CASTELLDANS LA VESSANT NACIONALISTA: TOPÒNIM I HISTORIA

SALVADOR BARÓ l TRIQUZLL TILL Dt CASTELLDANS - LES 15 D AGOST DE M7

CASTELLDANS

LA VESSANT NACIONALISTA TOPÒNIM I HISTÒRIA

INTRODUCCIÓ Per intentar aconseguir el projecte que es pretén del present treball i evitar en el possible els tòpics i llegendes propis en els orígens de la història i llengua de Catalunya, entenem que cal aprofundir en el desenvolupament de dit procés. En endinsar-nos en aquest objectiu , ens trobem amb les limitacions de qualsevol historia- dor i investigador, per la manca de documents, en bona part destruïts dels seus arxius durant les constants revoltes socials i polítiques que s'han succeït. I en el procés d'integració de Catalunya com a país propi i la seva constitució com a comunitat política, hi han participat concretament, d'alguna manera, les distintes parts del propi país com els seus castells, viles, poblacions. En aquest cas, també, Castelldans, que va tenir el suport, en tots els àmbits, en primer lloc, de la seva població i, entre altres, també, la Cartoixa d'Scala Dei i de Guillem de . Guillem de Cervera representa, segons autors consultats, la darrera gran aportació a la literatura trobadoresca clàssica, és a dir, aquella que comprèn els segles XII i XIII. La figura de l'il·lustre trobador s'ha engrandit de forma considerable, per l'amplitud de la seva obra -la més extensa de tots els trobadors- unida a la seva riquesa formal i temàtica, que en fan una producció ben singular. Si l'oci és una idea determinant en la formació de les representacions ideològiques de la societat, s'estructura també a partir de la desigualtat que les armes sancionen. La guerra, no sols en aquell temps, és la font més important de riquesa, sinó que tota la societat s'estructura a partir d'aquesta. La guerra determina també les formes de vida. La guerra divideix l'any en temps de rapinya i en temps de dilapidació. Temps de proesa i ardiment i temps de festa. COM EVOLUCIONA LA LLENGUA La història ens transmet que, com a causa de la pèrdua de l'Imperi Romà, el llatí, la seva llengua, també va entrar en decadència. Dita llengua era l'erudita, o sia, la llengua de les institucions civils i culturals, però en la pràctica no va ésser popular en les nostres contrades, i menys en les zones rurals, les quals, pel fet d'estar en contacte permanent amb els distints elements de la natura, com en les diverses feines agrícoles i ramaderes, i davant les necessitats diàries d'alimentar-se, comunicació, etc., els obligava a un permanent contacte i comunicació entre ells. Raó per la qual va anar sorgint el llenguatge vulgar, tenint com a base el llatí i, ensems, que Catalunya progressava políticament; també, dita llengua clàssica o llatí anava transformant-se en la llengua catalana , com així, també, en altres zones geogràfiques i polítiques sorgia el castellà, el francès, l'italià. Així, doncs, com que el llatí ha estat la base de les altres llengües romàniques, així ha estat, també, base i fonament de la llengua catalana. Per tant, les llengües romàniques són el darrer terme de l'evolució del llatí vulgar, és a dir, del parlat pel poble. El canvi del llatí vulgar a les dites llengües, entre elles la nostra, ha estat un procés lent i gradual. Cap generació no tingué consciència de parlar una llengua nova, distinta de la parlada pels seus pares o els seus avis, tal com així manifesta, entre altres autors, el destacat professor Martí de Riquer. Els inicis de totes les llengües romàniques continua essent un dels principals problemes que tenen plantejats tots els historiadors i investigadors. Això no ha de fer pensar, tanmateix, que el català no havia, encara, accedit a formes pròpiament literàries. Hi hagué una poesia inicial de caire popular religiosa i festiva, tramesa en forma oral, els ressons de la qual ens han arribat a través dels cants populars i de la seva influència en alguns trobadors i poetes. D'altra banda, la nostra literatura, és a dir, l'escrita en català que coneixem de forma fragmentària, s'inicia com un cas excepcional amb l'obra d'un autor que exhibeix un català excel·lent, que en fa la llengua més desenvolupada de la Romania: és Ramon Llull. També les Homilies d'Organyà eren tingudes com el text antic de la prosa catalana. Dites Homilies foren escrites al final del segle XII. La seva existència sembla que era com a conseqüència de les resolucions del Concili de Reims -any 813-, en les quals ordenava: la predicació en llengua vulgar. Així, en dit Concili és prengué la decisió de dirigir-se als fidels «In Rusticam Romanam Linguam» per tal que tots els fidels poguessin entendre allò que se'ls deia. Per altra banda, segons destacats autors, en els nostres primers textos amb voluntat literària sobresurten tres aspectes: a) El seu avenç culte, és a dir, que els seus recursos denoten l'aprenentatge o la dependència de les arts liberals. b) La unitat catalana. c) Una llengua que sembla haver atès la seva consolidació, però amb decadència del llatí com a origen seu. I això vol dir, si més no , que, per tal que la llengua vulgar arribés a assolir la consideració de llengua culta, fou necessària també una evolució en la mentalitat europea que ho fes possible. I aquesta mutació és complexa i afecta diversos ordres de la vida, i mai no podrem conèixer amb exactitud, principalment per la manca de documentació. La producció més important d'aquest primer període és, sens dubte, el conjunt de l'obra trobadoresca. Hem de tenir en compte, a més a més, que la llengua que empraren els trobadors era una llengua artificiosa i comuna, una que permetia evitar una mesura prou elevada de l'aparició de trets lingüístics d'altres regions. Convé que diguem que el trobador és aquell autor de composicions versificades en llengua vulgar, i el concepte quedava relegat als qui ho feien en llengua llatina. Els trobadors escrivien els seus poemes per ésser cantats, la qual cosa significa, evidentment, que foren almenys en una qualificada majoria músics experts. Val a dir, doncs, que el procés de creació d'un poema era una feina complexa que no admetia gaires improvisacions, i sovint eren ells mateixos qui els cantaven. Quan aquests no ho feien personalment, la persona destinada a transmetre a qualsevol audi- tor les seves composicions era el que es denominava joglar. El joglar, doncs, el podríem definir com aquella persona que es guanyava la vida proporcionant distracció a un públic. Els joglars eren els professionals de l'actuació, de la posada en escena dels poemes que els autors els confiaven, la qual cosa tindrà una conseqüència fonamental, és a dir: els joglars havien d'observar una extrema fidelitat en la transmissió dels textos, especialment els acabats, cosa que requereix una preparació específica per a tal tipus de menester. És precisament per aquesta voluntat d'exactitud precisa que els trobadors d'un cert estatus mantenien joglars amb la preferent missió de divulgar els seus poemes. Aleshores, entre una variada mostra de trobadors que podríem citar, per relació en aquest treball o ponència citarem Cerverí de Girona i Guillem de Cervera, qui va col·laborar a conquerir tota la Catalunya nova, que comprenia els territoris influïts en una línia marcada al sud del riu Llobregat, el Cardener, el Solsonès i els Pallars Jussà i Sobirà, fins al riu Ebre. Per aconseguir dita empresa, Ramon Berenguer III, conscient que les seves dilatades fronteres amb els sarraïns, que constantment les inquietaven, precisava un exèrcit permanent per detenir-los, i com que aquest perill constant li impedia disposar o usar de tota la seva força militar per a la consecució ràpida de la conquesta de la Catalunya Nova , per dita causa necessitava l'ajut i col·laboració d'altres forces. NOM DE «CASTELLDANS» Aquí i ara és el moment que entra en joc la intervenció, participació i col·laboració en dita empresa per a la conquesta o reconquesta de la Catalunya nova del "castrum" o "castro acinorum" -del Líber feudorum maior- o "poderós castell situat en una posició estratègica immillorable, amb guarnició permanent", és a dir, Castelldàsens, i que , a causa de l'evolució lingüística de la llengua catalana, per pèrdua de la essa intervocálica ha esdevingut el topònim actual de Castelldans -com així consta en el IV tom de l'excepcional obra Onomasticon cataloniae, de l'extraordinari escriptor i investigador Joan Coromines. Aquest topònim, segons l'obra anterior, és expressat a la comarca de les Garrigues, en bona part de les seves poblacions, segons pronunciació popular localitzada a través de 1' enquesta verifi- cada per J. M. Casacuberta, i són els següents: «Kasteldázins» i «Kastelázins», en Artesa de , la primera, sols a i Alcanó, i la denominació «Kasteldáns» a , Granadella i , i «Kasteldázens» a . I, segons 1' obra citada, hi influeixen documents antics on figura com a: «Castro Assinos», any 1057, en Orígens de l'autor Balari; «Castri de Asinis», de l'any 1073, per Miscel de C. Candi; «Castelló Asinorum», de l'any 1160, en Templaris de Miret; «Castelló de Asens», de l'any 1172, en Papsturk de Kehr. Els orígens de Castelldàsens o Castelldans consta entre altres documents antics, en l'al·ludit Liberfeudorum maior, escrit en llatí decadent, com es pot observar, i que l'autor del present treball o ponència disposa d'una còpia, procedent de la Biblioteca i Arxiu Nacionals de la Generalitat de Catalunya, on sobresurt, reiteradament, la paraula «castrum», en els seus documents següents: En el 186, Pergamí núm. 208 i 309, Ramon Berenguer III», en la forma següent: «castro acinorum», «ipsum castrum», «infra ipsum castrum»,etc. En el 188, «castro asinorum», «castrum asinorum». En el 273, «castrum assinos», «castrum pertinent». També en el Cartulari que conté els documents referents als dominis de la Casa Comtal de Barcelona i als altres comtats integrats. El va fer recopilar Alfons I vers l'any 1192, i l'autor és Ramon de Caldes, degà de l'Església de Barcelona de l'any 1161 al 1699. I representa l'esforç de la Corona per senyorejar el país fraccionat i sovint usurpat pels senyors feudals; conté aliances, vendes, testaments, comandes de castells i sagraments d'homenatge. Originalment el Liber feudorum maior s'anomenava Liber domini regis i es componia de dos volums amb un total de 888 folis i prop d'un miler de documents; els més antics són del segle IX. Actualment després de moltes mutilacions forma un volum de 88 folis, amb 183 escriptures fet amb les restes dels dos volums originals. La cal·ligrafia, franca, és bona, i conté 29 miniatures, en part recuperades modernament. Francesc Miquel i Rosell l'ha publicat de l'any 1945 al 1947, refent el cartulari primitiu d'acord amb un índex del segle XIV, amb les escriptures conservades al mateix Arxiu. Conté 902 documents amb apèndix i reprodueix nombroses miniatures.

