, mentres que casos de les necessàries il·lustracions que arrepleguen treballs els dibuixos són obra d’Enric Banyuls. Tant en el cas de les o situacions d’unes altres èpoques. Ha sigut el cas de la Bibli- fotografies com dels dibuixos, cal dir que resulten un bon oteca Valenciana i del Museu d’Etnologia de València. complement a la part textual. El conjunt resulta molt com- Finalment, considerem que el resultat és un llibre molt complet per a les pretensions que es tenien: facilitar un bon ma- plet, flexible i orientador que complix les expectatives que, terial didàctic sobre l’escriptor Enric Valor. en este programa, s’havia traçat la Comissió de l’Escriptor de En alguns casos també s’ha comptat amb la col·laboració de l’Any i la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua. persones i entitats que han facilitat material gràfic de gran

420 _L’auca d’Enric Valor, de Jesús Huguet Enguita

Josep Lluís Doménech Zornoza

Interessant auca de 16 vinyetes on s’arreplega la vida d’Enric Valor i Vives des del seu naixement ﬁns a l’hora de la seua mort. Este pertanyia a una família benestant de l’aristocràcia rural de Castalla i prompte comença a entrar en contacte amb l’estudi del valencià i col·labora en revistes com El Tio Cuc. La seua vida activa de tipus polític també s’esmenta en l’auca. Alguna vinyeta es referix a l’esclat de la Guerra Civil i al silenci que es produix després d’esta, i de com este silenci continua relacionat amb els valencianistes de l’època que tenen molt d’interés per l’escriptura en valencià i per estendre la cultura valenciana. Al mateix temps, este període comporta problemes amb la censura i passa un temps en la presó. Posteriorment, ve una època en què diverses institucions li reten homenatges i li reconeixen la seua llarga tasca. Valor veu en el recull que fa de les rondalles valencianes una forma de transmetre les nostres tradicions i de millorar la llengua escrita. Els dibuixos de l’auca resulten extraordinàriament impactants, amb uns colors molt cridaners. Comença amb un dibuix d’En- ric acabat de nàixer i ﬁnalitza amb el dibuix d’un barret, objecte que va anar sempre molt unit a la seua vida. Molta gent li deia l’escriptor del barret. Està editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu de la celebració de l’Escriptor de l’Any 2010, Enric Valor.

Enric Valor. El valor de les paraules { 421 _Còmic Enric Valor, de Jesús Huguet Enguita

Josep Lluís Doménech Zornoza

Es tracta d’un còmic de 20 pàgines, editat per l’Acadèmia Va- lenciana de la Llengua, amb motiu de la celebració de l’Escrip- tor de l’Any 2010, Enric Valor, del qual és autor l’il·lustrador Jesús Huguet Enguita. Forma part de la col·lecció «Gràfica», sèrie «Còmics», de les Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’autor relata, amb molts diàlegs, diverses escenes de la vida de l’escriptor de Castalla des dels primers moments de la seua vida. Resulta una historieta gràfica molt completa, que s’ha fet per a donar a conéixer la figura de Valor a tots els públics, si bé principalment s’adreça al públic infantil d’Educació Primària de les escoles valencianes, que poden gaudir d’una lectura senzilla en poc de temps. No s’ha pretés fer un còmic més extens, ja que s’ha considerat que el nombre de pàgines que té són suficients per a l’objectiu que es pretenia. En este apareixen totes les vessants d’Enric Valor, fins i tot el detall d’arreplegar la seua afició a la caça i la seua admiració pel paisatge de les terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una con- densació en poques pàgines en les quals, sense la possibilitat d’aprofundir excessivament en alguns aspectes donat el tipus de treball que és, queda palés l’esforç que ha fet l’il·lustrador en este treball de síntesi. Com pot comprovar-se amb la seua lectura, és un còmic molt didàctic que, fins i tot, es pot recomanar a un públic de més edat i, sobretot, a aquell que no coneix la tasca duta a terme per l’escriptor.

422 Enric Valor. El valor de les paraules { 423

El present llibre

Enric Valor. El valor de les paraules es va acabar d’imprimir en els obradors de Gráﬁcas Alcoy el Dia de les Lletres Valencianes del 2010, any en què commemorem el desé aniversari del traspàs de l’il·lustre escriptor i lingüista de Castalla Enric Valor i Vives