INFEUDAMENT: SENYOR DE CASTELLDANS Tanmateix, per la important missió de la conquesta de la Catalunya Nova que assumí el comte de Barcelona Ramon Berenguer III i per la possible consecució de dit objectiu amb els mitjans de què disposava, la prudència li aconsellava la celebració de pactes, com el convingut l'any 1120 entre Ramon Berenguer III i 'alcaid Avifelel de Lleida, en virtut del qual els contractants es prometen ajut i fidelitat mútues; l'alcaid o reietó lleidatà havia d'ajudar l'altre contractant, Ramon Berenguer III contra l'alcaid o reietó de Tortosa, que constantment estava inquietant els terrenys de la frontera de la Catalunya Vella. I perquè pogués complir-se el desig de Ramon Berenguer III expressat anteriorment, i davant les dificultats personals a causa de la impossibilitat material que determinats senyors o comtes, a voltes titulars de nombrosos castells -en propietat o vassallatge d'un senyor superior-, situats a vegades en llocs distanciats poguessin atendre de manera efectiva llur guarda i, a la vegada, poder-los utilitzar per a noves conquestes com la Catalunya Nova i també, segur, defensa en les escomeses dels adversaris, decideix aplicar la figura normal d'aquella època de l'infeudament. Per a fer possible dit infeudament, apareix durant l'Edat Mitjana una persona denominada senyor, sovint un potentat que exercia alguna mena d'autoritat, potestat o senyoria, sobre altres homes o sobre homes i béns de determinats llocs o territoris. El mot senyor s'empra, així mateix, per designar cadascuna de les dues parts del contracte feu-vassall. Així, s'anomena senyor feudal el noble o magnat que concedia a un altre, generalment un noble d'inferior categoria, dit senyor feudatari, un feu o una fortalesa a canvi de la prestació d'homenatge, el jurament de fidelitat i determinats serveis. Per raó de l'autoritat, la potestat o el domini exercit per un senyor, generalment un gran propietari, sobre els seus homes -dependents, tinents, serfs- i el seu territori, es parla de senyoria. La senyoria personal, que devia ser la més antiga, es basa en l'encomanessin o patrocini d'homes lliures, generalment petits cultivadors agraris propietaris, dits patrons, els quals els oferien protecció i seguretat a canvi d'un obsequi o un cens anyal de reconeixement. Però el dret eminent del príncep sobre els llocs susceptibles d'aixecar-s'hi fortaleses fou consagrat oficialment en els Usatges de Barcelona, com una regalia d'aquell, i observat, invariablement, en tot el temps. A través del període anàrquic de decadència carolíngia, i com a resultat de les múltiples concessions reials i de diverses usurpacions, bon nombre de senyors -principalment els comtes i els grans propietaris-, arribaren de fet a ser independents. Comanda de Castelldans feta per Ramon Berenguer III a Guillem Dalmau de Cervera

L'autoritat pública, concentrada abans en el poder reial, anà transformant-se i desmembrant- se i esdevingué, com hem dit, la senyoria, la qual representa el fraccionament de la sobirana i el seu traspàs al patrimoni o propietat privada dels senyors. És aquesta una de les característiques del sistema d'organització social i política conegut, generalment, amb el nom de feudalisme o règim senyorial. L'altre element constitutiu d'aquest sistema és l'anomenat agrupament feudal, que té per base el feu. Al segle X, el benefici -que s'havia anat combinant amb el vassallatge- fou anomenat feu i, sota la influència de determinades circumstàncies, es transformà en hereditari. Mentrestant, l'alou, a més a més de continuar representant la propietat lliure -que subsistí com a excepció-, vingué a significar de vegades la propietat eclesiàstica -com a privilegiada que era- i s'arriba a designar també amb tal denominació el dret de propietat del senyor sobre el feu dependent d'ell. Els comtes carolingis -entre els quals els de la nostra terra, més allunyats del poder central, arribaren de fet a emancipar-se en absolut i definitivament- exerciren en profit propi tots els drets reials que d'altra banda no haurien estat absoluts per als senyors inferiors en virtut d'usurpacions o per cessions dels mateixos comtes -percepció d'impostos, dret d'encunyar moneda, administració de justícia, convocació de l'exèrcit, etc.- tingueren llurs funcionaris delegats i subalterns -vescomtes, vagues- que, esdevinguts igualment hereditaris, constituïen famílies sensorials, usurpaven, també, alguns drets i lluitaven, a vegades, amb els mateixos comtes. Foren assistits per una cort feudal, per a l'administració de justícia i com a consell. Alguns organitzaren llur casa i llur govern amb determinats càrrecs palatins -senescal, comptable, jutge del palau, etc.- i van infeudar algunes d'aquestes funcions i, d'altra banda, actuaren en llur patrimoni senyorial com els altres barons. Cal remarcar concretament la distinció entre l'autoritat del comte sobre el conjunt dels seus súbdits en virtut d'una certa efectivitat de sobirania, per la qual és anomenat príncep, i el seu poder particular sobre el seu patrimoni propi i els seus vassalls, com a senyor feudal. El comte de Barcelona, que per diverses causes i per les circumstàncies d'ésser limítrof amb els sarraïns -cosa que li féu possibles grans eixamplaments del seu territori-, anava esdevenint el principal dels comtes de la nostra terra, arribà a adquirir, ultra les atribucions similars a la d'aquelles altres una quasi plenitud de sobirania -exercint la potestat legislativa, fent tributaris seus pobles infidels, establint relacions per mitjà d'ambaixades i convenis amb poders estrangers. I, mitjançant la incorporació successiva de diversos comtats catalans i l'extensió de la seva senyoria sobre els altres, així com l'aproximació i l'acabament de la Reconquesta del nostre país, preparà la unitat política de Catalunya. I encara per enllaços matrimonials i per convenis, anà introduint la seva influència a la Gàl·lia o França meridional. En essència, el senyor comte del "castrum" o castell n'encomanava la custòdia a un vassall seu, en aquest cas, Guillem de Cervera, sota la prestació del corresponent homenatge de fidelitat i del subsegüent jurament -prestat en la dita torre de l'homenatge del castell- i acompanyava la comanda de la investidura vicaria d'unes terres o rendes, és a dir, el feu annex al castell i que representava la retribució d'aquella custòdia que el vassall vicari havia d'assumir amb la guarnició permanent o amb un nombre determinat d'homes armats. El fet concret que Casteldàsens o Castelldans disposés d'una guarnició permanent o un nombre determinat d'homes armats, constituint el "castrum" i poderós castell i complint les obligacions del contracte establert amb el senyor comte, cada persona armada i complint el servei militar que imposava com direm, segons les formes principals: de la host i cavalcada, segons el nivell econòmic que cada un disposava, és a dir, si disposava de mitjans per atendre la manutenció d'un cavall o no, formaven o constituïen l'exèrcit de cavalleria o d'infanteria i que al so del corn estaven a disposició del senyor per seguir la host o cavalcada. Existeixen, encara, a Castelldàsens o Castelldans restes d'un espai de terreny denominat tancat o clos, on en temps de pau estarien amb certa llibertat observats pels seus cuidadors, pasturant i trescant per mantenir-se àgils i forts dits cavalls, per quan havien de sortir en missió d'host o cavalcada, conjuntament amb altra classe d'animals, utilitzats per al transport dels aliments i demés bagatge de guerra, com muls, mules i ases, en dites expedicions, i existint demés en dit lloc bestiar oví, per nodrir l'alimentació de la guarnició del castrum o castell. Per tant, dit lloc de terreny denominat tancat, amb paret de pedra, que comprenia una línia paral·lela a l'actual carretera de l'Albagés, pujant després per la carena de la muntanya dels Pins amb la seva obaga, i que ocuparia una considerable extensió de diverses hectàrees de terreny d'extensió, de dit tancat o clos. Així, segons l'anterior descripció, explicaria el possible error sofert per algun escriptor en globalitzar en dit lloc del tancat l'existència, únicament, d'una sola classe d'animals de peülla, com serien els ases, i que contradiría l'existència d'un important destacament de cavalleria, imprescin- dible en tota actuació ofensiva com en «host» i «cavalcada» o defensiva de la guarnició permanent del poderós castell o castra, Castelldàsens o Castelldans, i que, per orientació, constava de 500 homes armats en l'època de les lluites d'en Joan II, i, especialment, elegit pels comtes de Barcelo- na, per a la reconquesta de la Catalunya Nova, per aconseguir la unitat catalana. Aleshores, el criteri de l'autor del present treball o ponència consisteix que, analitzat el document Líber feudorum maior en la seva època del llatí decadent, l'omissió del terme «equus» - cavall- per «asinus» -ase- és comprensible però no determinant a justificar cap classe de topònim, per la seva facilitat d'escriptura i pronunciació de la seva semàntica. Per celebrar l'acte contractual de l'infeudament consistia que el qui rebia el feu s'agenollava davant el senyor comte i, posades les mans sobre les seves -les quals besava-, deia una fórmula solemne, declarant que des d'aquell moment esdevenia el seu home i es comprometia a defensar-lo contra tothom. El senyor per la seva part manifestava que el rebia per home seu i li donava la investidura del feu. L'homenatge manual era completat sovint amb jurament que el vassall atorgava sobre els sants Evangelis, i fins de vegades era prestat sols el jurament, sense homenatge. El jurament de fidelitat solia ésser consignat per escrit i estava redactat en un llenguatge bàrbar, barrejat de paraules llatines i d'altres vulgars. El vassall complia el servei militar segons tres formes principals següents al so del corn: a) La host, que consistia en la gran expedició regular, la qual seguia el seu senyor. b) La cavalcada, menys important i de menor durada i extensió, que era la més freqüent. c) La remesa del castell, quan el senyor ho requeria. Pel servei de consell, el vassall, a requeriment del seu senyor, havia de deliberar amb ell i amb els altres vassalls sobre afers d'interès comú. Pel servei de justícia o de cort, el vassall -que en les seves qüestions estava sotmès al judici del seu senyor i dels altres vassalls- tenia l'obligació de concórrer com a jutge al tribunal o cort del senyor quan per aquest era requerit. Els feus esdevinguts hereditaris conservaren seguint rastres interessants de l'antiga intransmissibilitat, tal com la renovació de l'homenatge per aquell que l'heretava -quan no era successor per línia directa- i el pagament d'un dret pecuniari al senyor en cada traspàs. Mentrestant el costum anà establint les regles de successió amb preferència del dret de masculinitat i de primogenitura, i estimant l'heretat en defecte dels descendents als col·laterals. A manca d'hereus familiars, el feu revertia al senyor. Altres regles, relatives a la subinfeudació i a l'alienabilitat del feu, anaren establint-se també segons costum . Malgrat l'existència d'un sistema judicial, els senyors feudals tenien la facultat, si ho preferien, de recórrer a la lluita armada per fer respectar llurs drets o per venjar els ultratges. Això foren les guerres privades, les quals representen, en part, un reviscolament de certes institucions germàniques primitives, i arribaren a ésser en el segle X un greu flagell social. Per restringir aquest mal, impossible llavors de suprimir d'arrel, com hagués estat desitjable, l'Església, usant de la seva força moral, va establir la pau de Déu, que consistia a posar la inviolabilitat de determinades persones -clergues, agricultors, vianants, mercaders, dones i els qui els acompanyessin sense armes-, i certes coses -les esglésies, amb un circuit de trenta metres, els béns dels clergues i monjos, els animals de treball i els molins-, i va implantar, ensems, la treva de Déu, que era una suspensió d'armes imposada per a determinats dies de la setmana i durant algunes èpoques de l'any. Diverses constitucions promulgades en certes assemblees mixtes, durant els segles XI i XII, i aplicades al poder civil, regulaven la pau i la treva en la nostra terra. Dintre la gran varietat de condicions personals i de categories socials existents a l'Edat Mitjana, hom podia distingir en la societat feudal de la nostra terra tres classes generals de perso- nes: lr) Els nobles. 2n) Els homes lliures no nobles -ciutadans, burgesos i rústics o pagesos. 3r) Els semilliures. Seguint l'excel·lent autor Ferran Soldevila, ens diu que els nobles al nostre país formaven una jerarquia amb diversos graus sota el comte: vescomtes, -jerarquia de títol nobiliari que ve després del comte-, comodors -jerarquia catalana, en l'alta Edat Mitjana, auxiliar del comte en el govern i administració-, marmessors -persona encarregada de complir la voluntat del testador-, tots els quals eren magnats i el altres simples cavallers. Entre ells hi havia relativament les relacions feudals que abans han estat expressades. La noblesa feudal es distingeix per la possessió dels feus i per l'ingrés en la cavalleria, notable institució medieval amb certes característiques jurídiques, polítiques i religioses alhora, mancada d'una organització precisa, però amb regles de conducta i deures professionals determinats. Entremig dels nobles i dels altres homes lliures, cal classificar-hi els batlles o administradors dels patrimonis i de les rendes senyorials, els quals formaven o no part de la noblesa, segons llur posició individual. Dels homes lliures no nobles cal establir una divisió primordial entre rústics o vilans i ciutadans i burgesos. Els primers, gent rural, tenien una consideració inferior que els altres, habitants dels nuclis urbans, els quals arribaren a participar d'alguns dels privilegis de la noblesa. Les classes servils i semilliures de l'època visigòtica -els serfs de diverses menes i els colons- subsistiren al nostre país fins a les darreries del segle XI, en què l'esclavitud servitud personal fou substituïda per un procés general a Europa, les distintes varietats de població rural semilliure es reduirien a una sola forma: la dels anomenats «pagesos de remença». Aquests estaven adscrits, hereditàriament, a la terra que conreaven, la qual no podia aban- donar sense el consentiment del senyor respectiu, obtingut mitjançant un preu de rescat. Eren obligats a prestacions similars a la dels arrendataris lliures, com així a fer certes labors en les terres del senyor; i es trobaren subjectes a determinats gravàmens o mals usos, com la intestia -dret del senyor a apropiar-se una certa part dels béns del pagès que moria intestat-, l'eixorquia -espècie de legítima que percebia el senyor quan el pagès moria sense descendents-, la cugúcia i altres. Els mals usos, estesos primerament a tota mena de vassalls no nobles, van desaparèixer gradualment dels nuclis de població per diverses excepcions i restaven tan sols en alguns districtes rurals de la Catalunya Vella. Encara en plena època de dominació sarraïna del sector, Ramon Berenguer III -i després els seus successors- va infeudar amb data 5 de juny de 1119 -Liber feudorum maior- el «castrum acinorum» o el poderós castell, situat en una posició estratègica immillorable, amb guarnició permanent i que segons dades de l'any 1458 es componia d'un mínim de 500 homes armats -època de Joan II-, és a dir, Castelldàsens o Castelldans, per a Guillem D. de Cervera i successors hereditaris, concedit abans de la reconquesta de la Catalunya Nova, en mans del sarraïns, com una futura mesura per al domini del Segrià, imposava al feudatari Guillem D. de Cervera i successors diversos deures envers la casa comtal, pel qual el tenia. I si bé Castelldàsens o Castelldans va entrar en el pacte de l'any 1120 entre Ramon Berenguer III i l'aleshores valí de Lleida Avifele, d'ajut mutu, interessant el comte la seva intervenció vers el reietó de Tortosa, perquè no inquietés les fronteres de la Catalunya Vella. Però Guillem D. de Cervera va aconseguir entrar en la possessió del feu de Castelldàsens o Castelldans, fins a l'any 1120 en entregar-lo pel valí de Lleida Avileeil a causa del vassallatge al comte de Barcelona Ramon Berenguer III, segons algun autor. Una mena de contracte venia a establir-se entre els dos. Però la tinença del castell, adoptar diverses modalitats al compàs de l'evolució política del país, pensant en una relació vicarial, és a dir, de delegació de funcions del comte Ramon Berenguer III a favor de Guillem D. de Cervera i els seus hereus, a una feudal situació que es consolidà cap al tombant del segle XI i que constituí la forma més generalitzada i perdurable durant la resta dels temps medievals. POBLACIÓ DE LES GARRIGUES Amb tot, dins el territori de Castelldans, que constituïa una batllia general que comprenia les Garrigues Altes des de la conquesta de l'orde dels Templers tenien honors i terres, amb dues torres que l'any 1151 atorgaren a uns tais Girbert i Bernat Ferrer -Liber feudorum maior-, amb l'encàrrec de repoblar-les. Es deuria tractar de l'actual torre de Melons, situada amb caràcter de castell sobre una altura, i Matxerri, dos quilòmetres més avall en una fondada, com són les úniques que han persistit i són mencionades en documents posteriors. Castelldans serà amb el temps, l'any 1396 fins a 1835, una possessió en mans del prior de la cartoixa catalana d'Scala Dei, i Melons i Matxerri seran adquirits el 1502 per la família d'Onofre Cerveró de Lleida. La repoblació dels termes és dugué a terme després del conveni de l'any 1179 entre Alfons I el Cast i Guillem de Cervera -nét de l'anterior-, que confirma la donació del comte Berenguer III a la casa dels Cervera. Així fou repoblat Castelldans. Altres repoblacions en la citada batllia, dins la jurisdicció senyorial de Castelldans, en l'àmbit del seu terme inicial, podem esmentar repoblacions com l'Albagés i la Sisquella, repoblats pel cavaller Xacbert d'Albagés, terres que rebé d'un avantpassat seu de Ramon Berenguer IV. Altres cartes de població s'atorgaran, dins de la mateixa jurisdicció, referides pels autors de renom com: Font i Rius, Lladonosa i en el Cartulari Major de Poblet, entre altres. També una altra carta de població per a poblar el lloc de la Sisquella vora del riu Set, únic riu de la comarca de les Garrigues, nascut a les set fonts del Vilosell. Guillem D. de Cervera repoblà els llocs del Soleràs, Granyena de les Garrigues, i el poblat d'Ortó, que amb el temps serà substituït per , tots a l'antic camí de Lleida a Reus i Cambrils.

Aspecte de l'església Ntra. Sra. "Assumpta" de Castelldans, amb el campanar de torre quadrada. La repoblació fou feta, conjuntament, amb la de Castelldans, és a dir, el febrer de 1181, i hi participà també el cavaller Bernat de Montpaó. Juncosa de fet nasqué com a entitat l'any 1175, en encomanar Alfons I al ciutadà Arnau Domènec la repoblació d'aquesta vila, juntament amb Ulldemolins. Aquests llocs, llevat d'Ulldemolins, que serà una possessió de la senyoria de Prades, foren adquirits l'any 1224 pel Monestir de Poblet. El 17 de juny de 1225, l'abat d'Hostalric, per tal d'incrementar la seva població, concedia als seus pobladors una carta de franqueses, amb exempció dels mals usos o tributs i de certes liberalitats sobre els conreus. Aleshores Juncosa tenia unes seixanta cases, i els Torms i Soleràs, unes dotze cada una. Quant als castells sarraïns de Cervià, l'Albi i , situat al peu de la serra de la Llena com a defensa del valiat de Ciurana contra el comtat de Barcelona, foren restaurats per Alfons I aproximadament l'any 1178, a fi de colonitzar aquesta zona aleshores despoblada. Aquests castells foren posats a les mans de cavallers de la casa de Cervera o Guillem de Cervera. Igualment hem de creure, segons els al·ludits autors, que ho van fer amb els castells de Cérvoles, Torre de la Llena, , Bovera i . Els pobles de Cervià i l'Albi foren repoblats per Guillem Timor, membre de la mateixa família i també repoblador de Lleida. Vers l'any 1202 reberen del rei noves franqueses o excepcions de tributs. El Vilosell fou repoblat l'any 1184, després que Alfons I el Cast l'any 1178 el donà en feu a Pere de Besora, i anteriorment havia pertangut a Guillem D. de Cervera. El castell i lloc del Vilosell l'any 1217 passà al Monestir de Poblet, mentre que els castells i llocs de Cervià i l'Albi es convertiren en senyories laiques. El poble de les Besses, avui desaparegut, tot i que en queden algunes restes al costat del riu Set, a tres quilòmetres de Cervià, fou edificat al fons de Vallseca. Va ser colonitzat tenint el poblament caràcter col·lectiu segons la carta de població d'Arnau de Punyet i la seva muller, amb data 25 de febrer de 1225, i començà amb cinc famílies, que restaven obligades a construir les respectives llars en el termini d'un any; havien de fortificar el poble i desermar les terres. La conquesta de la Granadella com la de l'Albi foren una conseqüència de la campanya contra els sarraïns de Ciurana -1150 a 1151- per Ramon Berenguer IV, i el seu territori, de bell antuvi, fou incorporat a la batllia de Castelldàsens o Castelldans. En tota l'anterior narració referent als orígens de dites poblacions en el seu procés progressiu de la seva població i aspecte econòmic i social de la seva vida, hi intervé d'alguna manera Castelldàsens o Castelldans a través del Comtat de Barcelona, com en Ramon Berenguer III i els seus successors, i també del feudatari Guillem D. de Cervera i els seus hereus, en la seva reconquesta, en les diverses cartes de població i agraris, però a la vegada dites poblacions, amb els precaris mitjans humans i econòmics de què disposen, també col·laboren en l'objectiu principal de la construcció de la unitat de Catalunya intervenint en la reconquesta de la Catalunya Nova. Així, doncs, la comarca de les Garrigues -d'on procedeixen les anteriors poblacions citades i també altres no citades per no allargar aquest treball- i Castelldans han estat fusionades en l'empresa comuna d'aconseguir la construcció de la unitat de Catalunya. Aleshores, parlar i escriure de les Garrigues és com si parléssim i escrivíssim de Castelldans, i al revés. Per tant, l'autor del present treball o ponència té la convicció que el topònim de Castelldàsens o Castelldans prové de la categoria, importància i jerarquia del poderós castra o castell situat en una posició estratègica immillorable i la permanent guarnició, la qual s'ha entregat i ha donat a Catalunya fins a l'última gota de sang en no quedar-hi pedra sobre pedra.. Així justifica l'autor la denominació en el títol de la ponència: «La vessant nacionalista», ja que hem provat com la Reconquesta de la Catalunya Nova ha estat obra de tots -comarca de les Garrigues, Castelldans, el feudatari Guillem de Cervera i hereus, i el Comtat de Barcelona amb Ramon Berenguer III i successors, la cartoixa catalana d'Scala Dei, que citarem, com així també Onofre Cerveró, senyor de Melons i Matxerri- i en no dependre de cap grup o facció partidista. La jurisdicció plena sobre Castelldans continuà en el llinatge dels Cervera com a feudataris, senyor de Castelldans, malgrat algunes infeudacions com la castlania concedida l'any 1234 a Ramon Berenguer d'Àger. El copiós heretatge dels Cervera de Castelldans i altres poblacions, en produir-se l'extinció de la línia hereditària l'any 1338, repartí Castelldans a Lluís Corneli, dins la vegueria de Lleida i Juneda als vescomtes de Vilamur. En la segona meitat del segle XIV els Pallars, barons de Mataplana, entre els quals hi havia Jaume Roger de Pallars, casat amb Elionor de Mur, apareixen com a senyors de Castelldans. I aquest darrer feudatari del castell l'adquirí del rei Pere i del mateix Joan com a primogènit el juliol de 1381. I Joan I després confirma, a favor del jurista de Lleida Pere Giner, la compra alodial - propietat territorial lliure exempta de gravàmens i de dret senyorial- sobre Castelldans, que havia adquirit al citat Jaume Roger de Pallars el 27 de febrer de 1385. Així consta en l'important i ordenat Arxiu-biblioteca del Monestir de Poblet, regentat pel monjo Dom Agustí Altisent, molt competent, tot simpatia, excel·lent com a persona i en el tracte, servidor puntual i respectuós en el temps disponible i paciència de qualsevol investigador i histo- riador, elements marginats en bona part dels Arxius.

Les armes del prohom Onofre Cerveró. SCALA DEL LA CARTOIXA Allí trobem, fins ara, entre altra documentació dispersa en distints arxius i extraviats per les passades sacsejades socials del Monestir de la cartoixa d'Scala Dei referent a la seva permanència a Castelldans i comarca de les Garrigues, en adquirir la seva jurisdicció i senyoria, quatre pergamins, inèdits per a aquest autor i catalogats en la forma següent: 1388/12/13 Montsó -136 «Joan I confirma a favor de Pere Giner, jurista de Lleida, la com- pra del domini alodial sobre Castelldans i promet de no redimir-lo durant 30 anys, a canvi de 200 florins d'or. Pere Giner havia adquirit aquest domini de Jaume Roger de Pallars (1385, febrer 27, Lleida). I aquest darrer feudatari del castell l'adquirí del rei Pere i del mateix Joan com a primogènit (1381, juliol 23, Barcelona) (Castelldans, Lleida, Barcelona, Catalunya).- Jaume Roger de Pallars, senyor de Castelldans.» Pergamí. 1412/01/03 Peníscola -147 «Benet XIII separa de la propietat del bisbe de Lleida, de l'ardiaca -dignitat en el capítol de la catedral-, i del propòsit -cap d'una comunitat- de maig d'aquella seu, els delmes -dret d'una desena part de la collita que es pagava a l'Església, al rei o a d'altres senyors- del terme de Castelldans i els reserva a la lliure disposició de la Santa Seu.» Pergamí. 1419/03/12 Florència -158 «Martí V confirma a favor de la Cartoixa d'Scala Dei les dècimes de Porrera, Castelldans, Puigverd i les seves torres, suposem que es refereix a Melons i Matxerri, estimades en unes 200 lliures barceloneses i atorgades pel Papa Luna Benet XIII als cartoixans, després de segregar-Ies de la mensa arxiepiscopal de Tarragona i de la del bisbe i capítol de Lleida.» Pergamí. 1412/010/ «Scala Dei, plet contra creditors de Pere Giner (Castelldans).» Pergamí. Entrant, doncs, referint-nos en els camps cultural, religiós i economicosocial, en els quals va intervenir de forma important i decisiva a favor de la comarca de les Garrigues i Castelldans, l'hem d'afirmar com la primera cartoixa catalana i de la península Ibèrica, denominada Scala Dei, va entrar a la Catalunya Nova, en el segle XII i any 1163, i que juxtaposaven i harmonitzaven els ideals eremític i monàstic -individual i col·lectiu-, i l'èxit dels seus ideals i missatge fou extraordinari. Fundats per sant Bru de Colònia, es regien per la redacció d'uns usatges o costums confeccionáis pel general de l'orde Guigó, l'any 1128, compartint la humilitat, la caritat, l'obediència i la pregària. La vida cartoixana, a part de l'aspecte popular del silenci i despreniment, és una de les més remarcables de la història eclesiàstica, és l'orde de l'Anonimat. El mateix prior, nomenat a vida, no es distingia per cap signe extern, no porta ni bàcul ni mitra ni cap altre distintiu i, una vegada mort, una llosa sense cap nom cobreix la seva tomba com la del més humil monjo del convent Formada, en el moment inicial, per monjos de la Provença i un nucli eremític dirigit per Pere de Montsant -que va donar nom a la muntanya-, es va fer important per les donacions d'Alfons I, Pere I i Jaume I, i aviat dit monestir va ser senyor de Povoleda, Porrera, la Morera, Gratallops, Torroja i Vilella Alta, com així expressen diversos autors, com Manuel Lladonosa, investigador del Segrià. Restes de la façana neoclàssica que donava accés al segon recinte de la cartoixa d'Escaladei (la Morera de Montsant)

La comarca pren el nom del Priorat, bé que la Cartoixa d'Scala Dei dominés només la zona nord-oriental, però en la seva extensió l'èxit és trepidant: l'any 1163, comptava amb 18 cases; l'any 1258, amb 56 cases, i l'any 1360 comptava amb 170 cases. En cada una de dites cases de la Cartoixa, situades en la majoria de les poblacions on exercia la seva jurisdicció i senyoria, era un reflex de l'activitat economicosocial, cultural i religiosa que es desenvolupava en el monestir. Com que no existia l'ensenyament públic, s'hi aprenia a llegir i escriure, i aquells estudiants que disposaven d'aptituds podien aprofundir en distintes rames del saber, aprendre arts i oficis de l'època, tant en boga, a la pràctica, com ferrer, fuster, paleta, picapedrer -tan necessari per a la construcció i reparació de nous castells, esglésies i noves cases per a la Cartoixa de pedra picada, i l'ampliació dels seus poblats i fundació d'altres nous, i esculpint amb pedra bona part de les seves imatges dedicades al culte religiós-, fomentant les arts artesanals i lliberals com la pintura, utilitzant la policromada -pintar amb distints colors. Tal com actualment es pot observar, la talla humana de pedra de la bellíssima imatge policromada de la Mare de Déu, respectada per tothom i per totes les guerres des del segle XIV, en què es venera, a la qual acompanyava un preciós retaule gòtic, destruït en l'última contesa , amb escenes de la vida de Maria, on es venerava a l'església neoclàssica de Castelldans, construïdes per la Cartoixa. També en la casa construïda de pedra picada per la Cartoixa a Castelldans -carrer dels Frares-, com en restants poblacions de les Garrigues, no sols com a habitatge dels monjos i amb construccions annexes: els graners i molí d'oli per a la custòdia del gra i l'oli recollit anyal, a causa dels contractes de conreus pactats, de mitjançaria, al terç, arrendament mediat una quantitat estipu- lada anyal, etc., dels cultivadors pagesos de remença i altres, que alternaven dits cultius, amb el compromís jurat amb el feudatari, vicari o delegat del comte i senyor com a home armat de la guarnició permanent del castro o castell poderós, en situacions de guerra. En dita casa i altres llocs annexes es trobaria la part dedicada a l'ensenyament i a atendre les arts i els oficis propis de l'època , l'existència de l'hostatgeria per atendre els vianants, en aquells temps d'escassos o inexistents mitjans de transport, com també l'assistència als malalts per mitjà d'hospitals. D'aquí l'acceptació popular i l'èxit de la Cartoixa d'Scala Dei. Al segle XIV persistia el prestigi de la Cartoixa, hi estudiaren Arnau de Vilanova i l'infant Joan d'Aragó, arquebisbe de Toledo i després administrador de Tarragona i patriarca d'Alexandria, en fou un decidit protector regalant-li la seva important Bíblia i finançant perquè poguessin mantenir dotze professors. Al segle XV, la Cartoixa incrementà els seus béns amb les dominicatures -terra que el senyor es reservava per a la seva explotació directa quan adjudicava un feu- de , l'any 1402; Puigverd, l'any 1409, i Castelldans, l'any 1443. La Cartoixa d'Scala Dei, en l'aspecte patriòtic i nacionalista , va prosseguir en la línia o sintonia que els feudataris hereditaris o per conveni van jurar-se, com en rebre el feu Guillem D. de Cervera, previ el jurament en la torre de l'homenatge en la «castra o poderós castell, situat en una posició estratègica immillorable, amb guarnició permanent, Castelldàsens o Castelldans,» pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III, per la Reconquesta de la Catalunya Nova. La Generalitat de Catalunya, que originàriament fou donat aquest nom a les mateixes Corts com a Assemblea General de la Terra, nasqué aviat una Comissió delegada de les Corts, encarregada de recaptar els drets votats per aquelles i que tenia facultat de nomenar, remunerar i destituir els funcionaris que necessitessin per a llur comesa. L'encàrrec donat per les Corts a aquesta Comissió durava fins a les Corts proponents, que feien nou nomenament. A la segona meitat del segle XIV, aquesta Comissió integrada des de 1359 per un representant de cada un dels tres braços -popular, eclesiàstic i militar- i que va funcionar com a itinerant, reunint- se en distintes poblacions dels tres reines d'Aragó, Catalunya i València, des de l'any 1365 estigué obligada a residir a Barcelona, va convertir-se en un organisme permanent, apel·lat Diputació del General o simplement General, és a dir, la Generalitat de Catalunya. Les constitucions consistia en les lleis que, redactades per iniciativa del rei, eren aprovades per les Corts. Els capítols de cort eren els presentats pels braços al rei i acceptats per aquest acompanyant-los amb la fórmula "Plau al senyor rei". Els privilegis, les pragmàtiques i altres drets concedits pel rei fora de la legislatura, i que en la pròxima reunió de Corts rebien el consentiment dels tres braços perquè tinguessin el mateix valor que les constitucions i els capítols de Cort, eren els expressats com a actes de cort.. La Generalitat de Catalunya, amb dites facultats, l'any 1462 es dirigí al procurador o prior de la Cartoixa d'Scala Dei demanant que per cada deu famílies dependents del monestir armessin i alimentessin un home per a la guerra contra Joan II, en la qual la Cartoixa participava activament en contra del partit realista.

En un malmès edifici, proper a l'església parroquial de Castelldans, ens crida l'atenció aquesta pedra que duu la data "1621". EL PRÍNCEP DE VIANA

Els fets es van succeir de la forma següent: la reina de Navarra Da Blanca, muller de Joan II, l'any 1441 havia llegat aquell reialme al seu primogènit Carles, príncep de Viana, com així expressa l'excel·lent autor Ferran Soldevila. En el seu testament la reina havia demanat al seu fill que no prengués el títol de rei sense el consentiment del seu pare. Però aquest, en lloc de consentir-ho, va arrabassar-li aquest títol i li deixà només el de lloctinent. Aquesta expoliació i el segon matrimoni que contreu amb Joana Enríquez va adreçar en armes molts navarresos per sostenir el dret del príncep. Va venir a Catalunya amb intenció de fer valer la seva qualitat de primogènit. Però Joan II va prohibir immediatament que hom el considerés com a primogènit. Ell reservava aquest títol, així com la mà d'Isabel de Castella -destinada primer a Carles de Viana-, per a l'infant Ferran, nascut del seu segon matrimoni. Catalunya va protestar. El rei hi acudí, i a les Corts de Lleida empresonà el príncep l'any 1460. El so del corn de guerra s'havia de sentir a Castelldans. La Generalitat de Catalunya va reclamar enèrgicament i havia aixecat el sometent, Carles fou alliberat i Barcelona el rebé amb entusiasme. El príncep de Viana gaudia en el nostre país d'una devota popularitat. Però poc temps després, havent emmalaltit greument, moria el príncep, emmetzinat segons rumor popu- lar per la seva madrastra, l'any 1461. La mort de Carles de Viana no va posar fi a l'enemistat que Joan II sentia pels catalans, als quals volia sotmetre a la seva absoluta autoritat. Es van enfrontar amb les armes, amb resultat desfavorable a Catalunya.

ELS SEGADORS: CORPUS DE SANG Un altre fet històric de Catalunya en què la Cartoixa i Castelldans van intervenir en la línia nacionalista de la Generalitat de Catalunya va ser la guerra dels Segadors, aixecament secessionista català contra la monarquia absolutista hispànica -de 1640 a 1659. El conflicte presenta dues facetes. L'any 1640 esclata una revolta pagesa -el 7 de juny- contra els soldats, provocada pels allotjaments militars que els pagesos havien de suportar, a pesar dels drets i privilegis acordats en les Corts i que de forma permanent eren atropellats. Revolta que afecta totes les autoritats que executaren els allotjaments. D'alta banda, hi hagué una veritable revolució política de les institucions catalanes davant els intents unificadors de la monarquia hispànica -una llei, una moneda, una llegua- contra el règim constitucional català. Els dos conflictes, paral·lels i interrelacionats, com molt bé expressa Edicions 62 en el seu Diccionari, culminaren en una guerra oberta entre els catalans i francesos d'una banda, i la monarquia hispànica de l'altra que duraria fins a l'any 1659. Des de 1626, es reclamaren els quints als municipis catalans -imposició fiscal- i es pretenia posar la unió d'armes -que ignorava les seves legislacions militars i fiscals, consistia que Catalunya havia de reclutar i pagar 16.000 homes per a la seva defensa, dels quals una setena part havia de defensar qualsevol altre territori de la monarquia- . El refús de les institucions catalanes va ser contundent. Els estaments paralitzaren les Corts de 1626, amb l'ús continuat del dissentiment, fins que Felip IV les abandonà sense clausurar-les. Represes l'any 1632 amb pretensions similars per la corona, se suspengueren també sense arribar a cap acord. Aquests fracassos van comportar greu conflictivitat en les relacions entre el Principat i la Cort des de 1632 fins a 1640. Els conflictes de protocol amb els consellers de Barcelona, detenció d'alguns consellers, les violentes discussions del comte-duc d'Olivares amb els ambaixadors catalans i la seva expulsió de la cort creaven un clima conflictiu, i Olivares intentà justificar l'ocupació militar del territori català, que fou plenament efectiva des de 1637 fins a 1640. Hi hagué constants exigències d'una contribució militar catalana, i també els conflictes provinents dels allotjaments dels soldats; es configurava un bloc resistent a la política de la monarquia hispana en tenir l'exèrcit hispànic tot l'hivern i tota la primavera a Catalunya allotjat segons el model llombard -il·legal a Catalunya-, que feia recaure la totalitat de la manutenció dels soldats sobre la població civil. Resistència que es va refermar en ser elegits diputats representants de la Generalitat de Catalunya, Pau Claris, Francesc de Tamarit i Josep Quintana, els tres braços, tots ells força oposats a la política d'Olivares. Els abusos dels soldats provocaren a la primavera de 1640 una gran revolta pagesa que, si bé fou molt virulenta a Barcelona, va ser menys important a la Catalunya Nova. La tensió acumu- lada a la primavera esclata el 7 de juny -Corpus de Sang-. Els pagesos es revoltaren dins Barcelona amb l'ajut de les classes populars de la ciutat i es feren seu el control durant tres dies. El resultat fou prou significatiu: l'assassinat del lloctinent comte de Santa Coloma i de diversos jutges de l'Audiència que havien fet possible la política d'allotjaments. Ja abans del Cor- pus de Sang els catalans havien iniciat els contactes amb delegats francesos per tal de demanar ajut per separar-se de la monarquia hispànica. La Generalitat de Catalunya havia reiterat a la cort de Madrid que abandonessin les places de Flandes, motiu dels vaivens dels terços per Catalunya i dels abusos i greuges als catalans, i que defensessin la Catalunya Nord, temptació de la monarquia francesa. Davant la incompatibilitat de la monarquia hispana i concretament d'Olivares, el resultat final va ser la pèrdua de les places de Flandes i de la Catalunya Nord. Així la monarquia hispana com la francesa, esgotades de tanta lluita, es posaren d'acord i a espatlles de Catalunya, en l'illa dels Faisans del Bidasoa, concerten al Tractat o Pau dels Pirineus, de 1659, pel qual el Principat perd la Catalunya Nord, amb les quatre comarques següents: Rosselló, Vallespir, Capcir, Conflent i la Cerdanya, i el Principat conservà les seves institucions polítiques. Castelldans i la cartoixa d'Scala Dei van posar-se a favor de la Generalitat de Catalunya, intervenint en dita causa, i el 1650 diversos frares varen ser empresonats per desafectes a la monarquia. El prior féu gravar l'escut de la cartoixa en les seves cases, consistent en una escala, entre altre.

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ Un altre fet historie important en què Castelldans va prosseguir en la sintonia inicial nacio- nalista, lluitant i defensant els drets, privilegis i llengua catalana, fou en la guerra de Successió -de 1705 a 1714-, entre Felip V, nét de Lluís XIV, rei de França, per una part, i per altra Catalunya i els seu aliats -Anglaterra, Holanda i Àustria-, capitanejats per l'arxiduc Carles. El conflicte s'originà arran de la mort, sense descendència, de Carles II, darrer dels Austries hispànics. Catalunya, Aragó i València eren partidaris d'aquest, i, si bé al principi les activitats bèl·liques li eren favorables, un tràgic succés decisiu va ser la mort de l'emperador d'Àustria Josep I, l'any 1711. Com deixava hereu el seu germà Carles III, pel qual fou nomenat Carles VI d'Àustria i va deixar Barcelona el setembre de dit any 1711 sense renunciar a la corona d'Espanya. La reina Elisabet de Brunsvic, muller seva, quedava com a lloctinent o virreina i capitana general de Catalunya. Però Anglaterra es malfià de la formació d'un gran bloc austríac i fou partidària d'una pau negociada, a pesar que en el Pacte de Gènova, signat per dita nació, Catalunya i altres aliats acordaren que els catalans mai no serien abandonats, encara que el resultat de l'activitat bèl·lica fos advers. El Conveni d'Hospitalet, signat secretament a espatlles de Catalunya entre els contendents l'any 1713, va concertar l'evacuació de les forces estrangeres -anglesos, austríacs. Dita deslleialtat envers Catalunya determinà que la Generalitat de Catalunya adoptés l'acord d'assumir, exclusivament, la defensa de Barcelona. La dramàtica crida del diputat Manuel Ferrer i Ciges i el fulletó escampat amb la intenció de combatre el desànim, denominat despertador de Catalunya, són els màxims exponents de l'actitud favorable a la resistència. Antoni Villarroel, Rafael Casanoves i Josep Moragues, entre altres, dirigiren la resistència en negar-se a acceptar les condicions de rendició de Berwich, i van lluitar aferrissadament. L'assalt definitiu es produí l'li de setembre de 1714. Ferit Casanoves, Villarroel cridà a capitulació. El castell de Cardona va capitular vuit dies després. Aleshores començava la repressió política, el terrorisme militar, malgrat els acords de la capitulació: militars i polítics catalans ajusticiats, d'altres empresonats i un nombre important de catalans s'hagué d'exiliar a Viena. Els seus béns van ser confiscats. Els títols i privilegis foren anul·lats i els eclesiàstics van perdre els càrrecs. El fatídic Decret de Nova Planta de 1716 va arrabassar el dret públic català, la llengua, i desmuntà les institucions de govern catalanes, substituïdes per un nou marc polític. Les ciutats del Principat van ser privades de les seves universitats. A pesar de la capitulació, els guerrillers, com el famós Carrasclet -Joan Barceló-, Josep Moragues, Bac de Roda, els Desvalls, els Nebot, feien molt difícil els desplaçaments de l'invasor pel Principat, i s'aconseguí una amnistia parcial per als perseguits el 1719, amb la destitució del cardenal Alberoni, primer ministre de Felip V. L'amnistia total arribaria l'any 1926, amb la signa- tura de la Pau de Viena. La Cartoixa d'Scala Dei i Castelldans intervingué en les escomeses favorablement a la Generalitat de Catalunya i aliats i, després de la capitulació, va estar segur refugi dels guerrillers, fent honor a la seva lleialtat nacionalista de tots els catalans.

CONTRIBUCIÓ DE CASTELLDANS ALS 700 ANYS DE L'ESTUDI GENERAL DE LLEIDA Per últim, aquest treball o ponència ha cregut oportú col·laborar amb l'encert per la commemoració del 700 aniversari de la fundació de la Universitat de Lleida o Estudi General, per l'humil però eficaç redreçament en la vida financera i acadèmica de dit Estudi General en la meitat del segle XVI fns al segle XVII -1552 a 1603-, a través de la interessant figura lleidatana de més relleu durant la segona meitat del segle XVI, cavaller i jurista Onofre Cerveró. Cerveró, senyor de les avui masies i grans termes de Melons i Matxerri, integrats en el terme de Castelldans que, amb l'import de les importants collites de cereals i oli que es recollia, costejava diverses despeses de l'ensenyament universitari de l'Estudi General, com a professor del mateix Estudi i, com que també contribuïa en el càrrec de regidor, en el funcionament de l'Hospital de Santa Maria de Lleida, segons l'Arxiu Municipal de Lleida, reg. 726, Foli 25. El seu casal, de façana renaixentista, encara avui es pot observar al carrer de la Palma, 19, de Lleida.

Masia de Melons, a 2 Km. masia de Matxerri. Onofre Cerveró: Estudi General de Lleida EPÍLEG

Així, doncs, aquest treball o ponència, punt de partida per a noves investigacions, per conèixer millor la riquesa històrica de la nostra comarca, és també una aportació humil a la iniciativa encertada de celebració de la I Trobada d'Estudiosos de la comarca de les Garrigues. Han quedat clars el topònim i la història de Castelldans en la seva vessant nacionalista, però si bé assumim el seu passat històric és sempre amb una proposta de futur. Creient interpretar el consens de la població, per aquesta proposta de futur, que eviti la despoblació i la desertització de la comarca, apremia la dinamització de dues obres importants com són els canals Segarra-Garrigues i Garrigues Baixes, tot i agrair l'abastament recent d'aigua a quasi totes les 25 poblacions de la comarca realitzat per la Generalitat de Catalunya. No hauríem d'oblidar, en justa compensació, com a record de les generacions del país, de situar un monument senzill al mateix lloc del «castell poderós» on no queda pedra sobre pedra, aprofitant els ajuts que en aquest sentit té assignats la Unió Europea.

[jHTiUMENTVt vcmeata. M M. iura^er DeamOaBnj- .JJptíatc. Kctujíaa&j Qrarucr «asfdwim-Ktibus m<¡» corprv S^jSue'.roufnrctr?. ¡ÉrnEcroucVirgma> *pc/ ¡ajciacuUtm M».ï " ÍNflAt -à»ï L m Xvxu^SffàpvCuvcML· fcfo. fcum C4,

L "

Fórmula del jurament dels universitaris, mentre posaven la mà sobre el gravat de la dreta amb les imatges del Crucifix i dels quatre Evangelistes, Llibre del Studi vol. II, A.M.Ll., Arm. Priv. Fou imprès a l'estampa de la Universitat. El Col·legi d'Humanitats i de Gramàtica de la Companyia de Jesús tal com deuria ésser l'any 1623. Dibuix de Pier Maria Baldi (1958). Adaptació de F. de Tamarit. SUMARI

- INTRODUCCIÓ 87 - COM EVOLUCIONA LA LLENGUA 8 8 -NOM DE «CASTELLDANS» 90 - INFEUDAMENT: SENYOR DE CASTELLDANS 91 -POBLACIÓ DE LES GARRIGUES 97 - SC AL A DEI: LA CARTOIXA 100 - EL PRÍNCEP DE VIANA 104 - ELS SEGADORS : CORPUS DE SANG 104 - LA GUERRA DE SUCCESSIÓ 106 - CONTRIBUCIÓ DE CASTELLDANS ALS 700 ANYS DE L'ESTUDI GENERAL DE LLEIDA 107 -EPÍLEG 108